Serie de Trabajos Varios 116
L'oppidum de la Carència de Torís i el seu territori
Rosa Albiach Descals
2013
, ISBN 978-84-7795-682-2 , 342 p.
[page-n-1]
SERVICIO DE INVESTIGACIÓN PREHISTÓRICA
DEL MUSEO DE PREHISTORIA DE VALENCIA
SERIE DE TRABAJOS VARIOS
Núm. 116
L’oppidum de la Carència de Torís
i el seu territori
Rosa Albiach Descals (coord.)
DIPUTACIÓN DE VALENCIA
2013
[page-n-2]
[page-n-3]
[page-n-4]
SERVICIO DE INVESTIGACIÓN PREHISTÓRICA
DEL MUSEO DE PREHISTORIA DE VALENCIA
SERIE DE TRABAJOS VARIOS
Núm. 116
L’oppidum de la Carència de Torís
i el seu territori
Rosa Albiach Descals (coord.)
DIPUTACIÓN DE VALENCIA
2013
[page-n-5]
DIPUTACIÓN DE VALENCIA
SERVICIO DE INVESTIGACIÓN PREHISTÓRICA
DEL MUSEO DE PREHISTORIA DE VALENCIA
S E R I E D E T R A B A J O S VA R I O S
Núm. 116
La Serie de Trabajos Varios del SIP se intercambia con cualquier publicación dedicada a la Prehistoria, Arqueología en general y ciencias
o disciplinas relacionadas (Etnología, Paleoantropología, Paleolingüística, Numismática, etc.) a fin de incrementar los fondos de la
Biblioteca del Museu de Prehistòria de València.
We exchange Trabajos Varios del SIP with any publication concerning Prehistory, Archaeology in general, and related sciences (Ethnology,
Human Palaeontology, Palaeolinguistics, Numismatics, etc) in order to increase the batch of the Library of the Prehistory Museum of
Valencia.
INTERCAMBIOS
Biblioteca del Museu de Prehistòria de València
Corona, 36 – 46003 València
Tel.: +34 963 883 599; Fax: +34 963 883 536
Correo-e: bibliotecasip@dival.es
Los Trabajos Varios del SIP y el resto de publicaciones del Museu de Prehistòria de València son de libre acceso, en formato PDF,
en la sección Publicaciones de la página web del museo (www.museuprehistoriavalencia.es).
Edita: MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA. DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA.
Creative Commons. Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 3.0 España (CC BY-NC-SA 3.0)
Excepto para aquellas imágenes donde se indican reservas de derechos
ISBN: 978-84-7795-682-2
eISSN: 1989-540
Depósito legal: V 2743-2013
Corrección valenciano: Unitat de Normalització Lingüística. Diputació de València
Diseño y maquetación: SIP (Aída Lleó y MG)
Imprime: Artegraf Impressors | artegraf@artegraf-impressors.com
[page-n-6]
Índex
Introducció
IX
I. EL PROJECTE D’INVESTIGACIÓ DE LA CARÈNCIA
1. El projecte «La Carència: evolució cronològica i urbanística.
Valoració dins del territori. 2001-2013» (R. Albiach)
Els preliminars
El projecte d’investigació
Els objectius
Les activitats
Les tasques
Les actuacions
La metodologia d’excavació
Els col·laboradors
1
1
3
4
5
5
6
6
7
2. Els testimonis de la Carència i del seu entorn als segles xix i xx (R. Albiach)
Troballes al jaciment de la Carència
Troballes en l’entorn de la Carència
Primeres excavacions (1971-1972)
13
13
16
17
3. A la recerca de la Carència dispersa: documentació i col·leccions (E. Huguet)
Bases de dades i documentació
Les col·leccions
25
25
25
4. La protecció i difusió del jaciment de la Carència (R. Albiach)
La declaració de Bé d’Interés Cultural (BIC) de la Carència l’any 2010
L’itinerari arqueològic de la Carència
La difusió en mitjans de comunicació
Les ponències, comunicacions, conferències i altres activitats
Les publicacions
La confiscació de material arqueològic de la Carència
31
31
33
37
38
39
40
V
[page-n-7]
II. L’OPPIDUM DE LA CARÈNCIA: PROSPECCIÓ, EXCAVACIÓ I ESTUDI
5. Les excavacions i les prospeccions en el jaciment de la Carència (2001-2013).
Resultats i valoració (R. Albiach)
41
La prospecció i el descobriment i excavació de les muralles
42
Inventari i estudi dels materials de les muralles
65
Les àrees artesanals, els camins, les coves i les necròpolis
76
Resultats i valoració de l’oppidum82
6. Del pasado al presente: puesta al día de los materiales de las campañas
de 1971 y 1972 en La Carència (I. Caruana)
89
Introducción89
Materiales
90
Sondeos seleccionados
111
7. Els materials de prospecció de la Carència: Recintes I, II i III (E. Huguet)
121
Introducció121
Recinte I
121
Recinte II
123
Recinte III
124
Els molins
125
Evolució cronològica dels recintes
126
8. La cerámica ibérica figurada de La Carència. Motivos y estilos
(M.F. Pérez Blasco)
127
Introducción127
La cerámica ibérica pintada
127
El estilo simbólico levantino
136
Conclusiones141
9. Estudi tipològic de les muralles al jaciment iber de la Carència.
Hipòtesi de muralles de tàpia amb reforçament de pedra (D. Martos)
143
Presentació143
Localització i estat actual del jaciment
143
Descripció del recinte
143
Estudi metrològic iber
148
Hipòtesi constructiva del Recinte III
149
Hipòtesi d’enderrocament
151
Sistemes constructius aplicats
151
10. Los hallazgos monetales y la plata en bruto de La Carència
(P.P. Ripollès, E. Collado y C. Delegido)
153
La plata recortada
153
Las monedas
154
Catálogo172
11. La epigrafía ibérica de La Carència (J. Velaza)
Plomo La Carència 1
Plomo La Carència 2
VI
231
231
234
[page-n-8]
Plomo La Carència 3
Esgrafiado sobre cerámica
235
236
12. Uso de tecnologías de alta definición en la documentación geométrica
del yacimiento de La Carència de Torís (O. Aparicio González,
J. Blasco Senabre, L. Gimeno Martínez, V. Porcelli y R. Tortosa García)
Levantamiento del enclave
Documentación geométrica de elementos estructurales
Documentación geométrica de alta definición
Simulación digital 3D
237
237
238
240
243
13. Trabajos de reposición, restauración y consolidación en el recinto amurallado
de La Carència (O. Abril)
245
III. EL TERRITORIVM DE LA CARÈNCIA: PROSPECCIÓ I ESTUDI
14. Les prospeccions al territori de la Carència (2001-2013).
Resultats i valoració (R. Albiach)
Les prospeccions al territori
Els resultats i la valoració
249
251
277
15. El territorio de la ciudad iberorromana de La Carència:
resultados del análisis microrregional del paisaje arqueológico
(H.A. Orengo, A. Ejarque y R. Albiach)
281
Introducción281
Metodología y fuentes utilizadas en el estudio del territorio de La Carència
281
Resultados284
Discusión287
Conclusiones
292
Futuras líneas de trabajo en el territorio de La Carència
292
16. Las comunicaciones entre los territorios ibéricos del interior valenciano:
Kelin y La Carència entre los siglos vi-i a.C. (D. Quixal)
293
Introducción293
Descripción geográfica
293
Unidades de poblamiento
294
Vías de comunicación y redes de circulación de materiales y productos
297
Evolución diacrónica del poblamiento y límites territoriales
300
L’oppidum de la Carència de Torís. Valoració i conclusions (R. Albiach)
303
Bibliografia
315
Resumen325
Abstract333
Autors341
VII
[page-n-9]
[page-n-10]
Introducció
En la costa oriental d’Hiberia o Hispania (nom que donaren
els romans a la península Ibèrica), entre el sector litoral i
l’interior de l’àrea central de la província de València, estava el poblat de la Carència, en l’actual terme municipal de
Torís. Quedava dins del territori que Estrabó cita al segle i
com a Regio Edetania a la Hispania Citerior Tarraconensis,
a 30 km de la colònia de Valentia i al costat del riu Magre,
afluent del riu Xúquer, territori que limitava cap al sud amb
l’àrea de la Contestania (fig. 1).
El coneixement contemporani del poblat es va iniciar
al segle xix i des que se’n té esment ha suscitat interès per
l’abundància de troballes materials, d’igual manera que se
sabia del fort espoli que anava patint el jaciment. En 1971 i
en 1972Milagro Gil-Mascarell va dirigir les primeres excavacions arqueològiques al poblat, i va establir la seqüència
cronològica del jaciment des del Bronze final fins a l’època
medieval.
El Museu de Prehistòria de València (MPV), l’any 2001,
va plantejar un projecte d’excavació ordinària en la Carència. En les visites preliminars vérem l’alt nivell de destrucció que havia patit el jaciment des de les excavacions dels
anys setanta. Per a les intervencions açò suposava menys
possibilitats de trobar nivells arqueològics intactes però,
amb tot, es va iniciar el projecte pensant en la necessitat de
salvaguardar la Carència. Per fortuna, en el procés es feren
inesperats i importants descobriments que han posat el jaciment en un lloc destacat dins de la protohistòria i la història
romana valenciana.
Aquesta monografia és el resultat de les excavacions, les
prospeccions i els estudis d’aquest projecte d’investigació
anomenat «La Carència. Evolució cronològica i urbanística.
Valoració dins del territori», desenvolupat des de l’any 2001
fins al 2013 per un equip interdisciplinari dirigit i coordinat per Rosa Albiach Descals, conservadora del Servei
d’Investigació Prehistòrica (SIP) del MPV de la Diputació
de València.
Els treballs d’aquests tretze anys, com ara avancem i
com s’anirà desvelant al llarg d’aquest llibre, han mostrat
que la Carència, a partir del segle iii aC, es va convertir en
un assentament fortament defensat. Aquest oppidum, que era
com els romans anomenaven els llocs fortificats indígenes,
es va dotar de tres recintes emmurallats reforçats amb torres
de guaita. El patró defensiu que presenta és un cas nou dins
del món ibèric, sense paral·lel a l’Edetània. Les muralles es
construïren en diferents moments, tècniques constructives i
altures adaptant-se a l’orografia i topografia de la muntanya, tancant una superfície total de poblat de 6,75 hectàrees,
sense incloure les àrees artesanals periurbanes (fig. 2).
Les restes arqueològiques recuperades evidencien que
hi hagué un comerç molt actiu i variat, i unes relacions a
nivell regional, peninsular i amb pobles de la Mediterrània com mostren les ceràmiques ibèriques pintades, la varietat de monedes de seques gregues, ibèriques i romanes,
els documents comercials escrits en ibèric sobre ploms, les
àmfores fenícies, la vaixella de taula àtica, itàlica i africana,
l’escultura en pedra amb influències orientalitzants, i també
les tècniques constructives de les muralles.
Ubicada no massa lluny de la costa i abans de l’àrea
central peninsular, va ser un lloc intermedi idoni per a
l’intercanvi comercial que seguiria la ruta de la vall del riu
Magre. Rebé productes arribats a la costa i també d’altres
provinents de les zones centrals. L’estudi del material trobat al jaciment ha mostrat unes similituds tant amb la regió
del nord com amb la contestana del sud, i també s’ha vist
que les àrees d’influència han sigut canviants per períodes.
L’estudi numismàtic ha refermat els períodes d’auge econòmic de l’oppidum i mostra una perduració de l’activitat comercial fins al segle V dC.
L’estudi de la romanització a la zona ha estat una novetat, sobretot per mostrar un patró d’assentament diferent
dels coneguts en altres àrees valencianes. També les vil·les
imperials mostren una ubicació de vegades ben distinta a
l’establerta com a tradicional, afegint així nous reptes al coneixement d’aquest període històric.
Aconseguir l’any 2010 la declaració de Bé d’Interès
Cultural (BIC) del jaciment i el seu entorn ha estat un pas
endavant en la seua protecció i difusió. La col·laboració de
tres entitats públiques, la Conselleria d’Educació, Cultura i
Esport, l’Ajuntament de Torís i el Museu de Prehistòria de
la Diputació de València, va fer possible crear un itinerari
IX
[page-n-11]
arqueològic per les muralles l’any 2009. La informació
continuada a la societat amb les notícies donades als mitjans
de comunicació quant als avanços anuals i les publicacions
Fig. 1. Mapa de situació de la Carència.
Fig. 2. Vista aèria de la Carència.
X
en congressos especialitzats han fet ja de la Carència de
Torís un nom reconegut, conforme es veurà en les pàgines
d’aquest llibre.
[page-n-12]
1
El projecte «La Carència: evolució cronològica
i urbanística. Valoració dins del territori. 2001-2013»
R. Albiach
En l’àmbit de la investigació arqueològica valenciana sempre s’ha
sabut dels avatars i desfetes que ha patit el jaciment de la Carència. L’any 1966, Enrique Pla Ballester, antic director del Museu de
Prehistòria, ja va dir que «el monte de La Carencia tuvo uno de los
yacimientos ibéricos, posteriormente romanizado, más importantes de toda la provincia de Valencia, y que por desgracia, conocido
desde hace muchos años y expoliado desde siempre, ha quedado
inútil para la ciencia» (Pla, 1966: 292) (fig. 1.1).
Per començar a contar aquest projecte és important no
oblidar els preliminars, sobretot, perquè pot semblar que es
va prendre la decisió de fer el projecte sense haver valorat
bé les possibilitats ja que com s’anirà veient en el llibre va
haver-hi moltes dificultats per poder treballar al jaciment. Ha
de quedar clar que si es va prendre la decisió d’intervenir en
la Carència va ser per rebre una proposta i tindre un suport.
La proposta de mamprendre un projecte d’excavació i estudi
de la Carència i el seu territori, davall els auspicis de la
Diputació de València, va arribar del Museu de Prehistòria
de València, per formar part del Programa d’Excavacions
Ordinàries del Servei d’Investigació Prehistòrica.
Hi havia un interés en saber si el jaciment va tindre entitat
com a centre de control social i polític d’un territori, a la manera que s’havia estudiat en Edeta (Llíria) i Kelin (Caudete de
las Fuentes) (Bonet i Mata, 2001) i com també se sabia d’Arse
(Sagunt) i Saiti (Xàtiva). En aquest sentit, a la Carència, estava
tot per fer. Les excavacions dels anys setanta havien donat una
seqüència cronològica, però cap informació quant a l’entitat del
poblat i del seu territori (fig. 1.2).
El suport de l’Alcaldia de l’Ajuntament de Torís i de la propietat privada, tots dos propietaris del jaciment, era l’altra part
necessària per a poder excavar i estudiar la Carència, i tots dos
mostraren voluntat, com es veurà als preliminars. Les circumstàncies ocorregudes aqueix estiu dins d’una operació de la guàrdia civil amb una confiscació de material arqueològic al propietari dels terrenys, dugueren a una negativa per accedir al jaciment
pel camí principal i a donar permís d’excavació dins dels seus
camps, i açò va fer que el projecte començara a dur un altre seny.
Amb tot, després de l’agost de l’any 2001, el projecte va
continuar fins al moment de la impressió d’aquest llibre per la
voluntat del SIP, l’enteresa i l’entusiasme de la directora del
projecte i gràcies als col·laboradors dels primers anys que van
estar sempre atents i donant suport enfront de les accions i la
pressió que pretenia aconseguir que se n’anàrem del jaciment,
i per la posterior participació ininterrompuda dels alumnes que
venien a formar-se i a ajudar-nos en el projecte. Un agraïment
a Joaquim Juan Cabanilles per haver trobat l’essència d’aquest
llibre en fer-ne l’edició.
ELS PRELIMINARS
L’organització d’aquest projecte es va iniciar el dia 7 de febrer
del 2001 amb una reunió en l’Ajuntament de la localitat de Torís per tractar la qüestió de la futura intervenció i l’estudi en el
poblat. Acudírem la directora del MPV, Helena Bonet Rosado,
en aquells moments subdirectora del Museu de Prehistòria i de
les Cultures, i l’arqueòloga i conservadora d’aquest museu que
dirigiria el projecte, Rosa Albiach Descals.
Explicàrem a l’alcalde de Torís, Baldomero González, i a la
regidora de Serveis Socials i Cultura, Pilar Blasco, que hi hauria
diverses fases on primer sols es pretenia topografiar el jaciment,
fer-ne la planimetria, prospectar i estudiar els materials de les
campanyes de 1971 i 1972.
Per part de l’Ajuntament es va manifestar un interés en el
projecte i una predisposició a col·laborar. Es va parlar sobre la
propietat del sòl del jaciment i sobre un plànol cadastral veiérem de qui era la propietat dels terrenys on estava el jaciment,
que majoritàriament eren privats, però els vessants i la zona de
bosc eren de l’Ajuntament.
La visita al jaciment es va fer el dia 12 de febrer del 2001 i hi
vam estar la regidora de Serveis Socials i Cultura, el propietari
d’un xicotet terreny, Baldomero Quiles, i el personal del museu
de la reunió anterior. Ens va guiar el propietari per a assenyalarnos els llocs dels sondejos fets els anys setanta, en els quals ell
va participar. Immediatament, es va veure que el jaciment estava
molt alterat per la rella, i ple de clots d’espoli, on les zones que
semblaven més idònies per a fer l’excavació eren les conreades.
Les dues terrasses superiors estaven cultivades amb ametlers, i en la planura baixa situada al sud hi havia fruiters plantats. A la terrassa més alta, propietat de José Palmero, es van fer
1
[page-n-13]
Fig. 1.1. Vista general de la Carència l’any 1962. Arxiu SIP.
València
Torís
la Carència
Fig. 1.2. Mapa de situació de la Carència.
2
[page-n-14]
Fig. 1.3. Vista general de la Carència el dia 12 de febrer de 2001, abans de començar les excavacions del nou projecte.
dos sondejos en les excavacions dels anys setanta, tant pel centre i pel sud com un d’ells al costat de la muralla. S’hi apreciava
que es conservava un pany de muralla amb dos trams entrants
de planta quadrangular. A la zona est, recordava Helena Bonet
que hi havia també muralla, i a hores d’ara sols es podia veure
terra i pedres amuntonades i moltes més escampades pel vessant nord, penya-segat avall.
Després anàrem a la zona del vessant sud, on hi havia un
sondeig fet als anys setanta que encara estava descobert, i on
s’apreciaven murs paral·lels i perpendiculars. En la terrassa
més baixa, també propietat de José Palmero, junt a l’actual
camí d’accés al poblat, és on es va fer un altre sondeig, ara
també cobert. Aquesta esplanada estava plena de ceràmica i ens
comentaren que, unida al costat meridional i en la part baixa
del vessant del poblat, hi havia una mena de cisterna que van
omplir de terra. Vam fer un recull de materials que trobàrem en
prospecció i que després dipositàrem al SIP (fig. 1.3).
En tornar al poble ens vam reunir a l’Ajuntament amb el
batle i la regidora, i quedàrem en preparar un document d’autorització del propietari per a poder treballar al jaciment.
També vam parlar amb la persona que va trobar un fragment
d’escultura d’un cap de bou al vessant del jaciment i ens va dir
que ens acompanyaria algun dia a visitar el lloc on el va trobar.
Aquesta peça, de la qual parlarem més endavant, i va ser estudiada i publicada per Enric Llobregat, i es troba actualment a la
Sala de Plens de l’Ajuntament de Torís.
EL PROJECTE D’INVESTIGACIÓ
Les intervencions d’excavació al jaciment de la Carència i les
de prospecció al seu territori d’influència, i que s’han fet dins
d’aquest projecte d’investigació anomenat «La Carència: evolució cronològica i urbanística. Valoració dins del territori»,
sempre han tingut un caire formatiu per a alumnes, on els treballs de cada estiu es feien amb un grup d’estudiants, llicenciats
i tècnics en disciplines complementàries. El grau d’implicació
ha estat variat depenent de cadascun dels col·laboradors i de les
necessitats del projecte.
Les despeses per al desenvolupament de l’excavació i altres
estudis en relació amb el projecte han estat a càrrec de la Diputació de València, amb un pressupost anual dividit en dues partides, una general i l’altra per a anàlisis i recerques.
El projecte es va plantejar per a desenvolupar-se en diverses
fases, tant d’excavació com de prospecció, com també de documentació i estudi. A més, l’equip de treball i de col·laboradors
havia d’anar formant-se amb una varietat d’especialistes en disciplines afins a l’arqueologia i necessàries per al desenvolupament del projecte (fig. 1.4).
Començàrem els treballs el juliol de l’any 2001 i s’han
mantingut en curs ininterrompudament fins l’actualitat, sempre
comptant amb la col·laboració d’un equip multidisciplinari que
ha realitzat treballs de topografia, inventari i dibuix de materials, planimetria, estudi del territori, geomorfologia, prospecció
geofísica, a més d’alumnes i estudiants d’Història, Arqueologia,
Geologia, Arquitectura Tècnica i Topografia, sobretot de la Universitat de València però també estrangeres com es pot llegir més
endavant al llistat d’alumnes. A tots ells volem agrair-los l’ajuda
i el suport, sense ells mai no hauria sigut el mateix.
Les investigacions se centraren a saber si la Carència, en
època ibèrica, va tindre entitat com a cap de territori dins de la
regió edetana, tal com passava als territoris amb els quals limitava i on hi havia centres de control polític, social i econòmic. A
més, interessava saber quin paper havia tingut en el moment de
la romanització tant la mateixa Carència com els assentaments
del seu territori. I, finalment, calia conéixer quin paper havia
jugat l’assentament durant l’època romanoimperial quan es va
replegar al cim fins al segle v dC.
3
[page-n-15]
la Carència
Fig. 1.4. Ortofotografia de la Carència i el seu entorn. Google Maps.
En la primera campanya, al juliol del 2001, es va fer una
prospecció del territori i l’estudi de les excavacions dels anys
setanta. De sobte, el mes següent, el projecte va haver de fer
un gir quan la guàrdia civil va dur a terme una confiscació al
propietari dels terrenys del jaciment, el qual tenia centenars de
peces arqueològiques tretes de la Carència, quasi totes de metall. Això va ser definitiu per reforçar la negativa de la propietat
privada a donar permís per a excavar als terrenys arqueològics
que coincidien amb pràcticament tot l’interior del poblat, per la
qual cosa els treballs es van centrar exclusivament en les zones
de propietat municipal que es troben als espais de muntanya.
És de justícia que se sàpiga de les constants intimidacions
viscudes des d’aquell moment i mentre estàvem excavant i
que, gràcies al suport dels alumnes i la policia, especialment
Pedro Monteverde i Pedro Vidrier, ha estat possible resistir en
aquest projecte. Amb tot, el projecte va continuar el 2002 amb
la prospecció del territori i l’estudi dels materials, per decidirnos, el 2003, a intervenir en el jaciment dins de la propietat
municipal.
Tant el jaciment com el territori circumdant han sigut sempre molt agraïts amb nosaltres i cada any ens han mostrat noves
restes que ens donaven ànims per a continuar endavant. L’any
gloriós va ser el 2003. L’excavació i la prospecció d’aquell estiu va ser molt important, tant per a la investigació com per a
nosaltres, perquè vam descobrir que a la Carència, a més de
la muralla ja coneguda del cim, n’hi havia dues més i algunes
torres. Una muralla la trobàrem en l’excavació en el vessant
meridional i l’altra en la prospecció del jaciment. Amb això,
la Carència passava a convertir-se en l’únic jaciment valencià
amb tres muralles d’època ibèrica, un autèntic oppidum. Ara,
4
ens diguérem, hem de treballar més que mai per estudiar la
Carència i intentar protegir-la.
Amb l’oportunitat que ens oferia tindre un projecte i amb
aquest nou repte per davant, vam combinar cada any un temps
d’excavació a les muralles i un altre de prospecció al jaciment i al territori, i així vam anar augmentant les troballes. La
col·laboració amb noves disciplines i la participació de tots els
alumnes que ho han demanat han estat claus per als resultats
que ací els presentem.
ELS OBJECTIUS
En el projecte es van marcar els objectius inicials següents:
- Establir l’evolució cronològica i urbanística de la Carència,
en part seqüenciada als anys setanta.
- Valorar el jaciment dins del territori en el qual està immers,
per saber si tenia entitat de cap d’un territori, la qual cosa
completaria els coneixements generals d’època ibèrica.
- Plantejar el treball del territori i paisatge durant la romanització, moment poc estudiat i d’especial interès per als
especialistes en l’època clàssica valenciana.
- Col·laborar amb altres disciplines.
- Formar estudiants i incorporar-los al projecte.
- Comptar amb les TIC.
- Difondre els resultats.
- Protegir i preservar el jaciment.
Aquests objectius es va intentar mantenir-los, però quan
hi hagué circumstàncies adverses ens hi vam adaptar, com per
exemple en el cas de la negativa de la propietat privada a donar
permís per excavar a l’interior del jaciment.
[page-n-16]
LES ACTIVITATS
LES TASQUES
Per a desenvolupar aquests objectius es van crear i fixar les activitats següents:
- Creació d’una metodologia de treball per a la prospecció i
l’adaptació de la metodologia d’àrea oberta per l’excavació.
- Documentar nivells geològics i antròpics, i construccions
al jaciment.
- Establir una base topogràfica de tot el jaciment per a poder
inserir les estructures i crear una restitució.
- Plantejar el treball del territori i paisatge sobre la base de la
prospecció de jaciments.
- Establir la tipologia per a fer l’inventari dels materials de
les excavacions dels anys setanta dutes a terme a l’interior
del jaciment.
- Documentació gràfica de tot el procés d’excavació.
- Establir la tipologia per a fer l’inventari dels materials de
prospecció de la Carència.
- Establir la tipologia per a fer l’inventari dels materials de
prospecció dels nous jaciments localitzats al territori.
- Creació d’una base de dades per a recopilar el treball, tant
bibliogràfica com documental.
- Recull de la informació existent sobre la Carència, tant bibliografia o notícies de premsa com el seu dipòsit en altres
museus o institucions.
- Creació d’un equip de treball interdisciplinari per a l’estudi
del projecte.
- Valoració de l’estat de conservació del jaciment després
dels anys.
- Difusió dels estudis del jaciment i del territori.
- Preservació de les estructures.
Les tasques a fer per aconseguir els objectius eren les següents:
- Visita dels jaciments ja coneguts al territori.
- Prospecció del territori aplicant la metodologia plantejada
per a fer la troballa de nous jaciments.
- Documentació dels jaciments de prospecció en una fitxa de
treball i en planimetria.
- Excavació en diferents punts del jaciment de la Carència.
- Documentació de l’excavació en àrea oberta amb un diagrama cronoestratigràfic Harris i les fitxes de treball.
- Dibuix planimètric, alçats i seccions de totes les estructures
trobades al jaciment.
- Documentar gràficament tot el procés d’excavació en suport
de pel·lícula color.
- Alçament topogràfic del jaciment i situació en ell de les antigues (anys setanta) i noves estructures (fig. 1.5).
- Inventari dels materials de les excavacions dels anys setanta
fetes a l’interior del jaciment.
- Inventari dels materials de prospecció de la Carència.
- Inventari dels materials de prospecció dels nous jaciments
localitzats al territori.
- Escanejat del fons de documentació de les excavacions de
1971 i 1972 dutes a terme a la Carència per Milagro GilMascarell.
- Incloure en la base de dades les fitxes d’excavació i prospecció, i els articles o notícies que presenten troballes.
- Consolidació i reposició d’estructures defensives, sense reconstrucció.
- Informar els mitjans de comunicació de les troballes anuals
al jaciment i al territori.
Fig. 1.5. Vol aeri sobre la Carència per fer la topografía del jaciment. Any 2001.
5
[page-n-17]
- Presentar els resultats de les investigacions als veïns de la localitat de Torís, al públic no especialitzat i a l’especialitzat.
LES ACTUACIONS
Aquest plantejament que hem vist va ser necessari per a tindre
una línia de treball clara i un procediment a seguir, i així després poder avaluar el resultat aconseguit després de tretze anys
d’intervencions en excavació i prospecció.
Els treballs, des d’un primer moment, se centraren en dos
àmbits: conéixer el jaciment de la Carència i la seua entitat i
estudiar-ne el territori. Els resultats dels treballs des de l’any
2001 fins a l’any 2013 han estat els següents:
- La prospecció arqueològica del territori i l’estudi dels materials de les campanyes 2001-2012.
- Estudi dels sondejos i inventari amb dibuix dels materials
excavats als anys setanta per veure les estructures, els nivells d’ocupació i la seua evolució, com també els materials
per a les activitats i relacions comercials.
- Prospecció arqueològica del jaciment per a delimitar-ne
el perímetre, durant la qual es trobaren dues muralles que
s’afegiren a una primera que ja es coneixia, tot tancant 6,75
hectàrees, i deixant extramurs àrees artesanals.
- Delimitació de les muralles i excavació en alguns punts per a
conéixer-ne la tècnica constructiva i la cronologia, a més de
l’estudi dels materials d’excavació: campanyes 2003 a 2013.
- Dibuix planimètric de les estructures constructives trobades
al jaciment, amb plantes, alçats i talls estratigràfics.
- Fotografia de pel·lícula a color, en digital i filmació del procés d’excavació.
- L’estudi territorial i del paisatge del jaciment de 2005 a
2013, amb bases de dades SIG i imatges multiespectrals.
- Tasques de prospecció geofísica del subsòl no destructiva
mitjançant la tècnica GPR (Ground Penetrating Radar.
Geophysical Survey Systems, Inc.) per la Universitat Politècnica de València, en un espai de 16 × 16 metres del
Recinte II.
- La consolidació d’algunes estructures al Recinte II: un tram
de muralla i la torre de la poterna.
- Recull de documentació sobre el jaciment i el seu territori,
a més dels materials dipositats en altres museus valencians.
Fig. 1.6. Procés d’excavació i dibuix de la muralla del Recinte II.
Any 2004.
6
- Treballs topogràfics: topografia de tot el jaciment, inserció
de les estructures en ella creant una planimetria i un alçat
fotogramètric de les muralles.
- La declaració de BIC del jaciment i l’entorn l’agost de 2008
i la seua ampliació el 2009.
- La difusió amb un Itinerari Arqueològic al jaciment de la
Carència l’any 2009, una col·laboració entre la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport, l’Ajuntament de Torís i el
Museu de Prehistòria de la Diputació de València.
- La difusió continuada en els mitjans de comunicació: premsa, ràdio i TV, en xarrades al poble de Torís, conferències a
la Universitat de València, una Jornada de Portes Obertes
al jaciment, comunicacions i ponències, a més de diverses
publicacions a nivell nacional i internacional.
LA METODOLOGIA D’EXCAVACIÓ
L’excavació arqueològica es va registrar i documentar utilitzant
el mètode d’àrea oberta, en extensió, treballant amb un registre per unitats estratigràfiques i una plasmació amb el diagrama
cronoestratigràfic Harris. Es van utilitzar fitxes per a cada unitat
estratigràfica (UE), tant per estructures com per nivells arqueològics i geològics. La documentació gràfica va consistir en fotografia digital, a color i filmació.
La terra es va garbellar i el material arqueològic com la ceràmica, el vidre, el metall, l’os treballat, la fauna, l’antracològic
o el malacològic, es va recollir per unitats i es va separar en
bosses etiquetades amb les seues referències; posteriorment, es
va rentar i posar en caixes ordenades. El dipòsit de materials
s’ha fet al Museu de Prehistòria de la Diputació de València,
on la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport de la Generalitat
Valenciana va considerar oportú.
El dibuix de les estructures excavades o bé descobertes es
va documentar a mà alçada i a escala 1:20 en diferents planimetries i plantes, així com els alçats i les seccions. Les estructures constructives, sobretot les defensives, es van processar
dins d’un programa informàtic de fotogrametria i representació en tres dimensions on està la topografia del terreny del
jaciment (fig. 1.6 i 1.7).
En el termini màxim de huit mesos des de la finalització de
l’excavació es van lliurar les memòries sobre els resultats de les
Fig. 1.7. Procés d’excavació del Recinte II de la Carència.
Any 2005.
[page-n-18]
excavacions i prospeccions, tant a la Conselleria d’Educació,
Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana com al Servei
d’Investigació Prehistòrica del Museu de Prehistòria de la
Diputació de València.
Després de l’adquisició, el 2005, d’un detector de metalls
pel Museu de Prehistòria, la Carència va ser el primer jaciment on es va provar la seua efectivitat, i en tot el recinte sols
va assenyalar presència de metalls en cinc punts. Després es
va utilitzar en altres jaciments de projectes del Servei i avisava, amb freqüència, de la troballa de metall. Per tant, es va
evidenciar el bon estat de l’aparell i, pel que fa a la Carència,
es va ratificar l’elevat grau d’espoli, que ja es venia apreciant
superficialment pels nombrosos clots de saqueig i l’alteració
dels nivells estratigràfics, a més de la rompuda continuada
i els muntons de pedres aplegades a les vores dels camps i
la confiscació de materials arqueològics de Govern Civil el
2001, dels quals el 98% eren metalls.
Els treballs d’excavació arqueològica i prospecció els han dut
a terme estudiants i llicenciats en Arqueologia, sota les directrius
de la directora de l’excavació, i els treballs s’han fet de manera
manual i amb l’instrumental que s’ha considerat oportú en cada
moment. Ells han fet pràctiques de documentació arqueològica
registrant les dades en les fitxes tant d’excavació com de prospecció, fent la neteja de materials recuperats, l’inventari de les peces,
el dibuix i la documentació gràfica i fotogràfica, amb variació de
les activitats en funció de les campanyes (fig. 1.8).
L’actuació en la prospecció es va fer mitjançant l’elecció
d’un grup de gent vinculada al món de l’arqueologia o la història,
habitualment la mateixa que participava en les excavacions. Es
van fer per grups que caminàvem de manera distanciada i cada
persona recollia material arqueològic, atenent sobretot als fragments que ens proporcionaven cronologia o tipologia. Quan finalitzàvem, es feia una posada en comú i se seleccionava allò
més representatiu i una quantitat no massa elevada, i la resta de
fragments es dispersaven de nou. Quan hi havia poc material en
superfície, es reduïa el nombre de peces a recollir ja que es desconeix si hi ha poc material al jaciment o bé si està emboscat. Quan
es podia, es feia una selecció de les peces amb perfil.
La dispersió de les troballes en superfície era documentada
en metres per aproximar l’extensió del jaciment. Quan es tractava d’una elevació, s’havia d’abordar des de tots els vessants
i finalment el cim.
En un primer moment, cada jaciment es va descriure en
una fitxa de prospecció i es va situar en un mapa topogràfic
nacional d’Espanya de l’Institut Geogràfic Nacional, escala
1:25.000, a més de fer fotografies en pel·lícula de color i diapositiva. Passats uns anys, incorporàrem la localització geogràfica dels jaciments GPS via satèl·lit i es va representar tot
el conjunt de jaciments prospectats en uns mapes informatitzats i per èpoques, quedant així plasmada la dispersió i l’índex
d’ocupació coneguda. L’aplicació per H. Orengo de noves
tecnologies ha proporcionat uns resultats capdavanters en les
terres valencianes, com es pot veure en un article d’aquesta
monografia (capítol 15).
Fig. 1.8. Procés d’aprenentatge en la documentació arqueològica.
Any 2005.
Fig. 1.9. Treballs de l’equip de prospecció en l’entorn de la Carència.
Any 2001.
ELS COL·LABORADORS
Volem agrair a tots els col·laboradors que han estat al jaciment
de la Carència al llarg del projecte la seua ajuda i suport, i presentem, per anys, una relació de tots ells:
2001
La I fase de prospecció del poblat de la Carència i del seu
entorn es va iniciar el dia 9 de juliol i va finalitzar el 3 d’agost
del 2001 (fig. 1.9). L’equip de treball el formaren els següents
arqueòlegs de la Universitat de València: Isabel Caruana,
Francesc Xavier Duarte, Jeroni Pau Valor, Alfred Sanchis,
Carlos Fernández, i altres dos d’universitats espanyoles:
Gustavo Bengoetxea i Sonia López. Baldomero Quiles ens va
ajudar a moure’ns pel terme i conéixer els camins de millor
accés a les partides. L’alçament topogràfic del jaciment el va
fer Global Geomática. Els treballs d’aquesta fase, com els de
la resta de fases, van estar dirigits per Rosa Albiach Descals,
tècnica-conservadora del Servei d’Investigació Prehistòrica i
Museu de Prehistòria de València.
2002
La II fase de prospecció es va iniciar el dia 8 de juliol i va
finalitzar el 2 d’agost del 2002 (fig. 1.10). En l’equip de treball
van col·laborar arqueòlegs i estudiants de la Universitat de
València: Isabel Caruana, Jeroni Pau Valor, Juan Salazar
i Adrià Pitarch, a més d’una llicenciada universitària de
Bèlgica: Else Goiris.
7
[page-n-19]
Fig. 1.10. Equip de prospecció del Projecte de la Carència. Any 2002.
Fig. 1.12. Equip d’excavació i prospecció del Projecte de la
Carència. Any 2004.
Fig. 1.11. Equip d’excavació i prospecció del Projecte de la
Carència. Any 2003.
Fig. 1.13. Equip d’excavació i prospecció del Projecte de la
Carència. Any 2005.
2003
La III fase de prospecció del poblat de la Carència i del seu
entorn i la primera campanya d’excavació es van iniciar el dia
10 de juliol i van concloure el dia 8 d’agost del 2003 (fig. 1.11).
L’equip de treball el formaren arqueòlegs i estudiants de la
Universitat de València, i altres col·laboradors: Héctor Orengo,
Adrià Pitarch, Ignacio Serrano, Anna Ejarque, Duna Roda,
María del Mar Descals i Adrià Oroval.
2005
2004
La IV fase de prospecció del poblat de la Carència i del seu
entorn i la segona campanya d’excavació es van fer entre el 7
de juliol i el 5 d’agost del 2004 (fig. 1.12). L’equip de treball el
van formar arqueòlegs recentment llicenciats i estudiants de la
Universitat de València, i altres col·laboradors: Sergio Clemente, Nuria Martínez, María Barberán, Alicia Gimeno, David Cardo, Carolina López, Héctor Orengo, Anna Ejarque, María del
Mar Descals, Adrià Oroval i Duna Roda. La planimetria la va
fer Juan March; la topografia, Global Geomática; l’estudi dels
materials, Isabel Caruana. Es va comptar amb l’ajuda municipal
per a desbrossar una part de les estructures, amb la cessió de
quatre persones de la brigada forestal.
8
La V fase de prospecció del poblat de la Carència i del seu entorn
i la tercera campanya d’excavació es van fer entre els dies 1 i
29 de juliol del 2005 (fig. 1.13). En l’equip de treball hi hagué
arqueòlegs fent el doctorat, d’altres recentment llicenciats,
estudiants de quart de la Universitat de València i altres
col·laboradors: Héctor Orengo, Anna Ejarque, Carmen Coch,
Marta Ortega, Candela García, Guillermo Rodríguez, Duna Roda
i Adrià Oroval; la segona quinzena es va contractar Sergio Polo
per a tasques d’excavació. La realització de la planimetria va estar
a càrrec de Juan March; la topografia, de Global Geomática; un
estudi geomorfològic, Carles Ferrer; el treball sobre els jaciments
i la seua valoració en el territori, Héctor Orengo i Anna Ejarque;
l’estudi dels materials i l’ajuda en la direcció de l’excavació en la
segona quinzena, Isabel Caruana.
2006
La VI fase de prospecció del poblat de la Carència i del seu
entorn i la quarta campanya d’excavació van tindre lloc entre
el 26 de juny i el 26 de juliol del 2006 (fig. 1.14). En l’equip
d’aquest any hi hagué dos arqueòlegs llicenciats, estudiants
de primer de la Universitat de València, i altres estudiants de
[page-n-20]
Fig. 1.15. Equip d’excavació i prospecció del Projecte de la Carència.
Any 2007.
Fig. 1.14. Equip d’excavació i prospecció del Projecte de la Carència.
Any 2006.
secundària: Isabel Caruana, Héctor Orengo, Jordi Melero,
Leonardo Penadés, Sergio Gómez, Duna Roda i Aída Caro; i una
estudiant també de la Universitat de Barcelona: Mercè Andrés.
Es va contractar, en la segona quinzena, l’arqueòleg Óscar
Abril per ajudar en les tasques d’excavació. La realització de
la planimetria va estar a càrrec de Juan March; la topografia, de
Global Geomática; el treball sobre els jaciments en el territori,
Héctor Orengo; i l’estudi dels materials, Isabel Caruana.
2007
La VII fase de prospecció del poblat de la Carència i del seu
entorn i la cinquena campanya d’excavació es van fer entre el
10 de setembre i el 5 d’octubre del 2007 (fig. 1.15). L’equip de
col·laboració va estar format per dos arqueòlegs llicenciats, cinc
estudiants de segon i dos estudiants més de la Universitat de
València: Isabel Caruana, Óscar Abril, Jordi Melero, Leonardo
Penadés, María Dolores Ortiz, Laura Hernández, Duna Roda
i Verònica Rodríguez; una estudiant de la Universitat de
Barcelona Mercè Andrés, i eventualment el biòleg Francisco
Javier de los Ríos Moixent. La planimetria va estar a càrrec
de Juan March; la topografia, de Global Geomática; l’estudi
dels materials, Isabel Caruana, amb la col·laboració de Manuel
Gozalbes en la part numismàtica; la informatització de les fitxes
d’excavació, Isabel Caruana.
2008
La VIII fase de prospecció del poblat de la Carència i del seu
entorn i la sisena campanya d’excavació van discórrer de l’1 de
juliol a l’1 d’agost de l’any 2008 (fig. 1.16). L’equip de treball
multidisciplinar va estar format per huit estudiants d’Història,
Arqueologia, Geologia i Arquitectura Tècnica de la Universitat
de València: Jordi Melero, María Dolores Ortiz, Leonardo
Penadés, María Esther Pérez, Mirella Machancoses, Duna
Fig. 1.16. Equip d’excavació i prospecció del Projecte de la Carència.
Any 2008.
Caterina Roda i Jennifer Blasco, i una estudiant de la Universitat
de Barcelona: Mercè Andrés. La planimetria de les estructures
la va fer Juan March; la topografia, Global Geomática; l’estudi
del territori, Héctor Orengo, Anna Ejarque i David Quixal; i
l’estudi dels materials, Isabel Caruana.
2009
La IX fase de prospecció del poblat de la Carència i del
seu entorn i la setena campanya d’excavació es va fer entre
el 21 de juliol i l’1 d’agost de l’any 2009 (fig. 1.17). Entre
els col·laboradors estigueren els següents estudiants de
la Universitat de València: María Dolores Ortiz, Mirella
Machancoses, Jordi Melero, Tatiana Córdoba, Vicent Manuel
Rosa, Alejandra Macián, María Isabel Arenas, i una estudiant
de la Universitat de Barcelona: Mercè Andrés. També tres
llicenciats en Arqueologia i Història: Laia Caballer, Juan
Martínez i Pierre Guiral, aquest últim un arqueòleg francés,
a més dels dos tècnics especialistes en territori i paisatge:
Héctor Orengo i Anna Ejarque; una tècnica documentalista
i especialista en ceràmica: Esperança Huguet; una tècnica
en geologia i petrologia: Anna Gutiérrez, i dos tècnics en
topografia i arqueologia de Global Geomática.
9
[page-n-21]
Fig. 1.17. Equip d’excavació i prospecció del Projecte de la Carència. Any 2009.
2010
La X fase de prospecció del poblat de la Carència i el seu
territori i la huitena campanya d’excavació es feren del 28
de juny al 16 de juliol del 2010 (fig. 1.18). Comptàrem amb
un equip format pels estudiants de la Universitat de València:
Leonardo Penadés, Alejandra Macián, María Isabel Arenas,
Mireia Bañuls i Josep Francesc Bisbal, i una llicenciada de
la Universitat de Barcelona: Mercè Andrés; dos arqueòlegs
especialistes en territori i paisatge: Héctor Orengo i Anna
Ejarque; una arqueòloga documentalista i especialista en
ceràmica: Esperança Huguet; un arqueòleg especialista en
dibuix: Juan March, de l’empresa Esfera, i dos tècnics en
topografia de Global Geomática.
Huguet; un arqueòleg especialista en dibuix, Juan March, de
l’empresa Esfera; i els tècnics en topografia de l’empresa Global Geomática.
2012
La XII fase de prospecció del poblat de la Carència i del seu
entorn i la desena campanya d’excavació es realitzaren entre els
dies 3 i 13 de juliol del 2012 (fig. 1.20). Es va treballar pocs
dies perquè hi hagué molts alumnes que van fer la petició de
col·laboració i, per ajustar el pressupost, calia reduir el temps.
Les persones participants foren les següents: Leonardo Penadés
i Vicente Manuel Rosa, com a arqueòlegs llicenciats, i com a
estudiants de la Universitat de València: María Isabel Arenas,
2011
La XI fase de prospecció del poblat de la Carència i del seu entorn i la novena campanya d’excavació es van fer entre els dies
14 i 21 de juliol del 2011 (fig. 1.19), i els col·laboradors van ser
els següents estudiants de la Universitat de València: Leonardo
Penadés, Vicente Manuel Rosa, María Isabel Arenas, Alejandra Macián, Sergi Martínez, Elena Canto, Josep Francesc, Olga
Lajara, María Pilar Escribá, Lorena Pérez, Juan Miguel Blay,
María José Mares, Aida Ferri, Emilio Peris, Rosa Marzo, Laura
López i María Dolores Hernández; un llicenciat italià que estava amb la Beca Leonardo en el Museu de Prehistòria, Marco
Segreto; també eventualment Juan Ramón Lozano; a més d’un
arqueòleg per a treballs de condicionament en l’excavació, Óscar Abril Riestra; una arqueòloga documentalista, Esperança
10
Fig. 1.18. Equip d’excavació i prospecció del Projecte de la
Carència. Any 2010.
[page-n-22]
Fig. 1.19. Equip d’excavació i prospecció del Projecte de la Carència. Any 2011.
Sergi Martínez, Josep Francesc, Olga Lajara, María Pilar Escribá,
Lorena Pérez, María José Mares, Aida Ferri, Emilio Peris, Mireia
Bañuls, Daniel Romero, Guillermo Jorge García, Pablo Valls.
També participaren l’arqueòleg de la Universitat d’Alacant
Miguel Fernando Pérez, l’estudiant de la Universitat de Glasgow
Juan Talens, el becari del Museu de Prehistòria Miquel Sánchez
i, eventualment, Juan Ramón Lozano. Comptàrem també
amb l’arqueòloga Esperança Huguet, com a documentalista;
l’arquitecte Darío Martos, que va estudiar les muralles, i amb els
técnics en topografia de Global Geomática.
2013
La XIII fase de prospecció del poblat de la Carència i del seu entorn i l’onzena campanya d’excavació es realitzaren entre els dies
3 i 16 de juliol del 2013 (fig. 1.21). Com va passar al darrer any,
hi hagué molts alumnes que van fer la petició de col·laboració i
pocs dies d’excavació pel fet d’haver d’ajustar el pressupost. Les
persones participants foren les següents: Vicente Manuel Rosa i
Irene Lorente com a arqueòlegs llicenciats, i com a estudiants de
la Universitat de València, María Isabel Arenas, Sergi Martínez,
Olga Lajara, María Pilar Escribá, Lorena Pérez, Emilio Peris,
Pablo Valls, Maria Lucrècia Centelles, José Adolfo Lis, Clara
Martí, Alejandro Calpe, Carlos Navarro, Francisco Manuel Moreno, Adrià Alfonso i, finalment, Benjamin Walden, doctorand
de la Universitat de St. Andrews en Escòcia. Comptàrem amb
els arqueòlegs Leonardo Penadés i Miguel Fernando Pérez per al
recolzament tècnic en l’excavació i l’estudi del material ceràmic,
i amb l’empresa Global Geomática per al treball de topografia.
Fig. 1.20. Equip d’excavació i prospecció del Projecte de la
Carència. Any 2012.
Fig. 1.21. Equip de prospecció del Projecte de la Carència. Any 2013.
11
[page-n-23]
[page-n-24]
2
Els testimonis de la Carència i del seu entorn
als segles xix i xx
R. Albiach
TROBALLES AL JACIMENT DE LA CARÈNCIA
Quan A. J. Cavanilles escriu al segle xviii de la muntanya de la
Carència no anomena l’existència d’un jaciment arqueològic però
esmenta la seua pedra i l’ús que se’n fa per a la construcció, com
és el cas de l’església parroquial (Tormo, 1923: 188) de Torís.
Caldrà esperar a la segona meitat del segle xix perquè es
considere i es publique la muntanya de la Carència com a jaciment arqueològic. Va ser Teodor Llorente qui, per primera vegada, n’esmentà les restes quan parlava del Castellet (Llorente,
1889, II: 566) i ens va dir el següent: «En los campos extendidos al pie de ese cerro es frecuente encontrar restos romanos y
más antiguos. Se encuentran principalmente estos restos en la
partida llamada Carencia o Querencia, en la que hay otro cerro
donde se observan cimientos de muros».
Quant al jaciment de la Carència, la descripció que ens fa
Fita a la primeria del segle xx (Fita, 1900: 441) és la següent:
«… deseosos de ver confirmada la tradición popular, que refiere haber existido en aquella meseta, ó soberbia atalaya, un
pueblo fortificado se han encontrado allí monedas. Una de
ellas, recientemente descubierta, obra en nuestro poder, y es
un ejemplar precioso de moneda saguntina. Es un as de cobre
de los que en los últimos años de la república romana acuñó
la zeca saguntina. De cerámica, hay allí infinita variedad de
ejemplares de diversos colores y clases. Nosotros recogimos
unos cuantos, dignos entre todos de llamar la atención; una
baldosa de forma trapecial, que en el canto de la base menor
tiene una cruz formada de las diagonales y en los cautos laterales un orificio que pasa de parte á parte, y unas molduras
también de barro cocido. ¿Hubo en paraje tan elevado alguna
población? Los descubrimientos hechos hasta hoy y los cimientos de muros que de trecho en trecho aparecen, así lo
indican. La situación estratégica de la cumbre y el progreso
que antiguamente alcanzó la balística revelan que allí hubo
una fortaleza… Turis entra, por consiguiente, de lleno en el
mapa romano. El río Magro ¿sería el Todpis de Ptolemeo y
el amnis Tyrius de Avieno? Para decidir la cuestión no basta
el ingenio; hay que apelar a la arqueología, y singularmente
a hondas excavaciones que pueden y deben practicarse en la
elevada cumbre de la Carencia».
Al llarg de les dues primeres dècades del segle xx,
l’assentament de la Carència serà anomenat en la premsa provincial ateses les freqüents visites i les nombroses troballes materials (fig. 2.1). Alguns dels objectes que es trobaren al llarg
dels anys estan localitzats i custodiats, però d’altres, la majoria,
estan perduts o bé són propietat privada.
En un dels articles de premsa (Piles, 1900) es descriu la troballa d’una escultura en pedra amb el següent text: «entre los
objetos romanos que se encuentran hay dos piedras esculpidas en
las que aparecen toscamente dibujados y esculpidos unos animales que sin duda son carneros o jabalíes». Aquestes peces, definides com a romanes en l’article, també es considera que podrien
ser ibèriques (Gil-Mascarell, 1975: 694), i es desconeix on estan.
Entre el conjunt de material de la col·lecció de Federico
Botella, creada a finals del segle xix i custodiada des de l’any
1900 al Museu Arqueològic Nacional (MAN), a Madrid, hi ha
algunes peces de la Carència. Al seu inventari (Simón, 1998:
145 i 159) hi havia constància d’una destral de cub amb una
anella de 12 x 5,7 x 5,5 centímetres, un fragment de punta de
llança amb nervadura central de secció hexagonal d’11,7 x 2,7 x
1,1 centímetres i ceràmiques amb decoracions incises i formes
del Bronze final.
En molt poc de temps, es donaren a conéixer moltes troballes de fíbules a la muntanya de la Carència. La més famosa
té un cap barbat i va ser repertoriada en continuades ocasions
(Llorente, 1887: 566; Tramoyeres, 1907; Tarradell, 1965: fig.
23), i el 1908 Teodor Llorente la va donar al Museu de Belles
Arts. La tipologia és anular hispànica, amb 6 cm d’arc i està
decorada amb cercles gravats, i sobre la part externa del pont tenia un cap masculí de faccions voluminoses, amb barba coberta
amb caputxa o tiara. Ens constava que estava en el Museu de
Belles Arts Sant Pius V de València, però, després d’una petició
de consulta l’any 2009, ens van informar que no estava en el
Museu i, a més, ens demanaren que publicàrem que allí no està
aquesta peça (fig. 2.2).
També hi ha notícia de la troballa d’una fíbula amb una
inscripció que du els caràcters llatins DVRNAICOS (Pingarrón,
1981: 163).
Una altra fíbula de bronze és presentada el 1912 en un
article on s’escriu (Martínez Aloy, 1912) que la peça era
13
[page-n-25]
Fig. 2.1. Muralla al cim del jaciment. Excursió del Centre de Cultura Valenciana (1931). Fotografia facilitada per Josep Fernández.
Fig. 2.2. Fíbula ibèrica de cap barbat trobada a la Carència. Arxiu
SIAM. Ajuntament de València.
propietat del Sr. Luis Gallego, numismàtic, amidava 3 cm
de diàmetre i havia perdut l’agulla. La xarnera tenia representat el que ell anomena «un animalejo, tal vez un reptil
de indefinida especie» i ens presenta un dibuix realitzat per
Romero Orozco. A més, la fíbula va aparéixer junt amb una
moneda de bronze ibèrica de la qual ens diu: «otro día daremos a conocer esta moneda porque a la vulgarización arqueológica convienen dosis homeopáticas». La fíbula va ser
descrita (Almarche, 1918: 153) com una de les de figura de
cavall. Sembla que la fíbula passa a la col·lecció Martí Esteve
(Gil-Mascarell, 1975: 694) però actualment no està en la part
d’aquesta col·lecció adquirida per l’Ajuntament de València i
consultada l’any 2009.
14
Hi ha esment de dues fíbules més de La Tène i hispànica
que van ser recollides i documentades, de les quals tampoc no
en sabem el destí.
Un estudi de fíbules de la província de València inclou tres
troballes del jaciment de la Carència (Rams, 1975: 153, 144). Es
tracta de dues tipologies, la romboïdal i la de pont en forma de
cinta, una amb terminals foliacis i l’altra amb peu llarg, que estan
en ús des del segle v fins a mitjan del iv aC, i l’altra estudiada és
pròpia del segle iv aC. L’autora comenta la discrepància cronològica entre les fíbules i la resta d’objectes apareguts, però amb
l’actual estudi general del jaciment veiem que eixa cronologia
antiga coincideix amb el conjunt ceràmic recuperat al jaciment,
presentat més endavant en els apartats d’estudi de materials.
Les visites al jaciment de la Carència es van fer freqüents als
anys seixanta i setanta, tant per part del SIP (Pla, 1966: 292; Fletcher 1971: 109; Fletcher i Pla, 1977: 69) com de la Universitat de
València, de les quals queda constància al Museu de Prehistòria
per documentació i pels dipòsits de material (fig. 2.3).
En la visita de 1962 que fan Tarradell i Fletcher (Fletcher,
1962) ens diuen que: «tras remociones para cultivo en zona llana
y más extensa afloraba mucha cerámica y sillarejos y se recogieron ibérica con decoración geométrica, campaniense B y escasa
terra sigillata». L’any 1970 es va fer una nova visita, prèvia a les
excavacions, on van anar Milagro Gil-Mascarell, Carme Aranegui, Ángeles Vall i Enrique Pla, com a subdirector del SIP, el qual
ens diu (Pla, 1972: 327) que «en superficie se recogió cerámica
ática o precampaniense, campaniense A i B, sigillata aretina, hispánica, clara y dos fragmentos de árabe califal. Abundaba la ibérica decorada». Els materials dipositats al Museu de Prehistòria
de València tenen dates d’abril de 1962 i del 25 de novembre de
1975, amb número d’inventari 81 per als dos conjunts.
Els anys 1964 i 1966 Fletcher va citar el jaciment en el Noticiario Arqueológico Hispano VI i en La Labor del SIP durante
el año 1962, respectivament.
Miquel Tarradell parla del jaciment en el I Congrés d’Història
del País Valencià, el 1965, i presenta una imatge excel·lent de la
[page-n-26]
Fig. 2.3. Vista del poblat de la Carència. Arxiu SIP.
fíbula del cap. Juntament amb un grup de persones del SIP i la
Universitat, va visitar la Carència i va recollir material de prospecció que es va dipositar al Museu de Prehistòria.
Resulten d’una gran vàlua i de consulta imprescindible
els treballs, o tan sols esments, sobre la Carència, tant de tesi
doctoral (Gil-Mascarell, 1971: 442-447; Bonet, 1978: 59-62)
com de diaris d’excavació de Milagro Gil-Mascarell, o bé els
informes preliminars (Fletcher 1973: 98-101; 1974: 108-110)
i una publicació sobre el jaciment (Gil-Mascarell, 1975: 693696) per a saber de primera mà com estava en els anys setanta i,
sobretot, per la informació de l’interior del poblat, la qual ara és
l’única disponible ja que no se’ns vol donar permís d’excavació
per part de la propietat privada dels terrenys, els quals ocupen
tot l’interior del poblat (fig. 2.4).
Les monedes trobades d’antic haurien de ser-ne moltes
més de les dipositades al SIP, cosa que podem deduir pel
vast conjunt amb el qual comptem ara, i que ens mostra
una gran quantitat i varietat de seques que indiquen un comerç molt interessant, el qual es presenta en un dels article
d’aquest llibre. Les monedes antigues que coneixem en són
ben poques ; hi ha una moneda de Bilbilis i la resta són
valencianes, entre elles algunes de Saguntum de petxina i
dofí de Saetabis i de Valentia de les primeres emissions
,
amb cara femenina i cornucòpia Hi ha esment antic, en la
.
tesina citada d’Elena Pingarrón, de dues monedes romanes,
una de Tiberi i l’altra d’Adrià.
Al començament dels anys setanta, o tal vegada un poc
abans, quan es feien treballs agrícoles a la Carència, es van
trobar dues inhumacions a la part alta del poblat que van ser
destruïdes immediatament (Gil-Mascarell, 1975: 694) i se’n
desconeix l’adscripció. Per notícies orals d’un antic propietari
se sap que les restes es van trobar en la planura gran del Recinte
III i que no estaven enterrades molt superficialment. Pel fet de
tractar-se d’inhumacions i estar dins del poblat, cal plantejar la
seua relació amb el període islàmic, almohade, quan hi ha una
torre de guaita al cim.
Un dels primers estudis que es va fer sobre el material de la
Carència va ser el d’un fragment d’escultura ibèrica en pedra,
calcària blanca. Representa el cap d’un bou trobat el 26 de gener
de 1969 per Luis Sanfélix Pérez. Enric Llobregat la va poder in-
Fig. 2.4. Diari d’excavació de M. Gil-Mascarell. Arxiu SIP.
15
[page-n-27]
vestigar des del SIP on es va dur per fer-ne l’estudi. El fragment
de cap té 10 × 37 cm conservats i s’hi reconeix la cara i el coll
d’un bou que te marcats els trets de les orelles, els ulls, el morro i
els plecs del coll, a més dels forats on anirien les banyes afegides
(fig. 2.5). Aquest cap, amb una postura ajupida, formaria part
d’una escultura de peu (Llobregat, 1975: 160) que degué anar
parcialment adossada a una construcció, atés que sols es va treballar amb cura la part més visible. La seua datació estaria entre
els segles iv i iii aC, abans de l’arribada dels bàrquides. Al mapa
de distribució d’escultura ibèrica que es presenta en l’article de
l’estudi de Llobregat s’aprecia, per a la zona d’Edetània, la sola
presència d’escultura ibèrica a Arse i a la Carència, i es veu una
abundància de troballes a la Contestània. Actualment la peça es
troba en l’Ajuntament de Torís.
L’any 2010 vam contactar amb Luis Sanfélix perquè visitara la Carència amb nosaltres. Ens va situar, de manera aproximada, on es va fer la troballa. Açò va ser en el vessant nord, en
una zona no massa allunyada del cim.
Un dels testimonis de grafia d’escriptura ibèrica a la Carència és un fragment de ceràmica de vernís negre. El va trobar Enrique Morán l’any 1981 i el va donar al Museu de Prehistòria.
Es tracta d’una base de plat de producció campaniana B i forma
Lamboglia 5, amb la peculiaritat que té un grafit amb dos signes
ibers traduïts com BADU (Fletcher, 1985: 20). L’escriptura ibèrica sobre instrumentum fou un fenomen abundant en l’espai de
la casa iberoromana i està testimoniada en nombrosos jaciments
ja des dels segles v a iv aC. Les interpretacions (Moncunill i Velaza, 2012: 51-52, 54) s’entenen com a marques de producció o
distribució, sobretot d’una bona part dels esgrafiats més breus,
o bé assenyalen el propietari de la peça (fig. 2.6).
Fig. 2.5. Escultura ibèrica de cap de bou de la Carència. Arxiu SIP.
16
Fig. 2.6. Base de vernís negre Lamb. 5 amb grafit procedent de la
Carència (cat. 13.533). Dibuix E. Huguet.
Entre la documentació de la Carència que hi ha al SIP es
troba una fotografia d’una llàntia sencera de vernís negre de la
qual desconeixem la seua localització actual però en la imatge
està escrit el nom de Vicente Ferrer (fig. 2.7).
Hi ha una donació de l’any 1981 per Arturo Ruiz d’un
joc de ponderals de bronze amb número d’inventari 61.666.
Aquests caldria estudiar-los junt amb el conjunt variat de ponderals aparegut entre el material confiscat en 2001, pendent
d’autorització.
TROBALLES EN L’ENTORN DE LA CARÈNCIA
En la partida de Fondos, a la carretera de Torís a Guadassuar
que travessa el riu Magre, està la vil·la romana on va aparéixer
l’any 1877 una escultura d’Herma de Bacus en marbre blanc.
La peça tenia 25 cm d’alçada i ha estat estudiada en diverses
Fig. 2.7. Llàntia de vernís negre de la Carència. Arxiu SIP.
[page-n-28]
ocasions fins al treball recent i més complet (Arasa, 2004: 304 i
331-332) que descriu els trets d’un jove imberbe i amb el front
coronat amb una taenia amb fulles d’heura, i associa l’escultura
a un ambient domèstic i el costum de situar-les al peristil de les
vil·les sobre xicotets pilars o dins d’una fornícula oberta a la
paret. Sobre la propietat de la peça, Fidel Fita (1900: 438) ens
diu que «la antefixa hallada en la granja y subsuelo de Fondos
es hoy propiedad de D. José Soler Navarro, iniciador ó adalid
de la excursión». El parador actual de l’escultura es desconeix
completament.
El segle xx s’enceta amb l’esment de diverses troballes al
territori (Fita, 1900: 437-438), de les quals també en va fer referència l’historiador de Cullera A. Piles després d’una excursió
el 13 d’agost de 1900. A la vil·la de Canyamar, vora la carretera
de Torís a Torrent, a 2 km del poble, es va trobar una inscripció
funerària que es va descriure de la següent manera: «un tosco
cipo sepulcral, carcomido por la intemperie, cuyo epígrafe, debajo del coronamiento, consta de dos renglones trazados en el
primer siglo, y dice así:
Caesia h(ic) s(ita) e(st).
Cesia aquí yace.
[...] El cipo, según resulta de la fotografía que debo al Sr.
Sabater, está cortado por más abajo del segundo renglón, y
por encima de la rotura parecen asomar trazos de un tercero
¿a(nnorum)vi? [...]».
Els estudis més recents (Corell, 1997: 242-243; 2009: 249250) d’aquesta inscripció ens donen una datació del segle i dC i
ens diuen que hui la peça consta com a desapareguda:
«Caesia
h(ic) . s(ita) . e(st)
Ací jau Caesia».
La peça és propietat particular del metge R. Blasco i està a
la ciutat de València.
A la vil·la de la Sabotxa es va trobar una altra inscripció
sepulcral, el 23 d’agost de 1900 (Piles, 1900; Fita, 1900: 438),
moment que Piles ens conta així: «Ya cerrando la noche, se llegó a la casa de la Savocha, fundación de los marqueses de Bélgida. Se encendió un haz de leña, y á los falgores de vacilante
llama se vió empotrada en la pared de Levante en su extremo
septentrional otra lápida sepulcral romana».
«C(aius) Aledius Fuscus ann(o)rum) xlv h(ic) s(itus) e(st).
Cayo Aledio Fusco, de edad de 45 años, aquí yace».
Els estudis més recents de la inscripció (Corell, 1997: 241242; 2009: 248-249) ens diuen que el seu suport és un bloc
de pedra calcària, de 51 × 53 × 13 cm. La proposta de datació
l’emmarca al segle i dC, i hi ha una nova lectura del nomen que
és la següent (fig. 2.8):
C(aius) Caedius
Fuscus
ann(orum) . XLV
h(ic) . s(itus) . e(st)
Ací jau Gai Cedi Fusc, de 45 anys.
L’única troballa de material neolític al territori pròxim és
una destral de pedra polida, de color negre amb taques blanques. Les vores són eixos paral·lels i convergents, i el tall és a
dos bisells plans, amb el taló arrodonit. Va aparéixer l’any 1981
Fig. 2.8. Inscripció funerària romana trobada en la vil·la de la
Sabotxa, Torís. Arxiu SIP.
al fons d’una cova, en la partida de Vinyamalata, una zona propietat de l’Ajuntament, polígon 2, parcel·la 33, que hui és una
pedrera i deu estar destruïda. La peça té 22,5 × 20 cm i un pes
de 1.150 g i està a Torís, en propietat d’Alfredo Hueso Iranzo,
antic cronista oficial de la localitat.
PRIMERES EXCAVACIONS (1971-1972)
Després d’un període, des de finals del segle xix a la primera meitat
del xx, amb molt d’esment i troballes en la Carència, per fi, el pas
més important es va donar en 1971 al plantejar-se uns sondejos
arqueològics en el jaciment (Fletcher 1971: 109; Pla 1972: 327).
Encara que ja era més que sabut de la destrucció i espoli
que hi havia al jaciment, en la visita de prospecció de l’any
1962 es va apreciar (Pla, 1966: 292-293) que una part del
poblat estava destruint-se, especialment la part central, per
tractors que preparaven el terreny de propietat privada per
conrear-lo (fig. 2.9).
Així, per poder salvar les restes que quedaven i confirmar
antigues dades, el Servei d’Investigació Prehistòrica (SIP)
es va plantejar fer dues campanyes d’excavació, que les va
dirigir Milagro Gil-Mascarell. Als seus diaris, custodiats a
la Biblioteca del SIP, es pot llegir l’evolució de les feines al
llarg de les dues campanyes, de les quals presentem una síntesi per mostrar l’abast de les excavacions a l’interior del poblat, donat que és l’únic testimoni de la seqüencia d’ocupació
d’aquesta zona.
17
[page-n-29]
Els materials recuperats en les visites de prospecció i en
les dues campanyes d’excavació es varen dipositar al Museu de
Prehistòria, i actualment estan inventariats i han passat a formar
part dels fons i col·leccions del Museu.
Després de fer l’excavació, el MPV va publicar el resultats (Fletcher 1973: 98-101; 1974: 108-110) així com també la
directora dels treballs (Gil-Mascarell, 1975: 693- 696), però
l’estudi dels materials no es va fer. Aquesta feina ha estat una
de les tasques del projecte de 2001 a 2013, realitzada per Isabel
Caruana, el resultat de la qual presenta en un article d’aquesta
monografia (capítol 6).
Els llocs de les intervencions de M. Gil-Mascarell són les
zones I, II i III, i queden dins dels anomenats en el projecte
com a recintes emmurallats: Recinte I (zona I) i els recentment
descoberts Recinte II (zona II) i Recinte III (zona III). Es va
donar una nova nomenclatura després d’avançar les prospeccions i excavacions al jaciment i veure que hi havia altres 3
recintes tancats per muralles i torres. La diferència de zones de
Gil-Mascarell, que coincidirà parcialment amb aquestes, atén a
un ordre de successió en fer l’excavació. La nomenclatura de
recinte establerta per nosaltres s’ajusta a la denominació de lloc
emmurallat, i la numeració romana té a veure amb la successió
topogràfica i urbanística dels diferents recintes (fig. 2.10).
Campanya de l’any 1971
Els treballs de la primera campanya van començar el 5 de juliol
de 1971, amb l’ajuda econòmica de l’Ajuntament de Torís, i
es van prolongar fins al 22 de juliol, perquè els obrers havien
d’incorporar-se al seu treball personal. Els materials es depositaren al Museu de Prehistòria de la Diputació de València on es
netejaren, i actualment estan ja inventariats i formen part dels
fons i col·leccions del Museu.
ZONA I
Fig. 2.9. Vista del terreny conreat al poblat de la Carència en la
visita del SIP de l’any 1962. Arxiu SIP.
Per a sondejar el terreny es feren dos sondejos, el primer al cim,
en la zona que es relacionà amb una acròpolis, i on es descriu
una muralla conservada pel sud i per l’oest, on hi ha ceràmica
grega i sigillata. Aquesta àrea d’excavació es va anomenar zona
I (fig. 2.11), i en ella les labors agrícoles havien destruït quasi per
complet els nivells superiors i la presència d’ametllers dificultava la feina. Al centre d’aquesta zona es va obrir una rasa de 2 m
d’amplària × 3 m de llargària, la qual es va ampliar fins formar
un rectangle de 7,5 m de llargària × 4 d’amplària. A 10 cm de
la superfície del terreny van aparéixer murs d’un departament,
H-1, i d’un carreró C-1, i l’arrancada d’altres parets (fig. 2.12).
Fig. 2.10. Planta del jaciment amb la nomenclatura de Recinte I, II i III que coincideix pacialment amb les zones I, II i III. R. AlbiachGlobal Geomática.
18
[page-n-30]
presenta un conjunt de ceràmiques del s. iii a l’i aC junt a
un altre de finals de l’i-ii dC.
Capa de 0,25 a 0,45 m: aparegueren fragments de morter
i tegulae en quantitats importants, ceràmica ibèrica, fragments de bronze, un cap de clau de ferro i frags. d’os treballat. A l’altura de 0,45 m en alguns punts apareixen taques
de cendres. La cronologia del conjunt és del segle i dC.
Capa de 0,45 a 0,70 ò 90 m: hi havia ceràmica precampaniana, campaniana A i B, ibèrica, una fíbula completa de
bronze de tipologia anular hispànica, fragments de bronze,
ferro, plom i os; i desapareix quasi per complet el morter
romà i les tegulae, datat al segle i aC.
Formant part del paviment va aparéixer ceràmica ibèrica
matxucada i alguns fragments menuts de campaniana A,
que el daten al segle ii aC.
Fig. 2.11. Plantes de les excavacions dels anys setanta en la zona I.
Segons M. Gil-Mascarell.
C-1: és un carreró delimitat pel mur sud-oest i pel mur sud, i
entre ells hi havia 0,80 m. El mur sud era similar, en tècnica, als
anteriors i sols es torna irregular en un tros de 0,50 m, desapareixent i apareixent taques de cendres. Té incrustada una pedra
horitzontal que s’interna al carreró 0,35 m, desconeixent la seua
utilitat. El sòl del carreró era de roca natural i es va igualar amb
lloses posades horitzontalment.
Els materials documentats al carreró foren els següents:
Capa superficial fins 0,25 m: fragments de ceràmica TSH,
ibèrica, campaniana A, morter romà i estuc.
Capa de 0,25 a 0,45 m: fragments de morter romà, campaniana A, ceràmica ibèrica, fragments de ferro. A 0,45 en
alguns llocs aparegueren moltes taques de cendres.
Capa de 0,45 a 0,60-0,90 m: ceràmica campaniana A i B,
fragments d’àmfora, objectes de ferro, bronze i os, més un
mol·lusc o petxina.
ALTRES SONDEJOS
Fig. 2.12. Procés d’excavació del sondeig en la zona I. Any 1971.
Arxiu SIP.
H-1: és una habitació de forma rectangular, 4,50 × 2,50
metres, orientada sud-oest a nord-est. Els murs eren de pedra i
estaven travats amb fang, amb un gruix entre 0,30 i 0,50 m i una
alçada conservada de 0,60 a 0,90 m. Descansaven en la roca natural sobre la qual s’estenia una capa d’uns 10 cm de gruixària
que constituïa el paviment de l’habitació fet amb pedres menudes i fragments menuts de ceràmica i terra, tot xafegat. El mur
sud-oest tenia una part tapiada que després de ser desmuntada
es va veure que era un envà de 0,65 m que donava al carreró
C-1. Al costat de la paret nord-est aparegué un banc de 0,48
m de llargària × 0,25 d’amplària i 0,30 d’alçada, fet de pedres
menudes travades amb fang i en la seua part superior hi havia
dues lloses col·locades horitzontalment, que no està recolzat al
mur, sinó que dista d’ell 0,20 m.
Els materials recuperats dins d’aquesta habitació, excavats
per capes artificials, van ser els següents:
Capa superficial, fins 0,25 m: es trobaren alguns fragments
de TSH, un frag. de precampaniana, campaniana A i B,
molta ceràmica ibèrica amb decoració geomètrica, fons
d’àmfora, morter romà i tegulae. Aquest nivell, de rompuda, que barreja material de nivells inferiors i superiors,
A més a més, es varen fer els sondejos A, B, C, D, E i F, entre
els quals es trobaren alguns murs que articulaven les habitacions anomenades H-1, H-2, H-3 i H-4.
Amb tot, ens parla de tres etapes on hi hagué una primera
fase ibèrica als segles iv-iii aC, una reconstrucció al segle i aC del
paviment aprofitant materials anteriors i probablement es tapa la
porta que donava al carrer, i finalment un nivell de cendres per
possible destrucció o incendi sobre la qual apareix el nivell romà.
L’estudi dels materials ha estat una de les tasques realitzades entre 2001 i 2013 al llarg del projecte «La Carència: evolució cronològica i urbanística. Valoració dins del territori» i que
es presenta en un apartat d’esta monografia.
MURALLA
Quant a la muralla, es conserven alguns trams de la seua part
sud, est i oest. Es va fer neteja dels trams sud i oest, i es feren
dos sondejos arribant-se als fonaments. Al tram est no es treballà, donada la forta pendent.
La muralla sud és de carreus rectangulars, de mida mitjana,
falcats amb pedres menudes. Conservava una longitud visible
de 21 m i una alçària de 0,90 m, i en altres punts sols hi havia
fonament. Des de l’oest té 5 m d’extensió, girant en angle recte
cap al sud uns 2,5 m per tornar a girar en direcció est 8,5 m,
on forma un altre angle recte i s’endinsa de nou en l’altiplà en
direcció nord per girar després cap a l’est. És a dir, que estem
davant de dos cossos entrants, a manera de torres, enllaçats en19
[page-n-31]
tre ells per un llenç situat a la mateixa vora del penya-segat (fig.
2.13). Els materials eren ben pocs, dos fragments de campaniana B, alguns ibèrics, alguns medievals i un clau de ferro.
El costat oest defensa l’altiplà per la seua part més vulnerable, la que comunica amb la resta del poblat. La tècnica constructiva és de carreus rectangulars de mig metre de longitud
aproximadament, disposats en fileres horitzontals. Actualment
sols se’n conserva un tram de 2,80 m de longitud i una alçària
de 1,90 m, la resta ha desaparegut per la creació de l’actual camí
de pujada i per les arrels dels matolls. Gil-Mascarell comenta
que aqueixa tècnica amb grans carreus es degué utilitzar per
estar en la zona més vulnerable (fig. 2.14). Els materials recuperats també varen ser pocs, donat que la roca aflora de seguida,
sent aquests ceràmica campaniana B, ibèrica i un morter romà.
A L’EST DEL CIM
També en aqueixa campanya va visitar la zona a l’est del cim,
darrere del punt geodèsic on li havien dit que hi havia moltes
puntes de fletxa. Aquesta zona queda a l’extrem est del poblat,
on, en la part oriental de la fita de l’índex geodèsic, hi ha un
xicotet turó que enllaça amb un altre de forma cònica a partir
del qual comença el descens cap a la planura, on es va obrir
un sondeig de 2,50 m junt a un marge de pedra modern. Ací,
segons l’amo del terreny, apareixien gran quantitat de puntes
de fletxa de ferro.
Quasi superficialment aparegueren taques de cendres de
0,80 x 0,50 m situades a diferents nivells i fins a 0,50 m de profunditat, amb abundants fragments de ferro, entre els quals destacaven les puntes de fletxa, i molt poca ceràmica. Després hi
ha terres molt dures amb morter àrab, i pels voltants s’aprecien
molts tovots. Es dedueix que pertanyia a l’època medieval. La
zona es va abandonar per a una futura campanya.
ZONA II
El dia 15 de juliol iniciaren els treballs en la zona II, en la qual
es defineixen les habitacions H-1, H-2, H-3, H-4, H-5, H-6,
H-7, H-8 i H-9.
A meitat vessant estava la zona II. En ella, es va obrir una
rasa de 13 m de longitud × 4 m d’amplària, excepte dels 3 m als
6 m més cap a l’oest. Es va localitzar a escassa profunditat un
mur d’1 m d’amplària en direcció est-oest, el qual es va poder
seguir fins a l’escarpa situada al nord. S’interpreta com un mur
de contenció per la seua situació en un desnivell, la seua estructura i la tècnica (fig. 2.15). Està fet amb pedres d’una mida regular, travades en sec, i arriba fins als 0,90 m l’alçària conservada.
Té un desguàs de 0,40 x 0,30 m que el travessa i canalitza les
aigües del terraplè cap a la pendent. Junt al costat d’aquest i crea
desguàs arranca cap al nord un parament de 1,60 m que enllaça
amb un altre cap a l’est, i crea un espai d’1 x 1,60 m. La tècnica
constructiva és irregular i deficient, però les cares exteriors tenen
un aparell millor treballat i més homogeni. Cap al sud arranca un
altre parament, que és més irregular en la cara est. Paral·lel a ell,
Fig. 2.13. Planta de la muralla sud, zona I. Diari d’excavació de
M. Gil-Mascarell. 1971. Arxiu SIP.
Fig. 2.14. Dibuix de l’alçada de la muralla oest, zona I. Diari
d’excavació de M. Gil-Mascarell. 1971. Arxiu SIP.
20
Fig. 2.15. Planta de la zona II. Any 1971. Segons M. Gil-Mascarell.
[page-n-32]
i a 5 m, arranca un altre, també estrebat al mur de sosteniment,
que es dirigeix cap a la pendent. El pis és la roca natural i els
materials també en són pocs, entre ells hi ha ceràmica importada
campaniana A, ibèrica geomètrica abundant i algun fragment informe de ferro. Ací, M. Gil-Mascarell ens està descrivint el que
interpretarem més endavant com una torre (fig. 2.16).
Conclou Gil-Mascarell que el poblat ibèric té a la zona alta
un recinte emmurallat, amb el començament al segle iv aC, que
es romanitza amb posterioritat, després de patir un incendi o
destrucció. Continua habitat fins a l’època medieval, i tal vegada quedà deshabitat durant algun temps, tot i que s’hi va trobar
material tardoromà i visigot, mentre la resta del poblat sembla
que no arriba a l’època imperial. Planteja que al canvi d’era
el poblament es concentra en la part superior i la resta es dispersa per la planura. Durant les èpoques romana i medieval la
muntanya seria un lloc de vigia, o talaia, ocupat per un reduït
nombre de persones.
Campanya de l’any 1972
La segona i última campanya es va fer l’any 1972, del 3 al 22 de
juliol. Es va comptar amb l’ajuda econòmica del SIP i els materials es varen depositar en el Museu de Prehistòria. Els treballs
es feren uns dies en la zona més elevada, anomenada zona I,
sondeig 1, al sector 2 situat al sud-oest de l,1, al sector 3 situat
al oest del 2, i al sondeig o sector 4 situat a l’oest de l’1 i al
nord del 3, però pels ametllers (discrepàncies amb l’amo) no es
va continuar la trinxera oberta en 1971 a la zona I. Es va poder
treballar a la zona III, situada a l’est de la zona II.
ZONA I
A la zona I s’iniciaren els treballs a 6 m cap a l’oest de la Zona
I de 1971 i es van obrir quatre rases rectangulars de distintes dimensions per la proximitat dels ametllers, resultant un rectangle
de 5,30 de llarg × 3,80 d’amplària, i entre les quadrícules es va
deixar un espai de 0,30 m que inicialment no es va excavar (fig.
2.17). Els sondejos, rases, habitacions o carrerons s’anomenen
amb les lletres S, D, H, C, amb una numeració correlativa i una
opció de majúscula o minúscula segons decisió de M. Gil-Mascarell. El resultat de l’excavació va ser el següent:
S-1: és una rasa de 3 × 2 m, en la qual no van aparéixer
murs, només n’hi havia part d’un que havia sigut destruït i el
Fig. 2.16. Procés d’excavació del sondeig en la zona II. Any 1971.
Arxiu SIP.
conformava una gran quantitat de pedres sense ordre. Els nivells i materials recuperats varen ser els següents:
Fins a 0,10 m hi havia una capa superficial. Hi havia abundant ceràmica ibèrica esmicolada, un fragment de precampana o àtica amb perforació, un altre fragment de precampana, dos frags. de campaniana A (un Lamb. 36) i 2 frags.
de campaniana B, a més d’un frag. de ferro.
De 0,10 a 0,45 m l’estrat estava formant per una semicircumferència que comprenia els dos terços occidentals
de la quadrícula. La terra era molt fosca, quasi negra, i
la resta era groguenca. Davall de la terra negra, a 0,45 m,
amb la gruixària d’1 cm, hi havia una capa de graveta. Els
materials recuperats foren fragments de ceràmica ibèrica,
un frag. de campaniana A, tegulae, un anell de bronze, un
clau de ferro, frags. de morter romà i, a 0,30 m, una moneda de bronze romana en mal estat en què s’aprecia un cap
radiat en l’anvers.
De 0,45 a 0,90 m desapareixen la terra negra i la capa de grava, i a 0,80 m apareixia un paviment fet de pedres xicotetes
i terra, xafegat; a 0,90 m la roca natural. El material arqueològic que s’hi va trobar va ser ceràmica ibèrica, un frag. de
campaniana A i un altre de B, dos fusaioles, i a 0,60 m una
làmina de plom, una xicoteta destral de plom xicoteta, un
clau de ferro, un punxó d’os i una petxina.
S-2: és una quadrícula de 2 × 2 m i la seua estratigrafia va
mostrar el següent:
Una capa superficial de 0,10 m on va aparéixer un mur de pedra de bona tècnica amb un gruix de 0,30 m i una longitud de
2 m, el qual, en direcció sud-oest a nord-est, continua per S-1
però està destruït. La ceràmica recollida sols va ser ibèrica.
A 0,45 m, i en la part meridional, apareix la roca natural i, on
aquesta no està, hi ha pedres que anivellen el terreny. El material d’aquest nivell va ser ceràmica ibèrica, un fragment
de precampana, dos frags. de campaniana A i dos de B, un
gland de plom i un botó piramidal de ferro.
A 0,70 m es repeteix el mateix fenomen, és a dir, hi ha una
gran llosa i pedres igualant el terreny, encara que pareix un
escaló per a salvar el desnivell entre la roca i l’habitació. Açò
es va confirmar en S-3. El conjunt de material va ser ceràmica ibèrica, tres frags. de campaniana, una fíbula completa de
bronze de La Tène, un fragment de plom i un clau de ferro.
Fig. 2.17. Estructures de la zona I. Arxiu SIP.
21
[page-n-33]
S-3: és una quadrícula de 2 × 1,50 m:
A 0,10 m apareix un mur de pedra paral·lel al de la quadrícula anterior, sud-oest a nord-est, d’un gruix de 0,40 m i
una longitud de 2 m, i en la seua part més meridional hi ha
un escaló. La ceràmica trobada és ibèrica i sols n’hi ha un
fragment de romana amb decoració de barbotina.
De 0,10 a 0,45 m hi ha ceràmica ibèrica i a 0,20 m, en la
part oest, es va trobar una moneda ibèrica de bronze, en bon
estat (anvers cap masculí i revers genet).
De 0,45 a 0,80 m apareix ceràmica ibèrica, una fusaiola, un
fragment informe de ferro, un fragment de ferro format per
dues planxes rectangulars unides per una reblada.
rectangulars de distintes grandàries per les irregularitats de
la veïna parcel·la. El resultat són les habitacions H-6 i H-5
així com el carreró C-2. La roca aflora molt alta per la part
oriental.
S-4: és una rasa de 3 × 1,5 m, semblant als nivells de S-1:
Fins a 0,10 m està la capa superficial. El material recuperat
és ceràmica ibèrica i un fragment informe de ferro.
De 0,10 a 0,45 m hi ha terra negra que forma un semicercle
de 3 m de diàmetre, amb un color més intens en el centre
de la seua part oriental que va disminuint en els vores. El
material és variat, hi ha ceràmica ibèrica, un fragment de
campaniana A, tres de campaniana B, una vora d’àmfora
republicana, una fusaiola, un anell de bronze, un fragment
de ferro i un morter romà.
De 0,45 a 0,80 m apareixen els murs continuació de S-3, en
direcció sud-oest a nord-est, amb un ample de 0,40 m (costat sud-oest) i 0,20 (costat nord-est). En la part occidental
hi ha una pedra horitzontal incrustada en el mur i que es
prolonga cap a l’exterior 0,25 m. Per aquest costat arranca
un altre mur en direcció nord-oest. Els murs estan assentats
sobre un conglomerat de terra, pedres menudes i ceràmica
triturada que formen els fonaments de la paret. El material
recuperat va ser ceràmica ibèrica, campaniana, dos fusaioles i un arc de fíbula de bronze.
Fig. 2.18. Sondeig de la zona III. 1972. Segons M. Gil-Mascarell.
Les conclusions presentades per M. Gil-Mascarell per a
aquests nivells de la zona I són que la taca de terra negra apareguda en S-3 i S-4, de diàmetre aproximat de 3 m i 0,35 m de
profunditat, talla els murs i posseeix una estructura semblant a
un fons de cabanya. Els materials romans estan sobre la terra
negra (nivell de cendres) i els ibèrics per davall. Els materials
són ibèrics i romans, i entre aquests últims hi ha una moneda
d’època tardana.
Esmenta els soterraments medievals com a recuperats fa
uns anys, així com també anomena la ceràmica escampada de
la mateixa època.
ZONA III
La zona III queda situada en l’extrem nord-oest del turó, i pels
problemes que van sorgir amb l’amo del terreny l’excavació es
va traslladar a una parcel·la més cap al nord. Sobre la ubicació d’aquesta zona ens diu Gil-Mascarell el següent: «Com es
recordarà, la muntanya de la Carència està rematada per un xicotet altiplà (zona I), a partir d’aquest i cap a l’oest, el vessant
va descendint amb suavitat, acabant en la seua part sud-oest en
un altre altiplà de gran extensió i que es prolonga cap a l’oest;
en canvi pel seu costat nord-oest el vessant acaba bruscament
com tallat a pic. En el seu final, açò és, en la part més baixa i
separada del principi pel camí d’accés al poblat, es troba enclavada la zona III».
Inicialment es van obrir 4 rases de 3 × 3 m, separades
entre si per 0,30 m (fig. 2.18). Cap al nord altres 4 trinxeres
22
Fig. 2.19. Croquis del sondeig de la zona III. Diari d’excavació de
M. Gil-Mascarell. 1972. Arxiu SIP.
[page-n-34]
D-6: és una rasa que mostra una habitació, que no es va
poder obtenir tota la documentació a causa de la proximitat del
camí. És de forma rectangular, molt allargada, els seus costats
mesuren 6,50 × 7,75 × 3, i està orientada est-oest. Els murs
són de pedra seca, prou irregulars i deficients, d’un gruix entre
0,30 el mur sud i 0,20 el mur nord. El paviment és de cudols
incrustats en la terra, al costat del qual hi havia una xicoteta taca
d’argila molt dura. Just al costat de la paret sud-oest, i adossat
a aquesta, hi havia un banc o pedrís de 2,10 m de llarg × 0,40 i
0,35 m d’amplària, fet de pedres travades amb fang i amb lloses
horitzontals en la part superior (fig. 2.19). Quant als nivells documentats podem dir el següent:
En el nivell superficial, i fins a 0,10 m, hi havia ceràmica
ibèrica, i a partir de 0,10 m, ceràmica ibèrica, campaniana, dos
fragments de l’Edat del Bronze i una petxina.
D-5: no es pot assegurar que es tracte d’una habitació,
encara que les dades ens porten a pensar que és probable que
ho fóra. En direcció nord-sud hi ha un mur de gran gruixària
format per dos adossats, quedant del més oriental només
els fonaments, i el situat a l’oest té bona tècnica a base de
xicotetes pedres travades amb fang, conservant una alçària
de 0,30 m i un gruix total d’1,10 m. Junt al mur, en la part
occidental i a una alçària de 0,40 m, es va trobar una capa
de cendres amb ceràmica ibèrica que segueix la mateixa direcció del mur.
En l’angle nord-oest, i paral·lel al mur esmentat, en va sorgir un altre que només es va documentar en part i que tancaria
l’habitació per aqueix costat. També van aparéixer els fonaments d’un altre mur, amb orientació sud, d’escasses longitud i
alçària, que, per estar a una cota per davall es dedueix el nivell
d’habitació, el qual s’ha interpretat com la resta d’una primitiva vivenda sobre la qual es va construir el descrit (fig. 2.20).
Al seu seu costat nord, junt amb D-5, van aparéixer restes d’un
paviment de cudols, i pròxima, una pedra rectangular la funció
de la qual s’ignora.
Fig. 2.20. Procés d’excavació en la zona III. Arxiu SIP.
El conjunt de materials apareguts va ser el següent:
Des del nivell superficial fins a 0,10 m hi havia ceràmica
ibèrica, campaniana B i una fusaiola. Des dels 0,10 m fins al
final, hi havia molta ceràmica ibèrica, sobretot àmfores i altres
formes, dos fragments de precampana, quatre de campaniana B
(un Lamb. 5), un fragment de campaniana A i dues fusaioles,
abundant plom i una petxina.
C-2: discorre paral·lel al mur nord de D-6 i està separat per
1,50 m. S’hi va localitzar un altre mur del qual se’n van excavar 3,75 m de longitud. S’interpreta com un xicotet carreró que
ascendia cap a la part alta del vessant. S’hi va trobar ceràmica
ibèrica i dos caragols marins.
Les conclusions generals de M. Gil-Mascarell en aquesta
àrea són l’absència de material romà en la zona III, que confirma
la hipòtesi de la reducció de l’àrea habitada en època romana, i
la concentració de la població en la part més elevada del turó.
23
[page-n-35]
[page-n-36]
3
A la recerca de la Carència dispersa:
documentació i col·leccions
E. Huguet
BASES DE DADES I DOCUMENTACIÓ
A partir de l’any 2009 em vaig incorporar a l’equip de treball de
la Carència on vaig continuar amb les tasques de documentació
que la companya Isabel Caruana havia començat.
El treball de documentació, tot i que no sempre queda reflectit en les posteriors publicacions científiques, és un treball
bàsic per a recopilar tota la informació coneguda dels jaciments
que, com la Carència, es coneixen des d’antic. En el cas concret que ens ocupa, la bibliografia era abundant i constava de
notícies antigues, articles científics, referències en publicacions
acadèmiques i de difusió. Per aconseguir una organització còmoda i senzilla que recollira tots els títols i notícies publicades
confeccionàrem una base de dades. Aquesta eina permet, a més,
un accés ràpidament al llistat i la possibilitat d’incorporar contínuament les noves publicacions sobre la Carència o que fan
referència a ella, el seu territori o algun aspecte concret del seu
estudi.
Cadascun dels articles o notícies es presenta en forma de
fitxa o registre amb la informació bàsica com títol, autor, publicació, editorial, any i lloc de publicació, pàgines i si s’ha pogut
aconseguir una còpia per a poder afegir-la al dossier físsic de la
documentació (fig. 3.1). Actualment, la base de dades de documentació de la Carència consta de 56 registres entre els quals
hi ha majoritàriament articles científics i acadèmics, com els
últims treballs publicats a partir de les investigacions de l’equip
de treball (Orengo, Ejarque i Albiach, 2009), però també notícies publicades als periòdics a principis del segle xx (Piles,
1900; Martínez Aloy, 1912) que es conserven a l’Hemeroteca
de València. La major part de les referències sobre bibliografia
de principi del segle xx es referien a notícies curtes i notes de
premsa publicades als diaris valencians, així que ens capbussàrem entre periòdics antics i anuaris. Majoritàriament estaven
correctes, si bé alguna referència tenia equivocada la data del
mes o l’any i per aquesta raó no s’ha pogut consultar.
Una altra de les tasques fou la documentació informàtica
de totes les fitxes d’excavació. Per a la qual cosa prenguérem
com a base una base de dades del SIP i la traduírem al valencià.
Aquesta base consta de tres tipus de fitxa: estructures, nivells
i llistat d’Unitats Estratigràfiques (fig. 3.2, 3.3 i 3.4), amb les
explicacions pertinents de cadascun dels camps. Actualment
hi ha pràcticament 150 registres que es poden anar modificant,
ampliant i actualitzant a cada moment.
LES COL·LECCIONS
La compilació de la base de dades dels articles ens va portar
a un segon treball: el material dipositat en altres museus i institucions públiques. Com ja hem esmentat, la Carència és un
jaciment que es coneix des d’antic. El seu territori i el jaciment
en concret era visitat per aficionats, científics i excursionistes
alguns dels quals, seguint els costums de l’època, recolliren
material arqueològic que amb posterioritat dipositaren a museus municipal i ajuntaments. El periple a la cerca de material
arqueològic que podia procedir de la Carència ens va portar a la
Ribera, la Foia de Bunyol i a diferents institucions de la ciutat
de València.
- Museu de Belles Arts de València Sant Pius V: En maig
del 1907 Tramolleres publicava un article a Las Provincias
titulat «Las fíbulas de Torís», el 1912 apareix, també a Las
Provincias, «Hallazgos arqueológicos. Otra fíbula ibérica» de
Martínez Aloy (1912) on diu que el 1908 Teodoro Llorente
donà a la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos, actualment Museu de Belles Arts de València Sant Pius V, una
fíbula «de arco con cabeza masculina de capuchón» datada
entre el segle v aC i mitjans del iv aC. (fig. 3.5) El 1920, a
«Geografía General del Reino de Valencia», és Martínez Aloy
qui afirmà que hi havia dues fíbules al Museu de Belles Arts.
Açò va fer que junt a la directora del projecte, Rosa Albiach,
demanàrem un permís per a poder accedir al material. Amablement els tècnics del Museu de Belles Arts ens atengueren
dedicant-nos pràcticament tot el matí intentant localitzar-les.
Poguérem veure algunes fíbules de factura i tipologia senzilla,
però que no tenien cap tipus de referència sobre la procedència
i entre les quals no es trobava cap de les que estan publicades
en imatge que són fàcilment recognoscibles. Per tant, malauradament, aquestes fíbules es troben desaparegudes, inclosa la
del cap masculí amb barret.
25
[page-n-37]
Fig. 3.1. Exemple d’un dels registres de la base de dades que recull
tota la informació escrita sobre la Carència.
Fig. 3.2. Exemple del llistat d’Unitats Estratigràfiques de la Carència.
Fig. 3.3. Exemple de fitxa de nivell d’Unitat Estratigràfica de la Carència.
Fig. 3.4. Exemple de fitxa d’estructura d’Unitat Estratigràfica de la Carència.
26
[page-n-38]
- Servei d’Investigació Arqueològica Municipal de
l’Ajuntament de València (SIAM): El 1918 Almarche publicà La antigua civilización ibérica en el reino de Valencia, on
esmenta que gran part del material està repartit entre diversos
estudiosos i institucions entre ells Martí Esteve. Després de
demanar el permís pertinent poguérem accedir a l’única peça
de la Col·lecció Martí Esteve que podria ser de la Carència o
del seu entorn (núm. d’inventari 3/1807). Presenta una etiqueta rodona antiga on es pot llegir «Turis», per la qual cosa no
podem assegurar-ne la procedència exacta. És tracta de part
d’un mànec d’instrument o eina de bronze, probablement un
simpulum o un osculatori (fig. 3.6). Presenta un mànec de secció plana amb una primera làmina de forma quadrangular amb
cantons en escotadura o lleugerament còncaus decorat amb
dos parells de canaletes incises als laterals. La part superior
està rematada amb una fina làmina que puja en vertical, gira
en corba 180º per acabar amb una decoració zoomorfa de cap
de llop. Probablement es tractava d’un instrument amb mànec llarg com mostren els paral·lels procedents del Museo de
Aragón (Benavente i Fatás, 2009: 68), de la col·lecció museogràfica del Castell de Bunyol (fig. 3.7) o de la necròpolis
de Poble Nou de la Vila Joiosa, un simpulum de la tomba 56
datada entre el 30 i el 10 aC (VV.AA., 2011: 315). En un moment posterior, probablement degut a una antiga restauració
d’antiquari, es va inserir en una base de plom feta a motlle. Es
tracta d’una base circular arrodonida en la part de baix i allisada en la part superior on està clavada la peça de bronze. A més
en aquesta part superior presenta una sèrie d’impressions curtes i obliqües que poden ser intents anteriors d’inserir la peça
de bronze o altres parts de la peça que no s’han conservat.
Fig. 3.5. Fíbula amb cap masculí amb barret apareguda en Torís
(Tarradell, 1965: 81).
Fig. 3.6. Dibuix i fotografia de l’instrument de bronze procedent de
Torís dipositat al SIAM.
- Ajuntament de Bunyol: Per notícies orals sabérem que a la
Col·lecció Museogràfica del Castell de Bunyol hi havia peces
que probablement procedien de la Carència. El tècnic de cultura
de l’Ajuntament de Bunyol ens proporcionà una base de dades
feta a principis dels 2000 a partir d’unes beques de catalogació
del material dipositat en diferents estances municipals. Tanmateix no poguérem accedir a la informació informàtica degut al
fet que no posseíem les claus d’accés i a l’obsolescència dels
programes informàtics. A l’Ajuntament no tenien cap còpia impresa d’aquesta informació ni –com hem dit– les claus d’accés,
així que haguérem de recórrer a les fitxes dels anys 80 per saber
alguna cosa més del material (fig. 3.8). Després de demanar
el permís, fotografiàrem i dibuixàrem algunes peces. Amb tota
seguretat, hi ha tres peces que són de la Carència: una píxide,
Lamb. 3, de vernís negre (núm. 14) probablement de producció
calena datada entre finals del segle ii i el tercer quart del segle i
aC; una einokoe ibèrica de cos cilíndric amb decoració pintada
(núm. 30) i una àmfora itàlica Dr. 1 (núm. 36) probablement de
la zona vesubiana i de l’època republicana (fig. 3.9). A més, documentàrem un fragment de vora d’àmfora que podria procedir
de la Carència ja que escrit a mà en la part interior es pot llegir
Fig. 3.7. Instrument de bronze amb cap de llop procedent de la Col·lecció Museogràfica del Castell de Bunyol.
27
[page-n-39]
«Carencia» i «B-C 288» (fig. 3.10). A partir de dibuixos antics
s’ha documentat una àmfora completa amb segell que podria
ser de la Carència però no hi tenim la certesa (fig. 3.11) ja que
actualment aquesta àmfora no es troba a la CMCB.
- Museu Municipal d’Alzira: El material procedent de la
Carència que està dipositat al Museu d’Alzira prové de prospeccions d’estudiosos que posteriorment donaren part del material al Museu. Una part del material recollit viatjà a Andalusia
amb l’estudiós i aficionat que el va recollir i allí se’n perd el
rastre; l’altra part estava ja publicada per Serrano Várez (1987)
Fig. 3.8. Fitxa dels anys 80 del material dipositat a la Col·lecció
Museogràfica del Castell de Bunyol procedent de la Carència.
Fig. 3.10. Àmfora probablement de la Carència dipositada a la
Col·lecció Museogràfica del Castell de Bunyol amb detall de sigla
antiga.
Fig. 3.9. Material procedent de la Carència de la Col·lecció
Museogràfica del Castell de Bunyol.
Fig. 3.11. Àmfora amb segell que podria procedir de la Carència.
Segons A. Ribera.
28
[page-n-40]
en un article on donava a conéixer el material. Part d’aquest
material fou recollit en superfície (fig. 3.12), però un altre grup
de material fou recuperat de la terrera d’un buidat d’uns 4 m2
que l’autor afirma que pot ser una habitació. Aquesta actuació
es practicà una desena de metres més amunt de la cova o abric
rocós que es documenta al vessant de la muntanya junt a una
senda d’accés al cim. Serrano considera que els grans blocs de
pedra deixats al lateral formarien part del sòcol o fonament de
les parets i que el nivell d’ús devia trobar-se a 15-25 cm de la
superfície. El material que es recuperà de la terrera és ben interessant ja que es documenten diferents plats i copes de vernís
negre i un conjunt de ceràmica ibèrica on destaquen diversos
kalathoi d’ala horitzontal, una gerra amb decoració zoomorfa
fantàstica i una gran tapadora (fig. 3.13, 3.14, 3.15, 3.16, 3.17).
Cronològicament aquest conjunt podria ser datat entre finals del
segle ii aC i principis del segle i aC.
~--········· ~
···rn~:
8
.%
l
MW.CT-731~19tl'. ll;.10. rf
1
fJ)
Fig. 3.12. Material superficial trobat a la Carència, en part dipositat al Museu Municipal d’Alzira, i publicat per Serrano (1987).
ill
Fig. 3.13. Material de l’habitació sobre la cova trobat a la Carència, en part dipositat al Museu Municipal d’Alzira, i publicat per Serrano
(1987): vernís negre i tinalla amb decoració zoomorfa.
29
[page-n-41]
Fig. 3.14. Material de l’habitació sobre la cova trobat a la Carència,
en part dipositat al Museu Municipal d’Alzira, i publicat per Serrano
(1987): gran tapadora que acompanyava a la tinalla i kalathos.
Fig. 3.15. Material de l’habitació sobre la cova trobat a la Carència,
en part dipositat al Museu Municipal d’Alzira, i publicat per
Serrano (1987): kalathos.
Fig. 3.16. Material de l’habitació sobre la cova trobat a la Carència, en part dipositat al Museu Municipal d’Alzira, i publicat per Serrano
(1987): fragments amb decoració figurada.
Fig. 3.17. Material de l’habitació sobre la cova trobat a la Carència, en part dipositat al Museu Municipal d’Alzira, i publicat per Serrano
(1987): detall del desenvolupament decoratiu de la tinalla.
Amb aquests treballs s’ha intentat reunir tota la informació que hi havia sobre la Carència tant a nivell escrit com a
nivell físic, amb les peces arqueològiques dipositades en diferents museus i institucions municipals, informació que fins
al moment es trobava dispersa e inconnexa. Pel que fa a les
notícies i publicacions s’han unificat mitjançant la base de dades facilitant la seua consulta i organització. Aquesta organització i la consulta directa d’algunes de les notícies antigues
han permès assabentar-nos de l’existència d’altres notícies i
30
materials relacionats amb la Carència que però no sempre ha
estat possible localitzar, com és el cas de les fíbules presumptament dipositades al Sant Pius V. A més, s’ha aplegat una
gran quantitat de documentació gràfica sobre el material arqueològic, majoritàriament ceràmic, però també metàl·lic i lític, que podria procedir de la Carècia. Encara que poc espectacular, aquesta tasca és bàsica perquè posteriors investigadors
s’endinsen en l’estudi del jaciment amb tota la documentació
existent compilada.
[page-n-42]
4
La protecció i difusió del jaciment de la Carència
R. Albiach
El fet d’estar presents cada estiu al jaciment de la Carència ja en
va suposar una protecció. Haver-hi un projecte d’investigació
recolzat pel Museu de Prehistòria de la Diputació de València
va permetre conéixer molt més d’aquest jaciment quasi oblidat. Els estudis que estem realitzant de manera continuada han
donat pas a fer conferències, una jornada de portes obertes,
presentar comunicacions i ponències en congressos a nivell nacional i, sobretot, internacional, i participar en diverses publicacions (fig. 4.1). Aconseguir una incoació de BIC va ser un dels
esforços majors entre 2005 i 2010. També es va fer un itinerari
arqueològic per les muralles del jaciment amb sis panells explicatius. S’ha mantingut un contacte continuat amb els mitjans
de comunicació per contar a la societat el que s’anava trobant i
interpretant. En la salvaguarda del patrimoni del jaciment també va intervindre la guàrdia civil fent una confiscació de peces
provinents del poblat.
LA DECLARACIÓ DE BÉ D’INTERÉS CULTURAL (BIC)
DE LA CARÈNCIA L’ANY 2010
Els anys setanta es feren dues campanyes d’excavació al jaciment dirigides per Milagro Gil-Mascarell, però, una vegada
concloses, la destrucció patida en el segle xx va continuar al
jaciment. I així, quan l’any 2001 s’hi reprengueren els treballs
d’excavació per part del SIP es va apreciar l’alteració del jaciment, on hi havia muntons de pedres tretes del subsòl i que
formaven part dels murs de les vivendes ibèriques, i també clots
d’espoli per tot el jaciment.
El primer any del projecte d’investigació, el 2001, la guàrdia civil va fer una confiscació de materials al propietari de la
major part dels terrenys del jaciment, i des d’aquell moment començàrem a tindre problemes per fer l’excavació cada any, encara que sols treballàvem en terrenys municipals, però hi ha sols un
camí d’accés comú i unes àrees limítrofs amb límits sense fitar.
En arribar al jaciment l’estiu del 2005 per a iniciar la
campanya d’excavació, vam veure que una de les torres de
la muralla del Recinte II estava destruïda a l’angle nord-oest
(fig. 4.2 A, B i C), la qual cosa ens va dur a prendre la ràpida
decisió de buscar un nivell de protecció major per al jaciment.
El Bé d’Interés Cultural (BIC) és una figura jurídica de
protecció del patrimoni, tant moble com immoble. Perquè un
element patrimonial passe a formar part del Catàleg de Béns
d’Interés Cultural d’Espanya és necessari que s’incoe un expedient per l’administració competent (encara que pot fer-se
a sol·licitud d’entitats o de particulars). Una vegada incoat
l’expedient, s’aplica al bé patrimonial, amb caràcter preventiu,
tota la protecció jurídica prevista en les lleis.
L’expedient es resol per acord, bé del Consell de Govern
de la Comunitat Autònoma, mitjançant un decret (quan tinga
transferida aquesta competència) o bé del Consell de Ministres
a proposta del Ministeri de Cultura, mitjançant un reial decret.
En alguns casos, i per ministeri de la Llei, van quedar automàticament declarats BIC els llocs amb art rupestre prehistòric i els
castells d’Espanya i les seues ruïnes. Té categoria de BIC una
zona arqueològica entesa com un lloc o paratge natural on hi ha
béns mobles o immobles susceptibles de ser estudiats amb metodologia arqueològica, hagen sigut o no extrets i tant si es troben
en la superfície com en el subsòl o davall les aigües espanyoles.
El dia 17 de novembre del 2005 presentàrem a la Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià de la Conselleria
de Cultura i Esport un informe amb la sol·licitud per a declarar
BIC el jaciment de la Carència i el seu entorn (fig. 4.3).
Hi ha una primera resolució de 3 d’octubre de 2008, publicada el 28 d’octubre del 2008 en el Diari Oficial de la Comunitat Valenciana i en el Boletín Oficial del Estado el dia 14 de
novembre de 2008.
La Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i
Vivenda va informar la proposta d’Ordre delimitadora de
l’entorn en el sentit d’ampliar-la fins a la carretera CV-50 per
a trobar-nos amb un recorregut visual que genera un contingut escènic específic i unitari des d’on es pot contemplar el Bé
d’Interés Cultural. Així mateix, tant aquesta conselleria com la
d’Agricultura, Pesca i Alimentació van proposar la modificació
addicional de la normativa protectora inicialment publicada en
els aspectes que regula els tancaments i tancats de finques, que
hauran de ser els tradicionals, com també l’ús agrícola.
En una segona resolució de la Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià del dia 27 de maig de 2009 (DOCV
19/06/2009) es va redelimitar l’entorn de protecció i es va
31
[page-n-43]
Fig. 4.1. Visita a la Carència dels alumnes de l’Escola d’Estiu de
Torís. Any 2001.
A
B
C
Fig. 4.2. A) Torre i muralla del Recinte II l’any 2004. B) Torre i
muralla del Recinte II després de la seua destrucció l’any 2005.
C) Torre i muralla del Recinte II després de la seua destrucció
l’any 2009.
32
Fig. 4.3. Delimitació de l’entorn de protecció de la Carència en
2005 abans d’incoar-se el BIC. R. Albiach-Global Alacant.
articular la normativa protectora corresponent. El dia 16 de
gener del 2010 es publica en el Boletín Oficial del Estado
(fig. 4.4).
La disposició addicional primera de la Llei 4/1998, d’11 de
juny, del Patrimoni Cultural Valencià, considera béns d’interés
cultural integrants del patrimoni cultural valencià tots els béns
que hi ha al territori de la Comunitat Valenciana i que en el
moment de la seua entrada en vigor havien sigut declarats com
a tals, a l’empara de la Llei 16/1985, de 25 de juny, del Patrimoni Històric Espanyol, tant mitjançant expedient individualitzat
com en virtut del que estableixen l’article 40.2 i les disposicions addicionals primera i segona d’aquesta última norma, la
ciutat iberoromana fortificada la Carència, de Torís (València),
constitueix per ministeri de llei un Bé d’Interés Cultural amb la
categoria de Monument.
En esta normativa queden recollits els usos permesos al jaciment, així com el règim d’intervencions en l’entorn de protecció, la preservació del paisatge històric, el règim de les edificacions existents i qualsevol intervenció que afecte el subsòl de
l’immoble o del seu entorn de protecció. La present normativa
regirà, amb caràcter provisional, fins que es redacte el Pla Especial de Protecció del monument i el seu entorn i aquest tinga
validació patrimonial. La delimitació del seu entorn de protecció es va establir en funció de criteris topogràfics i paisatgístics,
arqueològics i administratius.
Després d’aquesta incoació també varen discórrer altres
fets. El 19 de setembre de 2009, mentre es treballava l’itinerari
arqueològic al jaciment, es va veure que al cap de setmana
s’havien fet unes grans rases al Recinte III per instal·lar el reg
a goteig, i que estaven tapant-se al llarg del matí. Avisàrem la
Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià i la qüestió ja
va quedar en les seues mans.
El gener de 2010 la Direcció General de Patrimoni Cultural
Valencià va autoritzar a plantar fruiters al jaciment, i el seguiment de l’actuació el va dirigir l’arqueòloga Manuela Raga. En
data de 27 de març de 2011 el Museu de Prehistòria de València
va fer una visita a la Carència i va veure la presència d’un tancat
dins de les muralles del Recinte III del jaciment. Es va fer un
escrit a la Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià per
informar del fet, donat que el jaciment i el seu entorn eren BIC
des d’agost de 2010.
El fet d’excavar anualment al jaciment, fer-ne estudi, haverne aconseguit la declaració com a BIC i fer-ne la difusió en
[page-n-44]
Fig. 4.4. Delimitació de l’entorn de protecció de la Carència, publicada al BOE de 16 de gener de 2010.
els mitjans de comunicació, i també xarrades, comunicacions
i ponències en congressos, a més de les publicacions a nivell
nacional i internacional, ha estat la nostra aportació per a salvaguardar aquest jaciment.
L’ITINERARI ARQUEOLÒGIC DE LA CARÈNCIA
Al jaciment de la Carència es va crear un Itinerari Arqueològic l’any 2009 per a mostrar l’entitat del lloc i difondre’l. Després de nou anys de treballs d’excavació i prospecció, i també
d’investigació, tant al jaciment com al seu territori, i després
de ser incoat com a Bé d’Interés Cultural (BIC), era el moment
de crear un itinerari per mostrar-ne la monumentalitat, les tècniques constructives i la cronologia, com també els jaciments
descoberts i l’estudi del territori i del paisatge.
El marc ideal va ser l’oferta de la Generalitat Valenciana
d’ajudes per a la realització d’activitats arqueològiques o
paleontològiques a la Comunitat Valenciana publicada al Diari
Oficial de la Comunitat Valenciana el dia 30 de març de 2009, on
l’Ajuntament de Torís, amb la conservadora del SIP Rosa Albiach
Descals, va presentar la sol·licitud del projecte d’intervenció
ordinària «Entitat i difusió de l’oppidum ibèric i romà de la
Carència» per fer un itinerari arqueològic al jaciment.
Per poder generar aquest treball i mostrar-lo a un públic es va
fer un estudi d’interpretació, pensant en quina seria la millor manera de comunicar al visitant el resultat del treball, com fer comprendre les restes que es veuen i no sempre són fàcils d’entendre
(Morales, 1998a: 150). Els llibres consultats sobre interpretació
no aconsellen posar més de huitanta paraules per plafó (Morales,
1998b: 203-206) qüestió que vam respectar, esperant que així
aconseguiríem que arribara a tots els visitants, i els faríem participar en un aprenentatge del patrimoni arqueològic.
El projecte de continguts es va elaborar sobre la base de
les noves corrents d’interpretació patrimonial. La redacció dels
textos informatius, que es feren en tres idiomes, dels quals el
primer era el valencià, el segon el castellà i el tercer l’anglés,
com també la selecció de la planimetria i les imatges complementàries del jaciment i del territori són el resultat dels estudis
al projecte «La Carència: evolució cronològica i urbanística.
Valoració dins del territori».
En la llegenda general «Una llarga història dins de tres muralles» s’identifica aquest itinerari. Aquesta frase atén al valor singular que té aquest jaciment ibèric i romà per ser l’únic poblat
fortificat valencià que, en l’actualitat, té tres muralles descobertes.
L’itinerari es va crear dins de la part de propietat municipal del jaciment i recorre les seues tres muralles i torres. La
informació es distribueix en sis plafons informatius de metall i
huit fletxes direccionals, amb un text, un plànol de situació de
l’itinerari i diverses imatges al·lusives al contingut. S’informa
del recorregut a peu de 2.500 metres, en un temps mitjà de una
hora i mitja, i un grau de dificultat mitjana. El desbrossament i
adequació del recorregut el va fer l’arqueòleg Oscar Abril junt
amb personal de l’Ajuntament, i la maquetació i el muntatge
l’empresa Esfera, Proyectos Culturales, S.L.
La descripció de la situació dels plafons i el seu contingut cal
fer-la perquè en 2010 va haver una rompuda al text del plafó 2 i
en 2012 altra del plafó 5, a més de l’intent d’arrancar alguns d’ells
del lloc. En 2013 ha desaparegut, literalment, el plafó número 4.
33
[page-n-45]
L’itinerari arqueològic s’inicia al peu del jaciment amb el
plafó 1, on comença el camí d’accés al poblat, i dóna una informació general (fig. 4.5 i 4.6). El plafó s’anomena Itinerari
arqueològic i el seu text ens diu el següent:
El jaciment es dóna a conéixer en el segle xix i el 1971
es fa la primera excavació que mostra una ocupació per
les cultures del bronze, del ferro, romana i àrab.
El projecte iniciat l’any 2001 fa uns descobriments i
estudis que li donen entitat capdavantera d’un territori
densament poblat en les èpoques ibèrica i romana.
L’itinerari arqueològic recorre les tres muralles i torres
descobertes fortificant 6,7 hectàrees que cal respectar
per preservar aquest llegat històric declarat BIC l’any
2010.
En aquest plafó s’esmenta el nom del projecte i estan els
logotips de la Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura
i Esports, de l’Ajuntament de Torís i del Museu de Prehistòria
de València. També hi ha un mapa amb la situació geogràfica
del jaciment i una planta de l’itinerari en la qual s’indica on et
trobes i que et queda per fer, i les dades sobre el recorregut a
peu quant a quilòmetres (2,5 km), durada (90 minuts) i grau de
dificultat (mitjana). També hi ha una imatge general de tot el
jaciment on està la reconstrucció de les muralles i les torres en
3D i un mapa de l’entorn de protecció del BIC.
Es continua pujant la senda que du al poblat on hi ha una
fletxa direccional que et recondueix a una zona de bifurcació
de camins. Quan s’arriba a l’interior del poblat, en el plafó 2,
es mostra informació sobre l’entitat del jaciment (fig. 4.7 i 4.8).
Aquest s’anomena Entitat territorial i du el següent:
La situació entre la costa i l’interior va permetre que
aquest centre de poder polític, social i econòmic d’un
territori ampli fera de nexe difusor.
La intensa activitat comercial queda palesa per la
troballa de nombrosos objectes grecs, fenicis, ibèrics
i romans, entre els quals destaca un miler de monedes.
Les tasques agropecuàries i artesanals quotidianes
s’estenien als assentaments situats a l’entorn immediat,
on ja se’n coneixen més de setanta.
La identificació amb la seca bilingüe Kili/Gili (s. ii-i
aC) atén, actualment, a la dispersió espacial de les
monedes.
La part gràfica té una imatge del jaciment on està la reconstrucció en 3D de les muralles i les torres. A més hi ha una planta
de l’itinerari on s’indica on et trobes i que et queda per recórrer
i tres imatges de material arqueològic significatiu trobat al jaciment: el cap d’un bou d’una escultura en pedra d’un monument
funerari ibèric, una moneda ibèrica de la seca bilingüe Kili/Gili
i un recipient ibèric, kalathos, de ceràmica pintada.
Fig. 4.5. Inici de l’itinerari arqueològic de la Carència.
Fig. 4.7. Plafó 2 i fletxa direccional de l’itinerari arqueològic de la
Carència.
Fig. 4.6. Plafó 1. Itinerari arqueològic. R. Albiach-Esfera.
Fig. 4.8. Plafó 2. Entitat territorial. R. Albiach-Esfera.
34
[page-n-46]
Es continua pujant per la vora occidental del jaciment, després de trobar-se amb una fletxa direccional, i s’arriba fins a la
muralla del Recinte II on està el plafó 3, en el qual s’expliquen
les muralles i la seua importància històrica (fig. 4.9 i 4.10). El
plafó s’anomena Recinte II i ens diu el següent:
molt bé la perspectiva exterior de les torres de la part oest del
Recinte I. La ubicació perfecta d’aquest plafó és el cim, dins del
Recinte I, però, com que tot és propietat privada, hem hagut de
posar-lo fora (fig. 4.11 i 4.12). El plafó s’anomena Recinte I i
ens conta el següent:
Les tres muralles i torres es construïren entre els segles
iv i iii aC per a defensar, per a tindre bona visibilitat del
territori i per a donar monumentalitat al lloc.
L’estudi arqueològic i d’història antiga, junt amb altres
disciplines, relaciona la construcció, les reformes i les
tàpies amb la presència cartaginesa i romana a Ibèria.
Els antics camins d’accés en carro o a cavall han
perdurat en llargs trams i encara es poden recórrer a peu.
Els cementeris per a acollir els difunts després de
celebrar els rituals estan fora de les muralles.
El recinte més rellevant està situat a 379 m s.n.m. amb
visibilitat cap a Valentia, Edeta i Pico de los Ajos, com
també als límits territorials de Kelin, Saiti-Saetabis i
Arse-Saguntum.
La major franja cultural es troba ací, des del ii mil·lenni
fins al segle iii dC, i una torre de guaita islàmica, a més
del conjunt de materials de millor qualitat, varietat
tipològica i quantitat.
Les excavacions dels anys setanta posaren al descobert
una reduïda part del conjunt amb diverses habitacions i
nivells d’ocupació dels segles iv a i aC.
La documentació gràfica ens mostra la planta de l’itinerari
que indica on et trobes, un detall de la reconstrucció de les muralles en 3D, el dibuix de la planta d’aquesta segona muralla i
una imatge de l’equip de treball fent l’excavació d’aquesta zona
del recinte fortificat.
D’ací es va cap al cim on es troba la muralla I i les seues torres, lloc més important del jaciment i explicat en el plafó 4 , hui
desaparegut. De camí trobem dues fletxes direccionals més que
ens duen cap a la terrassa inferior del cim des d’on s’aprecia
Les imatges que il·lustren el plafó mostren un detall de la
reconstrucció en 3D d’aquest recinte, a més d’un mapa del territori valencià en època ibèrica, una fotografia de les excavacions de Milagro Gil-Mascarell als anys setanta i una planta
d’ubicació de l’itinerari.
Un poc més amunt, després de trobar-se amb una altra fletxa, al costat de les portes de l’accés ibèric del Recinte I, es
mostra, amb el plafó 5, el territori i el seu estudi amb una vista
Fig. 4.9. Plafó 3 de l’itinerari arqueològic de la Carència.
Fig. 4.11. Plafó 4 de l’itinerari arqueològic de la Carència.
Fig. 4.10. Plafó 3. Recinte II. R. Albiach-Esfera.
Fig. 4.12. Plafó 4. Recinte I. R.Albiach-Esfera.
35
[page-n-47]
cap al riu Magre. Des d’ací es pot apreciar l’excel·lent i estratègica ubicació d’aquest jaciment, entre la costa i l’interior, en
un punt de comunicació i comerç perfecte (fig. 4.13 i 4.14). El
plafó s’anomena Territori i paisatge, i en ell s’inclou la següent
informació:
Després d’estar al cim, es torna fins al plafó 2 per a ser redirigits cap al plafó 6 situat al costat de la muralla III i una de
les seues torres. Des d’ací es pot veure un tram molt llarg de
muralla, una vista del riu Magre i també les pedreres i les coves
descrites en el plafó (fig. 4.15 i 4.16). El text ens diu el següent:
La situació territorial de la Carència entre les ciutats
ibèriques de Saiti, Castellar de Meca, Kelin, Edeta i
Sucro confirma la importància geopolítica d’aquest
assentament a l’època ibèrica.
Es troba comunicada a nivell regional mitjançant la
ruta del riu Magre que vincula la Carència, per un
costat, amb el Mediterrani i la via Augusta i, per l’altre,
amb l’interior i la ciutat ibèrica de Kelin.
Al paisatge que envolta aquest oppidum s’ha detectat
una gran quantitat d’assentaments directament
vinculats a la Carència, i sota el seu control visual,
que la suplirien amb els béns de consum i les matèries
primeres que aquesta necessitaria per al seu correcte
funcionament.
La major ocupació es dóna als segles ii i i aC, període
de romanització en què es funda la colònia de Valentia
l’any 138 aC.
Els carreus i la terra s’empraren en la construcció de
les tres muralles i les torres; es van proveir de pedra
d’aquesta muntanya, on algunes pedreres estigueren en
ús fins al segle xviii per la construcció de l’església de
Torís, com esmenta A. J. Cavanilles.
El recaptament d’aigua per l’abastiment quotidià també
es feia a avencs i coves, i cal pensar en l’ús religiós que
algunes cultures establiren en les cavitats.
Hi ha una imatge d’una planta de l’itinerari, un mapa
del territori amb la distribució dels jaciments al voltant de
la Carència i la imatge d’una inscripció funerària romana on
consta un gilità.
El material gràfic és l’habitual de l’itinerari de situació, i
també una imatge parcial en 3D del Recinte III i una fotografia
de les pedreres de l’interior del poblat.
Al novembre de 2009 va quedar conclòs l’Itinerari Arqueològic per mostrar a la societat aquest important jaciment i fomentar el respecte i la sensibilitat pel patrimoni cultural. Mitjançant aquesta eina autònoma dels plafons d’informació i co-
Fig. 4.13. Plafó 5 de l’itinerari arqueològic de la Carència.
Fig. 4.15. Plafó 6 de l’itinerari arqueològic de la Carència.
Fig. 4.14. Plafó 5. Territori i paisatge. R. Albiach-Esfera.
Fig. 4.16. Plafó 6. Recinte III. R. Albiach-Esfera.
36
[page-n-48]
neixement en aquest jaciment de lloc s’amplien la difusió i les
possibilitats del turisme cultural, gràcies a la col·laboració de
tres entitats públiques: la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament
de Torís, que suporten la despesa del projecte, i la Diputació de
València, que aporta els resultats de la investigació d’un dels
seus projectes d’excavació.
A dia de la publicació d’aquest llibre els cinc plafons que
queden continuen en bon ús, la qual cosa demostra la cura i
respecte dels ciutadans pel patrimoni.
LA DIFUSIÓ EN MITJANS DE COMUNICACIÓ
Premsa:
- El dia 22 de juliol de 1971 va eixir l’excavació de la Carència
al diari Las Provincias.
- El dia 18 de juliol de 2001, l’excavació també al mateix diari
Las Provincias.
- L’estiu de l’any 2003 va eixir l’excavació de la Carència al
llibre de Festes Populars de l’Ajuntament de Torís.
- El dia 9 de desembre de 2003 va eixir l’excavació al Diario de
Valencia, p. 24; al diari El Mundo, p. 7; La Razón, p. 40 i Las
Provincias, p. 57.
- El dia 29 de març de 2004, al diari Levante (Panorama, El
Dau), p. 31.
- El dia 8 de juliol de 2004, al diari Las Provincias, p. 24.
- La setmana del 15 al 21 de juliol de 2004 va eixir l’excavació
de la Carència al diari Turcomarca.com, p. 5.
- El dia 4 de juliol de 2005, en Europa Press. Comunidad Valenciana.
- El dia 5 de juliol de 2005, als diaris Levante (La Ribera), p. 26;
Las Provincias; El Mundo, p. 8; Mini Diario de la Comunidad
Valenciana, p. 9.
- El dia 24 de novembre de 2005, al Diario de Valencia, p. 17.
- El dia 1 d’agost de 2006 va eixir l’excavació de la Carència en
primera plana del diari Levante, i també en Las Provincias. Va
haver-hi una entrevista per telèfon amb Safira del diari Levante.
Fig. 4.17. Diari Levante, 1 d’agost de 2006.
- El dia 2 d’agost de 2006 va eixir de nou l’excavació als diaris
Levante, El Mundo, Las Provincias i Diario de Valencia. També va haver-hi una entrevista per telèfon amb Ester Pinter del
diari Avui de Catalunya.
- El dia 31 de juliol de 2006, en Europa Press.
- El dia 1 d’agost de 2006, al diari Levante, p. 49. i La Ribera,
p. 18 (fig. 4.17).
- El dia 2 d’agost de 2006, al diari El Mundo, Diario de Valencia, Levante (Cultura), p. 44 i Las Provincias (La Ribera).
- El dia 8 d’agost de 2006, a la revista El Temps, p. 69.
- El dia 16 de març de 2007, al diari Las Provincias (Comarcas),
p. 22
- El dia 14 de gener de 2007 va eixir l’excavació de la Carència
en primera plana del dominical del diari Levante (fig. 4.18).
- El dia 9 d’octubre de 2007, al diari Levante (Cultura), p. 47.
- El dia 27 de juliol 2008, al diari Levante (Cultura, Sociedad y
Espectáculos), p. 58.
- El dia 8 d’agost de 2008, al diari Levante (Comarcas), p. 23
- El dia 9 d’octubre de 2008, al diari Levante (La Ribera).
- El dia 9 de novembre de 2008, al diari Las Provincias (La
Ribera), p. 26-27.
- El dia 15 de març de 2009, al diari Las Provincias (La Ribera),
p. 18.
- El dia 10 d’abril de 2011, al diari Levante, p. 43.
- El dia 24 de juliol de 2011 va eixir l’excavació de la Carència
en primera plana del diari Levante i en p. 28.
- El dia 27 d’octubre de 2012, al diari Levante, p. 23.
Televisió:
- En agost de 2004 es varen difondre en Canal 9 les imatges de
les excavacions en la Carència, així com una entrevista a Rosa
Albiach i Héctor Orengo.
Fig. 4.18. Dominical del diari Levante, 14 de gener de 2007.
37
[page-n-49]
- El dia 21 de juliol de 2006 filmà en el jaciment el Gabinet de
Premsa de la Diputació de València (fig. 4.19).
- El dia 1 d’agost de 2006, en les notícies de Canal 9, es varen
difondre imatges de les excavacions de juliol de 2006 en la
Carència a més d’una entrevista a Rosa Albiach.
Ràdio:
- El dia 2 d’agost de 2006, a les 12,45 hores, Amparo Pitarchs
va fer una entrevista telefònica a Rosa Albiach en directe en
Onda 0 Alzira.
- L’estiu de 2011 es va fer una entrevista telefònica a Rosa Albiach en diferit en Onda 0 Alzira.
- Ponència «Una aproximación pluridisciplinar al estudio del
paisaje ibérico y romano: el proyecto oppidum la Carència
(Valencia, España)», en Encontro Internacional sobre ciência e novas tecnologias aplicadas à arqueologia na villa romana do Rabaçal, Penela, Terras de Sicó, Portugal, en la
sessió «Vias, povoamento e cadastro romano», dies 10 i 11
de juliol de 2009. Espaço-Museo, rua da Igreja, Penela, Portugal (fig. 4.21). Autors: Rosa Albiach, Hèctor A. Orengo i
Anna Ejarque.
Web:
- Web del Museu de Prehistòria de València.
- Secció vídeos TV de la sala de premsa de la Diputació de
València.
Fig. 4.19. Premsa de la Diputació de València en la Carència, 21
de juliol de 2006.
LES PONÈNCIES, COMUNICACIONS, CONFERÈNCIES
I ALTRES ACTIVITATS
- Conferència «Les darreres novetats de La Carència, ciutat
iberoromana». Impartida en la setmana de les dones al Saló
de Plens de l’Ajuntament de Torís. 9 de març de 2007.
Fig. 4.20. Pòster sobre el territori de la Carència. Williamsburg,
USA. Any 2009. H. Orengo.
- Conferència «El oppidum de La Carència de Torís y el territorio ibérico entre el Túria y el Xúquer», al Departament de
Prehistòria i Arqueologia de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València dins del cicle de conferències «Ibers i samnites davant la romanització». València. 17
d’abril de 2008.
- Conferència-Pòster «Remote sensing and GIS applied to
the study of an iberian Iron Age Oppidum’s hinterland: La
Carència project (Valencia, Spain)», en 37th Annual International Conference on Computer Applications and Quantitative Methods in Archaeology. Making History Interactive.
The Colonial Williamsburg Foundation i The University of
Virginia. CAA, March 22-26 2009 in Williamsburg, Virginia, USA (fig. 4.20). Autors: Hèctor A. Orengo, Anna Ejarque i Rosa Albiach.
38
Fig. 4.21. Ponència sobre el projecte de la Carència i el seu territori.
Rabaçal, Portugal. Any 2009. Fotografia Sílvia Llobet.
[page-n-50]
- Comunicació «The landscapes of Romanization in Eastern
Spain: a GIS-based inquiry», en 15th Annual Meeting of
European Association of Archaeologists. Riva del Garda.
Trento. Italy. 15-20 setembre 2009. Soprintendenza per i
Bieni librari archivistici e archeologici della provincia autonoma di Trento i el Museo de Riva de Garda. Autors: Hèctor
A. Orengo, Josep M. Palet, Santiago Riera, Anna Ejarque i
Rosa Albiach.
- Ponència «Are we roman? A digital response from a landscape perspective», en 1th Landscape Archeology Conference 2010, (LAC2010). Amsterdam (Països Baixos), 2628 gener, 2010. The Institute for Geo and Bioarchaeology
(IGBA) and the Research institute for the heritage and
history of the Cultural Landscape and Urban Environment
(CLUE), VU University, Amsterdam. Autors: Hèctor A.
Orengo, Josep M. Palet, Anna Ejarque, S. Riera i Rosa
Albiach.
- Direcció de la intervenció edafològica, junt amb Carmen
Antolín CIDE (CSIC), dins del programa del SIP (MPV) a
càrrec de la Diputació de València en el Projecte: «La Carència. Evolució cronològica i urbanística. Valoració dins del
territori», per realitzar estudis i anàlisis sedimentològics,
edafològics i paleoecològics al Barranc de Cortitxelles (Torís), el dia 30 de juny de 2009.
- Conferència «La Carència i el seu territori en època ibèrica i
romana », a l’Ajuntament de Torís dins de la XIV setmana de
la tercera edat. Torís, València. 26 d’octubre de 2009.
- Docència en la Universitat de València per als alumnes de
Tercer d’Història amb una conferència encomanada pel
professor Juan José Seguí amb el títol «Del yacimiento al
Museo. Investigación y difusión», el día 19 de novembre de
2010, durant una hora.
- Comunicació «10 anys d’intervencions a l’oppidum ibèric
i romà de La Carència i el seu territori», en les III Jornades
d’Aqueologia de València i Castelló, el dia 10 de desembre i
Moderació de la Taula en les mateixes jornades el dia 11 de
desembre de 2010.
- Comunicació «Novetats en la investigació de la Regio Edetania amb el Projecte “La Carència. Evolució cronològica i
urbanística. Valoració dins del territori, 2001-2010”», en la
XIV Assemblea de la Ribera. Alginet de l’1 al 3 d’abril de
2011.
- Comunicació «La Carència y su territorio (València, España). Resultados de la aplicación de metodologías digitales»,
en el III Congreso Internacional de Arqueologia e Informática Gráfica Patrimonio e Innovación, Sevilla, 22 a 24 de juny
de 2011.
- Docència al Master en Gestión Cultural de la Universitat
CEU San Pablo. Módulo II: Las funciones básicas de los
Museos, «La investigación en arqueología. Funciones y métodos de trabajo. Del yacimiento al museo. La sala de romano del Museo de Prehistoria», amb una durada de 5 hores, e
impartida els dies 7 de febrer de 2008, el 25 de novembre de
2008, el 10 de novembre de 2009, el 19 de gener de 2011, el
12 de desembre de 2011.
- Visites de l’Escola d’Estiu de Torís en juliol de 2002, 2006,
2008 i 2009 (fig. 4. 22).
- Jornada de Portes Obertes en gener de 2007.
Fig. 4.22. Escola d’estiu de Torís en la Carència, 19 de juliol de
2009.
LES PUBLICACIONS
- «Prehistòria i Història Antiga», en Turís, Geografia, Història, Art, per Rosa Albiach Descals, Antonio Ledo Caballero, Consuelo Mata Parreño i Miguel Requena Jiménez.
Conveni Universitat de València i Ajuntament de Torís. 15
de maig de 2007.
- «Remote sensing and GIS applied to the study of an iberian Iron Age Oppidum’s hinterland: La Carència project
(Valencia, Spain)», en B. Frischer (ed.): Making History
Interactive. Proceedings of the 37th annual international
conference on Computer Applications and Quantitative
Methods in Archaeology, per Hèctor A. Orengo, Anna Ejarque i Rosa Albiach, Williamsburg, Virginia (United States).
2010. (Accesible en http://www.caa2009.org/articles/Orengo_Contribution303_c%20(1).pdf)
- «Una aproximación pluridisciplinar al estudio del paisaje
ibérico y romano: el proyecto oppidum La Carència (Valencia, España)», en Encontro Internacional sobre Ciência e
novas tecnologias aplicadas à arqueologia na villa romana
do Rabaçal, Penela, Teras de Sicó, Portugal. Actas del Encontro del 10-11 de juliol de 2009, per Rosa Albiach, Hèctor
A. Orengo i Anna Ejarque. Camara Municipal de Penela.
Portugal. p. 260-265. 2011.
- «10 anys d’intervencions a l’oppidum ibèric i romà de La
Carència i el seu territori», en les III Jornades d’Aqueologia
de València i Castelló, el dia 10 de desembre de 2010, per
Rosa Albiach, Hèctor A. Orengo i Anna Ejarque, editat en
Quaderns 3, Ajuntament de València. 2012.
- «Novetats en la investigació de la Regio Edetania amb el
Projecte “La Carència. Evolució cronològica i urbanística.
Valoració dins del territori, 2001-2010”», en la XIV Assemblea de la Ribera, Alginet (València) el dia 2 d’abril de
2011, per Rosa Albiach, Hèctor A. Orengo i Anna Ejarque.
En prensa.
- «La Carència y su territorio (València, España). Resultados
de la aplicación de metodologías digitales», en el III Congreso Internacional de Arqueología e Informática Gráfica
Patrimonio e Innovación, Sevilla, 22 a 24 de juny de 2011,
per Rosa Albiach, Hèctor A. Orengo, Josep Blasco i Anna
Ejarque. En prensa.
39
[page-n-51]
Fig. 4.23. Materials confiscats de la Carència. Diari El País, 9 d’agost de 2001.
LA CONFISCACIÓ DE MATERIAL ARQUEOLÒGIC
DE LA CARÈNCIA
A l’agost de l’any 2001, el dia 8, la guàrdia civil va dipositar
al Museu de Prehistòria de València un lot de material arqueològic intervingut a dos particulars (propietaris de terrenys del
jaciment) a la localitat de Torís, segons les Diligències Prèvies
1437/01 R, i ens sol·licitaren fer el recompte, l’autentificació i
la taxació de les peces, cosa que es va dur a terme immediatament des del museu pels conservadors Manuel Gozalbes i Rosa
Albiach. Dijous 9 d’agost de 2001 va eixir la notícia en premsa
(El País, Comunidad Valenciana, p. 1; al diari Levante, en primera plana i en la p. 16; al diari El Mundo, p. 10-11; al diari
ABC, p. 6; al Diario de Valencia, en primera plana i en la p. 15;
al diari Las Provincias, en la p. 21) (fig. 4.23).
Dilluns 1 d’octubre del 2001 ens personàrem en el Jutjat d’Instrucció número 1 de Requena la directora del MPV
Helena Bonet Rosado i la conservadora Rosa Albiach Descals, per petició del jutge, Sr. Aleis López, el qual ens havia
demanat una entrevista per a parlar sobre el tema de fer un
informe tècnic sobre el jaciment de la Carència. Així, després
de mostrar-nos l’expedient sobre la Incautació de l’Operació
Edetània i demanar-nos que el llegírem, passà a parlar sobre
el requeriment que ens feia de redactar un informe tècnic pericial sobre el jaciment de la Carència, explicant-nos les diferents qüestions que volia que hi quedaren reflectides. Finalitzada l’entrevista, aquestes qüestions van ser redactades en un
document anomenat Diligències Prèvies 1437/01 R, el qual
adjuntàrem al nostre informe. Per a fer aquest informe, entre
altres punts, s’havia d’explicar l’estat actual del jaciment, raó
per la qual va quedar per escrit la permissió a les arqueòlogues
del lliure accés al jaciment.
40
El dia 11 d’octubre visitàrem el jaciment de la Carència Helena
Bonet, José Luis de Madaria (tècnic de la Unitat d’Inspecció del
Patrimoni del PROP2 de la Generalitat Valenciana) i Rosa Albiach
Descals, amb la intenció de veure’n l’estat actual. Després de recórrer el jaciment, vérem alguna acció en la terrassa superior del cim,
en la zona on es troba la muralla del recinte I. S’apreciaven sobre
la superfície llaurada les empremtes de les rodes d’una màquina
pesada que hi havien quedat marcades per les pluges, així com un
clot i un amuntegament de terra prop d’aquestes. La resta del jaciment semblava estar igual que al mes d’agost, quan finalitzàrem les
prospeccions arqueològiques en la zona.
D’aquesta visita també va quedar plantejada la qüestió de
fer un informe per part de José Luís de Madaria per a la Conselleria de Cultura, on es reflectira l’apreciable afecció al jaciment, així com la remissió de l’actuació a la Conselleria de
Medi Ambient per l’evident impacte sobre la natura. Es feren
diverses fotografies en rodet de color, que estan dipositades a
l’arxiu fotogràfic del SIP.
Amb tot, en data 8 de novembre del 2001, redactàrem
l’informe requerit i, des d’aquest moment, la nostra participació
i els requeriments van concloure, i les competències passaren a
la Conselleria de Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana.
Per notícies orals sabem que va haver un judici entre els particulars confiscats i la Conselleria, la qual sembla que no es va
personar, però al Museu no tenim documentació sobre el seu
desenrotllament i resolució. El MPV continua tenint la custòdia
dels bens patrimonials.
En el conjunt del material confiscat, 1.693 peces, hi havia
predominança d’objectes de metall, però també n’hi havia de vidre, de ceràmica i de pedra. Són de diversos períodes, amb primacia de les èpoques ibèrica i romana. El seu estudi, per a incloure
en aquest llibre, ha sigut la nostra voluntat i una il·lusió truncada.
[page-n-52]
5
Les excavacions i les prospeccions en el jaciment
de la Carència (2001-2013). Resultats i valoració
R. Albiach
El poblat fortificat de la Carència està dalt del cim de la muntanya
de la qual pren el nom, a la serra del Portell, entre 378 i 299 metres s/n/m. Està dins de l’actual terme de Torís, a uns 3 kilòmetres
cap a l’est del poble. No queda massa lluny de la mar, però està
ja en una zona interior des de la qual es veu la línia de costa i
l’Albufera. Molt prop passa el riu Magre, un afluent del riu Xúquer. Geogràficament queda situat entre els importants i coneguts
assentaments ibèrics i romans de Saiti-Saetabis, pel sud; el Pico
de los Ajos, pel sud-oest; Arse-Saguntum, pel nord-est; Edeta, pel
nord; Kelin, per l’oest, i Valentia, per l’est (fig. 5.1).
Tots els treballs i estudis que hem fet al jaciment amb el
projecte d’investigació denominat «La Carència. Evolució cronològica i urbanística. Valoració dins del territori» han tingut la
intenció de saber més del passat històric d’aquest assentament i
la seua relació en les terres valencianes.
Volíem contestar les preguntes: Per quina raó es va crear aquest enclavament de la Carència? Per què es va crear en
aquest punt? Quan es va ocupar? Per qui? Quin va ser el seu
paper en la història? Quan i per què es va abandonar?
Apropar-nos a algunes d’aquestes qüestions pense que ja
pot justificar l’esforç en investigació i formació al llarg de tretze
anys d’excavació i prospecció en aquest projecte. Informar en
mitjans de comunicació de l’avançament anual, la presentació
dels estudis en congressos, les publicacions que hem fet a nivell
nacional i internacional i aquesta monografia són el resultat dels
tretze anys de treballs (2001-2013), fets des del SIP, un servei
d’investigació d’una administració provincial que col·labora en
el coneixement de la prehistòria i la història valencianes i, a
més, s’ha servit del projecte per a formar estudiants d’universitats dins d’una metodologia adient.
Les excavacions al jaciment, les prospeccions per la
muntanya de la Carència, l’estudi de les excavacions dels anys
setanta, un recull dels materials dispersos pels museus, el repàs
de la documentació existent, complementar el projecte amb
una prospecció i un estudi del paisatge i la col·laboració de
disciplines treballant en equip han fet possible saber més sobre
els plantejaments arqueològics i recollir una variada quantitat de
dades que ens han permés demostrar que el lloc tenia entitat com a
cap d’un territori, el seu caràcter comercial, la franja cronològica
de les activitats a l’assentament i les activitats en el paisatge.
La Carència, en part, està dins de terrenys públics, propietat
de l’Ajuntament de Torís, i per tant de tots els veïns del poble i,
a més, aquestes parcel·les són bosc i una àrea declarada de no
conreu. Els altres terrenys, quasi bé tot el jaciment, són propietat privada i ocupen tota l’àrea interior del poblat, on estaven
els habitatges. Aquests estan declarats de cultiu i es conreen
reiteradament amb un aladre mecanitzat (fig. 5.2), que penetra
en la terra i altera l’estratigrafia una i altra vegada, donat que
la terra i les pedres dels murs del poblat es retiren i s’aparten
formant munts de pedres als costats de les parcel·les. Malauradament, la propietat privada no ens ha donat permís per a fer-hi
excavacions, ni tan sols cap sondeig. L’Ajuntament sempre ha
col·laborat i, de vegades, ens ha ajudat amb personal per a fer el
desbrossament a l’àrea d’excavació.
Les prospeccions al jaciment de la Carència es van poder fer
per tot el jaciment i també pel seu entorn immediat, de manera
que tota la documentació obtinguda té a veure amb les nostres
decisions d’actuació. D’altra banda, les excavacions al jaciment
de la Carència sols es van poder fer on teníem permís per a
intervenir, que ha estat a la propietat municipal. Com a resultat
sols es van dur a terme actuacions en zones de muralla i torres,
la qual cosa ha permés avançar molt en aquest tema, però quedar-nos amb molts dubtes en uns altres. Amb tot, el projecte ha
resultat molt profitós, ja que s’han fet descobriments i estudis al
jaciment i al seu territori, aportant així noves dades a la investigació valenciana i plantejant unes altres per a intentar resoldreles més endavant.
Com en tot projecte arqueològic, primer vam fer una recerca de documentació, abans de crear els objectius i les directrius
que s’havien de seguir. Un recull de bibliografia i de troballes
concretes sobre la Carència ja el va fer Milagro Gil-Mascarell,
però ara volíem actualitzar-lo i, a més, ampliar-lo. Aquesta feina la va iniciar la directora de l’excavació i, en passar uns anys,
volguérem incloure-hi també articles relacionats amb l’estudi
del jaciment, a més de crear una base de dades per a gestionar aquesta informació, i es va contractar Isabel Caruana en
un primer moment per a això, sent substituïda l’any 2008 per
Esperança Huguet que es va incorporar a l’equip.
En el plantejament inicial del projecte teníem clar que al
jaciment calia fer una prospecció exhaustiva del poblat per
41
[page-n-53]
LA CARÈNCIA
Fig. 5.2. Treball mecànic de conreu al Recinte III. Any 2006.
Fig. 5.1. Situació de l’oppidum la Carència junt a la colònia romana
de Valentia i altres ciutats romanes de tradició ibèrica.
a saber el perímetre de dispersió de materials i veure si hi
havia estructures identificables com a antigues, de vegades
enfoscades en bancals dels segles xvii i xviii. També, des d’un
primer moment, en volíem alçar la topografia, per a poder
incloure les troballes d’estructures, cosa que es va començar
l’any 2001. Quant a les excavacions, primer hi havia interès
en fer l’estudi d’una part dels materials de les intervencions
del anys setanta, encara sense acomplir, i ja després, depenent
dels resultats, passar a plantejar-nos on realitzar les noves
intervencions (fig. 5.3).
En parlar dels treballs i fer la valoració de les intervencions
ens referirem a les fases i campanyes establertes cada any. Les
dues primeres fases són tan sols de prospecció, tant al jaciment
com al territori, i a partir d’aquell moment cada any va haver-hi
combinades tant fases de prospecció com campanyes d’excavació, sent totes aquestes les següents:
- 2001. Fase I de prospecció.
- 2002. Fase II de prospecció.
- 2003. Fase III de prospecció i 1a campanya d’excavació.
- 2004. Fase IV de prospecció i 2a campanya d’excavació.
- 2005. Fase V de prospecció i 3a campanya d’excavació.
- 2006. Fase VI de prospecció i 4a campanya d’excavació.
- 2007. Fase VII de prospecció i 5a campanya d’excavació.
- 2008. Fase VIII de prospecció i 6a campanya d’excavació.
- 2009. Fase IX de prospecció i 7a campanya d’excavació.
- 2010. Fase X de prospecció i 8a campanya d’excavació.
42
Fig. 5.3. Vista general del Recinte III desde la muralla del Recinte
II. Any 2003.
- 2011. Fase XI de prospecció i 9a campanya d’excavació.
- 2012. Fase XII de prospecció i 10a campanya d’excavació.
- 2013. Fase XIII de prospecció i 11a campanya d’excavació.
Els apartats que han estat treballats amb més profunditat tenen un article propi, signat per l’autor de l’estudi, sense oblidar
que la col·laboració de tots ha estat imprescindible per obtindre
moltes de les dades que són la base dels estudis.
LA PROSPECCIÓ i EL DESCOBRIMENT I
EXCAVACIÓ DE LES MURALLES
L’existència de tres recintes emmurallats al jaciment no se sabia al començament del projecte l’any 2001. Aquests es varen
construir en època ibèrica i durant el període romà republicà, i
varen continuar en ús en l’etapa imperial i el Baix Imperi romà.
Les úniques estructures visibles al jaciment eren els trams de
muralla situats a la zona superior del poblat, orientats est-oest,
que consistien en un pany de carreus, més o menys escairats, i
pedres irregulars travats en sec. Aquesta muralla estava recolzada directament sobre la roca del cim, adaptant-se a les irregularitats. Aquest pany girava en dos punts i amb això creava cossos quadrangulars, relacionats des d’antic amb dues possibles
torres i que ara no veiem així. Les altres restes constructives
[page-n-54]
Fig. 5.4. Topografia del jaciment de la Carència. Any 2006. R.
Albiach-Global Geomática.
apreciables pertanyien a un gran mur situat cap a la meitat del
vessant sud relacionat amb habitatges, i que ara tampoc interpretem així.
La informació de les excavacions de Milagro Gil-Mascarell
ens deia que el poblat inicia la seua ocupació al Bronze final i
que durant l’època ibèrica és gran i important, que es romanitza i que es perllonga durant el període romà, quan sembla que
l’ocupació es redueix a la zona més alta del poblat. Continua dient-nos que apareix alguna moneda tardana i d’època islàmica
i hi ha una construcció relacionada amb una torre de vigilància
ubicada en la zona més elevada. Hi havia una muralla amb torres i estructures d’habitatge al cim, al vessant meridional i a la
terrassa inferior, al costat del camí actual d’accés al jaciment.
Es trobaren alguns esquelets mentre es llaurava un camp, però
tan sols en va quedar la notícia. Destacava la troballa d’una escultura funerària en pedra d’època ibèrica, un cap de bou, així
com unes fíbules i unes monedes ibèriques.
Després dels treballs de prospecció de l’any 2002, vérem que
en època ibèrica era un poblat extens que, a més de tindre ocupació al cim, tenia habitatges i construccions: al vessant sud, a
l’esplanada meridional, on acaba el camí d’accés i en una xicoteta elevació situada a l’extrem més sud. A més a més, situàrem
4 coves o avencs, formacions càrstiques que era important considerar de cara a possibles llocs votius o de localització d’aigua.
Durant l’època romana vérem que el poblament es reduïa a les
dues terrasses superiors (una al Recinte I i l’altra al Recinte II),
on trobàrem ceràmiques des del segle ii aC fins al iii dC. Del període islàmic vàrem recollir ceràmica del segle xii, al Recinte I.
Al llarg de la primera campanya d’excavació o III fase de
prospecció, l’any 2003, vam descobrir que hi havia altres dos
recintes emmurallats, amb la qual cosa el poblat passava a tindre
una dimensió de les més grans conegudes dins dels estudis ibèrics valencians, amb la rellevància que el perímetre d’aquest poblat el dóna la tanca de les seues muralles. Aquesta consideració
és important, atés que la superfície d’altres grans jaciments ibèrics valencians ve donada per la dispersió del material ceràmic.
A partir de la troballa d’aquestes dues noves muralles ja
sempre férem la prospecció separant el material de cada recinte, per diverses raons. Donat que ja s’havien iniciat les negatives de permís d’excavació a l’interior del poblat, el recull
de material en superfície era una de les poques informacions
amb què podíem comptar per a saber sobre les activitats realitzades. Aquesta separació ens podia proporcionar informació
sobre tipologies ceràmiques distintes en cada recinte, que ens
ajudarien a aproximar-nos a saber l’ús que es va fer de l’espai, i
també algunes de les activitats domèstiques, artesanals, comercials, religioses…, en definitiva, a plantejar una hipòtesi sobre
la utilització dels recintes. La cronologia dels materials també
ens podia ajudar a saber els moments d’ocupació, i així poder
fer una anàlisi general de l’evolució cronològica del jaciment.
Aquestes dades relacionades amb les excavacions de Milagro
Gil-Mascarell, i junt amb la informació que ens han donat les
muralles, són tot allò que tenim per a fer els plantejaments sobre l’ocupació i les activitats al jaciment.
Per poder situar totes les estructures en una planta general
del jaciment, i intentar fer un alçament i reconstrucció en tres dimensions de tot el poblat, vàrem encomanar ja en 2001 un treball
topogràfic i fotogramètric a l’empresa Global Mediterránea y Geomática. Després de fer un vol fotogramètric del jaciment a escala
3.500 varen fer un alçament del poblat per anar situant les estructures, sobretot defensives, que hi havia visibles i les construccions
que aparegueren, la metodologia i el procés del qual es presenta
en un altre article d’aquest llibre (fig. 5.4).
Una altra de les primeres feines que vàrem fer va ser la lectura dels 2 diaris de camp de les campanyes d’excavació arqueològica dels anys 1971 i 1972 dirigides per Milagro Gil-Mascarell.
Després es varen escanejar per preservar aqueixa documentació
que es troba a la biblioteca del Museu de Prehistòria. L’estudi
dels materials arqueològics obtinguts d’aqueixes campanyes s’ha
realitzat en part, per raons de pressupost i de prioritats. S’ha seleccionat un conjunt representatiu de nivells ocupacionals associats a estructures i s’ha fet l’inventari de cada peça, triant per
a dibuixar les que hem considerat importants per proporcionar
informació contextual i cronològica de cada unitat. També s’ha
marcat cadascuna de les peces inventariades.Seguidament, presentem les excavacions i els treballs per campanyes en relació
als recintes i, finalment, els resultats i la valoració de l’oppidum.
Recinte I
L’aspecte que hem vist d’aquest recinte al llarg dels últims anys
és el d’un camp d’ametlers descuidat, on la collita dels arbres
no s’arreplega, però la terra s’ha romput diverses vegades cada
any. La superfície presenta un pendent cap a l’oest, però no sabem si ve d’antic o és que s’ha creat per la continuada rompuda
de la terra, part de la qual, així com de carreus, es poden veure
abocats pel vessant septentrional, un fort tallat, ara amb molta
vegetació de bosc.
Donat que no teníem permís per a excavar en l’interior
d’aquest recinte els treballs de Milagro Gil-Mascarell varen ser
fonamentals perquè havia excavat diversos sondejos als anys setanta (Gil-Mascarell, 1973: 98-101 i 1974: 108-110), descrits en
l’article dels testimonis. Aquest espai l’anomenava acròpoli o
zona I, per estar al punt més alt del poblat, estar emmurallat i ser
la primera zona on va excavar. La cronologia d’ocupació anava
des de l’època del Bronze final fins al segle ii dC.
En les excavacions dels anys setanta es feren dos sondejos en
la zona central del recinte on trobaren part d’unes habitacions i
un carrer, que ja no estaven visibles quan començàrem el projecte
en 2001 donat que els va cobrir el propietari dels terrenys passats
uns anys de la seua excavació. Hi havia dibuixades dues plantes
d’estructures que no estaven situades dins d’una planta general
43
[page-n-55]
del recinte. Intentàrem ubicar-les al lloc originari mirant les fotografies de les excavacions, férem un plantejament de la ubicació i l’orientació d’aquests murs tenint com a referència el tram
de muralla meridional. El resultat sols es deu veure de manera
aproximada i difícilment podrà ser exacte fins que no es tornen a
descobrir les estructures de l’excavació (fig. 5.5).
El recinte es va visitar cada any mentre es feien les campanyes, per veure el seu grau de conservació i conéixer-ne bé
la morfologia i la planta. També per completar el dibuix de les
estructures i per recollir el material arqueològic que ens anava
donant informació. Quan el 2001 iniciàrem la prospecció les
muralles estaven poc visibles per l’abundant vegetació, tant el
tram de pany meridional com la torre nord-occidental. En desbrossar i netejar la zona sud vérem que la muralla estava feta
amb carreus i pedres irregulars travades en sec. En la zona oest
del recinte es va veure que la torre de l’angle nord-oest era de
grans carreus i una de les construccions més sòlides del poblat.
L’any 2009 vàrem netejar, de nou, la torre nord-oest per l’exterior, un tram de 5,30 metres de costat, i part del pany de la
muralla que discorre en direcció nord-sud cap al sud i que sols
estava visible en part (fig. 5.6 i 5.7).
L’únic descobriment nou que es va fer en aquest recinte
va ser la troballa d’una segona torre, de dimensions menors,
que estava situada més cap al sud de la muralla occidental en
relació a la torre nord-oest. En afegir aquesta nova torre a la
planta topogràfica del jaciment vérem que la seua orientació
era un poc distinta a la torre nord-oest (fig. 5.8), i també que
no massa lluny podia estar l’accés principal a aqueix espai
fortificat. No es va poder excavar per estar en terrenys privats,
però s’han pogut estudiar els materials de les excavacions dels
anys setanta i també les peces recuperades en les prospeccions
actuals, i així tindre una datació d’ocupació i evolució. Les
habitacions interiors del recinte comencen la seua construcció
entre els segles IV i III aC, i eixa és la cronologia relativa que
tenim per a la construcció de les muralles i les torres.
El material arqueològic recuperat en superfície en les prospeccions d’aquest projecte mostra que la major franja cultural
de tot el jaciment s’ha trobat ací, al Recinte I. El conjunt és el
millor de tot el jaciment, quant a qualitat, varietat tipològica
i quantitat. Els inventaris i estudis de les peces, recuperades
o no per nosaltres, s’han fet entre alguns col·laboradors i es
presenten en diversos articles d’aquesta monografia.
Fig. 5.5. Planta del Recinte I amb les estructures dels anys setanta. R. Albiach-Global Geomática.
Fig. 5.6. Muralla sud del Recinte I.
44
Fig. 5.7. Torre oest del Recinte I. Any 2001.
[page-n-56]
Aquest recinte emmurallat decidírem denominar-lo Recinte I després d’avançar les prospeccions i excavacions al
jaciment i veure que hi havia altres dos recintes. Donar una
nova nomenclatura a les àrees del jaciment era la millor manera d’aclarir-nos per a descriure-les i, sobretot, per veure les
diferències existents en cada una. La diferència de zones de
Milagro coincidirà amb els recintes I i II, però el III deixa fora
de les muralles la zona III que hem identificat com una àrea
artesanal (fig. 5.9).
El pas següent va ser iniciar, l’any 2009, un alçament hipotètic en tres dimensions del que podria ser aquest recinte,
junt al de tot el jaciment. El Recinte I és el més rellevant del
jaciment, està al cim, al punt més elevat a 379 m s/n/m, ocupa
una superfície de 1.403 m2, 0,14 hectàrees, amb un perímetre
de 189,12 metres.
Recinte II
Fig. 5.8. Planta de la muralla del Recinte I en la zona oest. R.
Albiach-J. March.
Les excavacions dels anys setanta van posar al descobert algunes
estructures al vessant sud del jaciment. D’aquest sondeig Milagro ens descriu el següent: «La zona II, situada a media ladera,
también fue objeto de una cata en la que se puso al descubierto un
muro, probablemente de sostén. Tiene unos trece metros de longitud y un metro de ancho y adosada a su parte norte apareció una
habitación de pequeño tamaño, de un metro de lado, orientada
hacia el este. En la porción meridional del largo muro surgieron
otros dos a él perpendiculares, que sólo se excavaron en parte.
Fueron escasos los materiales recogidos y entre ellos, cerámicas
campanienses e ibéricas, una pieza de molino y fragmentos informes de hierro» (Gil-Mascarell, 1973: 100).
En una publicació posterior ens diu el següent: «En la meseta inferior, así como a media ladera, también se efectuaron catas
en las que se pusieron al descubierto restos de habitaciones de
planta rectangular, con paredes de piedra trabadas con barro.
No existe estratigrafía y los materiales son los típicos de los poblados ibéricos: cerámica precampaniense, campaniense A y B,
ibérica, fusayolas, etc. Falta por completo el material romano
de época imperial» (Gil-Mascarell, 1975: 695-696).
Fig. 5.9. Recinte I amb les restes de muralla i torres. R. Albiach-J. March-Global Geomática.
45
[page-n-57]
En decidir iniciar una excavació vam aplicar la metodologia
de treball en l’àrea oberta amb una documentació cronològica
i estratigràfica emprant el diagrama de Harris que interrelaciona les estructures, ja explicat en l’apartat de metodologia dins
del projecte, començant a utilitzar la numeració dels 1000, a
partir del 1001. Per tant, s’esmentarà la numeració de les unitats estratigràfiques per a poder fer un seguiment de l’estudi de
materials inclòs en altres apartats d’aquest llibre. També, per
si hi ha interés en consultar els diagrames cronostratigràfics, la
planimetria, les imatges i les fitxes fetes al llarg dels anys. Tota
la documentació de les excavacions està dipositada al Museu de
Prehistòria de València.
Els treballs d’excavació al jaciment es van reiniciar al juliol de l’any 2003, fent un primer desbrossament de la zona on
estaven les estructures dels anys setanta, molt necessari per a
visualitzar-les, i una posterior neteja (UE: 1001) per fer-ne una
valoració de l’estat de conservació després de 32 anys d’estar
a l’aire lliure. La pedra hi havia pres una tonalitat més fosca,
pels fongs, i algunes de les pedres del tram de muralla i de la
torre havien caigut. A més, el munt de la terrera resultat de les
excavacions continuava annexat al conjunt.
Es va fer un nou dibuix de les estructures i es varen posar
dins del plànol general del jaciment junt a les altres estructures.
En avançar l’excavació en extensió cap a l’oest per a veure com
s’unia aquest gran mur amb el final de la corba de nivell, vérem
que el mur girava un poc en arribar al tall natural de la muntanya
(vessant occidental). La gran sorpresa va ser descobrir que al final
d’aquest gran mur hi havia una torre de planta quadrangular amb
unes mides de 4,60×4,70 metres, feta amb carreus de pedra calcària,
treballats per la cara exterior, així com de pedres irregulars, travat
tot amb terra (UUEE: 1006, 1008, 1010), i que el seu interior estava
ple de terra i de pedres (UE: 1002) (fig. 5.10).
Després d’aquest important descobriment vam concloure
que estàvem davant d’un altre recinte murat del jaciment, situat en una cota més baixa, però amb característiques clarament
defensives. Aquesta muralla la denominàrem, inicialment, muralla Meridional, ja que es trobava construïda al vessant sud del
jaciment, i la torre de guaita l’anomenàrem Torre Oest.
Aquest tram de muralla (UE: 1005) documentat tenia una
longitud de 22,90 metres i una amplària que oscil·la va entre
1 i 1,18 metres, amb un tram d’inflexió arribant a la Torre
Oest. Estava feta de carreus treballats bé per totes les cares,
o bé sols per la cara exterior, així com de pedres irregulars,
disposat tot en fileres horitzontals i travat amb terra. La tècnica consisteix en una maçoneria que crea mur per cada cara i
l’espai entre els dos està reblit amb pedres i terra, donant lloc
així a un gran parament.
Però per a nosaltres no finalitzava ací la construcció, sinó que
la peculiaritat que veiem en aquesta estructura era que estava reforçada, en la seua part exterior, per un mur (UE: 1010) que discorria
paral·lel i que semblava adaptar-se a la corba de nivell natural de
la muntanya. Estava situat a 2,85 metres de la muralla i tenia murs
perpendiculars, a la manera de tirants o contraforts interns, i l’espai
entre els murs era de 4,33 metres i estava reblit des del moment de
la seua construcció amb terra i pedres (UE: 1003). La tècnica de
construcció recordava les muralles hel·lenístiques fetes amb un emplekton, com les de Paestum, Pompeia i Nàpols, entre moltes altres.
És conservava en talús, amb pendent cap al sud, seguint les corbes
de nivell de la muntanya.
La longitud documentada en aquesta campanya va ser de
22,90 metres des d’on entra en contacte amb la Torre Oest fins a
la zona excavada els anys setanta. Ací vérem que les estructures
ja excavades per Gil-Mascarell i que va descriure com recolzades
per l’interior i l’exterior sobre el gran mur, eren una altra torre,
que anomenàrem provisionalment Torre Est, ja que pensàvem en
la possibilitat d’estar davant d’un dels laterals d’una porta. Aquesta
torre no conservava tota la seua planta, o almenys no estava visible, ja que estava molt arrasada. Les mides conservades eren de
4,26×4,90 (fig. 5.11).
Arribats a aquest punt, no vam continuar l’excavació fins
saber amb certesa els límits de la propietat municipal, ja que la
propietat privada assenyalava unes fites que no coincidien amb
les nostres. Encomanàrem a l’equip de topografia que fitara so-
Fig. 5.10. Muralla i Torre Oest del Recinte II.
Fig. 5.11. Muralla i Torre Est del Recinte II.
Tot aquest conjunt excavat no es va cobrir mai, per la qual
cosa en arribar-hi nosaltres poguérem continuar amb una neteja
i excavació al costat d’aquestes estructures visibles.
En aquest moment s’inicia un període molt bonic i important pel projecte amb el descobriment i excavació de la muralla
i les torres del Recinte II. Pensant en un millor seguiment del
fil narratiu de les troballes i per la connexió amb els altres articles d’aquesta monografia presentem una descripció temporal
de les intervencions, tenint en compte les fases de prospecció i
les campanyes d’excavació.
III fase de prospecció – 1a campanya d’excavació
46
[page-n-58]
bre la base del cadastre el terreny municipal i el particular, i així
poder continuar amb comoditat en el futur.
Per conéixer la cara interior de la muralla i l’inici del fonament o sòcol d’aquesta, així com per a tindre’n algunes dades
cronològiques, vam excavar una ampla rasa pegada al pany
interior de la muralla, i fins a la Torre Oest. També férem un
sondeig d’1×1 metres al costat del desguàs que hi ha prop de la
Torre Est, sondeig 1 (fig. 5.12).
El resultat d’aquesta excavació ens va mostrar que s’hi
conservaven 3 nivells geològics superposats i recolzats sobre
la muralla, i l’estudi del material es presenta més endavant, al
final de les campanyes. El nivell més superior (UE: 1004) tenia
entre 17 i 20 centímetres i en la seua composició hi havia pedres
d’enderroc i terra sorrenca de color marró amb fragments de
ceràmica ibèrica, itàlica de vernís negre i àmfora itàlica, carbó,
escòria de metall, malacologia i fauna, amb una datació dels
segles ii-i aC.
El nivell que hi havia per davall (UE: 1009) tenia la terra
igualment sorrenca, però més compactada i amb una coloració
més clara, i també amb pedres de diferents mides, i a més hi
havia carbó, malacologia, fauna i fragments ceràmics ibèrics,
itàlics de vernís negre i d’àmfora itàlica, amb una cronologia
del conjunt entre els segles ii i i aC.
El nivell més inferior (UE: 1011) i ja en contacte amb la
roca natural, sols es va documentar en un punt dins d’un sondeig fet dins l’àrea excavada els anys setanta, d’1×1 metres. La
terra hi era sorrenca amb pedres menudes i molts fragments de
material ceràmic, com ara de ceràmica àtica de vernís negre així
com fenícia i ibèrica. Aquest estrat antròpic és el que anivellava
l’espai per fer-ne damunt la muralla i la cronologia del moment
de construcció està entre els segles iv i iii aC.
A la zona fora de la muralla, pegat a ella, al costat del parament exterior (UE: 1010) férem un altre sondeig (sonseig 2),
d’1×1 metres, per veure’n la base i com s’adaptava la construcció a la roca i al fort pendent de nord a sud que hi ha, un desnivell de 74 centímetres en sols 1 metre (fig. 5.13).
Es va fer un dibuix de la planta per mostrar les zones excavades i les seccions dels sondejos (fig. 5.14), A-A’ per la zona
interior de la muralla i B-B’ per l’àrea exterior, que mostren la
potència estratigràfica conservada. La secció C-C’ representa,
N-S, tota l’evidència constructiva d’aquesta tècnica.
La seua cota en la zona més meridional del recinte està
a 348,60 metres s/n/m. El perímetre d’aquest recinte és de
560,91 metres i ocupa una superfície de 11.485 m2, resultant
1,15 les àrees.
Fig. 5.12. Sondeig 1, interior, en la muralla del Recinte II.
Fig. 5.13. Sondeig 1, exterior, en la muralla del Recinte II.
IV fase de prospecció – 2a campanya d’excavació
En les excavacions de l’any 2004 les tasques es van iniciar
amb la ràpida neteja de la brossa crescuda durant el darrer any i
amb la senyalització de la parcel·la privada que està en el traçat
d’aquesta nova muralla, dins del que ja coneixem com a Recinte II. Aquesta fita topogràfica es va fer mitjançant el treball
previ de la inclusió de les parcel·les cadastrals en la planta topografiada del jaciment i després mitjançant l’ajuda de l’estació
total que va situar la parcel·la, marcant-la amb estaques pel seu
perímetre.
L’ajuda municipal en el desbrossament va permetre que es
poguera fer el seguiment de la muralla en la seua prolongació
cap a l’est (UE: 1023), on va donar una amplària pareguda
al darrer tram (UE: 1005), entre 0,90 i 1,30 metres. Se’n va
poder fer un seguiment clar en 12,40 metres de longitud, però
es va arribar al punt que limitava amb la parcel·la privada,
que encara que es va desbrossar no es va poder netejar més.
Passada la zona privada es va fer el seguiment de la muralla
en uns 130 metres de la seua prolongació cap a l’est, i es va
arribar fins a l’extrem oriental de la muntanya on girava per
a continuar pujant per la vessant. En aquest moment ja vérem
que en aquest punt, fins ara sols localitzada per l’interior, hi
havia una construcció quadrangular de grans carreus que semblava ser una torre, Torre Oriental (fig. 5.15).
Durant aquesta campanya, també es va trobar la tanca de
la Torre Est per la seua part oriental, que és la que quedava
per excavar. A més a més, es va localitzar una porta o poterna
d’1,30 metres al costat d’aquesta torre, però la gran quantitat
de pedres soltes i enderrocades (UE: 1026), que ocupaven un
espai de 6 metres entre la torre i la porta, feren difícil la comprensió de la zona (fig. 5.16).
Els dos nivells excavats per la part interior de la muralla i
que es recolzaven sobre ella (UUEE: 1021 i 1022) mostraven
materials iberoromans amb ceràmica ibèrica, campaniana A i
B i àmfora itàlica Dr 1. Dins d’aquesta parcel·la queda ubicat
el camí actual que serveix d’accés a l’acròpolis o Recinte I, el
qual està en un punt on degué trobar-se la porta principal del
recinte, ja que a la resta del tram del mur no hi ha cap altra
obertura.
47
[page-n-59]
Punto 0 a 349 m sobre el nivel del mar
Fig. 5.14. Planta de la muralla del Recinte II amb els sondejos i tres seccions (A-A’, B-B’ i C-C’), i alçat de la cara nord. R. Albiach-J. March.
Fig. 5.15. Tram de muralla del Recinte II en la seua perllongació
cap a l’est.
Fig. 5.16. Poterna o porta secundària junt a la Torre Est de la muralla
del Recinte II.
Després d’avançar 65,10 metres, la planta de la muralla (UE:
1025) fa una corba i continua fins als 151,70 metres de longitud;
saber sobre el seu acabament o bé la seua continuïtat quedaren
pendents per a la campanya següent (fig. 5.17 A i B).
En aquesta zona més oriental del recinte, que de fet és
la millor conservada ja que no és un espai llaurat com passa a la resta, descobrírem els últims dies les restes del pany
de la muralla i es va poder veure en planta que hi ha restes
d’estructures que es recolzen per l’interior sobre la muralla.
Plantegem que estem davant d’una altra torre que vigilaria
el recinte per l’extrem sud-est, un punt clau en el control de
l’accés principal al poblat. Per tant, aquest sector és una zona
clau per al coneixement de la muralla, sobretot quant a la seua
perduració. Confiem que les mans clandestines que han estat
48
[page-n-60]
A
B
Fig. 5.17. A) Planta de la muralla i les torres del Recinte II. B) Planta del tram central i oriental de la muralla del Recinte II. R. Albiach-J.
March-Global Geomática.
alterant el jaciment al llarg de dècades respecten aquest espai
i que puguem saber que va succeir en aquesta fortificació en
època ibèrica i romana republicana, i fins i tot, potser també
en la islàmica.
Pel que fa a la cronologia fundacional d’aquest nou tram de
la muralla no hi ha res nou respecte del sondeig de l’últim any,
en què la cronologia s’apropava als segles iv-iii aC.
La prioritat de la localització del traçat del mur per poder
avançar les tramitacions per a declarar BIC aquest jaciment va
fer que es retardaren les tasques d’excavació en profunditat i l’arribada a cotes d’anivellament de l’espai i, per tant, d’excavació
dels nivells de construcció de la muralla. En aquest nou tram, i
a partir d’on es va reprendre la visió clara de la planta del pany
del mur, no poguèrem documentar el reforç del mur de 3 me49
[page-n-61]
tres d’amplària, que s’havia trobat en la primera zona excavada
(UUEE: 1005-1003-1010) i que anomenem emplekton. Encara
que s’ha desbrossat tota la zona annexada sols s’ha pogut veure
alguna alineació, però s’ha decidit no fer-ne el seguiment ni l’excavació, sinó centrar l’esforç en altres qüestions.
El que es va poder veure durant aquesta campanya va ser el
fet que hi havia diferents actuacions en el temps al llarg de tota
la muralla, tant recolzant-se en altres construccions com refent
trams de parament i també tancant la porta secundària en època
iberoromana. Ja destacàrem, al tram de mur central (UE: 1023),
una reparació amb tres carreus de gran mida posats sobre la muralla amb una capa grossa de terra entre les dues fases. També
assenyalàrem la presència d’un gran carreu a l’envà de la porta
secundària, que per si mateix fa quasi inaccessible l’entrada,
i que per davall n’hi havia un nivell de terra (UE: 1021) amb
materials ceràmics dels segles ii-i aC.
A nivell de materials arqueològics en aquesta campanya
va destacar la troballa d’una base d’olla islàmica en la zona
més oriental excavada, cosa que no ens va sorprendre, ja que al
Recinte I hi ha ceràmiques vidriades islàmiques i Milagro GilMascarell esmenta l’existència d’una torre de guaita islàmica.
V fase de prospecció – 3a campanya d’excavació
La pretensió de resoldre la tanca o continuïtat del tram de muralla del Recinte II al seu extrem oriental es va poder fer durant
les tasques d’aquesta campanya.
Els treballs inicials van ser de neteja per a llevar les brosses
crescudes al llarg de l’últim any i l’àrea de la Torre Oriental.
L’excavació de l’angle sud-est de la torre van donar la gran sorpresa de mostrar que la muralla (UE: 1028) continuava girant
cap al nord-est al voltant de la torre, per a anar seguint la topografia i pujar pel vessant est, on continuava cap al nord per
ajuntar-se amb el Recinte I.
A partir d’aquest moment es van organitzar dos grups de
treball. Un va continuar descobrint la muralla en la seua prolongació i tanca per l’est del Recinte II, i l’altre es va centrar
en la torre.
En la zona oriental, la muralla es va excavar en 8,80 metres,
la tècnica continuava sent la mateixa que a la resta i la seua
amplària també. L’alçària conservada es limitava en algun tram
a una filera de pedres i es veia que estava prou arrasada, segura-
Fig. 5.18. Excavació de la zona oriental de la muralla del Recinte II.
50
ment per l’escorrentia i per estar en el punt més escarpat de tot
el seu pany (fig. 5.18).
La Torre Oriental, situada a l’angle est, no estava visible en
la seua totalitat però se n’apreciava la planta rectangular, encara
que el seu estat també era de deteriorament, donat el fort pendent. Majoritàriament es veia part dels murs i el nucli interior,
fet d’una amalgama de terra i pedres irregulars.
A l’oest hi havia un parament (UE: 1029) de carreus i pedres travades amb terra. Discorria en direcció nord a sud, tenia
una amplària de 0,95 a 1,10 m, i es va excavar en 4,88 m. Pel
sud es recolzava en la muralla (UE: 1028) amb un gran carreu.
Pel nord va faltar trobar-ne la tanca i l’acabament.
El mur est sols es va intuir a 2,50 m al nord de la muralla,
a la zona on s’hi recolzava perpendicularment, i en direcció est
a oest, un altre mur (UE: 1030) situat a l’interior de la torre.
Estava fet amb carreus mitjans, treballats per la cara exterior.
La seua longitud era de 5,90 metres i l’amplària de 0,50 m, i
la ubicació vindria donada per la utilitat de contindre terres i
reforçar el conjunt de la torre.
El parament sud és la mateixa muralla. Les mides documentades de la Torre Oriental serien 4,88×7,20 metres, però falta completar la seua planta. Es tracta d’una torre gran i forta, així com
molt ben ubicada, i pensem que aquest seria el punt de vigilància
de l’extrem est del poblat, controlant l’entrada principal del poblat.
Els materials recollits pertanyen majoritàriament als nivells
superficials (UE: 1001). També es van recuperar fragments
ceràmics del nivell interior de la torre (UE: 1031) (fig. 5.19).
Al llarg de la segona quinzena de la campanya, i per motius d’indisponibilitat de la direcció, tinguérem la col·laboració
de l’arqueòloga Isabel Caruana. Es va treballar per a conéixer
millor la tècnica constructiva de la muralla i es va excavar al
seu tram occidental, al mateix temps que es veia la seqüència
estratigràfica i una cronologia per a ratificar la que ja es tenia
de campanyes passades. També es va excavar a la zona de la
poterna per veure millor com era.
La zona que delimitàrem per a excavar al tram occidental
de la muralla, sondeig 3, tenia, aproximadament, els límits des
del punt on el traçat de la muralla feia un canvi d’orientació (a
l’oest de la torre est) i l’inici del sondeig que M. Gil-Mascarell
va efectuar a l’oest de la Torre Est o de la poterna. Durant el
procés d’excavació es van documentar sis unitats estratigràfiques (UUEE: 1003, 1032, 1033, 1034, 1035 i 1036). La primera
Fig. 5.19. Excavació del gir de la muralla del Recinte II en la zona
on està la Torre Oriental.
[page-n-62]
(UE: 1003), ja va ser excavada en les campanyes anteriors i fa
referència al nivell de pedres i terra que reblia l’interior dels
dos panys que formen el cos de la muralla (UE: 1005 i 1010).
Per davall d’aquest nivell trobàrem una estructura, un mur (UE:
1032), d’orientació nord a sud (aproximadament), perpendicular als panys esmentats anteriorment, i fet amb la mateixa tècnica que els altres, pedres i terra travades en sec. Les seues mides
aproximades eren de 2,28 m de llargària per 0,5 m d’amplària
per 0,43 m d’alçària conservada (fig. 5.20).
Adossant-se als murs (UE: 1005 i 1010) trobàrem dos tipus
de reble, formats per una terra marró grisenca amb abundants
pedres, d’una mida mitjana i gran, i escàs material ceràmic. La
composició dels dos rebles era pràcticament idèntica, no obstant
això, vam decidir diferenciar-los perquè en un del rebles (UE:
1033) la disposició de les pedres pareixia més acurada, responent
a un possible ordre. Aquest reble el documentàrem a la meitat
sud del sondeig, adossant-se al mur exterior (UE: 1010) i a l’altre
reble (UE: 1034) situat a la meitat nord i que es recolzava molt
clarament sobre la cara interior de la muralla (UE: 1005). Ambdós, per tant, serien coetanis. En qualsevol cas, pareix clar que la
funció dels dos rebles era donar consistència al cos de la muralla. Per motius de temps vam decidir reduir el sondeig i excavar
només la zona en què va aparéixer el reble esmenat (UE: 1034).
Per davall d’aquesta unitat registràrem un altre nivell (UE:
1035) de terra marró clara de textura granulosa amb abundants
pedres de dimensió reduïda i puntualment alguna de major entitat. En finalitzar l’excavació d’aquest estrat comprovàrem que
la muralla (UE: 1005) es recolzava sobre ell i que per davall
apareixia el nivell geològic del terreny (fig. 5.21).
Arribats a aquest punt, la informació és molt important, ja
que aquest nivell ens dóna dades estratigràfiques i del procés de
construcció, així com una cronologia.
Semblava que, igual que vérem en sondejar per l’interior
de la muralla en el nivell (UE: 1011), aquest nivell (UE: 1035)
ens evidenciava una anivellació de la zona abans de construirse la muralla. Aquest nivell anava més enllà de l’espai de la
base de la muralla, també perquè ens mostrava que es va crear
no sols per a servir de suport a la muralla sinó per a fer un
nivell ferm i igual als seus voltants.
El nivell geològic inferior estava format per roca calcària
que en aquest punt tenia un pendent descendent en direcció N a
S, aproximadament. La superfície de la roca no era homogènia,
per la qual cosa en fer l’anivellació del terreny (UE: 1035) per
a poder construir-hi la muralla, en les zones on hi havia desnivell col·locaven pedres més grans per a superar-lo, així es pot
explicar l’aparició escassa d’aquestes pedres en aquest nivell.
Tornant al mur interior (UE: 1032) de reforç de la muralla,
aquest tipus d’estructura no és la primera vegada que la veiem,
Milagro Gil-Mascarell, en les campanyes que va dur a terme a
principi dels anys setanta, ja va tindre ocasió de documentar-la.
La interpretació que se li va donar en aquell moment com a
estructures que formaven part d’estances que s’adossaven a un
gran mur i la funcionalitat de les quals estava per determinar,
ara es va poder aclarir, en veure que eren reforços o tirants de
la muralla mateixa per tal de donar-li major resistència, omplint
de pedres i terra l’espai entre els murs. A aquest tipus de tècnica
constructiva se li diu emplekton i està àmpliament documentada
en el món hel·lenístic (fig. 5.22 i 5.23).
La segona zona on vam excavar se situava a la poterna, accés secundari al Recinte II que es va descobrir en la campanya
de l’any 2004. En aquesta zona teníem diverses activitats plantejades: d’una banda, intentar assenyalar els límits de la porta secundària, i d’altra, buscar les cares de la muralla (UUEE:
1005 i 1023). Després de desbrossar la zona vam començar a
excavar en el tram de muralla, eliminant un conglomerat prou
fluix de pedres i terra (UE: 1026) que formava el lateral occidental de la porta.
A l’envà de la zona de pas de la poterna documentàrem
dues unitats estratigràfiques, la primera (UE: 1021) era un
nivell de terra marró compacta amb algunes pedres i bastant
material ceràmic datat entre els segles ii i i i aC, que anava
associada a una pedra de grans mides que va aparéixer aïllada
en l’accés a la porta, i que tindria la funció d’inutilitzar aquesta
entrada (fig. 5.24).
Per davall d’aquesta diferenciàrem un nivell (UE: 1037)
de color més groguenc amb prou pedres de dimensió reduïda,
fauna i material ceràmic dels segles iv-iii aC. Aquest nivell
és el reble d’anivellació sobre el qual es construeix el tram
de muralla (UE: 1023), apreciant-se clarament en el pany, ja
que les dues filades que ací es conserven estan alçades sobre aquest nivell de terra groguenca. Associat a aquest mateix
nivell va aparéixer una altra pedra gran, semblant en dimen-
Fig. 5.20. Procés inicial d’excavació del sondeig 3 en l’emplekton
de la muralla del Recinte II.
Fig. 5.21. Procés final d’excavació del sondeig 3 en la zona de
l’emplekton de la muralla del Recinte II.
51
[page-n-63]
Fig. 5.22. Planta de la muralla del Recinte II, sondeig 3. R. Albiach-J. March.
Fig. 5.24. Procés d’excavació de la tàpia de la poterna de la muralla
del Recinte II.
Fig. 5.23. Secció NE-SO del sondeig 3 de la muralla del Recinte II.
R. Albiach-J. March.
52
sions i ubicació a les que documentem en el nivell d’abans
(UE: 1039), que de moment hem deixat in situ en espera de
la pròxima campanya. La cronologia que aporta l’anivellació
(UE: 1037) prèvia a la construcció de la muralla corrobora
allò que ja havíem establert amb el reble d’anivellació excavat
a l’interior (UE: 1035), el moment de construcció de la muralla és en el segle iv-iii aC.
Quant a la delimitació de les cares del tram de muralla que
va de la Torre Est a la porta secundària no es van poder definir
clarament els paraments, ja que es troba en un estat precari de
conservació i prou deteriorada. Però, després de documentar els
[page-n-64]
Fig. 5.25. Planta de la muralla i les torres del Recinte II. R. Albiach-J. March.
nivells i desmuntar una part de l’estructura, en el dibuix de la planta d’aquesta zona es pot veure molt bé el lateral de la poterna alterat, però clarament alineat a l’altre costat de la portella (fig. 5.25).
En últim lloc, només queda esmentar l’aparició d’un nivell
de terra blanquinosa i pedres compactat (UE: 1038) que vérem
com un paviment. Aquest sols està a l’extrem est de l’estructura
(UE: 1026), i fins a la porta, i és semblant al nivell (UE: 2022)
trobat en la campanya de l’any 2013 junt a la muralla i la torre
Oest del Recinte III. L’estudi d’una part dels materials de les
campanyes de 1971-1972, dels que provenen de la prospecció
dels jaciments del territori dels anys 2001 i 2002, i a més una
part de les campanyes d’excavació del 2003 i el 2004 el va fer
Isabel Caruana.
VI fase de prospecció – 4a campanya d’excavació
L’estudi de la geomorfologia de la Carència i del seu territori
immediat per Carles Ferrer va concloure que l’entorn és un pla
ampli on s’insereix la serra i se situen les elevacions entre els
200 i els 300 m. Les serres de la Carència (360 m) i del Castellet
de Torís (340 m) formen un conjunt de relleus molt abruptes de
calcàries dolomítiques sobre el pla.
La conca sedimentària on es troba la Carència s’estén cap a
l’oest, més enllà de Iàtova; cap al nord, fins a Xiva i Xest (encara que realment s’estén fins a les serres d’Olocau i la Calderona), i fins a la serra Perenxisa i la planura quaternària del Pla
de Quart, pel nord-est. L’extrem meridional està format per la
vall del Magre i la seua ribera dreta. El pla al·luvial està format
per diverses zones:
1.- Pla al·luvial del Campillo: al nord de la Carència, delimitat pels alts de les Blasques, Calahorra, la Molinera i Canyamar. Barranc de Teixera i alguns ullals.
2.- Pla al·luvial de Calabarra: cap al nord-est i drenat pel
barranc de Cabanes, tributari de Cortitxelles.
3.- Pla al·luvial de Montserrat: a llevant de la Carència, les
Blasques i l’alt de Calahorra, dividit pel promontori del Castellet. Més a l’est, els promontoris de Pinatells, Quatre Vents i
Ninyerola (pedrera d’on s’extreia guix per a decorar el palau del
Marqués de Dosaigües).
4.- Cap a ponent de la Carència i cap a Torís, està l’Estacada
a la part alta i la Devesa a la part baixa, a continuació el Campillo, amb pedreres per a la indústria terrissera (topònim Teixera).
5.- Més a ponent, als peus de la serra del Castellet i de les
Llomes, al nord del poble de Torís, està l’horta tradicional regada per una font des d’època medieval.
6.- Pla de Tortosa, a l’altre costat del Castellet, travessat pel
riu Bunyol.
L’adquisició pel Museu de Prehistòria el 2005 d’un detector
de metalls va requerir provar-lo per saber-ne l’efectivitat, i es va
estrenar al jaciment de la Carència. Després de recórrer quasi bé
tot el recinte, Manuel Gozalbes sols va assenyalar la presència de
metalls en cinc punts. Amb posterioritat, es va utilitzar en altres
jaciments dels projectes del Servei i avisava amb freqüència que
hi havia metall. En tots es va evidenciar el seu bon estat i, pel
que fa a la Carència, es va ratificar allò que es venia apreciant
superficialment des que es va iniciar aquest Projecte, el fet de
l’actuació continuada en tot el jaciment amb l’extracció dels seus
metalls, així com l’alteració dels nivells estratigràfics. A més, des
53
[page-n-65]
de l’any 2001, quan Govern Civil va fer una confiscació de materials arqueològics (el 99,9% n’eren metalls) (capítol 4) al propietari de quasi tots els terrenys del poblat que no són municipals,
el jaciment es llaura a les zones de propietat privada (en 20 cm
de profunditat amb permissió de la Conselleria de Cultura) i s’ha
deixat de remoure el terreny públic.
La prospecció interior i perimetral de tot aquest Recinte
II ens va mostrar que hi havia una gran part del seu interior,
les vessants nord-oest i nord-est, on aflorava directament la
roca mare a nivell superficial, on no hi podia haver nivells
d’ocupació. Els nivells estratigràfics sols estaven en algunes
zones aïllades de la part central del recinte i sobretot, en la
terrassa que hi ha davall del cim. Dins d’aquesta terrassa,
la Universitat Politècnica de València amb Jorge Padín va
col·laborar en aquesta campanya de l’any 2006 amb la utilització del georadar en un espai de 16×16 metres. La prospecció geofísica no destructiva realitzada mitjançant la tècnica
GPR (Ground Penetrating Radar, Geophysical Suvey Sistem
Inc) va precedir el plantejament d’iniciar en un futur una excavació en extensió en aquesta zona. Els resultats mostraren
una alteració de tots els nivells conservats i un aflorament de
la roca natural en l’extrem oest de la terrassa. Era evident que
la llaurada continuada, i l’espoli, havien destruït l’estratigrafia
d’aquesta zona, per la qual cosa decidírem no fer-hi excavacions (fig. 5.26, 5.27 i 5.28).
La valoració de l’estat de conservació del recinte després de la prospecció durant sis anys ens demostrava que la
llaurada al jaciment per part de la propietat privada havia estat ininterrompuda des de l’any 2001. A més, en recórrer la
zona de muntanya, propietat municipal, inclosa dins del poblat s’apreciaven les remocions, per haver-hi munts de terra
al costat de clots i alguna resta de murs ja desapareguts. A
més, després de comprovar la parcel·lació i la propietat de les
parcel·les dins del jaciment, s’ha pogut veure al cadastre de
l’Ajuntament que es desconeix que hi ha terreny municipal
llaurat i plantat, com ara la terrassa on es feren les prospeccions geofísiques.
Al juliol del 2005 es va veure que els dos murs de l’angle
nord-est de la Torre de la porta de la muralla meridional del
Recinte II estaven enderrocats i s’evidenciava que era per acció antròpica i no natural. El 2006 documentàrem l’augment
de pedres enderrocades, tant de la muralla com de la Torre de
la porta. Donada la mida tan gran d’algunes pedres, així com
el desplaçament horitzontal d’aquestes per a llevar-les del lloc,
era evident que sols l’acció de l’home podia fer aquesta feina
destructiva, acompanyat per mitjans mecànics en el cas de les
pedres grans. Obvi també, perquè les terres prop de la muralla
estaven llaurades fins al punt que part de la terra s’havia utilitzat
per a tapar la zona excavada a l’interior de la muralla, que va
servir per a posar-la al descobert. Amb açò, ja no es pot veure
Fig. 5.26. Prospecció geofísica no destructiva en el Recinte II.
Fig. 5.28. Gràfiques del resultat del GPR al Recinte II. J. Padín.
Fig. 5.27. Situació de l’àrea sondejada amb GPR al Recinte II. R.
Albiach-Global Geomática.
54
Fig. 5.29. Destrucció de la Torre Est de la muralla del Recinte II.
[page-n-66]
Continuaren els treballs d’estudi d’una part dels materials
de les campanyes de 1971-1972, un avanç de la restitució fotogramètrica del jaciment, dibuix de les noves estructures aparegudes a la zona de la porta, inclusió en la planta general del
jaciment de les estructures dels sondejos dels anys setanta, la
preparació de la monografia del jaciment i els treballs de consolidació per al 2007 a la zona de la porta.
VII fase de prospecció – 5a campanya d’excavació
Fig. 5.30. Cobriment amb geotèxtil de la zona de la poterna del
Recinte II.
tan clarament el recorregut de la muralla i ens ha produït endarreriment en les nostres tasques arqueològiques, perquè per a
continuar l’excavació a la porta hem hagut que buidar la terra
que la tapava (fig. 5.29).
Al llarg de la segona quinzena de la campanya, des del dia
11 fins al dia 26 de juliol, es va excavar a la zona de la porta de
la muralla meridional, Recinte II, per a veure millor com era la
tècnica constructiva i la seua tàpia.
A partir d’aquest moment es van organitzar dos grups de
treball. Un va continuar descobrint la muralla (UE: 1023) en
la seua cara interna i en el seu cos intern, sent l’angle est de
la porta. L’altre grup es va centrar en la zona de l’envà, on un
nivell UE: 1026 havia de ser excavat per a saber si era muralla
alterada o bé una tàpia que arribava fins a la torre de la porta, i
al mateix temps donar-li una cronologia.
Durant el procés d’excavació es va completar la documentació de huit unitats estratigràfiques (UE: 1021, 1022, 1023, 1026,
1038, 1037, 1039 i 1040). Les sis primeres ja estaven registrades,
i ara es va ampliar i es va completar la seua excavació. Les dues
últimes eren carreus situats a l’envà i pertanyien a part de la tàpia
de la porta i, junt a una primera pedra escariada que es va excavar
en la darrera campanya i la terra de la trava, formaven una resistent amalgama per impedir l’accés al Recinte II.
Vam finalitzar els treballs amb el cobriment de la zona de
la porta mitjançant geotèxtil (15×2 m) i sobre ell posàrem terra
i pedres. Aquesta decisió es va prendre perquè, donat que el
darrer any la propietat privada va llaurar la zona annexada on
havíem treballat nosaltres (per cert, de la qual no és propietària)
i ens va tapar les estructures, enguany vam provar a tapar-les
nosaltres per veure si així es respectava (fig. 5.30).
L’estat de gran degradació d’un tram de la muralla del Recinte
II ja està ben comentat, atenent raons naturals (era la zona que
estava descoberta des de les excavacions dels anys setanta) i
antròpiques (sobretot donada la mida tan gran d’algunes pedres
i el desplaçament horitzontal d’aquestes per a llevar-les del lloc,
era evident que sols l’acció de l’home podia fer aquesta feina
destructiva, acompanyat per mitjans mecànics en el cas de les
pedres grans). Obvi també perquè les terres prop de la muralla
estaven llaurades fins al punt que part de la terra s’havia utilitzat
per a tapar la zona excavada a l’interior de la muralla. Amb açò,
es va decidir que aquest any ocuparíem gran part del pressupost
i l’esforç en millorar-ho per a la seua preservació.
Les tasques de consolidació, reposició i reconstrucció d’un
tram de muralla i la Torre Est del Recinte II es van desenvolupar
des del dia 10 fins al dia 28 de setembre i es descriuen més amplament en un article de la monografia (capítol 13). Oscar Abril
va ser l’arqueòleg que va dur a terme les obres, ajudat per Jordi
Melero i Leonardo Penadés, sempre sota la direcció de Rosa
Albiach, present al jaciment. En primer lloc es va fer la compra
de materials com ara ciment blanc, calç, fustes i eines. En segon lloc, es va fer la neteja de l’espai, apartant les pedres, però
no allunyant-les del seu origen, ja que moltes només estaven
caigudes, tombades o desplaçades. Després, es va procedir a
fer el mateix a la torre i la muralla, una neteja per a fer la prova
de reubicar les pedres, veient que hi havia casos on la pedra
s’havia partit en caure. Amb posterioritat, es va passar a fer la
pasta per a travar les pedres, segons la necessitat de cada tram.
Les quantitats dels components van ser les següents: cinc parts
de terra i una de calç. La terra era la que s’havia anat generant
al llarg de les campanyes pel garbellament dels estrats. Un sac
de calç va donar per a tres pasteres. Féiem de 7 a 8 pasteres al
dia. Una pastera eren quatre calderetes. Les actuacions van ser
de tres tipus:
- Reposició: les pedres que l’acció vandàlica havia llevat del
lloc, i estaven pròximes, es van tornar a posar amb la mescla per a
la trava (fig. 5.31). Quant a la torre de la porta, del costat sud-oest
(murs UE: 1013 i 1020) es va poder completar l’única filera destruïda, la superior, semblant a com estava en origen. Del costat
nord-oest (murs UE: 1014 i 1015), es van reposar totes les pedres
(tres fileres) excepte dues d’elles molt grans de la filera superior
que eren molt pesades per a moure-les sols amb persones.
- Reconstrucció: la tasca de reposició passà a ser menys
exacta, ja que no teníem fotos clares de la zona excavada als
anys setanta i, encara que estaven quasi totes les pedres, no sabem si les hem posades exactament on estaven. La cara interior i
sud de la muralla (UE: 1005), en el tram situat a l’oest de la Torre de la porta, es va excavar a inici dels setanta, per tant, va estar
anys exposada a les inclemències i era més feble. Es va reconstruir des d’una filera fins a quatre, deixant-se reforçat amb fustes
i taulons un parell de dies. Va passar un cap de setmana plujós i
va unir perfectament, és més, pensem que es va consolidar més.
55
[page-n-67]
- Consolidació: es va aplicar la mescla de pasta a algunes
zones de la muralla i les torres on les pedres estaven soltes. Tan
sols es van tornar a ubicar amb la trava descrita abans (fig. 5.32).
El treball de consolidació es va alternar amb l’excavació per
part de la resta de col·laboradors i es va centrar a la zona de la
porta, on prèviament es va llevar el geotèxtil que la cobria des
del darrer any i s’hi va procedir a intervindre excavant la UE:
Fig. 5.31. Consolidació d’un tram de muralla del Recinte II.
Fig. 5.32. Reposició d’un tram de la Torre Est del Recinte II.
1038 o nivell entre trams de la muralla, amb èxit en el resultat
de poder trobar el límit occidental de la porta, també en diagonal com l’oriental, però sols conservat a nivell de fonament per
la forta alteració del terreny per la llaurada, on la marca de la
rella encara era visible. Es va assenyalar molt bé la tàpia (UE:
1040) de la porta, un tros de paviment i el final de la muralla
(UE: 1005) (fig. 5.33).
Es va fer el tall estratigràfic nord de tot el tram de la muralla
(UE: 1023), la porta i un parell de nivells estratigràfics (UE:
1025 i 1026).
La neteja de la zona meridional de la muralla ens va mostrar
la presència d’uns tirants que subjecten l’avantmuralla. També
ens adonàrem que hi va haver un mur al costat del desguàs de
la muralla (UE: 1005), situat a la zona exterior. Es va veure
l’ample del mur (UE: 1010) del’avantmuralla que reforçava
per l’exterior la muralla, creant una plataforma, i també es va
visualitzar una estructura quadrangular situada a l’exterior de
la muralla i prop de la torre occidental. Tot açò es va marcar
topogràficament.
Aquest any es va decidir no fer un cobriment de la zona de
la porta mitjançant geotèxtil, decisió que es va prendre perquè
s’esperaven diverses visites i es volia mostrar la zona descoberta. Es va falcar un tram que véiem susceptible de poder estar
més feble amb la pluja.
Aquest segon recinte emmurallat, denominat Recinte II,
identificat el 2003 durant les excavacions d’aquest projecte,
està situat a la zona mitjana-alta del poblat, en una cota sobre el
nivell del mar de 348,60 metres.
Discorre pel vessant meridional i continua pel nord-est per
ajuntar-se amb el Recinte I. En la reconstrucció hipotètica i en
tres dimensions hem optat per tancar també el recinte pel costat
oest, però probablement aquesta tanca pel tallat occidental no
existiria, ja que no hem trobat restes i també per ser la zona
més abrupta de la muntanya, és a dir, la de més difícil accés.
La cronologia d’erecció d’esta muralla estaria entre els segles
iv i iii aC, amb una muralla i torres als extrems i als punts més
conflictius, a més d’una poterna o porta secundària i la porta
principal, no excavada. Avançat el segle iii aC es va reforçar la
muralla amb un mur exterior amb tirants, l’emplekton, i es va
crear una torre al costat de la porta (Torre Est o de la Poterna).
En la muralla hi ha senyals de tàpia del segle i aC, que relacionem amb les guerres sertorianes.
Recinte III
Fig. 5.33. Nivell inferior de la poterna de la muralla del Recinte II.
56
Dissabte, 2 d’agost del 2003, l’equip de treball dins de la VII
fase de prospecció – 5a campanya d’excavació, dedicàrem el
matí a prospectar els voltants de la Carència per a poder-ne establir el perímetre. El regal de la jornada va ser trobar una nova
muralla, la tercera del jaciment, que tancava el poblat pels seus
costats meridional, oriental i occidental. L’anomenàrem Recinte III. Les preguntes que ens férem van ser moltes, perquè, de
sobte, teníem el repte de documentar i d’estudiar un enclavament fortificat amb una triple muralla i torres de guaita i de
defensa, sense paral·lels veïns on buscar una referència. Estava
clar que en el projecte calia canviar les prioritats.
Les excavacions dels anys setanta, fetes en aquesta àrea, vérem que no estaven dins del Recinte III, sinó en el que definirem
com una de les àrees artesanals extramurs del poblat, al nord-oest.
Des del moment de la troballa, les prospeccions en aquest
recinte les férem tots els anys, per anar ajustant el seu perí-
[page-n-68]
Fig. 5.34. Planta general del jaciment i el Recinte III. R. Albiach-Global Geomática.
metre, ja que els trossos de muralla conservats no sempre eren
visibles per l’abundància de sotabosc. Tenia una superfície de
54.029 m2, amb un perímetre de 1.106,77 metres, i 5,40 hectàrees (fig. 5.34 i 5.35).
L’excavació de les muralles d’aquest recinte no va començar fins l’any 2007, donat que primer en volíem conéixer
la delimitació per tal de decidir on fer les intervencions, a més
de concloure unes altres tasques ja en curs. Van ser quatre les
àrees on vam fer excavacions. El 2007, al punt més baix del
poblat, a 299 m s/n/m, on hi havia una gran torre que calia
veure com s’havia fet i quan. El 2010 es va intervenir en una
zona on la muralla estava coberta, però suposàvem la seua
continuïtat perquè estava prop d’un tram visible en la zona de
la cova, al costat oest del poblat. El 2011 i 2012 es va optar
per treballar en el pany millor conservat de tots, el tram que
hi ha a l’oest del poblat i al costat de la cova més gran del
jaciment. Hi havia 65 metres de muralla molt ben conservada
i part d’una torre. Ací, de nou, el jaciment ens va donar a conéixer una altra novetat sense paral·lels, i va ser la tipologia
de construcció d’aquesta muralla, una alternança de tàpia i de
pedres desconeguda. També vérem l’anivellació d’un camí interior de ronda per passar pel costat d’aquesta muralla. L’any
Fig. 5.35. Planta de la muralla i les torres del Recinte III. R. Albiach-J. March-Global Geomática.
57
[page-n-69]
2013 es va excavar una altra torre i un tram de muralla, situat
junt a l’intervenció de l’any 2007.
Quan a aquesta 5a campanya, al llarg de l’última setmana,
des del dia 1 fins al dia 5 d’octubre, es va passar a treballar al
Recinte III. Férem l’excavació d’un sondeig a l’extrem més occidental del poblat, i en el punt més baix sobre el nivell del mar,
al costat de la muralla del Recinte III.
Es va intervindre sobre un conjunt de muralla i torre que calia definir. El treball inicial va ser de neteja i desbrossament de
la vegetació existent sobre la muralla, pels voltants exteriors i,
sobretot, a l’interior, on es va poder veure un tram que discorria
en direcció est-oest, girant cap al sud, i una estructura quadrangular situada a l’interior. Es crearen dos grups: un va excavar
a la zona entre la muralla i l’estructura interior i l’altre dins de
l’estructura quadrangular.
Es va utilitzar la numeració dels 2000 per a les unitats estratigràfiques, començant pel 2001, seguint el sistema de documentació d’àrea oberta i el diagrama cronoestratigràfic de
Harris que interrelaciona les estructures.
El nivell superficial o de coberta vegetal (UE: 2001) tenia
una terra argilosa, llimosa i sorrenca, de color marró rogenc,
amb alguna taca clara. Estava un poc compactat i en la composició hi havia pedres menudes a més de fragments ceràmics
d’època ibèrica i de vernís negre campaniana B. Sembla un nivell d’escorrentia format per deposició de llims.
La terra que cobria les estructures (UE: 2002) era de composició sorrenca, un poc argilosa, de color marró clar, prou
compacta, amb pedres menudes i fragments ceràmics i era el
nivell superficial de la zona interior.
L’excavació de tots dos nivells va permetre d’anar descobrint, a poc a poc, una gran estructura (UE: 2004 i 2005)
a mesura que es rebaixaven (fig. 5.36). L’únic mur exterior
(UE: 2003) documentat era de carreus de pedra calcària
provinent de l’entorn immediat, amb la cara exterior escairada, de mida mitjana, disposats en fileres horitzontals,
travat tot amb terra. L’ample era entre 0,85 i 1,10 m. Recolzava i cobria, pel nord, la roca mare i, per l’est, un altre
nivell (UE: 2008).
En direcció nord-sud discorria un altre dels paraments (UE:
2004), situat a l’interior i fet amb pedres quadrangulars de mida
mitjana i menuda, treballades per la cara exterior, disposades en
fileres horitzontals i travades amb terra. L’ample era de 0,50-
0,55 m; la longitud interior era de 2,97 m, i l’exterior de 3,98
m. L’alçada conservada era entre 0,14 i 0,33 m. En acabar-ne
l’excavació s’aprecià que sols es conservava una filera de pedres.
L’estructura de la tanca interior era un altre mur posat
en direcció est-oest (UE: 2005) fet de pedres quadrangulars
mitjanes i menudes, treballades per la cara exterior, disposades en fileres horitzontals i travades amb terra. L’ample era
de 0,55 i la longitud d’1,75 m, recolzant, pel nord, sobre la
roca mare.
L’acció de la pluja torrencial va impedir l’evolució continuada dels treballs, paralitzats durant dos dies. Aquest temps es
va aprofitar per a rentar la ceràmica recuperada en l’excavació,
per a prospectar nous trams dels Recintes II i III (vessants sudoest, sud i sud-est, a més d’un tram sud-oest quan puja a ajuntar-se amb el Recinte II, zona de la Torre Oriental).
També s’aprofità per a fer un recull de pedres de diferents
qualitats que eren suports d’objectes, per a un futur estudi petrogràfic i saber d’on provenen. Sobretot són molins giratoris i
barquiformes, a més de suports de gres roig esmolats per l’ús.
A més, ens adonàrem que la vista del jaciment des de la carretera de Montroi-Torís reflecteix millor que cap altra la immensitat del jaciment i quasi bé tot el seu perímetre meridional.
Els treballs continuen amb l’estudi d’una part dels materials: un conjunt numismàtic per part d’Isabel Caruana i Manuel
Gozalbes. S’han informatitzat, per Isabel Caruana, les fitxes de
camp dels treballs anuals d’excavació al jaciment. Héctor Orengo ha continuat el treball SIG del territori. S’ha fet la topografia,
per Josep Blasco, i el dibuix planimètric, per Juan March, de les
noves estructures aparegudes a la zona de la porta com també del
tram de muralla i l’estructura interior localitzats al Recinte III.
Quant a l’estat de conservació dels objectes trobats en les excavacions dels anys setanta i al llarg d’aquest projecte, la majoria
corresponia a fragments inconnexos. La composició de la terra
del jaciment no ha ajudat massa a la preservació del material, per
la qual cosa s’ha hagut de fer neteja d’algunes peces. Els únics objectes que, bé fragmentats o bé sencers, han estat susceptibles de
ser consolidats són els recuperats per M. Gil-Mascarell. Avançat
l’estudi de les excavacions dels anys setanta, hi havia un grup de
peces que seleccionàrem com a museables i que calia restaurar.
El 9 de febrer del 2007 passàrem al Laboratori de Restauració del
MPV, a càrrec de Trinidad Pasíes, el següent conjunt de material:
planxa de plom (núm. catàleg 23.025), fíbula de bronze (núm.
cat. 23.082), fíbula de bronze (núm. cat. 22.990), anell de bronze (núm. cat. 23.075), fíbula de bronze (núm. cat. 23.073), anell
de bronze (núm. cat. 23.077), gland de plom (núm. cat. 23.003),
fusaiola (núm. cat. 23.025), fusaiola (núm. cat. 23.092), fusaiola
(núm. cat. 23.095), fusaiola (núm. cat. 23.032), fusaiola (núm.
cat. 23.046), fusaiola (núm. cat. 23.036), ceràmica comuna amb
decoració estampillada (núm. cat. 23.006), vernís negre de Cales
(núm. cat. 23.085) i un vas o kalathos de ceràmica pintada (núm.
cat. 6.554). Esta última peça va ser restaurada per Alía García
Martín.
VIII fase de prospecció – 6a campanya d’excavació
Fig. 5.36. Zona d’excavació en la muralla i Torre SO del Recinte III.
Any 2007.
58
La boirina que es dóna en el paratge al llarg dels mesos de juliol
i agost va fer que els anys de 2001 a 2006 no hi hagués mai
una bona visibilitat des del cim de la Carència. Ara bé, aquest
any de 2008 s’excavà entre setembre i octubre, i, malgrat que
la pluja impedia un bon ritme de treball, la part positiva va ser
que, per primera vegada, la vista era extraordinària. Es veia per-
[page-n-70]
fectament la mar, un tram gran de costa, les grues del port de la
ciutat de València, el cim del Pico de los Ajos, la ciutat d’Edeta;
per això, es van fer nombroses imatges (fig. 5.37).
En les dues primeres setmanes es va concloure l’excavació
del sondeig iniciat en la darrera campanya, situat en la muralla
del Recinte III, a l’extrem més occidental del jaciment i en la
cota més baixa. Es va poder veure bé la tècnica de construcció
de la muralla en aquesta zona així com un conjunt de murets de
la torre de guaita del mateix recinte.
Es documentaren nous nivells estratigràfics (UE: 2006,
2007 i 2008) i es completaren les anteriors unitats d’estructures
i estrats.
En direcció est-oest tancava l’estructura interior un mur
(UE: 2005) fet de pedres quadrangulars treballades per la cara
exterior, mitjanes i menudes, disposades en fileres horitzontals
i travades amb terra. Tenia un ample entre 0,37 i 0,57 m i una
longitud de 2,45 m, recolzant, pel nord, sobre la roca mare.
Considerant totes les estructures documentades, les mides de la
torre situada al sud-oest del Recinte III, i que anomenem com
Torre sud-est, serien de 5,39 x 7,05 metres.
Per davall del nivell superficial interior (UE: 2002) hi havia
un altre nivell estratigràfic (UE: 2006) amb una terra argilosa,
de color marró clar, amb moltes pedres de mida mitjana i gran,
amb tovot desfet o fragmentat, a més de fragments de ceràmica,
os i carbó. Després d’excavar-se’n una part, es veia que era una
anivellació del terreny per a reblir el desnivell de la roca mare
(UE: 2008) que feia un fort pendent cap al sud (fig. 5.38).
El material ceràmic d’aquest nivell és el següent: 53 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica: Classe A. Pastes
que oscil·len entre la tonalitat castanya, ataronjada i beix. Algunes
d’elles presenten una cocció mixta i altres amb l’anomenat efecte
sandvitx. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i desgreixant
de calç. La superfície és de les mateixes tonalitats al·ludides.
Cronologia: sense possibilitat de precisar. 3 fragments informes
de ceràmica de cuina: Classe B. Pastes de color negre amb desgreixant de grans dimensions i superfície exterior de tonalitat beix
grisenca. Cronologia: sense possibilitat de precisar.
S’apreciava clarament que el muret interior (UE: 2004) i
algun tram de la muralla (UE: 2005) estaven sobre aquest nivell
descrit (UE: 2006).
El nivell superficial exterior (UE: 2001) cobria un altre
nivell (UE: 2007), de terra argilosa, llimosa i sorrenca, de
color marró rogenc, amb alguna taca clara. Estava un poc
compactat i en la composició hi havia pedres menudes, a
més de fragments ceràmics d’època ibèrica i de vernís negre
campaniana B. Semblava un nivell d’escorrentia format per
deposició de llims.
L’estudi dels materials arqueològics de la Carència va
continuar amb l’inventari i la síntesi de la seqüència estratigràfica i el conjunt de material localitzat en ella, realitzat per Isabel Caruana. Els treballs de planimetria general
i l’alçament fotogramètric es varen efectuar per l’empresa
Global Alacant. El dibuix de les plantes a mà alçada de les
seccions i els alçats de les noves estructures aparegudes o
completades es varen realitzar amb l’empresa Esfera, per
l’arqueòleg Juan March.
Aquest any (2008) es va declarar BIC el jaciment de la
Carència i el seu entorn, per bé que la resolució no va ser efectiva fins el 2010, com queda explicat en un altre article d’aquesta
monografia (capítol 4).
IX fase de prospecció – 7a campanya d’excavació
Fig. 5.37. Planta excavada de la muralla i Torre SO del Recinte III.
R. Albiach-J. March.
Fig. 5.38. Vista des de la Carència cap a l’oest.
Arribada aquesta campanya del 2009, el recull en prospecció de
peces de molí rotatori, i d’algun barquiforme, ja era variat en tipologia i suport petri, per la qual cosa se’ns va generar la inquietud per estudiar i localitzar la procedència d’aquests materials, les
àrees d’aflorament. Es va encarregar a l’ICAC (l’Institut Català
d’Arqueologia Clàssica) un estudi petrològic dels molins i dels
altres suports trobats a la Carència per a esbrinar centres de producció i relacions comercials. Els resultats han sigut decebedors
perquè esperàvem localitzacions més concretes i no tan generals.
L’informe dels materials el feren el Dr. Aureli Àlvarez Pérez i
Ana Doménech de la Torre.
El tipus d’anàlisi va ser l’observació amb lupa binocular
i amb microscopi òptic de polarització. La preparació de
les làmines primes per a la seua observació microscòpica
posterior es va fer al Laboratori de Preparació de Làmines
Primes del Departament de Geologia de la Universitat Autònoma de Barcelona; les observacions amb la lupa binocular
i al microscopi òptic de polarització, les fotografies corresponents i la comparació amb mostres de referència es van
fer a la Unitat d’Estudis Arqueomètrics de l’Institut Català
d’Arqueologia Clàssica (ICAC). El fons de referència utilitzat està format per materials dipositats al Laboratori per a
59
[page-n-71]
l’Estudi dels Materials Lapidis a l’Antiguitat (LEMLA) i al
Laboratori de l’ICAC.
L’equipament per a dur a terme les observacions i descripcions microscòpiques ha utilitzat un microscopi de llum polaritzada Nikon Eclipse 50i POL, a 20x, 40x i 100x. Per a fer
les fotografies s’ha utilitzat una càmera Nikon COOLPIX5400
acoblada al microscopi mitjançant un adaptador Nikon COOLPIX MDC Lens.
La identificació dels materials lapidis va ser la següent:
MOSTRA núm. TUR-585
Descripció macroscòpica: roca de color vermellós, amb nombroses cavitats de mida i forma molt variables, interconnectades entre si. Conté fragments de roca i de minerals (quars), i
restes orgàniques englobades en una matriu calcària. Roca molt
compacta i dura.
Descripció microscòpica: a nivell microscòpic s’han observat
fragments de quars i quarsites englobats en una matriu calcària de
tipus esparita. Presència de restes orgàniques (algues i bivalves).
Les cavitats són molt abundants, de mida variable. Algunes estan recobertes amb calcita recristal·litzada. El color vermell de la
mostra és a causa d’impregnacions d’òxids de ferro.
Interpretació: es tracta d’un travertí, que és una roca sedimentària calcària de tipus químic, relacionat amb la zona càrstica on es troba el jaciment.
MOSTRA núm. TUR-586
Descripció macroscòpica: mostra de color vermellós amb cavitats de mida i formes molt variables. S’han observat restes
vegetals incorporades a la roca i, posteriorment, fossilitzades.
Presenta una matriu calcària de gra fi (microesparítica). Roca
compacta i dura.
Descripció microscòpica: la mostra és una biomicrita, amb
una mida de gra fi a mitjà. S’han observat restes de matèria
orgànica formant agregats fibroradials. Presenta una matriu microesparítica. Té nombroses cavitats, de forma i mida variable.
Impregnacions d’òxids de ferro.
Interpretació: igual que l’anterior, es tracta d’un travertí,
però en aquests cas, conté més restes vegetals i no presenta una
compactació tan gran com l’anterior. Procedeix de la zona càrstica on es troba el jaciment.
MOSTRA núm. TUR-587
Descripció macroscòpica: fragment de roca de color vermellós,
amb una mida de gra mitjà. Aspecte dur i molt compacte. Bandes paral·leles de color més fosc. Puntejat de petites inclusions
de microesquists de color vermell fosc.
Descripció microscòpica: la mostra té una mida de gra mitjà. Es presenta ben seleccionada, ja que gairebé no s’observen
partícules més fines. La forma dels grans és equidimensional
subarredonida. La mostra està formada, en més d’un 95%, per
quars i per una petita quantitat de miques. Inclusions de micromicaesquists disseminats per la roca.
Interpretació: es tracta d’una roca sedimentària, en concret
d’un gres quarsític. És, clarament, una roca de procedència local o regional.
MOSTRA núm. TUR-589
Descripció macroscòpica: fragment de roca de color vermellós, amb mida de gra mitjà, molt semblant a la mostra anterior
(TUR-587). Aspecte dur i molt compacte. Bandes paral·leles
de color gris fosc. Inclusions de color vermell fosc i formes
arrodonides.
60
Descripció microscòpica: la mostra té una mida de gra mitjà. Ben seleccionada, ja que gairebé no s’observen partícules
més fines. La forma dels grans és equidimensional i subarredonida. La mostra està formada totalment per quars i no s’han
observat miques o altres minerals.
Interpretació: igual que la mostra TUR-587, es tracta d’una
roca sedimentària, concretament d’un gres quarsític. És, clarament, una roca de procedència local o regional.
MOSTRA núm. TUR-592
Descripció macroscòpica: fragment de roca de color vermell,
amb mida de gra fi i mitjà. Aspecte dur i molt compacte. Es
poden observar petites bandes de color vermell més intens i un
petit puntejat de minerals de color blanc (feldspats).
Descripció microscòpica: la mostra té una mida de gra fi i
mitjà. No està massa ben seleccionada, ja que s’observen minerals de mida més fina. La forma dels grans és equidimensional i
subarrodonida. La mostra està formada, en un 90%, per quars i
per petites quantitats de miques i feldspats.
Interpretació: es tracta d’una roca sedimentària, concretament
d’un gres quarsític. És una roca de procedència local o regional.
MOSTRA núm. TUR-593
Descripció macroscòpica: fragment de roca de color vermell, amb
mida de gra mitjà i puntejada de petits minerals de color blanc. Aspecte dur i molt compacte, semblant a la mostra anterior.
Descripció microscòpica: la mostra té una mida de gra mitjà, ben seleccionat, ja que gairebé no s’observen partícules més
fines. La forma dels grans és equidimensional i subarredonida.
La mostra està formada totalment per quars, però s’han observat petites miques disseminades per la làmina i hi ha presència
de feldspats.
Interpretació: igual que les mostres anteriors (TUR-587,
TUR-589 i TUR-592), es tracta d’una roca sedimentària, concretament d’un gres quarsític. Igualment, és una roca de procedència local o regional.
Com a conclusió, les mostres dels molins estudiades estan
formades pels tipus de materials següents:
a) Travertins (mostres TUR-585 i TUR-586). Aquestes roques presenten un poc de duresa i una gran porositat que afavoreixen la fragmentació i trituració del material que s’ha de
moldre (blat, ordi, etc.).
b) Gresos bandats de composició silícia de gra mitjà i gra fi
(mostres TUR-587, TUR‑89, TUR-592 i TUR-593). Presenten
gran duresa i estan molt compactats, aptes per a la trituració.
El mapa geològic de la zona de Torís (IGME mapa 1:50.000.
Full 721-CHESTE) ens presenta, bàsicament, dos tipus de materials: les calcàries i sorrenques del Suprakeuper (color porpra) i les argiles i margues lacustres del Tortonià (color groc).
Aquestes calcàries del Suprakeuper són les que han suportat un
procés càrstic que ha donat origen als travertins.
Els autors conclouen que tots els materials estudiats poden
ser d’origen local i procedir d’aquestes zones.
En les prospeccions arqueològiques fetes al jaciment de la
Carència vàrem trobar 30 fragments de molí de pedra per a les
activitats domèstiques i productives del poblat. Eren de pedra
local de gres quarsític i de travertí.
La majoria són rotatoris però hi destaca un molí barquiforme, quasi sencer, fet en una roca arenosa roja. Quasi tots els
hem trobat al Recinte III, formant part dels bancals o marges
d’època moderna que hi ha per contindre la terra de les garro-
[page-n-72]
feres. Un estudi detallat es presenta en l’apartat dedicat al material de prospecció.
Al llarg d’aquesta campanya també iniciàrem l’estudi documental i de materials de la Carència dipositats en altres museus i institucions valencianes: Museu de Belles Arts Sant Pius
V, Unitat d’Arqueologia de l’Ajuntament de València, Museu
Arqueològic d’Alzira, Museu Arqueològic de Bunyol. El resultat d’aquesta feina està recollit en l’article de documentació i
col·leccions (capítol 3).
Aquest any, i dins d’un altre projecte d’Excavació Ordinària
en col·laboració amb la Conselleria de Cultura i l’Ajuntament
de Torís férem l’Itinerari Arqueològic per les muralles del jaciment, amb plafons informatius expicat en l’article de protecció
i difusió (capítol 4).
La necessitat de contar amb imatges generals i de conjunt
del jaciment per ampliar els estudis ens va dur a plantejar-nos la
presa d’imatges aèries. L’opció més ajustada a les nostres exigències i necessitats va ser la fotografia i la filmació. Aquestes
es varen prendre l’agost de 2010 per la directora de l’excavació
i amb la inestimable col·laboració de Juan Bautista Martínez
López, i posteriorment completat per Biel Aliño. A una alçada
entre 1.100 i 750 metres s/n/m aconseguírem una visió global
dels recintes, les seues muralles i les torres així com de l’entorn
immediat, un treball inestimable per al nostre estudi i comprensió de l’oppidum (fig. 5.41).
X fase de prospecció – 8a campanya d’excavació
Iniciàrem les tasques d’excavació en una zona nova, al nordoest del Recinte III (parcel·la cadastral número 1796), situada
prop de la muralla i la torre que estaven millor conservades i on
està la cova més gran del poblat.
Primer es va fer un desbrossament i una neteja en una àrea
de 25,5 metres de llarg per 5,5 d’ample, ajudats per la Brigada
de l’Ajuntament de Torís que va proporcionar l’alcaldessa Pilar
Blasco. Vam netejar el tram de la muralla i també la torre, identificats per primera vegada l’any 2003.
Es va utilitzar la numeració dels 4000, a partir del 4001, per
a documentar les diferents unitats estratigràfiques.
Realitzàrem un primer descobriment superficial de la planta
en els punts on aflorava la muralla per veure l’entitat de les restes,
donat que hi havia vegetació entre les pedres i carreus, així com
punts on semblava que l’escorrentia o bé l’acció antròpica havien
alterat les restes. El nivell superficial (UE: 4001) era una terra
negra amb molta quantitat de matèria orgànica, de coberta vegetal, amb material ceràmic contemporani i nombrosa quantitat de
ceràmica ibèrica comuna oxidant, on destaquen les vores i bases
de gerres (bec d’ànec) i els plats, cossiols i algunes olles de pasta
amb molt de desgreixant, junt a un fragment de ferro laminat amb
escòria adherida, datat entre els segles iii i ii aC (fig. 5.39).
L’excavació del nivell de terra (UE: 4002) que cobria la
planta de la muralla donà una terra argilosa, prou compacta,
de color marró rogenc, amb moltes pedres menudes i alguna de
calç, amb nombroses arrels actuals i ceràmica ibèrica, de la qual
majoritàriament destaca la oxidant amb bases i vores de gerres
(bec d’ànec i reentrant) i cossiols, amb un fragment amb perforació per reparar; destaca una base reductora. Aquest nivell de
reble es deu haver creat per escorrentia i després de l’enderroc o
desmuntatge (per aprofitar la pedra en construccions modernes)
de la muralla (fig. 5.40).
Aquest nou tram de muralla (UE: 4003) té 15 metres
d’estructura longitudinal, està orientada de sud-oest a nord-est
360º, i es va fer amb carreus escairats per la cara exterior, en disposició horitzontal i travats amb terra i pedres menudes. D’aquesta
sols s’ha descobert la cara exterior i part de l’alçada, tot i que en
algun punt n’hi ha més d’una filera. Respecte a l’ample, en cap
punt no s’ha pogut apreciar, la qual cosa es deixa per a futures
campanyes, però, donat el tram ja conegut, oscil·larà entre 1,40 i
1,50 metres. L’alçada conservada i excavada està entre 4 i 32 cm.
En aquesta campanya es va fer la topografia de tota la planta
i l’alçat exterior de la muralla del Recinte III, així com de la
torre que hi ha junt a la cova.
Fig. 5.39. Nou tram de la muralla al Recinte III. Any 2010.
Fig. 5.40. Planta del nou tram de muralla al Recinte III. R. AlbiachEsfera.
61
[page-n-73]
Fig. 5.41. Vista aèria de la Carència.
Fig. 5.42. Procés d’excavació de la muralla del Recinte III.
XI fase de prospecció – 9a campanya d’excavació
grans sembla que corresponen a l’enderroc de la muralla. Les
mitjanes potser serien part de l’enderroc de la tàpia del pany
de la muralla que estava sobre el sòcol de pedra. Les menudes deuen formar part d’una anivellació creada pel trànsit o pas
d’un camí de ronda al costat de la muralla. El nivell té un fort
pendent des de l’est cap a l’oest.
Quant a la muralla (UE : 4005), dir que té una orientació de
nord-est a sud-oest i que està feta amb un sòcol de carreus de
mida gran i mitjana, treballats per la cara externa, que alternen
amb pedres irregulars i estan travats en sec. Estan disposats en
fileres horitzontals i la pedra és local, de la mateixa muntanya.
El seu ample oscil·la entre 1,30 i 1,55 metres, sent-ne el real
d’1,30 m, i la longitud excavada ha estat de 51,96 metres. Per
l’est uneix amb la Torre Nord, la situada al costat de la cova, i
després es perllonga pel tram excavat l’any 2010, de 15 metres.
Per l’oest es va perdent, per mancança de pedres, però encara
es pot seguir uns quants metres. La muralla s’adapta a la roca
mare i té un sòcol de pedra d’1,33 metres. Respecte a com seria en alçat la resta del mur, per primera vegada, aquest any,
l’excavació ens va mostrar una evidència del que era: un pany
de muralla on hi havia una alternança de mur de pedres i una
altra de mur de terra o de tovots, i així successivament. S’ha
pogut seguir aquest pany de la muralla amb un tros d’enderroc
caigut per la cara interior. Deixàrem per a l’any proper determinar les mides més aproximades de cada tram de mur caigut per
veure si hi va haver una pauta constructiva quant a distància entre els murs de pedres (UE: 4007, 4009, 4010, 4011 i 4012) i els
murs de terra (UE: 4017, 4016, 4015, 4014 i 4013) (fig. 5.43).
Quant a la Torre Nord, aquest any sols es va netejar, per a
determinar les mides exactes en la següent campanya, que ara
s’aproximaven a 7,50 d’est a oest × 4,45 de nord a sud.
En prospectar el jaciment ens trobàrem que continua tancat
en tota la terrassa inferior, on ja plantaren al febrer albercoquers, i no va ser possible entrar al camp per fer la prospecció
superficial. Ens adonàrem de la tanca al març del 2011 i vam
remetre un escrit a la Conselleria de Cultura, signat per la directora del MPV, H. Bonet, i per la directora de l’excavació i
conservadora del MPV, R. Albiach, informant del tancament i,
sobretot, del tipus de reixa metàl·lica que s’havia posat, donat
que, en ser BIC, no teníem clar que es poguera fer un tancament
metàl·lic sense permís. A dia d’avui, continua amb la mateixa
tanca i aquesta deixa un espai molt estret per a accedir al plafó
Les tasques d’excavació continuaren a la zona nord-est del
Recinte III de la Carència amb un desbrossament i una neteja, ajudats per la brigada de l’Ajuntament de Torís i per Oscar
Abril,tant del tram de muralla (UE: 4005) que hi ha al costat de
la cova, com de la torre, que anomenàrem Torre Nord.. Es va
excavar el nivell superficial de l’exterior del recinte (UE: 4006)
i de l’interior (UE: 4004 i 4008), en una àrea de 51,86 metres
de llarg i d’entre 4 i 8 m d’ample, ajudats per la brigada de
l’Ajuntament de Torís i per Oscar Abril.
Al llarg del procés d’excavació férem una primera neteja
superficial de la planta on ja s’apreciava clarament la muralla i
la torre, però la sorpresa va ser el descobriment de l’enderroc de
l’alçada de la muralla, caigut cap a l’interior en un gran tram. Es
va veure molt bé en la cara exterior l’adaptació de la base de la
muralla a l’orografia i la roca mare, i també es va poder veure
en la planta de la muralla, en el seu perllongament cap a l’oest,
la tècnica constructiva adaptada al terreny, ja que s’hi han anat
perdent les pedres. Donat que els primers dies van estar ennuvolats, aprofitàrem per a fer pràctiques amb els estudiants i
fotografiar la muralla en planta, per les dues cares els alçats i
l’enderroc del mur.
Els nivells superficials interior (UE: 4004) i exterior (UE:
4006) eren iguals però es van separar, evidentment, per metodologia, donat el procés de deposició o creació dels nivells (fig.
5.42). Tenien una terra negra amb molta quantitat de matèria orgànica, de coberta vegetal, amb material ceràmic ibèric nombrós
en comuna oxidant, fragmentat i rodat, on destaquen les vores
de gerres i algun fragment d’escòria de ferro, tot datat entre els
segles iii i ii aC. El seu gruix oscil·lava entre els 5 i els 30 cm.
Per davall del nivell interior (UE: 4004) es va iniciar
l’excavació, sols a la zona més oriental, d’un altre nivell (UE:
4008), un estrat llimargilós, prou compacte, de color marró
clar, amb pedres de diferents mides, tant grans i mitjanes com
menudes, i distribuïdes de manera distinta. Les grans eren escasses i disperses. Les mitjanes eren abundants i s’agrupaven
densament prop de la muralla, en paral·lel, i almenys en els
quatre primers metres més pròxims a la torre, i també prop de
l’aflorament natural que discorre, més o menys, paral·lel a la
muralla. Quant a les menudes, també molt abundants, estaven
distribuïdes per tot l’estrat. El conjunt estava acompanyat de
material ceràmic ibèric. En la seua interpretació, les pedres
62
[page-n-74]
Fig. 5.43. Planta de la Torre Nord i de la muralla i els seus enderrocs. Recinte III. R. Albiach-Esfera-Global Geomática.
6 de l’itinerari arqueològic, és a dir, a la zona del Recinte III
on estan els panys de muralla i les torres excavades entre 2007
i 2013.
Férem la topografia de les noves restes de muralla excavada
al Recinte III, com sempre, per Global Alacant, i el dibuix de
planimetria tant de plantes com d’alçats de la muralla d’aquest
recinte, per Juan March, de l’empresa Esfera.
XII fase de prospecció – 10a campanya d’excavació
Continuàrem els treballs d’excavació al jaciment de la Carència al sector nord-oest del Recinte III. La primera feina hi va
ser el desbrossament i la neteja tant de la muralla (UE: 4005)
com de la Torre Nord. L’excavació es va centrar en dues zones: una entre l’enderroc (UE: 4015) de la muralla on es va
documentar l’anivellació del camí interior de ronda (UE: 4023
i 4025) i l’altra a la torre (UE: 4018, 4019, 4020 i 4021) al
costat de la cova, tot en una àrea de 60 m de longitud i 4 m
d’amplària.
Les zones on es va centrar l’excavació van ser les següents:
- En l’interior de la muralla, entre dos enderrocs del pany del
mur. Volíem veure si sabíem un poc més d’aquesta construcció,
però trobàrem l’anivellació del camí de ronda o de pas de la muralla per l’interior. Entre els blocs d’enderroc (UE: 4009 i 4010)
es va excavar un sondeig de 4,18 × 1,60 metres. El nivell superior (UE: 4015) que, a priori, es podia considerar que conservava la tàpia o els tovots, va mostrar que aquest s’havia perdut,
segurament per escorrentia, i que aquest sols s’havia conservat,
parcialment, per la zona exterior de la muralla (UE: 4022).
Però el que s’ha pogut documentar i datar en aquesta zona
han sigut les anivellacions de l’espai immediatament annex a
la muralla per l’interior, com a preparació o base d’una àrea
de pas o camí (UE: 4023 i 4025). El nivell de reble (UE: 4023)
més superficial era una terra sorrenca, solta, de color marró i
amb nombroses pedres, junt amb alguns fragments de peces
ceràmiques que no ens donen una cronologia restringida sinó
ampla, emmarcada entre l’Ibèric antic i l’Ibèric recent. El nivell
immediatament anterior (UE: 4025) mostrava l’adaptació de
l’anivellació a l’orografia de la roca mare (UE: 4028). Tenia una
terra sorrenca i un poc argilosa, no massa compactada, de color
rogenc i amb nombroses pedres, junt amb alguns fragments de
peces ceràmiques (fig. 5.44 A, B, C).
- L’altra zona d’intervenció va ser la torre d’aquesta muralla,
la que hi ha al costat de la cova. Al llarg del procés d’excavació
férem una primera neteja superficial de la planta de la torre (UE:
4018, 4019, 4020 i 4021). Poc després de començar es va veure
el mal estat de conservació dels dos murs que quedaven per
descobrir (UE: 4020 i 4021), arrasats i espoliats, segurament
per prendre pedres per a facilitar l’accés a la cova, desfigurat de
com era inicialment. A la fi, es va poder excavar l’anivellació
(UE: 4026), així com algunes de les pedres dels murs. Els murs
estaven alterats per l’espoli de pedres, segurament recent i en
relació amb l’habilitació d’un millor accés a la cova que hi ha
al costat de la torre. Les poques pedres conservades, i que semblaven estar in situ, ens van proporcionar uns indicis per a saber
l’alineació dels murs de tanca de la torre. Aquest espoli mostra
alterats els nivells, fins i tot part de l’anivellació, per la qual
63
[page-n-75]
A
Fig. 5.45. Excavació de la Torre nord i del sondeig a l’interior de la
muralla del Recinte III.
B
C
Fig. 5.44. A) Excavació del sondeig interior de la muralla del Recinte
III. Any 2012. B) Secció nord-sud del sondeig en la zona interior
de la muralla del Recinte III. R. Albiach-Esfera-Global Geomática.
C) Secció est-oest del sondeig en la zona interior de la muralla del
Recinte III. R. Albiach-Global Geomática.
cosa ens dóna una datació insegura, que per ara ens situa entre
el final del segle iii i l’inici del segle ii aC (fig. 5.45).
Es va iniciar l’estudi arquitectònic de les muralles per
l’arquitecte Darío Martos mitjançant un encàrrec de treball, així
com l’estudi de les ceràmiques de l’anivellació i de la torre,
per Miguel Pérez. L’encàrrec de treball d’Esperança Huguet
va consistir en concloure els dibuixos de les col·leccions de la
Carència dipositades als Museus d’Alzira i de Bunyol, així com
dels materials de prospecció del jaciment de la Carència pertanyents als tres recintes.
Les tasques de topografia de les noves restes de muralla excavada al Recinte III es varen fer, com els darrers anys, per
l’empresa de topografia especialitzada en arqueologia, Global
Geomática, que també es va completar amb el treball de Vito
Porcelli de la restitució fotogramètrica de l’alçada de la muralla
en aquest tram.
XIII Fase de prospecció – 11a campanya d’excavació
Aquesta ha sigut l’última campanya abans de concloure aquest
llibre, la qual per poc no arriba a temps de ser-hi inclosa. Com
un regal de cloenda, el jaciment ens ha donat la informació tan
desitjada des de fa temps: saber quan es va construir aquesta
tercera muralla o Recinte III, i, com a complement, ens ha pro64
Fig. 5.46. Excavació de la Torre sud-oest i l’interior de la muralla
del Recinte III.
porcionat dades sobre quan va tindre lloc un dels seus espolis.
Els treballs es feren a l’extrem meridional i a la part més
baixa d’aquesta tercera muralla, on es va excavar la Torre sudest, entre els anys 2007 i 2008. Per al registre estratigràfic i la
documentació arqueològica continuàrem la numeració iniciada
l’any 2007 (fig. 5.46).
A la zona a excavar ja teníem dades d’una altra torre de
la qual volíem completar-ne la planta i conéixer com i quan
s’havia construït. A més, calia trobar el tram de muralla que la
unia amb la Torre sud-est.
L’excavació de la nova torre, anomenada Torre sud-oest, va
mostrar molt clarament el seu procés de construcció. En primer
lloc, l’espai on posar la torre es va reblir amb terra i pedres
(UUEE: 2025 i 2016) al mateix temps que es van edificar els
basaments dels murs sud (UE: 2010), est (UE: 2011) i, probablement, també dos més, especialment la cara exterior. Aquests
sòcols es van fer amb grans carreus de pedra calcària de la mateixa muntanya, treballats per la cara exterior, travats amb terra.
L’amplària del mur sud és d’1 metre, la longitud de 7 metres i
l’alçària màxima conservada d’1,29 metres. El mur est té una
longitud de 5 metres, i tocant als murs oest i nord (que no s’han
conservat) es completava la torre amb unes mides de 5,01 ×
6,97 metres (fig. 5.47).
[page-n-76]
Recinte II
Els materials de les unitats estratigràfiques (UE) que formen
part de la construcció de la muralla i de les torres del Recinte II
són els següents:
Torre Oest
La Torre Oest estava situada a l’extrem més occidental de la
muralla del Recinte II, prop del vessant de la muntanya. Es va
descobrir l’any 2003, i com que se’n conservava molt poca
alçària, només es va excavar superficialment per a impedir la
seua degradació, per la qual cosa els seus materials són escassos
i pertanyen als nivells superficials.
UE 1002
Fig. 5.47. Planta de les Torres sud-est i sud-oest del Recinte III.
R. Albiach-J. March-Global Geomática.
Per a construir la torre es va terraplenar i anivellar la zona
amb una terra (UE: 2025) solta de color marró fosc amb nombroses pedres mitjanes. Per damunt es va posar un altre nivell (UE:
2016) d’aterrament amb terra de color marró grogenc i pedres de
mides variades, malacofauna, fauna, ceràmica ibèrica i itàlica,
campaniana beoide que arriba a Valentia a partir de l’any 100 aC.
Els nivells superiors (UUEE: 2014 i 2018) estaven alterats, o bé
per acció antròpica o bé per escorrentia, o les dues coses, per la
qual cosa la informació dels materials no pot ser fiable.
La muralla que es va excavar l’any 2012 i que venia del
nord (UE: 4005) no s’ha conservat en aquesta zona ni en la unió
amb la Torre sud-oest. Però la seua continuïtat cap a l’est per
anar a unir-se amb la Torre sud-est s’ha conservat d’una manera
extraordinària. Aquest tram de muralla (UE: 2012) també es va
fer amb carreus, però en general no tan grans, i la disposició
també és en fileres horitzontals i la trava amb terra. La seua
amplària té 1,20 metres i només excavàrem 6,50 metres; la resta
de la muralla continua coberta per la vegetació.
Per l’exterior d’aquesta muralla es va localitzar un gran enderroc de pedres (UUEE: 2026 i 2017), on hi havia una primera
capa (UE: 2026) formada prou recentment, però la inferior (UE:
2017) va mostrar material ceràmic medieval, en concret una
base de pitxer i un ataifor vidriats melats que es daten a primeries del període cristià. A la zona exterior de la Torre sud-est,
junt al mur (UE: 2010), també es va localitzar un altre nivell
d’enderroc medieval (UE: 2015) on hi havia tres fragments de
base d’un altre pitxer vidriat melat, també del mateix moment.
Tots dos mostren desmuntatge i moviment de pedres al costat
de la muralla i de la Torre sud-oest.
INVENTARI I ESTUDI DELS MATERIALS
DE LES MURALLES
El conjunt de materials arqueològics recuperats i que estan en
relació amb les muralles i les torres de l’oppidum de la Carència
s’han inventariat i s’han estudiat per a poder donar una cronologia relativa sobre els moments de construcció dels tres recintes
que té el jaciment, i així plantejar els fets històrics que estan en
relació amb la seua erecció. L’inventari l’han fet Isabel Caruana
i Miguel F. Pérez Blasco.
45 fragments de ceràmica ibèrica tipus A. Entre ells hi ha
una vora tipus III.8.2.2 i la resta de fragments són de superfície
de cos, dels quals 2 tenen decoració geomètrica i uns altres 3
són produccions antigues, similars a les pastes fenícies.
3 fragments de superfície de cos de ceràmica ibèrica tipus B
que pertanyen a diferents peces.
El sondeig fet a l’interior i prop de la muralla del Recinte II
durant la primera campanya d’excavació va mostrar tres estrats:
el més inferior (UE 1011), es va crear per a fer l’anivellació de
la superfície abans de la construcció de la muralla i els dos següents (UE 1009 i UE 1004) corresponen a nivells d’ocupació.
Zona interior de la muralla - Sondeig 1
UE 1009
Ceràmica ibèrica tipus A
971 fragments, entre els quals hi ha 18 vores: 1 del tipus
A.I.1 ixent i engrossida a l’interior; 1 del tipus A.II.6 amb restes de decoració pintada en color ocre davall la vora; 1 del
tipus A.II.10 de vora ixent; 1 del tipus A.II.2.2.1 de vora ixent;
3 del tipus A.II.2.2.1, de les quals una és una vora ixent motllurada, una altra, també ixent, però que pareix una forma més
antiga, i una tercera que té una pasta compacta i marró clara, amb abundants desgreixants calcaris de dimensió reduïda.
Podríem situar-la en una cronologia més antiga; 2 vores del
tipus A.III.1.1: una ixent amb decoració geomètrica pintada a
l’exterior amb banda ocre en la vora i a l’interior, i l’altra ixent
motllurada; 1 vora del tipus A.II.7.1 amb una xicoteta ranura
en l’ala de la vora i té la part superior pintada en ocre; 1 tipus
A.III.8.1.1; 6 del tipus A.III.8.1.2, de les quals en destaquen
tres decorades: un fragment està tot pintat d’ocre en la cara
externa, un altre té decoració geomètrica pintada en marró a
l’exterior amb filet i banda, i un tercer té decoració geomètrica pintada en ocre a l’interior amb 3 filets sobre la vora i la
banda; 1 vora del tipus A.III.8.3; 2 vores del tipus A.III.8.1,
una d’elles ixent; 1 vora del tipus A.III.2.2.2; 1 vora del tipus
A.II.2; 2 vores del tipus A.V.1.3 (una lleugerament engrossida
a l’interior i l’altra sense diferenciar i de cocció reductora); 8
vores que pertanyen a tipus indeterminats i 923 fragments de
cos de tipus indeterminat.
4 anses: 2 pertanyen a formes tancades (una de secció circular i posició vertical que degué ser geminada, i l’altra conserva
l’arrancada d’una ansa geminada, potser d’una gerreta); les altres 2 pertanyen a tipus indeterminats (una és de secció circular
i l’altra és l’arrancada d’una ansa geminada que degué pertàn65
[page-n-77]
yer a una forma menuda per les seues dimensions). A més, 2
poms de tapadora del tipus A.V.1.3.
6 bases: 1 pertany a un plat amb base destacada; 3 pertanyen
a formes tancades amb bases còncaves, indicada i anellada, i 2
bases anellades de formes obertes.
Àmfora itàlica
1 fragment de cos d’àmfora itàlica de pasta campana del
tipus Dressel 1.
Ceràmica àtica
1 fragment de cos d’un tipus indeterminat de ceràmica àtica
amb la pasta grisa i la superfície exterior de color rogenc i la
interior negra.
V.N. Cales
3 fragments de cos de la mateixa peça d’una forma oberta
del tipus V.N. Cales M-T.
A mà
4 fragments de vora d’olla feta a mà del Ferro: 1 exvasada i 3 del tipus incisa (dues decorades amb línia horitzontal
paral·lela a la vora, d’on ixen nombroses línies verticals que
ocupen tot el fragment, i l’altra decorada amb dues línies verticals que n’emmarquen quatre obliqües).
Ceràmica ibèrica tipus B
121 fragments. Entre ells, 3 fragments de plat: 2 de vora exvasada semblant a la forma A.III.8.1., i 1 de base plana. També
11 vores: 1 del tipus B.7.2; 1 del tipus B.1; 1 del tipus B.1.1;
1 del tipus B.1. De cos i de tipus indeterminat se’n van trobar
113 fragments.
UE 1011
Ceràmica ibèrica tipus A
198 fragments. Entre ells hi havia 5 vores: 1 del tipus
A.III.8.2.2 de cocció reductora; 1 del tipus A.II.2 amb vora ixent
motllurada, que també podria ser una botella; 1 del tipus A.III.8.3
de vora sense diferenciar; 1 del tipus A.V.1 de vora sense diferenciar amb pasta més ocre i de tacte sabonós; 1 del tipus A.III.8.2.1
amb restes de pintura ocre a l’exterior. També hi havia 2 anses:
1 és de tipologia indeterminada i de secció cintada, i la segona
pertany a l’arrancada d’una altra ansa de forma tancada, la secció de la qual també era cintada i la posició vertical. Hi havia 2
fragments de superfície de cos del tipus A.I.1, i 10 fragments informes de diferents peces, dels quals 4 són de ceràmica antiga,
de pastes semblants a les fenícies, i 6 fragments tenen restes de
decoració pintada geomètrica: filets i semicercles pertanyents a
pastes antigues, similars a les fenícies, on destaca un fragment
que deu pertànyer a un plat, perquè està decorat pels dos costats:
a l’interior, dents de llop, i en l’exterior teuladetes o ones. A més,
180 fragments de peces diferents molt rodades.
da, probablement d’una olla, i 12 fragments de cos de tipologia
indeterminada.
Ceràmica àtica
4 fragments de superfície de cos d’un cílix, decorats amb
una banda de fresa pintada davall just de la vora, delimitada per
dues línies. Hi ha un altre motiu decoratiu que no podem identificar. Les peces es varen importar entre els segles V i IV aC.
Torre Est
La Torre Est de la muralla del Recinte II, situada al costat de
la poterna, va ser excavada els anys setanta per Milagro GilMascarell però, atés que la va interpretar com dues habitacions,
la documentació arqueològica està registrada com habitació 2 i
habitació 6.
Habitació 2
UE 22496 (fig. 5.48)
1 fragment de vora exvasada, lleugerament engrossida a
l’exterior, de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de to
rosaci o ataronjat, molt ben depurada i amb la mateixa tonalitat
a l’exterior. El tractament extern està finament allisat. La vora
pertany a un plat de vora exvasada del tipus A.III.8.1 (Mata
i Bonet, 1992) que comprén tot el període ibèric. Cronologia:
comprén tot el període ibèric.
1 fragment de vora amb forma de bec d’ànec de ceràmica
comuna ibèrica. Classe A. Pasta de to rosaci o ataronjat tant
a l’interior com a l’exterior, molt ben depurada. El tractament
extern està finament allisat. La vora sembla pertànyer a una gerreta, i l’adscriu al tipus A.II.2 (Mata i Bonet, 1992). Aquest
tipus de vora en forma de bec d’ànec es constata en el món
Àmfora
1 fragment de cos de possible producció grega, la pasta
del qual destaca per l’abundància i la varietat de desgreixant
de diferents tipus (mica, calcària, quars...) visible en la superfície. Tacte raspós, sobretot a l’interior. Pasta prou depurada,
l’exterior és de color ataronjat i l’interior grisenc. S’hi aprecia
també una engalba rosàcia en les dues superfícies.
Ceràmica ibèrica tipus B
14 fragments. Entre ells hi havia 1 vora ixent del tipus B.1
engrossida a l’exterior. També 1 base plana d’una forma tanca66
Fig. 5.48. Materials de la zona interior de la Torre Est o de la poterna
del Recinte II. Materials de l’habitació 2.
[page-n-78]
ibèric des del període antic, com evidencien alguns exemples
d’El Oral (San Fulgencio) o també en l’ibèric antic del pròxim
poblat de Los Villares (Caudete de las Fuentes), encara que serà
durant els segles IV-III aC quan es generalitzen en gerres i gerretes sense espatlla en època plena. Cronologia: comprén tot el
període ibèric.
1 fragment informe de ceràmica ibèrica pintada amb semicircumferències concèntriques. Classe A. Pasta de to rosaci
o ataronjat tant a l’interior com a l’exterior, ben depurada. El
tractament exterior està finament allisat i la pintura és de color
roig vinós. Aquest és un motiu que perdura des de l’inici de la
cultura ibèrica i ho farà fins a la seua fase final, i es documenta
en els jaciments edetans a partir de la segona meitat del s. V
aC (Mata i Bonet, 1997: 45). Cronologia: segona meitat del s.
V aC-I aC.
2 fragments informes de ceràmica ibèrica pintada. Classe A.
Pasta de to rosaci o ataronjat tant a l’interior com a l’exterior,
ben depurada. El tractament exterior està finament allisat i la
pintura és de color roig vinós. El motiu pintat són bandes, un
element geomètric que forma part de les decoracions ibèriques
des del període inicial del món ibèric. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
7 fragments informes de ceràmica ibèrica de cuina. Classe
B. Pasta de tonalitat grisa fosca i amb abundants vacúols visibles tant al seu exterior i com al seu interior. Cronologia: sense
possibilitat de precisar-la.
466 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. Classe
A. La pasta de les ceràmiques oscil·la entre la tonalitat rosàcia,
la beix i l’ataronjada, ben depurada. Les superfícies es troben
erosionades i el tacte de les peces és arenós. Cronologia: sense
possibilitat de precisar-la.
amb coll indicat, que s’adscriu al tipus A.II.2.2.1. (Mata i Bonet, 1992). Cronologia: comprén tot el període ibèric.
1 fragment de gerra ibèrica amb vora de bec d’ànec de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de coloració mixta grisa i
rogenca al seu interior, mentre que les superfícies externes són
de tonalitat ataronjada. Es tracta d’una gerreta sense espatlla i
amb coll indicat, que s’adscriu al tipus A.II.2.2.1. (Mata i Bonet, 1992). Cronologia: comprén tot el període ibèric.
1 fragment de vora d’àmfora amb llavi de perfil triangular.
Pasta amb abundant desgreixant de to ataronjat i amb la presència d’esquists negres. Pasta de la costa de Màlaga. Àmfora fenícia occidental, denominada comunament R-1, identificada
amb el tipus T-10.1.2.1 de Ramón (1995: 230-231, figures 109 i
196-198, números 396-416). La cronologia d’aquestes àmfores
comprén des del segon quart del s. VII aC fins a mitjans del s.
VI aC (Ramón, 1995: 231).
3 fragments de vora reentrant en ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat rogenca tant a l’interior com
a l’exterior, ben depurada. Les vores corresponen a plats amb
vora reentrant o pàtera del tipus A.III.8.2. (Mata i Bonet, 1992).
El fragment de vora conservat no permet trobar el diàmetre de
la vora, però sembla que és un plat de grans dimensions. Cronologia: és un tipus datat des de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà
(segles VI-I aC).
3 fragments de vora reentrant en ceràmica comuna ibèrica.
Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada a l’interior i l’exterior.
Ben depurada. Les vores corresponen a plats amb vora reentrant
o pàtera del tipus A.III.8.2. (Mata i Bonet, 1992). El fragment
UE 22497
3 fragments informes de ceràmica ibèrica pintada amb decoració geomètrica. Classe A. Pasta ben depurada de tonalitat
ataronjada tant a l’interior com a l’exterior. La pintura és de
color roig vinós. Els motius que s’hi aprecien són bandes, línies i semicircumferències concèntriques que no contribueixen
a poder precisar una cronologia. Cronologia: comprén tot el
període ibèric.
1 fragment informe de ceràmica de cuina ibèrica. Classe B.
Pasta de color negre amb desgreixant abundant d’una grandària
mitjana i gran, mentre que la superfície exterior és de tonalitat
rogenca ataronjada. S’aprecien dues estries incises a l’exterior.
Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
UE 22498 (fig. 5.49)
1 fragment de vora en forma de bec d’ànec de ceràmica
comuna ibèrica. Classe A. Pasta de coloració mixta grisa rogenca al seu interior, mentre que les superfícies externes són
de tonalitat ataronjada. El fragment de vora conservat té unes
dimensions molt reduïdes, el que impedeix poder obtindre tant
el seu diàmetre com precisar la seua tipologia. No obstant això,
la grandària de la vora porta a pensar que es tractaria d’una
gerreta, tipus A.II.2 (Mata i Bonet, 1992). Cronologia: sense
possibilitat de precisar-la.
1 fragment de gerra ibèrica amb vora de bec d’ànec de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de coloració mixta grisa
rogenca al seu interior, mentre que les superfícies externes són
de tonalitat ataronjada. Es tracta d’una gerreta sense espatlla i
Fig. 5.49. Materials de la zona interior de la Torre Est o de la poterna
del Recinte II. Materials de l’habitació 2.
67
[page-n-79]
de vora conservat no permet trobar el diàmetre de la vora però
sembla que és un plat de grans dimensions. Cronologia: és un
tipus que es data des de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà (segles
VI-I aC).
3 vores indeterminades de ceràmica comuna ibèrica. Classe
A. Pasta de tonalitat ataronjada a l’interior i a l’exterior. La part
conservada d’aquests fragments és tan xicoteta que és impossible orientar-la.
1 fragment de base anul·lar amb peu alt. Classe A. Pasta ataronjada tant a l’interior com a l’exterior, ben depurada. La base
i la part conservada del galbo permeten identificar la peça amb
un plat, tipus A.III.8, i no es pot concretar més. Cronologia:
sense possibilitat de precisar-la.
1 fragment de peu anul·lar baix de ceràmica ibèrica comuna. Classe A. Pasta ataronjada tant a l’interior com a l’exterior,
ben depurada. La base i la part conservada del galbo permeten
identificar la peça amb un plat, tipus A.III.8, i no es pot concretar més. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
1 fragment de peu anul·lar baix de ceràmica ibèrica comuna. Classe A. Pasta ataronjada tant a l’interior com a l’exterior,
ben depurada. La base i la part conservada del galbo permeten
identificar la peça amb un plat, tipus A.III.8, i no es pot concretar més. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
1 fragment de base còncava amb peu identificat com ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta ataronjada tant a l’interior
com a l’exterior, ben depurada. El fragment és tan exigu que no
es pot identificar la peça amb cap tipus ceràmic.
3 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. Pasta
ben depurada de tonalitat ataronjada en tots els exemplars.
UE 22499
2 fragments de vores exvasades amb llavi de secció subquadrangular de ceràmica de cuina ibèrica. Classe B. Pasta de
tonalitat grisa negrosa amb abundants vacúols i aspecte tosc.
Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
1 fragment informe de ceràmica tosca amb un baquetó.
Classe B. Pasta de tonalitat grisa negrosa amb vacúols abundants. La pasta és similar al tipus anterior, encara que en aquest
cas és possible apreciar internament les empremtes del torn.
Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
27 fragments informes de ceràmica tosca amb molts vacúols i de tonalitat grisa negrosa. Classe B. Pasta de tonalitat
grisa negrosa amb abundants vacúols. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
UE 22500
16 fragments ossis de fauna animal.
UE 22501
1 fragment d’escòria de ferro.
1 fragment informe de ceràmica tosca.
UE 22880 (fig. 5.49)
1 fragment de vora exvasada amb llavi pla i lleugerament
engrossit cap al seu extrem de ceràmica ibèrica pintada. Classe
A. Pasta de tonalitat rogenca ben depurada i amb escasses inclusions de mica platejada de grandària mitjana. Es troba pintada a l’interior amb una sèrie de quarts de circumferència concèntrica. Es tracta d’un plat de vora exvasada del tipus A.III.8.1
68
(Mata i Bonet, 1992). La seua pasta dura i de tonalitat rogenca
recorda aquella que es detecta en alguns dels plats del Tossal de
Sant Miquel i de l’àrea de la Serreta-l’Alcavonet (Bonet, 1995;
Grau, 1998-1999: 87), la qual cosa, potser, podria indicar una
cronologia contemporània a la d’aquests jaciments. Cronologia: Ibèric ple. Segles III aC-I aC.
1 fragment de vora exvasada i llavi arrodonit amb un perfil
de vas de cos esfèric de ceràmica comuna ibèrica. Classe A.
Pasta depurada de tonalitat ataronjada, tant a l’interior com a
l’exterior. Es tracta d’una vora de plat o bol profund del tipus
A.III.9 (Mata i Bonet, 1992), que es generalitza en la ceràmica
ibèrica a partir del s. III aC (Guérin, 2003: 193), encara que la
seua aparició en la tipologia ceràmica ibèrica la fa en el s. IV
aC, com es constata en El Puntal de Salinas (Sala, 1995: 172).
Cronologia: segles IV aC-I aC.
1 fragment de vora exvasada amb llavi motllurat en ceràmica grisa. Pasta ben depurada amb desgreixant a penes visible. El
fragment conservat és tan exigu que no es pot precisar la forma
de la peça. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
2 fragments informes de ceràmica de cuina. Classe B. Pasta
de tonalitat negra i grisa amb abundants vacúols i desgreixant
gros. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
302 fragments de ceràmica comuna i d’àmfora. Classe A.
La pasta de les ceràmiques oscil·la entre la tonalitat rosàcia,
la beix i l’ataronjada, ben depurada. Les superfícies es troben
erosionades i el tacte de les peces és arenós. Cronologia: sense
possibilitat de precisar-la.
UE 22881
2 fragments informes de ceràmica ibèrica pintada. Classe
A. Pasta depurada de tonalitat beix ataronjada amb desgreixant
poc visible. Els motius pintats són geomètrics (de línies i bandes). Cronologia: comprén tot el període ibèric.
1 fragment informe de ceràmica amb engalba roja fenícia.
Pasta de tonalitat ataronjada molt depurada. Cronologia: segles
VII-VI aC.
UE 22882 (fig. 5.48)
1 fragment de vora exvasada i llavi lleugerament engrossit i
arrodonit de ceràmica grisa ibèrica. La vora dóna pas a un coll
cilíndric. Pasta de tonalitat negra ben depurada, finament allisada i amb parets molt fines. Es tracta d’un caliciforme menut
de ceràmica grisa. En els contexts més antics la forma d’aquest
vas és aplatada i poc profunda, evolucionant a través dels segles
cap a perfils més estilitzats, més alts i amb colls més proporcionats (Sala, 1997: 115). D’aquesta manera el fragment conservat de caliciforme ens permet incloure aquest tipus en una fase
avançada de l’Ibèric ple o en l’Ibèric final. Cronologia: segles
III aC-I aC.
1 fragment de vora reentrant de ceràmica comuna ibèrica.
Classe A. Pasta de tonalitat castanya clara ben depurada amb desgreixant a penes visible. Plat amb vora reentrant o pàtera del tipus
A.III.8.2. (Mata i Bonet, 1992). El fragment de vora conservat no
permet trobar el diàmetre de la vora, però sembla que és un plat
de grans dimensions. Cronologia: és un tipus que es data des de
l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà (segles VI-I aC).
1 fragment de vora exvasada de ceràmica grisa i llavi arrodonit. Pasta de tonalitat grisa i tractament exterior toscament
allisada. Desgreixant de grandària mitjana. El fragment conservat és tan exigu que no permet aventurar la seua tipologia.
[page-n-80]
Cronologia: segles V-IV aC.
1 fragment de vora exvasada i llavi arrodonit de ceràmica grisa. Pasta de color gris ben depurada i finament allisada a l’interior
i a l’exterior. El fragment conservat és tan exigu que no permet
aventurar la seua tipologia. Cronologia: segles V-IV aC.
1 fragment de vora amb forma de bec d’ànec d’una grandària menuda. Classe A. Pasta de color castany a l’interior i amb
desgreixant abundant i xicotet. L’exterior i l’interior són de color ataronjat i estan finament allisats. La vora podria adscriure’s
a una gerreta i pertanyer, per tant, al tipus A.II.2 (Mata i Bonet,
1992). Cronologia: comprén tot el període ibèric.
1 fragment de vora recta i llavi arrodonit, amb un perfil de
vas de cos esfèric de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta
de tonalitat ataronjada, tant a l’interior com a l’exterior, ben
depurada. Es tracta d’una vora de plat o bol profund, A.III.9
(Mata i Bonet, 1992), que es generalitza en la ceràmica ibèrica
a partir del s. III aC (Guérin, 2003: 193), encara que la seua aparició en la tipologia ceràmica ibèrica la fa en el s. IV aC, com
es constata al Puntal de Salinas (Sala, 1995: 172). Cronologia:
segles IV aC-I aC.
4 fragments de vora reentrant i llavi arrodonit de ceràmica
comuna ibèrica. Classe A. Pastes de tonalitat ataronjada i ben depurades. Es tracta de plats amb vora reentrant o pàtera del tipus
A.III.8.2. (Mata i Bonet, 1992). Cronologia: és un tipus que es
data des de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà (segles VI-I aC).
4 fragments d’ansa vertical de dimensió reduïda que deuen
correspondre a algun recipient de xicotet format. Classe A. Anses de secció lleugerament quadrangular. Pastes de tonalitat ataronjada i desgreixant de dimensió reduïda. Cronologia: només
amb les anses és impossible precisar una cronologia. No obstant
això, hem de tindre en compte que la ceràmica ibèrica, al llarg
de la seua evolució, va desenvolupar un procés de miniaturització i d’ampliació del repertori que va permetre incloure, en
fase avançada, una sèrie de tipus ceràmics de xicotet format
(Sala, 1995), fet que permet intuir que aquests fragments d’ansa
degueren pertànyer a gots de l’Ibèric ple o final.
1 ansa de cinta de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta
de tonalitat ataronjada i desgreixant de dimensió reduïda. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
1 fragment de carena de vas de ceràmica comuna ibèrica.
Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada i desgreixant de dimensió
reduïda. Presenta la mateixa tonalitat a l’exterior i a l’interior.
Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
1 fragment informe de base (fons del recipient) de ceràmica
ibèrica comuna. Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada, ben depurada. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
UE 22883
25 fragments informes de ceràmica tosca. Pasta de tonalitat
grisa fosca i amb abundants vacúols visibles tant a l’exterior
com a l’interior. Alguns d’aquests fragments mostren una pasta
molt blana. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
UE 22884
1 fragment del cantó d’un pondus ibèric de tendència rectangular o paral·lelepipèdica. Classe A. Pasta de tonalitat rogenca
amb abundant desgreixant de grandària mitjana. S’adscriu al
tipus A.V.7.1-3 (Mata i Bonet, 1992). Cronologia: comprén tot
el període ibèric.
UE 22885
2 fragments de ceràmica de vernís negre. Pasta de tonalitat
ataronjada, molt depurada, amb desgreixant a penes apreciable
a la vista. L’exterior i l’interior presenten un vernís negre mat
de qualitat mitjana. Cronologia: des de final del s. III aC fins a
mitjan s. I aC.
UE 22890 (fig. 5.49)
1 fragment de vora amb forma de bec d’ànec de ceràmica
comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada tant a
l’interior com a l’exterior, ben depurada. Atesa la dimensió tan
reduïda de la vora conservada, és impossible aventurar el tipus
a què pertanyeria.
1 fragment de vora amb llavi de ceràmica ibèrica pintada.
Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada tant a l’interior com a
l’exterior, ben depurada. La peça es troba molt erosionada,
encara que és possible distingir en el seu exterior una banda
pintada en color roig vinós. Cronologia: sense possibilitat de
precisar-la.
1 fragment de vora reentrant, amb llavi lleugerament arrodonit, de ceràmica ibèrica pintada. Classe A. Pasta de tonalitat
ataronjada tant a l’interior com a l’exterior, ben depurada, amb
una línia pintada al seu interior. Es tracta d’un plat de vora reentrant o pàtera del tipus A.III.8.2. (Mata i Bonet, 1992). El fragment de vora conservat no permet trobar el diàmetre de la vora,
però sembla que és un plat de grans dimensions. Cronologia:
és un tipus que es data des de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà
(segles VI-I aC).
1 fragment de vora exvasada i llavi en forma de bec d’ànec
de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta ataronjada tant
a l’interior com a l’exterior i molt ben depurada. Es tracta de
la vora d’una gerreta amb coll que s’adscriuria al tipus A.II.2.
(Mata i Bonet, 1992). Cronologia: és un tipus que es data des de
l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà (segles VI-I aC).
1 fragment de galbo d’atuell d’una gerra de doble vora
en ceràmica ibèrica pintada. Classe A. Pasta ataronjada tant a
l’interior com a l’exterior molt ben depurada. Es tracta d’una
gerra del tipus A.II.1.1 (Mata i Bonet, 1992), que fa la seua aparició en el s. IV aC (Sala, 1995: 167), encara que se’n coneixen
alguns escassos exemplars de l’Ibèric antic. Cronologia: segles
IV aC-I aC.
UE 22977 (fig. 5.49)
1 fragment de vora exvasada, amb llavi arrodonit, de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta interior de tonalitat ataronjada, mentre que l’exterior presenta una cocció reductora.
El fragment sembla que pertany a un plat de vora exvasada del
tipus A.III.8.1 (Mata i Bonet, 1992). Atenent aquest tipus de
vora en forma d’ala, és possible precisar que es tractaria d’un
tipus pertanyent a l’Ibèric antic (Sala, 1995: 75, figura 8, P2C).
Cronologia: s. V aC.
1 fragment de vora d’àmfora amb llavi de perfil triangular.
Pasta amb desgreixant abundant de to ataronjat i amb la presència d’esquists negres. Pasta de la costa de Màlaga. Àmfora fenícia occidental, comunament denominada R-1, identificada
amb el tipus T-10.1.2.1 de Ramón (1995: 230-231, figures 109 i
196-198, números 396-416). La cronologia d’aquestes àmfores
comprén des del segon quart del s. VII aC fins a mitjans del s.
VI aC (Ramón, 1995: 231).
69
[page-n-81]
1 fragment de base plana, amb taló, i massissa. La pasta
presenta nombrosos vacúols i desgreixant de mica platejada,
punts blancs i esquists negres. En el seu exterior, encara que
amb dificultats, és possible apreciar una engalba de to ataronjat
rogenc. Es tracta d’un plat fenici d’engalba roja. La cronologia
d’aquests plats s’obté de l’amplitud del vaset i de la seua relació
amb el vora, per la qual cosa és complicat poder-la precisar.
Cronologia: segles VII-VI aC (Martín Ruiz, 1995: 124-127;
Schubart, 2002-2003).
1 fragment informe de ceràmica ibèrica pintada. Classe A.
Pasta depurada de tonalitat ataronjada a l’interior i a l’exterior.
S’hi aprecien restes d’una banda pintada en to roig vinós. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
124 fragments de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. La
pasta de les ceràmiques oscil·la entre la tonalitat rosàcia, la beix
i l’ataronjada, ben depurada. Les superfícies es troben erosionades i el tacte de les peces és arenós. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
UE 22978 (fig. 5.49)
UE 22586 (fig. 5.50)
1 fragment de base plana de ceràmica de cuina ibèrica.
Classe B. Pasta de tonalitat negrosa amb abundants vacúols.
Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
3 fragments informes de ceràmica de cuina. Classe B. Pasta
de tonalitat negrosa amb abundants vacúols. Cronologia: sense
possibilitat de precisar-la.
1 fragment de vora exvasada amb llavi de secció subtriangular. Classe A. Pasta beix tant a l’exterior com a l’interior, ben
depurada. Probablement pertanga a una gerreta, sense poder
precisar res més, i s’adscriu al tipus A.II.2 (Mata i Bonet, 1992).
Cronologia: comprén tot el període ibèric.
1 fragment de vora reentrant i llavi arrodonit de ceràmica
ibèrica pintada. Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada tant a
l’interior com a l’exterior, ben depurada. Presenta una banda
pintada en to roig vinós a l’interior. Es tracta d’un plat de vora
reentrant o pàtera del tipus A.III.8.2. (Mata i Bonet, 1992).
El fragment de vora conservat no permet trobar el diàmetre
de la vora, però sembla que és un plat de grans dimensions.
Cronologia: és un tipus que es data des de l’Ibèric antic fins a
l’Iberoromà (segles VI-I aC).
1 fragment de vora reentrant i llavi arrodonit de ceràmica
comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada tant a
l’interior com a l’exterior, ben depurada. Es tracta d’un plat de
vora reentrant o pàtera del tipus A.III.8.2. (Mata i Bonet, 1992).
El fragment de vora conservat no permet trobar el diàmetre
de la vora, però sembla que és un plat de grans dimensions.
Cronologia: és un tipus que es data des de l’Ibèric antic fins a
l’Iberoromà (segles VI-I aC).
3 fragments de vores indeterminades de ceràmica comuna ibèrica. Pasta de tonalitat ataronjada tant a l’interior com a
l’exterior, ben depurada.
1 fragment de base de peu anul·lar de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada tant a l’interior com
a l’exterior, ben depurada.
1 fragment de base de peu anul·lar baix, de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de color ataronjat molt depurada.
2 fragments de base de ceràmica comuna ibèrica. Classe A.
Pasta de tonalitat ataronjada tant a l’interior com a l’exterior, ben
depurada. La grandària dels fragments no permet precisar més.
1 ansa geminada de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada tant a l’interior com a
l’exterior, ben depurada. L’ansa deu pertànyer a una gerra,
però no se’n pot precisar més el tipus, i s’adscriu al grup
A.I.2 de Mata i Bonet (1992). Cronologia: sense possibilitat
de precisar-la.
UE 22979
1 fragment informe d’àmfora fenícia. Pasta de la costa de
Màlaga. Cronologia: segles VII-VI aC.
74 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. Classe
A. La pasta de les ceràmiques oscil·la entre la tonalitat rosàcia,
la beix i l’ataronjada, ben depurada. Les superfícies es troben
erosionades i el tacte de les peces és arenós. Cronologia: sense
possibilitat de precisar-la.
UE 22980
6 fragments d’ossos de fauna animal.
UE 23071 (fig. 5.49)
3 fragments informes de galbo que formen part d’una mateixa peça. Pasta de tonalitat negra a l’interior amb abundant
desgreixant. Tonalitat ataronjada a l’interior i a l’exterior.
L’exterior presenta una engalba ataronjada i sobre la seua superfície s’ha aplicat una decoració incisa. Aquesta decoració
està plasmada en mètopes i alterna rectangles llisos amb altres plens d’incisions obliqües. Aquest tipus de ceràmica a mà,
cuidada i amb decoració incisa es documenta a l’assentament
proper de Los Villares (Mata, 1991: 159 i 161, figures 86-87).
Cronologia: aquest tipus de ceràmiques s’han adscrit al Bronze
final i primera edat del Ferro.
UE 23079
1 objecte de bronze de forma cònica amb perforació circular. C-71/2-143. Fotografiat i no dibuixat.
Habitació 6
UE 22585 (fig. 5.50)
1 fragment de vora exvasada, amb llavi pla i lleugerament
engrossit cap al seu extrem. Classe A. Pasta de to rogenc ben
depurada i amb escasses inclusions de mica platejada de grandària mitjana. Es troba pintada a l’interior amb una sèrie de
quarts de circumferència concèntrics. Es tracta d’un plat de
vora exvasada del tipus A.III.8.1 (Mata i Bonet, 1992). La seua
pasta dura i de tonalitat rogenca és semblant a la del plat de la
UE 22880. Cronologia: Ibèric ple. Segle III aC-I aC?
70
Fig. 5.50. Materials de la zona interior de la Torre Est o de la poterna
del Recinte II. Materials de l’habitació 6.
[page-n-82]
UE 22587
6 Fragments de ceràmica de cuina ibèrica. Classe B. Pasta
de tonalitat grisa fosca i amb abundants vacúols visibles també a
l’exterior i l’interior. En alguns s’aprecien les empremtes del torn.
UE 22588
1 fragment informe d’àmfora fenícia. Pasta de la costa de
Màlaga.
UE 22589
Fragment ossi de fauna animal. Número 22589.
L’estudi dels materials de les habitacions de la torre excavada
per Gil-Mascarell evidencien la coexistència de materials que es
remunten al Bronze final i a la primera edat del Ferro junt amb
uns altres ibèrics, que seran característics a partir del període Ibèric ple. Així ho destaca la documentació d’un fragment de ceràmica tosca, acurada, amb decoració incisa, molt semblant als que
es documenten en el poblat pròxim de Los Villares (Mata, 1991).
Al jaciment de la Carència, alguns dels estrats de l’excavació
d’aquesta torre també han permés detectar la presència d’àmfores
fenícies i de produccions d’engalba roja fenícia que aporten una
cronologia que comprén els segles VII-VI aC. Els fragments informes d’àmfora fenícia presenten pastes de les produccions de
la costa de Màlaga, mentre que les vores documentades pertanyen al tipus T-10.1.2.1 de Ramón (1995: 230-231, figures 109
i 196-198, números 396-416). Aquest tipus d’àmfora també es
documenta en els jaciments propers del Castellar de Meca i Los
Villares, de Caudete de las Fuentes (Ramón, 1995: 49), i també
a Arse/Saguntum (Bonet et al., 2004: 204 i 206), des dels quals
es distribuirien cap als territoris de l’interior (ibíd.: 220-221,
fig. 18). No obstant això, és probable que el subministrament
d’aquests materials a la Carència arribara des de la zona costanera de Cullera, remuntant el Xúquer. La cronologia de les àmfores
comprén des del segon quart del segle VII aC fins a mitjans del
segle VI aC (Ramón, 1995: 231).
A aquest període, i potser també al segle V aC, s’han
d’adscriure els nombrosos exemples de ceràmica tosca, feta
a mà per part de la població ibera local, que també són molt
abundants en el poblat de Los Villares (Caudete de las Fuentes)
(Mata, 1991, 142 i ss.). Aquests tipus de ceràmiques es troben,
als jaciments valencians, en els nivells protoibèrics i conviuen
amb ceràmiques a torn i amb produccions ceràmiques fenícies.
D’aquesta manera, a l’Alt de Benimaquia es documenten, junt
amb la ceràmica a torn, unes ceràmiques tosques fetes a mà
amb una argila que conté desgreixant gros, heterogeni i abundant que ha d’atribuir-se a la tradició local de la primera edat
del Ferro, un material que a Dénia es data amb una cronologia
terminus ante quem de mitjans del segle VI aC (Gómez Bellard
i Guérin, 1991). Tanmateix, aquestes ceràmiques començaran
a desaparéixer dels assentaments del País Valencià a l’inici del
segle V aC (Mata, 1991: 142 i ss.).
La ceràmica ibèrica es troba molt fragmentada i amb les
superfícies molt erosionades, la qual cosa dificulta l’obtenció
de la informació que pot proporcionar. No obstant això, ha sigut possible documentar la presència d’uns tipus ceràmics que
fan la seua aparició en el segle IV aC, com són l’atuell de doble vora i el bol o plat de perfil de tendència esfèrica (Sala,
1995). L’aparició d’aquest bol es constata a l’àrea alacantina el segle IV aC, al jaciment del Puntal de Salinas (Villena)
(Sala, 1995:172), mentre que en el territori edetà, on s’ubica la
Carència, aquest plat no apareix abans del segle III aC (Guérin,
2003: 193). Al segle III aC també es podrien adscriure alguns
fragments de plat, amb vora exvasada, que mostren unes pastes
molt dures i de tonalitat rogenca que es detecten en alguns plats
del Tossal de Sant Miquel i de l’àrea de la Serreta-l’Alcavonet
(Bonet, 1995; Grau, 1998-1999: 87). La forma d’aquestes vores
resulta similar a algunes de les documentades en l’ampli corpus
ceràmic del Tossal de Sant Miquel de Llíria (Bonet, 1995: fig.
210, A.III.8.1), cosa que, sens dubte, ve a ser un argument a
favor per poder datar els fragments de la Carència en la tercera
centúria abans de Crist. Aquesta cronologia seria, finalment, corroborada per la presència de dos fragments de vernís negre de
campaniana A (Py, 1993; Viver Lombarte, 2005).
Recinte III
Els materials recuperats en la XII fase de prospecció – 10a campanya d’excavació, el 2012, a la zona de la muralla i la Torre
Nord, situada al costat de la cova, del Recinte III han sigut inventariats i estudiats, i són els següents:
Zona exterior de la muralla
UE 4022 (fig. 5.52)
Fig. 5.51. Materials de l’anivellació de la zona E-O de la muralla junt
a la Torre sud-oest del Recinte III.
1 vora de plat de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Vora
reentrant amb llavi arrodonit. Pasta de tonalitat rosàcia ataronjada, ben depurada. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants
i algun desgreixant de calç. La superfície es troba erosionada
i és de la mateixa tonalitat que l’interior de la pasta. Plat amb
vora reentrant o pàtera del tipus A.III.8.2. (Mata i Bonet, 1992:
134). El fragment de vora conservat no permet trobar el diàmetre de la vora, però sembla que és un plat de grans dimensions.
Cronologia: és un tipus que es data des de l’Ibèric antic fins a
l’Iberoromà (segles VII-I aC).
71
[page-n-83]
1 vora indeterminada de ceràmica de cuina ibèrica. Classe
B. Vora girada corbada a l’exterior amb llavi lleugerament engrossit. Pasta de tonalitat negra amb desgreixant de dimensions
mitjana i gran. Superfície allisada d’una manera basta. Forma
indeterminada. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
1 vora indeterminada de ceràmica de cuina ibèrica. Classe
B. Vora indiferenciada amb llavi arrodonit. Pasta de tonalitat
negra amb desgreixant de dimensions mitjana i gran. Superfície
allisada d’una manera basta. Forma indeterminada. Cronologia:
sense possibilitat de precisar-la.
28 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat rosàcia ataronjada, ben depurada. S’hi
aprecien xicotetes inclusions brillants i algun desgreixant de calç.
La superfície es troba erosionada i és de la mateixa tonalitat que
l’interior de la pasta. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
4 fragments informes de ceràmica de cuina ibèrica. Classe
B. Pasta de tonalitat negra amb desgreixant de dimensions mitjana i gran. Superfície allisada d’una manera basta. Cronologia:
sense possibilitat de precisar-la.
7 pilots d’atovó amb restes de carbonet.
UE 4023 (fig. 5.52)
1 vora de gerra o gerreta de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Vora girada amb llavi penjant de secció subtriangular.
Pasta de tonalitat beix, ben depurada. S’hi aprecien xicotetes
inclusions brillants i algun desgreixant de calç. La superfície
es troba allisada i és de la mateixa tonalitat que l’interior de la
pasta. Gerra del tipus A.I.2 o gerreta del tipus A.II.2 de la tipologia de Mata i Bonet (1992). El fragment de vora conservat no
permet trobar el diàmetre de la vora. Cronologia: sense precisar.
1 fragment informe d’àmfora ibèrica. Classe A. Pasta
de tonalitat grisenca amb desgreixant de grans dimensions.
L’interior presenta la mateixa coloració, mentre que l’exterior
és de tonalitat beix rosàcia. Les dues superfícies es troben allisades. Àmfora ibèrica del tipus A.I.1. de Mata i Bonet (1992).
Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
120 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. La pasta de les ceràmiques oscil·la entre les tonalitats
rosàcia, grisa, beix i ataronjada, ben depurada. En els casos en
què es pot apreciar, s’observa un desgreixant de dimensió reduïda. Les superfícies es troben erosionades i amb concrecions
molt adherides a les peces. Cronologia: sense possibilitat de
precisar-la.
1 vora de plat de ceràmica d’imitació de la campaniana.
Vora exvasada amb llavi indiferenciat i arrodonit. Pasta de
tonalitat grisenca, molt ben depurada. A penes s’hi aprecien
desgreixants d’una grandària minúscula. Sobre l’allisada s’ha
aplicat una engalba de color negre, molt diluïda i de mala qualitat. Possiblement siga una imitació ibèrica de la forma 27 de
la campaniana. Cronologia: final del s. III-principi del s. I aC.
2 vores que encaixen d’una gerreta de ceràmica comuna
ibèrica. Classe A. Vora girada corba a l’exterior amb llavi en
forma de bec d’ànec. Pasta de tonalitat ataronjada, ben depurada. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i desgreixant
de calç. La superfície és de la mateixa tonalitat que l’interior
de la pasta i es troba allisada, encara que es conserva erosionada. Gerreta sense espatlla del tipus A.I.2.2 en la seua
variant 1 amb coll indicat (Mata i Bonet, 1992). Cronologia:
és un tipus que es data des de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà
(segles VII-I aC).
72
3 fragments que encaixen d’una gerreta de ceràmica ibèrica
pintada. Classe A. Vora girada corba a l’exterior amb llavi en
forma de bec d’ànec. La pasta es troba ben depurada i presenta una doble coloració amb la zona interior de color rogenc
ataronjat i l’exterior grisa (l’anomenat efecte sandvitx). S’hi
aprecien xicotetes inclusions brillants i desgreixant de calç. La
superfície és de tonalitat beix i es troba allisada. La pintura
de color roig vinós es troba molt erosionada. Així i tot, es pot
apreciar una banda en la vora interior i una altra a l’exterior en
el coll. Gerreta sense espatlla del tipus A.II.2.2 en la seua variant 2 amb coll indicat (Mata i Bonet, 1992: 127). Cronologia:
és un tipus que es data des de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà
(segles VII-I aC).
1 fragment de gerreta de ceràmica comuna ibèrica. Classe
A. Vora recta amb llavi lleugerament engrossit a l’exterior.
La pasta es troba ben depurada i presenta una coloració mixta
amb la zona interior de color gris i l’exterior ataronjada. S’hi
aprecia un desgreixant de dimensió reduïda en poca quantitat.
La superfície és de tonalitat beix i es troba allisada. Gerreta
amb espatlla del tipus A.II.2.1 (Mata i Bonet, 1992: 127). Cronologia: és un tipus que es data a partir de l’Ibèric ple (segles
V-IV aC).
1 vora de gerreta de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Vora
girada corba a l’exterior amb llavi de secció triangular. Pasta de
tonalitat beix, ben depurada. S’hi aprecien xicotetes inclusions
brillants i desgreixant de calç. La superfície és de la mateixa tonalitat que l’interior de la pasta i es troba allisada. Solen ser vores
típiques en les gerretes sense espatlla del tipus A.II.2.2 (Mata i
Bonet, 1992: 127-128). Cronologia: és un tipus que es data des
de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà (segles VII-I aC).
Fig. 5.52. Materials de la zona de la muralla i la Torre Nord del
Recinte III.
[page-n-84]
1 vora de botella o pitxer de ceràmica comuna ibèrica.
Classe A. Vora exvasada amb llavi lleugerament engrossit i
arrodonit. Pasta de tonalitat rosada, ben depurada. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i desgreixant de calç. La
superfície és de la mateixa tonalitat que l’interior de la pasta
i es troba allisada. Solen ser vores típiques en els pitxers i en
les botelles. L’escassetat del fragment conservat ens impedeix
esbrinar el diàmetre de la vora. Cronologia: sense possibilitat
de precisar-la.
1 vora de plat de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Vora
reentrant amb llavi arrodonit. Pasta de tonalitat rosàcia ataronjada, ben depurada. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants
i algun desgreixant de calç. La superfície es troba erosionada
i és de la mateixa tonalitat que l’interior de la pasta. Plat amb
vora reentrant o patereta del tipus A.III.8.2. (Mata i Bonet,
1992: 134). Cronologia: és un tipus que es data des de l’Ibèric
antic fins a l’Iberoromà (segles VII-I aC).
1 vora indeterminada de ceràmica comuna ibèrica. Classe
A. Vora girada corba a l’exterior amb llavi penjant arrodonit.
Pasta de tonalitat ataronjada, ben depurada. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i desgreixant de calç. La superfície
és de tonalitat beix i es troba allisada. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
1 fragment informe d’ansa d’àmfora ibèrica. Classe A.
Ansa de secció circular. Pasta de tonalitat ataronjada, ben
depurada. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i desgreixant de calç. La superfície és de tonalitat beix i es troba
allisada. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
2 fragments de carena de ceràmica comuna ibèrica. Classe
A. Pasta de tonalitat beix, ben depurada. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i desgreixant de calç. La superfície
és de tonalitat beix i es troba allisada. La carena pareix que
formara part del cos d’un caliciforme de cos globular del tipus
A.III.4.1. de dimensió reduïda (Mata i Bonet, 1992: 133). És
un tipus que es data des de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà
(segles VII-I aC).
1 fragment informe de ceràmica ibèrica pintada. Classe A.
Pasta de tonalitat rosada ben depurada. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i desgreixant de calç. La superfície és
de tonalitat beix i es troba allisada. En la part exterior de la
peça s’aprecia una banda pintada. La pintura, de color roig
vinós, es troba molt erosionada. Cronologia: sense possibilitat
de precisar-la.
1 vora indeterminada de ceràmica comuna ibèrica. Classe
A. Vora exvasada indiferenciada amb llavi arrodonit. Pasta
de tonalitat beix, ben depurada. S’hi aprecien xicotetes
inclusions brillants i desgreixant de calç. La superfície és de
tonalitat beix i es troba allisada. Cronologia: sense possibilitat
de precisar-la.
1 fragment informe de ceràmica grisa ibèrica. Pasta de
color negre, ben depurada. S’hi aprecien xicotetes inclusions
brillants i desgreixant de calç. La superfície és de tonalitat
negra finament allisada. Cronologia: sense possibilitat de
precisar-la.
5 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. La pasta de les ceràmiques oscil·la entre la tonalitat
rosàcia, beix i ataronjada, ben depurada. En els casos en què
es pot apreciar, s’observa un desgreixant de dimensió reduïda. Les superfícies es troben erosionades i amb concrecions
molt adherides a les peces. Cronologia: sense possibilitat de
precisar-la.
UE 4025 (fig. 5.52)
19 fragments de ceràmica comuna ibèrica. Classe A.
Pastes que oscil·len entre la tonalitat castanya, ataronjada
i beix. Algunes d’elles presenten una cocció mixta i altres
amb l’anomenat efecte sandvitx. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i desgreixant de calç. La superfície és de les
mateixes tonalitats al·ludides. Cronologia: sense possibilitat
de precisar-la.
3 fragments d’una vora de gerreta de ceràmica comuna
ibèrica. Vora girada corba a l’exterior amb llavi en forma de
bec d’ànec. La pasta es troba ben depurada i presenta una coloració mixta, amb la zona interior de color gris i l’exterior
ataronjada. S’hi aprecia un desgreixant de dimensió reduïda
en quantitat escassa. La superfície és de tonalitat beix i es troba allisada. Gerreta sense espatlla del tipus A.I.2.2 en la seua
variant 1 amb el coll indicat (Mata i Bonet, 1992). Cronologia:
és un tipus que es data des de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà
(segles VII-I aC).
1 resta de malacofauna.
Torre Nord
UE 4026 (fig. 5.52)
1 vora de càlat de ceràmica ibèrica pintada. Classe A. Vora
girada corba a l’exterior penjant amb llavi motllurat. La pasta es
troba ben depurada i presenta una doble coloració amb la zona
interior grisa i l’exterior de color rogenc ataronjat (l’anomenat
efecte sandvitx). S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i desgreixant de calç. La superfície és de tonalitat ataronjada i es troba
allisada. La pintura és de color roig vinós. Presenta una línia en la
vora motllurada i en el cos s’aprecia la part superior d’un fris delimitat amb una línia horitzontal. Dins del fris s’observa un motiu
de teuladetes. Càlat de vora motllurada del tipus A.II.7.1. (Mata
i Bonet, 1992: 129-130). Aquesta peça s’adscriuria a un grup de
càlats d’origen edetà que es caracteritza per presentar aquestes
vores de secció de cap d’ànec (Conde, 1992: 129-131; Bonet,
1995: 411-412; Guérin, 2003: 186). A més, la seua decoració de
teuladetes és un dels motius més repetits dins d’un esquema compositiu pròpiament edetà (Guérin, 2003: 186), que es troba ben
documentat en jaciments de la zona com el Tossal de Sant Miquel
de Llíria (Bonet, 1995: 411-412, fig. 209) o el Puntal dels Llops
d’Olocau (Bonet i Mata, 2002: 132). Aquestes característiques
morfològiques i decoratives fan que es classifique dins del grup
C-1 de la classificació de Conde (1992: 129-131, fig. 19-20) un
grup prou homogeni que, llevat de rares excepcions, quan mostra
el llavi motllurat es decora amb les composicions geomètriques
assenyalades (Bonet, 1995: 411), moments del s. III i inici del s.
II aC (Conde, 1990: 153). La vora d’aquest càlat representa un
element cronològic fiable. En aquest sentit, el repertori ceràmic
documentat en el Castellet de Bernabé podria estar indicant que
aquest llavi es dóna en aquests contextos des del s. III aC fins a
principi del s. II aC (Guérin, 2003: 186); això també s’aprecia
en els càlats del poblat de la Serreta que corresponen a la segona
meitat del s. III aC (Grau, 2002: 68 i 74-75). Cronologia: s. III aC
i principi del s. II aC.
1 fragment informe de ceràmica campaniana A. Pasta de
tonalitat ataronjada rosàcia, molt depurada amb desgreixant a
penes apreciable a la vista. L’exterior i l’interior presenten un
vernís negre mat de qualitat mitjana. Cronologia: des del final
del s. III aC fins a mitjan s. I aC.
73
[page-n-85]
1 fragment de coll de ceràmica comuna ibèrica. Classe A.
Pasta de tonalitat ataronjada, ben depurada. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i desgreixant de calç. La superfície
està molt erosionada i és de la mateixa tonalitat que la pasta.
Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
1 fragment d’ansa d’àmfora ibèrica. Classe A. Ansa de secció cilíndrica. Pasta de tonalitat grisenca, ben depurada. S’hi
aprecien abundants desgreixants de calç de dimensió reduïda.
La superfície és de tonalitat beix i es troba ben allisada. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
39 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. Classe
A. La pasta de les ceràmiques oscil·la entre la tonalitat rosàcia, la beix i l’ataronjada, ben depurada. En els casos en què
es pot apreciar, s’observa un desgreixant de dimensió reduïda. Les superfícies es troben erosionades i amb concrecions
molt adherides a les peces. Cronologia: sense possibilitat de
precisar-la.
Els materials recuperats en la XIII fase de prospecció – 11a
campanya d’excavació, el 2013, a la zona de la muralla i la
Torre SO del Recinte III han sigut inventariats i estudiats, i són
els següents.
Zona exterior de la muralla
UE 2013
4 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. Classe
A. Pastes de coloració rosàcia i ataronjada amb desgreixants
de dimensió reduïda i d’idèntica coloració en els seus exteriors.
Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
1 fragment de malacofauna terrestre.
29 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica a torn.
Classe A. Pastes de tonalitats variades amb abundants desgreixants de xicoteta i mitjana grandària. Cronologia: sense
possibilitat de precisar-la.
UE 2015 (fig. 5.53)
1 fusaiola acèfala discoïdal completa de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de color beix, ben depurada
i amb desgreixant de dimensió reduïda. Presenta una decoració a base de punts que dibuixen una creu, el centre dels
eixos de la qual es correspon amb l’orifici. S’adscriu al tipus
A.V.8.1.2 (Mata i Bonet, 1992). Cronologia: No permet precisió cronològica.
3 fragments informes que s’uneixen entre si, pertanyents a
una base anul·lar. Pasta de color rogenc, ben depurada i amb
allisada fina a l’exterior i melada a l’interior de color verd groguenc. Es tracta d’una base d’escudella de ceràmica medieval
cristiana. Cronologia: s. XV.
38 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. Classe
A. La pasta de les ceràmiques oscil·la entre la tonalitat rosàcia, la beis i l’ataronjada, ben depurada. En els casos en què
es pot apreciar, s’observa un desgreixant de dimensió reduïda.
Les superfícies es troben erosionades i amb concrecions molt
adherides a les peces.
4 fragments informes d’àmfora ibèrica. Classe A. Pasta de
tonalitat rosàcia ataronjada, ben depurada. Cronologia: sense
possibilitat de precisar-la.
4 fragments d’os de fauna.
Mostra de terra amb abundants restes de carbó del probable
paviment UE 2019.
74
Fig. 5.53. Materials de la zona interior de la Torre sud-oest del
Recinte III.
UE 2016 (fig. 5.51)
Zona EO de la muralla
2 fragments de vora de disposició obliqua i llavi reentrant
cap a l’interior i penjant cap a l’exterior. Pasta de tonalitat grisa
fosca amb desgreixant de dimensió reduïda i escasses inclusions de calç. La superfície és de tonalitat beix. Bol trípode
fenici, de probable producció local. Cronologia: final del s.
VII-principi del s. VI aC (Vives-Ferrándiz, 2005; González
Prats, 2011: 375-394).
1 fragment de vora indeterminada amb llavi arrodonit de
ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat beix, ben
depurada. La superfície es troba erosionada i és de la mateixa
tonalitat que l’interior de la pasta. Cronologia: sense possibilitat
de precisar-la.
9 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. Classe
A. Pasta de tonalitat rosàcia ataronjada, ben depurada, en algun
cas amb efecte sandvitx. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i algun desgreixant de calç. La superfície es troba erosionada. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
7 fragments informes d’àmfora ibèrica. Pasta de tonalitat
beix ataronjada, amb desgreixant de dimensions mitjana i grossa. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
2 fragments informes d’àmfora fenícia. Abundant desgreixant de grandària mitjana amb abundància d’esquists ne-
[page-n-86]
gres i minúscules inclusions brillants. Pastes de la costa de
Màlaga. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
1 fragment informe de ceràmica ibèrica de cuina. Classe B.
Pasta de tonalitat negra amb desgreixant de dimensions mitjana
i grans. Superfície allisada d’una manera grossera. Cronologia:
sense possibilitat de precisar-la.
2 fragments d’os.
Zona de l’interior de la Torre SO
2 fragments informes d’una mateixa peça de vernís negre
de producció beoide (Py, 1993; Principal, 2005). Pasta de tonalitat beix, molt depurada, amb desgreixant a penes apreciable a
la vista. L’exterior i interior presenten un vernís negre mat de
qualitat mitjana. Cronologia: de finals del s. II aC al tercer quart
del s. I aC.
1 fragment de vora destacat del cos, engrossit en les cares
externa i interna i culminat en un llavi pla. Classe A. Pasta
de tonalitat grisenca amb desgreixant de grans dimensions,
mentre que l’exterior és de to ataronjat i amb les superfícies
allisades. Àmfora ibèrica del tipus A.I.1. de Mata i Bonet
(1992). Cronologia: és difícil precisar-la només amb el vora
de les àmfores ibèriques, la qual cosa obliga a considerar
una cronologia que comprén tot el període ibèric. No obstant
això, també hem d’esmentar que aquest tipus de vores es
troba en àmfores ibèriques de La Escuera (Sala, 1995: 221,
figura 34, L4) o a la Serreta (Grau, 2002: figura 14, 1), jaciments del s. III aC.
1 fragment de vora d’àmfora amb llavi de perfil triangular. Pasta de tonalitat beix i abundant desgreixant de mitjana
grandària. Àmfora fenícia occidental, comunament anomenada R-1, identificada amb el tipus T-10.1.2.1 de Ramón (1995:
230-231, figures 109 i 196-198, números 396-416). La cronologia d’aquestes àmfores comprén des del segon quart del s.
VII aC fins a mitjans del s. VI aC (Ramón, 1995: 231).
1 fragment de vora motllurada de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat beix tant a l’interior com a
l’exterior, ben depurada. El fragment conservat no permet que
es puga intuir la seua tipologia. Cronologia: sense possibilitat
de precisar-la.
1 fragment de vora girada a l’exterior amb llavi penjant de
ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat beix tant
a l’interior com a l’exterior, ben depurada. Probablement es
tracta d’una vora de gerreta, tipus A.II.2. (Mata i Bonet, 1992).
Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
1 fragment de vora girada a l’exterior amb llavi penjant de
ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat beix, tant
a l’interior com a l’exterior, ben depurada. Probablement es
tracta d’una vora de gerreta, tipus A.II.2. (Mata i Bonet, 1992).
Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
1 fragment de vora exvasada i llavi arrodonit de ceràmica grisa ibèrica. Pasta de tonalitat grisa tant a l’interior
com a l’exterior. Es troba ben depurada i s’hi aprecia desgreixant abundant de dimensió reduïda. Es tracta d’una urna
del tipus U1 o U2 de Sala (1995: 79, figura 9), sense poder
precisar res més de la peça per no tindre més informació del
seu perfil. Cronologia: s. V-inici del s. IV aC. Fotografiat i
dibuixat.
1 fragment de vora indeterminat de ceràmica ibèrica pintada. Classe A. Pasta de tonalitat beix, tant a l’interior com
a l’exterior, ben depurada. Les restes de pintura es troben a
l’interior de la vora i són de tonalitat roja vinosa. Cronologia:
sense possibilitat de precisar-la.
1 fragment de vora indeterminat de ceràmica comuna ibèrica.
Classe A. Pasta, amb el denominat efecte sandvitx, de tonalitat
grisa. No obstant això, la superfície externa presenta una tonalitat
ataronjada. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
1 fragment de vora de ceràmica de cuina ibèrica amb vora
girada a l’exterior i llavi amb perfil subtriangular. Classe B.
Pasta de tonalitat negra grisa en la vora i taronja en el cos, amb
abundant desgreixant de grans dimensions. Superfície allisada
d’una manera grossera. Es tracta d’una vora d’olla gran de cuina ibèrica del tipus B.1.1 (Mata i Bonet, 1992). Cronologia:
comprén tot el període ibèric, perquè apareix ja en el s. VI aC i
conviu amb la ceràmica tosca feta a mà.
1 fragment de vora de ceràmica de cuina ibèrica amb vora
girada a l’exterior i llavi arrodonit. Classe B. Pasta de tonalitat
negra amb desgreixant de dimensions mitjana i gran. Superfície
allisada d’una manera grossera. Pel fragment conservat no és
possible precisar la forma de l’objecte, però sí que s’endevina
que devia tractar-se d’un gran contenidor, atés el grossor de la
vora i el diàmetre que es dedueix d’aquesta. Cronologia: sense
possibilitat de precisar-la.
1 fragment informe de morter estriat a l’interior de ceràmica
comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada, tant a
l’interior com a l’exterior, i desgreixant de dimensió reduïda.
S’adscriu al tipus A.V.4.2 (Mata i Bonet, 1992). Cronologia:
gran amplitud cronològica sense poder la precisar.
91 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. Classe
A. Pasta de tonalitat rosàcia i ataronjada, ben depurada, en algun cas amb efecte sandvitx. S’hi aprecien xicotetes inclusions
brillants i algun desgreixant de calç. Les superfícies es troben
erosionades. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
10 fragments informes d’àmfora ibèrica. La pasta de
les ceràmiques oscil·la entre la tonalitat rosàcia, la beix i
l’ataronjada, ben depurada. En els casos en què es pot apreciar,
s’hi observa un desgreixant de dimensió reduïda. Les superfícies es troben erosionades i amb concrecions molt adherides a
les peces. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
1 fragment informe de ceràmica de cuina ibèrica. Classe B.
Pasta de tonalitat grisa i amb un desgreixant blanc molt gros.
Cronologia: Sense possibilitat de precisar-la.
2 peces completes de malacofauna terrestre.
Enderroc exterior de la muralla
UE 2017 (fig. 5.53)
1 fragment de vora entrant amb llavi arrodonit. Pasta ben
depurada de tonalitat rosàcia, allisada a l’exterior i vidriada a la
part interna i al costat de la vora exterior. El vidriat és de tonalitat melada. Cronologia: s. XV (medieval cristiana).
2 fragments de base anul·lar simple. Pasta ben depurada de tonalitat rosàcia, allisada a l’exterior i vidriada a la part interna. El vidriat és de tonalitat melada. Cronologia: s. XV (medieval cristiana).
1 fragment informe de ceràmica ibèrica a mà. Pasta de tonalitat grisa amb desgreixant abundant de grandària mitjana i
algunes inclusions de pedres de dimensió reduïda. L’exterior
es troba molt erosionat i és de tonalitat ataronjada. La part de
galbo conservada dibuixa un perfil en “S”, que es dóna prou
sovint en les ceràmiques a mà ibèriques. (Mata, 1991: 142 i ss.).
Cronologia: s. VI aC- inici del s. V aC.
75
[page-n-87]
16 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. La pasta de les ceràmiques oscil·la entre la tonalitat rosàcia, la beix i
l’ataronjada, ben depurada. En els casos en què es pot apreciar, s’hi
observa un desgreixant de dimensió reduïda. Les superfícies es troben erosionades i amb concrecions molt adherides a les peces.
UE 2025 (fig. 5.53)
1 fragment de vora recta i llavi pla, lleugerament engrossit a
l’exterior. Al costat de la vora emergeix una ansa de secció lleugerament rectangular. Pasta de coloració grisa fosca a l’interior
i beix ataronjada a l’exterior i desgreixant gros i abundant.
Ceràmica a mà ibèrica, de factura molt tosca. Cronologia: s. VI
aC-inici del s. V aC.
Ansa vertical geminada de ceràmica fenícia. Pasta de color
rogenc ataronjat amb desgreixant abundant de grandària mitjana i menuda, amb alguns esquists negres, característica de les
produccions de la costa de Màlaga. Cronologia: s. VII-s. VI aC.
7 fragments informes de ceràmica a torn ibèrica. Pastes de
color ataronjat rosaci amb desgreixant de dimensió reduïda i
amb algunes partícules brillants. Cronologia: sense possibilitat
de precisar-la.
1 fragment informe de ceràmica d’àmfora fenícia. Pasta de
color beix amb abundant desgreixant de grandària mitjana i menuda. Cronologia: s. VII-s. VI aC.
14 fragments informes de ceràmica a mà ibèrica. Pasta de
coloració grisa fosca a l’interior i beix ataronjada a l’exterior i
desgreixant gros i abundant. Ceràmica a mà ibèrica, de factura
molt tosca. Cronologia: s. VI aC-inici del s. V aC.
4 fragments ossis de fauna.
Ossos i crani d’animal menut. Probablement d’un conill.
Els resultats de la campanya d’excavació de la Carència
del 2013 han permés constatar que els diferents estrats destinats a anivellar i fonamentar la construcció de la muralla van
remoure terres en què trobem materials d’època protoibèrica
o del període Ibèric inicial, amb materials fenicis i ceràmiques ibèriques tosques fetes a mà. Entre aquestes ceràmiques
fenícies podem destacar l’àmfora tipus T-10.1.2.1 de Ramón
(1995: 230-231, figures 109 i 196-198, números 396-416), de
la qual també es troben fragments en els jaciments pròxims
de Castellar de Meca i Los Villares de Caudete de las Fuentes
(Ramón, 1995: 49) així com a Arse/Saguntum (Bonet et al.,
2004: 204 i 206), des d’on es distribuirien cap als territoris de
l’interior (ibíd.: 220-221, figura 18). No obstant això, és probable que el subministrament d’aquests materials a la Carència arribara des de la zona costanera de Cullera, remuntant el
Xúquer. La cronologia d’aquestes àmfores comprén des del
segon quart del s. VII aC fins a mitjans del s. VI aC (Ramón,
1995: 231), la qual cosa ve a coincidir també amb la datació d’un bol trípode fenici que també ha sigut documentat en
aquesta campanya de la Carència i que es data des de final
del s. VII fins a principis del s. VI aC (Vives-Ferrándiz, 2005;
González Prats, 2011: 375-394).
Junt amb aquestes ceràmiques s’ha trobat un conjunt de
ceràmiques tosques fetes a mà que són especialment abundants en la UE 2025, l’estrat d’anivellació primari, que cobreix tots els altres estrats destinats a anivellar i aterrar la zona
amb l’objectiu de construir la muralla sobre un terreny ferm
i segur. L’orografia del terreny fa que la roca mare mostre un
trencament natural que possiblement fóra reblit en un període
més antic que aquell que portà a anivellar sistemàticament la
76
zona per a la construcció de la torre on s’ha excavat. Tampoc no es pot descartar que aquest estrat s’haguera format per
l’arrossegament de terra ocasionat per la pluja, la qual cosa
portaria a omplir aquells orificis de la roca més profunds des
dels primers moments d’ocupació de l’enclavament.
Aquest tipus de ceràmica tosca a mà es troba en els jaciments valencians en els nivells protoibèrics i conviu amb
ceràmiques a torn i amb produccions ceràmiques fenícies.
D’aquesta manera, a l’Alt de Benimaquia es documenten, junt
amb la ceràmica a torn, unes ceràmiques tosques fetes a mà
amb una argila que presenta un desgreixant gros, heterogeni
i abundant, que ha d’atribuir-se a la tradició local de la primera edat del Ferro, un material que a Dénia es data amb una
cronologia terminus ante quem de mitjans del s. VI aC (Gómez Bellard i Guérin, 1991). No obstant això, aquests tipus
de ceràmiques també els trobem representats amb un ampli
repertori en el proper jaciment de Los Villares (Caudete de las
Fuentes) (Mata, 1991: 142 i ss). D’aquesta manera es defensa
que al País Valencià aquest tipus de ceràmica desapareix a
començaments del s. V aC.
Els estrats que cobreixen aquesta UE 2025 presenten un
material rebolicat, molt erosionat i desgastat, en el qual també
estan presents les ceràmiques tosques fetes a mà d’aquest període Ibèric inicial, encara que són majoritàries les ceràmiques
a torn, però, pels fragments tan exigus recuperats, no es pot
precisar cap forma ceràmica que permeta datar amb precisió
aquests estrats. La fragilitat de la pasta d’aquests vasos, que fa
que s’esmicolen amb facilitat, ha impossibilitat la conservació
d’un mamelló que va ser recuperat en el jaciment, en l’estrat
UE 2025, i que constitueix l’element de prensió més abundant
d’aquesta sèrie de peces (Mata, 1991, 151).
D’altra banda, en la UE 2016 disposem de dos fragments
informes de vernís negre de producció campaniana beoide,
que són freqüents a la Península Ibèrica a partir de finals del s.
II aC (Py, 1993; Principal, 2005), cosa que, sens dubte, ofereix
una datació terminus post quem precisa.
Paviment zona interior muralla
UE 2019 (fig. 5.53)
1 fragment de peu anul·lar de ceràmica comuna ibèrica.
Classe A. Pasta de tonalitat rogenca ben depurada i de color
beixa l’exterior. Es tracta d’una base de plat o pastereta del tipusA.III.8.2. (Mata i Bonet, 1992). Cronologia: és un tipus que
esdata des de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà (segles VI-I aC).
9 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica a torn.
Classe A. Pastes de coloració ataronjada, ben depurades i coloracióexterior beix ataronjada. Cronologia: sense possibilitatde precisar-la.
2 fragments ossis de fauna.
LES ÀREES ARTESANALS, ELS CAMINS, LES COVES
I LES NECRÒPOLIS
Els treballs de prospecció de la Carència combinats amb
l’excavació i l’estudi del material arqueològic, i fer el seguiment de les corbes de nivell del traçat de les muralles, ens va
dur a concloure que hi havia algunes àrees extramurs que eren
àrees artesanals. Una d’aquestes àrees estava vora el Recinte
I, a l’extrem nord-oest del poblat, on trobàrem molts tovots
[page-n-88]
en superfície; l’anomenàrem P.T. 11, i l’any 2009 hi férem
excavacions. Una altra de les àrees estava vora el camí actual
d’arribada al poblat, que és la zona III excavada per Milagro
Gil-Mascarell, on va documentar estructures d’habitacions dels
segles ii i i aC, i en prospecció també hem trobat molta escòria
de ferro. La tercera àrea, la que més malament s’ha pogut documentar per estar en terrenys privats, és la que hi ha en la terrassa
del Recinte III, vora el camí principal d’entrada a l’oppidum.
Les àrees artesanals
Àrea artesanal PT11
Durant la IX fase de prospecció i la 7a campanya d’excavació,
l’any 2009, els treballs es feren a la zona situada en una àrea
exterior de l’oppidum, a l’extrem nord-est, al costat d’un gran
fossat que la separa del Recinte I. La seua prospecció superficial
havia mostrat l’existència de tovots dispersos pel sòl i aprofitats
en bancals moderns, a més de fragments de terracota passada de
cocció que s’havia vitrificat, i també un fragment gran d’escòria
de ferro. Es tractava d’una nova àrea a explorar amb cura, que
vam veure com una zona artesanal (fig. 5.54).
Primerament, el consideràrem un altre jaciment en trobar-lo
en prospecció fora de l’oppidum, i l’anomenàrem PT 11 (Prospecció Torís núm. de jaciment 11). Està en una zona situada al
cim, a l’est del Recinte I, en una àrea on hi ha dues terrasses que
ocupen una superfície de 1.173,35 m2 = 0,12 hectàrees.
Fig. 5.54. Vista general de les terrasses de la zona artesanal PT 11.
Després d’una prospecció de les dues terrasses que formen
l’àrea artesanal triàrem el lloc on fer tres sondejos. Férem la
neteja d’un antic clot d’espoli, d’1,40 × 1,70 cm de diàmetre i
d’una fondària entre 1,05 i 1,35 cm, on sols es van trobar pedres
que també es veien als talls.
Per a la identificació de les unitats estratigràfiques es va utilitzar la numeració dels 3000, a partir del 3001.
Començàrem el desbrossament i la neteja del nivell superficial (UE: 3001) de l’àrea artesanal on fer l’excavació. A fi de
veure l’amplitud de les restes i la seua entitat, els sondejos es
feren equidistants dins de la zona on hi havia restes en superficie
(fig. 5.55).
Sondeig PT 11 núm. I
El sondeig es va situar a mitjan vessant, on hi havia nombrosos
fragments de tovots de color marró rogenc, en una zona amb
prou pendent. El primer nivell a rebaixar (UE: 3002) mostrava
una terra solta de color intensament roig per la descomposició
dels tovots, i a l’extrem nord-oest hi havia part d’una xicoteta
fossa de terra solta de color blanquinós reblida amb algun fragment de ceràmica ibèrica i fragments de ferro, on destacava una
eina de metall semblant a un ganivet. El nivell presentava tovots trencats distribuïts per la superfície. L’excavació d’aquest
sondeig no es va concloure, es va aturar per fer el dibuix dels
tovots i fotografiar bé la dispersió, i ja es reprendrà quan es
valore oportú (fig. 5.56).
Fig. 5.56. Sondeig I. Zona artesanal PT 11.
Sondeig PT 11 núm. II
Fig. 5.55. Planta de la zona artesanal PT11 amb els sondejos. R.
Albiach-Global Geomática.
A l’extrem oriental de la terrassa, al costat d’on finalitza el tall
rocós, es va situar aquest sondeig. El primer nivell rebaixat
(UE: 3002) mostrava molta quantitat de pedres soltes i sense
connexió. En baixar un poc, es va trobar un clau de bronze a
més d’un fragment de pedra treballada amb una perforació
circular, situada a l’extrem sud-oest del sondeig. Per davall
d’aquest va aparéixer un nivell (UE: 3003) de terra compactada, de color marró clar, un poc irregular en la seua conservació,
que ja semblava ser un nivell d’ocupació. L’excavació d’aquest
sondeig tampoc no es va concloure, es va aturar per considerar
que s’havia arribat a un nivell d’ocupació que calia mantindre
pel moment (fig. 5.57).
77
[page-n-89]
L’excavació d’aquest sondeig es va concloure però caldria
poder veure la manera de definir bé l’estructura, però això ho
volem fer després d’aconseguir desmuntar una part del bancal
(fig. 5.58).
Fig. 5.57. Sondeig II. Zona artesanal PT 11.
Entre el conjunt de material trobat en l’excavació i prospecció de les terrasses hi havia fragments de ceràmica ibèrica de
cuina, molta ceràmica comuna reductora, una poca de pintada,
restes d’àmfora, vores de gerra, de plat, d’olla/olleta, de pàtera,
ossos de conill, un fragment de bronze, restes de carbó i un
fragment de terracota vidrada, que pertany a l’estructura d’un
forn. Entre el material de prospecció hi havia una eina de ferro
de secció quadrada, escòries, un fragment de molí ibèric, material del segle iii aC (una base de vernís negre amb estampilla) i
del segle xii (verd i manganés), un fragment de tovot que tenia
adherit un tros de ceràmica ibèrica i restes de calç, i fragments
d’altres tovots.
Àrea artesanal zona III
Fig. 5.58. Sondeig III. Zona artesanal PT 11.
Sondeig PT 11 núm. III
L’elecció d’aquest sondeig vingué donada per la troballa, per davall d’una garrofera i un bancal modern, de restes compactes de
tovots blancs formant part d’una estructura. La seua excavació resultava impossible si no es llevava part del bancal, per la qual cosa
es va decidir excavar pels voltants i anar ampliant la superfície.
Situat en un fort pendent, hi havia un nivell superficial (UE:
3002) de terra blanquinosa amb nombrosos fragments de tovots
blancs i escassos fragments de ceràmica ibèrica, alguns pintats.
Cobria una estructura (UE: 3003) de calç i terra situada a la zona
plana del cim. Estava molt compactada, bé per haver estat sotmesa a una forta calor o bé per la compactació amb l’aigua de pluja.
Es tractava de part d’una construcció feta de tovots, conservada sols parcialment i potser caiguda pel vessant. Era de
color blanc per l’abundància de calç i tenia nombrosos fragments de tovots molt cuits, que es veia que havien estat sotmesos a temperatures altes, alguns rojos i majoritàriament
blancs. D’ací es va poder definir molt tènuement una estructura de planta quadrangular, situada a la zona més elevada, i
la resta de l’enderroc de l’estructura es veia caure pel vessant.
Alguns tovots tenien algun fragment de ceràmica ibèrica dins,
integrats en la massa.
78
L’àrea excavada als anys setanta, la zona III, explicada
en detall en l’apartat de les excavacions d’aqueixos anys
(capítol 2), tenia documentades una o potser dues –segons M.
Gil-Mascarell– habitacions i un carreró, datades als segles ii
i i aC.
L’habitació orientada est-oest tenia 6,50 × 7,75 × 3 m,
amb un banc o pedrís de 2,10 m de llargària × 0,40 i 0,35 m
d’amplària, fet de pedres travades amb fang i en la part superior
lloses horitzontals. El paviment era de cudols incrustats en la
terra, en el qual hi havia una taca xicoteta d’argila que estava
molt dura (fig. 5.59).
Formant part d’una altra possible habitació i en direcció
nord-sud hi havia un altre mur de gran gruixària format per dos
adossats, i al costat es va trobar una capa de cendres amb ceràmica ibèrica. També hi van aparéixer els fonaments d’un altre
mur, amb orientació sud, interpretat com la resta d’un habitatge
primitiu. Al seu costat nord, vora el d-5, van aparéixer restes
d’un paviment de cudols i, pròxima, una pedra rectangular la
funció de la qual s’ignora.
Es va interpretar com un xicotet carreró que ascendia cap a
la part alta del vessant, un dels murs que discorria paral·lel al
mur nord i que estava separat per 1,50 m.
En el sondeig D, en l’angle N, van aparéixer entre els 35
i 50 centímetres de fondària, nombroses restes de foneria de
plom (núm. de inventari 22.801). En les recents prospeccions
Fig. 5.59. Sondeig zona III. Arxiu SIP.
[page-n-90]
hem trobat molta quantitat d’escòria de ferro en tota aquesta
zona extramurs de l’oppidum.
La delimitació d’aquesta zona artesanal, després de
l’actual prospecció, ens dona unes mides de 2.834,32 m2, i
de 0,28 ha.
Els camins
Exteriors
L’entrada i l’eixida antiga del poblat de la Carència no ha
estat tractada abans de desenrotllar aquest projecte. La importància d’una bona i estratègica xarxa de camins d’accés
era valorada i ben estudiada en l’antiguitat, sobretot si es
tracta d’un lloc comercial amb molt de tràfic de mercaderies. El descobriment i l’estudi d’aquests camins es va poder
fer després de recórrer àmpliament el jaciment i prospectar
els seus voltants, d’assabentar-se de les antigues sendes i assagadors, de parlar amb antics propietaris que pujaven amb
bestiar al poblat a treballar els camps i d’estudiar mapes
antics, i també la fotografia aèria del vol americà dels anys
seixanta i la de l’any 2001.
Actualment, al poblat es pot accedir per tres camins: un
d’ells pel nord-oest del vessant i és l’únic per on es pot arribar
en vehicle a una cota mitjana del jaciment. En el seu tram final
destrueix una part de les estructures del poblat, i açò ens indica
que no es correspon amb la senda antiga d’accés. Per planimetria
antiga i per notícies orals sabem que la senda arribava a la zona
artesanal ocupada els segles ii-i aC, on hi ha nombroses escòries
de la foneria del ferro. L’amplària actual del camí la va fer un
avantpassat de l’actual propietari dels terrenys del jaciment.
Fig. 5.60. Vista general de la vessant est de la Carència on es veu el
camí PT 13.
Un segon accés, hui en part desvirtuat, estava a l’oest del
poblat i n’arribava fins a la zona més baixa. Era una antiga senda que es va refer per a posar una antena de repetició en un turó
del vessant i que ja s’ha desmuntat. Aquesta senda passaria per
la poterna que hem documentat en la muralla del Recinte III, al
vessant oest.
El tercer camí (PT 13) estava situat a la part est de la
muntanya que arriba a la terrassa gran del Recinte III. Hui la
senda es troba quasi perduda, plena de vegetació, anul·lada
en algun tram per l’abancalament modern, però es va poder
seguir molt bé. En una gran part del seu recorregut estava
fossilitzada per un assagador que ve des de la vora del riu
Magre i creua la serralada en direcció nord-sud. Té 1295
metres de longitud documentada, amb un ample que va fins
als 3 metres, però el que més es repeteix és l’ample d’1,40
metres (fig. 5.60 i 5.61).
Quasi al cim tenia una bifurcació cap a orient que duia a un
jaciment (PT 14) i després arriba fins a una font, l’actual font
del Pavo. L’altre costat de la bifurcació era cap a l’oest per anar
al poblat, però primer passava per un altre assentament (PT 12).
Aquest camí tenia, i encara es conserva en alguns trams, una
senyalització amb carreus.
Aquest era el camí principal del poblat, l’únic amb una amplària suficient per al pas de carros, l’únic que puja suaument
la muntanya amb el mínim pendent possible. Va estar en ús fins
l’època medieval i es deixà d’usar, almenys, quan es va posar
un bancal sobre ell, als segles xvii i xviii (fig. 5.62).
Interiors
Dins del poblat també s’ha conservat una part dels camins que
hi havia per a comunicar els tres recintes i l’espai interior. Ho
constaten antigues descripcions i també la fossilització d’una
part de la xarxa. Un esment, per observacions, ens ha arribat de
l’antic director del SIP, Enric Pla, el qual ens en va descriure un
(Pla, 1972: 49).
Després de la visita al jaciment per a preparar la futura excavació que duria a terme Milagro Gil-Mascarell, va veure un
camí amb les roderes de carro ben assenyalades.
Els treballs en aquest projecte ens han permés una acurada
observació de les restes visibles al jaciment, a més d’un estudi atenent les corbes de nivell, la distribució dels recintes, la
situació de les muralles i les seues torres, i la ubicació de les
portes. També s’ha tingut en compte l’actual camí que discorre pel poblat, usat per a les tasques agrícoles. El resultat ha
estat la documentació dels camins pel trànsit a l’interior del
poblat, que enllacen els tres recintes i articulen l’espai dins
d’aquests.
Les coves i altres formacions càrstiques
Fig. 5.61. Vorell de pedra junt al camí PT 13.
Dins dels tres perímetres emmurallats de la Carència hem
localitzat un total de tres cavitats subterrànies, més o menys
profundes, i de forma i de dimensions variables, i altres tres
exteriors (fig. 5.63).
La importància de les coves ubicades dins d’un jaciment
arqueològic protohistòric sempre és d’assenyalar. Poden haver estat llocs d’ocupació puntual, també punts d’abastiment
d’aigua, llocs per a realitzar pràctiques religioses, o bé altres
tantes possibilitats conegudes o desconegudes per la ciència. I el
fet que s’aprecia clarament al jaciment és que es va emmurallar
79
[page-n-91]
Fig. 5.62. Planta de la Carència amb els perímetres de les muralles i els camins interiors i exteriors. R. Albiach-Global Geomática.
Fig. 5.63. Planta de la Carència amb les superficies dels recintes i la situació de les coves. R. Albiach-Global Geomática.
tancant dins del poblat algunes coves que queden just al límit
de la muralla, amb la intenció d’incloure-les dins dels recintes i
ben protegides. Aquesta valoració ja ens diu molt i assenyala la
importància que es va donar a certes cavitats.
En la Carència, al llarg d’aquest projecte, no hem entrat en
aquestes coves. El motiu ha estat la dificultat per l’accés, i que
hi havia altres prioritats, però no hem passat per alt recordar la
seua existència i situar-les en una planimetria (fig. 5.63). Sabem que l’exploració de les cavitats és necessària i si l’accés
fóra fàcil de segur que se n’haveren explorat algunes, però
l’obstrucció amb grans pedres per impedir l’entrada va fer que
hi desistírem, supose que complint l’objectiu de qui va posar les
pedres, pel que sembla no fa massa temps.
Al Recinte I hi ha una cova en l’extrem més oriental i junt al
límit de la muralla. Actualment nombroses pedres posades per
80
l’home hi impedeixen l’accés, a més de la vegetació punxosa
que hi ha. En sabem d’ella i de com és per la persona que va trobar l’escultura del cap de bou, Luis Sanfélix. Quan vàrem aconseguir que vinguera a visitar el jaciment de la Carència dins
d’aquest projecte, com ja hem explicat abans, en arribar al Recinte I ens va dir que hi havia una cova, la qual desconeixíem, i
que ell havia entrat, i que aquesta es perllonga cap al sud.
Al Recinte II no sabem de cap cavitat d’aquest tipus. És un
espai on aflora la roca quasi bé per tota la superfície, però no hi
ha visible cap obertura.
Al Recinte III hi ha cinc cavitats de diferent tipus. La situada més prop del Recinte II és una obertura que està també
obstruïda amb pedres impedint passar, per la qual cosa poc més
en podem dir. Una altra de les coves està situada junt a una de
les torres de la muralla en la zona oest, just on es llig “pedrera”
[page-n-92]
en la planimetria anterior. És un lloc on ha entrat molta gent del
poble de Torís, i conten que és un espai de grans dimensions
encara que alterna passos estrets amb àrees amples, on destaca
l’esment d’una sima.
Una altra de les formacions càrstiques és una escletxa situada també en aquesta àrea de pedrera però més cap a l’occident
del poblat. En l’actualitat hi ha unes pedres posades per l’home
que obstrueixen l’accés.
L’altra cova del Recinte III es troba al sud, al límit del poblat, i el seu accés tampoc és possible per haver pedres i vegetació en la seua obertura.
Fora del poblat, però junt als seus límits, cal destacar dos
punts de cavitats. Un d’ells està situat en l’extrem més occidental, on hi ha una cova d’obertura alta, molt visible i de fàcil accés.
L’altre lloc es troba situat també a l’exterior del Recinte III i prop
de la zona on s’arriba al jaciment en vehicle. Es tracta d’un abric,
i prop d’ell hi ha un naixement d’aigua. Des del poblat hi ha unes
escales d’època moderna que donen accés a la zona, un espai ara
abandonat i ple de vegetació on abans era costum, per la gent del
poble de Torís, anar a berenar per Pasqua.
Dins del poblat, segur que encara hi ha altres formacions
que no hem trobat, i en les proximitats sens dubte. Les possibilitats d’estudi d’aquests formacions, a nivell topogràfic, geològic, arqueològic, tel·lúric… ens deixa oberta una altra via de
treball al jaciment la qual vindria a complementar-nos moltes
qüestions relacionades amb la vida quotidiana de la Carència.
La prospecció dels vessants del jaciment
Vessant nord
La zona prospectada del vessant nord va ser quasi tota, excepte
la zona central superior, on la quantitat de vegetació era tan
gran i atapeïda que hi van ser molt difícils els treballs. No va
haver-hi cap troballa arqueològica, tan sols un clar al bosc, un
lloc molt enigmàtic amb cavitats càrstiques, molt adient per a
pràctiques religioses.
Vessants sud i nord-est
La prospecció d’aquests vessants va resultar molt interessant
i profitosa. El seguiment d’una antiga senda (PT 13), hui quasi
desapareguda i anul·lada en algun tram per l’abancalament, es va
poder fer. Començàrem des de molt prop del riu Magre fins pràcticament al cim, on es bifurcava, cap a l’oest per anar al poblat
i cap a l’est per arribar a un altre assentament (PT 12). El camí
continuava fins arribar a la que seria l’entrada principal del poblat.
El jaciment (PT 12) ocupava un espai inferior a una hectàrea i tenia materials ibèrics i romanorepublicans. Un poc més
al sud, en un turonet del vessant meridional hi havia un altre
assentament (PT 15) sols amb material ibèric.
L’altra bifurcació del camí es perllongava cap a l’est, i allí
es van trobar fragments d’una àmfora grecoitàlica. El camí duia
fins a un pla en la serra, on actualment hi ha una caseta abandonada, lloc on hi ha un altre jaciment (PT 14) ibèric i romanorepublicà superior a una hectàrea. Hi ha ceràmica ibèrica i molta
escòria de la foneria del ferro. Abunden les àmfores itàliques,
adriàtiques i grecoitàliques que ens duen a pensar en una zona
de campament temporal del període de les guerres sertorianes.
L’ampla zona de pas que hi ha més a l’est d’aquest jaciment
també té restes d’aquesta tipologia d’àmfores dispersades
per tot arreu. Aquesta seria una via d’arribada a la Carència.
Aquests jaciments estan descrits en l’apartat de la prospecció
del territori (capítol 14).
En la prospecció de les zones més escarpades i elevades, quasi al cim, es va trobar una bola de pedra de catapulta.
S’assembla a algunes medievals però no hem documentat cap
fet al jaciment. També podria ser del moment de les guerres
sertorianes.
Aquests assentaments tan pròxims al poblat de la Carència
devien tindre una relació molt directa amb ell, i no plantegem
una relació amb àrees artesanals dependents de la Carència perquè no hi hem fet intervencions, però no descartem fer-ho més
endavant.
Les necròpolis
Època ibèrica
Els escassos cementeris d’època ibèrica trobats i que s’han pogut excavar i estudiar s’ha vist que estaven, o bé a la porta del
poblat com és el cas de la Serreta d’Alcoi (Alcoi, Alacant) o
bé vora el poblat com és el de la necròpolis tumulària de Sant
Joaquim de la Menarella (Forcall, els Ports, Castelló). Del cementeri o cementeris d’aquest període que hi hagué a la Carència no se n’ha trobat la ubicació però sí que hi ha evidències de
troballes i d’informació que caldria tindre en compte.
Quant als materials relacionats, la troballa, l’any 1961, d’un
fragment d’escultura en pedra que representa un cap de bou la
va estudiar Enric Llobregat, com ja s’ha contat àmpliament en
l’apartat dels testimonis (capítol 2), i que s’ha relacionat amb
un monument funerari del segle iv aC. Es va trobar en una zona
alta de la vessant nord del mont, prop del Recinte I.
Al vessant nord-est, per on discorre una de les sendes
d’accés al poblat, sembla que es van extraure, de manera clandestina, diferents peces d’armament, ja doblegades, que devien
formar part de l’ofrena en les tombes de cremació.
Dins del poblat, en un turonet que va ser propietat de Baldomero Quiles fins que el va vendre a José Palmero a principi
del segle xxi, no vam trobar en prospecció restes ceràmiques,
però ell ens va comentar que sempre que llaurava apareixien
restes d’ossos cremats. Potser, si valorem l’apreciació com a
possible, aquesta zona quedava intramurs des del segle iii aC i
abans quedava extramurs de l’àrea d’habitatge.
Per últim, i atenent la informació de la guàrdia civil que
va fer la confiscació de l’any 2001, el propietari dels terrenys
va dir que havia trobat el cementeri del poblat i que diria la
seua localització, però no ha sigut així, malauradament per a
la ciència.
Època romana
La ubicació extramurs dels cementeris en època romana estava
legislada per l’Estat i recollida en la Llei de les XII Taules (lex
duodecim tabularum o duodecim tabularum leges) o llei decemviral, un text legal de mitjan segle v aC que contenia normes
per a regular la convivència del poble romà. La Taula X, del Dret
Sacre, establia regulacions sobre el dret sacre amb unes normes
i unes regles funeràries, i prohibia la incineració i la inhumació
de cadàvers dins de la ciutat de Roma a fi d’evitar incendis i per
raons de salubritat. Quant a les vil·les, dins del fundus de cada
una, segons aquesta llei, es podia posar el seu cementeri encara
que, si aquesta es trobava prop d’una via pública, podia situar-lo
en ella adquirint un terreny per a dipositar-hi els difunts.
81
[page-n-93]
Desconeixem molts dels fets que esdevingueren a l’oppidum
de la Carència durant les èpoques republicana, imperial i tardana
per estar desapareguts els nivells d’ocupació. Des de la mateixa
conquesta, quan el territori va passar a ser propietat romana, fins
a quan es replega l’ocupació al cim en època imperial, desconeixem si els soterraments continuaren fent-se als llocs tradicionals
o si i es va crear una nova ubicació en època romana.
RESULTATS I VALORACIÓ DE L’OPPIDUM
Al jaciment arqueològic de la Carència s’han fet prospeccions,
excavacions i estudis des de l’any 2001 fins al 2013, que ens
han proporcionat una informació que ha augmentat el coneixement de la història i l’arqueologia valencianes.
Les prospeccions es van fer per tot el poblat, i es va trobar que hi havia tres recintes fortificats que li donen entitat
d’oppidum o lloc fortificat indígena de 6,7 hectàrees, i també de
tres àrees artesanals extramurs (fig. 5.64).
Les excavacions es feren en les muralles, en les torres i en
una àrea artesanal, atés que estaven situades a la zona perimetral del jaciment, que és propietat municipal.
Dins del poblat no es va excavar perquè, com que era propietat privada, calia el seu permís i mai no van voler donar-lo.
Sols vam estudiar una part de les intervencions dels anys setanta que es feren dins del poblat.
El material arqueològic recuperat i estudiat va des del Bronze final fins a l’època altmedieval, i pertany tant a prospeccions
com a excavacions.
L’any 2006 es van iniciar, per part de la direcció del projecte, els tràmits per aconseguir que es declarara BIC el jaciment i
el seu entorn. L’any 2010 es va aconseguir.
Amb la intenció de completar la difusió dels esforços
d’investigació al jaciment es va fer un itinerari arqueològic
l’any 2009, amb sis plafons informatius al llarg de les muralles.
Recinte I
El Recinte I va ser el més rellevant del poblat per ocupar el
lloc més prominent i per ser el millor fortificat i el que tenia la
millor ubicació per al control de l’ager. Es va situar cap a l’est
en un promontori a 379 m s/n/m (fig. 5.65).
La muralla es va construir amb pedra calcària de la mateixa muntanya i les torres tenien uns carreus molt grans que
els donaven una gran solidesa; els panys de muralla conservats estan al sud i a l’oest. Seguint el perímetre de la terrassa,
plantegem que va tindre una superfície de 1.403 m2, 0,14 hectàrees i un perímetre de 189,12 m (fig. 5.66).
Les mides de les torres sols s’han pogut documentar per la
seua cara oest, atés que s’endinsen en terrenys privats. La del
nord-oest tenia 5,30 m i vigilava el vessant nord del poblat,
i la situada més al sud estaria al costat de la porta d’accés al
recinte.
La cronologia d’aquestes muralles la proposem per relació
estratigràfica, donat que mai s’han excavat, i la situem entre els segles IV i III aC. Les estructures interiors han estat
estudiades com a part d’habitacions i un carrer, però també
podrien ser part d’un sol edifici amb diverses habitacions i
un corredor. La datació va del segle IV aC al segle I aC. Cal
destacar els tapiats i els nivells d’incendi datats al segle I aC,
i que nosaltres relacionem amb les guerres de Sertori per la
resta d’evidències trobades al poblat.
Les prospeccions superficials han mostrat el conjunt de
material moble més variat i de millor qualitat del poblat, i en
proporció també el més abundant. Presenta un espectre cronològic des del Bronze final fins al segle III dC, i torna a haver-hi
activitat al segle XII dC, amb una torre de guaita.
En la reconstrucció hipotètica que hem fet del recinte
plantegem que tindria la porta principal dins del poblat, al costat sud-oest. Per l’est, hi hauria una poterna a la zona nord-est
que donaria pas al fossat que la separava de la zona artesanal
de l’est. Al costat nord no hem trobat cap indici de muralla
perquè és la zona per on s’està abocant, des de fa més de trenta
anys, la terra i les pedres provinents de la rompuda i destrucció del recinte en mans de la propietat dels terrenys (fig. 5.67).
Milagro Gil-Mascarell el va associar a l’acròpolis, i en
època Ibèrica va ser el lloc més important de l’oppidum, on
habitaven les elits indígenes i estaven els edificis més emble-
Fig. 5.64. Planta de les restes arqueològiques de les muralles i torres de la Carència. R. Albiach-Juan March-Global Geomática.
82
[page-n-94]
Fig. 5.65. Reconstrucció de l’oppidum de la Carència. R. Albiach-Global Geomática.
Fig. 5.66. Fotografía aèria de la muralla del Recinte I.
Fig. 5.67. Reconstrucció de la muralla i dos torres del Recinte II. R. Albiach-Global Geomática.
83
[page-n-95]
màtics on custodiar béns o desenvolupar activitats socials,
polítiques i econòmiques. La resta de pobladors ocuparien la
terrassa unida a aquest recinte per l’oest i situada ja dins del
que serà el Recinte II, com també estarien vivint, treballant
i comerciant en la gran terrassa del que serà el Recinte III,
construïts als segles III i I aC, respectivament.
En l’època romana va ser el baluard on va perdurar
l’ocupació de l’oppidum, aplegada ací des del segle I aC. Amb
una destinació militar, recaptació d’impostos o bé control de
camins, s’hi va mantindre l’activitat fins al segle V dC, com
s’evidencia en l’article d’aquesta monografia sobre el conjunt
numismàtic.
Fig. 5.68. Fotografía aèria de la muralla i una torre del Recinte II.
Recinte II
Al sud-oest del Recinte I es situa el Recinte II. El seu límit discorre pel vessant nord i la zona meridional interior del poblat a
348,60 m s/n/m. El perímetre d’aquest recinte és de 560,91 m i
ocupa una superfície d’11.485 m2, sent 1,15 hectàrees (fig. 5.68).
Unida al Recinte I per l’oest hi ha una terrassa on es feren
prospeccions geofísiques que van mostrar una estratigrafia regirada i perduda per sempre. Aquesta era l’única terrassa habitada
dins del recinte i amb possibilitats de donar informació; a la resta
del recinte aflora la roca mare. Aquest any 2013 s’hi ha apreciat
la neteja de brosses a la zona nord-est de la terrassa i amb ella ha
desaparegut el cartell núm. 4 de l’itinerari arqueològic.
La muralla és una construcció especial per ser diferent
d’altres trobades a l’Edetània. Adaptada a les corbes de nivell,
com tantes altres, es va construir amb un mur principal fet amb
doble cara de carreus mitjans i, dins, pedres amb terra, amb una
amplària entre 0,95 i 1,18 metres. Per reforçar el basament de la
construcció en vessant, es va fer un altre mur a l’exterior a 2,85
metres, i entre ells es posaren uns altres murs perpendiculars
distanciats entre ells 4,33 metres, i tot l’espai es va omplir amb
pedres i terra fins crear un bloc compacte que fera forta la base
de la muralla, semblant a l’emplekton (fig. 5.69).
A l’extrem oest, al costat del vessant o cingle de la muntanya, es va posar una torre, la Torre Oest, que era de planta quadrangular i amidava 4,70 × 4,81 metres. Ara bé, si considerem
el mur que reforçava la muralla per l’exterior, la mida de la torre
passava a 5,68 metres.
Vora un desguàs que servia per donar pas i sortida a l’aigua
que baixava de l’interior del recinte, es va construir una altra
torre, la Torre Est o de la poterna, de 4,34 × 4,90 metres, ja que
al costat hi havia una portella d’un metre d’amplària, que es va
tancar amb dues pedres grans al segle I aC.
Fig. 5.69. Detall de la reconstrucció de la muralla i una torre del Recinte II. R. Albiach-Global Geomática.
84
[page-n-96]
Tot el tram de muralla des de l’oest fins a l’est eren 151,70
metres, i el llenç continuava cap al nord-est després de girar per
la Torre Oriental. Aquesta també tenia una planta quadrangular
de 4,88 × 7,20 metres. En aquesta zona cal fer el seguiment de
la continuïtat de la muralla cap al nord fins que s’uneix amb el
Recinte I pel seu costat sud.
Els materials ceràmics estudiats de l’estrat d’anivellament
per construir la muralla ens donen una cronologia entre els segles IV i III aC, i sabem que hi va haver algunes reformes a final
del segle III i l’inici del segle II aC per les relacions estratigràfiques del reforç o emplekton hel·lenístic de la muralla i pels
materials ceràmics del rebliment de la Torre Est o de la poterna.
Hi ha la possibilitat que les dues fases de construcció es feren
en poca diferència de temps.
La creació d’aquest recinte tancant un gran espai ocupat
només en la terrassa superior (situada junt al Recinte I) sols
pot atendre a la necessitat de crear una protecció enfront
d’una possible amenaça bèl·lica. Aquest nou recinte els donava la possibilitat de recollir-se provisionalment en un espai més ampli, a més de fer de primera protecció del Recinte
I. Els materials arqueològics trobats en prospecció van des
del segle IV aC fins al III dC.
El moment en què es decideix fer aquesta ampliació per a
la salvaguarda de l’oppidum situat al cim el relacionem amb la
presència i l’expansió dels bàrquides a Ibèria. L’any 218 aC la
veïna ciutat d’Arse-Saguntum va ser assetjada i destruïda per
les tropes cartagineses liderades pel general Anníbal, i a partir
d’ací tornaren a entrar en guerra Roma i Cartago, i, per tant,
calia estar alerta i protegits. Després de fer-se aquesta construcció defensiva, els nivells arqueològics no indiquen una parada
d’activitat al jaciment, pel que cal pensar, com va plantejar M.
Requena (Albiach i Requena, 2007: 118), que l’oppidum de la
Carència es trobaria entre la majoria de comunitats indígenes
que feren aliança amb el general Anníbal.
Hi havia un camí interior, hui conservat en gran part, que
comunicava aquest primer recinte amb el segon i aquest amb
el tercer.
En la reconstrucció hipotètica hem optat per tancar el recinte
pel costat oest, però no hi ha evidència d’aquest tancament; es pot
suposar que pel cingle occidental no hi havia tancament per ser la
zona més abrupta de la muntanya i la d’accés més difícil.
Recinte III
La Carència tenia una terrassa molt gran i amb un bon accés des
de l’est, per a l’arribada i sortida de mercaderies, la qual proporcionava moltes possibilitats per a un ampli comerç comarcal o regional. Tenia 54.029 m2, amb un perímetre de 1.106,77
metres i 5,40 hectàrees, situats entre els 348,60 metres s/n/m
en la part més alta i els 299 metres s/n/m en la part més baixa
(fig. 5.70).
Els objectes i els materials arqueològics trobats en les prospeccions superficials ens indiquen que ja als segles VII-VI aC
hi havia activitat a la zona, i va continuar ininterrompudament
fins al segle I aC. La presència de contenidors com ara àmfores,
olles, gerres, ruscs per la mel, càlats, i també les eines tèxtils
com fusaioles i pondera, i també els molins barquiformes i,
sobretot, giratoris, ens porta a veure que les activitats desenrotllades, a més de ser de subsistència, tenien relació amb el
magatzematge, la producció artesanal i el comerç. La presència
al recinte d’alguna peça dels segle II i III dC fa pensar en la
possible ocupació d’alguna àrea.
No va tindre muralles fins al començament del segle I aC,
moment en què les lluites entre Sertori i Pompeu degueren
preocupar els habitants com una clara amenaça perquè inicia-
Fig. 5.70. Reconstrucció de les muralles i les torres del Recinte III. R. Albiach-Global Geomática.
85
[page-n-97]
Fig. 5.71. Fotografía aèria de l’enderroc de la muralla del Recinte III.
Fig. 5.72. Detall de la reconstrucció de les muralles i una de les torres del Recinte III. R. Albiach-Global Geomática.
86
[page-n-98]
ren la seua construcció. Aquesta va ser una gran obra de fortificació, amb muralles i torres, que va tindre molts metres per a
contruir (fig. 5.71).
La pecualiaritat de la seua tècnica constructiva, quant a
l’alçada del pany, és destacable per no haver-se documentat
mai a l’Edetània. Adaptada a l’orografia de la muntanya, i sobre un sòcol d’1,30 metres, fet de carreus escariats, es va alçar
un pany que anava alternant trams de mur de pedra amb altres
de tàpia.
A més, s’han excavat tres torres a la zona meridional de la
muralla. En un tram al nord-oest de 30,5 metres es va posar
la Torre Nord vora una cova, de planta quadrangular de 4,45
× 7,50 m. En el punt més baix del poblat posaren dues torres
més de prou solidesa, com la que tenia sobretot la Torre SO, de
planta quadrangular de 5,01 × 6,97 m i feta amb carreus grans.
Pròxima a ella estava la Torre SE, també de planta quadrangular, amb unes mides de 5,39 × 7,05 m (fig. 5.72).
Gràcies a la ceràmica, que és el fòssil director per
excel·lència, i a les fonts escrites que ens han arribat,
podem fer alguns plantejaments sobre la cronologia i els fets
històrics que motivaren la construcció d’aquest Recinte III,
el qual tancava amb muralles i torres 5,40 hectàrees més.
Dins dels nivells de construcció de la Torre SO, la ceràmica
més moderna i que està ben estudiada per a poder donar
una cronologia aproximada és la ceràmica de vernís negre
beoide, de la qual tenim dos fragments de la mateixa peça.
Aquesta ceràmica sabem que arriba a la ciutat de Valentia
cap a l’any 100 aC, per la qual cosa ací també pogué arribar
a partir d’aquell moment. Els fets històrics en què va estar
immersa la zona de la Carència en aquest període van ser les
guerres de Sertori. Sabem pels historiadors clàssics (Tit Livi
i Sal·lusti) que el general Sertori va aconseguir cohesionar
una gran part dels ibers, i que, quan les tropes de Pompeu el
van intentar derrotar, Valentia, Sucron i Dianium li van ser
fidels, com ho van ser a les tropes de Pompeu Saguntum i
Lauro, aquesta última arrasada per Sertori l’any 76 aC. Dins
d’aquesta voràgine de fets entre els anys 78 i 67 aC, Pompeu
pren el campament enemic de Sucron i obté la victòria en la
batalla de Túria l’any 75 aC, on va caure la ciutat de Valentia
(Hernández i Redondo, 2012: 17; Valiño, 2012: 75).
Els dos nivells d’enderroc trobats a l’exterior de la muralla i
la Torre SO evidencien l’activitat d’apilament de pedres de la mu-
ralla i la torre immediatament després de la conquesta cristiana
d’aquestes terres. Dues bases de pitxer i un ataifor, vidriats melats, ens situen en la primera meitat del segle XIII, quan els àrabs
encara continuen fent les seues ceràmiques, com és l’ataifor, i els
cristians, recentment arribats en aquestes terres, ja fan tipologies
pròpies, com ara el típic pitxer per beure aigüa.
Aquest recinte el vegem com una gran zona comercial i de
mercat dins del poblat de la Carència. El fet de no haver pogut
excavar i no tindre nivells estratigràfics en cap punt del seu interior, sols a les muralles i a les torres, fa que la documentació es
limite als materials de prospecció, que ens han donat tipologies
i cronologies.
Entre els materials que s’han trobat predominaven els d’una
tipologia i funcionalitat comercial i domèstica, i els d’activitats
artesanals i productives. Es tracta d’una esplanada molt gran on
es podia concentrar una gran quantitat d’artesans i venedors, que
o bé vivien allí o bé eren d’altres llocs que, amb excedents de producció, acudien d’assentaments veïns i llunyans a fer bescanvis o
transaccions comercials, com ho evidencien les ceràmiques i les
àmfores, els ploms escrits amb textos comercials i les nombroses monedes de procedències ben diverses. Una part del recinte,
l’extrem E, era una zona de pedrera on aflora la roca mare, i en
ella hi ha punts per l’arreplega d’aigua subterrània. Destaca la
presència d’una gran cova que discorre per davall de la muntanya
i que queda inclosa dins de les muralles, fet que li dóna importància, bé per la disposició d’aigua o bé per un sentit religiós.
Hi havia un camí principal d’accés al poblat situat a l’est,
pel qual es podia circular amb carro i arribava al Recinte III.
A més, hi havia dues sendes més per a accedir-hi, una situada
al nord i l’altra al sud. Com ja hem vist al Recinte II, dins del
poblat també hi havia camins per a la circulació interna i per a
comunicar els tres recintes.
Fora dels recintes emmurallats s’ubicaren tres espais de zones artesanals, amb una superfície total de 4.442 m2.
Al nord-est hi havia dues terrasses on s’han documentat tovots passats de cocció i vitrificats per l’acció del foc excessiu
amb nombroses restes de calç adherides i bases d’estructures
associades, tot relacionat amb el processament de la calç i també la fosa del metall en època ibèrica.
A l’oest, al costat de l’actual camí d’accés, les excavacions
dels anys setanta documentaren una altra àrea dedicada a la fosa
dels metalls (ferro i plom) datada als segles II-I aC.
87
[page-n-99]
[page-n-100]
6
Del pasado al presente: puesta al día de los materiales
de las campañas de 1971 y 1972 en La Carència
I. Caruana
I. INTRODUCCIÓN
Después de 30 años de que se realizaran las primeras intervenciones arqueológicas en La Carència, dirigidas por Milagro GilMascarell (fig. 6.1) bajo la tutela del Servicio de Investigación
Prehistórica de Valencia (SIP), en el año 2001 se retomaron
los trabajos en el yacimiento. El proyecto de Investigación Arqueológica «La Carència. Evolució cronològica i urbanística.
Valoració dins del territori», dirigido por Rosa Albiach Descals,
volvió a poner a este importante yacimiento en el punto de mira
de la comunidad científica. Desde entonces, año tras año se han
sucedido las campañas de trabajo, aportando numerosos descubrimientos e importantes novedades sobre todo en la distribución urbanística del yacimiento y en la organización del territorio, que han ido viendo la luz a través de diversas publicaciones.
La puesta en marcha de este nuevo y ambicioso proyecto en
La Carència no sólo abarcaba el trabajo de campo: excavación,
prospección del territorio, consolidación, puesta en valor… sino
también el trabajo de laboratorio. La búsqueda y localización de
los materiales que durante tres décadas habían estado depositados en los almacenes del SIP fue en muchos casos una verdadera
aventura. El objetivo principal de este trabajo era revisar todos
los materiales, inventariarlos, catalogarlos y dibujarlos para así
poder corroborar las cronologías que Gil-Mascarell estableció
para las diferentes fases de ocupación del asentamiento. Desde
2001 hasta 2007 se fueron estudiando parte de estos materiales, cuya recuperación fue un trabajo laborioso como acabamos
de comentar, pues aunque bien identificados, y por lo tanto, en
principio fáciles de localizar, algunos no estaban donde debían
estar y otros se encontraban fuera de los almacenes del edificio
de La Beneficència, en las antiguas dependencias de Bétera, lo
cual nos llevó a hacer varias excursiones a este complejo.
En un principio la selección del material para estudiar
fue aleatoria, es decir, no seleccionamos ninguna zona en
concreto, sino que se localizó en la base de datos del registro general de los almacenes del SIP todos los materiales
que pertenecían a La Carència, y por orden de entrada en el
almacén se fueron estudiando.
La gran cantidad de material que quedaba por estudiar, y la
necesidad de ir mostrando resultados, hizo que nos replanteá-
ramos este sistema y a partir del año 2006 se decidió centrar la
atención en los sondeos que nos aportaban una secuencia cronológica completa, o por lo menos podían aclararnos algunas
incógnitas. Cinco fueron los sondeos elegidos: cuatro pertenecientes a la Zona I o Acrópolis, A, D, 2 y 4 (fig. 6.2), y el último
en la Zona III, en la parte baja, el sondeo C (fig. 6.3). La Zona
II la descartamos porque las primeras campañas de excavación
de este nuevo proyecto iban a centrarse ahí, así que se decidió
estudiar las otras dos zonas que por el momento no iban a ser
excavadas.
A la hora de comenzar a trabajar con los materiales nos
encontramos con dos condicionantes, el primero la metodología empleada en la excavación, capas artificiales y testigos, y el segundo, el sistema de ingreso de los materiales
en los almacenes. La correcta interpretación de los datos
obtenidos con este sistema de excavación requería de un
mayor esfuerzo. Esfuerzo que también tuvimos que realizar
al tener que reunir las diferentes bolsas de material en que
se había dividido cada capa artificial excavada. El sistema
de registro y almacenaje de los materiales en el SIP, divide
cada capa en los diferentes materiales en que están realizados los restos: metal, hueso, cerámica, y en este último
caso se subdivide en si tienen forma o no, si tienen o no
decoración, producciones cerámicas, etc. En cierto modo
podría verse más como una ventaja que como una desventaja, puesto que ya está el material clasificado. Para volver
a dar la visión de conjunto que estos materiales tuvieron en
el momento de su extracción se decidió revisar bolsa por
bolsa, contabilizar todos los fragmentos e inventariar tan
sólo aquellos que tenían forma o aun siendo informes eran
relevantes, por ser fragmentos decorados o producciones
cerámicas foráneas.
En relación con el estado de conservación de los materiales,
nos encontramos con un problema añadido al deterioro natural
por el paso del tiempo, y es la continua intervención de la mano
del hombre en el yacimiento. Su continuo uso como campo de
cultivo (fig. 6.4) ha hecho que en determinadas zonas, no solo
la secuencia estratigráfica haya prácticamente desaparecido, al
igual que algunas estructuras, sino que los niveles aparezcan
alterados y el material muy fragmentado.
89
[page-n-101]
Fig. 6.1. Milagro Gil-Mascarell en La Carència durante la campaña
del año 1971 en la Zona II. Archivo SIP.
Fig. 6.4. Vista de la Zona I antes de iniciarse la excavación del año
1971. Como puede apreciarse era una zona de cultivo de secano,
que aún hoy en día está en uso. Archivo SIP.
II. MATERIALES
A la hora de iniciar el estudio establecimos como líneas directrices que los fragmentos informes se contabilizarían pero a no
ser que fueran representativos de alguna producción, estuvieran
decorados, o los consideráramos especialmente interesantes por
algo no se inventariarían; el resto de fragmentos se contabilizaría respondiendo al número estimado de piezas y se dibujaría
el material que se considerara relevante. Con esto, el número
total de fragmentos que se han revisado es de 9.668 (tabla 6.1).
A estos 9.668 fragmentos cerámicos habría que añadirles los
79 de los materiales diversos, haciendo un total final de 9.747.
La predominancia de la cerámica ibérica sobre el resto de
producciones es abrumadora, representa el 82% de los materiales (fig. 6.5).
Tabla 6.1. Número total de fragmentos cerámicos estudiados.
Informes Clase A
Fig. 6.2. Localización de los sondeos que se realizaron durante las
campañas de 1971 y 1972 en la Zona I. Según M. Gil-Mascarell.
Informes Clase B
SUBTOTAL INFORMES A+B
Formas significativas Clase A
Formas significativas Clase B
SUBTOTAL FORMAS A+B
7781
316
8097
1170
114
1284
Importaciones áticas
15
Importaciones itálicas
144
Impotaciones púnicas
1
Importaciones fenicias
11
Importaciones africanas
5
Importaciones PF
SUBTOTAL IMPORTACIONES
7
183
Otras cerámicas romanas
77
Cerámica a mano
20
Cerámica medieval
SUBTOTAL
Fig. 6.3. Localización de los sondeos que se realizaron durante la
campaña de 1972 en la Zona III. Según M. Gil-Mascarell.
90
TOTAL
7
104
9668
[page-n-102]
ibérica que está presente en el yacimiento (fig. 6.16-6.21). En
el mismo sentido hemos de referirnos a la representación que
los diferentes grupos que componen la clase A tienen en el
asentamiento (fig. 6.7).
Grupo I. Almacenaje y transporte
Corresponde al 23% de la cerámica de la clase A (fig. 6.7), 119
piezas. De los cinco tipos que existen en este grupo hay documentados 3 (fig. 6.8) siendo las ánforas y tinajas las más representadas.
Fig. 6.5. Porcentajes de las diferentes producciones.
II.1. La cerámica ibérica
Su abundante presencia nos ha permitido documentar gran
número de formas. Al igual que hemos observado un enorme
predominio de la cerámica ibérica sobre las importaciones (fig.
6.5), el 75%, dentro de la misma cerámica ibérica predomina
la clase A sobre la B (fig. 6.6). La clase A se caracteriza por
ser una cerámica muy homogénea en su factura, de tonalidades
beige o anaranjada con numeroso desgrasante fino y pequeño
normalmente de color brillante o blanco. En pocas ocasiones
las superficies poseen algún tipo de engobe, aunque se han documentado algunos casos. El grosor de las paredes no destaca
por su delgadez.
En cuanto a la cerámica de clase B, la tonalidad mayoritaria
de las piezas es gris oscuro, aunque también las hay de tonalidades marrones, la cantidad de desgrasante suele ser numeroso
y generalmente muy visible y de color blanco. En algunas ocasiones estas pequeñas piedras se han desprendido de la pasta
dejando numerosos huecos en la superficie de las piezas.
Para llevar a cabo la clasificación del material ibérico hemos utilizado la tipología propuesta por Mata y Bonet (Mata y
Bonet, 1992).
Tipo 1: Ánfora (50%, 60 ejemplares). El diámetro de las
piezas documentadas oscila entre los 10-19 cm. Con respecto
a los bordes se han documentado varios tipos: labio engrosado (fig. 6.16, 650,1081), labio circular (fig. 6.16, 1160), labio
saliente (fig. 6.16, 823, 1172), labio recto engrosado al interior
(fig. 6.16, 820) y una variante de este último, labio recto engrosado al interior con un pequeño resalte (fig. 6.16, 292). En cuanto a las asas son macizas, verticales y de sección circular (fig.
6.16, 820, 821). El estado de fragmentación de los materiales ha
hecho prácticamente imposible hallar piezas completas que nos
muestren las características de todos sus componentes. Así en
el caso concreto de las ánforas, tan sólo hemos documentado un
ejemplar que conservaba parte del tercio superior, justo la zona
donde se localizaba una de sus asas (fig. 6.16, 820). Por lo que
respecta a los pivotes, el único ejemplar que se ha documentado
es hueco y de forma convexa (fig. 6.16, 335).
II.1.1. Cerámica fina o clase A
Como acabamos de comprobar la supremacía de la clase A
dentro de la cerámica ibérica es incuestionable (fig. 6.6). Gracias a esta circunstancia hemos podido documentar un amplio
repertorio de formas que a continuación exponemos, y que
nos ha permitido realizar un ensayo de la tipología cerámica
Fig. 6.7. Porcentajes de los diferentes grupos de la clase A.
Fig. 6.6. Porcentajes de cerámica Ibérica clase A y clase B.
Fig. 6.8. Porcentajes de los diferentes subtipos del Grupo I.
91
[page-n-103]
Tipo 2: Tinaja (48%, 57 ejemplares). Estos grandes contenedores de almacenaje poseen unos diámetros que oscilan entre
los 20 y los 40 cm. Su amplia representación nos muestra también una amplia variedad de bordes: borde recto y engrosado al
interior (fig. 6.16, 1621), borde saliente de sección cuadrangular (fig. 6.16, 1586), borde recto y plano (fig. 6.16, 695), labio
moldurado (fig. 6.16, 654, 694, 1126) y labio moldurado en el
interior (fig. 6.16, 1394, 1590). Al igual que con las ánforas sólo
hemos podido contar con una pieza que conservaba el tercio
superior para saber qué tipo de asas tenían. En este caso son
macizas, verticales y de sección geminada (fig. 6.16, 1621). Sin
embargo también hemos documentado asas de sección acintada
y trigeminada que por su tamaño podrían corresponder a este
tipo de contenedores. Por lo que se refiere a la base de estos
recipientes sólo contamos con un ejemplar, se trata de una base
indicada de 15,8 cm de diámetro (fig. 6.16, 1090).
Muchas de las piezas poseen decoración pintada monocroma geométrica. En nuestro caso, debido a la inexistencia de
piezas completas, lo que hemos podido documentar es la decoración en bordes (fig. 6.16, 694) y hombros (fig. 6.16, 695),
que en la mayoría de casos es de filetes y bandas. Otros motivos
geométricos documentados en fragmentos que podrían corresponder al cuerpo de estos recipientes son: series de rombos (fig.
6.22, 1060), círculos concéntricos (fig. 6.22, 183, 184, 371,
1061), melenas (fig. 6.22, 372), dientes de lobo (fig. 6.22, 573),
bandas y filetes (fig. 6.22, 182).
Tipo 3: Tinaja con pitorro vertedor (2%, 2 ejemplares). Entre el material estudiado encontramos dos piezas que se corresponden con este tipo. Se trata de dos pitorros, uno de ellos con
las paredes decrecientes (fig. 6.16, 274), y del otro (fig. 6.16,
581) no podemos establecer con certeza su forma ya que sus
bordes están fracturados.
Grupo II. Recipientes domésticos
Es el segundo grupo mejor representado con 138 ejemplares,
el 27% del material (fig. 6.7). De los once tipos que lo componen sólo cuatro están documentados: tinajilla, lebes, kalathos
y tarro (fig. 6.9). El primero de ellos destaca por encima de los
demás con un 68% del total de las piezas adscritas a este grupo.
Tipo 2: Tinajilla (68%, 95 ejemplares). Como ya hemos
comentado en ocasiones anteriores el estado de fragmentación
de las piezas nos ha condicionado en muchos casos poder realizar una catalogación más concreta y concisa de los fragmentos.
Por tal motivo tanto en el grupo de las tinajas como en este no
hemos diferenciado entre tinajas o tinajillas con hombro y sin
hombro, aunque en el caso de las tinajillas la mayoría parecen
ser sin hombro. Dicho esto, las piezas que pertenecen a este tipo
poseen un diámetro de boca que va de los 11 y a los 20 cm. En
cuanto a los bordes hay dos tipos: labio moldurado (fig. 6.17,
399, 417, 466) y borde recto engrosado (fig. 6.17, 680, 1153,
1481, 1595). Muchos de los ejemplares están decorados con
motivos geométricos monocromos (fig. 6.22, 399, 1153).
Tipo 6: Lebes (8%, 11 ejemplares). Los diámetros de las
bocas tienen valores comprendidos entre 25 y 51 cm, son piezas de grandes dimensiones. Existe una uniformidad en cuanto
al tipo de borde, puesto que todos los ejemplares son de labio
moldurado (fig. 6.17, 294, 696, 1026). Tres de las piezas están
decoradas con bandas monocromas, en el labio o en el tercio
superior del cuerpo (fig. 6.17 ,696).
Tipo 7: Kalathos (17%, 23 ejemplares). Dentro de estos
23 ejemplares inventariados podemos encontrar piezas pertenecientes a los dos subtipos: cilíndricos (fig. 6.17, 236, 903,
1017 y 1103) y troncocónicos (fig. 6.17, 662). Los primeros,
son un poco más abundantes que los segundos, siete y cuatro
ejemplares respectivamente, aunque no podemos afirmar su
superioridad ya que el resto (12 ejemplares) no hemos podido
adscribirlos a uno u otro subtipo debido a las dimensiones de
los fragmentos conservados.
El diámetro de estas piezas varía de 15 hasta 37 cm, aunque
la mayoría se concentran en al arco de 20 a 25 cm. Los bordes
se dividen en dos tipos: de ala plana (fig. 6.17, 236, 903, 1017)
o de labio moldurado (fig. 6.17, 662, 1103). En cuanto a las
bases, son cóncavas, en el único caso que hemos documentado
(fig. 6.17, 1103).
La mayoría de estas piezas van decoradas con motivos
geométricos monocromos, siendo especialmente repetitivo el
motivo de los dientes de lobo (fig. 6.17, 1017), y las bandas,
en los bordes de ala plana (fig. 6.17, 903), y filete en los de
labio moldurado (fig. 6.21, 1103). Afortunadamente, entre los
materiales estudiados, se ha podido recomponer y restaurar una
pieza (fig. 6.17, 1103). Se trata de un kalathos cilíndrico de labio moldurado y base cóncava. El diámetro del borde es de 16,3
cm y el de la base de 13 cm. La decoración es toda del tipo
geométrico: el labio cuenta con un filete y el galbo está dividido
en dos registros separados por un filete y enmarcados por bandas y filetes. El primer registro tiene como programa decorativo
tejadillos y zigzags en vertical, y el segundo son segmentos de
círculos concéntricos repetidos.
Tipo 10: Tarro (7%, 9 ejemplares). Al igual que sucede con
algunos de los fragmentos de kalathos no hemos podido adscribir ningún ejemplar a un subtipo. Todas las piezas se encuentran fracturadas justo en el arranque del cuerpo por lo que no
sabemos a qué grupo pertenecen (fig. 6.18, 1589). El diámetro
del borde oscila entre los 12 y 22 cm, la decoración monocroma
geométrica está presente en cuatro de los ejemplares, siendo los
motivos más comunes el filete en el borde, la banda al inicio
del galbo y los círculos concéntricos también en esta parte. Hay
un fragmento de base plana, de 17 cm de diámetro (fig. 6.18,
715), que hemos asociado a este tipo de piezas, aunque también
podría ser de un kalathos.
Fig. 6.9. Porcentajes de los diferentes subtipos del Grupo II.
92
[page-n-104]
Grupo III. Vajilla de mesa
Es el grupo más representado de los seis con un total de 199
ejemplares, acapara el 39% de toda la cerámica de clase A (fig.
6.7). De los nueve tipos que conforman este grupo sólo están
documentados cuatro: botellas, caliciformes, platos y cuencos,
destacando con diferencia por encima de todos el tipo 8, los
platos, con 152 ejemplares (76%) (fig. 6.10).
Tipo 1: Botella (8%, 15 ejemplares). A pesar de no ser
una de las piezas más comunes dentro del repertorio de la cerámica ibérica, aquí hemos documentado ejemplares de los
dos subtipos: de tendencia bitroncocónica y troncocónica o
cilíndrica. La mayoría de las piezas corresponden al primero
(fig. 6.18, 675, 1416) y sólo una al segundo (fig. 6.18, 1285).
Los diámetros del borde oscilan entre los 6 y los 16 cm. El
tipo de borde dominante en el caso de las piezas de tendencia
bitroncocónica es el labio saliente (fig. 6.18, 675, 1416), que
en muchas ocasiones está decorado con un filete de color ocre.
Otros motivos decorativos documentados son bandas y filetes
en el cuerpo, dientes de lobo y un motivo menos común, una
composición de trazos cortos y paralelos (fig. 6.18, 1416). En
el caso de la pieza troncocónica (fig. 6.18, 1285) la decoración
es de banda y filetes concéntricos en el borde, que es prácticamente horizontal o en ala. Algunas de las piezas cuentan con
una superficie interior acanalada como en el caso de la pieza
675 (fig. 6.18).
Tipo 2: Jarro (2%, 3 ejemplares). La clasificación de los
ejemplares de este tipo ha sido difícil debido al estado de fragmentación del material, así pues podría ser que alguno de estos
fragmentos no se correspondiera a esta tipología. Las piezas
documentadas corresponden a dos bordes de 11 y 15 cm (nº inv.
468 y 1203) de diámetro respectivamente, y un fragmento de
asa de sección circular y vertical (nº inv. 1228).
Tipo 4: Caliciforme (8%, 15 ejemplares). Estos pequeños
utensilios domésticos poseen un diámetro que va de los 8 a los
13 cm. En todos los casos sus bordes son salientes y la mayoría
de las piezas corresponden al subtipo de cuerpo globular (fig.
6.18, 275, 674, 708). Hay una base (fig. 6.18, 1253) de 5 cm de
diámetro que también pertenece a este grupo. Se trata de una
base anillada con umbo, que también cuenta con parte del galbo
en el que se aprecia una superficie interior acanalada.
Varios datos a destacar son que tan sólo una de las piezas posee decoración pintada, en el borde (nº inv. 525), y que 6 de los 15
Fig. 6.10. Porcentajes de los diferentes subtipos del Grupo III.
ejemplares están realizados con una pasta de color grisáceo, muy
depurada, y que puede variar en la intensidad del color.
Tipo 8: Plato (75%, 152 ejemplares). Sin duda alguna, con
152 ejemplares, es el tipo cerámico mejor representado de toda
la cerámica ibérica. Acapara el 75% del material del Grupo III
(fig. 6.10), y entre sus piezas podemos encontrar ejemplos de
los 3 subtipos propios de este grupo:
8.1 Plato con borde exvasado.
8.2 Plato con borde reentrante o pátera.
8.3 Plato con borde sin diferenciar o escudilla.
A parte de estos tres subtipos hemos creado uno al que
hemos llamado «Plato genérico», y que hace referencia a los
fragmentos que sabemos que corresponden a este tipo pero no
podemos precisar a qué subtipo. Trece son las piezas que hemos
colocado aquí, un 9% del material de este tipo (fig. 6.11).
En cuanto al tipo de plato de borde exvasado, cuenta con
una representación del 32% (48 ejemplares) (fig. 6.18). Las
dimensiones de las piezas oscilan entre los 15 y 27 cm de diámetro de borde, y 6 y 10 cm de diámetro de base. El tipo de
bordes que nos encontramos son básicamente tres: ala y labio
pendiente (fig. 6.18, 1, 485, 780, 1415), ala sin diferenciar (fig.
6.18, 697) y labio saliente (fig. 6.18, 781). La mayoría de las
piezas van decoradas con motivos geométricos en un solo color, ocre, aunque también las hay que no poseen ningún tipo de
decoración (fig. 6.18, 485). La decoración puede darse en una
sola superficie (fig. 6.18, 697, 780, 781) o en ambas, interior y
exterior (fig. 6.18, 1, 1415). Entre los motivos más representados están los filetes y bandas, círculos concéntricos y segmentos de círculos, tejadillos y zigzags. Las bases son altas como
corresponde a este tipo de objetos (fig. 6.18, 1), y habitualmente
también suelen estar decoradas con filetes o bandas.
Los platos del tipo pátera son los más representados con el
43% del total, 66 ejemplares (fig. 6.11), las dimensiones de las
piezas van desde los 9 cm a los 31 cm de diámetro de borde. El
tipo de borde es bastante homogéneo pues todos son entrantes
(fig. 6.19, 239, 484, 1220, 1408, 1485), y en dos casos además
están biselados (fig. 6.19, 698). Algunas de las piezas están decoradas con bandas y filetes (fig. 6.19, 484, 1220), motivos más
sencillos que los que aparecen en los platos de borde exvasado.
Generalmente la decoración se sitúa en los bordes (fig. 6.19,
484) y en el interior del plato (fig. 6.19, 484, 1220).
En último lugar hay que hacer referencia a las escudillas,
representan el 16% de los platos, con 25 ejemplares (fig. 6.11).
Fig. 6.11. Porcentajes de las diferentes variedades de platos del
Grupo III.
93
[page-n-105]
Sus diámetros abarcan desde los 9 a los 32,6 cm. La mayoría de bordes son sin diferenciar (fig. 6.19, 739, 1101), aunque
también hemos documentado un fragmento de borde saliente
triangular (fig. 6.19, 1563). Como acabamos de ver en las páteras, aquí la decoración pintada monocroma también se limita a
bandas y filetes (fig. 6.19, 739, 1563). En cuanto a qué tipo de
bases son características no podemos decir nada puesto que no
hemos documentado ninguna pieza completa. Una de las piezas
posee un pequeño orificio circular justo bajo del borde, seguramente tendría su equivalente en la parte contraria del recipiente
y serviría, como se ha documentado en otros casos, para poder
colgar la pieza de la pared.
Tipo 9: Cuenco (7%, 14 ejemplares). La similitud con las
escudillas, y la fragmentación de las piezas, puede haber hecho
que algunas de las atribuidas a este tipo, en realidad no lo sean.
En cualquier caso las que hemos clasificado como cuencos poseen un diámetro de boca que varía de 10 a 30 cm. La forma
de los bordes suele ser bastante sencilla, destacando el tipo sin
diferenciar (fig. 6.19, 671), el borde sin diferenciar pero biselado (fig. 6.19, 242) y un último tipo, recto engrosado al interior
(fig. 6.19, 603). La decoración geométrica pintada monocroma también está documentada en algunos de los ejemplares,
concretamente en dos, con motivos de bandas paralelas y una
combinación de tejadillos y filetes (fig. 6.19, 603).
Grupo IV. Microvasos
Representa el 2% de la cerámica de clase A, con 9 ejemplares
(fig. 6.7).
A pesar de la poca representatividad que tiene este grupo
hay documentados cuatro tipos diferentes (fig. 6.12): el asa de
una miniatura de ánfora (fig. 6.20, 1179), tres fragmentos de
borde que podrían pertenecer a unas botellitas, dos a unos cubiletes y otro fragmento a un tarrito. La dificultad de adscribir
estos pequeños fragmentos a un tipo concreto es una constante
en el estudio de todos los materiales seleccionados, como ya
hemos comentado en varias ocasiones.
mayoría de los ejemplares cuentan con un borde sin diferenciar
(fig. 6.20, 711), pero también hay ejemplares con el borde reentrante (fig. 6.20, 1600), con el borde saliente (fig. 6.20, 860) o
con el labio plano (fig. 6.20, 446). Uno de los ejemplares de
borde saliente (fig. 6.20, 860) posee un pequeño orificio justo
encima del borde, similar al caso que hemos visto en el tipo de
la escudilla (fig. 6.20, 739), y que como ya comentamos tiene
que ver con su sujeción probablemente a la pared. En varios de
estos ejemplares encontramos decoración monocroma geométrica, fundamentalmente bandas y filetes (fig. 6.20, 446).
Tipo 4: Mortero (8%, 3 ejemplares). La escasez de estos
ejemplares es notoria, pero aún así hemos podido documentar
el tipo de borde y base de estas piezas. En el primer caso se trata
de un borde plano, cuyo diámetro es 26 cm (fig. 6.20, 730), y
en el segundo, de una base anillada de 8 cm de diámetro con
profundas estrías precocción (fig. 6.20, 1398).
Tipo 6: Diversos-Tejuelos (18%, 7 ejemplares). Estas pequeñas piezas, tan características en los yacimientos ibéricos,
están realizadas en su totalidad sobre fragmentos de grandes recipientes, tales como ánforas o tinajas. El grosor de las mismas
así nos lo indica, variando de 0,5 a 0,9 cm. En cuanto al tamaño,
hay que decir que son más bien pequeñas, oscilan de 3,2 cm de
diámetro al doble, 6,4 cm (fig. 6.20, 1395 y 1566, respectivamente). La pieza 1226 posee un diámetro de 4,5 cm. Sólo una
de las piezas posee decoración pintada geométrica, pero está tan
perdida que apenas se aprecian los motivos.
Tipo 8: Fusayolas (21%, 8 ejemplares). Entre las piezas
inventariadas encontramos ejemplos de los dos subtipos: con
cabeza y acéfalas (fig. 6.24). La mayoría pertenecen al modelo
de las fusayolas con cabeza, en concreto siete, y están divididas
entre las que son bitroncocónicas (fig. 6.24, 18, 22), troncocónicas hemicéfalas (fig. 6.24, 16, 17) y troncocónica moldurada
(fig. 6.24, 21). En cuanto a la fusayola acéfala es del tipo bitroncocónica (fig. 6.24, 23). Las dimensiones de estas piezas
oscilan entre los 2,1 cm de altura y los 3,6 cm de diámetro.
Grupo V. Objetos auxiliares
Grupo VI. Imitaciones
Representa el 7% del material con 38 piezas (fig. 6.7). Dentro
de este grupo el tipo más abundante son las tapaderas que supone más del 50% de todos los materiales (fig. 6.13).
Es el grupo con menor representación un 2%, 10 ejemplares (fig.
6.7). Aún a pesar de esta baja representatividad, hay ejemplares
de 4 de los 8 subtipos que conforman este grupo (fig. 6.14).
Tipo 1: Tapadera (53%, 20 ejemplares). El tamaño de estas
piezas varía de los 8 a los 35 cm de diámetro en el borde. La
Tipo 1: Kylix (50%, 5 ejemplares). La existencia de este
tipo de copas en el yacimiento, se reduce a varios fragmentos
Fig. 6.12. Porcentajes de los diferentes subtipos del Grupo IV.
Fig. 6.13. Porcentajes de los diferentes subtipos del Grupo V.
94
[page-n-106]
Fig. 6.14. Porcentajes de los diferentes subtipos del Grupo VI.
Fig. 6.15. Porcentajes de los diferentes tipos de la cerámica Ibérica
clase B.
de asas, todas ellas de sección más o menos circular y posición
horizontal (fig. 6.20, 1124), y un fragmento de borde saliente
de sección almendrada (nº inv. 913). Otro fragmento de asa,
esta vez de sección rectangular, y posición horizontal, también
creemos que podría ser un kylix (fig. 6.20, 1080).
fragmento de asa de sección circular (fig. 6.21, 941). Nada
más podemos aportar sobre este utensilio, que a pesar de ser
utilizado para la preparación de alimentos, como las ollas, no
goza del mismo éxito.
Tipo 5: Crátera (10%, 1 ejemplar). Se trata de una base de
pie alto diferenciado, de 10 cm diámetro (fig. 6.20, 359).
Tipo 6: Plato (20%, 2 ejemplares). Es un claro ejemplo de
imitación de plato de pescado, con el labio pendiente (fig. 6.20,
3). Posee un diámetro de 20 cm y no existen restos de decoración pintada.
Tipo 8: Otras imitaciones (20%, 2 ejemplares). En este
apartado hemos incluido una base diferenciada de pie alto con
moldura en su interior (fig. 6.20, 450). Posee un diámetro de 9
cm y todo el exterior está pintado en un tono marrón oscuro.
Podría pertenecer a una forma 68. La otra pieza aquí incluida es
un fragmento de asa de sección circular y posición vertical, que
creemos que podría corresponder a alguna de estas imitaciones
pero su tamaño nos impide poder concretar algo más.
II.1.2. Cerámica tosca o clase B
Representa el 7% de todo el material estudiado (fig. 6.5), y el
5% de la cerámica ibérica (fig. 6.6). De todos los tipos que se
engloban en esta categoría las ollas son con diferencia las más
abundantes (fig. 6.15).
Tipo 1: Olla (48%, 55 ejemplares). Dentro de este grupo
existe una amplia variedad de tamaños: ollas grandes (14 ejemplares) con unos diámetros que oscilan entre los 20 y 30,4 cm,
y ollas pequeñas (27 ejemplares), cuyos diámetros van de 11 a
19 cm. Nos hemos encontrado con un número importante de
piezas, 14, que por lo reducido de su tamaño no hemos podido adscribirlas a ninguno de los dos grupos, sin embargo no
cabe duda de que son ollas. En cuanto a su tipología, existe una
amplia variedad de bordes, siendo los más comunes: el saliente (fig. 6.20, 638; fig. 6.21, 469, 909), con escocia (fig. 6.20,
278; fig. 6.24, 1567), engrosado (fig. 6.20, 971), subtriangular
(fig. 6.20, 459; fig. 6.21, 387, 534), y con hendidura (fig. 6.20,
1634). Por lo que respecta a las bases de estos recipientes sólo
se han documentado dos, ambas planas (fig. 6.21, 1289).
Tipo 2: Cazuela (4%, 4 ejemplares). Esta forma, mucho menos representada que las ollas, atestigua su presencia
gracias a tres fragmentos de borde recto sin diferenciar y un
Tipo 4: Jarra (2%, 2 ejemplares). Los dos ejemplares con
los que contamos son de boca circular. Sólo se han conservado los bordes por lo que, al no conservar el asa, quizás podría
tratarse en realidad de dos pequeñas ollas, sin embargo considerando sus diámetros creemos que realmente se utilizaron
para servir líquidos y no para cocinarlos. La más pequeña de las
piezas tiene un diámetro de 7 cm y el borde saliente (fig. 6.21,
828), y la otra posee un diámetro de 9 cm y el borde saliente
engrosado en el interior (fig. 6.21, 361).
Tipo 6: Tapadera (16%, 18 ejemplares). Después de las
ollas es el grupo más abundante (fig. 6.15). El diámetro de las
piezas oscila entre 14 y 27 cm, los bordes ofrecen tres variantes:
sin diferenciar (fig. 6.21, 973), saliente (fig. 6.21, 637, 693) y
plano engrosado (fig. 6.21, 460). Como en el 90% de los casos,
no hemos podido documentar una pieza completa que pudiera
darnos una imagen certera de cómo eran. Sin embargo, hemos
podido obtener esa información pero de forma fragmentada, los
bordes por un lado y el elemento de sujeción, es decir, los pomos, por otro. De las tres posibles variantes de pomos, tenemos
documentadas dos: el anillado (fig. 6.21, 636, 1288) y el discoidal (fig. 6.21, 328).
Tipo 7: Diversos (11%, 13 ejemplares). En este apartado
hemos incluido las piezas que por su tipología no estaban incluidas en ninguno de los tipos anteriores: tazas, platos o tejuelos. En cuanto a las primeras, cuatro son los ejemplares que
nos hemos encontrado, sus diámetros van de los 9 a los 11 cm y
todas cuentan con bordes salientes (fig. 6.21, 1255). Los platos
están representados en igual número que las tazas, pero tan sólo
contamos con el diámetro de uno de los ejemplares que además
posee el borde saliente, 14 cm (fig. 6.21, 251). En último lugar
quedan los tejuelos. No es la primera referencia que hacemos
a ellos en estas líneas, cuando tratamos la variedad tipológica
de la clase A ya los mencionamos. Siete ejemplares documentamos en la vajilla fina y cuatro en el caso que nos ocupa. Sus
tamaños son desiguales, el más pequeño mide 3 cm de diámetro
máximo (fig. 6.21, 1501) y el mayor 6,3 (fig. 6.21, 1420).
Por último queda mencionar algunas piezas (19%, 22
ejemplares) que aunque pertenecen a este tipo de cerámica
tosca y poseían características suficientes para considerarlas
95
[page-n-107]
...______~~
1160
A.l.l
E
)
'
650
820
L:Jcm
292
L
1172
~
335
-0-~
821
A.I.2
1621
~cm
,..
,.-----=-t~~
"~-------¡------~1~39~- 4
.------~-----~
1590
694
1586
~cm
1126
)
)
1
695
~(@)
A.l.3
'-..::..../
1
274
Fig. 6.16. Tipología cerámica.
96
581
[page-n-108]
A.Il.6
1
107.6
o
¡;;;;;¡
~
S
[
1
5cm
......,
294
A.ll.7
1
...,
~cm
~
[
l
662
[
7
236
L
903
._
1103
5cm
===
o
Míííííííf
5cm
Fig. 6.17. Tipología cerámica.
97
[page-n-109]
A. U.lO
A.Ul.l
1589
[
675
J
1416
1285
715
A.lll.4
? 1S ~
674
A.ll1.8.1
í
1
-~
275
m
708
1253
~E
781
780
\
485
'----~/
14 15
697
O
5 cm
~
Fig. 6.18. Tipología cerámica.
98
[page-n-110]
A.Ul.8.2
484
1485
e
~---1
e
l~J
J
1408
239
;=J
L---_ _ _ _
'
1220
___..)
698
A.lll .8.3
'
--
A.Ul.9
'
1101
242
671
Fig. 6.19. Tipología cerámica.
99
[page-n-111]
A .Y.l
---\
711
)
446
~
1179
860
A.V.4
1600
AV60ÓI
/' I I
U
-
1
o
0\Jl
1226
A. VI
--¡------=== \
,.,..
1
3
1566
\..,_
\
359
1124_ _
B.l.l
971
1634
Fig. 6.20. Tipología cerámica.
100
[page-n-112]
lU.2
469
,
\
534
....___ _ __l~
387
909
8 .6
693
8.4
637
460
\
973
1288
328
R. 7
1255
251
1289
n01
1
1501
0-@- ()01
941
1
1420
~5cm
Fig. 6.21. Tipología cerámica.
101
[page-n-113]
inventariables no hemos podido adscribirlas a ningún grupo,
así que las hemos incluido todas en un apartado denominado
Indeterminados.
II.1.3. Las decoraciones
Hasta el momento hemos comprobado cómo la cerámica de clase A es la mejor representada con diferencia. Una característica
fundamental de este tipo de cerámica es que en muchas ocasiones está decorada. En nuestro caso el 100% de la decoración de
las piezas es pintada, no hemos documentado ningún otro tipo
de decoración ni aplicada, ni incisa ni impresa. En cuanto al tratamiento que reciben las piezas para pintarlas, no suelen llevar
ningún tipo de engobe y la pintura en el 99% de los casos es de
color ocre. Tan sólo hemos documentado dos piezas cuya decoración está realizada en negro (nº inv. 1058 y 1059). De las 1170
piezas que hemos inventariado como cerámica de clase A, 507
poseen algún tipo de decoración pintada, siendo la mayoría de
ellas de tipo geométrico. La decoración geométrica representa
más del 90% de todas las piezas (fig. 6.22). Muchas de estas
piezas son fragmentos informes en los que apenas se aprecia
un filete o una banda pintada. Como ya hemos comentado en
otros apartados, la fragmentación del material aquí también se
hace notar, al no disponer de fragmentos de mayor tamaño no
podemos valorar los programas decorativos por lo que nuestro
análisis se queda en una visión parcial de éstos. La única pieza
completa con que contamos para poder analizar su composición
decorativa es un kalathos (fig. 6.17, 1103), del que hablaremos
en breve. Dicho esto, los motivos más utilizados son los filetes
y las bandas (fig. 6.22, 182), sin duda, seguidos de los círculos
concéntricos (fig. 6.22, 184, 1061) o semicírculos (fig. 6.22,
202), los tejadillos o melenas (fig. 6.22, 181, 499, 1461) y los
zigzags (fig. 6.22, 1166). Otros motivos que también aparecen
pero en una menor proporción son los rombos (fig. 6.22, 1060),
la decoración reticulada (fig. 6.22, 1206), la decoración de damero (fig. 6.22, 11), los dientes de lobo (fig. 6.22, 573; fig. 6.17,
1017) y unos trazos paralelos de mayor o menor longitud que
en todos las casos en que los hemos documentado pertenecen a
formas cerradas tipo botellas (fig. 6.22, 1328; fig. 6.18, 1416).
Otro motivo diferente lo encontramos en un pequeño fragmento
donde parece que a los típicos círculos concéntricos se les ha
añadido unos trazos radiales (fig. 6.22, 1463). La combinación
de unos motivos con otros da un sin fin de composiciones, aunque las que más se repiten son: bandas y filetes con círculos
concéntricos (fig. 6.22, 183, 370) y tejadillos, filetes y semicírculos (fig. 6.22, 371, 372). Una combinación de los motivos
más habituales la encontramos en el kalathos 1103 (fig. 6.17),
que cuenta con una decoración de dos cenefas entre bandas y
filetes: la superior de tejadillos y zigzags, y la inferior de arcos
concéntricos.
Por lo que respecta a otros motivos que no sean geométricos, contamos con varios fragmentos en los que aparecen
motivos vegetales, y un fragmento con decoración figurada. En
cuanto a los motivos vegetales, contamos con la representación
de hojas lanceoladas (fig. 6.22, 181, 1464), roleos (fig. 6.22,
1572), flores (fig. 6.22, 9, 11) y un motivo ramiforme (fig. 22,
373). La única pieza con decoración figurada es un pequeño
fragmento informe en el que se aprecia lo que parece ser la cara
de un lobo, conservando parte del hocico, las orejas, el ojo y los
dientes (fig. 6.22, 15).
II.2. Cerámica de importación
La cerámica importada representa el 11% del material del yacimiento (fig. 6.5). La diversidad de procedencia de los materiales
(fig. 6.23) y su perduración en las diferentes fases de ocupación
del yacimiento inevitablemente nos habla de la importancia de
las redes comerciales durante toda la vida del asentamiento.
Fig. 6.22. Motivos representados en la decoración pintada de las cerámicas de clase A.
102
[page-n-114]
Fig. 6.23. Porcentajes de las importaciones.
II.2.1. Cerámica fenicia (6%, 11 ejemplares)
Como ocurre en otros asentamientos ibéricos, la falta de sistematización imposibilita distinguir entre producciones locales
e importadas, ya que en muchos casos se ha comprobado que
los yacimientos donde se encuentran presentes estas cerámicas se imitan las formas y calidades rápidamente (Mata, 1991:
29). Así pues, partiendo de la presuposición de que estos materiales no son locales, su procedencia podría ser: de las factorías del sur o de la costa oriental peninsular, o de asentamientos indígenas con producciones semejantes documentadas por
la presencia de hornos (Mata, 1991: 29). Por desgracia todos
los fragmentos que se han conservados son informes (nº inv.
253, 493, 749, 951, 952, 953, 978, 1020, 1054, 1326, 1359),
por lo que no podemos establecer la tipología del material.
Hemos considerado la mayor parte de los ejemplares como
fragmentos de ánforas por ser estos recipientes los de mayor
difusión. Todos los fragmentos son de una pasta muy compacta con el exterior de color anaranjado o marrón y el interior
gris o gris-azulado y contienen abundante desgrasante visible
sobre todo de color negro.
II.2.2. Cerámica ática (9%, 15 ejemplares)
Dentro de la cerámica ática encontramos ejemplares de los
dos tipos de producción que la caracterizaron: figuras rojas
y de barniz negro. De la primera sólo existe un ejemplar, un
pequeño fragmento de borde de kylix de 18 cm de diámetro
(fig. 6.24, 100).
Los otros 14 pertenecen a la producción de barniz negro,
siendo las formas documentadas:
- Lamb. 21, contamos con tres ejemplares, dos de ellos del
suficiente tamaño como para averiguar su diámetro, 21 y 22 cm,
respectivamente (fig. 6.24, 24 y 50). La segunda pieza además
cuenta con decoración de ruedecilla impresa.
- Lamb. 40, se trata de un fragmento de borde moldurado
del cual no podemos precisar más por la pequeñez de la pieza
(fig. 6.24, 56).
- Kylix, se trata de un pequeño fragmento de borde (fig.
6.24, 1236).
- dos fragmentos de bases que poseen decoración, una de
ellas es una base de forma abierta con decoración de ruedecilla
impresa (fig. 6.24, 37) y la otra también podría pertenecer a una
forma abierta, tal vez un kylix o skyphos (fig. 6.24, 25). En este
caso la decoración interior del círculo está formada por lengüetas radiales y posee el fondo en reserva.
- 7 fragmentos los hemos clasificado como indeterminados.
Tanto la forma Lamb. 21 como la forma Lamb. 40 son típicas del s. iv a.C., sin embargo no es raro encontrarlas en niveles
de cronología más baja, incluso del s. ii a.C., como ocurre en la
zona de Llíria (Bonet, 1995: 392).
II.2.3. Cerámica Campaniense A (9%, 17 ejemplares)
La mayoría de los fragmentos que corresponden a esta producción
cerámica son informes, 14 en concreto. Así pues, tan sólo contamos con tres piezas que pueden aportarnos algo más de información sobre la presencia de esta producción en el yacimiento. La
primera se trata de un fragmento de borde de la forma Lamb. 36
(nº inv. 88), de la que poco más podemos decir. Esta forma aparece a finales del siglo iii a.C. y se convertirá en una de las formas
más corrientes de la Campaniense A durante todo el siglo ii a.C.
La segunda es un fragmento informe que pertenece al fondo
de la pieza de una Lamb. 31, tiene pintada una banda blanca en
el interior (fig. 6.25, 1170). Esta banda en realidad corresponde
a un círculo o circunferencias concéntricas en el fondo interno
del vaso, decoración característica de las Lamb. 31. No podemos precisar a qué variante pertenece, sin embargo sabemos
Fig. 6.24. Cerámica ática de figuras rojas y barniz negro.
103
[page-n-115]
Fig. 6.25. Cerámica Campaniense A.
que esta forma se comenzó a producir a finales del s. iii a.C. y
perduraría hasta el final de la producción.
Y por último un fragmento de base (nº inv. 95), que creemos
podría pertenecer a la variante A Tardía (100-50/40 a.C.) por su
descuidada factura, el fondo externo está sin barniz y se observa
un goterón de color marronáceo. Esta última producción refleja
ya la pérdida de calidad del producto ante la inminente llegada
de los siguientes tipos de campanienses.
II.2.4. Cerámica de barniz negro de Cales (34%, 59 ejemplares)
Junto con las ánforas itálicas es el grupo mejor representado de
las importaciones. Gracias a esto, y a pesar de que casi la mitad del material son fragmentos indeterminados, hemos podido
documentar una amplia variedad tipológica, representada por
las formas:
- Lamb. 1: tres bordes y dos bases son las piezas que representan a esta forma. Los bordes poseen los dos característicos
surcos incisos en paralelo bajo el borde externo (fig. 6.26, 44,
nº inv. 62 y 99). En cuanto a las bases, son de pie anular ligeramente exvasado, de sección triangular, y en los dos casos
presentan decoración incisa de círculos concéntricos sobre el
fondo interno (fig. 6.26, 38, nº inv. 96). La cronología de estas
piezas se sitúa entre finales del tercer cuarto del s. ii a.C. e inicios del último cuarto del siglo i a.C.
- Lamb. 2: en este caso contamos con dos fragmentos de
borde (fig. 6.26, 35, 1652). La característica principal de estos pequeños vasos son sus bordes exvasados. Su cronología se
puede situar entre el tercer/último cuarto del s. ii a.C. y finales
del tercer cuarto del i a.C.
- Lamb. 3: dos fragmentos de borde (fig. 6.26, 52, nº inv.
64). Estos pequeños recipientes tipo cubilete o píxide aparecen
Fig. 6.26. Importaciones de barniz negro de Cales.
104
entre el tercer o último cuarto del siglo ii a.C. y finales del tercer
cuarto del s. i a.C.
- Lamb. 5: es la forma más representada con ocho fragmentos de borde (fig. 6.26, 51, 91, nº inv. 33, 40, 42, 48, 51, 53,
67, 80 y 91). Estos platos de fondo llano en ocasiones podían
ir decorados con círculos concéntricos incisos sobre el fondo
interno, con o sin franja de estrías, aunque no es el caso de
ninguno de nuestros ejemplares. Su cronología es muy similar a
la de las piezas anteriores, tercer/último cuarto del siglo ii a.C.
a finales del i a.C.
- Lamb. 7: dos fragmentos de borde (fig. 6.26, 39, nº inv.
86). Esta forma es muy similar a la Lamb. 5, sin embargo aquí
se marca más la zona de inflexión a partir de la cual la pared
sube en vertical. Además también les diferencia el tamaño, las
piezas del tipo Lamb. 7 son de mayores dimensiones que las
Lamb. 5, en nuestro caso las dos piezas de Lamb. 7 tienen 33
cm de diámetro y las Lamb. 5 oscilan entre un diámetro de 15 y
23 cm. Su cronología podría situarse entre finales del s. ii a.C. y
el último cuarto del s. i a.C.
- Lamb. 8: también está representada por dos fragmentos de
borde (fig. 6.26, 43, 81) y al igual que en el caso de las Lamb.
7, ambas de igual diámetro, en este caso 14 cm. De los dos
subtipos en que se divide la Lamb. 8, a y b, nuestros ejemplares pertenecen al a, que se caracteriza por presentar dos surcos
incisos en paralelo y el borde plano y ligeramente engrosado
al exterior. Su cronología se iniciaría en el tercer/último cuarto
de siglo ii a.C. y finalizaría a finales del tercer cuarto del i a.C.
El repertorio que hemos visto hasta ahora corresponde a las
formas más generalizadas de esta producción, 1, 2, 3, 5 y 7,
siendo la 8 menos frecuente. Sin embargo hay formas que hemos documentado y cuya distribución parece secundaria, son:
- Lamb. 27: sólo contamos con un fragmento de borde
(fig. 6.26, 1200).
- Lamb. 31: un solo fragmento de borde (nº inv. 802).
- Lamb. 36: un solo fragmento de borde (nº inv. 102).
Ninguna de todas las piezas documentadas pertenece a la
campaniense etrusca. Aunque hemos apreciado diferentes tipos
de calidades entre el material estudiado, ninguno llega a alcan-
[page-n-116]
zar el nivel que caracteriza a las piezas etruscas. La mayoría de
nuestro material tiene un barniz negro, brillante y con irisaciones metálicas en su parte exterior, aunque también encontramos
alguna pieza con el barniz negro mate y la superficie exterior facetada. Con todo esto concluimos que las únicas producciones
de campanienses que se han documentado hasta el momento
son las de Cales.
II.2.5. Otras importaciones itálicas (34%, 63 ejemplares)
Este grupo de materiales es el segundo en importancia junto
con las campanienses B (fig. 6.23). De hecho, podríamos haberlos incluido todos en este apartado pues el lugar de origen era
el mismo, la península itálica, sin embargo hemos considerado
realizar esta división para que la exposición de todos los materiales fuera más funcional.
Sin duda alguna el material que mejor representado está son
las ánforas, 53 de las 63 piezas que hemos identificado como
itálicas pertenecen a estos contenedores. Su característica pasta hojaldrada, el abundante desgrasante volcánico y su engobe
exterior de color amarillento las hace fácilmente identificables.
De estos 53 fragmentos, 48 son informes, seguramente la mayoría de ellos pertenecerán a Greco-itálicas o Dressel 1 pero
no podemos confirmarlo. Los otros 4 fragmentos con los que
contamos son:
- Un borde de ánfora greco-itálica tardía (fig. 6.37, 414).
Estos recipientes vinarios se extendieron masivamente después de la II Guerra Púnica. Su aparición en poblados ibéricos
en fechas previas al conflicto romano-cartaginés ha supuesto
una revisión de la cronología que tradicionalmente se les había atribuido del siglo ii a.C. (Sala, 2003: 291). Así pues, su
datación deberá tener presente los contextos ibéricos en los
que aparezcan.
- Un borde de ánfora Dressel 1 (nº inv. 115). Estas ánforas
son la evolución de las ánforas greco-itálicas. Son los envases más difundidos y característicos del comercio romanorepublicano. Su cronología abarca desde la segunda mitad del
siglo ii a.C. hasta mediados del siglo i a.C. El fragmento de
borde que hemos documentado no podemos adscribirlo a ninguna de las tres variantes que Lamboglia estableció, debido a
su estado de conservación, por lo que no podemos reducir el
marco cronológico.
- Dos fragmentos de asas macizas de sección ovalada (fig.
6.27, 437, 1423), por sus dimensiones creemos que son de
Dressel 1.
- Un pivote semi-macizo de base plana (fig. 6.27 ,800). Su
pasta típica campana, de color marrón-rojizo con abundante desgrasante volcánico y engobe amarillento al exterior, no
hace dudar de su procedencia. Por las características del pivote
podría tratarse de una Dressel 1, cuya cronología es del 130 a
mediados del siglo i a.C. (Sala, 2003: 291).
La cerámica de cocina itálica también está representada
aunque en menor porcentaje, 6 piezas, 5 de ellas informes. Estas piezas también poseen una pasta característica, muy similar
a la de las ánforas, que facilita su identificación: pasta rugosa,
hojaldrada marrón-anaranjada con numeroso desgrasante brillante, blanco, negro (volcánico), gris… y que en la mayoría
de ocasiones conservan una superficie cenicienta por su exposición al fuego. La única pieza con forma de este tipo cerámico es un fragmento de borde sin diferenciar con la típica pasta
campana (fig. 6.27, 1422). Corresponde a un plato de borde bí-
Fig. 6.27. Importaciones de material itálico.
fido de la forma Vegas 14 que fueron tan comunes por todo el
Mediterráneo en época tardorepublicana y augústea.
En último lugar quedaría hablar de la cerámica común itálica. Aquí hemos incluido los fragmentos que teniendo una pasta
similar a la de las producciones campanas no corresponderían
ni a la cerámica de cocina ni a las ánforas, pero hemos considerado oportuno diferenciarlos, aún corriendo el riesgo de errar
en la clasificación. Se trata de cuatro fragmentos informes a los
que no hemos podido sacar más información.
II.2.6. Cerámica púnica (1%, 1 ejemplar)
Se trata de un fragmento de lucerna de cazoleta abierta en el que
se aprecia un pequeño elemento de sujeción (fig. 6.28, 120).
Creemos que puede pertenecer al mundo púnico por su tipología, y por el tipo de pasta que presenta.
II.2.7. Cerámica africana (3%, 5 ejemplares)
Dentro de este apartado se incluyen dos producciones: la cerámica de cocina y la terra sigillata africana. Este tipo de
cerámica, al igual que en el caso de las producciones itálicas,
se caracteriza por unas pastas muy peculiares que facilitan su
Fig. 6.28. Fragmento de lucerna púnica.
105
[page-n-117]
identificación. En el caso de la cerámica de cocina, sus pastas
son porosas y con pequeños cristales de cuarzo aislado, y en
ocasiones el interior lleva un barniz o engobe similar al de la
terra sigillata africana A, anaranjado claro, brillante, fino y
con la superficie granulosa. En la parte exterior suelen presentar una pátina negruzca o cenicienta. Las piezas documentadas en La Carència que pertenecen a esta primera producción
africana son:
- Un fragmento informe de pasta de color naranja claro con
bastantes desgrasantes minúsculos, barniz en el interior (anaranjado) y por el exterior superficie cenicienta (nº inv. 541).
- Otro fragmento informe de superficie exterior negruzca
e interior acanalado y de color naranja (nº inv. 1283). Por las
acanaladuras internas suponemos que este fragmento podría
pertenecer a una cazuela pero no podemos precisar más.
- Un fragmento de borde ahumado saliente, engrosado y
plano (fig. 6.29, 595). Hemos adscrito este borde de plato/tapadera a la forma Ostia I, 264. Por lo que se refiere a su cronología hay escasos testimonios a partir de época severiana, aunque
perdura hasta el siglo iv.
- Fragmento de borde saliente y plano de sección triangular.
Tiene la superficie exterior cenicienta, su pasta es naranja-rojiza
y su diámetro de 13 cm (fig. 6.29, 1500). Esta pieza es sensiblemente diferente en cuanto a calidad al resto de las piezas,
su pasta es más rojiza, y su tipología tampoco se asemeja a las
formas típicas de la cerámica africana de cocina. Creemos que
podría tratarse de una importación cartaginesa.
En cuanto a la segunda producción africana documentada, la terra sigillata africana, sólo contamos con una pieza y
pertenece al tipo de producción C. Se trata de un fragmento
de borde de la forma Hayes 50/Lamboglia 40 (fig. 6.29, 114).
Esta fuente de paredes abiertas y borde indiferenciado es la
forma más común de esta producción cuya cronología va del
230/240 y el 325, si pertenece a la variante A, o del 350 al 400
si pertenece a la variante B (Serrano, 2005: 239). Esta pieza,
según la ficha de registro, se encontró en un nivel superficial,
sin precisar la zona.
II.2.8. Paredes finas (4%, 7 ejemplares)
La presencia de esta producción cerámica es minoritaria, tan
sólo contamos con 7 ejemplares (fig. 6.23):
- Un fragmento de borde de la forma Mayet XXXVII
(fig. 6.30, 1044). Borde moldurado y engobe marrón-ana-
ranjado, decoración a barbotina de hojas de piña. Diámetro
10 cm.
- Un fragmento de borde de la forma Mayet III (fig. 6.30,
1165). Pasta muy depurada de color naranja con paredes muy
finas. Diámetro 6 cm.
- Un fragmento de borde de la forma Mayet XXXV (fig.
6.30, 1313). Superficie muy rasposa con numeroso desgrasante,
borde sin diferenciar. Tenemos dudas en cuanto a la forma.
- Un fragmento informe con decoración a barbotina de hojas de piña (fig. 6.30, 117).
- Base plana de 5 cm de diámetro, en el arranque del cuerpo
se aprecia la decoración a barbotina de hojas de piña (nº inv.
1571). Engobe anaranjado y en la zona de la base amarronado y
negruzco. No hemos podido identificar la forma.
- Base plana de pasta marrón-grisácea muy depurada (fig.
6.30, 1646). Diámetro 5 cm. Posiblemente sea de una copita, al
igual que la pieza anterior.
Fig. 6.30. Repertorio de paredes finas documentado.
II.3. Otros materiales cerámicos
Aquí hemos agrupado las diferentes producciones que no corresponden a ninguno de los grupos que acabamos de ver y que,
sin ser importaciones, forman también parte de este ámbito cultural, representando el 7% del total del material (fig. 6.5). Nos
referimos a la cerámica común romana, a la cerámica de cocina
reductora, a las ánforas y a la terra sigillata hispánica (fig. 6.31).
II.3.1. La cerámica común romana (22%, 23 ejemplares)
Fig. 6.29. Importaciones de cerámica de producción africana: TSAC
y cerámica africana de cocina.
106
Junto con las ánforas es el grupo mejor representado, 21 ejemplares (fig. 6.31). Las formas que hemos documentado son:
- Imitaciones de las piezas de la vajilla de barniz negro. Tenemos dos imitaciones de la forma L. 36 (nº inv. 101 y 103) y
otra de la forma L. 27 (nº inv. 128).
- Dos fragmentos informes de ungüentarios (nº inv. 105
y 119), en el primero de ellos se puede apreciar aún restos
de la capa impermeabilizante con que se trataba la pieza en
el interior, y en el exterior todavía conserva restos de pintura
ocre; el segundo ejemplar cuenta con varias acanaladuras en
el interior.
- Grandes contenedores. Contamos con tres ejemplos: uno
tiene el borde almendrado y saliente (fig. 6.32, 1015), el otro
[page-n-118]
II.3.2. La cerámica de cocina reductora (1%, 1 ejemplar)
Tan sólo contamos con un fragmento informe (nº inv. 1406)
(fig. 6.31). Su pasta es muy compacta y tiene la superficie exterior acanalada. Suponemos que se trataría de una olla pero no
lo podemos confirmar.
II.3.3. Las ánforas (40%, 42 ejemplares)
Fig. 6.31. Porcentajes de otros materiales cerámicos presentes en el
yacimiento.
recto y engrosado al interior (fig. 6.32, 295), y por último un
gran recipiente de paredes curvas y borde saliente (fig. 6.32,
1284). Esta última pieza es muy similar a una que se documentó
en la excavación arqueológica de la villa romana de Els Alters
de Ènova (Valencia), aunque en nuestro caso el grosor de las
paredes es un poco menor (VV.AA., 2006: 50).
- Un fragmento de borde de una forma Vegas 4, se trata de
un fragmento de cuenco con borde horizontal (nº inv. 238) y
con un diámetro de 24 cm.
- Un fragmento de borde de la forma Vegas 6, borde moldurado de una cazuela (nº inv. 862).
- Varios fragmentos pertenecientes a la forma Vegas 43, jarras o jarritas (fig. 6.32, 597, 1404).
- Un fragmento de borde perteneciente a una forma cerrada
(fig. 6.32, 1014), quizás de una olla Vegas 1.
- Dos fragmentos de bases planas probablemente de sendas
formas cerradas (fig. 6.32, 906 y 907).
- Por último nos queda mencionar un fragmento de borde
con decoración estampillada (fig. 6.32, 121). Se trata de una
forma cerrada, de borde saliente y plano de 12 cm de diámetro.
Presenta dos tipos diferentes de motivos, ovas en el canto del
borde y una especie de V en la parte superior.
Sin lugar a dudas es la producción mejor representada en número, 42 ejemplares, en cuanto a la cerámica romana estudiada
en este apartado (fig. 6.31). La mayor parte de este material son
fragmentos informes de los cuales la única información relevante que podemos obtener es la diversidad de pastas que los
caracteriza. Hecho suficientemente importante para nosotros
como para documentarlo. Algunas de estas pastas son:
- De color naranja con abundante desgrasante de pequeño
tamaño gris y blanco y con vacuolas.
- Bastante depurada de color marrón con desgrasante fino.
- Anaranjada con abundante desgrasante de mediano y gran
tamaño blanco y gris. Superficie exterior grisácea.
- De color beige con abundante desgrasante de pequeño tamaño y engobe amarillento en el exterior.
- Con la superficie exterior amarilla y tacto rasposo, y el
interior marrón-anaranjado. Numeroso desgrasante visible: cal,
cuarzo, mica, etc.
Por otro lado sí que hemos podido diferenciar claramente
varias piezas de ánforas hispánicas, tres, concretamente de producción bética. La primera es un borde de Haltern 70 (fig. 6.32,
1295), de finales del s. i a.C. a inicios del i d.C., la segunda un
pivote macizo de forma cónica que podría pertenecer también a
una Haltern 70 (fig. 6.32, 1360), y la tercera un opérculo de 10,5
cm de diámetro (fig. 6.32, 1526). Las dos primeras, por el tipo
de pasta que tienen (rasposa de color marrón claro-amarillento
con el interior anaranjado, con algunas vacuolas, y desgrasante
poco visible calcáreo), pensamos que podríamos incluso decir
que son de la zona del Valle del Guadalquivir, sin embargo del
opérculo no podemos precisar más.
II.3.4. Terra sigillata hispánica (11%, 11 ejemplares)
Al igual que sucede con algunas de las producciones que acabamos de ver, la TSH está escasamente representada. De los
Fig. 6.32. Cerámica romana: cerámica común y ánforas.
107
[page-n-119]
once fragmentos con que contamos, nueve los hemos clasificado como indeterminados, por ser fragmentos informes que
no nos ofrecían más información; otro fragmento, a pesar de
ser también informe, sí que se puede identificar con una forma
Drag.15/17 ó 18 (nº inv. 1647); y por último, un fragmento de
borde saliente y horizontal correspondería a la forma Drag. 4
(fig. 6.33, 1648). Tiene éste un diámetro de 19,4 cm y la pasta
anaranjada. Podría tratarse de una pieza del taller de Bronchales. El resto de fragmentos creemos que se podrían adscribir a
la producción de Tritium Magallum.
Fig. 6.33. Terra sigillata hispánica.
II.3.5. La cerámica medieval (7%, 7 piezas)
La larga ocupación de este asentamiento hace que el margen
cronológico en que nos movemos a la hora de analizar los materiales sea en ocasiones de varios siglos. Con esto, las producciones más recientes que se han documentado en La Carència
son las del periodo medieval islámico. Contamos con siete piezas, dos de ellas vidriadas (nº inv. 122 y 312) y las otras cinco
pertenecen a la cerámica común (fig. 6.31). En el primer caso
se trata de dos fragmentos informes con el vidriado verde oliva
con reflejos metálicos. No podemos adscribirles ninguna tipología porque los fragmentos, en este caso, no nos lo permiten. En
cuanto a la cerámica común son todos fragmentos informes a
excepción de un fragmento de base indicada (nº inv. 1280), que
pertenecería a una forma cerrada; otros dos fragmentos los hemos clasificado como indeterminados (nº inv. 462, 1301); otro
fragmento informe está decorado en el exterior con una banda
pintada en almagra (nº inv. 1320), pertenecería a una forma cerrada; y por último tenemos un fragmento informe de cántaro
con decoración geométrica pintada en el exterior en óxido de
manganeso, banda en el cuello y en el arranque del asa también
parece que hubo algún tipo de decoración pero no es identificable (nº inv. 1577).
Todos los materiales que acabamos de ver, correspondientes
al periodo medieval
Islámico, aparecieron en una única zona del yacimiento, la
Zona I. Lo cual vendría a corroborar la hipótesis de Gil-Mascarell de que la ocupación de La Carència en el periodo medieval
se limita a esta zona elevada.
- En tercer lugar contamos con un fragmento de borde recto
y aplanado (fig. 6.34, 1499), con toda probabilidad de una olla
también. Su diámetro es de 12 cm.
- Por último hay un fragmento de borde de olla de 19 cm de
diámetro (nº inv. 128).
Por lo que se refiere a las formas decoradas, encontramos
fragmentos con diferentes tipos de decoración:
- Plástica: contamos con un fragmento informe con un mamelón, a modo de elemento de sujeción con orificio central (fig.
6.34, 124), y un fragmento de botellita de borde saliente con
un pequeño mamelón, que se ha fracturado (fig. 6.34, 647). El
diámetro de esta última pieza es de 11 cm.
- Incisa: hay dos fragmentos, ambos informes también. El
primero es un pequeño fragmento con decoración de líneas oblicuas paralelas en forma de espiga (fig. 6.38, 126) y el segundo,
de mayor tamaño, consiste en una composición de líneas incisas
paralelas enmarcadas en un cuadro (fig. 6.34, 125).
- Impresa: en este tipo de decoración encontramos un fragmento de olla de borde recto, y labio redondeado decorado con
ungulaciones (fig. 6.34, 129). Su diámetro es de 17 cm.
A parte de las cerámicas decoradas existen dos fragmentos
que también han recibido un tratamiento adicional, están
bruñidos. El primero es un fragmento de borde exvasado (nº
inv. 483) y el segundo un fragmento informe bruñido por las
dos caras (nº inv. 979).
Además de todas estas piezas contamos con un fragmento de base plana con talón de 12 cm de diámetro (fig. 6.34,
II.4. La cerámica a mano (19%, 20 ejemplares)
Con cerámica a mano queremos referirnos a la cerámica propia
del periodo del Bronce, momento en que se produce la primera ocupación del asentamiento de La Carència, aunque, como
ya hemos mencionado en otras ocasiones, todavía no se han
localizado estructuras asociadas a estos materiales (fig. 6.31).
Entre el material recuperado podemos encontrar tanto formas
lisas como decoradas. En cuanto a las formas lisas las piezas
documentadas son 4 fragmentos:
- El primero es una olla de borde saliente con labio biselado
y diámetro de 11 cm (fig. 6.34, 123).
- El segundo es un fragmento de olla de borde recto, cuello
corto y labio aplanado (fig. 6.34, 1498). Su diámetro es de 11 cm.
108
Fig. 6.34. Cerámica a mano del Bronce: formas documentadas.
[page-n-120]
131) y 7 fragmentos informes que hemos inventariado como
indeterminados.
En este grupo encontramos objetos relacionados con la construcción, el armamento y posiblemente la caballería. Los clavos son uno de los grupos más representativos (7 ejemplares)
y homogéneos, puesto que todos comparten un mismo tipo de
cabeza, circular, y a excepción de un caso (fig. 6.37, 993), sus
secciones son circulares (fig. 6.37, 176, 149). Las dimensiones
de estos objetos son variables, así encontramos clavos con un
diámetro de cabeza de 1,5 cm hasta otros que tienen 3,4 cm.
Otros objetos relacionados con el tema constructivo son los que
hemos denominado varillas (7 ejemplares), piezas verticales de
sección cuadrangular o rectangular que poseen un grosor entre
0,3 y 0,8 cm, y longitud variable, debido a su mal estado de
conservación. La fragmentación del material nos hace dudar de
cuál sería la funcionalidad de estas piezas. En el mismo ámbito
podemos incluir las láminas (5 ejemplares), piezas más o menos
rectangulares de escaso grosor y cuya funcionalidad no podemos establecer por el mismo motivo que las varillas. Una de
las piezas mejor conservadas se trata de una lámina rectangular
(fig. 6.37, 482), con unas dimensiones de 5,7 x 4,7 x 0,2 cm,
está doblada en uno de sus extremos por lo que podría haber
sido utilizada para encajarse en otro objeto, o quizás podría tratarse de algún tipo de adorno personal.
Por lo que respecta a las piezas relacionadas con el armamento, contamos con dos ejemplos de punta de lanza y lo que
podrían ser los restos de una lanza. En cuanto a la lanza, se trata
de 20 fragmentos de sección circular que unidos forman una varilla de importantes dimensiones, incluso uno de los fragmentos
parece ser la parte final de la lanza que serviría para apoyarla en
el suelo. Sería necesaria la restauración de la pieza para poder
definir si realmente se trata de este tipo de objeto. En cuanto a
las puntas de lanza, su estado de conservación es mejor, y pode-
Fig. 6.35. Materiales documentados en el yacimiento.
Fig. 6.36. Distribución de los metales que aparecen en el yacimiento.
II.5. Los objetos de metal
En comparación con el resto de materiales no cerámicos que
se han documentado en el yacimiento, los metales son el grupo
más numeroso con 51 objetos (fig. 6.35). Tres son los diferentes
metales con los que están realizados: hierro, bronce y plomo
(fig. 6.36)
II.5.1. Hierro (54%, 28 ejemplares)
Fig. 6.37. Objetos de metal y hueso que se han documentado en el estudio.
109
[page-n-121]
mos establecer con más facilidad su tipología. La primera de las
puntas tiene una longitud conservada de 7,2 cm y se trata de una
punta con nervio central y aletas (fig. 6.37, 174). La segunda,
de dimensiones similares, 7,3 cm, posee una punta maciza de
sección ovalada (fig. 6.37, 175). Relacionado también con el
mundo del armamento y la caballería, contamos con una pieza
que, aunque en un principio creíamos que podría ser algún tipo
de aplique ornamental, ahora pensamos que podría tratarse de
un acicate (fig. 6.39, 481). Aunque su estado de conservación
no es bueno, su forma y esos pequeños remaches con que cuenta, uno de los cuales debía ser el espolón, nos hace pensar en
esa posibilidad.
El resto de piezas de hierro que quedan por mencionar se
pueden dividir en dos grupos: el de los indeterminados, es decir,
las piezas que no hemos podido identificar, en este caso dos, y
el de los relacionados con el trabajo del metal, la escoria.
La sola existencia de estos fragmentos, 3 en concreto, evidencia una actividad metalúrgica. Aunque son pocos los datos
para afirmar esto, pues no contamos ni con estructuras asociadas a esta actividad, ni con lingotes, ni con más elementos relacionados, es obvio que si existe escoria es porque se ha realizado un trabajo intencionado en la manipulación del mineral.
Así pues, a la espera de que puedan aparecer más indicios en
futuras intervenciones, sólo quedaría realizar un análisis de estas escorias para conocer su composición y con ella más datos
de esta actividad.
II.5.2. Bronce (24%, 12 ejemplares)
La utilización de este metal se centra más en los adornos personales y decorativos. Así, podemos encontrar en el primer grupo
dos anillos, ambos completos y bastante bien conservados. Uno
de ellos tiene una fina línea incisa en la parte exterior, su diámetro es de 2,2 cm, su grosor de 0,2-0,3 cm y su sección cuadrangular (fig. 6.37, 142). La otra pieza es más pequeña y simple, es
un finísimo aro de 0,1 cm de grosor y 1,8 cm de diámetro (fig.
6.37, 151). En este caso su sección es circular.
No faltan las típicas fíbulas, contamos con tres ejemplares,
uno del tipo anular hispánica y dos del tipo la Tène. La fíbula
anular hispánica (fig. 6.37, 146), tiene un diámetro de 3,8 cm y
altura máxima 1,7 cm, está completa y en bastante buen estado.
Se trata de una fíbula de tres piezas y resorte de charnela de
bisagra, en este caso el puente es de navecilla normal, la aguja
está fundida con la charnela de bisagra y, la última pieza que la
compone, es el anillo de sección circular. Según la clasificación
de Cuadrado correspondería al tipo 4b cuya amplia cronología
va del siglo v al i a.C. (Cuadrado, 1957). Varias piezas similares
se han documentado en el Tossal de Sant Miquel de Llíria (Bonet, 1995: 233 y 282). Según el estudio realizado en la zona de
Edeta se observa, a partir del siglo iii a.C., una lenta sustitución
de las fíbulas anulares por las de La Tène Antigua, siendo estas
últimas mayoritarias en niveles de finales del iii - principios del
ii, como se ha atestiguado en Sant Miquel y el Puntal dels Llops
(Bonet, 1995: 482). En cuanto a las fíbulas del tipo La Tène, el
primer ejemplar tiene el puente alto de sección romboidal, y pie
balaustrado y le falta la aguja (fig. 6.37, 147). Sus dimensiones
son 1,4 cm de altura y 4,6 cm de longitud, pero hay que tener
en cuenta que el pie está extendido. El segundo ejemplar está
en mejores condiciones, conserva el puente con un orificio para
la charnela y en el otro extremo el tope para la aguja, la cual
ha perdido. Además cuenta con una pequeña arandela sobre el
110
orificio de la charnela sin lugar a dudas parte del mecanismo de
resorte de la pieza. Sus dimensiones son 1,7 cm de altura y 3
cm de longitud (nº inv. 1171). Ambos casos pueden clasificarse
dentro del periodo IIIb de La Tène Antigua, con una cronología
del 250 y el 220 a.C. (Bonet y Mata, 2002: 158) y se corresponderían con el Tipo 3 de Cuadrado de arco peraltado y resorte
bilateral.
Para terminar este apartado de adornos personales, hemos
incluido aquí una pequeña pieza que creemos podría ser parte
de una hebilla de correa de cinturón (fig. 6.37, 144). No está
completa, así que sus dimensiones conservadas son, 2,7 x 2,7 x
0,4 cm. Su sección es circular.
En cuanto al resto de piezas realizadas en bronce podríamos clasificarlas dentro del apartado de elementos decorativos.
La primera de ellas es una anilla de 3,5 cm de diámetro y 0,7
cm de grosor, su sección es entre cuadrangular y acintada (fig.
6.37, 141). La segunda podría tratarse de un pequeño aplique,
la pieza tiene forma triangular y posee una perforación circular
en uno de sus extremos (fig. 6.37, 143). La pieza no es plana,
tiene forma de semicírculo, y sus paredes presentan un grosor
de 0,4 cm. No sabemos si el orificio que tiene en la parte inferior sería para insertar un clavo y fijar la pieza a una puerta, u
a otro material. Otra de las piezas que hemos incluido aquí es
un fragmento de sección cuadrangular de 3,4 cm de longitud y
0,5 cm de grosor (fig. 6.37, 148), que hemos clasificado como
barrita pero podría ser también parte de un clavo. En último
lugar mencionar dos pequeñas láminas, de 0,1 cm de grosor y
forma más o menos rectangular, de las que no podemos aportar
muchos más datos sobre su funcionalidad.
La última pieza que nos falta comentar, realizada en bronce,
es una moneda (nº inv. 169). Su hallazgo se realizó en la Zona
I dentro del Sondeo D. Creemos que se trata de un sestercio, de
3,8 cm de diámetro, que se encuentra incompleto.
II.5.3. Plomo (22%, 11 ejemplares)
Por lo que respecta a los objetos realizados en este material,
aunque escasos en número presentan una amplia variedad de
funcionalidades y usos. Sin duda los que más expectación crean
por las enormes posibilidades de que estén escritos son las láminas. En nuestro caso, del material estudiado, hemos recuperado 4 piezas. Una de ellas está completamente fragmentada
en pequeños trozos, y las otras tres en mejores condiciones de
conservación, presentan características similares en tamaño y
forma. Dos de ellas no están completas por lo que las dimensiones que presentamos son parciales, la primera mide 3,9 x 2,9
x 0,4 cm (nº inv. 153), la segunda 7,9 x 3,7 x 0,4 cm (nº inv.
157), y la última, que sí parece estar completa, 9,4 x 6,8 x 0,1
cm (nº inv. 160). De esta última lámina destaca su delgadez,
0,1 cm, y que está doblada sobre sí misma. En las condiciones
actuales de conservación no se puede apreciar si está escrita o
no, su restauración sin duda sería la que nos daría la respuesta.
Otras piezas, que en principio clasificamos como láminas, y que
después separamos de este grupo, son las planchas. Su mayor
grosor respecto a las anteriores, nos hizo pensar en una diferente funcionalidad de estas piezas. Contamos con dos ejemplares,
que están compuestos por cuatro o cinco fragmentos cada uno.
Las dimensiones que ofrecemos corresponden al mayor de los
fragmentos conservados en cada caso. El primero se trata de
una plancha de forma irregular de 11,2 x 3,8 x 1 cm (nº inv.
374). El segundo posee unas medidas de 14,8 x 3,6 x 1,3 cm
[page-n-122]
(fig. 6.37, 375). Pensamos que quizás estas piezas estén relacionadas con una actividad metalúrgica, de la que de momento no
podemos decir nada más.
A un ámbito diferente nos lleva un proyectil de honda, localizado en el Sondeo 2 de la Zona I (fig. 6.37, 154). Posee unas
dimensiones de 3,9 x 1,4/0,7 cm, su sección no es completamente circular porque en su reverso cuenta con una profunda
hendidura, y los extremos están aplastados. Su funcionalidad
como es bien sabido podía ser la de arma de guerra o para la
caza de animales.
Otro objeto de plomo, que nosotros hemos relacionado con
la actividad artesanal, y concretamente con la textil, es un contrapeso de forma troncopiramidal (fig. 6.37, 161). Está completo y en buen estado de conservación. Sus dimensiones máximas
son 8,8 x 2,5/5,2 x 1,4/1,8 cm. En la parte superior posee un
orificio que atraviesa toda la pieza, y que es por donde se insertaba la cuerda para unir el contrapeso al sistema del telar. Esta
pieza no es la única que hace referencia a la actividad textil en
el asentamiento ya que, en el apartado de la cerámica ibérica
de clase A vimos varias fusayolas, que complementarían esta
pieza. Esta misma pieza, Gil-Mascarrell la clasifica como un
hacha en su diario.
La siguiente pieza es una arandela, de 2,5 cm de diámetro
y 0,5 cm de grosor, cuya sección es cuadrangular. Lo cierto es
que desconocemos cuál podría ser la funcionalidad de esta pieza, quizá se tratara de un adorno personal, como un colgante o
quizás formara parte de algún objeto más complejo.
Por último ya solo nos queda presentar dos piezas. La primera se trata de una especie de varilla en forma de bastoncillo
de 6,3 cm de longitud y un diámetro de entre 0,2 y 0,8 cm (nº
inv. 158). Al estar fragmentada en sus extremos no sabemos qué
funcionalidad podía tener. Y lo mismo sucede con la última,
en este caso es una pieza más compleja puesto que cuenta con
una parte central de sección circular de 1 cm de grosor, en uno
de los extremos tiene como un remache y en el otro extremo
cuenta con el arranque de una pieza semicircular, pero que está
fragmentada (fig. 6.37, 178). Con todo esto no hemos podido
identificar este objeto.
máximo de 0,4 cm. Su función es difícil de concretar, podría ser
una ficha de juego, un elemento decorativo o incluso un botón.
II.6.2. Piedra (5%, 4 ejemplares)
En realidad en este apartado no vamos a ver ningún objeto hecho con piedra, sino que son las propias piedras el objeto en sí.
En el estudio de los materiales aparecieron estas piezas, que nos
llamaron la atención por diferentes razones, y consideramos
oportuno incluirlas en el inventario. Las dos primeras (nº inv.
314, 955), son muy similares, poseen una tonalidad amarilla y
presentan pequeñas incisiones en las dos caras. Las incisiones
no sabemos si son parte de la propia morfología de la piedra o
intencionadas, en cualquier caso quisimos dejar constancia de
ello. Las otras dos piezas incluidas aquí, son un canto de cuarzo blanco (nº inv. 981), y una piedra de color rosado (nº inv.
981). En el último caso la piedra sí ha sido manipulada, se le
ha dado intencionadamente una forma cuadrangular (3,1 x 2,9
x, 0,7 cm), posiblemente para utilizarla como piedra de tinte.
Decimos piedra de tinte porque al tocarla o ponerla en contacto
con otro objeto lo tintaba.
II.6.3. Material de construcción (22%, 17 ejemplares)
Hemos incluido este tipo de material en el apartado de otros
materiales porque ha sido como lo hemos trabajado en el inventario desde el comienzo del proyecto. La mayor parte de
este material son fragmentos de opus caementicium (nº inv.
817, 888, 914, 945), que pertenecerían a posibles pavimentos,
fragmentos de revestimientos murales, tanto de mortero de cal
(nº inv. 140, 438, 480, 540, 614, 887, 946, 1438, 1504) como de
mortero de arena (nº inv. 1505), y de forma minoritaria documentamos un imbrice con digitaciones en forma de circunferencia en su superficie (nº inv. 1361), y dos fragmentos de tegulae
(nº inv. 818, 873).
Llama la atención que todo el material constructivo documentado es característico del periodo romano, no reflejándose de
ninguna manera materiales de otras cronologías como la ibérica.
II.6. Otros materiales
III. SONDEOS SELECCIONADOS
En este apartado hemos querido darle cabida a esos objetos
que están realizados con materias primas diferentes a las vistas
hasta ahora y aunque minoritarios son igualmente interesantes
(fig. 6.35).
Los resultados de estas primeras intervenciones realizadas por
M. Gil-Mascarell en los veranos de 1971 y 1972 elevaron La
Carència a un estatus que hasta ahora no le había sido reconocido. Los sondeos realizados en la parte superior, a mitad ladera
y en la parte NO del asentamiento, zonas I, II y III, respectivamente, sacaron a la luz restos de muralla y estructuras de hábitat
(Gil-Mascarell, 1975). Se trata de un asentamiento que inicia su
ocupación en el Bronce Final (s. viii a.C.), momento del cual
hay cerámicas en la cima pero no estructuras asociadas. Durante la época Ibérica en la Zona I se registra una fase de los siglos
iv-iii a.C. en la que se amuralla la cima y hay casas y una calle,
un segundo momento en el siglo i a.C. donde se tapia una puerta
que daba a la calle, una tercera fase que muestra una capa de cenizas relacionada con una destrucción o incendio, y sobre ésta
un nivel romano imperial. En su tesis doctoral Gil-Mascarell
menciona la aparición de material tardorromano y visigodo, y
que esta zona continua habitada hasta época medieval, mientras
que el resto del poblado no llega hasta época imperial. En la
zona II menciona un muro de contención con un desagüe que lo
atraviesa y canaliza las aguas del terraplén hacia la pendiente.
II.6.1. Hueso (9%, 7 ejemplares)
De las 7 piezas realizadas en este material cinco son punzones,
otra una arandela o ficha, y otra la hemos clasificado como indeterminada (nº inv. 138). En cuanto a los punzones sólo en dos
de los ejemplares se conserva la punta (fig. 6.37, 136,137) y en
otro la parte final (fig. 6.37, 134). La pieza mejor conservada
tiene una longitud de 7 cm y su grosor va de los 0,4 a los 0,1 cm
en la punta (fig. 6.37, 136). Todas las piezas poseen una sección
circular o en algún caso ovalada (fig. 6.37, 134). La utilización
de piezas de este tipo como adornos femeninos para el pelo, nos
hace plantearnos que quizás algunas de estas piezas pudieran
pertenecer a esta otra categoría. Aunque sin las piezas completas no podemos asegurar nada. La otra pieza realizada en este
material es un pequeño disco con un orificio central y sección
acintada (fig. 6.37, 139). Su diámetro es de 2,9 cm y el grosor
111
[page-n-123]
Por lo que respecta a la cerámica ibérica existe un amplio repertorio de formas, como puede apreciarse en la figura 6.38: ánforas (867), tinajas (1585, 1586, 1590, 1629),
tinajillas (1595), kalathos (859, 1623), un tarro (1589), platos (893, 1596), tapaderas (860, 1600), un tejuelo (1609) o
varios fragmentos de formas cerradas (866, 1630). También
encontramos numerosos ejemplos, 39, de cerámica deco-
TOTAL
Zona III Sondeo C
Zona I Sondeo 4
Zona I Sondeo 2
Zona I Sondeo D
Tabla 6.2. Número estimado de piezas cerámicas en los sondeos
seleccionados.
Zona I Sondeo A
Junto con el muro de contención hay otros muros que relaciona
con habitaciones de casas. En la Zona III, se encontraron muros
de casas y una calle, todos del siglo ii-i a.C. sin materiales posteriores (Albiach et al., 2007: 99-100).
Después de realizar esta breve introducción sobre la cronología y distribución del asentamiento, nos ha parecido interesante volver al pasado y exponer de manera breve la información que Gil-Mascarell anotó en sus diarios de excavaciones
sobre los sondeos que hemos seleccionado, respetando siempre
la terminología que utiliza para describir las diferentes producciones cerámicas. Sin duda alguna conocer de primera mano el
proceso de excavación, los hallazgos realizados o los comentarios sugeridos por Gil-Mascarell nos ha facilitado en gran
manera nuestro trabajo. A continuación de cada breve resumen
analizamos los resultados que en cada sondeo nos ha dado el
estudio que hemos realizado de los fondos.
III.1. Zona I
Cerámica ibérica clase A
97
145
97
124
237
700
El día 5 de julio de 1971 se inicia la primera de las campañas.
La zona elegida fue la parte más alta o acrópolis a la que GilMascarell denominó Zona I. Toda esta área era zona de cultivo
de almendros (fig. 6.4), uso que ha perdurado hasta hoy en día,
y ya en superficie podía observarse abundante cerámica, entre
ella de época griega y romana, según describe Gil-Mascarell.
Cerámica ibérica clase B
4
9
11
12
15
51
Ánfora itálica
8
9
3
13
3
36
Ánfora romana
6
12
5
2
1
26
Ánfora hispánica
2
3
0
2
0
7
Ánfora fenicia
0
1
0
0
0
1
Fenicia
0
0
0
1
2
3
III.1.1. Sondeo A
Cocina itálica
0
1
1
2
1
5
El 6 de julio se abrió un sondeo de 2 x 3 m entre dos tiras de
almendros en dirección N-S (fig. 6.2). La estratigrafía y hallazgos fueron:
- Capa superficial a 0,20 m: cerámica ibérica, 1 fragmento
de sigillata y 2 campanienses B sin forma.
- A 0,10 m, empiezan a aparecer estructuras (muros), y se
divide el sondeo en la estancia H-1 y H-2. En la estancia H-1 se
encontraron una fusayola y un aro de bronce. En la estancia H-2
había sin embargo poco material y gran cantidad de mortero.
- A 0,45 m, en la estancia H-2, aparece cerámica muy destrozada y pocas formas.
- A 0,60 m se encuentra una capa de ceniza.
- A 0,70 m se deja la excavación, sin embargo en la H-1 la
roca se encuentra a 90 cm.
En las conclusiones de este sondeo dice que hasta 0,45 m
es un nivel romano (con abundantes fragmentos de mortero y
tegulae) y por bajo un claro nivel ibérico.
Revisión de los materiales: Aunque la premisa principal
para elegir los sondeos objeto de estudio era que la secuencia
estratigráfica estuviera completa, este sondeo es la excepción.
Como la mayoría del material ya estaba mirado se decidió
acabar de estudiarlo. Así pues nos encontramos con que la
mayor parte del material no tiene referencias estratigráficas
y los que las tienen corresponden al nivel superficial-0,25 m.
La única pieza que sí conservaba su referencia estratigráfica
y que nos va a servir para poder datar es una fíbula anular
hispánica (fig. 6.37, 146).
Entre el material que encontramos la cerámica ibérica clase
A predomina de manera abrumadora sobre las demás (tabla 6.2;
fig. 6.38), como ocurre en general en todo el asentamiento. En
este sondeo los materiales nos ofrecen una cronología amplísima desde el periodo de ocupación más antiguo del asentamiento, con la cerámica a mano del Bronce, hasta el más reciente, un
cántaro de cerámica común islámica.
Cocina africana
0
1
0
3
0
4
Cocina reductora romana
0
1
0
0
0
1
Común romana
1
4
2
2
1
10
Común itálica
0
0
1
2
0
3
Común islámica
1
0
1
3
0
5
Ática
0
0
1
1
6
8
Campaniense A
1
2
0
1
2
6
Barniz negro Cales
6
2
1
2
3
14
PF
1
1
1
1
1
5
TSH
2
0
0
0
0
2
112
A mano
2
4
1
0
0
7
TOTAL
131
195
125
171
272
894
rada con motivos geométricos (852) y como excepción un
solo fragmento con decoración vegetal consistente en un
roleo (1572). La cerámica clase B está escasamente representada, 4 fragmentos: dos ollas (1634), un tejuelo (1636) y
un fragmento de tapadera (nº inv. 1635). De entre todas estas piezas destaca especialmente una cuya factura es menos
cuidada, se trata de una tinaja de borde saliente de sección
triangular (fig. 6.38, 1629) que por su tipología y factura
creemos que es una pieza más antigua.
Si nos fijamos en las importaciones el panorama es el siguiente: fragmentos informes de ánfora itálica, 8, un fragmento
informe campaniense A, 6 de cerámica de barniz negro de Cales
entre las que hay una L. 2 (1652) y una L. 5; y por último un
fragmento de base de paredes finas (1646) y dos fragmentos de
TSH, uno informe y una forma Drag. 4 (1648). Otros materiales
de cronología romana son varios fragmentos informes de ánfora. En último lugar ya sólo queda mencionar dos fragmentos
informes de cerámica a mano y un fragmento de cántaro con
[page-n-124]
Fig. 6.38. Representación por niveles estratigráficos del material recuperado en el Sondeo A de la Zona I.
decoración pintada en óxido de manganeso, que nos llevaría a
la finalización de la ocupación.
En cuanto a los otros materiales documentados se encontró
un punzón de hueso, un fragmento de tegula y una fíbula anular
hispánica (fig. 6.37, 146) de la que ya hemos hablado en el apartado II.5, y que pertenece al tipo 4b de Cuadrado cuya amplia
cronología va del siglo v al i a.C. (Cuadrado, 1957).
Al no estar marcado el material con el nivel al que pertenece
no podemos establecer la secuencia cronológica del sondeo. Sin
embargo podemos decir que el conjunto de material nos sitúa en
un contexto romano republicano del s. ii a.C. con las importaciones itálicas, y probablemente existiera otro nivel de ocupación
romano imperial del s. i d.C. con la presencia de la TSH y las PF.
III.1.2. Sondeo D
Esta nueva intervención se sitúa al sur del sondeo C (fig. 6.2).
La secuencia estratigráfica que documenta es equivalente a la
presentada con anterioridad:
- Capa superficial hasta 0,25 m: cerámica ibérica muy fragmentada, 1 fragmento de precampana, 1 fragmento de precampaniense A y el fondo de un ánfora.
- Por debajo de 0,10 m aparecen estructuras, muros.
- De 0,30 a 0,35 m, pavimento de mortero.
- De 0,30 a 0,40 m, capa de mortero en muy mal estado
(apunta la posibilidad de que sea por el trabajo del arado).
- Por debajo de 0,45 m desaparece el mortero
- Entre 0,25 y 0,45 m, cerámica ibérica, un fragmento de
fondo de estrías muy marcado que podría ser de cronología medieval, dos láminas de bronce, cabeza de clavo de hierro y una
lámina circular de bronce.
- Por debajo de 0,45 m enseguida se llega a la roca, escasez
de cerámica. La que hay es ibérica y está decorada con semicírculos y ondas.
El sábado día 8 de julio de 1971, tres días después de haber
iniciado las excavaciones, el dueño del terreno prohíbe que se
siga excavando y el equipo tiene que buscar otra zona de trabajo. El lunes día 10, inician el primer sondeo en la Zona III.
En el año 1972, se retoman de nuevo las excavaciones en la
Zona I. La campaña empezó el día 3 de julio.
Revisión de materiales: En este caso sí que contamos con la
secuencia cronológica completa, por lo que analizaremos los materiales documentados por niveles estratigráficos. Como es habitual la cerámica ibérica A sigue siendo con diferencia la mejor
representada y más abundante (tabla 6.2 y fig. 6.39).
113
[page-n-125]
En el estrato que comprende del nivel superficial a 0,25 cm
la cerámica ibérica A sigue siendo la mayoritaria: hay numerosos fragmentos informes decorados con los típicos motivos
geométricos de bandas, semicírculos, etc. y otro menos visto
(fig. 6.39, 1328), varias bases de formas cerradas y otras indeterminadas, tinajillas, platos y diferentes fragmentos que corresponden a formas cerradas. En cuanto a las importaciones
hay: 1 fragmento informe de ánfora fenicia, 3 de ánfora itálica,
2 de cerámica campaniense A, otros dos de barniz negro de Cales y por último 1 fragmento de paredes finas. Falta mencionar
un pivote de ánfora hispánica (fig. 6.39, 1360). También se documenta un fragmento de imbrice.
En el nivel «rebaje 0,25 m» el repertorio de formas de la
cerámica clase A ibérica es considerable: tinajas (fig. 6.39,
1412), tinajillas (fig. 6.39, 1394), un tarro (fig. 6.39, 1411),
platos de borde reentrante (fig. 6.39, 1408), de borde exvasado
(fig. 6.39, 1415), botellas (fig. 6.39, 1416), morteros (fig. 6.39,
1398), tejuelos (fig. 6.39, 1395), entre otros. La cerámica ibérica B está escasamente representada: por una tapadera (fig.
6.39, 1421), un fragmento de borde de olla y un tejuelo (fig.
6.39, 1420). En cuanto a los materiales romanos, hay numerosos fragmentos informes de ánforas, varios fragmentos de
cerámica común (fig. 6.39, 1404) y un fragmento de cerámica
de cocina reductora, el único documentado en todo el yacimiento. Por lo que respecta a las importaciones, contamos con
una cazuela de cocina itálica, Vegas 14 (fig. 6.39, 1422), y
varios fragmentos de ánfora itálica, entre los que destaca un
fragmento de asa (fig. 6.39, 1423), posiblemente de una Dressel 1. Aparte de estos materiales hay documentados un clavo
y una lámina de hierro, y una lámina y una moneda de bronce
bastante mal conservada.
Por debajo de este nivel, se encuentra el que han denominado «debajo de 0,45 cm»: la mayoría del material es de la
clase A y abundan especialmente los fragmentos decorados
con motivos geométricos (fig. 6.39, 1439, 1460, 1461, 1463)
aunque también hay algún fragmento con decoración vegetal
(fig. 6.39, 1464) y otro que no sabemos con qué identificar (fig.
6.39, 1462). Las formas representadas en este estrato son las
ánforas (fig. 6.¿?1472), las tinajas (fig. 6.39, 1477), las tinajillas
(fig. 6.¿?1476, 1481), las páteras (fig. 6.39, 1484, 1485), y las
tapaderas (fig. 6.39, 1486), entre otras. La cerámica clase B está
presente con varias ollas de diferentes tamaños (fig. 6.39, 1493,
1495 y 1496), y un tejuelo (fig. 6.39, 1501). Las importaciones
aquí son escasas, tan sólo hay dos fragmentos informes de ánforas, uno itálica y el otro romana, y un fragmento de borde de
africana de cocina (fig. 6.39, 1500). Esta última pieza dudamos
si podría ser en realidad una importación cartaginesa, hay una
forma similar en la excavación en Cartago de la misión inglesa, de ser así la cronología de esta pieza se dispararía hasta el
siglo v d.C., por lo que debemos considerar esta pieza como
una intrusión. En último lugar tan sólo quedarían dos ollas de
cerámica a mano pertenecientes al periodo del bronce final o
de transición (fig. 6.39, 1498, 1499). Por lo que se refiere a los
materiales diversos todos son materiales de construcción, fragmentos de revestimiento mural y mortero de cal.
En el último estrato que directamente acaba en la roca la
mayoría de material es cerámica ibérica de la clase A con decoración geométrica (fig. 6.39, 1506, 1507), aparte de estos frag-
Fig. 6.39. Representación por niveles estratigráficos del material recuperado en el Sondeo D de la Zona I.
114
[page-n-126]
mentos informes decorados hay varios platos y una tinajilla. Por
último contamos con un fragmento informe de ánfora itálica,
dos de cerámica a mano, posiblemente ambos de ollas, y una
forma Vegas 62 de ánfora hispánica (fig. 6.39, 1526).
Visto todo el conjunto de material sólo queda establecer su
cronología. Los dos primeros niveles, de la capa superficial a rebaje 0,25, creemos que se fecharían en el s. i a.C., por la presencia
de la forma Vegas 14 y el fragmento de paredes finas. En los
siguientes niveles nos encontramos con algún fragmento que podría ser una intrusión, como un fragmento de cerámica africana
de cocina o posible importación cartaginesa, fechada en el s. v
d.C. Con todo, estos dos últimos niveles, debajo de 0,45 y sobre
la roca, poseen los mismos tipos de materiales: cerámica ibérica
A, ánforas itálicas, cerámica a mano, que claramente es un material residual, y cerámica común romana. Así pues la cronología
que establecemos para estos niveles es del s. ii a.C.
III.1.3. Sondeo 2
El martes 4 de julio se abre un nuevo sondeo de 2 x 2 metros al
SW del sondeo 1 y entre ambos se deja un testigo de 30 cm (fig.
6.2 y fig. 6.40). La estratigrafía que se documenta es:
- Capa superficial hasta 10 cm: cerámica ibérica.
- De 0,10 a 0,25 m empieza a aparecer un muro. Los materiales son una plancha de plomo, un fragmento de precampaniense, un fragmento de campaniense A y B, y una especie de
bola de hierro hexagonal y forma de pirámide.
- De 0,25 a 0,45 m aparece poca cerámica: cerámica ibérica
muy fragmentada, un fragmento de precampaniense o ática de
buena calidad (barniz muy fino y brillante).
- Por debajo de 0,45 m y hasta 0,60 m, que es donde se deja
de excavar, aparece mucha piedra.
- De 0,40 a 0,60 m, los materiales recuperados son un fragmento de campaniense A y dos fragmentos de campaniense.
Revisión de materiales: La estratigrafía de este sondeo comprende tan sólo dos niveles: de 0,10 a 0,25 m y de 0,25 a 0,45
m. A partir de esa cota, según Gil-Mascarell, dejan de excavar
porque aparece mucha piedra. En el primer estrato la cerámica clase A sigue siendo la mayoritaria (tabla 6.2), muchos de
los fragmentos son informes y están decorados con motivos
geométricos, algunas de las formas representadas son tinajillas
(fig. 6.41, 1552), platos (fig. 6.41, 1652, 1653), un kalathos (fig.
6.41, 1565), algunos fragmentos de formas cerradas (fig. 6.41,
1545, 1559) o un tejuelo (fig. 6.41, 1566). La cerámica ibérica
clase B cuenta con varias ollas de diferentes tamaños (fig. 6.41,
1567, 1568, 1569). También hay un fragmento de cerámica ática L. 21 (fig. 6.41, 24), y varios de una pieza de cerámica común islámica. En cuanto a los materiales varios contamos con
un glande de plomo (fig. 6.37, 154) y un clavo de hierro.
En el segundo nivel, de 0,25 a 0,45 m, la cerámica ibérica
A decorada con motivos geométricos sigue siendo la más destacada (fig. 6.41, 768, 769); en cuanto a la tipología presente
había varias tinajas (fig. 6.41, 779), platos de borde exvasado (fig. 6.41, 453, 454, 780, 781), y algunas formas cerradas
no identificadas. En cuanto a la clase B había una tapadera
(fig. 6.41, 460) y varias ollas (fig. 6.41, 459). Por lo que a
las importaciones se refiere solo contamos con dos fragmentos informes, uno de cerámica común itálica y otro de ánfora
itálica. Además también hay dos fragmentos informes de ánforas romanas. Para estas cotas no hallamos ninguna pieza de
materiales varios, sin embargo sí que existen varias para las
Fig. 6.40. Sondeo 2 de la Zona I en proceso de excavación. Archivo
SIP.
cotas de 0,50 m, 0,55 m y debajo de 0,60 m. En el primer caso
se trata de una lámina de plomo y una varilla de hierro; en el
segundo una fíbula de bronce tipo La Tène de arco peraltado
y resorte bilateral, tipo 3 de Cuadrado (fig. 6.37, 147) con una
cronología del 250 y el 220 a.C., y por último, debajo de 0,60
m, un botón de hueso.
Para poder establecer la secuencia cronológica en este sondeo debemos tener en cuenta que algunos de los fragmentos
que aparecen en los diferentes niveles son o bien intrusiones
o bien materiales residuales. Así pues en el nivel de fundación
encontramos material ibérico, junto con una fíbula de La Tène
y dos fragmentos de importaciones itálicas. Creemos que estos 2 fragmentos itálicos podrían ser intrusiones, con lo cual la
cronología de este nivel la podríamos situar en el s. iii a.C. Lo
mismo ocurre en el nivel superior, donde la mayoría de material
es ibérico y hay un fragmento de material islámico, claramente
una intrusión; la otra cerámica que conforma el conjunto es una
ática L. 21, que podríamos considerarla como material residual
aunque no creemos que este sea el caso. Con todo tendríamos
un sondeo con sendos niveles de cronología ibérica.
III.1.4. Sondeo 4
5 de julio, un nuevo sondeo de 3 x 1,5 m se abre al SE del sondeo 2 (fig. 6.2 y fig. 6.42):
- Superficial hasta 0,10 m, un fragmento de hierro ibérico.
- De 0,10 a 0,25 m, dos fragmentos de campaniense B y un
anillo de bronce (a una cota de 0,20 m).
115
[page-n-127]
Fig. 6.41. Representación por niveles estratigráficos del material recuperado en el Sondeo 2 de la Zona I.
- De 0,10 a 0,45 m, tierra muy oscura.
- A 0,45 m, gravas de 5 cm de grosor que ocupan todo el
sondeo.
- De 0,25 a 0,45 m, un fragmento de borde de ánfora republicana y dos fragmentos de campaniense.
- De 0,45 a 0,60 m, 9 fragmentos de campaniense, estuco, 2
fusayolas y un arco de fíbula de bronce.
- A partir de 0,60 m divide la cuadrícula en d-2 al sur y d-3
al norte.
- Se llega a una profundidad de 0,80 m.
Revisión de los materiales: El primero de los niveles, de
0,10 a 0,25 m, cuenta con varios fragmentos informes decorados con motivos geométricos de cerámica ibérica A, tapaderas
(fig. 6.43, 1307), tinajillas y varias formas cerradas más; un
fragmento informe de campaniense A, dos de barniz negro de
Cales, varios fragmentos de ánfora itálica, uno de ánfora fenicia, un fragmento de paredes finas de la forma Mayet XXXV
(fig. 6.43, 1313), un fragmento informe de cerámica común islámica, un clavo de hierro y un anillo de bronce (fig. 6.37, 142).
El siguiente nivel va de 0,25 a 0,45 m. Los materiales que
se han documentado son como siempre cerámica ibérica de la
clase A, predominando del resto, entre su tipología hay platos,
tinajillas, tapaderas, botellitas (fig. 6.43, 1285), los fragmentos
informes decorados con motivos geométricos tampoco faltan.
La cerámica de clase B también está presente con varias ollas
(fig. 6.43, 1289, 1290), un pomo de tapadera (fig. 6.43, 1288),
un tejuelo (fig. 6.43, 1272), entre otros. Entre los materiales importados encontramos varios fragmentos de ánfora itálica y un
116
fragmento de cerámica de cocina africana. De cerámica común
romana contamos con una fuente de grandes dimensiones (fig.
6.43, 1284) y un borde de ánfora hispánica Haltern 70. También
encontramos un fragmento de cerámica común islámica.
El estrato de 0,45 a 0,65 m es el que más cantidad de material tiene. La representación de la cerámica ibérica sigue
siendo mayoritaria, entre sus formas encontramos kalathos
(fig. 6.43, 600, 601), platos (fig. 6.43, 570, 574, 575), cuencos
(fig. 6.43, 603), tapaderas (fig. 6.43, 582), fusayolas (fig. 6.43,
16), grandes contenedores (fig. 6.43, 579, 581), y como no los
Fig. 6.42. Sondeo 4 de la Zona I, se puede apreciar los muros que
delimitan las estancias d-2 y d-3. Archivo SIP.
[page-n-128]
Fig. 6.43. Representación por niveles estratigráficos del material recuperado en el Sondeo 4 de la Zona I.
fragmentos decorados con motivos geométricos (fig. 6.43, 547,
549, 571, 569, 573). En cuanto a las importaciones hay varios
fragmentos de ánfora itálica, cerámica común itálica y un fragmento de borde de plato/tapadera de africana de cocina (fig.
6.43, 595). También hay cerámica común romana (fig. 6.43,
597). En cuanto a los materiales diversos hay un fragmento de
revestimiento mural.
El siguiente nivel, en realidad podría incluirse en el que
acabamos de ver, ya que va de 0,45 a 0,60 m, sin embargo
como estaba así especificado hemos mantenido la separación.
La única pieza documentada aquí es un fragmento de cerámica ática de figuras rojas, posiblemente de un kylix (fig. 6.43,
100), a la que hay que añadir un fragmento de revestimiento
mural.
El último nivel se corresponde con 0,65 m hasta el final.
De las 14 piezas que hay registradas en este nivel 12 son ibéricas, 11 de clase A y una de clase B (fig. 6.43, 1255). Entre las
de clase A hay una base de caliciforme (fig. 6.43, 1253), una
tinaja (fig. 6.43, 1246) y varios fragmentos de formas cerradas.
Las otras dos piezas son un fragmento informe de cerámica de
cocina itálica y de un ánfora romana. De los materiales varios
contamos con una hebilla de bronce (fig. 6.37, 144).
La secuencia cronológica que establecemos aquí se puede
dividir en dos fases; la más reciente, que abarcaría hasta la cota
de 0,65 m, se trataría de un nivel romano imperial de principios del s. i d.C. (paredes finas, Haltern 70, cerámica africana
de cocina…), y un segundo nivel de cronología ibérica s. iii-iv
a.C. en el que destaca la presencia de un kylix de figuras rojas.
Fig. 6.44. Vista del área de excavación de la Zona III. Archivo SIP.
La existencia de dos fragmentos de ánfora romana y cerámica
de cocina itálica en este nivel la hemos considerado fruto de
intrusiones probablemente debidas al uso del arado en la zona.
III.2. Zona III
Recordemos que esta zona es la que se encuentra en el extremo NW
del asentamiento, y es la de más fácil acceso (fig. 6.3 y fig. 6.44).
III.2.1. Sondeo C
Este sondeo se realizó paralelo al sondeo B y en su lado sur
(fig. 6.3 y fig. 6.45). De todos los sondeos estudiados este es
con diferencia el que más material ha proporcionado (tabla
6.2). Según apunta Gil-Mascarell en su diario, es en su ángulo
117
[page-n-129]
Fig. 6.45. Imagen del proceso de excavación del Sondeo C de la
Zona III. Archivo SIP.
sur donde aparece mucho material, y a tan sólo 15 cm de profundidad. Entre estos materiales cita: ánfora ibérica, kalathos
de cabeza de caballo, abundante cerámica ibérica (fragmentos
grandes), 1 fíbula de La Tène de bronce con anilla, 1 fusayola, 1 fragmento de precampaniense, 4 campanienses B, 1
fragmento de plomo y 1 fragmento de campaniense B de la
forma L. 5.
Según podemos observar en la tabla 6.2 la cantidad de cerámica ibérica de la clase A que se recuperó en este sondeo es
enorme, 237 piezas, además llama también la atención que el
material no está tan fragmentado como en el resto de sondeos.
A pesar de que en este caso no hay secuencia estratigráfica, vamos a seguir la división de los materiales que estableció GilMascarell para analizar este sondeo.
La cerámica ibérica A presenta un amplio repertorio tipológico (fig. 6.46): los grandes contenedores del grupo I son
de los mejor representados: entre las ánforas cabe destacar
un ejemplar que ha conservado el tercio superior del cuerpo
(fig. 6.46, 820), aunque hay muchos más ejemplares (fig. 6.46,
332, 335, 348, 821, 822, 823, 1081, 1159, 1160, 1172, 1176,
1218), las tinajas también cuentan con una gran representación (fig. 6.46, 731, 825, 1090, 1126). Los otros grupos que
están ampliamente representados son el grupo II y el grupo
III. En cuanto al grupo II, encontramos tinajillas (fig. 6.46,
1153, 1222), lebes (fig. 6.46, 824, 1221), kalathos (fig. 6.46,
1103) y tarros. Del grupo III encontramos ejemplares de botellas, de un jarro y platos en sus diferentes modalidades (fig.
6.46, 347, 353, 735, 739, 1101, 1191, 1220). Por lo que res-
Fig. 6.46. Representación por niveles estratigráficos del material recuperado en el Sondeo C de la Zona III.
118
[page-n-130]
pecta a los tres grupos restantes su presencia es mínima: del
grupo IV tan sólo contamos con dos ejemplares, una botellita
y una miniatura de ánfora (fig. 6.46, 1179); del grupo V, seis,
varias tapaderas (fig. 6.46, 346, 734), un mortero (fig. 6.46,
730) y un tejuelo (fig. 6.46, 1226), y del grupo VI, hay cuatro
piezas que son de kylix (fig. 6.46, 359, 1080, 1124) y una base
de crátera (fig. 6.46, 359).
Como se puede apreciar en la figura 6.46 se han documentado numerosas bases tanto de recipientes abiertos (fig. 6.46,
726), como cerrados (fig. 6.46, 727, 1091, 1110, 1230, 1231), e
igual sucede con las asas (fig. 6.46, 333, 1123).
Los fragmentos informes con decoración también son numerosos, y en ellos podemos apreciar el predominio de los motivos geométricos (fig. 6.46, 344, 370, 371, 372, 373, 720, 721,
723, 1060, 1061, 1166).
Entre todos los fragmentos de cerámica ibérica A algunas
piezas no hemos podido identificarlas, es el caso de las 1099 y
1193 de la figura 6.46.
En cuanto a la cerámica ibérica B su presencia es escasa, sobre
todo en comparación con la clase A, tan sólo quince ejemplares. Las
formas documentadas son: varias ollas (fig. 6.46, 738, 1234), dos
jarras (fig. 6.46, 361, 828), una tapadera (fig. 6.46, 1235), una taza y
varios fragmentos indeterminados (fig. 6.46, 360).
Con respecto a las importaciones su presencia también es
escasa, apenas una veintena de ejemplares:
- Tres fragmentos informes de ánfora itálica.
- Uno de ánfora romana.
- 6 ejemplares de cerámica ática: dos bases con decoración,
una a ruedecilla y otra radiada (fig. 6.46, 37, 25), una L. 21 (fig.
6.46, 50), una L. 40d (fig. 6.46, 56), un borde de kylix (fig. 6.46,
1236) y un fragmento informe indeterminado.
- 3 ejemplares de cerámica de barniz negro de Cales, dos
informes indeterminados y una L. 27 (fig. 6.46, 1200).
- 2 fragmentos de Campaniense A, uno informe y otro de
una L. 31 (fig. 6.46, 1170).
- 1 fragmento informe de cerámica de cocina itálica.
- 1 fragmento de plato/tapadera de cerámica común romana
(fig. 6.46, 337).
- 2 fragmentos informes de ánforas fenicias.
- De paredes finas contamos con un único ejemplar, una
Mayet III (fig. 6.46, 1165)
En último lugar nos queda mencionar un arco de fíbula tipo
La Tène (nº inv. 1171), que como ya vimos en el apartado II.5,
pertenece al Tipo 3 de Cuadrado de arco peraltado y resorte
bilateral.
Con todo esto, y teniendo en cuenta que no contamos con
una estratigrafía que nos permita realizar la consiguiente secuencia cronológica, tan sólo podemos dejar constancia de que
Fig. 6.47. Rosa Albiach en la campaña del año 2005 en la Zona II.
los materiales documentados reflejan unas cronologías que
comprenden el siglo iv-iii a.C., cerámicas áticas, campanienses
A y fíbula La Tène, y el siglo ii a.C. con el barniz negro de
Cales, los fragmentos de ánfora itálica, la cerámica de cocina
itálica y, por último, las paredes finas.
Agradecimientos
Desde que en 2001 comenzó este nuevo proyecto, Rosa Albiach contó conmigo. Sus ganas de trabajar, su ilusión por
sacar adelante este gran reto que le habían propuesto, de demostrar que La Carència era algo más de lo que todo el mundo pensaba, me contagiaron y desde 2001 hasta 2007 tuve la
suerte de formar parte de su equipo. En los años siguientes
mi desvinculación del proyecto, y del mundo de la arqueología en general, no fue causa suficiente para que Rosa siguiera
animándome a colaborar de forma puntual en el proyecto. Y
así llegó el momento en que la colaboración puntual se transformó en un capítulo de la futura monografía de La Carència.
Ni mis dudas ni mis reticencias fueron suficientes para convencerla de que no sería capaz de hacer un buen trabajo. El
resultado es obvio, me convenció.
Por eso quisiera hacer público mi agradecimiento infinito,
por su ciega confianza en mí, por su positividad ante las dificultades, por su humildad en el trabajo y por su perseverancia en
todo, es decir, por ser como es. Gracias Rosa (fig. 6.47).
No quisiera dejar de mencionar a todo el personal del Servicio de Investigación Prehistórica, que en algún momento, y
no fueron pocos, me prestaron su ayuda. A todos mil gracias.
119
[page-n-131]
[page-n-132]
7
Els materials de prospecció de la Carència:
Recintes I, II i III
E. Huguet
INTRODUCCIÓ
Els treballs de prospecció realitzats al jaciment de la Carència
començaren l’any 2001 al si del projecte «La Carència. Evolució cronològica i urbanística. Valoració dins del territori», i
han tingut continuïtat fins a l’actualitat amb el projecte «Entitat i difusió de l’oppidum de la Carència». La prospecció de
les 6,7 hectàrees que conformen el jaciment ha donat fruit en
la recollida d’una gran quantitat de material superficial que es
portà al Museu de Prehistòria de València per a estudiar-lo i
emmagatzemar-lo. La recollida de material es feu atenent a cadascun dels tres Recintes identificats a la Carència (fig. 5.9).
Amb l’estudi d’aquest material de superfície s’intenta establir
unes primeres impressions pel que fa a la cronologia i la funcionalitat dels recintes, mitjançant l’inventari del material recollit
i el dibuix de les peces seleccionades. Majoritàriament es tracta
de ceràmica però també s’han documentat restes de fauna, metalls i lítics, entre els quals destaquen els molins. S’han dibuixat
únicament les peces interessants que es troben referenciades
amb el número de magatzem i separades segons el recinte de
procedència.
RECINTE I
El material més antic que s’ha identificat són àmfores fenícies,
R. 1, probablement de procedència malacitana, i una olla fenícia, similar a la de la Cova del Cavall. No és un material massa
abundant però hi és constant i indicaria una relativa ocupació
del Recinte I o Acròpolis durant el Ferro antic. Cronològicament el material fenici podria ser dels segles vii-vi aC.
La major part del material és ibèric i hi ha una gran abundància de formes àmpliament utilitzades en el temps, que no
aporten cronologia concreta, com les gerres i lebes sense espatlla amb llavi motllurat en forma de cap d’ànec i les gerres amb
espatlla de vora engrossida; també hi ha àmfores i fragments
de kalathos (fig. 7.1). Destaca l’aparició d’un fragment amb
una estampilla (núm. inv. 145.491) (fig. 7.2), tot i que no es
conserva totalment, que probablement s’ha d’associar amb la
ceràmica estampillada del segle iii, potser del territori de Kelin
(Valor et al., 2005). Apareixen també plats i ampolles. Majori-
tàriament la ceràmica ibèrica d’aquest recinte és de classe A,
tot i que es documenta també algun fragment, escàs, de classe
B, en concret d’olles de cuina. També hi ha una sèrie de formes
amb gran influència romana amb peus alts, vores motllurades,
i fins i tot, formes allunyades dels prototips ibèrics (núm. inv.
124.574/133.431), o imitacions de píxides entre altres (fig. 7.3).
Entre les ceràmiques d’importació de l’època ibèrica destaquen
las formes L. 21, L. 22 i un kylix en ceràmica àtica. A més, hi
ha diferents fragments de vernís negre (tant de campaniana A
com de Cales) que junt amb les àmfores itàliques de pasta vesuviana (Dr. 1 i grecoitàlica) i la ceràmica itàlica de cuina (Lt.
7 tapadora) ens situa en el moment de la conquista romana o un
poc després. Apareixen fragments de la pasta característica dels
dolia republicans.
Durant l’Alt Imperi el Recinte I continuà en ús com testimonia la TSS (plat Drag. 18), TSH (sobretot el plat 15/17 i la copa
decorada 37), TSA A (H. 27), TSA A/D i africanes de cuina (H.
23 A, O. I, 261, H. 181 i b, H. 173), a més de ceràmica regional
reductora altimperial (formes d’olla ERW 1.2) (fig. 7.4). Apareix una vora d’àmfora tarraconense, una àmfora bètica Beltrán II B i una copa de parets fines Mayet 33, amb decoració
a motlle a l’exterior i sorrenca a l’interior (si és de producció
tarraconense la cronologia seria entre el 30 aC i el 35 dC). Cronològicament l’etapa imperial no sembla sobrepassar el segle iii
dC, ja que es documenten formes tardanes d’africana de cuina,
TSA A/D, poquíssima C i no africana D. Aquesta cronologia ve
reforçada per l’aparició d’una moneda de Claudi II (posterior al
270) (Albiach i Caruana, 2005).
De l’última etapa d’ocupació del Recinte I es constata ceràmica islàmica en quantitats significatives: vidriada, bescuitada
i corda seca majoritàriament i destaca un fragment de ceràmica
islàmica de gerreta almohade del segle xii (fig. 7.5 i 7.6). Açò fa
pensar en una ocupació de la zona alta / torre, probablement un
petit establiment de guaita.
Al Recinte I hi ha escòries de ferro que podrien indicar el
treball metal·lúrgic puntual ja que la concentració no és molt
gran si es compara amb els altres recintes. També hi ha un fragment de vidre, probablement d’una ampolla. Els molins són ben
escassos, si els comparem amb el Recinte III, ja que de les 30
peces identificades, únicament 2 s’han trobat al Recinte I.
121
[page-n-133]
Fig. 7.1. Ceràmica ibèrica del Recinte I: àmfores i gerres.
Fig. 7.4. Ceràmica romanorepublicana i altimperial del Recinte I.
Fig. 7.2. Ceràmica ibèrica estampillada del Recinte I. Escala 1:1.
Fig. 7.5. Ceràmica islàmica del Recinte I.
Fig. 7.3. Ceràmica ibèrica i formes evolucionades d’imitació amb
influències romanes del Recinte I: dolium, kalathos, caliciforme,
plats.
122
Fig. 7.6. Ceràmica islàmica del Recinte I: detall de gerreta
almohade. Escala 1:1.
[page-n-134]
RECINTE II
Al Recinte II també hi ha material antic, com les àmfores fenícies R. 1, però és molt més escàs que al Recinte I.
La ceràmica majoritària és ibèrica i es documenta alguna
gerra ibèrica antiga i algun caliciforme, però sobretot gerres,
amb i sense espatlla, amb llavis motllurats en forma de vora de
cap d’ànec o engrossits, lebes, plats de vora reentrant i kalathoi
(fig. 7.7). Majoritàriament hi ha ceràmica ibèrica de classe A i
en menor mesura de B. Cronològicament sembla que el gros
del material ibèric és del segle iii i ii aC, entre el qual destaca
un fragment de ceràmica estampillada i un kalathos decorat i
d’altres de dimensions reduïdes sense decorar (fig. 7.8). És interessant l’aparició de fusaioles i d’un pondus que pot indicar la
realització d’una activitat artesanal quotidiana i domèstica com
és el teixit (fig. 7.9).
El material romanorepublicà (fig. 7.10) és significatiu pel
que fa a quantitat. Hi ha àmfores grecoitàliques i itàliques, Dr.
1 de pasta campana, però també àmfores de pasta adriàtica. La
vaixella d’importació itàlica procedeix de Campània, tant Campaniana A (L. 36 i 8), com de Cales (L. 8). A més es documenta
ceràmica itàlica de cuina (tapadora Lt. 7).
Per concloure, també hi ha ceràmica altimperial però és
molt escassa en comparació amb el material de l’Ibèric ple o
recent, i també en relació al material imperial del Recinte I. La
vaixella fina es resumeix en uns pocs fragments de sigil·lades
hispàniques de Tritium Magallum (F. 15/17) i algun fragment
de parets fines; les àmfores també són hispàniques, potser alguna africana, i la ceràmica de cuina és africana (Hayes 23 B
i Ostia III, 267). Cronològicament aquest material indica una
ocupació probablement del segle ii dC.
Destaca l’aparició d’abundants fragments de dolia de diferents individus que indirectament ens informen que en aquesta
zona s’emmagatzemaven productes. S’han diferenciat metalls
com el ferro i el plom, aquest molt més escàs que el primer. En-
Fig. 7.9. Ceràmica ibèrica del Recinte II: fusaioles, ceràmica
impresa i olla de cuina (Classe B).
Fig. 7.7. Ceràmica ibèrica del Recinte II: àmfores, tinalles i
tinalletes.
Fig. 7.8. Ceràmica ibèrica del Recinte II: dolium, lebes, kalathos,
caliciforme i plats.
Fig. 7.10. Ceràmica romana republicana i altimperial del Recinte II.
123
[page-n-135]
tre el ferro es documenten escòries, probablement alguna eina
i claus. Pel que fa a la mòlta o trituració de productes, la informació proporcionada pels molins en aquest recinte és escassa,
ja que sols se n’ha documentat un.
RECINTE III
raó per la qual són formes utilitàries i pràctiques que aporten
poca precisió cronològica. La ceràmica de cuina de classe B
és escassa, encara que està present, sobretot olles (fig. 7.14).
De l’Ibèric ple, s’identifiquen alguns recipients com l’ampolla
de perfil trencat o algun possible caliciforme. Apareix ceràmica amb decoració impressa, probablement de la zona de Kelin,
El Recinte III és una ampla terrassa de grans dimensions en la
qual s’ha recollit material superficial de manera abundant, i és
el conjunt de material més voluminós. En aquest recinte el material més antic: àmfores fenícies R. 1 (vi aC) entre el material
importat i entre la ceràmica ibèrica: olles amb vora reforçada
amb escòcia (v-vi aC), gerres amb broc i urnes d’orelletes (v
aC). A més, es troben els materials típics ibèrics presents per tot
el jaciment que tenen una àmplia cronologia: àmfores, gerres i
gerretes amb i sense muscle que són majoritàriament amb llavi
en forma de cap d’ànec o engrossits, lebes i oinokhoe (fig. 7.11,
7.12 i 7.13). Aquestes formes es produeixen de manera continuada durant tot el període ibèric i, fins i tot, en època romana,
Fig. 7.13. Ceràmica ibèrica del Recinte III: dolium, urnes
d’orelletes, lebes, kalathoi, caliciforme, ampolleta de perfil trencat,
enòcoa d’influència romana i ceràmica impresa.
Fig. 7.11. Ceràmica ibèrica del Recinte III: àmfores i gerres.
Fig. 7.12. Ceràmica ibèrica del Recinte III: gerres i gerretes.
124
Fig. 7.14. Material romanorepublicà i altimperial del Recinte III.
[page-n-136]
pròpia del segle iii, amb motius decoratius de cercles i petits
traços oblics que creen esquemes decoratius senzills.
Destaca l’escassetat de ceràmica de cronologia romana (fig.
7.15) tot i que s’ha documentat material de l’època republicana
com el vernís negre, àmfores grecoitàliques i itàliques i formes
de ceràmica comuna amb grans influències romanes. Entre les
formes ibèriques d’aquest moment destaca el kalathos, que sol
ser de dimensions reduïdes i sense decoració, tot i que n’hi ha
també de decorats, amb les bases altes i les formes evolucionades amb motllures.
De l’època altimperial només hi ha dos fragments, un de
sigil·lada hispànica i l’altre una tapadora de ceràmica africana
de cuina.
S’han documentat diverses fusaioles i algun pondus que denoten una activitat tèxtil a la zona; tot i això aquesta activitat
no es desenvoluparia exclusivament ací, ja que també se n’han
trobat al Recinte I i II. El Recinte III concentra pràcticament la
totalitat dels molins tant rotatoris com barquiformes. També hi
ha pedres arrodonides interpretades com a mans de molins i una
mà de morter ceràmic. Aquesta concentració respon a la zona
productiva del jaciment on continuadament es mol i tritura el
gra per a l’obtenció de farina. També en relació amb la producció està l’abundància d’escòries de ferro, i també alguna eina.
Així que sembla que el Recinte III seria el lloc on es desenvoluparien activitats productives i artesanals com la mòlta, el tèxtil
o el treball del ferro, però que, en l’època ibèrica no es poden
deslligar de les activitats domèstiques amb què comparteixen
espai dins la mateixa casa.
ELS MOLINS
Fig. 7.15. Ceràmica ibèrica del Recinte III: pondus i lebes, olles i
olletes de cuina (Classe B).
Fig. 7.16. Molins del Recinte III: part activa i part passiva i matèries
primeres.
En les prospeccions arqueològiques fetes al jaciment de la
Carència s’ha identificat un total de 30 peces de molí de pedra per al processat de cereals o llegums i l’elaboració de
farines.
Per a la fabricació de molins utilitzen dos tipus de pedres en iguals proporcions, el gres quarsític i el travertí (fig.
7.16). Alguns d’aquests molins foren analitzats per la Unitat
d’Estudis Arqueomètrics de l’ICAC (Tarragona) que conclogué que ambdues classes de pedres provenen de la zona. El
travertí és un roca sedimentària calcària de tipus químic que
es relaciona amb la zona càrstica on es troba el jaciment.
Posseeix una certa duresa i una gran porositat, cosa que afavoreix la fragmentació i la trituració del material a moldre,
però que no aconseguiria una farina fina sinó de textura mitjana, barrejada amb algun petit fragment de travertí després
durant el treball.
El gres quarsític és també una roca sedimentària de procedència local o regional. Presenta gran duresa i és molt compacta amb poca porositat. En aquest cas, la trituració podria
arribar a ser molt més fina, encara que també barrejada amb
la sorra de gres.
Pel que fa a la tipologia dels molins, són bàsicament rotatoris (23 peces). Poden estar confeccionats en travertí (17) i en
gres quarsític (6). Els molins rotatoris consten de dues parts:
la part de baix és fixa, de forma circular (passiva), i presenta
un orifici en el centre on s’enganxa la fusta que fa d’eix; la
125
[page-n-137]
amb perforació central, sense anses laterals i 12 cm de diàmetre
(núm. inv. 133.409).
També hi ha una sèrie de peces de molí que podrien ser
barquiformes o molins de vaivé, produïts únicament en gres
quarsític (8 possibles elements). Es tracta de peces amb poc
gruix, amb alguna excepció. És interessant un dels exemplars
que sembla un carreu de gres quarsític reaprofitat com a molí de
vaivé en el qual s’intueixen dues bandes verticals erosionades
en la superfície de treball que es podrien relacionar amb la pressió exercida per les dues mans (núm. inv. 135.772).
A la Carència, els molins es troben majoritàriament al Recinte III, a excepció de dos exemplars trobats un al Recinte I i
l’altre al Recinte II. La gran concentració en el Recinte III i la
escassesa en els altres dos fa pensar que la gran terrassa inferior
seria un lloc de producció i de treball on la mòlta i la trituració
en molins seria una activitat quotidiana.
EVOLUCIÓ CRONOLÒGICA DELS RECINTES
Fig. 7.17. Molins del Recinte III: molins rotatoris.
part de dalt (activa), també circular i perforada, roda sobre la
part fixa i sobre ella mateixa. Pot presentar anses laterals perforades o no, o punts d’ancoratge de la part activa des d’on poder exercir la pressió necessària per al gir de la part activa (fig.
7.17). Sobretot, s’han conservat les parts actives dels molins
(15 peces) que presenten una perforació central i són de secció
còncava per ajustar-se a la part convexa passiva (6 peces),
també amb perforació central. Entre el material de la Carència
no s’ha conservat cap element complet i, en ocasions, és difícil establir si tenien o no anses laterals o si aquestes estaven
perforades perquè resta solament una part del molí. Tot i això,
s’han documentat moltes anses laterals perforades, tant en travertí com en gres quarsític. Recentment s’ha identificat part
d’un molí de travertí que presenta una incisió lateral en forma
de T invertida. Es tracta de la part activa d’un molí rotatori i
constata l’ús de fustes i cordes per a practicar el gir de la part
superior i permetre la mòlta.
Els molins rotatoris són peces grans amb diàmetres que
oscil·len entre els 40 i 60 cm (igual que a la Bastida), així que
no serien aptes per al transport sinó fixos. La secció de la perforació central oscil·la entre els 6 i els 8 cm, mentre que la secció
de les parts exteriors de la paret del molí ho fa entre els 10 i els
13 cm. En una única ocasió s’ha documentat un possible molí
de dimensions reduïdes que sí que es podria transportar amb
facilitat. Es tracta de la part activa d’un molí rotatori de travertí
126
Sembla, per tant, que el Recinte I estigué ocupat des del període
més antic d’ocupació de la zona, que com a mínim va del segle
vi aC al iii dC, amb una posterior ocupació puntual a l’època islàmica. És un espai reduït, 1.402,9 m2, en comparació amb la resta
del jaciment, i el més elevat en altura, fet que permet una gran
visibilitat tant cap a l’interior com cap a la costa (Albiach et al.,
2007), cosa que li confereix un avantatge estratègic com a punt
de vigilància. Els recintes II i III també tenen ocupació de l’Ibèric
antic, molt abundant en el cas del Recinte III. Però, en general,
el moment de major ocupació sembla durant l’Ibèric recent, entre els segles iii i ii aC, moment del qual data la major part del
material dels tres recintes (Albiach, 2006). És en aquest moment
quan es pot parlar d’una veritable ciutat amb l’ocupació dels tres
recintes emmurallats i l’abundància de materials escultòrics,
ceràmics (Bonet, 2005: 58) i monetaris que varen permetre especular sobre la seua identificació amb Kili/Gili (Ripollès, 2001:
109). Posteriorment podria haver-hi un replegament de la ciutat
cap a la zona alta i una desocupació dels recintes II i III, donada
l’escassetat de material alt-imperial d’aquests i l’abundància i varietat de ceràmica imperial del Recinte I, possibilitat ja apuntada
per Gil-Mascarell (1971). Les evidències del desenvolupament
d’activitats artesanals o de fabricació són molt escasses als Recintes I i II però molt abundants al Recinte III, que també és el
que compta amb més terreny.
Tanmateix, les conclusions ací exposades deriven del material recollit en superfície que, tot i ser indicatiu, no deixa d’estar
descontextualitzat. Per això aquesta documentació s’ha de completar amb els resultats de les excavacions que aporten una informació més fiable i acurada.
[page-n-138]
8
La cerámica ibérica figurada de La Carència.
Motivos y estilos
M.F. Pérez Blasco
INTRODUCCIÓN
LA CERÁMICA IBÉRICA PINTADA
El yacimiento de La Carència de Turís muestra una notable importancia arqueológica en su fase ibérica, con una secuencia
estratigráfica y cronológica que se remonta hasta el s. iv a.C.
y perdura hasta el s. i a.C. (Gil-Mascarell, 1975; Albiach et al.,
2007: 99 y 102). El yacimiento era conocido desde antiguo, y
ya M. Gil-Mascarell (1975) denunció las continuas expoliaciones, que provocaron la desaparición de los materiales en manos
de colecciones particulares, y el laboreo agrícola, que destruía
los restos arqueológicos más cercanos a la superficie. Así, conscientes de la importancia del yacimiento, se planificaron una
serie de intervenciones dirigidas por dicha investigadora y subvencionadas por el SIP. De estas intervenciones, para la fase
que nos ocupa, se destacó que «los materiales son los típicos de
los poblados ibéricos: cerámica precampaniense, campaniense
A y B, ibérica, fusayolas, etc.» (ibíd.: 696).
El hábitat ibérico en los primeros momentos, durante el s.
iv a.C., se sitúa en la cima, donde se documentan casas, una
calle y un amurallamiento que será posteriormente ampliado
(Albiach et al., 2007: 102; Albiach et al., 2011: 260). También
se debe adscribir a esta fase inicial una escultura en piedra de
una cabeza de toro, que debió de pertenecer a un monumento
funerario (Llobregat, 1975; Albiach et al., 2007: 100, fig. 5), y
las cerámicas áticas que se recogieron en superficie durante los
preparativos de la campaña de excavación que llevó a cabo el
SIP (Gil-Mascarell, 1975; Albiach et al., 2007: 101).
Los trabajos que se vienen realizando en el yacimiento desde
el 2001, bajo la dirección de Rosa Albiach y el apoyo de la Diputación de Valencia mediante el SIP, han permitido constatar la
información obtenida en los primeros estudios del yacimiento.
Al mismo tiempo, se ha podido precisar que la ampliación del
oppidum se llevó a cabo durante el s. iii a.C., un hecho que se
ha relacionado con la presencia de cartagineses y romanos en la
Península Ibérica durante el transcurso de la Segunda Guerra Púnica (Albiach et al., 2007: 102; Albiach et al., 2011: 261). La fortificación del poblado consistió en la construcción de dos lienzos
de muralla más, con diversas torres para aumentar su capacidad
defensiva, que elevaron la extensión de este gran oppidum hasta
las 8,6 ha de perímetro de muralla (Albiach et al., 2011: 261).
En el estudio de D. Serrano (1987) dedicado a los yacimientos
ibéricos y romanos de la comarca de La Ribera (Valencia), se
dieron a conocer unas interesantes cerámicas ibéricas pintadas
que permitían realizar una primera evaluación de la importancia
del yacimiento. Las decoraciones que albergaban nos informaban tanto de la cronología de las mismas como de la existencia
de unas figuraciones que, en algún caso, como sucede con la tinaja de los hipocampos de La Carència (fig. 8.17 y fig. 8.18, 1),
se desmarcaban de los motivos decorativos que habitualmente
se pintan sobre los vasos ibéricos.
En cuanto a los trabajos recientes en el yacimiento de La
Carència, la cerámica ibérica pintada recuperada se encuentra,
salvo alguna excepción, muy fragmentada, al proceder en su mayoría de prospecciones superficiales. Este hecho ha condicionado
el conocimiento tipológico de su cerámica así como de las decoraciones que figuran en sus superficies. Aún así, podemos obtener
una valiosa información que nos informa de la relevancia de la
que gozó este oppidum en época ibérica. Para ello, hemos seleccionado una muestra significativa de los motivos que aparecen
en las cerámicas ibéricas pintadas que viene a complementar el
trabajo de Isabel Caruana, que también se presenta en este libro.
Las decoraciones pintadas aparecen sobre las cerámicas ibéricas finas, de pastas muy depuradas con una coloración, por lo
general, de tonos anaranjados y ocres, o bien de tipo sandwich. La
superficie exterior se encuentra finamente alisada en la mayoría de
los casos, mientras que la interior se muestra algo más descuidada,
siendo posible distinguir en muchas ocasiones las huellas del torno. Sobre estas superficies se plasma una pintura monócroma de
color rojo vinoso, elaborada con óxido de hierro, que en muchos
casos se encuentra bastante perdida. En el yacimiento está ausente
la bicromía, un tipo de decoración que, aunque se desarrolla fundamentalmente en el s. v a.C., se constata en yacimientos contestanos y edetanos hasta la primera mitad del s. iv a.C., ya de una
forma minoritaria (Bonet y Mata, 1997: 46; Grau, 2002: 55-56).
Así, en La Carència las decoraciones cerámicas recaen casi exclusivamente sobre la pintura monócroma, encontrando tan solo
una única pieza con decoración estampillada a base de motivos
geométricos, triángulos y ovas.
127
[page-n-139]
Las decoraciones
Motivos geométricos
Desgraciadamente la mayor variedad decorativa que observamos en las cerámicas pintadas de La Carència la hallamos plasmada sobre fragmentos informes y no sobre formas cerámicas.
Así, estas decoraciones se componen de motivos geométricos
y vegetales, a los que se suelen unir escasos ejemplos de fragmentos zoomorfos (fig. 8.9 y fig. 8.10).
La mayoría de fragmentos recuperados en el yacimiento de
La Carència muestran líneas o bandas pintadas en sentido horizontal (fig. 8.1, 1), que decoran las cerámicas ibéricas desde
la fase antigua (Nordström, 1969-1973: 117-118; Llobregat,
1972: 182) y son los motivos que habitualmente decoran el exterior de los bordes de los vasos. Generalmente, asociados a
estas bandas y líneas suelen ir otros motivos geométricos simples ejecutados con pincel múltiple y compás, como son los
círculos, semicírculos, o arcos de circunferencia concéntricos,
que suelen representarse enlazados formando series.
Los círculos concéntricos (fig. 8.1, 1-2) son frecuentes en
el Ibérico Antiguo, y los encontramos aislados y desordenados
por la superficie del vaso o en combinaciones y series que a
veces se encuentran atravesadas por una línea horizontal a la
altura de su punto central, tal y como se documenta en la fase
del Ibérico Antiguo de La Alcudia (Tendero, 2005: 311, fig. 8),
o en numerosos fragmentos de El Oral (Abad y Sala, 1993: 225,
figs. 17, 8; 33, 28; 41, 1; 55, 2; 60, 2; 2001: figs. 32, 1; 39, 2; 53,
1), yacimiento que se fecha entre finales del s. vi a.C. hasta poco
después de mediados del s. v a.C. (Abad y Sala, 2001: 146).
En la Edetania se encuentran ya en La Seña I, con cronología
de finales del s. vi hasta finales del s. v a.C., y en el Tossal de
Sant Miquel en los niveles del s. v y mitad del s. iv a.C. (Bonet
y Mata, 1997: 32, fig. 3 y 4). Estos motivos son también muy
frecuentes en el s. iv a.C. (Grau, 2002: 64, fig. 12) y están bien
representados en las cerámicas de yacimientos como el Puntal
dels Llops (Bonet y Mata, 2002) o del Tossal de Sant Miquel
(Bonet, 1995) con cronologías más tardías entre finales del s. iii
a.C. e inicios del s. ii a.C., decayendo su uso completamente en
la segunda mitad del s. ii a.C. (Conde, 1998: 310).
Las semicircunferencias y cuartos de circunferencia concéntricas son otros motivos decorativos que abundan en las
decoraciones de la cerámica ibérica pintada, y que perdurarán
desde los inicios de la Cultura Ibérica hasta su fase final (fig.
8.2). Suelen apoyarse o colgarse de una línea o banda horizontal
(Abad y Sala, 1993: 225, fig. 32, 18; Sala, 1995: 86), documentándose en los yacimientos edetanos a partir de la segunda
mitad del s. v a.C. (Mata y Bonet, 1997: 45).
Otro motivo conservado parcialmente en un fragmento de
La Carència muestra círculos concéntricos alrededor de los cuales se disponen unos trazos cortos de forma radial, formando
Fig. 8.1. Fragmentos cerámicos de La Carència con decoración
geométrica: 1-2. Circunferencias concéntricas; 3. Motivo soliforme.
128
una especie de soliforme (fig. 8.1, 3). Este motivo se encuentra
ya en el s. v a.C. en el cercano poblado de Los Villares sobre
una tinaja decorada con pintura bícroma (Vidal et al., 1997: 56,
fig. 5, 5); mientras que se documenta también con trazos más
largos en el Ibérico Antiguo de La Alcudia (Tendero, 2005: 311,
fig. 9, 3) o con trazos más cortos en El Oral (Abad y Sala, 1993:
225, fig. 168, 6). Con una cronología del s. iv a.C. también está
atestiguado tanto en La Bastida de les Alcusses (Fletcher et al.,
1969: 94, 95-17) como en El Puig, y más tarde en La Serreta
(Nordström, 1969-1973: 201-202, fig. 29, 7).
También el pincel múltiple ayuda a trazar un motivo de semicircunferencias secantes, que rellena con pintura el espacio
triangular interno que queda delimitado. Éste se presenta habitualmente en frisos secundarios que acompañan a otros con decoraciones figuradas. Es muy frecuente tanto en las cerámicas
pintadas del área meridional catalana, como en los yacimientos
del Camp de Turia y SE peninsular; su presencia otorga una mayor precisión cronológica al no encontrarse en contextos del s. iv
a.C., datándose en el s. iii y desapareciendo completamente a mediados del s. ii a.C. (Conde, 1998: 309-310, fig. 3, 1; Grau, 2002:
fig. 20). De este modo, es muy frecuente en el Tossal de Sant
Miquel (Bonet, 1995) o en el poblado de La Serreta de Alcoy,
sobre todo en tinajas, lebetes y kalathoi (Fuentes Albero, 2007:
71), aunque también puede documentarse sobre platos (fig. 8.2).
Otros motivos creados con pincel múltiple son los llamados
«tejadillos» (Nordström, 1969-1973: 134-136) (fig. 8.3, 1) o líneas onduladas verticales llamadas «cabelleras» (ibíd.: 136-137)
(fig. 8.3, 2-3). Estas melenas o cabelleras, son un motivo que
perdura en todas las fases de la Cultura Ibérica, documentándose ya desde finales del s. vii a.C. en Saladares, y en el s. vi a.C.
en Cástulo y Peña Negra (Abad y Sala, 1993: 225) y más tarde
en El Oral (ibíd.: figs. 17, 1; 32, 13; 41, 1; 65, 35; 93, 32; etc.;
Abad y Sala, 2001: figs. 32, 1; 39, 2). En la Edetania estas líneas
onduladas son escasas en el Ibérico Antiguo documentándose en
La Seña I y en la Lloma del Manoll, pero sin llegar a la profusión
que tendrán en los ss. iii-ii a.C. (Bonet y Mata, 1997: 45).
En ocasiones se ha podido observar en los fragmentos
informes de La Carència la combinación de «tejadillos» con
líneas en zigzag (fig. 8.3, 4). Esta composición, que parece iniciarse en el s. iv a.C., se hace muy frecuente en el s. iii a.C.
sobre todo en el área edetana (Nordström, 1969-1973: 136;
Conde, 1998: 310 y 312, fig. 3, 2). Así, se ha documentado un
kalathos de borde moldurado, bastante completo, que presenta
esta decoración típica (fig. 8.4). Pertenecería al Grupo C-1 de
M.ª J. Conde (1992: 131, fig. 20), cuyo foco de dispersión de
Fig. 8.2. Fragmento de plato de La Carència con semicircunferencias
en el reverso y semicircunferencias secantes en el interior.
[page-n-140]
estos kalathoi se concentra en el área de Llíria; lo que ha llevado a considerarlos un tipo cerámico característico de la zona
edetana (Bonet, 1995: 411-412; Guérin, 2003: 186), e incluso
plantear la posibilidad de que hayan surgido de un mismo taller
(Conde, 1990: 152). Sin embargo, se conocen ejemplares de
kalathoi de borde moldurado con estas decoraciones tanto en
Saitabi (Pérez Ballester, 2006: 146; Ripollès, 2007: 16, fig. 4),
como en el área murciana en la necrópolis de El Cabecico del
Tesoro (Conde, 1990: 152, fig. 2, 3-4), en el área de Albacete en el poblado de El Amarejo (Broncano y Blánquez, 1985:
127, fig. 55, 93) o en Alicante en la necrópolis de La Albufereta
(Rubio, 1986: 274, fig. 118, NA-5818) y en el poblado del Tossal de Manises (Alicante) (Llobregat, 1972: fig. 109, 2). Este
hecho revela tanto el mantenimiento de unos contactos entre
todas las zonas de difusión, como la existencia de un comercio
más activo de lo que se ha mantenido hasta ahora para estos
momentos de la segunda mitad del s. iii e inicios del s. ii a.C.
(Mata et al., 2000).
Fig. 8.3. Fragmentos cerámicos de La Carència con decoración
geométrica: 1. “Tejadillos”; 2-3. “Cabelleras”; 4. Zigzags.
A partir de la segunda mitad del s. iii a.C. en la cerámica ibérica pintada aparece un nuevo motivo formado por series de pequeños trazos de tendencia triangular, conocidos como «dientes
de lobo» (Conde, 1998: 312, fig. 3, 3), y que serán frecuentes
hasta el siglo i a.C. en los bordes planos de kalathoi (fig. 8.5,
1), lebetes y platos, así como en la parte interna de los bordes
exvasados de los caliciformes de los ss. ii-i a.C (fig. 8.5, 2).
Los rombos también están representados en La Carència
(fig. 8.6, 1). Son un motivo con un largo uso de empleo que se
constata desde el Ibérico Antiguo hasta el s. i a.C., aunque su uso
más frecuente tiene lugar durante los ss. iv-iii a.C. (Nordström,
1969-1973: 125). Se constatan ya en la fase IIC de Saladares y
en la fase del Ibérico Antiguo de La Alcudia (Tendero, 2005:
311). Del mismo modo, también se encuentran representados
en el yacimiento de El Oral (Abad y Sala, 1993: 225, fig. 95,
6; 2001: figs. 119, 20; 130, 1) donde se combina con tejadillos
(Abad y Sala, 2001: fig. 119, 20), como preludio de lo que constituirá una combinación frecuente en el s. III a.C. (Conde, 1998:
310). Series simples y dobles de rombos ya se documentan en
la Edetania desde mediados del s. v a.C. como muestran los
yacimientos del Tossal de Sant Miquel y la Lloma del Manoll
en Llíria o en el Puig de la Nau IV en Castellón (Bonet y Mata,
1997: 45, figs. 3, 9 y 12; 4, 17; 10, 49 y 51). Más al sur también
se encuentra en el poblado de La Escuera, que parece fundarse
en un momento avanzado de la segunda mitad del s. v a.C. y
que perdura hasta finales del s. iii a.C. (Abad y Sala, 2001: 205263), mientras que en el s. iv a.C. es un motivo decorativo muy
frecuente en El Puig de Alcoy (Grau, 2002: 64, fig. 12, 7) o en
La Bastida de les Alcusses (Fletcher et al., 1969: 95-11, 95-18;
Bonet et al., 2011: fig. 22 y 26). Más tarde se constatan en el
Tossal de Sant Miquel (Bonet, 1995), El Puntal dels Llops (Bonet y Mata, 2002), El Castellet de Bernabé (Guérin, 2003) o en
La Serreta siendo considerados un motivo principal más, dentro
de las composiciones geométricas (Fuentes Albero, 2007: 6970). Igualmente se encuentran representados en la necrópolis
del Corral de Saus en kalathoi y platos de tumbas datadas en s.
Fig. 8.5. Bordes de La Carència con “dientes de lobo”: 1. Borde de
kalathos; 2. Borde de caliciforme.
Fig. 8.4. Kalathos de borde moldurado con combinación de
“tejadillos” y zigzags procedente de La Carència.
Fig. 8.6. Fragmentos cerámicos de La Carència: 1. Rombos; 2.
Ajedrezado y brote relleno en tinta plana; 3. Grupo de “SSS”
invertidas.
129
[page-n-141]
iii e inicios del ii a.C. (Izquierdo, 2000: 181 y ss., figs. 81, 17;
84, 2; 84, 4-5; 87, 1).
Dado el grosor y tamaño de los fragmentos cerámicos de La
Carència que muestran las series de rombos en frisos horizontales, es muy probable que pertenezcan a tinajas, ya que es una
decoración muy frecuente en ellas (Guérin, 2003: 183). Así se
aprecia en el Castellet de Bernabé, donde ha llamado la atención la existencia de grandes tinajas en contextos estratigráficos
de los ss. iii-ii a.C. con composiciones decorativas geométricas
más propias de los ss. v-iv a.C. (ibíd.), como es la combinación
de rombos con círculos concéntricos partidos cruzados por una
línea central, composición muy frecuente en el s. iv a.C. (Bonet,
1995: 413). De este modo, también en el Castellet de Bernabé
nos encontramos en catas, fechadas a finales del s. iii a.C. e inicios de s. ii a.C., con tinajas con series de rombos en horizontal
combinadas con circunferencias concéntricas o arcos concéntricos que se acompañan de cerámicas áticas de Barniz Negro
y cerámicas áticas de Figuras Rojas (Guérin, 2003: 77-85, fig.
118, 341; 96-99, fig. 139, 486).
También documentamos entre los fragmentos cerámicos de
La Carència el ajedrezado (fig. 8.6, 2), un motivo que abarca
una amplia cronología y que se documenta sobre distintas piezas cerámicas decorando siempre metopas. Se compone de un
reticulado de cuadrados en el que se alternan los vacíos con
los rellenos de tinta a modo de damero. En la tumba 6 de Galera, figura sobre unas ánforas que se fechan entre el s. v y el
iii a.C. (Pereira et al., 2004: 73, fig. 8, 1 y 2). En yacimientos
del Ibérico Pleno, se documenta en el Tossal de Sant Miquel
de Llíria sobre diversos tipos: un lebes (Bonet, 1995: fig. 39,
0680-D. 14), una tinaja (Bonet, 1995: fig. 44, 6-D. 15), tinajillas
de diversos perfiles (Bonet, 1995: fig. 80, 301-D. 41 y fig. 86,
380-D.41), un kalathos (Bonet, 1995: fig. 50, 10-D. 16); y en
La Serreta en el kalathos de la eclosión vegetal (Grau, Olmos y
Perea, 2008: fig. 9), y en un fragmento informe (Fuentes Albero, 2007: 68, fig. 18, S-0017). En época más tardía también está
bien atestiguado en El Cigarralejo (Mula) en el kalathos de la
tumba nº 90 (Cuadrado, 1987: 217, fig. 82, T. 90,1), en el Tossal
de les Basses (Rosser y Fuentes, 2007: 112) y en La Alcudia sobre tinajas (Tortosa, 2004: fig. 85, 4), tinajillas (Tortosa, 2004:
fig. 104, 1, inv. 0164) y kalathoi (Tortosa, 2004: fig. 109 y 110,
2). Una de estas tinajillas se encontraba en la tienda del alfarero,
datada a finales del s. ii a.C. e inicios del i a.C. (Sala, 1992: fig.
72, E-117), lo que permite documentar este motivo en cerámica
ibérica en distintos periodos.
En las cerámicas de La Carència encontramos también grupos de «SSS» invertidas. Es un motivo muy difundido en la
cerámica ibérica figurada a partir del s. iii a.C., aunque lo encontramos también bien representado en una crátera de El Cigarralejo que podría tener una cronología anterior (Page, 1984:
69; Conde, 1998: 303; Blázquez, 2001-2002). En La Carència
los encontramos en la tinaja de los hipocampos (fig. 8.17, 1),
bajo uno de ellos y sobre un elemento fitomorfo que podemos
interpretar como adormidera o granada (vid. infra).
Estos grupos de «SSS» es frecuente hallarlos entremezclados con motivos zoomorfos y fitomorfos, aunque en el estilo
simbólico levantino también es posible documentarlos de manera aislada asumiendo el total protagonismo en las metopas,
tal y como se documenta en un pequeño kalathos de la tumba nº
56 del sector DOC01 de Poble Nou (Pérez Blasco, 2011a: fig. 2;
2011b: fig. 4, nº 3591) (fig. 8.7, 1) o en un kalathos de Valentia
(Gómez Serrano, 1945: fig. 5a) (fig. 8.7, 2). De esta manera
130
también parece decorarse un pequeño fragmento informe hallado en La Carència (fig. 8.6, 3).
De forma similar al anterior motivo decorativo analizado,
en un fragmento de La Carència documentamos la aparición
agrupada de trazos cortos detrás de lo que es la pata de un animal, probablemente un caballo (fig. 8.8, 11). Estos motivos
agrupados los encontramos en la mayoría de estilos pictóricos
ibéricos, estando presentes tanto en las cerámicas ibéricas figuradas de El Castelillo y de El Cabecico de la Guardia, como
en las del Tossal de Sant Miquel, La Alcudia o El Monastil,
relacionándose en todos estos casos con figuras zoomorfas o
antropomorfas.
En el área edetana los encontramos sobre una tinaja del
Tossal de Sant Miquel, en disposición vertical, en «columna»,
entre varios ciervos y bajo las patas de estos (Bonet, 1995: fig.
88, 14-D. 42). También encontramos estas rayas en un pequeño
Fig. 8.7. Kalathoi de estilo simbólico levantino: 1. Necrópolis de
Poble Nou (Pérez Blasco, 2011a: fig. 2); 2. Palau de la Generalitat,
Valentia (Gómez Serrano, 1945: fig. 5a).
Fig. 8.8. Fragmentos con decoración figurada de La Carència
con motivos zoomorfos y fitomorfos (montaje propio a partir de
Serrano, 1987).
[page-n-142]
fragmento del Vaso de las Bailarinas en las cercanías de Arse/
Sagunto (Bonet e Izquierdo, 2001: 291, fig. 6, 3). Aquí se aprecia como una doble fila de rayas contornea una de las túnicas,
pudiendo querer indicar el movimiento del baile de las figuras.
En los estilos pictóricos contestanos también encontramos
este recurso en La Alcudia, esta vez en disposición horizontal y
los trazos en vertical (Pericot, 1979: 125, fig. 166). Se sitúan de
nuevo entre las patas de los animales, bajo un jinete y bajo un
carnassier al que parece perseguir, tal y como advertimos, por
ejemplo, en otro fragmento de este yacimiento (Ramos Folqués,
1990: fig. 107), o detrás de un conejo o sobre la lanza que se
dispone a arrojar un jinete (Pericot, 1979: fig. 148). También en
el Estilo Monastil (Elda), se documentan estos grupos de líneas
en una escena donde se representa una figura antropomorfa que
parece sujetar en su mano una caetra. El motivo se representa sobre este brazo y delante de un caballo que parece agitar su cabeza
relinchando (Poveda y Uroz Rodríguez, 2007: 128, fig. 3. A.3).
En otros yacimientos de la provincia de Alicante también
encontramos este motivo con idéntica aplicación. En el Tossal
de la Cala (Benidorm), documentamos también en dos pequeños fragmentos este grupo de trazos paralelos junto al cuerpo
de dos aves (García Hernández, 1986: 80, lám. XLIII, 2 y 3) y,
en el Tossal de Manises encontramos esta «columna» de trazos
cortos paralelos delante justo del gallo que se representaba entre el banco de peces y el grupo de conejos (Pericot, 1979: fig.
90; Pérez Blasco, e.p.).
En las cerámicas ibéricas del foco aragonés también está empleado este motivo. En El Castelillo de Alloza, aparece asociado
a una figura humana que parece correr armado con una lanza tras
una liebre, mientras sujeta un perro atado con la otra mano. La
repetición de líneas se muestra detrás de la figura a la altura de
su hombro (Pericot, 1979: 257, fig. 413; Pastor Eixarch, 1998:
119); y en un kalathos de El Cabecico de la Guardia, se representa junto al cuerpo de una serpiente que repta atravesando el friso
verticalmente (Pastor Eixarch, 1998: 119).
Por último, este recurso también se conoce entre las cerámicas adscribibles al estilo simbólico levantino, como bien se
documenta en distintos vasos de la necrópolis de Poble Nou,
donde aparece, por ejemplo, desarrollándose también en «columna» delante de una paloma en el pequeño olpe nº 3699 de la
tumba nº 56 del sector DOC01 (Pérez Blasco, 2011b: 99, fig. 9).
Todos estos grupos de líneas podrían ser interpretados del
mismo modo que los grupos de «SSS» indicándonos la dirección de los movimientos, observándose por tanto un empleo común de estos motivos, con un mismo significado en las distintas
áreas ibéricas donde existe cerámica pintada figurada (Pastor
Eixarch, 1998). De hecho, en la mayoría de yacimientos los documentamos asociándose a los mismos motivos y utilizándose
indistintamente.
En cuanto a las aspas (fig. 8.8, 11), son dos trazos cruzados
perpendicularmente que suelen ubicarse en los espacios intermedios en los frisos decorativos entre las figuras antropomorfas, zoomorfas y los motivos vegetales. Tradicionalmente se
han interpretado como símbolos celestes al igual que los asteriscos, rosetas o zapateros (Aranegui, 1996: 412; Pérez Blasco,
2011c: 144-145).
Las aspas están bien documentadas en el yacimiento contestano de La Serreta de Alcoy, donde se han documentado
diversas variantes, otorgándoseles un valor secundario y anecdótico aunque se plasmen siempre en el friso principal (Fuentes Albero, 2007: 60). Figuran en el famoso Vas dels Guerrers
(Grau, Olmos y Perea, 2008: fig. 8) o en el gran Oinochoe del
departamento F9 del mismo poblado (ibíd.: fig. 4). En el área
edetana, en el Tossal de Sant Miquel, las aspas se documentan
en distintas variantes, como en La Serreta, aunque en mucha
menor medida. Así, se detectan sobre un plato de pescado (Bonet, 1995: fig. 36, 9-D. 14) y sobre un lebes con pie y labio
moldurado (ibíd.: 67, fig. 8, 87-D. 2).
En La Alcudia también las encontramos de forma escasa
estando presente, por ejemplo, en un fragmento de cuello de
Oinochoe con ojos apotropaicos (Tortosa, 2004: 129, fig. 110,
inv. 0183); Ramos Folqués, 1990, fig. 111), o en una tinaja del
estilo I ilicitano decorada con un ave de alas explayadas y un
carnassier, envueltos en la típica exuberancia vegetal de este
estilo (Tortosa, 2004: fig. 87, inv. 0150; Ramos Folqués, 1990:
lám. 77, 1).
Motivos figurados vegetales y animales
La observación minuciosa de los diferentes motivos fitomorfos
y zoomorfos, y de las características de ejecución de los mismos, nos pueden aportar una inestimable información sobre la
cerámica ibérica figurada. En la línea de lo manifestado por T.
Tortosa (1996) y puesto en práctica por Pérez Ballester (1997),
creemos que se le debe dar una mayor consideración a aquellos
motivos que antes eran considerados con una función de relleno
y secundaria, y su importancia era infravalorada por la escasa información que se podía obtener de ellos. De este modo,
la ausencia o presencia de estos motivos nos aporta un grado
trascendental de conocimiento para la identificación del taller o
mano que originó esa decoración. La representación en sí de un
determinado zoomorfo o fitomorfo, puede variar respecto una
región, un taller o simplemente de un pintor a otro. Esto abre
una interesante vía encaminada a observar y comparar tanto las
diferentes temáticas como la representación de determinados
motivos en diversas decoraciones cerámicas que solo se dan en
algunas áreas geográficas, distinguiéndose así distintos focos
productores de cerámica figurada.
Motivos fitomorfos
La mayoría de los fragmentos que conocemos con decoración
animal y vegetal del yacimiento de La Carència fueron recogidos en la publicación de D. Serrano (1987). En los fragmentos informes se despliegan unos motivos vegetales de forma
abigarrada que permiten intuir el desarrollo de composiciones vegetales complejas. Estas decoraciones parecen remitir
a una cerámica figurada que se distancia de la encontrada en
el Tossal de Sant Miquel, adscrita al tradicionalmente llamado
estilo Oliva-Llíria, y que resulta más afín a las decoraciones
figuradas simbólicas que se dan a partir de la segunda mitad
del s. ii a.C. y i a.C. en el área contestana (Tortosa, 2006). La
mayoría de fragmentos con decoración figurada muestran un
universo animal y vegetal con una composición y sintaxis más
próxima a los estilos pictóricos del SE (fig. 8.8 y fig. 8.9). De
este modo, la presencia de brotes reticulados (Sala, 1992: 134,
fig. 61, 3b) enlazados con tallos en espiral (Nordström, 19691973: 139-140, fig. 34; Sala, 1992: 136, fig. 63, 7a) se plasma de un modo similar a como lo hacen las cerámicas de los
estilos pictóricos del SE peninsular, donde se representan de
forma redundante en lo que antiguamente se denominó estilo
Elche-Archena y hoy parece disgregarse en diversos estilos
pictóricos (Tortosa, 2006).
131
[page-n-143]
Entre los elementos vegetales que encontramos en los fragmentos cerámicos informes pintados de La Carència se puede
observar la presencia de brotes reticulados + espirales + hojas
acorazonadas que es una estructura similar a la que de forma
«normativa» se representa en el estilo Elche-Archena (Tortosa,
1996: 179). En estas cerámicas la hoja acorazonada, hoja de zarzaparrilla (Smilax aspera) se vincula habitualmente con brotes y
zarcillos que culminan en espiral a ambos lados de la hoja (ibíd.).
De este modo, en los fragmentos decorados existe un claro predominio del brote ovalado reticulado típico de la zona del SE
peninsular, que es considerado «como el signo vegetal más importante en la cerámica ilicitana» (ibíd.: 188), por la abundancia
con la que se representa en las cerámicas del yacimiento de La
Alcudia (Ramos Folqués, 1990; Tortosa, 2006: 93-94).
Estos brotes reticulados están prácticamente ausentes en el
área de influencia de Edeta. Así, estos brotes ovalados, ya sean
reticulados, rayados o rellenos a tinta plana, están ausentes en El
Puntal dels Llops (Bonet y Mata, 2002), mientras que en todo el
repertorio cerámico del Tossal de Sant Miquel solamente lo hallamos en un lebes en el que el brote reticulado emerge en sentido
contrario a una flor trilobulada (Bonet, 1995: 100, fig. 34, 2-D.
13). En cuanto a los brotes rayados, tan solo se documentan en
Llíria sobre un kalathos (Bonet, 1995: 85, fig. 24, 5-D. 11), sobre
un lebes (ibíd.: 87, 1-D. 12), sobre una tinaja fragmentada (ibíd.:
172, fig. 81, 214-D.41) y otro sobre el cuello de un Oinochoe
(ibíd.: 149, fig. 70, 38-D. 25). Por otra parte, en La Serreta solo
se documenta el brote rayado (ESES S-6.3), únicamente una vez
(Fuentes Albero, 2007: 75, fig. 10). Por último, en La Carència
aparte del brote reticulado, también se encuentra representado un
brote relleno en tinta plana (fig. 8.6, 2), un motivo que también es
muy escaso en el Tossal de Sant Miquel (Bonet, 1995: 104, figs.
39, 0680-D. 14; 71, 0684-D. 27; 85, 19-D. 41).
Otro elemento que hallamos en La Carència, es el motivo formado por una línea recta cruzada por trazos perpendiculares, que
Fig. 8.9. Fragmentos con decoración figurada de La Carència con
motivos zoomorfos y fitomorfos.
132
aparece en un fragmento junto a los brotes reticulados y una pata
de lo que podría ser de un caballo (fig. 8.8, 11). Este motivo no se
documenta ni en el Tossal de Sant Miquel (Ballester et al., 1954;
Bonet, 1995) ni entre las cerámicas de La Serreta (Fuentes Albero, 2007), y sí que lo encontramos, sin embargo, en cerámicas
con cronología más tardía entre los estilos pictóricos contestanos,
tanto en el estilo I ilicitano, en el estilo Monastil o en el Grupo
Sureste II (Tortosa, 2006: 103-104). Este elemento, generalmente ha sido interpretado como un motivo de relleno, aunque bien
podría constituir un símbolo que no sabemos descodificar y que
transmitiría un claro mensaje para el ibero, como recientemente
se ha planteado (Santos Velasco, 2010: 165-166).
Este motivo, que como vemos aparece con frecuencia en la
zona del sureste peninsular, en Alicante y Murcia, también se documenta en algunos yacimientos situados más al norte. Así aparece en algunos fragmentos de El Xarpolar o el Pitxocol (Grau,
2007: fig. 3, 3-5) (fig. 8.10, 1-2), en el Corral de Saus (Moixent)
(Izquierdo, 2000: figs. 83, 1; 86, 2; 91, 2 y 117, 7) (fig. 8.10,
3-6), en el Cerro Lucena de Enguera (Castellano et al., 2005: fig.
3) (fig. 8.10, 7), en el Castellar de Meca (Broncano, 1986: fig.
36, 173) (fig. 8.11, 8) y, ya mucho más al norte, en la tinaja de la
cremación 5 de la fase del Ibérico Final de la necrópolis de Torre
la Sal (Ribera de Cabanes, Castellón) (Flors, 2010: 193-201, fig.
20, 6) (fig. 8.11), que fecha la mayoría de sus cerámicas ibéricas
decoradas entre finales del s. ii a.C. y principios del i a.C. (Sanfeliu y Flors, 2010: 323-324; Flors, 2010b: 504).
Fig. 8.10. Cerámicas con motivos fitomorfos: 1-2. Fragmentos de
El Xarpolar y El Pitxocol (Grau, 2007: fig. 3, 3-5); 3-6. Piezas de
la necrópolis del Corral de Saus (Izquierdo, 2000: figs. 83, 1; 86,
2; 91, 2 y 117, 7); 7. Kalathos del Cerro Lucena (Castellano et
al., 2005: fig. 3); 8. Desarrollo de kalathos del Castellar de Meca
(Broncano, 1986: fig. 36, 173).
[page-n-144]
También se aprecia entre las cerámicas de La Carència la
presencia de un tallo sinuoso que surge de otros motivos vegetales como zarcillos o tallos espiriliformes (fig. 8.8, 4; 8.8, 7 y
8.8, 11), que también se detecta en las decoraciones de cerámicas figuradas procedentes de zonas más meridionales, entre las
que se encuentran también varios de los yacimientos citados,
como el del Tossal de la Cala (García Hernández, 1986: lám.
XXXX; Bayo, 2010: fig. 41) (fig. 8.19, 1).
Por lo tanto, atendiendo a estos elementos podemos apreciar
particularidades que emparentan algunas de las piezas figuradas
de La Carència con los estilos pictóricos del área contestana y
las alejan de los rasgos característicos de las cerámicas del área
de Llíria. Ello permite al mismo tiempo datarlas a partir de la
segunda mitad del s. ii a.C. y durante el s. i a.C.
No obstante, en las cerámicas figuradas de La Carència también es posible intuir en sus decoraciones, la existencia de una
serie de flores con tres pétalos, cuyo pétalo central tiene un perfil redondeado y su interior se rellena de finas líneas paralelas
(fig. 8.8, 2). Este tipo de flor es muy frecuente en el Estilo II
de Edeta con diversas variantes (Bonet, 1995; Pérez Ballester
y Mata, 1998: 233, fig. 1); y mientras que sí aparece en yacimientos contemporáneos al Tossal de Sant Miquel, como La
Monravana, Cova Foradada, Castellet de Bernabé, Sagunto, El
Castellar de Oliva o La Serreta, está totalmente ausente en Aragón y en Murcia (Aranegui et al., 1997: 165-166).
Pero también acompañando a esta flor trilobulada encontramos
en La Carència una variante de flor con dos pétalos diferenciados
con el cáliz marcado (fig. 8.8, 2; 8.8, 10 y 8.8, 11), que curiosamente no existe en La Serreta en ninguna de sus variantes (Fuentes
Albero, 2007: 78-81, fig. 28), y sólo se documenta una sola vez
en un fragmento del Tossal de Sant Miquel (Ballester et al., 1954:
lám. LXXIII; Bonet, 1995: 237, fig. 115, 410-D. 102) (fig. 8.12).
Fig. 8.11. Tinaja de la cremación 5 de la necrópolis de Torre la Sal
(Ribera de Cabanes, Castellón) (fotografía: Enric Flors, Fundació
Marina d’Or de la Comunitat Valenciana).
En cuanto a La Alcudia, tanto la flor trilobulada como la
flor de dos pétalos se encuentran prácticamente ausentes. La
flor trilobulada tan solo se constata en un único vaso dentro de
todo el extenso repertorio del yacimiento (Pericot, 1979: 114,
fig. 150; Ramos Folqués, 1990: fig. 112; Tortosa, 2004: 86, inv.
1069, fig. 50 y 91), mientras que la flor de dos pétalos solo
aparece una sola vez sobre un lebes (Pericot, 1979: 91, fig. 115;
Sala, 1992: 42-43, fig. 20, E-22 y 61; Tortosa, 2004: 107, inv.
0123, fig. 60 y 101).
De este modo, se da en los fragmentos figurados de La
Carència una extraña conjunción de motivos. Si los brotes reticulados permiten relacionar las decoraciones figuradas de La
Carència con las cerámicas del área de Ilici, la escasez de este
tipo de flores la alejaría de ellas. Pero tampoco es posible relacionar estas cerámicas con el repertorio cerámico del Tossal de
Sant Miquel ni la cerámica figurada del Camp del Túria, ya que
a pesar de que aquí la flor trilobulada es un motivo fundamental
en las decoraciones (Pérez Ballester, 1997: 138-142, fig. III.18
a-b), es excepcional el empleo de la flor de dos pétalos y muy
anecdótica la utilización de brotes reticulados.
Todo ello nos lleva a pensar que la conjunción de todos
estos motivos vegetales en un mismo estilo pictórico tuvo que
ser generada en un área diferente a las ya conocidas, siendo su
ubicación geográfica más probable aquella que haya podido ver
influida por los motivos decorativos de ambas zonas a la hora
de generar su propio estilo pictórico decorativo. Planteamos la
hipótesis de que este espacio podría situarse en el área norte
y occidental de la Contestania, donde esta combinación de
de flores trilobuladas y flores de dos pétalos se da en algunos
yacimientos que alcanzan cronologías posteriores a mediados
del s. ii a.C, como la necrópolis de El Corral de Saus (Izquierdo,
2000: fig. 103) (fig. 8.13) o los fragmentos citados de El
Xarpolar (fig. 8.10, 1) y Cerro Lucena (fig. 8.10, 7).
Así es posible que La Carència estuviera relacionada con
las poblaciones ibéricas asentadas al sur del Júcar y que estos
contactos le pusieran en relación con las decoraciones figuradas de estos yacimientos y del área oriental de Albacete. Estos
asentamientos se encuentran a lo largo del valle de Montesa y
del valle del río Canyoles, que constituyen desde época Prehistórica el corredor más idóneo para comunicar las llanuras
Fig. 8.12. Fragmento cerámico con flor de dos pétalos del Tossal de
Sant Miquel de Llíria (Ballester et al., 1954: lám. LXXIII).
133
[page-n-145]
Fig. 8.13. Desarrollo de Vaso procedente de la necrópolis del Corral
de Saus (Izquierdo, 2000: fig. 103).
costeras valencianas con la Meseta (Pérez Ballester y Borredá,
1998: 133); por donde pasaba la vía Heraklea y posteriormente vía Augusta. Este corredor permite, a su vez, conectar con
las tierras del interior murciano y con el eje Vinalopó-Llano de
Almansa. Esta relación iconográfica de las cerámicas figuradas
del Ibérico Final, que se refleja en una combinación de motivos edetanos y contestanos, permite apoyar la hipótesis de la
existencia de un «territorio de frontera» ubicado en el área inmediatamente al norte del Júcar e inmediatamente al sur de este
río; como ya planteamos recientemente (Pérez Blasco, 2011a:
153) en base a unas hipótesis y argumentos enunciados hace
años (Soria y Díes, 1998). Estos planteamientos ya advertían
de la existencia de un «espacio de frontera» en el noroeste de
la Contestania en el periodo del Ibérico Pleno, concretamente
en el s. iv a.C., por lo que la confluencia de motivos y estilos
decorativos del área contestana y del área edetana, en momentos avanzados, continuaría siendo más que probable. En este
punto, queremos volver a incidir en la citada escultura de toro
de La Carència, que denota claramente para una fase temprana
del asentamiento sus contactos con el mundo meridional (Aranegui, 2007: 168).
114-115; Tortosa, 1996: 182). Así pues, con la palabra carnassier A. Engel y P. Paris trataron de definir a esta fiera con este
término poco específico, que no lo identificaba claramente con
ningún animal concreto (Blanco, 1993: 86).
Hasta ahora se ha admitido que este motivo zoomorfo era
propio del área del Sureste, donde es uno de los animales protagonista (fig. 8.14, 1-2). No es frecuente encontrarlo en las comarcas centrales valencianas, tal y como se aprecia en la cerámica figurada edetana donde, cuando aparece, se ha mantenido
que lo hace de forma secundaria siendo objeto de caza (Nordström, 1969-1973: 149). De este modo, no se documenta la representación en cerámica ibérica pintada de este animal en el
Puntal dels Llops (Bonet y Mata, 1981; 2002) ni en El Castellet
de Bernabé (Guérin, 2003). Sin embargo, sí que lo encontramos
de forma escasa en el Tossal de Sant Miquel, en algún fragmento informe que no nos permite interpretar la escena donde
figuraría, y que en muchos casos dificulta la identificación correcta de este animal que puede llegar a confundirse con un perro (Ballester et al., 1954: temas 608-613; Bonet, 1995: fig. 145,
22-Sup. y 145, 83-Sup.). Su diferenciación no sería posible si
no fuera porque sus rasgos son más fieros y, a diferencia de los
perros, siempre sacan la lengua entre sus fauces abiertas (Ballester et al., 1954: temas 614-617) (fig. 8.14, 3). Esta distinción
se aprecia en otro de los fragmentos informes del Tossal de Sant
Miquel, en el que a pesar de que solamente se ha conservado
las fauces del animal, es posible distinguirlo de los perros que le
acosan tanto por su mayor tamaño como por la lengua (Bonet,
1995: 253, fig. 125, 420-D. 111). La escena muestra una de las
aludidas escenas de caza en las que un guerrero armado con
lanza y con una espada en el cinto desciende del caballo para
enfrentarse a este «animal monstruoso». A su lado contempla
la escena una de las también escasas representaciones de aves
en este estilo. Desgraciadamente las dimensiones conservadas
Motivos zoomorfos
Esta decoración vegetal abigarrada de la cerámica figurada de
La Carència envuelve motivos zoomorfos, de los que solamente se han conservado algunas partes de sus cuerpos (Serrano
Várez, 1987: 39, fig. 6, 7 y 10, 1). Aun así, se distinguen de
forma clara varias patas de cuadrúpedo (fig. 8.8, 7; 8.8, 11 y 8.9,
2) que seguramente pertenecerían a caballos. Otro fragmento
muestra lo que sería la crin de este animal (fig. 8.9, 3) mientras
que otra pieza presenta una cabeza de caballo junto con una especie de ave (ibíd.: fig. 9, 2) (fig. 8.8, 9). A estos fragmentos podemos añadir otro informe que muestra una decoración de una
cabeza incompleta de un lobo o carnassier, del que es posible
apreciar tan solo, con nitidez, una de las orejas, el ojo y parte
de la mandíbula superior (fig. 8.9, 1). Este animal es mucho
más frecuente en los estilos simbólicos de la Contestania que
en las cerámicas del llamado estilo Oliva-Llíria (Nordström,
1969-1973: 149). El nombre de carnassier, «carnicero» o «carnívoro», fue empleado desde principios de siglo por la bibliografía especializada para referirse «al cuadrúpedo más típico de
la cerámica de Elche-Archena» (Blanco, 1993: 86). Un animal
del que se duda su identificación al poder ser considerado un
perro, un lobo o un león, ejecutado estilísticamente siguiendo
los cánones que caracterizan al taller de La Alcudia (Sala, 1992:
134
Fig. 8.14. Carnassiers (elaboración propia y adaptación a partir de
diversas publicaciones): 1. La Alcudia (García Hernández, 1987:
17); 2. Necrópolis de Cabecico del Tesoro (Nieto, 1942-1943: lám.
VIII); 3. Tossal de Sant Miquel (Ballester et al., 1954: temas 614617); 4. La Serreta (Grau, 1996: 104, fig. 18) 5. Tossal de Sant
Miquel (Ballester et al., 1954: tema 626). 6. Valentia (Olmos y
Serrano, 2000; Marín, Ribera y Serrano, 2004: fig. 5); 7-9. Los
Villares (Pla, 1980: 94-98, fig. 145; Mata, 1991: 133, figs. 72, 2 y
72, 7).
[page-n-146]
del fragmento no nos permiten saber si este individuo acomete
a la fiera en solitario, o participa en grupo en la caza del animal, tal y como se aprecia en otros vasos con la caza de ciervos
(Bonet, 1995: 114 y 172, fig. 44, 6-D. 15 y 84, 42-D. 41). Sin
embargo, en estas cacerías de ciervos suelen ser jinetes los que
persiguen a los animales a caballo, por lo que podría existir una
intencionalidad al hacer desmontar al individuo del caballo para
diferenciar ambas acciones: una destinada a plasmar la destreza
en la caza, y la otra a mostrar el valor en el combate contra ese
carnassier monstruoso.
Menos problemas para la identificación de esta última idea
ofrece la lectura de otro lebes del Tossal de Sant Miquel (ibíd.:
142, fig. 66, 13-D. 21; Aranegui, 1997: 64). Aquí se muestra
a una fiera de tipo lobuno, o carnassier, enfrentándose en un
combate singular a un guerrero. Éste ha descendido de su caballo para combatir en tierra contra el animal. Mientras levanta
el brazo derecho en actitud de lanzar la jabalina que lleva en la
mano, con la otra sujeta las riendas del caballo que muestra una
actitud espantada. Este esquema iconográfico trata de ensalzar
el valor del guerrero que lucha frente a frente sin ventaja; en
una composición que se distancia del resto de las escenas de
caza de Llíria, y que se reflejaba en el imaginario ibérico desde
sus primeros momentos, cuando los combates singulares con
animales fabulosos o monstruosos eran prerrogativa de monarcas o héroes; como se representa en el santuario de El Pajarillo
(Molinos et al., 1998) o en Porcuna (González Navarrete, 1987;
Negueruela, 1990). Estos enfrentamientos perdurarán hasta finales del s. ii-i a.C. como ejemplifica la famosa tinaja de La
Alcudia de Elche del enfrentamiento del héroe adolescente con
el carnassier de proporciones gigantescas (Pericot, 1979: 100,
fig. 126; Olmos et al., 1992: 145, 85.2.).
En el caso del lebes del Tossal de Sant Miquel, la fiera adopta también un tamaño considerable, cercano al del caballo, y
aunque no se ha conservado la cabeza pensamos que existen
pocas dudas de que se trate de una fiera del tipo carnassier,
que representa las costillas del mismo modo que lo hacen los
ejemplares del área del sureste (fig. 8.14, 5), dejando un espacio
central del cuerpo en reserva, y rellenándolo con trazos rectos o
arcos (Sala, 1992: 114).
Esta misma idea que destacamos se pone de manifiesto en
el Vas dels Guerrers de La Serreta (Grau, 1996: 104, fig. 18); un
yacimiento que, recordemos, coincide cronológicamente con el
desarrollo de Edeta y está claramente influenciado estilística,
formal y temáticamente por su estilo pictórico narrativo (Bonet,
2005: 57; Grau, 2006: 63). En esta tinaja, se distingue claramente la intencionalidad del artista ibero, que trata de plasmar
en esta tinaja la ideología del aristócrata. En la parte de la izquierda, se ha representado un carnassier del mismo modo que
hemos destacado ya con anterioridad: costillas marcadas, fauces abiertas con dientes destacados y lengua alargada curvada,
que le otorga una actitud amenazante (fig. 8.14, 4). El animal
se bate en retirada de su enfrentamiento con un guerrero a pie
que, aunque hemos perdido parte de la escena, le ha clavado
una jabalina que podemos apreciar que atraviesa el cuerpo de
la fiera. A continuación, sin embargo, se vuelve a diferenciar
una escena de caza con la participación de dos jinetes a caballo,
armados con lanzas, que persiguen a un ciervo al que también
le ha atravesado una jabalina.
Tras este breve recorrido por la figura del carnassier en el
área edetana y en el estilo La Serreta contestano (Tortosa, 2006:
101-102), podemos comprobar que aunque la representación de
este animal es más escasa que en los estilos pictóricos del sureste, sí que tiene una clara presencia que no nos permite desvincular, sin más, su figura del tradicional estilo narrativo edetano.
Sin embargo, la figura de este animal en el área valenciana tampoco se puede atribuir automáticamente al estilo llamado OlivaLlíra, ya que no se debe descartar que la figura del carnassier
de La Carència pertenezca a una serie de cerámicas simbólicas
que se están documentando con cronología más tardía en el área
valenciana (Pérez Blasco, 2010 y 2011b). Estas cerámicas podrían pertenecer a un estilo simbólico levantino (vid. infra) en
el que la figura del carnassier aparece con idéntica relevancia y
con similar cronología a los estilos pictóricos contestanos. Un
claro ejemplo es apreciable en la tinaja de la cremación 5 de
Torre la Sal (fig. 8.11), a la que hemos aludido con anterioridad
(vid. supra). Su decoración se distribuye en el vaso del mismo
modo que lo hacen las cerámicas ilicitanas, en las que en una
cara se destaca a un ave rodeada de elementos vegetales y la
otra destaca a un carnassier, también envuelto de vegetación.
La figura, además, se representa con similares características a
como lo hacen los ejemplares del sureste hallados tanto en La
Alcudia (Ramos Folqués, 1990; Tortosa, 2004; Sala, 1992: 114115, fig. 59, 2) (fig. 8.14, 1) como en la necrópolis del Cabecico
del Tesoro (Nieto, 1942-1943; 1943-1944) (fig. 8.14, 2). Así
el carnassier de la tinaja de Torre la Sal se representa con las
costillas indicadas y con una lengua exageradamente larga que
se curva hacia abajo, cuando sale de unas fauces con dientes
afilados, dibujados con esmero. Por último, y más relevante, es
la actitud que muestra el animal girando su cabeza hacia atrás,
forzando un escorzo que solo se muestra en el área contestana
y hasta ahora es desconocido en las representaciones del estilo
narrativo edetano.
Pero no es la única representación de carnassier con cronología tardía que encontramos en el área central valenciana.
Debemos recordar que esta fiera aparece también representada
en el famoso Vaso del Ciclo de la Vida de Valentia (Olmos y Serrano, 2000; Marín, Ribera y Serrano, 2004: fig. 5) (fig. 8.14, 6).
Este vaso nos muestra una decoración singular y original, con
un universo que transmite la idea de gestación y fecundidad, de
un modo más explícito al que lo hacen las cerámicas ilicitanas.
Aquí el carnassier persigue a una yegua para darle caza en una
escena en la que la que el artista ibero representa el ciclo vida/
muerte del universo salvaje animal, de idéntica forma a como se
representa en el kalathos de Azuara (Zaragoza) (Olmos, 20012002: 212-213, lám. 3 y 4). Así la yegua con las ubres hinchadas
remarca su maternidad, transmitiendo la idea de que la muerte
y la vida se yuxtaponen y la naturaleza sigue su curso. De este
modo, el vaso combina la fecundidad animal con la figura del
carnassier, animal de naturaleza feroz que en el mundo ibérico
suele representarse con sentido funerario (Tortosa, 2003: 297).
Con este sentido han sido interpretados los lobos que aparecen en un tercer vaso que queremos traer a colación, y que
procede de Los Villares. Nos referimos a la tinaja en la que
tiene lugar una lucha mítica con un monstruo marino de gran
tamaño y que se data en la segunda mitad del s. ii a.C. y primer
cuarto del s. i a.C. (Pla, 1980: 94-98, fig. 145; Olmos, Tortosa e Iguácel, 1992: 145, 85.3-5). Una reciente interpretación
de sus imágenes parece desestimar la escena de lucha en favor
de una lectura con sentido funerario (Tortosa, 2003: 296-297).
Según ésta, a la derecha de la escena se representaría una esfinge, animal psicopompo, que le aconsejaría a estos seres de
naturaleza acuática sobre el viaje al Más Allá. Aquí, los lobos
135
[page-n-147]
corroborarían el sentido funerario del pasaje marino representándose tanto en sentido vertical como horizontal, y agitando
sus patas delanteras simbolizando, quizás, la intención de nadar
(fig. 8.14, 7). Mientras, el medio acuático quedaría confirmado
por un delfín, una flor ondulada, y por la misma disposición
horizontal del ser gigante que parece también estar nadando. Se
muestra, por tanto, una escena de tránsito funerario mediante
un viaje marino.
Además de este vaso, en Los Villares también se han encontrado en superficie un fragmento con la boca abierta de un
carnívoro (Mata, 1991: 133, fig. 72, 2) (fig. 8.14, 8) y lo que
parecen ser las costillas y los cuartos traseros de otro (ibíd.: fig.
72, 7) (fig. 8.14, 9). Junto a ellos, se encontraron también otros
fragmentos con representaciones incompletas de aves y, sobre
todo, de peces (ibíd.: 133, fig. 72).
Aunque estas cerámicas proceden de hallazgos superficiales, hay que destacar que en Los Villares no se ha encontrado
ningún fragmento de estas figuraciones en el Nivel IV (ibíd.:
129), datado desde el segundo cuarto del s. v hasta finales del s.
iii e inicios del s. ii a.C. (ibíd.: 201), por lo que probablemente
deben tener la misma cronología que las dos tinajas con decoración figurada, datadas en la segunda mitad del s. ii a.C. y primer
cuarto del s. i a.C. (vid. supra).
Por último, también en El Castellar de Meca, entre la mayoría de cerámicas con decoración geométrica recogidas, se
encontró un fragmento de cerámica figurada con una cabeza incompleta de carnassier (Aparicio, 1984: 171, fig. 14) (fig. 8.15,
1). La parte conservada muestra un animal de fauces abiertas,
con la lengua representada con una línea alargada y con los
dientes representados con pequeños trazos, orejas alargadas y
un gran ojo pintado dentro de un espacio en reserva. Esta representación de nuevo le otorga al animal una actitud de alerta
y amenaza, que parece ser un rasgo iconográfico reiterativo en
la figura del carnassier. Sobre la cabeza se muestra, también
de manera incompleta, un brote reticulado que nace de un tallo
en espiral, que en principio desvincularía el motivo del estilo
Oliva-Llíria. Más dificultades presenta la identificación de otro
animal de hocico alargado documentado en otro fragmento de
este mismo yacimiento, en el que no se han conservado las orejas ni presenta la lengua colgando (Broncano, 1986: fig. 115,24)
(fig. 8.15, 2). En este caso, el motivo vegetal con el que aparece
presenta lo que puede ser un tallo en espiral y un pétalo rayado.
Por lo tanto, no es posible adscribir con claridad el fragmento de carnassier de La Carència a uno u otro estilo y precisar así su datación. Podría pertenecer tanto al llamado “estilo
narrativo” que decora las cerámicas del área central valenciana
Fig. 8.15. Fragmentos con motivos zoomorfos de El Castellar de
Meca: 1. Carnassier (Aparicio, 1984: 171, fig. 14); 2. ¿Carnassier?
(Broncano, 1986: fig. 115, 24).
136
y del norte de Alicante en el s. iii a.C. e inicios del s. ii a.C.,
como al estilo simbólico más tardío se extendió, en parte, por
el territorio central valenciano de forma coetánea a los estilos
simbólicos del área contestana. Por otra parte, atendiendo a los
motivos fitomorfos de otros fragmentos cerámicos recuperados
en La Carència (vid. supra), también cabe la posibilidad de que
este zoomorfo proceda de esa área por determinar que no sería
ni la del Camp del Túria, ni la zona de influencia ilicitana, y
que habría que ubicar en un «espacio de frontera» en torno al
río Júcar y el área occidental de la Contestania. De este modo,
el avance de las investigaciones y excavaciones arqueológicas
están rompiendo estos esquemas rígidos mantenidos respecto a
la figura del carnassier. Poco a poco empieza a documentarse
con cronología tardía en el área valenciana y castellonense, desempeñando un papel relevante en los vasos cerámicos similar al
que ejerce en los estilos simbólicos del sureste contemporáneos
a él; incluso, en el caso del carnassier de Torre la Sal, siguiendo
fórmulas de representación similares.
EL ESTILO SIMBÓLICO LEVANTINO
Entre las piezas procedentes del yacimiento de La Carència
sobresalen dos piezas por la singularidad de sus decoraciones.
Una de ellas ha sido abordada en diversos trabajos por presentar una decoración inusual de hipocampos en cerámica ibérica
figurada, que se ha relacionado, evidentemente, con otra tinaja
más famosa aparecida en el yacimiento de Los Villares de Caudete de las Fuentes (Pla, 1980: 99-106, fig. 12; Mata, 1991:
129-133, fig. 70). El otro vaso, debido a su decoración más abstracta, no ha gozado de tanto predicamento, pero, como ahora
veremos, su presencia en el yacimiento junto a la célebre tinaja
es clave para extraer conclusiones. Ambas piezas fueron dadas
a conocer en el estudio que D. Serrano (1987: 32) realizó sobre
los yacimientos ibéricos y romanos de la comarca de La Ribera. Estos vasos parecen proceder de lo que se consideró una
habitación que se encontraba en las proximidades de un abrigo
rocoso.
La tinaja de los hipocampos
Entre el conjunto de materiales cerámicos ibéricos se halló una
tinaja bitroncocónica con hombro del tipo A.I.2.1 (Mata y Bonet, 1992: 125, fig. 2), que se distingue por una boca de gran
diámetro formada por un borde vertical finalizado con un labio
redondeado. No tiene cuello y sí un hombro muy marcado que
da paso a un cuerpo bitroncocónico al que se le adosan dos asas
trigeminadas en forma de J invertida (Serrano Várez, 1987: 36,
fig. 3) (fig. 8.16). Se encontraba decorada con aves, peces e
hipocampos (Serrano Várez, 1987: fig. 3; Bonet e izquierdo,
2001: 300, fig. 8, 4; Bonet e izquierdo, 2004: 90).
Dada la escasez de las representaciones de estos seres fabulosos en la cerámica ibérica figurada, contrastar la tinaja de
La Carència con el célebre Vaso de los hipocampos de Los Villares de Caudete de las Fuentes es algo casi obligado (Serrano
Várez, 1987: 46) (fig. 8.17, 2). La tinaja con hipocampos de La
Carència muestra unos seres fabulosos con cuerpos sinuosos
y curvados en tinta plana (fig. 8.17, 1). Aunque la decoración
se encontraba bastante perdida, el dibujo permite identificar, al
menos cuatro de estos seres híbridos. No se ha conservado la
cabeza de ninguno pero las patas delanteras no dejan lugar a
dudas de que se trata de la mitad delantera del cuerpo de un
[page-n-148]
Fig. 8.16. Perfil de la Tinaja de los hipocampos de La Carència
(Serrano Várez, 1987: 36, fig. 3).
caballo. Las patas delanteras muestran con claridad el casco y
el espolón, mientras que las patas traseras están ausentes. Los
cuartos traseros del animal finalizan con un perfil curvilíneo
que se estrecha para conformar la cola, que en uno de los casos
se alarga para terminar en un lazo, mientras que en otros se
aprecia que termina en una amplia aleta.
Estos animales parece que se rodeaban de peces y en un
caso, también ha sido posible identificar la presencia de la figura de un ave (Serrano Várez, 1987: 26). De ésta solo se conserva
la pata delantera que termina en una garra, mientras que la parte
del pecho se ha decorado con dos finos rectángulos en reserva.
En cuanto al resto de motivos que envuelven las figuras animales, destaca la representación de un motivo circular cruzado
internamente por dos pares de líneas paralelas que se cortan
perpendicularmente en la zona central del círculo formando una
cruz. En uno de los casos de este círculo surge un pequeño trazo
curvilíneo y en otro un pequeño zarcillo.
También se ha identificado con claridad una línea sinuosa,
a modo de tallo que finaliza en otro motivo circular coronado
por un trazo curvo abierto hacia arriba. Parece tratarse de un
elemento fitomorfo que podría representar una granada o ador-
midera, si lo comparamos con otros ejemplos figurados en cerámica ibérica.
Por último, también es reconocible en el vaso la existencia
de series de «SSS» bajo uno de los hipocampos y sobre la posible representación de la granada.
Una vez descrita la decoración de este vaso, vamos a proceder a analizar los paralelos de los motivos de estas representaciones, a fin de justificar la inclusión de esta tinaja dentro del
estilo simbólico levantino. En primer lugar, los hipocampos son
un motivo escasamente representado en el imaginario ibérico,
por lo que esta tinaja siempre se ha puesto en relación con la
otra existente en el yacimiento de Los Villares (Serrano Várez, 1987: 46; Bonet e izquierdo, 2001: 300, fig. 8, 4; Bonet
e izquierdo, 2004: 90). Con ella comparte la figuración de estos seres fabulosos y la representación del motivo circular con
aspas internas. Sin embargo, la decoración de Los Villares se
muestra más barroca y se rodea de numerosos y variados motivos vegetales que en La Carència están ausentes. En el dibujo
de los animales, también se aprecian diferencias notables, ya
que internamente los hipocampos de Los Villares muestran una
decoración más recargada con numerosos espacios en reserva
que amplía el número de detalles internos. Frente a ello, el trazo
y la ejecución del dibujo de los hipocampos de La Carència se
muestra más sencillo y tosco, aunque también se puede advertir
en uno de los hipocampos cuatro simples espacios rectangulares en reserva. Estas características del dibujo lo acercan más
a la decoración de un kalathos de Valentia que se conserva en
los fondos del SIP, y que ha permanecido olvidado desde su
publicación (Gómez Serrano, 1945: fig. 9) (fig. 8.17, 3). El vaso
procede de las antiguas excavaciones que se realizaron a mediados del siglo pasado en el Palacio de la Generalitat, y del que se
ha conservado tan solo el tercio inferior del kalathos, suficiente
para poder comprobar que se decora también con estos seres
híbridos mitad caballo y mitad animal acuático. Desafortunadamente, el kalathos apareció revuelto con otros materiales que
ofrecían un arco cronológico que iba desde el 120 a.C. hasta el
s. iv d.C. (Martín Ávila, 1962: 89-109).
Pero aún podemos citar, además, la existencia de un pequeño fragmento de cerámica ibérica pintada hallado en el Pico de
los Ajos (Martínez Escribá, 1999: 117-118, fig. 8) (fig. 8.17, 4).
Fig. 8.17. Cerámicas ibéricas figuradas con hipocampos: 1. Desarrollo de la tinaja de los hipocampos de La Carència (Serrano Várez,
1987: 36, fig. 3); 2. Desarrollo del Vaso de los hipocampos de Los Villares (Pla, 1980: 99-106, fig. 12); 3. Desarrollo del kalathos del
Palau de la Generalitat, Valentia (Gómez Serrano, 1945: fig. 9); 4. Fragmento con hipocampo del Pico de los Ajos (Martínez Escribá,
1999: 117-118, fig. 8).
137
[page-n-149]
El tamaño del fragmento apenas permite apreciar las características estilísticas del hipocampo; aunque al igual que en los
ejemplares de La Carència y Los Villares, se puede apreciar en
su parte delantera su postura rampante. Al mismo tiempo, el
pecho se decora con líneas verticales sobre un espacio dejado
en reserva, también tal y como se hace en los ejemplares de
Turís y Caudete de las Fuentes. Por último, queremos señalar
que ya J. M. Martínez Escribá (ibíd.: 118) puso de manifiesto
que la pieza no podía vincularse al estilo Oliva-Llíria, sino que
más bien creía oportuno asociarlo al denominado estilo ElcheArchena, «si no en sentido estricto, sí al menos influenciado por
este estilo». Esta dificultad en la atribución estilística y temática
de estas piezas ya fue destacada por E. Pla (1980: 106-108)
al referirse a la tinaja y tinajilla de Los Villares, ya que no se
podían adscribir las piezas a ninguno de los estilos pictóricos
conocidos, ni al estilo Elche-Archena, ni al estilo Oliva-Llíria,
ni a las cerámicas del área aragonesa. Esta misma dificultad
también fue recogida más tarde por C. Mata (1991: 133), quien
avanzaba en el problema al relacionar las cerámicas figuradas
de Los Villares con los ejemplares hallados en La Carència y el
Castellar de Meca, pero manteniendo que «con estos datos no
es posible precisar la atribución a un estilo u otro». Así, planteamos que la decoración de hipocampos parece ser uno de los
motivos preferidos dentro de lo que resulta ser un nuevo estilo
pictórico simbólico cuyas cerámicas se documentan en Teruel,
área de Castellón y Valencia, norte de la provincia de Alicante
y en las islas de Mallorca y Menorca, con unas dataciones que
van desde el último tercio del s. ii a.C. hasta mediados del s. i
a.C. (Pérez Blasco, 2010; 2011b: 110).
Prosiguiendo con la identificación de motivos representados en la tinaja, la sencillez que advertimos en el dibujo de los
hipocampos de La Carència, también es patente en el motivo
circular que hemos destacado. Este motivo documentado en la
pieza de Turís presenta, en su caso más complejo, un pequeño
zarcillo anexionado al círculo, diferenciándose con claridad del
motivo representado en Los Villares que se encuentra imbricado a varios fitomorfos de desarrollo más barroco. Este motivo
circular lo encontramos decorando muchos de estos vasos con
decoración simbólica esparcidos por el territorio valenciano,
siendo también uno de los motivos más repetidos en este nuevo estilo simbólico. Lo encontramos decorando el kalathos de
las palomas de la plaza de La Almoina en Valencia (Bonet e
Izquierdo, 2004: 91, fig. 4) (fig. 8.18, 2); vaso que, además,
presenta unas características tipológicas y compositivas similares a las del otro kalathos de La Carència y a otros kalathoi
que componen este nuevo estilo. En el interior de una de sus
metopas aparece este mismo elemento circular con una cruz
interna conformada por dos grupos de tres líneas que se cortan
perpendicularmente en el centro del círculo. De la parte externa
del motivo, en la zona superior, también emerge una línea curva
a modo de zarcillo sencillo, como el representado en La Carència. Afortunadamente, para esta pieza sí que contamos con una
datación más concreta, que abarca desde el año 135 al 80 a.C.
(Bonet e Izquierdo, 2001: 300-302, fig. 9, 1).
Más al sur documentamos este mismo elemento circular en
un Oinochoe del Tossal de la Cala (García Hernández, 1986:
lám. XXXX; Bayo, 2010: fig. 41) (fig. 8.18, 1) o en uno de los
kalathoi de Poble Nou exhumado en la campaña del 96 (Pérez
Blasco, 2011b: 151, fig. 14). El motivo circular del Tossal de la
Cala rellena con puntos los cuatro espacios internos que deja
la cruz inscrita, mientras que el motivo de Poble Nou lo hace
con S estilizadas, al igual que se documenta en la tinaja de los
hipocampos de Los Villares.
En cuanto a la iconografía de la granada o adormidera se
encuentra representada en el mundo ibérico desde el s. vi a.C.
sobre distintos soportes, concentrándose sus representaciones
en el área de Levante y del Sureste, existiendo también algunas de ellas en el área andaluza (Izquierdo, 2000: 261, fig. 135;
VV.AA., 2010: 58). En cerámica, la asociación de este fruto
a zoomorfos se da de forma tardía y se focaliza en el área va-
Fig. 8.18. 1. Oinochoe del Tossal de la Cala (Bayo, 2010: fig. 41); 2. Kalathos de las palomas de Valentia (Bonet e Izquierdo, 2004: 91, fig. 4).
138
[page-n-150]
lenciana, especialmente en la Edetania, desde finales del s. iii
hasta el i a.C., y fundamentalmente asociado a aves y a peces
(Izquierdo, 2000: 261; VV.AA., 2010: 61). En la tinaja de La
Carència, no se conservó buena parte de la decoración por lo
que no podemos saber con seguridad si se producía esa asociación directa, aunque en la decoración sí que se aprecia, al
menos, la presencia de un ave, y según la descripción de D. Serrano (1987: 26) también se intuiría el dibujo de algunos peces.
Dibujos similares de este motivo fitomorfo interpretado
como granada o adormidera se han dado, por ejemplo, en el kalathos de la paloma de La Serreta de Alcoy, donde se pintan dos
tallos ondulados que terminan en dos frutos de forma circular
de los que emergen dos trazos coronando el fruto a modo de cálices (Fuentes Albero, 2007: 81-82, figs. 29 y 30; Grau, Olmos
y Perea, 2008: 16, fig. 10). Sin embargo menos nivel de detalle,
y por lo tanto mayor similitud con el motivo de La Carència,
muestran los numerosos ejemplos de la necrópolis del Corral
de Saus (Moixent) (Izquierdo, 2000: fig. 106) o en el área albacetense en el poblado y en el depósito votivo de El Amarejo
(Bonete) (Broncano y Blánquez, 1985: 240-241, fig. 133, 261;
Broncano, 1989: 155-156, fig. 107, 152) y en una de las necrópolis de El Tolmo de Minateda (Abad y Sanz, 1995: fig. 1, 2).
Este motivo también se documenta en el área valenciana en El
Puntal dels Llops (Olocau) (Bonet y Mata, 2002: fig. 69) y en
El Tossal de Sant Miquel (Llíria) (Bonet, 1995: fig. 43 y 144).
En cuanto a la presencia del ave y de los peces, no vamos
a dedicarle la misma profundidad de análisis, ya que ello excedería la extensión de este artículo. Sin embargo, sí que quiero
destacar que ambos zoomorfos son dos de los animales más
representados dentro de este nuevo estilo simbólico levantino
(Pérez Blasco, 2011b: 98-99). El pez y el ave han gozado de
una importante significación en el Mundo Ibérico al vincularse
sus representaciones en la mayoría de casos a ambientes sacros
o funerarios. La simbología del pez en la cerámica ibérica figurada ha sido ampliamente abordada por C. Aranegui (1996),
determinando que junto con las aves y una abigarrada representación vegetal, el ibero trataría de configurar un espacio paradisíaco acuático. El ave, al igual que el pez, es un animal ampliamente representado en la Cultura Ibérica desde sus inicios.
Ésta ha sido frecuentemente identificada como una paloma, e
interpretándose como imagen-símbolo de la divinidad femenina ibérica de la fecundidad, que reina sobre el mundo de los
vivos y en el mundo de ultratumba (Olmos y Tortosa, 2010).
Por último, queda por referirme a los grupos de series de
«SSS» identificados en la tinaja de La Carència, y a los que ya
he aludido brevemente con anterioridad (vid. supra). Recordemos que estas «SSS» se encuentran bajo uno de los hipocampos
y sobre la granada. Estos motivos de «SSS» tendieron en el
pasado a ser identificados como aves estilizadas, tanto en cerámicas de Azaila (Cabré, 1944: 83, fig. 80, 1) como en otras halladas en el subsuelo de Valencia (Gómez Serrano, 1945: 286).
Las identificaciones de los motivos de esta naturaleza con aves
esquemáticas continuaron seduciendo a los investigadores del
mundo ibérico durante mucho tiempo, de tal modo que Nordström también se manifestó en estos términos sobre las teorías
de «SSS» que se plasmaban en los vasos de La Alcudia (Nordström, 1969-1973: 159, fig. 42, 4).
Sin embargo, los grupos de «SSS» que encontramos representados en La Carència creemos que parecen simbolizar otra
cosa. No parece lógico que se quiera estilizar y esquematizar
hasta ese extremo el motivo del ave, repitiéndolo de forma se-
riada y numerosa, mientras que los hipocampos, o incluso la
presencia de otra ave, se muestran con un mayor tamaño y grado de detalle.
Compartimos la opinión que interpreta estos motivos con
forma de «S» como la plasmación gráfica del movimiento o del
sonido (Pastor Eixarch, 1998). La utilización de grupos de eses
alrededor de figuras humanas y animales es muy frecuente en
las decoraciones de las cerámicas ibéricas. Se constatan tanto
en el estilo narrativo del Tossal de Sant Miquel o en el estilo de
La Serreta, como en cerámicas de fechas más tardías como son
las de estilo simbólico de los talleres ilicitanos. En Llíria se documentan entre las muchas representaciones que rodean algunas figuras de guerreros y caballos (Bonet, 1995: figs. 26, 3-D.
11; 34, 2-D. 13; 82, 17-D. 41; 85, 19-D. 41 entre otras). Aquí,
las «SSS» rodean las figuras pudiendo simbolizar el movimiento de los pies de los danzantes, de la lucha de los guerreros o
del trotar de los caballos (Pastor Eixarch, 1998: 93-94). Misma
interpretación se hace de éstas en el kalathos de la paloma de
La Serreta donde las «SSS» simularían el aleteo constante de la
paloma (Pastor Eixarch, 1998: 105; Grau, Olmos y Perea, 2008:
16, fig. 10), al igual que las «SSS» que figuran junto a las aves
de las cerámicas numantinas (Martínez Quirce, 1996: 171, fig.
84; Pastor Eixarch, 1998: 121).
En las cerámicas ilicitanas, de estilo simbólico, también
aparecen estos grupos de «SSS» asociados, por ejemplo, a aves,
como es el caso de las que se representan delante del ave del
llamado Vaso del Campesino (Pericot, 1979: fig. 111; Pastor
Eixarch, 1998: 105-107), o junto a las colas y patas de algunos
zoomorfos de La Alcudia (Pericot, 1979: figs. 111, 124, 130).
La interpretación sería la misma, refiriéndose siempre al movimiento de estos animales.
Este recurso también fue empleado en las cerámicas del estilo simbólico levantino. Aparecen en la necrópolis de Poble
Nou (Villajoyosa) en el olpe nº 3595 (Pérez Blasco, 2011b, fig.
5, 1), donde estas líneas curvas que rodean la parte trasera del
ave podrían querer simbolizar el sentido del movimiento. Estos
motivos también se documentan en el cercano yacimiento del
Tossal de la Cala (Benidorm), sobre la tinajilla que representaba
lo que Nordström interpretó como el Ave Fénix (Nordström,
1969-1973: 158, fig. 45, Beni. 51; Pericot, 1979: fig. 73; Bayo,
2010: fig. 39). Aquí también aparecen introduciéndose en los
huecos que restan en el espacio decorativo y envolviendo los
zoomorfos y fitomorfos que ocupan la mayor parte del espacio.
También en otro vaso de este yacimiento documentamos este
conjunto de «SSS» bajo el cuerpo de una paloma (García Hernández, 1986: 53, lám. XXX; Bayo, 2010: fig. 41) (fig. 8.18,
1), ocupando una ubicación similar a la que muestran bajo el
hipocampo de la tinaja de La Carència.
El kalathos de las espirales
La segunda pieza sobre la que queremos centrar la atención,
también fue publicada en el trabajo de Serrano (1987: 38, fig. 5,
1) (fig. 8.19, 1), aunque ha pasado más desapercibida entre los
investigadores. Se trata de un kalathos de mediano tamaño del
que no se ha conservado la base. Presenta un cuerpo ligeramente troncocónico, borde plano vuelto al exterior y con un labio
redondeado en su extremo. Sus características morfológicas lo
incluirían en el tipo A.II.7.2 de Mata y Bonet (1992: 129-130).
La composición decorativa del recipiente se encuentra
metopada, y se delimita en su parte inferior por una banda ho139
[page-n-151]
Fig. 8.19.- Kalathoi metopados con decoración de espirales aisladas: 1. La Carència (Serrano Várez, 1987: 38, fig. 5, 1); 2. Palau de la
Generalitat, Valentia (Gómez Serrano, 1945: fig. 6a); 3. Necrópolis de Poble Nou (Pérez Blasco, 2011b: fig. 12); 4. Fosa ritual de Valentia
(Ribera, 1995: 187 y ss., fig. 9).
rizontal y tres líneas, y en su parte superior por tres líneas bajo
una ancha banda horizontal, que abarca toda la parte superior
del galbo y parte de la zona inferior del labio. La división en
metopas está realizada con un pincel múltiple que refleja en el
vaso grupos de siete líneas verticales, con una línea central más
gruesa que las demás. Estas líneas están cruzadas también en
su zona media por otras siete líneas verticales de las mismas
características, lo que nos lleva a suponer la utilización del mismo pincel múltiple para realizar la distribución decorativa del
vaso de forma rápida. De esta forma el vaso queda dividido en
una serie de metopas superiores que se decoran por tres cuartos
de circunferencias concéntricas; mientras que en las metopas
inferiores se desarrollan espirales cuyo trazo comienza fino y se
engrosa conforme evoluciona, para finalizar separándose hacia
la derecha. El borde presenta un friso de «dientes de lobo» aislados, acompañados por una línea horizontal que recorre todo
el interior del borde.
Este tipo de kalathoi pertenece a la variante conocida como
«sombrero de copa», por su borde plano vuelto al exterior. Se
constata ya desde la segunda mitad del s. iii a.C. (Conde, 1998:
312, fig. 3, 3) y se convertirá en el tipo cerámico más característico de la etapa ibérica tardía. Sin embargo, la decoración
que se plasma en él nada tiene que ver con la que muestran las
cerámicas figuradas de los yacimientos valencianos del Ibérico
Pleno, por lo que pensamos que esta decoración debe situar la
cronología del kalathos a partir de la segunda mitad del s. ii a.C.
140
Para poder clasificarlo, datarlo e incluirlo dentro de un estilo
pictórico, ha resultado fundamental el estudio de las cerámicas
ibéricas pintadas de la necrópolis de Poble Nou (Villajoyosa,
Alicante) (Pérez Blasco, 2010 y 2011b).
El borde plano del kalathos de La Carència se decora de idéntica forma que los bordes de los kalathoi de Poble Nou, con unos
«dientes de lobo» que se disponen desde el extremo del borde
hacia el interior y les acompaña siempre una línea continua en la
parte interna del borde (Pérez Blasco, 2011b: 104, figs. 8 y 12).
El esquema decorativo del cuerpo es también muy similar,
dividiéndose verticalmente con grupos de trazos verticales realizados con pincel múltiple (ibíd.: fig. 15). Estas líneas paralelas
suelen ser rectas, como parece reflejar el dibujo del ejemplar
de La Carència, aunque en ocasiones tienden a curvarse en su
tercio inferior. Suelen tener todas el mismo grosor, exceptuando
la línea central y en algún caso la contigua. La única diferencia que se percibe entre el kalathos de La Carència y todos los
ejemplares documentados en Poble Nou es que mientras que
estos presentan su zona media cruzada por líneas sinuosas horizontales que finalizan su recorrido una vez sobresalen del grupo
de líneas verticales, en el ejemplar de La Carència se ha producido una prolongación de esos trazos por toda la superficie
del vaso; lo que ha generado una serie de metopas superiores y
otras inferiores.
Las metopas superiores se decoran generalmente con tres
cuartos de circunferencia concéntrica, mientras que las espira-
[page-n-152]
les ocupando las metopas inferiores constituyen también uno de
los motivos más repetidos en la necrópolis de Poble Nou. Aquí
esta espiral puede aparecer como el motivo predominante en
las metopas de los kalathos nº 3859 (Pérez Blasco, 2011b: fig.
12) (fig. 8.19, 3), solamente en algunas de ellas nº 14918 y nº
14928, o compartiendo el espacio nº 3774 y 3857.
Este motivo de la espiral aislada, al igual que los hipocampos y el motivo circular con aspa interior, es un elemento
frecuente dentro del estilo simbólico levantino. Kalathoi con
composición decorativa similares y que empleen la espiral en
sus decoraciones se documentan en otros lugares aparte de La
Carència y de Poble Nou. La misma excavación de Valentia
donde apareció el kalathos con decoración de hipocampos permitió documentar otro kalathos con un esquema compositivo
similar (Gómez Serrano, 1945: fig. 6a) (fig. 8.19, 2). Éste decora su borde en ala plana de idéntica forma, y también utiliza unos motivos espirales como decoración principal en sus
metopas. Desgraciadamente, como ya hemos mencionado, el
contexto de la pieza impide precisar su cronología (vid. supra).
Sin embargo, también procedente de Valentia, pero de una
excavación más reciente, es otro ejemplar que además de seguir
idénticos patrones de composición, decora también el interior
de sus metopas con espirales. Este kalathos se halló en el interior de una fosa ritual de Valencia, que parecía haber sido excavada con motivo de fundación de la ciudad en el año 138 a.C.
(Ribera, 1995: 187 y ss., fig. 9) (fig. 8.19, 4).
En cuanto a la interpretación iconográfica de las espirales
aisladas en las metopas creemos que éstas remiten al brote vegetal de un tallo en espiral, que representaría el crecimiento cíclico de la naturaleza. Esta idea también fue desarrollada en los
estilos simbólicos del sureste con las representaciones de tallos
espiriliformes que contribuyen a envolver las escenas de una
exuberante vegetación.
Por último, no queremos dejar de mencionar que aunque el
kalathos de las palomas de La Almoina (fig. 8.18, 2) no presente espirales decorando las metopas, la división de éstas y su esquema compositivo es idéntico al que presentan tanto los kalathoi de Poble Nou como los kalathoi de Valentia y La Carència
a los que nos acabamos de referir, incluyendo también la misma
decoración en el borde.
CONCLUSIONES
El análisis de los motivos decorativos pintados de la cerámica
ibérica de La Carència nos permite establecer una cronología
para el yacimiento que iría desde el s. iv a.C. hasta el s. i a.C. La
ausencia de cerámica bícroma, que se encuentra bien representada en el yacimiento de Los Villares (Vidal et al., 1997: 55-56,
figs. 5-6) con el que previsiblemente mantendría una estrecha
relación gracias al valle del Magro (Quixal et al., 2007), contribuye a definir bien el inicio de la fase ibérica del poblado en el
s. iv a.C., aunque se documentan de modo descontextualizado
fragmentos cerámicos fenicios y cerámicas ibéricas realizadas
a mano que deben de corresponderse a una etapa anterior.Por
otro lado, sí que se ha podido documentar al menos un único
fragmento de cerámica estampillada, al igual que sucede con
el cercano yacimiento del Pico de los Ajos donde se recuperó también un fragmento de asa bífida con estampillas (Mata,
1985: 168, fig. 5, 39). Este tipo de cerámicas impresas e incisas
es frecuente en el cercano territorio del área de Requena-Utiel.
La Carència se relacionaría con Kelin mediante el valle del río
Magro, un área que viene siendo objeto de estudio, por parte
del Departament de Prehistòria i Arqueologia de la Universitat
de València, para determinar su función como vía de comunicación natural más rápida entre el territorio de Kelin y de La
Carència (Quixal et al., 2007). En un punto intermedio a ambos se situaría el importante oppidum fortificado del Pico de los
Ajos, que estaría integrado dentro del territorio controlado por
La Carència, y constituía su poblado ibérico fortificado más occidental, como defiende D. Quixal (2010: 31-32). Su ubicación
geográfica conectaba visualmente tanto con La Carència como
con el yacimiento de El Cerro Santo o Castellar de Hortunas,
situado más al interior en el otro extremo del valle del Magro
(Quixal et al., 2007: 209-210), controlando así el tránsito por la
vía antigua que atravesaba el valle (Quixal, 2010: 31).
Las cerámicas ibéricas pintadas más antiguas que documentamos en La Carència nos informan de esos momentos de los
ss. iv-iii a.C. Sus paralelos más similares los encontramos en
yacimientos del área del Camp del Túria como el Puntal dels
Llops (2002) o el Castellet de Bernabé (Guérin, 2003), cuya
cultura material abarca desde el s. iv a.C. hasta finales del s.
iii o principios del s. ii a.C. (Guérin, 2003: 176-177). Así este
importante número de cerámicas ibéricas pintadas adscribibles
al s. iii a.C. se corresponderían con un momento de importante
actividad en el oppidum, ya que es ahora cuando se lleva a cabo
su amurallamiento (Albiach et al., 2011: 261).
Posteriormente, la cerámica ibérica figurada de la segunda
mitad del s. ii a.C. y s. i a.C. permite relacionar al oppidum con
los territorios contestanos de Meca y Saiti, por un lado, y por
otro con los de Kelin y Valentia (Soria y Díes, 1998: fig. 3).
Algunas de estas cerámicas figuradas tardías presentan características propias del estilo simbólico levantino (Pérez Blasco,
2011b: 109-110); mientras que otras se emparentan más con un
estilo que parece documentarse al sur del Júcar, en yacimientos
que se encuentran a lo largo del valle de Montesa y del valle del río Canyoles que comunican con la Meseta albaceteña,
mediante la vía Heraklea, y con las tierras del interior murciano y el eje Vinalopó-Llano de Almansa. Así, atendiendo sobre
todo a los motivos fitomorfos, se puede intuir que algunas de
las cerámicas de Turís parecen tener relación con las decoraciones cerámicas del área norte y occidental contestana. Esto
no debe de extrañar, ya que la existencia de los dos grandes
estilos tradicionales de la cerámica ibérica pintada no impidió
el desarrollo de otras producciones locales asociadas a grandes
asentamientos (Grau, 2006: 63), tal y como vemos reflejado en
los numerosos talleres y estilos pictóricos que se dan en el área
del Sureste (Tortosa, 2006: 97-104).
Por otra parte, la presencia a finales del s. ii a.C. e inicios
del s. i a.C. de cerámicas figuradas singulares –como la tinaja
de los hipocampos– en el yacimiento, vendría a respaldar la
importancia de La Carència en ese periodo. En esos momentos el oppidum contaba ya con 8’6 ha de perímetro de muralla,
y una ubicación estratégica que le permitía controlar el territorio inmediato. Todo ello permite deducir los contactos que
debía mantener con otras poblaciones destacadas, como fueron Valentia o Kelin, donde también se documentan vasos con
la decoración singular de hipocampos. En este sentido, en el
mundo ibero es extraña la localización de las cerámicas pintadas de prestigio fuera de su ámbito comarcal, ya que muestran
un gran valor como rasgo distintivo de una comunidad y un territorio, por lo que principalmente se documentan en la capital
141
[page-n-153]
y en los otros núcleos importantes del territorio político; y solamente de manera puntual se encuentran estas cerámicas fuera de sus límites territoriales (Grau, 2005b: 118). Este hecho
bien constatado desde el s. iii a.C., parece incrementarse tanto
en volumen como en la distancia de difusión hacia finales del
142
s. ii a.C., cuando estas cerámicas figuradas, ayudadas por la
mejora de la red viaria y un aumento del grado de intensidad
de los intercambios comerciales (favorecido por la actividad
bélica), permitiría conectar de forma habitual territorios más
distantes.
[page-n-154]
9
Estudi tipològic de les muralles al jaciment iber de la Carència.
Hipòtesi de muralles de tàpia amb reforçament de pedra
D. Martos
PRESENTACIÓ
Aquest article naix de la voluntat de descriure el jaciment de la
Carència, un dels poblats ibers més importants de la Comunitat
Valenciana, amb cura i plantejar els diferents sistemes constructius que es troben presents en ell, a més de realitzar un xicotet
estudi metrològic.
Principalment és destacable l’aportació del plantejament
d’un nou sistema constructiu, una muralla amb alternança de
murs de pedra i de tàpia, realitzat pels arqueòlegs que treballen
a les excavacions (Albiach, 2011:15). Descriurem les evidències físiques i les raons d’aquest nou plantejament, si bé començarem primer amb una descripció del jaciment per a després passar a l’anàlisi tècnica.
LOCALITZACIÓ I ESTAT ACTUAL DEL JACIMENT
El jaciment es troba en un esperó rocós a la localitat de Torís, que assoleix els 379 metres al seu punt més alt i vessant sobre el riu Magre,
situat al sud i a escassa distància, alhora que controla la plana on naix
el barranc de Torrent, al nord, i el riu Bunyol, a l’oest, oferint un bon
punt defensiu i de control del territori i de l’aigua dolça.
Les excavacions arqueològiques s’han concentrat en dos
punts de tot el jaciment, un, al seu bell mig, que és on es van
començar a fer troballes als anys setanta per Milagro Gil-Mascarell (Gil-Mascarell, 1975: 693-696), i entre els anys 2003 i
2004 es van localitzar estructures ben definides, com ara dues
torres, una portella i una muralla de caixons (Albiach, 2003;
Albiach, 2004), a banda del fet que més tard en 2005 s’hi ha
trobat la prolongació de la muralla mateixa (Albiach, 2005);
i l’altre, més baix, recentment excavat entre 2010 i 2011, amb
una muralla i una torre, amb una altra portella (Albiach, 2010).
A banda d’aquestes dues zones tan clares, també s’han descobert en 2009 restes de murs a la part alta del turó i una altra torre
a la part oest, molt baixa (Albiach, 2009).
Hui en dia la major part del jaciment és propietat privada, utilitzada com a camp de secà amb ametllers, i per tant
l’excavació del recinte és molt complicada i limitada a certes
zones molt controlades, a banda que la rompuda de la terra ha
fet perdre molts nivells estratigràfics.
Val a dir que la restitució del recinte està basada en la unió
hipotètica dels trams conservats i documentats, però que el turó
presenta un perfil d’altiplà molt acusat, és a dir, hi ha un punt
a partir del qual un pendent suau es converteix en un de molt
pronunciat, i és per això que podem pressuposar el traçat de la
muralla, a banda del discorriment de la vegetació que, en les
seues variacions d’espessor ens permet rectificar lleugerament
aqueixa suposició. A més a més, per tot el turó trobem diversos
punts d’aigua i coves que ens permeten justificar encara més la
traça de l’enclòs. Per tots els fets esmentats, moltes de les mesures del perímetre o la superfície que donem són aproximades.
DESCRIPCIÓ DEL RECINTE
Les excavacions i prospeccions al jaciment durant el projecte
d’investigació dirigit per Rosa Albiach Descals han fet possible
dividir el poblat en tres recintes ben diferenciats, quant a factura
de l’enclòs, grandària i, fins i tot, forma d’aquests. El primer,
l’acròpoli (ací amb el seu vessant etimològic, ciutat alta) o Recinte I, tanca la zona més alta del turó, aprofitant el cim i una
plana que es dirigeix cap a l’oest; el segon o Recinte II, prou
més gran, que pareix una avantsala de l’acròpoli, i que continua
la plana esmentada fins a una zona amb més pendent, i el tercer
i últim, el Recinte III, que tanca un espai quatre vegades superior als dos recintes esmentats anteriorment, que evoluciona cap
al sud-oest per aprofitar els recursos naturals, especialment les
fonts d’aigua i la zona de pedrera que abastia de pedres tot el recinte, i tancar la part més plana del turó. És possible que aquesta
zona s’utilitzara per al bestiar i, potser en xicotetes labors de
conreu, per tal d’aprofitar la defensa natural de tot el turó, com
planteja la directora de l’excavació en aquesta monografia.
L’accés al cim del turó es feia per la banda oposada a aquella
que es fa hui en dia, és a dir, per la zona sud, vessant al Magre,
però també accedint al Recinte III, com es va saber després dels
treballs de prospecció de l’any 2008 (Albiach, 2005). D’allí eixia
el camí que pujava cap a l’acròpoli travessant el Recinte II.
A causa de les particularitats esmentades anteriorment, és
ben fàcil i adient descriure els tres recintes de manera individual i diferenciada. Així doncs, passarem a analitzar-los. En la
143
[page-n-155]
imatge adjunta (fig. 9.1) es poden observar les diferències de
grandària i forma.
Recinte I o acròpoli
De les tres parts del jaciment, aquesta és la més alta i la que,
per la seua forma, dóna més idea d’una fortificació pròpiament dita, i és on suposem que se situarien les estructures
més importants de la població, com ara els temples o el tresor,
com ja s’ha vist en la descripció d’aquest recinte en l’article
sobre les prospeccions i excavacions en la Carència. Té forma de punta de llança, aproximadament rectangular a les ca-
res nord, oest i sud i formant punta cap a l’est, englobant dins
el tancament una cova al punt més alt de tot el recinte. Tret
del cim del turó, la zona és més aviat plana, amb molt poc de
desnivell cap a l’oest i fins a on es troba el primer tancat, als
peus del qual sí que hi ha un pendent relativament fort però
molt breu, a partir del qual s’estén la resta del recinte, i té
molt de desnivell cap a nord i cap a sud, fent de baluard natural. A l’est, el pendent és fort en principi, però després es crea
un xicotet ressalt natural on s’han trobat restes abundoses,
una zona de producció propera a l’acròpoli descoberta l’any
2009 (Albiach, 2009), a partir del qual el terreny cau amb un
pendent molt fort (fig. 9.2).
Fig. 9.1. Plànol general del jaciment. R. Albiach-J. March-Global Geomática-D. Martos.
Fig. 9.2. Recinte I. R. Albiach-J. March-Global Geomática-D. Martos.
144
[page-n-156]
Tanca una superfície total d’uns 1.403 metres quadrats
aproximadament, amb uns murs quasi paral·lels a nord i sud, de
60 metres de llargària, ambdós a l’est, que formen punta fins a
l’entrada d’una cova, sent més curt el nord-est, d’uns 13 metres,
i més llarg el sud-est, d’uns 20, i el més regular de tots, l’oest,
que no ha d’adaptar-se tant a la topografia, ja que tanca per la
zona plana amb uns 24 metres.
Es troben quatre elements que reforcen la idea de fortificació: dues torres ben definides cap a l’oest, un mur que les lliga
i un ressalt de la muralla a la meitat del mur sud. Les torres
sorgeixen del mur uns dos metres; anomenarem torre A la situada al cantó nord-oest d’aquest recinte i mencionada en els
treballs d’excavació com a Torre NO, i B la que varen descobrir
els arqueòlegs l’any 2009 i es troba a la meitat de la longitud
del mur oest. La torre A és més gran, aproximadament d’uns 5
metres per 5, i presenta la típica construcció ibera en caixa, amb
un gruix de murs d’1,1 metres, i la B és un poc més menuda,
amb uns 4 metres per 4. És curiós que cap de les dues no es
troba alineada amb el mur, sinó que presenten diversos angles,
la torre A cap al nord, seguint la línia del mur d’aquest costat
i enllaçant-lo amb el del Recinte II, i la B, molt lleuger, cap al
sud, potser per aprofitar millor el terreny. El pany que les uneix
se certifica per l’alçària del mur, i el seu gruix es podria determinar d’un metre aproximadament, com en els paraments de
les torres. El ressalt de la muralla sud, pareix que per a aprofitar
un cim xicotet del terreny, sobreïx 2 metres i mig del mur sud i
es manté més o menys paral·lel durant 15 metres, a partir dels
quals torna a la posició anterior durant uns altres 15 metres, per
a girar després cap al nord per a formar-hi la punta est.
Hipotèticament situem, com ja va proposar Rosa Albiach
en la restitució 3D de les muralles de l’any 2009, l’entrada al
recinte per la banda oest, entre la torre sud i l’extrem de la muralla del Recinte II que va a morir contra el mur sud del Recinte
I. Açò és a causa del pendent del terreny, un poc més suau en
aquesta zona, que fa aquest punt més accessible, a la qual cosa
s’afegeix que és més fàcil de defendre per tindre una torre, la
sud, que la protegeix. No la situem entre les dues torres perquè
ací el desnivell és molt pronunciat, descartant, llavors, aquesta
possibilitat.
Les troballes de murs i torres en aquest recinte ens donen
constància que aquesta era la zona més alta i, per tant, més fàcilment defensable, potser era on es trobaven les dependències
sacres de l’assentament com ja ha comentat en un apartat anterior la directora de les excavacions.
Recinte II
El Recinte II és el següent nivell de muralla, que aprofita un
pendent lleuger des del Recinte I fins a un punt on la baixada és més forta i, per tant, més difícil l’assentament. Té una
àrea d’uns 11.485 metres quadrats aproximadament, i en tenim
constància certa al seu tancament sud-oest, que el separa de la
resta del turó, ja que la muralla d’aquest recinte va ser la primera troballa feta al jaciment.
El pany sud-oest és el més excavat i documentat de tot el recinte i disposa de dues torres, una poterna, un tram de 20 metres
d’estructura d’una muralla de caixons i més de 151 metres de mur,
localitzat fins a on pareix ser la trobada amb el Recinte I (fig. 9.3).
Fig. 9.3. Tram de la muralla del Recinte II. R. Albiach-J. March-Global Geomática-D. Martos.
145
[page-n-157]
És molt rellevant la disposició de les estructures trobades,
ja que, fins i tot, ens permet fer una cronologia constructiva. En
un primer moment es van edificar la torre nord i el mur de tancament, el qual tenia una obertura menuda per a desaiguar i la
portella. En un segon moment, es va construir un reforçament a
la muralla, afegint un segon mur paral·lel enfront de la primera,
en el sentit del pendent, cap a l’oest, unint-lo a l’altre amb murs
perpendiculars a tots dos. Segons com mirem i entenguem el fet
constructiu podem proposar dues teories sobre aqueixos reforços: bé un epikampion o bé una muralla de caixons. La primera,
proposada pels arqueòlegs (Albiach et al., 2009: 261), ens descriu un sistema de construccions baixes amb la intenció que no
es pogueren apropar a la muralla reial les màquines de setge, a
banda de reforçar l’estabilitat del mur; la poca gruixària dels
murs que configuren els paral·lelepípedes pareix respondre a
aquesta idea. La proposta de la muralla de caixons parlaria d’un
mur de la mateixa alçària que la muralla, i reomplint el buit entre
els dos amb enderrocs i uns altres materials de rebuig, elaborant
així la tècnica anomenada emplekton, molt típica del Mediterrani oriental, especialment de Grècia o, com veurem més tard,
mitjançant una altra hipòtesi que reforça aquesta, feniciopúnica. Aquesta ampliació de la muralla correspon probablement
a un desig de fer-la passejable, amb un camí de ronda entre la
torre ja existent, que fa de reforç entre la muralla que tanca tot
l’assentament i la que descrivim, i una altra que es construeix
de nou, alhora que el reforçament de la muralla, probablement
a causa d’alguna amenaça seriosa que fa mamprendre tota una
sèrie de millores per a la defensa del turó; potser siga a l’època
dels Bàrquides. Val a dir que aquesta tècnica d’alçament d’un
mur de la mateixa alçària estabilitza molt més el mur preexistent que no una construcció més baixa. És notable que aquesta
torre es construeix no sols cap a fora, sinó quasi igualment cap
a l’exterior i cap a l’interior, deixant-ne dins l’antic traçat de la
muralla; probablement aquesta torre també es va reomplir amb
la tècnica d’emplekton per a donar-li més força i resistència.
Aquesta disposició històrica ens prové d’estudiar com han estat
disposats els elements constructius de les construccions, és a
dir, les pedres i, abans de tot, com s’uneixen, ja que moltes es
recolzen contra un mur que suposem ja construït, sense haver-hi
cap trava. La cronologia de les ceràmiques trobades als voltants
ens mostra que els ompliments de les torres i la muralla són més
tardans que la primera torre i el mur.
Tant la muralla com els murs de la torre presenten una variabilitat de gruix entre 0,9 i 1,1 metres, tot en pedra de paredar
i sense trava important. La torre presenta unes dimensions rectangulars de 4 metres per 5,7 aproximadament, lleugerament girada respecte al pany de muralla descoberta, amb una orientació
longitudinal cap al sud-est. Intuïm que aquesta edificació constituïa el lligam entre el recinte exterior i aquest que divideix el
jaciment, ja que a partir d’ella el terreny descendeix amb un
pendent molt acusat. La muralla sorgeix a 1,2 metres de la part
interior de la torre i gira un parell de graus la inclinació cap al
sud al llarg de 5,6 metres, punt en el qual gira 18 graus cap a
l’est i continua almenys al llarg d’uns 35 metres.
La torre afegida i els murs que construeixen els caixons de
la muralla són més prims, al voltant d’uns 60 cm el mur exterior de la muralla de caixons i els laterals i l’interior de la
torre construïda al voltant del mur. Els murs que formen els
dos caixons de la muralla tenen 50 cm aproximadament, i el
front de la segona torre té 70 cm. Aquesta variació de mesures
és molt justificable si pensem que els caixons són realment un
146
reforç del pany de la muralla, no han de ser tan grossos com
aquest, i menys encara els murs que els uneixen, ja que aquests
sols tenen la funció de contindre l’emplekton. El de la torre és,
si cal, més justificable encara, ja que si alguna banda ha de rebre
els embats d’un setge, n’és el front.
Si proposem que és una muralla de caixons i no de casamates és pel fet que no s’han trobat accessos des de l’interior del
Recinte II, ja que la muralla pareix ben sòlida, sense portes i,
no obstant això, sí que és visible el desguàs que apareix just al
costat de la torre nova. Presenta tres caixons, un prou més gran
que els altres, quasi el doble. Aquest, el primer, parteix de la primera torre i segueix el gir que fa el mur, a 2 metres d’aquest i al
llarg de 9 metres. El segon n’és intermedi i amida 4,35 metres,
i l’últim al voltant de 4 metres, i els dos continuen mantenint la
citada distància de 2 metres de la muralla anterior.
La torre nova amplia 1,60 metres, tant cap a fora com cap
a dins del recinte, i també amida 5 metres. Al costat, però no
contigua, sinó a 2 metres i mig, apareix la portella citada, amb
una dimensió d’1 metre 20. Suposem que la verdadera entrada
al Recinte II es fa un poc més cap al sud-est, per on hui passa el
camí que puja al cim. La portella és certament curiosa, perquè
l’envà en la muralla es fa de manera obliqua, aproximadament
a 40 graus de la línia longitudinal del mur. Aquesta manera de
disposar l’eixida d’emergència, a l’esquerra de la porta gran i
en angle, permetia una eixida protegida amb els escuts, amb la
torre a la banda de darrere, per a llançar-se sobre l’enemic de
manera cautelosa i sense exposar la banda dreta dels defensors,
on es duia l’arma, sinó la banda més defensada.
A banda de tot açò, trobem una construcció xicoteta just
als peus de la torre vella, que no alça massa del terra i que no
sabem si és part de la fortificació o un peu per a una altra cosa,
que amida 4 metres per 2, al tram que encara no gira cap a l’est.
Per últim, però no menys important, veiem que hi ha una construcció de suport per a la torre vella, potser perquè a causa del
pendent del terreny s’inclinava cap al sud-oest i els habitants
van tindre a bé reforçar-la. Es troba a escassos 30 centímetres i
tot just amida 50 cm, per la qual cosa l’únic sentit que li trobem
és aquest.
La resta del pany, que es prolonga cap a l’est els 151 metres
indicats fins on fa corba per seguir pujant per unir amb el Recinte II, amb lleugeres correccions de traça per a adaptar-se al
terreny, és un mur simple que varia la mida de 0,90 a 1,30 metres i que, com a única ressenya trobada, té, just al bell mig i cap
a l’interior, un mur que s’hi uneix d’1 metre 20 centímetres, del
qual ens falten dades per a teoritzar sobre allò que podria ser.
Recinte III
El Recinte III és el més gran dels tres i el més baix, descobert
per l’equip d’arqueòlegs l’estiu de 2003. Alberga una zona central molt plana, que hui en dia és utilitzada per una explotació
de secà, un xicotet alçament al sud i una baixada molt forta cap
a l’oest. De la mateixa manera, dins d’aquesta part del jaciment
trobem almenys tres coves, una d’elles molt probablement amb
un punt per abastir-se d’aigua, i zona que proposa la directora
del projecte com una pedrera i de la qual es podien extraure les
pedres de maçoneria. Aquesta part de l’assentament és la més
exposada als atacs, no sols per ser la més baixa, sinó també per
ser aquella a la qual arribava el camí de pujada, que venia des
del Magre, i potser també un camí secundari des del nord, que
és el que fem servir hui en dia.
[page-n-158]
Aquesta vegada el traçat del recinte té més trams encara
sense documentar que en els casos anteriors, si bé s’han trobat almenys dues torres. Seguint, doncs, la hipòtesi de traçat de
muralla realitzada, l’àrea total que tancaria aquesta zona seria
de 54.029 metres quadrats, amb un perímetre d’1 quilòmetre i
106,77 metres, dels quals, uns 140 correspondrien al tancament
amb el Recinte II. Tot el recinte avança en forma de ganivet cap
al sud-oest, tancant-se en el punt més baix amb dues torres que
vigilen la unió del riu Bunyol amb el riu Magre (fig. 9.4).
En ser tan gran el recinte, podem diferenciar-hi quatre zones
netament: 1, la de transició entre el Recinte II i el III, amb un
pendent prou acusat cap al sud, al voltant del 25%, que abasta
aproximadament un quart de la superfície del recinte i que arriba
tot just fins a la línia que uneix l’entrada sud, l’original, i l’accés
que es fa hui en dia; 2, la zona plana, al bell mig, que ocupa quasi
la meitat de la superfície i amb molt poc de desnivell; 3, un turonet al sud, vessant al Magre, amb un pendent relativament suau
des de l’interior, però molt abrupte cap a fora, als peus del qual
hi ha una cova; i 4, la pedrera, un poc menys abrupta que la de
transició però molt menys transitable pels afloraments rocosos
que impedeixen el pas a la major part de la zona, és el final de
l’esperó rocós, i en aquesta banda, llevat de la pedrera pròpiament dita, que ja hem esmentat, hi ha dues coves.
S’han trobat i documentat tres torres en aquest recinte, totes
a la part més baixa, a l’oest. L’entrada principal, suposadament
situada cap al sud, com hem dit, es deixa per a un futur projecte. Dues de les torres estan en una part difícilment accessible,
fet que no ha impedit que almenys una d’elles s’excavara i es
documentara convenientment; la tercera és la que millor s’ha
excavat i major constància en tenim, igual que del tram de pany
que la precedeix i la segueix, que és el que ens permet fer la
hipòtesi que és l’objectiu últim d’aquest article.
Començarem la descripció per la torre més baixa, la primera que es va excavar i que es troba més al sud-oest. S’han
trobat tres murs que, en principi, correspondrien a un bastió de
la muralla per a la vigilància d’aquest punt, ja que des d’ací es
controla tota la banda sud i tota la de l’oest, segons va proposar la directors de les excavacions l’any 2008 (Albiach, 2008).
El fet curiós és que aquests murs no són ortogonals, sinó que
formen un lleuger angle amb el mur més fort, que és el que
defineix la torre. Aquest tindria un gruix d’1,20 metres aproximadament, amb un rebaixament al centre que l’aprimaria fins a
uns 65 centímetres, sempre de maçoneria i sense trava, i es prolonga 6,35 metres seguint una línia de sud a sud-oest, i el cantó
ja es presenta amb un angle de 75 graus, que es repeteix en un
muret de 52 centímetres de gruix que sorgeix del mur a l’altura
dels 5 metres del mur principal i es prolonga 3,75 metres. Després d’aquest, el mur principal rebaixa la seua secció a 1 metre,
per a evitar una pedra del terreny. Just enfront de la finalització
del mur més prim, perpendicularment, hi trobem una altra sèrie
de pedres que bé podrien indicar l’existència d’una unió entre
aquest i la roca mare. Llavors es presenta una construcció certament atípica, amb un mur principal que sorgeix de manera perpendicular al traçat de la muralla, però del qual no s’ha trobat
el mur frontal que recau al barranc; açò és lògic si pensem en el
desplaçament del terreny. És per això que proposem una torre
en aquest punt, potser també feta amb la tècnica d’emplekton
com les del Recinte II.
Fig. 9.4. Tram de la muralla del Recinte III. R. Albiach-J. March-Global Geomática-D. Martos.
147
[page-n-159]
La torre oest, la segona de baix, s’ha constatat per la forma
del terreny perquè és un punt certament quadrangular i més pla,
però no ha sigut encara excavada i, per tant, no en podem donar
dades concretes sobre dimensions o sistema constructiu, si bé
parlaríem d’una torre d’uns 6 × 5 metres.
La banda més excavada i documentada és aquella que, propera a la pedrera, recau al nord-oest al llarg de 75 metres i que
cobreix un desnivell de 5 metres. El mur, aproximadament d’1,3
metres tot al seu llarg, és notable per la seua rectitud en un punt
amb tant de desnivell i dificultat de trànsit, i es divideix en dos
amb el nexe de la torre de la cova. Així doncs, tenim la banda
més baixa de la muralla, de 42 metres de llargària descoberta,
la torre i uns altres 25 metres, formant un angle cap al nord de
10 graus. La peculiaritat més forta d’aquest tram és la seqüència
d’enderrocs que trobem tot al seu llarg, aproximadament cada
4 metres, i amb una dispersió variable. El primer enderroc que
tenim documentat es troba a 10 metres de la torre, per la qual
cosa ens faltaria un enderroc per a complir aquest mòdul hipotètic de 4 metres; i d’aquest en trobem a dues bandes del mur,
amb una dispersió de metre i mig d’ample i quasi 3 de llarg cap
a la banda interior i un metre per 80 centímetres cap a l’exterior.
El següent es troba a 4 metres, també a ambdues bandes, amb
una dispersió cap a l’exterior de metre i mig de llarg i d’ample
i cap a l’interior de metre i mig d’ample per 3 metres i mig
de llarg; 4 metres més al sud-oest, un de la mateixa llargària i
lleugerament més prim, però del qual no hem trobat restes cap
a l’exterior; el següent dispersa quasi igualment cap a dins i cap
a fora, i dispersa molt a l’ample, 2,5 metres, i un metre i mig de
llarg; just abans de la portella dispersa cap a dins 2 metres trenta
i 90 centímetres de llarg, però sols cap a l’interior.
Ara ens trobaríem amb l’altre element peculiar de la zona,
que és la portella. Aquesta amida aproximadament 1,9 metres i està feta de manera totalment perpendicular al mur (és
a dir, no és com la del Recinte II). L’únic punt un poc estrany
és l’aparició d’un ressalt de pedra prou important al bell mig
d’aquesta i d’unes dimensions prou importants (0,4 de diàmetre
aproximat i 0,2 d’alçària) la funció de la qual no hem sabut
hipotetitzar per a cap servei.
Cap a l’oest d’aquesta trobem una zona de molta acumulació d’enderrocs, en un tram de molta llargària (en parlem de
quasi 6 metres) i amplitud (uns 2 metres i mig). No podem saber si totes les pedres que ací es presenten formarien part de
l’enderroc, però hem de pensar que no, ja que aquesta mida és
excessiva per al sistema d’enderrocament que plantegem i, no
sols per a això, sinó també per la simple alçària del mur. A més a
més, just a l’esquerra de la portella trobem una gran pedra plana
de més d’un metre de llarg i aproximadament 60 centímetres
d’alçària, posada de peu i encastada a la muralla, de la qual sobreïx uns 70 centímetres. Sembla que és la banda interior d’un
mur que es desenvoluparia pel costat de la portella, tancant un
espai immediat a la porta. Llavors, els enderrocs provindrien
d’aquest mur, ja que no hem pogut analitzar si les pedres estan
encastades a terra o no.
Evolucionant cap a l’oest trobem dos enderrocs més, un a
certa distància del suposat mur anterior, trencant la modulació
i passant de 4 metres a uns 5 i mig, el primer amida 2,7 de llarg
i 2,1 d’ample, cap a l’interior, i el segon, ara sí a 4 metres una
altra vegada, és de 2,87 per metre i mig d’ample.
La torre presenta, de nou, un angle respecte al mur: es gira
cap a l’oest 73 graus, potser per a vigilar millor la portella, i uns
2 metres i mig, si bé la llargària d’aquesta cara seria d’uns 4
148
metres, comptant el mur i les pedres allí trobades. El frontal de
la torre amida un poc més de 7 metres, convertint-la en la torre
més gran del jaciment a data de hui, de la qual es conserven
més de 2 metres de maçoneria sobre el barranc, i torna al mur
amb 4,3 metres (5,6 comptant el mur). Però aquesta torre té
una particularitat, i és que es troba molt a prop d’un aflorament
rocós per la banda interior, cosa que pareix que va impedir que
s’hi construïra una torre de caixons amb emplekton, almenys
completa, ja que s’ha descobert un mur paral·lel al frontal que
forma caixa; però el problema és que aquesta disposició deixa
un «buit» d’1,6 metres (és fàcil, comptem la diferència entre
un mur i l’altre, ja que els murs de la torre són completament
ortogonals) i s’han trobat evidències que on s’uneix el costat
llarg amb el mur era un cantó, a causa de la disposició de les pedres. Açò podria ser un gir de la torre que permetria l’existència
d’una escala de mà per a pujar-hi sense destorbar el pas dels
vianants que, com ja hem esmentat, en aquest punt és especialment estret (fig. 9.5).
Fig. 9.5. Proposta de reconstrucció de la torre de la cova al
Recinte III.
Després de la torre el mur continua (Albiach, 2010), amb
el lleuger gir esmentat al principi, amb un gruix d’1,3 al llarg,
almenys, de 23 metres més. Per desgràcia, en aquest recorregut
no hem pogut comprovar l’existència o no dels enderrocaments
que hagueren produït les pilastres que són el motiu del nostre
plantejament constructiu.
Una vegada feta la descripció de la totalitat del jaciment,
passem a uns estudis més particulars i concrets, concretament
un estudi metrològic i un de constructiu.
ESTUDI METROLÒGIC IBER
Basant-nos en la tesi de Pau Olmos Benlloch, Estudi dels patrons mètrics, arquitectònics i urbanístics del món ibèric (Olmos,
2010), ens hem plantejat buscar una dimensió estàndard utilitzada al nostre jaciment, o almenys una a cada època constructiva.
Començarem analitzant les mides del Recinte I. Sempre buscarem una mida menuda i a partir d’aquesta construirem l’entorn;
en aquest cas el ressalt de la muralla al vessant sud, que sobreïx
2,5 metres des del mur a la banda oest i 2,8 a la de l’est. Provant
diferents peus, ens adonem que el més adient seria el peu de 0,3
[page-n-160]
metres, que en aquest cas ens donaria les mides de 8 peus a l’oest
i de 9 a l’est. Partint d’aquest, el ressalt es prolongaria al llarg de
15 metres o 50 peus, les puntes de fletxa tindrien 70 la sud i 40
la nord, i el costat llarg, de 60 metres, correspondria a 200 peus.
La banda que ens separa del Recinte II seria, en total, de 80 peus
dividits entre 17 (5,1 metres) de la torre nord, que eixiria 6 peus
de la muralla; el pany que uneix les torres amb 30, i la torre B,
que ix una altra volta 6 peus, amida 14 de front i torna amb 5, per
a acabar amb 32 peus abans de girar a l’est.
El problema el trobem amb el gruix del mur de la torre,
que no correspon a cap mesura que es puga establir amb el peu
de 0,3, que ens quadra a la resta de l’acròpoli, ja que aquest es
troba al voltant d’1,1 metres. Per a trobar una mida adient tenim tres possibilitats: l’adopció d’un segon peu de 0,275, però
que no té correspondència amb cap altra mesura del recinte;
que es fera a partir d’un colze de 0,546 o 0,55 metres, prou
documentat;1 o bé que es fera amb una modulació de 3,5 peus,
com al Turó de Montgrós.
Al tancat del segon recinte podem observar una modulació
lleugerament diferent, basada aquesta vegada en un peu un poc
més llarg, de 0,31 metres. La torre que ajunta els dos enclosos,
que amida 5,6, correspondria a 18 mòduls, i els 13 d’ample a
4 de la muralla (1,24 m). La muralla s’allargaria de la torre 18
mòduls (5,6 m) i n’hi hauria 44 fins a la nova torre, amb un
gruix probable de 3,5 mòduls, com en el cas anterior, o dos
colzes; però aquesta construcció presenta una variabilitat molt
gran, entre 0,95 (3 mòduls aproximadament) i 1,1 metres (3,5),
per la qual cosa és molt difícil establir-hi una mida estàndard,
ací n’hem fet la mitjana. La longitud dels caixons de la muralla seria de 14 mòduls (4,34 metres) els dos orientals, i de 28
el més gran, és a dir, just el doble; la torre adossada s’hauria
edificat amb una modulació estranya, a causa de la seua planta
trapezoïdal, que resultaria ser de 14 el frontal, construït a una
distància de 5 mòduls (1,55 metres) de la muralla preexistent, i
de 16 (4,96 metres) la banda posterior, també a aquesta distància; el gruix de la banda frontal seria de 2,5 mòduls (77 cm) i la
portella de 5 mòduls o 3 colzes.
A l’últim recinte les mides principals que ens poden marcar
la dimensió del peu són la modulació dels enderrocs (aproximadament 4 metres) i el gruix del mur (variable al voltant d’1,3
metres), per ser mesures que tenen poques combinacions possibles. La que trobem més adequada en aquest cas és el peu de
0,275 metres, unitat molt estesa a la zona valenciana des del
segle iv aC fins a la romanització (Olmos, 2010), ja que podem
establir 5 peus d’ample per a la muralla (1,375) i tres vegades
aquesta mida, és a dir, 15 mòduls, per a la modulació de les
pilastres que, per la dimensió dels enderrocs, podem suposar
d’uns altres 5 peus, cosa que ens donaria una pilastra quadrada
prou estable; la raó d’aquesta amplària és, d’una banda, la lògica constructiva i, d’altra, el fet que les dispersions solen tindre
al voltant d’1,5 i, per la hipòtesi de caiguda, és normal pensar
que l’enderroc i la dispersió han de ser semblants.
Amb aquesta modulació establerta passem a analitzar els
altres elements de la zona. La portella seria de 7 mòduls (1,925
metres) i el mur contigu a aquesta, almenys de 6 metres de llarg,
seria de 22 mòduls; les dimensions de la torre serien de 9 mòduls d’eixida des del mur oest (2,475 metres), 26 de progressió
1
Per exemple, al Tossal de Manises, a Alacant.
Taula 9.1. Mesura d’elements en metres i peus.
Metres
Recinte 1
Valor
del peu
Peus
0,3
Ressalt sud, separació de la muralla oest
2.4
0,3
Ressalt sud, separació de la muralla est
2.7
0,3
9
Ressalt sud i muralla fins a la punta
15
0,3
50
Muralla fletxa sud
21
0,3
70
Muralla fletxa nord
12
0,3
40
Costat nord
60
0,3
200
Torre A
5,1
0,3
17
9
0,3
30
Torre B
4,2
0,3
14
Gruixària murs de la torre
1,1
0,3
3,5
Llenç
Recinte II
Torre Nord ample
8
0,31
5,6
0,31
18
4
0,31
13
Muralla
19,22
0,31
62
Caixons
4,34
0,31
14
Torre Nova ample
4,34
0,31
14
Torre Nova separació
1,55
0,31
5
Portella
1,55
0,31
5
Torre Nord gruix
Gruixària murs
0,93-1,1
Recinte III
Modulació dels enderrocs
0,31 3-3,5
0,275
4.1
0,275
15
Gruixària del mur
1,375
0,275
3
Portella
1,925
0,275
7
Muralla
6,05
0,275
22
Torre costat oest
2,475
0,275
9
Torre costat nord
7,15
0,275
26
4,4
0,275
16
Torre costat est
(7,15 metres) i 16 de tornada (4,4 metres) i, per tant, el «buit»
que hi queda és de 6 mòduls.
D’aquesta manera, el resum de les mides trobades al jaciment es detalla en la taula 9.1.
En definitiva, per al jaciment de la Carència podem establir
una modulació en peus que en les etapes més primitives estaria
al voltant de 0,3 o 0,31 metres i que al recinte més tardà la
trobaríem en un de 0,275, prou més estés a la zona i que, a més
a més, correspondria amb lògica al nou sistema constructiu emprat amb una seqüència de mesures proporcionada.
HIPÒTESI CONSTRUCTIVA DEL RECINTE III
Com hem vist, els enderrocaments situats a banda i banda del
mur perimetral del tercer recinte ens condueixen a considerar el plantejament que va proposar Rosa Albiach l’any 2011
quan ho varen trobar, entenent que es tractava d’una tècnica
constructiva on sobre un sòcol de mur de pedres l’alçària del
pany de la muralla alternava un tram de mur de tàpia i un altre
149
[page-n-161]
de pedres, una tècnica no coneguda en altres jaciments ibèrics
valencians (Albiach, 2011: 15). Era un model constructiu nou,
ja que no correspon a res que ja coneixem. Un ampit situat dalt
de la muralla de tàpia, construït com a defensa d’aquells que
estigueren situats dalt de la muralla, s’enderrocaria de continu, sense agrupacions tan fortes i seguides, igual que un camí
de ronda, que descartem, perquè no és possible que hi haguera
un recorregut xafable dalt del mur, a causa de l’escàs metre de
gruix que tenen les pedres a la base. Si aquest mur és com la
majoria dels seus contemporanis, és a dir, que tenen una disminució de secció segons augmenta la seua alçària, parlaríem
d’un camí de ronda d’uns 70 cm, si plantegem una alçària
d’uns 4 metres. Pensem que aquesta és una mida d’alçària
molt probable, variable segons el terreny, però al voltant
d’ella, ja que no necessitem una gran altura perquè ja tenim
el fort desnivell del turó i en aquesta zona del recinte no hi ha
una zona fàcilment accessible.
Si plantegem un muret de fonament, d’uns 70 cm a un
metre, i un assoliment d’alçària total de 4 metres, amb uns 3
metres o més de tova o tàpia, estaríem reproduint un sistema
constructiu degudament contrastat i amb evidències arqueològiques. No obstant això, les característiques esmentades de
modulació dels enderrocaments, a una distància constant, ens
fa pensar en un sistema constructiu lleugerament diferent.
D’una primera ullada pot paréixer que aquestes alineacions de pedres podrien correspondre a un sistema de contraforts o de muralla de casamates o caixons, com al Recinte
II. El primer resulta descartat de seguida perquè, tal com es
disposa la topografia, els contraforts haurien d’anar en la cara
exterior del recinte, cap on cau el pendent, i no per la banda interior de la muralla. Però el fet especialment rellevant, i
pel qual descartem de pla també la hipòtesi de la muralla de
caixons és perquè les pedres no estan travades al terra, és a dir,
no han sigut disposades així en un primer moment, sinó que la
seua disposició és a causa d’un fet accidental, en aquest cas,
un enderroc.2 A més a més, ja hem vist com un dels principals
trets de la construcció primitiva és l’economia de recursos, i
construir una muralla com la del recinte anterior en un punt
del jaciment que és difícilment assolible a peu i, per tant, atacable, especialment amb ariets, que és el motiu pel qual es
desenvolupen aquests sistemes constructius, és una despesa
de recursos un poc excessiva.
Estudiant la realització de murs de tàpia, veiem que es fan
mitjançant un encofrat de fusta o un altre material rígid, que
s’ompli amb terra i es xafa, de l’onomatopeia d’aquesta acció
(tap, tap) ens prové el nom. Però aquest sistema constructiu
no és massa ferm, especialment en una zona de forts desnivells
que poden provocar fàcilment el desplaçament dels fonaments
i, en un cas extrem, l’excessiu «llavat» de la terra mitjançant
la pluja; és per això que és necessari fer un reforçament de la
construcció més important.
El plantejament que fem, atenent les restes trobades i la
disposició topogràfica del terreny sobre el qual s’assenta el
mur, atesos els desnivells, es basa en uns reforçaments cada 4
metres dins del mur de tàpia, donant-li molta més consistència, més estabilitat i, fet gens menyspreable en poliorcètica,
donant més força al mur en cas d’atac. Aquests reforçaments
2
Aquesta hipòtesi és a la que ja hem fet referència (Albiach et al., 2009).
150
consistirien en unes pilastres de pedra que assolirien l’alçària
del mur, i entre ells la tàpia. A banda, els peus drets ens permeten alguns avantatges constructius a l’hora d’efectuar la tàpia,
ja que amb ells eliminem la necessitat de dues cares de fusta, i
simplement hem de posar els encofrats laterals i xafar la terra
entre les dues pilastres. Si estaria o no recoberta de calç, com
és usual en les reconstitucions iberes fetes, és un fet que, per
no haver trobat restes relatives a aquesta tècnica, no podem fer
cap hipòtesi, positiva o negativa.
Hi ha diversos estudis que ens parlen de sistemes constructius similars, especialment fenicis. Díes Cusí parla del
sistema constructiu de murs d’aquesta civilització (Díes,
1994), referint la construcció habitual de residències i murs
a Fenícia, especialment a Tir, on es feien murs amb un sòcol
de pedra, més o menys travada, i després s’elevaven uns peus
drets o pilastres que reforçaven el mur, sent bé de fusta o bé
de carreus ben disposats. Això permetria descarregar els murs
en gran mesura i fer-los amb materials més econòmics, ja fóra
tova o tàpia, alhora que les bigues es mantindrien sobre els
peus drets (fig. 9.6).
Aquesta tècnica no ha sigut descrita com a útil per a la defensa, sinó sols per a residències, però creiem que l’assimilació
cultural ja era molt alta, i en disposar d’una gran defensa natural pròpia, com és el desnivell, amb un mur relativament dèbil
hi haguera hagut prou per a la defensa de l’establiment. En el
nostre cas la presència de fusta de bon treball no és tan evident
com a Fenícia, per la qual cosa hem de suposar un treball de
pedra o de fang, i, si bé tenim la presència d’una pedrera al
recinte, no creiem que d’aquesta s’extragueren els carreus per
a fer les pilastres més fortes, sinó que es farien de maçoneria,
amb unes dimensions d’un metre per un metre i una alçària
aproximada de 3 metres per damunt del sòcol (fig. 9.7).
Creiem que aquest sistema constructiu sols ha sigut emprat a la muralla del Recinte III i, més concretament, sols
en aquesta zona de més pendent, ja que els peus drets confereixen major estabilitat a un mur que està en una situació
d’estabilitat amenaçada pel pendent on es troba i, per tant, de
desplaçament dels fonaments.
Fig. 9.6. Mur de tova amb bigues i peudrets de
reforçament, típics a les construccions fenícies.
[page-n-162]
Fig. 9.7. Mur realitzat amb pilastres de reble i farcit
de tàpia.
HIPÒTESI D’ENDERROCAMENT
Com ja hem esmentat en l’apartat anterior, aquest tipus de construcció dóna una estabilitat al mur molt més major que la que
tindria si sols fóra de tàpia o de tova, ja que evita corriments de
terra forts en produir sectors diferenciats entre cada pilastra de
maçoneria i, pel mateix principi, evita un llavat fort del sòl. No
obstant això, les pilastres depenen molt del seu gruix, ja que,
al cap i a la fi, són elements verticals molt esvelts, amb poca
estabilitat per ells mateixos. Hem calculat, pel volum dels enderrocs trobats i per lògica constructiva, una amplària d’un metre,
és a dir, igual al gruix de la muralla.
Però, en aquest punt, analitzant l’enderroc, ens trobem amb
un fet que sembla difícil d’explicar: per què els enderrocs tenen
diferents longituds segons anem pujant cap a la torre, si l’enclòs
tenia una alçària constant? La resposta, doncs, és ben senzilla
si observem acuradament la disposició de les línies de nivell, el
cim del terreny i per on discorre el mur fet, com hem teoritzat,
amb aquest sistema de pilastres. El cim discorre fent un lleuger
angle cap al nord respecte al mur, creuant-lo en un punt proper a
la torre, de manera que la part que queda a l’est d’aquest punt té
el pendent fort, com és habitual en tot el jaciment, és a dir, cap
al vessant exterior, cap al nord, però el tram que discorre cap a
l’oest té, just en aqueix punt i sent més forta aquesta diferència
a l’altura de la portella, un pendent més fort cap a l’interior del
recinte. Cap a l’exterior, primer el terreny puja un poc i després
ja comença el pendent fort cap avall del turó.
Una vegada conscients d’aquest fet, podem observar que,
seguint la modulació de 4 metres entre enderroc i enderroc, trobem xicotets grups de pedres al peu del mur en el seu vessant
nord, tot just on hi hauria una pilastra de maçoneria. Açò corrobora la hipòtesi constructiva, ja que la majoria de pedres en
aquest punt haurien caigut muntanya avall i haurien servit com
a pedres per a bancals i altres construccions rurals.
Però, llavors, ¿com han caigut tan «netament» aquestes pilastres? Crida molt l’atenció la longitud dels enderrocs que, en
un primer moment i sense una observació atenta i acurada, semblen més uns contraforts o principis de muralla de casamates
que no la hipòtesi que fem, com ja hem esmentat. Si pensem en
un enderroc normal, en pla, és difícil intuir‑ho; però, si tenim
present el sistema constructiu que hem plantejat és molt més
fàcil pensar-ho. La tàpia és un element que es perd fàcilment,
especialment si no es fa amb molta cura, i molt possiblement
és el que passà en aquest recinte perquè es poguera llavar amb
certa rapidesa. Llavors, hem d’imaginar una muralla que ha
perdut la major part de la tàpia, on queda un sòcol de maçoneria amb unes pilastres que s’alcen uns 3 metres per damunt
d’aquest, i afegim un pendent prou acusat del terreny cap a les
dues bandes, però variable. Es lògic que la pilastra situada més
baixa, és a dir, més propera a la portella i amb major desnivell
cap a l’interior, caiguera de manera més recta cap a dins; que la
següent, amb un pendent que es va moderant, caiguera la major
part cap a dins, però també una bona part cap a fora, i així progressivament fins que les més properes a la torre caurien sols
cap al vessant exterior, és a dir, el nord.
Aquesta teoria d’una fortificació ràpida, amb necessitat de
certa resistència, però feta a corre-cuita, amb una major velocitat de construcció, però un pitjor manteniment ens fa pensar en
una guerra que es va desencadenar sobtadament, potser la invasió dels Bàrquides com ja han proposat els investigadors del
jaciment en anteriors estudis i com ho evidencia la cronologia
del material arqueològic estudiat pels especialistes. Una vegada deshabitat, almenys el recinte III i, per tant, sense tindre un
manteniment continu, el mur es va enfonsar de la manera que
hem esmentat. L’evolució de l’assentament es pot llegir més
acuradament en la publicació sobre la història del jaciment i de
Torís (Albiach et al., 2007: 91-133).
SISTEMES CONSTRUCTIUS APLICATS
Podríem resumir els diferents sistemes constructius trobats al
jaciment de la forma següent:
Maçoneria simple. Aquest és el sistema més emprat al jaciment i sobre el qual es basen els sistemes constructius més
complexos que s’hi troben, com ara la muralla de caixons o el
mur de pilastres. Es basa en pedres més o menys irregulars posades una sobre l’altra, amb una trava de fang, de vegades molt
lleugera i unes altres vegades amb més quantitat, generalment
plena de pedres xicotetes que li donen més força. La força i estabilitat d’un mur d’aquestes característiques és molt variable,
depenent de la regularitat de les peces de pedra emprades; el
més fort seria el de carreus, però és molt més comú el de pedres
irregulars i trava de fang. És la tècnica que trobem als murs del
Recinte I, els murs que formen la muralla de caixons al Recinte
II i la base de la muralla al Recinte III (fig. 9.8).
Fig. 9.8. Mur de maçoneria simple.
151
[page-n-163]
Fig. 9.10. Muralla de caixons.
Fig. 9.9. Mur realitzat mitjançant la tècnica de
l’emplekton.
Emplekton. Originari del Mediterrani oriental, especialment de Grècia, però també de Fenícia, i que està àmpliament
estés per la part occidental del mar, l’emplekton es basa en
reomplir l’espai deixat per dos murs paral·lels, més o menys
regulars, amb materials diversos, com ara terra o materials de
rebuig, per exemple restes de ceràmica. És el principi de la muralla de caixons (fig. 9.9).
Muralla de caixons. També típica del Mediterrani oriental, aquesta tècnica és molt pareguda a la muralla de casamates, un poc més coneguda. El resultat sol ser un mur molt gros,
constituït per unes habitacions que se situen a la banda interior
de la muralla i que actuen com a contraforts d’aquesta. La diferència bàsica és que en la de caixons no són habitacions, sinó
que són espais tancats, bé reomplits amb la tècnica anteriorment
esmentada, l’emplekton, com al nostre Recinte II, o bé deixats
sense reomplir. Aquest mètode és increïblement resistent als
setges, especialment als embats d’un ariet, però és també excessivament costós, per la qual cosa sols es fa a l’hora de protegir
espais especialment vulnerables (fig. 9.10).
Mur de tàpia. La tàpia és una tècnica primitiva de construcció, estesa arreu del món, que consisteix en un mur de
fang xafat, fet mitjançant un encofrat, generalment de fusta.
L’encofrat es disposa a banda i banda del mur que s’ha de fer i
s’hi van llançant tongades de fang que després se secaran al sol;
els encofrats es poden reutilitzar si els anem corrent. Aquesta
forma de construir és molt habitual a la zona ibera, molt sovint
disposada damunt d’una base de maçoneria simple. Aquest mur
és molt més lleuger i econòmic que un de maçoneria sencer,
però molt més feble i prou inestable (fig. 9.11).
Mur de pilastres. Aquest és el nou sistema constructiu que
plantegem, podríem dir que és d’adopció fenícia, fet com a resposta a una troballa que no es podia explicar amb els mètodes
constructius ja coneguts, emprant coneixements de mecànica i
152
Fig. 9.11. Mur de tàpia.
de construcció arquitectòniques, que dóna com a resultat aquest
estudi i el plantejament d’un mur més ràpid de construir que no
un de maçoneria o de carreus, però més resistent que un simple
mur de tàpia, amb una solució a mig camí entre els dos, però
amb justificació històrica. És una base de mur de maçoneria
amb unes pilastres elevades que assoleixen l’alçària total del
mur i amb un ompliment entre elles de tàpia, estalviant així les
tapieres (encofrats) frontals que hi serien necessàries. És el que
trobem al Recinte III (fig. 9.7).
Amb tot el que hem dit podem concloure que aquest és un
jaciment amb tècniques constructives molt diverses, que responen a les diferents etapes històriques per les quals ha anat
passant el poblament. És un recinte de gran extensió que planteja reptes de comprensió històrica complexos, que intentem
resoldre amb estudis acurats i que poden obrir nous camins cap
a l’aclariment d’uns altres jaciments i de les tècniques que els
nostres avantpassats ibers empraven a l’hora de construir els
seus poblats.
[page-n-164]
10
Los hallazgos monetales y la plata en bruto
de La Carència
P.P. Ripollès, E. Collado y C. Delegido
El yacimiento de La Carència ha proporcionado una importante muestra de material numismático, que en su mayor parte
procede de hallazgos superficiales. La ausencia de contexto
arqueológico para casi todas las monedas limita nuestras valoraciones, sin embargo la cantidad y la comparación con otros
yacimientos permite una buena aproximación al panorama
monetario que vivió la ciudad y al conocimiento del uso del
metal y de las monedas como dinero. Para ello contamos con
un numeroso lote de monedas, más de 800 piezas, y de más de
un centenar de recortes de plata.
LA PLATA RECORTADA
Hace algún tiempo que se viene poniendo de relieve la existencia de una fase en la historia económica de las ciudades y
territorios ibéricos en la que la plata se utilizó a peso como una
forma de dinero en la satisfacción de obligaciones y en los intercambios mantenidos por la población. El uso de la plata en
bruto fue una práctica muy extendida en muchas sociedades
del Mediterráneo y del Próximo Oriente en fechas anteriores
a la invención de la moneda y durante los primeros tiempos en
los que la moneda era ya una realidad en muchas poleis griegas (Balmuth, 2001; Kroll, 2001). En la península Ibérica esta
práctica se atestigua en momentos más tardíos en relación con
el Mediterráneo central y oriental, ya que los testimonios que
permiten avalarla no se fechan, de momento, con anterioridad
al siglo v a.C., aunque no se descarta que en algunos lugares
pudo estar ya introducida.
Los ponderales, tan abundantes en los yacimientos valencianos, así como los recortes de plata aparecidos en los tesoros de la península Ibérica, que se fechan en el siglo iv a.C.,
permiten pensar que en esas fechas la plata era una mercancía
que tenía un valor de cambio; pero no cabe duda que fue una
realidad con una extensión limitada a determinados ambientes y
sectores, básicamente localizados en las localidades costeras en
donde los comerciantes efectuaban sus transacciones (Gozalbes
y Ripollès, 2002: 217-223; Ripollès, 2001: 107; Ripollès, 2009).
Sólo a partir del siglo iii a.C. fue cuando el uso de la plata a peso
comenzó a involucrar a un sector más amplio de la población,
especialmente a partir del último tercio del siglo iii a.C., cuando
se desarrolló en la península Ibérica la contienda bélica entre los
cartagineses y romanos (Ripollès, Cores y Gozalbes, 2007: 163182; Gozalbes, Cores y Ripollès, 2009: 1168-1175).
En el País Valenciano, los restos de plata en bruto, bajo forma de fragmentos de goterones o lingotes y de orfebrería, todos
ellos con muestras de haber sido cortados intencionadamente,
son bastante numerosos y encajan con el tipo de fragmentos de
plata que han sido hallados de forma esporádica y en la composición de los tesoros recuperados en la Contestania (Ripollès,
2009: 63-75) y en la Edetania, que se ocultaron durante los siglos
iv a.C. y iii a.C. Es por esta razón, y por haber sido documentado
un numeroso lote de fragmentos de plata en La Carencia, por lo
que proponemos que en este yacimiento se utilizó la plata a peso
siguiendo el modelo que ya ha sido atestiguado en otras partes
del Mediterráneo y en la misma Iberia, singularmente en el territorio de Arse (Gozalbes y Ripollès, 2002: 217-223). Sin duda,
es arriesgado asegurarlo debido a las limitaciones del material
disponible, aunque proponemos que, por lo menos, en el siglo
iii se utilizó en La Carència la plata a peso y que posiblemente
dejaron de hacerlo durante el ii a.C., cuando las monedas tanto
romanas como ibéricas comenzaron a estar disponibles en cantidades suficientes para que la población reemplazara la hacksilber por una nueva forma de metal, esta vez redondo, con un peso
determinado y con un diseño estampado.
No cabe la menor duda de que en La Carència se valoró la
plata como riqueza, ya que, aunque los hallazgos de monedas de
los siglos v y iv a.C. son escasos, conviene destacar la presencia
de un óbolo massaliota acuñado a comienzos del siglo v a.C. (nº
122). Con todo, debemos contemplar también la posibilidad de
que los restos de plata documentados, pudieran proceder de una
ocultación que por causas antrópicas se hubiese dispersado, ya
que no se descarta que la roturación de los campos que en la
actualidad ocupan el yacimiento pudieran haber destruido un
tesoro oculto; en cualquier caso, esta hipotética procedencia no
alteraría sustancialmente la idea de que los fragmentos de plata
hubieran tenido un papel de medio de cambio y que representaran una forma de riqueza móvil, ya que se trata de un material
que estuvo disponible en la ciudad y que pudo ser utilizado a
conveniencia de su propietario.
153
[page-n-165]
Los fragmentos de plata que se han documentado pesan en
conjunto la nada despreciable cantidad de 375,4 g de los que
casi la mitad, 176 g, pertenece a la categoría de plata en forma
de lingotes o gotas de fundición de plata, enteros o cortados en
fragmentos con formas diversas (nº 1-36). El resto del material corresponde a plata trabajada, en una pequeña proporción
a fragmentos de joyería, como torques o brazaletes (nº 37-47),
y en una gran mayoría a restos de vajilla, que por su forma
proceden de cuencos, vasos y platos, de los que en algunos
casos se identifican sus bordes (nº 48-54).
La muestra de plata cortada contiene algunos fragmentos con pesos un poco altos, tres con pesos de 26,82, 27,24 y
20,46 g, pero la casi totalidad de ellos (112 piezas) se sitúa por
debajo de 10 gramos. Si bien se detecta que los fragmentos
tienen una tendencia a agruparse alrededor de determinados
valores, especialmente en torno a 6,3 y 0,25 a 1g (fig. 10.1).
No se puede afirmar que hayan sido recortados sistemáticamente para formar determinados valores, aunque hubo sin
duda, una tendencia a ajustarlos a los pesos habituales en el
pago con este tipo de materiales. No se puede pasar por alto la
similitud que tiene la muestra de La Carència con la de Arse
(Gozalbes y Ripollès, 2002: 217-223), ya que en ambas predominan los recortes que pesan menos de 3 gramos (un total
de 80 fragmentos) y los que lo hacen con menos de 2 gramos
representan la mitad de todos los fragmentos documentados.
Es precisamente el reducido peso de los fragmentos y su corte
intencionado, deducido a partir de las marcas de cizalla, lo
que alertó sobre su función como medio de pago de bienes y
servicios al alcance de la mayor parte de la población, debido
al poco valor que debieron alcanzar los recortes.
La primera cuestión que plantea la existencia de hacksilber en el yacimiento de La Carència es si era realmente utilizada entre sus habitantes y si ello fue así en qué momento y
con qué frecuencia. La poca información que tenemos de las
ciudades de su entorno nos lleva a pensar que durante el siglo
iii a.C., especialmente hacia su segunda mitad, La Carència
pudo haber presenciado transacciones en las que se utilizó la
plata recortada. En las tres ciudades limítrofes más importantes, Arse, Saitabi y Kelin, se documenta un hábito monetario
temprano, bien porque acuñaran sus propias monedas o bien
porque los hallazgos monetarios atestiguan el uso temprano
de metales. En Arse (Ripollès y Llorens, 2002), las emisiones
de la propia ciudad se fechan en la segunda mitad del siglo iv
a.C. y estuvieron basadas en la acuñación de monedas de plata; además, en su territorio se ha recuperado un lote sustancial
••
~
12
~
•
~ ~JO~~~~~~~ ~o~a ~ ~aaoo
~ ~
$
~ ~
$
~
$
o
~
~~
P
eso
Fig. 10.1. Distribución de los pesos de los recortes de plata.
154
o~
O
de recortes de plata, para el que hemos propuesto su uso como
dinero. En Saitabi (Ripollès, 2007), a pesar del gran desconocimiento arqueológico que tenemos de la ciudad ibérica, a
fines del siglo iii a.C. emitió una serie completa de monedas
de plata, lo que asegura que este metal desempeñó un papel
importante en los pagos de servicios y mercancías, ya que la
moneda no se fabrica si en la sociedad no existe una apreciación de la plata y un deseo de poseerla por el poder financiero
que tenía. La otra ciudad del entorno, Kelin, también ha proporcionado un buen lote de monedas, entre las que destacan
varios tesorillos, el de Los Villares (CMTM, p. 57) y el de
La Plana de Utiel (Ripollès, 1980). Tampoco conviene olvidar
que en el yacimiento ibérico de La Bastida (Moixent), abandonado en el siglo iv a.C., han aparecido lingotes redondos de
plata atesorados en una pequeña vasija cerámica y en hallazgos aislados (Álvarez y Vives-Ferrándiz, 2011: 189-195), lo
cual pone de relieve que ya en el siglo iv la plata pudo haber
sido utilizada en algunas transacciones, aunque fuera en un
ambiente reducido. En consecuencia La Carència se encontraba rodeada por un territorio en el que el uso del metal, bien
fuera a peso o amonedado, estaba bien introducido durante los
años finales del siglo iii a.C., y los recortes de plata son una
buena muestra de ello.
LAS MONEDAS
La muestra de monedas que se conserva procedente de La Carència es bastante considerable, ya que supera la nada despreciable
cifra de 800 piezas. Éstas se reparten entre unas pocas acuñaciones griegas extrapeninsulares (11), un cuantioso número de
monedas de cecas peninsulares (373 piezas de origen griego, púnico, ibérico y celtibérico), una considerable cantidad de acuñaciones romanas de época republicana (124), un menor número de
acuñaciones provinciales (66) y un abultado número de acuñaciones imperiales (226). Esta muestra excede ampliamente las
que conocemos para las ciudades del entorno y, a pesar de las
limitaciones que tiene, como la ausencia de contexto, constituye
un excepcional conjunto que permite una buena aproximación al
conocimiento de lo que debió ser la circulación en el yacimiento
desde sus inicios en el s. iv a.C. hasta el s. v d.C.
Los materiales han sido agrupados y analizados de acuerdo
con su fecha de emisión, por lo que los datos que se aportan y
los comentarios deben entenderse como una aproximación de lo
que pudo ser, ya que somos conscientes de que la llegada de la
moneda y su pérdida pudo producirse bastantes años después de
que fuera acuñada. Los grupos en los que se han ordenado los
hallazgos son suficientemente amplios como para que sea más
que probable su utilización y pérdida dentro de ellos, aunque
en otros lugares está bien atestiguada la pervivencia de monedas a lo largo de un siglo y más. Un primer grupo comprende
las monedas acuñadas antes del 237 a.C.; un segundo aglutina
las producciones de la época de la presencia cartaginesa y la
Segunda Guerra Púnica; el tercero agrupa las acuñaciones realizadas durante el siglo ii y las primeras décadas del i a.C.; un
cuarto examina las producciones del siglo i a.C. hasta el año 31
a.C.; por último un quinto se ocupa de las emisiones de época
imperial, que han sido analizadas atendiendo a las agrupaciones
habituales, Julio-Claudios, Flavios, Antoninos, Severos, siglo
iii y iv.
[page-n-166]
Período anterior al 237 a.C.
Período 237-195 a.C.
Con anterioridad al desembarco cartaginés en la península Ibérica, La Carència estuvo muy poco monetizada, ya que apenas
si se documentan hallazgos de piezas datadas en esos años. Tan
sólo contamos con dos monedas pertenecientes a este período
(tabla 10.1), un óbolo massaliota del s. v a.C. (nº 122) y una tetradracma de Alejandro Magno acuñado en Babilonia (nº 119).
La primera es muy posible que llegara a la ciudad poco tiempo
después de su acuñación y que se perdiera antes del 237 a.C.;
sin embargo, la segunda debió llegar más tarde, probablemente
durante la II Guerra Púnica, pues los tesoros que se ocultaron
en esa época contienen un buen número de emisiones de época
helenística, por lo que su presencia debería ponerse en relación
con la financiación de la guerra (Ripollès, 2008).
Los años de la presencia cartaginesa, con el epílogo de la II
Guerra Púnica, representan un período crucial para la difusión
del conocimiento y uso de la moneda en la península Ibérica,
ya que tanto los cartagineses como los romanos pagaron a sus
ejércitos con moneda y también presumiblemente con plata en
bruto. La cantidad de moneda hallada en el yacimiento encuadrable en este período (tabla 10.2) supone una clara ruptura en
relación a la escasez del período anterior, evidenciando la importancia que para el yacimiento tuvieron los acontecimientos
de la II Guerra púnica. Las piezas fechables durante esta etapa se corresponden con el grueso de monedas que circularon
durante este período bélico (acuñaciones hispano-cartaginesas,
dracmas ampuritanas, dracma gala «à la croix», emisiones romanas y monedas foráneas griegas). Las monedas utilizadas
por los cartagineses y los romanos para financiar sus campañas,
pasaron finalmente a manos de los nativos, quienes las atesoraron y utilizaron en sus intercambios, tal y como ha sido atestiguado en otros yacimientos de la zona, como en Los Villares
(Ripollès, 2001: 108).
Existe un predominio claro de las emisiones de Roma y sus
aliados (fig. 10.2), ya que dentro del conjunto representan el
Tabla 10.1. Monedas anteriores al 237 a.C.
Tetradracma
Babilonia
Óbolo
Total
1
1
Massalia
1
Total
1
1
1
2
Púnica
Quadrans
As / unidad
Uncia
Sextans
Semis
1
Roma
%
1
1
TOTAL
Carthago
Ae
À la croix
Victoriato
Quinario
Denario
Quadrig.
1/4 shekel
Shekel
Dishekel
Hemiób.
Dracma
Tabla 10.2. Monedas con fecha de acuñación ca 237-195 a.C.
1,61
1
1
1
1
Galia
11
3
7
2
2
1
1,61
40
64,51
1
12
1,61
Emporion
2
2
3,22
Imit. ibéricas
1
1
1,61
12
19,35
1
1,61
3
4,83
Hispano-Cart.
1
Incierta P. Ibérica
1
1
9
1
Castulo
Total
3
3
1
1
1
2
1
1
1
12
1
1
20
6
7
2
2
62
Fig. 10.2. Monedas acuñadas
entre los años 212-195 a.C.,
encontradas en La Carència.
No se han señalado: Babilonia
(1 pieza), púnica ceca italiana
(1 pieza) e incierta símbolo
Tanit-caduceo (1 pieza).
155
[page-n-167]
Período 195-72 a.C.
Este período engloba el grueso del numerario recuperado en el
yacimiento, lo que no es de extrañar ya que coincide con el momento de mayor ocupación de la ciudad (Albiach et al., 2007:
122) y con el incremento de la monetización de la economía de
las ciudades ibéricas valencianas (Ripollès, 2003: 132).
La muestra de monedas conocida es muy variada, como
corresponde a un período en el que se produjo una importante incorporación de ciudades peninsulares a la fabricación de
moneda. Asistimos a una fuerte diversificación de la procedencia de las monedas y por primera vez el aporte de talleres peninsulares no sólo es abundante, sino predominante, ya que su
producción constituyó el 81% de la masa monetaria que ha sido
documentada en la ciudad (tabla 10.3).
Por lo que respecta a la moneda oficial romana, ésta continúa
destacando de manera significativa, ya que las emisiones romanas alcanzaron un 17,64% del total; de ellas se conocen más piezas de plata que de bronce,2 lo cual se aviene con la impresión de
que La Carència se encontraba formando parte de un territorio en
156
%
TOTAL
Ae
Octavo
Cuadrante
Perga
1
1
0,2
Nicomedia
1
1
0,2
78
17,6
Roma
43
3
30
1
1
Massalia
3
3
0,7
Iol
1
1
0,2
Kese
2
5
1,1
Laiesken
1
1
0,2
Baitolo
1
1
0,2
Ilturo
2
2
0,5
Eustibaikula
1
1
0,2
1
2
Iltirta
9
9
2
Kelse
31
31
7
Iltukoite
1
1
0,2
Orosiz
3
3
0,7
Saltuie
3
3
0,7
1
1
0,2
3
17
3,8
1
1
0,2
1
0,2
1
0,2
Terkakom
Bolskan
14
Sekia
Barskunez
1
Turiazu
1
Bilbiliz
7
7
1,6
Sekaiza
11
11
2,5
Belikiom
3
3
0,7
Tamaniu
2
2
0,5
K. Karbika
3
3
0,7
22
25
5,7
6
6
1,4
12
15
3,4
Ikalesken
3
Kelin
Saitabi
3
Valentia
32
Arse-Sag.
Kili
1
35
1
Obulco
1
Castulo
23
Total
61
3
3
229
1,6
0,2
0,2
1
9
17
10
4
7,5
3
113
0,2
33
1
3
2
7,9
1
10
28,7
1
1
Ebusus
108
127
7
7
Gadir
2
9
Imitaciones
1 De forma habitual estas monedas eran cizalladas si se tenía duda de
su calidad, y con frecuencia fragmentadas, en este caso en una mitad
regular, logrando de esta forma mantener un valor más o menos
proporcional respecto a la moneda de la que se obtiene (Ripollès, Cores
y Gozalbes, 2007: 171).
Semis
As / Unidad
Doble
Quinario.
Denario
Tabla 10.3 Monedas con fecha de acuñación ca. 195-72 a.C.
Tetradracma
69,34% de las monedas, esto nos lleva a pensar que la ciudad se
encontraba dentro del ámbito romano de circulación, lo que a su
vez testimonia la temprana presencia de Roma en estas tierras.
Por lo que respecta a las dracmas ampuritanas, una de ellas
cizallada y otra perforada,1 parece haber consenso en que este
tipo de emisiones se acuñaron como soporte financiero romano
(Marchieti, 1978: 382; Villaronga, 1984; Ripollès, Cores y
Gozalbes, 2007: 165), y aunque la presencia en el yacimiento se
reduzca a pocos ejemplares, no por ello es menos significativa.
Las acuñaciones hispano-cartaginesas destacan entre las peninsulares por su elevado porcentaje (19,35%), con tres monedas
de plata y nueve bronces (nº 133-144), la mayoría pertenecientes
a la serie Tanit/Prótomo de caballo, cuya circulación fue habitual
por la costa mediterránea (Villaronga, 1973: 73). Gracias a las
ocultaciones con numerario de plata (Villaronga, 1993: 21-36),
sabemos que las emisiones con este metal aparecen bien representadas en el sudeste peninsular y en la zona comprendida entre
los ríos Segura y Turia (Campo, 2000: 95-96). Un buen ejemplo
de la difusión de la moneda cartaginesa de plata en este momentos, lo tenemos en el tesoro de Moixent (García-Bellido, 1990:
27-45), que no sólo cuenta con emisiones hispano-cartaginesas
similares a las halladas en La Carència, sino también, con la
presencia de otros ejemplares comunes, como un hemióbolo de
la emisión Tanit-caduceo (García-Bellido, 1994: 59-60) similar
a nuestro ejemplar 145. Otra moneda de similares características
fue recuperada en Buñol (Ripollès, 1981: 11-13), por lo que su
presencia no es del todo ajena en la zona. También monedas de
procedencias similares las encontramos en el tesoro de La Plana
de Utiel (Los Villares, Caudete de las Fuentes), en donde junto
a dracmas ampuritanas, moneda romana y acuñaciones galas,
también encontramos un cuarto de shekel cartaginés de ceca
italiana (nº 127). La zona constituye quizás uno de los lugares
situados más al norte en los que la circulación de moneda cartaginesa fue destacada y en la que se dio una mezcla total de las
acuñaciones de la época.
Llama nuestra atención la ausencia de emisiones cartaginesas
realizadas en Cerdeña, las cuales suelen identificarse en los hallazgos aislados de bronces (Campo, 2000: 93), en cambio, contamos con un ejemplar de bronce muy desgastado, procedente
de Carthago (nº 128). La moneda de Castulo es probable que no
circulara dentro de este período y que lo hiciera en el siguiente.
0,7
442
2 De la mayoría de ellos desconocemos su cronología exacta dado su
deterioro, se han ordenado siguiendo patrones metrológicos.
[page-n-168]
el que la moneda de plata era esencialmente romana. Observamos un equilibrio en el aprovisionamiento de denarios acuñados
desde la primera mitad del s. ii a.C., aunque este aumenta sensiblemente durante los años 99-80 a.C, lo que coincide con el
volumen de emisiones romanas, tal y como queda reflejado en
la composición de casi todos los tesoros en los que este intervalo
cronológico se encuentra presente (CMTM, 299-301).
Probablemente, buena parte de los denarios de la primera
mitad del siglo ii llegaron un poco más tarde, a partir de mediados de siglo, de la misma manera que se deberían encuadrar
algunos denarios fechados entre 129 y 100 a.C., junto al grupo
correspondiente a la etapa de los enfrentamientos sertorianos,
ya que no hay que descartar que una parte de ellos se trajeran
a Hispania para financiar al ejército que combatió contra las
tropas de Sertorio.
Uno de los ejemplares más singulares de todo el corpus
analizado es, sin duda, un as romano-republicano reacuñado sobre una moneda de Obulco (nº 658). Tan sólo tenemos noticia
de dos ejemplares de similares características encontrados en la
Península, aunque el de La Carència difiere ligeramente de los
ya conocidos. Una de estas piezas fue hallada en el transcurso de
las excavaciones realizadas en el yacimiento romano de Cáceres
el Viejo (Cáceres), y el otro en depósito monetal del poblado talayótico de Torelló d’en Cintes, ambos han sido analizados en profundidad por A. Arévalo y C. Marcos (Arévalo y Marcos, 1997:
67-74; Arévalo y Marcos, 1998: 26-29; Arévalo, 1999: 229-234).
En los tres ejemplares son visibles los tipos oficiales que
el taller de Roma utiliza para sus ases, y en ningún ejemplar
se advierte la presencia de símbolos o nombres de magistrados
monetales. Coincidiríamos con Arévalo y Marcos en atribuirlas
a una emisión anónima, quizás la nº 339 de Crawford (1974).
Una diferencia con nuestro ejemplar es que en éste se ve claramente la leyenda ROMA en el exergo, mientras que los otros
dos no se aprecian restos de leyenda.
En cuanto a la acuñación del soporte, tanto en el ejemplar de
Cáceres el Viejo como en el del Torrelló d’en Cintes, se pueden
distinguir claramente los restos del tipo CNH 347/38 (Serie Vb
grupo 1 de Arévalo, 1999), acuñada entre el 110-80 a.C., no
ocurre igual en nuestro ejemplar, en el que sólo se aprecia parte
del rostro del anverso, y la espiga tumbada del reverso. El desgaste de la pieza nos imposibilita asegurar que pertenezca a esta
emisión y, aunque los pocos detalles visibles no nos permitan
descartarlo, el hecho de que el módulo y el peso sean ligeramente superiores (31 mm; 21,14 g) a los utilizados por este tipo
(28/29 mm; 14,96 g), nos hace pensar en una cronología más
antigua para el soporte, ya que podría tratarse de un tipo más
cercano a las emisiones de mediados del s. ii a.C.; con todo,
Arévalo conoce varios ejemplares de la serie Vb/grupo 1, con
un peso superior a 20 g (Arévalo, 1999: 312-316, nº 1398, 1401,
1435 y 1436) y módulo superior a 30 mm (Arévalo, 1999: 312316, nº 1398, 1411, 1428, 1440 y 1449.), por lo que tampoco
podemos desechar que el soporte pertenezca a la misma serie
utilizada en los dos casos anteriormente citados.
De nuevo, el desgaste de la pieza nos impide distinguir
alguna afinidad estilística con el modelo de proa utilizado en
el cuño de reverso de las piezas romano-republicanas, pero
el buen estilo del cuño de anverso nos hace pensar que no se
trata de una imitación, sino de una emisión oficial, acuñada en
nombre de Roma en Hispania. Quizás, al igual que los otros
dos ejemplares, su acuñación pudo producirse durante las
guerras sertorianas, con el fin de hacer frente a los gastos del
conflicto, momento que además coincidiría en el tiempo con
la reacuñación por parte de talleres hispánicos de monedas de
Obulco (Arévalo, 1999: 233), pero ante la escasez de más datos
preferimos considerar que esta pieza se reacuñaría en algún
momento entre finales del s. ii a.C. y principios del s. i a.C.
Con todo no puede descartarse la idea de que formaran parte
de las acuñaciones no oficiales de moneda romana republicana
realizadas en Hispania (Crawford, 1982; Villaronga, 1985).
Otra de las curiosidades del conjunto la encontramos en dos
denarios republicanos híbridos (nº 608-609), acuñados a nombre de los magistrados CN. LVCR y M. F GEM (RRC 237 y
RRC 250), entre el 136 y el 132 a.C. Crawford cita un denario
híbrido con el reverso del tipo RRC 250 y el anverso del tipo
249 (P. MAE ANT M. F) (RRC pp. 63 y 280), también del 132
a.C., pero no hace referencia a otra combinación de cuños o
emisiones. Aunque es difícil explicar su existencia, pensamos
que podría tratarse de un error de ceca más que de una falsificación, ya que las piezas parecen ser de plata.
Dentro del conjunto de moneda romana, hay que señalar
la presencia de un número no despreciable de moneda de plata
forrada (15 denarios romano-republicanos, 5 denarios ibéricos
y 1 victoriato), lo que no deja de ser un reflejo de la realidad
de la época, ya que a finales del s. ii a.C. se atestigua un incremento de la presencia de moneda falsa en la Península, tanto
en lo que respecta a la moneda romana como a la ibérica y celtibérica (Ripollès, 1984: 120; Campo, 2010: 23-40). Por otra
parte, cuando se descubre la falsedad de una moneda de plata
ésta pierde su valor, por lo que suele estar sobrerrepresentada su
presencia en la muestra en relación con las genuinas.
También contamos con dos semises de imitación en La
Carència (nº 501-502), y aunque técnicamente sean una falsificación, bien es sabido que su fabricación fue motivada por
intereses muy distintos a los de la plata, ya que se acuñaron
ante la necesidad de moneda de bronce oficial desde la segunda
mitad del s. ii a.C. (Crawford, 1982: 139; Villaronga, 1982:
222-226; Marcos, 1996: 199-200, 209-211).
De entre los talleres peninsulares que han sido documentados, destaca la notable presencia de monedas de talleres valencianos, especialmente de Arse-Saguntum, Valentia, Saitabi,
y de la vecina ciudad de Kelin, todos ellos localizados dentro
de un radio de 80-100 km con centro en el yacimiento de La
Carència (fig. 10.3). Este fue un comportamiento usual para
las emisiones de bronce de las ciudades de la península Ibérica
durante el período republicano, que quedaría justificado por el
volumen de producción de las mismas y por la propia ubicación
del yacimiento. Un lugar bastante estratégico que se vería potenciado por las comunicaciones, desplazamientos y relaciones
comerciales a través de uno de sus ejes principales, el valle del
río Magro.3 Un eje procedería de Iniesta, lo que explicaría el
volumen de moneda de Ikalesken aparecido en el yacimiento
(Ripollès, 1999: 145-168),4 cuyas emisiones tienen una cir-
3 Un eje procedería de la parte occidental de la actual provincia de
Cuenca, y pasaría cerca de la ciudad de Kelin. El río y el Valle del
Magro también constituirían el principal canal de comunicación hacia
el sector meridional de La Ribera y desde ahí hacia La Costera, donde
enlazaría con Saitabi y la vía Heraclea; véase Albiach et al., 2007: 113117; Quixal, 2012.
4 Identificada como la ceca de Ikalesken.
157
[page-n-169]
Fig. 10.3. Monedas acuñadas entre los años 195-72 a.C., halladas en La Carència. 1. Barskunez, 2. Bolskan, 3. Iltirta, 4. Eustibaikula,
5. Sekia, 6. Laiesken, 7. Ilturo, 8. Baitolo, 9. Turiazu, 10. Terkakom, 11. Saltuie, 12. Bilbiliz, 13. Sekaiza, 14. Belikiom, 15. Kelse, 16.
Iltukoite, 17. Kese, 18. Tamaniu, 19. Orosiz, 20. Arse-Saguntum, 21. Konterbia Karbika, 22. Ikalesken, 23. Kelin, 24. Kili (?), 25. Valentia,
26. Ebusus, 27. Saitabi, 28. Castulo, 29. Obulco, 30. Gadir, 31. Iol. No se han señalado: Roma (79 piezas), Perga (1 pieza), Nicomedia (1
pieza), Massalia (3 piezas) y semis de imitación romano-republicanos (3 piezas).
culación constatada en la zona (Arroyo, et al., 1989: 372).5 A
través de este eje de comunicación el yacimiento tendría también contactos con la ciudad de Kelin, con Saitabi, y con la gran
ruta oriental ibérica (vía Heraclea). De la procedencia de los
talleres peninsulares se ha de destacar la masiva procedencia de
monedas de cecas de la Citerior, y la muy reducida presencia de
piezas de la Ulterior, ya que si se exceptúa la abultada cantidad
de monedas que aporta Castulo, localizada junto al límite fronterizo, sólo disponemos de una pieza de la prolífica ceca púnica
de Gadir y otra del no menos productivo taller de Obulco; esto
demuestra una relaciones mucho más intensas hacia el norte,
pero no explica la escasez de monedas de Obulco que se encontraba localizada en las proximidades de Castulo, a no ser que las
piezas de esta última ciudad se asocien a movimientos humanos
relacionados con los metales.
De las monedas de Arse predominan los cuartos y octavos,
lo que no es de extrañar dado el volumen de emisión de estos
divisores acuñados por la ciudad, que en cierta forma facilitó su
dispersión (Ripollès y Llorens, 2002: 191-194). Sin duda, los divisores de Arse se configuraron como la moneda de los intercambios y pagos más pequeños, posiblemente disponible por doquier.
La presencia de monedas de Kili constituye sólo el 1,58%
con 7 ejemplares. Esta ceca tiene un especial interés en relación
con La Carència, porque existen muchas posibilidades de que
pueda identificarse con este yacimiento (Ripollès, 2001: 109).
Por ello merece un comentario específico.
Kili fue una ciudad ibérica localizada, desde el siglo xviii,
en el territorio valenciano, sobre la base de los escasos hallazgos monetarios conocidos y de la similitud estilística con las
monedas de las ciudades, también ibéricas, de Saitabi y Arse.
A través de la homofonía ha sido comúnmente aceptada su localización en Gilet, no obstante, la dispersión de los hallazgos
monetarios, que continúan siendo raros, comienzan a cuestionar la tradicional ubicación (Untermann, 1975: ceca A.34).6
La ceca de Kili acuñó un escaso volumen de monedas,
ya que tan sólo se conocen dos emisiones de moneda de
5 Arroyo cita tres unidades del tipo Vives 46/7, similares a las halladas
en La Carència.
6
158
Obviamos mencionar otras propuestas de localización disparatadas.
[page-n-170]
bronce durante los ss. ii-i a.C. Ambas utilizaron los diseños
característicos de la moneda ibérica. La primera emisión, que
debió comenzar a acuñarse hacia mediados del siglo ii a.C.,
estuvo formada por dos tipos de valores: unidades y cuartos
(CNH 318/1-2). Las unidades mostraron en anverso una cabeza
masculina diademada, a la derecha, y detrás una palma, y en
el reverso un jinete portador de una palma; se acuñaron con
un peso medio de 12,22 g y con una aleación ternaria: cobre,
estaño y plomo (Ripollès y Abascal, 1995: 139). Los cuartos,
con un peso medio de 2,92 g, se acuñaron en mucha menor
cuantía que las unidades y tuvieron los diseños característicos
de los divisores de las cecas ibéricas valencianas, pues en el
anverso mostró un pecten o venera y en el reverso un delfín y
la leyenda ibérica kili. Las similitudes estilísticas de algunas
unidades de Kili con emisiones de Arse y de Saitabi, permiten
proponer con una seguridad razonable que esta emisión se
inició hacia comienzos de la segunda mitad del s. ii a.C.
La segunda y última emisión fue bilingüe y sólo se conocen
unidades, para las que se eligieron los mismos diseños de
anverso y de reverso (CNH 318/3); no obstante debido al
dilatado período de tiempo que medió entre la acuñación de
ambas emisiones, el estilo fue bastante menos cuidado. La
importancia de esta emisión radica en su bilingüismo, pues
en el anverso, debajo de la cabeza masculina, se lee el nombre
latino de la ciudad GILI, mientras que en el reverso, debajo
del caballo, se mantuvo como en la primera emisión su nombre
ibérico kili. La fecha de acuñación de esta emisión bilingüe
es incierta, pero por el uso del latín y por las analogías con
la última emisión de la ciudad ibérica de Saitabi, también
bilingüe, es probable que se emitiera hacia mediados del s. i
a.C. Estas monedas y otras emisiones bilingües contribuyeron
de forma decisiva a la correcta valoración fonética de la
escritura ibérica.
La muestra de monedas de Kili con localización es reducida
y además cuenta con algunas limitaciones derivadas del sesgo
producido por la forma de recopilación.7 Unas pocas proceden
de hallazgos en excavaciones, pero la mayoría son hallazgos superficiales sin contexto, documentadas en colecciones privadas.
La dispersión de estas monedas muestra una fuerte presencia en
la vía de penetración Valentia-Meseta por La Carència, Requena,
Utiel, Caudete de las Fuentes y Alarcón, ya que son bastantes los
yacimientos arqueológicos localizados en esta vía en los que se
ha registrado el hallazgo de monedas. La densidad de hallazgos
está sesgada hacia el yacimiento ibérico de Los Villares (Caudete
de las Fuentes), debido a la existencia de una documentación bastante exhaustiva de sus numerosos hallazgos monetarios, formados por más de 200 piezas para el período anterior a ca. 72 a.C. El
mapa también muestra que las piezas de esta ceca no aparecen al
sur de la mencionada vía, mientras que sí lo hacen hacia el norte,
como son los de Segorbe y de Pobla de Vallbona.
7
Segorbe: Arasa y Ripollès, 1996: 412; Caudete de la Fuentes: CMTM,
p. 205, nº 101-108; Martínez y Camps, 1985: 35; y ejemplares
inéditos de la col. privada R. Gabaldón (Caudete de las Fuentes); Los
Aguachares: Vidal et al., 2004: 155-157; Castellar de Hortunas: Pérez
Mínguez, 1988: 395; Casa de la Cabeza: Torregrosa et al., 2012: 182;
Molino de Enmedio: Iranzo, 1992: 12; La Mazorra: Martínez y Camps,
1985: 39; La Carència: CMTM, p. 80; Pobla de Vallbona: Almarche,
1918: 131, = CMTM p. 126; Alarcón: Arroyo et al., 1989: 367; León:
Figuerola y González, 1999.
A partir de la dispersión de las monedas de Kili, queda en
evidencia la buena comunicación que Kili tuvo con la zona de
la meseta de Requena-Utiel (fig. 10.4), ya que en esta zona se
localizan los yacimientos arqueológicos que, casi con exclusividad, han proporcionado monedas de esta ceca, tales como Los
Villares, La Mazorra, El Molino de Enmedio, Los Aguachares
y Casa de la Cabeza (en este mismo sentido Quixal, 2012). La
cantidad es tan elevada que podría pensarse en la localización
de Kili en esa zona geográfica, aunque la existencia de Kelin,
que ejerció como lugar central o capitalidad de buena parte de
la Comarca de Requena-Utiel y que tuvo su propia producción
monetaria, nos lleva a alejar un poco de ella la ubicación de
Kili. La segunda concentración de monedas en orden de importancia se centra en La Carència, lo que la hace una buena candidata para localizar en ella la ceca de Kili, aunque hubiéramos
esperado una mayor cantidad de monedas de esta ceca en el
conjunto de hallazgos.
Figura 10.4. Localización de los hallazgos de monedas de la ceca de
Kili. 1. Segorbe, 2. Pobla de Vallbona, 3. Los Villares (Caudete de
las Fuentes), 4. Molino de Enmedio (Utiel), 5. La Mazorra (Utiel),
6. Los Aguachares (Requena), 7. Castellar de Hortunas (Requena),
8. Casas de la Cabeza (Requena), 9. La Carencia (Turís).
En consecuencia, no es posible afirmar con total seguridad
que Kili deba identificarse con La Carència, aunque los datos
monetarios y también arqueológicos conocidos hasta el momento apuntan en esa dirección y delimitan el área en el que
debió estar localizada, que no sería otra que la parte oriental
de la Plana de Requena-Utiel y la Hoya de Buñol. En este
mismo sentido apunta la organización territorial de esta parte
central del País Valenciano en época ibérica, ya que, como en
último lugar ha puesto de manifiesto Quixal (Quixal, 2012),
La Carència sería un lugar central delimitado por ciudades
ibéricas bien conocidas (fig. 10.5). Si fuera cierto que este
yacimiento controló política y económicamente el territorio
de su entorno, que quedó delimitado por el de Kelin por el
noroeste; por el de Edeta por el norte y por el de Saitabi por el
sur (Mata, 2001), entonces sería posible proponer la identificación de Kili con La Carència.
El segundo grupo de hallazgos en importancia dentro de los
talleres peninsulares lo constituyen las monedas que aportan los
talleres localizados en el Valle del Ebro y la Celtiberia, y dentro de éstas, de manera destacada, las cecas de Kelse, Bolskan,
Sekaiza y Bilbiliz. Por otra parte, no es de extrañar la presencia
159
[page-n-171]
Fig. 10.5. Polígonos Thiessen de las ciudades del centro y sur del
territorio valenciano (según Mata, 2001: 250).
de talleres celtibéricos y del Valle del Ebro en territorio ibérico,
ya que en ambas zonas el uso de la moneda estaba totalmente
establecido y debieron existir trasiegos de personas y mercancías bastante fluidos.
En general, hemos podido observar que la circulación de
estas monedas, especialmente las de bronce, está directamente
relacionado con el volumen emitido en cada emisión,8 por lo que
su presencia debe obedecer a la propia circulación de la moneda,
principalmente motivada por los desplazamientos humanos y
parece estar bastante acorde con los hallazgos de la región.
Los denarios de Bolskan e Ikalesken, pertenecen a emisiones
que circularon en un período de gran inestabilidad, y es
frecuente encontrarlos tanto en ocultaciones de hasta el 94 a.C,
como en los tesoros de época sertoriana (Villaronga, 1995: 4752), lo que hace razonable su circulación en el yacimiento. La
importancia de Ikalesken con un 5,65% del total se corresponde
con su relativa proximidad (Ripollès, 1999).
Por último, tenemos los talleres meridionales. Ya en el
período anterior encontramos algunos divisores de la ceca
de Castulo, pero será durante los siglos ii-i a.C. cuando esta
moneda adquiera un papel significativo en la circulación dentro del yacimiento. La presencia de monedas de Castulo no
llama la atención especialmente, ya que estas monedas tuvieron una circulación relativamente intensa (García-Bellido,
8
En el caso de Sekaiza la tercera y la sexta (Gomis, 2001: 83); Belikiom,
el grupo IIb (Collado, 2000: 103-110); Bolskan (Villaronga, 1995: 7478); Kelse: Konterbia Karbika, grupo I.2 (Abascal y Ripollès, 2000:
18).
160
1982: 95-140),9 y dado que nos encontramos en un área de
paso obligado para las relaciones entre la minería de Castulo
y el Valle del Ebro, su participación dentro de la masa circulante podría fundamentarse en los movimientos migratorios
de personas y los contactos con las zonas mineras de Sierra
Morena. Un ejemplo de que las monedas de Castulo fueron
abundantes en la zona lo constituye el hecho de que en el conjunto de monedas recuperadas en el yacimiento de Los Villares, éstas representan una proporción bastante elevada en
relación con las cecas más potentes de la zona (13,63%, frente
al 11,36% de Arse y 18,83% de Kelin, la ceca de la propia ciudad) (Ripollès, 2001: 109), lo que ratifica el flujo de monedas
acuñadas por esta ciudad a través del pasillo de comunicación
desde la Alta Andalucía hacia Aragón.
Por lo que respecta a Obulco, contamos con un único ejemplar de la serie IV, serie que ha sido bien documentada en niveles del s. ii a.C. (Arévalo, 1999: 187-188), y cuya presencia en
el yacimiento no constituiría ninguna singularidad digna de ser
destacada, más allá de su llamativa escasez.
Los talleres catalanes también están presentes en La Carència, pero en un porcentaje muy bajo y sin que destaque ninguna
ceca en particular; sus monedas se habrían difundido a través de
los movimientos habituales de personas y mercancías.
Las monedas griegas constatadas en este período intervendrían en la circulación de modo marginal, y podrían haber sido
consideradas como un objeto de prestigio y guardadas como tal,
siendo más apreciadas por sus motivos artísticos y por el valor
de su plata que por su uso propiamente monetario. No se puede
descartar la idea de que hubiesen llegado a la península Ibérica
de manos de los romanos en las primeras décadas del siglo ii a.C.,
como fue el caso de piezas helenísticas similares aparecidas formando parte del tesoro de Cuenca (Villaronga, 1993: 28).
Hay que destacar por su carácter propio la moneda nº 120,
acuñada por la ciudad de Perga, que recibió la contramarca
ancla seleúcida en algún momento entre 175-170 a.C. (Price,
1992: 68), probablemente en el 172 a.C., cuando Antíoco IV
aplicó una ligera reducción en el peso de sus tetradracmas
(Price, 1992: 347). Se trata de un ancla dentro de un marco
rectangular, que en otras ocasiones puede ser ovalado, este tipo
de contramarca la podemos encontrar con cierta frecuencia
en tetradracmas de las ciudades de Phaselis, Aspendos y Side
(Seyrig, 1958: 187-197, lám. XVII; Price, 1992: 68). Monedas del mismo tipo, se encontraron en los tesoros de Mektepini, Propontis y Pamphilia-Cilicia (Waggoner, 1979: 121, 5;
Olcay y Seyrig, 1965: 534; Hoover, 2010: 145). Según Price,
esta contramarca se aplicó ampliamente en el reino seléucida,
aunque durante un corto periodo de tiempo, como símbolo de
la dinastía reinante, dando así oficialidad a la circulación de las
monedas extranjeras (Price, 1992: 68).
La presencia de monedas de bronce de Iol y Massalia, serían
un ejemplo más de la circulación de piezas extrapeninsulares,10
muestra de movimientos migratorios a través del Mediterráneo.
Es habitual documentarlas, siempre en reducidas cantidades, en
los repertorios de hallazgos de Hispania.
9 Ver dispersión de esta ceca en García-Bellido, 1982: 95-140.
10 Se han hallado piezas procedentes de estos talleres en Kelin (Ripollès,
2001: lám. I-F lám. I-G); Arse-Saguntum (Gozalbes, 2002: Apéndice
II, nº 5, 6; nº 42).
[page-n-172]
Período 72-27 a.C.
El período de los años 72-27 a.C. representa una época de cambios y de tránsito hacia una realidad mucho más integrada en
el mundo político romano. Son unos años en los que progresivamente van desapareciendo y aminorando algunas de las
características más destacadas de la cultura ibérica. La producción monetaria de estos años se redujo drásticamente, ya que
muchas ciudades dejaron de fabricar moneda, lo cual no implicó necesariamente una carestía de ella, dado que en los años
anteriores, en especial desde el último tercio del siglo ii a.C.,
se produjo una eclosión de cecas que pusieron en circulación
un importante volumen de monedas, el cual debió mantenerse
en circulación a lo largo del siglo i a.C. En consecuencia, el
nivel de aprovisionamiento con moneda nueva en estos años
se redujo drásticamente, como se aprecia en la tabla 10.4, pero
su uso y velocidad de circulación posiblemente se mantuvo o
incrementó. Esta situación se repitió en muchos otros puntos
peninsulares y se atribuye al cierre de la mayor parte de las
cecas localizadas en la Citerior tras haber sido sofocada la rebelión sertoriana (Villaronga, 1979: 243-252).
Obulco (fig. 10.6). Esta última ceca apenas estaba representada
en el período anterior, en el que tuvo lugar la mayor producción
de esta ceca, lo cual tiene su paralelo en los hallazgos de Kelin, en donde durante los años 195-72 a.C. apenas si se detecta
su presencia (Ripollès, 2001: 109). De Obulco contamos con
seis ejemplares de la última emisión en el yacimiento (ca. 8045 a.C.) (Arévalo, 1999: 240-241). Esta serie es relativamente
abundante en niveles de circulación del s. i a.C. (Arévalo, 1999:
187-188), por lo que su presencia quedaría plenamente justificada por los desplazamiento ocasionales de la moneda, siguiendo las vías de comunicación.
Kelse/Lepida
5
1
Saetabi
1
3
8,33
2,77
1
3
Kili
8,33
1
Saguntum
13,88
3
3
%
1
TOTAL
Cuadrante
4
Semis
Quinario
Roma
As / Unidad
Denario
Tabla 10.4. Monedas con fecha de acuñación ca. 72-27 a.C
2,77
Carthago-Nova
1
1
2,77
Obulco
6
6
16,66
44,44
Castulo
TOTAL
4
4
1
11
1
16
9
18
4
36
La ceca de Roma, sigue proporcionando moneda de plata,
y continúa siendo uno de los talleres que predomina dentro de
la circulación monetaria de esta etapa. Nos gustaría destacar el
denario acuñado en Hispania del tipo RRC 468 (nº 646). Este
denario fue acuñado por César en la Península para cubrir las
necesidades de los costes de la campaña contra los pompeyanos, y corresponde al tipo que suele cerrar bastantes tesoros de
época republicana (Amela, 2002: 65-67). Dado que en Roma
no se acuñaron monedas de bronce después de ca. 80 a.C., toda
la moneda romana de este período es de plata y responde a un
esquema cronológico en el que los años de aprovisionamiento
se sitúan entre el 62 y el 42 a.C., fechas que corresponden a
momentos difíciles de la República Romana.
Dado que en Hispania se cerraron muchas más cecas en la
Citerior que en la Ulterior y habida cuenta de las orientaciones
de los flujos monetarios que alcanzaban esta zona del interior
de la provincia de Valencia, es lógico que las cecas meridionales sean las que proporcionen el mayor número de monedas en
este período, con un claro predominio de Castulo, seguida por
Fig. 10.6. Monedas acuñadas entre los años 72-27 a.C., halladas
en La Carència.
Otras acuñaciones de cecas peninsulares corresponden
a Saguntum, Kili, Saetabi y Kelse, el primero con emisiones
latinas y los tres restantes con emisiones de monedas bilingües.
Todas ellas acuñaron un volumen reducido de metal, por
lo que cabe pensar que La Carència tuvo poder de atracción
de monedas nuevas, no sólo de las cecas localizadas en las
proximidades.
Por último, contamos con ejemplares de los talleres provinciales recién creados de Lepida y Carthago Nova.
En líneas generales, el patrón monetal de La Carència parece estar bastante acorde con los hallazgos de la región y concuerda con el de otros yacimientos de la zona.
Imperio Romano
El periodo romano Imperial, comprendido entre el s. i a.C. y el
s. iv d.C., está representado en La Carència por 254 monedas,
las cuales han sido agrupadas por fases cronológicas y dinastías
(tabla 10.5; fig. 10.7).
Época alto imperial (27 a.C.-192 d.C.)
A principios de la época imperial Hispania era una zona monetizada con diferentes grados de intensidad: el área costera mediterránea, los núcleos urbanos y los campamentos militares utilizaban la moneda de manera habitual, mientras que en las áreas
rurales y zonas del interior peninsular poco pobladas la moneda
estaba menos presente en la vida diaria (Ripollès, 2002: 196).
Por lo que respecta a la composición de la masa monetaria
circulante, hay que decir que en época Julio-Claudia la moneda
de plata debió circular de manera habitual, ya que se acuñó
161
[page-n-173]
Tabla 10.5. Monedas provinciales e imperiales. Siglos I a.C.-IV d.C.
Período
Reinado
44 a.C-192 d.C.
Peninsulares
Período
Extra-Peninsulares
Julio-Claudios
AUGUSTO
2
1
1
VALERIANO I
5
TIBERIO
2
TREBONIANO GALO
SERIES IMPERIALES
2
TRAJANO DECIO
1
N
FILIPO II
26
Reinado
FILIPO I
SERIES PROVINCIALES
[ 45,28% ]
N
1
Divo Valeriano II
1
Agripa
13
Salonina
2
1
CLAUDIO II
9
VESPASIANO
5
QUINTILO
1
DOMICIANO
4
AURELIANO
1
Inciertas del siglo I d.C.
Antoninos
GALIENO
9
Inciertas Julio-Claudios
Flavios
1
CLAUDIO I
1
NERVA
Divo Claudio II
2
TRAJANO
11
ADRIANO
PROBO
ANTONINO PÍO
11
1
4
3
Inciertas del s. III d.C.
1
2
CONSTANCIO I CLORO
Primera Tetrarquía
DIOCLECIANO
MAXIMIANO HÉRCULES
18
Elio César
9
4
Diva Faustina I
2
S. IV d.C.
LICINIO I
MARCO AURELIO
4
[ 28,35% ]
CONSTANTINO I
Cómodo César
1
Helena
1
26
1
Faustina II
6
CRISPO
2
CÓMODO
1
CONSTANTINO II
1
Divo Marco Aurelio
1
Divo Constantino I
1
Inciertas Antoninos
3
Julia Domna
1
MAGNENCIO Y DECENCIO
1
CARACALLA
3
CONSTANCIO II
1
CONSTANCIO II/CONSTANTE
HELIOGÁBALO
1
TEODOSIO I
ALEJANDRO SEVERO
[ 26,38% ]
Severos
CONSTANTE
GETA
S. III d.C.
2
1
Inciertas dinastia Constantino I
1
HONORIO
1
2
Inciertas del s. IV d.C.
6
Anarquía militar MAXIMINO
GORDIANO III
Total general
en grandes cantidades11 y era empleada para hacer frente a
toda clase de pagos: salarios, actividades evergéticas, etc. No
obstante, su presencia en los hallazgos monetarios es escasa,
debido a su elevado valor intrínseco y al cuidado con que era
manipulada, mientras que la moneda de bronce, más abundante,
menos valiosa y utilizada en las transacciones comerciales del
día a día, aparece constantemente y en cantidades variables
en los hallazgos monetarios (Ripollès, 2002: 196). De hecho,
durante el reinado de Augusto se permitió que las ciudades
privilegiadas, municipios y colonias, pudieran fabricar su
propia moneda de bronce, la cual continuó acuñándose hasta el
reinado de Claudio I, cuando cesó por completo la producción
11 Las acuñaciones romanas emitidas en Hispania fueron progresivamente
sustituyendo a las acuñaciones ibéricas a partir de la época de las
guerras sertorianas, Ripollès, 2002: 196.
162
10
6
1
12
254
monetaria local en las provincias romanas de Occidente
(Ripollès, 2002: 196; Ripollès, 1998: 335-395).
En cuanto a la moneda de oro acuñada a finales del periodo
republicano por César y los miembros del segundo triunvirato,
ésta debió estar muy poco disponible, ya que su acuñación prácticamente acababa de comenzar (Ripollès, 2002: 196).
Dinastía Julio-Claudia
En La Carència contamos con 45 monedas emitidas durante
los años de reinado de la dinastía Julio-Claudia (tabla 10.5),
con un índice de monedas/año de 2,17, una cifra relativamente
elevada si tenemos en cuenta que en otros yacimientos peninsulares como Saguntum o Ilici es inferior (0,44 y 0,33 respectivamente) (Lledó, 2007: 128 y 157), lo cual indica que hay un
uso importante de la moneda en este período que nos ocupa.
De las 45 monedas mencionadas, 26 fueron acuñadas en cecas
[page-n-174]
Fig. 10.7. Número de monedas por año en La Carència (27 a.C.-395 d.C.).
Tabla 10.6. Monedas provinciales por reinados (44 a.C.- 41 d.C.)
Total
Peninsulares
Extra-Peninsulares
Nº
%
Nº
%
1
5,88
Augusto
17
16
94,12
Tiberio
7
7
100
Calígula
2
2
100
Anónimas
1
1
100
27
26
96,30
Total
Tabla 10.7. Cecas provinciales hispánicas
(44 a.C.-41 d.C.)
N
TARRACONENSE
%
96,15
Emporiae
1
3,85
Lepida-Celsa
2
7,69
Osca
1
3,70
1
3,85
Caesaraugusta
5
19,23
Calagurris
6
23,08
Bilbilis
peninsulares y una fue producida en la ceca gala de Nemausus
(nº 567), suponiendo tan sólo el 3,70% del total de monedas
provinciales (tabla 10.6; fig. 10.8).
Las monedas peninsulares cuentan con una procedencia
variada, con un predominio de las cecas pertenecientes a la provincia Tarraconense con 25 monedas (96,15%), mientras que la
otra provincia hispánica, la Bética, está representada con una
pieza (3,85%) (tabla 10.7). Esta distribución, con una clara preponderancia hacia las producciones de la Tarraconense, no hace
más que seguir en la línea de lo que se ha visto para la procedencia de las cecas peninsulares de época republicana.
De la Tarraconense hay 10 cecas representadas: Carthago
Nova y Calagurris con 6 monedas (23,08% respectivamente);
Caesaraugusta con 5 monedas (19,23%); Celsa con dos monedas (7,69%) y Bilbilis, Segobriga, Osca, Ercavica, Turiaso y
Emporiae con una moneda cada una (3,85 respectivamente).
1
3,85
Turiaso
1
3,85
Segobriga
1
3,85
Ercavica
1
3,85
Carthago Nova
6
23,08
1
3,85
26
100
BÉTICA
Iulia Traducta
Total
3,85
Llama la atención el hecho de que no haya ninguna pieza procedente de la ceca de Saguntum; no obstante, la ausencia de esta
misma ceca en los hallazgos monetarios del periodo Julio-Claudio en una necrópolis de Valentia (Gozalbes, 1997: 198-199)
(están solamente representadas Calagurris, Celsa, Ercavica,
Bilbilis, Caesaraugusta, Carthago Nova y Segobriga) nos in163
[page-n-175]
Fig. 10.8. Monedas provinciales del período 27 a.C.-41 d.C. halladas en La Carència.
12 Este mismo fenómeno se ha documentado en Belo.
164
BETICA
Iulia Traducta
TARRACONENSE
Emporiae
1
Total
Anónima
Calígula
Tiberio
Tabla 10.8. Monedas provinciales por ceca y reinado
Augusto
dica que La Carència no es un ejemplo aislado. Como en época
republicana, La Carència recibió una destacada cantidad de
moneda de bronce procedente, sobre todo, de las cecas localizadas en el Valle del Ebro.
Por reinados y en términos cuantitativos, el de Augusto es
el mejor representado con 17 piezas (62,96%), mientras que
el de su sucesor Tiberio cuenta con 7 piezas (25,93%) y el de
Calígula con 2 piezas (7,41%); por lo que respecta a las piezas
anónimas, solamente existe una de este periodo (3,70%) y corresponde a un divisor de Emporiae (nº 546), que pudo acuñarse
durante el reinado de Augusto (tabla 10.8).
Como hemos señalado, las producciones locales hispánicas
desaparecieron en la península Ibérica hacia el final del reinado
de Calígula o inicios del de Claudio I (ca. 41 d.C.) (Bost et al.,
1987: 40),12 después de una disminución constante de talleres
activos. La amplitud temporal del reinado de Augusto y la existencia de un número mayor de cecas explican que con Augusto
haya monedas procedentes de un mayor número de cecas (8 en
total), con Tiberio la representación se reduce (5) y con Calígula
solamente hay dos cecas representadas. Es decir, a medida que
se incrementa la producción en las cecas imperiales y estas nutren de numerario a las diferentes provincias, las cecas locales
reducen progresivamente su producción hasta cesar por completo durante el reinado del emperador Claudio I, como veremos
a continuación. A este fenómeno no debió ser ajena la preferencia de los hispanos por la moneda imperial, a la que cada vez se
parece más, y una menor rentabilidad de esta actividad.
«Il semble que les ateliers impériaux commencent à prendre
le relais des officines hispaniques dans l’alimentation des circuits monétaires» (Bost et al., 1987: 40).
1
1
1
Lepida-Celsa
2
2
Osca
1
Caesaraugusta
3
1
Calagurris
3
3
6
Bilbilis
1
1
Turiaso
1
1
1
Segobriga
5
1
Ercavica
5
Nemausus
1
1
Carthago Nova
GALIA
1
1
Total
%
1
1
6
1
17
7
2
1
62,9
25,9
7,4
3,7
27
Con respecto a las denominaciones de carácter provincial,
el as es el mejor representado con 23 ejemplares (82,14%),
mientras que el semis con 4 ejemplares (4%) y el cuadrante
con 1 ejemplar (3,57%) son escasos, y los valores superiores
de bronce como el sestercio y el dupondio están ausentes
en este periodo (tabla 10.9), lo cual refuerza la idea de un
aprovisionamiento monetario de carácter local marcado por el
predominio de la moneda de bronce de reducido valor, cuyo
objetivo era satisfacer la necesidad de numerario para las
transacciones comerciales del día a día (Ripollès, 2002: 196).
[page-n-176]
Tabla 10.9. Denominaciones de las monedas provinciales.
As
S
Augusto
13
4
Tiberio
Calígula
Peninsulares
Total
Denario
As
Total
1
5
2
2
Agripa
1
1
Claudio I
9
9
17
Augusto
7
7
2
2
1
1
Dupondio
Tiberio
Inciertas
Anónima
Extra-Peninsulares
Qd
Tabla 10.10. Denominaciones de los Julio-Claudios (27 a.C.-69 d.C.).
1
Augusto
1
Total
23
4
1
82,14%
14,2%
4
3,57%
28
Este fenómeno es bien conocido a nivel peninsular gracias a los
estudios de otras ciudades hispánicas: Emporion (Villaronga,
1977; Ripoll, 1979), Arcobriga (Beltrán, 1978; Medrano et
al., 1990), Valeria (Osuna Ruiz, 1976), Saguntum (Gozalbes,
1994; Ripollès y Llorens, 2002), Ilici (Llorens, 1987; Ripollès,
2004), Carteia (Chaves, 1979a, 1989), Baelo Claudia (Bost et
al., 1987), Italica (Ripollès, 1994), Conimbriga (Pereira et al.,
1974) y Carthago Nova (Llorens, 1994).
Otro aspecto a comentar es que durante el periodo JulioClaudio fue frecuente en Hispania contramarcar las monedas
provinciales, es decir, efectuar marcas con un punzón en las
piezas (monogramas, animales, objetos o letras) y cuya función
y origen es diversa.13
En La Carència contamos con un as de Augusto de LepidaCelsa (nº 549) con la contramarca , cuyo significado nos es
desconocido. Sabemos, eso sí, que sólo aparece en monedas de
esta ciudad y que fue aplicada a finales del reinado de Augusto
o a principios del de Tiberio (Hurtado, 2005, 869-870, Ripollès,
2010: 184).
El resto de monedas provinciales presentes en La Carència no presentan contramarcas, lo cual no quiere decir que no
fuesen usuales, simplemente que contamos con un número reducido de ejemplares (28 en total) y que nos encontramos en
una zona en la que el contramarcado no fue una práctica muy
común, excepto en Saguntum, donde los ases recibieron la
marca DD en el reverso.
Por lo que respecta a las piezas romanas, contamos con 17
pertenecientes a los Julio-Claudios: 4 denarios de Augusto, 2
ases de Tiberio, 1 as de Agripa y 9 ases de Claudio I (tabla
10.10). De este último emperador, 4 ejemplares son imitación
de sus acuñaciones oficiales (nº 705-708),14 posiblemente de
procedencia hispana por el estilo tosco y la falta de calidad que
presentan. Responden a la necesidad de moneda de bronce en
1
Total
4
1
1
13
18
un momento en que las cecas de las ciudades provinciales romanas habían cesado su producción (Ripollès, 2002: 200-202)15
y el aprovisionamiento de moneda a la Península desde Roma
era insuficiente (Ripollès, 2002: 200).16 Cabe mencionar que la
denominación más imitada fue el as (como hemos comprobado
en La Carència), mientras que el sestercio y el dupondio fueron
imitados en menor proporción (no existiendo ninguno en La
Carència) y que su área de circulación fue bastante limitada, es
decir, restringida a su área de producción. Además, continuaron
en circulación durante bastante tiempo, tal y como atestiguan
los hallazgos de estas piezas en contextos estratigráficos de los
siglos ii y iii d.C. (Ripollès, 2002: 201-202).
En cuanto a la moneda de plata, el denario está documentado
con 4 ejemplares acuñados por Augusto, uno de ellos forrado y
perforado (nº 692), lo cual nos indica que, efectivamente, sí que
circuló de manera habitual en la Península y que por lo tanto
fue utilizada para efectuar pagos de mayor valor. La moneda de
oro, por su parte, está ausente en La Carència en este periodo,
a pesar de que al final de la época Julio-Claudia debió estar
disponible para financiar transacciones importantes, al igual
que ocurría con la de plata (Ripollès, 2002: 203).
Entre las acuñaciones romanas imperiales, las que se
efectuaron en la ceca de Roma fueron las que mejor están
representadas durante este periodo en La Carència (tabla 10.11),
especialmente durante el reinado de Claudio I, cuando las cecas
provinciales han cesado su actividad en Occidente.
Tabla 10.11. Cecas de los Julio-Claudios (27 a.C.-69 d.C.).
Emerita
Augusto
Lugdunum
2
2
Roma
Indet.
1
Total
5
2
Agripa
1
Claudio I
13 Una parte importante de las contramarcas fueron aplicadas por las
propias ciudades, muchas de las cuales estampaban su nombre de
manera abreviada, con el objetivo de que circulasen exclusivamente
dentro de la ciudad y evitar así que se dispersaran hacia otras áreas
donde hubiese demanda de moneda de bronce. Otras contramarcas,
en cambio, se efectuaron en campamentos militares con el objetivo,
probablemente, de dotarlas de vigencia y garantizar su uso entre los
soldados, como por ejemplo la marca con cabeza de águila y cuya
presencia está atestiguada en el norte de la Península Ibérica, Ripollès,
2002: 202. Para profundizar en este tema ver los trabajos: Guadán,
1960; Alfaro et al., 1998; Centeno, 1987; Blázquez, 1999; GarcíaBellido, 1999 y Morillo, 1999.
14 Es muy posible que alguna otra pieza de las halladas en La Carència
sea también una imitación, pero presentan un desgaste tan acusado que
es difícil saberlo con certeza.
Tiberio
5
4
1
1
8
6
18
Inciertas
Total
2
2
2
1
9
15 La acuñación de imitaciones de moneda romana oficial en grandes
cantidades hizo posible que se suplieran de manera más o menos
satisfactoria las necesidades de moneda de bronce. El cierre efectivo de
las cecas cívicas de la Península se produjo seguramente a principios
del reinado de Claudio I, Ripollès, 2002: 200-202. Para ampliar
la información sobre el cierre de las cecas hispánicas, ver también
Ripollès, 1994 y Bost et al., 1987.
16 Sobre las imitaciones de Claudio I remitimos a los trabajos de:
Sutherland, 1935; Giard, 1970; Bost et al., 1987; Besombes y
Barrandon, 2000.
165
[page-n-177]
Dinastías Flavia y Antonina
Ya se ha señalado que a lo largo del siglo i d.C. el as fue la
denominación de bronce que más circuló, mientras que las
otras denominaciones parece ser que circularon con porcentajes
similares entre sí (Ripollès, 2002: 203; Bost, Campo y Gurt,
1979: 176). En cuanto a las monedas de oro y la plata, estas
también estuvieron disponibles, si bien en menor cantidad que
la moneda base, ya que eran empleadas en realizar pagos de
mayor valor.
El siglo ii d.C. estuvo marcado por la estabilidad política
y la regularidad en el aprovisionamiento monetario, lo cual
se tradujo en un incremento considerable de la producción
monetaria (Ripollès, 2002: 204) se aumentó la producción de
moneda de bronce con mayor poder adquisitivo (dupondios
y sestercios) y se redujo la de los valores inferiores (semis y
cuadrantes), en relación directa con el aumento de la monetización de la economía y con la lenta y progresiva elevación de
los precios. Con respecto a la moneda de plata, fue el denario
romano el que mayoritariamente circuló gracias al aumento de
su producción y a la acumulación de años sucesivos de acuñación. Su puesta en circulación debió proceder de las actividades comerciales y de las acciones evergéticas llevadas a cabo
en diferentes enclaves hispánicos (Ripollès, 2002: 204; Bost et
al., 1987: 62). También pudieron haber circulado algunos denarios ibéricos, muy pocos, los cuales han sido documentados,
por lo menos, en el período Julio-Claudio en diferentes tesoros
peninsulares.17 En cuanto a la moneda de oro, en líneas generales, su presencia disminuyó en el Imperio durante el siglo ii
d.C. como consecuencia del descenso en su producción por
parte del estado (Ripollès, 2002: 205), aunque no las hemos
podido documentar debido a la cautela con la que se manipulaban este tipo de piezas.
En La Carència, los hallazgos del periodo Flavio (tabla
10.12) proporcionan un índice de monedas/año de 0,83, lo cual es
una cifra baja para la circulación monetaria real en este periodo.18
Por denominaciones, observamos todavía un predominio
del as, aunque también contamos con denominaciones de valor
más alto como el dupondio. La ausencia de divisores evidencia
el descenso de su acuñación por parte de Roma, como hemos
comentado anteriormente. Por procedencia, todas las monedas
de época flavia fueron acuñadas en la ceca de Roma.
Si pasamos a los hallazgos del periodo Antonino (tabla
10.13), estos proporcionan un índice de monedas/año de 3,76,
lo cual es un índice más elevado que en los anteriores periodos
y confirma un aprovisionamiento regular a la Península por parte de la ceca de Roma, sobre todo durante la primera mitad del
siglo ii d.C., pues las monedas de Trajano y Adriano suponen el
50% de la muestra.
Por denominaciones, el as y el sestercio se hallan en proporciones casi idénticas (28 y 26 piezas respectivamente), mientras
que el semis y el cuadrante están presentes, pero en escasa cantidad, lo cual indica un descenso en su producción; en cuanto a
las denominaciones acuñadas con metal precioso, el denario de
19
plata es el único valor documentado.
Tabla 10.13. Denominaciones de los Antoninos (96-192 d.C.).
D
HS
Dp
7
3
Nerva
1
Qd
Total
11
11
6
4
1
18
1
Diva Faustina I
1
1
11
1
1
2
3
1
4
1
Marco Aurelio
1
5
6
Cómodo César
Faustina II
1
Cómodo
1
1
1
2
1
26
3,76
1
Divo M. Aurelio
Inciertas
M/ año
2
1
5
Elio César
Antonino Pío
Total
S
2
Trajano
Adriano
As
2
3
28
1
1
60
Tabla 10.14. Cecas de los Antoninos (96-192 d.C.).
Roma
Nerva
Indeterminadas
2
Trajano
6
Adriano
Total
2
17
5
11
18
Tabla 10.12. Denominaciones de los Flavios (69-96 d.C.).
Dp
As
Total
Vespasiano
1
4
1
3
4
Total
2
7
1
1
11
11
2
2
Diva Faustina I
Monedas / año
9
0,83
4
4
Cómodo César
1
1
Faustina II
5
Domiciano
Elio César
Antonino Pío
Marco Aurelio
6
6
Cómodo
Divo Marco Aurelio
1
1
1
1
Inciertas
Total
17 Tesoros de Villar del Álamo y de Tiermes (Volk, 1997); tesoros
de Citania de Sanfins (Porto) (Volk, 1997); tesoros de denarios de
Ampurias (Keay, 1998) y tesoro de Cerro Casal (Utrera) (Volk, 1997).
18 Las monedas de este periodo suelen estar poco representadas en los
hallazgos del territorio peninsular, ya que los estratos del siglo ii y de
la primera mitad del iii d.C. son a menudo escasos y los testimonios
arqueológicos que dejan son pocos, al tratarse normalmente de niveles
de uso, Ripollès, 2002: 204.
166
2
52
2
7
60
19 La escasez de moneda de plata en los hallazgos peninsulares no refleja,
ni mucho menos, la importancia que tuvo ésta en la economía de las
ciudades, ya que fue la moneda de plata la que debió emplearse en
la mayor parte de las actividades comerciales y evergéticas, Ripollès,
2002: 203-204. De los cinco denarios de época Alto Imperial presentes
en La Carència, dos están forrados, perteneciendo uno a Augusto y el
otro a Adriano.
[page-n-178]
Fig. 10.9. Procedencia
de las monedas del
período 192-395 d.C.
20 Bost et al. (1987: 72) asocian la preferencia por el sestercio con la
elevación de precios, es decir, con la inflación, en especial la que se
registra durante la segunda mitad del siglo iii d.C.
1/2
Aur.
Ant.
HS
As Nummus
Total
Julia Domna
SEVEROS
Durante la primera mitad del siglo iii d.C. hubo una progresiva
disminución del aprovisionamiento de moneda por parte del estado romano, lo cual dará lugar a la carestía de numerario circulante,
especialmente de moneda de bronce, y comportará el incremento
de las imitaciones de moneda oficial en talleres clandestinos.
En cuanto a las denominaciones circulantes en este periodo
(tabla 10.15; fig. 10.9), el sestercio incrementará su presencia,20
superando en importancia al as, el cual había sido en el siglo
i y en menor medida durante el ii d.C. el valor predominante
(Ripollès, 2002: 205). Por lo que respecta a la plata, asistimos
a la desaparición progresiva del denario y a la aparición de una
nueva moneda, el antoniniano, creado por Caracalla hacia el
215 d.C. con una aleación similar a la del denario (aproximadamente un 50% de plata), que con el tiempo se convertirá en
la principal denominación de plata (Ripollès, 2002: 205). No
obstante, hay que decir que los antoninianos se emitieron inicialmente en cantidades reducidas, por lo que circularon poco
hasta el reinado de Gordiano III (238-244 d.C.), cuando las
cantidades emitidas empezaron a ser mayores y los denarios
comenzaron a ser reemplazados o retirados de la circulación o
reacuñados como antoninianos, en su mayoría durante el reinado de Trajano Decio (249-251) (Burnett, 1987: 49). Por otra
parte, la moneda de oro en este momento fue escasa, con lo cual
tenemos que la moneda de plata fue la que se empleó preferentemente para efectuar pagos importantes (Ripollès, 2002: 207).
D
1
1
Caracalla
3
3
Geta
1
1
Heliogábalo
1
1
A. Severo
1
1
Maximino
1
1
Gordiano III
1
1
2
Filipo I
2
2
Filipo II
2
2
1
1
Traj. Decio
ANARQUÍA MILITAR
El siglo iii d.C.
Tabla 10.15. Denominaciones del siglo III d.C.
Treb. Galo
1
1
Valeriano I
1
1
Divo
Valeriano II
1
1
Galieno
13
13
Salonina
2
2
Claudio II
9
9
1
1
Quintilo
Aureliano
1
1
Divo
Claudio II
PRIMERA
TETRARQUÍA
Por procedencia, 52 piezas fueron acuñadas en la ceca de
Roma y las 7 restantes están tan desgastadas que no ha sido posible atribuirles un origen (tabla 10.14); no obstante, la inmensa
mayoría de emisiones se fabricaron en Roma, por lo que todas
las monedas aparecidas debieron proceder de esta ciudad
9
Probo
2
9
2
Diocleciano
1
1
3
Constancio I
Cloro
Inciertas
s. III d.C.
Total
4
3
Maximiano
Hercúleo
1
3
4
6
1
45
4
4
6
5
67
167
[page-n-179]
Periodo 193-253 d.C.
El aprovisionamiento monetario en este periodo suele ser escaso, siendo los índices de monedas por año inferiores a 0,10.21 En
el caso de La Carència, no obstante, el índice es de 3,96, lo cual
está testimoniando un uso monetario significativo en esta etapa
y, por consiguiente una actividad económica y social destacada.
En conjunto, en La Carència tenemos que las monedas emitidas entre el reinado de Septimio Severo y el de Constancio I Cloro inclusive comprenden un total de 67 ejemplares (26,38% del
total de la moneda romana de La Carència). Empezando por la
dinastía de los Severos (tabla 10.16), solamente contamos con 7
piezas (nº 776-782), 6 de las cuales son denarios22 y la restante es
un sestercio (Lledó, 2007: 231; Bost et al., 1987: 63; Gurt, 1985:
98-99; Pereira et al., 1974: 226-227).23 Aunque hemos dicho que
con Caracalla se introduce el antoniniano, en La Carència el primero que ha sido documentado pertenece al reinado de Valeriano I (nº 792) (38 años después de su creación), lo cual ratifica
el hecho de que a la península Ibérica los antoninianos llegaron
tarde y que, además, lo hicieron aquellos que se acuñaron con
una menor pureza, pues no tenemos ninguno de buena época, es
decir, del periodo Severo. Esto concuerda con las conclusiones
de algunos investigadores (Ripollès, 2002: 207) que estiman que
el sistema monetario basado en el antoniniano comenzó a visualizarse en Hispania partir del 253 d.C., y que fue a partir del 260
d.C. cuando empezó a llegar con más frecuencia.
Observamos también que el último denario (y además forrado) presente en La Carència pertenece al reinado de Heliogábalo (nº 781) (Bost et al., 1987: 72)24 (tabla 10.15 y 10.16), pues
a partir de este emperador desaparece del conjunto monetario,
quedándose el antoniniano como la única moneda de plata. Por
tanto, en los hallazgos hay un vacío de moneda de plata entre el
Tabla 10.16. Denominaciones de los Severos
Denarios
Julia Domna
Sestercio
1
Total
1
Caracalla
3
3
Geta
1
1
Heliogábalo
1
Alejandro Severo
Total
1
1
6
1
1
7
reinado de Alejandro Severo y el de Valeriano I, cuando documentamos el primer antoniniano en La Carència, pero sabemos
que este fenómeno no es del todo real, ya que la moneda de
plata circula y es empleada por la población peninsular para
21 En Saguntum/Grau Vell el índice de monedas por año en este periodo
es de 0,26, Lledó, 2007: 138, tabla 127.
22 De los 6 ejemplares con que contamos, tres están forrados.
23 Las piezas severas (193-222 d.C.) se hallan escasamente representadas
en los hallazgos peninsulares y esto se debe a varios factores: a la
disminución del aprovisionamiento monetario de las cecas imperiales
y a que un número considerable de piezas antoninas continuaban en
circulación, por lo que la exigencia de nueva moneda no debió de ser
apremiante, Lledó, 2007: 231; Bost et al., 1987: 63; Gurt, 1985: 98-99;
Pereira et al., 1974: 226-227.
24 En Baelo Claudia el último denario pertenece a Alejandro Severo.
168
efectuar grandes pagos, tal y como atestigua el tesoro de Llíria
(Escrivà, Martínez y Vidal, 2001: 11-91; Escrivà, Gozalbes y
Vidal, 2005: 95-113 y Delegido, 2011: 677-694.), compuesto
por 5.990 denarios que cubren el periodo alto imperial desde
Nerón hasta Plautilla, dejando de ingresar nueva moneda en el
205 d.C. Este tesoro es un buen ejemplo de la moneda que estaba en circulación a principios del siglo iii d.C., justo antes de
que se creara el antoniniano, por lo que debemos pensar que no
hubo ni mucho menos una inmediata carestía de moneda plata,
aunque no se refleje en los hallazgos monetarios de La Carència, puesto que, además de la moneda acuñada en la segunda
mitad del siglo ii, que es lógico que esté en circulación, también
había una masa nada despreciable de denarios pertenecientes
a la segunda mitad del siglo i y a la primera mitad del siglo ii
d.C. circulando en el territorio peninsular y en particular en las
Tierras Valencianas (Ripollès, 2002: 206).
Por lo que respecta a las denominaciones de bronce, sestercios y ases se hallan en una proporción similar en La Carència
(4 y 6 respectivamente). La muestra es reducida, razón por la
cual no refleja la tendencia general que debería ser la disminución progresiva del as y su sustitución por el sestercio.
Período 253-284 d.C.
En esta etapa, la ceca de Roma incrementó notablemente el
aprovisionamiento oficial y sus monedas llegaron con facilidad
a la Península Ibérica (Lledó, 2007: 140; Gozalbes, 1999: 61),
lo cual hemos constatado con un índice de monedas por año de
10,00 para este periodo en La Carència.25
A partir del reinado de Galieno la presencia del antoniniano
es ya muy significativa, con 15 ejemplares (nº 794-808)
(22,39% del total del siglo iii d.C.), seguido por el de Claudio II
con 9 ejemplares (nº 809-817) (13,43%). Junto con las monedas
de consagración de Claudio II (Divo Claudio), que también son
9 (nº 820-828) (13,43%), suponen casi la mitad de todas las
monedas correspondientes al siglo iii d.C., concretamente, un
49,25% (tabla 10.17). Esta tendencia se observa también en
otros conjuntos monetarios como el de Baelo Claudia (Bost et
al., 1987: 74-75), donde hay un predominio de las emisiones
póstumas de Claudio II, si bien las correspondientes a su
reinado y las pertenecientes a Galieno se presentan en número
similar (78 frente a 73).
Estos datos concuerdan con el contexto socioeconómico
del momento, ya que hacia la segunda mitad del siglo iii d.C.
se produjo una escasez de moneda de plata, concretamente del
antoniniano de buena calidad,26 el cual había ido reduciendo
25 En el Grau Vell el índice de monedas por año es de 4,38 (Llédó, 2007:
139, tabla 128), mientras que en el ager es de 3,25 (Lledó, 2007: 140,
tabla 129).
26 Existen unos pocos tesoros hallados en la zona costera levantina que
son de comentario obligado (tesoro de Almenara, Gozalbes, 19961997; tesoro de Les Alqueries, Ripollès y Gozalbes, 1998; tesoro de
Mas d’Aragó, Gozalbes, 1996; tesoro de Benicató, Ripollès, 1977;
Llorens y Ripollès, 1995) por toda una serie de características comunes:
todos cierran en los años 265-266 d.C., contienen antoninianos de
buena calidad –el de Almenara contiene incluso dos denarios, también
de buena aleación–, lo cual es infrecuente en los hallazgos esporádicos,
porque su valor hizo que se extraviaran muy poco (Lledó, 2007: 141),
hay un predominio casi total de antoninianos del reinado de Galieno en
solitario –destaca aquí el tesoro de Mas d’Aragó por su composición
mixta: contiene una cantidad nada despreciable de sestercios (14
[page-n-180]
13,43
Total
435
89,25
33
49,25
su peso y su aleación hasta contener solamente entre un 1 y
un 2% de plata en el 270 d.C., es decir, durante el reinado de
Galieno y Claudio II (Estiot y Delestre, 1992: 20-21).27 También
disminuyeron las cantidades acuñadas de las denominaciones de
bronce hasta desaparecer, provocando una carencia de moneda
pequeña que trató de ser subsanada mediante la producción en
masa de imitaciones de las acuñaciones oficiales, sobretodo de
las del reinado de Galieno, Claudio II y de las emisiones del
tipo Divo Claudio, producidas estas últimas bajo el reinado de
Aureliano (Ripollès, 2002: 207-208). Fue este emperador, de
hecho, el que trató de sanear el sistema monetario mediante el
restablecimiento de la pureza del oro al estándar que había tenido
con Valeriano y Galieno y la creación del aurelianus, un nuevo
radiado con un 5% de plata aproximadamente. No obstante, esta
nueva moneda, de mejor calidad, no circuló por todo el Imperio
y fue pronto atesorada (Ripollès, 2002: 208), lo cual explica que
en La Carència no haya aparecido más que un divisor (nº 819).
La enorme cantidad de moneda puesta en circulación entre
los años 260 y 275 d.C. (oficial e imitaciones) inundó el mercado
de tal manera que las emisiones de estos años son dominantes
en los hallazgos peninsulares (Bost et al., 1987: 75-76; Ripollès,
2002: 209),28 abundando sobre todo las emisiones de imitación
de Divo Claudio, tal y como vemos en Baelo Claudia. En La
Carència, en cambio, de 9 ejemplares pertenecientes a este tipo
sólo 3 son claramente imitaciones (nº 823-825). Es muy posible
que de los 6 restantes haya alguno más, pero su desgaste es tan
acusado que es imposible afirmarlo a ciencia cierta.
Además de las monedas emitidas durante estos reinados,
parece ser que llegaron también a la Península Ibérica monedas
Periodo Tetrárquico
A finales de esta centuria, el emperador Diocleciano (284-305
d.C.) realizó una nueva reforma monetaria por la cual restauró
la plata pura en primer lugar, creando el llamado argenteus, pero
como ocurrió con los antoninianos de buena calidad de época
Tabla 10.18. Cecas del siglo III d.C.
Julia Domna
Total
13,43
9 (3 imitación)
Ind.
9
55,84
Cart
17,44
284
Ant
78
Divo Claudio II
Cyz
22,39
Moe
%
15
Rom
Nº
16,33
Tic
Claudio II
%
73
Med
Nº
Galieno
Lug
La Carència
1
1
Caracalla
3
3
Geta
1
1
Heliogábalo
1
1
A. Severo
1
1
Maximino
1
1
Gordiano III
2
2
Filipo I
2
2
Filipo II
2
2
Trajano Decio
Severos
Baelo Claudia
acuñadas por los emperadores galos (253-279 d.C.),29 aunque
debieron hacerlo en pequeñas cantidades ya que las ciudades
hispánicas se nutrían principalmente de las monedas emitidas por
las cecas italianas. En La Carència hay un evidente predominio
de la ceca de Roma con 46 ejemplares (tabla 10.18), en detrimento del resto de cecas imperiales, las cuales están escasamente
representadas: Lugdunum, Mediolanum, Ticinum, Moesia, Cyzicus y Antioquía con 1 ejemplar; Cartago cuenta con 3 piezas y
finalmente, tenemos 11 ejemplares de ceca indeterminada.
Anarquía militar
Tabla 10.17. Monedas del s. III d.C. en Baelo Claudia y La Carència.
1
1
Treboniano
Galo
1
1
Valeriano I
1
Divo
Valeriano II
1
1
Galieno
1
1
10
Salonina
1
1
2
13
2
Claudio II
2
9
6
3
9
Quintilo
1
1
Aureliano
1
1
Probo
1
1
2
Diocleciano
Primera
Tetrarquía
ejemplares de un total de 53 piezas), probando la coexistencia de
sestercios y antoninianos en Hispania hasta los años 265-266 d.C.
(Gozalbes, 1996: 390), cuando en Occidente los ases y los sestercios
sufren una rápida desaparición a partir del 260 d.C. como consecuencia
de su retirada de la circulación para reaprovechar el bronce en la
acuñación intensiva de antoninianos que se estaba efectuando (Lledó,
2007: 143, nota 108)–, y presentan un número importante de piezas
orientales, rasgo éste que también difiere de la gran mayoría de tesoros
peninsulares, pues hemos visto que en este periodo son predominantes
las acuñaciones de Roma. Gozalbes y Ripollès (1998: 76-77; Gozalbes,
1996: 398-399) consideran que estas acuñaciones podrían responder al
pago de tropas orientales enviadas por el Imperio oficial (gobernado
por Galieno) a la Tarraconense para enfrentarse a los seguidores del
imperio galo (gobernado por Póstumo). Descartan asimismo que estas
monedas llegaran por vía comercial, ya que en periodos de fuerte
inestabilidad política y militar se reducía notablemente el comercio.
27 Al poco tiempo de estar en circulación los antoninianos perdían la capa
superficial de plata que los recubría, por lo que su aspecto se asemejaba
más al de la moneda de bronce, Ripollès, 2002: 207.
28 Estas imitaciones que circularon abundantemente por toda la Península
Ibérica debieron ser producidas a nivel local o regional.
7
Divo Claudio
Maximiano
Hercúleo
1
1
1
Constancio I
Cloro
1
1
1
2
Inciertas
s. III d.C.
Total
1
4
3
4
1
1
1
47
1
1
1
3
4
11
67
29 Las piezas más habituales pertenecen a Póstumo y a Tétrico I y II,
aunque según Bost, Campo y Gurt, 1979: 178, una gran parte de estas
eran imitaciones.
169
[page-n-181]
Severa y con el aurelianus, fue pronto retirado de la circulación
por los usuarios y atesorado; y en segundo lugar, puso en circulación los llamados Nummi, unas monedas de vellón con un 5%
de plata y que van a padecer una rápida devaluación de su peso
y su aleación, tal y como había sucedido con las anteriores reformas (Burnett, 1987: 126-128). El resultado de la reforma fue
que no tuvo éxito y no consiguió sanear el sistema monetario, ya
que el mercado se encontraba inundado todavía de antoninianos
(oficiales e imitaciones) de Galieno, Claudio II y del tipo Divo
Claudio (Ripollès, 2002: 210).
En la Península Ibérica, también atestada de antoninianos
de mala calidad, estas monedas llegaron en escasa cantidad
(Ripollès, 2002: 210),30 tal y como atestiguan los hallazgos
en diferentes yacimientos.31 En La Carència (tabla 10.15)
contamos con tan sólo 5 Nummi (1 de Diocleciano ––, 1 de
Maximiano Hercúleo –nº 834– y 3 de Constancio I Cloro –nº
836-838–) y ningún argenteus, lo cual era totalmente esperable
a tenor de lo poco que circularon. El índice de monedas por año
para este periodo es de tan sólo 0,47.32
El siglo iv d.C.
Durante este siglo se llevaron a cabo reiteradas modificaciones en las monedas de vellón, incrementando la cantidad
de plata que contenían y cambiando los diseños iconográficos,
los cuales pasaban a ser predominantemente de tipo militar.
No obstante, y a pesar de que estas nuevas monedas eran más
grandes y más atractivas visualmente y reemplazaban a las
anteriores, eran rápidamente devaluadas de igual forma que
había ocurrido con las anteriores reformas monetarias frustradas (Ripollès, 2002: 211).
En Hispania se atestigua un gran número de monedas pertenecientes a este periodo, sobre todo de aquellas que fueron
acuñadas bajo la dinastía constantiniana (307-361 d.C.). Este
hecho lo hemos comprobado en los hallazgos de La Carència,
donde las emisiones del siglo iv d.C. cuentan con 72 ejemplares, de las cuales 63 piezas pertenecen a esta dinastía, representado el 87,50% de las emisiones (tabla 10.19)33 y con un
índice de monedas por año de 4,35 (Lledó, 2007: 145-147,
tablas 135 y 137).34 El incremento del número de hallazgos
de monedas de este período se explica en buena medida por el
considerable aumento del volumen con el que se acuñaron y
su consiguiente disponibilidad. La notable cantidad de mone-
30 Esta carencia generalizada se explica por la exigua movilización
militar de Hispania, con la consiguiente reducción en el abastecimiento
de moneda tetrárquica.
31 San Vicente, 1999: 708. El tesoro de la Partida de Mura (Lledó, 2005:
155-160) es interesante porque está compuesto por 5 piezas de bronce
todas ellas acuñadas entre el 284 y el 303 d.C., es decir, pertenecientes
a una etapa escasamente representada en los hallazgos monetarios
como acabamos de mencionar. El monedero atestigua, pues, una
actividad comercial en la ciudad edetana y la disponibilidad de este
tipo de moneda, Lledó, 2005: 159.
32 En el Grau Vell el índice de monedas por año es de 0,38, mientras que
en el ager es de 0,47, igual que en La Carència, Lledó, 2007: 144-145,
tabla 134.
33 En este grupo hemos contabilizado los siguientes reinados: Constantino
I, Divo Constantino I, Crispo, Constantino II, Helena, Constante,
Constancio II, Inciertas Constante/Constancio II e inciertas dinastía de
Constantino I.
34 En el Grau Vell el índice de monedas por año para la era constantiniana
es de 9,97, el doble que en La Carència.
170
Tabla 10.19. Denominaciones del siglo IV d.C.
Sólido
Licinio I
Nummus
Ae2
Total
1
1
Constantino I
26
26
Helena
1
1
Crispo
2
2
Constantino II
1
1
1
1
Constante
Divo Constantino I
3
3
Magnencio y Decencio
1
1
10
10
6
6
Constancio II
Constancio II /Constante
Teodosio I
1
Inciertas dinastía Constantino I
Honorio
12
1
Inciertas siglo IV d.C.
Total
1
6
1
1
12
70
6
1
72
das que se registra en estos momentos en La Carència es un
síntoma de su actividad y dinamismo, ya que a ella se debe
añadir una buena parte de los antoninianos y radiados que se
acuñaron desde el reinado de Galieno, que incrementaron sustancialmente la cantidad de moneda en circulación.
En La Carència, después del 361 d.C. y hasta el año 395
d.C., las piezas son muy escasas, con tan sólo dos ejemplares, 1 de Honorio (nº 892) y otra de Teodosio I (nº 891),
con un índice de monedas por año de tan sólo 0,10,35 lo cual
entra dentro de la normalidad para la parte occidental del
Imperio.36 No obstante, la cantidad es muy reducida por lo
que cabría pensar que la actividad en La Carència disminuyó
de forma importante, ya que la moneda más usual era de cobre, que se perdía con relativa facilidad, por lo que su rareza
es un índice de que la ciudad pudo entrar en un período de
menor actividad.
Si atendemos ahora a las denominaciones que están presentes en el siglo iv d.C., observamos la desaparición del antoniniano.37 Esta denominación había sido de uso corriente a
lo largo del siglo iii d.C. y ahora deja paso a los Nummi y a
las fracciones de bronce (Ae1-Ae4),38 siendo los primeros las
35 En el Grau Vell el índice de monedas por año para este periodo es de
0,79, muy superior al de La Carència, Lledó, 2007: 148, tabla 139.
36 A partir del 361 d.C. la presencia de monedas del último cuarto de siglo
desciende rápidamente, Bost et al., 1987: 89; San Vicente, 1999: 710715; Ripollès, 2002: 211.
37 Debemos matizar esta afirmación en el sentido de que no tenemos
contextos arqueológicos que lo corroboren y que el material se ha
agrupado por fecha de emisión, por lo que no se puede descartar que
algunos todavía estuvieran circulando.
38 Bost et al. (1987: 83) consideran que en la parte occidental del Imperio los
antoninianos fueron utilizados en gran número hasta aproximadamente
el 320 d.C., suponiendo entre un 10 y un 30% del stock disponible, y
que a partir de esta fecha su presencia fue residual. No obstante, en la
P. Ibérica y en África del Norte fue tan extenso el número de piezas
en circulación, que debieron constituir una parte importante del stock
monetario del siglo iv d.C. Como ejemplo citan un tesorillo hallado en
Tarragona, compuesto de 1 bronce de Faustina II (138-161 d.C.), de otro
bronce Fel Temp Reparatio (353-358 d.C.) y de 28 antoninianos, 1 de
[page-n-182]
Tabla 10.20. Cecas del siglo IV d.C.
LON
TRE
LUG
ARL
MED
TIC
ROM
AQ
SIS
CONST
Licinio I
Constantino I
NIC
2
1
1
2
1
1
1
1
Helena
Crispo
CYZ
ALE
INDET..
1
1
1
1
14
1
1
2
1
1
Divo Constantino I
1
Constante
1
1
Magnencio y Decencio
1
1
1
3
1
Constancio II
26
1
1
Constantino II
TOTAL
1
2
1
1
5
10
Constancio II / Constante
6
6
Teodosio I
1
1
12
12
Inciertas dinastía Constantino I
Honorio
1
1
Inciertas siglo IV d.C.
Total
6
3
2
2
6
1
denominaciones más abundantes en La Carència con 70 ejemplares (97,22%) y con un solo ejemplar de Ae2 de Teodosio I39
y un sólido de Honorio (1,39 respectivamente).40
Por cecas, hay una distribución más o menos equitativa,
si bien Arelate es la que mayor número de piezas presenta
con 6 ejemplares (8,33%); le siguen Londinium con 3 ejemplares (4,17%); Tréveris, Lugdunum, Aquileia, Siscia, Constantinopla, Nicomedia y Cyzicus con 2 ejemplares cada
una (2,78% respectivamente); Mediolanum, Ticinum, Roma
y Alejandría con 1 ejemplar (1,39%) y finalmente, el grupo
clasificado como ceca indeterminada con 45 ejemplares
(62,50%) (tabla 10.20).
Así pues la muestra revela la existencia de un mayor
número de ejemplares de las cecas galas, concretamente de
Arelate, seguida por las cecas italianas,41 lo cual puede estar
indicando que existía una relación estrecha entre esta parte de
la P. Ibérica y el sur de la Galia.42 Las cecas orientales también
aparecen representadas (Siscia, Constantinopla, Nicomedia,
Cyzicus), por lo que es lógico pensar en la importancia de
los contactos marítimos entre las ciudades peninsulares y las
ciudades orientales o los mercados interpuestos (Bost et al.,
1987: 89-90; Gozalbes, 1999: 104).
Tétrico II y 27 de Divo Claudio (Avellà, 1980: 221-226).
39 Durante el periodo 383-395 d.C. hubo un abastecimiento abundante a
Hispania de Ae2 del tipo Gloria Romanorum de procedencia oriental,
convirtiéndose en las piezas preponderantes en la circulación de esta
etapa (Bost et al., 1987: 89; Lledó, 2007: 267), si bien en La Carència
no aparece reflejado este fenómeno.
40 A finales del siglo iv d.C. comenzó a aparecer de nuevo la moneda
de oro y plata. Los solidi procedían principalmente de las cecas de
Mediolanum (como el sólido hallado en La Carència), Ravena,
Constantinópolis y Tréveris, Bost, Campo y Gurt, 1983: 182; Ripollès,
2002: 212-213.
41 En Baelo Claudia (Bost et al., 1987: 84) también es Arelate la ceca
mejor representada, siendo la siguiente Ticinum, por parte de las cecas
italianas.
42 Tanto Baelo Claudia como Carència recibirían numerario importante
de Arelate y de las cecas italianas a través del sur de la Galia, Bost et
al., 1987: 84.
1
1
2
2
2
2
2
1
6
45
72
De este período dinástico hay que destacar los tipos de
reverso más comunes que hemos hallado en La Carencia y
que son: en primer lugar, el tipo Fel Temp Reparatio, con 15
ejemplares (13 ejemplares muestran a un soldado romano
lanceando a un jinete caído, 1 ejemplar muestra al emperador
sobre una galera y otro ejemplar representa al emperador a
caballo amenazando con su lanza a uno o dos bárbaros);43
en segundo lugar, el tipo Gloria Exercitus (6 ejemplares
que muestran a dos soldados con un estandarte en medio,
5 ejemplares que representan a la Victoria sobre proa y 2
ejemplares que representan a dos soldados también, pero con
dos estandartes en medio), y en tercer lugar, el tipo Soli Invicto
Comiti, con 9 ejemplares (representación del Sol llevando un
globo en la mano izquierda).44
Un último aspecto a destacar es que también aparecieron
imitaciones del siglo iv d.C. de mala calidad, sobre todo de
los tipos Fel Temp Reparatio, Gloria Exercitus con un estandarte y VICTORIAE DD AVGGQ NN emitidas entre los años
353 y 358 d.C., los cuales son especialmente abundantes en la
costa mediterránea (Campo, 1990: 32-33; Lledó, 2007: 147;
Gozalbes, 1999: 108; Bastien, 1985; Depeyrot, 1982; Pearce,
1941; Ripollès, 2002: 212). En La Carència solamente hemos
documentado una pieza de imitación de la dinastía constantiniana (nº 905), si bien estamos seguros de que existen entre los
hallazgos de este yacimiento un mayor número de piezas de
imitación del siglo iv d.C, pero debido a su acusado desgaste
es difícil determinar cuáles son exactamente.
43 «Dans la majeure partie des sites ibériques, ces Fel Temp Reparatio
constituent la base du stock monétaire de la seconde moitié du IVe s.»,
Bost et al., 1987: 88-89.
44 En el Grau Vell (Lledó, 2007: 146; Gozalbes, 1999: 99, 106) el tipo
monetario Fel Temp Reparatio es también el más extendido, aunque
aparecen asimismo representados los tipos Gloria Exercitus, Securitas
Reipub y Spes Reipublice.
171
[page-n-183]
Notas para el uso del catálogo
El catálogo de las monedas documentadas que se expone en las
siguientes páginas, se ha ordenado en cuatro grandes grupos. El
primero, agruparía la moneda griega, púnica, gala e hispánica. Le
siguen las monedas hispánicas de acuñación provincial romana. En
tercer lugar, el conjunto de moneda romana republicana. Para finalizar con la moneda romana imperial.
Las cecas se han agrupado en bloques en cuya definición ha
primado la epigrafía utilizada y dentro de ellos, en la medida de lo
posible, se ha seguido una orientación de oeste a este, salvo para
las cecas ibéricas y celtibéricas, para las que la orientación ha sido
circular, en sentido contrario a las agujas del reloj.
Tras el nombre de la ceca, en una línea inferior se indica el valor nominal de la pieza y su cronología de forma particular. Sigue
a continuación una descripción del anverso y del reverso. Por lo
que respecta a la transcripción de leyendas ibéricas se han diferenciado con diacríticos las dos formas de s y r, en cambio, para las
leyendas celtibéricas seguimos la propuesta de transcripción de F.
Villar (Villar, 1995). Para indicar la variación de la extensión de
las leyendas, así como las partes no legibles de la misma se han
utilizado las siguientes convenciones:
( ) la parte de la leyenda que queda fuera indica la forma más
corta y la que está dentro la más larga, pudiendo darse formas intermedias.
[ ] en su interior se señala la parte restituida de la leyenda.
__ una línea subrayando dos o más letras documenta los nexo.
En la línea siguiente, primero se señalan las referencias bibliográficas, se han utilizado las de carácter estándar más usuales
(Vives, CNH, SNG, RPC, RRC y RIC). Los estudios monográficos
de cecas que incluyen una recopilación de monedas de las mismas
también se mencionan como referencia estándar. Al número de orden dentro de nuestro catálogo, le sigue la indicación del metal con
el que está cuñada, con las abreviaturas usuales (AV para el oro,
AR para la plata, AE para el cobre o aleación en la que este metal
sea prioritario y V para el vellón). Le sigue el peso y la posición de
cuños de la moneda, expresada en horas. Las observaciones particulares de la moneda que se cataloga, si ha lugar. Para finalizar se
indica el número de catálogo del museo.
Un asterisco a la izquierda del número de catálogo indica que
dicha moneda se ilustra en las láminas.
ABREVIATURAS COMUNES
a.C.
antes de Cristo
AE bronce
AR plata
AV oro
d.C.
después de Cristo
dcha. derecha
dcho. derecho
g gramos
h. horas
izq. izquierda
lám. lámina
nº número
Nº inv.
Número de inventario
p. página
pp. páginas
ser. serie
vte. variante
V vellón
catálogo
1. PLATA TROCEADA
Hacksilber
1. Lingote o pequeña torta de fundición de plata. 26,82 g.
2. Pequeño lingote o gota de fundición de plata. 3,25 g.
3. Lingote o de gota de fundición de plata. 6,21 g.
4. Gota de fundición de plata, de forma irregular. 5,69 g.
5. Gota de fundición de plata, de forma irregular, alargada. 5,51 g.
6. Gota de fundición de plata, cortado, de forma irregular. 5,63 g.
7. Gota de fundición de plata, de forma irregular. 5,57 g.
8. Fragmento de lingote o gota de fundición de plata, de forma
irregular. 5,07 g.
9. Fragmento de lingote o de gota de fundición de plata, cortado, de forma irregular. 9,77 g
10. Fragmento de un lingote de plata cortado, de forma irregular.
2,74 g.
11. Fragmento de un lingote de plata cortado, de forma irregular.
2,51 g.
12. Fragmento de un lingote o de una gota de fundición de plata,
cortado por la mitad. 3,93 g.
13. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata cortado, de forma irregular, con uno de sus lados curvos. 1,64 g.
14. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata cortado, de forma triangular, con uno de sus lados curvos. 2,91 g.
172
15. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata cortado por la mitad. 27,24 g.
16. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata cortado en un cuarto, con uno de sus lados romos. 1,76 g.
17. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata, de
forma irregular, con uno de sus lados curvos, con uno de los
lados curvos. 2,06 g.
18. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata irregular alargado. 2,60 g.
19. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata cortado en un cuarto. 3,98 g.
20. Fragmento de un lingote de plata cortado, de forma irregular,
con dos de sus lados romos. 1,13 g.
21. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata
cortado en porción triangular, con uno de sus lados curvos.
2,00 g.
22. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata, con
forma circular, faltándole un pequeño segmento. 2,81 g.
23. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata, de
forma irregular. 0,80 g.
24. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata, de
forma irregular, con uno de sus lados curvos. 3,08 g.
25. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata,
cortado por la mitad. 2,13 g.
[page-n-184]
26. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata,
cortado en forma de cuarto. 4,41 g.
27. Fragmento de un lingote de plata, cortado, de forma irregular.
4,09 g.
28. Fragmento de lingote o de gota de fundición de plata, cortado, de forma irregular. 3,39 g.
29. Fragmento de lingote de plata, cortado, de forma irregular.
5,60 g.
30. Fragmento de lingote o de gota de fundición de plata, cortado, de forma irregular. 2,79 g.
31. Fragmento de un lingote de plata, cortado, de forma irregular.
2,29 g.
32. Fragmento de un lingote de plata, cortado, de forma irregular.
5,75 g.
33. Fragmento de un lingote de plata, cortado, de forma irregular.
2,23 g.
34. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata,
cortado, de forma irregular. 1,26 g.
35. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata,
cortado, de forma irregular. 3,42 g.
36. Fragmento de lingote cortado, de forma irregular, con corte
de cizalla encima. 2,29 g.
Fragmentos de joyería
Cables, barras y alambres
37. Fragmento de cable formado por cuatro alambres trenzados
y fundidos. 2,95 g.
38. Fragmento de barra de sección octogonal. Podría pertenecer
a un torques o brazalete. 2,93 g.
39. Fragmento de barra de sección circular. 4,54 g.
40. Fragmento de chapa enroscada para formar un tubo hueco.
0,95 g.
41. Fragmento de chapa enroscada para formar un tubo hueco.
3,01 g.
42. Fragmento de chapa enroscada para formar un tubo hueco.
6,41 g.
43. Extremo de torques formado por un cable de tres alambres
trenzados en S y terminado en un ojal. 15,04 g.
Cintas
44. Fragmento de cinta liso. Posiblemente pertenece a un brazalete. 0,80 g.
45. Fragmento de cinta liso. Posiblemente pertenece a un brazalete. 0,69 g.
46. Fragmento de cinta liso por una cara y con decoración de
puntos por la otra, con un extremo redondeado. Pertenece al
extremo de un brazalete 1,45 g.
47. Fragmento de cinta plana, con una cara lisa y la otra con una
decoración central de cordón. Pertenece a un brazalete. 2,93 g.
Chapas
48. Fragmento de chapa repujada y troquelada, que muestra un
borde engrosado, bajo el que se aprecia una decoración de
cordón repujado y debajo una serie de aspas, todo ello dorado. 0,78 g.
49. Fragmento de chapa de plata, doblado, en el que uno de sus
lados pertenece a un borde engrosado con una moldura convexa. 9,36 g.
50. Fragmento de chapa de plata, doblado, en el que uno de sus
lados pertenece a un borde engrosado con una moldura convexa. 10,42 g.
51. Fragmento de chapa de plata, en el que se distingue un borde
engrosado con una moldura convexa. Podría pertenecer a un
cuenco o un vaso. 2,06 g.
52. Fragmento de chapa de plata, doblado, en el que se distingue
un borde engrosado con una moldura convexa. Podría pertenecer a un cuenco o un vaso. 30,46 g.
53. Fragmento de chapa de plata, lisa, en el que uno de sus lados
se distingue un borde engrosado con una moldura convexa.
Pertenece a un cuenco. 7,65 g.
54. Fragmento de chapa de plata, con restos de borde engrosado
con una moldura convexa. 6,54 g.
55. Fragmento de chapa de plata, lisa, doblada, en el que uno de
sus lados pertenece a un borde engrosado con una moldura
convexa. 3,49 g.
56. Fragmento de chapa de plata, lisa, en el que se distingue un
borde engrosado con una moldura convexa. 5,78 g.
57. Fragmento de chapa de plata, lisa, en el que se distingue un
borde engrosado con una moldura convexa. 1,60 g.
58. Fragmento de chapa de plata, en el que se distingue un borde
engrosado, con una moldura convexa. Podría pertenecer a un
cuenco o vaso. 10,88 g.
59. Fragmento de chapa de plata, lisa, en el que se distingue un
borde engrosado con una moldura triangular. 1,95 g.
60. Fragmento de chapa de plata, lisa, en el que se distingue un
borde engrosado con una moldura triangular. 3,20 g.
61. Fragmento de chapa de plata, lisa, en el que se distingue un
borde engrosado con una moldura triangular. 1,23 g.
62. Fragmento de chapa de plata. 3,34 g.
63. Fragmento de chapa de plata, doblado. 5,07 g
64. Fragmento de chapa de plata, doblado. 9,32 g
65. Fragmento de chapa de plata, doblado. 3,94 g.
66. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,53 g.
67. Fragmento de chapa de plata, doblado. 2,29 g.
68. Fragmento de chapa de plata, lisa. 1,77 g.
69. Fragmento de chapa de plata, lisa, doblada. 2,42 g.
70. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,93 g.
71. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,50 g.
72. Fragmento de chapa de plata, lisa. 2,04 g.
73. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,70 g.
74. Fragmento de chapa de plata, lisa. 3,09 g.
75. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,58 g.
76. Fragmento de chapa de plata, lisa. 2,41 g.
77. Fragmento de chapa de plata, lisa. 2,02 g.
78. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,53 g.
79. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,44 g.
80. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,66 g.
81. Fragmento de chapa de plata, lisa. 1,22 g.
82. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,63 g.
83. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,50 g.
84. Fragmento de chapa de plata, lisa, con dos nervios repujados.
0,55 g.
85. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,50 g.
86. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,25 g.
87. Fragmento de chapa de plata, lisa. 3,11 g.
88. Fragmento de chapa de plata, lisa. 1,32 g.
89. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,89 g.
90. Fragmento de chapa de plata, lisa. 2,58 g.
91. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,13 g.
92. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,03 g.
93. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,65 g.
94. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,20 g.
95. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,12 g.
96. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,18 g.
97. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,11 g.
173
[page-n-185]
98. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,34 g.
99. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,23 g.
100. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,27 g.
101. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,25 g.
102. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,12 g.
103. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,03 g.
104. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,47 g.
105. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,32 g.
106. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,19 g.
107. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,43 g.
108. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,12 g.
109. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,51 g.
110. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,22 g.
111. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,33 g.
112. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,40 g.
113. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,18 g.
114. Fragmento de chapa de plata, lisa. 1,06 g.
115. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,61 g.
116. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,43 g.
117. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,61 g.
118. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,24 g.
MONEDA GRIEGA
Grose, 1979 (reed.): 16, pl. i, 10. La Tour, 1892: 511. Furtwängler,
1993: 442, lám. 3, nº 4-9.
*122. AE. 0,68 g, 4 h. Nº inv. 31.048.
Pequeño bronce con toro (¿hemicalco?). 100-49 a.C
A/ Cabeza de Apolo, a dcha.; detrás; Ξ.
R/ Toro embistiendo, a dcha.; arriba, MAΣΣA; exergo, no visible.
SNG Cop. vol. 43/810. Brenot, 1996: Serie 22, lám. VII. Depeyrot,
1999: 47.
*123. AE. 1,65 g, 3 h. Nº inv. 31.820.
A/ Cabeza de Apolo, a dcha.
R/ Toro embistiendo, a dcha.; arriba, MAΣΣ[A]; en exergo, símbolos no visibles.
SNG Cop. vol. 43/809-821. Brenot, 1996: Series 14-23, lám. VIIVIII. Depeyrot, 1999: 47.
124. AE. 2,04 g, 8 h. Nº inv. 31.516.
A/ Cabeza de Apolo, a dcha.
R/ Toro embistiendo, a dcha.; resto del campo, no visible.
SNG Cop. vol. 43/809-821. Brenot, 1996: Series 14-23, lám. VIIVIII. Depeyrot, 1999: 44/15-26.
Babilonia
Tetradracma. Alejandro III. Ca. 323-317 a.C.
A/ Cabeza de Heracles, con leonte, a dcha.
R/ Zeus sentado a izq., con un águila y cetro largo; debajo del trono, [ΛY]; detrás, leyenda griega AΛEΞANΔPOY; delante, M;
en exergo, [BAΣIΛEΩΣ].
Price, 1992: 3692.
*119. AR. 16,10 g, 12 h. Nº inv. 31.046.
Perga
Tetradracma. 197-196 a.C.
A/ Cabeza de Heracles, con leonte, a dcha.
R/ Zeus sentado, a izq., con un águila y cetro largo; debajo del trono letras (no visibles); detrás, leyenda griega AΛEΞANΔPOY;
delante, KE.
Price, 1992: 2939; Olcay y Seyrig, 1965: 534; Waggoner, 1979:
121-125.
*120. AR. 16,70 g, 12 h. Contramarca, ancla, en rev. Nº inv.
31.047.
Nicomedia
Tetradracma. Nicomedes II (Epífanes) de Bitinia. 149-120 a.C.
A/ Cabeza diademada de Nikomedes II, a dcha.
R/ BAΣIΛEOΣ EΠIΦANOΥΣ NIKOMHΔOΥ. Zeus de pie, a izq.;
sujetando una corona con la mano derecha y un cetro con la
izquierda; en el campo izq., águila sobre rayos y monograma
PMTAE.
Waddington, 1904-1912: p. 228, nº 40 vte 4. SNG Cop./646-647
vte.
*121. AR. 16,94 g, 12 h. Nº inv. 31.045.
Massalia
Óbolo. Ca. 475-465 a.C.
A/ Cabeza de Apolo, a izq.
R/ Cangrejo; debajo, M.
174
125. AE. 1,48 g, 1 h. Nº inv. 8.229. Sin total seguridad, pieza
muy gastada.
MONEDA PÚNICA
Iol
Ae. S. II a.C.
A/ Cabeza femenina (de Isis), a izq.
R/ Tres espigas; a izq., letra H; a dcha., letra L.
Mazzard, 1955: 553.
*126. AE. 2,68 g, 5 h. Nº inv. 31.253.
Ceca italiana
1/4 de shekel. 220-205 a.C.
A/ Cabeza femenina, a izq.
R/ Caballo parado, a dcha.
SNG Cop. vol. 42/369. Robinson, 1964: lám. VII, 3.
*127. AR. 1,45 g, 1 h. Nº inv. 31.049.
Carthago
Ae. 201-195 a.C.
A/ Cabeza femenina (Tanit), a izq.
R/ Caballo al paso, a dcha.; debajo, glóbulo y creciente.
Alexandropoulos, 2000: p. 389, nº105-p.
*128. AE. 16,48 g, 2 h. Nº inv. 31.250.
MONEDA GALA
Gala à la croix. Siglos III-II a.C.
129. AR. 1,45 g. Fragmento. Nº inv. 32.022.
[page-n-186]
Fig. 10.10. Tetradracma. Perga. 197-196 a.C.; Tetradracma Nicomedes II. 149-120 a.C.; ¼ de shekel, ceca italiana. 220-205 a.C. (Cat.
120, 121 y127).
175
[page-n-187]
MONEDA HISPÁNICA
Acuñaciones Griegas
Emporion
Dracma. Último tercio del s. iii a.C.
A/ Cabeza femenina, a dcha., rodeada de tres delfines.
R/ Pegaso, a dcha., con la cabeza modificada; debajo, inscripción
griega EMPORITΩN.
CNH 22/34. Guadán, 1968/70: 262. Villaronga, 2000: 594.
*130. AR. 4,63 g, 6 h. Perforada. Nº inv. 31.051.
Dracma. Finales del s. III a.C.
A/ Cabeza femenina, a dcha., con la banda del peinado terminada
en tres rizos, rodeada de tres delfines.
R/ Pegaso., a dcha., con la cabeza modificada; debajo, inscripción
griega EMPORITΩN.
CNH 23/43. Villaronga, 2003: grupo VI, 460.
*131. AR. 4,65 g, 4 h. Marca de cizalla en anv. Nº inv. 31.492.
Imitación ibérica de dracma emporitana.
Dracma ibérica. Finales del s. III a.C.
A/ Cabeza femenina, a dcha., rodeada de tres delfines.
R/ Pegaso, a dcha., con la cabeza modificada; (debajo, leyenda
pseudoibérica).
Villaronga, 1998: grupo 4-1, 110-113.
132. AR. 2,18 g, 3 h. Partida. Nº inv. 31.052.
Acuñaciones Fenicio-Púnicas
Unidad. Ca. 221-218 a.C.
A/ Cabeza de Tanit, a izq. Estilo tosco.
R/ Prótomo de caballo, a dcha., delante, letra púnica aleph.
CNH 69/45. Villaronga, 1973: clase viii, nº 116.
137. AE. 10,68 g, 12 h. Nº inv. 31.743.
138. AE. 9,13 g, 12 h. Nº inv. 31.664.
139. AE. 8,97 g, 12 h. Nº inv. 31.742.
140. AE. 8,53 g, 12 h. Nº inv. 31.900.
Unidad. Ca. 221-218 a.C.
A/ Cabeza de Tanit galeada, a izq.
R/ Caballo parado, a dcha., debajo del vientre la letra fenicia beth.
CNH 70-71/54, 57, 59.
*141. AE. 10,83 g, 12 h. Nº inv. 31.009.
142. AE. 7,24 g, 12 h. Nº inv. 31.907.
Unidad. Ca. 221-218 a.C.
A/ Cabeza de Tanit galeada, a izq.
R/ Caballo parado, a dcha.; debajo del vientre, la letra fenicia no
visible.
CNH 70-71/51-60.
143. AE. 7,21 g, 12 h. Partida. Nº inv. 31.935.
Unidad. Ca. 218-206 a.C.
A/ Cabeza de viril de tamaño grande, a izq.
R/ Caballo parado, a dcha.; detrás palmera con frutos.
CNH 72/69.
*144. AE. 10,65 g, 12 h. Nº inv. 31.741.
Hispano-Cartaginesas
Emisión Tanit-Caduceo
Dishekel. Ca. 237-227 a.C.
A/ Cabeza diademada de Melqart-Heracles, a izq.
R/ Proa de nave, a dcha., con rostra, remos, aplustre y dos escudos
encima de la borda; debajo, caballo de mar.
CNH 64/4. Villaronga, 1973: clase ii, nº 14.
Hemióbolo. Finales s. III a.C.
A/ Símbolo de Tanit.
R/ Caduceo, su conservación no permite ver si estaba acompañado
de otros detalles.
Vives 9/8. CNH 77/1.
*133. AR. 14,43 g, 12 h. Perforada. Nº inv. 31.043.
Shekel. Ca. 227-221 a.C.
A/ Cabeza de Tanit, a izq.
R/ Caballo saltando, a dcha., con las dos patas traseras sobre línea;
encima, estrella de ocho puntas.
C
NH 67/25. Villaronga, 1973: clase vii, nº 71-80.
*134. AR. 7,14 g, 1 h. Perforada. Nº inv. 31.044.
Cuarto de shekel. Ca. 227-221 a.C.
A/ Cabeza de Tanit, a izq.
R/ Caballo parado, a dcha.; encima estrella de ocho puntas, con
punto central.
CNH 67/26.
*135. AR. 1,54 g, 12 h. Perforada. Nº inv. 31.050.
Unidad. Ca. 221-218 a.C.
A/ Cabeza de Tanit, a izq. Estilo tosco.
R/ Prótomo de caballo, a dcha.
C
NH 69/44.
136. AE. 9,60 g, 12 h. Nº inv. 31.744.
176
*145. AE. 0,36 g. 12 h. Perforada. Nº inv. 31.537.
Gadir
Unidad. Siglos II-I a.C.
A/ Cabeza de Melqart, cubierta con la piel de león, a izq.; clava en
el hombro izquierdo.
R/ Dos atunes, a izq.; entre las cabezas, creciente con punto central,
entre las colas, [aleph]; glóbulo, entre los atunes; encima y debajo, leyenda púnica mp‘l / ’gdr.
Vives 74/2. CNH 86/35. Alfaro, 1988: VI.A.1.
146. AE. 13,47 g, 12 h. Nº inv. 31.923.
Ebusus
Semis. Siglos II-I a.C.
A/ Bes vestido con un faldellín, sosteniendo una maza y una serpiente. A su lado, letras o símbolos.
R/ Inscripción púnica o neopúnica ‘ybshm y numeral 50 (20-2010).
C
NH, pp. 96-99. Campo, 1976: Grupo xix. Planas et al., 1989: Grupos 34-37.
147. AE. 5,48 g, 1 h. Nº inv. 31.513.
[page-n-188]
'
:::;~~~)··,. .
' .., -:
~-.
.
~
••
/
. fi•. •..
' ""'
•
..
,
'
w
•
'
.
·-.·~··.· : {'.1'~'.~l..' ;
" .,"t~
~:"'~'
·
~
·'!/
•'
. .. 1' . ..
•
'1
lt.
.
1
1
¡.,v .
,_.) • ' )
.
•• { ('•.
.• 1
1
::
.
:: . ':-·
... ' ''
~
•
..
•
.1 •. • ,1
·¡'
.
'/1
:-·.
Fig. 10.11. Dishekel Hispano-Cartaginés. Ca. 237-227 a.C.; Shekel Hispano-Cartaginés, Ca. 227-221 a.C.; Denario de Ikalesken. Principios
del s. I a.C. (Cat. 133, 134 y 230).
177
[page-n-189]
Acuñaciones con escritura ibérica de la Ulterior
Obulco
Unidad. Mediados del siglo II a.C.
A/ Cabeza femenina, a dcha.; delante, leyenda OBVLCO.
R/ Arado y espiga tumbada, ambos, a izq.; entre ellos, leyenda entre líneas, urkailbi / neseltuko.
Vives 95/5. CNH 344/17. Arévalo, 1999: serie iv, grupo 7.
*148. AE. 16,62 g, 3 h. Nº inv. 31.371.
Mitad. Ca. 80-45 a.C.
A/ Cabeza de Apolo, a dcha.; delante, leyenda externa [OBVLCO].
R/ Toro, a dcha.; encima CN y creciente; delante, [NIG].
Vives 98/3. CNH 352/79. Arévalo, 1999: serie vi, grupo 2.
149. AE. 6,29 g, 12 h. Nº inv. 31.409.
Mitad. S. I a.C.
A/ Cabeza de Apolo, a dcha.; delante, leyenda interna [OBVL];
detrás, externa, N[IG].
R/ Toro, a dcha.; encima, creciente.
CNH 352/81. Arévalo, 1999: serie vi, grupo 1.
*150. AE. 6,46 g, 12 h. Nº inv. 31.663.
Mitad. S. I a.C.
A/ Cabeza de Apolo, a dcha., delante leyenda interna OBVL; detrás, (externa o interna) NIG.
R/ Toro, a dcha.; encima, creciente.
C
NH 352/80-81. Arévalo, 1999: serie vi, grupo 1.
151. AE. 6,09 g, 12 h. Nº inv. 31.759.
152. AE. 4,51 g, 8 h. Nº inv. 31.412.
153. AE. 3,83 g, 7 h. Nº inv. 31.020.
Mitad. S. I a.C.
A/ Cabeza de Apolo, a dcha.; delante, leyenda externa [OB]VL;
detrás, externa NI[G].
R/ Toro, a dcha.; encima, creciente.
Vives 98/2. CNH 352/82, 85. Arévalo, 1999: serie VI, grupo 2.
154. AE. 4,87 g, 7 h. Nº inv. 31.756.
Castulo
Mitad. Ca. 225-206 a.C.
A/ Cabeza masculina diademada, a dcha., ínfulas al aire.
R/ Toro parado, a dcha.; debajo, en el exergo, inscripción ibérica
ka‰tilo retrógrada.
Vives 68/5. CNH 331/3. García-Bellido, 1982: grupo II, 692-705.
*155. AE. 6,89 g, 3 h. Nº inv. 31.757.
156. AE. 6,22 g, 12 h. Nº inv. 31.672.
157. AE. 5,26 g, 11 h. Nº inv. 31.018.
Unidad. Ca.195-179 a.C. a.C.
A/ Cabeza masculina diademada, a dcha.
R/ Esfinge, a dcha.; delante estrella, entre las patas, signo ibérico
ko y en exergo inscripción ibérica [ka‰tilo].
V
ives 68/8, 11. CNH 332/9. García-Bellido, 1982: serie III, grupo
I, nº 53-165.
158. AE. 24,28 g, 4 h. Nº inv. 31.639.
Unidad. Principios s. II a.C.
A/ Cabeza masculina diademada, a dcha.
R/ Frustro.
CNH 332/9 (?)
159. AE. 29,77 g, Nº inv. 31.361.
178
Unidad. Ca. 179-150 a.C.
A/ Cabeza masculina diademada, a dcha. con ínfulas colgando.
R/ Esfinge, a dcha.; delante, estrella; debajo, al aire, inscripción
ibérica ka‰til [o].
Vives 69/1. CNH 334/24. García-Bellido, 1982: serie IV, grupos I
y II, nº 168-172.
*160. AE. 17,88 g, 8 h. Posible contramarca en anverso. Nº inv.
31.608.
Unidad. Ca. 165-150 a.C.
A/ Cabeza masculina diademada, a dcha.; delante, delfín.
R/ Esfinge, a dcha.; delante, estrella; en exergo, inscripción ibérica
[ka‰tilo].
Vives 69/6. CNH 334/30. García-Bellido, 1982: serie V, nº 229250.
161. AE. 13,90 g, 4 h. Nº inv. 31.746.
Unidad. Ca. 165-80 a.C.
A/ Cabeza masculina diademada, a dcha., con ínfulas colgando;
delante, mano.
R/ Esfinge, a dcha.; delante, estrella; en exergo, inscripción ibérica
ka‰tilo.
Vives 70/8. CNH 335/38. García-Bellido, 1982: serie VIa, grupo I,
nº 251-445, 449-452.
162. AE. 17,70 g, 12 h. Nº inv. 31.373.
163. AE. 17,29 g, 12 h. Nº inv. 31.365.
164. AE. 16,64 g, 10 h. Nº inv. 31.752.
165. AE. 15,21 g, 2 h. Nº inv. 31.749.
Unidad de módulo pequeño. Ca. 165-80 a.C.
A/ Cabeza masculina diademada, a dcha., con ínfulas colgando;
delante, mano.
R/ Esfinge, a dcha.; delante, estrella; en exergo, inscripción ibérica
ka‰tilo.
Vives 70/9. CNH 336/39. García-Bellido, 1982: serie VIa, grupo II,
nº 453-502, 507-526.
166. AE. 13,58 g, 6 h. Nº inv. 31.750.
*167. AE. 12,89 g, 9 h. Nº inv. 31.609.
168. AE. 12,62 g, 11 h. Nº inv. 31.736.
169. AE. 11,99 g, 9 h. Nº inv. 31.748.
170. AE. 11,29 g, 6 h. Nº inv. 31.747.
Unidad. Ca. 150-80 a.C.
A/ Cabeza masculina diademada, a dcha., con ínfulas colgando;
delante, creciente.
R/ Esfinge, a dcha.; delante, estrella; en exergo, inscripción ibérica
ka‰tilo.
V
ives 69/8, 12. CNH 335/32. García-Bellido, 1982: serie VIb, grupo I, nº 527-570.
171. AE. 13,31 g, 3 h. Nº inv. 31.392.
*172. AE. 13,01 g, 9 h. Nº inv. 31.751.
173. AE. 9,11 g, 5 h. Nº inv. 31.541. (Sin total seguridad, pieza
muy gastada).
Unidad. Ca. 150-80 a.C.
A/ Cabeza masculina diademada con ínfulas, a dcha.; delante, creciente y estrella (en su interior o por debajo de él).
R/ Esfinge, a dcha.; delante, estrella; en exergo, inscripción ibérica
[ka‰tilo].
Vives 70/1. CNH 335/36, 37. García-Bellido, 1982: serie VIb, grupo III, nº 571-610.
174. AE. 12,11 g, 2 h. Nº inv. 31.397.
[page-n-190]
Unidad. Mediados s. II a.C. principios s. I a.C.
A/ Cabeza masculina diademada con ínfulas, a dcha.; delante, creciente o mano.
R/ Esfinge, a dcha.; delante, estrella; en exergo, inscripción ibérica
[ka‰tilo].
CNH 335-336/36-39.
175. AE. 22,48 g, 3 h. Nº inv. 31.365.
Unidad. Siglos II-I a.C.
A/ Cabeza masculina diademada, a dcha., con ínfulas colgando; no
se distingue símbolo.
R/ Esfinge, a dcha.; delante, estrella; debajo, inscripción ibérica
ka‰tilo.
CNH 333-336. Sin posible atribución por desgaste de pieza.
176. AE. 22,96 g, 7 h. Incompleta. Nº inv. 31.753.
177. AE. 15,99 g, 2 h. Nº inv. 31.398.
178. AE. 14,28 g, 5 h. Nº inv. 31.379.
179. AE. 13,90 g, 2 h. Nº inv. 31.627.
180. AE. 13,03 g, 5 h. Nº inv. 31.381.
Mitad. Ca. 150-80 a.C.
A/ Cabeza masculina diademada, a dcha., con ínfulas colgando;
delante, signo ibérico ka.
R/ Toro, a dcha.; encima, L y creciente; en exergo, inscripción ibérica ka‰tilo.
Vives 70/11. CNH 337/52. García-Bellido, 1982: serie VIb, grupo
I, nº 864-937.
181. AE. 6,41 g, 9 h. Nº inv. 31.410.
182. AE. 5,68 g, 9 h. Nº inv. 31.413.
183. AE. 5,48 g, 7 h. Nº inv. 31.758.
*184. AE. 5,36 g, 10 h. Nº inv. 31.518.
185. AE. 4,97 g, 1 h. Nº inv. 31.722.
186. AE. 4,94 g, 9 h. Nº inv. 31.755.
187. AE. 4,80 g, 11 h. Nº inv. 31.675.
188. AE. 3,62 g, 3 h. Nº inv. 31.670.
Mitad. Siglos II-I a.C.
A/ Cabeza masculina diademada, a dcha., con ínfulas colgando.
R/ Toro parado, a dcha.; encima, creciente; debajo, inscripción ibérica [ka‰tilo]. Resto del campo no visible.
CNH 336-337.
189. AE. 5,25 g, 6 h. Nº inv. 31.411.
Mitad. Ca. 85 a.C.?
A/ Cabeza masculina diademada, a dcha., con ínfulas colgando;
delante, VOC ST F; detrás, CN.
R/ Toro, a dcha.; encima, creciente y CN; delante, FVL CNF; en
exergo, inscripción ibérica ka‰tilo.
Vives 71/1, 4. CNH 332-333/15, 16-17.
190. AE. 9,01 g, 9 h. Nº inv. 31.668.
191. AE. 7,97 g, 5 h. Nº inv. 31.170.
192. AE. 6,89 g, 4 h. Incompleta. Nº inv. 31.669.
193. AE. 6,46 g, 7 h. Nº inv. 31.232.
Mitad. Ca. 85 a.C.?
A/ Cabeza masculina diademada, a dcha., con ínfulas colgando;
delante y detrás, signos no legibles.
R/ Toro, a dcha.; encima, creciente y signos no legibles.
Imitación de los tipos CNH 332-333/15-17.
*194. AE. 9,43 g, 6 h. Nº inv. 31.402.
A/ Cabeza masculina diademada, a dcha., con ínfulas colgando;
delante, VOC ST F; detrás, CN.
R/ Toro, a dcha.; encima, creciente y CN; delante, FVL CN (invertida); en exergo, inscripción ibérica [ka]‰tilo.
CNH 333/17.
*195. AE. 6,91 g, 6 h. Nº inv. 31.665.
Unidad. Ca. 72-45 a.C.?
A/ Cabeza viril laureada con ínfulas, a dcha., delante leyenda externa [ISCER], detrás [SACAL].
R/ Esfinge, a dcha., delante [CAST], en el exergo inscripción latina
[SOCED].
CNH 332/14 (?).
196. AE. 24,50 g, 5 h. Nº inv. 31.367.
Mitad. Ca. 72-45 a.C.?
A/ Cabeza masculina laureada, a dcha.; delante M POP y detrás
ILLI M F.
R/ Toro parado, a dcha.; delante, STA; encima, RE F; en exergo,
[P COE].
Vives 71/6. CNH 338/57.
197. AE. 7,33 g, 6 h. Nº inv. 31.739.
Cuarto. Ca. 72-45 a.C.?
A/ Cabeza masculina laureada, a dcha.; delante, [AP CLO].
R/ Jabalí, a dcha.; encima, [C AVF]; debajo, en el exergo, [A POS].
Vives 71/5. CNH 338/58.
198. AE. 5,45 g, 1 h. Nº inv. 31.723.
Mitad. Ca. 72-45 a.C.?
A/ Cabeza masculina, a izq.; delante M BAL F.
R/ Toro parado, a dcha. sobre línea; encima M Q F.
Vives 71/9. CNH 338/59.
199. AE. 7,61 g, 12 h. Nº inv. 31.403.
200. AE. 7,04 g, 3 h. Nº inv. 31.603.
201. AE. 7,01 g, 9 h. Nº inv. 31.604.
Mitad. Ca. 72-45 a.C.?
A/ Cabeza masculina, a dcha.; delante [M BAL F].
R/ Toro, a dcha.; encima creciente.
CNH 339/64.
202. AE. 6,09 g, 6 h. Nº inv. 31.673.
Unidad. Ca. 72-45 a.C.?
A/ Cabeza masculina, a izq.; delante L QVL F y detrás Q ISC F.
R/ Europa cabalgando sobre toro dcha.; debajo M C F.
Vives 71/14. CNH 339/70.
*203. AE. 11,21 g, 9 h. Nº inv. 31.613.
204. AE. 10,67 g, 12 h. Incompleta. Nº inv. 31.731.
205. AE. 10,25 g, 5 h. Incompleta. Nº inv. 31.730.
Emisiones ibéricas y celtibéricas de La Citerior
Ikalesken
Unidad. Primera mitad del s. ii a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha.
R/ Jinete lancero, a izq., con escudo redondo y clámide; debajo,
leyenda ibérica ikales.
Vives 66/5. CNH 324/3. Villaronga, 1980: 1.
206. AE. 11,47 g, 3 h. Nº inv. 31.221.
207. AE. 11,45 g, 12 h. Nº inv. 31.732.
179
[page-n-191]
Unidad. Segunda mitad del s. ii a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha.; detrás, delfín.
R/ Jinete lancero, a izq., con escudo redondo y clámide; en el exergo, leyenda ibérica ikalesken.
Vives 66/6-7. CNH 325/ 6, 8. Villaronga, 1980: 2.
208. AE. 11,46 g, 12 h. Nº inv. 31.382.
209. AE. 11,19 g, 3 h. Nº inv. 31.771.
210. AE. 11,01 g. Nº inv. 31.773
211. AE. 9,55 g, 12 h. Nº inv. 31.631
212. AE. 9,53 g, 2 h. Incompleta. Nº inv. 31.222.
213. AE. 9,49 g, 11 h. Nº inv. 31.633.
214. AE. 9,46 g, 9 h. Nº inv. 31.772.
215. AE. 9,24 g, 6 h. Nº inv. 31.227.
216. AE. 9,03 g, 11 h. Nº inv. 31.224.
217. AE. 8,94 g, 1 h. Nº inv. 31.225
*218. AE. 8,88 g, 3 h. Nº inv. 31.218.
219. AE. 8,49 g, 11 h. Nº inv. 31.602.
220. AE. 8,26 g, 12 h. Nº inv. 31.400.
221. AE. 8,12 g, 12 h. Nº inv. 31.628.
222. AE. 8, 09 g, 12 h. Perforada. Nº inv. 31.385.
223. AE. 7,86 g, 12 h. Nº inv. 31.761.
224. AE. 7,76 g, 12 h. Nº inv. 31.643.
225. AE. 7,33 g, 12 h. Nº inv. 31.226.
226. AE. 6,01 g. Nº inv. 31.171.
Denario. Segunda mitad s. II a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., peinado de rizos alargados.
R/ Jinete con escudo redondo, a izq., con clámide, conduciendo un
segundo caballo, a izq.; debajo, en el exergo, leyenda ibérica
ikalensken.
CNH 326/12. Villaronga, 1988: 57-58.
227. AR. 1,77 g, 9 h. Forrado. Partida. Con marca de cizalla.
Nº inv. 31.888.
Unidad. Mediados del s. ii a.C.
A/ Cabeza masculina, a izq., delante, caduceo; detrás, delfín.
R/ Jinete lancero, a izq., con escudo redondo; debajo, en el exergo,
leyenda ibérica [ikalensken].
Vives 66/8. CNH 326/15. Villaronga, 1980: 5.
228. AE. 16,68 g, 12 h. Nº inv. 31.366.
Denario. Principios del s. i a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha.
R/ Jinete con escudo redondo, a izq., con clámide, conduciendo
un segundo caballo; debajo, en el exergo, leyenda ibérica ikalensken.
Vives 66/3. CNH 327/23. Villaronga, 1988: 69-87.
*229. AR. 4,10 g, 12 h. Nº inv. 31.053. Villaronga, 1988: 69-87.
*230. AR. 3,78 g, 7 h. Nº inv. 31.054. Villaronga, 1988: 84.
Ejemplares sin posible atribución por desgaste de la pieza
Unidad. Siglos II-I a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha.
R/ Jinete lancero, a izq. con escudo redondo.
231. AE. 19,28 g. Nº inv. 31.364.
232. AE. 12,80 g, 1 h. Nº inv. 31.386.
Kelin
Unidad. Mediados s. II a.C.
A/ Cabeza viril, a dcha.; delante palma; detrás, delfín.
R/ Jinete lancero, a dcha.; en el exergo, leyenda ibérica kelin.
Vives 67/1. CNH 328/1.
180
*233. AE. 10,58 g, 6 h. Nº inv. 31.013.
234. AE. 9,63 g, 9 h. Nº inv. 31.763.
235. AE. 9,57 g, 7 h. Incompleta. Nº inv. 31.407.
236. AE. 8,04 g, 12 h. Nº inv. 31.768.
237. AE. 8,03 g, 4 h. Nº inv. 31.511.
*238. AE. 8,02 g, 9 h. Nº inv. 31.737.
Saitabi/Saetabi
As uncial reducido/Doble. Segunda mitad s. II a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., con manto y fíbula; detrás, cetro.
R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica ‰aiti.
Vives 20/1. CNH 316/12. Ripollès, 2007: II. 1, 1-11 y 12-58.
239. AE. 21,51 g, 1 h. Ripollès, 2007: II. 1, 1-11. Nº inv.
31.913.
240. AE. 25,44 g, 7 h. Ripollès, 2007: II. 1, 12-58. Nº inv.
31.662.
*241. AE. 18,57 g, 11 h. Ripollès, 2007: II. 1, 12-58. Nº inv.
31.504.
Unidad. Mediados s. II a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., diademada, con manto y fíbula; detrás, palma.
R/ Jinete con lanza, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica
‰aiti.
Vives 20/2. CNH 315/3. Ripollès, 2007: II. 2.
*242. AE. 16,46 g, 5 h. Nº inv. 31.657.
*243. AE. 16,19 g, 2 h. Nº inv. 31.904.
*244. AE. 13,93 g, 1 h. Nº inv. 31.658.
*245. AE. 13,54 g, 11 h. Nº inv. 31.607.
246. AE. 13,26 g, 12 h. Nº inv. 31.641.
247. AE. 12,76 g. Superficie incusa. Nº inv. 31.762.
*248. AE. 11,66 g, 5 h. Nº inv. 31.215.
249. AE. 11,58 g, 1 h. Nº inv. 31.919.
250. AE. 11,45 g, 10 h. Nº inv. 31.912.
*251. AE. 11,39 g, 5 h. Nº inv. 31.660.
*252. AE. 10,38 g, 3 h. Nº inv. 31.902.
253. AE. 9,88 g, 4 h. Partida. Nº inv. 31.735.
Unidad. Segunda mitad s. I a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha.; delante, SAETABI.
R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica ‰aiti.
Vives 20/10-11. CNH 316/15, 16. Ripollès, 2007: VI. 1.
*254. AE. 13,25 g, 7 h. Nº inv. 31.217.
Arse-Saguntum
Cuarto. Ca. 195-130 a.C.
A/ Pecten.
R/ Delfín, a dcha.; debajo, tres glóbulos y signo ibérico a.
Vives 19/10. CNH 309/34. Ripollès y Llorens, 2002: nº 139-152.
255. AE. 3,49 g, 3 h. Nº inv. 31.717.
256. AE. 2,99 g, 2 h. Nº inv. 31.678.
257. AE. 2,72 g, 6 h. Nº inv. 31.796.
258. AE. 2,64 g, 2 h. Nº inv. 31.789.
Cuarto. Ca. 195-130 a.C.
A/ Pecten.
R/ Delfín, a dcha.; encima, creciente; debajo, tres glóbulos y signo
ibérico a.
Vives 19/9. CNH 309/33. Ripollès y Llorens, 2002: nº 153-179.
[page-n-192]
259. AE. 5,25 g, 9 h. Nº inv. 31.809.
260. AE. 4,47 g, 3 h. Nº inv. 31.703.
261. AE. 4,47 g, 2 h. Nº inv. 31.689.
262. AE. 4,19 g, 5 h. Nº inv. 31.028.
263. AE. 4,14 g, 11 h. Nº inv. 31.523.
264. AE. 3,40 g, 6 h. Nº inv. 31.784.
265. AE. 3,33 g, 5 h. Nº inv. 31.531.
266. AE. 3,27 g. Nº inv. 31.528.
267. AE. 3,00 g, 10 h. Nº inv. 31.688.
268. AE. 2,73 g, 12 h. Nº inv. 31.235.
269. AE. 2,73 g, 9 h. Nº inv. 31.358.
270. AE. 2,70 g, 9 h. Nº inv. 31.351.
271. AE. 2,64 g, 9 h. Nº inv. 31.680.
272. AE. 2,55 g, 12 h. Nº inv. 31.695.
273. AE. 1,17 g, 2 h. Incompleta. Nº inv. 31.721.
Cuarto. Ca. 195-130 a.C.
A/ Pecten.
R/ Delfín, a dcha.; (encima, creciente); debajo, tres glóbulos y signo ibérico a.
Vives 19/9-10. CNH 309/33-34. Ripollès y Llorens, 2002: nº 139179.
274. AE. 3,92 g, 12 h. Nº inv. 31.787.
Cuarto. Ca. 195-130 a.C.
A/ Pecten.
R/ Delfín, a dcha.; encima, creciente y signo ibérico a; debajo, tres
glóbulos y signos ibéricos ai.
Vives 19/7-8. CNH 309/40-41. Ripollès y Llorens, 2002: nº 180200.
275. AE. 5,16 g, 12 h. Nº inv. 31.714.
276. AE. 5,00 g, 5 h. Nº inv. 31.801.
277. AE. 4,87 g, 2 h. Nº inv. 31.716.
278. AE. 4,73 g, 2 h. Nº inv. 31.674.
279. AE. 4,52 g, 8 h. Nº inv. 31.698.
280. AE. 4,45 g, 3 h. Nº inv. 31.708.
281. AE. 4,44 g, 12 h. Nº inv. 31.671.
282. AE. 4,42 g, 10 h. Nº inv. 31.525.
283. AE. 4,38 g, 3 h. Nº inv. 31.799.
284. AE. 4,14 g, 11 h. Nº inv. 31.706.
285. AE. 4,13 g, 3 h. Nº inv. 31.803.
286. AE. 4,07 g, 7 h. Nº inv. 31.682.
287. AE. 3,95 g, 3 h. Nº inv. 31.719.
288. AE. 3,95 g, 12 h. Nº inv. 31.677.
289. AE. 3,94 g, 7 h. Nº inv. 31.808.
290. AE. 3,88 g, 1 h. Nº inv. 31.527.
291. AE. 3,81 g, 7 h. Nº inv. 31.791.
292. AE. 3,81 g, 4 h. Nº inv. 31.802.
293. AE. 3,77 g, 9 h. Nº inv. 31.715.
*294. AE. 3,71 g, 10 h. Nº inv. 31.786.
295. AE. 3,63 g, 3 h. Nº inv. 31.797.
296. AE. 3,52 g, 3 h. Nº inv. 31.526.
297. AE. 3,46 g, 7 h. Nº inv. 31.681.
298. AE. 3,38 g, 9 h. Nº inv. 31.805.
299. AE. 3,17 g, 7 h. Golpe en anv. Nº inv. 31.713.
300. AE. 3,06 g, 3 h. Nº inv. 31.795.
301. AE. 2,94 g, 12 h. Nº inv. 31.687.
302. AE. 2,92 g, 9 h. Nº inv. 31.794.
303. AE. 2,62 g, 9 h. Nº inv. 31.684
304. AE. 2,39 g, 6 h. Nº inv. 31.793.
Cuarto. Ca. 195-130 a.C.
A/ Pecten.
R/ Delfín, a dcha.; encima, creciente y signo ibérico (a o i); debajo,
tres glóbulos y signos ibéricos ai.
CNH 309/40-41, 42. Ripollès y Llorens, 2002: nº 180-202.
305. AE. 4,26 g, 7 h. Nº inv. 31.798.
306. AE. 4,22 g, 7 h. Nº inv. 31.522.
307. AE. 3,44 g, 9 h. Nº inv. 31.356. (Dudosa, muy gastada).
308. AE. 3,02 g, 3 h. Nº inv. 31.029.
309. AE. 2,87 g, 3 h. Nº inv. 31.690.
310. AE. 2,69 g, 6 h. Nº inv. 31.693.
Octavo. Ca. 195-130 a.C.
A/ Pecten.
R/ Delfín, a dcha.; encima, creciente; debajo, signo ibérico a y estrella.
V
ives 19/15 (no cita el signo ibérico a). CNH 309/35. Ripollès y
Llorens, 2002: nº 219-266.
311. AE. 2,29 g, 6 h. Nº inv. 31.709.
312. AE. 2,24 g, 9 h. Nº inv. 31.679.
313. AE. 1,99 g, 4 h. Nº inv. 31.711.
*314. AE. 1,98 g, 12 h. Nº inv. 31.532.
315. AE. 1,93 g. Nº inv. 31.533.
316. AE. 1,83 g, 9 h. Nº inv. 31.359.
317. AE. 1,76 g, 6 h. Nº inv. 31.579.
318. AE. 1,71 g, 12 h. Nº inv. 31.139.
319. AE. 1,38 g, 3 h. Nº inv. 31.813.
320. AE. 1,20 g, 9 h. Nº inv. 31.360.
Unidad y media/As. Ca. 130-72 a.C.
A/ Cabeza femenina galeada, a dcha.; delante, leyenda ibérica
iko®bele‰; detrás, leyenda balkakaltu®.
R/ Proa de nave, a dcha., encima, Victoria; delante caduceo y en el
exergo, leyenda ibérica arse.
Vives 17/2. CNH 309/39. Ripollès y Llorens, 2002: nº 272-283.
321. AE. 28,16 g, 12 h. Nº inv. 31.362.
322. AE. 22,11 g, 7 h. Nº inv. 31.507.
*323. AE. 22,01 g, 7 h. Nº inv. 31.140.
Unidad y media/As. Ca. 130-72 a.C.
A/ Cabeza femenina galeada, a dcha.; alrededor leyenda SAGV
NTINV o SAGVNT-INV.
R/ Proa de nave, a dcha.; encima, Victoria; delante, caduceo; en
exergo, leyenda ibérica arse.
Vives 17/3. CNH 310/43-46. Ripollès y Llorens, 2002: nº 284-307.
324. AE. 24,92 g, 12 h. SAGVNT – INV. CNH 310/44. Nº inv.
31.927.
325. AE. 22,34 g, 3 h. SAGVNT – INV. CNH 310/44. Ripollès
y Llorens: nº 285. Nº inv. 31.498.
326. AE. 21,90 g, 10 h. SAGVNT – INV. CNH 310/44. Ripollès
y Llorens: nº 287. Nº inv. 31.136.
327. AE. 22,17 g, 8 h. SAGV – NTINV. CNH 310/43. Ripollès
y Llorens: nº 292-294. Nº inv. 31.925.
*328. AE. 17,26 g, 8 h. SAGV – NTINV. CNH 310/43. Ripollès
y Llorens: nº 293.Nº inv. 31.499.
Cuarto. Ca. 130-72 a.C.
A/ Pecten.
R/ Delfín, a dcha.; encima, tres glóbulos; debajo, sobre línea,
leyenda ibérica aiubas (aiubas / aiu·bas).
Vives 19/6. CNH 308/31-32. Ripollès y Llorens, 2002: nº 333-362.
181
[page-n-193]
329. AE. 4,85 g, 6 h. aiu·bas. Nº inv. 31.137.
330. AE. 4,64 g, 3 h. aiu·bas. Nº inv. 31.697.
331. AE. 4,57 g, 12 h. aiu·bas. Nº inv. 31.676.
332. AE. 4,29 g, 2 h. aiu·bas. Nº inv. 31.804.
333. AE. 4,20 g. aiu·bas. Nº inv. 31.683.
334. AE. 4,11 g, 1 h. Nº inv. 31.734.
335. AE. 4,08 g, 8 h. Nº inv. 31.694.
336. AE. 4,00 g, 12 h. Nº inv. 31.790.
337. AE. 4,00 g, 11 h. aiubas. Nº inv. 31.027.
338. AE. 3,99 g, 1 h. aiubas. Nº inv. 31.521.
*339. AE. 3,99 g, 6 h. aiubas. Nº inv. 31.520.
340. AE. 3,91 g, 7 h. aiu·bas. Nº inv. 31.814.
341. AE. 3,90 g, 10 h. aiubas. Nº inv. 31.699.
342. AE. 3,67 g, 12 h. aiubas. Nº inv. 31.415.
343. AE. 3,60 g, 12 h. aiubas. Nº inv. 31.707.
344. AE. 3,57 g, 10 h. aiu·bas. Nº inv. 31.816.
345. AE. 3,50 g, 12 h. aiubas. Nº inv. 31.686.
346. AE. 3,50 g, 11 h. aiu·bas. Nº inv. 31.702.
347. AE. 3,43 g, 9 h. aiubas. Nº inv. 31.783.
348. AE. 3,16 g, 11 h. aiubas. Nº inv. 31.817.
349. AE. 3,11 g, 10 h. aiubas. Nº inv. 31.354
*350. AE. 2,66 g, 12 h. Vte. aiuba·s. Nº inv. 31.026.
351. AE. 2,61 g, 9 h. Nº inv. 31.792.
352. AE. 2,25 g, 2 h. aiubas. Nº inv. 31.353.
353. AE. 4,33 g, 6 h. Nº inv. 31.685. (Dudosa, muy gastada).
Cuarto. Ca. 130-72 a.C.
A/ Pecten.
R/ Delfín, dcha.; encima C.A.P.V o P.V.C.A; delante (o debajo) tres
glóbulos; debajo leyenda ibérica arse.
Vives 19/3-4. CNH 311-312/56-60. Ripollès y Llorens, 2002: nº
364-378.
354. AE. 4,97 g, 11 h. P.V.C.A. Nº inv. 31.519.
355. AE. 4,39 g, 4 h. Nº inv. 31.524.
356. AE. 4,04 g, 12 h. Nº inv. 31.692.
357. AE. 3,96 g, 9 h. C.A.P.V. Nº inv. 31.704.
358. AE. 3,73 g, 3 h. Nº inv. 31.811.
359. AE. 3,61 g, 5 h. Nº inv. 31.710.
360. AE. 3,18 g, 7 h. Nº inv. 31.138.
361. AE. 2,73 g, 12 h. C.A.P.V. Nº inv. 31.712.
Cuarto. Ca. 72-40/30 a.C.
A/ Pecten.
R/ Delfín, a dcha., encima creciente y tres glóbulos; debajo, sobre
línea, MA.MB.
Petit, 1981: 47. CNH 313/67-68, 73. Ripollès y Llorens, 2002: nº
398-401.
362. AE. 3,25 g, 9 h. Nº inv. 31.529.
363. AE. 3,21 g, 3 h. Nº inv. 31.705.
364. AE. 3,21 g, 12 h. Nº inv. 31.355.
Ejemplares sin catalogar por desgaste de la pieza:
Unidad y media/As. S. II a.C.
A/ Frustro.
R/ Proa de nave, a dcha., encima Victoria, delante caduceo; en el
exergo inscripción ibérica arse.
365. AE. 15,39 g. Nº inv. 31.566.
Cuarto. Siglos II-I a.C.
A/ Pecten.
R/ Delfín.
366. AE. 4,81 g, 5 h. Nº inv. 31.782.
367. AE. 4,56 g, 9 h. Nº inv. 31.785.
368. AE. 4,48 g, 12 h. Nº inv. 31.596.
182
369. AE. 4,38 g, 6 h. Nº inv. 31.022.
370. AE. 4,26 g, 9 h. Nº inv. 31.718.
371. AE. 4,05 g, 9 h. Nº inv. 31.800.
372. AE. 4,03 g, 7 h. Nº inv. 31.720.
373. AE. 3,80 g. Nº inv. 31.815.
374. AE. 3,74 g, 10 h. Nº inv. 31.807.
375. AE. 3,64 g, 12 h. Nº inv. 31.352.
376. AE. 3,58 g. Partida. Nº inv. 31.691.
377. AE. 3,45 g, 4 h. Nº inv. 31.030.
378. AE. 3,23 g, 8 h. Nº inv. 31.812.
379. AE. 3,09 g, 3 h. Nº inv. 31.701.
380. AE. 3,09 g, 6 h. Nº inv. 31.976.
381. AE. 3,05 g. Nº inv. 31.806.
382. AE. 3,03 g, 1 h. Nº inv. 31.788.
383. AE. 2,18 g, 6 h. Nº inv. 31.357.
384. AE. 2,09 g, 6 h. Nº inv. 31.530.
Kili
Unidad. Mediados s. II a.C.
A/ Cabeza masculina diademada, a dcha.; detrás, palma.
R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, sobre línea, leyenda ibérica
kili.
Vives 21/1. CNH 318/1.
*385. AE. 9,23 g, 4 h. Nº inv. 31.661.
*386. AE. 10,41 g, 11 h. Nº inv. 31.488.
*387. AE. 10,78 g, 10 h. Nº inv. 31.491.
*388. AE. 11,73 g, 11 h. Nº inv. 31.659.
*389. AE. 11,77 g, 1 h. Nº inv. 31.216.
*390. AE. 12,01 g, 3 h. Nº inv. 31.489.
*391. AE. 12,17 g, 12 h. Nº inv. 31.490.
Unidad. Mediados s. I a.C.
A/ Cabeza masculina diademada, a dcha.; detrás, palma; debajo del
cuello, GILI.
R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, sobre línea, leyenda ibérica
kili.
Vives 21/2. CNH 318/3.
392. AE. 12,55 g, 9 h. Nº inv. 31.911.
Kese
Mitad. Principios s. II a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., con manto al cuello; detrás, caduceo.
R/ Caballo piafando, a dcha., con riendas sueltas; entre las patas
delanteras un glóbulo; debajo, inscripción ibérica ke[se].
Vives 32/3. CNH 161/23. Villaronga, 1983: 22-3.
393. AE. 5,83 g, 8 h. Nº inv. 31.017.
Cuarto. Principios s. II a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha. con manto al cuello; detrás, caduceo.
R/ Medio Pegaso, a dcha.; encima, tres glóbulos; debajo, inscripción ibérica kese.
Vives 32/5. CNH 161/26. Villaronga, 1983: 24-2.
*394. AE. 2,70 g, 3 h. Nº inv. 31.818.
Unidad. Mediados s. II a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., con manto al cuello y fíbula; detrás,
timón.
R/ Jinete con palma, a dcha.; sobre línea, inscripción ibérica [kese].
Vives 32/8. CNH 167/67. Villaronga, 1983: 64-1.
395. AE. 9,23 g, 3 h. Nº inv. 31.769.
[page-n-194]
Fig. 10.12. Unidad de bronce de Saitabi. Mediados s. II a.C.; Unidad y media/As de bronce de Arse-Saguntum. Ca. 130-72 a.C.; Unidad
de bronce de Kili. Mediados s. II a.C. (Cat. 248, 328 y 386).
183
[page-n-195]
Cuarto. Mediados s. II a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., con manto al cuello; detrás, signo
ibérico ta.
R/ Medio Pegaso, a dcha.; encima, tres glóbulos; debajo, inscripción ibérica kese.
Vives 34/14. CNH 169/80. Villaronga, 1983: 74.
396. AE. 3,58 g, 5 h. Perforación inacabada en anv. Nº inv.
31.819.
Unidad. Inicios s. I a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha.; detrás, signo ibérico a.
R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, inscripción ibérica kese.
Vives 35/10. CNH 171/101. Villaronga, 1983: 91-2.
*397. AE. 9,67 g, 3 h. Nº inv. 31.667.
Laiesken
Unidad. Laiesken. Segunda mitad s. II a.C.
A/ Cabeza masculina laureada, a dcha., con lemniscos; detrás, punta de lanza.
R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, leyenda ibérica la[ie‰ken].
CNH 192/6.
398. AE. 12,21 g, 2 h. Nº inv. 31.394.
Baitolo
Unidad. Principios del s. I a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., de estilo tosco; detrás, timón.
R/ Jinete con palma a derecha; debajo, leyenda ibérica bai[tolo].
Vives 29/4. CNH 198/6.
*399. AE. 5,65 g, 9 h. Nº inv. 31.229.
Ilturo
Unidad. Finales s. II a.C e inicios del s. I a.C.
A/ Cabeza masculina laureada, a dcha.; detrás, oreja.
R/ Jinete lancero con clámide, a dcha.; debajo, leyenda ibérica ilturo.
Vives 24/8. CNH 194/14.
*400. AE. 13,50 g, 3 h. Incompleta. Nº inv. 31.223.
401. AE. 20,65 g, 4 h. Nº inv. 31.906.
Eustibaikula
Unidad. Segunda mitad del s. II a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., con manto al cuello; detrás, ánfora.
R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica eu‰ti.
Vives 23/4. CNH 188/11.
*402. AE. 10,63 g, 7 h. Nº inv. 31.634.
Iltirta
As. Post. 143 a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., rodeada por tres delfines.
R/ Jinete con palma y clámide, a dcha.; debajo, leyenda ibérica
ilti®ta.
Vives 27/12-13. CNH 178/20. Villaronga, 1978: 21.
403. AE. 17,10 g, 9 h. Nº inv. 31.616.
Unidad. Post. 104 a.C.
A/ Cabeza masculina, con tres rizos detrás de la oreja, a dcha., rodeada por tres delfines.
R/ Jinete con palma y clámide, a dcha.; debajo, leyenda ibérica
ilti®ta.
Vives 28/1. CNH 178/22. Villaronga, 1978: 23.
184
404. AE. 13,94 g, 4 h. Villaronga: 23 F. Nº inv. 31.764.
405. AE. 11,73 g, 4 h. Villaronga: 23 F. Nº inv. 31.640.
*406. AE. 10,24 g, 2 h. Villaronga: 23 C. Nº inv. 31.905.
Unidad. Post. 104 a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., rodeada por tres delfines, con dos
rizos detrás de la oreja.
R/ Jinete con palma y clámide; debajo, leyenda ibérica ilti®ta.
CNH 179/29. Villaronga, 1978: 28.
*407. AE. 12,92 g, 9 h. Villaronga: 28 C. Nº inv. 31.920.
408. AE. 8,50 g, 9 h. Villaronga: 28 A. Nº inv. 31.901.
Unidad. Post. 104 a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., rodeada por tres delfines, con dos
rizos detrás de la oreja.
R/ Jinete con palma y clámide; debajo, leyenda ibérica ilti®ta.
CNH 180/36. Villaronga, 1978: 34.
409. AE. 13,99 g, 4 h. Villaronga: 34 C. Nº inv. 31.390.
410. AE. 11,95 g, 6 h. Nº inv. 31.618.
411. AE. 11,34 g, 4 h. Nº inv. 31.383.
Kelse
Unidad. Mediados s. II a.C.
A/ Cabeza masculina laureada, a dcha., rodeada por tres delfines.
R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, sobre línea, leyenda ibérica
kelse.
Vives 66/6. CNH 222/8.
412. AE. 12,31 g, 12 h. Nº inv. 31.908.
Unidad. Mediados s. II a.C.
A/ Cabeza masculina, con peinado distribuido en niveles de líneas,
a dcha., rodeada por tres delfines.
R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, sobre línea, leyenda ibérica
kelse.
Vives 61/7. CNH 223/9.
413. AE. 15,01 g, 5 h. Nº inv. 31.002.
414. AE. 14,57 g, 6 h. Nº inv. 31.006.
415. AE. 13,63 g, 9 h. Nº inv. 31.629.
*416. AE. 13,01 g, 9 h. Nº inv. 31.007.
(Domínguez,
*417. AE. 12,45 g, 4 h. Contramarca en anv.
1979, p. 383, nº 12-187; Ripollès, 2005, nº 1002). Nº inv.
31.212.
418. AE. 11,63 g, 2 h. Nº inv. 31.617.
419. AE. 11,12 g, 5 h. Nº inv. 31.375.
420. AE. 11,12 g, 12 h. Partida. Nº inv. 31.619.
421. AE. 10,94 g, 4 h. Incompleta. Nº inv. 31.621.
422. AE. 10,93 g, 3 h. Nº inv. 31.620.
423. AE. 10,32 g, 4 h. Nº inv. 31.765.
424. AE. 9,95 g, 3 h. Nº inv. 31.733.
Unidad. Post. 133 a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., rodeada por tres delfines.
R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, sobre línea, leyenda ibérica
kelse.
Vives 61/11 y 63/2, 5-6. CNH 223/11.
425. AE. 18,57 g, 6 h. Nº inv. 31.230.
426. AE. 17,54 g, 4 h. Nº inv. 31.638.
427. AE. 15,51 g, 12 h. Nº inv. 31.776.
*428. AE. 14,44 g, 8 h. Nº inv. 31.003.
429. AE. 13,47 g, 9 h. Nº inv. 31.600.
430. AE. 13,00 g, 6 h. Nº inv. 31.213.
[page-n-196]
431. AE. 12,37 g, 1 h. Nº inv. 31.001.
432. AE. 11,96 g, 2 h. Nº inv. 31.615.
*433. AE. 11,81 g, 4 h. Nº inv. 31.380.
434. AE. 11,46 g, 9 h. Nº inv. 31.214.
435. AE. 11,04 g, 3 h. Nº inv. 31.917.
436. AE. 10,88 g, 3 h. Nº inv. 31.008.
437. AE. 10,87 g, 2 h. Nº inv. 31.004.
438. AE. 10,85 g, 9 h. Nº inv. 31.774.
439. AE. 9,49 g, 9 h. Nº inv. 31.918.
Unidad. Cambio de siglo II-I a.C.
A/ Cabeza masculina, con peinado a rayas, a dcha., rodeada por
tres delfines.
R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, leyenda ibérica kelse.
Vives 62/7. CNH 223/16.
440. AE. 13,51 g, 9 h. Nº inv. 31.777.
441. AE. 13,06 g, 12 h. Nº inv. 31.005.
*442. AE. 11,20 g, 8 h. Nº inv. 31.605.
Unidad. 45-44 a.C
A/ Cabeza masculina, a dcha.; delante, dos delfines; detrás, CEL.
R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, leyenda ibérica kelse.
Vives 62/9-11. CNH 224/17. Hurtado-Ripollès, 2004: 27.
443. AE. 14, 61 g, 12 h. Nº inv. 31.368.
Iltukoite
Unidad. Post. 143 a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha. con manto al cuello, rodeada por tres
delfines.
R/ Jinete con palma y clámide, a dcha.; debajo, sobre línea, leyenda
ibérica [iltukoite].
Vives 30/1. CNH 225/1.
444. AE. 13,64 g, 10 h. Nº inv. 31.396.
Orosiz
Unidad. Fines del s. II e inicios del s. I a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., con manto y fíbula, rodeada por tres
delfines.
R/ Jinete lancero, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica
orosi.
Vives 49/1-2. CNH 227/1-2.
445. AE. 9,64 g, 6 h. Nº inv. 31.606.
*446. AE. 9,23 g, 12 h. Nº inv. 31.624.
447. AE. 8,78 g, 11 h. Nº inv. 31.395.
Saltuie
Unidad. Fines del s. II e inicios del s. I a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., con manto al cuello, rodeada por
tres delfines.
R/ Jinete con palma y clámide, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica saltuie.
Vives 30/1. CNH 228/1.
448. AE. 12,28 g, 11 h. Nº inv. 31.393.
Unidad. Fines del s. II e inicios del s. I a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., rodeada por tres delfines.
R/ Jinete con palma y clámide, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica saltuie.
Vives 30/2. CNH 228/2.
449. AE. 14,21 g, 12 h. Nº inv. 31.610.
*450. AE. 10,83 g, 6 h. Nº inv. 31.770.
Terkakom
Unidad. Fines del s. II e inicios del s. I a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., entre dos delfines.
R/ Jinete con lanza, a dcha.; en exergo, inscripción ibérica
terkakom.
Vives 48/2. CNH 229/2.
*451. AE. 8,32 g, 8 h. Nº inv. 31.234.
Bolskan
Denario. Segunda mitad del s. II y primer cuarto del s. I a.C.
A/ Cabeza barbada, a dcha.; detrás signos ibéricos bon.
R/ Jinete con lanza, a dcha.; debajo, inscripción ibérica bol‰kan.
CNH 211/2.
452. AR. 4,12 g, 2 h. Nº inv. 31.825.
453. AR. 4,05 g, 1 h. Nº inv. 31.826.
*454. AR. 3,99 g, 1 h. Nº inv. 31.827.
455. AR. 3,88 g, 1 h. Nº inv. 31.832.
456. AR. 3,70 g, 1 h. Perforada. Nº inv. 31.831.
457. AE. 2,53 g, 1 h. Forrado. Nº inv. 31.414.
458. AE. 2,51 g, 1 h. Forrado. Nº inv. 31.886.
Denario. Segunda mitad del s. II y primer cuarto del s. I a.C.
A/ Cabeza barbada, a dcha.; detrás signos ibéricos bon.
R/ Jinete con lanza, a dcha.; debajo, inscripción ibérica bol‰kan.
CNH 211/3.
*459. AR. 4,03 g, 9 h. Partida en dos mitades. Nº inv. 31.057.
Unidad. Segunda mitad del s. II y primer cuarto del s. I a.C.
A/ Cabeza barbada, a dcha.; detrás, un delfín.
R/ Jinete con lanza, a dcha.; detrás, estrella; debajo, sobre línea,
inscripción ibérica bol‰kan.
Vives 43/5. CNH 211/4, 8.
*460. AE. 7,31 g, 1 h. Nº inv. 31.738.
461. AE. 6,28 g, 12 h. Incompleta. Nº inv. 31.040.
462. AE. 4,92 g, 7 h. Nº inv. 31.014.
Denario. Segunda mitad del s. II y primer cuarto del s. I a.C.
A/ Cabeza barbada, a dcha.; detrás signos ibéricos bon.
R/ Jinete con lanza, a dcha.; debajo, inscripción ibérica bol‰kan.
Vives 43/3. CNH 211/6.
463. AR. 4,12 g, 12 h. Nº inv. 31.830.
464. AR. 3,96 g, 12 h. Nº inv. 31.824.
*465. AR. 3,95 g, 12 h. Nº inv. 31.822.
*466. AR. 3,76 g, 1 h. Nº inv. 31.828.
467. AR. 3,72 g, 1 h. Nº inv. 31.823.
468. AR. 3,66 g, 1 h. Nº inv. 31.829.
469. AE. 1,45 g, 1 h. Forrado. Nº inv. 31.887.
Unidad. Ca. 80-72 a.C.
A/ Cabeza barbada, a dcha.; detrás, un delfín.
R/ Jinete con lanza, a dcha.; detrás, estrella; debajo, sobre línea,
inscripción ibérica bol‰kan.
Vives 43/4. CNH 212/14.
*470. AE. 7,46 g, 8 h. Nº inv. 31.505.
185
[page-n-197]
Fig. 10.13. Unidad de bronce de Kelse. Mediados s. II a.C.; Denario de Bolskan. Segunda mitad del s. II y primer cuarto del s. I a.C.; As
de Valentia. Fines del s. II e inicios del s. I a.C. (Cat. 417, 465 y 528).
186
[page-n-198]
Sekia
Unidad. Segunda mitad del s. II a.C.
A/ Cabeza barbada, a dcha.; detrás, delfín.
R/ Jinete con lanza, a dcha.; encima, estrella; debajo, sobre línea,
inscripción ibérica sekia.
Vives 172/6. CNH 217/10.
*471. AE. 7,96 g, 6 h. Nº inv. 31.622.
Barskunez
Denario. Segunda mitad del s. II a.C.
A/ Cabeza barbada, a dcha.; detrás, leyenda ibérica benkota.
R/ Jinete con espada, a dcha.; debajo, sobre línea, leyenda ibérica
ba®‰kunez.
CNH 251/13.
*472. AR. 2,79 g, 2 h. Forrado. Marca de punzón en rev. Nº inv.
31.055.
Turiazu
Unidad. Turiazu. Fines s. II a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha.; rodeada por tres delfines.
R/ Jinete lancero, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica
turiazu.
Vives 172/11. CNH 266/27. Gozalbes, 2009, 628.
473. AE. 10,98 g, 12 h. Nº inv. 31.775.
Bilbiliz
Unidad. Siglos II-I a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., peinado de rizos de gancho, con tres
por detrás de la oreja y manto al cuello. Delante, delfín; detrás,
signo ibérico s.
R/ Jinete lancero, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica
bilbiliz.
Vives 43/1. CNH 237/1.
474. AE. 15,02 g, 12 h. Nº inv. 31.910.
Unidad. Siglos II-I a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., similar, pero el retrato lleva collar y
el peinado está menos elaborado. Delante, delfín; detrás, signo
ibérico s.
R/ Jinete lancero, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica
bilbiliz.
Vives 63/3-4. CNH 237/1 vte.
475. AE. 14,14 g, 5 h. Nº inv. 31.388.
Unidad. Siglos II-I a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., con algunos rizos de gancho y collar
de puntos. Delante, delfín; detrás, signo ibérico bi.
R/ Jinete lancero, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica
bilbiliz.
Vives 63/5. CNH 238/28.
476. AE. 15,54 g, 7 h. Nº inv. 8.417.
Unidad. Siglos II-I a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha. con collar de puntos y peinado de
líneas. Delante, delfín; detrás, signo ibérico bi.
R/ Jinete lancero, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica
bilbiliz.
Vives 63/9 vte. CNH 239/10 vte.
477. AE. 13,58 g, 2 h. Nº inv. 31.623.
*478. AE. 13,36 g, 10 h. Nº inv. 31.614.
Unidad. Siglos II-I a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha. con collar de puntos y peinado de
líneas. Delante, delfín; detrás, signo ibérico bi.
R/ Jinete lancero, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica
[bilbili].
Vives 63/11. CNH 239/12.
479. AE. 12,80 g, 9 h. Nº inv. 31.219.
*480. AE. 9,70 g, 4 h. Nº inv. 31.389.
Sekaiza
Unidad. Primera mitad s. II a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha.; detrás leona.
R/ Jinete portador de insignia, a dcha.; debajo, bajo línea, leyenda
ibérica sekaiza.
Vives 64/3. CNH 232/5-6. Gomis, 2001, II b.
481. AE. 12,61 g, 12 h. Nº inv. 31.778.
Unidad. Segunda mitad s. II a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha.; delante, delfín; detrás, signos ibéricos se.
R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo en exergo, leyenda ibérica
sekaiza.
Vives 65/2. CNH 234/24. Gomis, 2001, III b.
*482. AE. 18,86 g. 6 h. Pequeña fractura en anv. Nº inv. 31.915.
Unidad. Primera mitad del s. I a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., entre dos delfines.
R/ Jinete lancero, a dcha.; debajo, en exergo, leyenda ibérica sekaiza.
Vives 65/6-7, 11, 13. CNH 237/40-45; Gomis, 2001, VI a.
483. AE. 10,26 g, 9 h. CNH 237/43. Nº inv. 31.767.
*484. AE. 10,00 g, 5 h. CNH 237/43. Nº inv. 31.231.
*485. AE. 9,68 g, 3 h. Vives 65/6. CNH 236/40. Nº inv. 31.611.
486. AE. 9,06 g, 9 h. CNH 237/43. Nº inv. 31.399.
487. AE. 8,87 g, 3 h. CNH 236/41. Nº inv. 31.632.
488. AE. 8,31 g, 12 h. Vives 65/11. CNH 236/42. Nº inv. 31.636.
489. AE. 8,29 g, 4 h. Vives 65/6. CNH 236/40. Nº inv. 31.625.
490. AE. 6,98 g, 6 h. CNH 237/43. Nº inv. 31.401.
491. AE. 6,00 g, 12h. Partida. CNH 237/43. Nº inv. 31.780.
Belikiom
Unidad. Primer tercio s. I a.C.
A/ Cabeza barbada, a dcha.; detrás, signo ibérico be.
R/ Jinete lancero, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica
belikiom.
Vives 44/2. CNH 214/4.
*492. AE. 10,35 g, 12 h. Nº inv. 31.766.
493. AE. 9,64 g, 5 h. Nº inv. 31.601.
494. AE. 8,83 g, 3 h. Nº inv. 31.666.
Tamaniu
Unidad. Segunda mitad s. II a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha.; delante, dos delfines; detrás, signo
ibérico ta.
R/ Jinete lancero, a dcha.; debajo, sobre línea, leyenda ibérica tamaniu.
Vives 37/1. CNH 246/1.
495. AE. 9,56 g, 5 h. Nº inv. 31.635.
187
[page-n-199]
Unidad. Principios s. I a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha.; delante, un delfín; detrás, signo ibérico ta.
R/ Jinete lancero, a dcha.; debajo, sobre línea, leyenda ibérica tamaniu.
Vives 37/3. CNH 246/3.
*496. AE. 8,48 g, 12 h. Nº inv. 31.921.
Sekobirikez
Denario. Finales s. II-inicios s. I a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha.; detrás creciente; debajo, signo ibérico s; con tres, dos, uno o ningún punto entre el creciente y el
cuello.
R/ Jinete con lanza, a dcha.; un solo pie visible; debajo, sobre línea,
leyenda ibérica sekobirikez.
CNH 292/8 vte.
*497. AR. 3,20 g, 11 h. Nº inv. 31.056.
Konterbia Karbika
Unidad. Segunda Mitad s. II a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha.; delante, delfín; detrás, leyenda ibérica karbika.
R/ Jinete con lanza, a dcha.; debajo, bajo línea, kontebakom.
Vives 39/3. CNH 285/6. Abascal y Ripollès, 2000: A. I-2.
*498. AE. 10,46 g, 3 h. Nº inv. 31.630.
Unidad. Segunda Mitad s. II a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha.; delante, delfín; detrás, signo ibérico
ko.
R/ Jinete con lanza, a dcha.; debajo, bajo línea, kontebakom.
Vives 172/4. CNH 284/1. Abascal y Ripollès, 2000: A. II-1.
499. AE. 9,54 g, 3 h. Incompleta. Nº inv. 31.922.
Unidad. Segunda Mitad s. II a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., barbada; delante, delfín; detrás, leyenda ibérica karbikom.
R/ Jinete con lanza, a dcha.; debajo, bajo línea, kontebakom.
Vives 172/2. CNH 285/10. Abascal y Ripollès (2000): A. III-1,
4-18.
500. AE. 9,18 g, 7 h. Nº inv. 31.220.
Imitaciones del siglo I a.C.
Semis. S. I a.C.
A/ Cabeza laureada de Saturno, a dcha.; detrás, S.
R/ Proa de nave, a izq.; encima, S (invertida); debajo, ROMA (invertida).
CNH 427/1. Crawford, 1982, grupo 6.
*501. AE. 4,97 g, 8 h. Nº inv. 31.078.
A/ Cabeza viril laureada, tosca, a derecha; detrás S.
R/ Proa de nave a derecha, encima S.
CNH 427/5. Crawford, 1982, grupo 20.
*502. AE. 3,08 g, 2 h. Nº inv. 31.248.
Ver también moneda nº 658.
188
Acuñaciones provinciales. Hispania
Iulia Traducta
Augusto. As. 11-10 a.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq.; [PERM CAES AVG].
R/ Leyenda en dos líneas, dentro de una corona de roble; [IVLIA
TRAD].
R
PC 108. Vives 164/13. Chaves 1979b y 1981: nº 144-523.
503. AE. 8,21 g, - h. Nº inv. 31.236.
Carthago Nova
Anónima. Mitad. Hacia mediados y segunda mitad del siglo I a.C.
A/ Cabeza de Minerva, a dcha.
R/ Estatua sobre pedestal, a izq.; a sus lados C V - I N.
RPC 151. Vives, 130/1. Llorens 1994: IV.
504. AE. 6,96 g, 8 h. Nº inv. 31.404.
Augusto. Mitad. 27 a.C.-14 d.C.
A/ Cabeza desnuda ¿de emperador?, a dcha.; [L BEN PRAE IMP
CAES QVIN].
R/ Trofeo; [Q VARIO] PRAEF.
R
PC 163. Vives, 131/4. Llorens 1994: Xa.1-2.
505. AE. 6,57 g, - h. Nº inv. 31.239.
Augusto. As. 27 a.C.-14 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [AVGVSTVS DIVI F].
R/ Simpulum, aspergillum, hacha y ápex; [C VAR RVF SEX IVL
POL II VIR Q].
R
PC 167. Vives, 131/10-11. Llorens 1994: XIIA.
506. AE. 11,67 g, - h. Nº inv. 31.275.
Augusto. Mitad. 27 aC-14 d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; [AVGVSTVS] DIVI F.
R/ Diadema o corona, con creciente y loto, arriba; C LAETIL[IVS
APALV]S II V Q; REX PTOL en dos líneas.
R
PC 172. Vives, 131/5. Llorens 1994: XV/1-14, 18-50.
507. AE. 4,56 g, 8 h. Nº inv. 31.237.
*508. AE. 5,04 g, 8 h. Nº inv. 31.273.
Augusto. Mitad. 27 aC-14 d.C.
A/ Cuadriga parada, a izq.; delante vexillum; [P TVRVLL(IO) /
V(R) I N K / II VIR QVINQ(V)].
R/ Templo tetrástilo con AVGVSTO inscrito en el arquitrabe; [M
POSTV(M) ALBIN(VS) / II VIR QVINQ(V) ITER / V I - N K].
RPC 175. Vives, 131/14. Llorens 1994: XIA.2.
509. AE. 4,59 g, - h. Fragmentada. Nº inv. 31.233.
Tiberio. As. 14-37 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a izq.; TI CAESAR DIVI
AVGVSTI [F] AVG[VSTVS PM].
R/ Cabezas enfrentadas de Nerón y Druso; NERO ET DRVSVS
CAESARES Q[VINC C V I N C].
R
PC 179. Vives, 132/1. Llorens 1994: XVIIA.
510. AE. 12,79 g, 7 h. Nº inv. 31.270.
Valentia
C. Lucienus – C. Munius.
As. Fines del s. II e inicios del s. I a.C.
A/ C LVCIEN C MVNI Q; cabeza galeada de Roma, a dcha.
R/ VALE-NTIA; cornucopia sobre rayo, dentro de una corona de
espigas.
Vives 125/1. CNH 317/1. Ripollès, 1988: nº 1-20.
[page-n-200]
511. AE. 20,87 g, 9 h. Nº inv. 31.646.
512. AE. 20,80 g, 9 h. Nº inv. 31.924.
513. AE. 20,71 g, 10 h. Nº inv. 31.145.
514. AE. 19,94 g, 10 h. Nº inv. 31.650.
515. AE. 19,81 g, 3 h. Nº inv. 31.500.
516. AE. 19,56 g, 9 h. Nº inv. 31.150.
517. AE. 19,35 g, 9 h. Nº inv. 31.652
518. AE. 19,13 g, 4 h. Nº inv. 31.142.
519. AE. 18,47 g, 9 h. Nº inv. 31.501.
520. AE. 18,42 g, 9 h. Nº inv. 31.909.
521. AE. 18,10 g, 7 h. Nº inv. 31.648.
522. AE. 17,84 g, 9 h. Nº inv. 31.653.
523. AE. 17,48 g, 9 h. Nº inv. 31.502.
524. AE. 17,40 g, 3 h. Nº inv. 31.503.
525. AE. 17,08 g, 5 h. Nº inv. 31.656.
526. AE. 16,41 g, 5 h. Nº inv. 31.645.
527. AE. 16,07 g, 11 h. Nº inv. 31.651.
*528. AE. 16,01 g, 7 h. Nº inv. 31.141.
529. AE. 15,42 g, 3 h. Nº inv. 31.644.
530. AE. 15,35 g, 2 h. Nº inv. 31.654.
531. AE. 14,46 g, 6 h. Nº inv. 31.377.
T. Ahius T. F. – L. Trinius L. F.
As. Fines del s. II e inicios del s. I a.C.
A/ T AHI T F L TRINI L F Q; cabeza galeada de Roma, a dcha.
R/ VALE-NTIA; cornucopia sobre rayo, dentro de una corona de
espigas.
Vives 125/3. CNH 317/4. Ripollès, 1988: nº 23-58.
532. AE. 21,89 g, 9 h. Nº inv. 31.376.
533. AE. 19,68 g, 10 h. Nº inv. 31.649.
534. AE. 18,83 g, 11 h. Nº inv. 31.144.
535. AE. 16,27 g, 3 h. Nº inv. 31.655.
536. AE. 16,15 g, 7 h. Nº inv. 31.143.
*537. AE. 15,38 g, 6 h. Nº inv. 31.903.
Semis. Fines del s. II e inicios del s. I a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás, marca S.
R/ Cornucopia sobre rayo; a izq., VAL, todo dentro de corona de
espigas.
Vives 125/5. CNH 317/5. Ripollès, 1988: nº 59-62.
*538. AE. 7,72 g, 3 h. Nº inv. 31.151.
539. AE. 6,46 g, 4 h. Nº inv. 31.148.
Cuadrante. Fines del s. II e inicios del s. I a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás, tres glóbulos.
R/ Cornucopia sobre rayo, dentro de una corona de espigas.
CNH 317/7. Ripollès, 1988: nº 67-68.
*540. AE. 5,02 g, 6 h. Nº inv. 31.149.
L. Coranius - C. Numius
As. Fines del s. II e inicios del s. I a.C.
A/ L CORANI C NVMI Q; cabeza galeada de Roma, a dcha.
R/ VALE-NTIA; cornucopia sobre rayo, dentro de una corona de
espigas.
Vives 125/2. CNH 318/8. Ripollès, 1988: nº 69-86.
541. AE. 22,20 g, 12 h. Nº inv. 31.914.
*542. AE. 16,44 g, 4 h. Nº inv. 31.146.
543. AE. 14,49 g, 2 h. Nº inv. 31.647.
Emisiones inciertas.
As. Fines del s. II e inicios del s. I a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma a derecha.
R/ VALE-NTIA; cornucopia sobre rayo, dentro de una corona de
espigas.
CNH 317-318/1, 4, 8.
544. AE. 18,29 g, 8 h. Nº inv. 31.372.
545. AE. 10,00 g. Nº inv. 31.147.
Emporiae
Anónima. Cuarto. Finales siglo I a.C. principios siglo I d.C.
A/ Cabeza con casco (Minerva), a dcha.
R/ Pegaso, a dcha.; EM (o IM).
R
PC 239. Vives lám. 123/10-11. CNH 152/10-12. Villaronga
1977b: nº 77-79.
546. Cuarto. AE. 1,33 g, 6 h. Nº inv. 8.228.
Lepida-Celsa
As. 44-36 aC (?).
A/ Busto femenino, a dcha.; COL VIC IVL LEP [R].
R/ Toro parado, a dcha.; PR II VIR [L] NEP L SVR[A].
RPC 263. Hill 12/8. Vives 160/4. NAH 894. CNH 224/21. Hurtado
II.
547. AE. 14,49 g, 4 h. Nº inv. 31.258.
As. 44-36 aC (?).
A/ Busto femenino, a dcha; palma sobre el hombro izq.; leyenda
ilegible.
R/ Frustra. Contramarca.
548. As. AE. 9,15 g, - h. Nº inv. 31.268.
¿Octaviano? As. Anterior al 27 a.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; COL V I CELSA II
VIR.
R/ Toro parado, a dcha. Contramarca ; [L] [P]OMPE BVCCO
[L] [COR]NE FRON[TO].
R
PC 269. Vives 160/9. Hill 13/1. NAH 899. CNH 225/28. Hurtado
VII.
*549. AE. 11,98 g, 5 h. Nº inv. 31.259.
Augusto. As. 5-3 a.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; IMP CAESAR [DIVI F
AVGVSTVS COS] XII.
R/ Toro parado, a dcha.; [C V I CEL] CN DOMITIO/ C POMPEIO/
II VIR.
R
PC 278. Vives 161/8. NAH 961. Hurtado XII.
*550. AE. 11,41 g, 6 h. Nº inv. 31.642.
Osca
Augusto. As. 27 aC-14 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [AVGVSTVS] DIVI F.
R/ Jinete con lanza, a dcha.; [V V OSCA M] QVINCTIO Q AELIO
[II VIR].
R
PC 284. Vives 136/6. Domínguez 1991: 83-88.
*551. AE. 11,61 g, 2 h. Nº inv. 31.263.
189
[page-n-201]
Caesaraugusta
Calagurris
Augusto. As. 27 aC-14 d.C.
A/ Cabeza desnuda o laureada de emperador, a dcha. o a izq.; leyenda ilegible.
R/ Sacerdote arando con junta de bueyes, a dcha.; CAESAR
AVGVSTA[…].
R
PC 304-306, 308, 314, 320, 322.
Augusto. As. 27 aC-14 d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; IMP AVGVS[TVS]
MVN CAL.
R/ Toro parado, a dcha.; [C MAR] M VAL PR II VIR.
R
PC 440. Vives 158/4-6. Ruiz Trapero 1968: tipo 14, 14 vte.
y 15.
552. AE. 13,74 g, - h. Nº inv. 31.164.
Augusto. As. Posterior al 6 a.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a izq.; AVGVSTVS DIVI F.
R/ Toro parado, con frontón sobre la cabeza, a izq.; CCA TIB
FLAVO PRAEF GERM L IVVENT LVPERCO II VIR.
R
PC 328. Vives 149/4. Beltrán 1956: nº 22c. NAH 984.
*553. AE. 12,81 g, 2 h. Perforada. Nº inv. 31.241.
Augusto. As. Posterior al 6 a.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; delante lituus, detrás
simpulum; [AVGVSTVS] DIVI F.
R/ Sacerdote arando con junta de bueyes, a dcha.; [CAESAR
AVGVSTA MN KANINIO ITER L TITIO] II VIR.
RPC 322. Vives 148/1-2. Hill 14/5. Beltrán 1956: nº 9. NAH 979.
554. AE. 14,85 g, 7 h. Nº inv. 31.265.
Tiberio. As. 14-37 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; TI CAESAR DIVI AVG
F [AVGVSTVS].
R/ Toro parado, con frontón sobre la cabeza, a dcha.; CCA T
CAECILIO LEPIDO [ET C AVFI]DIO GEMELLO II VIR.
R
PC 367. Vives 152/4-5. Beltrán 1956: nº 47-48. NAH 1095.
555. AE. 14,41 g, 5 h. Nº inv. 31.256.
Calígula. As. Posterior al 37-38 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a izq.; [G CAESAR AVG]
GERMANICVS IMP.
R/ Sacerdote arando con junta de bueyes, a dcha.; CCA LIC[IN(I)
ANO ET GERMANO] II VIR.
R
PC 371. Vives 154/6. Hill 17/5. Beltrán 1956: nº 51b. Trillmich
1973: I/3.
556. AE. 12,09 g, 9 h. Nº inv. 31.255.
Bilbilis
Tiberio y Sejano. As. 14-37 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; TI CAESAR DIVI
[AVGVSTI F AVGVSTVS].
R/ Corona de laurel conteniendo COS; MVN AVGVSTA BILBILIS
[TI CAESARE V L AELIO SEIANO].
R
PC 398. Vives 139/7-8.
*557. AE. 11,96 g, 12 h. Nº inv. 31.262.
Turiaso
Tiberio. As. 14-37 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [TI CAE]SAR
AVGVSTI F AVGVSTVS IMP.
R/ Corona de roble; [MVN TVR]IASO MN SVLP LVCAN M
SEM[P FRONT]; II VIR dentro de corona de roble.
R
PC 413. Vives 156/6 y 7. Hill 33/7-8.
558. AE. 12,52 g, 1 h. Nº inv. 31.266.
190
*559. AE. 12,90 g, 8 h. Nº inv. 31.257.
Augusto. As. 27 aC-14 d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; IMP CAES[AR
AVGVSTVS] PP.
R/ Toro parado, a dcha.; [M CAL I C SE]MP BARBA III Q BAEB
FLAVO II VIR.
R
PC 447. Vives 159/4. Hill, 36/10. Ruiz Trapero 1968: tipo 23.
*560. AE. 11,00 g, 10 h. Nº inv. 31.261.
*561. AE. 12,35 g, 1 h. Nº inv. 31.264.
Tiberio. As. 14-37 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; TI AVGVS DIVI
AVGVSTI F [IMP CAESAR].
R/ Toro parado, a dcha.; [M C I] L FVL SPARSO L SATVRNINO
II VIR.
R
PC 448. Vives 159/5. Hill 37/1. Ruiz Trapero 1968: tipo 24.
*562. AE. 10,43 g, 3 h. Nº inv. 31.260.
563. AE. 12,06 g, 12 h. Nº inv. 31.267.
*564. AE. 13,31 g, 2 h. Nº inv. 31.932.
Ercavica
Augusto. As. ca. 11-10 a.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; AVGVSTVS DIVI F.
R/ Toro parado, a dcha.; MVN ERCAVICA.
R
PC 459. Vives 162/1 y 3. Gomis 1997, Ia.
*565. AE. 11,56 g, 10 h. Nº inv. 31.254.
Segobriga
Calígula. As. 37-41 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a izq.; C CAESAR AVG
[GERMANICVS] IMP.
R/ Corona de roble; SEGOBRIGA.
R
PC 476. Vives 135/9. Ripollès y Abascal 1996: serie VA.
*566. AE. 13,37 g, 10 h. Nº inv. 31.269.
Acuñaciones provinciales. Galia
Nemausus
Augusto. As. c. 10-14 d.C.
A/ Cabezas de Agripa y Augusto, de espaldas una a otra, el primero
llevando una combinación de corona rostral y corona de laurel,
el segundo llevando corona de roble; IMP [DIVI F].
R/ Cocodrilo encadenado a una palmera con largas hojas verticales;
corona de laurel en la parte superior-izquierda del campo monetario; COL NEM.
R
IC 160. RPC 525.
*567. AE. 13,46 g, 12 h. Nº inv. 31.271.
[page-n-202]
ROMA
República
Cuadrigato anónimo. Roma. 225-212 a.C.
A/ Cabeza janiforme de los Dioscuros.
R/ Júpiter en cuadriga conducida por Victoria con cetro y rayo, a
dcha.; incuso en una tableta, ROM[A].
R
RC 28/3.
568. AR. 5,42 g, 3 h. Nº inv. 31.858.
Uncia anónima. Roma. 217-215 a.C.
A/ Cabeza de Roma, a izq.; detrás •.
R/ Proa de nave, a dcha.; encima, [ROMA]; debajo; •.
RRC 38/6.
569. AE. 10,55g. Nº inv. 31.509.
570. AE. 10,53g, 6 h. Nº inv. 31.245.
Victoriato anónimo. Roma. A partir del 211 a.C.
A/ Cabeza laureada de Júpiter, a dcha.
R/ Victoria coronando trofeo, a dcha.; en exergo, ROMA.
R
RC 44/1.
571. AR. 3,09 g, 6 h. Nº inv. 31.833.
Victoriato anónimo. Roma. 211 a.C.
A/ Cabeza laureada de Júpiter, a dcha.
R/ Victoria coronando trofeo, a dcha.; en exergo, ROMA.
R
RC 53/1.
572. AR. 3,10 g, 9 h. Nº inv. 31.834. Sin total seguridad, pieza
muy gastada.
573. AR. 2,71 g, 5 h. Nº inv. 31.835.
574. AR. 2,53 g, 9 h. Nº inv. 31.840.
575. AR. 2,39 g, 12 h. Nº inv. 31.058.
As anónimo. Roma. Posterior al 211 a.C.
A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.
R/ Proa de nave, a dcha.; encima, I; debajo, ROMA.
R
RC 56/2.
576. AR. 32,76 g, 7 h. Nº inv. 31.243.
577. AE. 31,72g, 12 h. Nº inv. 31.077.
Sextante. MA. Cerdeña. 210 a.C.
A/ Cabeza de Mercurio, a dcha.; encima, °°.
R/ Proa de nave, a dcha.; encima, ROMA; delante, MA; debajo °°.
R
RC 64/6a.
*578. AE. 3,69 g, 7 h. Nº inv. 31.019.
Quinario. H. SE de Italia. 211-210 a.C.
A/ Cabeza laureada de Roma, a dcha.; detrás, V.
R/ Dioscuros, a dcha.; debajo, H; en el exergo, bajo línea, ROMA.
R
RC 85/1a.
*579. AR. 1,07 g, 12 h. Nº inv. 31.070.
As. V. SE de Italia. 211-210 a.C.
A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.
R/ Proa de nave, a dcha.; encima, I; delante, V; debajo, ROMA.
R
RC 87/1.
580. AE. 21,64 g, 3 h. Nº inv. 31.740.
Victoriato. Clava. SE de Italia. 208 a.C.
A/ Cabeza laureada de Júpiter, a dcha.
R/ Victoria coronando trofeo, a dcha.; en el centro clava; en exergo,
ROMA.
R
RC 89/1a.
581. AR. 2,42 g, 12 h. Nº inv. 31.059.
Victoriato. Torques. Ceca incierta. 211-208 a.C.
A/ Cabeza laureada de Júpiter, a dcha.
R/ Victoria coronando trofeo, a dcha.; sin torques; en exergo,
ROMA.
R
RC 91/1b.
582. AR. 2,92 g, 4 h. Nº inv. 31.839.
583. AE. 2,32 g, 10 h. Forrado. Nº inv. 31.810.
Victoriato. MP. Ceca incierta. 211-208 a.C.
A/ Cabeza laureada de Júpiter, a dcha.
R/ Victoria coronando trofeo, a dcha.; en medio, MP; en exergo,
ROMA.
R
RC 93/1a.
*584. AR. 3,07 g, 11 h. Nº inv. 31.838.
Victoriato. L. Luceria. 211-208 a.C.
A/ Cabeza laureada de Júpiter, a dcha.
R/ Victoria coronando trofeo, a dcha.; en medio, L; en exergo,
ROMA.
RRC 97/1a.
*585. AR. 2,77 g, 12 h. Nº inv. 31.836.
Denario. Ceca incierta. Ca. 206-200 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; delante, báculo; detrás X.
R/ Dioscuros galopando, a dcha.; debajo de los caballos, pluma; en
el exergo, ROMA.
R
RC 130/1a.
*586. AR. 2,73 g, 10 h. Nº inv. 31.848.
Denario anónimo. Roma. 189-180 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás, X.
R/ Dioscuros cabalgando, a dcha.; debajo, [en un marco lineal],
ROMA.
R
RC 139/1.
587. AR. 3,81 g, 1 h. Perforada. Nº inv. 31.846.
588. AR. 3,42 g, 3 h. Denario forrado. Nº inv. 31.495.
Denario anónimo. Roma. 189-180 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha., detrás, X.
R/ Victoria conduciendo una biga, a dcha.; en exergo, ROMA.
R
RC 140/1.
589. AR. 3,50 g, 3 h. Nº inv. 31.856.
As. CN. DOM. Roma. 189-180 a.C.
A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.
R/ Proa de nave, a dcha.; encima CN · [DOM]; debajo, [ROMA].
R
RC 147/2.
590. AE. 33,20 g. Nº inv. 31.553.
As. C. SAX. Roma. 169-158 a.C.
A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.
R/ Proa de nave, a dcha.; encima [C] · SAX; delante, I; debajo,
[ROMA].
R
RC 173/1.
591. AE. 30,17 g, 9 h. Nº inv. 31.558.
191
[page-n-203]
As. A. CAE. Roma. 169-158 a.C.
A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.
R/ Proa de nave, a dcha.; encima, A · CAE ; delante, I; debajo,
ROMA.
R
RC 174/1.
*592. AE. 28,27 g, 12 h. Nº inv. 31.075.
Cuadrante.
A/ Cabeza de Hércules, a dcha.; detrás, •••.
R/ Proa de nave, a dcha.; encima, A · CAE; debajo, ROMA; delante, •••.
R
RC 174/4 (?).
593. AE. 3,25 g, 12 h. Nº inv. 31.249.
As anónimo. Roma. 169-158 a.C.
A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.
R/ Proa de nave, a dcha.; encima VAL; delante, I; debajo, ROMA.
R
RC 191/1.
594. AE. 26,51 g, 4 h. Nº inv. 31.928.
As. TVRD. Roma. 169-158 a.C.
A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.
R/ Proa de nave, a dcha.; encima TVRD; delante, I; debajo, ROMA.
R
RC 193/1.
595. AE. 17,27 g, 12 h. Nº inv. 31.612.
Denario forrado. SAR. Roma. 155 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás, X.
R/ Victoria conduciendo una biga, a dcha.; debajo, SA[R]; en exergo, ROMA.
R
RC 199/1 (?).
596. AE. 3,10 g, 6 h. Perforada. Nº inv. 31.880.
As.
A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.
R/ Proa de nave, a dcha.; encima [S]AR delante, I; debajo, ROMA.
R
RC 199/2.
597. AE. 23,94 g, 11 h. Nº inv. 31.626.
Denario C. SCR. Roma. 154 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha., detrás, X.
R/ Dioscuros cabalgando, a dcha.; debajo C · SCR; en exergo,
ROMA.
R
RC 201/1.
598. AR. 2,82 g, 6 h. Nº inv. 31.854.
As. L. SAVF. Roma. 152 a.C.
A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.
R/ Proa de nave, a dcha.; delante, I; encima, creciente y [L · S]AVF;
en exergo, ROMA.
R
RC 204/2.
599. AE. 23,11 g, 7 h. Nº inv. 31.543.
As. SAFRA. Roma. 150 a.C.
A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.
R/ Proa de nave, a dcha.; encima, SAFRA; delante, delfín; en exergo, [ROMA].
R
RC 206/2.
*600. AE. 24,03 g, 9 h. Nº inv. 31.076.
192
Denario. NATTA. Roma. 149 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha., detrás, X.
R/ Victoria conduciendo una biga, a dcha.; debajo, NATTA; en
exergo, ROMA.
R
RC 208/1.
*601. AR. 3,08 g, 9 h. Nº inv. 31.843.
Denario. L. CVP. Roma. 147 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás, cornucopia; delante,
X.
R/ Dioscuros, a dcha.; debajo, L · CVP; en exergo, [ROMA].
R
RC 218/1.
*602. AR. 3,04 g, 11 h. Nº inv. 31.842.
Denario anónimo. Roma. 143 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás, X.
R/ Diana en biga de renos, a dcha., debajo creciente, ROMA.
R
RC 222/1.
603. AR. 2,49 g, 10 h. Partida. Nº inv. 31.041.
Denario. C. RENI. Roma. 138 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás, X.
R/ Juno conduciendo una biga de cabras, a dcha.; debajo, C · RENI;
en exergo, ROMA.
R
RC 231/1.
*604. AR. 3,04 g, 7 h. Forrado. Nº inv. 31.879.
Denario. SEX. POM. Roma. 137 a.C.
A/ Cabeza de Roma, a dcha.; detrás, jarro; delante, X.
R/ Loba, a dcha., amamantando a los gemelos Romulo y Remo;
detrás ficus Ruminalis, con tres pájaros en su ramas. A la izq.,
figura el pastor Faustulus, identificado por la leyenda FOSTLVS
a la izq.; a la dcha. SEX · PO.
R
RC 235/1c.
*605. AR. 3,91 g, 4 h. Nº inv. 31.063.
606. AR. 3,79 g, 9 h. Nº inv. 31.855.
Denario. M. BAEBI A. F TAMPIL. Roma. 137 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a izq.; debajo de la barbilla X; detrás,
[T]AMPI[L].
R/ Apolo conduciendo una cuadriga, a dcha., con la mano izq. sujeta un arco, una flecha y las riendas, y una rama en la mano dcha.;
debajo, ROMA; en exergo, [M · BA]EBI · Q · [F].
R
RC 236/1e.
*607. AR. 3,76 g, 12 h. Nº inv. 31.863.
Denario híbrido. CN. LVCR - M.F GEM. Roma. 136-132 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás GEM delante, debajo
de la barbilla, X.
R/ Dioscuros cabalgando, a dcha.; debajo, CN · LVCR; en exergo,
ROMA.
R
RC 237/1-RRC 250/1.
*608. AR. 3,12 g, 8 h. Nº inv. 31.850.
*609. AR. 3,05 g, 6 h. Perforada. Nº inv. 31.849.
Denario. L. ANTES GRAGV. Roma. 136 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás, GRAG; delante, X.
R/ Jupiter conduciendo una cuádriga, a dcha.; debajo, L · ANTE[S];
en exergo, [R]O[MA].
R
RC 238/1.
*610. AR. 3,90 g, 2 h. Nº inv. 31.493.
[page-n-204]
Fig. 10.14. As de Tiberio y Sejano acuñado en Bilbilis. 14-37 d.C.; As romano-republicano. A. CAE. 169-158 a.C.; Denario romanorepublicano. SEX. POM. 137 a.C. (Cat. 557, 592 y 605).
193
[page-n-205]
Denario. TI. MINVCI C. F AVGVRINI. Roma. 134 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás, .
R/ [TI · MINVCI · C · F] – AVGVRINI. Estatua sobre columna
espiral y dos espigas en la base; a ambos lados, figuras togadas;
la de la izq., sostiene panes (?) y pie sobre modio; la de la dcha.
sostiene lituus; encima [RO]-MA.
R
RC 243/1.
611. AR. 1,52 g, 2 h. Partida. Nº inv. 31.539.
Denario. T. CLOVLI. Roma. 128 a.C.
A/ Cabeza de Roma, a dcha., detrás, Corona; debajo, ROMA.
R/ Victoria en biga, a dcha., sosteniendo una espiga; en exergo, T
· CLOVLI.
R
RC 260/1.
612. AR. 3,34 g, 1 h. Partida en dos mitades. Nº inv. 31.062.
Denario. T. Q. Roma. 126 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás apex; delante, .
R/ Dioscuros cabalgando, a dcha.; T y Q, a izq. y dcha. de escudo
macedónico; en exergo, ROMA.
267/1.
RRC
*613. AR. 3,74 g, 7 h. Nº inv. 31.847.
Denario forrado. N. Fabi. Pictor. Roma. 126 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás, ; delante, marca de
control.
R/ No visible.
R
RC 268/1b (?).
614. AE. 3,03 g. Moneda doblada. Nº inv. 32.023.
Denario. Q. Fabi Labeo. Roma. 124 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; delante, LABEO; detrás
ROMA; X debajo de la barbilla.
R/ Jupiter sobre cuadriga, a dcha.; debajo, rostrum; en exergo, Q
· FABI.
R
RC 273/1.
*615. AR. 3,49 g, 9 h. Nº inv. 31.844.
616. AE. 2,53 g, 3 h. Forrado. Nº inv. 31.496.
Denario. Q. MINV RVF. Roma. 122 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; marca de valor X debajo de
la barbilla; detrás, RVF.
R/ Dioscuros cabalgando, a dcha.; debajo, Q · MINV; en exergo,
ROMA.
R
RC 277/1.
*617. AR. 3,44 g, 8 h. Nº inv. 31.845.
Denario. MN. AEMILIO LEP. Roma. 114-113 a.C.
A/ Cabeza femenina laureada, a dcha; delante, ROMA; detrás, .
R/ Tres arcos sobre los que descansa una figura ecuestre armada, a
dcha; alrededor, MN · AE-M-ILIO; en el interior de los arcos,
L-E-P.
R
RC 291/1.
*618. AR. 3,75 g, 4 h. Nº inv. 31.859.
Denario. AP. CL, T. MAL o T. MANL, Q. VR. Roma. 111-110 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás, símbolo triangular.
R/ Victoria en triga, a dcha.; en exergo, AP · CL · MANL · Q · VR.
R
RC 299/1a.
619. AR. 3,83 g, 4 h. Nº inv. 31.978.
194
Denario. C. PVLCHER. Roma. 110 ó 109 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.
R/ Victoria conduciendo una biga, a dcha.; en exergo, C ·
PVLCH[ER].
R
RC 300/1.
620. AR. 3,72 g, 10 h. Nº inv. 31.865.
Denario. L. SATVRN. Roma. 104 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a izq.
R/ Saturno en cuadriga, a dcha.; debajo, P con un punto a izquierda
y arriba; en exergo, L · SATVRN.
R
RC 317/3b.
*621. AR. 3,33 g, 2 h. Nº inv. 31.851.
Denario forrado. C. COIL CALD. Roma. 104 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a izq.
R/ Victoria conduciendo una biga, a izq.; encima, •X; debajo, C ·
COL; en exergo, CALD.
R
RC 318/1a.
622. AE. 2,98 g, 3 h. Nº inv. 31.885.
Denario. Q. THERM M. F. Roma. 103 a.C.
A/ Cabeza de Marte, a izq.
R/ Soldado romano luchando contra un soldado galo y protegiendo
a un compañero caído; en exergo, Q · THERM · MF.
R
RC 319/1.
623. AR. 3,51 g, 1 h. Nº inv. 31.857.
624. AE. 3,33 g, 2 h. Forrado. Nº inv. 31.497.
Denario forrado. L. IVLI. Roma. 101 a.C.
A/ Cabeza de Roma, a dcha; detrás, espiga.
R/ Victoria en biga a dcha; debajo, L · IVLI.
R
RC 323/1.
625. AE. 2,90 g, 4 h. Nº inv. 31.064.
Quinario. C. EGNATVLEI C. F Q. Roma. 97 a.C.
A/ Cabeza de Apolo, a dcha; detrás, C · EGNATVLEI · C · F · Q.
R/ Victoria escribiendo en un escudo ante un trofeo; detrás, carnyx;
Q, entre Victoria y trofeo; en exergo, ROMA.
R
RC 333/1.
*626. AR. 1,46 g, 6 h. Nº inv. 31.869.
Denario. C. ALLI BALA. Roma. 92 a.C.
A/ Cabeza femenina diademada, a dcha.; detrás, BALA; delante, K.
R/ Diana en biga tirada por ciervos; debajo, marca; en exergo, C
· ALLI.
R
RC 336/1c.
*627. AR. 3,63 g, 12 h. Nº inv. 31.853.
Denario. C. VIBIVS C. F. PANSA. Roma. 90 a.C.
A/ Minerva conduciendo una cuadriga, a izq., sujetando una lanza
y las riendas con la mano dcha. y un trofeo con la izq.; en exergo, [PANSA].
R/ Minerva conduciendo una cuadriga, a dcha., sujetando una lanza
y las riendas con la mano dcha. y un trofeo con la izq.; en exergo, C · VIBIV[S · C · F].
R
RC 342/6a.
628. AR. 3,46 g, 6 h. Nº inv. 31.862.
[page-n-206]
Quinario. M. CATO. Roma. 89 a.C.
A/ Cabeza de Liber, a dcha.; debajo, marca de control; detrás, M
· CATO.
R/ Victoria sentada, a dcha., sujetando una pátera en la mano dcha.
y una palma con la izq.; en exergo, VIC[TR]I[X].
R
RC 343/2b.
629. AR. 2,14 g, 9 h. Nº inv. 31.878.
Quinario. L. RVBRI DOSSENI. Roma. 87 a.C.
A/ Cabeza laureada de Neptuno con tridente al hombro, DOSSEN.
R/ Victoria con corona y palma; delante, altar con serpiente enrollada; detrás, [L · RV]BRI.
R
RC 348/4.
*630. AR. 1,79 g, 10 h. Nº inv. 31.060.
Denario. L. IVLI BVRSIO. Roma. 85 a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., con atributos de Apolo, Neptuno y
Mercurio.
R/ Victoria sobre cuádriga, a dcha., sujetando una corona; en exergo, L · IVLI · BVRSIO.
R
RC 352/1.
631. AR. 3,59 g, 10 h. Forrado. RRC 352/1c. En el campo,
arriba, marca de control LXII. Nº inv. 31.864.
*632. AR. 3,40 g, 6 h. 352/1c. En el campo, arriba, marca de
control FA. Nº inv. 31.861.
633. AR. 3,08 g, 8 h. Exergo no visible (L · IVLI · BVRSIO o
EX · A · P). Nº inv. 31.860.
634. AE. 3,42 g, 2 h. Forrado. RRC 352/1a. En el campo, debajo, marca de control V. Nº inv. 31.494.
635. AE. 2,83 g, 6 h. Forrado. Exergo no visible. Nº inv. 31.881.
Denario. P. CREPVSI, C. LIMENTAN y L. CENSORIN. Roma.
82 a.C.
A/ Busto de Venus, a dcha, diademado, drapeado y velado; detrás,
L · CENSORIN.
R/ Venus conduciendo una biga, a dcha.; debajo, C · LIMETA; en
exergo P · CREPVSI.
R
RC 360/1b.
636. AR. 3,37 g, 6 h. RRC 360/1b. Contramarca Z en anv. Nº
inv. 31.866.
Denario. P. CREPVSI. Roma. 82 a.C.
A/ Cabeza laureada de Apolo, a dcha.; detrás, cetro.
R/ Jinete con lanza, a dcha.; en exergo, P · CREPVSI.
R
RC 361/1a.
637. AE. 3,22 g, 7 h. Forrado. RRC 361/1a. Nº inv. 31.068.
638. AE. 2,86 g, 9 h. Forrado. RRC 361/1a. Nº inv. 31.061.
Denario. L. CENSOR. Roma. 82 a.C.
A/ Cabeza laureada de Apolo, a dcha.
R/ Marsias con un odre de vino, a izq.; detrás, columna con Victoria; delante, L · CENSOR.
R
RC 363/1.
639. AR. 2,65 g, 1 h. Perforada. Nº inv. 31.870.
Denario forrado. C. SERVEIL. Roma. 80-82 a.C.
A/ Cabeza laureada de Apolo, a dcha.; detrás B y lituus; debajo,
ROMA; debajo de la barbilla, .
R/ Enfrentamiento entre un jinete armado con una espada y otro
con lanza; este último porta un escudo (con una M inscrita); en
exergo, C · SERVEIL.
R
RC 370/1b.
640. AE. 3,16 g, 11 h. Nº inv. 31.884.
Denario serratus. C. NAE BALB. Roma. 79 a.C.
A/ Cabeza diademada de Venus, a dcha.; detrás, SC; debajo de la
barbilla Q.
R/ Victoria conduciendo una triga, a dcha.; en exergo, [C ·]NAE
· BA[LB].
R
RC 382/1a.
*641. AR. 3,64 g, 4 h. Nº inv. 31.867.
Denario. LIBO. Roma. 62 a.C.
A/ Cabeza diademada de Bonus Eventus, a dcha.; detrás, LIBO;
delante, BON · EVENT.
R/ Brocal de pozo decorado por dos liras y dos ramas de laurel. En
el suelo, martillo; encima, PVTEAL; debajo, SCRIB[ON].
R
RC 416/1a.
*642. AR. 4,07 g, 4 h. Nº inv. 31.065.
Denario. L. HOSTILIVS SASERNA. Roma. 48 a.C.
A/ Cabeza femenina con corona de roble, a dcha.
R/ Victoria con palma y caduceo, a dcha.; delante, L · HOSTILIVS;
detrás, (SASERNA o SASERN).
R
RC 448/1.
643. AR. 3,44 g, 8 h. Nº inv. 31.868.
Quinario. M. CATO PROPR. África. 47-46 a.C.
A/ Cabeza de Liber, a dcha.; debajo, M · CATO · PRO · PR.
R/ Victoria sentada, a dcha., con pátera y palma; en exergo,
VICTRIX.
R
RC 462/2.
*644. AR. 1,89 g, 8 h. Nº inv. 31.072.
645. AR. 1,67 g, 5 h. Nº inv. 31.071.
Denario. CAESAR. Hispania. 46-45 a.C.
A/ Cabeza diademada de Venus, a dcha.; detrás, cupido.
R/ Trofeo militar con escudos ovalados y carnyx; a dcha., un hombre con barba, sentado, con las manos atadas a la espalda; a izq.,
una mujer sentada que apoya la cabeza en su mano.
R
RC 468/1.
*646. AR. 3,50 g, 1 h. Nº inv. 31.066.
Denario. LEPIDVS PONT. MAX. IIIVIR. R. P. C. Italia. 42 a.C.
A/ Cabeza de M. Lépido, a dcha.; alrededor, LEPIDVS · [PONT ·
MAX – III · V · R · P] · C.
R/ Cabeza de Octavio, a dcha.; alrededor, CAESAR · [IMP · III·
– VIR ·R · P · C].
R
RC 495/2.
647. AR. 3,54 g, 5 h. Nº inv. 31.871.
Monedas inclasificables, ordenadas por valor y peso
Victoriato. Siglos III-II a.C.
A/ Cabeza laureada de Júpiter, a dcha.
R/ Victoria coronando trofeo a dcha.; en medio, símbolo no visible;
en exergo, ROMA.
648. AR. 2,57 g, 12 h. Nº inv. 31.837.
649. AR. 0,94 g, 12 h. Fragmento. Nº inv. 31.841.
As. Siglos III-II a.C.
A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.
R/ Proa de nave, a dcha.; encima, I; debajo, ROMA. Símbolo no
visible.
650. AE. 31,08 g, 2 h. Nº inv. 8.227.
651. AR. 20,21 g, 9 h. Nº inv. 31.506.
195
[page-n-207]
Fig. 10.15. Denario romano-republicano. C. ALLI BALA. 92 a.C.; Denario romano-republicano. LIBO. 62 a.C.; Denario de César acuñado
en Hispania. 46-45 a.C. (Cat. 627, 642 y 646).
196
[page-n-208]
As. Siglos III-II a.C.
A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.
R/ Proa de nave, a dcha.
652. AR. 49,20 g. Nº inv. 31.552.
653. AR. 38,39 g. Perforada. Nº inv. 31.508.
654. AR. 35,83 g, 9 h. Nº inv. 31.244.
655. AR. 35,45 g. Nº inv. 31.549.
656. AR. 34,95 g, 2 h. Nº inv. 31.561.
657. AR. 33,28 g. Nº inv. 31.564.
As. Anónimo. Hispania. Siglos II-I a.C.
A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.
R/ Proa de nave, a dcha; delante, I; debajo, ROMA.
*658. AR. 21,14 g, 5 h. Reacuñada sobre una moneda de Obulco. Nº inv. 31.242. Probablemente se trata de una acuñación
no oficial.
As. Siglos II-I a.C.
A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.
R/ Proa de nave, a dcha.
659. AR. 31,92 g. Nº inv. 31.551.
660. AR. 30,42 g. Nº inv. 31.548.
661. AR. 29,52 g. Nº inv. 31.546.
662. AR. 29,45 g. Nº inv. 31.562.
663. AR. 29,36 g. Nº inv. 31.550.
664. AR. 29,34 g, 6 h. Nº inv. 31.560.
665. AR. 27,76 g. Nº inv. 31.556.
666. AR. 27,53 g. Nº inv. 31.554.
667. AR. 27,38 g. Nº inv. 31.547.
668. AR. 26,12 g. Nº inv. 31.926.
669. AR. 24,92 g. Nº inv. 31.011.
670. AR. 24,19 g, 5 h. Nº inv. 31.544.
671. AR. 23,36 g. Nº inv. 31.010.
672. AR. 22,60 g. Nº inv. 31.559.
673. AR. 21,94 g, 5 h. Nº inv. 31.363.
674. AR. 21,74 g. Nº inv. 31.555.
675. AR. 20,96 g. Nº inv. 31.012.
676. AR. 19,99 g. Nº inv. 31.545.
677. AR. 19,86 g, 12 h. Nº inv. 31.542.
678. AR. 19,40 g. Nº inv. 31.557.
679. AR. 14,43 g, 12 h. Nº inv. 31.595.
Semis. Siglos III-I a.C.
A/ Cabeza laureada de Saturno, a dcha.; detrás, S.
R/ Proa de nave, a dcha.
680. AE. 13,76 g, 6 h. Nº inv. 31.637.
681. AE. 12,48 g, 12 h. Nº inv. 31.571.
682. AE. 9,71 g. Nº inv. 31.165.
683. AE. 9,01 g, 4 h. Nº inv. 31.016.
Cuadrante. Siglos III-II a.C.
A/ Cabeza de Hércules, a dcha.; detrás, •••.
R/ Proa de nave, a dcha.; encima, ROMA; debajo, •••.
684. AE. 8,08 g. Nº inv. 31.246.
685. AE. 5,08 g, 9 h. Nº inv. 31.247.
686. AE. 3,81 g, 9 h. Nº inv. 31.021.
687. AE. 3,17 g, 7 h. Nº inv. 31.724.
688. AE. 3,08 g. Nº inv. 31.515.
689. AE. 2,91 g, 9 h. Nº inv. 31.024.
A/ Cabeza de Hércules, a dcha.; detrás, •••.
R/ Proa de nave, a dcha.; encima, ROMA; delante, •••.
690. AE. 6,40 g. Nº inv. 31.514.
Sextante. Siglos III-II a.C.
A/ Cabeza de Mercurio, a dcha.
R/ Proa de nave, a dcha.
691. AE. 2,61 g. Nº inv. 31.726.
IMPERIO
Augusto (27 a.C.-14 d.C.)
Emerita Augusta. Denario forrado. c. 25-23 a.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq.; [IMP CAESAR
AVGVST].
R/ Escudo redondo con decoración; a izq., punta de lanza; a dcha.,
espada curvada;
P CARISIVS [LEG PRO PR].
R
IC 2b.
692. AE. 2,74 g, - h. Perforada. Nº inv. 31.883.
Emerita Augusta As. 25-23 a.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; CAESAR AVGVST
[TRIBVN(I)] POTEST.
R/ P CARISIVS LEG AVGVSTI en tres líneas.
RIC 24, 25.
*693. AE. 11,03 g, 3 h. Nº inv. 31.240.
Lugdunum. Denario. 2 a.C. (?) 4 d.C. o posterior (?).
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [CAE]SAR AVGVSTVS
DIVI F PA[TER PATRIAE].
R/ Cayo y Lucio Césares, de pie y de frente, con toga, apoyados en
escudo; detrás de cada escudo, lanza; arriba, a izq., simpulum; a
dcha., lituus; AVGVSTI [F COS DESIG PRINC IVVENT]; CL
CAESARES en el exergo.
RIC 207.
*694. AR. 3,61 g, 7 h. Nº inv. 31.276.
Lugdunum. Denario. 2 a.C. (?) 4 d.C. o posterior (?).
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; CAESAR AVGVST[VS
DIVI F PATER PATRIAE].
R/ Cayo y Lucio Césares, de pie y de frente, con toga, apoyados
en escudo; detrás de cada escudo, lanza; arriba a izq., lituus; a
dcha., simpulum; [AVGVSTI F COS DESIG PRINC IVVENT];
CL CAESARES en el exergo.
R
IC 210.
695. AR. 3,57 g, 1 h. Nº inv. 31.067.
Denario.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.
R/ Frustra.
696. Denario. AR. 2,52 g, 1 h. Incompleta. Nº inv. 31.872.
Tiberio (14-37 d.C.)
Roma. As. 15-16 d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq.; TI [CAESAR DIVI AVG
F AVGVST(VS) IMP] VII.
R/ Figura femenina, sentada a dcha., llevando largo cetro en
la mano dcha. y pátera en la mano izq.; pies sobre taburete;
[PONTIF] MAXIM TRIBVN [POTEST XVII] SC.
R
IC 34, 36.
697. AE. 8,63 g, 1 h. Perforada. Nº inv. 31.348.
197
[page-n-209]
Divino Augusto
Roma. As. 22/23-30 (?) d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq.; [DIVVS AVGVSTVS
PATER].
R/ Altar cerrado con doble puerta; adornos inciertos en la parte
superior; [PR]OVIDENT SC.
R
IC 81.
698. AE. 8,81 g, 1 h. Nº inv. 31.347.
Agripa (23-32 d.C.)
Roma. As. 23-32 d.C.
A/ Cabeza con corona rostral, a izq.; M AGRIPPA L F COS [III].
R/ Neptuno, de pie a izq., llevando pequeño delfín en la mano dcha.
y tridente vertical en la mano izq.; SC.
R
IC 58.
*699. AE. 10,64 g, 7 h. Nº inv. 31.346.
Claudio I (41-54 d.C.)
Roma. As. 41-50 (?+) d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq.; TI CLA[VDIVS CAESAR
AVG PM TR P] IMP.
R/ Constancia, con yelmo y vestido militar, de pie hacia la izq.,
señalándose con la mano dcha. y llevando lanza en la mano izq.;
[CONST]ANTIAE [AVGVSTI] SC.
RIC 95.
*700. 31.296. As. AE. 10,36 g, 6 h. Nº inv. 31.296.
Roma. As. 41-50 (?+) d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq.; TI CLAVDIVS CAESAR
AVG PM TR P IMP.
R/ Minerva, caminando hacia la dcha., llevando jabalina en la
mano dcha. y escudo en la mano izq.; SC.
R
IC 100.
*701. AE. 9,98 g, 7 h. Nº inv. 31.350.
Roma. As. Claudio I. 41-50 (?); 50-54 d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq.; TI CLA[VDIVS CAESAR
AVG PM TR P IMP (PP)].
R/ Constancia, con yelmo y vestido militar, de pie hacia la izq.,
señalándose con la mano dcha. y llevando lanza en la mano izq.;
CONSTANTIAE [AVGVSTI] SC.
R
IC 95, 111.
*702. AE. 8,04 g, 7 h. Doble acuñación en reverso. Nº inv. 31.302.
Roma. As. Claudio I. 41-50 (?); 50-54 d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq; TI [CLAV]DIVS CAESAR
[AVG PM TR P IMP (PP)].
R/ Minerva, caminando a dcha., llevando jabalina en la mano dcha.
y escudo en la mano izq.; SC.
R
IC 100, 116.
*703. AE. 10,19 g, 7 h. Nº inv. 31.349.
704. AE. 12,40 g, 6 h. Nº inv. 31.937.
Imitaciones
As de imitación. 41-50 (?+) d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq.; [TI CLAVDIVS CAESAR
AVG PM TR P IMP].
R/ Libertad, de pie y de frente, con la cabeza girada a dcha., llevando píleo en la mano dcha. y con la mano izq. extendida;
[LIBERTAS AVGVSTA] SC.
R
IC 97.
705. AE. 9,61 g, 5 h. Nº inv. 31.938.
198
As de imitación. 41-50 (?+) d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq.; TI CLAVDIVS CAESAR
AVG PM TR P IMP.
R/ Minerva, caminando hacia la dcha., llevando jabalina en la
mano dcha. y escudo en la mano izq.; SC.
R
IC 100.
706. AE. 12,93 g, 7 h. Nº inv. 31.930.
As de imitación. Claudio I. c. 50-54 d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq.; [TI] CLAVDIVS
CAESAR [AVG PM TR P IMP PP].
R/ Libertad, de pie y de frente, con la cabeza girada hacia la dcha.,
llevando píleo en la mano dcha. y con la mano izq. extendida;
LIBERTAS [PVBLICA] SC.
R
IC 113.
707. AE. 12,04 g, 7 h. Nº inv. 31.082.
As de imitación. Claudio I. 41-50 (?); 50-54 d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq; TI [CLAV]DIVS CAESAR
[AVG PM TR P IMP (PP)].
R/ Minerva, caminando a dcha., llevando jabalina en la mano dcha.
y escudo en la mano izq.; SC.
R
IC 100, 116.
708. AE. 8,03 g, 6 h. Nº inv. 31.331.
Vespasiano (69-79 d.C.)
Roma. As. 71 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [IMP CAES]
VESPASIAN [AVG COS III].
R/ Victoria, a dcha. sobre proa, llevando corona de laurel en la
mano dcha. y palma en la mano izq.; [VIC]TORI[A AVGVSTI]
SC.
R
IC 502. RIC (2007) 331.
709. AE. 9,20 g, 7 h. Nº inv. 31.289.
Roma. As. 73 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; IMP CAES VESP AVG
PM T P COS IIII [CENS].
R/ Equidad, de pie a izq., llevando balanza en la mano dcha. y vara
en la mano izq.; [AEQVITAS AVGVST] SC.
R
IC 542. RIC (2007) 587.
710. AE. 9,63 g, 6 h. Nº inv. 31.931.
Roma. As. 73 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; IMP CAES VESP AVG
[PM TP COS IIII CENS].
R/ Victoria, a dcha. sobre proa, llevando corona de laurel en la
mano dcha. y palma en la mano izq.; VICTORIA [AVGVST]
SC.
R
IC 549. RIC (2007) 602.
711. As. AE. 10,07 g, - h. Nº inv. 31.290.
Roma. Dupondio. 74 d.C.
A/ Cabeza con corona radiada de emperador, a dcha.; IMP CAES
VESP AVG PM TP COS V CENS.
R/ Felicidad, de pie a izq., llevando caduceo en la mano dcha. y
cornucopia en la mano izq.; FELICITAS [PVBLI]CA SC.
R
IC 554, 555. RIC (2007) 715.
*712. AE. 11,48 g, 8 h. Nº inv. 31.325.
[page-n-210]
Roma .As. 73-76 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [IMP CA]ES VESP
AVG [PM TP COS IIII CENS]; [IMP CA]ES VESP AVG [PM
TP COS V CENS]; [IMP CA]ES VESP AVG [PM TP COS VII].
R/ Equidad, de pie a izq., llevando balanza en la mano dcha. y vara
en la mano izq. [AEQVITAS AVGVST SC] o Paz, de pie a izq.,
apoyada en un cipo, llevando caduceo alado en la mano dcha. y
rama en la mano izq. [PAX AVGVST SC].
R
IC 542, 543, 559, 582.
713. AE. 8,58 g, - h. Nº inv. 31.166.
Domiciano (81-96 d.C.)
Roma. As. 81-82 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a izq.; [IMP CAES DIVI] VESP
F DOMIT[IAN AVG PM].
R/ Minerva, de pie a izq., llevando rayo y lanza; a sus pies escudo;
[TR P COS VII-VIII DES VIII-VIIII PP] SC.
R
IC 238, 242. RIC (2007) 90, 114.
714. AE. 12,88 g, 6 h. Nº inv. 31.291.
Roma. As. 85-96 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [IMP CAES DOMIT
AVG GERM COS XI CENS POT PP], [IMP CAES DOMIT
AVG GERM COS XI-XVII CENS PER PP].
R/ Fortuna, de pie a izq., llevando timón en la mano dcha. y cornucopia en la mano izq.; FORTVNAE [AVGVSTI] SC.
R
IC 299, 333, 353, 371, 394, 407, 422.
715. AE. 8,93 g, 6 h. Nº inv. 31.084.
Roma. Dupondio. 87 d.C.
A/ Busto radiado de emperador, a dcha., con aegis; [IMP CAES
DOM]IT AVG GERM PM [TR P VI].
R/ [IMP XIIII] COS XIII C[ENSOR PERPETVVS PP]; [SC] en
grande, en el centro del campo monetario.
R
IC 357. RIC (2007) 538.
716. AE. 12,53 g, - h. Nº inv. 31.283.
Roma. As. 92-94 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [IMP CAES DOMIT]
AVG GERM COS XVI [CENS PER PP].
R/ Moneta, de pie a izq., llevando balanza en la mano dcha. y cornucopia en la mano izq.; [MONETA] AVGVSTI SC.
R
IC 408. RIC (2007) 756.
*717. AE. 8,90 g, 6 h. Nº inv. 31.333.
Nerva (96-98 d.C.)
Roma. As. 96-97 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [IMP NERVA] CAES
AVG [PM TR P (II) COS II-III PP].
R/ Libertad, de pie a izq., llevando píleo en la mano dcha. y cetro
en la mano izq.; [LIB]ER[TAS PVBLICA] SC.
R
IC 64, 86, 100.
718. AE. 11,48 g, 6 h. Nº inv. 31.334.
Roma. As. 96-98 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; IMP [...].
R/ Frustra.
719. AE. 9,60 g, 6 h. Nº inv. 31.933.
Trajano (98-117 d.C.)
Roma. Sestercio. 103-111 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; hombro izq. drapeado;
[IMP CAES NERVAE] TRAIANO AVG GER DAC PM [TR P
COS V PP].
R/ Roma, de pie a izq., llevando Victoria en la mano dcha. y lanza
en la mano izq.; SPQR OPTIMO PRINC[IPI] SC.
R
IC 483.
*720. Sestercio. AE. 23,90 g, 6 h. Nº inv. 31.929.
Roma. Sestercio. 103-111 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; con coraza y aegis sobre
el hombro izq.; [IMP CAES NERVAE TRAIANO AVG] GER
DAC PM [TR P COS V PP].
R/ Concordia, sentada a izq., realizando sacrificio con una pátera
ante altar encendido.
Felicidad, sentada a izq., con el pie dcho. sobre taburete; lleva caduceo en la mano dcha. y el brazo izq. se apoya en el trono. A
sus pies, Dacio arrodillado; [SPQR OPTIMO PRINCIPI SC].
R
IC 496, 499.
721. Sestercio. AE. 22,27 g, 7 h. Nº inv. 31.085.
Roma. Dupondio. 103-111 d.C.
A/ Busto laureado y con corona radiada de emperador, a dcha.;
aegis sobre el hombro izq.; [IMP CAES NERV]AE TRAIANO
AVG GER DAC PM TR P C[OS V PP].
R/ Victoria, caminando a izq., tendiendo la mano dcha. hacia un
trofeo, llevando palma en la mano izq.; [SPQR OPTIMO PRIN]
CIPI SC.
R
IC 525.
*722. AE. 10,31 g, 6 h. Nº inv. 31.332.
Roma. Sestercio. 103-111; 112-114 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado; [IMP CAES
NERVAE] TRAIANO AVG GER DAC [PM TR P COS V-VI
PP].
R/ Figura femenina (?), sentada a izq.; [...] SC.
723. AE. 23,91 g, 6 h. Nº inv. 31.313.
Dupondio. 102-117 d.C.
Roma. A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; [IMP CAES
NERVA] AVG GER DAC PM [TR P VII]; [IMP CAES NERVAE
TRAIANO] AVG GER DAC PM [TR P COS V-VI PP].
R/ Figura femenina (?), sentada a izq.; leyenda ilegible.
724. AE. 14,59 g, 7 h. Nº inv. 31.327.
Roma. Sestercio. 103-117 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [... TRAIAN]O AVG
GE[R...].
R/ Frustra.
725. AE. 22,09 g, 7 h. Nº inv. 31.282.
As. 98-117 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [...] TRAI[...].
R/ Figura femenina (?), de pie a izq.; leyenda ilegible.
726. AE. 10,92 g, 12 h. Nº inv. 31.295.
Sestercio. 98-117 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.
R/ Frustra.
727. AE. 22,39 g, - h. Nº inv. 31.315.
199
[page-n-211]
Sestercio. 98-117 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; hombro izq. drapeado;
[IMP CAES NER]VA TRAIAN AVG GER[...].
R/ Figura femenina (?), sentada a izq.; leyenda ilegible.
728. AE. 21,43 g, 7 h. Nº inv. 31.316.
Sestercio. 98-117 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.
R/ Figura femenina (?), sentada a izq.; leyenda ilegible.
729. AE. 20,97 g, - h. Nº inv. 31.317.
Dupondio. 98-117 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.
R/ Frustra.
730. AE. 11,94 g, - h. Nº inv. 31.338.
Adriano (117-138 d.C.)
Roma. As. 119-121 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; hombro izq. drapeado;
[IMP CAESAR TRA]IAN HADRI[ANVS AVG].
R/ Paz, de pie a izq., llevando rama en la mano dcha. y cornucopia
en la mano izq.; [PM TR P COS III] SC.
RIC 616b.
731. AE. 11,51 g, 6 h. Nº inv. 31.288.
Roma. As. 125-128 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [HA]DRIANVS
AVGVSTVS.
R/ Minerva, caminando a dcha., llevando jabalina en la mano dcha.
y escudo en la mano izq.; COS III SC.
R
IC 664 vte.
*732. AE. 11,83 g, 6 h. Nº inv. 31.340.
Roma. As. 125-128; 132-134 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; HADRIANVS
AVGVSTVS.
R/ Roma, de pie a izq., llevando lanza invertida en la mano dcha.
y cornucopia en la mano izq.; pie izq. sobre yelmo; COS [III
(PP)] SC.
R
IC 665, 716.
*733. AE. 9,47 g, 6 h. Nº inv. 31.292.
734. AE. 10,73 g, 6 h. Nº inv. 31.304.
Roma. As. 125-128; 132-134 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [HADRIANVS
AVGVSTVS].
R/ Galera romana, a dcha., con remeros y piloto; [COS III] SC;
[FELICITATI AVG COS III] SC.
R
IC 673, 718.
735. AE. 10,49 g, 5 h. Nº inv. 31.328.
Roma. As. 125-128 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; HADRIANVS
[AVGVST]VS.
R/ Salud, de pie a izq., alimentando con pátera serpiente enrollada
en altar y llevando cetro en la mano izq.; [SA]LVS AVGVS[TI]
SC.
R
IC 678.
*736. AE. 12,81 g, 6 h. Nº inv. 31.337.
200
Roma. As. 132-134 d.C.
A/ Cabeza desnuda (?) de emperador, a dcha.; [HADRIANVS
AVGVSTVS (PP)].
R/ Clemencia, de pie a izq., llevando pátera en la mano dcha. y
cetro largo en la mano izq.; [CLEM]ENTIA AVG [COS III PP]
SC.
R
IC 714, 738.
737. AE. 8,86 g, 12 h. Nº inv. 31.300.
Roma. Cuadrante. 132-134 d.C.
A/ Cabeza desnuda (?) de emperador, a dcha.; [HA]DRIANVS
[AVGVSTVS].
R/ Indulgencia, sentada a izq., con la mano dcha. extendida y llevando cetro en la mano izq.; INDVLG[ENTIA AVG COS III]
PP; SC en el exergo.
R
IC 708 vte., 709 vte., 725 vte.
738. AE. 2,98 g, 7 h. Nº inv. 31.582.
Denario forrado. 134-138 d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; HADRIAN[VS AVG
COS III PP].
R/ Fidelidad, de pie a dcha., llevando espigas de trigo en la mano
dcha. y cesta de frutas en la mano izq.; FIDES PVBLICA.
RIC 241Aa.
739. AE. 3,09 g, 6 h. Nº inv. 31.961.
Roma. Sestercio. 134-138 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; HADRIANVS AVG
[COS III PP].
R/ Felicidad, de pie a izq., llevando caduceo en la mano dcha. y
cornucopia en la mano izq.; a sus pies, rueda; FELI[CITAS
AVG] SC.
R
IC 749.
740. AE. 31,17 g, 7 h. Nº inv. 31.079.
Roma. Sestercio. 134-138 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; hombro izq. drapeado;
HADRIANVS AVG COS III PP.
R/ Fortuna, de pie a izq., llevando timón en la mano dcha. y cornucopia en la mano izq.; FORTVNA AVG SC.
R
IC 759e.
*741. AE. 25,15 g, 6 h. Nº inv. 31.311.
Roma. Sestercio. 134-138 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; HADRIANVS AVG
COS III PP.
R/ Salud, de pie a izq., alimentando con una pátera serpiente enrollada en un altar y llevando timón en la mano izq.
Annona, de pie de pie a izq., llevando espigas de trigo en la mano
dcha. y timón en la mano izq.; nave a la izq.; [SALVS AVG] SC;
[ANNONA AVG] SC.
R
IC 787, 797.
742. AE. 27,41 g, 5 h. Nº inv. 31.279.
Roma. As. 134-138 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado; HADRIANVS
[AVG COS III PP].
R/ Mauritania, de pie a izq., en frente de caballo a izq., el cual sostiene por las bridas con la mano dcha. y llevando dos jabalinas
en la mano izq.; [MAVRETANIA SC].
R
IC 860.
*743. AE. 10,86 g, 6 h. Nº inv. 31.335.
[page-n-212]
Roma. Sestercio. 134-138 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; [HADRIANVS AVG
COS III PP].
R/ Arabia, de pie a izq., llevando manojo de canela en rama en la
mano izq.; camello delante; [RESTITVTORI ARABIAE SC].
R
IC 943.
744. AE. 23,61 g, 7 h. Nº inv. 31.318.
Roma. As. 117-138 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.
R/ Figura femenina, de pie a izq., llevando cornucopia en la mano
izq.; leyenda ilegible.
745. AE. 12,33 g, 7 h. Nº inv. 31.167.
Roma. Sestercio. 117-138 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.
R/ Figura femenina, de pie a izq.; leyenda ilegible.
746. AE. 22,84 g, 6 h. Nº inv. 31.278.
Roma. As. 117-138 d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.
R/ Frustra.
747. AE. 11,06 g, - h. Nº inv. 31.343.
Roma. As. 117-138 d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.
R/ Frustra.
748. AE. 7,84 g, - h. Nº inv. 31.574.
Elio César (117-138 d.C.)
Roma. As. 137 d.C.
A/ Cabeza desnuda de César, a dcha; L AELIVS [CAESAR].
R/ Esperanza, caminando a izq., llevando flor en la mano dcha. y
cogiéndose el pliegue del vestido con la mano izq.; TR POT
[COS II] SC.
R
IC 1067a.
*749. AE. 11,23 g, 6 h. Nº inv. 31.341.
Antonino Pío (138-161 d.C.)
Roma. As. 143-144 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha; ANTONINVS AVG
PIVS PP TR P COS III.
R/ Esperanza, caminando a izq., llevando flor en la mano dcha. y
cogiéndose el pliegue del vestido con la mano izq.; IMPERATOR II.
R
IC 730.
750. AE. 11,94 g, 12 h. Nº inv. 31.087.
Roma. Sestercio. 140-144 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha; [ANTONINVS AVG PI]
VS PP [TR P (COS III)].
R/ Loba Capitolina, a izq., amamantando a los Gemelos Rómulo y
Remo; [(COS III) SC].
R
IC 603, 633, 634.
751. AE. 21,00 g, 12 h. Nº inv. 31.280.
Roma. As. 140-144 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha; ANTONINVS AVG
PIVS PP TR P COS III.
R/ Felicidad, de pie y de frente, con la cabeza vuelta a izq., llevando
caduceo en la mano dcha. y rama en la mano izq.; FELICITAS
AVG SC.
R
IC 679.
*752. AE. 9,96 g, 12 h. Nº inv. 31.312.
Roma. Sestercio. 140-144 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha; ANTONINVS AVG
P[IVS PP TR P COS III].
R/ Cabeza desnuda de Marco Aurelio niño, a izq.; busto desnudo
o drapeado (?); [AVRELIVS] CAESAR AVG PII F COS [SC].
R
IC 1214, 1215.
*753. AE. 27,63 g, 12 h. Nº inv. 31.086.
Roma. Sestercio. 140-144; 145-161 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha; ANTONINVS AVG
[PIVS PP TR P COS III - IIII].
R/ Salud, de pie a izq., alimentando con una pátera serpiente enrollada en un altar y llevando cetro en la mano izq.
Seguridad, de pie a izq., llevando cetro en la mano dcha. y apoyando el brazo izq. en una columna [SALVS PVBL]ICA SC;
[SECVRITAS PVBL]ICA SC.
R
IC 639, 641, 786.
754. AE. 25,69 g, 4 h. Nº inv. 31.081.
Roma. Sestercio. 145-161 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha; ANTONINVS AVG
PIVS PP [TR P].
R/ Antonino Pío (?), con nimbo radiado, de pie a izq., llevando
rama en la mano dcha. y lanza en la mano izq.; COS IIII SC.
R
IC 765.
*755. AE. 23,16 g, 12 h. Nº inv. 31.277.
Roma. Sestercio. 157-159 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha; [ANTONINVS AVG
PIVS PP IMP II].
R/ Annona, de pie a izq., llevando espigas de trigo sobre modio
en la mano dcha. y timón sobre proa en la mano izq.; [TR POT
XXI-XXII COS IIII] SC.
R
IC 981, 1006.
756. AE. 18,94 g, 6 h. Nº inv. 31.287.
Roma. As. 138-161 d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; [...]IVS [...].
R/ Frustra.
757. AE. 9,57 g, - h. Nº inv. 31.297.
Roma. As. 138-161 d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.
R/ Frustra.
758. AE. 9,99 g, - h. Nº inv. 31.298.
Roma. Mitad. 138-161 d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.
R/ Frustra.
759. AE. 5,55 g, - h. Nº inv. 31.301.
201
[page-n-213]
Roma. Sestercio. 138-161 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.
R/ Figura femenina, de pie a izq.; leyenda ilegible.
760. AE. 21,24 g, 11 h. Nº inv. 31.319.
Diva Faustina I (138-141; post 141 d.C.)
Roma. Sestercio. Posterior al año 141 d.C.
A/ Busto drapeado de Faustina I, a dcha.; cabellos ondulados y
recogidos en un moño alto, adornado con cintas de perlas; DIVA
AVGVSTA FAVSTINA.
R/ Piedad, de pie a izq, echando incienso en un candelabro o altar
y llevando caja de perfumes en la mano izq.; PIETAS AVG SC.
R
IC 1146A.
*761. AE. 27,23 g, 12 h. Nº inv. 31.321.
Roma. As. Posterior al año 141 d.C.
A/ Busto drapeado de Faustina I, a dcha.; cabellos ondulados y recogidos en un moño alto, adornado con cintas de perlas; [DIVA
FAVSTINA].
R/ Figura femenina, de pie a izq.; [AETERNITAS SC]; [AVGVSTA
SC].
R
IC 1154-1184.
762. AE. 10,75 g, 12 h. Nº inv. 31.310.
Marco Aurelio (161-180 d.C.)
Roma. Sestercio. Diciembre 168-diciembre 171 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; M ANTONINVS AVG
TR P [XXIII - XXV].
R/ Salud, de pie a izq., alimentando con una pátera serpiente
enrollada en un altar y llevando cetro largo en la mano izq.;
SAL[VTI] AVG [COS III] SC.
R
IC 964, 979, 1009.
*763. AE. 25,16 g, 12 h. Nº inv. 31.281.
764. AE. 24,95 g, 6 h. Nº inv. 31.314.
Roma. Sestercio. 161-180 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.
R/ Frustra.
765. AE. 20,17 g, - h. Nº inv. 31.080.
Roma. As. 161-180 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.
R/ Figura femenina, de pie a izq.; leyenda ilegible.
766. AE. 9,03 g, 6 h. Nº inv. 31.294.
Cómodo César (161-180 d.C.)
Roma. As. 175-176 d.C.
A/ Busto desnudo de César, a dcha.; [COMMODO CAES AVG
FIL GERM SARM].
R/ Instrumentos de sacrificio: aspersor, jarra, lituus y simpulum.;
[PIE]TAS AVG [SC].
R
IC 1538, 1539.
767. AE. 10,57 g, 10 h. Nº inv. 31.293.
202
Faustina II (161-180 d.C.)
Roma. As. 161-180 d.C.
A/ Busto drapeado de Faustina II, a dcha.; cabellos ondulados
y recogidos en un moño a la altura de la nuca; FAVSTINA
AVGVSTA.
R/ Ceres, velada y sentada en cista a izq., llevando dos espigas
de trigo en la mano dcha. y antorcha larga en la mano izq.;
CERES SC.
R
IC 1622.
*768. AE. 13,86 g, 12 h. Nº inv. 31.088.
Roma. Sestercio. 161-180 d.C.
A/ Busto drapeado de Faustina II, a dcha.; cabellos ondulados
y recogidos en un moño a la altura de la nuca; FAVSTINA
AVGVSTA.
R/ Fecundidad, de pie a izq., llevando cetro en la mano dcha. y niño
en la mano izq.; FECVND[ITAS] SC.
R
IC 1638.
*769. AE. 24,31 g, 12 h. Nº inv. 31.308.
Roma. As. 161-180 d.C.
A/ Busto drapeado de Faustina II, a dcha.; cabellos ondulados
y recogidos en un moño a la altura de la nuca; FAVSTINA
AVGVSTA.
R/ Fecundidad, de pie a izq., llevando cetro en la mano dcha. y niño
en la mano izq.; FECVND[ITAS] SC.
R
IC 1639.
770. AE. 10,43 g, 12 h. Nº inv. 31.342.
Roma. As. 161-180 d.C.
A/ Busto drapeado de Faustina II, a dcha.; cabellos ondulados
y recogidos en un moño a la altura de la nuca; FAVSTINA
AVGVSTA.
R/ Cibeles, llevando timbal o tambor, sentada a dcha. entre dos
leones; MATRI MAGNAE SC.
R
IC 1664.
*771. AE. 12,12 g, 12 h. Nº inv. 31.089.
Roma. As. 161-180 d.C.
A/ Busto drapeado de Faustina II, a dcha.; cabellos ondulados
y recogidos en un moño a la altura de la nuca; FAVSTINA
AVGVSTA.
R/ Juno, de pie a izq., llevando pátera en la mano dcha. y cetro
largo en la mano izq.; a sus pies, pavo real; [IVNO] SC; [IVNO
REGINA] SC; [IVNONI REGINAE] SC.
R
IC 1647, 1648, 1652.
*772. AE. 9,02 g, 12 h. Nº inv. 31.090.
Roma. As. 161-180 d.C.
A/ Busto drapeado de Faustina II, a dcha.; cabellos ondulados y
recogidos en un moño a la altura de la nuca; leyenda ilegible.
R/ Figura femenina, sentada a izq.; leyenda ilegible.
773. AE. 8,46 g, 7 h. Nº inv. 31.309.
Cómodo (180-192 d.C.)
Roma. Sestercio. 180-192 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; M COMMODVS
ANTONINVS [AVG].
R/ Figura femenina, de pie a izq.; leyenda ilegible.
774. AE. 23,13 g, 6 h. Nº inv. 31.320.
[page-n-214]
Divino Marco Aurelio (Posterior al 180 d.C.)
Heliogábalo (218-222 d.C.)
Roma. As. 180 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; DIVVS M ANTONINVS
PIVS.
R/ Águila, de pie a dcha., con la cabeza vuelta a izq., sobre altar
adornado con guirlandas; [CON]SECRATIO SC.
R
IC 664.
Roma. Denario forrado. 218-222 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;
IMP CAES ANTONINVS AVG.
R/ Fidelidad del Ejército, sentada a izq., llevando águila y estandarte; delante de ella, otro estandarte; FIDES EXERCITVS.
R
IC 68.
*775. AE. 8,49 g, 2 h. Nº inv. 31.330.
*781. AE. 3,04 g, 12 h. Nº inv. 31.889.
EL SIGLO III d.C.
Alejandro Severo (222-235 d.C.)
Julia Domna (196-211 d.C.)
Roma. Sestercio. 226 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;
[IMP] CAES M AVR SEV ALEXANDER AVG.
R/ Alejandro Severo, de pie a izq., realizando sacrificio con pátera
ante altar encendido, llevando un papiro en la mano izq.; [PM]
TR P V COS II PP SC.
R
IC 446.
Roma. Denario. 196-211 d.C.
A/ Busto drapeado de Julia Domna, a dcha.; cabellos ondulados y
recogidos en la parte posterior de la cabeza; IVLIA AVGVSTA.
R/ Piedad, de pie y de frente, con la cabeza vuelta a izq., ante altar,
con ambas manos alzadas; PIETAS PVBLICA.
R
IC 574.
*776. AR. 3,20 g, 7 h. Nº inv. 31.874.
*782. AE. 23,82 g, 12 h. Nº inv. 31.285.
Caracalla (211-217 d.C.)
Maximino (235-238 d.C.)
Denario forrado. 196-198 d.C.
A/ Busto desnudo de emperador niño, a dcha.; drapeado; M AVR
ANTON [CAES PONTIF].
R/ Caracalla, de pie a izq., llevando bastón de mando y lanza; detrás, trofeo; PRINCIPI [IVVENTVTIS].
R
IC 13a.
Roma. Sestercio. c. Enero 236-marzo, abril 238 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado; MAXIMINVS
PIVS AVG GERM.
R/ Fidelidad del Ejército, de pie y de frente, con la cabeza vuelta a
izq., entre estandartes militares; FIDES MILITVM SC.
R
IC 78.
*777. AE. 3,07 g, 12 h. Nº inv. 31.069.
Roma. Denario. 201-206 d.C.
A/ Busto laureado de emperador niño, a dcha.; drapeado;
ANTONINVS PIVS AVG.
R/ Caracalla, de pie a izq., llevando papiro en la mano izq.
y chocando la mano dcha. con Plautilla, de pie a dcha.;
CONCORDIA FELIX.
R
IC 124a.
*778. AR. 3,20 g, 6 h. Nº inv. 31.873.
Denario forrado. 213-217 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; ANTONINVS PIVS
AVG BRIT.45
R/ Liberalidad, de pie a izq., llevando ábaco en la mano dcha. y
cornucopia en la mano izq.; LIBERAL AVG VIIII.
R
IC 302.
779. AE. 2,56 g, 12 h. Nº inv. 31.890.
Geta (Co-Augusto con Caracalla: 209-212 d.C.)
Roma. Denario. 200-202 d.C.
A/ Busto laureado de César niño, a dcha.; drapeado; P SEPT GETA
CAES PONT.
R/ Nobilitas, de pie a dcha., llevando cetro en la mano dcha. y Paladio en la mano izq.: NOBILITAS.
R
IC 13a.
*780. AR. 2,94 g, 6 h. Nº inv. 31.875.
45 Este denario forrado de Caracalla presenta un error de grabación
en la leyenda de anverso, la cual debería ser ANTONINVS
PIVS AVG GERM.
*783. AE. 18,66 g, 12 h. Nº inv. 31.322.
Gordiano III (238-244 d.C.)
Roma. Sestercio. Finales julio 238-finales julio 239 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;
IMP GORDIANVS PIVS [FEL AVG].
R/ Júpiter, de pie y de frente, con la cabeza vuelta a dcha., llevando lanza en la mano dcha. y rayo en la mano izq.; [IOVI
STATOR(I)] SC.
R
IC 298a, 299a.
784. AE. 14,27 g, 12 h. Nº inv. 31.565.
Roma. As. 241-243 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;
[IMP GO]RDIANVS PIVS [FEL AVG].
R/ Laetitia, de pie a izq., llevando corona de roble en la mano dcha.
y ancla en la mano izq.; LAETITIA AVG N SC.
R
IC 300a.
*785. AE. 9,32 g, 12 h. Nº inv. 31.345.
Filipo I (244-249 d.C.)
Roma. As. 244-249 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;
IMP M IVL PHILIPPVS AVG.
R/ Annona, de pie a izq., llevando espigas de trigo sobre modio en
la mano dcha. y cornucopia en la mano izq.; ANNONA AVGG
SC.
R
IC 168a.
*786. AE. 9,22 g, 12 h. Nº inv. 31.339.
203
[page-n-215]
_,.~,.~ ~:~ ~-~ .{~.
,/
.v.;
~
~
'(.
·~
....; :, "''' ..
.< :1.¡·
•'
.
,
'·
,.
. ·~·· ' ·.
1 , ,-_.
. r . . •
¡..
f ·~
., \
1
•
t
1
1
)
:
Fig. 10.16. Denario de Augusto. 2 a.C.-4 d.C. o posterior (?); Sestercio de Antonino Pío. 145-161 d.C.; Denario de Júlia Domna. 196-211
d.C. (Cat. 694, 755 y 776).
204
[page-n-216]
Roma. As. 244-249 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;
IMP M IVL PHIL[IPPVS AVG].
R/ Cuatro estandartes, el segundo empezando por la derecha coronado por águila legionaria; [FIDES EXERCITVS SC].
R
IC 171a.
*787. AE. 12,88 g, 12 h. Nº inv. 31.567.
Divino Valeriano II (258 d.C.)
Roma. Antoniniano. 258 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [DIVO] CAES
VALERIANO.
R/ Altar encendido; CON[SECRA]TIO.
R
IC 24.
793. AR. 2,84 g, 6 h. Nº inv. 31.419.
Filipo II (246-249 d.C.)
Galieno (260-268 d.C.)
Roma. As. 247-249 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;
[IMP M IVL] PHILIPPVS AVG.
R/ Filipo II, de pie a izq., velado, realizando sacrificio con pátera
ante altar y llevando cetro en la mano izq.; [PM TR P IIII/VI
COS PP] SC.
R
IC 234, 236.46
Mediolanum. Antoniniano. 260-268 d.C.
*788. AE. 15,54 g, 6 h. Nº inv. 31.324.
Roma. As. 247-249 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;
IMP M IVL PHILIPPVS AVG.
R/ Paz, de pie a izq., llevando rama de olivo en la mano dcha. y
cetro transverso en la mano izq.; PAX AETERNA SC.
R
IC 268c vte.
*789. AE. 9,06 g, 11 h. Nº inv. 31.299.
Trajano Decio (249-251 d.C.)
Roma. As. 249-251 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; con coraza; IMP C M Q
TRAIANVS DECICVS AVG.
R/ Liberalidad, de pie a izq., llevando ábaco en la mano dcha. y
cornucopia en la mano izq.; LIBERALITAS AVG SC.
R
IC 120a.
*790. AE. 8,75 g, 12 h. Nº inv. 31.433.
Treboniano Galo (251-253 d.C.)
Roma. Sestercio. 251-253 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado; IMP [CAES C
VI]BIVS TREBONIANVS G[ALLVS] AVG.
R/ Salud, de pie a dcha., alimentando con pátera serpiente que lleva
en brazos; [SALVS AVGG SC].
R
IC 121a.
791. AE. 19,03 g, 7 h. Nº inv. 31.286.
Valeriano I (253-260 d.C.)
Moesia (Viminacium). Antoniniano. 254-255 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; drapeado; IMP
C P LIC VALERIAN[VS AVG].
R/ Equidad, de pie a izq., llevando balanza en la mano dcha. y cornucopia en la mano izq.; AEQVITAS AVG[G].
R
IC 209. Cunetio 800.
*792. AR. 2,85 g, 6 h. Nº inv. 31.430.
46 El reverso sólo coincide con el de los antoninianos emitidos
por la ceca de Antioquía.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; GALLIENVS
AVG.
R/ Piedad, de pie hacia la izq. ante altar, con ambas manos alzadas;
PIET[AS] AVG. En el campo marca | P.
R
IC 507.
794. V. 2,63 g, 5 h. Nº inv. 31.097.
Roma. Antoniniano. 260-268 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [GA]LLIENVS
AVG.
R/ Uberitas, de pie a izq., llevando bolsa/monedero en la mano
dcha. y cornucopia en la mano izq.; VBERITAS AVG. En el
campo marca | є.
R
IC 287 vte.
*795. V. 3,32 g, 7 h. Nº inv. 31.101.
*796. V. 2,97 g, 1 h. Nº inv. 31.894.
797. V. 2,90 g, 6 h. Nº inv. 31.944.
Roma. Antoniniano. 261-262 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; drapeado y con
coraza; GALLIENVS [AVG].
R/ Equidad, de pie a izq., llevando balanza en la mano dcha. y cornucopia en la mano izq.; AEQVITAS AVG. En el campo marca
| VI.
R
IC 159 vte.
*798. V. 3,53 g, 5 h. Nº inv. 31.423.
Roma. Antoniniano. 267 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; G[ALLIENV]
S A[VG].
R/ Ciervo, caminando a izq.; [DIAN]AE CONS A[VG].
R
IC 179.
*799. V. 2,46 g, 12 h. Nº inv. 31.427.
Roma. Antoniniano. 264-265 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [GALLIENVS
AVG].
R/ Indulgencia, de pie a izq., con las piernas cruzadas y apoyada
en columna, llevando bastón de mando en la mano dcha. y cornucopia en la mano izq.; a sus pies, rueda; [INDVL]GENTIA
AVG. En exergo XI.
R
IC 206.
800. V. 1,98 g, 12 h. Nº inv. 31.429.
Roma. Antoniniano. 260-268 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [GALLIENVS
PIVS F AVG].
R/ Equidad, de pie a izq., llevando balanza en la mano dcha. y cornucopia en la mano izq.; [AEQVIT o AEQVITAS AVG].
R
IC 159.
801. V. 2,03 g, 6 h. Nº inv. 31.941.
205
[page-n-217]
Roma. Antoniniano. 260-268 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; GALLIENVS
AVG.
R/ Cabra caminando a izq.; [PIE]TAS [AVG]; digamma en el exergo (?). En exergo S.
R
IC 207.
*802. V. 2,42 g, 4 h. Nº inv. 31.943.
Roma. Antoniniano. 260-268 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; GALLIENVS
AVG.
R/ Seguridad, de pie a izq., con las piernas cruzadas y apoyada en columna, llevando cetro de mando en la mano dcha.;
SECVR[IT] [PERP]ET. En exergo H.
R
IC 280.
*803. V. 4,54 g, 6 h. Nº inv. 31.940.
Roma. Antoniniano. 260-268 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [GA]LLIENVS
[PIVS F AVG].
R/ Piedad, de pie a izq., llevando cetro/pátera en la mano dcha. y
cornucopia en la mano izq.; [PIE]TAS [AVG].
R
IC 262, 578.
804. V. 2,90 g, 12 h. Nº inv. 31.942.
Claudio II el Gótico (268-270 d.C.)
Roma. Antoniniano. 268-270 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; drapeado y con
coraza; IMP [(C) CLAV]DIVS AVG.
R/ Annona, de pie a izq., llevando espigas de trigo en la mano dcha.
y cornucopia en la mano izq.; ANNONA AVG.
R
IC 18, 19.
*809. V. 2,26 g, 7 h. Nº inv. 31.095.
Roma. Antoniniano. 268-270 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; IMP C
CL[AVDIVS AVG].
R/ Felicidad, de pie a izq., llevando largo caduceo en la mano dcha.
y cornucopia en la mano izq.; FELI[CITA]S AVG.
R
IC 32.
*810. V. 2,93 g, 1 h. Nº inv. 31.422.
Roma. Antoniniano. 268-270 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; drapeado; IMP
C CLAVDIVS AVG.
R/ Genio, de pie a izq., ante altar, llevando pátera en la mano dcha.
y cornucopia en la mano izq.; GENIVS AVG.
R
IC 45.
*811. V. 2,40 g, 12 h. Nº inv. 31.945.
Antioquia. Antoniniano. 260-268 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; drapeado y con
coraza; GALLIENVS P F AVG.
R/ Equidad, de pie a izq., llevando balanza en la mano dcha. y cornucopia en la mano izq.; AEQVITAS AVG. En el campo marca
Þ|.
R
IC 627. Cunetio 1893.
Roma. Antoniniano. 268-270 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; IMP C
CL[AVDIVS AVG].
R/ Genio del Ejército, de pie a izq., llevando pátera en la mano
dcha. y cornucopia en la mano izq.; GENIVS E[XERCI].
R
IC 48.
*805. V. 3,60 g, 6 h. Nº inv. 31.876.
Antoniniano. 253-268 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; GALLIENVS
AVG.
R/ Figura femenina (?), a izq.; leyenda ilegible.
Roma. Antoniniano. 268-270 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; con coraza;
[IMP CLAVDIVS AVG].
R/ Seguridad, de pie a izq., con las piernas cruzadas y apoyada en
columna, llevando cetro de mando en la mano dcha.; SECVRIT
[AVG]. En exergo XI.
R
IC 100.
806. AR. 2,87 g, 6 h. Nº inv. 8.231.
Salonina (254-268 d.C.)
Roma. Antoniniano. (Reinado Conjunto). 256-257 d.C.
A/ Busto diademado de Salonina, a dcha.; sobre cresciente;
SALONINA AVG.
R/ Emperatriz, sentada a izq., con tres niños; PIETAS AVGG.
R
IC 35.
*807. V. 2,58 g, 6 h. Nº inv. 31.444.
Roma. Antoniniano. 260-268 d.C.
A/ Busto diademado de Salonina, a dcha.; sobre cresciente;
SALONINA AVG.
R/ Vesta, sentada a izq., llevando pátera en la mano dcha. y cetro en
la mano izq.; VESTA. En exergo Q.
R
IC 32.
*808. V. 3,23 g, 7 h. Nº inv. 31.575.
206
812. V. 2,64 g, 7 h. Nº inv. 31.426.
*813. V. 2,18 g, 6 h. Nº inv. 31.729.
Roma. Antoniniano. 268-270 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; IMP C
CLAVDIVS [AVG].
R/ Victoria, de pie a izq., llevando corona de roble en la mano dcha.
y palma en la mano izq.; VICTOR[IA AVG].
R
IC 104.
*814. V. 2,75 g, 6 h. Nº inv. 31.099.
Roma. Antoniniano. 268-270 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [IMP] C
CLAVDIVS [AVG].
R/ Soldado, de pie a izq., llevando rama en la mano dcha. y lanza
en la mano izq.; a sus pies, escudo; [VIRTVS AVG].
R
IC 109.
815. V. 2,83 g, - h. Nº inv. 31.458.
[page-n-218]
Fig. 10.17. Denario de Caracalla. 201-206 d.C.; Denario de Geta. 200-202 d.C.; Antoniniano de Galieno. 260-268 d.C. (Cat. 778, 780 y
805).
207
[page-n-219]
Antoniniano. 268-270 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [IMP (C) (V)
C]LAVDIVS AVG.
R/ Frustra.
816. V. 2,62 g, - h. Nº inv. 31.100.
Antoniniano. 268-270 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [...] CLAVDIVS
[...].
R/ Fortuna, de pie a izq., llevando timón en la mano dcha. y cornucopia en la mano izq.; [FORTVNA(E) RED(VX)].
817. V. 2,09 g, 6 h. Nº inv. 31.102.
Quintilo (270 d.C.)
Roma. Antoniniano. 270 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; drapeado y con
coraza; IMP [CM AVR CL QVINTILLVS AVG].
R/ Concordia, de pie a izq. ante altar, llevando pátera en la mano
dcha. y cornucopia en la mano izq.; CONCORD[IA AVG].
R
IC 13.
818. V. 2,67 g, 6 h. Nº inv. 31.096.
Aureliano (270-275 d.C.)
Roma. Denario. 270 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; con coraza; IMP
AVRELIANVS AVG.
R/ Victoria, caminando a izq., llevando corona de roble en la mano
dcha. y palma en la mano izq.; a sus pies, cautivo; VICTORIA
AVG.
R
IC 71.
*819. V. 2,85 g, 6 h. Nº inv. 31.109.
Divo Claudio II (post. 270 d.C.)
Roma. Antoniniano. Posterior al 270 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [DIVO CLAV]
DIO.
R/ Altar encendido; CONSECRATIO.
R
IC 259.
820. V. 1,19 g, 5 h. Nº inv. 31.025.
821. V. 2,54 g, 1 h. Nº inv. 31.098.
Roma, Mediolanum. Antoniniano. Posterior al 270 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; DIVO
CLA[VDIO].
R/ Altar encendido; [CONSECRATIO].
R
IC 261, 262.
822. V. 1,27 g, 5 h. Nº inv. 8.416.
Antoniniano de imitación. Posterior al 270 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [DIVO CLAV]
DIO.
R/ Altar encendido; CONSECRATIO.
R
IC 259.
*823. V. 1,56 g, 1 h. Nº inv. 31.103.
824. V. 2,14 g, 11 h. Nº inv. 31.421.
*825. V. 2,41 g, 4 h. Nº inv. 31.947.
208
Antoniniano. Posterior al 270 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [DIVO
CLAVDIO].
R/ Águila, de pie y de frente, con la cabeza vuelta a izq.;
CON[SECRATIO].
R
IC 265, 266.
826. V. 2,27 g, 6 h. Nº inv. 31.453.
827. V. 1,76 g, 6 h. Nº inv. 31.948.
Antoniniano. Posterior al 270 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [DIVO CLAV]
DIO.
R/ Frustra.
828. V. 1,88 g, - h. Nº inv. 31.584.
Probo (276-282 d.C.)
Roma. Antoniniano. 276-282 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; drapeado y con
coraza; PROBVS P F AVG.
R/ Fidelidad, de pie a izq., sosteniendo dos estandartes; FIDES
є.
MILITVM. En exergo R
R
IC 170.
*829. V. 3,47 g, 12 h. Nº inv. 31.092.
Ticinum. Antoniniano. 281 d.C.
A/ Busto de Probo con corona radiada y manto imperial, a izq.;
cetro coronado por águila en la mano dcha.; IMP C PROBVS
AVG.
R/ Paz, de pie a izq., llevando rama de olivo en la mano dcha. y
cetro en la mano izq.; PAX AVGVSTI. En exergo
R
IC 516. En el campo marca | T. En el exergo VXXI.
*830. V. 3,79 g, 11 h. Nº inv. 31.418.
Diocleciano (284-305 d.C.)
Carthago. Nummus. c. 303 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;
IMP C DIOCLETIANVS [P F] AVG.
R/ Corona de roble; VOT X·X en dos líneas; F K.
R
IC 38.
*831. AE. 2,77 g, 6 h. Nº inv. 31.435.
Maximiano Hercúleo (293-305 d.C.)
Cyzicus. Antoniniano. 295-296 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; drapeado y con
coraza; IMP C M A MAXIMIANVS P F AVG.
R/ Emperador, de pie a dcha., llevando cetro y recibiendo Victoria
sobre globo de Júpiter, de pie a izq., el cual lleva también cetro; CONCORDIA [MILI]TVM. En el campo marcas K є. En
exergo ●.
R
IC 13.
*832. V. 3,03 g, 7 h. Nº inv. 31.093.
Roma. Antoniniano. 291 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; drapeado y con
coraza; IMP MAXIMI[ANVS P] F AVG.
R/ Hércules, de pie y de frente, con la cabeza vuelta a izq., llevando
clava en la mano dcha. y trofeo y piel de león en la mano izq.;
VIRTVS AVGG. En exergo XXIє.
R
IC 515.
*833. V. 3,45 g, 1 h. Nº inv. 31.417.
[page-n-220]
Lugdunum. Nummus. c. Otoño 307-verano 308 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; con coraza; IMP
MAXIMIANVS IVN AVG.
R/ Genio, de pie a izq., con modio sobre la cabeza, llevando pátera
en la mano dcha. y cornucopia en la mano izq.; GENIO [POP]
ROM. En exergo PLC.
R
IC 254.
834. AE. 6,70 g, 6 h. Nº inv. 31.432.
Antoniniano. 293-305 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; drapeado y con
coraza; IMP [C M A] MAXIMIANVS [(P F) AVG].
R/ Emperador, de pie a dcha., llevando cetro y recibiendo Victoria
sobre globo de Júpiter, de pie a izq., el cual lleva también cetro;
CONCORDIA MI[LITVM].
835. V. 2,33 g, 6 h. Incompleta. Nº inv. 31.094.
Constancio I Cloro (293-306 d.C.)
Roma. Nummus. c. 297-298 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; drapeado y con
coraza; FL VAL CONSTANTIVS NOB C.
R/ Corona de roble; VOT XX Γ en tres líneas.
R
IC 87a.
*836. AE. 3,27 g, 6 h. Nº inv. 31.424.
Carthago. Nummus. c. 298-299 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; CONSTANTIVS NOB
CAES.
R/ Carthago, de pie y de frente, con la cabeza vuelta a izq., llevando frutas en ambas manos; SALV[IS AV]GG ET CAESS FEL
KART. En exergo Γ.
R
IC 28a.
*837. AE. 8,34 g, 12 h. Nº inv. 31.431.
Nummus. c. 303 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; drapeado y con
coraza; FL VAL CONSTANTIVS NOB C.
R/ Corona de roble; VOT X FK en tres líneas.
R
IC 35a.
*838. AE. 2,96 g, 11 h. Nº inv. 31.420.
EL SIGLO IV d.C.
Licinio I (308-311 d.C.)
Nicomedia. Nummus. 317-320 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza; D
N VAL LICIN LICINIVS NOB C.
R/ Júpiter, de pie a izq., llevando Victoria sobre globo en la mano
dcha. y cetro en la mano izq.; PROVIDENTIAE CAESS. En el
campo marcas | A. En exergo SMN.
R
IC 34.
*839. AE. 3,29 g, 6 h. Nº inv. 31.962.
Constantino I El Grande (307-337 d.C.)
Constantinopla. Nummus. 333-335 d.C.
A/ Busto con yelmo de emperador, a izq.; con manto imperial y
espada; CONSTANTINOPOLIS.
R/ Victoria, de pie y de frente sobre proa, con la cabeza vuelta a
izq., llevando lanza en la mano dcha. y escudo en la mano izq.;
[GLORIA EXERCITVS]. En exergo CONSIA.
R
IC 79.
*840. AE. 2,01 g, 1 h. Nº inv. 8.230.
Arelate. Nummus. 313-315 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;
IMP CONSTANTINVS P F AVG.
R/ Sol, de pie y de frente, con la cabeza vuelta hacia la izq., con la
mano dcha. levantada y llevando globo en la mano izq.; SOLI
INVICTO COMITI. En exergo TARL.
R
IC 36.
*841. AE. 2,85 g, 1 h. Nº inv. 31.107.
Arelate. Nummus. 313-315 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;
IMP CONSTANTINVS P F AVG.
R/ Sol, de pie y de frente, con la cabeza vuelta hacia la izq., con la
mano dcha. levantada y llevando globo en la mano izq.; SOLI
IN[VI]CTO COMITI. En el campo marcas C | S. En el exergo
PARL.
R
IC 37-41.
842. AE. 3,21 g, 6 h. Nº inv. 31.954.
Alejandría. Nummus. 333-335 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
CONSTANTINVS MAX [AVG].
R/ Dos soldados, de pie y con la cabeza vuelta hacia el otro,
llevando lanza y escudo; en medio, dos estandartes; GLORIA
EXERCITVS. En el exergo SMALA.
R
IC 58.
*843. AE. 2,95 g, 6 h. Nº inv. 31.946.
Londinium. Nummus. Finales 312-313 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;
IMP CONSTANTINVS P F AVG.
R/ Sol, de pie y de frente, con la cabeza vuelta hacia la izq., con la
mano dcha. levantada y llevando globo en la mano izq.; SOLI
[INVI]CTO COMITI. En el campo marca Þ | . En el exergo
PLN.
R
IC 280.
*844. AE. 3,19 g, 7 h. Nº inv. 31.443.
Londinium. Nummus. 320-321 d.C.
A/ Busto con yelmo de emperador, a dcha.; con coraza;
CONSTANTINVS AVG.
R/ Dos cautivos sentados en la base de estandarte; VIRTVS
EXERCIT; VOT XX en estandarte. En el campo marca Þ | . En
el exergo PLN / PLON.
R
IC 185, 191.
*845. AE. 3,12 g, 1 h. Nº inv. 31.463.
Ticinum. Nummus. 314-315 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;
IMP CONSTANTINVS P F AVG.
R/ Marte, de pie a dcha., con vestido militar, llevando lanza
invertida en la mano dcha. y apoyando la mano izq. en escudo;
MARTI CONSERVATORI. En el campo marca Þ | . En el
exergo ST.
R
IC 11, 12.
*846. AE. 2,71 g, 12 h. Nº inv. 31.108.
209
[page-n-221]
Nicomedia. Nummus. 324-325 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; CONSTANTINVS
AVG.
R/ Puerta de campamento romano con dos torres; estrella en la parte superior; PROVIDENTIAE AVGG. En el exergo SMNA.
R
IC 90.
*847. AE. 2,38 g, 5 h. Nº inv. 31.110.
Siscia. Nummus. 337 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado y
con coraza; CONSTANTINVS MAX AVG.
R/ Dos soldados, de pie y con la cabeza vuelta hacia el otro, llevando lanza y escudo; en medio, un estandarte; GLORIA [EXERC]
ITVS. En el exergo єSISÞ
.
R
IC 261.
*848. AE. 1,69 g, 12 h. Nº inv. 31.115.
Cyzicus. Nummus. 330-337 d.C.
A/ Busto con yelmo de emperador, a izq.; con manto imperial y
espada; CONSTANTINOPOLI.
Rev:Victoria, de pie y de frente sobre proa, con la cabeza vuelta a
izq., llevando lanza en la mano dcha. y escudo en la mano izq.;
[GLORIA EXERCITVS]. En el exergo SMKA.
R
IC 73, 74, 92, 93, 120, 121.
849. AE. 2,29 g, 6 h. Nº inv. 31.124.
Lugdunum. Nummus. 314-315 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;
[IMP] CONSTANTINVS P F AVG.
R/ Sol, de pie y de frente, con la cabeza vuelta hacia la izq., con la
mano dcha. levantada y llevando globo en la mano izq.; SOLI
INVICTO COMITI. En el campo marcas T | F. En el exergo
PLG.
R
IC 16, 17.
*850. AE. 2,80 g, 6 h. Nº inv. 31.951.
Treveri. Nummus. 321 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a izq.; manto imperial y llevando
cetro coronado por águila; CONSTANTINVS IVN NOB [C].
R/ Altar con globo en la parte superior; debajo, tres estrellas;
BEATA TRAN[QVILLI]TAS AVG; VOTIS X[X] en tres líneas.
En el exergo PTR.
R
IC 328.
851. AE. 2,62 g, 5 h. Nº inv. 31.956.
Nummus. 307-337 d.C.
A/ Busto con yelmo de emperador, a izq.; manto imperial; [VRBS
RO]MA.
R/ Loba Capitolina, amamantando a los Gemelos; marcas ilegibles.
852. AE. 1,04 g, 6 h. Nº inv. 31.125.
Nummus. 307-337 d.C.
A/ Busto con yelmo de emperador, a izq.; manto imperial y espada;
CONSTANTINOPOLIS.
R/ Victoria, de pie y de frente sobre proa, con la cabeza vuelta a
izq., llevando lanza en la mano dcha. y escudo en la mano izq.;
[GLORIA EXERCITVS].
*853. AE. 2,07 g, 11 h. Nº inv. 31.126.
854. AE. 1,67 g, 12 h. Nº inv. 31.127.
210
Nummus. 307-337 d.C.
A/ Busto con yelmo de emperador, a izq.; manto imperial y espada;
CONSTANTINOPOLIS.
R/ Victoria, de pie y de frente sobre proa, con la cabeza vuelta a
izq., llevando lanza en la mano dcha. y escudo en la mano izq.;
[GLORIA EXERCITVS].
855. AE. 1,15 g, 5 h. Nº inv. 31.588.
Nummus. 307-337 d.C.
A/ Busto con yelmo de emperador, a dcha.; con coraza; IMP
CONSTANTINVS MAX AVG.
R/ Dos Victorias, de pie una en frente de la otra, sosteniendo ambas
un escudo sobre altar con inscripción; [VICTORIAE LAETAE
PRINC PERP]; VOT PR dentro de escudo.
856. En exergo T […] AE. 2,25 g, 1 h. Nº inv. 31.128.
857. AE. 3,09 g, 5 h. Nº inv. 31.957.
Nummus. 307-337 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;
IMP CONSTANTINVS P F AVG.
R/ Sol, de pie y de frente, con la cabeza vuelta hacia la izq., con la
mano dcha. levantada y llevando globo en la mano izq.; SOLI
INVICTO COMITI.
*858. En el campo marcas A | F. AE. 2,69 g, 12 h. Nº inv. 31.436.
859. AE. 2,73 g, 6 h. Nº inv. 31.447.
860. AE. 3,08 g, 1 h. Nº inv. 31.583.
Nummus. 307-337 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
CONSTA[NTINVS] [...].
R/ Puerta de campamento romano con dos torres; [PROVIDENTIAE
AVGG].
861. AE. 2,41 g, 6 h. Nº inv. 31.438.
Nummus. 307-337 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; drapeado;
CONSTANTINVS AVG.
R/ Corona de roble; DN CONSTANTINI [MAX] AVG ;VOT X·X
en dos líneas.
862. AE. 2,77 g, 1 h. Nº inv. 31.439.
Nummus. 307-337 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; drapeado;
CONSTANTINVS AVG.
R/ Corona de roble; DN CONSTANTINI [MAX] AVG ;VOT X·X
en dos líneas.
863. AE. 2,50 g, 12 h. Nº inv. 31.446.
Nummus. 307-337 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; drapeado;
CONSTANTINVS AVG.
R/ Corona de roble; DN CONSTANTINI [MAX] AVG ;VOT X·X
en dos líneas.
864. AE. 2,97 g, 12 h. Nº inv. 31.452.
Nummus. 307-337 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
leyenda ilegible.
R/ Soldado con yelmo, a izq., llevando escudo en la mano izq. y
lanceando jinete caído; escudo bajo su pie dcho.; el jinete tiene
extendida la mano izq. y con la dcha. se aferra al caballo; [FEL
TEMP REPARATIO].
865. AE. 3,52 g, 9 h. Incompleta. Nº inv. 31.970.
[page-n-222]
. ~,
i ,·
1
~
.
1
/ J ..• ;:.. :: .1
r¡....,,...~ii""" ' i.r t:··.:. ,,. ~·.,
.. z;·.•· \..t~ ' ; ._ .
'f
.;t
'(·' '
-.(.' ·•)
.•' '.
1• "
~
_..f •
'l,,. \• . ·, .
...•• .•. ' ........
-· ,
:
¡.
•: -;.t,.,¡.
• ) Jt
'
.l!f."¡í¡/-"
l
• .
'
. '
11
,. ..¿ .;·{'( ... ...... . z
,.
.'> ,""f::' :
~
. lf
·......
~~fr:
_-:;_~l
'· .
~·.,
ir' ., ~
-!l- . .
. :
. ·,
-..... ~---J
1 '·
. . )· ~.
• ·. ...•. ,, •
,•
1. : •' ,. :.. ...
,o:yA.
•
··.~
,,.
> .. /:; . . . .
..,..
. •-1'
... '
. _,
'
,,
/_ ... _,
;
1,1
1
'Yo
, ..
f.
... ...,. '
~
-'li""!'"'IC" .. ~.. • .
·:or"'"' • .
. . ·.
.,.#"'··~4"\~ ! .
11" ... ·y~ l·· .' .. '.1 ; •
' 1
¡1
~-
. .,...-_,
. ,. -~-·
\
··-~r¡,.
.,. ' '
~ - '.1 1 /
'''' , .
-< .. "~, • ', ·.1·. •
~
.~
ll :r· ..
'1 )"•'
.
'
'
¡.
:
.J
,
.
..•
-.
';
•
' : .: .. -_.: .. / 1 1
•.
: ...
1'
,-
'
,~- ~ :
,·'·_.'......... ..,., .
.
t~ ~ ~.;.. ~ ._·
·- ., ~
.
-~
"~
.• •
~-
...
l:
,_
(
.•
·.
-, .
1
j i
1
-~.
Fig. 10.18. Antoniniano de Aureliano. 270 d.C.; Nummus de Constantino I. 314-315 d.C.; Sólido de Honorio. 394-395 d.C. (Cat. 819, 846
y 892).
211
[page-n-223]
Helena (324-329 d.C.)
Cyzicus. Nummus. 324-325 d.C.
A/ Busto con diadema de Helena, a dcha.; con manto y collar; F L
HELENA AVGVSTA.
R/ Seguridad, de pie a izq., bajando rama que lleva en la mano
dcha. y cogiéndose el vestido con la mano izq.; SECVRITAS
R[EIPVBLICE]. En el exergo SMKA.
R
IC 28.
*866. AE. 2,67 g, 12 h. Nº inv. 31.437.
Crispo (317-326 d.C.)
Aquileia. Nummus. 321 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;
CRISPVS NOB CAES.
R/ Corona de roble; CAESARVM NOSTRORVM; VOT V en dos
líneas. En el exergo •AQS•.
R
IC 87-90.
*867. AE. 3,08 g, 6 h. Nº inv. 31.442.
Londinium. Nummus. 320-321 d.C.
A/ Busto con yelmo de emperador, a dcha.; con coraza; CRISPVS
NOB CAES.
R/ Cautivos bárbaros, sentados a los pies de estandarte; VIRTVS
EXERC[IT]; VOT XX inscrito en estandarte. En el exergo PLN.
R
IC 196.
*868. AE. 3,38 g, 6 h. Nº inv. 31.445.
Arelate. Nummus. 348-350 d.C.
A/ Busto de emperador, a dcha.; drapeado; [DN CONSTANS P F
AVG].
R/ Emperador, con vestido militar, de pie a izq. sobre galera, llevando Victoria sobre globo en la mano dcha. y estandarte con
crismón en la mano izq.; en la popa, Victoria dirigiendo la galera; [FEL TEMP REPA]RATIO. En el campo marca A |. En el
exergo PARL.
R
IC 124, 127, 128.
872. AE. 4,72 g, 6 h. Nº inv. 31.440.
Aquileia. Nummus. Anterior al 340 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado y
con coraza; CONSTANS P F AVG.
R/ Dos soldados, de pie y con la cabeza vuelta hacia el otro, llevando lanza y escudo; en medio, estandarte con crismón; GLORIA
EX[ERCITVS]. En el campo . En el exergo AQS.
R
IC 34.
*873. AE. 1,97 g, 12 h. Nº inv. 31.585.
Magnencio/ Decencio César (350-353 d.C.)
Arelate. Nummus. Primavera 351-18 agosto 353 d.C.
A/ Busto desnudo de César, a dcha.; drapeado; [D N CONSTANTIVS
P F AVG]; [D N DECENTIVS CAESAR]; A detrás del busto.
R/ Dos Victorias, de pie una en frente de la otra, sosteniendo ambas corona de roble con inscripción, apoyada en columna corta;
VOT V MVL X en cuatro líneas. En el exergo [FPAR].
R
IC 164-166.
*874. AE. 2,91 g, 12 h. Nº inv. 31.448.
Constantino II (337-340 d.C.)
Constancio II (353-361 d.C.)
Roma. Nummus. Antes abril 340 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado y
con coraza; VIC [CONSTANTINVS AVG].
R/ Emperador, de pie a dcha., llevando lanza en la mano dcha. y
apoyando la mano izq. en escudo; VIRTVS AVGVST[I]. En el
exergo R Ò P.
R
IC 4.
Arelate. Nummus. 18 Agosto 353-6 noviembre 355 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado y
con coraza; D N CONSTANTIVS P F AVG.
R/ Soldado con yelmo, a izq., llevando escudo en la mano izq. y
lanceando jinete caído; escudo bajo su pie dcho.; el jinete tiene
extendida la mano izq. y con la dcha. se aferra al caballo; FEL
[TEMP] RE[PA]RATIO.
R
IC 215, 216, 219, 220, 222.
869. AE. 1,96 g, 12 h. Nº inv. 31.971.
Divo Constantino I (posterior al 337 d.C.)
Nummus. 347-348 d.C.
A/ Busto velado de emperador, a dcha.; DV CONSTAN[TINVS
PT AVGG].
R/ Emperador, velado, de pie a dcha.; VN MR en el campo.
870. AE. 1,01 g, 11 h. Nº inv. 31.129.
Constante (337-350 d.C.)
Treveri. Nummus. 347-348 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
CONSTANS P F AVG.
R/ Dos Victorias, una en frente de la otra, llevando corona de roble
y palma; “espiga” en medio del campo monetario; VICTORIAE
DD AVGGQ NN. En el exergo TRS.
R
IC 209, 210.
*871. AE. 1,31 g, 12 h. Nº inv. 31.111.
875. En el exergo SCON. AE. 2,52 g, 11 h. Nº inv. 31.454.
*876. En el campo marca D |. En el exergo TCON. AE. 2,20 g,
6 h. Nº inv. 31.963.
Lugdunum. Nummus. 6 Noviembre 355-Primavera 360 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado y
con coraza; D N CONSTANTIVS P F AVG; N detrás del busto.
R/ Soldado con yelmo, a izq., llevando escudo en la mano izq. y
lanceando jinete caído; escudo bajo su pie dcho.; el jinete tiene
extendida la mano izq. y con la dcha. se aferra al caballo; FEL
TEMP REPARATIO. En el exergo GPLG.
R
IC 197.
877. AE. 3,02 g, 12 h. Nº inv. 31.455.
Constantinopla. Nummus. 330 d.C.
A/ Cabeza con diadema de perlas de emperador, a dcha.; D N
CONSTANTIVS P F AVG.
R/ Dos soldados, de pie y con la cabeza vuelta hacia el otro, llevando lanza y escudo; en medio, un estandarte; GLORIA
EXER[CITVS]. En el exergo CONSS.
R
IC 26.
*878. AE. 1,73 g, 6 h. Nº inv. 31.461.
212
[page-n-224]
Siscia. Nummus. 347-348 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
[CONSTANTI]VS P F AVG.
R/ Dos Victorias, una en frente de la otra, llevando corona de roble y palma; VICTORIAE [D D AVGG Q N N]. En el exergo
•ASIS•.
R
IC 184.
879. AE. 1,77 g, 7 h. Nº inv. 31.973.
Nummus. 353-361 d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; [...]ONSTANTIVS [...].
R/ Soldado con yelmo, a izq., llevando escudo en la mano izq. y
lanceando jinete caído; escudo bajo su pie dcho.; el jinete tiene
extendida la mano izq. y con la dcha. se aferra al caballo; [FEL
TEMP RE]PARATIO.
880. AE. 5,79 g, 11 h. Nº inv. 31.434.
Nummus. 353-361 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
[DN] CONSTAN[TIVS P F AVG].
R/ Emperador, de pie a izq., llevando globo en la mano dcha. y
lanza en la mano izq.; [SPES REI] PVBLI[CE].
881. AE. 2,14 g, 12 h. Nº inv. 31.462.
Nummus. 353-361 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
[DN CONST]AN[TI]VS P F AVG.
R/ Soldado con yelmo, a izq., llevando escudo en la mano izq. y
lanceando jinete caído; escudo bajo su pie dcho.; el jinete tiene
extendida la mano izq. y con la dcha. se aferra al caballo; [FEL
TEMP] REPARATIO.
882. AE. 1,91 g, 12 h. Incompleta. Nº inv. 31.966.
Nummus. 353-361 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
DN CONSTANTIVS P F AVG.
R/ Frustra.
883. AE. 2,44 g, 12 h. Nº inv. 31.968.
Nummus. 353-361 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
[DN] CONSTAN[TIVS P F AVG].
R/ Corona de roble; VOT XX MVLT XXX en cuatro líneas.
884. AE. 1,22 g, 5 h. Nº inv. 31.977.
Constante/ Constancio II (337-350/353-361 d.C.)
Nummus. 337-350/353-361 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
[D N] CONS[TANTIVS P F AVG]; [D N] CONS[TANS P F
AVG].
R/ Soldado con yelmo, a izq., llevando escudo en la mano izq. y
lanceando jinete caído; escudo bajo su pie dcho.; el jinete tiene
extendida la mano izq. y con la dcha. se aferra al caballo; FEL
TEMP [REPARATIO].
885. AE. 1,63 g, 12 h. Nº inv. 31.023.
Nummus. 337-350/353-361 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
[D N] CONS[TANTIVS P F AVG]; [D N] CONS[TANS P F
AVG].
R/ Soldado con yelmo, a izq., llevando escudo en la mano izq. y
lanceando jinete caído; escudo bajo su pie dcho.; el jinete tiene
extendida la mano izq. y con la dcha. se aferra al caballo; FEL
TEMP [REPARATIO].
886. AE. 2,65 g, 6 h. Nº inv. 31.965.
Nummus. 337-350/353-361 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
[D N] CONS[TANTIVS P F AVG]; [D N] CONS[TANS P F
AVG].
R/ Soldado con yelmo, a izq., llevando escudo en la mano izq. y
lanceando jinete caído; escudo bajo su pie dcho.; el jinete tiene
extendida la mano izq. y con la dcha. se aferra al caballo; FEL
TEMP [REPARATIO].
887. AE. 1,33 g, 6 h. Incompleta. Nº inv. 31.975.
Nummus. 337-350/353-361 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado
[D N CONSTANTIVS P F AVG]; [D N CONSTANS P F AVG].
R/ Dos Victorias, una en frente de la otra, llevando corona de roble y palma; “espiga/palma” en medio del campo monetario;
VICTOR[IAE DD AVGGQ NN].
888. AE. 1,37 g, 6 h. Incompleta. Nº inv. 31.114.
Nummus. 337-350/353-361 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado
[D N CONSTANTIVS P F AVG]; [D N CONSTANS P F AVG].
R/ Dos Victorias, una en frente de la otra, llevando corona de roble y palma; “espiga/palma” en medio del campo monetario;
VICTOR[IAE DD AVGGQ NN].
889. AE. 1,27 g, 7 h. Nº inv. 31.118.
Nummus. 337-350/353-361 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a izq.; drapeado y con
coraza, llevando globo en la mano dcha.; [D N CONSTANTIV]
S P F AVG; [D N CONSTAN]S P F AVG.
R/ Soldado, de pie a dcha., con la cabeza vuelta a izq., llevando
lanza; junto a él, figura pequeña situada bajo cobertizo/choza;
[FEL TEMP] REPARATIO.
890. AE. 1,92 g, 6 h. Incompleta. Nº inv. 31.451.
Teodosio I (379-395 d.C.)
Ae2. 19 enero 379-25 agosto 383 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado y
con coraza; DN THEODO[SIVS AVG].
R/ Emperador, de pie y de frente, con la cabeza vuelta a izq., ofreciendo la mano dcha. a figura femenina arrodillada a sus pies y
llevando Victoria sobre globo en la mano izq.; [REPARATIO
REIPVB].
891. AE. 5,31 g, 6 h. Nº inv. 31.573.
213
[page-n-225]
Honorio (395-423 d.C.)
INCIERTAS siglo iv d.c.
Mediolanum. Sólido. 6 Sept. 394-17 junio 395 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado y
con coraza; D N HONORIVS P F AVG.
R/ Emperador, de pie a dcha., llevando estandarte en la mano dcha.
y Victoria sobre globo en la mano izq.; con el pie izq. pisotea
cautivo; VICTORIA AVGGG. En el campo M | D. En el exergo
COMOB.
R
IC 35c.
Nummus. Dinastía Constantino I. 307-361 d.C.
A/ Cabeza con diadema de perlas de emperador, a dcha.;
CONST[...].
R/ Corona de roble (Vota).
*892. AV. 4,48 g, 6 h. Nº inv. 31.042.
Inciertas siglo i d.C.
Dupondio. Dinastía Julio-Claudia.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.
R/ Roma o Minerva, de pie y con lanza, a izq.; un escudo a su lado
izq.
893. AE. 18,63 g, 6 h. Nº inv. 31.370.
Cuadrante. Dinastía Incierta.
A/ Cabeza de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.
R/ Figura masculina, sentada a izq., llevando cetro en la mano izq.;
COS [III] SC en el exergo (?).
894. AE. 2,43 g, 6 h. Nº inv. 31.306.
INCIERTAS siglo ii d.C.
Sestercio. Dinastía Antoninos.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.
R/ Frustra.
895. AE. 20,17 g, - h. Nº inv. 31.080.
Sestercio.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.
R/ Figura femenina, de pie a izq.; leyenda ilegible.
896. AE. 16,56 g, 12 h. Nº inv. 31.323.
INCIERTAS siglo iii d.c.
Antoniniano. Dinastía Incierta.
A/ Frustra
R/ Tipo Altar (Consecratio).
897. V. 2,09 g, - h. Nº inv. 31.105.
Antoniniano.
A/ Cabeza con corona radiada de emperador, a dcha.; [...] P F AVG.
R/ Tipo Soli Invicto Comiti; Sol, de pie y de frente, con la cabeza
vuelta a izq., con la mano dcha. levantada y llevando globo en
la mano izq.; [SOLI IN]VICTO COMITI.
898. V. 3,84 g, 12 h. Nº inv. 31.425.
Antoniniano.
A/ Cabeza con corona radiada de emperador, a dcha.; con coraza;
IMP C [...] P F AVG.
R/ Frustra
899. V. 2,83 g, 6 h. Nº inv. 31.955.
Antoniniano.
A/ Frustra
R/ Tipo Genio; Genio, de pie a izq., llevando pátera en la mano
dcha. y cornucopia en la mano izq.; leyenda ilegible.
900. V. 2,33 g, - h. Nº inv. 31.466.
214
901. AE. 1,50 g, - h. Nº inv. 31.116.
Nummus.
A/ Cabeza con diadema de perlas de emperador, a dcha.;
CONSTAN[...].
R/ Corona de roble (Vota).
902. AE. 1,73 g, - h. Nº inv. 31.120.
Nummus.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
leyenda ilegible.
R/ Tipo Fel Temp Reparatio; Soldado con yelmo, a izq., llevando
escudo en la mano izq. y lanceando jinete caído; escudo bajo su
pie dcho.; el jinete tiene extendida la mano izq. y con la dcha. se
aferra al caballo; leyenda ilegible.
903. AE. 2,12 g, 5 h. Nº inv. 31.117.
904. AE. 1,22 g, 6 h. Incompleta. Nº inv. 31.123.
Nummus.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; leyenda
ilegible.
R/ Tipo Fel Temp Reparatio; Emperador con nimbus y vestido militar, a caballo, con escudo en el brazo izq. y amenazando con
su lanza a 1 o 2 bárbaros, con gorro frígio, arrodillados ante él;
leyenda ilegible.
905. AE. 0,92 g, 9 h. Nº inv. 31.119.
Nummus.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
leyenda ilegible.
R/ Tipo Dos Victorias; Dos Victorias, una en frente de la otra, llevando corona de roble y palma; leyenda ilegible.
906. AE. 1,49 g, 5 h. Imitación. Nº inv. 31.121.
Nummus.
A/ Busto con yelmo de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;
leyenda ilegible.
R/ Tipo Dos Victorias; Vota; Dos Victorias, de pie una en frente
de la otra, sosteniendo ambas corona de roble con inscripción,
apoyada en columna corta; leyenda ilegible.
907. AE. 2,98 g, 12 h. Nº inv. 31.450.
Nummus.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado y
con coraza; IMP [...]VS P F AVG.
R/ Tipo Soli Invicto Comiti; Sol, de pie y de frente, con la cabeza
vuelta a izq., con la mano dcha. levantada y llevando globo en
la mano izq.; [SOLI IN]VICTO COMITI. En el campo A | F.
908. AE. 2,80 g, 5 h. Nº inv. 31.441.
Nummus.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado y
con coraza; IMP CONSTAN[...].
R/ Tipo Soli Invicto Comiti; Sol, de pie y de frente, con la cabeza
vuelta a izq., con la mano dcha. levantada y llevando globo en
la mano izq.; SOLI [INVICTO COMITI].
909. AE. 2,49 g, 6 h. Nº inv. 31.449.
[page-n-226]
Nummus.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
leyenda ilegible.
R/ Tipo Gloria Exercitus, 2 estandartes; Dos soldados, de pie y con
la cabeza vuelta hacia el otro, llevando lanza y escudo; en medio, dos estandartes; GL[ORIA EXERCITVS].
910. AE. 0,96 g, 12 h. Nº inv. 31.460.
Nummus.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
leyenda ilegible.
R/ Tipo Gloria Exercitus, 1 estandarte; Dos soldados, de pie y con
la cabeza vuelta hacia el otro, llevando lanza y escudo; en medio, un estandarte; [GLORIA EXERCITVS].
911. AE. 1,40 g, 6 h. Nº inv. 31.580.
Nummus.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
leyenda ilegible.
R/ Tipo Gloria Exercitus, 1 estandarte; Dos soldados, de pie y con
la cabeza vuelta hacia el otro, llevando lanza y escudo; en medio, un estandarte; [GLORIA] EXERCITVS.
912. AE. 1,65 g, 1 h. Nº inv. 31.958.
Nummus.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
leyenda ilegible.
R/ Tipo Dos Victorias; Dos Victorias, una en frente de la otra, llevando corona de roble y palma; VICTORIA A[VGGG].
913. AE. 1,26 g, 7 h. Nº inv. 31.457.
Nummus.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
leyenda ilegible.
R/ Tipo Dos Victorias (?); leyenda ilegible.
Nummus.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
leyenda ilegible.
R/ Tipo Minerva; Minerva, de pie a izq., llevando escudo y lanza;
leyenda ilegible.
915.-. AE. 1,52 g, 7 h. Nº inv. 31.465.
Nummus.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
leyenda ilegible.
R/ Tipo Fel Temp Reparatio; Soldado con yelmo, a izq., llevando
escudo en la mano izq. y lanceando jinete caído; escudo bajo su
pie dcho.; el jinete tiene extendida la mano izq. y con la dcha. se
aferra al caballo; leyenda ilegible.
916. AE. 2,86 g, 6 h. Nº inv. 31.960.
Nummus.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
leyenda ilegible.
R/ Tipo Gloria Exercitus, 1 estandarte; Dos soldados, de pie y con
la cabeza vuelta hacia el otro, llevando lanza y escudo; en medio, un estandarte; [GLORIA EXERCITVS].
917. AE. 1,21 g, 6 h. Nº inv. 31.969.
Nummus.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; con manto
imperial; leyenda ilegible.
R/ Tipo Victoria; Victoria, caminando a izq., llevando trofeo sobre
el hombro dcho. y arrastrando cautivo con la mano izq.; crismón
en la parte izq. del campo monetario; SALVS REI PUBLICAE.
918. AE. 1,34 g, 6 h. Nº inv. 31.725.
914. AE. 2,03 g, - h. Nº inv. 31.459.
215
[page-n-227]
3
2
11
10
17
27
36
18
38
37
22
15
23
32
31
30
29
28
14
21
8
7
6
5
13
12
20
19
4
24
33
16
26
25
35
34
39
40
44
45
41
46
47
43
48
216
49
so
51
[page-n-228]
53
54
57
59
67
217
[page-n-229]
71
70
72
~ -••~,~·:
"'· .'
.
f'
.
-
73
.#1
~ ~•.
. .....
>
, .
.. .
··--1,. ..~ ~
'
75
-~.
>
76
74
78
84
85
98
99
106
218
•
107
114
92
100
101
102
110
116
96
95
103
109
115
83
89
94
93
108
82
81
87
86
91
90
11
3
so
79
104
11 1
117
•
97
105
112
118
[page-n-230]
11 9
128
141
130
144
122
12 1
120
131
l45
133
148
126
123
134
150
l27
135
155
219
[page-n-231]
160
203
241
220
167
218
184
172
230
229
242
243
195
194
233
244
238
245
[page-n-232]
248
251
323
387
254
252
328
388
294
350
339
389
314
386
385
390
391
221
[page-n-233]
394
397
407
442
222
416
446
402
400
399
428
417
450
406
451
433
454
459
[page-n-234]
460
465
478
480
496
497
466
471
470
482
484
498
501
472
485
502
492
508
223
[page-n-235]
537
52~
538
540
542
549
551
553
557
559
224
550
560
561
562
564
[page-n-236]
565
585
604
567
566
586
605
592
607
578
600
608
579
584
601
609
602
610
613
225
[page-n-237]
615
617
632
693
226
62 1
641
642
694
699
626
644
618
646
700
627
630
658
701
[page-n-238]
703
702
717
712
'
!.
...
~{.... ,.J··-,.-:·1·
·
'
/'
.
· ·~_t
'·
722
743
732
749
733
752
720
.~
1) '1'
.
.
,.
'
y'
'
t;.fr,....
'J t'.•,lt./ .
..
'
·r
. ·'
736
753
741
755
227
[page-n-239]
761
772
r· ·.
775
,·.'·f J'·
t~
.(
~-
763
'(; •"
-
;
.
.
768
776
769
771
778
777
780
..
,1~,r: . ·. 1.- .:..:
1
,
.
'
.
. ~A~·
h}
...,
781
228
• :•.·(•
\1' '<·
~
'
782
783
785
786
[page-n-240]
787
796
808
788
798
809
825
789
799
810
829
790
802
792
803
811
805
813
830
795
814
831
807
•
.
8 19
832
229
[page-n-241]
836
833
843
841
850
871
230
845
844
853
873
839
838
837
848
847
846
858
866
867
868
874
876
878
892
[page-n-242]
11
La epigrafía ibérica de La Carència
J. Velaza
En materia de epigrafía ibérica, la ciudad romana de La Carència ha proporcionado hasta el momento tres inscripciones sobre
láminas de plomo y un esgrafiado sobre cerámica. A ellos habría que añadir, evidentemente, la leyenda monetal kili si, como
parece, esa ceca corresponde a La Carència (Ripollès, 2001).1
Desde el punto de vista del hábito epigráfico que tales ejemplares permiten entrever, se puede decir que los tres plomos parecen explicarse como textos relativos a actividades comerciales:
uno de ellos, como se verá, contiene una carta y parte de su léxico es común al de otras inscripciones sobre plomo en las que el
carácter mercantil es también muy probable; otro de los plomos
contiene expresiones numerales y el texto ha sido barrado con
posterioridad como queriendo cancelar la cuenta o el contrato
que representaba; por fin, el tercero de los textos muestra también palabras compatibles con un mensaje de tipo comercial. En
este sentido, como sucede también en otros yacimientos, parece
que la escritura estaba restringida en La Carència a un contexto
comercial y privado y que, en ese sentido era patrimonio, al menos en tal uso, de una cierta clase social de mercaderes. Entre
ellos debía por lo demás haber algunos procedentes de tierras
más meridionales, por cuanto empleaban el signario suroriental,
como testimonia el plomo La Carència 1; la cronología de este
fenómeno no nos es posible precisarla con exactitud, pero debe
de estar entre mediados del s. iv y el s. iii y podría corresponderse
así con un primer momento de auge de la ciudad, documentado
también por el urbanismo y la cultura material. Después, entre
finales del s. iii y mediados del i, la actividad comercial continuaría y seguiría produciendo documentos sobre plomo, pero ahora
ya con el empleo del sistema gráfico nordoriental, como resulta
manifiesto en los textos de La Carència 2 y 3. Este fenómeno
vendría a coincidir con el momento de mayor auge de la ciudad,
como garantizan los testimonios arqueológicos.
Naturalmente, el conocimiento y uso de la escritura en los
contextos señalados debió de generar también empleos se-
1 Este trabajo se inscribe en el proyecto FFI2011-25113 y en el Grup
de Recerca Consolidat LITTERA (2009SGR1254). Quiero expresar mi
gratitud a Joan Ferrer por su ayuda en la lectura e interpretación de los
textos.
cundarios como el representado por el único esgrafiado sobre
cerámica conocido hasta ahora. En cualquier caso, y pesar de
la continuidad y vitalidad de la ciudad en época tardoibérica y
romanorrepublicana, no tenemos hasta hoy testimonios de una
cultura epigráfica extendida a otros ámbitos como el funerario,
el votivo o el público.
A continuación ofrecemos el análisis particularizado de
cada uno de los epígrafes ibéricos de La Carència.
PLOMO LA CARÈNCIA 1
La Carència 12 es una lámina de plomo muy fina y cuya forma
rectangular debe considerarse prácticamente idéntica a la original, aunque en sus bordes haya sufrido pequeñas pérdidas que,
como se verá, apenas si afectan a los signos (Velaza, 2012).
Probablemente el plomo apareció plegado, porque son apreciables todavía cinco marcas verticales que corresponden a las
huellas de los pliegues. Las medidas son 4 x 13,2 x 0,05 cm. El
módulo de las letras oscila entre 0,3 y 0,6 cm.
El plomo estuvo escrito por ambas caras. La que llamaremos
cara A (fig. 11.1) tiene, además, restos de dos textos. A1 es un
texto largo, que constaba probablemente de cuatro líneas, pero
cuyos signos aparecen en su mayor parte muy desvaídos, probablemente por haber sido semiborrados para reaprovechar la lámina para una utilización posterior. Además, su lectura resulta todavía más problemática por el hecho de que en el tercio derecho de
esa cara la superficie del plomo se presenta muy concretizada. El
texto A.2 consta de una sola palabra que ha sido escrita en sentido inverso al texto A.1 y en el mismo sentido que el texto B. El
hecho de que la palabra de A.1 sea interpretable como un nombre
personal y que ese mismo nombre se repita al comienzo del texto
B invita a interpretar A.1 como el destinatario del texto B. Ello
explicaría que A.1 esté escrito en la cara opuesta, en el mismo
sentido que B y, además, en un lugar de la lámina que parece haber quedado al exterior cuando el plomo estuvo doblado. La cara
B (fig. 11.2) se conserva en mucho mejor estado, seguramente
2
Nº catálogo 23.831. Nº inventario 108.495.
231
[page-n-243]
Fig. 11.1. Plomo La Carència 1, cara A (nº catálogo 23.831).
Fig. 11.2. Plomo La Carència 1, cara B (nº catálogo 23.831).
por haber permanecido resguardada por el plegado. El texto que
ha sido escrito en ella consta de tres líneas. La primera se inicia
en el extremo superior derecho y corre paralelo a los bordes superior, izquierdo e inferior de la pieza, hasta acabar hacia la mitad
de este último. Las líneas 2 y 3 comienzan también en el lateral
derecho, pero la 2 sobrepasa por poco la mitad de la superficie de
escritura y la 3 no llega a alcanzarla.
Tanto el texto A.1 (fig. 11.3) como los textos A.2 y B (fig.
11.4) están escritos en signario suroriental y en una variante que
parece marcar la oposición entre sordas y sonoras, lo que parece manifiesto a juzgar por la presencia en A.1 y B de variantes
marcadas y no marcadas del silabograma ko. La cuestión se hace
más compleja, sin embargo, en lo que toca a las posibles variantes de ti documentadas en B, ya que la que sólo lleva un punto
en el interior del rombo parece indicar la sonora, frente a la que
lleva una línea vertical interior, que marcaría la sorda.3 En el texto B las palabras aparecen separadas por interpunciones dobles;
en el caso de A.1 parece haberse seguido similar procedimiento,
aunque sólo en la l. 4 se conservan interpunciones indudables,
separando además coherentemente un nombre personal.
3
En ese caso el procedimiento parecería, por lo tanto, inverso al descrito
por Ferrer para los demás textos en escritura suroriental (vid. Ferrer,
2010).
232
La lectura de los textos es la siguiente:
A.1
[---]u[---]i[---]
[---]++[-c. 3-]tilso+++satira[---]
[---]o[-c. 2-]siltiko+l+golorta[---]
[---]ti : ikorisker : ko[---]
A.2
balkesira
B
balkesire : anabedi : iustir : bele[s] : gebelesekesai : askererdir : [.]reka :
gotuaderokegon
ikorbas : al+rei : ordi+ra?
kalaneia : asugin
El signo 5 de la palabra 6 es e corregida sobre a.
Como puede verse, la lectura de A.1 es realmente lagunosa, a causa de los dos fenómenos que, como se ha dicho antes,
afectan a la superficie de escritura de esa cara: por un lado,
lo compacto de las concreciones en su tercio derecho y, por
otro lado, la falta de nitidez de los signos, producto muy probablemente de un borrado voluntario, aunque descuidado, del
texto. Para A.2 y B contamos con mayor seguridad, excepto
en aquellos lugares en los que se ha perdido totalmente el
[page-n-244]
Fig. 11.3. Texto del plomo La Carència 1, cara A (nº catálogo 23.831).
Fig. 11.4. Texto del plomo La Carència 1, cara B (nº catálogo 23.831).
signo o donde una microfractura lo ha desfigurado casi por
completo.
Por lo que se refiere al contenido de los textos, también
es diferente nuestra capacidad de acercarnos a su estructura y
análisis. En el caso de A.1, sólo para la palabra ikorisker de l.
4 tenemos la seguridad de hallarnos ante un nombre personal
constituido por los dos formantes conocidos ikor (§7.60) e isker
(§7.64). En l. 2 podría aparecer una secuencia satira que recuerda a formas como satira (F.20.1, B-I) y esatiran (F.20.1,B-I,2),
pero conviene notar la diferencia entre las dos silbantes iniciales. El resto del texto es de lectura tan comprometida como
poco transparente.
En el texto A.2, balkesira permite identificar un nombre personal integrado por los formantes balke (§7.25) y sir (§7.105),
al que se ha añadido un sufijo –a. Parece incuestionable que
se trata del mismo nombre personal que encabeza el texto B,
pero en este caso sufijado con –e. Si el sufijo –e con nombres
personales está relativamente bien documentado, lo está menos
el sufijo –a, pero no faltan ejemplos como kulesuri-a (D.7.1),
donde podría expresar una noción próxima al dativo.
La palabra anabedi resulta menos transparente, pero no se
puede descartar que se trate de un nombre personal constituido
por una variante del formante anar (§7.11) –quizás la misma
que aparece en anai-osar-en-mi (B.1.36) – y por beti(n) (§7.37),
representado en biur-bedi (B.8.20), sakar-bedi-n (B.7.31); unibedi-n (B.1.22).
La tercera palabra del texto es la conocida iustir, muy frecuente en vecindad con nombres personales y en secuencias
iniciales de texto. Aunque son muchas las hipótesis que se han
propuesto para ella, recientemente nos hemos pronunciado por
una interpretación como forma verbal (Velaza, 2011) que podría
ser adecuada también a este contexto, por cuanto podría indicar
la acción que uno de los dos nombres personales en secuencia
–muy probablemente anabedi– realizaría con respecto al otro –
balkesir–. El hecho de que el plomo parezca contener un texto
epistolar podría ser un apoyo a favor de la hipótesis según la cual
la acción que iustir marcaría sería próxima a la de un saludo.
La restitución de la forma bele[s] parece evidente no sólo por
la frecuencia de la forma onomástica beles (§7.31), sino también
por su presencia en la formación de la palabra inmediatamente
posterior. El hecho de que el formante aparezca solo puede extrañar, pero tal vez no resulte ocioso recordar que la situación
sería idéntica a la de Beles, un ennegense del bronce de Áscoli.
La forma gebelesekesai podría admitir una segmentación
ge-beles-ekes-ai si partimos de la base de la identificación de
los formantes antroponímicos beles (§7.31) y ekes (§7.50). Habría que explicar, en tal caso, la presencia de un prefijo ke- no
demasiado bien documentado y estudiado, pero para el que
habría alguna oportunidad en formas como ke-bels-ilun-in
(F.9.8, A-6); ke-bels-ilun[-]eiku (F.9.8,A-2) o incluso kebeltere (B.22.1). El eventual sufijo –ai estaría sin embargo mucho
mejor apoyado (Moncunill, 2007: 71).
Para askererdir tenemos paralelos menos atractivos. Si
fuera correcta una segmentación asker-erdir, tal vez pudieran
traerse a colación esker (§7.64) y erde-baska (C.1.24, A-5),
pero hay que decir que no se trata en ningún caso de correlatos
carentes de problemas, bien sea por el vocalismo, bien por la
diferencia en las vibrantes.
Para la forma mutilada [.]reka podría proponerse una restitución areka, para la que tenemos un paralelo exacto sobre
233
[page-n-245]
plomo (F.20.1,B-I,4). Untermann proponía una segmentación
are-ka y una integración en el paradigma de are, para el que
postulaba un carácter pronominal (§556).
La secuencia gotuaderokegon podría tal vez segmentarse
gotua-deroke-gon, lo que permitiría identificar una secuencia medial -deroke- que remite a otras como bi-teroke-tan
(F.9.1,B–4), y al repetido paradigma al que se atribuye unánimemente una categoría verbal (Velaza, 2011). El radical, sin
embargo, no ofrece paralelos claros.
La primera palabra de la segunda línea vuelve a ser un nombre personal ikorbas, constituido por los conocidos formantes
ikor (§7.60) y bas (§7.27).
La forma al+rei tal vez pueda restituirse como alorei y segmentarse como alor-ei, con lo que tendríamos un nuevo formante
antroponímico alor (§7.9), acompañado por el conocido sufijo –ei.
En el caso de ordi+ra?, el hecho de que el cuarto signo sea
inidentificable y el último sea la variante que en el signario nordoriental corresponde a ki, pero en suroriental no tiene todavía atribución definitiva, complica notablemente la interpretación. De todos
modos, quizás contenga el formante antroponímico ordin (§7.95).
Las dos últimas palabras del texto, kalaneia y asugin resultan francamente opacas y carecemos de paralelos esclarecedores para ninguna de las dos.
En definitiva, como puede verse, el análisis de La Carencia 1 permite interpretarlo como una carta enviada a un
personaje probablemente llamado Balkesir, quizás por otro
de nombre Anabedi. Desconocemos, sin embargo, cualquier
dato sobre el contenido de dicha carta por la ausencia de elementos que pudieran resultar indicativos, como es el caso de
los numerales. En el texto parecen nombrarse también otros
personajes, pero en algunos casos lo que tomamos como formantes antroponímicos podrían ser aquí solo palabras del
léxico común.
Por lo que se refiere a la datación de la inscripción, el hecho
de que emplee un signario suroriental dual permitiría fecharla
entre el s. iv y el s. iii a.C.
[---]alir : ikaku[---]
[---]bankotur : ++[---]
-----Las dos cruces de l. 4 corresponden ambas a signos constituidos por dos trazos oblicuos que se unen en un vértice superior. Su parte inferior se ha perdido por la fractura de la pieza,
de modo que su lectura podría ser tul, tun, al, atu, etc., o incluso
s si se tratara de una sola letra.
Por lo que respecta al texto en sí, su mutilación impide un
análisis seguro. En l. 1 se registra incuestionablemente una
secuencia numeral, de modo que tal vez nos encontremos con
algún tipo de contabilidad –o de una carta con contenido comercial–. Esta hipótesis estaría reforzada por dos indicios más: el
primero, que en l. 3 parece segura la presencia de la palabra [--s]alir, habitual en tales contextos y el segundo, las mencionadas
líneas verticales que parecen cancelar el texto.
Por lo demás, en l. 4 nos encontramos con una secuencia ]
bankotur que recuerda a bankutur (B.7.38,A-III,8) y bankuturiraker (F.13.3,13). El resto de las secuencias conservadas son
excesivamente breves y mutiladas como para someterlas a un
análisis seguro.
Para fijar la cronología de La Carència 2 el indicio más
elocuente puede ser el uso del signo be8, que según Rodríguez
Ramos habría de datarse entre 225/200-175 a.C. (Rodríguez,
Ramos, 2004: 140).
PLOMO LA CARÈNCIA 2
El epígrafe que llamaremos La Carència 2 es una lámina de
plomo mutilada por todas sus partes y que en el estado actual
tiene unas dimensiones de (4) x (4,7) x 0,1 cm (fig. 11.5 y
11.6).4 Probablemente apareció doblada en sentido longitudinal: el proceso de desplegado parece no haber sido realizado
de manera completa, de forma que la lámina está todavía semiplegada en su parte central, entre las líneas 2 y 3. Conserva
restos de cuatro líneas de texto con letras de 0,6 / 0,8 cm e interpunciones dobles. Por encima de los signos presenta cuatro
líneas verticales, probable indicio de un intento de cancelar
el texto.
El signario empleado es el nordoriental. No parece haber
restos de dualidad, salvo en el signo 2 de l. 1, que es ke5, pero
que podría interpretarse como una pervivencia gráfica dentro
de un signario ya no dual. La lectura del texto es como sigue:
Fig. 11.5. Plomo La Carència 2 (nº catálogo 23.829).
------
[---]ir : a IIIIIIIII[---]
[---]takebe : kan[---]
4
234
Nº de catálogo 23.829. Nº inventario 108.493.
Fig. 11.6. Texto del plomo La Carència 2 (nº catálogo 23.829).
[page-n-246]
PLOMO LA CARÈNCIA 3
Se trata de una lámina de plomo cuya forma original debió de
ser aproximadamente rectangular, que en el momento actual se
presenta rota en seis partes, como consecuencia de un proceso de desplegado poco cuidadoso (fig. 11.7 y 11.8).5 Las cinco
primeras encajan, tanto por la forma de la fractura como por la
continuidad de las letras; la última, más pequeña de tamaño,
no encaja formalmente, pero es muy probable, a juzgar por la
secuencia textual, que su lugar fuera ése. En la parte superior
se ha perdido también parte de su superficie, de modo que la
segunda parte de l. 1 está desaparecida y no se puede descartar
que hubiese alguna línea por encima. El tamaño en el estado
actual es (4,3) x (6,7) x 0,1 cm. Se conservan restos de cuatro líneas de texto con letras de 0,6 / 0,8 cm e interpunciones dobles.
------
[---]+leurate[---]ire[---]+i[..]i[---]
[---]+ : tieibir : kibatasan[-c. 2-]ortinberi[---]
[---]tisbasirarebe : tieibir : salir : s[---]
[---]sa : tilauti[.]e : mke[-c. 2-]anbe[.]+[..]n[---]
-----El texto ha sido escrito en signario nordoriental sin aparentes
rasgos de dualidad.6 Hay que señalar, sin embargo, que el signo r
se ha escrito en la forma r1 en todos los casos salvo en la secuencia
]ire[ de l. 1, donde se presenta como r3 y tiene a su lado derecho
un pequeño trazo en forma de coma, tal vez también adventicio.
Por lo que se refiere al léxico, la l. 1, la más mutilada,
apenas si permite identificar secuencias conocidas. En l. 2 la
palabra tieibir, que se repite también en l. 3, recuerda a tiei+
(F.13.1,10). La secuencia kibatasan[-c. 2-] no ofrece una segmentación transparente, aunque su comienzo recuerde al formante antroponímico kibas(§7.74). En ortinberi, sin embargo,
cabe identificar un nombre personal formado por los elementos
conocidos ortin (§7.95) y beri (§7.34). En l. 2 la secuencia ]tisbasirarebe puede contener el elemento conocido basir, presente
en basir-iuta (B.7.36,A-4) y basir-tir (G.1.1,B-1). La palabra
no antroponímica más transparente es, sin lugar a dudas, salir. En l. 4 las diferentes mutilaciones hacen de nuevo difícil el
análisis: sólo en mke[-c. 2-]anbe parece razonable identificar el
formante mkei (§7.138).
En resumidas cuentas, el texto de La Carència 3 no ofrece
indicios seguros en cuanto a su funcionalidad, pero el hecho de
que aparezca el término salir permite mantener provisionalmente
la hipótesis de que nos hallemos ante un documento, tal vez una
carta, de tipo comercial. Su cronología puede fijarse también en
función de criterios paleográficos: el uso de be7 invita a una datación 200/175-50 a.C. (Rodríguez Ramos, 2004: 10).
Fig. 11.7. Plomo La Carència 3 (nº catálogo 23.830).
Fig. 11.8. Texto del plomo La Carència 3 (nº catálogo 23.830).
5
Nº catálogo 23.830. Nº inventario 108.494.
6 El primer signo ti de l. 2 presenta un pequeño trazo horizontal por
debajo del vértice donde se juntan los tres trazos del tridente, pero
la palabra reaparece en l. 2 sin dicho trazo, de modo que hay que
considerarlo adventicio.
235
[page-n-247]
Fig. 11.10. Esgrafiado sobre cerámica (dibujo D. Fletcher).
ESGRAFIADO SOBRE CERÁMICA
Fragmento de un plato de cerámica campaniense (Fletcher, 1985:
19, 62 y 109; MLH III F.19.1) (fig. 11.9 y 11.10). Hallado en
superficie, fue donado al Servicio de Investigación Prehistórica
en 1981 por don Enrique Morán. Signos esgrafiados en la parte
exterior del pie.
batu
Fig. 11.9. Plato de cerámica campaniense con signos esgrafiados.
236
Se trata probablemente de una abreviatura de propiedad.
[page-n-248]
12
Uso de tecnologías de alta definición en la documentación
geométrica del yacimiento de La Carència de Torís
O. Aparicio González, J. Blasco Senabre,
L. Gimeno Martínez, V. Porcelli y R. Tortosa García
En los últimos años, la aplicación de la Geomática en el campo
de la Arqueología ha aumentado de forma considerable, siendo utilizada como herramienta auxiliar de las prospecciones y
excavaciones, o bien para la documentación patrimoni al del
estado actual de yacimientos, edificios y piezas muebles.
El uso de diversos aparatos topográficos es habitual en el
desempeño de los trabajos de arqueología: así se usan tradicionalmente niveles ópticos para obtención de desniveles y cotas
de nivel; estaciones totales para registrar la geometría de un
proyecto arqueológico o la tecnología GPS aplicada en receptores y navegadores para el posicionamiento de zonas e itinerarios sobre una cartografía.
También, la aplicación y uso de metodologías pertenecientes al campo de la Geomática es cada vez más común
en la Arqueología. No podemos olvidar la utilización de
cartografía –vectorial u ortofotografía– para los planos de
situación y localización, la elaboración de un correcto levantamiento topográfico o la representación de secciones y
alzados que nos ayudan a entender nuestro proyecto. Pero
básicamente nos referimos a las técnicas fotogramétricas y
de láser escáner 3D, que aplicadas en los campos de la arquitectura, la ingeniería de obra civil e industrial, la geografía, la documentación artística y arqueológica constituye
un gran avance desde la perspectiva de la documentación
gráfica tridimensional proporcionando unos productos finales de gran precisión métrica con una gran calidad visual
para la documentación de bienes muebles e inmuebles, y que
combinadas con las últimas tecnologías multimedia –realidad virtual, realidad aumentada, pantallas 3D y otros espacios tridimensionales– o con la aplicación de la ingeniería
inversa1 mediante impresoras y pantógrafos 3D, podemos
conseguir sorprendentes aplicaciones para el ámbito de la
musealización y documentación patrimonial que nos sirven
1 Entendemos la INGENIERÍA INVERSA como el proceso de
reproducción de un objeto, pieza, parte, o conjunto, a partir del modelo
físico de forma directa o indirecta. Utilizando el láser escáner, el
modelo físico lo obtenemos de forma indirecta a partir de un modelo
digital 3D con el que reproducimos el objeto a la escala deseada.
para la conservación, difusión, estudio y gestión de espacios
y entornos, tanto arqueológicos como arquitectónicos.
En La Carència de Torís, desde 2005, se han realizado distintos trabajos de documentación geométrica del yacimiento,
usando diversas metodologías y aparatos topográficos, aplicando las últimas tecnologías del momento. Al mismo ritmo
de la excavación, en cada campaña se han ido documentado las
distintas geometrías (alineaciones, cotas de nivel, perímetros,
etc.) de los distintos elementos que definen el recinto amurallado (murallas, torres, puertas, poternas, paramentos…), o las
zonas artesanales como por ejemplo hornos. A partir de esta documentación se han generado distintos productos gráficos que
documentan métrica y gráficamente este poblado (fig. 12.1).
LEVANTAMIENTO DEL ENCLAVE
Uno de los primeros trabajos consistió en la realización de un levantamiento topográfico del yacimiento, así como de su entorno
y de los distintos posibles accesos. Dicho levantamiento se obtuvo de la restitución de un vuelo fotogramétrico, a escala 1/500.
La fotogrametría aérea se basa en la obtención de unos fotogramas –fotografías donde se conoce su focal y el centro de la
imagen–, realizados por una cámara aerotransportada. La metodología se sintetiza en que un avión avanza disparando fotos
consecutivas cada cierto intervalo según la velocidad y altura
preestablecida. En todo vuelo fotogramétrico existe una fase
preliminar llamada planificación del vuelo y en ella, sobre una
cartografía de la zona, se constituyen las directrices de dicho
vuelo: altura de vuelo, pasadas a realizar, número de fotogramas, etc. En nuestro caso se planificó y se realizó una pasada
sobre la zona de 4 fotogramas con un recubrimiento entre ellos
del 60% y con una escala de vuelo de 1/3000.
Finalizado el vuelo, los fotogramas son introducidos en un
restituidor digital realizando en un primer momento la orientación.2 Una vez orientada y posicionada cada una de las imá-
2
En fotogrametría, la orientación de un fotograma es el proceso de
reconstruir su posición en el espacio en el momento de la toma. Hay tres
237
[page-n-249]
Fig. 12.1. Composición gráfica con la simulación del recinto amurallado a partir de datos reales. Podemos apreciar como base un modelo
digital del terreno con textura obtenida a partir de una ortofotografía digital. R. Albiach-Global Geomática.
genes se procedió a restituir la zona de interés, que no es más
que la obtención de datos vectoriales en tres dimensiones. Dicha
restitución generó información de la topografía del terreno mediante puntos de cotas de nivel, líneas de rotura y la representación de elementos lineales como caminos, barrancos, acequias
y taludes. Con esta información se procedió a la realización del
modelo digital del terreno (MDT), que conllevó la obtención de
unas curvas de nivel con una equidistancia de 0,5 metros.
Para poder orientar y posicionar los fotogramas, nos tenemos que apoyar en la topografía teniendo que realizar un
apoyo métrico, el cual consiste en la localización de puntos visibles en las imágenes y que además se encuentren debidamente
identificados en el terreno y dentro del entorno de trabajo. Este
apoyo se realizó usando aparatos receptores GPS (de los cuales
hablaremos en el siguiente apartado), posicionándose sobre el
terreno en los puntos elegidos una vez fueron identificados so-
fases, orientación interna: se reconstruye el haz de rayos de una imagen
(debemos conocer los valores de la focal, la posición del centro y las
posibles distorsiones de la cámara); orientación relativa: determinar las
orientaciones angulares y las posiciones relativas que se dieron en el
momento de la toma, conformando un modelo estereoscópico a partir
de dos o más imágenes; orientación absoluta: aplicar al modelo una
trasformación (traslación, giro y homotecia) para que se encuentre en
las coordenadas adecuadas.
238
bre el fotograma y tras haber establecido una distribución homogénea sobre la superficie de éste.
La cartografía básica del entorno, con las geometrías de
los elementos naturales (cabezas y pies de talud, puntos de
cota, árboles y otra vegetación existente) así como otros elementos consolidados (acequias, muros, cercados, caminos
de tierra o asfaltados, etc.), aporta un documento valioso que
nos ayuda a tener un conocimiento global de la topografía
del yacimiento y de su entorno físico, además de servir como
base de referencia de todos las documentaciones a realizar a
posteriori. Incluso fue documentación gráfica importante, con
la inclusión y superposición de una ortofotografía de planta
(fig. 12.2), producida por el Instituto Cartográfico Valenciano (ICV), para la declaración de Bien Interés Cultural de La
Carència (producida en el año 2008), delimitando el entorno
de protección, establecido en 1.406.484 m2.
DOCUMENTACIÓN GEOMÉTRICA DE ELEMENTOS
ESTRUCTURALES
Establecida una cartografía general del poblado íbero, los trabajos geomáticos consisten en la documentación geométrica de
elementos estructurales del poblado íbero (tomando sus diferentes alineaciones, perímetros y cotas de nivel), aparecidos
durante las distintas campañas arqueológicas realizadas en La
[page-n-250]
Fig. 12.2. Ortofotoplano del enclave, representando su topografía y el perímetro que abarca el entorno declarado BIC. R. AlbiachGlobal Geomática.
Carència. Añadir, que en la misma toma de datos, fueron establecidas por todo el yacimiento unas bases topográficas que
sirven como de referencia de los diversos trabajos realizados,
para ubicar su posición dentro del mismo sistema global de coordenadas. Para el proyecto que nos ocupa se utilizó el sistema
de coordenadas oficial, utilizando como sistema de referencia el
ED50 y como sistema de proyección UTM.3
El enclave, situado sobre un cerro en el extremo oeste de la
sierra El Portell, facilitó el uso de estos receptores GPS4 para
la obtención de datos referentes al terreno natural ya que se encuentra libre de elementos orográficos o urbanísticos que pu-
4
3
El sistema ETRS-89 es el sistema de referencia geodésico en España
desde el 27 de julio de 2007. Estamos en una época de transición siendo
efectivo 1 de enero de 2015, donde toda la cartografía y bases de datos
de información geográfica y cartográfica producida o actualizada por las
Administraciones Publicas deberá compilarse y publicarse conforme
a lo que se dispone en el real decreto. Hasta entonces, la información
geográfica y cartográfica oficial podrá compilarse y publicarse en
cualquiera de los dos sistemas, ED50 o ETRS89, conforme a las
necesidades de cada Administración Pública (Real Decreto 1071/2007).
GPS es la abreviatura de NAVSTAR GPS, siendo el acrónimo en inglés
de NAVigation System with Time And Ranging Global Positioning
System, traducido como Sistema de Posicionamiento Global con
Sistema de Navegación por Tiempo y Distancia. La metodología se
basa en la determinación de la posición de puntos sobre la superficie
terrestre, apoyándose en la información radioeléctrica enviada por los
satélites artificiales que conforman la constelación. Fue desarrollado
por Departamento de Defensa Americano para fines militares en 1957,
datando el primer satélite GPS en 1978 y siendo operativo totalmente el
sistema en 1995. Después se han estado desarrollando otros sistemas:
GLONNASS (Federación Rusa, 1995), GALILEO (Unión Europea, se
estima en 2014), BEIDOUR (China, operativo totalmente en 2020).
239
[page-n-251]
edan impedir la recepción de señales procedentes de satélites.
Se utilizaron los habituales receptores de doble frecuencia usados en aplicaciones topográficas y geodésicas (fig. 12.3).
Para la toma de datos se utilizó el sistema cinemático de
tiempo real (RTK), que permite la obtención de coordenadas
en tiempo real con precisión centimétrica. En este sistema intervienen dos receptores: el de referencia, el cual se encuentra
fijo en un punto de coordenadas conocidas y el móvil, que se
encuentra en movimiento y del que se conocen sus coordenadas
al instante. La metodología básica es que los dos receptores reciben información de los satélites sobre su posición, pero para
llegar a obtener precisiones centimétricas, el receptor fijo, al
estar situado en un punto de coordenadas conocidas, emite correcciones al receptor móvil con el fin de asegurar una posición
precisa. Para la transmisión de datos entre los dos receptores,
los aparatos utilizan un radio-modem.
En los últimos años, mediante el establecimiento de la red
ERVA,5 el receptor de referencia ubicado sobre un vértice geodésico de coordenadas conocidas, ha sido substituido por las
Estaciones Permanentes de la Comunidad Valenciana gestionadas por el Instituto Cartográfico Valenciano (ICV). La transmisión de datos de los sensores de medición se lleva a cabo por
tecnología GPRS –a través de un teléfono o tarjeta de móvil– y
mediante conexión al centro de control del ICV.
Fig. 12.3. Levantamiento topográfico de las estructuras con la
utilización de aparatos receptores de GPS.
El uso de equipos GPS, y concretamente en modo RTK,
permiten una mayor rapidez y un mayor rendimiento, reducir
el trabajo de gabinete a un volcado de datos (sin considerar la
edición cartográfica) y usar varios receptores móviles de forma
simultanea acelerando el proceso de toma de datos.
Mediante la utilización de un sistema de codificación preestablecido, al registrar puntos en el aparato, podemos asignar
un código a un determinado punto facilitando los trabajos de
edición gráfica y evitando la realización de listados y croquis
durante la tarea de registro. Con esta codificación tenemos establecida una relación entre los datos registrados (líneas y puntos)
con la topografía del yacimiento.
Una vez realizada la toma de datos, se verifican los procesos de cálculo y edición gráfica. Los datos generados por el
receptor son exportados a un entorno CAD donde se realiza el
proceso de dibujo. A partir de la codificación, y mediante una
aplicación con herramientas informáticas de cálculos topográficos, se automatiza el dibujado transfiriendo puntos y líneas
gráficamente.
La composición de una cartografía general (de aspecto
dinámico, actualizándose tras distintas campañas arqueológicas), con el entorno del yacimiento y la ubicación gráfica de
los elementos pertenecientes al poblado íbero (la mayoría en un
estado superficial) nos sirven para establecer un conocimiento
global del yacimiento provocando la visualización y conciencia de la extensión y geometría del recinto. Consecuentemente,
la cartografía generada de la Carència, ha permitido establecer
una zonificación del yacimiento siendo uno de los principales
materiales de soporte para la elaboración del proyecto de actuaciones posteriores así como de su estudio arqueológico e
histórico.
Los datos geométricos, tanto de forma visual como
matemáticamente, nos han permitido establecer tres recintos
amurallados del yacimiento. El recinto I, situado más hacia el
este y en la parte más elevada del montículo, responde a una
superficie de 1.403 m2. En el centro del yacimiento nos encontramos con el recinto II, de 11.485 m2. Y el de mayor extensión,
el recinto III, ya más hacia el oeste con una superficie de 54.029
m2. Estos tres recintos contienen en su perímetro una serie de
murallas, torres y puertas de acceso, documentándose gráficamente un total de 1.492 m.
Fuera del recinto amurallado, se han ubicado y documentado tres espacios pertenecientes a zonas artesanales, con una
superficie total de 4.442 m2 (fig. 12.4).
DOCUMENTACIÓN GEOMÉTRICA DE ALTA
DEFINICIÓN
5
La Red de Estaciones de Referencia de Valencia (ERVA) surge con
el propósito de convertir a la Generalitat Valenciana en Proveedor de
Datos GNSS mediante una Red Multi-propósito de medición continua
y posicionamiento por satélite. La Red ERVA es una herramienta
imprescindible para Vuelos fotogramétricos realizados sobre el territorio,
para Cartografía y SIG, Geodesia, Geofísica, navegación, localización
de puntos de interés, delimitación de zonas y para Ingeniería. Mediante
esta infraestructura en permanente funcionamiento, el usuario dispone
de un sistema de georeferenciación preciso y continuo materializado en
el territorio en el Sistema de Referencia Geodésico ETRS89 (European
Terrestrial Reference System 1989), ahorrando en tiempo y costes al
existir la infraestructura pública. Desde 2005 está operativo el servicio
para post-proceso y emisión de correcciones para posicionamiento en
tiempo real. http://www.icv.gva.es/
240
Una vez se han tenido georreferenciados todos los elementos
estructurales del yacimiento sobre una misma cartografía, ha
sido el momento de aumentar el nivel de detalle de estos. Hasta
el momento se ha trabajado sobre un rango de escalas de 1/100
y 1/200 en cuanto a la representación gráfica, que se nos traduce
en una resolución de 20-40 cm. La documentación patrimonial
requiere de más resolución, para que puedan ser representados
gráficamente todos los elementos existentes de forma precisa,
para plasmar la realidad física del proyecto arqueológico lo más
fidedigna posible.
Con la necesidad de usar técnicas más precisas, y unido a
las características del trabajo en relación a la discontinua tem-
[page-n-252]
Fig. 12.4. Planta representativa de los espacios y estructuras documentados durante las diversas campañas. Se aprecian los tres recintos
junto a las zonas artesanales, destacando en negro los restos localizados. R. Albiach-Global Geomática.
poralidad y las distintas fases en que se realiza, se propuso la
aplicación de la Documentación Geométrica de Alta Definición
(HDS) la cual combina técnicas fotogramétricas con técnicas
de escáner láser tridimensional, una metodología de medición
no intrusiva que permite capturar información de forma rápida,
detallada y precisa, y nos ofrece gran cantidad de información
gráfica tanto en 2D como 3D (Mañana-Borrazas, Rodríguez
Paz y Blanco-Rotea, 2008: 16).
La técnica de la fotogrametría terrestre, conforme avanza el
tiempo, se ha hecho más eficiente y económica debido al avance de la tecnología digital y al desarrollo de potentes programas
de procesamiento de datos. Sin lugar a dudas, la utilización de
imágenes digitales permite generar productos ráster de alta calidad aportando, complementariamente a las líneas de dibujo
–vectoriales–, las variables de color y textura originales del objeto en el momento de la toma. En el caso de la documentación
arquitectónica y arqueológica, la imagen digital se convierte en
un documento imprescindible en aras de facilitar estudios materiales y patológicos, interpretaciones y análisis del patrimonio
cultural aislado o de todo su conjunto (Tortosa, 2003: 6).
Esta información gráfica relacionada con los diferentes estudios realizados nos permitirá la creación de un Sistema de
Información Geográfica (SIG), cuyos objetivos principales pasarán por la accesibilidad de toda la información generada en el
proyecto –por ejemplo, la generada en cada fase o campaña–,
así como la tenencia de una herramienta que nos permita gestionar y mantener el bien.
Tras un exhaustivo estudio técnico del proyecto, para su documentación gráfica consideramos la utilización de la técnica
de la Ortofotografía, la cual, consiste en un proceso de transformación de una perspectiva cónica –la existente en una fotografía– en una proyección ortogonal, es decir, se obtienen fotografías de escala uniforme mediante el proceso de una rectificación
diferencial. En algunos casos se podrá utilizar una rectificación
encadenada, si los elementos no presentan un relieve considerable (Buill, Nuñez y Rodríguez, 2007: 96).
Para el desarrollo de la técnica necesitamos un modelo digital –lo más fidedigno posible a la realidad–, una colección de
fotografías que completen todas las superficies del yacimiento
y unas coordenadas espaciales que nos ayuden a georeferenciar
el yacimiento.
Para la posterior obtención de un modelo digital de superficies (MDS) y debido a la extensión y complejidad del
yacimiento, consideramos la utilización de un Láser escáner
Terrestre (TLS), en concreto el FARO FOCUS 3D, un instrumento que nos ofrece gran versatilidad y rapidez en la adquisición de datos (fig. 12.5). El Láser escáner realiza un barrido
de una superficie capturando miles de puntos por segundo con
un haz láser en abanico. El instrumento registra toda la nube
de puntos 3D compuesta por cientos de miles de mediciones
individuales en un sistema de coordenadas cartesianas (XYZ)
que en sí mismas componen un modelo tridimensional de los
objetos registrados. El aparato, que puede alcanzar una reso-
Fig. 12.5. Instantánea donde vemos al Láser Escáner Terrestre
en funcionamiento, donde se observa la ubicación de la esfera
actuando como punto de control.
241
[page-n-253]
lución de 2 mm, tiene un alcance de 120 m y la velocidad de
escaneado es de 976.000 puntos por segundo.
La metodología es similar a un aparato topográfico en cuánto a su orientación en el espacio, con la diferencia de que el barrido es automático con un mismo valor de separación angular.
Desde diversas posiciones se realizan estos barridos obteniendo una nube que cubra toda la superficie. El aparato utiliza la
metodología de estacionamiento y orientación libre del escáner
para varias escenas (Buill, Núñez y Rodríguez, 2007: 133). En
nuestro caso y como comentamos anteriormente, la geometría
del yacimiento no permite recogerlo en un solo barrido, es necesario disponer de puntos homólogos en los diferentes barridos de modo que las coordenadas de cada uno de ellos puedan
ser referidas a un sistema de coordenadas común mediante
transformaciones de semejanza espaciales.
Los puntos homólogos utilizados han sido unas esferas que
conocemos perfectamente su radio (7,25 cm). Estas esferas son
reconocidas automáticamente por los programas informáticos
de tratamiento de nubes de puntos, permitiendo efectuar la correlación de puntos comunes de los diferentes escaneados de
forma semiautomática, así como su cálculo y fusión.
La metodología de trabajo propuesta consiste en el escaneado de la superficie de la zona de interés del yacimiento
con el posicionamiento en cada uno de los espacios, teniendo
especial atención en efectuar un solapamiento de zonas, posicionándose en lugares que cubran la mayor superficie posible evitando en todo momento zonas encubiertas (Lerma y
Biosca, 2008: 42). Las sesiones de escaneado consisten en la
ubicación inicial de esferas de referencia, la puesta en marcha
del aparato Láser Escáner con la definición de la precisión y
calidad. A partir del escaneado, se dispone de una nube de
puntos, y después de eliminar ruido, se realiza el proceso de
modelización.
La utilización del TLS se ha llevado a cabo en zonas donde
se requería un mayor detalle (por ejemplo, en la muralla que
separa el recinto II del III), obteniendo niveles de detalles con
una resolución de 0,3 cm.
Para la obtención de fotografías digitales de todas las superficies a actuar, consideramos la utilización de la cámara
CANON EOS-1DS MARK II, con focales fijas de 16 mm y
35 mm. Se corresponde con una cámara SLR digital que lleva
acoplado un sensor CMOS de 16.7 megapíxeles de resolución.
Para utilizarla en las aplicaciones de fotogrametría digital se ha
tenido que calibrar para cada una de las focales utilizadas, corrigiendo los errores de la distorsión radial y tangencial.
Para la realización de ortofotos de planta de la zona de
estudio, las tomas de las fotografías se han realizado lo más
paralelas al plano horizontal del terreno utilizando instrumentación auxiliar para lograr este fin. En este caso se utiliza un
monopode de 3-4 metros de altura donde se ubica la cámara
fotográfica sobre un bastidor, manipulando la cámara mediante un mando a distancia. En el caso de ortofotos de alzado,
las fotografías tienen la misma condición debiendo ser en
todo momento lo más paralelas al paramento. Para el proceso
de restitución o elaboración de ortofotos, también se toman
imágenes oblicuas para la realización de las correspondientes
orientaciones.
Para una mejor precisión en el apoyo topográfico, tanto en
los puntos de control de las imágenes como en los puntos de
referencia de los escaneados se opta por establecer una red to242
pográfica, usando la metodología de poligonación.6 Los puntos
de la poligonal se señalizan de modo permanente, con el fin de
poder utilizar estos puntos en sucesivas campañas. Desde estas
bases se obtienen las observaciones de los puntos de apoyo que
utilizamos para dotar métricamente el modelo digital y las imágenes obtenidas mediante la cámara fotográfica digital. Para el
proceso fotogramétrico necesitamos tomar, de forma homogénea, una matriz de puntos sobre toda la superficie de estudio y
que ésta sea perfectamente identificable en las fotografías, pudiéndose plasmar de forma directa (esquinas de muros, piedras,
etc.) o indirecta (mediante el uso de clavos, puntos, dianas…).
En la figura 12.6, podemos apreciar la Estación Total SOKKIA
3130R, utilizada en la toma de puntos de control y la realización de la poligonal.
Los trabajos de procesado consisten en el tratamiento de los
datos obtenidos en campo a través de cálculos topográficos y
fotogramétricos con la utilización de software específico. Estos
trabajos se dividen en tres fases: tratamiento de datos topográficos, procesado y restitución, finalizando con la elaboración
modelo digital de superficies.
El tratamiento de datos topográficos se inicia en la transferencia de datos brutos obtenidos –ángulo horizontal, ángulo
vertical y distancia además de los datos de cada estacionamiento–, tanto de la poligonal como de la radicación de los
puntos de control. Mediante una aplicación de cálculos topográficos, se calcula la poligonal a partir de todas las visuales
obteniendo las coordenadas de las bases topográficas. Con
estas coordenadas podremos obtener las coordenadas XYZ de
los puntos de control a partir de los observables con la simple
fórmula de transformación de coordenadas polares a coordenadas cartesianas.
Fig. 12.6. Toma de puntos de control con Estación Total.
6
El método general de observación de una poligonal es el denominado
método de Moinot, que consiste en estacionar en un punto, tomando
lecturas se toman lecturas de espalda a la referencia (en este caso otro
vértice que conforma nuestra poligonal) y de frente al siguiente punto
de la poligonal. Las lecturas se toman tanto en círculo directo (lectura
habitual) como en círculo inverso (se campanea el anteojo tomando
lectura de ángulos complementarios a los tomados en círculo directo).
Siempre se realiza la observación angular aplicando la regla de Bessel,
para reducir errores de lectura.
[page-n-254]
Fig. 12.7. Ortofotografía de una estructura.
Iniciamos la fase de procesado y restitución con el volcado
de las imágenes al ordenador, las cuáles son procesadas mediante el uso de un programa que corrige los errores de distorsión radial y tangencial, es decir, las distorsiones de la lente
y las aberraciones cromáticas (Lerma, 2002: 96). Conocido el
sensor, se aplican los parámetros que corrigen las imágenes
obtenidas con cada focal Mediante el uso de la aplicación de
fotogrametría digital terrestre DESENREC y con el soporte de
los puntos de apoyo, se realiza la corrección métrica7 de cada
una de las fotografías, realizando un remuestreo digital de los
píxeles. Como hemos dicho, la metodología consiste en modificar la perspectiva cónica de una fotografía y transformarla en
una perspectiva plana, pudiéndose medir directamente sobre la
imagen una vez aplicada la homotecia. El programa genera un
archivo de registro que nos muestra los errores obtenidos en
la transformación. La aplicación de esta metodología sobre La
Carència nos ha generado errores máximos de remuestreo de
0,6 cm.
Para obtener resolución gráfica se han utilizado imágenes
que sólo abarcan una porción determinada de la superficie,
realizando una composición de imágenes, estableciendo una
resolución final de 0,3 mm por píxel. Finalmente, para que el
resultado del mosaico sea homogéneo y lineal, se realiza una
corrección radiométrica, es decir, de color, tono e intensidad. La
figura 12.7 muestra una ortofoto de planta perteneciente a una
estructura que forma parte de la muralla que cierra el recinto II.
Finalmente, las ortofotos obtenidas –tanto de planta como
de alzado–, son introducidas en un entorno CAD en el cual podemos realizar la restitución vectorial, obteniendo un dibujo
arqueológico de acuerdo con nuestras pretensiones, como por
ejemplo, identificar elementos o estableciendo unidades de estudio. La cualidad principal de las ortofotos, aparte de la métrica, es la variable del color y textura real que nos ayudan a
identificar mejor los elementos, materiales y patologías.
Por último, nos encontramos con la elaboración del modelo
digital de superficies. Tras descargar, almacenar y organizar los
datos del Láser Escáner, las nubes de puntos son georeferenciadas en nuestro sistema de coordenadas. Para ello necesitamos
identificar en la nube de puntos las esferas de control de forma
7
La corrección métrica se traduce matemáticamente en la utilización de
la transformación proyectiva bidimensional, requiriéndose un mínimo
de cuatro puntos homólogos. Para determinar el error en el cálculo de
los parámetros debemos utilizar un mínimo de cinco puntos homólogos
(Lerma, 2002:74).
gráfica. Seguidamente se realiza el registro de las nubes de puntos, que no es más que colocar automáticamente los escaneados
en nuestro sistema de coordenadas y calcular un ajuste con el
mínimo error entre distintos escaneados.
Estas nubes de puntos son importadas en la aplicación específica con entorno tridimensional para la realización del modelo 3D. Primeramente, se realiza el tratamiento de la nube de
puntos eliminando puntos aislados, reduciendo el ruido, eliminando puntos que no se corresponden al entorno de trabajo así
como la homogeneización del paso de malla de los puntos o
la reducción sistemática de estos. Seguidamente, se realiza el
modelo digital el cual consiste en la confección de triángulos
a partir de ternas de puntos completando toda la superficie uniformemente. Una vez obtenida la malla digital, con la ayuda
de herramientas de reparación de imperfecciones, adecuamos el
modelo tridimensional rellenando discontinuidades, reparando
anomalías o minimizando el número de triángulos.
Con la obtención de este modelo métrico, presentado en espacio tridimensional, podemos realizar una serie de operaciones
básicas como medir, seccionar, calcular superficies y volúmenes o generar curvas de nivel. Y como hemos comentado en la
introducción, nos ofrece nuevas posibilidades a elaborar otros
productos de presentación tridimensional. Concretamente, en
el yacimiento de La Carència, hemos aplicado nuestro modelo tridimensional a la confección de una reconstrucción virtual
del recinto amurallado, sirviendo como base para la obtención
de paramentos, puertas y torres, asegurando una reconstrucción
del recinto amurallado lo más fidedigna a la realidad.
SIMULACIÓN DIGITAL 3D
Los datos geométricos reales documentados en formato digital
permiten diferentes aplicaciones, además de las que se han citado previamente. Entre los productos finales realizables encontramos las simulaciones digitales en 3D.
Estos productos se realizaban en conjunto con los trabajos
de documentación arqueológica cuando se producían de forma
manual, anterior a la introducción de los sistemas informáticos.
Como ejemplo podemos citar los dibujos artísticos que representan hipótesis de edificios antiguos desaparecidos o simplemente maquetas de reconstrucción de los sitios arqueológicos.
Actualmente, los programas de manejo de datos tridimensionales facilitan la realización de simulaciones virtuales y
sobretodo utilizan datos vectoriales reales. Esto favorece la
posibilidad de acercarse más a la realidad, siendo finalmente
243
[page-n-255]
instrumentos útiles tanto para la investigación científica como
para finalidades pedagógicas.
En este caso, el objetivo ha sido la producción de una reconstrucción 3D del recinto amurallado (fig. 12.1), para simular
visualmente su aspecto antiguo a través de imágenes virtuales.
El programa que elabora un rendering 3D, se ocupa del cálculo de las imágenes correspondientes a un punto de vista del
usuario. Para reconstruir una escena virtual se necesita que cada
píxel de una imagen esté relacionado con diferentes elementos:
luz, colores, reflejos de las superficies alrededor en relación a
sus propiedades físicas, movimiento, etc.
El modelo 3D de la Carència se ha producido en gran parte a partir de datos en CAD procedentes de la documentación
topográfica o de mallas optimizadas obtenidas de datos de escaneo 3D más reciente en zonas donde se requiere una mayor
resolución. Una vez adquiridos todos los datos, se ha procedido
a la modelización de los sólidos 3D, con el programa open-source BLENDER, específico para todos los trabajos de 3D como
modelización, texturización, rendering y animación virtual.
La siguiente fase está caracterizada por el proceso de texturización. Las texturas son imágenes que revisten los objetos 3D,
simulando sus propiedades físicas y estéticas reales. Al igual
que la reconstrucción de los sólidos en 3D, tienen que facilitar
el cálculo de las imágenes en fase de rendering. Por esta razón
se intenta utilizar una resolución reducida y repetir los mismos
materiales donde sea posible.
En este trabajo el proceso de simulación de los materiales y
ajuste de las texturas es bastante delicado, dado que se hace una
representación visual de piedras irregulares, procurando uniformar las imágenes para que se distingan menos las texturas
repetidas a lo largo de las paredes (fig. 12.8 A y B).
Evidentemente, un proyecto reconstructivo en 3D como el
de la Carència, necesita que sea verificado y controlado constantemente por los arqueólogos y los arquitectos responsables
del proyecto. De esta forma se consigue mejorar el producto
final, evitando en todo momento ambigüedades e incorrecciones. Por ejemplo, sin el apoyo técnico, la reconstrucción 3D no
puede ser elaborada correctamente o por lo menos, seguramente, no con el mismo nivel científico.
El equipo multidisciplinar, dentro de su metodología de trabajo, tiene en cuenta la verificación de la calidad de los trabajos,
realizando controles, correcciones y estimaciones de los diferentes procesos para evitar un traslado de aberraciones al producto final. Durante el proceso de campo se realiza un control
exhaustivo de las tareas mediante croquis y listados que ayudan
a una mejor organización de archivos digitales de forma gráfica
y esquemática, y en gabinete se lleva un control de flujos de
trabajo sabiendo en todo momento el estado del proyecto.
Hemos podido apreciar el potencial de información que se
genera utilizando las tecnologías de alta definición en el ámbito
de la documentación arqueológica, la cual resulta evidente dada
el grado de aproximación realista al objeto. La fotogrametría
244
A
B
Fig. 12.8. A) Detalle reconstrucción hipotética durante la
modelización. Muralla recinto III. B) Detalle reconstrucción
hipotética durante la modelización. Muralla recinto II. R. AlbiachGlobal Geomática.
permite la plasmación real en 3D del objeto abordado, aspecto
que contrasta con las técnicas empleadas hasta la fecha (calcos,
fotografía tradicional, etc.). La lectura visual y métrica –determinada por el grado de precisión de los parámetros implicados
en la toma de datos– ofrece una imagen global de todo el yacimiento.
El protocolo de trabajo permite generar un documento muy
atractivo y fundamental para la restauración, mantenimiento
y promoción del yacimiento. En la actualidad la divulgación
de este patrimonio constituye la base de proyectos de Turismo
Cultural en numerosas comarcas en las que las actividades tradicionales entraron en declive.
En el proyecto han colaborado, formando parte del equipo
técnico de Global Geomática s.l., los siguientes técnicos expertos en Documentación gráfica del Patrimonio (Fotogrametría, SIG y 3D): Fernando Cotino Villa, Director técnico departamento Arqueología; Josep Gimeno Marzal, Ingeniero en
Geodesia y Cartografía; David Martínez Imedio, Licenciado en
Historia; José María Mentxaca Pereda, Auxiliar de Topografía;
Jordi Pérez Puigcerver, Diseñador Gráfico; Andrea Vilaplana
Sellés, Ingeniero Técnico en Topografía.
[page-n-256]
13
Trabajos de reposición, restauración y consolidación
en el recinto amurallado de La Carència
O. Abril
Entre los objetivos del proyecto de investigación de La Carència (2001-2013) está la conservación y el respeto por sus restos
arqueológicos que han sido de especial interés en el caso de sus
murallas, debido a la importancia histórica de éstas y también
a la afección que han tenido, sobre todo por la destrucción de
uno de sus tramos.
El oppidum ibérico y romano de La Carència, de 6,7 hectáreas, tiene tres murallas que cierran este perímetro creando tres
recintos a diferentes alturas. Una de las áreas, el recinto II (fig.
13.1), se define dentro del yacimiento por tener unas características inusuales dentro de la poliorcética íbera conocida, destacando como rasgos definitorios la presencia de una muralla
exenta y algunos tramos en emplekton.
Esta muralla del recinto II se construyó con sillares trabajados por su cara exterior y con piedras de mediano y pequeño
tamaño, situándose por las caras exteriores en hileras horizontales. En la zona interna también había piedras irregulares de
diferentes tamaños, trabado todo con tierra local. El ancho de
esta muralla oscila entre 90 y 110 cm.
Por otra parte, la ubicación del yacimiento, ocupando la
cima de una montaña con accesibilidad no restringida, hace que
se encuentre muy expuesto a las condiciones climatológicas,
además de la acción de abundantes especies faunísticas y vegetales, y la acción antrópica tanto de visitas como de uso, destacando una roturación descontrolada del terreno. Las consecuencias en el lienzo mural derivadas de estos factores son visibles
año tras año, por lo que al tratarse, como se ha dicho, de una
estructura de notable relevancia, la consolidación y mantenimiento de la misma constituyen uno de los objetivos de trabajo
en el yacimiento.
La zona más afectada por la degradación fue la anexa a la
torre de la poterna del recinto II, en una longitud aproximada de
4 m, alterada sobre todo en el año 2006, cuando algunos de los
sillares de una torre y de un tramo de la muralla fueron desplazados de su ubicación original (fig. 13.2). A este hecho se unió
el efecto de las lluvias de ese invierno, que fueron liberando la
tierra que trababa las piedras y provocando derrumbes.
Estos derrumbes, conservados in situ, así como las imágenes antiguas de ese tramo de la muralla, nos permitieron plantearnos una reposición de las piedras y una consolidación de los
restos más frágiles. Para ello estuvimos viendo los materiales
más adecuados de traba utilizados en casos similares, además
de la simple tierra de la zona, para conseguir un mortero que
ayudase a su perduración. Del mismo modo, se consideraron
las distancias relativas y separaciones entre piedras a usar en la
reposición de las mismas.
La reposición y consolidación se realizó durante la campaña
de excavación del año 2007, y la tarea más representativa en ese
sentido fue llevada a cabo por Óscar Abril con la colaboración
de Jordi Melero y Leonardo Penadés, quienes realizaron un trabajo de limpieza previa en profundidad a lo largo del trazado en
emplekton de la muralla del recinto II y sus aledaños, incluyendo la poterna y su torre anexa. El trabajo de desbroce se realizó
manualmente, poniendo especial atención en la vegetación germinada en la misma muralla, extrayéndola de raíz para evitar
su rebrote a corto plazo. También se realizó a tal efecto la eliminación de la cubierta de tierra suelta, producto de la erosión
pluvial más reciente, en la que se encontraba la mayor parte de
las simientes y los nutrientes de las mismas.
Una vez acondicionada el área de trabajo, el siguiente paso
consistió en la reposición y restauración de las partes dañadas
de la muralla (fig. 13.3). El principal problema en algunas zonas
consistía en su alto grado de degradación, acumulado durante años de exposición. Gracias al trabajo de documentación y
archivo fue posible disponer de fotografías que mostraban el
estado de las estructuras tras la fase de excavación llevada a
cabo por Milagro Gil-Mascarell. Esas imágenes facilitaron las
tareas de restitución de las partes dañadas, empleándolas como
guía de intervención. Parte del trabajo consistió en localizar dichas piezas para su reubicación en el sitio original, tal y como
podían verse en las fotografías. El material de cantería necesario se encontraba en los acopios próximos creados durante las
excavaciones anteriores, en los que, afortunadamente, se pudo
localizar la mayor parte de las piezas caídas y desplazadas de
la muralla, a excepción, por supuesto, de las más recientes que
todavía se encontraban caídas junto al sitio original.
Una vez localizadas las piezas correspondientes, procedimos a asentarlas de nuevo en su posición. Para ello, seleccionamos varios sillares destacados de la muralla como referencia
para controlar adecuadamente las posiciones relativas, conside245
[page-n-257]
Fig. 13.1. Muralla del Recinto II.
Fig. 13.2. Vista general de la destrucción de la muralla y de la torre
de la poterna del Recinto II.
Fig. 13.3. Consolidación y reposición de la cara interior de la
muralla del Recinto II.
rando su orientación, ángulo y posición entre ellas tal y como
podía verse en el registro fotográfico. De esa manera, el grado
de reposición del estado original resultó muy satisfactorio.
Sin embargo, una buena parte de los sillarejos más pequeños fueron difíciles de identificar, por ser poco definibles en la
calidad de las fotografías o tener forma demasiado común. En
esos casos se buscaron piezas de volumen similar, realizando
pequeños retoques de forma y careado cuando fuera necesario,
para completar los huecos visibles de la forma más aproximada
posible, conforme a los datos disponibles.
Para la colocación de los sillares y sillarejos se empleó una
pasta de cal y tierra. La cal y el agua, ausentes en el yacimiento
actualmente, fueron transportadas hasta el yacimiento expresamente para el proyecto, en las cantidades necesarias según los
cálculos previstos. En cuanto a la tierra, los mismos acopios
de las excavaciones nos proporcionaron la cantidad necesaria
246
[page-n-258]
Fig. 13.4. Vista general de la preparación de los materiales para la
reposición de la muralla II.
Fig. 13.5. Estado final de la consolidación y reposición de la cara
interior de la muralla del Recinto II.
tras eliminar los elementos de mayor tamaño, y las gravas de
tamaño medio. Las herramientas empleadas fueron los habituales legones, capazos y pastera de mezcla que se usan en la
construcción.
Con esos elementos preparados, la masa de la traba se mezcló en la pastera (fig. 13.4) en una proporción de 5 unidades de
tierra y 1 unidad de cal, empleando la capacidad de un capazo
curvo de goma nº00 (9 litros de capacidad) como unidad habitual. Además, añadimos a la mezcla algo de la vegetación desbrozada, una vez seca y triturada parcialmente, la cual, como
pudimos comprobar, daba a la pasta resultante algo más de solidez y resistencia.
En el relleno interior de la muralla, al permanecer oculto a
la vista, no primamos tanto la exactitud como la funcionalidad,
e insertamos sillarejos, algunos de forma aleatoria y otros buscando reforzar la estructura, mezclados también con mortero en
lugar de la habitual mezcla de cascajo y tierra apelmazada, a fin
de obtener mayor resistencia en esas zonas.
En las zonas más frágiles y expuestas al deterioro, al tratarse de puntos débiles que podían poner en peligro el resto
de la estructura, reforzamos la mezcla de mortero añadiendo
entre 0,5 y 1 unidad de cemento blanco, para conseguir una
masa más resistente, pero de aspecto muy similar a la empleada en el resto de zonas. La hilada superior también se trabó
con esta mezcla de cal, cemento blanco y arena, consiguiendo
con ello una cubierta muy resistente para la estructura frente a
la erosión ambiental.
Finalmente, marcamos las zonas de intervención con la inclusión de una serie de alcayatas visibles a lo largo de la línea de
separación entre el original conservado y el restaurado (fig. 13.5).
Todo este trabajo se completó en los años siguientes con
inspecciones de mantenimiento que incluían el control de la
maleza peligrosa para los restos, y la aplicación de herbicidas
en la época más seca del año. De hacerlo en otro momento, se
corría el riesgo de una lluvia intensa que barriera hacia el fondo
del yacimiento la tierra rociada de herbicida.
Durante estos años de mantenimiento periódico hemos
comprobado que tanto los materiales empleados como los criterios seguidos han tenido un resultado muy positivo, ya que
la degradación causada por motivos ambientales ha quedado
bastante controlada. No así la actividad humana que, por lo
general muy respetuosa con el patrimonio, de vez en cuando
puede llegar a ser difícil de compensar. La colocación en 2009
de carteles explicativos a lo largo de un itinerario arqueológico,
trazado y habilitado a efectos de facilitar los desplazamientos
sin perjudicar los restos, parece ayudar algo en ese sentido, en
la medida que dichos carteles refuerzan la sensibilidad de los
visitantes con el yacimiento. Aunque los daños no se han detenido, tampoco cabe duda de que se han conseguido paliar de
forma bastante visible.
247
[page-n-259]
[page-n-260]
14
Les prospeccions al territori de la Carència (2001-2013).
Resultats i valoració
R. Albiach
A primeries dels anys seixanta Enric Llobregat ja deia, després d’observar la distribució de jaciments en un mapa, que
hi havia tres aglomeracions de poblament ibèric i del bronze
situades a l’arc muntanyenc nord-oest, al voltant de Sagunt,
Llíria i la zona oest del territori on s’inclou Xest, Xiva, Torís i
Bunyol, i al sud, seguint el curs del Xúquer a la planura, queda
la resta de jaciments (fig. 14.1) (Llobregat, 1962: 41).
El coneixement que es tenia del poblament antic i del territori a les comarques de Torís, Montroi, Montserrat, Alboraig,
Godelleta i Torrent abans d’iniciar aquest projecte es limitava
a les troballes que s’havien recollit els darrers anys. Hi havia
un llistat de jaciments catalogats per la Conselleria de Cultura
i un altre fet pel SIP.
Sols passejant els camps al llarg d’aquests tretze anys, i
en diferents èpoques, es podia veure que els terrenys de la
zona eren adients per a un conreu fructífer i que les temperatures serien benignes per a les collites. A la zona no mancaria
l’aigua dolça, donat que hi ha molts barranquets estacionals
amb vores assenyalades per canyars, a més d’algunes fonts
on brolla l’aigua molt sovint (fig. 14.2). Però açò sols era una
evidència actual, per a saber com era abans calia fer molt més,
com es pot veure en l’article del territori (capítol 15).
El territori, la seua organització i el poblament en aquesta
àrea no gaudien, fins començar aquest projecte, d’un estudi
com s’havia fet a la comarca del Camp de Túria, a Sant Miquel de Llíria-Edeta (Bernabeu, Bonet i Mata, 1985) i a Kelin
(Caudete de las Fuentes) (Bonet i Mata, 2001), els quals queden al nord i l’oest de la Carència (fig. 14.3).
L’àrea d’influència de la Carència era una zona desconeguda i amb mancança d’estudis, un buit en l’espai i el coneixement de la història de les terres valencianes que calia anar
completant. La Carència, un dels grans jaciments de les terres
valencianes, encara acabava d’encetar les seues investigacions i en quedava molt per esbrinar. Les prospeccions i investigacions actuals han apropat els límits físics d’aquest territori
a l’època protohistòrica i a l’inici de la històrica.
El jaciment arqueològic de la Carència es troba ubicat
sobre un turó o tossal calcari a l’extrem de la serralada del
Portell, entre 378 i 299 m s/n/m. Està dins de la plataforma
anomenada «depressió costanera valenciana», una àrea de
transició entre les terres de la plana litoral i les muntanyes
de l’interior (Ruiz i Carmona, 2007: 17), dins de la vall del
riu Magre. En aquesta conca sedimentària, una àmplia planura de relleu càrstic, destaquen uns altres massissos o altiplans aïllats, situats entre els 200 i els 300 m d’altitud, on hi
havia uns altres poblats de les cultures del bronze i ibèrica,
de la mateixa manera que a les terrasses al·luvials creades
pels desbordaments periòdics del riu Magre s’ubicaren algunes vil·les romanes.
A nivell geogràfic i orogràfic, el que abasta ara la nostra
vista des de la Carència seria aproximadament el mateix que
antigament: pel sud-oest mostra, al fons, la serra de l’actual
terme de Dos Aguas, i al sud-oest es veu el poblat ibèric de
Pico de los Ajos (Iàtova). Pel sud-est es veu el port de Bunyol. Pel nord es divisen, al fons, els últims contraforts de la
serra Calderona, i també, per darrere de l’actual localitat de
Loriguilla, es veu el cim de la ciutat ibèrica d’Edeta (Llíria).
Cap a l’est, si no hi ha calima, es veu perfectament la mar
Mediterrània a la costa de Valentia (València) i, més cap al
sud, l’Albufera.
Les prospeccions i els estudis d’una part d’aquest territori
han proporcionat nous jaciments d’una extensió reduïda i uns
resultats que confirmen que la Carència seria el cap del territori just al nord de la Contestània, fronterer amb Saiti i travessat
pel riu Xúquer. Pel nord limitaria amb el territori ja establert
per Edeta; per l’oest, amb el de Kelin, i per l’est, on encara cal
completar els estudis, arribaria fins a Sucro i la línia de costa.
Com ja s’ha explicat en l’anterior apartat del projecte i
en la metodologia de prospecció (capítol 1), tota la informació de cada jaciment es va documentar en una fitxa de
prospecció, posteriorment informatitzada. El treball d’ompliment de totes les fitxes va ser feina d’equip, que al moment del seu descobriment omplíem les dades, i després es
passaren a una base de dades en un encàrrec de treball fet a
Francesc Duarte (fig. 14.4).
En iniciar la prospecció arqueològica, a banda de les qüestions metodològiques ja tractades en l’apartat del projecte i
també de les infraestructures necessàries, van haver períodes
de reflexió sobre el paisatge que anàvem prospectant, la seua
transformació al llarg del temps, com el canvi que es va pro249
[page-n-261]
Fig. 14.1. Vista general de la Carència i el seu territori cap al nordest. R. Albiach-Global Geomática.
Fig. 14.3. Mapa amb els territoris ibèrics. Segons C. Mata (2001).
Fig. 14.2. Vista general del poble de Torís des de la Carència.
duir durant l’època romana, quan el tipus d’explotació va passar a ser intensiu i de grans extensions.
En avançar el projecte, es va fer la localització dels jaciments per informació dels satèl·lits, GPS, per tindre una ubicació més precisa, i a més, des de Patrimoni, l’any 2008, ens
demanaren passar tota la informació a unes fitxes noves, i així
ho férem, encarregant aquesta feina a Esperança Huguet.
Per a valorar la geomorfologia d’una part de la zona estudiada, el dia 16 de febrer del 2005 es va fer una visita, amb
Carles Ferrer, a algunes vil·les romanes properes al Magre o
bé en zona interior. Aquestes van ser: PT 5 - Pla de l’Assut,
PT 3 Serreta de la Saor, l’Albaina, Molí de la Cova, la Blanca
i Canyamar.
L’estudi del territori i el paisatge el va iniciar l’any 2005
Héctor Orengo, aplicant una metodologia de treball amb l’ús
de noves tecnologies amb teledetecció i sistema d’informació
geogràfica, com està explicat àmpliament en el capítol 15 en
aquesta monografia. A l’estudi es va adherir Anna Ejarque, per
a complementar la part de l’evolució paleopaisatgística a nivell
microregional.
250
Fig. 14.4. Model de fitxa de prospecció del territori de la Carència.
Arxiu SIP.
La localització de diversos paleorius per fotografia aèria i
satèl·lit junt amb anàlisis hidrogràfiques a la zona de Cortitxelles van suggerir que podia estar inundada. Es va iniciar una
col·laboració amb el Centre d’Investigacions sobre Desertificació (CIDE) de València per a dur a terme un projecte d’intervenció a la zona l’any 2009.
[page-n-262]
LES PROSPECCIONS AL TERRITORI
L’actuació inicial va ser la visita als jaciments ja coneguts d’antic per veure el seu estat de conservació.
Sobre les restes d’ocupació del període neolític només hi
havia notícies orals sobre una troballa casual d’una destral de
pedra polida en una cova al terme de Torís, descrita en l’apartat
II.2. Aquesta cova hui queda dins d’una pedrera.
Del període del bronze hi havia catalogats per la Conselleria
vuit jaciments als termes de Torís i Montserrat, sempre situats als
cims de les muntanyes o turons. Els de Torís: l’Olivereta del Canyamar, l’Alt del Collado dels Barrancons, el Castellet i el Montrotó; els de Montserrat: les Coves, el Portell, el Castellet i el Tossal.
L’època ibèrica també va comptar amb una àmplia presència al territori amb l’excel·lència de tindre un gran jaciment,
la Carència, i uns altres de menor dimensió situats als cims,
als vessants i al pla, els quals són: el Campillo (ubicat al pla) i
l’assentament de Pavia, tots dos al terme de Torís. Amb cronologia iberoromana i ubicació als vessants o al pla es coneixien
el Llano III, el Molí de la Cova o Hort de Fundi i l’Albaina.
A l’època romana perduraren alguns assentaments o es
crearen nous establiments de vil·les. A més dels nivells romans
de la Carència, les vil·les conegudes al terme eren: el Canyamar, Calabarra, Cortitxelles, el Campillo II, el Molí de la Cova/
Hort de Fundi, el Llano III, la Devesa i l’Albaina.
Els assentaments i les construccions coneguts d’època medieval eren pocs, encara que a hores d’ara n’ha augmentat el
nombre. Al terme de Torís està la fortificació del Castellet (datada al segle xiii), la torre de la Carència (del segle xii) i una
alqueria islàmica al nucli urbà. A Montserrat està el Castellet, i
a Montroi el Castell, del segle xiv.
La pretensió de la nova prospecció era buscar nous assentaments per saber si es podia reforçar l’entitat de la Carència
com a lloc capdavanter d’un territori. Inicialment ens vam
centrar a les zones pròximes al poblat: Torís, Montserrat i
Montroi.
I fase de prospecció
Al llarg de l’estiu del 2001, en la I fase de prospecció del projecte es va fer la visita dels jaciments ja coneguts i catalogats per la
Conselleria de Cultura i pel SIP. També es va fer la prospecció
de zones noves, considerant els llocs susceptibles d’ocupació
com ara els turons, les muntanyes, els vessants i les terrasses,
segons un criteri de situació geogràfica òptima atenent el riu
Magre, els barrancs i les fonts, així com l’observació d’una predilecció per les ubicacions orientades cap a l’est o cap al sud.
La prospecció es va fer de manera sistemàtica en les zones que
consideràrem més òptimes. Alguna jornada, en la prospecció
ens va ajudar Baldomero Quiles.
En aquesta I fase es van descobrir 21 jaciments nous. A
l’àrea prospectada ja se’n coneixien 24, i ara n’eren un total de
45 els assentaments documentats (Albiach, 2001) i recollits en
la memòria d’excavació d’aquest any (fig. 14.5). Els jaciments
eren els següents:
Fig. 14.5. Mapa inical de situació dels jaciments coneguts i els nous descoberts. R. Albiach-F. Duarte.
251
[page-n-263]
L’Olivereta del Canyamar (Torís)
Jaciment ja conegut per la Conselleria de Cultura. Poblat de
l’època del bronze, concretament del bronze valencià, ubicat a
la part superior d’un turó de 325 m d’altitud. Es troba a l’est del
poble de Torís. En l’actualitat deu estar quasi tot destruït, ja que
en la dècada dels setanta es va construir sobre ell una bassa de
reg de 24 × 17 × 1 metres d’alçària i entre 2 i 3 m de fondària
aproximadament. No hi havia visible cap estructura d’època,
semblava tindre el terreny molt transformat (fig. 14.6). Sols hi
vam localitzar un fragment de ceràmica del bronze.
Alt del Collado dels Barrancons (Torís)
Jaciment ja documentat per la Conselleria de Cultura. Assentament de l’època del bronze ubicat a la serralada coneguda com
els Barrancons, el Portell o de la Carència, ja que el poblat de
la Carència està a l’extrem oest. Aquest poblat se situa més cap
a l’est, però no al final de la serra, a una altura de 356 m (fig.
14.7). No hi havia estructures visibles, només vam trobar restes
ceràmiques d’època del bronze tant al cim com prop d’aquest,
pel vessant sud.
nord d’aquesta es localitza, a una altitud de 330 m, un poblat del
bronze valencià. No hi ha restes visibles d’estructures, segurament perquè la construcció d’un fortí medieval les va destruir
o emmascarar en part (fig. 14.8). El que sí hem localitzat són
restes ceràmiques d’època del bronze, 3 fragments.
El Montrotó (Torís)
Jaciment ja documentat per la Conselleria de Cultura. Sobre la
mateixa serra ja descrita, la serra del Castellet, però sobre un
turó situat al sud, també conegut com a Collado del Castellet, i a
una altura de 332 m, hi havia un poblat del bronze valencià (fig.
14.9). No hi havia estructures visibles, i el que es podia veure al
cim era una escletxa natural curullada per un depòsit estratigràfic on hi havia materials ceràmics de l’època del bronze.
El Castellet o Castell de Serra (Torís)
Jaciment conegut per la Conselleria de Cultura. En una serralada al sud-oest de Torís, dins de la serra del Castellet i cap al
Fig. 14.7. L’Alt del Collado dels Barrancons (Torís), des de les
Penyetes Roges.
Fig. 14.8. Castellet o Castell de Serra (Torís), des de l’Ampul·lós
o Lampelosos.
Fig. 14.6. Jaciment arqueològic de l’Olivereta de Canyamar (Torís).
252
Fig. 14.9. Montrotó (Torís), des de l’Ampul·lós o Lampelosos.
[page-n-264]
Puntal de l’Assut (Montroi)
Serreta de la Saor (Torís)
Jaciment no documentat. Dins del terme de Montroi i a l’est de
la serreta de la Saor hi havia una muntanya anomenada Puntal
de l’Assut, de 256 m d’altura màxima, i al cim es conservaven
restes ceràmiques de l’època del bronze i terra sigillata hispànica d’època romana. No hi havia estructures visibles (fig.
14.10).
Jaciment no conegut. És una muntanya situada a l’est de Torís,
vora el riu Magre. Al seu cim, de 206 m, hi havia un poblat de
l’època del bronze protegit tot per un gran nombre de matolls,
que encara conservava a la vista part de les seues estructures
(fig. 14.11 A i B). La quantitat de material ceràmic no és abundant però aquest sí que és significatiu.
PT 10 - Prospecció Torís núm. 10 (Torís)
Jaciment no documentat. Situat al cim d’un turó, dins de la partida del Campillo, a la muntanyeta on es localitza el jaciment
Campillo II (fig. 14.12), vam trobar restes ceràmiques, encara
que poques, de les èpoques del bronze i ibèrica.
PT 1 - Prospecció Torís núm. 1, Mont de la Perdiu o l’Estacada
(Torís)
Jaciment desconegut. En un alteronet situat al nord-oest de la
Carència (fig. 14.13), al vessant sud, vam trobar restes ceràmiques d’època del bronze, ibèrica i romanorepublicana. Les restes
estan tant en un munt de terra creat per l’acció d’una pala mecànica com per tot arreu.
Fig. 14.10. Puntal de l’Assut (Montroi).
A
B
Fig. 14.12. PT 10 - Prospecció Torís núm. 10 (Torís).
Fig. 14.11. A) La Serreta de la Saor (Torís), des del nord-est. B)
Detall de la muralla.
Fig. 14.13. PT 1 - Prospecció Torís núm. 1, Mont de la Perdiu o
l’Estacada (Torís), des de la Carència.
253
[page-n-265]
PT 6 - Prospecció Torís núm. 6 (Torís)
PT 8 - Prospecció Torís núm. 8 (Torís)
Jaciment no documentat. El trobàrem prospectant la dispersió
de materials de la PT 5. A l’est de la vil·la romana PT 5 i als
peus d’un turonet (fig. 14.14), vam localitzar restes ceràmiques
d’època del bronze i ibèrica. Es tractava de material dispers i
escàs, sense cap estructura visible que se li associara.
Jaciment desconegut. Dins de la partida de l’Albaina, entre la
PT 7 i la vil·la romana de l’Albaina, hi havia un turó de 201
m (fig. 14.17), en part ja transformat pels vessants, i al cim hi
havia ceràmica ibèrica.
Patusella (Torís)
Jaciment no conegut. Al nord de la serralada situada al sud-oest
de Torís, coneguda com a serra del Castellet, està el turó de la
Patusella (fig. 14.15). En la zona que té una altitud de 305 m
es trobaren alguns murs, amb una orientació nord-sud, i restes ceràmiques d’època ibèrica, localitzades majoritàriament al
vessant sud.
L’Ampul·lós o Lampelosos (Torís)
Jaciment no documentat. A l’extrem meridional de la serra del
Castellet hi havia dos turons anomenats Lloma de l’Ampul·lós.
El més elevat, situat a l’oest, tenia una altura de 282 m (fig.
14.16). Al cim, i a la zona occidental, hi havia una bassa de reg
excavada en la terra i coberta. A l’est de la bassa hi havia restes
d’un mur de pedres irregulars travades en sec que duia direcció
nord-sud i feia curvatura. Tinguérem en compte aquesta estructura per si algun dels seus trams podia ser antic. També vam
trobar restes ceràmiques ibè, així com un fragment d’ataifor
monocrom verd d’època islàmica.
PT 7 - Prospecció Torís núm. 7 (Torís)
Jaciment no documentat. Al sud del poble de Torís, prop del riu
Magre i dins de la partida de l’Albaina, hi havia un turó de 202
m, que tenia construïda una gran bassa de reg a la zona nord del
cim (fig. 14.18). Al voltant de la bassa i pels vessants del turó vam
trobar restes ceràmiques d’època ibèrica, concentrades al vessant
meridional, però tant ací com a la resta del jaciment hi havia una
gran dispersió de materials d’època romanorepublicana. No hi havia estructures a la vista.
PT 9 - Prospecció Torís núm. 9 (Torís)
Jaciment no conegut que es va descobrir en prospectar la zona
annexa a les restes del segle xviii. Al vessant nord-est de la muntanya del Castellet, on hi havia un poblat del bronze i un assentament medieval, destacava un xicotet promontori on hi havia restes
ceràmiques d’època ibèrica (fig. 14.19).
Fig. 14.17. PT 8 - Prospecció Torís núm. 8 (Torís).
Fig. 14.14. PT 6 - Prospecció Torís núm. 6 (Torís).
Fig. 14.15. Patusella (Torís) i Serra del Castellet, des del poble de
Torís.
Fig. 14.18. PT 7 - Prospecció Torís núm. 7 (Torís).
Fig. 14.16. L’Ampul·lós o Lampelosos (Torís).
Fig. 14.19. PT 9 - Prospecció Torís núm. 9 (Torís) i Serra del Castellet.
254
[page-n-266]
Campillo (Torís)
PT 4 - Prospecció Torís núm. 4 (Torís)
Jaciment ja conegut per la Conselleria de Cultura. A l’est del
poble de Torís, dins de la partida del Campillo, se sabia que hi
havia un assentament d’època ibèrica. Després de localitzarlo, prospectàrem els voltants, i més cap a l’est, trobàrem un
altre conjunt de restes materials ibèriques. Devia tractar-se
del mateix jaciment però, o bé les restes entre els dos assentaments no s’havien conservat, o bé estaven emmascarades
per noves aportacions de terra (fig. 14.20). La superfície que
ocupava cada conjunt de dispersió ceràmica era de 250 m2.
Jaciment no conegut. La muntanya situada a l’est de
l’Ampul·lós, més menuda que aquesta i amb una altura
màxima de 255 m (fig. 14.22), contenia restes ceràmiques
d’èpoques ibèrica i romanorepublicana situades al vessant
oriental.
Pavia (Torís)
Jaciment ja documentat per la Conselleria de Cultura. Només
férem un intent de trobar-lo i no vam tindre èxit. En futures
prospeccions tornarem a buscar-lo. Assentament d’època ibèrica situat al nord-est de Cortitxelles i prop del barranc que duu
aquest nom (fig. 14.21).
El Llano III (Torís)
Jaciment ja conegut per la Conselleria de Cultura. Assentament d’èpoques ibèrica i romana del qual queden molt poques restes ceràmiques visibles, tal vegada encara estiguen
conservades en el subsòl. Estava situat dins de la partida del
Pla, a l’est del poble de Torís i prop del terme de Godelleta
(fig. 14.23).
PT 2 - Prospecció Torís núm. 2 (Torís)
Jaciment no documentat. Al sud de la Carència, entre els barrancs de la Mistera i el de la Ivessa, en una zona plana vam
trobar restes ceràmiques d’èpoques ibèrica, romanorepublicana i imperial. El jaciment ocupava un espai ampli, però no
hi havia estructures visibles (fig. 14.24).
Fig. 14.20. Campillo (Torís).
Fig. 14.23. Llano III (Torís).
Fig. 14.21. Vista general de la zona de Cortitxelles (Torís).
Fig. 14.22. PT 4 - Prospecció Torís núm. 4 (Torís).
Fig. 14.24. PT 2 - Prospecció Torís núm. 2 (Torís), des de la
Carència.
255
[page-n-267]
L’Albaina o Albaira (Torís)
La Devesa (Torís)
Jaciment ja conegut per la Conselleria de Cultura. Al sud-est
del poble de Torís, a l’est del turó de l’Ampul·lós i prop del riu
Magre, a la partida de l’Albaina, hi havia una vil·la romana. La
dispersió de les restes era gran, però hi havia camps ja transformats i uns altres amb una nova aportació de terres que cobria la
ceràmica. Les restes ceràmiques trobades indicaven una ocupació iberoromana i romanoimperial. No hi havia estructures a la
vista (fig. 14.25).
Jaciment ja conegut per la Conselleria de Cultura. Al sud de
la Carència, al nord del barranc del mateix nom, hi havia una
vil·la romana d’època imperial, sense estructures visibles i
amb pocs materials ceràmics, com ara la ceràmica comuna i
l’àmfora (fig. 14.28).
PT 5 - Prospecció Torís núm. 5, Pla de l’Assut (Torís)
Jaciment no documentat però que, en trobar ceràmica romana
dalt del Puntal de l’Assut, lloc inhabitual, decidírem prospectar
els voltants per davall del cim. A la part meridional del Puntal
de l’Assut, en una terrassa del riu Magre, que passa pel sud
d’aquesta, hi havia una vil·la romana (fig. 14.26). També hi havia
material medieval.
PT 3 - Prospecció Torís núm. 3 (Torís)
Jaciment desconegut que vam descobrir en iniciar l’ascens a la
Serreta de la Saor, situat a l’oest del poble de Torís i al sud de la
Carència. Al vessant meridional d’aquesta muntanya i prop del
barranc de la Carència hi havia una vil·la romana de la qual quedaven nombrosos carreus de pedra calcària i material ceràmic
d’època romanoimperial (fig. 14.27). També hi havia ceràmica
islàmica del segle xi. La superfície aproximada que ocupava la
dispersió dels materials era de 150 × 250 m.
Molí de la Cova o Hort de Fundi o Fandeix (Torís)
Jaciment ja documentat per la Conselleria de Cultura. Al sud
de Torís, dins de la partida del Corral dels Fondos i Llometa,
prop del Molí de la Cova, hi havia restes d’una vil·la ja coneguda des de temps antic, en la qual es van recuperar un cap de
marbre blanc d’un jove coronat d’heura i restes d’un mosaic,
tot descrit àmpliament en l’apartat del projecte. Després de
prospectar prou en superfície, a les dues parts de la carretera,
sols vam trobar restes a la part dreta, excepte un fragment de
vora de dolium en el molí mateix. El molí estava encara en ús
als anys trenta del segle xx. Les restes materials localitzades
eren tant d’època ibèrica, de romanorepublicana com de romanoimperial, per la qual cosa podem considerar que estem
davant d’un assentament iberoromà i una vil·la imperial (fig.
14.29).
Canyamar (Torís)
Jaciment ja conegut per la Conselleria de Cultura. Vil·la romana ubicada al sud-oest del poblat del bronze de l’Olivereta
del Canyamar (fig. 14.30). Sobretot s’apreciaven restes de
Fig. 14.25. L’Albaina o Albaira (Torís).
Fig. 14.28. La Devesa (Torís).
Fig. 14.26. PT 5 - Prospecció Torís núm. 5 (Torís).
Fig. 14.27. PT 3 - Prospecció Torís núm. 3 (Torís).
256
Fig. 14.29. El Molí de la Cova o Hort de Fundi o Fandeix (Torís).
[page-n-268]
material constructiu als marges dels bancals creats entre els
camps. Ocupava una gran extensió i el jaciment, catalogat
com a Císcar, podria pertànyer a aquesta gran vil·la del Canyamar, encara que en aquest predomina el material ibèric.
El Campillo II (Torís)
Jaciment conegut per la Conselleria de Cultura. Després
d’inspeccionar àmpliament la zona on estava aquest jaciment
romà no vàrem trobar cap resta ni ceràmica ni constructiva (fig.
14.31). Sols es va trobar un fragment de tegulae al turó proper
PT 10. Pensem que possiblement els nous xalets construïts en
la vessant de la muntanya poden haver destruït el jaciment. De
tota manera, pensàrem tornar a revisar la zona en futures prospeccions.
Cortitxelles (Torís)
Jaciment ja documentat per la Conselleria de Cultura que visitàrem amb la intenció de prospectar-lo, però el primer any no
el vam poder localitzar. Vam tornar l’any següent i vam trobar
les restes de la planta d’una vivenda que, pel material, consideràrem islàmica (fig. 14.34).
Alqueria. Nucli urbà (Torís)
Jaciment documentat per la Conselleria de Cultura, però que
en anar a buscar-lo ens trobàrem que al lloc hi havia una antiga església i la llar dels jubilats. En el Llibre del Repartiment
s’esmenta la donació d’una alqueria de Torís el 23 d’abril de
1238. Estava dins del nucli urbà i la seua cronologia era dels
segles xi-xii (fig. 14.35).
El Llano II (Torís)
Jaciment documentat per la Conselleria de Cultura. Es tractava
de una vil·la romana situada al sud-est del Llano III que no
vam trobar. Prospectàrem àmpliament la zona per dues vegades
però els resultats van ser negatius. Bé les coordenades estaven
equivocades o bé estava al nord del lloc on s’ubicava, on a hores d’ara hi ha alguns xalets que l’emmascaren o l’han destruït
(fig. 14.32).
Calabarra (Torís)
Jaciment ja documentat per la Conselleria de Cultura que visitàrem amb la intenció de prospectar-lo, però no es va poder
localitzar, segurament per quedar dins dels terrenys de la masia
que duu aquest nom (fig. 14.33).
Fig. 14.30. Canyamar (Torís) i Ciscar, des de l’Olivereta de
Canyamar.
Fig. 14.31. El Campillo II (Torís).
Fig. 14.32. El Llano II (Torís).
Fig. 14.33. Calabarra (Torís).
Fig. 14.34. Localització de Cortitxelles (Torís).
257
[page-n-269]
Serra del Castellet (Torís)
Jaciment desconegut. En estar visible des de la carretera anàrem
a visitar-lo i prospectar-lo. Al vessant oriental del turó de la Patusella localitzàrem restes ceràmiques del segle xviii. Els materials
trobats eren: vidrats monocroms en verd, blau i marró; ceràmica
comuna decorada acanalada i amb motius ondulants; fragments
de gerra i gran quantitat de material constructiu, sobretot teules.
La veu popular del poble de Torís diu que en aquest lloc es va
intentar ubicar el poble però que es va passar a l’emplaçament
actual (fig. 14.36). També hi ha restes ceràmiques d’època ibèrica, però que deuen provenir de l’assentament de la Patusella,
que està al cim.
El Molinet (Torís)
Jaciment no documentat. A l’oest del poble de Torís, dins de la
partida del Molinet, quedaven restes d’estructures hidràuliques
que consistien en una paret de maçoneria de pedres irregulars
travades amb morter, de la qual es conservaven uns 6 m de longitud i 5 m d’alçària. Al sud d’aquest mur hi havia una bassa
quadrangular de 1,31 × 1,85 m, feta de pedres travades amb
morter (fig. 14.37). Aquesta bassa comunicava amb una altra situada més al sud, en una cota més baixa i a 34,30 m de distància.
La planta d’aquesta segona bassa era el·líptica i amidava 0,87 ×
1,10 m. Les dues basses estaven comunicades per una canonada
soterrània. Les restes ceràmiques localitzades prop de les estructures eren dels segles xv i xvi, i també del segle xviii.
El Llano (Torís)
Jaciment documentat per la Conselleria de Cultura com un
lloc amb troballes de sílex. El visitàrem i, després de prospectar àmpliament la zona (fig. 14.38), sols trobàrem ascles
de pedra calcària, abundants a la zona, però no sílex ni eines o
nuclis d’aquest material.
La Roda (Torís)
Jaciment desconegut. Al sud del poble de Torís, a la partida de
la Roda, hi havia una sènia, encara en ús l’any 2001, que prenia
aigua d’una sèquia. L’estructura estava coberta per una construcció que era com una mena de façana de casa, amb teulada,
finestres i porta. Ocupava un espai aproximat de 10 × 20 m. En
connexió amb la sènia, i prop d’aquesta, hi havia una gran bassa
de planta quadrangular. Era utilitzada per a elevar l’aigua de la
sèquia dels Fondos a la bassa de la Roda (fig. 14.39). Les notícies orals deien que es tractava d’una construcció mora, però cap
indici ceràmic o constructiu no ens apropa a aquesta consideració, es tracta d’una construcció del segle xviii. La prospecció
dels voltants no va donar cap material arqueològic. La sènia es
va restaurar l’any 2007 a través del Servei de Restauració del
Patrimoni Moble de la Diputació de València.
Teular d’Algarra (Torís)
Jaciment no documentat. A la sortida del poble de Torís per
l’oest hi havia en peu un forn per a coure material constructiu.
Tenia la cambra de combustió de planta circular, excavada a
terra i feta amb rajoles travades amb fang. El mur del forn i
la seua volta es conservaven quasi totalment i també estaven
fets de rajoles travades amb fang. El cos de l’estructura estava
envoltat per un parament de maçoneria travat amb morter. Entre el mur i la cambra de combustió hi havia un reble de terra
i pedres. El forn estava acompanyat d’unes estructures que ara
estan arrasades, de les quals sols es veuen restes d’un paviment
de rajoles i l’inici d’alguns murs derrocats (fig. 14.40). La cronologia d’aquest forn està dins del segle xx.
Fig. 14.35. L’Alqueria (nucli urbà deTorís).
Fig. 14.37. El Molinet (Torís).
Fig. 14.36. Serra del Castellet (Torís).
258
Fig. 14.38. El Llano I (Torís).
[page-n-270]
Altres llocs que donaren restes, però que quedaren com a
proposta per a una prospecció eren:
- La Font del Pavo.
- Carreus a la carretera de la caseta «Matamulas».
II fase de prospecció
La prospecció es portà a cap entre els mesos de juliol i agost
del 2002. En aquesta segona fase es va fer la inspecció del
territori annex, circumdant i en relació geogràfica amb la Carència i, sobretot, dins dels termes de Montserrat i Montroi,
i també s’amplià un poc al de Torís i al nord del riu Magre.
Es van descobrir 19 jaciments nous. A l’àrea prospectada ja
se’n coneixien 7, arribant a un total de 26 els assentaments
documentats. Per tant, fent-ne recompte, el total de jaciments
nous descoberts el 2002 era de 40, i el nombre total de 71
(fig. 14.41).
El resultat dels treballs d’aquesta prospecció en el territori,
tant dels jaciments ja coneguts com dels nous localitzats, va ser
la següent:
El Castellet II (Montserrat)
Fig. 14.39. La Roda (Torís).
A més a més, hi havia unes zones que prospectàrem per notícies orals, per intuïció, per casualitat o bé per fer una prospecció sistemàtica dels llocs que no havien donat resultats positius
quant a troballes. Aquestes zones estaven dins dels termes de
Torís, Montroi i Montserrat i van ser les següents:
- Font de la Llibertat.
- Possible necròpolis islàmica baix del Castellet.
Jaciment ja documentat per la Conselleria de Cultura i pel
SIP.Es tractava d’un poblat de l’època del bronze ubicat al
cim de la serra del Castellet, al vessant meridional i en una
cota de 260 m d’altitud (fig. 14.42). Es trobava al nord del
poble de Montserrat. En aquest jaciment el SIP va fer excavacions arqueològiques els anys 1967 i 1968 dirigides per J.
Aparicio. Hi ha algunes publicacions de N. P. Gómez Serrano
en ACCV, II-4, València, p. 200; de J. Aparicio en APL XIII,
València, p. 23-50, de 1972, i en Estudios Monográficos 8,
Archivo Municipal de València, de 1976; d’E. Pla Ballester
en APL IX, València, de 1960, i en la Gran Enciclopedia de
la Región Valenciana, T. VII, València, p. 192, de 1973; de A.
Martínez Pérez en Carta Arqueològica de la Ribera, Alzira,
1984; de B. Martí Oliver en IV Assemblea d’Història de la
Ribera, l’Alcúdia, p. 39, 1986; de D. Serrano Várez en ACV
12, València, de 1987. Es van trobar en superfície fragments
de ceràmica del període del bronze. Per l’oest del poblat discorre el barranc de Logrois i pel sud el de l’Om. Així mateix,
pel sud-oest de la serralada del Castellet passa l’antic camí
anomenat Cordel del Pantano de Poyos, i per l’est, el Camí
Reial d’Aragó.
El Castellet I (Montserrat)
Fig. 14.40. Teular d’Algarra (Torís).
Jaciment ja conegut per la Conselleria de Cultura i pel SIP.
Es tractava d’una fortificació d’època medieval ubicada al
cim de la serra del Castellet, en una cota de 285 m d’altitud.
Es trobava situada al nord del poble de Montserrat. Al cim
es conservaven estructures a la vista (murs de pedres irregulars travades amb morter) que eren part d’una torre que
semblava recentment restaurada, i també es veien murs que
tancaven un single pel nord i pel sud i, a més, hi havia tres
paraments construïts al vessant meridional (fig. 14.43). Per
l’oest del jaciment discorre el barranc de Logrois i pel sud
el de l’Om. Així mateix, pel sud-oest de la serralada del
Castellet passa l’antic camí anomenat Cordel del Pantano de
Poyos i, per l’est, el Camí Reial d’Aragó.
259
[page-n-271]
Fig. 14.41. Vista aèria de la Carència.
Fig. 14.43. El Castellet I (Montserrat).
Fig. 14.42. El Castellet II (Montserrat).
260
Fig. 14.44. El Portell (Montserrat).
[page-n-272]
El Portell (Montserrat)
Jaciment ja conegut per la Conselleria de Cultura. En una serralada al nord de Montserrat i dins de la serra del Castellet,
cap a l’oest d’aquesta, a una altitud de 260 m, es localitzava
aquest poblat de l’època del bronze (fig. 14.44). No hi havia
restes visibles d’estructures, però localitzàrem restes ceràmiques de l’època. Per l’oest del poblat discorre el barranc de
Logrois i pel sud el de l’Om. Així mateix, pel sud-oest de la
serralada del Castellet passa l’antic camí anomenat Cordel
del Pantano de Poyos i, per l’est, el Camí Reial d’Aragó.
romana. Pel sud-est del jaciment discorre el barranc de l’Om
i per l’est passa l’antic Camí Reial d’Aragó.
El Carcalí (Montserrat)
Jaciment no conegut. Al nord de la mateixa serra descrita
abans, la serra del Castellet, hi havia tres turons coneguts
com Darrere de la Serra, amb una altura de 215, 206 i 210 m,
considerats d’oest a est. No hi havia estructures visibles, les
úniques restes eren fragments de material ceràmic trobades
en dos dels turons: el del centre i el de l’est (fig. 14.45). En
el turó central vam arreplegar fragments d’àmfora Dressel 1
i en el situat a l’est ceràmica ibèrica. Tots tres els vam considerar com un conjunt ja que la dispersió de les restes ceràmiques era poca, cosa que podria tindre a veure amb la forta
antropització de la zona. Per l’oest de Darrere de la Serra
passa el barranc de Logrois i l’antic camí anomenat Cordel
del Pantano de Poyos i per l’est el Camí Reial d’Aragó.
Jaciment no documentat, però és molt possible que es tracte
del jaciment conegut com les Coves. La muntanya de les
Coves es troba al nord d’aquest jaciment, en la qual nosaltres
no vam trobar cap resta, per la qual cosa devia tractar-se del
mateix jaciment però, com que no estàvem segurs d’això i
el jaciment es trobava ubicat a la muntanya del Carcalí, el
vam documentar com a un de nou i, com que es tractava
d’un turó, decidírem prospectar-lo. Estava en una muntanya
situada al nord-oest de Montserrat. A la part meridional del
cim, a 274 m, estava aquest poblat de l’època del bronze que
conservava part visible de les seues estructures (un tram de
muralla i dues estructures circulars), protegit tot ell per una
nombrosa quantitat de matolls (fig. 14.47 A i B). El percentatge de material ceràmic hi era abundant i semblava estar en
bon estat de conservació, encara que s’observava l’enderroc
de la muralla i d’altres murs. Són diversos els barrancs que
pel sud envolten el poblat, destacant el de les Valletes i el
de Logrois. Sembla que la via de comunicació podria ser un
camí que discorre pel sud, als peus de la muntanya, que porta
direcció est-oest i que uneix l’antic camí Cordel del Pantano
de Poyos amb el de la Colada de l’Estacada.
Maset del Retor II (Montserrat)
El Collado (Montroi)
Jaciment ja documentat per la Conselleria de Cultura. A l’est
de la serra del Castellet hi havia un turó conegut com Maset
del Retor, amb una altura de 204 m. No hi havia estructures a
la vista però sí nombrosos fragments de material ceràmic localitzats en la zona oriental i meridional del turó (fig. 14.46).
Aquest tenia alterats els vessants septentrional i occidental,
i també part de la zona alta, a causa de la recent aportació
de terra amb restes de material constructiu contemporani. La
resta de l’espai era muntanyenca o de secà amb ametlers.
Es conservaven restes ceràmiques de les èpoques ibèrica i
Jaciment desconegut. A 201 m d’altura, en un turó de
l’extrem occidental d’una muntanya situada al nord del riu
Magre, dins del terme de Montroi, i a l’est d’aquest, vam
trobar aquest jaciment de l’època del bronze. Hi havia restes ceràmiques d’aquesta època sense estructures associades.
La muntanya estava totalment destrossada als seus vessants
nord i oest i, tal vegada, s’havia destruït part del jaciment
(fig. 14.48 A i B). Aquest poblat està prop del riu Magre
i està ubicat entre dos antics camins: la Vereda del Molló
Blanc i la Colada de l’Estacada.
Fig. 14.45. Darrere de la Serra (Montserrat).
Fig. 14.46. Maset del Retor II (Montserrat).
Darrere de la Serra (Montserrat)
261
[page-n-273]
A
A
B
B
Fig. 14.48. A i B) El Collado (Montroi).
Fig. 14.47. El Carcalí (Montserrat) A) Vista general. B) Detall de
la muralla.
Fig. 14.49. El Colmenar (Montroi).
El Colmenar (Montroi)
fort pendent cap al sud i no s’apreciaven estructures ni compartimentacions interiors de l’espai. Aquest poblat està prop
del riu Magre i al sud de l’antic camí Colada de l’Estacada.
Jaciment no documentat. A l’oest de la localitat de Montroi i al
nord del riu Magre, sobre el cim i al vessant meridional d’un
turó de 190 m conegut com el Colmenar, hi havia un recinte
fortificat. Es tractava d’una estructura de planta rectangular
amb paraments de pedres irregulars travades amb calç. Al costat nord, i dins del pany perimetral, hi havia dues torres de
planta circular, i al sud una altra quadrangular (fig. 14.49). En
dispersió superficial sols vérem teules pertanyents al sostre i
fragments dels paraments. L’interior de l’estructura tenia un
262
El Tossal (Montserrat)
Jaciment ja documentat pel SIP. Sobre el cim, de 255 m
d’altura, d’una muntanya situada al sud-est de Montserrat es
localitzava aquest poblat de l’època del bronze. L’existència
d’una pedrera en aquesta muntanya denominada el Tossal, en
explotació en el moment de la prospecció, havia destrossat tota
[page-n-274]
A
Fig. 14.50. El Tossal (Montserrat).
B
la part septentrional i occidental de la muntanya i havia arribat
fins al cim, on se situava el jaciment, i semblava que n’havia
desaparegut gran part. Per tot el cim discorrien grans escletxes
creades per l’enderrocament de la muntanya (fig. 14.50). En la
zona que quedava del jaciment vam recuperar alguns fragments
ceràmics. Pel nord-oest el poblat està solcat per barranquets que
aboquen al barranc de l’Om, que discorre per l’oest; també té
alguns estanys. Per l’oest passa l’antic camí Cordel del Pantano
de Poyos i per l’est el Camí Reial d’Aragó.
El Castell (Montroi)
Jaciment ja documentat per la Conselleria de Cultura i pel
SIP. Es tractava d’una fortificació d’època medieval cristiana, ubicada al cim de la serra del Castell en una cota de 216
m d’altitud. Es troba al sud-oest del poble de Montroi. De la
fortificació es conservava una torre de planta quadrangular
de 10 m × 8 m i 21 m d’alçària. Semblava que estava feta
amb caixons de tàpia de morter, pedres i maçoneria. Conservava tres altures i part d’una escala interior, així com algunes
voltes i finestres. El sostre de la torre era de rajoles. A més
de la torre, del conjunt de la fortificació s’havien conservat
dos panys de muralla molt arrasats. Es conservaven estructures (murs de pedres irregulars travades amb morter) que
consistien en part d’una torre situada al cim (sembla que ha
estat restaurada recentment), murs que tancaven una escletxa
pel nord i pel sud i, també, tres paraments ubicats al vessant
meridional (fig. 14.51 A i B). Aquest poblat està prop del riu
Magre i es troba ubicat al sud de l’antic camí de la Vereda
del Molló Blanc.
PMT 1 - Prospecció Montserrat núm. 1 (Montserrat)
Jaciment no documentat. Al sud de la localitat de Montserrat,
prop dels barrancs de l’Om i de Logrois, i al nord del riu Magre,
hi havia un turó de 162 m d’altitud en el qual trobàrem un jaciment amb un poblament prolongat en el temps, fet evidenciat
per la dispersió ceràmica des de l’època ibèrica, passant per la
romana i acabant en la medieval islàmica. No hi havia estructures associades i visibles en superfície (fig. 14.52). Prop d’aquest
jaciment discorre, per l’est, el barranc de l’Om, i per l’oest, el
de Logrois, i l’antic camí Cordel del Pantano de Poyos li passa
prop per l’oest.
Fig. 14.51. El Castell (Montroi). A) Vista general. B) Vista de la
torre.
Les Valletes (Montserrat)
Jaciment no documentat. A l’oest de la localitat de Montserrat,
al sud-est del poblat del bronze ubicat al Carcalí, sobre un turó
de 173 m d’altura, es localitza un jaciment romà, una vil·la. A
la part meridional hi ha noves edificacions i a la septentrional,
en un camp transformat per a plantar vinyes, es va trobar gran
quantitat de material ceràmic i constructiu (fig. 14.53). No hi ha
estructures associades i visibles en superfície i el jaciment pot
estar, en part, destruït. Són diversos els barrancs que per l’est,
l’oest i el sud envolten el jaciment, destacant el de les Valletes
i el de Logrois. La via de comunicació podria ser un camí que
discorre pel nord, als peus del Carcalí, que porta direcció estoest i que uneix l’antic camí Cordel del Pantano de Poyos amb
el de la Colada de l’Estacada.
263
[page-n-275]
Logrois (Montserrat)
Font de la Llibertat (Montserrat)
Jaciment no documentat. En un turonet situat al nord-oest de
la localitat de Montserrat, en un cim a 180 m, hem trobat
restes ceràmiques de les èpoques ibèrica i islàmica. El turó
està molt prop del poble i prou antropitzat però, així i tot,
hem trobat dispersos en superfície fragments ceràmics dels
dos períodes esmentats (fig. 14.54). No hi havia estructures
visibles i associades als assentaments. Per l’oest del turó discorre el barranc de Logrois i pel nord-est passa l’antic camí
Cordel del Pantano de Poyos.
Jaciment desconegut. A l’extrem oriental de la serra de la
Carència hi ha un turó, a la partida anomenada Barranquet
de l’Aigua. El cim està en una cota de 288 m s/n/m i el trobàrem transformat, així com també el vessant septentrional.
Al vessant meridional i a una altura de 250 m localitzàrem
una dispersió ceràmica en un espai de 50 × 50 m (fig. 14.56
A i B). A la zona hi havia plantades garroferes i estava treballada amb rella, cosa que havia fet possible veure i recollir
materials ceràmics d’època ibèrica i algun fragment romà.
Des d’aquest assentament es veia el poblat de la Carència i, a
uns 50 m cap al nord-oest estava la font de la Llibertat, també
coneguda com de la Carència, de la qual encara brolla aigua.
Pensem que el lloc on vam trobar els materials ceràmics era
l’assentament ibèric, i potser part del romà, però que la major
part de la vil·la estaria més cap a l’oest, en una zona ja rebaixada hui per mitjans mecànics per a l’extracció de terra i,
per tant, possiblement quasi tota destruïda. Per l’est del jaciment discorre el barranc de la Carència i també, tant pel nord
com per l’est, passen dos camins que duien cap als vessants
septentrional i meridional, respectivament, de la serralada de
la Carència.
Canyada del Pavo (Torís)
Jaciment no documentat i que es va trobar per casualitat durant les
prospeccions del darrer any, i que en la campanya de 2002 el vam
inspeccionar. Al vessant meridional de la serralada de la Carència, a l’oest de la font del Pavo i en una cota de 260 m s/n/m, es
va localitzar un assentament d’època ibèrica (fig. 14.55). En una
zona de muntanya amb pins i sotabosc, on no hi havia estructures
a la vista i sols es va veure una dispersió ceràmica en un espai de
20 × 20 m. Pel sud del jaciment discorre el barranc de la Carència. El camí que comunicaria l’assentament seria un que anava
pel sud, probablement en una cota entre 220 i 230 m.
tossalet
bancalat
carretera
VP-3065
N
Montserrat
Fig. 14.52. PMT 1 - Prospecció Montserrat núm. 1 (Montserrat).
Fig. 14.54. Localització de Logrois (Montserrat).
Fig. 14.53. Les Valletes (Montserrat).
264
Fig. 14.55. La Canyada del Pavo (Torís).
[page-n-276]
La Molinera (Torís)
Jaciment no documentat. A la serralada anomenada el Racó de
les Blasques que discorre en direcció nord-oest a sud-est, situada al nord-est de la serra de la Carència, es va localitzar aquest
jaciment ibèric. Estava ubicat al seu vessant occidental, a una
altura de 240 m s/n/m, prop del barranc de Cabeces. En un espai plantat de garroferes localitzàrem una dispersió ceràmica de
20 × 20 m, sense estructures associades visibles en superfície.
Des d’aquest assentament es veia el poblat de la Carència (fig.
14.57). Per l’oest del jaciment discorre el barranc de Cabeces i
pel sud un camí que passa pel vessant septentrional de la serralada de la Carència, que s’uneix perpendicularment a un altre
que és paral·lel al barranc.
Els Caps (Torís)
Jaciment no conegut. A la serralada anomenada el Racó de
les Blasques que discorre en direcció nord-oest a sud-est,
situada al nord-est de la serra de la Carència, es va localitzar
aquest jaciment ibèric. Estava ubicat al seu vessant occidental, a una altura de 230 m s/n/m, prop del barranc de Cabeces. En un espai transformat i amb vinyes localitzàrem una
dispersió ceràmica de 20 × 20 m, sense estructures associades visibles en superfície. Des d’aquest assentament es veia
el poblat de la Carència (fig. 14.58). Per l’oest del jaciment
discorre el barranc de Cabeces i pel sud hi ha un camí que passa
pel vessant septentrional de la serralada de la Carència i que
s’uneix perpendicularment a un altre que és paral·lel al barranc.
PM 1 - Prospecció Montroi núm. 1 (Montroi)
Jaciment no documentat. Al nord-oest de la localitat de Montroi, a la part meridional de la serralada anomenada el Puntal
del Corral de Ferreret, a una altura entre 190 i 200 m s/n/m,
trobàrem aquest jaciment ibèric. Comparant-lo amb altres assentament ibèrics del territori de la Carència tenia una major
dispersió ceràmica, entre 60 × 60 m. Les restes arqueològiques
es localitzaren en dos punts separats per camps transformats, on
possiblement que ja no quedaren restes mobles ni immobles. En
la zona un poc més elevada, on també hi havia materials, vam
trobar restes d’estructures (murs fets amb pedres irregulars travades amb terra), localitzades al tall sud d’un turó sobre el qual
s’havia construït un xalet, que l’ha destruït en part (fig. 14.59 A
i B). Les altres restes arqueològiques estaven més al sud, en un
camp de vinyes, i semblava que sols hi havia restes ceràmiques.
Els cursos d’aigua que solquen els voltants d’aquest jaciment
estan situats tant a l’est (barranc de les Valletes), com a l’oest
(alguns barranquets i el riu Magre). Pel sud-oest passa l’antic
camí Colada de l’Estacada.
A
Fig. 14.57. La Molinera (Torís).
B
Fig. 14.56. Font de la Llibertat (Montserrat). A) Vista general.
B) Detall del jaciment.
Fig. 14.58. Els Caps (Torís).
265
[page-n-277]
Les Blasques (Torís)
Jaciment no conegut. La serralada de les Blasques discorre en
direcció nord-oest a sud-est, i està situada al nord-est de la serra de la Carència, on es va localitzar el jaciment ibèric. Estava ubicat al seu cim i al vessant occidental, a una altura entre
275 i 280 m s/n/m. S’hi van localitzar restes ceràmiques en una
dispersió de 40 × 40 m, sense estructures visibles associades.
Era una zona de muntanya amb un espai de planura que tenia
sotabosc i algunes garroferes (fig. 14.60). Des d’aquest assentament es veia el poblat de la Carència. Per l’oest d’aquest poblat discorria el barranc de Cabeces. Els camins que associem
al jaciment són els que passen pel vessant septentrional de la
serralada de la Carència i un altre perpendicular que, a més, és
paral·lel al barranc.
PM 2 - Prospecció Montroi núm. 2 (Montroi)
Jaciment no documentat. Al nord-oest de la localitat de Montroi, a la part meridional de la serralada anomenada el Puntal
del Corral de Ferreret i sobre un turonet que té una altura de 200
m, es va localitzar aquest jaciment ibèric. Es trobava a l’oest
de PM 1 i es va considerar com un jaciment diferent d’aquest
perquè els separava un barranc (fig. 14.61). Les restes arqueològiques eren materials ceràmics. Els cursos d’aigua que solcaven
els voltants d’aquest jaciment estaven situats al sud i l’oest (alguns barranquets i el riu Magre). Pel sud passava l’antic camí
Colada de l’Estacada.
PMT 2 - Prospecció Montserrat núm. 2 (Montserrat)
Jaciment no conegut. A l’extrem oriental de la serra de la Carència hi ha un turó, a la partida anomenada Canyada de Francisquet.
A la part del cim, cota 275 m, a l’extrem més meridional i al
costat d’un catxirulo, hi ha un assentament islàmic. La dispersió
ceràmica està en un espai de 10 × 10 m (fig. 14.62). A la zona
hi ha plantades garroferes i ametlers, cosa que ha fet possible
veure i recollir materials ceràmics d’època islàmica. Pel sud del
jaciment discorre el barranc de la Carència, i a 40 m està la font
de la Llibertat, també coneguda com la Carència, de la qual encara brolla aigua. Pel sud passaria un camí que des del vessant
septentrional de la serralada de la Carència duria cap al Cordel
del Pantano de Poyos.
A
Fig. 14.60. Les Blasques (Torís).
VP-3065
B
km
11
Torís
barranc
dels Caps
torre
elèctrica
N
Fig. 14.59. PM 1 - Prospecció Montroi núm. 1 (Montroi). A) Vista
general. B) Detall d’un mur.
266
Fig. 14.61. Localització de PM 2 - Prospecció Montroi núm. 2
(Montroi).
[page-n-278]
PM 3 - Prospecció Montroi núm. 3 (Montroi)
Jaciment desconegut, trobat en prospectar la zona del vessant
meridional de la serralada de la Carència, entre fonts i barrancs.
A l’est de la font del Pavo i a l’oest de la font de la Llibertat,
s’ha localitzat un assentament d’època ibèrica. Es troba ubicat
a mitjan muntanya i en una cota de 240 m (fig. 14.63). Es tracta
d’una zona de muntanya en la qual han construït una caseta i
l’han transformada amb ametlers. No s’han trobat estructures,
sols dispersió ceràmica en un espai de 10 × 10 m. Pel sud del
jaciment discorre el barranc de la Carència i davant d’aquest hi
ha un camí que va paral·lel al barranc, en una cota entre 220 i
230 m.
PT 11 - Prospecció Torís núm. 11 (Torís)
Jaciment no documentat, localitzat en prospectar la dispersió de
materials del jaciment la Canyada del Pavo. Al vessant meridional de la serralada de la Carència, al sud-oest de la font del Pavo
i en una cota entre 200 i 210 m es va trobar aquest assentament
d’època ibèrica. Es tracta d’una zona de muntanya transformada
amb cultiu de garroferes i oliveres. No s’han trobat estructures,
sols dispersió ceràmica en un espai de 30 × 30 m. El jaciment
el travessa la carretera comarcal C 3322 que va de Torís a Montroi (fig. 14.64). Vam valorar la possibilitat que fóra el mateix
jaciment que la Canyada del Pavo, situat al nord-est d’aquest,
encara que en una cota de 260 m, però fins ara pensem que en
són dos diferents, donada la mancança que hi ha de materials en
els metres que els separen, així com la topografia del terreny i,
sobretot, el lloc per on discorreria el camí de comunicació, molt
probablement en una cota aproximada entre 220 i 230 m. Pel
sud del jaciment discorre el barranc de la Carència i el camí que
comunicaria l’assentament li passaria pel nord.
Barranquet de Vinyar (Torís)
Jaciment no conegut. Al sud-oest del poble de Torís i a la part
oriental de la serralada del Castellet hi ha un turó de 246 m, on
hi ha restes ceràmiques d’època ibèrica. Al voltant del turó, cap
a la part meridional i l’occidental, apropant-se al barranc del
Francés, hi ha dispersió ceràmica en un espai de 25 × 25 m (fig.
14.65). No hi ha estructures visibles. El jaciment està ubicat
entre els barrancs del Francés i de Vinyar, i a l’oest de l’antic
camí Vereda de Darrere la Serra.
serra de
la Carència
xalet
catxirulo
Font
Llibertat
C-3322
Montserrat
Fig. 14.64. PT 11 - Prospecció Torís núm. 11 (Torís).
N
Fig. 14.62. Localització de PMT 2 - Prospecció Montserrat núm.
2 (Montserrat).
Fig. 14.63. PM 3 - Prospecció Montroi núm. 3 (Montroi).
Fig. 14.65. Localització del Barranquet de Vinyar (Torís).
267
[page-n-279]
Marjal (Torís)
Canyada d’Alonso (Torís)
Jaciment no documentat, localitzat en completar la prospecció del Barranquet de Vinyar. Al sud-oest del poble de Torís,
a la part oriental i al peu de la serralada del Castellet, a una
altura de 230 m, trobarem una gran dispersió ceràmica de
60 × 80 m (fig. 14.66). No hi havia estructures visibles pero
sí material ceràmic ibèric, romanorepublicà i medieval. El
jaciment està solcat per tres cursos d’aigua, i queda situat a
l’oest de l’antic camí Vereda de Darrere la Serra.
Jaciment no documentat. Es trobava a una altura sobre el nivell
del mar de 326 m, en una dispersió de 23,5 × 40 m, i hi vam
trobar pocs fragments de ceràmica ibèrica. Es tractava d’un assentament rural. El canal de reg del riu Magre i el camí annex
podrien haver destruït part del jaciment (fig. 14.68). La prospecció prevista per a aquesta campanya se centrava a la zona
nord de Torís, una àrea no prospectada mai per nosaltres fins
ara. Així, el segon dia de treball ens dirigírem als turons situats
a la part septentrional del poble i, al cim del turó de Calauet,
localitzàrem un poblat ibèric.
A més a més, hi havia unes zones que prospectàrem per
notícies orals, per intuïció, per casualitat o bé per fer-ne
una prospecció sistemàtica i que no ens van donar resultats
positius quant a troballes. Aquestes estaven dins dels termes
de Torís, Montroi i Montserrat, i van ser les següents:
- Zona nord de la part baixa de la Carència.
- Banys vora el Magre.
VI fase de prospecció
La prospecció del territori que estava davall la influència de
la Carència va continuar l’any 2006.
Calauet (Torís)
Jaciment no documentat. A 305 m d’altura i envoltat per un recinte murari, el poblat quedava situat al sud-est de la Carència.
Hi havia visibles un mur prou llarg a l’interior i un mur que
envoltava el poblat (fig. 14.69 A i B). Destacava la proximitat
de la font del Poll i la possibilitat que a la zona est mancara
una part del jaciment per transformacions en vinyes. Trobàrem
ceràmiques ibèriques dels segles iii i ii aC i escòria de ferro.
El Garroferal de la Blanca (Torís)
Anàrem a veure el jaciment ja que en teníem notícies des
de l’Ajuntament. Ens havien avisat per si s’havien practicat
allí possibles excavacions clandestines. Es tractava d’una
vil·la romana situada al nord-est de la Carència, sobre un
turó a uns 160 m s/n/m. Era un terreny amb garroferes i travessat per un camí agrícola on, en superfície, es dispersava
el material entre 76,35 i 125 metres (fig. 14.67). Conclosa
aquesta prospecció, anàrem a buscar un dels jaciments dels
quals la Direcció General de Patrimoni ens havia informat
sobre les noves troballes fetes a partir de les prospeccions
de la variant C-50 de la carretera Llombai-Torís.
Fig. 14.67. El Garroferal de la Blanca (Torís).
Torís
serra del Castellet
vereda de Tras
N
Marjal
Castellet
Fig. 14.66. Localització de la Marjal (Torís).
268
barranc
del Francés
Fig. 14.68. Canyada d’Alonso (Torís).
[page-n-280]
Canyada de los Caballeros (Torís)
Jaciment nou on es conserven unes carrilades d’un antic camí
que discorria pel vessant de la muntanya en direcció 260°
oest. Excavat i erosionat en la roca natural de la muntanya,
s’apreciava el desgast en les carrilades de passar els carros (fig.
14.70). Aquestes tenien un ample exterior d’1,46 m i un interior
d’1,07 m. Està a una altura de 361 m s/n/m.
La Mistera (Torís)
Jaciment nou localitzat a l’oest de la Carència. Es tracta d’un
assentament rural ibèric i d’una vil·la romana, dels quals hi havia notícies orals d’una troballa d’ossos humans al sud del conjunt (fig. 14.71). Es trobava envoltat de xalets, entre els quals
A
hi havia abundosa quantitat de ceràmica ibèrica i una poca de
romana, a més d’alguna tegulae, per la qual cosa sembla que la
vil·la podia estar molt destruïda.
Concloses aquestes feines ens vam dirigir a la Vinyamalata,
per a buscar la cova on, segons ens havia dit el Sr. Hueso, es
va trobar una destral de pedra polida. La gran sorpresa va ser
veure que dins l’entorn, inclosa la cova, hi havia una gran pedrera en explotació (fig. 14.72). Aprofitàrem per a prospectar
les muntanyes pròximes, sense cap resultat positiu de troballa
arqueològica.
L’equip de prospecció vam fer una visita a l’assentament
ibèric de Pico de los Ajos a Iàtova, al qual ens va guiar
l’arqueòleg Luis Gimeno i ens va acompanyar la professora de
la Universitat Consol Mata, reconeguda iberista de les terres
valencianes, amb el seu equip de treball. Va ser una visita molt
profitosa quant a apreciacions de visibilitat de la Carència,
control territorial i per a veure l’entitat i els materials del poblat. Des del jaciment es veia clarament la Carència, i al revés
(fig. 14.73 A i B), però quan férem aquesta visita no sabíem bé
on estava ubicat Pico de los Ajos. Al lloc, ja estudiat en part
per L. Gimeno i E. Dies, destaca una gran torre de control i
una muralla que envolta un lloc estratègic per al control territorial. Cal destacar que al jaciment hi havia nombrosos i grans
clots clandestins d’espoli, i que entre el conjunt de materials
ibèrics destacava la presència de ceràmica d’engalba roja de
Kelin, inexistent a la Carència, i també hi havia material romanorepublicà.
B
Fig. 14.69. Calauet (Torís). A) Vista general. B) Detall de la
muralla.
Fig. 14.71. La Mistera (Torís).
Fig. 14.70. Canyada de los Caballeros (Torís).
Fig. 14.72. Pedrera on estava la cova de la Vinyamalata (Torís).
269
[page-n-281]
En una altra visita vam anar al poblat de Sant Miquel de
Llíria, Edeta ibèrica, també amb la intenció de comprovar la
visibilitat i les construccions. La visibilitat era bona però ens va
costar un poc identificar la Carència. Després de la prospecció
no localitzàrem cap evidència de l’existència de muralles, en
les quals teníem un gran interés. Veure que hi havia una ocupació en tots els vessants del poblat, en diferents terrasses, va
resultar molt suggerent quant al coneixement de com es va fer
l’adaptació i la transformació d’aquest espai.
VII fase de prospecció
La boirina que sempre trobàvem a l’entorn de la Carència entre
els mesos de juliol i agost va fer que al llarg del període 2001 a
2006 no coneguérem mai la bona visibilitat que hi havia des del
cim de la Carència. El més raonable haguera estat fer visites al
jaciment al llarg de l’any, però després de l’estiu de 2001, quan
la guàrdia civil va fer la confiscació de material arqueològic al
propietari dels terrenys, ja no va ser possible fer-les. Donat que
aquest any excavàrem entre setembre i octubre, malgrat que la
pluja ens va impedir dur un bon ritme de treball, el fet positiu
va ser que per primera vegada comprovàrem que la vista des del
jaciment era extraordinària (fig. 14.74). Es veia perfectament
la mar, un tram gran de costa, les grues del port de la ciutat de
València, el cim de Pico de los Ajos i la ciutat d’Edeta, i vam
fer nombroses fotografies.
Les investigacions del territori dutes a terme per Héctor
Orengo han trobat, per fotografia aèria, una vil·la situada al
nord de la serra del Portell, a l’oest de Cortitxelles, una zona
possiblement dessecada en època romana, segons els estudis
que s’estaven fent.
VIII fase de prospecció
Les visites d’aquest any a uns altres assentaments es van fer
a la zona de Iàtova, acompanyats per David Quixal i Andrea
Moreno. Vérem dues talaies, el Puntal del Viudo i Peña Mijares. La primera, que també tenia jaciment pel seu vessant,
al cim no era massa gran, però tenia una torre i una muralla
ibèriques, i semblava que també hi havia terrasses fetes de
l’època del bronze. Des d’aquesta no es podia veure Pico de
los Ajos però semblava controlar el pas per la ruta interior.
Trobàrem materials del bronze, ibèrics i un fragment de vernís negre antic.
L’altra talaia, Peña Mijares, tenia una font i per davall
passava un barranc i, a més, tenia en la part baixa del vessant un jaciment ibèric. Des d’aquest es podia veure Pico de
los Ajos. Semblava que tots dos, no massa allunyats, controlaven i senyalitzaven una mateixa àrea.
Visitàrem, amb Helena Bonet, Consol Mata, Andrea
Moreno i David Quixal, acompanyats pel senyor José Borrás, la torre ibèrica de la Faquirola (Puntal del Gallo) (fig.
A
Fig. 14.74. Vista de la costa de València des de la Carència.
B
Fig. 14.73. A) Vista del Pico de los Ajos des de la Carència. B) Cim
del Pico de los Ajos.
270
Fig. 14.75. Puntal del Gallo (Bunyol).
[page-n-282]
14.75), ubicada sobre un poblat del bronze en un turó de
705 m, amb materials de l’ibèric ple i dos lingots de ferro.
Al nord d’aquest hi havia un poblat ibèric, del qual vérem
un tram de muralla ubicat a l’Alto del Retor.
Durant aquesta campanya férem un encàrrec de treball
a David Quixal per a dur a terme la prospecció i l’estudi
del territori de la vall del Magre a la zona limítrof amb el
territori de Kelin, perquè era una àrea que ell havia treballat
i continuava estudiant. La intenció era establir per aquesta
zona el límit compartit dels dos territoris, el de Kelin i el de
la Carència.
IX fase de prospecció
Visitàrem amb els alumnes d’aquesta campanya alguns jaciments ibèrics i romans per tal de completar i redefinir la
seua extensió: Teular d’Algarra, la Devesa, PT 2, la Font del
Pavo, PT 12, PT 15, PT 13, PT 14 (fig. 14.76). Aquest últim
destaca per mostrar una quantitat i una varietat d’àmfores
republicanes extraordinària (grecoitàlica, Dr. 1 i adriàtica),
cosa que ens va fer fixar-nos millor en la seua ubicació i trobar un camí nou de pas, molt ample, que comunicava amb
la Font del Pavo.
L’evolució de les investigacions del territori i el paisatge
d’Héctor Orengo i Anna Ejarque van dur a plantejar un altre
projecte que iniciàrem amb la col·laboració del Centre d’Investigacions sobre Desertificació (CIDE) del CSIC. Dins
d’ell es va fer una intervenció edafològica al barranc de
Cortitxelles, formant part del projecte «La Carència. Evolució cronològica i urbanística. Valoració dins del territori»
dut a terme des de l’any 2001 pel Servei d’Investigació Prehistòrica i Museu de Prehistòria de la Diputació de València.
L’objectiu d’aquestes anàlisis va ser documentar l’existència de nivells lacunars en aquest indret i el coneixement
de la vegetació que hi havia en els temps de l’ocupació del
jaciment. La localització de diversos paleorius per fotografia aèria i satèl·lit, junt amb les anàlisis hidrogràfiques fetes en un entorn SIG, suggerien que aquesta àrea va estar
inundada fins al segle xvii (fig. 14.77). El segle xviii ja es
documentava l’existència de cultius i d’un sistema de regadiu a Cortitxelles. La realització de les anàlisis esmentades
era per a constatar o descartar l’existència de nivells lacu-
Fig. 14.76. Vessant oriental de la Carència amb el camí principal
i els nous assentaments.
nars, alhora que determinar l’evolució paleopaisatgística
d’aquesta àrea.
Es va fer l’excavació de dos talls al barranc de Cortitxelles a fi de recollir mostres per a efectuar anàlisis sedimentològiques, edafològiques i paleoecològiques.
Els talls estratigràfics van ser d’1,50 metres d’amplària
aproximada per una alçària de 2,5 metres i una profunditat
de 3 metres. Es feren a la paret sud del barranc de Cortitxelles, en les coordenades UTM 30N 704346, 4363601 i
703538, 4363490 (fig. 14.78).
Demanàrem un permís d’intervenció a la Confederació
Hidrogràfica del Xúquer pel mes de juny del 2009, amb la
direcció de Carmen Antolín (CIDE) i Rosa Albiach Descals (SIP), amb la col·laboració de l’equip tècnic format
per Héctor Orengo (ICAC), Anna Ejarque (ICAC), Sabina
Asins (CIDE) i Yolanda Carrión (CIDE).
Els talls es feren amb una pala mecànica mixta i, posteriorment, es netejaren a mà a fi de deixar un tall net per a
apreciar amb claredat els horitzons edàfics i l’estratigrafia.
A continuació es va procedir a fer la descripció edàfica dels
horitzons i la recollida de mostres sedimentàries i les anàlisis de laboratori.
La recollida de mostres per als estudis paleoecològics es
va fer mitjançant tubs de PVC seccionades de manera verti-
Fig. 14.77. Vista aèria de la zona d’intervenció en Cortitxelles
(Torís). H. Orengo.
Fig. 14.78. Mapa de localització dels talls de la zona d’intervenció
en Cortitxelles (Torís). Referència cadastral. H. Orengo.
271
[page-n-283]
cal, que van ser aplicades a la secció dels talls per a recollir
de manera contínua el paquet sedimentari corresponent als
nivells lacunars.
La recuperació de les macrorestes vegetals es va fer amb
un mostreig entre 10 i 20 litres cada 10 cm de profunditat i respectant els paquets sedimentaris identificats. Al laboratori, les
mostres es van processar mitjançant la flotació en cubeta, que
va permetre tractar ràpidament un gran volum de sediment i recuperar restes orgàniques de dimensions molt reduïdes (carbó,
llavors, microfauna, etc.). Després es va procedir a la identificació botànica del carbó a través d’un microscopi metal·logràfic.
El mostreig dels diferents horitzons del sòl va consistir en
l’extracció d’una alíquota homogènia aproximadament d’1 kg
per cada horitzó en bossa de plàstic per a l’anàlisi de la textura,
la matèria orgànica, el pH, la conductivitat elèctrica (CE) i el
potencial d’oxidació i reducció (Eh) del sòl. A més, es va extraure un cilindre de sòl de 4 cm de diàmetre i 5 cm de longitud
per a la determinació de la densitat aparent i la porositat de cada
horitzó (fig. 14.79).
Malauradament el procés de selecció no va donar mostres
suficientment grans per a poder analitzar-les.
X fase de prospecció
Férem el canvi de tota la documentació de les fitxes dels jaciments d’aquest projecte al nou format de fitxa requerida per la
Direcció General de Patrimoni, i les vam lliurar.
XI fase de prospecció
En aquesta fase de prospecció treballàrem les zones més
pròximes al jaciment, al vessant sud, i amb els topògrafs férem el seguiment del camí antic d’accés al jaciment per l’est
(PT 13), l’únic d’accés possible amb carro, i arribàrem fins a
l’assentament (PT 14).
L’Horteta (Torís)
Per primera vegada prospectàrem la banda sud del riu Magre.
Anàrem a buscar un jaciment romà, una vil·la romana anomenada l’Horteta, de la qual ens havia parlat Pau Garcia Borja per
uns treballs de prospecció que havia fet a la zona. Arribàrem
des de la carretera de Torís a Montserrat i, en el km 58, ens
desviàrem per tal de creuar el Magre i arribar-hi (fig. 14.80). El
material ceràmic era escàs, hi havia ceràmica ibèrica i sobretot
romanoimperial.
La Murta (Torís)
Al sud del jaciment de l’Horteta, al vessant de la zona de la
Murta i prop d’un barranquet estacional (fig. 14.81), es va
trobar una fulla d’argent de tipologia romana en excel·lent
estat de conservació. Ara està en procés d’estudi mitjançant
anàlisi de metal·lografia. A més a més, sols trobàrem un
fragment de dolium. Probablement quedaria dins del fundus
de l’Horteta.
Fig. 14.80. L’Horteta (Torís).
Fig. 14.79. Procés de treball a Cortitxelles. Any 2009.
272
Fig. 14.81. La Murta (Torís).
[page-n-284]
Materials recuperats als jaciments prospectats
PT 6 (Montroi)
S’han inventariat els materials arqueològics provinents de les
prospeccions dutes a terme al llarg de les campanyes dels anys
2001 a 2011, a fi de poder donar una cronologia relativa més
aproximada als assentaments que estan en relació amb el territori de la Carència. Es presenta un llistat dels jaciments amb els
materials estudiats i les cronologies.
1 fragment a mà, possiblement del Bronze; 7 fragments de ceràmica ibèrica (5 de cos, dels quals 1 es de cuina, 1 vora, 1 ansa);
1 fragment de material constructiu.
Cronologia: Bronze i Ibèric.
L’Olivereta de Canyamar (Torís)
1 fragment de cos de ceràmica a mà.
Cronologia: Bronze.
Prop de Campillo II es va trobar aquest jaciment on hi havia 2
fragments de cos de ceràmica a mà del Bronze; 3 fragments de
cos de ceràmica ibèrica; 1 fragment de tegulae.
Cronologia: Bronze i Ibèric.
Alt del Collado dels Barrancons (Torís)
PT 1 - Mont de l’Estacada, de la Perdiu (Torís)
9 fragments de ceràmica a mà (5 vores, 1 arrancada d’ansa, 3 de
cos); i 1 fragment de granit gris.
Cronologia: Bronze.
3 fragments del Bronze; 4 fragments de gerra ibèrica (2 de base
i 2 de vora); 1 fragment d’ansa d’àmfora ibèrica; 5 fragments de
cos d’àmfora adriàtica; 1 fragment de base de campaniana A; 2
fragments d’escòria de mineral de ferro.
Cronologia: Bronze i Iberoromà (ii-i aC).
El Montrotó (Torís)
68 fragments de ceràmica a mà d’un mateix recipient; 3 fragments de ceràmica a mà.
Cronologia: Bronze.
El Carcalí (Montserrat)
Fragments informes; 1 mamelló i 2 vores.
Cronologia: Bronze.
El Collado (Montroi)
Fragments informes de ceràmica i 1 vora.
Cronologia: Bronze.
PT 10 (Torís)
El Castellet (Torís)
2 fragments de cos de ceràmica a mà del Bronze, 16 fragments
de ceràmica medieval (4 vidrats monocroms, 3 melats, entre
els quals hi ha un cresol, 1 ataifor, 1 verd que és un ataifor); 9
gerres i cànters pintats de ferro i manganès, 3 olles; 1 fragment
de morter del fortí medieval.
Cronologia: Bronze i Medieval.
El Campillo (Torís)
5 fragments a mà del Bronze (1 base i 4 de cos); 7 fragments de
terra sigillata hispànica (2 vores, 1 base i 4 de cos).
Cronologia: Bronze (les peces romanes pensem que no pertanyen a un assentament sinó que són del PT 5 que està prop).
Concentració 1: 5 fragments de ceràmica ibèrica (2 vores de
gerra, 1 ansa i 2 de cos).
Concentració 2: 10 fragments de cossiol ibèric (7 de cos,
2 vores i 1 base); 4 fragments de gerra (3 de cos i 1 ansa);
1 fragment de cos d’àmfora africana Mañá C2; 1 anella de
ferro.
Cronologia: Ibèric (segles iii-i aC).
Serreta de la Saor (Torís)
PT 8 (Torís)
7 fragments de ceràmica comuna a mà.
Cronologia: Bronze.
Es va trobar prop de l’Albaina, en un turó de 201 m, i hi havia
5 fragments d’àmfora ibèrica (4 de cos i 1 vora); 5 fragments
de cos de cossiol ibèric; 2 fragments de cos de ceràmica ibèrica
antiga.
Cronologia: Ibèric.
Puntal de l’Assut (Montroi)
El Castellet II (Montserrat)
5 fragments informes de ceràmica tosca; 9 fragments informes
amb la superfície llisa per l’exterior; 1 fragment informe brunyit per l’exterior.
Cronologia: Bronze.
El Tossal (Montserrat)
1 vora de ceràmica i fragments informes.
Cronologia: Bronze.
El Portell (Montserrat)
10 fragments informes de ceràmica del Bronze, 1 vora i tres
dents de falç de sílex de la mateixa època; ceràmica ibèrica fina:
2 fragments informes, 1 fragment d’ansa i 2 fragments de vora.
Cronologia: Bronze i Ibèric.
La Molinera (Torís)
Fragments de ceràmica ibèrica.
Cronologia: Ibèric.
Els Caps (Torís)
Fragments de ceràmica ibèrica.
Cronologia: Ibèric.
Les Blasques (Torís)
Fragments de ceràmica grossera de l’Ibèric antic; fragments de
ceràmica ibèrica.
Cronologia: Ibèric.
273
[page-n-285]
La Canyada d’Alonso (Torís)
Vam trobar uns pocs fragments de material antic, sols un poc de
ceràmica ibèrica de gerres, àmfores i una peça decorada.
Cronologia: Ibèric (segles iii i ii aC).
Calauet (Torís)
Presencia de ceràmiques ibèriques com gerres i gerretes de vora
motllurada, ceràmica de cuina informe de les classes A i B, cossi, anses de secció circular, bases de peu indicat, decoracions
aplicades, a més d’àmfora i escòria de ferro.
Cronologia: Ibèric (segles iii i ii aC).
Pico de los Ajos (Iàtova)
Ceràmica ibèrica fina: 13 fragments informes (2 amb ansa), 27
fragments de vora (1 amb perforació), 11 fragments de base
i 7 fragments d’ansa; ibèrica pintada: 14 fragments informes,
12 fragments de vora, 1 fragment de base i 1 fragment d’ansa; ibèrica tosca: 17 fragments informes, 4 fragment de vora, 1
fragment de base i 1 fragment de vora; ibèrica formes: 2 fragments informes, 8 fragments de vora, 2 fragments d’escòria i 1
fragment de mineral de ferro.
Cronologia: Ibèric.
PM 1 - Prospecció Montroi núm. 1 (Montroi)
Fragments de ceràmica ibèrica i àmfora adriàtica.
Cronologia: Ibèric.
PM 2 - Prospecció Montroi núm. 2 (Montroi)
Fragments de ceràmica grossera de l’Ibèric antic; fragments de
ceràmica ibèrica.
Cronologia: Ibèric.
Cronologia: Ibèric, Romà (segles ii aC-iii dC) i Islàmic (segles xii-xii dC).
La Mistera (Torís)
Es va localitzar abundant ceràmica ibèrica i poca d’època romana, junt amb alguna tegulae, per la qual cosa sembla que la
vil·la va ser fortament destruïda. Ceràmica ibèrica fina: 7 fragments de vora, 28 fragments informes; ceràmica romana: 29
fragments informes i 3 fragments de tegulae; ceràmica medieval: 1 fragment de vora i 4 fragments informes.
Cronologia: Ibèric, Romà i Medieval.
PT 7 (Torís)
Turó de 202 m a l’Albaina, on es va trobar 1 fragment de vora
de tegulae amb decoració de línies incises i paral·leles; 1 fragment de rajola; 1 fragment de granit rosat que possiblement era
d’un morter; 11 fragments d’àmfora (2 itàlics Dr. 1, que eren 1
ansa i 1 arrancada d’ansa, 3 de cos ibèrics, 6 romanorepublicans
dels quals 4 són de cos, 1 arrancada d’ansa i 1 ansa d’origen
adriàtic indeterminat); 9 fragments de ceràmica ibèrica comuna, entre els quals hi ha 1 base i 1 vora.
Cronologia: Iberoromà (segles ii-i aC).
Canyada del Pavo (Torís)
Fragments de ceràmica ibèrica; àmfora Dr. 1; ceràmica de vernís negre.
Cronologia: Iberoromà (segles ii–i aC).
PT 14 - Prospecció Torís núm. 14 (Torís)
Fragments de ceràmica ibèrica.
Cronologia: Ibèric.
Mostra una quantitat i varietat d’àmfores republicanes extraordinària (grecoitàlica, Dr. 1 i adriàtica), que ens va fer veure que
hi havia un camí de pas que comunica amb la Font del Pavo. Es
van recuperar fragments informes d’àmfora grecoitàlica, probablement de la mateixa peça: 4 fragments de vora, 4 fragments
d’ansa i 19 fragments de cos.
Cronologia: Iberoromà (segles ii-i aC).
El Garroferal de la Blanca (Torís)
PT 12 - Prospecció Torís núm. 12 (Torís)
Es va trobar ceràmica ibèrica (tinalles i 5 fragments de tosca) i
ceràmica romana: 1 fragment informe de terra sigil·lada, comuna
(1 vora de tinalla amb muscle; 1 vora d’urceus o gerra); 1 vora
d’ampolla romana; 1 base; 1 fragment d’ansa 2 fragments informes i africana (1 fragment de cos de cassola de cuina), àmfora romana (1 fragment d’ansa d’àmfora bètica; 1 fragment d’ansa i 1
de cos d’àmfora indeterminada, 2 anses d’àmfora, probablement
Dr. 2/4 tarraconense), 1 fragment de vora de dolium, 5 fragments
de material de construcció (tegulae, imbrice i marbre), un ponderal sencer i 3 escòries de metall. També es va trobar 1 fragment
informe de ceràmica esmaltada en blanc i turquesa.
Cronologia: Ibèric i Romà (segles ii aC-iii dC).
Material ibèric: 4 vores de gerra; 2 vores de gerreta; 1 vora
de buc; 1 base; 2 anses, 1 d’àmfora; 7 fragments indeterminats d’àmfora; 13 fragments de cos de cossiol; material romà:
àmfora (1 fragment de cos adriàtic; 1 fragment de grecoitàlica;
1 vora, 1 ansa i 3 fragments de cos de Dressel 1); 1 base de
TSH; varis: 1 fragment d’escòria; 1 ascla de sílex; 1 fragment
indeterminat.
Cronologia: Ibèric i Romà (segles ii aC-ii dC).
PM 3 - Prospecció Montroi núm. 3 (Montroi)
L’Horteta (Torís)
Ceràmica ibèrica i sobre tot romana imperial: 9 fragments de
terra sigil·lada, 3 fragments de llavis, 19 fragments informes,
1 fragment d’ansa bífida, 1 fragment informe amb decoració
pintada, 1 fragment de pedra de molí, 2 fragments d’àmfora romana, 1 fragment de corda seca parcial, 1 fragment de vidrada
verda i 11 fragments informes.
274
Font de la Llibertat (Montserrat)
Fragments de ceràmica ibèrica dels segles iv i iii aC; àmfora Dr.
1; 1 fragment de terra sigillata hispànica; fragments de material
constructiu (ímbrexs i tègules).
Cronologia: Ibèric (segles iv-iii aC) i Romà (segles ii aCii dC).
El Llano III (Torís)
4 fragments de ceràmica comuna ibèrica (1 vora de gerra, 1 de
cos de ceràmica de cuina i 2 de cos de cossiols); 4 fragments
[page-n-286]
de cos de ceràmica comuna romanoimperial (3 de cossiols i 1
d’olla); 2 fragments d’àmfora imperial romana.
Cronologia: Ibèric i Romà (segles i-ii dC).
Maset del Retor II (Montserrat)
3 fragments de vora; 1 ansa i 2 bases de gerra de ceràmica ibèrica; 6 fragments de rajola i tegulae; 1 fragment d’àmfora grecoitàlica.
Cronologia: Ibèric i Romà (segles i aC-ii dC).
PMT 1 - Prospecció Montserrat núm. 1 (Montserrat)
Ceràmica comuna islàmica; 1 fragment possible d’ataifor vidrat
verd; 2 fragments de terra sigillata hispànica; fragments de ceràmica comuna romana; fragments de ceràmica ibèrica.
Cronologia: Ibèric, Romà i Islàmic.
PT 11 - Prospecció Torís núm.11 (Torís)
Material ibèric i islàmic presentat al capítol 5.
L’Ampul·lós o Lampolosos (Torís)
13 fragments de cos de ceràmica ibèrica comuna; 2 fragments
de ceràmica monocroma verda islàmica (1 vora d’ataifor i 1 de
cos); 7 fragments de ceràmica moderna (2 vores, entre elles 1
vidrada marró, i 5 de cos, entre els quals hi ha 1 vidrat marró).
Cronologia: Ibèric, Medieval islàmic (segle xii), Modern.
Logrois (Montserrat)
Fragments de ceràmica comuna (Ibèric ple i tardà); 1 vora de
gerra ibèrica amb pintura en el llavi; fragments de ceràmica de
cuina islàmica.
Cronologia: Ibèric i Islàmic.
Barranquet de Vinyat (Torís)
Fragments de ceràmica ibèrica; fragments de ceràmica islàmica.
Cronologia: Ibèric i Islàmic.
Patusella (Torís)
19 fragments de ceràmica ibèrica (18 són de cos, dels quals
15 pertanyen a cossiols on sols hi havia 1 vora, 1 olla gris, 2
d’àmfora i 1 vora d’una gerra); 6 fragments de cos de ceràmica
comuna d’època moderna, dels quals 1 era un monocrom verd,
1 olla grisa i la resta de cossiol.
Cronologia: Ibèric i Modern.
PT 9 - Baix del Castellet (Torís)
33 fragments de ceràmica ibèrica: 30 de cos, 2 vores (1 de cossiol, 1 de gerreta) i 1 ansa de gerra; 5 fragments d’època moderna.
Cronologia: Ibèric i Modern.
La Marjal (Torís)
Fragments de ceràmica ibèrica; àmfora Dr. 1; fragments de ceràmica islàmica.
Cronologia: Iberoromà (segles ii-i aC) i Islàmic.
PT 4 (Torís)
Turó prop de l’Ampul·lós on es va trobar 1 fragment de cos amb
arrancada d’ansa d’àmfora romanorepublicana; 3 fragments de
cos de ceràmica ibèrica pertanyents a cossiols.
Cronologia: Iberoromà (ii-i aC).
Darrere de la Serra (Montserrat)
Fragments d’àmfora romana Dressel 1 i fragments de ceràmica
ibèrica.
Cronologia: Iberoromà (segles ii-i aC).
L’Albaina (Torís)
3 fragments de material constructiu (2 de maó i 1 de tegulae); 2
fragments de ceràmica comuna ibèrica (1 vora i 1 cos); 2 fragments de cos d’àmfora (1 itàlica Dr. 1 i 1 indeterminada); 13
fragments de ceràmica comuna romana (8 de cos, 2 vores, 2
anses i 1 base); 1 fragment de cos de terra sigillata hispànica; 3
fragments de sílex; 2 fragments monocroms de ceràmica medieval (1 base melada i 1 ataifor verd); 7 fragments de ceràmica
moderna (2 vores i 5 de cos).
Cronologia: Iberoromà, Romà (segles ii aC-iii dC), Medieval islàmic (segle xii) i Modern.
La Devesa (Torís)
1 fragment de cos de campaniana B; 4 fragments d’àmfora itàlica Dr. 1 (1 de vora i 3 de cos); 3 fragments d’àmfora (1 adriàtica
i 2 imperial); 21 fragments de ceràmica ibèrica i romana (20
són de cos i 1 és la vora d’un cossiol); 4 fragments de ceràmica
moderna (2 vores i 2 de cos).
Cronologia: Iberoromà i Romà (segles ii aC-i dC).
Molí de la Cova (Torís)
3 fragments de terra sigillata hispànica (2 vores i 1 de cos); 10
fragments de ceràmica comuna (5 vores: 2 d’africana de cuina
Hayes 196, 3 bases i 2 de cos); 10 fragments d’àmfora (4 d’itàlica Dr. 1, i 6 romanes, entre elles una vora); 1 fragment de vora
de dolium que té una X incisa en el llavi.
Cronologia: Iberoromà i Romà (ii aC-iii dC).
PT 5 - Pla de l’Assut (Montroi)
11 fragments de terra sigil·lada hispànica (4 bases, 3 vores i 4 de cos); 9 fragments de terra sigillata africana de
cuina (2 vores Hayes 23 B, 1 vora H. 196, 1 vora H. 23
A, 4 fragments de cos i 1 base); 4 fragments de terra sigillata clara A (2 de cos, 1 vora i 1 base); 1 fragment de
llàntia romana amb engalba ataronjada; 1 fragment de cos
de dolium; 2 fragments de material constructiu (1 ímbrex, 1
rajola romboïdal); 4 fragments d’àmfora (1 de cos itàlic Dr.
1 i 3 romanoimperial: 1 cos, 1 ansa i 1 vora); 25 fragments
de ceràmica comuna romana (3 bases de gerreta i cossiol,
6 de cos, 3 d’ansa de gerreta, 13 vores: 6 de gerretes, 1
d’olla, 3 de cossiols, 1 de morter i 2 de grans recipients) ; 3
fragments de cos islàmics (1 d’ataifor monocrom verd, 1 de
llibrell monocrom verd i 1 d’olla).
Cronologia: Iberoromà, Romà (ii aC-iii dC) i Islàmic (segle xii).
275
[page-n-287]
PT 2 (Torís)
1 fragment de cos de campaniana B, 8 fragments d’àmfora (6
itàlica Dr 1: 1 ansa, 1 vora, 4 cos, i 2 adriàtics), 1 fragment de
cos de terra sigillata hispànica, 11 fragments de ceràmica comuna romana (2 vores: 1 de cossiol i l’altra de tapadora, 1 base,
1 ansa, 1 de cuina i 6 de cos), 3 fragments d’àmfora imperial
hispànica (1 ansa i 2 de cos), 2 fragments de metall (1 escòria
de ferro i 1 peça circular que era un aliatge –peça d’època contemporània–).
Cronologia: Iberoromà i Romà (ii aC-ii dC).
Císcar (Torís)
2 fragments d’àmfora ibèrica; 16 fragments de ceràmica comuna ibèrica (13 de cos, on hi havia 1 gris, 2 vores de cossiol i 1
ansa de gerra); 1 fragment de cos de ceràmica grisa de cuina
ibèrica; 6 fragments de ceràmica comuna romana (5 de cos i
1 vora de cossiol); 1 fragment d’àmfora romana hispànica; 2
fragments moderns (1 conserva part d’una marca «AL...»); 1
pesseta.
Cronologia: Ibèric i Romà (segles i-ii dC).
Canyamar (Torís)
4 fragments de terra sigillata hispànica (3 de cos i 1 vora); 3
fragments de terra sigillata clara A (2 de cos i 1 base); 2 fragments de vora d’africana de cuina (1 Hayes 196 i 1 Hayes 197);
11 fragments d’àmfora romanoimperial hispànica, africana i
indeterminada (7 de cos, 3 anses i 1 pivot); 8 fragments de material constructiu (3 de tegulae i 4 de maó); 2 fragments de vora
de dolium (1 amb algunes marques inconnexes en el llavi); 1
fragment de morter; 40 fragments de ceràmica comuna romana
(14 de cos: 3 de pasta reductora i 11 d’oxidant); 4 bases; 2 anses
de gerra (1 acintada); 20 de vora (2 de gerra, 7 de cassoles de
cuina, 2 de grans recipients, 9 de cossiols); 5 fragments contemporanis (4 ceràmics i 1 teula); 1 clau de ferro amb una anella
en un extrem.
Cronologia: Romà (i-iii dC).
Les Valletes (Montserrat)
Fragments de terra sigillata hispànica; fragments de ceràmica
africana de cuina; 1 fragment de llàntia; ceràmica comuna romana; 1 dolium; fragments de maons i tègules; àmfora Dr. 1.
Cronologia: Romà (segles ii aC-ii dC).
La Murta (Torís)
Fulla d’argent i un fragment de dolium.
Cronologia: Romà.
PT 3 - La Saor (Torís)
7 fragments de terra sigillata hispànica (3 vores i 4 de cos); 9
fragments de ceràmica comuna romana (1 vora de cossiol, 1
ansa de gerreta, 7 de cos: 1 amb decoracions acanalades, 1 africana de cuina, 1 grisa de cuina); 5 fragments de cos d’àmfora
romana indeterminada; 1 fragment de granit treballat de color
rosat que és un possible morter; 4 fragments de material constructiu (3 de tegulae i 1 de maó amb quadrícules incises); 3
fragments de cos de ceràmica islàmica (1 vidrada Madīnat alZahrā’, 1 olla i un cossiol); 2 fragments de cos vidrats baixmedievals (1 blanc i blau i 1 verd).
276
Cronologia: Romà (segles i -ii dC), Islàmic (segle xi) i Baixmedieval (segles xiv-xv).
El Castellet I (Montserrat)
1 fragment informe de vidrat blanc; 3 fragments informes i 1
vora de vidrat melat; 2 fragments informes d’olla; 1 fragment
informe de llibrell; 3 fragments informes de ceràmica comuna.
Cronologia: Medieval islàmic.
PMT 2 - Prospecció Montserrat núm. 2 (Montserrat)
Fragments de ceràmica islàmica.
Cronologia: Medieval islàmic.
El Molinet (Torís)
3 fragments de ceràmica vidrada baixmedieval: 2 blanca i blava
(1 és una base amb una au en blau i l’altre està trencat en 5 trossos i és un fragment de cos amb motius geomètrics en blau), i 1
en verd que és d’un cos; 10 fragments de ceràmica moderna: 7
vidrats (2 en blanc i blau, dels quals 1 és una vora; 2 en blanc;
3 en verd, entre els quals hi havia 1 vora), i 3 comuns (1 vora i
1 decorat amb línies incises fent ones).
Cronologia: Baixmedieval (segles xiv-xv) i Modern.
El Castell (Montroi)
Fragments de ceràmica comuna pintada; ataifor vidrat melat;
fragments de cassola vidrada en verd i vora de gerra.
Cronologia: Baixmedieval (s. xiv).
Masia de Cortitxelles (Torís)
7 fragments vidrats monocroms: 6 són de cos (3 verds i 3 melats) i 1 vora de cassola melada; 14 fragments de cos de ceràmica comuna, dels quals 2 tenien decoracions incises.
Cronologia: Medieval.
El Molinet (Torís)
Les restes ceràmiques localitzades prop de les estructures eren
dels segles xv i xvi i també del segle xviii.
Cronologia : Medieval i Modern.
Serra del Castellet (Torís):
1 fragment de vora de gerra molt gran amb una decoració d’un
rebaix alternant en la zona de la vora, creant una mena de
cordó amb bordons amb una pasta de color marró amb alternança de games i amb un desgreixant gruixut molt visible;
5 fragments de vidrats monocroms (1 de cos de color blau,
2 de color melat, dels quals 1 és de cos i l’altre la vora d’un
llibrell, 1 de vora de color marró pertanyent a una cassola, 1
de base de color verd, possiblement de llibrell); 4 fragments
d’olles de pasta grisa (3 de cos i 1 de vora); 6 fragments de
ceràmica comuna decorats amb línies incises, dues ondulades (tots eren fragments de cos excepte 1 ansa: 2 són olles, 2
cossiols, 2 gerres i 1 ansa); 18 fragments de cos de ceràmica
comuna, dels quals 16 són oxidants i 2 de pasta reductora, i 12
fragments pertanyen a cossiols i 4 a gerres; 10 fragments de
cos de ceràmica comuna ibèrica; 1 fragment de cos d’àmfora
romanoimperial amb una X incisa per l’exterior; 1 fragment
de cos d’un dolium.
[page-n-288]
Cronologia: Modern (segle xviii). El material ibèric pot provindre del cim, Patusella.
El Colmenar (Montroi)
1 teula i 2 fragments informes de gerra comuna.
Cronologia: Modern.
Serra del Castellet (Torís)
Localitzàrem restes ceràmiques del segle xviii. Els materials
trobats eren: vidrats monocroms en verd, blau i marró; ceràmica
comuna decorada amb estries i motius ondulats; fragments de
gerra, i molta quantitat de material constructiu, sobretot teules.
Cronologia: Modern.
El Colmenar (Montroi)
1 teula; 2 fragments informes de gerra comuna.
Cronologia: Modern.
ELS RESULTATS I LA VALORACIÓ
El conjunt dels setanta-un jaciments estudiats és la suma dels
que ja es coneixien i els nous que hem trobat en les prospeccions al llarg d’aquests tretze anys (2001-2013). El seu coneixement ha aportat dades sobre la densitat del poblament, les
vies de comunicació, la visibilitat entre ells, la preferència per
unes ubicacions a l’hora d’establir-se, la mida aproximada dels
assentaments establerta per la dispersió ceràmica, la cronologia
relativa obtinguda dels materials ceràmics seleccionats en prospecció, i els canvis en la distribució dels assentaments i de l’ús
del paisatge.
S’ha prospectat la zona més pròxima a la Carència, una part
dels termes de Torís, Montroi, Montserrat i Godelleta, que estan dins de l’ager ibèric o del territori romà que envoltava la
Carència. Aquest es va establir pels límits dels territoris veïns
d’Edeta, Kelin, Arse o Saiti.
Els resultats evidencien que hi havia poblament des del II
mil·lenni aC fins a l’època medieval, amb assentaments situats
en llocs elevats, en vessants, terrasses i en la plana. Des del segle
viii aC els colonitzadors fenicis establits al sud-est de la Península Ibèrica van influir de manera continuada sobre els primers
indígenes que treballaven el coure i el bronze d’igual manera
que ho feren els grecs a partir del segle vii aC. Així, lentament,
es va gestar la cultura ibèrica amb un tipus d’organització del
territori basada en un poblat com a centre organitzador, del qual
depenien políticament i socialment la resta d’assentaments menors situats al seu voltant, i que es va desenvolupar entre els
segles vi al ii-i aC. Com a part d’aquesta evolució, es va crear el
gran oppidum de la Carència, al voltant del qual hi havia altres
assentaments menors. Alguns dels assentaments ibèrics tenien
importacions romanes dels segles ii-i aC i mantingueren la seua
ubicació durant el període romà quan es construïren villae o bé
se’n crearen de noves en terrasses o tossals prop dels cursos
d’aigua. Sols algunes d’aquestes villae continuaran habitades
en època islàmica, arribant fins als segles xi-xii.
Presentem els resultats per a fer una valoració del poblament
i del territori per períodes, i deixem els canvis en la distribució
d’assentaments i en l’ús del paisatge per a desenrotllar-los en el
capítol sobre l’anàlisi microregional del territori.
Època del bronze
Durant l’època del bronze hem evidenciat una densitat
d’ocupació amb poblats situats al cim de muntanyes o turons.
No estan massa allunyats entre ells i es troben en elevacions
entre 400 i 200 m, en llocs escarpats i prop del riu Magre o de
barrancs. Fins al moment actual de la investigació, hi ha dèsset
jaciments coneguts, dels quals ja es tenia notícia de nou i els
altres huit els hem descoberts durant les prospeccions. Els poblats són els següents: la Carència (Torís) a 379 m, Alt del Collado dels Barrancons (Torís) a 356 m, el Castellet (Torís) a 345
m, el Montrotó (Torís) a 332 m, el Portell (Montserrat) a 289
m, el Castellet II (Montserrat) a 285 m, el Carcalí (Montserrat)
a 274 m, l’Alt de Calabarra (Montserrat) a 269 m, l’Olivereta
de Canyamar o Carrascal (Torís) a 329 m, el Puntal de l’Assut
(Montroi) a 256 m, el Tossal (Montserrat) a 255 m, el Castell
(Montroi) a 216 m, Serreta de la Saor (Torís) a 206 m, el Collado (Montroi) a 201 m, PT 6 (Montroi), PT 10 (Torís) i PT1
- Mont de l’Estacada o de la Perdiu (Torís).
De tots aquests jaciments sols la Carència i quatre
assentaments més van continuar habitats en època ibèrica: el
Portell, PT 6, PT 10 i PT1 - Mont de l’Estacada o de la Perdiu. En
els dos primers el material ceràmic s’ha identificat com a ibèric
sense més precisió, per la qual cosa desconeixem si va haver-hi
realment una continuïtat d’ocupació o bé sols amb el temps es
va tornar a ocupar el lloc com va passar més endavant a Mont de
l’Estacada o de la Perdiu - PT 1.
La resta de poblats de l’època del bronze tenen en les proximitats una ocupació ibèrica o iberoromana. També s’ha vist una
situació general dels poblats als cims de les muntanyes, a més
d’una proximitat als cursos d’aigua. Sols alguns tenien muralla,
encara visible, com és el cas de la Serreta de la Saor i el Carcalí,
però d’altres sols estan sobre el cim d’un lloc escarpat, ocupant
part d’una escletxa en una superfície, aparentment, no massa
ampla, com ara l’Alt dels Barrancons o el Montrotó. Durant
l’època medieval islàmica, el Castellet torna a ocupar-se per a
erigir-hi una fortalesa al segle xi.
Època ibèrica
Quant a l’època ibèrica, coneixem quaranta-un jaciments, dels
quals, i fins que vam començar aquests treballs de prospecció,
sols se sabia del poblat de la Carència i dels assentaments de
Císcar i el Llano III en vessant i de Campillo en pla. Després
d’aquestes prospeccions es van localitzar els altres trenta-set
jaciments. La localització predominant és als vessants de les
muntanyes (preferentment cap al sud i cap a l’est) o en turons, i
alguns en terrasses o en la plana (fig. 14.82).
El nombre de jaciments situats al cim de la muntanya o sobre
un turó és de dènou, les seues cotes de nivell sobre la mar estan
entre els 162 i els 305 m, excepte la Carència, que s’aproxima
als 400 m, i en són els següents: la Carència, la Patusella (Torís)
a 305 m, les Blasques (Torís) entre 275 i 280 m, l’Ampul·lós
o Lampelosos (Torís) a 282 m, PT 8 (Torís) a 201 m, Logrois
(Montserrat) a 180 m, Calauet (Torís) a 305 m, Barranquet de
Vinyar (Torís) 246 m, el Portell (Montserrat) a 260 m, Pico de
los Ajos (Iàtova), PM 2 (Prospecció Montroi núm. 2) a 275 m,
Font de la Llibertat (Montserrat) a 288 m, PT 12 (Prospecció
Torís núm. 12), Maset del Retor II (Montserrat) a 204 m, PT 14
(Prospecció Torís núm. 14), PT 7 (Torís) a 202 m, Vereda de Darrere la Serra (Montserrat) entre 215, 206 i 210 m, PT 10 (Torís)
i PMT 1 (Prospecció Montserrat núm. 1) a 162 m.
277
[page-n-289]
Fig. 14.82. Mapa dels jaciments ibèrics al territori de la Carència (Torís). H. Orengo-R. Albiach.
Als vessants de muntanyes hi ha dotze jaciments, situats en
una cota mitjana de 250 m, i són els següents: PM1 (Prospecció
Montroi núm. 1) a 200 m, Font de la Llibertat (Montserrat) a
288 m, PT1 - Mont de l’Estacada o de la Perdiu (Torís), Font de
la Llibertat (Montserrat) a 288 m, Canyada del Pavo (Torís) a
260 m, PT 4 (Torís) a 255 m, Molí de la Cova (Torís), l’Horteta
(Torís), la Mistera (Torís), PT 9 Baix del Castellet (Torís), la
Molinera (Torís) a 240 m i Els Caps (Torís) a 230 m.
Els jaciments que estan ubicats sobre alguna terrassa o en la
plana en són tretze, i són els següents: Císcar (Torís), el Campillo (Torís), Pavia (Torís), PT 6 (Montroi), PT 7 (Torís) a 202
m, PT 8 (Torís), PM 3 (Prospecció Montroi núm. 3) (Montroi)
a 240 m, El Llano III (Torís), l’Albaina (Torís), PT 5 - Pla de
l’Assut (Montroi), la Marjal (Torís) a 230 m, PT 2 (Torís) i la
Devesa (Torís).
La resta de jaciments són d’una altra tipologia, com ara camins o bé una àrea artesanal.
Valorant la Carència com a centre organitzador d’un territori, vegem que al mapa de dispersió ocupacional hi ha una
sèrie d’elements geomorfològics com són el riu Magre, els barrancs, les serralades i les assegadors que condicionen i distribueixen el poblament en la zona. És evident, com s’ha vist en
l’època del bronze, que quasi tots els poblats d’aquest període
deixen d’ocupar-se; sols en perduren –com hem dit– tres: el
Portell, PT 6 i PT 10, i els assentaments ibèrics s’ubiquen en
altres punts, respectant alguns bons llocs de situació ja ben
triats durant el període del bronze.
Ara, a més de buscar cims de muntanyes i turons, també
s’abaixa a vessants i a la plana i es desenvolupa l’hàbitat rural
278
amb l’explotació dels terrenys i, a més a més, també està tot
condicionat a la proximitat dels recursos d’aigua.
Partint de la Carència com a punt central i més elevat,
s’observa una dispersió del poblament orientada cap als quatre
punts cardinals des d’on, en la majoria dels casos, es veu el poblat de la Carència. Per la part meridional, i prop de l’oppidum,
està el riu Magre, més al sud del qual a hores d’ara sols s’ha
prospectat una àrea. Però entre la Carència i el riu hi ha alguns assentaments. Per l’oest, també es coneix una dispersió
de poblament fins a la serralada del Castellet, però més enllà
d’aquesta no s’ha fet cap prospecció. Pel nord, la zona més llunyana de troballes ha sigut el Pla, i la part oriental ha estat prou
sorprenent per l’abundància de nuclis de població en vessant.
Davall l’influx del jaciment de la Carència, considerat com
a centre vertebrador d’aquest territori políticament i socialment,
estan la resta dels jaciments de menors dimensions que, o bé
sols tenen nivells ibèrics d’ocupació (el Campillo, PT 8, la Molinera, els Caps, les Blasques, Calauet, Pico de los Ajos, PM 1,
PM 2, PM 3, l’Horteta, la Mistera, PMT 1, l’Ampul·lós o Lampelosos, Logrois, Barranquet de Vinyar, la Patusella, PT 9, Baix
del Castellet), o bé també presenten restes materials d’origen
romà amb cronologia dels segles ii-i aC (Mont de l’Estacada o
de la Perdiu - PT 1, Canyada del Pavo, PT 14, PT 7, PT 4, Vereda de Darrere la Serra, la Marjal, l’Albaina, la Devesa, Molí de
la Cova, PT 5 - Pla de l’Assut i PT 2).
També hi ha ocupació a la plana que perdura fins a l’època
romanoimperial com és el cas de l’Albaina, la Devesa, Molí
de la Cova, PT 5 - Pla de l’Assut, PT 2, l’Horteta, la Mistera i
PMT 1.
[page-n-290]
Ara bé, no s’ha d’oblidar que les cronologies dels jaciments
són relatives i provenen d’una selecció de materials recuperats
en superfície, per la qual cosa cal considerar que en alguns
casos noves troballes poden molt bé ampliar la cronologia o
fins i tot acotar-la dins dels períodes.
Futurs estudis ens ajudaran a conéixer l’evolució dels assentaments de l’Ibèric ple l’ocupació dels quals continua durant
l’època romanorepublicana i fins i tot imperial. Però també és
molt possible que la majoria d’aquestes siguen noves ocupacions des dels segles ii-i aC, com passa al camp del Túria. Sols
els futurs treballs tenen la clau d’aquesta qüestió.
Època iberoromana
El territori amb el qual es troben els romans al moment de la
seua arribada és una zona amplament poblada amb assentaments ibèrics, no tots ubicats a turons, com acabem de veure, ja
que n’hi ha alguns situats en vessant, PT 4, i en pla, PT 6.
D’aquest període, emmarcat entre els segles ii-i aC, hi ha documentats nou jaciments, dels quals ja se’n coneixien quatre: la
Carència, Molí de la Cova o Hort de Fundi, la Devesa i l’Albaina.
Els nous assentaments descoberts després de la prospecció són
els següents: Mont de l’Estacada o de la Perdiu - PT 1, PT 2, PT
4, PT 5 - Pla de l’Assut, PT 7, Canyada del Pavo, PT 14, Vereda
de Darrere la Serra i la Marjal (fig. 14.83).
Els assentaments s’ubiquen tots en algun turó poc elevat entre
206 i 255 m, en vessants o en pla, prop de cursos d’aigua i de terres
per a conrear, a l’abric dels vents i de zones massa assolellades.
Cal diferenciar entre els assentaments que sols tenen material
ibèric dels que tenen importacions romanes, i en futurs estudis caldria intentar saber si l’inici de tots dos és en el mateix moment i
també esbrinar per què uns perduren i uns altres no, i si això té a
veure amb la ubicació i/o amb altres raons; per exemple, poder
comprovar si abans de l’arribada dels romans els ibers abaixen
dels cims i si quan els romans arriben aquests assentaments els
deixen o bé continuen, i a més també n’ocupen d’altres. D’altra
banda, també quedaria pendent poder valorar el fet que, dins dels
assentaments iberoromans en vessant i en pla, n’hi ha uns que perduren amb l’establiment de villae. Per ara, i partint d’un nombre
baix de jaciments documentats, s’ha vist que Mont de l’Estacada o
de la Perdiu - PT 1 té materials ceràmics del Bronze i després ocupació en època iberoromana. També que en tres dels assentaments
situats en turons i vessants (Mont de la Perdiu - PT 1, PT 4 i PT 7
a 202 m) finalitza l’ocupació amb el canvi d’era, i huit més (la Devesa, el Llano III, PT 2, el Molí de la Cova, Císcar, l’Albaina, PT
3 i PT 5) localitzats en pla i en terrasses un poc elevades continuen
ocupats amb la construcció de villae. Cal considerar com a excepcional el cas de la Carència, ja que es tracta d’un assentament que
molt possiblement, durant l’època Romana, continuà sent cap de
control del territori.
Època romana
Coneixem tres poblats iberoromans que deixen d’estar ocupats
al final del segle i aC-inici de l’i dC: PT 1 - Mont de l’Estacada, PT
4 i PT 7, i en sis més continua l’ocupació: la Carència, l’Albaina,
la Devesa, el Molí de la Cova, PT 2 i PT 5. Dins dels nous assentaments estan Canyamar i PT 3. Hi ha dos jaciments: el Llano III i
Císcar als quals sols hem trobat materials ibèrics i romanoimperials,
però pensem que probablement la mancança de material romanorepublicà es pot deure a una qüestió d’atzar, per tant, en futurs treballs
tornarem als jaciments per a dur a terme una nova prospecció.
Fig. 14.83. Mapa dels jaciments romans al territori de la Carència (Torís). H. Orengo-R. Albiach.
279
[page-n-291]
A l’inici del segle I, ja avançada la romanització, estem en
un moment de desenvolupament econòmic i social de l’Imperi
Romà. Açò queda palés en l’abundància, la riquesa i la dispersió de l’hàbitat rural. Coneixem setze assentaments i, tot i que
sols s’ha prospectat una part del territori, en proporció n’és un
nombre considerable. Els jaciments romans que ja es coneixien
en són tretze: la Carència, Canyamar, la Devesa, el Molí de la
Cova, el Llano II, el Llano III, Císcar, l’Albaina, Campillo II,
Masia de Cortitxelles, Calabarra, la Sabotxa i Barranc de la
Seca. Durant les prospeccions s’han descobert tres noves villae:
PT 2, PT 3 i PT 5 (fig. 14.83).
Excepte la Carència, que és un enclavament important, punt
de possible control econòmic, polític i social de la zona, dependent de Valentia, la resta de jaciments atenen a les característiques d’assentaments rurals o villae. Aquests són els següents:
Canyamar, Calabarra, Masia de Cortitxelles, Campillo II, Molí
de la Cova o Hort de Fundi, el Llano II, el Llano III, la Devesa,
l’Albaina o Albaira, PT 2, PT 3 i PT 5. Les restes que ens fan
considerar que estem davant una villae són: el material constructiu (tègules, lateres, imbrexs i els carreus reaprofitats als
marges dels bancals) juntament amb els fragments de dolia i
material ceràmic i amfòric.
Altres dels jaciments documentats, d’acord amb les troballes, a priori són emmarcats com a necròpolis (la Sabotxa i
Barranc de la Seca), però és evident que una necròpolis rural
respon a un assentament pròxim i que després de futures prospeccions apareixeran les villae.
Antiguitat tardana
Per l’estudi del material ceràmic, la cronologia de l’assentament
romà de la Carència no va més enllà del segle iii dC. És ben
cert que, malauradament, amb l’espoli continu del jaciment, els
280
nivells més superficials han estat arrasats des d’antic. Sols les
monedes tardanes ens indiquen una presència i una activitat comercial que va arribar fins al final del segle v dC.
Al territori relacionat amb la Carència hi havia assentaments
rurals ubicats en terrasses i vessants de muntanyes que explotaven i treballaven la terra. La cronologia que emmarca aquestes
villae tampoc no va més enllà del segle ii dC, si atenem a les
restes ceràmiques conservades i trobades, però cal pensar que si
la numismàtica ens indica per a la Carència una perduració fins
al segle v dC, l’hàbitat rural també degué continuar com en altres vil·les valencianes. Un dels casos més recentment estudiats
en un territori més al sud, i que ens ha de servir d’exemple, és
la vil·la de Cornelius (l’Ènova, València), on s’ha vist que tot
i que la vil·la com a tal deixa de tindre la seua funció al final
del segle iv dC, hi continua l’ocupació durant l’antiguitat tardana i en l’època islàmica. Durant l’antiguitat tardana l’ús de les
habitacions de la vil·la canvia, però s’hi viu, i a mitjan segle v
dC alguns sostres s’enfonsen però en altres parts de la casa continua l’activitat d’ús i producció amb la reutilització d’algunes
estructures fins a mitjan segle vi dC. A partir d’aquest moment
hi ha sitges per a guardar i amagar gra, i també estructures hidràuliques que abastien d’aigua el conreu i activitats annexades
a l’habitatge. En època islàmica l’ocupació es desplaça un poc i
ací hi ha un cementeri (Albiach, 2006: 157-161).
Quant a l’ocupació medieval de l’entorn de la Carència, hi
ha ceràmica islàmica de Medīnat-al-Zahrā del segle xi, com
testimonien, entre altres jaciments, la Marjal, l’Albaina, PT 3,
PT 5 - Pla de l’Assut i PMT 1; també perdura l’habitació en PT3
durant l’època baixmedieval, moment en què s’inicia en Masia
de Cortitxelles. L’ocupació en època moderna, d’antics espais
de poblament, es documenta en l’Ampul·lós o Lampelosos, en
la Patusella, PT 9 Baix del Castellet i en l’Albaina.
[page-n-292]
15
El territorio de la ciudad iberorromana de La Carència:
resultados del análisis microrregional del paisaje arqueológico
H.A. Orengo, A. Ejarque y R. Albiach
Introducción
El territorio alrededor de la ciudad iberorromana de La Carència se encuentra a 25-35 km al interior de la costa central valenciana, en una amplia llanura marcada por un relieve cárstico
donde destacan algunos macizos o altiplanos junto a colinas
aisladas. La llanura se encuentra atravesada por el río Magro y
por numerosos barrancos y fuentes de agua que emergen junto
a las montañas. La mayor elevación del conjunto la marca la
sierra del Portell con 379 metros en su punto más alto, punto
que coincide con la acrópolis de La Carència.
El análisis del territorio de La Carència reviste especial importancia dada la situación geográfica del oppidum en época ibérica. Éste se encuentra estratégicamente situado entre los centros
íberos de Kelin, Edeta, Sucro, Saiti y Castellar de Meca, completando la situación geopolítica del área central valenciana en
época ibérica (fig. 15.1). Asimismo, la cercanía del oppidum a
la colonia romana de Valentia ofrece una excelente oportunidad
para estudiar los cambios en la distribución de asentamientos e,
indirectamente, en el uso del paisaje con el advenimiento y asimilación de patrones de explotación territorial romanos.
El proyecto “La Carència: evolución cronológica y urbanística. Valoración dentro del territorio” pretendió integrar desde
un principio el estudio del paisaje y de la ciudad iberorromana.
Así pues, desde el año 2001 se han realizado prospecciones en el
territorio circundante al oppidum. Las prospecciones realizadas
durante los primeros años de trabajo (2001-2003) incluyeron los
municipios de Turís, Montserrat, Montroy y Real de Montroy.
Estas prospecciones de tipo extensivo consiguieron documentar un total de 71 yacimientos con una cronología que abarca
desde la edad del Bronce hasta la época Moderna (Albiach et
al., 2007). Posteriormente (2009), con motivo de la realización
del Plan General de Ordenación Urbana del municipio de Turís,
los yacimientos documentados en éste durante las campañas de
2001-2003 y aquellos existentes en los catálogos de yacimientos
arqueológicos de la Conselleria y la Diputació fueron revisados.
Esta segunda fase de prospección intensiva pudo definir las áreas
de dispersión y concentración de materiales de cada yacimiento
mediante el uso de sistemas de posicionamiento global (GPS) y
sistemas de información geográfica (SIG).
A pesar de que las prospecciones localizaron yacimientos
con cronologías de la edad del Bronce a la época moderna, en
este estudio, dada las escasez de los datos recuperados para
otros periodos, sólo serán tratados los patrones de asentamientos de época ibérica y romana y la transición entre estos dos
períodos. Ésta resulta de particular interés dada la profunda
transformación que supuso para las prácticas culturales nativas
(Carreté et al., 1995; Palet y Riera, 2000; Palet, 2005; Palet et
al., 2009; Grau, 2005a). Los resultados obtenidos ofrecen una
imagen, si bien todavía parcial, significativa de los patrones de
asentamiento íberos y romanos en un sector hasta el momento
poco estudiado.
Metodología y fuentes utilizadas en el
estudio del territorio de la Carència
La combinación de teledetección, SIG, arqueomorfología y
prospección arqueológica resulta todavía infrecuente en los
estudios de paisaje en la península ibérica. El uso de metodologías digitales ha jugado un importante papel en el análisis de
la distribución de yacimientos y del territorio de La Carència y,
consecuentemente, ha sido ampliamente publicado (Orengo et
al., 2010a; Albiach et al., 2011; Albiach et al., 2012). En este
sentido, la adopción de aproximaciones multidisciplinarias que
incluyen diversas técnicas para el estudio del paisaje genera
resultados complementarios que permiten la producción de hipótesis sobre el uso del paisaje en el pasado (Nuninger y Ostir
2005; Pizziolo y Sarti, 2005; Palet y Orengo, 2011).
La primera aproximación al uso del paisaje se realizó mediante el desarrollo de prospecciones extensivas e intensivas
y, posteriormente, mediante el análisis de los materiales cerámicos recuperados en éstas que permitió la adscripción de
cronologías a los yacimientos descubiertos. Como se ha precisado anteriormente, estas prospecciones cubrieron una doble
función: situar con exactitud espacial y cronológica los yacimientos documentados en los diferentes catálogos de bienes
arqueológicos valencianos y localizar nuevos yacimientos que
permitieran caracterizar los patrones de asentamiento en el
área de estudio.
281
[page-n-293]
Fig.15.1. Localización de La Carència y otros núcleos íberos en el
área central valenciana con los territorios de influencia hipotéticos
determinados a partir de la media de tiempo de tránsito (costos
determinados a partir de la clasificación de pendientes publicada
por Balstrøm, 2002).
Diversos factores dificultaron el proceso de prospección. En
primer lugar la existencia de dos catálogos patrimoniales independientes, el de Diputación y el de Conselleria donde, en muchos casos, el mismo yacimiento es clasificado y localizado de
manera diferente y con diferentes nombres. Algunos registros
de estos catálogos hacen referencia al hallazgo de materiales sin
aportar información detallada que permita el posterior análisis
del posible yacimiento. Además, en la mayoría de casos, los
datos de localización resultan incorrectos, quizá debido a que
muchos de estos registros son previos a la reciente introducción de los GPS de mano en las prospecciones arqueológicas y
fueron realizados cuando los mapas 1:25.000 y 1:50.000 eran
las fuentes cartográficas de mayor escala disponibles (Orengo
y Palet, 2010; Orengo et al., 2010b). Aparte de los problemas
asociados a la localización de yacimientos presentes en registros patrimoniales y a la falta de integración de éstos, el cambio
del paisaje en el entorno de La Carència en los últimos decenios
ha generado también importantes dificultades. Yacimientos que
fueron localizados en las campañas de prospección del 20012003, como l’Olivereta del Canyamar y Calahuet en Turís o el
Tossal de Monserrat, se encuentran hoy, tan sólo diez años después, desaparecidos en gran parte o en su totalidad a causa de
procesos de construcción, remoción de tierras con fines agrarios
o la excavación de canteras.
Durante las prospecciones se utilizaron GPSs de mano
para la definición de las áreas de dispersión y concentración
de materiales así como para el posicionamiento de estructuras
de interés arqueológico. Los puntos GPS fueron descargados
en un SIG y, a partir de estos, diversas capas fueron creadas
para representar la distribución y concentración de material,
restos arquitectónicos y áreas prospectadas. También se creó
una capa para la representación de yacimientos desaparecidos
debido a procesos constructivos recientes. Estas capas SIG se
conectaron a una base de datos especialmente desarrollada para
el proyecto a partir de la plantilla cedida por Diputación para la
catalogación de yacimientos arqueológicos (fig. 15.2) donde se
Fig. 15.2. Imagen de las diferentes entradas que componen cada uno de los registros de yacimiento de la base de datos del proyecto.
282
[page-n-294]
incorporaron otros tipos de información no geográfica, como,
por ejemplo, fotos de estructuras o material, parcelas afectadas,
etc. De esa forma toda la información relacionada con las prospecciones podía ser interrogada.
A los datos referentes a la situación y carácter de los yacimientos se incorporaron una serie de capas SIG que permitieran contextualizar los yacimientos en su entorno y la posterior
realización de análisis SIG o teledetección de estructuras paisajísticas de interés arqueológico. Éstas incluyeron las series
aerofotográficas de 1956, 1977 y 1985. La inclusión de fotografías aéreas siguió un proceso de ortorectificación y georeferenciación mediante triangulación fotogramétrica en bloque
utilizando puntos de control de gran precisión distribuidos regularmente en el área. También fueron incorporadas las series
ortofotográficas digitales de 0,5 m/px adquiridas en 1996 y
2004 y las adquiridas en 2010 de 0,35 m/px suministradas por
el Instituto Geográfico Valenciano (ICV).
Diversas imágenes multiespectrales adquiridas desde plataformas satélite se incluyeron tras ser sometidas a procesos de
corrección radiométrica y geométrica y, en el caso de disponer
de una banda pancromática, pansharpening (Orengo, en prensa). Se obtuvieron diversas imágenes Landsat MS, TM y ETM
y una imagen ASTER del área de estudio. Estas imágenes fueron de gran utilidad para determinar diversos tipos de uso del
suelo, capacidad de retención de humedad, análisis paleohidrográficos y la localización de estructuras viarias no detectables
en las bandas visibles del espectro electromagnético.
Asimismo, diferentes tipos de mapas aportaron información geográfica relevante. Los más actuales de entre éstos fueron incorporados mediante procesos de reproyección o simple
transformación geográfica. Sin embargo, en el caso de mapas
anteriores al siglo XX, se tuvieron que utilizar múltiples puntos
de control para su georeferenciación y polinomios de segundo orden para su transformación, siempre manteniendo valores
RMS inferiores a 5 metros. La planimetría catastral fue adquirida mediante una conexión WMS suministrada por la Dirección
General del Catastro.
La información ortofotográfica y planimétrica permitió
la realización de análisis arqueomorfológicos en entorno SIG
(Orengo y Palet, 2010). Los estudios arqueomorfológicos, un
término acuñado en los estudios de paisaje franceses durante
los años 70, refieren al estudio de las estructuras del paisaje de
origen humano como pueden ser caminos, sistemas de campos,
sistemas de terrazas, canales, sistemas de irrigación o las formas urbanas y su distribución.
También mediante una conexión WMS se adquirieron
datos medioambientales de la Conselleria d’Infraestructures,
Territori i Medi Ambient de la Generalitat Valenciana. Éstos
incluyeron capas de hidrología, litología o fisiografía, riesgo
de erosión potencial y riesgo de inundaciones pero también
de capacidad de uso del suelo. Esta última capa ofrece una
buena aproximación al potencial agrario del área de estudio
en el pasado ya que resulta del análisis de datos topográficos,
geomorfológicos y geológicos que corren relativamente poco
riesgo de haber sufrido cambios significativos durante los
últimos milenos.
El desarrollo de análisis topográficos en entorno SIG requería el uso de un modelo digital del terreno (MDT) del área de estudio. Los primeros análisis realizados en el marco del proyecto
utilizaron un MDT de 5 m/px desarrollado utilizando técnicas
estereofotogramétricas a partir de la serie de fotografías aéreas
Fig. 15.3. Desarrollo del MDT a partir de fotografías aéreas del
vuelo de 1956.
de 1956 del área de estudio (fig. 15.3). La reciente disponibilidad de un MDT derivado de datos LiDAR de 1 m/px distribuido
por el ICV ha permitido ampliar la resolución de los análisis
topográficos. El LiDAR-MDT fue combinado mediante un análisis “cut fill” con el MDT fotogramétrico previo para calcular
el cambio de volumen entre las dos superficies. Este análisis
permitió determinar la existencia de zonas donde recientemente
ha habido remoción o aportación de tierras relacionadas a prácticas agrícolas o a la actividad de las múltiples canteras existentes en la zona. También permitió hasta cierto punto, constatar
las dinámicas sedimentarias del área de estudio. Por último el
MDT fue sometido a un proceso de detección y relleno de depresiones causadas por el proceso de interpolación de la superficie ráster. Este proceso permitió la utilización del MDT para la
realización de análisis hidrográficos. Los factores hidrográficos
han sido considerados de gran importancia en la modelación de
asentamientos y de movimiento en el paisaje (Gillings, 1998;
Harrower, 2010; Orengo, 2012). La existencia de una fase de
temperaturas más altas y de mayor pluviosidad en la Península
Ibérica durante el período romano (Riera et al., 2009) convierte
el análisis del movimiento y acumulación de aguas en un factor
importante en este estudio.
Consecuentemente, a partir del MDT se desarrollaron mapas ráster de acumulación y dirección de aguas superficiales a
fin de poder analizar la cantidad potencial de agua en el paisaje, cómo ésta se desplazaba y dónde se acumulaba. Esta información resultó complementaria a la proporcionada por la capa
WMS de riesgo de inundaciones. Dada la escasa resolución
espacial de la capa de inundaciones, la presencia de múltiples
yacimientos en los alrededores del río Magro y la importancia
de los fenómenos de crecida fluvial en el ámbito mediterráneo
(Fiz y Orengo, 2008) fue necesario desarrollar modelos hipotéticos de inundación para el Magro. Para ello fue utilizado el
programa Hec-RAS siguiendo la metodología expuesta en publicaciones previas (Orengo, 2012).
El desarrollo de MDTs también permitió la realización de
análisis topográficos dirigidos a explicar la distribución de yacimientos de acuerdo a parámetros paisajísticos y/o culturales.
Se realizaron análisis acumulativos de visibilidades para determinar las diferencias de distribución de asentamientos y control
visual entre los yacimientos de época ibérica y romana. Los
análisis de visibilidad de La Carència fueron realizados desde las torres documentadas en las campañas de prospección y
excavación del yacimiento. En la tabla de datos asociada a la
situación de las torres se incorporó un campo denominado ‘Off283
[page-n-295]
setA’ que proporcionó una altura extra de 5,7 metros a la del
punto topográfico en el que cada torre se encontraba situada.
Estos 5,7 metros asumen una altura de 4 metros para la torre
y otros 1,7 metros para el vigía que podría haberse situado en
su parte más alta. La altura seleccionada para la torre resulta
conservadora si tenemos en cuenta el tamaño en planta de alguna de estas torres. Para otros yacimientos en los que no se
localizaron torres o estructuras elevadas se asumió una altura
adicional de 4 metros.
La generación de áreas de visibilidad de los asentamientos
ibéricos fue restringida a aquellos yacimientos con ocupación
continuada desde el ibérico pleno. Los yacimientos creados
durante el ibérico final fueron incluidos únicamente cuando
no mostraban trazas de cerámica romana. De igual forma sólo
aquellos yacimientos de época romana sin trazas de ocupación
ibérica fueron utilizados en el análisis de visibilidad de yacimientos de época romana. Dado que las indicaciones sobre la
cronología y adscripción cultural de los yacimientos están basadas en distribuciones de cerámica en superficie y por lo tanto
resulta difícil establecer una clara distinción cultural para aquellos yacimientos con presencia de cerámica ibérica final y romana republicana, esta selección resultó necesaria a fin de aislar
los patrones de asentamiento típicos ibéricos y romanos y no
incluir yacimientos del ibérico final influenciados por patrones
de asentamiento romanos o yacimientos romanos republicanos
que reocupaban previos asentamientos ibéricos.
Se realizaron también análisis de redes (Social Network
Analysis o SNA) a partir de las visibilidades entre yacimientos
ibéricos y romanos. SNA permite generar diagramas que representan la red de visibilidad entre los yacimientos y así evaluar
diversos factores como su conectividad o grado de centralidad.
La realización de análisis predictivos de rutas (LCR) entre
yacimientos contemporáneos pretendía explorar la adaptación
de las rutas de menor coste con los resultados del análisis arqueomorfológico. Asimismo, los LCRs generados permitieron
analizar las diferencias entre el movimiento potencial durante el
período ibérico y el romano.
Asimismo, se excavó una trinchera geoarqueológica en el
área de Calabarra (fig. 15.4) para comprobar las hipótesis generadas mediante la combinación de teledetección, análisis hidrológicos SIG y la distribución de yacimientos. Esta trinchera fue
abierta a máquina, realizándose la descripción sedimentológica
Fig. 15.4. Excavación de la trinchera geoarqueológica en el área
de Calabarra.
284
in situ. Se tomaron muestras para la realización de análisis paleoambientales en una segunda fase de análisis en el laboratorio.
Por último se incorporó el análisis de fuentes históricas,
ilustraciones y mapas antiguos que pudiesen ofrecer información de interés sobre antiguos usos del paisaje, distribución de
yacimientos o información ambiental.
Resultados
Las prospecciones arqueológicas en el área documentaron un
total de 71 yacimientos (en la fig. 15.5 se pueden apreciar los
resultados para el término municipal de Turís). El análisis de
fragmentos cerámicos recuperados durante éstas permitió adscribir cronologías a los yacimientos que cubrían desde la edad
del Bronce hasta el período moderno. Cincuenta y uno de éstos pudieron ser asociados a la ocupación de época ibérica y/o
romana. Los datos de situación, dispersión y densidad, junto
con otros atributos de los yacimientos localizados, una vez
introducidos en la base de datos ligada al SIG del proyecto,
permitió la utilización de procesos semiautomáticos de selección y filtraje de yacimientos para la generación de mapas
cronológicos y tipológicos.
El análisis arqueomorfológico de las fotografías aéreas y
de los mapas antiguos produjo una estratificación relativa de
los caminos del área de estudio (fig. 15.6). El análisis permitió identificar un camino con un carácter morfogénico que
relacionaba las diferentes alquerías presentes en el área de estudio. Según Chouquer (2000), este tipo de caminos no sólo
organizan y distribuyen otros caminos de ámbito más local,
sino que también tienen una gran influencia en los sistemas
de división agraria y la distribución del asentamiento. De hecho, diferentes yacimientos pertenecientes a diferentes períodos históricos parecen estar asociados a esta ruta. El análisis
arqueomorfológico fue también útil para la identificación de
macroestructuras del paisaje relacionadas con la gestión del
agua: permitió identificar las zonas de producción agrícola
irrigada en el área (probablemente desarrolladas durante el período moderno), una serie de paleocanales sedimentados en la
actualidad y una zona de acumulación hídrica (ligada a estos
paleocanales) en la zona de Calabarra.
El análisis de imagines multiespectrales reveló trazas de
antiguos caminos sedimentados y ayudó a definir la extensión y morfología de la red de paleocanales. La clasificación
de imágenes multiespectrales permitió definir las áreas con
una mayor acumulación de humedad, señalando la existencia
de una antigua zona de acumulación hídrica en el área de
Calabarra. También en esta zona, la teledetección permitió
localizar una estructura en el subsuelo que, dada su tipología,
podría corresponder a la parte urbana de una villa romana
(fig. 15.7).
La realización de análisis hidrográficos confirmó la existencia de la red de paleocanales y la zona de acumulación hídrica en Calabarra (fig. 15.7). Asimismo, estos análisis sugieren la posible existencia de un canal de drenaje en esta zona.
El estudio sedimentológico del perfil excavado en el área
de Calabarra identificó dos niveles hidromorfos, con un sedimento de grano fino y orgánico y acumulación de hierro en
su nivel inferior (fig. 15.8). Más que a una paleolaguna, estos
niveles deben ser relacionados con un área húmeda de carácter
estacional dada la reducida área de captación de los paleoca-
[page-n-296]
Fig. 15.5. Resultado de las prospecciones intensivas en el término de Turís.
Fig. 15.6. Resultado del análisis arqueomorfológico del área de estudio sobre la ortoimagen generada a partir de las
fotografías aéreas obtenidas en 1956.
285
[page-n-297]
Fig. 15.7. Análisis del movimiento y acumulación de aguas y detalle de la estructura localizada en el área de Calabarra.
Fig. 15.8. Nivel hidromorfo con acumulación de hierros localizado
en la sección geoarqueológica realizada en Calabarra.
286
nales asociados a ésta. Desafortunadamente, más allá de la
definición de éstas dos fases húmedas, no pudieron realizarse
análisis paleoambientales debido a la falta de conservación
de polen y esporas en las muestras tomadas de estos niveles.
La cerámica recuperada en el perfil no permitió un gran nivel
de precisión cronológica en la datación de estos niveles. Aun
así cabe indicar que el más moderno de estos niveles debía
corresponder a la época moderna y el más antiguo parece ser
pre-medieval. De hecho, el nivel hidromorfo más moderno
podría corresponder a los estancos o remansos de agua documentados en el área en 1741 (ARV, Escribanías de Cámara,
1741, 41 en Ardit, 2007: 208). El nivel más antiguo podría
corresponder a la época romana durante la cual se constata
a partir de diferentes series paleoambientales una tendencia
hacia temperaturas más cálidas y mayor disponibilidad hídrica en sectores mediterráneos peninsulares (Riera et al., 2009:
258). El nivel hidromorfo de mayor antigüedad se encontraba
cortado por un muro asentado sobre una capa de mortero de
cal, que probablemente formase parte de un primer canal de
desecación del área de Calabarra (fig. 15.9).
[page-n-298]
Fig. 15.9. Muro asentado sobre mortero de cal localizado en la
trinchera geoarqueológica realizada en Calabarra.
Discusión
Los mapas temáticos de distribución de yacimientos por períodos muestran un patrón de asentamiento ibérico caracterizado
por la ocupación preferencial del llano aluvial. Los únicos yacimientos o áreas de actividad situados en altura se encuentran
en áreas marginales del territorio inmediato de la ciudad ibérica, es decir en puntos liminales de la zona de visibilidad directa
de la ciudad. Los análisis de dominio visual realizados desde
las torres de La Carència (fig. 15.10A) muestran un absoluto
control de todos los puntos donde se han localizado yacimientos de época ibérica. Probablemente la proximidad de estos yacimientos a la ciudad con sus tres perímetros diferenciados de
murallas y su prominencia topográfica hacía innecesario el establecimiento de asentamientos en puntos fácilmente defendibles. En este sentido el establecimiento de estos asentamientos
en el llano puede responder a parámetros de explotación agrícola. De hecho, muchos de estos yacimientos se encuentran
situados en áreas de alto y medio potencial agrícola ideales
para la práctica de agricultura de secano. Igualmente, el resultado del análisis de visibilidades desde el total de yacimientos
ibéricos (exceptuando La Carència) muestra una acumulación
de visibilidades en las zonas con mayor potencial para la práctica de este tipo de agricultura (fig. 15.10B). Esta preferencia
resulta consecuente con las prácticas agrícolas de secano documentadas en la cultura ibérica, que muestra preferencia por
el cultivo de cereales, legumbres, el olivo, la vid, la higuera, el
avellano y el almendro (Mata et al., 2010: 3-36). Algunos de
estos yacimientos se encuentran asociados a fuentes de agua,
hecho que refuerza la hipótesis de que éstos cumpliesen funciones eminentemente agrícolas (figs. 15.5 y 15.6). Sólo los
yacimientos localizados en zonas marginales del territorio inmediato de La Carència, se encuentran emplazados en áreas
elevadas pero con suelos de bajo potencial agrícola. Estos ya-
cimientos, que no parecen cumplir ninguna función agrícola,
deben ser relacionados con el interés por controlar las rutas
que comunican La Carència con los núcleos circundantes y los
accesos al territorio donde se sitúa la producción agrícola y la
ciudad misma. En este sentido, el resultado del SNA a partir
de la visibilidad entre yacimientos íberos (excluyendo los que
presentaban materiales de época romana) muestra que establecimientos defensivos como el Motrotón, Calahuet o Patusella
se encuentran todos directamente relacionados con La Carència y con los asentamientos productivos de su entorno inmediato. Al mismo tiempo el resultado del análisis de visibilidades
muestra que estos yacimientos extienden el control visual de
La Carència más allá de la zona que puede ser controlada directamente desde la ciudad.
Estos resultados se basan únicamente en datos obtenidos
mediante prospección, ya que no se ha realizado ninguna excavación arqueológica fuera de los límites de la ciudad ibérica. Las
distribuciones de material pueden ofrecer una buena idea de la
localización y cronología de los yacimientos pero la definición
de su tipología y carácter productivo, incluyendo la caracterización de prácticas económicas específicas o la existencia de
estructuras defensivas, no puede ser definida satisfactoriamente
mediante el uso de datos de prospección exclusivamente. Futuras campañas de prospección y excavación sin duda aportarán una mayor cantidad y calidad de los datos disponibles y
refinarán las hipótesis propuestas sobre la distribución y formas
de asentamientos rurales y los medios de control territorial en
áreas más alejadas del centro urbano. Aun así la comparación
con territorios con una mayor trayectoria de investigación puede
ayudar en la interpretación de las dinámicas de ocupación del
territorio del área de estudio. Los datos proporcionados por los
múltiples proyectos de investigación desarrollados en los territorios de Edeta y Kelin muestran dinámicas de ocupación similares. En el área de Edeta los asentamientos defensivos en altura
se encuentran localizados en los límites del territorio en puntos
de baja capacidad agrícola, mientras los yacimientos rurales se
localizan en zonas de llano con suelos con un potencial adecuado para la producción de agricultura de secano (Bonet et al.,
2008: 171-9). Los yacimientos situados en el entorno inmediato
de Edeta ofrecen una clara comparación con los de La Carència:
éstos han sido interpretados como granjas o establecimientos rurales con agrupaciones cerámicas domésticas y sin perímetros
defensivos, que eran dependientes del oppidum y que probablemente perteneciesen a pequeños terratenientes (Bonet et al.,
2008: 178). Una situación similar se presenta en el territorio de
Kelin donde una red de asentamientos fortificados emplazados
en puntos estratégicos elevados y con amplio control visual de
sus alrededores se combina con asentamientos rurales en zonas
llanas sin perímetro defensivo (Mata et al., 2010: 37-39).
Una de las características más remarcables en la organización territorial de La Carència durante el período ibérico y
romano es la continua importancia del oppidum como centro
político. El análisis de visibilidades muestra que todos los nuevos asentamientos creados durante el período romano tienen relación visual directa con la ciudad (fig. 15.10C), que mantiene
durante este período el mayor grado de centralidad de acuerdo
con el resultado del SNA (fig. 15.11). Aun así, y a diferencia
de la red visual creada en base a la comunicación visual entre yacimientos ibéricos, los yacimientos romanos no muestran
estructuración visual entre ellos, siendo La Carència el único
punto que concentra visibilidades. Quizá esto sea debido a que
287
[page-n-299]
o
4km
------
Fig. 15.10. Resultado del análisis acumulativo de visibilidades desde La Carència (A), y desde los yacimientos
seleccionados de época ibérica (B) y romana (C) sobre el mapa de capacidad de uso del suelo facilitado por la
Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge, de la Generalitat Valenciana.
288
[page-n-300]
Fig. 15.11. Análisis de redes (SNA) a partir de las visibilidades entre los yacimientos seleccionados íberos y romanos.
los nuevos asentamientos romanos no responden a una estructuración del hábitat en la que la comunicación visual sea un
factor importante.
Estos datos sugieren una continua importancia de La Carència como centro de organización territorial durante el período
romano. De hecho, los resultados de la prospección realizada
en el interior del perímetro amurallado del oppidum demuestran
su ocupación hasta principios del siglo III d.C. Esta tendencia a
la continuidad del hábitat ibérico en época romana se encuentra
también documentada en otros territorios donde los centros urbanos preromanos mantuvieron su rol en la estructuración del
paisaje durante la primera fase de la ocupación romana (Arasa,
2001: 31; Grau, 2005a). Todo ello permite afirmar que la continuidad del hábitat fue una tendencia importante durante las
primeras fases del período romano; muchos asentamientos ibéricos continuaron en existencia durante el período republicano
y, en el caso de La Carència, durante el período imperial.
Sin embargo y a pesar de esta tendencia observada en el asentamiento urbano de la Carencia, los resultados de este proyecto
sugieren un importante cambio durante el período imperial en
la organización de su territorio inmediato. Muchos yacimientos
ibéricos fueron abandonados, como es el caso de Calahuet o Patusella, los principales asentamientos en altura de control territorial, así como muchos de los yacimientos agrarios en llano. Los
nuevos asentamientos, definidos por la presencia en exclusividad
de agrupaciones de cerámicas imperiales romanas, se caracterizan por su localización en las proximidades del río Magro. El
modelo de inundación del Magro (fig. 15.12) muestra que los
yacimientos romanos situados en las proximidades del río se encuentran todos ellos en los márgenes de la zona inundable. Esta
elección de las zonas de ocupación subraya el conocimiento romano del sistema hidrológico mediterráneo y coincide con los
resultados obtenidos en los territorios de Tarragona y Valencia,
los únicos otros territorios donde el análisis de movimientos de
agua e inundaciones ha sido empleado para explicar la distribución de yacimientos romanos. Tanto en el ager Tarraconensis (Fiz
y Orengo, 2008: 319; Palet y Orengo, 2011) como en el territorio
de Valentia (Orengo, 2012) se documenta una fuerte ocupación
romana en los márgenes de áreas inundables.
Los asentamientos romanos fundados ex novo ejercitan un
fuerte dominio visual sobre el río Magro y su área de inundación. El Magro ha sido considerado una importante ruta en época pre-romana que comunicaba la costa Mediterránea con las
zonas del interior valenciano y conectaba núcleos ibéricos de
importancia como Sucro, La Carència y Kelin (Bonet y Mata,
2001: 176, 178; Albiach et al., 2007: 97). Recientes estudios
realizados empleando una combinación de análisis de rutas de
coste óptimo, análisis de distribución de yacimientos y evidencias arqueológicas (Quixal, 2010: 16) destacan la importancia
de esta ruta. Sin embargo, sería arriesgado proponer el cauce
fluvial como la ruta misma dada la complejidad de la topografía
excavada por el río y las inundaciones periódicas del Magro
propias de un sistema fluvial mediterráneo. Resulta más adecuado proponer la ruta paralela al Magro que coincide con el
289
[page-n-301]
Fig. 15.12. Área hipotética de inundación del Magro con los yacimientos de época romana señalados.
camino que une los núcleos de Turís y Montserrat y que coincide con la ruta de menor coste entre las dos poblaciones (fig.
15.6). El origen islámico de estas poblaciones, documentado
en las fuentes islámicas y cristianas indica que este camino podría haber estado en uso en época pre-islámica y determinado el
asentamiento de núcleos a lo largo de su trayecto. La distribución de varios yacimientos ibéricos a lo largo de la ruta y su carácter morfogénico en la red de caminos y sistemas de campos
del área sugiere que esta ruta podría haber estado en uso durante
el período ibérico (fig. 15.6). Asimismo, resulta interesante destacar que los dos yacimientos con un carácter defensivo más
claro, Calahuet i Patusella, se encuentran a ambos lados de esta
ruta y con un fuerte control visual sobre ella.
Así pues, en nuestra opinión, la distribución de asentamientos romanos en los límites de la zona inundable del Magro no
puede ser directamente relacionada con el río como ruta de comunicación sino, más bien, debe ser interpretada en términos
productivos. Los suelos en el área inundable del Magro presentan un alto índice de productividad agrícola (fig.15.10). Debido
a las inundaciones periódicas del río que depositan sedimentos
fluviales, estas zonas presentan suelos profundos son sedimento
fino y orgánico adecuados para una producción agraria intensiva. De hecho, la presencia de múltiples fragmentos de dolia y
ánfora en el Garroferal de la Blanca (fig. 15.12, 2), y dolia in
situ en los yacimientos de la Horteta de la Sahor y el Pla de
l’Assut (fig. 15.12, 5 y 6), tres de los yacimientos situados en
el margen del área de inundación, puede también reforzar la
hipótesis de una posible funcionalidad agraria de estos establecimientos. Los yacimientos clasificados como PT-7 y l’Albaina,
unificados en un único yacimiento en las prospecciones del
2009, también resultan significativos en este aspecto. Éstos
presentan una ocupación inicial en el Ibérico Final y continúan
hasta el período Imperial. La proximidad de estos yacimientos
290
al Magro justifica un reaprovechamiento del yacimiento en época imperial con la presencia de múltiples fragmentos de dolia en
la zona de máxima concentración cerámica de PT-7 (fig. 15.12,
3). Todos estos yacimientos destacan también por la presencia
de fragmentos de tegulae en asociación con los de dolia, que
indican existencia de construcciones cubiertas interpretadas
como almacenes para producción agraria (fig. 15.13). Un caso
aparte es el del yacimiento del Molí de la Cova o Fandetx (fig.
15.12, 1) en el que, a pesar de no haberse encontrado restos
constructivos y presentar una escasa densidad cerámica en la
actualidad, el descubrimiento en 1877 de una cabeza en mármol blanco laureada con hiedra y restos de un mosaico (Pla,
Fig. 15.13. Sección con material y restos constructivos visible en
el corte ocasionado por la remoción de tierras en el yacimiento del
Pla de l’Assut.
[page-n-302]
Ballester y Martí, 1988: 43), hacen suponer la presencia de un
establecimiento de mayor entidad, quizá la parte urbana de una
villa. Las campañas de prospección pudieron detectar restos de
cerámica ibérica, romano republicana e imperial y algún fragmento de dolia en el área.
La distribución y tipología del hábitat romano y los restos
cerámicos descubiertos en prospección en conjunción con
los datos de productividad del suelo y el área de inundación
sugieren un fuerte interés en el aprovechamiento agrícola
de los márgenes inundables del Magro. Sus aguas podrían
también haber sido empleadas para la irrigación de cultivos.
Aunque la introducción de la agricultura de regadío durante
este período ha sido generalmente admitida en la literatura
arqueológica e histórica, de momento no existe ninguna prueba
fiable de ésta (Araus et al., 1997). Aun así el empleo de cultivos
de regadío durante el período romano ha sido ampliamente
reconocido (Leveau, 1997; López, 1995). Diversos estudios
paleoambientales realizados en sectores mediterráneos de
la Península ibérica señalan la existencia en época romana
de una tendencia hacia temperaturas más cálidas y mayor
disponibilidad hídrica, dentro de lo que se conoce como el
“óptimo climático romano” (Riera et al., 2009). Dicha mayor
disponibilidad hídrica en conjunción con la falta de presas
y sistemas de desvío de aguas para regadío pudo favorecer
crecidas más regulares y de mayor magnitud que las actuales.
Otra indicación de la tendencia durante el período romano
hacia una mayor producción agraria mediante el uso de suelos
más productivos y un mayor control hidrológico puede ser observada en el área de Calabarra a partir de la existencia de una
zona de acumulación de aguas revelada mediante la combinación de los resultados obtenidos mediante análisis arqueomorfológicos, modelación hidrográfica, clasificación automatizada
multiespectral y descripción sedimentológica. Los yacimientos
de época romana republicana y pre-romana evitan esta zona húmeda que, por otro lado, dada su topografía y la alta capacidad
agrícola de sus suelos resultaría muy adecuada para produc-
Fig. 15.14. Distribución de yacimientos y áreas inundables durante el período ibérico y romano.
Los mapas de inundaciones facilitados por la Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i
Habitatge, de la Generalitat Valenciana han sido modificados por los autores a partir de los datos
geomorfológicos publicados por Carmona (2003) y Carmona y Ruiz (2006 y 2007).
291
[page-n-303]
ción agraria. La localización de una posible villa romana en
esta área mediante técnicas de teledetección y la existencia de
fragmentos de cerámica romana apunta a la desecación del área
húmeda en algún momento del período romano imperial. Esta
desecación podría haber sido realizada mediante el canal de
drenaje que coincide con el primer nivel hidromorfo documentado durante el sondeo geoarqueológico. Similares procesos de
desecación de áreas húmedas han sido documentados durante
el período romano (Ødegård, 1997; Cera, 1997; Leveau, 1993).
La desecación de esta zona húmeda podría haber respondido a
un patrón de explotación agrícola similar al documentado en los
yacimientos asociados al área de inundación del Magro. Con la
desecación del llano de Calabarra la villa establecida en el área
tendría acceso a suelos profundos con un sedimento de grano
fino y orgánico que permitiría una producción agraria intensiva.
Estos datos obtenidos a escala microrregional en el territorio inmediato de La Carència resultan consecuentes con los
patrones regionales observados en l’Horta Sud (Orengo, 2012
y en prensa). A partir de la fundación de Valentia se documenta
una progresiva ocupación del llano litoral valenciano. Valentia,
situada en un punto central con respecto a las ciudades ibéricas
circundantes (fig. 15.1), se convierte en el centro administrativo del área y aglutina las nuevas fundaciones rurales a su alrededor. Es interesante observar como la distribución de estos
nuevos asentamientos rurales se encuentra fuertemente relacionada con cursos fluviales de baja entidad y áreas inundables
(fig. 15.14) tal y como ocurre en el territorio de La Carència.
De especial interés resulta la acumulación de establecimientos
rurales en los márgenes del área de máxima extensión de la Albufera (Orengo, 2012). Estas zonas no han producido indicios
significativos de ocupación previa durante época ibérica (fig.
15.14). Este patrón de asentamiento puede ser relacionado con
la importación de prácticas agrícolas más productivas basadas
en la selección de zonas agrícolas más fértiles y de fácil irrigación. Esta tendencia, también documentada en los territorios
de Tarraco y Barcino (Palet y Orengo, 2011; Palet et al., 2011),
puede ser relacionada con un incremento de la producción
agraria respecto a períodos anteriores que no necesariamente
implicaba una mayor extensión del área productiva sino un mejor uso de los recursos hídricos y la explotación de suelos con
mayor capacidad productiva.
Conclusiones
Los patrones de asentamiento documentados en este estudio
muestran evidencias de un importante cambio en las dinámicas
de uso del paisaje ligado a nuevas preferencias de explotación
agraria en época romana. Los patrones de asentamiento ibéricos
sugieren la explotación agraria de zonas llanas, secas y no inundables en relación al desarrollo de cultivos de secano típicos de
la cultura ibérica. La presencia de fuentes y pequeños cauces de
agua dentro de los límites de algunos yacimientos ibéricos rurales en el territorio de La Carència sugiere, sin embargo, el uso
de irrigación a pequeña escala. Los patrones de asentamiento
romanos, por otro lado, muestran preferencia por la ocupación
de áreas con suelos profundos, de mayor calidad, que podrían
haber mantenido explotaciones agrarias de mayor intensidad.
Este cambio se encuentra fuertemente relacionado con prácticas
hidráulicas propias de la cultura romana como sugiere la ocu-
292
pación de áreas que requieren un buen conocimiento ambiental
para ser efectivamente explotadas. Los resultados expuestos en
este y anteriores estudios sugieren la existencia de desecaciones
de zona húmedas, la explotación agraria de zonas de inundación
fluvial y la ocupación de humedales litorales en relación con
una práctica agrícola más intensiva durante el período romano.
Futuras líneas de trabajo en el territorio
de la Carència
Este capítulo ha pretendido mostrar como la integración de diferentes técnicas de estudio del paisaje, como pueden ser la teledetección, análisis topográficos SIG, arqueomorfología, prospección, análisis cerámico o geoarqueología, en un marco interdisciplinar puede resultar en la generación de hipótesis sólidas sobre la
configuración histórica del paisaje, la distribución de yacimientos
arqueológicos y los usos que las sociedades del pasado hacían de
su entorno de acuerdo a parámetros culturales y ambientales.
Desde luego, las hipótesis generadas en este trabajo resultan
todavía preliminares hasta que nuevos datos puedan ser adquiridos. En este sentido la excavación de asentamientos rurales
y establecimientos defensivos del territorio de La Carència
resultaría necesaria para poder confirmar las tipologías preliminares propuestas y carácter de los asentamientos. Asimismo,
la realización de prospecciones fuera del entorno inmediato de
La Carència ayudaría a resolver cuestiones referentes a la tipología del hábitat en zonas ajenas al control visual de la ciudad,
la extensión del territorio político de ésta y su comunicación
con otros centros del área valenciana. La realización de estudios geoarqueológicos y paleoambientales resulta también una
asignatura pendiente en los estudios de paisaje del área central valenciana. Éstos permitirían analizar el impacto humano
en el medio así como describir las prácticas de explotación del
paisaje practicadas en cada período incluyendo la explotación
ganadera. A pesar de que el sedimento recuperado en el área de
Calabarra no conservaba polen u otros palinomorfos no polínicos el proyecto VaLandPro que se encuentra en curso desde el
2012 ya ha recuperado dos secuencias sedimentarias en el litoral valenciano que serán estudiadas durante el 2014 y 2015 con
procedimientos multiproxy de alta resolución. Los datos aportados por estos registros paleoambientales ayudarán durante los
próximos años a definir las dinámicas de uso del paisaje durante
los períodos ibérico y romano en el área central valenciana.
Agradecimientos
Los autores quisieran agradecer a los diversos grupos de estudiantes su participación en las campañas de prospección
2001-2003, a Adrià Pitarch su ayuda durante el desarrollo de
las prospecciones del 2009 y a Isabel Caruana el análisis de las
cerámicas recuperadas durante las primeras campañas de prospección. Los comentarios proporcionados por el Dr. Santiago
Riera sobre anteriores versiones de este trabajo contribuyeron
significativamente a la mejora del texto. El Instituto Cartográfico Valenciano facilitó los datos LiDAR y las ortofotografías
digitales fueron proporcionadas por el ICV y el PNOA del
Instituto Geográfico Nacional. La Universidad de Nottingham
proporcionó al primer autor una beca NARF que le permitió
desarrollar parte de este trabajo.
[page-n-304]
16
Las comunicaciones entre los territorios ibéricos
del interior valenciano:
Kelin y La Carència en los siglos vi-i a.C.
D. Quixal
INTRODUCCIÓN
Desde el pionero estudio de J. Bernabeu, H. Bonet y C. Mata a
finales de los años 80 centrado en la Edetania, han transcurrido
más de dos décadas de investigación sobre los territorios de las
antiguas ciudades ibéricas en el País Valenciano a nivel general
y la provincia de Valencia en particular. Éstos van desde amplios
análisis suprarregionales (Grau, 2002) a otros de escala regional
o local (Oliver, 1996; Grau y Moratalla, 1997; Pérez Ballester y
Borreda, 1998; Grau, 2004; Moreno, 2011). Un hito importante
para su determinación fue el empleo de los Polígonos Thiessen
entre las principales ciudades, para intentar aproximarse a los
límites teóricos de cada una de esas áreas de influencia o control, adaptándolos en todo momento a las barreras geográficas
existentes (Mata, 2001). A día de hoy, podemos decir que dos de
las áreas más trabajadas y de las que contamos con una mayor
profusión de datos han sido las actuales comarcas de la Hoya de
Buñol y la Meseta de Requena-Utiel, zonas correspondientes a
los antiguos territorios de La Carència y Kelin.
Dado el carácter monográfico de la presente obra en torno
a La Carència, no creemos necesario aportar más datos sobre
su carácter, fases de ocupación o estructuras, así como otros
aspectos de su territorio inmediato. Por nuestra parte, la mayor
parte de la información procede del proyecto en el que nos integramos: el de Kelin / Los Villares (Caudete de las Fuentes)
y su territorio, dirigido desde principios de los años 90 del siglo pasado por la Dra. Consuelo Mata desde el Departament
de Prehistòria i Arqueologia de la Universitat de València. Esta
ciudad ibérica presenta una ocupación ininterrumpida desde el
s. vii al i a.C., incluso viviendo cierta fase de prosperidad tras
la conquista romana y llegando a acuñar moneda propia (Mata,
1991). Al menos desde el s. v a.C. se ha planteado que articuló
un territorio complejo a su alrededor, coincidente a grandes trazos con la actual comarca de Requena-Utiel (Mata et al., 2001).
A lo largo del último lustro hemos abordado la cuestión de
las comunicaciones durante la Edad del Hierro entre estos dos
territorios, en particular, y entre la costa y el interior valenciano, en general (Quixal, 2008 y 2012). Del mismo modo, hemos
planteado la existencia de una supuesta zona fronteriza entre los
territorios de Kelin y La Carència correspondiente más o menos
con la sierra de Las Cabrillas y el valle del Magro (Quixal, 2010
y 2012). En las siguientes páginas únicamente pretendemos
exponer toda la información más relevante de cara a conocer
las comunicaciones, contactos y relaciones entre dos ciudades
ibéricas vecinas; dos ciudades de interior lejos de las principales redes comerciales y puertos de recepción de productos. Y
siempre desde una perspectiva más amplia que la simple escala
regional.
DESCRIPCIÓN GEOGRÁFICA
Tanto la Hoya de Buñol como la Meseta de Requena Utiel son
dos unidades geográficas relativamente llanas en su parte central, pero con bastantes desniveles orográficos en sus límites, lo
cual les aporta los respectivos topónimos de «hoya» y «meseta»
respectivamente. De entre todos, es el límite entre ambas (Este
de la Meseta de Requena / Oeste de la Hoya de Buñol) una
de las zonas más abruptas del interior valenciano, con la sierra
de El Tejo al Norte, las sierras de Las Cabrillas y Malacara en
el centro y Sierra Martés al Sur (Piqueras, 1997; Pérez Cueva,
2007). Se trata de grandes unidades montañosas que perfectamente podían actuar como delimitadores territoriales durante la
Antigüedad, creando una barrera Norte-Sur que dificultaría las
comunicaciones.
En cambio existe otro elemento geográfico, el río Magro,
que a diferencia de otros ríos como el Cabriel que claramente
actuaron de frontera (Quixal y Moreno, 2011), su curso permite
la articulación y comunicación de los territorios en dirección
Este-Oeste. Este río recibe su nombre en el punto en el que se
juntan las aguas de la rambla de La Torre y del río Madre, cerca
de la población de Utiel. En su curso superior transita por la
Meseta de Requena-Utiel creando una fértil vega y se encajona
en las sierras de Las Cabrillas y Martés. Tras un curso medio
atravesando la Hoya de Buñol y pasando cerca de La Carència, desemboca en el Xúquer a la altura de Algemesí (Ribera
Alta). Por otro lado, al Norte del Magro y con trazado paralelo
transcurre el llamado llano o corredor de El Rebollar, el acceso
histórico y tradicional a la Meseta de Requena-Utiel.
293
[page-n-305]
Fig. 16.1. Mapa del área de estudio y los yacimientos ibéricos y romanos que la componen.
UNIDADES DE POBLAMIENTO
Dentro de esta área de barreras geográficas se pueden diferenciar diversas subzonas, correspondientes a unidades de poblamiento antiguo (fig. 16.1). Este carácter de transición llevó desde el principio de las campañas de prospección en la comarca
de Requena-Utiel a interesarse por ellas y visitar los yacimientos allí recogidos. No obstante, fue fruto de un interés concreto
en esta problemática lo que motivó efectuar una campaña de
prospección sistemática en el 2007 en torno al valle de Hortunas y el término municipal de Yátova (Quixal et al., 2007).
Precisamente, en la visita a algunos yacimientos del municipio
yatovense contamos con la ayuda del equipo de La Carència
dirigido por Rosa Albiach, por la serie de motivos que desarrollaremos posteriormente. Las unidades diferenciadas son:
Llano de El Rebollar
Denominamos así al valle sinclinal con materiales cuaternarios
de orientación Noroeste-Sureste, enmarcado por las sierras del
Tejo al Norte y la Herrada al Sur. El barranco Rubio, cerca de la
población de Requena, marca el final del corredor por el Oeste
(Piqueras, 1997: 95-99). Este valle tradicionalmente ha sido la
entrada principal a la Meseta desde el Este, después de atravesar el portillo de Buñol y la sierra de las Cabrillas, y es por
donde pasa la actual A-3.
Durante el Ibérico Pleno (ss. iv-iii a.C.) esta subunidad
geográfica está capitalizada por el poblado fortificado de La
Cárcama, en lo alto de la sierra de El Tejo. Se trata de un poblado
fortificado con un foso de gran tamaño excavado en el terreno
natural. El resto del poblamiento se concentra en el llano, sobre
294
todo cerca de la actual aldea de El Rebollar y cobrando especial
fuerza durante el Ibérico Final. Los núcleos de El Rebollar, Las
Lomas, Las Paredillas II o Loma del Moral (Requena) son los
más destacados, si bien no siempre tendrían carácter de hábitat.
Otro grupo dentro de este corredor lo encontramos dentro del
término de Siete Aguas, con los yacimientos de Mazalví, Casa
de Mazalví o La Carrasca, todos ellos de escasa entidad. Por
último, destaca la presencia de un horno cerámico también
ibérico pleno, Casa Guerra (Requena), que abastecería a un
radio local (Duarte et al., 2000: 235-236) (fig. 16.2).
En época romana el poblamiento de esta zona pasará a estar
polarizado por el establecimiento de una importante villa romana, Las Paredillas I, en la que sobresale la conservación de un
espectacular muro de contención de opus caementicium de unos
30 m de longitud, 2-1,5 m de altura y con diversos arranques de
contrafuertes (fig. 16.3). En la misma A. Martínez Valle llevó a
cabo la excavación de urgencia de un horno metalúrgico, si bien
sus resultados permanecen inéditos.
Fig. 16.2. Sección de los hornos de Casa Guerra, según Duarte
et al., 2000.
[page-n-306]
Fig. 16.3. Muro de opus caementicium de Las Paredillas.
Fig. 16.4. Vista de Sierra Martés desde el llano de Venta Gaeta.
Valle del Magro - Corredor de Hortunas
varas y media de ancho que sigue el recorrido de la montaña
(ibíd.: 124). No obstante, la primera mención arqueológica directa la realizó Nicolau Primitiu Gómez Serrano en 1949 bajo
el nombre de «Cantarería de los moros».
El carácter escarpado de sus laderas Norte y Sur, con precipicios de más de 40 m de altura, reducen las posibilidades de
acceso a sus lados Oeste y Este (fig. 16.4). En el lado Sudeste,
a los pies de la cima del Martés, se encuentran las principales
defensas del poblado: un foso al que se le adosa una torre (Díes
y Gimeno, 1995). El foso está excavado en la roca aprovechando las características del relieve y tiene unas dimensiones de
6,25 m de longitud, 5,25 m de anchura máxima y 3,35 m de
profundidad máxima. Por otro lado, la torre tendría una planta
cuadrada/trapezoidal de la que conserva tan sólo alguna hilera
de piedras de tamaño mediano/grande en sus lados Sudeste y
Sudoeste. Debido a su mala conservación no podemos saber si
era maciza o tenía compartimentos internos, sin embargo el potente derrumbe de la ladera Norte indica que tuvo una envergadura considerable. A partir de foto satélite hemos calculado un
área aproximada de 2,15 ha de concentración de materiales, lo
que sería el perímetro real del poblado (fig. 16.5). La cima está
compuesta por dos plataformas o mesetas, en cuyo espacio intermedio se excavó una cisterna en el terreno natural. En sendas
plataformas, especialmente en la Noroeste, se pueden rastrear
con facilidad muros en superficie que determinan departamentos, algunos de los cuales se encuentran dispuestos en batería
en torno a un eje común, posiblemente una calle. Por desgracia,
en muchos casos esto es factible debido a la gran abundancia
de agujeros de clandestino, algunos de los cuales han dejado
literalmente los muros en el aire.
Por su parte, el Puntal del Viudo es una atalaya en la cima
de una pequeña montaña de 565 msnm a cuyos pies fluye el río.
La prospección de A. Barrachina y F. Blay, resultado de la cual
es la ficha de la Dirección General de Patrimonio Artístico, se
efectuó en un momento a finales del siglo pasado en el que la
vegetación posibilitaba un mejor reconocimiento de las estructuras. Sin embargo, en nuestra visita al Puntal, la tupida vegetación
nos impidió realizar un análisis más completo. El poblado tiene
una relativa buena conservación de sus estructuras, visibles muchas de ellas en la superficie, pero el seguimiento de sus trazados
era prácticamente imposible. Cuenta con dos murallas o muros
perimetrales en torno a su cima que son fáciles de reconocer, especialmente en su lado Norte-Noreste, su vertiente más accesible
Existe un relativamente denso poblamiento en el tramo final del
corredor de Hortunas y entrada al llano de Campo Arcís, aprovechando los fértiles suelos de ribera allí existentes. Destaca
la presencia de un poblado fortificado, el Cerro Santo o Cerro
Castellar, de ocupación entre los ss. v y i a.C., presencia de
defensas (murallas y torre) y una excelente capacidad de control del valle. También hay una pequeña atalaya, el Puntal de
Eduardo, de ocupación más antigua entre los ss. vii/vi-iv a.C.,
que cuenta con una enorme muralla de 30 m de longitud, 4 m
de ancho y hasta 3 de altura conservada en algunos puntos. Por
último, el poblamiento se completa con una serie de asentamientos rurales (Los Alerises y Hortunas de Abajo) y una larga
lista de establecimientos rurales de escasa entidad en torno a los
núcleos estables. En época romana todo queda absorbido por la
aparición de una importante villa, La Calerilla, así como por su
necrópolis monumental asociada (Martínez Valle, 1995).
Valle del Mijares - Sierra Martés
Se trata de un grupo local ubicado en torno al curso del pequeño
río Mijares, afluente del Magro, juntamente con el poblado del
Pico de los Ajos, localizado en lo alto de Sierra Martés (Quixal,
2010). Todos forman parte del municipio de Yátova y es el grupo más próximo a La Carència, por lo que nos detendremos más
en él. La escarpada geografía limita el poblamiento a las cotas
más altas y a la estrecha vega que genera el río.
El Pico de los Ajos es un poblado fortificado en una cima
secundaria en plena Sierra Martés, a más de 1.000 msnm. Este
yacimiento es sobre todo conocido por la colección de plomos
escritos hallados de manera clandestina en él, actualmente albergados en el Museu de Prehistòria de València. Ya Cavanilles
menciona en su magna obra su pretensión de haber incluido
en sus viajes una visita a los parajes de Martés y del Oro, en
los términos de Yátova y Cortes de Pallás, pero al final tuvo
que declinar en su idea debido a la presencia de forajidos y
bandoleros en la zona (Lacarra et al., 1996: 82 y 92), de ahí que
no podamos contar con sus siempre interesantes descripciones.
No obstante, al hablar del pico Ropé de Chera lo compara con
Sierra Martés, donde de forma indirecta, gracias a la información aportada por el cura de Yátova, sabe que hay vestigios de
un castillo en la cumbre (haciendo referencia seguramente a las
fortificaciones ibéricas) y restos de un camino carretero de tres
295
[page-n-307]
Fig. 16.5. Croquis planimétrico del Pico de los Ajos (planimetría de la torre según Díes y Gimeno, 1995).
y que, por tanto, requirió de mayor protección. A pesar de esto,
donde encontramos la fortificación mejor conservada es en el
lado Oeste, un espectacular lienzo de muralla con bastante alzado conservado, compuesto por sillarejos sin traba, bien careados,
completando el trazado de la muela de la propia montaña (fig.
16.6). El lado Sur de la cima, sin duda el más escarpado, no está
cerrado por una muralla o muro perimetral, aunque no sabemos si
porque carecía de él o por no haberlo conservado. Por otro lado,
pudimos localizar una posible torre de planta trapezoidal, muy
mal conservada, en el extremo Norte del aterrazamiento superior,
Fig. 16.6. Lienzo mejor conservado de la muralla del Puntal del
Viudo.
296
un elemento defensivo pasado por alto en anteriores prospecciones. Asociado a este poblado estaría el establecimiento rural del
Collado del Viudo, integrado dentro de la misma realidad (Albiach et al., 2007: 115; Medard, 1998: 176).
La otra atalaya del valle es el Peñón de Mijares, ubicada en
una pequeña peña o cresta rocosa a cuyos pies transcurre el río
Mijares. Presenta materiales de dos momentos de ocupación:
cerámicas a mano del Bronce, en la cima, y escasas cerámicas
ibéricas, repartidas por los campos de almendros de la ladera
Sureste de la misma. La cresta es un estrecho corredor de unos
2/3 m de anchura delimitados por la propia roca, donde documentamos un muro de piedra en seco que puede ser parte de
un antiguo lienzo de muralla. No obstante, la exclusividad de
material a mano en la cima nos impide asociarlo con seguridad
con la ocupación ibérica. La prospección de A. Barrachina y F.
Blay, recogida en la base de la Dirección General de Patrimonio Artístico, menciona el hallazgo de un posible fragmento de
pilum ibérico, aunque es un material al que no hemos podido
acceder por desconocer su lugar de depósito. El resto de material arqueológico que pudimos recoger, dada su poca variedad
y el dominio de formas comunes (bordes moldurados), aporta al yacimiento una simple datación como Ibérico Pleno. Del
mismo modo que en el caso anterior, la atalaya cuenta con un
establecimiento rural cercano, El Peñón (Quixal et al., 2007),
más los núcleos de Barranquillos y Forata, yacimientos recogidos en la base de datos de la Dirección General de Patrimonio
Artístico cuya información por diversos motivos no hemos podido contrastar.
[page-n-308]
VÍAS DE COMUNICACIÓN Y REDES DE CIRCULACIÓN
DE MATERIALES Y PRODUCTOS
Al tratarse de dos ciudades y territorios de interior, la comunicación entre los mismos debe verse tan sólo como una etapa
más dentro de las rutas principales entre la costa y el interior
valenciano. Tal y como vimos en trabajos precedentes (Quixal,
2012), el cálculo mediante el Sistema de Información Geográfica GRASS del camino óptimo entre las ciudades de Kelin y
La Carència da como resultado una vía que sigue el corredor de
El Rebollar, a pesar de que dicha vía conllevaría salvar obstáculos orográficos tan importantes como el portillo de Buñol o
la sierra de Las Cabrillas, siguiendo la ruta más conocida y con
mayor peso histórico. No obstante, en dichos trabajos también
planteamos cómo, en nuestra opinión, la ruta principal en época
ibérica seguiría el curso del río Magro y corredor de Hortunas,
ruta que actualmente es secundaria y poco transitada (fig. 16.7).
El primero de los mismos, el camino por la sierra de Las
Cabrillas y el corredor de El Rebollar, parece que se construye
en el s. xv promovido por la ciudad de Valencia para abastecerse de trigo castellano (García de Fuentes y García Ejarque,
1993: 144-149; Muñoz y Urzainqui, 2011), lo que culminó en
1852 con la construcción de la conocida como carretera de Las
Cabrillas (Piqueras, 1997: 81-85), precedente de la actual A-3
Madrid-Valencia. Pese a que ésta ha sido la vía tradicional entre
la costa y el interior, la presencia de un abrupto escalón geográfico en el portillo de Buñol motivó en el s. xviii la búsqueda de
alternativas. Por ejemplo, con la construcción del Camino Real
de Madrid se prefirió aumentar su recorrido buscando el corredor de Montesa y la entrada a la Meseta Castellana por Almansa, precisamente por donde transcurría en su día la propia Via
Augusta, trayecto más largo pero con pendientes más suaves.
Por otro lado, sabemos que en época medieval el valle del
Magro era atravesado por uno de los ramales de la Vereda Real
procedente de Cuenca, la cual desde la aldea de La Portera se
dirigía hacia Torís y Carlet (Hortelano, 2007), así como la presencia en él de una dehesa ganadera a finales del s. xv (Bernabeu, 1989: 17-18). Sin embargo, no parece tratarse en ninguno
de los casos de una zona de paso significativa en una escala
amplia de vertebración entre reinos. Por lo que respecta a época ibérica, son varios los autores que previamente a nosotros
habían apuntado la hipótesis de este valle como vía de comunicación importante entre el litoral y el interior, aunque todos
de forma bastante reciente. Podemos citar como pionero en este
campo a Luis Gimeno, si bien todos sus estudios permanecieron inéditos. Tras la excavación de La Calerilla de Hortunas
por parte de Asunción Martínez Valle, en los diversos artículos
derivados ya se apunta esta idea aplicada a época romana, aunque admitiendo posibles precedentes ibéricos (Martínez Valle,
1995: 281). Entre finales de la década de los 90 del siglo pasado
y lo que llevamos del presente se han publicado otros trabajos
que recogen directa o indirectamente esta idea (Medard, 1998:
177; Martínez Escribá, 1999: 119; Pérez Negre, 1999: 76; Albiach et al., 2007: 113-117; Díes, 2007: 139).
En nuestros trabajos intentamos ver hasta qué punto eso se
reflejaba en el resto de datos arqueológicos con los que contábamos (Quixal, 2008, 2010 y 2012): patrón de asentamiento,
tipos de yacimientos, etc. Cierto es que en términos absolutos
el camino del Magro presenta mayor distancia, pero del mismo
modo cuenta con un relieve más suave y pendientes más regulares por seguir en paralelo el curso de un río. Vimos cómo
para todas las fases ibéricas el valle del Magro contaba con un
poblamiento más denso y complejo, con la presencia de poblados y atalayas fortificadas, así como dos importantes cuevassantuario: Cerro Hueco y Cueva de los Ángeles.
Del mismo modo, sus yacimientos, pese a que algunos de
ellos tenían una baja entidad, mostraban registros materiales
significativos. En primer lugar, volúmenes destacados de importaciones de todas las épocas; el valle del Magro es en todos
Fig. 16.7. Trazado hipotético de la vía del Magro (1), con sus variantes Norte (1a) y Sur (1b), y de la vía de Las Cabrillas (2).
297
[page-n-309]
los casos una de las zonas con mayor densidad de las mismas,
pese a que ocurre todo lo contrario en cuanto a volumen y diversidad de materiales autóctonos. Arrancando por fragmentos
de ánforas fenicias Vuillemot R.1 procedentes del Sur peninsular, donde destaca por encima de todo el Pico de los Ajos con
diez fragmentos recogidos en tan sólo un par de prospecciones.
Del s. iv a.C. contamos con los escasos ejemplos documentados
de cerámica ática, algo presentes en Kelin pero poco repartidas
por su territorio. Las importaciones que llegan al interior valenciano en esta época son paupérrimas en número, si lo comparamos con las documentadas en las fases precedente y posterior
(Bonet et al., 2004: 216-17). No obstante, vuelve a ser destacado la abundancia de las mismas a lo largo del valle del Magro
(Pico de los Ajos, Puntal del Viudo, Hortunas de Abajo, Los
Alerises y Cerro Hueco y Cueva de los Ángeles). Por último, es
abrumador el dominio de la cerámicas itálicas dentro del total
de importaciones que llegan a este territorio entre los s. ii-i a.C.,
en este caso tanto por el valle del Magro como por el corredor
de El Rebollar. Se observa una diferencia de volúmenes entre
piezas de barniz negro campano o caleno, vajilla de mesa más
selecta y tan sólo presente en las capitales y asentamientos de
entidad, respecto a las ánforas Dressel 1 (Empereur y Hesnard,
1987: 67), ánforas de vino de la región vesubiana repartidas por
todo tipo de núcleos.
No sólo las importaciones dan pistas sobre el trasiego comercial existente entre los diferentes territorios. Se han recogido
fragmentos de engobe rojo, una producción propia del territorio de Kelin durante los ss. iv-i a.C. (Mata, 1991: 140-141), en
los yacimientos de Casa Guerra, Los Alerises, Cerro Castellar
y Pico de los Ajos. Esta producción es poco conocida y fácil de
confundir con determinados tipos de sigillata, de ahí que sería
interesante en un futuro el comprobar la presencia o no de las
mismas en La Carència o en su entorno inmediato. En cambio,
en La Carència sí que se ha documentado una cerámica con decoración impresa (fig. 16.8), producción típica del territorio de
Kelin (Valor et al., 2005), sobre todo en su orla Norte (área de
Sinarcas), así como un asa con decoración impresa procedente
del Sureste peninsular en el Pico de los Ajos (Mata, 1985: 39).
También se han recogido producciones del citado horno de Casa
Guerra en yacimientos del corredor de Hortunas (Duarte et al.,
2000), lo que prueba los contactos al mismo tiempo entre ambos
Fig. 16.8. Fragmento cerámico con decoración impresa del
territorio de Kelin en La Carència (foto E. Huguet).
298
valles, así como un fragmento de colmena en el Pico de los Ajos,
seguramente procedente del área edetana, donde se han documentado asentamientos especializados en la producción apícola
como la Fonteta Ràquia (Riba-roja) (Jardón et al., 2009).
La iconografía figurada compleja englobable dentro de las
decoraciones presentes en vasos singulares y/o de encargo de
los ss. iii-i a.C. es sin duda uno de los campos que más información aporta y por ello le hemos prestado especial atención.
Se trata de representaciones de escenas simbólicas o mitológicas compuestas por seres fantásticos e híbridos acompañados
de figuras humanas, animales o vegetales (Bonet e Izquierdo,
2001: 300; 2004: 90). Por encima de todo sobresale el tema
de los hipocampos o caballos acuáticos, conocidos inicialmente
por el célebre «Vaso de los Hipocampos» de Kelin (Pla, 1980;
Mata, 1991), pero al cual se han sumado y redescubierto en las
últimas décadas nuevos ejemplos, desde el del horno de La Maralaga (Sinarcas) (Lozano, 2006) a Valentia (Gómez-Serrano,
1945), junto a los interesantes ejemplares del Pico de los Ajos
(Martínez Escribá, 1999) y La Carència (Serrano Várez, 1987)
(fig. 16.9). Los hipocampos han sido interpretados como seres
mitológicos relacionados con el mundo funerario, con carácter
psicopompo, ya que ayudarían al difunto en el tránsito al más
allá. Cabe citar también una tinaja del Cerro Castellar con decoración metopada y aves esquemáticas en forma de «S» muy
semejante a la de un kalathos de Valentia (Quixal, 2012: 194),
así como un fragmento del Pico de los Ajos con decoración antropomorfa (Fletcher, 1980) que nos recuerda a los seres que
protagonizan el «Vaso de la Gigantomaquia» de Kelin (Quixal,
2012: 194-196).
No se conoce el lugar de producción de todos estos recipientes con decoración compleja tardía (Bonet e Izquierdo, 2001 y
2004), pero su presencia en zonas costeras como Valentia (Serrano Marcos y Olmos, 2000), nos ha llevado a plantear que el
valle del Magro pudiera ser el eje de su redistribución hacia el
interior. No obstante, el hallazgo de un fragmento en el horno
cerámico de La Maralaga nos hace ir con pies de plomo a la
hora de establecer la verdadera direccionalidad de su comercio.
Recientemente se han relacionado algunas de estas decoraciones con el foco iconográfico detectado en torno a la necrópolis
de Poble Nou (La Vila Joiosa) (Pérez Blasco, 2011: 140). Si
bien todo puede englobarse dentro de un estilo tardío diferente
al puramente simbólico de Ilici, consideramos que formalmente guardan diferencias y responderían a centros de producción
distintos. Tan sólo la citada tinaja del Castellar de Hortunas y el
kalathos de Valentia presentan una composición metopada que
sí que recuerda a dicho estilo sintético y estático.
Las monedas y los documentos escritos también marcan el
carácter viario del valle. Sobresale la colección de plomos del
Pico de los Ajos (Fletcher, 1980), pero no es el único asentamiento que cuenta con epígrafes del tipo que sea. La numismática, por su parte, nos puede aportar información acerca de
las redes de circulación monetaria y, por ende, de las redes de
intercambio y circulación de productos comerciales (Ripollès,
1979b). La Meseta de Requena-Utiel es una de las zonas con
mayor concentración de monedas de la ceca Kili/Gili y muchas de ellas, aparte de las localizadas en Kelin, se han hallado en yacimientos ubicados en los corredores de penetración
Este-Oeste (Cerro Castellar) o en las entradas a la Meseta (Los
Aguachares o Casa de la Cabeza) (Torregrosa et al., 2012). Esto
sería importante si se confirmara la identificación de dicha ceca
en el yacimiento de La Carència (Albiach et al., 2007: 107).
[page-n-310]
Fig. 16.9. Representaciones de hipocampos de Kelin (1; según Pla, 1980), Pico de los Ajos (2; según Martínez Escribá, 1999), La Carència
(3, según Serrano Várez, 1987), Valentia (4, según Gómez Serrano, 1945) y La Maralaga (5; a partir de Lozano).
También tenemos muy bien representadas las acuñaciones ibéricas de otra vecina capital, Ikalkusken/Ikalesken (Iniesta), con
37 ejemplares entre Kelin y los yacimientos de su territorio.
Su localización en determinados núcleos como la propia Kelin,
Cerro Gallina o Pico de los Ajos (Arroyo et al., 1989) está indicando la existencia de una vía que comunicaba el litoral con el
interior a través del valle del Magro, uniendo las ciudades ibéricas de Kili, Kelin e Ikalkusken (Albiach et al., 2007; Quixal,
2008 y 2012).
Tras todo este largo listado de diferentes elementos, es evidente que el valle del Magro fue escenario y eje de circulación
de una gran variedad de materiales y productos, especialmente
de forma intensa entre los s. iv-i a.C. Sin duda, los asentamientos principales que jalonaban el río debieron jugar un papel fundamental en la redistribución de los mismos, en muchos casos
desde la costa hacia el interior, aunque no siempre (engobe rojo,
monedas, etc.). Por todo ello y por los motivos esgrimidos anteriormente consideramos que la ruta principal entre La Carència
y Kelin entre los ss. vi-ii /i a.C. fue el valle del Magro / corredor
de Hortunas. Sin embargo, no se trataba un camino completo y
cerrado, sino que necesariamente formaría parte de una vía mayor entre la costa (Portus Sucronem siguiendo el río Xúquer y
pasando por Sucro, o Valentia a partir del s. ii a.C.) y el interior.
Un reciente apunte sobre los caminos históricos en la comarca
de Requena-Utiel nos puede guiar hacia la clave de esta cuestión (Hortelano, 2008: 202): se dice que para ir de Requena a
Valencia por Las Cabrillas hacía falta un día y medio, siendo
éste el camino más rápido, pero cuando el viaje se hacía con
cargamentos de peso medio/alto era mejor seguir el valle del
Magro, más largo (tres jornadas) e irregular, pero con cuestas
más accesibles. Pese a que el valle de El Rebollar pudo ser una
vía de circulación durante la Protohistoria, los cargamentos más
pesados, correspondientes a importaciones (ánforas y vajillas,
principalmente) y otros productos foráneos que requiriesen de
transporte rodado, entrarían por el valle del Magro aprovechando los menores desniveles, ya que, tal y como ya apuntaban
autores en el s. xviii, el camino de Las Cabrillas «sólo es bueno
para semejantes animales» (Fernández de Mesa, 1755, citado
en García de Fuentes y García Ejarque, 1993: 144-149).
En época romana las comunicaciones lógicamente cambiarían en relación con el nuevo panorama poblacional. La desaparición de Kelin y de muchos de los principales asentamientos del territorio configuraría la comarca como una mera zona
de paso dentro de rutas más grandes. La fundación de Valentia
en el 138 a.C. no parece alterar inicialmente esta hegemonía;
en cambio, su refundación en s. i d.C. y el desplazamiento del
foco de recepción de importaciones del Portus Sucronem a la
desembocadura del Turia sí que pudo conllevar cambios en el
sistema viario, lo que seguramente motivó la primacía de la
ruta de Las Cabrillas respecto a la del valle del Magro, aunque
pudo tardar más de un siglo en hacerlo de forma hegemónica
(Quixal, 2012). El estado romano, impulsor de una importante
política de obras públicas y caminos incluso por zonas orográficamente muy complejas, seguramente permitiría construir o
acondicionar ésta para hacerla más accesible. Resultado directo de esto sería el surgimiento de hitos en el camino como
el asentamiento descubierto en Buñol en una de las laderas de
la sierra como consecuencia de la construcción de la carretera
en 1827, cuyos materiales han sido recientemente revisados
(Arasa e Izquierdo, 2008).
Pese a todo, existen una serie de indicios para pensar que
en época imperial el camino del Magro seguía albergando un
camino. Además de una serie de asentamientos rurales en los
términos de Macastre y Alborache, en La Calerilla de Hortunas
se erigió una necrópolis monumental en el s. i d.C. (Martínez
Valle, 1995), cuando por todos es aceptada la costumbre romana de ubicar las necrópolis monumentales cerca de vías y lugares de paso (Abad y Abascal, 2003). En la Partida del Mojón
(Alborache) también se encontró una inscripción funeraria latina que estaría indicando la existencia de algún tipo de enterramiento o necrópolis (Corell, 1996: nº 2). Por último tenemos la
mención al gilitano de la inscripción de El Ardal (Albiach et al.,
2007: 106-108), a la que ya nos hemos referido anteriormente
(Quixal, 2012: 199).
299
[page-n-311]
EVOLUCIÓN DIACRÓNICA DEL POBLAMIENTO
Y LÍMITES TERRITORIALES
El cálculo de los Polígonos Thiessen entre Kelin y La Carència
ubica su supuesto límite en plena sierra de Las Cabrillas (fig.
16.10). Al mismo tiempo, las prospecciones en el valle del Magro nos han permitido diferenciar dos grandes unidades de poblamiento, reconocibles con un simple vistazo al mapa. Por un
lado, encontramos todos los yacimientos todavía pertenecientes
al término municipal de Requena, mientras que, por otro, tenemos el grupo de yacimientos yatovenses. En medio tenemos
una extensa área de 6 km de longitud y unas 2.000 ha sin ningún
yacimiento documentado. Este vacío lo palpamos ya a la hora
de planificar la campaña de prospección del 2007, de ahí que
decidiéramos efectuar una serie de prospecciones selectivas a
fin de determinar si era realmente una zona sin yacimientos, o
si respondía a un déficit en la investigación por tratarse de una
zona actualmente poco habitada y transitoria entre dos términos
municipales diferentes. Así pudimos confirmar que efectivamente allí se da un vacío en el poblamiento de época ibérica,
precisamente en la zona con mayores dificultades orográficas
de la posible vía. Este tipo de vacíos, tierras de nadie o black
holes (Groube, 1981), también han sido diferenciados actuando
de frontera en otros contextos de la Protohistoria peninsular,
aunque, por lo general, a una escala bastante mayor (Montilla
et al., 1989; Ruiz y Molinos, 1989; Sacristán de Lama, 1989).
Si efectuamos el cálculo de los Polígonos Thiessen, en este caso
entre los poblados del Cerro Castellar y el Pico de los Ajos, la
supuesta frontera coincide plenamente con el área de vacío poblacional (Quixal, 2012).
El poblamiento no es la única variable que está marcando la
posibilidad de estar ante una zona de frontera entre dos territorios. El estudio de nuevo de las intervisibilidades muestra dos
grupos claramente diferenciables y bien estructurados sobre
todo en el Ibérico Pleno: en la cabecera del valle destacamos
la excelente comunicación visual entre el Puntal de Eduardo, el
Cerro Castellar y el Cerro de los Alerises. En el otro extremo,
vemos como la falta de contacto visual entre los dos núcleos
más importantes, el Puntal del Viudo y el Pico de los Ajos, parece haber sido paliada con el establecimiento de la pequeña
atalaya del Peñón de Mijares, visible desde ambos. Tan sólo el
Cerro Castellar y el Pico de los Ajos permiten la comunicación
Fig. 16.10. Polígonos Thiessen entre Kelin y La Carència, mediante
GVSIG.
300
visual entre ambos sectores pese a los casi 12 km de separación.
Por otro lado, al estudiar las intervisibilidades entre la totalidad de yacimientos, cabe destacar como en el Ibérico Pleno,
momento de auge del poblamiento en la zona, hay una fractura
clara entre los yacimientos del llano de La Portera / corredor
de Hortunas, plenamente interconectados, y los del valle del
Mijares en Yátova con el área de vacío poblacional en medio.
Por otro lado, en torno al valle del Magro encontramos dos
cuevas-santuario, un fenómeno compartido por diferentes territorios ibéricos (Gil-Mascarell, 1975; González Alcalde, 1993;
Grau, 2000). Tal y como hemos planteado en trabajos precedentes, se trata de espacios que deben leerse siempre integrados en
el paisaje y territorio que las alberga, ya que podrían ser centros
aglutinadores a nivel simbólico a escala regional, catalizando
a diferentes comunidades del área en determinados días o de
forma esporádica. Y, como vimos anteriormente, se relacionan
con caminos, pero no se trata de caminos internos, sino vías que
conectan el territorio con sus vecinos. Los dos ejemplos de cueva-santuario en el extremo oriental del territorio de Kelin, Cerro
Hueco y Cueva de los Ángeles, están cerca de la presumible
zona limítrofe con el territorio de La Carència y podrían estar
marcando territorialidad, pertenencia a una determinada comunidad (Quixal, 2008). Recientemente se ha visto casos similares
como la Cueva del Sapo (Chiva), posible cueva-santuario en el
límite septentrional de la Hoya de Buñol, en el margen entre los
territorios de La Carència y Edeta (Machause, 2012).
Por todo ello consideramos que tanto el Pico de los Ajos
como el grupo local del valle del Mijares (Puntal del Viudo,
Peñón de Mijares, etc.) pertenecerían al territorio ibérico de La
Carència. El resto de yacimientos, tanto de Hortunas como de El
Rebollar, quedarían integrados dentro del territorio de Kelin y el
área de vacío o black hole en Las Cabrillas podría actuar de frontera entre ambos, juntamente con el macizo de Las Cabrillas por
su propia condición orográfica. La distribución del poblamiento,
la presencia de fortificaciones y atalayas, las intervisibilidades,
los grupos locales, los Polígonos Thiessen y, en ciertos aspectos, los registros materiales parecen apuntar en esta dirección.
Además el Pico de los Ajos podría estar actuando como poblado
periférico o fronterizo de La Carència (Soria y Díes, 1998), así
como La Càrcama y el Cerro Castellar por parte de Kelin en los
corredores de El Rebollar y Hortunas respectivamente. El Pico de
los Ajos no es un caso aislado en el territorio de La Carència, ya
que el Castillo de Chiva jugaría un papel semejante en la zona de
transición hacia el territorio de Edeta (Díes, 2007: 136). El sistema se complementaría durante el Ibérico Pleno con una pequeña
red de atalayas por cada lado (Puntal de Eduardo y Cerro de los
Alerises, por el Oeste, y Puntal del Viudo y Peñón de Mijares por
el Este). Este tipo de atalayas también se han detectado en otras
partes del territorio de La Carència, como es el caso de la espectacular torre del Puntal del Gallo (Buñol) en la zona de transición
hacia el Camp de Túria (fig. 16.11).
Por último, la propia evolución cronológica de los poblados
es sintomática de la pertenencia a uno u otro territorio. En el
Ibérico Final, momento posterior a la conquista romana y en el
que las entidades territoriales comienzan a perder su esencia, el
sistema de atalayas desaparece, pero no así los poblados fortificados que perduran sin problemas durante todo el siglo ii a.C.
Kelin como hemos dicho al principio vive un s. ii a.C. bastante
próspero, mientras que La Carència, pese a presentar reformas
arquitectónicas de tipo defensivo relacionables con la Segunda
Guerra Púnica, tras la guerra pasaría a convertirse en una mera
[page-n-312]
Fig. 16.11. Torre del Puntal del Gallo.
ciudad estipendiaria, como la mayoría del territorio valenciano.
Durante los ss. ii-i a.C. también parece vivir una fase de esplendor, que se traduce en el territorio en un aumento del número de
asentamientos, una mejor selección de las tierras donde ubicarse y presencia de un gran número de importaciones.
A comienzos del siglo siguiente, en torno al 75 a.C. Kelin
es destruida y abandonada, seguramente dentro del marco de
las guerras sertorianas que azotan la Hispania romano republicana. Las ciudades que apoyaron al bando perdedor, el sertoriano, sufrieron las consecuencias de la represión posterior
(como Valentia y Dianium) y, quizás, el final de Kelin pudiera
estar relacionado con este hecho (Bonet y Ribera, 2003: 83-85).
Tras la caída del lugar central, el poblamiento de la comarca
ve cómo muchos de los importantes poblados fortificados se
abandonan progresivamente (Cerro de la Peladilla, El Molón
o Cerro de San Cristóbal) (Mata et al., 2001a: 85). Del mismo
modo, cae también el Cerro Castellar, su principal poblado fortificado oriental, tal y como nos indican sus materiales, ya que
al poblado no llegan las primeras terra sigillatas.
A su vez, al otro lado de Las Cabrillas, la ciudad de La
Carència también parece sufrir las consecuencias de esta represión, al presentar niveles de incendio en torno a esos años
(Albiach et al., 2007: 102-103 y 120). No obstante, la evolución
posterior es completamente dispar, ya que la ciudad perdura y
experimenta un relativo periodo floreciente (en el caso de ser
Kili/Gili, acuña moneda bilingüe en torno al 50 a.C.) que le permitirá integrarse dentro del Imperio Romano y pervivir hasta el
s. iii d.C. De forma sintomática, el Pico de los Ajos también se
ocupa hasta bien entrado el Alto Imperio. El que durante la fase
ibérica fuera, a nuestro modo de ver, uno de los más importantes poblados fortificados del territorio de La Carència, en el s.
i a.C. no entra en la misma fase de decadencia y abandono que
sus vecinos occidentales, sino que se integra y perdura dentro
del Imperio, lógicamente con otras funcionalidades e inmerso
en nuevas redes jerárquicas. Este hecho, sin duda, aporta mayor
fuerza si cabe a nuestra hipótesis de que el Pico de los Ajos y
los yacimientos yatovenses deben ser entendidos dentro de la
realidad territorial derivada de La Carència.
301
[page-n-313]
[page-n-314]
L’oppidum de la Carència. Valoració i conclusions
R. Albiach
El projecte «La Carència: evolució cronològica i urbanística.
Valoració dins del territori» es va promoure l’any 2001 des del
Servei d’Investigació Prehistòrica i el Museu de Prehistòria de la
Diputació de València, una institució amb tradició investigadora
que compta amb especialistes en les matèries dels objectes que
conserva, estudia i difon. La investigació en el jaciment arqueològic de la Carència (Torís, València) i els seus voltants s’ha fet
de manera ininterrompuda fins l’any 2013, moment de la publicació d’aquest llibre, però la nostra intenció seria no concloure,
perquè, com deuen haver comprés si han llegit el llibre, el jaciment encara ens té guardats coneixements del nostre passat històric que cal recuperar abans que puguen haver-hi noves accions
incontrolades i destrosses. Amb aquest treball es volia, i es pot
dir ben alt que s’ha aconseguit, completar el coneixement de les
èpoques ibèrica i romana, i saber si la Carència tenia entitat per a
ser cap d’un territori i quina va ser la seua evolució.
Al llarg del segle xx es van fer nombroses troballes
d’objectes ibèrics i romans al poblat i al territori circumdant,
però les úniques excavacions científiques les va fer Milagro GilMascarell els estius de 1971 i 1972. Després d’això, fins l’any
2001 no es van reprendre els treballs d’investigació al jaciment,
i mentrestant l’assentament va ser sagnantment destruït i espoliat durant trenta anys per la propietat privada dels terrenys.
Aquest mateix any, la guàrdia civil va confiscar al propietari
d’aqueixos terrenys 1.693 peces, principalment de metall, que
es van salvar de l’ambiciosa venda il·legal d’objectes que són
patrimoni de tots els ciutadans. Aquest fet va servir per a frenar
l’espoli, però, pel que hem pogut apreciar al llarg dels tretze
anys del projecte, sols alguns nivells estratigràfics més antics es
van escapar dels senyals del detector de metalls i de l’alteració
de les pales de les màquines usades també per al conreu. L’any
2010 vam aconseguir un major grau de protecció pel poblat i el
seu entorn amb la declaració de Bé d’Interès Cultural (BIC), i
l’any 2009 es va fer un itinerari arqueològic pels tres recintes
emmurallats (capítol 4).
Aquesta monografia recull el treball i els estudis dels tretze
anys de campanyes d’excavació i prospecció dins de terrenys
públics, propietat de l’Ajuntament de Torís (capítols 5 i 14).
Inclou tota la investigació al poblat emmurallat o oppidum de la
Carència, i el que s’ha fet al seu probable territori.
El jaciment està situat al cim d’una muntanya de la zona
central oriental de la Península Ibèrica, un territori que quedava
dins de l’àrea adscrita pels romans als edetans, un dels grups
que conformaven la diversitat de la cultura ibèrica. Pel costat
del poblat passa el riu Magre solcant una vall fèrtil en la qual
destacava la Carència, a una altura entre 379 m i 299 m s/n/m,
en una ubicació pròxima a la costa i no massa allunyada de
l’interior, amb una visibilitat absoluta cap a llevant, fins a la mar
a 40 km, i també cap a l’interior, zones amb les quals mantenia
una comunicació constant (fig. 1).
La col·laboració entre diverses disciplines al llarg del projecte ha fet possible traure partit de la variada quantitat de dades
i fer uns plantejaments que destaquen i reforcen l’entitat de la
Carència, el seu caràcter comercial i la franja cronològica de les
activitats, com també saber sobre l’evolució del seu territori i
del paisatge.
La informació que ha perdurat dels textos clàssics ha sigut
un enriquiment per als estudis del jaciment i ha servit per a
complementar i confrontar amb l’arqueologia. L’any 2007 es va
publicar Història de Turís i en ella es va fer una completa anàlisi de les fonts antigues relacionades amb la Carència i també
dels esdeveniments històrics que succeïren durant l’existència
del poblat (Albiach i Requena, 2007: 117-121). Ara, en aquesta monografia, i coneixent més fets i cronologies, els resultats
aportats per l’arqueologia relacionats amb les dades històriques ens han donat una visió de l’oppidum de la Carència que
s’aproxima més a la realitat que la que la història contemporània n’havia fet.
La primera evidència d’ocupació en la muntanya és del segle viii aC, durant la cultura del Bronze final. A la zona alta
del poblat, que Gil-Mascarell va anomenar «acròpolis» i nosaltres diem Recinte I, en les excavacions dels anys setanta es
trobaren fragments ceràmics d’olles fetes a mà i decorades amb
mamellons aplicats i altres motius incisos en forma d’espiga
i impresos ungulats, i també amb tractament superficial de
brunyiment. Entre els materials recuperats sense una ubicació
clara hi ha tres puntes de fletxa de bronze: una de peduncle
i aletes amb cap triangular i l’espiga fracturada, i dues amb
llengüeta curta d’emmanegament. No s’han trobat encara estructures d’habitació associades a les restes mobles, però fins
303
[page-n-315]
Fig. 1. Vista aèria de la Carència des del nord.
304
[page-n-316]
que no s’excave tota la superfície interior del Recinte I i també s’explore la cova que hi ha dins d’ell, cal pensar no sols
en una freqüentació del lloc sinó també en l’existència d’una
veritable ocupació. La Carència estava envoltada d’altres assentaments de la cultura del Bronze, i n’hem localitzat 16 dels
quals 4 perduraren en època ibèrica i un altre es va tornar a
ocupar en l’època medieval, com ja s’ha vist en l’apartat de les
prospeccions (capítol 14). Entre les peces de la Carència de la
col·lecció de Federico Botella (Simón, 1998: 145 i 159) hi havia una destral de cub amb una anella, un fragment de punta de
llança amb nervadura central de secció hexagonal, i ceràmiques
amb decoracions incises i formes del Bronze final.
El pas d’aquest període al Ferro antic està present al poblat
amb fragments d’objectes trobats en superfície però encara sense estructures constructives associades. Aquesta continuïtat ens
assenyala que en la muntanya es va gestar la cultura ibèrica des
dels seus inicis. Des del segle vii aC, els pobles indígenes es van
relacionar amb pobles de la resta de la península fins als Pirineus i també amb altres de la Mediterrània arribats amb el principal atractiu de la troballa de recursos minerals per a la seua
explotació i per al comerç. Amb unes característiques comunes
es va desenrotllar a poc a poc aquesta nova cultura que pren
el nom dels ibers, els habitants de l’orient peninsular coneguts
així per les fonts clàssiques. Els ibers habitaren llocs fortificats amb una organització social que tenia uns representants del
col·lectiu, i on alguns oppida van ser el centre d’organització
d’un territori.
Les intervencions dels anys setanta i les d’aquest projecte
han proporcionat material arqueològic per a plantejar que hi
hagué una ocupació de la Carència en aquest període. No s’ha
localitzat el lloc exacte de l’assentament, però, donada la dispersió de les troballes, estaria dins de la superfície del Recinte
III, probablement tant al vessant meridional com a l’ampla planura, una zona que es va emmurallar per primera vegada amb
motiu de les guerres de Sertori.
L’absència d’estructures impedeix aproximar-se a les dimensions del jaciment durant els segles vi i v aC, però les evidències materials, encara que en són poques, sí que mostren els
amplis contactes comercials que hi hagué. S’han trobat peces
importades de la costa oriental peninsular o d’assentaments
indígenes amb produccions similars, ceràmiques i àmfores R1
fenícies del segle vi aC, com també ceràmica ibèrica local amb
olles i gerres dels segles vi i v aC i urnes d’orelletes (capítols
6 i 7). No s’han recuperat fragments de ceràmica bicroma, la
qual es desenvolupa fonamentalment al segle v aC, però sí que
hem trobat algun fragment de ceràmica estampillada d’aquesta
mateixa cronologia. L’estudi de la ceràmica ibèrica pintada (capítol 8) ens ha donat informació dels contactes comercials. El
motiu de cercles concèntrics de la Carència formant un soliforme ja es troba al segle v aC i també al iv aC, i hi ha ceràmica
estampillada que el relaciona amb l’àrea d’Utiel-Requena.
El conjunt numismàtic estudiat (capítol 10) ens ha permès
veure que ja hi havia unes poques monedes circulant a la Carència als segles v i iv aC, entre les quals destaca una peça grega,
un òbol massaliota encunyat a començament del segle v aC.
En aquest moment la moneda és esporàdica, el bescanvi era
l’operació habitual o bé l’intercanvi amb metalls, com s’ha vist
que passa al segle iii aC amb l’ús de la plata al pes i retallada,
també habitual als assentaments veïns d’Arse, Saitabi i Kelin.
Hi ha tres fíbules dels segles v i iv aC (Rams, 1975: 153,
144) de les quals l’autora comenta la discrepància cronològica
entre aquestes i la resta d’objectes apareguts, però amb l’actual
estudi general del jaciment veiem que aquesta cronologia coincideix amb el conjunt ceràmic recuperat.
L’examen de les fonts en relació al jaciment efectuat per M.
Requena (Albiach i Requena, 2007) assenyala la possibilitat de
relacionar la Carència amb el centre comercial Tiris/Tyrin anomenat per Ruf Fest Avié en el conjunt de poemes Ora marítima,
escrita al segle iv dC, però basada en fonts des del segle iv aC.
Arribar a considerar l’assentament ibèric de la Carència
com a cap d’un territori comporta molt més que valorar el fet
d’ocupar una gran extensió de terreny. El càlcul de la superfície
de l’oppidum de la Carència s’ajusta al perímetre que donen els
trams de muralla conservats unit als trams encara no excavats
(fig. 2). Fer la comparança amb altres oppida considerats també
de capitalitat es fa difícil perquè els paràmetres de valoració
Fig. 2. Planta general de la Carència amb les restes de muralla i torres. R. Albiach-J. March-Global Geomática.
305
[page-n-317]
s’han establert sobre la base de la dispersió dels materials que
afloren en superfície al jaciment. Si a la Carència presentàrem
les dimensions de l’espai ocupat per la dispersió de les restes
ceràmiques o d’altres materials arqueològics la superfície total
seria molt més gran de 6,9 hectàrees, ja que ocupa les àrees
artesanals a més d’altres restes disperses, com es pot veure en
publicacions més antigues (Albiach et al., 2007; Orengo, 2010)
on s’assenyalen 8,5 hectàrees de superfície. Per tant, caldria
parlar d’una superfície per a l’oppidum i d’una altra per a tota la
propietat o fundus com l’anomenaven els romans.
Les primeres construccions documentades a la Carència
són dels segles iv-iii aC. A partir d’aquesta cronologia hi ha troballes de restes materials per tot el jaciment, per la qual cosa
podem dir que el poblat s’ocupa pràcticament en tota la seua extensió. En aquest moment, deu estar afermant-se la unitat ètnica
del poble dels esdetes (d’Edeta), i en aquest entorn va créixer
l’assentament comercial de la Carència. L’erecció de dos recintes fortificats amb muralles i torres va convertir el poblat en un
oppidum al segle iii aC.
Al cim es va fer el tancament d’un espai de 1.403 m2, el
Recinte I, que tenia una muralla i, almenys, dues torres (fig. 3).
Els anys setanta no es va intervenir en la fortificació i en aquest
projecte la propietat privada no va donar permís per treballar-hi,
i per tant la cronologia de la muralla sols la podem aproximar,
per la relació estratigràfica, al moment de la construcció de les
estructures interiors, als segles iv i iii aC. El conjunt del sistema defensiu d’aquesta muralla tenia trams de pany de mur
amb torres (capítols 5 i 9) i un gran fossat. S’han documentat
dues sòlides torres construïdes amb grans carreus a diferència
de les pedres mitjanes emprades pel pany de la paret de la mu-
ralla, la qual cosa evidencia la intenció i la necessitat de fer
unes construccions fermes i elevades per a la guaita i salvaguarda. Una de les torres estava al costat de la zona d’accés al
recinte i l’altra en l’angle nord-oest, dedicada a la protecció de
l’entrada. Al seu interior, hi ha trets que assenyalen, almenys,
set habitacions i un carreró descoberts els anys setanta, però
també poden ser part d’un sol edifici amb diverses habitacions
i un corredor, descrit detalladament en l’apartat referent a les
excavacions d’aqueixos anys (capítol 2). L’estudi dels materials de quatre sondejos (A, C, 2 i 4) (capítol 6), evidencia una
presència constant d’intrusions en els nivells estratigràfics, com
també l’existència de material sense referència estratigràfica,
excepte en el sondeig núm. 4, que té un estrat clar per a fixar
l’inici de l’ocupació datat entre els segles iv i iii aC.
La cova que hi ha junt a la muralla, en la zona est, es troba
tapada amb grans pedres i vegetació, però caldria estudiar-la
per saber quin va ser el seu us i la relació amb el Recinte I.
Al costat de la zona oriental d’aquest recinte hi havia un
gran fossat que el separava de l’àrea artesanal PT 11, on hi havia forns. El fossat encara no s’ha desbrossat ni s’ha excavat per
la qual cosa sols podem aproximar-ne la longitud, entre 23 i 25
metres. D’ell s’observa un desnivell natural que probablement
es va millorar excavant el terreny a fi d’augmentar així la seua
funció defensiva, com es pot apreciar en altres jaciments centromeridionals de l’est peninsular a partir de l’Ibèric ple (Lorrio, 2012: 65), i que recorda l’existent a l’oppidum d’El Molón
de Campo Robles, datat en un moment avançat del segle iv aC,
i també al fossat de Pico de los Ajos, conegut per treballs superficials, datat al segle iii aC (Díes i Gimeno, 1995), un jaciment
relacionat amb el límit territorial de la Carència.
Fig. 3. Vista aèria del Recinte I de la Carència amb les restes de muralla i torres.
306
[page-n-318]
Cap al sud-oest del Recinte I, i annex a aquest, es va erigir
una segona muralla que s’unia amb la primera, creant així un
nou espai emmurallat d’11.485 m2, el Recinte II, que ampliava
l’àrea de salvaguarda (fig. 4). La part excavada els anys setanta
es va interpretar com una àrea de vivendes, però en les excavacions de l’any 2003 vam veure que era una fortificació amb
muralla i torres, i que, almenys en la zona sud-oest, tenia un
reforç exterior fet amb un mur paral·lel i altres perpendiculars,
reblit tot des del moment de la seua edificació amb pedres i terra, com l’emplekton hel·lenístic, una construcció especial per
ser diferent d’altres trobades a l’Edetània. L’estrat d’anivellació
que es va fer per a erigir la muralla té un material ceràmic dels
segles iv-iii aC, i l’excavació d’una de les seues torres, la Torre
Est o de la poterna, ens dóna una data entre final del segle iii i
principi del segle ii aC (capítol 5).
Els fets històrics que motivaren alçar aquestes muralles
els relacionem amb l’arribada de l’exèrcit cartaginès a Ibèria
l’any 237 aC, la qual cosa va suposar un estat d’alerta,
sobretot quan es van sotmetre els pobles indígenes al sud de
la Contestània. En signar-se el Tractat de l’Ebre (226 aC) entre
romans i cartaginesos podem pensar en una vigilància major a
la Carència, tant si quedava inclosa en territori cartaginès al sud
del riu Ebre com si, atenent a Jérôme Carcopino, es considera
el Xúquer com a límit fronterer, on amb més motiu podria
quedar afectada la Carència, raó per la qual es va envoltar de
fortes muralles. L’avanç d’Anníbal a partir de l’any 221 aC
es va desenrotllar entre conquesta i diplomàcia, i no sabem si
l’oppidum de la Carència va ser una de les comunitats aliades,
però els nivells arqueològics no indiquen una aturada d’activitat
al jaciment, per la qual cosa cal pensar, com va plantejar M.
Requena (Albiach i Requena, 2007: 118), que es trobaria entre
la majoria de comunitats indígenes que feren aliança amb el
general Anníbal. Així també ho serien altres poblats edetans
i contestans, com cita Sili Itàlic, en Púnica, quan anomena
els sedetani i Saetabis dins de les tropes aliades de Cartago.
L’any 219 aC es va posar setge a Arse-Saguntum per les tropes
cartagineses liderades pel general Anníbal, i els romans van
arribar l’any 218 aC, i començaren nous enfrontaments amb els
cartaginesos, amb conseqüències en els pobles indígenes fins
l’any 206 aC. L’arqueologia al jaciment no ha mostrat nivells
de destrucció o d’incendi associats a aquest període, però sí
la creació de la Torre Est al costat de la poterna al Recinte II
(capítol 5), i potser també el reforç exterior de la muralla.
L’estudi dels materials apareguts al jaciment ha sigut molt
important per a saber més de les activitats a l’oppidum i de les
relacions regionals. La ceràmica ibèrica pintada (capítol 8)
mostra que la Carència estava, igual que altres jaciments ibèrics
que eren caps territorials, dins de l’òrbita comercial d’aquestes
ceràmiques, rebent les produccions en curs i ús. Les decoracions dels segles iv-iii aC assenyalen una clara relació amb el
camp del Túria fins que acaba Edeta l’any 150 aC, però també
hi ha motius que apareixen en Saiti i en les àrees d’Alacant i
d’Albacete, que s’inicien al segle iv aC i són freqüents al segle
iii aC, com es veu en el càlat de vora motllurada amb teuladetes
(capítol 8). S’evidencia un comerç actiu i uns contactes majors
en la segona meitat del segle iii i principi del ii aC. Entre els
motius figurats animals i vegetals trobats a la Carència, hi ha
fitomorfs en composicions complexes que s’allunyen de l’estil
Oliva-Llíria i s’apropen als del sud-est, el conegut antigament
com Elx-Arxena, i que ara sembla disgregar-se en diversos es-
Fig. 4. Vista aèria de la muralla i les torres del Recinte II.
307
[page-n-319]
tils. També hi ha brots reticulats amb espirals i fulles en forma
de cor similars a l’estil Elx-Arxena, i predomina el brot ovalat, el símbol més característic de la ceràmica il·licitana i quasi
inexistent a la zona edetana, la qual cosa ens indica la influència
clara de la Contestània.
Afermant el caràcter comercial del jaciment hi ha quatre
ploms escrits en alfabet ibèric. L’estudi efectuat per J. Velaza
en aquesta monografia (capítol 11) ens indica la relació dels
quatre textos amb les activitats comercials de l’oppidum. Hi ha
dos documents escrits en sistema gràfic nord-oriental, un entre
el 220/200 i el 175 aC, i l’altre entre el 200/175 i el 50 aC;
tots dos són cartes de caràcter comercial i un d’ells només té
expressions numerals i ha estat barrat o ratllat per a cancel·lar
el compte. El tercer document sembla que és un missatge comercial esborrat amb posterioritat per tal d’emprar-lo de nou, la
qual cosa ens pot indicar que hi ha una activitat continuada. Les
relacions amb la Contestània queden també reforçades pel quart
text de plom de meitat del segle iv-iii aC, escrit en signari sudoriental, cosa que indica, probablement, que algun mercader del
sud es va establir a la Carència, el propietari del plom.
Per a fer les transaccions comercials durant els segles iv aC
i iii aC es va usar la plata a pes, com ho demostren les 112 peces
retallades d’argent trobades a la Carència, igual que es feia als
territoris veïns, on l’ús del metall, a pes o amonedat, ja estava
introduït a final del segle iii aC. En el període de conflictes 237195 aC va augmentar molt la quantitat de monedes (tetradracma
d’Alexandre el Gran, encunyada a Babilonia, hispanocartagineses, dracmes emporitanes, dracma gala à la croix, romanes i
gregues), donat compte que cartaginesos i romans van pagar als
exèrcits amb elles, com han estudiat P.P. Ripollès, E. Collado i
C. Delegido (capítol 10).
Entre altres materials cal destacar l’existència d’un signum
equitum o estendard de bronze que pertanyia a l’elit aristocràtica eqüestre. Representa un genet a cavall, que s’entén com un
avantpassat mític, un heroi fundador de l’estirp, com els estudiats per A. Lorrio entre els segles v i i aC (Lorrio, 2010: 437
i 440). Es tracta d’una peça importantíssima perquè el ceptre,
entès com a símbol, assenyala l’existència d’una elit eqüestre
diferent a la d’altres oppida, fet que dóna a la Carència una entitat pròpia. També cal destacar una figureta o exvot de bronze
d’un bou en peus amb marques de decoració incisa, a més de
nombrosos objectes de metall que es troben entre el conjunt de
peces confiscades i pendents d’una autorització per a ser estudiades (capítol 4).
La presència d’escultura en pedra, tant el cap de bou datat
al segle iv aC (fig. 5) com la peça ja perduda amb dos animals,
mostren la rellevància de l’oppidum, ja que el fet de tindre escultures es comprèn com un element d’entitat social. A l’Edetània,
a més de la Carència, només Arse tenia escultura en aquell
moment o, almenys no se n’ha trobat en la resta. L’escultura
presenta una similitud amb els bous contestans, valorada per
Chapa dins d’un grup homogeni que fa un tipus d’escultura i
que penetra remuntant els rius Bunyol i Magre (Chapa, 2005:
34). Una vegada més, com ja hem vist amb la ceràmica pintada,
hi ha contactes amplis amb la Contestània, i caldria plantejar
quines són les característiques que defineixen el límit geogràfic
del riu Xúquer i l’ètnic de la Contestània establert pels romans.
En els estudis generals es revela que es desconeix, en molts casos, a quin monument pertanyen els fragments escultòrics però,
en el cas de la Carència s’associa a un monument funerari (Llobregat, 1975: 156). La qüestió interessant és valorar si la seua
308
existència atén a la presència fenícia (Chapa, 2005: 24) o bé a
l’hel·lenística, donada la cronologia i tipologia que també hem
vist ja en els recipients ceràmics i en l’arquitectura del poblat.
Quant al simbolisme, aquesta escultura en pedra del cap de
bou té prou a dir, com la resta de figures de bous estudiades
per T. Chapa, que presenten uns trets escultòrics que les identifiquen amb els lingots de coure, relacionats amb la riquesa,
el poder i la capacitat de renàixer després de la mort, o també
amb la pell de bou, vinculada en ambients fenicis a Baal (protector de la navegació) i Astarte, o com símbol diví per a grups
del Pròxim Orient, o amb les propietats de guerra, fecunditat i
defensa de l’estirp i el territori, també per a l’àrea mediterrània
(Chapa, 2005: 35-36). A més, hi havia altres trets simbòlics,
com es pot veure en alguns motius figurats representats en ceràmiques pintades (capítol 8) i se’n poden trobar en altres objectes com ara amulets o penjolls. Dir alguna cosa més sobre açò
ens porta a anomenar el signum equitum d’un genet a cavall
que suposava un prestigi social i també tenia un significat ritual
i màgic (Lorrio, 2010: 440-441) i també a l’exvot o figureta de
bronze d’un bou, que pertanyen a la confiscació.
Fig. 5. Fragment d’escultura ibèrica de cap de bou de la Carència
vist des de diferents perspectives. Arxiu SIP.
[page-n-320]
Entre els nombrosos materials que hi havia en ús estaven
les fíbules. Tretze s’han conservat senceres i són de tipologia
anular hispànica, i entre elles hi ha una decorada amb cercles
gravats i un cap masculí amb barba cobert amb caputxa o tiara,
i una altra que té la inscripció DVRNAICOS; a més se’n van
trobar divuit fragments. Vint-i-vuit peces són de La Tène i Aucissa, i en destaquen set senceres de tipus La Tène, una amb
decoració de motius vegetals i un fragment de fíbula zoomorfa
amb cap d’au.
El caràcter comercial de la Carència queda encara més que
palès amb la presència de peses i ponderals de balança o contrapesos trobats al jaciment. Entre aquests hi ha 4 ponderals
discoïdals de bronze, 15 de plom de secció troncopiramidal,
rectangular allargada, discoïdal i cilíndrica, que tenen un pes
entre els 83,25 grams i els 13,50 grams. Aquest conjunt pertany
a donacions i a la confiscació, on, a més hi ha nombrosos ploms
enrotllats i menuts que semblen fets per a les xarxes, un lingot
de ferro, un strigile i eines de metall per a les tasques artesanals,
com ara set escàrpies de ferro i una plomada o groma de plom
de secció fusiforme usada per a l’agrimensura.
Quant al poblament a l’ager, coneixem 44 assentaments
ibèrics. Entre el riu Magre, els barrancs, les serralades i les carrerades es va distribuir l’hàbitat. La ubicació predominant es
va fer als vessants de les muntanyes (preferentment cap al sud i
l’est) o en turons i alguns en terrasses o en la plana. N’hi ha 19
situats al cim de la muntanya o sobre un turó entre els 162 i els
305 m, excepte la Carència que està a 379 m. Als vessants de
muntanyes n’hi ha 12, en una cota mitjana de 250 m, i en alguna
terrassa o en la plana n’hi ha 13; també hi ha altres troballes
com ara camins o una àrea artesanal. Valorant la Carència com
a centre organitzador d’un ager, aquest és l’assentament més
gran, l’únic fortificat i el més elevat. S’observa una dispersió
del poblament orientada cap als quatre punts cardinals, des dels
quals, en la majoria dels casos, es veu el poblat de la Carència.
Per la part meridional, i prop de l’oppidum, està el riu Magre,
més al sud del qual, a hores d’ara, sols s’ha prospectat una àrea,
i entre aquesta i el riu hi ha assentaments. Per l’oest, també es
coneix una dispersió del poblament fins la serralada del Castellet, però més enllà d’aquesta no s’ha fet cap prospecció. Pel
nord, la zona més llunyana de troballes ha estat el pla, i la part
oriental ha sigut prou sorprenent per l’abundància de jaciments
en vessant.
Aquests tenen una dispersió de material en superfície que
no supera la mitja hectàrea, llevat d’un que té més d’una hectàrea, i des de tots ells hi ha una perfecta visibilitat de l’oppidum
central. La cronologia dels materials ceràmics ens ha permès
establir una diferenciació del poblament del Ferro antic als segles vi-v aC, de l’Ibèric ple als segles iv-iii aC i de l’Ibèric recent al llarg dels segles ii-i aC durant la romanització, quan hi
ha una convivència amb la cultura romana. Atès que no hem fet
excavacions en aquests jaciments, els nostres estudis no tracten
la tipologia dels assentaments, ni diferencien entre llogaret o
caseriu, talaia o fortí. Les investigacions de territori en aquest
projecte s’han centrat en l’estudi dels patrons d’assentament
per veure la configuració històrica del paisatge, la distribució
de jaciments arqueològics i els usos que les societats del passat feren de l’entorn. Com ja s’ha vist àmpliament en l’apartat
dedicat al territori (capítol 14), en època ibèrica hi ha una preferència d’explotació agrària per les zones de planura, seques i
no inundables, lligada al desenrotllament de conreus de secà i
amb irrigació a xicoteta escala, i en època romana s’ocupen les
àrees amb sòls profunds, de més qualitat, per a explotacions de
major intensitat lligades a les pràctiques hidràuliques i dessecacions de zones humides, i l’explotació de zones d’inundació
fluvial i l’ocupació de zones humides litorals. Els estudis de
prospecció, d’anàlisi ceràmica, de tècniques de teledetecció,
anàlisis topogràfiques SIG, arqueomorfologia i geoarqueologia per a conèixer l’evolució de l’ús del paisatge, mostren que
els terrenys pròxims a la Carència van tindre una explotació
en èpoques ibèrica i romana. L’excedent dels recursos agropecuaris d’aquests assentaments cal lligar-lo amb l’oppidum de la
Carència, com a centre de producció i comercial, i així la capitalitat de la Carència queda refermada. Fins arribar als límits
territorials establerts pels estudis d’àrees veïnes queden anys
de treball. Aquests estudis estableixen el territori de la Carència just al nord de la Contestània, ja travessat el riu Xúquer
i fronterer amb Saiti-Saetabis (Xàtiva), segons la investigació
en curs de J. Pérez Ballester i el seu equip. Pel nord limitava
amb el territori ja establert per a Edeta (Llíria) (Bernabeu et al.,
1987; Bonet i Mata, 2001) i pel nord-est amb Arse-Saguntum
(Sagunt), sent per l’oest veí de Kelin (Caudete de las Fuentes)
(Mata et al., 2001; també capítol 16). Per l’est, i fins a la línia
de costa, queden per completar els estudis, però el límit estaria
en relació amb l’establiment de Sucro (Albalat de la Ribera)
i el portus sucronensis (Cullera). En època romana ja seria la
colònia de Valentia (València) la que controlaria el territori de
l’oppidum de la Carència.
Amb tot, l’emmurallament buscant una protecció dels béns
de l’elit que residia a l’oppidum i la dels pobladors disseminats
pel seu ager, la presència de ceràmica pintada que mostra relacions amb les zones edetana i contestana, els documents comercials escrits en ploms, l’ús de plata i de monedes per fer les
transaccions, l’existència d’escultura en pedra de grans dimensions, i els objectes ceràmics i amfòrics provinents de Grècia
assenyalen que als segles iv i iii aC l’oppidum tenia gran entitat
i uns contactes i un comerç actiu amb altres poblats veïns i amb
pobles de la mediterrània, especialment amb els grecs. Un comerç que, a més de les activitats agropecuàries, girava al voltant
dels metalls, especialment del ferro i del plom, com hem pogut
veure en les nombroses escòries de fosa trobades al jaciment, bé
associades a estructures o bé en superfície.
Passada l’amenaça bàrquida, que ja hem vist que no provoca
destrucció a l’oppidum, per la possible aliança amb aquest poble,
la Carència presenta el període de major activitat comercial de
tota la seua existència. La major quantitat i dispersió de materials
ceràmics pel poblat es va donar entre els segles iii i i aC, i destaca
la creació al segle ii aC d’una nova àrea artesanal per a la fosa del
ferro i del plom a la zona nord-oest, fora de les muralles.
El conjunt més nombrós de monedes, el 81 % del volum
recuperat, pertany al període 195-72 aC (capítol 10), i coincideix amb el moment de major ocupació de l’oppidum. Hi ha
una varietat espectacular de monedes de diverses procedències
peninsulars recentment incorporades a l’encunyació (moltes de
la Citerior, unes poques catalanes, de la Vall de l’Ebre, i de la
Celtibèria com Kelse, Bolskan, Sekaiza i Bilbilis, i unes poques
de la Ulterior, com Castulo, i una de Gadir i una d’Obulco), i
també n’hi ha de tallers valencians, on destaquen les d’ArseSaguntum, l’11,36 %, i les de Valentia, Saitabi i Kelin, el
18,83 %, tots aquests tallers localitzats entre els 80 i els 100 km
del poblat de la Carència.
Aquest extens i variat comerç s’entén pels productes existents (sempre apuntem que ací predominaria el metall) i per
309
[page-n-321]
la ubicació estratègica del lloc, l’existència de bones vies de
comunicació que afavorien les relacions i els desplaçaments,
especialment per la vall del riu Magre, com va estudiar A. Ledo
(Albiach et al., 2007: 114-115), i també per la via Heraclea o
ruta oriental ibèrica.
Ara és el moment de comentar que la presència de monedes
de Kili a la Carència és sols de l’1,58 %, amb set exemplars.
Es va plantejar seriosament la relació d’aquesta seca amb la
Carència des que l’any 2003 es va saber que el jaciment tenia tres recintes de muralles i torres que fortificaven un espai
de quasi 7 hectàrees, envoltat d’un abundant poblament rural
dependent d’aquest, la qual cosa li conferia entitat i possibilitats per a ser Kili/Gili. L’actual estudi del conjunt numismàtic
(capítol 10) mostra una major densitat de troballes monetàries
d’aquesta seca en l’altiplà de Requena-Utiel, en jaciments com
Los Villares, La Mazorra, Molino de Enmedio, Los Aguachares
o Casa de la Cabeza.
La localització en l’oppidum de la Carència de més de trenta
fragments de molí rotatori, i algun barquiforme, que pertanyen
a peces distintes, i es troben majoritàriament al Recinte III, ens
amplia la informació sobre les feines del poblat on la mòlta de
cereals era una activitat quotidiana i domèstica, com en altres
assentaments del moment, però ací lligada a un gran recinte.
Hi ha molins de diferents mides i la varietat de pedra és local i de tres tipus, com s’ha vist en l’estudi petrològic (capítol
5) i dels materials (capítol 7). L’abundància de fusaioles, i no
tant de pondera, ens indica també la gran dedicació a la filatura
dels teixits. Hi ha presencia de ruscs de ceràmica on les abelles
feien la mel que es comercialitzaria, sola o amb fruits secs, en
recipients ceràmics com els kalathoi que s’han trobat en ciutats
tan allunyades com ara Pompeia (Albiach et al., 2008: 260). El
treball de la fosa de metalls, especialment de ferro i de plom,
es manté al poblat i al seu voltant al llarg del temps, com ho
mostra la creació al segle ii aC d’una nova àrea artesanal en la
zona nord-oest del Recinte III.
Fig. 6. Vas ceràmic, kalathos, amb decoració geomètrica pintada.
310
Refermant la importància capital i comercial de la Carència
a partir de la segona meitat del segle ii aC fins al segle i aC està
l’existència de dues ceràmiques d’estil simbòlic llevantí: el vas
singular decorat amb hipocamps, i el kalathos dividit en mètopes i bandes, decorat amb mitjos cercles i dents de llop, datat
per Pérez Blasco en la segona meitat del segle ii aC (fig. 6).
Quant als motius d’hipocamps a la Carència, l’autor planteja que aquesta decoració pareix ser un dels motius preferits
dins d’un nou estil pictòric simbòlic des de l’últim terç del segle ii aC fins a la meitat del segle i aC. També el motiu del
cascall presenta paral·lelismes amb altres jaciments de la zona
d’Alacant, Albacete i el Camp del Túria. Entre el final del segle
ii i el segle i aC la ceràmica pintada de la Carència té motius que
s’assemblen als estils pictòrics de l’àrea contestana i l’allunyen
de l’edetana. En l’estudi general (capítol 8) es mostra que a la
Carència hi va haver una combinació de motius vegetals en un
mateix estil que es va generar en una àrea al nord-oest de la
Contestània a partir del segle ii aC, per la qual cosa la Carència
es relacionaria amb assentaments al sud del Xúquer i àrea oriental d’Albacete, a la vall de Montesa i del riu Cànyoles.
Dins d’aquest ambient comercial, d’esplendor i riquesa,
arriba des de la península itàlica una nova amenaça, la guerra
social entre Mari i Sul·la (88-81 aC) extrapolada a Hispània
en les guerres de Sertori que enfrontaren aquest general amb
Pompeu (80-72 aC). Sabem pels historiadors clàssics (Tit Livi
i Sal·lusti) que Sertori va aconseguir cohesionar una gran part
dels ibers, i que, quan les tropes de Pompeu van intentar derrotar-lo, Valentia, Sucron i Dianium li van ser fidels, com ho van
ser a les tropes de Pompeu Saguntum i Lauro, aquesta última
arrasada per Sertori l’any 76 aC. Dins d’aquest remolí de fets
entre els anys 78 i 67 aC, Pompeu pren el campament enemic
de Sucron i obté la victòria en la batalla de Túria l’any 75 aC,
on va caure la ciutat de Valentia (Ribera, 1998: 357; Hernández
i Redondo, 2012: 17; Valiño, 2012: 75).
Per situació geogràfica, no hi ha cap dubte que l’oppidum
de la Carència va estar immers en aquests fets històrics però,
gràcies a la ceràmica, que és el fòssil director per excel·lència,
sabem que va intentar protegir-se amb la construcció d’una tercera muralla. Aquesta era la més gran del poblat i es va unir
al Recinte II, creant una nova muralla que va tancar la gran
terrassa comercial de 5,40 hectàrees, el Recinte III (fig. 7, 8 i 9).
La protecció de la natura i la perícia arqueològica han permès
conèixer com era aquesta muralla: una tècnica amb un pany que
tenia l’alternança de parts de pedra amb altres de terra. Potser
que la urgència dels fets provocara la construcció d’aquesta tipologia de muralla, aparentment menys resistent que les conegudes, i ara documentada per primera vegada. Les torres, sabem
que tenien una base sòlida de grans carreus, però no se n’ha
pogut conèixer l’alçària.
Dins dels nivells de construcció de la Torre SO la ceràmica
més moderna i que està ben estudiada per a poder donar una
cronologia aproximada és la ceràmica de vernís negre beoide,
de la qual tenim dos fragments de la mateixa peça. Aquesta
ceràmica sabem que arriba a Valentia cap a l’any 100 aC, entre les darreries del segle ii i l’inici del segle i aC, al moment
de les remodelacions de la ciutat (Ribera, 1998: 341-343). A
la Carència hi ha documentats nivells d’incendi i tancaments
d’espais, com s’observa en les vivendes interiors del Recinte I
o en el tapiat de la poterna de la muralla en el Recinte II. Després d’aquest fet, l’ocupació es redueix al cim del poblat i deixa
d’haver-hi una activitat comercial pròspera.
[page-n-322]
Fig. 7. Vista aèria del Recinte III de la Carència amb les restes de muralla i torres.
Fig. 8. Vista general de la reconstrucció de l’oppidum de La Carència. R. Albiach-Global Geomática.
311
[page-n-323]
Figura 9. Reconstrucció de les muralles i les torres de l’oppidum de la Carència. R. Albiach-Global Geomática.
L’armament trobat al jaciment en relació amb les incursions, batalles o setges, és tant d’època ibèrica com romana.
Consisteix en peces de ferro (1 guarda de falcata, 1 falç i 3 fragments de guaspa de llança), 1 bola de pedra de catapulta i 12
glands o projectils de fona de plom. Els projectils són de secció
fusiforme amb un costat aplanat i sense inscripcions, amb una
mida entre 3,5 i 5,1 centímetres, i de secció ovoide d’entre 2,7
i 4,5 centímetres. També hi ha una punta de pilum i tres puntes
de fletxa de bronze amb peduncle i aletes fracturades, de cap
triangular i espiga de secció quadrada. Algunes d’aquestes armes són idèntiques a les trobades en els nivells de destrucció de
la colònia de Valentia, en les excavacions de l’Almoina (Ribera,
1998: 357-359).
A partir d’aquest moment, l’oppidum es manté com a
assentament fortificat elevat, de dimensions reduïdes, que
tan sols ocuparà el Recinte I i una part del Recinte II. Així,
la Carència hi perdurarà, i des de la fundació de la colònia
de Valentia l’any 138 aC i durant el procés de romanització,
passarà a dependre políticament, socialment, econòmicament
i territorialment d’aquesta colònia, situada dins del seu territorium, en un govern del territori centralitzat a les civitates,
sobretot en les colònies, donada la seua màxima categoria
jurídica dins de la legislació romana. És curiosa aquesta persistència de l’oppidum, especialment perquè es va concentrar
en la part més alta del poblat i va continuar, almenys, fins al
segle v dC, al mateix temps que es va allotjant un abundant
poblament al camp en villae per a l’explotació del territori. El
paper que va jugar aquest oppidum, situat en una via de comerç
cap a l’interior, amb una habitació concentrada al cim dins de
mitja hectàrea emmurallada, ja des del segle i dC i de manera
continuada fins el segle v dC, és una de les qüestions més importants a resoldre. L’estudi numismàtic (capítol 10) mostra
l’existència de relacions locals, regionals, peninsulars i amb la
resta de l’Imperi, amb un comerç oscil·lant segons el període.
312
La troballa de la tapadora d’una caixa de metall per a un segell
militar amb una decoració esmaltada i datada al segle iv dC
és una peça clau per donar-nos un indici sobre quin paper va
poder jugar la Carència per a la colònia de Valentia, dins de la
província Tarraconense on la colònia de Tarraco n’era cap, i
més enllà per a Roma, cap de l’Imperi Romà. La seua ubicació
estratègica resultaria d’un gran interès per als romans. Situada
entre la costa i l’interior, i amb la major visibilitat del territori,
seria d’una gran utilitat per a la recaptació d’impostos, el control de camins i, potser, un lloc intermedi per recolzar Valentia
en qüestions administratives, amb un destacament militar, si no
de manera continuada potser en períodes concrets.
A causa de la rompuda continuada de les terres, s’ha preservat poc d’aquest període romà i la informació que ens aporten la
ceràmica i les restes de material de construcció és escassa, però
el fet de donar una tipologia i una cronologia ja és important.
La numismàtica referma i concreta l’origen d’aquests conjunts
i alhora assenyala la intensitat de les activitats, i entre els segles
iii a v dC serà l’única i la gran informadora del passat romà
tardà de l’oppidum de la Carència.
Les restes trobades al cim ens indiquen el lloc d’habitació
romà, amb fragments de paviment opus signinum i de tegulae per a les construccions, de dolia per a l’emmagatzematge
de productes, de recipients de cuina i de taula, especialment
les peces de vaixella fina, terra sigillata, tant d’origen hispà com africà. La ceràmica més recent serà la vaixella fina
de terra sigillata africana clara C, datada al segle iii dC. Des
del primer moment de l’arribada dels romans hi ha materials
que responen als seus usos, com ara la vaixella fina de vernís
negre de campaniana A i de Cales, i es dóna un consum dels
productes favorits com el vi transportat en àmfores itàliques
Dressel 1 i grecoitàliques; i arribarien altres matèries primeres sol·licitades en els contenidors o dolia itàliques, i es van
importar també els seus recipients per a la cuina quotidiana en
[page-n-324]
la ceràmica itàlica. L’estudi dels materials (capítol 7) assenyala que durant l’Alt Imperi es repeteix la moda de la resta de
l’Imperi amb vaixella fina de la Gàl·lia TSS (plat Drag. 18),
d’Hispània TSH (plat 15/17 i copa decorada 37) i del nord
d’Àfrica TSA (A H. 27 i TSA A/D), que arribaran acompanyades de les cassoles i olles de cuina i les africanes de cuina
(H.23 A, O. I, 261, H. 181 i b, H. 173). De les produccions de
ceràmica regional també n’hi hagué demanda com en el cas
de la reductora altimperial (formes d’olla ERW 1.2). L’afició
al vi va continuar com era habitual en la resta de l’Imperi, i
així ho indiquen els contenidors d’àmfora tarraconense i la
copa de parets fines Mayet 33. També gaudiren de les preades
saladures arribades en àmfora bètica Beltrán II B.
La majoria dels denaris trobats a la Carència arribaren a
partir de mitjans del segle ii aC i entre l’any 129 i 100 aC, juntament amb un grup de l’etapa dels enfrontaments sertorians,
en relació al finançament de l’exèrcit que va combatre contra
les tropes de Sertori. Entre els tallers peninsulars documentats destaca la presència de monedes de tallers valencians, especialment d’Arse-Saguntum, Valentia, Saetabi, Kili i Kelin,
tots dins d’un radi de 80-100 km amb centre al poblat de la
Carència. Després de sufocar-se la rebel·lió sertoriana moltes ciutats deixaren d’emetre moneda, i continuaren circulant
les que hi havia. Del període postsertorià 72-27 aC estudiat a
la Carència hi ha monedes de Roma, Kelse/Lepida, Carthago
Nova, Obulco i Castulo.
A l’inici de l’Imperi, com es comenta en l’article d’estudi
de les monedes (capítol 10), a Hispània era habitual la moneda
en l’àrea costanera mediterrània, als nuclis urbans i als campaments militars, i n’hi havia menys a les àrees rurals i zones de
l’interior peninsular poc poblades. L’estudi de les monedes provincials com ara denaris, asos, semis i quadrants, ens indica una
activitat econòmica important de la Carència amb les ciutats
de Carthago Nova, Calagurris, Caesaraugusta, Colonia Celsa,
Bilbilis, Segobriga, Osca, Ercavica, Turiaso i Emporiae dins
de la província Tarraconense. També hi va haver relacions amb
la Bètica, la seca gal·la de Nemausus, i sobretot de la capital de
l’Imperi, Roma. Igual que durant el període romanorepublicà,
hi ha una gran quantitat de monedes de la Vall de l’Ebre.
Al segle ii dC hi ha un índex de monedes baix en proporció a l’increment general de l’Imperi, continuant el predomini
de l’as, presència de dupondis i absència de divisors. Al període antoninià la seca de Roma va ser la predominant, amb
un índex més elevat que als anteriors períodes, sobretot amb
monedes de Trajà i Adrià.
Durant la primera meitat del segle iii dC l’estat romà va
disminuir progressivament l’emissió de moneda, per la qual
cosa n’hi ha menys circulant, amb més sestercis que asos. A la
Carència, l’índex va ser significatiu i assenyala una activitat
econòmica i social destacada amb monedes emeses entre els
regnats de Septimi Sever i de Constanci I Clor, i l’increment
oficial de monedes de la seca de Roma entre els anys 253 i 284
dC es va notar a nivell peninsular i també a la Carència.
Després de l’any 361 dC i fins l’any 395 dC les peces
són molt escasses; sols n’hi ha dos exemplars d’Honori i de
Teodosi I, per la qual cosa l’activitat a la Carència va disminuir de manera important, i ací potser ja va concloure la seua
funció socioeconòmica i/o politicosocial dins del territorium
de Valentia.
Per a iniciar la valoració del poblament en el territorium
en època romana hem de situar-nos en el final del moment
iberoromà, en què com ja hem vist hi ha una dispersió ocupacional en assentaments rurals situats en vessants i al pla.
D’ells, en tres desapareix l’ocupació al final del segle i aCprincipi del segle i dC i en sis més perdura l’ocupació. Dintre
dels nous assentaments hi ha dos en els quals sols hem trobat
materials ibèrics i romanoimperials, però pensem que molt
probablement la mancança de material romanorepublicà es
pot deure a una qüestió d’atzar, per tant, en futurs treballs
tornarem als jaciments per a fer-hi una nova prospecció.
Al principi del segle i dC, ja avançada la romanització, estem en un moment de desenvolupament econòmic i social de
l’Imperi Romà. Açò queda palès en l’abundància, la riquesa i
la dispersió de l’hàbitat rural. Coneixem setze assentaments i,
encara que sols s’ha prospectat una part del territori, en proporció, n’és un nombre considerable. Els jaciments romans
que ja es coneixien en són tretze, i durant les prospeccions
s’han descobert tres noves villae.
Llevat de la Carència, que és un assentament important,
possiblement punt subsidiari de control de la zona, la resta
de jaciments responen a les característiques d’assentaments
rurals o villae. Les restes materials que ens fan considerar que
estem davant d’una villae són: el material constructiu (tegulae, lateres, imbrex i els carreus reaprofitats als marges dels
bancals), i també els fragments de dolia i material ceràmic i
amfòric.
Altres dels jaciments documentats, d’acord amb les troballes, a priori són emmarcats com a necròpolis però és evident
que una necròpolis rural respon a un assentament pròxim i
que després de futures prospeccions apareixeran les villae.
És ben cert que, malauradament, donat el continu espoli
patit pel jaciment de la Carència, els nivells més superficials
han estat arrasats des d’antic, i sols les monedes ens estan indicant la persistència del lloc. Cal pensar que si la Carència
arriba al segle v dC, l’hàbitat rural també. En la resta del territori hi ha assentaments rurals ubicats en terrasses i vessants de
muntanyes que exploten i treballen la terra. La cronologia que
emmarca aquestes villae no va més enllà del segle ii dC per les
ceràmiques aparegudes però recentment s’ha trobat una peça de
metall, una fulla d’argent decorada de cronologia tardoromana.
Però, hi ha un tret més que evident, i és el fet que en tres d’elles
hi ha ocupació en època islàmica, al segle xi. Això ens fa plantejar-nos la possibilitat de pervivència del poblament en alguns
punts, com ja s’ha vist en altres casos de villae, i, especialment,
en la vil·la de Cornelius (Albiach et al., 2007: 126), ubicada
dins del territori de la ciutat veïna de Saetabis.
313
[page-n-325]
[page-n-326]
Bibliografia
ABAD, L. i ABASCAL, J.M. (2003): “Las necrópolis”. En
H. Bonet, R. Albiach i M. Gozalbes (coords.): Romanos
y visigodos en tierras valencianas. Museo de Prehistoria,
Diputación de Valencia, Valencia, p. 245-253.
ABAD, L. i SALA, F. (1993): El poblado ibérico de El Oral (San
Fulgencio, Alicante). Trabajos Varios del SIP, 90, Valencia.
ABAD, L. i SALA, F. (2001): Poblamiento ibérico en el Bajo
Segura: El Oral (II) y La Escuera. Real Academia de la
Historia (Bibliotheca Archaelogica Hispana, 12), Madrid.
ABAD, L. i SANZ, R. (1995): “La cerámica ibérica con
decoración figurada de la provincia de Albacete. Iconografía
y territorialidad”. Saguntum, 29 (Homenaje a Milagro GilMascarell Boscá, vol. I), p. 73-84.
ALBIACH, R. (2001-2012): Memòries arqueològiques del
projecte: La Carència. Evolució cronològica i urbanística.
Valoració dintre el territori. [Memòries depositades en la
Direcció General de Patrimoni de la Conselleria de Cultura
i en el Museu de Prehistòria de València.]
ALBIACH, R. (2006): “Síntesis y valoración de la villa de
Cornelius”. En R. Albiach i J.L. de Madaria (coords.):
La villa de Cornelius (L’Ènova, València). Ministerio de
Fomento, Valencia, p. 157-161.
ALBIACH, R. i CARUANA, I. (2005): Memòria arqueològica,
V Fase, 3a Campanya d’excavació del projecte: La Carència.
Evolució cronològica i urbanística. Valoració dintre el
territorio. 1-29 de juliol del 2005. [Memòria depositada en la
Direcció General de Patrimoni de la Conselleria de Cultura i
en el Museu de Prehistòria de València.]
ALBIACH, r.; GARCÍA PROSPER, e. i gALLEGO, A.
(2006): “El abandono de la villa y la ocupación puntual”.
En R. Albiach i J.L. de Madaria (coords.): La villa de
Cornelius (L’Ènova, València). Ministerio de Fomento,
Valencia, p. 126-130.
ALBIACH, R.; ORENGO, H. i EJARQUE, A. (2009) “Una
aproximación pluridisciplinar al estudio del paisaje ibérico
y romano: el proyecto oppidum de La Carència (València,
España)”. En Actas. Encontro internacional sobre ciências
e novas tecnologias aplicadas à arqueologia na villa
romana do Rabaçal Penela, Terras de Sicó, Portugal.
Câmara Municipal de Penela, p. 260-265.
Albiach, R.; Ledo, A.; Mata, C. i Requena, M. (2007):
“Prehistòria i Història Antiga”. En J. Hermosilla (dir.):
Turís, Geografia, Història, Art. Universitat de València,
València, p. 89-134.
ALBIACH, R.; BALLESTER, c.; ESCRIVÁ, i.; FERNÁNDEZ,
a.; HUGUET, E.; OLCINA, M.; PADIN, J.; PASCUAL, G.;
PEDRONI, L. i RIBERA, A. (2008): “Estudios estratigráficos
y geofísicos entre la casa de Ariadna y el Vicolo Storto (VII,
4)”. En Nuove Ricerche archeologiche nell’area vesubiana
(scavi 2003-2006). Ministerio per i Beni e l’attività culturali,
Soprintendenza archeologica di Pompei, L’Erma, p. 249-264.
ALBIACH, R.; ORENGO, H.A.; BLASCO, J. i EJARQUE,
A. (2012): “La Carència (Valencia, España) y su territorio.
Resultados de la aplicación de metodologías digitales”.
Virtual Archaeology Review, 3 (5), p. 73-76.
Almarche, F. (1918): La antigua civilización ibérica en el
Reino de Valencia. Tipografía de M. Gimeno, Valencia.
ALOR, J.P.; MATA, C.; FROCHOSO, R. i IRANZO, P. (2005):
“Las cerámicas ibéricas con decoración impresa e incisa del
territorio de Kelin (Comarca de Requena-Utiel, Valencia)”.
Saguntum-PLAV, 37, Valencia, p. 105-124.
ÁLVARES, N.; CASTELLÓ, J.S. i GÓMEZ BELLARD,
C. (2000): “Estudio preliminar de las ánforas del Alt de
Benimaquia (Dénia, Alicante)”. Quaderns de Prehistòria i
Arqueologia de Castelló, 21, p. 121-136.
APARICIO, J. (1984): “Tres monumentos ibéricos valencianos:
La Bastida, Meca y El Corral de Saus”. En Homenaje a D.
Fletcher Valls: “La cultura Ibérica”. Serie Arqueológica 10,
Varia III, Universidad de Valencia y Diputación Provincial
de Valencia, p. 145-205.
APARICIO, J. i LATORRE, F. (1977): Catálogo-guía del
museo arqueológico de Requena. Valencia.
ARANEGUI, C. (1996): “Los platos de peces y el Más
Allá”. En M.A. Querol i T. Chapa (eds.): Homenaje al
profesor Manuel Fernández Miranda, vol. I. Universidad
Complutense (Complutum Extra-6), Madrid, p. 401-414.
ARANEGUI, C. (1997): “La decoración figurada en la cerámica
de Llíria”. En C. Aranegui (ed.): Damas y caballeros en
la ciudad ibérica: las cerámicas de Llíria (Valencia). Ed.
Cátedra Historia / Serie Menor, Madrid, p. 49-116.
315
[page-n-327]
ARANEGUI, C. (2007): “Arte ibérico en la Edetania”. En L. Abad
i J.A. Soler (eds.): Actas del Congreso de Arte Ibérico en la
España Mediterránea. Instituto Alicantino de Cultura “Juan
Gil-Albert”, Diputación Provincial de Alicante, p. 167-183.
ARANEGUI, C.; BONET, H.; MARTÍ, M.A.; MATA, C. i
PÉREZ, J. (1997): “La cerámica con decoración figurada
y vegetal del Tossal de Sant Miquel (Llíria, Valencia):
una nueva propuesta metodológica”. En R. Olmos i
J.A. Santos (coords.): Iconografía ibérica, iconografía
itálica: propuestas de interpretación y lectura. Coloquio
Internacional (Roma, noviembre 1993). Universidad
Autónoma de Madrid (Serie Varia), Madrid, p. 153-175.
ARASA, F. (2001): La romanització de les comarques septentrionals
del litoral valencià. Poblament ibèric i importacions itàliques en
els segles II-I aC. Trabajos Varios del SIP, 100, Valencia.
ARASA, F. (2004): “Escultures romanes desaparegudes al
País Valencià”. Archivo de Prehistoria Levantina, XXV,
Valencia, p. 301-344.
ARASA, F. i IZQUIERDO, I. (2008): “Los hallazgos
arqueológicos de 1827 en la construcción de la carretera de
Madrid por Las Cabrillas (Buñol, Valencia)”. Archivo de
Prehistòria Levantina, XXVII, Valencia, p. 263-302.
ARAUS, J.L.; FEBRERO, A.; BUXÓ, R.; RODRÍGUEZARIZA, M.O.; MOLINA, F.; CAMALICH, M.D.; MARTÍN,
D. i VOLTAS, J. (1997): “Identification of ancient irrigation
practices based on the carbon isotope discrimination of plant
seeds: a case Study from the South-East Iberian Peninsula”.
Journal of Archaeological Science, 24, p. 729-740.
ARDIT, M. (2007): “L’Edat Moderna”. En J. Hermosilla (dir.):
Turís, Geografia, Història, Art. Universitat de València,
València, p. 181-218
BALLESTER, I.; FLETCHER, D.; PLA, E.; JORDÁ, F. i
ALCÁCER, J. (1954): Corpus Vasorum Hispanorum.
Cerámica del Cerro de San Miguel de Liria, Valencia.
Instituto Rodrigo Caro, CSIC, Madrid.
BALSTRØM, T. (2002): “On identifying the most timesaving walking route in a trackless mountainous terrain”.
Geografisk Tidsskrift, Danish Journal of Geography, 102,
p. 51-58.
BAYO, S. (2010): El yacimiento ibérico de “El Tossal de la
Cala”. Nuevo estudio de los materiales depositados en
el MARQ correspondientes a las excavaciones de José
Belda y Miquel Tarradell. MARQ, Diputación de Alicante
(Trabajos de Arqueología, 1), Alicante.
BELTRÁN, M. (1976): Arqueología e historia de las ciudades
antiguas del Cabezo de Alcalá de Azaila (Teruel). Zaragoza.
BENAVENTE, J.A i FATÁS, L. (2009): Iberos en el Bajo
Aragón. Guía de la ruta. Consorcio del patrimonio ibérico
de Aragón, Zaragoza.
BERNABEU, J.; BONET, H. i MATA, C. (1987): “Hipótesis
sobre la organización del territorio edetano en Época
Ibérica Plena: el ejemplo del territorio de Edeta/ Llíria”.
En Iberos. I Jornadas sobre el Mundo Ibérico (Jaén, 1985),
Jaén, p. 137-156.
BERNABEU, R. (1989): “La evolución económica de Requena”.
Oleana. Cuadernos de Cultura Comarcal, 4, Requena, p. 15-24.
BLANCO, A. (1993): “El carnassier de Elche”. En Homenaje a
Alejandro Ramos Folqués. Caja de Ahorros del Mediterráneo,
Elche, p. 83-97.
BLÁZQUEZ, J.M. (2001-2002): “El vaso de los guerreros de
El Cigarralejo (Mula, Murcia)”. Anales de Prehistoria y
316
Arqueología de la Universidad de Murcia, 17-18 (Studia E.
Cuadrado), p. 171-176.
Bonet, H. (1978): Estudio de los recintos fortificados en la
Edetania y Contestania. Tesis de Licenciatura, Universidad
de Valencia.
BONET, H. (1995): El Tossal de Sant Miquel de Llíria. La
antigua Edeta y su territorio. Servicio de Investigación
Prehistórica, Diputación de Valencia, Valencia.
BONET, H. (2005): “La Contestania y la Edetania. Diferencias
y afinidades culturales”. En La Contestania ibérica,
treinta años después. Anejo a la revista Lucentum, 13,
Alicante, p. 53-71.
BONET, H. i MATA, C. (1981): El Puntal dels Llops (El Colmenar)
(Olocau - Valencia). Trabajos Varios del SIP, 71, Valencia.
BONET, H. i MATA, C. (1997): “La cerámica ibérica del s. v a.C.
en la Edetania”. Recerques del Museu d’Alcoi, 6, Alcoi, p. 31-47.
BONET, H. i MATA, C. (2001): “Organización del territorio
y poblamiento en el País Valenciano entre los siglos
vii al ii a.C.”. En Entre Celtas e Íberos. Las poblaciones
protohistóricas de las Galias e Hispania. Biblioteca
Archaelogica Hispana, 8, Madrid, p. 175-186.
BONET, H. i MATA, C. (2002): El Puntal dels Llops. Un fortín
Edetano. Trabajos Varios del SIP, 99, Valencia.
BONET, H. i MATA, C. (2002): “El final del mundo ibérico
en torno a Valentia”. En J.L. Jiménez i A. Ribera (coords.):
Valencia y las primeras ciudades romanas de Hispania.
Valencia, p. 233-244.
BONET, H. i IZQUIERDO, I. (2001): “Vajilla ibérica y
vasos singulares del área valenciana entre los siglos iii y i
a.C.” Archivo de Prehistoria Levantina, XXIV, Valencia,
p. 273-314.
BONET, H. i IZQUIERDO, I. (2004): “Vasos ibéricos
singulares de época helenística del área valenciana”. En R.
Olmos i R. Rouillard (coords.): La vajilla ibérica en época
helenística: (siglos iv-iii al cambio de era): Seminario
celebrado en la Casa de Velázquez (22-23 de enero de
2001). Madrid, p. 81-96.
BONET, H.; MATA, C. i MORENO, A. (2008): “Iron Age
landscape and rural habitat in the Edetan territory, Iberia
(4th – 3rd centuries BC)”. Journal of Mediterranean
Archaeology, 21 (2), p. 165-189.
BONET, H.; SORIA, L. i VIVES-FERRÁNDIZ, J.
(2011): “La vida en las casas. Producción doméstica,
alimentación, enseres y ocupantes”. En H. Bonet i J.
Vives-Ferrándiz (eds.): La Bastida de les Alcusses 19282010. Museu de Prehistòria de València, Diputació de
València, p. 139-175.
BONET, H.; GARIBO, J.; GUÉRIN, P.; MATA, C.; VALOR, J.
i VIVES- FERRÁNDIZ, J. (2004): “Las ánforas importadas
de las comarcas centrales del País Valenciano”. En J.
Sanmartí (coord.): La circulació d’àmfores al Mediterrani
occidental durant la Protohistòria (segles viii-iii a.C.):
aspectes quantitatius i anàlisi de continguts. II Reunió
Internacional d’Arqueologia de Calafell. Universitat de
Barcelona, Barcelona, p. 203-228.
BRONCANO, S. (1986): El Castellar de Meca Ayora (Valencia).
Textos. Excavaciones Arqueológicas en España, 147,
Ministerio de Cultura, Madrid.
BRONCANO, S. (1989): El depósito votivo ibérico de El
Amarejo (Bonete, Albacete). Excavaciones Arqueológicas
en España, 156, Ministerio de Cultura, Madrid.
[page-n-328]
BRONCANO, S. i BLÁNQUEZ, J. (1985): El Amarejo (Bonete,
Albacete). Excavaciones Arqueológicas en España, 139,
Ministerio de Cultura, Madrid.
BUILL, F.; NÚÑEZ, M.A. i Rodríguez, J.J. (2007):
Fotogrametría arquitectónica. Edicions UPC, Barcelona.
CABRÉ, J. (1944): Corpus Vasorum Hispanorum, Cerámica de
Azaila. Madrid.
CARMONA, P. (2003): “La plana litoral valenciana en època
antiga”. En H. Bonet, R. Albiach i M. Gozalbes (coords.):
Romans i Visigots a Terres Valencianes. Museu de
Prehistòria, Diputació de València, València, p. 57-62.
CARMONA, P. i RUIZ, J.M. (2006): “Cambio geomorfológico
histórico en llanuras del mediterráneo valenciano.
Geoarqueología y sistemas de información geográfica”. En
E. García, P. Guérin, J.L. de Madaria y P. Sánchez (eds.):
Catastros, hábitats i vía romana. Generalitat Valenciana,
Valencia, p. 197-214.
CARMONA, P. i RUIZ, J.M. (2007): “El medio físico de
l’Horta”. En J. Hermosilla (dir.): El patrimonio hidráulico
del Bajo Turia: L’Horta de València. Dirección General
de Patrimonio Cultural Valenciano, Conselleria de Cultura
y Deporte, Generalitat Valenciana i Departament de
Geografia, Universitat de València, Valencia, p. 30-44.
CARRETÉ, J.M.; KEAY, S. i MILLET, M. (1995): “A Roman
Provincial Capital and its Hinterland. The Survey of the
territory of Tarragona, Spain, 1985-1990”. Journal of
Roman Archaeology, Suplementary Series, 15, p. 471-483.
CASTELLANO, J.J.; SÁEZ, M.J. i SÁEZ, A. (2005):
“Materiales contestanos del Museo Arqueológico de
Enguera”. En L. Abad, F. Sala i I. Grau (eds.): La
Contestania Ibérica; treinta años después. Actas de las I
Jornadas de Arqueología Ibérica de la Universidad de
Alicante. Universidad de Alicante, Serie Arqueológica,
Alicante, p. 199-209.
CERA, G. (1997): “Interventi di Bonifica nella Piana Spoletina
su una presunta bonifica teodoriciana nei pressi de spoleto”.
En S. Quilici (ed.): Uomo Acqua e paesaggio. “L’Erma” di
Bretschneider, Roma, p. 335-350.
CHAPA, T. (2005): Las primeras manifestaciones escultóricas
ibéricas en el oriente peninsular. Archivo Español de
Arqueología, 78, p. 23-47.
CHOUQUER, G. (2000): L’étude des paysages. Essais sur
leurs formes et leur histoire. Paris.
CONDE, M.J. (1990): “Los kalathoi ‘sombrero de copa’ de la
necrópolis del Cabecico del Tesoro de Verdolay (Murcia)”.
Verdolay, 2, Murcia, p. 149-160.
CONDE, M.J. (1992): “Una producció ceràmica característica
del món ibèric tardà: el kalathos ‘barret de copa’”.
Fonaments, 8, Barcelona, p. 117-169.
CONDE, M.J. (1998): “Estado actual de la investigación sobre
la cerámica ibérica pintada de época plena y tardía”. Revista
de Estudios Ibéricos, 3, Madrid, p. 299-335.
CORELL, J. (1996): Inscripcions romanes d’Edeta i el seu
territori. València.
CORELL, J. (1997): Inscripciones romanas de Valentia y su
territorio. Nau Llibres, València.
Corell, J. (2009): Inscripcions romanes del País Valencià.
Universitat de València, València.
CUADRADO, E. (1957): Problemas de la fíbula anular
hispánica. Monografías del Seminario de Arqueología de la
Universidad de Salamanca, V, Salamanca.
CUADRADO, E. (1987): La necrópolis ibérica de El
Cigarralejo (Mula, Murcia). Bibliotheca Praehistorica
Hispana, XXIII, Madrid.
DE HOZ, J. (1999): “Metales inscritos en el mundo griego
y periférico y los bronces celtibéricos”. En F. Villar i F.
Beltrán (eds.): Pueblos, lenguas y escrituras en la Hispania
prerromana. Actas del VII coloquio sobre lenguas y culturas
paleohispánicas (Zaragoza 1997). Salamanca, p. 433-470.
DE HOZ, J. (2011): “Lengua y escritura”. En H. Bonet i J.
Vives-Ferrándiz (eds.): La Bastida de les Alcusses 19282010. Museu de Prehistòria de València, Diputació de
València, València, p. 221-237.
DÍES, E. (1994): La arquitectura fenicia de la Península Ibérica
y su influencia en las culturas indígenas. Tesis Doctoral,
Universitat de València.
DÍES, E. (2007): “Protohistoria. La época ibérica”. En A. Ledo
(ed.): Historia de Buñol. Universitat de València, València,
p. 129-140.
DÍES, E. i GIMENO, L. (1995): “El sistema defensivo de la
zona SE del yacimiento ibérico del Pico de los Ajos (Yátova,
Valencia). Saguntum-PLAV, 29, Valencia, p. 85-92.
DUARTE, F.; GARIBO, J.; MATA, C.; VALOR, J. i VIDAL, J.
(2000): “Tres centres de producció terrissera al territori de
Kelin”. En IBERS. Agricultors, artesans i comerciants. III
Reunió sobre Economia en el Món Ibèric. Departament de
Prehistòria i Arqueologia, Saguntum Extra-3, Universitat de
València, València, p. 235-244.
EMPEREUR, Y. i HESNARD, A. (1987): “Les amphores
hellénistiques”. En Céramiques Hellénistiques et Romaines
II. Université de Besançon, Paris, p. 37-41.
FERRER, J. (2010): “El sistema dual de l’escriptura ibèrica
sud-oriental”. Veleia, 27, p. 69-113.
FITA, F. (1900): “Nuevas inscripciones romanas de Alcorrucén,
Écija, Denia, Turís y Abia de Torres.” Boletín de la Real
Academia de la Historia, XXXVII, Madrid, p. 430-444.
FIZ, I. i ORENGO, H.A. (2008): “Simulating communication
routes in Mediterranean alluvial plains”. En A. Posluschny,
K. Lambers i I. Herzog (eds.): Layers of Perception.
Proceedings of the 35th International Conference on
Computer Applications and Quantitative Methods in
Archaeology (CAA), Berlin, Germany, April 2-6, 2007.
Kolloquien zur Vor- und Frühgeschichte, vol. 10, Habelt,
Bonn, p. 316-321.
FletCHer, D. (1962): “Servicio de Investigación
Prehistórica”. Generalidad, 1, Valencia, p. 89.
FLETCHER, D. (1964): “Actividades de la Delegación
Provincial”. Noticiario Arqueológico Hispánico, VI (1962),
Madrid, p. 379-390.
FLETCHER, D. (1966): La labor del SIP y su museo durante el
año 1962. Valencia.
FLETCHER, D. (1971): La Labor del Servicio de Investigación
Prehistórica y su Museo en el pasado año 1970. Valencia.
FLETCHER, D. (1973): La Labor del Servicio de Investigación
Prehistórica y su Museo en el pasado año 1971. Valencia.
FLETCHER, D. (1974): La Labor del Servicio de Investigación
Prehistórica y su Museo en el pasado año 1972. Valencia.
FLETCHER, D. (1980): Los plomos ibéricos de Yátova
(Valencia). Trabajos Varios del SIP, 66, Valencia.
FLETCHER, D. (1985): Textos ibéricos del Museo de
Prehistoria de Valencia. Trabajos Varios del SIP, 81,
Valencia.
317
[page-n-329]
FLETCHER, D. i PLA, E. (1977): Cincuenta años de
actividades del Servicio de Investigación Prehistórica
(1927-1977). Trabajos Varios del SIP, 57, Valencia.
FLETCHER, D.; PLA, E. i ALCÁCER, J. (1969): La Bastida
de les Alcuses II (Mogente - Valencia). Trabajos Varios del
SIP, 25, Valencia.
FLORS, E. (2010a): “Torre la Sal ibérico: Trama urbana, área
sacra y ámbito productivo”. En E. Flors (coord.): Torre
la Sal (Ribera de Cabanes, Castellón). Evolución del
paisaje antrópico desde la prehistoria hasta el medioevo.
Monografies de prehistòria i arqueologia castellonenca, 8,
Diputació de Castelló, p. 175-206.
FLORS, E. (2010b): “El comercio colonial y la ocupación
del territorio”. En E. Flors (coord.): Torre la Sal (Ribera
de Cabanes, Castellón). Evolución del paisaje antrópico
desde la prehistoria hasta el Medioevo. Monografies de
prehistòria i arqueologia castellonenca, 8, Diputació de
Castelló, p. 501-505.
FUENTES, M.M. (2007): Vasos singulares de La Serreta
(Alcoi, Concentaina, Penàguila; Alacant). Fundación José
María Soler, Villena.
GARCÍA, A. (1963): “Arte ibérico, pintura cerámica”. En R.
Menéndez Pidal (dir.): Historia de España. Tomo I. España
Prerromana. Volumen III. Etnología de los pueblos de
Hispania. Madrid, p. 599-675.
GARCÍA, F. (1986): El yacimiento ibérico de El Tossal de la
Cala (Benidorm). Los materiales depositados en el Museo
Arqueológico Provincial de Alicante. Tesis de Licenciatura,
Universidad de Alicante.
GARCÍA, F. (1987): La cerámica ibérica decorada de estilo
Elche-Archena, Catálogo de la exposición, Diputación
Provincial de Alicante, Alicante.
GARCÍA DE FUENTES, L. i GARCÍA EJARQUE, L. (1993):
Caudete de las Fuentes ayer y hoy. Ayuntamiento de
Caudete de las Fuentes, Caudete de las Fuentes.
GILLINGS, M. (1998): “Embracing uncertainty and
challenging dualism in the GIS-based study of a palaeo
flood-plain”. European Journal of Archaeology, 1 (1),
p. 117-144.
GIL-MASCARELL, M. (1971): Yacimientos ibéricos de
la Región Valenciana: Estudio del poblamiento. Tesis
Doctoral, Universidad de Valencia, III tomos.
GIL-MASCARELL, M. (1971-1972): Informes preliminares
de las excavaciones realizadas en el poblado ibérico de la
Carencia (Turís-Valencia). 1971-1972. [Informes depositats
a l’arxiu del Servei d’Investigació Prehistòrica.]
GIL-MASCARELL, M. (1975): “Resumen de las excavaciones
realizadas en el poblado ibérico de la Carencia, Turís,
Valencia”. XIII Congreso Nacional de Arqueología.
Zaragoza, p. 693-696.
GIL-MASCARELL, M. (1975): “Sobre las cuevas ibéricas
del País Valenciano. Materiales y problemas”. Papeles
del Laboratorio de Arqueología de Valencia, 11,
Valencia, p. 281-332.
GÓMEZ, C. i GUÉRIN, P. (1991): “Testimonios de producción
vinícola arcaica en L’Alt de Benimaquia (Dénia)”. En P. Cabrera,
R. Olmos i E. Sanmartí (coords.): Iberos y Griegos: lecturas
desde la diversidad. Huelva Arqueológica, XIII, 2, p. 9-31.
GÓMEZ, N.P. (1945): “Excavaciones para la ampliación del
antiguo palacio de la Generalidad”. Archivo de Prehistoria
Levantina, II, Valencia, p. 269-297.
318
GONZÁLEZ, A. (coord. i ed.) (2011): La Fonteta.
Excavaciones de 1996-2002 en la colonia fenicia de la
actual desembocadura del río Segura (Guardamar del
Segura, Alicante). Vol. 1. Alicante.
GONZÁLEZ, J. (1993): “Las cuevas santuario ibéricas en el
País Valenciano: un ensayo de interpretación”. Verdolay, 5,
Murcia, p. 67-78.
GONZÁLEZ, J.A. (1987): Escultura ibérica del Cerrillo Blanco.
Diputación Provincial de Jaén, Instituto de Cultura, Jaén.
GRAU, I. (1996): “Estudio de las excavaciones antiguas de
1953 y 1956 en el poblado ibérico de La Serreta”. Recerques
del Museu d’Alcoi, 5, Alcoi, p. 83-119.
GRAU, I. (1998-1999): “Un posible centro productor de
cerámica ibérica con decoración figurada en la Contestania”.
Lucentum, XVII-XVIII, Alicante, p. 75-91.
GRAU, I. (2000): “Territorio y lugares de culto en el área central
de la Contestania”. Quaderns de Prehistoria i Arqueologia
de Castelló, 21, Castelló, p. 195-225.
GRAU, I. (2002): La organización del territorio en el área
central de la Contestania ibérica. Universidad de Alicante,
Alicante.
GRAU, I. (2004): “La construcción del paisaje ibérico:
aproximación SIG al territorio protohistórico de la Marina
Alta”. Saguntum-PLAV, 36, Valencia, p. 61-75.
GRAU, I. (2005a): “Romanization in Eastern Spain: A GIS
approach to Late Iberian Iron Landscape”. En J.-F. Berger,
F. Bertoncello, F. Braemer, G. Davtian i M. Gazenbeek
(dirs.): Temps et espaces de l’homme en société, analyses
et modèles spatiaux en archéologie, XXVe rencontres
internationales d’archéologie et d’histoire d’Antibes.
Éditions APDCA, Antibes, p. 325-334.
GRAU, I. (2005b): “Espacios étnicos y políticos en el área
oriental de Iberia”. Complutum, 16, Madrid, p. 105-123.
GRAU, I. (2006): “Verlo para creerlo. Reflexiones sobre las
imágenes ibéricas en La Serreta”. En Alcoy, Arqueología y
Museo. Ciclo Museos municipales en el MARQ. Catálogo
de la Exposición, Diputación de Alicante, p. 60-69.
GRAU, I. (2007): “Los jinetes de la Contestania. Sobre el uso
del estilo cerámico como emblema étnico”. En L. Abad i
J.A. Soler (eds.): Actas del Congreso de Arte Ibérico en la
España Mediterránea. Instituto Alicantino de Cultura “Juan
Gil-Albert”, Diputación Provincial de Alicante, p. 111-123
GRAU, I. i MORATALLA, J. (1998): El poblamiento de época
ibérica en el Alto Vinalopó. Fundación Municipal “José M.ª
Soler”, Villena.
GRAU, I.; OLMOS, R. i PEREA, A. (2008): “La habitación
sagrada de la ciudad ibérica de La Serreta”. Archivo Español
de Arqueología, 81, p. 5-29.
GROUBE, L. (1981): “Black-Hole. British Prehistory: The
analysis of settlement distribution”. En I. Hodder, G.
Isaac i N. Hammon (eds.): Pattern of the Past. Cambridge
University, p. 185-211.
GUÉRIN, P. (2003): El Castellet de Bernabé y el horizonte
Ibérico Pleno edetano, Trabajos Varios del SIP, 101,
Valencia.
HARROWER, M.J. (2010): “Geographic Information Systems
(GIS) hydrological modeling in archaeology: an example
from the origins of irrigation in Southwest Arabia (Yemen)”.
Journal of Archaeological Science, 37 (7), p. 1447-1452.
HORTELANO, J.L. (2007): La Carta Puebla de Requena.
Centro de Estudios Requenenses, Requena.
[page-n-330]
HORTELANO, J.L. (2008): “Ocupación y organización del
espacio del altiplano de Requena-Utiel a mediados del
siglo xiii”. Oleana. Cuadernos de Cultura Comarcal, 22,
Requena, p. 199-213.
HURTADO, T. (2005): “La función de las contramarcas locales
aplicadas en la moneda hispánica”. Actas del XIII Congreso
Internacional de Numismática (Madrid, 2003). Madrid,
vol. I, p. 867-875.
IZQUIERDO, I. (2000): Monumentos funerarios ibéricos: Los
pilares-estela. Trabajos Varios del SIP, 98, Valencia.
JARDÓN, P.; QUIXAL, D.; MATA, C.; NTINOU, M. i
PASCUAL, G. (2009): “La Fonteta Ràquia: une installation
apicole de IIIe siècle av. J.-C. dans la péninsule ibérique”.
Lunula, XVII, Liège-Luik, p. 193-200.
LACARRA, J.; SÁNCHEZ, X. i JARQUE, F. (1996): Les
observacions de Cavanilles dos-cents anys després. Llibre
tercer. Bancaixa, València.
LEDO, A.; JIMÉNEZ, J.L. i REQUENA, M. (2007): “Edad
Antigua: romanos, visigodos, bizantinos”. En A. Ledo
(ed.): Historia de Buñol. Universitat de València, València,
p. 141-172.
LermA, J.L. (2002): Fotogrametría moderna: analítica y digital.
Editorial Universitat Politècnica de València, València.
LERMA, J.L. i BIOSCA, J.M. (trads.) (2008): Teoría y práctica
del Escaneado Láser Terrestre (3D Risk Mapping). Agencia
Flamenca del programa Europeo Leonardo Da Vinci.
LEVEAU, P. (1993): “Arles et les plaines du Bas-Rhône dans
l’antiquité: colonisation militaire romaine et milieu naturel
(à propos des moulins de Barbegal et du canal de Marius)”.
Geographia Antiqua, II, p. 51-62.
LEVEAU, P. (1997): “Irrigazione, drenaggio e economia
demaniale romana nelle pianure del Basso Rodano:
l’apporto delle ricerche geoarchaeologiche nella Valle
dei Baux”. En S. Quilici (ed.): Uomo Acqua e paesaggio.
“L’Erma” di Bretschneider, Roma, p. 301-310.
LLobregat, E.A. (1962): “Los precedentes y el ambiente
comarcal de la Valentia romana”. En La ciudad romana
de Valencia: estudios varios. Papeles del Laboratorio de
Arqueología, 1, Valencia, p. 33-51.
LLOBREGAT, E.A. (1972): Contestania ibérica. Instituto de
Estudios Alicantinos, Alicante.
LLOBREGAT, E.A. (1975): “Escultura Ibérica de la Edetania.
La cabeza de toro de la Carencia (Turís). Archivo de
Prehistoria Levantina, XIV, Valencia, p. 155-161.
LLORENS, M.M. i RIPOLLÈS, P.P. (2002): “Las imágenes”.
En P.P. Ripollès i M.M. Llorens (eds.): Arse-Saguntum.
Historia monetaria de la ciudad y su territorio. Bancaja,
Sagunto, p. 63-120.
LLorente, t. (1889): Valencia. Sus monumentos y artes; su
naturaleza e historia. Tomo II. Barcelona.
LÓPEZ, M.J. (1995): “El agua en el sureste peninsular durante
época romana: su aprovechamiento para la agricultura”. En
L. Cara i A. Malpica (coords.): Agricultura y regadío en AlAndalus, síntesis y problemas: actas del coloquio, Almería,
9 y 10 de junio de 1995. Instituto de Estudios Almerienses,
Almería, p. 13-16.
LORRIO, A. (2010): “Los signa equitum celtibéricos: origen
y evolución.” Palaeohispanica, 10, Zaragoza, p. 427-446.
LORRIO, A. (2012): “Fosos en los sistemas defensivos del
Levante ibérico (siglos vii-ii aC).” Revista d’Arqueologia
de Ponent, 22, Lleida, p. 59-86.
LOZANO, L. (2006): “El centro artesanal iberorromano de
La Maralaga (Sinarcas, Valencia)”. Saguntum-PLAV, 38,
Valencia, p. 133-148.
MACHAUSE, S. (2012): La Cueva del Sapo (Chiva).Una
posible cueva-santuario ibérica. Trabajo fin de Máster,
Universitat de València.
MAÑANA, P.; RODRÍGUEZ, A. i BLANCO, R. (2008):
“Una experiencia en la aplicación del Láser Escáner 3D a
los procesos de documentación y análisis del Patrimonio
Construido: su aplicación a Santa Eulalia de Bóveda
(Lugo) y San Fiz de Solovio (Santiago de Compostela)”.
Arqueología de la Arquitectura, 5, p. 15-32.
MARÍN, C.; RIBERA, A. i SERRAN, M.L. (2004):
“Cerámica de importación itálica y vajilla ibérica en el
contexto de Valentia en la época sertoriana. Los hallazgos
de la plaza Cisneros”. En R. Olmos i P. Rouillard (ed.): La
Vajilla ibérica en época helenística (siglos iv-iii al cambio
de Era). Collection de la Casa de Velázquez, 89, Madrid,
p. 113-134.
MARTÍN, G. (1962): “Estudio de los materiales arqueológicos
hallados en el subsuelo del palacio de la Generalidad de
Valencia”. Saitabi, XII, Valencia, p. 89-109.
MARTÍN, J.A. (1995): Catálogo documental de Los Fenicios
en Andalucía. Consejería de Cultura, Junta de Andalucía,
Sevilla.
MARTÍNEZ, A. (1995): “El Monumento Funerario de La
Calerilla de Hortunas (Requena-Valencia)”. Archivo
Español de Arqueología, 68, Madrid, p. 259-281.
MARTÍNEZ, F.J. (1996): “Imagen y articulaciones
decorativas en la Meseta: imagen y cultura arévaca en la
segunda edad del Hierro”. En F. Martínez Quirce (coord.):
Al otro lado del espejo: aproximación a la imagen ibérica,
Madrid, p. 163-177.
MARTÍNEZ, J.M. (1999): “La decoración vascular en el
mundo ibérico: el hipocampo del Pico de los Ajos, Yátova
(Valencia)”. Revista del Instituto de Estudios Comarcales
Hoya de Buñol-Chiva, 4, Buñol, p. 111-120.
MARTÍNEZ ALOY, J. (1912): “Hallazgo arqueológico. Otra
fíbula ibérica”. Las Provincias. Diario de Valencia, 28 de
febrero, en portada.
MARTÍNEZ ALOY, J. (1913). “Arqueología valenciana en
1912”. Almanaque de las Provincias. Valencia, p. 265.
MATA, C. (1985): “Algunas cerámicas ibéricas con decoración
impresa de la provincia de Valencia”. Saguntum-PLAV, 19,
Valencia, p. 153-181.
MATA, C. (1991): Los Villares (Caudete de las Fuentes):
origen y evolución de la cultura ibérica. Trabajos Varios
del SIP, 88, Valencia.
MATA, C. (2001): “Límites y fronteras en ‘Edetania’”. Archivo
de Prehistoria Levantina, XXIV, Valencia, p. 243-272.
MATA, C. i BONET, H. (1992): “La cerámica ibérica: ensayo
de tipología”. En Homenaje a E. Pla Ballester. Trabajos
Varios del SIP, 89, Valencia, p. 117-174.
MATA, C.; MORENO, A. i QUIXAL, D. (2010): “Hábitat rural
y paisaje agrario durante la segunda Edad del Hierro en el
este de la Península Ibérica”. Bollettino di Archeologia On
Line, 1, p. 32-46.
MATA, C.; DUARTE, F.; GARIBO, J.; VALOR, J. i
VIDAL, X. (2000): “Las cerámicas ibéricas como objeto
de intercambio”. En IBERS. Agricultors, artesans i
comerciants. III Reunió sobre Economia en el Món Ibèric.
319
[page-n-331]
Departament de Prehistòria i Arqueologia, Universitat de
València, Saguntum Extra-3,València, p. 389-397.
MATA, C.; DUARTE, F.; FERRER, M.A.; GARIBO, J.
i VALOR, J. (2001): “Aproximació a l’organització
del territori de Kelin”. En A. Martín i R. Plana (dirs.):
Territori polític i territori rural durant l’edat del ferro a
la Mediterrània occidental: actes de la Taula Rodona
celebrada a Ullastret del 25 al 27 de maig de 2000. Museu
d’Arqueologia de Catalunya, Girona, p. 309-326.
MEDARD, J. (1998): “Cambios en el modelo de población
de época ibérica a época romana en la Hoya de BuñolChiva”. Revista de Estudios Comarcales Buñol-Chiva, 3,
Buñol, p. 175-180.
MENÉNDEZ, M. (1988): La cerámica ibérica de estilo ElcheArchena. Colección Tesis Doctorales de la Universidad
Complutense 332/1988, Madrid.
MLH = J. Untermann: Monumenta Linguarum Hispanicarum.
Wiesbaden, 1975-2000.
MOLINOS, M.; CHAPA, T.; RUIZ, A.; PEREIRA, J.;
RÍSQUEZ, C.; MADRIGAL, A.; ESTEBAN, A.;
MAYORAL, V. i LLORENTE, M. (1998): El santuario
heroico de “El Pajarillo”, Huelma (Jaén). Universidad de
Jaén, Jaén.
MONCUNILL, N. (2007): Lèxic d’inscripcions ibèriques
(1991 - 2006). Barcelona.
MONCUNILL, N. i VELAZA, J. (2012): “La escritura
ibérica en la casa iberorromana”. Sylloge Epigraphica
Barcinoncensis (SEBarc), X, Barcelona, p. 49-59.
MONTILLA, S.; RÍSQUEZ, C.; SERRANO, J.L. i COBA,
B.E. (1989): “Análisis de una frontera durante el horizonte
ibérico en la depresión Priego-Alcaudete”. Arqueología
Espacial, 13 (Fronteras), Teruel, p. 137-149.
MORALES, J. (1998a): “La interpretación del patrimonio
natural y cultural: todo un camino por recorrer”. Boletín del
Instituto Andaluz de Patrimonio Histórico, 25, p. 150-157.
MORALES, J. (1998b): Guía práctica para la interpretación
del patrimonio. El arte de acercar el legado natural y
cultural al público visitante. Junta de Andalucía, Consejería
de Cultura (colección Difusión), Sevilla.
MORENO, A. (2011): Cuando el paisaje se convierte en
territorio: aproximación al proceso de territorialización
íbero en La Plana d’Utiel, València (ss. vi-ii ane). BAR
International Series, 2298, Oxford.
MORENO, A. i QUIXAL, D. (2009): “El territorio inmediato
de Kelin en época ibérica (siglos iv-iii a.C.): estrategias
productivas y poblacionales”. Saguntum-PLAV, 41,
Valencia, p. 109-118.
MOROTE, G. (1985): “La cultura ibérica: síntesis histórica”.
En Homenaje a D. Fletcher Valls: “La cultura Ibérica”.
Universidad de Valencia y Diputación Provincial de
Valencia (Serie Arqueológica 10, Varia III), p. 61-113.
MUÑOZ, D. i URZAINQUI, S. (2011): El Camino Real de
Valencia a Castilla, s. xv-xviii. El Camí de Requena, un
itinerario histórico. Generalitat Valenciana, València.
NEGUERUELA, I. (1990): Los monumentos escultóricos
ibéricos del Cerrillo Blanco de Porcuna (Jaén). Ministerio
de Cultura, Madrid.
NIETO, G. (1942-43): “La necrópolis hispánica del
Cabecico del Tesoro, Verdolay (Murcia)”. Boletín
del Seminario de Estudios de Arte y Arqueología, IX,
Valladolid, p. 191-196.
320
NIETO, G. (1943-1944): “La necrópolis hispánica del
Cabecico del Tesoro, Verdolay (Murcia). Cuarta campaña
de excavaciones”. Boletín del Seminario de Estudios de
Arte y Arqueología, X, Valladolid, p. 165-175.
NORDSTRÖM, S. (1969-1973): La céramique peinte ibérique
de la province d’Alicante, I y II. Acta Universitatis
Stockolmiensis, VI y VIII, Stockolm.
NUNINGER, L. i OSTIR, K. (2005): “Contribution à la
modélisation des paléo-reliefs de la plaine littorale de l’étang
de Mauguio (Languedoc, France): premières approches par
télédétection”. En J.-F. Berger, F. Bertoncello, F. Braemer, G.
Davtian i M. Gazenbeek (dirs.): Temps et espaces de l’homme
en société, analyses et modèles spatiaux en archéologie,
XXVe rencontres internationales d’archéologie et d’histoire
d’Antibes. Éditions APDCA, Antibes, p. 123-34.
ØDEGÅRD, K. (1997): “Drainage and colonization: the case
of Cales”. En S. Quilici (ed.): Uomo Acqua e paesaggio.
“L’Erma” di Bretschneider, Roma, p. 213-223.
OLIVER, A. (1996): Territorio y poblamiento protohistóricos
en el llano litoral del Baix Maestrat. Sociedad Castellonense
de Cultura, Castelló de la Plana.
OLMOS, P. (2010). Estudi dels patrons mètrics, arquitectònics
i urbanístics del món ibèric (segles v - ii a.C.). Universitat
Rovira i Virgili, Tarragona.
OLMOS, R. (2001-2002): “Concordia y violencia en la
naturaleza ibérica. Un esbozo sobre percepciones”. Anales
de Prehistoria y Arqueología de la Universidad de Murcia,
17-18 (Studia E. Cuadrado), p. 205-214.
OLMOS, R. i SERRANO, M.ªL. (2000): “El vaso del ‘Ciclo
de la Vida’ de Valencia: una reflexión sobre la imagen
metamórfica en época iberohelenística”. Archivo Español
de Arqueología, 73, p. 59-85.
OLMOS, R. i TORTOSA, T. (2010): “Aves, diosas y mujeres”,
en T. Chapa i I. Izquierdo (coords.): La Dama de Baza.
Un viaje femenino al más allá. Actas del Encuentro
Internacional (M.A.N. 2007). Ministerio de Cultura,
Madrid, p. 243-257.
OLMOS, R.; TORTOSA, T. i IGUÁCEL, P. (1992): “Catálogo.
Aproximaciones a unas imágenes desconocidas”. En R.
Olmos (ed.): La sociedad ibérica a través de la imagen.
Ministerio de Cultura, Barcelona-Madrid, p. 33-182.
ORENGO, H.A. (2012): “The Impact of Agricultural Practices
and Water Management in the Eastern Spanish Coast
during the Iron Age and Roman Periods: Methodological
Approaches and First Results”. eTopoi. Journal for Ancient
Studies, 3, p. 1007-1014.
ORENGO, H.A. (en premsa): “L’Horta Sud, consideracions per
a l’estudi d’un paisatge cultural”. En A. Pitarch, L. Alapont
i H.A. Orengo: Arqueologia de l’Horta Sud. Institut
d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud, Torrent.
ORENGO, H.A. (en premsa): “Digital image analysis of
remotely sensed data and the study of ancient Mediterranean
landscapes: a critical assessment”. World Archaeology, 46 (1).
ORENGO, H.A. i PALET, J.M. (2010): “Methodological Insights
into the Study of Centuriated Field Systems: a Landscape
Archaeology perspective”. Agri Centuriati. International
Journal of Landscape Archaeology, 6, p. 159-173.
ORENGO, H.A.; EJARQUE, A. i ALBIACH, R. (2010): “Remote
Sensing and GIS applied to the study of an Iberian Iron Age
oppidum’s hinterland: La Carència project (Valencia, Spain)”.
En B. Frischer (ed.): Making History Interactive. Proceedings
[page-n-332]
of the 37th annual international conference on Computer
Applications and Quantitative Methods in Archaeology.
Williamsburg, Virginia (United States). http://www.caa2009.
org/articles/Orengo_Contribution303_c%20(1).pdf
ORENGO, H.A.; ABELA, J.; PREVOSTI, M. i DE SOTO, P.
(2010): “L’aplicació de tecnologies SGDB, SIG i GPS en la
planificació de les prospeccions de l’ager Tarraconensis”.
En M. Prevosti i J. Guitart (dirs.): Ager Tarraconensis.
Estudi del paisatge arqueològic a la dreta del riu Francolí
/ Study of the archaeological landscape on the right of
the River Francolí. Volum / Volume 2. El poblament / The
population. ICAC, Tarragona, p. 112-116.
PAGE, V. (1984): Imitaciones de influjo griego en la cerámica
ibérica de Valencia, Alicante y Murcia. Iberia Graeca, Serie
Arqueológica nº 1, CSIC, Madrid.
PALET, J.M. (2005): “L’estructuració dels espais agraris en època
romana a Catalunya: aportacions de l’estudi arqueomorfològic
del territori”. Cota Zero, 20, Vic, p. 53-66.
PALET, J.M. i ORENGO, H.A. (2011): “The Roman centuriated
landscape: conception, genesis and development as inferred
from the Ager Tarraconensis case”. American Journal of
Archaeology, 115 (3), p. 383-402.
PALET, J.M. i RIERA, S. (2000): “Organización territorial
y dinámica del paisaje en zonas litorales del Nordeste de
Hispania”. En Arqueologia da Antiguidade na Península
Ibérica. Actas do 3º Congresso de Arqueologia Peninsular,
vol. VI. ADECAP, Porto, p. 33-45.
PALET, J.M.; FIZ, I. i ORENGO, H.A. (2009): “Centuriació
i estructuració de l’ager de la colònia Barcino; anàlisi
arqueomorfològica i modelació del paisatge”. Quaderns
d’Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, 5,
p. 106-123.
PALET, J.M.; ORENGO, H.A. i RIERA, S. (2011): “Centuriación
del territorio y modelación del paisaje en los llanos litorales de
Barcino (Barcelona) y Tarraco (Tarragona): una investigación
interdisciplinar a través de la integración de datos
arqueomorfológicos y paleoambientales”. Agri Centuriati.
International Journal of Landscape Archaeology, 7 (2010),
p. 113-129.
PASTOR, J.M. (1998): “Ideogramas musicales, onomatopéyicos
y animistas de las pinturas figurativas ibéricas y celtibéricas”.
Kalathos, 17, p. 91-129.
PEREIRA, J.; CHAPA, T.; MADRIGAL, A.; URIARTE, A.
i MAYORAL, V. (eds.) (2004): La necrópolis ibérica de
Galera (Granada): La colección del Museo Arqueológico
Nacional. Ministerio de Cultura, Subdirección General de
Museos Estatales, Madrid.
PÉREZ, A. (2007): “Medio físico”. En A. Ledo (ed.): Historia
de Buñol. Universitat de València, València, p. 15-42.
PÉREZ, J. (1997): “Decoraciones geométricas, vegetales y
figuradas: tres grupos de motivos interrelacionados”. En C.
Aranegui (ed.): Damas y caballeros en la ciudad ibérica.
Las cerámicas decoradas de Llíria (Valencia). Ed. Cátedra,
Madrid, p. 117-159.
PÉREZ, J. (1999): “La ordenación del espacio rural y la
explotación de la tierra en la comarca de la Hoya de
Buñol-Chiva (Siglos i a.C. - iv d.C.)”. Revista de Estudios
Comarcales de la Hoya de Buñol-Chiva, 4, Buñol, p. 67-76.
PÉREZ, J. (2006): “De la Saitabi ibérica a la Saetabis romana”.
Història de Xàtiva, vol. I. Universitat de València, València,
p. 137-164.
PÉREZ, J. i BORREDA, R. (1998): “El poblamiento ibérico del
Valle del Canyoles. Avance sobre un proyecto de evolución
del paisaje en la comarca de la Costera (Valencia)”.
Saguntum-PLAV, 31, València, p. 133-152.
PÉREZ, J. i MATA, C. (1998): “Los motivos vegetales en la
cerámica del Tossal de Sant Miquel (Llíria, València).
Función y significado en los Estilos I y II”. En C. Aranegui
(ed.): Los iberos, príncipes de occidente. Las estructuras
de poder en la sociedad ibérica (Actas del Congreso
internacional). Barcelona, p. 231-243.
PÉREZ, M.F. (2010): Un nuevo estilo pictórico de la cerámica
ibérica: estudio de materiales de la necrópolis de Poble
Nou (ss. ii-i a.C.). Memoria de Licenciatura, Universidad
de Alicante.
PÉREZ, M.F. (2011a): “Un nuevo estilo de cerámica ibérica
pintada en los fondos del museo de Villajoyosa”. En La Vila
Joiosa. Arqueologia i Museus. Ciclo Museos municipales
en el MARQ. Catálogo de la Exposición. Diputación de
Alicante, Alicante, p. 132-153.
PÉREZ, M.F. (2011b): “Un nuevo estilo pictórico en cerámica
ibérica: la necrópolis de Poble Nou (Villajoyosa, Alicante)”
Lucentum, XXX, Alicante, p. 87-114.
PÉREZ, M.F. (en premsa): “El kalathos del gallo: una
decoración simbólica singular en un vaso de Lucentum”.
Revista MARQ, 5, Alicante.
PÉREZ, R. (1988): “Un tonel cerámico ibérico procedente del
Castellar de Hortunas (Requena, Valencia)”. Archivo de
Prehistoria Levantina, XVIII, Valencia, p. 395-403.
PERICOT, L. (1979): Cerámica ibérica. Ed. Polígrafa S.A., Barcelona.
PILES IBARS, A. (1900): “Excursión a Turís”. Las Provincias,
Valencia, 10 de noviembre.
PILES IBARS, A. (1901): “Una excursión a Turís. 26 de
agosto”. Las Provincias, Valencia, 10 de septiembre.
PILES IBARS, A (1902): “Arqueología Valenciana”.
Almanaque Las Provincias, Valencia, p. 395.
PINGARRÓN, E. (1981): Estructuras de poblamiento
rural romano entre los ríos Magro y Palancia. Tesis de
Licenciatura, Universidad de Valencia.
PIQUERAS, J. (1997): La Meseta de Requena-Utiel. Centro de
Estudios Requenenses, Requena.
PIZZIOLO, G. i SARTI, L. (2005): “Landscape archaeology in
Sesto Fiorentino: a GIS analysis for investigating settlement
strategies in wetland area”. En J.-F. Berger, F. Bertoncello,
F. Braemer, G. Davtian i M. Gazenbeek (dirs.): Temps
et espaces de l’homme en société, analyses et modèles
spatiaux en archéologie, XXVe rencontres internationales
d’archéologie et d’histoire d’Antibes. Éditions APDCA,
Antibes, p. 441-50.
PLA, E. (1966): “Actividades del SIP (1961-1965)”. Archivo de
Prehistoria Levantina, XI, Valencia, p. 292-293.
PLA, E. (1972): “Actividades del Servicio de Investigación
Prehistórica V (1966-1970)”. Archivo de Prehistoria
Levantina, XIII, Valencia, p. 279-358.
PLA, E. (1980): Los Villares (Caudete de las Fuentes Valencia). Trabajos Varios del SIP, 68, Valencia.
PLA, E. i MARTÍ, B. (1988): “L’arqueologia a la Ribera del
Xúquer. Estat actual de la investigació”. En L’escenari històric
del Xúquer. Actes de la IV Assemblea d’Història de la Ribera
(l’Alcúdia, 1986). Ajuntament de l’Alcúdia, l’Alcúdia, p. 35-46.
POVEDA, A.P. i UROZ, H. (2007): “Iconografía vascular en
El Monastil”. En L. Abad i J.A. Soler (eds.): Actas del
321
[page-n-333]
Congreso de Arte Ibérico en la España Mediterránea.
Instituto Alicantino de Cultura “Juan Gil-Albert”,
Diputación Provincial de Alicante, p. 125-139.
PRINCIPAL, J. (2005): “Las cerámicas del círculo de la
Campaniense B”. En M. Roca y M.ªI. Fernández (coords.):
Introducción al estudio de la cerámica romana. Universidad
de Málaga, Málaga, p. 47-61.
PY, M. (1993): “Campanienne B”. Lattara, 6, p. 151-152.
QUIXAL, D. (2008): El valle del Magro entre los siglos vi - i a.C.:
Una aproximación a la movilidad en época ibérica. Trabajo
de Investigación de Licenciatura, Universitat de València.
QUIXAL, D. (2010): “El Pico de los Ajos (Yátova) y el
poblamiento ibérico en torno a los ríos Magro y Mijares”.
Revista del Instituto de Estudios Comarcales Hoya de
Buñol-Chiva, 9, Buñol, p. 25-33.
QUIXAL, D. (2012): “El valle del Magro como vía de
comunicación en época ibérica (siglos vi-i a.C.)”. Archivo
de Prehistoria Levantina, XXIX, Valencia, p. 187-208.
QUIXAL, D. i MORENO, A. (2011): “Vadocañas y los vados
sobre El Cabriel en época ibérica”. El Lebrillo Cultural.
Boletín de la Asociación Cultural de Amigos de Venta del
Moro, 28, Venta del Moro, p. 15-20.
QUIXAL, D.; MORENO, A. i MATA, C. (2007): “Campaña
de prospección en el valle del río Magro / corredor de
Hortunas (Requena-Yátova, Valencia)”. Saguntum-PLAV,
39, Valencia, p. 209-211.
RAMÓN, J. (1995): Las ánforas fenicio-púnicas del
Mediterráneo Central y Occidental. Consell Insular
d’Eivissa i Formentera / Universitat de Barcelona,
Col·lecció Instrumenta, vol. 2, Barcelona.
RAMOS, A. (1990): La cerámica ibérica de La Alcudia.
Instituto de Estudios “Juan Gil-Albert”, Alicante.
RAMS, M.ªV. (1975): “Avance a un estudio de las fíbulas
ibéricas de la provincia de Valencia”. Archivo de Prehistoria
Levantina, XIV, Valencia, p. 139-158
RIBERA, A. (1995): “Una peculiar fosa de fundación en
Valentia”. Saguntum-PLAV, 29 (Homenatge a Milagros
Gil-Mascarell Boscá, I), p. 187-196.
RIBERA, A. (1998): La fundació de València. La ciutat a
l’època romanorepublicana (segles ii-i aC). IAM, Diputació
de València (Estudis Universitaris, 71), València.
RIERA, S.; CURRÁS, A.; PALET, J.M.; EJARQUE, A.;
ORENGO, H.A.; JULIÀ, R. i MIRAS, Y. (2009): “Variabilité
climatique, occupation du sol et paysage en Espagne de
l’Âge du Fer à l’Époque Médiévale: Integration des données
paléoenvironnementales et d’Archéologie du Paysage”. En
E. Hermon (ed.): Société et Climats dans l’Empire Romain.
Pour une perspective historique et systémique de la gestion
des ressources en eau dans l’Empire romain. Editoriale
Scientifica, Napoli, p. 251-280.
RIPOLLÈS, P.P. (1979a): “La ceca de Celin. Su posible
localización en relación a los hallazgos numismáticos”.
Saguntum-PLAV, 14, Valencia, p. 127-138.
RIPOLLÈS, P.P. (1979b): “Aproximación a la circulación
monetaria de las tierras valencianas”. Saguntum-PLAV, 14,
Valencia, p. 189-198.
RIPOLLÈS, P.P. (2001): “Historia monetaria de la ciudad
ibérica de Kelin”. En A. Lorrio (ed.): Los Íberos en la
Comarca de Requena-Utiel. Alicante, p. 105-115.
RIPOLLÈS, P.P. (2007): Las acuñaciones de la ciudad ibérica de
Saitabi. Universitat de València y Biblioteca Valenciana, Valencia.
322
RODRÍGUEZ, J. (2004): Análisis de epigrafía íbera. VitoriaGasteiz.
RUBIO GOMIS, F. (1986): La necrópolis ibérica de La
Albufereta de Alicante (Valencia, España). Academia de
Cultura Valenciana, Sección de Prehistoria y Arqueología,
Serie arqueológica, 11, Valencia.
RUIZ, A. i MOLINOS, M. (1989): “Fronteras: Un caso del
siglo vi a.n.e.”. Arqueología Espacial, 13 (Fronteras),
Teruel, p. 121-135.
RUIZ, J.M. i CARMONA, P. (2007): “Geografia física”.
En J. Hermosilla (dir.): Turís. Geografia, Història, Art.
Universitat de València, València, p. 17-33.
SACRISTÁN DE LAMA, J.D. (1989): “Vacíos vacceos”.
Arqueología Espacial, 13 (Fronteras), Teruel, p. 77-88.
SALA, F. (2003): “La transformación del instrumentum
domesticum y el comercio”. En L. Abad Casal (ed.): De iberia
in hispaniam. La adaptación de las sociedades ibéricas a
los modelos romanos. Publicaciones de la Universidad de
Alicante, Serie Arqueología, Alicante, p. 287-315.
SALA, F. (1992): La tienda del alfarero del yacimiento
ibérico de La Alcudia. Publicaciones de la CAM, 160,
Alicante.
SALA, F. (1995): La cultura ibérica de las comarcas
meridionales de la Contestania entre los siglos vi y iii a. de
C. Colecció Textos Universitaris, Alicante.
SALA, F. (1997): “Consideraciones en torno a la cerámica ibérica
del s. V a.C. en las comarcas meridionales de Alicante”.
Recerques del Museu d’Alcoi, 6, Alcoi, p. 109-116.
SANFELIU, D. i FLORS, E. (2010): “Avance de los materiales
cerámicos de época ibérica”. En E. Flors (coord.): Torre
la Sal (Ribera de Cabanes, Castellón). Evolución del
paisaje antrópico desde la prehistoria hasta el Medioevo.
Monografies de prehistòria i arqueologia castellonenca, 8,
Diputació de Castelló, Castelló de la Plana, p. 323-326.
SANTOS, J.A. (2010): “Naturaleza y abstracción en la cerámica
ibérica con decoración pintada figurada”. Complutum, 21
(1), Madrid, p. 145-168.
SCHUBART, H. (2002-2003): “Platos fenicios de Occidente”.
Lucentum, XXI-XXII, Alicante, p. 45-61.
SERRANO, D. (1987): Yacimientos ibéricos y romanos de
La Ribera (Valencia, España). Academia de Cultura
Valenciana, Sección de Prehistoria y Arqueología, Serie
Arqueológica, 12, Valencia.
SERRANO, E. (2005): “Cerámicas africanas”. En Introducción
al estudio de la cerámica romana. Una breve guía de
referencia. Servicio de publicaciones de la Universidad
de Málaga, Monográfico nº 1 de CVDAS, revista de
Arqueología e Historia, Málaga, p. 225-304.
SERRANO, M.L. i OLMOS, R. (2000): “El vaso del ‘Ciclo
de la Vida’ de Valencia: una reflexión sobre la imagen
metamórfica en época iberohelenística”. Archivo español
de Arqueología, 73, nº 181-182, Madrid, p. 59-86.
SIMÓN, J.L. (1998). La metalurgia prehistórica valenciana.
Serie de Trabajos Varios del SIP, 93, Valencia.
SORIA, L. i DÍES, E. (1998): “Análisis de un espacio de
frontera: el noroeste de la Contestania en el s. IV. Primeras
aproximaciones”. En Los iberos, príncipes de Occidente.
Las estructuras de poder en la sociedad ibérica. Actas
del Congreso Internacional. Departament de Prehistòria i
Arqueologia, Universitat de València, Saguntum Extra-1,
València, p. 425-436.
[page-n-334]
TARRADELL, M. (1965): “Prehistòria i Antiguitat”. En
Història del País Valencià, vol. I. Barcelona, p. 15-206.
TENDERO, M. (2005): “La cerámica del período Ibérico
Antiguo en La Alcudia”. En L. Abad, F. Sala, i I. Grau
(eds.): La Contestania ibérica: treinta años después. Actas
de las I Jornadas de Arqueología Ibérica de la Universidad
de Alicante. Universidad de Alicante, Serie Arqueológica,
Alicante, p. 305-316.
TORMO, E. (1923): Guías regionales Calpe. III.- Levante
(provincias valencianas y murcianas). Ed. Calpe, Madrid.
TORREGROSA, J.; QUIXAL, D. i MATA, C. (2012):
“Hallazgos monetarios en el asentamiento ibérico final
de la Casa de la Cabeza (Requena)”. Saguntum-PLAV,
44, Valencia, p. 189-192.
TORTOSA, R. (2003): Programari de fotogrametria digital:
rectificació i desenvolupament. PFC, ETST Geodèsica,
Cartogràfica i Topogràfica, Universitat Politècnica de
València, València.
TORTOSA, T. (1996): “Los signos vegetales en la cerámica
ibérica de la zona alicantina”. En R. Olmos y J.A.
Santos (coords.): Iconografía ibérica, iconografía
itálica: propuestas de interpretación y lectura. Coloquio
Internacional (Roma, noviembre 1993). Universidad
Autónoma de Madrid (Serie Varia), Madrid, p. 177-191.
TORTOSA, T. (2003): “El ‘desencuentro’ entre la representación
del ‘ser híbrido’ en el Mediterráneo y algunas cerámicas
ibéricas”. En I. Izquierdo i H. Le Meaux (eds.): Seres
Híbridos: apropiación de seres míticos mediterráneos.
Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, Madrid, p. 293310.
TORTOSA, T. (2004): “Tipología e iconografía de la cerámica
ibérica figurada en el enclave de La Alcudia (Elche,
Alicante)”. En El yacimiento de La Alcudia: pasado y
presente de un enclave ibérico. Anejos de Archivo Español
de Arqueología, XXX, Madrid, p. 71-222.
TORTOSA, T. (2006): Los estilos y grupos pictóricos de la
cerámica ibérica figurada en la Contestania. Anejos de
Archivo Español de Arqueología, XXXVIII, Mérida.
TRAMOYERES, L. (1907): “Las fíbulas de Turís”. Las
Provincias, Valencia 7 de marzo.
TRAMOYERES, L. (1912): “Hallazgo arqueológico. Otra
fíbula ibérica”. Las Provincias, Valencia 28 de febrero.
UROZ, J.; POVEDA, A.P.; MUÑOZ, F.J. i UROZ, H. (2007): “El
departamento 86: una taberna del barrio industrial ibérico de
Libisosa (Lezuza, Albacete)”. En J.M. Millán i C. Rodríguez
(coords.): I Jornadas de Arqueología de Castilla-La Mancha
(Cuenca, 2005). Ediciones de la Universidad / Junta de
Comunidades de Castilla-La Mancha, Cuenca, p. 143-170.
VALIÑO, A. (2012): “Evolución política y administrativa”.
En J. Seguí (coord.): Conquista y asimilación. El territorio
valenciano en la Hispania romana. IAM, Diputació de
València, València, p. 55-111.
VALOR, J.; MATA, C.; FROCHOSO, R. e IRANZO, P. (2005):
“Las cerámicas ibéricas con decoración impresa e incisa del
territorio de Kelin (Comarca de Requena-Utiel, Valencia)”.
Saguntum-PLAV, 37, Valencia, p. 105-124.
VELAZA, J. (2011): “Cuestiones de morfología verbal en ibérico”.
En E.R. Luján i J.L. García Alonso (eds.): A Greek Man in the
Iberian Street. Papers in Linguistics and Epigraphy in Honour
of Javier de Hoz. Innsbruck, p. 295-304.
VELAZA, J. (en premsa): “Tres inscripciones sobre plomo de
La Carencia (Turís, Valencia)”. Acta Palaeohispanica, XI.
VIDAL, X.; MARTÍ, M.ªA. i MATA, C. (1997): “La cerámica
ibérica de la segunda mitad del s. v a.C. en Los Villares
(Caudete de las Fuentes, València): formas y decoraciones”.
Recerques del Museu d’Alcoi, 6, Alcoi, p. 49-59.
VIVAR LOMBARTE, G. (2005): “La cerámica Campaniense
A”. En M. Roca i M.ªI. Fernández (coords.): Introducción
al estudio de la cerámica romana. Universidad de Málaga,
Málaga, p. 23-45.
VIVES-FERRÁNDIZ, J. (2005): “Trípodes fenicios entre el
Ebro y el Segura: nuevas perspectivas de estudio”. En S.
Celestino i J.M. Jiménez (eds.): El Periodo Orientalizante,
Vol. II. Mérida, p. 1351-1361.
VV.AA. (2000): L’arqueologia fa ciutat: Les excavacions de la
Plaça de Cisneros, València. Ajuntament de València, València.
VV.AA. (2010): Flora Ibérica. De lo real a lo imaginario. [C.
Mata, E. Badal, E. Collado, P.P. Ripollés (eds.)], Trabajos
Varios del SIP, 111, Valencia.
VV.AA. (2006): La villa de Cornelius (L’Ènova, València).
Ministerio de Fomento, Valencia.
VV.AA. (2011): La Vila Joiosa. Arqueologia i Museus.
Ciclo Museos municipales en el MARQ. Catálogo de la
Exposición. Diputación de Alicante, Alicante.
323
[page-n-335]
[page-n-336]
Resumen
El oppidum de La Carència de Torís y su territorio
El proyecto «La Carència: evolució cronològica i urbanística.
Valoració dins del territori» se promovió en el año 2001 desde
el Servei d’Investigació Prehistòrica y el Museu de Prehistòria
de la Diputació de València, una institución con tradición investigadora que cuenta con especialistas en las materias de los
objetos que conserva, estudia y difunde. La investigación en
el yacimiento arqueológico de La Carència (Torís, València) y
su entorno se ha hecho de manera ininterrumpida hasta el año
2013, momento de la publicación de este libro, pero nuestra
intención sería no concluir, porque, como deben haber comprendido si han leído el libro, el yacimiento todavía nos tiene
guardados conocimientos de nuestro pasado histórico que hace
falta estudiar antes que puedan haber nuevas intenciones oscuras sobre él. Con este trabajo se quería, y se puede decir bien
alto que se ha conseguido, completar el conocimiento de las
épocas ibérica y romana, y saber si La Carència tenía entidad
para ser cabeza de un territorio y cuál fue su evolución.
A lo largo del siglo xx se hicieron numerosos hallazgos
de objetos ibéricos y romanos en el poblado y en el territorio
circundante, pero las únicas excavaciones científicas las hizo
Milagro Gil-Mascarell en los veranos de 1971 y 1972. Después
de esto, hasta el año 2001 no se reiniciaron los trabajos de investigación en el yacimiento, y mientras tanto el asentamiento
fue sangrantemente destruido y expoliado durante treinta años
por la propiedad privada de los terrenos. Este mismo año, la
guardia civil hizo una incautación al propietario de los terrenos
de 1.693 piezas, principalmente de metal, que se salvaron de la
ambiciosa venta ilegal de objetos que son patrimonio de todos
los ciudadanos. Este hecho sirvió para frenar el espolio, pero,
por lo que hemos podido apreciar a lo largo de los trece años
del proyecto, solo algunos niveles estratigráficos más antiguos
se escaparon de las señales del detector de metales y de la alteración de las palas de las máquinas usadas también para el
cultivo. El año 2010 conseguimos un mayor grado de protección para el poblado y su entorno con la declaración de Bien
de Interés Cultural (BIC), y el año 2009 se hizo un itinerario
arqueológico por los tres recintos murados (capítulo 4).
Esta monografía recoge el trabajo y los estudios de los
trece años de campañas de excavación y prospección dentro
de terrenos públicos, propiedad del Ayuntamiento de Turís
(capítulos 5 y 14). Incluye toda la investigación del poblado
amurallado u oppidum de La Carència, y lo que se ha hecho
en su probable territorio.
El yacimiento está situado en la cima de una montaña de la
zona central oriental de la Península Ibérica, un territorio que
quedaba dentro del área adscrita por los romanos a los edetanos,
uno de los grupos que conformaban la diversidad de la cultura
ibérica. Junto al poblado pasa el río Magro surcando un valle
fértil en el cual destacaba La Carència, a una altura entre 379
m y 299 m s/n/m, en una ubicación próxima a la costa y no demasiado alejada del interior, con una visibilidad absoluta hacia
levante, hasta el mar a 40 km, y también hacia el interior, zonas
con las que mantenía una comunicación constante.
La colaboración entre diversas disciplinas a lo largo del proyecto ha hecho posible sacar partido de la variada cantidad de
datos y hacer unos planteamientos que destacan y refuerzan la
entidad de La Carència, su carácter comercial y la franja cronológica de las actividades, como también saber sobre la evolución de su territorio y del paisaje.
La información que ha perdurado de los textos clásicos ha
sido un enriquecimiento para los estudios del yacimiento y ha
servido para complementar y confrontar con la arqueología. En
el año 2007 se publicó Història de Turís y en ella se hizo un
análisis completo de las fuentes antiguas relacionadas con La
Carència y también de los acontecimientos históricos que sucedieron durante la existencia del poblado (Albiach y Requena,
2007: 117-121). Ahora, en esta monografía, y conociendo más
hechos y cronologías, los resultados aportados por la arqueología relacionados con los datos históricos nos han dado una
visión del oppidum de La Carència que se aproxima más a su
realidad que la que la historia contemporánea había elaborado.
La primera evidencia de ocupación en la montaña es del
siglo viii a.C., durante la cultura del Bronce final. En la zona alta
del poblado, que Gil-Mascarell designaba como «acrópolis» y
nosotros llamamos Recinto I, en las excavaciones de los años
setenta se encontraron fragmentos cerámicos de ollas hechas a
mano y decoradas con mamelones aplicados y otros motivos
incisos en forma de espiga e impresos ungulados, y también
con tratamiento superficial de bruñido. Entre los materiales recuperados sin una ubicación clara había tres puntas de flecha
325
[page-n-337]
de bronce: una de pedúnculo y aletas con cabeza triangular y
la espiga fracturada, y dos con lengüeta corta de mango. No se
han hallado todavía estructuras de habitación asociadas a los
restos muebles, pero hasta que no se excave toda la superficie
interior del Recinto I y también se explore la cueva que hay
dentro de él, cabe pensar no solo en una frecuentación del lugar
sino también en la existencia de una verdadera ocupación. La
Carència estaba rodeada de otros asentamientos de la cultura
del Bronce, y hemos localizado 16 de los cuales 4 perduraron
en época ibérica y otro se volvió a ocupar en la época medieval,
como se ha visto en el apartado de las prospecciones (capítulo
14). Entre las piezas de La Carència de la colección de Federico
Botella (Simón, 1998: 145, 159) había un hacha de cubo con
una anilla, un fragmento de punta de lanza con nervadura central de sección hexagonal, y cerámicas con decoraciones incisas
y formas del Bronce final.
El paso de este período al Hierro antiguo está presente en
el poblado con fragmentos de objetos encontrados en superficie pero todavía sin estructuras constructivas relacionadas. Esta
continuidad nos señala que en la montaña se gestó la cultura
ibérica desde sus inicios. Desde el siglo vii a.C., los pueblos
indígenas se van relacionando con pueblos del resto de la península hasta los Pirineos y también con otros del Mediterráneo
llegados con el principal atractivo del hallazgo de recursos minerales para su explotación y para el comercio. Con unas características comunes se fue desarrollando poco a poco esta nueva
cultura que toma el nombre de los iberos, los habitantes del
oriente peninsular conocidos así en las fuentes clásicas. Lo iberos habitaron lugares fortificados con una organización social
que tenía unos representantes del colectivo, y donde algunos
oppida fueron el centro de organización de un territorio.
Las intervenciones de los años setenta y las de este proyecto han proporcionado material arqueológico para plantear
que hubo una ocupación de La Carència en este periodo. No
se ha localizado el lugar exacto del asentamiento, pero, dada
la dispersión de los hallazgos, estaría dentro de la superficie
del Recinto III, probablemente tanto en la vertiente meridional
como en la ancha llanura, una zona que se amuralló por primera
vez con motivo de las guerras de Sertorio.
La ausencia de estructuras impide aproximarse a las dimensiones del yacimiento durante los siglos vi y v a.C., pero las
evidencias materiales, aunque son pocas, sí que muestran los
amplios contactos comerciales que hubo. Se han hallado piezas
importadas de la costa oriental peninsular o de asentamientos
indígenas con producciones similares, cerámicas y ánforas R1
fenicias del siglo vi a.C., como también cerámica ibérica local
como ollas y jarras de los siglos vi y v a.C. y urnas de orejetas
(capítulos 6 y 7). No se han recuperado fragmentos de cerámica
bícroma, la cual se desarrolla fundamentalmente en el siglo v
a.C., pero sí que hemos hallado algún fragmento de cerámica
estampillada de esta misma cronología. El estudio de la cerámica ibérica pintada (capítulo 8) nos ha dado información de los
contactos comerciales. El motivo de círculos concéntricos de
La Carència formando un soliforme ya se encuentra en el siglo
v a.C. y también en el iv a.C., y hay cerámica estampillada que
lo relaciona con el área de Utiel-Requena.
El conjunto numismático estudiado (capítulo 10) nos ha
permitido ver que ya había unas pocas monedas circulando en
La Carència en los siglos v y iv a.C., entre las cuales destaca
una pieza griega, un óbolo masaliota acuñado a inicios del siglo
v a.C. En este momento la moneda es esporádica, el trueque era
326
la operación habitual o bien el intercambio de metales, como
se ha visto que pasa en el siglo III a.C. con el uso de la plata al
peso y recortada, también habitual en los asentamientos vecinos
de Arse, Saitabi y Kelin.
Hay tres fíbulas de los siglos v y iv a.C. (Rams, 1975: 153,
144) de las cuales la autora comenta la discrepancia cronológica entre estas y el resto de objetos aparecidos, pero con el actual
estudio general del yacimiento hemos visto que esta cronología
coincide con el conjunto cerámico recuperado.
El examen de las fuentes en relación al yacimiento efectuado per M. Requena (Albiach y Requena, 2007) señala la
posibilidad de relacionar La Carència con el centro comercial
Tiris/Tyrin nombrado por Rufo Festo Avieno en el conjunto de
poemas Ora marítima, escrita en el siglo iv d.C., pero basada en
fuentes del siglo iv a.C.
Llegar a considerar el asentamiento ibérico de La Carència
como cabeza de un territorio comporta mucho más que valorar
el hecho de ocupar una gran extensión de terreno. El cálculo de
la superficie del oppidum de La Carència se ajusta al perímetro
que dan los tramos de muralla conservados unidos a los tramos
todavía no excavados. Hacer la comparación con otros oppida
considerados también de capitalidad se hace difícil porque los
parámetros de valoración se han establecido sobre la base de la
dispersión de los materiales que afloran en superficie en el yacimiento. Si en La Carència presentáramos las dimensiones del
espacio ocupado por la dispersión de los restos cerámicos o de
otros materiales arqueológicos, la superficie total sería mucho
más grande de 6,9 hectáreas, ya que ocupa las áreas artesanales
además de otros restos dispersos, como se puede ver en publicaciones más antiguas (Albiach et al., 2007; Orengo, 2010) donde
se señalan 8,5 hectáreas de superficie. Por lo tanto, habría que
hablar de una superficie para el oppidum y otra para toda la
propiedad o fundus como la llamaban los romanos.
Las primeras construcciones documentadas en La Carència son de los siglos iv-iii a.C. A partir de esta cronología hay
hallazgos de restos materiales por todo el yacimiento, por lo
que podemos decir que el poblado se ocupa prácticamente en
toda su extensión. En este momento, debe estar afirmándose
la unidad étnica del pueblo de los esdetas (de Edeta), y en este
entorno creció el asentamiento comercial de La Carència. La
erección de dos recintos fortificados con murallas y torres convirtió el poblado en un oppidum en el siglo iii a.C.
En la cima se hizo el cerramiento de un espacio de 1.403 m2,
el Recinto I, que tenía una muralla y, al menos, dos torres. En
los años setenta no se excavó en la fortificación y en este proyecto la propiedad privada no dio permiso para intervenir, y por
tanto la cronología de la muralla solo la podemos aproximar,
por la relación estratigráfica, al momento de la construcción de
las estructuras interiores, en los siglos iv y iii a.C. El conjunto
del sistema defensivo de esta muralla tenía tramos de lienzo de
muro con torres (capítulos 5 y 9) y un gran foso. Se han documentado dos sólidas torres construidas con grandes sillares a diferencia de las piedras medianas empleadas para el lienzo de la
pared de la muralla, lo que evidencia la intención y la necesidad
de hacer unas construcciones firmes y elevadas para la vigilancia y salvaguardia. Una de las torres estaba al lado de la zona de
acceso al recinto y la otra en el ángulo noroeste, dedicada a la
protección de la entrada. En su interior, hay rasgos que señalan,
al menos, siete habitaciones y un callejón descubiertos en los
años setenta, pero también pueden ser parte de un solo edificio
con diversas habitaciones y un pasillo, descrito detalladamente
[page-n-338]
en el apartado referente a las excavaciones de esos años (capítulo 2). El estudio de los materiales de cuatro sondeos (A, C, 2
y 4) (capítulo 6), evidencia una presencia constante de intrusiones en los niveles estratigráficos, como también la existencia de
material sin referencia estratigráfica, excepto en el sondeo núm.
4, que tiene un estrato claro para fijar el inicio de la ocupación
datado entre los siglos iv y iii a.C.
La cueva que hay junto a la muralla, en la zona este, se
encuentra tapada con grandes piedras y vegetación, pero deberíamos estudiarla para saber cuál fue su uso y la relación con el
Recinto I.
A lado de la zona oriental de este recinto había un gran foso
que lo separaba del área artesanal PT 11, donde había hornos.
El foso todavía no se ha desbrozado ni se ha excavado por lo
que solo podemos aproximar la longitud, entre 23 y 25 metros.
De él se observa un desnivel natural que probablemente se mejoró excavando el terreno con el fin de aumentar así su función
defensiva, como se puede apreciar en otros yacimientos centromeridionales del este peninsular a partir del Ibérico pleno
(Lorrio, 2012: 65), y que recuerda al existente en el oppidum de
El Molón de Campo Robles, datado en un momento avanzado
del siglo iv a.C., y también al foso de Pico de los Ajos, conocido
por trabajos superficiales, datado en el siglo iii a.C. (Díes y Gimeno, 1995), un yacimiento relacionado con el límite territorial
de La Carència.
Hacia el suroeste del Recinto I, y anexo a este, se erigió
una segunda muralla que se unía con la primera, creando así
un nuevo espacio amurallado de 11.485 m2, el Recinto II, que
ampliaba el área de salvaguardia. La parte excavada en los años
setenta se interpretó como un área de viviendas, pero en las
excavaciones del año 2003 vimos que era una fortificación con
muralla y torres, y que, al menos en la zona suroeste, tenía un
refuerzo exterior hecho con un muro paralelo y otros perpendiculares, rellenado todo desde el momento de su edificación con
piedras y tierra, como el emplekton helenístico, una construcción especial por ser diferente de otras halladas en la Edetania.
El estrato de nivelación que se hizo para erigir la muralla tiene
un material cerámico de los siglos iv-iii a.C., y la excavación
de una de sus torres, la Torre Este o de la poterna, nos da una
datación entre finales del siglo iii y principios del siglo ii a.C.
(capítulo 5).
Los hechos históricos que motivaron alzar estas murallas
los relacionamos con la llegada del ejército cartaginés a Iberia
en el año 237 a.C., lo que supuso un estado de alerta, sobre
todo cuando se sometieron los pueblos indígenas al sur de la
Contestania. Después de firmarse el Tratado del Ebro (226 a.C.)
entre romanos y cartagineses podemos pensar en una vigilancia
mayor en La Carència, tanto si quedaba incluida en territorio
cartaginés al sur del río Ebro como si, atendiendo a Jérôme Carcopino, se considera al Júcar como el límite fronterizo, donde
con más motivo podría quedar afectada La Carència, razón por
la cual se rodeó de fuertes murallas. El avance de Aníbal a partir
del año 221 a.C. se desarrolló entre conquista y diplomacia, y no
sabemos si el oppidum de La Carència fue una de las comunidades aliadas, pero los niveles arqueológicos no indican una parada de actividad en el yacimiento, por lo que cabe pensar, como
planteó M. Requena (Albiach y Requena, 2007: 118), que se
encontraría entre la mayoría de comunidades indígenas que hicieron alianza con el general Aníbal. Así también lo serian otros
poblados edetanos y contestanos, como cita Silio Itálico, en Púnica, cuando cita a los sedetani y Saetabis dentro de las tropas
aliadas de Cartago. En el año 219 a.C. se sitió Arse-Saguntum
por las tropas cartaginesas lideradas por el general Aníbal, y
los romanos llegaron en el año 218 a.C., y comenzaron nuevos
enfrentamientos con los cartagineses, con consecuencias en los
pueblos indígenas hasta el año 206 a.C. La arqueología en el
yacimiento no ha mostrado niveles de destrucción o de incendio
asociados a este periodo, pero sí la creación de la Torre Este al
lado de la poterna en el Recinto II (capítulo 5), y también puede
ser que el refuerzo exterior de la muralla.
El estudio de los materiales aparecidos en el yacimiento ha
sido muy importante para saber más de las actividades en el
oppidum y sobre las relaciones regionales. La cerámica ibérica
pintada (capítulo 8) muestra que La Carència estaba, igual que
otros yacimientos ibéricos que eran cabezas territoriales, dentro
de la órbita comercial de estas cerámicas, recibiendo las producciones en curso y en uso. Las decoraciones de los siglos IVIII a.C. señalan una clara relación con el campo del Turia hasta
que acaba Edeta en el año 150 a.C., pero también hay motivos
que aparecen en Saiti y en las áreas de Alicante y de Albacete,
que se inician en el siglo iv a.C. y son frecuentes en el siglo iii
a.C., como se ve en el cálatos de borde moldurado con tejadillos
(capítulo 8). Se evidencia un comercio activo y unos contactes
mayores en la segunda mitad del siglo iii y principios del ii a.C.
Entre los motivos figurados animales y vegetales hallados en La
Carència, hay fitomorfos en composiciones complejas que se
alejan del estilo Oliva-Liria y se acercan a los del sureste, el conocido antiguamente como Elche-Archena, y que ahora parece
disgregarse en diversos estilos. También hay brotes reticulados
con espirales y hojas en forma de corazón similares al estilo Elche-Archena, y predomina el brote ovalado, el símbolo más característico de la cerámica ilicitana y casi inexistente en la zona
edetana, lo que nos indica la influencia clara de la Contestania.
Reforzando el carácter comercial del yacimiento hay cuatro
plomos escritos en alfabeto ibérico. El estudio efectuado por J.
Velaza en esta monografía (capítulo 11) nos indica la relación
de los cuatro textos con las actividades comerciales del oppidum. Hay dos documentos escritos en sistema gráfico nororiental, uno entre el 220/200 y el 175 a.C., y el otro entre el 200/175
y el 50 a.C.; ambos son cartas comerciales y uno de ellos tiene
expresiones numerales y ha sido rayado para cancelar la cuenta.
El tercero parece que es un mensaje comercial borrado con posterioridad para utilizarlo de nuevo, lo que nos puede indicar que
hay una actividad continuada. Las relaciones con la Contestania
quedan también reforzadas por el cuarto texto de plomo de mediados del siglo iv-iii a.C., escrito en signario suroriental, lo que
indica, probablemente, que algún mercader del sur se estableció
en La Carència, el propietario del plomo.
Para hacer las transacciones comerciales durante los siglos iv
a.C. y iii a.C. se usó la plata a peso, como lo demuestran las 112
piezas recortadas de este metal halladas en La Carència, igual
que se hacía en los territorios vecinos, donde el uso del metal,
a peso o amonedado, ya estaba introducido a finales del siglo iii
a.C. En el periodo de conflictos 237-195 a.C. aumentó mucho la
cantidad de monedas (tetradracma de Alejandro Magno, acuñada
en Babilonia, hispanocartaginesas, dracmas emporitanas, dracma
gala à la croix, romanas y griegas), dado que cartagineses y romanos pagaron a sus ejércitos con ellas, como han estudiado P.P.
Ripollès, E. Collado y C. Delegido (capítulo 10).
Entre otros materiales cabe destacar la existencia de un
signum equitum o estandarte de bronce que pertenecía a la
élite aristocrática ecuestre. Representa un jinete a caballo,
327
[page-n-339]
entendido como un antepasado mítico, un héroe fundador de
la estirpe, como los estudiados por A. Lorrio entre los siglos
v y i a.C. (Lorrio, 2010: 437, 440). Se trata de una pieza
importantísima porque el cetro, entendido como un símbolo,
señala la existencia de una élite ecuestre diferente a la de
otros oppida, hecho que da a La Carència una entidad propia.
También cabe destacar una figurilla o exvoto de bronce de
un toro de pie con marcas de decoración incisa, además de
numerosos objetos de metal que se encuentran entre el conjunto de piezas incautadas y pendientes de una autorización
para ser estudiadas (capítulo 4).
La presencia de escultura en piedra, tanto la cabeza de toro
datada en el siglo iv a.C. como la pieza ya perdida con dos animales, muestran la relevancia del oppidum, ya que el hecho de
tener esculturas se entiende como un elemento de entidad social. En la Edetania, además de La Carència, solo Arse tenía
escultura en aquel momento o, al menos no se ha hallado en
el resto. La escultura presenta una similitud con los toros contestanos, valorada por Chapa dentro de un grupo homogéneo
que hace un tipo de escultura y que penetra remontando los
ríos Buñol y Magro (Chapa, 2005: 34). Una vez más, como
ya hemos visto con la cerámica pintada, hay amplios contactos
con la Contestania, y habría que plantearse cuáles son las características que definen el límite geográfico del río Júcar y el
étnico de la Contestania establecido por los romanos. En los estudios generales se revela que se desconoce, en muchos casos,
a que monumento pertenecen los fragmentos escultóricos, pero
en el caso de la Carència se asocia a un monumento funerario
(Llobregat, 1975: 156). La cuestión interesante es valorar si su
existencia atiende a la presencia fenicia (Chapa, 2005: 24) o
bien la helenística, dada la cronología y tipología que también
hemos visto ya en los recipientes cerámicos y en la arquitectura
del poblado.
En cuanto al simbolismo, esta escultura en piedra de la
cabeza de toro tiene bastante que decir, como el resto de figuras de toros estudiadas por T. Chapa, que presentan unos
rasgos escultóricos que las identifican con los lingotes de cobre, relacionados con la riqueza, el poder y la capacidad de
renacer después de la muerte, o también con la piel de toro
vinculada en ambientes fenicios a Baal (protector de la navegación) y Astarté, o como símbolo divino para grupos del
Próximo Oriente, o con las propiedades de guerra, fecundidad
y defensa de la estirpe y el territorio, también para el área mediterránea (Chapa, 2005: 35-36). Además, había otros rasgos
simbólicos, como se puede ver en algunos motivos figurados
representados en cerámicas pintadas (capítulo 8) y se pueden
encontrar en otros objetos como amuletos o colgantes. Decir
alguna cosa más sobre esto nos lleva a nombrar el signum
equitum del jinete a caballo que supondría un prestigio social
y también tenía un significado ritual y mágico (Lorrio, 2010:
440-441) y también el exvoto o figurilla de bronce de un toro,
que pertenecen a la confiscación.
Entre los numerosos materiales que había en uso estaban
las fíbulas. Trece se han conservado enteras y son de tipología
anular hispánica, y entre ellas hay una decorada con círculos
grabados y una cabeza masculina con barba cubierta con una
capucha o tiara, y otra que tiene la inscripción DVRNAICOS;
además se han hallados dieciocho fragmentos. Veintiocho piezas son de La Tène y Aucisa, y destacan siete enteras del tipo La
Tène, una con decoración de motivos vegetales y un fragmento
de fíbula zoomorfa con cabeza de ave.
328
El carácter comercial de La Carència queda todavía más
manifiesto con la presencia de piezas y ponderales de balanza o contrapesos hallados en el yacimiento. Entre estos hay
4 ponderales discoidales de bronce, 15 de plomo de sección
troncopiramidal, rectangular alargada, discoidal y cilíndrica,
que tienen un peso entre los 83,25 gramos y los 13,50 gramos.
Este conjunto pertenece a donaciones y a la confiscación, donde, además hay numerosos plomos enrollados y pequeños que
parecen servir para las redes, un lingote de hierro, un strigile y
herramientas de metal para los trabajos artesanales, como son
siete escarpias de hierro y una plomada o groma de plomo de
sección fusiforme usada para la agrimensura.
En relación al poblamiento en el ager, conocemos 44 asentamientos ibéricos. Entre el río Magro, los barrancos, las sierras
y las sendas se distribuyó el hábitat. La ubicación predominante
se hizo en las laderas de las montañas (preferentemente hacia el
sur y el este) o en colinas y algunos en terraza o en la llanura.
Hay 19 situados en la cima de la montaña o sobre una colina entre los 162 y los 305 m, excepto La Carència que está a 379 m.
En las laderas de montañas hay 12, en una cota media de 250 m,
y en alguna terraza o en el llano hay 13; también existen otros
hallazgos como son los caminos o un área artesanal. Valorando
La Carència como un centro organizador de un ager, este es el
asentamiento más grande, el único fortificado y el más elevado.
Se observa una dispersión del poblamiento orientada hacia los
cuatro puntos cardinales, desde los cuales, en la mayoría de los
casos, se ve el poblado de La Carència. Por la parte meridional,
y cerca del oppidum, está el río Magro, más al sur del cual, hasta ahora, solo se ha prospectado un área, y entre esta y el río hay
asentamientos. Por el oeste, también se conoce una dispersión
del poblamiento hasta la sierra del Castellet, pero más allá de
esta no se ha hecho ninguna prospección. Por el norte, la zona
más alejada de hallazgos es la llanura, y la parte oriental ha sido
bastante sorprendente por la abundancia de yacimientos en la
ladera.
Estos tienen una dispersión de material en superficie que
no supera la media hectárea, excepto uno que tiene más de una
hectárea, y desde todos ellos hay una perfecta visibilidad del
oppidum central. La cronología de los materiales cerámicos nos
ha permitido establecer una diferenciación del poblamiento del
Hierro antiguo en los siglos vi-v a.C., del Ibérico pleno en los
siglos iv-iii a.C. y del Ibérico reciente a lo largo de los siglos ii-i
a.C. durante la romanización, cuando hay una convivencia con
la cultura romana. Dado que no hemos hecho excavaciones en
estos yacimientos, nuestros estudios no tratan la tipología de los
asentamientos, ni diferencian entre caserío, atalaya o fortín. Las
investigaciones de territorio en este proyecto se han centrado
en el estudio de los patrones de asentamiento para ver la configuración histórica del paisaje, la distribución de yacimientos
arqueológicos y los usos que las sociedades del pasado hicieron
del entorno. Como ya se ha visto ampliamente en el apartado
dedicado al territorio (capítulo 14), en época ibérica hay una
preferencia de explotación agraria por las zonas de llanura, secano y no inundables, ligada al desarrollo de cultivos de secano
y con irrigación a pequeña escala, y en época romana se ocupan
las áreas con suelos profundos, de más calidad, para explotaciones de mayor intensidad ligadas a las prácticas hidráulicas y
desecaciones de zonas húmedas, y la explotación de zonas de
inundación fluvial y la ocupación de zonas húmedas litorales.
Los estudios de prospección, de análisis cerámico, de técnicas
de teledetección, análisis topográficos SIG, arqueomorfología y
[page-n-340]
geoarqueología para conocer la evolución del uso del paisaje,
muestran que los terrenos próximos a La Carència tuvieron una
explotación en las épocas ibérica y romana. El excedente de los
recursos agropecuarios de estos asentamientos hay que ligarlo
al oppidum de La Carència, como centro de producción y de
comercio, y así la capitalidad de La Carència queda reforzada.
Hasta llegar a los límites territoriales establecidos por los estudios de áreas vecinas quedan años de trabajo. Estos estudios establecen el territorio de La Carència justo al norte de la Contestania, ya atravesado el río Júcar y fronterizo con Saiti-Saetabis
(Játiva), según la investigación en curso de J. Pérez Ballester y
su equipo. Por el norte limitaba con el territorio ya establecido
para Edeta (Liria) (Bernabeu et al., 1987; Bonet y Mata, 2001)
y por el noreste con Arse-Saguntum (Sagunto), siendo por el
oeste vecino de Kelin (Caudete de las Fuentes) (Mata et al.,
2001; también capítulo 16). Por el este, y hasta la línea de costa, quedan por completarse los estudios, pero el límite estaría en
relación con el establecimiento de Sucro (Albalat de la Ribera)
y el portus sucronensis (Cullera). En época romana ya sería la
colonia de Valentia (Valencia) la que controlaría el territorio del
oppidum de La Carència.
Con todo esto, el amurallamiento buscando una protección
de los bienes de la élite que residía en el oppidum y la de los
pobladores diseminados por su ager, la presencia de cerámica
pintada que muestra relaciones con las zonas edetana y contestana, los documentos comerciales escritos en plomos, el uso de
plata y de monedas para hacer las transacciones, la existencia
de escultura en piedra de grandes dimensiones, y los objetos
cerámicos y anfóricos provenientes de Grecia señala que en los
siglos iv y iii a.C. el oppidum tenía gran entidad y unos contactos y un comercio activo con otros poblados vecinos y con
pueblos del mediterráneo, especialmente con los griegos. Un
comercio que, además de las actividades agropecuarias, giraba
alrededor de los metales, especialmente del hierro y el plomo,
como hemos podido ver en las numerosas escorias de fundición
halladas en el yacimiento, bien asociadas a estructuras o bien
en superficie.
Pasada la amenaza bárquida, que ya hemos visto que no
provoca destrucción en el oppidum, por la posible alianza con
este pueblo, el poblado presenta el periodo de mayor actividad
comercial de toda su existencia. La mayor cantidad y dispersión
de materiales cerámicos por el poblado se dio entre los siglos
iii y i a.C., y destaca la creación en el siglo ii a.C. de una nueva
área artesanal para la fundición del hierro y del plomo en la
zona noroeste, fuera de las murallas.
El conjunto más numeroso de monedas, el 81 % del volumen recuperado, pertenece al periodo 195-72 a.C. (capítulo 10),
y coincide con el momento de mayor ocupación del oppidum.
Hay una variedad espectacular de monedas de diversas procedencias peninsulares recientemente incorporadas a la acuñación
(muchas de la Citerior, unas pocas catalanas, del Valle del Ebro,
y de la Celtiberia como Kelse, Bolskan, Sekaiza y Bilbilis, y
unas pocas de la Ulterior, como Castulo, y una de Gadir y otra
de Obulco), y también hay de talleres valencianos, donde destacan las de Arse-Saguntum, el 11,36 %, y los de Valentia, Saitabi
y Kelin, el 18,83 %, todos estos talleres localizados entre los 80
y los 100 km del poblado de La Carència.
Este extenso y variado comercio se entiende por los productos existentes (siempre apuntamos que aquí predominaría el
metal) y por la ubicación estratégica del lugar, la existencia de
buenas vías de comunicación que favorecerían las relaciones y
los desplazamientos, especialmente por el valle del río Magro,
como estudió A. Ledo (Albiach et al., 2007: 114-115), y también por la vía Heraclea o ruta oriental ibérica.
Ahora es el momento de comentar que la presencia de monedas de Kili en La Carència es solo del 1,58 %, con siete ejemplares. Se planteó seriamente la relación de esta ceca con La
Carència desde que en el año 2003 se supo que el yacimiento tenía tres recintos de murallas y torres que fortificaban un espacio
de casi 7 hectáreas, rodeado de un abundante poblamiento rural
dependiente de este, lo que le confería entidad y posibilidades
para ser Kili/Gili. El actual estudio del conjunto numismático
(capítulo 10) muestra una mayor densidad de hallazgos monetarios de esta ceca en el altiplano de Requena-Utiel, en yacimientos como Los Villares, La Mazorra, Molino de Enmedio, Los
Aguachares o Casa de la Cabeza.
La localización en el oppidum de La Carència de más de
treinta fragmentos de molinos rotatorios, y alguno barquiforme,
que pertenecen a piezas distintas y que se han encontrado mayoritariamente en el Recinto III, nos amplía la información sobre
las tareas en el poblado, donde la molienda de cereales era una
actividad cotidiana y doméstica, como en otros asentamientos
del momento, pero aquí ligada a un gran recinto. Hay molinos
de diferentes medidas y la variedad de piedra es local y de tres
tipos, como se ha visto en el estudio petrológico (capítulo 5) y
de los materiales (capítulo 7). La abundancia de fusayolas, y
no tanto de pondera, nos indica también la gran dedicación a la
hilatura de los tejidos. Hay presencia de colmenas de cerámica
donde las abejas hacían la miel que se comercializaría, sola o
con frutos secos, en recipientes cerámicos como los kalathoi
que se han hallado en ciudades tan alejadas como lo es Pompeya (Albiach et al., 2008: 260). El trabajo de la fundición de
metales, especialmente de hierro y de plomo, se mantiene en el
poblado y en su entorno a lo largo del tiempo, como lo muestra
la creación en el siglo ii a.C. de una nueva área artesanal en la
zona noroeste del Recinto III.
Reforzando la importancia capital y comercial de La Carència a partir de la segunda mitad del siglo ii a.C. hasta el siglo
i a.C. está la existencia de dos cerámicas de estilo simbólico
levantino: el vaso singular decorado con hipocampos, y el kalathos dividido en metopas y bandas, decorado con medios círculos y dientes de lobo, datado por Pérez Blasco en la segunda
mitad del siglo ii a.C.
Respecto a los motivos de hipocampos en La Carència, el
autor plantea que esta decoración parece ser uno de los motivos
preferidos dentro de un nuevo estilo pictórico simbólico desde
el último tercio del siglo ii a.C. hasta mediados del siglo i a.C.
También el motivo de la adormidera presenta paralelismos con
otros yacimientos de la zona de Alicante, Albacete y el campo
del Turia. Entre finales del siglo ii y el siglo i a.C. la cerámica
pintada de La Carència tiene motivos que se parecen a los estilos pictóricos del área contestana y la alejan de la edetana. En el
estudio general (capítulo 8) se muestra que en La Carència hubo
una combinación de motivos vegetales en un mismo estilo que
se generó en un área al noroeste de la Contestania a partir del
siglo ii a.C., por lo que La Carència se relacionaría con asentamientos al sur del Júcar y el área oriental de Albacete, el valle
de Montesa y del río Cañoles.
Dentro de este ambiente comercial, de esplendor y riqueza,
llega desde la península itálica una nueva amenaza, la guerra social entre Mario y Sila (88-81 a.C.) extrapolada a Hispania en las
guerras de Sertorio que enfrentaron a este general con Pompeyo
329
[page-n-341]
(80-72 a.C.). Sabemos por los historiadores clásicos (Tito Livio y
Salustio) que Sertorio consiguió cohesionar una gran parte de los
íberos, y que, cuando las tropas de Pompeyo intentaron derrotarlo, Valentia, Sucron y Dianium le fueron fieles, como lo fueron
a las tropas de Pompeyo Saguntum y Lauro, esta última arrasada
por Sertorio en el año 76 a.C. Dentro de este ajetreo de hechos
entre los años 78 y 67 a.C., Pompeyo tomó el campamento enemigo de Sucron y obtuvo la victoria en la batalla de Turia el año
75 a.C., donde cayó la ciudad de Valentia (Ribera, 1998: 357;
Hernández y Redondo, 2012: 17; Valiño, 2012: 75).
Por situación geográfica, no hay ninguna duda que el oppidum de La Carència estuvo inmerso en estos hechos históricos
pero, gracias a la cerámica, que es el fósil director por excelencia, sabemos que intentó protegerse con la construcción
de una tercera muralla. Esta fue la más grande del poblado
y se unió al Recinto II, creando una nueva muralla que cerró la gran terraza comercial de 5,40 hectáreas, el Recinto III.
La protección de la naturaleza y la pericia arqueológica han
permitido conocer cómo era esta muralla: una técnica con un
lienzo que tenía la alternancia de partes de piedra con otras
de tierra. Puede ser que la urgencia de los hechos provocara
la construcción de esta tipología de muralla, aparentemente
menos resistente que las conocidas, y ahora documentada por
primera vez. Las torres, sabemos que tenían una base sólida
de grandes sillares, pero no se ha podido conocer el alzado.
Dentro de los niveles de construcción de la Torre SO la
cerámica más moderna y que está bien estudiada para poder
dar una cronología aproximada es la cerámica de barniz negro
beoide, de la cual tenemos dos fragmentos de la misma pieza.
Esta cerámica sabemos que llega a Valentia hacia el año 100
a.C., entre finales del siglo II e inicios del siglo i a.C., en el
momento de las remodelaciones de la ciudad (Ribera, 1998:
341-343). En La Carència hay documentados niveles de incendio y cierres de espacios, como se observa en las viviendas
interiores del Recinto I o en el tapiado de la poterna de la
muralla del Recinto II. Después de este hecho, la ocupación
se reduce a la cumbre del poblado y deja de tener éste una
actividad comercial próspera.
El armamento hallado en el yacimiento en relación con las
incursiones, batallas o asedios, es tanto de época ibérica como
romana. Consiste en piezas de hierro (1 funda de falcata, 1 podón y 3 fragmentos de lanza), 1 bola de piedra de catapulta y 12
glandes o proyectiles de honda de plomo. Los proyectiles son
de sección fusiforme con un lado aplanado y sin inscripciones,
con una medida entre 3,5 y 5,1 centímetros, y de sección ovoide
de entre 2,7 y 4,5 centímetros. También hay una punta de pilum
y tres puntas de flecha de bronce con pedúnculo y aletas fracturadas, de cabeza triangular y espiga de sección cuadrada. Algunas de estas armas son idénticas a las halladas en los niveles de
destrucción de la colonia de Valentia, en las excavaciones de la
Almoina (Ribera, 1998: 357-359).
A partir de este momento, el oppidum se mantuvo como un
asentamiento fortificado elevado, de dimensiones reducidas,
ocupando tan solo el Recinto I y una parte del Recinto II. Así,
La Carència perdurará, y desde la fundación de la colonia de
Valentia en el año 138 a.C. y durante el proceso de romanización, pasará a depender políticamente, socialmente, económicamente y territorialmente de esta colonia, situada dentro
de su territorium, en un gobierno del territorio centralizado
en las civitates, sobre todo en las colonias, dada su máxima
categoría jurídica dentro de la legislación romana. Es curiosa
330
esta perduración del oppidum, especialmente porque se concentró en la parte más alta del poblado y continuó, al menos,
hasta el siglo v d.C., al mismo tiempo que se va alojando un
abundante poblamiento en el campo en villae para la explotación del territorio. El papel que jugó este oppidum situado
en una vía de comercio hacia el interior, con una ocupación
concentrada dentro de media hectárea amurallada, ya desde
el siglo i d.C. y de manera continuada hasta el siglo v d.C., es
una de las cuestiones más importantes a resolver. El estudio
numismático (capítulo 10), muestra la existencia de relaciones
locales, regionales, peninsulares y con el resto del Imperio,
con un comercio oscilante según el periodo. El hallazgo de
la tapadera de una caja de metal para un sello militar con una
decoración esmaltada y datada en el siglo iv d.C. es una pieza
clave para darnos un indicio sobre el papel que pudo jugar La
Carència para la colonia de Valentia, dentro de la provincia
Tarraconensis donde la colonia de Tarraco era la capital, y
más allá para Roma, capital del Imperio romano. Su ubicación
estratégica resultaría de un gran interés para los romanos. Situada entre la costa y el interior, y con la mayor visibilidad
del territorio, seria de una gran utilidad para la recaudación de
impuestos, el control de caminos y, puede ser, un lugar intermedio para apoyar a Valentia en cuestiones administrativas,
con un destacamento militar, si no de manera continuada tal
vez en periodos concretos.
A causa de la roturación continuada de las tierras, se ha
preservado poco de este periodo romano y la información
que nos aportan la cerámica y los restos de material de construcción es escasa, pero el hecho de darnos una tipología y
una cronología ya es importante. La numismática refuerza y
concreta el origen comercial que indican estos conjuntos y al
mismo tiempo nos señala la intensidad de este comercio. Pero
entre los siglos iii a v d.C. será la única y la gran informadora
del pasado tardorromano del oppidum de La Carència.
Los restos hallados en la cima nos indican el lugar de habitación romano, con fragmentos de pavimento opus signinum y
de tegulae para las construcciones, de dolia para el almacenaje
de productos, de recipientes de cocina y de mesa, especialmente
las piezas de vajilla fina, terra sigillata, tanto de origen hispano, como galo y africano. La cerámica más reciente será la
vajilla fina de terra sigillata africana clara C, datada en el siglo
iii d.C. Desde el primer momento de la llegada de los romanos
hay materiales que responden a sus usos, como son la vajilla
fina de barniz negro de campaniense A y de Cales, y se da un
consumo de los productos preferidos como el vino transportado
en ánforas itálicas Dressel 1 y grecoitálicas; y llegarían otras
materias primas solicitadas en los contenedores o dolia itálicos,
y se importaron también sus recipientes para la cocina cotidiana
en la cerámica itálica. El estudio de los materiales (capítulo 7)
señala que durante el Alto Imperio se repite la moda del resto
del Imperio con vajilla fina de la Galia TSS (plato Drag. 18), de
Hispania TSH (plato 15/17 y copa decorada 37) y del norte de
África TSA (A H. 27 y TSA A/D), que llegaron acompañadas de
las cazuelas y ollas de cocina y las africanas de cocina (H.23 A,
O. I, 261, H. 181 y b, H. 173). De las producciones de cerámica
regional también hubo demanda como en el caso de la reductora
altoimperial (formas de olla ERW 1.2). La afición al vino continuó como era habitual en el resto del Imperio, y así lo indican
los contenedores de ánfora tarraconense y la copa de paredes
finas Mayet 33. También gozaron de los preciados salazones
llegados en las ánforas béticas Beltrán II B.
[page-n-342]
La mayoría de los denarios hallados en La Carència llegaron a partir de mediados del siglo ii a.C. y entre el año
129 y 100 a.C., junto a un grupo de la etapa de los enfrentamientos sertorianos, en relación a la financiación del ejército
que combatió contra las tropas de Sertorio. Entre los talleres
peninsulares documentados destaca la presencia de monedas
de talleres valencianos, especialmente de Arse-Saguntum,
Valentia, Saetabi, Kili y Kelin, todos dentro de un radio de
80-100 km con centro en el poblado de La Carència. Después de sofocarse la rebelión sertoriana muchas ciudades
dejaron de emitir moneda, y continuaron circulando las que
había. Del periodo postsertoriano 72-27 a.C. estudiado en
La Carència hay monedas de Roma, Kelse/Lepida, Carthago
Nova, Obulco y Castulo.
Al inicio del Imperio, como se comenta en el artículo de
estudio de las monedas (capítulo 10), en Hispania era habitual la moneda en el área costera mediterránea, en los núcleos urbanos y en los campamentos militares, y había menos en las áreas rurales y zonas del interior peninsular poco
pobladas. El estudio de las monedas provinciales como los
denarios, ases, semis y quadrans, nos indica una actividad
económica importante de La Carència con las ciudades de
Carthago Nova, Calagurris, Caesaraugusta, Colonia Celsa, Bilbilis, Segobriga, Osca, Ercavica, Turiaso y Emporiae
dentro de la provincia Tarraconensis. También hubo relaciones con la Bética, la ceca gala de Nemausus, y sobre todo de
la capital del Imperio, Roma. Igual que durante el periodo
romanorrepublicano, hay una gran cantidad de monedas del
Valle del Ebro.
En el siglo ii d.C. hay un índice de monedas bajo en proporción al incremento general del Imperio, continuando el
predominio del as, presencia de dupondios y ausencia de divisores. En el periodo antoniniano la ceca de Roma fue la
predominante, con un índice más elevado que en los anteriores periodos, sobre todo con monedas de Trajano y Adriano.
Durante la primera mitad del siglo iii d.C. el estado romano disminuyó progresivamente le emisión de moneda, por lo
que hubo menos cantidad circulando, con más sestercios que
ases. En La Carència, el índice de monedas fue significativo y señala una actividad económica y social destacada con
piezas emitidas entre los reinados de Septimio Severo y de
Constancio I Cloro, y el incremento oficial de monedas de la
ceca de Roma entre los años 253 y 284 d.C. se volvió a notar
a nivel peninsular y también en La Carència.
Después del año 361 d.C. y hasta el 395 d.C. las piezas
son muy escasas; solo hay dos ejemplares de Honorio y de
Teodosio I, por lo que la actividad en La Carència disminuyó de manera importante, y aquí puede ser que ya concluyese
su función socioeconómica y/o politicosocial dentro del territorium de Valentia.
Para iniciar la valoración del poblamiento en el territorium en época romana hemos de situarnos en el final del
momento iberorromano, en que como ya hemos visto hay
una dispersión ocupacional en asentamientos rurales situados en laderas y en el llano. De ellos, en tres desaparece
la ocupación al final del siglo i a.C.-principios del siglo i
d.C. y en seis más perduró la ocupación. Dentro de los nuevos asentamientos hay dos en los cuales solo hemos hallado
materiales ibéricos y romanoimperiales, pero pensamos que
muy probablemente la falta de material romanorrepublicano
se puede deber a una cuestión del azar, por tanto, en futuros
trabajos volveremos a los yacimientos para hacer una nueva
prospección.
Al principio del siglo i d.C., ya avanzada la romanización, estamos en un momento de desarrollo económico
y social del Imperio romano. Esto queda manifiesto en la
abundancia, la riqueza y la dispersión del hábitat rural. Conocemos dieciséis asentamientos y, aunque solo se ha prospectado una parte del territorio, en proporción, es un número
considerable. Los yacimientos romanos que ya se conocían
son trece, y durante las prospecciones se han descubierto tres
nuevas villae.
Exceptuando La Carència, que es un asentamiento importante, posiblemente punto subsidiario de control de la
zona, el resto de yacimientos responden a las características
de asentamientos rurales o villae. Los restos materiales que
nos han hecho considerar que estamos frente a villae son
los elementos constructivos (tegulae, lateres, imbrices y los
sillares reaprovechados en los márgenes de los bancales),
y también los fragmentos de dolia y material cerámico y
anfórico.
Otros de los yacimientos documentados, de acuerdo con
los hallazgos, a priori son enmarcados como necrópolis pero
es evidente que una necrópolis rural responde a un asentamiento próximo y que después de futuras prospecciones aparecerán las villae.
Es bien cierto que, desafortunadamente, dado el continuo espolio padecido por el yacimiento de La Carència, los
niveles más superficiales han sido arrasados desde antiguo,
y solo las monedas nos están indicando la perduración del
lugar. Cabe pensar que si La Carència llegó al siglo v d.C.,
el hábitat rural también. En el resto del territorio hay asentamientos rurales ubicados en terrazas y en laderas de montañas que explotan y trabajan la tierra. La cronología que
enmarca estas villae no va más allá del siglo ii d.C. por las
cerámicas aparecidas pero recientemente se ha hallado una
pieza de metal, una hoja de plata decorada de cronología tardorromana. Pero hay una evidencia, y es el hecho de que en
tres de ellas hay ocupación en época islámica, en el siglo xi.
Esto nos hace plantearnos la posibilidad de pervivencia del
poblamiento en algunos puntos, como ya se ha visto en otros
casos de villae, y, especialmente, en la villa de Cornelius
(Albiach et al., 2007: 126), ubicada dentro del territorio de
la ciudad vecina de Saetabis.
331
[page-n-343]
[page-n-344]
Abstract
The oppidum of “la Carència de Torís” and its territory
The project entitled “La Carència: Chronological and Urban
Evolution, an Analysis within its Territory” was conducted
in 2001 by the Valencian Prehistory Research Service and
the Prehistory Museum of Valencia, an institution which has
boasted a tradition of research that relies on specialists in the
fields of preservation, research and scientific publishing. The
research work at the site of La Carència (Turís, Valencia) and
its territory has been carried about uninterruptedly until the year
2013, at the time this book was published. However, we would
prefer not to conclude this project yet because, as you might
have discovered in the case you read the book, the site still keeps
knowledge of our history which needs to be examined before it
can get manipulated. Thanks to this project we can proudly say
that we have succeeded in completing our understanding of the
Iberian era and the Romanization period. Equally, new data has
been obtained about wheter La Carència held sway over its
territory and how it evolved.
Throughout the 20th century several Iberian and Roman objects
have been unearthed in the settlement and surrounding land,
but the only scientific digs were undertaken by Milagro GilMascarell in the summers of 1971 and 1972. No further research
work was undertaken until 2001 and the site was relentlessly
destroyed during those thirty years due to looting and
expropriation of private ownerships. That same year the Civil
Guards confiscated from the proprietors of the land some 1,693
objects that were later rescued from corrupt and illegal sale of
pieces which belonged to the heritage of all citizens. This single
action succeeded in stopping the looting. However, thirteen
years of work proved that only the most ancient stratigraphic
layers had eluded the metal detectors and mechanical diggers
used in farming. In 2010 a greater degree of protection for the
village and its surrounding territory was achieved, by declaring
the area a site of Cultural Interest (BIC in the Spanish acronym)
and in 2009 an archaeological route was designed to visit the
three walled sites (see chapter 4).
This monograph covers the work and studies of thirteen years
of archaeological works and surveys within the public property
of the Turis local council (see chapters 5 and 14). It includes all
the research related to the walled settlement or oppidum of La
Carència and the surrounding area.
The site sits atop the summit of a hill in the eastern central
region of the Iberian Peninsula. According to Romans the area
was populated by the Edetani, one of the many groups that
formed part of this ethnically diverse Iberian culture. Next to
the settlement flowed the Magro River ploughing through a
fertile valley wherein La Carència site stood out. At 379 m and
299 m above sea level, close to the coast and not too far from
the interior, the site enjoyed an uninterrupted view to the east
for 40 km and towards the interior with which it maintained
communication links.
The project multidisciplinary approach has succeeded in taking
advantage of the varied quantity of data. This research strategy
reinforce the entity of La Carència site, its trading nature and
the chronology of its activities as well as the evolution of its
landscape.
The preserved information from classic texts has enriched
the study of the site and served to complement and challenge
the archaeological work. In 2007, “Historia de Turís” was
published. It contained a thorough analysis of the ancient
sources related to La Carència and the historic events that
occurred throughout its life (Albiach and Requena, 2007: 117121). With further knowledge of events and chronologies, and
with the results of the archaeological we have gained insight
into the oppidum of La Carència conforming better to its
reality than what contemporary history had suggested. The first
evidence of settlement on the hill is in the 6th century BC during
the late Bronze Age. At the upper part of the settlement, the area
which Gil-Mascarell referred to as acropolis and that we have
called Enclosure 1, the 1970’s excavations unearthed fragments
of pottery of hand-made pots, decorated with knob-like
protrusions and other incised motifs, both ungulate and spikeshaped and superficially polished. Within the objects recovered
without any clear origin there were three bronze arrowheads:
one with a stem and wings which displays a triangular head
and a broken tang; and two have a short handling tab. No
inhabitable structures relating to the rest of the buildings in
the enclosure have been found, but until the entire interior of
Enclosure 1 and its interior cave is fully explored, one could
assume that not only there was a temporary settlement of the
area but a permanent one. La Carència was surrounded by
333
[page-n-345]
other Bronze Age culture settlements, of which 16 have been
discovered, 4 of which survived to the Iberian Age, and others
were occupied again in the Middle Ages, as has been seen in
part of the prospection (see chapter 14). Amongst the remains
unearthed at La Carència of the collection of Federico Botella
(Simon, 1998: 145, 159) there was a socketed axe with a ring,
a fragment of spear head point with a central rib in a hexagonal
section and ceramics with engraved decorations from the late
Bronze Age.
The transition of this period to the early Iron Age can be seen in
the settlement with fragments of objects found on the surface,
but without related constructions. This continuity reveals that
the hill bore witness to the Iberian culture from its inception.
From the 7th century BC the indigenous people were in contact
and related to the peoples of the rest of the peninsula up to the
Pyrenees and with others from the Mediterranean who had
arrived attracted by the discovery of mineral resources for
exploitation and commerce. This culture evolved throughout
time into the Iberians, on the basis of the name of the peninsula,
Iberia. They inhabited fortified enclaves with a social
organisation with representatives of the community and where
some oppida were the organization centre of a territory.
The interventions of the 1970s and those undertaken by this
project have produced enough archaeological material to
suggest that La Carència was settled in this period. The exact
location of this first settlement has not yet been found, but
given the dispersal of findings it would be around Enclosure
3, probably at the southern slope as well as the wide plain, an
area that was walled for the first time during the Sertorian War.
The absence of structures prevented an approximation to
the size of the site during the 6th and 5th centuries BC but the
material evidence, though sparse, does demonstrate the wide
commercial network that existed. Imported pieces have been
discovered in the peninsular eastern coast or at indigenous
settlements with similar production. Phoenician ceramics and
R1 amphora of the 6th century BC, as well as Iberian ceramic
with pots and jars of the 6th and 5th centuries, and urns with
small handles (see chapters 6 and 7). No bichromatic ceramic
of the 5th century BC, has been found although there were a
few pieces of stamped ceramic of the same period. The study
of painted Iberian ceramic has yielded information about the
commercial links. The motif of concentric circles in a soliform
shape found at La Carència was already used in the 5th century
as well as in the 4th century BC, and there is stamped ceramic
which relates this to the Utiel-Requena area.
The numismatic collection studied (see chapter 10) has made
us aware that there were a few coins in circulation around La
Carència in the 5th and 4th centuries BC. Amongst the set, a
Greek piece stands out; it is a mite from Massalia minted at
the beginning of the 5th century BC. Coins during this period
are sporadic, being barter the common form of trade, or the
exchange of metals, as is the case in the 3rd century BC, or
the use of silver based on weight and cut. This was common
custom amongst the neighbouring settlements of Arse, Saitabi,
and Kelin.
Three fibulas, dated to around the 5th and 4th centuries BC
(Rams, 1975: 153, 144) are amongst the pieces, which the
author comments to have a chronological discrepancy with the
rest of the remains discovered. However with the recent general
study of the site, we can see how these pieces fit in with the
ceramics recovered.
334
The study of historical sources in relation to the settlement
carried out by M. Requena (Albiach and Requena, 2007)
points to the possible relation between La Carència and the
commercial nucleus named by Rufus Festus Avienus as Tiris/
Tyrin in his collection of poetry Ora Marítima written in the 4th
century AD but based on sources from the 4th century BC
To consider the Iberian settlement of La Carència as the head
of a territory requires more than just admitting the fact that
it occupied a large extension of land. The calculated surface
of the oppidum of La Carència adjusts to the perimeter of the
stretches of wall that have been preserved added to those that
have not yet been excavated. The comparison with other oppida
also considered to be centres of government is complicated,
as assessment parameters have been based on the dispersion
of materials that can be found on the site surface. If the
dispersed ceramic remains and other archaeological finds were
to be considered to represent the dimensions occupied by La
Carència, the resulting surface would surpass the 6.9 hectares
that the artisan workshops and other remains already occupied,
as detailed in older published studies (Albiach et al., 2007;
Orengo, 2010) where the figure of 8.5 hectares of surface is
given. Therefore, it is more appropriate to talk about a surface
for the oppidum and another for the entire property or fundus,
as the Romans referred to it.
The first documented buildings documented for La Carència
are from the 4th and 3rd centuries BC. From this date, material
remains were discovered over the whole site, which suggests
that most part of the site was inhabited. At this moment, Edeta
was reaffirming as an ethnic unit, the commercial settlement
of La Carència flourished in this frame. The building of two
fortified enclosures with towers and walls converted the village
into an oppidum in the 3rd century BC.
At its highest point a space of 1,403 m2 was enclosed, Enclosure
1, which had a wall and at least two towers. In the 1970s the
fortified area was not excavated and the private proprietors
did not give their permission for any digging. Therefore the
chronology of the wall is only approximated, due to stratigraphic
relation to the period of construction of the interior structures,
in the 4th and 3rd centuries BC. The defensive system consisted
of walled constructions and towers (see chapters 5 and 9) and
a large moat. The presence of two solid towers built with large
ashlars as opposed to the middle size stones used for the wide
surface of the wall confirmed the necessity to build solid and tall
constructions for surveillance and protection. One of the towers
was in the access area to the enclosure, the other at the north
western angle, designed to protect the entrance. In its interior,
there are details which at least suggest seven rooms and a slidestreet discovered in the 1970s, but they could form part of a
single building with various rooms and a corridor, described
in detail in the excavations of the seventies (chapter 2). The
study of the materials from the four probing digs (A,C, 2 and 4)
(see chapter 6) reveal the presence of constant intrusions on the
stratigraphic levels, as well as the existence of material without
stratigraphic referencing, except for probe number 4, that has a
clear strata that allows to date inhabitation between the 4th and
3rd centuries BC.
The cave next to the wall, in the eastern zone, is covered in
large rocks and plants and would require further study to reveal
what its use and relation to Enclosure 1 were.
Next to the eastern part of the enclosure there was a large moat
that separated the artisan area PT 11, with ovens. The moat
[page-n-346]
has not been uncovered or excavated so we can only estimate
its length, between 23 and 25 metres. From this point, a slope
can be seen, which was enlarged by digging thus enhancing the
defensive benefit of it, as can be seen in other south central sites
of the oriental coast of Iberia as of the Classic Iberian period
(Lorrio, 2012: 65). Similar to the one at the oppidum of El Molón
at Campo Robles, which is dated to the late 4th century BC, or to
the moat of Pico de los Ajos, known through perfunctory work to
date around the 3rd century BC (Díes and Gimeno, 1995), a site
related to the territorial limit of La Carència.
Towards the southwest of Enclosure 1 and its annex a second
wall was erected, which joined the old one, creating a new
walled space of some 11,485 m2 (Enclosure 2), which expanded
the fortified area. The excavated part in the seventies was
interpreted as an area of housing, but excavations carried out
in the year 2003 revealed it to be a fortification with walls and
towers and that, at least towards the southwest, was reinforced
outwardly with parallel and perpendicular walls, strengthened
over its length with compacted soil and stone, as in the Hellenic
emplekton. A unique construction not found elsewhere in
Edeta. The strata used to level the surface before building the
wall contained ceramic material which belongs chronologically
to the 4th and 3rd centuries BC. The excavation carried out on
one of the towers, the eastern tower or postern, provided us with
a date of around the end of the 3rd or beginning of the 2nd century
BC (see chapter 5).
The historic event that these fortifications relate to is the arrival
of the Carthaginian army in Iberia around the year 237 BC,
an event which triggered a state of alarm especially when the
indigenous tribes to the south of the Contestanian region were
subjugated. After the signing of the Ebro Treaty (226 BC)
between Romans and Carthaginians, we can think of a greater
degree of surveillance at La Carència, whether included within
Carthaginian domain south of the Ebro River or, according to
Jérôme Carcopino, with the Xúquer River as natural boundary
which would have affected La Carència more directly, thus
creating the need to be surrounded by stronger walls. Hannibal’s
advance in the year 221 BC developed through conquest and
diplomacy, and we are unaware if the oppidum of La Carència
was counted amongst the allies of Carthage. The archaeological
levels do not seem to show any interruption in the economic
activity of the site, so it is possible to conclude as is proposed
by M. Requena (Albiach and Requena, 2007: 118) that like
the majority of indigenous communities it would have sided
with General Hannibal. So too would have other Edetan and
Contestanian settlements as mentioned by Silius Italicus in
Punica when he numbers the sedetanii and Saetibis as allies of
Carthage. In 219 BC the Carthaginian forces under the general
Hannibal laid siege to Arse-Saguntum and the Roman Forces
arrived around 218 BC triggering new fighting between the
Romans and Carthaginians with direct consequences to the
indigenous tribes until the year 206 BC. The archaeology of the
site does not show any signs of destruction or any related scorch
marks associated to this period, other than the construction of
the east tower next to the postern of Enclosure 2 (see chapter 5)
and perhaps the reinforcing of the outer wall.
The study of the material discovered at the side has been very
important to know more about the activity of the oppidum and
its relations across the region. The Iberian painted ceramic
(see chapter II.8) have proved that La Carència, as were
other Iberian sites that constituted places of power, within
the commercial sphere of these ceramics, manufactured and
traded with them. The decorations of the 4th and 3rd centuries
BC show a clear relation to the Camp de Turia until the
end of the Edeta around 150 BC, but also in the motifs that
appear in Saiti and in areas of Alicante and Albacete that
start around the 4th century BC and are common during the
3rd century BC as can be seen in the kalathoi of beaded rim
with “tiles” decoration (see chapter 8). There is clear evidence
of active commerce and greater links during the middle of
the 3rd century BC to the beginning of the 2nd century BC.
Amongst the figurative motifs are animals and floral elements
found amongst the phytomorphic complex compositions
that distance themselves from the Olivia-Llíria style and
are closer to those of the southeast, formerly known as the
Elche-Archena style and that now seems to split into various
styles. There are also reticular shoots, heart-shaped leaves,
similar to the Elche-Archena style, and the predominating
oval shoot, the most characteristic symbol of the Illicitan style
and barely existent in the Edetan area, thus signalling a clear
Contestanian influence.
Four lead sheets inscribed with Iberian characters reinforce the
commercial nature of the site . The study conducted by J. Velaza
in this monograph (see chapter 11) signals the relationship
between the four texts and the commercial activities of the
oppidum. There are two lead documents that used the north
eastern graphic system: one dated around the years 220/200 and
175 BC, and the other–probably a commercial letter- is from
between 200/175 and 50 BC. Thus, the former is a mercantile
letter, whereas another contains figures that have been crossed
or scribbled to cancel an operation, and the third could have
been a deleted commercial message to be reused at a later stage.
These elements suggest there was continued trading activity.
The relationship with the Contestanian region was also stressed
by the lead text in south-east script from mid-4th and 3rd century
BC, which probably suggested that some southern merchant,
owner of the lead piece, had settled at La Carència.
Commercial transactions during the 4th and the 3rd century BC,
used silver by weight, as evidenced by the 112 pieces of cut
out silver found in the site of La Carència, as was cut in the
neighbouring territories, where the use of metal by weight or
in coins, had already been introduced in the late 3rd century
BC. During the war period from the 237 to the 195 year BC,
the amount of coins increased greatly (tetra drachma coins of
Alexander the Great, minted in Babylon; Hispano-Carthaginian
coins, Emporitan drachma coins, Gallic drachma à la Croix
coins, Roman and Greek coins), since Carthaginians and
Romans paid their armies with them, as studied by P.P. Ripollès,
E. Collado and C. Delegido (see chapter 10).
Among other materials, the existence of a signum equitum or
bronze insignia that belonged to the equestrian aristocratic elite
should be highlighted. It displays a rider on horseback, who could
have been a mythical ancestor, a hero who founded the lineage, as
those studied by A. Lorrio between the 5th and the 1st century BC
(Lorrio, 2010: 437, 440). This is a very important piece because
a sceptre -understood as a symbol-, indicates the existence of an
equestrian elite different from other oppida, which provides the
site of La Carència with its own identity. Also worth mentioning
is a bronze figurine or bronze votive offering of a standing ox
with engraved decoration, beside numerous ornamental metal
objects found amongst the set of pieces confiscated awaiting for
authorization to be studied (see chapter 4).
335
[page-n-347]
The presence of stone sculptures, such as an ox head dated
to around the 4th century BC as well as a lost piece of two
animals, proves the relevance of this oppidum, since sculptures
are understood as an element of social status and importance.
Within the territory of the Edetani and apart from La Carència
the only colony that had sculptures at the timewas Arse, or
at least no other sculptures have been found to date. The
sculpture retains similarities with other Contestanian oxen,
assessed by Chapa within a homogeneous group that formed
a type of sculpture that was popular in the areas along the
Buñol and Magro rivers (Chapa, 2005: 34). Once again, and
as in previous painted ceramics, there is constant contact with
the Contestanian region and, it would be useful to establish
the characteristics that define the geographical boundaries
of the Xúquer River and the ethnic Contestanian boundary
established by the Romans. General studies revealed that in
many cases, it is unknown which sculpture fragments belong
to which type of monument, but in the case of the site of La
Carència they have been associated to a funerary monument
(Llobregat, 1975: 156). What is interesting is to assess whether
its existence can be attributed to the Phoenician presence
(Chapa, 2005: 24) or a Hellenic one, given the chronology
and typology we have already seen in ceramic pottery and also
in the architecture of the oppidum La Carència.
Regarding the symbolism of the oppidum of La Carència, this
stone sculpture of the ox head reveals plenty of information,
as the other oxen figures studied by T. Chapa, that display
sculptural features that identify them as copper ingots,
associated with wealth, power and the skill of being reborn
after death. Moreover, the ox fur that Phoenicians used to relate
to the divinity Baal, the protector of navigators and Astarte, or
as a divine symbol for some Middle East ethnicities, or with
war, fertility and the protection of lineage and territory, also
at the Mediterranean area (Chapa, 2005: 35-36). In addition,
there were other symbolic features, as seen in some figurative
motifs represented on painted ceramics (see chapter 8) and can
also be found in other objects such as amulets or necklaces. It is
also worth mentioning the signum equitum sculpture, a rider on
a horse that meant social prestige and also carried a ritual and
magical meaning (Lorrio, 2010: 440-441) and also the bronze
votive or decorative figurine of an ox, in the set of confiscated
items.
Among the wide range of used materials there were fibulae or
brooches. Thirteen pieces were preserved in their integrity and
have been classified under the category of annular Hispanic.
Among these, is a piece decorated with engraved circles and
a bearded-male head covered with a hood or tiara, and another
one with the inscription DVRNAICOS. Besides, other eighteen
fragments were found. Twenty-eight pieces were classified as
La Tene and Aucissa, and seven complete pieces belonged to
the La Tene category: one decorated with plant motifs and one
zoomorphic fragment of a fibula with a bird head.
The commercial nature of the site is further reinforced by the
presence of pieces and balance weights or counterweights
found on the site. They include four discoidal-shaped bronze
weights, 15 lead ones with pyramid-shaped sections, elongated
rectangular, cylindrical and discoidal shapes, whose weight
varied between 13.50 and 83.25 grams. This set contains
donated and confiscated items, where there are also numerous
rolled and small leads that seem to be used for networks, an
iron ingot, a strigil and handcraft metal tools such as seven iron
336
hooks and a lead sinker or groma with a fusiform section, used
for surveying.
As for the ager settlement, we know of the existence of 44
Iberian settlements. The population spread between the areas
of the Magro River, the ravine, the mountain ranges and the
gullies. The predominant location was at the mountainsides
(preferably south and east) or in the hills, and some in terraces
or in the plain. There are 19 located at mountain peaks or on
a hill between 162 and 305 m, except the site of La Carència,
at 379 m. At the mountain slopes there are 12, in an average
elevation of 250 meters and in some terrace or in the plain there
are 13; there are also other findings such as roads or craft areas.
Considering the site of La Carència as an organizational centre
of an ager it is the largest settlement, the only fortified and the
highest one. There is a habitat dispersion oriented to the four
cardinal points, from which, in most cases, one can see the
settlement of the site of La Carència. At the south part, close
to the oppidum, is the Magro River, further south from which,
to date; only a single area has been surveyed. And between this
area and the river there are settlements. To the west, a dispersal
habitat up to the Castellet Range is also known, but beyond this
point no prospection has been made. As to the north, the most
distant area with findings has been in plain. In this eastern part,
and surprisingly, there are numerous habitats on the slopes.
Settlements have materials scattered in a half a hectare, except
for one settlement with more than a hectare. From the location
of each of them there is a perfect visibility of the central
oppidum. The chronology of ceramic materials has enabled
us to establish differences within the Iron Age settlement
previous to the 6th and 5th century BC, within the main Iberian
settlements in the 4th and 3rd century BC and the late Iberian
period along the 2nd and the 1st century BC during Roman
times, when there is coexistence with the Roman culture. Since
we have not conducted excavations at these sites, our studies
do not address the types of settlements, nor differ between
village or hamlet, watchtower or fort. Field research within this
project has focused on the study of settlement patterns to study
the landscape’s historical configuration, the archaeological
sites distribution and the uses that past societies made of
the
environment. As has been widely detailed in the section about
the territory (see chapter 14), in the Iberian period there is a
preference for farming exploitation at the plain, dry and nonflooding areas, linked to the development of irrigated crops
and with small-scale irrigation, whereas in Roman times, the
areas occupied were those with deep soils, higher quality,
aimed at intense farming practices related to Roman hydraulics
and wetlands desiccation, farm exploitation of river-flooded
areas and occupation of coastal wetlands. Prospection studies,
pottery analysis, remote sensing techniques, GIS topographic
analysis, archaeological morphology and geo-archaeology,
discovered the evolution of the landscape use and have showed
that the population near the site of La Carència had undergone
exploitation in Iberian and Roman times. The surplus of
agricultural resources of these settlements is to be related to the
oppidum of La Carència, as a centre of production and trade,
and thus the site is reaffirmed as capital. There are years of
research ahead before the territorial boundaries of surrounding
areas, established by other studies, are reach. These studies
also establish the territory of La Carència to the north of the
Contestanian region, after crossing the river Xúquer that limited
with Saiti-Saetabis (Xàtiva), as detailed in the research project
[page-n-348]
led by Professor José Pérez Ballester and his team. To the north,
La Carència bordered the already established territory of Edeta
(Llíria) (Bernabeu et alii, 1987; Bonet and Mata, 2001) and
the northeast with the site of Arse-Saguntum (Sagunto), being
neighbour to the west with the site of Kelin (Caudete de las
Fuentes) (Mata et al., 2001) (see chapter 15). To the east and to
the coastline, the analysis has not been completed, although the
limit is related to the settlement of Sucro (Albalat de la Ribera)
and Portus Sucronensis (Cullera). In Roman times there was
already a Valencian colony, which would control the territory
of the oppidum of La Carència.
Moreover, there is evidence that the oppidum had contact and
an active trade with neighbouring sites and settlements along
the Mediterranean coastline at the 5th and the 3rd century BC,
especially with the Greeks. This can be proven from elements
such as the wall built to provide consistent protection to the
goods of the elite who lived in the oppidum and those of the
inhabitants scattered throughout the ager, the presence of
painted pottery revealing a relationship with the Edetan and
Contestanian areas, several commercial lead documents, the
use of silver and coins in transactions, the existence of large
stone sculptures and the ceramic and amphora objects imported
from Greece. A trade that, in addition to farming processes was
focused on the metal industry -especially iron and lead-, as
we have seen in many foundry slags heaps found at the site,
whether superficial or attached to structures.
The Barcid threat had caused no harm to the oppidum due to a
possible alliance, nonetheless, once it was overcome, the village
lived its most intense commercial period. The largest and more
spread amount of ceramic pottery of the settlement occurred
between the 3rd and the 1st century BC. In the 2nd century BC, it
is worth mentioning the creation a new crafting area for casting
iron and lead in the northwest areas, outside the walls.
The largest group of coins, 81% of the recovered amount, belongs
to the period between the 195 and the 72 year BC (see chapter
10) and coincides with the highest population density level
of the oppidum. There is a wide range of coins from different
peninsular backgrounds, many of them with early minting
(several from the region of Citerior, a few from Catalonia, from
the region of Valle del Ebro and some from the Celtic Iberian
regions, e.g. Kelse, Bolskan, Sekaiza and Bilbilis-, and a few
from the Ulterior region, e.g. Castulo, one from Gadir and one
from Obulco). There are also Valencian mints, amongst which,
of particular note, are the Arse-Saguntum (11.36 %), those from
Valentia, Saitabi and Kelin (18.83 %), all located between 80
and 100 km from the settlement of La Carència.
This extensive and varied trade is explained by the existing
products, with preponderance of metal industry, as well as
by the strategic location, and the existence of a good road
network. Network that favoured exchange and transport,
especially throughout the valley of the Magro River, according
to A. Ledo (Albiach et al., 2007: 114-115) and as well as the
relevance of via Heraclea and the eastern Iberian route.
The relationship of the mint of Kili/Gili with La Carència has
been seriously compromised since the year 2003, when it was
known that the site had three enclosures with fortified walls and
towers that protected a space of nearly seven acres, and was
surrounded by a highly dense rural population which depended
on it. However, the current study of the numismatic set (see
chapter 10) has shown seven coins of Kili at the site of La
Carència that represent only 1.58 % of the total, and a higher
density of coins of this mint in the area of Requena-Utiel, found
in sites like Los Villares, La Mazorra, Molino de Enmedio, Los
Aguachares or Casa de la Cabeza.
The discovery of more than thirty pieces of rotary millstones
and saddle querns, which belonged to different items, mostly in
Enclosure 3 of the oppidum at La Carència, has provided us with
further information about the daily activities at the settlement,
e.g. cereal milling as also shown in other settlements. However,
in the case of La Carència, they are linked to a large space.
Different mill sizes have been found as well as three rock types
of a local variety, as detailed in the rock and material analyses
(see chapters 5 and 7 respectively). The high amount of spindle
whorls found, along with the lack in number of pondera,
suggest their preference for textile spinning. There were also
ceramic hives where bees made honey which was sold at a later
stage, with or without nuts and dried fruit, in ceramic containers
like kalathoi, found in distant cities such as Pompeia (Albiach
et al., 2008: 260). The cast iron works, specially iron and lead,
were worked by the settlement inhabitants throughout a long
period of time, as it is proved by the creation of a new art craft
space at the northwest of Enclosure 3 towards the end of the 2nd
century BC.
The key trading role of La Carència from the second half of
the 2nd century BC until the 1st century BC is also evident,
to judge by two ceramic pieces of a symbolic style from the
eastern coast of Spain: one is a special vase decorated with
hippocampus and the other is a kalathos divided in metopes and
bands and decorated with half circles and wolf teeth. The latter
belonged to the second half of the 2nd century BC, according to
Pérez Blasco.
With regards to the hippocampus motif, the author suggests
that this decoration seems to have been the preferred style at La
Carència out of those new symbolic pictorial trends from the
last third of the 1st century BC. Besides, the poppy motif bears
relation to other sites near the regions of Alicante, Albacete and
Camp del Turia. Between the 2nd and 1st century BC, the painted
ceramics at La Carència displayed motifs which resembled the
pictorial style of the Contestanian area and move away from
the Edetan style. A general study (see chapter 8) has described
a combination of several plant motifs displaying the same style
as in La Carència, which had begun in the northwest of the
Contestanian region in the 2nd century BC. This would relate La
Carència to the sites at the south of the river Xúquer and west of
Albacete, across the valley of Montesa and the river Canyoles.
In this commercial background of splendour and wealth, a new
threat from the Italic peninsula would arrive: the social war
between Marius and Sulla (88-81 BC), which affected Hispania
trough the Sertorian wars, between Pompey (80-72 BC) and the
general Sertorius. We know from classical historians -Livy and
Sallust- that Sertorius achieved a large degree of cohesion of
the Iberian territory, and when the Pompeian troops attempted
to defeat him, Valentia, Sucron and Dianium would remain
faithful to him whereas the troops of Pompey were supported
by Saguntum and Lauro, the latter devastated by Sertorius in
the year 76 BC. In the middle of these turbulent events, Pompey
assaulted the camp of his enemy, Sucron, between the years 78
and 67 BC, and was victorious in the battle of Turia in 75 BC
when the city of Valentia fell (Ribera, 1998: 357; Hernández
and Redondo, 2012: 17; Valiño, 2012: 75).
Due to its geographical location, there is no doubt that the
oppidum of La Carència was immersed in these historic
337
[page-n-349]
events. Due to the ceramics -the key fossil par excellence- we
also know that the site had tried to protect itself by building a
third wall. This was the largest in the settlement and became
attached to Enclosure 2, building up a new wall that would
close the vast 5.40 hectare exhibition site in Enclosure 3. The
preservation effects of nature together with the archaeologists’
expertise have revealed the technique used to build this wall
that consisted in a vertical surface made of stone and soil
parts. It is possible that the urgency of the events had prompted
a construction of this sort -apparently less resistant than the
already known- which has been documented for the first time.
Its towers had a solid base with large stone blocks but their
height remains uncertain.
Out of the different construction levels of the southwest tower,
more modern ceramics were unearthed. The black glazed
Boeotian pottery was studied in depth in order to provide an
approximate chronology of events. Two pieces that belonged
to the same item were analysed to find out whether this type
of ceramic would have arrived to the city of Valentia towards
the year 100 BC, between the end of the 2nd century and the
beginning of the 1st century BC when the remodelling took
place (Ribera, 1998: 341-343). In the site, several fire levels
and walls could be documented within the constructions in
the indoor dwellings of Enclosure 1 and in the postern of the
wall of Enclosure 2. After this, the settlement became limited
to its highest point. Its prosperous commercial activity was
therefore reduced. The armament found at the site that was
linked to incursions, battles or sieges belong both to the Iberian
and Roman period. It consists of several iron pieces (a falcate
sheath and three spear-pieces), 1 stone catapult ball and 12
cast lead glands or projectiles. The projectiles have a fusiform
section with a flat side and without any inscription, whose
dimensions are between 3.5 and 5.1 cm and display an ovoid
section between 2.7 and 4.5 cm. There is a pilum tip and three
bronze arrow ends with a stem and fractured blades which have
triangular heads and a squared section tang. Some of these arms
are identical to the ones found in the waste levels at the colony
of Valentia in the excavations of the Almoina (Ribera, 1998:
357-359).
From this time onwards, the oppidum was kept as a fortified
high settlement, with small dimensions, occupying Enclosure
1 and part of Enclosure 2. Therefore, La Carència endured and
from the foundation of the colony of Valentia in the year 138 BC
and during the process of Romanisation, it would rely on this
colony, located within its territorium for social, economic and
territorial matters. This government was centralised within the
civitates, mainly in the colonies, given its highest legal authority
in the Roman law system. This continuation of the oppidum
is nonetheless different because it became concentrated in the
highest part of the settlement, and continued at least up to the
5th century AD, at the same time that a dense population settles
in some villae in the countryside to exploit the territory. One
of the most important things to resolve is the role that this
oppidum played. Due to the fact that it had a strategic location
in a commercial road oriented towards the interior, and it had
dwellings concentrated in the summit of a half walled hectare
since the 1st century AD and in the 5th century AD beyond the
walled territory, and so that, is. The numismatic analysis (see
chapter 10) shows the existence of local, regional and peninsular
relationships with the rest of the Empire and a variable trading
activity level depending on the period. The finding of a lid which
338
had a 4th century AD metal box of a partially-glazed military
stamp has been a key element to evidence the role played by
La Carència in the Tarraconensis region –whose nucleus was
the colony of Tarraco- for the colony of Valentia, but also for
Rome -the capital of the Roman Empire. Located between the
coast and the interior and enjoying the greatest visibility of
the territory, it would have been very useful for tax collection
or road control. It might have also represented a middle point
that provided administrative support to Valentia, with its own
military detachment, if not continuously, at specific periods.
There is scarce preserved evidence from the Roman period due
to land ploughing, although some typologies and chronologies
relevant to the studies have been identified. Numismatic
analysis has confirmed and detailed a commercial origin -overly
intense at some stages- of this set of coins. However, between
the centuries 3rd and 5th AD, this would be the exclusive but
highly revealing source of information about the Late Roman
past of the oppidum of La Carència.
The remains unearthed at the summit display the location of the
Roman dwellings. Amongst them, we encounter some pieces
of opus signinum and tegulae for construction, pieces of dolia
for storing, kitchen and table recipients, and particularly some
pieces of fine pottery, terra sigillata, of Hispanian, Galia and
African origins. The most recent ceramic is the fine pottery
of terra sigillata clara C of African origin which dates back
to the 3rd century AD. From the moment the Romans arrived,
the materials matched the roman costumes, as the fine pottery
painted in black varnish, i.e. Campanian A and Cales pottery.
Several preferred products can be noticed, as the wine stored in
Dressel 1 Italic and Greco-italic amphorae. Other raw-material
request arriving in containers or Italic dolia, and their recipients
were also imported to transport Italic pottery for kitchen use.
The study of these materials (see chapter 7) shows the trends
spreading in the Late Roman Empire throughout the rest of
the Empire with fine pottery from Gaul TSS (plate Drag. 18),
Hispania TSH (plate 15/17 and decorated cup 37) and North
Africa TSA (A H. 27 and TSA A/D), which would be introduced
along with kitchen pans and African kitchen pottery (H.23 A,
O. I, 261, H. 181 and b, H. 173). There was also demand for
regional pottery as it was the case for the reduction firing pots
in the Late Roman Empire (see pot shapes ERW 1.2). As in
the rest of the Empire, wine industry was usual, as shown by
the Tarraconensis amphorae containers and thin-walled wine
cups Mayet 33. Baetican Beltran II B amphorae were also used
in salt making processes, for which the Romans showed great
inclination.
Most of the denarii found at La Carència were brought in the
middle of the 2nd century BC and between the years 129 and 100
BC, together with a set from the period of the Sertorian battles,
related to the financing of the army who fought against Sertorius’
troops. Amongst the documented peninsular workshops, the
existence of coins minted by Valencian workshops can be
highlighted, e.g. those of Arse-Saguntum, Valentia, Saetabi,
Kili and Kelin, all in a radius of 80-100 km whose site is at La
Carència. After having crushed the Sertorian revolts, many cities
stopped minting coins, so the existing ones kept circulating.
Roman coins, i.e. Kelse/Lepida, CarthagoNova, Obulco and
Castulo belonging to the period after the revolts in 72-27 BC,
were found at La Carència.
At the beginning of the Empire, as mentioned in the article
on coin analysis (see chapter 10), it was commonplace to find
[page-n-350]
coins along the Mediterranean coast of Hispania, at urban and
military sites, but there were less coins in rural areas and low
population density areas in the interior of the peninsula and.
The study of regional coins such as the denarius, as, semis and
quadrant reveals a wide economic network of La Carència site
with cities such as Carthago Nova, Calagurris, Caesaraugusta,
Colonia Celsa, Bilbilis, Segobriga, Osca, Ercavica, Turiaso
and Emporiae within the Tarraconensis region. Trading also
existed with the Baetica region, the Gallic mint Nemausus and
mainly with the capital of the Empire, Rome. As in the Roman
Republican period, there was a great quantity of coins from the
region of Valle del Ebro.
In the 2nd century AD, the coin rate is low in proportion to the
increase of the Empire. The use of the as was still predominant
and there were also dupondius, although it seems to be an
absence of divisors. At the Antonine period, the Rome mint
was predominant. It minted at a higher rate than in the previous
periods, mainly with coins from Trajan and Hadrian.
During the first half of the 3rd century AD, the Roman State
decreased the rate of coin minting in a progressive manner,
which resulted in consequence in a smaller number of coins
circulating, in particular less sestertii and asses. At La Carència,
this rate was significant and revealed a social activity highlighted
by coins issued between the reigns of Septimius Severus and
Constantius I Chlorus, and the official increase of minted coins
in Rome between the years 253 and 284 AD was noticed in the
peninsula and also at La Carència.
It has been extremely rare to find pieces from the period
between the years 361 AD through to 395 AD. There are only
two samples of the period of Honorius and Theodosius I.
Therefore, it could be inferred that the activity at La Carència
decreased significantly and could have ceased at this point its
support function within the territorium of Valentia.
To assess the settlement pattern at the territorium during the
Roman period, we would need to focus on the end of the Iberian
Roman period. As we have previously considered, this period
showed a low population density in the rural areas both on the
slopes and in the plain. Between the end of the 1st century BC
and beginning of the 1st AD, while the occupation ceased in
three of them, and six of them were still inhabited. Regarding
the new settlements, two have only offered Iberian and Roman
Imperial material. The lack of Roman Republican material can
be due to accidental facts and therefore, new surveys at the sites
will be conducted.
At the beginning of the 1st AD, when the Romanisation process
was already advanced, the economic and social development
of the Roman Empire increased. This can be proven in the
abundance, wealth and dispersion of rural habitats. There are
sixteen known settlements and, although the surveyed areas
only cover part of the territory, it represents a significant
proportion. The Roman sites that are known are thirteen and
during the surveys, three new villae have been discovered.
Except for La Carència, an important settlement and also
subsidiary in terms of regional control, the rest of the sites
share features of rural settlements or villae. The other elements
that suggested this could be a villae comprehended: some
construction material (tegulae, lateres, imbrex and recycled
ashlars at the sides of the modern walls) as well as fragments of
dolia, pottery and amphorae.
According to the findings unearthed, other documentary sites
have often been considered as necropolis. However, it is clear
that rural necropolis are not far from a settlement and that the
villae would eventually appear in later prospections.
It is true to say that the surface levels at the site of La Carència have been sadly swept due to continuous pillaging and only
the coins seem to suggest this location had preserved throughout time. It should be considered that if La Carència still existed
in the 5th century AD, the rural habitat would have been equally
preserved. There were rural sites located in terraces and mountain slopes that exploited and farmed the rest of the territory.
The chronology for the villae cannot be traced back before the
2nd century AD according to the recently found pottery. However, there is a metal piece -a silver decorated leave- which belonged to the Late Roman period. Furthermore, inhabitation of
three of these villae has been proved during the Islamic period,
XI century AD. As in other cases, this fact questions the possibility of persistence of the settlement in some places, during
which some villae were populated, specifically the Cornelius
villa (Albiach et al., 2007: 126), in the neighbouring territory
of Saetabis.
Translation: Stuart Palmer, Conxi Díaz and Encarna Raga
339
[page-n-351]
[page-n-352]
Autors
Óscar Abril Riestra
Arqueòleg independent
oariestra@gmail.com
Esperança Huguet Enguita
Arqueòloga independent
espehuguet@hotmail.com
Rosa Albiach Descals
Servei d’Investigació Prehistòrica
Museu de Prehistòria de València
rosa.albiach@dival.es
Julián Darío Martos Carbonell
Arquitecte independent
jumarcaarq@gmail.com
Óscar Aparicio González
Gabinet tècnic
Global Geomática s.l.
global@geomatica.es
Josep Blasco Senabre
Gabinet tècnic
Global Geomática s.l.
global@geomatica.es
Isabel Caruana Clemente
Arqueòloga independent
caruana@hotmail.com
Eva Collado Mataix
Arqueòloga independent
eva.collado@uv.es
Carme Delegido Morant
Becària UVEG “V Segles”
Universitat de València
Carmen.Delegido@uv.es
Ana Ejarque
School of Earth Sciences and Environmental Sustainability
Northern Arizona University, Flagstaff, AZ 86011, USA
Ana.Ejarque@nau.edu
Luis Gimeno Martínez
Gabinet tècnic
Global Geomática s.l.
global@geomatica.es
Hector A. Orengo
Department of Archaeology
University of Nottingham
Hector.Orengo@nottingham.ac.uk
Miguel Fernando Pérez Blasco
Área de Prehistoria.
Universidad de Alicante
migferpb@gmail.com
Vito Porcelli
Gabinet tècnic
Global Geomática s.l.
global@geomatica.es
David Quixal Santos
Departament de Prehistòria i Arqueologia
Universitat de València
david.quixal@uv.es
Pere Pau Ripollès Alegre
Departament de Prehistòria i Arqueologia
Universitat de València
Pere.P.Ripolles@uv.es
Rafael Tortosa García
Gabinet tècnic
Global Geomática s.l.
global@geomatica.es
Javier Velaza
Departament de Filologia Llatina
Universitat de Barcelona
velaza@ub.edu
341
[page-n-353]
[page-n-354]
[page-n-355]
SERVICIO DE INVESTIGACIÓN PREHISTÓRICA
DEL MUSEO DE PREHISTORIA DE VALENCIA
SERIE DE TRABAJOS VARIOS
Núm. 116
L’oppidum de la Carència de Torís
i el seu territori
Rosa Albiach Descals (coord.)
DIPUTACIÓN DE VALENCIA
2013
[page-n-2]
[page-n-3]
[page-n-4]
SERVICIO DE INVESTIGACIÓN PREHISTÓRICA
DEL MUSEO DE PREHISTORIA DE VALENCIA
SERIE DE TRABAJOS VARIOS
Núm. 116
L’oppidum de la Carència de Torís
i el seu territori
Rosa Albiach Descals (coord.)
DIPUTACIÓN DE VALENCIA
2013
[page-n-5]
DIPUTACIÓN DE VALENCIA
SERVICIO DE INVESTIGACIÓN PREHISTÓRICA
DEL MUSEO DE PREHISTORIA DE VALENCIA
S E R I E D E T R A B A J O S VA R I O S
Núm. 116
La Serie de Trabajos Varios del SIP se intercambia con cualquier publicación dedicada a la Prehistoria, Arqueología en general y ciencias
o disciplinas relacionadas (Etnología, Paleoantropología, Paleolingüística, Numismática, etc.) a fin de incrementar los fondos de la
Biblioteca del Museu de Prehistòria de València.
We exchange Trabajos Varios del SIP with any publication concerning Prehistory, Archaeology in general, and related sciences (Ethnology,
Human Palaeontology, Palaeolinguistics, Numismatics, etc) in order to increase the batch of the Library of the Prehistory Museum of
Valencia.
INTERCAMBIOS
Biblioteca del Museu de Prehistòria de València
Corona, 36 – 46003 València
Tel.: +34 963 883 599; Fax: +34 963 883 536
Correo-e: bibliotecasip@dival.es
Los Trabajos Varios del SIP y el resto de publicaciones del Museu de Prehistòria de València son de libre acceso, en formato PDF,
en la sección Publicaciones de la página web del museo (www.museuprehistoriavalencia.es).
Edita: MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA. DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA.
Creative Commons. Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 3.0 España (CC BY-NC-SA 3.0)
Excepto para aquellas imágenes donde se indican reservas de derechos
ISBN: 978-84-7795-682-2
eISSN: 1989-540
Depósito legal: V 2743-2013
Corrección valenciano: Unitat de Normalització Lingüística. Diputació de València
Diseño y maquetación: SIP (Aída Lleó y MG)
Imprime: Artegraf Impressors | artegraf@artegraf-impressors.com
[page-n-6]
Índex
Introducció
IX
I. EL PROJECTE D’INVESTIGACIÓ DE LA CARÈNCIA
1. El projecte «La Carència: evolució cronològica i urbanística.
Valoració dins del territori. 2001-2013» (R. Albiach)
Els preliminars
El projecte d’investigació
Els objectius
Les activitats
Les tasques
Les actuacions
La metodologia d’excavació
Els col·laboradors
1
1
3
4
5
5
6
6
7
2. Els testimonis de la Carència i del seu entorn als segles xix i xx (R. Albiach)
Troballes al jaciment de la Carència
Troballes en l’entorn de la Carència
Primeres excavacions (1971-1972)
13
13
16
17
3. A la recerca de la Carència dispersa: documentació i col·leccions (E. Huguet)
Bases de dades i documentació
Les col·leccions
25
25
25
4. La protecció i difusió del jaciment de la Carència (R. Albiach)
La declaració de Bé d’Interés Cultural (BIC) de la Carència l’any 2010
L’itinerari arqueològic de la Carència
La difusió en mitjans de comunicació
Les ponències, comunicacions, conferències i altres activitats
Les publicacions
La confiscació de material arqueològic de la Carència
31
31
33
37
38
39
40
V
[page-n-7]
II. L’OPPIDUM DE LA CARÈNCIA: PROSPECCIÓ, EXCAVACIÓ I ESTUDI
5. Les excavacions i les prospeccions en el jaciment de la Carència (2001-2013).
Resultats i valoració (R. Albiach)
41
La prospecció i el descobriment i excavació de les muralles
42
Inventari i estudi dels materials de les muralles
65
Les àrees artesanals, els camins, les coves i les necròpolis
76
Resultats i valoració de l’oppidum82
6. Del pasado al presente: puesta al día de los materiales de las campañas
de 1971 y 1972 en La Carència (I. Caruana)
89
Introducción89
Materiales
90
Sondeos seleccionados
111
7. Els materials de prospecció de la Carència: Recintes I, II i III (E. Huguet)
121
Introducció121
Recinte I
121
Recinte II
123
Recinte III
124
Els molins
125
Evolució cronològica dels recintes
126
8. La cerámica ibérica figurada de La Carència. Motivos y estilos
(M.F. Pérez Blasco)
127
Introducción127
La cerámica ibérica pintada
127
El estilo simbólico levantino
136
Conclusiones141
9. Estudi tipològic de les muralles al jaciment iber de la Carència.
Hipòtesi de muralles de tàpia amb reforçament de pedra (D. Martos)
143
Presentació143
Localització i estat actual del jaciment
143
Descripció del recinte
143
Estudi metrològic iber
148
Hipòtesi constructiva del Recinte III
149
Hipòtesi d’enderrocament
151
Sistemes constructius aplicats
151
10. Los hallazgos monetales y la plata en bruto de La Carència
(P.P. Ripollès, E. Collado y C. Delegido)
153
La plata recortada
153
Las monedas
154
Catálogo172
11. La epigrafía ibérica de La Carència (J. Velaza)
Plomo La Carència 1
Plomo La Carència 2
VI
231
231
234
[page-n-8]
Plomo La Carència 3
Esgrafiado sobre cerámica
235
236
12. Uso de tecnologías de alta definición en la documentación geométrica
del yacimiento de La Carència de Torís (O. Aparicio González,
J. Blasco Senabre, L. Gimeno Martínez, V. Porcelli y R. Tortosa García)
Levantamiento del enclave
Documentación geométrica de elementos estructurales
Documentación geométrica de alta definición
Simulación digital 3D
237
237
238
240
243
13. Trabajos de reposición, restauración y consolidación en el recinto amurallado
de La Carència (O. Abril)
245
III. EL TERRITORIVM DE LA CARÈNCIA: PROSPECCIÓ I ESTUDI
14. Les prospeccions al territori de la Carència (2001-2013).
Resultats i valoració (R. Albiach)
Les prospeccions al territori
Els resultats i la valoració
249
251
277
15. El territorio de la ciudad iberorromana de La Carència:
resultados del análisis microrregional del paisaje arqueológico
(H.A. Orengo, A. Ejarque y R. Albiach)
281
Introducción281
Metodología y fuentes utilizadas en el estudio del territorio de La Carència
281
Resultados284
Discusión287
Conclusiones
292
Futuras líneas de trabajo en el territorio de La Carència
292
16. Las comunicaciones entre los territorios ibéricos del interior valenciano:
Kelin y La Carència entre los siglos vi-i a.C. (D. Quixal)
293
Introducción293
Descripción geográfica
293
Unidades de poblamiento
294
Vías de comunicación y redes de circulación de materiales y productos
297
Evolución diacrónica del poblamiento y límites territoriales
300
L’oppidum de la Carència de Torís. Valoració i conclusions (R. Albiach)
303
Bibliografia
315
Resumen325
Abstract333
Autors341
VII
[page-n-9]
[page-n-10]
Introducció
En la costa oriental d’Hiberia o Hispania (nom que donaren
els romans a la península Ibèrica), entre el sector litoral i
l’interior de l’àrea central de la província de València, estava el poblat de la Carència, en l’actual terme municipal de
Torís. Quedava dins del territori que Estrabó cita al segle i
com a Regio Edetania a la Hispania Citerior Tarraconensis,
a 30 km de la colònia de Valentia i al costat del riu Magre,
afluent del riu Xúquer, territori que limitava cap al sud amb
l’àrea de la Contestania (fig. 1).
El coneixement contemporani del poblat es va iniciar
al segle xix i des que se’n té esment ha suscitat interès per
l’abundància de troballes materials, d’igual manera que se
sabia del fort espoli que anava patint el jaciment. En 1971 i
en 1972Milagro Gil-Mascarell va dirigir les primeres excavacions arqueològiques al poblat, i va establir la seqüència
cronològica del jaciment des del Bronze final fins a l’època
medieval.
El Museu de Prehistòria de València (MPV), l’any 2001,
va plantejar un projecte d’excavació ordinària en la Carència. En les visites preliminars vérem l’alt nivell de destrucció que havia patit el jaciment des de les excavacions dels
anys setanta. Per a les intervencions açò suposava menys
possibilitats de trobar nivells arqueològics intactes però,
amb tot, es va iniciar el projecte pensant en la necessitat de
salvaguardar la Carència. Per fortuna, en el procés es feren
inesperats i importants descobriments que han posat el jaciment en un lloc destacat dins de la protohistòria i la història
romana valenciana.
Aquesta monografia és el resultat de les excavacions, les
prospeccions i els estudis d’aquest projecte d’investigació
anomenat «La Carència. Evolució cronològica i urbanística.
Valoració dins del territori», desenvolupat des de l’any 2001
fins al 2013 per un equip interdisciplinari dirigit i coordinat per Rosa Albiach Descals, conservadora del Servei
d’Investigació Prehistòrica (SIP) del MPV de la Diputació
de València.
Els treballs d’aquests tretze anys, com ara avancem i
com s’anirà desvelant al llarg d’aquest llibre, han mostrat
que la Carència, a partir del segle iii aC, es va convertir en
un assentament fortament defensat. Aquest oppidum, que era
com els romans anomenaven els llocs fortificats indígenes,
es va dotar de tres recintes emmurallats reforçats amb torres
de guaita. El patró defensiu que presenta és un cas nou dins
del món ibèric, sense paral·lel a l’Edetània. Les muralles es
construïren en diferents moments, tècniques constructives i
altures adaptant-se a l’orografia i topografia de la muntanya, tancant una superfície total de poblat de 6,75 hectàrees,
sense incloure les àrees artesanals periurbanes (fig. 2).
Les restes arqueològiques recuperades evidencien que
hi hagué un comerç molt actiu i variat, i unes relacions a
nivell regional, peninsular i amb pobles de la Mediterrània com mostren les ceràmiques ibèriques pintades, la varietat de monedes de seques gregues, ibèriques i romanes,
els documents comercials escrits en ibèric sobre ploms, les
àmfores fenícies, la vaixella de taula àtica, itàlica i africana,
l’escultura en pedra amb influències orientalitzants, i també
les tècniques constructives de les muralles.
Ubicada no massa lluny de la costa i abans de l’àrea
central peninsular, va ser un lloc intermedi idoni per a
l’intercanvi comercial que seguiria la ruta de la vall del riu
Magre. Rebé productes arribats a la costa i també d’altres
provinents de les zones centrals. L’estudi del material trobat al jaciment ha mostrat unes similituds tant amb la regió
del nord com amb la contestana del sud, i també s’ha vist
que les àrees d’influència han sigut canviants per períodes.
L’estudi numismàtic ha refermat els períodes d’auge econòmic de l’oppidum i mostra una perduració de l’activitat comercial fins al segle V dC.
L’estudi de la romanització a la zona ha estat una novetat, sobretot per mostrar un patró d’assentament diferent
dels coneguts en altres àrees valencianes. També les vil·les
imperials mostren una ubicació de vegades ben distinta a
l’establerta com a tradicional, afegint així nous reptes al coneixement d’aquest període històric.
Aconseguir l’any 2010 la declaració de Bé d’Interès
Cultural (BIC) del jaciment i el seu entorn ha estat un pas
endavant en la seua protecció i difusió. La col·laboració de
tres entitats públiques, la Conselleria d’Educació, Cultura i
Esport, l’Ajuntament de Torís i el Museu de Prehistòria de
la Diputació de València, va fer possible crear un itinerari
IX
[page-n-11]
arqueològic per les muralles l’any 2009. La informació
continuada a la societat amb les notícies donades als mitjans
de comunicació quant als avanços anuals i les publicacions
Fig. 1. Mapa de situació de la Carència.
Fig. 2. Vista aèria de la Carència.
X
en congressos especialitzats han fet ja de la Carència de
Torís un nom reconegut, conforme es veurà en les pàgines
d’aquest llibre.
[page-n-12]
1
El projecte «La Carència: evolució cronològica
i urbanística. Valoració dins del territori. 2001-2013»
R. Albiach
En l’àmbit de la investigació arqueològica valenciana sempre s’ha
sabut dels avatars i desfetes que ha patit el jaciment de la Carència. L’any 1966, Enrique Pla Ballester, antic director del Museu de
Prehistòria, ja va dir que «el monte de La Carencia tuvo uno de los
yacimientos ibéricos, posteriormente romanizado, más importantes de toda la provincia de Valencia, y que por desgracia, conocido
desde hace muchos años y expoliado desde siempre, ha quedado
inútil para la ciencia» (Pla, 1966: 292) (fig. 1.1).
Per començar a contar aquest projecte és important no
oblidar els preliminars, sobretot, perquè pot semblar que es
va prendre la decisió de fer el projecte sense haver valorat
bé les possibilitats ja que com s’anirà veient en el llibre va
haver-hi moltes dificultats per poder treballar al jaciment. Ha
de quedar clar que si es va prendre la decisió d’intervenir en
la Carència va ser per rebre una proposta i tindre un suport.
La proposta de mamprendre un projecte d’excavació i estudi
de la Carència i el seu territori, davall els auspicis de la
Diputació de València, va arribar del Museu de Prehistòria
de València, per formar part del Programa d’Excavacions
Ordinàries del Servei d’Investigació Prehistòrica.
Hi havia un interés en saber si el jaciment va tindre entitat
com a centre de control social i polític d’un territori, a la manera que s’havia estudiat en Edeta (Llíria) i Kelin (Caudete de
las Fuentes) (Bonet i Mata, 2001) i com també se sabia d’Arse
(Sagunt) i Saiti (Xàtiva). En aquest sentit, a la Carència, estava
tot per fer. Les excavacions dels anys setanta havien donat una
seqüència cronològica, però cap informació quant a l’entitat del
poblat i del seu territori (fig. 1.2).
El suport de l’Alcaldia de l’Ajuntament de Torís i de la propietat privada, tots dos propietaris del jaciment, era l’altra part
necessària per a poder excavar i estudiar la Carència, i tots dos
mostraren voluntat, com es veurà als preliminars. Les circumstàncies ocorregudes aqueix estiu dins d’una operació de la guàrdia civil amb una confiscació de material arqueològic al propietari dels terrenys, dugueren a una negativa per accedir al jaciment
pel camí principal i a donar permís d’excavació dins dels seus
camps, i açò va fer que el projecte començara a dur un altre seny.
Amb tot, després de l’agost de l’any 2001, el projecte va
continuar fins al moment de la impressió d’aquest llibre per la
voluntat del SIP, l’enteresa i l’entusiasme de la directora del
projecte i gràcies als col·laboradors dels primers anys que van
estar sempre atents i donant suport enfront de les accions i la
pressió que pretenia aconseguir que se n’anàrem del jaciment,
i per la posterior participació ininterrompuda dels alumnes que
venien a formar-se i a ajudar-nos en el projecte. Un agraïment
a Joaquim Juan Cabanilles per haver trobat l’essència d’aquest
llibre en fer-ne l’edició.
ELS PRELIMINARS
L’organització d’aquest projecte es va iniciar el dia 7 de febrer
del 2001 amb una reunió en l’Ajuntament de la localitat de Torís per tractar la qüestió de la futura intervenció i l’estudi en el
poblat. Acudírem la directora del MPV, Helena Bonet Rosado,
en aquells moments subdirectora del Museu de Prehistòria i de
les Cultures, i l’arqueòloga i conservadora d’aquest museu que
dirigiria el projecte, Rosa Albiach Descals.
Explicàrem a l’alcalde de Torís, Baldomero González, i a la
regidora de Serveis Socials i Cultura, Pilar Blasco, que hi hauria
diverses fases on primer sols es pretenia topografiar el jaciment,
fer-ne la planimetria, prospectar i estudiar els materials de les
campanyes de 1971 i 1972.
Per part de l’Ajuntament es va manifestar un interés en el
projecte i una predisposició a col·laborar. Es va parlar sobre la
propietat del sòl del jaciment i sobre un plànol cadastral veiérem de qui era la propietat dels terrenys on estava el jaciment,
que majoritàriament eren privats, però els vessants i la zona de
bosc eren de l’Ajuntament.
La visita al jaciment es va fer el dia 12 de febrer del 2001 i hi
vam estar la regidora de Serveis Socials i Cultura, el propietari
d’un xicotet terreny, Baldomero Quiles, i el personal del museu
de la reunió anterior. Ens va guiar el propietari per a assenyalarnos els llocs dels sondejos fets els anys setanta, en els quals ell
va participar. Immediatament, es va veure que el jaciment estava
molt alterat per la rella, i ple de clots d’espoli, on les zones que
semblaven més idònies per a fer l’excavació eren les conreades.
Les dues terrasses superiors estaven cultivades amb ametlers, i en la planura baixa situada al sud hi havia fruiters plantats. A la terrassa més alta, propietat de José Palmero, es van fer
1
[page-n-13]
Fig. 1.1. Vista general de la Carència l’any 1962. Arxiu SIP.
València
Torís
la Carència
Fig. 1.2. Mapa de situació de la Carència.
2
[page-n-14]
Fig. 1.3. Vista general de la Carència el dia 12 de febrer de 2001, abans de començar les excavacions del nou projecte.
dos sondejos en les excavacions dels anys setanta, tant pel centre i pel sud com un d’ells al costat de la muralla. S’hi apreciava
que es conservava un pany de muralla amb dos trams entrants
de planta quadrangular. A la zona est, recordava Helena Bonet
que hi havia també muralla, i a hores d’ara sols es podia veure
terra i pedres amuntonades i moltes més escampades pel vessant nord, penya-segat avall.
Després anàrem a la zona del vessant sud, on hi havia un
sondeig fet als anys setanta que encara estava descobert, i on
s’apreciaven murs paral·lels i perpendiculars. En la terrassa
més baixa, també propietat de José Palmero, junt a l’actual
camí d’accés al poblat, és on es va fer un altre sondeig, ara
també cobert. Aquesta esplanada estava plena de ceràmica i ens
comentaren que, unida al costat meridional i en la part baixa
del vessant del poblat, hi havia una mena de cisterna que van
omplir de terra. Vam fer un recull de materials que trobàrem en
prospecció i que després dipositàrem al SIP (fig. 1.3).
En tornar al poble ens vam reunir a l’Ajuntament amb el
batle i la regidora, i quedàrem en preparar un document d’autorització del propietari per a poder treballar al jaciment.
També vam parlar amb la persona que va trobar un fragment
d’escultura d’un cap de bou al vessant del jaciment i ens va dir
que ens acompanyaria algun dia a visitar el lloc on el va trobar.
Aquesta peça, de la qual parlarem més endavant, i va ser estudiada i publicada per Enric Llobregat, i es troba actualment a la
Sala de Plens de l’Ajuntament de Torís.
EL PROJECTE D’INVESTIGACIÓ
Les intervencions d’excavació al jaciment de la Carència i les
de prospecció al seu territori d’influència, i que s’han fet dins
d’aquest projecte d’investigació anomenat «La Carència: evolució cronològica i urbanística. Valoració dins del territori»,
sempre han tingut un caire formatiu per a alumnes, on els treballs de cada estiu es feien amb un grup d’estudiants, llicenciats
i tècnics en disciplines complementàries. El grau d’implicació
ha estat variat depenent de cadascun dels col·laboradors i de les
necessitats del projecte.
Les despeses per al desenvolupament de l’excavació i altres
estudis en relació amb el projecte han estat a càrrec de la Diputació de València, amb un pressupost anual dividit en dues partides, una general i l’altra per a anàlisis i recerques.
El projecte es va plantejar per a desenvolupar-se en diverses
fases, tant d’excavació com de prospecció, com també de documentació i estudi. A més, l’equip de treball i de col·laboradors
havia d’anar formant-se amb una varietat d’especialistes en disciplines afins a l’arqueologia i necessàries per al desenvolupament del projecte (fig. 1.4).
Començàrem els treballs el juliol de l’any 2001 i s’han
mantingut en curs ininterrompudament fins l’actualitat, sempre
comptant amb la col·laboració d’un equip multidisciplinari que
ha realitzat treballs de topografia, inventari i dibuix de materials, planimetria, estudi del territori, geomorfologia, prospecció
geofísica, a més d’alumnes i estudiants d’Història, Arqueologia,
Geologia, Arquitectura Tècnica i Topografia, sobretot de la Universitat de València però també estrangeres com es pot llegir més
endavant al llistat d’alumnes. A tots ells volem agrair-los l’ajuda
i el suport, sense ells mai no hauria sigut el mateix.
Les investigacions se centraren a saber si la Carència, en
època ibèrica, va tindre entitat com a cap de territori dins de la
regió edetana, tal com passava als territoris amb els quals limitava i on hi havia centres de control polític, social i econòmic. A
més, interessava saber quin paper havia tingut en el moment de
la romanització tant la mateixa Carència com els assentaments
del seu territori. I, finalment, calia conéixer quin paper havia
jugat l’assentament durant l’època romanoimperial quan es va
replegar al cim fins al segle v dC.
3
[page-n-15]
la Carència
Fig. 1.4. Ortofotografia de la Carència i el seu entorn. Google Maps.
En la primera campanya, al juliol del 2001, es va fer una
prospecció del territori i l’estudi de les excavacions dels anys
setanta. De sobte, el mes següent, el projecte va haver de fer
un gir quan la guàrdia civil va dur a terme una confiscació al
propietari dels terrenys del jaciment, el qual tenia centenars de
peces arqueològiques tretes de la Carència, quasi totes de metall. Això va ser definitiu per reforçar la negativa de la propietat
privada a donar permís per a excavar als terrenys arqueològics
que coincidien amb pràcticament tot l’interior del poblat, per la
qual cosa els treballs es van centrar exclusivament en les zones
de propietat municipal que es troben als espais de muntanya.
És de justícia que se sàpiga de les constants intimidacions
viscudes des d’aquell moment i mentre estàvem excavant i
que, gràcies al suport dels alumnes i la policia, especialment
Pedro Monteverde i Pedro Vidrier, ha estat possible resistir en
aquest projecte. Amb tot, el projecte va continuar el 2002 amb
la prospecció del territori i l’estudi dels materials, per decidirnos, el 2003, a intervenir en el jaciment dins de la propietat
municipal.
Tant el jaciment com el territori circumdant han sigut sempre molt agraïts amb nosaltres i cada any ens han mostrat noves
restes que ens donaven ànims per a continuar endavant. L’any
gloriós va ser el 2003. L’excavació i la prospecció d’aquell estiu va ser molt important, tant per a la investigació com per a
nosaltres, perquè vam descobrir que a la Carència, a més de
la muralla ja coneguda del cim, n’hi havia dues més i algunes
torres. Una muralla la trobàrem en l’excavació en el vessant
meridional i l’altra en la prospecció del jaciment. Amb això,
la Carència passava a convertir-se en l’únic jaciment valencià
amb tres muralles d’època ibèrica, un autèntic oppidum. Ara,
4
ens diguérem, hem de treballar més que mai per estudiar la
Carència i intentar protegir-la.
Amb l’oportunitat que ens oferia tindre un projecte i amb
aquest nou repte per davant, vam combinar cada any un temps
d’excavació a les muralles i un altre de prospecció al jaciment i al territori, i així vam anar augmentant les troballes. La
col·laboració amb noves disciplines i la participació de tots els
alumnes que ho han demanat han estat claus per als resultats
que ací els presentem.
ELS OBJECTIUS
En el projecte es van marcar els objectius inicials següents:
- Establir l’evolució cronològica i urbanística de la Carència,
en part seqüenciada als anys setanta.
- Valorar el jaciment dins del territori en el qual està immers,
per saber si tenia entitat de cap d’un territori, la qual cosa
completaria els coneixements generals d’època ibèrica.
- Plantejar el treball del territori i paisatge durant la romanització, moment poc estudiat i d’especial interès per als
especialistes en l’època clàssica valenciana.
- Col·laborar amb altres disciplines.
- Formar estudiants i incorporar-los al projecte.
- Comptar amb les TIC.
- Difondre els resultats.
- Protegir i preservar el jaciment.
Aquests objectius es va intentar mantenir-los, però quan
hi hagué circumstàncies adverses ens hi vam adaptar, com per
exemple en el cas de la negativa de la propietat privada a donar
permís per excavar a l’interior del jaciment.
[page-n-16]
LES ACTIVITATS
LES TASQUES
Per a desenvolupar aquests objectius es van crear i fixar les activitats següents:
- Creació d’una metodologia de treball per a la prospecció i
l’adaptació de la metodologia d’àrea oberta per l’excavació.
- Documentar nivells geològics i antròpics, i construccions
al jaciment.
- Establir una base topogràfica de tot el jaciment per a poder
inserir les estructures i crear una restitució.
- Plantejar el treball del territori i paisatge sobre la base de la
prospecció de jaciments.
- Establir la tipologia per a fer l’inventari dels materials de
les excavacions dels anys setanta dutes a terme a l’interior
del jaciment.
- Documentació gràfica de tot el procés d’excavació.
- Establir la tipologia per a fer l’inventari dels materials de
prospecció de la Carència.
- Establir la tipologia per a fer l’inventari dels materials de
prospecció dels nous jaciments localitzats al territori.
- Creació d’una base de dades per a recopilar el treball, tant
bibliogràfica com documental.
- Recull de la informació existent sobre la Carència, tant bibliografia o notícies de premsa com el seu dipòsit en altres
museus o institucions.
- Creació d’un equip de treball interdisciplinari per a l’estudi
del projecte.
- Valoració de l’estat de conservació del jaciment després
dels anys.
- Difusió dels estudis del jaciment i del territori.
- Preservació de les estructures.
Les tasques a fer per aconseguir els objectius eren les següents:
- Visita dels jaciments ja coneguts al territori.
- Prospecció del territori aplicant la metodologia plantejada
per a fer la troballa de nous jaciments.
- Documentació dels jaciments de prospecció en una fitxa de
treball i en planimetria.
- Excavació en diferents punts del jaciment de la Carència.
- Documentació de l’excavació en àrea oberta amb un diagrama cronoestratigràfic Harris i les fitxes de treball.
- Dibuix planimètric, alçats i seccions de totes les estructures
trobades al jaciment.
- Documentar gràficament tot el procés d’excavació en suport
de pel·lícula color.
- Alçament topogràfic del jaciment i situació en ell de les antigues (anys setanta) i noves estructures (fig. 1.5).
- Inventari dels materials de les excavacions dels anys setanta
fetes a l’interior del jaciment.
- Inventari dels materials de prospecció de la Carència.
- Inventari dels materials de prospecció dels nous jaciments
localitzats al territori.
- Escanejat del fons de documentació de les excavacions de
1971 i 1972 dutes a terme a la Carència per Milagro GilMascarell.
- Incloure en la base de dades les fitxes d’excavació i prospecció, i els articles o notícies que presenten troballes.
- Consolidació i reposició d’estructures defensives, sense reconstrucció.
- Informar els mitjans de comunicació de les troballes anuals
al jaciment i al territori.
Fig. 1.5. Vol aeri sobre la Carència per fer la topografía del jaciment. Any 2001.
5
[page-n-17]
- Presentar els resultats de les investigacions als veïns de la localitat de Torís, al públic no especialitzat i a l’especialitzat.
LES ACTUACIONS
Aquest plantejament que hem vist va ser necessari per a tindre
una línia de treball clara i un procediment a seguir, i així després poder avaluar el resultat aconseguit després de tretze anys
d’intervencions en excavació i prospecció.
Els treballs, des d’un primer moment, se centraren en dos
àmbits: conéixer el jaciment de la Carència i la seua entitat i
estudiar-ne el territori. Els resultats dels treballs des de l’any
2001 fins a l’any 2013 han estat els següents:
- La prospecció arqueològica del territori i l’estudi dels materials de les campanyes 2001-2012.
- Estudi dels sondejos i inventari amb dibuix dels materials
excavats als anys setanta per veure les estructures, els nivells d’ocupació i la seua evolució, com també els materials
per a les activitats i relacions comercials.
- Prospecció arqueològica del jaciment per a delimitar-ne
el perímetre, durant la qual es trobaren dues muralles que
s’afegiren a una primera que ja es coneixia, tot tancant 6,75
hectàrees, i deixant extramurs àrees artesanals.
- Delimitació de les muralles i excavació en alguns punts per a
conéixer-ne la tècnica constructiva i la cronologia, a més de
l’estudi dels materials d’excavació: campanyes 2003 a 2013.
- Dibuix planimètric de les estructures constructives trobades
al jaciment, amb plantes, alçats i talls estratigràfics.
- Fotografia de pel·lícula a color, en digital i filmació del procés d’excavació.
- L’estudi territorial i del paisatge del jaciment de 2005 a
2013, amb bases de dades SIG i imatges multiespectrals.
- Tasques de prospecció geofísica del subsòl no destructiva
mitjançant la tècnica GPR (Ground Penetrating Radar.
Geophysical Survey Systems, Inc.) per la Universitat Politècnica de València, en un espai de 16 × 16 metres del
Recinte II.
- La consolidació d’algunes estructures al Recinte II: un tram
de muralla i la torre de la poterna.
- Recull de documentació sobre el jaciment i el seu territori,
a més dels materials dipositats en altres museus valencians.
Fig. 1.6. Procés d’excavació i dibuix de la muralla del Recinte II.
Any 2004.
6
- Treballs topogràfics: topografia de tot el jaciment, inserció
de les estructures en ella creant una planimetria i un alçat
fotogramètric de les muralles.
- La declaració de BIC del jaciment i l’entorn l’agost de 2008
i la seua ampliació el 2009.
- La difusió amb un Itinerari Arqueològic al jaciment de la
Carència l’any 2009, una col·laboració entre la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport, l’Ajuntament de Torís i el
Museu de Prehistòria de la Diputació de València.
- La difusió continuada en els mitjans de comunicació: premsa, ràdio i TV, en xarrades al poble de Torís, conferències a
la Universitat de València, una Jornada de Portes Obertes
al jaciment, comunicacions i ponències, a més de diverses
publicacions a nivell nacional i internacional.
LA METODOLOGIA D’EXCAVACIÓ
L’excavació arqueològica es va registrar i documentar utilitzant
el mètode d’àrea oberta, en extensió, treballant amb un registre per unitats estratigràfiques i una plasmació amb el diagrama
cronoestratigràfic Harris. Es van utilitzar fitxes per a cada unitat
estratigràfica (UE), tant per estructures com per nivells arqueològics i geològics. La documentació gràfica va consistir en fotografia digital, a color i filmació.
La terra es va garbellar i el material arqueològic com la ceràmica, el vidre, el metall, l’os treballat, la fauna, l’antracològic
o el malacològic, es va recollir per unitats i es va separar en
bosses etiquetades amb les seues referències; posteriorment, es
va rentar i posar en caixes ordenades. El dipòsit de materials
s’ha fet al Museu de Prehistòria de la Diputació de València,
on la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport de la Generalitat
Valenciana va considerar oportú.
El dibuix de les estructures excavades o bé descobertes es
va documentar a mà alçada i a escala 1:20 en diferents planimetries i plantes, així com els alçats i les seccions. Les estructures constructives, sobretot les defensives, es van processar
dins d’un programa informàtic de fotogrametria i representació en tres dimensions on està la topografia del terreny del
jaciment (fig. 1.6 i 1.7).
En el termini màxim de huit mesos des de la finalització de
l’excavació es van lliurar les memòries sobre els resultats de les
Fig. 1.7. Procés d’excavació del Recinte II de la Carència.
Any 2005.
[page-n-18]
excavacions i prospeccions, tant a la Conselleria d’Educació,
Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana com al Servei
d’Investigació Prehistòrica del Museu de Prehistòria de la
Diputació de València.
Després de l’adquisició, el 2005, d’un detector de metalls
pel Museu de Prehistòria, la Carència va ser el primer jaciment on es va provar la seua efectivitat, i en tot el recinte sols
va assenyalar presència de metalls en cinc punts. Després es
va utilitzar en altres jaciments de projectes del Servei i avisava, amb freqüència, de la troballa de metall. Per tant, es va
evidenciar el bon estat de l’aparell i, pel que fa a la Carència,
es va ratificar l’elevat grau d’espoli, que ja es venia apreciant
superficialment pels nombrosos clots de saqueig i l’alteració
dels nivells estratigràfics, a més de la rompuda continuada
i els muntons de pedres aplegades a les vores dels camps i
la confiscació de materials arqueològics de Govern Civil el
2001, dels quals el 98% eren metalls.
Els treballs d’excavació arqueològica i prospecció els han dut
a terme estudiants i llicenciats en Arqueologia, sota les directrius
de la directora de l’excavació, i els treballs s’han fet de manera
manual i amb l’instrumental que s’ha considerat oportú en cada
moment. Ells han fet pràctiques de documentació arqueològica
registrant les dades en les fitxes tant d’excavació com de prospecció, fent la neteja de materials recuperats, l’inventari de les peces,
el dibuix i la documentació gràfica i fotogràfica, amb variació de
les activitats en funció de les campanyes (fig. 1.8).
L’actuació en la prospecció es va fer mitjançant l’elecció
d’un grup de gent vinculada al món de l’arqueologia o la història,
habitualment la mateixa que participava en les excavacions. Es
van fer per grups que caminàvem de manera distanciada i cada
persona recollia material arqueològic, atenent sobretot als fragments que ens proporcionaven cronologia o tipologia. Quan finalitzàvem, es feia una posada en comú i se seleccionava allò
més representatiu i una quantitat no massa elevada, i la resta de
fragments es dispersaven de nou. Quan hi havia poc material en
superfície, es reduïa el nombre de peces a recollir ja que es desconeix si hi ha poc material al jaciment o bé si està emboscat. Quan
es podia, es feia una selecció de les peces amb perfil.
La dispersió de les troballes en superfície era documentada
en metres per aproximar l’extensió del jaciment. Quan es tractava d’una elevació, s’havia d’abordar des de tots els vessants
i finalment el cim.
En un primer moment, cada jaciment es va descriure en
una fitxa de prospecció i es va situar en un mapa topogràfic
nacional d’Espanya de l’Institut Geogràfic Nacional, escala
1:25.000, a més de fer fotografies en pel·lícula de color i diapositiva. Passats uns anys, incorporàrem la localització geogràfica dels jaciments GPS via satèl·lit i es va representar tot
el conjunt de jaciments prospectats en uns mapes informatitzats i per èpoques, quedant així plasmada la dispersió i l’índex
d’ocupació coneguda. L’aplicació per H. Orengo de noves
tecnologies ha proporcionat uns resultats capdavanters en les
terres valencianes, com es pot veure en un article d’aquesta
monografia (capítol 15).
Fig. 1.8. Procés d’aprenentatge en la documentació arqueològica.
Any 2005.
Fig. 1.9. Treballs de l’equip de prospecció en l’entorn de la Carència.
Any 2001.
ELS COL·LABORADORS
Volem agrair a tots els col·laboradors que han estat al jaciment
de la Carència al llarg del projecte la seua ajuda i suport, i presentem, per anys, una relació de tots ells:
2001
La I fase de prospecció del poblat de la Carència i del seu
entorn es va iniciar el dia 9 de juliol i va finalitzar el 3 d’agost
del 2001 (fig. 1.9). L’equip de treball el formaren els següents
arqueòlegs de la Universitat de València: Isabel Caruana,
Francesc Xavier Duarte, Jeroni Pau Valor, Alfred Sanchis,
Carlos Fernández, i altres dos d’universitats espanyoles:
Gustavo Bengoetxea i Sonia López. Baldomero Quiles ens va
ajudar a moure’ns pel terme i conéixer els camins de millor
accés a les partides. L’alçament topogràfic del jaciment el va
fer Global Geomática. Els treballs d’aquesta fase, com els de
la resta de fases, van estar dirigits per Rosa Albiach Descals,
tècnica-conservadora del Servei d’Investigació Prehistòrica i
Museu de Prehistòria de València.
2002
La II fase de prospecció es va iniciar el dia 8 de juliol i va
finalitzar el 2 d’agost del 2002 (fig. 1.10). En l’equip de treball
van col·laborar arqueòlegs i estudiants de la Universitat de
València: Isabel Caruana, Jeroni Pau Valor, Juan Salazar
i Adrià Pitarch, a més d’una llicenciada universitària de
Bèlgica: Else Goiris.
7
[page-n-19]
Fig. 1.10. Equip de prospecció del Projecte de la Carència. Any 2002.
Fig. 1.12. Equip d’excavació i prospecció del Projecte de la
Carència. Any 2004.
Fig. 1.11. Equip d’excavació i prospecció del Projecte de la
Carència. Any 2003.
Fig. 1.13. Equip d’excavació i prospecció del Projecte de la
Carència. Any 2005.
2003
La III fase de prospecció del poblat de la Carència i del seu
entorn i la primera campanya d’excavació es van iniciar el dia
10 de juliol i van concloure el dia 8 d’agost del 2003 (fig. 1.11).
L’equip de treball el formaren arqueòlegs i estudiants de la
Universitat de València, i altres col·laboradors: Héctor Orengo,
Adrià Pitarch, Ignacio Serrano, Anna Ejarque, Duna Roda,
María del Mar Descals i Adrià Oroval.
2005
2004
La IV fase de prospecció del poblat de la Carència i del seu
entorn i la segona campanya d’excavació es van fer entre el 7
de juliol i el 5 d’agost del 2004 (fig. 1.12). L’equip de treball el
van formar arqueòlegs recentment llicenciats i estudiants de la
Universitat de València, i altres col·laboradors: Sergio Clemente, Nuria Martínez, María Barberán, Alicia Gimeno, David Cardo, Carolina López, Héctor Orengo, Anna Ejarque, María del
Mar Descals, Adrià Oroval i Duna Roda. La planimetria la va
fer Juan March; la topografia, Global Geomática; l’estudi dels
materials, Isabel Caruana. Es va comptar amb l’ajuda municipal
per a desbrossar una part de les estructures, amb la cessió de
quatre persones de la brigada forestal.
8
La V fase de prospecció del poblat de la Carència i del seu entorn
i la tercera campanya d’excavació es van fer entre els dies 1 i
29 de juliol del 2005 (fig. 1.13). En l’equip de treball hi hagué
arqueòlegs fent el doctorat, d’altres recentment llicenciats,
estudiants de quart de la Universitat de València i altres
col·laboradors: Héctor Orengo, Anna Ejarque, Carmen Coch,
Marta Ortega, Candela García, Guillermo Rodríguez, Duna Roda
i Adrià Oroval; la segona quinzena es va contractar Sergio Polo
per a tasques d’excavació. La realització de la planimetria va estar
a càrrec de Juan March; la topografia, de Global Geomática; un
estudi geomorfològic, Carles Ferrer; el treball sobre els jaciments
i la seua valoració en el territori, Héctor Orengo i Anna Ejarque;
l’estudi dels materials i l’ajuda en la direcció de l’excavació en la
segona quinzena, Isabel Caruana.
2006
La VI fase de prospecció del poblat de la Carència i del seu
entorn i la quarta campanya d’excavació van tindre lloc entre
el 26 de juny i el 26 de juliol del 2006 (fig. 1.14). En l’equip
d’aquest any hi hagué dos arqueòlegs llicenciats, estudiants
de primer de la Universitat de València, i altres estudiants de
[page-n-20]
Fig. 1.15. Equip d’excavació i prospecció del Projecte de la Carència.
Any 2007.
Fig. 1.14. Equip d’excavació i prospecció del Projecte de la Carència.
Any 2006.
secundària: Isabel Caruana, Héctor Orengo, Jordi Melero,
Leonardo Penadés, Sergio Gómez, Duna Roda i Aída Caro; i una
estudiant també de la Universitat de Barcelona: Mercè Andrés.
Es va contractar, en la segona quinzena, l’arqueòleg Óscar
Abril per ajudar en les tasques d’excavació. La realització de
la planimetria va estar a càrrec de Juan March; la topografia, de
Global Geomática; el treball sobre els jaciments en el territori,
Héctor Orengo; i l’estudi dels materials, Isabel Caruana.
2007
La VII fase de prospecció del poblat de la Carència i del seu
entorn i la cinquena campanya d’excavació es van fer entre el
10 de setembre i el 5 d’octubre del 2007 (fig. 1.15). L’equip de
col·laboració va estar format per dos arqueòlegs llicenciats, cinc
estudiants de segon i dos estudiants més de la Universitat de
València: Isabel Caruana, Óscar Abril, Jordi Melero, Leonardo
Penadés, María Dolores Ortiz, Laura Hernández, Duna Roda
i Verònica Rodríguez; una estudiant de la Universitat de
Barcelona Mercè Andrés, i eventualment el biòleg Francisco
Javier de los Ríos Moixent. La planimetria va estar a càrrec
de Juan March; la topografia, de Global Geomática; l’estudi
dels materials, Isabel Caruana, amb la col·laboració de Manuel
Gozalbes en la part numismàtica; la informatització de les fitxes
d’excavació, Isabel Caruana.
2008
La VIII fase de prospecció del poblat de la Carència i del seu
entorn i la sisena campanya d’excavació van discórrer de l’1 de
juliol a l’1 d’agost de l’any 2008 (fig. 1.16). L’equip de treball
multidisciplinar va estar format per huit estudiants d’Història,
Arqueologia, Geologia i Arquitectura Tècnica de la Universitat
de València: Jordi Melero, María Dolores Ortiz, Leonardo
Penadés, María Esther Pérez, Mirella Machancoses, Duna
Fig. 1.16. Equip d’excavació i prospecció del Projecte de la Carència.
Any 2008.
Caterina Roda i Jennifer Blasco, i una estudiant de la Universitat
de Barcelona: Mercè Andrés. La planimetria de les estructures
la va fer Juan March; la topografia, Global Geomática; l’estudi
del territori, Héctor Orengo, Anna Ejarque i David Quixal; i
l’estudi dels materials, Isabel Caruana.
2009
La IX fase de prospecció del poblat de la Carència i del
seu entorn i la setena campanya d’excavació es va fer entre
el 21 de juliol i l’1 d’agost de l’any 2009 (fig. 1.17). Entre
els col·laboradors estigueren els següents estudiants de
la Universitat de València: María Dolores Ortiz, Mirella
Machancoses, Jordi Melero, Tatiana Córdoba, Vicent Manuel
Rosa, Alejandra Macián, María Isabel Arenas, i una estudiant
de la Universitat de Barcelona: Mercè Andrés. També tres
llicenciats en Arqueologia i Història: Laia Caballer, Juan
Martínez i Pierre Guiral, aquest últim un arqueòleg francés,
a més dels dos tècnics especialistes en territori i paisatge:
Héctor Orengo i Anna Ejarque; una tècnica documentalista
i especialista en ceràmica: Esperança Huguet; una tècnica
en geologia i petrologia: Anna Gutiérrez, i dos tècnics en
topografia i arqueologia de Global Geomática.
9
[page-n-21]
Fig. 1.17. Equip d’excavació i prospecció del Projecte de la Carència. Any 2009.
2010
La X fase de prospecció del poblat de la Carència i el seu
territori i la huitena campanya d’excavació es feren del 28
de juny al 16 de juliol del 2010 (fig. 1.18). Comptàrem amb
un equip format pels estudiants de la Universitat de València:
Leonardo Penadés, Alejandra Macián, María Isabel Arenas,
Mireia Bañuls i Josep Francesc Bisbal, i una llicenciada de
la Universitat de Barcelona: Mercè Andrés; dos arqueòlegs
especialistes en territori i paisatge: Héctor Orengo i Anna
Ejarque; una arqueòloga documentalista i especialista en
ceràmica: Esperança Huguet; un arqueòleg especialista en
dibuix: Juan March, de l’empresa Esfera, i dos tècnics en
topografia de Global Geomática.
Huguet; un arqueòleg especialista en dibuix, Juan March, de
l’empresa Esfera; i els tècnics en topografia de l’empresa Global Geomática.
2012
La XII fase de prospecció del poblat de la Carència i del seu
entorn i la desena campanya d’excavació es realitzaren entre els
dies 3 i 13 de juliol del 2012 (fig. 1.20). Es va treballar pocs
dies perquè hi hagué molts alumnes que van fer la petició de
col·laboració i, per ajustar el pressupost, calia reduir el temps.
Les persones participants foren les següents: Leonardo Penadés
i Vicente Manuel Rosa, com a arqueòlegs llicenciats, i com a
estudiants de la Universitat de València: María Isabel Arenas,
2011
La XI fase de prospecció del poblat de la Carència i del seu entorn i la novena campanya d’excavació es van fer entre els dies
14 i 21 de juliol del 2011 (fig. 1.19), i els col·laboradors van ser
els següents estudiants de la Universitat de València: Leonardo
Penadés, Vicente Manuel Rosa, María Isabel Arenas, Alejandra Macián, Sergi Martínez, Elena Canto, Josep Francesc, Olga
Lajara, María Pilar Escribá, Lorena Pérez, Juan Miguel Blay,
María José Mares, Aida Ferri, Emilio Peris, Rosa Marzo, Laura
López i María Dolores Hernández; un llicenciat italià que estava amb la Beca Leonardo en el Museu de Prehistòria, Marco
Segreto; també eventualment Juan Ramón Lozano; a més d’un
arqueòleg per a treballs de condicionament en l’excavació, Óscar Abril Riestra; una arqueòloga documentalista, Esperança
10
Fig. 1.18. Equip d’excavació i prospecció del Projecte de la
Carència. Any 2010.
[page-n-22]
Fig. 1.19. Equip d’excavació i prospecció del Projecte de la Carència. Any 2011.
Sergi Martínez, Josep Francesc, Olga Lajara, María Pilar Escribá,
Lorena Pérez, María José Mares, Aida Ferri, Emilio Peris, Mireia
Bañuls, Daniel Romero, Guillermo Jorge García, Pablo Valls.
També participaren l’arqueòleg de la Universitat d’Alacant
Miguel Fernando Pérez, l’estudiant de la Universitat de Glasgow
Juan Talens, el becari del Museu de Prehistòria Miquel Sánchez
i, eventualment, Juan Ramón Lozano. Comptàrem també
amb l’arqueòloga Esperança Huguet, com a documentalista;
l’arquitecte Darío Martos, que va estudiar les muralles, i amb els
técnics en topografia de Global Geomática.
2013
La XIII fase de prospecció del poblat de la Carència i del seu entorn i l’onzena campanya d’excavació es realitzaren entre els dies
3 i 16 de juliol del 2013 (fig. 1.21). Com va passar al darrer any,
hi hagué molts alumnes que van fer la petició de col·laboració i
pocs dies d’excavació pel fet d’haver d’ajustar el pressupost. Les
persones participants foren les següents: Vicente Manuel Rosa i
Irene Lorente com a arqueòlegs llicenciats, i com a estudiants de
la Universitat de València, María Isabel Arenas, Sergi Martínez,
Olga Lajara, María Pilar Escribá, Lorena Pérez, Emilio Peris,
Pablo Valls, Maria Lucrècia Centelles, José Adolfo Lis, Clara
Martí, Alejandro Calpe, Carlos Navarro, Francisco Manuel Moreno, Adrià Alfonso i, finalment, Benjamin Walden, doctorand
de la Universitat de St. Andrews en Escòcia. Comptàrem amb
els arqueòlegs Leonardo Penadés i Miguel Fernando Pérez per al
recolzament tècnic en l’excavació i l’estudi del material ceràmic,
i amb l’empresa Global Geomática per al treball de topografia.
Fig. 1.20. Equip d’excavació i prospecció del Projecte de la
Carència. Any 2012.
Fig. 1.21. Equip de prospecció del Projecte de la Carència. Any 2013.
11
[page-n-23]
[page-n-24]
2
Els testimonis de la Carència i del seu entorn
als segles xix i xx
R. Albiach
TROBALLES AL JACIMENT DE LA CARÈNCIA
Quan A. J. Cavanilles escriu al segle xviii de la muntanya de la
Carència no anomena l’existència d’un jaciment arqueològic però
esmenta la seua pedra i l’ús que se’n fa per a la construcció, com
és el cas de l’església parroquial (Tormo, 1923: 188) de Torís.
Caldrà esperar a la segona meitat del segle xix perquè es
considere i es publique la muntanya de la Carència com a jaciment arqueològic. Va ser Teodor Llorente qui, per primera vegada, n’esmentà les restes quan parlava del Castellet (Llorente,
1889, II: 566) i ens va dir el següent: «En los campos extendidos al pie de ese cerro es frecuente encontrar restos romanos y
más antiguos. Se encuentran principalmente estos restos en la
partida llamada Carencia o Querencia, en la que hay otro cerro
donde se observan cimientos de muros».
Quant al jaciment de la Carència, la descripció que ens fa
Fita a la primeria del segle xx (Fita, 1900: 441) és la següent:
«… deseosos de ver confirmada la tradición popular, que refiere haber existido en aquella meseta, ó soberbia atalaya, un
pueblo fortificado se han encontrado allí monedas. Una de
ellas, recientemente descubierta, obra en nuestro poder, y es
un ejemplar precioso de moneda saguntina. Es un as de cobre
de los que en los últimos años de la república romana acuñó
la zeca saguntina. De cerámica, hay allí infinita variedad de
ejemplares de diversos colores y clases. Nosotros recogimos
unos cuantos, dignos entre todos de llamar la atención; una
baldosa de forma trapecial, que en el canto de la base menor
tiene una cruz formada de las diagonales y en los cautos laterales un orificio que pasa de parte á parte, y unas molduras
también de barro cocido. ¿Hubo en paraje tan elevado alguna
población? Los descubrimientos hechos hasta hoy y los cimientos de muros que de trecho en trecho aparecen, así lo
indican. La situación estratégica de la cumbre y el progreso
que antiguamente alcanzó la balística revelan que allí hubo
una fortaleza… Turis entra, por consiguiente, de lleno en el
mapa romano. El río Magro ¿sería el Todpis de Ptolemeo y
el amnis Tyrius de Avieno? Para decidir la cuestión no basta
el ingenio; hay que apelar a la arqueología, y singularmente
a hondas excavaciones que pueden y deben practicarse en la
elevada cumbre de la Carencia».
Al llarg de les dues primeres dècades del segle xx,
l’assentament de la Carència serà anomenat en la premsa provincial ateses les freqüents visites i les nombroses troballes materials (fig. 2.1). Alguns dels objectes que es trobaren al llarg
dels anys estan localitzats i custodiats, però d’altres, la majoria,
estan perduts o bé són propietat privada.
En un dels articles de premsa (Piles, 1900) es descriu la troballa d’una escultura en pedra amb el següent text: «entre los
objetos romanos que se encuentran hay dos piedras esculpidas en
las que aparecen toscamente dibujados y esculpidos unos animales que sin duda son carneros o jabalíes». Aquestes peces, definides com a romanes en l’article, també es considera que podrien
ser ibèriques (Gil-Mascarell, 1975: 694), i es desconeix on estan.
Entre el conjunt de material de la col·lecció de Federico
Botella, creada a finals del segle xix i custodiada des de l’any
1900 al Museu Arqueològic Nacional (MAN), a Madrid, hi ha
algunes peces de la Carència. Al seu inventari (Simón, 1998:
145 i 159) hi havia constància d’una destral de cub amb una
anella de 12 x 5,7 x 5,5 centímetres, un fragment de punta de
llança amb nervadura central de secció hexagonal d’11,7 x 2,7 x
1,1 centímetres i ceràmiques amb decoracions incises i formes
del Bronze final.
En molt poc de temps, es donaren a conéixer moltes troballes de fíbules a la muntanya de la Carència. La més famosa
té un cap barbat i va ser repertoriada en continuades ocasions
(Llorente, 1887: 566; Tramoyeres, 1907; Tarradell, 1965: fig.
23), i el 1908 Teodor Llorente la va donar al Museu de Belles
Arts. La tipologia és anular hispànica, amb 6 cm d’arc i està
decorada amb cercles gravats, i sobre la part externa del pont tenia un cap masculí de faccions voluminoses, amb barba coberta
amb caputxa o tiara. Ens constava que estava en el Museu de
Belles Arts Sant Pius V de València, però, després d’una petició
de consulta l’any 2009, ens van informar que no estava en el
Museu i, a més, ens demanaren que publicàrem que allí no està
aquesta peça (fig. 2.2).
També hi ha notícia de la troballa d’una fíbula amb una
inscripció que du els caràcters llatins DVRNAICOS (Pingarrón,
1981: 163).
Una altra fíbula de bronze és presentada el 1912 en un
article on s’escriu (Martínez Aloy, 1912) que la peça era
13
[page-n-25]
Fig. 2.1. Muralla al cim del jaciment. Excursió del Centre de Cultura Valenciana (1931). Fotografia facilitada per Josep Fernández.
Fig. 2.2. Fíbula ibèrica de cap barbat trobada a la Carència. Arxiu
SIAM. Ajuntament de València.
propietat del Sr. Luis Gallego, numismàtic, amidava 3 cm
de diàmetre i havia perdut l’agulla. La xarnera tenia representat el que ell anomena «un animalejo, tal vez un reptil
de indefinida especie» i ens presenta un dibuix realitzat per
Romero Orozco. A més, la fíbula va aparéixer junt amb una
moneda de bronze ibèrica de la qual ens diu: «otro día daremos a conocer esta moneda porque a la vulgarización arqueológica convienen dosis homeopáticas». La fíbula va ser
descrita (Almarche, 1918: 153) com una de les de figura de
cavall. Sembla que la fíbula passa a la col·lecció Martí Esteve
(Gil-Mascarell, 1975: 694) però actualment no està en la part
d’aquesta col·lecció adquirida per l’Ajuntament de València i
consultada l’any 2009.
14
Hi ha esment de dues fíbules més de La Tène i hispànica
que van ser recollides i documentades, de les quals tampoc no
en sabem el destí.
Un estudi de fíbules de la província de València inclou tres
troballes del jaciment de la Carència (Rams, 1975: 153, 144). Es
tracta de dues tipologies, la romboïdal i la de pont en forma de
cinta, una amb terminals foliacis i l’altra amb peu llarg, que estan
en ús des del segle v fins a mitjan del iv aC, i l’altra estudiada és
pròpia del segle iv aC. L’autora comenta la discrepància cronològica entre les fíbules i la resta d’objectes apareguts, però amb
l’actual estudi general del jaciment veiem que eixa cronologia
antiga coincideix amb el conjunt ceràmic recuperat al jaciment,
presentat més endavant en els apartats d’estudi de materials.
Les visites al jaciment de la Carència es van fer freqüents als
anys seixanta i setanta, tant per part del SIP (Pla, 1966: 292; Fletcher 1971: 109; Fletcher i Pla, 1977: 69) com de la Universitat de
València, de les quals queda constància al Museu de Prehistòria
per documentació i pels dipòsits de material (fig. 2.3).
En la visita de 1962 que fan Tarradell i Fletcher (Fletcher,
1962) ens diuen que: «tras remociones para cultivo en zona llana
y más extensa afloraba mucha cerámica y sillarejos y se recogieron ibérica con decoración geométrica, campaniense B y escasa
terra sigillata». L’any 1970 es va fer una nova visita, prèvia a les
excavacions, on van anar Milagro Gil-Mascarell, Carme Aranegui, Ángeles Vall i Enrique Pla, com a subdirector del SIP, el qual
ens diu (Pla, 1972: 327) que «en superficie se recogió cerámica
ática o precampaniense, campaniense A i B, sigillata aretina, hispánica, clara y dos fragmentos de árabe califal. Abundaba la ibérica decorada». Els materials dipositats al Museu de Prehistòria
de València tenen dates d’abril de 1962 i del 25 de novembre de
1975, amb número d’inventari 81 per als dos conjunts.
Els anys 1964 i 1966 Fletcher va citar el jaciment en el Noticiario Arqueológico Hispano VI i en La Labor del SIP durante
el año 1962, respectivament.
Miquel Tarradell parla del jaciment en el I Congrés d’Història
del País Valencià, el 1965, i presenta una imatge excel·lent de la
[page-n-26]
Fig. 2.3. Vista del poblat de la Carència. Arxiu SIP.
fíbula del cap. Juntament amb un grup de persones del SIP i la
Universitat, va visitar la Carència i va recollir material de prospecció que es va dipositar al Museu de Prehistòria.
Resulten d’una gran vàlua i de consulta imprescindible
els treballs, o tan sols esments, sobre la Carència, tant de tesi
doctoral (Gil-Mascarell, 1971: 442-447; Bonet, 1978: 59-62)
com de diaris d’excavació de Milagro Gil-Mascarell, o bé els
informes preliminars (Fletcher 1973: 98-101; 1974: 108-110)
i una publicació sobre el jaciment (Gil-Mascarell, 1975: 693696) per a saber de primera mà com estava en els anys setanta i,
sobretot, per la informació de l’interior del poblat, la qual ara és
l’única disponible ja que no se’ns vol donar permís d’excavació
per part de la propietat privada dels terrenys, els quals ocupen
tot l’interior del poblat (fig. 2.4).
Les monedes trobades d’antic haurien de ser-ne moltes
més de les dipositades al SIP, cosa que podem deduir pel
vast conjunt amb el qual comptem ara, i que ens mostra
una gran quantitat i varietat de seques que indiquen un comerç molt interessant, el qual es presenta en un dels article
d’aquest llibre. Les monedes antigues que coneixem en són
ben poques ; hi ha una moneda de Bilbilis i la resta són
valencianes, entre elles algunes de Saguntum de petxina i
dofí de Saetabis i de Valentia de les primeres emissions
,
amb cara femenina i cornucòpia Hi ha esment antic, en la
.
tesina citada d’Elena Pingarrón, de dues monedes romanes,
una de Tiberi i l’altra d’Adrià.
Al començament dels anys setanta, o tal vegada un poc
abans, quan es feien treballs agrícoles a la Carència, es van
trobar dues inhumacions a la part alta del poblat que van ser
destruïdes immediatament (Gil-Mascarell, 1975: 694) i se’n
desconeix l’adscripció. Per notícies orals d’un antic propietari
se sap que les restes es van trobar en la planura gran del Recinte
III i que no estaven enterrades molt superficialment. Pel fet de
tractar-se d’inhumacions i estar dins del poblat, cal plantejar la
seua relació amb el període islàmic, almohade, quan hi ha una
torre de guaita al cim.
Un dels primers estudis que es va fer sobre el material de la
Carència va ser el d’un fragment d’escultura ibèrica en pedra,
calcària blanca. Representa el cap d’un bou trobat el 26 de gener
de 1969 per Luis Sanfélix Pérez. Enric Llobregat la va poder in-
Fig. 2.4. Diari d’excavació de M. Gil-Mascarell. Arxiu SIP.
15
[page-n-27]
vestigar des del SIP on es va dur per fer-ne l’estudi. El fragment
de cap té 10 × 37 cm conservats i s’hi reconeix la cara i el coll
d’un bou que te marcats els trets de les orelles, els ulls, el morro i
els plecs del coll, a més dels forats on anirien les banyes afegides
(fig. 2.5). Aquest cap, amb una postura ajupida, formaria part
d’una escultura de peu (Llobregat, 1975: 160) que degué anar
parcialment adossada a una construcció, atés que sols es va treballar amb cura la part més visible. La seua datació estaria entre
els segles iv i iii aC, abans de l’arribada dels bàrquides. Al mapa
de distribució d’escultura ibèrica que es presenta en l’article de
l’estudi de Llobregat s’aprecia, per a la zona d’Edetània, la sola
presència d’escultura ibèrica a Arse i a la Carència, i es veu una
abundància de troballes a la Contestània. Actualment la peça es
troba en l’Ajuntament de Torís.
L’any 2010 vam contactar amb Luis Sanfélix perquè visitara la Carència amb nosaltres. Ens va situar, de manera aproximada, on es va fer la troballa. Açò va ser en el vessant nord, en
una zona no massa allunyada del cim.
Un dels testimonis de grafia d’escriptura ibèrica a la Carència és un fragment de ceràmica de vernís negre. El va trobar Enrique Morán l’any 1981 i el va donar al Museu de Prehistòria.
Es tracta d’una base de plat de producció campaniana B i forma
Lamboglia 5, amb la peculiaritat que té un grafit amb dos signes
ibers traduïts com BADU (Fletcher, 1985: 20). L’escriptura ibèrica sobre instrumentum fou un fenomen abundant en l’espai de
la casa iberoromana i està testimoniada en nombrosos jaciments
ja des dels segles v a iv aC. Les interpretacions (Moncunill i Velaza, 2012: 51-52, 54) s’entenen com a marques de producció o
distribució, sobretot d’una bona part dels esgrafiats més breus,
o bé assenyalen el propietari de la peça (fig. 2.6).
Fig. 2.5. Escultura ibèrica de cap de bou de la Carència. Arxiu SIP.
16
Fig. 2.6. Base de vernís negre Lamb. 5 amb grafit procedent de la
Carència (cat. 13.533). Dibuix E. Huguet.
Entre la documentació de la Carència que hi ha al SIP es
troba una fotografia d’una llàntia sencera de vernís negre de la
qual desconeixem la seua localització actual però en la imatge
està escrit el nom de Vicente Ferrer (fig. 2.7).
Hi ha una donació de l’any 1981 per Arturo Ruiz d’un
joc de ponderals de bronze amb número d’inventari 61.666.
Aquests caldria estudiar-los junt amb el conjunt variat de ponderals aparegut entre el material confiscat en 2001, pendent
d’autorització.
TROBALLES EN L’ENTORN DE LA CARÈNCIA
En la partida de Fondos, a la carretera de Torís a Guadassuar
que travessa el riu Magre, està la vil·la romana on va aparéixer
l’any 1877 una escultura d’Herma de Bacus en marbre blanc.
La peça tenia 25 cm d’alçada i ha estat estudiada en diverses
Fig. 2.7. Llàntia de vernís negre de la Carència. Arxiu SIP.
[page-n-28]
ocasions fins al treball recent i més complet (Arasa, 2004: 304 i
331-332) que descriu els trets d’un jove imberbe i amb el front
coronat amb una taenia amb fulles d’heura, i associa l’escultura
a un ambient domèstic i el costum de situar-les al peristil de les
vil·les sobre xicotets pilars o dins d’una fornícula oberta a la
paret. Sobre la propietat de la peça, Fidel Fita (1900: 438) ens
diu que «la antefixa hallada en la granja y subsuelo de Fondos
es hoy propiedad de D. José Soler Navarro, iniciador ó adalid
de la excursión». El parador actual de l’escultura es desconeix
completament.
El segle xx s’enceta amb l’esment de diverses troballes al
territori (Fita, 1900: 437-438), de les quals també en va fer referència l’historiador de Cullera A. Piles després d’una excursió
el 13 d’agost de 1900. A la vil·la de Canyamar, vora la carretera
de Torís a Torrent, a 2 km del poble, es va trobar una inscripció
funerària que es va descriure de la següent manera: «un tosco
cipo sepulcral, carcomido por la intemperie, cuyo epígrafe, debajo del coronamiento, consta de dos renglones trazados en el
primer siglo, y dice así:
Caesia h(ic) s(ita) e(st).
Cesia aquí yace.
[...] El cipo, según resulta de la fotografía que debo al Sr.
Sabater, está cortado por más abajo del segundo renglón, y
por encima de la rotura parecen asomar trazos de un tercero
¿a(nnorum)vi? [...]».
Els estudis més recents (Corell, 1997: 242-243; 2009: 249250) d’aquesta inscripció ens donen una datació del segle i dC i
ens diuen que hui la peça consta com a desapareguda:
«Caesia
h(ic) . s(ita) . e(st)
Ací jau Caesia».
La peça és propietat particular del metge R. Blasco i està a
la ciutat de València.
A la vil·la de la Sabotxa es va trobar una altra inscripció
sepulcral, el 23 d’agost de 1900 (Piles, 1900; Fita, 1900: 438),
moment que Piles ens conta així: «Ya cerrando la noche, se llegó a la casa de la Savocha, fundación de los marqueses de Bélgida. Se encendió un haz de leña, y á los falgores de vacilante
llama se vió empotrada en la pared de Levante en su extremo
septentrional otra lápida sepulcral romana».
«C(aius) Aledius Fuscus ann(o)rum) xlv h(ic) s(itus) e(st).
Cayo Aledio Fusco, de edad de 45 años, aquí yace».
Els estudis més recents de la inscripció (Corell, 1997: 241242; 2009: 248-249) ens diuen que el seu suport és un bloc
de pedra calcària, de 51 × 53 × 13 cm. La proposta de datació
l’emmarca al segle i dC, i hi ha una nova lectura del nomen que
és la següent (fig. 2.8):
C(aius) Caedius
Fuscus
ann(orum) . XLV
h(ic) . s(itus) . e(st)
Ací jau Gai Cedi Fusc, de 45 anys.
L’única troballa de material neolític al territori pròxim és
una destral de pedra polida, de color negre amb taques blanques. Les vores són eixos paral·lels i convergents, i el tall és a
dos bisells plans, amb el taló arrodonit. Va aparéixer l’any 1981
Fig. 2.8. Inscripció funerària romana trobada en la vil·la de la
Sabotxa, Torís. Arxiu SIP.
al fons d’una cova, en la partida de Vinyamalata, una zona propietat de l’Ajuntament, polígon 2, parcel·la 33, que hui és una
pedrera i deu estar destruïda. La peça té 22,5 × 20 cm i un pes
de 1.150 g i està a Torís, en propietat d’Alfredo Hueso Iranzo,
antic cronista oficial de la localitat.
PRIMERES EXCAVACIONS (1971-1972)
Després d’un període, des de finals del segle xix a la primera meitat
del xx, amb molt d’esment i troballes en la Carència, per fi, el pas
més important es va donar en 1971 al plantejar-se uns sondejos
arqueològics en el jaciment (Fletcher 1971: 109; Pla 1972: 327).
Encara que ja era més que sabut de la destrucció i espoli
que hi havia al jaciment, en la visita de prospecció de l’any
1962 es va apreciar (Pla, 1966: 292-293) que una part del
poblat estava destruint-se, especialment la part central, per
tractors que preparaven el terreny de propietat privada per
conrear-lo (fig. 2.9).
Així, per poder salvar les restes que quedaven i confirmar
antigues dades, el Servei d’Investigació Prehistòrica (SIP)
es va plantejar fer dues campanyes d’excavació, que les va
dirigir Milagro Gil-Mascarell. Als seus diaris, custodiats a
la Biblioteca del SIP, es pot llegir l’evolució de les feines al
llarg de les dues campanyes, de les quals presentem una síntesi per mostrar l’abast de les excavacions a l’interior del poblat, donat que és l’únic testimoni de la seqüencia d’ocupació
d’aquesta zona.
17
[page-n-29]
Els materials recuperats en les visites de prospecció i en
les dues campanyes d’excavació es varen dipositar al Museu de
Prehistòria, i actualment estan inventariats i han passat a formar
part dels fons i col·leccions del Museu.
Després de fer l’excavació, el MPV va publicar el resultats (Fletcher 1973: 98-101; 1974: 108-110) així com també la
directora dels treballs (Gil-Mascarell, 1975: 693- 696), però
l’estudi dels materials no es va fer. Aquesta feina ha estat una
de les tasques del projecte de 2001 a 2013, realitzada per Isabel
Caruana, el resultat de la qual presenta en un article d’aquesta
monografia (capítol 6).
Els llocs de les intervencions de M. Gil-Mascarell són les
zones I, II i III, i queden dins dels anomenats en el projecte
com a recintes emmurallats: Recinte I (zona I) i els recentment
descoberts Recinte II (zona II) i Recinte III (zona III). Es va
donar una nova nomenclatura després d’avançar les prospeccions i excavacions al jaciment i veure que hi havia altres 3
recintes tancats per muralles i torres. La diferència de zones de
Gil-Mascarell, que coincidirà parcialment amb aquestes, atén a
un ordre de successió en fer l’excavació. La nomenclatura de
recinte establerta per nosaltres s’ajusta a la denominació de lloc
emmurallat, i la numeració romana té a veure amb la successió
topogràfica i urbanística dels diferents recintes (fig. 2.10).
Campanya de l’any 1971
Els treballs de la primera campanya van començar el 5 de juliol
de 1971, amb l’ajuda econòmica de l’Ajuntament de Torís, i
es van prolongar fins al 22 de juliol, perquè els obrers havien
d’incorporar-se al seu treball personal. Els materials es depositaren al Museu de Prehistòria de la Diputació de València on es
netejaren, i actualment estan ja inventariats i formen part dels
fons i col·leccions del Museu.
ZONA I
Fig. 2.9. Vista del terreny conreat al poblat de la Carència en la
visita del SIP de l’any 1962. Arxiu SIP.
Per a sondejar el terreny es feren dos sondejos, el primer al cim,
en la zona que es relacionà amb una acròpolis, i on es descriu
una muralla conservada pel sud i per l’oest, on hi ha ceràmica
grega i sigillata. Aquesta àrea d’excavació es va anomenar zona
I (fig. 2.11), i en ella les labors agrícoles havien destruït quasi per
complet els nivells superiors i la presència d’ametllers dificultava la feina. Al centre d’aquesta zona es va obrir una rasa de 2 m
d’amplària × 3 m de llargària, la qual es va ampliar fins formar
un rectangle de 7,5 m de llargària × 4 d’amplària. A 10 cm de
la superfície del terreny van aparéixer murs d’un departament,
H-1, i d’un carreró C-1, i l’arrancada d’altres parets (fig. 2.12).
Fig. 2.10. Planta del jaciment amb la nomenclatura de Recinte I, II i III que coincideix pacialment amb les zones I, II i III. R. AlbiachGlobal Geomática.
18
[page-n-30]
presenta un conjunt de ceràmiques del s. iii a l’i aC junt a
un altre de finals de l’i-ii dC.
Capa de 0,25 a 0,45 m: aparegueren fragments de morter
i tegulae en quantitats importants, ceràmica ibèrica, fragments de bronze, un cap de clau de ferro i frags. d’os treballat. A l’altura de 0,45 m en alguns punts apareixen taques
de cendres. La cronologia del conjunt és del segle i dC.
Capa de 0,45 a 0,70 ò 90 m: hi havia ceràmica precampaniana, campaniana A i B, ibèrica, una fíbula completa de
bronze de tipologia anular hispànica, fragments de bronze,
ferro, plom i os; i desapareix quasi per complet el morter
romà i les tegulae, datat al segle i aC.
Formant part del paviment va aparéixer ceràmica ibèrica
matxucada i alguns fragments menuts de campaniana A,
que el daten al segle ii aC.
Fig. 2.11. Plantes de les excavacions dels anys setanta en la zona I.
Segons M. Gil-Mascarell.
C-1: és un carreró delimitat pel mur sud-oest i pel mur sud, i
entre ells hi havia 0,80 m. El mur sud era similar, en tècnica, als
anteriors i sols es torna irregular en un tros de 0,50 m, desapareixent i apareixent taques de cendres. Té incrustada una pedra
horitzontal que s’interna al carreró 0,35 m, desconeixent la seua
utilitat. El sòl del carreró era de roca natural i es va igualar amb
lloses posades horitzontalment.
Els materials documentats al carreró foren els següents:
Capa superficial fins 0,25 m: fragments de ceràmica TSH,
ibèrica, campaniana A, morter romà i estuc.
Capa de 0,25 a 0,45 m: fragments de morter romà, campaniana A, ceràmica ibèrica, fragments de ferro. A 0,45 en
alguns llocs aparegueren moltes taques de cendres.
Capa de 0,45 a 0,60-0,90 m: ceràmica campaniana A i B,
fragments d’àmfora, objectes de ferro, bronze i os, més un
mol·lusc o petxina.
ALTRES SONDEJOS
Fig. 2.12. Procés d’excavació del sondeig en la zona I. Any 1971.
Arxiu SIP.
H-1: és una habitació de forma rectangular, 4,50 × 2,50
metres, orientada sud-oest a nord-est. Els murs eren de pedra i
estaven travats amb fang, amb un gruix entre 0,30 i 0,50 m i una
alçada conservada de 0,60 a 0,90 m. Descansaven en la roca natural sobre la qual s’estenia una capa d’uns 10 cm de gruixària
que constituïa el paviment de l’habitació fet amb pedres menudes i fragments menuts de ceràmica i terra, tot xafegat. El mur
sud-oest tenia una part tapiada que després de ser desmuntada
es va veure que era un envà de 0,65 m que donava al carreró
C-1. Al costat de la paret nord-est aparegué un banc de 0,48
m de llargària × 0,25 d’amplària i 0,30 d’alçada, fet de pedres
menudes travades amb fang i en la seua part superior hi havia
dues lloses col·locades horitzontalment, que no està recolzat al
mur, sinó que dista d’ell 0,20 m.
Els materials recuperats dins d’aquesta habitació, excavats
per capes artificials, van ser els següents:
Capa superficial, fins 0,25 m: es trobaren alguns fragments
de TSH, un frag. de precampaniana, campaniana A i B,
molta ceràmica ibèrica amb decoració geomètrica, fons
d’àmfora, morter romà i tegulae. Aquest nivell, de rompuda, que barreja material de nivells inferiors i superiors,
A més a més, es varen fer els sondejos A, B, C, D, E i F, entre
els quals es trobaren alguns murs que articulaven les habitacions anomenades H-1, H-2, H-3 i H-4.
Amb tot, ens parla de tres etapes on hi hagué una primera
fase ibèrica als segles iv-iii aC, una reconstrucció al segle i aC del
paviment aprofitant materials anteriors i probablement es tapa la
porta que donava al carrer, i finalment un nivell de cendres per
possible destrucció o incendi sobre la qual apareix el nivell romà.
L’estudi dels materials ha estat una de les tasques realitzades entre 2001 i 2013 al llarg del projecte «La Carència: evolució cronològica i urbanística. Valoració dins del territori» i que
es presenta en un apartat d’esta monografia.
MURALLA
Quant a la muralla, es conserven alguns trams de la seua part
sud, est i oest. Es va fer neteja dels trams sud i oest, i es feren
dos sondejos arribant-se als fonaments. Al tram est no es treballà, donada la forta pendent.
La muralla sud és de carreus rectangulars, de mida mitjana,
falcats amb pedres menudes. Conservava una longitud visible
de 21 m i una alçària de 0,90 m, i en altres punts sols hi havia
fonament. Des de l’oest té 5 m d’extensió, girant en angle recte
cap al sud uns 2,5 m per tornar a girar en direcció est 8,5 m,
on forma un altre angle recte i s’endinsa de nou en l’altiplà en
direcció nord per girar després cap a l’est. És a dir, que estem
davant de dos cossos entrants, a manera de torres, enllaçats en19
[page-n-31]
tre ells per un llenç situat a la mateixa vora del penya-segat (fig.
2.13). Els materials eren ben pocs, dos fragments de campaniana B, alguns ibèrics, alguns medievals i un clau de ferro.
El costat oest defensa l’altiplà per la seua part més vulnerable, la que comunica amb la resta del poblat. La tècnica constructiva és de carreus rectangulars de mig metre de longitud
aproximadament, disposats en fileres horitzontals. Actualment
sols se’n conserva un tram de 2,80 m de longitud i una alçària
de 1,90 m, la resta ha desaparegut per la creació de l’actual camí
de pujada i per les arrels dels matolls. Gil-Mascarell comenta
que aqueixa tècnica amb grans carreus es degué utilitzar per
estar en la zona més vulnerable (fig. 2.14). Els materials recuperats també varen ser pocs, donat que la roca aflora de seguida,
sent aquests ceràmica campaniana B, ibèrica i un morter romà.
A L’EST DEL CIM
També en aqueixa campanya va visitar la zona a l’est del cim,
darrere del punt geodèsic on li havien dit que hi havia moltes
puntes de fletxa. Aquesta zona queda a l’extrem est del poblat,
on, en la part oriental de la fita de l’índex geodèsic, hi ha un
xicotet turó que enllaça amb un altre de forma cònica a partir
del qual comença el descens cap a la planura, on es va obrir
un sondeig de 2,50 m junt a un marge de pedra modern. Ací,
segons l’amo del terreny, apareixien gran quantitat de puntes
de fletxa de ferro.
Quasi superficialment aparegueren taques de cendres de
0,80 x 0,50 m situades a diferents nivells i fins a 0,50 m de profunditat, amb abundants fragments de ferro, entre els quals destacaven les puntes de fletxa, i molt poca ceràmica. Després hi
ha terres molt dures amb morter àrab, i pels voltants s’aprecien
molts tovots. Es dedueix que pertanyia a l’època medieval. La
zona es va abandonar per a una futura campanya.
ZONA II
El dia 15 de juliol iniciaren els treballs en la zona II, en la qual
es defineixen les habitacions H-1, H-2, H-3, H-4, H-5, H-6,
H-7, H-8 i H-9.
A meitat vessant estava la zona II. En ella, es va obrir una
rasa de 13 m de longitud × 4 m d’amplària, excepte dels 3 m als
6 m més cap a l’oest. Es va localitzar a escassa profunditat un
mur d’1 m d’amplària en direcció est-oest, el qual es va poder
seguir fins a l’escarpa situada al nord. S’interpreta com un mur
de contenció per la seua situació en un desnivell, la seua estructura i la tècnica (fig. 2.15). Està fet amb pedres d’una mida regular, travades en sec, i arriba fins als 0,90 m l’alçària conservada.
Té un desguàs de 0,40 x 0,30 m que el travessa i canalitza les
aigües del terraplè cap a la pendent. Junt al costat d’aquest i crea
desguàs arranca cap al nord un parament de 1,60 m que enllaça
amb un altre cap a l’est, i crea un espai d’1 x 1,60 m. La tècnica
constructiva és irregular i deficient, però les cares exteriors tenen
un aparell millor treballat i més homogeni. Cap al sud arranca un
altre parament, que és més irregular en la cara est. Paral·lel a ell,
Fig. 2.13. Planta de la muralla sud, zona I. Diari d’excavació de
M. Gil-Mascarell. 1971. Arxiu SIP.
Fig. 2.14. Dibuix de l’alçada de la muralla oest, zona I. Diari
d’excavació de M. Gil-Mascarell. 1971. Arxiu SIP.
20
Fig. 2.15. Planta de la zona II. Any 1971. Segons M. Gil-Mascarell.
[page-n-32]
i a 5 m, arranca un altre, també estrebat al mur de sosteniment,
que es dirigeix cap a la pendent. El pis és la roca natural i els
materials també en són pocs, entre ells hi ha ceràmica importada
campaniana A, ibèrica geomètrica abundant i algun fragment informe de ferro. Ací, M. Gil-Mascarell ens està descrivint el que
interpretarem més endavant com una torre (fig. 2.16).
Conclou Gil-Mascarell que el poblat ibèric té a la zona alta
un recinte emmurallat, amb el començament al segle iv aC, que
es romanitza amb posterioritat, després de patir un incendi o
destrucció. Continua habitat fins a l’època medieval, i tal vegada quedà deshabitat durant algun temps, tot i que s’hi va trobar
material tardoromà i visigot, mentre la resta del poblat sembla
que no arriba a l’època imperial. Planteja que al canvi d’era
el poblament es concentra en la part superior i la resta es dispersa per la planura. Durant les èpoques romana i medieval la
muntanya seria un lloc de vigia, o talaia, ocupat per un reduït
nombre de persones.
Campanya de l’any 1972
La segona i última campanya es va fer l’any 1972, del 3 al 22 de
juliol. Es va comptar amb l’ajuda econòmica del SIP i els materials es varen depositar en el Museu de Prehistòria. Els treballs
es feren uns dies en la zona més elevada, anomenada zona I,
sondeig 1, al sector 2 situat al sud-oest de l,1, al sector 3 situat
al oest del 2, i al sondeig o sector 4 situat a l’oest de l’1 i al
nord del 3, però pels ametllers (discrepàncies amb l’amo) no es
va continuar la trinxera oberta en 1971 a la zona I. Es va poder
treballar a la zona III, situada a l’est de la zona II.
ZONA I
A la zona I s’iniciaren els treballs a 6 m cap a l’oest de la Zona
I de 1971 i es van obrir quatre rases rectangulars de distintes dimensions per la proximitat dels ametllers, resultant un rectangle
de 5,30 de llarg × 3,80 d’amplària, i entre les quadrícules es va
deixar un espai de 0,30 m que inicialment no es va excavar (fig.
2.17). Els sondejos, rases, habitacions o carrerons s’anomenen
amb les lletres S, D, H, C, amb una numeració correlativa i una
opció de majúscula o minúscula segons decisió de M. Gil-Mascarell. El resultat de l’excavació va ser el següent:
S-1: és una rasa de 3 × 2 m, en la qual no van aparéixer
murs, només n’hi havia part d’un que havia sigut destruït i el
Fig. 2.16. Procés d’excavació del sondeig en la zona II. Any 1971.
Arxiu SIP.
conformava una gran quantitat de pedres sense ordre. Els nivells i materials recuperats varen ser els següents:
Fins a 0,10 m hi havia una capa superficial. Hi havia abundant ceràmica ibèrica esmicolada, un fragment de precampana o àtica amb perforació, un altre fragment de precampana, dos frags. de campaniana A (un Lamb. 36) i 2 frags.
de campaniana B, a més d’un frag. de ferro.
De 0,10 a 0,45 m l’estrat estava formant per una semicircumferència que comprenia els dos terços occidentals
de la quadrícula. La terra era molt fosca, quasi negra, i
la resta era groguenca. Davall de la terra negra, a 0,45 m,
amb la gruixària d’1 cm, hi havia una capa de graveta. Els
materials recuperats foren fragments de ceràmica ibèrica,
un frag. de campaniana A, tegulae, un anell de bronze, un
clau de ferro, frags. de morter romà i, a 0,30 m, una moneda de bronze romana en mal estat en què s’aprecia un cap
radiat en l’anvers.
De 0,45 a 0,90 m desapareixen la terra negra i la capa de grava, i a 0,80 m apareixia un paviment fet de pedres xicotetes
i terra, xafegat; a 0,90 m la roca natural. El material arqueològic que s’hi va trobar va ser ceràmica ibèrica, un frag. de
campaniana A i un altre de B, dos fusaioles, i a 0,60 m una
làmina de plom, una xicoteta destral de plom xicoteta, un
clau de ferro, un punxó d’os i una petxina.
S-2: és una quadrícula de 2 × 2 m i la seua estratigrafia va
mostrar el següent:
Una capa superficial de 0,10 m on va aparéixer un mur de pedra de bona tècnica amb un gruix de 0,30 m i una longitud de
2 m, el qual, en direcció sud-oest a nord-est, continua per S-1
però està destruït. La ceràmica recollida sols va ser ibèrica.
A 0,45 m, i en la part meridional, apareix la roca natural i, on
aquesta no està, hi ha pedres que anivellen el terreny. El material d’aquest nivell va ser ceràmica ibèrica, un fragment
de precampana, dos frags. de campaniana A i dos de B, un
gland de plom i un botó piramidal de ferro.
A 0,70 m es repeteix el mateix fenomen, és a dir, hi ha una
gran llosa i pedres igualant el terreny, encara que pareix un
escaló per a salvar el desnivell entre la roca i l’habitació. Açò
es va confirmar en S-3. El conjunt de material va ser ceràmica ibèrica, tres frags. de campaniana, una fíbula completa de
bronze de La Tène, un fragment de plom i un clau de ferro.
Fig. 2.17. Estructures de la zona I. Arxiu SIP.
21
[page-n-33]
S-3: és una quadrícula de 2 × 1,50 m:
A 0,10 m apareix un mur de pedra paral·lel al de la quadrícula anterior, sud-oest a nord-est, d’un gruix de 0,40 m i
una longitud de 2 m, i en la seua part més meridional hi ha
un escaló. La ceràmica trobada és ibèrica i sols n’hi ha un
fragment de romana amb decoració de barbotina.
De 0,10 a 0,45 m hi ha ceràmica ibèrica i a 0,20 m, en la
part oest, es va trobar una moneda ibèrica de bronze, en bon
estat (anvers cap masculí i revers genet).
De 0,45 a 0,80 m apareix ceràmica ibèrica, una fusaiola, un
fragment informe de ferro, un fragment de ferro format per
dues planxes rectangulars unides per una reblada.
rectangulars de distintes grandàries per les irregularitats de
la veïna parcel·la. El resultat són les habitacions H-6 i H-5
així com el carreró C-2. La roca aflora molt alta per la part
oriental.
S-4: és una rasa de 3 × 1,5 m, semblant als nivells de S-1:
Fins a 0,10 m està la capa superficial. El material recuperat
és ceràmica ibèrica i un fragment informe de ferro.
De 0,10 a 0,45 m hi ha terra negra que forma un semicercle
de 3 m de diàmetre, amb un color més intens en el centre
de la seua part oriental que va disminuint en els vores. El
material és variat, hi ha ceràmica ibèrica, un fragment de
campaniana A, tres de campaniana B, una vora d’àmfora
republicana, una fusaiola, un anell de bronze, un fragment
de ferro i un morter romà.
De 0,45 a 0,80 m apareixen els murs continuació de S-3, en
direcció sud-oest a nord-est, amb un ample de 0,40 m (costat sud-oest) i 0,20 (costat nord-est). En la part occidental
hi ha una pedra horitzontal incrustada en el mur i que es
prolonga cap a l’exterior 0,25 m. Per aquest costat arranca
un altre mur en direcció nord-oest. Els murs estan assentats
sobre un conglomerat de terra, pedres menudes i ceràmica
triturada que formen els fonaments de la paret. El material
recuperat va ser ceràmica ibèrica, campaniana, dos fusaioles i un arc de fíbula de bronze.
Fig. 2.18. Sondeig de la zona III. 1972. Segons M. Gil-Mascarell.
Les conclusions presentades per M. Gil-Mascarell per a
aquests nivells de la zona I són que la taca de terra negra apareguda en S-3 i S-4, de diàmetre aproximat de 3 m i 0,35 m de
profunditat, talla els murs i posseeix una estructura semblant a
un fons de cabanya. Els materials romans estan sobre la terra
negra (nivell de cendres) i els ibèrics per davall. Els materials
són ibèrics i romans, i entre aquests últims hi ha una moneda
d’època tardana.
Esmenta els soterraments medievals com a recuperats fa
uns anys, així com també anomena la ceràmica escampada de
la mateixa època.
ZONA III
La zona III queda situada en l’extrem nord-oest del turó, i pels
problemes que van sorgir amb l’amo del terreny l’excavació es
va traslladar a una parcel·la més cap al nord. Sobre la ubicació d’aquesta zona ens diu Gil-Mascarell el següent: «Com es
recordarà, la muntanya de la Carència està rematada per un xicotet altiplà (zona I), a partir d’aquest i cap a l’oest, el vessant
va descendint amb suavitat, acabant en la seua part sud-oest en
un altre altiplà de gran extensió i que es prolonga cap a l’oest;
en canvi pel seu costat nord-oest el vessant acaba bruscament
com tallat a pic. En el seu final, açò és, en la part més baixa i
separada del principi pel camí d’accés al poblat, es troba enclavada la zona III».
Inicialment es van obrir 4 rases de 3 × 3 m, separades
entre si per 0,30 m (fig. 2.18). Cap al nord altres 4 trinxeres
22
Fig. 2.19. Croquis del sondeig de la zona III. Diari d’excavació de
M. Gil-Mascarell. 1972. Arxiu SIP.
[page-n-34]
D-6: és una rasa que mostra una habitació, que no es va
poder obtenir tota la documentació a causa de la proximitat del
camí. És de forma rectangular, molt allargada, els seus costats
mesuren 6,50 × 7,75 × 3, i està orientada est-oest. Els murs
són de pedra seca, prou irregulars i deficients, d’un gruix entre
0,30 el mur sud i 0,20 el mur nord. El paviment és de cudols
incrustats en la terra, al costat del qual hi havia una xicoteta taca
d’argila molt dura. Just al costat de la paret sud-oest, i adossat
a aquesta, hi havia un banc o pedrís de 2,10 m de llarg × 0,40 i
0,35 m d’amplària, fet de pedres travades amb fang i amb lloses
horitzontals en la part superior (fig. 2.19). Quant als nivells documentats podem dir el següent:
En el nivell superficial, i fins a 0,10 m, hi havia ceràmica
ibèrica, i a partir de 0,10 m, ceràmica ibèrica, campaniana, dos
fragments de l’Edat del Bronze i una petxina.
D-5: no es pot assegurar que es tracte d’una habitació,
encara que les dades ens porten a pensar que és probable que
ho fóra. En direcció nord-sud hi ha un mur de gran gruixària
format per dos adossats, quedant del més oriental només
els fonaments, i el situat a l’oest té bona tècnica a base de
xicotetes pedres travades amb fang, conservant una alçària
de 0,30 m i un gruix total d’1,10 m. Junt al mur, en la part
occidental i a una alçària de 0,40 m, es va trobar una capa
de cendres amb ceràmica ibèrica que segueix la mateixa direcció del mur.
En l’angle nord-oest, i paral·lel al mur esmentat, en va sorgir un altre que només es va documentar en part i que tancaria
l’habitació per aqueix costat. També van aparéixer els fonaments d’un altre mur, amb orientació sud, d’escasses longitud i
alçària, que, per estar a una cota per davall es dedueix el nivell
d’habitació, el qual s’ha interpretat com la resta d’una primitiva vivenda sobre la qual es va construir el descrit (fig. 2.20).
Al seu seu costat nord, junt amb D-5, van aparéixer restes d’un
paviment de cudols, i pròxima, una pedra rectangular la funció
de la qual s’ignora.
Fig. 2.20. Procés d’excavació en la zona III. Arxiu SIP.
El conjunt de materials apareguts va ser el següent:
Des del nivell superficial fins a 0,10 m hi havia ceràmica
ibèrica, campaniana B i una fusaiola. Des dels 0,10 m fins al
final, hi havia molta ceràmica ibèrica, sobretot àmfores i altres
formes, dos fragments de precampana, quatre de campaniana B
(un Lamb. 5), un fragment de campaniana A i dues fusaioles,
abundant plom i una petxina.
C-2: discorre paral·lel al mur nord de D-6 i està separat per
1,50 m. S’hi va localitzar un altre mur del qual se’n van excavar 3,75 m de longitud. S’interpreta com un xicotet carreró que
ascendia cap a la part alta del vessant. S’hi va trobar ceràmica
ibèrica i dos caragols marins.
Les conclusions generals de M. Gil-Mascarell en aquesta
àrea són l’absència de material romà en la zona III, que confirma
la hipòtesi de la reducció de l’àrea habitada en època romana, i
la concentració de la població en la part més elevada del turó.
23
[page-n-35]
[page-n-36]
3
A la recerca de la Carència dispersa:
documentació i col·leccions
E. Huguet
BASES DE DADES I DOCUMENTACIÓ
A partir de l’any 2009 em vaig incorporar a l’equip de treball de
la Carència on vaig continuar amb les tasques de documentació
que la companya Isabel Caruana havia començat.
El treball de documentació, tot i que no sempre queda reflectit en les posteriors publicacions científiques, és un treball
bàsic per a recopilar tota la informació coneguda dels jaciments
que, com la Carència, es coneixen des d’antic. En el cas concret que ens ocupa, la bibliografia era abundant i constava de
notícies antigues, articles científics, referències en publicacions
acadèmiques i de difusió. Per aconseguir una organització còmoda i senzilla que recollira tots els títols i notícies publicades
confeccionàrem una base de dades. Aquesta eina permet, a més,
un accés ràpidament al llistat i la possibilitat d’incorporar contínuament les noves publicacions sobre la Carència o que fan
referència a ella, el seu territori o algun aspecte concret del seu
estudi.
Cadascun dels articles o notícies es presenta en forma de
fitxa o registre amb la informació bàsica com títol, autor, publicació, editorial, any i lloc de publicació, pàgines i si s’ha pogut
aconseguir una còpia per a poder afegir-la al dossier físsic de la
documentació (fig. 3.1). Actualment, la base de dades de documentació de la Carència consta de 56 registres entre els quals
hi ha majoritàriament articles científics i acadèmics, com els
últims treballs publicats a partir de les investigacions de l’equip
de treball (Orengo, Ejarque i Albiach, 2009), però també notícies publicades als periòdics a principis del segle xx (Piles,
1900; Martínez Aloy, 1912) que es conserven a l’Hemeroteca
de València. La major part de les referències sobre bibliografia
de principi del segle xx es referien a notícies curtes i notes de
premsa publicades als diaris valencians, així que ens capbussàrem entre periòdics antics i anuaris. Majoritàriament estaven
correctes, si bé alguna referència tenia equivocada la data del
mes o l’any i per aquesta raó no s’ha pogut consultar.
Una altra de les tasques fou la documentació informàtica
de totes les fitxes d’excavació. Per a la qual cosa prenguérem
com a base una base de dades del SIP i la traduírem al valencià.
Aquesta base consta de tres tipus de fitxa: estructures, nivells
i llistat d’Unitats Estratigràfiques (fig. 3.2, 3.3 i 3.4), amb les
explicacions pertinents de cadascun dels camps. Actualment
hi ha pràcticament 150 registres que es poden anar modificant,
ampliant i actualitzant a cada moment.
LES COL·LECCIONS
La compilació de la base de dades dels articles ens va portar
a un segon treball: el material dipositat en altres museus i institucions públiques. Com ja hem esmentat, la Carència és un
jaciment que es coneix des d’antic. El seu territori i el jaciment
en concret era visitat per aficionats, científics i excursionistes
alguns dels quals, seguint els costums de l’època, recolliren
material arqueològic que amb posterioritat dipositaren a museus municipal i ajuntaments. El periple a la cerca de material
arqueològic que podia procedir de la Carència ens va portar a la
Ribera, la Foia de Bunyol i a diferents institucions de la ciutat
de València.
- Museu de Belles Arts de València Sant Pius V: En maig
del 1907 Tramolleres publicava un article a Las Provincias
titulat «Las fíbulas de Torís», el 1912 apareix, també a Las
Provincias, «Hallazgos arqueológicos. Otra fíbula ibérica» de
Martínez Aloy (1912) on diu que el 1908 Teodoro Llorente
donà a la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos, actualment Museu de Belles Arts de València Sant Pius V, una
fíbula «de arco con cabeza masculina de capuchón» datada
entre el segle v aC i mitjans del iv aC. (fig. 3.5) El 1920, a
«Geografía General del Reino de Valencia», és Martínez Aloy
qui afirmà que hi havia dues fíbules al Museu de Belles Arts.
Açò va fer que junt a la directora del projecte, Rosa Albiach,
demanàrem un permís per a poder accedir al material. Amablement els tècnics del Museu de Belles Arts ens atengueren
dedicant-nos pràcticament tot el matí intentant localitzar-les.
Poguérem veure algunes fíbules de factura i tipologia senzilla,
però que no tenien cap tipus de referència sobre la procedència
i entre les quals no es trobava cap de les que estan publicades
en imatge que són fàcilment recognoscibles. Per tant, malauradament, aquestes fíbules es troben desaparegudes, inclosa la
del cap masculí amb barret.
25
[page-n-37]
Fig. 3.1. Exemple d’un dels registres de la base de dades que recull
tota la informació escrita sobre la Carència.
Fig. 3.2. Exemple del llistat d’Unitats Estratigràfiques de la Carència.
Fig. 3.3. Exemple de fitxa de nivell d’Unitat Estratigràfica de la Carència.
Fig. 3.4. Exemple de fitxa d’estructura d’Unitat Estratigràfica de la Carència.
26
[page-n-38]
- Servei d’Investigació Arqueològica Municipal de
l’Ajuntament de València (SIAM): El 1918 Almarche publicà La antigua civilización ibérica en el reino de Valencia, on
esmenta que gran part del material està repartit entre diversos
estudiosos i institucions entre ells Martí Esteve. Després de
demanar el permís pertinent poguérem accedir a l’única peça
de la Col·lecció Martí Esteve que podria ser de la Carència o
del seu entorn (núm. d’inventari 3/1807). Presenta una etiqueta rodona antiga on es pot llegir «Turis», per la qual cosa no
podem assegurar-ne la procedència exacta. És tracta de part
d’un mànec d’instrument o eina de bronze, probablement un
simpulum o un osculatori (fig. 3.6). Presenta un mànec de secció plana amb una primera làmina de forma quadrangular amb
cantons en escotadura o lleugerament còncaus decorat amb
dos parells de canaletes incises als laterals. La part superior
està rematada amb una fina làmina que puja en vertical, gira
en corba 180º per acabar amb una decoració zoomorfa de cap
de llop. Probablement es tractava d’un instrument amb mànec llarg com mostren els paral·lels procedents del Museo de
Aragón (Benavente i Fatás, 2009: 68), de la col·lecció museogràfica del Castell de Bunyol (fig. 3.7) o de la necròpolis
de Poble Nou de la Vila Joiosa, un simpulum de la tomba 56
datada entre el 30 i el 10 aC (VV.AA., 2011: 315). En un moment posterior, probablement degut a una antiga restauració
d’antiquari, es va inserir en una base de plom feta a motlle. Es
tracta d’una base circular arrodonida en la part de baix i allisada en la part superior on està clavada la peça de bronze. A més
en aquesta part superior presenta una sèrie d’impressions curtes i obliqües que poden ser intents anteriors d’inserir la peça
de bronze o altres parts de la peça que no s’han conservat.
Fig. 3.5. Fíbula amb cap masculí amb barret apareguda en Torís
(Tarradell, 1965: 81).
Fig. 3.6. Dibuix i fotografia de l’instrument de bronze procedent de
Torís dipositat al SIAM.
- Ajuntament de Bunyol: Per notícies orals sabérem que a la
Col·lecció Museogràfica del Castell de Bunyol hi havia peces
que probablement procedien de la Carència. El tècnic de cultura
de l’Ajuntament de Bunyol ens proporcionà una base de dades
feta a principis dels 2000 a partir d’unes beques de catalogació
del material dipositat en diferents estances municipals. Tanmateix no poguérem accedir a la informació informàtica degut al
fet que no posseíem les claus d’accés i a l’obsolescència dels
programes informàtics. A l’Ajuntament no tenien cap còpia impresa d’aquesta informació ni –com hem dit– les claus d’accés,
així que haguérem de recórrer a les fitxes dels anys 80 per saber
alguna cosa més del material (fig. 3.8). Després de demanar
el permís, fotografiàrem i dibuixàrem algunes peces. Amb tota
seguretat, hi ha tres peces que són de la Carència: una píxide,
Lamb. 3, de vernís negre (núm. 14) probablement de producció
calena datada entre finals del segle ii i el tercer quart del segle i
aC; una einokoe ibèrica de cos cilíndric amb decoració pintada
(núm. 30) i una àmfora itàlica Dr. 1 (núm. 36) probablement de
la zona vesubiana i de l’època republicana (fig. 3.9). A més, documentàrem un fragment de vora d’àmfora que podria procedir
de la Carència ja que escrit a mà en la part interior es pot llegir
Fig. 3.7. Instrument de bronze amb cap de llop procedent de la Col·lecció Museogràfica del Castell de Bunyol.
27
[page-n-39]
«Carencia» i «B-C 288» (fig. 3.10). A partir de dibuixos antics
s’ha documentat una àmfora completa amb segell que podria
ser de la Carència però no hi tenim la certesa (fig. 3.11) ja que
actualment aquesta àmfora no es troba a la CMCB.
- Museu Municipal d’Alzira: El material procedent de la
Carència que està dipositat al Museu d’Alzira prové de prospeccions d’estudiosos que posteriorment donaren part del material al Museu. Una part del material recollit viatjà a Andalusia
amb l’estudiós i aficionat que el va recollir i allí se’n perd el
rastre; l’altra part estava ja publicada per Serrano Várez (1987)
Fig. 3.8. Fitxa dels anys 80 del material dipositat a la Col·lecció
Museogràfica del Castell de Bunyol procedent de la Carència.
Fig. 3.10. Àmfora probablement de la Carència dipositada a la
Col·lecció Museogràfica del Castell de Bunyol amb detall de sigla
antiga.
Fig. 3.9. Material procedent de la Carència de la Col·lecció
Museogràfica del Castell de Bunyol.
Fig. 3.11. Àmfora amb segell que podria procedir de la Carència.
Segons A. Ribera.
28
[page-n-40]
en un article on donava a conéixer el material. Part d’aquest
material fou recollit en superfície (fig. 3.12), però un altre grup
de material fou recuperat de la terrera d’un buidat d’uns 4 m2
que l’autor afirma que pot ser una habitació. Aquesta actuació
es practicà una desena de metres més amunt de la cova o abric
rocós que es documenta al vessant de la muntanya junt a una
senda d’accés al cim. Serrano considera que els grans blocs de
pedra deixats al lateral formarien part del sòcol o fonament de
les parets i que el nivell d’ús devia trobar-se a 15-25 cm de la
superfície. El material que es recuperà de la terrera és ben interessant ja que es documenten diferents plats i copes de vernís
negre i un conjunt de ceràmica ibèrica on destaquen diversos
kalathoi d’ala horitzontal, una gerra amb decoració zoomorfa
fantàstica i una gran tapadora (fig. 3.13, 3.14, 3.15, 3.16, 3.17).
Cronològicament aquest conjunt podria ser datat entre finals del
segle ii aC i principis del segle i aC.
~--········· ~
···rn~:
8
.%
l
MW.CT-731~19tl'. ll;.10. rf
1
fJ)
Fig. 3.12. Material superficial trobat a la Carència, en part dipositat al Museu Municipal d’Alzira, i publicat per Serrano (1987).
ill
Fig. 3.13. Material de l’habitació sobre la cova trobat a la Carència, en part dipositat al Museu Municipal d’Alzira, i publicat per Serrano
(1987): vernís negre i tinalla amb decoració zoomorfa.
29
[page-n-41]
Fig. 3.14. Material de l’habitació sobre la cova trobat a la Carència,
en part dipositat al Museu Municipal d’Alzira, i publicat per Serrano
(1987): gran tapadora que acompanyava a la tinalla i kalathos.
Fig. 3.15. Material de l’habitació sobre la cova trobat a la Carència,
en part dipositat al Museu Municipal d’Alzira, i publicat per
Serrano (1987): kalathos.
Fig. 3.16. Material de l’habitació sobre la cova trobat a la Carència, en part dipositat al Museu Municipal d’Alzira, i publicat per Serrano
(1987): fragments amb decoració figurada.
Fig. 3.17. Material de l’habitació sobre la cova trobat a la Carència, en part dipositat al Museu Municipal d’Alzira, i publicat per Serrano
(1987): detall del desenvolupament decoratiu de la tinalla.
Amb aquests treballs s’ha intentat reunir tota la informació que hi havia sobre la Carència tant a nivell escrit com a
nivell físic, amb les peces arqueològiques dipositades en diferents museus i institucions municipals, informació que fins
al moment es trobava dispersa e inconnexa. Pel que fa a les
notícies i publicacions s’han unificat mitjançant la base de dades facilitant la seua consulta i organització. Aquesta organització i la consulta directa d’algunes de les notícies antigues
han permès assabentar-nos de l’existència d’altres notícies i
30
materials relacionats amb la Carència que però no sempre ha
estat possible localitzar, com és el cas de les fíbules presumptament dipositades al Sant Pius V. A més, s’ha aplegat una
gran quantitat de documentació gràfica sobre el material arqueològic, majoritàriament ceràmic, però també metàl·lic i lític, que podria procedir de la Carècia. Encara que poc espectacular, aquesta tasca és bàsica perquè posteriors investigadors
s’endinsen en l’estudi del jaciment amb tota la documentació
existent compilada.
[page-n-42]
4
La protecció i difusió del jaciment de la Carència
R. Albiach
El fet d’estar presents cada estiu al jaciment de la Carència ja en
va suposar una protecció. Haver-hi un projecte d’investigació
recolzat pel Museu de Prehistòria de la Diputació de València
va permetre conéixer molt més d’aquest jaciment quasi oblidat. Els estudis que estem realitzant de manera continuada han
donat pas a fer conferències, una jornada de portes obertes,
presentar comunicacions i ponències en congressos a nivell nacional i, sobretot, internacional, i participar en diverses publicacions (fig. 4.1). Aconseguir una incoació de BIC va ser un dels
esforços majors entre 2005 i 2010. També es va fer un itinerari
arqueològic per les muralles del jaciment amb sis panells explicatius. S’ha mantingut un contacte continuat amb els mitjans
de comunicació per contar a la societat el que s’anava trobant i
interpretant. En la salvaguarda del patrimoni del jaciment també va intervindre la guàrdia civil fent una confiscació de peces
provinents del poblat.
LA DECLARACIÓ DE BÉ D’INTERÉS CULTURAL (BIC)
DE LA CARÈNCIA L’ANY 2010
Els anys setanta es feren dues campanyes d’excavació al jaciment dirigides per Milagro Gil-Mascarell, però, una vegada
concloses, la destrucció patida en el segle xx va continuar al
jaciment. I així, quan l’any 2001 s’hi reprengueren els treballs
d’excavació per part del SIP es va apreciar l’alteració del jaciment, on hi havia muntons de pedres tretes del subsòl i que
formaven part dels murs de les vivendes ibèriques, i també clots
d’espoli per tot el jaciment.
El primer any del projecte d’investigació, el 2001, la guàrdia civil va fer una confiscació de materials al propietari de la
major part dels terrenys del jaciment, i des d’aquell moment començàrem a tindre problemes per fer l’excavació cada any, encara que sols treballàvem en terrenys municipals, però hi ha sols un
camí d’accés comú i unes àrees limítrofs amb límits sense fitar.
En arribar al jaciment l’estiu del 2005 per a iniciar la
campanya d’excavació, vam veure que una de les torres de
la muralla del Recinte II estava destruïda a l’angle nord-oest
(fig. 4.2 A, B i C), la qual cosa ens va dur a prendre la ràpida
decisió de buscar un nivell de protecció major per al jaciment.
El Bé d’Interés Cultural (BIC) és una figura jurídica de
protecció del patrimoni, tant moble com immoble. Perquè un
element patrimonial passe a formar part del Catàleg de Béns
d’Interés Cultural d’Espanya és necessari que s’incoe un expedient per l’administració competent (encara que pot fer-se
a sol·licitud d’entitats o de particulars). Una vegada incoat
l’expedient, s’aplica al bé patrimonial, amb caràcter preventiu,
tota la protecció jurídica prevista en les lleis.
L’expedient es resol per acord, bé del Consell de Govern
de la Comunitat Autònoma, mitjançant un decret (quan tinga
transferida aquesta competència) o bé del Consell de Ministres
a proposta del Ministeri de Cultura, mitjançant un reial decret.
En alguns casos, i per ministeri de la Llei, van quedar automàticament declarats BIC els llocs amb art rupestre prehistòric i els
castells d’Espanya i les seues ruïnes. Té categoria de BIC una
zona arqueològica entesa com un lloc o paratge natural on hi ha
béns mobles o immobles susceptibles de ser estudiats amb metodologia arqueològica, hagen sigut o no extrets i tant si es troben
en la superfície com en el subsòl o davall les aigües espanyoles.
El dia 17 de novembre del 2005 presentàrem a la Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià de la Conselleria
de Cultura i Esport un informe amb la sol·licitud per a declarar
BIC el jaciment de la Carència i el seu entorn (fig. 4.3).
Hi ha una primera resolució de 3 d’octubre de 2008, publicada el 28 d’octubre del 2008 en el Diari Oficial de la Comunitat Valenciana i en el Boletín Oficial del Estado el dia 14 de
novembre de 2008.
La Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i
Vivenda va informar la proposta d’Ordre delimitadora de
l’entorn en el sentit d’ampliar-la fins a la carretera CV-50 per
a trobar-nos amb un recorregut visual que genera un contingut escènic específic i unitari des d’on es pot contemplar el Bé
d’Interés Cultural. Així mateix, tant aquesta conselleria com la
d’Agricultura, Pesca i Alimentació van proposar la modificació
addicional de la normativa protectora inicialment publicada en
els aspectes que regula els tancaments i tancats de finques, que
hauran de ser els tradicionals, com també l’ús agrícola.
En una segona resolució de la Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià del dia 27 de maig de 2009 (DOCV
19/06/2009) es va redelimitar l’entorn de protecció i es va
31
[page-n-43]
Fig. 4.1. Visita a la Carència dels alumnes de l’Escola d’Estiu de
Torís. Any 2001.
A
B
C
Fig. 4.2. A) Torre i muralla del Recinte II l’any 2004. B) Torre i
muralla del Recinte II després de la seua destrucció l’any 2005.
C) Torre i muralla del Recinte II després de la seua destrucció
l’any 2009.
32
Fig. 4.3. Delimitació de l’entorn de protecció de la Carència en
2005 abans d’incoar-se el BIC. R. Albiach-Global Alacant.
articular la normativa protectora corresponent. El dia 16 de
gener del 2010 es publica en el Boletín Oficial del Estado
(fig. 4.4).
La disposició addicional primera de la Llei 4/1998, d’11 de
juny, del Patrimoni Cultural Valencià, considera béns d’interés
cultural integrants del patrimoni cultural valencià tots els béns
que hi ha al territori de la Comunitat Valenciana i que en el
moment de la seua entrada en vigor havien sigut declarats com
a tals, a l’empara de la Llei 16/1985, de 25 de juny, del Patrimoni Històric Espanyol, tant mitjançant expedient individualitzat
com en virtut del que estableixen l’article 40.2 i les disposicions addicionals primera i segona d’aquesta última norma, la
ciutat iberoromana fortificada la Carència, de Torís (València),
constitueix per ministeri de llei un Bé d’Interés Cultural amb la
categoria de Monument.
En esta normativa queden recollits els usos permesos al jaciment, així com el règim d’intervencions en l’entorn de protecció, la preservació del paisatge històric, el règim de les edificacions existents i qualsevol intervenció que afecte el subsòl de
l’immoble o del seu entorn de protecció. La present normativa
regirà, amb caràcter provisional, fins que es redacte el Pla Especial de Protecció del monument i el seu entorn i aquest tinga
validació patrimonial. La delimitació del seu entorn de protecció es va establir en funció de criteris topogràfics i paisatgístics,
arqueològics i administratius.
Després d’aquesta incoació també varen discórrer altres
fets. El 19 de setembre de 2009, mentre es treballava l’itinerari
arqueològic al jaciment, es va veure que al cap de setmana
s’havien fet unes grans rases al Recinte III per instal·lar el reg
a goteig, i que estaven tapant-se al llarg del matí. Avisàrem la
Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià i la qüestió ja
va quedar en les seues mans.
El gener de 2010 la Direcció General de Patrimoni Cultural
Valencià va autoritzar a plantar fruiters al jaciment, i el seguiment de l’actuació el va dirigir l’arqueòloga Manuela Raga. En
data de 27 de març de 2011 el Museu de Prehistòria de València
va fer una visita a la Carència i va veure la presència d’un tancat
dins de les muralles del Recinte III del jaciment. Es va fer un
escrit a la Direcció General de Patrimoni Cultural Valencià per
informar del fet, donat que el jaciment i el seu entorn eren BIC
des d’agost de 2010.
El fet d’excavar anualment al jaciment, fer-ne estudi, haverne aconseguit la declaració com a BIC i fer-ne la difusió en
[page-n-44]
Fig. 4.4. Delimitació de l’entorn de protecció de la Carència, publicada al BOE de 16 de gener de 2010.
els mitjans de comunicació, i també xarrades, comunicacions
i ponències en congressos, a més de les publicacions a nivell
nacional i internacional, ha estat la nostra aportació per a salvaguardar aquest jaciment.
L’ITINERARI ARQUEOLÒGIC DE LA CARÈNCIA
Al jaciment de la Carència es va crear un Itinerari Arqueològic l’any 2009 per a mostrar l’entitat del lloc i difondre’l. Després de nou anys de treballs d’excavació i prospecció, i també
d’investigació, tant al jaciment com al seu territori, i després
de ser incoat com a Bé d’Interés Cultural (BIC), era el moment
de crear un itinerari per mostrar-ne la monumentalitat, les tècniques constructives i la cronologia, com també els jaciments
descoberts i l’estudi del territori i del paisatge.
El marc ideal va ser l’oferta de la Generalitat Valenciana
d’ajudes per a la realització d’activitats arqueològiques o
paleontològiques a la Comunitat Valenciana publicada al Diari
Oficial de la Comunitat Valenciana el dia 30 de març de 2009, on
l’Ajuntament de Torís, amb la conservadora del SIP Rosa Albiach
Descals, va presentar la sol·licitud del projecte d’intervenció
ordinària «Entitat i difusió de l’oppidum ibèric i romà de la
Carència» per fer un itinerari arqueològic al jaciment.
Per poder generar aquest treball i mostrar-lo a un públic es va
fer un estudi d’interpretació, pensant en quina seria la millor manera de comunicar al visitant el resultat del treball, com fer comprendre les restes que es veuen i no sempre són fàcils d’entendre
(Morales, 1998a: 150). Els llibres consultats sobre interpretació
no aconsellen posar més de huitanta paraules per plafó (Morales,
1998b: 203-206) qüestió que vam respectar, esperant que així
aconseguiríem que arribara a tots els visitants, i els faríem participar en un aprenentatge del patrimoni arqueològic.
El projecte de continguts es va elaborar sobre la base de
les noves corrents d’interpretació patrimonial. La redacció dels
textos informatius, que es feren en tres idiomes, dels quals el
primer era el valencià, el segon el castellà i el tercer l’anglés,
com també la selecció de la planimetria i les imatges complementàries del jaciment i del territori són el resultat dels estudis
al projecte «La Carència: evolució cronològica i urbanística.
Valoració dins del territori».
En la llegenda general «Una llarga història dins de tres muralles» s’identifica aquest itinerari. Aquesta frase atén al valor singular que té aquest jaciment ibèric i romà per ser l’únic poblat
fortificat valencià que, en l’actualitat, té tres muralles descobertes.
L’itinerari es va crear dins de la part de propietat municipal del jaciment i recorre les seues tres muralles i torres. La
informació es distribueix en sis plafons informatius de metall i
huit fletxes direccionals, amb un text, un plànol de situació de
l’itinerari i diverses imatges al·lusives al contingut. S’informa
del recorregut a peu de 2.500 metres, en un temps mitjà de una
hora i mitja, i un grau de dificultat mitjana. El desbrossament i
adequació del recorregut el va fer l’arqueòleg Oscar Abril junt
amb personal de l’Ajuntament, i la maquetació i el muntatge
l’empresa Esfera, Proyectos Culturales, S.L.
La descripció de la situació dels plafons i el seu contingut cal
fer-la perquè en 2010 va haver una rompuda al text del plafó 2 i
en 2012 altra del plafó 5, a més de l’intent d’arrancar alguns d’ells
del lloc. En 2013 ha desaparegut, literalment, el plafó número 4.
33
[page-n-45]
L’itinerari arqueològic s’inicia al peu del jaciment amb el
plafó 1, on comença el camí d’accés al poblat, i dóna una informació general (fig. 4.5 i 4.6). El plafó s’anomena Itinerari
arqueològic i el seu text ens diu el següent:
El jaciment es dóna a conéixer en el segle xix i el 1971
es fa la primera excavació que mostra una ocupació per
les cultures del bronze, del ferro, romana i àrab.
El projecte iniciat l’any 2001 fa uns descobriments i
estudis que li donen entitat capdavantera d’un territori
densament poblat en les èpoques ibèrica i romana.
L’itinerari arqueològic recorre les tres muralles i torres
descobertes fortificant 6,7 hectàrees que cal respectar
per preservar aquest llegat històric declarat BIC l’any
2010.
En aquest plafó s’esmenta el nom del projecte i estan els
logotips de la Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura
i Esports, de l’Ajuntament de Torís i del Museu de Prehistòria
de València. També hi ha un mapa amb la situació geogràfica
del jaciment i una planta de l’itinerari en la qual s’indica on et
trobes i que et queda per fer, i les dades sobre el recorregut a
peu quant a quilòmetres (2,5 km), durada (90 minuts) i grau de
dificultat (mitjana). També hi ha una imatge general de tot el
jaciment on està la reconstrucció de les muralles i les torres en
3D i un mapa de l’entorn de protecció del BIC.
Es continua pujant la senda que du al poblat on hi ha una
fletxa direccional que et recondueix a una zona de bifurcació
de camins. Quan s’arriba a l’interior del poblat, en el plafó 2,
es mostra informació sobre l’entitat del jaciment (fig. 4.7 i 4.8).
Aquest s’anomena Entitat territorial i du el següent:
La situació entre la costa i l’interior va permetre que
aquest centre de poder polític, social i econòmic d’un
territori ampli fera de nexe difusor.
La intensa activitat comercial queda palesa per la
troballa de nombrosos objectes grecs, fenicis, ibèrics
i romans, entre els quals destaca un miler de monedes.
Les tasques agropecuàries i artesanals quotidianes
s’estenien als assentaments situats a l’entorn immediat,
on ja se’n coneixen més de setanta.
La identificació amb la seca bilingüe Kili/Gili (s. ii-i
aC) atén, actualment, a la dispersió espacial de les
monedes.
La part gràfica té una imatge del jaciment on està la reconstrucció en 3D de les muralles i les torres. A més hi ha una planta
de l’itinerari on s’indica on et trobes i que et queda per recórrer
i tres imatges de material arqueològic significatiu trobat al jaciment: el cap d’un bou d’una escultura en pedra d’un monument
funerari ibèric, una moneda ibèrica de la seca bilingüe Kili/Gili
i un recipient ibèric, kalathos, de ceràmica pintada.
Fig. 4.5. Inici de l’itinerari arqueològic de la Carència.
Fig. 4.7. Plafó 2 i fletxa direccional de l’itinerari arqueològic de la
Carència.
Fig. 4.6. Plafó 1. Itinerari arqueològic. R. Albiach-Esfera.
Fig. 4.8. Plafó 2. Entitat territorial. R. Albiach-Esfera.
34
[page-n-46]
Es continua pujant per la vora occidental del jaciment, després de trobar-se amb una fletxa direccional, i s’arriba fins a la
muralla del Recinte II on està el plafó 3, en el qual s’expliquen
les muralles i la seua importància històrica (fig. 4.9 i 4.10). El
plafó s’anomena Recinte II i ens diu el següent:
molt bé la perspectiva exterior de les torres de la part oest del
Recinte I. La ubicació perfecta d’aquest plafó és el cim, dins del
Recinte I, però, com que tot és propietat privada, hem hagut de
posar-lo fora (fig. 4.11 i 4.12). El plafó s’anomena Recinte I i
ens conta el següent:
Les tres muralles i torres es construïren entre els segles
iv i iii aC per a defensar, per a tindre bona visibilitat del
territori i per a donar monumentalitat al lloc.
L’estudi arqueològic i d’història antiga, junt amb altres
disciplines, relaciona la construcció, les reformes i les
tàpies amb la presència cartaginesa i romana a Ibèria.
Els antics camins d’accés en carro o a cavall han
perdurat en llargs trams i encara es poden recórrer a peu.
Els cementeris per a acollir els difunts després de
celebrar els rituals estan fora de les muralles.
El recinte més rellevant està situat a 379 m s.n.m. amb
visibilitat cap a Valentia, Edeta i Pico de los Ajos, com
també als límits territorials de Kelin, Saiti-Saetabis i
Arse-Saguntum.
La major franja cultural es troba ací, des del ii mil·lenni
fins al segle iii dC, i una torre de guaita islàmica, a més
del conjunt de materials de millor qualitat, varietat
tipològica i quantitat.
Les excavacions dels anys setanta posaren al descobert
una reduïda part del conjunt amb diverses habitacions i
nivells d’ocupació dels segles iv a i aC.
La documentació gràfica ens mostra la planta de l’itinerari
que indica on et trobes, un detall de la reconstrucció de les muralles en 3D, el dibuix de la planta d’aquesta segona muralla i
una imatge de l’equip de treball fent l’excavació d’aquesta zona
del recinte fortificat.
D’ací es va cap al cim on es troba la muralla I i les seues torres, lloc més important del jaciment i explicat en el plafó 4 , hui
desaparegut. De camí trobem dues fletxes direccionals més que
ens duen cap a la terrassa inferior del cim des d’on s’aprecia
Les imatges que il·lustren el plafó mostren un detall de la
reconstrucció en 3D d’aquest recinte, a més d’un mapa del territori valencià en època ibèrica, una fotografia de les excavacions de Milagro Gil-Mascarell als anys setanta i una planta
d’ubicació de l’itinerari.
Un poc més amunt, després de trobar-se amb una altra fletxa, al costat de les portes de l’accés ibèric del Recinte I, es
mostra, amb el plafó 5, el territori i el seu estudi amb una vista
Fig. 4.9. Plafó 3 de l’itinerari arqueològic de la Carència.
Fig. 4.11. Plafó 4 de l’itinerari arqueològic de la Carència.
Fig. 4.10. Plafó 3. Recinte II. R. Albiach-Esfera.
Fig. 4.12. Plafó 4. Recinte I. R.Albiach-Esfera.
35
[page-n-47]
cap al riu Magre. Des d’ací es pot apreciar l’excel·lent i estratègica ubicació d’aquest jaciment, entre la costa i l’interior, en
un punt de comunicació i comerç perfecte (fig. 4.13 i 4.14). El
plafó s’anomena Territori i paisatge, i en ell s’inclou la següent
informació:
Després d’estar al cim, es torna fins al plafó 2 per a ser redirigits cap al plafó 6 situat al costat de la muralla III i una de
les seues torres. Des d’ací es pot veure un tram molt llarg de
muralla, una vista del riu Magre i també les pedreres i les coves
descrites en el plafó (fig. 4.15 i 4.16). El text ens diu el següent:
La situació territorial de la Carència entre les ciutats
ibèriques de Saiti, Castellar de Meca, Kelin, Edeta i
Sucro confirma la importància geopolítica d’aquest
assentament a l’època ibèrica.
Es troba comunicada a nivell regional mitjançant la
ruta del riu Magre que vincula la Carència, per un
costat, amb el Mediterrani i la via Augusta i, per l’altre,
amb l’interior i la ciutat ibèrica de Kelin.
Al paisatge que envolta aquest oppidum s’ha detectat
una gran quantitat d’assentaments directament
vinculats a la Carència, i sota el seu control visual,
que la suplirien amb els béns de consum i les matèries
primeres que aquesta necessitaria per al seu correcte
funcionament.
La major ocupació es dóna als segles ii i i aC, període
de romanització en què es funda la colònia de Valentia
l’any 138 aC.
Els carreus i la terra s’empraren en la construcció de
les tres muralles i les torres; es van proveir de pedra
d’aquesta muntanya, on algunes pedreres estigueren en
ús fins al segle xviii per la construcció de l’església de
Torís, com esmenta A. J. Cavanilles.
El recaptament d’aigua per l’abastiment quotidià també
es feia a avencs i coves, i cal pensar en l’ús religiós que
algunes cultures establiren en les cavitats.
Hi ha una imatge d’una planta de l’itinerari, un mapa
del territori amb la distribució dels jaciments al voltant de
la Carència i la imatge d’una inscripció funerària romana on
consta un gilità.
El material gràfic és l’habitual de l’itinerari de situació, i
també una imatge parcial en 3D del Recinte III i una fotografia
de les pedreres de l’interior del poblat.
Al novembre de 2009 va quedar conclòs l’Itinerari Arqueològic per mostrar a la societat aquest important jaciment i fomentar el respecte i la sensibilitat pel patrimoni cultural. Mitjançant aquesta eina autònoma dels plafons d’informació i co-
Fig. 4.13. Plafó 5 de l’itinerari arqueològic de la Carència.
Fig. 4.15. Plafó 6 de l’itinerari arqueològic de la Carència.
Fig. 4.14. Plafó 5. Territori i paisatge. R. Albiach-Esfera.
Fig. 4.16. Plafó 6. Recinte III. R. Albiach-Esfera.
36
[page-n-48]
neixement en aquest jaciment de lloc s’amplien la difusió i les
possibilitats del turisme cultural, gràcies a la col·laboració de
tres entitats públiques: la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament
de Torís, que suporten la despesa del projecte, i la Diputació de
València, que aporta els resultats de la investigació d’un dels
seus projectes d’excavació.
A dia de la publicació d’aquest llibre els cinc plafons que
queden continuen en bon ús, la qual cosa demostra la cura i
respecte dels ciutadans pel patrimoni.
LA DIFUSIÓ EN MITJANS DE COMUNICACIÓ
Premsa:
- El dia 22 de juliol de 1971 va eixir l’excavació de la Carència
al diari Las Provincias.
- El dia 18 de juliol de 2001, l’excavació també al mateix diari
Las Provincias.
- L’estiu de l’any 2003 va eixir l’excavació de la Carència al
llibre de Festes Populars de l’Ajuntament de Torís.
- El dia 9 de desembre de 2003 va eixir l’excavació al Diario de
Valencia, p. 24; al diari El Mundo, p. 7; La Razón, p. 40 i Las
Provincias, p. 57.
- El dia 29 de març de 2004, al diari Levante (Panorama, El
Dau), p. 31.
- El dia 8 de juliol de 2004, al diari Las Provincias, p. 24.
- La setmana del 15 al 21 de juliol de 2004 va eixir l’excavació
de la Carència al diari Turcomarca.com, p. 5.
- El dia 4 de juliol de 2005, en Europa Press. Comunidad Valenciana.
- El dia 5 de juliol de 2005, als diaris Levante (La Ribera), p. 26;
Las Provincias; El Mundo, p. 8; Mini Diario de la Comunidad
Valenciana, p. 9.
- El dia 24 de novembre de 2005, al Diario de Valencia, p. 17.
- El dia 1 d’agost de 2006 va eixir l’excavació de la Carència en
primera plana del diari Levante, i també en Las Provincias. Va
haver-hi una entrevista per telèfon amb Safira del diari Levante.
Fig. 4.17. Diari Levante, 1 d’agost de 2006.
- El dia 2 d’agost de 2006 va eixir de nou l’excavació als diaris
Levante, El Mundo, Las Provincias i Diario de Valencia. També va haver-hi una entrevista per telèfon amb Ester Pinter del
diari Avui de Catalunya.
- El dia 31 de juliol de 2006, en Europa Press.
- El dia 1 d’agost de 2006, al diari Levante, p. 49. i La Ribera,
p. 18 (fig. 4.17).
- El dia 2 d’agost de 2006, al diari El Mundo, Diario de Valencia, Levante (Cultura), p. 44 i Las Provincias (La Ribera).
- El dia 8 d’agost de 2006, a la revista El Temps, p. 69.
- El dia 16 de març de 2007, al diari Las Provincias (Comarcas),
p. 22
- El dia 14 de gener de 2007 va eixir l’excavació de la Carència
en primera plana del dominical del diari Levante (fig. 4.18).
- El dia 9 d’octubre de 2007, al diari Levante (Cultura), p. 47.
- El dia 27 de juliol 2008, al diari Levante (Cultura, Sociedad y
Espectáculos), p. 58.
- El dia 8 d’agost de 2008, al diari Levante (Comarcas), p. 23
- El dia 9 d’octubre de 2008, al diari Levante (La Ribera).
- El dia 9 de novembre de 2008, al diari Las Provincias (La
Ribera), p. 26-27.
- El dia 15 de març de 2009, al diari Las Provincias (La Ribera),
p. 18.
- El dia 10 d’abril de 2011, al diari Levante, p. 43.
- El dia 24 de juliol de 2011 va eixir l’excavació de la Carència
en primera plana del diari Levante i en p. 28.
- El dia 27 d’octubre de 2012, al diari Levante, p. 23.
Televisió:
- En agost de 2004 es varen difondre en Canal 9 les imatges de
les excavacions en la Carència, així com una entrevista a Rosa
Albiach i Héctor Orengo.
Fig. 4.18. Dominical del diari Levante, 14 de gener de 2007.
37
[page-n-49]
- El dia 21 de juliol de 2006 filmà en el jaciment el Gabinet de
Premsa de la Diputació de València (fig. 4.19).
- El dia 1 d’agost de 2006, en les notícies de Canal 9, es varen
difondre imatges de les excavacions de juliol de 2006 en la
Carència a més d’una entrevista a Rosa Albiach.
Ràdio:
- El dia 2 d’agost de 2006, a les 12,45 hores, Amparo Pitarchs
va fer una entrevista telefònica a Rosa Albiach en directe en
Onda 0 Alzira.
- L’estiu de 2011 es va fer una entrevista telefònica a Rosa Albiach en diferit en Onda 0 Alzira.
- Ponència «Una aproximación pluridisciplinar al estudio del
paisaje ibérico y romano: el proyecto oppidum la Carència
(Valencia, España)», en Encontro Internacional sobre ciência e novas tecnologias aplicadas à arqueologia na villa romana do Rabaçal, Penela, Terras de Sicó, Portugal, en la
sessió «Vias, povoamento e cadastro romano», dies 10 i 11
de juliol de 2009. Espaço-Museo, rua da Igreja, Penela, Portugal (fig. 4.21). Autors: Rosa Albiach, Hèctor A. Orengo i
Anna Ejarque.
Web:
- Web del Museu de Prehistòria de València.
- Secció vídeos TV de la sala de premsa de la Diputació de
València.
Fig. 4.19. Premsa de la Diputació de València en la Carència, 21
de juliol de 2006.
LES PONÈNCIES, COMUNICACIONS, CONFERÈNCIES
I ALTRES ACTIVITATS
- Conferència «Les darreres novetats de La Carència, ciutat
iberoromana». Impartida en la setmana de les dones al Saló
de Plens de l’Ajuntament de Torís. 9 de març de 2007.
Fig. 4.20. Pòster sobre el territori de la Carència. Williamsburg,
USA. Any 2009. H. Orengo.
- Conferència «El oppidum de La Carència de Torís y el territorio ibérico entre el Túria y el Xúquer», al Departament de
Prehistòria i Arqueologia de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València dins del cicle de conferències «Ibers i samnites davant la romanització». València. 17
d’abril de 2008.
- Conferència-Pòster «Remote sensing and GIS applied to
the study of an iberian Iron Age Oppidum’s hinterland: La
Carència project (Valencia, Spain)», en 37th Annual International Conference on Computer Applications and Quantitative Methods in Archaeology. Making History Interactive.
The Colonial Williamsburg Foundation i The University of
Virginia. CAA, March 22-26 2009 in Williamsburg, Virginia, USA (fig. 4.20). Autors: Hèctor A. Orengo, Anna Ejarque i Rosa Albiach.
38
Fig. 4.21. Ponència sobre el projecte de la Carència i el seu territori.
Rabaçal, Portugal. Any 2009. Fotografia Sílvia Llobet.
[page-n-50]
- Comunicació «The landscapes of Romanization in Eastern
Spain: a GIS-based inquiry», en 15th Annual Meeting of
European Association of Archaeologists. Riva del Garda.
Trento. Italy. 15-20 setembre 2009. Soprintendenza per i
Bieni librari archivistici e archeologici della provincia autonoma di Trento i el Museo de Riva de Garda. Autors: Hèctor
A. Orengo, Josep M. Palet, Santiago Riera, Anna Ejarque i
Rosa Albiach.
- Ponència «Are we roman? A digital response from a landscape perspective», en 1th Landscape Archeology Conference 2010, (LAC2010). Amsterdam (Països Baixos), 2628 gener, 2010. The Institute for Geo and Bioarchaeology
(IGBA) and the Research institute for the heritage and
history of the Cultural Landscape and Urban Environment
(CLUE), VU University, Amsterdam. Autors: Hèctor A.
Orengo, Josep M. Palet, Anna Ejarque, S. Riera i Rosa
Albiach.
- Direcció de la intervenció edafològica, junt amb Carmen
Antolín CIDE (CSIC), dins del programa del SIP (MPV) a
càrrec de la Diputació de València en el Projecte: «La Carència. Evolució cronològica i urbanística. Valoració dins del
territori», per realitzar estudis i anàlisis sedimentològics,
edafològics i paleoecològics al Barranc de Cortitxelles (Torís), el dia 30 de juny de 2009.
- Conferència «La Carència i el seu territori en època ibèrica i
romana », a l’Ajuntament de Torís dins de la XIV setmana de
la tercera edat. Torís, València. 26 d’octubre de 2009.
- Docència en la Universitat de València per als alumnes de
Tercer d’Història amb una conferència encomanada pel
professor Juan José Seguí amb el títol «Del yacimiento al
Museo. Investigación y difusión», el día 19 de novembre de
2010, durant una hora.
- Comunicació «10 anys d’intervencions a l’oppidum ibèric
i romà de La Carència i el seu territori», en les III Jornades
d’Aqueologia de València i Castelló, el dia 10 de desembre i
Moderació de la Taula en les mateixes jornades el dia 11 de
desembre de 2010.
- Comunicació «Novetats en la investigació de la Regio Edetania amb el Projecte “La Carència. Evolució cronològica i
urbanística. Valoració dins del territori, 2001-2010”», en la
XIV Assemblea de la Ribera. Alginet de l’1 al 3 d’abril de
2011.
- Comunicació «La Carència y su territorio (València, España). Resultados de la aplicación de metodologías digitales»,
en el III Congreso Internacional de Arqueologia e Informática Gráfica Patrimonio e Innovación, Sevilla, 22 a 24 de juny
de 2011.
- Docència al Master en Gestión Cultural de la Universitat
CEU San Pablo. Módulo II: Las funciones básicas de los
Museos, «La investigación en arqueología. Funciones y métodos de trabajo. Del yacimiento al museo. La sala de romano del Museo de Prehistoria», amb una durada de 5 hores, e
impartida els dies 7 de febrer de 2008, el 25 de novembre de
2008, el 10 de novembre de 2009, el 19 de gener de 2011, el
12 de desembre de 2011.
- Visites de l’Escola d’Estiu de Torís en juliol de 2002, 2006,
2008 i 2009 (fig. 4. 22).
- Jornada de Portes Obertes en gener de 2007.
Fig. 4.22. Escola d’estiu de Torís en la Carència, 19 de juliol de
2009.
LES PUBLICACIONS
- «Prehistòria i Història Antiga», en Turís, Geografia, Història, Art, per Rosa Albiach Descals, Antonio Ledo Caballero, Consuelo Mata Parreño i Miguel Requena Jiménez.
Conveni Universitat de València i Ajuntament de Torís. 15
de maig de 2007.
- «Remote sensing and GIS applied to the study of an iberian Iron Age Oppidum’s hinterland: La Carència project
(Valencia, Spain)», en B. Frischer (ed.): Making History
Interactive. Proceedings of the 37th annual international
conference on Computer Applications and Quantitative
Methods in Archaeology, per Hèctor A. Orengo, Anna Ejarque i Rosa Albiach, Williamsburg, Virginia (United States).
2010. (Accesible en http://www.caa2009.org/articles/Orengo_Contribution303_c%20(1).pdf)
- «Una aproximación pluridisciplinar al estudio del paisaje
ibérico y romano: el proyecto oppidum La Carència (Valencia, España)», en Encontro Internacional sobre Ciência e
novas tecnologias aplicadas à arqueologia na villa romana
do Rabaçal, Penela, Teras de Sicó, Portugal. Actas del Encontro del 10-11 de juliol de 2009, per Rosa Albiach, Hèctor
A. Orengo i Anna Ejarque. Camara Municipal de Penela.
Portugal. p. 260-265. 2011.
- «10 anys d’intervencions a l’oppidum ibèric i romà de La
Carència i el seu territori», en les III Jornades d’Aqueologia
de València i Castelló, el dia 10 de desembre de 2010, per
Rosa Albiach, Hèctor A. Orengo i Anna Ejarque, editat en
Quaderns 3, Ajuntament de València. 2012.
- «Novetats en la investigació de la Regio Edetania amb el
Projecte “La Carència. Evolució cronològica i urbanística.
Valoració dins del territori, 2001-2010”», en la XIV Assemblea de la Ribera, Alginet (València) el dia 2 d’abril de
2011, per Rosa Albiach, Hèctor A. Orengo i Anna Ejarque.
En prensa.
- «La Carència y su territorio (València, España). Resultados
de la aplicación de metodologías digitales», en el III Congreso Internacional de Arqueología e Informática Gráfica
Patrimonio e Innovación, Sevilla, 22 a 24 de juny de 2011,
per Rosa Albiach, Hèctor A. Orengo, Josep Blasco i Anna
Ejarque. En prensa.
39
[page-n-51]
Fig. 4.23. Materials confiscats de la Carència. Diari El País, 9 d’agost de 2001.
LA CONFISCACIÓ DE MATERIAL ARQUEOLÒGIC
DE LA CARÈNCIA
A l’agost de l’any 2001, el dia 8, la guàrdia civil va dipositar
al Museu de Prehistòria de València un lot de material arqueològic intervingut a dos particulars (propietaris de terrenys del
jaciment) a la localitat de Torís, segons les Diligències Prèvies
1437/01 R, i ens sol·licitaren fer el recompte, l’autentificació i
la taxació de les peces, cosa que es va dur a terme immediatament des del museu pels conservadors Manuel Gozalbes i Rosa
Albiach. Dijous 9 d’agost de 2001 va eixir la notícia en premsa
(El País, Comunidad Valenciana, p. 1; al diari Levante, en primera plana i en la p. 16; al diari El Mundo, p. 10-11; al diari
ABC, p. 6; al Diario de Valencia, en primera plana i en la p. 15;
al diari Las Provincias, en la p. 21) (fig. 4.23).
Dilluns 1 d’octubre del 2001 ens personàrem en el Jutjat d’Instrucció número 1 de Requena la directora del MPV
Helena Bonet Rosado i la conservadora Rosa Albiach Descals, per petició del jutge, Sr. Aleis López, el qual ens havia
demanat una entrevista per a parlar sobre el tema de fer un
informe tècnic sobre el jaciment de la Carència. Així, després
de mostrar-nos l’expedient sobre la Incautació de l’Operació
Edetània i demanar-nos que el llegírem, passà a parlar sobre
el requeriment que ens feia de redactar un informe tècnic pericial sobre el jaciment de la Carència, explicant-nos les diferents qüestions que volia que hi quedaren reflectides. Finalitzada l’entrevista, aquestes qüestions van ser redactades en un
document anomenat Diligències Prèvies 1437/01 R, el qual
adjuntàrem al nostre informe. Per a fer aquest informe, entre
altres punts, s’havia d’explicar l’estat actual del jaciment, raó
per la qual va quedar per escrit la permissió a les arqueòlogues
del lliure accés al jaciment.
40
El dia 11 d’octubre visitàrem el jaciment de la Carència Helena
Bonet, José Luis de Madaria (tècnic de la Unitat d’Inspecció del
Patrimoni del PROP2 de la Generalitat Valenciana) i Rosa Albiach
Descals, amb la intenció de veure’n l’estat actual. Després de recórrer el jaciment, vérem alguna acció en la terrassa superior del cim,
en la zona on es troba la muralla del recinte I. S’apreciaven sobre
la superfície llaurada les empremtes de les rodes d’una màquina
pesada que hi havien quedat marcades per les pluges, així com un
clot i un amuntegament de terra prop d’aquestes. La resta del jaciment semblava estar igual que al mes d’agost, quan finalitzàrem les
prospeccions arqueològiques en la zona.
D’aquesta visita també va quedar plantejada la qüestió de
fer un informe per part de José Luís de Madaria per a la Conselleria de Cultura, on es reflectira l’apreciable afecció al jaciment, així com la remissió de l’actuació a la Conselleria de
Medi Ambient per l’evident impacte sobre la natura. Es feren
diverses fotografies en rodet de color, que estan dipositades a
l’arxiu fotogràfic del SIP.
Amb tot, en data 8 de novembre del 2001, redactàrem
l’informe requerit i, des d’aquest moment, la nostra participació
i els requeriments van concloure, i les competències passaren a
la Conselleria de Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana.
Per notícies orals sabem que va haver un judici entre els particulars confiscats i la Conselleria, la qual sembla que no es va
personar, però al Museu no tenim documentació sobre el seu
desenrotllament i resolució. El MPV continua tenint la custòdia
dels bens patrimonials.
En el conjunt del material confiscat, 1.693 peces, hi havia
predominança d’objectes de metall, però també n’hi havia de vidre, de ceràmica i de pedra. Són de diversos períodes, amb primacia de les èpoques ibèrica i romana. El seu estudi, per a incloure
en aquest llibre, ha sigut la nostra voluntat i una il·lusió truncada.
[page-n-52]
5
Les excavacions i les prospeccions en el jaciment
de la Carència (2001-2013). Resultats i valoració
R. Albiach
El poblat fortificat de la Carència està dalt del cim de la muntanya
de la qual pren el nom, a la serra del Portell, entre 378 i 299 metres s/n/m. Està dins de l’actual terme de Torís, a uns 3 kilòmetres
cap a l’est del poble. No queda massa lluny de la mar, però està
ja en una zona interior des de la qual es veu la línia de costa i
l’Albufera. Molt prop passa el riu Magre, un afluent del riu Xúquer. Geogràficament queda situat entre els importants i coneguts
assentaments ibèrics i romans de Saiti-Saetabis, pel sud; el Pico
de los Ajos, pel sud-oest; Arse-Saguntum, pel nord-est; Edeta, pel
nord; Kelin, per l’oest, i Valentia, per l’est (fig. 5.1).
Tots els treballs i estudis que hem fet al jaciment amb el
projecte d’investigació denominat «La Carència. Evolució cronològica i urbanística. Valoració dins del territori» han tingut la
intenció de saber més del passat històric d’aquest assentament i
la seua relació en les terres valencianes.
Volíem contestar les preguntes: Per quina raó es va crear aquest enclavament de la Carència? Per què es va crear en
aquest punt? Quan es va ocupar? Per qui? Quin va ser el seu
paper en la història? Quan i per què es va abandonar?
Apropar-nos a algunes d’aquestes qüestions pense que ja
pot justificar l’esforç en investigació i formació al llarg de tretze
anys d’excavació i prospecció en aquest projecte. Informar en
mitjans de comunicació de l’avançament anual, la presentació
dels estudis en congressos, les publicacions que hem fet a nivell
nacional i internacional i aquesta monografia són el resultat dels
tretze anys de treballs (2001-2013), fets des del SIP, un servei
d’investigació d’una administració provincial que col·labora en
el coneixement de la prehistòria i la història valencianes i, a
més, s’ha servit del projecte per a formar estudiants d’universitats dins d’una metodologia adient.
Les excavacions al jaciment, les prospeccions per la
muntanya de la Carència, l’estudi de les excavacions dels anys
setanta, un recull dels materials dispersos pels museus, el repàs
de la documentació existent, complementar el projecte amb
una prospecció i un estudi del paisatge i la col·laboració de
disciplines treballant en equip han fet possible saber més sobre
els plantejaments arqueològics i recollir una variada quantitat de
dades que ens han permés demostrar que el lloc tenia entitat com a
cap d’un territori, el seu caràcter comercial, la franja cronològica
de les activitats a l’assentament i les activitats en el paisatge.
La Carència, en part, està dins de terrenys públics, propietat
de l’Ajuntament de Torís, i per tant de tots els veïns del poble i,
a més, aquestes parcel·les són bosc i una àrea declarada de no
conreu. Els altres terrenys, quasi bé tot el jaciment, són propietat privada i ocupen tota l’àrea interior del poblat, on estaven
els habitatges. Aquests estan declarats de cultiu i es conreen
reiteradament amb un aladre mecanitzat (fig. 5.2), que penetra
en la terra i altera l’estratigrafia una i altra vegada, donat que
la terra i les pedres dels murs del poblat es retiren i s’aparten
formant munts de pedres als costats de les parcel·les. Malauradament, la propietat privada no ens ha donat permís per a fer-hi
excavacions, ni tan sols cap sondeig. L’Ajuntament sempre ha
col·laborat i, de vegades, ens ha ajudat amb personal per a fer el
desbrossament a l’àrea d’excavació.
Les prospeccions al jaciment de la Carència es van poder fer
per tot el jaciment i també pel seu entorn immediat, de manera
que tota la documentació obtinguda té a veure amb les nostres
decisions d’actuació. D’altra banda, les excavacions al jaciment
de la Carència sols es van poder fer on teníem permís per a
intervenir, que ha estat a la propietat municipal. Com a resultat
sols es van dur a terme actuacions en zones de muralla i torres,
la qual cosa ha permés avançar molt en aquest tema, però quedar-nos amb molts dubtes en uns altres. Amb tot, el projecte ha
resultat molt profitós, ja que s’han fet descobriments i estudis al
jaciment i al seu territori, aportant així noves dades a la investigació valenciana i plantejant unes altres per a intentar resoldreles més endavant.
Com en tot projecte arqueològic, primer vam fer una recerca de documentació, abans de crear els objectius i les directrius
que s’havien de seguir. Un recull de bibliografia i de troballes
concretes sobre la Carència ja el va fer Milagro Gil-Mascarell,
però ara volíem actualitzar-lo i, a més, ampliar-lo. Aquesta feina la va iniciar la directora de l’excavació i, en passar uns anys,
volguérem incloure-hi també articles relacionats amb l’estudi
del jaciment, a més de crear una base de dades per a gestionar aquesta informació, i es va contractar Isabel Caruana en
un primer moment per a això, sent substituïda l’any 2008 per
Esperança Huguet que es va incorporar a l’equip.
En el plantejament inicial del projecte teníem clar que al
jaciment calia fer una prospecció exhaustiva del poblat per
41
[page-n-53]
LA CARÈNCIA
Fig. 5.2. Treball mecànic de conreu al Recinte III. Any 2006.
Fig. 5.1. Situació de l’oppidum la Carència junt a la colònia romana
de Valentia i altres ciutats romanes de tradició ibèrica.
a saber el perímetre de dispersió de materials i veure si hi
havia estructures identificables com a antigues, de vegades
enfoscades en bancals dels segles xvii i xviii. També, des d’un
primer moment, en volíem alçar la topografia, per a poder
incloure les troballes d’estructures, cosa que es va començar
l’any 2001. Quant a les excavacions, primer hi havia interès
en fer l’estudi d’una part dels materials de les intervencions
del anys setanta, encara sense acomplir, i ja després, depenent
dels resultats, passar a plantejar-nos on realitzar les noves
intervencions (fig. 5.3).
En parlar dels treballs i fer la valoració de les intervencions
ens referirem a les fases i campanyes establertes cada any. Les
dues primeres fases són tan sols de prospecció, tant al jaciment
com al territori, i a partir d’aquell moment cada any va haver-hi
combinades tant fases de prospecció com campanyes d’excavació, sent totes aquestes les següents:
- 2001. Fase I de prospecció.
- 2002. Fase II de prospecció.
- 2003. Fase III de prospecció i 1a campanya d’excavació.
- 2004. Fase IV de prospecció i 2a campanya d’excavació.
- 2005. Fase V de prospecció i 3a campanya d’excavació.
- 2006. Fase VI de prospecció i 4a campanya d’excavació.
- 2007. Fase VII de prospecció i 5a campanya d’excavació.
- 2008. Fase VIII de prospecció i 6a campanya d’excavació.
- 2009. Fase IX de prospecció i 7a campanya d’excavació.
- 2010. Fase X de prospecció i 8a campanya d’excavació.
42
Fig. 5.3. Vista general del Recinte III desde la muralla del Recinte
II. Any 2003.
- 2011. Fase XI de prospecció i 9a campanya d’excavació.
- 2012. Fase XII de prospecció i 10a campanya d’excavació.
- 2013. Fase XIII de prospecció i 11a campanya d’excavació.
Els apartats que han estat treballats amb més profunditat tenen un article propi, signat per l’autor de l’estudi, sense oblidar
que la col·laboració de tots ha estat imprescindible per obtindre
moltes de les dades que són la base dels estudis.
LA PROSPECCIÓ i EL DESCOBRIMENT I
EXCAVACIÓ DE LES MURALLES
L’existència de tres recintes emmurallats al jaciment no se sabia al començament del projecte l’any 2001. Aquests es varen
construir en època ibèrica i durant el període romà republicà, i
varen continuar en ús en l’etapa imperial i el Baix Imperi romà.
Les úniques estructures visibles al jaciment eren els trams de
muralla situats a la zona superior del poblat, orientats est-oest,
que consistien en un pany de carreus, més o menys escairats, i
pedres irregulars travats en sec. Aquesta muralla estava recolzada directament sobre la roca del cim, adaptant-se a les irregularitats. Aquest pany girava en dos punts i amb això creava cossos quadrangulars, relacionats des d’antic amb dues possibles
torres i que ara no veiem així. Les altres restes constructives
[page-n-54]
Fig. 5.4. Topografia del jaciment de la Carència. Any 2006. R.
Albiach-Global Geomática.
apreciables pertanyien a un gran mur situat cap a la meitat del
vessant sud relacionat amb habitatges, i que ara tampoc interpretem així.
La informació de les excavacions de Milagro Gil-Mascarell
ens deia que el poblat inicia la seua ocupació al Bronze final i
que durant l’època ibèrica és gran i important, que es romanitza i que es perllonga durant el període romà, quan sembla que
l’ocupació es redueix a la zona més alta del poblat. Continua dient-nos que apareix alguna moneda tardana i d’època islàmica
i hi ha una construcció relacionada amb una torre de vigilància
ubicada en la zona més elevada. Hi havia una muralla amb torres i estructures d’habitatge al cim, al vessant meridional i a la
terrassa inferior, al costat del camí actual d’accés al jaciment.
Es trobaren alguns esquelets mentre es llaurava un camp, però
tan sols en va quedar la notícia. Destacava la troballa d’una escultura funerària en pedra d’època ibèrica, un cap de bou, així
com unes fíbules i unes monedes ibèriques.
Després dels treballs de prospecció de l’any 2002, vérem que
en època ibèrica era un poblat extens que, a més de tindre ocupació al cim, tenia habitatges i construccions: al vessant sud, a
l’esplanada meridional, on acaba el camí d’accés i en una xicoteta elevació situada a l’extrem més sud. A més a més, situàrem
4 coves o avencs, formacions càrstiques que era important considerar de cara a possibles llocs votius o de localització d’aigua.
Durant l’època romana vérem que el poblament es reduïa a les
dues terrasses superiors (una al Recinte I i l’altra al Recinte II),
on trobàrem ceràmiques des del segle ii aC fins al iii dC. Del període islàmic vàrem recollir ceràmica del segle xii, al Recinte I.
Al llarg de la primera campanya d’excavació o III fase de
prospecció, l’any 2003, vam descobrir que hi havia altres dos
recintes emmurallats, amb la qual cosa el poblat passava a tindre
una dimensió de les més grans conegudes dins dels estudis ibèrics valencians, amb la rellevància que el perímetre d’aquest poblat el dóna la tanca de les seues muralles. Aquesta consideració
és important, atés que la superfície d’altres grans jaciments ibèrics valencians ve donada per la dispersió del material ceràmic.
A partir de la troballa d’aquestes dues noves muralles ja
sempre férem la prospecció separant el material de cada recinte, per diverses raons. Donat que ja s’havien iniciat les negatives de permís d’excavació a l’interior del poblat, el recull
de material en superfície era una de les poques informacions
amb què podíem comptar per a saber sobre les activitats realitzades. Aquesta separació ens podia proporcionar informació
sobre tipologies ceràmiques distintes en cada recinte, que ens
ajudarien a aproximar-nos a saber l’ús que es va fer de l’espai, i
també algunes de les activitats domèstiques, artesanals, comercials, religioses…, en definitiva, a plantejar una hipòtesi sobre
la utilització dels recintes. La cronologia dels materials també
ens podia ajudar a saber els moments d’ocupació, i així poder
fer una anàlisi general de l’evolució cronològica del jaciment.
Aquestes dades relacionades amb les excavacions de Milagro
Gil-Mascarell, i junt amb la informació que ens han donat les
muralles, són tot allò que tenim per a fer els plantejaments sobre l’ocupació i les activitats al jaciment.
Per poder situar totes les estructures en una planta general
del jaciment, i intentar fer un alçament i reconstrucció en tres dimensions de tot el poblat, vàrem encomanar ja en 2001 un treball
topogràfic i fotogramètric a l’empresa Global Mediterránea y Geomática. Després de fer un vol fotogramètric del jaciment a escala
3.500 varen fer un alçament del poblat per anar situant les estructures, sobretot defensives, que hi havia visibles i les construccions
que aparegueren, la metodologia i el procés del qual es presenta
en un altre article d’aquest llibre (fig. 5.4).
Una altra de les primeres feines que vàrem fer va ser la lectura dels 2 diaris de camp de les campanyes d’excavació arqueològica dels anys 1971 i 1972 dirigides per Milagro Gil-Mascarell.
Després es varen escanejar per preservar aqueixa documentació
que es troba a la biblioteca del Museu de Prehistòria. L’estudi
dels materials arqueològics obtinguts d’aqueixes campanyes s’ha
realitzat en part, per raons de pressupost i de prioritats. S’ha seleccionat un conjunt representatiu de nivells ocupacionals associats a estructures i s’ha fet l’inventari de cada peça, triant per
a dibuixar les que hem considerat importants per proporcionar
informació contextual i cronològica de cada unitat. També s’ha
marcat cadascuna de les peces inventariades.Seguidament, presentem les excavacions i els treballs per campanyes en relació
als recintes i, finalment, els resultats i la valoració de l’oppidum.
Recinte I
L’aspecte que hem vist d’aquest recinte al llarg dels últims anys
és el d’un camp d’ametlers descuidat, on la collita dels arbres
no s’arreplega, però la terra s’ha romput diverses vegades cada
any. La superfície presenta un pendent cap a l’oest, però no sabem si ve d’antic o és que s’ha creat per la continuada rompuda
de la terra, part de la qual, així com de carreus, es poden veure
abocats pel vessant septentrional, un fort tallat, ara amb molta
vegetació de bosc.
Donat que no teníem permís per a excavar en l’interior
d’aquest recinte els treballs de Milagro Gil-Mascarell varen ser
fonamentals perquè havia excavat diversos sondejos als anys setanta (Gil-Mascarell, 1973: 98-101 i 1974: 108-110), descrits en
l’article dels testimonis. Aquest espai l’anomenava acròpoli o
zona I, per estar al punt més alt del poblat, estar emmurallat i ser
la primera zona on va excavar. La cronologia d’ocupació anava
des de l’època del Bronze final fins al segle ii dC.
En les excavacions dels anys setanta es feren dos sondejos en
la zona central del recinte on trobaren part d’unes habitacions i
un carrer, que ja no estaven visibles quan començàrem el projecte
en 2001 donat que els va cobrir el propietari dels terrenys passats
uns anys de la seua excavació. Hi havia dibuixades dues plantes
d’estructures que no estaven situades dins d’una planta general
43
[page-n-55]
del recinte. Intentàrem ubicar-les al lloc originari mirant les fotografies de les excavacions, férem un plantejament de la ubicació i l’orientació d’aquests murs tenint com a referència el tram
de muralla meridional. El resultat sols es deu veure de manera
aproximada i difícilment podrà ser exacte fins que no es tornen a
descobrir les estructures de l’excavació (fig. 5.5).
El recinte es va visitar cada any mentre es feien les campanyes, per veure el seu grau de conservació i conéixer-ne bé
la morfologia i la planta. També per completar el dibuix de les
estructures i per recollir el material arqueològic que ens anava
donant informació. Quan el 2001 iniciàrem la prospecció les
muralles estaven poc visibles per l’abundant vegetació, tant el
tram de pany meridional com la torre nord-occidental. En desbrossar i netejar la zona sud vérem que la muralla estava feta
amb carreus i pedres irregulars travades en sec. En la zona oest
del recinte es va veure que la torre de l’angle nord-oest era de
grans carreus i una de les construccions més sòlides del poblat.
L’any 2009 vàrem netejar, de nou, la torre nord-oest per l’exterior, un tram de 5,30 metres de costat, i part del pany de la
muralla que discorre en direcció nord-sud cap al sud i que sols
estava visible en part (fig. 5.6 i 5.7).
L’únic descobriment nou que es va fer en aquest recinte
va ser la troballa d’una segona torre, de dimensions menors,
que estava situada més cap al sud de la muralla occidental en
relació a la torre nord-oest. En afegir aquesta nova torre a la
planta topogràfica del jaciment vérem que la seua orientació
era un poc distinta a la torre nord-oest (fig. 5.8), i també que
no massa lluny podia estar l’accés principal a aqueix espai
fortificat. No es va poder excavar per estar en terrenys privats,
però s’han pogut estudiar els materials de les excavacions dels
anys setanta i també les peces recuperades en les prospeccions
actuals, i així tindre una datació d’ocupació i evolució. Les
habitacions interiors del recinte comencen la seua construcció
entre els segles IV i III aC, i eixa és la cronologia relativa que
tenim per a la construcció de les muralles i les torres.
El material arqueològic recuperat en superfície en les prospeccions d’aquest projecte mostra que la major franja cultural
de tot el jaciment s’ha trobat ací, al Recinte I. El conjunt és el
millor de tot el jaciment, quant a qualitat, varietat tipològica
i quantitat. Els inventaris i estudis de les peces, recuperades
o no per nosaltres, s’han fet entre alguns col·laboradors i es
presenten en diversos articles d’aquesta monografia.
Fig. 5.5. Planta del Recinte I amb les estructures dels anys setanta. R. Albiach-Global Geomática.
Fig. 5.6. Muralla sud del Recinte I.
44
Fig. 5.7. Torre oest del Recinte I. Any 2001.
[page-n-56]
Aquest recinte emmurallat decidírem denominar-lo Recinte I després d’avançar les prospeccions i excavacions al
jaciment i veure que hi havia altres dos recintes. Donar una
nova nomenclatura a les àrees del jaciment era la millor manera d’aclarir-nos per a descriure-les i, sobretot, per veure les
diferències existents en cada una. La diferència de zones de
Milagro coincidirà amb els recintes I i II, però el III deixa fora
de les muralles la zona III que hem identificat com una àrea
artesanal (fig. 5.9).
El pas següent va ser iniciar, l’any 2009, un alçament hipotètic en tres dimensions del que podria ser aquest recinte,
junt al de tot el jaciment. El Recinte I és el més rellevant del
jaciment, està al cim, al punt més elevat a 379 m s/n/m, ocupa
una superfície de 1.403 m2, 0,14 hectàrees, amb un perímetre
de 189,12 metres.
Recinte II
Fig. 5.8. Planta de la muralla del Recinte I en la zona oest. R.
Albiach-J. March.
Les excavacions dels anys setanta van posar al descobert algunes
estructures al vessant sud del jaciment. D’aquest sondeig Milagro ens descriu el següent: «La zona II, situada a media ladera,
también fue objeto de una cata en la que se puso al descubierto un
muro, probablemente de sostén. Tiene unos trece metros de longitud y un metro de ancho y adosada a su parte norte apareció una
habitación de pequeño tamaño, de un metro de lado, orientada
hacia el este. En la porción meridional del largo muro surgieron
otros dos a él perpendiculares, que sólo se excavaron en parte.
Fueron escasos los materiales recogidos y entre ellos, cerámicas
campanienses e ibéricas, una pieza de molino y fragmentos informes de hierro» (Gil-Mascarell, 1973: 100).
En una publicació posterior ens diu el següent: «En la meseta inferior, así como a media ladera, también se efectuaron catas
en las que se pusieron al descubierto restos de habitaciones de
planta rectangular, con paredes de piedra trabadas con barro.
No existe estratigrafía y los materiales son los típicos de los poblados ibéricos: cerámica precampaniense, campaniense A y B,
ibérica, fusayolas, etc. Falta por completo el material romano
de época imperial» (Gil-Mascarell, 1975: 695-696).
Fig. 5.9. Recinte I amb les restes de muralla i torres. R. Albiach-J. March-Global Geomática.
45
[page-n-57]
En decidir iniciar una excavació vam aplicar la metodologia
de treball en l’àrea oberta amb una documentació cronològica
i estratigràfica emprant el diagrama de Harris que interrelaciona les estructures, ja explicat en l’apartat de metodologia dins
del projecte, començant a utilitzar la numeració dels 1000, a
partir del 1001. Per tant, s’esmentarà la numeració de les unitats estratigràfiques per a poder fer un seguiment de l’estudi de
materials inclòs en altres apartats d’aquest llibre. També, per
si hi ha interés en consultar els diagrames cronostratigràfics, la
planimetria, les imatges i les fitxes fetes al llarg dels anys. Tota
la documentació de les excavacions està dipositada al Museu de
Prehistòria de València.
Els treballs d’excavació al jaciment es van reiniciar al juliol de l’any 2003, fent un primer desbrossament de la zona on
estaven les estructures dels anys setanta, molt necessari per a
visualitzar-les, i una posterior neteja (UE: 1001) per fer-ne una
valoració de l’estat de conservació després de 32 anys d’estar
a l’aire lliure. La pedra hi havia pres una tonalitat més fosca,
pels fongs, i algunes de les pedres del tram de muralla i de la
torre havien caigut. A més, el munt de la terrera resultat de les
excavacions continuava annexat al conjunt.
Es va fer un nou dibuix de les estructures i es varen posar
dins del plànol general del jaciment junt a les altres estructures.
En avançar l’excavació en extensió cap a l’oest per a veure com
s’unia aquest gran mur amb el final de la corba de nivell, vérem
que el mur girava un poc en arribar al tall natural de la muntanya
(vessant occidental). La gran sorpresa va ser descobrir que al final
d’aquest gran mur hi havia una torre de planta quadrangular amb
unes mides de 4,60×4,70 metres, feta amb carreus de pedra calcària,
treballats per la cara exterior, així com de pedres irregulars, travat
tot amb terra (UUEE: 1006, 1008, 1010), i que el seu interior estava
ple de terra i de pedres (UE: 1002) (fig. 5.10).
Després d’aquest important descobriment vam concloure
que estàvem davant d’un altre recinte murat del jaciment, situat en una cota més baixa, però amb característiques clarament
defensives. Aquesta muralla la denominàrem, inicialment, muralla Meridional, ja que es trobava construïda al vessant sud del
jaciment, i la torre de guaita l’anomenàrem Torre Oest.
Aquest tram de muralla (UE: 1005) documentat tenia una
longitud de 22,90 metres i una amplària que oscil·la va entre
1 i 1,18 metres, amb un tram d’inflexió arribant a la Torre
Oest. Estava feta de carreus treballats bé per totes les cares,
o bé sols per la cara exterior, així com de pedres irregulars,
disposat tot en fileres horitzontals i travat amb terra. La tècnica consisteix en una maçoneria que crea mur per cada cara i
l’espai entre els dos està reblit amb pedres i terra, donant lloc
així a un gran parament.
Però per a nosaltres no finalitzava ací la construcció, sinó que
la peculiaritat que veiem en aquesta estructura era que estava reforçada, en la seua part exterior, per un mur (UE: 1010) que discorria
paral·lel i que semblava adaptar-se a la corba de nivell natural de
la muntanya. Estava situat a 2,85 metres de la muralla i tenia murs
perpendiculars, a la manera de tirants o contraforts interns, i l’espai
entre els murs era de 4,33 metres i estava reblit des del moment de
la seua construcció amb terra i pedres (UE: 1003). La tècnica de
construcció recordava les muralles hel·lenístiques fetes amb un emplekton, com les de Paestum, Pompeia i Nàpols, entre moltes altres.
És conservava en talús, amb pendent cap al sud, seguint les corbes
de nivell de la muntanya.
La longitud documentada en aquesta campanya va ser de
22,90 metres des d’on entra en contacte amb la Torre Oest fins a
la zona excavada els anys setanta. Ací vérem que les estructures
ja excavades per Gil-Mascarell i que va descriure com recolzades
per l’interior i l’exterior sobre el gran mur, eren una altra torre,
que anomenàrem provisionalment Torre Est, ja que pensàvem en
la possibilitat d’estar davant d’un dels laterals d’una porta. Aquesta
torre no conservava tota la seua planta, o almenys no estava visible, ja que estava molt arrasada. Les mides conservades eren de
4,26×4,90 (fig. 5.11).
Arribats a aquest punt, no vam continuar l’excavació fins
saber amb certesa els límits de la propietat municipal, ja que la
propietat privada assenyalava unes fites que no coincidien amb
les nostres. Encomanàrem a l’equip de topografia que fitara so-
Fig. 5.10. Muralla i Torre Oest del Recinte II.
Fig. 5.11. Muralla i Torre Est del Recinte II.
Tot aquest conjunt excavat no es va cobrir mai, per la qual
cosa en arribar-hi nosaltres poguérem continuar amb una neteja
i excavació al costat d’aquestes estructures visibles.
En aquest moment s’inicia un període molt bonic i important pel projecte amb el descobriment i excavació de la muralla
i les torres del Recinte II. Pensant en un millor seguiment del
fil narratiu de les troballes i per la connexió amb els altres articles d’aquesta monografia presentem una descripció temporal
de les intervencions, tenint en compte les fases de prospecció i
les campanyes d’excavació.
III fase de prospecció – 1a campanya d’excavació
46
[page-n-58]
bre la base del cadastre el terreny municipal i el particular, i així
poder continuar amb comoditat en el futur.
Per conéixer la cara interior de la muralla i l’inici del fonament o sòcol d’aquesta, així com per a tindre’n algunes dades
cronològiques, vam excavar una ampla rasa pegada al pany
interior de la muralla, i fins a la Torre Oest. També férem un
sondeig d’1×1 metres al costat del desguàs que hi ha prop de la
Torre Est, sondeig 1 (fig. 5.12).
El resultat d’aquesta excavació ens va mostrar que s’hi
conservaven 3 nivells geològics superposats i recolzats sobre
la muralla, i l’estudi del material es presenta més endavant, al
final de les campanyes. El nivell més superior (UE: 1004) tenia
entre 17 i 20 centímetres i en la seua composició hi havia pedres
d’enderroc i terra sorrenca de color marró amb fragments de
ceràmica ibèrica, itàlica de vernís negre i àmfora itàlica, carbó,
escòria de metall, malacologia i fauna, amb una datació dels
segles ii-i aC.
El nivell que hi havia per davall (UE: 1009) tenia la terra
igualment sorrenca, però més compactada i amb una coloració
més clara, i també amb pedres de diferents mides, i a més hi
havia carbó, malacologia, fauna i fragments ceràmics ibèrics,
itàlics de vernís negre i d’àmfora itàlica, amb una cronologia
del conjunt entre els segles ii i i aC.
El nivell més inferior (UE: 1011) i ja en contacte amb la
roca natural, sols es va documentar en un punt dins d’un sondeig fet dins l’àrea excavada els anys setanta, d’1×1 metres. La
terra hi era sorrenca amb pedres menudes i molts fragments de
material ceràmic, com ara de ceràmica àtica de vernís negre així
com fenícia i ibèrica. Aquest estrat antròpic és el que anivellava
l’espai per fer-ne damunt la muralla i la cronologia del moment
de construcció està entre els segles iv i iii aC.
A la zona fora de la muralla, pegat a ella, al costat del parament exterior (UE: 1010) férem un altre sondeig (sonseig 2),
d’1×1 metres, per veure’n la base i com s’adaptava la construcció a la roca i al fort pendent de nord a sud que hi ha, un desnivell de 74 centímetres en sols 1 metre (fig. 5.13).
Es va fer un dibuix de la planta per mostrar les zones excavades i les seccions dels sondejos (fig. 5.14), A-A’ per la zona
interior de la muralla i B-B’ per l’àrea exterior, que mostren la
potència estratigràfica conservada. La secció C-C’ representa,
N-S, tota l’evidència constructiva d’aquesta tècnica.
La seua cota en la zona més meridional del recinte està
a 348,60 metres s/n/m. El perímetre d’aquest recinte és de
560,91 metres i ocupa una superfície de 11.485 m2, resultant
1,15 les àrees.
Fig. 5.12. Sondeig 1, interior, en la muralla del Recinte II.
Fig. 5.13. Sondeig 1, exterior, en la muralla del Recinte II.
IV fase de prospecció – 2a campanya d’excavació
En les excavacions de l’any 2004 les tasques es van iniciar
amb la ràpida neteja de la brossa crescuda durant el darrer any i
amb la senyalització de la parcel·la privada que està en el traçat
d’aquesta nova muralla, dins del que ja coneixem com a Recinte II. Aquesta fita topogràfica es va fer mitjançant el treball
previ de la inclusió de les parcel·les cadastrals en la planta topografiada del jaciment i després mitjançant l’ajuda de l’estació
total que va situar la parcel·la, marcant-la amb estaques pel seu
perímetre.
L’ajuda municipal en el desbrossament va permetre que es
poguera fer el seguiment de la muralla en la seua prolongació
cap a l’est (UE: 1023), on va donar una amplària pareguda
al darrer tram (UE: 1005), entre 0,90 i 1,30 metres. Se’n va
poder fer un seguiment clar en 12,40 metres de longitud, però
es va arribar al punt que limitava amb la parcel·la privada,
que encara que es va desbrossar no es va poder netejar més.
Passada la zona privada es va fer el seguiment de la muralla
en uns 130 metres de la seua prolongació cap a l’est, i es va
arribar fins a l’extrem oriental de la muntanya on girava per
a continuar pujant per la vessant. En aquest moment ja vérem
que en aquest punt, fins ara sols localitzada per l’interior, hi
havia una construcció quadrangular de grans carreus que semblava ser una torre, Torre Oriental (fig. 5.15).
Durant aquesta campanya, també es va trobar la tanca de
la Torre Est per la seua part oriental, que és la que quedava
per excavar. A més a més, es va localitzar una porta o poterna
d’1,30 metres al costat d’aquesta torre, però la gran quantitat
de pedres soltes i enderrocades (UE: 1026), que ocupaven un
espai de 6 metres entre la torre i la porta, feren difícil la comprensió de la zona (fig. 5.16).
Els dos nivells excavats per la part interior de la muralla i
que es recolzaven sobre ella (UUEE: 1021 i 1022) mostraven
materials iberoromans amb ceràmica ibèrica, campaniana A i
B i àmfora itàlica Dr 1. Dins d’aquesta parcel·la queda ubicat
el camí actual que serveix d’accés a l’acròpolis o Recinte I, el
qual està en un punt on degué trobar-se la porta principal del
recinte, ja que a la resta del tram del mur no hi ha cap altra
obertura.
47
[page-n-59]
Punto 0 a 349 m sobre el nivel del mar
Fig. 5.14. Planta de la muralla del Recinte II amb els sondejos i tres seccions (A-A’, B-B’ i C-C’), i alçat de la cara nord. R. Albiach-J. March.
Fig. 5.15. Tram de muralla del Recinte II en la seua perllongació
cap a l’est.
Fig. 5.16. Poterna o porta secundària junt a la Torre Est de la muralla
del Recinte II.
Després d’avançar 65,10 metres, la planta de la muralla (UE:
1025) fa una corba i continua fins als 151,70 metres de longitud;
saber sobre el seu acabament o bé la seua continuïtat quedaren
pendents per a la campanya següent (fig. 5.17 A i B).
En aquesta zona més oriental del recinte, que de fet és
la millor conservada ja que no és un espai llaurat com passa a la resta, descobrírem els últims dies les restes del pany
de la muralla i es va poder veure en planta que hi ha restes
d’estructures que es recolzen per l’interior sobre la muralla.
Plantegem que estem davant d’una altra torre que vigilaria
el recinte per l’extrem sud-est, un punt clau en el control de
l’accés principal al poblat. Per tant, aquest sector és una zona
clau per al coneixement de la muralla, sobretot quant a la seua
perduració. Confiem que les mans clandestines que han estat
48
[page-n-60]
A
B
Fig. 5.17. A) Planta de la muralla i les torres del Recinte II. B) Planta del tram central i oriental de la muralla del Recinte II. R. Albiach-J.
March-Global Geomática.
alterant el jaciment al llarg de dècades respecten aquest espai
i que puguem saber que va succeir en aquesta fortificació en
època ibèrica i romana republicana, i fins i tot, potser també
en la islàmica.
Pel que fa a la cronologia fundacional d’aquest nou tram de
la muralla no hi ha res nou respecte del sondeig de l’últim any,
en què la cronologia s’apropava als segles iv-iii aC.
La prioritat de la localització del traçat del mur per poder
avançar les tramitacions per a declarar BIC aquest jaciment va
fer que es retardaren les tasques d’excavació en profunditat i l’arribada a cotes d’anivellament de l’espai i, per tant, d’excavació
dels nivells de construcció de la muralla. En aquest nou tram, i
a partir d’on es va reprendre la visió clara de la planta del pany
del mur, no poguèrem documentar el reforç del mur de 3 me49
[page-n-61]
tres d’amplària, que s’havia trobat en la primera zona excavada
(UUEE: 1005-1003-1010) i que anomenem emplekton. Encara
que s’ha desbrossat tota la zona annexada sols s’ha pogut veure
alguna alineació, però s’ha decidit no fer-ne el seguiment ni l’excavació, sinó centrar l’esforç en altres qüestions.
El que es va poder veure durant aquesta campanya va ser el
fet que hi havia diferents actuacions en el temps al llarg de tota
la muralla, tant recolzant-se en altres construccions com refent
trams de parament i també tancant la porta secundària en època
iberoromana. Ja destacàrem, al tram de mur central (UE: 1023),
una reparació amb tres carreus de gran mida posats sobre la muralla amb una capa grossa de terra entre les dues fases. També
assenyalàrem la presència d’un gran carreu a l’envà de la porta
secundària, que per si mateix fa quasi inaccessible l’entrada,
i que per davall n’hi havia un nivell de terra (UE: 1021) amb
materials ceràmics dels segles ii-i aC.
A nivell de materials arqueològics en aquesta campanya
va destacar la troballa d’una base d’olla islàmica en la zona
més oriental excavada, cosa que no ens va sorprendre, ja que al
Recinte I hi ha ceràmiques vidriades islàmiques i Milagro GilMascarell esmenta l’existència d’una torre de guaita islàmica.
V fase de prospecció – 3a campanya d’excavació
La pretensió de resoldre la tanca o continuïtat del tram de muralla del Recinte II al seu extrem oriental es va poder fer durant
les tasques d’aquesta campanya.
Els treballs inicials van ser de neteja per a llevar les brosses
crescudes al llarg de l’últim any i l’àrea de la Torre Oriental.
L’excavació de l’angle sud-est de la torre van donar la gran sorpresa de mostrar que la muralla (UE: 1028) continuava girant
cap al nord-est al voltant de la torre, per a anar seguint la topografia i pujar pel vessant est, on continuava cap al nord per
ajuntar-se amb el Recinte I.
A partir d’aquest moment es van organitzar dos grups de
treball. Un va continuar descobrint la muralla en la seua prolongació i tanca per l’est del Recinte II, i l’altre es va centrar
en la torre.
En la zona oriental, la muralla es va excavar en 8,80 metres,
la tècnica continuava sent la mateixa que a la resta i la seua
amplària també. L’alçària conservada es limitava en algun tram
a una filera de pedres i es veia que estava prou arrasada, segura-
Fig. 5.18. Excavació de la zona oriental de la muralla del Recinte II.
50
ment per l’escorrentia i per estar en el punt més escarpat de tot
el seu pany (fig. 5.18).
La Torre Oriental, situada a l’angle est, no estava visible en
la seua totalitat però se n’apreciava la planta rectangular, encara
que el seu estat també era de deteriorament, donat el fort pendent. Majoritàriament es veia part dels murs i el nucli interior,
fet d’una amalgama de terra i pedres irregulars.
A l’oest hi havia un parament (UE: 1029) de carreus i pedres travades amb terra. Discorria en direcció nord a sud, tenia
una amplària de 0,95 a 1,10 m, i es va excavar en 4,88 m. Pel
sud es recolzava en la muralla (UE: 1028) amb un gran carreu.
Pel nord va faltar trobar-ne la tanca i l’acabament.
El mur est sols es va intuir a 2,50 m al nord de la muralla,
a la zona on s’hi recolzava perpendicularment, i en direcció est
a oest, un altre mur (UE: 1030) situat a l’interior de la torre.
Estava fet amb carreus mitjans, treballats per la cara exterior.
La seua longitud era de 5,90 metres i l’amplària de 0,50 m, i
la ubicació vindria donada per la utilitat de contindre terres i
reforçar el conjunt de la torre.
El parament sud és la mateixa muralla. Les mides documentades de la Torre Oriental serien 4,88×7,20 metres, però falta completar la seua planta. Es tracta d’una torre gran i forta, així com
molt ben ubicada, i pensem que aquest seria el punt de vigilància
de l’extrem est del poblat, controlant l’entrada principal del poblat.
Els materials recollits pertanyen majoritàriament als nivells
superficials (UE: 1001). També es van recuperar fragments
ceràmics del nivell interior de la torre (UE: 1031) (fig. 5.19).
Al llarg de la segona quinzena de la campanya, i per motius d’indisponibilitat de la direcció, tinguérem la col·laboració
de l’arqueòloga Isabel Caruana. Es va treballar per a conéixer
millor la tècnica constructiva de la muralla i es va excavar al
seu tram occidental, al mateix temps que es veia la seqüència
estratigràfica i una cronologia per a ratificar la que ja es tenia
de campanyes passades. També es va excavar a la zona de la
poterna per veure millor com era.
La zona que delimitàrem per a excavar al tram occidental
de la muralla, sondeig 3, tenia, aproximadament, els límits des
del punt on el traçat de la muralla feia un canvi d’orientació (a
l’oest de la torre est) i l’inici del sondeig que M. Gil-Mascarell
va efectuar a l’oest de la Torre Est o de la poterna. Durant el
procés d’excavació es van documentar sis unitats estratigràfiques (UUEE: 1003, 1032, 1033, 1034, 1035 i 1036). La primera
Fig. 5.19. Excavació del gir de la muralla del Recinte II en la zona
on està la Torre Oriental.
[page-n-62]
(UE: 1003), ja va ser excavada en les campanyes anteriors i fa
referència al nivell de pedres i terra que reblia l’interior dels
dos panys que formen el cos de la muralla (UE: 1005 i 1010).
Per davall d’aquest nivell trobàrem una estructura, un mur (UE:
1032), d’orientació nord a sud (aproximadament), perpendicular als panys esmentats anteriorment, i fet amb la mateixa tècnica que els altres, pedres i terra travades en sec. Les seues mides
aproximades eren de 2,28 m de llargària per 0,5 m d’amplària
per 0,43 m d’alçària conservada (fig. 5.20).
Adossant-se als murs (UE: 1005 i 1010) trobàrem dos tipus
de reble, formats per una terra marró grisenca amb abundants
pedres, d’una mida mitjana i gran, i escàs material ceràmic. La
composició dels dos rebles era pràcticament idèntica, no obstant
això, vam decidir diferenciar-los perquè en un del rebles (UE:
1033) la disposició de les pedres pareixia més acurada, responent
a un possible ordre. Aquest reble el documentàrem a la meitat
sud del sondeig, adossant-se al mur exterior (UE: 1010) i a l’altre
reble (UE: 1034) situat a la meitat nord i que es recolzava molt
clarament sobre la cara interior de la muralla (UE: 1005). Ambdós, per tant, serien coetanis. En qualsevol cas, pareix clar que la
funció dels dos rebles era donar consistència al cos de la muralla. Per motius de temps vam decidir reduir el sondeig i excavar
només la zona en què va aparéixer el reble esmenat (UE: 1034).
Per davall d’aquesta unitat registràrem un altre nivell (UE:
1035) de terra marró clara de textura granulosa amb abundants
pedres de dimensió reduïda i puntualment alguna de major entitat. En finalitzar l’excavació d’aquest estrat comprovàrem que
la muralla (UE: 1005) es recolzava sobre ell i que per davall
apareixia el nivell geològic del terreny (fig. 5.21).
Arribats a aquest punt, la informació és molt important, ja
que aquest nivell ens dóna dades estratigràfiques i del procés de
construcció, així com una cronologia.
Semblava que, igual que vérem en sondejar per l’interior
de la muralla en el nivell (UE: 1011), aquest nivell (UE: 1035)
ens evidenciava una anivellació de la zona abans de construirse la muralla. Aquest nivell anava més enllà de l’espai de la
base de la muralla, també perquè ens mostrava que es va crear
no sols per a servir de suport a la muralla sinó per a fer un
nivell ferm i igual als seus voltants.
El nivell geològic inferior estava format per roca calcària
que en aquest punt tenia un pendent descendent en direcció N a
S, aproximadament. La superfície de la roca no era homogènia,
per la qual cosa en fer l’anivellació del terreny (UE: 1035) per
a poder construir-hi la muralla, en les zones on hi havia desnivell col·locaven pedres més grans per a superar-lo, així es pot
explicar l’aparició escassa d’aquestes pedres en aquest nivell.
Tornant al mur interior (UE: 1032) de reforç de la muralla,
aquest tipus d’estructura no és la primera vegada que la veiem,
Milagro Gil-Mascarell, en les campanyes que va dur a terme a
principi dels anys setanta, ja va tindre ocasió de documentar-la.
La interpretació que se li va donar en aquell moment com a
estructures que formaven part d’estances que s’adossaven a un
gran mur i la funcionalitat de les quals estava per determinar,
ara es va poder aclarir, en veure que eren reforços o tirants de
la muralla mateixa per tal de donar-li major resistència, omplint
de pedres i terra l’espai entre els murs. A aquest tipus de tècnica
constructiva se li diu emplekton i està àmpliament documentada
en el món hel·lenístic (fig. 5.22 i 5.23).
La segona zona on vam excavar se situava a la poterna, accés secundari al Recinte II que es va descobrir en la campanya
de l’any 2004. En aquesta zona teníem diverses activitats plantejades: d’una banda, intentar assenyalar els límits de la porta secundària, i d’altra, buscar les cares de la muralla (UUEE:
1005 i 1023). Després de desbrossar la zona vam començar a
excavar en el tram de muralla, eliminant un conglomerat prou
fluix de pedres i terra (UE: 1026) que formava el lateral occidental de la porta.
A l’envà de la zona de pas de la poterna documentàrem
dues unitats estratigràfiques, la primera (UE: 1021) era un
nivell de terra marró compacta amb algunes pedres i bastant
material ceràmic datat entre els segles ii i i i aC, que anava
associada a una pedra de grans mides que va aparéixer aïllada
en l’accés a la porta, i que tindria la funció d’inutilitzar aquesta
entrada (fig. 5.24).
Per davall d’aquesta diferenciàrem un nivell (UE: 1037)
de color més groguenc amb prou pedres de dimensió reduïda,
fauna i material ceràmic dels segles iv-iii aC. Aquest nivell
és el reble d’anivellació sobre el qual es construeix el tram
de muralla (UE: 1023), apreciant-se clarament en el pany, ja
que les dues filades que ací es conserven estan alçades sobre aquest nivell de terra groguenca. Associat a aquest mateix
nivell va aparéixer una altra pedra gran, semblant en dimen-
Fig. 5.20. Procés inicial d’excavació del sondeig 3 en l’emplekton
de la muralla del Recinte II.
Fig. 5.21. Procés final d’excavació del sondeig 3 en la zona de
l’emplekton de la muralla del Recinte II.
51
[page-n-63]
Fig. 5.22. Planta de la muralla del Recinte II, sondeig 3. R. Albiach-J. March.
Fig. 5.24. Procés d’excavació de la tàpia de la poterna de la muralla
del Recinte II.
Fig. 5.23. Secció NE-SO del sondeig 3 de la muralla del Recinte II.
R. Albiach-J. March.
52
sions i ubicació a les que documentem en el nivell d’abans
(UE: 1039), que de moment hem deixat in situ en espera de
la pròxima campanya. La cronologia que aporta l’anivellació
(UE: 1037) prèvia a la construcció de la muralla corrobora
allò que ja havíem establert amb el reble d’anivellació excavat
a l’interior (UE: 1035), el moment de construcció de la muralla és en el segle iv-iii aC.
Quant a la delimitació de les cares del tram de muralla que
va de la Torre Est a la porta secundària no es van poder definir
clarament els paraments, ja que es troba en un estat precari de
conservació i prou deteriorada. Però, després de documentar els
[page-n-64]
Fig. 5.25. Planta de la muralla i les torres del Recinte II. R. Albiach-J. March.
nivells i desmuntar una part de l’estructura, en el dibuix de la planta d’aquesta zona es pot veure molt bé el lateral de la poterna alterat, però clarament alineat a l’altre costat de la portella (fig. 5.25).
En últim lloc, només queda esmentar l’aparició d’un nivell
de terra blanquinosa i pedres compactat (UE: 1038) que vérem
com un paviment. Aquest sols està a l’extrem est de l’estructura
(UE: 1026), i fins a la porta, i és semblant al nivell (UE: 2022)
trobat en la campanya de l’any 2013 junt a la muralla i la torre
Oest del Recinte III. L’estudi d’una part dels materials de les
campanyes de 1971-1972, dels que provenen de la prospecció
dels jaciments del territori dels anys 2001 i 2002, i a més una
part de les campanyes d’excavació del 2003 i el 2004 el va fer
Isabel Caruana.
VI fase de prospecció – 4a campanya d’excavació
L’estudi de la geomorfologia de la Carència i del seu territori
immediat per Carles Ferrer va concloure que l’entorn és un pla
ampli on s’insereix la serra i se situen les elevacions entre els
200 i els 300 m. Les serres de la Carència (360 m) i del Castellet
de Torís (340 m) formen un conjunt de relleus molt abruptes de
calcàries dolomítiques sobre el pla.
La conca sedimentària on es troba la Carència s’estén cap a
l’oest, més enllà de Iàtova; cap al nord, fins a Xiva i Xest (encara que realment s’estén fins a les serres d’Olocau i la Calderona), i fins a la serra Perenxisa i la planura quaternària del Pla
de Quart, pel nord-est. L’extrem meridional està format per la
vall del Magre i la seua ribera dreta. El pla al·luvial està format
per diverses zones:
1.- Pla al·luvial del Campillo: al nord de la Carència, delimitat pels alts de les Blasques, Calahorra, la Molinera i Canyamar. Barranc de Teixera i alguns ullals.
2.- Pla al·luvial de Calabarra: cap al nord-est i drenat pel
barranc de Cabanes, tributari de Cortitxelles.
3.- Pla al·luvial de Montserrat: a llevant de la Carència, les
Blasques i l’alt de Calahorra, dividit pel promontori del Castellet. Més a l’est, els promontoris de Pinatells, Quatre Vents i
Ninyerola (pedrera d’on s’extreia guix per a decorar el palau del
Marqués de Dosaigües).
4.- Cap a ponent de la Carència i cap a Torís, està l’Estacada
a la part alta i la Devesa a la part baixa, a continuació el Campillo, amb pedreres per a la indústria terrissera (topònim Teixera).
5.- Més a ponent, als peus de la serra del Castellet i de les
Llomes, al nord del poble de Torís, està l’horta tradicional regada per una font des d’època medieval.
6.- Pla de Tortosa, a l’altre costat del Castellet, travessat pel
riu Bunyol.
L’adquisició pel Museu de Prehistòria el 2005 d’un detector
de metalls va requerir provar-lo per saber-ne l’efectivitat, i es va
estrenar al jaciment de la Carència. Després de recórrer quasi bé
tot el recinte, Manuel Gozalbes sols va assenyalar la presència de
metalls en cinc punts. Amb posterioritat, es va utilitzar en altres
jaciments dels projectes del Servei i avisava amb freqüència que
hi havia metall. En tots es va evidenciar el seu bon estat i, pel
que fa a la Carència, es va ratificar allò que es venia apreciant
superficialment des que es va iniciar aquest Projecte, el fet de
l’actuació continuada en tot el jaciment amb l’extracció dels seus
metalls, així com l’alteració dels nivells estratigràfics. A més, des
53
[page-n-65]
de l’any 2001, quan Govern Civil va fer una confiscació de materials arqueològics (el 99,9% n’eren metalls) (capítol 4) al propietari de quasi tots els terrenys del poblat que no són municipals,
el jaciment es llaura a les zones de propietat privada (en 20 cm
de profunditat amb permissió de la Conselleria de Cultura) i s’ha
deixat de remoure el terreny públic.
La prospecció interior i perimetral de tot aquest Recinte
II ens va mostrar que hi havia una gran part del seu interior,
les vessants nord-oest i nord-est, on aflorava directament la
roca mare a nivell superficial, on no hi podia haver nivells
d’ocupació. Els nivells estratigràfics sols estaven en algunes
zones aïllades de la part central del recinte i sobretot, en la
terrassa que hi ha davall del cim. Dins d’aquesta terrassa,
la Universitat Politècnica de València amb Jorge Padín va
col·laborar en aquesta campanya de l’any 2006 amb la utilització del georadar en un espai de 16×16 metres. La prospecció geofísica no destructiva realitzada mitjançant la tècnica
GPR (Ground Penetrating Radar, Geophysical Suvey Sistem
Inc) va precedir el plantejament d’iniciar en un futur una excavació en extensió en aquesta zona. Els resultats mostraren
una alteració de tots els nivells conservats i un aflorament de
la roca natural en l’extrem oest de la terrassa. Era evident que
la llaurada continuada, i l’espoli, havien destruït l’estratigrafia
d’aquesta zona, per la qual cosa decidírem no fer-hi excavacions (fig. 5.26, 5.27 i 5.28).
La valoració de l’estat de conservació del recinte després de la prospecció durant sis anys ens demostrava que la
llaurada al jaciment per part de la propietat privada havia estat ininterrompuda des de l’any 2001. A més, en recórrer la
zona de muntanya, propietat municipal, inclosa dins del poblat s’apreciaven les remocions, per haver-hi munts de terra
al costat de clots i alguna resta de murs ja desapareguts. A
més, després de comprovar la parcel·lació i la propietat de les
parcel·les dins del jaciment, s’ha pogut veure al cadastre de
l’Ajuntament que es desconeix que hi ha terreny municipal
llaurat i plantat, com ara la terrassa on es feren les prospeccions geofísiques.
Al juliol del 2005 es va veure que els dos murs de l’angle
nord-est de la Torre de la porta de la muralla meridional del
Recinte II estaven enderrocats i s’evidenciava que era per acció antròpica i no natural. El 2006 documentàrem l’augment
de pedres enderrocades, tant de la muralla com de la Torre de
la porta. Donada la mida tan gran d’algunes pedres, així com
el desplaçament horitzontal d’aquestes per a llevar-les del lloc,
era evident que sols l’acció de l’home podia fer aquesta feina
destructiva, acompanyat per mitjans mecànics en el cas de les
pedres grans. Obvi també, perquè les terres prop de la muralla
estaven llaurades fins al punt que part de la terra s’havia utilitzat
per a tapar la zona excavada a l’interior de la muralla, que va
servir per a posar-la al descobert. Amb açò, ja no es pot veure
Fig. 5.26. Prospecció geofísica no destructiva en el Recinte II.
Fig. 5.28. Gràfiques del resultat del GPR al Recinte II. J. Padín.
Fig. 5.27. Situació de l’àrea sondejada amb GPR al Recinte II. R.
Albiach-Global Geomática.
54
Fig. 5.29. Destrucció de la Torre Est de la muralla del Recinte II.
[page-n-66]
Continuaren els treballs d’estudi d’una part dels materials
de les campanyes de 1971-1972, un avanç de la restitució fotogramètrica del jaciment, dibuix de les noves estructures aparegudes a la zona de la porta, inclusió en la planta general del
jaciment de les estructures dels sondejos dels anys setanta, la
preparació de la monografia del jaciment i els treballs de consolidació per al 2007 a la zona de la porta.
VII fase de prospecció – 5a campanya d’excavació
Fig. 5.30. Cobriment amb geotèxtil de la zona de la poterna del
Recinte II.
tan clarament el recorregut de la muralla i ens ha produït endarreriment en les nostres tasques arqueològiques, perquè per a
continuar l’excavació a la porta hem hagut que buidar la terra
que la tapava (fig. 5.29).
Al llarg de la segona quinzena de la campanya, des del dia
11 fins al dia 26 de juliol, es va excavar a la zona de la porta de
la muralla meridional, Recinte II, per a veure millor com era la
tècnica constructiva i la seua tàpia.
A partir d’aquest moment es van organitzar dos grups de
treball. Un va continuar descobrint la muralla (UE: 1023) en
la seua cara interna i en el seu cos intern, sent l’angle est de
la porta. L’altre grup es va centrar en la zona de l’envà, on un
nivell UE: 1026 havia de ser excavat per a saber si era muralla
alterada o bé una tàpia que arribava fins a la torre de la porta, i
al mateix temps donar-li una cronologia.
Durant el procés d’excavació es va completar la documentació de huit unitats estratigràfiques (UE: 1021, 1022, 1023, 1026,
1038, 1037, 1039 i 1040). Les sis primeres ja estaven registrades,
i ara es va ampliar i es va completar la seua excavació. Les dues
últimes eren carreus situats a l’envà i pertanyien a part de la tàpia
de la porta i, junt a una primera pedra escariada que es va excavar
en la darrera campanya i la terra de la trava, formaven una resistent amalgama per impedir l’accés al Recinte II.
Vam finalitzar els treballs amb el cobriment de la zona de
la porta mitjançant geotèxtil (15×2 m) i sobre ell posàrem terra
i pedres. Aquesta decisió es va prendre perquè, donat que el
darrer any la propietat privada va llaurar la zona annexada on
havíem treballat nosaltres (per cert, de la qual no és propietària)
i ens va tapar les estructures, enguany vam provar a tapar-les
nosaltres per veure si així es respectava (fig. 5.30).
L’estat de gran degradació d’un tram de la muralla del Recinte
II ja està ben comentat, atenent raons naturals (era la zona que
estava descoberta des de les excavacions dels anys setanta) i
antròpiques (sobretot donada la mida tan gran d’algunes pedres
i el desplaçament horitzontal d’aquestes per a llevar-les del lloc,
era evident que sols l’acció de l’home podia fer aquesta feina
destructiva, acompanyat per mitjans mecànics en el cas de les
pedres grans). Obvi també perquè les terres prop de la muralla
estaven llaurades fins al punt que part de la terra s’havia utilitzat
per a tapar la zona excavada a l’interior de la muralla. Amb açò,
es va decidir que aquest any ocuparíem gran part del pressupost
i l’esforç en millorar-ho per a la seua preservació.
Les tasques de consolidació, reposició i reconstrucció d’un
tram de muralla i la Torre Est del Recinte II es van desenvolupar
des del dia 10 fins al dia 28 de setembre i es descriuen més amplament en un article de la monografia (capítol 13). Oscar Abril
va ser l’arqueòleg que va dur a terme les obres, ajudat per Jordi
Melero i Leonardo Penadés, sempre sota la direcció de Rosa
Albiach, present al jaciment. En primer lloc es va fer la compra
de materials com ara ciment blanc, calç, fustes i eines. En segon lloc, es va fer la neteja de l’espai, apartant les pedres, però
no allunyant-les del seu origen, ja que moltes només estaven
caigudes, tombades o desplaçades. Després, es va procedir a
fer el mateix a la torre i la muralla, una neteja per a fer la prova
de reubicar les pedres, veient que hi havia casos on la pedra
s’havia partit en caure. Amb posterioritat, es va passar a fer la
pasta per a travar les pedres, segons la necessitat de cada tram.
Les quantitats dels components van ser les següents: cinc parts
de terra i una de calç. La terra era la que s’havia anat generant
al llarg de les campanyes pel garbellament dels estrats. Un sac
de calç va donar per a tres pasteres. Féiem de 7 a 8 pasteres al
dia. Una pastera eren quatre calderetes. Les actuacions van ser
de tres tipus:
- Reposició: les pedres que l’acció vandàlica havia llevat del
lloc, i estaven pròximes, es van tornar a posar amb la mescla per a
la trava (fig. 5.31). Quant a la torre de la porta, del costat sud-oest
(murs UE: 1013 i 1020) es va poder completar l’única filera destruïda, la superior, semblant a com estava en origen. Del costat
nord-oest (murs UE: 1014 i 1015), es van reposar totes les pedres
(tres fileres) excepte dues d’elles molt grans de la filera superior
que eren molt pesades per a moure-les sols amb persones.
- Reconstrucció: la tasca de reposició passà a ser menys
exacta, ja que no teníem fotos clares de la zona excavada als
anys setanta i, encara que estaven quasi totes les pedres, no sabem si les hem posades exactament on estaven. La cara interior i
sud de la muralla (UE: 1005), en el tram situat a l’oest de la Torre de la porta, es va excavar a inici dels setanta, per tant, va estar
anys exposada a les inclemències i era més feble. Es va reconstruir des d’una filera fins a quatre, deixant-se reforçat amb fustes
i taulons un parell de dies. Va passar un cap de setmana plujós i
va unir perfectament, és més, pensem que es va consolidar més.
55
[page-n-67]
- Consolidació: es va aplicar la mescla de pasta a algunes
zones de la muralla i les torres on les pedres estaven soltes. Tan
sols es van tornar a ubicar amb la trava descrita abans (fig. 5.32).
El treball de consolidació es va alternar amb l’excavació per
part de la resta de col·laboradors i es va centrar a la zona de la
porta, on prèviament es va llevar el geotèxtil que la cobria des
del darrer any i s’hi va procedir a intervindre excavant la UE:
Fig. 5.31. Consolidació d’un tram de muralla del Recinte II.
Fig. 5.32. Reposició d’un tram de la Torre Est del Recinte II.
1038 o nivell entre trams de la muralla, amb èxit en el resultat
de poder trobar el límit occidental de la porta, també en diagonal com l’oriental, però sols conservat a nivell de fonament per
la forta alteració del terreny per la llaurada, on la marca de la
rella encara era visible. Es va assenyalar molt bé la tàpia (UE:
1040) de la porta, un tros de paviment i el final de la muralla
(UE: 1005) (fig. 5.33).
Es va fer el tall estratigràfic nord de tot el tram de la muralla
(UE: 1023), la porta i un parell de nivells estratigràfics (UE:
1025 i 1026).
La neteja de la zona meridional de la muralla ens va mostrar
la presència d’uns tirants que subjecten l’avantmuralla. També
ens adonàrem que hi va haver un mur al costat del desguàs de
la muralla (UE: 1005), situat a la zona exterior. Es va veure
l’ample del mur (UE: 1010) del’avantmuralla que reforçava
per l’exterior la muralla, creant una plataforma, i també es va
visualitzar una estructura quadrangular situada a l’exterior de
la muralla i prop de la torre occidental. Tot açò es va marcar
topogràficament.
Aquest any es va decidir no fer un cobriment de la zona de
la porta mitjançant geotèxtil, decisió que es va prendre perquè
s’esperaven diverses visites i es volia mostrar la zona descoberta. Es va falcar un tram que véiem susceptible de poder estar
més feble amb la pluja.
Aquest segon recinte emmurallat, denominat Recinte II,
identificat el 2003 durant les excavacions d’aquest projecte,
està situat a la zona mitjana-alta del poblat, en una cota sobre el
nivell del mar de 348,60 metres.
Discorre pel vessant meridional i continua pel nord-est per
ajuntar-se amb el Recinte I. En la reconstrucció hipotètica i en
tres dimensions hem optat per tancar també el recinte pel costat
oest, però probablement aquesta tanca pel tallat occidental no
existiria, ja que no hem trobat restes i també per ser la zona
més abrupta de la muntanya, és a dir, la de més difícil accés.
La cronologia d’erecció d’esta muralla estaria entre els segles
iv i iii aC, amb una muralla i torres als extrems i als punts més
conflictius, a més d’una poterna o porta secundària i la porta
principal, no excavada. Avançat el segle iii aC es va reforçar la
muralla amb un mur exterior amb tirants, l’emplekton, i es va
crear una torre al costat de la porta (Torre Est o de la Poterna).
En la muralla hi ha senyals de tàpia del segle i aC, que relacionem amb les guerres sertorianes.
Recinte III
Fig. 5.33. Nivell inferior de la poterna de la muralla del Recinte II.
56
Dissabte, 2 d’agost del 2003, l’equip de treball dins de la VII
fase de prospecció – 5a campanya d’excavació, dedicàrem el
matí a prospectar els voltants de la Carència per a poder-ne establir el perímetre. El regal de la jornada va ser trobar una nova
muralla, la tercera del jaciment, que tancava el poblat pels seus
costats meridional, oriental i occidental. L’anomenàrem Recinte III. Les preguntes que ens férem van ser moltes, perquè, de
sobte, teníem el repte de documentar i d’estudiar un enclavament fortificat amb una triple muralla i torres de guaita i de
defensa, sense paral·lels veïns on buscar una referència. Estava
clar que en el projecte calia canviar les prioritats.
Les excavacions dels anys setanta, fetes en aquesta àrea, vérem que no estaven dins del Recinte III, sinó en el que definirem
com una de les àrees artesanals extramurs del poblat, al nord-oest.
Des del moment de la troballa, les prospeccions en aquest
recinte les férem tots els anys, per anar ajustant el seu perí-
[page-n-68]
Fig. 5.34. Planta general del jaciment i el Recinte III. R. Albiach-Global Geomática.
metre, ja que els trossos de muralla conservats no sempre eren
visibles per l’abundància de sotabosc. Tenia una superfície de
54.029 m2, amb un perímetre de 1.106,77 metres, i 5,40 hectàrees (fig. 5.34 i 5.35).
L’excavació de les muralles d’aquest recinte no va començar fins l’any 2007, donat que primer en volíem conéixer
la delimitació per tal de decidir on fer les intervencions, a més
de concloure unes altres tasques ja en curs. Van ser quatre les
àrees on vam fer excavacions. El 2007, al punt més baix del
poblat, a 299 m s/n/m, on hi havia una gran torre que calia
veure com s’havia fet i quan. El 2010 es va intervenir en una
zona on la muralla estava coberta, però suposàvem la seua
continuïtat perquè estava prop d’un tram visible en la zona de
la cova, al costat oest del poblat. El 2011 i 2012 es va optar
per treballar en el pany millor conservat de tots, el tram que
hi ha a l’oest del poblat i al costat de la cova més gran del
jaciment. Hi havia 65 metres de muralla molt ben conservada
i part d’una torre. Ací, de nou, el jaciment ens va donar a conéixer una altra novetat sense paral·lels, i va ser la tipologia
de construcció d’aquesta muralla, una alternança de tàpia i de
pedres desconeguda. També vérem l’anivellació d’un camí interior de ronda per passar pel costat d’aquesta muralla. L’any
Fig. 5.35. Planta de la muralla i les torres del Recinte III. R. Albiach-J. March-Global Geomática.
57
[page-n-69]
2013 es va excavar una altra torre i un tram de muralla, situat
junt a l’intervenció de l’any 2007.
Quan a aquesta 5a campanya, al llarg de l’última setmana,
des del dia 1 fins al dia 5 d’octubre, es va passar a treballar al
Recinte III. Férem l’excavació d’un sondeig a l’extrem més occidental del poblat, i en el punt més baix sobre el nivell del mar,
al costat de la muralla del Recinte III.
Es va intervindre sobre un conjunt de muralla i torre que calia definir. El treball inicial va ser de neteja i desbrossament de
la vegetació existent sobre la muralla, pels voltants exteriors i,
sobretot, a l’interior, on es va poder veure un tram que discorria
en direcció est-oest, girant cap al sud, i una estructura quadrangular situada a l’interior. Es crearen dos grups: un va excavar
a la zona entre la muralla i l’estructura interior i l’altre dins de
l’estructura quadrangular.
Es va utilitzar la numeració dels 2000 per a les unitats estratigràfiques, començant pel 2001, seguint el sistema de documentació d’àrea oberta i el diagrama cronoestratigràfic de
Harris que interrelaciona les estructures.
El nivell superficial o de coberta vegetal (UE: 2001) tenia
una terra argilosa, llimosa i sorrenca, de color marró rogenc,
amb alguna taca clara. Estava un poc compactat i en la composició hi havia pedres menudes a més de fragments ceràmics
d’època ibèrica i de vernís negre campaniana B. Sembla un nivell d’escorrentia format per deposició de llims.
La terra que cobria les estructures (UE: 2002) era de composició sorrenca, un poc argilosa, de color marró clar, prou
compacta, amb pedres menudes i fragments ceràmics i era el
nivell superficial de la zona interior.
L’excavació de tots dos nivells va permetre d’anar descobrint, a poc a poc, una gran estructura (UE: 2004 i 2005)
a mesura que es rebaixaven (fig. 5.36). L’únic mur exterior
(UE: 2003) documentat era de carreus de pedra calcària
provinent de l’entorn immediat, amb la cara exterior escairada, de mida mitjana, disposats en fileres horitzontals,
travat tot amb terra. L’ample era entre 0,85 i 1,10 m. Recolzava i cobria, pel nord, la roca mare i, per l’est, un altre
nivell (UE: 2008).
En direcció nord-sud discorria un altre dels paraments (UE:
2004), situat a l’interior i fet amb pedres quadrangulars de mida
mitjana i menuda, treballades per la cara exterior, disposades en
fileres horitzontals i travades amb terra. L’ample era de 0,50-
0,55 m; la longitud interior era de 2,97 m, i l’exterior de 3,98
m. L’alçada conservada era entre 0,14 i 0,33 m. En acabar-ne
l’excavació s’aprecià que sols es conservava una filera de pedres.
L’estructura de la tanca interior era un altre mur posat
en direcció est-oest (UE: 2005) fet de pedres quadrangulars
mitjanes i menudes, treballades per la cara exterior, disposades en fileres horitzontals i travades amb terra. L’ample era
de 0,55 i la longitud d’1,75 m, recolzant, pel nord, sobre la
roca mare.
L’acció de la pluja torrencial va impedir l’evolució continuada dels treballs, paralitzats durant dos dies. Aquest temps es
va aprofitar per a rentar la ceràmica recuperada en l’excavació,
per a prospectar nous trams dels Recintes II i III (vessants sudoest, sud i sud-est, a més d’un tram sud-oest quan puja a ajuntar-se amb el Recinte II, zona de la Torre Oriental).
També s’aprofità per a fer un recull de pedres de diferents
qualitats que eren suports d’objectes, per a un futur estudi petrogràfic i saber d’on provenen. Sobretot són molins giratoris i
barquiformes, a més de suports de gres roig esmolats per l’ús.
A més, ens adonàrem que la vista del jaciment des de la carretera de Montroi-Torís reflecteix millor que cap altra la immensitat del jaciment i quasi bé tot el seu perímetre meridional.
Els treballs continuen amb l’estudi d’una part dels materials: un conjunt numismàtic per part d’Isabel Caruana i Manuel
Gozalbes. S’han informatitzat, per Isabel Caruana, les fitxes de
camp dels treballs anuals d’excavació al jaciment. Héctor Orengo ha continuat el treball SIG del territori. S’ha fet la topografia,
per Josep Blasco, i el dibuix planimètric, per Juan March, de les
noves estructures aparegudes a la zona de la porta com també del
tram de muralla i l’estructura interior localitzats al Recinte III.
Quant a l’estat de conservació dels objectes trobats en les excavacions dels anys setanta i al llarg d’aquest projecte, la majoria
corresponia a fragments inconnexos. La composició de la terra
del jaciment no ha ajudat massa a la preservació del material, per
la qual cosa s’ha hagut de fer neteja d’algunes peces. Els únics objectes que, bé fragmentats o bé sencers, han estat susceptibles de
ser consolidats són els recuperats per M. Gil-Mascarell. Avançat
l’estudi de les excavacions dels anys setanta, hi havia un grup de
peces que seleccionàrem com a museables i que calia restaurar.
El 9 de febrer del 2007 passàrem al Laboratori de Restauració del
MPV, a càrrec de Trinidad Pasíes, el següent conjunt de material:
planxa de plom (núm. catàleg 23.025), fíbula de bronze (núm.
cat. 23.082), fíbula de bronze (núm. cat. 22.990), anell de bronze (núm. cat. 23.075), fíbula de bronze (núm. cat. 23.073), anell
de bronze (núm. cat. 23.077), gland de plom (núm. cat. 23.003),
fusaiola (núm. cat. 23.025), fusaiola (núm. cat. 23.092), fusaiola
(núm. cat. 23.095), fusaiola (núm. cat. 23.032), fusaiola (núm.
cat. 23.046), fusaiola (núm. cat. 23.036), ceràmica comuna amb
decoració estampillada (núm. cat. 23.006), vernís negre de Cales
(núm. cat. 23.085) i un vas o kalathos de ceràmica pintada (núm.
cat. 6.554). Esta última peça va ser restaurada per Alía García
Martín.
VIII fase de prospecció – 6a campanya d’excavació
Fig. 5.36. Zona d’excavació en la muralla i Torre SO del Recinte III.
Any 2007.
58
La boirina que es dóna en el paratge al llarg dels mesos de juliol
i agost va fer que els anys de 2001 a 2006 no hi hagués mai
una bona visibilitat des del cim de la Carència. Ara bé, aquest
any de 2008 s’excavà entre setembre i octubre, i, malgrat que
la pluja impedia un bon ritme de treball, la part positiva va ser
que, per primera vegada, la vista era extraordinària. Es veia per-
[page-n-70]
fectament la mar, un tram gran de costa, les grues del port de la
ciutat de València, el cim del Pico de los Ajos, la ciutat d’Edeta;
per això, es van fer nombroses imatges (fig. 5.37).
En les dues primeres setmanes es va concloure l’excavació
del sondeig iniciat en la darrera campanya, situat en la muralla
del Recinte III, a l’extrem més occidental del jaciment i en la
cota més baixa. Es va poder veure bé la tècnica de construcció
de la muralla en aquesta zona així com un conjunt de murets de
la torre de guaita del mateix recinte.
Es documentaren nous nivells estratigràfics (UE: 2006,
2007 i 2008) i es completaren les anteriors unitats d’estructures
i estrats.
En direcció est-oest tancava l’estructura interior un mur
(UE: 2005) fet de pedres quadrangulars treballades per la cara
exterior, mitjanes i menudes, disposades en fileres horitzontals
i travades amb terra. Tenia un ample entre 0,37 i 0,57 m i una
longitud de 2,45 m, recolzant, pel nord, sobre la roca mare.
Considerant totes les estructures documentades, les mides de la
torre situada al sud-oest del Recinte III, i que anomenem com
Torre sud-est, serien de 5,39 x 7,05 metres.
Per davall del nivell superficial interior (UE: 2002) hi havia
un altre nivell estratigràfic (UE: 2006) amb una terra argilosa,
de color marró clar, amb moltes pedres de mida mitjana i gran,
amb tovot desfet o fragmentat, a més de fragments de ceràmica,
os i carbó. Després d’excavar-se’n una part, es veia que era una
anivellació del terreny per a reblir el desnivell de la roca mare
(UE: 2008) que feia un fort pendent cap al sud (fig. 5.38).
El material ceràmic d’aquest nivell és el següent: 53 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica: Classe A. Pastes
que oscil·len entre la tonalitat castanya, ataronjada i beix. Algunes
d’elles presenten una cocció mixta i altres amb l’anomenat efecte
sandvitx. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i desgreixant
de calç. La superfície és de les mateixes tonalitats al·ludides.
Cronologia: sense possibilitat de precisar. 3 fragments informes
de ceràmica de cuina: Classe B. Pastes de color negre amb desgreixant de grans dimensions i superfície exterior de tonalitat beix
grisenca. Cronologia: sense possibilitat de precisar.
S’apreciava clarament que el muret interior (UE: 2004) i
algun tram de la muralla (UE: 2005) estaven sobre aquest nivell
descrit (UE: 2006).
El nivell superficial exterior (UE: 2001) cobria un altre
nivell (UE: 2007), de terra argilosa, llimosa i sorrenca, de
color marró rogenc, amb alguna taca clara. Estava un poc
compactat i en la composició hi havia pedres menudes, a
més de fragments ceràmics d’època ibèrica i de vernís negre
campaniana B. Semblava un nivell d’escorrentia format per
deposició de llims.
L’estudi dels materials arqueològics de la Carència va
continuar amb l’inventari i la síntesi de la seqüència estratigràfica i el conjunt de material localitzat en ella, realitzat per Isabel Caruana. Els treballs de planimetria general
i l’alçament fotogramètric es varen efectuar per l’empresa
Global Alacant. El dibuix de les plantes a mà alçada de les
seccions i els alçats de les noves estructures aparegudes o
completades es varen realitzar amb l’empresa Esfera, per
l’arqueòleg Juan March.
Aquest any (2008) es va declarar BIC el jaciment de la
Carència i el seu entorn, per bé que la resolució no va ser efectiva fins el 2010, com queda explicat en un altre article d’aquesta
monografia (capítol 4).
IX fase de prospecció – 7a campanya d’excavació
Fig. 5.37. Planta excavada de la muralla i Torre SO del Recinte III.
R. Albiach-J. March.
Fig. 5.38. Vista des de la Carència cap a l’oest.
Arribada aquesta campanya del 2009, el recull en prospecció de
peces de molí rotatori, i d’algun barquiforme, ja era variat en tipologia i suport petri, per la qual cosa se’ns va generar la inquietud per estudiar i localitzar la procedència d’aquests materials, les
àrees d’aflorament. Es va encarregar a l’ICAC (l’Institut Català
d’Arqueologia Clàssica) un estudi petrològic dels molins i dels
altres suports trobats a la Carència per a esbrinar centres de producció i relacions comercials. Els resultats han sigut decebedors
perquè esperàvem localitzacions més concretes i no tan generals.
L’informe dels materials el feren el Dr. Aureli Àlvarez Pérez i
Ana Doménech de la Torre.
El tipus d’anàlisi va ser l’observació amb lupa binocular
i amb microscopi òptic de polarització. La preparació de
les làmines primes per a la seua observació microscòpica
posterior es va fer al Laboratori de Preparació de Làmines
Primes del Departament de Geologia de la Universitat Autònoma de Barcelona; les observacions amb la lupa binocular
i al microscopi òptic de polarització, les fotografies corresponents i la comparació amb mostres de referència es van
fer a la Unitat d’Estudis Arqueomètrics de l’Institut Català
d’Arqueologia Clàssica (ICAC). El fons de referència utilitzat està format per materials dipositats al Laboratori per a
59
[page-n-71]
l’Estudi dels Materials Lapidis a l’Antiguitat (LEMLA) i al
Laboratori de l’ICAC.
L’equipament per a dur a terme les observacions i descripcions microscòpiques ha utilitzat un microscopi de llum polaritzada Nikon Eclipse 50i POL, a 20x, 40x i 100x. Per a fer
les fotografies s’ha utilitzat una càmera Nikon COOLPIX5400
acoblada al microscopi mitjançant un adaptador Nikon COOLPIX MDC Lens.
La identificació dels materials lapidis va ser la següent:
MOSTRA núm. TUR-585
Descripció macroscòpica: roca de color vermellós, amb nombroses cavitats de mida i forma molt variables, interconnectades entre si. Conté fragments de roca i de minerals (quars), i
restes orgàniques englobades en una matriu calcària. Roca molt
compacta i dura.
Descripció microscòpica: a nivell microscòpic s’han observat
fragments de quars i quarsites englobats en una matriu calcària de
tipus esparita. Presència de restes orgàniques (algues i bivalves).
Les cavitats són molt abundants, de mida variable. Algunes estan recobertes amb calcita recristal·litzada. El color vermell de la
mostra és a causa d’impregnacions d’òxids de ferro.
Interpretació: es tracta d’un travertí, que és una roca sedimentària calcària de tipus químic, relacionat amb la zona càrstica on es troba el jaciment.
MOSTRA núm. TUR-586
Descripció macroscòpica: mostra de color vermellós amb cavitats de mida i formes molt variables. S’han observat restes
vegetals incorporades a la roca i, posteriorment, fossilitzades.
Presenta una matriu calcària de gra fi (microesparítica). Roca
compacta i dura.
Descripció microscòpica: la mostra és una biomicrita, amb
una mida de gra fi a mitjà. S’han observat restes de matèria
orgànica formant agregats fibroradials. Presenta una matriu microesparítica. Té nombroses cavitats, de forma i mida variable.
Impregnacions d’òxids de ferro.
Interpretació: igual que l’anterior, es tracta d’un travertí,
però en aquests cas, conté més restes vegetals i no presenta una
compactació tan gran com l’anterior. Procedeix de la zona càrstica on es troba el jaciment.
MOSTRA núm. TUR-587
Descripció macroscòpica: fragment de roca de color vermellós,
amb una mida de gra mitjà. Aspecte dur i molt compacte. Bandes paral·leles de color més fosc. Puntejat de petites inclusions
de microesquists de color vermell fosc.
Descripció microscòpica: la mostra té una mida de gra mitjà. Es presenta ben seleccionada, ja que gairebé no s’observen
partícules més fines. La forma dels grans és equidimensional
subarredonida. La mostra està formada, en més d’un 95%, per
quars i per una petita quantitat de miques. Inclusions de micromicaesquists disseminats per la roca.
Interpretació: es tracta d’una roca sedimentària, en concret
d’un gres quarsític. És, clarament, una roca de procedència local o regional.
MOSTRA núm. TUR-589
Descripció macroscòpica: fragment de roca de color vermellós, amb mida de gra mitjà, molt semblant a la mostra anterior
(TUR-587). Aspecte dur i molt compacte. Bandes paral·leles
de color gris fosc. Inclusions de color vermell fosc i formes
arrodonides.
60
Descripció microscòpica: la mostra té una mida de gra mitjà. Ben seleccionada, ja que gairebé no s’observen partícules
més fines. La forma dels grans és equidimensional i subarredonida. La mostra està formada totalment per quars i no s’han
observat miques o altres minerals.
Interpretació: igual que la mostra TUR-587, es tracta d’una
roca sedimentària, concretament d’un gres quarsític. És, clarament, una roca de procedència local o regional.
MOSTRA núm. TUR-592
Descripció macroscòpica: fragment de roca de color vermell,
amb mida de gra fi i mitjà. Aspecte dur i molt compacte. Es
poden observar petites bandes de color vermell més intens i un
petit puntejat de minerals de color blanc (feldspats).
Descripció microscòpica: la mostra té una mida de gra fi i
mitjà. No està massa ben seleccionada, ja que s’observen minerals de mida més fina. La forma dels grans és equidimensional i
subarrodonida. La mostra està formada, en un 90%, per quars i
per petites quantitats de miques i feldspats.
Interpretació: es tracta d’una roca sedimentària, concretament
d’un gres quarsític. És una roca de procedència local o regional.
MOSTRA núm. TUR-593
Descripció macroscòpica: fragment de roca de color vermell, amb
mida de gra mitjà i puntejada de petits minerals de color blanc. Aspecte dur i molt compacte, semblant a la mostra anterior.
Descripció microscòpica: la mostra té una mida de gra mitjà, ben seleccionat, ja que gairebé no s’observen partícules més
fines. La forma dels grans és equidimensional i subarredonida.
La mostra està formada totalment per quars, però s’han observat petites miques disseminades per la làmina i hi ha presència
de feldspats.
Interpretació: igual que les mostres anteriors (TUR-587,
TUR-589 i TUR-592), es tracta d’una roca sedimentària, concretament d’un gres quarsític. Igualment, és una roca de procedència local o regional.
Com a conclusió, les mostres dels molins estudiades estan
formades pels tipus de materials següents:
a) Travertins (mostres TUR-585 i TUR-586). Aquestes roques presenten un poc de duresa i una gran porositat que afavoreixen la fragmentació i trituració del material que s’ha de
moldre (blat, ordi, etc.).
b) Gresos bandats de composició silícia de gra mitjà i gra fi
(mostres TUR-587, TUR‑89, TUR-592 i TUR-593). Presenten
gran duresa i estan molt compactats, aptes per a la trituració.
El mapa geològic de la zona de Torís (IGME mapa 1:50.000.
Full 721-CHESTE) ens presenta, bàsicament, dos tipus de materials: les calcàries i sorrenques del Suprakeuper (color porpra) i les argiles i margues lacustres del Tortonià (color groc).
Aquestes calcàries del Suprakeuper són les que han suportat un
procés càrstic que ha donat origen als travertins.
Els autors conclouen que tots els materials estudiats poden
ser d’origen local i procedir d’aquestes zones.
En les prospeccions arqueològiques fetes al jaciment de la
Carència vàrem trobar 30 fragments de molí de pedra per a les
activitats domèstiques i productives del poblat. Eren de pedra
local de gres quarsític i de travertí.
La majoria són rotatoris però hi destaca un molí barquiforme, quasi sencer, fet en una roca arenosa roja. Quasi tots els
hem trobat al Recinte III, formant part dels bancals o marges
d’època moderna que hi ha per contindre la terra de les garro-
[page-n-72]
feres. Un estudi detallat es presenta en l’apartat dedicat al material de prospecció.
Al llarg d’aquesta campanya també iniciàrem l’estudi documental i de materials de la Carència dipositats en altres museus i institucions valencianes: Museu de Belles Arts Sant Pius
V, Unitat d’Arqueologia de l’Ajuntament de València, Museu
Arqueològic d’Alzira, Museu Arqueològic de Bunyol. El resultat d’aquesta feina està recollit en l’article de documentació i
col·leccions (capítol 3).
Aquest any, i dins d’un altre projecte d’Excavació Ordinària
en col·laboració amb la Conselleria de Cultura i l’Ajuntament
de Torís férem l’Itinerari Arqueològic per les muralles del jaciment, amb plafons informatius expicat en l’article de protecció
i difusió (capítol 4).
La necessitat de contar amb imatges generals i de conjunt
del jaciment per ampliar els estudis ens va dur a plantejar-nos la
presa d’imatges aèries. L’opció més ajustada a les nostres exigències i necessitats va ser la fotografia i la filmació. Aquestes
es varen prendre l’agost de 2010 per la directora de l’excavació
i amb la inestimable col·laboració de Juan Bautista Martínez
López, i posteriorment completat per Biel Aliño. A una alçada
entre 1.100 i 750 metres s/n/m aconseguírem una visió global
dels recintes, les seues muralles i les torres així com de l’entorn
immediat, un treball inestimable per al nostre estudi i comprensió de l’oppidum (fig. 5.41).
X fase de prospecció – 8a campanya d’excavació
Iniciàrem les tasques d’excavació en una zona nova, al nordoest del Recinte III (parcel·la cadastral número 1796), situada
prop de la muralla i la torre que estaven millor conservades i on
està la cova més gran del poblat.
Primer es va fer un desbrossament i una neteja en una àrea
de 25,5 metres de llarg per 5,5 d’ample, ajudats per la Brigada
de l’Ajuntament de Torís que va proporcionar l’alcaldessa Pilar
Blasco. Vam netejar el tram de la muralla i també la torre, identificats per primera vegada l’any 2003.
Es va utilitzar la numeració dels 4000, a partir del 4001, per
a documentar les diferents unitats estratigràfiques.
Realitzàrem un primer descobriment superficial de la planta
en els punts on aflorava la muralla per veure l’entitat de les restes,
donat que hi havia vegetació entre les pedres i carreus, així com
punts on semblava que l’escorrentia o bé l’acció antròpica havien
alterat les restes. El nivell superficial (UE: 4001) era una terra
negra amb molta quantitat de matèria orgànica, de coberta vegetal, amb material ceràmic contemporani i nombrosa quantitat de
ceràmica ibèrica comuna oxidant, on destaquen les vores i bases
de gerres (bec d’ànec) i els plats, cossiols i algunes olles de pasta
amb molt de desgreixant, junt a un fragment de ferro laminat amb
escòria adherida, datat entre els segles iii i ii aC (fig. 5.39).
L’excavació del nivell de terra (UE: 4002) que cobria la
planta de la muralla donà una terra argilosa, prou compacta,
de color marró rogenc, amb moltes pedres menudes i alguna de
calç, amb nombroses arrels actuals i ceràmica ibèrica, de la qual
majoritàriament destaca la oxidant amb bases i vores de gerres
(bec d’ànec i reentrant) i cossiols, amb un fragment amb perforació per reparar; destaca una base reductora. Aquest nivell de
reble es deu haver creat per escorrentia i després de l’enderroc o
desmuntatge (per aprofitar la pedra en construccions modernes)
de la muralla (fig. 5.40).
Aquest nou tram de muralla (UE: 4003) té 15 metres
d’estructura longitudinal, està orientada de sud-oest a nord-est
360º, i es va fer amb carreus escairats per la cara exterior, en disposició horitzontal i travats amb terra i pedres menudes. D’aquesta
sols s’ha descobert la cara exterior i part de l’alçada, tot i que en
algun punt n’hi ha més d’una filera. Respecte a l’ample, en cap
punt no s’ha pogut apreciar, la qual cosa es deixa per a futures
campanyes, però, donat el tram ja conegut, oscil·larà entre 1,40 i
1,50 metres. L’alçada conservada i excavada està entre 4 i 32 cm.
En aquesta campanya es va fer la topografia de tota la planta
i l’alçat exterior de la muralla del Recinte III, així com de la
torre que hi ha junt a la cova.
Fig. 5.39. Nou tram de la muralla al Recinte III. Any 2010.
Fig. 5.40. Planta del nou tram de muralla al Recinte III. R. AlbiachEsfera.
61
[page-n-73]
Fig. 5.41. Vista aèria de la Carència.
Fig. 5.42. Procés d’excavació de la muralla del Recinte III.
XI fase de prospecció – 9a campanya d’excavació
grans sembla que corresponen a l’enderroc de la muralla. Les
mitjanes potser serien part de l’enderroc de la tàpia del pany
de la muralla que estava sobre el sòcol de pedra. Les menudes deuen formar part d’una anivellació creada pel trànsit o pas
d’un camí de ronda al costat de la muralla. El nivell té un fort
pendent des de l’est cap a l’oest.
Quant a la muralla (UE : 4005), dir que té una orientació de
nord-est a sud-oest i que està feta amb un sòcol de carreus de
mida gran i mitjana, treballats per la cara externa, que alternen
amb pedres irregulars i estan travats en sec. Estan disposats en
fileres horitzontals i la pedra és local, de la mateixa muntanya.
El seu ample oscil·la entre 1,30 i 1,55 metres, sent-ne el real
d’1,30 m, i la longitud excavada ha estat de 51,96 metres. Per
l’est uneix amb la Torre Nord, la situada al costat de la cova, i
després es perllonga pel tram excavat l’any 2010, de 15 metres.
Per l’oest es va perdent, per mancança de pedres, però encara
es pot seguir uns quants metres. La muralla s’adapta a la roca
mare i té un sòcol de pedra d’1,33 metres. Respecte a com seria en alçat la resta del mur, per primera vegada, aquest any,
l’excavació ens va mostrar una evidència del que era: un pany
de muralla on hi havia una alternança de mur de pedres i una
altra de mur de terra o de tovots, i així successivament. S’ha
pogut seguir aquest pany de la muralla amb un tros d’enderroc
caigut per la cara interior. Deixàrem per a l’any proper determinar les mides més aproximades de cada tram de mur caigut per
veure si hi va haver una pauta constructiva quant a distància entre els murs de pedres (UE: 4007, 4009, 4010, 4011 i 4012) i els
murs de terra (UE: 4017, 4016, 4015, 4014 i 4013) (fig. 5.43).
Quant a la Torre Nord, aquest any sols es va netejar, per a
determinar les mides exactes en la següent campanya, que ara
s’aproximaven a 7,50 d’est a oest × 4,45 de nord a sud.
En prospectar el jaciment ens trobàrem que continua tancat
en tota la terrassa inferior, on ja plantaren al febrer albercoquers, i no va ser possible entrar al camp per fer la prospecció
superficial. Ens adonàrem de la tanca al març del 2011 i vam
remetre un escrit a la Conselleria de Cultura, signat per la directora del MPV, H. Bonet, i per la directora de l’excavació i
conservadora del MPV, R. Albiach, informant del tancament i,
sobretot, del tipus de reixa metàl·lica que s’havia posat, donat
que, en ser BIC, no teníem clar que es poguera fer un tancament
metàl·lic sense permís. A dia d’avui, continua amb la mateixa
tanca i aquesta deixa un espai molt estret per a accedir al plafó
Les tasques d’excavació continuaren a la zona nord-est del
Recinte III de la Carència amb un desbrossament i una neteja, ajudats per la brigada de l’Ajuntament de Torís i per Oscar
Abril,tant del tram de muralla (UE: 4005) que hi ha al costat de
la cova, com de la torre, que anomenàrem Torre Nord.. Es va
excavar el nivell superficial de l’exterior del recinte (UE: 4006)
i de l’interior (UE: 4004 i 4008), en una àrea de 51,86 metres
de llarg i d’entre 4 i 8 m d’ample, ajudats per la brigada de
l’Ajuntament de Torís i per Oscar Abril.
Al llarg del procés d’excavació férem una primera neteja
superficial de la planta on ja s’apreciava clarament la muralla i
la torre, però la sorpresa va ser el descobriment de l’enderroc de
l’alçada de la muralla, caigut cap a l’interior en un gran tram. Es
va veure molt bé en la cara exterior l’adaptació de la base de la
muralla a l’orografia i la roca mare, i també es va poder veure
en la planta de la muralla, en el seu perllongament cap a l’oest,
la tècnica constructiva adaptada al terreny, ja que s’hi han anat
perdent les pedres. Donat que els primers dies van estar ennuvolats, aprofitàrem per a fer pràctiques amb els estudiants i
fotografiar la muralla en planta, per les dues cares els alçats i
l’enderroc del mur.
Els nivells superficials interior (UE: 4004) i exterior (UE:
4006) eren iguals però es van separar, evidentment, per metodologia, donat el procés de deposició o creació dels nivells (fig.
5.42). Tenien una terra negra amb molta quantitat de matèria orgànica, de coberta vegetal, amb material ceràmic ibèric nombrós
en comuna oxidant, fragmentat i rodat, on destaquen les vores
de gerres i algun fragment d’escòria de ferro, tot datat entre els
segles iii i ii aC. El seu gruix oscil·lava entre els 5 i els 30 cm.
Per davall del nivell interior (UE: 4004) es va iniciar
l’excavació, sols a la zona més oriental, d’un altre nivell (UE:
4008), un estrat llimargilós, prou compacte, de color marró
clar, amb pedres de diferents mides, tant grans i mitjanes com
menudes, i distribuïdes de manera distinta. Les grans eren escasses i disperses. Les mitjanes eren abundants i s’agrupaven
densament prop de la muralla, en paral·lel, i almenys en els
quatre primers metres més pròxims a la torre, i també prop de
l’aflorament natural que discorre, més o menys, paral·lel a la
muralla. Quant a les menudes, també molt abundants, estaven
distribuïdes per tot l’estrat. El conjunt estava acompanyat de
material ceràmic ibèric. En la seua interpretació, les pedres
62
[page-n-74]
Fig. 5.43. Planta de la Torre Nord i de la muralla i els seus enderrocs. Recinte III. R. Albiach-Esfera-Global Geomática.
6 de l’itinerari arqueològic, és a dir, a la zona del Recinte III
on estan els panys de muralla i les torres excavades entre 2007
i 2013.
Férem la topografia de les noves restes de muralla excavada
al Recinte III, com sempre, per Global Alacant, i el dibuix de
planimetria tant de plantes com d’alçats de la muralla d’aquest
recinte, per Juan March, de l’empresa Esfera.
XII fase de prospecció – 10a campanya d’excavació
Continuàrem els treballs d’excavació al jaciment de la Carència al sector nord-oest del Recinte III. La primera feina hi va
ser el desbrossament i la neteja tant de la muralla (UE: 4005)
com de la Torre Nord. L’excavació es va centrar en dues zones: una entre l’enderroc (UE: 4015) de la muralla on es va
documentar l’anivellació del camí interior de ronda (UE: 4023
i 4025) i l’altra a la torre (UE: 4018, 4019, 4020 i 4021) al
costat de la cova, tot en una àrea de 60 m de longitud i 4 m
d’amplària.
Les zones on es va centrar l’excavació van ser les següents:
- En l’interior de la muralla, entre dos enderrocs del pany del
mur. Volíem veure si sabíem un poc més d’aquesta construcció,
però trobàrem l’anivellació del camí de ronda o de pas de la muralla per l’interior. Entre els blocs d’enderroc (UE: 4009 i 4010)
es va excavar un sondeig de 4,18 × 1,60 metres. El nivell superior (UE: 4015) que, a priori, es podia considerar que conservava la tàpia o els tovots, va mostrar que aquest s’havia perdut,
segurament per escorrentia, i que aquest sols s’havia conservat,
parcialment, per la zona exterior de la muralla (UE: 4022).
Però el que s’ha pogut documentar i datar en aquesta zona
han sigut les anivellacions de l’espai immediatament annex a
la muralla per l’interior, com a preparació o base d’una àrea
de pas o camí (UE: 4023 i 4025). El nivell de reble (UE: 4023)
més superficial era una terra sorrenca, solta, de color marró i
amb nombroses pedres, junt amb alguns fragments de peces
ceràmiques que no ens donen una cronologia restringida sinó
ampla, emmarcada entre l’Ibèric antic i l’Ibèric recent. El nivell
immediatament anterior (UE: 4025) mostrava l’adaptació de
l’anivellació a l’orografia de la roca mare (UE: 4028). Tenia una
terra sorrenca i un poc argilosa, no massa compactada, de color
rogenc i amb nombroses pedres, junt amb alguns fragments de
peces ceràmiques (fig. 5.44 A, B, C).
- L’altra zona d’intervenció va ser la torre d’aquesta muralla,
la que hi ha al costat de la cova. Al llarg del procés d’excavació
férem una primera neteja superficial de la planta de la torre (UE:
4018, 4019, 4020 i 4021). Poc després de començar es va veure
el mal estat de conservació dels dos murs que quedaven per
descobrir (UE: 4020 i 4021), arrasats i espoliats, segurament
per prendre pedres per a facilitar l’accés a la cova, desfigurat de
com era inicialment. A la fi, es va poder excavar l’anivellació
(UE: 4026), així com algunes de les pedres dels murs. Els murs
estaven alterats per l’espoli de pedres, segurament recent i en
relació amb l’habilitació d’un millor accés a la cova que hi ha
al costat de la torre. Les poques pedres conservades, i que semblaven estar in situ, ens van proporcionar uns indicis per a saber
l’alineació dels murs de tanca de la torre. Aquest espoli mostra
alterats els nivells, fins i tot part de l’anivellació, per la qual
63
[page-n-75]
A
Fig. 5.45. Excavació de la Torre nord i del sondeig a l’interior de la
muralla del Recinte III.
B
C
Fig. 5.44. A) Excavació del sondeig interior de la muralla del Recinte
III. Any 2012. B) Secció nord-sud del sondeig en la zona interior
de la muralla del Recinte III. R. Albiach-Esfera-Global Geomática.
C) Secció est-oest del sondeig en la zona interior de la muralla del
Recinte III. R. Albiach-Global Geomática.
cosa ens dóna una datació insegura, que per ara ens situa entre
el final del segle iii i l’inici del segle ii aC (fig. 5.45).
Es va iniciar l’estudi arquitectònic de les muralles per
l’arquitecte Darío Martos mitjançant un encàrrec de treball, així
com l’estudi de les ceràmiques de l’anivellació i de la torre,
per Miguel Pérez. L’encàrrec de treball d’Esperança Huguet
va consistir en concloure els dibuixos de les col·leccions de la
Carència dipositades als Museus d’Alzira i de Bunyol, així com
dels materials de prospecció del jaciment de la Carència pertanyents als tres recintes.
Les tasques de topografia de les noves restes de muralla excavada al Recinte III es varen fer, com els darrers anys, per
l’empresa de topografia especialitzada en arqueologia, Global
Geomática, que també es va completar amb el treball de Vito
Porcelli de la restitució fotogramètrica de l’alçada de la muralla
en aquest tram.
XIII Fase de prospecció – 11a campanya d’excavació
Aquesta ha sigut l’última campanya abans de concloure aquest
llibre, la qual per poc no arriba a temps de ser-hi inclosa. Com
un regal de cloenda, el jaciment ens ha donat la informació tan
desitjada des de fa temps: saber quan es va construir aquesta
tercera muralla o Recinte III, i, com a complement, ens ha pro64
Fig. 5.46. Excavació de la Torre sud-oest i l’interior de la muralla
del Recinte III.
porcionat dades sobre quan va tindre lloc un dels seus espolis.
Els treballs es feren a l’extrem meridional i a la part més
baixa d’aquesta tercera muralla, on es va excavar la Torre sudest, entre els anys 2007 i 2008. Per al registre estratigràfic i la
documentació arqueològica continuàrem la numeració iniciada
l’any 2007 (fig. 5.46).
A la zona a excavar ja teníem dades d’una altra torre de
la qual volíem completar-ne la planta i conéixer com i quan
s’havia construït. A més, calia trobar el tram de muralla que la
unia amb la Torre sud-est.
L’excavació de la nova torre, anomenada Torre sud-oest, va
mostrar molt clarament el seu procés de construcció. En primer
lloc, l’espai on posar la torre es va reblir amb terra i pedres
(UUEE: 2025 i 2016) al mateix temps que es van edificar els
basaments dels murs sud (UE: 2010), est (UE: 2011) i, probablement, també dos més, especialment la cara exterior. Aquests
sòcols es van fer amb grans carreus de pedra calcària de la mateixa muntanya, treballats per la cara exterior, travats amb terra.
L’amplària del mur sud és d’1 metre, la longitud de 7 metres i
l’alçària màxima conservada d’1,29 metres. El mur est té una
longitud de 5 metres, i tocant als murs oest i nord (que no s’han
conservat) es completava la torre amb unes mides de 5,01 ×
6,97 metres (fig. 5.47).
[page-n-76]
Recinte II
Els materials de les unitats estratigràfiques (UE) que formen
part de la construcció de la muralla i de les torres del Recinte II
són els següents:
Torre Oest
La Torre Oest estava situada a l’extrem més occidental de la
muralla del Recinte II, prop del vessant de la muntanya. Es va
descobrir l’any 2003, i com que se’n conservava molt poca
alçària, només es va excavar superficialment per a impedir la
seua degradació, per la qual cosa els seus materials són escassos
i pertanyen als nivells superficials.
UE 1002
Fig. 5.47. Planta de les Torres sud-est i sud-oest del Recinte III.
R. Albiach-J. March-Global Geomática.
Per a construir la torre es va terraplenar i anivellar la zona
amb una terra (UE: 2025) solta de color marró fosc amb nombroses pedres mitjanes. Per damunt es va posar un altre nivell (UE:
2016) d’aterrament amb terra de color marró grogenc i pedres de
mides variades, malacofauna, fauna, ceràmica ibèrica i itàlica,
campaniana beoide que arriba a Valentia a partir de l’any 100 aC.
Els nivells superiors (UUEE: 2014 i 2018) estaven alterats, o bé
per acció antròpica o bé per escorrentia, o les dues coses, per la
qual cosa la informació dels materials no pot ser fiable.
La muralla que es va excavar l’any 2012 i que venia del
nord (UE: 4005) no s’ha conservat en aquesta zona ni en la unió
amb la Torre sud-oest. Però la seua continuïtat cap a l’est per
anar a unir-se amb la Torre sud-est s’ha conservat d’una manera
extraordinària. Aquest tram de muralla (UE: 2012) també es va
fer amb carreus, però en general no tan grans, i la disposició
també és en fileres horitzontals i la trava amb terra. La seua
amplària té 1,20 metres i només excavàrem 6,50 metres; la resta
de la muralla continua coberta per la vegetació.
Per l’exterior d’aquesta muralla es va localitzar un gran enderroc de pedres (UUEE: 2026 i 2017), on hi havia una primera
capa (UE: 2026) formada prou recentment, però la inferior (UE:
2017) va mostrar material ceràmic medieval, en concret una
base de pitxer i un ataifor vidriats melats que es daten a primeries del període cristià. A la zona exterior de la Torre sud-est,
junt al mur (UE: 2010), també es va localitzar un altre nivell
d’enderroc medieval (UE: 2015) on hi havia tres fragments de
base d’un altre pitxer vidriat melat, també del mateix moment.
Tots dos mostren desmuntatge i moviment de pedres al costat
de la muralla i de la Torre sud-oest.
INVENTARI I ESTUDI DELS MATERIALS
DE LES MURALLES
El conjunt de materials arqueològics recuperats i que estan en
relació amb les muralles i les torres de l’oppidum de la Carència
s’han inventariat i s’han estudiat per a poder donar una cronologia relativa sobre els moments de construcció dels tres recintes
que té el jaciment, i així plantejar els fets històrics que estan en
relació amb la seua erecció. L’inventari l’han fet Isabel Caruana
i Miguel F. Pérez Blasco.
45 fragments de ceràmica ibèrica tipus A. Entre ells hi ha
una vora tipus III.8.2.2 i la resta de fragments són de superfície
de cos, dels quals 2 tenen decoració geomètrica i uns altres 3
són produccions antigues, similars a les pastes fenícies.
3 fragments de superfície de cos de ceràmica ibèrica tipus B
que pertanyen a diferents peces.
El sondeig fet a l’interior i prop de la muralla del Recinte II
durant la primera campanya d’excavació va mostrar tres estrats:
el més inferior (UE 1011), es va crear per a fer l’anivellació de
la superfície abans de la construcció de la muralla i els dos següents (UE 1009 i UE 1004) corresponen a nivells d’ocupació.
Zona interior de la muralla - Sondeig 1
UE 1009
Ceràmica ibèrica tipus A
971 fragments, entre els quals hi ha 18 vores: 1 del tipus
A.I.1 ixent i engrossida a l’interior; 1 del tipus A.II.6 amb restes de decoració pintada en color ocre davall la vora; 1 del
tipus A.II.10 de vora ixent; 1 del tipus A.II.2.2.1 de vora ixent;
3 del tipus A.II.2.2.1, de les quals una és una vora ixent motllurada, una altra, també ixent, però que pareix una forma més
antiga, i una tercera que té una pasta compacta i marró clara, amb abundants desgreixants calcaris de dimensió reduïda.
Podríem situar-la en una cronologia més antiga; 2 vores del
tipus A.III.1.1: una ixent amb decoració geomètrica pintada a
l’exterior amb banda ocre en la vora i a l’interior, i l’altra ixent
motllurada; 1 vora del tipus A.II.7.1 amb una xicoteta ranura
en l’ala de la vora i té la part superior pintada en ocre; 1 tipus
A.III.8.1.1; 6 del tipus A.III.8.1.2, de les quals en destaquen
tres decorades: un fragment està tot pintat d’ocre en la cara
externa, un altre té decoració geomètrica pintada en marró a
l’exterior amb filet i banda, i un tercer té decoració geomètrica pintada en ocre a l’interior amb 3 filets sobre la vora i la
banda; 1 vora del tipus A.III.8.3; 2 vores del tipus A.III.8.1,
una d’elles ixent; 1 vora del tipus A.III.2.2.2; 1 vora del tipus
A.II.2; 2 vores del tipus A.V.1.3 (una lleugerament engrossida
a l’interior i l’altra sense diferenciar i de cocció reductora); 8
vores que pertanyen a tipus indeterminats i 923 fragments de
cos de tipus indeterminat.
4 anses: 2 pertanyen a formes tancades (una de secció circular i posició vertical que degué ser geminada, i l’altra conserva
l’arrancada d’una ansa geminada, potser d’una gerreta); les altres 2 pertanyen a tipus indeterminats (una és de secció circular
i l’altra és l’arrancada d’una ansa geminada que degué pertàn65
[page-n-77]
yer a una forma menuda per les seues dimensions). A més, 2
poms de tapadora del tipus A.V.1.3.
6 bases: 1 pertany a un plat amb base destacada; 3 pertanyen
a formes tancades amb bases còncaves, indicada i anellada, i 2
bases anellades de formes obertes.
Àmfora itàlica
1 fragment de cos d’àmfora itàlica de pasta campana del
tipus Dressel 1.
Ceràmica àtica
1 fragment de cos d’un tipus indeterminat de ceràmica àtica
amb la pasta grisa i la superfície exterior de color rogenc i la
interior negra.
V.N. Cales
3 fragments de cos de la mateixa peça d’una forma oberta
del tipus V.N. Cales M-T.
A mà
4 fragments de vora d’olla feta a mà del Ferro: 1 exvasada i 3 del tipus incisa (dues decorades amb línia horitzontal
paral·lela a la vora, d’on ixen nombroses línies verticals que
ocupen tot el fragment, i l’altra decorada amb dues línies verticals que n’emmarquen quatre obliqües).
Ceràmica ibèrica tipus B
121 fragments. Entre ells, 3 fragments de plat: 2 de vora exvasada semblant a la forma A.III.8.1., i 1 de base plana. També
11 vores: 1 del tipus B.7.2; 1 del tipus B.1; 1 del tipus B.1.1;
1 del tipus B.1. De cos i de tipus indeterminat se’n van trobar
113 fragments.
UE 1011
Ceràmica ibèrica tipus A
198 fragments. Entre ells hi havia 5 vores: 1 del tipus
A.III.8.2.2 de cocció reductora; 1 del tipus A.II.2 amb vora ixent
motllurada, que també podria ser una botella; 1 del tipus A.III.8.3
de vora sense diferenciar; 1 del tipus A.V.1 de vora sense diferenciar amb pasta més ocre i de tacte sabonós; 1 del tipus A.III.8.2.1
amb restes de pintura ocre a l’exterior. També hi havia 2 anses:
1 és de tipologia indeterminada i de secció cintada, i la segona
pertany a l’arrancada d’una altra ansa de forma tancada, la secció de la qual també era cintada i la posició vertical. Hi havia 2
fragments de superfície de cos del tipus A.I.1, i 10 fragments informes de diferents peces, dels quals 4 són de ceràmica antiga,
de pastes semblants a les fenícies, i 6 fragments tenen restes de
decoració pintada geomètrica: filets i semicercles pertanyents a
pastes antigues, similars a les fenícies, on destaca un fragment
que deu pertànyer a un plat, perquè està decorat pels dos costats:
a l’interior, dents de llop, i en l’exterior teuladetes o ones. A més,
180 fragments de peces diferents molt rodades.
da, probablement d’una olla, i 12 fragments de cos de tipologia
indeterminada.
Ceràmica àtica
4 fragments de superfície de cos d’un cílix, decorats amb
una banda de fresa pintada davall just de la vora, delimitada per
dues línies. Hi ha un altre motiu decoratiu que no podem identificar. Les peces es varen importar entre els segles V i IV aC.
Torre Est
La Torre Est de la muralla del Recinte II, situada al costat de
la poterna, va ser excavada els anys setanta per Milagro GilMascarell però, atés que la va interpretar com dues habitacions,
la documentació arqueològica està registrada com habitació 2 i
habitació 6.
Habitació 2
UE 22496 (fig. 5.48)
1 fragment de vora exvasada, lleugerament engrossida a
l’exterior, de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de to
rosaci o ataronjat, molt ben depurada i amb la mateixa tonalitat
a l’exterior. El tractament extern està finament allisat. La vora
pertany a un plat de vora exvasada del tipus A.III.8.1 (Mata
i Bonet, 1992) que comprén tot el període ibèric. Cronologia:
comprén tot el període ibèric.
1 fragment de vora amb forma de bec d’ànec de ceràmica
comuna ibèrica. Classe A. Pasta de to rosaci o ataronjat tant
a l’interior com a l’exterior, molt ben depurada. El tractament
extern està finament allisat. La vora sembla pertànyer a una gerreta, i l’adscriu al tipus A.II.2 (Mata i Bonet, 1992). Aquest
tipus de vora en forma de bec d’ànec es constata en el món
Àmfora
1 fragment de cos de possible producció grega, la pasta
del qual destaca per l’abundància i la varietat de desgreixant
de diferents tipus (mica, calcària, quars...) visible en la superfície. Tacte raspós, sobretot a l’interior. Pasta prou depurada,
l’exterior és de color ataronjat i l’interior grisenc. S’hi aprecia
també una engalba rosàcia en les dues superfícies.
Ceràmica ibèrica tipus B
14 fragments. Entre ells hi havia 1 vora ixent del tipus B.1
engrossida a l’exterior. També 1 base plana d’una forma tanca66
Fig. 5.48. Materials de la zona interior de la Torre Est o de la poterna
del Recinte II. Materials de l’habitació 2.
[page-n-78]
ibèric des del període antic, com evidencien alguns exemples
d’El Oral (San Fulgencio) o també en l’ibèric antic del pròxim
poblat de Los Villares (Caudete de las Fuentes), encara que serà
durant els segles IV-III aC quan es generalitzen en gerres i gerretes sense espatlla en època plena. Cronologia: comprén tot el
període ibèric.
1 fragment informe de ceràmica ibèrica pintada amb semicircumferències concèntriques. Classe A. Pasta de to rosaci
o ataronjat tant a l’interior com a l’exterior, ben depurada. El
tractament exterior està finament allisat i la pintura és de color
roig vinós. Aquest és un motiu que perdura des de l’inici de la
cultura ibèrica i ho farà fins a la seua fase final, i es documenta
en els jaciments edetans a partir de la segona meitat del s. V
aC (Mata i Bonet, 1997: 45). Cronologia: segona meitat del s.
V aC-I aC.
2 fragments informes de ceràmica ibèrica pintada. Classe A.
Pasta de to rosaci o ataronjat tant a l’interior com a l’exterior,
ben depurada. El tractament exterior està finament allisat i la
pintura és de color roig vinós. El motiu pintat són bandes, un
element geomètric que forma part de les decoracions ibèriques
des del període inicial del món ibèric. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
7 fragments informes de ceràmica ibèrica de cuina. Classe
B. Pasta de tonalitat grisa fosca i amb abundants vacúols visibles tant al seu exterior i com al seu interior. Cronologia: sense
possibilitat de precisar-la.
466 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. Classe
A. La pasta de les ceràmiques oscil·la entre la tonalitat rosàcia,
la beix i l’ataronjada, ben depurada. Les superfícies es troben
erosionades i el tacte de les peces és arenós. Cronologia: sense
possibilitat de precisar-la.
amb coll indicat, que s’adscriu al tipus A.II.2.2.1. (Mata i Bonet, 1992). Cronologia: comprén tot el període ibèric.
1 fragment de gerra ibèrica amb vora de bec d’ànec de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de coloració mixta grisa i
rogenca al seu interior, mentre que les superfícies externes són
de tonalitat ataronjada. Es tracta d’una gerreta sense espatlla i
amb coll indicat, que s’adscriu al tipus A.II.2.2.1. (Mata i Bonet, 1992). Cronologia: comprén tot el període ibèric.
1 fragment de vora d’àmfora amb llavi de perfil triangular.
Pasta amb abundant desgreixant de to ataronjat i amb la presència d’esquists negres. Pasta de la costa de Màlaga. Àmfora fenícia occidental, denominada comunament R-1, identificada
amb el tipus T-10.1.2.1 de Ramón (1995: 230-231, figures 109 i
196-198, números 396-416). La cronologia d’aquestes àmfores
comprén des del segon quart del s. VII aC fins a mitjans del s.
VI aC (Ramón, 1995: 231).
3 fragments de vora reentrant en ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat rogenca tant a l’interior com
a l’exterior, ben depurada. Les vores corresponen a plats amb
vora reentrant o pàtera del tipus A.III.8.2. (Mata i Bonet, 1992).
El fragment de vora conservat no permet trobar el diàmetre de
la vora, però sembla que és un plat de grans dimensions. Cronologia: és un tipus datat des de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà
(segles VI-I aC).
3 fragments de vora reentrant en ceràmica comuna ibèrica.
Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada a l’interior i l’exterior.
Ben depurada. Les vores corresponen a plats amb vora reentrant
o pàtera del tipus A.III.8.2. (Mata i Bonet, 1992). El fragment
UE 22497
3 fragments informes de ceràmica ibèrica pintada amb decoració geomètrica. Classe A. Pasta ben depurada de tonalitat
ataronjada tant a l’interior com a l’exterior. La pintura és de
color roig vinós. Els motius que s’hi aprecien són bandes, línies i semicircumferències concèntriques que no contribueixen
a poder precisar una cronologia. Cronologia: comprén tot el
període ibèric.
1 fragment informe de ceràmica de cuina ibèrica. Classe B.
Pasta de color negre amb desgreixant abundant d’una grandària
mitjana i gran, mentre que la superfície exterior és de tonalitat
rogenca ataronjada. S’aprecien dues estries incises a l’exterior.
Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
UE 22498 (fig. 5.49)
1 fragment de vora en forma de bec d’ànec de ceràmica
comuna ibèrica. Classe A. Pasta de coloració mixta grisa rogenca al seu interior, mentre que les superfícies externes són
de tonalitat ataronjada. El fragment de vora conservat té unes
dimensions molt reduïdes, el que impedeix poder obtindre tant
el seu diàmetre com precisar la seua tipologia. No obstant això,
la grandària de la vora porta a pensar que es tractaria d’una
gerreta, tipus A.II.2 (Mata i Bonet, 1992). Cronologia: sense
possibilitat de precisar-la.
1 fragment de gerra ibèrica amb vora de bec d’ànec de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de coloració mixta grisa
rogenca al seu interior, mentre que les superfícies externes són
de tonalitat ataronjada. Es tracta d’una gerreta sense espatlla i
Fig. 5.49. Materials de la zona interior de la Torre Est o de la poterna
del Recinte II. Materials de l’habitació 2.
67
[page-n-79]
de vora conservat no permet trobar el diàmetre de la vora però
sembla que és un plat de grans dimensions. Cronologia: és un
tipus que es data des de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà (segles
VI-I aC).
3 vores indeterminades de ceràmica comuna ibèrica. Classe
A. Pasta de tonalitat ataronjada a l’interior i a l’exterior. La part
conservada d’aquests fragments és tan xicoteta que és impossible orientar-la.
1 fragment de base anul·lar amb peu alt. Classe A. Pasta ataronjada tant a l’interior com a l’exterior, ben depurada. La base
i la part conservada del galbo permeten identificar la peça amb
un plat, tipus A.III.8, i no es pot concretar més. Cronologia:
sense possibilitat de precisar-la.
1 fragment de peu anul·lar baix de ceràmica ibèrica comuna. Classe A. Pasta ataronjada tant a l’interior com a l’exterior,
ben depurada. La base i la part conservada del galbo permeten
identificar la peça amb un plat, tipus A.III.8, i no es pot concretar més. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
1 fragment de peu anul·lar baix de ceràmica ibèrica comuna. Classe A. Pasta ataronjada tant a l’interior com a l’exterior,
ben depurada. La base i la part conservada del galbo permeten
identificar la peça amb un plat, tipus A.III.8, i no es pot concretar més. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
1 fragment de base còncava amb peu identificat com ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta ataronjada tant a l’interior
com a l’exterior, ben depurada. El fragment és tan exigu que no
es pot identificar la peça amb cap tipus ceràmic.
3 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. Pasta
ben depurada de tonalitat ataronjada en tots els exemplars.
UE 22499
2 fragments de vores exvasades amb llavi de secció subquadrangular de ceràmica de cuina ibèrica. Classe B. Pasta de
tonalitat grisa negrosa amb abundants vacúols i aspecte tosc.
Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
1 fragment informe de ceràmica tosca amb un baquetó.
Classe B. Pasta de tonalitat grisa negrosa amb vacúols abundants. La pasta és similar al tipus anterior, encara que en aquest
cas és possible apreciar internament les empremtes del torn.
Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
27 fragments informes de ceràmica tosca amb molts vacúols i de tonalitat grisa negrosa. Classe B. Pasta de tonalitat
grisa negrosa amb abundants vacúols. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
UE 22500
16 fragments ossis de fauna animal.
UE 22501
1 fragment d’escòria de ferro.
1 fragment informe de ceràmica tosca.
UE 22880 (fig. 5.49)
1 fragment de vora exvasada amb llavi pla i lleugerament
engrossit cap al seu extrem de ceràmica ibèrica pintada. Classe
A. Pasta de tonalitat rogenca ben depurada i amb escasses inclusions de mica platejada de grandària mitjana. Es troba pintada a l’interior amb una sèrie de quarts de circumferència concèntrica. Es tracta d’un plat de vora exvasada del tipus A.III.8.1
68
(Mata i Bonet, 1992). La seua pasta dura i de tonalitat rogenca
recorda aquella que es detecta en alguns dels plats del Tossal de
Sant Miquel i de l’àrea de la Serreta-l’Alcavonet (Bonet, 1995;
Grau, 1998-1999: 87), la qual cosa, potser, podria indicar una
cronologia contemporània a la d’aquests jaciments. Cronologia: Ibèric ple. Segles III aC-I aC.
1 fragment de vora exvasada i llavi arrodonit amb un perfil
de vas de cos esfèric de ceràmica comuna ibèrica. Classe A.
Pasta depurada de tonalitat ataronjada, tant a l’interior com a
l’exterior. Es tracta d’una vora de plat o bol profund del tipus
A.III.9 (Mata i Bonet, 1992), que es generalitza en la ceràmica
ibèrica a partir del s. III aC (Guérin, 2003: 193), encara que la
seua aparició en la tipologia ceràmica ibèrica la fa en el s. IV
aC, com es constata en El Puntal de Salinas (Sala, 1995: 172).
Cronologia: segles IV aC-I aC.
1 fragment de vora exvasada amb llavi motllurat en ceràmica grisa. Pasta ben depurada amb desgreixant a penes visible. El
fragment conservat és tan exigu que no es pot precisar la forma
de la peça. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
2 fragments informes de ceràmica de cuina. Classe B. Pasta
de tonalitat negra i grisa amb abundants vacúols i desgreixant
gros. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
302 fragments de ceràmica comuna i d’àmfora. Classe A.
La pasta de les ceràmiques oscil·la entre la tonalitat rosàcia,
la beix i l’ataronjada, ben depurada. Les superfícies es troben
erosionades i el tacte de les peces és arenós. Cronologia: sense
possibilitat de precisar-la.
UE 22881
2 fragments informes de ceràmica ibèrica pintada. Classe
A. Pasta depurada de tonalitat beix ataronjada amb desgreixant
poc visible. Els motius pintats són geomètrics (de línies i bandes). Cronologia: comprén tot el període ibèric.
1 fragment informe de ceràmica amb engalba roja fenícia.
Pasta de tonalitat ataronjada molt depurada. Cronologia: segles
VII-VI aC.
UE 22882 (fig. 5.48)
1 fragment de vora exvasada i llavi lleugerament engrossit i
arrodonit de ceràmica grisa ibèrica. La vora dóna pas a un coll
cilíndric. Pasta de tonalitat negra ben depurada, finament allisada i amb parets molt fines. Es tracta d’un caliciforme menut
de ceràmica grisa. En els contexts més antics la forma d’aquest
vas és aplatada i poc profunda, evolucionant a través dels segles
cap a perfils més estilitzats, més alts i amb colls més proporcionats (Sala, 1997: 115). D’aquesta manera el fragment conservat de caliciforme ens permet incloure aquest tipus en una fase
avançada de l’Ibèric ple o en l’Ibèric final. Cronologia: segles
III aC-I aC.
1 fragment de vora reentrant de ceràmica comuna ibèrica.
Classe A. Pasta de tonalitat castanya clara ben depurada amb desgreixant a penes visible. Plat amb vora reentrant o pàtera del tipus
A.III.8.2. (Mata i Bonet, 1992). El fragment de vora conservat no
permet trobar el diàmetre de la vora, però sembla que és un plat
de grans dimensions. Cronologia: és un tipus que es data des de
l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà (segles VI-I aC).
1 fragment de vora exvasada de ceràmica grisa i llavi arrodonit. Pasta de tonalitat grisa i tractament exterior toscament
allisada. Desgreixant de grandària mitjana. El fragment conservat és tan exigu que no permet aventurar la seua tipologia.
[page-n-80]
Cronologia: segles V-IV aC.
1 fragment de vora exvasada i llavi arrodonit de ceràmica grisa. Pasta de color gris ben depurada i finament allisada a l’interior
i a l’exterior. El fragment conservat és tan exigu que no permet
aventurar la seua tipologia. Cronologia: segles V-IV aC.
1 fragment de vora amb forma de bec d’ànec d’una grandària menuda. Classe A. Pasta de color castany a l’interior i amb
desgreixant abundant i xicotet. L’exterior i l’interior són de color ataronjat i estan finament allisats. La vora podria adscriure’s
a una gerreta i pertanyer, per tant, al tipus A.II.2 (Mata i Bonet,
1992). Cronologia: comprén tot el període ibèric.
1 fragment de vora recta i llavi arrodonit, amb un perfil de
vas de cos esfèric de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta
de tonalitat ataronjada, tant a l’interior com a l’exterior, ben
depurada. Es tracta d’una vora de plat o bol profund, A.III.9
(Mata i Bonet, 1992), que es generalitza en la ceràmica ibèrica
a partir del s. III aC (Guérin, 2003: 193), encara que la seua aparició en la tipologia ceràmica ibèrica la fa en el s. IV aC, com
es constata al Puntal de Salinas (Sala, 1995: 172). Cronologia:
segles IV aC-I aC.
4 fragments de vora reentrant i llavi arrodonit de ceràmica
comuna ibèrica. Classe A. Pastes de tonalitat ataronjada i ben depurades. Es tracta de plats amb vora reentrant o pàtera del tipus
A.III.8.2. (Mata i Bonet, 1992). Cronologia: és un tipus que es
data des de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà (segles VI-I aC).
4 fragments d’ansa vertical de dimensió reduïda que deuen
correspondre a algun recipient de xicotet format. Classe A. Anses de secció lleugerament quadrangular. Pastes de tonalitat ataronjada i desgreixant de dimensió reduïda. Cronologia: només
amb les anses és impossible precisar una cronologia. No obstant
això, hem de tindre en compte que la ceràmica ibèrica, al llarg
de la seua evolució, va desenvolupar un procés de miniaturització i d’ampliació del repertori que va permetre incloure, en
fase avançada, una sèrie de tipus ceràmics de xicotet format
(Sala, 1995), fet que permet intuir que aquests fragments d’ansa
degueren pertànyer a gots de l’Ibèric ple o final.
1 ansa de cinta de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta
de tonalitat ataronjada i desgreixant de dimensió reduïda. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
1 fragment de carena de vas de ceràmica comuna ibèrica.
Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada i desgreixant de dimensió
reduïda. Presenta la mateixa tonalitat a l’exterior i a l’interior.
Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
1 fragment informe de base (fons del recipient) de ceràmica
ibèrica comuna. Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada, ben depurada. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
UE 22883
25 fragments informes de ceràmica tosca. Pasta de tonalitat
grisa fosca i amb abundants vacúols visibles tant a l’exterior
com a l’interior. Alguns d’aquests fragments mostren una pasta
molt blana. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
UE 22884
1 fragment del cantó d’un pondus ibèric de tendència rectangular o paral·lelepipèdica. Classe A. Pasta de tonalitat rogenca
amb abundant desgreixant de grandària mitjana. S’adscriu al
tipus A.V.7.1-3 (Mata i Bonet, 1992). Cronologia: comprén tot
el període ibèric.
UE 22885
2 fragments de ceràmica de vernís negre. Pasta de tonalitat
ataronjada, molt depurada, amb desgreixant a penes apreciable
a la vista. L’exterior i l’interior presenten un vernís negre mat
de qualitat mitjana. Cronologia: des de final del s. III aC fins a
mitjan s. I aC.
UE 22890 (fig. 5.49)
1 fragment de vora amb forma de bec d’ànec de ceràmica
comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada tant a
l’interior com a l’exterior, ben depurada. Atesa la dimensió tan
reduïda de la vora conservada, és impossible aventurar el tipus
a què pertanyeria.
1 fragment de vora amb llavi de ceràmica ibèrica pintada.
Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada tant a l’interior com a
l’exterior, ben depurada. La peça es troba molt erosionada,
encara que és possible distingir en el seu exterior una banda
pintada en color roig vinós. Cronologia: sense possibilitat de
precisar-la.
1 fragment de vora reentrant, amb llavi lleugerament arrodonit, de ceràmica ibèrica pintada. Classe A. Pasta de tonalitat
ataronjada tant a l’interior com a l’exterior, ben depurada, amb
una línia pintada al seu interior. Es tracta d’un plat de vora reentrant o pàtera del tipus A.III.8.2. (Mata i Bonet, 1992). El fragment de vora conservat no permet trobar el diàmetre de la vora,
però sembla que és un plat de grans dimensions. Cronologia:
és un tipus que es data des de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà
(segles VI-I aC).
1 fragment de vora exvasada i llavi en forma de bec d’ànec
de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta ataronjada tant
a l’interior com a l’exterior i molt ben depurada. Es tracta de
la vora d’una gerreta amb coll que s’adscriuria al tipus A.II.2.
(Mata i Bonet, 1992). Cronologia: és un tipus que es data des de
l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà (segles VI-I aC).
1 fragment de galbo d’atuell d’una gerra de doble vora
en ceràmica ibèrica pintada. Classe A. Pasta ataronjada tant a
l’interior com a l’exterior molt ben depurada. Es tracta d’una
gerra del tipus A.II.1.1 (Mata i Bonet, 1992), que fa la seua aparició en el s. IV aC (Sala, 1995: 167), encara que se’n coneixen
alguns escassos exemplars de l’Ibèric antic. Cronologia: segles
IV aC-I aC.
UE 22977 (fig. 5.49)
1 fragment de vora exvasada, amb llavi arrodonit, de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta interior de tonalitat ataronjada, mentre que l’exterior presenta una cocció reductora.
El fragment sembla que pertany a un plat de vora exvasada del
tipus A.III.8.1 (Mata i Bonet, 1992). Atenent aquest tipus de
vora en forma d’ala, és possible precisar que es tractaria d’un
tipus pertanyent a l’Ibèric antic (Sala, 1995: 75, figura 8, P2C).
Cronologia: s. V aC.
1 fragment de vora d’àmfora amb llavi de perfil triangular.
Pasta amb desgreixant abundant de to ataronjat i amb la presència d’esquists negres. Pasta de la costa de Màlaga. Àmfora fenícia occidental, comunament denominada R-1, identificada
amb el tipus T-10.1.2.1 de Ramón (1995: 230-231, figures 109 i
196-198, números 396-416). La cronologia d’aquestes àmfores
comprén des del segon quart del s. VII aC fins a mitjans del s.
VI aC (Ramón, 1995: 231).
69
[page-n-81]
1 fragment de base plana, amb taló, i massissa. La pasta
presenta nombrosos vacúols i desgreixant de mica platejada,
punts blancs i esquists negres. En el seu exterior, encara que
amb dificultats, és possible apreciar una engalba de to ataronjat
rogenc. Es tracta d’un plat fenici d’engalba roja. La cronologia
d’aquests plats s’obté de l’amplitud del vaset i de la seua relació
amb el vora, per la qual cosa és complicat poder-la precisar.
Cronologia: segles VII-VI aC (Martín Ruiz, 1995: 124-127;
Schubart, 2002-2003).
1 fragment informe de ceràmica ibèrica pintada. Classe A.
Pasta depurada de tonalitat ataronjada a l’interior i a l’exterior.
S’hi aprecien restes d’una banda pintada en to roig vinós. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
124 fragments de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. La
pasta de les ceràmiques oscil·la entre la tonalitat rosàcia, la beix
i l’ataronjada, ben depurada. Les superfícies es troben erosionades i el tacte de les peces és arenós. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
UE 22978 (fig. 5.49)
UE 22586 (fig. 5.50)
1 fragment de base plana de ceràmica de cuina ibèrica.
Classe B. Pasta de tonalitat negrosa amb abundants vacúols.
Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
3 fragments informes de ceràmica de cuina. Classe B. Pasta
de tonalitat negrosa amb abundants vacúols. Cronologia: sense
possibilitat de precisar-la.
1 fragment de vora exvasada amb llavi de secció subtriangular. Classe A. Pasta beix tant a l’exterior com a l’interior, ben
depurada. Probablement pertanga a una gerreta, sense poder
precisar res més, i s’adscriu al tipus A.II.2 (Mata i Bonet, 1992).
Cronologia: comprén tot el període ibèric.
1 fragment de vora reentrant i llavi arrodonit de ceràmica
ibèrica pintada. Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada tant a
l’interior com a l’exterior, ben depurada. Presenta una banda
pintada en to roig vinós a l’interior. Es tracta d’un plat de vora
reentrant o pàtera del tipus A.III.8.2. (Mata i Bonet, 1992).
El fragment de vora conservat no permet trobar el diàmetre
de la vora, però sembla que és un plat de grans dimensions.
Cronologia: és un tipus que es data des de l’Ibèric antic fins a
l’Iberoromà (segles VI-I aC).
1 fragment de vora reentrant i llavi arrodonit de ceràmica
comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada tant a
l’interior com a l’exterior, ben depurada. Es tracta d’un plat de
vora reentrant o pàtera del tipus A.III.8.2. (Mata i Bonet, 1992).
El fragment de vora conservat no permet trobar el diàmetre
de la vora, però sembla que és un plat de grans dimensions.
Cronologia: és un tipus que es data des de l’Ibèric antic fins a
l’Iberoromà (segles VI-I aC).
3 fragments de vores indeterminades de ceràmica comuna ibèrica. Pasta de tonalitat ataronjada tant a l’interior com a
l’exterior, ben depurada.
1 fragment de base de peu anul·lar de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada tant a l’interior com
a l’exterior, ben depurada.
1 fragment de base de peu anul·lar baix, de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de color ataronjat molt depurada.
2 fragments de base de ceràmica comuna ibèrica. Classe A.
Pasta de tonalitat ataronjada tant a l’interior com a l’exterior, ben
depurada. La grandària dels fragments no permet precisar més.
1 ansa geminada de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada tant a l’interior com a
l’exterior, ben depurada. L’ansa deu pertànyer a una gerra,
però no se’n pot precisar més el tipus, i s’adscriu al grup
A.I.2 de Mata i Bonet (1992). Cronologia: sense possibilitat
de precisar-la.
UE 22979
1 fragment informe d’àmfora fenícia. Pasta de la costa de
Màlaga. Cronologia: segles VII-VI aC.
74 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. Classe
A. La pasta de les ceràmiques oscil·la entre la tonalitat rosàcia,
la beix i l’ataronjada, ben depurada. Les superfícies es troben
erosionades i el tacte de les peces és arenós. Cronologia: sense
possibilitat de precisar-la.
UE 22980
6 fragments d’ossos de fauna animal.
UE 23071 (fig. 5.49)
3 fragments informes de galbo que formen part d’una mateixa peça. Pasta de tonalitat negra a l’interior amb abundant
desgreixant. Tonalitat ataronjada a l’interior i a l’exterior.
L’exterior presenta una engalba ataronjada i sobre la seua superfície s’ha aplicat una decoració incisa. Aquesta decoració
està plasmada en mètopes i alterna rectangles llisos amb altres plens d’incisions obliqües. Aquest tipus de ceràmica a mà,
cuidada i amb decoració incisa es documenta a l’assentament
proper de Los Villares (Mata, 1991: 159 i 161, figures 86-87).
Cronologia: aquest tipus de ceràmiques s’han adscrit al Bronze
final i primera edat del Ferro.
UE 23079
1 objecte de bronze de forma cònica amb perforació circular. C-71/2-143. Fotografiat i no dibuixat.
Habitació 6
UE 22585 (fig. 5.50)
1 fragment de vora exvasada, amb llavi pla i lleugerament
engrossit cap al seu extrem. Classe A. Pasta de to rogenc ben
depurada i amb escasses inclusions de mica platejada de grandària mitjana. Es troba pintada a l’interior amb una sèrie de
quarts de circumferència concèntrics. Es tracta d’un plat de
vora exvasada del tipus A.III.8.1 (Mata i Bonet, 1992). La seua
pasta dura i de tonalitat rogenca és semblant a la del plat de la
UE 22880. Cronologia: Ibèric ple. Segle III aC-I aC?
70
Fig. 5.50. Materials de la zona interior de la Torre Est o de la poterna
del Recinte II. Materials de l’habitació 6.
[page-n-82]
UE 22587
6 Fragments de ceràmica de cuina ibèrica. Classe B. Pasta
de tonalitat grisa fosca i amb abundants vacúols visibles també a
l’exterior i l’interior. En alguns s’aprecien les empremtes del torn.
UE 22588
1 fragment informe d’àmfora fenícia. Pasta de la costa de
Màlaga.
UE 22589
Fragment ossi de fauna animal. Número 22589.
L’estudi dels materials de les habitacions de la torre excavada
per Gil-Mascarell evidencien la coexistència de materials que es
remunten al Bronze final i a la primera edat del Ferro junt amb
uns altres ibèrics, que seran característics a partir del període Ibèric ple. Així ho destaca la documentació d’un fragment de ceràmica tosca, acurada, amb decoració incisa, molt semblant als que
es documenten en el poblat pròxim de Los Villares (Mata, 1991).
Al jaciment de la Carència, alguns dels estrats de l’excavació
d’aquesta torre també han permés detectar la presència d’àmfores
fenícies i de produccions d’engalba roja fenícia que aporten una
cronologia que comprén els segles VII-VI aC. Els fragments informes d’àmfora fenícia presenten pastes de les produccions de
la costa de Màlaga, mentre que les vores documentades pertanyen al tipus T-10.1.2.1 de Ramón (1995: 230-231, figures 109
i 196-198, números 396-416). Aquest tipus d’àmfora també es
documenta en els jaciments propers del Castellar de Meca i Los
Villares, de Caudete de las Fuentes (Ramón, 1995: 49), i també
a Arse/Saguntum (Bonet et al., 2004: 204 i 206), des dels quals
es distribuirien cap als territoris de l’interior (ibíd.: 220-221,
fig. 18). No obstant això, és probable que el subministrament
d’aquests materials a la Carència arribara des de la zona costanera de Cullera, remuntant el Xúquer. La cronologia de les àmfores
comprén des del segon quart del segle VII aC fins a mitjans del
segle VI aC (Ramón, 1995: 231).
A aquest període, i potser també al segle V aC, s’han
d’adscriure els nombrosos exemples de ceràmica tosca, feta
a mà per part de la població ibera local, que també són molt
abundants en el poblat de Los Villares (Caudete de las Fuentes)
(Mata, 1991, 142 i ss.). Aquests tipus de ceràmiques es troben,
als jaciments valencians, en els nivells protoibèrics i conviuen
amb ceràmiques a torn i amb produccions ceràmiques fenícies.
D’aquesta manera, a l’Alt de Benimaquia es documenten, junt
amb la ceràmica a torn, unes ceràmiques tosques fetes a mà
amb una argila que conté desgreixant gros, heterogeni i abundant que ha d’atribuir-se a la tradició local de la primera edat
del Ferro, un material que a Dénia es data amb una cronologia
terminus ante quem de mitjans del segle VI aC (Gómez Bellard
i Guérin, 1991). Tanmateix, aquestes ceràmiques començaran
a desaparéixer dels assentaments del País Valencià a l’inici del
segle V aC (Mata, 1991: 142 i ss.).
La ceràmica ibèrica es troba molt fragmentada i amb les
superfícies molt erosionades, la qual cosa dificulta l’obtenció
de la informació que pot proporcionar. No obstant això, ha sigut possible documentar la presència d’uns tipus ceràmics que
fan la seua aparició en el segle IV aC, com són l’atuell de doble vora i el bol o plat de perfil de tendència esfèrica (Sala,
1995). L’aparició d’aquest bol es constata a l’àrea alacantina el segle IV aC, al jaciment del Puntal de Salinas (Villena)
(Sala, 1995:172), mentre que en el territori edetà, on s’ubica la
Carència, aquest plat no apareix abans del segle III aC (Guérin,
2003: 193). Al segle III aC també es podrien adscriure alguns
fragments de plat, amb vora exvasada, que mostren unes pastes
molt dures i de tonalitat rogenca que es detecten en alguns plats
del Tossal de Sant Miquel i de l’àrea de la Serreta-l’Alcavonet
(Bonet, 1995; Grau, 1998-1999: 87). La forma d’aquestes vores
resulta similar a algunes de les documentades en l’ampli corpus
ceràmic del Tossal de Sant Miquel de Llíria (Bonet, 1995: fig.
210, A.III.8.1), cosa que, sens dubte, ve a ser un argument a
favor per poder datar els fragments de la Carència en la tercera
centúria abans de Crist. Aquesta cronologia seria, finalment, corroborada per la presència de dos fragments de vernís negre de
campaniana A (Py, 1993; Viver Lombarte, 2005).
Recinte III
Els materials recuperats en la XII fase de prospecció – 10a campanya d’excavació, el 2012, a la zona de la muralla i la Torre
Nord, situada al costat de la cova, del Recinte III han sigut inventariats i estudiats, i són els següents:
Zona exterior de la muralla
UE 4022 (fig. 5.52)
Fig. 5.51. Materials de l’anivellació de la zona E-O de la muralla junt
a la Torre sud-oest del Recinte III.
1 vora de plat de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Vora
reentrant amb llavi arrodonit. Pasta de tonalitat rosàcia ataronjada, ben depurada. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants
i algun desgreixant de calç. La superfície es troba erosionada
i és de la mateixa tonalitat que l’interior de la pasta. Plat amb
vora reentrant o pàtera del tipus A.III.8.2. (Mata i Bonet, 1992:
134). El fragment de vora conservat no permet trobar el diàmetre de la vora, però sembla que és un plat de grans dimensions.
Cronologia: és un tipus que es data des de l’Ibèric antic fins a
l’Iberoromà (segles VII-I aC).
71
[page-n-83]
1 vora indeterminada de ceràmica de cuina ibèrica. Classe
B. Vora girada corbada a l’exterior amb llavi lleugerament engrossit. Pasta de tonalitat negra amb desgreixant de dimensions
mitjana i gran. Superfície allisada d’una manera basta. Forma
indeterminada. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
1 vora indeterminada de ceràmica de cuina ibèrica. Classe
B. Vora indiferenciada amb llavi arrodonit. Pasta de tonalitat
negra amb desgreixant de dimensions mitjana i gran. Superfície
allisada d’una manera basta. Forma indeterminada. Cronologia:
sense possibilitat de precisar-la.
28 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat rosàcia ataronjada, ben depurada. S’hi
aprecien xicotetes inclusions brillants i algun desgreixant de calç.
La superfície es troba erosionada i és de la mateixa tonalitat que
l’interior de la pasta. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
4 fragments informes de ceràmica de cuina ibèrica. Classe
B. Pasta de tonalitat negra amb desgreixant de dimensions mitjana i gran. Superfície allisada d’una manera basta. Cronologia:
sense possibilitat de precisar-la.
7 pilots d’atovó amb restes de carbonet.
UE 4023 (fig. 5.52)
1 vora de gerra o gerreta de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Vora girada amb llavi penjant de secció subtriangular.
Pasta de tonalitat beix, ben depurada. S’hi aprecien xicotetes
inclusions brillants i algun desgreixant de calç. La superfície
es troba allisada i és de la mateixa tonalitat que l’interior de la
pasta. Gerra del tipus A.I.2 o gerreta del tipus A.II.2 de la tipologia de Mata i Bonet (1992). El fragment de vora conservat no
permet trobar el diàmetre de la vora. Cronologia: sense precisar.
1 fragment informe d’àmfora ibèrica. Classe A. Pasta
de tonalitat grisenca amb desgreixant de grans dimensions.
L’interior presenta la mateixa coloració, mentre que l’exterior
és de tonalitat beix rosàcia. Les dues superfícies es troben allisades. Àmfora ibèrica del tipus A.I.1. de Mata i Bonet (1992).
Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
120 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. La pasta de les ceràmiques oscil·la entre les tonalitats
rosàcia, grisa, beix i ataronjada, ben depurada. En els casos en
què es pot apreciar, s’observa un desgreixant de dimensió reduïda. Les superfícies es troben erosionades i amb concrecions
molt adherides a les peces. Cronologia: sense possibilitat de
precisar-la.
1 vora de plat de ceràmica d’imitació de la campaniana.
Vora exvasada amb llavi indiferenciat i arrodonit. Pasta de
tonalitat grisenca, molt ben depurada. A penes s’hi aprecien
desgreixants d’una grandària minúscula. Sobre l’allisada s’ha
aplicat una engalba de color negre, molt diluïda i de mala qualitat. Possiblement siga una imitació ibèrica de la forma 27 de
la campaniana. Cronologia: final del s. III-principi del s. I aC.
2 vores que encaixen d’una gerreta de ceràmica comuna
ibèrica. Classe A. Vora girada corba a l’exterior amb llavi en
forma de bec d’ànec. Pasta de tonalitat ataronjada, ben depurada. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i desgreixant
de calç. La superfície és de la mateixa tonalitat que l’interior
de la pasta i es troba allisada, encara que es conserva erosionada. Gerreta sense espatlla del tipus A.I.2.2 en la seua
variant 1 amb coll indicat (Mata i Bonet, 1992). Cronologia:
és un tipus que es data des de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà
(segles VII-I aC).
72
3 fragments que encaixen d’una gerreta de ceràmica ibèrica
pintada. Classe A. Vora girada corba a l’exterior amb llavi en
forma de bec d’ànec. La pasta es troba ben depurada i presenta una doble coloració amb la zona interior de color rogenc
ataronjat i l’exterior grisa (l’anomenat efecte sandvitx). S’hi
aprecien xicotetes inclusions brillants i desgreixant de calç. La
superfície és de tonalitat beix i es troba allisada. La pintura
de color roig vinós es troba molt erosionada. Així i tot, es pot
apreciar una banda en la vora interior i una altra a l’exterior en
el coll. Gerreta sense espatlla del tipus A.II.2.2 en la seua variant 2 amb coll indicat (Mata i Bonet, 1992: 127). Cronologia:
és un tipus que es data des de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà
(segles VII-I aC).
1 fragment de gerreta de ceràmica comuna ibèrica. Classe
A. Vora recta amb llavi lleugerament engrossit a l’exterior.
La pasta es troba ben depurada i presenta una coloració mixta
amb la zona interior de color gris i l’exterior ataronjada. S’hi
aprecia un desgreixant de dimensió reduïda en poca quantitat.
La superfície és de tonalitat beix i es troba allisada. Gerreta
amb espatlla del tipus A.II.2.1 (Mata i Bonet, 1992: 127). Cronologia: és un tipus que es data a partir de l’Ibèric ple (segles
V-IV aC).
1 vora de gerreta de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Vora
girada corba a l’exterior amb llavi de secció triangular. Pasta de
tonalitat beix, ben depurada. S’hi aprecien xicotetes inclusions
brillants i desgreixant de calç. La superfície és de la mateixa tonalitat que l’interior de la pasta i es troba allisada. Solen ser vores
típiques en les gerretes sense espatlla del tipus A.II.2.2 (Mata i
Bonet, 1992: 127-128). Cronologia: és un tipus que es data des
de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà (segles VII-I aC).
Fig. 5.52. Materials de la zona de la muralla i la Torre Nord del
Recinte III.
[page-n-84]
1 vora de botella o pitxer de ceràmica comuna ibèrica.
Classe A. Vora exvasada amb llavi lleugerament engrossit i
arrodonit. Pasta de tonalitat rosada, ben depurada. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i desgreixant de calç. La
superfície és de la mateixa tonalitat que l’interior de la pasta
i es troba allisada. Solen ser vores típiques en els pitxers i en
les botelles. L’escassetat del fragment conservat ens impedeix
esbrinar el diàmetre de la vora. Cronologia: sense possibilitat
de precisar-la.
1 vora de plat de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Vora
reentrant amb llavi arrodonit. Pasta de tonalitat rosàcia ataronjada, ben depurada. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants
i algun desgreixant de calç. La superfície es troba erosionada
i és de la mateixa tonalitat que l’interior de la pasta. Plat amb
vora reentrant o patereta del tipus A.III.8.2. (Mata i Bonet,
1992: 134). Cronologia: és un tipus que es data des de l’Ibèric
antic fins a l’Iberoromà (segles VII-I aC).
1 vora indeterminada de ceràmica comuna ibèrica. Classe
A. Vora girada corba a l’exterior amb llavi penjant arrodonit.
Pasta de tonalitat ataronjada, ben depurada. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i desgreixant de calç. La superfície
és de tonalitat beix i es troba allisada. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
1 fragment informe d’ansa d’àmfora ibèrica. Classe A.
Ansa de secció circular. Pasta de tonalitat ataronjada, ben
depurada. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i desgreixant de calç. La superfície és de tonalitat beix i es troba
allisada. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
2 fragments de carena de ceràmica comuna ibèrica. Classe
A. Pasta de tonalitat beix, ben depurada. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i desgreixant de calç. La superfície
és de tonalitat beix i es troba allisada. La carena pareix que
formara part del cos d’un caliciforme de cos globular del tipus
A.III.4.1. de dimensió reduïda (Mata i Bonet, 1992: 133). És
un tipus que es data des de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà
(segles VII-I aC).
1 fragment informe de ceràmica ibèrica pintada. Classe A.
Pasta de tonalitat rosada ben depurada. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i desgreixant de calç. La superfície és
de tonalitat beix i es troba allisada. En la part exterior de la
peça s’aprecia una banda pintada. La pintura, de color roig
vinós, es troba molt erosionada. Cronologia: sense possibilitat
de precisar-la.
1 vora indeterminada de ceràmica comuna ibèrica. Classe
A. Vora exvasada indiferenciada amb llavi arrodonit. Pasta
de tonalitat beix, ben depurada. S’hi aprecien xicotetes
inclusions brillants i desgreixant de calç. La superfície és de
tonalitat beix i es troba allisada. Cronologia: sense possibilitat
de precisar-la.
1 fragment informe de ceràmica grisa ibèrica. Pasta de
color negre, ben depurada. S’hi aprecien xicotetes inclusions
brillants i desgreixant de calç. La superfície és de tonalitat
negra finament allisada. Cronologia: sense possibilitat de
precisar-la.
5 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. La pasta de les ceràmiques oscil·la entre la tonalitat
rosàcia, beix i ataronjada, ben depurada. En els casos en què
es pot apreciar, s’observa un desgreixant de dimensió reduïda. Les superfícies es troben erosionades i amb concrecions
molt adherides a les peces. Cronologia: sense possibilitat de
precisar-la.
UE 4025 (fig. 5.52)
19 fragments de ceràmica comuna ibèrica. Classe A.
Pastes que oscil·len entre la tonalitat castanya, ataronjada
i beix. Algunes d’elles presenten una cocció mixta i altres
amb l’anomenat efecte sandvitx. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i desgreixant de calç. La superfície és de les
mateixes tonalitats al·ludides. Cronologia: sense possibilitat
de precisar-la.
3 fragments d’una vora de gerreta de ceràmica comuna
ibèrica. Vora girada corba a l’exterior amb llavi en forma de
bec d’ànec. La pasta es troba ben depurada i presenta una coloració mixta, amb la zona interior de color gris i l’exterior
ataronjada. S’hi aprecia un desgreixant de dimensió reduïda
en quantitat escassa. La superfície és de tonalitat beix i es troba allisada. Gerreta sense espatlla del tipus A.I.2.2 en la seua
variant 1 amb el coll indicat (Mata i Bonet, 1992). Cronologia:
és un tipus que es data des de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà
(segles VII-I aC).
1 resta de malacofauna.
Torre Nord
UE 4026 (fig. 5.52)
1 vora de càlat de ceràmica ibèrica pintada. Classe A. Vora
girada corba a l’exterior penjant amb llavi motllurat. La pasta es
troba ben depurada i presenta una doble coloració amb la zona
interior grisa i l’exterior de color rogenc ataronjat (l’anomenat
efecte sandvitx). S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i desgreixant de calç. La superfície és de tonalitat ataronjada i es troba
allisada. La pintura és de color roig vinós. Presenta una línia en la
vora motllurada i en el cos s’aprecia la part superior d’un fris delimitat amb una línia horitzontal. Dins del fris s’observa un motiu
de teuladetes. Càlat de vora motllurada del tipus A.II.7.1. (Mata
i Bonet, 1992: 129-130). Aquesta peça s’adscriuria a un grup de
càlats d’origen edetà que es caracteritza per presentar aquestes
vores de secció de cap d’ànec (Conde, 1992: 129-131; Bonet,
1995: 411-412; Guérin, 2003: 186). A més, la seua decoració de
teuladetes és un dels motius més repetits dins d’un esquema compositiu pròpiament edetà (Guérin, 2003: 186), que es troba ben
documentat en jaciments de la zona com el Tossal de Sant Miquel
de Llíria (Bonet, 1995: 411-412, fig. 209) o el Puntal dels Llops
d’Olocau (Bonet i Mata, 2002: 132). Aquestes característiques
morfològiques i decoratives fan que es classifique dins del grup
C-1 de la classificació de Conde (1992: 129-131, fig. 19-20) un
grup prou homogeni que, llevat de rares excepcions, quan mostra
el llavi motllurat es decora amb les composicions geomètriques
assenyalades (Bonet, 1995: 411), moments del s. III i inici del s.
II aC (Conde, 1990: 153). La vora d’aquest càlat representa un
element cronològic fiable. En aquest sentit, el repertori ceràmic
documentat en el Castellet de Bernabé podria estar indicant que
aquest llavi es dóna en aquests contextos des del s. III aC fins a
principi del s. II aC (Guérin, 2003: 186); això també s’aprecia
en els càlats del poblat de la Serreta que corresponen a la segona
meitat del s. III aC (Grau, 2002: 68 i 74-75). Cronologia: s. III aC
i principi del s. II aC.
1 fragment informe de ceràmica campaniana A. Pasta de
tonalitat ataronjada rosàcia, molt depurada amb desgreixant a
penes apreciable a la vista. L’exterior i l’interior presenten un
vernís negre mat de qualitat mitjana. Cronologia: des del final
del s. III aC fins a mitjan s. I aC.
73
[page-n-85]
1 fragment de coll de ceràmica comuna ibèrica. Classe A.
Pasta de tonalitat ataronjada, ben depurada. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i desgreixant de calç. La superfície
està molt erosionada i és de la mateixa tonalitat que la pasta.
Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
1 fragment d’ansa d’àmfora ibèrica. Classe A. Ansa de secció cilíndrica. Pasta de tonalitat grisenca, ben depurada. S’hi
aprecien abundants desgreixants de calç de dimensió reduïda.
La superfície és de tonalitat beix i es troba ben allisada. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
39 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. Classe
A. La pasta de les ceràmiques oscil·la entre la tonalitat rosàcia, la beix i l’ataronjada, ben depurada. En els casos en què
es pot apreciar, s’observa un desgreixant de dimensió reduïda. Les superfícies es troben erosionades i amb concrecions
molt adherides a les peces. Cronologia: sense possibilitat de
precisar-la.
Els materials recuperats en la XIII fase de prospecció – 11a
campanya d’excavació, el 2013, a la zona de la muralla i la
Torre SO del Recinte III han sigut inventariats i estudiats, i són
els següents.
Zona exterior de la muralla
UE 2013
4 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. Classe
A. Pastes de coloració rosàcia i ataronjada amb desgreixants
de dimensió reduïda i d’idèntica coloració en els seus exteriors.
Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
1 fragment de malacofauna terrestre.
29 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica a torn.
Classe A. Pastes de tonalitats variades amb abundants desgreixants de xicoteta i mitjana grandària. Cronologia: sense
possibilitat de precisar-la.
UE 2015 (fig. 5.53)
1 fusaiola acèfala discoïdal completa de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de color beix, ben depurada
i amb desgreixant de dimensió reduïda. Presenta una decoració a base de punts que dibuixen una creu, el centre dels
eixos de la qual es correspon amb l’orifici. S’adscriu al tipus
A.V.8.1.2 (Mata i Bonet, 1992). Cronologia: No permet precisió cronològica.
3 fragments informes que s’uneixen entre si, pertanyents a
una base anul·lar. Pasta de color rogenc, ben depurada i amb
allisada fina a l’exterior i melada a l’interior de color verd groguenc. Es tracta d’una base d’escudella de ceràmica medieval
cristiana. Cronologia: s. XV.
38 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. Classe
A. La pasta de les ceràmiques oscil·la entre la tonalitat rosàcia, la beis i l’ataronjada, ben depurada. En els casos en què
es pot apreciar, s’observa un desgreixant de dimensió reduïda.
Les superfícies es troben erosionades i amb concrecions molt
adherides a les peces.
4 fragments informes d’àmfora ibèrica. Classe A. Pasta de
tonalitat rosàcia ataronjada, ben depurada. Cronologia: sense
possibilitat de precisar-la.
4 fragments d’os de fauna.
Mostra de terra amb abundants restes de carbó del probable
paviment UE 2019.
74
Fig. 5.53. Materials de la zona interior de la Torre sud-oest del
Recinte III.
UE 2016 (fig. 5.51)
Zona EO de la muralla
2 fragments de vora de disposició obliqua i llavi reentrant
cap a l’interior i penjant cap a l’exterior. Pasta de tonalitat grisa
fosca amb desgreixant de dimensió reduïda i escasses inclusions de calç. La superfície és de tonalitat beix. Bol trípode
fenici, de probable producció local. Cronologia: final del s.
VII-principi del s. VI aC (Vives-Ferrándiz, 2005; González
Prats, 2011: 375-394).
1 fragment de vora indeterminada amb llavi arrodonit de
ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat beix, ben
depurada. La superfície es troba erosionada i és de la mateixa
tonalitat que l’interior de la pasta. Cronologia: sense possibilitat
de precisar-la.
9 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. Classe
A. Pasta de tonalitat rosàcia ataronjada, ben depurada, en algun
cas amb efecte sandvitx. S’hi aprecien xicotetes inclusions brillants i algun desgreixant de calç. La superfície es troba erosionada. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
7 fragments informes d’àmfora ibèrica. Pasta de tonalitat
beix ataronjada, amb desgreixant de dimensions mitjana i grossa. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
2 fragments informes d’àmfora fenícia. Abundant desgreixant de grandària mitjana amb abundància d’esquists ne-
[page-n-86]
gres i minúscules inclusions brillants. Pastes de la costa de
Màlaga. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
1 fragment informe de ceràmica ibèrica de cuina. Classe B.
Pasta de tonalitat negra amb desgreixant de dimensions mitjana
i grans. Superfície allisada d’una manera grossera. Cronologia:
sense possibilitat de precisar-la.
2 fragments d’os.
Zona de l’interior de la Torre SO
2 fragments informes d’una mateixa peça de vernís negre
de producció beoide (Py, 1993; Principal, 2005). Pasta de tonalitat beix, molt depurada, amb desgreixant a penes apreciable a
la vista. L’exterior i interior presenten un vernís negre mat de
qualitat mitjana. Cronologia: de finals del s. II aC al tercer quart
del s. I aC.
1 fragment de vora destacat del cos, engrossit en les cares
externa i interna i culminat en un llavi pla. Classe A. Pasta
de tonalitat grisenca amb desgreixant de grans dimensions,
mentre que l’exterior és de to ataronjat i amb les superfícies
allisades. Àmfora ibèrica del tipus A.I.1. de Mata i Bonet
(1992). Cronologia: és difícil precisar-la només amb el vora
de les àmfores ibèriques, la qual cosa obliga a considerar
una cronologia que comprén tot el període ibèric. No obstant
això, també hem d’esmentar que aquest tipus de vores es
troba en àmfores ibèriques de La Escuera (Sala, 1995: 221,
figura 34, L4) o a la Serreta (Grau, 2002: figura 14, 1), jaciments del s. III aC.
1 fragment de vora d’àmfora amb llavi de perfil triangular. Pasta de tonalitat beix i abundant desgreixant de mitjana
grandària. Àmfora fenícia occidental, comunament anomenada R-1, identificada amb el tipus T-10.1.2.1 de Ramón (1995:
230-231, figures 109 i 196-198, números 396-416). La cronologia d’aquestes àmfores comprén des del segon quart del s.
VII aC fins a mitjans del s. VI aC (Ramón, 1995: 231).
1 fragment de vora motllurada de ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat beix tant a l’interior com a
l’exterior, ben depurada. El fragment conservat no permet que
es puga intuir la seua tipologia. Cronologia: sense possibilitat
de precisar-la.
1 fragment de vora girada a l’exterior amb llavi penjant de
ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat beix tant
a l’interior com a l’exterior, ben depurada. Probablement es
tracta d’una vora de gerreta, tipus A.II.2. (Mata i Bonet, 1992).
Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
1 fragment de vora girada a l’exterior amb llavi penjant de
ceràmica comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat beix, tant
a l’interior com a l’exterior, ben depurada. Probablement es
tracta d’una vora de gerreta, tipus A.II.2. (Mata i Bonet, 1992).
Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
1 fragment de vora exvasada i llavi arrodonit de ceràmica grisa ibèrica. Pasta de tonalitat grisa tant a l’interior
com a l’exterior. Es troba ben depurada i s’hi aprecia desgreixant abundant de dimensió reduïda. Es tracta d’una urna
del tipus U1 o U2 de Sala (1995: 79, figura 9), sense poder
precisar res més de la peça per no tindre més informació del
seu perfil. Cronologia: s. V-inici del s. IV aC. Fotografiat i
dibuixat.
1 fragment de vora indeterminat de ceràmica ibèrica pintada. Classe A. Pasta de tonalitat beix, tant a l’interior com
a l’exterior, ben depurada. Les restes de pintura es troben a
l’interior de la vora i són de tonalitat roja vinosa. Cronologia:
sense possibilitat de precisar-la.
1 fragment de vora indeterminat de ceràmica comuna ibèrica.
Classe A. Pasta, amb el denominat efecte sandvitx, de tonalitat
grisa. No obstant això, la superfície externa presenta una tonalitat
ataronjada. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
1 fragment de vora de ceràmica de cuina ibèrica amb vora
girada a l’exterior i llavi amb perfil subtriangular. Classe B.
Pasta de tonalitat negra grisa en la vora i taronja en el cos, amb
abundant desgreixant de grans dimensions. Superfície allisada
d’una manera grossera. Es tracta d’una vora d’olla gran de cuina ibèrica del tipus B.1.1 (Mata i Bonet, 1992). Cronologia:
comprén tot el període ibèric, perquè apareix ja en el s. VI aC i
conviu amb la ceràmica tosca feta a mà.
1 fragment de vora de ceràmica de cuina ibèrica amb vora
girada a l’exterior i llavi arrodonit. Classe B. Pasta de tonalitat
negra amb desgreixant de dimensions mitjana i gran. Superfície
allisada d’una manera grossera. Pel fragment conservat no és
possible precisar la forma de l’objecte, però sí que s’endevina
que devia tractar-se d’un gran contenidor, atés el grossor de la
vora i el diàmetre que es dedueix d’aquesta. Cronologia: sense
possibilitat de precisar-la.
1 fragment informe de morter estriat a l’interior de ceràmica
comuna ibèrica. Classe A. Pasta de tonalitat ataronjada, tant a
l’interior com a l’exterior, i desgreixant de dimensió reduïda.
S’adscriu al tipus A.V.4.2 (Mata i Bonet, 1992). Cronologia:
gran amplitud cronològica sense poder la precisar.
91 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. Classe
A. Pasta de tonalitat rosàcia i ataronjada, ben depurada, en algun cas amb efecte sandvitx. S’hi aprecien xicotetes inclusions
brillants i algun desgreixant de calç. Les superfícies es troben
erosionades. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
10 fragments informes d’àmfora ibèrica. La pasta de
les ceràmiques oscil·la entre la tonalitat rosàcia, la beix i
l’ataronjada, ben depurada. En els casos en què es pot apreciar,
s’hi observa un desgreixant de dimensió reduïda. Les superfícies es troben erosionades i amb concrecions molt adherides a
les peces. Cronologia: sense possibilitat de precisar-la.
1 fragment informe de ceràmica de cuina ibèrica. Classe B.
Pasta de tonalitat grisa i amb un desgreixant blanc molt gros.
Cronologia: Sense possibilitat de precisar-la.
2 peces completes de malacofauna terrestre.
Enderroc exterior de la muralla
UE 2017 (fig. 5.53)
1 fragment de vora entrant amb llavi arrodonit. Pasta ben
depurada de tonalitat rosàcia, allisada a l’exterior i vidriada a la
part interna i al costat de la vora exterior. El vidriat és de tonalitat melada. Cronologia: s. XV (medieval cristiana).
2 fragments de base anul·lar simple. Pasta ben depurada de tonalitat rosàcia, allisada a l’exterior i vidriada a la part interna. El vidriat és de tonalitat melada. Cronologia: s. XV (medieval cristiana).
1 fragment informe de ceràmica ibèrica a mà. Pasta de tonalitat grisa amb desgreixant abundant de grandària mitjana i
algunes inclusions de pedres de dimensió reduïda. L’exterior
es troba molt erosionat i és de tonalitat ataronjada. La part de
galbo conservada dibuixa un perfil en “S”, que es dóna prou
sovint en les ceràmiques a mà ibèriques. (Mata, 1991: 142 i ss.).
Cronologia: s. VI aC- inici del s. V aC.
75
[page-n-87]
16 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica. La pasta de les ceràmiques oscil·la entre la tonalitat rosàcia, la beix i
l’ataronjada, ben depurada. En els casos en què es pot apreciar, s’hi
observa un desgreixant de dimensió reduïda. Les superfícies es troben erosionades i amb concrecions molt adherides a les peces.
UE 2025 (fig. 5.53)
1 fragment de vora recta i llavi pla, lleugerament engrossit a
l’exterior. Al costat de la vora emergeix una ansa de secció lleugerament rectangular. Pasta de coloració grisa fosca a l’interior
i beix ataronjada a l’exterior i desgreixant gros i abundant.
Ceràmica a mà ibèrica, de factura molt tosca. Cronologia: s. VI
aC-inici del s. V aC.
Ansa vertical geminada de ceràmica fenícia. Pasta de color
rogenc ataronjat amb desgreixant abundant de grandària mitjana i menuda, amb alguns esquists negres, característica de les
produccions de la costa de Màlaga. Cronologia: s. VII-s. VI aC.
7 fragments informes de ceràmica a torn ibèrica. Pastes de
color ataronjat rosaci amb desgreixant de dimensió reduïda i
amb algunes partícules brillants. Cronologia: sense possibilitat
de precisar-la.
1 fragment informe de ceràmica d’àmfora fenícia. Pasta de
color beix amb abundant desgreixant de grandària mitjana i menuda. Cronologia: s. VII-s. VI aC.
14 fragments informes de ceràmica a mà ibèrica. Pasta de
coloració grisa fosca a l’interior i beix ataronjada a l’exterior i
desgreixant gros i abundant. Ceràmica a mà ibèrica, de factura
molt tosca. Cronologia: s. VI aC-inici del s. V aC.
4 fragments ossis de fauna.
Ossos i crani d’animal menut. Probablement d’un conill.
Els resultats de la campanya d’excavació de la Carència
del 2013 han permés constatar que els diferents estrats destinats a anivellar i fonamentar la construcció de la muralla van
remoure terres en què trobem materials d’època protoibèrica
o del període Ibèric inicial, amb materials fenicis i ceràmiques ibèriques tosques fetes a mà. Entre aquestes ceràmiques
fenícies podem destacar l’àmfora tipus T-10.1.2.1 de Ramón
(1995: 230-231, figures 109 i 196-198, números 396-416), de
la qual també es troben fragments en els jaciments pròxims
de Castellar de Meca i Los Villares de Caudete de las Fuentes
(Ramón, 1995: 49) així com a Arse/Saguntum (Bonet et al.,
2004: 204 i 206), des d’on es distribuirien cap als territoris de
l’interior (ibíd.: 220-221, figura 18). No obstant això, és probable que el subministrament d’aquests materials a la Carència arribara des de la zona costanera de Cullera, remuntant el
Xúquer. La cronologia d’aquestes àmfores comprén des del
segon quart del s. VII aC fins a mitjans del s. VI aC (Ramón,
1995: 231), la qual cosa ve a coincidir també amb la datació d’un bol trípode fenici que també ha sigut documentat en
aquesta campanya de la Carència i que es data des de final
del s. VII fins a principis del s. VI aC (Vives-Ferrándiz, 2005;
González Prats, 2011: 375-394).
Junt amb aquestes ceràmiques s’ha trobat un conjunt de
ceràmiques tosques fetes a mà que són especialment abundants en la UE 2025, l’estrat d’anivellació primari, que cobreix tots els altres estrats destinats a anivellar i aterrar la zona
amb l’objectiu de construir la muralla sobre un terreny ferm
i segur. L’orografia del terreny fa que la roca mare mostre un
trencament natural que possiblement fóra reblit en un període
més antic que aquell que portà a anivellar sistemàticament la
76
zona per a la construcció de la torre on s’ha excavat. Tampoc no es pot descartar que aquest estrat s’haguera format per
l’arrossegament de terra ocasionat per la pluja, la qual cosa
portaria a omplir aquells orificis de la roca més profunds des
dels primers moments d’ocupació de l’enclavament.
Aquest tipus de ceràmica tosca a mà es troba en els jaciments valencians en els nivells protoibèrics i conviu amb
ceràmiques a torn i amb produccions ceràmiques fenícies.
D’aquesta manera, a l’Alt de Benimaquia es documenten, junt
amb la ceràmica a torn, unes ceràmiques tosques fetes a mà
amb una argila que presenta un desgreixant gros, heterogeni
i abundant, que ha d’atribuir-se a la tradició local de la primera edat del Ferro, un material que a Dénia es data amb una
cronologia terminus ante quem de mitjans del s. VI aC (Gómez Bellard i Guérin, 1991). No obstant això, aquests tipus
de ceràmiques també els trobem representats amb un ampli
repertori en el proper jaciment de Los Villares (Caudete de las
Fuentes) (Mata, 1991: 142 i ss). D’aquesta manera es defensa
que al País Valencià aquest tipus de ceràmica desapareix a
començaments del s. V aC.
Els estrats que cobreixen aquesta UE 2025 presenten un
material rebolicat, molt erosionat i desgastat, en el qual també
estan presents les ceràmiques tosques fetes a mà d’aquest període Ibèric inicial, encara que són majoritàries les ceràmiques
a torn, però, pels fragments tan exigus recuperats, no es pot
precisar cap forma ceràmica que permeta datar amb precisió
aquests estrats. La fragilitat de la pasta d’aquests vasos, que fa
que s’esmicolen amb facilitat, ha impossibilitat la conservació
d’un mamelló que va ser recuperat en el jaciment, en l’estrat
UE 2025, i que constitueix l’element de prensió més abundant
d’aquesta sèrie de peces (Mata, 1991, 151).
D’altra banda, en la UE 2016 disposem de dos fragments
informes de vernís negre de producció campaniana beoide,
que són freqüents a la Península Ibèrica a partir de finals del s.
II aC (Py, 1993; Principal, 2005), cosa que, sens dubte, ofereix
una datació terminus post quem precisa.
Paviment zona interior muralla
UE 2019 (fig. 5.53)
1 fragment de peu anul·lar de ceràmica comuna ibèrica.
Classe A. Pasta de tonalitat rogenca ben depurada i de color
beixa l’exterior. Es tracta d’una base de plat o pastereta del tipusA.III.8.2. (Mata i Bonet, 1992). Cronologia: és un tipus que
esdata des de l’Ibèric antic fins a l’Iberoromà (segles VI-I aC).
9 fragments informes de ceràmica comuna ibèrica a torn.
Classe A. Pastes de coloració ataronjada, ben depurades i coloracióexterior beix ataronjada. Cronologia: sense possibilitatde precisar-la.
2 fragments ossis de fauna.
LES ÀREES ARTESANALS, ELS CAMINS, LES COVES
I LES NECRÒPOLIS
Els treballs de prospecció de la Carència combinats amb
l’excavació i l’estudi del material arqueològic, i fer el seguiment de les corbes de nivell del traçat de les muralles, ens va
dur a concloure que hi havia algunes àrees extramurs que eren
àrees artesanals. Una d’aquestes àrees estava vora el Recinte
I, a l’extrem nord-oest del poblat, on trobàrem molts tovots
[page-n-88]
en superfície; l’anomenàrem P.T. 11, i l’any 2009 hi férem
excavacions. Una altra de les àrees estava vora el camí actual
d’arribada al poblat, que és la zona III excavada per Milagro
Gil-Mascarell, on va documentar estructures d’habitacions dels
segles ii i i aC, i en prospecció també hem trobat molta escòria
de ferro. La tercera àrea, la que més malament s’ha pogut documentar per estar en terrenys privats, és la que hi ha en la terrassa
del Recinte III, vora el camí principal d’entrada a l’oppidum.
Les àrees artesanals
Àrea artesanal PT11
Durant la IX fase de prospecció i la 7a campanya d’excavació,
l’any 2009, els treballs es feren a la zona situada en una àrea
exterior de l’oppidum, a l’extrem nord-est, al costat d’un gran
fossat que la separa del Recinte I. La seua prospecció superficial
havia mostrat l’existència de tovots dispersos pel sòl i aprofitats
en bancals moderns, a més de fragments de terracota passada de
cocció que s’havia vitrificat, i també un fragment gran d’escòria
de ferro. Es tractava d’una nova àrea a explorar amb cura, que
vam veure com una zona artesanal (fig. 5.54).
Primerament, el consideràrem un altre jaciment en trobar-lo
en prospecció fora de l’oppidum, i l’anomenàrem PT 11 (Prospecció Torís núm. de jaciment 11). Està en una zona situada al
cim, a l’est del Recinte I, en una àrea on hi ha dues terrasses que
ocupen una superfície de 1.173,35 m2 = 0,12 hectàrees.
Fig. 5.54. Vista general de les terrasses de la zona artesanal PT 11.
Després d’una prospecció de les dues terrasses que formen
l’àrea artesanal triàrem el lloc on fer tres sondejos. Férem la
neteja d’un antic clot d’espoli, d’1,40 × 1,70 cm de diàmetre i
d’una fondària entre 1,05 i 1,35 cm, on sols es van trobar pedres
que també es veien als talls.
Per a la identificació de les unitats estratigràfiques es va utilitzar la numeració dels 3000, a partir del 3001.
Començàrem el desbrossament i la neteja del nivell superficial (UE: 3001) de l’àrea artesanal on fer l’excavació. A fi de
veure l’amplitud de les restes i la seua entitat, els sondejos es
feren equidistants dins de la zona on hi havia restes en superficie
(fig. 5.55).
Sondeig PT 11 núm. I
El sondeig es va situar a mitjan vessant, on hi havia nombrosos
fragments de tovots de color marró rogenc, en una zona amb
prou pendent. El primer nivell a rebaixar (UE: 3002) mostrava
una terra solta de color intensament roig per la descomposició
dels tovots, i a l’extrem nord-oest hi havia part d’una xicoteta
fossa de terra solta de color blanquinós reblida amb algun fragment de ceràmica ibèrica i fragments de ferro, on destacava una
eina de metall semblant a un ganivet. El nivell presentava tovots trencats distribuïts per la superfície. L’excavació d’aquest
sondeig no es va concloure, es va aturar per fer el dibuix dels
tovots i fotografiar bé la dispersió, i ja es reprendrà quan es
valore oportú (fig. 5.56).
Fig. 5.56. Sondeig I. Zona artesanal PT 11.
Sondeig PT 11 núm. II
Fig. 5.55. Planta de la zona artesanal PT11 amb els sondejos. R.
Albiach-Global Geomática.
A l’extrem oriental de la terrassa, al costat d’on finalitza el tall
rocós, es va situar aquest sondeig. El primer nivell rebaixat
(UE: 3002) mostrava molta quantitat de pedres soltes i sense
connexió. En baixar un poc, es va trobar un clau de bronze a
més d’un fragment de pedra treballada amb una perforació
circular, situada a l’extrem sud-oest del sondeig. Per davall
d’aquest va aparéixer un nivell (UE: 3003) de terra compactada, de color marró clar, un poc irregular en la seua conservació,
que ja semblava ser un nivell d’ocupació. L’excavació d’aquest
sondeig tampoc no es va concloure, es va aturar per considerar
que s’havia arribat a un nivell d’ocupació que calia mantindre
pel moment (fig. 5.57).
77
[page-n-89]
L’excavació d’aquest sondeig es va concloure però caldria
poder veure la manera de definir bé l’estructura, però això ho
volem fer després d’aconseguir desmuntar una part del bancal
(fig. 5.58).
Fig. 5.57. Sondeig II. Zona artesanal PT 11.
Entre el conjunt de material trobat en l’excavació i prospecció de les terrasses hi havia fragments de ceràmica ibèrica de
cuina, molta ceràmica comuna reductora, una poca de pintada,
restes d’àmfora, vores de gerra, de plat, d’olla/olleta, de pàtera,
ossos de conill, un fragment de bronze, restes de carbó i un
fragment de terracota vidrada, que pertany a l’estructura d’un
forn. Entre el material de prospecció hi havia una eina de ferro
de secció quadrada, escòries, un fragment de molí ibèric, material del segle iii aC (una base de vernís negre amb estampilla) i
del segle xii (verd i manganés), un fragment de tovot que tenia
adherit un tros de ceràmica ibèrica i restes de calç, i fragments
d’altres tovots.
Àrea artesanal zona III
Fig. 5.58. Sondeig III. Zona artesanal PT 11.
Sondeig PT 11 núm. III
L’elecció d’aquest sondeig vingué donada per la troballa, per davall d’una garrofera i un bancal modern, de restes compactes de
tovots blancs formant part d’una estructura. La seua excavació resultava impossible si no es llevava part del bancal, per la qual cosa
es va decidir excavar pels voltants i anar ampliant la superfície.
Situat en un fort pendent, hi havia un nivell superficial (UE:
3002) de terra blanquinosa amb nombrosos fragments de tovots
blancs i escassos fragments de ceràmica ibèrica, alguns pintats.
Cobria una estructura (UE: 3003) de calç i terra situada a la zona
plana del cim. Estava molt compactada, bé per haver estat sotmesa a una forta calor o bé per la compactació amb l’aigua de pluja.
Es tractava de part d’una construcció feta de tovots, conservada sols parcialment i potser caiguda pel vessant. Era de
color blanc per l’abundància de calç i tenia nombrosos fragments de tovots molt cuits, que es veia que havien estat sotmesos a temperatures altes, alguns rojos i majoritàriament
blancs. D’ací es va poder definir molt tènuement una estructura de planta quadrangular, situada a la zona més elevada, i
la resta de l’enderroc de l’estructura es veia caure pel vessant.
Alguns tovots tenien algun fragment de ceràmica ibèrica dins,
integrats en la massa.
78
L’àrea excavada als anys setanta, la zona III, explicada
en detall en l’apartat de les excavacions d’aqueixos anys
(capítol 2), tenia documentades una o potser dues –segons M.
Gil-Mascarell– habitacions i un carreró, datades als segles ii
i i aC.
L’habitació orientada est-oest tenia 6,50 × 7,75 × 3 m,
amb un banc o pedrís de 2,10 m de llargària × 0,40 i 0,35 m
d’amplària, fet de pedres travades amb fang i en la part superior
lloses horitzontals. El paviment era de cudols incrustats en la
terra, en el qual hi havia una taca xicoteta d’argila que estava
molt dura (fig. 5.59).
Formant part d’una altra possible habitació i en direcció
nord-sud hi havia un altre mur de gran gruixària format per dos
adossats, i al costat es va trobar una capa de cendres amb ceràmica ibèrica. També hi van aparéixer els fonaments d’un altre
mur, amb orientació sud, interpretat com la resta d’un habitatge
primitiu. Al seu costat nord, vora el d-5, van aparéixer restes
d’un paviment de cudols i, pròxima, una pedra rectangular la
funció de la qual s’ignora.
Es va interpretar com un xicotet carreró que ascendia cap a
la part alta del vessant, un dels murs que discorria paral·lel al
mur nord i que estava separat per 1,50 m.
En el sondeig D, en l’angle N, van aparéixer entre els 35
i 50 centímetres de fondària, nombroses restes de foneria de
plom (núm. de inventari 22.801). En les recents prospeccions
Fig. 5.59. Sondeig zona III. Arxiu SIP.
[page-n-90]
hem trobat molta quantitat d’escòria de ferro en tota aquesta
zona extramurs de l’oppidum.
La delimitació d’aquesta zona artesanal, després de
l’actual prospecció, ens dona unes mides de 2.834,32 m2, i
de 0,28 ha.
Els camins
Exteriors
L’entrada i l’eixida antiga del poblat de la Carència no ha
estat tractada abans de desenrotllar aquest projecte. La importància d’una bona i estratègica xarxa de camins d’accés
era valorada i ben estudiada en l’antiguitat, sobretot si es
tracta d’un lloc comercial amb molt de tràfic de mercaderies. El descobriment i l’estudi d’aquests camins es va poder
fer després de recórrer àmpliament el jaciment i prospectar
els seus voltants, d’assabentar-se de les antigues sendes i assagadors, de parlar amb antics propietaris que pujaven amb
bestiar al poblat a treballar els camps i d’estudiar mapes
antics, i també la fotografia aèria del vol americà dels anys
seixanta i la de l’any 2001.
Actualment, al poblat es pot accedir per tres camins: un
d’ells pel nord-oest del vessant i és l’únic per on es pot arribar
en vehicle a una cota mitjana del jaciment. En el seu tram final
destrueix una part de les estructures del poblat, i açò ens indica
que no es correspon amb la senda antiga d’accés. Per planimetria
antiga i per notícies orals sabem que la senda arribava a la zona
artesanal ocupada els segles ii-i aC, on hi ha nombroses escòries
de la foneria del ferro. L’amplària actual del camí la va fer un
avantpassat de l’actual propietari dels terrenys del jaciment.
Fig. 5.60. Vista general de la vessant est de la Carència on es veu el
camí PT 13.
Un segon accés, hui en part desvirtuat, estava a l’oest del
poblat i n’arribava fins a la zona més baixa. Era una antiga senda que es va refer per a posar una antena de repetició en un turó
del vessant i que ja s’ha desmuntat. Aquesta senda passaria per
la poterna que hem documentat en la muralla del Recinte III, al
vessant oest.
El tercer camí (PT 13) estava situat a la part est de la
muntanya que arriba a la terrassa gran del Recinte III. Hui la
senda es troba quasi perduda, plena de vegetació, anul·lada
en algun tram per l’abancalament modern, però es va poder
seguir molt bé. En una gran part del seu recorregut estava
fossilitzada per un assagador que ve des de la vora del riu
Magre i creua la serralada en direcció nord-sud. Té 1295
metres de longitud documentada, amb un ample que va fins
als 3 metres, però el que més es repeteix és l’ample d’1,40
metres (fig. 5.60 i 5.61).
Quasi al cim tenia una bifurcació cap a orient que duia a un
jaciment (PT 14) i després arriba fins a una font, l’actual font
del Pavo. L’altre costat de la bifurcació era cap a l’oest per anar
al poblat, però primer passava per un altre assentament (PT 12).
Aquest camí tenia, i encara es conserva en alguns trams, una
senyalització amb carreus.
Aquest era el camí principal del poblat, l’únic amb una amplària suficient per al pas de carros, l’únic que puja suaument
la muntanya amb el mínim pendent possible. Va estar en ús fins
l’època medieval i es deixà d’usar, almenys, quan es va posar
un bancal sobre ell, als segles xvii i xviii (fig. 5.62).
Interiors
Dins del poblat també s’ha conservat una part dels camins que
hi havia per a comunicar els tres recintes i l’espai interior. Ho
constaten antigues descripcions i també la fossilització d’una
part de la xarxa. Un esment, per observacions, ens ha arribat de
l’antic director del SIP, Enric Pla, el qual ens en va descriure un
(Pla, 1972: 49).
Després de la visita al jaciment per a preparar la futura excavació que duria a terme Milagro Gil-Mascarell, va veure un
camí amb les roderes de carro ben assenyalades.
Els treballs en aquest projecte ens han permés una acurada
observació de les restes visibles al jaciment, a més d’un estudi atenent les corbes de nivell, la distribució dels recintes, la
situació de les muralles i les seues torres, i la ubicació de les
portes. També s’ha tingut en compte l’actual camí que discorre pel poblat, usat per a les tasques agrícoles. El resultat ha
estat la documentació dels camins pel trànsit a l’interior del
poblat, que enllacen els tres recintes i articulen l’espai dins
d’aquests.
Les coves i altres formacions càrstiques
Fig. 5.61. Vorell de pedra junt al camí PT 13.
Dins dels tres perímetres emmurallats de la Carència hem
localitzat un total de tres cavitats subterrànies, més o menys
profundes, i de forma i de dimensions variables, i altres tres
exteriors (fig. 5.63).
La importància de les coves ubicades dins d’un jaciment
arqueològic protohistòric sempre és d’assenyalar. Poden haver estat llocs d’ocupació puntual, també punts d’abastiment
d’aigua, llocs per a realitzar pràctiques religioses, o bé altres
tantes possibilitats conegudes o desconegudes per la ciència. I el
fet que s’aprecia clarament al jaciment és que es va emmurallar
79
[page-n-91]
Fig. 5.62. Planta de la Carència amb els perímetres de les muralles i els camins interiors i exteriors. R. Albiach-Global Geomática.
Fig. 5.63. Planta de la Carència amb les superficies dels recintes i la situació de les coves. R. Albiach-Global Geomática.
tancant dins del poblat algunes coves que queden just al límit
de la muralla, amb la intenció d’incloure-les dins dels recintes i
ben protegides. Aquesta valoració ja ens diu molt i assenyala la
importància que es va donar a certes cavitats.
En la Carència, al llarg d’aquest projecte, no hem entrat en
aquestes coves. El motiu ha estat la dificultat per l’accés, i que
hi havia altres prioritats, però no hem passat per alt recordar la
seua existència i situar-les en una planimetria (fig. 5.63). Sabem que l’exploració de les cavitats és necessària i si l’accés
fóra fàcil de segur que se n’haveren explorat algunes, però
l’obstrucció amb grans pedres per impedir l’entrada va fer que
hi desistírem, supose que complint l’objectiu de qui va posar les
pedres, pel que sembla no fa massa temps.
Al Recinte I hi ha una cova en l’extrem més oriental i junt al
límit de la muralla. Actualment nombroses pedres posades per
80
l’home hi impedeixen l’accés, a més de la vegetació punxosa
que hi ha. En sabem d’ella i de com és per la persona que va trobar l’escultura del cap de bou, Luis Sanfélix. Quan vàrem aconseguir que vinguera a visitar el jaciment de la Carència dins
d’aquest projecte, com ja hem explicat abans, en arribar al Recinte I ens va dir que hi havia una cova, la qual desconeixíem, i
que ell havia entrat, i que aquesta es perllonga cap al sud.
Al Recinte II no sabem de cap cavitat d’aquest tipus. És un
espai on aflora la roca quasi bé per tota la superfície, però no hi
ha visible cap obertura.
Al Recinte III hi ha cinc cavitats de diferent tipus. La situada més prop del Recinte II és una obertura que està també
obstruïda amb pedres impedint passar, per la qual cosa poc més
en podem dir. Una altra de les coves està situada junt a una de
les torres de la muralla en la zona oest, just on es llig “pedrera”
[page-n-92]
en la planimetria anterior. És un lloc on ha entrat molta gent del
poble de Torís, i conten que és un espai de grans dimensions
encara que alterna passos estrets amb àrees amples, on destaca
l’esment d’una sima.
Una altra de les formacions càrstiques és una escletxa situada també en aquesta àrea de pedrera però més cap a l’occident
del poblat. En l’actualitat hi ha unes pedres posades per l’home
que obstrueixen l’accés.
L’altra cova del Recinte III es troba al sud, al límit del poblat, i el seu accés tampoc és possible per haver pedres i vegetació en la seua obertura.
Fora del poblat, però junt als seus límits, cal destacar dos
punts de cavitats. Un d’ells està situat en l’extrem més occidental, on hi ha una cova d’obertura alta, molt visible i de fàcil accés.
L’altre lloc es troba situat també a l’exterior del Recinte III i prop
de la zona on s’arriba al jaciment en vehicle. Es tracta d’un abric,
i prop d’ell hi ha un naixement d’aigua. Des del poblat hi ha unes
escales d’època moderna que donen accés a la zona, un espai ara
abandonat i ple de vegetació on abans era costum, per la gent del
poble de Torís, anar a berenar per Pasqua.
Dins del poblat, segur que encara hi ha altres formacions
que no hem trobat, i en les proximitats sens dubte. Les possibilitats d’estudi d’aquests formacions, a nivell topogràfic, geològic, arqueològic, tel·lúric… ens deixa oberta una altra via de
treball al jaciment la qual vindria a complementar-nos moltes
qüestions relacionades amb la vida quotidiana de la Carència.
La prospecció dels vessants del jaciment
Vessant nord
La zona prospectada del vessant nord va ser quasi tota, excepte
la zona central superior, on la quantitat de vegetació era tan
gran i atapeïda que hi van ser molt difícils els treballs. No va
haver-hi cap troballa arqueològica, tan sols un clar al bosc, un
lloc molt enigmàtic amb cavitats càrstiques, molt adient per a
pràctiques religioses.
Vessants sud i nord-est
La prospecció d’aquests vessants va resultar molt interessant
i profitosa. El seguiment d’una antiga senda (PT 13), hui quasi
desapareguda i anul·lada en algun tram per l’abancalament, es va
poder fer. Començàrem des de molt prop del riu Magre fins pràcticament al cim, on es bifurcava, cap a l’oest per anar al poblat
i cap a l’est per arribar a un altre assentament (PT 12). El camí
continuava fins arribar a la que seria l’entrada principal del poblat.
El jaciment (PT 12) ocupava un espai inferior a una hectàrea i tenia materials ibèrics i romanorepublicans. Un poc més
al sud, en un turonet del vessant meridional hi havia un altre
assentament (PT 15) sols amb material ibèric.
L’altra bifurcació del camí es perllongava cap a l’est, i allí
es van trobar fragments d’una àmfora grecoitàlica. El camí duia
fins a un pla en la serra, on actualment hi ha una caseta abandonada, lloc on hi ha un altre jaciment (PT 14) ibèric i romanorepublicà superior a una hectàrea. Hi ha ceràmica ibèrica i molta
escòria de la foneria del ferro. Abunden les àmfores itàliques,
adriàtiques i grecoitàliques que ens duen a pensar en una zona
de campament temporal del període de les guerres sertorianes.
L’ampla zona de pas que hi ha més a l’est d’aquest jaciment
també té restes d’aquesta tipologia d’àmfores dispersades
per tot arreu. Aquesta seria una via d’arribada a la Carència.
Aquests jaciments estan descrits en l’apartat de la prospecció
del territori (capítol 14).
En la prospecció de les zones més escarpades i elevades, quasi al cim, es va trobar una bola de pedra de catapulta.
S’assembla a algunes medievals però no hem documentat cap
fet al jaciment. També podria ser del moment de les guerres
sertorianes.
Aquests assentaments tan pròxims al poblat de la Carència
devien tindre una relació molt directa amb ell, i no plantegem
una relació amb àrees artesanals dependents de la Carència perquè no hi hem fet intervencions, però no descartem fer-ho més
endavant.
Les necròpolis
Època ibèrica
Els escassos cementeris d’època ibèrica trobats i que s’han pogut excavar i estudiar s’ha vist que estaven, o bé a la porta del
poblat com és el cas de la Serreta d’Alcoi (Alcoi, Alacant) o
bé vora el poblat com és el de la necròpolis tumulària de Sant
Joaquim de la Menarella (Forcall, els Ports, Castelló). Del cementeri o cementeris d’aquest període que hi hagué a la Carència no se n’ha trobat la ubicació però sí que hi ha evidències de
troballes i d’informació que caldria tindre en compte.
Quant als materials relacionats, la troballa, l’any 1961, d’un
fragment d’escultura en pedra que representa un cap de bou la
va estudiar Enric Llobregat, com ja s’ha contat àmpliament en
l’apartat dels testimonis (capítol 2), i que s’ha relacionat amb
un monument funerari del segle iv aC. Es va trobar en una zona
alta de la vessant nord del mont, prop del Recinte I.
Al vessant nord-est, per on discorre una de les sendes
d’accés al poblat, sembla que es van extraure, de manera clandestina, diferents peces d’armament, ja doblegades, que devien
formar part de l’ofrena en les tombes de cremació.
Dins del poblat, en un turonet que va ser propietat de Baldomero Quiles fins que el va vendre a José Palmero a principi
del segle xxi, no vam trobar en prospecció restes ceràmiques,
però ell ens va comentar que sempre que llaurava apareixien
restes d’ossos cremats. Potser, si valorem l’apreciació com a
possible, aquesta zona quedava intramurs des del segle iii aC i
abans quedava extramurs de l’àrea d’habitatge.
Per últim, i atenent la informació de la guàrdia civil que
va fer la confiscació de l’any 2001, el propietari dels terrenys
va dir que havia trobat el cementeri del poblat i que diria la
seua localització, però no ha sigut així, malauradament per a
la ciència.
Època romana
La ubicació extramurs dels cementeris en època romana estava
legislada per l’Estat i recollida en la Llei de les XII Taules (lex
duodecim tabularum o duodecim tabularum leges) o llei decemviral, un text legal de mitjan segle v aC que contenia normes
per a regular la convivència del poble romà. La Taula X, del Dret
Sacre, establia regulacions sobre el dret sacre amb unes normes
i unes regles funeràries, i prohibia la incineració i la inhumació
de cadàvers dins de la ciutat de Roma a fi d’evitar incendis i per
raons de salubritat. Quant a les vil·les, dins del fundus de cada
una, segons aquesta llei, es podia posar el seu cementeri encara
que, si aquesta es trobava prop d’una via pública, podia situar-lo
en ella adquirint un terreny per a dipositar-hi els difunts.
81
[page-n-93]
Desconeixem molts dels fets que esdevingueren a l’oppidum
de la Carència durant les èpoques republicana, imperial i tardana
per estar desapareguts els nivells d’ocupació. Des de la mateixa
conquesta, quan el territori va passar a ser propietat romana, fins
a quan es replega l’ocupació al cim en època imperial, desconeixem si els soterraments continuaren fent-se als llocs tradicionals
o si i es va crear una nova ubicació en època romana.
RESULTATS I VALORACIÓ DE L’OPPIDUM
Al jaciment arqueològic de la Carència s’han fet prospeccions,
excavacions i estudis des de l’any 2001 fins al 2013, que ens
han proporcionat una informació que ha augmentat el coneixement de la història i l’arqueologia valencianes.
Les prospeccions es van fer per tot el poblat, i es va trobar que hi havia tres recintes fortificats que li donen entitat
d’oppidum o lloc fortificat indígena de 6,7 hectàrees, i també de
tres àrees artesanals extramurs (fig. 5.64).
Les excavacions es feren en les muralles, en les torres i en
una àrea artesanal, atés que estaven situades a la zona perimetral del jaciment, que és propietat municipal.
Dins del poblat no es va excavar perquè, com que era propietat privada, calia el seu permís i mai no van voler donar-lo.
Sols vam estudiar una part de les intervencions dels anys setanta que es feren dins del poblat.
El material arqueològic recuperat i estudiat va des del Bronze final fins a l’època altmedieval, i pertany tant a prospeccions
com a excavacions.
L’any 2006 es van iniciar, per part de la direcció del projecte, els tràmits per aconseguir que es declarara BIC el jaciment i
el seu entorn. L’any 2010 es va aconseguir.
Amb la intenció de completar la difusió dels esforços
d’investigació al jaciment es va fer un itinerari arqueològic
l’any 2009, amb sis plafons informatius al llarg de les muralles.
Recinte I
El Recinte I va ser el més rellevant del poblat per ocupar el
lloc més prominent i per ser el millor fortificat i el que tenia la
millor ubicació per al control de l’ager. Es va situar cap a l’est
en un promontori a 379 m s/n/m (fig. 5.65).
La muralla es va construir amb pedra calcària de la mateixa muntanya i les torres tenien uns carreus molt grans que
els donaven una gran solidesa; els panys de muralla conservats estan al sud i a l’oest. Seguint el perímetre de la terrassa,
plantegem que va tindre una superfície de 1.403 m2, 0,14 hectàrees i un perímetre de 189,12 m (fig. 5.66).
Les mides de les torres sols s’han pogut documentar per la
seua cara oest, atés que s’endinsen en terrenys privats. La del
nord-oest tenia 5,30 m i vigilava el vessant nord del poblat,
i la situada més al sud estaria al costat de la porta d’accés al
recinte.
La cronologia d’aquestes muralles la proposem per relació
estratigràfica, donat que mai s’han excavat, i la situem entre els segles IV i III aC. Les estructures interiors han estat
estudiades com a part d’habitacions i un carrer, però també
podrien ser part d’un sol edifici amb diverses habitacions i
un corredor. La datació va del segle IV aC al segle I aC. Cal
destacar els tapiats i els nivells d’incendi datats al segle I aC,
i que nosaltres relacionem amb les guerres de Sertori per la
resta d’evidències trobades al poblat.
Les prospeccions superficials han mostrat el conjunt de
material moble més variat i de millor qualitat del poblat, i en
proporció també el més abundant. Presenta un espectre cronològic des del Bronze final fins al segle III dC, i torna a haver-hi
activitat al segle XII dC, amb una torre de guaita.
En la reconstrucció hipotètica que hem fet del recinte
plantegem que tindria la porta principal dins del poblat, al costat sud-oest. Per l’est, hi hauria una poterna a la zona nord-est
que donaria pas al fossat que la separava de la zona artesanal
de l’est. Al costat nord no hem trobat cap indici de muralla
perquè és la zona per on s’està abocant, des de fa més de trenta
anys, la terra i les pedres provinents de la rompuda i destrucció del recinte en mans de la propietat dels terrenys (fig. 5.67).
Milagro Gil-Mascarell el va associar a l’acròpolis, i en
època Ibèrica va ser el lloc més important de l’oppidum, on
habitaven les elits indígenes i estaven els edificis més emble-
Fig. 5.64. Planta de les restes arqueològiques de les muralles i torres de la Carència. R. Albiach-Juan March-Global Geomática.
82
[page-n-94]
Fig. 5.65. Reconstrucció de l’oppidum de la Carència. R. Albiach-Global Geomática.
Fig. 5.66. Fotografía aèria de la muralla del Recinte I.
Fig. 5.67. Reconstrucció de la muralla i dos torres del Recinte II. R. Albiach-Global Geomática.
83
[page-n-95]
màtics on custodiar béns o desenvolupar activitats socials,
polítiques i econòmiques. La resta de pobladors ocuparien la
terrassa unida a aquest recinte per l’oest i situada ja dins del
que serà el Recinte II, com també estarien vivint, treballant
i comerciant en la gran terrassa del que serà el Recinte III,
construïts als segles III i I aC, respectivament.
En l’època romana va ser el baluard on va perdurar
l’ocupació de l’oppidum, aplegada ací des del segle I aC. Amb
una destinació militar, recaptació d’impostos o bé control de
camins, s’hi va mantindre l’activitat fins al segle V dC, com
s’evidencia en l’article d’aquesta monografia sobre el conjunt
numismàtic.
Fig. 5.68. Fotografía aèria de la muralla i una torre del Recinte II.
Recinte II
Al sud-oest del Recinte I es situa el Recinte II. El seu límit discorre pel vessant nord i la zona meridional interior del poblat a
348,60 m s/n/m. El perímetre d’aquest recinte és de 560,91 m i
ocupa una superfície d’11.485 m2, sent 1,15 hectàrees (fig. 5.68).
Unida al Recinte I per l’oest hi ha una terrassa on es feren
prospeccions geofísiques que van mostrar una estratigrafia regirada i perduda per sempre. Aquesta era l’única terrassa habitada
dins del recinte i amb possibilitats de donar informació; a la resta
del recinte aflora la roca mare. Aquest any 2013 s’hi ha apreciat
la neteja de brosses a la zona nord-est de la terrassa i amb ella ha
desaparegut el cartell núm. 4 de l’itinerari arqueològic.
La muralla és una construcció especial per ser diferent
d’altres trobades a l’Edetània. Adaptada a les corbes de nivell,
com tantes altres, es va construir amb un mur principal fet amb
doble cara de carreus mitjans i, dins, pedres amb terra, amb una
amplària entre 0,95 i 1,18 metres. Per reforçar el basament de la
construcció en vessant, es va fer un altre mur a l’exterior a 2,85
metres, i entre ells es posaren uns altres murs perpendiculars
distanciats entre ells 4,33 metres, i tot l’espai es va omplir amb
pedres i terra fins crear un bloc compacte que fera forta la base
de la muralla, semblant a l’emplekton (fig. 5.69).
A l’extrem oest, al costat del vessant o cingle de la muntanya, es va posar una torre, la Torre Oest, que era de planta quadrangular i amidava 4,70 × 4,81 metres. Ara bé, si considerem
el mur que reforçava la muralla per l’exterior, la mida de la torre
passava a 5,68 metres.
Vora un desguàs que servia per donar pas i sortida a l’aigua
que baixava de l’interior del recinte, es va construir una altra
torre, la Torre Est o de la poterna, de 4,34 × 4,90 metres, ja que
al costat hi havia una portella d’un metre d’amplària, que es va
tancar amb dues pedres grans al segle I aC.
Fig. 5.69. Detall de la reconstrucció de la muralla i una torre del Recinte II. R. Albiach-Global Geomática.
84
[page-n-96]
Tot el tram de muralla des de l’oest fins a l’est eren 151,70
metres, i el llenç continuava cap al nord-est després de girar per
la Torre Oriental. Aquesta també tenia una planta quadrangular
de 4,88 × 7,20 metres. En aquesta zona cal fer el seguiment de
la continuïtat de la muralla cap al nord fins que s’uneix amb el
Recinte I pel seu costat sud.
Els materials ceràmics estudiats de l’estrat d’anivellament
per construir la muralla ens donen una cronologia entre els segles IV i III aC, i sabem que hi va haver algunes reformes a final
del segle III i l’inici del segle II aC per les relacions estratigràfiques del reforç o emplekton hel·lenístic de la muralla i pels
materials ceràmics del rebliment de la Torre Est o de la poterna.
Hi ha la possibilitat que les dues fases de construcció es feren
en poca diferència de temps.
La creació d’aquest recinte tancant un gran espai ocupat
només en la terrassa superior (situada junt al Recinte I) sols
pot atendre a la necessitat de crear una protecció enfront
d’una possible amenaça bèl·lica. Aquest nou recinte els donava la possibilitat de recollir-se provisionalment en un espai més ampli, a més de fer de primera protecció del Recinte
I. Els materials arqueològics trobats en prospecció van des
del segle IV aC fins al III dC.
El moment en què es decideix fer aquesta ampliació per a
la salvaguarda de l’oppidum situat al cim el relacionem amb la
presència i l’expansió dels bàrquides a Ibèria. L’any 218 aC la
veïna ciutat d’Arse-Saguntum va ser assetjada i destruïda per
les tropes cartagineses liderades pel general Anníbal, i a partir
d’ací tornaren a entrar en guerra Roma i Cartago, i, per tant,
calia estar alerta i protegits. Després de fer-se aquesta construcció defensiva, els nivells arqueològics no indiquen una parada
d’activitat al jaciment, pel que cal pensar, com va plantejar M.
Requena (Albiach i Requena, 2007: 118), que l’oppidum de la
Carència es trobaria entre la majoria de comunitats indígenes
que feren aliança amb el general Anníbal.
Hi havia un camí interior, hui conservat en gran part, que
comunicava aquest primer recinte amb el segon i aquest amb
el tercer.
En la reconstrucció hipotètica hem optat per tancar el recinte
pel costat oest, però no hi ha evidència d’aquest tancament; es pot
suposar que pel cingle occidental no hi havia tancament per ser la
zona més abrupta de la muntanya i la d’accés més difícil.
Recinte III
La Carència tenia una terrassa molt gran i amb un bon accés des
de l’est, per a l’arribada i sortida de mercaderies, la qual proporcionava moltes possibilitats per a un ampli comerç comarcal o regional. Tenia 54.029 m2, amb un perímetre de 1.106,77
metres i 5,40 hectàrees, situats entre els 348,60 metres s/n/m
en la part més alta i els 299 metres s/n/m en la part més baixa
(fig. 5.70).
Els objectes i els materials arqueològics trobats en les prospeccions superficials ens indiquen que ja als segles VII-VI aC
hi havia activitat a la zona, i va continuar ininterrompudament
fins al segle I aC. La presència de contenidors com ara àmfores,
olles, gerres, ruscs per la mel, càlats, i també les eines tèxtils
com fusaioles i pondera, i també els molins barquiformes i,
sobretot, giratoris, ens porta a veure que les activitats desenrotllades, a més de ser de subsistència, tenien relació amb el
magatzematge, la producció artesanal i el comerç. La presència
al recinte d’alguna peça dels segle II i III dC fa pensar en la
possible ocupació d’alguna àrea.
No va tindre muralles fins al començament del segle I aC,
moment en què les lluites entre Sertori i Pompeu degueren
preocupar els habitants com una clara amenaça perquè inicia-
Fig. 5.70. Reconstrucció de les muralles i les torres del Recinte III. R. Albiach-Global Geomática.
85
[page-n-97]
Fig. 5.71. Fotografía aèria de l’enderroc de la muralla del Recinte III.
Fig. 5.72. Detall de la reconstrucció de les muralles i una de les torres del Recinte III. R. Albiach-Global Geomática.
86
[page-n-98]
ren la seua construcció. Aquesta va ser una gran obra de fortificació, amb muralles i torres, que va tindre molts metres per a
contruir (fig. 5.71).
La pecualiaritat de la seua tècnica constructiva, quant a
l’alçada del pany, és destacable per no haver-se documentat
mai a l’Edetània. Adaptada a l’orografia de la muntanya, i sobre un sòcol d’1,30 metres, fet de carreus escariats, es va alçar
un pany que anava alternant trams de mur de pedra amb altres
de tàpia.
A més, s’han excavat tres torres a la zona meridional de la
muralla. En un tram al nord-oest de 30,5 metres es va posar
la Torre Nord vora una cova, de planta quadrangular de 4,45
× 7,50 m. En el punt més baix del poblat posaren dues torres
més de prou solidesa, com la que tenia sobretot la Torre SO, de
planta quadrangular de 5,01 × 6,97 m i feta amb carreus grans.
Pròxima a ella estava la Torre SE, també de planta quadrangular, amb unes mides de 5,39 × 7,05 m (fig. 5.72).
Gràcies a la ceràmica, que és el fòssil director per
excel·lència, i a les fonts escrites que ens han arribat,
podem fer alguns plantejaments sobre la cronologia i els fets
històrics que motivaren la construcció d’aquest Recinte III,
el qual tancava amb muralles i torres 5,40 hectàrees més.
Dins dels nivells de construcció de la Torre SO, la ceràmica
més moderna i que està ben estudiada per a poder donar
una cronologia aproximada és la ceràmica de vernís negre
beoide, de la qual tenim dos fragments de la mateixa peça.
Aquesta ceràmica sabem que arriba a la ciutat de Valentia
cap a l’any 100 aC, per la qual cosa ací també pogué arribar
a partir d’aquell moment. Els fets històrics en què va estar
immersa la zona de la Carència en aquest període van ser les
guerres de Sertori. Sabem pels historiadors clàssics (Tit Livi
i Sal·lusti) que el general Sertori va aconseguir cohesionar
una gran part dels ibers, i que, quan les tropes de Pompeu el
van intentar derrotar, Valentia, Sucron i Dianium li van ser
fidels, com ho van ser a les tropes de Pompeu Saguntum i
Lauro, aquesta última arrasada per Sertori l’any 76 aC. Dins
d’aquesta voràgine de fets entre els anys 78 i 67 aC, Pompeu
pren el campament enemic de Sucron i obté la victòria en la
batalla de Túria l’any 75 aC, on va caure la ciutat de Valentia
(Hernández i Redondo, 2012: 17; Valiño, 2012: 75).
Els dos nivells d’enderroc trobats a l’exterior de la muralla i
la Torre SO evidencien l’activitat d’apilament de pedres de la mu-
ralla i la torre immediatament després de la conquesta cristiana
d’aquestes terres. Dues bases de pitxer i un ataifor, vidriats melats, ens situen en la primera meitat del segle XIII, quan els àrabs
encara continuen fent les seues ceràmiques, com és l’ataifor, i els
cristians, recentment arribats en aquestes terres, ja fan tipologies
pròpies, com ara el típic pitxer per beure aigüa.
Aquest recinte el vegem com una gran zona comercial i de
mercat dins del poblat de la Carència. El fet de no haver pogut
excavar i no tindre nivells estratigràfics en cap punt del seu interior, sols a les muralles i a les torres, fa que la documentació es
limite als materials de prospecció, que ens han donat tipologies
i cronologies.
Entre els materials que s’han trobat predominaven els d’una
tipologia i funcionalitat comercial i domèstica, i els d’activitats
artesanals i productives. Es tracta d’una esplanada molt gran on
es podia concentrar una gran quantitat d’artesans i venedors, que
o bé vivien allí o bé eren d’altres llocs que, amb excedents de producció, acudien d’assentaments veïns i llunyans a fer bescanvis o
transaccions comercials, com ho evidencien les ceràmiques i les
àmfores, els ploms escrits amb textos comercials i les nombroses monedes de procedències ben diverses. Una part del recinte,
l’extrem E, era una zona de pedrera on aflora la roca mare, i en
ella hi ha punts per l’arreplega d’aigua subterrània. Destaca la
presència d’una gran cova que discorre per davall de la muntanya
i que queda inclosa dins de les muralles, fet que li dóna importància, bé per la disposició d’aigua o bé per un sentit religiós.
Hi havia un camí principal d’accés al poblat situat a l’est,
pel qual es podia circular amb carro i arribava al Recinte III.
A més, hi havia dues sendes més per a accedir-hi, una situada
al nord i l’altra al sud. Com ja hem vist al Recinte II, dins del
poblat també hi havia camins per a la circulació interna i per a
comunicar els tres recintes.
Fora dels recintes emmurallats s’ubicaren tres espais de zones artesanals, amb una superfície total de 4.442 m2.
Al nord-est hi havia dues terrasses on s’han documentat tovots passats de cocció i vitrificats per l’acció del foc excessiu
amb nombroses restes de calç adherides i bases d’estructures
associades, tot relacionat amb el processament de la calç i també la fosa del metall en època ibèrica.
A l’oest, al costat de l’actual camí d’accés, les excavacions
dels anys setanta documentaren una altra àrea dedicada a la fosa
dels metalls (ferro i plom) datada als segles II-I aC.
87
[page-n-99]
[page-n-100]
6
Del pasado al presente: puesta al día de los materiales
de las campañas de 1971 y 1972 en La Carència
I. Caruana
I. INTRODUCCIÓN
Después de 30 años de que se realizaran las primeras intervenciones arqueológicas en La Carència, dirigidas por Milagro GilMascarell (fig. 6.1) bajo la tutela del Servicio de Investigación
Prehistórica de Valencia (SIP), en el año 2001 se retomaron
los trabajos en el yacimiento. El proyecto de Investigación Arqueológica «La Carència. Evolució cronològica i urbanística.
Valoració dins del territori», dirigido por Rosa Albiach Descals,
volvió a poner a este importante yacimiento en el punto de mira
de la comunidad científica. Desde entonces, año tras año se han
sucedido las campañas de trabajo, aportando numerosos descubrimientos e importantes novedades sobre todo en la distribución urbanística del yacimiento y en la organización del territorio, que han ido viendo la luz a través de diversas publicaciones.
La puesta en marcha de este nuevo y ambicioso proyecto en
La Carència no sólo abarcaba el trabajo de campo: excavación,
prospección del territorio, consolidación, puesta en valor… sino
también el trabajo de laboratorio. La búsqueda y localización de
los materiales que durante tres décadas habían estado depositados en los almacenes del SIP fue en muchos casos una verdadera
aventura. El objetivo principal de este trabajo era revisar todos
los materiales, inventariarlos, catalogarlos y dibujarlos para así
poder corroborar las cronologías que Gil-Mascarell estableció
para las diferentes fases de ocupación del asentamiento. Desde
2001 hasta 2007 se fueron estudiando parte de estos materiales, cuya recuperación fue un trabajo laborioso como acabamos
de comentar, pues aunque bien identificados, y por lo tanto, en
principio fáciles de localizar, algunos no estaban donde debían
estar y otros se encontraban fuera de los almacenes del edificio
de La Beneficència, en las antiguas dependencias de Bétera, lo
cual nos llevó a hacer varias excursiones a este complejo.
En un principio la selección del material para estudiar
fue aleatoria, es decir, no seleccionamos ninguna zona en
concreto, sino que se localizó en la base de datos del registro general de los almacenes del SIP todos los materiales
que pertenecían a La Carència, y por orden de entrada en el
almacén se fueron estudiando.
La gran cantidad de material que quedaba por estudiar, y la
necesidad de ir mostrando resultados, hizo que nos replanteá-
ramos este sistema y a partir del año 2006 se decidió centrar la
atención en los sondeos que nos aportaban una secuencia cronológica completa, o por lo menos podían aclararnos algunas
incógnitas. Cinco fueron los sondeos elegidos: cuatro pertenecientes a la Zona I o Acrópolis, A, D, 2 y 4 (fig. 6.2), y el último
en la Zona III, en la parte baja, el sondeo C (fig. 6.3). La Zona
II la descartamos porque las primeras campañas de excavación
de este nuevo proyecto iban a centrarse ahí, así que se decidió
estudiar las otras dos zonas que por el momento no iban a ser
excavadas.
A la hora de comenzar a trabajar con los materiales nos
encontramos con dos condicionantes, el primero la metodología empleada en la excavación, capas artificiales y testigos, y el segundo, el sistema de ingreso de los materiales
en los almacenes. La correcta interpretación de los datos
obtenidos con este sistema de excavación requería de un
mayor esfuerzo. Esfuerzo que también tuvimos que realizar
al tener que reunir las diferentes bolsas de material en que
se había dividido cada capa artificial excavada. El sistema
de registro y almacenaje de los materiales en el SIP, divide
cada capa en los diferentes materiales en que están realizados los restos: metal, hueso, cerámica, y en este último
caso se subdivide en si tienen forma o no, si tienen o no
decoración, producciones cerámicas, etc. En cierto modo
podría verse más como una ventaja que como una desventaja, puesto que ya está el material clasificado. Para volver
a dar la visión de conjunto que estos materiales tuvieron en
el momento de su extracción se decidió revisar bolsa por
bolsa, contabilizar todos los fragmentos e inventariar tan
sólo aquellos que tenían forma o aun siendo informes eran
relevantes, por ser fragmentos decorados o producciones
cerámicas foráneas.
En relación con el estado de conservación de los materiales,
nos encontramos con un problema añadido al deterioro natural
por el paso del tiempo, y es la continua intervención de la mano
del hombre en el yacimiento. Su continuo uso como campo de
cultivo (fig. 6.4) ha hecho que en determinadas zonas, no solo
la secuencia estratigráfica haya prácticamente desaparecido, al
igual que algunas estructuras, sino que los niveles aparezcan
alterados y el material muy fragmentado.
89
[page-n-101]
Fig. 6.1. Milagro Gil-Mascarell en La Carència durante la campaña
del año 1971 en la Zona II. Archivo SIP.
Fig. 6.4. Vista de la Zona I antes de iniciarse la excavación del año
1971. Como puede apreciarse era una zona de cultivo de secano,
que aún hoy en día está en uso. Archivo SIP.
II. MATERIALES
A la hora de iniciar el estudio establecimos como líneas directrices que los fragmentos informes se contabilizarían pero a no
ser que fueran representativos de alguna producción, estuvieran
decorados, o los consideráramos especialmente interesantes por
algo no se inventariarían; el resto de fragmentos se contabilizaría respondiendo al número estimado de piezas y se dibujaría
el material que se considerara relevante. Con esto, el número
total de fragmentos que se han revisado es de 9.668 (tabla 6.1).
A estos 9.668 fragmentos cerámicos habría que añadirles los
79 de los materiales diversos, haciendo un total final de 9.747.
La predominancia de la cerámica ibérica sobre el resto de
producciones es abrumadora, representa el 82% de los materiales (fig. 6.5).
Tabla 6.1. Número total de fragmentos cerámicos estudiados.
Informes Clase A
Fig. 6.2. Localización de los sondeos que se realizaron durante las
campañas de 1971 y 1972 en la Zona I. Según M. Gil-Mascarell.
Informes Clase B
SUBTOTAL INFORMES A+B
Formas significativas Clase A
Formas significativas Clase B
SUBTOTAL FORMAS A+B
7781
316
8097
1170
114
1284
Importaciones áticas
15
Importaciones itálicas
144
Impotaciones púnicas
1
Importaciones fenicias
11
Importaciones africanas
5
Importaciones PF
SUBTOTAL IMPORTACIONES
7
183
Otras cerámicas romanas
77
Cerámica a mano
20
Cerámica medieval
SUBTOTAL
Fig. 6.3. Localización de los sondeos que se realizaron durante la
campaña de 1972 en la Zona III. Según M. Gil-Mascarell.
90
TOTAL
7
104
9668
[page-n-102]
ibérica que está presente en el yacimiento (fig. 6.16-6.21). En
el mismo sentido hemos de referirnos a la representación que
los diferentes grupos que componen la clase A tienen en el
asentamiento (fig. 6.7).
Grupo I. Almacenaje y transporte
Corresponde al 23% de la cerámica de la clase A (fig. 6.7), 119
piezas. De los cinco tipos que existen en este grupo hay documentados 3 (fig. 6.8) siendo las ánforas y tinajas las más representadas.
Fig. 6.5. Porcentajes de las diferentes producciones.
II.1. La cerámica ibérica
Su abundante presencia nos ha permitido documentar gran
número de formas. Al igual que hemos observado un enorme
predominio de la cerámica ibérica sobre las importaciones (fig.
6.5), el 75%, dentro de la misma cerámica ibérica predomina
la clase A sobre la B (fig. 6.6). La clase A se caracteriza por
ser una cerámica muy homogénea en su factura, de tonalidades
beige o anaranjada con numeroso desgrasante fino y pequeño
normalmente de color brillante o blanco. En pocas ocasiones
las superficies poseen algún tipo de engobe, aunque se han documentado algunos casos. El grosor de las paredes no destaca
por su delgadez.
En cuanto a la cerámica de clase B, la tonalidad mayoritaria
de las piezas es gris oscuro, aunque también las hay de tonalidades marrones, la cantidad de desgrasante suele ser numeroso
y generalmente muy visible y de color blanco. En algunas ocasiones estas pequeñas piedras se han desprendido de la pasta
dejando numerosos huecos en la superficie de las piezas.
Para llevar a cabo la clasificación del material ibérico hemos utilizado la tipología propuesta por Mata y Bonet (Mata y
Bonet, 1992).
Tipo 1: Ánfora (50%, 60 ejemplares). El diámetro de las
piezas documentadas oscila entre los 10-19 cm. Con respecto
a los bordes se han documentado varios tipos: labio engrosado (fig. 6.16, 650,1081), labio circular (fig. 6.16, 1160), labio
saliente (fig. 6.16, 823, 1172), labio recto engrosado al interior
(fig. 6.16, 820) y una variante de este último, labio recto engrosado al interior con un pequeño resalte (fig. 6.16, 292). En cuanto a las asas son macizas, verticales y de sección circular (fig.
6.16, 820, 821). El estado de fragmentación de los materiales ha
hecho prácticamente imposible hallar piezas completas que nos
muestren las características de todos sus componentes. Así en
el caso concreto de las ánforas, tan sólo hemos documentado un
ejemplar que conservaba parte del tercio superior, justo la zona
donde se localizaba una de sus asas (fig. 6.16, 820). Por lo que
respecta a los pivotes, el único ejemplar que se ha documentado
es hueco y de forma convexa (fig. 6.16, 335).
II.1.1. Cerámica fina o clase A
Como acabamos de comprobar la supremacía de la clase A
dentro de la cerámica ibérica es incuestionable (fig. 6.6). Gracias a esta circunstancia hemos podido documentar un amplio
repertorio de formas que a continuación exponemos, y que
nos ha permitido realizar un ensayo de la tipología cerámica
Fig. 6.7. Porcentajes de los diferentes grupos de la clase A.
Fig. 6.6. Porcentajes de cerámica Ibérica clase A y clase B.
Fig. 6.8. Porcentajes de los diferentes subtipos del Grupo I.
91
[page-n-103]
Tipo 2: Tinaja (48%, 57 ejemplares). Estos grandes contenedores de almacenaje poseen unos diámetros que oscilan entre
los 20 y los 40 cm. Su amplia representación nos muestra también una amplia variedad de bordes: borde recto y engrosado al
interior (fig. 6.16, 1621), borde saliente de sección cuadrangular (fig. 6.16, 1586), borde recto y plano (fig. 6.16, 695), labio
moldurado (fig. 6.16, 654, 694, 1126) y labio moldurado en el
interior (fig. 6.16, 1394, 1590). Al igual que con las ánforas sólo
hemos podido contar con una pieza que conservaba el tercio
superior para saber qué tipo de asas tenían. En este caso son
macizas, verticales y de sección geminada (fig. 6.16, 1621). Sin
embargo también hemos documentado asas de sección acintada
y trigeminada que por su tamaño podrían corresponder a este
tipo de contenedores. Por lo que se refiere a la base de estos
recipientes sólo contamos con un ejemplar, se trata de una base
indicada de 15,8 cm de diámetro (fig. 6.16, 1090).
Muchas de las piezas poseen decoración pintada monocroma geométrica. En nuestro caso, debido a la inexistencia de
piezas completas, lo que hemos podido documentar es la decoración en bordes (fig. 6.16, 694) y hombros (fig. 6.16, 695),
que en la mayoría de casos es de filetes y bandas. Otros motivos
geométricos documentados en fragmentos que podrían corresponder al cuerpo de estos recipientes son: series de rombos (fig.
6.22, 1060), círculos concéntricos (fig. 6.22, 183, 184, 371,
1061), melenas (fig. 6.22, 372), dientes de lobo (fig. 6.22, 573),
bandas y filetes (fig. 6.22, 182).
Tipo 3: Tinaja con pitorro vertedor (2%, 2 ejemplares). Entre el material estudiado encontramos dos piezas que se corresponden con este tipo. Se trata de dos pitorros, uno de ellos con
las paredes decrecientes (fig. 6.16, 274), y del otro (fig. 6.16,
581) no podemos establecer con certeza su forma ya que sus
bordes están fracturados.
Grupo II. Recipientes domésticos
Es el segundo grupo mejor representado con 138 ejemplares,
el 27% del material (fig. 6.7). De los once tipos que lo componen sólo cuatro están documentados: tinajilla, lebes, kalathos
y tarro (fig. 6.9). El primero de ellos destaca por encima de los
demás con un 68% del total de las piezas adscritas a este grupo.
Tipo 2: Tinajilla (68%, 95 ejemplares). Como ya hemos
comentado en ocasiones anteriores el estado de fragmentación
de las piezas nos ha condicionado en muchos casos poder realizar una catalogación más concreta y concisa de los fragmentos.
Por tal motivo tanto en el grupo de las tinajas como en este no
hemos diferenciado entre tinajas o tinajillas con hombro y sin
hombro, aunque en el caso de las tinajillas la mayoría parecen
ser sin hombro. Dicho esto, las piezas que pertenecen a este tipo
poseen un diámetro de boca que va de los 11 y a los 20 cm. En
cuanto a los bordes hay dos tipos: labio moldurado (fig. 6.17,
399, 417, 466) y borde recto engrosado (fig. 6.17, 680, 1153,
1481, 1595). Muchos de los ejemplares están decorados con
motivos geométricos monocromos (fig. 6.22, 399, 1153).
Tipo 6: Lebes (8%, 11 ejemplares). Los diámetros de las
bocas tienen valores comprendidos entre 25 y 51 cm, son piezas de grandes dimensiones. Existe una uniformidad en cuanto
al tipo de borde, puesto que todos los ejemplares son de labio
moldurado (fig. 6.17, 294, 696, 1026). Tres de las piezas están
decoradas con bandas monocromas, en el labio o en el tercio
superior del cuerpo (fig. 6.17 ,696).
Tipo 7: Kalathos (17%, 23 ejemplares). Dentro de estos
23 ejemplares inventariados podemos encontrar piezas pertenecientes a los dos subtipos: cilíndricos (fig. 6.17, 236, 903,
1017 y 1103) y troncocónicos (fig. 6.17, 662). Los primeros,
son un poco más abundantes que los segundos, siete y cuatro
ejemplares respectivamente, aunque no podemos afirmar su
superioridad ya que el resto (12 ejemplares) no hemos podido
adscribirlos a uno u otro subtipo debido a las dimensiones de
los fragmentos conservados.
El diámetro de estas piezas varía de 15 hasta 37 cm, aunque
la mayoría se concentran en al arco de 20 a 25 cm. Los bordes
se dividen en dos tipos: de ala plana (fig. 6.17, 236, 903, 1017)
o de labio moldurado (fig. 6.17, 662, 1103). En cuanto a las
bases, son cóncavas, en el único caso que hemos documentado
(fig. 6.17, 1103).
La mayoría de estas piezas van decoradas con motivos
geométricos monocromos, siendo especialmente repetitivo el
motivo de los dientes de lobo (fig. 6.17, 1017), y las bandas,
en los bordes de ala plana (fig. 6.17, 903), y filete en los de
labio moldurado (fig. 6.21, 1103). Afortunadamente, entre los
materiales estudiados, se ha podido recomponer y restaurar una
pieza (fig. 6.17, 1103). Se trata de un kalathos cilíndrico de labio moldurado y base cóncava. El diámetro del borde es de 16,3
cm y el de la base de 13 cm. La decoración es toda del tipo
geométrico: el labio cuenta con un filete y el galbo está dividido
en dos registros separados por un filete y enmarcados por bandas y filetes. El primer registro tiene como programa decorativo
tejadillos y zigzags en vertical, y el segundo son segmentos de
círculos concéntricos repetidos.
Tipo 10: Tarro (7%, 9 ejemplares). Al igual que sucede con
algunos de los fragmentos de kalathos no hemos podido adscribir ningún ejemplar a un subtipo. Todas las piezas se encuentran fracturadas justo en el arranque del cuerpo por lo que no
sabemos a qué grupo pertenecen (fig. 6.18, 1589). El diámetro
del borde oscila entre los 12 y 22 cm, la decoración monocroma
geométrica está presente en cuatro de los ejemplares, siendo los
motivos más comunes el filete en el borde, la banda al inicio
del galbo y los círculos concéntricos también en esta parte. Hay
un fragmento de base plana, de 17 cm de diámetro (fig. 6.18,
715), que hemos asociado a este tipo de piezas, aunque también
podría ser de un kalathos.
Fig. 6.9. Porcentajes de los diferentes subtipos del Grupo II.
92
[page-n-104]
Grupo III. Vajilla de mesa
Es el grupo más representado de los seis con un total de 199
ejemplares, acapara el 39% de toda la cerámica de clase A (fig.
6.7). De los nueve tipos que conforman este grupo sólo están
documentados cuatro: botellas, caliciformes, platos y cuencos,
destacando con diferencia por encima de todos el tipo 8, los
platos, con 152 ejemplares (76%) (fig. 6.10).
Tipo 1: Botella (8%, 15 ejemplares). A pesar de no ser
una de las piezas más comunes dentro del repertorio de la cerámica ibérica, aquí hemos documentado ejemplares de los
dos subtipos: de tendencia bitroncocónica y troncocónica o
cilíndrica. La mayoría de las piezas corresponden al primero
(fig. 6.18, 675, 1416) y sólo una al segundo (fig. 6.18, 1285).
Los diámetros del borde oscilan entre los 6 y los 16 cm. El
tipo de borde dominante en el caso de las piezas de tendencia
bitroncocónica es el labio saliente (fig. 6.18, 675, 1416), que
en muchas ocasiones está decorado con un filete de color ocre.
Otros motivos decorativos documentados son bandas y filetes
en el cuerpo, dientes de lobo y un motivo menos común, una
composición de trazos cortos y paralelos (fig. 6.18, 1416). En
el caso de la pieza troncocónica (fig. 6.18, 1285) la decoración
es de banda y filetes concéntricos en el borde, que es prácticamente horizontal o en ala. Algunas de las piezas cuentan con
una superficie interior acanalada como en el caso de la pieza
675 (fig. 6.18).
Tipo 2: Jarro (2%, 3 ejemplares). La clasificación de los
ejemplares de este tipo ha sido difícil debido al estado de fragmentación del material, así pues podría ser que alguno de estos
fragmentos no se correspondiera a esta tipología. Las piezas
documentadas corresponden a dos bordes de 11 y 15 cm (nº inv.
468 y 1203) de diámetro respectivamente, y un fragmento de
asa de sección circular y vertical (nº inv. 1228).
Tipo 4: Caliciforme (8%, 15 ejemplares). Estos pequeños
utensilios domésticos poseen un diámetro que va de los 8 a los
13 cm. En todos los casos sus bordes son salientes y la mayoría
de las piezas corresponden al subtipo de cuerpo globular (fig.
6.18, 275, 674, 708). Hay una base (fig. 6.18, 1253) de 5 cm de
diámetro que también pertenece a este grupo. Se trata de una
base anillada con umbo, que también cuenta con parte del galbo
en el que se aprecia una superficie interior acanalada.
Varios datos a destacar son que tan sólo una de las piezas posee decoración pintada, en el borde (nº inv. 525), y que 6 de los 15
Fig. 6.10. Porcentajes de los diferentes subtipos del Grupo III.
ejemplares están realizados con una pasta de color grisáceo, muy
depurada, y que puede variar en la intensidad del color.
Tipo 8: Plato (75%, 152 ejemplares). Sin duda alguna, con
152 ejemplares, es el tipo cerámico mejor representado de toda
la cerámica ibérica. Acapara el 75% del material del Grupo III
(fig. 6.10), y entre sus piezas podemos encontrar ejemplos de
los 3 subtipos propios de este grupo:
8.1 Plato con borde exvasado.
8.2 Plato con borde reentrante o pátera.
8.3 Plato con borde sin diferenciar o escudilla.
A parte de estos tres subtipos hemos creado uno al que
hemos llamado «Plato genérico», y que hace referencia a los
fragmentos que sabemos que corresponden a este tipo pero no
podemos precisar a qué subtipo. Trece son las piezas que hemos
colocado aquí, un 9% del material de este tipo (fig. 6.11).
En cuanto al tipo de plato de borde exvasado, cuenta con
una representación del 32% (48 ejemplares) (fig. 6.18). Las
dimensiones de las piezas oscilan entre los 15 y 27 cm de diámetro de borde, y 6 y 10 cm de diámetro de base. El tipo de
bordes que nos encontramos son básicamente tres: ala y labio
pendiente (fig. 6.18, 1, 485, 780, 1415), ala sin diferenciar (fig.
6.18, 697) y labio saliente (fig. 6.18, 781). La mayoría de las
piezas van decoradas con motivos geométricos en un solo color, ocre, aunque también las hay que no poseen ningún tipo de
decoración (fig. 6.18, 485). La decoración puede darse en una
sola superficie (fig. 6.18, 697, 780, 781) o en ambas, interior y
exterior (fig. 6.18, 1, 1415). Entre los motivos más representados están los filetes y bandas, círculos concéntricos y segmentos de círculos, tejadillos y zigzags. Las bases son altas como
corresponde a este tipo de objetos (fig. 6.18, 1), y habitualmente
también suelen estar decoradas con filetes o bandas.
Los platos del tipo pátera son los más representados con el
43% del total, 66 ejemplares (fig. 6.11), las dimensiones de las
piezas van desde los 9 cm a los 31 cm de diámetro de borde. El
tipo de borde es bastante homogéneo pues todos son entrantes
(fig. 6.19, 239, 484, 1220, 1408, 1485), y en dos casos además
están biselados (fig. 6.19, 698). Algunas de las piezas están decoradas con bandas y filetes (fig. 6.19, 484, 1220), motivos más
sencillos que los que aparecen en los platos de borde exvasado.
Generalmente la decoración se sitúa en los bordes (fig. 6.19,
484) y en el interior del plato (fig. 6.19, 484, 1220).
En último lugar hay que hacer referencia a las escudillas,
representan el 16% de los platos, con 25 ejemplares (fig. 6.11).
Fig. 6.11. Porcentajes de las diferentes variedades de platos del
Grupo III.
93
[page-n-105]
Sus diámetros abarcan desde los 9 a los 32,6 cm. La mayoría de bordes son sin diferenciar (fig. 6.19, 739, 1101), aunque
también hemos documentado un fragmento de borde saliente
triangular (fig. 6.19, 1563). Como acabamos de ver en las páteras, aquí la decoración pintada monocroma también se limita a
bandas y filetes (fig. 6.19, 739, 1563). En cuanto a qué tipo de
bases son características no podemos decir nada puesto que no
hemos documentado ninguna pieza completa. Una de las piezas
posee un pequeño orificio circular justo bajo del borde, seguramente tendría su equivalente en la parte contraria del recipiente
y serviría, como se ha documentado en otros casos, para poder
colgar la pieza de la pared.
Tipo 9: Cuenco (7%, 14 ejemplares). La similitud con las
escudillas, y la fragmentación de las piezas, puede haber hecho
que algunas de las atribuidas a este tipo, en realidad no lo sean.
En cualquier caso las que hemos clasificado como cuencos poseen un diámetro de boca que varía de 10 a 30 cm. La forma
de los bordes suele ser bastante sencilla, destacando el tipo sin
diferenciar (fig. 6.19, 671), el borde sin diferenciar pero biselado (fig. 6.19, 242) y un último tipo, recto engrosado al interior
(fig. 6.19, 603). La decoración geométrica pintada monocroma también está documentada en algunos de los ejemplares,
concretamente en dos, con motivos de bandas paralelas y una
combinación de tejadillos y filetes (fig. 6.19, 603).
Grupo IV. Microvasos
Representa el 2% de la cerámica de clase A, con 9 ejemplares
(fig. 6.7).
A pesar de la poca representatividad que tiene este grupo
hay documentados cuatro tipos diferentes (fig. 6.12): el asa de
una miniatura de ánfora (fig. 6.20, 1179), tres fragmentos de
borde que podrían pertenecer a unas botellitas, dos a unos cubiletes y otro fragmento a un tarrito. La dificultad de adscribir
estos pequeños fragmentos a un tipo concreto es una constante
en el estudio de todos los materiales seleccionados, como ya
hemos comentado en varias ocasiones.
mayoría de los ejemplares cuentan con un borde sin diferenciar
(fig. 6.20, 711), pero también hay ejemplares con el borde reentrante (fig. 6.20, 1600), con el borde saliente (fig. 6.20, 860) o
con el labio plano (fig. 6.20, 446). Uno de los ejemplares de
borde saliente (fig. 6.20, 860) posee un pequeño orificio justo
encima del borde, similar al caso que hemos visto en el tipo de
la escudilla (fig. 6.20, 739), y que como ya comentamos tiene
que ver con su sujeción probablemente a la pared. En varios de
estos ejemplares encontramos decoración monocroma geométrica, fundamentalmente bandas y filetes (fig. 6.20, 446).
Tipo 4: Mortero (8%, 3 ejemplares). La escasez de estos
ejemplares es notoria, pero aún así hemos podido documentar
el tipo de borde y base de estas piezas. En el primer caso se trata
de un borde plano, cuyo diámetro es 26 cm (fig. 6.20, 730), y
en el segundo, de una base anillada de 8 cm de diámetro con
profundas estrías precocción (fig. 6.20, 1398).
Tipo 6: Diversos-Tejuelos (18%, 7 ejemplares). Estas pequeñas piezas, tan características en los yacimientos ibéricos,
están realizadas en su totalidad sobre fragmentos de grandes recipientes, tales como ánforas o tinajas. El grosor de las mismas
así nos lo indica, variando de 0,5 a 0,9 cm. En cuanto al tamaño,
hay que decir que son más bien pequeñas, oscilan de 3,2 cm de
diámetro al doble, 6,4 cm (fig. 6.20, 1395 y 1566, respectivamente). La pieza 1226 posee un diámetro de 4,5 cm. Sólo una
de las piezas posee decoración pintada geométrica, pero está tan
perdida que apenas se aprecian los motivos.
Tipo 8: Fusayolas (21%, 8 ejemplares). Entre las piezas
inventariadas encontramos ejemplos de los dos subtipos: con
cabeza y acéfalas (fig. 6.24). La mayoría pertenecen al modelo
de las fusayolas con cabeza, en concreto siete, y están divididas
entre las que son bitroncocónicas (fig. 6.24, 18, 22), troncocónicas hemicéfalas (fig. 6.24, 16, 17) y troncocónica moldurada
(fig. 6.24, 21). En cuanto a la fusayola acéfala es del tipo bitroncocónica (fig. 6.24, 23). Las dimensiones de estas piezas
oscilan entre los 2,1 cm de altura y los 3,6 cm de diámetro.
Grupo V. Objetos auxiliares
Grupo VI. Imitaciones
Representa el 7% del material con 38 piezas (fig. 6.7). Dentro
de este grupo el tipo más abundante son las tapaderas que supone más del 50% de todos los materiales (fig. 6.13).
Es el grupo con menor representación un 2%, 10 ejemplares (fig.
6.7). Aún a pesar de esta baja representatividad, hay ejemplares
de 4 de los 8 subtipos que conforman este grupo (fig. 6.14).
Tipo 1: Tapadera (53%, 20 ejemplares). El tamaño de estas
piezas varía de los 8 a los 35 cm de diámetro en el borde. La
Tipo 1: Kylix (50%, 5 ejemplares). La existencia de este
tipo de copas en el yacimiento, se reduce a varios fragmentos
Fig. 6.12. Porcentajes de los diferentes subtipos del Grupo IV.
Fig. 6.13. Porcentajes de los diferentes subtipos del Grupo V.
94
[page-n-106]
Fig. 6.14. Porcentajes de los diferentes subtipos del Grupo VI.
Fig. 6.15. Porcentajes de los diferentes tipos de la cerámica Ibérica
clase B.
de asas, todas ellas de sección más o menos circular y posición
horizontal (fig. 6.20, 1124), y un fragmento de borde saliente
de sección almendrada (nº inv. 913). Otro fragmento de asa,
esta vez de sección rectangular, y posición horizontal, también
creemos que podría ser un kylix (fig. 6.20, 1080).
fragmento de asa de sección circular (fig. 6.21, 941). Nada
más podemos aportar sobre este utensilio, que a pesar de ser
utilizado para la preparación de alimentos, como las ollas, no
goza del mismo éxito.
Tipo 5: Crátera (10%, 1 ejemplar). Se trata de una base de
pie alto diferenciado, de 10 cm diámetro (fig. 6.20, 359).
Tipo 6: Plato (20%, 2 ejemplares). Es un claro ejemplo de
imitación de plato de pescado, con el labio pendiente (fig. 6.20,
3). Posee un diámetro de 20 cm y no existen restos de decoración pintada.
Tipo 8: Otras imitaciones (20%, 2 ejemplares). En este
apartado hemos incluido una base diferenciada de pie alto con
moldura en su interior (fig. 6.20, 450). Posee un diámetro de 9
cm y todo el exterior está pintado en un tono marrón oscuro.
Podría pertenecer a una forma 68. La otra pieza aquí incluida es
un fragmento de asa de sección circular y posición vertical, que
creemos que podría corresponder a alguna de estas imitaciones
pero su tamaño nos impide poder concretar algo más.
II.1.2. Cerámica tosca o clase B
Representa el 7% de todo el material estudiado (fig. 6.5), y el
5% de la cerámica ibérica (fig. 6.6). De todos los tipos que se
engloban en esta categoría las ollas son con diferencia las más
abundantes (fig. 6.15).
Tipo 1: Olla (48%, 55 ejemplares). Dentro de este grupo
existe una amplia variedad de tamaños: ollas grandes (14 ejemplares) con unos diámetros que oscilan entre los 20 y 30,4 cm,
y ollas pequeñas (27 ejemplares), cuyos diámetros van de 11 a
19 cm. Nos hemos encontrado con un número importante de
piezas, 14, que por lo reducido de su tamaño no hemos podido adscribirlas a ninguno de los dos grupos, sin embargo no
cabe duda de que son ollas. En cuanto a su tipología, existe una
amplia variedad de bordes, siendo los más comunes: el saliente (fig. 6.20, 638; fig. 6.21, 469, 909), con escocia (fig. 6.20,
278; fig. 6.24, 1567), engrosado (fig. 6.20, 971), subtriangular
(fig. 6.20, 459; fig. 6.21, 387, 534), y con hendidura (fig. 6.20,
1634). Por lo que respecta a las bases de estos recipientes sólo
se han documentado dos, ambas planas (fig. 6.21, 1289).
Tipo 2: Cazuela (4%, 4 ejemplares). Esta forma, mucho menos representada que las ollas, atestigua su presencia
gracias a tres fragmentos de borde recto sin diferenciar y un
Tipo 4: Jarra (2%, 2 ejemplares). Los dos ejemplares con
los que contamos son de boca circular. Sólo se han conservado los bordes por lo que, al no conservar el asa, quizás podría
tratarse en realidad de dos pequeñas ollas, sin embargo considerando sus diámetros creemos que realmente se utilizaron
para servir líquidos y no para cocinarlos. La más pequeña de las
piezas tiene un diámetro de 7 cm y el borde saliente (fig. 6.21,
828), y la otra posee un diámetro de 9 cm y el borde saliente
engrosado en el interior (fig. 6.21, 361).
Tipo 6: Tapadera (16%, 18 ejemplares). Después de las
ollas es el grupo más abundante (fig. 6.15). El diámetro de las
piezas oscila entre 14 y 27 cm, los bordes ofrecen tres variantes:
sin diferenciar (fig. 6.21, 973), saliente (fig. 6.21, 637, 693) y
plano engrosado (fig. 6.21, 460). Como en el 90% de los casos,
no hemos podido documentar una pieza completa que pudiera
darnos una imagen certera de cómo eran. Sin embargo, hemos
podido obtener esa información pero de forma fragmentada, los
bordes por un lado y el elemento de sujeción, es decir, los pomos, por otro. De las tres posibles variantes de pomos, tenemos
documentadas dos: el anillado (fig. 6.21, 636, 1288) y el discoidal (fig. 6.21, 328).
Tipo 7: Diversos (11%, 13 ejemplares). En este apartado
hemos incluido las piezas que por su tipología no estaban incluidas en ninguno de los tipos anteriores: tazas, platos o tejuelos. En cuanto a las primeras, cuatro son los ejemplares que
nos hemos encontrado, sus diámetros van de los 9 a los 11 cm y
todas cuentan con bordes salientes (fig. 6.21, 1255). Los platos
están representados en igual número que las tazas, pero tan sólo
contamos con el diámetro de uno de los ejemplares que además
posee el borde saliente, 14 cm (fig. 6.21, 251). En último lugar
quedan los tejuelos. No es la primera referencia que hacemos
a ellos en estas líneas, cuando tratamos la variedad tipológica
de la clase A ya los mencionamos. Siete ejemplares documentamos en la vajilla fina y cuatro en el caso que nos ocupa. Sus
tamaños son desiguales, el más pequeño mide 3 cm de diámetro
máximo (fig. 6.21, 1501) y el mayor 6,3 (fig. 6.21, 1420).
Por último queda mencionar algunas piezas (19%, 22
ejemplares) que aunque pertenecen a este tipo de cerámica
tosca y poseían características suficientes para considerarlas
95
[page-n-107]
...______~~
1160
A.l.l
E
)
'
650
820
L:Jcm
292
L
1172
~
335
-0-~
821
A.I.2
1621
~cm
,..
,.-----=-t~~
"~-------¡------~1~39~- 4
.------~-----~
1590
694
1586
~cm
1126
)
)
1
695
~(@)
A.l.3
'-..::..../
1
274
Fig. 6.16. Tipología cerámica.
96
581
[page-n-108]
A.Il.6
1
107.6
o
¡;;;;;¡
~
S
[
1
5cm
......,
294
A.ll.7
1
...,
~cm
~
[
l
662
[
7
236
L
903
._
1103
5cm
===
o
Míííííííf
5cm
Fig. 6.17. Tipología cerámica.
97
[page-n-109]
A. U.lO
A.Ul.l
1589
[
675
J
1416
1285
715
A.lll.4
? 1S ~
674
A.ll1.8.1
í
1
-~
275
m
708
1253
~E
781
780
\
485
'----~/
14 15
697
O
5 cm
~
Fig. 6.18. Tipología cerámica.
98
[page-n-110]
A.Ul.8.2
484
1485
e
~---1
e
l~J
J
1408
239
;=J
L---_ _ _ _
'
1220
___..)
698
A.lll .8.3
'
--
A.Ul.9
'
1101
242
671
Fig. 6.19. Tipología cerámica.
99
[page-n-111]
A .Y.l
---\
711
)
446
~
1179
860
A.V.4
1600
AV60ÓI
/' I I
U
-
1
o
0\Jl
1226
A. VI
--¡------=== \
,.,..
1
3
1566
\..,_
\
359
1124_ _
B.l.l
971
1634
Fig. 6.20. Tipología cerámica.
100
[page-n-112]
lU.2
469
,
\
534
....___ _ __l~
387
909
8 .6
693
8.4
637
460
\
973
1288
328
R. 7
1255
251
1289
n01
1
1501
0-@- ()01
941
1
1420
~5cm
Fig. 6.21. Tipología cerámica.
101
[page-n-113]
inventariables no hemos podido adscribirlas a ningún grupo,
así que las hemos incluido todas en un apartado denominado
Indeterminados.
II.1.3. Las decoraciones
Hasta el momento hemos comprobado cómo la cerámica de clase A es la mejor representada con diferencia. Una característica
fundamental de este tipo de cerámica es que en muchas ocasiones está decorada. En nuestro caso el 100% de la decoración de
las piezas es pintada, no hemos documentado ningún otro tipo
de decoración ni aplicada, ni incisa ni impresa. En cuanto al tratamiento que reciben las piezas para pintarlas, no suelen llevar
ningún tipo de engobe y la pintura en el 99% de los casos es de
color ocre. Tan sólo hemos documentado dos piezas cuya decoración está realizada en negro (nº inv. 1058 y 1059). De las 1170
piezas que hemos inventariado como cerámica de clase A, 507
poseen algún tipo de decoración pintada, siendo la mayoría de
ellas de tipo geométrico. La decoración geométrica representa
más del 90% de todas las piezas (fig. 6.22). Muchas de estas
piezas son fragmentos informes en los que apenas se aprecia
un filete o una banda pintada. Como ya hemos comentado en
otros apartados, la fragmentación del material aquí también se
hace notar, al no disponer de fragmentos de mayor tamaño no
podemos valorar los programas decorativos por lo que nuestro
análisis se queda en una visión parcial de éstos. La única pieza
completa con que contamos para poder analizar su composición
decorativa es un kalathos (fig. 6.17, 1103), del que hablaremos
en breve. Dicho esto, los motivos más utilizados son los filetes
y las bandas (fig. 6.22, 182), sin duda, seguidos de los círculos
concéntricos (fig. 6.22, 184, 1061) o semicírculos (fig. 6.22,
202), los tejadillos o melenas (fig. 6.22, 181, 499, 1461) y los
zigzags (fig. 6.22, 1166). Otros motivos que también aparecen
pero en una menor proporción son los rombos (fig. 6.22, 1060),
la decoración reticulada (fig. 6.22, 1206), la decoración de damero (fig. 6.22, 11), los dientes de lobo (fig. 6.22, 573; fig. 6.17,
1017) y unos trazos paralelos de mayor o menor longitud que
en todos las casos en que los hemos documentado pertenecen a
formas cerradas tipo botellas (fig. 6.22, 1328; fig. 6.18, 1416).
Otro motivo diferente lo encontramos en un pequeño fragmento
donde parece que a los típicos círculos concéntricos se les ha
añadido unos trazos radiales (fig. 6.22, 1463). La combinación
de unos motivos con otros da un sin fin de composiciones, aunque las que más se repiten son: bandas y filetes con círculos
concéntricos (fig. 6.22, 183, 370) y tejadillos, filetes y semicírculos (fig. 6.22, 371, 372). Una combinación de los motivos
más habituales la encontramos en el kalathos 1103 (fig. 6.17),
que cuenta con una decoración de dos cenefas entre bandas y
filetes: la superior de tejadillos y zigzags, y la inferior de arcos
concéntricos.
Por lo que respecta a otros motivos que no sean geométricos, contamos con varios fragmentos en los que aparecen
motivos vegetales, y un fragmento con decoración figurada. En
cuanto a los motivos vegetales, contamos con la representación
de hojas lanceoladas (fig. 6.22, 181, 1464), roleos (fig. 6.22,
1572), flores (fig. 6.22, 9, 11) y un motivo ramiforme (fig. 22,
373). La única pieza con decoración figurada es un pequeño
fragmento informe en el que se aprecia lo que parece ser la cara
de un lobo, conservando parte del hocico, las orejas, el ojo y los
dientes (fig. 6.22, 15).
II.2. Cerámica de importación
La cerámica importada representa el 11% del material del yacimiento (fig. 6.5). La diversidad de procedencia de los materiales
(fig. 6.23) y su perduración en las diferentes fases de ocupación
del yacimiento inevitablemente nos habla de la importancia de
las redes comerciales durante toda la vida del asentamiento.
Fig. 6.22. Motivos representados en la decoración pintada de las cerámicas de clase A.
102
[page-n-114]
Fig. 6.23. Porcentajes de las importaciones.
II.2.1. Cerámica fenicia (6%, 11 ejemplares)
Como ocurre en otros asentamientos ibéricos, la falta de sistematización imposibilita distinguir entre producciones locales
e importadas, ya que en muchos casos se ha comprobado que
los yacimientos donde se encuentran presentes estas cerámicas se imitan las formas y calidades rápidamente (Mata, 1991:
29). Así pues, partiendo de la presuposición de que estos materiales no son locales, su procedencia podría ser: de las factorías del sur o de la costa oriental peninsular, o de asentamientos indígenas con producciones semejantes documentadas por
la presencia de hornos (Mata, 1991: 29). Por desgracia todos
los fragmentos que se han conservados son informes (nº inv.
253, 493, 749, 951, 952, 953, 978, 1020, 1054, 1326, 1359),
por lo que no podemos establecer la tipología del material.
Hemos considerado la mayor parte de los ejemplares como
fragmentos de ánforas por ser estos recipientes los de mayor
difusión. Todos los fragmentos son de una pasta muy compacta con el exterior de color anaranjado o marrón y el interior
gris o gris-azulado y contienen abundante desgrasante visible
sobre todo de color negro.
II.2.2. Cerámica ática (9%, 15 ejemplares)
Dentro de la cerámica ática encontramos ejemplares de los
dos tipos de producción que la caracterizaron: figuras rojas
y de barniz negro. De la primera sólo existe un ejemplar, un
pequeño fragmento de borde de kylix de 18 cm de diámetro
(fig. 6.24, 100).
Los otros 14 pertenecen a la producción de barniz negro,
siendo las formas documentadas:
- Lamb. 21, contamos con tres ejemplares, dos de ellos del
suficiente tamaño como para averiguar su diámetro, 21 y 22 cm,
respectivamente (fig. 6.24, 24 y 50). La segunda pieza además
cuenta con decoración de ruedecilla impresa.
- Lamb. 40, se trata de un fragmento de borde moldurado
del cual no podemos precisar más por la pequeñez de la pieza
(fig. 6.24, 56).
- Kylix, se trata de un pequeño fragmento de borde (fig.
6.24, 1236).
- dos fragmentos de bases que poseen decoración, una de
ellas es una base de forma abierta con decoración de ruedecilla
impresa (fig. 6.24, 37) y la otra también podría pertenecer a una
forma abierta, tal vez un kylix o skyphos (fig. 6.24, 25). En este
caso la decoración interior del círculo está formada por lengüetas radiales y posee el fondo en reserva.
- 7 fragmentos los hemos clasificado como indeterminados.
Tanto la forma Lamb. 21 como la forma Lamb. 40 son típicas del s. iv a.C., sin embargo no es raro encontrarlas en niveles
de cronología más baja, incluso del s. ii a.C., como ocurre en la
zona de Llíria (Bonet, 1995: 392).
II.2.3. Cerámica Campaniense A (9%, 17 ejemplares)
La mayoría de los fragmentos que corresponden a esta producción
cerámica son informes, 14 en concreto. Así pues, tan sólo contamos con tres piezas que pueden aportarnos algo más de información sobre la presencia de esta producción en el yacimiento. La
primera se trata de un fragmento de borde de la forma Lamb. 36
(nº inv. 88), de la que poco más podemos decir. Esta forma aparece a finales del siglo iii a.C. y se convertirá en una de las formas
más corrientes de la Campaniense A durante todo el siglo ii a.C.
La segunda es un fragmento informe que pertenece al fondo
de la pieza de una Lamb. 31, tiene pintada una banda blanca en
el interior (fig. 6.25, 1170). Esta banda en realidad corresponde
a un círculo o circunferencias concéntricas en el fondo interno
del vaso, decoración característica de las Lamb. 31. No podemos precisar a qué variante pertenece, sin embargo sabemos
Fig. 6.24. Cerámica ática de figuras rojas y barniz negro.
103
[page-n-115]
Fig. 6.25. Cerámica Campaniense A.
que esta forma se comenzó a producir a finales del s. iii a.C. y
perduraría hasta el final de la producción.
Y por último un fragmento de base (nº inv. 95), que creemos
podría pertenecer a la variante A Tardía (100-50/40 a.C.) por su
descuidada factura, el fondo externo está sin barniz y se observa
un goterón de color marronáceo. Esta última producción refleja
ya la pérdida de calidad del producto ante la inminente llegada
de los siguientes tipos de campanienses.
II.2.4. Cerámica de barniz negro de Cales (34%, 59 ejemplares)
Junto con las ánforas itálicas es el grupo mejor representado de
las importaciones. Gracias a esto, y a pesar de que casi la mitad del material son fragmentos indeterminados, hemos podido
documentar una amplia variedad tipológica, representada por
las formas:
- Lamb. 1: tres bordes y dos bases son las piezas que representan a esta forma. Los bordes poseen los dos característicos
surcos incisos en paralelo bajo el borde externo (fig. 6.26, 44,
nº inv. 62 y 99). En cuanto a las bases, son de pie anular ligeramente exvasado, de sección triangular, y en los dos casos
presentan decoración incisa de círculos concéntricos sobre el
fondo interno (fig. 6.26, 38, nº inv. 96). La cronología de estas
piezas se sitúa entre finales del tercer cuarto del s. ii a.C. e inicios del último cuarto del siglo i a.C.
- Lamb. 2: en este caso contamos con dos fragmentos de
borde (fig. 6.26, 35, 1652). La característica principal de estos pequeños vasos son sus bordes exvasados. Su cronología se
puede situar entre el tercer/último cuarto del s. ii a.C. y finales
del tercer cuarto del i a.C.
- Lamb. 3: dos fragmentos de borde (fig. 6.26, 52, nº inv.
64). Estos pequeños recipientes tipo cubilete o píxide aparecen
Fig. 6.26. Importaciones de barniz negro de Cales.
104
entre el tercer o último cuarto del siglo ii a.C. y finales del tercer
cuarto del s. i a.C.
- Lamb. 5: es la forma más representada con ocho fragmentos de borde (fig. 6.26, 51, 91, nº inv. 33, 40, 42, 48, 51, 53,
67, 80 y 91). Estos platos de fondo llano en ocasiones podían
ir decorados con círculos concéntricos incisos sobre el fondo
interno, con o sin franja de estrías, aunque no es el caso de
ninguno de nuestros ejemplares. Su cronología es muy similar a
la de las piezas anteriores, tercer/último cuarto del siglo ii a.C.
a finales del i a.C.
- Lamb. 7: dos fragmentos de borde (fig. 6.26, 39, nº inv.
86). Esta forma es muy similar a la Lamb. 5, sin embargo aquí
se marca más la zona de inflexión a partir de la cual la pared
sube en vertical. Además también les diferencia el tamaño, las
piezas del tipo Lamb. 7 son de mayores dimensiones que las
Lamb. 5, en nuestro caso las dos piezas de Lamb. 7 tienen 33
cm de diámetro y las Lamb. 5 oscilan entre un diámetro de 15 y
23 cm. Su cronología podría situarse entre finales del s. ii a.C. y
el último cuarto del s. i a.C.
- Lamb. 8: también está representada por dos fragmentos de
borde (fig. 6.26, 43, 81) y al igual que en el caso de las Lamb.
7, ambas de igual diámetro, en este caso 14 cm. De los dos
subtipos en que se divide la Lamb. 8, a y b, nuestros ejemplares pertenecen al a, que se caracteriza por presentar dos surcos
incisos en paralelo y el borde plano y ligeramente engrosado
al exterior. Su cronología se iniciaría en el tercer/último cuarto
de siglo ii a.C. y finalizaría a finales del tercer cuarto del i a.C.
El repertorio que hemos visto hasta ahora corresponde a las
formas más generalizadas de esta producción, 1, 2, 3, 5 y 7,
siendo la 8 menos frecuente. Sin embargo hay formas que hemos documentado y cuya distribución parece secundaria, son:
- Lamb. 27: sólo contamos con un fragmento de borde
(fig. 6.26, 1200).
- Lamb. 31: un solo fragmento de borde (nº inv. 802).
- Lamb. 36: un solo fragmento de borde (nº inv. 102).
Ninguna de todas las piezas documentadas pertenece a la
campaniense etrusca. Aunque hemos apreciado diferentes tipos
de calidades entre el material estudiado, ninguno llega a alcan-
[page-n-116]
zar el nivel que caracteriza a las piezas etruscas. La mayoría de
nuestro material tiene un barniz negro, brillante y con irisaciones metálicas en su parte exterior, aunque también encontramos
alguna pieza con el barniz negro mate y la superficie exterior facetada. Con todo esto concluimos que las únicas producciones
de campanienses que se han documentado hasta el momento
son las de Cales.
II.2.5. Otras importaciones itálicas (34%, 63 ejemplares)
Este grupo de materiales es el segundo en importancia junto
con las campanienses B (fig. 6.23). De hecho, podríamos haberlos incluido todos en este apartado pues el lugar de origen era
el mismo, la península itálica, sin embargo hemos considerado
realizar esta división para que la exposición de todos los materiales fuera más funcional.
Sin duda alguna el material que mejor representado está son
las ánforas, 53 de las 63 piezas que hemos identificado como
itálicas pertenecen a estos contenedores. Su característica pasta hojaldrada, el abundante desgrasante volcánico y su engobe
exterior de color amarillento las hace fácilmente identificables.
De estos 53 fragmentos, 48 son informes, seguramente la mayoría de ellos pertenecerán a Greco-itálicas o Dressel 1 pero
no podemos confirmarlo. Los otros 4 fragmentos con los que
contamos son:
- Un borde de ánfora greco-itálica tardía (fig. 6.37, 414).
Estos recipientes vinarios se extendieron masivamente después de la II Guerra Púnica. Su aparición en poblados ibéricos
en fechas previas al conflicto romano-cartaginés ha supuesto
una revisión de la cronología que tradicionalmente se les había atribuido del siglo ii a.C. (Sala, 2003: 291). Así pues, su
datación deberá tener presente los contextos ibéricos en los
que aparezcan.
- Un borde de ánfora Dressel 1 (nº inv. 115). Estas ánforas
son la evolución de las ánforas greco-itálicas. Son los envases más difundidos y característicos del comercio romanorepublicano. Su cronología abarca desde la segunda mitad del
siglo ii a.C. hasta mediados del siglo i a.C. El fragmento de
borde que hemos documentado no podemos adscribirlo a ninguna de las tres variantes que Lamboglia estableció, debido a
su estado de conservación, por lo que no podemos reducir el
marco cronológico.
- Dos fragmentos de asas macizas de sección ovalada (fig.
6.27, 437, 1423), por sus dimensiones creemos que son de
Dressel 1.
- Un pivote semi-macizo de base plana (fig. 6.27 ,800). Su
pasta típica campana, de color marrón-rojizo con abundante desgrasante volcánico y engobe amarillento al exterior, no
hace dudar de su procedencia. Por las características del pivote
podría tratarse de una Dressel 1, cuya cronología es del 130 a
mediados del siglo i a.C. (Sala, 2003: 291).
La cerámica de cocina itálica también está representada
aunque en menor porcentaje, 6 piezas, 5 de ellas informes. Estas piezas también poseen una pasta característica, muy similar
a la de las ánforas, que facilita su identificación: pasta rugosa,
hojaldrada marrón-anaranjada con numeroso desgrasante brillante, blanco, negro (volcánico), gris… y que en la mayoría
de ocasiones conservan una superficie cenicienta por su exposición al fuego. La única pieza con forma de este tipo cerámico es un fragmento de borde sin diferenciar con la típica pasta
campana (fig. 6.27, 1422). Corresponde a un plato de borde bí-
Fig. 6.27. Importaciones de material itálico.
fido de la forma Vegas 14 que fueron tan comunes por todo el
Mediterráneo en época tardorepublicana y augústea.
En último lugar quedaría hablar de la cerámica común itálica. Aquí hemos incluido los fragmentos que teniendo una pasta
similar a la de las producciones campanas no corresponderían
ni a la cerámica de cocina ni a las ánforas, pero hemos considerado oportuno diferenciarlos, aún corriendo el riesgo de errar
en la clasificación. Se trata de cuatro fragmentos informes a los
que no hemos podido sacar más información.
II.2.6. Cerámica púnica (1%, 1 ejemplar)
Se trata de un fragmento de lucerna de cazoleta abierta en el que
se aprecia un pequeño elemento de sujeción (fig. 6.28, 120).
Creemos que puede pertenecer al mundo púnico por su tipología, y por el tipo de pasta que presenta.
II.2.7. Cerámica africana (3%, 5 ejemplares)
Dentro de este apartado se incluyen dos producciones: la cerámica de cocina y la terra sigillata africana. Este tipo de
cerámica, al igual que en el caso de las producciones itálicas,
se caracteriza por unas pastas muy peculiares que facilitan su
Fig. 6.28. Fragmento de lucerna púnica.
105
[page-n-117]
identificación. En el caso de la cerámica de cocina, sus pastas
son porosas y con pequeños cristales de cuarzo aislado, y en
ocasiones el interior lleva un barniz o engobe similar al de la
terra sigillata africana A, anaranjado claro, brillante, fino y
con la superficie granulosa. En la parte exterior suelen presentar una pátina negruzca o cenicienta. Las piezas documentadas en La Carència que pertenecen a esta primera producción
africana son:
- Un fragmento informe de pasta de color naranja claro con
bastantes desgrasantes minúsculos, barniz en el interior (anaranjado) y por el exterior superficie cenicienta (nº inv. 541).
- Otro fragmento informe de superficie exterior negruzca
e interior acanalado y de color naranja (nº inv. 1283). Por las
acanaladuras internas suponemos que este fragmento podría
pertenecer a una cazuela pero no podemos precisar más.
- Un fragmento de borde ahumado saliente, engrosado y
plano (fig. 6.29, 595). Hemos adscrito este borde de plato/tapadera a la forma Ostia I, 264. Por lo que se refiere a su cronología hay escasos testimonios a partir de época severiana, aunque
perdura hasta el siglo iv.
- Fragmento de borde saliente y plano de sección triangular.
Tiene la superficie exterior cenicienta, su pasta es naranja-rojiza
y su diámetro de 13 cm (fig. 6.29, 1500). Esta pieza es sensiblemente diferente en cuanto a calidad al resto de las piezas,
su pasta es más rojiza, y su tipología tampoco se asemeja a las
formas típicas de la cerámica africana de cocina. Creemos que
podría tratarse de una importación cartaginesa.
En cuanto a la segunda producción africana documentada, la terra sigillata africana, sólo contamos con una pieza y
pertenece al tipo de producción C. Se trata de un fragmento
de borde de la forma Hayes 50/Lamboglia 40 (fig. 6.29, 114).
Esta fuente de paredes abiertas y borde indiferenciado es la
forma más común de esta producción cuya cronología va del
230/240 y el 325, si pertenece a la variante A, o del 350 al 400
si pertenece a la variante B (Serrano, 2005: 239). Esta pieza,
según la ficha de registro, se encontró en un nivel superficial,
sin precisar la zona.
II.2.8. Paredes finas (4%, 7 ejemplares)
La presencia de esta producción cerámica es minoritaria, tan
sólo contamos con 7 ejemplares (fig. 6.23):
- Un fragmento de borde de la forma Mayet XXXVII
(fig. 6.30, 1044). Borde moldurado y engobe marrón-ana-
ranjado, decoración a barbotina de hojas de piña. Diámetro
10 cm.
- Un fragmento de borde de la forma Mayet III (fig. 6.30,
1165). Pasta muy depurada de color naranja con paredes muy
finas. Diámetro 6 cm.
- Un fragmento de borde de la forma Mayet XXXV (fig.
6.30, 1313). Superficie muy rasposa con numeroso desgrasante,
borde sin diferenciar. Tenemos dudas en cuanto a la forma.
- Un fragmento informe con decoración a barbotina de hojas de piña (fig. 6.30, 117).
- Base plana de 5 cm de diámetro, en el arranque del cuerpo
se aprecia la decoración a barbotina de hojas de piña (nº inv.
1571). Engobe anaranjado y en la zona de la base amarronado y
negruzco. No hemos podido identificar la forma.
- Base plana de pasta marrón-grisácea muy depurada (fig.
6.30, 1646). Diámetro 5 cm. Posiblemente sea de una copita, al
igual que la pieza anterior.
Fig. 6.30. Repertorio de paredes finas documentado.
II.3. Otros materiales cerámicos
Aquí hemos agrupado las diferentes producciones que no corresponden a ninguno de los grupos que acabamos de ver y que,
sin ser importaciones, forman también parte de este ámbito cultural, representando el 7% del total del material (fig. 6.5). Nos
referimos a la cerámica común romana, a la cerámica de cocina
reductora, a las ánforas y a la terra sigillata hispánica (fig. 6.31).
II.3.1. La cerámica común romana (22%, 23 ejemplares)
Fig. 6.29. Importaciones de cerámica de producción africana: TSAC
y cerámica africana de cocina.
106
Junto con las ánforas es el grupo mejor representado, 21 ejemplares (fig. 6.31). Las formas que hemos documentado son:
- Imitaciones de las piezas de la vajilla de barniz negro. Tenemos dos imitaciones de la forma L. 36 (nº inv. 101 y 103) y
otra de la forma L. 27 (nº inv. 128).
- Dos fragmentos informes de ungüentarios (nº inv. 105
y 119), en el primero de ellos se puede apreciar aún restos
de la capa impermeabilizante con que se trataba la pieza en
el interior, y en el exterior todavía conserva restos de pintura
ocre; el segundo ejemplar cuenta con varias acanaladuras en
el interior.
- Grandes contenedores. Contamos con tres ejemplos: uno
tiene el borde almendrado y saliente (fig. 6.32, 1015), el otro
[page-n-118]
II.3.2. La cerámica de cocina reductora (1%, 1 ejemplar)
Tan sólo contamos con un fragmento informe (nº inv. 1406)
(fig. 6.31). Su pasta es muy compacta y tiene la superficie exterior acanalada. Suponemos que se trataría de una olla pero no
lo podemos confirmar.
II.3.3. Las ánforas (40%, 42 ejemplares)
Fig. 6.31. Porcentajes de otros materiales cerámicos presentes en el
yacimiento.
recto y engrosado al interior (fig. 6.32, 295), y por último un
gran recipiente de paredes curvas y borde saliente (fig. 6.32,
1284). Esta última pieza es muy similar a una que se documentó
en la excavación arqueológica de la villa romana de Els Alters
de Ènova (Valencia), aunque en nuestro caso el grosor de las
paredes es un poco menor (VV.AA., 2006: 50).
- Un fragmento de borde de una forma Vegas 4, se trata de
un fragmento de cuenco con borde horizontal (nº inv. 238) y
con un diámetro de 24 cm.
- Un fragmento de borde de la forma Vegas 6, borde moldurado de una cazuela (nº inv. 862).
- Varios fragmentos pertenecientes a la forma Vegas 43, jarras o jarritas (fig. 6.32, 597, 1404).
- Un fragmento de borde perteneciente a una forma cerrada
(fig. 6.32, 1014), quizás de una olla Vegas 1.
- Dos fragmentos de bases planas probablemente de sendas
formas cerradas (fig. 6.32, 906 y 907).
- Por último nos queda mencionar un fragmento de borde
con decoración estampillada (fig. 6.32, 121). Se trata de una
forma cerrada, de borde saliente y plano de 12 cm de diámetro.
Presenta dos tipos diferentes de motivos, ovas en el canto del
borde y una especie de V en la parte superior.
Sin lugar a dudas es la producción mejor representada en número, 42 ejemplares, en cuanto a la cerámica romana estudiada
en este apartado (fig. 6.31). La mayor parte de este material son
fragmentos informes de los cuales la única información relevante que podemos obtener es la diversidad de pastas que los
caracteriza. Hecho suficientemente importante para nosotros
como para documentarlo. Algunas de estas pastas son:
- De color naranja con abundante desgrasante de pequeño
tamaño gris y blanco y con vacuolas.
- Bastante depurada de color marrón con desgrasante fino.
- Anaranjada con abundante desgrasante de mediano y gran
tamaño blanco y gris. Superficie exterior grisácea.
- De color beige con abundante desgrasante de pequeño tamaño y engobe amarillento en el exterior.
- Con la superficie exterior amarilla y tacto rasposo, y el
interior marrón-anaranjado. Numeroso desgrasante visible: cal,
cuarzo, mica, etc.
Por otro lado sí que hemos podido diferenciar claramente
varias piezas de ánforas hispánicas, tres, concretamente de producción bética. La primera es un borde de Haltern 70 (fig. 6.32,
1295), de finales del s. i a.C. a inicios del i d.C., la segunda un
pivote macizo de forma cónica que podría pertenecer también a
una Haltern 70 (fig. 6.32, 1360), y la tercera un opérculo de 10,5
cm de diámetro (fig. 6.32, 1526). Las dos primeras, por el tipo
de pasta que tienen (rasposa de color marrón claro-amarillento
con el interior anaranjado, con algunas vacuolas, y desgrasante
poco visible calcáreo), pensamos que podríamos incluso decir
que son de la zona del Valle del Guadalquivir, sin embargo del
opérculo no podemos precisar más.
II.3.4. Terra sigillata hispánica (11%, 11 ejemplares)
Al igual que sucede con algunas de las producciones que acabamos de ver, la TSH está escasamente representada. De los
Fig. 6.32. Cerámica romana: cerámica común y ánforas.
107
[page-n-119]
once fragmentos con que contamos, nueve los hemos clasificado como indeterminados, por ser fragmentos informes que
no nos ofrecían más información; otro fragmento, a pesar de
ser también informe, sí que se puede identificar con una forma
Drag.15/17 ó 18 (nº inv. 1647); y por último, un fragmento de
borde saliente y horizontal correspondería a la forma Drag. 4
(fig. 6.33, 1648). Tiene éste un diámetro de 19,4 cm y la pasta
anaranjada. Podría tratarse de una pieza del taller de Bronchales. El resto de fragmentos creemos que se podrían adscribir a
la producción de Tritium Magallum.
Fig. 6.33. Terra sigillata hispánica.
II.3.5. La cerámica medieval (7%, 7 piezas)
La larga ocupación de este asentamiento hace que el margen
cronológico en que nos movemos a la hora de analizar los materiales sea en ocasiones de varios siglos. Con esto, las producciones más recientes que se han documentado en La Carència
son las del periodo medieval islámico. Contamos con siete piezas, dos de ellas vidriadas (nº inv. 122 y 312) y las otras cinco
pertenecen a la cerámica común (fig. 6.31). En el primer caso
se trata de dos fragmentos informes con el vidriado verde oliva
con reflejos metálicos. No podemos adscribirles ninguna tipología porque los fragmentos, en este caso, no nos lo permiten. En
cuanto a la cerámica común son todos fragmentos informes a
excepción de un fragmento de base indicada (nº inv. 1280), que
pertenecería a una forma cerrada; otros dos fragmentos los hemos clasificado como indeterminados (nº inv. 462, 1301); otro
fragmento informe está decorado en el exterior con una banda
pintada en almagra (nº inv. 1320), pertenecería a una forma cerrada; y por último tenemos un fragmento informe de cántaro
con decoración geométrica pintada en el exterior en óxido de
manganeso, banda en el cuello y en el arranque del asa también
parece que hubo algún tipo de decoración pero no es identificable (nº inv. 1577).
Todos los materiales que acabamos de ver, correspondientes
al periodo medieval
Islámico, aparecieron en una única zona del yacimiento, la
Zona I. Lo cual vendría a corroborar la hipótesis de Gil-Mascarell de que la ocupación de La Carència en el periodo medieval
se limita a esta zona elevada.
- En tercer lugar contamos con un fragmento de borde recto
y aplanado (fig. 6.34, 1499), con toda probabilidad de una olla
también. Su diámetro es de 12 cm.
- Por último hay un fragmento de borde de olla de 19 cm de
diámetro (nº inv. 128).
Por lo que se refiere a las formas decoradas, encontramos
fragmentos con diferentes tipos de decoración:
- Plástica: contamos con un fragmento informe con un mamelón, a modo de elemento de sujeción con orificio central (fig.
6.34, 124), y un fragmento de botellita de borde saliente con
un pequeño mamelón, que se ha fracturado (fig. 6.34, 647). El
diámetro de esta última pieza es de 11 cm.
- Incisa: hay dos fragmentos, ambos informes también. El
primero es un pequeño fragmento con decoración de líneas oblicuas paralelas en forma de espiga (fig. 6.38, 126) y el segundo,
de mayor tamaño, consiste en una composición de líneas incisas
paralelas enmarcadas en un cuadro (fig. 6.34, 125).
- Impresa: en este tipo de decoración encontramos un fragmento de olla de borde recto, y labio redondeado decorado con
ungulaciones (fig. 6.34, 129). Su diámetro es de 17 cm.
A parte de las cerámicas decoradas existen dos fragmentos
que también han recibido un tratamiento adicional, están
bruñidos. El primero es un fragmento de borde exvasado (nº
inv. 483) y el segundo un fragmento informe bruñido por las
dos caras (nº inv. 979).
Además de todas estas piezas contamos con un fragmento de base plana con talón de 12 cm de diámetro (fig. 6.34,
II.4. La cerámica a mano (19%, 20 ejemplares)
Con cerámica a mano queremos referirnos a la cerámica propia
del periodo del Bronce, momento en que se produce la primera ocupación del asentamiento de La Carència, aunque, como
ya hemos mencionado en otras ocasiones, todavía no se han
localizado estructuras asociadas a estos materiales (fig. 6.31).
Entre el material recuperado podemos encontrar tanto formas
lisas como decoradas. En cuanto a las formas lisas las piezas
documentadas son 4 fragmentos:
- El primero es una olla de borde saliente con labio biselado
y diámetro de 11 cm (fig. 6.34, 123).
- El segundo es un fragmento de olla de borde recto, cuello
corto y labio aplanado (fig. 6.34, 1498). Su diámetro es de 11 cm.
108
Fig. 6.34. Cerámica a mano del Bronce: formas documentadas.
[page-n-120]
131) y 7 fragmentos informes que hemos inventariado como
indeterminados.
En este grupo encontramos objetos relacionados con la construcción, el armamento y posiblemente la caballería. Los clavos son uno de los grupos más representativos (7 ejemplares)
y homogéneos, puesto que todos comparten un mismo tipo de
cabeza, circular, y a excepción de un caso (fig. 6.37, 993), sus
secciones son circulares (fig. 6.37, 176, 149). Las dimensiones
de estos objetos son variables, así encontramos clavos con un
diámetro de cabeza de 1,5 cm hasta otros que tienen 3,4 cm.
Otros objetos relacionados con el tema constructivo son los que
hemos denominado varillas (7 ejemplares), piezas verticales de
sección cuadrangular o rectangular que poseen un grosor entre
0,3 y 0,8 cm, y longitud variable, debido a su mal estado de
conservación. La fragmentación del material nos hace dudar de
cuál sería la funcionalidad de estas piezas. En el mismo ámbito
podemos incluir las láminas (5 ejemplares), piezas más o menos
rectangulares de escaso grosor y cuya funcionalidad no podemos establecer por el mismo motivo que las varillas. Una de
las piezas mejor conservadas se trata de una lámina rectangular
(fig. 6.37, 482), con unas dimensiones de 5,7 x 4,7 x 0,2 cm,
está doblada en uno de sus extremos por lo que podría haber
sido utilizada para encajarse en otro objeto, o quizás podría tratarse de algún tipo de adorno personal.
Por lo que respecta a las piezas relacionadas con el armamento, contamos con dos ejemplos de punta de lanza y lo que
podrían ser los restos de una lanza. En cuanto a la lanza, se trata
de 20 fragmentos de sección circular que unidos forman una varilla de importantes dimensiones, incluso uno de los fragmentos
parece ser la parte final de la lanza que serviría para apoyarla en
el suelo. Sería necesaria la restauración de la pieza para poder
definir si realmente se trata de este tipo de objeto. En cuanto a
las puntas de lanza, su estado de conservación es mejor, y pode-
Fig. 6.35. Materiales documentados en el yacimiento.
Fig. 6.36. Distribución de los metales que aparecen en el yacimiento.
II.5. Los objetos de metal
En comparación con el resto de materiales no cerámicos que
se han documentado en el yacimiento, los metales son el grupo
más numeroso con 51 objetos (fig. 6.35). Tres son los diferentes
metales con los que están realizados: hierro, bronce y plomo
(fig. 6.36)
II.5.1. Hierro (54%, 28 ejemplares)
Fig. 6.37. Objetos de metal y hueso que se han documentado en el estudio.
109
[page-n-121]
mos establecer con más facilidad su tipología. La primera de las
puntas tiene una longitud conservada de 7,2 cm y se trata de una
punta con nervio central y aletas (fig. 6.37, 174). La segunda,
de dimensiones similares, 7,3 cm, posee una punta maciza de
sección ovalada (fig. 6.37, 175). Relacionado también con el
mundo del armamento y la caballería, contamos con una pieza
que, aunque en un principio creíamos que podría ser algún tipo
de aplique ornamental, ahora pensamos que podría tratarse de
un acicate (fig. 6.39, 481). Aunque su estado de conservación
no es bueno, su forma y esos pequeños remaches con que cuenta, uno de los cuales debía ser el espolón, nos hace pensar en
esa posibilidad.
El resto de piezas de hierro que quedan por mencionar se
pueden dividir en dos grupos: el de los indeterminados, es decir,
las piezas que no hemos podido identificar, en este caso dos, y
el de los relacionados con el trabajo del metal, la escoria.
La sola existencia de estos fragmentos, 3 en concreto, evidencia una actividad metalúrgica. Aunque son pocos los datos
para afirmar esto, pues no contamos ni con estructuras asociadas a esta actividad, ni con lingotes, ni con más elementos relacionados, es obvio que si existe escoria es porque se ha realizado un trabajo intencionado en la manipulación del mineral.
Así pues, a la espera de que puedan aparecer más indicios en
futuras intervenciones, sólo quedaría realizar un análisis de estas escorias para conocer su composición y con ella más datos
de esta actividad.
II.5.2. Bronce (24%, 12 ejemplares)
La utilización de este metal se centra más en los adornos personales y decorativos. Así, podemos encontrar en el primer grupo
dos anillos, ambos completos y bastante bien conservados. Uno
de ellos tiene una fina línea incisa en la parte exterior, su diámetro es de 2,2 cm, su grosor de 0,2-0,3 cm y su sección cuadrangular (fig. 6.37, 142). La otra pieza es más pequeña y simple, es
un finísimo aro de 0,1 cm de grosor y 1,8 cm de diámetro (fig.
6.37, 151). En este caso su sección es circular.
No faltan las típicas fíbulas, contamos con tres ejemplares,
uno del tipo anular hispánica y dos del tipo la Tène. La fíbula
anular hispánica (fig. 6.37, 146), tiene un diámetro de 3,8 cm y
altura máxima 1,7 cm, está completa y en bastante buen estado.
Se trata de una fíbula de tres piezas y resorte de charnela de
bisagra, en este caso el puente es de navecilla normal, la aguja
está fundida con la charnela de bisagra y, la última pieza que la
compone, es el anillo de sección circular. Según la clasificación
de Cuadrado correspondería al tipo 4b cuya amplia cronología
va del siglo v al i a.C. (Cuadrado, 1957). Varias piezas similares
se han documentado en el Tossal de Sant Miquel de Llíria (Bonet, 1995: 233 y 282). Según el estudio realizado en la zona de
Edeta se observa, a partir del siglo iii a.C., una lenta sustitución
de las fíbulas anulares por las de La Tène Antigua, siendo estas
últimas mayoritarias en niveles de finales del iii - principios del
ii, como se ha atestiguado en Sant Miquel y el Puntal dels Llops
(Bonet, 1995: 482). En cuanto a las fíbulas del tipo La Tène, el
primer ejemplar tiene el puente alto de sección romboidal, y pie
balaustrado y le falta la aguja (fig. 6.37, 147). Sus dimensiones
son 1,4 cm de altura y 4,6 cm de longitud, pero hay que tener
en cuenta que el pie está extendido. El segundo ejemplar está
en mejores condiciones, conserva el puente con un orificio para
la charnela y en el otro extremo el tope para la aguja, la cual
ha perdido. Además cuenta con una pequeña arandela sobre el
110
orificio de la charnela sin lugar a dudas parte del mecanismo de
resorte de la pieza. Sus dimensiones son 1,7 cm de altura y 3
cm de longitud (nº inv. 1171). Ambos casos pueden clasificarse
dentro del periodo IIIb de La Tène Antigua, con una cronología
del 250 y el 220 a.C. (Bonet y Mata, 2002: 158) y se corresponderían con el Tipo 3 de Cuadrado de arco peraltado y resorte
bilateral.
Para terminar este apartado de adornos personales, hemos
incluido aquí una pequeña pieza que creemos podría ser parte
de una hebilla de correa de cinturón (fig. 6.37, 144). No está
completa, así que sus dimensiones conservadas son, 2,7 x 2,7 x
0,4 cm. Su sección es circular.
En cuanto al resto de piezas realizadas en bronce podríamos clasificarlas dentro del apartado de elementos decorativos.
La primera de ellas es una anilla de 3,5 cm de diámetro y 0,7
cm de grosor, su sección es entre cuadrangular y acintada (fig.
6.37, 141). La segunda podría tratarse de un pequeño aplique,
la pieza tiene forma triangular y posee una perforación circular
en uno de sus extremos (fig. 6.37, 143). La pieza no es plana,
tiene forma de semicírculo, y sus paredes presentan un grosor
de 0,4 cm. No sabemos si el orificio que tiene en la parte inferior sería para insertar un clavo y fijar la pieza a una puerta, u
a otro material. Otra de las piezas que hemos incluido aquí es
un fragmento de sección cuadrangular de 3,4 cm de longitud y
0,5 cm de grosor (fig. 6.37, 148), que hemos clasificado como
barrita pero podría ser también parte de un clavo. En último
lugar mencionar dos pequeñas láminas, de 0,1 cm de grosor y
forma más o menos rectangular, de las que no podemos aportar
muchos más datos sobre su funcionalidad.
La última pieza que nos falta comentar, realizada en bronce,
es una moneda (nº inv. 169). Su hallazgo se realizó en la Zona
I dentro del Sondeo D. Creemos que se trata de un sestercio, de
3,8 cm de diámetro, que se encuentra incompleto.
II.5.3. Plomo (22%, 11 ejemplares)
Por lo que respecta a los objetos realizados en este material,
aunque escasos en número presentan una amplia variedad de
funcionalidades y usos. Sin duda los que más expectación crean
por las enormes posibilidades de que estén escritos son las láminas. En nuestro caso, del material estudiado, hemos recuperado 4 piezas. Una de ellas está completamente fragmentada
en pequeños trozos, y las otras tres en mejores condiciones de
conservación, presentan características similares en tamaño y
forma. Dos de ellas no están completas por lo que las dimensiones que presentamos son parciales, la primera mide 3,9 x 2,9
x 0,4 cm (nº inv. 153), la segunda 7,9 x 3,7 x 0,4 cm (nº inv.
157), y la última, que sí parece estar completa, 9,4 x 6,8 x 0,1
cm (nº inv. 160). De esta última lámina destaca su delgadez,
0,1 cm, y que está doblada sobre sí misma. En las condiciones
actuales de conservación no se puede apreciar si está escrita o
no, su restauración sin duda sería la que nos daría la respuesta.
Otras piezas, que en principio clasificamos como láminas, y que
después separamos de este grupo, son las planchas. Su mayor
grosor respecto a las anteriores, nos hizo pensar en una diferente funcionalidad de estas piezas. Contamos con dos ejemplares,
que están compuestos por cuatro o cinco fragmentos cada uno.
Las dimensiones que ofrecemos corresponden al mayor de los
fragmentos conservados en cada caso. El primero se trata de
una plancha de forma irregular de 11,2 x 3,8 x 1 cm (nº inv.
374). El segundo posee unas medidas de 14,8 x 3,6 x 1,3 cm
[page-n-122]
(fig. 6.37, 375). Pensamos que quizás estas piezas estén relacionadas con una actividad metalúrgica, de la que de momento no
podemos decir nada más.
A un ámbito diferente nos lleva un proyectil de honda, localizado en el Sondeo 2 de la Zona I (fig. 6.37, 154). Posee unas
dimensiones de 3,9 x 1,4/0,7 cm, su sección no es completamente circular porque en su reverso cuenta con una profunda
hendidura, y los extremos están aplastados. Su funcionalidad
como es bien sabido podía ser la de arma de guerra o para la
caza de animales.
Otro objeto de plomo, que nosotros hemos relacionado con
la actividad artesanal, y concretamente con la textil, es un contrapeso de forma troncopiramidal (fig. 6.37, 161). Está completo y en buen estado de conservación. Sus dimensiones máximas
son 8,8 x 2,5/5,2 x 1,4/1,8 cm. En la parte superior posee un
orificio que atraviesa toda la pieza, y que es por donde se insertaba la cuerda para unir el contrapeso al sistema del telar. Esta
pieza no es la única que hace referencia a la actividad textil en
el asentamiento ya que, en el apartado de la cerámica ibérica
de clase A vimos varias fusayolas, que complementarían esta
pieza. Esta misma pieza, Gil-Mascarrell la clasifica como un
hacha en su diario.
La siguiente pieza es una arandela, de 2,5 cm de diámetro
y 0,5 cm de grosor, cuya sección es cuadrangular. Lo cierto es
que desconocemos cuál podría ser la funcionalidad de esta pieza, quizá se tratara de un adorno personal, como un colgante o
quizás formara parte de algún objeto más complejo.
Por último ya solo nos queda presentar dos piezas. La primera se trata de una especie de varilla en forma de bastoncillo
de 6,3 cm de longitud y un diámetro de entre 0,2 y 0,8 cm (nº
inv. 158). Al estar fragmentada en sus extremos no sabemos qué
funcionalidad podía tener. Y lo mismo sucede con la última,
en este caso es una pieza más compleja puesto que cuenta con
una parte central de sección circular de 1 cm de grosor, en uno
de los extremos tiene como un remache y en el otro extremo
cuenta con el arranque de una pieza semicircular, pero que está
fragmentada (fig. 6.37, 178). Con todo esto no hemos podido
identificar este objeto.
máximo de 0,4 cm. Su función es difícil de concretar, podría ser
una ficha de juego, un elemento decorativo o incluso un botón.
II.6.2. Piedra (5%, 4 ejemplares)
En realidad en este apartado no vamos a ver ningún objeto hecho con piedra, sino que son las propias piedras el objeto en sí.
En el estudio de los materiales aparecieron estas piezas, que nos
llamaron la atención por diferentes razones, y consideramos
oportuno incluirlas en el inventario. Las dos primeras (nº inv.
314, 955), son muy similares, poseen una tonalidad amarilla y
presentan pequeñas incisiones en las dos caras. Las incisiones
no sabemos si son parte de la propia morfología de la piedra o
intencionadas, en cualquier caso quisimos dejar constancia de
ello. Las otras dos piezas incluidas aquí, son un canto de cuarzo blanco (nº inv. 981), y una piedra de color rosado (nº inv.
981). En el último caso la piedra sí ha sido manipulada, se le
ha dado intencionadamente una forma cuadrangular (3,1 x 2,9
x, 0,7 cm), posiblemente para utilizarla como piedra de tinte.
Decimos piedra de tinte porque al tocarla o ponerla en contacto
con otro objeto lo tintaba.
II.6.3. Material de construcción (22%, 17 ejemplares)
Hemos incluido este tipo de material en el apartado de otros
materiales porque ha sido como lo hemos trabajado en el inventario desde el comienzo del proyecto. La mayor parte de
este material son fragmentos de opus caementicium (nº inv.
817, 888, 914, 945), que pertenecerían a posibles pavimentos,
fragmentos de revestimientos murales, tanto de mortero de cal
(nº inv. 140, 438, 480, 540, 614, 887, 946, 1438, 1504) como de
mortero de arena (nº inv. 1505), y de forma minoritaria documentamos un imbrice con digitaciones en forma de circunferencia en su superficie (nº inv. 1361), y dos fragmentos de tegulae
(nº inv. 818, 873).
Llama la atención que todo el material constructivo documentado es característico del periodo romano, no reflejándose de
ninguna manera materiales de otras cronologías como la ibérica.
II.6. Otros materiales
III. SONDEOS SELECCIONADOS
En este apartado hemos querido darle cabida a esos objetos
que están realizados con materias primas diferentes a las vistas
hasta ahora y aunque minoritarios son igualmente interesantes
(fig. 6.35).
Los resultados de estas primeras intervenciones realizadas por
M. Gil-Mascarell en los veranos de 1971 y 1972 elevaron La
Carència a un estatus que hasta ahora no le había sido reconocido. Los sondeos realizados en la parte superior, a mitad ladera
y en la parte NO del asentamiento, zonas I, II y III, respectivamente, sacaron a la luz restos de muralla y estructuras de hábitat
(Gil-Mascarell, 1975). Se trata de un asentamiento que inicia su
ocupación en el Bronce Final (s. viii a.C.), momento del cual
hay cerámicas en la cima pero no estructuras asociadas. Durante la época Ibérica en la Zona I se registra una fase de los siglos
iv-iii a.C. en la que se amuralla la cima y hay casas y una calle,
un segundo momento en el siglo i a.C. donde se tapia una puerta
que daba a la calle, una tercera fase que muestra una capa de cenizas relacionada con una destrucción o incendio, y sobre ésta
un nivel romano imperial. En su tesis doctoral Gil-Mascarell
menciona la aparición de material tardorromano y visigodo, y
que esta zona continua habitada hasta época medieval, mientras
que el resto del poblado no llega hasta época imperial. En la
zona II menciona un muro de contención con un desagüe que lo
atraviesa y canaliza las aguas del terraplén hacia la pendiente.
II.6.1. Hueso (9%, 7 ejemplares)
De las 7 piezas realizadas en este material cinco son punzones,
otra una arandela o ficha, y otra la hemos clasificado como indeterminada (nº inv. 138). En cuanto a los punzones sólo en dos
de los ejemplares se conserva la punta (fig. 6.37, 136,137) y en
otro la parte final (fig. 6.37, 134). La pieza mejor conservada
tiene una longitud de 7 cm y su grosor va de los 0,4 a los 0,1 cm
en la punta (fig. 6.37, 136). Todas las piezas poseen una sección
circular o en algún caso ovalada (fig. 6.37, 134). La utilización
de piezas de este tipo como adornos femeninos para el pelo, nos
hace plantearnos que quizás algunas de estas piezas pudieran
pertenecer a esta otra categoría. Aunque sin las piezas completas no podemos asegurar nada. La otra pieza realizada en este
material es un pequeño disco con un orificio central y sección
acintada (fig. 6.37, 139). Su diámetro es de 2,9 cm y el grosor
111
[page-n-123]
Por lo que respecta a la cerámica ibérica existe un amplio repertorio de formas, como puede apreciarse en la figura 6.38: ánforas (867), tinajas (1585, 1586, 1590, 1629),
tinajillas (1595), kalathos (859, 1623), un tarro (1589), platos (893, 1596), tapaderas (860, 1600), un tejuelo (1609) o
varios fragmentos de formas cerradas (866, 1630). También
encontramos numerosos ejemplos, 39, de cerámica deco-
TOTAL
Zona III Sondeo C
Zona I Sondeo 4
Zona I Sondeo 2
Zona I Sondeo D
Tabla 6.2. Número estimado de piezas cerámicas en los sondeos
seleccionados.
Zona I Sondeo A
Junto con el muro de contención hay otros muros que relaciona
con habitaciones de casas. En la Zona III, se encontraron muros
de casas y una calle, todos del siglo ii-i a.C. sin materiales posteriores (Albiach et al., 2007: 99-100).
Después de realizar esta breve introducción sobre la cronología y distribución del asentamiento, nos ha parecido interesante volver al pasado y exponer de manera breve la información que Gil-Mascarell anotó en sus diarios de excavaciones
sobre los sondeos que hemos seleccionado, respetando siempre
la terminología que utiliza para describir las diferentes producciones cerámicas. Sin duda alguna conocer de primera mano el
proceso de excavación, los hallazgos realizados o los comentarios sugeridos por Gil-Mascarell nos ha facilitado en gran
manera nuestro trabajo. A continuación de cada breve resumen
analizamos los resultados que en cada sondeo nos ha dado el
estudio que hemos realizado de los fondos.
III.1. Zona I
Cerámica ibérica clase A
97
145
97
124
237
700
El día 5 de julio de 1971 se inicia la primera de las campañas.
La zona elegida fue la parte más alta o acrópolis a la que GilMascarell denominó Zona I. Toda esta área era zona de cultivo
de almendros (fig. 6.4), uso que ha perdurado hasta hoy en día,
y ya en superficie podía observarse abundante cerámica, entre
ella de época griega y romana, según describe Gil-Mascarell.
Cerámica ibérica clase B
4
9
11
12
15
51
Ánfora itálica
8
9
3
13
3
36
Ánfora romana
6
12
5
2
1
26
Ánfora hispánica
2
3
0
2
0
7
Ánfora fenicia
0
1
0
0
0
1
Fenicia
0
0
0
1
2
3
III.1.1. Sondeo A
Cocina itálica
0
1
1
2
1
5
El 6 de julio se abrió un sondeo de 2 x 3 m entre dos tiras de
almendros en dirección N-S (fig. 6.2). La estratigrafía y hallazgos fueron:
- Capa superficial a 0,20 m: cerámica ibérica, 1 fragmento
de sigillata y 2 campanienses B sin forma.
- A 0,10 m, empiezan a aparecer estructuras (muros), y se
divide el sondeo en la estancia H-1 y H-2. En la estancia H-1 se
encontraron una fusayola y un aro de bronce. En la estancia H-2
había sin embargo poco material y gran cantidad de mortero.
- A 0,45 m, en la estancia H-2, aparece cerámica muy destrozada y pocas formas.
- A 0,60 m se encuentra una capa de ceniza.
- A 0,70 m se deja la excavación, sin embargo en la H-1 la
roca se encuentra a 90 cm.
En las conclusiones de este sondeo dice que hasta 0,45 m
es un nivel romano (con abundantes fragmentos de mortero y
tegulae) y por bajo un claro nivel ibérico.
Revisión de los materiales: Aunque la premisa principal
para elegir los sondeos objeto de estudio era que la secuencia
estratigráfica estuviera completa, este sondeo es la excepción.
Como la mayoría del material ya estaba mirado se decidió
acabar de estudiarlo. Así pues nos encontramos con que la
mayor parte del material no tiene referencias estratigráficas
y los que las tienen corresponden al nivel superficial-0,25 m.
La única pieza que sí conservaba su referencia estratigráfica
y que nos va a servir para poder datar es una fíbula anular
hispánica (fig. 6.37, 146).
Entre el material que encontramos la cerámica ibérica clase
A predomina de manera abrumadora sobre las demás (tabla 6.2;
fig. 6.38), como ocurre en general en todo el asentamiento. En
este sondeo los materiales nos ofrecen una cronología amplísima desde el periodo de ocupación más antiguo del asentamiento, con la cerámica a mano del Bronce, hasta el más reciente, un
cántaro de cerámica común islámica.
Cocina africana
0
1
0
3
0
4
Cocina reductora romana
0
1
0
0
0
1
Común romana
1
4
2
2
1
10
Común itálica
0
0
1
2
0
3
Común islámica
1
0
1
3
0
5
Ática
0
0
1
1
6
8
Campaniense A
1
2
0
1
2
6
Barniz negro Cales
6
2
1
2
3
14
PF
1
1
1
1
1
5
TSH
2
0
0
0
0
2
112
A mano
2
4
1
0
0
7
TOTAL
131
195
125
171
272
894
rada con motivos geométricos (852) y como excepción un
solo fragmento con decoración vegetal consistente en un
roleo (1572). La cerámica clase B está escasamente representada, 4 fragmentos: dos ollas (1634), un tejuelo (1636) y
un fragmento de tapadera (nº inv. 1635). De entre todas estas piezas destaca especialmente una cuya factura es menos
cuidada, se trata de una tinaja de borde saliente de sección
triangular (fig. 6.38, 1629) que por su tipología y factura
creemos que es una pieza más antigua.
Si nos fijamos en las importaciones el panorama es el siguiente: fragmentos informes de ánfora itálica, 8, un fragmento
informe campaniense A, 6 de cerámica de barniz negro de Cales
entre las que hay una L. 2 (1652) y una L. 5; y por último un
fragmento de base de paredes finas (1646) y dos fragmentos de
TSH, uno informe y una forma Drag. 4 (1648). Otros materiales
de cronología romana son varios fragmentos informes de ánfora. En último lugar ya sólo queda mencionar dos fragmentos
informes de cerámica a mano y un fragmento de cántaro con
[page-n-124]
Fig. 6.38. Representación por niveles estratigráficos del material recuperado en el Sondeo A de la Zona I.
decoración pintada en óxido de manganeso, que nos llevaría a
la finalización de la ocupación.
En cuanto a los otros materiales documentados se encontró
un punzón de hueso, un fragmento de tegula y una fíbula anular
hispánica (fig. 6.37, 146) de la que ya hemos hablado en el apartado II.5, y que pertenece al tipo 4b de Cuadrado cuya amplia
cronología va del siglo v al i a.C. (Cuadrado, 1957).
Al no estar marcado el material con el nivel al que pertenece
no podemos establecer la secuencia cronológica del sondeo. Sin
embargo podemos decir que el conjunto de material nos sitúa en
un contexto romano republicano del s. ii a.C. con las importaciones itálicas, y probablemente existiera otro nivel de ocupación
romano imperial del s. i d.C. con la presencia de la TSH y las PF.
III.1.2. Sondeo D
Esta nueva intervención se sitúa al sur del sondeo C (fig. 6.2).
La secuencia estratigráfica que documenta es equivalente a la
presentada con anterioridad:
- Capa superficial hasta 0,25 m: cerámica ibérica muy fragmentada, 1 fragmento de precampana, 1 fragmento de precampaniense A y el fondo de un ánfora.
- Por debajo de 0,10 m aparecen estructuras, muros.
- De 0,30 a 0,35 m, pavimento de mortero.
- De 0,30 a 0,40 m, capa de mortero en muy mal estado
(apunta la posibilidad de que sea por el trabajo del arado).
- Por debajo de 0,45 m desaparece el mortero
- Entre 0,25 y 0,45 m, cerámica ibérica, un fragmento de
fondo de estrías muy marcado que podría ser de cronología medieval, dos láminas de bronce, cabeza de clavo de hierro y una
lámina circular de bronce.
- Por debajo de 0,45 m enseguida se llega a la roca, escasez
de cerámica. La que hay es ibérica y está decorada con semicírculos y ondas.
El sábado día 8 de julio de 1971, tres días después de haber
iniciado las excavaciones, el dueño del terreno prohíbe que se
siga excavando y el equipo tiene que buscar otra zona de trabajo. El lunes día 10, inician el primer sondeo en la Zona III.
En el año 1972, se retoman de nuevo las excavaciones en la
Zona I. La campaña empezó el día 3 de julio.
Revisión de materiales: En este caso sí que contamos con la
secuencia cronológica completa, por lo que analizaremos los materiales documentados por niveles estratigráficos. Como es habitual la cerámica ibérica A sigue siendo con diferencia la mejor
representada y más abundante (tabla 6.2 y fig. 6.39).
113
[page-n-125]
En el estrato que comprende del nivel superficial a 0,25 cm
la cerámica ibérica A sigue siendo la mayoritaria: hay numerosos fragmentos informes decorados con los típicos motivos
geométricos de bandas, semicírculos, etc. y otro menos visto
(fig. 6.39, 1328), varias bases de formas cerradas y otras indeterminadas, tinajillas, platos y diferentes fragmentos que corresponden a formas cerradas. En cuanto a las importaciones
hay: 1 fragmento informe de ánfora fenicia, 3 de ánfora itálica,
2 de cerámica campaniense A, otros dos de barniz negro de Cales y por último 1 fragmento de paredes finas. Falta mencionar
un pivote de ánfora hispánica (fig. 6.39, 1360). También se documenta un fragmento de imbrice.
En el nivel «rebaje 0,25 m» el repertorio de formas de la
cerámica clase A ibérica es considerable: tinajas (fig. 6.39,
1412), tinajillas (fig. 6.39, 1394), un tarro (fig. 6.39, 1411),
platos de borde reentrante (fig. 6.39, 1408), de borde exvasado
(fig. 6.39, 1415), botellas (fig. 6.39, 1416), morteros (fig. 6.39,
1398), tejuelos (fig. 6.39, 1395), entre otros. La cerámica ibérica B está escasamente representada: por una tapadera (fig.
6.39, 1421), un fragmento de borde de olla y un tejuelo (fig.
6.39, 1420). En cuanto a los materiales romanos, hay numerosos fragmentos informes de ánforas, varios fragmentos de
cerámica común (fig. 6.39, 1404) y un fragmento de cerámica
de cocina reductora, el único documentado en todo el yacimiento. Por lo que respecta a las importaciones, contamos con
una cazuela de cocina itálica, Vegas 14 (fig. 6.39, 1422), y
varios fragmentos de ánfora itálica, entre los que destaca un
fragmento de asa (fig. 6.39, 1423), posiblemente de una Dressel 1. Aparte de estos materiales hay documentados un clavo
y una lámina de hierro, y una lámina y una moneda de bronce
bastante mal conservada.
Por debajo de este nivel, se encuentra el que han denominado «debajo de 0,45 cm»: la mayoría del material es de la
clase A y abundan especialmente los fragmentos decorados
con motivos geométricos (fig. 6.39, 1439, 1460, 1461, 1463)
aunque también hay algún fragmento con decoración vegetal
(fig. 6.39, 1464) y otro que no sabemos con qué identificar (fig.
6.39, 1462). Las formas representadas en este estrato son las
ánforas (fig. 6.¿?1472), las tinajas (fig. 6.39, 1477), las tinajillas
(fig. 6.¿?1476, 1481), las páteras (fig. 6.39, 1484, 1485), y las
tapaderas (fig. 6.39, 1486), entre otras. La cerámica clase B está
presente con varias ollas de diferentes tamaños (fig. 6.39, 1493,
1495 y 1496), y un tejuelo (fig. 6.39, 1501). Las importaciones
aquí son escasas, tan sólo hay dos fragmentos informes de ánforas, uno itálica y el otro romana, y un fragmento de borde de
africana de cocina (fig. 6.39, 1500). Esta última pieza dudamos
si podría ser en realidad una importación cartaginesa, hay una
forma similar en la excavación en Cartago de la misión inglesa, de ser así la cronología de esta pieza se dispararía hasta el
siglo v d.C., por lo que debemos considerar esta pieza como
una intrusión. En último lugar tan sólo quedarían dos ollas de
cerámica a mano pertenecientes al periodo del bronce final o
de transición (fig. 6.39, 1498, 1499). Por lo que se refiere a los
materiales diversos todos son materiales de construcción, fragmentos de revestimiento mural y mortero de cal.
En el último estrato que directamente acaba en la roca la
mayoría de material es cerámica ibérica de la clase A con decoración geométrica (fig. 6.39, 1506, 1507), aparte de estos frag-
Fig. 6.39. Representación por niveles estratigráficos del material recuperado en el Sondeo D de la Zona I.
114
[page-n-126]
mentos informes decorados hay varios platos y una tinajilla. Por
último contamos con un fragmento informe de ánfora itálica,
dos de cerámica a mano, posiblemente ambos de ollas, y una
forma Vegas 62 de ánfora hispánica (fig. 6.39, 1526).
Visto todo el conjunto de material sólo queda establecer su
cronología. Los dos primeros niveles, de la capa superficial a rebaje 0,25, creemos que se fecharían en el s. i a.C., por la presencia
de la forma Vegas 14 y el fragmento de paredes finas. En los
siguientes niveles nos encontramos con algún fragmento que podría ser una intrusión, como un fragmento de cerámica africana
de cocina o posible importación cartaginesa, fechada en el s. v
d.C. Con todo, estos dos últimos niveles, debajo de 0,45 y sobre
la roca, poseen los mismos tipos de materiales: cerámica ibérica
A, ánforas itálicas, cerámica a mano, que claramente es un material residual, y cerámica común romana. Así pues la cronología
que establecemos para estos niveles es del s. ii a.C.
III.1.3. Sondeo 2
El martes 4 de julio se abre un nuevo sondeo de 2 x 2 metros al
SW del sondeo 1 y entre ambos se deja un testigo de 30 cm (fig.
6.2 y fig. 6.40). La estratigrafía que se documenta es:
- Capa superficial hasta 10 cm: cerámica ibérica.
- De 0,10 a 0,25 m empieza a aparecer un muro. Los materiales son una plancha de plomo, un fragmento de precampaniense, un fragmento de campaniense A y B, y una especie de
bola de hierro hexagonal y forma de pirámide.
- De 0,25 a 0,45 m aparece poca cerámica: cerámica ibérica
muy fragmentada, un fragmento de precampaniense o ática de
buena calidad (barniz muy fino y brillante).
- Por debajo de 0,45 m y hasta 0,60 m, que es donde se deja
de excavar, aparece mucha piedra.
- De 0,40 a 0,60 m, los materiales recuperados son un fragmento de campaniense A y dos fragmentos de campaniense.
Revisión de materiales: La estratigrafía de este sondeo comprende tan sólo dos niveles: de 0,10 a 0,25 m y de 0,25 a 0,45
m. A partir de esa cota, según Gil-Mascarell, dejan de excavar
porque aparece mucha piedra. En el primer estrato la cerámica clase A sigue siendo la mayoritaria (tabla 6.2), muchos de
los fragmentos son informes y están decorados con motivos
geométricos, algunas de las formas representadas son tinajillas
(fig. 6.41, 1552), platos (fig. 6.41, 1652, 1653), un kalathos (fig.
6.41, 1565), algunos fragmentos de formas cerradas (fig. 6.41,
1545, 1559) o un tejuelo (fig. 6.41, 1566). La cerámica ibérica
clase B cuenta con varias ollas de diferentes tamaños (fig. 6.41,
1567, 1568, 1569). También hay un fragmento de cerámica ática L. 21 (fig. 6.41, 24), y varios de una pieza de cerámica común islámica. En cuanto a los materiales varios contamos con
un glande de plomo (fig. 6.37, 154) y un clavo de hierro.
En el segundo nivel, de 0,25 a 0,45 m, la cerámica ibérica
A decorada con motivos geométricos sigue siendo la más destacada (fig. 6.41, 768, 769); en cuanto a la tipología presente
había varias tinajas (fig. 6.41, 779), platos de borde exvasado (fig. 6.41, 453, 454, 780, 781), y algunas formas cerradas
no identificadas. En cuanto a la clase B había una tapadera
(fig. 6.41, 460) y varias ollas (fig. 6.41, 459). Por lo que a
las importaciones se refiere solo contamos con dos fragmentos informes, uno de cerámica común itálica y otro de ánfora
itálica. Además también hay dos fragmentos informes de ánforas romanas. Para estas cotas no hallamos ninguna pieza de
materiales varios, sin embargo sí que existen varias para las
Fig. 6.40. Sondeo 2 de la Zona I en proceso de excavación. Archivo
SIP.
cotas de 0,50 m, 0,55 m y debajo de 0,60 m. En el primer caso
se trata de una lámina de plomo y una varilla de hierro; en el
segundo una fíbula de bronce tipo La Tène de arco peraltado
y resorte bilateral, tipo 3 de Cuadrado (fig. 6.37, 147) con una
cronología del 250 y el 220 a.C., y por último, debajo de 0,60
m, un botón de hueso.
Para poder establecer la secuencia cronológica en este sondeo debemos tener en cuenta que algunos de los fragmentos
que aparecen en los diferentes niveles son o bien intrusiones
o bien materiales residuales. Así pues en el nivel de fundación
encontramos material ibérico, junto con una fíbula de La Tène
y dos fragmentos de importaciones itálicas. Creemos que estos 2 fragmentos itálicos podrían ser intrusiones, con lo cual la
cronología de este nivel la podríamos situar en el s. iii a.C. Lo
mismo ocurre en el nivel superior, donde la mayoría de material
es ibérico y hay un fragmento de material islámico, claramente
una intrusión; la otra cerámica que conforma el conjunto es una
ática L. 21, que podríamos considerarla como material residual
aunque no creemos que este sea el caso. Con todo tendríamos
un sondeo con sendos niveles de cronología ibérica.
III.1.4. Sondeo 4
5 de julio, un nuevo sondeo de 3 x 1,5 m se abre al SE del sondeo 2 (fig. 6.2 y fig. 6.42):
- Superficial hasta 0,10 m, un fragmento de hierro ibérico.
- De 0,10 a 0,25 m, dos fragmentos de campaniense B y un
anillo de bronce (a una cota de 0,20 m).
115
[page-n-127]
Fig. 6.41. Representación por niveles estratigráficos del material recuperado en el Sondeo 2 de la Zona I.
- De 0,10 a 0,45 m, tierra muy oscura.
- A 0,45 m, gravas de 5 cm de grosor que ocupan todo el
sondeo.
- De 0,25 a 0,45 m, un fragmento de borde de ánfora republicana y dos fragmentos de campaniense.
- De 0,45 a 0,60 m, 9 fragmentos de campaniense, estuco, 2
fusayolas y un arco de fíbula de bronce.
- A partir de 0,60 m divide la cuadrícula en d-2 al sur y d-3
al norte.
- Se llega a una profundidad de 0,80 m.
Revisión de los materiales: El primero de los niveles, de
0,10 a 0,25 m, cuenta con varios fragmentos informes decorados con motivos geométricos de cerámica ibérica A, tapaderas
(fig. 6.43, 1307), tinajillas y varias formas cerradas más; un
fragmento informe de campaniense A, dos de barniz negro de
Cales, varios fragmentos de ánfora itálica, uno de ánfora fenicia, un fragmento de paredes finas de la forma Mayet XXXV
(fig. 6.43, 1313), un fragmento informe de cerámica común islámica, un clavo de hierro y un anillo de bronce (fig. 6.37, 142).
El siguiente nivel va de 0,25 a 0,45 m. Los materiales que
se han documentado son como siempre cerámica ibérica de la
clase A, predominando del resto, entre su tipología hay platos,
tinajillas, tapaderas, botellitas (fig. 6.43, 1285), los fragmentos
informes decorados con motivos geométricos tampoco faltan.
La cerámica de clase B también está presente con varias ollas
(fig. 6.43, 1289, 1290), un pomo de tapadera (fig. 6.43, 1288),
un tejuelo (fig. 6.43, 1272), entre otros. Entre los materiales importados encontramos varios fragmentos de ánfora itálica y un
116
fragmento de cerámica de cocina africana. De cerámica común
romana contamos con una fuente de grandes dimensiones (fig.
6.43, 1284) y un borde de ánfora hispánica Haltern 70. También
encontramos un fragmento de cerámica común islámica.
El estrato de 0,45 a 0,65 m es el que más cantidad de material tiene. La representación de la cerámica ibérica sigue
siendo mayoritaria, entre sus formas encontramos kalathos
(fig. 6.43, 600, 601), platos (fig. 6.43, 570, 574, 575), cuencos
(fig. 6.43, 603), tapaderas (fig. 6.43, 582), fusayolas (fig. 6.43,
16), grandes contenedores (fig. 6.43, 579, 581), y como no los
Fig. 6.42. Sondeo 4 de la Zona I, se puede apreciar los muros que
delimitan las estancias d-2 y d-3. Archivo SIP.
[page-n-128]
Fig. 6.43. Representación por niveles estratigráficos del material recuperado en el Sondeo 4 de la Zona I.
fragmentos decorados con motivos geométricos (fig. 6.43, 547,
549, 571, 569, 573). En cuanto a las importaciones hay varios
fragmentos de ánfora itálica, cerámica común itálica y un fragmento de borde de plato/tapadera de africana de cocina (fig.
6.43, 595). También hay cerámica común romana (fig. 6.43,
597). En cuanto a los materiales diversos hay un fragmento de
revestimiento mural.
El siguiente nivel, en realidad podría incluirse en el que
acabamos de ver, ya que va de 0,45 a 0,60 m, sin embargo
como estaba así especificado hemos mantenido la separación.
La única pieza documentada aquí es un fragmento de cerámica ática de figuras rojas, posiblemente de un kylix (fig. 6.43,
100), a la que hay que añadir un fragmento de revestimiento
mural.
El último nivel se corresponde con 0,65 m hasta el final.
De las 14 piezas que hay registradas en este nivel 12 son ibéricas, 11 de clase A y una de clase B (fig. 6.43, 1255). Entre las
de clase A hay una base de caliciforme (fig. 6.43, 1253), una
tinaja (fig. 6.43, 1246) y varios fragmentos de formas cerradas.
Las otras dos piezas son un fragmento informe de cerámica de
cocina itálica y de un ánfora romana. De los materiales varios
contamos con una hebilla de bronce (fig. 6.37, 144).
La secuencia cronológica que establecemos aquí se puede
dividir en dos fases; la más reciente, que abarcaría hasta la cota
de 0,65 m, se trataría de un nivel romano imperial de principios del s. i d.C. (paredes finas, Haltern 70, cerámica africana
de cocina…), y un segundo nivel de cronología ibérica s. iii-iv
a.C. en el que destaca la presencia de un kylix de figuras rojas.
Fig. 6.44. Vista del área de excavación de la Zona III. Archivo SIP.
La existencia de dos fragmentos de ánfora romana y cerámica
de cocina itálica en este nivel la hemos considerado fruto de
intrusiones probablemente debidas al uso del arado en la zona.
III.2. Zona III
Recordemos que esta zona es la que se encuentra en el extremo NW
del asentamiento, y es la de más fácil acceso (fig. 6.3 y fig. 6.44).
III.2.1. Sondeo C
Este sondeo se realizó paralelo al sondeo B y en su lado sur
(fig. 6.3 y fig. 6.45). De todos los sondeos estudiados este es
con diferencia el que más material ha proporcionado (tabla
6.2). Según apunta Gil-Mascarell en su diario, es en su ángulo
117
[page-n-129]
Fig. 6.45. Imagen del proceso de excavación del Sondeo C de la
Zona III. Archivo SIP.
sur donde aparece mucho material, y a tan sólo 15 cm de profundidad. Entre estos materiales cita: ánfora ibérica, kalathos
de cabeza de caballo, abundante cerámica ibérica (fragmentos
grandes), 1 fíbula de La Tène de bronce con anilla, 1 fusayola, 1 fragmento de precampaniense, 4 campanienses B, 1
fragmento de plomo y 1 fragmento de campaniense B de la
forma L. 5.
Según podemos observar en la tabla 6.2 la cantidad de cerámica ibérica de la clase A que se recuperó en este sondeo es
enorme, 237 piezas, además llama también la atención que el
material no está tan fragmentado como en el resto de sondeos.
A pesar de que en este caso no hay secuencia estratigráfica, vamos a seguir la división de los materiales que estableció GilMascarell para analizar este sondeo.
La cerámica ibérica A presenta un amplio repertorio tipológico (fig. 6.46): los grandes contenedores del grupo I son
de los mejor representados: entre las ánforas cabe destacar
un ejemplar que ha conservado el tercio superior del cuerpo
(fig. 6.46, 820), aunque hay muchos más ejemplares (fig. 6.46,
332, 335, 348, 821, 822, 823, 1081, 1159, 1160, 1172, 1176,
1218), las tinajas también cuentan con una gran representación (fig. 6.46, 731, 825, 1090, 1126). Los otros grupos que
están ampliamente representados son el grupo II y el grupo
III. En cuanto al grupo II, encontramos tinajillas (fig. 6.46,
1153, 1222), lebes (fig. 6.46, 824, 1221), kalathos (fig. 6.46,
1103) y tarros. Del grupo III encontramos ejemplares de botellas, de un jarro y platos en sus diferentes modalidades (fig.
6.46, 347, 353, 735, 739, 1101, 1191, 1220). Por lo que res-
Fig. 6.46. Representación por niveles estratigráficos del material recuperado en el Sondeo C de la Zona III.
118
[page-n-130]
pecta a los tres grupos restantes su presencia es mínima: del
grupo IV tan sólo contamos con dos ejemplares, una botellita
y una miniatura de ánfora (fig. 6.46, 1179); del grupo V, seis,
varias tapaderas (fig. 6.46, 346, 734), un mortero (fig. 6.46,
730) y un tejuelo (fig. 6.46, 1226), y del grupo VI, hay cuatro
piezas que son de kylix (fig. 6.46, 359, 1080, 1124) y una base
de crátera (fig. 6.46, 359).
Como se puede apreciar en la figura 6.46 se han documentado numerosas bases tanto de recipientes abiertos (fig. 6.46,
726), como cerrados (fig. 6.46, 727, 1091, 1110, 1230, 1231), e
igual sucede con las asas (fig. 6.46, 333, 1123).
Los fragmentos informes con decoración también son numerosos, y en ellos podemos apreciar el predominio de los motivos geométricos (fig. 6.46, 344, 370, 371, 372, 373, 720, 721,
723, 1060, 1061, 1166).
Entre todos los fragmentos de cerámica ibérica A algunas
piezas no hemos podido identificarlas, es el caso de las 1099 y
1193 de la figura 6.46.
En cuanto a la cerámica ibérica B su presencia es escasa, sobre
todo en comparación con la clase A, tan sólo quince ejemplares. Las
formas documentadas son: varias ollas (fig. 6.46, 738, 1234), dos
jarras (fig. 6.46, 361, 828), una tapadera (fig. 6.46, 1235), una taza y
varios fragmentos indeterminados (fig. 6.46, 360).
Con respecto a las importaciones su presencia también es
escasa, apenas una veintena de ejemplares:
- Tres fragmentos informes de ánfora itálica.
- Uno de ánfora romana.
- 6 ejemplares de cerámica ática: dos bases con decoración,
una a ruedecilla y otra radiada (fig. 6.46, 37, 25), una L. 21 (fig.
6.46, 50), una L. 40d (fig. 6.46, 56), un borde de kylix (fig. 6.46,
1236) y un fragmento informe indeterminado.
- 3 ejemplares de cerámica de barniz negro de Cales, dos
informes indeterminados y una L. 27 (fig. 6.46, 1200).
- 2 fragmentos de Campaniense A, uno informe y otro de
una L. 31 (fig. 6.46, 1170).
- 1 fragmento informe de cerámica de cocina itálica.
- 1 fragmento de plato/tapadera de cerámica común romana
(fig. 6.46, 337).
- 2 fragmentos informes de ánforas fenicias.
- De paredes finas contamos con un único ejemplar, una
Mayet III (fig. 6.46, 1165)
En último lugar nos queda mencionar un arco de fíbula tipo
La Tène (nº inv. 1171), que como ya vimos en el apartado II.5,
pertenece al Tipo 3 de Cuadrado de arco peraltado y resorte
bilateral.
Con todo esto, y teniendo en cuenta que no contamos con
una estratigrafía que nos permita realizar la consiguiente secuencia cronológica, tan sólo podemos dejar constancia de que
Fig. 6.47. Rosa Albiach en la campaña del año 2005 en la Zona II.
los materiales documentados reflejan unas cronologías que
comprenden el siglo iv-iii a.C., cerámicas áticas, campanienses
A y fíbula La Tène, y el siglo ii a.C. con el barniz negro de
Cales, los fragmentos de ánfora itálica, la cerámica de cocina
itálica y, por último, las paredes finas.
Agradecimientos
Desde que en 2001 comenzó este nuevo proyecto, Rosa Albiach contó conmigo. Sus ganas de trabajar, su ilusión por
sacar adelante este gran reto que le habían propuesto, de demostrar que La Carència era algo más de lo que todo el mundo pensaba, me contagiaron y desde 2001 hasta 2007 tuve la
suerte de formar parte de su equipo. En los años siguientes
mi desvinculación del proyecto, y del mundo de la arqueología en general, no fue causa suficiente para que Rosa siguiera
animándome a colaborar de forma puntual en el proyecto. Y
así llegó el momento en que la colaboración puntual se transformó en un capítulo de la futura monografía de La Carència.
Ni mis dudas ni mis reticencias fueron suficientes para convencerla de que no sería capaz de hacer un buen trabajo. El
resultado es obvio, me convenció.
Por eso quisiera hacer público mi agradecimiento infinito,
por su ciega confianza en mí, por su positividad ante las dificultades, por su humildad en el trabajo y por su perseverancia en
todo, es decir, por ser como es. Gracias Rosa (fig. 6.47).
No quisiera dejar de mencionar a todo el personal del Servicio de Investigación Prehistórica, que en algún momento, y
no fueron pocos, me prestaron su ayuda. A todos mil gracias.
119
[page-n-131]
[page-n-132]
7
Els materials de prospecció de la Carència:
Recintes I, II i III
E. Huguet
INTRODUCCIÓ
Els treballs de prospecció realitzats al jaciment de la Carència
començaren l’any 2001 al si del projecte «La Carència. Evolució cronològica i urbanística. Valoració dins del territori», i
han tingut continuïtat fins a l’actualitat amb el projecte «Entitat i difusió de l’oppidum de la Carència». La prospecció de
les 6,7 hectàrees que conformen el jaciment ha donat fruit en
la recollida d’una gran quantitat de material superficial que es
portà al Museu de Prehistòria de València per a estudiar-lo i
emmagatzemar-lo. La recollida de material es feu atenent a cadascun dels tres Recintes identificats a la Carència (fig. 5.9).
Amb l’estudi d’aquest material de superfície s’intenta establir
unes primeres impressions pel que fa a la cronologia i la funcionalitat dels recintes, mitjançant l’inventari del material recollit
i el dibuix de les peces seleccionades. Majoritàriament es tracta
de ceràmica però també s’han documentat restes de fauna, metalls i lítics, entre els quals destaquen els molins. S’han dibuixat
únicament les peces interessants que es troben referenciades
amb el número de magatzem i separades segons el recinte de
procedència.
RECINTE I
El material més antic que s’ha identificat són àmfores fenícies,
R. 1, probablement de procedència malacitana, i una olla fenícia, similar a la de la Cova del Cavall. No és un material massa
abundant però hi és constant i indicaria una relativa ocupació
del Recinte I o Acròpolis durant el Ferro antic. Cronològicament el material fenici podria ser dels segles vii-vi aC.
La major part del material és ibèric i hi ha una gran abundància de formes àmpliament utilitzades en el temps, que no
aporten cronologia concreta, com les gerres i lebes sense espatlla amb llavi motllurat en forma de cap d’ànec i les gerres amb
espatlla de vora engrossida; també hi ha àmfores i fragments
de kalathos (fig. 7.1). Destaca l’aparició d’un fragment amb
una estampilla (núm. inv. 145.491) (fig. 7.2), tot i que no es
conserva totalment, que probablement s’ha d’associar amb la
ceràmica estampillada del segle iii, potser del territori de Kelin
(Valor et al., 2005). Apareixen també plats i ampolles. Majori-
tàriament la ceràmica ibèrica d’aquest recinte és de classe A,
tot i que es documenta també algun fragment, escàs, de classe
B, en concret d’olles de cuina. També hi ha una sèrie de formes
amb gran influència romana amb peus alts, vores motllurades,
i fins i tot, formes allunyades dels prototips ibèrics (núm. inv.
124.574/133.431), o imitacions de píxides entre altres (fig. 7.3).
Entre les ceràmiques d’importació de l’època ibèrica destaquen
las formes L. 21, L. 22 i un kylix en ceràmica àtica. A més, hi
ha diferents fragments de vernís negre (tant de campaniana A
com de Cales) que junt amb les àmfores itàliques de pasta vesuviana (Dr. 1 i grecoitàlica) i la ceràmica itàlica de cuina (Lt.
7 tapadora) ens situa en el moment de la conquista romana o un
poc després. Apareixen fragments de la pasta característica dels
dolia republicans.
Durant l’Alt Imperi el Recinte I continuà en ús com testimonia la TSS (plat Drag. 18), TSH (sobretot el plat 15/17 i la copa
decorada 37), TSA A (H. 27), TSA A/D i africanes de cuina (H.
23 A, O. I, 261, H. 181 i b, H. 173), a més de ceràmica regional
reductora altimperial (formes d’olla ERW 1.2) (fig. 7.4). Apareix una vora d’àmfora tarraconense, una àmfora bètica Beltrán II B i una copa de parets fines Mayet 33, amb decoració
a motlle a l’exterior i sorrenca a l’interior (si és de producció
tarraconense la cronologia seria entre el 30 aC i el 35 dC). Cronològicament l’etapa imperial no sembla sobrepassar el segle iii
dC, ja que es documenten formes tardanes d’africana de cuina,
TSA A/D, poquíssima C i no africana D. Aquesta cronologia ve
reforçada per l’aparició d’una moneda de Claudi II (posterior al
270) (Albiach i Caruana, 2005).
De l’última etapa d’ocupació del Recinte I es constata ceràmica islàmica en quantitats significatives: vidriada, bescuitada
i corda seca majoritàriament i destaca un fragment de ceràmica
islàmica de gerreta almohade del segle xii (fig. 7.5 i 7.6). Açò fa
pensar en una ocupació de la zona alta / torre, probablement un
petit establiment de guaita.
Al Recinte I hi ha escòries de ferro que podrien indicar el
treball metal·lúrgic puntual ja que la concentració no és molt
gran si es compara amb els altres recintes. També hi ha un fragment de vidre, probablement d’una ampolla. Els molins són ben
escassos, si els comparem amb el Recinte III, ja que de les 30
peces identificades, únicament 2 s’han trobat al Recinte I.
121
[page-n-133]
Fig. 7.1. Ceràmica ibèrica del Recinte I: àmfores i gerres.
Fig. 7.4. Ceràmica romanorepublicana i altimperial del Recinte I.
Fig. 7.2. Ceràmica ibèrica estampillada del Recinte I. Escala 1:1.
Fig. 7.5. Ceràmica islàmica del Recinte I.
Fig. 7.3. Ceràmica ibèrica i formes evolucionades d’imitació amb
influències romanes del Recinte I: dolium, kalathos, caliciforme,
plats.
122
Fig. 7.6. Ceràmica islàmica del Recinte I: detall de gerreta
almohade. Escala 1:1.
[page-n-134]
RECINTE II
Al Recinte II també hi ha material antic, com les àmfores fenícies R. 1, però és molt més escàs que al Recinte I.
La ceràmica majoritària és ibèrica i es documenta alguna
gerra ibèrica antiga i algun caliciforme, però sobretot gerres,
amb i sense espatlla, amb llavis motllurats en forma de vora de
cap d’ànec o engrossits, lebes, plats de vora reentrant i kalathoi
(fig. 7.7). Majoritàriament hi ha ceràmica ibèrica de classe A i
en menor mesura de B. Cronològicament sembla que el gros
del material ibèric és del segle iii i ii aC, entre el qual destaca
un fragment de ceràmica estampillada i un kalathos decorat i
d’altres de dimensions reduïdes sense decorar (fig. 7.8). És interessant l’aparició de fusaioles i d’un pondus que pot indicar la
realització d’una activitat artesanal quotidiana i domèstica com
és el teixit (fig. 7.9).
El material romanorepublicà (fig. 7.10) és significatiu pel
que fa a quantitat. Hi ha àmfores grecoitàliques i itàliques, Dr.
1 de pasta campana, però també àmfores de pasta adriàtica. La
vaixella d’importació itàlica procedeix de Campània, tant Campaniana A (L. 36 i 8), com de Cales (L. 8). A més es documenta
ceràmica itàlica de cuina (tapadora Lt. 7).
Per concloure, també hi ha ceràmica altimperial però és
molt escassa en comparació amb el material de l’Ibèric ple o
recent, i també en relació al material imperial del Recinte I. La
vaixella fina es resumeix en uns pocs fragments de sigil·lades
hispàniques de Tritium Magallum (F. 15/17) i algun fragment
de parets fines; les àmfores també són hispàniques, potser alguna africana, i la ceràmica de cuina és africana (Hayes 23 B
i Ostia III, 267). Cronològicament aquest material indica una
ocupació probablement del segle ii dC.
Destaca l’aparició d’abundants fragments de dolia de diferents individus que indirectament ens informen que en aquesta
zona s’emmagatzemaven productes. S’han diferenciat metalls
com el ferro i el plom, aquest molt més escàs que el primer. En-
Fig. 7.9. Ceràmica ibèrica del Recinte II: fusaioles, ceràmica
impresa i olla de cuina (Classe B).
Fig. 7.7. Ceràmica ibèrica del Recinte II: àmfores, tinalles i
tinalletes.
Fig. 7.8. Ceràmica ibèrica del Recinte II: dolium, lebes, kalathos,
caliciforme i plats.
Fig. 7.10. Ceràmica romana republicana i altimperial del Recinte II.
123
[page-n-135]
tre el ferro es documenten escòries, probablement alguna eina
i claus. Pel que fa a la mòlta o trituració de productes, la informació proporcionada pels molins en aquest recinte és escassa,
ja que sols se n’ha documentat un.
RECINTE III
raó per la qual són formes utilitàries i pràctiques que aporten
poca precisió cronològica. La ceràmica de cuina de classe B
és escassa, encara que està present, sobretot olles (fig. 7.14).
De l’Ibèric ple, s’identifiquen alguns recipients com l’ampolla
de perfil trencat o algun possible caliciforme. Apareix ceràmica amb decoració impressa, probablement de la zona de Kelin,
El Recinte III és una ampla terrassa de grans dimensions en la
qual s’ha recollit material superficial de manera abundant, i és
el conjunt de material més voluminós. En aquest recinte el material més antic: àmfores fenícies R. 1 (vi aC) entre el material
importat i entre la ceràmica ibèrica: olles amb vora reforçada
amb escòcia (v-vi aC), gerres amb broc i urnes d’orelletes (v
aC). A més, es troben els materials típics ibèrics presents per tot
el jaciment que tenen una àmplia cronologia: àmfores, gerres i
gerretes amb i sense muscle que són majoritàriament amb llavi
en forma de cap d’ànec o engrossits, lebes i oinokhoe (fig. 7.11,
7.12 i 7.13). Aquestes formes es produeixen de manera continuada durant tot el període ibèric i, fins i tot, en època romana,
Fig. 7.13. Ceràmica ibèrica del Recinte III: dolium, urnes
d’orelletes, lebes, kalathoi, caliciforme, ampolleta de perfil trencat,
enòcoa d’influència romana i ceràmica impresa.
Fig. 7.11. Ceràmica ibèrica del Recinte III: àmfores i gerres.
Fig. 7.12. Ceràmica ibèrica del Recinte III: gerres i gerretes.
124
Fig. 7.14. Material romanorepublicà i altimperial del Recinte III.
[page-n-136]
pròpia del segle iii, amb motius decoratius de cercles i petits
traços oblics que creen esquemes decoratius senzills.
Destaca l’escassetat de ceràmica de cronologia romana (fig.
7.15) tot i que s’ha documentat material de l’època republicana
com el vernís negre, àmfores grecoitàliques i itàliques i formes
de ceràmica comuna amb grans influències romanes. Entre les
formes ibèriques d’aquest moment destaca el kalathos, que sol
ser de dimensions reduïdes i sense decoració, tot i que n’hi ha
també de decorats, amb les bases altes i les formes evolucionades amb motllures.
De l’època altimperial només hi ha dos fragments, un de
sigil·lada hispànica i l’altre una tapadora de ceràmica africana
de cuina.
S’han documentat diverses fusaioles i algun pondus que denoten una activitat tèxtil a la zona; tot i això aquesta activitat
no es desenvoluparia exclusivament ací, ja que també se n’han
trobat al Recinte I i II. El Recinte III concentra pràcticament la
totalitat dels molins tant rotatoris com barquiformes. També hi
ha pedres arrodonides interpretades com a mans de molins i una
mà de morter ceràmic. Aquesta concentració respon a la zona
productiva del jaciment on continuadament es mol i tritura el
gra per a l’obtenció de farina. També en relació amb la producció està l’abundància d’escòries de ferro, i també alguna eina.
Així que sembla que el Recinte III seria el lloc on es desenvoluparien activitats productives i artesanals com la mòlta, el tèxtil
o el treball del ferro, però que, en l’època ibèrica no es poden
deslligar de les activitats domèstiques amb què comparteixen
espai dins la mateixa casa.
ELS MOLINS
Fig. 7.15. Ceràmica ibèrica del Recinte III: pondus i lebes, olles i
olletes de cuina (Classe B).
Fig. 7.16. Molins del Recinte III: part activa i part passiva i matèries
primeres.
En les prospeccions arqueològiques fetes al jaciment de la
Carència s’ha identificat un total de 30 peces de molí de pedra per al processat de cereals o llegums i l’elaboració de
farines.
Per a la fabricació de molins utilitzen dos tipus de pedres en iguals proporcions, el gres quarsític i el travertí (fig.
7.16). Alguns d’aquests molins foren analitzats per la Unitat
d’Estudis Arqueomètrics de l’ICAC (Tarragona) que conclogué que ambdues classes de pedres provenen de la zona. El
travertí és un roca sedimentària calcària de tipus químic que
es relaciona amb la zona càrstica on es troba el jaciment.
Posseeix una certa duresa i una gran porositat, cosa que afavoreix la fragmentació i la trituració del material a moldre,
però que no aconseguiria una farina fina sinó de textura mitjana, barrejada amb algun petit fragment de travertí després
durant el treball.
El gres quarsític és també una roca sedimentària de procedència local o regional. Presenta gran duresa i és molt compacta amb poca porositat. En aquest cas, la trituració podria
arribar a ser molt més fina, encara que també barrejada amb
la sorra de gres.
Pel que fa a la tipologia dels molins, són bàsicament rotatoris (23 peces). Poden estar confeccionats en travertí (17) i en
gres quarsític (6). Els molins rotatoris consten de dues parts:
la part de baix és fixa, de forma circular (passiva), i presenta
un orifici en el centre on s’enganxa la fusta que fa d’eix; la
125
[page-n-137]
amb perforació central, sense anses laterals i 12 cm de diàmetre
(núm. inv. 133.409).
També hi ha una sèrie de peces de molí que podrien ser
barquiformes o molins de vaivé, produïts únicament en gres
quarsític (8 possibles elements). Es tracta de peces amb poc
gruix, amb alguna excepció. És interessant un dels exemplars
que sembla un carreu de gres quarsític reaprofitat com a molí de
vaivé en el qual s’intueixen dues bandes verticals erosionades
en la superfície de treball que es podrien relacionar amb la pressió exercida per les dues mans (núm. inv. 135.772).
A la Carència, els molins es troben majoritàriament al Recinte III, a excepció de dos exemplars trobats un al Recinte I i
l’altre al Recinte II. La gran concentració en el Recinte III i la
escassesa en els altres dos fa pensar que la gran terrassa inferior
seria un lloc de producció i de treball on la mòlta i la trituració
en molins seria una activitat quotidiana.
EVOLUCIÓ CRONOLÒGICA DELS RECINTES
Fig. 7.17. Molins del Recinte III: molins rotatoris.
part de dalt (activa), també circular i perforada, roda sobre la
part fixa i sobre ella mateixa. Pot presentar anses laterals perforades o no, o punts d’ancoratge de la part activa des d’on poder exercir la pressió necessària per al gir de la part activa (fig.
7.17). Sobretot, s’han conservat les parts actives dels molins
(15 peces) que presenten una perforació central i són de secció
còncava per ajustar-se a la part convexa passiva (6 peces),
també amb perforació central. Entre el material de la Carència
no s’ha conservat cap element complet i, en ocasions, és difícil establir si tenien o no anses laterals o si aquestes estaven
perforades perquè resta solament una part del molí. Tot i això,
s’han documentat moltes anses laterals perforades, tant en travertí com en gres quarsític. Recentment s’ha identificat part
d’un molí de travertí que presenta una incisió lateral en forma
de T invertida. Es tracta de la part activa d’un molí rotatori i
constata l’ús de fustes i cordes per a practicar el gir de la part
superior i permetre la mòlta.
Els molins rotatoris són peces grans amb diàmetres que
oscil·len entre els 40 i 60 cm (igual que a la Bastida), així que
no serien aptes per al transport sinó fixos. La secció de la perforació central oscil·la entre els 6 i els 8 cm, mentre que la secció
de les parts exteriors de la paret del molí ho fa entre els 10 i els
13 cm. En una única ocasió s’ha documentat un possible molí
de dimensions reduïdes que sí que es podria transportar amb
facilitat. Es tracta de la part activa d’un molí rotatori de travertí
126
Sembla, per tant, que el Recinte I estigué ocupat des del període
més antic d’ocupació de la zona, que com a mínim va del segle
vi aC al iii dC, amb una posterior ocupació puntual a l’època islàmica. És un espai reduït, 1.402,9 m2, en comparació amb la resta
del jaciment, i el més elevat en altura, fet que permet una gran
visibilitat tant cap a l’interior com cap a la costa (Albiach et al.,
2007), cosa que li confereix un avantatge estratègic com a punt
de vigilància. Els recintes II i III també tenen ocupació de l’Ibèric
antic, molt abundant en el cas del Recinte III. Però, en general,
el moment de major ocupació sembla durant l’Ibèric recent, entre els segles iii i ii aC, moment del qual data la major part del
material dels tres recintes (Albiach, 2006). És en aquest moment
quan es pot parlar d’una veritable ciutat amb l’ocupació dels tres
recintes emmurallats i l’abundància de materials escultòrics,
ceràmics (Bonet, 2005: 58) i monetaris que varen permetre especular sobre la seua identificació amb Kili/Gili (Ripollès, 2001:
109). Posteriorment podria haver-hi un replegament de la ciutat
cap a la zona alta i una desocupació dels recintes II i III, donada
l’escassetat de material alt-imperial d’aquests i l’abundància i varietat de ceràmica imperial del Recinte I, possibilitat ja apuntada
per Gil-Mascarell (1971). Les evidències del desenvolupament
d’activitats artesanals o de fabricació són molt escasses als Recintes I i II però molt abundants al Recinte III, que també és el
que compta amb més terreny.
Tanmateix, les conclusions ací exposades deriven del material recollit en superfície que, tot i ser indicatiu, no deixa d’estar
descontextualitzat. Per això aquesta documentació s’ha de completar amb els resultats de les excavacions que aporten una informació més fiable i acurada.
[page-n-138]
8
La cerámica ibérica figurada de La Carència.
Motivos y estilos
M.F. Pérez Blasco
INTRODUCCIÓN
LA CERÁMICA IBÉRICA PINTADA
El yacimiento de La Carència de Turís muestra una notable importancia arqueológica en su fase ibérica, con una secuencia
estratigráfica y cronológica que se remonta hasta el s. iv a.C.
y perdura hasta el s. i a.C. (Gil-Mascarell, 1975; Albiach et al.,
2007: 99 y 102). El yacimiento era conocido desde antiguo, y
ya M. Gil-Mascarell (1975) denunció las continuas expoliaciones, que provocaron la desaparición de los materiales en manos
de colecciones particulares, y el laboreo agrícola, que destruía
los restos arqueológicos más cercanos a la superficie. Así, conscientes de la importancia del yacimiento, se planificaron una
serie de intervenciones dirigidas por dicha investigadora y subvencionadas por el SIP. De estas intervenciones, para la fase
que nos ocupa, se destacó que «los materiales son los típicos de
los poblados ibéricos: cerámica precampaniense, campaniense
A y B, ibérica, fusayolas, etc.» (ibíd.: 696).
El hábitat ibérico en los primeros momentos, durante el s.
iv a.C., se sitúa en la cima, donde se documentan casas, una
calle y un amurallamiento que será posteriormente ampliado
(Albiach et al., 2007: 102; Albiach et al., 2011: 260). También
se debe adscribir a esta fase inicial una escultura en piedra de
una cabeza de toro, que debió de pertenecer a un monumento
funerario (Llobregat, 1975; Albiach et al., 2007: 100, fig. 5), y
las cerámicas áticas que se recogieron en superficie durante los
preparativos de la campaña de excavación que llevó a cabo el
SIP (Gil-Mascarell, 1975; Albiach et al., 2007: 101).
Los trabajos que se vienen realizando en el yacimiento desde
el 2001, bajo la dirección de Rosa Albiach y el apoyo de la Diputación de Valencia mediante el SIP, han permitido constatar la
información obtenida en los primeros estudios del yacimiento.
Al mismo tiempo, se ha podido precisar que la ampliación del
oppidum se llevó a cabo durante el s. iii a.C., un hecho que se
ha relacionado con la presencia de cartagineses y romanos en la
Península Ibérica durante el transcurso de la Segunda Guerra Púnica (Albiach et al., 2007: 102; Albiach et al., 2011: 261). La fortificación del poblado consistió en la construcción de dos lienzos
de muralla más, con diversas torres para aumentar su capacidad
defensiva, que elevaron la extensión de este gran oppidum hasta
las 8,6 ha de perímetro de muralla (Albiach et al., 2011: 261).
En el estudio de D. Serrano (1987) dedicado a los yacimientos
ibéricos y romanos de la comarca de La Ribera (Valencia), se
dieron a conocer unas interesantes cerámicas ibéricas pintadas
que permitían realizar una primera evaluación de la importancia
del yacimiento. Las decoraciones que albergaban nos informaban tanto de la cronología de las mismas como de la existencia
de unas figuraciones que, en algún caso, como sucede con la tinaja de los hipocampos de La Carència (fig. 8.17 y fig. 8.18, 1),
se desmarcaban de los motivos decorativos que habitualmente
se pintan sobre los vasos ibéricos.
En cuanto a los trabajos recientes en el yacimiento de La
Carència, la cerámica ibérica pintada recuperada se encuentra,
salvo alguna excepción, muy fragmentada, al proceder en su mayoría de prospecciones superficiales. Este hecho ha condicionado
el conocimiento tipológico de su cerámica así como de las decoraciones que figuran en sus superficies. Aún así, podemos obtener
una valiosa información que nos informa de la relevancia de la
que gozó este oppidum en época ibérica. Para ello, hemos seleccionado una muestra significativa de los motivos que aparecen
en las cerámicas ibéricas pintadas que viene a complementar el
trabajo de Isabel Caruana, que también se presenta en este libro.
Las decoraciones pintadas aparecen sobre las cerámicas ibéricas finas, de pastas muy depuradas con una coloración, por lo
general, de tonos anaranjados y ocres, o bien de tipo sandwich. La
superficie exterior se encuentra finamente alisada en la mayoría de
los casos, mientras que la interior se muestra algo más descuidada,
siendo posible distinguir en muchas ocasiones las huellas del torno. Sobre estas superficies se plasma una pintura monócroma de
color rojo vinoso, elaborada con óxido de hierro, que en muchos
casos se encuentra bastante perdida. En el yacimiento está ausente
la bicromía, un tipo de decoración que, aunque se desarrolla fundamentalmente en el s. v a.C., se constata en yacimientos contestanos y edetanos hasta la primera mitad del s. iv a.C., ya de una
forma minoritaria (Bonet y Mata, 1997: 46; Grau, 2002: 55-56).
Así, en La Carència las decoraciones cerámicas recaen casi exclusivamente sobre la pintura monócroma, encontrando tan solo
una única pieza con decoración estampillada a base de motivos
geométricos, triángulos y ovas.
127
[page-n-139]
Las decoraciones
Motivos geométricos
Desgraciadamente la mayor variedad decorativa que observamos en las cerámicas pintadas de La Carència la hallamos plasmada sobre fragmentos informes y no sobre formas cerámicas.
Así, estas decoraciones se componen de motivos geométricos
y vegetales, a los que se suelen unir escasos ejemplos de fragmentos zoomorfos (fig. 8.9 y fig. 8.10).
La mayoría de fragmentos recuperados en el yacimiento de
La Carència muestran líneas o bandas pintadas en sentido horizontal (fig. 8.1, 1), que decoran las cerámicas ibéricas desde
la fase antigua (Nordström, 1969-1973: 117-118; Llobregat,
1972: 182) y son los motivos que habitualmente decoran el exterior de los bordes de los vasos. Generalmente, asociados a
estas bandas y líneas suelen ir otros motivos geométricos simples ejecutados con pincel múltiple y compás, como son los
círculos, semicírculos, o arcos de circunferencia concéntricos,
que suelen representarse enlazados formando series.
Los círculos concéntricos (fig. 8.1, 1-2) son frecuentes en
el Ibérico Antiguo, y los encontramos aislados y desordenados
por la superficie del vaso o en combinaciones y series que a
veces se encuentran atravesadas por una línea horizontal a la
altura de su punto central, tal y como se documenta en la fase
del Ibérico Antiguo de La Alcudia (Tendero, 2005: 311, fig. 8),
o en numerosos fragmentos de El Oral (Abad y Sala, 1993: 225,
figs. 17, 8; 33, 28; 41, 1; 55, 2; 60, 2; 2001: figs. 32, 1; 39, 2; 53,
1), yacimiento que se fecha entre finales del s. vi a.C. hasta poco
después de mediados del s. v a.C. (Abad y Sala, 2001: 146).
En la Edetania se encuentran ya en La Seña I, con cronología
de finales del s. vi hasta finales del s. v a.C., y en el Tossal de
Sant Miquel en los niveles del s. v y mitad del s. iv a.C. (Bonet
y Mata, 1997: 32, fig. 3 y 4). Estos motivos son también muy
frecuentes en el s. iv a.C. (Grau, 2002: 64, fig. 12) y están bien
representados en las cerámicas de yacimientos como el Puntal
dels Llops (Bonet y Mata, 2002) o del Tossal de Sant Miquel
(Bonet, 1995) con cronologías más tardías entre finales del s. iii
a.C. e inicios del s. ii a.C., decayendo su uso completamente en
la segunda mitad del s. ii a.C. (Conde, 1998: 310).
Las semicircunferencias y cuartos de circunferencia concéntricas son otros motivos decorativos que abundan en las
decoraciones de la cerámica ibérica pintada, y que perdurarán
desde los inicios de la Cultura Ibérica hasta su fase final (fig.
8.2). Suelen apoyarse o colgarse de una línea o banda horizontal
(Abad y Sala, 1993: 225, fig. 32, 18; Sala, 1995: 86), documentándose en los yacimientos edetanos a partir de la segunda
mitad del s. v a.C. (Mata y Bonet, 1997: 45).
Otro motivo conservado parcialmente en un fragmento de
La Carència muestra círculos concéntricos alrededor de los cuales se disponen unos trazos cortos de forma radial, formando
Fig. 8.1. Fragmentos cerámicos de La Carència con decoración
geométrica: 1-2. Circunferencias concéntricas; 3. Motivo soliforme.
128
una especie de soliforme (fig. 8.1, 3). Este motivo se encuentra
ya en el s. v a.C. en el cercano poblado de Los Villares sobre
una tinaja decorada con pintura bícroma (Vidal et al., 1997: 56,
fig. 5, 5); mientras que se documenta también con trazos más
largos en el Ibérico Antiguo de La Alcudia (Tendero, 2005: 311,
fig. 9, 3) o con trazos más cortos en El Oral (Abad y Sala, 1993:
225, fig. 168, 6). Con una cronología del s. iv a.C. también está
atestiguado tanto en La Bastida de les Alcusses (Fletcher et al.,
1969: 94, 95-17) como en El Puig, y más tarde en La Serreta
(Nordström, 1969-1973: 201-202, fig. 29, 7).
También el pincel múltiple ayuda a trazar un motivo de semicircunferencias secantes, que rellena con pintura el espacio
triangular interno que queda delimitado. Éste se presenta habitualmente en frisos secundarios que acompañan a otros con decoraciones figuradas. Es muy frecuente tanto en las cerámicas
pintadas del área meridional catalana, como en los yacimientos
del Camp de Turia y SE peninsular; su presencia otorga una mayor precisión cronológica al no encontrarse en contextos del s. iv
a.C., datándose en el s. iii y desapareciendo completamente a mediados del s. ii a.C. (Conde, 1998: 309-310, fig. 3, 1; Grau, 2002:
fig. 20). De este modo, es muy frecuente en el Tossal de Sant
Miquel (Bonet, 1995) o en el poblado de La Serreta de Alcoy,
sobre todo en tinajas, lebetes y kalathoi (Fuentes Albero, 2007:
71), aunque también puede documentarse sobre platos (fig. 8.2).
Otros motivos creados con pincel múltiple son los llamados
«tejadillos» (Nordström, 1969-1973: 134-136) (fig. 8.3, 1) o líneas onduladas verticales llamadas «cabelleras» (ibíd.: 136-137)
(fig. 8.3, 2-3). Estas melenas o cabelleras, son un motivo que
perdura en todas las fases de la Cultura Ibérica, documentándose ya desde finales del s. vii a.C. en Saladares, y en el s. vi a.C.
en Cástulo y Peña Negra (Abad y Sala, 1993: 225) y más tarde
en El Oral (ibíd.: figs. 17, 1; 32, 13; 41, 1; 65, 35; 93, 32; etc.;
Abad y Sala, 2001: figs. 32, 1; 39, 2). En la Edetania estas líneas
onduladas son escasas en el Ibérico Antiguo documentándose en
La Seña I y en la Lloma del Manoll, pero sin llegar a la profusión
que tendrán en los ss. iii-ii a.C. (Bonet y Mata, 1997: 45).
En ocasiones se ha podido observar en los fragmentos
informes de La Carència la combinación de «tejadillos» con
líneas en zigzag (fig. 8.3, 4). Esta composición, que parece iniciarse en el s. iv a.C., se hace muy frecuente en el s. iii a.C.
sobre todo en el área edetana (Nordström, 1969-1973: 136;
Conde, 1998: 310 y 312, fig. 3, 2). Así, se ha documentado un
kalathos de borde moldurado, bastante completo, que presenta
esta decoración típica (fig. 8.4). Pertenecería al Grupo C-1 de
M.ª J. Conde (1992: 131, fig. 20), cuyo foco de dispersión de
Fig. 8.2. Fragmento de plato de La Carència con semicircunferencias
en el reverso y semicircunferencias secantes en el interior.
[page-n-140]
estos kalathoi se concentra en el área de Llíria; lo que ha llevado a considerarlos un tipo cerámico característico de la zona
edetana (Bonet, 1995: 411-412; Guérin, 2003: 186), e incluso
plantear la posibilidad de que hayan surgido de un mismo taller
(Conde, 1990: 152). Sin embargo, se conocen ejemplares de
kalathoi de borde moldurado con estas decoraciones tanto en
Saitabi (Pérez Ballester, 2006: 146; Ripollès, 2007: 16, fig. 4),
como en el área murciana en la necrópolis de El Cabecico del
Tesoro (Conde, 1990: 152, fig. 2, 3-4), en el área de Albacete en el poblado de El Amarejo (Broncano y Blánquez, 1985:
127, fig. 55, 93) o en Alicante en la necrópolis de La Albufereta
(Rubio, 1986: 274, fig. 118, NA-5818) y en el poblado del Tossal de Manises (Alicante) (Llobregat, 1972: fig. 109, 2). Este
hecho revela tanto el mantenimiento de unos contactos entre
todas las zonas de difusión, como la existencia de un comercio
más activo de lo que se ha mantenido hasta ahora para estos
momentos de la segunda mitad del s. iii e inicios del s. ii a.C.
(Mata et al., 2000).
Fig. 8.3. Fragmentos cerámicos de La Carència con decoración
geométrica: 1. “Tejadillos”; 2-3. “Cabelleras”; 4. Zigzags.
A partir de la segunda mitad del s. iii a.C. en la cerámica ibérica pintada aparece un nuevo motivo formado por series de pequeños trazos de tendencia triangular, conocidos como «dientes
de lobo» (Conde, 1998: 312, fig. 3, 3), y que serán frecuentes
hasta el siglo i a.C. en los bordes planos de kalathoi (fig. 8.5,
1), lebetes y platos, así como en la parte interna de los bordes
exvasados de los caliciformes de los ss. ii-i a.C (fig. 8.5, 2).
Los rombos también están representados en La Carència
(fig. 8.6, 1). Son un motivo con un largo uso de empleo que se
constata desde el Ibérico Antiguo hasta el s. i a.C., aunque su uso
más frecuente tiene lugar durante los ss. iv-iii a.C. (Nordström,
1969-1973: 125). Se constatan ya en la fase IIC de Saladares y
en la fase del Ibérico Antiguo de La Alcudia (Tendero, 2005:
311). Del mismo modo, también se encuentran representados
en el yacimiento de El Oral (Abad y Sala, 1993: 225, fig. 95,
6; 2001: figs. 119, 20; 130, 1) donde se combina con tejadillos
(Abad y Sala, 2001: fig. 119, 20), como preludio de lo que constituirá una combinación frecuente en el s. III a.C. (Conde, 1998:
310). Series simples y dobles de rombos ya se documentan en
la Edetania desde mediados del s. v a.C. como muestran los
yacimientos del Tossal de Sant Miquel y la Lloma del Manoll
en Llíria o en el Puig de la Nau IV en Castellón (Bonet y Mata,
1997: 45, figs. 3, 9 y 12; 4, 17; 10, 49 y 51). Más al sur también
se encuentra en el poblado de La Escuera, que parece fundarse
en un momento avanzado de la segunda mitad del s. v a.C. y
que perdura hasta finales del s. iii a.C. (Abad y Sala, 2001: 205263), mientras que en el s. iv a.C. es un motivo decorativo muy
frecuente en El Puig de Alcoy (Grau, 2002: 64, fig. 12, 7) o en
La Bastida de les Alcusses (Fletcher et al., 1969: 95-11, 95-18;
Bonet et al., 2011: fig. 22 y 26). Más tarde se constatan en el
Tossal de Sant Miquel (Bonet, 1995), El Puntal dels Llops (Bonet y Mata, 2002), El Castellet de Bernabé (Guérin, 2003) o en
La Serreta siendo considerados un motivo principal más, dentro
de las composiciones geométricas (Fuentes Albero, 2007: 6970). Igualmente se encuentran representados en la necrópolis
del Corral de Saus en kalathoi y platos de tumbas datadas en s.
Fig. 8.5. Bordes de La Carència con “dientes de lobo”: 1. Borde de
kalathos; 2. Borde de caliciforme.
Fig. 8.4. Kalathos de borde moldurado con combinación de
“tejadillos” y zigzags procedente de La Carència.
Fig. 8.6. Fragmentos cerámicos de La Carència: 1. Rombos; 2.
Ajedrezado y brote relleno en tinta plana; 3. Grupo de “SSS”
invertidas.
129
[page-n-141]
iii e inicios del ii a.C. (Izquierdo, 2000: 181 y ss., figs. 81, 17;
84, 2; 84, 4-5; 87, 1).
Dado el grosor y tamaño de los fragmentos cerámicos de La
Carència que muestran las series de rombos en frisos horizontales, es muy probable que pertenezcan a tinajas, ya que es una
decoración muy frecuente en ellas (Guérin, 2003: 183). Así se
aprecia en el Castellet de Bernabé, donde ha llamado la atención la existencia de grandes tinajas en contextos estratigráficos
de los ss. iii-ii a.C. con composiciones decorativas geométricas
más propias de los ss. v-iv a.C. (ibíd.), como es la combinación
de rombos con círculos concéntricos partidos cruzados por una
línea central, composición muy frecuente en el s. iv a.C. (Bonet,
1995: 413). De este modo, también en el Castellet de Bernabé
nos encontramos en catas, fechadas a finales del s. iii a.C. e inicios de s. ii a.C., con tinajas con series de rombos en horizontal
combinadas con circunferencias concéntricas o arcos concéntricos que se acompañan de cerámicas áticas de Barniz Negro
y cerámicas áticas de Figuras Rojas (Guérin, 2003: 77-85, fig.
118, 341; 96-99, fig. 139, 486).
También documentamos entre los fragmentos cerámicos de
La Carència el ajedrezado (fig. 8.6, 2), un motivo que abarca
una amplia cronología y que se documenta sobre distintas piezas cerámicas decorando siempre metopas. Se compone de un
reticulado de cuadrados en el que se alternan los vacíos con
los rellenos de tinta a modo de damero. En la tumba 6 de Galera, figura sobre unas ánforas que se fechan entre el s. v y el
iii a.C. (Pereira et al., 2004: 73, fig. 8, 1 y 2). En yacimientos
del Ibérico Pleno, se documenta en el Tossal de Sant Miquel
de Llíria sobre diversos tipos: un lebes (Bonet, 1995: fig. 39,
0680-D. 14), una tinaja (Bonet, 1995: fig. 44, 6-D. 15), tinajillas
de diversos perfiles (Bonet, 1995: fig. 80, 301-D. 41 y fig. 86,
380-D.41), un kalathos (Bonet, 1995: fig. 50, 10-D. 16); y en
La Serreta en el kalathos de la eclosión vegetal (Grau, Olmos y
Perea, 2008: fig. 9), y en un fragmento informe (Fuentes Albero, 2007: 68, fig. 18, S-0017). En época más tardía también está
bien atestiguado en El Cigarralejo (Mula) en el kalathos de la
tumba nº 90 (Cuadrado, 1987: 217, fig. 82, T. 90,1), en el Tossal
de les Basses (Rosser y Fuentes, 2007: 112) y en La Alcudia sobre tinajas (Tortosa, 2004: fig. 85, 4), tinajillas (Tortosa, 2004:
fig. 104, 1, inv. 0164) y kalathoi (Tortosa, 2004: fig. 109 y 110,
2). Una de estas tinajillas se encontraba en la tienda del alfarero,
datada a finales del s. ii a.C. e inicios del i a.C. (Sala, 1992: fig.
72, E-117), lo que permite documentar este motivo en cerámica
ibérica en distintos periodos.
En las cerámicas de La Carència encontramos también grupos de «SSS» invertidas. Es un motivo muy difundido en la
cerámica ibérica figurada a partir del s. iii a.C., aunque lo encontramos también bien representado en una crátera de El Cigarralejo que podría tener una cronología anterior (Page, 1984:
69; Conde, 1998: 303; Blázquez, 2001-2002). En La Carència
los encontramos en la tinaja de los hipocampos (fig. 8.17, 1),
bajo uno de ellos y sobre un elemento fitomorfo que podemos
interpretar como adormidera o granada (vid. infra).
Estos grupos de «SSS» es frecuente hallarlos entremezclados con motivos zoomorfos y fitomorfos, aunque en el estilo
simbólico levantino también es posible documentarlos de manera aislada asumiendo el total protagonismo en las metopas,
tal y como se documenta en un pequeño kalathos de la tumba nº
56 del sector DOC01 de Poble Nou (Pérez Blasco, 2011a: fig. 2;
2011b: fig. 4, nº 3591) (fig. 8.7, 1) o en un kalathos de Valentia
(Gómez Serrano, 1945: fig. 5a) (fig. 8.7, 2). De esta manera
130
también parece decorarse un pequeño fragmento informe hallado en La Carència (fig. 8.6, 3).
De forma similar al anterior motivo decorativo analizado,
en un fragmento de La Carència documentamos la aparición
agrupada de trazos cortos detrás de lo que es la pata de un animal, probablemente un caballo (fig. 8.8, 11). Estos motivos
agrupados los encontramos en la mayoría de estilos pictóricos
ibéricos, estando presentes tanto en las cerámicas ibéricas figuradas de El Castelillo y de El Cabecico de la Guardia, como
en las del Tossal de Sant Miquel, La Alcudia o El Monastil,
relacionándose en todos estos casos con figuras zoomorfas o
antropomorfas.
En el área edetana los encontramos sobre una tinaja del
Tossal de Sant Miquel, en disposición vertical, en «columna»,
entre varios ciervos y bajo las patas de estos (Bonet, 1995: fig.
88, 14-D. 42). También encontramos estas rayas en un pequeño
Fig. 8.7. Kalathoi de estilo simbólico levantino: 1. Necrópolis de
Poble Nou (Pérez Blasco, 2011a: fig. 2); 2. Palau de la Generalitat,
Valentia (Gómez Serrano, 1945: fig. 5a).
Fig. 8.8. Fragmentos con decoración figurada de La Carència
con motivos zoomorfos y fitomorfos (montaje propio a partir de
Serrano, 1987).
[page-n-142]
fragmento del Vaso de las Bailarinas en las cercanías de Arse/
Sagunto (Bonet e Izquierdo, 2001: 291, fig. 6, 3). Aquí se aprecia como una doble fila de rayas contornea una de las túnicas,
pudiendo querer indicar el movimiento del baile de las figuras.
En los estilos pictóricos contestanos también encontramos
este recurso en La Alcudia, esta vez en disposición horizontal y
los trazos en vertical (Pericot, 1979: 125, fig. 166). Se sitúan de
nuevo entre las patas de los animales, bajo un jinete y bajo un
carnassier al que parece perseguir, tal y como advertimos, por
ejemplo, en otro fragmento de este yacimiento (Ramos Folqués,
1990: fig. 107), o detrás de un conejo o sobre la lanza que se
dispone a arrojar un jinete (Pericot, 1979: fig. 148). También en
el Estilo Monastil (Elda), se documentan estos grupos de líneas
en una escena donde se representa una figura antropomorfa que
parece sujetar en su mano una caetra. El motivo se representa sobre este brazo y delante de un caballo que parece agitar su cabeza
relinchando (Poveda y Uroz Rodríguez, 2007: 128, fig. 3. A.3).
En otros yacimientos de la provincia de Alicante también
encontramos este motivo con idéntica aplicación. En el Tossal
de la Cala (Benidorm), documentamos también en dos pequeños fragmentos este grupo de trazos paralelos junto al cuerpo
de dos aves (García Hernández, 1986: 80, lám. XLIII, 2 y 3) y,
en el Tossal de Manises encontramos esta «columna» de trazos
cortos paralelos delante justo del gallo que se representaba entre el banco de peces y el grupo de conejos (Pericot, 1979: fig.
90; Pérez Blasco, e.p.).
En las cerámicas ibéricas del foco aragonés también está empleado este motivo. En El Castelillo de Alloza, aparece asociado
a una figura humana que parece correr armado con una lanza tras
una liebre, mientras sujeta un perro atado con la otra mano. La
repetición de líneas se muestra detrás de la figura a la altura de
su hombro (Pericot, 1979: 257, fig. 413; Pastor Eixarch, 1998:
119); y en un kalathos de El Cabecico de la Guardia, se representa junto al cuerpo de una serpiente que repta atravesando el friso
verticalmente (Pastor Eixarch, 1998: 119).
Por último, este recurso también se conoce entre las cerámicas adscribibles al estilo simbólico levantino, como bien se
documenta en distintos vasos de la necrópolis de Poble Nou,
donde aparece, por ejemplo, desarrollándose también en «columna» delante de una paloma en el pequeño olpe nº 3699 de la
tumba nº 56 del sector DOC01 (Pérez Blasco, 2011b: 99, fig. 9).
Todos estos grupos de líneas podrían ser interpretados del
mismo modo que los grupos de «SSS» indicándonos la dirección de los movimientos, observándose por tanto un empleo común de estos motivos, con un mismo significado en las distintas
áreas ibéricas donde existe cerámica pintada figurada (Pastor
Eixarch, 1998). De hecho, en la mayoría de yacimientos los documentamos asociándose a los mismos motivos y utilizándose
indistintamente.
En cuanto a las aspas (fig. 8.8, 11), son dos trazos cruzados
perpendicularmente que suelen ubicarse en los espacios intermedios en los frisos decorativos entre las figuras antropomorfas, zoomorfas y los motivos vegetales. Tradicionalmente se
han interpretado como símbolos celestes al igual que los asteriscos, rosetas o zapateros (Aranegui, 1996: 412; Pérez Blasco,
2011c: 144-145).
Las aspas están bien documentadas en el yacimiento contestano de La Serreta de Alcoy, donde se han documentado
diversas variantes, otorgándoseles un valor secundario y anecdótico aunque se plasmen siempre en el friso principal (Fuentes Albero, 2007: 60). Figuran en el famoso Vas dels Guerrers
(Grau, Olmos y Perea, 2008: fig. 8) o en el gran Oinochoe del
departamento F9 del mismo poblado (ibíd.: fig. 4). En el área
edetana, en el Tossal de Sant Miquel, las aspas se documentan
en distintas variantes, como en La Serreta, aunque en mucha
menor medida. Así, se detectan sobre un plato de pescado (Bonet, 1995: fig. 36, 9-D. 14) y sobre un lebes con pie y labio
moldurado (ibíd.: 67, fig. 8, 87-D. 2).
En La Alcudia también las encontramos de forma escasa
estando presente, por ejemplo, en un fragmento de cuello de
Oinochoe con ojos apotropaicos (Tortosa, 2004: 129, fig. 110,
inv. 0183); Ramos Folqués, 1990, fig. 111), o en una tinaja del
estilo I ilicitano decorada con un ave de alas explayadas y un
carnassier, envueltos en la típica exuberancia vegetal de este
estilo (Tortosa, 2004: fig. 87, inv. 0150; Ramos Folqués, 1990:
lám. 77, 1).
Motivos figurados vegetales y animales
La observación minuciosa de los diferentes motivos fitomorfos
y zoomorfos, y de las características de ejecución de los mismos, nos pueden aportar una inestimable información sobre la
cerámica ibérica figurada. En la línea de lo manifestado por T.
Tortosa (1996) y puesto en práctica por Pérez Ballester (1997),
creemos que se le debe dar una mayor consideración a aquellos
motivos que antes eran considerados con una función de relleno
y secundaria, y su importancia era infravalorada por la escasa información que se podía obtener de ellos. De este modo,
la ausencia o presencia de estos motivos nos aporta un grado
trascendental de conocimiento para la identificación del taller o
mano que originó esa decoración. La representación en sí de un
determinado zoomorfo o fitomorfo, puede variar respecto una
región, un taller o simplemente de un pintor a otro. Esto abre
una interesante vía encaminada a observar y comparar tanto las
diferentes temáticas como la representación de determinados
motivos en diversas decoraciones cerámicas que solo se dan en
algunas áreas geográficas, distinguiéndose así distintos focos
productores de cerámica figurada.
Motivos fitomorfos
La mayoría de los fragmentos que conocemos con decoración
animal y vegetal del yacimiento de La Carència fueron recogidos en la publicación de D. Serrano (1987). En los fragmentos informes se despliegan unos motivos vegetales de forma
abigarrada que permiten intuir el desarrollo de composiciones vegetales complejas. Estas decoraciones parecen remitir
a una cerámica figurada que se distancia de la encontrada en
el Tossal de Sant Miquel, adscrita al tradicionalmente llamado
estilo Oliva-Llíria, y que resulta más afín a las decoraciones
figuradas simbólicas que se dan a partir de la segunda mitad
del s. ii a.C. y i a.C. en el área contestana (Tortosa, 2006). La
mayoría de fragmentos con decoración figurada muestran un
universo animal y vegetal con una composición y sintaxis más
próxima a los estilos pictóricos del SE (fig. 8.8 y fig. 8.9). De
este modo, la presencia de brotes reticulados (Sala, 1992: 134,
fig. 61, 3b) enlazados con tallos en espiral (Nordström, 19691973: 139-140, fig. 34; Sala, 1992: 136, fig. 63, 7a) se plasma de un modo similar a como lo hacen las cerámicas de los
estilos pictóricos del SE peninsular, donde se representan de
forma redundante en lo que antiguamente se denominó estilo
Elche-Archena y hoy parece disgregarse en diversos estilos
pictóricos (Tortosa, 2006).
131
[page-n-143]
Entre los elementos vegetales que encontramos en los fragmentos cerámicos informes pintados de La Carència se puede
observar la presencia de brotes reticulados + espirales + hojas
acorazonadas que es una estructura similar a la que de forma
«normativa» se representa en el estilo Elche-Archena (Tortosa,
1996: 179). En estas cerámicas la hoja acorazonada, hoja de zarzaparrilla (Smilax aspera) se vincula habitualmente con brotes y
zarcillos que culminan en espiral a ambos lados de la hoja (ibíd.).
De este modo, en los fragmentos decorados existe un claro predominio del brote ovalado reticulado típico de la zona del SE
peninsular, que es considerado «como el signo vegetal más importante en la cerámica ilicitana» (ibíd.: 188), por la abundancia
con la que se representa en las cerámicas del yacimiento de La
Alcudia (Ramos Folqués, 1990; Tortosa, 2006: 93-94).
Estos brotes reticulados están prácticamente ausentes en el
área de influencia de Edeta. Así, estos brotes ovalados, ya sean
reticulados, rayados o rellenos a tinta plana, están ausentes en El
Puntal dels Llops (Bonet y Mata, 2002), mientras que en todo el
repertorio cerámico del Tossal de Sant Miquel solamente lo hallamos en un lebes en el que el brote reticulado emerge en sentido
contrario a una flor trilobulada (Bonet, 1995: 100, fig. 34, 2-D.
13). En cuanto a los brotes rayados, tan solo se documentan en
Llíria sobre un kalathos (Bonet, 1995: 85, fig. 24, 5-D. 11), sobre
un lebes (ibíd.: 87, 1-D. 12), sobre una tinaja fragmentada (ibíd.:
172, fig. 81, 214-D.41) y otro sobre el cuello de un Oinochoe
(ibíd.: 149, fig. 70, 38-D. 25). Por otra parte, en La Serreta solo
se documenta el brote rayado (ESES S-6.3), únicamente una vez
(Fuentes Albero, 2007: 75, fig. 10). Por último, en La Carència
aparte del brote reticulado, también se encuentra representado un
brote relleno en tinta plana (fig. 8.6, 2), un motivo que también es
muy escaso en el Tossal de Sant Miquel (Bonet, 1995: 104, figs.
39, 0680-D. 14; 71, 0684-D. 27; 85, 19-D. 41).
Otro elemento que hallamos en La Carència, es el motivo formado por una línea recta cruzada por trazos perpendiculares, que
Fig. 8.9. Fragmentos con decoración figurada de La Carència con
motivos zoomorfos y fitomorfos.
132
aparece en un fragmento junto a los brotes reticulados y una pata
de lo que podría ser de un caballo (fig. 8.8, 11). Este motivo no se
documenta ni en el Tossal de Sant Miquel (Ballester et al., 1954;
Bonet, 1995) ni entre las cerámicas de La Serreta (Fuentes Albero, 2007), y sí que lo encontramos, sin embargo, en cerámicas
con cronología más tardía entre los estilos pictóricos contestanos,
tanto en el estilo I ilicitano, en el estilo Monastil o en el Grupo
Sureste II (Tortosa, 2006: 103-104). Este elemento, generalmente ha sido interpretado como un motivo de relleno, aunque bien
podría constituir un símbolo que no sabemos descodificar y que
transmitiría un claro mensaje para el ibero, como recientemente
se ha planteado (Santos Velasco, 2010: 165-166).
Este motivo, que como vemos aparece con frecuencia en la
zona del sureste peninsular, en Alicante y Murcia, también se documenta en algunos yacimientos situados más al norte. Así aparece en algunos fragmentos de El Xarpolar o el Pitxocol (Grau,
2007: fig. 3, 3-5) (fig. 8.10, 1-2), en el Corral de Saus (Moixent)
(Izquierdo, 2000: figs. 83, 1; 86, 2; 91, 2 y 117, 7) (fig. 8.10,
3-6), en el Cerro Lucena de Enguera (Castellano et al., 2005: fig.
3) (fig. 8.10, 7), en el Castellar de Meca (Broncano, 1986: fig.
36, 173) (fig. 8.11, 8) y, ya mucho más al norte, en la tinaja de la
cremación 5 de la fase del Ibérico Final de la necrópolis de Torre
la Sal (Ribera de Cabanes, Castellón) (Flors, 2010: 193-201, fig.
20, 6) (fig. 8.11), que fecha la mayoría de sus cerámicas ibéricas
decoradas entre finales del s. ii a.C. y principios del i a.C. (Sanfeliu y Flors, 2010: 323-324; Flors, 2010b: 504).
Fig. 8.10. Cerámicas con motivos fitomorfos: 1-2. Fragmentos de
El Xarpolar y El Pitxocol (Grau, 2007: fig. 3, 3-5); 3-6. Piezas de
la necrópolis del Corral de Saus (Izquierdo, 2000: figs. 83, 1; 86,
2; 91, 2 y 117, 7); 7. Kalathos del Cerro Lucena (Castellano et
al., 2005: fig. 3); 8. Desarrollo de kalathos del Castellar de Meca
(Broncano, 1986: fig. 36, 173).
[page-n-144]
También se aprecia entre las cerámicas de La Carència la
presencia de un tallo sinuoso que surge de otros motivos vegetales como zarcillos o tallos espiriliformes (fig. 8.8, 4; 8.8, 7 y
8.8, 11), que también se detecta en las decoraciones de cerámicas figuradas procedentes de zonas más meridionales, entre las
que se encuentran también varios de los yacimientos citados,
como el del Tossal de la Cala (García Hernández, 1986: lám.
XXXX; Bayo, 2010: fig. 41) (fig. 8.19, 1).
Por lo tanto, atendiendo a estos elementos podemos apreciar
particularidades que emparentan algunas de las piezas figuradas
de La Carència con los estilos pictóricos del área contestana y
las alejan de los rasgos característicos de las cerámicas del área
de Llíria. Ello permite al mismo tiempo datarlas a partir de la
segunda mitad del s. ii a.C. y durante el s. i a.C.
No obstante, en las cerámicas figuradas de La Carència también es posible intuir en sus decoraciones, la existencia de una
serie de flores con tres pétalos, cuyo pétalo central tiene un perfil redondeado y su interior se rellena de finas líneas paralelas
(fig. 8.8, 2). Este tipo de flor es muy frecuente en el Estilo II
de Edeta con diversas variantes (Bonet, 1995; Pérez Ballester
y Mata, 1998: 233, fig. 1); y mientras que sí aparece en yacimientos contemporáneos al Tossal de Sant Miquel, como La
Monravana, Cova Foradada, Castellet de Bernabé, Sagunto, El
Castellar de Oliva o La Serreta, está totalmente ausente en Aragón y en Murcia (Aranegui et al., 1997: 165-166).
Pero también acompañando a esta flor trilobulada encontramos
en La Carència una variante de flor con dos pétalos diferenciados
con el cáliz marcado (fig. 8.8, 2; 8.8, 10 y 8.8, 11), que curiosamente no existe en La Serreta en ninguna de sus variantes (Fuentes
Albero, 2007: 78-81, fig. 28), y sólo se documenta una sola vez
en un fragmento del Tossal de Sant Miquel (Ballester et al., 1954:
lám. LXXIII; Bonet, 1995: 237, fig. 115, 410-D. 102) (fig. 8.12).
Fig. 8.11. Tinaja de la cremación 5 de la necrópolis de Torre la Sal
(Ribera de Cabanes, Castellón) (fotografía: Enric Flors, Fundació
Marina d’Or de la Comunitat Valenciana).
En cuanto a La Alcudia, tanto la flor trilobulada como la
flor de dos pétalos se encuentran prácticamente ausentes. La
flor trilobulada tan solo se constata en un único vaso dentro de
todo el extenso repertorio del yacimiento (Pericot, 1979: 114,
fig. 150; Ramos Folqués, 1990: fig. 112; Tortosa, 2004: 86, inv.
1069, fig. 50 y 91), mientras que la flor de dos pétalos solo
aparece una sola vez sobre un lebes (Pericot, 1979: 91, fig. 115;
Sala, 1992: 42-43, fig. 20, E-22 y 61; Tortosa, 2004: 107, inv.
0123, fig. 60 y 101).
De este modo, se da en los fragmentos figurados de La
Carència una extraña conjunción de motivos. Si los brotes reticulados permiten relacionar las decoraciones figuradas de La
Carència con las cerámicas del área de Ilici, la escasez de este
tipo de flores la alejaría de ellas. Pero tampoco es posible relacionar estas cerámicas con el repertorio cerámico del Tossal de
Sant Miquel ni la cerámica figurada del Camp del Túria, ya que
a pesar de que aquí la flor trilobulada es un motivo fundamental
en las decoraciones (Pérez Ballester, 1997: 138-142, fig. III.18
a-b), es excepcional el empleo de la flor de dos pétalos y muy
anecdótica la utilización de brotes reticulados.
Todo ello nos lleva a pensar que la conjunción de todos
estos motivos vegetales en un mismo estilo pictórico tuvo que
ser generada en un área diferente a las ya conocidas, siendo su
ubicación geográfica más probable aquella que haya podido ver
influida por los motivos decorativos de ambas zonas a la hora
de generar su propio estilo pictórico decorativo. Planteamos la
hipótesis de que este espacio podría situarse en el área norte
y occidental de la Contestania, donde esta combinación de
de flores trilobuladas y flores de dos pétalos se da en algunos
yacimientos que alcanzan cronologías posteriores a mediados
del s. ii a.C, como la necrópolis de El Corral de Saus (Izquierdo,
2000: fig. 103) (fig. 8.13) o los fragmentos citados de El
Xarpolar (fig. 8.10, 1) y Cerro Lucena (fig. 8.10, 7).
Así es posible que La Carència estuviera relacionada con
las poblaciones ibéricas asentadas al sur del Júcar y que estos
contactos le pusieran en relación con las decoraciones figuradas de estos yacimientos y del área oriental de Albacete. Estos
asentamientos se encuentran a lo largo del valle de Montesa y
del valle del río Canyoles, que constituyen desde época Prehistórica el corredor más idóneo para comunicar las llanuras
Fig. 8.12. Fragmento cerámico con flor de dos pétalos del Tossal de
Sant Miquel de Llíria (Ballester et al., 1954: lám. LXXIII).
133
[page-n-145]
Fig. 8.13. Desarrollo de Vaso procedente de la necrópolis del Corral
de Saus (Izquierdo, 2000: fig. 103).
costeras valencianas con la Meseta (Pérez Ballester y Borredá,
1998: 133); por donde pasaba la vía Heraklea y posteriormente vía Augusta. Este corredor permite, a su vez, conectar con
las tierras del interior murciano y con el eje Vinalopó-Llano de
Almansa. Esta relación iconográfica de las cerámicas figuradas
del Ibérico Final, que se refleja en una combinación de motivos edetanos y contestanos, permite apoyar la hipótesis de la
existencia de un «territorio de frontera» ubicado en el área inmediatamente al norte del Júcar e inmediatamente al sur de este
río; como ya planteamos recientemente (Pérez Blasco, 2011a:
153) en base a unas hipótesis y argumentos enunciados hace
años (Soria y Díes, 1998). Estos planteamientos ya advertían
de la existencia de un «espacio de frontera» en el noroeste de
la Contestania en el periodo del Ibérico Pleno, concretamente
en el s. iv a.C., por lo que la confluencia de motivos y estilos
decorativos del área contestana y del área edetana, en momentos avanzados, continuaría siendo más que probable. En este
punto, queremos volver a incidir en la citada escultura de toro
de La Carència, que denota claramente para una fase temprana
del asentamiento sus contactos con el mundo meridional (Aranegui, 2007: 168).
114-115; Tortosa, 1996: 182). Así pues, con la palabra carnassier A. Engel y P. Paris trataron de definir a esta fiera con este
término poco específico, que no lo identificaba claramente con
ningún animal concreto (Blanco, 1993: 86).
Hasta ahora se ha admitido que este motivo zoomorfo era
propio del área del Sureste, donde es uno de los animales protagonista (fig. 8.14, 1-2). No es frecuente encontrarlo en las comarcas centrales valencianas, tal y como se aprecia en la cerámica figurada edetana donde, cuando aparece, se ha mantenido
que lo hace de forma secundaria siendo objeto de caza (Nordström, 1969-1973: 149). De este modo, no se documenta la representación en cerámica ibérica pintada de este animal en el
Puntal dels Llops (Bonet y Mata, 1981; 2002) ni en El Castellet
de Bernabé (Guérin, 2003). Sin embargo, sí que lo encontramos
de forma escasa en el Tossal de Sant Miquel, en algún fragmento informe que no nos permite interpretar la escena donde
figuraría, y que en muchos casos dificulta la identificación correcta de este animal que puede llegar a confundirse con un perro (Ballester et al., 1954: temas 608-613; Bonet, 1995: fig. 145,
22-Sup. y 145, 83-Sup.). Su diferenciación no sería posible si
no fuera porque sus rasgos son más fieros y, a diferencia de los
perros, siempre sacan la lengua entre sus fauces abiertas (Ballester et al., 1954: temas 614-617) (fig. 8.14, 3). Esta distinción
se aprecia en otro de los fragmentos informes del Tossal de Sant
Miquel, en el que a pesar de que solamente se ha conservado
las fauces del animal, es posible distinguirlo de los perros que le
acosan tanto por su mayor tamaño como por la lengua (Bonet,
1995: 253, fig. 125, 420-D. 111). La escena muestra una de las
aludidas escenas de caza en las que un guerrero armado con
lanza y con una espada en el cinto desciende del caballo para
enfrentarse a este «animal monstruoso». A su lado contempla
la escena una de las también escasas representaciones de aves
en este estilo. Desgraciadamente las dimensiones conservadas
Motivos zoomorfos
Esta decoración vegetal abigarrada de la cerámica figurada de
La Carència envuelve motivos zoomorfos, de los que solamente se han conservado algunas partes de sus cuerpos (Serrano
Várez, 1987: 39, fig. 6, 7 y 10, 1). Aun así, se distinguen de
forma clara varias patas de cuadrúpedo (fig. 8.8, 7; 8.8, 11 y 8.9,
2) que seguramente pertenecerían a caballos. Otro fragmento
muestra lo que sería la crin de este animal (fig. 8.9, 3) mientras
que otra pieza presenta una cabeza de caballo junto con una especie de ave (ibíd.: fig. 9, 2) (fig. 8.8, 9). A estos fragmentos podemos añadir otro informe que muestra una decoración de una
cabeza incompleta de un lobo o carnassier, del que es posible
apreciar tan solo, con nitidez, una de las orejas, el ojo y parte
de la mandíbula superior (fig. 8.9, 1). Este animal es mucho
más frecuente en los estilos simbólicos de la Contestania que
en las cerámicas del llamado estilo Oliva-Llíria (Nordström,
1969-1973: 149). El nombre de carnassier, «carnicero» o «carnívoro», fue empleado desde principios de siglo por la bibliografía especializada para referirse «al cuadrúpedo más típico de
la cerámica de Elche-Archena» (Blanco, 1993: 86). Un animal
del que se duda su identificación al poder ser considerado un
perro, un lobo o un león, ejecutado estilísticamente siguiendo
los cánones que caracterizan al taller de La Alcudia (Sala, 1992:
134
Fig. 8.14. Carnassiers (elaboración propia y adaptación a partir de
diversas publicaciones): 1. La Alcudia (García Hernández, 1987:
17); 2. Necrópolis de Cabecico del Tesoro (Nieto, 1942-1943: lám.
VIII); 3. Tossal de Sant Miquel (Ballester et al., 1954: temas 614617); 4. La Serreta (Grau, 1996: 104, fig. 18) 5. Tossal de Sant
Miquel (Ballester et al., 1954: tema 626). 6. Valentia (Olmos y
Serrano, 2000; Marín, Ribera y Serrano, 2004: fig. 5); 7-9. Los
Villares (Pla, 1980: 94-98, fig. 145; Mata, 1991: 133, figs. 72, 2 y
72, 7).
[page-n-146]
del fragmento no nos permiten saber si este individuo acomete
a la fiera en solitario, o participa en grupo en la caza del animal, tal y como se aprecia en otros vasos con la caza de ciervos
(Bonet, 1995: 114 y 172, fig. 44, 6-D. 15 y 84, 42-D. 41). Sin
embargo, en estas cacerías de ciervos suelen ser jinetes los que
persiguen a los animales a caballo, por lo que podría existir una
intencionalidad al hacer desmontar al individuo del caballo para
diferenciar ambas acciones: una destinada a plasmar la destreza
en la caza, y la otra a mostrar el valor en el combate contra ese
carnassier monstruoso.
Menos problemas para la identificación de esta última idea
ofrece la lectura de otro lebes del Tossal de Sant Miquel (ibíd.:
142, fig. 66, 13-D. 21; Aranegui, 1997: 64). Aquí se muestra
a una fiera de tipo lobuno, o carnassier, enfrentándose en un
combate singular a un guerrero. Éste ha descendido de su caballo para combatir en tierra contra el animal. Mientras levanta
el brazo derecho en actitud de lanzar la jabalina que lleva en la
mano, con la otra sujeta las riendas del caballo que muestra una
actitud espantada. Este esquema iconográfico trata de ensalzar
el valor del guerrero que lucha frente a frente sin ventaja; en
una composición que se distancia del resto de las escenas de
caza de Llíria, y que se reflejaba en el imaginario ibérico desde
sus primeros momentos, cuando los combates singulares con
animales fabulosos o monstruosos eran prerrogativa de monarcas o héroes; como se representa en el santuario de El Pajarillo
(Molinos et al., 1998) o en Porcuna (González Navarrete, 1987;
Negueruela, 1990). Estos enfrentamientos perdurarán hasta finales del s. ii-i a.C. como ejemplifica la famosa tinaja de La
Alcudia de Elche del enfrentamiento del héroe adolescente con
el carnassier de proporciones gigantescas (Pericot, 1979: 100,
fig. 126; Olmos et al., 1992: 145, 85.2.).
En el caso del lebes del Tossal de Sant Miquel, la fiera adopta también un tamaño considerable, cercano al del caballo, y
aunque no se ha conservado la cabeza pensamos que existen
pocas dudas de que se trate de una fiera del tipo carnassier,
que representa las costillas del mismo modo que lo hacen los
ejemplares del área del sureste (fig. 8.14, 5), dejando un espacio
central del cuerpo en reserva, y rellenándolo con trazos rectos o
arcos (Sala, 1992: 114).
Esta misma idea que destacamos se pone de manifiesto en
el Vas dels Guerrers de La Serreta (Grau, 1996: 104, fig. 18); un
yacimiento que, recordemos, coincide cronológicamente con el
desarrollo de Edeta y está claramente influenciado estilística,
formal y temáticamente por su estilo pictórico narrativo (Bonet,
2005: 57; Grau, 2006: 63). En esta tinaja, se distingue claramente la intencionalidad del artista ibero, que trata de plasmar
en esta tinaja la ideología del aristócrata. En la parte de la izquierda, se ha representado un carnassier del mismo modo que
hemos destacado ya con anterioridad: costillas marcadas, fauces abiertas con dientes destacados y lengua alargada curvada,
que le otorga una actitud amenazante (fig. 8.14, 4). El animal
se bate en retirada de su enfrentamiento con un guerrero a pie
que, aunque hemos perdido parte de la escena, le ha clavado
una jabalina que podemos apreciar que atraviesa el cuerpo de
la fiera. A continuación, sin embargo, se vuelve a diferenciar
una escena de caza con la participación de dos jinetes a caballo,
armados con lanzas, que persiguen a un ciervo al que también
le ha atravesado una jabalina.
Tras este breve recorrido por la figura del carnassier en el
área edetana y en el estilo La Serreta contestano (Tortosa, 2006:
101-102), podemos comprobar que aunque la representación de
este animal es más escasa que en los estilos pictóricos del sureste, sí que tiene una clara presencia que no nos permite desvincular, sin más, su figura del tradicional estilo narrativo edetano.
Sin embargo, la figura de este animal en el área valenciana tampoco se puede atribuir automáticamente al estilo llamado OlivaLlíra, ya que no se debe descartar que la figura del carnassier
de La Carència pertenezca a una serie de cerámicas simbólicas
que se están documentando con cronología más tardía en el área
valenciana (Pérez Blasco, 2010 y 2011b). Estas cerámicas podrían pertenecer a un estilo simbólico levantino (vid. infra) en
el que la figura del carnassier aparece con idéntica relevancia y
con similar cronología a los estilos pictóricos contestanos. Un
claro ejemplo es apreciable en la tinaja de la cremación 5 de
Torre la Sal (fig. 8.11), a la que hemos aludido con anterioridad
(vid. supra). Su decoración se distribuye en el vaso del mismo
modo que lo hacen las cerámicas ilicitanas, en las que en una
cara se destaca a un ave rodeada de elementos vegetales y la
otra destaca a un carnassier, también envuelto de vegetación.
La figura, además, se representa con similares características a
como lo hacen los ejemplares del sureste hallados tanto en La
Alcudia (Ramos Folqués, 1990; Tortosa, 2004; Sala, 1992: 114115, fig. 59, 2) (fig. 8.14, 1) como en la necrópolis del Cabecico
del Tesoro (Nieto, 1942-1943; 1943-1944) (fig. 8.14, 2). Así
el carnassier de la tinaja de Torre la Sal se representa con las
costillas indicadas y con una lengua exageradamente larga que
se curva hacia abajo, cuando sale de unas fauces con dientes
afilados, dibujados con esmero. Por último, y más relevante, es
la actitud que muestra el animal girando su cabeza hacia atrás,
forzando un escorzo que solo se muestra en el área contestana
y hasta ahora es desconocido en las representaciones del estilo
narrativo edetano.
Pero no es la única representación de carnassier con cronología tardía que encontramos en el área central valenciana.
Debemos recordar que esta fiera aparece también representada
en el famoso Vaso del Ciclo de la Vida de Valentia (Olmos y Serrano, 2000; Marín, Ribera y Serrano, 2004: fig. 5) (fig. 8.14, 6).
Este vaso nos muestra una decoración singular y original, con
un universo que transmite la idea de gestación y fecundidad, de
un modo más explícito al que lo hacen las cerámicas ilicitanas.
Aquí el carnassier persigue a una yegua para darle caza en una
escena en la que la que el artista ibero representa el ciclo vida/
muerte del universo salvaje animal, de idéntica forma a como se
representa en el kalathos de Azuara (Zaragoza) (Olmos, 20012002: 212-213, lám. 3 y 4). Así la yegua con las ubres hinchadas
remarca su maternidad, transmitiendo la idea de que la muerte
y la vida se yuxtaponen y la naturaleza sigue su curso. De este
modo, el vaso combina la fecundidad animal con la figura del
carnassier, animal de naturaleza feroz que en el mundo ibérico
suele representarse con sentido funerario (Tortosa, 2003: 297).
Con este sentido han sido interpretados los lobos que aparecen en un tercer vaso que queremos traer a colación, y que
procede de Los Villares. Nos referimos a la tinaja en la que
tiene lugar una lucha mítica con un monstruo marino de gran
tamaño y que se data en la segunda mitad del s. ii a.C. y primer
cuarto del s. i a.C. (Pla, 1980: 94-98, fig. 145; Olmos, Tortosa e Iguácel, 1992: 145, 85.3-5). Una reciente interpretación
de sus imágenes parece desestimar la escena de lucha en favor
de una lectura con sentido funerario (Tortosa, 2003: 296-297).
Según ésta, a la derecha de la escena se representaría una esfinge, animal psicopompo, que le aconsejaría a estos seres de
naturaleza acuática sobre el viaje al Más Allá. Aquí, los lobos
135
[page-n-147]
corroborarían el sentido funerario del pasaje marino representándose tanto en sentido vertical como horizontal, y agitando
sus patas delanteras simbolizando, quizás, la intención de nadar
(fig. 8.14, 7). Mientras, el medio acuático quedaría confirmado
por un delfín, una flor ondulada, y por la misma disposición
horizontal del ser gigante que parece también estar nadando. Se
muestra, por tanto, una escena de tránsito funerario mediante
un viaje marino.
Además de este vaso, en Los Villares también se han encontrado en superficie un fragmento con la boca abierta de un
carnívoro (Mata, 1991: 133, fig. 72, 2) (fig. 8.14, 8) y lo que
parecen ser las costillas y los cuartos traseros de otro (ibíd.: fig.
72, 7) (fig. 8.14, 9). Junto a ellos, se encontraron también otros
fragmentos con representaciones incompletas de aves y, sobre
todo, de peces (ibíd.: 133, fig. 72).
Aunque estas cerámicas proceden de hallazgos superficiales, hay que destacar que en Los Villares no se ha encontrado
ningún fragmento de estas figuraciones en el Nivel IV (ibíd.:
129), datado desde el segundo cuarto del s. v hasta finales del s.
iii e inicios del s. ii a.C. (ibíd.: 201), por lo que probablemente
deben tener la misma cronología que las dos tinajas con decoración figurada, datadas en la segunda mitad del s. ii a.C. y primer
cuarto del s. i a.C. (vid. supra).
Por último, también en El Castellar de Meca, entre la mayoría de cerámicas con decoración geométrica recogidas, se
encontró un fragmento de cerámica figurada con una cabeza incompleta de carnassier (Aparicio, 1984: 171, fig. 14) (fig. 8.15,
1). La parte conservada muestra un animal de fauces abiertas,
con la lengua representada con una línea alargada y con los
dientes representados con pequeños trazos, orejas alargadas y
un gran ojo pintado dentro de un espacio en reserva. Esta representación de nuevo le otorga al animal una actitud de alerta
y amenaza, que parece ser un rasgo iconográfico reiterativo en
la figura del carnassier. Sobre la cabeza se muestra, también
de manera incompleta, un brote reticulado que nace de un tallo
en espiral, que en principio desvincularía el motivo del estilo
Oliva-Llíria. Más dificultades presenta la identificación de otro
animal de hocico alargado documentado en otro fragmento de
este mismo yacimiento, en el que no se han conservado las orejas ni presenta la lengua colgando (Broncano, 1986: fig. 115,24)
(fig. 8.15, 2). En este caso, el motivo vegetal con el que aparece
presenta lo que puede ser un tallo en espiral y un pétalo rayado.
Por lo tanto, no es posible adscribir con claridad el fragmento de carnassier de La Carència a uno u otro estilo y precisar así su datación. Podría pertenecer tanto al llamado “estilo
narrativo” que decora las cerámicas del área central valenciana
Fig. 8.15. Fragmentos con motivos zoomorfos de El Castellar de
Meca: 1. Carnassier (Aparicio, 1984: 171, fig. 14); 2. ¿Carnassier?
(Broncano, 1986: fig. 115, 24).
136
y del norte de Alicante en el s. iii a.C. e inicios del s. ii a.C.,
como al estilo simbólico más tardío se extendió, en parte, por
el territorio central valenciano de forma coetánea a los estilos
simbólicos del área contestana. Por otra parte, atendiendo a los
motivos fitomorfos de otros fragmentos cerámicos recuperados
en La Carència (vid. supra), también cabe la posibilidad de que
este zoomorfo proceda de esa área por determinar que no sería
ni la del Camp del Túria, ni la zona de influencia ilicitana, y
que habría que ubicar en un «espacio de frontera» en torno al
río Júcar y el área occidental de la Contestania. De este modo,
el avance de las investigaciones y excavaciones arqueológicas
están rompiendo estos esquemas rígidos mantenidos respecto a
la figura del carnassier. Poco a poco empieza a documentarse
con cronología tardía en el área valenciana y castellonense, desempeñando un papel relevante en los vasos cerámicos similar al
que ejerce en los estilos simbólicos del sureste contemporáneos
a él; incluso, en el caso del carnassier de Torre la Sal, siguiendo
fórmulas de representación similares.
EL ESTILO SIMBÓLICO LEVANTINO
Entre las piezas procedentes del yacimiento de La Carència
sobresalen dos piezas por la singularidad de sus decoraciones.
Una de ellas ha sido abordada en diversos trabajos por presentar una decoración inusual de hipocampos en cerámica ibérica
figurada, que se ha relacionado, evidentemente, con otra tinaja
más famosa aparecida en el yacimiento de Los Villares de Caudete de las Fuentes (Pla, 1980: 99-106, fig. 12; Mata, 1991:
129-133, fig. 70). El otro vaso, debido a su decoración más abstracta, no ha gozado de tanto predicamento, pero, como ahora
veremos, su presencia en el yacimiento junto a la célebre tinaja
es clave para extraer conclusiones. Ambas piezas fueron dadas
a conocer en el estudio que D. Serrano (1987: 32) realizó sobre
los yacimientos ibéricos y romanos de la comarca de La Ribera. Estos vasos parecen proceder de lo que se consideró una
habitación que se encontraba en las proximidades de un abrigo
rocoso.
La tinaja de los hipocampos
Entre el conjunto de materiales cerámicos ibéricos se halló una
tinaja bitroncocónica con hombro del tipo A.I.2.1 (Mata y Bonet, 1992: 125, fig. 2), que se distingue por una boca de gran
diámetro formada por un borde vertical finalizado con un labio
redondeado. No tiene cuello y sí un hombro muy marcado que
da paso a un cuerpo bitroncocónico al que se le adosan dos asas
trigeminadas en forma de J invertida (Serrano Várez, 1987: 36,
fig. 3) (fig. 8.16). Se encontraba decorada con aves, peces e
hipocampos (Serrano Várez, 1987: fig. 3; Bonet e izquierdo,
2001: 300, fig. 8, 4; Bonet e izquierdo, 2004: 90).
Dada la escasez de las representaciones de estos seres fabulosos en la cerámica ibérica figurada, contrastar la tinaja de
La Carència con el célebre Vaso de los hipocampos de Los Villares de Caudete de las Fuentes es algo casi obligado (Serrano
Várez, 1987: 46) (fig. 8.17, 2). La tinaja con hipocampos de La
Carència muestra unos seres fabulosos con cuerpos sinuosos
y curvados en tinta plana (fig. 8.17, 1). Aunque la decoración
se encontraba bastante perdida, el dibujo permite identificar, al
menos cuatro de estos seres híbridos. No se ha conservado la
cabeza de ninguno pero las patas delanteras no dejan lugar a
dudas de que se trata de la mitad delantera del cuerpo de un
[page-n-148]
Fig. 8.16. Perfil de la Tinaja de los hipocampos de La Carència
(Serrano Várez, 1987: 36, fig. 3).
caballo. Las patas delanteras muestran con claridad el casco y
el espolón, mientras que las patas traseras están ausentes. Los
cuartos traseros del animal finalizan con un perfil curvilíneo
que se estrecha para conformar la cola, que en uno de los casos
se alarga para terminar en un lazo, mientras que en otros se
aprecia que termina en una amplia aleta.
Estos animales parece que se rodeaban de peces y en un
caso, también ha sido posible identificar la presencia de la figura de un ave (Serrano Várez, 1987: 26). De ésta solo se conserva
la pata delantera que termina en una garra, mientras que la parte
del pecho se ha decorado con dos finos rectángulos en reserva.
En cuanto al resto de motivos que envuelven las figuras animales, destaca la representación de un motivo circular cruzado
internamente por dos pares de líneas paralelas que se cortan
perpendicularmente en la zona central del círculo formando una
cruz. En uno de los casos de este círculo surge un pequeño trazo
curvilíneo y en otro un pequeño zarcillo.
También se ha identificado con claridad una línea sinuosa,
a modo de tallo que finaliza en otro motivo circular coronado
por un trazo curvo abierto hacia arriba. Parece tratarse de un
elemento fitomorfo que podría representar una granada o ador-
midera, si lo comparamos con otros ejemplos figurados en cerámica ibérica.
Por último, también es reconocible en el vaso la existencia
de series de «SSS» bajo uno de los hipocampos y sobre la posible representación de la granada.
Una vez descrita la decoración de este vaso, vamos a proceder a analizar los paralelos de los motivos de estas representaciones, a fin de justificar la inclusión de esta tinaja dentro del
estilo simbólico levantino. En primer lugar, los hipocampos son
un motivo escasamente representado en el imaginario ibérico,
por lo que esta tinaja siempre se ha puesto en relación con la
otra existente en el yacimiento de Los Villares (Serrano Várez, 1987: 46; Bonet e izquierdo, 2001: 300, fig. 8, 4; Bonet
e izquierdo, 2004: 90). Con ella comparte la figuración de estos seres fabulosos y la representación del motivo circular con
aspas internas. Sin embargo, la decoración de Los Villares se
muestra más barroca y se rodea de numerosos y variados motivos vegetales que en La Carència están ausentes. En el dibujo
de los animales, también se aprecian diferencias notables, ya
que internamente los hipocampos de Los Villares muestran una
decoración más recargada con numerosos espacios en reserva
que amplía el número de detalles internos. Frente a ello, el trazo
y la ejecución del dibujo de los hipocampos de La Carència se
muestra más sencillo y tosco, aunque también se puede advertir
en uno de los hipocampos cuatro simples espacios rectangulares en reserva. Estas características del dibujo lo acercan más
a la decoración de un kalathos de Valentia que se conserva en
los fondos del SIP, y que ha permanecido olvidado desde su
publicación (Gómez Serrano, 1945: fig. 9) (fig. 8.17, 3). El vaso
procede de las antiguas excavaciones que se realizaron a mediados del siglo pasado en el Palacio de la Generalitat, y del que se
ha conservado tan solo el tercio inferior del kalathos, suficiente
para poder comprobar que se decora también con estos seres
híbridos mitad caballo y mitad animal acuático. Desafortunadamente, el kalathos apareció revuelto con otros materiales que
ofrecían un arco cronológico que iba desde el 120 a.C. hasta el
s. iv d.C. (Martín Ávila, 1962: 89-109).
Pero aún podemos citar, además, la existencia de un pequeño fragmento de cerámica ibérica pintada hallado en el Pico de
los Ajos (Martínez Escribá, 1999: 117-118, fig. 8) (fig. 8.17, 4).
Fig. 8.17. Cerámicas ibéricas figuradas con hipocampos: 1. Desarrollo de la tinaja de los hipocampos de La Carència (Serrano Várez,
1987: 36, fig. 3); 2. Desarrollo del Vaso de los hipocampos de Los Villares (Pla, 1980: 99-106, fig. 12); 3. Desarrollo del kalathos del
Palau de la Generalitat, Valentia (Gómez Serrano, 1945: fig. 9); 4. Fragmento con hipocampo del Pico de los Ajos (Martínez Escribá,
1999: 117-118, fig. 8).
137
[page-n-149]
El tamaño del fragmento apenas permite apreciar las características estilísticas del hipocampo; aunque al igual que en los
ejemplares de La Carència y Los Villares, se puede apreciar en
su parte delantera su postura rampante. Al mismo tiempo, el
pecho se decora con líneas verticales sobre un espacio dejado
en reserva, también tal y como se hace en los ejemplares de
Turís y Caudete de las Fuentes. Por último, queremos señalar
que ya J. M. Martínez Escribá (ibíd.: 118) puso de manifiesto
que la pieza no podía vincularse al estilo Oliva-Llíria, sino que
más bien creía oportuno asociarlo al denominado estilo ElcheArchena, «si no en sentido estricto, sí al menos influenciado por
este estilo». Esta dificultad en la atribución estilística y temática
de estas piezas ya fue destacada por E. Pla (1980: 106-108)
al referirse a la tinaja y tinajilla de Los Villares, ya que no se
podían adscribir las piezas a ninguno de los estilos pictóricos
conocidos, ni al estilo Elche-Archena, ni al estilo Oliva-Llíria,
ni a las cerámicas del área aragonesa. Esta misma dificultad
también fue recogida más tarde por C. Mata (1991: 133), quien
avanzaba en el problema al relacionar las cerámicas figuradas
de Los Villares con los ejemplares hallados en La Carència y el
Castellar de Meca, pero manteniendo que «con estos datos no
es posible precisar la atribución a un estilo u otro». Así, planteamos que la decoración de hipocampos parece ser uno de los
motivos preferidos dentro de lo que resulta ser un nuevo estilo
pictórico simbólico cuyas cerámicas se documentan en Teruel,
área de Castellón y Valencia, norte de la provincia de Alicante
y en las islas de Mallorca y Menorca, con unas dataciones que
van desde el último tercio del s. ii a.C. hasta mediados del s. i
a.C. (Pérez Blasco, 2010; 2011b: 110).
Prosiguiendo con la identificación de motivos representados en la tinaja, la sencillez que advertimos en el dibujo de los
hipocampos de La Carència, también es patente en el motivo
circular que hemos destacado. Este motivo documentado en la
pieza de Turís presenta, en su caso más complejo, un pequeño
zarcillo anexionado al círculo, diferenciándose con claridad del
motivo representado en Los Villares que se encuentra imbricado a varios fitomorfos de desarrollo más barroco. Este motivo
circular lo encontramos decorando muchos de estos vasos con
decoración simbólica esparcidos por el territorio valenciano,
siendo también uno de los motivos más repetidos en este nuevo estilo simbólico. Lo encontramos decorando el kalathos de
las palomas de la plaza de La Almoina en Valencia (Bonet e
Izquierdo, 2004: 91, fig. 4) (fig. 8.18, 2); vaso que, además,
presenta unas características tipológicas y compositivas similares a las del otro kalathos de La Carència y a otros kalathoi
que componen este nuevo estilo. En el interior de una de sus
metopas aparece este mismo elemento circular con una cruz
interna conformada por dos grupos de tres líneas que se cortan
perpendicularmente en el centro del círculo. De la parte externa
del motivo, en la zona superior, también emerge una línea curva
a modo de zarcillo sencillo, como el representado en La Carència. Afortunadamente, para esta pieza sí que contamos con una
datación más concreta, que abarca desde el año 135 al 80 a.C.
(Bonet e Izquierdo, 2001: 300-302, fig. 9, 1).
Más al sur documentamos este mismo elemento circular en
un Oinochoe del Tossal de la Cala (García Hernández, 1986:
lám. XXXX; Bayo, 2010: fig. 41) (fig. 8.18, 1) o en uno de los
kalathoi de Poble Nou exhumado en la campaña del 96 (Pérez
Blasco, 2011b: 151, fig. 14). El motivo circular del Tossal de la
Cala rellena con puntos los cuatro espacios internos que deja
la cruz inscrita, mientras que el motivo de Poble Nou lo hace
con S estilizadas, al igual que se documenta en la tinaja de los
hipocampos de Los Villares.
En cuanto a la iconografía de la granada o adormidera se
encuentra representada en el mundo ibérico desde el s. vi a.C.
sobre distintos soportes, concentrándose sus representaciones
en el área de Levante y del Sureste, existiendo también algunas de ellas en el área andaluza (Izquierdo, 2000: 261, fig. 135;
VV.AA., 2010: 58). En cerámica, la asociación de este fruto
a zoomorfos se da de forma tardía y se focaliza en el área va-
Fig. 8.18. 1. Oinochoe del Tossal de la Cala (Bayo, 2010: fig. 41); 2. Kalathos de las palomas de Valentia (Bonet e Izquierdo, 2004: 91, fig. 4).
138
[page-n-150]
lenciana, especialmente en la Edetania, desde finales del s. iii
hasta el i a.C., y fundamentalmente asociado a aves y a peces
(Izquierdo, 2000: 261; VV.AA., 2010: 61). En la tinaja de La
Carència, no se conservó buena parte de la decoración por lo
que no podemos saber con seguridad si se producía esa asociación directa, aunque en la decoración sí que se aprecia, al
menos, la presencia de un ave, y según la descripción de D. Serrano (1987: 26) también se intuiría el dibujo de algunos peces.
Dibujos similares de este motivo fitomorfo interpretado
como granada o adormidera se han dado, por ejemplo, en el kalathos de la paloma de La Serreta de Alcoy, donde se pintan dos
tallos ondulados que terminan en dos frutos de forma circular
de los que emergen dos trazos coronando el fruto a modo de cálices (Fuentes Albero, 2007: 81-82, figs. 29 y 30; Grau, Olmos
y Perea, 2008: 16, fig. 10). Sin embargo menos nivel de detalle,
y por lo tanto mayor similitud con el motivo de La Carència,
muestran los numerosos ejemplos de la necrópolis del Corral
de Saus (Moixent) (Izquierdo, 2000: fig. 106) o en el área albacetense en el poblado y en el depósito votivo de El Amarejo
(Bonete) (Broncano y Blánquez, 1985: 240-241, fig. 133, 261;
Broncano, 1989: 155-156, fig. 107, 152) y en una de las necrópolis de El Tolmo de Minateda (Abad y Sanz, 1995: fig. 1, 2).
Este motivo también se documenta en el área valenciana en El
Puntal dels Llops (Olocau) (Bonet y Mata, 2002: fig. 69) y en
El Tossal de Sant Miquel (Llíria) (Bonet, 1995: fig. 43 y 144).
En cuanto a la presencia del ave y de los peces, no vamos
a dedicarle la misma profundidad de análisis, ya que ello excedería la extensión de este artículo. Sin embargo, sí que quiero
destacar que ambos zoomorfos son dos de los animales más
representados dentro de este nuevo estilo simbólico levantino
(Pérez Blasco, 2011b: 98-99). El pez y el ave han gozado de
una importante significación en el Mundo Ibérico al vincularse
sus representaciones en la mayoría de casos a ambientes sacros
o funerarios. La simbología del pez en la cerámica ibérica figurada ha sido ampliamente abordada por C. Aranegui (1996),
determinando que junto con las aves y una abigarrada representación vegetal, el ibero trataría de configurar un espacio paradisíaco acuático. El ave, al igual que el pez, es un animal ampliamente representado en la Cultura Ibérica desde sus inicios.
Ésta ha sido frecuentemente identificada como una paloma, e
interpretándose como imagen-símbolo de la divinidad femenina ibérica de la fecundidad, que reina sobre el mundo de los
vivos y en el mundo de ultratumba (Olmos y Tortosa, 2010).
Por último, queda por referirme a los grupos de series de
«SSS» identificados en la tinaja de La Carència, y a los que ya
he aludido brevemente con anterioridad (vid. supra). Recordemos que estas «SSS» se encuentran bajo uno de los hipocampos
y sobre la granada. Estos motivos de «SSS» tendieron en el
pasado a ser identificados como aves estilizadas, tanto en cerámicas de Azaila (Cabré, 1944: 83, fig. 80, 1) como en otras halladas en el subsuelo de Valencia (Gómez Serrano, 1945: 286).
Las identificaciones de los motivos de esta naturaleza con aves
esquemáticas continuaron seduciendo a los investigadores del
mundo ibérico durante mucho tiempo, de tal modo que Nordström también se manifestó en estos términos sobre las teorías
de «SSS» que se plasmaban en los vasos de La Alcudia (Nordström, 1969-1973: 159, fig. 42, 4).
Sin embargo, los grupos de «SSS» que encontramos representados en La Carència creemos que parecen simbolizar otra
cosa. No parece lógico que se quiera estilizar y esquematizar
hasta ese extremo el motivo del ave, repitiéndolo de forma se-
riada y numerosa, mientras que los hipocampos, o incluso la
presencia de otra ave, se muestran con un mayor tamaño y grado de detalle.
Compartimos la opinión que interpreta estos motivos con
forma de «S» como la plasmación gráfica del movimiento o del
sonido (Pastor Eixarch, 1998). La utilización de grupos de eses
alrededor de figuras humanas y animales es muy frecuente en
las decoraciones de las cerámicas ibéricas. Se constatan tanto
en el estilo narrativo del Tossal de Sant Miquel o en el estilo de
La Serreta, como en cerámicas de fechas más tardías como son
las de estilo simbólico de los talleres ilicitanos. En Llíria se documentan entre las muchas representaciones que rodean algunas figuras de guerreros y caballos (Bonet, 1995: figs. 26, 3-D.
11; 34, 2-D. 13; 82, 17-D. 41; 85, 19-D. 41 entre otras). Aquí,
las «SSS» rodean las figuras pudiendo simbolizar el movimiento de los pies de los danzantes, de la lucha de los guerreros o
del trotar de los caballos (Pastor Eixarch, 1998: 93-94). Misma
interpretación se hace de éstas en el kalathos de la paloma de
La Serreta donde las «SSS» simularían el aleteo constante de la
paloma (Pastor Eixarch, 1998: 105; Grau, Olmos y Perea, 2008:
16, fig. 10), al igual que las «SSS» que figuran junto a las aves
de las cerámicas numantinas (Martínez Quirce, 1996: 171, fig.
84; Pastor Eixarch, 1998: 121).
En las cerámicas ilicitanas, de estilo simbólico, también
aparecen estos grupos de «SSS» asociados, por ejemplo, a aves,
como es el caso de las que se representan delante del ave del
llamado Vaso del Campesino (Pericot, 1979: fig. 111; Pastor
Eixarch, 1998: 105-107), o junto a las colas y patas de algunos
zoomorfos de La Alcudia (Pericot, 1979: figs. 111, 124, 130).
La interpretación sería la misma, refiriéndose siempre al movimiento de estos animales.
Este recurso también fue empleado en las cerámicas del estilo simbólico levantino. Aparecen en la necrópolis de Poble
Nou (Villajoyosa) en el olpe nº 3595 (Pérez Blasco, 2011b, fig.
5, 1), donde estas líneas curvas que rodean la parte trasera del
ave podrían querer simbolizar el sentido del movimiento. Estos
motivos también se documentan en el cercano yacimiento del
Tossal de la Cala (Benidorm), sobre la tinajilla que representaba
lo que Nordström interpretó como el Ave Fénix (Nordström,
1969-1973: 158, fig. 45, Beni. 51; Pericot, 1979: fig. 73; Bayo,
2010: fig. 39). Aquí también aparecen introduciéndose en los
huecos que restan en el espacio decorativo y envolviendo los
zoomorfos y fitomorfos que ocupan la mayor parte del espacio.
También en otro vaso de este yacimiento documentamos este
conjunto de «SSS» bajo el cuerpo de una paloma (García Hernández, 1986: 53, lám. XXX; Bayo, 2010: fig. 41) (fig. 8.18,
1), ocupando una ubicación similar a la que muestran bajo el
hipocampo de la tinaja de La Carència.
El kalathos de las espirales
La segunda pieza sobre la que queremos centrar la atención,
también fue publicada en el trabajo de Serrano (1987: 38, fig. 5,
1) (fig. 8.19, 1), aunque ha pasado más desapercibida entre los
investigadores. Se trata de un kalathos de mediano tamaño del
que no se ha conservado la base. Presenta un cuerpo ligeramente troncocónico, borde plano vuelto al exterior y con un labio
redondeado en su extremo. Sus características morfológicas lo
incluirían en el tipo A.II.7.2 de Mata y Bonet (1992: 129-130).
La composición decorativa del recipiente se encuentra
metopada, y se delimita en su parte inferior por una banda ho139
[page-n-151]
Fig. 8.19.- Kalathoi metopados con decoración de espirales aisladas: 1. La Carència (Serrano Várez, 1987: 38, fig. 5, 1); 2. Palau de la
Generalitat, Valentia (Gómez Serrano, 1945: fig. 6a); 3. Necrópolis de Poble Nou (Pérez Blasco, 2011b: fig. 12); 4. Fosa ritual de Valentia
(Ribera, 1995: 187 y ss., fig. 9).
rizontal y tres líneas, y en su parte superior por tres líneas bajo
una ancha banda horizontal, que abarca toda la parte superior
del galbo y parte de la zona inferior del labio. La división en
metopas está realizada con un pincel múltiple que refleja en el
vaso grupos de siete líneas verticales, con una línea central más
gruesa que las demás. Estas líneas están cruzadas también en
su zona media por otras siete líneas verticales de las mismas
características, lo que nos lleva a suponer la utilización del mismo pincel múltiple para realizar la distribución decorativa del
vaso de forma rápida. De esta forma el vaso queda dividido en
una serie de metopas superiores que se decoran por tres cuartos
de circunferencias concéntricas; mientras que en las metopas
inferiores se desarrollan espirales cuyo trazo comienza fino y se
engrosa conforme evoluciona, para finalizar separándose hacia
la derecha. El borde presenta un friso de «dientes de lobo» aislados, acompañados por una línea horizontal que recorre todo
el interior del borde.
Este tipo de kalathoi pertenece a la variante conocida como
«sombrero de copa», por su borde plano vuelto al exterior. Se
constata ya desde la segunda mitad del s. iii a.C. (Conde, 1998:
312, fig. 3, 3) y se convertirá en el tipo cerámico más característico de la etapa ibérica tardía. Sin embargo, la decoración
que se plasma en él nada tiene que ver con la que muestran las
cerámicas figuradas de los yacimientos valencianos del Ibérico
Pleno, por lo que pensamos que esta decoración debe situar la
cronología del kalathos a partir de la segunda mitad del s. ii a.C.
140
Para poder clasificarlo, datarlo e incluirlo dentro de un estilo
pictórico, ha resultado fundamental el estudio de las cerámicas
ibéricas pintadas de la necrópolis de Poble Nou (Villajoyosa,
Alicante) (Pérez Blasco, 2010 y 2011b).
El borde plano del kalathos de La Carència se decora de idéntica forma que los bordes de los kalathoi de Poble Nou, con unos
«dientes de lobo» que se disponen desde el extremo del borde
hacia el interior y les acompaña siempre una línea continua en la
parte interna del borde (Pérez Blasco, 2011b: 104, figs. 8 y 12).
El esquema decorativo del cuerpo es también muy similar,
dividiéndose verticalmente con grupos de trazos verticales realizados con pincel múltiple (ibíd.: fig. 15). Estas líneas paralelas
suelen ser rectas, como parece reflejar el dibujo del ejemplar
de La Carència, aunque en ocasiones tienden a curvarse en su
tercio inferior. Suelen tener todas el mismo grosor, exceptuando
la línea central y en algún caso la contigua. La única diferencia que se percibe entre el kalathos de La Carència y todos los
ejemplares documentados en Poble Nou es que mientras que
estos presentan su zona media cruzada por líneas sinuosas horizontales que finalizan su recorrido una vez sobresalen del grupo
de líneas verticales, en el ejemplar de La Carència se ha producido una prolongación de esos trazos por toda la superficie
del vaso; lo que ha generado una serie de metopas superiores y
otras inferiores.
Las metopas superiores se decoran generalmente con tres
cuartos de circunferencia concéntrica, mientras que las espira-
[page-n-152]
les ocupando las metopas inferiores constituyen también uno de
los motivos más repetidos en la necrópolis de Poble Nou. Aquí
esta espiral puede aparecer como el motivo predominante en
las metopas de los kalathos nº 3859 (Pérez Blasco, 2011b: fig.
12) (fig. 8.19, 3), solamente en algunas de ellas nº 14918 y nº
14928, o compartiendo el espacio nº 3774 y 3857.
Este motivo de la espiral aislada, al igual que los hipocampos y el motivo circular con aspa interior, es un elemento
frecuente dentro del estilo simbólico levantino. Kalathoi con
composición decorativa similares y que empleen la espiral en
sus decoraciones se documentan en otros lugares aparte de La
Carència y de Poble Nou. La misma excavación de Valentia
donde apareció el kalathos con decoración de hipocampos permitió documentar otro kalathos con un esquema compositivo
similar (Gómez Serrano, 1945: fig. 6a) (fig. 8.19, 2). Éste decora su borde en ala plana de idéntica forma, y también utiliza unos motivos espirales como decoración principal en sus
metopas. Desgraciadamente, como ya hemos mencionado, el
contexto de la pieza impide precisar su cronología (vid. supra).
Sin embargo, también procedente de Valentia, pero de una
excavación más reciente, es otro ejemplar que además de seguir
idénticos patrones de composición, decora también el interior
de sus metopas con espirales. Este kalathos se halló en el interior de una fosa ritual de Valencia, que parecía haber sido excavada con motivo de fundación de la ciudad en el año 138 a.C.
(Ribera, 1995: 187 y ss., fig. 9) (fig. 8.19, 4).
En cuanto a la interpretación iconográfica de las espirales
aisladas en las metopas creemos que éstas remiten al brote vegetal de un tallo en espiral, que representaría el crecimiento cíclico de la naturaleza. Esta idea también fue desarrollada en los
estilos simbólicos del sureste con las representaciones de tallos
espiriliformes que contribuyen a envolver las escenas de una
exuberante vegetación.
Por último, no queremos dejar de mencionar que aunque el
kalathos de las palomas de La Almoina (fig. 8.18, 2) no presente espirales decorando las metopas, la división de éstas y su esquema compositivo es idéntico al que presentan tanto los kalathoi de Poble Nou como los kalathoi de Valentia y La Carència
a los que nos acabamos de referir, incluyendo también la misma
decoración en el borde.
CONCLUSIONES
El análisis de los motivos decorativos pintados de la cerámica
ibérica de La Carència nos permite establecer una cronología
para el yacimiento que iría desde el s. iv a.C. hasta el s. i a.C. La
ausencia de cerámica bícroma, que se encuentra bien representada en el yacimiento de Los Villares (Vidal et al., 1997: 55-56,
figs. 5-6) con el que previsiblemente mantendría una estrecha
relación gracias al valle del Magro (Quixal et al., 2007), contribuye a definir bien el inicio de la fase ibérica del poblado en el
s. iv a.C., aunque se documentan de modo descontextualizado
fragmentos cerámicos fenicios y cerámicas ibéricas realizadas
a mano que deben de corresponderse a una etapa anterior.Por
otro lado, sí que se ha podido documentar al menos un único
fragmento de cerámica estampillada, al igual que sucede con
el cercano yacimiento del Pico de los Ajos donde se recuperó también un fragmento de asa bífida con estampillas (Mata,
1985: 168, fig. 5, 39). Este tipo de cerámicas impresas e incisas
es frecuente en el cercano territorio del área de Requena-Utiel.
La Carència se relacionaría con Kelin mediante el valle del río
Magro, un área que viene siendo objeto de estudio, por parte
del Departament de Prehistòria i Arqueologia de la Universitat
de València, para determinar su función como vía de comunicación natural más rápida entre el territorio de Kelin y de La
Carència (Quixal et al., 2007). En un punto intermedio a ambos se situaría el importante oppidum fortificado del Pico de los
Ajos, que estaría integrado dentro del territorio controlado por
La Carència, y constituía su poblado ibérico fortificado más occidental, como defiende D. Quixal (2010: 31-32). Su ubicación
geográfica conectaba visualmente tanto con La Carència como
con el yacimiento de El Cerro Santo o Castellar de Hortunas,
situado más al interior en el otro extremo del valle del Magro
(Quixal et al., 2007: 209-210), controlando así el tránsito por la
vía antigua que atravesaba el valle (Quixal, 2010: 31).
Las cerámicas ibéricas pintadas más antiguas que documentamos en La Carència nos informan de esos momentos de los
ss. iv-iii a.C. Sus paralelos más similares los encontramos en
yacimientos del área del Camp del Túria como el Puntal dels
Llops (2002) o el Castellet de Bernabé (Guérin, 2003), cuya
cultura material abarca desde el s. iv a.C. hasta finales del s.
iii o principios del s. ii a.C. (Guérin, 2003: 176-177). Así este
importante número de cerámicas ibéricas pintadas adscribibles
al s. iii a.C. se corresponderían con un momento de importante
actividad en el oppidum, ya que es ahora cuando se lleva a cabo
su amurallamiento (Albiach et al., 2011: 261).
Posteriormente, la cerámica ibérica figurada de la segunda
mitad del s. ii a.C. y s. i a.C. permite relacionar al oppidum con
los territorios contestanos de Meca y Saiti, por un lado, y por
otro con los de Kelin y Valentia (Soria y Díes, 1998: fig. 3).
Algunas de estas cerámicas figuradas tardías presentan características propias del estilo simbólico levantino (Pérez Blasco,
2011b: 109-110); mientras que otras se emparentan más con un
estilo que parece documentarse al sur del Júcar, en yacimientos
que se encuentran a lo largo del valle de Montesa y del valle del río Canyoles que comunican con la Meseta albaceteña,
mediante la vía Heraklea, y con las tierras del interior murciano y el eje Vinalopó-Llano de Almansa. Así, atendiendo sobre
todo a los motivos fitomorfos, se puede intuir que algunas de
las cerámicas de Turís parecen tener relación con las decoraciones cerámicas del área norte y occidental contestana. Esto
no debe de extrañar, ya que la existencia de los dos grandes
estilos tradicionales de la cerámica ibérica pintada no impidió
el desarrollo de otras producciones locales asociadas a grandes
asentamientos (Grau, 2006: 63), tal y como vemos reflejado en
los numerosos talleres y estilos pictóricos que se dan en el área
del Sureste (Tortosa, 2006: 97-104).
Por otra parte, la presencia a finales del s. ii a.C. e inicios
del s. i a.C. de cerámicas figuradas singulares –como la tinaja
de los hipocampos– en el yacimiento, vendría a respaldar la
importancia de La Carència en ese periodo. En esos momentos el oppidum contaba ya con 8’6 ha de perímetro de muralla,
y una ubicación estratégica que le permitía controlar el territorio inmediato. Todo ello permite deducir los contactos que
debía mantener con otras poblaciones destacadas, como fueron Valentia o Kelin, donde también se documentan vasos con
la decoración singular de hipocampos. En este sentido, en el
mundo ibero es extraña la localización de las cerámicas pintadas de prestigio fuera de su ámbito comarcal, ya que muestran
un gran valor como rasgo distintivo de una comunidad y un territorio, por lo que principalmente se documentan en la capital
141
[page-n-153]
y en los otros núcleos importantes del territorio político; y solamente de manera puntual se encuentran estas cerámicas fuera de sus límites territoriales (Grau, 2005b: 118). Este hecho
bien constatado desde el s. iii a.C., parece incrementarse tanto
en volumen como en la distancia de difusión hacia finales del
142
s. ii a.C., cuando estas cerámicas figuradas, ayudadas por la
mejora de la red viaria y un aumento del grado de intensidad
de los intercambios comerciales (favorecido por la actividad
bélica), permitiría conectar de forma habitual territorios más
distantes.
[page-n-154]
9
Estudi tipològic de les muralles al jaciment iber de la Carència.
Hipòtesi de muralles de tàpia amb reforçament de pedra
D. Martos
PRESENTACIÓ
Aquest article naix de la voluntat de descriure el jaciment de la
Carència, un dels poblats ibers més importants de la Comunitat
Valenciana, amb cura i plantejar els diferents sistemes constructius que es troben presents en ell, a més de realitzar un xicotet
estudi metrològic.
Principalment és destacable l’aportació del plantejament
d’un nou sistema constructiu, una muralla amb alternança de
murs de pedra i de tàpia, realitzat pels arqueòlegs que treballen
a les excavacions (Albiach, 2011:15). Descriurem les evidències físiques i les raons d’aquest nou plantejament, si bé començarem primer amb una descripció del jaciment per a després passar a l’anàlisi tècnica.
LOCALITZACIÓ I ESTAT ACTUAL DEL JACIMENT
El jaciment es troba en un esperó rocós a la localitat de Torís, que assoleix els 379 metres al seu punt més alt i vessant sobre el riu Magre,
situat al sud i a escassa distància, alhora que controla la plana on naix
el barranc de Torrent, al nord, i el riu Bunyol, a l’oest, oferint un bon
punt defensiu i de control del territori i de l’aigua dolça.
Les excavacions arqueològiques s’han concentrat en dos
punts de tot el jaciment, un, al seu bell mig, que és on es van
començar a fer troballes als anys setanta per Milagro Gil-Mascarell (Gil-Mascarell, 1975: 693-696), i entre els anys 2003 i
2004 es van localitzar estructures ben definides, com ara dues
torres, una portella i una muralla de caixons (Albiach, 2003;
Albiach, 2004), a banda del fet que més tard en 2005 s’hi ha
trobat la prolongació de la muralla mateixa (Albiach, 2005);
i l’altre, més baix, recentment excavat entre 2010 i 2011, amb
una muralla i una torre, amb una altra portella (Albiach, 2010).
A banda d’aquestes dues zones tan clares, també s’han descobert en 2009 restes de murs a la part alta del turó i una altra torre
a la part oest, molt baixa (Albiach, 2009).
Hui en dia la major part del jaciment és propietat privada, utilitzada com a camp de secà amb ametllers, i per tant
l’excavació del recinte és molt complicada i limitada a certes
zones molt controlades, a banda que la rompuda de la terra ha
fet perdre molts nivells estratigràfics.
Val a dir que la restitució del recinte està basada en la unió
hipotètica dels trams conservats i documentats, però que el turó
presenta un perfil d’altiplà molt acusat, és a dir, hi ha un punt
a partir del qual un pendent suau es converteix en un de molt
pronunciat, i és per això que podem pressuposar el traçat de la
muralla, a banda del discorriment de la vegetació que, en les
seues variacions d’espessor ens permet rectificar lleugerament
aqueixa suposició. A més a més, per tot el turó trobem diversos
punts d’aigua i coves que ens permeten justificar encara més la
traça de l’enclòs. Per tots els fets esmentats, moltes de les mesures del perímetre o la superfície que donem són aproximades.
DESCRIPCIÓ DEL RECINTE
Les excavacions i prospeccions al jaciment durant el projecte
d’investigació dirigit per Rosa Albiach Descals han fet possible
dividir el poblat en tres recintes ben diferenciats, quant a factura
de l’enclòs, grandària i, fins i tot, forma d’aquests. El primer,
l’acròpoli (ací amb el seu vessant etimològic, ciutat alta) o Recinte I, tanca la zona més alta del turó, aprofitant el cim i una
plana que es dirigeix cap a l’oest; el segon o Recinte II, prou
més gran, que pareix una avantsala de l’acròpoli, i que continua
la plana esmentada fins a una zona amb més pendent, i el tercer
i últim, el Recinte III, que tanca un espai quatre vegades superior als dos recintes esmentats anteriorment, que evoluciona cap
al sud-oest per aprofitar els recursos naturals, especialment les
fonts d’aigua i la zona de pedrera que abastia de pedres tot el recinte, i tancar la part més plana del turó. És possible que aquesta
zona s’utilitzara per al bestiar i, potser en xicotetes labors de
conreu, per tal d’aprofitar la defensa natural de tot el turó, com
planteja la directora de l’excavació en aquesta monografia.
L’accés al cim del turó es feia per la banda oposada a aquella
que es fa hui en dia, és a dir, per la zona sud, vessant al Magre,
però també accedint al Recinte III, com es va saber després dels
treballs de prospecció de l’any 2008 (Albiach, 2005). D’allí eixia
el camí que pujava cap a l’acròpoli travessant el Recinte II.
A causa de les particularitats esmentades anteriorment, és
ben fàcil i adient descriure els tres recintes de manera individual i diferenciada. Així doncs, passarem a analitzar-los. En la
143
[page-n-155]
imatge adjunta (fig. 9.1) es poden observar les diferències de
grandària i forma.
Recinte I o acròpoli
De les tres parts del jaciment, aquesta és la més alta i la que,
per la seua forma, dóna més idea d’una fortificació pròpiament dita, i és on suposem que se situarien les estructures
més importants de la població, com ara els temples o el tresor,
com ja s’ha vist en la descripció d’aquest recinte en l’article
sobre les prospeccions i excavacions en la Carència. Té forma de punta de llança, aproximadament rectangular a les ca-
res nord, oest i sud i formant punta cap a l’est, englobant dins
el tancament una cova al punt més alt de tot el recinte. Tret
del cim del turó, la zona és més aviat plana, amb molt poc de
desnivell cap a l’oest i fins a on es troba el primer tancat, als
peus del qual sí que hi ha un pendent relativament fort però
molt breu, a partir del qual s’estén la resta del recinte, i té
molt de desnivell cap a nord i cap a sud, fent de baluard natural. A l’est, el pendent és fort en principi, però després es crea
un xicotet ressalt natural on s’han trobat restes abundoses,
una zona de producció propera a l’acròpoli descoberta l’any
2009 (Albiach, 2009), a partir del qual el terreny cau amb un
pendent molt fort (fig. 9.2).
Fig. 9.1. Plànol general del jaciment. R. Albiach-J. March-Global Geomática-D. Martos.
Fig. 9.2. Recinte I. R. Albiach-J. March-Global Geomática-D. Martos.
144
[page-n-156]
Tanca una superfície total d’uns 1.403 metres quadrats
aproximadament, amb uns murs quasi paral·lels a nord i sud, de
60 metres de llargària, ambdós a l’est, que formen punta fins a
l’entrada d’una cova, sent més curt el nord-est, d’uns 13 metres,
i més llarg el sud-est, d’uns 20, i el més regular de tots, l’oest,
que no ha d’adaptar-se tant a la topografia, ja que tanca per la
zona plana amb uns 24 metres.
Es troben quatre elements que reforcen la idea de fortificació: dues torres ben definides cap a l’oest, un mur que les lliga
i un ressalt de la muralla a la meitat del mur sud. Les torres
sorgeixen del mur uns dos metres; anomenarem torre A la situada al cantó nord-oest d’aquest recinte i mencionada en els
treballs d’excavació com a Torre NO, i B la que varen descobrir
els arqueòlegs l’any 2009 i es troba a la meitat de la longitud
del mur oest. La torre A és més gran, aproximadament d’uns 5
metres per 5, i presenta la típica construcció ibera en caixa, amb
un gruix de murs d’1,1 metres, i la B és un poc més menuda,
amb uns 4 metres per 4. És curiós que cap de les dues no es
troba alineada amb el mur, sinó que presenten diversos angles,
la torre A cap al nord, seguint la línia del mur d’aquest costat
i enllaçant-lo amb el del Recinte II, i la B, molt lleuger, cap al
sud, potser per aprofitar millor el terreny. El pany que les uneix
se certifica per l’alçària del mur, i el seu gruix es podria determinar d’un metre aproximadament, com en els paraments de
les torres. El ressalt de la muralla sud, pareix que per a aprofitar
un cim xicotet del terreny, sobreïx 2 metres i mig del mur sud i
es manté més o menys paral·lel durant 15 metres, a partir dels
quals torna a la posició anterior durant uns altres 15 metres, per
a girar després cap al nord per a formar-hi la punta est.
Hipotèticament situem, com ja va proposar Rosa Albiach
en la restitució 3D de les muralles de l’any 2009, l’entrada al
recinte per la banda oest, entre la torre sud i l’extrem de la muralla del Recinte II que va a morir contra el mur sud del Recinte
I. Açò és a causa del pendent del terreny, un poc més suau en
aquesta zona, que fa aquest punt més accessible, a la qual cosa
s’afegeix que és més fàcil de defendre per tindre una torre, la
sud, que la protegeix. No la situem entre les dues torres perquè
ací el desnivell és molt pronunciat, descartant, llavors, aquesta
possibilitat.
Les troballes de murs i torres en aquest recinte ens donen
constància que aquesta era la zona més alta i, per tant, més fàcilment defensable, potser era on es trobaven les dependències
sacres de l’assentament com ja ha comentat en un apartat anterior la directora de les excavacions.
Recinte II
El Recinte II és el següent nivell de muralla, que aprofita un
pendent lleuger des del Recinte I fins a un punt on la baixada és més forta i, per tant, més difícil l’assentament. Té una
àrea d’uns 11.485 metres quadrats aproximadament, i en tenim
constància certa al seu tancament sud-oest, que el separa de la
resta del turó, ja que la muralla d’aquest recinte va ser la primera troballa feta al jaciment.
El pany sud-oest és el més excavat i documentat de tot el recinte i disposa de dues torres, una poterna, un tram de 20 metres
d’estructura d’una muralla de caixons i més de 151 metres de mur,
localitzat fins a on pareix ser la trobada amb el Recinte I (fig. 9.3).
Fig. 9.3. Tram de la muralla del Recinte II. R. Albiach-J. March-Global Geomática-D. Martos.
145
[page-n-157]
És molt rellevant la disposició de les estructures trobades,
ja que, fins i tot, ens permet fer una cronologia constructiva. En
un primer moment es van edificar la torre nord i el mur de tancament, el qual tenia una obertura menuda per a desaiguar i la
portella. En un segon moment, es va construir un reforçament a
la muralla, afegint un segon mur paral·lel enfront de la primera,
en el sentit del pendent, cap a l’oest, unint-lo a l’altre amb murs
perpendiculars a tots dos. Segons com mirem i entenguem el fet
constructiu podem proposar dues teories sobre aqueixos reforços: bé un epikampion o bé una muralla de caixons. La primera,
proposada pels arqueòlegs (Albiach et al., 2009: 261), ens descriu un sistema de construccions baixes amb la intenció que no
es pogueren apropar a la muralla reial les màquines de setge, a
banda de reforçar l’estabilitat del mur; la poca gruixària dels
murs que configuren els paral·lelepípedes pareix respondre a
aquesta idea. La proposta de la muralla de caixons parlaria d’un
mur de la mateixa alçària que la muralla, i reomplint el buit entre
els dos amb enderrocs i uns altres materials de rebuig, elaborant
així la tècnica anomenada emplekton, molt típica del Mediterrani oriental, especialment de Grècia o, com veurem més tard,
mitjançant una altra hipòtesi que reforça aquesta, feniciopúnica. Aquesta ampliació de la muralla correspon probablement
a un desig de fer-la passejable, amb un camí de ronda entre la
torre ja existent, que fa de reforç entre la muralla que tanca tot
l’assentament i la que descrivim, i una altra que es construeix
de nou, alhora que el reforçament de la muralla, probablement
a causa d’alguna amenaça seriosa que fa mamprendre tota una
sèrie de millores per a la defensa del turó; potser siga a l’època
dels Bàrquides. Val a dir que aquesta tècnica d’alçament d’un
mur de la mateixa alçària estabilitza molt més el mur preexistent que no una construcció més baixa. És notable que aquesta
torre es construeix no sols cap a fora, sinó quasi igualment cap
a l’exterior i cap a l’interior, deixant-ne dins l’antic traçat de la
muralla; probablement aquesta torre també es va reomplir amb
la tècnica d’emplekton per a donar-li més força i resistència.
Aquesta disposició històrica ens prové d’estudiar com han estat
disposats els elements constructius de les construccions, és a
dir, les pedres i, abans de tot, com s’uneixen, ja que moltes es
recolzen contra un mur que suposem ja construït, sense haver-hi
cap trava. La cronologia de les ceràmiques trobades als voltants
ens mostra que els ompliments de les torres i la muralla són més
tardans que la primera torre i el mur.
Tant la muralla com els murs de la torre presenten una variabilitat de gruix entre 0,9 i 1,1 metres, tot en pedra de paredar
i sense trava important. La torre presenta unes dimensions rectangulars de 4 metres per 5,7 aproximadament, lleugerament girada respecte al pany de muralla descoberta, amb una orientació
longitudinal cap al sud-est. Intuïm que aquesta edificació constituïa el lligam entre el recinte exterior i aquest que divideix el
jaciment, ja que a partir d’ella el terreny descendeix amb un
pendent molt acusat. La muralla sorgeix a 1,2 metres de la part
interior de la torre i gira un parell de graus la inclinació cap al
sud al llarg de 5,6 metres, punt en el qual gira 18 graus cap a
l’est i continua almenys al llarg d’uns 35 metres.
La torre afegida i els murs que construeixen els caixons de
la muralla són més prims, al voltant d’uns 60 cm el mur exterior de la muralla de caixons i els laterals i l’interior de la
torre construïda al voltant del mur. Els murs que formen els
dos caixons de la muralla tenen 50 cm aproximadament, i el
front de la segona torre té 70 cm. Aquesta variació de mesures
és molt justificable si pensem que els caixons són realment un
146
reforç del pany de la muralla, no han de ser tan grossos com
aquest, i menys encara els murs que els uneixen, ja que aquests
sols tenen la funció de contindre l’emplekton. El de la torre és,
si cal, més justificable encara, ja que si alguna banda ha de rebre
els embats d’un setge, n’és el front.
Si proposem que és una muralla de caixons i no de casamates és pel fet que no s’han trobat accessos des de l’interior del
Recinte II, ja que la muralla pareix ben sòlida, sense portes i,
no obstant això, sí que és visible el desguàs que apareix just al
costat de la torre nova. Presenta tres caixons, un prou més gran
que els altres, quasi el doble. Aquest, el primer, parteix de la primera torre i segueix el gir que fa el mur, a 2 metres d’aquest i al
llarg de 9 metres. El segon n’és intermedi i amida 4,35 metres,
i l’últim al voltant de 4 metres, i els dos continuen mantenint la
citada distància de 2 metres de la muralla anterior.
La torre nova amplia 1,60 metres, tant cap a fora com cap
a dins del recinte, i també amida 5 metres. Al costat, però no
contigua, sinó a 2 metres i mig, apareix la portella citada, amb
una dimensió d’1 metre 20. Suposem que la verdadera entrada
al Recinte II es fa un poc més cap al sud-est, per on hui passa el
camí que puja al cim. La portella és certament curiosa, perquè
l’envà en la muralla es fa de manera obliqua, aproximadament
a 40 graus de la línia longitudinal del mur. Aquesta manera de
disposar l’eixida d’emergència, a l’esquerra de la porta gran i
en angle, permetia una eixida protegida amb els escuts, amb la
torre a la banda de darrere, per a llançar-se sobre l’enemic de
manera cautelosa i sense exposar la banda dreta dels defensors,
on es duia l’arma, sinó la banda més defensada.
A banda de tot açò, trobem una construcció xicoteta just
als peus de la torre vella, que no alça massa del terra i que no
sabem si és part de la fortificació o un peu per a una altra cosa,
que amida 4 metres per 2, al tram que encara no gira cap a l’est.
Per últim, però no menys important, veiem que hi ha una construcció de suport per a la torre vella, potser perquè a causa del
pendent del terreny s’inclinava cap al sud-oest i els habitants
van tindre a bé reforçar-la. Es troba a escassos 30 centímetres i
tot just amida 50 cm, per la qual cosa l’únic sentit que li trobem
és aquest.
La resta del pany, que es prolonga cap a l’est els 151 metres
indicats fins on fa corba per seguir pujant per unir amb el Recinte II, amb lleugeres correccions de traça per a adaptar-se al
terreny, és un mur simple que varia la mida de 0,90 a 1,30 metres i que, com a única ressenya trobada, té, just al bell mig i cap
a l’interior, un mur que s’hi uneix d’1 metre 20 centímetres, del
qual ens falten dades per a teoritzar sobre allò que podria ser.
Recinte III
El Recinte III és el més gran dels tres i el més baix, descobert
per l’equip d’arqueòlegs l’estiu de 2003. Alberga una zona central molt plana, que hui en dia és utilitzada per una explotació
de secà, un xicotet alçament al sud i una baixada molt forta cap
a l’oest. De la mateixa manera, dins d’aquesta part del jaciment
trobem almenys tres coves, una d’elles molt probablement amb
un punt per abastir-se d’aigua, i zona que proposa la directora
del projecte com una pedrera i de la qual es podien extraure les
pedres de maçoneria. Aquesta part de l’assentament és la més
exposada als atacs, no sols per ser la més baixa, sinó també per
ser aquella a la qual arribava el camí de pujada, que venia des
del Magre, i potser també un camí secundari des del nord, que
és el que fem servir hui en dia.
[page-n-158]
Aquesta vegada el traçat del recinte té més trams encara
sense documentar que en els casos anteriors, si bé s’han trobat almenys dues torres. Seguint, doncs, la hipòtesi de traçat de
muralla realitzada, l’àrea total que tancaria aquesta zona seria
de 54.029 metres quadrats, amb un perímetre d’1 quilòmetre i
106,77 metres, dels quals, uns 140 correspondrien al tancament
amb el Recinte II. Tot el recinte avança en forma de ganivet cap
al sud-oest, tancant-se en el punt més baix amb dues torres que
vigilen la unió del riu Bunyol amb el riu Magre (fig. 9.4).
En ser tan gran el recinte, podem diferenciar-hi quatre zones
netament: 1, la de transició entre el Recinte II i el III, amb un
pendent prou acusat cap al sud, al voltant del 25%, que abasta
aproximadament un quart de la superfície del recinte i que arriba
tot just fins a la línia que uneix l’entrada sud, l’original, i l’accés
que es fa hui en dia; 2, la zona plana, al bell mig, que ocupa quasi
la meitat de la superfície i amb molt poc de desnivell; 3, un turonet al sud, vessant al Magre, amb un pendent relativament suau
des de l’interior, però molt abrupte cap a fora, als peus del qual
hi ha una cova; i 4, la pedrera, un poc menys abrupta que la de
transició però molt menys transitable pels afloraments rocosos
que impedeixen el pas a la major part de la zona, és el final de
l’esperó rocós, i en aquesta banda, llevat de la pedrera pròpiament dita, que ja hem esmentat, hi ha dues coves.
S’han trobat i documentat tres torres en aquest recinte, totes
a la part més baixa, a l’oest. L’entrada principal, suposadament
situada cap al sud, com hem dit, es deixa per a un futur projecte. Dues de les torres estan en una part difícilment accessible,
fet que no ha impedit que almenys una d’elles s’excavara i es
documentara convenientment; la tercera és la que millor s’ha
excavat i major constància en tenim, igual que del tram de pany
que la precedeix i la segueix, que és el que ens permet fer la
hipòtesi que és l’objectiu últim d’aquest article.
Començarem la descripció per la torre més baixa, la primera que es va excavar i que es troba més al sud-oest. S’han
trobat tres murs que, en principi, correspondrien a un bastió de
la muralla per a la vigilància d’aquest punt, ja que des d’ací es
controla tota la banda sud i tota la de l’oest, segons va proposar la directors de les excavacions l’any 2008 (Albiach, 2008).
El fet curiós és que aquests murs no són ortogonals, sinó que
formen un lleuger angle amb el mur més fort, que és el que
defineix la torre. Aquest tindria un gruix d’1,20 metres aproximadament, amb un rebaixament al centre que l’aprimaria fins a
uns 65 centímetres, sempre de maçoneria i sense trava, i es prolonga 6,35 metres seguint una línia de sud a sud-oest, i el cantó
ja es presenta amb un angle de 75 graus, que es repeteix en un
muret de 52 centímetres de gruix que sorgeix del mur a l’altura
dels 5 metres del mur principal i es prolonga 3,75 metres. Després d’aquest, el mur principal rebaixa la seua secció a 1 metre,
per a evitar una pedra del terreny. Just enfront de la finalització
del mur més prim, perpendicularment, hi trobem una altra sèrie
de pedres que bé podrien indicar l’existència d’una unió entre
aquest i la roca mare. Llavors es presenta una construcció certament atípica, amb un mur principal que sorgeix de manera perpendicular al traçat de la muralla, però del qual no s’ha trobat
el mur frontal que recau al barranc; açò és lògic si pensem en el
desplaçament del terreny. És per això que proposem una torre
en aquest punt, potser també feta amb la tècnica d’emplekton
com les del Recinte II.
Fig. 9.4. Tram de la muralla del Recinte III. R. Albiach-J. March-Global Geomática-D. Martos.
147
[page-n-159]
La torre oest, la segona de baix, s’ha constatat per la forma
del terreny perquè és un punt certament quadrangular i més pla,
però no ha sigut encara excavada i, per tant, no en podem donar
dades concretes sobre dimensions o sistema constructiu, si bé
parlaríem d’una torre d’uns 6 × 5 metres.
La banda més excavada i documentada és aquella que, propera a la pedrera, recau al nord-oest al llarg de 75 metres i que
cobreix un desnivell de 5 metres. El mur, aproximadament d’1,3
metres tot al seu llarg, és notable per la seua rectitud en un punt
amb tant de desnivell i dificultat de trànsit, i es divideix en dos
amb el nexe de la torre de la cova. Així doncs, tenim la banda
més baixa de la muralla, de 42 metres de llargària descoberta,
la torre i uns altres 25 metres, formant un angle cap al nord de
10 graus. La peculiaritat més forta d’aquest tram és la seqüència
d’enderrocs que trobem tot al seu llarg, aproximadament cada
4 metres, i amb una dispersió variable. El primer enderroc que
tenim documentat es troba a 10 metres de la torre, per la qual
cosa ens faltaria un enderroc per a complir aquest mòdul hipotètic de 4 metres; i d’aquest en trobem a dues bandes del mur,
amb una dispersió de metre i mig d’ample i quasi 3 de llarg cap
a la banda interior i un metre per 80 centímetres cap a l’exterior.
El següent es troba a 4 metres, també a ambdues bandes, amb
una dispersió cap a l’exterior de metre i mig de llarg i d’ample
i cap a l’interior de metre i mig d’ample per 3 metres i mig
de llarg; 4 metres més al sud-oest, un de la mateixa llargària i
lleugerament més prim, però del qual no hem trobat restes cap
a l’exterior; el següent dispersa quasi igualment cap a dins i cap
a fora, i dispersa molt a l’ample, 2,5 metres, i un metre i mig de
llarg; just abans de la portella dispersa cap a dins 2 metres trenta
i 90 centímetres de llarg, però sols cap a l’interior.
Ara ens trobaríem amb l’altre element peculiar de la zona,
que és la portella. Aquesta amida aproximadament 1,9 metres i està feta de manera totalment perpendicular al mur (és
a dir, no és com la del Recinte II). L’únic punt un poc estrany
és l’aparició d’un ressalt de pedra prou important al bell mig
d’aquesta i d’unes dimensions prou importants (0,4 de diàmetre
aproximat i 0,2 d’alçària) la funció de la qual no hem sabut
hipotetitzar per a cap servei.
Cap a l’oest d’aquesta trobem una zona de molta acumulació d’enderrocs, en un tram de molta llargària (en parlem de
quasi 6 metres) i amplitud (uns 2 metres i mig). No podem saber si totes les pedres que ací es presenten formarien part de
l’enderroc, però hem de pensar que no, ja que aquesta mida és
excessiva per al sistema d’enderrocament que plantegem i, no
sols per a això, sinó també per la simple alçària del mur. A més a
més, just a l’esquerra de la portella trobem una gran pedra plana
de més d’un metre de llarg i aproximadament 60 centímetres
d’alçària, posada de peu i encastada a la muralla, de la qual sobreïx uns 70 centímetres. Sembla que és la banda interior d’un
mur que es desenvoluparia pel costat de la portella, tancant un
espai immediat a la porta. Llavors, els enderrocs provindrien
d’aquest mur, ja que no hem pogut analitzar si les pedres estan
encastades a terra o no.
Evolucionant cap a l’oest trobem dos enderrocs més, un a
certa distància del suposat mur anterior, trencant la modulació
i passant de 4 metres a uns 5 i mig, el primer amida 2,7 de llarg
i 2,1 d’ample, cap a l’interior, i el segon, ara sí a 4 metres una
altra vegada, és de 2,87 per metre i mig d’ample.
La torre presenta, de nou, un angle respecte al mur: es gira
cap a l’oest 73 graus, potser per a vigilar millor la portella, i uns
2 metres i mig, si bé la llargària d’aquesta cara seria d’uns 4
148
metres, comptant el mur i les pedres allí trobades. El frontal de
la torre amida un poc més de 7 metres, convertint-la en la torre
més gran del jaciment a data de hui, de la qual es conserven
més de 2 metres de maçoneria sobre el barranc, i torna al mur
amb 4,3 metres (5,6 comptant el mur). Però aquesta torre té
una particularitat, i és que es troba molt a prop d’un aflorament
rocós per la banda interior, cosa que pareix que va impedir que
s’hi construïra una torre de caixons amb emplekton, almenys
completa, ja que s’ha descobert un mur paral·lel al frontal que
forma caixa; però el problema és que aquesta disposició deixa
un «buit» d’1,6 metres (és fàcil, comptem la diferència entre
un mur i l’altre, ja que els murs de la torre són completament
ortogonals) i s’han trobat evidències que on s’uneix el costat
llarg amb el mur era un cantó, a causa de la disposició de les pedres. Açò podria ser un gir de la torre que permetria l’existència
d’una escala de mà per a pujar-hi sense destorbar el pas dels
vianants que, com ja hem esmentat, en aquest punt és especialment estret (fig. 9.5).
Fig. 9.5. Proposta de reconstrucció de la torre de la cova al
Recinte III.
Després de la torre el mur continua (Albiach, 2010), amb
el lleuger gir esmentat al principi, amb un gruix d’1,3 al llarg,
almenys, de 23 metres més. Per desgràcia, en aquest recorregut
no hem pogut comprovar l’existència o no dels enderrocaments
que hagueren produït les pilastres que són el motiu del nostre
plantejament constructiu.
Una vegada feta la descripció de la totalitat del jaciment,
passem a uns estudis més particulars i concrets, concretament
un estudi metrològic i un de constructiu.
ESTUDI METROLÒGIC IBER
Basant-nos en la tesi de Pau Olmos Benlloch, Estudi dels patrons mètrics, arquitectònics i urbanístics del món ibèric (Olmos,
2010), ens hem plantejat buscar una dimensió estàndard utilitzada al nostre jaciment, o almenys una a cada època constructiva.
Començarem analitzant les mides del Recinte I. Sempre buscarem una mida menuda i a partir d’aquesta construirem l’entorn;
en aquest cas el ressalt de la muralla al vessant sud, que sobreïx
2,5 metres des del mur a la banda oest i 2,8 a la de l’est. Provant
diferents peus, ens adonem que el més adient seria el peu de 0,3
[page-n-160]
metres, que en aquest cas ens donaria les mides de 8 peus a l’oest
i de 9 a l’est. Partint d’aquest, el ressalt es prolongaria al llarg de
15 metres o 50 peus, les puntes de fletxa tindrien 70 la sud i 40
la nord, i el costat llarg, de 60 metres, correspondria a 200 peus.
La banda que ens separa del Recinte II seria, en total, de 80 peus
dividits entre 17 (5,1 metres) de la torre nord, que eixiria 6 peus
de la muralla; el pany que uneix les torres amb 30, i la torre B,
que ix una altra volta 6 peus, amida 14 de front i torna amb 5, per
a acabar amb 32 peus abans de girar a l’est.
El problema el trobem amb el gruix del mur de la torre,
que no correspon a cap mesura que es puga establir amb el peu
de 0,3, que ens quadra a la resta de l’acròpoli, ja que aquest es
troba al voltant d’1,1 metres. Per a trobar una mida adient tenim tres possibilitats: l’adopció d’un segon peu de 0,275, però
que no té correspondència amb cap altra mesura del recinte;
que es fera a partir d’un colze de 0,546 o 0,55 metres, prou
documentat;1 o bé que es fera amb una modulació de 3,5 peus,
com al Turó de Montgrós.
Al tancat del segon recinte podem observar una modulació
lleugerament diferent, basada aquesta vegada en un peu un poc
més llarg, de 0,31 metres. La torre que ajunta els dos enclosos,
que amida 5,6, correspondria a 18 mòduls, i els 13 d’ample a
4 de la muralla (1,24 m). La muralla s’allargaria de la torre 18
mòduls (5,6 m) i n’hi hauria 44 fins a la nova torre, amb un
gruix probable de 3,5 mòduls, com en el cas anterior, o dos
colzes; però aquesta construcció presenta una variabilitat molt
gran, entre 0,95 (3 mòduls aproximadament) i 1,1 metres (3,5),
per la qual cosa és molt difícil establir-hi una mida estàndard,
ací n’hem fet la mitjana. La longitud dels caixons de la muralla seria de 14 mòduls (4,34 metres) els dos orientals, i de 28
el més gran, és a dir, just el doble; la torre adossada s’hauria
edificat amb una modulació estranya, a causa de la seua planta
trapezoïdal, que resultaria ser de 14 el frontal, construït a una
distància de 5 mòduls (1,55 metres) de la muralla preexistent, i
de 16 (4,96 metres) la banda posterior, també a aquesta distància; el gruix de la banda frontal seria de 2,5 mòduls (77 cm) i la
portella de 5 mòduls o 3 colzes.
A l’últim recinte les mides principals que ens poden marcar
la dimensió del peu són la modulació dels enderrocs (aproximadament 4 metres) i el gruix del mur (variable al voltant d’1,3
metres), per ser mesures que tenen poques combinacions possibles. La que trobem més adequada en aquest cas és el peu de
0,275 metres, unitat molt estesa a la zona valenciana des del
segle iv aC fins a la romanització (Olmos, 2010), ja que podem
establir 5 peus d’ample per a la muralla (1,375) i tres vegades
aquesta mida, és a dir, 15 mòduls, per a la modulació de les
pilastres que, per la dimensió dels enderrocs, podem suposar
d’uns altres 5 peus, cosa que ens donaria una pilastra quadrada
prou estable; la raó d’aquesta amplària és, d’una banda, la lògica constructiva i, d’altra, el fet que les dispersions solen tindre
al voltant d’1,5 i, per la hipòtesi de caiguda, és normal pensar
que l’enderroc i la dispersió han de ser semblants.
Amb aquesta modulació establerta passem a analitzar els
altres elements de la zona. La portella seria de 7 mòduls (1,925
metres) i el mur contigu a aquesta, almenys de 6 metres de llarg,
seria de 22 mòduls; les dimensions de la torre serien de 9 mòduls d’eixida des del mur oest (2,475 metres), 26 de progressió
1
Per exemple, al Tossal de Manises, a Alacant.
Taula 9.1. Mesura d’elements en metres i peus.
Metres
Recinte 1
Valor
del peu
Peus
0,3
Ressalt sud, separació de la muralla oest
2.4
0,3
Ressalt sud, separació de la muralla est
2.7
0,3
9
Ressalt sud i muralla fins a la punta
15
0,3
50
Muralla fletxa sud
21
0,3
70
Muralla fletxa nord
12
0,3
40
Costat nord
60
0,3
200
Torre A
5,1
0,3
17
9
0,3
30
Torre B
4,2
0,3
14
Gruixària murs de la torre
1,1
0,3
3,5
Llenç
Recinte II
Torre Nord ample
8
0,31
5,6
0,31
18
4
0,31
13
Muralla
19,22
0,31
62
Caixons
4,34
0,31
14
Torre Nova ample
4,34
0,31
14
Torre Nova separació
1,55
0,31
5
Portella
1,55
0,31
5
Torre Nord gruix
Gruixària murs
0,93-1,1
Recinte III
Modulació dels enderrocs
0,31 3-3,5
0,275
4.1
0,275
15
Gruixària del mur
1,375
0,275
3
Portella
1,925
0,275
7
Muralla
6,05
0,275
22
Torre costat oest
2,475
0,275
9
Torre costat nord
7,15
0,275
26
4,4
0,275
16
Torre costat est
(7,15 metres) i 16 de tornada (4,4 metres) i, per tant, el «buit»
que hi queda és de 6 mòduls.
D’aquesta manera, el resum de les mides trobades al jaciment es detalla en la taula 9.1.
En definitiva, per al jaciment de la Carència podem establir
una modulació en peus que en les etapes més primitives estaria
al voltant de 0,3 o 0,31 metres i que al recinte més tardà la
trobaríem en un de 0,275, prou més estés a la zona i que, a més
a més, correspondria amb lògica al nou sistema constructiu emprat amb una seqüència de mesures proporcionada.
HIPÒTESI CONSTRUCTIVA DEL RECINTE III
Com hem vist, els enderrocaments situats a banda i banda del
mur perimetral del tercer recinte ens condueixen a considerar el plantejament que va proposar Rosa Albiach l’any 2011
quan ho varen trobar, entenent que es tractava d’una tècnica
constructiva on sobre un sòcol de mur de pedres l’alçària del
pany de la muralla alternava un tram de mur de tàpia i un altre
149
[page-n-161]
de pedres, una tècnica no coneguda en altres jaciments ibèrics
valencians (Albiach, 2011: 15). Era un model constructiu nou,
ja que no correspon a res que ja coneixem. Un ampit situat dalt
de la muralla de tàpia, construït com a defensa d’aquells que
estigueren situats dalt de la muralla, s’enderrocaria de continu, sense agrupacions tan fortes i seguides, igual que un camí
de ronda, que descartem, perquè no és possible que hi haguera
un recorregut xafable dalt del mur, a causa de l’escàs metre de
gruix que tenen les pedres a la base. Si aquest mur és com la
majoria dels seus contemporanis, és a dir, que tenen una disminució de secció segons augmenta la seua alçària, parlaríem
d’un camí de ronda d’uns 70 cm, si plantegem una alçària
d’uns 4 metres. Pensem que aquesta és una mida d’alçària
molt probable, variable segons el terreny, però al voltant
d’ella, ja que no necessitem una gran altura perquè ja tenim
el fort desnivell del turó i en aquesta zona del recinte no hi ha
una zona fàcilment accessible.
Si plantegem un muret de fonament, d’uns 70 cm a un
metre, i un assoliment d’alçària total de 4 metres, amb uns 3
metres o més de tova o tàpia, estaríem reproduint un sistema
constructiu degudament contrastat i amb evidències arqueològiques. No obstant això, les característiques esmentades de
modulació dels enderrocaments, a una distància constant, ens
fa pensar en un sistema constructiu lleugerament diferent.
D’una primera ullada pot paréixer que aquestes alineacions de pedres podrien correspondre a un sistema de contraforts o de muralla de casamates o caixons, com al Recinte
II. El primer resulta descartat de seguida perquè, tal com es
disposa la topografia, els contraforts haurien d’anar en la cara
exterior del recinte, cap on cau el pendent, i no per la banda interior de la muralla. Però el fet especialment rellevant, i
pel qual descartem de pla també la hipòtesi de la muralla de
caixons és perquè les pedres no estan travades al terra, és a dir,
no han sigut disposades així en un primer moment, sinó que la
seua disposició és a causa d’un fet accidental, en aquest cas,
un enderroc.2 A més a més, ja hem vist com un dels principals
trets de la construcció primitiva és l’economia de recursos, i
construir una muralla com la del recinte anterior en un punt
del jaciment que és difícilment assolible a peu i, per tant, atacable, especialment amb ariets, que és el motiu pel qual es
desenvolupen aquests sistemes constructius, és una despesa
de recursos un poc excessiva.
Estudiant la realització de murs de tàpia, veiem que es fan
mitjançant un encofrat de fusta o un altre material rígid, que
s’ompli amb terra i es xafa, de l’onomatopeia d’aquesta acció
(tap, tap) ens prové el nom. Però aquest sistema constructiu
no és massa ferm, especialment en una zona de forts desnivells
que poden provocar fàcilment el desplaçament dels fonaments
i, en un cas extrem, l’excessiu «llavat» de la terra mitjançant
la pluja; és per això que és necessari fer un reforçament de la
construcció més important.
El plantejament que fem, atenent les restes trobades i la
disposició topogràfica del terreny sobre el qual s’assenta el
mur, atesos els desnivells, es basa en uns reforçaments cada 4
metres dins del mur de tàpia, donant-li molta més consistència, més estabilitat i, fet gens menyspreable en poliorcètica,
donant més força al mur en cas d’atac. Aquests reforçaments
2
Aquesta hipòtesi és a la que ja hem fet referència (Albiach et al., 2009).
150
consistirien en unes pilastres de pedra que assolirien l’alçària
del mur, i entre ells la tàpia. A banda, els peus drets ens permeten alguns avantatges constructius a l’hora d’efectuar la tàpia,
ja que amb ells eliminem la necessitat de dues cares de fusta, i
simplement hem de posar els encofrats laterals i xafar la terra
entre les dues pilastres. Si estaria o no recoberta de calç, com
és usual en les reconstitucions iberes fetes, és un fet que, per
no haver trobat restes relatives a aquesta tècnica, no podem fer
cap hipòtesi, positiva o negativa.
Hi ha diversos estudis que ens parlen de sistemes constructius similars, especialment fenicis. Díes Cusí parla del
sistema constructiu de murs d’aquesta civilització (Díes,
1994), referint la construcció habitual de residències i murs
a Fenícia, especialment a Tir, on es feien murs amb un sòcol
de pedra, més o menys travada, i després s’elevaven uns peus
drets o pilastres que reforçaven el mur, sent bé de fusta o bé
de carreus ben disposats. Això permetria descarregar els murs
en gran mesura i fer-los amb materials més econòmics, ja fóra
tova o tàpia, alhora que les bigues es mantindrien sobre els
peus drets (fig. 9.6).
Aquesta tècnica no ha sigut descrita com a útil per a la defensa, sinó sols per a residències, però creiem que l’assimilació
cultural ja era molt alta, i en disposar d’una gran defensa natural pròpia, com és el desnivell, amb un mur relativament dèbil
hi haguera hagut prou per a la defensa de l’establiment. En el
nostre cas la presència de fusta de bon treball no és tan evident
com a Fenícia, per la qual cosa hem de suposar un treball de
pedra o de fang, i, si bé tenim la presència d’una pedrera al
recinte, no creiem que d’aquesta s’extragueren els carreus per
a fer les pilastres més fortes, sinó que es farien de maçoneria,
amb unes dimensions d’un metre per un metre i una alçària
aproximada de 3 metres per damunt del sòcol (fig. 9.7).
Creiem que aquest sistema constructiu sols ha sigut emprat a la muralla del Recinte III i, més concretament, sols
en aquesta zona de més pendent, ja que els peus drets confereixen major estabilitat a un mur que està en una situació
d’estabilitat amenaçada pel pendent on es troba i, per tant, de
desplaçament dels fonaments.
Fig. 9.6. Mur de tova amb bigues i peudrets de
reforçament, típics a les construccions fenícies.
[page-n-162]
Fig. 9.7. Mur realitzat amb pilastres de reble i farcit
de tàpia.
HIPÒTESI D’ENDERROCAMENT
Com ja hem esmentat en l’apartat anterior, aquest tipus de construcció dóna una estabilitat al mur molt més major que la que
tindria si sols fóra de tàpia o de tova, ja que evita corriments de
terra forts en produir sectors diferenciats entre cada pilastra de
maçoneria i, pel mateix principi, evita un llavat fort del sòl. No
obstant això, les pilastres depenen molt del seu gruix, ja que,
al cap i a la fi, són elements verticals molt esvelts, amb poca
estabilitat per ells mateixos. Hem calculat, pel volum dels enderrocs trobats i per lògica constructiva, una amplària d’un metre,
és a dir, igual al gruix de la muralla.
Però, en aquest punt, analitzant l’enderroc, ens trobem amb
un fet que sembla difícil d’explicar: per què els enderrocs tenen
diferents longituds segons anem pujant cap a la torre, si l’enclòs
tenia una alçària constant? La resposta, doncs, és ben senzilla
si observem acuradament la disposició de les línies de nivell, el
cim del terreny i per on discorre el mur fet, com hem teoritzat,
amb aquest sistema de pilastres. El cim discorre fent un lleuger
angle cap al nord respecte al mur, creuant-lo en un punt proper a
la torre, de manera que la part que queda a l’est d’aquest punt té
el pendent fort, com és habitual en tot el jaciment, és a dir, cap
al vessant exterior, cap al nord, però el tram que discorre cap a
l’oest té, just en aqueix punt i sent més forta aquesta diferència
a l’altura de la portella, un pendent més fort cap a l’interior del
recinte. Cap a l’exterior, primer el terreny puja un poc i després
ja comença el pendent fort cap avall del turó.
Una vegada conscients d’aquest fet, podem observar que,
seguint la modulació de 4 metres entre enderroc i enderroc, trobem xicotets grups de pedres al peu del mur en el seu vessant
nord, tot just on hi hauria una pilastra de maçoneria. Açò corrobora la hipòtesi constructiva, ja que la majoria de pedres en
aquest punt haurien caigut muntanya avall i haurien servit com
a pedres per a bancals i altres construccions rurals.
Però, llavors, ¿com han caigut tan «netament» aquestes pilastres? Crida molt l’atenció la longitud dels enderrocs que, en
un primer moment i sense una observació atenta i acurada, semblen més uns contraforts o principis de muralla de casamates
que no la hipòtesi que fem, com ja hem esmentat. Si pensem en
un enderroc normal, en pla, és difícil intuir‑ho; però, si tenim
present el sistema constructiu que hem plantejat és molt més
fàcil pensar-ho. La tàpia és un element que es perd fàcilment,
especialment si no es fa amb molta cura, i molt possiblement
és el que passà en aquest recinte perquè es poguera llavar amb
certa rapidesa. Llavors, hem d’imaginar una muralla que ha
perdut la major part de la tàpia, on queda un sòcol de maçoneria amb unes pilastres que s’alcen uns 3 metres per damunt
d’aquest, i afegim un pendent prou acusat del terreny cap a les
dues bandes, però variable. Es lògic que la pilastra situada més
baixa, és a dir, més propera a la portella i amb major desnivell
cap a l’interior, caiguera de manera més recta cap a dins; que la
següent, amb un pendent que es va moderant, caiguera la major
part cap a dins, però també una bona part cap a fora, i així progressivament fins que les més properes a la torre caurien sols
cap al vessant exterior, és a dir, el nord.
Aquesta teoria d’una fortificació ràpida, amb necessitat de
certa resistència, però feta a corre-cuita, amb una major velocitat de construcció, però un pitjor manteniment ens fa pensar en
una guerra que es va desencadenar sobtadament, potser la invasió dels Bàrquides com ja han proposat els investigadors del
jaciment en anteriors estudis i com ho evidencia la cronologia
del material arqueològic estudiat pels especialistes. Una vegada deshabitat, almenys el recinte III i, per tant, sense tindre un
manteniment continu, el mur es va enfonsar de la manera que
hem esmentat. L’evolució de l’assentament es pot llegir més
acuradament en la publicació sobre la història del jaciment i de
Torís (Albiach et al., 2007: 91-133).
SISTEMES CONSTRUCTIUS APLICATS
Podríem resumir els diferents sistemes constructius trobats al
jaciment de la forma següent:
Maçoneria simple. Aquest és el sistema més emprat al jaciment i sobre el qual es basen els sistemes constructius més
complexos que s’hi troben, com ara la muralla de caixons o el
mur de pilastres. Es basa en pedres més o menys irregulars posades una sobre l’altra, amb una trava de fang, de vegades molt
lleugera i unes altres vegades amb més quantitat, generalment
plena de pedres xicotetes que li donen més força. La força i estabilitat d’un mur d’aquestes característiques és molt variable,
depenent de la regularitat de les peces de pedra emprades; el
més fort seria el de carreus, però és molt més comú el de pedres
irregulars i trava de fang. És la tècnica que trobem als murs del
Recinte I, els murs que formen la muralla de caixons al Recinte
II i la base de la muralla al Recinte III (fig. 9.8).
Fig. 9.8. Mur de maçoneria simple.
151
[page-n-163]
Fig. 9.10. Muralla de caixons.
Fig. 9.9. Mur realitzat mitjançant la tècnica de
l’emplekton.
Emplekton. Originari del Mediterrani oriental, especialment de Grècia, però també de Fenícia, i que està àmpliament
estés per la part occidental del mar, l’emplekton es basa en
reomplir l’espai deixat per dos murs paral·lels, més o menys
regulars, amb materials diversos, com ara terra o materials de
rebuig, per exemple restes de ceràmica. És el principi de la muralla de caixons (fig. 9.9).
Muralla de caixons. També típica del Mediterrani oriental, aquesta tècnica és molt pareguda a la muralla de casamates, un poc més coneguda. El resultat sol ser un mur molt gros,
constituït per unes habitacions que se situen a la banda interior
de la muralla i que actuen com a contraforts d’aquesta. La diferència bàsica és que en la de caixons no són habitacions, sinó
que són espais tancats, bé reomplits amb la tècnica anteriorment
esmentada, l’emplekton, com al nostre Recinte II, o bé deixats
sense reomplir. Aquest mètode és increïblement resistent als
setges, especialment als embats d’un ariet, però és també excessivament costós, per la qual cosa sols es fa a l’hora de protegir
espais especialment vulnerables (fig. 9.10).
Mur de tàpia. La tàpia és una tècnica primitiva de construcció, estesa arreu del món, que consisteix en un mur de
fang xafat, fet mitjançant un encofrat, generalment de fusta.
L’encofrat es disposa a banda i banda del mur que s’ha de fer i
s’hi van llançant tongades de fang que després se secaran al sol;
els encofrats es poden reutilitzar si els anem corrent. Aquesta
forma de construir és molt habitual a la zona ibera, molt sovint
disposada damunt d’una base de maçoneria simple. Aquest mur
és molt més lleuger i econòmic que un de maçoneria sencer,
però molt més feble i prou inestable (fig. 9.11).
Mur de pilastres. Aquest és el nou sistema constructiu que
plantegem, podríem dir que és d’adopció fenícia, fet com a resposta a una troballa que no es podia explicar amb els mètodes
constructius ja coneguts, emprant coneixements de mecànica i
152
Fig. 9.11. Mur de tàpia.
de construcció arquitectòniques, que dóna com a resultat aquest
estudi i el plantejament d’un mur més ràpid de construir que no
un de maçoneria o de carreus, però més resistent que un simple
mur de tàpia, amb una solució a mig camí entre els dos, però
amb justificació històrica. És una base de mur de maçoneria
amb unes pilastres elevades que assoleixen l’alçària total del
mur i amb un ompliment entre elles de tàpia, estalviant així les
tapieres (encofrats) frontals que hi serien necessàries. És el que
trobem al Recinte III (fig. 9.7).
Amb tot el que hem dit podem concloure que aquest és un
jaciment amb tècniques constructives molt diverses, que responen a les diferents etapes històriques per les quals ha anat
passant el poblament. És un recinte de gran extensió que planteja reptes de comprensió històrica complexos, que intentem
resoldre amb estudis acurats i que poden obrir nous camins cap
a l’aclariment d’uns altres jaciments i de les tècniques que els
nostres avantpassats ibers empraven a l’hora de construir els
seus poblats.
[page-n-164]
10
Los hallazgos monetales y la plata en bruto
de La Carència
P.P. Ripollès, E. Collado y C. Delegido
El yacimiento de La Carència ha proporcionado una importante muestra de material numismático, que en su mayor parte
procede de hallazgos superficiales. La ausencia de contexto
arqueológico para casi todas las monedas limita nuestras valoraciones, sin embargo la cantidad y la comparación con otros
yacimientos permite una buena aproximación al panorama
monetario que vivió la ciudad y al conocimiento del uso del
metal y de las monedas como dinero. Para ello contamos con
un numeroso lote de monedas, más de 800 piezas, y de más de
un centenar de recortes de plata.
LA PLATA RECORTADA
Hace algún tiempo que se viene poniendo de relieve la existencia de una fase en la historia económica de las ciudades y
territorios ibéricos en la que la plata se utilizó a peso como una
forma de dinero en la satisfacción de obligaciones y en los intercambios mantenidos por la población. El uso de la plata en
bruto fue una práctica muy extendida en muchas sociedades
del Mediterráneo y del Próximo Oriente en fechas anteriores
a la invención de la moneda y durante los primeros tiempos en
los que la moneda era ya una realidad en muchas poleis griegas (Balmuth, 2001; Kroll, 2001). En la península Ibérica esta
práctica se atestigua en momentos más tardíos en relación con
el Mediterráneo central y oriental, ya que los testimonios que
permiten avalarla no se fechan, de momento, con anterioridad
al siglo v a.C., aunque no se descarta que en algunos lugares
pudo estar ya introducida.
Los ponderales, tan abundantes en los yacimientos valencianos, así como los recortes de plata aparecidos en los tesoros de la península Ibérica, que se fechan en el siglo iv a.C.,
permiten pensar que en esas fechas la plata era una mercancía
que tenía un valor de cambio; pero no cabe duda que fue una
realidad con una extensión limitada a determinados ambientes y
sectores, básicamente localizados en las localidades costeras en
donde los comerciantes efectuaban sus transacciones (Gozalbes
y Ripollès, 2002: 217-223; Ripollès, 2001: 107; Ripollès, 2009).
Sólo a partir del siglo iii a.C. fue cuando el uso de la plata a peso
comenzó a involucrar a un sector más amplio de la población,
especialmente a partir del último tercio del siglo iii a.C., cuando
se desarrolló en la península Ibérica la contienda bélica entre los
cartagineses y romanos (Ripollès, Cores y Gozalbes, 2007: 163182; Gozalbes, Cores y Ripollès, 2009: 1168-1175).
En el País Valenciano, los restos de plata en bruto, bajo forma de fragmentos de goterones o lingotes y de orfebrería, todos
ellos con muestras de haber sido cortados intencionadamente,
son bastante numerosos y encajan con el tipo de fragmentos de
plata que han sido hallados de forma esporádica y en la composición de los tesoros recuperados en la Contestania (Ripollès,
2009: 63-75) y en la Edetania, que se ocultaron durante los siglos
iv a.C. y iii a.C. Es por esta razón, y por haber sido documentado
un numeroso lote de fragmentos de plata en La Carencia, por lo
que proponemos que en este yacimiento se utilizó la plata a peso
siguiendo el modelo que ya ha sido atestiguado en otras partes
del Mediterráneo y en la misma Iberia, singularmente en el territorio de Arse (Gozalbes y Ripollès, 2002: 217-223). Sin duda,
es arriesgado asegurarlo debido a las limitaciones del material
disponible, aunque proponemos que, por lo menos, en el siglo
iii se utilizó en La Carència la plata a peso y que posiblemente
dejaron de hacerlo durante el ii a.C., cuando las monedas tanto
romanas como ibéricas comenzaron a estar disponibles en cantidades suficientes para que la población reemplazara la hacksilber por una nueva forma de metal, esta vez redondo, con un peso
determinado y con un diseño estampado.
No cabe la menor duda de que en La Carència se valoró la
plata como riqueza, ya que, aunque los hallazgos de monedas de
los siglos v y iv a.C. son escasos, conviene destacar la presencia
de un óbolo massaliota acuñado a comienzos del siglo v a.C. (nº
122). Con todo, debemos contemplar también la posibilidad de
que los restos de plata documentados, pudieran proceder de una
ocultación que por causas antrópicas se hubiese dispersado, ya
que no se descarta que la roturación de los campos que en la
actualidad ocupan el yacimiento pudieran haber destruido un
tesoro oculto; en cualquier caso, esta hipotética procedencia no
alteraría sustancialmente la idea de que los fragmentos de plata
hubieran tenido un papel de medio de cambio y que representaran una forma de riqueza móvil, ya que se trata de un material
que estuvo disponible en la ciudad y que pudo ser utilizado a
conveniencia de su propietario.
153
[page-n-165]
Los fragmentos de plata que se han documentado pesan en
conjunto la nada despreciable cantidad de 375,4 g de los que
casi la mitad, 176 g, pertenece a la categoría de plata en forma
de lingotes o gotas de fundición de plata, enteros o cortados en
fragmentos con formas diversas (nº 1-36). El resto del material corresponde a plata trabajada, en una pequeña proporción
a fragmentos de joyería, como torques o brazaletes (nº 37-47),
y en una gran mayoría a restos de vajilla, que por su forma
proceden de cuencos, vasos y platos, de los que en algunos
casos se identifican sus bordes (nº 48-54).
La muestra de plata cortada contiene algunos fragmentos con pesos un poco altos, tres con pesos de 26,82, 27,24 y
20,46 g, pero la casi totalidad de ellos (112 piezas) se sitúa por
debajo de 10 gramos. Si bien se detecta que los fragmentos
tienen una tendencia a agruparse alrededor de determinados
valores, especialmente en torno a 6,3 y 0,25 a 1g (fig. 10.1).
No se puede afirmar que hayan sido recortados sistemáticamente para formar determinados valores, aunque hubo sin
duda, una tendencia a ajustarlos a los pesos habituales en el
pago con este tipo de materiales. No se puede pasar por alto la
similitud que tiene la muestra de La Carència con la de Arse
(Gozalbes y Ripollès, 2002: 217-223), ya que en ambas predominan los recortes que pesan menos de 3 gramos (un total
de 80 fragmentos) y los que lo hacen con menos de 2 gramos
representan la mitad de todos los fragmentos documentados.
Es precisamente el reducido peso de los fragmentos y su corte
intencionado, deducido a partir de las marcas de cizalla, lo
que alertó sobre su función como medio de pago de bienes y
servicios al alcance de la mayor parte de la población, debido
al poco valor que debieron alcanzar los recortes.
La primera cuestión que plantea la existencia de hacksilber en el yacimiento de La Carència es si era realmente utilizada entre sus habitantes y si ello fue así en qué momento y
con qué frecuencia. La poca información que tenemos de las
ciudades de su entorno nos lleva a pensar que durante el siglo
iii a.C., especialmente hacia su segunda mitad, La Carència
pudo haber presenciado transacciones en las que se utilizó la
plata recortada. En las tres ciudades limítrofes más importantes, Arse, Saitabi y Kelin, se documenta un hábito monetario
temprano, bien porque acuñaran sus propias monedas o bien
porque los hallazgos monetarios atestiguan el uso temprano
de metales. En Arse (Ripollès y Llorens, 2002), las emisiones
de la propia ciudad se fechan en la segunda mitad del siglo iv
a.C. y estuvieron basadas en la acuñación de monedas de plata; además, en su territorio se ha recuperado un lote sustancial
••
~
12
~
•
~ ~JO~~~~~~~ ~o~a ~ ~aaoo
~ ~
$
~ ~
$
~
$
o
~
~~
P
eso
Fig. 10.1. Distribución de los pesos de los recortes de plata.
154
o~
O
de recortes de plata, para el que hemos propuesto su uso como
dinero. En Saitabi (Ripollès, 2007), a pesar del gran desconocimiento arqueológico que tenemos de la ciudad ibérica, a
fines del siglo iii a.C. emitió una serie completa de monedas
de plata, lo que asegura que este metal desempeñó un papel
importante en los pagos de servicios y mercancías, ya que la
moneda no se fabrica si en la sociedad no existe una apreciación de la plata y un deseo de poseerla por el poder financiero
que tenía. La otra ciudad del entorno, Kelin, también ha proporcionado un buen lote de monedas, entre las que destacan
varios tesorillos, el de Los Villares (CMTM, p. 57) y el de
La Plana de Utiel (Ripollès, 1980). Tampoco conviene olvidar
que en el yacimiento ibérico de La Bastida (Moixent), abandonado en el siglo iv a.C., han aparecido lingotes redondos de
plata atesorados en una pequeña vasija cerámica y en hallazgos aislados (Álvarez y Vives-Ferrándiz, 2011: 189-195), lo
cual pone de relieve que ya en el siglo iv la plata pudo haber
sido utilizada en algunas transacciones, aunque fuera en un
ambiente reducido. En consecuencia La Carència se encontraba rodeada por un territorio en el que el uso del metal, bien
fuera a peso o amonedado, estaba bien introducido durante los
años finales del siglo iii a.C., y los recortes de plata son una
buena muestra de ello.
LAS MONEDAS
La muestra de monedas que se conserva procedente de La Carència es bastante considerable, ya que supera la nada despreciable
cifra de 800 piezas. Éstas se reparten entre unas pocas acuñaciones griegas extrapeninsulares (11), un cuantioso número de
monedas de cecas peninsulares (373 piezas de origen griego, púnico, ibérico y celtibérico), una considerable cantidad de acuñaciones romanas de época republicana (124), un menor número de
acuñaciones provinciales (66) y un abultado número de acuñaciones imperiales (226). Esta muestra excede ampliamente las
que conocemos para las ciudades del entorno y, a pesar de las
limitaciones que tiene, como la ausencia de contexto, constituye
un excepcional conjunto que permite una buena aproximación al
conocimiento de lo que debió ser la circulación en el yacimiento
desde sus inicios en el s. iv a.C. hasta el s. v d.C.
Los materiales han sido agrupados y analizados de acuerdo
con su fecha de emisión, por lo que los datos que se aportan y
los comentarios deben entenderse como una aproximación de lo
que pudo ser, ya que somos conscientes de que la llegada de la
moneda y su pérdida pudo producirse bastantes años después de
que fuera acuñada. Los grupos en los que se han ordenado los
hallazgos son suficientemente amplios como para que sea más
que probable su utilización y pérdida dentro de ellos, aunque
en otros lugares está bien atestiguada la pervivencia de monedas a lo largo de un siglo y más. Un primer grupo comprende
las monedas acuñadas antes del 237 a.C.; un segundo aglutina
las producciones de la época de la presencia cartaginesa y la
Segunda Guerra Púnica; el tercero agrupa las acuñaciones realizadas durante el siglo ii y las primeras décadas del i a.C.; un
cuarto examina las producciones del siglo i a.C. hasta el año 31
a.C.; por último un quinto se ocupa de las emisiones de época
imperial, que han sido analizadas atendiendo a las agrupaciones
habituales, Julio-Claudios, Flavios, Antoninos, Severos, siglo
iii y iv.
[page-n-166]
Período anterior al 237 a.C.
Período 237-195 a.C.
Con anterioridad al desembarco cartaginés en la península Ibérica, La Carència estuvo muy poco monetizada, ya que apenas
si se documentan hallazgos de piezas datadas en esos años. Tan
sólo contamos con dos monedas pertenecientes a este período
(tabla 10.1), un óbolo massaliota del s. v a.C. (nº 122) y una tetradracma de Alejandro Magno acuñado en Babilonia (nº 119).
La primera es muy posible que llegara a la ciudad poco tiempo
después de su acuñación y que se perdiera antes del 237 a.C.;
sin embargo, la segunda debió llegar más tarde, probablemente
durante la II Guerra Púnica, pues los tesoros que se ocultaron
en esa época contienen un buen número de emisiones de época
helenística, por lo que su presencia debería ponerse en relación
con la financiación de la guerra (Ripollès, 2008).
Los años de la presencia cartaginesa, con el epílogo de la II
Guerra Púnica, representan un período crucial para la difusión
del conocimiento y uso de la moneda en la península Ibérica,
ya que tanto los cartagineses como los romanos pagaron a sus
ejércitos con moneda y también presumiblemente con plata en
bruto. La cantidad de moneda hallada en el yacimiento encuadrable en este período (tabla 10.2) supone una clara ruptura en
relación a la escasez del período anterior, evidenciando la importancia que para el yacimiento tuvieron los acontecimientos
de la II Guerra púnica. Las piezas fechables durante esta etapa se corresponden con el grueso de monedas que circularon
durante este período bélico (acuñaciones hispano-cartaginesas,
dracmas ampuritanas, dracma gala «à la croix», emisiones romanas y monedas foráneas griegas). Las monedas utilizadas
por los cartagineses y los romanos para financiar sus campañas,
pasaron finalmente a manos de los nativos, quienes las atesoraron y utilizaron en sus intercambios, tal y como ha sido atestiguado en otros yacimientos de la zona, como en Los Villares
(Ripollès, 2001: 108).
Existe un predominio claro de las emisiones de Roma y sus
aliados (fig. 10.2), ya que dentro del conjunto representan el
Tabla 10.1. Monedas anteriores al 237 a.C.
Tetradracma
Babilonia
Óbolo
Total
1
1
Massalia
1
Total
1
1
1
2
Púnica
Quadrans
As / unidad
Uncia
Sextans
Semis
1
Roma
%
1
1
TOTAL
Carthago
Ae
À la croix
Victoriato
Quinario
Denario
Quadrig.
1/4 shekel
Shekel
Dishekel
Hemiób.
Dracma
Tabla 10.2. Monedas con fecha de acuñación ca 237-195 a.C.
1,61
1
1
1
1
Galia
11
3
7
2
2
1
1,61
40
64,51
1
12
1,61
Emporion
2
2
3,22
Imit. ibéricas
1
1
1,61
12
19,35
1
1,61
3
4,83
Hispano-Cart.
1
Incierta P. Ibérica
1
1
9
1
Castulo
Total
3
3
1
1
1
2
1
1
1
12
1
1
20
6
7
2
2
62
Fig. 10.2. Monedas acuñadas
entre los años 212-195 a.C.,
encontradas en La Carència.
No se han señalado: Babilonia
(1 pieza), púnica ceca italiana
(1 pieza) e incierta símbolo
Tanit-caduceo (1 pieza).
155
[page-n-167]
Período 195-72 a.C.
Este período engloba el grueso del numerario recuperado en el
yacimiento, lo que no es de extrañar ya que coincide con el momento de mayor ocupación de la ciudad (Albiach et al., 2007:
122) y con el incremento de la monetización de la economía de
las ciudades ibéricas valencianas (Ripollès, 2003: 132).
La muestra de monedas conocida es muy variada, como
corresponde a un período en el que se produjo una importante incorporación de ciudades peninsulares a la fabricación de
moneda. Asistimos a una fuerte diversificación de la procedencia de las monedas y por primera vez el aporte de talleres peninsulares no sólo es abundante, sino predominante, ya que su
producción constituyó el 81% de la masa monetaria que ha sido
documentada en la ciudad (tabla 10.3).
Por lo que respecta a la moneda oficial romana, ésta continúa
destacando de manera significativa, ya que las emisiones romanas alcanzaron un 17,64% del total; de ellas se conocen más piezas de plata que de bronce,2 lo cual se aviene con la impresión de
que La Carència se encontraba formando parte de un territorio en
156
%
TOTAL
Ae
Octavo
Cuadrante
Perga
1
1
0,2
Nicomedia
1
1
0,2
78
17,6
Roma
43
3
30
1
1
Massalia
3
3
0,7
Iol
1
1
0,2
Kese
2
5
1,1
Laiesken
1
1
0,2
Baitolo
1
1
0,2
Ilturo
2
2
0,5
Eustibaikula
1
1
0,2
1
2
Iltirta
9
9
2
Kelse
31
31
7
Iltukoite
1
1
0,2
Orosiz
3
3
0,7
Saltuie
3
3
0,7
1
1
0,2
3
17
3,8
1
1
0,2
1
0,2
1
0,2
Terkakom
Bolskan
14
Sekia
Barskunez
1
Turiazu
1
Bilbiliz
7
7
1,6
Sekaiza
11
11
2,5
Belikiom
3
3
0,7
Tamaniu
2
2
0,5
K. Karbika
3
3
0,7
22
25
5,7
6
6
1,4
12
15
3,4
Ikalesken
3
Kelin
Saitabi
3
Valentia
32
Arse-Sag.
Kili
1
35
1
Obulco
1
Castulo
23
Total
61
3
3
229
1,6
0,2
0,2
1
9
17
10
4
7,5
3
113
0,2
33
1
3
2
7,9
1
10
28,7
1
1
Ebusus
108
127
7
7
Gadir
2
9
Imitaciones
1 De forma habitual estas monedas eran cizalladas si se tenía duda de
su calidad, y con frecuencia fragmentadas, en este caso en una mitad
regular, logrando de esta forma mantener un valor más o menos
proporcional respecto a la moneda de la que se obtiene (Ripollès, Cores
y Gozalbes, 2007: 171).
Semis
As / Unidad
Doble
Quinario.
Denario
Tabla 10.3 Monedas con fecha de acuñación ca. 195-72 a.C.
Tetradracma
69,34% de las monedas, esto nos lleva a pensar que la ciudad se
encontraba dentro del ámbito romano de circulación, lo que a su
vez testimonia la temprana presencia de Roma en estas tierras.
Por lo que respecta a las dracmas ampuritanas, una de ellas
cizallada y otra perforada,1 parece haber consenso en que este
tipo de emisiones se acuñaron como soporte financiero romano
(Marchieti, 1978: 382; Villaronga, 1984; Ripollès, Cores y
Gozalbes, 2007: 165), y aunque la presencia en el yacimiento se
reduzca a pocos ejemplares, no por ello es menos significativa.
Las acuñaciones hispano-cartaginesas destacan entre las peninsulares por su elevado porcentaje (19,35%), con tres monedas
de plata y nueve bronces (nº 133-144), la mayoría pertenecientes
a la serie Tanit/Prótomo de caballo, cuya circulación fue habitual
por la costa mediterránea (Villaronga, 1973: 73). Gracias a las
ocultaciones con numerario de plata (Villaronga, 1993: 21-36),
sabemos que las emisiones con este metal aparecen bien representadas en el sudeste peninsular y en la zona comprendida entre
los ríos Segura y Turia (Campo, 2000: 95-96). Un buen ejemplo
de la difusión de la moneda cartaginesa de plata en este momentos, lo tenemos en el tesoro de Moixent (García-Bellido, 1990:
27-45), que no sólo cuenta con emisiones hispano-cartaginesas
similares a las halladas en La Carència, sino también, con la
presencia de otros ejemplares comunes, como un hemióbolo de
la emisión Tanit-caduceo (García-Bellido, 1994: 59-60) similar
a nuestro ejemplar 145. Otra moneda de similares características
fue recuperada en Buñol (Ripollès, 1981: 11-13), por lo que su
presencia no es del todo ajena en la zona. También monedas de
procedencias similares las encontramos en el tesoro de La Plana
de Utiel (Los Villares, Caudete de las Fuentes), en donde junto
a dracmas ampuritanas, moneda romana y acuñaciones galas,
también encontramos un cuarto de shekel cartaginés de ceca
italiana (nº 127). La zona constituye quizás uno de los lugares
situados más al norte en los que la circulación de moneda cartaginesa fue destacada y en la que se dio una mezcla total de las
acuñaciones de la época.
Llama nuestra atención la ausencia de emisiones cartaginesas
realizadas en Cerdeña, las cuales suelen identificarse en los hallazgos aislados de bronces (Campo, 2000: 93), en cambio, contamos con un ejemplar de bronce muy desgastado, procedente
de Carthago (nº 128). La moneda de Castulo es probable que no
circulara dentro de este período y que lo hiciera en el siguiente.
0,7
442
2 De la mayoría de ellos desconocemos su cronología exacta dado su
deterioro, se han ordenado siguiendo patrones metrológicos.
[page-n-168]
el que la moneda de plata era esencialmente romana. Observamos un equilibrio en el aprovisionamiento de denarios acuñados
desde la primera mitad del s. ii a.C., aunque este aumenta sensiblemente durante los años 99-80 a.C, lo que coincide con el
volumen de emisiones romanas, tal y como queda reflejado en
la composición de casi todos los tesoros en los que este intervalo
cronológico se encuentra presente (CMTM, 299-301).
Probablemente, buena parte de los denarios de la primera
mitad del siglo ii llegaron un poco más tarde, a partir de mediados de siglo, de la misma manera que se deberían encuadrar
algunos denarios fechados entre 129 y 100 a.C., junto al grupo
correspondiente a la etapa de los enfrentamientos sertorianos,
ya que no hay que descartar que una parte de ellos se trajeran
a Hispania para financiar al ejército que combatió contra las
tropas de Sertorio.
Uno de los ejemplares más singulares de todo el corpus
analizado es, sin duda, un as romano-republicano reacuñado sobre una moneda de Obulco (nº 658). Tan sólo tenemos noticia
de dos ejemplares de similares características encontrados en la
Península, aunque el de La Carència difiere ligeramente de los
ya conocidos. Una de estas piezas fue hallada en el transcurso de
las excavaciones realizadas en el yacimiento romano de Cáceres
el Viejo (Cáceres), y el otro en depósito monetal del poblado talayótico de Torelló d’en Cintes, ambos han sido analizados en profundidad por A. Arévalo y C. Marcos (Arévalo y Marcos, 1997:
67-74; Arévalo y Marcos, 1998: 26-29; Arévalo, 1999: 229-234).
En los tres ejemplares son visibles los tipos oficiales que
el taller de Roma utiliza para sus ases, y en ningún ejemplar
se advierte la presencia de símbolos o nombres de magistrados
monetales. Coincidiríamos con Arévalo y Marcos en atribuirlas
a una emisión anónima, quizás la nº 339 de Crawford (1974).
Una diferencia con nuestro ejemplar es que en éste se ve claramente la leyenda ROMA en el exergo, mientras que los otros
dos no se aprecian restos de leyenda.
En cuanto a la acuñación del soporte, tanto en el ejemplar de
Cáceres el Viejo como en el del Torrelló d’en Cintes, se pueden
distinguir claramente los restos del tipo CNH 347/38 (Serie Vb
grupo 1 de Arévalo, 1999), acuñada entre el 110-80 a.C., no
ocurre igual en nuestro ejemplar, en el que sólo se aprecia parte
del rostro del anverso, y la espiga tumbada del reverso. El desgaste de la pieza nos imposibilita asegurar que pertenezca a esta
emisión y, aunque los pocos detalles visibles no nos permitan
descartarlo, el hecho de que el módulo y el peso sean ligeramente superiores (31 mm; 21,14 g) a los utilizados por este tipo
(28/29 mm; 14,96 g), nos hace pensar en una cronología más
antigua para el soporte, ya que podría tratarse de un tipo más
cercano a las emisiones de mediados del s. ii a.C.; con todo,
Arévalo conoce varios ejemplares de la serie Vb/grupo 1, con
un peso superior a 20 g (Arévalo, 1999: 312-316, nº 1398, 1401,
1435 y 1436) y módulo superior a 30 mm (Arévalo, 1999: 312316, nº 1398, 1411, 1428, 1440 y 1449.), por lo que tampoco
podemos desechar que el soporte pertenezca a la misma serie
utilizada en los dos casos anteriormente citados.
De nuevo, el desgaste de la pieza nos impide distinguir
alguna afinidad estilística con el modelo de proa utilizado en
el cuño de reverso de las piezas romano-republicanas, pero
el buen estilo del cuño de anverso nos hace pensar que no se
trata de una imitación, sino de una emisión oficial, acuñada en
nombre de Roma en Hispania. Quizás, al igual que los otros
dos ejemplares, su acuñación pudo producirse durante las
guerras sertorianas, con el fin de hacer frente a los gastos del
conflicto, momento que además coincidiría en el tiempo con
la reacuñación por parte de talleres hispánicos de monedas de
Obulco (Arévalo, 1999: 233), pero ante la escasez de más datos
preferimos considerar que esta pieza se reacuñaría en algún
momento entre finales del s. ii a.C. y principios del s. i a.C.
Con todo no puede descartarse la idea de que formaran parte
de las acuñaciones no oficiales de moneda romana republicana
realizadas en Hispania (Crawford, 1982; Villaronga, 1985).
Otra de las curiosidades del conjunto la encontramos en dos
denarios republicanos híbridos (nº 608-609), acuñados a nombre de los magistrados CN. LVCR y M. F GEM (RRC 237 y
RRC 250), entre el 136 y el 132 a.C. Crawford cita un denario
híbrido con el reverso del tipo RRC 250 y el anverso del tipo
249 (P. MAE ANT M. F) (RRC pp. 63 y 280), también del 132
a.C., pero no hace referencia a otra combinación de cuños o
emisiones. Aunque es difícil explicar su existencia, pensamos
que podría tratarse de un error de ceca más que de una falsificación, ya que las piezas parecen ser de plata.
Dentro del conjunto de moneda romana, hay que señalar
la presencia de un número no despreciable de moneda de plata
forrada (15 denarios romano-republicanos, 5 denarios ibéricos
y 1 victoriato), lo que no deja de ser un reflejo de la realidad
de la época, ya que a finales del s. ii a.C. se atestigua un incremento de la presencia de moneda falsa en la Península, tanto
en lo que respecta a la moneda romana como a la ibérica y celtibérica (Ripollès, 1984: 120; Campo, 2010: 23-40). Por otra
parte, cuando se descubre la falsedad de una moneda de plata
ésta pierde su valor, por lo que suele estar sobrerrepresentada su
presencia en la muestra en relación con las genuinas.
También contamos con dos semises de imitación en La
Carència (nº 501-502), y aunque técnicamente sean una falsificación, bien es sabido que su fabricación fue motivada por
intereses muy distintos a los de la plata, ya que se acuñaron
ante la necesidad de moneda de bronce oficial desde la segunda
mitad del s. ii a.C. (Crawford, 1982: 139; Villaronga, 1982:
222-226; Marcos, 1996: 199-200, 209-211).
De entre los talleres peninsulares que han sido documentados, destaca la notable presencia de monedas de talleres valencianos, especialmente de Arse-Saguntum, Valentia, Saitabi,
y de la vecina ciudad de Kelin, todos ellos localizados dentro
de un radio de 80-100 km con centro en el yacimiento de La
Carència (fig. 10.3). Este fue un comportamiento usual para
las emisiones de bronce de las ciudades de la península Ibérica
durante el período republicano, que quedaría justificado por el
volumen de producción de las mismas y por la propia ubicación
del yacimiento. Un lugar bastante estratégico que se vería potenciado por las comunicaciones, desplazamientos y relaciones
comerciales a través de uno de sus ejes principales, el valle del
río Magro.3 Un eje procedería de Iniesta, lo que explicaría el
volumen de moneda de Ikalesken aparecido en el yacimiento
(Ripollès, 1999: 145-168),4 cuyas emisiones tienen una cir-
3 Un eje procedería de la parte occidental de la actual provincia de
Cuenca, y pasaría cerca de la ciudad de Kelin. El río y el Valle del
Magro también constituirían el principal canal de comunicación hacia
el sector meridional de La Ribera y desde ahí hacia La Costera, donde
enlazaría con Saitabi y la vía Heraclea; véase Albiach et al., 2007: 113117; Quixal, 2012.
4 Identificada como la ceca de Ikalesken.
157
[page-n-169]
Fig. 10.3. Monedas acuñadas entre los años 195-72 a.C., halladas en La Carència. 1. Barskunez, 2. Bolskan, 3. Iltirta, 4. Eustibaikula,
5. Sekia, 6. Laiesken, 7. Ilturo, 8. Baitolo, 9. Turiazu, 10. Terkakom, 11. Saltuie, 12. Bilbiliz, 13. Sekaiza, 14. Belikiom, 15. Kelse, 16.
Iltukoite, 17. Kese, 18. Tamaniu, 19. Orosiz, 20. Arse-Saguntum, 21. Konterbia Karbika, 22. Ikalesken, 23. Kelin, 24. Kili (?), 25. Valentia,
26. Ebusus, 27. Saitabi, 28. Castulo, 29. Obulco, 30. Gadir, 31. Iol. No se han señalado: Roma (79 piezas), Perga (1 pieza), Nicomedia (1
pieza), Massalia (3 piezas) y semis de imitación romano-republicanos (3 piezas).
culación constatada en la zona (Arroyo, et al., 1989: 372).5 A
través de este eje de comunicación el yacimiento tendría también contactos con la ciudad de Kelin, con Saitabi, y con la gran
ruta oriental ibérica (vía Heraclea). De la procedencia de los
talleres peninsulares se ha de destacar la masiva procedencia de
monedas de cecas de la Citerior, y la muy reducida presencia de
piezas de la Ulterior, ya que si se exceptúa la abultada cantidad
de monedas que aporta Castulo, localizada junto al límite fronterizo, sólo disponemos de una pieza de la prolífica ceca púnica
de Gadir y otra del no menos productivo taller de Obulco; esto
demuestra una relaciones mucho más intensas hacia el norte,
pero no explica la escasez de monedas de Obulco que se encontraba localizada en las proximidades de Castulo, a no ser que las
piezas de esta última ciudad se asocien a movimientos humanos
relacionados con los metales.
De las monedas de Arse predominan los cuartos y octavos,
lo que no es de extrañar dado el volumen de emisión de estos
divisores acuñados por la ciudad, que en cierta forma facilitó su
dispersión (Ripollès y Llorens, 2002: 191-194). Sin duda, los divisores de Arse se configuraron como la moneda de los intercambios y pagos más pequeños, posiblemente disponible por doquier.
La presencia de monedas de Kili constituye sólo el 1,58%
con 7 ejemplares. Esta ceca tiene un especial interés en relación
con La Carència, porque existen muchas posibilidades de que
pueda identificarse con este yacimiento (Ripollès, 2001: 109).
Por ello merece un comentario específico.
Kili fue una ciudad ibérica localizada, desde el siglo xviii,
en el territorio valenciano, sobre la base de los escasos hallazgos monetarios conocidos y de la similitud estilística con las
monedas de las ciudades, también ibéricas, de Saitabi y Arse.
A través de la homofonía ha sido comúnmente aceptada su localización en Gilet, no obstante, la dispersión de los hallazgos
monetarios, que continúan siendo raros, comienzan a cuestionar la tradicional ubicación (Untermann, 1975: ceca A.34).6
La ceca de Kili acuñó un escaso volumen de monedas,
ya que tan sólo se conocen dos emisiones de moneda de
5 Arroyo cita tres unidades del tipo Vives 46/7, similares a las halladas
en La Carència.
6
158
Obviamos mencionar otras propuestas de localización disparatadas.
[page-n-170]
bronce durante los ss. ii-i a.C. Ambas utilizaron los diseños
característicos de la moneda ibérica. La primera emisión, que
debió comenzar a acuñarse hacia mediados del siglo ii a.C.,
estuvo formada por dos tipos de valores: unidades y cuartos
(CNH 318/1-2). Las unidades mostraron en anverso una cabeza
masculina diademada, a la derecha, y detrás una palma, y en
el reverso un jinete portador de una palma; se acuñaron con
un peso medio de 12,22 g y con una aleación ternaria: cobre,
estaño y plomo (Ripollès y Abascal, 1995: 139). Los cuartos,
con un peso medio de 2,92 g, se acuñaron en mucha menor
cuantía que las unidades y tuvieron los diseños característicos
de los divisores de las cecas ibéricas valencianas, pues en el
anverso mostró un pecten o venera y en el reverso un delfín y
la leyenda ibérica kili. Las similitudes estilísticas de algunas
unidades de Kili con emisiones de Arse y de Saitabi, permiten
proponer con una seguridad razonable que esta emisión se
inició hacia comienzos de la segunda mitad del s. ii a.C.
La segunda y última emisión fue bilingüe y sólo se conocen
unidades, para las que se eligieron los mismos diseños de
anverso y de reverso (CNH 318/3); no obstante debido al
dilatado período de tiempo que medió entre la acuñación de
ambas emisiones, el estilo fue bastante menos cuidado. La
importancia de esta emisión radica en su bilingüismo, pues
en el anverso, debajo de la cabeza masculina, se lee el nombre
latino de la ciudad GILI, mientras que en el reverso, debajo
del caballo, se mantuvo como en la primera emisión su nombre
ibérico kili. La fecha de acuñación de esta emisión bilingüe
es incierta, pero por el uso del latín y por las analogías con
la última emisión de la ciudad ibérica de Saitabi, también
bilingüe, es probable que se emitiera hacia mediados del s. i
a.C. Estas monedas y otras emisiones bilingües contribuyeron
de forma decisiva a la correcta valoración fonética de la
escritura ibérica.
La muestra de monedas de Kili con localización es reducida
y además cuenta con algunas limitaciones derivadas del sesgo
producido por la forma de recopilación.7 Unas pocas proceden
de hallazgos en excavaciones, pero la mayoría son hallazgos superficiales sin contexto, documentadas en colecciones privadas.
La dispersión de estas monedas muestra una fuerte presencia en
la vía de penetración Valentia-Meseta por La Carència, Requena,
Utiel, Caudete de las Fuentes y Alarcón, ya que son bastantes los
yacimientos arqueológicos localizados en esta vía en los que se
ha registrado el hallazgo de monedas. La densidad de hallazgos
está sesgada hacia el yacimiento ibérico de Los Villares (Caudete
de las Fuentes), debido a la existencia de una documentación bastante exhaustiva de sus numerosos hallazgos monetarios, formados por más de 200 piezas para el período anterior a ca. 72 a.C. El
mapa también muestra que las piezas de esta ceca no aparecen al
sur de la mencionada vía, mientras que sí lo hacen hacia el norte,
como son los de Segorbe y de Pobla de Vallbona.
7
Segorbe: Arasa y Ripollès, 1996: 412; Caudete de la Fuentes: CMTM,
p. 205, nº 101-108; Martínez y Camps, 1985: 35; y ejemplares
inéditos de la col. privada R. Gabaldón (Caudete de las Fuentes); Los
Aguachares: Vidal et al., 2004: 155-157; Castellar de Hortunas: Pérez
Mínguez, 1988: 395; Casa de la Cabeza: Torregrosa et al., 2012: 182;
Molino de Enmedio: Iranzo, 1992: 12; La Mazorra: Martínez y Camps,
1985: 39; La Carència: CMTM, p. 80; Pobla de Vallbona: Almarche,
1918: 131, = CMTM p. 126; Alarcón: Arroyo et al., 1989: 367; León:
Figuerola y González, 1999.
A partir de la dispersión de las monedas de Kili, queda en
evidencia la buena comunicación que Kili tuvo con la zona de
la meseta de Requena-Utiel (fig. 10.4), ya que en esta zona se
localizan los yacimientos arqueológicos que, casi con exclusividad, han proporcionado monedas de esta ceca, tales como Los
Villares, La Mazorra, El Molino de Enmedio, Los Aguachares
y Casa de la Cabeza (en este mismo sentido Quixal, 2012). La
cantidad es tan elevada que podría pensarse en la localización
de Kili en esa zona geográfica, aunque la existencia de Kelin,
que ejerció como lugar central o capitalidad de buena parte de
la Comarca de Requena-Utiel y que tuvo su propia producción
monetaria, nos lleva a alejar un poco de ella la ubicación de
Kili. La segunda concentración de monedas en orden de importancia se centra en La Carència, lo que la hace una buena candidata para localizar en ella la ceca de Kili, aunque hubiéramos
esperado una mayor cantidad de monedas de esta ceca en el
conjunto de hallazgos.
Figura 10.4. Localización de los hallazgos de monedas de la ceca de
Kili. 1. Segorbe, 2. Pobla de Vallbona, 3. Los Villares (Caudete de
las Fuentes), 4. Molino de Enmedio (Utiel), 5. La Mazorra (Utiel),
6. Los Aguachares (Requena), 7. Castellar de Hortunas (Requena),
8. Casas de la Cabeza (Requena), 9. La Carencia (Turís).
En consecuencia, no es posible afirmar con total seguridad
que Kili deba identificarse con La Carència, aunque los datos
monetarios y también arqueológicos conocidos hasta el momento apuntan en esa dirección y delimitan el área en el que
debió estar localizada, que no sería otra que la parte oriental
de la Plana de Requena-Utiel y la Hoya de Buñol. En este
mismo sentido apunta la organización territorial de esta parte
central del País Valenciano en época ibérica, ya que, como en
último lugar ha puesto de manifiesto Quixal (Quixal, 2012),
La Carència sería un lugar central delimitado por ciudades
ibéricas bien conocidas (fig. 10.5). Si fuera cierto que este
yacimiento controló política y económicamente el territorio
de su entorno, que quedó delimitado por el de Kelin por el
noroeste; por el de Edeta por el norte y por el de Saitabi por el
sur (Mata, 2001), entonces sería posible proponer la identificación de Kili con La Carència.
El segundo grupo de hallazgos en importancia dentro de los
talleres peninsulares lo constituyen las monedas que aportan los
talleres localizados en el Valle del Ebro y la Celtiberia, y dentro de éstas, de manera destacada, las cecas de Kelse, Bolskan,
Sekaiza y Bilbiliz. Por otra parte, no es de extrañar la presencia
159
[page-n-171]
Fig. 10.5. Polígonos Thiessen de las ciudades del centro y sur del
territorio valenciano (según Mata, 2001: 250).
de talleres celtibéricos y del Valle del Ebro en territorio ibérico,
ya que en ambas zonas el uso de la moneda estaba totalmente
establecido y debieron existir trasiegos de personas y mercancías bastante fluidos.
En general, hemos podido observar que la circulación de
estas monedas, especialmente las de bronce, está directamente
relacionado con el volumen emitido en cada emisión,8 por lo que
su presencia debe obedecer a la propia circulación de la moneda,
principalmente motivada por los desplazamientos humanos y
parece estar bastante acorde con los hallazgos de la región.
Los denarios de Bolskan e Ikalesken, pertenecen a emisiones
que circularon en un período de gran inestabilidad, y es
frecuente encontrarlos tanto en ocultaciones de hasta el 94 a.C,
como en los tesoros de época sertoriana (Villaronga, 1995: 4752), lo que hace razonable su circulación en el yacimiento. La
importancia de Ikalesken con un 5,65% del total se corresponde
con su relativa proximidad (Ripollès, 1999).
Por último, tenemos los talleres meridionales. Ya en el
período anterior encontramos algunos divisores de la ceca
de Castulo, pero será durante los siglos ii-i a.C. cuando esta
moneda adquiera un papel significativo en la circulación dentro del yacimiento. La presencia de monedas de Castulo no
llama la atención especialmente, ya que estas monedas tuvieron una circulación relativamente intensa (García-Bellido,
8
En el caso de Sekaiza la tercera y la sexta (Gomis, 2001: 83); Belikiom,
el grupo IIb (Collado, 2000: 103-110); Bolskan (Villaronga, 1995: 7478); Kelse: Konterbia Karbika, grupo I.2 (Abascal y Ripollès, 2000:
18).
160
1982: 95-140),9 y dado que nos encontramos en un área de
paso obligado para las relaciones entre la minería de Castulo
y el Valle del Ebro, su participación dentro de la masa circulante podría fundamentarse en los movimientos migratorios
de personas y los contactos con las zonas mineras de Sierra
Morena. Un ejemplo de que las monedas de Castulo fueron
abundantes en la zona lo constituye el hecho de que en el conjunto de monedas recuperadas en el yacimiento de Los Villares, éstas representan una proporción bastante elevada en
relación con las cecas más potentes de la zona (13,63%, frente
al 11,36% de Arse y 18,83% de Kelin, la ceca de la propia ciudad) (Ripollès, 2001: 109), lo que ratifica el flujo de monedas
acuñadas por esta ciudad a través del pasillo de comunicación
desde la Alta Andalucía hacia Aragón.
Por lo que respecta a Obulco, contamos con un único ejemplar de la serie IV, serie que ha sido bien documentada en niveles del s. ii a.C. (Arévalo, 1999: 187-188), y cuya presencia en
el yacimiento no constituiría ninguna singularidad digna de ser
destacada, más allá de su llamativa escasez.
Los talleres catalanes también están presentes en La Carència, pero en un porcentaje muy bajo y sin que destaque ninguna
ceca en particular; sus monedas se habrían difundido a través de
los movimientos habituales de personas y mercancías.
Las monedas griegas constatadas en este período intervendrían en la circulación de modo marginal, y podrían haber sido
consideradas como un objeto de prestigio y guardadas como tal,
siendo más apreciadas por sus motivos artísticos y por el valor
de su plata que por su uso propiamente monetario. No se puede
descartar la idea de que hubiesen llegado a la península Ibérica
de manos de los romanos en las primeras décadas del siglo ii a.C.,
como fue el caso de piezas helenísticas similares aparecidas formando parte del tesoro de Cuenca (Villaronga, 1993: 28).
Hay que destacar por su carácter propio la moneda nº 120,
acuñada por la ciudad de Perga, que recibió la contramarca
ancla seleúcida en algún momento entre 175-170 a.C. (Price,
1992: 68), probablemente en el 172 a.C., cuando Antíoco IV
aplicó una ligera reducción en el peso de sus tetradracmas
(Price, 1992: 347). Se trata de un ancla dentro de un marco
rectangular, que en otras ocasiones puede ser ovalado, este tipo
de contramarca la podemos encontrar con cierta frecuencia
en tetradracmas de las ciudades de Phaselis, Aspendos y Side
(Seyrig, 1958: 187-197, lám. XVII; Price, 1992: 68). Monedas del mismo tipo, se encontraron en los tesoros de Mektepini, Propontis y Pamphilia-Cilicia (Waggoner, 1979: 121, 5;
Olcay y Seyrig, 1965: 534; Hoover, 2010: 145). Según Price,
esta contramarca se aplicó ampliamente en el reino seléucida,
aunque durante un corto periodo de tiempo, como símbolo de
la dinastía reinante, dando así oficialidad a la circulación de las
monedas extranjeras (Price, 1992: 68).
La presencia de monedas de bronce de Iol y Massalia, serían
un ejemplo más de la circulación de piezas extrapeninsulares,10
muestra de movimientos migratorios a través del Mediterráneo.
Es habitual documentarlas, siempre en reducidas cantidades, en
los repertorios de hallazgos de Hispania.
9 Ver dispersión de esta ceca en García-Bellido, 1982: 95-140.
10 Se han hallado piezas procedentes de estos talleres en Kelin (Ripollès,
2001: lám. I-F lám. I-G); Arse-Saguntum (Gozalbes, 2002: Apéndice
II, nº 5, 6; nº 42).
[page-n-172]
Período 72-27 a.C.
El período de los años 72-27 a.C. representa una época de cambios y de tránsito hacia una realidad mucho más integrada en
el mundo político romano. Son unos años en los que progresivamente van desapareciendo y aminorando algunas de las
características más destacadas de la cultura ibérica. La producción monetaria de estos años se redujo drásticamente, ya que
muchas ciudades dejaron de fabricar moneda, lo cual no implicó necesariamente una carestía de ella, dado que en los años
anteriores, en especial desde el último tercio del siglo ii a.C.,
se produjo una eclosión de cecas que pusieron en circulación
un importante volumen de monedas, el cual debió mantenerse
en circulación a lo largo del siglo i a.C. En consecuencia, el
nivel de aprovisionamiento con moneda nueva en estos años
se redujo drásticamente, como se aprecia en la tabla 10.4, pero
su uso y velocidad de circulación posiblemente se mantuvo o
incrementó. Esta situación se repitió en muchos otros puntos
peninsulares y se atribuye al cierre de la mayor parte de las
cecas localizadas en la Citerior tras haber sido sofocada la rebelión sertoriana (Villaronga, 1979: 243-252).
Obulco (fig. 10.6). Esta última ceca apenas estaba representada
en el período anterior, en el que tuvo lugar la mayor producción
de esta ceca, lo cual tiene su paralelo en los hallazgos de Kelin, en donde durante los años 195-72 a.C. apenas si se detecta
su presencia (Ripollès, 2001: 109). De Obulco contamos con
seis ejemplares de la última emisión en el yacimiento (ca. 8045 a.C.) (Arévalo, 1999: 240-241). Esta serie es relativamente
abundante en niveles de circulación del s. i a.C. (Arévalo, 1999:
187-188), por lo que su presencia quedaría plenamente justificada por los desplazamiento ocasionales de la moneda, siguiendo las vías de comunicación.
Kelse/Lepida
5
1
Saetabi
1
3
8,33
2,77
1
3
Kili
8,33
1
Saguntum
13,88
3
3
%
1
TOTAL
Cuadrante
4
Semis
Quinario
Roma
As / Unidad
Denario
Tabla 10.4. Monedas con fecha de acuñación ca. 72-27 a.C
2,77
Carthago-Nova
1
1
2,77
Obulco
6
6
16,66
44,44
Castulo
TOTAL
4
4
1
11
1
16
9
18
4
36
La ceca de Roma, sigue proporcionando moneda de plata,
y continúa siendo uno de los talleres que predomina dentro de
la circulación monetaria de esta etapa. Nos gustaría destacar el
denario acuñado en Hispania del tipo RRC 468 (nº 646). Este
denario fue acuñado por César en la Península para cubrir las
necesidades de los costes de la campaña contra los pompeyanos, y corresponde al tipo que suele cerrar bastantes tesoros de
época republicana (Amela, 2002: 65-67). Dado que en Roma
no se acuñaron monedas de bronce después de ca. 80 a.C., toda
la moneda romana de este período es de plata y responde a un
esquema cronológico en el que los años de aprovisionamiento
se sitúan entre el 62 y el 42 a.C., fechas que corresponden a
momentos difíciles de la República Romana.
Dado que en Hispania se cerraron muchas más cecas en la
Citerior que en la Ulterior y habida cuenta de las orientaciones
de los flujos monetarios que alcanzaban esta zona del interior
de la provincia de Valencia, es lógico que las cecas meridionales sean las que proporcionen el mayor número de monedas en
este período, con un claro predominio de Castulo, seguida por
Fig. 10.6. Monedas acuñadas entre los años 72-27 a.C., halladas
en La Carència.
Otras acuñaciones de cecas peninsulares corresponden
a Saguntum, Kili, Saetabi y Kelse, el primero con emisiones
latinas y los tres restantes con emisiones de monedas bilingües.
Todas ellas acuñaron un volumen reducido de metal, por
lo que cabe pensar que La Carència tuvo poder de atracción
de monedas nuevas, no sólo de las cecas localizadas en las
proximidades.
Por último, contamos con ejemplares de los talleres provinciales recién creados de Lepida y Carthago Nova.
En líneas generales, el patrón monetal de La Carència parece estar bastante acorde con los hallazgos de la región y concuerda con el de otros yacimientos de la zona.
Imperio Romano
El periodo romano Imperial, comprendido entre el s. i a.C. y el
s. iv d.C., está representado en La Carència por 254 monedas,
las cuales han sido agrupadas por fases cronológicas y dinastías
(tabla 10.5; fig. 10.7).
Época alto imperial (27 a.C.-192 d.C.)
A principios de la época imperial Hispania era una zona monetizada con diferentes grados de intensidad: el área costera mediterránea, los núcleos urbanos y los campamentos militares utilizaban la moneda de manera habitual, mientras que en las áreas
rurales y zonas del interior peninsular poco pobladas la moneda
estaba menos presente en la vida diaria (Ripollès, 2002: 196).
Por lo que respecta a la composición de la masa monetaria
circulante, hay que decir que en época Julio-Claudia la moneda
de plata debió circular de manera habitual, ya que se acuñó
161
[page-n-173]
Tabla 10.5. Monedas provinciales e imperiales. Siglos I a.C.-IV d.C.
Período
Reinado
44 a.C-192 d.C.
Peninsulares
Período
Extra-Peninsulares
Julio-Claudios
AUGUSTO
2
1
1
VALERIANO I
5
TIBERIO
2
TREBONIANO GALO
SERIES IMPERIALES
2
TRAJANO DECIO
1
N
FILIPO II
26
Reinado
FILIPO I
SERIES PROVINCIALES
[ 45,28% ]
N
1
Divo Valeriano II
1
Agripa
13
Salonina
2
1
CLAUDIO II
9
VESPASIANO
5
QUINTILO
1
DOMICIANO
4
AURELIANO
1
Inciertas del siglo I d.C.
Antoninos
GALIENO
9
Inciertas Julio-Claudios
Flavios
1
CLAUDIO I
1
NERVA
Divo Claudio II
2
TRAJANO
11
ADRIANO
PROBO
ANTONINO PÍO
11
1
4
3
Inciertas del s. III d.C.
1
2
CONSTANCIO I CLORO
Primera Tetrarquía
DIOCLECIANO
MAXIMIANO HÉRCULES
18
Elio César
9
4
Diva Faustina I
2
S. IV d.C.
LICINIO I
MARCO AURELIO
4
[ 28,35% ]
CONSTANTINO I
Cómodo César
1
Helena
1
26
1
Faustina II
6
CRISPO
2
CÓMODO
1
CONSTANTINO II
1
Divo Marco Aurelio
1
Divo Constantino I
1
Inciertas Antoninos
3
Julia Domna
1
MAGNENCIO Y DECENCIO
1
CARACALLA
3
CONSTANCIO II
1
CONSTANCIO II/CONSTANTE
HELIOGÁBALO
1
TEODOSIO I
ALEJANDRO SEVERO
[ 26,38% ]
Severos
CONSTANTE
GETA
S. III d.C.
2
1
Inciertas dinastia Constantino I
1
HONORIO
1
2
Inciertas del s. IV d.C.
6
Anarquía militar MAXIMINO
GORDIANO III
Total general
en grandes cantidades11 y era empleada para hacer frente a
toda clase de pagos: salarios, actividades evergéticas, etc. No
obstante, su presencia en los hallazgos monetarios es escasa,
debido a su elevado valor intrínseco y al cuidado con que era
manipulada, mientras que la moneda de bronce, más abundante,
menos valiosa y utilizada en las transacciones comerciales del
día a día, aparece constantemente y en cantidades variables
en los hallazgos monetarios (Ripollès, 2002: 196). De hecho,
durante el reinado de Augusto se permitió que las ciudades
privilegiadas, municipios y colonias, pudieran fabricar su
propia moneda de bronce, la cual continuó acuñándose hasta el
reinado de Claudio I, cuando cesó por completo la producción
11 Las acuñaciones romanas emitidas en Hispania fueron progresivamente
sustituyendo a las acuñaciones ibéricas a partir de la época de las
guerras sertorianas, Ripollès, 2002: 196.
162
10
6
1
12
254
monetaria local en las provincias romanas de Occidente
(Ripollès, 2002: 196; Ripollès, 1998: 335-395).
En cuanto a la moneda de oro acuñada a finales del periodo
republicano por César y los miembros del segundo triunvirato,
ésta debió estar muy poco disponible, ya que su acuñación prácticamente acababa de comenzar (Ripollès, 2002: 196).
Dinastía Julio-Claudia
En La Carència contamos con 45 monedas emitidas durante
los años de reinado de la dinastía Julio-Claudia (tabla 10.5),
con un índice de monedas/año de 2,17, una cifra relativamente
elevada si tenemos en cuenta que en otros yacimientos peninsulares como Saguntum o Ilici es inferior (0,44 y 0,33 respectivamente) (Lledó, 2007: 128 y 157), lo cual indica que hay un
uso importante de la moneda en este período que nos ocupa.
De las 45 monedas mencionadas, 26 fueron acuñadas en cecas
[page-n-174]
Fig. 10.7. Número de monedas por año en La Carència (27 a.C.-395 d.C.).
Tabla 10.6. Monedas provinciales por reinados (44 a.C.- 41 d.C.)
Total
Peninsulares
Extra-Peninsulares
Nº
%
Nº
%
1
5,88
Augusto
17
16
94,12
Tiberio
7
7
100
Calígula
2
2
100
Anónimas
1
1
100
27
26
96,30
Total
Tabla 10.7. Cecas provinciales hispánicas
(44 a.C.-41 d.C.)
N
TARRACONENSE
%
96,15
Emporiae
1
3,85
Lepida-Celsa
2
7,69
Osca
1
3,70
1
3,85
Caesaraugusta
5
19,23
Calagurris
6
23,08
Bilbilis
peninsulares y una fue producida en la ceca gala de Nemausus
(nº 567), suponiendo tan sólo el 3,70% del total de monedas
provinciales (tabla 10.6; fig. 10.8).
Las monedas peninsulares cuentan con una procedencia
variada, con un predominio de las cecas pertenecientes a la provincia Tarraconense con 25 monedas (96,15%), mientras que la
otra provincia hispánica, la Bética, está representada con una
pieza (3,85%) (tabla 10.7). Esta distribución, con una clara preponderancia hacia las producciones de la Tarraconense, no hace
más que seguir en la línea de lo que se ha visto para la procedencia de las cecas peninsulares de época republicana.
De la Tarraconense hay 10 cecas representadas: Carthago
Nova y Calagurris con 6 monedas (23,08% respectivamente);
Caesaraugusta con 5 monedas (19,23%); Celsa con dos monedas (7,69%) y Bilbilis, Segobriga, Osca, Ercavica, Turiaso y
Emporiae con una moneda cada una (3,85 respectivamente).
1
3,85
Turiaso
1
3,85
Segobriga
1
3,85
Ercavica
1
3,85
Carthago Nova
6
23,08
1
3,85
26
100
BÉTICA
Iulia Traducta
Total
3,85
Llama la atención el hecho de que no haya ninguna pieza procedente de la ceca de Saguntum; no obstante, la ausencia de esta
misma ceca en los hallazgos monetarios del periodo Julio-Claudio en una necrópolis de Valentia (Gozalbes, 1997: 198-199)
(están solamente representadas Calagurris, Celsa, Ercavica,
Bilbilis, Caesaraugusta, Carthago Nova y Segobriga) nos in163
[page-n-175]
Fig. 10.8. Monedas provinciales del período 27 a.C.-41 d.C. halladas en La Carència.
12 Este mismo fenómeno se ha documentado en Belo.
164
BETICA
Iulia Traducta
TARRACONENSE
Emporiae
1
Total
Anónima
Calígula
Tiberio
Tabla 10.8. Monedas provinciales por ceca y reinado
Augusto
dica que La Carència no es un ejemplo aislado. Como en época
republicana, La Carència recibió una destacada cantidad de
moneda de bronce procedente, sobre todo, de las cecas localizadas en el Valle del Ebro.
Por reinados y en términos cuantitativos, el de Augusto es
el mejor representado con 17 piezas (62,96%), mientras que
el de su sucesor Tiberio cuenta con 7 piezas (25,93%) y el de
Calígula con 2 piezas (7,41%); por lo que respecta a las piezas
anónimas, solamente existe una de este periodo (3,70%) y corresponde a un divisor de Emporiae (nº 546), que pudo acuñarse
durante el reinado de Augusto (tabla 10.8).
Como hemos señalado, las producciones locales hispánicas
desaparecieron en la península Ibérica hacia el final del reinado
de Calígula o inicios del de Claudio I (ca. 41 d.C.) (Bost et al.,
1987: 40),12 después de una disminución constante de talleres
activos. La amplitud temporal del reinado de Augusto y la existencia de un número mayor de cecas explican que con Augusto
haya monedas procedentes de un mayor número de cecas (8 en
total), con Tiberio la representación se reduce (5) y con Calígula
solamente hay dos cecas representadas. Es decir, a medida que
se incrementa la producción en las cecas imperiales y estas nutren de numerario a las diferentes provincias, las cecas locales
reducen progresivamente su producción hasta cesar por completo durante el reinado del emperador Claudio I, como veremos
a continuación. A este fenómeno no debió ser ajena la preferencia de los hispanos por la moneda imperial, a la que cada vez se
parece más, y una menor rentabilidad de esta actividad.
«Il semble que les ateliers impériaux commencent à prendre
le relais des officines hispaniques dans l’alimentation des circuits monétaires» (Bost et al., 1987: 40).
1
1
1
Lepida-Celsa
2
2
Osca
1
Caesaraugusta
3
1
Calagurris
3
3
6
Bilbilis
1
1
Turiaso
1
1
1
Segobriga
5
1
Ercavica
5
Nemausus
1
1
Carthago Nova
GALIA
1
1
Total
%
1
1
6
1
17
7
2
1
62,9
25,9
7,4
3,7
27
Con respecto a las denominaciones de carácter provincial,
el as es el mejor representado con 23 ejemplares (82,14%),
mientras que el semis con 4 ejemplares (4%) y el cuadrante
con 1 ejemplar (3,57%) son escasos, y los valores superiores
de bronce como el sestercio y el dupondio están ausentes
en este periodo (tabla 10.9), lo cual refuerza la idea de un
aprovisionamiento monetario de carácter local marcado por el
predominio de la moneda de bronce de reducido valor, cuyo
objetivo era satisfacer la necesidad de numerario para las
transacciones comerciales del día a día (Ripollès, 2002: 196).
[page-n-176]
Tabla 10.9. Denominaciones de las monedas provinciales.
As
S
Augusto
13
4
Tiberio
Calígula
Peninsulares
Total
Denario
As
Total
1
5
2
2
Agripa
1
1
Claudio I
9
9
17
Augusto
7
7
2
2
1
1
Dupondio
Tiberio
Inciertas
Anónima
Extra-Peninsulares
Qd
Tabla 10.10. Denominaciones de los Julio-Claudios (27 a.C.-69 d.C.).
1
Augusto
1
Total
23
4
1
82,14%
14,2%
4
3,57%
28
Este fenómeno es bien conocido a nivel peninsular gracias a los
estudios de otras ciudades hispánicas: Emporion (Villaronga,
1977; Ripoll, 1979), Arcobriga (Beltrán, 1978; Medrano et
al., 1990), Valeria (Osuna Ruiz, 1976), Saguntum (Gozalbes,
1994; Ripollès y Llorens, 2002), Ilici (Llorens, 1987; Ripollès,
2004), Carteia (Chaves, 1979a, 1989), Baelo Claudia (Bost et
al., 1987), Italica (Ripollès, 1994), Conimbriga (Pereira et al.,
1974) y Carthago Nova (Llorens, 1994).
Otro aspecto a comentar es que durante el periodo JulioClaudio fue frecuente en Hispania contramarcar las monedas
provinciales, es decir, efectuar marcas con un punzón en las
piezas (monogramas, animales, objetos o letras) y cuya función
y origen es diversa.13
En La Carència contamos con un as de Augusto de LepidaCelsa (nº 549) con la contramarca , cuyo significado nos es
desconocido. Sabemos, eso sí, que sólo aparece en monedas de
esta ciudad y que fue aplicada a finales del reinado de Augusto
o a principios del de Tiberio (Hurtado, 2005, 869-870, Ripollès,
2010: 184).
El resto de monedas provinciales presentes en La Carència no presentan contramarcas, lo cual no quiere decir que no
fuesen usuales, simplemente que contamos con un número reducido de ejemplares (28 en total) y que nos encontramos en
una zona en la que el contramarcado no fue una práctica muy
común, excepto en Saguntum, donde los ases recibieron la
marca DD en el reverso.
Por lo que respecta a las piezas romanas, contamos con 17
pertenecientes a los Julio-Claudios: 4 denarios de Augusto, 2
ases de Tiberio, 1 as de Agripa y 9 ases de Claudio I (tabla
10.10). De este último emperador, 4 ejemplares son imitación
de sus acuñaciones oficiales (nº 705-708),14 posiblemente de
procedencia hispana por el estilo tosco y la falta de calidad que
presentan. Responden a la necesidad de moneda de bronce en
1
Total
4
1
1
13
18
un momento en que las cecas de las ciudades provinciales romanas habían cesado su producción (Ripollès, 2002: 200-202)15
y el aprovisionamiento de moneda a la Península desde Roma
era insuficiente (Ripollès, 2002: 200).16 Cabe mencionar que la
denominación más imitada fue el as (como hemos comprobado
en La Carència), mientras que el sestercio y el dupondio fueron
imitados en menor proporción (no existiendo ninguno en La
Carència) y que su área de circulación fue bastante limitada, es
decir, restringida a su área de producción. Además, continuaron
en circulación durante bastante tiempo, tal y como atestiguan
los hallazgos de estas piezas en contextos estratigráficos de los
siglos ii y iii d.C. (Ripollès, 2002: 201-202).
En cuanto a la moneda de plata, el denario está documentado
con 4 ejemplares acuñados por Augusto, uno de ellos forrado y
perforado (nº 692), lo cual nos indica que, efectivamente, sí que
circuló de manera habitual en la Península y que por lo tanto
fue utilizada para efectuar pagos de mayor valor. La moneda de
oro, por su parte, está ausente en La Carència en este periodo,
a pesar de que al final de la época Julio-Claudia debió estar
disponible para financiar transacciones importantes, al igual
que ocurría con la de plata (Ripollès, 2002: 203).
Entre las acuñaciones romanas imperiales, las que se
efectuaron en la ceca de Roma fueron las que mejor están
representadas durante este periodo en La Carència (tabla 10.11),
especialmente durante el reinado de Claudio I, cuando las cecas
provinciales han cesado su actividad en Occidente.
Tabla 10.11. Cecas de los Julio-Claudios (27 a.C.-69 d.C.).
Emerita
Augusto
Lugdunum
2
2
Roma
Indet.
1
Total
5
2
Agripa
1
Claudio I
13 Una parte importante de las contramarcas fueron aplicadas por las
propias ciudades, muchas de las cuales estampaban su nombre de
manera abreviada, con el objetivo de que circulasen exclusivamente
dentro de la ciudad y evitar así que se dispersaran hacia otras áreas
donde hubiese demanda de moneda de bronce. Otras contramarcas,
en cambio, se efectuaron en campamentos militares con el objetivo,
probablemente, de dotarlas de vigencia y garantizar su uso entre los
soldados, como por ejemplo la marca con cabeza de águila y cuya
presencia está atestiguada en el norte de la Península Ibérica, Ripollès,
2002: 202. Para profundizar en este tema ver los trabajos: Guadán,
1960; Alfaro et al., 1998; Centeno, 1987; Blázquez, 1999; GarcíaBellido, 1999 y Morillo, 1999.
14 Es muy posible que alguna otra pieza de las halladas en La Carència
sea también una imitación, pero presentan un desgaste tan acusado que
es difícil saberlo con certeza.
Tiberio
5
4
1
1
8
6
18
Inciertas
Total
2
2
2
1
9
15 La acuñación de imitaciones de moneda romana oficial en grandes
cantidades hizo posible que se suplieran de manera más o menos
satisfactoria las necesidades de moneda de bronce. El cierre efectivo de
las cecas cívicas de la Península se produjo seguramente a principios
del reinado de Claudio I, Ripollès, 2002: 200-202. Para ampliar
la información sobre el cierre de las cecas hispánicas, ver también
Ripollès, 1994 y Bost et al., 1987.
16 Sobre las imitaciones de Claudio I remitimos a los trabajos de:
Sutherland, 1935; Giard, 1970; Bost et al., 1987; Besombes y
Barrandon, 2000.
165
[page-n-177]
Dinastías Flavia y Antonina
Ya se ha señalado que a lo largo del siglo i d.C. el as fue la
denominación de bronce que más circuló, mientras que las
otras denominaciones parece ser que circularon con porcentajes
similares entre sí (Ripollès, 2002: 203; Bost, Campo y Gurt,
1979: 176). En cuanto a las monedas de oro y la plata, estas
también estuvieron disponibles, si bien en menor cantidad que
la moneda base, ya que eran empleadas en realizar pagos de
mayor valor.
El siglo ii d.C. estuvo marcado por la estabilidad política
y la regularidad en el aprovisionamiento monetario, lo cual
se tradujo en un incremento considerable de la producción
monetaria (Ripollès, 2002: 204) se aumentó la producción de
moneda de bronce con mayor poder adquisitivo (dupondios
y sestercios) y se redujo la de los valores inferiores (semis y
cuadrantes), en relación directa con el aumento de la monetización de la economía y con la lenta y progresiva elevación de
los precios. Con respecto a la moneda de plata, fue el denario
romano el que mayoritariamente circuló gracias al aumento de
su producción y a la acumulación de años sucesivos de acuñación. Su puesta en circulación debió proceder de las actividades comerciales y de las acciones evergéticas llevadas a cabo
en diferentes enclaves hispánicos (Ripollès, 2002: 204; Bost et
al., 1987: 62). También pudieron haber circulado algunos denarios ibéricos, muy pocos, los cuales han sido documentados,
por lo menos, en el período Julio-Claudio en diferentes tesoros
peninsulares.17 En cuanto a la moneda de oro, en líneas generales, su presencia disminuyó en el Imperio durante el siglo ii
d.C. como consecuencia del descenso en su producción por
parte del estado (Ripollès, 2002: 205), aunque no las hemos
podido documentar debido a la cautela con la que se manipulaban este tipo de piezas.
En La Carència, los hallazgos del periodo Flavio (tabla
10.12) proporcionan un índice de monedas/año de 0,83, lo cual es
una cifra baja para la circulación monetaria real en este periodo.18
Por denominaciones, observamos todavía un predominio
del as, aunque también contamos con denominaciones de valor
más alto como el dupondio. La ausencia de divisores evidencia
el descenso de su acuñación por parte de Roma, como hemos
comentado anteriormente. Por procedencia, todas las monedas
de época flavia fueron acuñadas en la ceca de Roma.
Si pasamos a los hallazgos del periodo Antonino (tabla
10.13), estos proporcionan un índice de monedas/año de 3,76,
lo cual es un índice más elevado que en los anteriores periodos
y confirma un aprovisionamiento regular a la Península por parte de la ceca de Roma, sobre todo durante la primera mitad del
siglo ii d.C., pues las monedas de Trajano y Adriano suponen el
50% de la muestra.
Por denominaciones, el as y el sestercio se hallan en proporciones casi idénticas (28 y 26 piezas respectivamente), mientras
que el semis y el cuadrante están presentes, pero en escasa cantidad, lo cual indica un descenso en su producción; en cuanto a
las denominaciones acuñadas con metal precioso, el denario de
19
plata es el único valor documentado.
Tabla 10.13. Denominaciones de los Antoninos (96-192 d.C.).
D
HS
Dp
7
3
Nerva
1
Qd
Total
11
11
6
4
1
18
1
Diva Faustina I
1
1
11
1
1
2
3
1
4
1
Marco Aurelio
1
5
6
Cómodo César
Faustina II
1
Cómodo
1
1
1
2
1
26
3,76
1
Divo M. Aurelio
Inciertas
M/ año
2
1
5
Elio César
Antonino Pío
Total
S
2
Trajano
Adriano
As
2
3
28
1
1
60
Tabla 10.14. Cecas de los Antoninos (96-192 d.C.).
Roma
Nerva
Indeterminadas
2
Trajano
6
Adriano
Total
2
17
5
11
18
Tabla 10.12. Denominaciones de los Flavios (69-96 d.C.).
Dp
As
Total
Vespasiano
1
4
1
3
4
Total
2
7
1
1
11
11
2
2
Diva Faustina I
Monedas / año
9
0,83
4
4
Cómodo César
1
1
Faustina II
5
Domiciano
Elio César
Antonino Pío
Marco Aurelio
6
6
Cómodo
Divo Marco Aurelio
1
1
1
1
Inciertas
Total
17 Tesoros de Villar del Álamo y de Tiermes (Volk, 1997); tesoros
de Citania de Sanfins (Porto) (Volk, 1997); tesoros de denarios de
Ampurias (Keay, 1998) y tesoro de Cerro Casal (Utrera) (Volk, 1997).
18 Las monedas de este periodo suelen estar poco representadas en los
hallazgos del territorio peninsular, ya que los estratos del siglo ii y de
la primera mitad del iii d.C. son a menudo escasos y los testimonios
arqueológicos que dejan son pocos, al tratarse normalmente de niveles
de uso, Ripollès, 2002: 204.
166
2
52
2
7
60
19 La escasez de moneda de plata en los hallazgos peninsulares no refleja,
ni mucho menos, la importancia que tuvo ésta en la economía de las
ciudades, ya que fue la moneda de plata la que debió emplearse en
la mayor parte de las actividades comerciales y evergéticas, Ripollès,
2002: 203-204. De los cinco denarios de época Alto Imperial presentes
en La Carència, dos están forrados, perteneciendo uno a Augusto y el
otro a Adriano.
[page-n-178]
Fig. 10.9. Procedencia
de las monedas del
período 192-395 d.C.
20 Bost et al. (1987: 72) asocian la preferencia por el sestercio con la
elevación de precios, es decir, con la inflación, en especial la que se
registra durante la segunda mitad del siglo iii d.C.
1/2
Aur.
Ant.
HS
As Nummus
Total
Julia Domna
SEVEROS
Durante la primera mitad del siglo iii d.C. hubo una progresiva
disminución del aprovisionamiento de moneda por parte del estado romano, lo cual dará lugar a la carestía de numerario circulante,
especialmente de moneda de bronce, y comportará el incremento
de las imitaciones de moneda oficial en talleres clandestinos.
En cuanto a las denominaciones circulantes en este periodo
(tabla 10.15; fig. 10.9), el sestercio incrementará su presencia,20
superando en importancia al as, el cual había sido en el siglo
i y en menor medida durante el ii d.C. el valor predominante
(Ripollès, 2002: 205). Por lo que respecta a la plata, asistimos
a la desaparición progresiva del denario y a la aparición de una
nueva moneda, el antoniniano, creado por Caracalla hacia el
215 d.C. con una aleación similar a la del denario (aproximadamente un 50% de plata), que con el tiempo se convertirá en
la principal denominación de plata (Ripollès, 2002: 205). No
obstante, hay que decir que los antoninianos se emitieron inicialmente en cantidades reducidas, por lo que circularon poco
hasta el reinado de Gordiano III (238-244 d.C.), cuando las
cantidades emitidas empezaron a ser mayores y los denarios
comenzaron a ser reemplazados o retirados de la circulación o
reacuñados como antoninianos, en su mayoría durante el reinado de Trajano Decio (249-251) (Burnett, 1987: 49). Por otra
parte, la moneda de oro en este momento fue escasa, con lo cual
tenemos que la moneda de plata fue la que se empleó preferentemente para efectuar pagos importantes (Ripollès, 2002: 207).
D
1
1
Caracalla
3
3
Geta
1
1
Heliogábalo
1
1
A. Severo
1
1
Maximino
1
1
Gordiano III
1
1
2
Filipo I
2
2
Filipo II
2
2
1
1
Traj. Decio
ANARQUÍA MILITAR
El siglo iii d.C.
Tabla 10.15. Denominaciones del siglo III d.C.
Treb. Galo
1
1
Valeriano I
1
1
Divo
Valeriano II
1
1
Galieno
13
13
Salonina
2
2
Claudio II
9
9
1
1
Quintilo
Aureliano
1
1
Divo
Claudio II
PRIMERA
TETRARQUÍA
Por procedencia, 52 piezas fueron acuñadas en la ceca de
Roma y las 7 restantes están tan desgastadas que no ha sido posible atribuirles un origen (tabla 10.14); no obstante, la inmensa
mayoría de emisiones se fabricaron en Roma, por lo que todas
las monedas aparecidas debieron proceder de esta ciudad
9
Probo
2
9
2
Diocleciano
1
1
3
Constancio I
Cloro
Inciertas
s. III d.C.
Total
4
3
Maximiano
Hercúleo
1
3
4
6
1
45
4
4
6
5
67
167
[page-n-179]
Periodo 193-253 d.C.
El aprovisionamiento monetario en este periodo suele ser escaso, siendo los índices de monedas por año inferiores a 0,10.21 En
el caso de La Carència, no obstante, el índice es de 3,96, lo cual
está testimoniando un uso monetario significativo en esta etapa
y, por consiguiente una actividad económica y social destacada.
En conjunto, en La Carència tenemos que las monedas emitidas entre el reinado de Septimio Severo y el de Constancio I Cloro inclusive comprenden un total de 67 ejemplares (26,38% del
total de la moneda romana de La Carència). Empezando por la
dinastía de los Severos (tabla 10.16), solamente contamos con 7
piezas (nº 776-782), 6 de las cuales son denarios22 y la restante es
un sestercio (Lledó, 2007: 231; Bost et al., 1987: 63; Gurt, 1985:
98-99; Pereira et al., 1974: 226-227).23 Aunque hemos dicho que
con Caracalla se introduce el antoniniano, en La Carència el primero que ha sido documentado pertenece al reinado de Valeriano I (nº 792) (38 años después de su creación), lo cual ratifica
el hecho de que a la península Ibérica los antoninianos llegaron
tarde y que, además, lo hicieron aquellos que se acuñaron con
una menor pureza, pues no tenemos ninguno de buena época, es
decir, del periodo Severo. Esto concuerda con las conclusiones
de algunos investigadores (Ripollès, 2002: 207) que estiman que
el sistema monetario basado en el antoniniano comenzó a visualizarse en Hispania partir del 253 d.C., y que fue a partir del 260
d.C. cuando empezó a llegar con más frecuencia.
Observamos también que el último denario (y además forrado) presente en La Carència pertenece al reinado de Heliogábalo (nº 781) (Bost et al., 1987: 72)24 (tabla 10.15 y 10.16), pues
a partir de este emperador desaparece del conjunto monetario,
quedándose el antoniniano como la única moneda de plata. Por
tanto, en los hallazgos hay un vacío de moneda de plata entre el
Tabla 10.16. Denominaciones de los Severos
Denarios
Julia Domna
Sestercio
1
Total
1
Caracalla
3
3
Geta
1
1
Heliogábalo
1
Alejandro Severo
Total
1
1
6
1
1
7
reinado de Alejandro Severo y el de Valeriano I, cuando documentamos el primer antoniniano en La Carència, pero sabemos
que este fenómeno no es del todo real, ya que la moneda de
plata circula y es empleada por la población peninsular para
21 En Saguntum/Grau Vell el índice de monedas por año en este periodo
es de 0,26, Lledó, 2007: 138, tabla 127.
22 De los 6 ejemplares con que contamos, tres están forrados.
23 Las piezas severas (193-222 d.C.) se hallan escasamente representadas
en los hallazgos peninsulares y esto se debe a varios factores: a la
disminución del aprovisionamiento monetario de las cecas imperiales
y a que un número considerable de piezas antoninas continuaban en
circulación, por lo que la exigencia de nueva moneda no debió de ser
apremiante, Lledó, 2007: 231; Bost et al., 1987: 63; Gurt, 1985: 98-99;
Pereira et al., 1974: 226-227.
24 En Baelo Claudia el último denario pertenece a Alejandro Severo.
168
efectuar grandes pagos, tal y como atestigua el tesoro de Llíria
(Escrivà, Martínez y Vidal, 2001: 11-91; Escrivà, Gozalbes y
Vidal, 2005: 95-113 y Delegido, 2011: 677-694.), compuesto
por 5.990 denarios que cubren el periodo alto imperial desde
Nerón hasta Plautilla, dejando de ingresar nueva moneda en el
205 d.C. Este tesoro es un buen ejemplo de la moneda que estaba en circulación a principios del siglo iii d.C., justo antes de
que se creara el antoniniano, por lo que debemos pensar que no
hubo ni mucho menos una inmediata carestía de moneda plata,
aunque no se refleje en los hallazgos monetarios de La Carència, puesto que, además de la moneda acuñada en la segunda
mitad del siglo ii, que es lógico que esté en circulación, también
había una masa nada despreciable de denarios pertenecientes
a la segunda mitad del siglo i y a la primera mitad del siglo ii
d.C. circulando en el territorio peninsular y en particular en las
Tierras Valencianas (Ripollès, 2002: 206).
Por lo que respecta a las denominaciones de bronce, sestercios y ases se hallan en una proporción similar en La Carència
(4 y 6 respectivamente). La muestra es reducida, razón por la
cual no refleja la tendencia general que debería ser la disminución progresiva del as y su sustitución por el sestercio.
Período 253-284 d.C.
En esta etapa, la ceca de Roma incrementó notablemente el
aprovisionamiento oficial y sus monedas llegaron con facilidad
a la Península Ibérica (Lledó, 2007: 140; Gozalbes, 1999: 61),
lo cual hemos constatado con un índice de monedas por año de
10,00 para este periodo en La Carència.25
A partir del reinado de Galieno la presencia del antoniniano
es ya muy significativa, con 15 ejemplares (nº 794-808)
(22,39% del total del siglo iii d.C.), seguido por el de Claudio II
con 9 ejemplares (nº 809-817) (13,43%). Junto con las monedas
de consagración de Claudio II (Divo Claudio), que también son
9 (nº 820-828) (13,43%), suponen casi la mitad de todas las
monedas correspondientes al siglo iii d.C., concretamente, un
49,25% (tabla 10.17). Esta tendencia se observa también en
otros conjuntos monetarios como el de Baelo Claudia (Bost et
al., 1987: 74-75), donde hay un predominio de las emisiones
póstumas de Claudio II, si bien las correspondientes a su
reinado y las pertenecientes a Galieno se presentan en número
similar (78 frente a 73).
Estos datos concuerdan con el contexto socioeconómico
del momento, ya que hacia la segunda mitad del siglo iii d.C.
se produjo una escasez de moneda de plata, concretamente del
antoniniano de buena calidad,26 el cual había ido reduciendo
25 En el Grau Vell el índice de monedas por año es de 4,38 (Llédó, 2007:
139, tabla 128), mientras que en el ager es de 3,25 (Lledó, 2007: 140,
tabla 129).
26 Existen unos pocos tesoros hallados en la zona costera levantina que
son de comentario obligado (tesoro de Almenara, Gozalbes, 19961997; tesoro de Les Alqueries, Ripollès y Gozalbes, 1998; tesoro de
Mas d’Aragó, Gozalbes, 1996; tesoro de Benicató, Ripollès, 1977;
Llorens y Ripollès, 1995) por toda una serie de características comunes:
todos cierran en los años 265-266 d.C., contienen antoninianos de
buena calidad –el de Almenara contiene incluso dos denarios, también
de buena aleación–, lo cual es infrecuente en los hallazgos esporádicos,
porque su valor hizo que se extraviaran muy poco (Lledó, 2007: 141),
hay un predominio casi total de antoninianos del reinado de Galieno en
solitario –destaca aquí el tesoro de Mas d’Aragó por su composición
mixta: contiene una cantidad nada despreciable de sestercios (14
[page-n-180]
13,43
Total
435
89,25
33
49,25
su peso y su aleación hasta contener solamente entre un 1 y
un 2% de plata en el 270 d.C., es decir, durante el reinado de
Galieno y Claudio II (Estiot y Delestre, 1992: 20-21).27 También
disminuyeron las cantidades acuñadas de las denominaciones de
bronce hasta desaparecer, provocando una carencia de moneda
pequeña que trató de ser subsanada mediante la producción en
masa de imitaciones de las acuñaciones oficiales, sobretodo de
las del reinado de Galieno, Claudio II y de las emisiones del
tipo Divo Claudio, producidas estas últimas bajo el reinado de
Aureliano (Ripollès, 2002: 207-208). Fue este emperador, de
hecho, el que trató de sanear el sistema monetario mediante el
restablecimiento de la pureza del oro al estándar que había tenido
con Valeriano y Galieno y la creación del aurelianus, un nuevo
radiado con un 5% de plata aproximadamente. No obstante, esta
nueva moneda, de mejor calidad, no circuló por todo el Imperio
y fue pronto atesorada (Ripollès, 2002: 208), lo cual explica que
en La Carència no haya aparecido más que un divisor (nº 819).
La enorme cantidad de moneda puesta en circulación entre
los años 260 y 275 d.C. (oficial e imitaciones) inundó el mercado
de tal manera que las emisiones de estos años son dominantes
en los hallazgos peninsulares (Bost et al., 1987: 75-76; Ripollès,
2002: 209),28 abundando sobre todo las emisiones de imitación
de Divo Claudio, tal y como vemos en Baelo Claudia. En La
Carència, en cambio, de 9 ejemplares pertenecientes a este tipo
sólo 3 son claramente imitaciones (nº 823-825). Es muy posible
que de los 6 restantes haya alguno más, pero su desgaste es tan
acusado que es imposible afirmarlo a ciencia cierta.
Además de las monedas emitidas durante estos reinados,
parece ser que llegaron también a la Península Ibérica monedas
Periodo Tetrárquico
A finales de esta centuria, el emperador Diocleciano (284-305
d.C.) realizó una nueva reforma monetaria por la cual restauró
la plata pura en primer lugar, creando el llamado argenteus, pero
como ocurrió con los antoninianos de buena calidad de época
Tabla 10.18. Cecas del siglo III d.C.
Julia Domna
Total
13,43
9 (3 imitación)
Ind.
9
55,84
Cart
17,44
284
Ant
78
Divo Claudio II
Cyz
22,39
Moe
%
15
Rom
Nº
16,33
Tic
Claudio II
%
73
Med
Nº
Galieno
Lug
La Carència
1
1
Caracalla
3
3
Geta
1
1
Heliogábalo
1
1
A. Severo
1
1
Maximino
1
1
Gordiano III
2
2
Filipo I
2
2
Filipo II
2
2
Trajano Decio
Severos
Baelo Claudia
acuñadas por los emperadores galos (253-279 d.C.),29 aunque
debieron hacerlo en pequeñas cantidades ya que las ciudades
hispánicas se nutrían principalmente de las monedas emitidas por
las cecas italianas. En La Carència hay un evidente predominio
de la ceca de Roma con 46 ejemplares (tabla 10.18), en detrimento del resto de cecas imperiales, las cuales están escasamente
representadas: Lugdunum, Mediolanum, Ticinum, Moesia, Cyzicus y Antioquía con 1 ejemplar; Cartago cuenta con 3 piezas y
finalmente, tenemos 11 ejemplares de ceca indeterminada.
Anarquía militar
Tabla 10.17. Monedas del s. III d.C. en Baelo Claudia y La Carència.
1
1
Treboniano
Galo
1
1
Valeriano I
1
Divo
Valeriano II
1
1
Galieno
1
1
10
Salonina
1
1
2
13
2
Claudio II
2
9
6
3
9
Quintilo
1
1
Aureliano
1
1
Probo
1
1
2
Diocleciano
Primera
Tetrarquía
ejemplares de un total de 53 piezas), probando la coexistencia de
sestercios y antoninianos en Hispania hasta los años 265-266 d.C.
(Gozalbes, 1996: 390), cuando en Occidente los ases y los sestercios
sufren una rápida desaparición a partir del 260 d.C. como consecuencia
de su retirada de la circulación para reaprovechar el bronce en la
acuñación intensiva de antoninianos que se estaba efectuando (Lledó,
2007: 143, nota 108)–, y presentan un número importante de piezas
orientales, rasgo éste que también difiere de la gran mayoría de tesoros
peninsulares, pues hemos visto que en este periodo son predominantes
las acuñaciones de Roma. Gozalbes y Ripollès (1998: 76-77; Gozalbes,
1996: 398-399) consideran que estas acuñaciones podrían responder al
pago de tropas orientales enviadas por el Imperio oficial (gobernado
por Galieno) a la Tarraconense para enfrentarse a los seguidores del
imperio galo (gobernado por Póstumo). Descartan asimismo que estas
monedas llegaran por vía comercial, ya que en periodos de fuerte
inestabilidad política y militar se reducía notablemente el comercio.
27 Al poco tiempo de estar en circulación los antoninianos perdían la capa
superficial de plata que los recubría, por lo que su aspecto se asemejaba
más al de la moneda de bronce, Ripollès, 2002: 207.
28 Estas imitaciones que circularon abundantemente por toda la Península
Ibérica debieron ser producidas a nivel local o regional.
7
Divo Claudio
Maximiano
Hercúleo
1
1
1
Constancio I
Cloro
1
1
1
2
Inciertas
s. III d.C.
Total
1
4
3
4
1
1
1
47
1
1
1
3
4
11
67
29 Las piezas más habituales pertenecen a Póstumo y a Tétrico I y II,
aunque según Bost, Campo y Gurt, 1979: 178, una gran parte de estas
eran imitaciones.
169
[page-n-181]
Severa y con el aurelianus, fue pronto retirado de la circulación
por los usuarios y atesorado; y en segundo lugar, puso en circulación los llamados Nummi, unas monedas de vellón con un 5%
de plata y que van a padecer una rápida devaluación de su peso
y su aleación, tal y como había sucedido con las anteriores reformas (Burnett, 1987: 126-128). El resultado de la reforma fue
que no tuvo éxito y no consiguió sanear el sistema monetario, ya
que el mercado se encontraba inundado todavía de antoninianos
(oficiales e imitaciones) de Galieno, Claudio II y del tipo Divo
Claudio (Ripollès, 2002: 210).
En la Península Ibérica, también atestada de antoninianos
de mala calidad, estas monedas llegaron en escasa cantidad
(Ripollès, 2002: 210),30 tal y como atestiguan los hallazgos
en diferentes yacimientos.31 En La Carència (tabla 10.15)
contamos con tan sólo 5 Nummi (1 de Diocleciano ––, 1 de
Maximiano Hercúleo –nº 834– y 3 de Constancio I Cloro –nº
836-838–) y ningún argenteus, lo cual era totalmente esperable
a tenor de lo poco que circularon. El índice de monedas por año
para este periodo es de tan sólo 0,47.32
El siglo iv d.C.
Durante este siglo se llevaron a cabo reiteradas modificaciones en las monedas de vellón, incrementando la cantidad
de plata que contenían y cambiando los diseños iconográficos,
los cuales pasaban a ser predominantemente de tipo militar.
No obstante, y a pesar de que estas nuevas monedas eran más
grandes y más atractivas visualmente y reemplazaban a las
anteriores, eran rápidamente devaluadas de igual forma que
había ocurrido con las anteriores reformas monetarias frustradas (Ripollès, 2002: 211).
En Hispania se atestigua un gran número de monedas pertenecientes a este periodo, sobre todo de aquellas que fueron
acuñadas bajo la dinastía constantiniana (307-361 d.C.). Este
hecho lo hemos comprobado en los hallazgos de La Carència,
donde las emisiones del siglo iv d.C. cuentan con 72 ejemplares, de las cuales 63 piezas pertenecen a esta dinastía, representado el 87,50% de las emisiones (tabla 10.19)33 y con un
índice de monedas por año de 4,35 (Lledó, 2007: 145-147,
tablas 135 y 137).34 El incremento del número de hallazgos
de monedas de este período se explica en buena medida por el
considerable aumento del volumen con el que se acuñaron y
su consiguiente disponibilidad. La notable cantidad de mone-
30 Esta carencia generalizada se explica por la exigua movilización
militar de Hispania, con la consiguiente reducción en el abastecimiento
de moneda tetrárquica.
31 San Vicente, 1999: 708. El tesoro de la Partida de Mura (Lledó, 2005:
155-160) es interesante porque está compuesto por 5 piezas de bronce
todas ellas acuñadas entre el 284 y el 303 d.C., es decir, pertenecientes
a una etapa escasamente representada en los hallazgos monetarios
como acabamos de mencionar. El monedero atestigua, pues, una
actividad comercial en la ciudad edetana y la disponibilidad de este
tipo de moneda, Lledó, 2005: 159.
32 En el Grau Vell el índice de monedas por año es de 0,38, mientras que
en el ager es de 0,47, igual que en La Carència, Lledó, 2007: 144-145,
tabla 134.
33 En este grupo hemos contabilizado los siguientes reinados: Constantino
I, Divo Constantino I, Crispo, Constantino II, Helena, Constante,
Constancio II, Inciertas Constante/Constancio II e inciertas dinastía de
Constantino I.
34 En el Grau Vell el índice de monedas por año para la era constantiniana
es de 9,97, el doble que en La Carència.
170
Tabla 10.19. Denominaciones del siglo IV d.C.
Sólido
Licinio I
Nummus
Ae2
Total
1
1
Constantino I
26
26
Helena
1
1
Crispo
2
2
Constantino II
1
1
1
1
Constante
Divo Constantino I
3
3
Magnencio y Decencio
1
1
10
10
6
6
Constancio II
Constancio II /Constante
Teodosio I
1
Inciertas dinastía Constantino I
Honorio
12
1
Inciertas siglo IV d.C.
Total
1
6
1
1
12
70
6
1
72
das que se registra en estos momentos en La Carència es un
síntoma de su actividad y dinamismo, ya que a ella se debe
añadir una buena parte de los antoninianos y radiados que se
acuñaron desde el reinado de Galieno, que incrementaron sustancialmente la cantidad de moneda en circulación.
En La Carència, después del 361 d.C. y hasta el año 395
d.C., las piezas son muy escasas, con tan sólo dos ejemplares, 1 de Honorio (nº 892) y otra de Teodosio I (nº 891),
con un índice de monedas por año de tan sólo 0,10,35 lo cual
entra dentro de la normalidad para la parte occidental del
Imperio.36 No obstante, la cantidad es muy reducida por lo
que cabría pensar que la actividad en La Carència disminuyó
de forma importante, ya que la moneda más usual era de cobre, que se perdía con relativa facilidad, por lo que su rareza
es un índice de que la ciudad pudo entrar en un período de
menor actividad.
Si atendemos ahora a las denominaciones que están presentes en el siglo iv d.C., observamos la desaparición del antoniniano.37 Esta denominación había sido de uso corriente a
lo largo del siglo iii d.C. y ahora deja paso a los Nummi y a
las fracciones de bronce (Ae1-Ae4),38 siendo los primeros las
35 En el Grau Vell el índice de monedas por año para este periodo es de
0,79, muy superior al de La Carència, Lledó, 2007: 148, tabla 139.
36 A partir del 361 d.C. la presencia de monedas del último cuarto de siglo
desciende rápidamente, Bost et al., 1987: 89; San Vicente, 1999: 710715; Ripollès, 2002: 211.
37 Debemos matizar esta afirmación en el sentido de que no tenemos
contextos arqueológicos que lo corroboren y que el material se ha
agrupado por fecha de emisión, por lo que no se puede descartar que
algunos todavía estuvieran circulando.
38 Bost et al. (1987: 83) consideran que en la parte occidental del Imperio los
antoninianos fueron utilizados en gran número hasta aproximadamente
el 320 d.C., suponiendo entre un 10 y un 30% del stock disponible, y
que a partir de esta fecha su presencia fue residual. No obstante, en la
P. Ibérica y en África del Norte fue tan extenso el número de piezas
en circulación, que debieron constituir una parte importante del stock
monetario del siglo iv d.C. Como ejemplo citan un tesorillo hallado en
Tarragona, compuesto de 1 bronce de Faustina II (138-161 d.C.), de otro
bronce Fel Temp Reparatio (353-358 d.C.) y de 28 antoninianos, 1 de
[page-n-182]
Tabla 10.20. Cecas del siglo IV d.C.
LON
TRE
LUG
ARL
MED
TIC
ROM
AQ
SIS
CONST
Licinio I
Constantino I
NIC
2
1
1
2
1
1
1
1
Helena
Crispo
CYZ
ALE
INDET..
1
1
1
1
14
1
1
2
1
1
Divo Constantino I
1
Constante
1
1
Magnencio y Decencio
1
1
1
3
1
Constancio II
26
1
1
Constantino II
TOTAL
1
2
1
1
5
10
Constancio II / Constante
6
6
Teodosio I
1
1
12
12
Inciertas dinastía Constantino I
Honorio
1
1
Inciertas siglo IV d.C.
Total
6
3
2
2
6
1
denominaciones más abundantes en La Carència con 70 ejemplares (97,22%) y con un solo ejemplar de Ae2 de Teodosio I39
y un sólido de Honorio (1,39 respectivamente).40
Por cecas, hay una distribución más o menos equitativa,
si bien Arelate es la que mayor número de piezas presenta
con 6 ejemplares (8,33%); le siguen Londinium con 3 ejemplares (4,17%); Tréveris, Lugdunum, Aquileia, Siscia, Constantinopla, Nicomedia y Cyzicus con 2 ejemplares cada
una (2,78% respectivamente); Mediolanum, Ticinum, Roma
y Alejandría con 1 ejemplar (1,39%) y finalmente, el grupo
clasificado como ceca indeterminada con 45 ejemplares
(62,50%) (tabla 10.20).
Así pues la muestra revela la existencia de un mayor
número de ejemplares de las cecas galas, concretamente de
Arelate, seguida por las cecas italianas,41 lo cual puede estar
indicando que existía una relación estrecha entre esta parte de
la P. Ibérica y el sur de la Galia.42 Las cecas orientales también
aparecen representadas (Siscia, Constantinopla, Nicomedia,
Cyzicus), por lo que es lógico pensar en la importancia de
los contactos marítimos entre las ciudades peninsulares y las
ciudades orientales o los mercados interpuestos (Bost et al.,
1987: 89-90; Gozalbes, 1999: 104).
Tétrico II y 27 de Divo Claudio (Avellà, 1980: 221-226).
39 Durante el periodo 383-395 d.C. hubo un abastecimiento abundante a
Hispania de Ae2 del tipo Gloria Romanorum de procedencia oriental,
convirtiéndose en las piezas preponderantes en la circulación de esta
etapa (Bost et al., 1987: 89; Lledó, 2007: 267), si bien en La Carència
no aparece reflejado este fenómeno.
40 A finales del siglo iv d.C. comenzó a aparecer de nuevo la moneda
de oro y plata. Los solidi procedían principalmente de las cecas de
Mediolanum (como el sólido hallado en La Carència), Ravena,
Constantinópolis y Tréveris, Bost, Campo y Gurt, 1983: 182; Ripollès,
2002: 212-213.
41 En Baelo Claudia (Bost et al., 1987: 84) también es Arelate la ceca
mejor representada, siendo la siguiente Ticinum, por parte de las cecas
italianas.
42 Tanto Baelo Claudia como Carència recibirían numerario importante
de Arelate y de las cecas italianas a través del sur de la Galia, Bost et
al., 1987: 84.
1
1
2
2
2
2
2
1
6
45
72
De este período dinástico hay que destacar los tipos de
reverso más comunes que hemos hallado en La Carencia y
que son: en primer lugar, el tipo Fel Temp Reparatio, con 15
ejemplares (13 ejemplares muestran a un soldado romano
lanceando a un jinete caído, 1 ejemplar muestra al emperador
sobre una galera y otro ejemplar representa al emperador a
caballo amenazando con su lanza a uno o dos bárbaros);43
en segundo lugar, el tipo Gloria Exercitus (6 ejemplares
que muestran a dos soldados con un estandarte en medio,
5 ejemplares que representan a la Victoria sobre proa y 2
ejemplares que representan a dos soldados también, pero con
dos estandartes en medio), y en tercer lugar, el tipo Soli Invicto
Comiti, con 9 ejemplares (representación del Sol llevando un
globo en la mano izquierda).44
Un último aspecto a destacar es que también aparecieron
imitaciones del siglo iv d.C. de mala calidad, sobre todo de
los tipos Fel Temp Reparatio, Gloria Exercitus con un estandarte y VICTORIAE DD AVGGQ NN emitidas entre los años
353 y 358 d.C., los cuales son especialmente abundantes en la
costa mediterránea (Campo, 1990: 32-33; Lledó, 2007: 147;
Gozalbes, 1999: 108; Bastien, 1985; Depeyrot, 1982; Pearce,
1941; Ripollès, 2002: 212). En La Carència solamente hemos
documentado una pieza de imitación de la dinastía constantiniana (nº 905), si bien estamos seguros de que existen entre los
hallazgos de este yacimiento un mayor número de piezas de
imitación del siglo iv d.C, pero debido a su acusado desgaste
es difícil determinar cuáles son exactamente.
43 «Dans la majeure partie des sites ibériques, ces Fel Temp Reparatio
constituent la base du stock monétaire de la seconde moitié du IVe s.»,
Bost et al., 1987: 88-89.
44 En el Grau Vell (Lledó, 2007: 146; Gozalbes, 1999: 99, 106) el tipo
monetario Fel Temp Reparatio es también el más extendido, aunque
aparecen asimismo representados los tipos Gloria Exercitus, Securitas
Reipub y Spes Reipublice.
171
[page-n-183]
Notas para el uso del catálogo
El catálogo de las monedas documentadas que se expone en las
siguientes páginas, se ha ordenado en cuatro grandes grupos. El
primero, agruparía la moneda griega, púnica, gala e hispánica. Le
siguen las monedas hispánicas de acuñación provincial romana. En
tercer lugar, el conjunto de moneda romana republicana. Para finalizar con la moneda romana imperial.
Las cecas se han agrupado en bloques en cuya definición ha
primado la epigrafía utilizada y dentro de ellos, en la medida de lo
posible, se ha seguido una orientación de oeste a este, salvo para
las cecas ibéricas y celtibéricas, para las que la orientación ha sido
circular, en sentido contrario a las agujas del reloj.
Tras el nombre de la ceca, en una línea inferior se indica el valor nominal de la pieza y su cronología de forma particular. Sigue
a continuación una descripción del anverso y del reverso. Por lo
que respecta a la transcripción de leyendas ibéricas se han diferenciado con diacríticos las dos formas de s y r, en cambio, para las
leyendas celtibéricas seguimos la propuesta de transcripción de F.
Villar (Villar, 1995). Para indicar la variación de la extensión de
las leyendas, así como las partes no legibles de la misma se han
utilizado las siguientes convenciones:
( ) la parte de la leyenda que queda fuera indica la forma más
corta y la que está dentro la más larga, pudiendo darse formas intermedias.
[ ] en su interior se señala la parte restituida de la leyenda.
__ una línea subrayando dos o más letras documenta los nexo.
En la línea siguiente, primero se señalan las referencias bibliográficas, se han utilizado las de carácter estándar más usuales
(Vives, CNH, SNG, RPC, RRC y RIC). Los estudios monográficos
de cecas que incluyen una recopilación de monedas de las mismas
también se mencionan como referencia estándar. Al número de orden dentro de nuestro catálogo, le sigue la indicación del metal con
el que está cuñada, con las abreviaturas usuales (AV para el oro,
AR para la plata, AE para el cobre o aleación en la que este metal
sea prioritario y V para el vellón). Le sigue el peso y la posición de
cuños de la moneda, expresada en horas. Las observaciones particulares de la moneda que se cataloga, si ha lugar. Para finalizar se
indica el número de catálogo del museo.
Un asterisco a la izquierda del número de catálogo indica que
dicha moneda se ilustra en las láminas.
ABREVIATURAS COMUNES
a.C.
antes de Cristo
AE bronce
AR plata
AV oro
d.C.
después de Cristo
dcha. derecha
dcho. derecho
g gramos
h. horas
izq. izquierda
lám. lámina
nº número
Nº inv.
Número de inventario
p. página
pp. páginas
ser. serie
vte. variante
V vellón
catálogo
1. PLATA TROCEADA
Hacksilber
1. Lingote o pequeña torta de fundición de plata. 26,82 g.
2. Pequeño lingote o gota de fundición de plata. 3,25 g.
3. Lingote o de gota de fundición de plata. 6,21 g.
4. Gota de fundición de plata, de forma irregular. 5,69 g.
5. Gota de fundición de plata, de forma irregular, alargada. 5,51 g.
6. Gota de fundición de plata, cortado, de forma irregular. 5,63 g.
7. Gota de fundición de plata, de forma irregular. 5,57 g.
8. Fragmento de lingote o gota de fundición de plata, de forma
irregular. 5,07 g.
9. Fragmento de lingote o de gota de fundición de plata, cortado, de forma irregular. 9,77 g
10. Fragmento de un lingote de plata cortado, de forma irregular.
2,74 g.
11. Fragmento de un lingote de plata cortado, de forma irregular.
2,51 g.
12. Fragmento de un lingote o de una gota de fundición de plata,
cortado por la mitad. 3,93 g.
13. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata cortado, de forma irregular, con uno de sus lados curvos. 1,64 g.
14. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata cortado, de forma triangular, con uno de sus lados curvos. 2,91 g.
172
15. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata cortado por la mitad. 27,24 g.
16. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata cortado en un cuarto, con uno de sus lados romos. 1,76 g.
17. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata, de
forma irregular, con uno de sus lados curvos, con uno de los
lados curvos. 2,06 g.
18. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata irregular alargado. 2,60 g.
19. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata cortado en un cuarto. 3,98 g.
20. Fragmento de un lingote de plata cortado, de forma irregular,
con dos de sus lados romos. 1,13 g.
21. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata
cortado en porción triangular, con uno de sus lados curvos.
2,00 g.
22. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata, con
forma circular, faltándole un pequeño segmento. 2,81 g.
23. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata, de
forma irregular. 0,80 g.
24. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata, de
forma irregular, con uno de sus lados curvos. 3,08 g.
25. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata,
cortado por la mitad. 2,13 g.
[page-n-184]
26. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata,
cortado en forma de cuarto. 4,41 g.
27. Fragmento de un lingote de plata, cortado, de forma irregular.
4,09 g.
28. Fragmento de lingote o de gota de fundición de plata, cortado, de forma irregular. 3,39 g.
29. Fragmento de lingote de plata, cortado, de forma irregular.
5,60 g.
30. Fragmento de lingote o de gota de fundición de plata, cortado, de forma irregular. 2,79 g.
31. Fragmento de un lingote de plata, cortado, de forma irregular.
2,29 g.
32. Fragmento de un lingote de plata, cortado, de forma irregular.
5,75 g.
33. Fragmento de un lingote de plata, cortado, de forma irregular.
2,23 g.
34. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata,
cortado, de forma irregular. 1,26 g.
35. Fragmento de un lingote o de gota de fundición de plata,
cortado, de forma irregular. 3,42 g.
36. Fragmento de lingote cortado, de forma irregular, con corte
de cizalla encima. 2,29 g.
Fragmentos de joyería
Cables, barras y alambres
37. Fragmento de cable formado por cuatro alambres trenzados
y fundidos. 2,95 g.
38. Fragmento de barra de sección octogonal. Podría pertenecer
a un torques o brazalete. 2,93 g.
39. Fragmento de barra de sección circular. 4,54 g.
40. Fragmento de chapa enroscada para formar un tubo hueco.
0,95 g.
41. Fragmento de chapa enroscada para formar un tubo hueco.
3,01 g.
42. Fragmento de chapa enroscada para formar un tubo hueco.
6,41 g.
43. Extremo de torques formado por un cable de tres alambres
trenzados en S y terminado en un ojal. 15,04 g.
Cintas
44. Fragmento de cinta liso. Posiblemente pertenece a un brazalete. 0,80 g.
45. Fragmento de cinta liso. Posiblemente pertenece a un brazalete. 0,69 g.
46. Fragmento de cinta liso por una cara y con decoración de
puntos por la otra, con un extremo redondeado. Pertenece al
extremo de un brazalete 1,45 g.
47. Fragmento de cinta plana, con una cara lisa y la otra con una
decoración central de cordón. Pertenece a un brazalete. 2,93 g.
Chapas
48. Fragmento de chapa repujada y troquelada, que muestra un
borde engrosado, bajo el que se aprecia una decoración de
cordón repujado y debajo una serie de aspas, todo ello dorado. 0,78 g.
49. Fragmento de chapa de plata, doblado, en el que uno de sus
lados pertenece a un borde engrosado con una moldura convexa. 9,36 g.
50. Fragmento de chapa de plata, doblado, en el que uno de sus
lados pertenece a un borde engrosado con una moldura convexa. 10,42 g.
51. Fragmento de chapa de plata, en el que se distingue un borde
engrosado con una moldura convexa. Podría pertenecer a un
cuenco o un vaso. 2,06 g.
52. Fragmento de chapa de plata, doblado, en el que se distingue
un borde engrosado con una moldura convexa. Podría pertenecer a un cuenco o un vaso. 30,46 g.
53. Fragmento de chapa de plata, lisa, en el que uno de sus lados
se distingue un borde engrosado con una moldura convexa.
Pertenece a un cuenco. 7,65 g.
54. Fragmento de chapa de plata, con restos de borde engrosado
con una moldura convexa. 6,54 g.
55. Fragmento de chapa de plata, lisa, doblada, en el que uno de
sus lados pertenece a un borde engrosado con una moldura
convexa. 3,49 g.
56. Fragmento de chapa de plata, lisa, en el que se distingue un
borde engrosado con una moldura convexa. 5,78 g.
57. Fragmento de chapa de plata, lisa, en el que se distingue un
borde engrosado con una moldura convexa. 1,60 g.
58. Fragmento de chapa de plata, en el que se distingue un borde
engrosado, con una moldura convexa. Podría pertenecer a un
cuenco o vaso. 10,88 g.
59. Fragmento de chapa de plata, lisa, en el que se distingue un
borde engrosado con una moldura triangular. 1,95 g.
60. Fragmento de chapa de plata, lisa, en el que se distingue un
borde engrosado con una moldura triangular. 3,20 g.
61. Fragmento de chapa de plata, lisa, en el que se distingue un
borde engrosado con una moldura triangular. 1,23 g.
62. Fragmento de chapa de plata. 3,34 g.
63. Fragmento de chapa de plata, doblado. 5,07 g
64. Fragmento de chapa de plata, doblado. 9,32 g
65. Fragmento de chapa de plata, doblado. 3,94 g.
66. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,53 g.
67. Fragmento de chapa de plata, doblado. 2,29 g.
68. Fragmento de chapa de plata, lisa. 1,77 g.
69. Fragmento de chapa de plata, lisa, doblada. 2,42 g.
70. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,93 g.
71. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,50 g.
72. Fragmento de chapa de plata, lisa. 2,04 g.
73. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,70 g.
74. Fragmento de chapa de plata, lisa. 3,09 g.
75. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,58 g.
76. Fragmento de chapa de plata, lisa. 2,41 g.
77. Fragmento de chapa de plata, lisa. 2,02 g.
78. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,53 g.
79. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,44 g.
80. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,66 g.
81. Fragmento de chapa de plata, lisa. 1,22 g.
82. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,63 g.
83. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,50 g.
84. Fragmento de chapa de plata, lisa, con dos nervios repujados.
0,55 g.
85. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,50 g.
86. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,25 g.
87. Fragmento de chapa de plata, lisa. 3,11 g.
88. Fragmento de chapa de plata, lisa. 1,32 g.
89. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,89 g.
90. Fragmento de chapa de plata, lisa. 2,58 g.
91. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,13 g.
92. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,03 g.
93. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,65 g.
94. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,20 g.
95. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,12 g.
96. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,18 g.
97. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,11 g.
173
[page-n-185]
98. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,34 g.
99. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,23 g.
100. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,27 g.
101. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,25 g.
102. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,12 g.
103. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,03 g.
104. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,47 g.
105. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,32 g.
106. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,19 g.
107. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,43 g.
108. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,12 g.
109. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,51 g.
110. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,22 g.
111. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,33 g.
112. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,40 g.
113. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,18 g.
114. Fragmento de chapa de plata, lisa. 1,06 g.
115. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,61 g.
116. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,43 g.
117. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,61 g.
118. Fragmento de chapa de plata, lisa. 0,24 g.
MONEDA GRIEGA
Grose, 1979 (reed.): 16, pl. i, 10. La Tour, 1892: 511. Furtwängler,
1993: 442, lám. 3, nº 4-9.
*122. AE. 0,68 g, 4 h. Nº inv. 31.048.
Pequeño bronce con toro (¿hemicalco?). 100-49 a.C
A/ Cabeza de Apolo, a dcha.; detrás; Ξ.
R/ Toro embistiendo, a dcha.; arriba, MAΣΣA; exergo, no visible.
SNG Cop. vol. 43/810. Brenot, 1996: Serie 22, lám. VII. Depeyrot,
1999: 47.
*123. AE. 1,65 g, 3 h. Nº inv. 31.820.
A/ Cabeza de Apolo, a dcha.
R/ Toro embistiendo, a dcha.; arriba, MAΣΣ[A]; en exergo, símbolos no visibles.
SNG Cop. vol. 43/809-821. Brenot, 1996: Series 14-23, lám. VIIVIII. Depeyrot, 1999: 47.
124. AE. 2,04 g, 8 h. Nº inv. 31.516.
A/ Cabeza de Apolo, a dcha.
R/ Toro embistiendo, a dcha.; resto del campo, no visible.
SNG Cop. vol. 43/809-821. Brenot, 1996: Series 14-23, lám. VIIVIII. Depeyrot, 1999: 44/15-26.
Babilonia
Tetradracma. Alejandro III. Ca. 323-317 a.C.
A/ Cabeza de Heracles, con leonte, a dcha.
R/ Zeus sentado a izq., con un águila y cetro largo; debajo del trono, [ΛY]; detrás, leyenda griega AΛEΞANΔPOY; delante, M;
en exergo, [BAΣIΛEΩΣ].
Price, 1992: 3692.
*119. AR. 16,10 g, 12 h. Nº inv. 31.046.
Perga
Tetradracma. 197-196 a.C.
A/ Cabeza de Heracles, con leonte, a dcha.
R/ Zeus sentado, a izq., con un águila y cetro largo; debajo del trono letras (no visibles); detrás, leyenda griega AΛEΞANΔPOY;
delante, KE.
Price, 1992: 2939; Olcay y Seyrig, 1965: 534; Waggoner, 1979:
121-125.
*120. AR. 16,70 g, 12 h. Contramarca, ancla, en rev. Nº inv.
31.047.
Nicomedia
Tetradracma. Nicomedes II (Epífanes) de Bitinia. 149-120 a.C.
A/ Cabeza diademada de Nikomedes II, a dcha.
R/ BAΣIΛEOΣ EΠIΦANOΥΣ NIKOMHΔOΥ. Zeus de pie, a izq.;
sujetando una corona con la mano derecha y un cetro con la
izquierda; en el campo izq., águila sobre rayos y monograma
PMTAE.
Waddington, 1904-1912: p. 228, nº 40 vte 4. SNG Cop./646-647
vte.
*121. AR. 16,94 g, 12 h. Nº inv. 31.045.
Massalia
Óbolo. Ca. 475-465 a.C.
A/ Cabeza de Apolo, a izq.
R/ Cangrejo; debajo, M.
174
125. AE. 1,48 g, 1 h. Nº inv. 8.229. Sin total seguridad, pieza
muy gastada.
MONEDA PÚNICA
Iol
Ae. S. II a.C.
A/ Cabeza femenina (de Isis), a izq.
R/ Tres espigas; a izq., letra H; a dcha., letra L.
Mazzard, 1955: 553.
*126. AE. 2,68 g, 5 h. Nº inv. 31.253.
Ceca italiana
1/4 de shekel. 220-205 a.C.
A/ Cabeza femenina, a izq.
R/ Caballo parado, a dcha.
SNG Cop. vol. 42/369. Robinson, 1964: lám. VII, 3.
*127. AR. 1,45 g, 1 h. Nº inv. 31.049.
Carthago
Ae. 201-195 a.C.
A/ Cabeza femenina (Tanit), a izq.
R/ Caballo al paso, a dcha.; debajo, glóbulo y creciente.
Alexandropoulos, 2000: p. 389, nº105-p.
*128. AE. 16,48 g, 2 h. Nº inv. 31.250.
MONEDA GALA
Gala à la croix. Siglos III-II a.C.
129. AR. 1,45 g. Fragmento. Nº inv. 32.022.
[page-n-186]
Fig. 10.10. Tetradracma. Perga. 197-196 a.C.; Tetradracma Nicomedes II. 149-120 a.C.; ¼ de shekel, ceca italiana. 220-205 a.C. (Cat.
120, 121 y127).
175
[page-n-187]
MONEDA HISPÁNICA
Acuñaciones Griegas
Emporion
Dracma. Último tercio del s. iii a.C.
A/ Cabeza femenina, a dcha., rodeada de tres delfines.
R/ Pegaso, a dcha., con la cabeza modificada; debajo, inscripción
griega EMPORITΩN.
CNH 22/34. Guadán, 1968/70: 262. Villaronga, 2000: 594.
*130. AR. 4,63 g, 6 h. Perforada. Nº inv. 31.051.
Dracma. Finales del s. III a.C.
A/ Cabeza femenina, a dcha., con la banda del peinado terminada
en tres rizos, rodeada de tres delfines.
R/ Pegaso., a dcha., con la cabeza modificada; debajo, inscripción
griega EMPORITΩN.
CNH 23/43. Villaronga, 2003: grupo VI, 460.
*131. AR. 4,65 g, 4 h. Marca de cizalla en anv. Nº inv. 31.492.
Imitación ibérica de dracma emporitana.
Dracma ibérica. Finales del s. III a.C.
A/ Cabeza femenina, a dcha., rodeada de tres delfines.
R/ Pegaso, a dcha., con la cabeza modificada; (debajo, leyenda
pseudoibérica).
Villaronga, 1998: grupo 4-1, 110-113.
132. AR. 2,18 g, 3 h. Partida. Nº inv. 31.052.
Acuñaciones Fenicio-Púnicas
Unidad. Ca. 221-218 a.C.
A/ Cabeza de Tanit, a izq. Estilo tosco.
R/ Prótomo de caballo, a dcha., delante, letra púnica aleph.
CNH 69/45. Villaronga, 1973: clase viii, nº 116.
137. AE. 10,68 g, 12 h. Nº inv. 31.743.
138. AE. 9,13 g, 12 h. Nº inv. 31.664.
139. AE. 8,97 g, 12 h. Nº inv. 31.742.
140. AE. 8,53 g, 12 h. Nº inv. 31.900.
Unidad. Ca. 221-218 a.C.
A/ Cabeza de Tanit galeada, a izq.
R/ Caballo parado, a dcha., debajo del vientre la letra fenicia beth.
CNH 70-71/54, 57, 59.
*141. AE. 10,83 g, 12 h. Nº inv. 31.009.
142. AE. 7,24 g, 12 h. Nº inv. 31.907.
Unidad. Ca. 221-218 a.C.
A/ Cabeza de Tanit galeada, a izq.
R/ Caballo parado, a dcha.; debajo del vientre, la letra fenicia no
visible.
CNH 70-71/51-60.
143. AE. 7,21 g, 12 h. Partida. Nº inv. 31.935.
Unidad. Ca. 218-206 a.C.
A/ Cabeza de viril de tamaño grande, a izq.
R/ Caballo parado, a dcha.; detrás palmera con frutos.
CNH 72/69.
*144. AE. 10,65 g, 12 h. Nº inv. 31.741.
Hispano-Cartaginesas
Emisión Tanit-Caduceo
Dishekel. Ca. 237-227 a.C.
A/ Cabeza diademada de Melqart-Heracles, a izq.
R/ Proa de nave, a dcha., con rostra, remos, aplustre y dos escudos
encima de la borda; debajo, caballo de mar.
CNH 64/4. Villaronga, 1973: clase ii, nº 14.
Hemióbolo. Finales s. III a.C.
A/ Símbolo de Tanit.
R/ Caduceo, su conservación no permite ver si estaba acompañado
de otros detalles.
Vives 9/8. CNH 77/1.
*133. AR. 14,43 g, 12 h. Perforada. Nº inv. 31.043.
Shekel. Ca. 227-221 a.C.
A/ Cabeza de Tanit, a izq.
R/ Caballo saltando, a dcha., con las dos patas traseras sobre línea;
encima, estrella de ocho puntas.
C
NH 67/25. Villaronga, 1973: clase vii, nº 71-80.
*134. AR. 7,14 g, 1 h. Perforada. Nº inv. 31.044.
Cuarto de shekel. Ca. 227-221 a.C.
A/ Cabeza de Tanit, a izq.
R/ Caballo parado, a dcha.; encima estrella de ocho puntas, con
punto central.
CNH 67/26.
*135. AR. 1,54 g, 12 h. Perforada. Nº inv. 31.050.
Unidad. Ca. 221-218 a.C.
A/ Cabeza de Tanit, a izq. Estilo tosco.
R/ Prótomo de caballo, a dcha.
C
NH 69/44.
136. AE. 9,60 g, 12 h. Nº inv. 31.744.
176
*145. AE. 0,36 g. 12 h. Perforada. Nº inv. 31.537.
Gadir
Unidad. Siglos II-I a.C.
A/ Cabeza de Melqart, cubierta con la piel de león, a izq.; clava en
el hombro izquierdo.
R/ Dos atunes, a izq.; entre las cabezas, creciente con punto central,
entre las colas, [aleph]; glóbulo, entre los atunes; encima y debajo, leyenda púnica mp‘l / ’gdr.
Vives 74/2. CNH 86/35. Alfaro, 1988: VI.A.1.
146. AE. 13,47 g, 12 h. Nº inv. 31.923.
Ebusus
Semis. Siglos II-I a.C.
A/ Bes vestido con un faldellín, sosteniendo una maza y una serpiente. A su lado, letras o símbolos.
R/ Inscripción púnica o neopúnica ‘ybshm y numeral 50 (20-2010).
C
NH, pp. 96-99. Campo, 1976: Grupo xix. Planas et al., 1989: Grupos 34-37.
147. AE. 5,48 g, 1 h. Nº inv. 31.513.
[page-n-188]
'
:::;~~~)··,. .
' .., -:
~-.
.
~
••
/
. fi•. •..
' ""'
•
..
,
'
w
•
'
.
·-.·~··.· : {'.1'~'.~l..' ;
" .,"t~
~:"'~'
·
~
·'!/
•'
. .. 1' . ..
•
'1
lt.
.
1
1
¡.,v .
,_.) • ' )
.
•• { ('•.
.• 1
1
::
.
:: . ':-·
... ' ''
~
•
..
•
.1 •. • ,1
·¡'
.
'/1
:-·.
Fig. 10.11. Dishekel Hispano-Cartaginés. Ca. 237-227 a.C.; Shekel Hispano-Cartaginés, Ca. 227-221 a.C.; Denario de Ikalesken. Principios
del s. I a.C. (Cat. 133, 134 y 230).
177
[page-n-189]
Acuñaciones con escritura ibérica de la Ulterior
Obulco
Unidad. Mediados del siglo II a.C.
A/ Cabeza femenina, a dcha.; delante, leyenda OBVLCO.
R/ Arado y espiga tumbada, ambos, a izq.; entre ellos, leyenda entre líneas, urkailbi / neseltuko.
Vives 95/5. CNH 344/17. Arévalo, 1999: serie iv, grupo 7.
*148. AE. 16,62 g, 3 h. Nº inv. 31.371.
Mitad. Ca. 80-45 a.C.
A/ Cabeza de Apolo, a dcha.; delante, leyenda externa [OBVLCO].
R/ Toro, a dcha.; encima CN y creciente; delante, [NIG].
Vives 98/3. CNH 352/79. Arévalo, 1999: serie vi, grupo 2.
149. AE. 6,29 g, 12 h. Nº inv. 31.409.
Mitad. S. I a.C.
A/ Cabeza de Apolo, a dcha.; delante, leyenda interna [OBVL];
detrás, externa, N[IG].
R/ Toro, a dcha.; encima, creciente.
CNH 352/81. Arévalo, 1999: serie vi, grupo 1.
*150. AE. 6,46 g, 12 h. Nº inv. 31.663.
Mitad. S. I a.C.
A/ Cabeza de Apolo, a dcha., delante leyenda interna OBVL; detrás, (externa o interna) NIG.
R/ Toro, a dcha.; encima, creciente.
C
NH 352/80-81. Arévalo, 1999: serie vi, grupo 1.
151. AE. 6,09 g, 12 h. Nº inv. 31.759.
152. AE. 4,51 g, 8 h. Nº inv. 31.412.
153. AE. 3,83 g, 7 h. Nº inv. 31.020.
Mitad. S. I a.C.
A/ Cabeza de Apolo, a dcha.; delante, leyenda externa [OB]VL;
detrás, externa NI[G].
R/ Toro, a dcha.; encima, creciente.
Vives 98/2. CNH 352/82, 85. Arévalo, 1999: serie VI, grupo 2.
154. AE. 4,87 g, 7 h. Nº inv. 31.756.
Castulo
Mitad. Ca. 225-206 a.C.
A/ Cabeza masculina diademada, a dcha., ínfulas al aire.
R/ Toro parado, a dcha.; debajo, en el exergo, inscripción ibérica
ka‰tilo retrógrada.
Vives 68/5. CNH 331/3. García-Bellido, 1982: grupo II, 692-705.
*155. AE. 6,89 g, 3 h. Nº inv. 31.757.
156. AE. 6,22 g, 12 h. Nº inv. 31.672.
157. AE. 5,26 g, 11 h. Nº inv. 31.018.
Unidad. Ca.195-179 a.C. a.C.
A/ Cabeza masculina diademada, a dcha.
R/ Esfinge, a dcha.; delante estrella, entre las patas, signo ibérico
ko y en exergo inscripción ibérica [ka‰tilo].
V
ives 68/8, 11. CNH 332/9. García-Bellido, 1982: serie III, grupo
I, nº 53-165.
158. AE. 24,28 g, 4 h. Nº inv. 31.639.
Unidad. Principios s. II a.C.
A/ Cabeza masculina diademada, a dcha.
R/ Frustro.
CNH 332/9 (?)
159. AE. 29,77 g, Nº inv. 31.361.
178
Unidad. Ca. 179-150 a.C.
A/ Cabeza masculina diademada, a dcha. con ínfulas colgando.
R/ Esfinge, a dcha.; delante, estrella; debajo, al aire, inscripción
ibérica ka‰til [o].
Vives 69/1. CNH 334/24. García-Bellido, 1982: serie IV, grupos I
y II, nº 168-172.
*160. AE. 17,88 g, 8 h. Posible contramarca en anverso. Nº inv.
31.608.
Unidad. Ca. 165-150 a.C.
A/ Cabeza masculina diademada, a dcha.; delante, delfín.
R/ Esfinge, a dcha.; delante, estrella; en exergo, inscripción ibérica
[ka‰tilo].
Vives 69/6. CNH 334/30. García-Bellido, 1982: serie V, nº 229250.
161. AE. 13,90 g, 4 h. Nº inv. 31.746.
Unidad. Ca. 165-80 a.C.
A/ Cabeza masculina diademada, a dcha., con ínfulas colgando;
delante, mano.
R/ Esfinge, a dcha.; delante, estrella; en exergo, inscripción ibérica
ka‰tilo.
Vives 70/8. CNH 335/38. García-Bellido, 1982: serie VIa, grupo I,
nº 251-445, 449-452.
162. AE. 17,70 g, 12 h. Nº inv. 31.373.
163. AE. 17,29 g, 12 h. Nº inv. 31.365.
164. AE. 16,64 g, 10 h. Nº inv. 31.752.
165. AE. 15,21 g, 2 h. Nº inv. 31.749.
Unidad de módulo pequeño. Ca. 165-80 a.C.
A/ Cabeza masculina diademada, a dcha., con ínfulas colgando;
delante, mano.
R/ Esfinge, a dcha.; delante, estrella; en exergo, inscripción ibérica
ka‰tilo.
Vives 70/9. CNH 336/39. García-Bellido, 1982: serie VIa, grupo II,
nº 453-502, 507-526.
166. AE. 13,58 g, 6 h. Nº inv. 31.750.
*167. AE. 12,89 g, 9 h. Nº inv. 31.609.
168. AE. 12,62 g, 11 h. Nº inv. 31.736.
169. AE. 11,99 g, 9 h. Nº inv. 31.748.
170. AE. 11,29 g, 6 h. Nº inv. 31.747.
Unidad. Ca. 150-80 a.C.
A/ Cabeza masculina diademada, a dcha., con ínfulas colgando;
delante, creciente.
R/ Esfinge, a dcha.; delante, estrella; en exergo, inscripción ibérica
ka‰tilo.
V
ives 69/8, 12. CNH 335/32. García-Bellido, 1982: serie VIb, grupo I, nº 527-570.
171. AE. 13,31 g, 3 h. Nº inv. 31.392.
*172. AE. 13,01 g, 9 h. Nº inv. 31.751.
173. AE. 9,11 g, 5 h. Nº inv. 31.541. (Sin total seguridad, pieza
muy gastada).
Unidad. Ca. 150-80 a.C.
A/ Cabeza masculina diademada con ínfulas, a dcha.; delante, creciente y estrella (en su interior o por debajo de él).
R/ Esfinge, a dcha.; delante, estrella; en exergo, inscripción ibérica
[ka‰tilo].
Vives 70/1. CNH 335/36, 37. García-Bellido, 1982: serie VIb, grupo III, nº 571-610.
174. AE. 12,11 g, 2 h. Nº inv. 31.397.
[page-n-190]
Unidad. Mediados s. II a.C. principios s. I a.C.
A/ Cabeza masculina diademada con ínfulas, a dcha.; delante, creciente o mano.
R/ Esfinge, a dcha.; delante, estrella; en exergo, inscripción ibérica
[ka‰tilo].
CNH 335-336/36-39.
175. AE. 22,48 g, 3 h. Nº inv. 31.365.
Unidad. Siglos II-I a.C.
A/ Cabeza masculina diademada, a dcha., con ínfulas colgando; no
se distingue símbolo.
R/ Esfinge, a dcha.; delante, estrella; debajo, inscripción ibérica
ka‰tilo.
CNH 333-336. Sin posible atribución por desgaste de pieza.
176. AE. 22,96 g, 7 h. Incompleta. Nº inv. 31.753.
177. AE. 15,99 g, 2 h. Nº inv. 31.398.
178. AE. 14,28 g, 5 h. Nº inv. 31.379.
179. AE. 13,90 g, 2 h. Nº inv. 31.627.
180. AE. 13,03 g, 5 h. Nº inv. 31.381.
Mitad. Ca. 150-80 a.C.
A/ Cabeza masculina diademada, a dcha., con ínfulas colgando;
delante, signo ibérico ka.
R/ Toro, a dcha.; encima, L y creciente; en exergo, inscripción ibérica ka‰tilo.
Vives 70/11. CNH 337/52. García-Bellido, 1982: serie VIb, grupo
I, nº 864-937.
181. AE. 6,41 g, 9 h. Nº inv. 31.410.
182. AE. 5,68 g, 9 h. Nº inv. 31.413.
183. AE. 5,48 g, 7 h. Nº inv. 31.758.
*184. AE. 5,36 g, 10 h. Nº inv. 31.518.
185. AE. 4,97 g, 1 h. Nº inv. 31.722.
186. AE. 4,94 g, 9 h. Nº inv. 31.755.
187. AE. 4,80 g, 11 h. Nº inv. 31.675.
188. AE. 3,62 g, 3 h. Nº inv. 31.670.
Mitad. Siglos II-I a.C.
A/ Cabeza masculina diademada, a dcha., con ínfulas colgando.
R/ Toro parado, a dcha.; encima, creciente; debajo, inscripción ibérica [ka‰tilo]. Resto del campo no visible.
CNH 336-337.
189. AE. 5,25 g, 6 h. Nº inv. 31.411.
Mitad. Ca. 85 a.C.?
A/ Cabeza masculina diademada, a dcha., con ínfulas colgando;
delante, VOC ST F; detrás, CN.
R/ Toro, a dcha.; encima, creciente y CN; delante, FVL CNF; en
exergo, inscripción ibérica ka‰tilo.
Vives 71/1, 4. CNH 332-333/15, 16-17.
190. AE. 9,01 g, 9 h. Nº inv. 31.668.
191. AE. 7,97 g, 5 h. Nº inv. 31.170.
192. AE. 6,89 g, 4 h. Incompleta. Nº inv. 31.669.
193. AE. 6,46 g, 7 h. Nº inv. 31.232.
Mitad. Ca. 85 a.C.?
A/ Cabeza masculina diademada, a dcha., con ínfulas colgando;
delante y detrás, signos no legibles.
R/ Toro, a dcha.; encima, creciente y signos no legibles.
Imitación de los tipos CNH 332-333/15-17.
*194. AE. 9,43 g, 6 h. Nº inv. 31.402.
A/ Cabeza masculina diademada, a dcha., con ínfulas colgando;
delante, VOC ST F; detrás, CN.
R/ Toro, a dcha.; encima, creciente y CN; delante, FVL CN (invertida); en exergo, inscripción ibérica [ka]‰tilo.
CNH 333/17.
*195. AE. 6,91 g, 6 h. Nº inv. 31.665.
Unidad. Ca. 72-45 a.C.?
A/ Cabeza viril laureada con ínfulas, a dcha., delante leyenda externa [ISCER], detrás [SACAL].
R/ Esfinge, a dcha., delante [CAST], en el exergo inscripción latina
[SOCED].
CNH 332/14 (?).
196. AE. 24,50 g, 5 h. Nº inv. 31.367.
Mitad. Ca. 72-45 a.C.?
A/ Cabeza masculina laureada, a dcha.; delante M POP y detrás
ILLI M F.
R/ Toro parado, a dcha.; delante, STA; encima, RE F; en exergo,
[P COE].
Vives 71/6. CNH 338/57.
197. AE. 7,33 g, 6 h. Nº inv. 31.739.
Cuarto. Ca. 72-45 a.C.?
A/ Cabeza masculina laureada, a dcha.; delante, [AP CLO].
R/ Jabalí, a dcha.; encima, [C AVF]; debajo, en el exergo, [A POS].
Vives 71/5. CNH 338/58.
198. AE. 5,45 g, 1 h. Nº inv. 31.723.
Mitad. Ca. 72-45 a.C.?
A/ Cabeza masculina, a izq.; delante M BAL F.
R/ Toro parado, a dcha. sobre línea; encima M Q F.
Vives 71/9. CNH 338/59.
199. AE. 7,61 g, 12 h. Nº inv. 31.403.
200. AE. 7,04 g, 3 h. Nº inv. 31.603.
201. AE. 7,01 g, 9 h. Nº inv. 31.604.
Mitad. Ca. 72-45 a.C.?
A/ Cabeza masculina, a dcha.; delante [M BAL F].
R/ Toro, a dcha.; encima creciente.
CNH 339/64.
202. AE. 6,09 g, 6 h. Nº inv. 31.673.
Unidad. Ca. 72-45 a.C.?
A/ Cabeza masculina, a izq.; delante L QVL F y detrás Q ISC F.
R/ Europa cabalgando sobre toro dcha.; debajo M C F.
Vives 71/14. CNH 339/70.
*203. AE. 11,21 g, 9 h. Nº inv. 31.613.
204. AE. 10,67 g, 12 h. Incompleta. Nº inv. 31.731.
205. AE. 10,25 g, 5 h. Incompleta. Nº inv. 31.730.
Emisiones ibéricas y celtibéricas de La Citerior
Ikalesken
Unidad. Primera mitad del s. ii a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha.
R/ Jinete lancero, a izq., con escudo redondo y clámide; debajo,
leyenda ibérica ikales.
Vives 66/5. CNH 324/3. Villaronga, 1980: 1.
206. AE. 11,47 g, 3 h. Nº inv. 31.221.
207. AE. 11,45 g, 12 h. Nº inv. 31.732.
179
[page-n-191]
Unidad. Segunda mitad del s. ii a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha.; detrás, delfín.
R/ Jinete lancero, a izq., con escudo redondo y clámide; en el exergo, leyenda ibérica ikalesken.
Vives 66/6-7. CNH 325/ 6, 8. Villaronga, 1980: 2.
208. AE. 11,46 g, 12 h. Nº inv. 31.382.
209. AE. 11,19 g, 3 h. Nº inv. 31.771.
210. AE. 11,01 g. Nº inv. 31.773
211. AE. 9,55 g, 12 h. Nº inv. 31.631
212. AE. 9,53 g, 2 h. Incompleta. Nº inv. 31.222.
213. AE. 9,49 g, 11 h. Nº inv. 31.633.
214. AE. 9,46 g, 9 h. Nº inv. 31.772.
215. AE. 9,24 g, 6 h. Nº inv. 31.227.
216. AE. 9,03 g, 11 h. Nº inv. 31.224.
217. AE. 8,94 g, 1 h. Nº inv. 31.225
*218. AE. 8,88 g, 3 h. Nº inv. 31.218.
219. AE. 8,49 g, 11 h. Nº inv. 31.602.
220. AE. 8,26 g, 12 h. Nº inv. 31.400.
221. AE. 8,12 g, 12 h. Nº inv. 31.628.
222. AE. 8, 09 g, 12 h. Perforada. Nº inv. 31.385.
223. AE. 7,86 g, 12 h. Nº inv. 31.761.
224. AE. 7,76 g, 12 h. Nº inv. 31.643.
225. AE. 7,33 g, 12 h. Nº inv. 31.226.
226. AE. 6,01 g. Nº inv. 31.171.
Denario. Segunda mitad s. II a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., peinado de rizos alargados.
R/ Jinete con escudo redondo, a izq., con clámide, conduciendo un
segundo caballo, a izq.; debajo, en el exergo, leyenda ibérica
ikalensken.
CNH 326/12. Villaronga, 1988: 57-58.
227. AR. 1,77 g, 9 h. Forrado. Partida. Con marca de cizalla.
Nº inv. 31.888.
Unidad. Mediados del s. ii a.C.
A/ Cabeza masculina, a izq., delante, caduceo; detrás, delfín.
R/ Jinete lancero, a izq., con escudo redondo; debajo, en el exergo,
leyenda ibérica [ikalensken].
Vives 66/8. CNH 326/15. Villaronga, 1980: 5.
228. AE. 16,68 g, 12 h. Nº inv. 31.366.
Denario. Principios del s. i a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha.
R/ Jinete con escudo redondo, a izq., con clámide, conduciendo
un segundo caballo; debajo, en el exergo, leyenda ibérica ikalensken.
Vives 66/3. CNH 327/23. Villaronga, 1988: 69-87.
*229. AR. 4,10 g, 12 h. Nº inv. 31.053. Villaronga, 1988: 69-87.
*230. AR. 3,78 g, 7 h. Nº inv. 31.054. Villaronga, 1988: 84.
Ejemplares sin posible atribución por desgaste de la pieza
Unidad. Siglos II-I a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha.
R/ Jinete lancero, a izq. con escudo redondo.
231. AE. 19,28 g. Nº inv. 31.364.
232. AE. 12,80 g, 1 h. Nº inv. 31.386.
Kelin
Unidad. Mediados s. II a.C.
A/ Cabeza viril, a dcha.; delante palma; detrás, delfín.
R/ Jinete lancero, a dcha.; en el exergo, leyenda ibérica kelin.
Vives 67/1. CNH 328/1.
180
*233. AE. 10,58 g, 6 h. Nº inv. 31.013.
234. AE. 9,63 g, 9 h. Nº inv. 31.763.
235. AE. 9,57 g, 7 h. Incompleta. Nº inv. 31.407.
236. AE. 8,04 g, 12 h. Nº inv. 31.768.
237. AE. 8,03 g, 4 h. Nº inv. 31.511.
*238. AE. 8,02 g, 9 h. Nº inv. 31.737.
Saitabi/Saetabi
As uncial reducido/Doble. Segunda mitad s. II a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., con manto y fíbula; detrás, cetro.
R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica ‰aiti.
Vives 20/1. CNH 316/12. Ripollès, 2007: II. 1, 1-11 y 12-58.
239. AE. 21,51 g, 1 h. Ripollès, 2007: II. 1, 1-11. Nº inv.
31.913.
240. AE. 25,44 g, 7 h. Ripollès, 2007: II. 1, 12-58. Nº inv.
31.662.
*241. AE. 18,57 g, 11 h. Ripollès, 2007: II. 1, 12-58. Nº inv.
31.504.
Unidad. Mediados s. II a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., diademada, con manto y fíbula; detrás, palma.
R/ Jinete con lanza, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica
‰aiti.
Vives 20/2. CNH 315/3. Ripollès, 2007: II. 2.
*242. AE. 16,46 g, 5 h. Nº inv. 31.657.
*243. AE. 16,19 g, 2 h. Nº inv. 31.904.
*244. AE. 13,93 g, 1 h. Nº inv. 31.658.
*245. AE. 13,54 g, 11 h. Nº inv. 31.607.
246. AE. 13,26 g, 12 h. Nº inv. 31.641.
247. AE. 12,76 g. Superficie incusa. Nº inv. 31.762.
*248. AE. 11,66 g, 5 h. Nº inv. 31.215.
249. AE. 11,58 g, 1 h. Nº inv. 31.919.
250. AE. 11,45 g, 10 h. Nº inv. 31.912.
*251. AE. 11,39 g, 5 h. Nº inv. 31.660.
*252. AE. 10,38 g, 3 h. Nº inv. 31.902.
253. AE. 9,88 g, 4 h. Partida. Nº inv. 31.735.
Unidad. Segunda mitad s. I a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha.; delante, SAETABI.
R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica ‰aiti.
Vives 20/10-11. CNH 316/15, 16. Ripollès, 2007: VI. 1.
*254. AE. 13,25 g, 7 h. Nº inv. 31.217.
Arse-Saguntum
Cuarto. Ca. 195-130 a.C.
A/ Pecten.
R/ Delfín, a dcha.; debajo, tres glóbulos y signo ibérico a.
Vives 19/10. CNH 309/34. Ripollès y Llorens, 2002: nº 139-152.
255. AE. 3,49 g, 3 h. Nº inv. 31.717.
256. AE. 2,99 g, 2 h. Nº inv. 31.678.
257. AE. 2,72 g, 6 h. Nº inv. 31.796.
258. AE. 2,64 g, 2 h. Nº inv. 31.789.
Cuarto. Ca. 195-130 a.C.
A/ Pecten.
R/ Delfín, a dcha.; encima, creciente; debajo, tres glóbulos y signo
ibérico a.
Vives 19/9. CNH 309/33. Ripollès y Llorens, 2002: nº 153-179.
[page-n-192]
259. AE. 5,25 g, 9 h. Nº inv. 31.809.
260. AE. 4,47 g, 3 h. Nº inv. 31.703.
261. AE. 4,47 g, 2 h. Nº inv. 31.689.
262. AE. 4,19 g, 5 h. Nº inv. 31.028.
263. AE. 4,14 g, 11 h. Nº inv. 31.523.
264. AE. 3,40 g, 6 h. Nº inv. 31.784.
265. AE. 3,33 g, 5 h. Nº inv. 31.531.
266. AE. 3,27 g. Nº inv. 31.528.
267. AE. 3,00 g, 10 h. Nº inv. 31.688.
268. AE. 2,73 g, 12 h. Nº inv. 31.235.
269. AE. 2,73 g, 9 h. Nº inv. 31.358.
270. AE. 2,70 g, 9 h. Nº inv. 31.351.
271. AE. 2,64 g, 9 h. Nº inv. 31.680.
272. AE. 2,55 g, 12 h. Nº inv. 31.695.
273. AE. 1,17 g, 2 h. Incompleta. Nº inv. 31.721.
Cuarto. Ca. 195-130 a.C.
A/ Pecten.
R/ Delfín, a dcha.; (encima, creciente); debajo, tres glóbulos y signo ibérico a.
Vives 19/9-10. CNH 309/33-34. Ripollès y Llorens, 2002: nº 139179.
274. AE. 3,92 g, 12 h. Nº inv. 31.787.
Cuarto. Ca. 195-130 a.C.
A/ Pecten.
R/ Delfín, a dcha.; encima, creciente y signo ibérico a; debajo, tres
glóbulos y signos ibéricos ai.
Vives 19/7-8. CNH 309/40-41. Ripollès y Llorens, 2002: nº 180200.
275. AE. 5,16 g, 12 h. Nº inv. 31.714.
276. AE. 5,00 g, 5 h. Nº inv. 31.801.
277. AE. 4,87 g, 2 h. Nº inv. 31.716.
278. AE. 4,73 g, 2 h. Nº inv. 31.674.
279. AE. 4,52 g, 8 h. Nº inv. 31.698.
280. AE. 4,45 g, 3 h. Nº inv. 31.708.
281. AE. 4,44 g, 12 h. Nº inv. 31.671.
282. AE. 4,42 g, 10 h. Nº inv. 31.525.
283. AE. 4,38 g, 3 h. Nº inv. 31.799.
284. AE. 4,14 g, 11 h. Nº inv. 31.706.
285. AE. 4,13 g, 3 h. Nº inv. 31.803.
286. AE. 4,07 g, 7 h. Nº inv. 31.682.
287. AE. 3,95 g, 3 h. Nº inv. 31.719.
288. AE. 3,95 g, 12 h. Nº inv. 31.677.
289. AE. 3,94 g, 7 h. Nº inv. 31.808.
290. AE. 3,88 g, 1 h. Nº inv. 31.527.
291. AE. 3,81 g, 7 h. Nº inv. 31.791.
292. AE. 3,81 g, 4 h. Nº inv. 31.802.
293. AE. 3,77 g, 9 h. Nº inv. 31.715.
*294. AE. 3,71 g, 10 h. Nº inv. 31.786.
295. AE. 3,63 g, 3 h. Nº inv. 31.797.
296. AE. 3,52 g, 3 h. Nº inv. 31.526.
297. AE. 3,46 g, 7 h. Nº inv. 31.681.
298. AE. 3,38 g, 9 h. Nº inv. 31.805.
299. AE. 3,17 g, 7 h. Golpe en anv. Nº inv. 31.713.
300. AE. 3,06 g, 3 h. Nº inv. 31.795.
301. AE. 2,94 g, 12 h. Nº inv. 31.687.
302. AE. 2,92 g, 9 h. Nº inv. 31.794.
303. AE. 2,62 g, 9 h. Nº inv. 31.684
304. AE. 2,39 g, 6 h. Nº inv. 31.793.
Cuarto. Ca. 195-130 a.C.
A/ Pecten.
R/ Delfín, a dcha.; encima, creciente y signo ibérico (a o i); debajo,
tres glóbulos y signos ibéricos ai.
CNH 309/40-41, 42. Ripollès y Llorens, 2002: nº 180-202.
305. AE. 4,26 g, 7 h. Nº inv. 31.798.
306. AE. 4,22 g, 7 h. Nº inv. 31.522.
307. AE. 3,44 g, 9 h. Nº inv. 31.356. (Dudosa, muy gastada).
308. AE. 3,02 g, 3 h. Nº inv. 31.029.
309. AE. 2,87 g, 3 h. Nº inv. 31.690.
310. AE. 2,69 g, 6 h. Nº inv. 31.693.
Octavo. Ca. 195-130 a.C.
A/ Pecten.
R/ Delfín, a dcha.; encima, creciente; debajo, signo ibérico a y estrella.
V
ives 19/15 (no cita el signo ibérico a). CNH 309/35. Ripollès y
Llorens, 2002: nº 219-266.
311. AE. 2,29 g, 6 h. Nº inv. 31.709.
312. AE. 2,24 g, 9 h. Nº inv. 31.679.
313. AE. 1,99 g, 4 h. Nº inv. 31.711.
*314. AE. 1,98 g, 12 h. Nº inv. 31.532.
315. AE. 1,93 g. Nº inv. 31.533.
316. AE. 1,83 g, 9 h. Nº inv. 31.359.
317. AE. 1,76 g, 6 h. Nº inv. 31.579.
318. AE. 1,71 g, 12 h. Nº inv. 31.139.
319. AE. 1,38 g, 3 h. Nº inv. 31.813.
320. AE. 1,20 g, 9 h. Nº inv. 31.360.
Unidad y media/As. Ca. 130-72 a.C.
A/ Cabeza femenina galeada, a dcha.; delante, leyenda ibérica
iko®bele‰; detrás, leyenda balkakaltu®.
R/ Proa de nave, a dcha., encima, Victoria; delante caduceo y en el
exergo, leyenda ibérica arse.
Vives 17/2. CNH 309/39. Ripollès y Llorens, 2002: nº 272-283.
321. AE. 28,16 g, 12 h. Nº inv. 31.362.
322. AE. 22,11 g, 7 h. Nº inv. 31.507.
*323. AE. 22,01 g, 7 h. Nº inv. 31.140.
Unidad y media/As. Ca. 130-72 a.C.
A/ Cabeza femenina galeada, a dcha.; alrededor leyenda SAGV
NTINV o SAGVNT-INV.
R/ Proa de nave, a dcha.; encima, Victoria; delante, caduceo; en
exergo, leyenda ibérica arse.
Vives 17/3. CNH 310/43-46. Ripollès y Llorens, 2002: nº 284-307.
324. AE. 24,92 g, 12 h. SAGVNT – INV. CNH 310/44. Nº inv.
31.927.
325. AE. 22,34 g, 3 h. SAGVNT – INV. CNH 310/44. Ripollès
y Llorens: nº 285. Nº inv. 31.498.
326. AE. 21,90 g, 10 h. SAGVNT – INV. CNH 310/44. Ripollès
y Llorens: nº 287. Nº inv. 31.136.
327. AE. 22,17 g, 8 h. SAGV – NTINV. CNH 310/43. Ripollès
y Llorens: nº 292-294. Nº inv. 31.925.
*328. AE. 17,26 g, 8 h. SAGV – NTINV. CNH 310/43. Ripollès
y Llorens: nº 293.Nº inv. 31.499.
Cuarto. Ca. 130-72 a.C.
A/ Pecten.
R/ Delfín, a dcha.; encima, tres glóbulos; debajo, sobre línea,
leyenda ibérica aiubas (aiubas / aiu·bas).
Vives 19/6. CNH 308/31-32. Ripollès y Llorens, 2002: nº 333-362.
181
[page-n-193]
329. AE. 4,85 g, 6 h. aiu·bas. Nº inv. 31.137.
330. AE. 4,64 g, 3 h. aiu·bas. Nº inv. 31.697.
331. AE. 4,57 g, 12 h. aiu·bas. Nº inv. 31.676.
332. AE. 4,29 g, 2 h. aiu·bas. Nº inv. 31.804.
333. AE. 4,20 g. aiu·bas. Nº inv. 31.683.
334. AE. 4,11 g, 1 h. Nº inv. 31.734.
335. AE. 4,08 g, 8 h. Nº inv. 31.694.
336. AE. 4,00 g, 12 h. Nº inv. 31.790.
337. AE. 4,00 g, 11 h. aiubas. Nº inv. 31.027.
338. AE. 3,99 g, 1 h. aiubas. Nº inv. 31.521.
*339. AE. 3,99 g, 6 h. aiubas. Nº inv. 31.520.
340. AE. 3,91 g, 7 h. aiu·bas. Nº inv. 31.814.
341. AE. 3,90 g, 10 h. aiubas. Nº inv. 31.699.
342. AE. 3,67 g, 12 h. aiubas. Nº inv. 31.415.
343. AE. 3,60 g, 12 h. aiubas. Nº inv. 31.707.
344. AE. 3,57 g, 10 h. aiu·bas. Nº inv. 31.816.
345. AE. 3,50 g, 12 h. aiubas. Nº inv. 31.686.
346. AE. 3,50 g, 11 h. aiu·bas. Nº inv. 31.702.
347. AE. 3,43 g, 9 h. aiubas. Nº inv. 31.783.
348. AE. 3,16 g, 11 h. aiubas. Nº inv. 31.817.
349. AE. 3,11 g, 10 h. aiubas. Nº inv. 31.354
*350. AE. 2,66 g, 12 h. Vte. aiuba·s. Nº inv. 31.026.
351. AE. 2,61 g, 9 h. Nº inv. 31.792.
352. AE. 2,25 g, 2 h. aiubas. Nº inv. 31.353.
353. AE. 4,33 g, 6 h. Nº inv. 31.685. (Dudosa, muy gastada).
Cuarto. Ca. 130-72 a.C.
A/ Pecten.
R/ Delfín, dcha.; encima C.A.P.V o P.V.C.A; delante (o debajo) tres
glóbulos; debajo leyenda ibérica arse.
Vives 19/3-4. CNH 311-312/56-60. Ripollès y Llorens, 2002: nº
364-378.
354. AE. 4,97 g, 11 h. P.V.C.A. Nº inv. 31.519.
355. AE. 4,39 g, 4 h. Nº inv. 31.524.
356. AE. 4,04 g, 12 h. Nº inv. 31.692.
357. AE. 3,96 g, 9 h. C.A.P.V. Nº inv. 31.704.
358. AE. 3,73 g, 3 h. Nº inv. 31.811.
359. AE. 3,61 g, 5 h. Nº inv. 31.710.
360. AE. 3,18 g, 7 h. Nº inv. 31.138.
361. AE. 2,73 g, 12 h. C.A.P.V. Nº inv. 31.712.
Cuarto. Ca. 72-40/30 a.C.
A/ Pecten.
R/ Delfín, a dcha., encima creciente y tres glóbulos; debajo, sobre
línea, MA.MB.
Petit, 1981: 47. CNH 313/67-68, 73. Ripollès y Llorens, 2002: nº
398-401.
362. AE. 3,25 g, 9 h. Nº inv. 31.529.
363. AE. 3,21 g, 3 h. Nº inv. 31.705.
364. AE. 3,21 g, 12 h. Nº inv. 31.355.
Ejemplares sin catalogar por desgaste de la pieza:
Unidad y media/As. S. II a.C.
A/ Frustro.
R/ Proa de nave, a dcha., encima Victoria, delante caduceo; en el
exergo inscripción ibérica arse.
365. AE. 15,39 g. Nº inv. 31.566.
Cuarto. Siglos II-I a.C.
A/ Pecten.
R/ Delfín.
366. AE. 4,81 g, 5 h. Nº inv. 31.782.
367. AE. 4,56 g, 9 h. Nº inv. 31.785.
368. AE. 4,48 g, 12 h. Nº inv. 31.596.
182
369. AE. 4,38 g, 6 h. Nº inv. 31.022.
370. AE. 4,26 g, 9 h. Nº inv. 31.718.
371. AE. 4,05 g, 9 h. Nº inv. 31.800.
372. AE. 4,03 g, 7 h. Nº inv. 31.720.
373. AE. 3,80 g. Nº inv. 31.815.
374. AE. 3,74 g, 10 h. Nº inv. 31.807.
375. AE. 3,64 g, 12 h. Nº inv. 31.352.
376. AE. 3,58 g. Partida. Nº inv. 31.691.
377. AE. 3,45 g, 4 h. Nº inv. 31.030.
378. AE. 3,23 g, 8 h. Nº inv. 31.812.
379. AE. 3,09 g, 3 h. Nº inv. 31.701.
380. AE. 3,09 g, 6 h. Nº inv. 31.976.
381. AE. 3,05 g. Nº inv. 31.806.
382. AE. 3,03 g, 1 h. Nº inv. 31.788.
383. AE. 2,18 g, 6 h. Nº inv. 31.357.
384. AE. 2,09 g, 6 h. Nº inv. 31.530.
Kili
Unidad. Mediados s. II a.C.
A/ Cabeza masculina diademada, a dcha.; detrás, palma.
R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, sobre línea, leyenda ibérica
kili.
Vives 21/1. CNH 318/1.
*385. AE. 9,23 g, 4 h. Nº inv. 31.661.
*386. AE. 10,41 g, 11 h. Nº inv. 31.488.
*387. AE. 10,78 g, 10 h. Nº inv. 31.491.
*388. AE. 11,73 g, 11 h. Nº inv. 31.659.
*389. AE. 11,77 g, 1 h. Nº inv. 31.216.
*390. AE. 12,01 g, 3 h. Nº inv. 31.489.
*391. AE. 12,17 g, 12 h. Nº inv. 31.490.
Unidad. Mediados s. I a.C.
A/ Cabeza masculina diademada, a dcha.; detrás, palma; debajo del
cuello, GILI.
R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, sobre línea, leyenda ibérica
kili.
Vives 21/2. CNH 318/3.
392. AE. 12,55 g, 9 h. Nº inv. 31.911.
Kese
Mitad. Principios s. II a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., con manto al cuello; detrás, caduceo.
R/ Caballo piafando, a dcha., con riendas sueltas; entre las patas
delanteras un glóbulo; debajo, inscripción ibérica ke[se].
Vives 32/3. CNH 161/23. Villaronga, 1983: 22-3.
393. AE. 5,83 g, 8 h. Nº inv. 31.017.
Cuarto. Principios s. II a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha. con manto al cuello; detrás, caduceo.
R/ Medio Pegaso, a dcha.; encima, tres glóbulos; debajo, inscripción ibérica kese.
Vives 32/5. CNH 161/26. Villaronga, 1983: 24-2.
*394. AE. 2,70 g, 3 h. Nº inv. 31.818.
Unidad. Mediados s. II a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., con manto al cuello y fíbula; detrás,
timón.
R/ Jinete con palma, a dcha.; sobre línea, inscripción ibérica [kese].
Vives 32/8. CNH 167/67. Villaronga, 1983: 64-1.
395. AE. 9,23 g, 3 h. Nº inv. 31.769.
[page-n-194]
Fig. 10.12. Unidad de bronce de Saitabi. Mediados s. II a.C.; Unidad y media/As de bronce de Arse-Saguntum. Ca. 130-72 a.C.; Unidad
de bronce de Kili. Mediados s. II a.C. (Cat. 248, 328 y 386).
183
[page-n-195]
Cuarto. Mediados s. II a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., con manto al cuello; detrás, signo
ibérico ta.
R/ Medio Pegaso, a dcha.; encima, tres glóbulos; debajo, inscripción ibérica kese.
Vives 34/14. CNH 169/80. Villaronga, 1983: 74.
396. AE. 3,58 g, 5 h. Perforación inacabada en anv. Nº inv.
31.819.
Unidad. Inicios s. I a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha.; detrás, signo ibérico a.
R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, inscripción ibérica kese.
Vives 35/10. CNH 171/101. Villaronga, 1983: 91-2.
*397. AE. 9,67 g, 3 h. Nº inv. 31.667.
Laiesken
Unidad. Laiesken. Segunda mitad s. II a.C.
A/ Cabeza masculina laureada, a dcha., con lemniscos; detrás, punta de lanza.
R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, leyenda ibérica la[ie‰ken].
CNH 192/6.
398. AE. 12,21 g, 2 h. Nº inv. 31.394.
Baitolo
Unidad. Principios del s. I a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., de estilo tosco; detrás, timón.
R/ Jinete con palma a derecha; debajo, leyenda ibérica bai[tolo].
Vives 29/4. CNH 198/6.
*399. AE. 5,65 g, 9 h. Nº inv. 31.229.
Ilturo
Unidad. Finales s. II a.C e inicios del s. I a.C.
A/ Cabeza masculina laureada, a dcha.; detrás, oreja.
R/ Jinete lancero con clámide, a dcha.; debajo, leyenda ibérica ilturo.
Vives 24/8. CNH 194/14.
*400. AE. 13,50 g, 3 h. Incompleta. Nº inv. 31.223.
401. AE. 20,65 g, 4 h. Nº inv. 31.906.
Eustibaikula
Unidad. Segunda mitad del s. II a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., con manto al cuello; detrás, ánfora.
R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica eu‰ti.
Vives 23/4. CNH 188/11.
*402. AE. 10,63 g, 7 h. Nº inv. 31.634.
Iltirta
As. Post. 143 a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., rodeada por tres delfines.
R/ Jinete con palma y clámide, a dcha.; debajo, leyenda ibérica
ilti®ta.
Vives 27/12-13. CNH 178/20. Villaronga, 1978: 21.
403. AE. 17,10 g, 9 h. Nº inv. 31.616.
Unidad. Post. 104 a.C.
A/ Cabeza masculina, con tres rizos detrás de la oreja, a dcha., rodeada por tres delfines.
R/ Jinete con palma y clámide, a dcha.; debajo, leyenda ibérica
ilti®ta.
Vives 28/1. CNH 178/22. Villaronga, 1978: 23.
184
404. AE. 13,94 g, 4 h. Villaronga: 23 F. Nº inv. 31.764.
405. AE. 11,73 g, 4 h. Villaronga: 23 F. Nº inv. 31.640.
*406. AE. 10,24 g, 2 h. Villaronga: 23 C. Nº inv. 31.905.
Unidad. Post. 104 a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., rodeada por tres delfines, con dos
rizos detrás de la oreja.
R/ Jinete con palma y clámide; debajo, leyenda ibérica ilti®ta.
CNH 179/29. Villaronga, 1978: 28.
*407. AE. 12,92 g, 9 h. Villaronga: 28 C. Nº inv. 31.920.
408. AE. 8,50 g, 9 h. Villaronga: 28 A. Nº inv. 31.901.
Unidad. Post. 104 a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., rodeada por tres delfines, con dos
rizos detrás de la oreja.
R/ Jinete con palma y clámide; debajo, leyenda ibérica ilti®ta.
CNH 180/36. Villaronga, 1978: 34.
409. AE. 13,99 g, 4 h. Villaronga: 34 C. Nº inv. 31.390.
410. AE. 11,95 g, 6 h. Nº inv. 31.618.
411. AE. 11,34 g, 4 h. Nº inv. 31.383.
Kelse
Unidad. Mediados s. II a.C.
A/ Cabeza masculina laureada, a dcha., rodeada por tres delfines.
R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, sobre línea, leyenda ibérica
kelse.
Vives 66/6. CNH 222/8.
412. AE. 12,31 g, 12 h. Nº inv. 31.908.
Unidad. Mediados s. II a.C.
A/ Cabeza masculina, con peinado distribuido en niveles de líneas,
a dcha., rodeada por tres delfines.
R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, sobre línea, leyenda ibérica
kelse.
Vives 61/7. CNH 223/9.
413. AE. 15,01 g, 5 h. Nº inv. 31.002.
414. AE. 14,57 g, 6 h. Nº inv. 31.006.
415. AE. 13,63 g, 9 h. Nº inv. 31.629.
*416. AE. 13,01 g, 9 h. Nº inv. 31.007.
(Domínguez,
*417. AE. 12,45 g, 4 h. Contramarca en anv.
1979, p. 383, nº 12-187; Ripollès, 2005, nº 1002). Nº inv.
31.212.
418. AE. 11,63 g, 2 h. Nº inv. 31.617.
419. AE. 11,12 g, 5 h. Nº inv. 31.375.
420. AE. 11,12 g, 12 h. Partida. Nº inv. 31.619.
421. AE. 10,94 g, 4 h. Incompleta. Nº inv. 31.621.
422. AE. 10,93 g, 3 h. Nº inv. 31.620.
423. AE. 10,32 g, 4 h. Nº inv. 31.765.
424. AE. 9,95 g, 3 h. Nº inv. 31.733.
Unidad. Post. 133 a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., rodeada por tres delfines.
R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, sobre línea, leyenda ibérica
kelse.
Vives 61/11 y 63/2, 5-6. CNH 223/11.
425. AE. 18,57 g, 6 h. Nº inv. 31.230.
426. AE. 17,54 g, 4 h. Nº inv. 31.638.
427. AE. 15,51 g, 12 h. Nº inv. 31.776.
*428. AE. 14,44 g, 8 h. Nº inv. 31.003.
429. AE. 13,47 g, 9 h. Nº inv. 31.600.
430. AE. 13,00 g, 6 h. Nº inv. 31.213.
[page-n-196]
431. AE. 12,37 g, 1 h. Nº inv. 31.001.
432. AE. 11,96 g, 2 h. Nº inv. 31.615.
*433. AE. 11,81 g, 4 h. Nº inv. 31.380.
434. AE. 11,46 g, 9 h. Nº inv. 31.214.
435. AE. 11,04 g, 3 h. Nº inv. 31.917.
436. AE. 10,88 g, 3 h. Nº inv. 31.008.
437. AE. 10,87 g, 2 h. Nº inv. 31.004.
438. AE. 10,85 g, 9 h. Nº inv. 31.774.
439. AE. 9,49 g, 9 h. Nº inv. 31.918.
Unidad. Cambio de siglo II-I a.C.
A/ Cabeza masculina, con peinado a rayas, a dcha., rodeada por
tres delfines.
R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, leyenda ibérica kelse.
Vives 62/7. CNH 223/16.
440. AE. 13,51 g, 9 h. Nº inv. 31.777.
441. AE. 13,06 g, 12 h. Nº inv. 31.005.
*442. AE. 11,20 g, 8 h. Nº inv. 31.605.
Unidad. 45-44 a.C
A/ Cabeza masculina, a dcha.; delante, dos delfines; detrás, CEL.
R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo, leyenda ibérica kelse.
Vives 62/9-11. CNH 224/17. Hurtado-Ripollès, 2004: 27.
443. AE. 14, 61 g, 12 h. Nº inv. 31.368.
Iltukoite
Unidad. Post. 143 a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha. con manto al cuello, rodeada por tres
delfines.
R/ Jinete con palma y clámide, a dcha.; debajo, sobre línea, leyenda
ibérica [iltukoite].
Vives 30/1. CNH 225/1.
444. AE. 13,64 g, 10 h. Nº inv. 31.396.
Orosiz
Unidad. Fines del s. II e inicios del s. I a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., con manto y fíbula, rodeada por tres
delfines.
R/ Jinete lancero, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica
orosi.
Vives 49/1-2. CNH 227/1-2.
445. AE. 9,64 g, 6 h. Nº inv. 31.606.
*446. AE. 9,23 g, 12 h. Nº inv. 31.624.
447. AE. 8,78 g, 11 h. Nº inv. 31.395.
Saltuie
Unidad. Fines del s. II e inicios del s. I a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., con manto al cuello, rodeada por
tres delfines.
R/ Jinete con palma y clámide, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica saltuie.
Vives 30/1. CNH 228/1.
448. AE. 12,28 g, 11 h. Nº inv. 31.393.
Unidad. Fines del s. II e inicios del s. I a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., rodeada por tres delfines.
R/ Jinete con palma y clámide, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica saltuie.
Vives 30/2. CNH 228/2.
449. AE. 14,21 g, 12 h. Nº inv. 31.610.
*450. AE. 10,83 g, 6 h. Nº inv. 31.770.
Terkakom
Unidad. Fines del s. II e inicios del s. I a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., entre dos delfines.
R/ Jinete con lanza, a dcha.; en exergo, inscripción ibérica
terkakom.
Vives 48/2. CNH 229/2.
*451. AE. 8,32 g, 8 h. Nº inv. 31.234.
Bolskan
Denario. Segunda mitad del s. II y primer cuarto del s. I a.C.
A/ Cabeza barbada, a dcha.; detrás signos ibéricos bon.
R/ Jinete con lanza, a dcha.; debajo, inscripción ibérica bol‰kan.
CNH 211/2.
452. AR. 4,12 g, 2 h. Nº inv. 31.825.
453. AR. 4,05 g, 1 h. Nº inv. 31.826.
*454. AR. 3,99 g, 1 h. Nº inv. 31.827.
455. AR. 3,88 g, 1 h. Nº inv. 31.832.
456. AR. 3,70 g, 1 h. Perforada. Nº inv. 31.831.
457. AE. 2,53 g, 1 h. Forrado. Nº inv. 31.414.
458. AE. 2,51 g, 1 h. Forrado. Nº inv. 31.886.
Denario. Segunda mitad del s. II y primer cuarto del s. I a.C.
A/ Cabeza barbada, a dcha.; detrás signos ibéricos bon.
R/ Jinete con lanza, a dcha.; debajo, inscripción ibérica bol‰kan.
CNH 211/3.
*459. AR. 4,03 g, 9 h. Partida en dos mitades. Nº inv. 31.057.
Unidad. Segunda mitad del s. II y primer cuarto del s. I a.C.
A/ Cabeza barbada, a dcha.; detrás, un delfín.
R/ Jinete con lanza, a dcha.; detrás, estrella; debajo, sobre línea,
inscripción ibérica bol‰kan.
Vives 43/5. CNH 211/4, 8.
*460. AE. 7,31 g, 1 h. Nº inv. 31.738.
461. AE. 6,28 g, 12 h. Incompleta. Nº inv. 31.040.
462. AE. 4,92 g, 7 h. Nº inv. 31.014.
Denario. Segunda mitad del s. II y primer cuarto del s. I a.C.
A/ Cabeza barbada, a dcha.; detrás signos ibéricos bon.
R/ Jinete con lanza, a dcha.; debajo, inscripción ibérica bol‰kan.
Vives 43/3. CNH 211/6.
463. AR. 4,12 g, 12 h. Nº inv. 31.830.
464. AR. 3,96 g, 12 h. Nº inv. 31.824.
*465. AR. 3,95 g, 12 h. Nº inv. 31.822.
*466. AR. 3,76 g, 1 h. Nº inv. 31.828.
467. AR. 3,72 g, 1 h. Nº inv. 31.823.
468. AR. 3,66 g, 1 h. Nº inv. 31.829.
469. AE. 1,45 g, 1 h. Forrado. Nº inv. 31.887.
Unidad. Ca. 80-72 a.C.
A/ Cabeza barbada, a dcha.; detrás, un delfín.
R/ Jinete con lanza, a dcha.; detrás, estrella; debajo, sobre línea,
inscripción ibérica bol‰kan.
Vives 43/4. CNH 212/14.
*470. AE. 7,46 g, 8 h. Nº inv. 31.505.
185
[page-n-197]
Fig. 10.13. Unidad de bronce de Kelse. Mediados s. II a.C.; Denario de Bolskan. Segunda mitad del s. II y primer cuarto del s. I a.C.; As
de Valentia. Fines del s. II e inicios del s. I a.C. (Cat. 417, 465 y 528).
186
[page-n-198]
Sekia
Unidad. Segunda mitad del s. II a.C.
A/ Cabeza barbada, a dcha.; detrás, delfín.
R/ Jinete con lanza, a dcha.; encima, estrella; debajo, sobre línea,
inscripción ibérica sekia.
Vives 172/6. CNH 217/10.
*471. AE. 7,96 g, 6 h. Nº inv. 31.622.
Barskunez
Denario. Segunda mitad del s. II a.C.
A/ Cabeza barbada, a dcha.; detrás, leyenda ibérica benkota.
R/ Jinete con espada, a dcha.; debajo, sobre línea, leyenda ibérica
ba®‰kunez.
CNH 251/13.
*472. AR. 2,79 g, 2 h. Forrado. Marca de punzón en rev. Nº inv.
31.055.
Turiazu
Unidad. Turiazu. Fines s. II a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha.; rodeada por tres delfines.
R/ Jinete lancero, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica
turiazu.
Vives 172/11. CNH 266/27. Gozalbes, 2009, 628.
473. AE. 10,98 g, 12 h. Nº inv. 31.775.
Bilbiliz
Unidad. Siglos II-I a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., peinado de rizos de gancho, con tres
por detrás de la oreja y manto al cuello. Delante, delfín; detrás,
signo ibérico s.
R/ Jinete lancero, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica
bilbiliz.
Vives 43/1. CNH 237/1.
474. AE. 15,02 g, 12 h. Nº inv. 31.910.
Unidad. Siglos II-I a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., similar, pero el retrato lleva collar y
el peinado está menos elaborado. Delante, delfín; detrás, signo
ibérico s.
R/ Jinete lancero, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica
bilbiliz.
Vives 63/3-4. CNH 237/1 vte.
475. AE. 14,14 g, 5 h. Nº inv. 31.388.
Unidad. Siglos II-I a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., con algunos rizos de gancho y collar
de puntos. Delante, delfín; detrás, signo ibérico bi.
R/ Jinete lancero, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica
bilbiliz.
Vives 63/5. CNH 238/28.
476. AE. 15,54 g, 7 h. Nº inv. 8.417.
Unidad. Siglos II-I a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha. con collar de puntos y peinado de
líneas. Delante, delfín; detrás, signo ibérico bi.
R/ Jinete lancero, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica
bilbiliz.
Vives 63/9 vte. CNH 239/10 vte.
477. AE. 13,58 g, 2 h. Nº inv. 31.623.
*478. AE. 13,36 g, 10 h. Nº inv. 31.614.
Unidad. Siglos II-I a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha. con collar de puntos y peinado de
líneas. Delante, delfín; detrás, signo ibérico bi.
R/ Jinete lancero, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica
[bilbili].
Vives 63/11. CNH 239/12.
479. AE. 12,80 g, 9 h. Nº inv. 31.219.
*480. AE. 9,70 g, 4 h. Nº inv. 31.389.
Sekaiza
Unidad. Primera mitad s. II a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha.; detrás leona.
R/ Jinete portador de insignia, a dcha.; debajo, bajo línea, leyenda
ibérica sekaiza.
Vives 64/3. CNH 232/5-6. Gomis, 2001, II b.
481. AE. 12,61 g, 12 h. Nº inv. 31.778.
Unidad. Segunda mitad s. II a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha.; delante, delfín; detrás, signos ibéricos se.
R/ Jinete con palma, a dcha.; debajo en exergo, leyenda ibérica
sekaiza.
Vives 65/2. CNH 234/24. Gomis, 2001, III b.
*482. AE. 18,86 g. 6 h. Pequeña fractura en anv. Nº inv. 31.915.
Unidad. Primera mitad del s. I a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., entre dos delfines.
R/ Jinete lancero, a dcha.; debajo, en exergo, leyenda ibérica sekaiza.
Vives 65/6-7, 11, 13. CNH 237/40-45; Gomis, 2001, VI a.
483. AE. 10,26 g, 9 h. CNH 237/43. Nº inv. 31.767.
*484. AE. 10,00 g, 5 h. CNH 237/43. Nº inv. 31.231.
*485. AE. 9,68 g, 3 h. Vives 65/6. CNH 236/40. Nº inv. 31.611.
486. AE. 9,06 g, 9 h. CNH 237/43. Nº inv. 31.399.
487. AE. 8,87 g, 3 h. CNH 236/41. Nº inv. 31.632.
488. AE. 8,31 g, 12 h. Vives 65/11. CNH 236/42. Nº inv. 31.636.
489. AE. 8,29 g, 4 h. Vives 65/6. CNH 236/40. Nº inv. 31.625.
490. AE. 6,98 g, 6 h. CNH 237/43. Nº inv. 31.401.
491. AE. 6,00 g, 12h. Partida. CNH 237/43. Nº inv. 31.780.
Belikiom
Unidad. Primer tercio s. I a.C.
A/ Cabeza barbada, a dcha.; detrás, signo ibérico be.
R/ Jinete lancero, a dcha.; debajo, sobre línea, inscripción ibérica
belikiom.
Vives 44/2. CNH 214/4.
*492. AE. 10,35 g, 12 h. Nº inv. 31.766.
493. AE. 9,64 g, 5 h. Nº inv. 31.601.
494. AE. 8,83 g, 3 h. Nº inv. 31.666.
Tamaniu
Unidad. Segunda mitad s. II a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha.; delante, dos delfines; detrás, signo
ibérico ta.
R/ Jinete lancero, a dcha.; debajo, sobre línea, leyenda ibérica tamaniu.
Vives 37/1. CNH 246/1.
495. AE. 9,56 g, 5 h. Nº inv. 31.635.
187
[page-n-199]
Unidad. Principios s. I a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha.; delante, un delfín; detrás, signo ibérico ta.
R/ Jinete lancero, a dcha.; debajo, sobre línea, leyenda ibérica tamaniu.
Vives 37/3. CNH 246/3.
*496. AE. 8,48 g, 12 h. Nº inv. 31.921.
Sekobirikez
Denario. Finales s. II-inicios s. I a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha.; detrás creciente; debajo, signo ibérico s; con tres, dos, uno o ningún punto entre el creciente y el
cuello.
R/ Jinete con lanza, a dcha.; un solo pie visible; debajo, sobre línea,
leyenda ibérica sekobirikez.
CNH 292/8 vte.
*497. AR. 3,20 g, 11 h. Nº inv. 31.056.
Konterbia Karbika
Unidad. Segunda Mitad s. II a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha.; delante, delfín; detrás, leyenda ibérica karbika.
R/ Jinete con lanza, a dcha.; debajo, bajo línea, kontebakom.
Vives 39/3. CNH 285/6. Abascal y Ripollès, 2000: A. I-2.
*498. AE. 10,46 g, 3 h. Nº inv. 31.630.
Unidad. Segunda Mitad s. II a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha.; delante, delfín; detrás, signo ibérico
ko.
R/ Jinete con lanza, a dcha.; debajo, bajo línea, kontebakom.
Vives 172/4. CNH 284/1. Abascal y Ripollès, 2000: A. II-1.
499. AE. 9,54 g, 3 h. Incompleta. Nº inv. 31.922.
Unidad. Segunda Mitad s. II a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., barbada; delante, delfín; detrás, leyenda ibérica karbikom.
R/ Jinete con lanza, a dcha.; debajo, bajo línea, kontebakom.
Vives 172/2. CNH 285/10. Abascal y Ripollès (2000): A. III-1,
4-18.
500. AE. 9,18 g, 7 h. Nº inv. 31.220.
Imitaciones del siglo I a.C.
Semis. S. I a.C.
A/ Cabeza laureada de Saturno, a dcha.; detrás, S.
R/ Proa de nave, a izq.; encima, S (invertida); debajo, ROMA (invertida).
CNH 427/1. Crawford, 1982, grupo 6.
*501. AE. 4,97 g, 8 h. Nº inv. 31.078.
A/ Cabeza viril laureada, tosca, a derecha; detrás S.
R/ Proa de nave a derecha, encima S.
CNH 427/5. Crawford, 1982, grupo 20.
*502. AE. 3,08 g, 2 h. Nº inv. 31.248.
Ver también moneda nº 658.
188
Acuñaciones provinciales. Hispania
Iulia Traducta
Augusto. As. 11-10 a.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq.; [PERM CAES AVG].
R/ Leyenda en dos líneas, dentro de una corona de roble; [IVLIA
TRAD].
R
PC 108. Vives 164/13. Chaves 1979b y 1981: nº 144-523.
503. AE. 8,21 g, - h. Nº inv. 31.236.
Carthago Nova
Anónima. Mitad. Hacia mediados y segunda mitad del siglo I a.C.
A/ Cabeza de Minerva, a dcha.
R/ Estatua sobre pedestal, a izq.; a sus lados C V - I N.
RPC 151. Vives, 130/1. Llorens 1994: IV.
504. AE. 6,96 g, 8 h. Nº inv. 31.404.
Augusto. Mitad. 27 a.C.-14 d.C.
A/ Cabeza desnuda ¿de emperador?, a dcha.; [L BEN PRAE IMP
CAES QVIN].
R/ Trofeo; [Q VARIO] PRAEF.
R
PC 163. Vives, 131/4. Llorens 1994: Xa.1-2.
505. AE. 6,57 g, - h. Nº inv. 31.239.
Augusto. As. 27 a.C.-14 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [AVGVSTVS DIVI F].
R/ Simpulum, aspergillum, hacha y ápex; [C VAR RVF SEX IVL
POL II VIR Q].
R
PC 167. Vives, 131/10-11. Llorens 1994: XIIA.
506. AE. 11,67 g, - h. Nº inv. 31.275.
Augusto. Mitad. 27 aC-14 d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; [AVGVSTVS] DIVI F.
R/ Diadema o corona, con creciente y loto, arriba; C LAETIL[IVS
APALV]S II V Q; REX PTOL en dos líneas.
R
PC 172. Vives, 131/5. Llorens 1994: XV/1-14, 18-50.
507. AE. 4,56 g, 8 h. Nº inv. 31.237.
*508. AE. 5,04 g, 8 h. Nº inv. 31.273.
Augusto. Mitad. 27 aC-14 d.C.
A/ Cuadriga parada, a izq.; delante vexillum; [P TVRVLL(IO) /
V(R) I N K / II VIR QVINQ(V)].
R/ Templo tetrástilo con AVGVSTO inscrito en el arquitrabe; [M
POSTV(M) ALBIN(VS) / II VIR QVINQ(V) ITER / V I - N K].
RPC 175. Vives, 131/14. Llorens 1994: XIA.2.
509. AE. 4,59 g, - h. Fragmentada. Nº inv. 31.233.
Tiberio. As. 14-37 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a izq.; TI CAESAR DIVI
AVGVSTI [F] AVG[VSTVS PM].
R/ Cabezas enfrentadas de Nerón y Druso; NERO ET DRVSVS
CAESARES Q[VINC C V I N C].
R
PC 179. Vives, 132/1. Llorens 1994: XVIIA.
510. AE. 12,79 g, 7 h. Nº inv. 31.270.
Valentia
C. Lucienus – C. Munius.
As. Fines del s. II e inicios del s. I a.C.
A/ C LVCIEN C MVNI Q; cabeza galeada de Roma, a dcha.
R/ VALE-NTIA; cornucopia sobre rayo, dentro de una corona de
espigas.
Vives 125/1. CNH 317/1. Ripollès, 1988: nº 1-20.
[page-n-200]
511. AE. 20,87 g, 9 h. Nº inv. 31.646.
512. AE. 20,80 g, 9 h. Nº inv. 31.924.
513. AE. 20,71 g, 10 h. Nº inv. 31.145.
514. AE. 19,94 g, 10 h. Nº inv. 31.650.
515. AE. 19,81 g, 3 h. Nº inv. 31.500.
516. AE. 19,56 g, 9 h. Nº inv. 31.150.
517. AE. 19,35 g, 9 h. Nº inv. 31.652
518. AE. 19,13 g, 4 h. Nº inv. 31.142.
519. AE. 18,47 g, 9 h. Nº inv. 31.501.
520. AE. 18,42 g, 9 h. Nº inv. 31.909.
521. AE. 18,10 g, 7 h. Nº inv. 31.648.
522. AE. 17,84 g, 9 h. Nº inv. 31.653.
523. AE. 17,48 g, 9 h. Nº inv. 31.502.
524. AE. 17,40 g, 3 h. Nº inv. 31.503.
525. AE. 17,08 g, 5 h. Nº inv. 31.656.
526. AE. 16,41 g, 5 h. Nº inv. 31.645.
527. AE. 16,07 g, 11 h. Nº inv. 31.651.
*528. AE. 16,01 g, 7 h. Nº inv. 31.141.
529. AE. 15,42 g, 3 h. Nº inv. 31.644.
530. AE. 15,35 g, 2 h. Nº inv. 31.654.
531. AE. 14,46 g, 6 h. Nº inv. 31.377.
T. Ahius T. F. – L. Trinius L. F.
As. Fines del s. II e inicios del s. I a.C.
A/ T AHI T F L TRINI L F Q; cabeza galeada de Roma, a dcha.
R/ VALE-NTIA; cornucopia sobre rayo, dentro de una corona de
espigas.
Vives 125/3. CNH 317/4. Ripollès, 1988: nº 23-58.
532. AE. 21,89 g, 9 h. Nº inv. 31.376.
533. AE. 19,68 g, 10 h. Nº inv. 31.649.
534. AE. 18,83 g, 11 h. Nº inv. 31.144.
535. AE. 16,27 g, 3 h. Nº inv. 31.655.
536. AE. 16,15 g, 7 h. Nº inv. 31.143.
*537. AE. 15,38 g, 6 h. Nº inv. 31.903.
Semis. Fines del s. II e inicios del s. I a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás, marca S.
R/ Cornucopia sobre rayo; a izq., VAL, todo dentro de corona de
espigas.
Vives 125/5. CNH 317/5. Ripollès, 1988: nº 59-62.
*538. AE. 7,72 g, 3 h. Nº inv. 31.151.
539. AE. 6,46 g, 4 h. Nº inv. 31.148.
Cuadrante. Fines del s. II e inicios del s. I a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás, tres glóbulos.
R/ Cornucopia sobre rayo, dentro de una corona de espigas.
CNH 317/7. Ripollès, 1988: nº 67-68.
*540. AE. 5,02 g, 6 h. Nº inv. 31.149.
L. Coranius - C. Numius
As. Fines del s. II e inicios del s. I a.C.
A/ L CORANI C NVMI Q; cabeza galeada de Roma, a dcha.
R/ VALE-NTIA; cornucopia sobre rayo, dentro de una corona de
espigas.
Vives 125/2. CNH 318/8. Ripollès, 1988: nº 69-86.
541. AE. 22,20 g, 12 h. Nº inv. 31.914.
*542. AE. 16,44 g, 4 h. Nº inv. 31.146.
543. AE. 14,49 g, 2 h. Nº inv. 31.647.
Emisiones inciertas.
As. Fines del s. II e inicios del s. I a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma a derecha.
R/ VALE-NTIA; cornucopia sobre rayo, dentro de una corona de
espigas.
CNH 317-318/1, 4, 8.
544. AE. 18,29 g, 8 h. Nº inv. 31.372.
545. AE. 10,00 g. Nº inv. 31.147.
Emporiae
Anónima. Cuarto. Finales siglo I a.C. principios siglo I d.C.
A/ Cabeza con casco (Minerva), a dcha.
R/ Pegaso, a dcha.; EM (o IM).
R
PC 239. Vives lám. 123/10-11. CNH 152/10-12. Villaronga
1977b: nº 77-79.
546. Cuarto. AE. 1,33 g, 6 h. Nº inv. 8.228.
Lepida-Celsa
As. 44-36 aC (?).
A/ Busto femenino, a dcha.; COL VIC IVL LEP [R].
R/ Toro parado, a dcha.; PR II VIR [L] NEP L SVR[A].
RPC 263. Hill 12/8. Vives 160/4. NAH 894. CNH 224/21. Hurtado
II.
547. AE. 14,49 g, 4 h. Nº inv. 31.258.
As. 44-36 aC (?).
A/ Busto femenino, a dcha; palma sobre el hombro izq.; leyenda
ilegible.
R/ Frustra. Contramarca.
548. As. AE. 9,15 g, - h. Nº inv. 31.268.
¿Octaviano? As. Anterior al 27 a.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; COL V I CELSA II
VIR.
R/ Toro parado, a dcha. Contramarca ; [L] [P]OMPE BVCCO
[L] [COR]NE FRON[TO].
R
PC 269. Vives 160/9. Hill 13/1. NAH 899. CNH 225/28. Hurtado
VII.
*549. AE. 11,98 g, 5 h. Nº inv. 31.259.
Augusto. As. 5-3 a.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; IMP CAESAR [DIVI F
AVGVSTVS COS] XII.
R/ Toro parado, a dcha.; [C V I CEL] CN DOMITIO/ C POMPEIO/
II VIR.
R
PC 278. Vives 161/8. NAH 961. Hurtado XII.
*550. AE. 11,41 g, 6 h. Nº inv. 31.642.
Osca
Augusto. As. 27 aC-14 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [AVGVSTVS] DIVI F.
R/ Jinete con lanza, a dcha.; [V V OSCA M] QVINCTIO Q AELIO
[II VIR].
R
PC 284. Vives 136/6. Domínguez 1991: 83-88.
*551. AE. 11,61 g, 2 h. Nº inv. 31.263.
189
[page-n-201]
Caesaraugusta
Calagurris
Augusto. As. 27 aC-14 d.C.
A/ Cabeza desnuda o laureada de emperador, a dcha. o a izq.; leyenda ilegible.
R/ Sacerdote arando con junta de bueyes, a dcha.; CAESAR
AVGVSTA[…].
R
PC 304-306, 308, 314, 320, 322.
Augusto. As. 27 aC-14 d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; IMP AVGVS[TVS]
MVN CAL.
R/ Toro parado, a dcha.; [C MAR] M VAL PR II VIR.
R
PC 440. Vives 158/4-6. Ruiz Trapero 1968: tipo 14, 14 vte.
y 15.
552. AE. 13,74 g, - h. Nº inv. 31.164.
Augusto. As. Posterior al 6 a.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a izq.; AVGVSTVS DIVI F.
R/ Toro parado, con frontón sobre la cabeza, a izq.; CCA TIB
FLAVO PRAEF GERM L IVVENT LVPERCO II VIR.
R
PC 328. Vives 149/4. Beltrán 1956: nº 22c. NAH 984.
*553. AE. 12,81 g, 2 h. Perforada. Nº inv. 31.241.
Augusto. As. Posterior al 6 a.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; delante lituus, detrás
simpulum; [AVGVSTVS] DIVI F.
R/ Sacerdote arando con junta de bueyes, a dcha.; [CAESAR
AVGVSTA MN KANINIO ITER L TITIO] II VIR.
RPC 322. Vives 148/1-2. Hill 14/5. Beltrán 1956: nº 9. NAH 979.
554. AE. 14,85 g, 7 h. Nº inv. 31.265.
Tiberio. As. 14-37 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; TI CAESAR DIVI AVG
F [AVGVSTVS].
R/ Toro parado, con frontón sobre la cabeza, a dcha.; CCA T
CAECILIO LEPIDO [ET C AVFI]DIO GEMELLO II VIR.
R
PC 367. Vives 152/4-5. Beltrán 1956: nº 47-48. NAH 1095.
555. AE. 14,41 g, 5 h. Nº inv. 31.256.
Calígula. As. Posterior al 37-38 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a izq.; [G CAESAR AVG]
GERMANICVS IMP.
R/ Sacerdote arando con junta de bueyes, a dcha.; CCA LIC[IN(I)
ANO ET GERMANO] II VIR.
R
PC 371. Vives 154/6. Hill 17/5. Beltrán 1956: nº 51b. Trillmich
1973: I/3.
556. AE. 12,09 g, 9 h. Nº inv. 31.255.
Bilbilis
Tiberio y Sejano. As. 14-37 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; TI CAESAR DIVI
[AVGVSTI F AVGVSTVS].
R/ Corona de laurel conteniendo COS; MVN AVGVSTA BILBILIS
[TI CAESARE V L AELIO SEIANO].
R
PC 398. Vives 139/7-8.
*557. AE. 11,96 g, 12 h. Nº inv. 31.262.
Turiaso
Tiberio. As. 14-37 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [TI CAE]SAR
AVGVSTI F AVGVSTVS IMP.
R/ Corona de roble; [MVN TVR]IASO MN SVLP LVCAN M
SEM[P FRONT]; II VIR dentro de corona de roble.
R
PC 413. Vives 156/6 y 7. Hill 33/7-8.
558. AE. 12,52 g, 1 h. Nº inv. 31.266.
190
*559. AE. 12,90 g, 8 h. Nº inv. 31.257.
Augusto. As. 27 aC-14 d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; IMP CAES[AR
AVGVSTVS] PP.
R/ Toro parado, a dcha.; [M CAL I C SE]MP BARBA III Q BAEB
FLAVO II VIR.
R
PC 447. Vives 159/4. Hill, 36/10. Ruiz Trapero 1968: tipo 23.
*560. AE. 11,00 g, 10 h. Nº inv. 31.261.
*561. AE. 12,35 g, 1 h. Nº inv. 31.264.
Tiberio. As. 14-37 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; TI AVGVS DIVI
AVGVSTI F [IMP CAESAR].
R/ Toro parado, a dcha.; [M C I] L FVL SPARSO L SATVRNINO
II VIR.
R
PC 448. Vives 159/5. Hill 37/1. Ruiz Trapero 1968: tipo 24.
*562. AE. 10,43 g, 3 h. Nº inv. 31.260.
563. AE. 12,06 g, 12 h. Nº inv. 31.267.
*564. AE. 13,31 g, 2 h. Nº inv. 31.932.
Ercavica
Augusto. As. ca. 11-10 a.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; AVGVSTVS DIVI F.
R/ Toro parado, a dcha.; MVN ERCAVICA.
R
PC 459. Vives 162/1 y 3. Gomis 1997, Ia.
*565. AE. 11,56 g, 10 h. Nº inv. 31.254.
Segobriga
Calígula. As. 37-41 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a izq.; C CAESAR AVG
[GERMANICVS] IMP.
R/ Corona de roble; SEGOBRIGA.
R
PC 476. Vives 135/9. Ripollès y Abascal 1996: serie VA.
*566. AE. 13,37 g, 10 h. Nº inv. 31.269.
Acuñaciones provinciales. Galia
Nemausus
Augusto. As. c. 10-14 d.C.
A/ Cabezas de Agripa y Augusto, de espaldas una a otra, el primero
llevando una combinación de corona rostral y corona de laurel,
el segundo llevando corona de roble; IMP [DIVI F].
R/ Cocodrilo encadenado a una palmera con largas hojas verticales;
corona de laurel en la parte superior-izquierda del campo monetario; COL NEM.
R
IC 160. RPC 525.
*567. AE. 13,46 g, 12 h. Nº inv. 31.271.
[page-n-202]
ROMA
República
Cuadrigato anónimo. Roma. 225-212 a.C.
A/ Cabeza janiforme de los Dioscuros.
R/ Júpiter en cuadriga conducida por Victoria con cetro y rayo, a
dcha.; incuso en una tableta, ROM[A].
R
RC 28/3.
568. AR. 5,42 g, 3 h. Nº inv. 31.858.
Uncia anónima. Roma. 217-215 a.C.
A/ Cabeza de Roma, a izq.; detrás •.
R/ Proa de nave, a dcha.; encima, [ROMA]; debajo; •.
RRC 38/6.
569. AE. 10,55g. Nº inv. 31.509.
570. AE. 10,53g, 6 h. Nº inv. 31.245.
Victoriato anónimo. Roma. A partir del 211 a.C.
A/ Cabeza laureada de Júpiter, a dcha.
R/ Victoria coronando trofeo, a dcha.; en exergo, ROMA.
R
RC 44/1.
571. AR. 3,09 g, 6 h. Nº inv. 31.833.
Victoriato anónimo. Roma. 211 a.C.
A/ Cabeza laureada de Júpiter, a dcha.
R/ Victoria coronando trofeo, a dcha.; en exergo, ROMA.
R
RC 53/1.
572. AR. 3,10 g, 9 h. Nº inv. 31.834. Sin total seguridad, pieza
muy gastada.
573. AR. 2,71 g, 5 h. Nº inv. 31.835.
574. AR. 2,53 g, 9 h. Nº inv. 31.840.
575. AR. 2,39 g, 12 h. Nº inv. 31.058.
As anónimo. Roma. Posterior al 211 a.C.
A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.
R/ Proa de nave, a dcha.; encima, I; debajo, ROMA.
R
RC 56/2.
576. AR. 32,76 g, 7 h. Nº inv. 31.243.
577. AE. 31,72g, 12 h. Nº inv. 31.077.
Sextante. MA. Cerdeña. 210 a.C.
A/ Cabeza de Mercurio, a dcha.; encima, °°.
R/ Proa de nave, a dcha.; encima, ROMA; delante, MA; debajo °°.
R
RC 64/6a.
*578. AE. 3,69 g, 7 h. Nº inv. 31.019.
Quinario. H. SE de Italia. 211-210 a.C.
A/ Cabeza laureada de Roma, a dcha.; detrás, V.
R/ Dioscuros, a dcha.; debajo, H; en el exergo, bajo línea, ROMA.
R
RC 85/1a.
*579. AR. 1,07 g, 12 h. Nº inv. 31.070.
As. V. SE de Italia. 211-210 a.C.
A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.
R/ Proa de nave, a dcha.; encima, I; delante, V; debajo, ROMA.
R
RC 87/1.
580. AE. 21,64 g, 3 h. Nº inv. 31.740.
Victoriato. Clava. SE de Italia. 208 a.C.
A/ Cabeza laureada de Júpiter, a dcha.
R/ Victoria coronando trofeo, a dcha.; en el centro clava; en exergo,
ROMA.
R
RC 89/1a.
581. AR. 2,42 g, 12 h. Nº inv. 31.059.
Victoriato. Torques. Ceca incierta. 211-208 a.C.
A/ Cabeza laureada de Júpiter, a dcha.
R/ Victoria coronando trofeo, a dcha.; sin torques; en exergo,
ROMA.
R
RC 91/1b.
582. AR. 2,92 g, 4 h. Nº inv. 31.839.
583. AE. 2,32 g, 10 h. Forrado. Nº inv. 31.810.
Victoriato. MP. Ceca incierta. 211-208 a.C.
A/ Cabeza laureada de Júpiter, a dcha.
R/ Victoria coronando trofeo, a dcha.; en medio, MP; en exergo,
ROMA.
R
RC 93/1a.
*584. AR. 3,07 g, 11 h. Nº inv. 31.838.
Victoriato. L. Luceria. 211-208 a.C.
A/ Cabeza laureada de Júpiter, a dcha.
R/ Victoria coronando trofeo, a dcha.; en medio, L; en exergo,
ROMA.
RRC 97/1a.
*585. AR. 2,77 g, 12 h. Nº inv. 31.836.
Denario. Ceca incierta. Ca. 206-200 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; delante, báculo; detrás X.
R/ Dioscuros galopando, a dcha.; debajo de los caballos, pluma; en
el exergo, ROMA.
R
RC 130/1a.
*586. AR. 2,73 g, 10 h. Nº inv. 31.848.
Denario anónimo. Roma. 189-180 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás, X.
R/ Dioscuros cabalgando, a dcha.; debajo, [en un marco lineal],
ROMA.
R
RC 139/1.
587. AR. 3,81 g, 1 h. Perforada. Nº inv. 31.846.
588. AR. 3,42 g, 3 h. Denario forrado. Nº inv. 31.495.
Denario anónimo. Roma. 189-180 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha., detrás, X.
R/ Victoria conduciendo una biga, a dcha.; en exergo, ROMA.
R
RC 140/1.
589. AR. 3,50 g, 3 h. Nº inv. 31.856.
As. CN. DOM. Roma. 189-180 a.C.
A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.
R/ Proa de nave, a dcha.; encima CN · [DOM]; debajo, [ROMA].
R
RC 147/2.
590. AE. 33,20 g. Nº inv. 31.553.
As. C. SAX. Roma. 169-158 a.C.
A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.
R/ Proa de nave, a dcha.; encima [C] · SAX; delante, I; debajo,
[ROMA].
R
RC 173/1.
591. AE. 30,17 g, 9 h. Nº inv. 31.558.
191
[page-n-203]
As. A. CAE. Roma. 169-158 a.C.
A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.
R/ Proa de nave, a dcha.; encima, A · CAE ; delante, I; debajo,
ROMA.
R
RC 174/1.
*592. AE. 28,27 g, 12 h. Nº inv. 31.075.
Cuadrante.
A/ Cabeza de Hércules, a dcha.; detrás, •••.
R/ Proa de nave, a dcha.; encima, A · CAE; debajo, ROMA; delante, •••.
R
RC 174/4 (?).
593. AE. 3,25 g, 12 h. Nº inv. 31.249.
As anónimo. Roma. 169-158 a.C.
A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.
R/ Proa de nave, a dcha.; encima VAL; delante, I; debajo, ROMA.
R
RC 191/1.
594. AE. 26,51 g, 4 h. Nº inv. 31.928.
As. TVRD. Roma. 169-158 a.C.
A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.
R/ Proa de nave, a dcha.; encima TVRD; delante, I; debajo, ROMA.
R
RC 193/1.
595. AE. 17,27 g, 12 h. Nº inv. 31.612.
Denario forrado. SAR. Roma. 155 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás, X.
R/ Victoria conduciendo una biga, a dcha.; debajo, SA[R]; en exergo, ROMA.
R
RC 199/1 (?).
596. AE. 3,10 g, 6 h. Perforada. Nº inv. 31.880.
As.
A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.
R/ Proa de nave, a dcha.; encima [S]AR delante, I; debajo, ROMA.
R
RC 199/2.
597. AE. 23,94 g, 11 h. Nº inv. 31.626.
Denario C. SCR. Roma. 154 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha., detrás, X.
R/ Dioscuros cabalgando, a dcha.; debajo C · SCR; en exergo,
ROMA.
R
RC 201/1.
598. AR. 2,82 g, 6 h. Nº inv. 31.854.
As. L. SAVF. Roma. 152 a.C.
A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.
R/ Proa de nave, a dcha.; delante, I; encima, creciente y [L · S]AVF;
en exergo, ROMA.
R
RC 204/2.
599. AE. 23,11 g, 7 h. Nº inv. 31.543.
As. SAFRA. Roma. 150 a.C.
A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.
R/ Proa de nave, a dcha.; encima, SAFRA; delante, delfín; en exergo, [ROMA].
R
RC 206/2.
*600. AE. 24,03 g, 9 h. Nº inv. 31.076.
192
Denario. NATTA. Roma. 149 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha., detrás, X.
R/ Victoria conduciendo una biga, a dcha.; debajo, NATTA; en
exergo, ROMA.
R
RC 208/1.
*601. AR. 3,08 g, 9 h. Nº inv. 31.843.
Denario. L. CVP. Roma. 147 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás, cornucopia; delante,
X.
R/ Dioscuros, a dcha.; debajo, L · CVP; en exergo, [ROMA].
R
RC 218/1.
*602. AR. 3,04 g, 11 h. Nº inv. 31.842.
Denario anónimo. Roma. 143 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás, X.
R/ Diana en biga de renos, a dcha., debajo creciente, ROMA.
R
RC 222/1.
603. AR. 2,49 g, 10 h. Partida. Nº inv. 31.041.
Denario. C. RENI. Roma. 138 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás, X.
R/ Juno conduciendo una biga de cabras, a dcha.; debajo, C · RENI;
en exergo, ROMA.
R
RC 231/1.
*604. AR. 3,04 g, 7 h. Forrado. Nº inv. 31.879.
Denario. SEX. POM. Roma. 137 a.C.
A/ Cabeza de Roma, a dcha.; detrás, jarro; delante, X.
R/ Loba, a dcha., amamantando a los gemelos Romulo y Remo;
detrás ficus Ruminalis, con tres pájaros en su ramas. A la izq.,
figura el pastor Faustulus, identificado por la leyenda FOSTLVS
a la izq.; a la dcha. SEX · PO.
R
RC 235/1c.
*605. AR. 3,91 g, 4 h. Nº inv. 31.063.
606. AR. 3,79 g, 9 h. Nº inv. 31.855.
Denario. M. BAEBI A. F TAMPIL. Roma. 137 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a izq.; debajo de la barbilla X; detrás,
[T]AMPI[L].
R/ Apolo conduciendo una cuadriga, a dcha., con la mano izq. sujeta un arco, una flecha y las riendas, y una rama en la mano dcha.;
debajo, ROMA; en exergo, [M · BA]EBI · Q · [F].
R
RC 236/1e.
*607. AR. 3,76 g, 12 h. Nº inv. 31.863.
Denario híbrido. CN. LVCR - M.F GEM. Roma. 136-132 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás GEM delante, debajo
de la barbilla, X.
R/ Dioscuros cabalgando, a dcha.; debajo, CN · LVCR; en exergo,
ROMA.
R
RC 237/1-RRC 250/1.
*608. AR. 3,12 g, 8 h. Nº inv. 31.850.
*609. AR. 3,05 g, 6 h. Perforada. Nº inv. 31.849.
Denario. L. ANTES GRAGV. Roma. 136 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás, GRAG; delante, X.
R/ Jupiter conduciendo una cuádriga, a dcha.; debajo, L · ANTE[S];
en exergo, [R]O[MA].
R
RC 238/1.
*610. AR. 3,90 g, 2 h. Nº inv. 31.493.
[page-n-204]
Fig. 10.14. As de Tiberio y Sejano acuñado en Bilbilis. 14-37 d.C.; As romano-republicano. A. CAE. 169-158 a.C.; Denario romanorepublicano. SEX. POM. 137 a.C. (Cat. 557, 592 y 605).
193
[page-n-205]
Denario. TI. MINVCI C. F AVGVRINI. Roma. 134 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás, .
R/ [TI · MINVCI · C · F] – AVGVRINI. Estatua sobre columna
espiral y dos espigas en la base; a ambos lados, figuras togadas;
la de la izq., sostiene panes (?) y pie sobre modio; la de la dcha.
sostiene lituus; encima [RO]-MA.
R
RC 243/1.
611. AR. 1,52 g, 2 h. Partida. Nº inv. 31.539.
Denario. T. CLOVLI. Roma. 128 a.C.
A/ Cabeza de Roma, a dcha., detrás, Corona; debajo, ROMA.
R/ Victoria en biga, a dcha., sosteniendo una espiga; en exergo, T
· CLOVLI.
R
RC 260/1.
612. AR. 3,34 g, 1 h. Partida en dos mitades. Nº inv. 31.062.
Denario. T. Q. Roma. 126 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás apex; delante, .
R/ Dioscuros cabalgando, a dcha.; T y Q, a izq. y dcha. de escudo
macedónico; en exergo, ROMA.
267/1.
RRC
*613. AR. 3,74 g, 7 h. Nº inv. 31.847.
Denario forrado. N. Fabi. Pictor. Roma. 126 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás, ; delante, marca de
control.
R/ No visible.
R
RC 268/1b (?).
614. AE. 3,03 g. Moneda doblada. Nº inv. 32.023.
Denario. Q. Fabi Labeo. Roma. 124 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; delante, LABEO; detrás
ROMA; X debajo de la barbilla.
R/ Jupiter sobre cuadriga, a dcha.; debajo, rostrum; en exergo, Q
· FABI.
R
RC 273/1.
*615. AR. 3,49 g, 9 h. Nº inv. 31.844.
616. AE. 2,53 g, 3 h. Forrado. Nº inv. 31.496.
Denario. Q. MINV RVF. Roma. 122 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; marca de valor X debajo de
la barbilla; detrás, RVF.
R/ Dioscuros cabalgando, a dcha.; debajo, Q · MINV; en exergo,
ROMA.
R
RC 277/1.
*617. AR. 3,44 g, 8 h. Nº inv. 31.845.
Denario. MN. AEMILIO LEP. Roma. 114-113 a.C.
A/ Cabeza femenina laureada, a dcha; delante, ROMA; detrás, .
R/ Tres arcos sobre los que descansa una figura ecuestre armada, a
dcha; alrededor, MN · AE-M-ILIO; en el interior de los arcos,
L-E-P.
R
RC 291/1.
*618. AR. 3,75 g, 4 h. Nº inv. 31.859.
Denario. AP. CL, T. MAL o T. MANL, Q. VR. Roma. 111-110 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.; detrás, símbolo triangular.
R/ Victoria en triga, a dcha.; en exergo, AP · CL · MANL · Q · VR.
R
RC 299/1a.
619. AR. 3,83 g, 4 h. Nº inv. 31.978.
194
Denario. C. PVLCHER. Roma. 110 ó 109 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a dcha.
R/ Victoria conduciendo una biga, a dcha.; en exergo, C ·
PVLCH[ER].
R
RC 300/1.
620. AR. 3,72 g, 10 h. Nº inv. 31.865.
Denario. L. SATVRN. Roma. 104 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a izq.
R/ Saturno en cuadriga, a dcha.; debajo, P con un punto a izquierda
y arriba; en exergo, L · SATVRN.
R
RC 317/3b.
*621. AR. 3,33 g, 2 h. Nº inv. 31.851.
Denario forrado. C. COIL CALD. Roma. 104 a.C.
A/ Cabeza galeada de Roma, a izq.
R/ Victoria conduciendo una biga, a izq.; encima, •X; debajo, C ·
COL; en exergo, CALD.
R
RC 318/1a.
622. AE. 2,98 g, 3 h. Nº inv. 31.885.
Denario. Q. THERM M. F. Roma. 103 a.C.
A/ Cabeza de Marte, a izq.
R/ Soldado romano luchando contra un soldado galo y protegiendo
a un compañero caído; en exergo, Q · THERM · MF.
R
RC 319/1.
623. AR. 3,51 g, 1 h. Nº inv. 31.857.
624. AE. 3,33 g, 2 h. Forrado. Nº inv. 31.497.
Denario forrado. L. IVLI. Roma. 101 a.C.
A/ Cabeza de Roma, a dcha; detrás, espiga.
R/ Victoria en biga a dcha; debajo, L · IVLI.
R
RC 323/1.
625. AE. 2,90 g, 4 h. Nº inv. 31.064.
Quinario. C. EGNATVLEI C. F Q. Roma. 97 a.C.
A/ Cabeza de Apolo, a dcha; detrás, C · EGNATVLEI · C · F · Q.
R/ Victoria escribiendo en un escudo ante un trofeo; detrás, carnyx;
Q, entre Victoria y trofeo; en exergo, ROMA.
R
RC 333/1.
*626. AR. 1,46 g, 6 h. Nº inv. 31.869.
Denario. C. ALLI BALA. Roma. 92 a.C.
A/ Cabeza femenina diademada, a dcha.; detrás, BALA; delante, K.
R/ Diana en biga tirada por ciervos; debajo, marca; en exergo, C
· ALLI.
R
RC 336/1c.
*627. AR. 3,63 g, 12 h. Nº inv. 31.853.
Denario. C. VIBIVS C. F. PANSA. Roma. 90 a.C.
A/ Minerva conduciendo una cuadriga, a izq., sujetando una lanza
y las riendas con la mano dcha. y un trofeo con la izq.; en exergo, [PANSA].
R/ Minerva conduciendo una cuadriga, a dcha., sujetando una lanza
y las riendas con la mano dcha. y un trofeo con la izq.; en exergo, C · VIBIV[S · C · F].
R
RC 342/6a.
628. AR. 3,46 g, 6 h. Nº inv. 31.862.
[page-n-206]
Quinario. M. CATO. Roma. 89 a.C.
A/ Cabeza de Liber, a dcha.; debajo, marca de control; detrás, M
· CATO.
R/ Victoria sentada, a dcha., sujetando una pátera en la mano dcha.
y una palma con la izq.; en exergo, VIC[TR]I[X].
R
RC 343/2b.
629. AR. 2,14 g, 9 h. Nº inv. 31.878.
Quinario. L. RVBRI DOSSENI. Roma. 87 a.C.
A/ Cabeza laureada de Neptuno con tridente al hombro, DOSSEN.
R/ Victoria con corona y palma; delante, altar con serpiente enrollada; detrás, [L · RV]BRI.
R
RC 348/4.
*630. AR. 1,79 g, 10 h. Nº inv. 31.060.
Denario. L. IVLI BVRSIO. Roma. 85 a.C.
A/ Cabeza masculina, a dcha., con atributos de Apolo, Neptuno y
Mercurio.
R/ Victoria sobre cuádriga, a dcha., sujetando una corona; en exergo, L · IVLI · BVRSIO.
R
RC 352/1.
631. AR. 3,59 g, 10 h. Forrado. RRC 352/1c. En el campo,
arriba, marca de control LXII. Nº inv. 31.864.
*632. AR. 3,40 g, 6 h. 352/1c. En el campo, arriba, marca de
control FA. Nº inv. 31.861.
633. AR. 3,08 g, 8 h. Exergo no visible (L · IVLI · BVRSIO o
EX · A · P). Nº inv. 31.860.
634. AE. 3,42 g, 2 h. Forrado. RRC 352/1a. En el campo, debajo, marca de control V. Nº inv. 31.494.
635. AE. 2,83 g, 6 h. Forrado. Exergo no visible. Nº inv. 31.881.
Denario. P. CREPVSI, C. LIMENTAN y L. CENSORIN. Roma.
82 a.C.
A/ Busto de Venus, a dcha, diademado, drapeado y velado; detrás,
L · CENSORIN.
R/ Venus conduciendo una biga, a dcha.; debajo, C · LIMETA; en
exergo P · CREPVSI.
R
RC 360/1b.
636. AR. 3,37 g, 6 h. RRC 360/1b. Contramarca Z en anv. Nº
inv. 31.866.
Denario. P. CREPVSI. Roma. 82 a.C.
A/ Cabeza laureada de Apolo, a dcha.; detrás, cetro.
R/ Jinete con lanza, a dcha.; en exergo, P · CREPVSI.
R
RC 361/1a.
637. AE. 3,22 g, 7 h. Forrado. RRC 361/1a. Nº inv. 31.068.
638. AE. 2,86 g, 9 h. Forrado. RRC 361/1a. Nº inv. 31.061.
Denario. L. CENSOR. Roma. 82 a.C.
A/ Cabeza laureada de Apolo, a dcha.
R/ Marsias con un odre de vino, a izq.; detrás, columna con Victoria; delante, L · CENSOR.
R
RC 363/1.
639. AR. 2,65 g, 1 h. Perforada. Nº inv. 31.870.
Denario forrado. C. SERVEIL. Roma. 80-82 a.C.
A/ Cabeza laureada de Apolo, a dcha.; detrás B y lituus; debajo,
ROMA; debajo de la barbilla, .
R/ Enfrentamiento entre un jinete armado con una espada y otro
con lanza; este último porta un escudo (con una M inscrita); en
exergo, C · SERVEIL.
R
RC 370/1b.
640. AE. 3,16 g, 11 h. Nº inv. 31.884.
Denario serratus. C. NAE BALB. Roma. 79 a.C.
A/ Cabeza diademada de Venus, a dcha.; detrás, SC; debajo de la
barbilla Q.
R/ Victoria conduciendo una triga, a dcha.; en exergo, [C ·]NAE
· BA[LB].
R
RC 382/1a.
*641. AR. 3,64 g, 4 h. Nº inv. 31.867.
Denario. LIBO. Roma. 62 a.C.
A/ Cabeza diademada de Bonus Eventus, a dcha.; detrás, LIBO;
delante, BON · EVENT.
R/ Brocal de pozo decorado por dos liras y dos ramas de laurel. En
el suelo, martillo; encima, PVTEAL; debajo, SCRIB[ON].
R
RC 416/1a.
*642. AR. 4,07 g, 4 h. Nº inv. 31.065.
Denario. L. HOSTILIVS SASERNA. Roma. 48 a.C.
A/ Cabeza femenina con corona de roble, a dcha.
R/ Victoria con palma y caduceo, a dcha.; delante, L · HOSTILIVS;
detrás, (SASERNA o SASERN).
R
RC 448/1.
643. AR. 3,44 g, 8 h. Nº inv. 31.868.
Quinario. M. CATO PROPR. África. 47-46 a.C.
A/ Cabeza de Liber, a dcha.; debajo, M · CATO · PRO · PR.
R/ Victoria sentada, a dcha., con pátera y palma; en exergo,
VICTRIX.
R
RC 462/2.
*644. AR. 1,89 g, 8 h. Nº inv. 31.072.
645. AR. 1,67 g, 5 h. Nº inv. 31.071.
Denario. CAESAR. Hispania. 46-45 a.C.
A/ Cabeza diademada de Venus, a dcha.; detrás, cupido.
R/ Trofeo militar con escudos ovalados y carnyx; a dcha., un hombre con barba, sentado, con las manos atadas a la espalda; a izq.,
una mujer sentada que apoya la cabeza en su mano.
R
RC 468/1.
*646. AR. 3,50 g, 1 h. Nº inv. 31.066.
Denario. LEPIDVS PONT. MAX. IIIVIR. R. P. C. Italia. 42 a.C.
A/ Cabeza de M. Lépido, a dcha.; alrededor, LEPIDVS · [PONT ·
MAX – III · V · R · P] · C.
R/ Cabeza de Octavio, a dcha.; alrededor, CAESAR · [IMP · III·
– VIR ·R · P · C].
R
RC 495/2.
647. AR. 3,54 g, 5 h. Nº inv. 31.871.
Monedas inclasificables, ordenadas por valor y peso
Victoriato. Siglos III-II a.C.
A/ Cabeza laureada de Júpiter, a dcha.
R/ Victoria coronando trofeo a dcha.; en medio, símbolo no visible;
en exergo, ROMA.
648. AR. 2,57 g, 12 h. Nº inv. 31.837.
649. AR. 0,94 g, 12 h. Fragmento. Nº inv. 31.841.
As. Siglos III-II a.C.
A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.
R/ Proa de nave, a dcha.; encima, I; debajo, ROMA. Símbolo no
visible.
650. AE. 31,08 g, 2 h. Nº inv. 8.227.
651. AR. 20,21 g, 9 h. Nº inv. 31.506.
195
[page-n-207]
Fig. 10.15. Denario romano-republicano. C. ALLI BALA. 92 a.C.; Denario romano-republicano. LIBO. 62 a.C.; Denario de César acuñado
en Hispania. 46-45 a.C. (Cat. 627, 642 y 646).
196
[page-n-208]
As. Siglos III-II a.C.
A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.
R/ Proa de nave, a dcha.
652. AR. 49,20 g. Nº inv. 31.552.
653. AR. 38,39 g. Perforada. Nº inv. 31.508.
654. AR. 35,83 g, 9 h. Nº inv. 31.244.
655. AR. 35,45 g. Nº inv. 31.549.
656. AR. 34,95 g, 2 h. Nº inv. 31.561.
657. AR. 33,28 g. Nº inv. 31.564.
As. Anónimo. Hispania. Siglos II-I a.C.
A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.
R/ Proa de nave, a dcha; delante, I; debajo, ROMA.
*658. AR. 21,14 g, 5 h. Reacuñada sobre una moneda de Obulco. Nº inv. 31.242. Probablemente se trata de una acuñación
no oficial.
As. Siglos II-I a.C.
A/ Cabeza laureada de Jano; encima, I.
R/ Proa de nave, a dcha.
659. AR. 31,92 g. Nº inv. 31.551.
660. AR. 30,42 g. Nº inv. 31.548.
661. AR. 29,52 g. Nº inv. 31.546.
662. AR. 29,45 g. Nº inv. 31.562.
663. AR. 29,36 g. Nº inv. 31.550.
664. AR. 29,34 g, 6 h. Nº inv. 31.560.
665. AR. 27,76 g. Nº inv. 31.556.
666. AR. 27,53 g. Nº inv. 31.554.
667. AR. 27,38 g. Nº inv. 31.547.
668. AR. 26,12 g. Nº inv. 31.926.
669. AR. 24,92 g. Nº inv. 31.011.
670. AR. 24,19 g, 5 h. Nº inv. 31.544.
671. AR. 23,36 g. Nº inv. 31.010.
672. AR. 22,60 g. Nº inv. 31.559.
673. AR. 21,94 g, 5 h. Nº inv. 31.363.
674. AR. 21,74 g. Nº inv. 31.555.
675. AR. 20,96 g. Nº inv. 31.012.
676. AR. 19,99 g. Nº inv. 31.545.
677. AR. 19,86 g, 12 h. Nº inv. 31.542.
678. AR. 19,40 g. Nº inv. 31.557.
679. AR. 14,43 g, 12 h. Nº inv. 31.595.
Semis. Siglos III-I a.C.
A/ Cabeza laureada de Saturno, a dcha.; detrás, S.
R/ Proa de nave, a dcha.
680. AE. 13,76 g, 6 h. Nº inv. 31.637.
681. AE. 12,48 g, 12 h. Nº inv. 31.571.
682. AE. 9,71 g. Nº inv. 31.165.
683. AE. 9,01 g, 4 h. Nº inv. 31.016.
Cuadrante. Siglos III-II a.C.
A/ Cabeza de Hércules, a dcha.; detrás, •••.
R/ Proa de nave, a dcha.; encima, ROMA; debajo, •••.
684. AE. 8,08 g. Nº inv. 31.246.
685. AE. 5,08 g, 9 h. Nº inv. 31.247.
686. AE. 3,81 g, 9 h. Nº inv. 31.021.
687. AE. 3,17 g, 7 h. Nº inv. 31.724.
688. AE. 3,08 g. Nº inv. 31.515.
689. AE. 2,91 g, 9 h. Nº inv. 31.024.
A/ Cabeza de Hércules, a dcha.; detrás, •••.
R/ Proa de nave, a dcha.; encima, ROMA; delante, •••.
690. AE. 6,40 g. Nº inv. 31.514.
Sextante. Siglos III-II a.C.
A/ Cabeza de Mercurio, a dcha.
R/ Proa de nave, a dcha.
691. AE. 2,61 g. Nº inv. 31.726.
IMPERIO
Augusto (27 a.C.-14 d.C.)
Emerita Augusta. Denario forrado. c. 25-23 a.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq.; [IMP CAESAR
AVGVST].
R/ Escudo redondo con decoración; a izq., punta de lanza; a dcha.,
espada curvada;
P CARISIVS [LEG PRO PR].
R
IC 2b.
692. AE. 2,74 g, - h. Perforada. Nº inv. 31.883.
Emerita Augusta As. 25-23 a.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; CAESAR AVGVST
[TRIBVN(I)] POTEST.
R/ P CARISIVS LEG AVGVSTI en tres líneas.
RIC 24, 25.
*693. AE. 11,03 g, 3 h. Nº inv. 31.240.
Lugdunum. Denario. 2 a.C. (?) 4 d.C. o posterior (?).
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [CAE]SAR AVGVSTVS
DIVI F PA[TER PATRIAE].
R/ Cayo y Lucio Césares, de pie y de frente, con toga, apoyados en
escudo; detrás de cada escudo, lanza; arriba, a izq., simpulum; a
dcha., lituus; AVGVSTI [F COS DESIG PRINC IVVENT]; CL
CAESARES en el exergo.
RIC 207.
*694. AR. 3,61 g, 7 h. Nº inv. 31.276.
Lugdunum. Denario. 2 a.C. (?) 4 d.C. o posterior (?).
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; CAESAR AVGVST[VS
DIVI F PATER PATRIAE].
R/ Cayo y Lucio Césares, de pie y de frente, con toga, apoyados
en escudo; detrás de cada escudo, lanza; arriba a izq., lituus; a
dcha., simpulum; [AVGVSTI F COS DESIG PRINC IVVENT];
CL CAESARES en el exergo.
R
IC 210.
695. AR. 3,57 g, 1 h. Nº inv. 31.067.
Denario.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.
R/ Frustra.
696. Denario. AR. 2,52 g, 1 h. Incompleta. Nº inv. 31.872.
Tiberio (14-37 d.C.)
Roma. As. 15-16 d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq.; TI [CAESAR DIVI AVG
F AVGVST(VS) IMP] VII.
R/ Figura femenina, sentada a dcha., llevando largo cetro en
la mano dcha. y pátera en la mano izq.; pies sobre taburete;
[PONTIF] MAXIM TRIBVN [POTEST XVII] SC.
R
IC 34, 36.
697. AE. 8,63 g, 1 h. Perforada. Nº inv. 31.348.
197
[page-n-209]
Divino Augusto
Roma. As. 22/23-30 (?) d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq.; [DIVVS AVGVSTVS
PATER].
R/ Altar cerrado con doble puerta; adornos inciertos en la parte
superior; [PR]OVIDENT SC.
R
IC 81.
698. AE. 8,81 g, 1 h. Nº inv. 31.347.
Agripa (23-32 d.C.)
Roma. As. 23-32 d.C.
A/ Cabeza con corona rostral, a izq.; M AGRIPPA L F COS [III].
R/ Neptuno, de pie a izq., llevando pequeño delfín en la mano dcha.
y tridente vertical en la mano izq.; SC.
R
IC 58.
*699. AE. 10,64 g, 7 h. Nº inv. 31.346.
Claudio I (41-54 d.C.)
Roma. As. 41-50 (?+) d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq.; TI CLA[VDIVS CAESAR
AVG PM TR P] IMP.
R/ Constancia, con yelmo y vestido militar, de pie hacia la izq.,
señalándose con la mano dcha. y llevando lanza en la mano izq.;
[CONST]ANTIAE [AVGVSTI] SC.
RIC 95.
*700. 31.296. As. AE. 10,36 g, 6 h. Nº inv. 31.296.
Roma. As. 41-50 (?+) d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq.; TI CLAVDIVS CAESAR
AVG PM TR P IMP.
R/ Minerva, caminando hacia la dcha., llevando jabalina en la
mano dcha. y escudo en la mano izq.; SC.
R
IC 100.
*701. AE. 9,98 g, 7 h. Nº inv. 31.350.
Roma. As. Claudio I. 41-50 (?); 50-54 d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq.; TI CLA[VDIVS CAESAR
AVG PM TR P IMP (PP)].
R/ Constancia, con yelmo y vestido militar, de pie hacia la izq.,
señalándose con la mano dcha. y llevando lanza en la mano izq.;
CONSTANTIAE [AVGVSTI] SC.
R
IC 95, 111.
*702. AE. 8,04 g, 7 h. Doble acuñación en reverso. Nº inv. 31.302.
Roma. As. Claudio I. 41-50 (?); 50-54 d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq; TI [CLAV]DIVS CAESAR
[AVG PM TR P IMP (PP)].
R/ Minerva, caminando a dcha., llevando jabalina en la mano dcha.
y escudo en la mano izq.; SC.
R
IC 100, 116.
*703. AE. 10,19 g, 7 h. Nº inv. 31.349.
704. AE. 12,40 g, 6 h. Nº inv. 31.937.
Imitaciones
As de imitación. 41-50 (?+) d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq.; [TI CLAVDIVS CAESAR
AVG PM TR P IMP].
R/ Libertad, de pie y de frente, con la cabeza girada a dcha., llevando píleo en la mano dcha. y con la mano izq. extendida;
[LIBERTAS AVGVSTA] SC.
R
IC 97.
705. AE. 9,61 g, 5 h. Nº inv. 31.938.
198
As de imitación. 41-50 (?+) d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq.; TI CLAVDIVS CAESAR
AVG PM TR P IMP.
R/ Minerva, caminando hacia la dcha., llevando jabalina en la
mano dcha. y escudo en la mano izq.; SC.
R
IC 100.
706. AE. 12,93 g, 7 h. Nº inv. 31.930.
As de imitación. Claudio I. c. 50-54 d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq.; [TI] CLAVDIVS
CAESAR [AVG PM TR P IMP PP].
R/ Libertad, de pie y de frente, con la cabeza girada hacia la dcha.,
llevando píleo en la mano dcha. y con la mano izq. extendida;
LIBERTAS [PVBLICA] SC.
R
IC 113.
707. AE. 12,04 g, 7 h. Nº inv. 31.082.
As de imitación. Claudio I. 41-50 (?); 50-54 d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a izq; TI [CLAV]DIVS CAESAR
[AVG PM TR P IMP (PP)].
R/ Minerva, caminando a dcha., llevando jabalina en la mano dcha.
y escudo en la mano izq.; SC.
R
IC 100, 116.
708. AE. 8,03 g, 6 h. Nº inv. 31.331.
Vespasiano (69-79 d.C.)
Roma. As. 71 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [IMP CAES]
VESPASIAN [AVG COS III].
R/ Victoria, a dcha. sobre proa, llevando corona de laurel en la
mano dcha. y palma en la mano izq.; [VIC]TORI[A AVGVSTI]
SC.
R
IC 502. RIC (2007) 331.
709. AE. 9,20 g, 7 h. Nº inv. 31.289.
Roma. As. 73 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; IMP CAES VESP AVG
PM T P COS IIII [CENS].
R/ Equidad, de pie a izq., llevando balanza en la mano dcha. y vara
en la mano izq.; [AEQVITAS AVGVST] SC.
R
IC 542. RIC (2007) 587.
710. AE. 9,63 g, 6 h. Nº inv. 31.931.
Roma. As. 73 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; IMP CAES VESP AVG
[PM TP COS IIII CENS].
R/ Victoria, a dcha. sobre proa, llevando corona de laurel en la
mano dcha. y palma en la mano izq.; VICTORIA [AVGVST]
SC.
R
IC 549. RIC (2007) 602.
711. As. AE. 10,07 g, - h. Nº inv. 31.290.
Roma. Dupondio. 74 d.C.
A/ Cabeza con corona radiada de emperador, a dcha.; IMP CAES
VESP AVG PM TP COS V CENS.
R/ Felicidad, de pie a izq., llevando caduceo en la mano dcha. y
cornucopia en la mano izq.; FELICITAS [PVBLI]CA SC.
R
IC 554, 555. RIC (2007) 715.
*712. AE. 11,48 g, 8 h. Nº inv. 31.325.
[page-n-210]
Roma .As. 73-76 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [IMP CA]ES VESP
AVG [PM TP COS IIII CENS]; [IMP CA]ES VESP AVG [PM
TP COS V CENS]; [IMP CA]ES VESP AVG [PM TP COS VII].
R/ Equidad, de pie a izq., llevando balanza en la mano dcha. y vara
en la mano izq. [AEQVITAS AVGVST SC] o Paz, de pie a izq.,
apoyada en un cipo, llevando caduceo alado en la mano dcha. y
rama en la mano izq. [PAX AVGVST SC].
R
IC 542, 543, 559, 582.
713. AE. 8,58 g, - h. Nº inv. 31.166.
Domiciano (81-96 d.C.)
Roma. As. 81-82 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a izq.; [IMP CAES DIVI] VESP
F DOMIT[IAN AVG PM].
R/ Minerva, de pie a izq., llevando rayo y lanza; a sus pies escudo;
[TR P COS VII-VIII DES VIII-VIIII PP] SC.
R
IC 238, 242. RIC (2007) 90, 114.
714. AE. 12,88 g, 6 h. Nº inv. 31.291.
Roma. As. 85-96 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [IMP CAES DOMIT
AVG GERM COS XI CENS POT PP], [IMP CAES DOMIT
AVG GERM COS XI-XVII CENS PER PP].
R/ Fortuna, de pie a izq., llevando timón en la mano dcha. y cornucopia en la mano izq.; FORTVNAE [AVGVSTI] SC.
R
IC 299, 333, 353, 371, 394, 407, 422.
715. AE. 8,93 g, 6 h. Nº inv. 31.084.
Roma. Dupondio. 87 d.C.
A/ Busto radiado de emperador, a dcha., con aegis; [IMP CAES
DOM]IT AVG GERM PM [TR P VI].
R/ [IMP XIIII] COS XIII C[ENSOR PERPETVVS PP]; [SC] en
grande, en el centro del campo monetario.
R
IC 357. RIC (2007) 538.
716. AE. 12,53 g, - h. Nº inv. 31.283.
Roma. As. 92-94 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [IMP CAES DOMIT]
AVG GERM COS XVI [CENS PER PP].
R/ Moneta, de pie a izq., llevando balanza en la mano dcha. y cornucopia en la mano izq.; [MONETA] AVGVSTI SC.
R
IC 408. RIC (2007) 756.
*717. AE. 8,90 g, 6 h. Nº inv. 31.333.
Nerva (96-98 d.C.)
Roma. As. 96-97 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [IMP NERVA] CAES
AVG [PM TR P (II) COS II-III PP].
R/ Libertad, de pie a izq., llevando píleo en la mano dcha. y cetro
en la mano izq.; [LIB]ER[TAS PVBLICA] SC.
R
IC 64, 86, 100.
718. AE. 11,48 g, 6 h. Nº inv. 31.334.
Roma. As. 96-98 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; IMP [...].
R/ Frustra.
719. AE. 9,60 g, 6 h. Nº inv. 31.933.
Trajano (98-117 d.C.)
Roma. Sestercio. 103-111 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; hombro izq. drapeado;
[IMP CAES NERVAE] TRAIANO AVG GER DAC PM [TR P
COS V PP].
R/ Roma, de pie a izq., llevando Victoria en la mano dcha. y lanza
en la mano izq.; SPQR OPTIMO PRINC[IPI] SC.
R
IC 483.
*720. Sestercio. AE. 23,90 g, 6 h. Nº inv. 31.929.
Roma. Sestercio. 103-111 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; con coraza y aegis sobre
el hombro izq.; [IMP CAES NERVAE TRAIANO AVG] GER
DAC PM [TR P COS V PP].
R/ Concordia, sentada a izq., realizando sacrificio con una pátera
ante altar encendido.
Felicidad, sentada a izq., con el pie dcho. sobre taburete; lleva caduceo en la mano dcha. y el brazo izq. se apoya en el trono. A
sus pies, Dacio arrodillado; [SPQR OPTIMO PRINCIPI SC].
R
IC 496, 499.
721. Sestercio. AE. 22,27 g, 7 h. Nº inv. 31.085.
Roma. Dupondio. 103-111 d.C.
A/ Busto laureado y con corona radiada de emperador, a dcha.;
aegis sobre el hombro izq.; [IMP CAES NERV]AE TRAIANO
AVG GER DAC PM TR P C[OS V PP].
R/ Victoria, caminando a izq., tendiendo la mano dcha. hacia un
trofeo, llevando palma en la mano izq.; [SPQR OPTIMO PRIN]
CIPI SC.
R
IC 525.
*722. AE. 10,31 g, 6 h. Nº inv. 31.332.
Roma. Sestercio. 103-111; 112-114 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado; [IMP CAES
NERVAE] TRAIANO AVG GER DAC [PM TR P COS V-VI
PP].
R/ Figura femenina (?), sentada a izq.; [...] SC.
723. AE. 23,91 g, 6 h. Nº inv. 31.313.
Dupondio. 102-117 d.C.
Roma. A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; [IMP CAES
NERVA] AVG GER DAC PM [TR P VII]; [IMP CAES NERVAE
TRAIANO] AVG GER DAC PM [TR P COS V-VI PP].
R/ Figura femenina (?), sentada a izq.; leyenda ilegible.
724. AE. 14,59 g, 7 h. Nº inv. 31.327.
Roma. Sestercio. 103-117 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [... TRAIAN]O AVG
GE[R...].
R/ Frustra.
725. AE. 22,09 g, 7 h. Nº inv. 31.282.
As. 98-117 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [...] TRAI[...].
R/ Figura femenina (?), de pie a izq.; leyenda ilegible.
726. AE. 10,92 g, 12 h. Nº inv. 31.295.
Sestercio. 98-117 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.
R/ Frustra.
727. AE. 22,39 g, - h. Nº inv. 31.315.
199
[page-n-211]
Sestercio. 98-117 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; hombro izq. drapeado;
[IMP CAES NER]VA TRAIAN AVG GER[...].
R/ Figura femenina (?), sentada a izq.; leyenda ilegible.
728. AE. 21,43 g, 7 h. Nº inv. 31.316.
Sestercio. 98-117 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.
R/ Figura femenina (?), sentada a izq.; leyenda ilegible.
729. AE. 20,97 g, - h. Nº inv. 31.317.
Dupondio. 98-117 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.
R/ Frustra.
730. AE. 11,94 g, - h. Nº inv. 31.338.
Adriano (117-138 d.C.)
Roma. As. 119-121 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; hombro izq. drapeado;
[IMP CAESAR TRA]IAN HADRI[ANVS AVG].
R/ Paz, de pie a izq., llevando rama en la mano dcha. y cornucopia
en la mano izq.; [PM TR P COS III] SC.
RIC 616b.
731. AE. 11,51 g, 6 h. Nº inv. 31.288.
Roma. As. 125-128 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [HA]DRIANVS
AVGVSTVS.
R/ Minerva, caminando a dcha., llevando jabalina en la mano dcha.
y escudo en la mano izq.; COS III SC.
R
IC 664 vte.
*732. AE. 11,83 g, 6 h. Nº inv. 31.340.
Roma. As. 125-128; 132-134 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; HADRIANVS
AVGVSTVS.
R/ Roma, de pie a izq., llevando lanza invertida en la mano dcha.
y cornucopia en la mano izq.; pie izq. sobre yelmo; COS [III
(PP)] SC.
R
IC 665, 716.
*733. AE. 9,47 g, 6 h. Nº inv. 31.292.
734. AE. 10,73 g, 6 h. Nº inv. 31.304.
Roma. As. 125-128; 132-134 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; [HADRIANVS
AVGVSTVS].
R/ Galera romana, a dcha., con remeros y piloto; [COS III] SC;
[FELICITATI AVG COS III] SC.
R
IC 673, 718.
735. AE. 10,49 g, 5 h. Nº inv. 31.328.
Roma. As. 125-128 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; HADRIANVS
[AVGVST]VS.
R/ Salud, de pie a izq., alimentando con pátera serpiente enrollada
en altar y llevando cetro en la mano izq.; [SA]LVS AVGVS[TI]
SC.
R
IC 678.
*736. AE. 12,81 g, 6 h. Nº inv. 31.337.
200
Roma. As. 132-134 d.C.
A/ Cabeza desnuda (?) de emperador, a dcha.; [HADRIANVS
AVGVSTVS (PP)].
R/ Clemencia, de pie a izq., llevando pátera en la mano dcha. y
cetro largo en la mano izq.; [CLEM]ENTIA AVG [COS III PP]
SC.
R
IC 714, 738.
737. AE. 8,86 g, 12 h. Nº inv. 31.300.
Roma. Cuadrante. 132-134 d.C.
A/ Cabeza desnuda (?) de emperador, a dcha.; [HA]DRIANVS
[AVGVSTVS].
R/ Indulgencia, sentada a izq., con la mano dcha. extendida y llevando cetro en la mano izq.; INDVLG[ENTIA AVG COS III]
PP; SC en el exergo.
R
IC 708 vte., 709 vte., 725 vte.
738. AE. 2,98 g, 7 h. Nº inv. 31.582.
Denario forrado. 134-138 d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; HADRIAN[VS AVG
COS III PP].
R/ Fidelidad, de pie a dcha., llevando espigas de trigo en la mano
dcha. y cesta de frutas en la mano izq.; FIDES PVBLICA.
RIC 241Aa.
739. AE. 3,09 g, 6 h. Nº inv. 31.961.
Roma. Sestercio. 134-138 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; HADRIANVS AVG
[COS III PP].
R/ Felicidad, de pie a izq., llevando caduceo en la mano dcha. y
cornucopia en la mano izq.; a sus pies, rueda; FELI[CITAS
AVG] SC.
R
IC 749.
740. AE. 31,17 g, 7 h. Nº inv. 31.079.
Roma. Sestercio. 134-138 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; hombro izq. drapeado;
HADRIANVS AVG COS III PP.
R/ Fortuna, de pie a izq., llevando timón en la mano dcha. y cornucopia en la mano izq.; FORTVNA AVG SC.
R
IC 759e.
*741. AE. 25,15 g, 6 h. Nº inv. 31.311.
Roma. Sestercio. 134-138 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; HADRIANVS AVG
COS III PP.
R/ Salud, de pie a izq., alimentando con una pátera serpiente enrollada en un altar y llevando timón en la mano izq.
Annona, de pie de pie a izq., llevando espigas de trigo en la mano
dcha. y timón en la mano izq.; nave a la izq.; [SALVS AVG] SC;
[ANNONA AVG] SC.
R
IC 787, 797.
742. AE. 27,41 g, 5 h. Nº inv. 31.279.
Roma. As. 134-138 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado; HADRIANVS
[AVG COS III PP].
R/ Mauritania, de pie a izq., en frente de caballo a izq., el cual sostiene por las bridas con la mano dcha. y llevando dos jabalinas
en la mano izq.; [MAVRETANIA SC].
R
IC 860.
*743. AE. 10,86 g, 6 h. Nº inv. 31.335.
[page-n-212]
Roma. Sestercio. 134-138 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; [HADRIANVS AVG
COS III PP].
R/ Arabia, de pie a izq., llevando manojo de canela en rama en la
mano izq.; camello delante; [RESTITVTORI ARABIAE SC].
R
IC 943.
744. AE. 23,61 g, 7 h. Nº inv. 31.318.
Roma. As. 117-138 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.
R/ Figura femenina, de pie a izq., llevando cornucopia en la mano
izq.; leyenda ilegible.
745. AE. 12,33 g, 7 h. Nº inv. 31.167.
Roma. Sestercio. 117-138 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.
R/ Figura femenina, de pie a izq.; leyenda ilegible.
746. AE. 22,84 g, 6 h. Nº inv. 31.278.
Roma. As. 117-138 d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.
R/ Frustra.
747. AE. 11,06 g, - h. Nº inv. 31.343.
Roma. As. 117-138 d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.
R/ Frustra.
748. AE. 7,84 g, - h. Nº inv. 31.574.
Elio César (117-138 d.C.)
Roma. As. 137 d.C.
A/ Cabeza desnuda de César, a dcha; L AELIVS [CAESAR].
R/ Esperanza, caminando a izq., llevando flor en la mano dcha. y
cogiéndose el pliegue del vestido con la mano izq.; TR POT
[COS II] SC.
R
IC 1067a.
*749. AE. 11,23 g, 6 h. Nº inv. 31.341.
Antonino Pío (138-161 d.C.)
Roma. As. 143-144 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha; ANTONINVS AVG
PIVS PP TR P COS III.
R/ Esperanza, caminando a izq., llevando flor en la mano dcha. y
cogiéndose el pliegue del vestido con la mano izq.; IMPERATOR II.
R
IC 730.
750. AE. 11,94 g, 12 h. Nº inv. 31.087.
Roma. Sestercio. 140-144 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha; [ANTONINVS AVG PI]
VS PP [TR P (COS III)].
R/ Loba Capitolina, a izq., amamantando a los Gemelos Rómulo y
Remo; [(COS III) SC].
R
IC 603, 633, 634.
751. AE. 21,00 g, 12 h. Nº inv. 31.280.
Roma. As. 140-144 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha; ANTONINVS AVG
PIVS PP TR P COS III.
R/ Felicidad, de pie y de frente, con la cabeza vuelta a izq., llevando
caduceo en la mano dcha. y rama en la mano izq.; FELICITAS
AVG SC.
R
IC 679.
*752. AE. 9,96 g, 12 h. Nº inv. 31.312.
Roma. Sestercio. 140-144 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha; ANTONINVS AVG
P[IVS PP TR P COS III].
R/ Cabeza desnuda de Marco Aurelio niño, a izq.; busto desnudo
o drapeado (?); [AVRELIVS] CAESAR AVG PII F COS [SC].
R
IC 1214, 1215.
*753. AE. 27,63 g, 12 h. Nº inv. 31.086.
Roma. Sestercio. 140-144; 145-161 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha; ANTONINVS AVG
[PIVS PP TR P COS III - IIII].
R/ Salud, de pie a izq., alimentando con una pátera serpiente enrollada en un altar y llevando cetro en la mano izq.
Seguridad, de pie a izq., llevando cetro en la mano dcha. y apoyando el brazo izq. en una columna [SALVS PVBL]ICA SC;
[SECVRITAS PVBL]ICA SC.
R
IC 639, 641, 786.
754. AE. 25,69 g, 4 h. Nº inv. 31.081.
Roma. Sestercio. 145-161 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha; ANTONINVS AVG
PIVS PP [TR P].
R/ Antonino Pío (?), con nimbo radiado, de pie a izq., llevando
rama en la mano dcha. y lanza en la mano izq.; COS IIII SC.
R
IC 765.
*755. AE. 23,16 g, 12 h. Nº inv. 31.277.
Roma. Sestercio. 157-159 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha; [ANTONINVS AVG
PIVS PP IMP II].
R/ Annona, de pie a izq., llevando espigas de trigo sobre modio
en la mano dcha. y timón sobre proa en la mano izq.; [TR POT
XXI-XXII COS IIII] SC.
R
IC 981, 1006.
756. AE. 18,94 g, 6 h. Nº inv. 31.287.
Roma. As. 138-161 d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; [...]IVS [...].
R/ Frustra.
757. AE. 9,57 g, - h. Nº inv. 31.297.
Roma. As. 138-161 d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.
R/ Frustra.
758. AE. 9,99 g, - h. Nº inv. 31.298.
Roma. Mitad. 138-161 d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.
R/ Frustra.
759. AE. 5,55 g, - h. Nº inv. 31.301.
201
[page-n-213]
Roma. Sestercio. 138-161 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.
R/ Figura femenina, de pie a izq.; leyenda ilegible.
760. AE. 21,24 g, 11 h. Nº inv. 31.319.
Diva Faustina I (138-141; post 141 d.C.)
Roma. Sestercio. Posterior al año 141 d.C.
A/ Busto drapeado de Faustina I, a dcha.; cabellos ondulados y
recogidos en un moño alto, adornado con cintas de perlas; DIVA
AVGVSTA FAVSTINA.
R/ Piedad, de pie a izq, echando incienso en un candelabro o altar
y llevando caja de perfumes en la mano izq.; PIETAS AVG SC.
R
IC 1146A.
*761. AE. 27,23 g, 12 h. Nº inv. 31.321.
Roma. As. Posterior al año 141 d.C.
A/ Busto drapeado de Faustina I, a dcha.; cabellos ondulados y recogidos en un moño alto, adornado con cintas de perlas; [DIVA
FAVSTINA].
R/ Figura femenina, de pie a izq.; [AETERNITAS SC]; [AVGVSTA
SC].
R
IC 1154-1184.
762. AE. 10,75 g, 12 h. Nº inv. 31.310.
Marco Aurelio (161-180 d.C.)
Roma. Sestercio. Diciembre 168-diciembre 171 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; M ANTONINVS AVG
TR P [XXIII - XXV].
R/ Salud, de pie a izq., alimentando con una pátera serpiente
enrollada en un altar y llevando cetro largo en la mano izq.;
SAL[VTI] AVG [COS III] SC.
R
IC 964, 979, 1009.
*763. AE. 25,16 g, 12 h. Nº inv. 31.281.
764. AE. 24,95 g, 6 h. Nº inv. 31.314.
Roma. Sestercio. 161-180 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.
R/ Frustra.
765. AE. 20,17 g, - h. Nº inv. 31.080.
Roma. As. 161-180 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.
R/ Figura femenina, de pie a izq.; leyenda ilegible.
766. AE. 9,03 g, 6 h. Nº inv. 31.294.
Cómodo César (161-180 d.C.)
Roma. As. 175-176 d.C.
A/ Busto desnudo de César, a dcha.; [COMMODO CAES AVG
FIL GERM SARM].
R/ Instrumentos de sacrificio: aspersor, jarra, lituus y simpulum.;
[PIE]TAS AVG [SC].
R
IC 1538, 1539.
767. AE. 10,57 g, 10 h. Nº inv. 31.293.
202
Faustina II (161-180 d.C.)
Roma. As. 161-180 d.C.
A/ Busto drapeado de Faustina II, a dcha.; cabellos ondulados
y recogidos en un moño a la altura de la nuca; FAVSTINA
AVGVSTA.
R/ Ceres, velada y sentada en cista a izq., llevando dos espigas
de trigo en la mano dcha. y antorcha larga en la mano izq.;
CERES SC.
R
IC 1622.
*768. AE. 13,86 g, 12 h. Nº inv. 31.088.
Roma. Sestercio. 161-180 d.C.
A/ Busto drapeado de Faustina II, a dcha.; cabellos ondulados
y recogidos en un moño a la altura de la nuca; FAVSTINA
AVGVSTA.
R/ Fecundidad, de pie a izq., llevando cetro en la mano dcha. y niño
en la mano izq.; FECVND[ITAS] SC.
R
IC 1638.
*769. AE. 24,31 g, 12 h. Nº inv. 31.308.
Roma. As. 161-180 d.C.
A/ Busto drapeado de Faustina II, a dcha.; cabellos ondulados
y recogidos en un moño a la altura de la nuca; FAVSTINA
AVGVSTA.
R/ Fecundidad, de pie a izq., llevando cetro en la mano dcha. y niño
en la mano izq.; FECVND[ITAS] SC.
R
IC 1639.
770. AE. 10,43 g, 12 h. Nº inv. 31.342.
Roma. As. 161-180 d.C.
A/ Busto drapeado de Faustina II, a dcha.; cabellos ondulados
y recogidos en un moño a la altura de la nuca; FAVSTINA
AVGVSTA.
R/ Cibeles, llevando timbal o tambor, sentada a dcha. entre dos
leones; MATRI MAGNAE SC.
R
IC 1664.
*771. AE. 12,12 g, 12 h. Nº inv. 31.089.
Roma. As. 161-180 d.C.
A/ Busto drapeado de Faustina II, a dcha.; cabellos ondulados
y recogidos en un moño a la altura de la nuca; FAVSTINA
AVGVSTA.
R/ Juno, de pie a izq., llevando pátera en la mano dcha. y cetro
largo en la mano izq.; a sus pies, pavo real; [IVNO] SC; [IVNO
REGINA] SC; [IVNONI REGINAE] SC.
R
IC 1647, 1648, 1652.
*772. AE. 9,02 g, 12 h. Nº inv. 31.090.
Roma. As. 161-180 d.C.
A/ Busto drapeado de Faustina II, a dcha.; cabellos ondulados y
recogidos en un moño a la altura de la nuca; leyenda ilegible.
R/ Figura femenina, sentada a izq.; leyenda ilegible.
773. AE. 8,46 g, 7 h. Nº inv. 31.309.
Cómodo (180-192 d.C.)
Roma. Sestercio. 180-192 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; M COMMODVS
ANTONINVS [AVG].
R/ Figura femenina, de pie a izq.; leyenda ilegible.
774. AE. 23,13 g, 6 h. Nº inv. 31.320.
[page-n-214]
Divino Marco Aurelio (Posterior al 180 d.C.)
Heliogábalo (218-222 d.C.)
Roma. As. 180 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; DIVVS M ANTONINVS
PIVS.
R/ Águila, de pie a dcha., con la cabeza vuelta a izq., sobre altar
adornado con guirlandas; [CON]SECRATIO SC.
R
IC 664.
Roma. Denario forrado. 218-222 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;
IMP CAES ANTONINVS AVG.
R/ Fidelidad del Ejército, sentada a izq., llevando águila y estandarte; delante de ella, otro estandarte; FIDES EXERCITVS.
R
IC 68.
*775. AE. 8,49 g, 2 h. Nº inv. 31.330.
*781. AE. 3,04 g, 12 h. Nº inv. 31.889.
EL SIGLO III d.C.
Alejandro Severo (222-235 d.C.)
Julia Domna (196-211 d.C.)
Roma. Sestercio. 226 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;
[IMP] CAES M AVR SEV ALEXANDER AVG.
R/ Alejandro Severo, de pie a izq., realizando sacrificio con pátera
ante altar encendido, llevando un papiro en la mano izq.; [PM]
TR P V COS II PP SC.
R
IC 446.
Roma. Denario. 196-211 d.C.
A/ Busto drapeado de Julia Domna, a dcha.; cabellos ondulados y
recogidos en la parte posterior de la cabeza; IVLIA AVGVSTA.
R/ Piedad, de pie y de frente, con la cabeza vuelta a izq., ante altar,
con ambas manos alzadas; PIETAS PVBLICA.
R
IC 574.
*776. AR. 3,20 g, 7 h. Nº inv. 31.874.
*782. AE. 23,82 g, 12 h. Nº inv. 31.285.
Caracalla (211-217 d.C.)
Maximino (235-238 d.C.)
Denario forrado. 196-198 d.C.
A/ Busto desnudo de emperador niño, a dcha.; drapeado; M AVR
ANTON [CAES PONTIF].
R/ Caracalla, de pie a izq., llevando bastón de mando y lanza; detrás, trofeo; PRINCIPI [IVVENTVTIS].
R
IC 13a.
Roma. Sestercio. c. Enero 236-marzo, abril 238 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado; MAXIMINVS
PIVS AVG GERM.
R/ Fidelidad del Ejército, de pie y de frente, con la cabeza vuelta a
izq., entre estandartes militares; FIDES MILITVM SC.
R
IC 78.
*777. AE. 3,07 g, 12 h. Nº inv. 31.069.
Roma. Denario. 201-206 d.C.
A/ Busto laureado de emperador niño, a dcha.; drapeado;
ANTONINVS PIVS AVG.
R/ Caracalla, de pie a izq., llevando papiro en la mano izq.
y chocando la mano dcha. con Plautilla, de pie a dcha.;
CONCORDIA FELIX.
R
IC 124a.
*778. AR. 3,20 g, 6 h. Nº inv. 31.873.
Denario forrado. 213-217 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; ANTONINVS PIVS
AVG BRIT.45
R/ Liberalidad, de pie a izq., llevando ábaco en la mano dcha. y
cornucopia en la mano izq.; LIBERAL AVG VIIII.
R
IC 302.
779. AE. 2,56 g, 12 h. Nº inv. 31.890.
Geta (Co-Augusto con Caracalla: 209-212 d.C.)
Roma. Denario. 200-202 d.C.
A/ Busto laureado de César niño, a dcha.; drapeado; P SEPT GETA
CAES PONT.
R/ Nobilitas, de pie a dcha., llevando cetro en la mano dcha. y Paladio en la mano izq.: NOBILITAS.
R
IC 13a.
*780. AR. 2,94 g, 6 h. Nº inv. 31.875.
45 Este denario forrado de Caracalla presenta un error de grabación
en la leyenda de anverso, la cual debería ser ANTONINVS
PIVS AVG GERM.
*783. AE. 18,66 g, 12 h. Nº inv. 31.322.
Gordiano III (238-244 d.C.)
Roma. Sestercio. Finales julio 238-finales julio 239 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;
IMP GORDIANVS PIVS [FEL AVG].
R/ Júpiter, de pie y de frente, con la cabeza vuelta a dcha., llevando lanza en la mano dcha. y rayo en la mano izq.; [IOVI
STATOR(I)] SC.
R
IC 298a, 299a.
784. AE. 14,27 g, 12 h. Nº inv. 31.565.
Roma. As. 241-243 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;
[IMP GO]RDIANVS PIVS [FEL AVG].
R/ Laetitia, de pie a izq., llevando corona de roble en la mano dcha.
y ancla en la mano izq.; LAETITIA AVG N SC.
R
IC 300a.
*785. AE. 9,32 g, 12 h. Nº inv. 31.345.
Filipo I (244-249 d.C.)
Roma. As. 244-249 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;
IMP M IVL PHILIPPVS AVG.
R/ Annona, de pie a izq., llevando espigas de trigo sobre modio en
la mano dcha. y cornucopia en la mano izq.; ANNONA AVGG
SC.
R
IC 168a.
*786. AE. 9,22 g, 12 h. Nº inv. 31.339.
203
[page-n-215]
_,.~,.~ ~:~ ~-~ .{~.
,/
.v.;
~
~
'(.
·~
....; :, "''' ..
.< :1.¡·
•'
.
,
'·
,.
. ·~·· ' ·.
1 , ,-_.
. r . . •
¡..
f ·~
., \
1
•
t
1
1
)
:
Fig. 10.16. Denario de Augusto. 2 a.C.-4 d.C. o posterior (?); Sestercio de Antonino Pío. 145-161 d.C.; Denario de Júlia Domna. 196-211
d.C. (Cat. 694, 755 y 776).
204
[page-n-216]
Roma. As. 244-249 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;
IMP M IVL PHIL[IPPVS AVG].
R/ Cuatro estandartes, el segundo empezando por la derecha coronado por águila legionaria; [FIDES EXERCITVS SC].
R
IC 171a.
*787. AE. 12,88 g, 12 h. Nº inv. 31.567.
Divino Valeriano II (258 d.C.)
Roma. Antoniniano. 258 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [DIVO] CAES
VALERIANO.
R/ Altar encendido; CON[SECRA]TIO.
R
IC 24.
793. AR. 2,84 g, 6 h. Nº inv. 31.419.
Filipo II (246-249 d.C.)
Galieno (260-268 d.C.)
Roma. As. 247-249 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;
[IMP M IVL] PHILIPPVS AVG.
R/ Filipo II, de pie a izq., velado, realizando sacrificio con pátera
ante altar y llevando cetro en la mano izq.; [PM TR P IIII/VI
COS PP] SC.
R
IC 234, 236.46
Mediolanum. Antoniniano. 260-268 d.C.
*788. AE. 15,54 g, 6 h. Nº inv. 31.324.
Roma. As. 247-249 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;
IMP M IVL PHILIPPVS AVG.
R/ Paz, de pie a izq., llevando rama de olivo en la mano dcha. y
cetro transverso en la mano izq.; PAX AETERNA SC.
R
IC 268c vte.
*789. AE. 9,06 g, 11 h. Nº inv. 31.299.
Trajano Decio (249-251 d.C.)
Roma. As. 249-251 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; con coraza; IMP C M Q
TRAIANVS DECICVS AVG.
R/ Liberalidad, de pie a izq., llevando ábaco en la mano dcha. y
cornucopia en la mano izq.; LIBERALITAS AVG SC.
R
IC 120a.
*790. AE. 8,75 g, 12 h. Nº inv. 31.433.
Treboniano Galo (251-253 d.C.)
Roma. Sestercio. 251-253 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado; IMP [CAES C
VI]BIVS TREBONIANVS G[ALLVS] AVG.
R/ Salud, de pie a dcha., alimentando con pátera serpiente que lleva
en brazos; [SALVS AVGG SC].
R
IC 121a.
791. AE. 19,03 g, 7 h. Nº inv. 31.286.
Valeriano I (253-260 d.C.)
Moesia (Viminacium). Antoniniano. 254-255 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; drapeado; IMP
C P LIC VALERIAN[VS AVG].
R/ Equidad, de pie a izq., llevando balanza en la mano dcha. y cornucopia en la mano izq.; AEQVITAS AVG[G].
R
IC 209. Cunetio 800.
*792. AR. 2,85 g, 6 h. Nº inv. 31.430.
46 El reverso sólo coincide con el de los antoninianos emitidos
por la ceca de Antioquía.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; GALLIENVS
AVG.
R/ Piedad, de pie hacia la izq. ante altar, con ambas manos alzadas;
PIET[AS] AVG. En el campo marca | P.
R
IC 507.
794. V. 2,63 g, 5 h. Nº inv. 31.097.
Roma. Antoniniano. 260-268 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [GA]LLIENVS
AVG.
R/ Uberitas, de pie a izq., llevando bolsa/monedero en la mano
dcha. y cornucopia en la mano izq.; VBERITAS AVG. En el
campo marca | є.
R
IC 287 vte.
*795. V. 3,32 g, 7 h. Nº inv. 31.101.
*796. V. 2,97 g, 1 h. Nº inv. 31.894.
797. V. 2,90 g, 6 h. Nº inv. 31.944.
Roma. Antoniniano. 261-262 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; drapeado y con
coraza; GALLIENVS [AVG].
R/ Equidad, de pie a izq., llevando balanza en la mano dcha. y cornucopia en la mano izq.; AEQVITAS AVG. En el campo marca
| VI.
R
IC 159 vte.
*798. V. 3,53 g, 5 h. Nº inv. 31.423.
Roma. Antoniniano. 267 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; G[ALLIENV]
S A[VG].
R/ Ciervo, caminando a izq.; [DIAN]AE CONS A[VG].
R
IC 179.
*799. V. 2,46 g, 12 h. Nº inv. 31.427.
Roma. Antoniniano. 264-265 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [GALLIENVS
AVG].
R/ Indulgencia, de pie a izq., con las piernas cruzadas y apoyada
en columna, llevando bastón de mando en la mano dcha. y cornucopia en la mano izq.; a sus pies, rueda; [INDVL]GENTIA
AVG. En exergo XI.
R
IC 206.
800. V. 1,98 g, 12 h. Nº inv. 31.429.
Roma. Antoniniano. 260-268 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [GALLIENVS
PIVS F AVG].
R/ Equidad, de pie a izq., llevando balanza en la mano dcha. y cornucopia en la mano izq.; [AEQVIT o AEQVITAS AVG].
R
IC 159.
801. V. 2,03 g, 6 h. Nº inv. 31.941.
205
[page-n-217]
Roma. Antoniniano. 260-268 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; GALLIENVS
AVG.
R/ Cabra caminando a izq.; [PIE]TAS [AVG]; digamma en el exergo (?). En exergo S.
R
IC 207.
*802. V. 2,42 g, 4 h. Nº inv. 31.943.
Roma. Antoniniano. 260-268 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; GALLIENVS
AVG.
R/ Seguridad, de pie a izq., con las piernas cruzadas y apoyada en columna, llevando cetro de mando en la mano dcha.;
SECVR[IT] [PERP]ET. En exergo H.
R
IC 280.
*803. V. 4,54 g, 6 h. Nº inv. 31.940.
Roma. Antoniniano. 260-268 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [GA]LLIENVS
[PIVS F AVG].
R/ Piedad, de pie a izq., llevando cetro/pátera en la mano dcha. y
cornucopia en la mano izq.; [PIE]TAS [AVG].
R
IC 262, 578.
804. V. 2,90 g, 12 h. Nº inv. 31.942.
Claudio II el Gótico (268-270 d.C.)
Roma. Antoniniano. 268-270 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; drapeado y con
coraza; IMP [(C) CLAV]DIVS AVG.
R/ Annona, de pie a izq., llevando espigas de trigo en la mano dcha.
y cornucopia en la mano izq.; ANNONA AVG.
R
IC 18, 19.
*809. V. 2,26 g, 7 h. Nº inv. 31.095.
Roma. Antoniniano. 268-270 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; IMP C
CL[AVDIVS AVG].
R/ Felicidad, de pie a izq., llevando largo caduceo en la mano dcha.
y cornucopia en la mano izq.; FELI[CITA]S AVG.
R
IC 32.
*810. V. 2,93 g, 1 h. Nº inv. 31.422.
Roma. Antoniniano. 268-270 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; drapeado; IMP
C CLAVDIVS AVG.
R/ Genio, de pie a izq., ante altar, llevando pátera en la mano dcha.
y cornucopia en la mano izq.; GENIVS AVG.
R
IC 45.
*811. V. 2,40 g, 12 h. Nº inv. 31.945.
Antioquia. Antoniniano. 260-268 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; drapeado y con
coraza; GALLIENVS P F AVG.
R/ Equidad, de pie a izq., llevando balanza en la mano dcha. y cornucopia en la mano izq.; AEQVITAS AVG. En el campo marca
Þ|.
R
IC 627. Cunetio 1893.
Roma. Antoniniano. 268-270 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; IMP C
CL[AVDIVS AVG].
R/ Genio del Ejército, de pie a izq., llevando pátera en la mano
dcha. y cornucopia en la mano izq.; GENIVS E[XERCI].
R
IC 48.
*805. V. 3,60 g, 6 h. Nº inv. 31.876.
Antoniniano. 253-268 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; GALLIENVS
AVG.
R/ Figura femenina (?), a izq.; leyenda ilegible.
Roma. Antoniniano. 268-270 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; con coraza;
[IMP CLAVDIVS AVG].
R/ Seguridad, de pie a izq., con las piernas cruzadas y apoyada en
columna, llevando cetro de mando en la mano dcha.; SECVRIT
[AVG]. En exergo XI.
R
IC 100.
806. AR. 2,87 g, 6 h. Nº inv. 8.231.
Salonina (254-268 d.C.)
Roma. Antoniniano. (Reinado Conjunto). 256-257 d.C.
A/ Busto diademado de Salonina, a dcha.; sobre cresciente;
SALONINA AVG.
R/ Emperatriz, sentada a izq., con tres niños; PIETAS AVGG.
R
IC 35.
*807. V. 2,58 g, 6 h. Nº inv. 31.444.
Roma. Antoniniano. 260-268 d.C.
A/ Busto diademado de Salonina, a dcha.; sobre cresciente;
SALONINA AVG.
R/ Vesta, sentada a izq., llevando pátera en la mano dcha. y cetro en
la mano izq.; VESTA. En exergo Q.
R
IC 32.
*808. V. 3,23 g, 7 h. Nº inv. 31.575.
206
812. V. 2,64 g, 7 h. Nº inv. 31.426.
*813. V. 2,18 g, 6 h. Nº inv. 31.729.
Roma. Antoniniano. 268-270 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; IMP C
CLAVDIVS [AVG].
R/ Victoria, de pie a izq., llevando corona de roble en la mano dcha.
y palma en la mano izq.; VICTOR[IA AVG].
R
IC 104.
*814. V. 2,75 g, 6 h. Nº inv. 31.099.
Roma. Antoniniano. 268-270 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [IMP] C
CLAVDIVS [AVG].
R/ Soldado, de pie a izq., llevando rama en la mano dcha. y lanza
en la mano izq.; a sus pies, escudo; [VIRTVS AVG].
R
IC 109.
815. V. 2,83 g, - h. Nº inv. 31.458.
[page-n-218]
Fig. 10.17. Denario de Caracalla. 201-206 d.C.; Denario de Geta. 200-202 d.C.; Antoniniano de Galieno. 260-268 d.C. (Cat. 778, 780 y
805).
207
[page-n-219]
Antoniniano. 268-270 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [IMP (C) (V)
C]LAVDIVS AVG.
R/ Frustra.
816. V. 2,62 g, - h. Nº inv. 31.100.
Antoniniano. 268-270 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [...] CLAVDIVS
[...].
R/ Fortuna, de pie a izq., llevando timón en la mano dcha. y cornucopia en la mano izq.; [FORTVNA(E) RED(VX)].
817. V. 2,09 g, 6 h. Nº inv. 31.102.
Quintilo (270 d.C.)
Roma. Antoniniano. 270 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; drapeado y con
coraza; IMP [CM AVR CL QVINTILLVS AVG].
R/ Concordia, de pie a izq. ante altar, llevando pátera en la mano
dcha. y cornucopia en la mano izq.; CONCORD[IA AVG].
R
IC 13.
818. V. 2,67 g, 6 h. Nº inv. 31.096.
Aureliano (270-275 d.C.)
Roma. Denario. 270 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; con coraza; IMP
AVRELIANVS AVG.
R/ Victoria, caminando a izq., llevando corona de roble en la mano
dcha. y palma en la mano izq.; a sus pies, cautivo; VICTORIA
AVG.
R
IC 71.
*819. V. 2,85 g, 6 h. Nº inv. 31.109.
Divo Claudio II (post. 270 d.C.)
Roma. Antoniniano. Posterior al 270 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [DIVO CLAV]
DIO.
R/ Altar encendido; CONSECRATIO.
R
IC 259.
820. V. 1,19 g, 5 h. Nº inv. 31.025.
821. V. 2,54 g, 1 h. Nº inv. 31.098.
Roma, Mediolanum. Antoniniano. Posterior al 270 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; DIVO
CLA[VDIO].
R/ Altar encendido; [CONSECRATIO].
R
IC 261, 262.
822. V. 1,27 g, 5 h. Nº inv. 8.416.
Antoniniano de imitación. Posterior al 270 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [DIVO CLAV]
DIO.
R/ Altar encendido; CONSECRATIO.
R
IC 259.
*823. V. 1,56 g, 1 h. Nº inv. 31.103.
824. V. 2,14 g, 11 h. Nº inv. 31.421.
*825. V. 2,41 g, 4 h. Nº inv. 31.947.
208
Antoniniano. Posterior al 270 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [DIVO
CLAVDIO].
R/ Águila, de pie y de frente, con la cabeza vuelta a izq.;
CON[SECRATIO].
R
IC 265, 266.
826. V. 2,27 g, 6 h. Nº inv. 31.453.
827. V. 1,76 g, 6 h. Nº inv. 31.948.
Antoniniano. Posterior al 270 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; [DIVO CLAV]
DIO.
R/ Frustra.
828. V. 1,88 g, - h. Nº inv. 31.584.
Probo (276-282 d.C.)
Roma. Antoniniano. 276-282 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; drapeado y con
coraza; PROBVS P F AVG.
R/ Fidelidad, de pie a izq., sosteniendo dos estandartes; FIDES
є.
MILITVM. En exergo R
R
IC 170.
*829. V. 3,47 g, 12 h. Nº inv. 31.092.
Ticinum. Antoniniano. 281 d.C.
A/ Busto de Probo con corona radiada y manto imperial, a izq.;
cetro coronado por águila en la mano dcha.; IMP C PROBVS
AVG.
R/ Paz, de pie a izq., llevando rama de olivo en la mano dcha. y
cetro en la mano izq.; PAX AVGVSTI. En exergo
R
IC 516. En el campo marca | T. En el exergo VXXI.
*830. V. 3,79 g, 11 h. Nº inv. 31.418.
Diocleciano (284-305 d.C.)
Carthago. Nummus. c. 303 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;
IMP C DIOCLETIANVS [P F] AVG.
R/ Corona de roble; VOT X·X en dos líneas; F K.
R
IC 38.
*831. AE. 2,77 g, 6 h. Nº inv. 31.435.
Maximiano Hercúleo (293-305 d.C.)
Cyzicus. Antoniniano. 295-296 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; drapeado y con
coraza; IMP C M A MAXIMIANVS P F AVG.
R/ Emperador, de pie a dcha., llevando cetro y recibiendo Victoria
sobre globo de Júpiter, de pie a izq., el cual lleva también cetro; CONCORDIA [MILI]TVM. En el campo marcas K є. En
exergo ●.
R
IC 13.
*832. V. 3,03 g, 7 h. Nº inv. 31.093.
Roma. Antoniniano. 291 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; drapeado y con
coraza; IMP MAXIMI[ANVS P] F AVG.
R/ Hércules, de pie y de frente, con la cabeza vuelta a izq., llevando
clava en la mano dcha. y trofeo y piel de león en la mano izq.;
VIRTVS AVGG. En exergo XXIє.
R
IC 515.
*833. V. 3,45 g, 1 h. Nº inv. 31.417.
[page-n-220]
Lugdunum. Nummus. c. Otoño 307-verano 308 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; con coraza; IMP
MAXIMIANVS IVN AVG.
R/ Genio, de pie a izq., con modio sobre la cabeza, llevando pátera
en la mano dcha. y cornucopia en la mano izq.; GENIO [POP]
ROM. En exergo PLC.
R
IC 254.
834. AE. 6,70 g, 6 h. Nº inv. 31.432.
Antoniniano. 293-305 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; drapeado y con
coraza; IMP [C M A] MAXIMIANVS [(P F) AVG].
R/ Emperador, de pie a dcha., llevando cetro y recibiendo Victoria
sobre globo de Júpiter, de pie a izq., el cual lleva también cetro;
CONCORDIA MI[LITVM].
835. V. 2,33 g, 6 h. Incompleta. Nº inv. 31.094.
Constancio I Cloro (293-306 d.C.)
Roma. Nummus. c. 297-298 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; drapeado y con
coraza; FL VAL CONSTANTIVS NOB C.
R/ Corona de roble; VOT XX Γ en tres líneas.
R
IC 87a.
*836. AE. 3,27 g, 6 h. Nº inv. 31.424.
Carthago. Nummus. c. 298-299 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; CONSTANTIVS NOB
CAES.
R/ Carthago, de pie y de frente, con la cabeza vuelta a izq., llevando frutas en ambas manos; SALV[IS AV]GG ET CAESS FEL
KART. En exergo Γ.
R
IC 28a.
*837. AE. 8,34 g, 12 h. Nº inv. 31.431.
Nummus. c. 303 d.C.
A/ Busto con corona radiada de emperador, a dcha.; drapeado y con
coraza; FL VAL CONSTANTIVS NOB C.
R/ Corona de roble; VOT X FK en tres líneas.
R
IC 35a.
*838. AE. 2,96 g, 11 h. Nº inv. 31.420.
EL SIGLO IV d.C.
Licinio I (308-311 d.C.)
Nicomedia. Nummus. 317-320 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza; D
N VAL LICIN LICINIVS NOB C.
R/ Júpiter, de pie a izq., llevando Victoria sobre globo en la mano
dcha. y cetro en la mano izq.; PROVIDENTIAE CAESS. En el
campo marcas | A. En exergo SMN.
R
IC 34.
*839. AE. 3,29 g, 6 h. Nº inv. 31.962.
Constantino I El Grande (307-337 d.C.)
Constantinopla. Nummus. 333-335 d.C.
A/ Busto con yelmo de emperador, a izq.; con manto imperial y
espada; CONSTANTINOPOLIS.
R/ Victoria, de pie y de frente sobre proa, con la cabeza vuelta a
izq., llevando lanza en la mano dcha. y escudo en la mano izq.;
[GLORIA EXERCITVS]. En exergo CONSIA.
R
IC 79.
*840. AE. 2,01 g, 1 h. Nº inv. 8.230.
Arelate. Nummus. 313-315 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;
IMP CONSTANTINVS P F AVG.
R/ Sol, de pie y de frente, con la cabeza vuelta hacia la izq., con la
mano dcha. levantada y llevando globo en la mano izq.; SOLI
INVICTO COMITI. En exergo TARL.
R
IC 36.
*841. AE. 2,85 g, 1 h. Nº inv. 31.107.
Arelate. Nummus. 313-315 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;
IMP CONSTANTINVS P F AVG.
R/ Sol, de pie y de frente, con la cabeza vuelta hacia la izq., con la
mano dcha. levantada y llevando globo en la mano izq.; SOLI
IN[VI]CTO COMITI. En el campo marcas C | S. En el exergo
PARL.
R
IC 37-41.
842. AE. 3,21 g, 6 h. Nº inv. 31.954.
Alejandría. Nummus. 333-335 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
CONSTANTINVS MAX [AVG].
R/ Dos soldados, de pie y con la cabeza vuelta hacia el otro,
llevando lanza y escudo; en medio, dos estandartes; GLORIA
EXERCITVS. En el exergo SMALA.
R
IC 58.
*843. AE. 2,95 g, 6 h. Nº inv. 31.946.
Londinium. Nummus. Finales 312-313 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;
IMP CONSTANTINVS P F AVG.
R/ Sol, de pie y de frente, con la cabeza vuelta hacia la izq., con la
mano dcha. levantada y llevando globo en la mano izq.; SOLI
[INVI]CTO COMITI. En el campo marca Þ | . En el exergo
PLN.
R
IC 280.
*844. AE. 3,19 g, 7 h. Nº inv. 31.443.
Londinium. Nummus. 320-321 d.C.
A/ Busto con yelmo de emperador, a dcha.; con coraza;
CONSTANTINVS AVG.
R/ Dos cautivos sentados en la base de estandarte; VIRTVS
EXERCIT; VOT XX en estandarte. En el campo marca Þ | . En
el exergo PLN / PLON.
R
IC 185, 191.
*845. AE. 3,12 g, 1 h. Nº inv. 31.463.
Ticinum. Nummus. 314-315 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;
IMP CONSTANTINVS P F AVG.
R/ Marte, de pie a dcha., con vestido militar, llevando lanza
invertida en la mano dcha. y apoyando la mano izq. en escudo;
MARTI CONSERVATORI. En el campo marca Þ | . En el
exergo ST.
R
IC 11, 12.
*846. AE. 2,71 g, 12 h. Nº inv. 31.108.
209
[page-n-221]
Nicomedia. Nummus. 324-325 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; CONSTANTINVS
AVG.
R/ Puerta de campamento romano con dos torres; estrella en la parte superior; PROVIDENTIAE AVGG. En el exergo SMNA.
R
IC 90.
*847. AE. 2,38 g, 5 h. Nº inv. 31.110.
Siscia. Nummus. 337 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado y
con coraza; CONSTANTINVS MAX AVG.
R/ Dos soldados, de pie y con la cabeza vuelta hacia el otro, llevando lanza y escudo; en medio, un estandarte; GLORIA [EXERC]
ITVS. En el exergo єSISÞ
.
R
IC 261.
*848. AE. 1,69 g, 12 h. Nº inv. 31.115.
Cyzicus. Nummus. 330-337 d.C.
A/ Busto con yelmo de emperador, a izq.; con manto imperial y
espada; CONSTANTINOPOLI.
Rev:Victoria, de pie y de frente sobre proa, con la cabeza vuelta a
izq., llevando lanza en la mano dcha. y escudo en la mano izq.;
[GLORIA EXERCITVS]. En el exergo SMKA.
R
IC 73, 74, 92, 93, 120, 121.
849. AE. 2,29 g, 6 h. Nº inv. 31.124.
Lugdunum. Nummus. 314-315 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;
[IMP] CONSTANTINVS P F AVG.
R/ Sol, de pie y de frente, con la cabeza vuelta hacia la izq., con la
mano dcha. levantada y llevando globo en la mano izq.; SOLI
INVICTO COMITI. En el campo marcas T | F. En el exergo
PLG.
R
IC 16, 17.
*850. AE. 2,80 g, 6 h. Nº inv. 31.951.
Treveri. Nummus. 321 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a izq.; manto imperial y llevando
cetro coronado por águila; CONSTANTINVS IVN NOB [C].
R/ Altar con globo en la parte superior; debajo, tres estrellas;
BEATA TRAN[QVILLI]TAS AVG; VOTIS X[X] en tres líneas.
En el exergo PTR.
R
IC 328.
851. AE. 2,62 g, 5 h. Nº inv. 31.956.
Nummus. 307-337 d.C.
A/ Busto con yelmo de emperador, a izq.; manto imperial; [VRBS
RO]MA.
R/ Loba Capitolina, amamantando a los Gemelos; marcas ilegibles.
852. AE. 1,04 g, 6 h. Nº inv. 31.125.
Nummus. 307-337 d.C.
A/ Busto con yelmo de emperador, a izq.; manto imperial y espada;
CONSTANTINOPOLIS.
R/ Victoria, de pie y de frente sobre proa, con la cabeza vuelta a
izq., llevando lanza en la mano dcha. y escudo en la mano izq.;
[GLORIA EXERCITVS].
*853. AE. 2,07 g, 11 h. Nº inv. 31.126.
854. AE. 1,67 g, 12 h. Nº inv. 31.127.
210
Nummus. 307-337 d.C.
A/ Busto con yelmo de emperador, a izq.; manto imperial y espada;
CONSTANTINOPOLIS.
R/ Victoria, de pie y de frente sobre proa, con la cabeza vuelta a
izq., llevando lanza en la mano dcha. y escudo en la mano izq.;
[GLORIA EXERCITVS].
855. AE. 1,15 g, 5 h. Nº inv. 31.588.
Nummus. 307-337 d.C.
A/ Busto con yelmo de emperador, a dcha.; con coraza; IMP
CONSTANTINVS MAX AVG.
R/ Dos Victorias, de pie una en frente de la otra, sosteniendo ambas
un escudo sobre altar con inscripción; [VICTORIAE LAETAE
PRINC PERP]; VOT PR dentro de escudo.
856. En exergo T […] AE. 2,25 g, 1 h. Nº inv. 31.128.
857. AE. 3,09 g, 5 h. Nº inv. 31.957.
Nummus. 307-337 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;
IMP CONSTANTINVS P F AVG.
R/ Sol, de pie y de frente, con la cabeza vuelta hacia la izq., con la
mano dcha. levantada y llevando globo en la mano izq.; SOLI
INVICTO COMITI.
*858. En el campo marcas A | F. AE. 2,69 g, 12 h. Nº inv. 31.436.
859. AE. 2,73 g, 6 h. Nº inv. 31.447.
860. AE. 3,08 g, 1 h. Nº inv. 31.583.
Nummus. 307-337 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
CONSTA[NTINVS] [...].
R/ Puerta de campamento romano con dos torres; [PROVIDENTIAE
AVGG].
861. AE. 2,41 g, 6 h. Nº inv. 31.438.
Nummus. 307-337 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; drapeado;
CONSTANTINVS AVG.
R/ Corona de roble; DN CONSTANTINI [MAX] AVG ;VOT X·X
en dos líneas.
862. AE. 2,77 g, 1 h. Nº inv. 31.439.
Nummus. 307-337 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; drapeado;
CONSTANTINVS AVG.
R/ Corona de roble; DN CONSTANTINI [MAX] AVG ;VOT X·X
en dos líneas.
863. AE. 2,50 g, 12 h. Nº inv. 31.446.
Nummus. 307-337 d.C.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; drapeado;
CONSTANTINVS AVG.
R/ Corona de roble; DN CONSTANTINI [MAX] AVG ;VOT X·X
en dos líneas.
864. AE. 2,97 g, 12 h. Nº inv. 31.452.
Nummus. 307-337 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
leyenda ilegible.
R/ Soldado con yelmo, a izq., llevando escudo en la mano izq. y
lanceando jinete caído; escudo bajo su pie dcho.; el jinete tiene
extendida la mano izq. y con la dcha. se aferra al caballo; [FEL
TEMP REPARATIO].
865. AE. 3,52 g, 9 h. Incompleta. Nº inv. 31.970.
[page-n-222]
. ~,
i ,·
1
~
.
1
/ J ..• ;:.. :: .1
r¡....,,...~ii""" ' i.r t:··.:. ,,. ~·.,
.. z;·.•· \..t~ ' ; ._ .
'f
.;t
'(·' '
-.(.' ·•)
.•' '.
1• "
~
_..f •
'l,,. \• . ·, .
...•• .•. ' ........
-· ,
:
¡.
•: -;.t,.,¡.
• ) Jt
'
.l!f."¡í¡/-"
l
• .
'
. '
11
,. ..¿ .;·{'( ... ...... . z
,.
.'> ,""f::' :
~
. lf
·......
~~fr:
_-:;_~l
'· .
~·.,
ir' ., ~
-!l- . .
. :
. ·,
-..... ~---J
1 '·
. . )· ~.
• ·. ...•. ,, •
,•
1. : •' ,. :.. ...
,o:yA.
•
··.~
,,.
> .. /:; . . . .
..,..
. •-1'
... '
. _,
'
,,
/_ ... _,
;
1,1
1
'Yo
, ..
f.
... ...,. '
~
-'li""!'"'IC" .. ~.. • .
·:or"'"' • .
. . ·.
.,.#"'··~4"\~ ! .
11" ... ·y~ l·· .' .. '.1 ; •
' 1
¡1
~-
. .,...-_,
. ,. -~-·
\
··-~r¡,.
.,. ' '
~ - '.1 1 /
'''' , .
-< .. "~, • ', ·.1·. •
~
.~
ll :r· ..
'1 )"•'
.
'
'
¡.
:
.J
,
.
..•
-.
';
•
' : .: .. -_.: .. / 1 1
•.
: ...
1'
,-
'
,~- ~ :
,·'·_.'......... ..,., .
.
t~ ~ ~.;.. ~ ._·
·- ., ~
.
-~
"~
.• •
~-
...
l:
,_
(
.•
·.
-, .
1
j i
1
-~.
Fig. 10.18. Antoniniano de Aureliano. 270 d.C.; Nummus de Constantino I. 314-315 d.C.; Sólido de Honorio. 394-395 d.C. (Cat. 819, 846
y 892).
211
[page-n-223]
Helena (324-329 d.C.)
Cyzicus. Nummus. 324-325 d.C.
A/ Busto con diadema de Helena, a dcha.; con manto y collar; F L
HELENA AVGVSTA.
R/ Seguridad, de pie a izq., bajando rama que lleva en la mano
dcha. y cogiéndose el vestido con la mano izq.; SECVRITAS
R[EIPVBLICE]. En el exergo SMKA.
R
IC 28.
*866. AE. 2,67 g, 12 h. Nº inv. 31.437.
Crispo (317-326 d.C.)
Aquileia. Nummus. 321 d.C.
A/ Busto laureado de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;
CRISPVS NOB CAES.
R/ Corona de roble; CAESARVM NOSTRORVM; VOT V en dos
líneas. En el exergo •AQS•.
R
IC 87-90.
*867. AE. 3,08 g, 6 h. Nº inv. 31.442.
Londinium. Nummus. 320-321 d.C.
A/ Busto con yelmo de emperador, a dcha.; con coraza; CRISPVS
NOB CAES.
R/ Cautivos bárbaros, sentados a los pies de estandarte; VIRTVS
EXERC[IT]; VOT XX inscrito en estandarte. En el exergo PLN.
R
IC 196.
*868. AE. 3,38 g, 6 h. Nº inv. 31.445.
Arelate. Nummus. 348-350 d.C.
A/ Busto de emperador, a dcha.; drapeado; [DN CONSTANS P F
AVG].
R/ Emperador, con vestido militar, de pie a izq. sobre galera, llevando Victoria sobre globo en la mano dcha. y estandarte con
crismón en la mano izq.; en la popa, Victoria dirigiendo la galera; [FEL TEMP REPA]RATIO. En el campo marca A |. En el
exergo PARL.
R
IC 124, 127, 128.
872. AE. 4,72 g, 6 h. Nº inv. 31.440.
Aquileia. Nummus. Anterior al 340 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado y
con coraza; CONSTANS P F AVG.
R/ Dos soldados, de pie y con la cabeza vuelta hacia el otro, llevando lanza y escudo; en medio, estandarte con crismón; GLORIA
EX[ERCITVS]. En el campo . En el exergo AQS.
R
IC 34.
*873. AE. 1,97 g, 12 h. Nº inv. 31.585.
Magnencio/ Decencio César (350-353 d.C.)
Arelate. Nummus. Primavera 351-18 agosto 353 d.C.
A/ Busto desnudo de César, a dcha.; drapeado; [D N CONSTANTIVS
P F AVG]; [D N DECENTIVS CAESAR]; A detrás del busto.
R/ Dos Victorias, de pie una en frente de la otra, sosteniendo ambas corona de roble con inscripción, apoyada en columna corta;
VOT V MVL X en cuatro líneas. En el exergo [FPAR].
R
IC 164-166.
*874. AE. 2,91 g, 12 h. Nº inv. 31.448.
Constantino II (337-340 d.C.)
Constancio II (353-361 d.C.)
Roma. Nummus. Antes abril 340 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado y
con coraza; VIC [CONSTANTINVS AVG].
R/ Emperador, de pie a dcha., llevando lanza en la mano dcha. y
apoyando la mano izq. en escudo; VIRTVS AVGVST[I]. En el
exergo R Ò P.
R
IC 4.
Arelate. Nummus. 18 Agosto 353-6 noviembre 355 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado y
con coraza; D N CONSTANTIVS P F AVG.
R/ Soldado con yelmo, a izq., llevando escudo en la mano izq. y
lanceando jinete caído; escudo bajo su pie dcho.; el jinete tiene
extendida la mano izq. y con la dcha. se aferra al caballo; FEL
[TEMP] RE[PA]RATIO.
R
IC 215, 216, 219, 220, 222.
869. AE. 1,96 g, 12 h. Nº inv. 31.971.
Divo Constantino I (posterior al 337 d.C.)
Nummus. 347-348 d.C.
A/ Busto velado de emperador, a dcha.; DV CONSTAN[TINVS
PT AVGG].
R/ Emperador, velado, de pie a dcha.; VN MR en el campo.
870. AE. 1,01 g, 11 h. Nº inv. 31.129.
Constante (337-350 d.C.)
Treveri. Nummus. 347-348 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
CONSTANS P F AVG.
R/ Dos Victorias, una en frente de la otra, llevando corona de roble
y palma; “espiga” en medio del campo monetario; VICTORIAE
DD AVGGQ NN. En el exergo TRS.
R
IC 209, 210.
*871. AE. 1,31 g, 12 h. Nº inv. 31.111.
875. En el exergo SCON. AE. 2,52 g, 11 h. Nº inv. 31.454.
*876. En el campo marca D |. En el exergo TCON. AE. 2,20 g,
6 h. Nº inv. 31.963.
Lugdunum. Nummus. 6 Noviembre 355-Primavera 360 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado y
con coraza; D N CONSTANTIVS P F AVG; N detrás del busto.
R/ Soldado con yelmo, a izq., llevando escudo en la mano izq. y
lanceando jinete caído; escudo bajo su pie dcho.; el jinete tiene
extendida la mano izq. y con la dcha. se aferra al caballo; FEL
TEMP REPARATIO. En el exergo GPLG.
R
IC 197.
877. AE. 3,02 g, 12 h. Nº inv. 31.455.
Constantinopla. Nummus. 330 d.C.
A/ Cabeza con diadema de perlas de emperador, a dcha.; D N
CONSTANTIVS P F AVG.
R/ Dos soldados, de pie y con la cabeza vuelta hacia el otro, llevando lanza y escudo; en medio, un estandarte; GLORIA
EXER[CITVS]. En el exergo CONSS.
R
IC 26.
*878. AE. 1,73 g, 6 h. Nº inv. 31.461.
212
[page-n-224]
Siscia. Nummus. 347-348 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
[CONSTANTI]VS P F AVG.
R/ Dos Victorias, una en frente de la otra, llevando corona de roble y palma; VICTORIAE [D D AVGG Q N N]. En el exergo
•ASIS•.
R
IC 184.
879. AE. 1,77 g, 7 h. Nº inv. 31.973.
Nummus. 353-361 d.C.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; [...]ONSTANTIVS [...].
R/ Soldado con yelmo, a izq., llevando escudo en la mano izq. y
lanceando jinete caído; escudo bajo su pie dcho.; el jinete tiene
extendida la mano izq. y con la dcha. se aferra al caballo; [FEL
TEMP RE]PARATIO.
880. AE. 5,79 g, 11 h. Nº inv. 31.434.
Nummus. 353-361 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
[DN] CONSTAN[TIVS P F AVG].
R/ Emperador, de pie a izq., llevando globo en la mano dcha. y
lanza en la mano izq.; [SPES REI] PVBLI[CE].
881. AE. 2,14 g, 12 h. Nº inv. 31.462.
Nummus. 353-361 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
[DN CONST]AN[TI]VS P F AVG.
R/ Soldado con yelmo, a izq., llevando escudo en la mano izq. y
lanceando jinete caído; escudo bajo su pie dcho.; el jinete tiene
extendida la mano izq. y con la dcha. se aferra al caballo; [FEL
TEMP] REPARATIO.
882. AE. 1,91 g, 12 h. Incompleta. Nº inv. 31.966.
Nummus. 353-361 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
DN CONSTANTIVS P F AVG.
R/ Frustra.
883. AE. 2,44 g, 12 h. Nº inv. 31.968.
Nummus. 353-361 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
[DN] CONSTAN[TIVS P F AVG].
R/ Corona de roble; VOT XX MVLT XXX en cuatro líneas.
884. AE. 1,22 g, 5 h. Nº inv. 31.977.
Constante/ Constancio II (337-350/353-361 d.C.)
Nummus. 337-350/353-361 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
[D N] CONS[TANTIVS P F AVG]; [D N] CONS[TANS P F
AVG].
R/ Soldado con yelmo, a izq., llevando escudo en la mano izq. y
lanceando jinete caído; escudo bajo su pie dcho.; el jinete tiene
extendida la mano izq. y con la dcha. se aferra al caballo; FEL
TEMP [REPARATIO].
885. AE. 1,63 g, 12 h. Nº inv. 31.023.
Nummus. 337-350/353-361 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
[D N] CONS[TANTIVS P F AVG]; [D N] CONS[TANS P F
AVG].
R/ Soldado con yelmo, a izq., llevando escudo en la mano izq. y
lanceando jinete caído; escudo bajo su pie dcho.; el jinete tiene
extendida la mano izq. y con la dcha. se aferra al caballo; FEL
TEMP [REPARATIO].
886. AE. 2,65 g, 6 h. Nº inv. 31.965.
Nummus. 337-350/353-361 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
[D N] CONS[TANTIVS P F AVG]; [D N] CONS[TANS P F
AVG].
R/ Soldado con yelmo, a izq., llevando escudo en la mano izq. y
lanceando jinete caído; escudo bajo su pie dcho.; el jinete tiene
extendida la mano izq. y con la dcha. se aferra al caballo; FEL
TEMP [REPARATIO].
887. AE. 1,33 g, 6 h. Incompleta. Nº inv. 31.975.
Nummus. 337-350/353-361 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado
[D N CONSTANTIVS P F AVG]; [D N CONSTANS P F AVG].
R/ Dos Victorias, una en frente de la otra, llevando corona de roble y palma; “espiga/palma” en medio del campo monetario;
VICTOR[IAE DD AVGGQ NN].
888. AE. 1,37 g, 6 h. Incompleta. Nº inv. 31.114.
Nummus. 337-350/353-361 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado
[D N CONSTANTIVS P F AVG]; [D N CONSTANS P F AVG].
R/ Dos Victorias, una en frente de la otra, llevando corona de roble y palma; “espiga/palma” en medio del campo monetario;
VICTOR[IAE DD AVGGQ NN].
889. AE. 1,27 g, 7 h. Nº inv. 31.118.
Nummus. 337-350/353-361 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a izq.; drapeado y con
coraza, llevando globo en la mano dcha.; [D N CONSTANTIV]
S P F AVG; [D N CONSTAN]S P F AVG.
R/ Soldado, de pie a dcha., con la cabeza vuelta a izq., llevando
lanza; junto a él, figura pequeña situada bajo cobertizo/choza;
[FEL TEMP] REPARATIO.
890. AE. 1,92 g, 6 h. Incompleta. Nº inv. 31.451.
Teodosio I (379-395 d.C.)
Ae2. 19 enero 379-25 agosto 383 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado y
con coraza; DN THEODO[SIVS AVG].
R/ Emperador, de pie y de frente, con la cabeza vuelta a izq., ofreciendo la mano dcha. a figura femenina arrodillada a sus pies y
llevando Victoria sobre globo en la mano izq.; [REPARATIO
REIPVB].
891. AE. 5,31 g, 6 h. Nº inv. 31.573.
213
[page-n-225]
Honorio (395-423 d.C.)
INCIERTAS siglo iv d.c.
Mediolanum. Sólido. 6 Sept. 394-17 junio 395 d.C.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado y
con coraza; D N HONORIVS P F AVG.
R/ Emperador, de pie a dcha., llevando estandarte en la mano dcha.
y Victoria sobre globo en la mano izq.; con el pie izq. pisotea
cautivo; VICTORIA AVGGG. En el campo M | D. En el exergo
COMOB.
R
IC 35c.
Nummus. Dinastía Constantino I. 307-361 d.C.
A/ Cabeza con diadema de perlas de emperador, a dcha.;
CONST[...].
R/ Corona de roble (Vota).
*892. AV. 4,48 g, 6 h. Nº inv. 31.042.
Inciertas siglo i d.C.
Dupondio. Dinastía Julio-Claudia.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.
R/ Roma o Minerva, de pie y con lanza, a izq.; un escudo a su lado
izq.
893. AE. 18,63 g, 6 h. Nº inv. 31.370.
Cuadrante. Dinastía Incierta.
A/ Cabeza de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.
R/ Figura masculina, sentada a izq., llevando cetro en la mano izq.;
COS [III] SC en el exergo (?).
894. AE. 2,43 g, 6 h. Nº inv. 31.306.
INCIERTAS siglo ii d.C.
Sestercio. Dinastía Antoninos.
A/ Cabeza desnuda de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.
R/ Frustra.
895. AE. 20,17 g, - h. Nº inv. 31.080.
Sestercio.
A/ Cabeza laureada de emperador, a dcha.; leyenda ilegible.
R/ Figura femenina, de pie a izq.; leyenda ilegible.
896. AE. 16,56 g, 12 h. Nº inv. 31.323.
INCIERTAS siglo iii d.c.
Antoniniano. Dinastía Incierta.
A/ Frustra
R/ Tipo Altar (Consecratio).
897. V. 2,09 g, - h. Nº inv. 31.105.
Antoniniano.
A/ Cabeza con corona radiada de emperador, a dcha.; [...] P F AVG.
R/ Tipo Soli Invicto Comiti; Sol, de pie y de frente, con la cabeza
vuelta a izq., con la mano dcha. levantada y llevando globo en
la mano izq.; [SOLI IN]VICTO COMITI.
898. V. 3,84 g, 12 h. Nº inv. 31.425.
Antoniniano.
A/ Cabeza con corona radiada de emperador, a dcha.; con coraza;
IMP C [...] P F AVG.
R/ Frustra
899. V. 2,83 g, 6 h. Nº inv. 31.955.
Antoniniano.
A/ Frustra
R/ Tipo Genio; Genio, de pie a izq., llevando pátera en la mano
dcha. y cornucopia en la mano izq.; leyenda ilegible.
900. V. 2,33 g, - h. Nº inv. 31.466.
214
901. AE. 1,50 g, - h. Nº inv. 31.116.
Nummus.
A/ Cabeza con diadema de perlas de emperador, a dcha.;
CONSTAN[...].
R/ Corona de roble (Vota).
902. AE. 1,73 g, - h. Nº inv. 31.120.
Nummus.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
leyenda ilegible.
R/ Tipo Fel Temp Reparatio; Soldado con yelmo, a izq., llevando
escudo en la mano izq. y lanceando jinete caído; escudo bajo su
pie dcho.; el jinete tiene extendida la mano izq. y con la dcha. se
aferra al caballo; leyenda ilegible.
903. AE. 2,12 g, 5 h. Nº inv. 31.117.
904. AE. 1,22 g, 6 h. Incompleta. Nº inv. 31.123.
Nummus.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; leyenda
ilegible.
R/ Tipo Fel Temp Reparatio; Emperador con nimbus y vestido militar, a caballo, con escudo en el brazo izq. y amenazando con
su lanza a 1 o 2 bárbaros, con gorro frígio, arrodillados ante él;
leyenda ilegible.
905. AE. 0,92 g, 9 h. Nº inv. 31.119.
Nummus.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
leyenda ilegible.
R/ Tipo Dos Victorias; Dos Victorias, una en frente de la otra, llevando corona de roble y palma; leyenda ilegible.
906. AE. 1,49 g, 5 h. Imitación. Nº inv. 31.121.
Nummus.
A/ Busto con yelmo de emperador, a dcha.; drapeado y con coraza;
leyenda ilegible.
R/ Tipo Dos Victorias; Vota; Dos Victorias, de pie una en frente
de la otra, sosteniendo ambas corona de roble con inscripción,
apoyada en columna corta; leyenda ilegible.
907. AE. 2,98 g, 12 h. Nº inv. 31.450.
Nummus.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado y
con coraza; IMP [...]VS P F AVG.
R/ Tipo Soli Invicto Comiti; Sol, de pie y de frente, con la cabeza
vuelta a izq., con la mano dcha. levantada y llevando globo en
la mano izq.; [SOLI IN]VICTO COMITI. En el campo A | F.
908. AE. 2,80 g, 5 h. Nº inv. 31.441.
Nummus.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado y
con coraza; IMP CONSTAN[...].
R/ Tipo Soli Invicto Comiti; Sol, de pie y de frente, con la cabeza
vuelta a izq., con la mano dcha. levantada y llevando globo en
la mano izq.; SOLI [INVICTO COMITI].
909. AE. 2,49 g, 6 h. Nº inv. 31.449.
[page-n-226]
Nummus.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
leyenda ilegible.
R/ Tipo Gloria Exercitus, 2 estandartes; Dos soldados, de pie y con
la cabeza vuelta hacia el otro, llevando lanza y escudo; en medio, dos estandartes; GL[ORIA EXERCITVS].
910. AE. 0,96 g, 12 h. Nº inv. 31.460.
Nummus.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
leyenda ilegible.
R/ Tipo Gloria Exercitus, 1 estandarte; Dos soldados, de pie y con
la cabeza vuelta hacia el otro, llevando lanza y escudo; en medio, un estandarte; [GLORIA EXERCITVS].
911. AE. 1,40 g, 6 h. Nº inv. 31.580.
Nummus.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
leyenda ilegible.
R/ Tipo Gloria Exercitus, 1 estandarte; Dos soldados, de pie y con
la cabeza vuelta hacia el otro, llevando lanza y escudo; en medio, un estandarte; [GLORIA] EXERCITVS.
912. AE. 1,65 g, 1 h. Nº inv. 31.958.
Nummus.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
leyenda ilegible.
R/ Tipo Dos Victorias; Dos Victorias, una en frente de la otra, llevando corona de roble y palma; VICTORIA A[VGGG].
913. AE. 1,26 g, 7 h. Nº inv. 31.457.
Nummus.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
leyenda ilegible.
R/ Tipo Dos Victorias (?); leyenda ilegible.
Nummus.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
leyenda ilegible.
R/ Tipo Minerva; Minerva, de pie a izq., llevando escudo y lanza;
leyenda ilegible.
915.-. AE. 1,52 g, 7 h. Nº inv. 31.465.
Nummus.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
leyenda ilegible.
R/ Tipo Fel Temp Reparatio; Soldado con yelmo, a izq., llevando
escudo en la mano izq. y lanceando jinete caído; escudo bajo su
pie dcho.; el jinete tiene extendida la mano izq. y con la dcha. se
aferra al caballo; leyenda ilegible.
916. AE. 2,86 g, 6 h. Nº inv. 31.960.
Nummus.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; drapeado;
leyenda ilegible.
R/ Tipo Gloria Exercitus, 1 estandarte; Dos soldados, de pie y con
la cabeza vuelta hacia el otro, llevando lanza y escudo; en medio, un estandarte; [GLORIA EXERCITVS].
917. AE. 1,21 g, 6 h. Nº inv. 31.969.
Nummus.
A/ Busto con diadema de perlas de emperador, a dcha.; con manto
imperial; leyenda ilegible.
R/ Tipo Victoria; Victoria, caminando a izq., llevando trofeo sobre
el hombro dcho. y arrastrando cautivo con la mano izq.; crismón
en la parte izq. del campo monetario; SALVS REI PUBLICAE.
918. AE. 1,34 g, 6 h. Nº inv. 31.725.
914. AE. 2,03 g, - h. Nº inv. 31.459.
215
[page-n-227]
3
2
11
10
17
27
36
18
38
37
22
15
23
32
31
30
29
28
14
21
8
7
6
5
13
12
20
19
4
24
33
16
26
25
35
34
39
40
44
45
41
46
47
43
48
216
49
so
51
[page-n-228]
53
54
57
59
67
217
[page-n-229]
71
70
72
~ -••~,~·:
"'· .'
.
f'
.
-
73
.#1
~ ~•.
. .....
>
, .
.. .
··--1,. ..~ ~
'
75
-~.
>
76
74
78
84
85
98
99
106
218
•
107
114
92
100
101
102
110
116
96
95
103
109
115
83
89
94
93
108
82
81
87
86
91
90
11
3
so
79
104
11 1
117
•
97
105
112
118
[page-n-230]
11 9
128
141
130
144
122
12 1
120
131
l45
133
148
126
123
134
150
l27
135
155
219
[page-n-231]
160
203
241
220
167
218
184
172
230
229
242
243
195
194
233
244
238
245
[page-n-232]
248
251
323
387
254
252
328
388
294
350
339
389
314
386
385
390
391
221
[page-n-233]
394
397
407
442
222
416
446
402
400
399
428
417
450
406
451
433
454
459
[page-n-234]
460
465
478
480
496
497
466
471
470
482
484
498
501
472
485
502
492
508
223
[page-n-235]
537
52~
538
540
542
549
551
553
557
559
224
550
560
561
562
564
[page-n-236]
565
585
604
567
566
586
605
592
607
578
600
608
579
584
601
609
602
610
613
225
[page-n-237]
615
617
632
693
226
62 1
641
642
694
699
626
644
618
646
700
627
630
658
701
[page-n-238]
703
702
717
712
'
!.
...
~{.... ,.J··-,.-:·1·
·
'
/'
.
· ·~_t
'·
722
743
732
749
733
752
720
.~
1) '1'
.
.
,.
'
y'
'
t;.fr,....
'J t'.•,lt./ .
..
'
·r
. ·'
736
753
741
755
227
[page-n-239]
761
772
r· ·.
775
,·.'·f J'·
t~
.(
~-
763
'(; •"
-
;
.
.
768
776
769
771
778
777
780
..
,1~,r: . ·. 1.- .:..:
1
,
.
'
.
. ~A~·
h}
...,
781
228
• :•.·(•
\1' '<·
~
'
782
783
785
786
[page-n-240]
787
796
808
788
798
809
825
789
799
810
829
790
802
792
803
811
805
813
830
795
814
831
807
•
.
8 19
832
229
[page-n-241]
836
833
843
841
850
871
230
845
844
853
873
839
838
837
848
847
846
858
866
867
868
874
876
878
892
[page-n-242]
11
La epigrafía ibérica de La Carència
J. Velaza
En materia de epigrafía ibérica, la ciudad romana de La Carència ha proporcionado hasta el momento tres inscripciones sobre
láminas de plomo y un esgrafiado sobre cerámica. A ellos habría que añadir, evidentemente, la leyenda monetal kili si, como
parece, esa ceca corresponde a La Carència (Ripollès, 2001).1
Desde el punto de vista del hábito epigráfico que tales ejemplares permiten entrever, se puede decir que los tres plomos parecen explicarse como textos relativos a actividades comerciales:
uno de ellos, como se verá, contiene una carta y parte de su léxico es común al de otras inscripciones sobre plomo en las que el
carácter mercantil es también muy probable; otro de los plomos
contiene expresiones numerales y el texto ha sido barrado con
posterioridad como queriendo cancelar la cuenta o el contrato
que representaba; por fin, el tercero de los textos muestra también palabras compatibles con un mensaje de tipo comercial. En
este sentido, como sucede también en otros yacimientos, parece
que la escritura estaba restringida en La Carència a un contexto
comercial y privado y que, en ese sentido era patrimonio, al menos en tal uso, de una cierta clase social de mercaderes. Entre
ellos debía por lo demás haber algunos procedentes de tierras
más meridionales, por cuanto empleaban el signario suroriental,
como testimonia el plomo La Carència 1; la cronología de este
fenómeno no nos es posible precisarla con exactitud, pero debe
de estar entre mediados del s. iv y el s. iii y podría corresponderse
así con un primer momento de auge de la ciudad, documentado
también por el urbanismo y la cultura material. Después, entre
finales del s. iii y mediados del i, la actividad comercial continuaría y seguiría produciendo documentos sobre plomo, pero ahora
ya con el empleo del sistema gráfico nordoriental, como resulta
manifiesto en los textos de La Carència 2 y 3. Este fenómeno
vendría a coincidir con el momento de mayor auge de la ciudad,
como garantizan los testimonios arqueológicos.
Naturalmente, el conocimiento y uso de la escritura en los
contextos señalados debió de generar también empleos se-
1 Este trabajo se inscribe en el proyecto FFI2011-25113 y en el Grup
de Recerca Consolidat LITTERA (2009SGR1254). Quiero expresar mi
gratitud a Joan Ferrer por su ayuda en la lectura e interpretación de los
textos.
cundarios como el representado por el único esgrafiado sobre
cerámica conocido hasta ahora. En cualquier caso, y pesar de
la continuidad y vitalidad de la ciudad en época tardoibérica y
romanorrepublicana, no tenemos hasta hoy testimonios de una
cultura epigráfica extendida a otros ámbitos como el funerario,
el votivo o el público.
A continuación ofrecemos el análisis particularizado de
cada uno de los epígrafes ibéricos de La Carència.
PLOMO LA CARÈNCIA 1
La Carència 12 es una lámina de plomo muy fina y cuya forma
rectangular debe considerarse prácticamente idéntica a la original, aunque en sus bordes haya sufrido pequeñas pérdidas que,
como se verá, apenas si afectan a los signos (Velaza, 2012).
Probablemente el plomo apareció plegado, porque son apreciables todavía cinco marcas verticales que corresponden a las
huellas de los pliegues. Las medidas son 4 x 13,2 x 0,05 cm. El
módulo de las letras oscila entre 0,3 y 0,6 cm.
El plomo estuvo escrito por ambas caras. La que llamaremos
cara A (fig. 11.1) tiene, además, restos de dos textos. A1 es un
texto largo, que constaba probablemente de cuatro líneas, pero
cuyos signos aparecen en su mayor parte muy desvaídos, probablemente por haber sido semiborrados para reaprovechar la lámina para una utilización posterior. Además, su lectura resulta todavía más problemática por el hecho de que en el tercio derecho de
esa cara la superficie del plomo se presenta muy concretizada. El
texto A.2 consta de una sola palabra que ha sido escrita en sentido inverso al texto A.1 y en el mismo sentido que el texto B. El
hecho de que la palabra de A.1 sea interpretable como un nombre
personal y que ese mismo nombre se repita al comienzo del texto
B invita a interpretar A.1 como el destinatario del texto B. Ello
explicaría que A.1 esté escrito en la cara opuesta, en el mismo
sentido que B y, además, en un lugar de la lámina que parece haber quedado al exterior cuando el plomo estuvo doblado. La cara
B (fig. 11.2) se conserva en mucho mejor estado, seguramente
2
Nº catálogo 23.831. Nº inventario 108.495.
231
[page-n-243]
Fig. 11.1. Plomo La Carència 1, cara A (nº catálogo 23.831).
Fig. 11.2. Plomo La Carència 1, cara B (nº catálogo 23.831).
por haber permanecido resguardada por el plegado. El texto que
ha sido escrito en ella consta de tres líneas. La primera se inicia
en el extremo superior derecho y corre paralelo a los bordes superior, izquierdo e inferior de la pieza, hasta acabar hacia la mitad
de este último. Las líneas 2 y 3 comienzan también en el lateral
derecho, pero la 2 sobrepasa por poco la mitad de la superficie de
escritura y la 3 no llega a alcanzarla.
Tanto el texto A.1 (fig. 11.3) como los textos A.2 y B (fig.
11.4) están escritos en signario suroriental y en una variante que
parece marcar la oposición entre sordas y sonoras, lo que parece manifiesto a juzgar por la presencia en A.1 y B de variantes
marcadas y no marcadas del silabograma ko. La cuestión se hace
más compleja, sin embargo, en lo que toca a las posibles variantes de ti documentadas en B, ya que la que sólo lleva un punto
en el interior del rombo parece indicar la sonora, frente a la que
lleva una línea vertical interior, que marcaría la sorda.3 En el texto B las palabras aparecen separadas por interpunciones dobles;
en el caso de A.1 parece haberse seguido similar procedimiento,
aunque sólo en la l. 4 se conservan interpunciones indudables,
separando además coherentemente un nombre personal.
3
En ese caso el procedimiento parecería, por lo tanto, inverso al descrito
por Ferrer para los demás textos en escritura suroriental (vid. Ferrer,
2010).
232
La lectura de los textos es la siguiente:
A.1
[---]u[---]i[---]
[---]++[-c. 3-]tilso+++satira[---]
[---]o[-c. 2-]siltiko+l+golorta[---]
[---]ti : ikorisker : ko[---]
A.2
balkesira
B
balkesire : anabedi : iustir : bele[s] : gebelesekesai : askererdir : [.]reka :
gotuaderokegon
ikorbas : al+rei : ordi+ra?
kalaneia : asugin
El signo 5 de la palabra 6 es e corregida sobre a.
Como puede verse, la lectura de A.1 es realmente lagunosa, a causa de los dos fenómenos que, como se ha dicho antes,
afectan a la superficie de escritura de esa cara: por un lado,
lo compacto de las concreciones en su tercio derecho y, por
otro lado, la falta de nitidez de los signos, producto muy probablemente de un borrado voluntario, aunque descuidado, del
texto. Para A.2 y B contamos con mayor seguridad, excepto
en aquellos lugares en los que se ha perdido totalmente el
[page-n-244]
Fig. 11.3. Texto del plomo La Carència 1, cara A (nº catálogo 23.831).
Fig. 11.4. Texto del plomo La Carència 1, cara B (nº catálogo 23.831).
signo o donde una microfractura lo ha desfigurado casi por
completo.
Por lo que se refiere al contenido de los textos, también
es diferente nuestra capacidad de acercarnos a su estructura y
análisis. En el caso de A.1, sólo para la palabra ikorisker de l.
4 tenemos la seguridad de hallarnos ante un nombre personal
constituido por los dos formantes conocidos ikor (§7.60) e isker
(§7.64). En l. 2 podría aparecer una secuencia satira que recuerda a formas como satira (F.20.1, B-I) y esatiran (F.20.1,B-I,2),
pero conviene notar la diferencia entre las dos silbantes iniciales. El resto del texto es de lectura tan comprometida como
poco transparente.
En el texto A.2, balkesira permite identificar un nombre personal integrado por los formantes balke (§7.25) y sir (§7.105),
al que se ha añadido un sufijo –a. Parece incuestionable que
se trata del mismo nombre personal que encabeza el texto B,
pero en este caso sufijado con –e. Si el sufijo –e con nombres
personales está relativamente bien documentado, lo está menos
el sufijo –a, pero no faltan ejemplos como kulesuri-a (D.7.1),
donde podría expresar una noción próxima al dativo.
La palabra anabedi resulta menos transparente, pero no se
puede descartar que se trate de un nombre personal constituido
por una variante del formante anar (§7.11) –quizás la misma
que aparece en anai-osar-en-mi (B.1.36) – y por beti(n) (§7.37),
representado en biur-bedi (B.8.20), sakar-bedi-n (B.7.31); unibedi-n (B.1.22).
La tercera palabra del texto es la conocida iustir, muy frecuente en vecindad con nombres personales y en secuencias
iniciales de texto. Aunque son muchas las hipótesis que se han
propuesto para ella, recientemente nos hemos pronunciado por
una interpretación como forma verbal (Velaza, 2011) que podría
ser adecuada también a este contexto, por cuanto podría indicar
la acción que uno de los dos nombres personales en secuencia
–muy probablemente anabedi– realizaría con respecto al otro –
balkesir–. El hecho de que el plomo parezca contener un texto
epistolar podría ser un apoyo a favor de la hipótesis según la cual
la acción que iustir marcaría sería próxima a la de un saludo.
La restitución de la forma bele[s] parece evidente no sólo por
la frecuencia de la forma onomástica beles (§7.31), sino también
por su presencia en la formación de la palabra inmediatamente
posterior. El hecho de que el formante aparezca solo puede extrañar, pero tal vez no resulte ocioso recordar que la situación
sería idéntica a la de Beles, un ennegense del bronce de Áscoli.
La forma gebelesekesai podría admitir una segmentación
ge-beles-ekes-ai si partimos de la base de la identificación de
los formantes antroponímicos beles (§7.31) y ekes (§7.50). Habría que explicar, en tal caso, la presencia de un prefijo ke- no
demasiado bien documentado y estudiado, pero para el que
habría alguna oportunidad en formas como ke-bels-ilun-in
(F.9.8, A-6); ke-bels-ilun[-]eiku (F.9.8,A-2) o incluso kebeltere (B.22.1). El eventual sufijo –ai estaría sin embargo mucho
mejor apoyado (Moncunill, 2007: 71).
Para askererdir tenemos paralelos menos atractivos. Si
fuera correcta una segmentación asker-erdir, tal vez pudieran
traerse a colación esker (§7.64) y erde-baska (C.1.24, A-5),
pero hay que decir que no se trata en ningún caso de correlatos
carentes de problemas, bien sea por el vocalismo, bien por la
diferencia en las vibrantes.
Para la forma mutilada [.]reka podría proponerse una restitución areka, para la que tenemos un paralelo exacto sobre
233
[page-n-245]
plomo (F.20.1,B-I,4). Untermann proponía una segmentación
are-ka y una integración en el paradigma de are, para el que
postulaba un carácter pronominal (§556).
La secuencia gotuaderokegon podría tal vez segmentarse
gotua-deroke-gon, lo que permitiría identificar una secuencia medial -deroke- que remite a otras como bi-teroke-tan
(F.9.1,B–4), y al repetido paradigma al que se atribuye unánimemente una categoría verbal (Velaza, 2011). El radical, sin
embargo, no ofrece paralelos claros.
La primera palabra de la segunda línea vuelve a ser un nombre personal ikorbas, constituido por los conocidos formantes
ikor (§7.60) y bas (§7.27).
La forma al+rei tal vez pueda restituirse como alorei y segmentarse como alor-ei, con lo que tendríamos un nuevo formante
antroponímico alor (§7.9), acompañado por el conocido sufijo –ei.
En el caso de ordi+ra?, el hecho de que el cuarto signo sea
inidentificable y el último sea la variante que en el signario nordoriental corresponde a ki, pero en suroriental no tiene todavía atribución definitiva, complica notablemente la interpretación. De todos
modos, quizás contenga el formante antroponímico ordin (§7.95).
Las dos últimas palabras del texto, kalaneia y asugin resultan francamente opacas y carecemos de paralelos esclarecedores para ninguna de las dos.
En definitiva, como puede verse, el análisis de La Carencia 1 permite interpretarlo como una carta enviada a un
personaje probablemente llamado Balkesir, quizás por otro
de nombre Anabedi. Desconocemos, sin embargo, cualquier
dato sobre el contenido de dicha carta por la ausencia de elementos que pudieran resultar indicativos, como es el caso de
los numerales. En el texto parecen nombrarse también otros
personajes, pero en algunos casos lo que tomamos como formantes antroponímicos podrían ser aquí solo palabras del
léxico común.
Por lo que se refiere a la datación de la inscripción, el hecho
de que emplee un signario suroriental dual permitiría fecharla
entre el s. iv y el s. iii a.C.
[---]alir : ikaku[---]
[---]bankotur : ++[---]
-----Las dos cruces de l. 4 corresponden ambas a signos constituidos por dos trazos oblicuos que se unen en un vértice superior. Su parte inferior se ha perdido por la fractura de la pieza,
de modo que su lectura podría ser tul, tun, al, atu, etc., o incluso
s si se tratara de una sola letra.
Por lo que respecta al texto en sí, su mutilación impide un
análisis seguro. En l. 1 se registra incuestionablemente una
secuencia numeral, de modo que tal vez nos encontremos con
algún tipo de contabilidad –o de una carta con contenido comercial–. Esta hipótesis estaría reforzada por dos indicios más: el
primero, que en l. 3 parece segura la presencia de la palabra [--s]alir, habitual en tales contextos y el segundo, las mencionadas
líneas verticales que parecen cancelar el texto.
Por lo demás, en l. 4 nos encontramos con una secuencia ]
bankotur que recuerda a bankutur (B.7.38,A-III,8) y bankuturiraker (F.13.3,13). El resto de las secuencias conservadas son
excesivamente breves y mutiladas como para someterlas a un
análisis seguro.
Para fijar la cronología de La Carència 2 el indicio más
elocuente puede ser el uso del signo be8, que según Rodríguez
Ramos habría de datarse entre 225/200-175 a.C. (Rodríguez,
Ramos, 2004: 140).
PLOMO LA CARÈNCIA 2
El epígrafe que llamaremos La Carència 2 es una lámina de
plomo mutilada por todas sus partes y que en el estado actual
tiene unas dimensiones de (4) x (4,7) x 0,1 cm (fig. 11.5 y
11.6).4 Probablemente apareció doblada en sentido longitudinal: el proceso de desplegado parece no haber sido realizado
de manera completa, de forma que la lámina está todavía semiplegada en su parte central, entre las líneas 2 y 3. Conserva
restos de cuatro líneas de texto con letras de 0,6 / 0,8 cm e interpunciones dobles. Por encima de los signos presenta cuatro
líneas verticales, probable indicio de un intento de cancelar
el texto.
El signario empleado es el nordoriental. No parece haber
restos de dualidad, salvo en el signo 2 de l. 1, que es ke5, pero
que podría interpretarse como una pervivencia gráfica dentro
de un signario ya no dual. La lectura del texto es como sigue:
Fig. 11.5. Plomo La Carència 2 (nº catálogo 23.829).
------
[---]ir : a IIIIIIIII[---]
[---]takebe : kan[---]
4
234
Nº de catálogo 23.829. Nº inventario 108.493.
Fig. 11.6. Texto del plomo La Carència 2 (nº catálogo 23.829).
[page-n-246]
PLOMO LA CARÈNCIA 3
Se trata de una lámina de plomo cuya forma original debió de
ser aproximadamente rectangular, que en el momento actual se
presenta rota en seis partes, como consecuencia de un proceso de desplegado poco cuidadoso (fig. 11.7 y 11.8).5 Las cinco
primeras encajan, tanto por la forma de la fractura como por la
continuidad de las letras; la última, más pequeña de tamaño,
no encaja formalmente, pero es muy probable, a juzgar por la
secuencia textual, que su lugar fuera ése. En la parte superior
se ha perdido también parte de su superficie, de modo que la
segunda parte de l. 1 está desaparecida y no se puede descartar
que hubiese alguna línea por encima. El tamaño en el estado
actual es (4,3) x (6,7) x 0,1 cm. Se conservan restos de cuatro líneas de texto con letras de 0,6 / 0,8 cm e interpunciones dobles.
------
[---]+leurate[---]ire[---]+i[..]i[---]
[---]+ : tieibir : kibatasan[-c. 2-]ortinberi[---]
[---]tisbasirarebe : tieibir : salir : s[---]
[---]sa : tilauti[.]e : mke[-c. 2-]anbe[.]+[..]n[---]
-----El texto ha sido escrito en signario nordoriental sin aparentes
rasgos de dualidad.6 Hay que señalar, sin embargo, que el signo r
se ha escrito en la forma r1 en todos los casos salvo en la secuencia
]ire[ de l. 1, donde se presenta como r3 y tiene a su lado derecho
un pequeño trazo en forma de coma, tal vez también adventicio.
Por lo que se refiere al léxico, la l. 1, la más mutilada,
apenas si permite identificar secuencias conocidas. En l. 2 la
palabra tieibir, que se repite también en l. 3, recuerda a tiei+
(F.13.1,10). La secuencia kibatasan[-c. 2-] no ofrece una segmentación transparente, aunque su comienzo recuerde al formante antroponímico kibas(§7.74). En ortinberi, sin embargo,
cabe identificar un nombre personal formado por los elementos
conocidos ortin (§7.95) y beri (§7.34). En l. 2 la secuencia ]tisbasirarebe puede contener el elemento conocido basir, presente
en basir-iuta (B.7.36,A-4) y basir-tir (G.1.1,B-1). La palabra
no antroponímica más transparente es, sin lugar a dudas, salir. En l. 4 las diferentes mutilaciones hacen de nuevo difícil el
análisis: sólo en mke[-c. 2-]anbe parece razonable identificar el
formante mkei (§7.138).
En resumidas cuentas, el texto de La Carència 3 no ofrece
indicios seguros en cuanto a su funcionalidad, pero el hecho de
que aparezca el término salir permite mantener provisionalmente
la hipótesis de que nos hallemos ante un documento, tal vez una
carta, de tipo comercial. Su cronología puede fijarse también en
función de criterios paleográficos: el uso de be7 invita a una datación 200/175-50 a.C. (Rodríguez Ramos, 2004: 10).
Fig. 11.7. Plomo La Carència 3 (nº catálogo 23.830).
Fig. 11.8. Texto del plomo La Carència 3 (nº catálogo 23.830).
5
Nº catálogo 23.830. Nº inventario 108.494.
6 El primer signo ti de l. 2 presenta un pequeño trazo horizontal por
debajo del vértice donde se juntan los tres trazos del tridente, pero
la palabra reaparece en l. 2 sin dicho trazo, de modo que hay que
considerarlo adventicio.
235
[page-n-247]
Fig. 11.10. Esgrafiado sobre cerámica (dibujo D. Fletcher).
ESGRAFIADO SOBRE CERÁMICA
Fragmento de un plato de cerámica campaniense (Fletcher, 1985:
19, 62 y 109; MLH III F.19.1) (fig. 11.9 y 11.10). Hallado en
superficie, fue donado al Servicio de Investigación Prehistórica
en 1981 por don Enrique Morán. Signos esgrafiados en la parte
exterior del pie.
batu
Fig. 11.9. Plato de cerámica campaniense con signos esgrafiados.
236
Se trata probablemente de una abreviatura de propiedad.
[page-n-248]
12
Uso de tecnologías de alta definición en la documentación
geométrica del yacimiento de La Carència de Torís
O. Aparicio González, J. Blasco Senabre,
L. Gimeno Martínez, V. Porcelli y R. Tortosa García
En los últimos años, la aplicación de la Geomática en el campo
de la Arqueología ha aumentado de forma considerable, siendo utilizada como herramienta auxiliar de las prospecciones y
excavaciones, o bien para la documentación patrimoni al del
estado actual de yacimientos, edificios y piezas muebles.
El uso de diversos aparatos topográficos es habitual en el
desempeño de los trabajos de arqueología: así se usan tradicionalmente niveles ópticos para obtención de desniveles y cotas
de nivel; estaciones totales para registrar la geometría de un
proyecto arqueológico o la tecnología GPS aplicada en receptores y navegadores para el posicionamiento de zonas e itinerarios sobre una cartografía.
También, la aplicación y uso de metodologías pertenecientes al campo de la Geomática es cada vez más común
en la Arqueología. No podemos olvidar la utilización de
cartografía –vectorial u ortofotografía– para los planos de
situación y localización, la elaboración de un correcto levantamiento topográfico o la representación de secciones y
alzados que nos ayudan a entender nuestro proyecto. Pero
básicamente nos referimos a las técnicas fotogramétricas y
de láser escáner 3D, que aplicadas en los campos de la arquitectura, la ingeniería de obra civil e industrial, la geografía, la documentación artística y arqueológica constituye
un gran avance desde la perspectiva de la documentación
gráfica tridimensional proporcionando unos productos finales de gran precisión métrica con una gran calidad visual
para la documentación de bienes muebles e inmuebles, y que
combinadas con las últimas tecnologías multimedia –realidad virtual, realidad aumentada, pantallas 3D y otros espacios tridimensionales– o con la aplicación de la ingeniería
inversa1 mediante impresoras y pantógrafos 3D, podemos
conseguir sorprendentes aplicaciones para el ámbito de la
musealización y documentación patrimonial que nos sirven
1 Entendemos la INGENIERÍA INVERSA como el proceso de
reproducción de un objeto, pieza, parte, o conjunto, a partir del modelo
físico de forma directa o indirecta. Utilizando el láser escáner, el
modelo físico lo obtenemos de forma indirecta a partir de un modelo
digital 3D con el que reproducimos el objeto a la escala deseada.
para la conservación, difusión, estudio y gestión de espacios
y entornos, tanto arqueológicos como arquitectónicos.
En La Carència de Torís, desde 2005, se han realizado distintos trabajos de documentación geométrica del yacimiento,
usando diversas metodologías y aparatos topográficos, aplicando las últimas tecnologías del momento. Al mismo ritmo
de la excavación, en cada campaña se han ido documentado las
distintas geometrías (alineaciones, cotas de nivel, perímetros,
etc.) de los distintos elementos que definen el recinto amurallado (murallas, torres, puertas, poternas, paramentos…), o las
zonas artesanales como por ejemplo hornos. A partir de esta documentación se han generado distintos productos gráficos que
documentan métrica y gráficamente este poblado (fig. 12.1).
LEVANTAMIENTO DEL ENCLAVE
Uno de los primeros trabajos consistió en la realización de un levantamiento topográfico del yacimiento, así como de su entorno
y de los distintos posibles accesos. Dicho levantamiento se obtuvo de la restitución de un vuelo fotogramétrico, a escala 1/500.
La fotogrametría aérea se basa en la obtención de unos fotogramas –fotografías donde se conoce su focal y el centro de la
imagen–, realizados por una cámara aerotransportada. La metodología se sintetiza en que un avión avanza disparando fotos
consecutivas cada cierto intervalo según la velocidad y altura
preestablecida. En todo vuelo fotogramétrico existe una fase
preliminar llamada planificación del vuelo y en ella, sobre una
cartografía de la zona, se constituyen las directrices de dicho
vuelo: altura de vuelo, pasadas a realizar, número de fotogramas, etc. En nuestro caso se planificó y se realizó una pasada
sobre la zona de 4 fotogramas con un recubrimiento entre ellos
del 60% y con una escala de vuelo de 1/3000.
Finalizado el vuelo, los fotogramas son introducidos en un
restituidor digital realizando en un primer momento la orientación.2 Una vez orientada y posicionada cada una de las imá-
2
En fotogrametría, la orientación de un fotograma es el proceso de
reconstruir su posición en el espacio en el momento de la toma. Hay tres
237
[page-n-249]
Fig. 12.1. Composición gráfica con la simulación del recinto amurallado a partir de datos reales. Podemos apreciar como base un modelo
digital del terreno con textura obtenida a partir de una ortofotografía digital. R. Albiach-Global Geomática.
genes se procedió a restituir la zona de interés, que no es más
que la obtención de datos vectoriales en tres dimensiones. Dicha
restitución generó información de la topografía del terreno mediante puntos de cotas de nivel, líneas de rotura y la representación de elementos lineales como caminos, barrancos, acequias
y taludes. Con esta información se procedió a la realización del
modelo digital del terreno (MDT), que conllevó la obtención de
unas curvas de nivel con una equidistancia de 0,5 metros.
Para poder orientar y posicionar los fotogramas, nos tenemos que apoyar en la topografía teniendo que realizar un
apoyo métrico, el cual consiste en la localización de puntos visibles en las imágenes y que además se encuentren debidamente
identificados en el terreno y dentro del entorno de trabajo. Este
apoyo se realizó usando aparatos receptores GPS (de los cuales
hablaremos en el siguiente apartado), posicionándose sobre el
terreno en los puntos elegidos una vez fueron identificados so-
fases, orientación interna: se reconstruye el haz de rayos de una imagen
(debemos conocer los valores de la focal, la posición del centro y las
posibles distorsiones de la cámara); orientación relativa: determinar las
orientaciones angulares y las posiciones relativas que se dieron en el
momento de la toma, conformando un modelo estereoscópico a partir
de dos o más imágenes; orientación absoluta: aplicar al modelo una
trasformación (traslación, giro y homotecia) para que se encuentre en
las coordenadas adecuadas.
238
bre el fotograma y tras haber establecido una distribución homogénea sobre la superficie de éste.
La cartografía básica del entorno, con las geometrías de
los elementos naturales (cabezas y pies de talud, puntos de
cota, árboles y otra vegetación existente) así como otros elementos consolidados (acequias, muros, cercados, caminos
de tierra o asfaltados, etc.), aporta un documento valioso que
nos ayuda a tener un conocimiento global de la topografía
del yacimiento y de su entorno físico, además de servir como
base de referencia de todos las documentaciones a realizar a
posteriori. Incluso fue documentación gráfica importante, con
la inclusión y superposición de una ortofotografía de planta
(fig. 12.2), producida por el Instituto Cartográfico Valenciano (ICV), para la declaración de Bien Interés Cultural de La
Carència (producida en el año 2008), delimitando el entorno
de protección, establecido en 1.406.484 m2.
DOCUMENTACIÓN GEOMÉTRICA DE ELEMENTOS
ESTRUCTURALES
Establecida una cartografía general del poblado íbero, los trabajos geomáticos consisten en la documentación geométrica de
elementos estructurales del poblado íbero (tomando sus diferentes alineaciones, perímetros y cotas de nivel), aparecidos
durante las distintas campañas arqueológicas realizadas en La
[page-n-250]
Fig. 12.2. Ortofotoplano del enclave, representando su topografía y el perímetro que abarca el entorno declarado BIC. R. AlbiachGlobal Geomática.
Carència. Añadir, que en la misma toma de datos, fueron establecidas por todo el yacimiento unas bases topográficas que
sirven como de referencia de los diversos trabajos realizados,
para ubicar su posición dentro del mismo sistema global de coordenadas. Para el proyecto que nos ocupa se utilizó el sistema
de coordenadas oficial, utilizando como sistema de referencia el
ED50 y como sistema de proyección UTM.3
El enclave, situado sobre un cerro en el extremo oeste de la
sierra El Portell, facilitó el uso de estos receptores GPS4 para
la obtención de datos referentes al terreno natural ya que se encuentra libre de elementos orográficos o urbanísticos que pu-
4
3
El sistema ETRS-89 es el sistema de referencia geodésico en España
desde el 27 de julio de 2007. Estamos en una época de transición siendo
efectivo 1 de enero de 2015, donde toda la cartografía y bases de datos
de información geográfica y cartográfica producida o actualizada por las
Administraciones Publicas deberá compilarse y publicarse conforme
a lo que se dispone en el real decreto. Hasta entonces, la información
geográfica y cartográfica oficial podrá compilarse y publicarse en
cualquiera de los dos sistemas, ED50 o ETRS89, conforme a las
necesidades de cada Administración Pública (Real Decreto 1071/2007).
GPS es la abreviatura de NAVSTAR GPS, siendo el acrónimo en inglés
de NAVigation System with Time And Ranging Global Positioning
System, traducido como Sistema de Posicionamiento Global con
Sistema de Navegación por Tiempo y Distancia. La metodología se
basa en la determinación de la posición de puntos sobre la superficie
terrestre, apoyándose en la información radioeléctrica enviada por los
satélites artificiales que conforman la constelación. Fue desarrollado
por Departamento de Defensa Americano para fines militares en 1957,
datando el primer satélite GPS en 1978 y siendo operativo totalmente el
sistema en 1995. Después se han estado desarrollando otros sistemas:
GLONNASS (Federación Rusa, 1995), GALILEO (Unión Europea, se
estima en 2014), BEIDOUR (China, operativo totalmente en 2020).
239
[page-n-251]
edan impedir la recepción de señales procedentes de satélites.
Se utilizaron los habituales receptores de doble frecuencia usados en aplicaciones topográficas y geodésicas (fig. 12.3).
Para la toma de datos se utilizó el sistema cinemático de
tiempo real (RTK), que permite la obtención de coordenadas
en tiempo real con precisión centimétrica. En este sistema intervienen dos receptores: el de referencia, el cual se encuentra
fijo en un punto de coordenadas conocidas y el móvil, que se
encuentra en movimiento y del que se conocen sus coordenadas
al instante. La metodología básica es que los dos receptores reciben información de los satélites sobre su posición, pero para
llegar a obtener precisiones centimétricas, el receptor fijo, al
estar situado en un punto de coordenadas conocidas, emite correcciones al receptor móvil con el fin de asegurar una posición
precisa. Para la transmisión de datos entre los dos receptores,
los aparatos utilizan un radio-modem.
En los últimos años, mediante el establecimiento de la red
ERVA,5 el receptor de referencia ubicado sobre un vértice geodésico de coordenadas conocidas, ha sido substituido por las
Estaciones Permanentes de la Comunidad Valenciana gestionadas por el Instituto Cartográfico Valenciano (ICV). La transmisión de datos de los sensores de medición se lleva a cabo por
tecnología GPRS –a través de un teléfono o tarjeta de móvil– y
mediante conexión al centro de control del ICV.
Fig. 12.3. Levantamiento topográfico de las estructuras con la
utilización de aparatos receptores de GPS.
El uso de equipos GPS, y concretamente en modo RTK,
permiten una mayor rapidez y un mayor rendimiento, reducir
el trabajo de gabinete a un volcado de datos (sin considerar la
edición cartográfica) y usar varios receptores móviles de forma
simultanea acelerando el proceso de toma de datos.
Mediante la utilización de un sistema de codificación preestablecido, al registrar puntos en el aparato, podemos asignar
un código a un determinado punto facilitando los trabajos de
edición gráfica y evitando la realización de listados y croquis
durante la tarea de registro. Con esta codificación tenemos establecida una relación entre los datos registrados (líneas y puntos)
con la topografía del yacimiento.
Una vez realizada la toma de datos, se verifican los procesos de cálculo y edición gráfica. Los datos generados por el
receptor son exportados a un entorno CAD donde se realiza el
proceso de dibujo. A partir de la codificación, y mediante una
aplicación con herramientas informáticas de cálculos topográficos, se automatiza el dibujado transfiriendo puntos y líneas
gráficamente.
La composición de una cartografía general (de aspecto
dinámico, actualizándose tras distintas campañas arqueológicas), con el entorno del yacimiento y la ubicación gráfica de
los elementos pertenecientes al poblado íbero (la mayoría en un
estado superficial) nos sirven para establecer un conocimiento
global del yacimiento provocando la visualización y conciencia de la extensión y geometría del recinto. Consecuentemente,
la cartografía generada de la Carència, ha permitido establecer
una zonificación del yacimiento siendo uno de los principales
materiales de soporte para la elaboración del proyecto de actuaciones posteriores así como de su estudio arqueológico e
histórico.
Los datos geométricos, tanto de forma visual como
matemáticamente, nos han permitido establecer tres recintos
amurallados del yacimiento. El recinto I, situado más hacia el
este y en la parte más elevada del montículo, responde a una
superficie de 1.403 m2. En el centro del yacimiento nos encontramos con el recinto II, de 11.485 m2. Y el de mayor extensión,
el recinto III, ya más hacia el oeste con una superficie de 54.029
m2. Estos tres recintos contienen en su perímetro una serie de
murallas, torres y puertas de acceso, documentándose gráficamente un total de 1.492 m.
Fuera del recinto amurallado, se han ubicado y documentado tres espacios pertenecientes a zonas artesanales, con una
superficie total de 4.442 m2 (fig. 12.4).
DOCUMENTACIÓN GEOMÉTRICA DE ALTA
DEFINICIÓN
5
La Red de Estaciones de Referencia de Valencia (ERVA) surge con
el propósito de convertir a la Generalitat Valenciana en Proveedor de
Datos GNSS mediante una Red Multi-propósito de medición continua
y posicionamiento por satélite. La Red ERVA es una herramienta
imprescindible para Vuelos fotogramétricos realizados sobre el territorio,
para Cartografía y SIG, Geodesia, Geofísica, navegación, localización
de puntos de interés, delimitación de zonas y para Ingeniería. Mediante
esta infraestructura en permanente funcionamiento, el usuario dispone
de un sistema de georeferenciación preciso y continuo materializado en
el territorio en el Sistema de Referencia Geodésico ETRS89 (European
Terrestrial Reference System 1989), ahorrando en tiempo y costes al
existir la infraestructura pública. Desde 2005 está operativo el servicio
para post-proceso y emisión de correcciones para posicionamiento en
tiempo real. http://www.icv.gva.es/
240
Una vez se han tenido georreferenciados todos los elementos
estructurales del yacimiento sobre una misma cartografía, ha
sido el momento de aumentar el nivel de detalle de estos. Hasta
el momento se ha trabajado sobre un rango de escalas de 1/100
y 1/200 en cuanto a la representación gráfica, que se nos traduce
en una resolución de 20-40 cm. La documentación patrimonial
requiere de más resolución, para que puedan ser representados
gráficamente todos los elementos existentes de forma precisa,
para plasmar la realidad física del proyecto arqueológico lo más
fidedigna posible.
Con la necesidad de usar técnicas más precisas, y unido a
las características del trabajo en relación a la discontinua tem-
[page-n-252]
Fig. 12.4. Planta representativa de los espacios y estructuras documentados durante las diversas campañas. Se aprecian los tres recintos
junto a las zonas artesanales, destacando en negro los restos localizados. R. Albiach-Global Geomática.
poralidad y las distintas fases en que se realiza, se propuso la
aplicación de la Documentación Geométrica de Alta Definición
(HDS) la cual combina técnicas fotogramétricas con técnicas
de escáner láser tridimensional, una metodología de medición
no intrusiva que permite capturar información de forma rápida,
detallada y precisa, y nos ofrece gran cantidad de información
gráfica tanto en 2D como 3D (Mañana-Borrazas, Rodríguez
Paz y Blanco-Rotea, 2008: 16).
La técnica de la fotogrametría terrestre, conforme avanza el
tiempo, se ha hecho más eficiente y económica debido al avance de la tecnología digital y al desarrollo de potentes programas
de procesamiento de datos. Sin lugar a dudas, la utilización de
imágenes digitales permite generar productos ráster de alta calidad aportando, complementariamente a las líneas de dibujo
–vectoriales–, las variables de color y textura originales del objeto en el momento de la toma. En el caso de la documentación
arquitectónica y arqueológica, la imagen digital se convierte en
un documento imprescindible en aras de facilitar estudios materiales y patológicos, interpretaciones y análisis del patrimonio
cultural aislado o de todo su conjunto (Tortosa, 2003: 6).
Esta información gráfica relacionada con los diferentes estudios realizados nos permitirá la creación de un Sistema de
Información Geográfica (SIG), cuyos objetivos principales pasarán por la accesibilidad de toda la información generada en el
proyecto –por ejemplo, la generada en cada fase o campaña–,
así como la tenencia de una herramienta que nos permita gestionar y mantener el bien.
Tras un exhaustivo estudio técnico del proyecto, para su documentación gráfica consideramos la utilización de la técnica
de la Ortofotografía, la cual, consiste en un proceso de transformación de una perspectiva cónica –la existente en una fotografía– en una proyección ortogonal, es decir, se obtienen fotografías de escala uniforme mediante el proceso de una rectificación
diferencial. En algunos casos se podrá utilizar una rectificación
encadenada, si los elementos no presentan un relieve considerable (Buill, Nuñez y Rodríguez, 2007: 96).
Para el desarrollo de la técnica necesitamos un modelo digital –lo más fidedigno posible a la realidad–, una colección de
fotografías que completen todas las superficies del yacimiento
y unas coordenadas espaciales que nos ayuden a georeferenciar
el yacimiento.
Para la posterior obtención de un modelo digital de superficies (MDS) y debido a la extensión y complejidad del
yacimiento, consideramos la utilización de un Láser escáner
Terrestre (TLS), en concreto el FARO FOCUS 3D, un instrumento que nos ofrece gran versatilidad y rapidez en la adquisición de datos (fig. 12.5). El Láser escáner realiza un barrido
de una superficie capturando miles de puntos por segundo con
un haz láser en abanico. El instrumento registra toda la nube
de puntos 3D compuesta por cientos de miles de mediciones
individuales en un sistema de coordenadas cartesianas (XYZ)
que en sí mismas componen un modelo tridimensional de los
objetos registrados. El aparato, que puede alcanzar una reso-
Fig. 12.5. Instantánea donde vemos al Láser Escáner Terrestre
en funcionamiento, donde se observa la ubicación de la esfera
actuando como punto de control.
241
[page-n-253]
lución de 2 mm, tiene un alcance de 120 m y la velocidad de
escaneado es de 976.000 puntos por segundo.
La metodología es similar a un aparato topográfico en cuánto a su orientación en el espacio, con la diferencia de que el barrido es automático con un mismo valor de separación angular.
Desde diversas posiciones se realizan estos barridos obteniendo una nube que cubra toda la superficie. El aparato utiliza la
metodología de estacionamiento y orientación libre del escáner
para varias escenas (Buill, Núñez y Rodríguez, 2007: 133). En
nuestro caso y como comentamos anteriormente, la geometría
del yacimiento no permite recogerlo en un solo barrido, es necesario disponer de puntos homólogos en los diferentes barridos de modo que las coordenadas de cada uno de ellos puedan
ser referidas a un sistema de coordenadas común mediante
transformaciones de semejanza espaciales.
Los puntos homólogos utilizados han sido unas esferas que
conocemos perfectamente su radio (7,25 cm). Estas esferas son
reconocidas automáticamente por los programas informáticos
de tratamiento de nubes de puntos, permitiendo efectuar la correlación de puntos comunes de los diferentes escaneados de
forma semiautomática, así como su cálculo y fusión.
La metodología de trabajo propuesta consiste en el escaneado de la superficie de la zona de interés del yacimiento
con el posicionamiento en cada uno de los espacios, teniendo
especial atención en efectuar un solapamiento de zonas, posicionándose en lugares que cubran la mayor superficie posible evitando en todo momento zonas encubiertas (Lerma y
Biosca, 2008: 42). Las sesiones de escaneado consisten en la
ubicación inicial de esferas de referencia, la puesta en marcha
del aparato Láser Escáner con la definición de la precisión y
calidad. A partir del escaneado, se dispone de una nube de
puntos, y después de eliminar ruido, se realiza el proceso de
modelización.
La utilización del TLS se ha llevado a cabo en zonas donde
se requería un mayor detalle (por ejemplo, en la muralla que
separa el recinto II del III), obteniendo niveles de detalles con
una resolución de 0,3 cm.
Para la obtención de fotografías digitales de todas las superficies a actuar, consideramos la utilización de la cámara
CANON EOS-1DS MARK II, con focales fijas de 16 mm y
35 mm. Se corresponde con una cámara SLR digital que lleva
acoplado un sensor CMOS de 16.7 megapíxeles de resolución.
Para utilizarla en las aplicaciones de fotogrametría digital se ha
tenido que calibrar para cada una de las focales utilizadas, corrigiendo los errores de la distorsión radial y tangencial.
Para la realización de ortofotos de planta de la zona de
estudio, las tomas de las fotografías se han realizado lo más
paralelas al plano horizontal del terreno utilizando instrumentación auxiliar para lograr este fin. En este caso se utiliza un
monopode de 3-4 metros de altura donde se ubica la cámara
fotográfica sobre un bastidor, manipulando la cámara mediante un mando a distancia. En el caso de ortofotos de alzado,
las fotografías tienen la misma condición debiendo ser en
todo momento lo más paralelas al paramento. Para el proceso
de restitución o elaboración de ortofotos, también se toman
imágenes oblicuas para la realización de las correspondientes
orientaciones.
Para una mejor precisión en el apoyo topográfico, tanto en
los puntos de control de las imágenes como en los puntos de
referencia de los escaneados se opta por establecer una red to242
pográfica, usando la metodología de poligonación.6 Los puntos
de la poligonal se señalizan de modo permanente, con el fin de
poder utilizar estos puntos en sucesivas campañas. Desde estas
bases se obtienen las observaciones de los puntos de apoyo que
utilizamos para dotar métricamente el modelo digital y las imágenes obtenidas mediante la cámara fotográfica digital. Para el
proceso fotogramétrico necesitamos tomar, de forma homogénea, una matriz de puntos sobre toda la superficie de estudio y
que ésta sea perfectamente identificable en las fotografías, pudiéndose plasmar de forma directa (esquinas de muros, piedras,
etc.) o indirecta (mediante el uso de clavos, puntos, dianas…).
En la figura 12.6, podemos apreciar la Estación Total SOKKIA
3130R, utilizada en la toma de puntos de control y la realización de la poligonal.
Los trabajos de procesado consisten en el tratamiento de los
datos obtenidos en campo a través de cálculos topográficos y
fotogramétricos con la utilización de software específico. Estos
trabajos se dividen en tres fases: tratamiento de datos topográficos, procesado y restitución, finalizando con la elaboración
modelo digital de superficies.
El tratamiento de datos topográficos se inicia en la transferencia de datos brutos obtenidos –ángulo horizontal, ángulo
vertical y distancia además de los datos de cada estacionamiento–, tanto de la poligonal como de la radicación de los
puntos de control. Mediante una aplicación de cálculos topográficos, se calcula la poligonal a partir de todas las visuales
obteniendo las coordenadas de las bases topográficas. Con
estas coordenadas podremos obtener las coordenadas XYZ de
los puntos de control a partir de los observables con la simple
fórmula de transformación de coordenadas polares a coordenadas cartesianas.
Fig. 12.6. Toma de puntos de control con Estación Total.
6
El método general de observación de una poligonal es el denominado
método de Moinot, que consiste en estacionar en un punto, tomando
lecturas se toman lecturas de espalda a la referencia (en este caso otro
vértice que conforma nuestra poligonal) y de frente al siguiente punto
de la poligonal. Las lecturas se toman tanto en círculo directo (lectura
habitual) como en círculo inverso (se campanea el anteojo tomando
lectura de ángulos complementarios a los tomados en círculo directo).
Siempre se realiza la observación angular aplicando la regla de Bessel,
para reducir errores de lectura.
[page-n-254]
Fig. 12.7. Ortofotografía de una estructura.
Iniciamos la fase de procesado y restitución con el volcado
de las imágenes al ordenador, las cuáles son procesadas mediante el uso de un programa que corrige los errores de distorsión radial y tangencial, es decir, las distorsiones de la lente
y las aberraciones cromáticas (Lerma, 2002: 96). Conocido el
sensor, se aplican los parámetros que corrigen las imágenes
obtenidas con cada focal Mediante el uso de la aplicación de
fotogrametría digital terrestre DESENREC y con el soporte de
los puntos de apoyo, se realiza la corrección métrica7 de cada
una de las fotografías, realizando un remuestreo digital de los
píxeles. Como hemos dicho, la metodología consiste en modificar la perspectiva cónica de una fotografía y transformarla en
una perspectiva plana, pudiéndose medir directamente sobre la
imagen una vez aplicada la homotecia. El programa genera un
archivo de registro que nos muestra los errores obtenidos en
la transformación. La aplicación de esta metodología sobre La
Carència nos ha generado errores máximos de remuestreo de
0,6 cm.
Para obtener resolución gráfica se han utilizado imágenes
que sólo abarcan una porción determinada de la superficie,
realizando una composición de imágenes, estableciendo una
resolución final de 0,3 mm por píxel. Finalmente, para que el
resultado del mosaico sea homogéneo y lineal, se realiza una
corrección radiométrica, es decir, de color, tono e intensidad. La
figura 12.7 muestra una ortofoto de planta perteneciente a una
estructura que forma parte de la muralla que cierra el recinto II.
Finalmente, las ortofotos obtenidas –tanto de planta como
de alzado–, son introducidas en un entorno CAD en el cual podemos realizar la restitución vectorial, obteniendo un dibujo
arqueológico de acuerdo con nuestras pretensiones, como por
ejemplo, identificar elementos o estableciendo unidades de estudio. La cualidad principal de las ortofotos, aparte de la métrica, es la variable del color y textura real que nos ayudan a
identificar mejor los elementos, materiales y patologías.
Por último, nos encontramos con la elaboración del modelo
digital de superficies. Tras descargar, almacenar y organizar los
datos del Láser Escáner, las nubes de puntos son georeferenciadas en nuestro sistema de coordenadas. Para ello necesitamos
identificar en la nube de puntos las esferas de control de forma
7
La corrección métrica se traduce matemáticamente en la utilización de
la transformación proyectiva bidimensional, requiriéndose un mínimo
de cuatro puntos homólogos. Para determinar el error en el cálculo de
los parámetros debemos utilizar un mínimo de cinco puntos homólogos
(Lerma, 2002:74).
gráfica. Seguidamente se realiza el registro de las nubes de puntos, que no es más que colocar automáticamente los escaneados
en nuestro sistema de coordenadas y calcular un ajuste con el
mínimo error entre distintos escaneados.
Estas nubes de puntos son importadas en la aplicación específica con entorno tridimensional para la realización del modelo 3D. Primeramente, se realiza el tratamiento de la nube de
puntos eliminando puntos aislados, reduciendo el ruido, eliminando puntos que no se corresponden al entorno de trabajo así
como la homogeneización del paso de malla de los puntos o
la reducción sistemática de estos. Seguidamente, se realiza el
modelo digital el cual consiste en la confección de triángulos
a partir de ternas de puntos completando toda la superficie uniformemente. Una vez obtenida la malla digital, con la ayuda
de herramientas de reparación de imperfecciones, adecuamos el
modelo tridimensional rellenando discontinuidades, reparando
anomalías o minimizando el número de triángulos.
Con la obtención de este modelo métrico, presentado en espacio tridimensional, podemos realizar una serie de operaciones
básicas como medir, seccionar, calcular superficies y volúmenes o generar curvas de nivel. Y como hemos comentado en la
introducción, nos ofrece nuevas posibilidades a elaborar otros
productos de presentación tridimensional. Concretamente, en
el yacimiento de La Carència, hemos aplicado nuestro modelo tridimensional a la confección de una reconstrucción virtual
del recinto amurallado, sirviendo como base para la obtención
de paramentos, puertas y torres, asegurando una reconstrucción
del recinto amurallado lo más fidedigna a la realidad.
SIMULACIÓN DIGITAL 3D
Los datos geométricos reales documentados en formato digital
permiten diferentes aplicaciones, además de las que se han citado previamente. Entre los productos finales realizables encontramos las simulaciones digitales en 3D.
Estos productos se realizaban en conjunto con los trabajos
de documentación arqueológica cuando se producían de forma
manual, anterior a la introducción de los sistemas informáticos.
Como ejemplo podemos citar los dibujos artísticos que representan hipótesis de edificios antiguos desaparecidos o simplemente maquetas de reconstrucción de los sitios arqueológicos.
Actualmente, los programas de manejo de datos tridimensionales facilitan la realización de simulaciones virtuales y
sobretodo utilizan datos vectoriales reales. Esto favorece la
posibilidad de acercarse más a la realidad, siendo finalmente
243
[page-n-255]
instrumentos útiles tanto para la investigación científica como
para finalidades pedagógicas.
En este caso, el objetivo ha sido la producción de una reconstrucción 3D del recinto amurallado (fig. 12.1), para simular
visualmente su aspecto antiguo a través de imágenes virtuales.
El programa que elabora un rendering 3D, se ocupa del cálculo de las imágenes correspondientes a un punto de vista del
usuario. Para reconstruir una escena virtual se necesita que cada
píxel de una imagen esté relacionado con diferentes elementos:
luz, colores, reflejos de las superficies alrededor en relación a
sus propiedades físicas, movimiento, etc.
El modelo 3D de la Carència se ha producido en gran parte a partir de datos en CAD procedentes de la documentación
topográfica o de mallas optimizadas obtenidas de datos de escaneo 3D más reciente en zonas donde se requiere una mayor
resolución. Una vez adquiridos todos los datos, se ha procedido
a la modelización de los sólidos 3D, con el programa open-source BLENDER, específico para todos los trabajos de 3D como
modelización, texturización, rendering y animación virtual.
La siguiente fase está caracterizada por el proceso de texturización. Las texturas son imágenes que revisten los objetos 3D,
simulando sus propiedades físicas y estéticas reales. Al igual
que la reconstrucción de los sólidos en 3D, tienen que facilitar
el cálculo de las imágenes en fase de rendering. Por esta razón
se intenta utilizar una resolución reducida y repetir los mismos
materiales donde sea posible.
En este trabajo el proceso de simulación de los materiales y
ajuste de las texturas es bastante delicado, dado que se hace una
representación visual de piedras irregulares, procurando uniformar las imágenes para que se distingan menos las texturas
repetidas a lo largo de las paredes (fig. 12.8 A y B).
Evidentemente, un proyecto reconstructivo en 3D como el
de la Carència, necesita que sea verificado y controlado constantemente por los arqueólogos y los arquitectos responsables
del proyecto. De esta forma se consigue mejorar el producto
final, evitando en todo momento ambigüedades e incorrecciones. Por ejemplo, sin el apoyo técnico, la reconstrucción 3D no
puede ser elaborada correctamente o por lo menos, seguramente, no con el mismo nivel científico.
El equipo multidisciplinar, dentro de su metodología de trabajo, tiene en cuenta la verificación de la calidad de los trabajos,
realizando controles, correcciones y estimaciones de los diferentes procesos para evitar un traslado de aberraciones al producto final. Durante el proceso de campo se realiza un control
exhaustivo de las tareas mediante croquis y listados que ayudan
a una mejor organización de archivos digitales de forma gráfica
y esquemática, y en gabinete se lleva un control de flujos de
trabajo sabiendo en todo momento el estado del proyecto.
Hemos podido apreciar el potencial de información que se
genera utilizando las tecnologías de alta definición en el ámbito
de la documentación arqueológica, la cual resulta evidente dada
el grado de aproximación realista al objeto. La fotogrametría
244
A
B
Fig. 12.8. A) Detalle reconstrucción hipotética durante la
modelización. Muralla recinto III. B) Detalle reconstrucción
hipotética durante la modelización. Muralla recinto II. R. AlbiachGlobal Geomática.
permite la plasmación real en 3D del objeto abordado, aspecto
que contrasta con las técnicas empleadas hasta la fecha (calcos,
fotografía tradicional, etc.). La lectura visual y métrica –determinada por el grado de precisión de los parámetros implicados
en la toma de datos– ofrece una imagen global de todo el yacimiento.
El protocolo de trabajo permite generar un documento muy
atractivo y fundamental para la restauración, mantenimiento
y promoción del yacimiento. En la actualidad la divulgación
de este patrimonio constituye la base de proyectos de Turismo
Cultural en numerosas comarcas en las que las actividades tradicionales entraron en declive.
En el proyecto han colaborado, formando parte del equipo
técnico de Global Geomática s.l., los siguientes técnicos expertos en Documentación gráfica del Patrimonio (Fotogrametría, SIG y 3D): Fernando Cotino Villa, Director técnico departamento Arqueología; Josep Gimeno Marzal, Ingeniero en
Geodesia y Cartografía; David Martínez Imedio, Licenciado en
Historia; José María Mentxaca Pereda, Auxiliar de Topografía;
Jordi Pérez Puigcerver, Diseñador Gráfico; Andrea Vilaplana
Sellés, Ingeniero Técnico en Topografía.
[page-n-256]
13
Trabajos de reposición, restauración y consolidación
en el recinto amurallado de La Carència
O. Abril
Entre los objetivos del proyecto de investigación de La Carència (2001-2013) está la conservación y el respeto por sus restos
arqueológicos que han sido de especial interés en el caso de sus
murallas, debido a la importancia histórica de éstas y también
a la afección que han tenido, sobre todo por la destrucción de
uno de sus tramos.
El oppidum ibérico y romano de La Carència, de 6,7 hectáreas, tiene tres murallas que cierran este perímetro creando tres
recintos a diferentes alturas. Una de las áreas, el recinto II (fig.
13.1), se define dentro del yacimiento por tener unas características inusuales dentro de la poliorcética íbera conocida, destacando como rasgos definitorios la presencia de una muralla
exenta y algunos tramos en emplekton.
Esta muralla del recinto II se construyó con sillares trabajados por su cara exterior y con piedras de mediano y pequeño
tamaño, situándose por las caras exteriores en hileras horizontales. En la zona interna también había piedras irregulares de
diferentes tamaños, trabado todo con tierra local. El ancho de
esta muralla oscila entre 90 y 110 cm.
Por otra parte, la ubicación del yacimiento, ocupando la
cima de una montaña con accesibilidad no restringida, hace que
se encuentre muy expuesto a las condiciones climatológicas,
además de la acción de abundantes especies faunísticas y vegetales, y la acción antrópica tanto de visitas como de uso, destacando una roturación descontrolada del terreno. Las consecuencias en el lienzo mural derivadas de estos factores son visibles
año tras año, por lo que al tratarse, como se ha dicho, de una
estructura de notable relevancia, la consolidación y mantenimiento de la misma constituyen uno de los objetivos de trabajo
en el yacimiento.
La zona más afectada por la degradación fue la anexa a la
torre de la poterna del recinto II, en una longitud aproximada de
4 m, alterada sobre todo en el año 2006, cuando algunos de los
sillares de una torre y de un tramo de la muralla fueron desplazados de su ubicación original (fig. 13.2). A este hecho se unió
el efecto de las lluvias de ese invierno, que fueron liberando la
tierra que trababa las piedras y provocando derrumbes.
Estos derrumbes, conservados in situ, así como las imágenes antiguas de ese tramo de la muralla, nos permitieron plantearnos una reposición de las piedras y una consolidación de los
restos más frágiles. Para ello estuvimos viendo los materiales
más adecuados de traba utilizados en casos similares, además
de la simple tierra de la zona, para conseguir un mortero que
ayudase a su perduración. Del mismo modo, se consideraron
las distancias relativas y separaciones entre piedras a usar en la
reposición de las mismas.
La reposición y consolidación se realizó durante la campaña
de excavación del año 2007, y la tarea más representativa en ese
sentido fue llevada a cabo por Óscar Abril con la colaboración
de Jordi Melero y Leonardo Penadés, quienes realizaron un trabajo de limpieza previa en profundidad a lo largo del trazado en
emplekton de la muralla del recinto II y sus aledaños, incluyendo la poterna y su torre anexa. El trabajo de desbroce se realizó
manualmente, poniendo especial atención en la vegetación germinada en la misma muralla, extrayéndola de raíz para evitar
su rebrote a corto plazo. También se realizó a tal efecto la eliminación de la cubierta de tierra suelta, producto de la erosión
pluvial más reciente, en la que se encontraba la mayor parte de
las simientes y los nutrientes de las mismas.
Una vez acondicionada el área de trabajo, el siguiente paso
consistió en la reposición y restauración de las partes dañadas
de la muralla (fig. 13.3). El principal problema en algunas zonas
consistía en su alto grado de degradación, acumulado durante años de exposición. Gracias al trabajo de documentación y
archivo fue posible disponer de fotografías que mostraban el
estado de las estructuras tras la fase de excavación llevada a
cabo por Milagro Gil-Mascarell. Esas imágenes facilitaron las
tareas de restitución de las partes dañadas, empleándolas como
guía de intervención. Parte del trabajo consistió en localizar dichas piezas para su reubicación en el sitio original, tal y como
podían verse en las fotografías. El material de cantería necesario se encontraba en los acopios próximos creados durante las
excavaciones anteriores, en los que, afortunadamente, se pudo
localizar la mayor parte de las piezas caídas y desplazadas de
la muralla, a excepción, por supuesto, de las más recientes que
todavía se encontraban caídas junto al sitio original.
Una vez localizadas las piezas correspondientes, procedimos a asentarlas de nuevo en su posición. Para ello, seleccionamos varios sillares destacados de la muralla como referencia
para controlar adecuadamente las posiciones relativas, conside245
[page-n-257]
Fig. 13.1. Muralla del Recinto II.
Fig. 13.2. Vista general de la destrucción de la muralla y de la torre
de la poterna del Recinto II.
Fig. 13.3. Consolidación y reposición de la cara interior de la
muralla del Recinto II.
rando su orientación, ángulo y posición entre ellas tal y como
podía verse en el registro fotográfico. De esa manera, el grado
de reposición del estado original resultó muy satisfactorio.
Sin embargo, una buena parte de los sillarejos más pequeños fueron difíciles de identificar, por ser poco definibles en la
calidad de las fotografías o tener forma demasiado común. En
esos casos se buscaron piezas de volumen similar, realizando
pequeños retoques de forma y careado cuando fuera necesario,
para completar los huecos visibles de la forma más aproximada
posible, conforme a los datos disponibles.
Para la colocación de los sillares y sillarejos se empleó una
pasta de cal y tierra. La cal y el agua, ausentes en el yacimiento
actualmente, fueron transportadas hasta el yacimiento expresamente para el proyecto, en las cantidades necesarias según los
cálculos previstos. En cuanto a la tierra, los mismos acopios
de las excavaciones nos proporcionaron la cantidad necesaria
246
[page-n-258]
Fig. 13.4. Vista general de la preparación de los materiales para la
reposición de la muralla II.
Fig. 13.5. Estado final de la consolidación y reposición de la cara
interior de la muralla del Recinto II.
tras eliminar los elementos de mayor tamaño, y las gravas de
tamaño medio. Las herramientas empleadas fueron los habituales legones, capazos y pastera de mezcla que se usan en la
construcción.
Con esos elementos preparados, la masa de la traba se mezcló en la pastera (fig. 13.4) en una proporción de 5 unidades de
tierra y 1 unidad de cal, empleando la capacidad de un capazo
curvo de goma nº00 (9 litros de capacidad) como unidad habitual. Además, añadimos a la mezcla algo de la vegetación desbrozada, una vez seca y triturada parcialmente, la cual, como
pudimos comprobar, daba a la pasta resultante algo más de solidez y resistencia.
En el relleno interior de la muralla, al permanecer oculto a
la vista, no primamos tanto la exactitud como la funcionalidad,
e insertamos sillarejos, algunos de forma aleatoria y otros buscando reforzar la estructura, mezclados también con mortero en
lugar de la habitual mezcla de cascajo y tierra apelmazada, a fin
de obtener mayor resistencia en esas zonas.
En las zonas más frágiles y expuestas al deterioro, al tratarse de puntos débiles que podían poner en peligro el resto
de la estructura, reforzamos la mezcla de mortero añadiendo
entre 0,5 y 1 unidad de cemento blanco, para conseguir una
masa más resistente, pero de aspecto muy similar a la empleada en el resto de zonas. La hilada superior también se trabó
con esta mezcla de cal, cemento blanco y arena, consiguiendo
con ello una cubierta muy resistente para la estructura frente a
la erosión ambiental.
Finalmente, marcamos las zonas de intervención con la inclusión de una serie de alcayatas visibles a lo largo de la línea de
separación entre el original conservado y el restaurado (fig. 13.5).
Todo este trabajo se completó en los años siguientes con
inspecciones de mantenimiento que incluían el control de la
maleza peligrosa para los restos, y la aplicación de herbicidas
en la época más seca del año. De hacerlo en otro momento, se
corría el riesgo de una lluvia intensa que barriera hacia el fondo
del yacimiento la tierra rociada de herbicida.
Durante estos años de mantenimiento periódico hemos
comprobado que tanto los materiales empleados como los criterios seguidos han tenido un resultado muy positivo, ya que
la degradación causada por motivos ambientales ha quedado
bastante controlada. No así la actividad humana que, por lo
general muy respetuosa con el patrimonio, de vez en cuando
puede llegar a ser difícil de compensar. La colocación en 2009
de carteles explicativos a lo largo de un itinerario arqueológico,
trazado y habilitado a efectos de facilitar los desplazamientos
sin perjudicar los restos, parece ayudar algo en ese sentido, en
la medida que dichos carteles refuerzan la sensibilidad de los
visitantes con el yacimiento. Aunque los daños no se han detenido, tampoco cabe duda de que se han conseguido paliar de
forma bastante visible.
247
[page-n-259]
[page-n-260]
14
Les prospeccions al territori de la Carència (2001-2013).
Resultats i valoració
R. Albiach
A primeries dels anys seixanta Enric Llobregat ja deia, després d’observar la distribució de jaciments en un mapa, que
hi havia tres aglomeracions de poblament ibèric i del bronze
situades a l’arc muntanyenc nord-oest, al voltant de Sagunt,
Llíria i la zona oest del territori on s’inclou Xest, Xiva, Torís i
Bunyol, i al sud, seguint el curs del Xúquer a la planura, queda
la resta de jaciments (fig. 14.1) (Llobregat, 1962: 41).
El coneixement que es tenia del poblament antic i del territori a les comarques de Torís, Montroi, Montserrat, Alboraig,
Godelleta i Torrent abans d’iniciar aquest projecte es limitava
a les troballes que s’havien recollit els darrers anys. Hi havia
un llistat de jaciments catalogats per la Conselleria de Cultura
i un altre fet pel SIP.
Sols passejant els camps al llarg d’aquests tretze anys, i
en diferents èpoques, es podia veure que els terrenys de la
zona eren adients per a un conreu fructífer i que les temperatures serien benignes per a les collites. A la zona no mancaria
l’aigua dolça, donat que hi ha molts barranquets estacionals
amb vores assenyalades per canyars, a més d’algunes fonts
on brolla l’aigua molt sovint (fig. 14.2). Però açò sols era una
evidència actual, per a saber com era abans calia fer molt més,
com es pot veure en l’article del territori (capítol 15).
El territori, la seua organització i el poblament en aquesta
àrea no gaudien, fins començar aquest projecte, d’un estudi
com s’havia fet a la comarca del Camp de Túria, a Sant Miquel de Llíria-Edeta (Bernabeu, Bonet i Mata, 1985) i a Kelin
(Caudete de las Fuentes) (Bonet i Mata, 2001), els quals queden al nord i l’oest de la Carència (fig. 14.3).
L’àrea d’influència de la Carència era una zona desconeguda i amb mancança d’estudis, un buit en l’espai i el coneixement de la història de les terres valencianes que calia anar
completant. La Carència, un dels grans jaciments de les terres
valencianes, encara acabava d’encetar les seues investigacions i en quedava molt per esbrinar. Les prospeccions i investigacions actuals han apropat els límits físics d’aquest territori
a l’època protohistòrica i a l’inici de la històrica.
El jaciment arqueològic de la Carència es troba ubicat
sobre un turó o tossal calcari a l’extrem de la serralada del
Portell, entre 378 i 299 m s/n/m. Està dins de la plataforma
anomenada «depressió costanera valenciana», una àrea de
transició entre les terres de la plana litoral i les muntanyes
de l’interior (Ruiz i Carmona, 2007: 17), dins de la vall del
riu Magre. En aquesta conca sedimentària, una àmplia planura de relleu càrstic, destaquen uns altres massissos o altiplans aïllats, situats entre els 200 i els 300 m d’altitud, on hi
havia uns altres poblats de les cultures del bronze i ibèrica,
de la mateixa manera que a les terrasses al·luvials creades
pels desbordaments periòdics del riu Magre s’ubicaren algunes vil·les romanes.
A nivell geogràfic i orogràfic, el que abasta ara la nostra
vista des de la Carència seria aproximadament el mateix que
antigament: pel sud-oest mostra, al fons, la serra de l’actual
terme de Dos Aguas, i al sud-oest es veu el poblat ibèric de
Pico de los Ajos (Iàtova). Pel sud-est es veu el port de Bunyol. Pel nord es divisen, al fons, els últims contraforts de la
serra Calderona, i també, per darrere de l’actual localitat de
Loriguilla, es veu el cim de la ciutat ibèrica d’Edeta (Llíria).
Cap a l’est, si no hi ha calima, es veu perfectament la mar
Mediterrània a la costa de Valentia (València) i, més cap al
sud, l’Albufera.
Les prospeccions i els estudis d’una part d’aquest territori
han proporcionat nous jaciments d’una extensió reduïda i uns
resultats que confirmen que la Carència seria el cap del territori just al nord de la Contestània, fronterer amb Saiti i travessat
pel riu Xúquer. Pel nord limitaria amb el territori ja establert
per Edeta; per l’oest, amb el de Kelin, i per l’est, on encara cal
completar els estudis, arribaria fins a Sucro i la línia de costa.
Com ja s’ha explicat en l’anterior apartat del projecte i
en la metodologia de prospecció (capítol 1), tota la informació de cada jaciment es va documentar en una fitxa de
prospecció, posteriorment informatitzada. El treball d’ompliment de totes les fitxes va ser feina d’equip, que al moment del seu descobriment omplíem les dades, i després es
passaren a una base de dades en un encàrrec de treball fet a
Francesc Duarte (fig. 14.4).
En iniciar la prospecció arqueològica, a banda de les qüestions metodològiques ja tractades en l’apartat del projecte i
també de les infraestructures necessàries, van haver períodes
de reflexió sobre el paisatge que anàvem prospectant, la seua
transformació al llarg del temps, com el canvi que es va pro249
[page-n-261]
Fig. 14.1. Vista general de la Carència i el seu territori cap al nordest. R. Albiach-Global Geomática.
Fig. 14.3. Mapa amb els territoris ibèrics. Segons C. Mata (2001).
Fig. 14.2. Vista general del poble de Torís des de la Carència.
duir durant l’època romana, quan el tipus d’explotació va passar a ser intensiu i de grans extensions.
En avançar el projecte, es va fer la localització dels jaciments per informació dels satèl·lits, GPS, per tindre una ubicació més precisa, i a més, des de Patrimoni, l’any 2008, ens
demanaren passar tota la informació a unes fitxes noves, i així
ho férem, encarregant aquesta feina a Esperança Huguet.
Per a valorar la geomorfologia d’una part de la zona estudiada, el dia 16 de febrer del 2005 es va fer una visita, amb
Carles Ferrer, a algunes vil·les romanes properes al Magre o
bé en zona interior. Aquestes van ser: PT 5 - Pla de l’Assut,
PT 3 Serreta de la Saor, l’Albaina, Molí de la Cova, la Blanca
i Canyamar.
L’estudi del territori i el paisatge el va iniciar l’any 2005
Héctor Orengo, aplicant una metodologia de treball amb l’ús
de noves tecnologies amb teledetecció i sistema d’informació
geogràfica, com està explicat àmpliament en el capítol 15 en
aquesta monografia. A l’estudi es va adherir Anna Ejarque, per
a complementar la part de l’evolució paleopaisatgística a nivell
microregional.
250
Fig. 14.4. Model de fitxa de prospecció del territori de la Carència.
Arxiu SIP.
La localització de diversos paleorius per fotografia aèria i
satèl·lit junt amb anàlisis hidrogràfiques a la zona de Cortitxelles van suggerir que podia estar inundada. Es va iniciar una
col·laboració amb el Centre d’Investigacions sobre Desertificació (CIDE) de València per a dur a terme un projecte d’intervenció a la zona l’any 2009.
[page-n-262]
LES PROSPECCIONS AL TERRITORI
L’actuació inicial va ser la visita als jaciments ja coneguts d’antic per veure el seu estat de conservació.
Sobre les restes d’ocupació del període neolític només hi
havia notícies orals sobre una troballa casual d’una destral de
pedra polida en una cova al terme de Torís, descrita en l’apartat
II.2. Aquesta cova hui queda dins d’una pedrera.
Del període del bronze hi havia catalogats per la Conselleria
vuit jaciments als termes de Torís i Montserrat, sempre situats als
cims de les muntanyes o turons. Els de Torís: l’Olivereta del Canyamar, l’Alt del Collado dels Barrancons, el Castellet i el Montrotó; els de Montserrat: les Coves, el Portell, el Castellet i el Tossal.
L’època ibèrica també va comptar amb una àmplia presència al territori amb l’excel·lència de tindre un gran jaciment,
la Carència, i uns altres de menor dimensió situats als cims,
als vessants i al pla, els quals són: el Campillo (ubicat al pla) i
l’assentament de Pavia, tots dos al terme de Torís. Amb cronologia iberoromana i ubicació als vessants o al pla es coneixien
el Llano III, el Molí de la Cova o Hort de Fundi i l’Albaina.
A l’època romana perduraren alguns assentaments o es
crearen nous establiments de vil·les. A més dels nivells romans
de la Carència, les vil·les conegudes al terme eren: el Canyamar, Calabarra, Cortitxelles, el Campillo II, el Molí de la Cova/
Hort de Fundi, el Llano III, la Devesa i l’Albaina.
Els assentaments i les construccions coneguts d’època medieval eren pocs, encara que a hores d’ara n’ha augmentat el
nombre. Al terme de Torís està la fortificació del Castellet (datada al segle xiii), la torre de la Carència (del segle xii) i una
alqueria islàmica al nucli urbà. A Montserrat està el Castellet, i
a Montroi el Castell, del segle xiv.
La pretensió de la nova prospecció era buscar nous assentaments per saber si es podia reforçar l’entitat de la Carència
com a lloc capdavanter d’un territori. Inicialment ens vam
centrar a les zones pròximes al poblat: Torís, Montserrat i
Montroi.
I fase de prospecció
Al llarg de l’estiu del 2001, en la I fase de prospecció del projecte es va fer la visita dels jaciments ja coneguts i catalogats per la
Conselleria de Cultura i pel SIP. També es va fer la prospecció
de zones noves, considerant els llocs susceptibles d’ocupació
com ara els turons, les muntanyes, els vessants i les terrasses,
segons un criteri de situació geogràfica òptima atenent el riu
Magre, els barrancs i les fonts, així com l’observació d’una predilecció per les ubicacions orientades cap a l’est o cap al sud.
La prospecció es va fer de manera sistemàtica en les zones que
consideràrem més òptimes. Alguna jornada, en la prospecció
ens va ajudar Baldomero Quiles.
En aquesta I fase es van descobrir 21 jaciments nous. A
l’àrea prospectada ja se’n coneixien 24, i ara n’eren un total de
45 els assentaments documentats (Albiach, 2001) i recollits en
la memòria d’excavació d’aquest any (fig. 14.5). Els jaciments
eren els següents:
Fig. 14.5. Mapa inical de situació dels jaciments coneguts i els nous descoberts. R. Albiach-F. Duarte.
251
[page-n-263]
L’Olivereta del Canyamar (Torís)
Jaciment ja conegut per la Conselleria de Cultura. Poblat de
l’època del bronze, concretament del bronze valencià, ubicat a
la part superior d’un turó de 325 m d’altitud. Es troba a l’est del
poble de Torís. En l’actualitat deu estar quasi tot destruït, ja que
en la dècada dels setanta es va construir sobre ell una bassa de
reg de 24 × 17 × 1 metres d’alçària i entre 2 i 3 m de fondària
aproximadament. No hi havia visible cap estructura d’època,
semblava tindre el terreny molt transformat (fig. 14.6). Sols hi
vam localitzar un fragment de ceràmica del bronze.
Alt del Collado dels Barrancons (Torís)
Jaciment ja documentat per la Conselleria de Cultura. Assentament de l’època del bronze ubicat a la serralada coneguda com
els Barrancons, el Portell o de la Carència, ja que el poblat de
la Carència està a l’extrem oest. Aquest poblat se situa més cap
a l’est, però no al final de la serra, a una altura de 356 m (fig.
14.7). No hi havia estructures visibles, només vam trobar restes
ceràmiques d’època del bronze tant al cim com prop d’aquest,
pel vessant sud.
nord d’aquesta es localitza, a una altitud de 330 m, un poblat del
bronze valencià. No hi ha restes visibles d’estructures, segurament perquè la construcció d’un fortí medieval les va destruir
o emmascarar en part (fig. 14.8). El que sí hem localitzat són
restes ceràmiques d’època del bronze, 3 fragments.
El Montrotó (Torís)
Jaciment ja documentat per la Conselleria de Cultura. Sobre la
mateixa serra ja descrita, la serra del Castellet, però sobre un
turó situat al sud, també conegut com a Collado del Castellet, i a
una altura de 332 m, hi havia un poblat del bronze valencià (fig.
14.9). No hi havia estructures visibles, i el que es podia veure al
cim era una escletxa natural curullada per un depòsit estratigràfic on hi havia materials ceràmics de l’època del bronze.
El Castellet o Castell de Serra (Torís)
Jaciment conegut per la Conselleria de Cultura. En una serralada al sud-oest de Torís, dins de la serra del Castellet i cap al
Fig. 14.7. L’Alt del Collado dels Barrancons (Torís), des de les
Penyetes Roges.
Fig. 14.8. Castellet o Castell de Serra (Torís), des de l’Ampul·lós
o Lampelosos.
Fig. 14.6. Jaciment arqueològic de l’Olivereta de Canyamar (Torís).
252
Fig. 14.9. Montrotó (Torís), des de l’Ampul·lós o Lampelosos.
[page-n-264]
Puntal de l’Assut (Montroi)
Serreta de la Saor (Torís)
Jaciment no documentat. Dins del terme de Montroi i a l’est de
la serreta de la Saor hi havia una muntanya anomenada Puntal
de l’Assut, de 256 m d’altura màxima, i al cim es conservaven
restes ceràmiques de l’època del bronze i terra sigillata hispànica d’època romana. No hi havia estructures visibles (fig.
14.10).
Jaciment no conegut. És una muntanya situada a l’est de Torís,
vora el riu Magre. Al seu cim, de 206 m, hi havia un poblat de
l’època del bronze protegit tot per un gran nombre de matolls,
que encara conservava a la vista part de les seues estructures
(fig. 14.11 A i B). La quantitat de material ceràmic no és abundant però aquest sí que és significatiu.
PT 10 - Prospecció Torís núm. 10 (Torís)
Jaciment no documentat. Situat al cim d’un turó, dins de la partida del Campillo, a la muntanyeta on es localitza el jaciment
Campillo II (fig. 14.12), vam trobar restes ceràmiques, encara
que poques, de les èpoques del bronze i ibèrica.
PT 1 - Prospecció Torís núm. 1, Mont de la Perdiu o l’Estacada
(Torís)
Jaciment desconegut. En un alteronet situat al nord-oest de la
Carència (fig. 14.13), al vessant sud, vam trobar restes ceràmiques d’època del bronze, ibèrica i romanorepublicana. Les restes
estan tant en un munt de terra creat per l’acció d’una pala mecànica com per tot arreu.
Fig. 14.10. Puntal de l’Assut (Montroi).
A
B
Fig. 14.12. PT 10 - Prospecció Torís núm. 10 (Torís).
Fig. 14.11. A) La Serreta de la Saor (Torís), des del nord-est. B)
Detall de la muralla.
Fig. 14.13. PT 1 - Prospecció Torís núm. 1, Mont de la Perdiu o
l’Estacada (Torís), des de la Carència.
253
[page-n-265]
PT 6 - Prospecció Torís núm. 6 (Torís)
PT 8 - Prospecció Torís núm. 8 (Torís)
Jaciment no documentat. El trobàrem prospectant la dispersió
de materials de la PT 5. A l’est de la vil·la romana PT 5 i als
peus d’un turonet (fig. 14.14), vam localitzar restes ceràmiques
d’època del bronze i ibèrica. Es tractava de material dispers i
escàs, sense cap estructura visible que se li associara.
Jaciment desconegut. Dins de la partida de l’Albaina, entre la
PT 7 i la vil·la romana de l’Albaina, hi havia un turó de 201
m (fig. 14.17), en part ja transformat pels vessants, i al cim hi
havia ceràmica ibèrica.
Patusella (Torís)
Jaciment no conegut. Al nord de la serralada situada al sud-oest
de Torís, coneguda com a serra del Castellet, està el turó de la
Patusella (fig. 14.15). En la zona que té una altitud de 305 m
es trobaren alguns murs, amb una orientació nord-sud, i restes ceràmiques d’època ibèrica, localitzades majoritàriament al
vessant sud.
L’Ampul·lós o Lampelosos (Torís)
Jaciment no documentat. A l’extrem meridional de la serra del
Castellet hi havia dos turons anomenats Lloma de l’Ampul·lós.
El més elevat, situat a l’oest, tenia una altura de 282 m (fig.
14.16). Al cim, i a la zona occidental, hi havia una bassa de reg
excavada en la terra i coberta. A l’est de la bassa hi havia restes
d’un mur de pedres irregulars travades en sec que duia direcció
nord-sud i feia curvatura. Tinguérem en compte aquesta estructura per si algun dels seus trams podia ser antic. També vam
trobar restes ceràmiques ibè, així com un fragment d’ataifor
monocrom verd d’època islàmica.
PT 7 - Prospecció Torís núm. 7 (Torís)
Jaciment no documentat. Al sud del poble de Torís, prop del riu
Magre i dins de la partida de l’Albaina, hi havia un turó de 202
m, que tenia construïda una gran bassa de reg a la zona nord del
cim (fig. 14.18). Al voltant de la bassa i pels vessants del turó vam
trobar restes ceràmiques d’època ibèrica, concentrades al vessant
meridional, però tant ací com a la resta del jaciment hi havia una
gran dispersió de materials d’època romanorepublicana. No hi havia estructures a la vista.
PT 9 - Prospecció Torís núm. 9 (Torís)
Jaciment no conegut que es va descobrir en prospectar la zona
annexa a les restes del segle xviii. Al vessant nord-est de la muntanya del Castellet, on hi havia un poblat del bronze i un assentament medieval, destacava un xicotet promontori on hi havia restes
ceràmiques d’època ibèrica (fig. 14.19).
Fig. 14.17. PT 8 - Prospecció Torís núm. 8 (Torís).
Fig. 14.14. PT 6 - Prospecció Torís núm. 6 (Torís).
Fig. 14.15. Patusella (Torís) i Serra del Castellet, des del poble de
Torís.
Fig. 14.18. PT 7 - Prospecció Torís núm. 7 (Torís).
Fig. 14.16. L’Ampul·lós o Lampelosos (Torís).
Fig. 14.19. PT 9 - Prospecció Torís núm. 9 (Torís) i Serra del Castellet.
254
[page-n-266]
Campillo (Torís)
PT 4 - Prospecció Torís núm. 4 (Torís)
Jaciment ja conegut per la Conselleria de Cultura. A l’est del
poble de Torís, dins de la partida del Campillo, se sabia que hi
havia un assentament d’època ibèrica. Després de localitzarlo, prospectàrem els voltants, i més cap a l’est, trobàrem un
altre conjunt de restes materials ibèriques. Devia tractar-se
del mateix jaciment però, o bé les restes entre els dos assentaments no s’havien conservat, o bé estaven emmascarades
per noves aportacions de terra (fig. 14.20). La superfície que
ocupava cada conjunt de dispersió ceràmica era de 250 m2.
Jaciment no conegut. La muntanya situada a l’est de
l’Ampul·lós, més menuda que aquesta i amb una altura
màxima de 255 m (fig. 14.22), contenia restes ceràmiques
d’èpoques ibèrica i romanorepublicana situades al vessant
oriental.
Pavia (Torís)
Jaciment ja documentat per la Conselleria de Cultura. Només
férem un intent de trobar-lo i no vam tindre èxit. En futures
prospeccions tornarem a buscar-lo. Assentament d’època ibèrica situat al nord-est de Cortitxelles i prop del barranc que duu
aquest nom (fig. 14.21).
El Llano III (Torís)
Jaciment ja conegut per la Conselleria de Cultura. Assentament d’èpoques ibèrica i romana del qual queden molt poques restes ceràmiques visibles, tal vegada encara estiguen
conservades en el subsòl. Estava situat dins de la partida del
Pla, a l’est del poble de Torís i prop del terme de Godelleta
(fig. 14.23).
PT 2 - Prospecció Torís núm. 2 (Torís)
Jaciment no documentat. Al sud de la Carència, entre els barrancs de la Mistera i el de la Ivessa, en una zona plana vam
trobar restes ceràmiques d’èpoques ibèrica, romanorepublicana i imperial. El jaciment ocupava un espai ampli, però no
hi havia estructures visibles (fig. 14.24).
Fig. 14.20. Campillo (Torís).
Fig. 14.23. Llano III (Torís).
Fig. 14.21. Vista general de la zona de Cortitxelles (Torís).
Fig. 14.22. PT 4 - Prospecció Torís núm. 4 (Torís).
Fig. 14.24. PT 2 - Prospecció Torís núm. 2 (Torís), des de la
Carència.
255
[page-n-267]
L’Albaina o Albaira (Torís)
La Devesa (Torís)
Jaciment ja conegut per la Conselleria de Cultura. Al sud-est
del poble de Torís, a l’est del turó de l’Ampul·lós i prop del riu
Magre, a la partida de l’Albaina, hi havia una vil·la romana. La
dispersió de les restes era gran, però hi havia camps ja transformats i uns altres amb una nova aportació de terres que cobria la
ceràmica. Les restes ceràmiques trobades indicaven una ocupació iberoromana i romanoimperial. No hi havia estructures a la
vista (fig. 14.25).
Jaciment ja conegut per la Conselleria de Cultura. Al sud de
la Carència, al nord del barranc del mateix nom, hi havia una
vil·la romana d’època imperial, sense estructures visibles i
amb pocs materials ceràmics, com ara la ceràmica comuna i
l’àmfora (fig. 14.28).
PT 5 - Prospecció Torís núm. 5, Pla de l’Assut (Torís)
Jaciment no documentat però que, en trobar ceràmica romana
dalt del Puntal de l’Assut, lloc inhabitual, decidírem prospectar
els voltants per davall del cim. A la part meridional del Puntal
de l’Assut, en una terrassa del riu Magre, que passa pel sud
d’aquesta, hi havia una vil·la romana (fig. 14.26). També hi havia
material medieval.
PT 3 - Prospecció Torís núm. 3 (Torís)
Jaciment desconegut que vam descobrir en iniciar l’ascens a la
Serreta de la Saor, situat a l’oest del poble de Torís i al sud de la
Carència. Al vessant meridional d’aquesta muntanya i prop del
barranc de la Carència hi havia una vil·la romana de la qual quedaven nombrosos carreus de pedra calcària i material ceràmic
d’època romanoimperial (fig. 14.27). També hi havia ceràmica
islàmica del segle xi. La superfície aproximada que ocupava la
dispersió dels materials era de 150 × 250 m.
Molí de la Cova o Hort de Fundi o Fandeix (Torís)
Jaciment ja documentat per la Conselleria de Cultura. Al sud
de Torís, dins de la partida del Corral dels Fondos i Llometa,
prop del Molí de la Cova, hi havia restes d’una vil·la ja coneguda des de temps antic, en la qual es van recuperar un cap de
marbre blanc d’un jove coronat d’heura i restes d’un mosaic,
tot descrit àmpliament en l’apartat del projecte. Després de
prospectar prou en superfície, a les dues parts de la carretera,
sols vam trobar restes a la part dreta, excepte un fragment de
vora de dolium en el molí mateix. El molí estava encara en ús
als anys trenta del segle xx. Les restes materials localitzades
eren tant d’època ibèrica, de romanorepublicana com de romanoimperial, per la qual cosa podem considerar que estem
davant d’un assentament iberoromà i una vil·la imperial (fig.
14.29).
Canyamar (Torís)
Jaciment ja conegut per la Conselleria de Cultura. Vil·la romana ubicada al sud-oest del poblat del bronze de l’Olivereta
del Canyamar (fig. 14.30). Sobretot s’apreciaven restes de
Fig. 14.25. L’Albaina o Albaira (Torís).
Fig. 14.28. La Devesa (Torís).
Fig. 14.26. PT 5 - Prospecció Torís núm. 5 (Torís).
Fig. 14.27. PT 3 - Prospecció Torís núm. 3 (Torís).
256
Fig. 14.29. El Molí de la Cova o Hort de Fundi o Fandeix (Torís).
[page-n-268]
material constructiu als marges dels bancals creats entre els
camps. Ocupava una gran extensió i el jaciment, catalogat
com a Císcar, podria pertànyer a aquesta gran vil·la del Canyamar, encara que en aquest predomina el material ibèric.
El Campillo II (Torís)
Jaciment conegut per la Conselleria de Cultura. Després
d’inspeccionar àmpliament la zona on estava aquest jaciment
romà no vàrem trobar cap resta ni ceràmica ni constructiva (fig.
14.31). Sols es va trobar un fragment de tegulae al turó proper
PT 10. Pensem que possiblement els nous xalets construïts en
la vessant de la muntanya poden haver destruït el jaciment. De
tota manera, pensàrem tornar a revisar la zona en futures prospeccions.
Cortitxelles (Torís)
Jaciment ja documentat per la Conselleria de Cultura que visitàrem amb la intenció de prospectar-lo, però el primer any no
el vam poder localitzar. Vam tornar l’any següent i vam trobar
les restes de la planta d’una vivenda que, pel material, consideràrem islàmica (fig. 14.34).
Alqueria. Nucli urbà (Torís)
Jaciment documentat per la Conselleria de Cultura, però que
en anar a buscar-lo ens trobàrem que al lloc hi havia una antiga església i la llar dels jubilats. En el Llibre del Repartiment
s’esmenta la donació d’una alqueria de Torís el 23 d’abril de
1238. Estava dins del nucli urbà i la seua cronologia era dels
segles xi-xii (fig. 14.35).
El Llano II (Torís)
Jaciment documentat per la Conselleria de Cultura. Es tractava
de una vil·la romana situada al sud-est del Llano III que no
vam trobar. Prospectàrem àmpliament la zona per dues vegades
però els resultats van ser negatius. Bé les coordenades estaven
equivocades o bé estava al nord del lloc on s’ubicava, on a hores d’ara hi ha alguns xalets que l’emmascaren o l’han destruït
(fig. 14.32).
Calabarra (Torís)
Jaciment ja documentat per la Conselleria de Cultura que visitàrem amb la intenció de prospectar-lo, però no es va poder
localitzar, segurament per quedar dins dels terrenys de la masia
que duu aquest nom (fig. 14.33).
Fig. 14.30. Canyamar (Torís) i Ciscar, des de l’Olivereta de
Canyamar.
Fig. 14.31. El Campillo II (Torís).
Fig. 14.32. El Llano II (Torís).
Fig. 14.33. Calabarra (Torís).
Fig. 14.34. Localització de Cortitxelles (Torís).
257
[page-n-269]
Serra del Castellet (Torís)
Jaciment desconegut. En estar visible des de la carretera anàrem
a visitar-lo i prospectar-lo. Al vessant oriental del turó de la Patusella localitzàrem restes ceràmiques del segle xviii. Els materials
trobats eren: vidrats monocroms en verd, blau i marró; ceràmica
comuna decorada acanalada i amb motius ondulants; fragments
de gerra i gran quantitat de material constructiu, sobretot teules.
La veu popular del poble de Torís diu que en aquest lloc es va
intentar ubicar el poble però que es va passar a l’emplaçament
actual (fig. 14.36). També hi ha restes ceràmiques d’època ibèrica, però que deuen provenir de l’assentament de la Patusella,
que està al cim.
El Molinet (Torís)
Jaciment no documentat. A l’oest del poble de Torís, dins de la
partida del Molinet, quedaven restes d’estructures hidràuliques
que consistien en una paret de maçoneria de pedres irregulars
travades amb morter, de la qual es conservaven uns 6 m de longitud i 5 m d’alçària. Al sud d’aquest mur hi havia una bassa
quadrangular de 1,31 × 1,85 m, feta de pedres travades amb
morter (fig. 14.37). Aquesta bassa comunicava amb una altra situada més al sud, en una cota més baixa i a 34,30 m de distància.
La planta d’aquesta segona bassa era el·líptica i amidava 0,87 ×
1,10 m. Les dues basses estaven comunicades per una canonada
soterrània. Les restes ceràmiques localitzades prop de les estructures eren dels segles xv i xvi, i també del segle xviii.
El Llano (Torís)
Jaciment documentat per la Conselleria de Cultura com un
lloc amb troballes de sílex. El visitàrem i, després de prospectar àmpliament la zona (fig. 14.38), sols trobàrem ascles
de pedra calcària, abundants a la zona, però no sílex ni eines o
nuclis d’aquest material.
La Roda (Torís)
Jaciment desconegut. Al sud del poble de Torís, a la partida de
la Roda, hi havia una sènia, encara en ús l’any 2001, que prenia
aigua d’una sèquia. L’estructura estava coberta per una construcció que era com una mena de façana de casa, amb teulada,
finestres i porta. Ocupava un espai aproximat de 10 × 20 m. En
connexió amb la sènia, i prop d’aquesta, hi havia una gran bassa
de planta quadrangular. Era utilitzada per a elevar l’aigua de la
sèquia dels Fondos a la bassa de la Roda (fig. 14.39). Les notícies orals deien que es tractava d’una construcció mora, però cap
indici ceràmic o constructiu no ens apropa a aquesta consideració, es tracta d’una construcció del segle xviii. La prospecció
dels voltants no va donar cap material arqueològic. La sènia es
va restaurar l’any 2007 a través del Servei de Restauració del
Patrimoni Moble de la Diputació de València.
Teular d’Algarra (Torís)
Jaciment no documentat. A la sortida del poble de Torís per
l’oest hi havia en peu un forn per a coure material constructiu.
Tenia la cambra de combustió de planta circular, excavada a
terra i feta amb rajoles travades amb fang. El mur del forn i
la seua volta es conservaven quasi totalment i també estaven
fets de rajoles travades amb fang. El cos de l’estructura estava
envoltat per un parament de maçoneria travat amb morter. Entre el mur i la cambra de combustió hi havia un reble de terra
i pedres. El forn estava acompanyat d’unes estructures que ara
estan arrasades, de les quals sols es veuen restes d’un paviment
de rajoles i l’inici d’alguns murs derrocats (fig. 14.40). La cronologia d’aquest forn està dins del segle xx.
Fig. 14.35. L’Alqueria (nucli urbà deTorís).
Fig. 14.37. El Molinet (Torís).
Fig. 14.36. Serra del Castellet (Torís).
258
Fig. 14.38. El Llano I (Torís).
[page-n-270]
Altres llocs que donaren restes, però que quedaren com a
proposta per a una prospecció eren:
- La Font del Pavo.
- Carreus a la carretera de la caseta «Matamulas».
II fase de prospecció
La prospecció es portà a cap entre els mesos de juliol i agost
del 2002. En aquesta segona fase es va fer la inspecció del
territori annex, circumdant i en relació geogràfica amb la Carència i, sobretot, dins dels termes de Montserrat i Montroi,
i també s’amplià un poc al de Torís i al nord del riu Magre.
Es van descobrir 19 jaciments nous. A l’àrea prospectada ja
se’n coneixien 7, arribant a un total de 26 els assentaments
documentats. Per tant, fent-ne recompte, el total de jaciments
nous descoberts el 2002 era de 40, i el nombre total de 71
(fig. 14.41).
El resultat dels treballs d’aquesta prospecció en el territori,
tant dels jaciments ja coneguts com dels nous localitzats, va ser
la següent:
El Castellet II (Montserrat)
Fig. 14.39. La Roda (Torís).
A més a més, hi havia unes zones que prospectàrem per notícies orals, per intuïció, per casualitat o bé per fer una prospecció sistemàtica dels llocs que no havien donat resultats positius
quant a troballes. Aquestes zones estaven dins dels termes de
Torís, Montroi i Montserrat i van ser les següents:
- Font de la Llibertat.
- Possible necròpolis islàmica baix del Castellet.
Jaciment ja documentat per la Conselleria de Cultura i pel
SIP.Es tractava d’un poblat de l’època del bronze ubicat al
cim de la serra del Castellet, al vessant meridional i en una
cota de 260 m d’altitud (fig. 14.42). Es trobava al nord del
poble de Montserrat. En aquest jaciment el SIP va fer excavacions arqueològiques els anys 1967 i 1968 dirigides per J.
Aparicio. Hi ha algunes publicacions de N. P. Gómez Serrano
en ACCV, II-4, València, p. 200; de J. Aparicio en APL XIII,
València, p. 23-50, de 1972, i en Estudios Monográficos 8,
Archivo Municipal de València, de 1976; d’E. Pla Ballester
en APL IX, València, de 1960, i en la Gran Enciclopedia de
la Región Valenciana, T. VII, València, p. 192, de 1973; de A.
Martínez Pérez en Carta Arqueològica de la Ribera, Alzira,
1984; de B. Martí Oliver en IV Assemblea d’Història de la
Ribera, l’Alcúdia, p. 39, 1986; de D. Serrano Várez en ACV
12, València, de 1987. Es van trobar en superfície fragments
de ceràmica del període del bronze. Per l’oest del poblat discorre el barranc de Logrois i pel sud el de l’Om. Així mateix,
pel sud-oest de la serralada del Castellet passa l’antic camí
anomenat Cordel del Pantano de Poyos, i per l’est, el Camí
Reial d’Aragó.
El Castellet I (Montserrat)
Fig. 14.40. Teular d’Algarra (Torís).
Jaciment ja conegut per la Conselleria de Cultura i pel SIP.
Es tractava d’una fortificació d’època medieval ubicada al
cim de la serra del Castellet, en una cota de 285 m d’altitud.
Es trobava situada al nord del poble de Montserrat. Al cim
es conservaven estructures a la vista (murs de pedres irregulars travades amb morter) que eren part d’una torre que
semblava recentment restaurada, i també es veien murs que
tancaven un single pel nord i pel sud i, a més, hi havia tres
paraments construïts al vessant meridional (fig. 14.43). Per
l’oest del jaciment discorre el barranc de Logrois i pel sud
el de l’Om. Així mateix, pel sud-oest de la serralada del
Castellet passa l’antic camí anomenat Cordel del Pantano de
Poyos i, per l’est, el Camí Reial d’Aragó.
259
[page-n-271]
Fig. 14.41. Vista aèria de la Carència.
Fig. 14.43. El Castellet I (Montserrat).
Fig. 14.42. El Castellet II (Montserrat).
260
Fig. 14.44. El Portell (Montserrat).
[page-n-272]
El Portell (Montserrat)
Jaciment ja conegut per la Conselleria de Cultura. En una serralada al nord de Montserrat i dins de la serra del Castellet,
cap a l’oest d’aquesta, a una altitud de 260 m, es localitzava
aquest poblat de l’època del bronze (fig. 14.44). No hi havia
restes visibles d’estructures, però localitzàrem restes ceràmiques de l’època. Per l’oest del poblat discorre el barranc de
Logrois i pel sud el de l’Om. Així mateix, pel sud-oest de la
serralada del Castellet passa l’antic camí anomenat Cordel
del Pantano de Poyos i, per l’est, el Camí Reial d’Aragó.
romana. Pel sud-est del jaciment discorre el barranc de l’Om
i per l’est passa l’antic Camí Reial d’Aragó.
El Carcalí (Montserrat)
Jaciment no conegut. Al nord de la mateixa serra descrita
abans, la serra del Castellet, hi havia tres turons coneguts
com Darrere de la Serra, amb una altura de 215, 206 i 210 m,
considerats d’oest a est. No hi havia estructures visibles, les
úniques restes eren fragments de material ceràmic trobades
en dos dels turons: el del centre i el de l’est (fig. 14.45). En
el turó central vam arreplegar fragments d’àmfora Dressel 1
i en el situat a l’est ceràmica ibèrica. Tots tres els vam considerar com un conjunt ja que la dispersió de les restes ceràmiques era poca, cosa que podria tindre a veure amb la forta
antropització de la zona. Per l’oest de Darrere de la Serra
passa el barranc de Logrois i l’antic camí anomenat Cordel
del Pantano de Poyos i per l’est el Camí Reial d’Aragó.
Jaciment no documentat, però és molt possible que es tracte
del jaciment conegut com les Coves. La muntanya de les
Coves es troba al nord d’aquest jaciment, en la qual nosaltres
no vam trobar cap resta, per la qual cosa devia tractar-se del
mateix jaciment però, com que no estàvem segurs d’això i
el jaciment es trobava ubicat a la muntanya del Carcalí, el
vam documentar com a un de nou i, com que es tractava
d’un turó, decidírem prospectar-lo. Estava en una muntanya
situada al nord-oest de Montserrat. A la part meridional del
cim, a 274 m, estava aquest poblat de l’època del bronze que
conservava part visible de les seues estructures (un tram de
muralla i dues estructures circulars), protegit tot ell per una
nombrosa quantitat de matolls (fig. 14.47 A i B). El percentatge de material ceràmic hi era abundant i semblava estar en
bon estat de conservació, encara que s’observava l’enderroc
de la muralla i d’altres murs. Són diversos els barrancs que
pel sud envolten el poblat, destacant el de les Valletes i el
de Logrois. Sembla que la via de comunicació podria ser un
camí que discorre pel sud, als peus de la muntanya, que porta
direcció est-oest i que uneix l’antic camí Cordel del Pantano
de Poyos amb el de la Colada de l’Estacada.
Maset del Retor II (Montserrat)
El Collado (Montroi)
Jaciment ja documentat per la Conselleria de Cultura. A l’est
de la serra del Castellet hi havia un turó conegut com Maset
del Retor, amb una altura de 204 m. No hi havia estructures a
la vista però sí nombrosos fragments de material ceràmic localitzats en la zona oriental i meridional del turó (fig. 14.46).
Aquest tenia alterats els vessants septentrional i occidental,
i també part de la zona alta, a causa de la recent aportació
de terra amb restes de material constructiu contemporani. La
resta de l’espai era muntanyenca o de secà amb ametlers.
Es conservaven restes ceràmiques de les èpoques ibèrica i
Jaciment desconegut. A 201 m d’altura, en un turó de
l’extrem occidental d’una muntanya situada al nord del riu
Magre, dins del terme de Montroi, i a l’est d’aquest, vam
trobar aquest jaciment de l’època del bronze. Hi havia restes ceràmiques d’aquesta època sense estructures associades.
La muntanya estava totalment destrossada als seus vessants
nord i oest i, tal vegada, s’havia destruït part del jaciment
(fig. 14.48 A i B). Aquest poblat està prop del riu Magre
i està ubicat entre dos antics camins: la Vereda del Molló
Blanc i la Colada de l’Estacada.
Fig. 14.45. Darrere de la Serra (Montserrat).
Fig. 14.46. Maset del Retor II (Montserrat).
Darrere de la Serra (Montserrat)
261
[page-n-273]
A
A
B
B
Fig. 14.48. A i B) El Collado (Montroi).
Fig. 14.47. El Carcalí (Montserrat) A) Vista general. B) Detall de
la muralla.
Fig. 14.49. El Colmenar (Montroi).
El Colmenar (Montroi)
fort pendent cap al sud i no s’apreciaven estructures ni compartimentacions interiors de l’espai. Aquest poblat està prop
del riu Magre i al sud de l’antic camí Colada de l’Estacada.
Jaciment no documentat. A l’oest de la localitat de Montroi i al
nord del riu Magre, sobre el cim i al vessant meridional d’un
turó de 190 m conegut com el Colmenar, hi havia un recinte
fortificat. Es tractava d’una estructura de planta rectangular
amb paraments de pedres irregulars travades amb calç. Al costat nord, i dins del pany perimetral, hi havia dues torres de
planta circular, i al sud una altra quadrangular (fig. 14.49). En
dispersió superficial sols vérem teules pertanyents al sostre i
fragments dels paraments. L’interior de l’estructura tenia un
262
El Tossal (Montserrat)
Jaciment ja documentat pel SIP. Sobre el cim, de 255 m
d’altura, d’una muntanya situada al sud-est de Montserrat es
localitzava aquest poblat de l’època del bronze. L’existència
d’una pedrera en aquesta muntanya denominada el Tossal, en
explotació en el moment de la prospecció, havia destrossat tota
[page-n-274]
A
Fig. 14.50. El Tossal (Montserrat).
B
la part septentrional i occidental de la muntanya i havia arribat
fins al cim, on se situava el jaciment, i semblava que n’havia
desaparegut gran part. Per tot el cim discorrien grans escletxes
creades per l’enderrocament de la muntanya (fig. 14.50). En la
zona que quedava del jaciment vam recuperar alguns fragments
ceràmics. Pel nord-oest el poblat està solcat per barranquets que
aboquen al barranc de l’Om, que discorre per l’oest; també té
alguns estanys. Per l’oest passa l’antic camí Cordel del Pantano
de Poyos i per l’est el Camí Reial d’Aragó.
El Castell (Montroi)
Jaciment ja documentat per la Conselleria de Cultura i pel
SIP. Es tractava d’una fortificació d’època medieval cristiana, ubicada al cim de la serra del Castell en una cota de 216
m d’altitud. Es troba al sud-oest del poble de Montroi. De la
fortificació es conservava una torre de planta quadrangular
de 10 m × 8 m i 21 m d’alçària. Semblava que estava feta
amb caixons de tàpia de morter, pedres i maçoneria. Conservava tres altures i part d’una escala interior, així com algunes
voltes i finestres. El sostre de la torre era de rajoles. A més
de la torre, del conjunt de la fortificació s’havien conservat
dos panys de muralla molt arrasats. Es conservaven estructures (murs de pedres irregulars travades amb morter) que
consistien en part d’una torre situada al cim (sembla que ha
estat restaurada recentment), murs que tancaven una escletxa
pel nord i pel sud i, també, tres paraments ubicats al vessant
meridional (fig. 14.51 A i B). Aquest poblat està prop del riu
Magre i es troba ubicat al sud de l’antic camí de la Vereda
del Molló Blanc.
PMT 1 - Prospecció Montserrat núm. 1 (Montserrat)
Jaciment no documentat. Al sud de la localitat de Montserrat,
prop dels barrancs de l’Om i de Logrois, i al nord del riu Magre,
hi havia un turó de 162 m d’altitud en el qual trobàrem un jaciment amb un poblament prolongat en el temps, fet evidenciat
per la dispersió ceràmica des de l’època ibèrica, passant per la
romana i acabant en la medieval islàmica. No hi havia estructures associades i visibles en superfície (fig. 14.52). Prop d’aquest
jaciment discorre, per l’est, el barranc de l’Om, i per l’oest, el
de Logrois, i l’antic camí Cordel del Pantano de Poyos li passa
prop per l’oest.
Fig. 14.51. El Castell (Montroi). A) Vista general. B) Vista de la
torre.
Les Valletes (Montserrat)
Jaciment no documentat. A l’oest de la localitat de Montserrat,
al sud-est del poblat del bronze ubicat al Carcalí, sobre un turó
de 173 m d’altura, es localitza un jaciment romà, una vil·la. A
la part meridional hi ha noves edificacions i a la septentrional,
en un camp transformat per a plantar vinyes, es va trobar gran
quantitat de material ceràmic i constructiu (fig. 14.53). No hi ha
estructures associades i visibles en superfície i el jaciment pot
estar, en part, destruït. Són diversos els barrancs que per l’est,
l’oest i el sud envolten el jaciment, destacant el de les Valletes
i el de Logrois. La via de comunicació podria ser un camí que
discorre pel nord, als peus del Carcalí, que porta direcció estoest i que uneix l’antic camí Cordel del Pantano de Poyos amb
el de la Colada de l’Estacada.
263
[page-n-275]
Logrois (Montserrat)
Font de la Llibertat (Montserrat)
Jaciment no documentat. En un turonet situat al nord-oest de
la localitat de Montserrat, en un cim a 180 m, hem trobat
restes ceràmiques de les èpoques ibèrica i islàmica. El turó
està molt prop del poble i prou antropitzat però, així i tot,
hem trobat dispersos en superfície fragments ceràmics dels
dos períodes esmentats (fig. 14.54). No hi havia estructures
visibles i associades als assentaments. Per l’oest del turó discorre el barranc de Logrois i pel nord-est passa l’antic camí
Cordel del Pantano de Poyos.
Jaciment desconegut. A l’extrem oriental de la serra de la
Carència hi ha un turó, a la partida anomenada Barranquet
de l’Aigua. El cim està en una cota de 288 m s/n/m i el trobàrem transformat, així com també el vessant septentrional.
Al vessant meridional i a una altura de 250 m localitzàrem
una dispersió ceràmica en un espai de 50 × 50 m (fig. 14.56
A i B). A la zona hi havia plantades garroferes i estava treballada amb rella, cosa que havia fet possible veure i recollir
materials ceràmics d’època ibèrica i algun fragment romà.
Des d’aquest assentament es veia el poblat de la Carència i, a
uns 50 m cap al nord-oest estava la font de la Llibertat, també
coneguda com de la Carència, de la qual encara brolla aigua.
Pensem que el lloc on vam trobar els materials ceràmics era
l’assentament ibèric, i potser part del romà, però que la major
part de la vil·la estaria més cap a l’oest, en una zona ja rebaixada hui per mitjans mecànics per a l’extracció de terra i,
per tant, possiblement quasi tota destruïda. Per l’est del jaciment discorre el barranc de la Carència i també, tant pel nord
com per l’est, passen dos camins que duien cap als vessants
septentrional i meridional, respectivament, de la serralada de
la Carència.
Canyada del Pavo (Torís)
Jaciment no documentat i que es va trobar per casualitat durant les
prospeccions del darrer any, i que en la campanya de 2002 el vam
inspeccionar. Al vessant meridional de la serralada de la Carència, a l’oest de la font del Pavo i en una cota de 260 m s/n/m, es
va localitzar un assentament d’època ibèrica (fig. 14.55). En una
zona de muntanya amb pins i sotabosc, on no hi havia estructures
a la vista i sols es va veure una dispersió ceràmica en un espai de
20 × 20 m. Pel sud del jaciment discorre el barranc de la Carència. El camí que comunicaria l’assentament seria un que anava
pel sud, probablement en una cota entre 220 i 230 m.
tossalet
bancalat
carretera
VP-3065
N
Montserrat
Fig. 14.52. PMT 1 - Prospecció Montserrat núm. 1 (Montserrat).
Fig. 14.54. Localització de Logrois (Montserrat).
Fig. 14.53. Les Valletes (Montserrat).
264
Fig. 14.55. La Canyada del Pavo (Torís).
[page-n-276]
La Molinera (Torís)
Jaciment no documentat. A la serralada anomenada el Racó de
les Blasques que discorre en direcció nord-oest a sud-est, situada al nord-est de la serra de la Carència, es va localitzar aquest
jaciment ibèric. Estava ubicat al seu vessant occidental, a una
altura de 240 m s/n/m, prop del barranc de Cabeces. En un espai plantat de garroferes localitzàrem una dispersió ceràmica de
20 × 20 m, sense estructures associades visibles en superfície.
Des d’aquest assentament es veia el poblat de la Carència (fig.
14.57). Per l’oest del jaciment discorre el barranc de Cabeces i
pel sud un camí que passa pel vessant septentrional de la serralada de la Carència, que s’uneix perpendicularment a un altre
que és paral·lel al barranc.
Els Caps (Torís)
Jaciment no conegut. A la serralada anomenada el Racó de
les Blasques que discorre en direcció nord-oest a sud-est,
situada al nord-est de la serra de la Carència, es va localitzar
aquest jaciment ibèric. Estava ubicat al seu vessant occidental, a una altura de 230 m s/n/m, prop del barranc de Cabeces. En un espai transformat i amb vinyes localitzàrem una
dispersió ceràmica de 20 × 20 m, sense estructures associades visibles en superfície. Des d’aquest assentament es veia
el poblat de la Carència (fig. 14.58). Per l’oest del jaciment
discorre el barranc de Cabeces i pel sud hi ha un camí que passa
pel vessant septentrional de la serralada de la Carència i que
s’uneix perpendicularment a un altre que és paral·lel al barranc.
PM 1 - Prospecció Montroi núm. 1 (Montroi)
Jaciment no documentat. Al nord-oest de la localitat de Montroi, a la part meridional de la serralada anomenada el Puntal
del Corral de Ferreret, a una altura entre 190 i 200 m s/n/m,
trobàrem aquest jaciment ibèric. Comparant-lo amb altres assentament ibèrics del territori de la Carència tenia una major
dispersió ceràmica, entre 60 × 60 m. Les restes arqueològiques
es localitzaren en dos punts separats per camps transformats, on
possiblement que ja no quedaren restes mobles ni immobles. En
la zona un poc més elevada, on també hi havia materials, vam
trobar restes d’estructures (murs fets amb pedres irregulars travades amb terra), localitzades al tall sud d’un turó sobre el qual
s’havia construït un xalet, que l’ha destruït en part (fig. 14.59 A
i B). Les altres restes arqueològiques estaven més al sud, en un
camp de vinyes, i semblava que sols hi havia restes ceràmiques.
Els cursos d’aigua que solquen els voltants d’aquest jaciment
estan situats tant a l’est (barranc de les Valletes), com a l’oest
(alguns barranquets i el riu Magre). Pel sud-oest passa l’antic
camí Colada de l’Estacada.
A
Fig. 14.57. La Molinera (Torís).
B
Fig. 14.56. Font de la Llibertat (Montserrat). A) Vista general.
B) Detall del jaciment.
Fig. 14.58. Els Caps (Torís).
265
[page-n-277]
Les Blasques (Torís)
Jaciment no conegut. La serralada de les Blasques discorre en
direcció nord-oest a sud-est, i està situada al nord-est de la serra de la Carència, on es va localitzar el jaciment ibèric. Estava ubicat al seu cim i al vessant occidental, a una altura entre
275 i 280 m s/n/m. S’hi van localitzar restes ceràmiques en una
dispersió de 40 × 40 m, sense estructures visibles associades.
Era una zona de muntanya amb un espai de planura que tenia
sotabosc i algunes garroferes (fig. 14.60). Des d’aquest assentament es veia el poblat de la Carència. Per l’oest d’aquest poblat discorria el barranc de Cabeces. Els camins que associem
al jaciment són els que passen pel vessant septentrional de la
serralada de la Carència i un altre perpendicular que, a més, és
paral·lel al barranc.
PM 2 - Prospecció Montroi núm. 2 (Montroi)
Jaciment no documentat. Al nord-oest de la localitat de Montroi, a la part meridional de la serralada anomenada el Puntal
del Corral de Ferreret i sobre un turonet que té una altura de 200
m, es va localitzar aquest jaciment ibèric. Es trobava a l’oest
de PM 1 i es va considerar com un jaciment diferent d’aquest
perquè els separava un barranc (fig. 14.61). Les restes arqueològiques eren materials ceràmics. Els cursos d’aigua que solcaven
els voltants d’aquest jaciment estaven situats al sud i l’oest (alguns barranquets i el riu Magre). Pel sud passava l’antic camí
Colada de l’Estacada.
PMT 2 - Prospecció Montserrat núm. 2 (Montserrat)
Jaciment no conegut. A l’extrem oriental de la serra de la Carència hi ha un turó, a la partida anomenada Canyada de Francisquet.
A la part del cim, cota 275 m, a l’extrem més meridional i al
costat d’un catxirulo, hi ha un assentament islàmic. La dispersió
ceràmica està en un espai de 10 × 10 m (fig. 14.62). A la zona
hi ha plantades garroferes i ametlers, cosa que ha fet possible
veure i recollir materials ceràmics d’època islàmica. Pel sud del
jaciment discorre el barranc de la Carència, i a 40 m està la font
de la Llibertat, també coneguda com la Carència, de la qual encara brolla aigua. Pel sud passaria un camí que des del vessant
septentrional de la serralada de la Carència duria cap al Cordel
del Pantano de Poyos.
A
Fig. 14.60. Les Blasques (Torís).
VP-3065
B
km
11
Torís
barranc
dels Caps
torre
elèctrica
N
Fig. 14.59. PM 1 - Prospecció Montroi núm. 1 (Montroi). A) Vista
general. B) Detall d’un mur.
266
Fig. 14.61. Localització de PM 2 - Prospecció Montroi núm. 2
(Montroi).
[page-n-278]
PM 3 - Prospecció Montroi núm. 3 (Montroi)
Jaciment desconegut, trobat en prospectar la zona del vessant
meridional de la serralada de la Carència, entre fonts i barrancs.
A l’est de la font del Pavo i a l’oest de la font de la Llibertat,
s’ha localitzat un assentament d’època ibèrica. Es troba ubicat
a mitjan muntanya i en una cota de 240 m (fig. 14.63). Es tracta
d’una zona de muntanya en la qual han construït una caseta i
l’han transformada amb ametlers. No s’han trobat estructures,
sols dispersió ceràmica en un espai de 10 × 10 m. Pel sud del
jaciment discorre el barranc de la Carència i davant d’aquest hi
ha un camí que va paral·lel al barranc, en una cota entre 220 i
230 m.
PT 11 - Prospecció Torís núm. 11 (Torís)
Jaciment no documentat, localitzat en prospectar la dispersió de
materials del jaciment la Canyada del Pavo. Al vessant meridional de la serralada de la Carència, al sud-oest de la font del Pavo
i en una cota entre 200 i 210 m es va trobar aquest assentament
d’època ibèrica. Es tracta d’una zona de muntanya transformada
amb cultiu de garroferes i oliveres. No s’han trobat estructures,
sols dispersió ceràmica en un espai de 30 × 30 m. El jaciment
el travessa la carretera comarcal C 3322 que va de Torís a Montroi (fig. 14.64). Vam valorar la possibilitat que fóra el mateix
jaciment que la Canyada del Pavo, situat al nord-est d’aquest,
encara que en una cota de 260 m, però fins ara pensem que en
són dos diferents, donada la mancança que hi ha de materials en
els metres que els separen, així com la topografia del terreny i,
sobretot, el lloc per on discorreria el camí de comunicació, molt
probablement en una cota aproximada entre 220 i 230 m. Pel
sud del jaciment discorre el barranc de la Carència i el camí que
comunicaria l’assentament li passaria pel nord.
Barranquet de Vinyar (Torís)
Jaciment no conegut. Al sud-oest del poble de Torís i a la part
oriental de la serralada del Castellet hi ha un turó de 246 m, on
hi ha restes ceràmiques d’època ibèrica. Al voltant del turó, cap
a la part meridional i l’occidental, apropant-se al barranc del
Francés, hi ha dispersió ceràmica en un espai de 25 × 25 m (fig.
14.65). No hi ha estructures visibles. El jaciment està ubicat
entre els barrancs del Francés i de Vinyar, i a l’oest de l’antic
camí Vereda de Darrere la Serra.
serra de
la Carència
xalet
catxirulo
Font
Llibertat
C-3322
Montserrat
Fig. 14.64. PT 11 - Prospecció Torís núm. 11 (Torís).
N
Fig. 14.62. Localització de PMT 2 - Prospecció Montserrat núm.
2 (Montserrat).
Fig. 14.63. PM 3 - Prospecció Montroi núm. 3 (Montroi).
Fig. 14.65. Localització del Barranquet de Vinyar (Torís).
267
[page-n-279]
Marjal (Torís)
Canyada d’Alonso (Torís)
Jaciment no documentat, localitzat en completar la prospecció del Barranquet de Vinyar. Al sud-oest del poble de Torís,
a la part oriental i al peu de la serralada del Castellet, a una
altura de 230 m, trobarem una gran dispersió ceràmica de
60 × 80 m (fig. 14.66). No hi havia estructures visibles pero
sí material ceràmic ibèric, romanorepublicà i medieval. El
jaciment està solcat per tres cursos d’aigua, i queda situat a
l’oest de l’antic camí Vereda de Darrere la Serra.
Jaciment no documentat. Es trobava a una altura sobre el nivell
del mar de 326 m, en una dispersió de 23,5 × 40 m, i hi vam
trobar pocs fragments de ceràmica ibèrica. Es tractava d’un assentament rural. El canal de reg del riu Magre i el camí annex
podrien haver destruït part del jaciment (fig. 14.68). La prospecció prevista per a aquesta campanya se centrava a la zona
nord de Torís, una àrea no prospectada mai per nosaltres fins
ara. Així, el segon dia de treball ens dirigírem als turons situats
a la part septentrional del poble i, al cim del turó de Calauet,
localitzàrem un poblat ibèric.
A més a més, hi havia unes zones que prospectàrem per
notícies orals, per intuïció, per casualitat o bé per fer-ne
una prospecció sistemàtica i que no ens van donar resultats
positius quant a troballes. Aquestes estaven dins dels termes
de Torís, Montroi i Montserrat, i van ser les següents:
- Zona nord de la part baixa de la Carència.
- Banys vora el Magre.
VI fase de prospecció
La prospecció del territori que estava davall la influència de
la Carència va continuar l’any 2006.
Calauet (Torís)
Jaciment no documentat. A 305 m d’altura i envoltat per un recinte murari, el poblat quedava situat al sud-est de la Carència.
Hi havia visibles un mur prou llarg a l’interior i un mur que
envoltava el poblat (fig. 14.69 A i B). Destacava la proximitat
de la font del Poll i la possibilitat que a la zona est mancara
una part del jaciment per transformacions en vinyes. Trobàrem
ceràmiques ibèriques dels segles iii i ii aC i escòria de ferro.
El Garroferal de la Blanca (Torís)
Anàrem a veure el jaciment ja que en teníem notícies des
de l’Ajuntament. Ens havien avisat per si s’havien practicat
allí possibles excavacions clandestines. Es tractava d’una
vil·la romana situada al nord-est de la Carència, sobre un
turó a uns 160 m s/n/m. Era un terreny amb garroferes i travessat per un camí agrícola on, en superfície, es dispersava
el material entre 76,35 i 125 metres (fig. 14.67). Conclosa
aquesta prospecció, anàrem a buscar un dels jaciments dels
quals la Direcció General de Patrimoni ens havia informat
sobre les noves troballes fetes a partir de les prospeccions
de la variant C-50 de la carretera Llombai-Torís.
Fig. 14.67. El Garroferal de la Blanca (Torís).
Torís
serra del Castellet
vereda de Tras
N
Marjal
Castellet
Fig. 14.66. Localització de la Marjal (Torís).
268
barranc
del Francés
Fig. 14.68. Canyada d’Alonso (Torís).
[page-n-280]
Canyada de los Caballeros (Torís)
Jaciment nou on es conserven unes carrilades d’un antic camí
que discorria pel vessant de la muntanya en direcció 260°
oest. Excavat i erosionat en la roca natural de la muntanya,
s’apreciava el desgast en les carrilades de passar els carros (fig.
14.70). Aquestes tenien un ample exterior d’1,46 m i un interior
d’1,07 m. Està a una altura de 361 m s/n/m.
La Mistera (Torís)
Jaciment nou localitzat a l’oest de la Carència. Es tracta d’un
assentament rural ibèric i d’una vil·la romana, dels quals hi havia notícies orals d’una troballa d’ossos humans al sud del conjunt (fig. 14.71). Es trobava envoltat de xalets, entre els quals
A
hi havia abundosa quantitat de ceràmica ibèrica i una poca de
romana, a més d’alguna tegulae, per la qual cosa sembla que la
vil·la podia estar molt destruïda.
Concloses aquestes feines ens vam dirigir a la Vinyamalata,
per a buscar la cova on, segons ens havia dit el Sr. Hueso, es
va trobar una destral de pedra polida. La gran sorpresa va ser
veure que dins l’entorn, inclosa la cova, hi havia una gran pedrera en explotació (fig. 14.72). Aprofitàrem per a prospectar
les muntanyes pròximes, sense cap resultat positiu de troballa
arqueològica.
L’equip de prospecció vam fer una visita a l’assentament
ibèric de Pico de los Ajos a Iàtova, al qual ens va guiar
l’arqueòleg Luis Gimeno i ens va acompanyar la professora de
la Universitat Consol Mata, reconeguda iberista de les terres
valencianes, amb el seu equip de treball. Va ser una visita molt
profitosa quant a apreciacions de visibilitat de la Carència,
control territorial i per a veure l’entitat i els materials del poblat. Des del jaciment es veia clarament la Carència, i al revés
(fig. 14.73 A i B), però quan férem aquesta visita no sabíem bé
on estava ubicat Pico de los Ajos. Al lloc, ja estudiat en part
per L. Gimeno i E. Dies, destaca una gran torre de control i
una muralla que envolta un lloc estratègic per al control territorial. Cal destacar que al jaciment hi havia nombrosos i grans
clots clandestins d’espoli, i que entre el conjunt de materials
ibèrics destacava la presència de ceràmica d’engalba roja de
Kelin, inexistent a la Carència, i també hi havia material romanorepublicà.
B
Fig. 14.69. Calauet (Torís). A) Vista general. B) Detall de la
muralla.
Fig. 14.71. La Mistera (Torís).
Fig. 14.70. Canyada de los Caballeros (Torís).
Fig. 14.72. Pedrera on estava la cova de la Vinyamalata (Torís).
269
[page-n-281]
En una altra visita vam anar al poblat de Sant Miquel de
Llíria, Edeta ibèrica, també amb la intenció de comprovar la
visibilitat i les construccions. La visibilitat era bona però ens va
costar un poc identificar la Carència. Després de la prospecció
no localitzàrem cap evidència de l’existència de muralles, en
les quals teníem un gran interés. Veure que hi havia una ocupació en tots els vessants del poblat, en diferents terrasses, va
resultar molt suggerent quant al coneixement de com es va fer
l’adaptació i la transformació d’aquest espai.
VII fase de prospecció
La boirina que sempre trobàvem a l’entorn de la Carència entre
els mesos de juliol i agost va fer que al llarg del període 2001 a
2006 no coneguérem mai la bona visibilitat que hi havia des del
cim de la Carència. El més raonable haguera estat fer visites al
jaciment al llarg de l’any, però després de l’estiu de 2001, quan
la guàrdia civil va fer la confiscació de material arqueològic al
propietari dels terrenys, ja no va ser possible fer-les. Donat que
aquest any excavàrem entre setembre i octubre, malgrat que la
pluja ens va impedir dur un bon ritme de treball, el fet positiu
va ser que per primera vegada comprovàrem que la vista des del
jaciment era extraordinària (fig. 14.74). Es veia perfectament
la mar, un tram gran de costa, les grues del port de la ciutat de
València, el cim de Pico de los Ajos i la ciutat d’Edeta, i vam
fer nombroses fotografies.
Les investigacions del territori dutes a terme per Héctor
Orengo han trobat, per fotografia aèria, una vil·la situada al
nord de la serra del Portell, a l’oest de Cortitxelles, una zona
possiblement dessecada en època romana, segons els estudis
que s’estaven fent.
VIII fase de prospecció
Les visites d’aquest any a uns altres assentaments es van fer
a la zona de Iàtova, acompanyats per David Quixal i Andrea
Moreno. Vérem dues talaies, el Puntal del Viudo i Peña Mijares. La primera, que també tenia jaciment pel seu vessant,
al cim no era massa gran, però tenia una torre i una muralla
ibèriques, i semblava que també hi havia terrasses fetes de
l’època del bronze. Des d’aquesta no es podia veure Pico de
los Ajos però semblava controlar el pas per la ruta interior.
Trobàrem materials del bronze, ibèrics i un fragment de vernís negre antic.
L’altra talaia, Peña Mijares, tenia una font i per davall
passava un barranc i, a més, tenia en la part baixa del vessant un jaciment ibèric. Des d’aquest es podia veure Pico de
los Ajos. Semblava que tots dos, no massa allunyats, controlaven i senyalitzaven una mateixa àrea.
Visitàrem, amb Helena Bonet, Consol Mata, Andrea
Moreno i David Quixal, acompanyats pel senyor José Borrás, la torre ibèrica de la Faquirola (Puntal del Gallo) (fig.
A
Fig. 14.74. Vista de la costa de València des de la Carència.
B
Fig. 14.73. A) Vista del Pico de los Ajos des de la Carència. B) Cim
del Pico de los Ajos.
270
Fig. 14.75. Puntal del Gallo (Bunyol).
[page-n-282]
14.75), ubicada sobre un poblat del bronze en un turó de
705 m, amb materials de l’ibèric ple i dos lingots de ferro.
Al nord d’aquest hi havia un poblat ibèric, del qual vérem
un tram de muralla ubicat a l’Alto del Retor.
Durant aquesta campanya férem un encàrrec de treball
a David Quixal per a dur a terme la prospecció i l’estudi
del territori de la vall del Magre a la zona limítrof amb el
territori de Kelin, perquè era una àrea que ell havia treballat
i continuava estudiant. La intenció era establir per aquesta
zona el límit compartit dels dos territoris, el de Kelin i el de
la Carència.
IX fase de prospecció
Visitàrem amb els alumnes d’aquesta campanya alguns jaciments ibèrics i romans per tal de completar i redefinir la
seua extensió: Teular d’Algarra, la Devesa, PT 2, la Font del
Pavo, PT 12, PT 15, PT 13, PT 14 (fig. 14.76). Aquest últim
destaca per mostrar una quantitat i una varietat d’àmfores
republicanes extraordinària (grecoitàlica, Dr. 1 i adriàtica),
cosa que ens va fer fixar-nos millor en la seua ubicació i trobar un camí nou de pas, molt ample, que comunicava amb
la Font del Pavo.
L’evolució de les investigacions del territori i el paisatge
d’Héctor Orengo i Anna Ejarque van dur a plantejar un altre
projecte que iniciàrem amb la col·laboració del Centre d’Investigacions sobre Desertificació (CIDE) del CSIC. Dins
d’ell es va fer una intervenció edafològica al barranc de
Cortitxelles, formant part del projecte «La Carència. Evolució cronològica i urbanística. Valoració dins del territori»
dut a terme des de l’any 2001 pel Servei d’Investigació Prehistòrica i Museu de Prehistòria de la Diputació de València.
L’objectiu d’aquestes anàlisis va ser documentar l’existència de nivells lacunars en aquest indret i el coneixement
de la vegetació que hi havia en els temps de l’ocupació del
jaciment. La localització de diversos paleorius per fotografia aèria i satèl·lit, junt amb les anàlisis hidrogràfiques fetes en un entorn SIG, suggerien que aquesta àrea va estar
inundada fins al segle xvii (fig. 14.77). El segle xviii ja es
documentava l’existència de cultius i d’un sistema de regadiu a Cortitxelles. La realització de les anàlisis esmentades
era per a constatar o descartar l’existència de nivells lacu-
Fig. 14.76. Vessant oriental de la Carència amb el camí principal
i els nous assentaments.
nars, alhora que determinar l’evolució paleopaisatgística
d’aquesta àrea.
Es va fer l’excavació de dos talls al barranc de Cortitxelles a fi de recollir mostres per a efectuar anàlisis sedimentològiques, edafològiques i paleoecològiques.
Els talls estratigràfics van ser d’1,50 metres d’amplària
aproximada per una alçària de 2,5 metres i una profunditat
de 3 metres. Es feren a la paret sud del barranc de Cortitxelles, en les coordenades UTM 30N 704346, 4363601 i
703538, 4363490 (fig. 14.78).
Demanàrem un permís d’intervenció a la Confederació
Hidrogràfica del Xúquer pel mes de juny del 2009, amb la
direcció de Carmen Antolín (CIDE) i Rosa Albiach Descals (SIP), amb la col·laboració de l’equip tècnic format
per Héctor Orengo (ICAC), Anna Ejarque (ICAC), Sabina
Asins (CIDE) i Yolanda Carrión (CIDE).
Els talls es feren amb una pala mecànica mixta i, posteriorment, es netejaren a mà a fi de deixar un tall net per a
apreciar amb claredat els horitzons edàfics i l’estratigrafia.
A continuació es va procedir a fer la descripció edàfica dels
horitzons i la recollida de mostres sedimentàries i les anàlisis de laboratori.
La recollida de mostres per als estudis paleoecològics es
va fer mitjançant tubs de PVC seccionades de manera verti-
Fig. 14.77. Vista aèria de la zona d’intervenció en Cortitxelles
(Torís). H. Orengo.
Fig. 14.78. Mapa de localització dels talls de la zona d’intervenció
en Cortitxelles (Torís). Referència cadastral. H. Orengo.
271
[page-n-283]
cal, que van ser aplicades a la secció dels talls per a recollir
de manera contínua el paquet sedimentari corresponent als
nivells lacunars.
La recuperació de les macrorestes vegetals es va fer amb
un mostreig entre 10 i 20 litres cada 10 cm de profunditat i respectant els paquets sedimentaris identificats. Al laboratori, les
mostres es van processar mitjançant la flotació en cubeta, que
va permetre tractar ràpidament un gran volum de sediment i recuperar restes orgàniques de dimensions molt reduïdes (carbó,
llavors, microfauna, etc.). Després es va procedir a la identificació botànica del carbó a través d’un microscopi metal·logràfic.
El mostreig dels diferents horitzons del sòl va consistir en
l’extracció d’una alíquota homogènia aproximadament d’1 kg
per cada horitzó en bossa de plàstic per a l’anàlisi de la textura,
la matèria orgànica, el pH, la conductivitat elèctrica (CE) i el
potencial d’oxidació i reducció (Eh) del sòl. A més, es va extraure un cilindre de sòl de 4 cm de diàmetre i 5 cm de longitud
per a la determinació de la densitat aparent i la porositat de cada
horitzó (fig. 14.79).
Malauradament el procés de selecció no va donar mostres
suficientment grans per a poder analitzar-les.
X fase de prospecció
Férem el canvi de tota la documentació de les fitxes dels jaciments d’aquest projecte al nou format de fitxa requerida per la
Direcció General de Patrimoni, i les vam lliurar.
XI fase de prospecció
En aquesta fase de prospecció treballàrem les zones més
pròximes al jaciment, al vessant sud, i amb els topògrafs férem el seguiment del camí antic d’accés al jaciment per l’est
(PT 13), l’únic d’accés possible amb carro, i arribàrem fins a
l’assentament (PT 14).
L’Horteta (Torís)
Per primera vegada prospectàrem la banda sud del riu Magre.
Anàrem a buscar un jaciment romà, una vil·la romana anomenada l’Horteta, de la qual ens havia parlat Pau Garcia Borja per
uns treballs de prospecció que havia fet a la zona. Arribàrem
des de la carretera de Torís a Montserrat i, en el km 58, ens
desviàrem per tal de creuar el Magre i arribar-hi (fig. 14.80). El
material ceràmic era escàs, hi havia ceràmica ibèrica i sobretot
romanoimperial.
La Murta (Torís)
Al sud del jaciment de l’Horteta, al vessant de la zona de la
Murta i prop d’un barranquet estacional (fig. 14.81), es va
trobar una fulla d’argent de tipologia romana en excel·lent
estat de conservació. Ara està en procés d’estudi mitjançant
anàlisi de metal·lografia. A més a més, sols trobàrem un
fragment de dolium. Probablement quedaria dins del fundus
de l’Horteta.
Fig. 14.80. L’Horteta (Torís).
Fig. 14.79. Procés de treball a Cortitxelles. Any 2009.
272
Fig. 14.81. La Murta (Torís).
[page-n-284]
Materials recuperats als jaciments prospectats
PT 6 (Montroi)
S’han inventariat els materials arqueològics provinents de les
prospeccions dutes a terme al llarg de les campanyes dels anys
2001 a 2011, a fi de poder donar una cronologia relativa més
aproximada als assentaments que estan en relació amb el territori de la Carència. Es presenta un llistat dels jaciments amb els
materials estudiats i les cronologies.
1 fragment a mà, possiblement del Bronze; 7 fragments de ceràmica ibèrica (5 de cos, dels quals 1 es de cuina, 1 vora, 1 ansa);
1 fragment de material constructiu.
Cronologia: Bronze i Ibèric.
L’Olivereta de Canyamar (Torís)
1 fragment de cos de ceràmica a mà.
Cronologia: Bronze.
Prop de Campillo II es va trobar aquest jaciment on hi havia 2
fragments de cos de ceràmica a mà del Bronze; 3 fragments de
cos de ceràmica ibèrica; 1 fragment de tegulae.
Cronologia: Bronze i Ibèric.
Alt del Collado dels Barrancons (Torís)
PT 1 - Mont de l’Estacada, de la Perdiu (Torís)
9 fragments de ceràmica a mà (5 vores, 1 arrancada d’ansa, 3 de
cos); i 1 fragment de granit gris.
Cronologia: Bronze.
3 fragments del Bronze; 4 fragments de gerra ibèrica (2 de base
i 2 de vora); 1 fragment d’ansa d’àmfora ibèrica; 5 fragments de
cos d’àmfora adriàtica; 1 fragment de base de campaniana A; 2
fragments d’escòria de mineral de ferro.
Cronologia: Bronze i Iberoromà (ii-i aC).
El Montrotó (Torís)
68 fragments de ceràmica a mà d’un mateix recipient; 3 fragments de ceràmica a mà.
Cronologia: Bronze.
El Carcalí (Montserrat)
Fragments informes; 1 mamelló i 2 vores.
Cronologia: Bronze.
El Collado (Montroi)
Fragments informes de ceràmica i 1 vora.
Cronologia: Bronze.
PT 10 (Torís)
El Castellet (Torís)
2 fragments de cos de ceràmica a mà del Bronze, 16 fragments
de ceràmica medieval (4 vidrats monocroms, 3 melats, entre
els quals hi ha un cresol, 1 ataifor, 1 verd que és un ataifor); 9
gerres i cànters pintats de ferro i manganès, 3 olles; 1 fragment
de morter del fortí medieval.
Cronologia: Bronze i Medieval.
El Campillo (Torís)
5 fragments a mà del Bronze (1 base i 4 de cos); 7 fragments de
terra sigillata hispànica (2 vores, 1 base i 4 de cos).
Cronologia: Bronze (les peces romanes pensem que no pertanyen a un assentament sinó que són del PT 5 que està prop).
Concentració 1: 5 fragments de ceràmica ibèrica (2 vores de
gerra, 1 ansa i 2 de cos).
Concentració 2: 10 fragments de cossiol ibèric (7 de cos,
2 vores i 1 base); 4 fragments de gerra (3 de cos i 1 ansa);
1 fragment de cos d’àmfora africana Mañá C2; 1 anella de
ferro.
Cronologia: Ibèric (segles iii-i aC).
Serreta de la Saor (Torís)
PT 8 (Torís)
7 fragments de ceràmica comuna a mà.
Cronologia: Bronze.
Es va trobar prop de l’Albaina, en un turó de 201 m, i hi havia
5 fragments d’àmfora ibèrica (4 de cos i 1 vora); 5 fragments
de cos de cossiol ibèric; 2 fragments de cos de ceràmica ibèrica
antiga.
Cronologia: Ibèric.
Puntal de l’Assut (Montroi)
El Castellet II (Montserrat)
5 fragments informes de ceràmica tosca; 9 fragments informes
amb la superfície llisa per l’exterior; 1 fragment informe brunyit per l’exterior.
Cronologia: Bronze.
El Tossal (Montserrat)
1 vora de ceràmica i fragments informes.
Cronologia: Bronze.
El Portell (Montserrat)
10 fragments informes de ceràmica del Bronze, 1 vora i tres
dents de falç de sílex de la mateixa època; ceràmica ibèrica fina:
2 fragments informes, 1 fragment d’ansa i 2 fragments de vora.
Cronologia: Bronze i Ibèric.
La Molinera (Torís)
Fragments de ceràmica ibèrica.
Cronologia: Ibèric.
Els Caps (Torís)
Fragments de ceràmica ibèrica.
Cronologia: Ibèric.
Les Blasques (Torís)
Fragments de ceràmica grossera de l’Ibèric antic; fragments de
ceràmica ibèrica.
Cronologia: Ibèric.
273
[page-n-285]
La Canyada d’Alonso (Torís)
Vam trobar uns pocs fragments de material antic, sols un poc de
ceràmica ibèrica de gerres, àmfores i una peça decorada.
Cronologia: Ibèric (segles iii i ii aC).
Calauet (Torís)
Presencia de ceràmiques ibèriques com gerres i gerretes de vora
motllurada, ceràmica de cuina informe de les classes A i B, cossi, anses de secció circular, bases de peu indicat, decoracions
aplicades, a més d’àmfora i escòria de ferro.
Cronologia: Ibèric (segles iii i ii aC).
Pico de los Ajos (Iàtova)
Ceràmica ibèrica fina: 13 fragments informes (2 amb ansa), 27
fragments de vora (1 amb perforació), 11 fragments de base
i 7 fragments d’ansa; ibèrica pintada: 14 fragments informes,
12 fragments de vora, 1 fragment de base i 1 fragment d’ansa; ibèrica tosca: 17 fragments informes, 4 fragment de vora, 1
fragment de base i 1 fragment de vora; ibèrica formes: 2 fragments informes, 8 fragments de vora, 2 fragments d’escòria i 1
fragment de mineral de ferro.
Cronologia: Ibèric.
PM 1 - Prospecció Montroi núm. 1 (Montroi)
Fragments de ceràmica ibèrica i àmfora adriàtica.
Cronologia: Ibèric.
PM 2 - Prospecció Montroi núm. 2 (Montroi)
Fragments de ceràmica grossera de l’Ibèric antic; fragments de
ceràmica ibèrica.
Cronologia: Ibèric.
Cronologia: Ibèric, Romà (segles ii aC-iii dC) i Islàmic (segles xii-xii dC).
La Mistera (Torís)
Es va localitzar abundant ceràmica ibèrica i poca d’època romana, junt amb alguna tegulae, per la qual cosa sembla que la
vil·la va ser fortament destruïda. Ceràmica ibèrica fina: 7 fragments de vora, 28 fragments informes; ceràmica romana: 29
fragments informes i 3 fragments de tegulae; ceràmica medieval: 1 fragment de vora i 4 fragments informes.
Cronologia: Ibèric, Romà i Medieval.
PT 7 (Torís)
Turó de 202 m a l’Albaina, on es va trobar 1 fragment de vora
de tegulae amb decoració de línies incises i paral·leles; 1 fragment de rajola; 1 fragment de granit rosat que possiblement era
d’un morter; 11 fragments d’àmfora (2 itàlics Dr. 1, que eren 1
ansa i 1 arrancada d’ansa, 3 de cos ibèrics, 6 romanorepublicans
dels quals 4 són de cos, 1 arrancada d’ansa i 1 ansa d’origen
adriàtic indeterminat); 9 fragments de ceràmica ibèrica comuna, entre els quals hi ha 1 base i 1 vora.
Cronologia: Iberoromà (segles ii-i aC).
Canyada del Pavo (Torís)
Fragments de ceràmica ibèrica; àmfora Dr. 1; ceràmica de vernís negre.
Cronologia: Iberoromà (segles ii–i aC).
PT 14 - Prospecció Torís núm. 14 (Torís)
Fragments de ceràmica ibèrica.
Cronologia: Ibèric.
Mostra una quantitat i varietat d’àmfores republicanes extraordinària (grecoitàlica, Dr. 1 i adriàtica), que ens va fer veure que
hi havia un camí de pas que comunica amb la Font del Pavo. Es
van recuperar fragments informes d’àmfora grecoitàlica, probablement de la mateixa peça: 4 fragments de vora, 4 fragments
d’ansa i 19 fragments de cos.
Cronologia: Iberoromà (segles ii-i aC).
El Garroferal de la Blanca (Torís)
PT 12 - Prospecció Torís núm. 12 (Torís)
Es va trobar ceràmica ibèrica (tinalles i 5 fragments de tosca) i
ceràmica romana: 1 fragment informe de terra sigil·lada, comuna
(1 vora de tinalla amb muscle; 1 vora d’urceus o gerra); 1 vora
d’ampolla romana; 1 base; 1 fragment d’ansa 2 fragments informes i africana (1 fragment de cos de cassola de cuina), àmfora romana (1 fragment d’ansa d’àmfora bètica; 1 fragment d’ansa i 1
de cos d’àmfora indeterminada, 2 anses d’àmfora, probablement
Dr. 2/4 tarraconense), 1 fragment de vora de dolium, 5 fragments
de material de construcció (tegulae, imbrice i marbre), un ponderal sencer i 3 escòries de metall. També es va trobar 1 fragment
informe de ceràmica esmaltada en blanc i turquesa.
Cronologia: Ibèric i Romà (segles ii aC-iii dC).
Material ibèric: 4 vores de gerra; 2 vores de gerreta; 1 vora
de buc; 1 base; 2 anses, 1 d’àmfora; 7 fragments indeterminats d’àmfora; 13 fragments de cos de cossiol; material romà:
àmfora (1 fragment de cos adriàtic; 1 fragment de grecoitàlica;
1 vora, 1 ansa i 3 fragments de cos de Dressel 1); 1 base de
TSH; varis: 1 fragment d’escòria; 1 ascla de sílex; 1 fragment
indeterminat.
Cronologia: Ibèric i Romà (segles ii aC-ii dC).
PM 3 - Prospecció Montroi núm. 3 (Montroi)
L’Horteta (Torís)
Ceràmica ibèrica i sobre tot romana imperial: 9 fragments de
terra sigil·lada, 3 fragments de llavis, 19 fragments informes,
1 fragment d’ansa bífida, 1 fragment informe amb decoració
pintada, 1 fragment de pedra de molí, 2 fragments d’àmfora romana, 1 fragment de corda seca parcial, 1 fragment de vidrada
verda i 11 fragments informes.
274
Font de la Llibertat (Montserrat)
Fragments de ceràmica ibèrica dels segles iv i iii aC; àmfora Dr.
1; 1 fragment de terra sigillata hispànica; fragments de material
constructiu (ímbrexs i tègules).
Cronologia: Ibèric (segles iv-iii aC) i Romà (segles ii aCii dC).
El Llano III (Torís)
4 fragments de ceràmica comuna ibèrica (1 vora de gerra, 1 de
cos de ceràmica de cuina i 2 de cos de cossiols); 4 fragments
[page-n-286]
de cos de ceràmica comuna romanoimperial (3 de cossiols i 1
d’olla); 2 fragments d’àmfora imperial romana.
Cronologia: Ibèric i Romà (segles i-ii dC).
Maset del Retor II (Montserrat)
3 fragments de vora; 1 ansa i 2 bases de gerra de ceràmica ibèrica; 6 fragments de rajola i tegulae; 1 fragment d’àmfora grecoitàlica.
Cronologia: Ibèric i Romà (segles i aC-ii dC).
PMT 1 - Prospecció Montserrat núm. 1 (Montserrat)
Ceràmica comuna islàmica; 1 fragment possible d’ataifor vidrat
verd; 2 fragments de terra sigillata hispànica; fragments de ceràmica comuna romana; fragments de ceràmica ibèrica.
Cronologia: Ibèric, Romà i Islàmic.
PT 11 - Prospecció Torís núm.11 (Torís)
Material ibèric i islàmic presentat al capítol 5.
L’Ampul·lós o Lampolosos (Torís)
13 fragments de cos de ceràmica ibèrica comuna; 2 fragments
de ceràmica monocroma verda islàmica (1 vora d’ataifor i 1 de
cos); 7 fragments de ceràmica moderna (2 vores, entre elles 1
vidrada marró, i 5 de cos, entre els quals hi ha 1 vidrat marró).
Cronologia: Ibèric, Medieval islàmic (segle xii), Modern.
Logrois (Montserrat)
Fragments de ceràmica comuna (Ibèric ple i tardà); 1 vora de
gerra ibèrica amb pintura en el llavi; fragments de ceràmica de
cuina islàmica.
Cronologia: Ibèric i Islàmic.
Barranquet de Vinyat (Torís)
Fragments de ceràmica ibèrica; fragments de ceràmica islàmica.
Cronologia: Ibèric i Islàmic.
Patusella (Torís)
19 fragments de ceràmica ibèrica (18 són de cos, dels quals
15 pertanyen a cossiols on sols hi havia 1 vora, 1 olla gris, 2
d’àmfora i 1 vora d’una gerra); 6 fragments de cos de ceràmica
comuna d’època moderna, dels quals 1 era un monocrom verd,
1 olla grisa i la resta de cossiol.
Cronologia: Ibèric i Modern.
PT 9 - Baix del Castellet (Torís)
33 fragments de ceràmica ibèrica: 30 de cos, 2 vores (1 de cossiol, 1 de gerreta) i 1 ansa de gerra; 5 fragments d’època moderna.
Cronologia: Ibèric i Modern.
La Marjal (Torís)
Fragments de ceràmica ibèrica; àmfora Dr. 1; fragments de ceràmica islàmica.
Cronologia: Iberoromà (segles ii-i aC) i Islàmic.
PT 4 (Torís)
Turó prop de l’Ampul·lós on es va trobar 1 fragment de cos amb
arrancada d’ansa d’àmfora romanorepublicana; 3 fragments de
cos de ceràmica ibèrica pertanyents a cossiols.
Cronologia: Iberoromà (ii-i aC).
Darrere de la Serra (Montserrat)
Fragments d’àmfora romana Dressel 1 i fragments de ceràmica
ibèrica.
Cronologia: Iberoromà (segles ii-i aC).
L’Albaina (Torís)
3 fragments de material constructiu (2 de maó i 1 de tegulae); 2
fragments de ceràmica comuna ibèrica (1 vora i 1 cos); 2 fragments de cos d’àmfora (1 itàlica Dr. 1 i 1 indeterminada); 13
fragments de ceràmica comuna romana (8 de cos, 2 vores, 2
anses i 1 base); 1 fragment de cos de terra sigillata hispànica; 3
fragments de sílex; 2 fragments monocroms de ceràmica medieval (1 base melada i 1 ataifor verd); 7 fragments de ceràmica
moderna (2 vores i 5 de cos).
Cronologia: Iberoromà, Romà (segles ii aC-iii dC), Medieval islàmic (segle xii) i Modern.
La Devesa (Torís)
1 fragment de cos de campaniana B; 4 fragments d’àmfora itàlica Dr. 1 (1 de vora i 3 de cos); 3 fragments d’àmfora (1 adriàtica
i 2 imperial); 21 fragments de ceràmica ibèrica i romana (20
són de cos i 1 és la vora d’un cossiol); 4 fragments de ceràmica
moderna (2 vores i 2 de cos).
Cronologia: Iberoromà i Romà (segles ii aC-i dC).
Molí de la Cova (Torís)
3 fragments de terra sigillata hispànica (2 vores i 1 de cos); 10
fragments de ceràmica comuna (5 vores: 2 d’africana de cuina
Hayes 196, 3 bases i 2 de cos); 10 fragments d’àmfora (4 d’itàlica Dr. 1, i 6 romanes, entre elles una vora); 1 fragment de vora
de dolium que té una X incisa en el llavi.
Cronologia: Iberoromà i Romà (ii aC-iii dC).
PT 5 - Pla de l’Assut (Montroi)
11 fragments de terra sigil·lada hispànica (4 bases, 3 vores i 4 de cos); 9 fragments de terra sigillata africana de
cuina (2 vores Hayes 23 B, 1 vora H. 196, 1 vora H. 23
A, 4 fragments de cos i 1 base); 4 fragments de terra sigillata clara A (2 de cos, 1 vora i 1 base); 1 fragment de
llàntia romana amb engalba ataronjada; 1 fragment de cos
de dolium; 2 fragments de material constructiu (1 ímbrex, 1
rajola romboïdal); 4 fragments d’àmfora (1 de cos itàlic Dr.
1 i 3 romanoimperial: 1 cos, 1 ansa i 1 vora); 25 fragments
de ceràmica comuna romana (3 bases de gerreta i cossiol,
6 de cos, 3 d’ansa de gerreta, 13 vores: 6 de gerretes, 1
d’olla, 3 de cossiols, 1 de morter i 2 de grans recipients) ; 3
fragments de cos islàmics (1 d’ataifor monocrom verd, 1 de
llibrell monocrom verd i 1 d’olla).
Cronologia: Iberoromà, Romà (ii aC-iii dC) i Islàmic (segle xii).
275
[page-n-287]
PT 2 (Torís)
1 fragment de cos de campaniana B, 8 fragments d’àmfora (6
itàlica Dr 1: 1 ansa, 1 vora, 4 cos, i 2 adriàtics), 1 fragment de
cos de terra sigillata hispànica, 11 fragments de ceràmica comuna romana (2 vores: 1 de cossiol i l’altra de tapadora, 1 base,
1 ansa, 1 de cuina i 6 de cos), 3 fragments d’àmfora imperial
hispànica (1 ansa i 2 de cos), 2 fragments de metall (1 escòria
de ferro i 1 peça circular que era un aliatge –peça d’època contemporània–).
Cronologia: Iberoromà i Romà (ii aC-ii dC).
Císcar (Torís)
2 fragments d’àmfora ibèrica; 16 fragments de ceràmica comuna ibèrica (13 de cos, on hi havia 1 gris, 2 vores de cossiol i 1
ansa de gerra); 1 fragment de cos de ceràmica grisa de cuina
ibèrica; 6 fragments de ceràmica comuna romana (5 de cos i
1 vora de cossiol); 1 fragment d’àmfora romana hispànica; 2
fragments moderns (1 conserva part d’una marca «AL...»); 1
pesseta.
Cronologia: Ibèric i Romà (segles i-ii dC).
Canyamar (Torís)
4 fragments de terra sigillata hispànica (3 de cos i 1 vora); 3
fragments de terra sigillata clara A (2 de cos i 1 base); 2 fragments de vora d’africana de cuina (1 Hayes 196 i 1 Hayes 197);
11 fragments d’àmfora romanoimperial hispànica, africana i
indeterminada (7 de cos, 3 anses i 1 pivot); 8 fragments de material constructiu (3 de tegulae i 4 de maó); 2 fragments de vora
de dolium (1 amb algunes marques inconnexes en el llavi); 1
fragment de morter; 40 fragments de ceràmica comuna romana
(14 de cos: 3 de pasta reductora i 11 d’oxidant); 4 bases; 2 anses
de gerra (1 acintada); 20 de vora (2 de gerra, 7 de cassoles de
cuina, 2 de grans recipients, 9 de cossiols); 5 fragments contemporanis (4 ceràmics i 1 teula); 1 clau de ferro amb una anella
en un extrem.
Cronologia: Romà (i-iii dC).
Les Valletes (Montserrat)
Fragments de terra sigillata hispànica; fragments de ceràmica
africana de cuina; 1 fragment de llàntia; ceràmica comuna romana; 1 dolium; fragments de maons i tègules; àmfora Dr. 1.
Cronologia: Romà (segles ii aC-ii dC).
La Murta (Torís)
Fulla d’argent i un fragment de dolium.
Cronologia: Romà.
PT 3 - La Saor (Torís)
7 fragments de terra sigillata hispànica (3 vores i 4 de cos); 9
fragments de ceràmica comuna romana (1 vora de cossiol, 1
ansa de gerreta, 7 de cos: 1 amb decoracions acanalades, 1 africana de cuina, 1 grisa de cuina); 5 fragments de cos d’àmfora
romana indeterminada; 1 fragment de granit treballat de color
rosat que és un possible morter; 4 fragments de material constructiu (3 de tegulae i 1 de maó amb quadrícules incises); 3
fragments de cos de ceràmica islàmica (1 vidrada Madīnat alZahrā’, 1 olla i un cossiol); 2 fragments de cos vidrats baixmedievals (1 blanc i blau i 1 verd).
276
Cronologia: Romà (segles i -ii dC), Islàmic (segle xi) i Baixmedieval (segles xiv-xv).
El Castellet I (Montserrat)
1 fragment informe de vidrat blanc; 3 fragments informes i 1
vora de vidrat melat; 2 fragments informes d’olla; 1 fragment
informe de llibrell; 3 fragments informes de ceràmica comuna.
Cronologia: Medieval islàmic.
PMT 2 - Prospecció Montserrat núm. 2 (Montserrat)
Fragments de ceràmica islàmica.
Cronologia: Medieval islàmic.
El Molinet (Torís)
3 fragments de ceràmica vidrada baixmedieval: 2 blanca i blava
(1 és una base amb una au en blau i l’altre està trencat en 5 trossos i és un fragment de cos amb motius geomètrics en blau), i 1
en verd que és d’un cos; 10 fragments de ceràmica moderna: 7
vidrats (2 en blanc i blau, dels quals 1 és una vora; 2 en blanc;
3 en verd, entre els quals hi havia 1 vora), i 3 comuns (1 vora i
1 decorat amb línies incises fent ones).
Cronologia: Baixmedieval (segles xiv-xv) i Modern.
El Castell (Montroi)
Fragments de ceràmica comuna pintada; ataifor vidrat melat;
fragments de cassola vidrada en verd i vora de gerra.
Cronologia: Baixmedieval (s. xiv).
Masia de Cortitxelles (Torís)
7 fragments vidrats monocroms: 6 són de cos (3 verds i 3 melats) i 1 vora de cassola melada; 14 fragments de cos de ceràmica comuna, dels quals 2 tenien decoracions incises.
Cronologia: Medieval.
El Molinet (Torís)
Les restes ceràmiques localitzades prop de les estructures eren
dels segles xv i xvi i també del segle xviii.
Cronologia : Medieval i Modern.
Serra del Castellet (Torís):
1 fragment de vora de gerra molt gran amb una decoració d’un
rebaix alternant en la zona de la vora, creant una mena de
cordó amb bordons amb una pasta de color marró amb alternança de games i amb un desgreixant gruixut molt visible;
5 fragments de vidrats monocroms (1 de cos de color blau,
2 de color melat, dels quals 1 és de cos i l’altre la vora d’un
llibrell, 1 de vora de color marró pertanyent a una cassola, 1
de base de color verd, possiblement de llibrell); 4 fragments
d’olles de pasta grisa (3 de cos i 1 de vora); 6 fragments de
ceràmica comuna decorats amb línies incises, dues ondulades (tots eren fragments de cos excepte 1 ansa: 2 són olles, 2
cossiols, 2 gerres i 1 ansa); 18 fragments de cos de ceràmica
comuna, dels quals 16 són oxidants i 2 de pasta reductora, i 12
fragments pertanyen a cossiols i 4 a gerres; 10 fragments de
cos de ceràmica comuna ibèrica; 1 fragment de cos d’àmfora
romanoimperial amb una X incisa per l’exterior; 1 fragment
de cos d’un dolium.
[page-n-288]
Cronologia: Modern (segle xviii). El material ibèric pot provindre del cim, Patusella.
El Colmenar (Montroi)
1 teula i 2 fragments informes de gerra comuna.
Cronologia: Modern.
Serra del Castellet (Torís)
Localitzàrem restes ceràmiques del segle xviii. Els materials
trobats eren: vidrats monocroms en verd, blau i marró; ceràmica
comuna decorada amb estries i motius ondulats; fragments de
gerra, i molta quantitat de material constructiu, sobretot teules.
Cronologia: Modern.
El Colmenar (Montroi)
1 teula; 2 fragments informes de gerra comuna.
Cronologia: Modern.
ELS RESULTATS I LA VALORACIÓ
El conjunt dels setanta-un jaciments estudiats és la suma dels
que ja es coneixien i els nous que hem trobat en les prospeccions al llarg d’aquests tretze anys (2001-2013). El seu coneixement ha aportat dades sobre la densitat del poblament, les
vies de comunicació, la visibilitat entre ells, la preferència per
unes ubicacions a l’hora d’establir-se, la mida aproximada dels
assentaments establerta per la dispersió ceràmica, la cronologia
relativa obtinguda dels materials ceràmics seleccionats en prospecció, i els canvis en la distribució dels assentaments i de l’ús
del paisatge.
S’ha prospectat la zona més pròxima a la Carència, una part
dels termes de Torís, Montroi, Montserrat i Godelleta, que estan dins de l’ager ibèric o del territori romà que envoltava la
Carència. Aquest es va establir pels límits dels territoris veïns
d’Edeta, Kelin, Arse o Saiti.
Els resultats evidencien que hi havia poblament des del II
mil·lenni aC fins a l’època medieval, amb assentaments situats
en llocs elevats, en vessants, terrasses i en la plana. Des del segle
viii aC els colonitzadors fenicis establits al sud-est de la Península Ibèrica van influir de manera continuada sobre els primers
indígenes que treballaven el coure i el bronze d’igual manera
que ho feren els grecs a partir del segle vii aC. Així, lentament,
es va gestar la cultura ibèrica amb un tipus d’organització del
territori basada en un poblat com a centre organitzador, del qual
depenien políticament i socialment la resta d’assentaments menors situats al seu voltant, i que es va desenvolupar entre els
segles vi al ii-i aC. Com a part d’aquesta evolució, es va crear el
gran oppidum de la Carència, al voltant del qual hi havia altres
assentaments menors. Alguns dels assentaments ibèrics tenien
importacions romanes dels segles ii-i aC i mantingueren la seua
ubicació durant el període romà quan es construïren villae o bé
se’n crearen de noves en terrasses o tossals prop dels cursos
d’aigua. Sols algunes d’aquestes villae continuaran habitades
en època islàmica, arribant fins als segles xi-xii.
Presentem els resultats per a fer una valoració del poblament
i del territori per períodes, i deixem els canvis en la distribució
d’assentaments i en l’ús del paisatge per a desenrotllar-los en el
capítol sobre l’anàlisi microregional del territori.
Època del bronze
Durant l’època del bronze hem evidenciat una densitat
d’ocupació amb poblats situats al cim de muntanyes o turons.
No estan massa allunyats entre ells i es troben en elevacions
entre 400 i 200 m, en llocs escarpats i prop del riu Magre o de
barrancs. Fins al moment actual de la investigació, hi ha dèsset
jaciments coneguts, dels quals ja es tenia notícia de nou i els
altres huit els hem descoberts durant les prospeccions. Els poblats són els següents: la Carència (Torís) a 379 m, Alt del Collado dels Barrancons (Torís) a 356 m, el Castellet (Torís) a 345
m, el Montrotó (Torís) a 332 m, el Portell (Montserrat) a 289
m, el Castellet II (Montserrat) a 285 m, el Carcalí (Montserrat)
a 274 m, l’Alt de Calabarra (Montserrat) a 269 m, l’Olivereta
de Canyamar o Carrascal (Torís) a 329 m, el Puntal de l’Assut
(Montroi) a 256 m, el Tossal (Montserrat) a 255 m, el Castell
(Montroi) a 216 m, Serreta de la Saor (Torís) a 206 m, el Collado (Montroi) a 201 m, PT 6 (Montroi), PT 10 (Torís) i PT1
- Mont de l’Estacada o de la Perdiu (Torís).
De tots aquests jaciments sols la Carència i quatre
assentaments més van continuar habitats en època ibèrica: el
Portell, PT 6, PT 10 i PT1 - Mont de l’Estacada o de la Perdiu. En
els dos primers el material ceràmic s’ha identificat com a ibèric
sense més precisió, per la qual cosa desconeixem si va haver-hi
realment una continuïtat d’ocupació o bé sols amb el temps es
va tornar a ocupar el lloc com va passar més endavant a Mont de
l’Estacada o de la Perdiu - PT 1.
La resta de poblats de l’època del bronze tenen en les proximitats una ocupació ibèrica o iberoromana. També s’ha vist una
situació general dels poblats als cims de les muntanyes, a més
d’una proximitat als cursos d’aigua. Sols alguns tenien muralla,
encara visible, com és el cas de la Serreta de la Saor i el Carcalí,
però d’altres sols estan sobre el cim d’un lloc escarpat, ocupant
part d’una escletxa en una superfície, aparentment, no massa
ampla, com ara l’Alt dels Barrancons o el Montrotó. Durant
l’època medieval islàmica, el Castellet torna a ocupar-se per a
erigir-hi una fortalesa al segle xi.
Època ibèrica
Quant a l’època ibèrica, coneixem quaranta-un jaciments, dels
quals, i fins que vam començar aquests treballs de prospecció,
sols se sabia del poblat de la Carència i dels assentaments de
Císcar i el Llano III en vessant i de Campillo en pla. Després
d’aquestes prospeccions es van localitzar els altres trenta-set
jaciments. La localització predominant és als vessants de les
muntanyes (preferentment cap al sud i cap a l’est) o en turons, i
alguns en terrasses o en la plana (fig. 14.82).
El nombre de jaciments situats al cim de la muntanya o sobre
un turó és de dènou, les seues cotes de nivell sobre la mar estan
entre els 162 i els 305 m, excepte la Carència, que s’aproxima
als 400 m, i en són els següents: la Carència, la Patusella (Torís)
a 305 m, les Blasques (Torís) entre 275 i 280 m, l’Ampul·lós
o Lampelosos (Torís) a 282 m, PT 8 (Torís) a 201 m, Logrois
(Montserrat) a 180 m, Calauet (Torís) a 305 m, Barranquet de
Vinyar (Torís) 246 m, el Portell (Montserrat) a 260 m, Pico de
los Ajos (Iàtova), PM 2 (Prospecció Montroi núm. 2) a 275 m,
Font de la Llibertat (Montserrat) a 288 m, PT 12 (Prospecció
Torís núm. 12), Maset del Retor II (Montserrat) a 204 m, PT 14
(Prospecció Torís núm. 14), PT 7 (Torís) a 202 m, Vereda de Darrere la Serra (Montserrat) entre 215, 206 i 210 m, PT 10 (Torís)
i PMT 1 (Prospecció Montserrat núm. 1) a 162 m.
277
[page-n-289]
Fig. 14.82. Mapa dels jaciments ibèrics al territori de la Carència (Torís). H. Orengo-R. Albiach.
Als vessants de muntanyes hi ha dotze jaciments, situats en
una cota mitjana de 250 m, i són els següents: PM1 (Prospecció
Montroi núm. 1) a 200 m, Font de la Llibertat (Montserrat) a
288 m, PT1 - Mont de l’Estacada o de la Perdiu (Torís), Font de
la Llibertat (Montserrat) a 288 m, Canyada del Pavo (Torís) a
260 m, PT 4 (Torís) a 255 m, Molí de la Cova (Torís), l’Horteta
(Torís), la Mistera (Torís), PT 9 Baix del Castellet (Torís), la
Molinera (Torís) a 240 m i Els Caps (Torís) a 230 m.
Els jaciments que estan ubicats sobre alguna terrassa o en la
plana en són tretze, i són els següents: Císcar (Torís), el Campillo (Torís), Pavia (Torís), PT 6 (Montroi), PT 7 (Torís) a 202
m, PT 8 (Torís), PM 3 (Prospecció Montroi núm. 3) (Montroi)
a 240 m, El Llano III (Torís), l’Albaina (Torís), PT 5 - Pla de
l’Assut (Montroi), la Marjal (Torís) a 230 m, PT 2 (Torís) i la
Devesa (Torís).
La resta de jaciments són d’una altra tipologia, com ara camins o bé una àrea artesanal.
Valorant la Carència com a centre organitzador d’un territori, vegem que al mapa de dispersió ocupacional hi ha una
sèrie d’elements geomorfològics com són el riu Magre, els barrancs, les serralades i les assegadors que condicionen i distribueixen el poblament en la zona. És evident, com s’ha vist en
l’època del bronze, que quasi tots els poblats d’aquest període
deixen d’ocupar-se; sols en perduren –com hem dit– tres: el
Portell, PT 6 i PT 10, i els assentaments ibèrics s’ubiquen en
altres punts, respectant alguns bons llocs de situació ja ben
triats durant el període del bronze.
Ara, a més de buscar cims de muntanyes i turons, també
s’abaixa a vessants i a la plana i es desenvolupa l’hàbitat rural
278
amb l’explotació dels terrenys i, a més a més, també està tot
condicionat a la proximitat dels recursos d’aigua.
Partint de la Carència com a punt central i més elevat,
s’observa una dispersió del poblament orientada cap als quatre
punts cardinals des d’on, en la majoria dels casos, es veu el poblat de la Carència. Per la part meridional, i prop de l’oppidum,
està el riu Magre, més al sud del qual a hores d’ara sols s’ha
prospectat una àrea. Però entre la Carència i el riu hi ha alguns assentaments. Per l’oest, també es coneix una dispersió
de poblament fins a la serralada del Castellet, però més enllà
d’aquesta no s’ha fet cap prospecció. Pel nord, la zona més llunyana de troballes ha sigut el Pla, i la part oriental ha estat prou
sorprenent per l’abundància de nuclis de població en vessant.
Davall l’influx del jaciment de la Carència, considerat com
a centre vertebrador d’aquest territori políticament i socialment,
estan la resta dels jaciments de menors dimensions que, o bé
sols tenen nivells ibèrics d’ocupació (el Campillo, PT 8, la Molinera, els Caps, les Blasques, Calauet, Pico de los Ajos, PM 1,
PM 2, PM 3, l’Horteta, la Mistera, PMT 1, l’Ampul·lós o Lampelosos, Logrois, Barranquet de Vinyar, la Patusella, PT 9, Baix
del Castellet), o bé també presenten restes materials d’origen
romà amb cronologia dels segles ii-i aC (Mont de l’Estacada o
de la Perdiu - PT 1, Canyada del Pavo, PT 14, PT 7, PT 4, Vereda de Darrere la Serra, la Marjal, l’Albaina, la Devesa, Molí de
la Cova, PT 5 - Pla de l’Assut i PT 2).
També hi ha ocupació a la plana que perdura fins a l’època
romanoimperial com és el cas de l’Albaina, la Devesa, Molí
de la Cova, PT 5 - Pla de l’Assut, PT 2, l’Horteta, la Mistera i
PMT 1.
[page-n-290]
Ara bé, no s’ha d’oblidar que les cronologies dels jaciments
són relatives i provenen d’una selecció de materials recuperats
en superfície, per la qual cosa cal considerar que en alguns
casos noves troballes poden molt bé ampliar la cronologia o
fins i tot acotar-la dins dels períodes.
Futurs estudis ens ajudaran a conéixer l’evolució dels assentaments de l’Ibèric ple l’ocupació dels quals continua durant
l’època romanorepublicana i fins i tot imperial. Però també és
molt possible que la majoria d’aquestes siguen noves ocupacions des dels segles ii-i aC, com passa al camp del Túria. Sols
els futurs treballs tenen la clau d’aquesta qüestió.
Època iberoromana
El territori amb el qual es troben els romans al moment de la
seua arribada és una zona amplament poblada amb assentaments ibèrics, no tots ubicats a turons, com acabem de veure, ja
que n’hi ha alguns situats en vessant, PT 4, i en pla, PT 6.
D’aquest període, emmarcat entre els segles ii-i aC, hi ha documentats nou jaciments, dels quals ja se’n coneixien quatre: la
Carència, Molí de la Cova o Hort de Fundi, la Devesa i l’Albaina.
Els nous assentaments descoberts després de la prospecció són
els següents: Mont de l’Estacada o de la Perdiu - PT 1, PT 2, PT
4, PT 5 - Pla de l’Assut, PT 7, Canyada del Pavo, PT 14, Vereda
de Darrere la Serra i la Marjal (fig. 14.83).
Els assentaments s’ubiquen tots en algun turó poc elevat entre
206 i 255 m, en vessants o en pla, prop de cursos d’aigua i de terres
per a conrear, a l’abric dels vents i de zones massa assolellades.
Cal diferenciar entre els assentaments que sols tenen material
ibèric dels que tenen importacions romanes, i en futurs estudis caldria intentar saber si l’inici de tots dos és en el mateix moment i
també esbrinar per què uns perduren i uns altres no, i si això té a
veure amb la ubicació i/o amb altres raons; per exemple, poder
comprovar si abans de l’arribada dels romans els ibers abaixen
dels cims i si quan els romans arriben aquests assentaments els
deixen o bé continuen, i a més també n’ocupen d’altres. D’altra
banda, també quedaria pendent poder valorar el fet que, dins dels
assentaments iberoromans en vessant i en pla, n’hi ha uns que perduren amb l’establiment de villae. Per ara, i partint d’un nombre
baix de jaciments documentats, s’ha vist que Mont de l’Estacada o
de la Perdiu - PT 1 té materials ceràmics del Bronze i després ocupació en època iberoromana. També que en tres dels assentaments
situats en turons i vessants (Mont de la Perdiu - PT 1, PT 4 i PT 7
a 202 m) finalitza l’ocupació amb el canvi d’era, i huit més (la Devesa, el Llano III, PT 2, el Molí de la Cova, Císcar, l’Albaina, PT
3 i PT 5) localitzats en pla i en terrasses un poc elevades continuen
ocupats amb la construcció de villae. Cal considerar com a excepcional el cas de la Carència, ja que es tracta d’un assentament que
molt possiblement, durant l’època Romana, continuà sent cap de
control del territori.
Època romana
Coneixem tres poblats iberoromans que deixen d’estar ocupats
al final del segle i aC-inici de l’i dC: PT 1 - Mont de l’Estacada, PT
4 i PT 7, i en sis més continua l’ocupació: la Carència, l’Albaina,
la Devesa, el Molí de la Cova, PT 2 i PT 5. Dins dels nous assentaments estan Canyamar i PT 3. Hi ha dos jaciments: el Llano III i
Císcar als quals sols hem trobat materials ibèrics i romanoimperials,
però pensem que probablement la mancança de material romanorepublicà es pot deure a una qüestió d’atzar, per tant, en futurs treballs
tornarem als jaciments per a dur a terme una nova prospecció.
Fig. 14.83. Mapa dels jaciments romans al territori de la Carència (Torís). H. Orengo-R. Albiach.
279
[page-n-291]
A l’inici del segle I, ja avançada la romanització, estem en
un moment de desenvolupament econòmic i social de l’Imperi
Romà. Açò queda palés en l’abundància, la riquesa i la dispersió de l’hàbitat rural. Coneixem setze assentaments i, tot i que
sols s’ha prospectat una part del territori, en proporció n’és un
nombre considerable. Els jaciments romans que ja es coneixien
en són tretze: la Carència, Canyamar, la Devesa, el Molí de la
Cova, el Llano II, el Llano III, Císcar, l’Albaina, Campillo II,
Masia de Cortitxelles, Calabarra, la Sabotxa i Barranc de la
Seca. Durant les prospeccions s’han descobert tres noves villae:
PT 2, PT 3 i PT 5 (fig. 14.83).
Excepte la Carència, que és un enclavament important, punt
de possible control econòmic, polític i social de la zona, dependent de Valentia, la resta de jaciments atenen a les característiques d’assentaments rurals o villae. Aquests són els següents:
Canyamar, Calabarra, Masia de Cortitxelles, Campillo II, Molí
de la Cova o Hort de Fundi, el Llano II, el Llano III, la Devesa,
l’Albaina o Albaira, PT 2, PT 3 i PT 5. Les restes que ens fan
considerar que estem davant una villae són: el material constructiu (tègules, lateres, imbrexs i els carreus reaprofitats als
marges dels bancals) juntament amb els fragments de dolia i
material ceràmic i amfòric.
Altres dels jaciments documentats, d’acord amb les troballes, a priori són emmarcats com a necròpolis (la Sabotxa i
Barranc de la Seca), però és evident que una necròpolis rural
respon a un assentament pròxim i que després de futures prospeccions apareixeran les villae.
Antiguitat tardana
Per l’estudi del material ceràmic, la cronologia de l’assentament
romà de la Carència no va més enllà del segle iii dC. És ben
cert que, malauradament, amb l’espoli continu del jaciment, els
280
nivells més superficials han estat arrasats des d’antic. Sols les
monedes tardanes ens indiquen una presència i una activitat comercial que va arribar fins al final del segle v dC.
Al territori relacionat amb la Carència hi havia assentaments
rurals ubicats en terrasses i vessants de muntanyes que explotaven i treballaven la terra. La cronologia que emmarca aquestes
villae tampoc no va més enllà del segle ii dC, si atenem a les
restes ceràmiques conservades i trobades, però cal pensar que si
la numismàtica ens indica per a la Carència una perduració fins
al segle v dC, l’hàbitat rural també degué continuar com en altres vil·les valencianes. Un dels casos més recentment estudiats
en un territori més al sud, i que ens ha de servir d’exemple, és
la vil·la de Cornelius (l’Ènova, València), on s’ha vist que tot
i que la vil·la com a tal deixa de tindre la seua funció al final
del segle iv dC, hi continua l’ocupació durant l’antiguitat tardana i en l’època islàmica. Durant l’antiguitat tardana l’ús de les
habitacions de la vil·la canvia, però s’hi viu, i a mitjan segle v
dC alguns sostres s’enfonsen però en altres parts de la casa continua l’activitat d’ús i producció amb la reutilització d’algunes
estructures fins a mitjan segle vi dC. A partir d’aquest moment
hi ha sitges per a guardar i amagar gra, i també estructures hidràuliques que abastien d’aigua el conreu i activitats annexades
a l’habitatge. En època islàmica l’ocupació es desplaça un poc i
ací hi ha un cementeri (Albiach, 2006: 157-161).
Quant a l’ocupació medieval de l’entorn de la Carència, hi
ha ceràmica islàmica de Medīnat-al-Zahrā del segle xi, com
testimonien, entre altres jaciments, la Marjal, l’Albaina, PT 3,
PT 5 - Pla de l’Assut i PMT 1; també perdura l’habitació en PT3
durant l’època baixmedieval, moment en què s’inicia en Masia
de Cortitxelles. L’ocupació en època moderna, d’antics espais
de poblament, es documenta en l’Ampul·lós o Lampelosos, en
la Patusella, PT 9 Baix del Castellet i en l’Albaina.
[page-n-292]
15
El territorio de la ciudad iberorromana de La Carència:
resultados del análisis microrregional del paisaje arqueológico
H.A. Orengo, A. Ejarque y R. Albiach
Introducción
El territorio alrededor de la ciudad iberorromana de La Carència se encuentra a 25-35 km al interior de la costa central valenciana, en una amplia llanura marcada por un relieve cárstico
donde destacan algunos macizos o altiplanos junto a colinas
aisladas. La llanura se encuentra atravesada por el río Magro y
por numerosos barrancos y fuentes de agua que emergen junto
a las montañas. La mayor elevación del conjunto la marca la
sierra del Portell con 379 metros en su punto más alto, punto
que coincide con la acrópolis de La Carència.
El análisis del territorio de La Carència reviste especial importancia dada la situación geográfica del oppidum en época ibérica. Éste se encuentra estratégicamente situado entre los centros
íberos de Kelin, Edeta, Sucro, Saiti y Castellar de Meca, completando la situación geopolítica del área central valenciana en
época ibérica (fig. 15.1). Asimismo, la cercanía del oppidum a
la colonia romana de Valentia ofrece una excelente oportunidad
para estudiar los cambios en la distribución de asentamientos e,
indirectamente, en el uso del paisaje con el advenimiento y asimilación de patrones de explotación territorial romanos.
El proyecto “La Carència: evolución cronológica y urbanística. Valoración dentro del territorio” pretendió integrar desde
un principio el estudio del paisaje y de la ciudad iberorromana.
Así pues, desde el año 2001 se han realizado prospecciones en el
territorio circundante al oppidum. Las prospecciones realizadas
durante los primeros años de trabajo (2001-2003) incluyeron los
municipios de Turís, Montserrat, Montroy y Real de Montroy.
Estas prospecciones de tipo extensivo consiguieron documentar un total de 71 yacimientos con una cronología que abarca
desde la edad del Bronce hasta la época Moderna (Albiach et
al., 2007). Posteriormente (2009), con motivo de la realización
del Plan General de Ordenación Urbana del municipio de Turís,
los yacimientos documentados en éste durante las campañas de
2001-2003 y aquellos existentes en los catálogos de yacimientos
arqueológicos de la Conselleria y la Diputació fueron revisados.
Esta segunda fase de prospección intensiva pudo definir las áreas
de dispersión y concentración de materiales de cada yacimiento
mediante el uso de sistemas de posicionamiento global (GPS) y
sistemas de información geográfica (SIG).
A pesar de que las prospecciones localizaron yacimientos
con cronologías de la edad del Bronce a la época moderna, en
este estudio, dada las escasez de los datos recuperados para
otros periodos, sólo serán tratados los patrones de asentamientos de época ibérica y romana y la transición entre estos dos
períodos. Ésta resulta de particular interés dada la profunda
transformación que supuso para las prácticas culturales nativas
(Carreté et al., 1995; Palet y Riera, 2000; Palet, 2005; Palet et
al., 2009; Grau, 2005a). Los resultados obtenidos ofrecen una
imagen, si bien todavía parcial, significativa de los patrones de
asentamiento íberos y romanos en un sector hasta el momento
poco estudiado.
Metodología y fuentes utilizadas en el
estudio del territorio de la Carència
La combinación de teledetección, SIG, arqueomorfología y
prospección arqueológica resulta todavía infrecuente en los
estudios de paisaje en la península ibérica. El uso de metodologías digitales ha jugado un importante papel en el análisis de
la distribución de yacimientos y del territorio de La Carència y,
consecuentemente, ha sido ampliamente publicado (Orengo et
al., 2010a; Albiach et al., 2011; Albiach et al., 2012). En este
sentido, la adopción de aproximaciones multidisciplinarias que
incluyen diversas técnicas para el estudio del paisaje genera
resultados complementarios que permiten la producción de hipótesis sobre el uso del paisaje en el pasado (Nuninger y Ostir
2005; Pizziolo y Sarti, 2005; Palet y Orengo, 2011).
La primera aproximación al uso del paisaje se realizó mediante el desarrollo de prospecciones extensivas e intensivas
y, posteriormente, mediante el análisis de los materiales cerámicos recuperados en éstas que permitió la adscripción de
cronologías a los yacimientos descubiertos. Como se ha precisado anteriormente, estas prospecciones cubrieron una doble
función: situar con exactitud espacial y cronológica los yacimientos documentados en los diferentes catálogos de bienes
arqueológicos valencianos y localizar nuevos yacimientos que
permitieran caracterizar los patrones de asentamiento en el
área de estudio.
281
[page-n-293]
Fig.15.1. Localización de La Carència y otros núcleos íberos en el
área central valenciana con los territorios de influencia hipotéticos
determinados a partir de la media de tiempo de tránsito (costos
determinados a partir de la clasificación de pendientes publicada
por Balstrøm, 2002).
Diversos factores dificultaron el proceso de prospección. En
primer lugar la existencia de dos catálogos patrimoniales independientes, el de Diputación y el de Conselleria donde, en muchos casos, el mismo yacimiento es clasificado y localizado de
manera diferente y con diferentes nombres. Algunos registros
de estos catálogos hacen referencia al hallazgo de materiales sin
aportar información detallada que permita el posterior análisis
del posible yacimiento. Además, en la mayoría de casos, los
datos de localización resultan incorrectos, quizá debido a que
muchos de estos registros son previos a la reciente introducción de los GPS de mano en las prospecciones arqueológicas y
fueron realizados cuando los mapas 1:25.000 y 1:50.000 eran
las fuentes cartográficas de mayor escala disponibles (Orengo
y Palet, 2010; Orengo et al., 2010b). Aparte de los problemas
asociados a la localización de yacimientos presentes en registros patrimoniales y a la falta de integración de éstos, el cambio
del paisaje en el entorno de La Carència en los últimos decenios
ha generado también importantes dificultades. Yacimientos que
fueron localizados en las campañas de prospección del 20012003, como l’Olivereta del Canyamar y Calahuet en Turís o el
Tossal de Monserrat, se encuentran hoy, tan sólo diez años después, desaparecidos en gran parte o en su totalidad a causa de
procesos de construcción, remoción de tierras con fines agrarios
o la excavación de canteras.
Durante las prospecciones se utilizaron GPSs de mano
para la definición de las áreas de dispersión y concentración
de materiales así como para el posicionamiento de estructuras
de interés arqueológico. Los puntos GPS fueron descargados
en un SIG y, a partir de estos, diversas capas fueron creadas
para representar la distribución y concentración de material,
restos arquitectónicos y áreas prospectadas. También se creó
una capa para la representación de yacimientos desaparecidos
debido a procesos constructivos recientes. Estas capas SIG se
conectaron a una base de datos especialmente desarrollada para
el proyecto a partir de la plantilla cedida por Diputación para la
catalogación de yacimientos arqueológicos (fig. 15.2) donde se
Fig. 15.2. Imagen de las diferentes entradas que componen cada uno de los registros de yacimiento de la base de datos del proyecto.
282
[page-n-294]
incorporaron otros tipos de información no geográfica, como,
por ejemplo, fotos de estructuras o material, parcelas afectadas,
etc. De esa forma toda la información relacionada con las prospecciones podía ser interrogada.
A los datos referentes a la situación y carácter de los yacimientos se incorporaron una serie de capas SIG que permitieran contextualizar los yacimientos en su entorno y la posterior
realización de análisis SIG o teledetección de estructuras paisajísticas de interés arqueológico. Éstas incluyeron las series
aerofotográficas de 1956, 1977 y 1985. La inclusión de fotografías aéreas siguió un proceso de ortorectificación y georeferenciación mediante triangulación fotogramétrica en bloque
utilizando puntos de control de gran precisión distribuidos regularmente en el área. También fueron incorporadas las series
ortofotográficas digitales de 0,5 m/px adquiridas en 1996 y
2004 y las adquiridas en 2010 de 0,35 m/px suministradas por
el Instituto Geográfico Valenciano (ICV).
Diversas imágenes multiespectrales adquiridas desde plataformas satélite se incluyeron tras ser sometidas a procesos de
corrección radiométrica y geométrica y, en el caso de disponer
de una banda pancromática, pansharpening (Orengo, en prensa). Se obtuvieron diversas imágenes Landsat MS, TM y ETM
y una imagen ASTER del área de estudio. Estas imágenes fueron de gran utilidad para determinar diversos tipos de uso del
suelo, capacidad de retención de humedad, análisis paleohidrográficos y la localización de estructuras viarias no detectables
en las bandas visibles del espectro electromagnético.
Asimismo, diferentes tipos de mapas aportaron información geográfica relevante. Los más actuales de entre éstos fueron incorporados mediante procesos de reproyección o simple
transformación geográfica. Sin embargo, en el caso de mapas
anteriores al siglo XX, se tuvieron que utilizar múltiples puntos
de control para su georeferenciación y polinomios de segundo orden para su transformación, siempre manteniendo valores
RMS inferiores a 5 metros. La planimetría catastral fue adquirida mediante una conexión WMS suministrada por la Dirección
General del Catastro.
La información ortofotográfica y planimétrica permitió
la realización de análisis arqueomorfológicos en entorno SIG
(Orengo y Palet, 2010). Los estudios arqueomorfológicos, un
término acuñado en los estudios de paisaje franceses durante
los años 70, refieren al estudio de las estructuras del paisaje de
origen humano como pueden ser caminos, sistemas de campos,
sistemas de terrazas, canales, sistemas de irrigación o las formas urbanas y su distribución.
También mediante una conexión WMS se adquirieron
datos medioambientales de la Conselleria d’Infraestructures,
Territori i Medi Ambient de la Generalitat Valenciana. Éstos
incluyeron capas de hidrología, litología o fisiografía, riesgo
de erosión potencial y riesgo de inundaciones pero también
de capacidad de uso del suelo. Esta última capa ofrece una
buena aproximación al potencial agrario del área de estudio
en el pasado ya que resulta del análisis de datos topográficos,
geomorfológicos y geológicos que corren relativamente poco
riesgo de haber sufrido cambios significativos durante los
últimos milenos.
El desarrollo de análisis topográficos en entorno SIG requería el uso de un modelo digital del terreno (MDT) del área de estudio. Los primeros análisis realizados en el marco del proyecto
utilizaron un MDT de 5 m/px desarrollado utilizando técnicas
estereofotogramétricas a partir de la serie de fotografías aéreas
Fig. 15.3. Desarrollo del MDT a partir de fotografías aéreas del
vuelo de 1956.
de 1956 del área de estudio (fig. 15.3). La reciente disponibilidad de un MDT derivado de datos LiDAR de 1 m/px distribuido
por el ICV ha permitido ampliar la resolución de los análisis
topográficos. El LiDAR-MDT fue combinado mediante un análisis “cut fill” con el MDT fotogramétrico previo para calcular
el cambio de volumen entre las dos superficies. Este análisis
permitió determinar la existencia de zonas donde recientemente
ha habido remoción o aportación de tierras relacionadas a prácticas agrícolas o a la actividad de las múltiples canteras existentes en la zona. También permitió hasta cierto punto, constatar
las dinámicas sedimentarias del área de estudio. Por último el
MDT fue sometido a un proceso de detección y relleno de depresiones causadas por el proceso de interpolación de la superficie ráster. Este proceso permitió la utilización del MDT para la
realización de análisis hidrográficos. Los factores hidrográficos
han sido considerados de gran importancia en la modelación de
asentamientos y de movimiento en el paisaje (Gillings, 1998;
Harrower, 2010; Orengo, 2012). La existencia de una fase de
temperaturas más altas y de mayor pluviosidad en la Península
Ibérica durante el período romano (Riera et al., 2009) convierte
el análisis del movimiento y acumulación de aguas en un factor
importante en este estudio.
Consecuentemente, a partir del MDT se desarrollaron mapas ráster de acumulación y dirección de aguas superficiales a
fin de poder analizar la cantidad potencial de agua en el paisaje, cómo ésta se desplazaba y dónde se acumulaba. Esta información resultó complementaria a la proporcionada por la capa
WMS de riesgo de inundaciones. Dada la escasa resolución
espacial de la capa de inundaciones, la presencia de múltiples
yacimientos en los alrededores del río Magro y la importancia
de los fenómenos de crecida fluvial en el ámbito mediterráneo
(Fiz y Orengo, 2008) fue necesario desarrollar modelos hipotéticos de inundación para el Magro. Para ello fue utilizado el
programa Hec-RAS siguiendo la metodología expuesta en publicaciones previas (Orengo, 2012).
El desarrollo de MDTs también permitió la realización de
análisis topográficos dirigidos a explicar la distribución de yacimientos de acuerdo a parámetros paisajísticos y/o culturales.
Se realizaron análisis acumulativos de visibilidades para determinar las diferencias de distribución de asentamientos y control
visual entre los yacimientos de época ibérica y romana. Los
análisis de visibilidad de La Carència fueron realizados desde las torres documentadas en las campañas de prospección y
excavación del yacimiento. En la tabla de datos asociada a la
situación de las torres se incorporó un campo denominado ‘Off283
[page-n-295]
setA’ que proporcionó una altura extra de 5,7 metros a la del
punto topográfico en el que cada torre se encontraba situada.
Estos 5,7 metros asumen una altura de 4 metros para la torre
y otros 1,7 metros para el vigía que podría haberse situado en
su parte más alta. La altura seleccionada para la torre resulta
conservadora si tenemos en cuenta el tamaño en planta de alguna de estas torres. Para otros yacimientos en los que no se
localizaron torres o estructuras elevadas se asumió una altura
adicional de 4 metros.
La generación de áreas de visibilidad de los asentamientos
ibéricos fue restringida a aquellos yacimientos con ocupación
continuada desde el ibérico pleno. Los yacimientos creados
durante el ibérico final fueron incluidos únicamente cuando
no mostraban trazas de cerámica romana. De igual forma sólo
aquellos yacimientos de época romana sin trazas de ocupación
ibérica fueron utilizados en el análisis de visibilidad de yacimientos de época romana. Dado que las indicaciones sobre la
cronología y adscripción cultural de los yacimientos están basadas en distribuciones de cerámica en superficie y por lo tanto
resulta difícil establecer una clara distinción cultural para aquellos yacimientos con presencia de cerámica ibérica final y romana republicana, esta selección resultó necesaria a fin de aislar
los patrones de asentamiento típicos ibéricos y romanos y no
incluir yacimientos del ibérico final influenciados por patrones
de asentamiento romanos o yacimientos romanos republicanos
que reocupaban previos asentamientos ibéricos.
Se realizaron también análisis de redes (Social Network
Analysis o SNA) a partir de las visibilidades entre yacimientos
ibéricos y romanos. SNA permite generar diagramas que representan la red de visibilidad entre los yacimientos y así evaluar
diversos factores como su conectividad o grado de centralidad.
La realización de análisis predictivos de rutas (LCR) entre
yacimientos contemporáneos pretendía explorar la adaptación
de las rutas de menor coste con los resultados del análisis arqueomorfológico. Asimismo, los LCRs generados permitieron
analizar las diferencias entre el movimiento potencial durante el
período ibérico y el romano.
Asimismo, se excavó una trinchera geoarqueológica en el
área de Calabarra (fig. 15.4) para comprobar las hipótesis generadas mediante la combinación de teledetección, análisis hidrológicos SIG y la distribución de yacimientos. Esta trinchera fue
abierta a máquina, realizándose la descripción sedimentológica
Fig. 15.4. Excavación de la trinchera geoarqueológica en el área
de Calabarra.
284
in situ. Se tomaron muestras para la realización de análisis paleoambientales en una segunda fase de análisis en el laboratorio.
Por último se incorporó el análisis de fuentes históricas,
ilustraciones y mapas antiguos que pudiesen ofrecer información de interés sobre antiguos usos del paisaje, distribución de
yacimientos o información ambiental.
Resultados
Las prospecciones arqueológicas en el área documentaron un
total de 71 yacimientos (en la fig. 15.5 se pueden apreciar los
resultados para el término municipal de Turís). El análisis de
fragmentos cerámicos recuperados durante éstas permitió adscribir cronologías a los yacimientos que cubrían desde la edad
del Bronce hasta el período moderno. Cincuenta y uno de éstos pudieron ser asociados a la ocupación de época ibérica y/o
romana. Los datos de situación, dispersión y densidad, junto
con otros atributos de los yacimientos localizados, una vez
introducidos en la base de datos ligada al SIG del proyecto,
permitió la utilización de procesos semiautomáticos de selección y filtraje de yacimientos para la generación de mapas
cronológicos y tipológicos.
El análisis arqueomorfológico de las fotografías aéreas y
de los mapas antiguos produjo una estratificación relativa de
los caminos del área de estudio (fig. 15.6). El análisis permitió identificar un camino con un carácter morfogénico que
relacionaba las diferentes alquerías presentes en el área de estudio. Según Chouquer (2000), este tipo de caminos no sólo
organizan y distribuyen otros caminos de ámbito más local,
sino que también tienen una gran influencia en los sistemas
de división agraria y la distribución del asentamiento. De hecho, diferentes yacimientos pertenecientes a diferentes períodos históricos parecen estar asociados a esta ruta. El análisis
arqueomorfológico fue también útil para la identificación de
macroestructuras del paisaje relacionadas con la gestión del
agua: permitió identificar las zonas de producción agrícola
irrigada en el área (probablemente desarrolladas durante el período moderno), una serie de paleocanales sedimentados en la
actualidad y una zona de acumulación hídrica (ligada a estos
paleocanales) en la zona de Calabarra.
El análisis de imagines multiespectrales reveló trazas de
antiguos caminos sedimentados y ayudó a definir la extensión y morfología de la red de paleocanales. La clasificación
de imágenes multiespectrales permitió definir las áreas con
una mayor acumulación de humedad, señalando la existencia
de una antigua zona de acumulación hídrica en el área de
Calabarra. También en esta zona, la teledetección permitió
localizar una estructura en el subsuelo que, dada su tipología,
podría corresponder a la parte urbana de una villa romana
(fig. 15.7).
La realización de análisis hidrográficos confirmó la existencia de la red de paleocanales y la zona de acumulación hídrica en Calabarra (fig. 15.7). Asimismo, estos análisis sugieren la posible existencia de un canal de drenaje en esta zona.
El estudio sedimentológico del perfil excavado en el área
de Calabarra identificó dos niveles hidromorfos, con un sedimento de grano fino y orgánico y acumulación de hierro en
su nivel inferior (fig. 15.8). Más que a una paleolaguna, estos
niveles deben ser relacionados con un área húmeda de carácter
estacional dada la reducida área de captación de los paleoca-
[page-n-296]
Fig. 15.5. Resultado de las prospecciones intensivas en el término de Turís.
Fig. 15.6. Resultado del análisis arqueomorfológico del área de estudio sobre la ortoimagen generada a partir de las
fotografías aéreas obtenidas en 1956.
285
[page-n-297]
Fig. 15.7. Análisis del movimiento y acumulación de aguas y detalle de la estructura localizada en el área de Calabarra.
Fig. 15.8. Nivel hidromorfo con acumulación de hierros localizado
en la sección geoarqueológica realizada en Calabarra.
286
nales asociados a ésta. Desafortunadamente, más allá de la
definición de éstas dos fases húmedas, no pudieron realizarse
análisis paleoambientales debido a la falta de conservación
de polen y esporas en las muestras tomadas de estos niveles.
La cerámica recuperada en el perfil no permitió un gran nivel
de precisión cronológica en la datación de estos niveles. Aun
así cabe indicar que el más moderno de estos niveles debía
corresponder a la época moderna y el más antiguo parece ser
pre-medieval. De hecho, el nivel hidromorfo más moderno
podría corresponder a los estancos o remansos de agua documentados en el área en 1741 (ARV, Escribanías de Cámara,
1741, 41 en Ardit, 2007: 208). El nivel más antiguo podría
corresponder a la época romana durante la cual se constata
a partir de diferentes series paleoambientales una tendencia
hacia temperaturas más cálidas y mayor disponibilidad hídrica en sectores mediterráneos peninsulares (Riera et al., 2009:
258). El nivel hidromorfo de mayor antigüedad se encontraba
cortado por un muro asentado sobre una capa de mortero de
cal, que probablemente formase parte de un primer canal de
desecación del área de Calabarra (fig. 15.9).
[page-n-298]
Fig. 15.9. Muro asentado sobre mortero de cal localizado en la
trinchera geoarqueológica realizada en Calabarra.
Discusión
Los mapas temáticos de distribución de yacimientos por períodos muestran un patrón de asentamiento ibérico caracterizado
por la ocupación preferencial del llano aluvial. Los únicos yacimientos o áreas de actividad situados en altura se encuentran
en áreas marginales del territorio inmediato de la ciudad ibérica, es decir en puntos liminales de la zona de visibilidad directa
de la ciudad. Los análisis de dominio visual realizados desde
las torres de La Carència (fig. 15.10A) muestran un absoluto
control de todos los puntos donde se han localizado yacimientos de época ibérica. Probablemente la proximidad de estos yacimientos a la ciudad con sus tres perímetros diferenciados de
murallas y su prominencia topográfica hacía innecesario el establecimiento de asentamientos en puntos fácilmente defendibles. En este sentido el establecimiento de estos asentamientos
en el llano puede responder a parámetros de explotación agrícola. De hecho, muchos de estos yacimientos se encuentran
situados en áreas de alto y medio potencial agrícola ideales
para la práctica de agricultura de secano. Igualmente, el resultado del análisis de visibilidades desde el total de yacimientos
ibéricos (exceptuando La Carència) muestra una acumulación
de visibilidades en las zonas con mayor potencial para la práctica de este tipo de agricultura (fig. 15.10B). Esta preferencia
resulta consecuente con las prácticas agrícolas de secano documentadas en la cultura ibérica, que muestra preferencia por
el cultivo de cereales, legumbres, el olivo, la vid, la higuera, el
avellano y el almendro (Mata et al., 2010: 3-36). Algunos de
estos yacimientos se encuentran asociados a fuentes de agua,
hecho que refuerza la hipótesis de que éstos cumpliesen funciones eminentemente agrícolas (figs. 15.5 y 15.6). Sólo los
yacimientos localizados en zonas marginales del territorio inmediato de La Carència, se encuentran emplazados en áreas
elevadas pero con suelos de bajo potencial agrícola. Estos ya-
cimientos, que no parecen cumplir ninguna función agrícola,
deben ser relacionados con el interés por controlar las rutas
que comunican La Carència con los núcleos circundantes y los
accesos al territorio donde se sitúa la producción agrícola y la
ciudad misma. En este sentido, el resultado del SNA a partir
de la visibilidad entre yacimientos íberos (excluyendo los que
presentaban materiales de época romana) muestra que establecimientos defensivos como el Motrotón, Calahuet o Patusella
se encuentran todos directamente relacionados con La Carència y con los asentamientos productivos de su entorno inmediato. Al mismo tiempo el resultado del análisis de visibilidades
muestra que estos yacimientos extienden el control visual de
La Carència más allá de la zona que puede ser controlada directamente desde la ciudad.
Estos resultados se basan únicamente en datos obtenidos
mediante prospección, ya que no se ha realizado ninguna excavación arqueológica fuera de los límites de la ciudad ibérica. Las
distribuciones de material pueden ofrecer una buena idea de la
localización y cronología de los yacimientos pero la definición
de su tipología y carácter productivo, incluyendo la caracterización de prácticas económicas específicas o la existencia de
estructuras defensivas, no puede ser definida satisfactoriamente
mediante el uso de datos de prospección exclusivamente. Futuras campañas de prospección y excavación sin duda aportarán una mayor cantidad y calidad de los datos disponibles y
refinarán las hipótesis propuestas sobre la distribución y formas
de asentamientos rurales y los medios de control territorial en
áreas más alejadas del centro urbano. Aun así la comparación
con territorios con una mayor trayectoria de investigación puede
ayudar en la interpretación de las dinámicas de ocupación del
territorio del área de estudio. Los datos proporcionados por los
múltiples proyectos de investigación desarrollados en los territorios de Edeta y Kelin muestran dinámicas de ocupación similares. En el área de Edeta los asentamientos defensivos en altura
se encuentran localizados en los límites del territorio en puntos
de baja capacidad agrícola, mientras los yacimientos rurales se
localizan en zonas de llano con suelos con un potencial adecuado para la producción de agricultura de secano (Bonet et al.,
2008: 171-9). Los yacimientos situados en el entorno inmediato
de Edeta ofrecen una clara comparación con los de La Carència:
éstos han sido interpretados como granjas o establecimientos rurales con agrupaciones cerámicas domésticas y sin perímetros
defensivos, que eran dependientes del oppidum y que probablemente perteneciesen a pequeños terratenientes (Bonet et al.,
2008: 178). Una situación similar se presenta en el territorio de
Kelin donde una red de asentamientos fortificados emplazados
en puntos estratégicos elevados y con amplio control visual de
sus alrededores se combina con asentamientos rurales en zonas
llanas sin perímetro defensivo (Mata et al., 2010: 37-39).
Una de las características más remarcables en la organización territorial de La Carència durante el período ibérico y
romano es la continua importancia del oppidum como centro
político. El análisis de visibilidades muestra que todos los nuevos asentamientos creados durante el período romano tienen relación visual directa con la ciudad (fig. 15.10C), que mantiene
durante este período el mayor grado de centralidad de acuerdo
con el resultado del SNA (fig. 15.11). Aun así, y a diferencia
de la red visual creada en base a la comunicación visual entre yacimientos ibéricos, los yacimientos romanos no muestran
estructuración visual entre ellos, siendo La Carència el único
punto que concentra visibilidades. Quizá esto sea debido a que
287
[page-n-299]
o
4km
------
Fig. 15.10. Resultado del análisis acumulativo de visibilidades desde La Carència (A), y desde los yacimientos
seleccionados de época ibérica (B) y romana (C) sobre el mapa de capacidad de uso del suelo facilitado por la
Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge, de la Generalitat Valenciana.
288
[page-n-300]
Fig. 15.11. Análisis de redes (SNA) a partir de las visibilidades entre los yacimientos seleccionados íberos y romanos.
los nuevos asentamientos romanos no responden a una estructuración del hábitat en la que la comunicación visual sea un
factor importante.
Estos datos sugieren una continua importancia de La Carència como centro de organización territorial durante el período
romano. De hecho, los resultados de la prospección realizada
en el interior del perímetro amurallado del oppidum demuestran
su ocupación hasta principios del siglo III d.C. Esta tendencia a
la continuidad del hábitat ibérico en época romana se encuentra
también documentada en otros territorios donde los centros urbanos preromanos mantuvieron su rol en la estructuración del
paisaje durante la primera fase de la ocupación romana (Arasa,
2001: 31; Grau, 2005a). Todo ello permite afirmar que la continuidad del hábitat fue una tendencia importante durante las
primeras fases del período romano; muchos asentamientos ibéricos continuaron en existencia durante el período republicano
y, en el caso de La Carència, durante el período imperial.
Sin embargo y a pesar de esta tendencia observada en el asentamiento urbano de la Carencia, los resultados de este proyecto
sugieren un importante cambio durante el período imperial en
la organización de su territorio inmediato. Muchos yacimientos
ibéricos fueron abandonados, como es el caso de Calahuet o Patusella, los principales asentamientos en altura de control territorial, así como muchos de los yacimientos agrarios en llano. Los
nuevos asentamientos, definidos por la presencia en exclusividad
de agrupaciones de cerámicas imperiales romanas, se caracterizan por su localización en las proximidades del río Magro. El
modelo de inundación del Magro (fig. 15.12) muestra que los
yacimientos romanos situados en las proximidades del río se encuentran todos ellos en los márgenes de la zona inundable. Esta
elección de las zonas de ocupación subraya el conocimiento romano del sistema hidrológico mediterráneo y coincide con los
resultados obtenidos en los territorios de Tarragona y Valencia,
los únicos otros territorios donde el análisis de movimientos de
agua e inundaciones ha sido empleado para explicar la distribución de yacimientos romanos. Tanto en el ager Tarraconensis (Fiz
y Orengo, 2008: 319; Palet y Orengo, 2011) como en el territorio
de Valentia (Orengo, 2012) se documenta una fuerte ocupación
romana en los márgenes de áreas inundables.
Los asentamientos romanos fundados ex novo ejercitan un
fuerte dominio visual sobre el río Magro y su área de inundación. El Magro ha sido considerado una importante ruta en época pre-romana que comunicaba la costa Mediterránea con las
zonas del interior valenciano y conectaba núcleos ibéricos de
importancia como Sucro, La Carència y Kelin (Bonet y Mata,
2001: 176, 178; Albiach et al., 2007: 97). Recientes estudios
realizados empleando una combinación de análisis de rutas de
coste óptimo, análisis de distribución de yacimientos y evidencias arqueológicas (Quixal, 2010: 16) destacan la importancia
de esta ruta. Sin embargo, sería arriesgado proponer el cauce
fluvial como la ruta misma dada la complejidad de la topografía
excavada por el río y las inundaciones periódicas del Magro
propias de un sistema fluvial mediterráneo. Resulta más adecuado proponer la ruta paralela al Magro que coincide con el
289
[page-n-301]
Fig. 15.12. Área hipotética de inundación del Magro con los yacimientos de época romana señalados.
camino que une los núcleos de Turís y Montserrat y que coincide con la ruta de menor coste entre las dos poblaciones (fig.
15.6). El origen islámico de estas poblaciones, documentado
en las fuentes islámicas y cristianas indica que este camino podría haber estado en uso en época pre-islámica y determinado el
asentamiento de núcleos a lo largo de su trayecto. La distribución de varios yacimientos ibéricos a lo largo de la ruta y su carácter morfogénico en la red de caminos y sistemas de campos
del área sugiere que esta ruta podría haber estado en uso durante
el período ibérico (fig. 15.6). Asimismo, resulta interesante destacar que los dos yacimientos con un carácter defensivo más
claro, Calahuet i Patusella, se encuentran a ambos lados de esta
ruta y con un fuerte control visual sobre ella.
Así pues, en nuestra opinión, la distribución de asentamientos romanos en los límites de la zona inundable del Magro no
puede ser directamente relacionada con el río como ruta de comunicación sino, más bien, debe ser interpretada en términos
productivos. Los suelos en el área inundable del Magro presentan un alto índice de productividad agrícola (fig.15.10). Debido
a las inundaciones periódicas del río que depositan sedimentos
fluviales, estas zonas presentan suelos profundos son sedimento
fino y orgánico adecuados para una producción agraria intensiva. De hecho, la presencia de múltiples fragmentos de dolia y
ánfora en el Garroferal de la Blanca (fig. 15.12, 2), y dolia in
situ en los yacimientos de la Horteta de la Sahor y el Pla de
l’Assut (fig. 15.12, 5 y 6), tres de los yacimientos situados en
el margen del área de inundación, puede también reforzar la
hipótesis de una posible funcionalidad agraria de estos establecimientos. Los yacimientos clasificados como PT-7 y l’Albaina,
unificados en un único yacimiento en las prospecciones del
2009, también resultan significativos en este aspecto. Éstos
presentan una ocupación inicial en el Ibérico Final y continúan
hasta el período Imperial. La proximidad de estos yacimientos
290
al Magro justifica un reaprovechamiento del yacimiento en época imperial con la presencia de múltiples fragmentos de dolia en
la zona de máxima concentración cerámica de PT-7 (fig. 15.12,
3). Todos estos yacimientos destacan también por la presencia
de fragmentos de tegulae en asociación con los de dolia, que
indican existencia de construcciones cubiertas interpretadas
como almacenes para producción agraria (fig. 15.13). Un caso
aparte es el del yacimiento del Molí de la Cova o Fandetx (fig.
15.12, 1) en el que, a pesar de no haberse encontrado restos
constructivos y presentar una escasa densidad cerámica en la
actualidad, el descubrimiento en 1877 de una cabeza en mármol blanco laureada con hiedra y restos de un mosaico (Pla,
Fig. 15.13. Sección con material y restos constructivos visible en
el corte ocasionado por la remoción de tierras en el yacimiento del
Pla de l’Assut.
[page-n-302]
Ballester y Martí, 1988: 43), hacen suponer la presencia de un
establecimiento de mayor entidad, quizá la parte urbana de una
villa. Las campañas de prospección pudieron detectar restos de
cerámica ibérica, romano republicana e imperial y algún fragmento de dolia en el área.
La distribución y tipología del hábitat romano y los restos
cerámicos descubiertos en prospección en conjunción con
los datos de productividad del suelo y el área de inundación
sugieren un fuerte interés en el aprovechamiento agrícola
de los márgenes inundables del Magro. Sus aguas podrían
también haber sido empleadas para la irrigación de cultivos.
Aunque la introducción de la agricultura de regadío durante
este período ha sido generalmente admitida en la literatura
arqueológica e histórica, de momento no existe ninguna prueba
fiable de ésta (Araus et al., 1997). Aun así el empleo de cultivos
de regadío durante el período romano ha sido ampliamente
reconocido (Leveau, 1997; López, 1995). Diversos estudios
paleoambientales realizados en sectores mediterráneos de
la Península ibérica señalan la existencia en época romana
de una tendencia hacia temperaturas más cálidas y mayor
disponibilidad hídrica, dentro de lo que se conoce como el
“óptimo climático romano” (Riera et al., 2009). Dicha mayor
disponibilidad hídrica en conjunción con la falta de presas
y sistemas de desvío de aguas para regadío pudo favorecer
crecidas más regulares y de mayor magnitud que las actuales.
Otra indicación de la tendencia durante el período romano
hacia una mayor producción agraria mediante el uso de suelos
más productivos y un mayor control hidrológico puede ser observada en el área de Calabarra a partir de la existencia de una
zona de acumulación de aguas revelada mediante la combinación de los resultados obtenidos mediante análisis arqueomorfológicos, modelación hidrográfica, clasificación automatizada
multiespectral y descripción sedimentológica. Los yacimientos
de época romana republicana y pre-romana evitan esta zona húmeda que, por otro lado, dada su topografía y la alta capacidad
agrícola de sus suelos resultaría muy adecuada para produc-
Fig. 15.14. Distribución de yacimientos y áreas inundables durante el período ibérico y romano.
Los mapas de inundaciones facilitados por la Conselleria de Medi Ambient, Aigua, Urbanisme i
Habitatge, de la Generalitat Valenciana han sido modificados por los autores a partir de los datos
geomorfológicos publicados por Carmona (2003) y Carmona y Ruiz (2006 y 2007).
291
[page-n-303]
ción agraria. La localización de una posible villa romana en
esta área mediante técnicas de teledetección y la existencia de
fragmentos de cerámica romana apunta a la desecación del área
húmeda en algún momento del período romano imperial. Esta
desecación podría haber sido realizada mediante el canal de
drenaje que coincide con el primer nivel hidromorfo documentado durante el sondeo geoarqueológico. Similares procesos de
desecación de áreas húmedas han sido documentados durante
el período romano (Ødegård, 1997; Cera, 1997; Leveau, 1993).
La desecación de esta zona húmeda podría haber respondido a
un patrón de explotación agrícola similar al documentado en los
yacimientos asociados al área de inundación del Magro. Con la
desecación del llano de Calabarra la villa establecida en el área
tendría acceso a suelos profundos con un sedimento de grano
fino y orgánico que permitiría una producción agraria intensiva.
Estos datos obtenidos a escala microrregional en el territorio inmediato de La Carència resultan consecuentes con los
patrones regionales observados en l’Horta Sud (Orengo, 2012
y en prensa). A partir de la fundación de Valentia se documenta
una progresiva ocupación del llano litoral valenciano. Valentia,
situada en un punto central con respecto a las ciudades ibéricas
circundantes (fig. 15.1), se convierte en el centro administrativo del área y aglutina las nuevas fundaciones rurales a su alrededor. Es interesante observar como la distribución de estos
nuevos asentamientos rurales se encuentra fuertemente relacionada con cursos fluviales de baja entidad y áreas inundables
(fig. 15.14) tal y como ocurre en el territorio de La Carència.
De especial interés resulta la acumulación de establecimientos
rurales en los márgenes del área de máxima extensión de la Albufera (Orengo, 2012). Estas zonas no han producido indicios
significativos de ocupación previa durante época ibérica (fig.
15.14). Este patrón de asentamiento puede ser relacionado con
la importación de prácticas agrícolas más productivas basadas
en la selección de zonas agrícolas más fértiles y de fácil irrigación. Esta tendencia, también documentada en los territorios
de Tarraco y Barcino (Palet y Orengo, 2011; Palet et al., 2011),
puede ser relacionada con un incremento de la producción
agraria respecto a períodos anteriores que no necesariamente
implicaba una mayor extensión del área productiva sino un mejor uso de los recursos hídricos y la explotación de suelos con
mayor capacidad productiva.
Conclusiones
Los patrones de asentamiento documentados en este estudio
muestran evidencias de un importante cambio en las dinámicas
de uso del paisaje ligado a nuevas preferencias de explotación
agraria en época romana. Los patrones de asentamiento ibéricos
sugieren la explotación agraria de zonas llanas, secas y no inundables en relación al desarrollo de cultivos de secano típicos de
la cultura ibérica. La presencia de fuentes y pequeños cauces de
agua dentro de los límites de algunos yacimientos ibéricos rurales en el territorio de La Carència sugiere, sin embargo, el uso
de irrigación a pequeña escala. Los patrones de asentamiento
romanos, por otro lado, muestran preferencia por la ocupación
de áreas con suelos profundos, de mayor calidad, que podrían
haber mantenido explotaciones agrarias de mayor intensidad.
Este cambio se encuentra fuertemente relacionado con prácticas
hidráulicas propias de la cultura romana como sugiere la ocu-
292
pación de áreas que requieren un buen conocimiento ambiental
para ser efectivamente explotadas. Los resultados expuestos en
este y anteriores estudios sugieren la existencia de desecaciones
de zona húmedas, la explotación agraria de zonas de inundación
fluvial y la ocupación de humedales litorales en relación con
una práctica agrícola más intensiva durante el período romano.
Futuras líneas de trabajo en el territorio
de la Carència
Este capítulo ha pretendido mostrar como la integración de diferentes técnicas de estudio del paisaje, como pueden ser la teledetección, análisis topográficos SIG, arqueomorfología, prospección, análisis cerámico o geoarqueología, en un marco interdisciplinar puede resultar en la generación de hipótesis sólidas sobre la
configuración histórica del paisaje, la distribución de yacimientos
arqueológicos y los usos que las sociedades del pasado hacían de
su entorno de acuerdo a parámetros culturales y ambientales.
Desde luego, las hipótesis generadas en este trabajo resultan
todavía preliminares hasta que nuevos datos puedan ser adquiridos. En este sentido la excavación de asentamientos rurales
y establecimientos defensivos del territorio de La Carència
resultaría necesaria para poder confirmar las tipologías preliminares propuestas y carácter de los asentamientos. Asimismo,
la realización de prospecciones fuera del entorno inmediato de
La Carència ayudaría a resolver cuestiones referentes a la tipología del hábitat en zonas ajenas al control visual de la ciudad,
la extensión del territorio político de ésta y su comunicación
con otros centros del área valenciana. La realización de estudios geoarqueológicos y paleoambientales resulta también una
asignatura pendiente en los estudios de paisaje del área central valenciana. Éstos permitirían analizar el impacto humano
en el medio así como describir las prácticas de explotación del
paisaje practicadas en cada período incluyendo la explotación
ganadera. A pesar de que el sedimento recuperado en el área de
Calabarra no conservaba polen u otros palinomorfos no polínicos el proyecto VaLandPro que se encuentra en curso desde el
2012 ya ha recuperado dos secuencias sedimentarias en el litoral valenciano que serán estudiadas durante el 2014 y 2015 con
procedimientos multiproxy de alta resolución. Los datos aportados por estos registros paleoambientales ayudarán durante los
próximos años a definir las dinámicas de uso del paisaje durante
los períodos ibérico y romano en el área central valenciana.
Agradecimientos
Los autores quisieran agradecer a los diversos grupos de estudiantes su participación en las campañas de prospección
2001-2003, a Adrià Pitarch su ayuda durante el desarrollo de
las prospecciones del 2009 y a Isabel Caruana el análisis de las
cerámicas recuperadas durante las primeras campañas de prospección. Los comentarios proporcionados por el Dr. Santiago
Riera sobre anteriores versiones de este trabajo contribuyeron
significativamente a la mejora del texto. El Instituto Cartográfico Valenciano facilitó los datos LiDAR y las ortofotografías
digitales fueron proporcionadas por el ICV y el PNOA del
Instituto Geográfico Nacional. La Universidad de Nottingham
proporcionó al primer autor una beca NARF que le permitió
desarrollar parte de este trabajo.
[page-n-304]
16
Las comunicaciones entre los territorios ibéricos
del interior valenciano:
Kelin y La Carència en los siglos vi-i a.C.
D. Quixal
INTRODUCCIÓN
Desde el pionero estudio de J. Bernabeu, H. Bonet y C. Mata a
finales de los años 80 centrado en la Edetania, han transcurrido
más de dos décadas de investigación sobre los territorios de las
antiguas ciudades ibéricas en el País Valenciano a nivel general
y la provincia de Valencia en particular. Éstos van desde amplios
análisis suprarregionales (Grau, 2002) a otros de escala regional
o local (Oliver, 1996; Grau y Moratalla, 1997; Pérez Ballester y
Borreda, 1998; Grau, 2004; Moreno, 2011). Un hito importante
para su determinación fue el empleo de los Polígonos Thiessen
entre las principales ciudades, para intentar aproximarse a los
límites teóricos de cada una de esas áreas de influencia o control, adaptándolos en todo momento a las barreras geográficas
existentes (Mata, 2001). A día de hoy, podemos decir que dos de
las áreas más trabajadas y de las que contamos con una mayor
profusión de datos han sido las actuales comarcas de la Hoya de
Buñol y la Meseta de Requena-Utiel, zonas correspondientes a
los antiguos territorios de La Carència y Kelin.
Dado el carácter monográfico de la presente obra en torno
a La Carència, no creemos necesario aportar más datos sobre
su carácter, fases de ocupación o estructuras, así como otros
aspectos de su territorio inmediato. Por nuestra parte, la mayor
parte de la información procede del proyecto en el que nos integramos: el de Kelin / Los Villares (Caudete de las Fuentes)
y su territorio, dirigido desde principios de los años 90 del siglo pasado por la Dra. Consuelo Mata desde el Departament
de Prehistòria i Arqueologia de la Universitat de València. Esta
ciudad ibérica presenta una ocupación ininterrumpida desde el
s. vii al i a.C., incluso viviendo cierta fase de prosperidad tras
la conquista romana y llegando a acuñar moneda propia (Mata,
1991). Al menos desde el s. v a.C. se ha planteado que articuló
un territorio complejo a su alrededor, coincidente a grandes trazos con la actual comarca de Requena-Utiel (Mata et al., 2001).
A lo largo del último lustro hemos abordado la cuestión de
las comunicaciones durante la Edad del Hierro entre estos dos
territorios, en particular, y entre la costa y el interior valenciano, en general (Quixal, 2008 y 2012). Del mismo modo, hemos
planteado la existencia de una supuesta zona fronteriza entre los
territorios de Kelin y La Carència correspondiente más o menos
con la sierra de Las Cabrillas y el valle del Magro (Quixal, 2010
y 2012). En las siguientes páginas únicamente pretendemos
exponer toda la información más relevante de cara a conocer
las comunicaciones, contactos y relaciones entre dos ciudades
ibéricas vecinas; dos ciudades de interior lejos de las principales redes comerciales y puertos de recepción de productos. Y
siempre desde una perspectiva más amplia que la simple escala
regional.
DESCRIPCIÓN GEOGRÁFICA
Tanto la Hoya de Buñol como la Meseta de Requena Utiel son
dos unidades geográficas relativamente llanas en su parte central, pero con bastantes desniveles orográficos en sus límites, lo
cual les aporta los respectivos topónimos de «hoya» y «meseta»
respectivamente. De entre todos, es el límite entre ambas (Este
de la Meseta de Requena / Oeste de la Hoya de Buñol) una
de las zonas más abruptas del interior valenciano, con la sierra
de El Tejo al Norte, las sierras de Las Cabrillas y Malacara en
el centro y Sierra Martés al Sur (Piqueras, 1997; Pérez Cueva,
2007). Se trata de grandes unidades montañosas que perfectamente podían actuar como delimitadores territoriales durante la
Antigüedad, creando una barrera Norte-Sur que dificultaría las
comunicaciones.
En cambio existe otro elemento geográfico, el río Magro,
que a diferencia de otros ríos como el Cabriel que claramente
actuaron de frontera (Quixal y Moreno, 2011), su curso permite
la articulación y comunicación de los territorios en dirección
Este-Oeste. Este río recibe su nombre en el punto en el que se
juntan las aguas de la rambla de La Torre y del río Madre, cerca
de la población de Utiel. En su curso superior transita por la
Meseta de Requena-Utiel creando una fértil vega y se encajona
en las sierras de Las Cabrillas y Martés. Tras un curso medio
atravesando la Hoya de Buñol y pasando cerca de La Carència, desemboca en el Xúquer a la altura de Algemesí (Ribera
Alta). Por otro lado, al Norte del Magro y con trazado paralelo
transcurre el llamado llano o corredor de El Rebollar, el acceso
histórico y tradicional a la Meseta de Requena-Utiel.
293
[page-n-305]
Fig. 16.1. Mapa del área de estudio y los yacimientos ibéricos y romanos que la componen.
UNIDADES DE POBLAMIENTO
Dentro de esta área de barreras geográficas se pueden diferenciar diversas subzonas, correspondientes a unidades de poblamiento antiguo (fig. 16.1). Este carácter de transición llevó desde el principio de las campañas de prospección en la comarca
de Requena-Utiel a interesarse por ellas y visitar los yacimientos allí recogidos. No obstante, fue fruto de un interés concreto
en esta problemática lo que motivó efectuar una campaña de
prospección sistemática en el 2007 en torno al valle de Hortunas y el término municipal de Yátova (Quixal et al., 2007).
Precisamente, en la visita a algunos yacimientos del municipio
yatovense contamos con la ayuda del equipo de La Carència
dirigido por Rosa Albiach, por la serie de motivos que desarrollaremos posteriormente. Las unidades diferenciadas son:
Llano de El Rebollar
Denominamos así al valle sinclinal con materiales cuaternarios
de orientación Noroeste-Sureste, enmarcado por las sierras del
Tejo al Norte y la Herrada al Sur. El barranco Rubio, cerca de la
población de Requena, marca el final del corredor por el Oeste
(Piqueras, 1997: 95-99). Este valle tradicionalmente ha sido la
entrada principal a la Meseta desde el Este, después de atravesar el portillo de Buñol y la sierra de las Cabrillas, y es por
donde pasa la actual A-3.
Durante el Ibérico Pleno (ss. iv-iii a.C.) esta subunidad
geográfica está capitalizada por el poblado fortificado de La
Cárcama, en lo alto de la sierra de El Tejo. Se trata de un poblado
fortificado con un foso de gran tamaño excavado en el terreno
natural. El resto del poblamiento se concentra en el llano, sobre
294
todo cerca de la actual aldea de El Rebollar y cobrando especial
fuerza durante el Ibérico Final. Los núcleos de El Rebollar, Las
Lomas, Las Paredillas II o Loma del Moral (Requena) son los
más destacados, si bien no siempre tendrían carácter de hábitat.
Otro grupo dentro de este corredor lo encontramos dentro del
término de Siete Aguas, con los yacimientos de Mazalví, Casa
de Mazalví o La Carrasca, todos ellos de escasa entidad. Por
último, destaca la presencia de un horno cerámico también
ibérico pleno, Casa Guerra (Requena), que abastecería a un
radio local (Duarte et al., 2000: 235-236) (fig. 16.2).
En época romana el poblamiento de esta zona pasará a estar
polarizado por el establecimiento de una importante villa romana, Las Paredillas I, en la que sobresale la conservación de un
espectacular muro de contención de opus caementicium de unos
30 m de longitud, 2-1,5 m de altura y con diversos arranques de
contrafuertes (fig. 16.3). En la misma A. Martínez Valle llevó a
cabo la excavación de urgencia de un horno metalúrgico, si bien
sus resultados permanecen inéditos.
Fig. 16.2. Sección de los hornos de Casa Guerra, según Duarte
et al., 2000.
[page-n-306]
Fig. 16.3. Muro de opus caementicium de Las Paredillas.
Fig. 16.4. Vista de Sierra Martés desde el llano de Venta Gaeta.
Valle del Magro - Corredor de Hortunas
varas y media de ancho que sigue el recorrido de la montaña
(ibíd.: 124). No obstante, la primera mención arqueológica directa la realizó Nicolau Primitiu Gómez Serrano en 1949 bajo
el nombre de «Cantarería de los moros».
El carácter escarpado de sus laderas Norte y Sur, con precipicios de más de 40 m de altura, reducen las posibilidades de
acceso a sus lados Oeste y Este (fig. 16.4). En el lado Sudeste,
a los pies de la cima del Martés, se encuentran las principales
defensas del poblado: un foso al que se le adosa una torre (Díes
y Gimeno, 1995). El foso está excavado en la roca aprovechando las características del relieve y tiene unas dimensiones de
6,25 m de longitud, 5,25 m de anchura máxima y 3,35 m de
profundidad máxima. Por otro lado, la torre tendría una planta
cuadrada/trapezoidal de la que conserva tan sólo alguna hilera
de piedras de tamaño mediano/grande en sus lados Sudeste y
Sudoeste. Debido a su mala conservación no podemos saber si
era maciza o tenía compartimentos internos, sin embargo el potente derrumbe de la ladera Norte indica que tuvo una envergadura considerable. A partir de foto satélite hemos calculado un
área aproximada de 2,15 ha de concentración de materiales, lo
que sería el perímetro real del poblado (fig. 16.5). La cima está
compuesta por dos plataformas o mesetas, en cuyo espacio intermedio se excavó una cisterna en el terreno natural. En sendas
plataformas, especialmente en la Noroeste, se pueden rastrear
con facilidad muros en superficie que determinan departamentos, algunos de los cuales se encuentran dispuestos en batería
en torno a un eje común, posiblemente una calle. Por desgracia,
en muchos casos esto es factible debido a la gran abundancia
de agujeros de clandestino, algunos de los cuales han dejado
literalmente los muros en el aire.
Por su parte, el Puntal del Viudo es una atalaya en la cima
de una pequeña montaña de 565 msnm a cuyos pies fluye el río.
La prospección de A. Barrachina y F. Blay, resultado de la cual
es la ficha de la Dirección General de Patrimonio Artístico, se
efectuó en un momento a finales del siglo pasado en el que la
vegetación posibilitaba un mejor reconocimiento de las estructuras. Sin embargo, en nuestra visita al Puntal, la tupida vegetación
nos impidió realizar un análisis más completo. El poblado tiene
una relativa buena conservación de sus estructuras, visibles muchas de ellas en la superficie, pero el seguimiento de sus trazados
era prácticamente imposible. Cuenta con dos murallas o muros
perimetrales en torno a su cima que son fáciles de reconocer, especialmente en su lado Norte-Noreste, su vertiente más accesible
Existe un relativamente denso poblamiento en el tramo final del
corredor de Hortunas y entrada al llano de Campo Arcís, aprovechando los fértiles suelos de ribera allí existentes. Destaca
la presencia de un poblado fortificado, el Cerro Santo o Cerro
Castellar, de ocupación entre los ss. v y i a.C., presencia de
defensas (murallas y torre) y una excelente capacidad de control del valle. También hay una pequeña atalaya, el Puntal de
Eduardo, de ocupación más antigua entre los ss. vii/vi-iv a.C.,
que cuenta con una enorme muralla de 30 m de longitud, 4 m
de ancho y hasta 3 de altura conservada en algunos puntos. Por
último, el poblamiento se completa con una serie de asentamientos rurales (Los Alerises y Hortunas de Abajo) y una larga
lista de establecimientos rurales de escasa entidad en torno a los
núcleos estables. En época romana todo queda absorbido por la
aparición de una importante villa, La Calerilla, así como por su
necrópolis monumental asociada (Martínez Valle, 1995).
Valle del Mijares - Sierra Martés
Se trata de un grupo local ubicado en torno al curso del pequeño
río Mijares, afluente del Magro, juntamente con el poblado del
Pico de los Ajos, localizado en lo alto de Sierra Martés (Quixal,
2010). Todos forman parte del municipio de Yátova y es el grupo más próximo a La Carència, por lo que nos detendremos más
en él. La escarpada geografía limita el poblamiento a las cotas
más altas y a la estrecha vega que genera el río.
El Pico de los Ajos es un poblado fortificado en una cima
secundaria en plena Sierra Martés, a más de 1.000 msnm. Este
yacimiento es sobre todo conocido por la colección de plomos
escritos hallados de manera clandestina en él, actualmente albergados en el Museu de Prehistòria de València. Ya Cavanilles
menciona en su magna obra su pretensión de haber incluido
en sus viajes una visita a los parajes de Martés y del Oro, en
los términos de Yátova y Cortes de Pallás, pero al final tuvo
que declinar en su idea debido a la presencia de forajidos y
bandoleros en la zona (Lacarra et al., 1996: 82 y 92), de ahí que
no podamos contar con sus siempre interesantes descripciones.
No obstante, al hablar del pico Ropé de Chera lo compara con
Sierra Martés, donde de forma indirecta, gracias a la información aportada por el cura de Yátova, sabe que hay vestigios de
un castillo en la cumbre (haciendo referencia seguramente a las
fortificaciones ibéricas) y restos de un camino carretero de tres
295
[page-n-307]
Fig. 16.5. Croquis planimétrico del Pico de los Ajos (planimetría de la torre según Díes y Gimeno, 1995).
y que, por tanto, requirió de mayor protección. A pesar de esto,
donde encontramos la fortificación mejor conservada es en el
lado Oeste, un espectacular lienzo de muralla con bastante alzado conservado, compuesto por sillarejos sin traba, bien careados,
completando el trazado de la muela de la propia montaña (fig.
16.6). El lado Sur de la cima, sin duda el más escarpado, no está
cerrado por una muralla o muro perimetral, aunque no sabemos si
porque carecía de él o por no haberlo conservado. Por otro lado,
pudimos localizar una posible torre de planta trapezoidal, muy
mal conservada, en el extremo Norte del aterrazamiento superior,
Fig. 16.6. Lienzo mejor conservado de la muralla del Puntal del
Viudo.
296
un elemento defensivo pasado por alto en anteriores prospecciones. Asociado a este poblado estaría el establecimiento rural del
Collado del Viudo, integrado dentro de la misma realidad (Albiach et al., 2007: 115; Medard, 1998: 176).
La otra atalaya del valle es el Peñón de Mijares, ubicada en
una pequeña peña o cresta rocosa a cuyos pies transcurre el río
Mijares. Presenta materiales de dos momentos de ocupación:
cerámicas a mano del Bronce, en la cima, y escasas cerámicas
ibéricas, repartidas por los campos de almendros de la ladera
Sureste de la misma. La cresta es un estrecho corredor de unos
2/3 m de anchura delimitados por la propia roca, donde documentamos un muro de piedra en seco que puede ser parte de
un antiguo lienzo de muralla. No obstante, la exclusividad de
material a mano en la cima nos impide asociarlo con seguridad
con la ocupación ibérica. La prospección de A. Barrachina y F.
Blay, recogida en la base de la Dirección General de Patrimonio Artístico, menciona el hallazgo de un posible fragmento de
pilum ibérico, aunque es un material al que no hemos podido
acceder por desconocer su lugar de depósito. El resto de material arqueológico que pudimos recoger, dada su poca variedad
y el dominio de formas comunes (bordes moldurados), aporta al yacimiento una simple datación como Ibérico Pleno. Del
mismo modo que en el caso anterior, la atalaya cuenta con un
establecimiento rural cercano, El Peñón (Quixal et al., 2007),
más los núcleos de Barranquillos y Forata, yacimientos recogidos en la base de datos de la Dirección General de Patrimonio
Artístico cuya información por diversos motivos no hemos podido contrastar.
[page-n-308]
VÍAS DE COMUNICACIÓN Y REDES DE CIRCULACIÓN
DE MATERIALES Y PRODUCTOS
Al tratarse de dos ciudades y territorios de interior, la comunicación entre los mismos debe verse tan sólo como una etapa
más dentro de las rutas principales entre la costa y el interior
valenciano. Tal y como vimos en trabajos precedentes (Quixal,
2012), el cálculo mediante el Sistema de Información Geográfica GRASS del camino óptimo entre las ciudades de Kelin y
La Carència da como resultado una vía que sigue el corredor de
El Rebollar, a pesar de que dicha vía conllevaría salvar obstáculos orográficos tan importantes como el portillo de Buñol o
la sierra de Las Cabrillas, siguiendo la ruta más conocida y con
mayor peso histórico. No obstante, en dichos trabajos también
planteamos cómo, en nuestra opinión, la ruta principal en época
ibérica seguiría el curso del río Magro y corredor de Hortunas,
ruta que actualmente es secundaria y poco transitada (fig. 16.7).
El primero de los mismos, el camino por la sierra de Las
Cabrillas y el corredor de El Rebollar, parece que se construye
en el s. xv promovido por la ciudad de Valencia para abastecerse de trigo castellano (García de Fuentes y García Ejarque,
1993: 144-149; Muñoz y Urzainqui, 2011), lo que culminó en
1852 con la construcción de la conocida como carretera de Las
Cabrillas (Piqueras, 1997: 81-85), precedente de la actual A-3
Madrid-Valencia. Pese a que ésta ha sido la vía tradicional entre
la costa y el interior, la presencia de un abrupto escalón geográfico en el portillo de Buñol motivó en el s. xviii la búsqueda de
alternativas. Por ejemplo, con la construcción del Camino Real
de Madrid se prefirió aumentar su recorrido buscando el corredor de Montesa y la entrada a la Meseta Castellana por Almansa, precisamente por donde transcurría en su día la propia Via
Augusta, trayecto más largo pero con pendientes más suaves.
Por otro lado, sabemos que en época medieval el valle del
Magro era atravesado por uno de los ramales de la Vereda Real
procedente de Cuenca, la cual desde la aldea de La Portera se
dirigía hacia Torís y Carlet (Hortelano, 2007), así como la presencia en él de una dehesa ganadera a finales del s. xv (Bernabeu, 1989: 17-18). Sin embargo, no parece tratarse en ninguno
de los casos de una zona de paso significativa en una escala
amplia de vertebración entre reinos. Por lo que respecta a época ibérica, son varios los autores que previamente a nosotros
habían apuntado la hipótesis de este valle como vía de comunicación importante entre el litoral y el interior, aunque todos
de forma bastante reciente. Podemos citar como pionero en este
campo a Luis Gimeno, si bien todos sus estudios permanecieron inéditos. Tras la excavación de La Calerilla de Hortunas
por parte de Asunción Martínez Valle, en los diversos artículos
derivados ya se apunta esta idea aplicada a época romana, aunque admitiendo posibles precedentes ibéricos (Martínez Valle,
1995: 281). Entre finales de la década de los 90 del siglo pasado
y lo que llevamos del presente se han publicado otros trabajos
que recogen directa o indirectamente esta idea (Medard, 1998:
177; Martínez Escribá, 1999: 119; Pérez Negre, 1999: 76; Albiach et al., 2007: 113-117; Díes, 2007: 139).
En nuestros trabajos intentamos ver hasta qué punto eso se
reflejaba en el resto de datos arqueológicos con los que contábamos (Quixal, 2008, 2010 y 2012): patrón de asentamiento,
tipos de yacimientos, etc. Cierto es que en términos absolutos
el camino del Magro presenta mayor distancia, pero del mismo
modo cuenta con un relieve más suave y pendientes más regulares por seguir en paralelo el curso de un río. Vimos cómo
para todas las fases ibéricas el valle del Magro contaba con un
poblamiento más denso y complejo, con la presencia de poblados y atalayas fortificadas, así como dos importantes cuevassantuario: Cerro Hueco y Cueva de los Ángeles.
Del mismo modo, sus yacimientos, pese a que algunos de
ellos tenían una baja entidad, mostraban registros materiales
significativos. En primer lugar, volúmenes destacados de importaciones de todas las épocas; el valle del Magro es en todos
Fig. 16.7. Trazado hipotético de la vía del Magro (1), con sus variantes Norte (1a) y Sur (1b), y de la vía de Las Cabrillas (2).
297
[page-n-309]
los casos una de las zonas con mayor densidad de las mismas,
pese a que ocurre todo lo contrario en cuanto a volumen y diversidad de materiales autóctonos. Arrancando por fragmentos
de ánforas fenicias Vuillemot R.1 procedentes del Sur peninsular, donde destaca por encima de todo el Pico de los Ajos con
diez fragmentos recogidos en tan sólo un par de prospecciones.
Del s. iv a.C. contamos con los escasos ejemplos documentados
de cerámica ática, algo presentes en Kelin pero poco repartidas
por su territorio. Las importaciones que llegan al interior valenciano en esta época son paupérrimas en número, si lo comparamos con las documentadas en las fases precedente y posterior
(Bonet et al., 2004: 216-17). No obstante, vuelve a ser destacado la abundancia de las mismas a lo largo del valle del Magro
(Pico de los Ajos, Puntal del Viudo, Hortunas de Abajo, Los
Alerises y Cerro Hueco y Cueva de los Ángeles). Por último, es
abrumador el dominio de la cerámicas itálicas dentro del total
de importaciones que llegan a este territorio entre los s. ii-i a.C.,
en este caso tanto por el valle del Magro como por el corredor
de El Rebollar. Se observa una diferencia de volúmenes entre
piezas de barniz negro campano o caleno, vajilla de mesa más
selecta y tan sólo presente en las capitales y asentamientos de
entidad, respecto a las ánforas Dressel 1 (Empereur y Hesnard,
1987: 67), ánforas de vino de la región vesubiana repartidas por
todo tipo de núcleos.
No sólo las importaciones dan pistas sobre el trasiego comercial existente entre los diferentes territorios. Se han recogido
fragmentos de engobe rojo, una producción propia del territorio de Kelin durante los ss. iv-i a.C. (Mata, 1991: 140-141), en
los yacimientos de Casa Guerra, Los Alerises, Cerro Castellar
y Pico de los Ajos. Esta producción es poco conocida y fácil de
confundir con determinados tipos de sigillata, de ahí que sería
interesante en un futuro el comprobar la presencia o no de las
mismas en La Carència o en su entorno inmediato. En cambio,
en La Carència sí que se ha documentado una cerámica con decoración impresa (fig. 16.8), producción típica del territorio de
Kelin (Valor et al., 2005), sobre todo en su orla Norte (área de
Sinarcas), así como un asa con decoración impresa procedente
del Sureste peninsular en el Pico de los Ajos (Mata, 1985: 39).
También se han recogido producciones del citado horno de Casa
Guerra en yacimientos del corredor de Hortunas (Duarte et al.,
2000), lo que prueba los contactos al mismo tiempo entre ambos
Fig. 16.8. Fragmento cerámico con decoración impresa del
territorio de Kelin en La Carència (foto E. Huguet).
298
valles, así como un fragmento de colmena en el Pico de los Ajos,
seguramente procedente del área edetana, donde se han documentado asentamientos especializados en la producción apícola
como la Fonteta Ràquia (Riba-roja) (Jardón et al., 2009).
La iconografía figurada compleja englobable dentro de las
decoraciones presentes en vasos singulares y/o de encargo de
los ss. iii-i a.C. es sin duda uno de los campos que más información aporta y por ello le hemos prestado especial atención.
Se trata de representaciones de escenas simbólicas o mitológicas compuestas por seres fantásticos e híbridos acompañados
de figuras humanas, animales o vegetales (Bonet e Izquierdo,
2001: 300; 2004: 90). Por encima de todo sobresale el tema
de los hipocampos o caballos acuáticos, conocidos inicialmente
por el célebre «Vaso de los Hipocampos» de Kelin (Pla, 1980;
Mata, 1991), pero al cual se han sumado y redescubierto en las
últimas décadas nuevos ejemplos, desde el del horno de La Maralaga (Sinarcas) (Lozano, 2006) a Valentia (Gómez-Serrano,
1945), junto a los interesantes ejemplares del Pico de los Ajos
(Martínez Escribá, 1999) y La Carència (Serrano Várez, 1987)
(fig. 16.9). Los hipocampos han sido interpretados como seres
mitológicos relacionados con el mundo funerario, con carácter
psicopompo, ya que ayudarían al difunto en el tránsito al más
allá. Cabe citar también una tinaja del Cerro Castellar con decoración metopada y aves esquemáticas en forma de «S» muy
semejante a la de un kalathos de Valentia (Quixal, 2012: 194),
así como un fragmento del Pico de los Ajos con decoración antropomorfa (Fletcher, 1980) que nos recuerda a los seres que
protagonizan el «Vaso de la Gigantomaquia» de Kelin (Quixal,
2012: 194-196).
No se conoce el lugar de producción de todos estos recipientes con decoración compleja tardía (Bonet e Izquierdo, 2001 y
2004), pero su presencia en zonas costeras como Valentia (Serrano Marcos y Olmos, 2000), nos ha llevado a plantear que el
valle del Magro pudiera ser el eje de su redistribución hacia el
interior. No obstante, el hallazgo de un fragmento en el horno
cerámico de La Maralaga nos hace ir con pies de plomo a la
hora de establecer la verdadera direccionalidad de su comercio.
Recientemente se han relacionado algunas de estas decoraciones con el foco iconográfico detectado en torno a la necrópolis
de Poble Nou (La Vila Joiosa) (Pérez Blasco, 2011: 140). Si
bien todo puede englobarse dentro de un estilo tardío diferente
al puramente simbólico de Ilici, consideramos que formalmente guardan diferencias y responderían a centros de producción
distintos. Tan sólo la citada tinaja del Castellar de Hortunas y el
kalathos de Valentia presentan una composición metopada que
sí que recuerda a dicho estilo sintético y estático.
Las monedas y los documentos escritos también marcan el
carácter viario del valle. Sobresale la colección de plomos del
Pico de los Ajos (Fletcher, 1980), pero no es el único asentamiento que cuenta con epígrafes del tipo que sea. La numismática, por su parte, nos puede aportar información acerca de
las redes de circulación monetaria y, por ende, de las redes de
intercambio y circulación de productos comerciales (Ripollès,
1979b). La Meseta de Requena-Utiel es una de las zonas con
mayor concentración de monedas de la ceca Kili/Gili y muchas de ellas, aparte de las localizadas en Kelin, se han hallado en yacimientos ubicados en los corredores de penetración
Este-Oeste (Cerro Castellar) o en las entradas a la Meseta (Los
Aguachares o Casa de la Cabeza) (Torregrosa et al., 2012). Esto
sería importante si se confirmara la identificación de dicha ceca
en el yacimiento de La Carència (Albiach et al., 2007: 107).
[page-n-310]
Fig. 16.9. Representaciones de hipocampos de Kelin (1; según Pla, 1980), Pico de los Ajos (2; según Martínez Escribá, 1999), La Carència
(3, según Serrano Várez, 1987), Valentia (4, según Gómez Serrano, 1945) y La Maralaga (5; a partir de Lozano).
También tenemos muy bien representadas las acuñaciones ibéricas de otra vecina capital, Ikalkusken/Ikalesken (Iniesta), con
37 ejemplares entre Kelin y los yacimientos de su territorio.
Su localización en determinados núcleos como la propia Kelin,
Cerro Gallina o Pico de los Ajos (Arroyo et al., 1989) está indicando la existencia de una vía que comunicaba el litoral con el
interior a través del valle del Magro, uniendo las ciudades ibéricas de Kili, Kelin e Ikalkusken (Albiach et al., 2007; Quixal,
2008 y 2012).
Tras todo este largo listado de diferentes elementos, es evidente que el valle del Magro fue escenario y eje de circulación
de una gran variedad de materiales y productos, especialmente
de forma intensa entre los s. iv-i a.C. Sin duda, los asentamientos principales que jalonaban el río debieron jugar un papel fundamental en la redistribución de los mismos, en muchos casos
desde la costa hacia el interior, aunque no siempre (engobe rojo,
monedas, etc.). Por todo ello y por los motivos esgrimidos anteriormente consideramos que la ruta principal entre La Carència
y Kelin entre los ss. vi-ii /i a.C. fue el valle del Magro / corredor
de Hortunas. Sin embargo, no se trataba un camino completo y
cerrado, sino que necesariamente formaría parte de una vía mayor entre la costa (Portus Sucronem siguiendo el río Xúquer y
pasando por Sucro, o Valentia a partir del s. ii a.C.) y el interior.
Un reciente apunte sobre los caminos históricos en la comarca
de Requena-Utiel nos puede guiar hacia la clave de esta cuestión (Hortelano, 2008: 202): se dice que para ir de Requena a
Valencia por Las Cabrillas hacía falta un día y medio, siendo
éste el camino más rápido, pero cuando el viaje se hacía con
cargamentos de peso medio/alto era mejor seguir el valle del
Magro, más largo (tres jornadas) e irregular, pero con cuestas
más accesibles. Pese a que el valle de El Rebollar pudo ser una
vía de circulación durante la Protohistoria, los cargamentos más
pesados, correspondientes a importaciones (ánforas y vajillas,
principalmente) y otros productos foráneos que requiriesen de
transporte rodado, entrarían por el valle del Magro aprovechando los menores desniveles, ya que, tal y como ya apuntaban
autores en el s. xviii, el camino de Las Cabrillas «sólo es bueno
para semejantes animales» (Fernández de Mesa, 1755, citado
en García de Fuentes y García Ejarque, 1993: 144-149).
En época romana las comunicaciones lógicamente cambiarían en relación con el nuevo panorama poblacional. La desaparición de Kelin y de muchos de los principales asentamientos del territorio configuraría la comarca como una mera zona
de paso dentro de rutas más grandes. La fundación de Valentia
en el 138 a.C. no parece alterar inicialmente esta hegemonía;
en cambio, su refundación en s. i d.C. y el desplazamiento del
foco de recepción de importaciones del Portus Sucronem a la
desembocadura del Turia sí que pudo conllevar cambios en el
sistema viario, lo que seguramente motivó la primacía de la
ruta de Las Cabrillas respecto a la del valle del Magro, aunque
pudo tardar más de un siglo en hacerlo de forma hegemónica
(Quixal, 2012). El estado romano, impulsor de una importante
política de obras públicas y caminos incluso por zonas orográficamente muy complejas, seguramente permitiría construir o
acondicionar ésta para hacerla más accesible. Resultado directo de esto sería el surgimiento de hitos en el camino como
el asentamiento descubierto en Buñol en una de las laderas de
la sierra como consecuencia de la construcción de la carretera
en 1827, cuyos materiales han sido recientemente revisados
(Arasa e Izquierdo, 2008).
Pese a todo, existen una serie de indicios para pensar que
en época imperial el camino del Magro seguía albergando un
camino. Además de una serie de asentamientos rurales en los
términos de Macastre y Alborache, en La Calerilla de Hortunas
se erigió una necrópolis monumental en el s. i d.C. (Martínez
Valle, 1995), cuando por todos es aceptada la costumbre romana de ubicar las necrópolis monumentales cerca de vías y lugares de paso (Abad y Abascal, 2003). En la Partida del Mojón
(Alborache) también se encontró una inscripción funeraria latina que estaría indicando la existencia de algún tipo de enterramiento o necrópolis (Corell, 1996: nº 2). Por último tenemos la
mención al gilitano de la inscripción de El Ardal (Albiach et al.,
2007: 106-108), a la que ya nos hemos referido anteriormente
(Quixal, 2012: 199).
299
[page-n-311]
EVOLUCIÓN DIACRÓNICA DEL POBLAMIENTO
Y LÍMITES TERRITORIALES
El cálculo de los Polígonos Thiessen entre Kelin y La Carència
ubica su supuesto límite en plena sierra de Las Cabrillas (fig.
16.10). Al mismo tiempo, las prospecciones en el valle del Magro nos han permitido diferenciar dos grandes unidades de poblamiento, reconocibles con un simple vistazo al mapa. Por un
lado, encontramos todos los yacimientos todavía pertenecientes
al término municipal de Requena, mientras que, por otro, tenemos el grupo de yacimientos yatovenses. En medio tenemos
una extensa área de 6 km de longitud y unas 2.000 ha sin ningún
yacimiento documentado. Este vacío lo palpamos ya a la hora
de planificar la campaña de prospección del 2007, de ahí que
decidiéramos efectuar una serie de prospecciones selectivas a
fin de determinar si era realmente una zona sin yacimientos, o
si respondía a un déficit en la investigación por tratarse de una
zona actualmente poco habitada y transitoria entre dos términos
municipales diferentes. Así pudimos confirmar que efectivamente allí se da un vacío en el poblamiento de época ibérica,
precisamente en la zona con mayores dificultades orográficas
de la posible vía. Este tipo de vacíos, tierras de nadie o black
holes (Groube, 1981), también han sido diferenciados actuando
de frontera en otros contextos de la Protohistoria peninsular,
aunque, por lo general, a una escala bastante mayor (Montilla
et al., 1989; Ruiz y Molinos, 1989; Sacristán de Lama, 1989).
Si efectuamos el cálculo de los Polígonos Thiessen, en este caso
entre los poblados del Cerro Castellar y el Pico de los Ajos, la
supuesta frontera coincide plenamente con el área de vacío poblacional (Quixal, 2012).
El poblamiento no es la única variable que está marcando la
posibilidad de estar ante una zona de frontera entre dos territorios. El estudio de nuevo de las intervisibilidades muestra dos
grupos claramente diferenciables y bien estructurados sobre
todo en el Ibérico Pleno: en la cabecera del valle destacamos
la excelente comunicación visual entre el Puntal de Eduardo, el
Cerro Castellar y el Cerro de los Alerises. En el otro extremo,
vemos como la falta de contacto visual entre los dos núcleos
más importantes, el Puntal del Viudo y el Pico de los Ajos, parece haber sido paliada con el establecimiento de la pequeña
atalaya del Peñón de Mijares, visible desde ambos. Tan sólo el
Cerro Castellar y el Pico de los Ajos permiten la comunicación
Fig. 16.10. Polígonos Thiessen entre Kelin y La Carència, mediante
GVSIG.
300
visual entre ambos sectores pese a los casi 12 km de separación.
Por otro lado, al estudiar las intervisibilidades entre la totalidad de yacimientos, cabe destacar como en el Ibérico Pleno,
momento de auge del poblamiento en la zona, hay una fractura
clara entre los yacimientos del llano de La Portera / corredor
de Hortunas, plenamente interconectados, y los del valle del
Mijares en Yátova con el área de vacío poblacional en medio.
Por otro lado, en torno al valle del Magro encontramos dos
cuevas-santuario, un fenómeno compartido por diferentes territorios ibéricos (Gil-Mascarell, 1975; González Alcalde, 1993;
Grau, 2000). Tal y como hemos planteado en trabajos precedentes, se trata de espacios que deben leerse siempre integrados en
el paisaje y territorio que las alberga, ya que podrían ser centros
aglutinadores a nivel simbólico a escala regional, catalizando
a diferentes comunidades del área en determinados días o de
forma esporádica. Y, como vimos anteriormente, se relacionan
con caminos, pero no se trata de caminos internos, sino vías que
conectan el territorio con sus vecinos. Los dos ejemplos de cueva-santuario en el extremo oriental del territorio de Kelin, Cerro
Hueco y Cueva de los Ángeles, están cerca de la presumible
zona limítrofe con el territorio de La Carència y podrían estar
marcando territorialidad, pertenencia a una determinada comunidad (Quixal, 2008). Recientemente se ha visto casos similares
como la Cueva del Sapo (Chiva), posible cueva-santuario en el
límite septentrional de la Hoya de Buñol, en el margen entre los
territorios de La Carència y Edeta (Machause, 2012).
Por todo ello consideramos que tanto el Pico de los Ajos
como el grupo local del valle del Mijares (Puntal del Viudo,
Peñón de Mijares, etc.) pertenecerían al territorio ibérico de La
Carència. El resto de yacimientos, tanto de Hortunas como de El
Rebollar, quedarían integrados dentro del territorio de Kelin y el
área de vacío o black hole en Las Cabrillas podría actuar de frontera entre ambos, juntamente con el macizo de Las Cabrillas por
su propia condición orográfica. La distribución del poblamiento,
la presencia de fortificaciones y atalayas, las intervisibilidades,
los grupos locales, los Polígonos Thiessen y, en ciertos aspectos, los registros materiales parecen apuntar en esta dirección.
Además el Pico de los Ajos podría estar actuando como poblado
periférico o fronterizo de La Carència (Soria y Díes, 1998), así
como La Càrcama y el Cerro Castellar por parte de Kelin en los
corredores de El Rebollar y Hortunas respectivamente. El Pico de
los Ajos no es un caso aislado en el territorio de La Carència, ya
que el Castillo de Chiva jugaría un papel semejante en la zona de
transición hacia el territorio de Edeta (Díes, 2007: 136). El sistema se complementaría durante el Ibérico Pleno con una pequeña
red de atalayas por cada lado (Puntal de Eduardo y Cerro de los
Alerises, por el Oeste, y Puntal del Viudo y Peñón de Mijares por
el Este). Este tipo de atalayas también se han detectado en otras
partes del territorio de La Carència, como es el caso de la espectacular torre del Puntal del Gallo (Buñol) en la zona de transición
hacia el Camp de Túria (fig. 16.11).
Por último, la propia evolución cronológica de los poblados
es sintomática de la pertenencia a uno u otro territorio. En el
Ibérico Final, momento posterior a la conquista romana y en el
que las entidades territoriales comienzan a perder su esencia, el
sistema de atalayas desaparece, pero no así los poblados fortificados que perduran sin problemas durante todo el siglo ii a.C.
Kelin como hemos dicho al principio vive un s. ii a.C. bastante
próspero, mientras que La Carència, pese a presentar reformas
arquitectónicas de tipo defensivo relacionables con la Segunda
Guerra Púnica, tras la guerra pasaría a convertirse en una mera
[page-n-312]
Fig. 16.11. Torre del Puntal del Gallo.
ciudad estipendiaria, como la mayoría del territorio valenciano.
Durante los ss. ii-i a.C. también parece vivir una fase de esplendor, que se traduce en el territorio en un aumento del número de
asentamientos, una mejor selección de las tierras donde ubicarse y presencia de un gran número de importaciones.
A comienzos del siglo siguiente, en torno al 75 a.C. Kelin
es destruida y abandonada, seguramente dentro del marco de
las guerras sertorianas que azotan la Hispania romano republicana. Las ciudades que apoyaron al bando perdedor, el sertoriano, sufrieron las consecuencias de la represión posterior
(como Valentia y Dianium) y, quizás, el final de Kelin pudiera
estar relacionado con este hecho (Bonet y Ribera, 2003: 83-85).
Tras la caída del lugar central, el poblamiento de la comarca
ve cómo muchos de los importantes poblados fortificados se
abandonan progresivamente (Cerro de la Peladilla, El Molón
o Cerro de San Cristóbal) (Mata et al., 2001a: 85). Del mismo
modo, cae también el Cerro Castellar, su principal poblado fortificado oriental, tal y como nos indican sus materiales, ya que
al poblado no llegan las primeras terra sigillatas.
A su vez, al otro lado de Las Cabrillas, la ciudad de La
Carència también parece sufrir las consecuencias de esta represión, al presentar niveles de incendio en torno a esos años
(Albiach et al., 2007: 102-103 y 120). No obstante, la evolución
posterior es completamente dispar, ya que la ciudad perdura y
experimenta un relativo periodo floreciente (en el caso de ser
Kili/Gili, acuña moneda bilingüe en torno al 50 a.C.) que le permitirá integrarse dentro del Imperio Romano y pervivir hasta el
s. iii d.C. De forma sintomática, el Pico de los Ajos también se
ocupa hasta bien entrado el Alto Imperio. El que durante la fase
ibérica fuera, a nuestro modo de ver, uno de los más importantes poblados fortificados del territorio de La Carència, en el s.
i a.C. no entra en la misma fase de decadencia y abandono que
sus vecinos occidentales, sino que se integra y perdura dentro
del Imperio, lógicamente con otras funcionalidades e inmerso
en nuevas redes jerárquicas. Este hecho, sin duda, aporta mayor
fuerza si cabe a nuestra hipótesis de que el Pico de los Ajos y
los yacimientos yatovenses deben ser entendidos dentro de la
realidad territorial derivada de La Carència.
301
[page-n-313]
[page-n-314]
L’oppidum de la Carència. Valoració i conclusions
R. Albiach
El projecte «La Carència: evolució cronològica i urbanística.
Valoració dins del territori» es va promoure l’any 2001 des del
Servei d’Investigació Prehistòrica i el Museu de Prehistòria de la
Diputació de València, una institució amb tradició investigadora
que compta amb especialistes en les matèries dels objectes que
conserva, estudia i difon. La investigació en el jaciment arqueològic de la Carència (Torís, València) i els seus voltants s’ha fet
de manera ininterrompuda fins l’any 2013, moment de la publicació d’aquest llibre, però la nostra intenció seria no concloure,
perquè, com deuen haver comprés si han llegit el llibre, el jaciment encara ens té guardats coneixements del nostre passat històric que cal recuperar abans que puguen haver-hi noves accions
incontrolades i destrosses. Amb aquest treball es volia, i es pot
dir ben alt que s’ha aconseguit, completar el coneixement de les
èpoques ibèrica i romana, i saber si la Carència tenia entitat per a
ser cap d’un territori i quina va ser la seua evolució.
Al llarg del segle xx es van fer nombroses troballes
d’objectes ibèrics i romans al poblat i al territori circumdant,
però les úniques excavacions científiques les va fer Milagro GilMascarell els estius de 1971 i 1972. Després d’això, fins l’any
2001 no es van reprendre els treballs d’investigació al jaciment,
i mentrestant l’assentament va ser sagnantment destruït i espoliat durant trenta anys per la propietat privada dels terrenys.
Aquest mateix any, la guàrdia civil va confiscar al propietari
d’aqueixos terrenys 1.693 peces, principalment de metall, que
es van salvar de l’ambiciosa venda il·legal d’objectes que són
patrimoni de tots els ciutadans. Aquest fet va servir per a frenar
l’espoli, però, pel que hem pogut apreciar al llarg dels tretze
anys del projecte, sols alguns nivells estratigràfics més antics es
van escapar dels senyals del detector de metalls i de l’alteració
de les pales de les màquines usades també per al conreu. L’any
2010 vam aconseguir un major grau de protecció pel poblat i el
seu entorn amb la declaració de Bé d’Interès Cultural (BIC), i
l’any 2009 es va fer un itinerari arqueològic pels tres recintes
emmurallats (capítol 4).
Aquesta monografia recull el treball i els estudis dels tretze
anys de campanyes d’excavació i prospecció dins de terrenys
públics, propietat de l’Ajuntament de Torís (capítols 5 i 14).
Inclou tota la investigació al poblat emmurallat o oppidum de la
Carència, i el que s’ha fet al seu probable territori.
El jaciment està situat al cim d’una muntanya de la zona
central oriental de la Península Ibèrica, un territori que quedava
dins de l’àrea adscrita pels romans als edetans, un dels grups
que conformaven la diversitat de la cultura ibèrica. Pel costat
del poblat passa el riu Magre solcant una vall fèrtil en la qual
destacava la Carència, a una altura entre 379 m i 299 m s/n/m,
en una ubicació pròxima a la costa i no massa allunyada de
l’interior, amb una visibilitat absoluta cap a llevant, fins a la mar
a 40 km, i també cap a l’interior, zones amb les quals mantenia
una comunicació constant (fig. 1).
La col·laboració entre diverses disciplines al llarg del projecte ha fet possible traure partit de la variada quantitat de dades
i fer uns plantejaments que destaquen i reforcen l’entitat de la
Carència, el seu caràcter comercial i la franja cronològica de les
activitats, com també saber sobre l’evolució del seu territori i
del paisatge.
La informació que ha perdurat dels textos clàssics ha sigut
un enriquiment per als estudis del jaciment i ha servit per a
complementar i confrontar amb l’arqueologia. L’any 2007 es va
publicar Història de Turís i en ella es va fer una completa anàlisi de les fonts antigues relacionades amb la Carència i també
dels esdeveniments històrics que succeïren durant l’existència
del poblat (Albiach i Requena, 2007: 117-121). Ara, en aquesta monografia, i coneixent més fets i cronologies, els resultats
aportats per l’arqueologia relacionats amb les dades històriques ens han donat una visió de l’oppidum de la Carència que
s’aproxima més a la realitat que la que la història contemporània n’havia fet.
La primera evidència d’ocupació en la muntanya és del segle viii aC, durant la cultura del Bronze final. A la zona alta
del poblat, que Gil-Mascarell va anomenar «acròpolis» i nosaltres diem Recinte I, en les excavacions dels anys setanta es
trobaren fragments ceràmics d’olles fetes a mà i decorades amb
mamellons aplicats i altres motius incisos en forma d’espiga
i impresos ungulats, i també amb tractament superficial de
brunyiment. Entre els materials recuperats sense una ubicació
clara hi ha tres puntes de fletxa de bronze: una de peduncle
i aletes amb cap triangular i l’espiga fracturada, i dues amb
llengüeta curta d’emmanegament. No s’han trobat encara estructures d’habitació associades a les restes mobles, però fins
303
[page-n-315]
Fig. 1. Vista aèria de la Carència des del nord.
304
[page-n-316]
que no s’excave tota la superfície interior del Recinte I i també s’explore la cova que hi ha dins d’ell, cal pensar no sols
en una freqüentació del lloc sinó també en l’existència d’una
veritable ocupació. La Carència estava envoltada d’altres assentaments de la cultura del Bronze, i n’hem localitzat 16 dels
quals 4 perduraren en època ibèrica i un altre es va tornar a
ocupar en l’època medieval, com ja s’ha vist en l’apartat de les
prospeccions (capítol 14). Entre les peces de la Carència de la
col·lecció de Federico Botella (Simón, 1998: 145 i 159) hi havia una destral de cub amb una anella, un fragment de punta de
llança amb nervadura central de secció hexagonal, i ceràmiques
amb decoracions incises i formes del Bronze final.
El pas d’aquest període al Ferro antic està present al poblat
amb fragments d’objectes trobats en superfície però encara sense estructures constructives associades. Aquesta continuïtat ens
assenyala que en la muntanya es va gestar la cultura ibèrica des
dels seus inicis. Des del segle vii aC, els pobles indígenes es van
relacionar amb pobles de la resta de la península fins als Pirineus i també amb altres de la Mediterrània arribats amb el principal atractiu de la troballa de recursos minerals per a la seua
explotació i per al comerç. Amb unes característiques comunes
es va desenrotllar a poc a poc aquesta nova cultura que pren
el nom dels ibers, els habitants de l’orient peninsular coneguts
així per les fonts clàssiques. Els ibers habitaren llocs fortificats amb una organització social que tenia uns representants del
col·lectiu, i on alguns oppida van ser el centre d’organització
d’un territori.
Les intervencions dels anys setanta i les d’aquest projecte
han proporcionat material arqueològic per a plantejar que hi
hagué una ocupació de la Carència en aquest període. No s’ha
localitzat el lloc exacte de l’assentament, però, donada la dispersió de les troballes, estaria dins de la superfície del Recinte
III, probablement tant al vessant meridional com a l’ampla planura, una zona que es va emmurallar per primera vegada amb
motiu de les guerres de Sertori.
L’absència d’estructures impedeix aproximar-se a les dimensions del jaciment durant els segles vi i v aC, però les evidències materials, encara que en són poques, sí que mostren els
amplis contactes comercials que hi hagué. S’han trobat peces
importades de la costa oriental peninsular o d’assentaments
indígenes amb produccions similars, ceràmiques i àmfores R1
fenícies del segle vi aC, com també ceràmica ibèrica local amb
olles i gerres dels segles vi i v aC i urnes d’orelletes (capítols
6 i 7). No s’han recuperat fragments de ceràmica bicroma, la
qual es desenvolupa fonamentalment al segle v aC, però sí que
hem trobat algun fragment de ceràmica estampillada d’aquesta
mateixa cronologia. L’estudi de la ceràmica ibèrica pintada (capítol 8) ens ha donat informació dels contactes comercials. El
motiu de cercles concèntrics de la Carència formant un soliforme ja es troba al segle v aC i també al iv aC, i hi ha ceràmica
estampillada que el relaciona amb l’àrea d’Utiel-Requena.
El conjunt numismàtic estudiat (capítol 10) ens ha permès
veure que ja hi havia unes poques monedes circulant a la Carència als segles v i iv aC, entre les quals destaca una peça grega,
un òbol massaliota encunyat a començament del segle v aC.
En aquest moment la moneda és esporàdica, el bescanvi era
l’operació habitual o bé l’intercanvi amb metalls, com s’ha vist
que passa al segle iii aC amb l’ús de la plata al pes i retallada,
també habitual als assentaments veïns d’Arse, Saitabi i Kelin.
Hi ha tres fíbules dels segles v i iv aC (Rams, 1975: 153,
144) de les quals l’autora comenta la discrepància cronològica
entre aquestes i la resta d’objectes apareguts, però amb l’actual
estudi general del jaciment veiem que aquesta cronologia coincideix amb el conjunt ceràmic recuperat.
L’examen de les fonts en relació al jaciment efectuat per M.
Requena (Albiach i Requena, 2007) assenyala la possibilitat de
relacionar la Carència amb el centre comercial Tiris/Tyrin anomenat per Ruf Fest Avié en el conjunt de poemes Ora marítima,
escrita al segle iv dC, però basada en fonts des del segle iv aC.
Arribar a considerar l’assentament ibèric de la Carència
com a cap d’un territori comporta molt més que valorar el fet
d’ocupar una gran extensió de terreny. El càlcul de la superfície
de l’oppidum de la Carència s’ajusta al perímetre que donen els
trams de muralla conservats unit als trams encara no excavats
(fig. 2). Fer la comparança amb altres oppida considerats també
de capitalitat es fa difícil perquè els paràmetres de valoració
Fig. 2. Planta general de la Carència amb les restes de muralla i torres. R. Albiach-J. March-Global Geomática.
305
[page-n-317]
s’han establert sobre la base de la dispersió dels materials que
afloren en superfície al jaciment. Si a la Carència presentàrem
les dimensions de l’espai ocupat per la dispersió de les restes
ceràmiques o d’altres materials arqueològics la superfície total
seria molt més gran de 6,9 hectàrees, ja que ocupa les àrees
artesanals a més d’altres restes disperses, com es pot veure en
publicacions més antigues (Albiach et al., 2007; Orengo, 2010)
on s’assenyalen 8,5 hectàrees de superfície. Per tant, caldria
parlar d’una superfície per a l’oppidum i d’una altra per a tota la
propietat o fundus com l’anomenaven els romans.
Les primeres construccions documentades a la Carència
són dels segles iv-iii aC. A partir d’aquesta cronologia hi ha troballes de restes materials per tot el jaciment, per la qual cosa
podem dir que el poblat s’ocupa pràcticament en tota la seua extensió. En aquest moment, deu estar afermant-se la unitat ètnica
del poble dels esdetes (d’Edeta), i en aquest entorn va créixer
l’assentament comercial de la Carència. L’erecció de dos recintes fortificats amb muralles i torres va convertir el poblat en un
oppidum al segle iii aC.
Al cim es va fer el tancament d’un espai de 1.403 m2, el
Recinte I, que tenia una muralla i, almenys, dues torres (fig. 3).
Els anys setanta no es va intervenir en la fortificació i en aquest
projecte la propietat privada no va donar permís per treballar-hi,
i per tant la cronologia de la muralla sols la podem aproximar,
per la relació estratigràfica, al moment de la construcció de les
estructures interiors, als segles iv i iii aC. El conjunt del sistema defensiu d’aquesta muralla tenia trams de pany de mur
amb torres (capítols 5 i 9) i un gran fossat. S’han documentat
dues sòlides torres construïdes amb grans carreus a diferència
de les pedres mitjanes emprades pel pany de la paret de la mu-
ralla, la qual cosa evidencia la intenció i la necessitat de fer
unes construccions fermes i elevades per a la guaita i salvaguarda. Una de les torres estava al costat de la zona d’accés al
recinte i l’altra en l’angle nord-oest, dedicada a la protecció de
l’entrada. Al seu interior, hi ha trets que assenyalen, almenys,
set habitacions i un carreró descoberts els anys setanta, però
també poden ser part d’un sol edifici amb diverses habitacions
i un corredor, descrit detalladament en l’apartat referent a les
excavacions d’aqueixos anys (capítol 2). L’estudi dels materials de quatre sondejos (A, C, 2 i 4) (capítol 6), evidencia una
presència constant d’intrusions en els nivells estratigràfics, com
també l’existència de material sense referència estratigràfica,
excepte en el sondeig núm. 4, que té un estrat clar per a fixar
l’inici de l’ocupació datat entre els segles iv i iii aC.
La cova que hi ha junt a la muralla, en la zona est, es troba
tapada amb grans pedres i vegetació, però caldria estudiar-la
per saber quin va ser el seu us i la relació amb el Recinte I.
Al costat de la zona oriental d’aquest recinte hi havia un
gran fossat que el separava de l’àrea artesanal PT 11, on hi havia forns. El fossat encara no s’ha desbrossat ni s’ha excavat per
la qual cosa sols podem aproximar-ne la longitud, entre 23 i 25
metres. D’ell s’observa un desnivell natural que probablement
es va millorar excavant el terreny a fi d’augmentar així la seua
funció defensiva, com es pot apreciar en altres jaciments centromeridionals de l’est peninsular a partir de l’Ibèric ple (Lorrio, 2012: 65), i que recorda l’existent a l’oppidum d’El Molón
de Campo Robles, datat en un moment avançat del segle iv aC,
i també al fossat de Pico de los Ajos, conegut per treballs superficials, datat al segle iii aC (Díes i Gimeno, 1995), un jaciment
relacionat amb el límit territorial de la Carència.
Fig. 3. Vista aèria del Recinte I de la Carència amb les restes de muralla i torres.
306
[page-n-318]
Cap al sud-oest del Recinte I, i annex a aquest, es va erigir
una segona muralla que s’unia amb la primera, creant així un
nou espai emmurallat d’11.485 m2, el Recinte II, que ampliava
l’àrea de salvaguarda (fig. 4). La part excavada els anys setanta
es va interpretar com una àrea de vivendes, però en les excavacions de l’any 2003 vam veure que era una fortificació amb
muralla i torres, i que, almenys en la zona sud-oest, tenia un
reforç exterior fet amb un mur paral·lel i altres perpendiculars,
reblit tot des del moment de la seua edificació amb pedres i terra, com l’emplekton hel·lenístic, una construcció especial per
ser diferent d’altres trobades a l’Edetània. L’estrat d’anivellació
que es va fer per a erigir la muralla té un material ceràmic dels
segles iv-iii aC, i l’excavació d’una de les seues torres, la Torre
Est o de la poterna, ens dóna una data entre final del segle iii i
principi del segle ii aC (capítol 5).
Els fets històrics que motivaren alçar aquestes muralles
els relacionem amb l’arribada de l’exèrcit cartaginès a Ibèria
l’any 237 aC, la qual cosa va suposar un estat d’alerta,
sobretot quan es van sotmetre els pobles indígenes al sud de
la Contestània. En signar-se el Tractat de l’Ebre (226 aC) entre
romans i cartaginesos podem pensar en una vigilància major a
la Carència, tant si quedava inclosa en territori cartaginès al sud
del riu Ebre com si, atenent a Jérôme Carcopino, es considera
el Xúquer com a límit fronterer, on amb més motiu podria
quedar afectada la Carència, raó per la qual es va envoltar de
fortes muralles. L’avanç d’Anníbal a partir de l’any 221 aC
es va desenrotllar entre conquesta i diplomàcia, i no sabem si
l’oppidum de la Carència va ser una de les comunitats aliades,
però els nivells arqueològics no indiquen una aturada d’activitat
al jaciment, per la qual cosa cal pensar, com va plantejar M.
Requena (Albiach i Requena, 2007: 118), que es trobaria entre
la majoria de comunitats indígenes que feren aliança amb el
general Anníbal. Així també ho serien altres poblats edetans
i contestans, com cita Sili Itàlic, en Púnica, quan anomena
els sedetani i Saetabis dins de les tropes aliades de Cartago.
L’any 219 aC es va posar setge a Arse-Saguntum per les tropes
cartagineses liderades pel general Anníbal, i els romans van
arribar l’any 218 aC, i començaren nous enfrontaments amb els
cartaginesos, amb conseqüències en els pobles indígenes fins
l’any 206 aC. L’arqueologia al jaciment no ha mostrat nivells
de destrucció o d’incendi associats a aquest període, però sí
la creació de la Torre Est al costat de la poterna al Recinte II
(capítol 5), i potser també el reforç exterior de la muralla.
L’estudi dels materials apareguts al jaciment ha sigut molt
important per a saber més de les activitats a l’oppidum i de les
relacions regionals. La ceràmica ibèrica pintada (capítol 8)
mostra que la Carència estava, igual que altres jaciments ibèrics
que eren caps territorials, dins de l’òrbita comercial d’aquestes
ceràmiques, rebent les produccions en curs i ús. Les decoracions dels segles iv-iii aC assenyalen una clara relació amb el
camp del Túria fins que acaba Edeta l’any 150 aC, però també
hi ha motius que apareixen en Saiti i en les àrees d’Alacant i
d’Albacete, que s’inicien al segle iv aC i són freqüents al segle
iii aC, com es veu en el càlat de vora motllurada amb teuladetes
(capítol 8). S’evidencia un comerç actiu i uns contactes majors
en la segona meitat del segle iii i principi del ii aC. Entre els
motius figurats animals i vegetals trobats a la Carència, hi ha
fitomorfs en composicions complexes que s’allunyen de l’estil
Oliva-Llíria i s’apropen als del sud-est, el conegut antigament
com Elx-Arxena, i que ara sembla disgregar-se en diversos es-
Fig. 4. Vista aèria de la muralla i les torres del Recinte II.
307
[page-n-319]
tils. També hi ha brots reticulats amb espirals i fulles en forma
de cor similars a l’estil Elx-Arxena, i predomina el brot ovalat, el símbol més característic de la ceràmica il·licitana i quasi
inexistent a la zona edetana, la qual cosa ens indica la influència
clara de la Contestània.
Afermant el caràcter comercial del jaciment hi ha quatre
ploms escrits en alfabet ibèric. L’estudi efectuat per J. Velaza
en aquesta monografia (capítol 11) ens indica la relació dels
quatre textos amb les activitats comercials de l’oppidum. Hi ha
dos documents escrits en sistema gràfic nord-oriental, un entre
el 220/200 i el 175 aC, i l’altre entre el 200/175 i el 50 aC;
tots dos són cartes de caràcter comercial i un d’ells només té
expressions numerals i ha estat barrat o ratllat per a cancel·lar
el compte. El tercer document sembla que és un missatge comercial esborrat amb posterioritat per tal d’emprar-lo de nou, la
qual cosa ens pot indicar que hi ha una activitat continuada. Les
relacions amb la Contestània queden també reforçades pel quart
text de plom de meitat del segle iv-iii aC, escrit en signari sudoriental, cosa que indica, probablement, que algun mercader del
sud es va establir a la Carència, el propietari del plom.
Per a fer les transaccions comercials durant els segles iv aC
i iii aC es va usar la plata a pes, com ho demostren les 112 peces
retallades d’argent trobades a la Carència, igual que es feia als
territoris veïns, on l’ús del metall, a pes o amonedat, ja estava
introduït a final del segle iii aC. En el període de conflictes 237195 aC va augmentar molt la quantitat de monedes (tetradracma
d’Alexandre el Gran, encunyada a Babilonia, hispanocartagineses, dracmes emporitanes, dracma gala à la croix, romanes i
gregues), donat compte que cartaginesos i romans van pagar als
exèrcits amb elles, com han estudiat P.P. Ripollès, E. Collado i
C. Delegido (capítol 10).
Entre altres materials cal destacar l’existència d’un signum
equitum o estendard de bronze que pertanyia a l’elit aristocràtica eqüestre. Representa un genet a cavall, que s’entén com un
avantpassat mític, un heroi fundador de l’estirp, com els estudiats per A. Lorrio entre els segles v i i aC (Lorrio, 2010: 437
i 440). Es tracta d’una peça importantíssima perquè el ceptre,
entès com a símbol, assenyala l’existència d’una elit eqüestre
diferent a la d’altres oppida, fet que dóna a la Carència una entitat pròpia. També cal destacar una figureta o exvot de bronze
d’un bou en peus amb marques de decoració incisa, a més de
nombrosos objectes de metall que es troben entre el conjunt de
peces confiscades i pendents d’una autorització per a ser estudiades (capítol 4).
La presència d’escultura en pedra, tant el cap de bou datat
al segle iv aC (fig. 5) com la peça ja perduda amb dos animals,
mostren la rellevància de l’oppidum, ja que el fet de tindre escultures es comprèn com un element d’entitat social. A l’Edetània,
a més de la Carència, només Arse tenia escultura en aquell
moment o, almenys no se n’ha trobat en la resta. L’escultura
presenta una similitud amb els bous contestans, valorada per
Chapa dins d’un grup homogeni que fa un tipus d’escultura i
que penetra remuntant els rius Bunyol i Magre (Chapa, 2005:
34). Una vegada més, com ja hem vist amb la ceràmica pintada,
hi ha contactes amplis amb la Contestània, i caldria plantejar
quines són les característiques que defineixen el límit geogràfic
del riu Xúquer i l’ètnic de la Contestània establert pels romans.
En els estudis generals es revela que es desconeix, en molts casos, a quin monument pertanyen els fragments escultòrics però,
en el cas de la Carència s’associa a un monument funerari (Llobregat, 1975: 156). La qüestió interessant és valorar si la seua
308
existència atén a la presència fenícia (Chapa, 2005: 24) o bé a
l’hel·lenística, donada la cronologia i tipologia que també hem
vist ja en els recipients ceràmics i en l’arquitectura del poblat.
Quant al simbolisme, aquesta escultura en pedra del cap de
bou té prou a dir, com la resta de figures de bous estudiades
per T. Chapa, que presenten uns trets escultòrics que les identifiquen amb els lingots de coure, relacionats amb la riquesa,
el poder i la capacitat de renàixer després de la mort, o també
amb la pell de bou, vinculada en ambients fenicis a Baal (protector de la navegació) i Astarte, o com símbol diví per a grups
del Pròxim Orient, o amb les propietats de guerra, fecunditat i
defensa de l’estirp i el territori, també per a l’àrea mediterrània
(Chapa, 2005: 35-36). A més, hi havia altres trets simbòlics,
com es pot veure en alguns motius figurats representats en ceràmiques pintades (capítol 8) i se’n poden trobar en altres objectes com ara amulets o penjolls. Dir alguna cosa més sobre açò
ens porta a anomenar el signum equitum d’un genet a cavall
que suposava un prestigi social i també tenia un significat ritual
i màgic (Lorrio, 2010: 440-441) i també a l’exvot o figureta de
bronze d’un bou, que pertanyen a la confiscació.
Fig. 5. Fragment d’escultura ibèrica de cap de bou de la Carència
vist des de diferents perspectives. Arxiu SIP.
[page-n-320]
Entre els nombrosos materials que hi havia en ús estaven
les fíbules. Tretze s’han conservat senceres i són de tipologia
anular hispànica, i entre elles hi ha una decorada amb cercles
gravats i un cap masculí amb barba cobert amb caputxa o tiara,
i una altra que té la inscripció DVRNAICOS; a més se’n van
trobar divuit fragments. Vint-i-vuit peces són de La Tène i Aucissa, i en destaquen set senceres de tipus La Tène, una amb
decoració de motius vegetals i un fragment de fíbula zoomorfa
amb cap d’au.
El caràcter comercial de la Carència queda encara més que
palès amb la presència de peses i ponderals de balança o contrapesos trobats al jaciment. Entre aquests hi ha 4 ponderals
discoïdals de bronze, 15 de plom de secció troncopiramidal,
rectangular allargada, discoïdal i cilíndrica, que tenen un pes
entre els 83,25 grams i els 13,50 grams. Aquest conjunt pertany
a donacions i a la confiscació, on, a més hi ha nombrosos ploms
enrotllats i menuts que semblen fets per a les xarxes, un lingot
de ferro, un strigile i eines de metall per a les tasques artesanals,
com ara set escàrpies de ferro i una plomada o groma de plom
de secció fusiforme usada per a l’agrimensura.
Quant al poblament a l’ager, coneixem 44 assentaments
ibèrics. Entre el riu Magre, els barrancs, les serralades i les carrerades es va distribuir l’hàbitat. La ubicació predominant es
va fer als vessants de les muntanyes (preferentment cap al sud i
l’est) o en turons i alguns en terrasses o en la plana. N’hi ha 19
situats al cim de la muntanya o sobre un turó entre els 162 i els
305 m, excepte la Carència que està a 379 m. Als vessants de
muntanyes n’hi ha 12, en una cota mitjana de 250 m, i en alguna
terrassa o en la plana n’hi ha 13; també hi ha altres troballes
com ara camins o una àrea artesanal. Valorant la Carència com
a centre organitzador d’un ager, aquest és l’assentament més
gran, l’únic fortificat i el més elevat. S’observa una dispersió
del poblament orientada cap als quatre punts cardinals, des dels
quals, en la majoria dels casos, es veu el poblat de la Carència.
Per la part meridional, i prop de l’oppidum, està el riu Magre,
més al sud del qual, a hores d’ara, sols s’ha prospectat una àrea,
i entre aquesta i el riu hi ha assentaments. Per l’oest, també es
coneix una dispersió del poblament fins la serralada del Castellet, però més enllà d’aquesta no s’ha fet cap prospecció. Pel
nord, la zona més llunyana de troballes ha estat el pla, i la part
oriental ha sigut prou sorprenent per l’abundància de jaciments
en vessant.
Aquests tenen una dispersió de material en superfície que
no supera la mitja hectàrea, llevat d’un que té més d’una hectàrea, i des de tots ells hi ha una perfecta visibilitat de l’oppidum
central. La cronologia dels materials ceràmics ens ha permès
establir una diferenciació del poblament del Ferro antic als segles vi-v aC, de l’Ibèric ple als segles iv-iii aC i de l’Ibèric recent al llarg dels segles ii-i aC durant la romanització, quan hi
ha una convivència amb la cultura romana. Atès que no hem fet
excavacions en aquests jaciments, els nostres estudis no tracten
la tipologia dels assentaments, ni diferencien entre llogaret o
caseriu, talaia o fortí. Les investigacions de territori en aquest
projecte s’han centrat en l’estudi dels patrons d’assentament
per veure la configuració històrica del paisatge, la distribució
de jaciments arqueològics i els usos que les societats del passat feren de l’entorn. Com ja s’ha vist àmpliament en l’apartat
dedicat al territori (capítol 14), en època ibèrica hi ha una preferència d’explotació agrària per les zones de planura, seques i
no inundables, lligada al desenrotllament de conreus de secà i
amb irrigació a xicoteta escala, i en època romana s’ocupen les
àrees amb sòls profunds, de més qualitat, per a explotacions de
major intensitat lligades a les pràctiques hidràuliques i dessecacions de zones humides, i l’explotació de zones d’inundació
fluvial i l’ocupació de zones humides litorals. Els estudis de
prospecció, d’anàlisi ceràmica, de tècniques de teledetecció,
anàlisis topogràfiques SIG, arqueomorfologia i geoarqueologia per a conèixer l’evolució de l’ús del paisatge, mostren que
els terrenys pròxims a la Carència van tindre una explotació
en èpoques ibèrica i romana. L’excedent dels recursos agropecuaris d’aquests assentaments cal lligar-lo amb l’oppidum de la
Carència, com a centre de producció i comercial, i així la capitalitat de la Carència queda refermada. Fins arribar als límits
territorials establerts pels estudis d’àrees veïnes queden anys
de treball. Aquests estudis estableixen el territori de la Carència just al nord de la Contestània, ja travessat el riu Xúquer
i fronterer amb Saiti-Saetabis (Xàtiva), segons la investigació
en curs de J. Pérez Ballester i el seu equip. Pel nord limitava
amb el territori ja establert per a Edeta (Llíria) (Bernabeu et al.,
1987; Bonet i Mata, 2001) i pel nord-est amb Arse-Saguntum
(Sagunt), sent per l’oest veí de Kelin (Caudete de las Fuentes)
(Mata et al., 2001; també capítol 16). Per l’est, i fins a la línia
de costa, queden per completar els estudis, però el límit estaria
en relació amb l’establiment de Sucro (Albalat de la Ribera)
i el portus sucronensis (Cullera). En època romana ja seria la
colònia de Valentia (València) la que controlaria el territori de
l’oppidum de la Carència.
Amb tot, l’emmurallament buscant una protecció dels béns
de l’elit que residia a l’oppidum i la dels pobladors disseminats
pel seu ager, la presència de ceràmica pintada que mostra relacions amb les zones edetana i contestana, els documents comercials escrits en ploms, l’ús de plata i de monedes per fer les
transaccions, l’existència d’escultura en pedra de grans dimensions, i els objectes ceràmics i amfòrics provinents de Grècia
assenyalen que als segles iv i iii aC l’oppidum tenia gran entitat
i uns contactes i un comerç actiu amb altres poblats veïns i amb
pobles de la mediterrània, especialment amb els grecs. Un comerç que, a més de les activitats agropecuàries, girava al voltant
dels metalls, especialment del ferro i del plom, com hem pogut
veure en les nombroses escòries de fosa trobades al jaciment, bé
associades a estructures o bé en superfície.
Passada l’amenaça bàrquida, que ja hem vist que no provoca
destrucció a l’oppidum, per la possible aliança amb aquest poble,
la Carència presenta el període de major activitat comercial de
tota la seua existència. La major quantitat i dispersió de materials
ceràmics pel poblat es va donar entre els segles iii i i aC, i destaca
la creació al segle ii aC d’una nova àrea artesanal per a la fosa del
ferro i del plom a la zona nord-oest, fora de les muralles.
El conjunt més nombrós de monedes, el 81 % del volum
recuperat, pertany al període 195-72 aC (capítol 10), i coincideix amb el moment de major ocupació de l’oppidum. Hi ha
una varietat espectacular de monedes de diverses procedències
peninsulars recentment incorporades a l’encunyació (moltes de
la Citerior, unes poques catalanes, de la Vall de l’Ebre, i de la
Celtibèria com Kelse, Bolskan, Sekaiza i Bilbilis, i unes poques
de la Ulterior, com Castulo, i una de Gadir i una d’Obulco), i
també n’hi ha de tallers valencians, on destaquen les d’ArseSaguntum, l’11,36 %, i les de Valentia, Saitabi i Kelin, el
18,83 %, tots aquests tallers localitzats entre els 80 i els 100 km
del poblat de la Carència.
Aquest extens i variat comerç s’entén pels productes existents (sempre apuntem que ací predominaria el metall) i per
309
[page-n-321]
la ubicació estratègica del lloc, l’existència de bones vies de
comunicació que afavorien les relacions i els desplaçaments,
especialment per la vall del riu Magre, com va estudiar A. Ledo
(Albiach et al., 2007: 114-115), i també per la via Heraclea o
ruta oriental ibèrica.
Ara és el moment de comentar que la presència de monedes
de Kili a la Carència és sols de l’1,58 %, amb set exemplars.
Es va plantejar seriosament la relació d’aquesta seca amb la
Carència des que l’any 2003 es va saber que el jaciment tenia tres recintes de muralles i torres que fortificaven un espai
de quasi 7 hectàrees, envoltat d’un abundant poblament rural
dependent d’aquest, la qual cosa li conferia entitat i possibilitats per a ser Kili/Gili. L’actual estudi del conjunt numismàtic
(capítol 10) mostra una major densitat de troballes monetàries
d’aquesta seca en l’altiplà de Requena-Utiel, en jaciments com
Los Villares, La Mazorra, Molino de Enmedio, Los Aguachares
o Casa de la Cabeza.
La localització en l’oppidum de la Carència de més de trenta
fragments de molí rotatori, i algun barquiforme, que pertanyen
a peces distintes, i es troben majoritàriament al Recinte III, ens
amplia la informació sobre les feines del poblat on la mòlta de
cereals era una activitat quotidiana i domèstica, com en altres
assentaments del moment, però ací lligada a un gran recinte.
Hi ha molins de diferents mides i la varietat de pedra és local i de tres tipus, com s’ha vist en l’estudi petrològic (capítol
5) i dels materials (capítol 7). L’abundància de fusaioles, i no
tant de pondera, ens indica també la gran dedicació a la filatura
dels teixits. Hi ha presencia de ruscs de ceràmica on les abelles
feien la mel que es comercialitzaria, sola o amb fruits secs, en
recipients ceràmics com els kalathoi que s’han trobat en ciutats
tan allunyades com ara Pompeia (Albiach et al., 2008: 260). El
treball de la fosa de metalls, especialment de ferro i de plom,
es manté al poblat i al seu voltant al llarg del temps, com ho
mostra la creació al segle ii aC d’una nova àrea artesanal en la
zona nord-oest del Recinte III.
Fig. 6. Vas ceràmic, kalathos, amb decoració geomètrica pintada.
310
Refermant la importància capital i comercial de la Carència
a partir de la segona meitat del segle ii aC fins al segle i aC està
l’existència de dues ceràmiques d’estil simbòlic llevantí: el vas
singular decorat amb hipocamps, i el kalathos dividit en mètopes i bandes, decorat amb mitjos cercles i dents de llop, datat
per Pérez Blasco en la segona meitat del segle ii aC (fig. 6).
Quant als motius d’hipocamps a la Carència, l’autor planteja que aquesta decoració pareix ser un dels motius preferits
dins d’un nou estil pictòric simbòlic des de l’últim terç del segle ii aC fins a la meitat del segle i aC. També el motiu del
cascall presenta paral·lelismes amb altres jaciments de la zona
d’Alacant, Albacete i el Camp del Túria. Entre el final del segle
ii i el segle i aC la ceràmica pintada de la Carència té motius que
s’assemblen als estils pictòrics de l’àrea contestana i l’allunyen
de l’edetana. En l’estudi general (capítol 8) es mostra que a la
Carència hi va haver una combinació de motius vegetals en un
mateix estil que es va generar en una àrea al nord-oest de la
Contestània a partir del segle ii aC, per la qual cosa la Carència
es relacionaria amb assentaments al sud del Xúquer i àrea oriental d’Albacete, a la vall de Montesa i del riu Cànyoles.
Dins d’aquest ambient comercial, d’esplendor i riquesa,
arriba des de la península itàlica una nova amenaça, la guerra
social entre Mari i Sul·la (88-81 aC) extrapolada a Hispània
en les guerres de Sertori que enfrontaren aquest general amb
Pompeu (80-72 aC). Sabem pels historiadors clàssics (Tit Livi
i Sal·lusti) que Sertori va aconseguir cohesionar una gran part
dels ibers, i que, quan les tropes de Pompeu van intentar derrotar-lo, Valentia, Sucron i Dianium li van ser fidels, com ho van
ser a les tropes de Pompeu Saguntum i Lauro, aquesta última
arrasada per Sertori l’any 76 aC. Dins d’aquest remolí de fets
entre els anys 78 i 67 aC, Pompeu pren el campament enemic
de Sucron i obté la victòria en la batalla de Túria l’any 75 aC,
on va caure la ciutat de Valentia (Ribera, 1998: 357; Hernández
i Redondo, 2012: 17; Valiño, 2012: 75).
Per situació geogràfica, no hi ha cap dubte que l’oppidum
de la Carència va estar immers en aquests fets històrics però,
gràcies a la ceràmica, que és el fòssil director per excel·lència,
sabem que va intentar protegir-se amb la construcció d’una tercera muralla. Aquesta era la més gran del poblat i es va unir
al Recinte II, creant una nova muralla que va tancar la gran
terrassa comercial de 5,40 hectàrees, el Recinte III (fig. 7, 8 i 9).
La protecció de la natura i la perícia arqueològica han permès
conèixer com era aquesta muralla: una tècnica amb un pany que
tenia l’alternança de parts de pedra amb altres de terra. Potser
que la urgència dels fets provocara la construcció d’aquesta tipologia de muralla, aparentment menys resistent que les conegudes, i ara documentada per primera vegada. Les torres, sabem
que tenien una base sòlida de grans carreus, però no se n’ha
pogut conèixer l’alçària.
Dins dels nivells de construcció de la Torre SO la ceràmica
més moderna i que està ben estudiada per a poder donar una
cronologia aproximada és la ceràmica de vernís negre beoide,
de la qual tenim dos fragments de la mateixa peça. Aquesta
ceràmica sabem que arriba a Valentia cap a l’any 100 aC, entre les darreries del segle ii i l’inici del segle i aC, al moment
de les remodelacions de la ciutat (Ribera, 1998: 341-343). A
la Carència hi ha documentats nivells d’incendi i tancaments
d’espais, com s’observa en les vivendes interiors del Recinte I
o en el tapiat de la poterna de la muralla en el Recinte II. Després d’aquest fet, l’ocupació es redueix al cim del poblat i deixa
d’haver-hi una activitat comercial pròspera.
[page-n-322]
Fig. 7. Vista aèria del Recinte III de la Carència amb les restes de muralla i torres.
Fig. 8. Vista general de la reconstrucció de l’oppidum de La Carència. R. Albiach-Global Geomática.
311
[page-n-323]
Figura 9. Reconstrucció de les muralles i les torres de l’oppidum de la Carència. R. Albiach-Global Geomática.
L’armament trobat al jaciment en relació amb les incursions, batalles o setges, és tant d’època ibèrica com romana.
Consisteix en peces de ferro (1 guarda de falcata, 1 falç i 3 fragments de guaspa de llança), 1 bola de pedra de catapulta i 12
glands o projectils de fona de plom. Els projectils són de secció
fusiforme amb un costat aplanat i sense inscripcions, amb una
mida entre 3,5 i 5,1 centímetres, i de secció ovoide d’entre 2,7
i 4,5 centímetres. També hi ha una punta de pilum i tres puntes
de fletxa de bronze amb peduncle i aletes fracturades, de cap
triangular i espiga de secció quadrada. Algunes d’aquestes armes són idèntiques a les trobades en els nivells de destrucció de
la colònia de Valentia, en les excavacions de l’Almoina (Ribera,
1998: 357-359).
A partir d’aquest moment, l’oppidum es manté com a
assentament fortificat elevat, de dimensions reduïdes, que
tan sols ocuparà el Recinte I i una part del Recinte II. Així,
la Carència hi perdurarà, i des de la fundació de la colònia
de Valentia l’any 138 aC i durant el procés de romanització,
passarà a dependre políticament, socialment, econòmicament
i territorialment d’aquesta colònia, situada dins del seu territorium, en un govern del territori centralitzat a les civitates,
sobretot en les colònies, donada la seua màxima categoria
jurídica dins de la legislació romana. És curiosa aquesta persistència de l’oppidum, especialment perquè es va concentrar
en la part més alta del poblat i va continuar, almenys, fins al
segle v dC, al mateix temps que es va allotjant un abundant
poblament al camp en villae per a l’explotació del territori. El
paper que va jugar aquest oppidum, situat en una via de comerç
cap a l’interior, amb una habitació concentrada al cim dins de
mitja hectàrea emmurallada, ja des del segle i dC i de manera
continuada fins el segle v dC, és una de les qüestions més importants a resoldre. L’estudi numismàtic (capítol 10) mostra
l’existència de relacions locals, regionals, peninsulars i amb la
resta de l’Imperi, amb un comerç oscil·lant segons el període.
312
La troballa de la tapadora d’una caixa de metall per a un segell
militar amb una decoració esmaltada i datada al segle iv dC
és una peça clau per donar-nos un indici sobre quin paper va
poder jugar la Carència per a la colònia de Valentia, dins de la
província Tarraconense on la colònia de Tarraco n’era cap, i
més enllà per a Roma, cap de l’Imperi Romà. La seua ubicació
estratègica resultaria d’un gran interès per als romans. Situada
entre la costa i l’interior, i amb la major visibilitat del territori,
seria d’una gran utilitat per a la recaptació d’impostos, el control de camins i, potser, un lloc intermedi per recolzar Valentia
en qüestions administratives, amb un destacament militar, si no
de manera continuada potser en períodes concrets.
A causa de la rompuda continuada de les terres, s’ha preservat poc d’aquest període romà i la informació que ens aporten la
ceràmica i les restes de material de construcció és escassa, però
el fet de donar una tipologia i una cronologia ja és important.
La numismàtica referma i concreta l’origen d’aquests conjunts
i alhora assenyala la intensitat de les activitats, i entre els segles
iii a v dC serà l’única i la gran informadora del passat romà
tardà de l’oppidum de la Carència.
Les restes trobades al cim ens indiquen el lloc d’habitació
romà, amb fragments de paviment opus signinum i de tegulae per a les construccions, de dolia per a l’emmagatzematge
de productes, de recipients de cuina i de taula, especialment
les peces de vaixella fina, terra sigillata, tant d’origen hispà com africà. La ceràmica més recent serà la vaixella fina
de terra sigillata africana clara C, datada al segle iii dC. Des
del primer moment de l’arribada dels romans hi ha materials
que responen als seus usos, com ara la vaixella fina de vernís
negre de campaniana A i de Cales, i es dóna un consum dels
productes favorits com el vi transportat en àmfores itàliques
Dressel 1 i grecoitàliques; i arribarien altres matèries primeres sol·licitades en els contenidors o dolia itàliques, i es van
importar també els seus recipients per a la cuina quotidiana en
[page-n-324]
la ceràmica itàlica. L’estudi dels materials (capítol 7) assenyala que durant l’Alt Imperi es repeteix la moda de la resta de
l’Imperi amb vaixella fina de la Gàl·lia TSS (plat Drag. 18),
d’Hispània TSH (plat 15/17 i copa decorada 37) i del nord
d’Àfrica TSA (A H. 27 i TSA A/D), que arribaran acompanyades de les cassoles i olles de cuina i les africanes de cuina
(H.23 A, O. I, 261, H. 181 i b, H. 173). De les produccions de
ceràmica regional també n’hi hagué demanda com en el cas
de la reductora altimperial (formes d’olla ERW 1.2). L’afició
al vi va continuar com era habitual en la resta de l’Imperi, i
així ho indiquen els contenidors d’àmfora tarraconense i la
copa de parets fines Mayet 33. També gaudiren de les preades
saladures arribades en àmfora bètica Beltrán II B.
La majoria dels denaris trobats a la Carència arribaren a
partir de mitjans del segle ii aC i entre l’any 129 i 100 aC, juntament amb un grup de l’etapa dels enfrontaments sertorians,
en relació al finançament de l’exèrcit que va combatre contra
les tropes de Sertori. Entre els tallers peninsulars documentats destaca la presència de monedes de tallers valencians, especialment d’Arse-Saguntum, Valentia, Saetabi, Kili i Kelin,
tots dins d’un radi de 80-100 km amb centre al poblat de la
Carència. Després de sufocar-se la rebel·lió sertoriana moltes ciutats deixaren d’emetre moneda, i continuaren circulant
les que hi havia. Del període postsertorià 72-27 aC estudiat a
la Carència hi ha monedes de Roma, Kelse/Lepida, Carthago
Nova, Obulco i Castulo.
A l’inici de l’Imperi, com es comenta en l’article d’estudi
de les monedes (capítol 10), a Hispània era habitual la moneda
en l’àrea costanera mediterrània, als nuclis urbans i als campaments militars, i n’hi havia menys a les àrees rurals i zones de
l’interior peninsular poc poblades. L’estudi de les monedes provincials com ara denaris, asos, semis i quadrants, ens indica una
activitat econòmica important de la Carència amb les ciutats
de Carthago Nova, Calagurris, Caesaraugusta, Colonia Celsa,
Bilbilis, Segobriga, Osca, Ercavica, Turiaso i Emporiae dins
de la província Tarraconense. També hi va haver relacions amb
la Bètica, la seca gal·la de Nemausus, i sobretot de la capital de
l’Imperi, Roma. Igual que durant el període romanorepublicà,
hi ha una gran quantitat de monedes de la Vall de l’Ebre.
Al segle ii dC hi ha un índex de monedes baix en proporció a l’increment general de l’Imperi, continuant el predomini
de l’as, presència de dupondis i absència de divisors. Al període antoninià la seca de Roma va ser la predominant, amb
un índex més elevat que als anteriors períodes, sobretot amb
monedes de Trajà i Adrià.
Durant la primera meitat del segle iii dC l’estat romà va
disminuir progressivament l’emissió de moneda, per la qual
cosa n’hi ha menys circulant, amb més sestercis que asos. A la
Carència, l’índex va ser significatiu i assenyala una activitat
econòmica i social destacada amb monedes emeses entre els
regnats de Septimi Sever i de Constanci I Clor, i l’increment
oficial de monedes de la seca de Roma entre els anys 253 i 284
dC es va notar a nivell peninsular i també a la Carència.
Després de l’any 361 dC i fins l’any 395 dC les peces
són molt escasses; sols n’hi ha dos exemplars d’Honori i de
Teodosi I, per la qual cosa l’activitat a la Carència va disminuir de manera important, i ací potser ja va concloure la seua
funció socioeconòmica i/o politicosocial dins del territorium
de Valentia.
Per a iniciar la valoració del poblament en el territorium
en època romana hem de situar-nos en el final del moment
iberoromà, en què com ja hem vist hi ha una dispersió ocupacional en assentaments rurals situats en vessants i al pla.
D’ells, en tres desapareix l’ocupació al final del segle i aCprincipi del segle i dC i en sis més perdura l’ocupació. Dintre
dels nous assentaments hi ha dos en els quals sols hem trobat
materials ibèrics i romanoimperials, però pensem que molt
probablement la mancança de material romanorepublicà es
pot deure a una qüestió d’atzar, per tant, en futurs treballs
tornarem als jaciments per a fer-hi una nova prospecció.
Al principi del segle i dC, ja avançada la romanització, estem en un moment de desenvolupament econòmic i social de
l’Imperi Romà. Açò queda palès en l’abundància, la riquesa i
la dispersió de l’hàbitat rural. Coneixem setze assentaments i,
encara que sols s’ha prospectat una part del territori, en proporció, n’és un nombre considerable. Els jaciments romans
que ja es coneixien en són tretze, i durant les prospeccions
s’han descobert tres noves villae.
Llevat de la Carència, que és un assentament important,
possiblement punt subsidiari de control de la zona, la resta
de jaciments responen a les característiques d’assentaments
rurals o villae. Les restes materials que ens fan considerar que
estem davant d’una villae són: el material constructiu (tegulae, lateres, imbrex i els carreus reaprofitats als marges dels
bancals), i també els fragments de dolia i material ceràmic i
amfòric.
Altres dels jaciments documentats, d’acord amb les troballes, a priori són emmarcats com a necròpolis però és evident
que una necròpolis rural respon a un assentament pròxim i
que després de futures prospeccions apareixeran les villae.
És ben cert que, malauradament, donat el continu espoli
patit pel jaciment de la Carència, els nivells més superficials
han estat arrasats des d’antic, i sols les monedes ens estan indicant la persistència del lloc. Cal pensar que si la Carència
arriba al segle v dC, l’hàbitat rural també. En la resta del territori hi ha assentaments rurals ubicats en terrasses i vessants de
muntanyes que exploten i treballen la terra. La cronologia que
emmarca aquestes villae no va més enllà del segle ii dC per les
ceràmiques aparegudes però recentment s’ha trobat una peça de
metall, una fulla d’argent decorada de cronologia tardoromana.
Però, hi ha un tret més que evident, i és el fet que en tres d’elles
hi ha ocupació en època islàmica, al segle xi. Això ens fa plantejar-nos la possibilitat de pervivència del poblament en alguns
punts, com ja s’ha vist en altres casos de villae, i, especialment,
en la vil·la de Cornelius (Albiach et al., 2007: 126), ubicada
dins del territori de la ciutat veïna de Saetabis.
313
[page-n-325]
[page-n-326]
Bibliografia
ABAD, L. i ABASCAL, J.M. (2003): “Las necrópolis”. En
H. Bonet, R. Albiach i M. Gozalbes (coords.): Romanos
y visigodos en tierras valencianas. Museo de Prehistoria,
Diputación de Valencia, Valencia, p. 245-253.
ABAD, L. i SALA, F. (1993): El poblado ibérico de El Oral (San
Fulgencio, Alicante). Trabajos Varios del SIP, 90, Valencia.
ABAD, L. i SALA, F. (2001): Poblamiento ibérico en el Bajo
Segura: El Oral (II) y La Escuera. Real Academia de la
Historia (Bibliotheca Archaelogica Hispana, 12), Madrid.
ABAD, L. i SANZ, R. (1995): “La cerámica ibérica con
decoración figurada de la provincia de Albacete. Iconografía
y territorialidad”. Saguntum, 29 (Homenaje a Milagro GilMascarell Boscá, vol. I), p. 73-84.
ALBIACH, R. (2001-2012): Memòries arqueològiques del
projecte: La Carència. Evolució cronològica i urbanística.
Valoració dintre el territori. [Memòries depositades en la
Direcció General de Patrimoni de la Conselleria de Cultura
i en el Museu de Prehistòria de València.]
ALBIACH, R. (2006): “Síntesis y valoración de la villa de
Cornelius”. En R. Albiach i J.L. de Madaria (coords.):
La villa de Cornelius (L’Ènova, València). Ministerio de
Fomento, Valencia, p. 157-161.
ALBIACH, R. i CARUANA, I. (2005): Memòria arqueològica,
V Fase, 3a Campanya d’excavació del projecte: La Carència.
Evolució cronològica i urbanística. Valoració dintre el
territorio. 1-29 de juliol del 2005. [Memòria depositada en la
Direcció General de Patrimoni de la Conselleria de Cultura i
en el Museu de Prehistòria de València.]
ALBIACH, r.; GARCÍA PROSPER, e. i gALLEGO, A.
(2006): “El abandono de la villa y la ocupación puntual”.
En R. Albiach i J.L. de Madaria (coords.): La villa de
Cornelius (L’Ènova, València). Ministerio de Fomento,
Valencia, p. 126-130.
ALBIACH, R.; ORENGO, H. i EJARQUE, A. (2009) “Una
aproximación pluridisciplinar al estudio del paisaje ibérico
y romano: el proyecto oppidum de La Carència (València,
España)”. En Actas. Encontro internacional sobre ciências
e novas tecnologias aplicadas à arqueologia na villa
romana do Rabaçal Penela, Terras de Sicó, Portugal.
Câmara Municipal de Penela, p. 260-265.
Albiach, R.; Ledo, A.; Mata, C. i Requena, M. (2007):
“Prehistòria i Història Antiga”. En J. Hermosilla (dir.):
Turís, Geografia, Història, Art. Universitat de València,
València, p. 89-134.
ALBIACH, R.; BALLESTER, c.; ESCRIVÁ, i.; FERNÁNDEZ,
a.; HUGUET, E.; OLCINA, M.; PADIN, J.; PASCUAL, G.;
PEDRONI, L. i RIBERA, A. (2008): “Estudios estratigráficos
y geofísicos entre la casa de Ariadna y el Vicolo Storto (VII,
4)”. En Nuove Ricerche archeologiche nell’area vesubiana
(scavi 2003-2006). Ministerio per i Beni e l’attività culturali,
Soprintendenza archeologica di Pompei, L’Erma, p. 249-264.
ALBIACH, R.; ORENGO, H.A.; BLASCO, J. i EJARQUE,
A. (2012): “La Carència (Valencia, España) y su territorio.
Resultados de la aplicación de metodologías digitales”.
Virtual Archaeology Review, 3 (5), p. 73-76.
Almarche, F. (1918): La antigua civilización ibérica en el
Reino de Valencia. Tipografía de M. Gimeno, Valencia.
ALOR, J.P.; MATA, C.; FROCHOSO, R. i IRANZO, P. (2005):
“Las cerámicas ibéricas con decoración impresa e incisa del
territorio de Kelin (Comarca de Requena-Utiel, Valencia)”.
Saguntum-PLAV, 37, Valencia, p. 105-124.
ÁLVARES, N.; CASTELLÓ, J.S. i GÓMEZ BELLARD,
C. (2000): “Estudio preliminar de las ánforas del Alt de
Benimaquia (Dénia, Alicante)”. Quaderns de Prehistòria i
Arqueologia de Castelló, 21, p. 121-136.
APARICIO, J. (1984): “Tres monumentos ibéricos valencianos:
La Bastida, Meca y El Corral de Saus”. En Homenaje a D.
Fletcher Valls: “La cultura Ibérica”. Serie Arqueológica 10,
Varia III, Universidad de Valencia y Diputación Provincial
de Valencia, p. 145-205.
APARICIO, J. i LATORRE, F. (1977): Catálogo-guía del
museo arqueológico de Requena. Valencia.
ARANEGUI, C. (1996): “Los platos de peces y el Más
Allá”. En M.A. Querol i T. Chapa (eds.): Homenaje al
profesor Manuel Fernández Miranda, vol. I. Universidad
Complutense (Complutum Extra-6), Madrid, p. 401-414.
ARANEGUI, C. (1997): “La decoración figurada en la cerámica
de Llíria”. En C. Aranegui (ed.): Damas y caballeros en
la ciudad ibérica: las cerámicas de Llíria (Valencia). Ed.
Cátedra Historia / Serie Menor, Madrid, p. 49-116.
315
[page-n-327]
ARANEGUI, C. (2007): “Arte ibérico en la Edetania”. En L. Abad
i J.A. Soler (eds.): Actas del Congreso de Arte Ibérico en la
España Mediterránea. Instituto Alicantino de Cultura “Juan
Gil-Albert”, Diputación Provincial de Alicante, p. 167-183.
ARANEGUI, C.; BONET, H.; MARTÍ, M.A.; MATA, C. i
PÉREZ, J. (1997): “La cerámica con decoración figurada
y vegetal del Tossal de Sant Miquel (Llíria, Valencia):
una nueva propuesta metodológica”. En R. Olmos i
J.A. Santos (coords.): Iconografía ibérica, iconografía
itálica: propuestas de interpretación y lectura. Coloquio
Internacional (Roma, noviembre 1993). Universidad
Autónoma de Madrid (Serie Varia), Madrid, p. 153-175.
ARASA, F. (2001): La romanització de les comarques septentrionals
del litoral valencià. Poblament ibèric i importacions itàliques en
els segles II-I aC. Trabajos Varios del SIP, 100, Valencia.
ARASA, F. (2004): “Escultures romanes desaparegudes al
País Valencià”. Archivo de Prehistoria Levantina, XXV,
Valencia, p. 301-344.
ARASA, F. i IZQUIERDO, I. (2008): “Los hallazgos
arqueológicos de 1827 en la construcción de la carretera de
Madrid por Las Cabrillas (Buñol, Valencia)”. Archivo de
Prehistòria Levantina, XXVII, Valencia, p. 263-302.
ARAUS, J.L.; FEBRERO, A.; BUXÓ, R.; RODRÍGUEZARIZA, M.O.; MOLINA, F.; CAMALICH, M.D.; MARTÍN,
D. i VOLTAS, J. (1997): “Identification of ancient irrigation
practices based on the carbon isotope discrimination of plant
seeds: a case Study from the South-East Iberian Peninsula”.
Journal of Archaeological Science, 24, p. 729-740.
ARDIT, M. (2007): “L’Edat Moderna”. En J. Hermosilla (dir.):
Turís, Geografia, Història, Art. Universitat de València,
València, p. 181-218
BALLESTER, I.; FLETCHER, D.; PLA, E.; JORDÁ, F. i
ALCÁCER, J. (1954): Corpus Vasorum Hispanorum.
Cerámica del Cerro de San Miguel de Liria, Valencia.
Instituto Rodrigo Caro, CSIC, Madrid.
BALSTRØM, T. (2002): “On identifying the most timesaving walking route in a trackless mountainous terrain”.
Geografisk Tidsskrift, Danish Journal of Geography, 102,
p. 51-58.
BAYO, S. (2010): El yacimiento ibérico de “El Tossal de la
Cala”. Nuevo estudio de los materiales depositados en
el MARQ correspondientes a las excavaciones de José
Belda y Miquel Tarradell. MARQ, Diputación de Alicante
(Trabajos de Arqueología, 1), Alicante.
BELTRÁN, M. (1976): Arqueología e historia de las ciudades
antiguas del Cabezo de Alcalá de Azaila (Teruel). Zaragoza.
BENAVENTE, J.A i FATÁS, L. (2009): Iberos en el Bajo
Aragón. Guía de la ruta. Consorcio del patrimonio ibérico
de Aragón, Zaragoza.
BERNABEU, J.; BONET, H. i MATA, C. (1987): “Hipótesis
sobre la organización del territorio edetano en Época
Ibérica Plena: el ejemplo del territorio de Edeta/ Llíria”.
En Iberos. I Jornadas sobre el Mundo Ibérico (Jaén, 1985),
Jaén, p. 137-156.
BERNABEU, R. (1989): “La evolución económica de Requena”.
Oleana. Cuadernos de Cultura Comarcal, 4, Requena, p. 15-24.
BLANCO, A. (1993): “El carnassier de Elche”. En Homenaje a
Alejandro Ramos Folqués. Caja de Ahorros del Mediterráneo,
Elche, p. 83-97.
BLÁZQUEZ, J.M. (2001-2002): “El vaso de los guerreros de
El Cigarralejo (Mula, Murcia)”. Anales de Prehistoria y
316
Arqueología de la Universidad de Murcia, 17-18 (Studia E.
Cuadrado), p. 171-176.
Bonet, H. (1978): Estudio de los recintos fortificados en la
Edetania y Contestania. Tesis de Licenciatura, Universidad
de Valencia.
BONET, H. (1995): El Tossal de Sant Miquel de Llíria. La
antigua Edeta y su territorio. Servicio de Investigación
Prehistórica, Diputación de Valencia, Valencia.
BONET, H. (2005): “La Contestania y la Edetania. Diferencias
y afinidades culturales”. En La Contestania ibérica,
treinta años después. Anejo a la revista Lucentum, 13,
Alicante, p. 53-71.
BONET, H. i MATA, C. (1981): El Puntal dels Llops (El Colmenar)
(Olocau - Valencia). Trabajos Varios del SIP, 71, Valencia.
BONET, H. i MATA, C. (1997): “La cerámica ibérica del s. v a.C.
en la Edetania”. Recerques del Museu d’Alcoi, 6, Alcoi, p. 31-47.
BONET, H. i MATA, C. (2001): “Organización del territorio
y poblamiento en el País Valenciano entre los siglos
vii al ii a.C.”. En Entre Celtas e Íberos. Las poblaciones
protohistóricas de las Galias e Hispania. Biblioteca
Archaelogica Hispana, 8, Madrid, p. 175-186.
BONET, H. i MATA, C. (2002): El Puntal dels Llops. Un fortín
Edetano. Trabajos Varios del SIP, 99, Valencia.
BONET, H. i MATA, C. (2002): “El final del mundo ibérico
en torno a Valentia”. En J.L. Jiménez i A. Ribera (coords.):
Valencia y las primeras ciudades romanas de Hispania.
Valencia, p. 233-244.
BONET, H. i IZQUIERDO, I. (2001): “Vajilla ibérica y
vasos singulares del área valenciana entre los siglos iii y i
a.C.” Archivo de Prehistoria Levantina, XXIV, Valencia,
p. 273-314.
BONET, H. i IZQUIERDO, I. (2004): “Vasos ibéricos
singulares de época helenística del área valenciana”. En R.
Olmos i R. Rouillard (coords.): La vajilla ibérica en época
helenística: (siglos iv-iii al cambio de era): Seminario
celebrado en la Casa de Velázquez (22-23 de enero de
2001). Madrid, p. 81-96.
BONET, H.; MATA, C. i MORENO, A. (2008): “Iron Age
landscape and rural habitat in the Edetan territory, Iberia
(4th – 3rd centuries BC)”. Journal of Mediterranean
Archaeology, 21 (2), p. 165-189.
BONET, H.; SORIA, L. i VIVES-FERRÁNDIZ, J.
(2011): “La vida en las casas. Producción doméstica,
alimentación, enseres y ocupantes”. En H. Bonet i J.
Vives-Ferrándiz (eds.): La Bastida de les Alcusses 19282010. Museu de Prehistòria de València, Diputació de
València, p. 139-175.
BONET, H.; GARIBO, J.; GUÉRIN, P.; MATA, C.; VALOR, J.
i VIVES- FERRÁNDIZ, J. (2004): “Las ánforas importadas
de las comarcas centrales del País Valenciano”. En J.
Sanmartí (coord.): La circulació d’àmfores al Mediterrani
occidental durant la Protohistòria (segles viii-iii a.C.):
aspectes quantitatius i anàlisi de continguts. II Reunió
Internacional d’Arqueologia de Calafell. Universitat de
Barcelona, Barcelona, p. 203-228.
BRONCANO, S. (1986): El Castellar de Meca Ayora (Valencia).
Textos. Excavaciones Arqueológicas en España, 147,
Ministerio de Cultura, Madrid.
BRONCANO, S. (1989): El depósito votivo ibérico de El
Amarejo (Bonete, Albacete). Excavaciones Arqueológicas
en España, 156, Ministerio de Cultura, Madrid.
[page-n-328]
BRONCANO, S. i BLÁNQUEZ, J. (1985): El Amarejo (Bonete,
Albacete). Excavaciones Arqueológicas en España, 139,
Ministerio de Cultura, Madrid.
BUILL, F.; NÚÑEZ, M.A. i Rodríguez, J.J. (2007):
Fotogrametría arquitectónica. Edicions UPC, Barcelona.
CABRÉ, J. (1944): Corpus Vasorum Hispanorum, Cerámica de
Azaila. Madrid.
CARMONA, P. (2003): “La plana litoral valenciana en època
antiga”. En H. Bonet, R. Albiach i M. Gozalbes (coords.):
Romans i Visigots a Terres Valencianes. Museu de
Prehistòria, Diputació de València, València, p. 57-62.
CARMONA, P. i RUIZ, J.M. (2006): “Cambio geomorfológico
histórico en llanuras del mediterráneo valenciano.
Geoarqueología y sistemas de información geográfica”. En
E. García, P. Guérin, J.L. de Madaria y P. Sánchez (eds.):
Catastros, hábitats i vía romana. Generalitat Valenciana,
Valencia, p. 197-214.
CARMONA, P. i RUIZ, J.M. (2007): “El medio físico de
l’Horta”. En J. Hermosilla (dir.): El patrimonio hidráulico
del Bajo Turia: L’Horta de València. Dirección General
de Patrimonio Cultural Valenciano, Conselleria de Cultura
y Deporte, Generalitat Valenciana i Departament de
Geografia, Universitat de València, Valencia, p. 30-44.
CARRETÉ, J.M.; KEAY, S. i MILLET, M. (1995): “A Roman
Provincial Capital and its Hinterland. The Survey of the
territory of Tarragona, Spain, 1985-1990”. Journal of
Roman Archaeology, Suplementary Series, 15, p. 471-483.
CASTELLANO, J.J.; SÁEZ, M.J. i SÁEZ, A. (2005):
“Materiales contestanos del Museo Arqueológico de
Enguera”. En L. Abad, F. Sala i I. Grau (eds.): La
Contestania Ibérica; treinta años después. Actas de las I
Jornadas de Arqueología Ibérica de la Universidad de
Alicante. Universidad de Alicante, Serie Arqueológica,
Alicante, p. 199-209.
CERA, G. (1997): “Interventi di Bonifica nella Piana Spoletina
su una presunta bonifica teodoriciana nei pressi de spoleto”.
En S. Quilici (ed.): Uomo Acqua e paesaggio. “L’Erma” di
Bretschneider, Roma, p. 335-350.
CHAPA, T. (2005): Las primeras manifestaciones escultóricas
ibéricas en el oriente peninsular. Archivo Español de
Arqueología, 78, p. 23-47.
CHOUQUER, G. (2000): L’étude des paysages. Essais sur
leurs formes et leur histoire. Paris.
CONDE, M.J. (1990): “Los kalathoi ‘sombrero de copa’ de la
necrópolis del Cabecico del Tesoro de Verdolay (Murcia)”.
Verdolay, 2, Murcia, p. 149-160.
CONDE, M.J. (1992): “Una producció ceràmica característica
del món ibèric tardà: el kalathos ‘barret de copa’”.
Fonaments, 8, Barcelona, p. 117-169.
CONDE, M.J. (1998): “Estado actual de la investigación sobre
la cerámica ibérica pintada de época plena y tardía”. Revista
de Estudios Ibéricos, 3, Madrid, p. 299-335.
CORELL, J. (1996): Inscripcions romanes d’Edeta i el seu
territori. València.
CORELL, J. (1997): Inscripciones romanas de Valentia y su
territorio. Nau Llibres, València.
Corell, J. (2009): Inscripcions romanes del País Valencià.
Universitat de València, València.
CUADRADO, E. (1957): Problemas de la fíbula anular
hispánica. Monografías del Seminario de Arqueología de la
Universidad de Salamanca, V, Salamanca.
CUADRADO, E. (1987): La necrópolis ibérica de El
Cigarralejo (Mula, Murcia). Bibliotheca Praehistorica
Hispana, XXIII, Madrid.
DE HOZ, J. (1999): “Metales inscritos en el mundo griego
y periférico y los bronces celtibéricos”. En F. Villar i F.
Beltrán (eds.): Pueblos, lenguas y escrituras en la Hispania
prerromana. Actas del VII coloquio sobre lenguas y culturas
paleohispánicas (Zaragoza 1997). Salamanca, p. 433-470.
DE HOZ, J. (2011): “Lengua y escritura”. En H. Bonet i J.
Vives-Ferrándiz (eds.): La Bastida de les Alcusses 19282010. Museu de Prehistòria de València, Diputació de
València, València, p. 221-237.
DÍES, E. (1994): La arquitectura fenicia de la Península Ibérica
y su influencia en las culturas indígenas. Tesis Doctoral,
Universitat de València.
DÍES, E. (2007): “Protohistoria. La época ibérica”. En A. Ledo
(ed.): Historia de Buñol. Universitat de València, València,
p. 129-140.
DÍES, E. i GIMENO, L. (1995): “El sistema defensivo de la
zona SE del yacimiento ibérico del Pico de los Ajos (Yátova,
Valencia). Saguntum-PLAV, 29, Valencia, p. 85-92.
DUARTE, F.; GARIBO, J.; MATA, C.; VALOR, J. i VIDAL, J.
(2000): “Tres centres de producció terrissera al territori de
Kelin”. En IBERS. Agricultors, artesans i comerciants. III
Reunió sobre Economia en el Món Ibèric. Departament de
Prehistòria i Arqueologia, Saguntum Extra-3, Universitat de
València, València, p. 235-244.
EMPEREUR, Y. i HESNARD, A. (1987): “Les amphores
hellénistiques”. En Céramiques Hellénistiques et Romaines
II. Université de Besançon, Paris, p. 37-41.
FERRER, J. (2010): “El sistema dual de l’escriptura ibèrica
sud-oriental”. Veleia, 27, p. 69-113.
FITA, F. (1900): “Nuevas inscripciones romanas de Alcorrucén,
Écija, Denia, Turís y Abia de Torres.” Boletín de la Real
Academia de la Historia, XXXVII, Madrid, p. 430-444.
FIZ, I. i ORENGO, H.A. (2008): “Simulating communication
routes in Mediterranean alluvial plains”. En A. Posluschny,
K. Lambers i I. Herzog (eds.): Layers of Perception.
Proceedings of the 35th International Conference on
Computer Applications and Quantitative Methods in
Archaeology (CAA), Berlin, Germany, April 2-6, 2007.
Kolloquien zur Vor- und Frühgeschichte, vol. 10, Habelt,
Bonn, p. 316-321.
FletCHer, D. (1962): “Servicio de Investigación
Prehistórica”. Generalidad, 1, Valencia, p. 89.
FLETCHER, D. (1964): “Actividades de la Delegación
Provincial”. Noticiario Arqueológico Hispánico, VI (1962),
Madrid, p. 379-390.
FLETCHER, D. (1966): La labor del SIP y su museo durante el
año 1962. Valencia.
FLETCHER, D. (1971): La Labor del Servicio de Investigación
Prehistórica y su Museo en el pasado año 1970. Valencia.
FLETCHER, D. (1973): La Labor del Servicio de Investigación
Prehistórica y su Museo en el pasado año 1971. Valencia.
FLETCHER, D. (1974): La Labor del Servicio de Investigación
Prehistórica y su Museo en el pasado año 1972. Valencia.
FLETCHER, D. (1980): Los plomos ibéricos de Yátova
(Valencia). Trabajos Varios del SIP, 66, Valencia.
FLETCHER, D. (1985): Textos ibéricos del Museo de
Prehistoria de Valencia. Trabajos Varios del SIP, 81,
Valencia.
317
[page-n-329]
FLETCHER, D. i PLA, E. (1977): Cincuenta años de
actividades del Servicio de Investigación Prehistórica
(1927-1977). Trabajos Varios del SIP, 57, Valencia.
FLETCHER, D.; PLA, E. i ALCÁCER, J. (1969): La Bastida
de les Alcuses II (Mogente - Valencia). Trabajos Varios del
SIP, 25, Valencia.
FLORS, E. (2010a): “Torre la Sal ibérico: Trama urbana, área
sacra y ámbito productivo”. En E. Flors (coord.): Torre
la Sal (Ribera de Cabanes, Castellón). Evolución del
paisaje antrópico desde la prehistoria hasta el medioevo.
Monografies de prehistòria i arqueologia castellonenca, 8,
Diputació de Castelló, p. 175-206.
FLORS, E. (2010b): “El comercio colonial y la ocupación
del territorio”. En E. Flors (coord.): Torre la Sal (Ribera
de Cabanes, Castellón). Evolución del paisaje antrópico
desde la prehistoria hasta el Medioevo. Monografies de
prehistòria i arqueologia castellonenca, 8, Diputació de
Castelló, p. 501-505.
FUENTES, M.M. (2007): Vasos singulares de La Serreta
(Alcoi, Concentaina, Penàguila; Alacant). Fundación José
María Soler, Villena.
GARCÍA, A. (1963): “Arte ibérico, pintura cerámica”. En R.
Menéndez Pidal (dir.): Historia de España. Tomo I. España
Prerromana. Volumen III. Etnología de los pueblos de
Hispania. Madrid, p. 599-675.
GARCÍA, F. (1986): El yacimiento ibérico de El Tossal de la
Cala (Benidorm). Los materiales depositados en el Museo
Arqueológico Provincial de Alicante. Tesis de Licenciatura,
Universidad de Alicante.
GARCÍA, F. (1987): La cerámica ibérica decorada de estilo
Elche-Archena, Catálogo de la exposición, Diputación
Provincial de Alicante, Alicante.
GARCÍA DE FUENTES, L. i GARCÍA EJARQUE, L. (1993):
Caudete de las Fuentes ayer y hoy. Ayuntamiento de
Caudete de las Fuentes, Caudete de las Fuentes.
GILLINGS, M. (1998): “Embracing uncertainty and
challenging dualism in the GIS-based study of a palaeo
flood-plain”. European Journal of Archaeology, 1 (1),
p. 117-144.
GIL-MASCARELL, M. (1971): Yacimientos ibéricos de
la Región Valenciana: Estudio del poblamiento. Tesis
Doctoral, Universidad de Valencia, III tomos.
GIL-MASCARELL, M. (1971-1972): Informes preliminares
de las excavaciones realizadas en el poblado ibérico de la
Carencia (Turís-Valencia). 1971-1972. [Informes depositats
a l’arxiu del Servei d’Investigació Prehistòrica.]
GIL-MASCARELL, M. (1975): “Resumen de las excavaciones
realizadas en el poblado ibérico de la Carencia, Turís,
Valencia”. XIII Congreso Nacional de Arqueología.
Zaragoza, p. 693-696.
GIL-MASCARELL, M. (1975): “Sobre las cuevas ibéricas
del País Valenciano. Materiales y problemas”. Papeles
del Laboratorio de Arqueología de Valencia, 11,
Valencia, p. 281-332.
GÓMEZ, C. i GUÉRIN, P. (1991): “Testimonios de producción
vinícola arcaica en L’Alt de Benimaquia (Dénia)”. En P. Cabrera,
R. Olmos i E. Sanmartí (coords.): Iberos y Griegos: lecturas
desde la diversidad. Huelva Arqueológica, XIII, 2, p. 9-31.
GÓMEZ, N.P. (1945): “Excavaciones para la ampliación del
antiguo palacio de la Generalidad”. Archivo de Prehistoria
Levantina, II, Valencia, p. 269-297.
318
GONZÁLEZ, A. (coord. i ed.) (2011): La Fonteta.
Excavaciones de 1996-2002 en la colonia fenicia de la
actual desembocadura del río Segura (Guardamar del
Segura, Alicante). Vol. 1. Alicante.
GONZÁLEZ, J. (1993): “Las cuevas santuario ibéricas en el
País Valenciano: un ensayo de interpretación”. Verdolay, 5,
Murcia, p. 67-78.
GONZÁLEZ, J.A. (1987): Escultura ibérica del Cerrillo Blanco.
Diputación Provincial de Jaén, Instituto de Cultura, Jaén.
GRAU, I. (1996): “Estudio de las excavaciones antiguas de
1953 y 1956 en el poblado ibérico de La Serreta”. Recerques
del Museu d’Alcoi, 5, Alcoi, p. 83-119.
GRAU, I. (1998-1999): “Un posible centro productor de
cerámica ibérica con decoración figurada en la Contestania”.
Lucentum, XVII-XVIII, Alicante, p. 75-91.
GRAU, I. (2000): “Territorio y lugares de culto en el área central
de la Contestania”. Quaderns de Prehistoria i Arqueologia
de Castelló, 21, Castelló, p. 195-225.
GRAU, I. (2002): La organización del territorio en el área
central de la Contestania ibérica. Universidad de Alicante,
Alicante.
GRAU, I. (2004): “La construcción del paisaje ibérico:
aproximación SIG al territorio protohistórico de la Marina
Alta”. Saguntum-PLAV, 36, Valencia, p. 61-75.
GRAU, I. (2005a): “Romanization in Eastern Spain: A GIS
approach to Late Iberian Iron Landscape”. En J.-F. Berger,
F. Bertoncello, F. Braemer, G. Davtian i M. Gazenbeek
(dirs.): Temps et espaces de l’homme en société, analyses
et modèles spatiaux en archéologie, XXVe rencontres
internationales d’archéologie et d’histoire d’Antibes.
Éditions APDCA, Antibes, p. 325-334.
GRAU, I. (2005b): “Espacios étnicos y políticos en el área
oriental de Iberia”. Complutum, 16, Madrid, p. 105-123.
GRAU, I. (2006): “Verlo para creerlo. Reflexiones sobre las
imágenes ibéricas en La Serreta”. En Alcoy, Arqueología y
Museo. Ciclo Museos municipales en el MARQ. Catálogo
de la Exposición, Diputación de Alicante, p. 60-69.
GRAU, I. (2007): “Los jinetes de la Contestania. Sobre el uso
del estilo cerámico como emblema étnico”. En L. Abad i
J.A. Soler (eds.): Actas del Congreso de Arte Ibérico en la
España Mediterránea. Instituto Alicantino de Cultura “Juan
Gil-Albert”, Diputación Provincial de Alicante, p. 111-123
GRAU, I. i MORATALLA, J. (1998): El poblamiento de época
ibérica en el Alto Vinalopó. Fundación Municipal “José M.ª
Soler”, Villena.
GRAU, I.; OLMOS, R. i PEREA, A. (2008): “La habitación
sagrada de la ciudad ibérica de La Serreta”. Archivo Español
de Arqueología, 81, p. 5-29.
GROUBE, L. (1981): “Black-Hole. British Prehistory: The
analysis of settlement distribution”. En I. Hodder, G.
Isaac i N. Hammon (eds.): Pattern of the Past. Cambridge
University, p. 185-211.
GUÉRIN, P. (2003): El Castellet de Bernabé y el horizonte
Ibérico Pleno edetano, Trabajos Varios del SIP, 101,
Valencia.
HARROWER, M.J. (2010): “Geographic Information Systems
(GIS) hydrological modeling in archaeology: an example
from the origins of irrigation in Southwest Arabia (Yemen)”.
Journal of Archaeological Science, 37 (7), p. 1447-1452.
HORTELANO, J.L. (2007): La Carta Puebla de Requena.
Centro de Estudios Requenenses, Requena.
[page-n-330]
HORTELANO, J.L. (2008): “Ocupación y organización del
espacio del altiplano de Requena-Utiel a mediados del
siglo xiii”. Oleana. Cuadernos de Cultura Comarcal, 22,
Requena, p. 199-213.
HURTADO, T. (2005): “La función de las contramarcas locales
aplicadas en la moneda hispánica”. Actas del XIII Congreso
Internacional de Numismática (Madrid, 2003). Madrid,
vol. I, p. 867-875.
IZQUIERDO, I. (2000): Monumentos funerarios ibéricos: Los
pilares-estela. Trabajos Varios del SIP, 98, Valencia.
JARDÓN, P.; QUIXAL, D.; MATA, C.; NTINOU, M. i
PASCUAL, G. (2009): “La Fonteta Ràquia: une installation
apicole de IIIe siècle av. J.-C. dans la péninsule ibérique”.
Lunula, XVII, Liège-Luik, p. 193-200.
LACARRA, J.; SÁNCHEZ, X. i JARQUE, F. (1996): Les
observacions de Cavanilles dos-cents anys després. Llibre
tercer. Bancaixa, València.
LEDO, A.; JIMÉNEZ, J.L. i REQUENA, M. (2007): “Edad
Antigua: romanos, visigodos, bizantinos”. En A. Ledo
(ed.): Historia de Buñol. Universitat de València, València,
p. 141-172.
LermA, J.L. (2002): Fotogrametría moderna: analítica y digital.
Editorial Universitat Politècnica de València, València.
LERMA, J.L. i BIOSCA, J.M. (trads.) (2008): Teoría y práctica
del Escaneado Láser Terrestre (3D Risk Mapping). Agencia
Flamenca del programa Europeo Leonardo Da Vinci.
LEVEAU, P. (1993): “Arles et les plaines du Bas-Rhône dans
l’antiquité: colonisation militaire romaine et milieu naturel
(à propos des moulins de Barbegal et du canal de Marius)”.
Geographia Antiqua, II, p. 51-62.
LEVEAU, P. (1997): “Irrigazione, drenaggio e economia
demaniale romana nelle pianure del Basso Rodano:
l’apporto delle ricerche geoarchaeologiche nella Valle
dei Baux”. En S. Quilici (ed.): Uomo Acqua e paesaggio.
“L’Erma” di Bretschneider, Roma, p. 301-310.
LLobregat, E.A. (1962): “Los precedentes y el ambiente
comarcal de la Valentia romana”. En La ciudad romana
de Valencia: estudios varios. Papeles del Laboratorio de
Arqueología, 1, Valencia, p. 33-51.
LLOBREGAT, E.A. (1972): Contestania ibérica. Instituto de
Estudios Alicantinos, Alicante.
LLOBREGAT, E.A. (1975): “Escultura Ibérica de la Edetania.
La cabeza de toro de la Carencia (Turís). Archivo de
Prehistoria Levantina, XIV, Valencia, p. 155-161.
LLORENS, M.M. i RIPOLLÈS, P.P. (2002): “Las imágenes”.
En P.P. Ripollès i M.M. Llorens (eds.): Arse-Saguntum.
Historia monetaria de la ciudad y su territorio. Bancaja,
Sagunto, p. 63-120.
LLorente, t. (1889): Valencia. Sus monumentos y artes; su
naturaleza e historia. Tomo II. Barcelona.
LÓPEZ, M.J. (1995): “El agua en el sureste peninsular durante
época romana: su aprovechamiento para la agricultura”. En
L. Cara i A. Malpica (coords.): Agricultura y regadío en AlAndalus, síntesis y problemas: actas del coloquio, Almería,
9 y 10 de junio de 1995. Instituto de Estudios Almerienses,
Almería, p. 13-16.
LORRIO, A. (2010): “Los signa equitum celtibéricos: origen
y evolución.” Palaeohispanica, 10, Zaragoza, p. 427-446.
LORRIO, A. (2012): “Fosos en los sistemas defensivos del
Levante ibérico (siglos vii-ii aC).” Revista d’Arqueologia
de Ponent, 22, Lleida, p. 59-86.
LOZANO, L. (2006): “El centro artesanal iberorromano de
La Maralaga (Sinarcas, Valencia)”. Saguntum-PLAV, 38,
Valencia, p. 133-148.
MACHAUSE, S. (2012): La Cueva del Sapo (Chiva).Una
posible cueva-santuario ibérica. Trabajo fin de Máster,
Universitat de València.
MAÑANA, P.; RODRÍGUEZ, A. i BLANCO, R. (2008):
“Una experiencia en la aplicación del Láser Escáner 3D a
los procesos de documentación y análisis del Patrimonio
Construido: su aplicación a Santa Eulalia de Bóveda
(Lugo) y San Fiz de Solovio (Santiago de Compostela)”.
Arqueología de la Arquitectura, 5, p. 15-32.
MARÍN, C.; RIBERA, A. i SERRAN, M.L. (2004):
“Cerámica de importación itálica y vajilla ibérica en el
contexto de Valentia en la época sertoriana. Los hallazgos
de la plaza Cisneros”. En R. Olmos i P. Rouillard (ed.): La
Vajilla ibérica en época helenística (siglos iv-iii al cambio
de Era). Collection de la Casa de Velázquez, 89, Madrid,
p. 113-134.
MARTÍN, G. (1962): “Estudio de los materiales arqueológicos
hallados en el subsuelo del palacio de la Generalidad de
Valencia”. Saitabi, XII, Valencia, p. 89-109.
MARTÍN, J.A. (1995): Catálogo documental de Los Fenicios
en Andalucía. Consejería de Cultura, Junta de Andalucía,
Sevilla.
MARTÍNEZ, A. (1995): “El Monumento Funerario de La
Calerilla de Hortunas (Requena-Valencia)”. Archivo
Español de Arqueología, 68, Madrid, p. 259-281.
MARTÍNEZ, F.J. (1996): “Imagen y articulaciones
decorativas en la Meseta: imagen y cultura arévaca en la
segunda edad del Hierro”. En F. Martínez Quirce (coord.):
Al otro lado del espejo: aproximación a la imagen ibérica,
Madrid, p. 163-177.
MARTÍNEZ, J.M. (1999): “La decoración vascular en el
mundo ibérico: el hipocampo del Pico de los Ajos, Yátova
(Valencia)”. Revista del Instituto de Estudios Comarcales
Hoya de Buñol-Chiva, 4, Buñol, p. 111-120.
MARTÍNEZ ALOY, J. (1912): “Hallazgo arqueológico. Otra
fíbula ibérica”. Las Provincias. Diario de Valencia, 28 de
febrero, en portada.
MARTÍNEZ ALOY, J. (1913). “Arqueología valenciana en
1912”. Almanaque de las Provincias. Valencia, p. 265.
MATA, C. (1985): “Algunas cerámicas ibéricas con decoración
impresa de la provincia de Valencia”. Saguntum-PLAV, 19,
Valencia, p. 153-181.
MATA, C. (1991): Los Villares (Caudete de las Fuentes):
origen y evolución de la cultura ibérica. Trabajos Varios
del SIP, 88, Valencia.
MATA, C. (2001): “Límites y fronteras en ‘Edetania’”. Archivo
de Prehistoria Levantina, XXIV, Valencia, p. 243-272.
MATA, C. i BONET, H. (1992): “La cerámica ibérica: ensayo
de tipología”. En Homenaje a E. Pla Ballester. Trabajos
Varios del SIP, 89, Valencia, p. 117-174.
MATA, C.; MORENO, A. i QUIXAL, D. (2010): “Hábitat rural
y paisaje agrario durante la segunda Edad del Hierro en el
este de la Península Ibérica”. Bollettino di Archeologia On
Line, 1, p. 32-46.
MATA, C.; DUARTE, F.; GARIBO, J.; VALOR, J. i
VIDAL, X. (2000): “Las cerámicas ibéricas como objeto
de intercambio”. En IBERS. Agricultors, artesans i
comerciants. III Reunió sobre Economia en el Món Ibèric.
319
[page-n-331]
Departament de Prehistòria i Arqueologia, Universitat de
València, Saguntum Extra-3,València, p. 389-397.
MATA, C.; DUARTE, F.; FERRER, M.A.; GARIBO, J.
i VALOR, J. (2001): “Aproximació a l’organització
del territori de Kelin”. En A. Martín i R. Plana (dirs.):
Territori polític i territori rural durant l’edat del ferro a
la Mediterrània occidental: actes de la Taula Rodona
celebrada a Ullastret del 25 al 27 de maig de 2000. Museu
d’Arqueologia de Catalunya, Girona, p. 309-326.
MEDARD, J. (1998): “Cambios en el modelo de población
de época ibérica a época romana en la Hoya de BuñolChiva”. Revista de Estudios Comarcales Buñol-Chiva, 3,
Buñol, p. 175-180.
MENÉNDEZ, M. (1988): La cerámica ibérica de estilo ElcheArchena. Colección Tesis Doctorales de la Universidad
Complutense 332/1988, Madrid.
MLH = J. Untermann: Monumenta Linguarum Hispanicarum.
Wiesbaden, 1975-2000.
MOLINOS, M.; CHAPA, T.; RUIZ, A.; PEREIRA, J.;
RÍSQUEZ, C.; MADRIGAL, A.; ESTEBAN, A.;
MAYORAL, V. i LLORENTE, M. (1998): El santuario
heroico de “El Pajarillo”, Huelma (Jaén). Universidad de
Jaén, Jaén.
MONCUNILL, N. (2007): Lèxic d’inscripcions ibèriques
(1991 - 2006). Barcelona.
MONCUNILL, N. i VELAZA, J. (2012): “La escritura
ibérica en la casa iberorromana”. Sylloge Epigraphica
Barcinoncensis (SEBarc), X, Barcelona, p. 49-59.
MONTILLA, S.; RÍSQUEZ, C.; SERRANO, J.L. i COBA,
B.E. (1989): “Análisis de una frontera durante el horizonte
ibérico en la depresión Priego-Alcaudete”. Arqueología
Espacial, 13 (Fronteras), Teruel, p. 137-149.
MORALES, J. (1998a): “La interpretación del patrimonio
natural y cultural: todo un camino por recorrer”. Boletín del
Instituto Andaluz de Patrimonio Histórico, 25, p. 150-157.
MORALES, J. (1998b): Guía práctica para la interpretación
del patrimonio. El arte de acercar el legado natural y
cultural al público visitante. Junta de Andalucía, Consejería
de Cultura (colección Difusión), Sevilla.
MORENO, A. (2011): Cuando el paisaje se convierte en
territorio: aproximación al proceso de territorialización
íbero en La Plana d’Utiel, València (ss. vi-ii ane). BAR
International Series, 2298, Oxford.
MORENO, A. i QUIXAL, D. (2009): “El territorio inmediato
de Kelin en época ibérica (siglos iv-iii a.C.): estrategias
productivas y poblacionales”. Saguntum-PLAV, 41,
Valencia, p. 109-118.
MOROTE, G. (1985): “La cultura ibérica: síntesis histórica”.
En Homenaje a D. Fletcher Valls: “La cultura Ibérica”.
Universidad de Valencia y Diputación Provincial de
Valencia (Serie Arqueológica 10, Varia III), p. 61-113.
MUÑOZ, D. i URZAINQUI, S. (2011): El Camino Real de
Valencia a Castilla, s. xv-xviii. El Camí de Requena, un
itinerario histórico. Generalitat Valenciana, València.
NEGUERUELA, I. (1990): Los monumentos escultóricos
ibéricos del Cerrillo Blanco de Porcuna (Jaén). Ministerio
de Cultura, Madrid.
NIETO, G. (1942-43): “La necrópolis hispánica del
Cabecico del Tesoro, Verdolay (Murcia)”. Boletín
del Seminario de Estudios de Arte y Arqueología, IX,
Valladolid, p. 191-196.
320
NIETO, G. (1943-1944): “La necrópolis hispánica del
Cabecico del Tesoro, Verdolay (Murcia). Cuarta campaña
de excavaciones”. Boletín del Seminario de Estudios de
Arte y Arqueología, X, Valladolid, p. 165-175.
NORDSTRÖM, S. (1969-1973): La céramique peinte ibérique
de la province d’Alicante, I y II. Acta Universitatis
Stockolmiensis, VI y VIII, Stockolm.
NUNINGER, L. i OSTIR, K. (2005): “Contribution à la
modélisation des paléo-reliefs de la plaine littorale de l’étang
de Mauguio (Languedoc, France): premières approches par
télédétection”. En J.-F. Berger, F. Bertoncello, F. Braemer, G.
Davtian i M. Gazenbeek (dirs.): Temps et espaces de l’homme
en société, analyses et modèles spatiaux en archéologie,
XXVe rencontres internationales d’archéologie et d’histoire
d’Antibes. Éditions APDCA, Antibes, p. 123-34.
ØDEGÅRD, K. (1997): “Drainage and colonization: the case
of Cales”. En S. Quilici (ed.): Uomo Acqua e paesaggio.
“L’Erma” di Bretschneider, Roma, p. 213-223.
OLIVER, A. (1996): Territorio y poblamiento protohistóricos
en el llano litoral del Baix Maestrat. Sociedad Castellonense
de Cultura, Castelló de la Plana.
OLMOS, P. (2010). Estudi dels patrons mètrics, arquitectònics
i urbanístics del món ibèric (segles v - ii a.C.). Universitat
Rovira i Virgili, Tarragona.
OLMOS, R. (2001-2002): “Concordia y violencia en la
naturaleza ibérica. Un esbozo sobre percepciones”. Anales
de Prehistoria y Arqueología de la Universidad de Murcia,
17-18 (Studia E. Cuadrado), p. 205-214.
OLMOS, R. i SERRANO, M.ªL. (2000): “El vaso del ‘Ciclo
de la Vida’ de Valencia: una reflexión sobre la imagen
metamórfica en época iberohelenística”. Archivo Español
de Arqueología, 73, p. 59-85.
OLMOS, R. i TORTOSA, T. (2010): “Aves, diosas y mujeres”,
en T. Chapa i I. Izquierdo (coords.): La Dama de Baza.
Un viaje femenino al más allá. Actas del Encuentro
Internacional (M.A.N. 2007). Ministerio de Cultura,
Madrid, p. 243-257.
OLMOS, R.; TORTOSA, T. i IGUÁCEL, P. (1992): “Catálogo.
Aproximaciones a unas imágenes desconocidas”. En R.
Olmos (ed.): La sociedad ibérica a través de la imagen.
Ministerio de Cultura, Barcelona-Madrid, p. 33-182.
ORENGO, H.A. (2012): “The Impact of Agricultural Practices
and Water Management in the Eastern Spanish Coast
during the Iron Age and Roman Periods: Methodological
Approaches and First Results”. eTopoi. Journal for Ancient
Studies, 3, p. 1007-1014.
ORENGO, H.A. (en premsa): “L’Horta Sud, consideracions per
a l’estudi d’un paisatge cultural”. En A. Pitarch, L. Alapont
i H.A. Orengo: Arqueologia de l’Horta Sud. Institut
d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud, Torrent.
ORENGO, H.A. (en premsa): “Digital image analysis of
remotely sensed data and the study of ancient Mediterranean
landscapes: a critical assessment”. World Archaeology, 46 (1).
ORENGO, H.A. i PALET, J.M. (2010): “Methodological Insights
into the Study of Centuriated Field Systems: a Landscape
Archaeology perspective”. Agri Centuriati. International
Journal of Landscape Archaeology, 6, p. 159-173.
ORENGO, H.A.; EJARQUE, A. i ALBIACH, R. (2010): “Remote
Sensing and GIS applied to the study of an Iberian Iron Age
oppidum’s hinterland: La Carència project (Valencia, Spain)”.
En B. Frischer (ed.): Making History Interactive. Proceedings
[page-n-332]
of the 37th annual international conference on Computer
Applications and Quantitative Methods in Archaeology.
Williamsburg, Virginia (United States). http://www.caa2009.
org/articles/Orengo_Contribution303_c%20(1).pdf
ORENGO, H.A.; ABELA, J.; PREVOSTI, M. i DE SOTO, P.
(2010): “L’aplicació de tecnologies SGDB, SIG i GPS en la
planificació de les prospeccions de l’ager Tarraconensis”.
En M. Prevosti i J. Guitart (dirs.): Ager Tarraconensis.
Estudi del paisatge arqueològic a la dreta del riu Francolí
/ Study of the archaeological landscape on the right of
the River Francolí. Volum / Volume 2. El poblament / The
population. ICAC, Tarragona, p. 112-116.
PAGE, V. (1984): Imitaciones de influjo griego en la cerámica
ibérica de Valencia, Alicante y Murcia. Iberia Graeca, Serie
Arqueológica nº 1, CSIC, Madrid.
PALET, J.M. (2005): “L’estructuració dels espais agraris en època
romana a Catalunya: aportacions de l’estudi arqueomorfològic
del territori”. Cota Zero, 20, Vic, p. 53-66.
PALET, J.M. i ORENGO, H.A. (2011): “The Roman centuriated
landscape: conception, genesis and development as inferred
from the Ager Tarraconensis case”. American Journal of
Archaeology, 115 (3), p. 383-402.
PALET, J.M. i RIERA, S. (2000): “Organización territorial
y dinámica del paisaje en zonas litorales del Nordeste de
Hispania”. En Arqueologia da Antiguidade na Península
Ibérica. Actas do 3º Congresso de Arqueologia Peninsular,
vol. VI. ADECAP, Porto, p. 33-45.
PALET, J.M.; FIZ, I. i ORENGO, H.A. (2009): “Centuriació
i estructuració de l’ager de la colònia Barcino; anàlisi
arqueomorfològica i modelació del paisatge”. Quaderns
d’Arqueologia i Història de la Ciutat de Barcelona, 5,
p. 106-123.
PALET, J.M.; ORENGO, H.A. i RIERA, S. (2011): “Centuriación
del territorio y modelación del paisaje en los llanos litorales de
Barcino (Barcelona) y Tarraco (Tarragona): una investigación
interdisciplinar a través de la integración de datos
arqueomorfológicos y paleoambientales”. Agri Centuriati.
International Journal of Landscape Archaeology, 7 (2010),
p. 113-129.
PASTOR, J.M. (1998): “Ideogramas musicales, onomatopéyicos
y animistas de las pinturas figurativas ibéricas y celtibéricas”.
Kalathos, 17, p. 91-129.
PEREIRA, J.; CHAPA, T.; MADRIGAL, A.; URIARTE, A.
i MAYORAL, V. (eds.) (2004): La necrópolis ibérica de
Galera (Granada): La colección del Museo Arqueológico
Nacional. Ministerio de Cultura, Subdirección General de
Museos Estatales, Madrid.
PÉREZ, A. (2007): “Medio físico”. En A. Ledo (ed.): Historia
de Buñol. Universitat de València, València, p. 15-42.
PÉREZ, J. (1997): “Decoraciones geométricas, vegetales y
figuradas: tres grupos de motivos interrelacionados”. En C.
Aranegui (ed.): Damas y caballeros en la ciudad ibérica.
Las cerámicas decoradas de Llíria (Valencia). Ed. Cátedra,
Madrid, p. 117-159.
PÉREZ, J. (1999): “La ordenación del espacio rural y la
explotación de la tierra en la comarca de la Hoya de
Buñol-Chiva (Siglos i a.C. - iv d.C.)”. Revista de Estudios
Comarcales de la Hoya de Buñol-Chiva, 4, Buñol, p. 67-76.
PÉREZ, J. (2006): “De la Saitabi ibérica a la Saetabis romana”.
Història de Xàtiva, vol. I. Universitat de València, València,
p. 137-164.
PÉREZ, J. i BORREDA, R. (1998): “El poblamiento ibérico del
Valle del Canyoles. Avance sobre un proyecto de evolución
del paisaje en la comarca de la Costera (Valencia)”.
Saguntum-PLAV, 31, València, p. 133-152.
PÉREZ, J. i MATA, C. (1998): “Los motivos vegetales en la
cerámica del Tossal de Sant Miquel (Llíria, València).
Función y significado en los Estilos I y II”. En C. Aranegui
(ed.): Los iberos, príncipes de occidente. Las estructuras
de poder en la sociedad ibérica (Actas del Congreso
internacional). Barcelona, p. 231-243.
PÉREZ, M.F. (2010): Un nuevo estilo pictórico de la cerámica
ibérica: estudio de materiales de la necrópolis de Poble
Nou (ss. ii-i a.C.). Memoria de Licenciatura, Universidad
de Alicante.
PÉREZ, M.F. (2011a): “Un nuevo estilo de cerámica ibérica
pintada en los fondos del museo de Villajoyosa”. En La Vila
Joiosa. Arqueologia i Museus. Ciclo Museos municipales
en el MARQ. Catálogo de la Exposición. Diputación de
Alicante, Alicante, p. 132-153.
PÉREZ, M.F. (2011b): “Un nuevo estilo pictórico en cerámica
ibérica: la necrópolis de Poble Nou (Villajoyosa, Alicante)”
Lucentum, XXX, Alicante, p. 87-114.
PÉREZ, M.F. (en premsa): “El kalathos del gallo: una
decoración simbólica singular en un vaso de Lucentum”.
Revista MARQ, 5, Alicante.
PÉREZ, R. (1988): “Un tonel cerámico ibérico procedente del
Castellar de Hortunas (Requena, Valencia)”. Archivo de
Prehistoria Levantina, XVIII, Valencia, p. 395-403.
PERICOT, L. (1979): Cerámica ibérica. Ed. Polígrafa S.A., Barcelona.
PILES IBARS, A. (1900): “Excursión a Turís”. Las Provincias,
Valencia, 10 de noviembre.
PILES IBARS, A. (1901): “Una excursión a Turís. 26 de
agosto”. Las Provincias, Valencia, 10 de septiembre.
PILES IBARS, A (1902): “Arqueología Valenciana”.
Almanaque Las Provincias, Valencia, p. 395.
PINGARRÓN, E. (1981): Estructuras de poblamiento
rural romano entre los ríos Magro y Palancia. Tesis de
Licenciatura, Universidad de Valencia.
PIQUERAS, J. (1997): La Meseta de Requena-Utiel. Centro de
Estudios Requenenses, Requena.
PIZZIOLO, G. i SARTI, L. (2005): “Landscape archaeology in
Sesto Fiorentino: a GIS analysis for investigating settlement
strategies in wetland area”. En J.-F. Berger, F. Bertoncello,
F. Braemer, G. Davtian i M. Gazenbeek (dirs.): Temps
et espaces de l’homme en société, analyses et modèles
spatiaux en archéologie, XXVe rencontres internationales
d’archéologie et d’histoire d’Antibes. Éditions APDCA,
Antibes, p. 441-50.
PLA, E. (1966): “Actividades del SIP (1961-1965)”. Archivo de
Prehistoria Levantina, XI, Valencia, p. 292-293.
PLA, E. (1972): “Actividades del Servicio de Investigación
Prehistórica V (1966-1970)”. Archivo de Prehistoria
Levantina, XIII, Valencia, p. 279-358.
PLA, E. (1980): Los Villares (Caudete de las Fuentes Valencia). Trabajos Varios del SIP, 68, Valencia.
PLA, E. i MARTÍ, B. (1988): “L’arqueologia a la Ribera del
Xúquer. Estat actual de la investigació”. En L’escenari històric
del Xúquer. Actes de la IV Assemblea d’Història de la Ribera
(l’Alcúdia, 1986). Ajuntament de l’Alcúdia, l’Alcúdia, p. 35-46.
POVEDA, A.P. i UROZ, H. (2007): “Iconografía vascular en
El Monastil”. En L. Abad i J.A. Soler (eds.): Actas del
321
[page-n-333]
Congreso de Arte Ibérico en la España Mediterránea.
Instituto Alicantino de Cultura “Juan Gil-Albert”,
Diputación Provincial de Alicante, p. 125-139.
PRINCIPAL, J. (2005): “Las cerámicas del círculo de la
Campaniense B”. En M. Roca y M.ªI. Fernández (coords.):
Introducción al estudio de la cerámica romana. Universidad
de Málaga, Málaga, p. 47-61.
PY, M. (1993): “Campanienne B”. Lattara, 6, p. 151-152.
QUIXAL, D. (2008): El valle del Magro entre los siglos vi - i a.C.:
Una aproximación a la movilidad en época ibérica. Trabajo
de Investigación de Licenciatura, Universitat de València.
QUIXAL, D. (2010): “El Pico de los Ajos (Yátova) y el
poblamiento ibérico en torno a los ríos Magro y Mijares”.
Revista del Instituto de Estudios Comarcales Hoya de
Buñol-Chiva, 9, Buñol, p. 25-33.
QUIXAL, D. (2012): “El valle del Magro como vía de
comunicación en época ibérica (siglos vi-i a.C.)”. Archivo
de Prehistoria Levantina, XXIX, Valencia, p. 187-208.
QUIXAL, D. i MORENO, A. (2011): “Vadocañas y los vados
sobre El Cabriel en época ibérica”. El Lebrillo Cultural.
Boletín de la Asociación Cultural de Amigos de Venta del
Moro, 28, Venta del Moro, p. 15-20.
QUIXAL, D.; MORENO, A. i MATA, C. (2007): “Campaña
de prospección en el valle del río Magro / corredor de
Hortunas (Requena-Yátova, Valencia)”. Saguntum-PLAV,
39, Valencia, p. 209-211.
RAMÓN, J. (1995): Las ánforas fenicio-púnicas del
Mediterráneo Central y Occidental. Consell Insular
d’Eivissa i Formentera / Universitat de Barcelona,
Col·lecció Instrumenta, vol. 2, Barcelona.
RAMOS, A. (1990): La cerámica ibérica de La Alcudia.
Instituto de Estudios “Juan Gil-Albert”, Alicante.
RAMS, M.ªV. (1975): “Avance a un estudio de las fíbulas
ibéricas de la provincia de Valencia”. Archivo de Prehistoria
Levantina, XIV, Valencia, p. 139-158
RIBERA, A. (1995): “Una peculiar fosa de fundación en
Valentia”. Saguntum-PLAV, 29 (Homenatge a Milagros
Gil-Mascarell Boscá, I), p. 187-196.
RIBERA, A. (1998): La fundació de València. La ciutat a
l’època romanorepublicana (segles ii-i aC). IAM, Diputació
de València (Estudis Universitaris, 71), València.
RIERA, S.; CURRÁS, A.; PALET, J.M.; EJARQUE, A.;
ORENGO, H.A.; JULIÀ, R. i MIRAS, Y. (2009): “Variabilité
climatique, occupation du sol et paysage en Espagne de
l’Âge du Fer à l’Époque Médiévale: Integration des données
paléoenvironnementales et d’Archéologie du Paysage”. En
E. Hermon (ed.): Société et Climats dans l’Empire Romain.
Pour une perspective historique et systémique de la gestion
des ressources en eau dans l’Empire romain. Editoriale
Scientifica, Napoli, p. 251-280.
RIPOLLÈS, P.P. (1979a): “La ceca de Celin. Su posible
localización en relación a los hallazgos numismáticos”.
Saguntum-PLAV, 14, Valencia, p. 127-138.
RIPOLLÈS, P.P. (1979b): “Aproximación a la circulación
monetaria de las tierras valencianas”. Saguntum-PLAV, 14,
Valencia, p. 189-198.
RIPOLLÈS, P.P. (2001): “Historia monetaria de la ciudad
ibérica de Kelin”. En A. Lorrio (ed.): Los Íberos en la
Comarca de Requena-Utiel. Alicante, p. 105-115.
RIPOLLÈS, P.P. (2007): Las acuñaciones de la ciudad ibérica de
Saitabi. Universitat de València y Biblioteca Valenciana, Valencia.
322
RODRÍGUEZ, J. (2004): Análisis de epigrafía íbera. VitoriaGasteiz.
RUBIO GOMIS, F. (1986): La necrópolis ibérica de La
Albufereta de Alicante (Valencia, España). Academia de
Cultura Valenciana, Sección de Prehistoria y Arqueología,
Serie arqueológica, 11, Valencia.
RUIZ, A. i MOLINOS, M. (1989): “Fronteras: Un caso del
siglo vi a.n.e.”. Arqueología Espacial, 13 (Fronteras),
Teruel, p. 121-135.
RUIZ, J.M. i CARMONA, P. (2007): “Geografia física”.
En J. Hermosilla (dir.): Turís. Geografia, Història, Art.
Universitat de València, València, p. 17-33.
SACRISTÁN DE LAMA, J.D. (1989): “Vacíos vacceos”.
Arqueología Espacial, 13 (Fronteras), Teruel, p. 77-88.
SALA, F. (2003): “La transformación del instrumentum
domesticum y el comercio”. En L. Abad Casal (ed.): De iberia
in hispaniam. La adaptación de las sociedades ibéricas a
los modelos romanos. Publicaciones de la Universidad de
Alicante, Serie Arqueología, Alicante, p. 287-315.
SALA, F. (1992): La tienda del alfarero del yacimiento
ibérico de La Alcudia. Publicaciones de la CAM, 160,
Alicante.
SALA, F. (1995): La cultura ibérica de las comarcas
meridionales de la Contestania entre los siglos vi y iii a. de
C. Colecció Textos Universitaris, Alicante.
SALA, F. (1997): “Consideraciones en torno a la cerámica ibérica
del s. V a.C. en las comarcas meridionales de Alicante”.
Recerques del Museu d’Alcoi, 6, Alcoi, p. 109-116.
SANFELIU, D. i FLORS, E. (2010): “Avance de los materiales
cerámicos de época ibérica”. En E. Flors (coord.): Torre
la Sal (Ribera de Cabanes, Castellón). Evolución del
paisaje antrópico desde la prehistoria hasta el Medioevo.
Monografies de prehistòria i arqueologia castellonenca, 8,
Diputació de Castelló, Castelló de la Plana, p. 323-326.
SANTOS, J.A. (2010): “Naturaleza y abstracción en la cerámica
ibérica con decoración pintada figurada”. Complutum, 21
(1), Madrid, p. 145-168.
SCHUBART, H. (2002-2003): “Platos fenicios de Occidente”.
Lucentum, XXI-XXII, Alicante, p. 45-61.
SERRANO, D. (1987): Yacimientos ibéricos y romanos de
La Ribera (Valencia, España). Academia de Cultura
Valenciana, Sección de Prehistoria y Arqueología, Serie
Arqueológica, 12, Valencia.
SERRANO, E. (2005): “Cerámicas africanas”. En Introducción
al estudio de la cerámica romana. Una breve guía de
referencia. Servicio de publicaciones de la Universidad
de Málaga, Monográfico nº 1 de CVDAS, revista de
Arqueología e Historia, Málaga, p. 225-304.
SERRANO, M.L. i OLMOS, R. (2000): “El vaso del ‘Ciclo
de la Vida’ de Valencia: una reflexión sobre la imagen
metamórfica en época iberohelenística”. Archivo español
de Arqueología, 73, nº 181-182, Madrid, p. 59-86.
SIMÓN, J.L. (1998). La metalurgia prehistórica valenciana.
Serie de Trabajos Varios del SIP, 93, Valencia.
SORIA, L. i DÍES, E. (1998): “Análisis de un espacio de
frontera: el noroeste de la Contestania en el s. IV. Primeras
aproximaciones”. En Los iberos, príncipes de Occidente.
Las estructuras de poder en la sociedad ibérica. Actas
del Congreso Internacional. Departament de Prehistòria i
Arqueologia, Universitat de València, Saguntum Extra-1,
València, p. 425-436.
[page-n-334]
TARRADELL, M. (1965): “Prehistòria i Antiguitat”. En
Història del País Valencià, vol. I. Barcelona, p. 15-206.
TENDERO, M. (2005): “La cerámica del período Ibérico
Antiguo en La Alcudia”. En L. Abad, F. Sala, i I. Grau
(eds.): La Contestania ibérica: treinta años después. Actas
de las I Jornadas de Arqueología Ibérica de la Universidad
de Alicante. Universidad de Alicante, Serie Arqueológica,
Alicante, p. 305-316.
TORMO, E. (1923): Guías regionales Calpe. III.- Levante
(provincias valencianas y murcianas). Ed. Calpe, Madrid.
TORREGROSA, J.; QUIXAL, D. i MATA, C. (2012):
“Hallazgos monetarios en el asentamiento ibérico final
de la Casa de la Cabeza (Requena)”. Saguntum-PLAV,
44, Valencia, p. 189-192.
TORTOSA, R. (2003): Programari de fotogrametria digital:
rectificació i desenvolupament. PFC, ETST Geodèsica,
Cartogràfica i Topogràfica, Universitat Politècnica de
València, València.
TORTOSA, T. (1996): “Los signos vegetales en la cerámica
ibérica de la zona alicantina”. En R. Olmos y J.A.
Santos (coords.): Iconografía ibérica, iconografía
itálica: propuestas de interpretación y lectura. Coloquio
Internacional (Roma, noviembre 1993). Universidad
Autónoma de Madrid (Serie Varia), Madrid, p. 177-191.
TORTOSA, T. (2003): “El ‘desencuentro’ entre la representación
del ‘ser híbrido’ en el Mediterráneo y algunas cerámicas
ibéricas”. En I. Izquierdo i H. Le Meaux (eds.): Seres
Híbridos: apropiación de seres míticos mediterráneos.
Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, Madrid, p. 293310.
TORTOSA, T. (2004): “Tipología e iconografía de la cerámica
ibérica figurada en el enclave de La Alcudia (Elche,
Alicante)”. En El yacimiento de La Alcudia: pasado y
presente de un enclave ibérico. Anejos de Archivo Español
de Arqueología, XXX, Madrid, p. 71-222.
TORTOSA, T. (2006): Los estilos y grupos pictóricos de la
cerámica ibérica figurada en la Contestania. Anejos de
Archivo Español de Arqueología, XXXVIII, Mérida.
TRAMOYERES, L. (1907): “Las fíbulas de Turís”. Las
Provincias, Valencia 7 de marzo.
TRAMOYERES, L. (1912): “Hallazgo arqueológico. Otra
fíbula ibérica”. Las Provincias, Valencia 28 de febrero.
UROZ, J.; POVEDA, A.P.; MUÑOZ, F.J. i UROZ, H. (2007): “El
departamento 86: una taberna del barrio industrial ibérico de
Libisosa (Lezuza, Albacete)”. En J.M. Millán i C. Rodríguez
(coords.): I Jornadas de Arqueología de Castilla-La Mancha
(Cuenca, 2005). Ediciones de la Universidad / Junta de
Comunidades de Castilla-La Mancha, Cuenca, p. 143-170.
VALIÑO, A. (2012): “Evolución política y administrativa”.
En J. Seguí (coord.): Conquista y asimilación. El territorio
valenciano en la Hispania romana. IAM, Diputació de
València, València, p. 55-111.
VALOR, J.; MATA, C.; FROCHOSO, R. e IRANZO, P. (2005):
“Las cerámicas ibéricas con decoración impresa e incisa del
territorio de Kelin (Comarca de Requena-Utiel, Valencia)”.
Saguntum-PLAV, 37, Valencia, p. 105-124.
VELAZA, J. (2011): “Cuestiones de morfología verbal en ibérico”.
En E.R. Luján i J.L. García Alonso (eds.): A Greek Man in the
Iberian Street. Papers in Linguistics and Epigraphy in Honour
of Javier de Hoz. Innsbruck, p. 295-304.
VELAZA, J. (en premsa): “Tres inscripciones sobre plomo de
La Carencia (Turís, Valencia)”. Acta Palaeohispanica, XI.
VIDAL, X.; MARTÍ, M.ªA. i MATA, C. (1997): “La cerámica
ibérica de la segunda mitad del s. v a.C. en Los Villares
(Caudete de las Fuentes, València): formas y decoraciones”.
Recerques del Museu d’Alcoi, 6, Alcoi, p. 49-59.
VIVAR LOMBARTE, G. (2005): “La cerámica Campaniense
A”. En M. Roca i M.ªI. Fernández (coords.): Introducción
al estudio de la cerámica romana. Universidad de Málaga,
Málaga, p. 23-45.
VIVES-FERRÁNDIZ, J. (2005): “Trípodes fenicios entre el
Ebro y el Segura: nuevas perspectivas de estudio”. En S.
Celestino i J.M. Jiménez (eds.): El Periodo Orientalizante,
Vol. II. Mérida, p. 1351-1361.
VV.AA. (2000): L’arqueologia fa ciutat: Les excavacions de la
Plaça de Cisneros, València. Ajuntament de València, València.
VV.AA. (2010): Flora Ibérica. De lo real a lo imaginario. [C.
Mata, E. Badal, E. Collado, P.P. Ripollés (eds.)], Trabajos
Varios del SIP, 111, Valencia.
VV.AA. (2006): La villa de Cornelius (L’Ènova, València).
Ministerio de Fomento, Valencia.
VV.AA. (2011): La Vila Joiosa. Arqueologia i Museus.
Ciclo Museos municipales en el MARQ. Catálogo de la
Exposición. Diputación de Alicante, Alicante.
323
[page-n-335]
[page-n-336]
Resumen
El oppidum de La Carència de Torís y su territorio
El proyecto «La Carència: evolució cronològica i urbanística.
Valoració dins del territori» se promovió en el año 2001 desde
el Servei d’Investigació Prehistòrica y el Museu de Prehistòria
de la Diputació de València, una institución con tradición investigadora que cuenta con especialistas en las materias de los
objetos que conserva, estudia y difunde. La investigación en
el yacimiento arqueológico de La Carència (Torís, València) y
su entorno se ha hecho de manera ininterrumpida hasta el año
2013, momento de la publicación de este libro, pero nuestra
intención sería no concluir, porque, como deben haber comprendido si han leído el libro, el yacimiento todavía nos tiene
guardados conocimientos de nuestro pasado histórico que hace
falta estudiar antes que puedan haber nuevas intenciones oscuras sobre él. Con este trabajo se quería, y se puede decir bien
alto que se ha conseguido, completar el conocimiento de las
épocas ibérica y romana, y saber si La Carència tenía entidad
para ser cabeza de un territorio y cuál fue su evolución.
A lo largo del siglo xx se hicieron numerosos hallazgos
de objetos ibéricos y romanos en el poblado y en el territorio
circundante, pero las únicas excavaciones científicas las hizo
Milagro Gil-Mascarell en los veranos de 1971 y 1972. Después
de esto, hasta el año 2001 no se reiniciaron los trabajos de investigación en el yacimiento, y mientras tanto el asentamiento
fue sangrantemente destruido y expoliado durante treinta años
por la propiedad privada de los terrenos. Este mismo año, la
guardia civil hizo una incautación al propietario de los terrenos
de 1.693 piezas, principalmente de metal, que se salvaron de la
ambiciosa venta ilegal de objetos que son patrimonio de todos
los ciudadanos. Este hecho sirvió para frenar el espolio, pero,
por lo que hemos podido apreciar a lo largo de los trece años
del proyecto, solo algunos niveles estratigráficos más antiguos
se escaparon de las señales del detector de metales y de la alteración de las palas de las máquinas usadas también para el
cultivo. El año 2010 conseguimos un mayor grado de protección para el poblado y su entorno con la declaración de Bien
de Interés Cultural (BIC), y el año 2009 se hizo un itinerario
arqueológico por los tres recintos murados (capítulo 4).
Esta monografía recoge el trabajo y los estudios de los
trece años de campañas de excavación y prospección dentro
de terrenos públicos, propiedad del Ayuntamiento de Turís
(capítulos 5 y 14). Incluye toda la investigación del poblado
amurallado u oppidum de La Carència, y lo que se ha hecho
en su probable territorio.
El yacimiento está situado en la cima de una montaña de la
zona central oriental de la Península Ibérica, un territorio que
quedaba dentro del área adscrita por los romanos a los edetanos,
uno de los grupos que conformaban la diversidad de la cultura
ibérica. Junto al poblado pasa el río Magro surcando un valle
fértil en el cual destacaba La Carència, a una altura entre 379
m y 299 m s/n/m, en una ubicación próxima a la costa y no demasiado alejada del interior, con una visibilidad absoluta hacia
levante, hasta el mar a 40 km, y también hacia el interior, zonas
con las que mantenía una comunicación constante.
La colaboración entre diversas disciplinas a lo largo del proyecto ha hecho posible sacar partido de la variada cantidad de
datos y hacer unos planteamientos que destacan y refuerzan la
entidad de La Carència, su carácter comercial y la franja cronológica de las actividades, como también saber sobre la evolución de su territorio y del paisaje.
La información que ha perdurado de los textos clásicos ha
sido un enriquecimiento para los estudios del yacimiento y ha
servido para complementar y confrontar con la arqueología. En
el año 2007 se publicó Història de Turís y en ella se hizo un
análisis completo de las fuentes antiguas relacionadas con La
Carència y también de los acontecimientos históricos que sucedieron durante la existencia del poblado (Albiach y Requena,
2007: 117-121). Ahora, en esta monografía, y conociendo más
hechos y cronologías, los resultados aportados por la arqueología relacionados con los datos históricos nos han dado una
visión del oppidum de La Carència que se aproxima más a su
realidad que la que la historia contemporánea había elaborado.
La primera evidencia de ocupación en la montaña es del
siglo viii a.C., durante la cultura del Bronce final. En la zona alta
del poblado, que Gil-Mascarell designaba como «acrópolis» y
nosotros llamamos Recinto I, en las excavaciones de los años
setenta se encontraron fragmentos cerámicos de ollas hechas a
mano y decoradas con mamelones aplicados y otros motivos
incisos en forma de espiga e impresos ungulados, y también
con tratamiento superficial de bruñido. Entre los materiales recuperados sin una ubicación clara había tres puntas de flecha
325
[page-n-337]
de bronce: una de pedúnculo y aletas con cabeza triangular y
la espiga fracturada, y dos con lengüeta corta de mango. No se
han hallado todavía estructuras de habitación asociadas a los
restos muebles, pero hasta que no se excave toda la superficie
interior del Recinto I y también se explore la cueva que hay
dentro de él, cabe pensar no solo en una frecuentación del lugar
sino también en la existencia de una verdadera ocupación. La
Carència estaba rodeada de otros asentamientos de la cultura
del Bronce, y hemos localizado 16 de los cuales 4 perduraron
en época ibérica y otro se volvió a ocupar en la época medieval,
como se ha visto en el apartado de las prospecciones (capítulo
14). Entre las piezas de La Carència de la colección de Federico
Botella (Simón, 1998: 145, 159) había un hacha de cubo con
una anilla, un fragmento de punta de lanza con nervadura central de sección hexagonal, y cerámicas con decoraciones incisas
y formas del Bronce final.
El paso de este período al Hierro antiguo está presente en
el poblado con fragmentos de objetos encontrados en superficie pero todavía sin estructuras constructivas relacionadas. Esta
continuidad nos señala que en la montaña se gestó la cultura
ibérica desde sus inicios. Desde el siglo vii a.C., los pueblos
indígenas se van relacionando con pueblos del resto de la península hasta los Pirineos y también con otros del Mediterráneo
llegados con el principal atractivo del hallazgo de recursos minerales para su explotación y para el comercio. Con unas características comunes se fue desarrollando poco a poco esta nueva
cultura que toma el nombre de los iberos, los habitantes del
oriente peninsular conocidos así en las fuentes clásicas. Lo iberos habitaron lugares fortificados con una organización social
que tenía unos representantes del colectivo, y donde algunos
oppida fueron el centro de organización de un territorio.
Las intervenciones de los años setenta y las de este proyecto han proporcionado material arqueológico para plantear
que hubo una ocupación de La Carència en este periodo. No
se ha localizado el lugar exacto del asentamiento, pero, dada
la dispersión de los hallazgos, estaría dentro de la superficie
del Recinto III, probablemente tanto en la vertiente meridional
como en la ancha llanura, una zona que se amuralló por primera
vez con motivo de las guerras de Sertorio.
La ausencia de estructuras impide aproximarse a las dimensiones del yacimiento durante los siglos vi y v a.C., pero las
evidencias materiales, aunque son pocas, sí que muestran los
amplios contactos comerciales que hubo. Se han hallado piezas
importadas de la costa oriental peninsular o de asentamientos
indígenas con producciones similares, cerámicas y ánforas R1
fenicias del siglo vi a.C., como también cerámica ibérica local
como ollas y jarras de los siglos vi y v a.C. y urnas de orejetas
(capítulos 6 y 7). No se han recuperado fragmentos de cerámica
bícroma, la cual se desarrolla fundamentalmente en el siglo v
a.C., pero sí que hemos hallado algún fragmento de cerámica
estampillada de esta misma cronología. El estudio de la cerámica ibérica pintada (capítulo 8) nos ha dado información de los
contactos comerciales. El motivo de círculos concéntricos de
La Carència formando un soliforme ya se encuentra en el siglo
v a.C. y también en el iv a.C., y hay cerámica estampillada que
lo relaciona con el área de Utiel-Requena.
El conjunto numismático estudiado (capítulo 10) nos ha
permitido ver que ya había unas pocas monedas circulando en
La Carència en los siglos v y iv a.C., entre las cuales destaca
una pieza griega, un óbolo masaliota acuñado a inicios del siglo
v a.C. En este momento la moneda es esporádica, el trueque era
326
la operación habitual o bien el intercambio de metales, como
se ha visto que pasa en el siglo III a.C. con el uso de la plata al
peso y recortada, también habitual en los asentamientos vecinos
de Arse, Saitabi y Kelin.
Hay tres fíbulas de los siglos v y iv a.C. (Rams, 1975: 153,
144) de las cuales la autora comenta la discrepancia cronológica entre estas y el resto de objetos aparecidos, pero con el actual
estudio general del yacimiento hemos visto que esta cronología
coincide con el conjunto cerámico recuperado.
El examen de las fuentes en relación al yacimiento efectuado per M. Requena (Albiach y Requena, 2007) señala la
posibilidad de relacionar La Carència con el centro comercial
Tiris/Tyrin nombrado por Rufo Festo Avieno en el conjunto de
poemas Ora marítima, escrita en el siglo iv d.C., pero basada en
fuentes del siglo iv a.C.
Llegar a considerar el asentamiento ibérico de La Carència
como cabeza de un territorio comporta mucho más que valorar
el hecho de ocupar una gran extensión de terreno. El cálculo de
la superficie del oppidum de La Carència se ajusta al perímetro
que dan los tramos de muralla conservados unidos a los tramos
todavía no excavados. Hacer la comparación con otros oppida
considerados también de capitalidad se hace difícil porque los
parámetros de valoración se han establecido sobre la base de la
dispersión de los materiales que afloran en superficie en el yacimiento. Si en La Carència presentáramos las dimensiones del
espacio ocupado por la dispersión de los restos cerámicos o de
otros materiales arqueológicos, la superficie total sería mucho
más grande de 6,9 hectáreas, ya que ocupa las áreas artesanales
además de otros restos dispersos, como se puede ver en publicaciones más antiguas (Albiach et al., 2007; Orengo, 2010) donde
se señalan 8,5 hectáreas de superficie. Por lo tanto, habría que
hablar de una superficie para el oppidum y otra para toda la
propiedad o fundus como la llamaban los romanos.
Las primeras construcciones documentadas en La Carència son de los siglos iv-iii a.C. A partir de esta cronología hay
hallazgos de restos materiales por todo el yacimiento, por lo
que podemos decir que el poblado se ocupa prácticamente en
toda su extensión. En este momento, debe estar afirmándose
la unidad étnica del pueblo de los esdetas (de Edeta), y en este
entorno creció el asentamiento comercial de La Carència. La
erección de dos recintos fortificados con murallas y torres convirtió el poblado en un oppidum en el siglo iii a.C.
En la cima se hizo el cerramiento de un espacio de 1.403 m2,
el Recinto I, que tenía una muralla y, al menos, dos torres. En
los años setenta no se excavó en la fortificación y en este proyecto la propiedad privada no dio permiso para intervenir, y por
tanto la cronología de la muralla solo la podemos aproximar,
por la relación estratigráfica, al momento de la construcción de
las estructuras interiores, en los siglos iv y iii a.C. El conjunto
del sistema defensivo de esta muralla tenía tramos de lienzo de
muro con torres (capítulos 5 y 9) y un gran foso. Se han documentado dos sólidas torres construidas con grandes sillares a diferencia de las piedras medianas empleadas para el lienzo de la
pared de la muralla, lo que evidencia la intención y la necesidad
de hacer unas construcciones firmes y elevadas para la vigilancia y salvaguardia. Una de las torres estaba al lado de la zona de
acceso al recinto y la otra en el ángulo noroeste, dedicada a la
protección de la entrada. En su interior, hay rasgos que señalan,
al menos, siete habitaciones y un callejón descubiertos en los
años setenta, pero también pueden ser parte de un solo edificio
con diversas habitaciones y un pasillo, descrito detalladamente
[page-n-338]
en el apartado referente a las excavaciones de esos años (capítulo 2). El estudio de los materiales de cuatro sondeos (A, C, 2
y 4) (capítulo 6), evidencia una presencia constante de intrusiones en los niveles estratigráficos, como también la existencia de
material sin referencia estratigráfica, excepto en el sondeo núm.
4, que tiene un estrato claro para fijar el inicio de la ocupación
datado entre los siglos iv y iii a.C.
La cueva que hay junto a la muralla, en la zona este, se
encuentra tapada con grandes piedras y vegetación, pero deberíamos estudiarla para saber cuál fue su uso y la relación con el
Recinto I.
A lado de la zona oriental de este recinto había un gran foso
que lo separaba del área artesanal PT 11, donde había hornos.
El foso todavía no se ha desbrozado ni se ha excavado por lo
que solo podemos aproximar la longitud, entre 23 y 25 metros.
De él se observa un desnivel natural que probablemente se mejoró excavando el terreno con el fin de aumentar así su función
defensiva, como se puede apreciar en otros yacimientos centromeridionales del este peninsular a partir del Ibérico pleno
(Lorrio, 2012: 65), y que recuerda al existente en el oppidum de
El Molón de Campo Robles, datado en un momento avanzado
del siglo iv a.C., y también al foso de Pico de los Ajos, conocido
por trabajos superficiales, datado en el siglo iii a.C. (Díes y Gimeno, 1995), un yacimiento relacionado con el límite territorial
de La Carència.
Hacia el suroeste del Recinto I, y anexo a este, se erigió
una segunda muralla que se unía con la primera, creando así
un nuevo espacio amurallado de 11.485 m2, el Recinto II, que
ampliaba el área de salvaguardia. La parte excavada en los años
setenta se interpretó como un área de viviendas, pero en las
excavaciones del año 2003 vimos que era una fortificación con
muralla y torres, y que, al menos en la zona suroeste, tenía un
refuerzo exterior hecho con un muro paralelo y otros perpendiculares, rellenado todo desde el momento de su edificación con
piedras y tierra, como el emplekton helenístico, una construcción especial por ser diferente de otras halladas en la Edetania.
El estrato de nivelación que se hizo para erigir la muralla tiene
un material cerámico de los siglos iv-iii a.C., y la excavación
de una de sus torres, la Torre Este o de la poterna, nos da una
datación entre finales del siglo iii y principios del siglo ii a.C.
(capítulo 5).
Los hechos históricos que motivaron alzar estas murallas
los relacionamos con la llegada del ejército cartaginés a Iberia
en el año 237 a.C., lo que supuso un estado de alerta, sobre
todo cuando se sometieron los pueblos indígenas al sur de la
Contestania. Después de firmarse el Tratado del Ebro (226 a.C.)
entre romanos y cartagineses podemos pensar en una vigilancia
mayor en La Carència, tanto si quedaba incluida en territorio
cartaginés al sur del río Ebro como si, atendiendo a Jérôme Carcopino, se considera al Júcar como el límite fronterizo, donde
con más motivo podría quedar afectada La Carència, razón por
la cual se rodeó de fuertes murallas. El avance de Aníbal a partir
del año 221 a.C. se desarrolló entre conquista y diplomacia, y no
sabemos si el oppidum de La Carència fue una de las comunidades aliadas, pero los niveles arqueológicos no indican una parada de actividad en el yacimiento, por lo que cabe pensar, como
planteó M. Requena (Albiach y Requena, 2007: 118), que se
encontraría entre la mayoría de comunidades indígenas que hicieron alianza con el general Aníbal. Así también lo serian otros
poblados edetanos y contestanos, como cita Silio Itálico, en Púnica, cuando cita a los sedetani y Saetabis dentro de las tropas
aliadas de Cartago. En el año 219 a.C. se sitió Arse-Saguntum
por las tropas cartaginesas lideradas por el general Aníbal, y
los romanos llegaron en el año 218 a.C., y comenzaron nuevos
enfrentamientos con los cartagineses, con consecuencias en los
pueblos indígenas hasta el año 206 a.C. La arqueología en el
yacimiento no ha mostrado niveles de destrucción o de incendio
asociados a este periodo, pero sí la creación de la Torre Este al
lado de la poterna en el Recinto II (capítulo 5), y también puede
ser que el refuerzo exterior de la muralla.
El estudio de los materiales aparecidos en el yacimiento ha
sido muy importante para saber más de las actividades en el
oppidum y sobre las relaciones regionales. La cerámica ibérica
pintada (capítulo 8) muestra que La Carència estaba, igual que
otros yacimientos ibéricos que eran cabezas territoriales, dentro
de la órbita comercial de estas cerámicas, recibiendo las producciones en curso y en uso. Las decoraciones de los siglos IVIII a.C. señalan una clara relación con el campo del Turia hasta
que acaba Edeta en el año 150 a.C., pero también hay motivos
que aparecen en Saiti y en las áreas de Alicante y de Albacete,
que se inician en el siglo iv a.C. y son frecuentes en el siglo iii
a.C., como se ve en el cálatos de borde moldurado con tejadillos
(capítulo 8). Se evidencia un comercio activo y unos contactes
mayores en la segunda mitad del siglo iii y principios del ii a.C.
Entre los motivos figurados animales y vegetales hallados en La
Carència, hay fitomorfos en composiciones complejas que se
alejan del estilo Oliva-Liria y se acercan a los del sureste, el conocido antiguamente como Elche-Archena, y que ahora parece
disgregarse en diversos estilos. También hay brotes reticulados
con espirales y hojas en forma de corazón similares al estilo Elche-Archena, y predomina el brote ovalado, el símbolo más característico de la cerámica ilicitana y casi inexistente en la zona
edetana, lo que nos indica la influencia clara de la Contestania.
Reforzando el carácter comercial del yacimiento hay cuatro
plomos escritos en alfabeto ibérico. El estudio efectuado por J.
Velaza en esta monografía (capítulo 11) nos indica la relación
de los cuatro textos con las actividades comerciales del oppidum. Hay dos documentos escritos en sistema gráfico nororiental, uno entre el 220/200 y el 175 a.C., y el otro entre el 200/175
y el 50 a.C.; ambos son cartas comerciales y uno de ellos tiene
expresiones numerales y ha sido rayado para cancelar la cuenta.
El tercero parece que es un mensaje comercial borrado con posterioridad para utilizarlo de nuevo, lo que nos puede indicar que
hay una actividad continuada. Las relaciones con la Contestania
quedan también reforzadas por el cuarto texto de plomo de mediados del siglo iv-iii a.C., escrito en signario suroriental, lo que
indica, probablemente, que algún mercader del sur se estableció
en La Carència, el propietario del plomo.
Para hacer las transacciones comerciales durante los siglos iv
a.C. y iii a.C. se usó la plata a peso, como lo demuestran las 112
piezas recortadas de este metal halladas en La Carència, igual
que se hacía en los territorios vecinos, donde el uso del metal,
a peso o amonedado, ya estaba introducido a finales del siglo iii
a.C. En el periodo de conflictos 237-195 a.C. aumentó mucho la
cantidad de monedas (tetradracma de Alejandro Magno, acuñada
en Babilonia, hispanocartaginesas, dracmas emporitanas, dracma
gala à la croix, romanas y griegas), dado que cartagineses y romanos pagaron a sus ejércitos con ellas, como han estudiado P.P.
Ripollès, E. Collado y C. Delegido (capítulo 10).
Entre otros materiales cabe destacar la existencia de un
signum equitum o estandarte de bronce que pertenecía a la
élite aristocrática ecuestre. Representa un jinete a caballo,
327
[page-n-339]
entendido como un antepasado mítico, un héroe fundador de
la estirpe, como los estudiados por A. Lorrio entre los siglos
v y i a.C. (Lorrio, 2010: 437, 440). Se trata de una pieza
importantísima porque el cetro, entendido como un símbolo,
señala la existencia de una élite ecuestre diferente a la de
otros oppida, hecho que da a La Carència una entidad propia.
También cabe destacar una figurilla o exvoto de bronce de
un toro de pie con marcas de decoración incisa, además de
numerosos objetos de metal que se encuentran entre el conjunto de piezas incautadas y pendientes de una autorización
para ser estudiadas (capítulo 4).
La presencia de escultura en piedra, tanto la cabeza de toro
datada en el siglo iv a.C. como la pieza ya perdida con dos animales, muestran la relevancia del oppidum, ya que el hecho de
tener esculturas se entiende como un elemento de entidad social. En la Edetania, además de La Carència, solo Arse tenía
escultura en aquel momento o, al menos no se ha hallado en
el resto. La escultura presenta una similitud con los toros contestanos, valorada por Chapa dentro de un grupo homogéneo
que hace un tipo de escultura y que penetra remontando los
ríos Buñol y Magro (Chapa, 2005: 34). Una vez más, como
ya hemos visto con la cerámica pintada, hay amplios contactos
con la Contestania, y habría que plantearse cuáles son las características que definen el límite geográfico del río Júcar y el
étnico de la Contestania establecido por los romanos. En los estudios generales se revela que se desconoce, en muchos casos,
a que monumento pertenecen los fragmentos escultóricos, pero
en el caso de la Carència se asocia a un monumento funerario
(Llobregat, 1975: 156). La cuestión interesante es valorar si su
existencia atiende a la presencia fenicia (Chapa, 2005: 24) o
bien la helenística, dada la cronología y tipología que también
hemos visto ya en los recipientes cerámicos y en la arquitectura
del poblado.
En cuanto al simbolismo, esta escultura en piedra de la
cabeza de toro tiene bastante que decir, como el resto de figuras de toros estudiadas por T. Chapa, que presentan unos
rasgos escultóricos que las identifican con los lingotes de cobre, relacionados con la riqueza, el poder y la capacidad de
renacer después de la muerte, o también con la piel de toro
vinculada en ambientes fenicios a Baal (protector de la navegación) y Astarté, o como símbolo divino para grupos del
Próximo Oriente, o con las propiedades de guerra, fecundidad
y defensa de la estirpe y el territorio, también para el área mediterránea (Chapa, 2005: 35-36). Además, había otros rasgos
simbólicos, como se puede ver en algunos motivos figurados
representados en cerámicas pintadas (capítulo 8) y se pueden
encontrar en otros objetos como amuletos o colgantes. Decir
alguna cosa más sobre esto nos lleva a nombrar el signum
equitum del jinete a caballo que supondría un prestigio social
y también tenía un significado ritual y mágico (Lorrio, 2010:
440-441) y también el exvoto o figurilla de bronce de un toro,
que pertenecen a la confiscación.
Entre los numerosos materiales que había en uso estaban
las fíbulas. Trece se han conservado enteras y son de tipología
anular hispánica, y entre ellas hay una decorada con círculos
grabados y una cabeza masculina con barba cubierta con una
capucha o tiara, y otra que tiene la inscripción DVRNAICOS;
además se han hallados dieciocho fragmentos. Veintiocho piezas son de La Tène y Aucisa, y destacan siete enteras del tipo La
Tène, una con decoración de motivos vegetales y un fragmento
de fíbula zoomorfa con cabeza de ave.
328
El carácter comercial de La Carència queda todavía más
manifiesto con la presencia de piezas y ponderales de balanza o contrapesos hallados en el yacimiento. Entre estos hay
4 ponderales discoidales de bronce, 15 de plomo de sección
troncopiramidal, rectangular alargada, discoidal y cilíndrica,
que tienen un peso entre los 83,25 gramos y los 13,50 gramos.
Este conjunto pertenece a donaciones y a la confiscación, donde, además hay numerosos plomos enrollados y pequeños que
parecen servir para las redes, un lingote de hierro, un strigile y
herramientas de metal para los trabajos artesanales, como son
siete escarpias de hierro y una plomada o groma de plomo de
sección fusiforme usada para la agrimensura.
En relación al poblamiento en el ager, conocemos 44 asentamientos ibéricos. Entre el río Magro, los barrancos, las sierras
y las sendas se distribuyó el hábitat. La ubicación predominante
se hizo en las laderas de las montañas (preferentemente hacia el
sur y el este) o en colinas y algunos en terraza o en la llanura.
Hay 19 situados en la cima de la montaña o sobre una colina entre los 162 y los 305 m, excepto La Carència que está a 379 m.
En las laderas de montañas hay 12, en una cota media de 250 m,
y en alguna terraza o en el llano hay 13; también existen otros
hallazgos como son los caminos o un área artesanal. Valorando
La Carència como un centro organizador de un ager, este es el
asentamiento más grande, el único fortificado y el más elevado.
Se observa una dispersión del poblamiento orientada hacia los
cuatro puntos cardinales, desde los cuales, en la mayoría de los
casos, se ve el poblado de La Carència. Por la parte meridional,
y cerca del oppidum, está el río Magro, más al sur del cual, hasta ahora, solo se ha prospectado un área, y entre esta y el río hay
asentamientos. Por el oeste, también se conoce una dispersión
del poblamiento hasta la sierra del Castellet, pero más allá de
esta no se ha hecho ninguna prospección. Por el norte, la zona
más alejada de hallazgos es la llanura, y la parte oriental ha sido
bastante sorprendente por la abundancia de yacimientos en la
ladera.
Estos tienen una dispersión de material en superficie que
no supera la media hectárea, excepto uno que tiene más de una
hectárea, y desde todos ellos hay una perfecta visibilidad del
oppidum central. La cronología de los materiales cerámicos nos
ha permitido establecer una diferenciación del poblamiento del
Hierro antiguo en los siglos vi-v a.C., del Ibérico pleno en los
siglos iv-iii a.C. y del Ibérico reciente a lo largo de los siglos ii-i
a.C. durante la romanización, cuando hay una convivencia con
la cultura romana. Dado que no hemos hecho excavaciones en
estos yacimientos, nuestros estudios no tratan la tipología de los
asentamientos, ni diferencian entre caserío, atalaya o fortín. Las
investigaciones de territorio en este proyecto se han centrado
en el estudio de los patrones de asentamiento para ver la configuración histórica del paisaje, la distribución de yacimientos
arqueológicos y los usos que las sociedades del pasado hicieron
del entorno. Como ya se ha visto ampliamente en el apartado
dedicado al territorio (capítulo 14), en época ibérica hay una
preferencia de explotación agraria por las zonas de llanura, secano y no inundables, ligada al desarrollo de cultivos de secano
y con irrigación a pequeña escala, y en época romana se ocupan
las áreas con suelos profundos, de más calidad, para explotaciones de mayor intensidad ligadas a las prácticas hidráulicas y
desecaciones de zonas húmedas, y la explotación de zonas de
inundación fluvial y la ocupación de zonas húmedas litorales.
Los estudios de prospección, de análisis cerámico, de técnicas
de teledetección, análisis topográficos SIG, arqueomorfología y
[page-n-340]
geoarqueología para conocer la evolución del uso del paisaje,
muestran que los terrenos próximos a La Carència tuvieron una
explotación en las épocas ibérica y romana. El excedente de los
recursos agropecuarios de estos asentamientos hay que ligarlo
al oppidum de La Carència, como centro de producción y de
comercio, y así la capitalidad de La Carència queda reforzada.
Hasta llegar a los límites territoriales establecidos por los estudios de áreas vecinas quedan años de trabajo. Estos estudios establecen el territorio de La Carència justo al norte de la Contestania, ya atravesado el río Júcar y fronterizo con Saiti-Saetabis
(Játiva), según la investigación en curso de J. Pérez Ballester y
su equipo. Por el norte limitaba con el territorio ya establecido
para Edeta (Liria) (Bernabeu et al., 1987; Bonet y Mata, 2001)
y por el noreste con Arse-Saguntum (Sagunto), siendo por el
oeste vecino de Kelin (Caudete de las Fuentes) (Mata et al.,
2001; también capítulo 16). Por el este, y hasta la línea de costa, quedan por completarse los estudios, pero el límite estaría en
relación con el establecimiento de Sucro (Albalat de la Ribera)
y el portus sucronensis (Cullera). En época romana ya sería la
colonia de Valentia (Valencia) la que controlaría el territorio del
oppidum de La Carència.
Con todo esto, el amurallamiento buscando una protección
de los bienes de la élite que residía en el oppidum y la de los
pobladores diseminados por su ager, la presencia de cerámica
pintada que muestra relaciones con las zonas edetana y contestana, los documentos comerciales escritos en plomos, el uso de
plata y de monedas para hacer las transacciones, la existencia
de escultura en piedra de grandes dimensiones, y los objetos
cerámicos y anfóricos provenientes de Grecia señala que en los
siglos iv y iii a.C. el oppidum tenía gran entidad y unos contactos y un comercio activo con otros poblados vecinos y con
pueblos del mediterráneo, especialmente con los griegos. Un
comercio que, además de las actividades agropecuarias, giraba
alrededor de los metales, especialmente del hierro y el plomo,
como hemos podido ver en las numerosas escorias de fundición
halladas en el yacimiento, bien asociadas a estructuras o bien
en superficie.
Pasada la amenaza bárquida, que ya hemos visto que no
provoca destrucción en el oppidum, por la posible alianza con
este pueblo, el poblado presenta el periodo de mayor actividad
comercial de toda su existencia. La mayor cantidad y dispersión
de materiales cerámicos por el poblado se dio entre los siglos
iii y i a.C., y destaca la creación en el siglo ii a.C. de una nueva
área artesanal para la fundición del hierro y del plomo en la
zona noroeste, fuera de las murallas.
El conjunto más numeroso de monedas, el 81 % del volumen recuperado, pertenece al periodo 195-72 a.C. (capítulo 10),
y coincide con el momento de mayor ocupación del oppidum.
Hay una variedad espectacular de monedas de diversas procedencias peninsulares recientemente incorporadas a la acuñación
(muchas de la Citerior, unas pocas catalanas, del Valle del Ebro,
y de la Celtiberia como Kelse, Bolskan, Sekaiza y Bilbilis, y
unas pocas de la Ulterior, como Castulo, y una de Gadir y otra
de Obulco), y también hay de talleres valencianos, donde destacan las de Arse-Saguntum, el 11,36 %, y los de Valentia, Saitabi
y Kelin, el 18,83 %, todos estos talleres localizados entre los 80
y los 100 km del poblado de La Carència.
Este extenso y variado comercio se entiende por los productos existentes (siempre apuntamos que aquí predominaría el
metal) y por la ubicación estratégica del lugar, la existencia de
buenas vías de comunicación que favorecerían las relaciones y
los desplazamientos, especialmente por el valle del río Magro,
como estudió A. Ledo (Albiach et al., 2007: 114-115), y también por la vía Heraclea o ruta oriental ibérica.
Ahora es el momento de comentar que la presencia de monedas de Kili en La Carència es solo del 1,58 %, con siete ejemplares. Se planteó seriamente la relación de esta ceca con La
Carència desde que en el año 2003 se supo que el yacimiento tenía tres recintos de murallas y torres que fortificaban un espacio
de casi 7 hectáreas, rodeado de un abundante poblamiento rural
dependiente de este, lo que le confería entidad y posibilidades
para ser Kili/Gili. El actual estudio del conjunto numismático
(capítulo 10) muestra una mayor densidad de hallazgos monetarios de esta ceca en el altiplano de Requena-Utiel, en yacimientos como Los Villares, La Mazorra, Molino de Enmedio, Los
Aguachares o Casa de la Cabeza.
La localización en el oppidum de La Carència de más de
treinta fragmentos de molinos rotatorios, y alguno barquiforme,
que pertenecen a piezas distintas y que se han encontrado mayoritariamente en el Recinto III, nos amplía la información sobre
las tareas en el poblado, donde la molienda de cereales era una
actividad cotidiana y doméstica, como en otros asentamientos
del momento, pero aquí ligada a un gran recinto. Hay molinos
de diferentes medidas y la variedad de piedra es local y de tres
tipos, como se ha visto en el estudio petrológico (capítulo 5) y
de los materiales (capítulo 7). La abundancia de fusayolas, y
no tanto de pondera, nos indica también la gran dedicación a la
hilatura de los tejidos. Hay presencia de colmenas de cerámica
donde las abejas hacían la miel que se comercializaría, sola o
con frutos secos, en recipientes cerámicos como los kalathoi
que se han hallado en ciudades tan alejadas como lo es Pompeya (Albiach et al., 2008: 260). El trabajo de la fundición de
metales, especialmente de hierro y de plomo, se mantiene en el
poblado y en su entorno a lo largo del tiempo, como lo muestra
la creación en el siglo ii a.C. de una nueva área artesanal en la
zona noroeste del Recinto III.
Reforzando la importancia capital y comercial de La Carència a partir de la segunda mitad del siglo ii a.C. hasta el siglo
i a.C. está la existencia de dos cerámicas de estilo simbólico
levantino: el vaso singular decorado con hipocampos, y el kalathos dividido en metopas y bandas, decorado con medios círculos y dientes de lobo, datado por Pérez Blasco en la segunda
mitad del siglo ii a.C.
Respecto a los motivos de hipocampos en La Carència, el
autor plantea que esta decoración parece ser uno de los motivos
preferidos dentro de un nuevo estilo pictórico simbólico desde
el último tercio del siglo ii a.C. hasta mediados del siglo i a.C.
También el motivo de la adormidera presenta paralelismos con
otros yacimientos de la zona de Alicante, Albacete y el campo
del Turia. Entre finales del siglo ii y el siglo i a.C. la cerámica
pintada de La Carència tiene motivos que se parecen a los estilos pictóricos del área contestana y la alejan de la edetana. En el
estudio general (capítulo 8) se muestra que en La Carència hubo
una combinación de motivos vegetales en un mismo estilo que
se generó en un área al noroeste de la Contestania a partir del
siglo ii a.C., por lo que La Carència se relacionaría con asentamientos al sur del Júcar y el área oriental de Albacete, el valle
de Montesa y del río Cañoles.
Dentro de este ambiente comercial, de esplendor y riqueza,
llega desde la península itálica una nueva amenaza, la guerra social entre Mario y Sila (88-81 a.C.) extrapolada a Hispania en las
guerras de Sertorio que enfrentaron a este general con Pompeyo
329
[page-n-341]
(80-72 a.C.). Sabemos por los historiadores clásicos (Tito Livio y
Salustio) que Sertorio consiguió cohesionar una gran parte de los
íberos, y que, cuando las tropas de Pompeyo intentaron derrotarlo, Valentia, Sucron y Dianium le fueron fieles, como lo fueron
a las tropas de Pompeyo Saguntum y Lauro, esta última arrasada
por Sertorio en el año 76 a.C. Dentro de este ajetreo de hechos
entre los años 78 y 67 a.C., Pompeyo tomó el campamento enemigo de Sucron y obtuvo la victoria en la batalla de Turia el año
75 a.C., donde cayó la ciudad de Valentia (Ribera, 1998: 357;
Hernández y Redondo, 2012: 17; Valiño, 2012: 75).
Por situación geográfica, no hay ninguna duda que el oppidum de La Carència estuvo inmerso en estos hechos históricos
pero, gracias a la cerámica, que es el fósil director por excelencia, sabemos que intentó protegerse con la construcción
de una tercera muralla. Esta fue la más grande del poblado
y se unió al Recinto II, creando una nueva muralla que cerró la gran terraza comercial de 5,40 hectáreas, el Recinto III.
La protección de la naturaleza y la pericia arqueológica han
permitido conocer cómo era esta muralla: una técnica con un
lienzo que tenía la alternancia de partes de piedra con otras
de tierra. Puede ser que la urgencia de los hechos provocara
la construcción de esta tipología de muralla, aparentemente
menos resistente que las conocidas, y ahora documentada por
primera vez. Las torres, sabemos que tenían una base sólida
de grandes sillares, pero no se ha podido conocer el alzado.
Dentro de los niveles de construcción de la Torre SO la
cerámica más moderna y que está bien estudiada para poder
dar una cronología aproximada es la cerámica de barniz negro
beoide, de la cual tenemos dos fragmentos de la misma pieza.
Esta cerámica sabemos que llega a Valentia hacia el año 100
a.C., entre finales del siglo II e inicios del siglo i a.C., en el
momento de las remodelaciones de la ciudad (Ribera, 1998:
341-343). En La Carència hay documentados niveles de incendio y cierres de espacios, como se observa en las viviendas
interiores del Recinto I o en el tapiado de la poterna de la
muralla del Recinto II. Después de este hecho, la ocupación
se reduce a la cumbre del poblado y deja de tener éste una
actividad comercial próspera.
El armamento hallado en el yacimiento en relación con las
incursiones, batallas o asedios, es tanto de época ibérica como
romana. Consiste en piezas de hierro (1 funda de falcata, 1 podón y 3 fragmentos de lanza), 1 bola de piedra de catapulta y 12
glandes o proyectiles de honda de plomo. Los proyectiles son
de sección fusiforme con un lado aplanado y sin inscripciones,
con una medida entre 3,5 y 5,1 centímetros, y de sección ovoide
de entre 2,7 y 4,5 centímetros. También hay una punta de pilum
y tres puntas de flecha de bronce con pedúnculo y aletas fracturadas, de cabeza triangular y espiga de sección cuadrada. Algunas de estas armas son idénticas a las halladas en los niveles de
destrucción de la colonia de Valentia, en las excavaciones de la
Almoina (Ribera, 1998: 357-359).
A partir de este momento, el oppidum se mantuvo como un
asentamiento fortificado elevado, de dimensiones reducidas,
ocupando tan solo el Recinto I y una parte del Recinto II. Así,
La Carència perdurará, y desde la fundación de la colonia de
Valentia en el año 138 a.C. y durante el proceso de romanización, pasará a depender políticamente, socialmente, económicamente y territorialmente de esta colonia, situada dentro
de su territorium, en un gobierno del territorio centralizado
en las civitates, sobre todo en las colonias, dada su máxima
categoría jurídica dentro de la legislación romana. Es curiosa
330
esta perduración del oppidum, especialmente porque se concentró en la parte más alta del poblado y continuó, al menos,
hasta el siglo v d.C., al mismo tiempo que se va alojando un
abundante poblamiento en el campo en villae para la explotación del territorio. El papel que jugó este oppidum situado
en una vía de comercio hacia el interior, con una ocupación
concentrada dentro de media hectárea amurallada, ya desde
el siglo i d.C. y de manera continuada hasta el siglo v d.C., es
una de las cuestiones más importantes a resolver. El estudio
numismático (capítulo 10), muestra la existencia de relaciones
locales, regionales, peninsulares y con el resto del Imperio,
con un comercio oscilante según el periodo. El hallazgo de
la tapadera de una caja de metal para un sello militar con una
decoración esmaltada y datada en el siglo iv d.C. es una pieza
clave para darnos un indicio sobre el papel que pudo jugar La
Carència para la colonia de Valentia, dentro de la provincia
Tarraconensis donde la colonia de Tarraco era la capital, y
más allá para Roma, capital del Imperio romano. Su ubicación
estratégica resultaría de un gran interés para los romanos. Situada entre la costa y el interior, y con la mayor visibilidad
del territorio, seria de una gran utilidad para la recaudación de
impuestos, el control de caminos y, puede ser, un lugar intermedio para apoyar a Valentia en cuestiones administrativas,
con un destacamento militar, si no de manera continuada tal
vez en periodos concretos.
A causa de la roturación continuada de las tierras, se ha
preservado poco de este periodo romano y la información
que nos aportan la cerámica y los restos de material de construcción es escasa, pero el hecho de darnos una tipología y
una cronología ya es importante. La numismática refuerza y
concreta el origen comercial que indican estos conjuntos y al
mismo tiempo nos señala la intensidad de este comercio. Pero
entre los siglos iii a v d.C. será la única y la gran informadora
del pasado tardorromano del oppidum de La Carència.
Los restos hallados en la cima nos indican el lugar de habitación romano, con fragmentos de pavimento opus signinum y
de tegulae para las construcciones, de dolia para el almacenaje
de productos, de recipientes de cocina y de mesa, especialmente
las piezas de vajilla fina, terra sigillata, tanto de origen hispano, como galo y africano. La cerámica más reciente será la
vajilla fina de terra sigillata africana clara C, datada en el siglo
iii d.C. Desde el primer momento de la llegada de los romanos
hay materiales que responden a sus usos, como son la vajilla
fina de barniz negro de campaniense A y de Cales, y se da un
consumo de los productos preferidos como el vino transportado
en ánforas itálicas Dressel 1 y grecoitálicas; y llegarían otras
materias primas solicitadas en los contenedores o dolia itálicos,
y se importaron también sus recipientes para la cocina cotidiana
en la cerámica itálica. El estudio de los materiales (capítulo 7)
señala que durante el Alto Imperio se repite la moda del resto
del Imperio con vajilla fina de la Galia TSS (plato Drag. 18), de
Hispania TSH (plato 15/17 y copa decorada 37) y del norte de
África TSA (A H. 27 y TSA A/D), que llegaron acompañadas de
las cazuelas y ollas de cocina y las africanas de cocina (H.23 A,
O. I, 261, H. 181 y b, H. 173). De las producciones de cerámica
regional también hubo demanda como en el caso de la reductora
altoimperial (formas de olla ERW 1.2). La afición al vino continuó como era habitual en el resto del Imperio, y así lo indican
los contenedores de ánfora tarraconense y la copa de paredes
finas Mayet 33. También gozaron de los preciados salazones
llegados en las ánforas béticas Beltrán II B.
[page-n-342]
La mayoría de los denarios hallados en La Carència llegaron a partir de mediados del siglo ii a.C. y entre el año
129 y 100 a.C., junto a un grupo de la etapa de los enfrentamientos sertorianos, en relación a la financiación del ejército
que combatió contra las tropas de Sertorio. Entre los talleres
peninsulares documentados destaca la presencia de monedas
de talleres valencianos, especialmente de Arse-Saguntum,
Valentia, Saetabi, Kili y Kelin, todos dentro de un radio de
80-100 km con centro en el poblado de La Carència. Después de sofocarse la rebelión sertoriana muchas ciudades
dejaron de emitir moneda, y continuaron circulando las que
había. Del periodo postsertoriano 72-27 a.C. estudiado en
La Carència hay monedas de Roma, Kelse/Lepida, Carthago
Nova, Obulco y Castulo.
Al inicio del Imperio, como se comenta en el artículo de
estudio de las monedas (capítulo 10), en Hispania era habitual la moneda en el área costera mediterránea, en los núcleos urbanos y en los campamentos militares, y había menos en las áreas rurales y zonas del interior peninsular poco
pobladas. El estudio de las monedas provinciales como los
denarios, ases, semis y quadrans, nos indica una actividad
económica importante de La Carència con las ciudades de
Carthago Nova, Calagurris, Caesaraugusta, Colonia Celsa, Bilbilis, Segobriga, Osca, Ercavica, Turiaso y Emporiae
dentro de la provincia Tarraconensis. También hubo relaciones con la Bética, la ceca gala de Nemausus, y sobre todo de
la capital del Imperio, Roma. Igual que durante el periodo
romanorrepublicano, hay una gran cantidad de monedas del
Valle del Ebro.
En el siglo ii d.C. hay un índice de monedas bajo en proporción al incremento general del Imperio, continuando el
predominio del as, presencia de dupondios y ausencia de divisores. En el periodo antoniniano la ceca de Roma fue la
predominante, con un índice más elevado que en los anteriores periodos, sobre todo con monedas de Trajano y Adriano.
Durante la primera mitad del siglo iii d.C. el estado romano disminuyó progresivamente le emisión de moneda, por lo
que hubo menos cantidad circulando, con más sestercios que
ases. En La Carència, el índice de monedas fue significativo y señala una actividad económica y social destacada con
piezas emitidas entre los reinados de Septimio Severo y de
Constancio I Cloro, y el incremento oficial de monedas de la
ceca de Roma entre los años 253 y 284 d.C. se volvió a notar
a nivel peninsular y también en La Carència.
Después del año 361 d.C. y hasta el 395 d.C. las piezas
son muy escasas; solo hay dos ejemplares de Honorio y de
Teodosio I, por lo que la actividad en La Carència disminuyó de manera importante, y aquí puede ser que ya concluyese
su función socioeconómica y/o politicosocial dentro del territorium de Valentia.
Para iniciar la valoración del poblamiento en el territorium en época romana hemos de situarnos en el final del
momento iberorromano, en que como ya hemos visto hay
una dispersión ocupacional en asentamientos rurales situados en laderas y en el llano. De ellos, en tres desaparece
la ocupación al final del siglo i a.C.-principios del siglo i
d.C. y en seis más perduró la ocupación. Dentro de los nuevos asentamientos hay dos en los cuales solo hemos hallado
materiales ibéricos y romanoimperiales, pero pensamos que
muy probablemente la falta de material romanorrepublicano
se puede deber a una cuestión del azar, por tanto, en futuros
trabajos volveremos a los yacimientos para hacer una nueva
prospección.
Al principio del siglo i d.C., ya avanzada la romanización, estamos en un momento de desarrollo económico
y social del Imperio romano. Esto queda manifiesto en la
abundancia, la riqueza y la dispersión del hábitat rural. Conocemos dieciséis asentamientos y, aunque solo se ha prospectado una parte del territorio, en proporción, es un número
considerable. Los yacimientos romanos que ya se conocían
son trece, y durante las prospecciones se han descubierto tres
nuevas villae.
Exceptuando La Carència, que es un asentamiento importante, posiblemente punto subsidiario de control de la
zona, el resto de yacimientos responden a las características
de asentamientos rurales o villae. Los restos materiales que
nos han hecho considerar que estamos frente a villae son
los elementos constructivos (tegulae, lateres, imbrices y los
sillares reaprovechados en los márgenes de los bancales),
y también los fragmentos de dolia y material cerámico y
anfórico.
Otros de los yacimientos documentados, de acuerdo con
los hallazgos, a priori son enmarcados como necrópolis pero
es evidente que una necrópolis rural responde a un asentamiento próximo y que después de futuras prospecciones aparecerán las villae.
Es bien cierto que, desafortunadamente, dado el continuo espolio padecido por el yacimiento de La Carència, los
niveles más superficiales han sido arrasados desde antiguo,
y solo las monedas nos están indicando la perduración del
lugar. Cabe pensar que si La Carència llegó al siglo v d.C.,
el hábitat rural también. En el resto del territorio hay asentamientos rurales ubicados en terrazas y en laderas de montañas que explotan y trabajan la tierra. La cronología que
enmarca estas villae no va más allá del siglo ii d.C. por las
cerámicas aparecidas pero recientemente se ha hallado una
pieza de metal, una hoja de plata decorada de cronología tardorromana. Pero hay una evidencia, y es el hecho de que en
tres de ellas hay ocupación en época islámica, en el siglo xi.
Esto nos hace plantearnos la posibilidad de pervivencia del
poblamiento en algunos puntos, como ya se ha visto en otros
casos de villae, y, especialmente, en la villa de Cornelius
(Albiach et al., 2007: 126), ubicada dentro del territorio de
la ciudad vecina de Saetabis.
331
[page-n-343]
[page-n-344]
Abstract
The oppidum of “la Carència de Torís” and its territory
The project entitled “La Carència: Chronological and Urban
Evolution, an Analysis within its Territory” was conducted
in 2001 by the Valencian Prehistory Research Service and
the Prehistory Museum of Valencia, an institution which has
boasted a tradition of research that relies on specialists in the
fields of preservation, research and scientific publishing. The
research work at the site of La Carència (Turís, Valencia) and
its territory has been carried about uninterruptedly until the year
2013, at the time this book was published. However, we would
prefer not to conclude this project yet because, as you might
have discovered in the case you read the book, the site still keeps
knowledge of our history which needs to be examined before it
can get manipulated. Thanks to this project we can proudly say
that we have succeeded in completing our understanding of the
Iberian era and the Romanization period. Equally, new data has
been obtained about wheter La Carència held sway over its
territory and how it evolved.
Throughout the 20th century several Iberian and Roman objects
have been unearthed in the settlement and surrounding land,
but the only scientific digs were undertaken by Milagro GilMascarell in the summers of 1971 and 1972. No further research
work was undertaken until 2001 and the site was relentlessly
destroyed during those thirty years due to looting and
expropriation of private ownerships. That same year the Civil
Guards confiscated from the proprietors of the land some 1,693
objects that were later rescued from corrupt and illegal sale of
pieces which belonged to the heritage of all citizens. This single
action succeeded in stopping the looting. However, thirteen
years of work proved that only the most ancient stratigraphic
layers had eluded the metal detectors and mechanical diggers
used in farming. In 2010 a greater degree of protection for the
village and its surrounding territory was achieved, by declaring
the area a site of Cultural Interest (BIC in the Spanish acronym)
and in 2009 an archaeological route was designed to visit the
three walled sites (see chapter 4).
This monograph covers the work and studies of thirteen years
of archaeological works and surveys within the public property
of the Turis local council (see chapters 5 and 14). It includes all
the research related to the walled settlement or oppidum of La
Carència and the surrounding area.
The site sits atop the summit of a hill in the eastern central
region of the Iberian Peninsula. According to Romans the area
was populated by the Edetani, one of the many groups that
formed part of this ethnically diverse Iberian culture. Next to
the settlement flowed the Magro River ploughing through a
fertile valley wherein La Carència site stood out. At 379 m and
299 m above sea level, close to the coast and not too far from
the interior, the site enjoyed an uninterrupted view to the east
for 40 km and towards the interior with which it maintained
communication links.
The project multidisciplinary approach has succeeded in taking
advantage of the varied quantity of data. This research strategy
reinforce the entity of La Carència site, its trading nature and
the chronology of its activities as well as the evolution of its
landscape.
The preserved information from classic texts has enriched
the study of the site and served to complement and challenge
the archaeological work. In 2007, “Historia de Turís” was
published. It contained a thorough analysis of the ancient
sources related to La Carència and the historic events that
occurred throughout its life (Albiach and Requena, 2007: 117121). With further knowledge of events and chronologies, and
with the results of the archaeological we have gained insight
into the oppidum of La Carència conforming better to its
reality than what contemporary history had suggested. The first
evidence of settlement on the hill is in the 6th century BC during
the late Bronze Age. At the upper part of the settlement, the area
which Gil-Mascarell referred to as acropolis and that we have
called Enclosure 1, the 1970’s excavations unearthed fragments
of pottery of hand-made pots, decorated with knob-like
protrusions and other incised motifs, both ungulate and spikeshaped and superficially polished. Within the objects recovered
without any clear origin there were three bronze arrowheads:
one with a stem and wings which displays a triangular head
and a broken tang; and two have a short handling tab. No
inhabitable structures relating to the rest of the buildings in
the enclosure have been found, but until the entire interior of
Enclosure 1 and its interior cave is fully explored, one could
assume that not only there was a temporary settlement of the
area but a permanent one. La Carència was surrounded by
333
[page-n-345]
other Bronze Age culture settlements, of which 16 have been
discovered, 4 of which survived to the Iberian Age, and others
were occupied again in the Middle Ages, as has been seen in
part of the prospection (see chapter 14). Amongst the remains
unearthed at La Carència of the collection of Federico Botella
(Simon, 1998: 145, 159) there was a socketed axe with a ring,
a fragment of spear head point with a central rib in a hexagonal
section and ceramics with engraved decorations from the late
Bronze Age.
The transition of this period to the early Iron Age can be seen in
the settlement with fragments of objects found on the surface,
but without related constructions. This continuity reveals that
the hill bore witness to the Iberian culture from its inception.
From the 7th century BC the indigenous people were in contact
and related to the peoples of the rest of the peninsula up to the
Pyrenees and with others from the Mediterranean who had
arrived attracted by the discovery of mineral resources for
exploitation and commerce. This culture evolved throughout
time into the Iberians, on the basis of the name of the peninsula,
Iberia. They inhabited fortified enclaves with a social
organisation with representatives of the community and where
some oppida were the organization centre of a territory.
The interventions of the 1970s and those undertaken by this
project have produced enough archaeological material to
suggest that La Carència was settled in this period. The exact
location of this first settlement has not yet been found, but
given the dispersal of findings it would be around Enclosure
3, probably at the southern slope as well as the wide plain, an
area that was walled for the first time during the Sertorian War.
The absence of structures prevented an approximation to
the size of the site during the 6th and 5th centuries BC but the
material evidence, though sparse, does demonstrate the wide
commercial network that existed. Imported pieces have been
discovered in the peninsular eastern coast or at indigenous
settlements with similar production. Phoenician ceramics and
R1 amphora of the 6th century BC, as well as Iberian ceramic
with pots and jars of the 6th and 5th centuries, and urns with
small handles (see chapters 6 and 7). No bichromatic ceramic
of the 5th century BC, has been found although there were a
few pieces of stamped ceramic of the same period. The study
of painted Iberian ceramic has yielded information about the
commercial links. The motif of concentric circles in a soliform
shape found at La Carència was already used in the 5th century
as well as in the 4th century BC, and there is stamped ceramic
which relates this to the Utiel-Requena area.
The numismatic collection studied (see chapter 10) has made
us aware that there were a few coins in circulation around La
Carència in the 5th and 4th centuries BC. Amongst the set, a
Greek piece stands out; it is a mite from Massalia minted at
the beginning of the 5th century BC. Coins during this period
are sporadic, being barter the common form of trade, or the
exchange of metals, as is the case in the 3rd century BC, or
the use of silver based on weight and cut. This was common
custom amongst the neighbouring settlements of Arse, Saitabi,
and Kelin.
Three fibulas, dated to around the 5th and 4th centuries BC
(Rams, 1975: 153, 144) are amongst the pieces, which the
author comments to have a chronological discrepancy with the
rest of the remains discovered. However with the recent general
study of the site, we can see how these pieces fit in with the
ceramics recovered.
334
The study of historical sources in relation to the settlement
carried out by M. Requena (Albiach and Requena, 2007)
points to the possible relation between La Carència and the
commercial nucleus named by Rufus Festus Avienus as Tiris/
Tyrin in his collection of poetry Ora Marítima written in the 4th
century AD but based on sources from the 4th century BC
To consider the Iberian settlement of La Carència as the head
of a territory requires more than just admitting the fact that
it occupied a large extension of land. The calculated surface
of the oppidum of La Carència adjusts to the perimeter of the
stretches of wall that have been preserved added to those that
have not yet been excavated. The comparison with other oppida
also considered to be centres of government is complicated,
as assessment parameters have been based on the dispersion
of materials that can be found on the site surface. If the
dispersed ceramic remains and other archaeological finds were
to be considered to represent the dimensions occupied by La
Carència, the resulting surface would surpass the 6.9 hectares
that the artisan workshops and other remains already occupied,
as detailed in older published studies (Albiach et al., 2007;
Orengo, 2010) where the figure of 8.5 hectares of surface is
given. Therefore, it is more appropriate to talk about a surface
for the oppidum and another for the entire property or fundus,
as the Romans referred to it.
The first documented buildings documented for La Carència
are from the 4th and 3rd centuries BC. From this date, material
remains were discovered over the whole site, which suggests
that most part of the site was inhabited. At this moment, Edeta
was reaffirming as an ethnic unit, the commercial settlement
of La Carència flourished in this frame. The building of two
fortified enclosures with towers and walls converted the village
into an oppidum in the 3rd century BC.
At its highest point a space of 1,403 m2 was enclosed, Enclosure
1, which had a wall and at least two towers. In the 1970s the
fortified area was not excavated and the private proprietors
did not give their permission for any digging. Therefore the
chronology of the wall is only approximated, due to stratigraphic
relation to the period of construction of the interior structures,
in the 4th and 3rd centuries BC. The defensive system consisted
of walled constructions and towers (see chapters 5 and 9) and
a large moat. The presence of two solid towers built with large
ashlars as opposed to the middle size stones used for the wide
surface of the wall confirmed the necessity to build solid and tall
constructions for surveillance and protection. One of the towers
was in the access area to the enclosure, the other at the north
western angle, designed to protect the entrance. In its interior,
there are details which at least suggest seven rooms and a slidestreet discovered in the 1970s, but they could form part of a
single building with various rooms and a corridor, described
in detail in the excavations of the seventies (chapter 2). The
study of the materials from the four probing digs (A,C, 2 and 4)
(see chapter 6) reveal the presence of constant intrusions on the
stratigraphic levels, as well as the existence of material without
stratigraphic referencing, except for probe number 4, that has a
clear strata that allows to date inhabitation between the 4th and
3rd centuries BC.
The cave next to the wall, in the eastern zone, is covered in
large rocks and plants and would require further study to reveal
what its use and relation to Enclosure 1 were.
Next to the eastern part of the enclosure there was a large moat
that separated the artisan area PT 11, with ovens. The moat
[page-n-346]
has not been uncovered or excavated so we can only estimate
its length, between 23 and 25 metres. From this point, a slope
can be seen, which was enlarged by digging thus enhancing the
defensive benefit of it, as can be seen in other south central sites
of the oriental coast of Iberia as of the Classic Iberian period
(Lorrio, 2012: 65). Similar to the one at the oppidum of El Molón
at Campo Robles, which is dated to the late 4th century BC, or to
the moat of Pico de los Ajos, known through perfunctory work to
date around the 3rd century BC (Díes and Gimeno, 1995), a site
related to the territorial limit of La Carència.
Towards the southwest of Enclosure 1 and its annex a second
wall was erected, which joined the old one, creating a new
walled space of some 11,485 m2 (Enclosure 2), which expanded
the fortified area. The excavated part in the seventies was
interpreted as an area of housing, but excavations carried out
in the year 2003 revealed it to be a fortification with walls and
towers and that, at least towards the southwest, was reinforced
outwardly with parallel and perpendicular walls, strengthened
over its length with compacted soil and stone, as in the Hellenic
emplekton. A unique construction not found elsewhere in
Edeta. The strata used to level the surface before building the
wall contained ceramic material which belongs chronologically
to the 4th and 3rd centuries BC. The excavation carried out on
one of the towers, the eastern tower or postern, provided us with
a date of around the end of the 3rd or beginning of the 2nd century
BC (see chapter 5).
The historic event that these fortifications relate to is the arrival
of the Carthaginian army in Iberia around the year 237 BC,
an event which triggered a state of alarm especially when the
indigenous tribes to the south of the Contestanian region were
subjugated. After the signing of the Ebro Treaty (226 BC)
between Romans and Carthaginians, we can think of a greater
degree of surveillance at La Carència, whether included within
Carthaginian domain south of the Ebro River or, according to
Jérôme Carcopino, with the Xúquer River as natural boundary
which would have affected La Carència more directly, thus
creating the need to be surrounded by stronger walls. Hannibal’s
advance in the year 221 BC developed through conquest and
diplomacy, and we are unaware if the oppidum of La Carència
was counted amongst the allies of Carthage. The archaeological
levels do not seem to show any interruption in the economic
activity of the site, so it is possible to conclude as is proposed
by M. Requena (Albiach and Requena, 2007: 118) that like
the majority of indigenous communities it would have sided
with General Hannibal. So too would have other Edetan and
Contestanian settlements as mentioned by Silius Italicus in
Punica when he numbers the sedetanii and Saetibis as allies of
Carthage. In 219 BC the Carthaginian forces under the general
Hannibal laid siege to Arse-Saguntum and the Roman Forces
arrived around 218 BC triggering new fighting between the
Romans and Carthaginians with direct consequences to the
indigenous tribes until the year 206 BC. The archaeology of the
site does not show any signs of destruction or any related scorch
marks associated to this period, other than the construction of
the east tower next to the postern of Enclosure 2 (see chapter 5)
and perhaps the reinforcing of the outer wall.
The study of the material discovered at the side has been very
important to know more about the activity of the oppidum and
its relations across the region. The Iberian painted ceramic
(see chapter II.8) have proved that La Carència, as were
other Iberian sites that constituted places of power, within
the commercial sphere of these ceramics, manufactured and
traded with them. The decorations of the 4th and 3rd centuries
BC show a clear relation to the Camp de Turia until the
end of the Edeta around 150 BC, but also in the motifs that
appear in Saiti and in areas of Alicante and Albacete that
start around the 4th century BC and are common during the
3rd century BC as can be seen in the kalathoi of beaded rim
with “tiles” decoration (see chapter 8). There is clear evidence
of active commerce and greater links during the middle of
the 3rd century BC to the beginning of the 2nd century BC.
Amongst the figurative motifs are animals and floral elements
found amongst the phytomorphic complex compositions
that distance themselves from the Olivia-Llíria style and
are closer to those of the southeast, formerly known as the
Elche-Archena style and that now seems to split into various
styles. There are also reticular shoots, heart-shaped leaves,
similar to the Elche-Archena style, and the predominating
oval shoot, the most characteristic symbol of the Illicitan style
and barely existent in the Edetan area, thus signalling a clear
Contestanian influence.
Four lead sheets inscribed with Iberian characters reinforce the
commercial nature of the site . The study conducted by J. Velaza
in this monograph (see chapter 11) signals the relationship
between the four texts and the commercial activities of the
oppidum. There are two lead documents that used the north
eastern graphic system: one dated around the years 220/200 and
175 BC, and the other–probably a commercial letter- is from
between 200/175 and 50 BC. Thus, the former is a mercantile
letter, whereas another contains figures that have been crossed
or scribbled to cancel an operation, and the third could have
been a deleted commercial message to be reused at a later stage.
These elements suggest there was continued trading activity.
The relationship with the Contestanian region was also stressed
by the lead text in south-east script from mid-4th and 3rd century
BC, which probably suggested that some southern merchant,
owner of the lead piece, had settled at La Carència.
Commercial transactions during the 4th and the 3rd century BC,
used silver by weight, as evidenced by the 112 pieces of cut
out silver found in the site of La Carència, as was cut in the
neighbouring territories, where the use of metal by weight or
in coins, had already been introduced in the late 3rd century
BC. During the war period from the 237 to the 195 year BC,
the amount of coins increased greatly (tetra drachma coins of
Alexander the Great, minted in Babylon; Hispano-Carthaginian
coins, Emporitan drachma coins, Gallic drachma à la Croix
coins, Roman and Greek coins), since Carthaginians and
Romans paid their armies with them, as studied by P.P. Ripollès,
E. Collado and C. Delegido (see chapter 10).
Among other materials, the existence of a signum equitum or
bronze insignia that belonged to the equestrian aristocratic elite
should be highlighted. It displays a rider on horseback, who could
have been a mythical ancestor, a hero who founded the lineage, as
those studied by A. Lorrio between the 5th and the 1st century BC
(Lorrio, 2010: 437, 440). This is a very important piece because
a sceptre -understood as a symbol-, indicates the existence of an
equestrian elite different from other oppida, which provides the
site of La Carència with its own identity. Also worth mentioning
is a bronze figurine or bronze votive offering of a standing ox
with engraved decoration, beside numerous ornamental metal
objects found amongst the set of pieces confiscated awaiting for
authorization to be studied (see chapter 4).
335
[page-n-347]
The presence of stone sculptures, such as an ox head dated
to around the 4th century BC as well as a lost piece of two
animals, proves the relevance of this oppidum, since sculptures
are understood as an element of social status and importance.
Within the territory of the Edetani and apart from La Carència
the only colony that had sculptures at the timewas Arse, or
at least no other sculptures have been found to date. The
sculpture retains similarities with other Contestanian oxen,
assessed by Chapa within a homogeneous group that formed
a type of sculpture that was popular in the areas along the
Buñol and Magro rivers (Chapa, 2005: 34). Once again, and
as in previous painted ceramics, there is constant contact with
the Contestanian region and, it would be useful to establish
the characteristics that define the geographical boundaries
of the Xúquer River and the ethnic Contestanian boundary
established by the Romans. General studies revealed that in
many cases, it is unknown which sculpture fragments belong
to which type of monument, but in the case of the site of La
Carència they have been associated to a funerary monument
(Llobregat, 1975: 156). What is interesting is to assess whether
its existence can be attributed to the Phoenician presence
(Chapa, 2005: 24) or a Hellenic one, given the chronology
and typology we have already seen in ceramic pottery and also
in the architecture of the oppidum La Carència.
Regarding the symbolism of the oppidum of La Carència, this
stone sculpture of the ox head reveals plenty of information,
as the other oxen figures studied by T. Chapa, that display
sculptural features that identify them as copper ingots,
associated with wealth, power and the skill of being reborn
after death. Moreover, the ox fur that Phoenicians used to relate
to the divinity Baal, the protector of navigators and Astarte, or
as a divine symbol for some Middle East ethnicities, or with
war, fertility and the protection of lineage and territory, also
at the Mediterranean area (Chapa, 2005: 35-36). In addition,
there were other symbolic features, as seen in some figurative
motifs represented on painted ceramics (see chapter 8) and can
also be found in other objects such as amulets or necklaces. It is
also worth mentioning the signum equitum sculpture, a rider on
a horse that meant social prestige and also carried a ritual and
magical meaning (Lorrio, 2010: 440-441) and also the bronze
votive or decorative figurine of an ox, in the set of confiscated
items.
Among the wide range of used materials there were fibulae or
brooches. Thirteen pieces were preserved in their integrity and
have been classified under the category of annular Hispanic.
Among these, is a piece decorated with engraved circles and
a bearded-male head covered with a hood or tiara, and another
one with the inscription DVRNAICOS. Besides, other eighteen
fragments were found. Twenty-eight pieces were classified as
La Tene and Aucissa, and seven complete pieces belonged to
the La Tene category: one decorated with plant motifs and one
zoomorphic fragment of a fibula with a bird head.
The commercial nature of the site is further reinforced by the
presence of pieces and balance weights or counterweights
found on the site. They include four discoidal-shaped bronze
weights, 15 lead ones with pyramid-shaped sections, elongated
rectangular, cylindrical and discoidal shapes, whose weight
varied between 13.50 and 83.25 grams. This set contains
donated and confiscated items, where there are also numerous
rolled and small leads that seem to be used for networks, an
iron ingot, a strigil and handcraft metal tools such as seven iron
336
hooks and a lead sinker or groma with a fusiform section, used
for surveying.
As for the ager settlement, we know of the existence of 44
Iberian settlements. The population spread between the areas
of the Magro River, the ravine, the mountain ranges and the
gullies. The predominant location was at the mountainsides
(preferably south and east) or in the hills, and some in terraces
or in the plain. There are 19 located at mountain peaks or on
a hill between 162 and 305 m, except the site of La Carència,
at 379 m. At the mountain slopes there are 12, in an average
elevation of 250 meters and in some terrace or in the plain there
are 13; there are also other findings such as roads or craft areas.
Considering the site of La Carència as an organizational centre
of an ager it is the largest settlement, the only fortified and the
highest one. There is a habitat dispersion oriented to the four
cardinal points, from which, in most cases, one can see the
settlement of the site of La Carència. At the south part, close
to the oppidum, is the Magro River, further south from which,
to date; only a single area has been surveyed. And between this
area and the river there are settlements. To the west, a dispersal
habitat up to the Castellet Range is also known, but beyond this
point no prospection has been made. As to the north, the most
distant area with findings has been in plain. In this eastern part,
and surprisingly, there are numerous habitats on the slopes.
Settlements have materials scattered in a half a hectare, except
for one settlement with more than a hectare. From the location
of each of them there is a perfect visibility of the central
oppidum. The chronology of ceramic materials has enabled
us to establish differences within the Iron Age settlement
previous to the 6th and 5th century BC, within the main Iberian
settlements in the 4th and 3rd century BC and the late Iberian
period along the 2nd and the 1st century BC during Roman
times, when there is coexistence with the Roman culture. Since
we have not conducted excavations at these sites, our studies
do not address the types of settlements, nor differ between
village or hamlet, watchtower or fort. Field research within this
project has focused on the study of settlement patterns to study
the landscape’s historical configuration, the archaeological
sites distribution and the uses that past societies made of
the
environment. As has been widely detailed in the section about
the territory (see chapter 14), in the Iberian period there is a
preference for farming exploitation at the plain, dry and nonflooding areas, linked to the development of irrigated crops
and with small-scale irrigation, whereas in Roman times, the
areas occupied were those with deep soils, higher quality,
aimed at intense farming practices related to Roman hydraulics
and wetlands desiccation, farm exploitation of river-flooded
areas and occupation of coastal wetlands. Prospection studies,
pottery analysis, remote sensing techniques, GIS topographic
analysis, archaeological morphology and geo-archaeology,
discovered the evolution of the landscape use and have showed
that the population near the site of La Carència had undergone
exploitation in Iberian and Roman times. The surplus of
agricultural resources of these settlements is to be related to the
oppidum of La Carència, as a centre of production and trade,
and thus the site is reaffirmed as capital. There are years of
research ahead before the territorial boundaries of surrounding
areas, established by other studies, are reach. These studies
also establish the territory of La Carència to the north of the
Contestanian region, after crossing the river Xúquer that limited
with Saiti-Saetabis (Xàtiva), as detailed in the research project
[page-n-348]
led by Professor José Pérez Ballester and his team. To the north,
La Carència bordered the already established territory of Edeta
(Llíria) (Bernabeu et alii, 1987; Bonet and Mata, 2001) and
the northeast with the site of Arse-Saguntum (Sagunto), being
neighbour to the west with the site of Kelin (Caudete de las
Fuentes) (Mata et al., 2001) (see chapter 15). To the east and to
the coastline, the analysis has not been completed, although the
limit is related to the settlement of Sucro (Albalat de la Ribera)
and Portus Sucronensis (Cullera). In Roman times there was
already a Valencian colony, which would control the territory
of the oppidum of La Carència.
Moreover, there is evidence that the oppidum had contact and
an active trade with neighbouring sites and settlements along
the Mediterranean coastline at the 5th and the 3rd century BC,
especially with the Greeks. This can be proven from elements
such as the wall built to provide consistent protection to the
goods of the elite who lived in the oppidum and those of the
inhabitants scattered throughout the ager, the presence of
painted pottery revealing a relationship with the Edetan and
Contestanian areas, several commercial lead documents, the
use of silver and coins in transactions, the existence of large
stone sculptures and the ceramic and amphora objects imported
from Greece. A trade that, in addition to farming processes was
focused on the metal industry -especially iron and lead-, as
we have seen in many foundry slags heaps found at the site,
whether superficial or attached to structures.
The Barcid threat had caused no harm to the oppidum due to a
possible alliance, nonetheless, once it was overcome, the village
lived its most intense commercial period. The largest and more
spread amount of ceramic pottery of the settlement occurred
between the 3rd and the 1st century BC. In the 2nd century BC, it
is worth mentioning the creation a new crafting area for casting
iron and lead in the northwest areas, outside the walls.
The largest group of coins, 81% of the recovered amount, belongs
to the period between the 195 and the 72 year BC (see chapter
10) and coincides with the highest population density level
of the oppidum. There is a wide range of coins from different
peninsular backgrounds, many of them with early minting
(several from the region of Citerior, a few from Catalonia, from
the region of Valle del Ebro and some from the Celtic Iberian
regions, e.g. Kelse, Bolskan, Sekaiza and Bilbilis-, and a few
from the Ulterior region, e.g. Castulo, one from Gadir and one
from Obulco). There are also Valencian mints, amongst which,
of particular note, are the Arse-Saguntum (11.36 %), those from
Valentia, Saitabi and Kelin (18.83 %), all located between 80
and 100 km from the settlement of La Carència.
This extensive and varied trade is explained by the existing
products, with preponderance of metal industry, as well as
by the strategic location, and the existence of a good road
network. Network that favoured exchange and transport,
especially throughout the valley of the Magro River, according
to A. Ledo (Albiach et al., 2007: 114-115) and as well as the
relevance of via Heraclea and the eastern Iberian route.
The relationship of the mint of Kili/Gili with La Carència has
been seriously compromised since the year 2003, when it was
known that the site had three enclosures with fortified walls and
towers that protected a space of nearly seven acres, and was
surrounded by a highly dense rural population which depended
on it. However, the current study of the numismatic set (see
chapter 10) has shown seven coins of Kili at the site of La
Carència that represent only 1.58 % of the total, and a higher
density of coins of this mint in the area of Requena-Utiel, found
in sites like Los Villares, La Mazorra, Molino de Enmedio, Los
Aguachares or Casa de la Cabeza.
The discovery of more than thirty pieces of rotary millstones
and saddle querns, which belonged to different items, mostly in
Enclosure 3 of the oppidum at La Carència, has provided us with
further information about the daily activities at the settlement,
e.g. cereal milling as also shown in other settlements. However,
in the case of La Carència, they are linked to a large space.
Different mill sizes have been found as well as three rock types
of a local variety, as detailed in the rock and material analyses
(see chapters 5 and 7 respectively). The high amount of spindle
whorls found, along with the lack in number of pondera,
suggest their preference for textile spinning. There were also
ceramic hives where bees made honey which was sold at a later
stage, with or without nuts and dried fruit, in ceramic containers
like kalathoi, found in distant cities such as Pompeia (Albiach
et al., 2008: 260). The cast iron works, specially iron and lead,
were worked by the settlement inhabitants throughout a long
period of time, as it is proved by the creation of a new art craft
space at the northwest of Enclosure 3 towards the end of the 2nd
century BC.
The key trading role of La Carència from the second half of
the 2nd century BC until the 1st century BC is also evident,
to judge by two ceramic pieces of a symbolic style from the
eastern coast of Spain: one is a special vase decorated with
hippocampus and the other is a kalathos divided in metopes and
bands and decorated with half circles and wolf teeth. The latter
belonged to the second half of the 2nd century BC, according to
Pérez Blasco.
With regards to the hippocampus motif, the author suggests
that this decoration seems to have been the preferred style at La
Carència out of those new symbolic pictorial trends from the
last third of the 1st century BC. Besides, the poppy motif bears
relation to other sites near the regions of Alicante, Albacete and
Camp del Turia. Between the 2nd and 1st century BC, the painted
ceramics at La Carència displayed motifs which resembled the
pictorial style of the Contestanian area and move away from
the Edetan style. A general study (see chapter 8) has described
a combination of several plant motifs displaying the same style
as in La Carència, which had begun in the northwest of the
Contestanian region in the 2nd century BC. This would relate La
Carència to the sites at the south of the river Xúquer and west of
Albacete, across the valley of Montesa and the river Canyoles.
In this commercial background of splendour and wealth, a new
threat from the Italic peninsula would arrive: the social war
between Marius and Sulla (88-81 BC), which affected Hispania
trough the Sertorian wars, between Pompey (80-72 BC) and the
general Sertorius. We know from classical historians -Livy and
Sallust- that Sertorius achieved a large degree of cohesion of
the Iberian territory, and when the Pompeian troops attempted
to defeat him, Valentia, Sucron and Dianium would remain
faithful to him whereas the troops of Pompey were supported
by Saguntum and Lauro, the latter devastated by Sertorius in
the year 76 BC. In the middle of these turbulent events, Pompey
assaulted the camp of his enemy, Sucron, between the years 78
and 67 BC, and was victorious in the battle of Turia in 75 BC
when the city of Valentia fell (Ribera, 1998: 357; Hernández
and Redondo, 2012: 17; Valiño, 2012: 75).
Due to its geographical location, there is no doubt that the
oppidum of La Carència was immersed in these historic
337
[page-n-349]
events. Due to the ceramics -the key fossil par excellence- we
also know that the site had tried to protect itself by building a
third wall. This was the largest in the settlement and became
attached to Enclosure 2, building up a new wall that would
close the vast 5.40 hectare exhibition site in Enclosure 3. The
preservation effects of nature together with the archaeologists’
expertise have revealed the technique used to build this wall
that consisted in a vertical surface made of stone and soil
parts. It is possible that the urgency of the events had prompted
a construction of this sort -apparently less resistant than the
already known- which has been documented for the first time.
Its towers had a solid base with large stone blocks but their
height remains uncertain.
Out of the different construction levels of the southwest tower,
more modern ceramics were unearthed. The black glazed
Boeotian pottery was studied in depth in order to provide an
approximate chronology of events. Two pieces that belonged
to the same item were analysed to find out whether this type
of ceramic would have arrived to the city of Valentia towards
the year 100 BC, between the end of the 2nd century and the
beginning of the 1st century BC when the remodelling took
place (Ribera, 1998: 341-343). In the site, several fire levels
and walls could be documented within the constructions in
the indoor dwellings of Enclosure 1 and in the postern of the
wall of Enclosure 2. After this, the settlement became limited
to its highest point. Its prosperous commercial activity was
therefore reduced. The armament found at the site that was
linked to incursions, battles or sieges belong both to the Iberian
and Roman period. It consists of several iron pieces (a falcate
sheath and three spear-pieces), 1 stone catapult ball and 12
cast lead glands or projectiles. The projectiles have a fusiform
section with a flat side and without any inscription, whose
dimensions are between 3.5 and 5.1 cm and display an ovoid
section between 2.7 and 4.5 cm. There is a pilum tip and three
bronze arrow ends with a stem and fractured blades which have
triangular heads and a squared section tang. Some of these arms
are identical to the ones found in the waste levels at the colony
of Valentia in the excavations of the Almoina (Ribera, 1998:
357-359).
From this time onwards, the oppidum was kept as a fortified
high settlement, with small dimensions, occupying Enclosure
1 and part of Enclosure 2. Therefore, La Carència endured and
from the foundation of the colony of Valentia in the year 138 BC
and during the process of Romanisation, it would rely on this
colony, located within its territorium for social, economic and
territorial matters. This government was centralised within the
civitates, mainly in the colonies, given its highest legal authority
in the Roman law system. This continuation of the oppidum
is nonetheless different because it became concentrated in the
highest part of the settlement, and continued at least up to the
5th century AD, at the same time that a dense population settles
in some villae in the countryside to exploit the territory. One
of the most important things to resolve is the role that this
oppidum played. Due to the fact that it had a strategic location
in a commercial road oriented towards the interior, and it had
dwellings concentrated in the summit of a half walled hectare
since the 1st century AD and in the 5th century AD beyond the
walled territory, and so that, is. The numismatic analysis (see
chapter 10) shows the existence of local, regional and peninsular
relationships with the rest of the Empire and a variable trading
activity level depending on the period. The finding of a lid which
338
had a 4th century AD metal box of a partially-glazed military
stamp has been a key element to evidence the role played by
La Carència in the Tarraconensis region –whose nucleus was
the colony of Tarraco- for the colony of Valentia, but also for
Rome -the capital of the Roman Empire. Located between the
coast and the interior and enjoying the greatest visibility of
the territory, it would have been very useful for tax collection
or road control. It might have also represented a middle point
that provided administrative support to Valentia, with its own
military detachment, if not continuously, at specific periods.
There is scarce preserved evidence from the Roman period due
to land ploughing, although some typologies and chronologies
relevant to the studies have been identified. Numismatic
analysis has confirmed and detailed a commercial origin -overly
intense at some stages- of this set of coins. However, between
the centuries 3rd and 5th AD, this would be the exclusive but
highly revealing source of information about the Late Roman
past of the oppidum of La Carència.
The remains unearthed at the summit display the location of the
Roman dwellings. Amongst them, we encounter some pieces
of opus signinum and tegulae for construction, pieces of dolia
for storing, kitchen and table recipients, and particularly some
pieces of fine pottery, terra sigillata, of Hispanian, Galia and
African origins. The most recent ceramic is the fine pottery
of terra sigillata clara C of African origin which dates back
to the 3rd century AD. From the moment the Romans arrived,
the materials matched the roman costumes, as the fine pottery
painted in black varnish, i.e. Campanian A and Cales pottery.
Several preferred products can be noticed, as the wine stored in
Dressel 1 Italic and Greco-italic amphorae. Other raw-material
request arriving in containers or Italic dolia, and their recipients
were also imported to transport Italic pottery for kitchen use.
The study of these materials (see chapter 7) shows the trends
spreading in the Late Roman Empire throughout the rest of
the Empire with fine pottery from Gaul TSS (plate Drag. 18),
Hispania TSH (plate 15/17 and decorated cup 37) and North
Africa TSA (A H. 27 and TSA A/D), which would be introduced
along with kitchen pans and African kitchen pottery (H.23 A,
O. I, 261, H. 181 and b, H. 173). There was also demand for
regional pottery as it was the case for the reduction firing pots
in the Late Roman Empire (see pot shapes ERW 1.2). As in
the rest of the Empire, wine industry was usual, as shown by
the Tarraconensis amphorae containers and thin-walled wine
cups Mayet 33. Baetican Beltran II B amphorae were also used
in salt making processes, for which the Romans showed great
inclination.
Most of the denarii found at La Carència were brought in the
middle of the 2nd century BC and between the years 129 and 100
BC, together with a set from the period of the Sertorian battles,
related to the financing of the army who fought against Sertorius’
troops. Amongst the documented peninsular workshops, the
existence of coins minted by Valencian workshops can be
highlighted, e.g. those of Arse-Saguntum, Valentia, Saetabi,
Kili and Kelin, all in a radius of 80-100 km whose site is at La
Carència. After having crushed the Sertorian revolts, many cities
stopped minting coins, so the existing ones kept circulating.
Roman coins, i.e. Kelse/Lepida, CarthagoNova, Obulco and
Castulo belonging to the period after the revolts in 72-27 BC,
were found at La Carència.
At the beginning of the Empire, as mentioned in the article
on coin analysis (see chapter 10), it was commonplace to find
[page-n-350]
coins along the Mediterranean coast of Hispania, at urban and
military sites, but there were less coins in rural areas and low
population density areas in the interior of the peninsula and.
The study of regional coins such as the denarius, as, semis and
quadrant reveals a wide economic network of La Carència site
with cities such as Carthago Nova, Calagurris, Caesaraugusta,
Colonia Celsa, Bilbilis, Segobriga, Osca, Ercavica, Turiaso
and Emporiae within the Tarraconensis region. Trading also
existed with the Baetica region, the Gallic mint Nemausus and
mainly with the capital of the Empire, Rome. As in the Roman
Republican period, there was a great quantity of coins from the
region of Valle del Ebro.
In the 2nd century AD, the coin rate is low in proportion to the
increase of the Empire. The use of the as was still predominant
and there were also dupondius, although it seems to be an
absence of divisors. At the Antonine period, the Rome mint
was predominant. It minted at a higher rate than in the previous
periods, mainly with coins from Trajan and Hadrian.
During the first half of the 3rd century AD, the Roman State
decreased the rate of coin minting in a progressive manner,
which resulted in consequence in a smaller number of coins
circulating, in particular less sestertii and asses. At La Carència,
this rate was significant and revealed a social activity highlighted
by coins issued between the reigns of Septimius Severus and
Constantius I Chlorus, and the official increase of minted coins
in Rome between the years 253 and 284 AD was noticed in the
peninsula and also at La Carència.
It has been extremely rare to find pieces from the period
between the years 361 AD through to 395 AD. There are only
two samples of the period of Honorius and Theodosius I.
Therefore, it could be inferred that the activity at La Carència
decreased significantly and could have ceased at this point its
support function within the territorium of Valentia.
To assess the settlement pattern at the territorium during the
Roman period, we would need to focus on the end of the Iberian
Roman period. As we have previously considered, this period
showed a low population density in the rural areas both on the
slopes and in the plain. Between the end of the 1st century BC
and beginning of the 1st AD, while the occupation ceased in
three of them, and six of them were still inhabited. Regarding
the new settlements, two have only offered Iberian and Roman
Imperial material. The lack of Roman Republican material can
be due to accidental facts and therefore, new surveys at the sites
will be conducted.
At the beginning of the 1st AD, when the Romanisation process
was already advanced, the economic and social development
of the Roman Empire increased. This can be proven in the
abundance, wealth and dispersion of rural habitats. There are
sixteen known settlements and, although the surveyed areas
only cover part of the territory, it represents a significant
proportion. The Roman sites that are known are thirteen and
during the surveys, three new villae have been discovered.
Except for La Carència, an important settlement and also
subsidiary in terms of regional control, the rest of the sites
share features of rural settlements or villae. The other elements
that suggested this could be a villae comprehended: some
construction material (tegulae, lateres, imbrex and recycled
ashlars at the sides of the modern walls) as well as fragments of
dolia, pottery and amphorae.
According to the findings unearthed, other documentary sites
have often been considered as necropolis. However, it is clear
that rural necropolis are not far from a settlement and that the
villae would eventually appear in later prospections.
It is true to say that the surface levels at the site of La Carència have been sadly swept due to continuous pillaging and only
the coins seem to suggest this location had preserved throughout time. It should be considered that if La Carència still existed
in the 5th century AD, the rural habitat would have been equally
preserved. There were rural sites located in terraces and mountain slopes that exploited and farmed the rest of the territory.
The chronology for the villae cannot be traced back before the
2nd century AD according to the recently found pottery. However, there is a metal piece -a silver decorated leave- which belonged to the Late Roman period. Furthermore, inhabitation of
three of these villae has been proved during the Islamic period,
XI century AD. As in other cases, this fact questions the possibility of persistence of the settlement in some places, during
which some villae were populated, specifically the Cornelius
villa (Albiach et al., 2007: 126), in the neighbouring territory
of Saetabis.
Translation: Stuart Palmer, Conxi Díaz and Encarna Raga
339
[page-n-351]
[page-n-352]
Autors
Óscar Abril Riestra
Arqueòleg independent
oariestra@gmail.com
Esperança Huguet Enguita
Arqueòloga independent
espehuguet@hotmail.com
Rosa Albiach Descals
Servei d’Investigació Prehistòrica
Museu de Prehistòria de València
rosa.albiach@dival.es
Julián Darío Martos Carbonell
Arquitecte independent
jumarcaarq@gmail.com
Óscar Aparicio González
Gabinet tècnic
Global Geomática s.l.
global@geomatica.es
Josep Blasco Senabre
Gabinet tècnic
Global Geomática s.l.
global@geomatica.es
Isabel Caruana Clemente
Arqueòloga independent
caruana@hotmail.com
Eva Collado Mataix
Arqueòloga independent
eva.collado@uv.es
Carme Delegido Morant
Becària UVEG “V Segles”
Universitat de València
Carmen.Delegido@uv.es
Ana Ejarque
School of Earth Sciences and Environmental Sustainability
Northern Arizona University, Flagstaff, AZ 86011, USA
Ana.Ejarque@nau.edu
Luis Gimeno Martínez
Gabinet tècnic
Global Geomática s.l.
global@geomatica.es
Hector A. Orengo
Department of Archaeology
University of Nottingham
Hector.Orengo@nottingham.ac.uk
Miguel Fernando Pérez Blasco
Área de Prehistoria.
Universidad de Alicante
migferpb@gmail.com
Vito Porcelli
Gabinet tècnic
Global Geomática s.l.
global@geomatica.es
David Quixal Santos
Departament de Prehistòria i Arqueologia
Universitat de València
david.quixal@uv.es
Pere Pau Ripollès Alegre
Departament de Prehistòria i Arqueologia
Universitat de València
Pere.P.Ripolles@uv.es
Rafael Tortosa García
Gabinet tècnic
Global Geomática s.l.
global@geomatica.es
Javier Velaza
Departament de Filologia Llatina
Universitat de Barcelona
velaza@ub.edu
341
[page-n-353]
[page-n-354]
[page-n-355]