La transició del paleolític superior final / epipaleolític al mesolític en el territori valencià. Aportacions de l'estudi zooarqueològic del jaciment de Santa Maira (Castell de Castells, Alacant)
Juan Vicente Morales Pérez
2013
[page-n-1]
La transició del Paleolític Superior
Final/Epipaleolític al Mesolític EN EL
TERRITORI Valencià. Aportacions de l’estudi
zooarqueològic del jaciment de Santa Maira
(Castell de Castells, Alacant)
Juan Vicente Morales Pérez
La transició del Paleolític superior final-Epipaleolític al Mesolític és, juntament amb la
del Paleolític mitjà-Paleolític superior, un dels temes que major interès desperta entre
els especialistes. En la zona de les comarques centrals del País Valencià es situa el jaciment de Santa Maira, amb una seqüència que abasta des del Paleolític superior final a
la Prehistòria recent. L’estudi de la fauna aporta informació sobre la continuïtat i les
transformacions produïdes en aquest període. A l’Epipaleolític continuen les tendències
d’explotació de les preses que es defineixen en els inicis del Tardiglaciar (abundància del
conill, la cabra es configura com el principal recurs de caça major, els taxons minoritaris
són quantitativament escassos, es produeix una diversificació en l’edat de les espècies
caçades), mentre que l’arribada del Mesolític suposa algunes importants transformacions: el conill perd la seua predominança, els caprins segueixen sent el taxó més abundant, els taxons minoritaris augmenten significativament la seua presència i s’evidencia
la relació entre la costa i la mitja muntanya. D’aquesta manera, les tendències apuntades
des de fa milers d’anys es trenquen i sembla desenvolupar-se un nou model d’explotació
del medi.
INTRODUCCIÓ
Des del Tardiglacial als inicis de l’Holocé els grups humans experimenten a la façana mediterrània de la península Ibèrica ràpides transformacions. Així, els llargs i perdurables complexos
culturals que caracteritzen el Paleolític superior són substituïts per fàcies industrials de més
curta durada subdividides en diferents horitzons, el clima experimenta una sostinguda millora que condueix en un temps relativament curt a assolir temperatures semblants a les actuals,
i els boscos mediterranis i la fauna forestal s’expandeixen. Tot el paisatge canvia i, amb ell, la
forma de vida dels grups humans en el seu entorn (Aura et al., 2006; Carrión, 2005).
Animals i arqueologia hui. I Jornades d’arqueozoologia.
Museu de Prehistòria de València (2013): 181-202.
[page-n-2]
JUAN VICENTE MORALES PÉREZ
Aquesta sèrie de canvis o, en sentit ample, transició, ha sigut una de les qüestions
més tractades a Europa des de fa algunes dècades (Aura et al., 2002). En els últims anys,
al Departament de Prehistòria i Arqueologia de la Universitat de València s’ha abordat
aquest tema des de distints enfocaments en una sèrie de treballs que mostren els diferents
aspectes de la problemàtica (Aura et al., 2002, 2006, 2009). Dins d’aquesta dinàmica,
el present treball s’emmarca en el projecte de tesi doctoral Comportament dels últims
caçadors-recol·lectors a la façana mediterrània. Una visió des de la Zooarqueologia. En
aquest projecte es realitza l’estudi de les seqüències epipaleolítiques i mesolítiques de dos
jaciments principals: les Coves de Santa Maira, situat en el terme municipal de Castell de
Castells (Alacant), i la Cueva de Nerja, en Maro (Màlaga), amb la intenció d’aportar, des
de l’òptica de la zooarqueologia, informació sobre els canvis en la gestió dels recursos i
el medi, la relació entre el tipus d’explotació i la fàcies cultural, l’explotació del medi i
l’assentament dels grups humans, etc., en el context d’aquesta transició.
En el treball presentat a les I Jornades d’arqueozoologia del Museu de Prehistòria de
València s’ofereixen les dades i els resultats preliminars obtinguts a partir de la fauna de
mamífers dels nivells epipaleolítics i mesolítics de les Coves de Santa Maira. S’inclouen
les dades taxonòmiques generals dels diferents nivells, així com també els resultats sobre
representació anatòmica i edats de mort dels caprins, i la qüestió de l’aparició de marques antròpiques i de carnívor en la mesofauna i les restes de lepòrids. Es recullen així
mateix informacions sobre les restes de malaco i ictiofauna. La discussió es va a centrar
en els aspectes taxonòmics de la fàcies epipaleolítica i de la mesolítica, on es reprenen de
passada els conceptes de diversificació i intensificació i quina és de forma més concreta
la seua significació en aquests moments (Aura et al., 2009). Dins d’aquests termes s’han
incorporat i barrejat tendències que ja estan presents des del Tardiglacial, juntament amb
canvis més concrets i que semblen, a priori, estar més relacionats amb la irrupció de la
fàcies mesolítica. A partir de tota aquesta discussió s’oferiran més que unes conclusions,
uns apunts a mode de balanç provisional, on s’apunten les perspectives de treball de cara
al projecte global. La comparació amb altres jaciments de la zona ens permetrà observar
que aquests fenòmens s’integren dins d’un marc general i no són exclusius ni puntuals.
LES COVES DE SANTA MAIRA. JACIMENT I CONTEXT
GEOCRONOLÒGIC I PALEOCLIMÀTIC
El jaciment de les Coves de Santa Maira se situa en el terme municipal de Castell de
Castells (la Marina Alta, Alacant), en la part oriental de la zona geo-orogràfica coneguda
com les comarques centrals, que s’estén sobre l’extrem més septentrional de les Serralades Bètiques (figura 1). Està enclavat en una zona de relleus abruptes i molt contrastats, encaixada en el barranc de Famorca, a poc més de 15 m del seu llit i a 640 msnm,
182
[page-n-3]
La transició del Paleolític superior final/Epipaleolític al Mesolític
Figura 1. Les Coves de Santa
Maira. Dalt, localització de la
boca O (esquerra) i el Corral
del Gordo (dreta) en la paret
del barranc de Famorca. Baix,
situació del jaciment.
en la capçalera del riu Gorgos, i entre les serres d’Alfaro (1166 msnm) i la Serrella (1315
msnm), a sols uns 32 km de la línia de costa actual. En aquesta mateixa àrea se situen
altres jaciments amb nivells tardiglacials i/o holocens inicials, encara que més concentrats en la propera conca del riu Serpis, com per exemple l’Abric de la Falguera (García i
Aura, 2006), la Cova del Mas Gelat (Miret et al., 2006), el Tossal de la Roca (Cacho et al.,
1995), la Cova d’en Pardo (Soler, 2012) o Benàmer (Torregrosa et al., 2011), que configuren
aquesta zona com una de les dues concentracions de jaciments d’aquesta cronologia en
el País Valencià juntament amb els de les comarques septentrionals (Aura et al., 2006).
Les Coves de Santa Maira són un conjunt de cavitats que conformen un complex
sistema kàrstic que es va desenvolupant conforme les diferents pulsacions que marquen
l’encaixament del barranc de Famorca (Aura et al., 2006). De les diferents cavitats que
conformen les Coves, en els darrers anys s’han realitzat intervencions arqueològiques
en dues. El “Corral del Gordo”, on encara es conserven estructures de pedra en sec relacionades amb el seu ús pecuari, s’obri a una cota més baixa. En aquesta boca, encara en
fase d’excavació i estudi estratigràfic, s’han documentat dues unitats estratigràfiques:
183
[page-n-4]
JUAN VICENTE MORALES PÉREZ
Figura 2. A: planta del jaciment de
les Coves de Santa Maira; B: perfil
sagital AB (x-y, indicat en la planta).
Els quadres estudiats apareixen
ressaltats en la planta. En el perfil
s’indiquen les seqüències estudiades i
les datacions del quadre 1.
la CG-I, que pel material recuperat es considera de cronologia neolítica, i la CG-II, amb
materials magdalenians i solutrians (Aura et al., 2008). La Boca O se situa a major altura
i d’ella procedeixen els materials estudiats en el present treball (figura 2A). Aquesta boca
s’obri en direcció N entre les parets rocoses que la limiten pel NO i una gran colada estalagmítica, situada al centre de la Sala, que la limita pel S i configura una caiguda prou
vertical. Aquesta configuració conforma una “trampa” sedimentària on els materials van
dipositant-se per gravetat des de les cotes superiors de l’entrada de la cova. El paquet
sedimentari conté nivells del Paleolític superior final (SM-5), epipaleolítics (SM-4), mesolítics (SM-3) i neolítics (SM-2). A sobre, al nivell SM-1 es barregen materials del Bronze, ibèrics i romans, així com andalusins. Els nivells 5, 4 i sobretot el 3 conformen una
mena de con de dejecció que s’adapta a la línia obliqua de la colada S. Sobre el nivell 3
es dipositen el 2 i l’1, de disposició més horitzontal (Aura et al., 2006, 2008). El material
estudiat en aquest treball prové dels nivells SM-4 i SM-3, Epipaleolític i Mesolític, de la
seqüència de la boca O (figura 2B).
184
[page-n-5]
La transició del Paleolític superior final/Epipaleolític al Mesolític
Nivell
SM
AB6/1
c-‐18
SM
AA6/1
c-‐21
SM
AB3/2
c-‐5
SM
AA3/2
c-‐5
SM
AA3
c-‐4
SM
AA3/4
c-‐12
SM
AA3
c-‐15
SM
AA4/2
c-‐26
SM
AA3/2
c-‐14
Adscripció
MM-‐D
MM-‐D
EPS
EPS
EPS
EPS
EPM
EPM
EPM
Lab.
Beta-‐244010
Beta-‐244011
Beta-‐156022
Beta-‐156021
Beta-‐131578
Beta-‐158014
Beta-‐131579
Beta-‐149948
Beta-‐156023
Material
Tipus
Os
humà
AMS
Cervus
elaphus
AMS
Cervus
elaphus
AMS
Restes
llavors
AMS
Carbons
agregats C14
conv.
Quercus
sp.
AMS
Carbons
agregats C14
conv.
Capra
pyrenaica
AMS
Capra
pyrenaica
AMS
BP
8690±50
8890±50
9220±40
9370±40
9760±40
9820±40
11620±150
11590±70
11920±40
cal
BP
9725-‐9583
10134-‐9926
10560-‐10200
10750-‐10430
11270-‐11070
11251-‐11215
13720-‐13080
13470-‐13190
13840-‐13520
Quadre 1. Datacions efectuades en les capes estudiades. S’indica la localització (quadre,
subquadre i capa), l’adcripció cultural (MM-D, Mesolític de mosses i denticulats; EPS,
Epipaleolític sauveterrià; EPM, Epipaleolític microlaminar), la referència de laboratori, el
material i tipus, la data BP i cal BP.
A les comarques centrals del País Valencià aquestes fàcies culturals se situen entre
dues pulsacions fredes, el Dryas recent (Younger Dryas) (GS1) per una banda, i la fase
freda de l’esdeveniment 8.2 cal BP per l’altra. L’Epipaleolític microlaminar o Epimagdalenià arranca cap al 12 000 -11 800 BP, i coincideix plenament amb el YD. Aquesta fàcies
és perllonga i cap al 10 100 BP (11 200 cal BP) comença a incorporar elements “sauveterroides”, que marquen el final de la fàcies microlaminar. El Mesolític es data des dels
inicis i primera mitat del X mil·lenari cal BP, i fins la segona mitat del VIIIé mil·lenari cal
BP. En primer lloc s’identifica un Mesolític de mosses i denticulats (MM-D: 10 100-8700
cal BP), que suposa l’increment dels estris macrolítics de mosses, denticulats i la dràstica
reducció del microlitisme, i després una segona fase on apareixen les indústries de tipus
tardenoide, amb geomètrics trapezoïdals (Aura, 2001; Aura et al., 2006). Les datacions
obtingudes en els nivells SM-4 i SM-3 situen aquests nivells dins del marc cronològic
general definit per a les comarques centrals. En els mateixos quadres d’on provenen les
mostres òssies que integren aquest treball s’han obtingut vàries datacions radiocarbòniques, de l’Epipaleolític sauveterrià i del Mesolític (quadre 1; figura 2B).
En aquesta fase, entre el GS1 l’esdeveniment 8.2 es produeix un augment de la temperatura i de la humitat, tal i com recullen diferents treballs sobre l’evolució de la temperatura en la superfície del mar d’Alborán (Cacho et al., 1999, 2001). En aquest context
de temperament tèrmic i de millora climàtica es produeix un procés de reforestació i
desenvolupament dels boscos mediterranis definit pel descens en la presència de Juniperus i un augment de Quercus perennifoli i caduc que es detecta als diferents jaciments
de la zona (Aura et al., 2006; Cacho et al., 1995; García i Aura, 2006). Precisament aquest
procés de reforestació està darrere l’augment de la presència de taxons faunístics de caràcter forestal a partir del final del Tardiglacial.
185
[page-n-6]
JUAN VICENTE MORALES PÉREZ
METODOLOGIA
L’adscripció taxonòmica de les restes s’ha realitzat a partir dels elements diagnòstics dels
diferents ossos. Per a aquesta identificació s’han utilitzat les col·leccions de referència
del Laboratori d’Arqueologia “Milagro Gil-Mascarell” de la Universitat de València i del
Gabinet de Fauna Quaternària del Museu de Prehistòria de València. La identificació
taxonòmica s’ha realitzat a diferents nivells, segons les possibilitats diagnòstiques dels
ossos. Les restes han estat identificades a nivell d’ordre (Carnivora), família (Leporidae,
Mustelidae), tribu (Caprini), gènere (Rupicapra, Bos, Sus, Erinaceus, Lepus) o espècie
(Capra pyrenaica, Bos primigenius, Capra hircus, Cervus elaphus, Capreolus capreolus,
Sus scrofa, Felis silvestris, Lynx pardina, Vulpes vulpes, Oryctolagus cuniculus). La pertinença a alguna categoria taxonòmica superior pot suposar en alguns casos i a priori, una
única possibilitat d’espècie. Per exemple, els Caprini són, en principi, Capra pyrenaica, ja
que és l’únic representant d’aquesta tribu que s’identifica als jaciments d’aquesta àrea en
la cronologia estudiada. En qualsevol cas, per rigor s’ha mantingut la classificació realitzada a partir dels elements diagnòstics, si bé en algunes anàlisis com l’estudi de l’edat o la
representació anatòmica s’han unit les restes identificades com a Capra pyrenaica i Caprini per tal d’augmentar les restes disponibles. El mateix succeeix en el cas dels lepòrids, els
quals, de cara als recomptes, s’han considerat a nivell de família Leporidae.
Per altra banda, el càlcul de l’edat de mort als caprins s’ha realitzat mitjançant els mètodes de creixement i desgast dental (Pérez Ripoll, 1988) i de fusió de les epífisis (Serrano
et al., 2004). El resultat s’ha sintetitzat per a major comprensió en cinc cohorts d’edat:
animals nounats, juvenils, subadults (encara no han completat l’erupció dental però que
ja presenten una talla adulta), adults (erupció dental completa) i adults/vells (animals
en una fase més avançada de desgast dental).
ESTUDI ZOOARQUEOLÒGIC
Les restes faunístiques estudiades són un total de 12 499 (quadre 2). Provenen de dos
nivells: l’SM-3 (nivell mesolític sensu lato) i l’SM-4 (epipaleolític s. l.). Tanmateix, les
característiques de la mostra i el jaciment obliguen a distingir-ne quatre agrupacions
diferents. Cada una d’aquestes presenta una sèrie de característiques que fan possible la
seua diferenciació. Un dels fet definitoris dels dos grans nivells és la proporció entre la
quantitat de restes de lepòrids i de caprins, i l’anàlisi estadística d’aquesta proporció ha
permès la definició dels diferents subnivells. Les dos agrupacions principals són les que
provenen amb claredat de cadascun dels nivells:
– SM-3:
AA5, capes 4, 5, 6, 7, 9, 11, 13 i 15 dels subq. 1, 2, 3 i 4, i capes 18 i 19 dels subq. 3 i 4.
186
[page-n-7]
La transició del Paleolític superior final/Epipaleolític al Mesolític
Caprini
Capra
pyrenaica
Rupicapra
sp.
Bos
primigenius
Ovis/Capra
Ovis
aries
Capra
hircus
Bos
sp.
Cervus
elaphus
Capreolus
cap.
Sus
scrofa
Sus
sp.
Carnivora
Felis
silvestris
Lynx
pardina
Vulpes
vulpes
Mustelidae
Erinaceus
sp.
Leporidae
Oryctolagus
cun.
Lepus
cf.
gran.
Identificats
Indeterminats
Total
general
Epipaleolític
(SM-‐4)
Mesolític
(SM-‐3)
Trànsit
Sostre
Total
NR
%
NR
%
NR
%
NR
%
380
7,5
252
38,4 37
11,6 64 26,1
733
352
6,9
82
12,5
18
5,6
10
4,1
462
3
0,1
17
2,6
2
0,6
22
1
0,0
1
19
2,9
3
1,2
22
1
0,2
1
1
0,3
1
1
0,2
1
45
0,9
44
6,7
4
1,3
4
1,6
97
4
0,1
4
8
0,2
5
0,8
1
0,3
14
6
0,1
7
1,1
2
0,8
15
1
0,0
1
1
0,2
1
2
0,0
1
0,2
1
0,3
4
4
0,1
17
2,6
4
1,3
1
0,4
26
1
0,2
1
4
0,6
2
0,6
6
4092
80,6
181
27,6 197 61,6 154 62,9
4624
175
3,4
23
3,5 53 16,6
7
2,9
258
2
0,0
2
5075
100,0
656 100,0 320 100,0 245 100,0
6296
3713
1826
342
322
6203
8788
2482
662
567
12499
Quadre 2. NR dels diferents nivells i freqüències relatives dels diferents taxons en les
diferents agrupacions estudiades.
AB5, capes 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 15, 17, 18 i 19 dels subq. 1 i 2, i capes 15, 17, 18, 19, 23 i 24
dels subq. 3 i 4.
AA6, capes 18, 21, 23 i 24 dels subq. 1 i 2; AB6, capes 15, 17, 18, 19, 21, 23 i 24 dels subq.
3 i 4).
– SM-4:
AB2, capes 4, 6, 8, 9, 10 i 13 dels subq. 1 i 2 i capes 4, 6, 8, 9, 10, 13, 20, 21, 22 i 23 dels
subq. 3 i 4.
AA3, capes 5, 6, 7, 8, 9 i 10 dels subq. 1, 2, 3 i 4.
AA5, capes 19, 21, 23 i 24 dels subq. 1 i 2), i són les més abundants.
La relació entre la quantitat de restes de caprí i lepòrid presenta diferències estadísticament significatives entre aquests dos nivells (x2=732,14; p=0.000) i és una de les
qüestions que distingeixen l’Epipaleolític i el Mesolític.
187
[page-n-8]
JUAN VICENTE MORALES PÉREZ
La tercera agrupació prové dels subquadres de contacte entre els dos nivells esmentats (AA5 capes 17 i 18 dels subq. 1 i 2; capes 21, 23 i 24 dels subq. 3 i 4; AB5 capes 23 i 24
dels subq. 1 i 2). En aquests subquadres es barregen característiques pròpies del nivell
epipaleolític i del mesolític: per una banda, el NR absolut és més baix que en les capes
clarament epipaleolítiques, però no presenten diferències estadísticament significatives
entre elles si es compara la relació entre la quantitat relativa de restes de Caprini i Leporidae (x2=2,62; p=0,105); tanmateix sí que mostra diferències respecte a la del nivell 3
(x2=157,55, p=0.000). Aquesta agrupació presenta en general un marcat “caràcter epipaleolític” però amb un NR absolut molt més baix, de forma que és molt probable que es
tracte de la zona de contacte on la quantitat de restes epipaleolítiques és dominant en la
seua proporció, però amb una quantitat de restes més baixa que pot estar ocasionada per
la menor densitat de restes de la franja corresponent al nivell mesolític.
La quarta agrupació la conformen certs subquadres que ocupen la part alta de la
seqüència en els quadres AB5 (subq. 3 i 4, capes 5, 6, 7, 8, 9 i 10) i AB6 (capes 9 i 10 dels
subq. 1 i 2) i que presenten una proporció Leporidae/Caprini inusualment alta per a
estar a sostre de la seqüència mesolítica i significativament diferent a la del nivell mesolític (x2=34,13; p=0.000) o epipaleolític (x2=48,94; p=0.000). Aquest és el subnivell que
presenta majors diferències respecte al nivell de contacte, en aquest cas, el mesolític, i
l’explicació sobre la seua formació roman en aquest moment en estudi.
Del nivell epipaleolític s’han estudiat un total de 8788 restes, dels quals se n’han identificat taxonòmicament 5075 (57% del total) (quadre 2); del nivell 3, un total de 2482, de
les quals identificades n’hi ha 656 (26,4%) (quadre 3); en els subquadres de trànsit el total
de restes ascendeix a 662, amb 320 identificades (48,3%) (quadre 4) i en els subquadres
a sostre del nivell mesolític se n’han estudiat 567 (245 identificades: 43,2%) (quadre 5).
En les capes agrupades com a epipaleolítiques els lepòrids són, amb molt, el taxó
més representat (NR=4269, 84,1% del total de restes identificades). D’aquests lepòrids,
175 s’han identificat inequívocament com a Oryctolagus cuniculus mentre que solament
dues són de Lepus cf. granatensis. El següent taxó en importància són els Caprinae
(NR=735, 14,5% del total). De Capra pyrenaica, el caprí més abundant, s’han identificat
352 restes, mentre que únicament se n’han determinat tres de Rupicapra sp. Així, els
caprins i els lepòrids representen el 98,6% del total de restes identificades. Els altres
taxons minoritaris (cèrvids, suids, carnívors i Erinaceus) únicament representen l’1,5%
(quadre 2; figura 3). El NT (nombre de taxons)=10 (Capra pyrenaica, Rupicapra sp., Bos
primigenius, Cervus elaphus, Capreolus capreolus, Sus scrofa/sp., Lynx pardina, Vulpes
vulpes, Oryctolagus cuniculus, Lepus sp.).
En les capes agrupades com a mesolítiques el taxó més representat són els caprins
amb 371 restes. Cal assenyalar que d’aquestes restes, s’han identificat 20 d’animals pro-
188
[page-n-9]
La transició del Paleolític superior final/Epipaleolític al Mesolític
Figura 3. Freqüències relatives calculades sobre el NR determinades de lepòrids, Capra
pyrenaica/Caprini i els taxons minoritaris per a cada agrupació definida.
bablement domèstics, intrusius, entre les quals s’ha determinat una resta d’ovella i 19
del grup Ovis/Capra (un 3% del total d’aquesta agrupació). Encara que per les seues
característiques semblen pertànyer a animals domèstics, no podem descartar que es
tracte d’exemplars molt joves o de mides reduïdes de la resta de taxons de la subfamília
Caprinae. En qualsevol cas, i per prudència, si els eliminem dels recomptes el total de
caprins salvatges és de 351, que representen, en aquest cas, un 55,2% del total de restes
identificades. D’aquestes, 82 restes són de Capra pyrenaica (12,9%) i 17 de Rupicapra
sp. (2,7%). El següent taxó en importància són els lepòrids, amb un total de 204 restes
(32,1%). Així, en el nivell mesolític els caprins i els lepòrids representen el 87,3%. En
aquest cas la llista taxonòmica és sols lleugerament més llarga que en el nivell epipaleolític. Sense comptar els domèstics, el NT=11 (Capra pyrenaica, Rupicapra sp., Bos sp.,
Cervus elaphus, Sus scrofa/sp., Felis silvestris, Lynx pardina, Vulpes vulpes, Mustelidae,
Erinaceus sp., Oryctolagus cuniculus). En aquest nivell la quantitat relativa de taxons
minoritaris (Rupicapra sp., Bos sp., Cervus elaphus, suids, carnívors i Erinaceus sp.) és el
més elevat de la seqüència, amb un 15,4% (quadre 2; figura 3).
En els subquadres de trànsit el taxó més abundant són els lepòrids (NR=250), que
representen un 78,1% del total de restes identificades. Els Caprinae sumen un total de 58
restes (18,1%), de les quals 18 són de Capra pyrenaica, 2 d’aff. Rupicapra sp. i 37 no han
pogut ser atribuïdes a cap gènere. Una de les restes, un fragment de coxal, és de Capra
hircus, una intrusió postneolítica que presenta un tall d’un estri metàl·lic. Altres taxons
presents són el cérvol (NR=4), la rabosa (NR=4), l’eriçó (NR=2), el linx (NR=1) i el senglar
189
[page-n-10]
JUAN VICENTE MORALES PÉREZ
(NR=1). Les restes d’aquests taxons minoritaris representen un 3,75% del total de restes
identificades (quadre 2; figura 3).
En les capes situades a sostre del nivell 3 el taxó més abundant és, de nou, el dels
lepòrids (NR=161, 65,7% del total de restes identificades). Els caprins sumen 77 restes
(31,4%), de les quals 10 són de Capra pyrenaica, mentre que en 64 restes no s’ha pogut
determinar el gènere amb seguretat. En aquestes capes s’han identificat tres restes de
caràcter intrusiu que pertanyen a caprins domèstics, Ovis/Capra. També s’ha determinat
la presència de cérvol (NR=4), suids (NR=2) i rabosa (NR=1). El total de restes de taxons
minoritaris representen un 2,9% del total de restes identificades (quadre 2; figura 3).
La formació del conjunt
Per tal de definir l’origen de les acumulacions s’han observat tres qüestions principals.
En primer lloc, l’aparició de marques relacionades amb el processat antròpic sobre les
restes (figura 4A); en segon lloc, la documentació de termoalteracions, ja que, bé intencionades, bé accidentals, estan relacionades en la gran majoria dels casos amb activitats
antròpiques (figura 4B); i per últim, la identificació de marques de carnívor.
En el nivell SM-3 un total de 135 restes de mesofauna presenten marques relacionades
amb el processat carnisser o consum antròpic, que representen un 29,6% del total de restes determinades, i un 32,1% si eliminem les dents del recompte. En el cas dels lepòrids,
en el nivell 3 s’han detectat marques en un total de 21 restes, el 10,3% del total (NR=204).
Com que els cilindres o fragments d’aquests són habitualment una de les morfologies
òssies més abundants i uns dels que més es veuen afectats pel processat antròpic (Pérez
Ripoll, 2001), s’ha realitzat l’anàlisi de les marques que apareixen sobre aquests. En el
nivell 3 la quantitat de cilindres sencers o fragments és de 43. D’aquests únicament huit
presenten marques lítiques, el 19%. Del total de restes de lepòrid del nivell s’han identificat marques de fractura directa antròpica en 30, de les quals 16 estan sobre diàfisis o
fragments. Més enllà de les fractures directes, 42 dels cilindres i fragments de cilindres
citats presenten fractures en fresc derivades molt probablement d’accions antròpiques
de processat i sobretot de consum.
En el nivell epipaleolític el percentatge és molt semblant, un 28,5% (NR amb marques=230) del total de restes de mesofauna identificades presenten marques antròpiques. L’estudi de les marques antròpiques sobre els ossos de lepòrids del nivell 4 està
actualment en procés. Per aquest motiu, es presenten els resultats de la mostra del quadre AA5 (capes 19, 21, 23 i 24). El total de restes de lepòrid en aquestes capes és de 474,
de forma que malgrat que és una quantitat reduïda respecte al total, aquest estudi preliminar pot considerar-se significatiu. De totes aquestes restes, 86 presenten marques de
talls i raspats lítics, que representen un 18,1% del total. Tanmateix, si centrem l’anàlisi en
190
[page-n-11]
La transició del Paleolític superior final/Epipaleolític al Mesolític
Figura 4. A: % de
mesofauna i lepòrids
amb marques lítiques
als diferents nivells i
agrupacions; B: % de
restes afectades per
termoalteracions.
els cilindres d’os llarg dels quatre ossos llargs de l’estilopodi i zigopodi (NR=146), el total
de restes amb marques lítiques ascendeix a un 26% (NR amb marques=38). A banda,
s’han identificat mosses provocades per mossegades humanes en 23 restes de diàfisis, i
una fractura per flexió, tal i com han estat definides en un treball anterior (Sanchis et al.,
2011), si bé el total de restes de diàfisis que presenten fractures en fresc molt probablement derivades de l’acció antròpica és de 136 (el 93,2%). En el total de restes de lepòrid,
les marques de fractura directa antròpica, principalment mosses, ascendeixen a 45.
En el cas del nivell situat a sostre del mesolític, la quantitat de restes de mesofauna amb
marques antròpiques és del 33%. Les restes de lepòrids amb marques lítiques en la cortical
és de 19 (11,8%). En aquest cas, la quantitat de cilindres o fragments és de 20, amb dos restes
amb marques lítiques (10%). Sobre el total (epífisis i diàfisis) dels quatre ossos llargs principals (NR=54), el percentatge de marques lítiques augmenta a un 14,8%. En el nivell de
trànsit, les restes de mesofauna amb marques antròpiques són vora el 32%. Les de lepòrid
191
[page-n-12]
JUAN VICENTE MORALES PÉREZ
són 37, que representen el 14,8%. Si el calculem únicament sobre els cilindres o fragments
(NR=59), la quantitat de restes amb marques lítiques augmenta a un 40,7% (figura 4A).
El nombre d’ossos termoalterats en el jaciment és prou elevada. En el nivell 4 la quantitat de restes de mesofauna amb marques de foc és de prop d’un 43%, mentre que la quantitat de restes de lepòrid és del 35%. En el nivell 3 les restes de mesofauna termoalterades
son el 61%, mentre que els lepòrids amb marques de foc són el 40,2%. En el cas de les capes
de transició, aquests percentatges són d’un 40,6 i 26,8% respectivament, mentre que en les
situades a sostre del nivell mesolític, són de 44,3 i 32% respectivament (figura 4B).
Ben al contrari, les marques de carnívor sobre restes de mesofauna són molt escasses. En el nivell 4 menys d’un 1% de les restes de mesofauna les presenten (NR=8). En el
nivell 3 augmenta a un 3,5% (NR=16). En el nivell de trànsit és un 4,3% (NR=3), i en les
capes a sostre del mesolític, d’un 1,2% (NR=1). Respecte als lepòrids, en el nivell mesolític hi ha quatre restes amb marques de carnívor (1,9%), una al nivell de trànsit (0,4%)
i 14 en el nivell a sostre (8,7%). No s’han identificat en la mostra del nivell epipaleolític.
La quantitat d’alteracions que presenten els ossos confirma que la mostra és bàsicament
d’aportació antròpica, encara que en els nivells (mesolítics?) hi ha un nombre d’ossos
amb marques de carnívors relativament important si es compara amb l’epipaleolític.
L’aparició de restes humanes
Un altre fet que caracteritza el Mesolític de Santa Maira és la troballa d’una quantitat de
restes humanes que si bé no és massa elevada, té unes característiques que la fan molt
interessant. A hores d’ara s’han determinat 26 restes humanes en SM-3, 24 fragments
ossis i dos dentals. Altres quatre restes han estat identificades en contextos d’adscripció
més complicada, però presenten un aspecte i unes alteracions tafonòmiques que les relacionen clarament amb el conjunt recuperat en SM-3: un estat de conservació excel·lent,
termoalteracions abundants, aparició de marques de manipulació antròpica i una coloració de la cortical, exceptuant aquelles termoalterades, molt semblant. En la seqüència
epipaleolítica únicament s’ha identificat una escàpula infantil. Tanmateix, s’ha recuperat junt a la colada estalagmítica en una posició que no ens permet descartar que es tracte d’una intrusió del nivell suprajacent. L’estudi antropològic ha determinat la presència
d’un mínim de tres individus: dos adults, un robust i un altre gràcil, i l’individu infantil.
Tret de l’escàpula infantil, totes les restes es recuperen en el mateix context que les restes
alimentàries, i les marques antròpiques que s’han documentat en elles són de la mateixa
tipologia i funció i presenten un aspecte semblant a les que s’observen sobre les restes de
mesofauna de consum: marques lítiques de desarticulació i descarnat, percussions per
accedir al moll, mossegades i termoalteracions relacionades clarament amb el processat
culinari (figura 5). Malgrat els dubtes teòrics que planteja aquesta qüestió, les caracterís-
192
[page-n-13]
La transició del Paleolític superior final/Epipaleolític al Mesolític
Figura 5. Restes humanes amb
marques antròpiques. Fragment de
volta cranial (1) amb un fort raspat
i húmer distal (2) amb incisions.
tiques descrites defineixen el primer conjunt d’ossos humans que evidencia pràctiques
d’antropofàgia en la zona (Aura et al., 2010).
Estructura d’edat en els caprins
La quantitat de restes de Caprini/Capra pyrenaica ha permès realitzar una aproximació
a l’estructura d’edat de mort del conjunt. El total de restes que han aportat informació
sobre l’edat de mort han sigut 123, de les quals en el nivell mesolític se n’han recuperat
27 (11 sobre restes dentals) i 87 en l’epipaleolític, i d’aquestes últimes 54 s’han calculat
sobre estat de fusió i la resta, 33, sobre dents. En els subquadres situats a sostre del nivell
3 s’ha pogut extraure informació de cinc restes, totes d’animals adults, a l’igual que en
els subquadres de trànsit, on solament quatre restes han aportat informació. D’aquesta
manera, són el nivell mesolític i l’epipaleolític els que més informació ofereixen.
El perfil gràfic de l’edat de mort és diferent entre els nivells. Així, en el cas de
l’epipaleolític la quantitat de restes d’animals joves és prou abundant (36,8%), mentre
193
[page-n-14]
JUAN VICENTE MORALES PÉREZ
que en el nivell mesolític és menor (14,8%). Per contra, la quantitat de restes d’animals
adults és major al mesolític (62,9%). Ambdós perfils mostren que totes les edats estan
presents en els dos nivells amb algunes diferències. Únicament els subadults i especialment els animals d’edat avançada estan menys representats, segurament perquè aquestes són les edats més difícils d’identificar i en molts casos poden haver sigut integrats
dins la qualificació genèrica d’adults (figura 6A). En qualsevol cas, aquests perfils mostren un model de cacera diversificat pel que fa a les edats de Capra pyrenaica/Caprini.
L’estudi sobre estacionalitat està actualment en fase de realització, però es pot anotar
que la presència d’animals nounats implica la cacera d’animals durant la primaveraprincipis d’estiu si atenem al cicle reproductiu actual de la Capra pyrenaica en la serra de
Cazorla i Gredos (Blanco, 1998: 158).
En el cas del cérvol, el segon taxó de caça major per importància, les restes que han
permès fer una aproximació a l’estructura d’edat del conjunt és menor. Respecte del nivell epipaleolític, el NR=13, i en el mesolític, NR=6. El gràfic del perfil (figura 6B) mostra
una presència d’adults, joves i una resta de nounat en el nivell epipaleolític, mentre que
les poques restes del nivell mesolític són d’animals adults i un vell.
Representació anatòmica
L’estudi de les freqüències d’aparició dels diferents segments anatòmics en el cas de la cabra i el cérvol mostra que, encara que amb diferències, tots els segments estan presents.
En la Capra pyrenaica/Caprini es poden observar evidents diferències entre la fàcies epipaleolítica i la mesolítica. En el nivell epipaleolític la quantitat de restes recuperades es
presenta més equilibrada, amb major presència de les restes en el cas de l’acropodi, precisament per ser restes més abundants en l’esquelet. Per contra, en el nivell mesolític, les
restes cranials suposen més del 35% de les restes del conjunt Capra pyrenaica/Caprini.
La resta de segments estan menys representats, especialment els extrems dels membres.
En el cas dels basípodes i metàpodes el percentatge que representen és prou semblant
en ambdós nivells, mentre que l’acropodi presenta una distribució molt desigual (figura
6C). Si aquesta diferència en la representació anatòmica és un fenomen casual o respon
a les activitats i decisions dels grups humans és una qüestió que roman, en aquest moment, oberta. Però sempre s’han recuperat tots els segments esquelètics, per tant en cap
cas es pot postular la possibilitat clara d’un transport selectiu (Binford, 1978, 1981; Perkins i Daly, 1968) al jaciment, a l’igual que a la resta de jaciments del Paleolític superior i
postpaleolítics de la regió mediterrània de la península Ibèrica (Aura et al., 2002).
En el cas del cérvol, els perfils entre el nivell mesolític i l’epipaleolític són prou semblants. Destaca l’abundància de restes cranials, especialment per la significativa presència de restes de banya tant en el nivell mesolític (NR=7) com en l’epipaleolític (NR=5),
194
[page-n-15]
La transició del Paleolític superior final/Epipaleolític al Mesolític
Figura 6. Perfil d’edat (A: Caprini/Capra pyrenaica; B: Cervus elaphus). Representació
anatòmica per segments (C: Capra pyrenaica/Caprini; D: Cervus elaphus).
195
[page-n-16]
JUAN VICENTE MORALES PÉREZ
així com fragments dentals. La resta de segments, encara que presents, estan molt menys
representats. Destaca el membre anterior en el cas del mesolític i el conjunt basípode/
metatars en l’epipaleolític. L’acropodi també està present i representa entorn del 10% en
ambdós nivells (figura 6D).
DISCUSSIÓ
Un dels aspectes que caracteritza els jaciments dels grups de caçadors recol·lectors com
a mínim des del Paleolític superior a la regió mediterrània ibèrica és la configuració d’un
patró prou estable. Per una banda, la cacera major està dominada per dues espècies, la
cabra salvatge i el cérvol, cadascuna predominant en funció de l’orografia del terreny, la
qual presenta una clara dualitat en el territori valencià (Villaverde et al., 2012). Per altra,
la presència constant del conill, un recurs estàtic i abundant molt adaptable als diferents
ambients de la zona (Aura et al., 2002; Pérez Ripoll i Martínez Valle, 2001). Durant el
Paleolític superior, el conill és la presa més abundant, representant habitualment entre
el 80-85% de la mostra, mentre que la cabra i el cérvol pateixen algunes oscil·lacions en
la seua importància derivades de l’evolució del clima. Així, durant les fases anteriors al
màxim glacial el cérvol adquireix certa entitat, no sols en jaciments de la plana litoral,
sinó també en aquells situats en zones d’ecotonia. Quan les condicions s’endureixen
en els moments glacials, serà la cabra la que guanyarà importància. Amb l’arribada del
Tardiglacial i la millora climàtica i els processos de reforestació que l’acompanyen, el
cérvol adquireix una major importància relativa tant en les zones ecotòniques com en
els jaciments situats a l’interior muntanyós (Davidson, 1989; Villaverde et al., 1999; Aura
et al., 2002). Lligada als processos de reforestació postglacials, la quantitat de taxons
presents en els jaciments es diversifica un xic i es produeix un augment en la seua importància enfront de la base econòmica anterior. Aquestes espècies que hi apareixen ara
o augmenten la seua presència tenen, en general, un marcat caràcter forestal, com el
cabirol, el senglar, el propi cérvol o l’isard, que sol relacionar-se amb una major humitat
i desenvolupament boscós (Aura i Pérez Ripoll, 1992, 1995; Aura et al., 2002; Cacho et
al., 1995; Pérez Ripoll i Martínez Valle, 2001). En el nivell epipaleolític de Santa Maira és
significativa la gran quantitat de restes de cérvol i l’aparició del cabirol i el senglar. En
el Mesolític apareix l’isard, si bé en aquest cas el cabirol està absent. En el jaciment de
Tossal de la Roca, que per la seua situació i cronologia és molt útil per a contrastar els
resultats obtinguts en Santa Maira, la situació n’és semblant. En el nivell epipaleolític
destaca la presència dels lepòrids com a taxó més representat (84,4%), seguit de la cabra
salvatge (12,6%). Entre els taxons minoritaris es troben el cérvol, l’isard, el senglar i el
gat salvatge, que entre tots representen el 3% del total (el 19,3% si s’elimina del recompte
196
[page-n-17]
La transició del Paleolític superior final/Epipaleolític al Mesolític
els lepòrids). En el nivell mesolític la llista s’amplia amb l’ur, èquid, llop, linx, rabosa i
teixó, els quals representen ara el 34,7% del total de restes (47,5% si eliminem el conill).
En aquest nivell els lepòrids ja no són el taxó més representat (26,9%), sinó la cabra
salvatge (38,4%) (Cacho et al., 1995). Així doncs, s’estableix una tendència ja des dels
inicis del Tardiglacial que s’agreuja en el Mesolític cap a una diversificació en les especies
explotades pels grups humans.
Junt a aquest procés de diversificació taxonòmica s’observa una altra tendència present des del Magdalenià cap a la diversificació en l’edat dels animals caçats. Als inicis del
Tardiglacial es documenta en els registres zooarqueològics una major presència d’animals
joves, fins i tot nounats, especialment en el cas de la Capra pyrenaica, enfront de la massiva presència d’adults dels moments anteriors (Aura et al., 2002; Cacho et al., 2001; Pérez
Ripoll i Martínez Valle, 2001). En el cas de Santa Maira la presència de les diferents edats,
tal i com s’ha exposat és evident, com també ho és en el cas de la cabra salvatge en el Tossal de la Roca. Aquests processos de diversificació poden ser entesos com una tendència a
l’optimització dels recursos tradicionals i nous en un paisatge que canvia a poc a poc, i per
tant, com un procés d’intensificació de la seua explotació (Burger et al., 2005).
Enfront d’aquestes tendències de més llarga durada, en començar la fàcies mesolítica s’observen algunes transformacions que es manifesten com fets puntuals, lligats a
l’aparició d’aquesta nova fàcies i com a culminació i alhora trencament de les tendències
anteriors. En primer lloc cal esmentar la sobtada davallada en la quantitat de restes de
lepòrids als jaciments, que passen de representar més del 80% de restes identificades a
en els casos de Santa Maira i Tossal de la Roca, a situar-se en els recomptes per davall dels
caprins. La caiguda dels lepòrids en els nivells mesolítics ja ha sigut apuntada en alguns
treballs anteriors, per exemple en la Cueva del Lagrimal (Pérez Ripoll, 1991), Tossal de la
Roca (Cacho et al., 1995), i es postula la possibilitat que aquesta considerable davallada
siga conseqüència de dos fets interrelacionats: per una banda, el desenvolupament de
boscos de Quercus i per altra, el canvi de conducta econòmica de les poblacions humanes (Aura et al., 2009).
Altre fet característic dels nivells mesolítics és l’augment molt considerable de la
quantitat relativa de restes dels taxons minoritaris. Cert és que, com ja s’ha indicat, la
diversificació marcada per l’aparició de nous taxons, especialment de caràcter forestal, ja
comença amb el Tardiglacial i es pot apreciar clarament en el nivell epipaleolític de Santa Maira. Tanmateix, als nivells mesolítics no és tant l’augment en la quantitat d’espècies
identificada com la seua major importància relativa allò que es pot considerar un fet
diferenciador. La quantitat total de taxons en el nivell epipaleolític és de 10, mentre que
en el mesolític el total és d’11 si s’eliminen del registre els esmentats taxons de caire
intrusiu. Així, no trobem grans diferències entre els nivells pel que fa al NT (nombre
197
[page-n-18]
JUAN VICENTE MORALES PÉREZ
de taxons), però sí pel que fa a la quantitat relativa de restes identificades dels anomenats “taxons minoritaris” (NRTm). En el nivell epipaleolític el NRTm=74 i en el
mesolític, el NRTm=97, el que suposa que en el nivell epipaleolític aquests representen un 1,4% del total de restes identificades, i en el mesolític un 15,2%. És clar que la
davallada dels lepòrids suposa que el càlcul de les freqüències relatives varie, i, com a
conseqüència s’incremente considerablement la de la resta de taxons. Per tal de comprovar si aquest augment està relacionat en la davallada del conill es pot fer el mateix
càlcul, però eliminant els lepòrids i contrastant l’augment dels taxons minoritaris
exclusivament amb la Capra pyrenaica/Caprini. En el nivell epipaleolític el NR identificades sense lepòrids és de 806, mentre que en el mesolític és de 432. D’aquestes, el
9,2% són de taxons minoritaris en l’epipaleolític i el 22,5% en el mesolític, de forma
que es pot concloure que l’augment en el percentatge de restes de taxons minoritaris no és efecte exclusivament de la baixada en el percentatge dels lepòrids. Un dels
taxons que més augmenta la seua presència és la rabosa, la qual presenta evidències
de consum antròpic tant al nivell 3 com al trànsit. Junt a aquesta, el gat salvatge i el
linx també apareixen processats i consumits, en el primer cas en el nivell 3, i en el cas
del linx, a l’epipaleolític (és l’única resta de carnívor que es recupera amb marques
antròpiques en aquest nivell) i al nivell de trànsit, mentre que al mesolític únicament
mostra evidències d’escorxat (Pérez Ripoll i Morales Pérez, 2008). Sembla doncs que
també en el cas dels carnívors es produeix un significatiu augment en la seua presència i aprofitament en el mesolític.
Per tal d’ampliar la visió d’aquestes transformacions es poden observar canvis en la
gestió econòmica de les comunitats humanes més enllà de la cacera. Les restes malacològiques també estan presents en aquests nivells, i, a l’igual que els recursos terrestres, també mostren evidents diferències al comparar entre les fases. En el nivell epipaleolític els bivalves sumen 84,3 g, mentre que al nivell mesolític augmenten fins als
144,2 g, de forma que la seua quantitat no és molt elevada, però sí el seu significat. El
repartiment taxonòmic és sensiblement diferent entre les fàcies: al nivell epipaleolític
predominen les restes de pectínids i càrdids, relacionats ambdós taxons amb la confecció d’ornaments i, en general, amb un ús com a matèria primera. Per contra, en el
nivell mesolític, el taxó més abundant és la clòtxina Mytilus edulis. Les restes d’aquest
taxó solen aparéixer cremades i exfoliades, fet que, més enllà que haja pogut causarlo una conservació diferencial, confirma el seu ús alimentari. Junt a aquestes restes
també se n’han recuperat de peixos marins (Sparidae i Mugilidae) i d’aigües costaneres (Anguilla anguilla), que si bé són escassos, resulten significatius, juntament amb
l’augment en la presència de malacofauna marina i en l’orientació més alimentària de
les restes d’un nou patró en la relació costa-interior (Aura et al., 2006, 2009).
198
[page-n-19]
La transició del Paleolític superior final/Epipaleolític al Mesolític
Totes les qüestions exposades apunten en dues direccions: per una banda, es produeix una tendència, ja des dels inicis del Tardiglacial cap a la diversificació dels recursos
i l’aprofitament de les possibilitats dels espais forestals en expansió, però sense cap canvi
brusc. Per contra, l’arribada del Mesolític suposa en certa manera l’establiment d’una solució de continuïtat econòmica amb la fase anterior. En aquest nou complex cultural es
produeix un canvi molt important en la gestió dels recursos. Ara, i no sols en el jaciment
de Santa Maira, les tendències apuntades amb anterioritat s’exageren i es trenquen. El
conill deixa de ser el taxó més important, com ho havia estat els últims 15 000 anys, i
deixa pas a un creixement molt important dels taxons minoritaris, on s’inclouen animals
de caràcter forestal i carnívors que ja apareixien en les llistes taxonòmiques de manera
molt secundària. Aquesta reducció de la presència d’un recurs considerat perenne i estàtic, que funciona com una base de subsistència constant durant mil·lennis no és, ni
molt menys, un fet de menor importància. Potser els canvis ambientals que es produeixen i la reforestació defineixen un hàbitat menys adequat per als lepòrids. Però aquest
procés és lent i s’allarga durant mil·lennis, mentre que la caiguda dràstica de la quantitat
de restes de conill en els jaciments esmentats suggereix un component molt important
de decisió humana en aquest canvi. Aquest fet, junt a les noves relacions que semblen
establir-se entre la costa i l’interior, els canvis tecnològics i en els patrons d’assentament
dels grups humans defineixen, cada vegada més, el Mesolític com una fàcies cultural ben
diferenciada a tots els nivells de les fases anteriors, i en molts aspectes trenca tendències
que havien perdurat en el temps des dels inicis del Paleolític superior.
La interpretació de totes aquestes transformacions des del punt de vista de la zooarqueologia requereix una profunda reflexió, no sols sobre els fets, sinó fins i tot sobre els
propis límits de la disciplina. Entre els problemes més evidents podem trobar alteracions
de la mostra produïdes pel comportament humà així com pels diferents processos tafonòmics, que signifiquen variacions en els models interpretatius sense que necessàriament suposen alteracions de la dieta (Grayson i Delpech, 1998) o la gestió de l’entorn;
així mateix ignorem en bona part dels casos la importància que tenen altres recursos
més enllà de la cacera i que poden afectar-la (Kelly, 1995). Aquests, entre d’altres, són
aspectes que caldrà considerar per tal de realitzar inferències a partir de les mostres
faunístiques amb les majors garanties d’èxit.
AGRAÏMENTS
L’autor vol agrair a J. E. Aura Tortosa i M. Pérez Ripoll l’atenta i pacient lectura del manuscrit
i els seus pertinents comentaris. Així mateix, vol donar les gràcies a l’organització de les I
Jornades d’arqueozoologia pel bon treball realitzat.
199
[page-n-20]
JUAN VICENTE MORALES PÉREZ
Bibliografia
Aura, J. E., Morales, J. V., De Miguel, M. P. (2010): Restes humanes amb marques antròpiques
de les Coves de Santa Maira (Castell de Castells, La Marina Alta, Alacant). En A. Pérez
Fernández i B. Soler Mayor (eds.), Restes de vida, restes de mort. Museu de Prehistòria de
València, 169-174.
Aura, J. E., Miret, C., Morales, J. V. (2008): Coves de Santa Maira (Castell de Castells, la Marina
Alta, Alacant). Campaña de 2008. Saguntum PLAV 40, 227-232.
Aura, J. E. (2001): Caçadors emboscats. L’Epipaleolític al País Valencià. En V. Villaverde (ed.),
De Neandertals a Cromanyons. L’inici del poblament humà a les terres valencianes. Universitat de València, 219-238.
Aura, J. E., Carrión, Y., García Puchol, O., Jardón, P., Jordá Pardo, J. F., Molina, L., Morales, J. V.,
Pascual Benito, J. L., Pérez Jordá, G., Pérez Ripoll, M., Rodrigo, M. J., Verdasco, C. (2006): Epipaleolítico-Mesolítico en las comarcas centrales valencianas. En A. Alday (ed.), El mesolítico de
muescas y denticulados en la cuenca del Ebro y el litoral mediterráneo peninsular. Arbak Foru
Aldundia (Memorias de yacimientos alaveses, 11), Vitoria-Gasteiz, 65-118.
Aura, J. E., Jordá Pardo, J. F., Pérez Ripoll, M., Morales, J. V., García Puchol, O., González
Tablas, J., Avezuela, B. (2009): Epipaleolítico y Mesolítico en Andalucía oriental. Primeras
notas a partir de los datos de la Cueva de Nerja (Málaga, España). En P. Utrilla i L. Montes
(eds.), El Mesolítico Geométrico en la Península Ibérica. Monografías Arqueológicas 44,
Zaragoza, 343-360.
Aura, J. E., Jordá Pardo, J. F., Pérez Ripoll, M., Rodríguez García, M. J., Badal, E., Guillem, P. M.
(2002): The Far South: the Pleistocene-Holocene transition in Nerja Cave (Andalucía, Spain).
Quaternary International 93-94, 19-30.
Aura, J. E., Pérez Ripoll, M. (1995): El Holoceno inicial en el Mediterráneo español (11 0007000 BP): características culturales y económicas. En V. Villaverde (ed.), Los últimos
cazadores: transformaciones culturales y económicas durante el Tardiglaciar y el inicio
del Holoceno en el ámbito mediterráneo. Institut de Cultura «Juan Gil-Albert», Diputació
d’Alacant, 119-146.
Aura, J. E., Pérez Ripoll, M. (1992): Tardiglaciar y Postglaciar en la región mediterránea de la
Península Ibérica (13 500-8500 BP): transformaciones industriales y económicas. Saguntum PLAV 25, 25-47.
Aura, J. E., Villaverde, V., Pérez Ripoll, M., Martínez Valle, R., Guillem, P. M. (2002): Big
Game and Small Prey: Paleolithic and Epipaleolithic Economy from Valencia (Spain).
Journal of Archaeological Method and Theory 9 (3), 215-268.
Aura, J. E., Jordá Pardo, J. F., Morales, J. V., Pérez Ripoll, M., Villalba, M. P., Alcover, J. A.
(2009): Economic transitions in finis terra: the western Mediterranean of Iberia, 15-7 ka
BP. Before farming 2009/2, article 4.
Binford, L. R. (1981): Bones. Ancient Men and Modern Myths. Academic Press, Orlando.
200
[page-n-21]
La transició del Paleolític superior final/Epipaleolític al Mesolític
Binford, L. R. (1978): Nunamiut Ethnoarchaeology. Academic Press, New York-San Francisco-London.
Blanco, J. C. (1998): Mamíferos de España. II. Cetáceos, Artiodáctilos, Roedores y Lagomorfos
de la península Ibérica, Baleares y Canarias. Planeta S. A., Barcelona.
Burger, O., Hamilton, M. J., Walker, R. (2005): The prey as patch model: optimal handling
of resources with diminishing returns. Journal of Archaeological Science 32, 1147-1158.
Cacho, C., Fumanal, M. P., López, J. A., Pérez Ripoll, M., Martínez Valle, R., Uzquiano, P.,
Arnanz, A., Sánchez Marco, A., Sevilla, P., Morales, A., Rosselló, E., Garralda, M. D.,
García-Carrillo, M. (1995): El Tossal de la Roca (Vall d’Alcalà, Alicante). Reconstrucción
paleoambiental y cultural de la transición del Tardiglaciar al Holoceno inicial. Recerques
del Museu d’Alcoi 4, 11-101.
Cacho, I., Grimalt, J. O., Pelejero, C., Canals, M., Sierro, F. J., Flores, J. A., Shackleton, N.
(1999): Dansgaard-Oeschger and Heinrich event imprints in Alboran Sea paleotemperatures. Paleoceanography 14 (6), 698-705.
Cacho, I., Grimalt, J. O., Canals, M., Sbaffi, L., Shackleton, N. Schönfeld, J., Zahn, R. (2001):
Variability of the western Mediterranean Sea surface temperature during the last 25 000
years and its connection with the Northern Hemisphere climate changes. Paleoceanography 16 (1), 40-52.
Carrión, Y. (2005): La vegetación mediterránea y atlántica de la Península Ibérica. Nuevas
secuencias antracológicas. Serie de Trabajos Varios del SIP 104, València.
Davidson, I. (1989): La economía del final del Paleolítico en la España oriental. Serie de Trabajos Varios del SIP 85, València.
García Puchol, O., Aura, J. E. (coords.) (2006): El Abric de la Falguera (Alcoi, Alacant).
8000 años de ocupación humana en la cabecera del río de Alcoi. Diputació d’Alacant.
Grayson D. K., Delpech, F. (1998): Changing Diet Breadth in the Early Upper Palaeolithic of
Southwestern France. Journal of Archaeological Science 25 (11), 1119-1129.
Kelly, R. L. (1995): The Foraging Spectrum: Diversity in Hunter-Gatherer Lifeways. Smithsonian Institution Press, Washington.
Miret, C., Morales, J. V., Pérez Ripoll, M., García Puchol, O., Aura, J. E. (2006): Els materials
mesolítics de la Cova del Mas del Gelat (Alcoi, l’Alcoià, Alacant). Recerques del Museu
d’Alcoi 15, 7-18.
Pérez Ripoll, M. (2001): Marques antròpiques en els ossos de conill. En V. Villaverde (ed.), De
Neandertals a Cromanyons. L’inici del poblament humà a les terres valencianes. Universitat de València, 119-124.
Pérez Ripoll, M. (1991): Estudio zooarqueológico. En J. M. Soler García (ed.), La Cueva del
Lagrimal. Caja de Ahorros Provincial de Alicante, 145-158.
Pérez Ripoll, M. (1988): Estudio de la secuencia del desgaste de los molares de la “Capra
pyrenaica” de yacimientos prehistoricos. Archivo de Prehistoria Levantina XVIII, 83-127.
201
[page-n-22]
JUAN VICENTE MORALES PÉREZ
Pérez Ripoll, M., Martínez Valle, R. (2001): La caça, l’aprofitament de les preses i el comportament de les comunitats caçadores prehistòriques. En V. Villaverde (ed.), De neandertals a cromanyons. L’inici del poblament humà a les terres valencianes. Universitat
de València, 73-98.
Pérez Ripoll, M., Morales, J. V. (2008): Estudio tafonómico de un conjunto actual de
huesos de Vulpes vulpes y su aplicación a la Zooarqueología. En J. C. Díez FernándezLomana (ed.), Zooarqueología hoy. Encuentros hispano-argentinos. Universidad de
Burgos, 179-189.
Perkins, D., Daly, R. (1968): A hunter’s village in Neolithic Turkey. Scientific American 219
(5), 96-106.
Sanchis, A., Morales, J. V., Pérez Ripoll, M. (2011): Creación de un referente experimental para
el estudio de las alteraciones causadas por dientes humanos sobre huesos de conejo. En A.
Morgado, J. Baena i D. García (eds.), La investigación experimental aplicada a la arqueología. Universidad de Granada, 343-349.
Serrano, E., Gállego, L., Pérez, J. M. (2004): Ossification of the Appendicular Skeleton in the
Spanish Ibex Capra pyrenaica Schinz, 1838 (Artiodactyla: Bovidae), with Regard to Determination of Age. Anatomia, Histologia, Embryologia 33 (1), 33-37.
Soler, J. A. (coord.)(2012): Cova d’En Pardo. Arqueología en la Memoria: Excavaciones de M.
Tarradell, V. Pascual y E. Llobregat (1961-1965), catálogo de materiales del Museo de Alcoy
y estudios a partir de las campañas del MARQ (1993-2007) en la cavidad de Planes, Alicante. Fundación MARQ, Alacant.
Torregrosa, P., Jover, F. J., López Seguí, E. (2011): Benàmer (Muro d’Alcoi, Alicante). Mesolíticos y neolíticos en las tierras meridionales valencianas. Serie de Trabajos Varios del SIP
112, València.
Villaverde, V., Martínez Valle, R., Badal, E., Guillem, P. M., García, R., Menargues, J. (1999): El
Paleolítico Superior de la Cova de les Cendres (Teulada-Moraira, Alicante). Datos proporcionados por el sondeo efectuado en los cuadros A/B-17. Archivo de Prehistoria Levantina
XXIII, 9-65.
Villaverde, V., Roman, D., Pérez Ripoll, M., Bergadà, M., Real, C. (2012): The end of the Palaeolithic in the Mediterranean Basin of the Iberian Peninsula. Quaternary International
272-273, 17-32.
202
[page-n-23]
La transició del Paleolític Superior
Final/Epipaleolític al Mesolític EN EL
TERRITORI Valencià. Aportacions de l’estudi
zooarqueològic del jaciment de Santa Maira
(Castell de Castells, Alacant)
Juan Vicente Morales Pérez
La transició del Paleolític superior final-Epipaleolític al Mesolític és, juntament amb la
del Paleolític mitjà-Paleolític superior, un dels temes que major interès desperta entre
els especialistes. En la zona de les comarques centrals del País Valencià es situa el jaciment de Santa Maira, amb una seqüència que abasta des del Paleolític superior final a
la Prehistòria recent. L’estudi de la fauna aporta informació sobre la continuïtat i les
transformacions produïdes en aquest període. A l’Epipaleolític continuen les tendències
d’explotació de les preses que es defineixen en els inicis del Tardiglaciar (abundància del
conill, la cabra es configura com el principal recurs de caça major, els taxons minoritaris
són quantitativament escassos, es produeix una diversificació en l’edat de les espècies
caçades), mentre que l’arribada del Mesolític suposa algunes importants transformacions: el conill perd la seua predominança, els caprins segueixen sent el taxó més abundant, els taxons minoritaris augmenten significativament la seua presència i s’evidencia
la relació entre la costa i la mitja muntanya. D’aquesta manera, les tendències apuntades
des de fa milers d’anys es trenquen i sembla desenvolupar-se un nou model d’explotació
del medi.
INTRODUCCIÓ
Des del Tardiglacial als inicis de l’Holocé els grups humans experimenten a la façana mediterrània de la península Ibèrica ràpides transformacions. Així, els llargs i perdurables complexos
culturals que caracteritzen el Paleolític superior són substituïts per fàcies industrials de més
curta durada subdividides en diferents horitzons, el clima experimenta una sostinguda millora que condueix en un temps relativament curt a assolir temperatures semblants a les actuals,
i els boscos mediterranis i la fauna forestal s’expandeixen. Tot el paisatge canvia i, amb ell, la
forma de vida dels grups humans en el seu entorn (Aura et al., 2006; Carrión, 2005).
Animals i arqueologia hui. I Jornades d’arqueozoologia.
Museu de Prehistòria de València (2013): 181-202.
[page-n-2]
JUAN VICENTE MORALES PÉREZ
Aquesta sèrie de canvis o, en sentit ample, transició, ha sigut una de les qüestions
més tractades a Europa des de fa algunes dècades (Aura et al., 2002). En els últims anys,
al Departament de Prehistòria i Arqueologia de la Universitat de València s’ha abordat
aquest tema des de distints enfocaments en una sèrie de treballs que mostren els diferents
aspectes de la problemàtica (Aura et al., 2002, 2006, 2009). Dins d’aquesta dinàmica,
el present treball s’emmarca en el projecte de tesi doctoral Comportament dels últims
caçadors-recol·lectors a la façana mediterrània. Una visió des de la Zooarqueologia. En
aquest projecte es realitza l’estudi de les seqüències epipaleolítiques i mesolítiques de dos
jaciments principals: les Coves de Santa Maira, situat en el terme municipal de Castell de
Castells (Alacant), i la Cueva de Nerja, en Maro (Màlaga), amb la intenció d’aportar, des
de l’òptica de la zooarqueologia, informació sobre els canvis en la gestió dels recursos i
el medi, la relació entre el tipus d’explotació i la fàcies cultural, l’explotació del medi i
l’assentament dels grups humans, etc., en el context d’aquesta transició.
En el treball presentat a les I Jornades d’arqueozoologia del Museu de Prehistòria de
València s’ofereixen les dades i els resultats preliminars obtinguts a partir de la fauna de
mamífers dels nivells epipaleolítics i mesolítics de les Coves de Santa Maira. S’inclouen
les dades taxonòmiques generals dels diferents nivells, així com també els resultats sobre
representació anatòmica i edats de mort dels caprins, i la qüestió de l’aparició de marques antròpiques i de carnívor en la mesofauna i les restes de lepòrids. Es recullen així
mateix informacions sobre les restes de malaco i ictiofauna. La discussió es va a centrar
en els aspectes taxonòmics de la fàcies epipaleolítica i de la mesolítica, on es reprenen de
passada els conceptes de diversificació i intensificació i quina és de forma més concreta
la seua significació en aquests moments (Aura et al., 2009). Dins d’aquests termes s’han
incorporat i barrejat tendències que ja estan presents des del Tardiglacial, juntament amb
canvis més concrets i que semblen, a priori, estar més relacionats amb la irrupció de la
fàcies mesolítica. A partir de tota aquesta discussió s’oferiran més que unes conclusions,
uns apunts a mode de balanç provisional, on s’apunten les perspectives de treball de cara
al projecte global. La comparació amb altres jaciments de la zona ens permetrà observar
que aquests fenòmens s’integren dins d’un marc general i no són exclusius ni puntuals.
LES COVES DE SANTA MAIRA. JACIMENT I CONTEXT
GEOCRONOLÒGIC I PALEOCLIMÀTIC
El jaciment de les Coves de Santa Maira se situa en el terme municipal de Castell de
Castells (la Marina Alta, Alacant), en la part oriental de la zona geo-orogràfica coneguda
com les comarques centrals, que s’estén sobre l’extrem més septentrional de les Serralades Bètiques (figura 1). Està enclavat en una zona de relleus abruptes i molt contrastats, encaixada en el barranc de Famorca, a poc més de 15 m del seu llit i a 640 msnm,
182
[page-n-3]
La transició del Paleolític superior final/Epipaleolític al Mesolític
Figura 1. Les Coves de Santa
Maira. Dalt, localització de la
boca O (esquerra) i el Corral
del Gordo (dreta) en la paret
del barranc de Famorca. Baix,
situació del jaciment.
en la capçalera del riu Gorgos, i entre les serres d’Alfaro (1166 msnm) i la Serrella (1315
msnm), a sols uns 32 km de la línia de costa actual. En aquesta mateixa àrea se situen
altres jaciments amb nivells tardiglacials i/o holocens inicials, encara que més concentrats en la propera conca del riu Serpis, com per exemple l’Abric de la Falguera (García i
Aura, 2006), la Cova del Mas Gelat (Miret et al., 2006), el Tossal de la Roca (Cacho et al.,
1995), la Cova d’en Pardo (Soler, 2012) o Benàmer (Torregrosa et al., 2011), que configuren
aquesta zona com una de les dues concentracions de jaciments d’aquesta cronologia en
el País Valencià juntament amb els de les comarques septentrionals (Aura et al., 2006).
Les Coves de Santa Maira són un conjunt de cavitats que conformen un complex
sistema kàrstic que es va desenvolupant conforme les diferents pulsacions que marquen
l’encaixament del barranc de Famorca (Aura et al., 2006). De les diferents cavitats que
conformen les Coves, en els darrers anys s’han realitzat intervencions arqueològiques
en dues. El “Corral del Gordo”, on encara es conserven estructures de pedra en sec relacionades amb el seu ús pecuari, s’obri a una cota més baixa. En aquesta boca, encara en
fase d’excavació i estudi estratigràfic, s’han documentat dues unitats estratigràfiques:
183
[page-n-4]
JUAN VICENTE MORALES PÉREZ
Figura 2. A: planta del jaciment de
les Coves de Santa Maira; B: perfil
sagital AB (x-y, indicat en la planta).
Els quadres estudiats apareixen
ressaltats en la planta. En el perfil
s’indiquen les seqüències estudiades i
les datacions del quadre 1.
la CG-I, que pel material recuperat es considera de cronologia neolítica, i la CG-II, amb
materials magdalenians i solutrians (Aura et al., 2008). La Boca O se situa a major altura
i d’ella procedeixen els materials estudiats en el present treball (figura 2A). Aquesta boca
s’obri en direcció N entre les parets rocoses que la limiten pel NO i una gran colada estalagmítica, situada al centre de la Sala, que la limita pel S i configura una caiguda prou
vertical. Aquesta configuració conforma una “trampa” sedimentària on els materials van
dipositant-se per gravetat des de les cotes superiors de l’entrada de la cova. El paquet
sedimentari conté nivells del Paleolític superior final (SM-5), epipaleolítics (SM-4), mesolítics (SM-3) i neolítics (SM-2). A sobre, al nivell SM-1 es barregen materials del Bronze, ibèrics i romans, així com andalusins. Els nivells 5, 4 i sobretot el 3 conformen una
mena de con de dejecció que s’adapta a la línia obliqua de la colada S. Sobre el nivell 3
es dipositen el 2 i l’1, de disposició més horitzontal (Aura et al., 2006, 2008). El material
estudiat en aquest treball prové dels nivells SM-4 i SM-3, Epipaleolític i Mesolític, de la
seqüència de la boca O (figura 2B).
184
[page-n-5]
La transició del Paleolític superior final/Epipaleolític al Mesolític
Nivell
SM
AB6/1
c-‐18
SM
AA6/1
c-‐21
SM
AB3/2
c-‐5
SM
AA3/2
c-‐5
SM
AA3
c-‐4
SM
AA3/4
c-‐12
SM
AA3
c-‐15
SM
AA4/2
c-‐26
SM
AA3/2
c-‐14
Adscripció
MM-‐D
MM-‐D
EPS
EPS
EPS
EPS
EPM
EPM
EPM
Lab.
Beta-‐244010
Beta-‐244011
Beta-‐156022
Beta-‐156021
Beta-‐131578
Beta-‐158014
Beta-‐131579
Beta-‐149948
Beta-‐156023
Material
Tipus
Os
humà
AMS
Cervus
elaphus
AMS
Cervus
elaphus
AMS
Restes
llavors
AMS
Carbons
agregats C14
conv.
Quercus
sp.
AMS
Carbons
agregats C14
conv.
Capra
pyrenaica
AMS
Capra
pyrenaica
AMS
BP
8690±50
8890±50
9220±40
9370±40
9760±40
9820±40
11620±150
11590±70
11920±40
cal
BP
9725-‐9583
10134-‐9926
10560-‐10200
10750-‐10430
11270-‐11070
11251-‐11215
13720-‐13080
13470-‐13190
13840-‐13520
Quadre 1. Datacions efectuades en les capes estudiades. S’indica la localització (quadre,
subquadre i capa), l’adcripció cultural (MM-D, Mesolític de mosses i denticulats; EPS,
Epipaleolític sauveterrià; EPM, Epipaleolític microlaminar), la referència de laboratori, el
material i tipus, la data BP i cal BP.
A les comarques centrals del País Valencià aquestes fàcies culturals se situen entre
dues pulsacions fredes, el Dryas recent (Younger Dryas) (GS1) per una banda, i la fase
freda de l’esdeveniment 8.2 cal BP per l’altra. L’Epipaleolític microlaminar o Epimagdalenià arranca cap al 12 000 -11 800 BP, i coincideix plenament amb el YD. Aquesta fàcies
és perllonga i cap al 10 100 BP (11 200 cal BP) comença a incorporar elements “sauveterroides”, que marquen el final de la fàcies microlaminar. El Mesolític es data des dels
inicis i primera mitat del X mil·lenari cal BP, i fins la segona mitat del VIIIé mil·lenari cal
BP. En primer lloc s’identifica un Mesolític de mosses i denticulats (MM-D: 10 100-8700
cal BP), que suposa l’increment dels estris macrolítics de mosses, denticulats i la dràstica
reducció del microlitisme, i després una segona fase on apareixen les indústries de tipus
tardenoide, amb geomètrics trapezoïdals (Aura, 2001; Aura et al., 2006). Les datacions
obtingudes en els nivells SM-4 i SM-3 situen aquests nivells dins del marc cronològic
general definit per a les comarques centrals. En els mateixos quadres d’on provenen les
mostres òssies que integren aquest treball s’han obtingut vàries datacions radiocarbòniques, de l’Epipaleolític sauveterrià i del Mesolític (quadre 1; figura 2B).
En aquesta fase, entre el GS1 l’esdeveniment 8.2 es produeix un augment de la temperatura i de la humitat, tal i com recullen diferents treballs sobre l’evolució de la temperatura en la superfície del mar d’Alborán (Cacho et al., 1999, 2001). En aquest context
de temperament tèrmic i de millora climàtica es produeix un procés de reforestació i
desenvolupament dels boscos mediterranis definit pel descens en la presència de Juniperus i un augment de Quercus perennifoli i caduc que es detecta als diferents jaciments
de la zona (Aura et al., 2006; Cacho et al., 1995; García i Aura, 2006). Precisament aquest
procés de reforestació està darrere l’augment de la presència de taxons faunístics de caràcter forestal a partir del final del Tardiglacial.
185
[page-n-6]
JUAN VICENTE MORALES PÉREZ
METODOLOGIA
L’adscripció taxonòmica de les restes s’ha realitzat a partir dels elements diagnòstics dels
diferents ossos. Per a aquesta identificació s’han utilitzat les col·leccions de referència
del Laboratori d’Arqueologia “Milagro Gil-Mascarell” de la Universitat de València i del
Gabinet de Fauna Quaternària del Museu de Prehistòria de València. La identificació
taxonòmica s’ha realitzat a diferents nivells, segons les possibilitats diagnòstiques dels
ossos. Les restes han estat identificades a nivell d’ordre (Carnivora), família (Leporidae,
Mustelidae), tribu (Caprini), gènere (Rupicapra, Bos, Sus, Erinaceus, Lepus) o espècie
(Capra pyrenaica, Bos primigenius, Capra hircus, Cervus elaphus, Capreolus capreolus,
Sus scrofa, Felis silvestris, Lynx pardina, Vulpes vulpes, Oryctolagus cuniculus). La pertinença a alguna categoria taxonòmica superior pot suposar en alguns casos i a priori, una
única possibilitat d’espècie. Per exemple, els Caprini són, en principi, Capra pyrenaica, ja
que és l’únic representant d’aquesta tribu que s’identifica als jaciments d’aquesta àrea en
la cronologia estudiada. En qualsevol cas, per rigor s’ha mantingut la classificació realitzada a partir dels elements diagnòstics, si bé en algunes anàlisis com l’estudi de l’edat o la
representació anatòmica s’han unit les restes identificades com a Capra pyrenaica i Caprini per tal d’augmentar les restes disponibles. El mateix succeeix en el cas dels lepòrids, els
quals, de cara als recomptes, s’han considerat a nivell de família Leporidae.
Per altra banda, el càlcul de l’edat de mort als caprins s’ha realitzat mitjançant els mètodes de creixement i desgast dental (Pérez Ripoll, 1988) i de fusió de les epífisis (Serrano
et al., 2004). El resultat s’ha sintetitzat per a major comprensió en cinc cohorts d’edat:
animals nounats, juvenils, subadults (encara no han completat l’erupció dental però que
ja presenten una talla adulta), adults (erupció dental completa) i adults/vells (animals
en una fase més avançada de desgast dental).
ESTUDI ZOOARQUEOLÒGIC
Les restes faunístiques estudiades són un total de 12 499 (quadre 2). Provenen de dos
nivells: l’SM-3 (nivell mesolític sensu lato) i l’SM-4 (epipaleolític s. l.). Tanmateix, les
característiques de la mostra i el jaciment obliguen a distingir-ne quatre agrupacions
diferents. Cada una d’aquestes presenta una sèrie de característiques que fan possible la
seua diferenciació. Un dels fet definitoris dels dos grans nivells és la proporció entre la
quantitat de restes de lepòrids i de caprins, i l’anàlisi estadística d’aquesta proporció ha
permès la definició dels diferents subnivells. Les dos agrupacions principals són les que
provenen amb claredat de cadascun dels nivells:
– SM-3:
AA5, capes 4, 5, 6, 7, 9, 11, 13 i 15 dels subq. 1, 2, 3 i 4, i capes 18 i 19 dels subq. 3 i 4.
186
[page-n-7]
La transició del Paleolític superior final/Epipaleolític al Mesolític
Caprini
Capra
pyrenaica
Rupicapra
sp.
Bos
primigenius
Ovis/Capra
Ovis
aries
Capra
hircus
Bos
sp.
Cervus
elaphus
Capreolus
cap.
Sus
scrofa
Sus
sp.
Carnivora
Felis
silvestris
Lynx
pardina
Vulpes
vulpes
Mustelidae
Erinaceus
sp.
Leporidae
Oryctolagus
cun.
Lepus
cf.
gran.
Identificats
Indeterminats
Total
general
Epipaleolític
(SM-‐4)
Mesolític
(SM-‐3)
Trànsit
Sostre
Total
NR
%
NR
%
NR
%
NR
%
380
7,5
252
38,4 37
11,6 64 26,1
733
352
6,9
82
12,5
18
5,6
10
4,1
462
3
0,1
17
2,6
2
0,6
22
1
0,0
1
19
2,9
3
1,2
22
1
0,2
1
1
0,3
1
1
0,2
1
45
0,9
44
6,7
4
1,3
4
1,6
97
4
0,1
4
8
0,2
5
0,8
1
0,3
14
6
0,1
7
1,1
2
0,8
15
1
0,0
1
1
0,2
1
2
0,0
1
0,2
1
0,3
4
4
0,1
17
2,6
4
1,3
1
0,4
26
1
0,2
1
4
0,6
2
0,6
6
4092
80,6
181
27,6 197 61,6 154 62,9
4624
175
3,4
23
3,5 53 16,6
7
2,9
258
2
0,0
2
5075
100,0
656 100,0 320 100,0 245 100,0
6296
3713
1826
342
322
6203
8788
2482
662
567
12499
Quadre 2. NR dels diferents nivells i freqüències relatives dels diferents taxons en les
diferents agrupacions estudiades.
AB5, capes 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 15, 17, 18 i 19 dels subq. 1 i 2, i capes 15, 17, 18, 19, 23 i 24
dels subq. 3 i 4.
AA6, capes 18, 21, 23 i 24 dels subq. 1 i 2; AB6, capes 15, 17, 18, 19, 21, 23 i 24 dels subq.
3 i 4).
– SM-4:
AB2, capes 4, 6, 8, 9, 10 i 13 dels subq. 1 i 2 i capes 4, 6, 8, 9, 10, 13, 20, 21, 22 i 23 dels
subq. 3 i 4.
AA3, capes 5, 6, 7, 8, 9 i 10 dels subq. 1, 2, 3 i 4.
AA5, capes 19, 21, 23 i 24 dels subq. 1 i 2), i són les més abundants.
La relació entre la quantitat de restes de caprí i lepòrid presenta diferències estadísticament significatives entre aquests dos nivells (x2=732,14; p=0.000) i és una de les
qüestions que distingeixen l’Epipaleolític i el Mesolític.
187
[page-n-8]
JUAN VICENTE MORALES PÉREZ
La tercera agrupació prové dels subquadres de contacte entre els dos nivells esmentats (AA5 capes 17 i 18 dels subq. 1 i 2; capes 21, 23 i 24 dels subq. 3 i 4; AB5 capes 23 i 24
dels subq. 1 i 2). En aquests subquadres es barregen característiques pròpies del nivell
epipaleolític i del mesolític: per una banda, el NR absolut és més baix que en les capes
clarament epipaleolítiques, però no presenten diferències estadísticament significatives
entre elles si es compara la relació entre la quantitat relativa de restes de Caprini i Leporidae (x2=2,62; p=0,105); tanmateix sí que mostra diferències respecte a la del nivell 3
(x2=157,55, p=0.000). Aquesta agrupació presenta en general un marcat “caràcter epipaleolític” però amb un NR absolut molt més baix, de forma que és molt probable que es
tracte de la zona de contacte on la quantitat de restes epipaleolítiques és dominant en la
seua proporció, però amb una quantitat de restes més baixa que pot estar ocasionada per
la menor densitat de restes de la franja corresponent al nivell mesolític.
La quarta agrupació la conformen certs subquadres que ocupen la part alta de la
seqüència en els quadres AB5 (subq. 3 i 4, capes 5, 6, 7, 8, 9 i 10) i AB6 (capes 9 i 10 dels
subq. 1 i 2) i que presenten una proporció Leporidae/Caprini inusualment alta per a
estar a sostre de la seqüència mesolítica i significativament diferent a la del nivell mesolític (x2=34,13; p=0.000) o epipaleolític (x2=48,94; p=0.000). Aquest és el subnivell que
presenta majors diferències respecte al nivell de contacte, en aquest cas, el mesolític, i
l’explicació sobre la seua formació roman en aquest moment en estudi.
Del nivell epipaleolític s’han estudiat un total de 8788 restes, dels quals se n’han identificat taxonòmicament 5075 (57% del total) (quadre 2); del nivell 3, un total de 2482, de
les quals identificades n’hi ha 656 (26,4%) (quadre 3); en els subquadres de trànsit el total
de restes ascendeix a 662, amb 320 identificades (48,3%) (quadre 4) i en els subquadres
a sostre del nivell mesolític se n’han estudiat 567 (245 identificades: 43,2%) (quadre 5).
En les capes agrupades com a epipaleolítiques els lepòrids són, amb molt, el taxó
més representat (NR=4269, 84,1% del total de restes identificades). D’aquests lepòrids,
175 s’han identificat inequívocament com a Oryctolagus cuniculus mentre que solament
dues són de Lepus cf. granatensis. El següent taxó en importància són els Caprinae
(NR=735, 14,5% del total). De Capra pyrenaica, el caprí més abundant, s’han identificat
352 restes, mentre que únicament se n’han determinat tres de Rupicapra sp. Així, els
caprins i els lepòrids representen el 98,6% del total de restes identificades. Els altres
taxons minoritaris (cèrvids, suids, carnívors i Erinaceus) únicament representen l’1,5%
(quadre 2; figura 3). El NT (nombre de taxons)=10 (Capra pyrenaica, Rupicapra sp., Bos
primigenius, Cervus elaphus, Capreolus capreolus, Sus scrofa/sp., Lynx pardina, Vulpes
vulpes, Oryctolagus cuniculus, Lepus sp.).
En les capes agrupades com a mesolítiques el taxó més representat són els caprins
amb 371 restes. Cal assenyalar que d’aquestes restes, s’han identificat 20 d’animals pro-
188
[page-n-9]
La transició del Paleolític superior final/Epipaleolític al Mesolític
Figura 3. Freqüències relatives calculades sobre el NR determinades de lepòrids, Capra
pyrenaica/Caprini i els taxons minoritaris per a cada agrupació definida.
bablement domèstics, intrusius, entre les quals s’ha determinat una resta d’ovella i 19
del grup Ovis/Capra (un 3% del total d’aquesta agrupació). Encara que per les seues
característiques semblen pertànyer a animals domèstics, no podem descartar que es
tracte d’exemplars molt joves o de mides reduïdes de la resta de taxons de la subfamília
Caprinae. En qualsevol cas, i per prudència, si els eliminem dels recomptes el total de
caprins salvatges és de 351, que representen, en aquest cas, un 55,2% del total de restes
identificades. D’aquestes, 82 restes són de Capra pyrenaica (12,9%) i 17 de Rupicapra
sp. (2,7%). El següent taxó en importància són els lepòrids, amb un total de 204 restes
(32,1%). Així, en el nivell mesolític els caprins i els lepòrids representen el 87,3%. En
aquest cas la llista taxonòmica és sols lleugerament més llarga que en el nivell epipaleolític. Sense comptar els domèstics, el NT=11 (Capra pyrenaica, Rupicapra sp., Bos sp.,
Cervus elaphus, Sus scrofa/sp., Felis silvestris, Lynx pardina, Vulpes vulpes, Mustelidae,
Erinaceus sp., Oryctolagus cuniculus). En aquest nivell la quantitat relativa de taxons
minoritaris (Rupicapra sp., Bos sp., Cervus elaphus, suids, carnívors i Erinaceus sp.) és el
més elevat de la seqüència, amb un 15,4% (quadre 2; figura 3).
En els subquadres de trànsit el taxó més abundant són els lepòrids (NR=250), que
representen un 78,1% del total de restes identificades. Els Caprinae sumen un total de 58
restes (18,1%), de les quals 18 són de Capra pyrenaica, 2 d’aff. Rupicapra sp. i 37 no han
pogut ser atribuïdes a cap gènere. Una de les restes, un fragment de coxal, és de Capra
hircus, una intrusió postneolítica que presenta un tall d’un estri metàl·lic. Altres taxons
presents són el cérvol (NR=4), la rabosa (NR=4), l’eriçó (NR=2), el linx (NR=1) i el senglar
189
[page-n-10]
JUAN VICENTE MORALES PÉREZ
(NR=1). Les restes d’aquests taxons minoritaris representen un 3,75% del total de restes
identificades (quadre 2; figura 3).
En les capes situades a sostre del nivell 3 el taxó més abundant és, de nou, el dels
lepòrids (NR=161, 65,7% del total de restes identificades). Els caprins sumen 77 restes
(31,4%), de les quals 10 són de Capra pyrenaica, mentre que en 64 restes no s’ha pogut
determinar el gènere amb seguretat. En aquestes capes s’han identificat tres restes de
caràcter intrusiu que pertanyen a caprins domèstics, Ovis/Capra. També s’ha determinat
la presència de cérvol (NR=4), suids (NR=2) i rabosa (NR=1). El total de restes de taxons
minoritaris representen un 2,9% del total de restes identificades (quadre 2; figura 3).
La formació del conjunt
Per tal de definir l’origen de les acumulacions s’han observat tres qüestions principals.
En primer lloc, l’aparició de marques relacionades amb el processat antròpic sobre les
restes (figura 4A); en segon lloc, la documentació de termoalteracions, ja que, bé intencionades, bé accidentals, estan relacionades en la gran majoria dels casos amb activitats
antròpiques (figura 4B); i per últim, la identificació de marques de carnívor.
En el nivell SM-3 un total de 135 restes de mesofauna presenten marques relacionades
amb el processat carnisser o consum antròpic, que representen un 29,6% del total de restes determinades, i un 32,1% si eliminem les dents del recompte. En el cas dels lepòrids,
en el nivell 3 s’han detectat marques en un total de 21 restes, el 10,3% del total (NR=204).
Com que els cilindres o fragments d’aquests són habitualment una de les morfologies
òssies més abundants i uns dels que més es veuen afectats pel processat antròpic (Pérez
Ripoll, 2001), s’ha realitzat l’anàlisi de les marques que apareixen sobre aquests. En el
nivell 3 la quantitat de cilindres sencers o fragments és de 43. D’aquests únicament huit
presenten marques lítiques, el 19%. Del total de restes de lepòrid del nivell s’han identificat marques de fractura directa antròpica en 30, de les quals 16 estan sobre diàfisis o
fragments. Més enllà de les fractures directes, 42 dels cilindres i fragments de cilindres
citats presenten fractures en fresc derivades molt probablement d’accions antròpiques
de processat i sobretot de consum.
En el nivell epipaleolític el percentatge és molt semblant, un 28,5% (NR amb marques=230) del total de restes de mesofauna identificades presenten marques antròpiques. L’estudi de les marques antròpiques sobre els ossos de lepòrids del nivell 4 està
actualment en procés. Per aquest motiu, es presenten els resultats de la mostra del quadre AA5 (capes 19, 21, 23 i 24). El total de restes de lepòrid en aquestes capes és de 474,
de forma que malgrat que és una quantitat reduïda respecte al total, aquest estudi preliminar pot considerar-se significatiu. De totes aquestes restes, 86 presenten marques de
talls i raspats lítics, que representen un 18,1% del total. Tanmateix, si centrem l’anàlisi en
190
[page-n-11]
La transició del Paleolític superior final/Epipaleolític al Mesolític
Figura 4. A: % de
mesofauna i lepòrids
amb marques lítiques
als diferents nivells i
agrupacions; B: % de
restes afectades per
termoalteracions.
els cilindres d’os llarg dels quatre ossos llargs de l’estilopodi i zigopodi (NR=146), el total
de restes amb marques lítiques ascendeix a un 26% (NR amb marques=38). A banda,
s’han identificat mosses provocades per mossegades humanes en 23 restes de diàfisis, i
una fractura per flexió, tal i com han estat definides en un treball anterior (Sanchis et al.,
2011), si bé el total de restes de diàfisis que presenten fractures en fresc molt probablement derivades de l’acció antròpica és de 136 (el 93,2%). En el total de restes de lepòrid,
les marques de fractura directa antròpica, principalment mosses, ascendeixen a 45.
En el cas del nivell situat a sostre del mesolític, la quantitat de restes de mesofauna amb
marques antròpiques és del 33%. Les restes de lepòrids amb marques lítiques en la cortical
és de 19 (11,8%). En aquest cas, la quantitat de cilindres o fragments és de 20, amb dos restes
amb marques lítiques (10%). Sobre el total (epífisis i diàfisis) dels quatre ossos llargs principals (NR=54), el percentatge de marques lítiques augmenta a un 14,8%. En el nivell de
trànsit, les restes de mesofauna amb marques antròpiques són vora el 32%. Les de lepòrid
191
[page-n-12]
JUAN VICENTE MORALES PÉREZ
són 37, que representen el 14,8%. Si el calculem únicament sobre els cilindres o fragments
(NR=59), la quantitat de restes amb marques lítiques augmenta a un 40,7% (figura 4A).
El nombre d’ossos termoalterats en el jaciment és prou elevada. En el nivell 4 la quantitat de restes de mesofauna amb marques de foc és de prop d’un 43%, mentre que la quantitat de restes de lepòrid és del 35%. En el nivell 3 les restes de mesofauna termoalterades
son el 61%, mentre que els lepòrids amb marques de foc són el 40,2%. En el cas de les capes
de transició, aquests percentatges són d’un 40,6 i 26,8% respectivament, mentre que en les
situades a sostre del nivell mesolític, són de 44,3 i 32% respectivament (figura 4B).
Ben al contrari, les marques de carnívor sobre restes de mesofauna són molt escasses. En el nivell 4 menys d’un 1% de les restes de mesofauna les presenten (NR=8). En el
nivell 3 augmenta a un 3,5% (NR=16). En el nivell de trànsit és un 4,3% (NR=3), i en les
capes a sostre del mesolític, d’un 1,2% (NR=1). Respecte als lepòrids, en el nivell mesolític hi ha quatre restes amb marques de carnívor (1,9%), una al nivell de trànsit (0,4%)
i 14 en el nivell a sostre (8,7%). No s’han identificat en la mostra del nivell epipaleolític.
La quantitat d’alteracions que presenten els ossos confirma que la mostra és bàsicament
d’aportació antròpica, encara que en els nivells (mesolítics?) hi ha un nombre d’ossos
amb marques de carnívors relativament important si es compara amb l’epipaleolític.
L’aparició de restes humanes
Un altre fet que caracteritza el Mesolític de Santa Maira és la troballa d’una quantitat de
restes humanes que si bé no és massa elevada, té unes característiques que la fan molt
interessant. A hores d’ara s’han determinat 26 restes humanes en SM-3, 24 fragments
ossis i dos dentals. Altres quatre restes han estat identificades en contextos d’adscripció
més complicada, però presenten un aspecte i unes alteracions tafonòmiques que les relacionen clarament amb el conjunt recuperat en SM-3: un estat de conservació excel·lent,
termoalteracions abundants, aparició de marques de manipulació antròpica i una coloració de la cortical, exceptuant aquelles termoalterades, molt semblant. En la seqüència
epipaleolítica únicament s’ha identificat una escàpula infantil. Tanmateix, s’ha recuperat junt a la colada estalagmítica en una posició que no ens permet descartar que es tracte d’una intrusió del nivell suprajacent. L’estudi antropològic ha determinat la presència
d’un mínim de tres individus: dos adults, un robust i un altre gràcil, i l’individu infantil.
Tret de l’escàpula infantil, totes les restes es recuperen en el mateix context que les restes
alimentàries, i les marques antròpiques que s’han documentat en elles són de la mateixa
tipologia i funció i presenten un aspecte semblant a les que s’observen sobre les restes de
mesofauna de consum: marques lítiques de desarticulació i descarnat, percussions per
accedir al moll, mossegades i termoalteracions relacionades clarament amb el processat
culinari (figura 5). Malgrat els dubtes teòrics que planteja aquesta qüestió, les caracterís-
192
[page-n-13]
La transició del Paleolític superior final/Epipaleolític al Mesolític
Figura 5. Restes humanes amb
marques antròpiques. Fragment de
volta cranial (1) amb un fort raspat
i húmer distal (2) amb incisions.
tiques descrites defineixen el primer conjunt d’ossos humans que evidencia pràctiques
d’antropofàgia en la zona (Aura et al., 2010).
Estructura d’edat en els caprins
La quantitat de restes de Caprini/Capra pyrenaica ha permès realitzar una aproximació
a l’estructura d’edat de mort del conjunt. El total de restes que han aportat informació
sobre l’edat de mort han sigut 123, de les quals en el nivell mesolític se n’han recuperat
27 (11 sobre restes dentals) i 87 en l’epipaleolític, i d’aquestes últimes 54 s’han calculat
sobre estat de fusió i la resta, 33, sobre dents. En els subquadres situats a sostre del nivell
3 s’ha pogut extraure informació de cinc restes, totes d’animals adults, a l’igual que en
els subquadres de trànsit, on solament quatre restes han aportat informació. D’aquesta
manera, són el nivell mesolític i l’epipaleolític els que més informació ofereixen.
El perfil gràfic de l’edat de mort és diferent entre els nivells. Així, en el cas de
l’epipaleolític la quantitat de restes d’animals joves és prou abundant (36,8%), mentre
193
[page-n-14]
JUAN VICENTE MORALES PÉREZ
que en el nivell mesolític és menor (14,8%). Per contra, la quantitat de restes d’animals
adults és major al mesolític (62,9%). Ambdós perfils mostren que totes les edats estan
presents en els dos nivells amb algunes diferències. Únicament els subadults i especialment els animals d’edat avançada estan menys representats, segurament perquè aquestes són les edats més difícils d’identificar i en molts casos poden haver sigut integrats
dins la qualificació genèrica d’adults (figura 6A). En qualsevol cas, aquests perfils mostren un model de cacera diversificat pel que fa a les edats de Capra pyrenaica/Caprini.
L’estudi sobre estacionalitat està actualment en fase de realització, però es pot anotar
que la presència d’animals nounats implica la cacera d’animals durant la primaveraprincipis d’estiu si atenem al cicle reproductiu actual de la Capra pyrenaica en la serra de
Cazorla i Gredos (Blanco, 1998: 158).
En el cas del cérvol, el segon taxó de caça major per importància, les restes que han
permès fer una aproximació a l’estructura d’edat del conjunt és menor. Respecte del nivell epipaleolític, el NR=13, i en el mesolític, NR=6. El gràfic del perfil (figura 6B) mostra
una presència d’adults, joves i una resta de nounat en el nivell epipaleolític, mentre que
les poques restes del nivell mesolític són d’animals adults i un vell.
Representació anatòmica
L’estudi de les freqüències d’aparició dels diferents segments anatòmics en el cas de la cabra i el cérvol mostra que, encara que amb diferències, tots els segments estan presents.
En la Capra pyrenaica/Caprini es poden observar evidents diferències entre la fàcies epipaleolítica i la mesolítica. En el nivell epipaleolític la quantitat de restes recuperades es
presenta més equilibrada, amb major presència de les restes en el cas de l’acropodi, precisament per ser restes més abundants en l’esquelet. Per contra, en el nivell mesolític, les
restes cranials suposen més del 35% de les restes del conjunt Capra pyrenaica/Caprini.
La resta de segments estan menys representats, especialment els extrems dels membres.
En el cas dels basípodes i metàpodes el percentatge que representen és prou semblant
en ambdós nivells, mentre que l’acropodi presenta una distribució molt desigual (figura
6C). Si aquesta diferència en la representació anatòmica és un fenomen casual o respon
a les activitats i decisions dels grups humans és una qüestió que roman, en aquest moment, oberta. Però sempre s’han recuperat tots els segments esquelètics, per tant en cap
cas es pot postular la possibilitat clara d’un transport selectiu (Binford, 1978, 1981; Perkins i Daly, 1968) al jaciment, a l’igual que a la resta de jaciments del Paleolític superior i
postpaleolítics de la regió mediterrània de la península Ibèrica (Aura et al., 2002).
En el cas del cérvol, els perfils entre el nivell mesolític i l’epipaleolític són prou semblants. Destaca l’abundància de restes cranials, especialment per la significativa presència de restes de banya tant en el nivell mesolític (NR=7) com en l’epipaleolític (NR=5),
194
[page-n-15]
La transició del Paleolític superior final/Epipaleolític al Mesolític
Figura 6. Perfil d’edat (A: Caprini/Capra pyrenaica; B: Cervus elaphus). Representació
anatòmica per segments (C: Capra pyrenaica/Caprini; D: Cervus elaphus).
195
[page-n-16]
JUAN VICENTE MORALES PÉREZ
així com fragments dentals. La resta de segments, encara que presents, estan molt menys
representats. Destaca el membre anterior en el cas del mesolític i el conjunt basípode/
metatars en l’epipaleolític. L’acropodi també està present i representa entorn del 10% en
ambdós nivells (figura 6D).
DISCUSSIÓ
Un dels aspectes que caracteritza els jaciments dels grups de caçadors recol·lectors com
a mínim des del Paleolític superior a la regió mediterrània ibèrica és la configuració d’un
patró prou estable. Per una banda, la cacera major està dominada per dues espècies, la
cabra salvatge i el cérvol, cadascuna predominant en funció de l’orografia del terreny, la
qual presenta una clara dualitat en el territori valencià (Villaverde et al., 2012). Per altra,
la presència constant del conill, un recurs estàtic i abundant molt adaptable als diferents
ambients de la zona (Aura et al., 2002; Pérez Ripoll i Martínez Valle, 2001). Durant el
Paleolític superior, el conill és la presa més abundant, representant habitualment entre
el 80-85% de la mostra, mentre que la cabra i el cérvol pateixen algunes oscil·lacions en
la seua importància derivades de l’evolució del clima. Així, durant les fases anteriors al
màxim glacial el cérvol adquireix certa entitat, no sols en jaciments de la plana litoral,
sinó també en aquells situats en zones d’ecotonia. Quan les condicions s’endureixen
en els moments glacials, serà la cabra la que guanyarà importància. Amb l’arribada del
Tardiglacial i la millora climàtica i els processos de reforestació que l’acompanyen, el
cérvol adquireix una major importància relativa tant en les zones ecotòniques com en
els jaciments situats a l’interior muntanyós (Davidson, 1989; Villaverde et al., 1999; Aura
et al., 2002). Lligada als processos de reforestació postglacials, la quantitat de taxons
presents en els jaciments es diversifica un xic i es produeix un augment en la seua importància enfront de la base econòmica anterior. Aquestes espècies que hi apareixen ara
o augmenten la seua presència tenen, en general, un marcat caràcter forestal, com el
cabirol, el senglar, el propi cérvol o l’isard, que sol relacionar-se amb una major humitat
i desenvolupament boscós (Aura i Pérez Ripoll, 1992, 1995; Aura et al., 2002; Cacho et
al., 1995; Pérez Ripoll i Martínez Valle, 2001). En el nivell epipaleolític de Santa Maira és
significativa la gran quantitat de restes de cérvol i l’aparició del cabirol i el senglar. En
el Mesolític apareix l’isard, si bé en aquest cas el cabirol està absent. En el jaciment de
Tossal de la Roca, que per la seua situació i cronologia és molt útil per a contrastar els
resultats obtinguts en Santa Maira, la situació n’és semblant. En el nivell epipaleolític
destaca la presència dels lepòrids com a taxó més representat (84,4%), seguit de la cabra
salvatge (12,6%). Entre els taxons minoritaris es troben el cérvol, l’isard, el senglar i el
gat salvatge, que entre tots representen el 3% del total (el 19,3% si s’elimina del recompte
196
[page-n-17]
La transició del Paleolític superior final/Epipaleolític al Mesolític
els lepòrids). En el nivell mesolític la llista s’amplia amb l’ur, èquid, llop, linx, rabosa i
teixó, els quals representen ara el 34,7% del total de restes (47,5% si eliminem el conill).
En aquest nivell els lepòrids ja no són el taxó més representat (26,9%), sinó la cabra
salvatge (38,4%) (Cacho et al., 1995). Així doncs, s’estableix una tendència ja des dels
inicis del Tardiglacial que s’agreuja en el Mesolític cap a una diversificació en les especies
explotades pels grups humans.
Junt a aquest procés de diversificació taxonòmica s’observa una altra tendència present des del Magdalenià cap a la diversificació en l’edat dels animals caçats. Als inicis del
Tardiglacial es documenta en els registres zooarqueològics una major presència d’animals
joves, fins i tot nounats, especialment en el cas de la Capra pyrenaica, enfront de la massiva presència d’adults dels moments anteriors (Aura et al., 2002; Cacho et al., 2001; Pérez
Ripoll i Martínez Valle, 2001). En el cas de Santa Maira la presència de les diferents edats,
tal i com s’ha exposat és evident, com també ho és en el cas de la cabra salvatge en el Tossal de la Roca. Aquests processos de diversificació poden ser entesos com una tendència a
l’optimització dels recursos tradicionals i nous en un paisatge que canvia a poc a poc, i per
tant, com un procés d’intensificació de la seua explotació (Burger et al., 2005).
Enfront d’aquestes tendències de més llarga durada, en començar la fàcies mesolítica s’observen algunes transformacions que es manifesten com fets puntuals, lligats a
l’aparició d’aquesta nova fàcies i com a culminació i alhora trencament de les tendències
anteriors. En primer lloc cal esmentar la sobtada davallada en la quantitat de restes de
lepòrids als jaciments, que passen de representar més del 80% de restes identificades a
en els casos de Santa Maira i Tossal de la Roca, a situar-se en els recomptes per davall dels
caprins. La caiguda dels lepòrids en els nivells mesolítics ja ha sigut apuntada en alguns
treballs anteriors, per exemple en la Cueva del Lagrimal (Pérez Ripoll, 1991), Tossal de la
Roca (Cacho et al., 1995), i es postula la possibilitat que aquesta considerable davallada
siga conseqüència de dos fets interrelacionats: per una banda, el desenvolupament de
boscos de Quercus i per altra, el canvi de conducta econòmica de les poblacions humanes (Aura et al., 2009).
Altre fet característic dels nivells mesolítics és l’augment molt considerable de la
quantitat relativa de restes dels taxons minoritaris. Cert és que, com ja s’ha indicat, la
diversificació marcada per l’aparició de nous taxons, especialment de caràcter forestal, ja
comença amb el Tardiglacial i es pot apreciar clarament en el nivell epipaleolític de Santa Maira. Tanmateix, als nivells mesolítics no és tant l’augment en la quantitat d’espècies
identificada com la seua major importància relativa allò que es pot considerar un fet
diferenciador. La quantitat total de taxons en el nivell epipaleolític és de 10, mentre que
en el mesolític el total és d’11 si s’eliminen del registre els esmentats taxons de caire
intrusiu. Així, no trobem grans diferències entre els nivells pel que fa al NT (nombre
197
[page-n-18]
JUAN VICENTE MORALES PÉREZ
de taxons), però sí pel que fa a la quantitat relativa de restes identificades dels anomenats “taxons minoritaris” (NRTm). En el nivell epipaleolític el NRTm=74 i en el
mesolític, el NRTm=97, el que suposa que en el nivell epipaleolític aquests representen un 1,4% del total de restes identificades, i en el mesolític un 15,2%. És clar que la
davallada dels lepòrids suposa que el càlcul de les freqüències relatives varie, i, com a
conseqüència s’incremente considerablement la de la resta de taxons. Per tal de comprovar si aquest augment està relacionat en la davallada del conill es pot fer el mateix
càlcul, però eliminant els lepòrids i contrastant l’augment dels taxons minoritaris
exclusivament amb la Capra pyrenaica/Caprini. En el nivell epipaleolític el NR identificades sense lepòrids és de 806, mentre que en el mesolític és de 432. D’aquestes, el
9,2% són de taxons minoritaris en l’epipaleolític i el 22,5% en el mesolític, de forma
que es pot concloure que l’augment en el percentatge de restes de taxons minoritaris no és efecte exclusivament de la baixada en el percentatge dels lepòrids. Un dels
taxons que més augmenta la seua presència és la rabosa, la qual presenta evidències
de consum antròpic tant al nivell 3 com al trànsit. Junt a aquesta, el gat salvatge i el
linx també apareixen processats i consumits, en el primer cas en el nivell 3, i en el cas
del linx, a l’epipaleolític (és l’única resta de carnívor que es recupera amb marques
antròpiques en aquest nivell) i al nivell de trànsit, mentre que al mesolític únicament
mostra evidències d’escorxat (Pérez Ripoll i Morales Pérez, 2008). Sembla doncs que
també en el cas dels carnívors es produeix un significatiu augment en la seua presència i aprofitament en el mesolític.
Per tal d’ampliar la visió d’aquestes transformacions es poden observar canvis en la
gestió econòmica de les comunitats humanes més enllà de la cacera. Les restes malacològiques també estan presents en aquests nivells, i, a l’igual que els recursos terrestres, també mostren evidents diferències al comparar entre les fases. En el nivell epipaleolític els bivalves sumen 84,3 g, mentre que al nivell mesolític augmenten fins als
144,2 g, de forma que la seua quantitat no és molt elevada, però sí el seu significat. El
repartiment taxonòmic és sensiblement diferent entre les fàcies: al nivell epipaleolític
predominen les restes de pectínids i càrdids, relacionats ambdós taxons amb la confecció d’ornaments i, en general, amb un ús com a matèria primera. Per contra, en el
nivell mesolític, el taxó més abundant és la clòtxina Mytilus edulis. Les restes d’aquest
taxó solen aparéixer cremades i exfoliades, fet que, més enllà que haja pogut causarlo una conservació diferencial, confirma el seu ús alimentari. Junt a aquestes restes
també se n’han recuperat de peixos marins (Sparidae i Mugilidae) i d’aigües costaneres (Anguilla anguilla), que si bé són escassos, resulten significatius, juntament amb
l’augment en la presència de malacofauna marina i en l’orientació més alimentària de
les restes d’un nou patró en la relació costa-interior (Aura et al., 2006, 2009).
198
[page-n-19]
La transició del Paleolític superior final/Epipaleolític al Mesolític
Totes les qüestions exposades apunten en dues direccions: per una banda, es produeix una tendència, ja des dels inicis del Tardiglacial cap a la diversificació dels recursos
i l’aprofitament de les possibilitats dels espais forestals en expansió, però sense cap canvi
brusc. Per contra, l’arribada del Mesolític suposa en certa manera l’establiment d’una solució de continuïtat econòmica amb la fase anterior. En aquest nou complex cultural es
produeix un canvi molt important en la gestió dels recursos. Ara, i no sols en el jaciment
de Santa Maira, les tendències apuntades amb anterioritat s’exageren i es trenquen. El
conill deixa de ser el taxó més important, com ho havia estat els últims 15 000 anys, i
deixa pas a un creixement molt important dels taxons minoritaris, on s’inclouen animals
de caràcter forestal i carnívors que ja apareixien en les llistes taxonòmiques de manera
molt secundària. Aquesta reducció de la presència d’un recurs considerat perenne i estàtic, que funciona com una base de subsistència constant durant mil·lennis no és, ni
molt menys, un fet de menor importància. Potser els canvis ambientals que es produeixen i la reforestació defineixen un hàbitat menys adequat per als lepòrids. Però aquest
procés és lent i s’allarga durant mil·lennis, mentre que la caiguda dràstica de la quantitat
de restes de conill en els jaciments esmentats suggereix un component molt important
de decisió humana en aquest canvi. Aquest fet, junt a les noves relacions que semblen
establir-se entre la costa i l’interior, els canvis tecnològics i en els patrons d’assentament
dels grups humans defineixen, cada vegada més, el Mesolític com una fàcies cultural ben
diferenciada a tots els nivells de les fases anteriors, i en molts aspectes trenca tendències
que havien perdurat en el temps des dels inicis del Paleolític superior.
La interpretació de totes aquestes transformacions des del punt de vista de la zooarqueologia requereix una profunda reflexió, no sols sobre els fets, sinó fins i tot sobre els
propis límits de la disciplina. Entre els problemes més evidents podem trobar alteracions
de la mostra produïdes pel comportament humà així com pels diferents processos tafonòmics, que signifiquen variacions en els models interpretatius sense que necessàriament suposen alteracions de la dieta (Grayson i Delpech, 1998) o la gestió de l’entorn;
així mateix ignorem en bona part dels casos la importància que tenen altres recursos
més enllà de la cacera i que poden afectar-la (Kelly, 1995). Aquests, entre d’altres, són
aspectes que caldrà considerar per tal de realitzar inferències a partir de les mostres
faunístiques amb les majors garanties d’èxit.
AGRAÏMENTS
L’autor vol agrair a J. E. Aura Tortosa i M. Pérez Ripoll l’atenta i pacient lectura del manuscrit
i els seus pertinents comentaris. Així mateix, vol donar les gràcies a l’organització de les I
Jornades d’arqueozoologia pel bon treball realitzat.
199
[page-n-20]
JUAN VICENTE MORALES PÉREZ
Bibliografia
Aura, J. E., Morales, J. V., De Miguel, M. P. (2010): Restes humanes amb marques antròpiques
de les Coves de Santa Maira (Castell de Castells, La Marina Alta, Alacant). En A. Pérez
Fernández i B. Soler Mayor (eds.), Restes de vida, restes de mort. Museu de Prehistòria de
València, 169-174.
Aura, J. E., Miret, C., Morales, J. V. (2008): Coves de Santa Maira (Castell de Castells, la Marina
Alta, Alacant). Campaña de 2008. Saguntum PLAV 40, 227-232.
Aura, J. E. (2001): Caçadors emboscats. L’Epipaleolític al País Valencià. En V. Villaverde (ed.),
De Neandertals a Cromanyons. L’inici del poblament humà a les terres valencianes. Universitat de València, 219-238.
Aura, J. E., Carrión, Y., García Puchol, O., Jardón, P., Jordá Pardo, J. F., Molina, L., Morales, J. V.,
Pascual Benito, J. L., Pérez Jordá, G., Pérez Ripoll, M., Rodrigo, M. J., Verdasco, C. (2006): Epipaleolítico-Mesolítico en las comarcas centrales valencianas. En A. Alday (ed.), El mesolítico de
muescas y denticulados en la cuenca del Ebro y el litoral mediterráneo peninsular. Arbak Foru
Aldundia (Memorias de yacimientos alaveses, 11), Vitoria-Gasteiz, 65-118.
Aura, J. E., Jordá Pardo, J. F., Pérez Ripoll, M., Morales, J. V., García Puchol, O., González
Tablas, J., Avezuela, B. (2009): Epipaleolítico y Mesolítico en Andalucía oriental. Primeras
notas a partir de los datos de la Cueva de Nerja (Málaga, España). En P. Utrilla i L. Montes
(eds.), El Mesolítico Geométrico en la Península Ibérica. Monografías Arqueológicas 44,
Zaragoza, 343-360.
Aura, J. E., Jordá Pardo, J. F., Pérez Ripoll, M., Rodríguez García, M. J., Badal, E., Guillem, P. M.
(2002): The Far South: the Pleistocene-Holocene transition in Nerja Cave (Andalucía, Spain).
Quaternary International 93-94, 19-30.
Aura, J. E., Pérez Ripoll, M. (1995): El Holoceno inicial en el Mediterráneo español (11 0007000 BP): características culturales y económicas. En V. Villaverde (ed.), Los últimos
cazadores: transformaciones culturales y económicas durante el Tardiglaciar y el inicio
del Holoceno en el ámbito mediterráneo. Institut de Cultura «Juan Gil-Albert», Diputació
d’Alacant, 119-146.
Aura, J. E., Pérez Ripoll, M. (1992): Tardiglaciar y Postglaciar en la región mediterránea de la
Península Ibérica (13 500-8500 BP): transformaciones industriales y económicas. Saguntum PLAV 25, 25-47.
Aura, J. E., Villaverde, V., Pérez Ripoll, M., Martínez Valle, R., Guillem, P. M. (2002): Big
Game and Small Prey: Paleolithic and Epipaleolithic Economy from Valencia (Spain).
Journal of Archaeological Method and Theory 9 (3), 215-268.
Aura, J. E., Jordá Pardo, J. F., Morales, J. V., Pérez Ripoll, M., Villalba, M. P., Alcover, J. A.
(2009): Economic transitions in finis terra: the western Mediterranean of Iberia, 15-7 ka
BP. Before farming 2009/2, article 4.
Binford, L. R. (1981): Bones. Ancient Men and Modern Myths. Academic Press, Orlando.
200
[page-n-21]
La transició del Paleolític superior final/Epipaleolític al Mesolític
Binford, L. R. (1978): Nunamiut Ethnoarchaeology. Academic Press, New York-San Francisco-London.
Blanco, J. C. (1998): Mamíferos de España. II. Cetáceos, Artiodáctilos, Roedores y Lagomorfos
de la península Ibérica, Baleares y Canarias. Planeta S. A., Barcelona.
Burger, O., Hamilton, M. J., Walker, R. (2005): The prey as patch model: optimal handling
of resources with diminishing returns. Journal of Archaeological Science 32, 1147-1158.
Cacho, C., Fumanal, M. P., López, J. A., Pérez Ripoll, M., Martínez Valle, R., Uzquiano, P.,
Arnanz, A., Sánchez Marco, A., Sevilla, P., Morales, A., Rosselló, E., Garralda, M. D.,
García-Carrillo, M. (1995): El Tossal de la Roca (Vall d’Alcalà, Alicante). Reconstrucción
paleoambiental y cultural de la transición del Tardiglaciar al Holoceno inicial. Recerques
del Museu d’Alcoi 4, 11-101.
Cacho, I., Grimalt, J. O., Pelejero, C., Canals, M., Sierro, F. J., Flores, J. A., Shackleton, N.
(1999): Dansgaard-Oeschger and Heinrich event imprints in Alboran Sea paleotemperatures. Paleoceanography 14 (6), 698-705.
Cacho, I., Grimalt, J. O., Canals, M., Sbaffi, L., Shackleton, N. Schönfeld, J., Zahn, R. (2001):
Variability of the western Mediterranean Sea surface temperature during the last 25 000
years and its connection with the Northern Hemisphere climate changes. Paleoceanography 16 (1), 40-52.
Carrión, Y. (2005): La vegetación mediterránea y atlántica de la Península Ibérica. Nuevas
secuencias antracológicas. Serie de Trabajos Varios del SIP 104, València.
Davidson, I. (1989): La economía del final del Paleolítico en la España oriental. Serie de Trabajos Varios del SIP 85, València.
García Puchol, O., Aura, J. E. (coords.) (2006): El Abric de la Falguera (Alcoi, Alacant).
8000 años de ocupación humana en la cabecera del río de Alcoi. Diputació d’Alacant.
Grayson D. K., Delpech, F. (1998): Changing Diet Breadth in the Early Upper Palaeolithic of
Southwestern France. Journal of Archaeological Science 25 (11), 1119-1129.
Kelly, R. L. (1995): The Foraging Spectrum: Diversity in Hunter-Gatherer Lifeways. Smithsonian Institution Press, Washington.
Miret, C., Morales, J. V., Pérez Ripoll, M., García Puchol, O., Aura, J. E. (2006): Els materials
mesolítics de la Cova del Mas del Gelat (Alcoi, l’Alcoià, Alacant). Recerques del Museu
d’Alcoi 15, 7-18.
Pérez Ripoll, M. (2001): Marques antròpiques en els ossos de conill. En V. Villaverde (ed.), De
Neandertals a Cromanyons. L’inici del poblament humà a les terres valencianes. Universitat de València, 119-124.
Pérez Ripoll, M. (1991): Estudio zooarqueológico. En J. M. Soler García (ed.), La Cueva del
Lagrimal. Caja de Ahorros Provincial de Alicante, 145-158.
Pérez Ripoll, M. (1988): Estudio de la secuencia del desgaste de los molares de la “Capra
pyrenaica” de yacimientos prehistoricos. Archivo de Prehistoria Levantina XVIII, 83-127.
201
[page-n-22]
JUAN VICENTE MORALES PÉREZ
Pérez Ripoll, M., Martínez Valle, R. (2001): La caça, l’aprofitament de les preses i el comportament de les comunitats caçadores prehistòriques. En V. Villaverde (ed.), De neandertals a cromanyons. L’inici del poblament humà a les terres valencianes. Universitat
de València, 73-98.
Pérez Ripoll, M., Morales, J. V. (2008): Estudio tafonómico de un conjunto actual de
huesos de Vulpes vulpes y su aplicación a la Zooarqueología. En J. C. Díez FernándezLomana (ed.), Zooarqueología hoy. Encuentros hispano-argentinos. Universidad de
Burgos, 179-189.
Perkins, D., Daly, R. (1968): A hunter’s village in Neolithic Turkey. Scientific American 219
(5), 96-106.
Sanchis, A., Morales, J. V., Pérez Ripoll, M. (2011): Creación de un referente experimental para
el estudio de las alteraciones causadas por dientes humanos sobre huesos de conejo. En A.
Morgado, J. Baena i D. García (eds.), La investigación experimental aplicada a la arqueología. Universidad de Granada, 343-349.
Serrano, E., Gállego, L., Pérez, J. M. (2004): Ossification of the Appendicular Skeleton in the
Spanish Ibex Capra pyrenaica Schinz, 1838 (Artiodactyla: Bovidae), with Regard to Determination of Age. Anatomia, Histologia, Embryologia 33 (1), 33-37.
Soler, J. A. (coord.)(2012): Cova d’En Pardo. Arqueología en la Memoria: Excavaciones de M.
Tarradell, V. Pascual y E. Llobregat (1961-1965), catálogo de materiales del Museo de Alcoy
y estudios a partir de las campañas del MARQ (1993-2007) en la cavidad de Planes, Alicante. Fundación MARQ, Alacant.
Torregrosa, P., Jover, F. J., López Seguí, E. (2011): Benàmer (Muro d’Alcoi, Alicante). Mesolíticos y neolíticos en las tierras meridionales valencianas. Serie de Trabajos Varios del SIP
112, València.
Villaverde, V., Martínez Valle, R., Badal, E., Guillem, P. M., García, R., Menargues, J. (1999): El
Paleolítico Superior de la Cova de les Cendres (Teulada-Moraira, Alicante). Datos proporcionados por el sondeo efectuado en los cuadros A/B-17. Archivo de Prehistoria Levantina
XXIII, 9-65.
Villaverde, V., Roman, D., Pérez Ripoll, M., Bergadà, M., Real, C. (2012): The end of the Palaeolithic in the Mediterranean Basin of the Iberian Peninsula. Quaternary International
272-273, 17-32.
202
[page-n-23]