Els estudis d'arqueomalacologia en la prehistòria valenciana
Josep Lluís Pascual Benito
2013
[page-n-1]
ELS ESTUDIS D’ARQUEOMALACOLogia EN LA
PREHISTÒRIA VALENCIANA
Josep Lluís Pascual Benito
Les petxines de mol·luscs marins i continentals són freqüents, i de vegades abundants,
entre les restes faunístiques de contextos arqueològics. Les raons de la seua presència
als jaciments són variades i el seu estudi -objecte de l’arqueomalacologia- suposa una
apreciada font documental sobre aspectes diversos de les comunitats humanes, de
caràcter social i ambiental.
D’una banda, els humans han utilitzat les parts toves dels mol·luscs per consumir-les
o per extraure’n matèries colorants. En el primer cas, el seu estudi ens dona informació alimentària: dieta, espècies consumides, relació amb altres aliments; en el segón,
l’obtenció de púrpura, ens informa de costums relacionats amb el vestuari. En tots dos
casos els mol·luscs es tenen que capturar vius, motiu pel qual es poden fer conjectures
sobre el tipus de recol·lecció (captació de recursos, aprofitament del mar i d’altres espais
aquàtics i terrestres), l’època de l’any en què són recol·lectats (estacionalitat), les zones
de marisqueig o les estratègies de recol·lecció.
Per altra banda, l’arreplega de les petxines ens ofereix una variada gama d’informació
relacionada amb nombrosos aspectes de les comunitats passades. Així aquesta matèria
prima -en estat natural o transformada- s’ha utilitzat per a fabricar tota una sèrie de
manufactures dedicades a l’ornat personal (per dur-les penjades o cosides a la roba), o
a altres funcions, com ara recipients, culleres, allisadors, rascladores, instruments musicals, entre moltes altres, etc. Fins i tot, com a elements de construcció o com a desgreixant ceràmic. Així mateix, algunes petxines poden considerar-se elements de caràcter simbòlic (amulets), ritual o econòmic (moneda), havent-se utilitzat com a objectes
d’intercanvi o de comerç que, en ocasions, recorren grans distàncies, convertint-se per
tant en un valuós testimoni de relacions entre regions.
A més, l’interés de les petxines s’estén a l’obtenció de dades relatives al paleoambient o
informació paleoclimàtica, a partir d’aspectes com la desaparició d’espècies, temperatura
Animals i arqueologia hui. I Jornades d’arqueozoologia.
Museu de Prehistòria de València (2013): 19-44.
[page-n-2]
JOSEP LLUÍS PASCUAL BENITO
de l’aigua, de l’estudi isotòpic de l’oxigen present en les petxines, i també, com a restes
d’éssers vius, permeten realitzar datacions radiocarbòniques dels jaciments arqueològics.
En aquest treball s’intentarà oferir una visió dels estudis sobre la malacofauna documentada en jaciments de cronologia prehistòrica del territori valencià des dels inicis de
la investigació en les darreres dècades del segle XIX fins l’actualitat. El text s’ha estructurat en quatre blocs. El primer tracta sobre les primeres referències que trobem al darrer
terç del segle XIX; el segon sobre les tres primeres dècades del segle XX; el tercer abasta
les dècades dels quaranta als setanta del segle XX, i el quart comprén les tres darreres
dècades, des dels anys huitanta del passat segle fins hui en dia.
En el text es respectarà la nomenclatura oferida per cada autor en la classificació
taxonòmica de les espècies, malgrat que bona part d’elles han sofert canvis en la seua
denominació i reben en l’actualitat altres noms (1).
LES PRIMERES REFÈRENCIES. EL SEGLE XIX
El naixement dels estudis prehistòrics es produeix en la segona meitat del segle XIX
gràcies als avanços que experimenten disciplines relacionades amb les ciències naturals
com la Geologia i la Paleontologia. Com va passar a la resta d’Europa, també ací foren els
naturalistes, especialment geòlegs, enginyers i biòlegs els primers a interessar-se per les
deixalles de l’home primitiu.
Pel que respecta als estudis arqueomalacològics comencen en diferents llocs d’Europa en
el segle XIX, destacant-hi els dels anomenats “kjoekkenmoeddings” en Dinamarca. En la península Ibèrica la investigació dels mol·luscs documentats en jaciments arqueològics també
comença amb la troballa de grans acumulacions de petxines en assentaments prehistòrics,
concretament en els petxiners portuguesos de la vall del Muge, Cabeço d’Arruda i Moita do
Sebastião, excavats a finals del XIX, i en el jaciments de la vall del Sella en Astúries.
Les primeres referències de restes malacològiques en jaciments arqueològics de terres
valencianes es remunten a 1872, any en què es descriuen les petxines marines documentades a la Cueva de Roca per S. Moreno i que J. Vilanova inclou en la primera publicació sobre
el conjunt de la prehistòria espanyola, junt amb altres troballes malacològiques.
El 1871 l’enginyer militar Santiago Moreno Tobillas excava la Cueva de Roca i els resultats es donen a conéixer en una Memòria manuscrita presentada davant la Societat Arqueològica Valenciana en 1872, Apuntes sobre las estaciones prehistóricas de la Sierra de
Orihuela. Aquest manuscrit és recuperat en una llibreria d’antiquari de València per N. P.
Gómez Serrano, qui s’encarregaria personalment de preparar-ne l’edició, la qual veuria
la llum l’any 1942 en el Trabajos Varios del SIP número 7 (Juan Cabanilles i Gozalbes,
2006: 89). Es tracta de la primera evidència de troballes prehistòriques al País Valencià
20
[page-n-3]
Els estudis d’arqueomalacologia en la prehistòria valenciana
i entre elles trobem les primeres referències a ornats de suport malacològic. Entre els
materials de la Cueva de Roca, cita algunes petxines perforades “destinadas a servir de
adorno”, “dos trozos de concha que han perdido el esmalte” i “multitud de pectúnculos
con el nártex perforado y otros moluscos que ofrecen igual particularidad”, una “ciprea
horadada” i altres sense perforar, “muchos (pectunculos), un pecten jacobeus y restos
de otros, cuyo uso no podemos fijar por la circunstancia de faltarles el nártex” (Moreno,
1942: 48); així mateix presenta el dibuix de cuatre petxines perforades, un pentunculo,
una ciprea i dos “trozos de concha que han perdido el esmalte” (Moreno, 1942, Làm.
VIII, 45-48). En les notes a peu de pàgina d’eixa publicació que possiblement es deuen
a Gómez Serrano, autor de la introducció, es comenta que les perforacions poden fer-se
de forma natural pel “vaivén de las olas que arrastran los objetos que se restriegan y entrechocan hasta horadarse, pulirse o romperse”, i que moltes de les dutes als jaciments
arqueològics presenten perforacions naturals pel treball de les ones o per obra de microorganismes (Moreno, 1942: 48). A més, entre els materials de Laderas de San Antón,
es cita la presència de “pectunculos horadados, cípreas y otros moluscos, que servían sin
duda alguna de adorno” (Moreno, 1942: 62).
Juan Vilanova y Piera, introductor dels estudis prehistòrics a Espanya i que en 1866
havia començat a prospectar en coves valencianes, publica en 1872 la primera obra de
conjunt sobre prehistòria europea i peninsular: Origen, Naturaleza y Antigüedad del
Hombre, on dóna a conéixer les troballes prehistòriques de més relleu de la península, mencionant referències malacològiques de tres coves valencianes: Parpalló, Negra i
Avellanera. En Parpalló va trobar “varios fragmentos de Pecten maximus y Jacobeus y de
otras conchas marinas; gran numero de Helix, Melanopsis dufuori, Cyclostoma elegans
y otras especies” i comenta la llunyania al mar: “las conchas marinas allí recogidas, cualquiera que fuese el objeto á que las destinaran, pues aun median algunas leguas desde
Monduber al mar; debiendo advertir que por lo menos el Pecten maximus es hoy muy
raro en el Mediterráneo; quizá á la sazón fuera tan abundante como lo es aún el Jacobeus”. En Cova Negra va trobar “muchos Melanopsis, Hélices y otras conchas terrestres
ó lacustres”, i en Avellanera “pedazos de Pecten Maximus y otro; dos Car. edule, un Pectunculus pulvinatus; un Dentalium, muchos Helices y Bulimus decollatus y Cyclostoma
elegans” i comenta que els seus excavadors documentaren “muchas conchas marinas
y cargas del Helix alonensis, que en el país se conoce con los nombres de Chona fina y
Vaquetes”. A més, en aquesta obra també es publiquen els primers dibuixos de petxines
relacionades amb indústries humanes: un Glycymeris i un Conus perforats de la Cueva
de Roca i un Cyclostoma elegans de la Cova Avellanera (figura 1).
Durant eixos anys resulta fonamental el paper de la Societat Arqueològica Valenciana (SAV), creada en 1871, que suposa en principi la continuació de la tasca de col-
21
[page-n-4]
JOSEP LLUÍS PASCUAL BENITO
Figura 1. Làmina 1 de l’obra de
Juan Vilanova y Piera “Origen,
Naturaleza y Antigüedad del
Hombre” de 1872, on apareixen un
Glycymeris i un Conus perforats de
la Cueva de Roca i un Cyclostoma
elegans de la Cova Avellanera.
·leccionistes i antiquaris, però que un any després de la seua creació, a instàncies d’un
dels seus socis (José Vilanova), amplia els estudis arqueològics als prehistòrics. La SAV
publica unes memòries anuals on s’arrepleguen les troballes arqueològiques de tot el
territori valencià i on trobem alguna referència a malacofauna procedent de jaciments
prehistòrics en articles de Juan Vilanova. Així en la Memòria de l’any 1872, en l’apartat
“Prehistórico español” parla de la Cueva de Roca, citant entre el objectes d’ornament
trobats en ella “gran número de conchas (pectúnculus) con el nactes perforado y (conus)
taladrados según el eje de la espira, con las cuales debieron formarse muchos collares
engarzados con cordones hechos de cerda o crín” (Vilanova, 1873: 17). En la Memòria de
1877 es dona la primera referència del “palafito … en término de Bolbaite” (l’Ereta del Pedregal) citant la presència de “conchas lacustres” (Vilanova, 1878: 24). D’aquest jaciment
són els únics materials prehistòrics que es conservaven de la col·lecció de la SAV i que
guardava el Museu Paleontològic de València (Goberna, 1981: 589, làm. I) (figura 2). Tant
de la Cueva de Roca com de l’Ereta de Pedregal seguirà mencionant-les i fent referència
als materials malacològics. En el primer jaciment “gran número de conchas, pectunculus
y conus, horadadas á propósito, para los collares con que se adornava tal vez la mujer
prehistórica”, i del segon de “conchas lacustres” (Vilanova, 1879: 24).
Posteriorment Juan Vilanova excava en la Coveta de la Serreta de la Vella, publicant
els resultats en 1882 en la “Revista de Valencia”, on també fa referència a altres jaciments amb restes malacològiques i ofereix interessants reflexions. Unes les considera
de caràcter bromatològic: “una cantidad fabulosa de caracoles terrestres, de cuyos mo-
22
[page-n-5]
Els estudis d’arqueomalacologia en la prehistòria valenciana
Figura 2. Materials de l’Ereta del Pedregal
procedents dels fons de la Societat
Arqueològica Valenciana que es conservaven
en el Museu Paleontològic de València.
Foto: Arxiu SIP 12712.
luscos debian aquellos trogloditas alimentarse, circunstancia que he visto en muchas
cuevas de la provincia de Valencia, y sobre todo en la del Parpalló junto á Bárig, en
la Avellanera de Matamon, cerca de Llombay, y en otras varias”; d’altres, perforades
i d’origen marí son considerades com a elements d’ornat personal i dóna exemples
etnogràfics: “Tambien se han hallado restos de conchas marinas, tales como pecten ó
peine, especie parecida á la que llevan los peregrinos, y el Pectunculus pulvinatus que
vive en el Mediterraneo. El corto número de estas conchas, que también encontré en
Parpalló y en las cuevas de San Nicolás, no lejos de la Ollería, autoriza á creer que no
las llevaba allí el hombre para alimentarse de los animales que las fabrican, sino mas
bien para convertirlas en objeto de adorno, para lo cual, especialmente los Pectunculus, los perforaban por el ápice, llamado nates por los naturalistas, y pasando por el
agujero una hebra fuerte vegetal ó algun tendon de ciervo, caballo ó toro, los convertian en collares análogos á los que usan aun hoy ciertas tribus salvajes de América y
Asia. Dos ó tres aparecieron en la estacion de Monóvar así dispuestos, y además un
pedazo de concha de mayor tamaño, aunque de la propia especie, que tambien servia
de adorno. A veces el agujero lo agrandaban hasta el punto de dejar reducida la concha
á una seccion circular, como de un centímetro, con lo cual fabricaban un brazalete
como los que poseo, procedentes de diferentes estaciones de la provincia de Múrcia,
-¡coincidencia singular!- al mismo objeto destinan aun hoy varias conchas y piedras
fáciles de labrar, tales como la esteatita, llamada pagodita, los pueblos semisalvajes de
Java, Sumatra y otras regiones orientales” (Vilanova, 1882: 7).
23
[page-n-6]
JOSEP LLUÍS PASCUAL BENITO
Les activitats de la SAV acaben entre 1883 i 1886, uns anys després de la publicació
de la seua darrera Memòria (1881). Des d’aleshores fins la dècada de 1920 no hi ha al País
Valencià cap entitat dedicada a la investigació prehistòrica, quan és precisament en la
dècada dels vuitanta que sorgeixen les excavacions sitemàtiques a Espanya, com les que
els germans Siret dugueren a terme en Almeria. Durant eixos anys tan sols es pot parlar
d’una excavació prehistòrica al País Valencià en la Cova de les Llometes el 1884 (Goberna,
1981). Es tracta de la darrera excavació prehistòrica del XIX, dirigida per l’enginyer alcoià
Enrique Vilaplana, qui redactà l’informe en col·laboració amb Juan Vilanova La gruta de
Les Llometes en Alcoy signat en 1884, però que va romandre inèdit fins que es publicà anys
més tard per Remigio Vicedo, on es detalla la presència junt als esquelets d’“una ostra”
que, indirectament, consideren un recipient de beguda, a l’afirmar que davant la manca
d’ossos de mamífer no es va seguir allí la “costumbre de enterrar con los cadáveres viandas
comestibles y hasta con barros y ostras, algo de beber” (Vicedo, 1920-22).
Anys més tard, J. Vilanova i J. D. de la Rada en la seua obra Geologia y protohistoria
ibéricas, a més d’algunes referències a jaciments extravalencians es repeteixen les cites
sobre mol·lucs ja publicades pel primer de Parpalló, Negra i San Nicolás, i s’aporten noves dades de l’Ereta del Pedregal, d’on provendrien “algunas conchas marinas y muchos
Melanopsis dufouri” (Vilanova i de la Rada, 1894: 493).
A més de les obres citades, als darrers anys del segle XIX sols trobem algunes referències molt puntuals a petxines, com la de Lucas Mallada, enginyer de mines i geòleg considerat com el fundador de la paleontologia en Espanya qui, en el Catálogo general de las
especies fósiles encontradas en España cita la presència de Melanopsis dufourii Férrusac
en Parpalló (Mallada, 1892: 250).
S’observa per tant que ja en els inicis de l’arqueologia prehistòrica en terres valencianes,
encara que no hi ha jaciments amb acumulacions de petxines com a altres llocs d’Europa, no
sols hi ha interés per les diferents espècies de mol·luscs documentades als jaciments, de les
quals s’ofereix amb major o menor detall la identificació del taxó, sinó que també es reflexiona
sobre el seu ús com a aliment, ornat o utensili, i s’utilitzen paral·les etnogràfics.
LES PRIMERES DÈCADES DEL SEGLE XX
En un dels escassos treballs historiogràfics efectuats sobre els estudis de malacofauna a
la península Ibèrica s’afirma que en la primera meitat del segle XX les publicacions que
donaren informació malacològica es centraren de forma exclusiva en jaciments de la cornisa cantàbrica, citant només algun treball puntual que afectava a materials valencians,
com el de F. Jordá en la Covacha de Llatas (Moreno, 1985). Allò cert però, és que durant
aquests anys trobem referències a conjunts malacològics de jaciments valencians en les
24
[page-n-7]
Els estudis d’arqueomalacologia en la prehistòria valenciana
quals, a més de la classificació taxonòmica, de vegades s’acompanyen de fotos i dibuixos
de les petxines, existint alguns treballs que poden considerar-se com a veritables estudis
arqueomalacològics.
A partir de 1900, les excavacions en jaciments prehistòrics valencians continuen gràcies a la tasca aïllada d’alguns investigadors. Entre 1902 i 1908 el jesuïta Julio Furgús
excava alguns jaciments pròxims a Oriola, publicant en eixa dècada alguns articles en
diferents revistes que després formaren part del Treballs Varis del SIP núm. 5 publicat en
1937, en el qual apareixen algunes referències a petxines en dues necròpolis. En la de San
Antón es documentaren un bon nombre de petxines marines amb “un forat i a vegades
dos, de molt diverses espècies, cons, bivalves, algunes de colors molt vistosos, cardiums,
dentàries, caragolets de mar etc., aparegueren a centenars. Dues d’elles són fòssils. Una
bona porció d’aquestes petxines eren utilitzades per a grans de collar, i totes, probablement, com a objectes d’ornament” (Furgús, 1903: 10, làm. III, fig. 6). Per altra banda, de
la de la Serra de Callosa del Segura, procedien “cinc collars de petxines i ossos treballats”
i “8 arracades d’argent i dues de petxines” més “una gran quantitat de petxines marines
perforades, de diverses espècies” (Furgús, 1937: 69).
Respecte als estudis malacològics de començament de segle, destaca la tasca d’Eduardo
Boscá, el naturalista valencià més brillant de la Restauració i renovador de la taxonomia dels
catàlegs faunístics d’Espanya durant el darrer terç del segle XIX, qui dóna a conéixer en 1916 el
primer petxiner documentat a terres valencianes. En una curta nota publicada en el Boletín de
la Real Sociedad Española de Historia Natural titolada “Un paradero de la época paleolítica en
Oliva (Valencia)” (2), ofereix dades sobre dos jaciments arqueològics amb abundants petxines
i que pot considerar-se com la primera publicació centrada exclusivament en la malacofauna
d’un jaciment arqueològic valencià. Per una part el Collado d’Oliva, del qual descriu la composició taxonòmica i aporta interessants consideracions sobre l’hàbitat d’algunes espècies i
altres de caràcter etnològic. Allí troba gran varietat de petxines marines, cridant-li l’atenció
“el que eran especies de regular tamaño, y que las conchas turbinadas, algunas de ellas, aparecian rotas con violencia”. Les espècies més abundants entre els bivalvs eren el “Pectunculous
gaditanus Gmelin” i “el Cardium edule L., en sus dos variedades, una de valvas finas y otra variedad en la que ofrecen algún grosor y con losantices encorvados”... “propia de las ensenadas
tranquilas, parece contemporánea del subsuelo del lago de la Albufera” (d’Elx), on es trobava
aleshores i era explotada com a aliment. També li crida l’atenció un fragment de “Pinna nobilis
L., por habitar entre las pechas y a cierta distancia de la orilla del mar, aunque los temporales
pudieron haberla arrancado del visus con que se adhiere y haberla dejado en la playa, o admitir que tenían medios para marisquear en parajes difíciles”. Entre els gasteròpodes menciona
“Murex trunculus L. y una variedad de Purpura haemastoma L., de concha muy robusta y
provista de gruesos tubérculos, existiendo, en cambio, otra variedad de concha fina formando
25
[page-n-8]
JOSEP LLUÍS PASCUAL BENITO
tránsito a la Purpura barcinonensis Hidalgo, siendo otra de las especies representadas el Triton nodiferus Lam. o bocina, por emplearse aún como tal instrumento, rompiendo el vértice
de la espira. La presencia de ejemplares de la aludida especie vuelve a sugerir la idea de si
serían buenos nadadores, por ejemplo, para poder proporcionarse buscando este molusco,
propio de los sitios rocosos, y del que no se tiene noticia de haberle encontrado arrastrado
sobre la costa”. Completen la llista de taxons documentats “Cerithium vulgatum Brug. y el
Melanopsis Graellsii Vila, éste a pesar de no existir en la actualidad ningún manantial” (Boscá,
1916: 82). L’altra acumulació de petxines que Boscá menciona és la del paratge de la Dehesa,
entre la Font d’En Carròs i Potries, aleshores convertit en camps de tarongers, on troba “gran
cantidad de conchas rotas del Murex brandaris L, principalmente”, atribuint-lo primer a una
“tintorería romana” i després “a una estancia pasajera del hombre aborigen” (Boscá, 1916: 83).
A començament dels anys vint el malacòleg francés P. H. Fischer publica les restes
de mol·luscs recollits pels investigadors de l’Institut de Paleontologia Humana de París
-entre els quals figura H. Breuil- en les excavacions de les coves cantàbriques de El Castillo, Hornos de la Peña y Valle, a més de les procedents de quatre jaciments paleolítics
mediterranis, dels quals tres són valencians, limitant-se a la classificació taxonòmica de
les espècies presents. En Parpalló relaciona Cardium edule, Pecten jacobaeus, Natica
hebraea i Helix vermiculada, en Truche Leucochroa candidissima, Helix punctata, Helix
alonensis i Melanopsis grällsi (abundant), i en Calaveres Leucochroa candidissima i ¿Helix vermiculada (Fischer, 1922: 165-166).
També en eixa dècada hi ha algunes publicacions on es mencionen troballes malacològiques encara que no són classificades taxonòmicament. És el cas de les memòries
d’excavació de la Mola Alta de Serelles. En la primera no es citen restes malacològiques
en el text, però sí que hi ha fotografiada una valva de Glycymeris (Botella, 1927: làm.
XIII). En la segona s’assenyala el descobriment de “unas conchas” que aparegueren agrupades “14 pequeños caparazones de mol·luscs y otro mayor, todos de la misma especie y
agujereados. Creemos que, dada la gradación de tamaño y la disposición en que fueron
encontrados, pertenecen a un mismo collar”, del qual publica una fotografia on s’observa
que es tracta de Luria lurida (Botella, 1928: 8, làm. VII: B).
A partir de la creació en 1927 del Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació
de València, es multipliquen les actuacions arqueològiques, entre les quals destaca en
l’àmbit prehistòric les de la Cova del Parpalló, i s’enceta una sèrie de publicacions per a
donar a conéixer els resultats de les mateixes. Així, en el primer número del “Archivo de
Prehistoria Levantina” (figura 3), diversos articles fan referència a troballes de petxines,
majoritàriament destinades a l’adorn. Lluís Pericot, en dedica un al dipòsit de braçalets
de “pectuncle” de la Penya Roja de Quatretondeta (Pericot, 1928); el mateix investigador
junt amb F. Ponsell publiquen el dibuix d’una “Ciprea agujereada” del Mas de Menente
26
[page-n-9]
Els estudis d’arqueomalacologia en la prehistòria valenciana
Figura 3. Portada del primer volum de l’Archivo de
Prehistoria Levantina. Foto: Arxiu SIP.
(Pericot i Ponsell, 1928: fig. 9), i I. Ballester publica els resultats de l’excavació de la Cova
del Camí Reial, incloent en l’inventari de materials un apartat titulat “conchas”, en el
qual descriu i acompanya amb una fotografia d’una “turritela” i d’un “caracol terrestre”
comentant de la primera que per estar fragmentada “no puede saberse si estava agujereada y por tanto si se empleó como cuenta de collar” i del segon que “pudo ser arrastrado
a la sepultura en una de las remociones de tierras efectuadas al depositar nuevos restos”.
També cita una “valva de pectúnculo” i reflexiona sobre la presència de petxines en altres jaciments: “Es frecuente, como se ha visto, el hallazgo de conchas de tal clase, así
como de cardium, pecten y ciprea, en sepulturas de esta época”; a més cita en la Cova del
Barranc del Castellet la presència de “conchas: de ciprea, de pectunculo, de pecten y de
cardium. Cuentas de collar: pequeños caracoles marinos y minúsculas cipreas agujereadas, y bastantes dentáliums” (Ballester, 1928: 63, làm. VIII-17, 18 i 21). També apareixen
contínues referències a troballes malacològiques de diversos jaciments des dels primers
números de “La Labor del SIP”, com per exemple les de la Cova de la Sarsa: “Conchas: Dos
pequeñas de cardium y 3 de ciprea agujereadas en uno de sus extremos para colgarlas tal
vez de un collar”, o les del Mas de Menente “Conchas: se hallaron tres de “pechina” y una
ciprea con dos agujeros a cada extremo” (Ballester, 1929: 13 i 15).
En les memòries de les excavacions dutes a terme per J. Belda en 1928 i 1929 en la
Cova de la Barcella també es menciona la presència de petxines. En la primera parla de
“tres pequeñas conchas de moluscos; con doble perforación artificial en su parte superior, una perteneciente a la especie Columbela y las dos restantes a Ciprea trivia” (Belda,
1929). En la segona, entre els aixovars de la necròpolis superior cita “valvas de pectúnculo
y caracoles de pulmonados pertenecientes a dos variedades que actualmente aún predominan”, i en la necròpolis inferior “a los moluscos hay que añadir en este nivel ejempla-
27
[page-n-10]
JOSEP LLUÍS PASCUAL BENITO
res abundantes de pequeñas conchas, de las especies Ciprea trivia y Columbela, usadas
como cuentas de collar” (Belda, 1931: làm. XII).
LES DÈCADES DELS QUARANTA ALS SETANTA DEL SEGLE XX
Durant la Guerra Civil s’aturen les investigacions arqueològiques en tota Espanya, encara que se’n donen algunes de puntuals, com passa ací a conseqüència del trasllat a València del Museu Nacional de Ciències Naturals, quan entre 1937 i 1938 són catalogades a
nivell de gènere o específic les restes de fauna -entre les que s’inclouen alguns mol·luscsde la Cova Negra i de la Cova del Parpalló, per dos investigadors castellonencs, el paleontòleg José Royo Gómez, una personalitat molt destacada de la paleontologia espanyola
de la primera meitat del segle, i el geòleg Vicent Sos Baynat, cap (1930-1939) i membre
respectivament de la Secció de Paleontologia de l’esmentat museu. Acabada la guerra i
donada la tendència política d’aquests investigadors, la direcció del SIP demana permís
a la Diputació per poder publicar els resultats dels seus estudis per “tratarse de trabajos
de estricta finalidad científica y por tanto de absoluta impermeabilidad a la infuencia de
idea política alguna” (Ballester, 1942: 5), que veuen la llum en el “Trabajos Varios” número 6 (1942). El primer classifica tres exemplars de Melanopsis tricarinata Brug. en la Cova
Negra (Royo, 1942), i el segón quatre bivalves trobats fins una fondaria de 5 m en la Cova
del Parpalló: Cardium, Pecten maximus, Pecten jacobeus i Pecten opercularis (Sos, 1942).
La dècada dels quaranta està marcada per la tasca desenvolupada pel naturalista i
llicenciat en història Manuel Vidal i López (figura 4), qui fou un dels fundadors de la
Institució Catalana d’Història Natural, membre de la Secció de Paleontologia del Museu
Nacional de Ciències Naturals, agregat del SIP des de 1932 i que va reunir una col·lecció
malacològica i entomològica -fruit de la qual foren el “Catálogo de Himenópteros de la
región valenciana” i “Els insectes en l’Art cuaternari”-. M. Vidal pot ser considerat com un
dels primers arqueomalacòlegs d’Espanya. Durant els anys quaranta estudia, entre altres,
els conjunts malacològics de les coves del Parpalló, Cocina i Llatas on fa la classificació
taxonòmica, suggereix grups tafonòmics i introdueix reflexions paleoclimàtiques, publicant també alguns articles dedicats a determinades espècies.
En la publicació de Parpalló de 1942, L. Pericot inclou un apartat de “Moluscos” on
detalla el nombre d’exemplars de cada espècie que van apareixer en cada nivell, segons
la classificació provisional que M. Vidal fa sobre 1035 peces, senceres o fragmentades.
Reprodueix notes de M. Vidal on comenta la dificultat de la classificació per diversos
motius: “rodamiento... y desgaste”, estat de fragmentació i per faltar amb freqüència
l’estructura externa de la petxina, unit a la “dificultad de obtener bibliografía y material
de comparación”, motius pels quals “hemos de contentarnos muchas veces con señalar
28
[page-n-11]
Els estudis d’arqueomalacologia en la prehistòria valenciana
Figura 4. Manuel Vidal i López. Gravat dels anys
cinquanta.
la facies o el género, pues raramente se llega a señalar con seguridad la especie”. Malgrat
eixes dificultats, “el estudio de los restos malacológicos del Parpalló es de alto interés
y una buena aportación al tratado de Malacología prehistórica hispana que hace falta”,
assenyalant també certa selecció en la recollida de material: “hay que contar aparte los
centenares de fragmentos de Pecten y de Helix no recogidos o incluidos en las cajas con
huesos que no han sido revisados todavía” (Pericot, 1942: 269). En eixa monografia, Pericot comenta que entre les nombroses petxines trobades a Parpalló, a més de la seua finalitat ornamental, podrien tenir alguna utilitat pràctica, especialment com a recipients,
com afirma per a les tres valves de Pecten de les primeres capes de la zona oest de la càmera quan afirma “Las tres conchas se hallaban ajuntadas una dentro de otra y colocadas
horizontalmente, en forma que sólo una mano humana pudo disponerlas así y dando la
impresión de un montón de vajilla” (Pericot, 1942: 267).
El mateix any M. Vidal publica dos breus articles relacionats amb diverses troballes
malacològiques de Parpalló, un a propòsit del gènere Melanopsis en el qual relaciona
els exemplars documentats en cada capa i distingeix la presència de cinc espècies: M.
tricarinata Bruguiere, M. subgraellsiana Brug., M. dufourii Férrusac, M. issele Brug., M.
acutapira, i M. penchinati Brug., dos d’ells, de l’espècie issele i dufourii amb orifici de suspensió (Vidal, 1942a); l’altre article el dedica a un exemplar d’Ammonites perforat, citant
alguns exemples d’altres fòssils trobats en jaciments extrapeninsulars (Vidal, 1942b).
En 1943 M. Vidal publica el seu article més conegut “Ensayo de sistematización de
los objetos malacológicos prehistóricos”, en el qual analitza els objectes d’ornament i els
29
[page-n-12]
JOSEP LLUÍS PASCUAL BENITO
possibles instruments fets sobre malacofauna de Parpalló. La revisió de 1003 exemplars
li permet fer una sistematització en tres grups en base als diferents tipus de perforació:
natural sense aprofitar per l’home, natural aprofitada per l’home i d’indústria humana,
observant en el darrer sis tipus de tècniques en les perforacions (percussió, exfoliació,
trepatge, fregament, calcinació i “orificación”). A més, segons el probable ús i el número
d’orificis observa cinc grups dividits en 12 tipus. Un primer grup sense orifici on inclou
diversos instruments (culleres, vasos, ungüentaris, paletes...); un segon amb un orifici
on observa tres tipus (gran penjoll, penjolls de collar i polseres i anells) i un tercer, quart
i cinqué grups amb dos, tres i quatre orificis respectivament (Vidal, 1943).
Posteriorment, M. Vidal classifica els mol·luscs d’un altre jaciment emblemàtic de
la prehistòria valenciana, la Cueva de la Cocina, procedents de les excavacions de L. Pericot, que s’inclou com un apèndix en la primera publicació del jaciment (Vidal, 1945).
Allí comenta que es tracta d’una “nota provisional de los ejemplares registrados, ya que
una parte del inmenso material extraído se halla en estudio”. Entre les espècies marines assenyala Columbella, Murex, Cardium edule, Pectunculus i Nassa reticulata, indicant que es troben freqüentment perforades, el que indicaria el seu ús com a objectes
d’ornament. Observa una major representació de “formas fluviátiles y palúdicas” amb
“Melanopsis dufourei”, i Theodoxus fluviatilis i Limnaea, indicant que la freqüència de
mol·luscs d’aigua dolça pot explicar-se per la proximitat del Barranco Falón, mentre són
més escassos els terrestres amb un Helix indeterminat i un Iberus alonensis Ferussac.
L’estudi definitiu sobre la malacofauna de Parpalló el publica en la segona edició del número 6 del “Trabajos Varios” (Vidal, 1947). Allí classifica taxonòmicament 897 restes marines
de 39 espècies i 106 continentals de 10 espècies. De les marines assenyala que foren utilitzades
de diversa manera “como artículos comestibles, como piezas de su ajuar (cucharas, vasos, paletas, etc) o de su aderezo (collares, colgantes, etc)”; així mateix fa comentaris sobre l’hàbitat
d’espècies que actualment viuen a la Mediterrània oriental com Neptunea contraria i d’altres
que són pròpies de l’Atlàntic com Littorina obtusata. Dels mol·luscs terrestres i d’aigua dolça
indica algunes dades referents al clima i paisatge.
Altres jaciments dels quals M. Vidal classifica la malacofauna són la Cova de Rocafort
i la Covacha de Llatas. En Rocafort es tracta d’un únic exemplar del que fa una acurada
descripció del seu estat: “colgante constituido por la parte superior de una concha de
púrpura (Purpura hemastoma L.) con un taladro en el extremo superior. Aparece tal
concha erosionada por haber sido rodada por las aguas del mar, en las que sufrió larga
sumersión, según dejan ver las incrustaciones marinas que se perciben en ella, entre las
que figuran tubitos calcáreos de gusanos serpúlidos”. A més, en l’article, es reflexiona
sobre l’aprofitament de les petxines erosionades per causes naturals, citant-ne altres casos de jaciments andalusos (Ballester, 1944: 29-30, làm. III-5). Pel que fa a la malacofauna
30
[page-n-13]
Els estudis d’arqueomalacologia en la prehistòria valenciana
de Llatas, M. Vidal determina “dos Columbelas y un Pectunculus perforados y que fueran
utilizados, sin ningún género de duda, como objetos de adorno. Se encontró también un
Cardium edule y varios ejemplares de Helix (albea) candidisima y Helix (iberus) alonensis, que junto con la fauna mencionada anteriormente, revelan un clima muy semejante
al actual” (Jordá i Alcácer, 1949: 36). Així mateix, M. Vidal ajuda a classificar altres materials malacològics de diferents jaciments excavats pel SIP, com pot observar-se en la
cita sobre perles de collar de la Cova de la Pastora: “De una especie de conus (Marginella,
según Manuel Vidal López) vistas en cuevas valencianas, existen aquí unas docenas”
(Ballester, 1949: 60, làm. IX-1).
Durant els anys cinquanta, seixanta i setanta, no trobem treballs dedicats en exclusiva al
tema malacològic, però hi ha diversos investigadors que realitzaren la classificació taxonòmica de les petxines documentades en alguns jaciments prehistòrics, sobre tot aquelles destinades a l’adorn, encara que moltes vegades només a nivell de gènere.
En les publicacions del SIP, la malacofauna segueix classificant-se taxonòmicament.
En la de la Cova de la Sarsa, a l’inventari de materials s’inclou un apartat de “malacología”, on es classifiquen nou espècies marines i tres continentals indicant si estan senceres
o són fragments, erosionades o si estan perforades (San Valero, 1950). A més de les classificacions dels materials, en moltes ocasions les troballes malacològiques són objecte
d’una acurada presentació gràfica en les publicacions, com pot observar-se en les de la
Cova del Barranc del Castellet amb fotos de cardium, pecten i ciprea. (Pla, 1953: làm.
XII-A), en Montanyeta de Cabrera on es dona l’inventari de la malacofauna marina per
sectors, punts i capes, i fotos d’un exemplar de cada espècie: cardium, pecten, ciprea i
ostrea (Fletcher i Pla, 1956: 51, làm. XII-B), en la de Covacha Rivera amb fotos de Grollo
a tamany natural de “conchas horadadas”: Marginella Philippi Monts, Phasianella pulla
Lin, Theodoxis, Trivia ¿? i Dentaliums (Pla, 1958, làm. V), en la de la Grieta Llometes
amb Mytilus edulis, Pecten i Cassis undulata (Pascual, 1963: làm. IV), o en la de l’Abric
de l’Assut d’Almassora, on es descriu un petxiner amb un “nivel de conchas” de més de
80 cm en alguns punts, format per petxines, cendres i escasses restes lítiques, resquills
de sílex i còdols tallats, que “en su inmensa mayoría son del género «cardium»; algunos
«pectunculus» y una «nática», «cyprea» y «columbela», esta última perforada. Con ellas
se asocian algunas especies terricolas, y sobre todo, hermosos ejemplares de «helix»”
(Esteve, 1969: 47, fig. 2 i làm. I).
En els anys setanta es produeix una renovació metodològica i teòrica de la prehistòria en
Espanya. Des de finals del seixanta s’assisteix a una progressiva introducció de mètodes moderns d’excavació i classificació, iniciant-se els estudis pluridisciplinars en alguns jaciments,
fet pel qual cada vegada serà més habitual la presència d’anàlisis de restes faunístiques i botàniques. És en eixa dècada quan sorgeixen els primers especialistes en arqueozoologia. La
31
[page-n-14]
JOSEP LLUÍS PASCUAL BENITO
utilització en les excavacions arqueològiques de garbells de malla fina per al tamisatge dels sediments farà possible un major registre de les restes recuperades, entre elles les de mol·luscs,
el que augmenta la documentació d’aquest tipus de materials.
D’eixa dècada és l’estudi que fan dos especialistes de la malacofauna de la campanya
de 1968 de la Cova de Volcan del Faro. Juan Cuerda, paleontòleg especialista en quaternari marí, i Lluís Gasull, malacòleg especialista en mol·luscs continentals, classifiquen
15 espècies marines i dues de continentals, però el seu estudi de 1971 romandrà inèdit en
una nota manuscrita conservada en el SIP (Cuerda i Gasull, 1971) i no veurà la llum fins
1989 quan és publicat per I. Davidson. Els mateixos investigadors també estudiaren una
mostra del Collado d’Oliva, on observen espècies de tres fàcies diferents, corresponentne la majoria a ambients marins-costaners, però amb abundants procedents de llacunes
costaneres (Cardium glaucum, Cerithium vulgatum i Nassa reticulata), i una altra espècie d’aigua dolça (Melanopsis tricarinata) “de la que la más próxima localidad de Oliva es
Pego, «Las Aguas», y quizá procedan de allí” (Cuerda i Gasull, 1979).
En alguns treballs les peces malacològiques tenen un tractament com la resta dels
materials arqueològics, com ocorre en la publicació de les excavacions antigues de la
Cova de l’Or, en la qual en els inventaris s’inclou un apartat “concha” on es descriuen
detalladament les peces malacològiques, treballades o no, i bona part d’elles són dibuixades i fotografiades, especialment les perforades (Martí, 1977).
DELS ANYS VUITANTA DEL SEGLE XX FINS L’ACTUALITAT
Durant la dècada dels vuitanta es generalitzen els estudis arqueozoològics en la península Ibèrica i apareixen nous equips multidisciplinars associats a departaments universitaris i a centres d’investigació. A més es produeix una proliferació d’anàlisis malacològiques fruit de la col·laboració, en la major part dels casos de forma puntual, entre equips
d’excavació i investigadors de faunes de diversos camps, tant de formació arqueològica,
com paleontològica o biològica (Moreno, 1995).
En territori valencià durant els anys vuitanta destaca l’aportació que fan J. D. Acuña i F.
Robles, biòlegs de la Universitat de València, en l’anàlisi de la malacofauna de les primeres
comunitats agrícoles. Destaca la publicació en 1980 de la procedent dels quadres J-4 i J-5 de
la Cova de l’Or, corresponent quasi en la seua totalitat al Neolític antic, una fita en els estudis
malacològics del Neolític peninsular on, per primera vegada es detalla un inventari de les
restes amb la indicació de l’estat de conservació, s’analitzen els grups tafonòmics i s’ofereix
una bona representació fotogràfica (Acuña i Robles, 1980). En eixe treball es realitzen observacions de tipus taxonòmic “debido a las diferencias que existen en la interpretación de ciertas
especies por distintos malacólogos”. Després d’una detallada anàlisi de cada una de les espè-
32
[page-n-15]
Els estudis d’arqueomalacologia en la prehistòria valenciana
cies, on es donen dades del seu hàbitat, distribució actual i característiques dels exemplars,
passen a interpretar el conjunt distingint entre els elements ornamentals i altres elements. En
la segona categoria, la presència dels mol·luscs a la cova l’expliquen per tres motius: 1/ causes
naturals, relacionades amb la seua forma de vida, diferenciant entre els d’hàbitat clarament
troglòfil, que solen viure a l’interior de coves o escletxes, i els que es refugien freqüentment en
coves buscant condicions favorables, encara que no són troglòfils; 2/ introduïts artificialment
per l’home, utilitzant-los com a aliment; i 3/ causes fortuïtes, en aquells casos que no mostren
senyals d’utilització antròpica, ni el seu hàbitat ho justifica. Aquests investigadors també estudien la malacofauna del sondeig de 1974 de la Cova de les Cendres, on identifiquen 175 restes
de set espècies marines i 10 restes de tres espècies de gasteròpodes continentals, en nivells que
abasten del Campaniforme al Neolític antic (Llobregat et al., 1981: 103).
Posteriorment F. Robles i J. D. Acuña participen junt amb J. F. Mateu i B. Martí en
l’article “Paleogeografía litoral del Golfo de Valencia durante el Holoceno Inferior a partir de yacimientos prehistóricos”, un treball amb diversos apartats de notable interés
arqueomalacològic. Allí s’analitzen jaciments epipaleolítics i d’inicis del Neolític, de
vegades en forma d’autèntics petxiners i altres amb nivells d’ocupació amb abundants
petxines marines, amb especial atenció a la seua significació paleogeogràfica: Cendres,
El Collado, Volcan del Faro i l’Assut d’Almassora. A més, donen a conèixer un jaciment
inèdit, un petxiner als voltants de Torre d’Espioca (Picassent), una acumulació antròpica de petxines i escasses restes lítiques, observable en un tall fet per a transformacions
agrícoles, amb abundants valves de Cerastoderma edule/glaucum i escassos Cerithium
vulgatum i Trunculariopsis trunculus (Mateu et al., 1985: 93). En l’article fan una valoració del contingut malacològic, resumint en una taula l’abundància relativa per jaciment
de les diverses espècies, distingint entre les més abundants, les comunes i les escasses
dels conjunts examinats directament. Estableixen una primera classificació d’espècies
d’acord amb el seu hàbitat: a/ de substrat rocós en zones intramareals o molt superficials i b/ de substrats tous, especialment Cerastoderma glaucum associada a albuferes i
estuaris. En l’aspecte metodològic tracten sobre els factors de selecció i barreja que poden actuar entre el moment en què els mol·luscs formaven part de comunitats vives i la
troballa de les restes, diferenciant tres fases: de comunitat funcional, d’exposició després
de la mort i d’interferència humana. Així mateix, sobre la utilitat d’un examen minuciós de l’estat de conservació per decidir si la recol·leció es va fer entre elements vius o
no. Assenyalen els factors que indiquen la utilització com a aliment: absència d’indicis
d’exposició, abundància, existència de fractures apropiades per la extracció de les part
molles, el valor alimentari i l’accessibilitat (Mateu et al., 1985: 86).
També en eixa dècada hi ha interessants aportacions sobre la malacofauna de jaciments
castellonencs. De la Cova Matutano la d’origen marí és classificada per l’arqueozoòleg de
33
[page-n-16]
JOSEP LLUÍS PASCUAL BENITO
la Universitat Autònoma de Barcelona Jordi Estévez, qui dona una relació d’espècies i la
seua distribució en la seqüència (Olaria et al., 1981); de la Cova de la Vall d’Uixò es publica
l’inventari de les espècies per nivells, corresponent la major part a Helix memoralis, que
es consideren restes consumides pels caçadors (Casabó i Rovira, 1981) i de la Cova Fosca
també es fa un estudi malacològic amb la descripció d’espècies marines i les diferents senyals de manipulació, i les correspondències climàtiques de les continentals (Oller, 1988).
En les comarques meridionals cal destacar l’estudi de la malacofauna del Tossal de la Roca
sense atribució cronoestratigràfica en què intervenen biòlogues del Museu Nacional de Ciències Naturals (Aparicio i Ramos, 1982). Així mateix, en algunes investigacions de J. M. Soler
“las conchas ocuparon gran parte de su literatura científica, en la que se recoge la tradición
sagrada o de virtud de este tipo de piezas en todo el Mediterráneo. Se interesó también, en
investigar aspectos como su distribución por las diferentes culturas, su uso y significado o el
modo en que fueron trabajadas o explotadas” (Barciela, 2008: 21). A més de les descripcions
de la matèria primera, morfologia i tècnica, acompanya les seues publicacions de fotografies
i dibuixos, com per exemple en la de Cabezo Redondo, on estudia 160 mol·luscs marins de
13 gèneres i, sobre els terrestres, observa que hi ha gran quantitat de caragols no analitzats i
reflexiona sobre el testimoni del seu consum en la comarca: “en Lagrimal aparecieron grandes
hoyos colmatados de conchas de ‘hélix’ “una concha que no ha dejado de aparecer en ninguno
de los yacimientos estudiados” (Soler, 1987: 119).
A final de la dècada dels vuitanta es publica la tesi doctoral de l’arqueòleg australià I.
Davidson dedicada a la fauna del final del Paleolític de les coves de Parpalló, Malladetes i
Volcan del Faro, on inclou un apartat de “conchas” en cada jaciment. Per a Parpalló mostra una taula de les espècies identificades per Vidal i la distribució estratigràfica segons
Pericot (Davidson, 1989: 60-61). De Malladetes, no existien estudis sobre la malacofauna, però en analitzar la fauna de vertebrats, Davidson registra la freqüència de restes de
petxines d’aigua dolça i marina en una taula, interpretant la presència de les marines
com en Parpalló “como testimonio de visitas bastante frecuentes a la costa” i que “no parece posible que se usaran como alimento, dada su escasa cantidad y la lejanía del mar”
(Davidson, 1989: 159). Pel que fa a Volcan del Faro, a més de publicar la taula de l’anàlisi
de Cuerda i Gasull (1971), registra tres classes de mol·luscs terrestres que són abundants i
fa algunes reflexions sobre la seua distribució i, en nombre més escàs, documenta petxines marines que no considera restes bromatològiques (Davidson, 1989: 185-186).
Durant la dècada dels noranta es donen importants contribucions metodològiques
en tot el món. L’aplicació de tècniques de quantificació en arqueozoologia, sumat a la
millora en les tècniques d’excavació, mostreig i anàlisi, permeteren obtenir resultats més
acurats. A més de les classificacions taxonòmiques, dels estudis tecnològics i morfomètrics i de la comparació etnogràfica, s’acudeix també a l’experimentació i cada vegada hi
34
[page-n-17]
Els estudis d’arqueomalacologia en la prehistòria valenciana
ha més preocupació per estudiar aspectes com l’anàlisi tafonòmica o l’obtenció de matèries primeres. A nivell peninsular cal citar el treball de R. Moreno, Catálogo de malacofaunas de la Península Ibérica (Moreno, 1995), en el qual fa una recopilació bibliogràfica
de les restes malacològiques de 142 jaciments des de la prehistòria fins a l’època romana,
dels quals 13 són valencians, 10 d’ells de cronologia prehistòrica.
Pel que fa a la malacofauna de jaciments prehistòrics valencians, en els noranta es
multipliquen els estudis. En l’anàlisi arqueomalacològica es generalitza una metodologia que inclou la classificació taxonòmica, la quantificació (NR i NMI), l’estudi de les
alteracions (naturals i antròpiques) i les dades biomètriques, a més d’altres aspectes com
les estratègies d’aprovisionament.
En la presentació de resultats d’excavació resulta freqüent trobar un apartat dedicat a la
malacofauna on es classifiquen taxonòmicament les restes continentals i marines, com és
el cas del poblat de Niuet (Pascual, 1994) o de les coves dels Diablets (Aguilella et al., 1999)
i de Matutano (Watson, 1999). Alguns treballs es dediquen a l’ornat malacològic oferint, a
més de la classificació taxonòmica, l’anàlisi tecnològica i tipològica de les peces. De vegades referides a un sol jaciment, com el que B. Soler (1990) realitza sobre els elements ornamentals de Parpalló on analitza 251 peces de 27 espècies. Altres abasten un ampli conjunt
de jaciments, com la que compara jaciments mediterranis del Plistocè superior (Cotino i
Soler, 1998) o la que es dedica a més de 100 jaciments neolítics i calcolítics valencians on
s’analitzen quasi 3000 peces d’ornat sobre suport malacològic entre les que hi ha, a més de
petxines perforades, perles de collar, penjolls variats, anells, braçalets i botons (Pascual,
1996, 1998). També hi trobem investigacions que aborden qüestions tecnològiques, com
la referida a les perforacions de petxines mitjançant l’experimentació, reproduint-ne vuit
i comparant-les amb peces arqueològiques de Parpalló i Beneito (d’Errico et al., 1993; Soler, 2001a). Altres treballs de finals dels noranta es centren en l’anàlisi de la malacofauna
continental, bé descartant el seu consum com el de la gatera de la Sarsa (Aparicio i Ramos,
1989) o destacant el caràcter alimentari dels Iberus, el taxó predominant, en les ocupacions eneolítiques de la Cova de Dalt del Tossal de la Font (Gusi i Aguilella, 1998).
En la darrera dècada els treballs arqueomalacològics es consoliden plenament havent, a més d’amplis estudis d’alguns jaciments, altres que analitzen un determinat període, estudis de grups tafonòmics que encara no s’havien desenvolupat (instruments) i
estudis de caire tecnològic.
Entre els estudis de la malacofauna d’un jaciment, poden citar-se els del poblat del
Neolític final de La Colata (Pascual, 2004), dels nivells neolítics de la Cova Sant Martí
(Luján, 2004a), de la Cova de les Bruixes (Sarrión, 2005), del Mesolític geomètric al Campaniforme de l’Abric de la Falguera (Pascual, 2006b), de l’ornat dels nivells mesolítics de
denticulats de Santa Maira (Pascual, 2006a) o de les restes malacofaunístiques marines
35
[page-n-18]
JOSEP LLUÍS PASCUAL BENITO
de l’Abric de la Roca Roja (Enrich et al., 2008), dels escasses restes marines sense context
de la Cova del Montgó (Esquembre i Torregrosa, 2008: 110) o la malacofauna marina del
poblat del Neolític final de La Torreta-El Monastil (Luján, 2010). Destaquen pel nombre
d’exemplars l’estudi de les restes malacològiques recuperades en el sector A de la Cova
de les Cendres, dels nivells del Neolític antic a l’Edat del Bronze (Pascual, 2009), amb un
total de 18 941 individus de 31 espècies marines i 6 de continentals, el 98% d’origen marí,
agrupats en les diverses classes zoològiques, famílies i espècies o gèneres identificats, de
les quals es fa un breu comentari de les seues característiques físiques i ecològiques, i
s’indica el seu nom comú, el nombre i estat de les restes, de les quals un 97,8% es considera de caràcter bromatològic, les pertanyents a cinc espècies de tres gèneres de gasteròpodes (Patella, Osilinus i Stramonita), una de bivalve (Mytilus) i una de cefalòpode
(Sepia), mentre la resta de grups tafonòmics s’interpreten com a matèria primera per a
ornament, ornats acabats i instruments o com a introduïts accidentalment. També les
anàlisis dels conjunts dels nivells calcolítics del poblat de La Vital amb 2278 individus
marins de 30 espècies i 117 continentals de 5 espècies, el 95% marins (Pascual, 2011), o les
dels nivells mesolítics i neolítics de l’assentament de Benàmer, amb 148 restes marines
de 8 espècies i 1668 de continentals de 7 espècies (Barciela, 2011).
Entre els avanços o estudis preliminars publicats, cal destacar el de l’assentament de
Costamar amb restes del Neolític postcardial (Carrasco, 2010), el del Barranquet d’Oliva,
una gran acumulació de malacofauna de més de 25 000 restes, sobretot marines, de les
quals el 99,66% es considera de caràcter bromatològic on s’inclouen les restes de les
famílies Glycymeridae i Cardiidae (Esquembre et al., 2006: 188) i el del Tossal de les Basses, on s’observa un enterrament amb abundants petxines de Cerastoderma glaucum,
Patella sp. i Osilinus turbinatus que podrien formar part d’una ofrena funerària i es cita
la presència d’abundant malacofauna en la zona definida com una “área de cocción”, formada per nombroses estructures circulars de còdols amb senyals de foc, per als quals es
proposa una utilització per a coure al vapor els mol·luscs (Rosser, 2010) (3).
Altres estudis dels darrers anys es dediquen a diversos conjunts tafonòmics de determinat
període. Alguns analitzen els ornaments malacològics, tant del Paleolític superior incloent
materials de Cendres, Beneito, Parpalló i Santa Maira amb un total de 365 elements (Soler,
2001b), com del Neolític i Eneolític de Villena amb l’estudi de 15 jaciments on s’han documentat 1415 restes pertanyents a 13 gèneres (Barciela, 2008) o de l’Edat del Bronze del Llevant
peninsular a partir de les restes malacològiques de 14 jaciments del corredor de Villena on
s’aprofiten com a peces d’ornat o instruments (Luján, 2004b, 2005; Luján i Jover, 2008; Jover
i Luján, 2008). Altres es dediquen a conjunts de malacofauna marina documentada en huit
poblats del Neolític final/Calcolític de les comarques centrals valencianes (La Vital, Beniteixir,
Les Jovades, Niuet, La Colata, Camí de Missena, Arenal de la Costa i Ereta del Pedregal), on
36
[page-n-19]
Els estudis d’arqueomalacologia en la prehistòria valenciana
es troben representades al menys 37 espècies, de les quals 13 son de bivalves, setze de gasteròpodes, una d’escafòpodes i una altra de cefalòpodes, responent la seua presència a causes
diverses; únicament en La Vital una petita part correspon a motius bromatològics, mentre
que de la major part s’aprofita la morfologia natural de les petxines per a confeccionar adorns
o per a ser utilitzades com a utensilis (recipients, allisadors i instruments sonors) (Pascual,
2010). Altres treballs incideixen sobre el consum de mol·luscs marins durant el Neolític antic
en la regió central de la façana mediterrània peninsular, comptant amb les dades de sis jaciments situats en la zona litoral valenciana, les coves de les Cendres i del Montgó i els poblats
del Tossal de les Basses, El Barranquet d’Oliva i Costamar (Pascual, en premsa), dels quals
s’analitzen els conjunts malacològics de caràcter bromatològic, on s’observen dos grups que
remeten a l’explotació de dos tipus d’ecosistemes, per una part un ambient litoral rocós en
què s’explota la zona mesolitoral per a l’obtenció de gasteròpodes, amb predomini de Patella
sobre Osilinus i Stramonita i, per altra, l’explotació de les llacunes litorals per a la recol·lecció
de Cerastoderma glaucum. Altres estudis tracten el consum de gasteròpodes continentals en
dos jaciments mesolítics a l’aire lliure de Villena, Arenal de la Virgen i Casa Corona, amb 1180 i
2744 individus de 4 i 12 espècies, amb conjunts dominats per Sphinterochila candidisima i, en
menor mida, Iberus alonensis, associats a estructures d’habitació, presentant la composició
del conjunt, l’etologia de les espècies, els processos tafonòmics, les estratègies de recol·lecció,
els patrons estacionals i les condicions paleoecològiques (Fernández et al., 1998, 2011).
També trobem treballs centrats en qüestions tecnològiques com el dedicat a la fabricació de perles de collar a partir de discs de cardíids durant el Neolític peninsular en
base a les troballes en quatre jaciments valencians, Cova Bernarda, Cova de les Cendres,
Cova de l’Or i Les Puntes, a més d’altres 19 jaciments peninsulars on es documenten
les diferents fases del procés de fabricació d’aquests elements d’ornat (Pascual, 2005),
o el que tracta sobre instruments sobre suports malacològics en les comarques centrals
valencianes, estudiant peces de 13 jaciments que cobreixen una cronologia del Neolític
antic al Campaniforme, on es documenten 62 petxines marines de sis espècies que mostren traces de caràcter antròpic, amb senyals d’ús en la superfície exterior o en la vora:
microestries, poliment, llustre, retocs o presència de matèria colorant, que evidencien la
seua funció com a recipients, gratadors, allisadors o instruments sonors (Pascual, 2008).
De caràcter metodològic, amb l’intent d’aportar dades per a la interpretació dels
agregats arqueològics de conills, l’espècie millor representada, és l’estudi de les restes
de vertebrats recuperades en les covetes de Sitjar Baix, un cau contemporani de petits
carnissers (cf. Vulpes vulpes) ubicat en les proximitats del jaciment, on també es va documentar un conjunt de caragols continentals -362 individus pertanyents a 12 espècies
amb domini de Rumina decollata-, acumulació que s’interpreta d’origen natural, conseqüència de la tendència d’aquests gasteròpodes a protegir-se de la sequera en escletxes o
37
[page-n-20]
JOSEP LLUÍS PASCUAL BENITO
petites coves buscant condicions favorables (Sanchis i Pascual, 2011). Un altre estudi metodològic compara les perforacions d’origen natural de bivalves prehistòrics de les coves
de Parpalló i de l’Or (Cerastoderma, Acanthocardia i Glycymeris) amb les que presenten
valves actuals recollides en platges de Múrcia i Alacant, amb la finalitat d’analitzar les
petxines trobades en nivells mosterians de la Cueva de los Aviones (Zilhão et al., 2011).
Al llarg d’aquestes línies hem pogut observar com l’anàlisi de les restes arqueomalacològiques trobades en jaciments valencians ha experimentat un interés creixent als darrers anys. Una bona mostra d’això pot observar-se en la progressió de les comunicacions
presentades a les reunions d’arqueomalacologia de la present dècada. L’any 2010 suposa
un nou impuls als estudis arqueomalacològics, amb la celebració de la “I Reunión Científica de Arqueomalacología de la Península Ibérica” a León, que ha tingut continuïtat en
la II Reunió, celebrada en 2011 a Barcelona, i amb la III Reunió que es celebrarà a Cadis
en desembre de 2012. Es tracta de reunions d’arqueomalacòlegs espanyols, portuguesos i
francesos, amb l’objecte d’unificar criteris metodològics, presentar nous descobriments i
fomentar un lloc de debat, mantenir un espai de comunicació i refermar relacions entre
investigadors en aquest camp. Si en la primera reunió, publicada en 2010 en el número
6 de la revista Férbedes, només hi havia una comunicació que afectava a conjunts valencians, en la segona, que veurà la llum en la revista Archaeofauna, n’eren dues i, per a la
tercera estan previstes fins a sis comunicacions. Si a això sumem les quatre comunicacions sobre malacologia d’aquestes Primeres Jornades d’Arqueozoologia, es pot augurar
un bon futur per als estudis d’arqueomalacologia en terres valencianes.
Notes
(1) La nomenclatura taxonòmica actual dels mol·luscs marins pot consultar-se en diverses llistes de caràcter general en les pàgines: CLEMAM (Check List of European Marine Mollusca,
Muséum National d´Histoire Naturelle, Paris) (http://www.somali.asso.fr/clemam) i “Word
Register of Marine Species” (http://www.marinespecies.org/).
(2) Respecte al terme “paradero” crec interessant reproduir la nota que fan J. Vilanova i J. D. de
la Rada (1894: 638): “Kiokenmodingo: et. del danés kioken, y moding, resto o despojo; m.: depósitos que se encuentran en varios puntos del litoral escandinavo y en otras partes, formados de
restos de alimentación y de útiles toscos de piedra, de hueso, etc, mezclados con tierra y cenizas:
los de América se llaman paraderos”.
(3) De la malacofauna del Tossal de les Basses, A. Luján i P. Rosser amplien la informació en
un article d’aquesta publicació.
38
[page-n-21]
Els estudis d’arqueomalacologia en la prehistòria valenciana
BIBLIOGRAFIA
Acuña, J. D., Robles, F. (1980): La Malacofauna. En B. Martí, V. Pascual, M. D. Gallart, P. López García, Pérez Ripoll, M., J. D. Acuña i F. Robles, Cova de l’Or (Beniarrés, Alicante). Serie de Trabajos
Varios del SIP 65, València, 257-283.
Aguilella, G., Gusi, F., Olaria, C. (1999): El jaciment prehistòric de La Cova dels Diablets (Alcalà de Xivert,
Castelló). Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló 20, 7-36.
Aparicio, M. T., Ramos, M. A. (1982): Notas sobre la malacofauna del yacimiento paleolítico
del Tossal de la Roca (Alicante). En C. Cacho, Notas sobre algunos materiales del Tossal
de la Roca (Vall d’Alcalà, Alicante). Trabajos de Prehistoria 39 (1), 69-72.
Aparicio, M. T., Ramos, M. A. (1998): Malacofauna. En G. Molero, P. López, M. A. Ramos, P.
Sevilla, M. T. Aparicio i M. D. Asquerino, Cova de la Sarsa (Bocairent, València). Sector II:
Gatera. Recerques del Museu d’Alcoi 7, 61-64.
Ballester, I. (1928): La covacha sepulcral de Camí Real. Archivo de Prehistoria Levantina I, 31-86.
Ballester, I. (1929): La labor del SIP y su Museo en el año 1928. València.
Ballester, I. (1944): El enterramiento en cueva de Rocafort. Serie de Trabajos Varios del SIP 9, València.
Ballester, I. (1949): Excavaciones en la Cueva de la Pastora (Alcoy). La labor del SIP y su Museo
en los años 1940 a 48, València, 40-65.
Barciela, V. (2008): Adornos y simbolismo. Los adornos personales del Neolítico y Eneolítico
en Villena (Alicante). Fundación municipal «José Mª. Soler», Villena.
Barciela, V. (2011): El estudio de la malacofauna: implicaciones paleoambientales y antrópicas. En P. Torregrosa, F. J. Jover i E. López (dirs.), Benàmer (Muro d’Alcoi, Alicante). Mesolíticos y neolíticos en las
tierras meridionales valencianas. Serie de Trabajos Varios del SIP 112, València, 239-256.
Belda, J. (1929): Excavaciones en el «Monte de la Barsella» término de Torremanzanas (Alicante). Memoria de los trabajos y hallazgos arqueológicos en las excavaciones practicadas
en 1928. Junta Superior de Excavaciones y Antigüedades 100, Madrid.
Belda, J. (1931): Excavaciones en el «Monte de la Barsella» término de Torremanzanas (Alicante). Memoria de los trabajos y hallazgos arqueológicos en las excavaciones practicadas
en 1929. Junta Superior de Excavaciones y Antigüedades 112, Madrid.
Boscá, E. (1916): Un paradero de la época paleolítica en Oliva (Valencia). Boletín de la Real
Sociedad Española de Historia Natural XVI, 81-83.
Botella, E. (1926): Excavaciones en la «Mola Alta» de Serelles (Alcoy). Memoria de los trabajos y descubrimientos realizados (1924-25). Junta Superior de Excavaciones y Antigüedades 79, Madrid.
Botella, E. (1928): Excavaciones en la «Mola Alta» de Serelles (Alcoy). Memoria de los trabajos y
descubrimientos realizados (1927). Junta Superior de Excavaciones y Antigüedades 94, Madrid.
Carrasco, M. S. (2010): Resultados preliminares del estudio malacológico de Costamar. En E.
Flors (coord.), Torre la Sal (Ribera de Cabanes, Castellón). Evolución del paisaje antrópico
desde la prehistoria hasta el medioevo. Monografíes de Prehistòria i Arqueologia
Castellonenques 8, Castelló de la Plana, 425-430.
39
[page-n-22]
JOSEP LLUÍS PASCUAL BENITO
Casabó, J. (2004): Paleolítico Superior Final y Epipaleolítico en la Comunidad Valenciana.
MARQ Serie Mayor 3, Alacant.
Casabó, J., Rovira, M. L. (1981): El yacimiento prehistórico de la Cova, La Vall dÙixò (Castellón). Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló 8, 101-128.
Cotino, F., Soler, B. (1998): Ornamento sobre malacofauna: ¿Una perspectiva regional? En J. L. Sanchidrián i M. D. Simón (eds.), Las Culturas del Pleistoceno Superior en Andalucía. Homenaje al
profesor Francisco Jordá Cerdá. Patronato de la Cueva de Nerja, Málaga, 312-323.
Cuerda, J., Gasull, L. (1971): Malacofauna campanya 1968 Cova de Volcán del Faro. Nota manuscrita.
Cuerda, J., Gasull, L. (1979): Malacofauna. En J. Aparicio, El Mesolítico en Valencia y en el
Mediterráneo occidental. Serie de Trabajos Varios del SIP 59, València, 115-117.
Davidson, I. (1989): La Economía del final del Paleolítico en la España Oriental. Serie de Trabajos Varios del SIP 85, València.
Enrich, J., Estrada, A., Nadal, J. (2008): Malacologia marina i ornaments de conxa. En G.
Aguilella i N. Arquer, Abric de la Roca Roja (Orpesa, Castelló): un abric freqüentat des del
III mil·leni a.C. Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló 26, 35-36.
d´Errico, F., Jardón, P., Soler, B. (1993): Critères à base experimentale pour l´étude des perforations naturelles et intentionnelles sur coquillages. Traces et Fonction: Les gestes retrouvés.
Colloque International de Liège. Editions ERAUL (vol. 50), 241-254.
Esquembre, M. A., Boronat, J. D., Jover, F. J., Molina, F. J., Luján, A., Fernández, F. J., Martínez, R., Ferrer, C., Ruiz, R., Pérez, G., Ortega, J. R. (2008): El yacimiento neolítico del
Barranquet de Oliva (Valencia). En M. Hernández, J. Soler i J. López (eds.), IV Congreso
del Neolítico peninsular (tomo I). MARQ, Alacant, 183-190.
Esquembre, M. A., Torregrosa, P. (2008): Catálogo de piezas conservadas en el Museo Arqueológico provincial del Alicante. En J. Soler (ed.), La Cova del Montgó (Xàbia, Alicante).
Catálogo de fondos del MARQ 7, Alacant, 63-114.
Esteve, F. (1969): El abrigo rupestre del Assud de Almazora y su yacimiento arqueológico.
Archivo de Prehistoria Levantina XII, 43-54.
Fernández, J., Gómez, M., Martínez-Ortí, A. (1998): Resultados preliminares del proyecto
de investigación sobre los orígenes del Neolítico en el Alto Vinalopó y su comarca: La
revisión de El Arenal de la Virgen (Villena, Alicante). En M. Hernández, J. Soler i J. López
(eds.), IV Congreso del Neolítico peninsular (tomo I). MARQ, Alacant, 107-116.
Fernández, J., Gómez, M., Martínez-Ortí, A. (2011): Systematic consumption of non-marine
gastropods at open-air Mesolithic sites in the Iberian Mediterranean Region. Quaternary
International 244, 45-53.
Fischer, P. H. (1922): Mollusques quaternaires récoltés par M. l’Abbé Breuil dans diverses stations préhistoriques d’Espagne. Journal de Conchyliologie 67 (21), 160-167.
Fletcher, D., Pla, E. (1956): El poblado de la Edad del Bronce de la Montanyeta de Cabrera
(Vedat de Torrente, Valencia). Serie de Trabajos Varios del SIP 18, València.
40
[page-n-23]
Els estudis d’arqueomalacologia en la prehistòria valenciana
Furgús, P. J. (1937): Col·lecció de treballs del P. J. Furgús sobre Prehistòria valenciana. Serie de
Trabajos Varios del SIP 5, València.
Goberna, M. V. (1981): La Sociedad Arqueológica Valenciana. Archivo de Prehistoria Levantina XVI, 575-608
Gusi, F., Aguilella, G. (1998): Les ocupacions eneolítiques de la Cova de Dalt del Tossal de la
Font (Vilafamés). Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló 19, 53-104.
Jordà, F., Alcacer, J. (1949): La covacha de Llatas (Andilla). Serie de Trabajos Varios del SIP 11,
València.
Jover, F. J., Luján, A. (2008): El consumo de conchas marinas durante la Edad del Bronce en la
fachada mediterránea de la Península Ibérica. Complutum 21 (1), 101-122.
Juan Cabanilles, J., Gozalbes, M. (2006): Les primeres publicacions del SIP: Archivo de Prehistoria Levantina, Memorias Anuales i Treballs Solts/Trabajos Varios. En H. Bonet, M.
J. de Pedro, A. Sánchez i C. Ferrer (eds.), Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP
1927-1950. València, 83-94.
Luján, A. (2004a): La malacofauna. En P. Torregrosa i E. López, La Cova Sant Martí (Agost,
Alicante). Serie Excavaciones Arqueológicas, Memorias 3, Alacant, 79-83.
Luján, A. (2004b): Consideraciones sobre el aprovechamiento de restos malacológicos durante la Edad del Bronce en el Levante peninsular. En L. Hernández i M. S. Hernández
(ed.), La Edad del Bronce en tierras valencianas y zonas limítrofes. Institut de Cultura
«Juan Gil–Albert», Villena, 91-98.
Luján, A. (2005): La malacofauna en el corredor de Villena. Apuntes sobre su empleo durante
la Edad del Bronce. Revista del Vinalopó 8, 29-49.
Luján, A., Jover, F. J. (2008): El aprovechamiento de recursos malacológicos marinos durante la Edad del
Bronce en el levante de la Península Ibérica. Archivo de Prehistoria Levantina XXVII, 81-113.
Luján, A. (2010): Las relaciones costa-interior durante el III milenio AC: La circulación de
la malacofauna marina. En F. J. Jover (coord.), La Torreta-El Monastil (Elda, Alicante).
Del IV al III milenio AC en la cuenca del río Vinalopó. Serie Excavaciones Arqueológicas,
Memorias 5, Alacant, 147-154.
Llobregat, E., Marti B., Bernabeu, J., Villaverde, V., Gallart, M. D., Pérez Ripoll, M., Acuña, J.
D., Robles, E. (1981): Cova de les Cendres (Teulada, Alicante), informe preliminar. Revista
del Instituto de Estudios Alicantinos 34, 87-111.
Mallada, L. (1892): Catálogo general de las especies fósiles encontradas en España. Boletín de
la Comisión del Mapa Geológico XVIII, Madrid.
Mateu, J. F., Martí, B., Robles, F., Acuña, J. D. (1985): Paleografía litoral del Golfo de Valencia
durante el Holoceno inferior a partir de yacimientos prehistóricos. Pleistoceno y Geomorfología litoral. Homenaje a Juan Cuerda. València, 77-102.
Moreno, S. (1942): Apuntes sobre las estaciones prehistóricas de la Sierra de Orihuela. Trabajos Varios del SIP 7, València.
41
[page-n-24]
JOSEP LLUÍS PASCUAL BENITO
Moreno, R. (1995): Arqueomalacofaunas de la Península Ibérica: un ensayo de síntesis. Complutum 6, 353-382.
Moreno, R. (1995): Catálogo de malacofaunas de la Península Ibérica. Archaeofauna 4, 143-272.
Olaria, C., Gusi, F., Estévez, J., Casabó, J., Rovira, L. (1981): El yacimiento magdaleniense de Cova
Matutano (Vilafamés, Castellón). Quaderns de Prehistòria i Arqueología de Castelló 8, 21-100.
Oller, J. (1988): Estudio conquiliológico y malacológico. En C. Olaria, Cova Fosca. Un asentamiento meso-neolítico de cazadores y pastores en la serranía del Alto Maeztrazgo. Monografies de Prehistòria i Arqueologia Castellonenques 3, Castelló de la Plana, 345-350.
Pascual Benito, J. L. (1994): El utillaje óseo, los adornos, la malacofauna y las manifestaciones
religiosas de Niuet. Recerques del Museu d’Alcoi 3, 51-62.
Pascual Benito, J. L. (1996): Los adornos del Neolítico I en el País Valenciano. Recerques del
Museu d’Alcoi 5, 17-52
Pascual Benito, J. L. (1998): Utillaje óseo, adornos e ídolos neolíticos valencianos. Serie de
Trabajos Varios del SIP 95, València.
Pascual Benito, J. L. (2004): La malacofauna, En M. Gómez Puche, A. Diez, P. García Borja, J. L.
Pascual Benito, G. Pérez Jordà, S. B. McClure, M. D. López Gila, T. Orozco, C. Verdasco, O.
García Puchol i Y. Carrión, El yacimiento de Colata (Montaverner, Valencia) y los «poblados
de silos» del IV milenio en las comarcas centro-meridionales del País Valenciano. Recerques
del Museu d’Alcoi 13, 102-104.
Pascual Benito, J. L. (2005): Los talleres de cuentas de Cardium en el Neolítico peninsular. En
R. Ontañón, C. García-Moncó i P. Arias (coords.), Actas del III Congreso del Neolítico en
la Península Ibérica. Santander, 277-286.
Pascual Benito, J. L. (2006a): Industria ósea y adorno. En J. E. Aura, Y. Carrión, O. García Puchol,
P. Jardón, J. F. Jordá, L. Molina, J. V. Morales, J. L. Pascual, G. Pérez Jordà, M. Pérez Ripoll,
M. J. Rodrigo i C. Verdasco, Epipaleolítico-Mesolítico en la comarcas centrales valencianas.
En A. Alday (ed.), El Mesolítico de muescas y denticulados en la cuenca del Ebro y el Mediterráneo peninsular. Memoria de yacimientos alaveses 11, Álava, 99-102.
Pascual Benito, J. L. (2006b): La malacofauna del Abric de la Falguera. En O. García Puchol i
J. E. Aura, El Abric de la Falguera: 8.000 años de ocupación humana en la cabecera del río
de Alcoi (vol. 2), Alcoi, 168-174.
Pascual Benito, J. L. (2008): Instrumentos neolíticos sobre soporte malacológico de las comarcas centrales valencianas. En M. S. Hernández, J. A. Soler i J. A. López (eds.), IV
Congrés del Neolític a la Península Ibèrica (Alacant, 2005). MARQ, Alacant, 290-297.
Pascual Benito, J. L. (2009): La malacofauna de la Cova de les Cendres. En J. Bernabeu i L.
Molina (eds.), La Cova de les Cendres (Moraira-Teulada, Alicante). MARQ, Serie Mayor 6,
Alacant, 181-188.
Pascual Benito, J. L. (2010): La malacofauna marina en los poblados del Neolítico final de las
comarcas centrales valencianas. Férbedes 6, 121-133.
42
[page-n-25]
Els estudis d’arqueomalacologia en la prehistòria valenciana
Pascual Benito, J. L. (2011): La malacofauna. En G. Pérez Jordà, J. Bernabeu, Y. Carrión, Y.
García Puchol, L. Molina i M. Gómez Puche, La Vital (Gandía, Valencia). Vida y muerte
en la desembocadura del Serpis durante el III y el I milenio a.C. Serie de Trabajos Varios del
SIP 113, València, 121-138.
Pascual Benito, J. L. (en premsa): El consumo de moluscos marinos durante el Neolítico antiguo en el País Valenciano. Archaeofauna.
Pascual, V. (1963): Hallazgos prehistóricos en Les Llometes. Archivo de Prehistoria Levantina
X, 39-57.
Pericot, L. (1928): El depósito de brazaletes de pectúnculo de «Penya Rója» (Cuatretondeta).
Archivo de Prehistoria Levantina I, 23-31.
Pericot, L. (1942): La Cueva del Parpalló (Gandía). Instituto Diego Velázquez, CSIC, Madrid.
Pericot, L., Ponsell, F. (1928): El poblado de «Mas de Menente» (Alcoy). Archivo de Prehistoria Levantina I, 101-112.
Pla, E. (1953): La Coveta del Barranc del Castellet (Carrícola, Valencia), Archivo de Prehistoria
Levantina V, 35-64.
Pla, E. (1958): La covacha de Rivera (Cullera-Valencia), Archivo de Prehistoria Levantina VII, 23-39.
Rosser, P. (2010): Enterramientos neolíticos y creencias en el Tossal de les Basses: primeros
datos. En A. Pérez i B. Soler (coords.), Restes de vida, restes de mort. Museu de Prehistòria
de València, 183-190.
Rosser, P., Fuentes, C. (2007): Tossal de les Basses. Seis mil años de historia de Alicante. Ayuntamiento de Alicante.
Royo, J. (1942): Relación detallada del material fósil de Còva Negra de Bellús. En Estudio sobre
las cuevas paleolíticas valencianas. Serie de Trabajos Varios del SIP 6, València, 14-18.
Sanchis, A., Pascual Benito, J. L. (2011): Análisis de las acumulaciones óseas de una guarida de
pequeños mamíferos carnívoros (Sitjar Baix, Onda, Castellón): implicaciones arqueológicas. Archaeofauna 20, 47-71.
Sarrión I. (2005): Anexo II. La fauna de la cova de les Bruixes. En N. Mesado, La Cova de les
Bruixes (Rosell, Castellón). Serie de Trabajos Varios del SIP 105, València, 77-107.
Soler Mayor, B. (1990): Estudio de los elementos ornamentales de la Cova de Parpalló. Saguntum PLAV 23, 39-60.
Soler Mayor, B. (2001a): Tècniques de perforació per a la fabricació de penjolls. En V. Villaverde (ed.), De Neandertals a Cromanyons. L’inici del poblament humà a les terres valencianes. Universitat de València, 383-386.
Soler Mayor, B. (2001b): Adornament, imatge i comunicació. En V. Villaverde (ed.), De Neandertals a Cromanyons. L’inici del poblament humà a les terres valencianes. Universitat de
València, 367-376.
Soler García, J. M. (1987): Excavaciones arqueológicas en el Cabezo Redondo. Alacant.
Soler García, J. M. (1991): La Cueva del Lagrimal. Caja de Ahorros Provincial de Alicante.
43
[page-n-26]
JOSEP LLUÍS PASCUAL BENITO
Sos Baynat, V. (1942): Còva del Parpalló. Avance a una clasificación de su fauna. En Estudio sobre las
cuevas paleolíticas valencianas. Serie de Trabajos Varios del SIP 6, València, 19-30.
Vicedo, R. (1920-22): História de Alcoy y su región, Alcoi.
Vidal y López, M. (1942a): Melanopsis de la Cueva del Parpalló. Boletín de la Real Sociedad
Española de Historia Natural XL, 349-350.
Vidal y López, M. (1942b): Los fósiles en el aderezo prehistórico. Actas y memorias de la
Sociedad Española de Antropología, Etnografía y Prehistoria XVII (1-4), 194-196.
Vidal y López, M. (1943): Ensayo de sistematización de los objetos malacológicos prehistóricos. Ampurias V, 211-220.
Vidal y López, M. (1945): Nota malacológica (apéndice). En L. Pericot, La cueva de la Cocina.
(Dos Aguas). Nota preliminar. Archivo de Prehistoria Levantina II, 70-71.
Vidal y López, M. (1947): La fauna malacológica de la Cueva del Parpalló. En Estudio
sobre las cuevas paleolíticas valencianas. Serie de Trabajos Varios del SIP 6 (2ª edició), València, 58-61.
Vilanova y Piera, J. (1872): Origen, Naturaleza y Antigüedad del Hombre. Madrid.
Vilanova y Piera, J. (1873): Prehistórico español. Memoria de la Sociedad Arqueológica Valenciana durante el año 1872, València, 13-20.
Vilanova y Piera, J. (1878): Los estudios Prehistóricos. Memoria de la Sociedad Arqueológica
Valenciana durante el año 1877, València, 13-29.
Vilanova y Piera, J. (1882): La estación Prehistórica de Monóvar. Revista de Valencia II, 66-73.
Vilanova y Piera, J., de la Rada, J. D. (1894): Geologia y protohistória ibéricas. Historia General
de España dirigida por A. Canovas, Madrid.
Watson, J. P. N. (1999): Estudio malacológico. En C. Olaria, Cova Matutano (Vilafamés, Plana
Alta, Castellón). Un modelo ocupacional del magdaleniense superior-final en la vertiente
mediterránea peninsular. Monografies de Prehistòria i Arqueología Castellonenques 5,
Castelló de la Plana, 287-289.
Zilhão, J., Angelucci, D. E., Badal, E., d’Errico, F., Daniel, F., Dayet, L., Douka, K., Higham,
T. F. G., Martínez, M. J., Montes, R., Murcia, S., Pérez, C., Roldán, C., Vanhaeren, M.,
Villaverde, V., Wood, R., Zapata, J. (2010): Symbolic Use of Marine Shells and Mineral
Pigments by Iberian Neandertals. Proceedings of the National Academy of Sciences USA
107, 1023-1028.
44
[page-n-27]
ELS ESTUDIS D’ARQUEOMALACOLogia EN LA
PREHISTÒRIA VALENCIANA
Josep Lluís Pascual Benito
Les petxines de mol·luscs marins i continentals són freqüents, i de vegades abundants,
entre les restes faunístiques de contextos arqueològics. Les raons de la seua presència
als jaciments són variades i el seu estudi -objecte de l’arqueomalacologia- suposa una
apreciada font documental sobre aspectes diversos de les comunitats humanes, de
caràcter social i ambiental.
D’una banda, els humans han utilitzat les parts toves dels mol·luscs per consumir-les
o per extraure’n matèries colorants. En el primer cas, el seu estudi ens dona informació alimentària: dieta, espècies consumides, relació amb altres aliments; en el segón,
l’obtenció de púrpura, ens informa de costums relacionats amb el vestuari. En tots dos
casos els mol·luscs es tenen que capturar vius, motiu pel qual es poden fer conjectures
sobre el tipus de recol·lecció (captació de recursos, aprofitament del mar i d’altres espais
aquàtics i terrestres), l’època de l’any en què són recol·lectats (estacionalitat), les zones
de marisqueig o les estratègies de recol·lecció.
Per altra banda, l’arreplega de les petxines ens ofereix una variada gama d’informació
relacionada amb nombrosos aspectes de les comunitats passades. Així aquesta matèria
prima -en estat natural o transformada- s’ha utilitzat per a fabricar tota una sèrie de
manufactures dedicades a l’ornat personal (per dur-les penjades o cosides a la roba), o
a altres funcions, com ara recipients, culleres, allisadors, rascladores, instruments musicals, entre moltes altres, etc. Fins i tot, com a elements de construcció o com a desgreixant ceràmic. Així mateix, algunes petxines poden considerar-se elements de caràcter simbòlic (amulets), ritual o econòmic (moneda), havent-se utilitzat com a objectes
d’intercanvi o de comerç que, en ocasions, recorren grans distàncies, convertint-se per
tant en un valuós testimoni de relacions entre regions.
A més, l’interés de les petxines s’estén a l’obtenció de dades relatives al paleoambient o
informació paleoclimàtica, a partir d’aspectes com la desaparició d’espècies, temperatura
Animals i arqueologia hui. I Jornades d’arqueozoologia.
Museu de Prehistòria de València (2013): 19-44.
[page-n-2]
JOSEP LLUÍS PASCUAL BENITO
de l’aigua, de l’estudi isotòpic de l’oxigen present en les petxines, i també, com a restes
d’éssers vius, permeten realitzar datacions radiocarbòniques dels jaciments arqueològics.
En aquest treball s’intentarà oferir una visió dels estudis sobre la malacofauna documentada en jaciments de cronologia prehistòrica del territori valencià des dels inicis de
la investigació en les darreres dècades del segle XIX fins l’actualitat. El text s’ha estructurat en quatre blocs. El primer tracta sobre les primeres referències que trobem al darrer
terç del segle XIX; el segon sobre les tres primeres dècades del segle XX; el tercer abasta
les dècades dels quaranta als setanta del segle XX, i el quart comprén les tres darreres
dècades, des dels anys huitanta del passat segle fins hui en dia.
En el text es respectarà la nomenclatura oferida per cada autor en la classificació
taxonòmica de les espècies, malgrat que bona part d’elles han sofert canvis en la seua
denominació i reben en l’actualitat altres noms (1).
LES PRIMERES REFÈRENCIES. EL SEGLE XIX
El naixement dels estudis prehistòrics es produeix en la segona meitat del segle XIX
gràcies als avanços que experimenten disciplines relacionades amb les ciències naturals
com la Geologia i la Paleontologia. Com va passar a la resta d’Europa, també ací foren els
naturalistes, especialment geòlegs, enginyers i biòlegs els primers a interessar-se per les
deixalles de l’home primitiu.
Pel que respecta als estudis arqueomalacològics comencen en diferents llocs d’Europa en
el segle XIX, destacant-hi els dels anomenats “kjoekkenmoeddings” en Dinamarca. En la península Ibèrica la investigació dels mol·luscs documentats en jaciments arqueològics també
comença amb la troballa de grans acumulacions de petxines en assentaments prehistòrics,
concretament en els petxiners portuguesos de la vall del Muge, Cabeço d’Arruda i Moita do
Sebastião, excavats a finals del XIX, i en el jaciments de la vall del Sella en Astúries.
Les primeres referències de restes malacològiques en jaciments arqueològics de terres
valencianes es remunten a 1872, any en què es descriuen les petxines marines documentades a la Cueva de Roca per S. Moreno i que J. Vilanova inclou en la primera publicació sobre
el conjunt de la prehistòria espanyola, junt amb altres troballes malacològiques.
El 1871 l’enginyer militar Santiago Moreno Tobillas excava la Cueva de Roca i els resultats es donen a conéixer en una Memòria manuscrita presentada davant la Societat Arqueològica Valenciana en 1872, Apuntes sobre las estaciones prehistóricas de la Sierra de
Orihuela. Aquest manuscrit és recuperat en una llibreria d’antiquari de València per N. P.
Gómez Serrano, qui s’encarregaria personalment de preparar-ne l’edició, la qual veuria
la llum l’any 1942 en el Trabajos Varios del SIP número 7 (Juan Cabanilles i Gozalbes,
2006: 89). Es tracta de la primera evidència de troballes prehistòriques al País Valencià
20
[page-n-3]
Els estudis d’arqueomalacologia en la prehistòria valenciana
i entre elles trobem les primeres referències a ornats de suport malacològic. Entre els
materials de la Cueva de Roca, cita algunes petxines perforades “destinadas a servir de
adorno”, “dos trozos de concha que han perdido el esmalte” i “multitud de pectúnculos
con el nártex perforado y otros moluscos que ofrecen igual particularidad”, una “ciprea
horadada” i altres sense perforar, “muchos (pectunculos), un pecten jacobeus y restos
de otros, cuyo uso no podemos fijar por la circunstancia de faltarles el nártex” (Moreno,
1942: 48); així mateix presenta el dibuix de cuatre petxines perforades, un pentunculo,
una ciprea i dos “trozos de concha que han perdido el esmalte” (Moreno, 1942, Làm.
VIII, 45-48). En les notes a peu de pàgina d’eixa publicació que possiblement es deuen
a Gómez Serrano, autor de la introducció, es comenta que les perforacions poden fer-se
de forma natural pel “vaivén de las olas que arrastran los objetos que se restriegan y entrechocan hasta horadarse, pulirse o romperse”, i que moltes de les dutes als jaciments
arqueològics presenten perforacions naturals pel treball de les ones o per obra de microorganismes (Moreno, 1942: 48). A més, entre els materials de Laderas de San Antón,
es cita la presència de “pectunculos horadados, cípreas y otros moluscos, que servían sin
duda alguna de adorno” (Moreno, 1942: 62).
Juan Vilanova y Piera, introductor dels estudis prehistòrics a Espanya i que en 1866
havia començat a prospectar en coves valencianes, publica en 1872 la primera obra de
conjunt sobre prehistòria europea i peninsular: Origen, Naturaleza y Antigüedad del
Hombre, on dóna a conéixer les troballes prehistòriques de més relleu de la península, mencionant referències malacològiques de tres coves valencianes: Parpalló, Negra i
Avellanera. En Parpalló va trobar “varios fragmentos de Pecten maximus y Jacobeus y de
otras conchas marinas; gran numero de Helix, Melanopsis dufuori, Cyclostoma elegans
y otras especies” i comenta la llunyania al mar: “las conchas marinas allí recogidas, cualquiera que fuese el objeto á que las destinaran, pues aun median algunas leguas desde
Monduber al mar; debiendo advertir que por lo menos el Pecten maximus es hoy muy
raro en el Mediterráneo; quizá á la sazón fuera tan abundante como lo es aún el Jacobeus”. En Cova Negra va trobar “muchos Melanopsis, Hélices y otras conchas terrestres
ó lacustres”, i en Avellanera “pedazos de Pecten Maximus y otro; dos Car. edule, un Pectunculus pulvinatus; un Dentalium, muchos Helices y Bulimus decollatus y Cyclostoma
elegans” i comenta que els seus excavadors documentaren “muchas conchas marinas
y cargas del Helix alonensis, que en el país se conoce con los nombres de Chona fina y
Vaquetes”. A més, en aquesta obra també es publiquen els primers dibuixos de petxines
relacionades amb indústries humanes: un Glycymeris i un Conus perforats de la Cueva
de Roca i un Cyclostoma elegans de la Cova Avellanera (figura 1).
Durant eixos anys resulta fonamental el paper de la Societat Arqueològica Valenciana (SAV), creada en 1871, que suposa en principi la continuació de la tasca de col-
21
[page-n-4]
JOSEP LLUÍS PASCUAL BENITO
Figura 1. Làmina 1 de l’obra de
Juan Vilanova y Piera “Origen,
Naturaleza y Antigüedad del
Hombre” de 1872, on apareixen un
Glycymeris i un Conus perforats de
la Cueva de Roca i un Cyclostoma
elegans de la Cova Avellanera.
·leccionistes i antiquaris, però que un any després de la seua creació, a instàncies d’un
dels seus socis (José Vilanova), amplia els estudis arqueològics als prehistòrics. La SAV
publica unes memòries anuals on s’arrepleguen les troballes arqueològiques de tot el
territori valencià i on trobem alguna referència a malacofauna procedent de jaciments
prehistòrics en articles de Juan Vilanova. Així en la Memòria de l’any 1872, en l’apartat
“Prehistórico español” parla de la Cueva de Roca, citant entre el objectes d’ornament
trobats en ella “gran número de conchas (pectúnculus) con el nactes perforado y (conus)
taladrados según el eje de la espira, con las cuales debieron formarse muchos collares
engarzados con cordones hechos de cerda o crín” (Vilanova, 1873: 17). En la Memòria de
1877 es dona la primera referència del “palafito … en término de Bolbaite” (l’Ereta del Pedregal) citant la presència de “conchas lacustres” (Vilanova, 1878: 24). D’aquest jaciment
són els únics materials prehistòrics que es conservaven de la col·lecció de la SAV i que
guardava el Museu Paleontològic de València (Goberna, 1981: 589, làm. I) (figura 2). Tant
de la Cueva de Roca com de l’Ereta de Pedregal seguirà mencionant-les i fent referència
als materials malacològics. En el primer jaciment “gran número de conchas, pectunculus
y conus, horadadas á propósito, para los collares con que se adornava tal vez la mujer
prehistórica”, i del segon de “conchas lacustres” (Vilanova, 1879: 24).
Posteriorment Juan Vilanova excava en la Coveta de la Serreta de la Vella, publicant
els resultats en 1882 en la “Revista de Valencia”, on també fa referència a altres jaciments amb restes malacològiques i ofereix interessants reflexions. Unes les considera
de caràcter bromatològic: “una cantidad fabulosa de caracoles terrestres, de cuyos mo-
22
[page-n-5]
Els estudis d’arqueomalacologia en la prehistòria valenciana
Figura 2. Materials de l’Ereta del Pedregal
procedents dels fons de la Societat
Arqueològica Valenciana que es conservaven
en el Museu Paleontològic de València.
Foto: Arxiu SIP 12712.
luscos debian aquellos trogloditas alimentarse, circunstancia que he visto en muchas
cuevas de la provincia de Valencia, y sobre todo en la del Parpalló junto á Bárig, en
la Avellanera de Matamon, cerca de Llombay, y en otras varias”; d’altres, perforades
i d’origen marí son considerades com a elements d’ornat personal i dóna exemples
etnogràfics: “Tambien se han hallado restos de conchas marinas, tales como pecten ó
peine, especie parecida á la que llevan los peregrinos, y el Pectunculus pulvinatus que
vive en el Mediterraneo. El corto número de estas conchas, que también encontré en
Parpalló y en las cuevas de San Nicolás, no lejos de la Ollería, autoriza á creer que no
las llevaba allí el hombre para alimentarse de los animales que las fabrican, sino mas
bien para convertirlas en objeto de adorno, para lo cual, especialmente los Pectunculus, los perforaban por el ápice, llamado nates por los naturalistas, y pasando por el
agujero una hebra fuerte vegetal ó algun tendon de ciervo, caballo ó toro, los convertian en collares análogos á los que usan aun hoy ciertas tribus salvajes de América y
Asia. Dos ó tres aparecieron en la estacion de Monóvar así dispuestos, y además un
pedazo de concha de mayor tamaño, aunque de la propia especie, que tambien servia
de adorno. A veces el agujero lo agrandaban hasta el punto de dejar reducida la concha
á una seccion circular, como de un centímetro, con lo cual fabricaban un brazalete
como los que poseo, procedentes de diferentes estaciones de la provincia de Múrcia,
-¡coincidencia singular!- al mismo objeto destinan aun hoy varias conchas y piedras
fáciles de labrar, tales como la esteatita, llamada pagodita, los pueblos semisalvajes de
Java, Sumatra y otras regiones orientales” (Vilanova, 1882: 7).
23
[page-n-6]
JOSEP LLUÍS PASCUAL BENITO
Les activitats de la SAV acaben entre 1883 i 1886, uns anys després de la publicació
de la seua darrera Memòria (1881). Des d’aleshores fins la dècada de 1920 no hi ha al País
Valencià cap entitat dedicada a la investigació prehistòrica, quan és precisament en la
dècada dels vuitanta que sorgeixen les excavacions sitemàtiques a Espanya, com les que
els germans Siret dugueren a terme en Almeria. Durant eixos anys tan sols es pot parlar
d’una excavació prehistòrica al País Valencià en la Cova de les Llometes el 1884 (Goberna,
1981). Es tracta de la darrera excavació prehistòrica del XIX, dirigida per l’enginyer alcoià
Enrique Vilaplana, qui redactà l’informe en col·laboració amb Juan Vilanova La gruta de
Les Llometes en Alcoy signat en 1884, però que va romandre inèdit fins que es publicà anys
més tard per Remigio Vicedo, on es detalla la presència junt als esquelets d’“una ostra”
que, indirectament, consideren un recipient de beguda, a l’afirmar que davant la manca
d’ossos de mamífer no es va seguir allí la “costumbre de enterrar con los cadáveres viandas
comestibles y hasta con barros y ostras, algo de beber” (Vicedo, 1920-22).
Anys més tard, J. Vilanova i J. D. de la Rada en la seua obra Geologia y protohistoria
ibéricas, a més d’algunes referències a jaciments extravalencians es repeteixen les cites
sobre mol·lucs ja publicades pel primer de Parpalló, Negra i San Nicolás, i s’aporten noves dades de l’Ereta del Pedregal, d’on provendrien “algunas conchas marinas y muchos
Melanopsis dufouri” (Vilanova i de la Rada, 1894: 493).
A més de les obres citades, als darrers anys del segle XIX sols trobem algunes referències molt puntuals a petxines, com la de Lucas Mallada, enginyer de mines i geòleg considerat com el fundador de la paleontologia en Espanya qui, en el Catálogo general de las
especies fósiles encontradas en España cita la presència de Melanopsis dufourii Férrusac
en Parpalló (Mallada, 1892: 250).
S’observa per tant que ja en els inicis de l’arqueologia prehistòrica en terres valencianes,
encara que no hi ha jaciments amb acumulacions de petxines com a altres llocs d’Europa, no
sols hi ha interés per les diferents espècies de mol·luscs documentades als jaciments, de les
quals s’ofereix amb major o menor detall la identificació del taxó, sinó que també es reflexiona
sobre el seu ús com a aliment, ornat o utensili, i s’utilitzen paral·les etnogràfics.
LES PRIMERES DÈCADES DEL SEGLE XX
En un dels escassos treballs historiogràfics efectuats sobre els estudis de malacofauna a
la península Ibèrica s’afirma que en la primera meitat del segle XX les publicacions que
donaren informació malacològica es centraren de forma exclusiva en jaciments de la cornisa cantàbrica, citant només algun treball puntual que afectava a materials valencians,
com el de F. Jordá en la Covacha de Llatas (Moreno, 1985). Allò cert però, és que durant
aquests anys trobem referències a conjunts malacològics de jaciments valencians en les
24
[page-n-7]
Els estudis d’arqueomalacologia en la prehistòria valenciana
quals, a més de la classificació taxonòmica, de vegades s’acompanyen de fotos i dibuixos
de les petxines, existint alguns treballs que poden considerar-se com a veritables estudis
arqueomalacològics.
A partir de 1900, les excavacions en jaciments prehistòrics valencians continuen gràcies a la tasca aïllada d’alguns investigadors. Entre 1902 i 1908 el jesuïta Julio Furgús
excava alguns jaciments pròxims a Oriola, publicant en eixa dècada alguns articles en
diferents revistes que després formaren part del Treballs Varis del SIP núm. 5 publicat en
1937, en el qual apareixen algunes referències a petxines en dues necròpolis. En la de San
Antón es documentaren un bon nombre de petxines marines amb “un forat i a vegades
dos, de molt diverses espècies, cons, bivalves, algunes de colors molt vistosos, cardiums,
dentàries, caragolets de mar etc., aparegueren a centenars. Dues d’elles són fòssils. Una
bona porció d’aquestes petxines eren utilitzades per a grans de collar, i totes, probablement, com a objectes d’ornament” (Furgús, 1903: 10, làm. III, fig. 6). Per altra banda, de
la de la Serra de Callosa del Segura, procedien “cinc collars de petxines i ossos treballats”
i “8 arracades d’argent i dues de petxines” més “una gran quantitat de petxines marines
perforades, de diverses espècies” (Furgús, 1937: 69).
Respecte als estudis malacològics de començament de segle, destaca la tasca d’Eduardo
Boscá, el naturalista valencià més brillant de la Restauració i renovador de la taxonomia dels
catàlegs faunístics d’Espanya durant el darrer terç del segle XIX, qui dóna a conéixer en 1916 el
primer petxiner documentat a terres valencianes. En una curta nota publicada en el Boletín de
la Real Sociedad Española de Historia Natural titolada “Un paradero de la época paleolítica en
Oliva (Valencia)” (2), ofereix dades sobre dos jaciments arqueològics amb abundants petxines
i que pot considerar-se com la primera publicació centrada exclusivament en la malacofauna
d’un jaciment arqueològic valencià. Per una part el Collado d’Oliva, del qual descriu la composició taxonòmica i aporta interessants consideracions sobre l’hàbitat d’algunes espècies i
altres de caràcter etnològic. Allí troba gran varietat de petxines marines, cridant-li l’atenció
“el que eran especies de regular tamaño, y que las conchas turbinadas, algunas de ellas, aparecian rotas con violencia”. Les espècies més abundants entre els bivalvs eren el “Pectunculous
gaditanus Gmelin” i “el Cardium edule L., en sus dos variedades, una de valvas finas y otra variedad en la que ofrecen algún grosor y con losantices encorvados”... “propia de las ensenadas
tranquilas, parece contemporánea del subsuelo del lago de la Albufera” (d’Elx), on es trobava
aleshores i era explotada com a aliment. També li crida l’atenció un fragment de “Pinna nobilis
L., por habitar entre las pechas y a cierta distancia de la orilla del mar, aunque los temporales
pudieron haberla arrancado del visus con que se adhiere y haberla dejado en la playa, o admitir que tenían medios para marisquear en parajes difíciles”. Entre els gasteròpodes menciona
“Murex trunculus L. y una variedad de Purpura haemastoma L., de concha muy robusta y
provista de gruesos tubérculos, existiendo, en cambio, otra variedad de concha fina formando
25
[page-n-8]
JOSEP LLUÍS PASCUAL BENITO
tránsito a la Purpura barcinonensis Hidalgo, siendo otra de las especies representadas el Triton nodiferus Lam. o bocina, por emplearse aún como tal instrumento, rompiendo el vértice
de la espira. La presencia de ejemplares de la aludida especie vuelve a sugerir la idea de si
serían buenos nadadores, por ejemplo, para poder proporcionarse buscando este molusco,
propio de los sitios rocosos, y del que no se tiene noticia de haberle encontrado arrastrado
sobre la costa”. Completen la llista de taxons documentats “Cerithium vulgatum Brug. y el
Melanopsis Graellsii Vila, éste a pesar de no existir en la actualidad ningún manantial” (Boscá,
1916: 82). L’altra acumulació de petxines que Boscá menciona és la del paratge de la Dehesa,
entre la Font d’En Carròs i Potries, aleshores convertit en camps de tarongers, on troba “gran
cantidad de conchas rotas del Murex brandaris L, principalmente”, atribuint-lo primer a una
“tintorería romana” i després “a una estancia pasajera del hombre aborigen” (Boscá, 1916: 83).
A començament dels anys vint el malacòleg francés P. H. Fischer publica les restes
de mol·luscs recollits pels investigadors de l’Institut de Paleontologia Humana de París
-entre els quals figura H. Breuil- en les excavacions de les coves cantàbriques de El Castillo, Hornos de la Peña y Valle, a més de les procedents de quatre jaciments paleolítics
mediterranis, dels quals tres són valencians, limitant-se a la classificació taxonòmica de
les espècies presents. En Parpalló relaciona Cardium edule, Pecten jacobaeus, Natica
hebraea i Helix vermiculada, en Truche Leucochroa candidissima, Helix punctata, Helix
alonensis i Melanopsis grällsi (abundant), i en Calaveres Leucochroa candidissima i ¿Helix vermiculada (Fischer, 1922: 165-166).
També en eixa dècada hi ha algunes publicacions on es mencionen troballes malacològiques encara que no són classificades taxonòmicament. És el cas de les memòries
d’excavació de la Mola Alta de Serelles. En la primera no es citen restes malacològiques
en el text, però sí que hi ha fotografiada una valva de Glycymeris (Botella, 1927: làm.
XIII). En la segona s’assenyala el descobriment de “unas conchas” que aparegueren agrupades “14 pequeños caparazones de mol·luscs y otro mayor, todos de la misma especie y
agujereados. Creemos que, dada la gradación de tamaño y la disposición en que fueron
encontrados, pertenecen a un mismo collar”, del qual publica una fotografia on s’observa
que es tracta de Luria lurida (Botella, 1928: 8, làm. VII: B).
A partir de la creació en 1927 del Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació
de València, es multipliquen les actuacions arqueològiques, entre les quals destaca en
l’àmbit prehistòric les de la Cova del Parpalló, i s’enceta una sèrie de publicacions per a
donar a conéixer els resultats de les mateixes. Així, en el primer número del “Archivo de
Prehistoria Levantina” (figura 3), diversos articles fan referència a troballes de petxines,
majoritàriament destinades a l’adorn. Lluís Pericot, en dedica un al dipòsit de braçalets
de “pectuncle” de la Penya Roja de Quatretondeta (Pericot, 1928); el mateix investigador
junt amb F. Ponsell publiquen el dibuix d’una “Ciprea agujereada” del Mas de Menente
26
[page-n-9]
Els estudis d’arqueomalacologia en la prehistòria valenciana
Figura 3. Portada del primer volum de l’Archivo de
Prehistoria Levantina. Foto: Arxiu SIP.
(Pericot i Ponsell, 1928: fig. 9), i I. Ballester publica els resultats de l’excavació de la Cova
del Camí Reial, incloent en l’inventari de materials un apartat titulat “conchas”, en el
qual descriu i acompanya amb una fotografia d’una “turritela” i d’un “caracol terrestre”
comentant de la primera que per estar fragmentada “no puede saberse si estava agujereada y por tanto si se empleó como cuenta de collar” i del segon que “pudo ser arrastrado
a la sepultura en una de las remociones de tierras efectuadas al depositar nuevos restos”.
També cita una “valva de pectúnculo” i reflexiona sobre la presència de petxines en altres jaciments: “Es frecuente, como se ha visto, el hallazgo de conchas de tal clase, así
como de cardium, pecten y ciprea, en sepulturas de esta época”; a més cita en la Cova del
Barranc del Castellet la presència de “conchas: de ciprea, de pectunculo, de pecten y de
cardium. Cuentas de collar: pequeños caracoles marinos y minúsculas cipreas agujereadas, y bastantes dentáliums” (Ballester, 1928: 63, làm. VIII-17, 18 i 21). També apareixen
contínues referències a troballes malacològiques de diversos jaciments des dels primers
números de “La Labor del SIP”, com per exemple les de la Cova de la Sarsa: “Conchas: Dos
pequeñas de cardium y 3 de ciprea agujereadas en uno de sus extremos para colgarlas tal
vez de un collar”, o les del Mas de Menente “Conchas: se hallaron tres de “pechina” y una
ciprea con dos agujeros a cada extremo” (Ballester, 1929: 13 i 15).
En les memòries de les excavacions dutes a terme per J. Belda en 1928 i 1929 en la
Cova de la Barcella també es menciona la presència de petxines. En la primera parla de
“tres pequeñas conchas de moluscos; con doble perforación artificial en su parte superior, una perteneciente a la especie Columbela y las dos restantes a Ciprea trivia” (Belda,
1929). En la segona, entre els aixovars de la necròpolis superior cita “valvas de pectúnculo
y caracoles de pulmonados pertenecientes a dos variedades que actualmente aún predominan”, i en la necròpolis inferior “a los moluscos hay que añadir en este nivel ejempla-
27
[page-n-10]
JOSEP LLUÍS PASCUAL BENITO
res abundantes de pequeñas conchas, de las especies Ciprea trivia y Columbela, usadas
como cuentas de collar” (Belda, 1931: làm. XII).
LES DÈCADES DELS QUARANTA ALS SETANTA DEL SEGLE XX
Durant la Guerra Civil s’aturen les investigacions arqueològiques en tota Espanya, encara que se’n donen algunes de puntuals, com passa ací a conseqüència del trasllat a València del Museu Nacional de Ciències Naturals, quan entre 1937 i 1938 són catalogades a
nivell de gènere o específic les restes de fauna -entre les que s’inclouen alguns mol·luscsde la Cova Negra i de la Cova del Parpalló, per dos investigadors castellonencs, el paleontòleg José Royo Gómez, una personalitat molt destacada de la paleontologia espanyola
de la primera meitat del segle, i el geòleg Vicent Sos Baynat, cap (1930-1939) i membre
respectivament de la Secció de Paleontologia de l’esmentat museu. Acabada la guerra i
donada la tendència política d’aquests investigadors, la direcció del SIP demana permís
a la Diputació per poder publicar els resultats dels seus estudis per “tratarse de trabajos
de estricta finalidad científica y por tanto de absoluta impermeabilidad a la infuencia de
idea política alguna” (Ballester, 1942: 5), que veuen la llum en el “Trabajos Varios” número 6 (1942). El primer classifica tres exemplars de Melanopsis tricarinata Brug. en la Cova
Negra (Royo, 1942), i el segón quatre bivalves trobats fins una fondaria de 5 m en la Cova
del Parpalló: Cardium, Pecten maximus, Pecten jacobeus i Pecten opercularis (Sos, 1942).
La dècada dels quaranta està marcada per la tasca desenvolupada pel naturalista i
llicenciat en història Manuel Vidal i López (figura 4), qui fou un dels fundadors de la
Institució Catalana d’Història Natural, membre de la Secció de Paleontologia del Museu
Nacional de Ciències Naturals, agregat del SIP des de 1932 i que va reunir una col·lecció
malacològica i entomològica -fruit de la qual foren el “Catálogo de Himenópteros de la
región valenciana” i “Els insectes en l’Art cuaternari”-. M. Vidal pot ser considerat com un
dels primers arqueomalacòlegs d’Espanya. Durant els anys quaranta estudia, entre altres,
els conjunts malacològics de les coves del Parpalló, Cocina i Llatas on fa la classificació
taxonòmica, suggereix grups tafonòmics i introdueix reflexions paleoclimàtiques, publicant també alguns articles dedicats a determinades espècies.
En la publicació de Parpalló de 1942, L. Pericot inclou un apartat de “Moluscos” on
detalla el nombre d’exemplars de cada espècie que van apareixer en cada nivell, segons
la classificació provisional que M. Vidal fa sobre 1035 peces, senceres o fragmentades.
Reprodueix notes de M. Vidal on comenta la dificultat de la classificació per diversos
motius: “rodamiento... y desgaste”, estat de fragmentació i per faltar amb freqüència
l’estructura externa de la petxina, unit a la “dificultad de obtener bibliografía y material
de comparación”, motius pels quals “hemos de contentarnos muchas veces con señalar
28
[page-n-11]
Els estudis d’arqueomalacologia en la prehistòria valenciana
Figura 4. Manuel Vidal i López. Gravat dels anys
cinquanta.
la facies o el género, pues raramente se llega a señalar con seguridad la especie”. Malgrat
eixes dificultats, “el estudio de los restos malacológicos del Parpalló es de alto interés
y una buena aportación al tratado de Malacología prehistórica hispana que hace falta”,
assenyalant també certa selecció en la recollida de material: “hay que contar aparte los
centenares de fragmentos de Pecten y de Helix no recogidos o incluidos en las cajas con
huesos que no han sido revisados todavía” (Pericot, 1942: 269). En eixa monografia, Pericot comenta que entre les nombroses petxines trobades a Parpalló, a més de la seua finalitat ornamental, podrien tenir alguna utilitat pràctica, especialment com a recipients,
com afirma per a les tres valves de Pecten de les primeres capes de la zona oest de la càmera quan afirma “Las tres conchas se hallaban ajuntadas una dentro de otra y colocadas
horizontalmente, en forma que sólo una mano humana pudo disponerlas así y dando la
impresión de un montón de vajilla” (Pericot, 1942: 267).
El mateix any M. Vidal publica dos breus articles relacionats amb diverses troballes
malacològiques de Parpalló, un a propòsit del gènere Melanopsis en el qual relaciona
els exemplars documentats en cada capa i distingeix la presència de cinc espècies: M.
tricarinata Bruguiere, M. subgraellsiana Brug., M. dufourii Férrusac, M. issele Brug., M.
acutapira, i M. penchinati Brug., dos d’ells, de l’espècie issele i dufourii amb orifici de suspensió (Vidal, 1942a); l’altre article el dedica a un exemplar d’Ammonites perforat, citant
alguns exemples d’altres fòssils trobats en jaciments extrapeninsulars (Vidal, 1942b).
En 1943 M. Vidal publica el seu article més conegut “Ensayo de sistematización de
los objetos malacológicos prehistóricos”, en el qual analitza els objectes d’ornament i els
29
[page-n-12]
JOSEP LLUÍS PASCUAL BENITO
possibles instruments fets sobre malacofauna de Parpalló. La revisió de 1003 exemplars
li permet fer una sistematització en tres grups en base als diferents tipus de perforació:
natural sense aprofitar per l’home, natural aprofitada per l’home i d’indústria humana,
observant en el darrer sis tipus de tècniques en les perforacions (percussió, exfoliació,
trepatge, fregament, calcinació i “orificación”). A més, segons el probable ús i el número
d’orificis observa cinc grups dividits en 12 tipus. Un primer grup sense orifici on inclou
diversos instruments (culleres, vasos, ungüentaris, paletes...); un segon amb un orifici
on observa tres tipus (gran penjoll, penjolls de collar i polseres i anells) i un tercer, quart
i cinqué grups amb dos, tres i quatre orificis respectivament (Vidal, 1943).
Posteriorment, M. Vidal classifica els mol·luscs d’un altre jaciment emblemàtic de
la prehistòria valenciana, la Cueva de la Cocina, procedents de les excavacions de L. Pericot, que s’inclou com un apèndix en la primera publicació del jaciment (Vidal, 1945).
Allí comenta que es tracta d’una “nota provisional de los ejemplares registrados, ya que
una parte del inmenso material extraído se halla en estudio”. Entre les espècies marines assenyala Columbella, Murex, Cardium edule, Pectunculus i Nassa reticulata, indicant que es troben freqüentment perforades, el que indicaria el seu ús com a objectes
d’ornament. Observa una major representació de “formas fluviátiles y palúdicas” amb
“Melanopsis dufourei”, i Theodoxus fluviatilis i Limnaea, indicant que la freqüència de
mol·luscs d’aigua dolça pot explicar-se per la proximitat del Barranco Falón, mentre són
més escassos els terrestres amb un Helix indeterminat i un Iberus alonensis Ferussac.
L’estudi definitiu sobre la malacofauna de Parpalló el publica en la segona edició del número 6 del “Trabajos Varios” (Vidal, 1947). Allí classifica taxonòmicament 897 restes marines
de 39 espècies i 106 continentals de 10 espècies. De les marines assenyala que foren utilitzades
de diversa manera “como artículos comestibles, como piezas de su ajuar (cucharas, vasos, paletas, etc) o de su aderezo (collares, colgantes, etc)”; així mateix fa comentaris sobre l’hàbitat
d’espècies que actualment viuen a la Mediterrània oriental com Neptunea contraria i d’altres
que són pròpies de l’Atlàntic com Littorina obtusata. Dels mol·luscs terrestres i d’aigua dolça
indica algunes dades referents al clima i paisatge.
Altres jaciments dels quals M. Vidal classifica la malacofauna són la Cova de Rocafort
i la Covacha de Llatas. En Rocafort es tracta d’un únic exemplar del que fa una acurada
descripció del seu estat: “colgante constituido por la parte superior de una concha de
púrpura (Purpura hemastoma L.) con un taladro en el extremo superior. Aparece tal
concha erosionada por haber sido rodada por las aguas del mar, en las que sufrió larga
sumersión, según dejan ver las incrustaciones marinas que se perciben en ella, entre las
que figuran tubitos calcáreos de gusanos serpúlidos”. A més, en l’article, es reflexiona
sobre l’aprofitament de les petxines erosionades per causes naturals, citant-ne altres casos de jaciments andalusos (Ballester, 1944: 29-30, làm. III-5). Pel que fa a la malacofauna
30
[page-n-13]
Els estudis d’arqueomalacologia en la prehistòria valenciana
de Llatas, M. Vidal determina “dos Columbelas y un Pectunculus perforados y que fueran
utilizados, sin ningún género de duda, como objetos de adorno. Se encontró también un
Cardium edule y varios ejemplares de Helix (albea) candidisima y Helix (iberus) alonensis, que junto con la fauna mencionada anteriormente, revelan un clima muy semejante
al actual” (Jordá i Alcácer, 1949: 36). Així mateix, M. Vidal ajuda a classificar altres materials malacològics de diferents jaciments excavats pel SIP, com pot observar-se en la
cita sobre perles de collar de la Cova de la Pastora: “De una especie de conus (Marginella,
según Manuel Vidal López) vistas en cuevas valencianas, existen aquí unas docenas”
(Ballester, 1949: 60, làm. IX-1).
Durant els anys cinquanta, seixanta i setanta, no trobem treballs dedicats en exclusiva al
tema malacològic, però hi ha diversos investigadors que realitzaren la classificació taxonòmica de les petxines documentades en alguns jaciments prehistòrics, sobre tot aquelles destinades a l’adorn, encara que moltes vegades només a nivell de gènere.
En les publicacions del SIP, la malacofauna segueix classificant-se taxonòmicament.
En la de la Cova de la Sarsa, a l’inventari de materials s’inclou un apartat de “malacología”, on es classifiquen nou espècies marines i tres continentals indicant si estan senceres
o són fragments, erosionades o si estan perforades (San Valero, 1950). A més de les classificacions dels materials, en moltes ocasions les troballes malacològiques són objecte
d’una acurada presentació gràfica en les publicacions, com pot observar-se en les de la
Cova del Barranc del Castellet amb fotos de cardium, pecten i ciprea. (Pla, 1953: làm.
XII-A), en Montanyeta de Cabrera on es dona l’inventari de la malacofauna marina per
sectors, punts i capes, i fotos d’un exemplar de cada espècie: cardium, pecten, ciprea i
ostrea (Fletcher i Pla, 1956: 51, làm. XII-B), en la de Covacha Rivera amb fotos de Grollo
a tamany natural de “conchas horadadas”: Marginella Philippi Monts, Phasianella pulla
Lin, Theodoxis, Trivia ¿? i Dentaliums (Pla, 1958, làm. V), en la de la Grieta Llometes
amb Mytilus edulis, Pecten i Cassis undulata (Pascual, 1963: làm. IV), o en la de l’Abric
de l’Assut d’Almassora, on es descriu un petxiner amb un “nivel de conchas” de més de
80 cm en alguns punts, format per petxines, cendres i escasses restes lítiques, resquills
de sílex i còdols tallats, que “en su inmensa mayoría son del género «cardium»; algunos
«pectunculus» y una «nática», «cyprea» y «columbela», esta última perforada. Con ellas
se asocian algunas especies terricolas, y sobre todo, hermosos ejemplares de «helix»”
(Esteve, 1969: 47, fig. 2 i làm. I).
En els anys setanta es produeix una renovació metodològica i teòrica de la prehistòria en
Espanya. Des de finals del seixanta s’assisteix a una progressiva introducció de mètodes moderns d’excavació i classificació, iniciant-se els estudis pluridisciplinars en alguns jaciments,
fet pel qual cada vegada serà més habitual la presència d’anàlisis de restes faunístiques i botàniques. És en eixa dècada quan sorgeixen els primers especialistes en arqueozoologia. La
31
[page-n-14]
JOSEP LLUÍS PASCUAL BENITO
utilització en les excavacions arqueològiques de garbells de malla fina per al tamisatge dels sediments farà possible un major registre de les restes recuperades, entre elles les de mol·luscs,
el que augmenta la documentació d’aquest tipus de materials.
D’eixa dècada és l’estudi que fan dos especialistes de la malacofauna de la campanya
de 1968 de la Cova de Volcan del Faro. Juan Cuerda, paleontòleg especialista en quaternari marí, i Lluís Gasull, malacòleg especialista en mol·luscs continentals, classifiquen
15 espècies marines i dues de continentals, però el seu estudi de 1971 romandrà inèdit en
una nota manuscrita conservada en el SIP (Cuerda i Gasull, 1971) i no veurà la llum fins
1989 quan és publicat per I. Davidson. Els mateixos investigadors també estudiaren una
mostra del Collado d’Oliva, on observen espècies de tres fàcies diferents, corresponentne la majoria a ambients marins-costaners, però amb abundants procedents de llacunes
costaneres (Cardium glaucum, Cerithium vulgatum i Nassa reticulata), i una altra espècie d’aigua dolça (Melanopsis tricarinata) “de la que la más próxima localidad de Oliva es
Pego, «Las Aguas», y quizá procedan de allí” (Cuerda i Gasull, 1979).
En alguns treballs les peces malacològiques tenen un tractament com la resta dels
materials arqueològics, com ocorre en la publicació de les excavacions antigues de la
Cova de l’Or, en la qual en els inventaris s’inclou un apartat “concha” on es descriuen
detalladament les peces malacològiques, treballades o no, i bona part d’elles són dibuixades i fotografiades, especialment les perforades (Martí, 1977).
DELS ANYS VUITANTA DEL SEGLE XX FINS L’ACTUALITAT
Durant la dècada dels vuitanta es generalitzen els estudis arqueozoològics en la península Ibèrica i apareixen nous equips multidisciplinars associats a departaments universitaris i a centres d’investigació. A més es produeix una proliferació d’anàlisis malacològiques fruit de la col·laboració, en la major part dels casos de forma puntual, entre equips
d’excavació i investigadors de faunes de diversos camps, tant de formació arqueològica,
com paleontològica o biològica (Moreno, 1995).
En territori valencià durant els anys vuitanta destaca l’aportació que fan J. D. Acuña i F.
Robles, biòlegs de la Universitat de València, en l’anàlisi de la malacofauna de les primeres
comunitats agrícoles. Destaca la publicació en 1980 de la procedent dels quadres J-4 i J-5 de
la Cova de l’Or, corresponent quasi en la seua totalitat al Neolític antic, una fita en els estudis
malacològics del Neolític peninsular on, per primera vegada es detalla un inventari de les
restes amb la indicació de l’estat de conservació, s’analitzen els grups tafonòmics i s’ofereix
una bona representació fotogràfica (Acuña i Robles, 1980). En eixe treball es realitzen observacions de tipus taxonòmic “debido a las diferencias que existen en la interpretación de ciertas
especies por distintos malacólogos”. Després d’una detallada anàlisi de cada una de les espè-
32
[page-n-15]
Els estudis d’arqueomalacologia en la prehistòria valenciana
cies, on es donen dades del seu hàbitat, distribució actual i característiques dels exemplars,
passen a interpretar el conjunt distingint entre els elements ornamentals i altres elements. En
la segona categoria, la presència dels mol·luscs a la cova l’expliquen per tres motius: 1/ causes
naturals, relacionades amb la seua forma de vida, diferenciant entre els d’hàbitat clarament
troglòfil, que solen viure a l’interior de coves o escletxes, i els que es refugien freqüentment en
coves buscant condicions favorables, encara que no són troglòfils; 2/ introduïts artificialment
per l’home, utilitzant-los com a aliment; i 3/ causes fortuïtes, en aquells casos que no mostren
senyals d’utilització antròpica, ni el seu hàbitat ho justifica. Aquests investigadors també estudien la malacofauna del sondeig de 1974 de la Cova de les Cendres, on identifiquen 175 restes
de set espècies marines i 10 restes de tres espècies de gasteròpodes continentals, en nivells que
abasten del Campaniforme al Neolític antic (Llobregat et al., 1981: 103).
Posteriorment F. Robles i J. D. Acuña participen junt amb J. F. Mateu i B. Martí en
l’article “Paleogeografía litoral del Golfo de Valencia durante el Holoceno Inferior a partir de yacimientos prehistóricos”, un treball amb diversos apartats de notable interés
arqueomalacològic. Allí s’analitzen jaciments epipaleolítics i d’inicis del Neolític, de
vegades en forma d’autèntics petxiners i altres amb nivells d’ocupació amb abundants
petxines marines, amb especial atenció a la seua significació paleogeogràfica: Cendres,
El Collado, Volcan del Faro i l’Assut d’Almassora. A més, donen a conèixer un jaciment
inèdit, un petxiner als voltants de Torre d’Espioca (Picassent), una acumulació antròpica de petxines i escasses restes lítiques, observable en un tall fet per a transformacions
agrícoles, amb abundants valves de Cerastoderma edule/glaucum i escassos Cerithium
vulgatum i Trunculariopsis trunculus (Mateu et al., 1985: 93). En l’article fan una valoració del contingut malacològic, resumint en una taula l’abundància relativa per jaciment
de les diverses espècies, distingint entre les més abundants, les comunes i les escasses
dels conjunts examinats directament. Estableixen una primera classificació d’espècies
d’acord amb el seu hàbitat: a/ de substrat rocós en zones intramareals o molt superficials i b/ de substrats tous, especialment Cerastoderma glaucum associada a albuferes i
estuaris. En l’aspecte metodològic tracten sobre els factors de selecció i barreja que poden actuar entre el moment en què els mol·luscs formaven part de comunitats vives i la
troballa de les restes, diferenciant tres fases: de comunitat funcional, d’exposició després
de la mort i d’interferència humana. Així mateix, sobre la utilitat d’un examen minuciós de l’estat de conservació per decidir si la recol·leció es va fer entre elements vius o
no. Assenyalen els factors que indiquen la utilització com a aliment: absència d’indicis
d’exposició, abundància, existència de fractures apropiades per la extracció de les part
molles, el valor alimentari i l’accessibilitat (Mateu et al., 1985: 86).
També en eixa dècada hi ha interessants aportacions sobre la malacofauna de jaciments
castellonencs. De la Cova Matutano la d’origen marí és classificada per l’arqueozoòleg de
33
[page-n-16]
JOSEP LLUÍS PASCUAL BENITO
la Universitat Autònoma de Barcelona Jordi Estévez, qui dona una relació d’espècies i la
seua distribució en la seqüència (Olaria et al., 1981); de la Cova de la Vall d’Uixò es publica
l’inventari de les espècies per nivells, corresponent la major part a Helix memoralis, que
es consideren restes consumides pels caçadors (Casabó i Rovira, 1981) i de la Cova Fosca
també es fa un estudi malacològic amb la descripció d’espècies marines i les diferents senyals de manipulació, i les correspondències climàtiques de les continentals (Oller, 1988).
En les comarques meridionals cal destacar l’estudi de la malacofauna del Tossal de la Roca
sense atribució cronoestratigràfica en què intervenen biòlogues del Museu Nacional de Ciències Naturals (Aparicio i Ramos, 1982). Així mateix, en algunes investigacions de J. M. Soler
“las conchas ocuparon gran parte de su literatura científica, en la que se recoge la tradición
sagrada o de virtud de este tipo de piezas en todo el Mediterráneo. Se interesó también, en
investigar aspectos como su distribución por las diferentes culturas, su uso y significado o el
modo en que fueron trabajadas o explotadas” (Barciela, 2008: 21). A més de les descripcions
de la matèria primera, morfologia i tècnica, acompanya les seues publicacions de fotografies
i dibuixos, com per exemple en la de Cabezo Redondo, on estudia 160 mol·luscs marins de
13 gèneres i, sobre els terrestres, observa que hi ha gran quantitat de caragols no analitzats i
reflexiona sobre el testimoni del seu consum en la comarca: “en Lagrimal aparecieron grandes
hoyos colmatados de conchas de ‘hélix’ “una concha que no ha dejado de aparecer en ninguno
de los yacimientos estudiados” (Soler, 1987: 119).
A final de la dècada dels vuitanta es publica la tesi doctoral de l’arqueòleg australià I.
Davidson dedicada a la fauna del final del Paleolític de les coves de Parpalló, Malladetes i
Volcan del Faro, on inclou un apartat de “conchas” en cada jaciment. Per a Parpalló mostra una taula de les espècies identificades per Vidal i la distribució estratigràfica segons
Pericot (Davidson, 1989: 60-61). De Malladetes, no existien estudis sobre la malacofauna, però en analitzar la fauna de vertebrats, Davidson registra la freqüència de restes de
petxines d’aigua dolça i marina en una taula, interpretant la presència de les marines
com en Parpalló “como testimonio de visitas bastante frecuentes a la costa” i que “no parece posible que se usaran como alimento, dada su escasa cantidad y la lejanía del mar”
(Davidson, 1989: 159). Pel que fa a Volcan del Faro, a més de publicar la taula de l’anàlisi
de Cuerda i Gasull (1971), registra tres classes de mol·luscs terrestres que són abundants i
fa algunes reflexions sobre la seua distribució i, en nombre més escàs, documenta petxines marines que no considera restes bromatològiques (Davidson, 1989: 185-186).
Durant la dècada dels noranta es donen importants contribucions metodològiques
en tot el món. L’aplicació de tècniques de quantificació en arqueozoologia, sumat a la
millora en les tècniques d’excavació, mostreig i anàlisi, permeteren obtenir resultats més
acurats. A més de les classificacions taxonòmiques, dels estudis tecnològics i morfomètrics i de la comparació etnogràfica, s’acudeix també a l’experimentació i cada vegada hi
34
[page-n-17]
Els estudis d’arqueomalacologia en la prehistòria valenciana
ha més preocupació per estudiar aspectes com l’anàlisi tafonòmica o l’obtenció de matèries primeres. A nivell peninsular cal citar el treball de R. Moreno, Catálogo de malacofaunas de la Península Ibérica (Moreno, 1995), en el qual fa una recopilació bibliogràfica
de les restes malacològiques de 142 jaciments des de la prehistòria fins a l’època romana,
dels quals 13 són valencians, 10 d’ells de cronologia prehistòrica.
Pel que fa a la malacofauna de jaciments prehistòrics valencians, en els noranta es
multipliquen els estudis. En l’anàlisi arqueomalacològica es generalitza una metodologia que inclou la classificació taxonòmica, la quantificació (NR i NMI), l’estudi de les
alteracions (naturals i antròpiques) i les dades biomètriques, a més d’altres aspectes com
les estratègies d’aprovisionament.
En la presentació de resultats d’excavació resulta freqüent trobar un apartat dedicat a la
malacofauna on es classifiquen taxonòmicament les restes continentals i marines, com és
el cas del poblat de Niuet (Pascual, 1994) o de les coves dels Diablets (Aguilella et al., 1999)
i de Matutano (Watson, 1999). Alguns treballs es dediquen a l’ornat malacològic oferint, a
més de la classificació taxonòmica, l’anàlisi tecnològica i tipològica de les peces. De vegades referides a un sol jaciment, com el que B. Soler (1990) realitza sobre els elements ornamentals de Parpalló on analitza 251 peces de 27 espècies. Altres abasten un ampli conjunt
de jaciments, com la que compara jaciments mediterranis del Plistocè superior (Cotino i
Soler, 1998) o la que es dedica a més de 100 jaciments neolítics i calcolítics valencians on
s’analitzen quasi 3000 peces d’ornat sobre suport malacològic entre les que hi ha, a més de
petxines perforades, perles de collar, penjolls variats, anells, braçalets i botons (Pascual,
1996, 1998). També hi trobem investigacions que aborden qüestions tecnològiques, com
la referida a les perforacions de petxines mitjançant l’experimentació, reproduint-ne vuit
i comparant-les amb peces arqueològiques de Parpalló i Beneito (d’Errico et al., 1993; Soler, 2001a). Altres treballs de finals dels noranta es centren en l’anàlisi de la malacofauna
continental, bé descartant el seu consum com el de la gatera de la Sarsa (Aparicio i Ramos,
1989) o destacant el caràcter alimentari dels Iberus, el taxó predominant, en les ocupacions eneolítiques de la Cova de Dalt del Tossal de la Font (Gusi i Aguilella, 1998).
En la darrera dècada els treballs arqueomalacològics es consoliden plenament havent, a més d’amplis estudis d’alguns jaciments, altres que analitzen un determinat període, estudis de grups tafonòmics que encara no s’havien desenvolupat (instruments) i
estudis de caire tecnològic.
Entre els estudis de la malacofauna d’un jaciment, poden citar-se els del poblat del
Neolític final de La Colata (Pascual, 2004), dels nivells neolítics de la Cova Sant Martí
(Luján, 2004a), de la Cova de les Bruixes (Sarrión, 2005), del Mesolític geomètric al Campaniforme de l’Abric de la Falguera (Pascual, 2006b), de l’ornat dels nivells mesolítics de
denticulats de Santa Maira (Pascual, 2006a) o de les restes malacofaunístiques marines
35
[page-n-18]
JOSEP LLUÍS PASCUAL BENITO
de l’Abric de la Roca Roja (Enrich et al., 2008), dels escasses restes marines sense context
de la Cova del Montgó (Esquembre i Torregrosa, 2008: 110) o la malacofauna marina del
poblat del Neolític final de La Torreta-El Monastil (Luján, 2010). Destaquen pel nombre
d’exemplars l’estudi de les restes malacològiques recuperades en el sector A de la Cova
de les Cendres, dels nivells del Neolític antic a l’Edat del Bronze (Pascual, 2009), amb un
total de 18 941 individus de 31 espècies marines i 6 de continentals, el 98% d’origen marí,
agrupats en les diverses classes zoològiques, famílies i espècies o gèneres identificats, de
les quals es fa un breu comentari de les seues característiques físiques i ecològiques, i
s’indica el seu nom comú, el nombre i estat de les restes, de les quals un 97,8% es considera de caràcter bromatològic, les pertanyents a cinc espècies de tres gèneres de gasteròpodes (Patella, Osilinus i Stramonita), una de bivalve (Mytilus) i una de cefalòpode
(Sepia), mentre la resta de grups tafonòmics s’interpreten com a matèria primera per a
ornament, ornats acabats i instruments o com a introduïts accidentalment. També les
anàlisis dels conjunts dels nivells calcolítics del poblat de La Vital amb 2278 individus
marins de 30 espècies i 117 continentals de 5 espècies, el 95% marins (Pascual, 2011), o les
dels nivells mesolítics i neolítics de l’assentament de Benàmer, amb 148 restes marines
de 8 espècies i 1668 de continentals de 7 espècies (Barciela, 2011).
Entre els avanços o estudis preliminars publicats, cal destacar el de l’assentament de
Costamar amb restes del Neolític postcardial (Carrasco, 2010), el del Barranquet d’Oliva,
una gran acumulació de malacofauna de més de 25 000 restes, sobretot marines, de les
quals el 99,66% es considera de caràcter bromatològic on s’inclouen les restes de les
famílies Glycymeridae i Cardiidae (Esquembre et al., 2006: 188) i el del Tossal de les Basses, on s’observa un enterrament amb abundants petxines de Cerastoderma glaucum,
Patella sp. i Osilinus turbinatus que podrien formar part d’una ofrena funerària i es cita
la presència d’abundant malacofauna en la zona definida com una “área de cocción”, formada per nombroses estructures circulars de còdols amb senyals de foc, per als quals es
proposa una utilització per a coure al vapor els mol·luscs (Rosser, 2010) (3).
Altres estudis dels darrers anys es dediquen a diversos conjunts tafonòmics de determinat
període. Alguns analitzen els ornaments malacològics, tant del Paleolític superior incloent
materials de Cendres, Beneito, Parpalló i Santa Maira amb un total de 365 elements (Soler,
2001b), com del Neolític i Eneolític de Villena amb l’estudi de 15 jaciments on s’han documentat 1415 restes pertanyents a 13 gèneres (Barciela, 2008) o de l’Edat del Bronze del Llevant
peninsular a partir de les restes malacològiques de 14 jaciments del corredor de Villena on
s’aprofiten com a peces d’ornat o instruments (Luján, 2004b, 2005; Luján i Jover, 2008; Jover
i Luján, 2008). Altres es dediquen a conjunts de malacofauna marina documentada en huit
poblats del Neolític final/Calcolític de les comarques centrals valencianes (La Vital, Beniteixir,
Les Jovades, Niuet, La Colata, Camí de Missena, Arenal de la Costa i Ereta del Pedregal), on
36
[page-n-19]
Els estudis d’arqueomalacologia en la prehistòria valenciana
es troben representades al menys 37 espècies, de les quals 13 son de bivalves, setze de gasteròpodes, una d’escafòpodes i una altra de cefalòpodes, responent la seua presència a causes
diverses; únicament en La Vital una petita part correspon a motius bromatològics, mentre
que de la major part s’aprofita la morfologia natural de les petxines per a confeccionar adorns
o per a ser utilitzades com a utensilis (recipients, allisadors i instruments sonors) (Pascual,
2010). Altres treballs incideixen sobre el consum de mol·luscs marins durant el Neolític antic
en la regió central de la façana mediterrània peninsular, comptant amb les dades de sis jaciments situats en la zona litoral valenciana, les coves de les Cendres i del Montgó i els poblats
del Tossal de les Basses, El Barranquet d’Oliva i Costamar (Pascual, en premsa), dels quals
s’analitzen els conjunts malacològics de caràcter bromatològic, on s’observen dos grups que
remeten a l’explotació de dos tipus d’ecosistemes, per una part un ambient litoral rocós en
què s’explota la zona mesolitoral per a l’obtenció de gasteròpodes, amb predomini de Patella
sobre Osilinus i Stramonita i, per altra, l’explotació de les llacunes litorals per a la recol·lecció
de Cerastoderma glaucum. Altres estudis tracten el consum de gasteròpodes continentals en
dos jaciments mesolítics a l’aire lliure de Villena, Arenal de la Virgen i Casa Corona, amb 1180 i
2744 individus de 4 i 12 espècies, amb conjunts dominats per Sphinterochila candidisima i, en
menor mida, Iberus alonensis, associats a estructures d’habitació, presentant la composició
del conjunt, l’etologia de les espècies, els processos tafonòmics, les estratègies de recol·lecció,
els patrons estacionals i les condicions paleoecològiques (Fernández et al., 1998, 2011).
També trobem treballs centrats en qüestions tecnològiques com el dedicat a la fabricació de perles de collar a partir de discs de cardíids durant el Neolític peninsular en
base a les troballes en quatre jaciments valencians, Cova Bernarda, Cova de les Cendres,
Cova de l’Or i Les Puntes, a més d’altres 19 jaciments peninsulars on es documenten
les diferents fases del procés de fabricació d’aquests elements d’ornat (Pascual, 2005),
o el que tracta sobre instruments sobre suports malacològics en les comarques centrals
valencianes, estudiant peces de 13 jaciments que cobreixen una cronologia del Neolític
antic al Campaniforme, on es documenten 62 petxines marines de sis espècies que mostren traces de caràcter antròpic, amb senyals d’ús en la superfície exterior o en la vora:
microestries, poliment, llustre, retocs o presència de matèria colorant, que evidencien la
seua funció com a recipients, gratadors, allisadors o instruments sonors (Pascual, 2008).
De caràcter metodològic, amb l’intent d’aportar dades per a la interpretació dels
agregats arqueològics de conills, l’espècie millor representada, és l’estudi de les restes
de vertebrats recuperades en les covetes de Sitjar Baix, un cau contemporani de petits
carnissers (cf. Vulpes vulpes) ubicat en les proximitats del jaciment, on també es va documentar un conjunt de caragols continentals -362 individus pertanyents a 12 espècies
amb domini de Rumina decollata-, acumulació que s’interpreta d’origen natural, conseqüència de la tendència d’aquests gasteròpodes a protegir-se de la sequera en escletxes o
37
[page-n-20]
JOSEP LLUÍS PASCUAL BENITO
petites coves buscant condicions favorables (Sanchis i Pascual, 2011). Un altre estudi metodològic compara les perforacions d’origen natural de bivalves prehistòrics de les coves
de Parpalló i de l’Or (Cerastoderma, Acanthocardia i Glycymeris) amb les que presenten
valves actuals recollides en platges de Múrcia i Alacant, amb la finalitat d’analitzar les
petxines trobades en nivells mosterians de la Cueva de los Aviones (Zilhão et al., 2011).
Al llarg d’aquestes línies hem pogut observar com l’anàlisi de les restes arqueomalacològiques trobades en jaciments valencians ha experimentat un interés creixent als darrers anys. Una bona mostra d’això pot observar-se en la progressió de les comunicacions
presentades a les reunions d’arqueomalacologia de la present dècada. L’any 2010 suposa
un nou impuls als estudis arqueomalacològics, amb la celebració de la “I Reunión Científica de Arqueomalacología de la Península Ibérica” a León, que ha tingut continuïtat en
la II Reunió, celebrada en 2011 a Barcelona, i amb la III Reunió que es celebrarà a Cadis
en desembre de 2012. Es tracta de reunions d’arqueomalacòlegs espanyols, portuguesos i
francesos, amb l’objecte d’unificar criteris metodològics, presentar nous descobriments i
fomentar un lloc de debat, mantenir un espai de comunicació i refermar relacions entre
investigadors en aquest camp. Si en la primera reunió, publicada en 2010 en el número
6 de la revista Férbedes, només hi havia una comunicació que afectava a conjunts valencians, en la segona, que veurà la llum en la revista Archaeofauna, n’eren dues i, per a la
tercera estan previstes fins a sis comunicacions. Si a això sumem les quatre comunicacions sobre malacologia d’aquestes Primeres Jornades d’Arqueozoologia, es pot augurar
un bon futur per als estudis d’arqueomalacologia en terres valencianes.
Notes
(1) La nomenclatura taxonòmica actual dels mol·luscs marins pot consultar-se en diverses llistes de caràcter general en les pàgines: CLEMAM (Check List of European Marine Mollusca,
Muséum National d´Histoire Naturelle, Paris) (http://www.somali.asso.fr/clemam) i “Word
Register of Marine Species” (http://www.marinespecies.org/).
(2) Respecte al terme “paradero” crec interessant reproduir la nota que fan J. Vilanova i J. D. de
la Rada (1894: 638): “Kiokenmodingo: et. del danés kioken, y moding, resto o despojo; m.: depósitos que se encuentran en varios puntos del litoral escandinavo y en otras partes, formados de
restos de alimentación y de útiles toscos de piedra, de hueso, etc, mezclados con tierra y cenizas:
los de América se llaman paraderos”.
(3) De la malacofauna del Tossal de les Basses, A. Luján i P. Rosser amplien la informació en
un article d’aquesta publicació.
38
[page-n-21]
Els estudis d’arqueomalacologia en la prehistòria valenciana
BIBLIOGRAFIA
Acuña, J. D., Robles, F. (1980): La Malacofauna. En B. Martí, V. Pascual, M. D. Gallart, P. López García, Pérez Ripoll, M., J. D. Acuña i F. Robles, Cova de l’Or (Beniarrés, Alicante). Serie de Trabajos
Varios del SIP 65, València, 257-283.
Aguilella, G., Gusi, F., Olaria, C. (1999): El jaciment prehistòric de La Cova dels Diablets (Alcalà de Xivert,
Castelló). Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló 20, 7-36.
Aparicio, M. T., Ramos, M. A. (1982): Notas sobre la malacofauna del yacimiento paleolítico
del Tossal de la Roca (Alicante). En C. Cacho, Notas sobre algunos materiales del Tossal
de la Roca (Vall d’Alcalà, Alicante). Trabajos de Prehistoria 39 (1), 69-72.
Aparicio, M. T., Ramos, M. A. (1998): Malacofauna. En G. Molero, P. López, M. A. Ramos, P.
Sevilla, M. T. Aparicio i M. D. Asquerino, Cova de la Sarsa (Bocairent, València). Sector II:
Gatera. Recerques del Museu d’Alcoi 7, 61-64.
Ballester, I. (1928): La covacha sepulcral de Camí Real. Archivo de Prehistoria Levantina I, 31-86.
Ballester, I. (1929): La labor del SIP y su Museo en el año 1928. València.
Ballester, I. (1944): El enterramiento en cueva de Rocafort. Serie de Trabajos Varios del SIP 9, València.
Ballester, I. (1949): Excavaciones en la Cueva de la Pastora (Alcoy). La labor del SIP y su Museo
en los años 1940 a 48, València, 40-65.
Barciela, V. (2008): Adornos y simbolismo. Los adornos personales del Neolítico y Eneolítico
en Villena (Alicante). Fundación municipal «José Mª. Soler», Villena.
Barciela, V. (2011): El estudio de la malacofauna: implicaciones paleoambientales y antrópicas. En P. Torregrosa, F. J. Jover i E. López (dirs.), Benàmer (Muro d’Alcoi, Alicante). Mesolíticos y neolíticos en las
tierras meridionales valencianas. Serie de Trabajos Varios del SIP 112, València, 239-256.
Belda, J. (1929): Excavaciones en el «Monte de la Barsella» término de Torremanzanas (Alicante). Memoria de los trabajos y hallazgos arqueológicos en las excavaciones practicadas
en 1928. Junta Superior de Excavaciones y Antigüedades 100, Madrid.
Belda, J. (1931): Excavaciones en el «Monte de la Barsella» término de Torremanzanas (Alicante). Memoria de los trabajos y hallazgos arqueológicos en las excavaciones practicadas
en 1929. Junta Superior de Excavaciones y Antigüedades 112, Madrid.
Boscá, E. (1916): Un paradero de la época paleolítica en Oliva (Valencia). Boletín de la Real
Sociedad Española de Historia Natural XVI, 81-83.
Botella, E. (1926): Excavaciones en la «Mola Alta» de Serelles (Alcoy). Memoria de los trabajos y descubrimientos realizados (1924-25). Junta Superior de Excavaciones y Antigüedades 79, Madrid.
Botella, E. (1928): Excavaciones en la «Mola Alta» de Serelles (Alcoy). Memoria de los trabajos y
descubrimientos realizados (1927). Junta Superior de Excavaciones y Antigüedades 94, Madrid.
Carrasco, M. S. (2010): Resultados preliminares del estudio malacológico de Costamar. En E.
Flors (coord.), Torre la Sal (Ribera de Cabanes, Castellón). Evolución del paisaje antrópico
desde la prehistoria hasta el medioevo. Monografíes de Prehistòria i Arqueologia
Castellonenques 8, Castelló de la Plana, 425-430.
39
[page-n-22]
JOSEP LLUÍS PASCUAL BENITO
Casabó, J. (2004): Paleolítico Superior Final y Epipaleolítico en la Comunidad Valenciana.
MARQ Serie Mayor 3, Alacant.
Casabó, J., Rovira, M. L. (1981): El yacimiento prehistórico de la Cova, La Vall dÙixò (Castellón). Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló 8, 101-128.
Cotino, F., Soler, B. (1998): Ornamento sobre malacofauna: ¿Una perspectiva regional? En J. L. Sanchidrián i M. D. Simón (eds.), Las Culturas del Pleistoceno Superior en Andalucía. Homenaje al
profesor Francisco Jordá Cerdá. Patronato de la Cueva de Nerja, Málaga, 312-323.
Cuerda, J., Gasull, L. (1971): Malacofauna campanya 1968 Cova de Volcán del Faro. Nota manuscrita.
Cuerda, J., Gasull, L. (1979): Malacofauna. En J. Aparicio, El Mesolítico en Valencia y en el
Mediterráneo occidental. Serie de Trabajos Varios del SIP 59, València, 115-117.
Davidson, I. (1989): La Economía del final del Paleolítico en la España Oriental. Serie de Trabajos Varios del SIP 85, València.
Enrich, J., Estrada, A., Nadal, J. (2008): Malacologia marina i ornaments de conxa. En G.
Aguilella i N. Arquer, Abric de la Roca Roja (Orpesa, Castelló): un abric freqüentat des del
III mil·leni a.C. Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló 26, 35-36.
d´Errico, F., Jardón, P., Soler, B. (1993): Critères à base experimentale pour l´étude des perforations naturelles et intentionnelles sur coquillages. Traces et Fonction: Les gestes retrouvés.
Colloque International de Liège. Editions ERAUL (vol. 50), 241-254.
Esquembre, M. A., Boronat, J. D., Jover, F. J., Molina, F. J., Luján, A., Fernández, F. J., Martínez, R., Ferrer, C., Ruiz, R., Pérez, G., Ortega, J. R. (2008): El yacimiento neolítico del
Barranquet de Oliva (Valencia). En M. Hernández, J. Soler i J. López (eds.), IV Congreso
del Neolítico peninsular (tomo I). MARQ, Alacant, 183-190.
Esquembre, M. A., Torregrosa, P. (2008): Catálogo de piezas conservadas en el Museo Arqueológico provincial del Alicante. En J. Soler (ed.), La Cova del Montgó (Xàbia, Alicante).
Catálogo de fondos del MARQ 7, Alacant, 63-114.
Esteve, F. (1969): El abrigo rupestre del Assud de Almazora y su yacimiento arqueológico.
Archivo de Prehistoria Levantina XII, 43-54.
Fernández, J., Gómez, M., Martínez-Ortí, A. (1998): Resultados preliminares del proyecto
de investigación sobre los orígenes del Neolítico en el Alto Vinalopó y su comarca: La
revisión de El Arenal de la Virgen (Villena, Alicante). En M. Hernández, J. Soler i J. López
(eds.), IV Congreso del Neolítico peninsular (tomo I). MARQ, Alacant, 107-116.
Fernández, J., Gómez, M., Martínez-Ortí, A. (2011): Systematic consumption of non-marine
gastropods at open-air Mesolithic sites in the Iberian Mediterranean Region. Quaternary
International 244, 45-53.
Fischer, P. H. (1922): Mollusques quaternaires récoltés par M. l’Abbé Breuil dans diverses stations préhistoriques d’Espagne. Journal de Conchyliologie 67 (21), 160-167.
Fletcher, D., Pla, E. (1956): El poblado de la Edad del Bronce de la Montanyeta de Cabrera
(Vedat de Torrente, Valencia). Serie de Trabajos Varios del SIP 18, València.
40
[page-n-23]
Els estudis d’arqueomalacologia en la prehistòria valenciana
Furgús, P. J. (1937): Col·lecció de treballs del P. J. Furgús sobre Prehistòria valenciana. Serie de
Trabajos Varios del SIP 5, València.
Goberna, M. V. (1981): La Sociedad Arqueológica Valenciana. Archivo de Prehistoria Levantina XVI, 575-608
Gusi, F., Aguilella, G. (1998): Les ocupacions eneolítiques de la Cova de Dalt del Tossal de la
Font (Vilafamés). Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló 19, 53-104.
Jordà, F., Alcacer, J. (1949): La covacha de Llatas (Andilla). Serie de Trabajos Varios del SIP 11,
València.
Jover, F. J., Luján, A. (2008): El consumo de conchas marinas durante la Edad del Bronce en la
fachada mediterránea de la Península Ibérica. Complutum 21 (1), 101-122.
Juan Cabanilles, J., Gozalbes, M. (2006): Les primeres publicacions del SIP: Archivo de Prehistoria Levantina, Memorias Anuales i Treballs Solts/Trabajos Varios. En H. Bonet, M.
J. de Pedro, A. Sánchez i C. Ferrer (eds.), Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP
1927-1950. València, 83-94.
Luján, A. (2004a): La malacofauna. En P. Torregrosa i E. López, La Cova Sant Martí (Agost,
Alicante). Serie Excavaciones Arqueológicas, Memorias 3, Alacant, 79-83.
Luján, A. (2004b): Consideraciones sobre el aprovechamiento de restos malacológicos durante la Edad del Bronce en el Levante peninsular. En L. Hernández i M. S. Hernández
(ed.), La Edad del Bronce en tierras valencianas y zonas limítrofes. Institut de Cultura
«Juan Gil–Albert», Villena, 91-98.
Luján, A. (2005): La malacofauna en el corredor de Villena. Apuntes sobre su empleo durante
la Edad del Bronce. Revista del Vinalopó 8, 29-49.
Luján, A., Jover, F. J. (2008): El aprovechamiento de recursos malacológicos marinos durante la Edad del
Bronce en el levante de la Península Ibérica. Archivo de Prehistoria Levantina XXVII, 81-113.
Luján, A. (2010): Las relaciones costa-interior durante el III milenio AC: La circulación de
la malacofauna marina. En F. J. Jover (coord.), La Torreta-El Monastil (Elda, Alicante).
Del IV al III milenio AC en la cuenca del río Vinalopó. Serie Excavaciones Arqueológicas,
Memorias 5, Alacant, 147-154.
Llobregat, E., Marti B., Bernabeu, J., Villaverde, V., Gallart, M. D., Pérez Ripoll, M., Acuña, J.
D., Robles, E. (1981): Cova de les Cendres (Teulada, Alicante), informe preliminar. Revista
del Instituto de Estudios Alicantinos 34, 87-111.
Mallada, L. (1892): Catálogo general de las especies fósiles encontradas en España. Boletín de
la Comisión del Mapa Geológico XVIII, Madrid.
Mateu, J. F., Martí, B., Robles, F., Acuña, J. D. (1985): Paleografía litoral del Golfo de Valencia
durante el Holoceno inferior a partir de yacimientos prehistóricos. Pleistoceno y Geomorfología litoral. Homenaje a Juan Cuerda. València, 77-102.
Moreno, S. (1942): Apuntes sobre las estaciones prehistóricas de la Sierra de Orihuela. Trabajos Varios del SIP 7, València.
41
[page-n-24]
JOSEP LLUÍS PASCUAL BENITO
Moreno, R. (1995): Arqueomalacofaunas de la Península Ibérica: un ensayo de síntesis. Complutum 6, 353-382.
Moreno, R. (1995): Catálogo de malacofaunas de la Península Ibérica. Archaeofauna 4, 143-272.
Olaria, C., Gusi, F., Estévez, J., Casabó, J., Rovira, L. (1981): El yacimiento magdaleniense de Cova
Matutano (Vilafamés, Castellón). Quaderns de Prehistòria i Arqueología de Castelló 8, 21-100.
Oller, J. (1988): Estudio conquiliológico y malacológico. En C. Olaria, Cova Fosca. Un asentamiento meso-neolítico de cazadores y pastores en la serranía del Alto Maeztrazgo. Monografies de Prehistòria i Arqueologia Castellonenques 3, Castelló de la Plana, 345-350.
Pascual Benito, J. L. (1994): El utillaje óseo, los adornos, la malacofauna y las manifestaciones
religiosas de Niuet. Recerques del Museu d’Alcoi 3, 51-62.
Pascual Benito, J. L. (1996): Los adornos del Neolítico I en el País Valenciano. Recerques del
Museu d’Alcoi 5, 17-52
Pascual Benito, J. L. (1998): Utillaje óseo, adornos e ídolos neolíticos valencianos. Serie de
Trabajos Varios del SIP 95, València.
Pascual Benito, J. L. (2004): La malacofauna, En M. Gómez Puche, A. Diez, P. García Borja, J. L.
Pascual Benito, G. Pérez Jordà, S. B. McClure, M. D. López Gila, T. Orozco, C. Verdasco, O.
García Puchol i Y. Carrión, El yacimiento de Colata (Montaverner, Valencia) y los «poblados
de silos» del IV milenio en las comarcas centro-meridionales del País Valenciano. Recerques
del Museu d’Alcoi 13, 102-104.
Pascual Benito, J. L. (2005): Los talleres de cuentas de Cardium en el Neolítico peninsular. En
R. Ontañón, C. García-Moncó i P. Arias (coords.), Actas del III Congreso del Neolítico en
la Península Ibérica. Santander, 277-286.
Pascual Benito, J. L. (2006a): Industria ósea y adorno. En J. E. Aura, Y. Carrión, O. García Puchol,
P. Jardón, J. F. Jordá, L. Molina, J. V. Morales, J. L. Pascual, G. Pérez Jordà, M. Pérez Ripoll,
M. J. Rodrigo i C. Verdasco, Epipaleolítico-Mesolítico en la comarcas centrales valencianas.
En A. Alday (ed.), El Mesolítico de muescas y denticulados en la cuenca del Ebro y el Mediterráneo peninsular. Memoria de yacimientos alaveses 11, Álava, 99-102.
Pascual Benito, J. L. (2006b): La malacofauna del Abric de la Falguera. En O. García Puchol i
J. E. Aura, El Abric de la Falguera: 8.000 años de ocupación humana en la cabecera del río
de Alcoi (vol. 2), Alcoi, 168-174.
Pascual Benito, J. L. (2008): Instrumentos neolíticos sobre soporte malacológico de las comarcas centrales valencianas. En M. S. Hernández, J. A. Soler i J. A. López (eds.), IV
Congrés del Neolític a la Península Ibèrica (Alacant, 2005). MARQ, Alacant, 290-297.
Pascual Benito, J. L. (2009): La malacofauna de la Cova de les Cendres. En J. Bernabeu i L.
Molina (eds.), La Cova de les Cendres (Moraira-Teulada, Alicante). MARQ, Serie Mayor 6,
Alacant, 181-188.
Pascual Benito, J. L. (2010): La malacofauna marina en los poblados del Neolítico final de las
comarcas centrales valencianas. Férbedes 6, 121-133.
42
[page-n-25]
Els estudis d’arqueomalacologia en la prehistòria valenciana
Pascual Benito, J. L. (2011): La malacofauna. En G. Pérez Jordà, J. Bernabeu, Y. Carrión, Y.
García Puchol, L. Molina i M. Gómez Puche, La Vital (Gandía, Valencia). Vida y muerte
en la desembocadura del Serpis durante el III y el I milenio a.C. Serie de Trabajos Varios del
SIP 113, València, 121-138.
Pascual Benito, J. L. (en premsa): El consumo de moluscos marinos durante el Neolítico antiguo en el País Valenciano. Archaeofauna.
Pascual, V. (1963): Hallazgos prehistóricos en Les Llometes. Archivo de Prehistoria Levantina
X, 39-57.
Pericot, L. (1928): El depósito de brazaletes de pectúnculo de «Penya Rója» (Cuatretondeta).
Archivo de Prehistoria Levantina I, 23-31.
Pericot, L. (1942): La Cueva del Parpalló (Gandía). Instituto Diego Velázquez, CSIC, Madrid.
Pericot, L., Ponsell, F. (1928): El poblado de «Mas de Menente» (Alcoy). Archivo de Prehistoria Levantina I, 101-112.
Pla, E. (1953): La Coveta del Barranc del Castellet (Carrícola, Valencia), Archivo de Prehistoria
Levantina V, 35-64.
Pla, E. (1958): La covacha de Rivera (Cullera-Valencia), Archivo de Prehistoria Levantina VII, 23-39.
Rosser, P. (2010): Enterramientos neolíticos y creencias en el Tossal de les Basses: primeros
datos. En A. Pérez i B. Soler (coords.), Restes de vida, restes de mort. Museu de Prehistòria
de València, 183-190.
Rosser, P., Fuentes, C. (2007): Tossal de les Basses. Seis mil años de historia de Alicante. Ayuntamiento de Alicante.
Royo, J. (1942): Relación detallada del material fósil de Còva Negra de Bellús. En Estudio sobre
las cuevas paleolíticas valencianas. Serie de Trabajos Varios del SIP 6, València, 14-18.
Sanchis, A., Pascual Benito, J. L. (2011): Análisis de las acumulaciones óseas de una guarida de
pequeños mamíferos carnívoros (Sitjar Baix, Onda, Castellón): implicaciones arqueológicas. Archaeofauna 20, 47-71.
Sarrión I. (2005): Anexo II. La fauna de la cova de les Bruixes. En N. Mesado, La Cova de les
Bruixes (Rosell, Castellón). Serie de Trabajos Varios del SIP 105, València, 77-107.
Soler Mayor, B. (1990): Estudio de los elementos ornamentales de la Cova de Parpalló. Saguntum PLAV 23, 39-60.
Soler Mayor, B. (2001a): Tècniques de perforació per a la fabricació de penjolls. En V. Villaverde (ed.), De Neandertals a Cromanyons. L’inici del poblament humà a les terres valencianes. Universitat de València, 383-386.
Soler Mayor, B. (2001b): Adornament, imatge i comunicació. En V. Villaverde (ed.), De Neandertals a Cromanyons. L’inici del poblament humà a les terres valencianes. Universitat de
València, 367-376.
Soler García, J. M. (1987): Excavaciones arqueológicas en el Cabezo Redondo. Alacant.
Soler García, J. M. (1991): La Cueva del Lagrimal. Caja de Ahorros Provincial de Alicante.
43
[page-n-26]
JOSEP LLUÍS PASCUAL BENITO
Sos Baynat, V. (1942): Còva del Parpalló. Avance a una clasificación de su fauna. En Estudio sobre las
cuevas paleolíticas valencianas. Serie de Trabajos Varios del SIP 6, València, 19-30.
Vicedo, R. (1920-22): História de Alcoy y su región, Alcoi.
Vidal y López, M. (1942a): Melanopsis de la Cueva del Parpalló. Boletín de la Real Sociedad
Española de Historia Natural XL, 349-350.
Vidal y López, M. (1942b): Los fósiles en el aderezo prehistórico. Actas y memorias de la
Sociedad Española de Antropología, Etnografía y Prehistoria XVII (1-4), 194-196.
Vidal y López, M. (1943): Ensayo de sistematización de los objetos malacológicos prehistóricos. Ampurias V, 211-220.
Vidal y López, M. (1945): Nota malacológica (apéndice). En L. Pericot, La cueva de la Cocina.
(Dos Aguas). Nota preliminar. Archivo de Prehistoria Levantina II, 70-71.
Vidal y López, M. (1947): La fauna malacológica de la Cueva del Parpalló. En Estudio
sobre las cuevas paleolíticas valencianas. Serie de Trabajos Varios del SIP 6 (2ª edició), València, 58-61.
Vilanova y Piera, J. (1872): Origen, Naturaleza y Antigüedad del Hombre. Madrid.
Vilanova y Piera, J. (1873): Prehistórico español. Memoria de la Sociedad Arqueológica Valenciana durante el año 1872, València, 13-20.
Vilanova y Piera, J. (1878): Los estudios Prehistóricos. Memoria de la Sociedad Arqueológica
Valenciana durante el año 1877, València, 13-29.
Vilanova y Piera, J. (1882): La estación Prehistórica de Monóvar. Revista de Valencia II, 66-73.
Vilanova y Piera, J., de la Rada, J. D. (1894): Geologia y protohistória ibéricas. Historia General
de España dirigida por A. Canovas, Madrid.
Watson, J. P. N. (1999): Estudio malacológico. En C. Olaria, Cova Matutano (Vilafamés, Plana
Alta, Castellón). Un modelo ocupacional del magdaleniense superior-final en la vertiente
mediterránea peninsular. Monografies de Prehistòria i Arqueología Castellonenques 5,
Castelló de la Plana, 287-289.
Zilhão, J., Angelucci, D. E., Badal, E., d’Errico, F., Daniel, F., Dayet, L., Douka, K., Higham,
T. F. G., Martínez, M. J., Montes, R., Murcia, S., Pérez, C., Roldán, C., Vanhaeren, M.,
Villaverde, V., Wood, R., Zapata, J. (2010): Symbolic Use of Marine Shells and Mineral
Pigments by Iberian Neandertals. Proceedings of the National Academy of Sciences USA
107, 1023-1028.
44
[page-n-27]