Diverses esferes, diverses dinàmiques. La tranformació de València i la seua regió durant el segle VIII
Julián M. Ortega
2019
[page-n-1]
220 /
[page-n-2]
Diverses esferes, diverses dinàmiques.
La transformació de València
i la seua regió durant el segle viii
Julián M. Ortega, Universidad de Zaragoza
Fa ara cinquanta anys, el 1969, va aparéixer en les pàgines
de la revista Mélanges de la Casa de Velázquez, l’òrgan de
difusió de la institució cultural francesa del mateix nom,
un article firmat per un jove investigador, Pierre Guichard,
amb el títol «Le peuplement de la région de Valence aux
deux premiers siècles de la domination musulmane». En
aquest, l’autor es preguntava per les raons que justificaven l’absència quasi total de testimonis escrits sobre
la primerenca implantació dels musulmans en aquesta
regió «llunyana, mal coneguda i molt sovint hostil». Les
respostes de Pierre Guichard en aquest seminal treball,
que es fonamentaven en l’ús combinat dels textos i la
toponímia, assenyalaven més els prejudicis etnocèntrics
dels cronistes àrabs contra els berbers que la seua escassa densitat demogràfica, que pareixia particularment
◁ Gravat del rei Roderic. Retratos de los reyes de España desde
Atanarico hasta nuestro católico monarca don Cárlos III..., p. 218.
García de la Huerta, Vicente (1734-1787) Rodríguez, Manuel Mariano
(1729-1802) - grab. Ibarr. © Biblioteca Nacional de España.
elevada en aquesta part d’al-Àndalus. El suport de l’arqueologia a aquesta tesi va vindre després, gràcies a la
intensa col·laboració de Guichard amb André Bazzana.
La seua caracterització del paisatge tribal, generat per la
instal·lació dels berbers al medi rural, prompte va assenyalar el paper determinant que van adquirir, segons pareix des de dates primerenques, els xicotets assentaments
de llauradors denotats per la toponímia en «Beni-» i les
fortificacions, anomenades ḥuṣūn en els textos àrabs, que
van servir de refugis col·lectius a una població llauradora
sempre zelosa de la seua autonomia política.
El principal tret conceptual d’aquesta narrativa ha
sigut des dels seus primers esbossos una clara propensió a centrar la seua atenció en la caracterització de les
estructures sobre els processos de canvi social. La meua
aproximació a aquesta qüestió en les següents pàgines
intentarà seguir una línia distinta, procurant realitzar un
breu repàs als principals contextos materials del segle viii,
per tractar d’observar quin tipus de transformacions va
/ 221
[page-n-3]
detonar la conquista islàmica de Spania
el 711 i distingir les dinàmiques que van
portar a la desaparició en aquesta regió del
llegat visigot.
Començaré per les ciutats, l’objectiu
militar prioritari dels combatents musulmans. Cap testimoni de violència atribuïble
a l’avanç musulmà ha sigut detectat fins
a hores d’ara a les velles ciutats que van
aconseguir retindre el seu paper de capçalera regional. Però que ha deixat rastre, és
un dels acords de pau negociats entre la
màxima autoritat de l’aparell administratiu i militar d’ocupació i un alt representant
de l’Estat got a la zona, el subscrit l’abril
de 713 per l’emir ˁAbd al-ˁAziz i el dux?, comes? Teodomir, l’aplicació del qual s’estenia
als territoria d’Oriola, Mula, Lorca, B.l.nt.la
(València?), Alacant, Ello (Minateda) i Elx (o
Begastri). Tot indica que durant unes dècades el pacte va ser respectat, probablement
a causa del manteniment, durant aquesta
primera etapa de l’autoritat episcopal, com
a corretja de transmissió entre la població
local i el poder musulmà. No obstant això,
cap a mitjan de segle, el pacte va haver de
quedar en paper mullat. Això explica que, al
Mapa dels llocs citats en el text. S’hi afegeix
la distribució dels topònims en Beni- a partir
d’un abocament sistemàtic d’aquestes en
els maps de l’IGN a escala 1:25.000.
222 /
[page-n-4]
Tolmo de Minateda (Hellín), el conjunt format per la basíli-
Els testimonis directes de l’establiment dels con-
ca i el palatium episcopal assistiren des d’aqueixes dates a
quistadors a les ciutats i presa de control dels seus
successives campanyes d’espoli, que van desembocar en
principals ressorts de poder són, doncs, molt tènues. El
la instal·lació d’una barriada residencial plenament consti-
principal potser siga el que proporciona la moneda. Les
tuïda cap a finals de la vuitena centúria.
últimes emissions monetàries dels monarques gots a la
Per la seua part, l’urbanisme de l’antiga Lucentum
regió corresponen als batiments a les seques de Sagunt
havia experimentat, durant la segona meitat del segle vii,
i València en els temps d’Ègica-Vítiza (698-702). La seua
una retracció tan severa que a penes constituïa un cas-
circulació pareix haver sigut en tot cas limitada, com en
trum alçat sobre la cima del Benacantil, entorn del qual
suggereix l’absència entre les troballes registrades al lle-
s’escampaven algunes xicotetes implantacions rurals amb
vant i el sud-est peninsulars, on només figuren el trient
cementeris annexos. El pas a domini musulmà pareix ha-
d’Ègica-Vítiza encunyat, trobat a la l’Alcúdia d’Elx i la sèrie
ver alterat poc les rutines d’aquests establiments, que,
documentada al Tolmo de Minateda, composta per un tri-
per descomptat, no van experimentar a curt termini res
ent d’Ègica-Vítiza i altres quatre més encunyats durant el
paregut a un floriment, més aïna el contrari. Els únics tes-
regnat en solitari de Vítiza (702-710). En tot cas, la moneda
timonis clars d’activitat durant els primers compassos del
andalusina de primera època tampoc no resulta massa
segle viii es concentren entorn de l’Albufereta, al xicotet es-
abundant. Les troballes de dinars es redueixen a l’exem-
tabliment del Tossal de les Basses i la gran necròpolis del
plar amb llegenda llatina encunyat al nord d’Àfrica, entre
Tossal de Manises, a la qual, després, em tornaré a referir.
els anys 704-714, que va aparéixer a Sagunt. Els dírhams,
Més al nord, Valentia evidencia millors condicions
per la seua part, estan representats per dues ocultacions,
per a conservar quelcom del seu anterior vigor urbà en-
una descoberta a Yecla i una altra, a Alacant, el 1913, l’úl-
torn del seu monumental episcopium, que es va mantin-
tima moneda de la qual va ser encunyada el 742. Els felu-
dre sense grans canvis, encara que de manera poc inten-
sos presenten una localització semblant, molt concentra-
sa, fins mitjan del segle viii, moment en què poden ser
da a l’actual espai alacantí. Aquesta desigual distribució
datades unes poques sepultures localitzades entorn de la
ha sigut relacionada pel control fiscal exercit a Tudmīr del
memòria martirial i el mausoleu cruciforme. La instal·la-
ŷund egipci establit en aquesta zona.
ció de la nova autoritat islàmica tampoc no va tindre ací
El problema del control territorial dels conquista-
un impacte immediat sobre l’urbanisme. Els contextos
dors, més enllà dels malparats recintes urbans, és una
andalusins més primerencs detectats fins ara correspo-
qüestió subjecta a debat. Al medi rural, el rastre deixat per
nen amb poques excepcions a rebliments d’acumulació
les campanyes militars resulta tan imperceptible com a
de sitges o fosses del segle ix i algunes instal·lacions ar-
les ciutats. L’única excepció, dubtosa, correspon al gran
tesanals dedicades a l’assaonat de pells.
recinte fortificat del Punt del Cid (Almenara), que en algu-
Diverses esferes, diverses dinàmiques. La transformació de València i la seua regió durant el segle viii. Julián M. Ortega
/ 223
[page-n-5]
na ocasió ha sigut identificat com un campament d’època
prolonga des de mitjans del segle viii fins ben entrada la
de la Conquista. La posterior ocupació i administració pri-
següent centúria. És també segur que alguns dels antics
merenca també planteja nombroses incògnites. Alguns
castra van tornar a ser ocupats, segurament en el context
autors han sostingut l’existència de torres de comunica-
de la fitna del segle ix, com suggereixen els exemples, ja
ció òptica que devien haver servit com a punts d’ajuda de
citats, del Zambo, el Castellar de la Morera i el Castellar
l’aparell de control territorial per als conquistadors, però
d’Alcoi. Una dinàmica semblant es pot entreveure, més
els suports materials d’aquesta idea són bastant febles.
al nord, en llocs com El Castillón (Manzanera), Muntanya
Divers és el problema que afecta els establiments si-
Mollet (Vilafamés) i Muntanya Marinet (Xodos). Més enllà
tuats en llocs destacats que van començar a sorgir a partir
de la indefinició cronològica que encara complica els in-
de finals del segle iv. Es tracta de xicotets poblats alçats
tents per fitar els trams d’ocupació en aquests assenta-
sobre cotes considerables que completen la capacitat de-
ments, el problema principal que continuen plantejant
fensiva de la seua posició amb tancaments emmurallats,
aquest grup d’assentaments és el de la identitat dels ocu-
a vegades extensos però molt simples en el seu disseny
pants, encara que hi ha indicis que potser assenyalen la
i execució: fàbriques de pedra seca, cortines adaptades
presència d’elits en alguns d’ells, com el Monastil.
al terreny, absència de bastions de reforç, accessos di-
La desorganització de les xarxes de poder aristocrà-
rectes mancats d’obres de flanqueig, etc. El que resulta
tiques resulta, en tot cas, evident. L’abandó del palau de
més complicat d’establir és durant quant de temps es van
Pla de Nadal (Riba-roja de Túria) en constitueix la millor
mantindre en actiu aquests incòmodes centres fortificats
prova. El conjunt va ser destruït per un potent incendi
i, de manera més concreta, quina va ser la seua destinació
que va tindre lloc algunes dècades després de la seua
durant el segle viii. En alguns casos van experimentar un
construcció (si és que aquesta va arribar a ser acabada).
abandó primerenc, abans de concloure el segle vi, com
Notable interés té, en aquest sentit, la troballa recent a
pareix succeir a Sant Josep (la Vall d’Uixó), Arco Fuentes
la partida dels Casals del Mas de Sabater (Morella), d’un
(Soneja), el Castellar (Alcoi), el Castellar de la Morera (Elx)
singular edifici de planta tripartida, façanes laterals forti-
i el Zambo (Novelda / Monòver). En uns pocs casos, no
ficades i sòcols de maçoneria reforçada amb carreu a les
obstant això, se n’ha constatat la durada fins a la següent
obertures, encara que sense elements arquitectònics or-
centúria, com ocorre amb el Monastil (Elda), l’última fase
namentals. Segons José M. de Antonio i Ramiro Pérez, que
d’ocupació del qual data de finals del segle vii i principis
han donat a conéixer el jaciment, la construcció, de sobri
del segle viii. És segur, de totes les maneres, que les instal·
to àulic, va ser erigida en les últimes dècades del segle
lacions en altura van continuar produint-se després de la
vi i es va mantindre sense canvis durant tota la centúria
conquista islàmica. El millor exemple d’això possiblement
següent fins que, a principis del segle viii, va experimen-
l’oferisca El Molón (Camporrobles), l’existència del qual es
tar una important reforma, datada per un trient de Vítiza,
224 /
[page-n-6]
que va tapiar diverses obertures i va elevar-ne els sòls. Poc
després, l’edifici va ser abandonat, la qual cosa va ocasionar la seua ruïna progressiva, amb el consegüent enfonsament de les parets sobre les sitges i els sòls.
L’alteració de les trames del poblament rural presenta altres derivades, que ací només cal resumir. Una
d’aquestes afecta la pervivència de les antigues villae i
les seues possessions. La major part van haver de desaparéixer per complet a causa de la tremenda garbellada
a què va ser sotmesa durant tot el segle v la xarxa que formaven aquestes implantacions. Les que van aconseguir
sobreviure, van experimentar un procés de reconversió
en granges de caire molt lax, generat per una combinació
d’àrees de residència, de treball ‒sitges, premses‒ i de soterrament. És possible que algun d’aquests establiments
perdurara durant el segle vii, encara que l’enrariment
de la vaixella fina d’importació complica la identificació
d’aquestes fases tardanes d’ocupació. La desaparició de
molts d’aquests establiments es pot rastrejar també a «llogarets» com el de Sitjar Baix (Onda), l’excavació del qual va
oferir la troballa de gran quantitat de ceràmica dels segles
vi i vii, que incloïa algunes produccions ebusitanes, però
no materials de cronologia emiral. Semblant és el cas de
Fontcalent, localitzat a les proximitats d’Alacant, l’última fase d’ocupació de la qual s’estén des de mitjans del
segle vii fins a les primeres dècades del segle viii. De totes
maneres, és segur que es van donar també noves fundacions, encara que desconeixem en quin grau van compensar els nombrosos abandons abans apuntats. És el cas
de l’anomenat Cabezo de los Ojales (San Isidro/la Granja
de Rocamora), empleats des de mitjans del segle viii
Assentaments i habitatges:
1) Tossal del Mollet (Villafamés);
2) El Molón (Camporrobles);
3) El Palau (Burriana);
4) El Casals de Mas de Sabater (Morella);
5) El Molón (Camporrobles);
6) Cabezo Ojales (San Isidro / Granja de Rocamora);
7) Tossal del Mollet (Villafamés).
Diverses esferes, diverses dinàmiques. La transformació de València i la seua regió durant el segle viii. Julián M. Ortega
/ 225
[page-n-7]
com a ubicació dels diversos sectors que integraven un
Mollet i Muntanya Marinet, potser en permeta avançar la
assentament de pla disseminat, amb una àrea d’emma-
introducció en aquesta zona a mitjan segle ix.
gatzematge a Cabezo Pardo i una altra de residència al veí
Un segon aspecte d’aquesta mateixa discussió és el
Cabezo de los Ojales. Just ací s’ha tret a la llum part d’un
relatiu a les rutines domèstiques i en particular a les cu-
complex domèstic compost per dos edificis articulats en-
linàries, que des del segle ix evidencien una pronunciada
torn d’una espècie de pati exterior.
regionalització de les distintes ferramentes ceràmiques
Més complicat resulta vincular el sorgiment d’assen-
empleades en els processos de cocció. Així, mentre a les
taments d’aquest tipus a la multiplicació de topònims en
comarques meridionals predomina la marmita de base
«Beni-». Molts d’aquests estan vinculats a assentaments
plana i parets rectes, de clara tradició tardoantiga; al nord,
romans, com succeeix amb Benicató (Nules) i Benaduf
als entorns de les províncies de Castelló, València, Terol i
(Villar del Arzobispo), però les excavacions realitzades en
Tarragona, resulta molt més freqüent «l’olla llevantina»,
aquests jaciments no han aportat materials posteriors
d’origen més discutit. Les marmites formaven part d’un
al segle vi. A l’alqueria de Beniham, que es va implantar
conjunt d’artefactes culinaris i de servei d’aliments que va
sobre les ruïnes de la vil·la romana del Palau (Borriana),
començar a experimentar canvis a partir de la segona mei-
els materials més primerencs que s’han constatat fins a
tat del segle viii i que, a finals d’aquesta mateixa centúria,
hores d’ara pertanyen al segle ix. A la pròxima alqueria
comença a incorporar novetats procedents d’altres regions
de Benirrage, que va estar situada a l’actual partida de
islàmiques, com el tannur, el canó i la gerra carena (tipus
Vinarragell (Borriana), la major part de les ceràmiques
T20). Les olles llevantines han rebut menys atenció, enca-
andalusines recuperades donen datacions encara més
ra que val la pena ressenyar ràpidament algunes novetats,
tardanes, dels segles xii i xiii.
com el lot procedent del Mirador de la Cruz (Rubielos de
Un altre aspecte sobre el qual val la pena detindre’s
Mora). Compost de manera quasi íntegra per olles de gran
un moment és el relatiu a la morfologia dels habitatges
format, grosses parets, perfil globular amb coll acampa-
rurals, un aspecte que necessàriament cal posar en rela-
nat i vores tornades de llavi arredonit, els tractaments de
ció amb l’organització dels grups familiars. El tipus tradi-
superfície que presenten aquestes peces es redueixen a
cional correspon a unitats de planta rectangular amb un
l’intens espatulat a la panxa d’alguns dels exemplars i la
número variable de divisions internes. La seua perduració
presència del característic anellat del coll, que tampoc no
fins mitjan del segle ix pot ser comprovada al Tossal de
constitueix una norma generalitzada. Amb paral·lels evi-
les Basses (Alacant), però també a castra, com El Molón,
dents al Punt del Cid (Almenara), la cronologia d’aquesta
i a assentaments rurals, com El Cabezo de los Ojales. Les
producció, que amb seguretat cal situar en les fases més
primeres mostres clares d’adopció dels típics habitatges
primerenques de desenrotllament de l’olla llevantina, deu
andalusins de pati central, que es rastregen a Tossal del
assenyalar el segle viii, sense rebutjar un origen anterior.
226 /
[page-n-8]
Els paràgrafs previs han servit per a fer algunes con-
ció d’Alacant apunta en el mateix sentit. Al Tossal de les
sideracions sobre les dinàmiques que van experimentar,
Basses s’ha descobert una extensa necròpolis tardoanti-
arran de la conquista islàmica, les estructures de poder
ga, de la qual s’han excavat més de vuit-centes tombes,
(ciutats, monedes) i socioeconòmiques (pautes de pobla-
algunes d’elles de ritual islàmic. Concretament, a la Zona I
ment, espai domèstic). Cal que dediquem el que resta al
de l’Àrea I, s’han exhumat una desena de soterraments,
procés d’islamització i l’adopció de noves identitats reli-
dos dels quals (tombes 6 i 7) han proporcionat datacions
gioses i culturals que es va iniciar en el segle viii. Singular
per 14C centrades en el segle viii. El cementeri del Tossal
importància té en aquest capítol la recent troballa al
de Manises, a l’altre costat de l’Albufereta, manca, per la
Tolmo de Minateda d’una botella que porta sobre la su-
seua part, de precedents cristians. Està compost per un
perfície una inscripció pintada on es poden llegir dos
centenar d’inhumacions disposades en decúbit lateral
noms, Saˁīd i Ŷarīr, al costat de la frase «Ibn Nabdak (?) es
dins de fosses simples dotades a la seua base d’un nínxol
va dirigir a una mesquita», o potser, «Ibn Tīdakaš (?) (es
lateral i una espècie de prefossa superior, tancada de ve-
troba) en una mesquita». El context estratigràfic del que
gades amb lloses inclinades. La datació per radiocarboni
procedix aquesta peça apunta a una cronologia de la
dels soterraments més antics en el segle viii ha portat a
primera meitat del segle viii. La precocitat d’aquesta re-
relacionar l’origen d’aquesta necròpolis amb l’assenta-
ferència a un lloc d’oració encaixa bé, d’altra banda, amb
ment a Laqant d’un contingent de l’exèrcit sirià arribat per
l’aparició d’oratoris islàmics en el medi rural a partir de la
a sufocar la revolta berber del 740.
generació següent, concretament a El Molón, on han sigut
Algunes d’aquestes necròpolis, presumiblement ac-
exhumades dues mesquites adjacents, cadascuna amb la
tives abans del 711, com la de Vistalegre (Crevillent) i la de
seua sala d’oració i el seu propi miḥrāb, però precedides
Polisixto (Concentaina), van ser abandonades abans que
per un pati comú.
la comunitat que les utilitzava donara mostres d’islamit-
Un altre indicador rellevant del procés d’islamitza-
zació, encara que, a falta de datacions radiocarbòniques,
ció, el proporcionen els canvis ocorreguts en els rituals
resulta impossible concretar el moment. Convé recordar
de soterrament. En alguns llocs és possible observar que
en aquest sentit que, durant la segona meitat del segle
la conversió religiosa no va implicar cap tipus de ruptura
viii, a la vall sota el Segura encara fundaven granges grups
topogràfica. Així succeeix en Segóbriga (Saelices), però
llauradors de confessió cristiana. Així ho indica el xicotet
també al Tolmo de Minateda, la necròpolis septentrional
cementeri detectat al Cabezo Pardo, del qual han pogut
del qual ha oferit la troballa de tombes de ritu cristià (tres
excavar-se dues tombes de fosses simples amb parets re-
sepultures individuals i un soterrament infantil doble),
forçades mitjançant pedres de xicotets blocs, que també
conjuntament amb altres de ritu islàmic (dotze inhuma-
van ser empleats a les cobertes. La número 2 albergava
cions amb cadàver en decúbit lateral). La documenta-
les restes d’un individu col·locat en decúbit supí, que ha
Diverses esferes, diverses dinàmiques. La transformació de València i la seua regió durant el segle viii. Julián M. Ortega
/ 227
[page-n-9]
228 /
[page-n-10]
pogut ser datat entre els segles viii i ix. En tot cas, els tres
individus soterrats al costat de la doble mesquita descoberta a El Molón (Camporrobles) —un d’ells difunt entorn
del 770, segons indica l’anàlisi de 14C— apunten a l’existència de poblacions rurals prompte islamitzades que, no
obstant això, continuaven aferrades en alguns aspectes
als seus modes tradicionals de vida (assentament en altura, cases-bloc).
Aquest últim exemple em serveix com a peu per a
una última reflexió. El 1969, Pierre Guichard va albirar a la
geografia valenciana un al-Àndalus nou. Avui, cinquanta
anys després, continua la necessitat de renovar al-Àndalus, i la geografia del llevant peninsular continua sent un
laboratori privilegiat per a fer-ho. És possible, per això,
que siga convenient mudar l’agenda i vorellar el debat
sobre si el 711 representa una detenció neta i instantània respecte de l’Estat got o si es tracta més aïna de l’inici
d’un procés lent de canvi. Al meu parer, és potser preferible analitzar les transformacions que van portar a la desaparició del regnum visigothorum segons l’esfera social i
cultural que s’aborde. L’enderrocament de les instàncies
de poder que constituïen la monarquia visigoda va ser tan
ràpid com les operacions militars destinades a trencar la
◁ Exemples primerencs d’olla valenciana (ss. VIII-IX). 1-5) El Mirador
de la Cruz (Rubielos de Mora); 6-7) El Punt del Cid (Almenara); 8-9)
Monte Mollet (Villafamés); 10) El Palau (Burriana); 11) Torre de Mal
Paso (Castellnovo); 12) Mas de Pere (Onda); 13) Almoina (Valencia,
C.U.); 14) C/ Comte de Trènor (Valencia, C.U.); 15) El Sequer de Sant
Bernat (Alcira); 16) El Molón (Camporrobles); 17) Castellar de Meca
(Áyora); 18) El Castellar (Alcoy); 19) El Castellar de la Morera (Elche);
El Tolmo de Minateda (Hellín).
seua resistència. La ruptura va ser, en açò, manifesta. El
vell aparell administratiu dels gots es va mantindre actiu
durant algunes dècades, el mateix que els ducs, comtes i
bisbes més proclius a sotmetre’s a la jurisdicció del califa, però, des de mitjans del segle viii, aqueix entramat va
ser desplaçat pel control més directe que a les ciutats van
poder implantar els emirs de Còrdova. La fallida de l’aristocràcia al medi rural també va començar a resultar evident per aqueixes mateixes dates, com deixen entreveure
els abandons de castra i residències campestres més o
menys àuliques. L’alteració de les xarxes de poblament va
operar segurament a un altre ritme, difícil per ara de concretar a causa de la indefinició en què encara es mouen
els nostres principals indicadors cronològics, especialment a les comarques més septentrionals. D’una banda,
s’hi assisteix a un significatiu nombre d’abandons de poblats i cementeris, però també, d’una altra, al sorgiment
d’uns altres de nous. És segur, en tot cas, que, més enllà
de les estructures de poder i de l’organització social de
l’espai, les transformacions de les rutines domèstiques es
van moure a ritmes més pausats. El tipus d’habitatge i de
parament empleat en el seu interior només va començar
a experimentar modificacions significatives a partir dels
inicis del segle ix, molt després que els exèrcits musulmans desembarcaren a Algesires. El paisatge guichardià
de ḥusūn i alqueries formades per uns pocs habitatges de
pati central, que van adoptar topònims en «Beni-», pareix
sorgir precisament a partir de llavors.
Diverses regions, diverses esferes, diverses dinàmiques. Les nocions de «ruptura» i «transició» difícilment
permeten capturar aqueixa complexitat.
Diverses esferes, diverses dinàmiques. La transformació de València i la seua regió durant el segle viii. Julián M. Ortega
/ 229
[page-n-11]
220 /
[page-n-2]
Diverses esferes, diverses dinàmiques.
La transformació de València
i la seua regió durant el segle viii
Julián M. Ortega, Universidad de Zaragoza
Fa ara cinquanta anys, el 1969, va aparéixer en les pàgines
de la revista Mélanges de la Casa de Velázquez, l’òrgan de
difusió de la institució cultural francesa del mateix nom,
un article firmat per un jove investigador, Pierre Guichard,
amb el títol «Le peuplement de la région de Valence aux
deux premiers siècles de la domination musulmane». En
aquest, l’autor es preguntava per les raons que justificaven l’absència quasi total de testimonis escrits sobre
la primerenca implantació dels musulmans en aquesta
regió «llunyana, mal coneguda i molt sovint hostil». Les
respostes de Pierre Guichard en aquest seminal treball,
que es fonamentaven en l’ús combinat dels textos i la
toponímia, assenyalaven més els prejudicis etnocèntrics
dels cronistes àrabs contra els berbers que la seua escassa densitat demogràfica, que pareixia particularment
◁ Gravat del rei Roderic. Retratos de los reyes de España desde
Atanarico hasta nuestro católico monarca don Cárlos III..., p. 218.
García de la Huerta, Vicente (1734-1787) Rodríguez, Manuel Mariano
(1729-1802) - grab. Ibarr. © Biblioteca Nacional de España.
elevada en aquesta part d’al-Àndalus. El suport de l’arqueologia a aquesta tesi va vindre després, gràcies a la
intensa col·laboració de Guichard amb André Bazzana.
La seua caracterització del paisatge tribal, generat per la
instal·lació dels berbers al medi rural, prompte va assenyalar el paper determinant que van adquirir, segons pareix des de dates primerenques, els xicotets assentaments
de llauradors denotats per la toponímia en «Beni-» i les
fortificacions, anomenades ḥuṣūn en els textos àrabs, que
van servir de refugis col·lectius a una població llauradora
sempre zelosa de la seua autonomia política.
El principal tret conceptual d’aquesta narrativa ha
sigut des dels seus primers esbossos una clara propensió a centrar la seua atenció en la caracterització de les
estructures sobre els processos de canvi social. La meua
aproximació a aquesta qüestió en les següents pàgines
intentarà seguir una línia distinta, procurant realitzar un
breu repàs als principals contextos materials del segle viii,
per tractar d’observar quin tipus de transformacions va
/ 221
[page-n-3]
detonar la conquista islàmica de Spania
el 711 i distingir les dinàmiques que van
portar a la desaparició en aquesta regió del
llegat visigot.
Començaré per les ciutats, l’objectiu
militar prioritari dels combatents musulmans. Cap testimoni de violència atribuïble
a l’avanç musulmà ha sigut detectat fins
a hores d’ara a les velles ciutats que van
aconseguir retindre el seu paper de capçalera regional. Però que ha deixat rastre, és
un dels acords de pau negociats entre la
màxima autoritat de l’aparell administratiu i militar d’ocupació i un alt representant
de l’Estat got a la zona, el subscrit l’abril
de 713 per l’emir ˁAbd al-ˁAziz i el dux?, comes? Teodomir, l’aplicació del qual s’estenia
als territoria d’Oriola, Mula, Lorca, B.l.nt.la
(València?), Alacant, Ello (Minateda) i Elx (o
Begastri). Tot indica que durant unes dècades el pacte va ser respectat, probablement
a causa del manteniment, durant aquesta
primera etapa de l’autoritat episcopal, com
a corretja de transmissió entre la població
local i el poder musulmà. No obstant això,
cap a mitjan de segle, el pacte va haver de
quedar en paper mullat. Això explica que, al
Mapa dels llocs citats en el text. S’hi afegeix
la distribució dels topònims en Beni- a partir
d’un abocament sistemàtic d’aquestes en
els maps de l’IGN a escala 1:25.000.
222 /
[page-n-4]
Tolmo de Minateda (Hellín), el conjunt format per la basíli-
Els testimonis directes de l’establiment dels con-
ca i el palatium episcopal assistiren des d’aqueixes dates a
quistadors a les ciutats i presa de control dels seus
successives campanyes d’espoli, que van desembocar en
principals ressorts de poder són, doncs, molt tènues. El
la instal·lació d’una barriada residencial plenament consti-
principal potser siga el que proporciona la moneda. Les
tuïda cap a finals de la vuitena centúria.
últimes emissions monetàries dels monarques gots a la
Per la seua part, l’urbanisme de l’antiga Lucentum
regió corresponen als batiments a les seques de Sagunt
havia experimentat, durant la segona meitat del segle vii,
i València en els temps d’Ègica-Vítiza (698-702). La seua
una retracció tan severa que a penes constituïa un cas-
circulació pareix haver sigut en tot cas limitada, com en
trum alçat sobre la cima del Benacantil, entorn del qual
suggereix l’absència entre les troballes registrades al lle-
s’escampaven algunes xicotetes implantacions rurals amb
vant i el sud-est peninsulars, on només figuren el trient
cementeris annexos. El pas a domini musulmà pareix ha-
d’Ègica-Vítiza encunyat, trobat a la l’Alcúdia d’Elx i la sèrie
ver alterat poc les rutines d’aquests establiments, que,
documentada al Tolmo de Minateda, composta per un tri-
per descomptat, no van experimentar a curt termini res
ent d’Ègica-Vítiza i altres quatre més encunyats durant el
paregut a un floriment, més aïna el contrari. Els únics tes-
regnat en solitari de Vítiza (702-710). En tot cas, la moneda
timonis clars d’activitat durant els primers compassos del
andalusina de primera època tampoc no resulta massa
segle viii es concentren entorn de l’Albufereta, al xicotet es-
abundant. Les troballes de dinars es redueixen a l’exem-
tabliment del Tossal de les Basses i la gran necròpolis del
plar amb llegenda llatina encunyat al nord d’Àfrica, entre
Tossal de Manises, a la qual, després, em tornaré a referir.
els anys 704-714, que va aparéixer a Sagunt. Els dírhams,
Més al nord, Valentia evidencia millors condicions
per la seua part, estan representats per dues ocultacions,
per a conservar quelcom del seu anterior vigor urbà en-
una descoberta a Yecla i una altra, a Alacant, el 1913, l’úl-
torn del seu monumental episcopium, que es va mantin-
tima moneda de la qual va ser encunyada el 742. Els felu-
dre sense grans canvis, encara que de manera poc inten-
sos presenten una localització semblant, molt concentra-
sa, fins mitjan del segle viii, moment en què poden ser
da a l’actual espai alacantí. Aquesta desigual distribució
datades unes poques sepultures localitzades entorn de la
ha sigut relacionada pel control fiscal exercit a Tudmīr del
memòria martirial i el mausoleu cruciforme. La instal·la-
ŷund egipci establit en aquesta zona.
ció de la nova autoritat islàmica tampoc no va tindre ací
El problema del control territorial dels conquista-
un impacte immediat sobre l’urbanisme. Els contextos
dors, més enllà dels malparats recintes urbans, és una
andalusins més primerencs detectats fins ara correspo-
qüestió subjecta a debat. Al medi rural, el rastre deixat per
nen amb poques excepcions a rebliments d’acumulació
les campanyes militars resulta tan imperceptible com a
de sitges o fosses del segle ix i algunes instal·lacions ar-
les ciutats. L’única excepció, dubtosa, correspon al gran
tesanals dedicades a l’assaonat de pells.
recinte fortificat del Punt del Cid (Almenara), que en algu-
Diverses esferes, diverses dinàmiques. La transformació de València i la seua regió durant el segle viii. Julián M. Ortega
/ 223
[page-n-5]
na ocasió ha sigut identificat com un campament d’època
prolonga des de mitjans del segle viii fins ben entrada la
de la Conquista. La posterior ocupació i administració pri-
següent centúria. És també segur que alguns dels antics
merenca també planteja nombroses incògnites. Alguns
castra van tornar a ser ocupats, segurament en el context
autors han sostingut l’existència de torres de comunica-
de la fitna del segle ix, com suggereixen els exemples, ja
ció òptica que devien haver servit com a punts d’ajuda de
citats, del Zambo, el Castellar de la Morera i el Castellar
l’aparell de control territorial per als conquistadors, però
d’Alcoi. Una dinàmica semblant es pot entreveure, més
els suports materials d’aquesta idea són bastant febles.
al nord, en llocs com El Castillón (Manzanera), Muntanya
Divers és el problema que afecta els establiments si-
Mollet (Vilafamés) i Muntanya Marinet (Xodos). Més enllà
tuats en llocs destacats que van començar a sorgir a partir
de la indefinició cronològica que encara complica els in-
de finals del segle iv. Es tracta de xicotets poblats alçats
tents per fitar els trams d’ocupació en aquests assenta-
sobre cotes considerables que completen la capacitat de-
ments, el problema principal que continuen plantejant
fensiva de la seua posició amb tancaments emmurallats,
aquest grup d’assentaments és el de la identitat dels ocu-
a vegades extensos però molt simples en el seu disseny
pants, encara que hi ha indicis que potser assenyalen la
i execució: fàbriques de pedra seca, cortines adaptades
presència d’elits en alguns d’ells, com el Monastil.
al terreny, absència de bastions de reforç, accessos di-
La desorganització de les xarxes de poder aristocrà-
rectes mancats d’obres de flanqueig, etc. El que resulta
tiques resulta, en tot cas, evident. L’abandó del palau de
més complicat d’establir és durant quant de temps es van
Pla de Nadal (Riba-roja de Túria) en constitueix la millor
mantindre en actiu aquests incòmodes centres fortificats
prova. El conjunt va ser destruït per un potent incendi
i, de manera més concreta, quina va ser la seua destinació
que va tindre lloc algunes dècades després de la seua
durant el segle viii. En alguns casos van experimentar un
construcció (si és que aquesta va arribar a ser acabada).
abandó primerenc, abans de concloure el segle vi, com
Notable interés té, en aquest sentit, la troballa recent a
pareix succeir a Sant Josep (la Vall d’Uixó), Arco Fuentes
la partida dels Casals del Mas de Sabater (Morella), d’un
(Soneja), el Castellar (Alcoi), el Castellar de la Morera (Elx)
singular edifici de planta tripartida, façanes laterals forti-
i el Zambo (Novelda / Monòver). En uns pocs casos, no
ficades i sòcols de maçoneria reforçada amb carreu a les
obstant això, se n’ha constatat la durada fins a la següent
obertures, encara que sense elements arquitectònics or-
centúria, com ocorre amb el Monastil (Elda), l’última fase
namentals. Segons José M. de Antonio i Ramiro Pérez, que
d’ocupació del qual data de finals del segle vii i principis
han donat a conéixer el jaciment, la construcció, de sobri
del segle viii. És segur, de totes les maneres, que les instal·
to àulic, va ser erigida en les últimes dècades del segle
lacions en altura van continuar produint-se després de la
vi i es va mantindre sense canvis durant tota la centúria
conquista islàmica. El millor exemple d’això possiblement
següent fins que, a principis del segle viii, va experimen-
l’oferisca El Molón (Camporrobles), l’existència del qual es
tar una important reforma, datada per un trient de Vítiza,
224 /
[page-n-6]
que va tapiar diverses obertures i va elevar-ne els sòls. Poc
després, l’edifici va ser abandonat, la qual cosa va ocasionar la seua ruïna progressiva, amb el consegüent enfonsament de les parets sobre les sitges i els sòls.
L’alteració de les trames del poblament rural presenta altres derivades, que ací només cal resumir. Una
d’aquestes afecta la pervivència de les antigues villae i
les seues possessions. La major part van haver de desaparéixer per complet a causa de la tremenda garbellada
a què va ser sotmesa durant tot el segle v la xarxa que formaven aquestes implantacions. Les que van aconseguir
sobreviure, van experimentar un procés de reconversió
en granges de caire molt lax, generat per una combinació
d’àrees de residència, de treball ‒sitges, premses‒ i de soterrament. És possible que algun d’aquests establiments
perdurara durant el segle vii, encara que l’enrariment
de la vaixella fina d’importació complica la identificació
d’aquestes fases tardanes d’ocupació. La desaparició de
molts d’aquests establiments es pot rastrejar també a «llogarets» com el de Sitjar Baix (Onda), l’excavació del qual va
oferir la troballa de gran quantitat de ceràmica dels segles
vi i vii, que incloïa algunes produccions ebusitanes, però
no materials de cronologia emiral. Semblant és el cas de
Fontcalent, localitzat a les proximitats d’Alacant, l’última fase d’ocupació de la qual s’estén des de mitjans del
segle vii fins a les primeres dècades del segle viii. De totes
maneres, és segur que es van donar també noves fundacions, encara que desconeixem en quin grau van compensar els nombrosos abandons abans apuntats. És el cas
de l’anomenat Cabezo de los Ojales (San Isidro/la Granja
de Rocamora), empleats des de mitjans del segle viii
Assentaments i habitatges:
1) Tossal del Mollet (Villafamés);
2) El Molón (Camporrobles);
3) El Palau (Burriana);
4) El Casals de Mas de Sabater (Morella);
5) El Molón (Camporrobles);
6) Cabezo Ojales (San Isidro / Granja de Rocamora);
7) Tossal del Mollet (Villafamés).
Diverses esferes, diverses dinàmiques. La transformació de València i la seua regió durant el segle viii. Julián M. Ortega
/ 225
[page-n-7]
com a ubicació dels diversos sectors que integraven un
Mollet i Muntanya Marinet, potser en permeta avançar la
assentament de pla disseminat, amb una àrea d’emma-
introducció en aquesta zona a mitjan segle ix.
gatzematge a Cabezo Pardo i una altra de residència al veí
Un segon aspecte d’aquesta mateixa discussió és el
Cabezo de los Ojales. Just ací s’ha tret a la llum part d’un
relatiu a les rutines domèstiques i en particular a les cu-
complex domèstic compost per dos edificis articulats en-
linàries, que des del segle ix evidencien una pronunciada
torn d’una espècie de pati exterior.
regionalització de les distintes ferramentes ceràmiques
Més complicat resulta vincular el sorgiment d’assen-
empleades en els processos de cocció. Així, mentre a les
taments d’aquest tipus a la multiplicació de topònims en
comarques meridionals predomina la marmita de base
«Beni-». Molts d’aquests estan vinculats a assentaments
plana i parets rectes, de clara tradició tardoantiga; al nord,
romans, com succeeix amb Benicató (Nules) i Benaduf
als entorns de les províncies de Castelló, València, Terol i
(Villar del Arzobispo), però les excavacions realitzades en
Tarragona, resulta molt més freqüent «l’olla llevantina»,
aquests jaciments no han aportat materials posteriors
d’origen més discutit. Les marmites formaven part d’un
al segle vi. A l’alqueria de Beniham, que es va implantar
conjunt d’artefactes culinaris i de servei d’aliments que va
sobre les ruïnes de la vil·la romana del Palau (Borriana),
començar a experimentar canvis a partir de la segona mei-
els materials més primerencs que s’han constatat fins a
tat del segle viii i que, a finals d’aquesta mateixa centúria,
hores d’ara pertanyen al segle ix. A la pròxima alqueria
comença a incorporar novetats procedents d’altres regions
de Benirrage, que va estar situada a l’actual partida de
islàmiques, com el tannur, el canó i la gerra carena (tipus
Vinarragell (Borriana), la major part de les ceràmiques
T20). Les olles llevantines han rebut menys atenció, enca-
andalusines recuperades donen datacions encara més
ra que val la pena ressenyar ràpidament algunes novetats,
tardanes, dels segles xii i xiii.
com el lot procedent del Mirador de la Cruz (Rubielos de
Un altre aspecte sobre el qual val la pena detindre’s
Mora). Compost de manera quasi íntegra per olles de gran
un moment és el relatiu a la morfologia dels habitatges
format, grosses parets, perfil globular amb coll acampa-
rurals, un aspecte que necessàriament cal posar en rela-
nat i vores tornades de llavi arredonit, els tractaments de
ció amb l’organització dels grups familiars. El tipus tradi-
superfície que presenten aquestes peces es redueixen a
cional correspon a unitats de planta rectangular amb un
l’intens espatulat a la panxa d’alguns dels exemplars i la
número variable de divisions internes. La seua perduració
presència del característic anellat del coll, que tampoc no
fins mitjan del segle ix pot ser comprovada al Tossal de
constitueix una norma generalitzada. Amb paral·lels evi-
les Basses (Alacant), però també a castra, com El Molón,
dents al Punt del Cid (Almenara), la cronologia d’aquesta
i a assentaments rurals, com El Cabezo de los Ojales. Les
producció, que amb seguretat cal situar en les fases més
primeres mostres clares d’adopció dels típics habitatges
primerenques de desenrotllament de l’olla llevantina, deu
andalusins de pati central, que es rastregen a Tossal del
assenyalar el segle viii, sense rebutjar un origen anterior.
226 /
[page-n-8]
Els paràgrafs previs han servit per a fer algunes con-
ció d’Alacant apunta en el mateix sentit. Al Tossal de les
sideracions sobre les dinàmiques que van experimentar,
Basses s’ha descobert una extensa necròpolis tardoanti-
arran de la conquista islàmica, les estructures de poder
ga, de la qual s’han excavat més de vuit-centes tombes,
(ciutats, monedes) i socioeconòmiques (pautes de pobla-
algunes d’elles de ritual islàmic. Concretament, a la Zona I
ment, espai domèstic). Cal que dediquem el que resta al
de l’Àrea I, s’han exhumat una desena de soterraments,
procés d’islamització i l’adopció de noves identitats reli-
dos dels quals (tombes 6 i 7) han proporcionat datacions
gioses i culturals que es va iniciar en el segle viii. Singular
per 14C centrades en el segle viii. El cementeri del Tossal
importància té en aquest capítol la recent troballa al
de Manises, a l’altre costat de l’Albufereta, manca, per la
Tolmo de Minateda d’una botella que porta sobre la su-
seua part, de precedents cristians. Està compost per un
perfície una inscripció pintada on es poden llegir dos
centenar d’inhumacions disposades en decúbit lateral
noms, Saˁīd i Ŷarīr, al costat de la frase «Ibn Nabdak (?) es
dins de fosses simples dotades a la seua base d’un nínxol
va dirigir a una mesquita», o potser, «Ibn Tīdakaš (?) (es
lateral i una espècie de prefossa superior, tancada de ve-
troba) en una mesquita». El context estratigràfic del que
gades amb lloses inclinades. La datació per radiocarboni
procedix aquesta peça apunta a una cronologia de la
dels soterraments més antics en el segle viii ha portat a
primera meitat del segle viii. La precocitat d’aquesta re-
relacionar l’origen d’aquesta necròpolis amb l’assenta-
ferència a un lloc d’oració encaixa bé, d’altra banda, amb
ment a Laqant d’un contingent de l’exèrcit sirià arribat per
l’aparició d’oratoris islàmics en el medi rural a partir de la
a sufocar la revolta berber del 740.
generació següent, concretament a El Molón, on han sigut
Algunes d’aquestes necròpolis, presumiblement ac-
exhumades dues mesquites adjacents, cadascuna amb la
tives abans del 711, com la de Vistalegre (Crevillent) i la de
seua sala d’oració i el seu propi miḥrāb, però precedides
Polisixto (Concentaina), van ser abandonades abans que
per un pati comú.
la comunitat que les utilitzava donara mostres d’islamit-
Un altre indicador rellevant del procés d’islamitza-
zació, encara que, a falta de datacions radiocarbòniques,
ció, el proporcionen els canvis ocorreguts en els rituals
resulta impossible concretar el moment. Convé recordar
de soterrament. En alguns llocs és possible observar que
en aquest sentit que, durant la segona meitat del segle
la conversió religiosa no va implicar cap tipus de ruptura
viii, a la vall sota el Segura encara fundaven granges grups
topogràfica. Així succeeix en Segóbriga (Saelices), però
llauradors de confessió cristiana. Així ho indica el xicotet
també al Tolmo de Minateda, la necròpolis septentrional
cementeri detectat al Cabezo Pardo, del qual han pogut
del qual ha oferit la troballa de tombes de ritu cristià (tres
excavar-se dues tombes de fosses simples amb parets re-
sepultures individuals i un soterrament infantil doble),
forçades mitjançant pedres de xicotets blocs, que també
conjuntament amb altres de ritu islàmic (dotze inhuma-
van ser empleats a les cobertes. La número 2 albergava
cions amb cadàver en decúbit lateral). La documenta-
les restes d’un individu col·locat en decúbit supí, que ha
Diverses esferes, diverses dinàmiques. La transformació de València i la seua regió durant el segle viii. Julián M. Ortega
/ 227
[page-n-9]
228 /
[page-n-10]
pogut ser datat entre els segles viii i ix. En tot cas, els tres
individus soterrats al costat de la doble mesquita descoberta a El Molón (Camporrobles) —un d’ells difunt entorn
del 770, segons indica l’anàlisi de 14C— apunten a l’existència de poblacions rurals prompte islamitzades que, no
obstant això, continuaven aferrades en alguns aspectes
als seus modes tradicionals de vida (assentament en altura, cases-bloc).
Aquest últim exemple em serveix com a peu per a
una última reflexió. El 1969, Pierre Guichard va albirar a la
geografia valenciana un al-Àndalus nou. Avui, cinquanta
anys després, continua la necessitat de renovar al-Àndalus, i la geografia del llevant peninsular continua sent un
laboratori privilegiat per a fer-ho. És possible, per això,
que siga convenient mudar l’agenda i vorellar el debat
sobre si el 711 representa una detenció neta i instantània respecte de l’Estat got o si es tracta més aïna de l’inici
d’un procés lent de canvi. Al meu parer, és potser preferible analitzar les transformacions que van portar a la desaparició del regnum visigothorum segons l’esfera social i
cultural que s’aborde. L’enderrocament de les instàncies
de poder que constituïen la monarquia visigoda va ser tan
ràpid com les operacions militars destinades a trencar la
◁ Exemples primerencs d’olla valenciana (ss. VIII-IX). 1-5) El Mirador
de la Cruz (Rubielos de Mora); 6-7) El Punt del Cid (Almenara); 8-9)
Monte Mollet (Villafamés); 10) El Palau (Burriana); 11) Torre de Mal
Paso (Castellnovo); 12) Mas de Pere (Onda); 13) Almoina (Valencia,
C.U.); 14) C/ Comte de Trènor (Valencia, C.U.); 15) El Sequer de Sant
Bernat (Alcira); 16) El Molón (Camporrobles); 17) Castellar de Meca
(Áyora); 18) El Castellar (Alcoy); 19) El Castellar de la Morera (Elche);
El Tolmo de Minateda (Hellín).
seua resistència. La ruptura va ser, en açò, manifesta. El
vell aparell administratiu dels gots es va mantindre actiu
durant algunes dècades, el mateix que els ducs, comtes i
bisbes més proclius a sotmetre’s a la jurisdicció del califa, però, des de mitjans del segle viii, aqueix entramat va
ser desplaçat pel control més directe que a les ciutats van
poder implantar els emirs de Còrdova. La fallida de l’aristocràcia al medi rural també va començar a resultar evident per aqueixes mateixes dates, com deixen entreveure
els abandons de castra i residències campestres més o
menys àuliques. L’alteració de les xarxes de poblament va
operar segurament a un altre ritme, difícil per ara de concretar a causa de la indefinició en què encara es mouen
els nostres principals indicadors cronològics, especialment a les comarques més septentrionals. D’una banda,
s’hi assisteix a un significatiu nombre d’abandons de poblats i cementeris, però també, d’una altra, al sorgiment
d’uns altres de nous. És segur, en tot cas, que, més enllà
de les estructures de poder i de l’organització social de
l’espai, les transformacions de les rutines domèstiques es
van moure a ritmes més pausats. El tipus d’habitatge i de
parament empleat en el seu interior només va començar
a experimentar modificacions significatives a partir dels
inicis del segle ix, molt després que els exèrcits musulmans desembarcaren a Algesires. El paisatge guichardià
de ḥusūn i alqueries formades per uns pocs habitatges de
pati central, que van adoptar topònims en «Beni-», pareix
sorgir precisament a partir de llavors.
Diverses regions, diverses esferes, diverses dinàmiques. Les nocions de «ruptura» i «transició» difícilment
permeten capturar aqueixa complexitat.
Diverses esferes, diverses dinàmiques. La transformació de València i la seua regió durant el segle viii. Julián M. Ortega
/ 229
[page-n-11]