Ilici i l'evolució territorial entre els segles IV i VII
Antonio Gilabert Mas
Ana Ronda Femenía
Mercedes Tendero Porras
2019
[page-n-1]
140 /
[page-n-2]
Ilici i l’evolució territorial
entre els segles iv i vii
Antonio Guilabert Mas, Marq
Ana Ronda Femenía, Fundación Universitaria “La Alcudia”
Mercedes Tendero Porras, Fundación Universitaria “La Alcudia”
Al final del segle iii, amb la nova configuració de les províncies de Dioclecià, es posava fi a un model territorial
concebut per August i que quedava plenament articulat
en època flàvia. Aquest fet coincidia amb la concessió del
ius latii i la municipalització de les Balears, les Pitiüses,
Allon i les antigues ciutats fenícies de la costa mediterrània andalusa, a més del renaixement de Valentia, per
la qual cosa quedava totalment configurat el quadrant
marítim del sud-est peninsular. D’aquesta manera, tant el
canal d’Eivissa com els camins que partien d’aquest cap
al nord i el sud, van formar una xarxa de ports privilegiats
en una zona vital per a les comunicacions marítimes entre
Itàlia, el golf de Lleó, el sud peninsular i el nord d’Àfrica.
Aquestes ciutats, no obstant això, van evidenciar
des del segle ii trajectòries urbanes divergents, amb
mostres primerenques de paràlisi i degradació, mante◁ Llosa sepulcral amb simbologia cristiana de l’Albufereta
(arxiu fotogràfic).
niment o prosperitat, que a final de la centúria van motivar canvis sensibles en la distribució dels poders urbans
de la nova provincia Carthaginensis. Per a llavors, Ilici,
que havia capejat amb fortalesa el segle iii, va poder beneficiar-se de la desaparició o degradació a vicus de la
veïna Lucentum, i incrementar el seu ager cap al nord.
Un procés semblant va poder donar-se cap a l’oest, per
l’altiplà de Iecla-Jumella, davant del possible ocàs d’Ilunum i la probable tutela dels banys de Fortuna. Per tot
això, a l’inici del segle iv, Ilici presidiria un territorium
d’enormes proporcions que comprén entre el prebètic
meridional valencià i el curs baix del riu Segura, que
remunta cap a l’interior pel curs del riu Vinalopó, l’altiplà de Iecla-Jumella i les valls transversals, potser fins a
aconseguir la comarca d’Hellín. Aquesta situació no és
fútil, ja que just aleshores, no abans del 298, s’iniciava
la reconfiguració de l’Imperi de la mà d’un nou disseny
provincial que atenia raons fiscals, judicials, annonàries, militars i administratives, amb la creació d’algunes
/ 141
[page-n-3]
Principals ciutats amb enclavaments costaners i portuaris que
jalonen els respectius territoria. Plànol de la província Spaniae
bizantina, segons Vizcaíno (2009, fig. 2, 48).
Lloses sepulcrals amb simbologia cristiana de l’Albufereta
(arxiu fotogràfic).
províncies noves, diòcesis, vicaris, canvis de rang dels
governadors i prefectures.
Amb la definició de la nova província, la meitat meridional de l’antiga costa de la Citerior va adquirir personalitat pròpia i va articular les rutes de navegació del quadrant sud-est de la Mediterrània occidental, com també
les comunicacions a l’Atlàntic, Àfrica i, pel canal d’Eivissa
i les Balears, cap al quadrant nord-est de la Mediterrània
occidental i central. La franja marítima de la nova província es vertebrava principalment entorn de tres antigues
colònies, travessades també per la via Augusta, que llavors mostraven distints polsos: Valentia, Ilici i Carthago
Nova. Enfront de les altres dos, la revisió de les estratigrafies d’Ilici apunta un panorama general de prosperitat. La
colònia conservava un urbanisme compacte que ocupa
totes les àrees sondejades, amb el manteniment dels
seus edificis públics, especialment els termals, i també el
viari i el clavegueram. El Portus Ilicitanus i la seua cetària
es mostraven a ple rendiment, i el seu ager més immediat exhibia una potent reactivació econòmica associada
a una profusió de villæ sense parió al llevant peninsular
—Algorós, els Partiorets, les Teules, etc.—. A aquests cabria afegir altres assentaments al llarg de la via Augusta,
com la vil·la Petraria, i la reactivació agrària de l’entorn
de l’extint Lucentum i el seu embarcador, associats a Ilici
després de l’extinció del municipi alacantí. Aquesta reviviscència productiva exemplifica el procés de concentració de propietats en mans d’uns pocs possessores que van
monumentalitzar algunes villæ amb funcions residencials, mentre que altres es van destinar a fins productius o
van ser abandonades donada l’absència de partes dominicæ. Finalment, capia ressaltar un seguit de vil·les tarda-
142 /
[page-n-4]
nes murcianes, que presenten els seus millors exemples
Després d’un breu lapse, amb la conquista vàndala
a l’altiplà de Iecla-Jumella i al tram final de la fossa intra-
de la costa magribina, la firma del seu fœdus amb Roma
bética murciana, que també van poder formar part de les
el 435 i la ruptura dels tractats per Genseric el 439 —amb
terres que devia tutelar Ilici. Davant d’aquest panorama,
la presa de Carthago i la seua flota annonària—, el cli-
cal recordar l’acceptació de Carthago Nova com a capital
ma d’inseguretat va tornar a encebar-se a la Mediterrània
de la nova província, per homonímia i per «sentit comú»,
occidental. La pirateria vàndala ocuparà Còrsega, Sicília,
encara que segueix sense existir, fins avui, cap prova tex-
Sardenya i les Balears el 455, amb l’episodi de la des-
tual, epigràfica o arqueològica que així ho demostre.
trucció de la flota imperial de Majorià a la rada d’Ilici el
No obstant això, a finals del segle iv i inicis del v, Ilici
460, segons la crònica de Marius d’Avenches (Chron. s.a.
presenta una imatge antitètica marcada pel col·lapse del
460.2). Cap a 468, els vàndals dominaran plenament l’oc-
model urbà altimperial, situació que contrasta amb l’auge
cident mediterrani.
documentat a Carthago Nova. És en aqueixes dates quan
Aquestes situacions van provocar un canvi en els pa-
es fa patent l’abandó, ruïna i espoli d’edificis públics i pri-
trons d’assentament no urbà, que van optar, a diferència
vats, la reutilització d’algunes construccions i la contrac-
del model dominant en els últims segles, per situar els
ció de l’espai habitat, amb àrees marginals intra mœnia.
hàbitats en llocs encimbellats de fàcil defensa i control vi-
Apareixen també abocadors de recessió, el rebliment dels
sual del territori. Aquest fet coincidirà amb la constricció
pous brolladors i l’abandó dels sistemes de sanejament,
de la civitas d’Ilici i la desaparició del sistema d’explotació
evidències totes aquestes del sorgiment del model urbà
rural basat en les vil·les, amb un transvasament de pobla-
tardà i de la definitiva desaparició de la ciutat clàssica. El
ció cap a aquests nou enclavaments, turons concentrats
segle v va suposar també el final del sistema d’explotació
fonamentalment a les vies d’accés a l’urbs que articula-
rural de les vil·les, del Portus Ilicitanus i de la seua cetària,
ven encara el territori. Aquests hàbitats en altura es loca-
fenomen que afectarà fins i tot el poblament en l’Albufere-
litzen al Vinalopó, al costat de la via Augusta i a les valls
ta d’Alacant i el cessament d’activitat del seu embarcador.
transversals que enllacen amb la costa i, des d’aquesta,
Resulta difícil no relacionar aquests fets amb l’arri-
segueixen la ruta costanera cap a Dianium i cap als anco-
bada de vàndals asdings i silinges, alans i sueus, seguida
ratges de Baver (Benalúa, Alacant) i de l’Albufereta. Cap
de romanovisigots per a combatre’ls. Aquest període de
al sud, es produeix la consolidació del camí interior entre
forta inestabilitat es va traduir de vegades en episodis vi-
Ilici i Carthago Nova, passant per Oriola, on es detecta la
olents, com l’esgrimit per a Ilici cap al 421-422 del qual, a
consolidació d’aquests poblats enlairats que controlen el
hores d’ara, no hi ha proves arqueològiques que el con-
pas de la fossa intrabètica cap a Múrcia, ja en el segle vi.
firmen. En canvi, sí s’albira una creixent inseguretat per
La disposició radial d’aquests enclavaments, la seua ubi-
l’ocultació de tresorets.
cació en les vies de comunicació i la seua equidistància
Ilici i l’evolució territorial entre els segles iv i vii. Antonio Guilabert, Ana Ronda, Mercedes Tendero
/ 143
[page-n-5]
—tots se situen entre els 21 i els 29 km respecte a Ilici—,
(Altea), Banys de la Reina (Calp), Punta de l’Arenal (Xàbia) o
comporta notables semblances amb l’organització terri-
Santa Pola després de la desaparició del Portus Ilicitanus.
torial de la Valentia tardoantiga, amb la quals comparteix
Entre tots destaca, sens dubte, el cas de Benalúa, reac-
el procés de vertebració d’una nova realitat urbana que,
tivat al final del segle v, i que es mostrarà fins al final del
fins i tot, depenent nominalment del poder visigot des-
segle vi com el nou Portus Ilicitanus, el desembarcador
prés de la caiguda de l’Imperi d’Occident, mantindrà de
principal d’Ilici, protegit a més per l’assentament en altura
facto una independència quasi total fins a la conquista
del Benacantil. Coincidint amb això, es documenten les
bizantina.
primeres evidències de població cristiana a la zona, com
Des de finals del segle v, les mostres de recuperació
ho testifica l’epitafi recuperat a la necròpolis del Tossal de
se succeiran tant a la civitas com al seu territori. Aquest
les Basses, datat el 479, amb la fórmula «recessit in pace»,
nou escenari, imposat amb la creació dels regnes roma-
cosa per la qual hi ha la possibilitat, encara que contro-
nogermànics, va derivar en una relativa normalització de
vertida, que Ilici es convertira en seu episcopal al comen-
les relacions entre estats. La conseqüència immediata
çament del segle vi.
va ser l’increment notable del tràfic marítim cap a l’anti-
Aquest model dual d’enclavament pareix repetir-se
ga Carthaginensis, tant dels navicularii que depenien del
cap al nord, en l’ager teòric de Dianium, amb Banys de
regnum vàndal com dels negotiatores de l’orient mediter-
la Reina a la costa i El Penyal d’Ifach (Calp) com un xico-
rani, que van obrir rutes cap als nous mercats bàrbars. A
tet establiment en altura. Al vicus de Banys de la Reina,
pesar que les importacions mai van arribar a absentar-se
les investigacions arqueològiques han aportat una tro-
de la banda mediterrània ibèrica, serà ara quan comen-
balla decisiva: una església primitiva amb dos sarcòfags
cen a arribar de forma significativa gràcies al control
petris en el seu interior. L’enclavament disposava d’un
sense oposició de què gaudien els vàndals, amos de les
ancoratge, qüestió estratègica en les funcions de redis-
grans illes mediterrànies centreoccidentals i de les rutes i
tribució de mercaderies que va haver de ser determinant
camins del llevant peninsular.
perquè la vil·la del segle iv es transformara, ara, en un lloc
El reflex immediat d’aquesta reactivació econòmica
de culte cristià. Sobre l’oecus de la luxosa vil·la de planta
va ser el sorgiment o consolidació d’una sèrie de punts
radial, es van implantar els murs de l’església, quelcom
costaners alacantins abocats al mar que no han de ser en-
desdibuixats per l’erosió, però que conserven l’orienta-
tesos com a fenòmens aïllats, sinó com a part de la vida
ció canònica i el baptisteri, del segle vi, amb dues fases
política, social i econòmica de petits espais regionals. A
constructives: una més àmplia que permetia la immersió
partir d’aquells es van canalitzar els excedents de produc-
del creient, i una altra superposada, amb forma de creu
ció cap aquests punts d’intercanvi: plaça de Sant Pere (la
grega, que redueix l’espai baptismal i el significa. En l’in-
Vila Joiosa), l’Albir (Alfàs del Pi), Garganes/Clot de Mingot
terior de l’edifici, que suposa un vestigi excepcional per
144 /
[page-n-6]
Baptisteri de Banys de la Reina
(A. Ronda 2009a). Bases de
plats dels tipus Hayes 104.
A2 amb iconografia cristiana
i Hayes 87A amb decoració
espatulada i crismó central,
segle vi (dibuixos Vicent Sevila).
la seua correlació formal amb esglésies de Mallorca com
Son Peretó i Sa Carrotxa —realitats culturals paral·leles
en l’un i l’altre costat de la mar—, es van documentar
diversos soterraments i, annex a aquest, una gran necròpolis ad sanctos. Entre altres produccions, el context
material el marquen les TSD2 amb empremtes de sants i
emperadors, pròpies de 525-575, com també les pasteres
espatulades (Hayes 87A), alguna decorada amb crismó.
A Ilici, els primers materials amb simbologia cristiana es daten també en el segle vi on, a pesar que tenen
escasses estratigrafies, s’aprecia la implantació total del
model urbà tardoromà, amb una concepció més «oberta»
on es recuperen els espais en altre temps marginals. Es
documenten els primers soterraments intramurs, caracteritzats per l’ocupació de fosses simples i amb aixovars
pràcticament absents. Algunes zones d’hàbitat es reconvertiran en àrees de producció, en magatzems o s’ocuparan amb l’excavació de sitges, usades amb posterioritat
com a femers i, per primera vegada, es practicaran fosses
per a abocaments als viaris. Es testifica al seu torn la compartimentació dels edificis que seguien en peu, que redefineixen els seus usos funcionals dins d’un procés genera-
Ilici i l’evolució territorial entre els segles iv i vii. Antonio Guilabert, Ana Ronda, Mercedes Tendero
/ 145
[page-n-7]
neització» dels contextos materials analitzats. En aquest
sentit, pareix evident que des de Dianium cap al sud, la
presència i freqüència de la cultura material imperial, no
sols ceràmica, permet plantejar amb garanties la seua inclusió en els dominis romans d’Orient després de la renovatio imperii de Justinià, encara que aquesta «bizantinització», més que d’una «hel·lenització», es traduïsca en la
pràctica en una «africanització» cultural.
Acceptada doncs la inclusió d’Ilici en l’òrbita bizantina, queda pendent la seua incorporació al regnum
visigothorum de Toledo, assumida tradicionalment cap
al 625, quan Suíntila conquista Carthago Spartaria i exPlaques decorades procedents de la basílica
d’Ilici (segles VI-VII).
pulsa definitivament els bizantins de sòl peninsular.
Últimament s’ha proposat un avanç d’aquestes dates a
l’interval 589-610, atesa l’absència parcial de les últimes
sèries ceràmiques importades pels bizantins que sí són
litzat que afecta l’arquitectura urbana i rural, tant pública
com privada, entre els segles v i vi.
No podem precisar, en l’estat actual de la investigació, si aquesta revitalització urbana pot atribuir-se a l’existència d’una seu episcopal o va ser anterior o posterior a
la inclusió d’Ilici en l’òrbita bizantina, ja que no hi ha fonts
documentals ni epigràfiques que certifiquen la pertinença indiscutible dels enclavaments alacantins a l’òrbita
imperial. La cultura material és, per tant, l’element més
empleat per a defendre la inclusió o exclusió però, no és
suficient només amb la presència d’un lot de materials,
ja que aquests apareixen tant en assentaments costaners
gòtics com imperials. Es tracta més d’una qüestió de representativitat de la mostra la qual, teòricament, ens permet defendre la «mediterraneització» o «desmediterra146 /
presents a Carthago Spartaria. Tanmateix, això es podria
deure només a una major representació de l’exèrcit i de
l’administració de Bizanci a Cartagena o a un problema
del registre. D’altra banda, a pesar de les controvèrsies que emboliquen el sínode de Gundemar del 610, no
deixen de ser cridaneres les absències d’Ilici, Dianium i
Carthago Spartaria, com també la convivència i final absorció de la seu elotana per l’elxana, per la qual cosa no
creiem que, amb anterioritat a aquest, es produïra l’annexió de la zona alacantina al regne de Toledo.
Qüestió distinta és el que succeirà amb Sisebut després del 612. Artífex de la conquista de la part meridional de
les possessions imperials de Spania —613 a 616—, dotarà
als visigots d’una marina capaç de plantar cara a la imperial
i encunyarà moneda a Iliocrica (Lorca) i Aorariola (Oriola).
[page-n-8]
Ambdues seques són una prova positiva del control visigot
de la fossa intrabètica pel monarca, per la qual cosa pareix
plausible que després de les fundacions de Begastri i d’Elo
—aquesta última que formava part de la diòcesi elxana,
segregada per conquista— i després de les campanyes de
Leovigild per controlar l’Orospeda i les vies de comunicació
cap al sud-est, Sisebut va posar fi a la inestabilitat política interna, i el regne toledà avançarà a l’orient del sistema
prebètic, encerclant els bizantins a l’est de la depressió intrabètica. Al final d’aquesta, a penes a una trentena de quilòmetres d’Aorariola, es trobava Ilici; aquestes dues ciutats
formen part d’una mateixa unitat geogràfica, per la qual
cosa la captura d’ambdues com també del port elxà, situat
a l’actual Alacant, va haver de ser simultània.
A pesar que al llarg del segle vii veurem la reunificació de la diòcesi elotanoilicitana en la seua seu original, no hi ha dubte que l’episodi de la conquista gòtica
va modificar notablement la realitat territorial elxana. La
fundació d’Elo, a finals del segle vi o l’inici del vii, va donar origen a un nucli urbà que perdurarà fins al segle ix i
serà citat com una de les ciutats que passaran a les mans
musulmanes en diverses versions del Pacte de Teodomir
de 713. El mateix s’esdevindrà amb Aorariola/Awryūla i
amb Lucentes/Lqnt (Alacant), de manera que entre finals
del segle vi i inicis del viii assistirem a la disgregació del
territori elxà, que donarà lloc a quatre ciutats —visigodes
primer i andalusines després— amb els seus respectius
territoria. Òbviament, Ilici/Ilš es correspon amb l’antiga colònia, com Elo/Iyih s’erigiria al Tolmo de Minateda;
més complicat és identificar la localització exacta dels
jaciments arqueològics de les dues restants: Aorariola/
Awryūla i Lucentes/Lqnt.
És innegable que el llegat romà d’Ilici s’havia volatilitzat, en gran manera, en el segle vii. Després de la seua
prometedora situació en el segle iv, compartint protagonisme a la franja marítima de la Carthaginensis amb
Valentia i Carthago Nova, el segle v va tòrcer la seua trajectòria, i va ressagar-se respecte a les seues veïnes del nord i
del sud. La relativa millora del segle vi la va situar, de nou,
entre els potents ports marítims de la Valentia visigoda i
la Carthago Spartaria bizantina. En el segle vii, després de
l’expulsió de Bizanci, el cessament dels seus ports i embarcadors, la compartimentació del territori històric elxà i
potser el declivi del vell traçat de la via Augusta des d’Ilici
cap al sud per la costa —reemplaçada per la nova posició
d’Aorariola en l’encreuament de camins—, la va col·locar
com una més, i no la principal, de les ciutats rendides
per Teodomir davant ‘d’Abd-‘a l’Az_z b. Mūsà b. Nuṣayr
l’any 713, moment a partir del qual degué llanguir fins a la
seua desaparició.
Ilici i l’evolució territorial entre els segles iv i vii. Antonio Guilabert, Ana Ronda, Mercedes Tendero
/ 147
[page-n-9]
140 /
[page-n-2]
Ilici i l’evolució territorial
entre els segles iv i vii
Antonio Guilabert Mas, Marq
Ana Ronda Femenía, Fundación Universitaria “La Alcudia”
Mercedes Tendero Porras, Fundación Universitaria “La Alcudia”
Al final del segle iii, amb la nova configuració de les províncies de Dioclecià, es posava fi a un model territorial
concebut per August i que quedava plenament articulat
en època flàvia. Aquest fet coincidia amb la concessió del
ius latii i la municipalització de les Balears, les Pitiüses,
Allon i les antigues ciutats fenícies de la costa mediterrània andalusa, a més del renaixement de Valentia, per
la qual cosa quedava totalment configurat el quadrant
marítim del sud-est peninsular. D’aquesta manera, tant el
canal d’Eivissa com els camins que partien d’aquest cap
al nord i el sud, van formar una xarxa de ports privilegiats
en una zona vital per a les comunicacions marítimes entre
Itàlia, el golf de Lleó, el sud peninsular i el nord d’Àfrica.
Aquestes ciutats, no obstant això, van evidenciar
des del segle ii trajectòries urbanes divergents, amb
mostres primerenques de paràlisi i degradació, mante◁ Llosa sepulcral amb simbologia cristiana de l’Albufereta
(arxiu fotogràfic).
niment o prosperitat, que a final de la centúria van motivar canvis sensibles en la distribució dels poders urbans
de la nova provincia Carthaginensis. Per a llavors, Ilici,
que havia capejat amb fortalesa el segle iii, va poder beneficiar-se de la desaparició o degradació a vicus de la
veïna Lucentum, i incrementar el seu ager cap al nord.
Un procés semblant va poder donar-se cap a l’oest, per
l’altiplà de Iecla-Jumella, davant del possible ocàs d’Ilunum i la probable tutela dels banys de Fortuna. Per tot
això, a l’inici del segle iv, Ilici presidiria un territorium
d’enormes proporcions que comprén entre el prebètic
meridional valencià i el curs baix del riu Segura, que
remunta cap a l’interior pel curs del riu Vinalopó, l’altiplà de Iecla-Jumella i les valls transversals, potser fins a
aconseguir la comarca d’Hellín. Aquesta situació no és
fútil, ja que just aleshores, no abans del 298, s’iniciava
la reconfiguració de l’Imperi de la mà d’un nou disseny
provincial que atenia raons fiscals, judicials, annonàries, militars i administratives, amb la creació d’algunes
/ 141
[page-n-3]
Principals ciutats amb enclavaments costaners i portuaris que
jalonen els respectius territoria. Plànol de la província Spaniae
bizantina, segons Vizcaíno (2009, fig. 2, 48).
Lloses sepulcrals amb simbologia cristiana de l’Albufereta
(arxiu fotogràfic).
províncies noves, diòcesis, vicaris, canvis de rang dels
governadors i prefectures.
Amb la definició de la nova província, la meitat meridional de l’antiga costa de la Citerior va adquirir personalitat pròpia i va articular les rutes de navegació del quadrant sud-est de la Mediterrània occidental, com també
les comunicacions a l’Atlàntic, Àfrica i, pel canal d’Eivissa
i les Balears, cap al quadrant nord-est de la Mediterrània
occidental i central. La franja marítima de la nova província es vertebrava principalment entorn de tres antigues
colònies, travessades també per la via Augusta, que llavors mostraven distints polsos: Valentia, Ilici i Carthago
Nova. Enfront de les altres dos, la revisió de les estratigrafies d’Ilici apunta un panorama general de prosperitat. La
colònia conservava un urbanisme compacte que ocupa
totes les àrees sondejades, amb el manteniment dels
seus edificis públics, especialment els termals, i també el
viari i el clavegueram. El Portus Ilicitanus i la seua cetària
es mostraven a ple rendiment, i el seu ager més immediat exhibia una potent reactivació econòmica associada
a una profusió de villæ sense parió al llevant peninsular
—Algorós, els Partiorets, les Teules, etc.—. A aquests cabria afegir altres assentaments al llarg de la via Augusta,
com la vil·la Petraria, i la reactivació agrària de l’entorn
de l’extint Lucentum i el seu embarcador, associats a Ilici
després de l’extinció del municipi alacantí. Aquesta reviviscència productiva exemplifica el procés de concentració de propietats en mans d’uns pocs possessores que van
monumentalitzar algunes villæ amb funcions residencials, mentre que altres es van destinar a fins productius o
van ser abandonades donada l’absència de partes dominicæ. Finalment, capia ressaltar un seguit de vil·les tarda-
142 /
[page-n-4]
nes murcianes, que presenten els seus millors exemples
Després d’un breu lapse, amb la conquista vàndala
a l’altiplà de Iecla-Jumella i al tram final de la fossa intra-
de la costa magribina, la firma del seu fœdus amb Roma
bética murciana, que també van poder formar part de les
el 435 i la ruptura dels tractats per Genseric el 439 —amb
terres que devia tutelar Ilici. Davant d’aquest panorama,
la presa de Carthago i la seua flota annonària—, el cli-
cal recordar l’acceptació de Carthago Nova com a capital
ma d’inseguretat va tornar a encebar-se a la Mediterrània
de la nova província, per homonímia i per «sentit comú»,
occidental. La pirateria vàndala ocuparà Còrsega, Sicília,
encara que segueix sense existir, fins avui, cap prova tex-
Sardenya i les Balears el 455, amb l’episodi de la des-
tual, epigràfica o arqueològica que així ho demostre.
trucció de la flota imperial de Majorià a la rada d’Ilici el
No obstant això, a finals del segle iv i inicis del v, Ilici
460, segons la crònica de Marius d’Avenches (Chron. s.a.
presenta una imatge antitètica marcada pel col·lapse del
460.2). Cap a 468, els vàndals dominaran plenament l’oc-
model urbà altimperial, situació que contrasta amb l’auge
cident mediterrani.
documentat a Carthago Nova. És en aqueixes dates quan
Aquestes situacions van provocar un canvi en els pa-
es fa patent l’abandó, ruïna i espoli d’edificis públics i pri-
trons d’assentament no urbà, que van optar, a diferència
vats, la reutilització d’algunes construccions i la contrac-
del model dominant en els últims segles, per situar els
ció de l’espai habitat, amb àrees marginals intra mœnia.
hàbitats en llocs encimbellats de fàcil defensa i control vi-
Apareixen també abocadors de recessió, el rebliment dels
sual del territori. Aquest fet coincidirà amb la constricció
pous brolladors i l’abandó dels sistemes de sanejament,
de la civitas d’Ilici i la desaparició del sistema d’explotació
evidències totes aquestes del sorgiment del model urbà
rural basat en les vil·les, amb un transvasament de pobla-
tardà i de la definitiva desaparició de la ciutat clàssica. El
ció cap a aquests nou enclavaments, turons concentrats
segle v va suposar també el final del sistema d’explotació
fonamentalment a les vies d’accés a l’urbs que articula-
rural de les vil·les, del Portus Ilicitanus i de la seua cetària,
ven encara el territori. Aquests hàbitats en altura es loca-
fenomen que afectarà fins i tot el poblament en l’Albufere-
litzen al Vinalopó, al costat de la via Augusta i a les valls
ta d’Alacant i el cessament d’activitat del seu embarcador.
transversals que enllacen amb la costa i, des d’aquesta,
Resulta difícil no relacionar aquests fets amb l’arri-
segueixen la ruta costanera cap a Dianium i cap als anco-
bada de vàndals asdings i silinges, alans i sueus, seguida
ratges de Baver (Benalúa, Alacant) i de l’Albufereta. Cap
de romanovisigots per a combatre’ls. Aquest període de
al sud, es produeix la consolidació del camí interior entre
forta inestabilitat es va traduir de vegades en episodis vi-
Ilici i Carthago Nova, passant per Oriola, on es detecta la
olents, com l’esgrimit per a Ilici cap al 421-422 del qual, a
consolidació d’aquests poblats enlairats que controlen el
hores d’ara, no hi ha proves arqueològiques que el con-
pas de la fossa intrabètica cap a Múrcia, ja en el segle vi.
firmen. En canvi, sí s’albira una creixent inseguretat per
La disposició radial d’aquests enclavaments, la seua ubi-
l’ocultació de tresorets.
cació en les vies de comunicació i la seua equidistància
Ilici i l’evolució territorial entre els segles iv i vii. Antonio Guilabert, Ana Ronda, Mercedes Tendero
/ 143
[page-n-5]
—tots se situen entre els 21 i els 29 km respecte a Ilici—,
(Altea), Banys de la Reina (Calp), Punta de l’Arenal (Xàbia) o
comporta notables semblances amb l’organització terri-
Santa Pola després de la desaparició del Portus Ilicitanus.
torial de la Valentia tardoantiga, amb la quals comparteix
Entre tots destaca, sens dubte, el cas de Benalúa, reac-
el procés de vertebració d’una nova realitat urbana que,
tivat al final del segle v, i que es mostrarà fins al final del
fins i tot, depenent nominalment del poder visigot des-
segle vi com el nou Portus Ilicitanus, el desembarcador
prés de la caiguda de l’Imperi d’Occident, mantindrà de
principal d’Ilici, protegit a més per l’assentament en altura
facto una independència quasi total fins a la conquista
del Benacantil. Coincidint amb això, es documenten les
bizantina.
primeres evidències de població cristiana a la zona, com
Des de finals del segle v, les mostres de recuperació
ho testifica l’epitafi recuperat a la necròpolis del Tossal de
se succeiran tant a la civitas com al seu territori. Aquest
les Basses, datat el 479, amb la fórmula «recessit in pace»,
nou escenari, imposat amb la creació dels regnes roma-
cosa per la qual hi ha la possibilitat, encara que contro-
nogermànics, va derivar en una relativa normalització de
vertida, que Ilici es convertira en seu episcopal al comen-
les relacions entre estats. La conseqüència immediata
çament del segle vi.
va ser l’increment notable del tràfic marítim cap a l’anti-
Aquest model dual d’enclavament pareix repetir-se
ga Carthaginensis, tant dels navicularii que depenien del
cap al nord, en l’ager teòric de Dianium, amb Banys de
regnum vàndal com dels negotiatores de l’orient mediter-
la Reina a la costa i El Penyal d’Ifach (Calp) com un xico-
rani, que van obrir rutes cap als nous mercats bàrbars. A
tet establiment en altura. Al vicus de Banys de la Reina,
pesar que les importacions mai van arribar a absentar-se
les investigacions arqueològiques han aportat una tro-
de la banda mediterrània ibèrica, serà ara quan comen-
balla decisiva: una església primitiva amb dos sarcòfags
cen a arribar de forma significativa gràcies al control
petris en el seu interior. L’enclavament disposava d’un
sense oposició de què gaudien els vàndals, amos de les
ancoratge, qüestió estratègica en les funcions de redis-
grans illes mediterrànies centreoccidentals i de les rutes i
tribució de mercaderies que va haver de ser determinant
camins del llevant peninsular.
perquè la vil·la del segle iv es transformara, ara, en un lloc
El reflex immediat d’aquesta reactivació econòmica
de culte cristià. Sobre l’oecus de la luxosa vil·la de planta
va ser el sorgiment o consolidació d’una sèrie de punts
radial, es van implantar els murs de l’església, quelcom
costaners alacantins abocats al mar que no han de ser en-
desdibuixats per l’erosió, però que conserven l’orienta-
tesos com a fenòmens aïllats, sinó com a part de la vida
ció canònica i el baptisteri, del segle vi, amb dues fases
política, social i econòmica de petits espais regionals. A
constructives: una més àmplia que permetia la immersió
partir d’aquells es van canalitzar els excedents de produc-
del creient, i una altra superposada, amb forma de creu
ció cap aquests punts d’intercanvi: plaça de Sant Pere (la
grega, que redueix l’espai baptismal i el significa. En l’in-
Vila Joiosa), l’Albir (Alfàs del Pi), Garganes/Clot de Mingot
terior de l’edifici, que suposa un vestigi excepcional per
144 /
[page-n-6]
Baptisteri de Banys de la Reina
(A. Ronda 2009a). Bases de
plats dels tipus Hayes 104.
A2 amb iconografia cristiana
i Hayes 87A amb decoració
espatulada i crismó central,
segle vi (dibuixos Vicent Sevila).
la seua correlació formal amb esglésies de Mallorca com
Son Peretó i Sa Carrotxa —realitats culturals paral·leles
en l’un i l’altre costat de la mar—, es van documentar
diversos soterraments i, annex a aquest, una gran necròpolis ad sanctos. Entre altres produccions, el context
material el marquen les TSD2 amb empremtes de sants i
emperadors, pròpies de 525-575, com també les pasteres
espatulades (Hayes 87A), alguna decorada amb crismó.
A Ilici, els primers materials amb simbologia cristiana es daten també en el segle vi on, a pesar que tenen
escasses estratigrafies, s’aprecia la implantació total del
model urbà tardoromà, amb una concepció més «oberta»
on es recuperen els espais en altre temps marginals. Es
documenten els primers soterraments intramurs, caracteritzats per l’ocupació de fosses simples i amb aixovars
pràcticament absents. Algunes zones d’hàbitat es reconvertiran en àrees de producció, en magatzems o s’ocuparan amb l’excavació de sitges, usades amb posterioritat
com a femers i, per primera vegada, es practicaran fosses
per a abocaments als viaris. Es testifica al seu torn la compartimentació dels edificis que seguien en peu, que redefineixen els seus usos funcionals dins d’un procés genera-
Ilici i l’evolució territorial entre els segles iv i vii. Antonio Guilabert, Ana Ronda, Mercedes Tendero
/ 145
[page-n-7]
neització» dels contextos materials analitzats. En aquest
sentit, pareix evident que des de Dianium cap al sud, la
presència i freqüència de la cultura material imperial, no
sols ceràmica, permet plantejar amb garanties la seua inclusió en els dominis romans d’Orient després de la renovatio imperii de Justinià, encara que aquesta «bizantinització», més que d’una «hel·lenització», es traduïsca en la
pràctica en una «africanització» cultural.
Acceptada doncs la inclusió d’Ilici en l’òrbita bizantina, queda pendent la seua incorporació al regnum
visigothorum de Toledo, assumida tradicionalment cap
al 625, quan Suíntila conquista Carthago Spartaria i exPlaques decorades procedents de la basílica
d’Ilici (segles VI-VII).
pulsa definitivament els bizantins de sòl peninsular.
Últimament s’ha proposat un avanç d’aquestes dates a
l’interval 589-610, atesa l’absència parcial de les últimes
sèries ceràmiques importades pels bizantins que sí són
litzat que afecta l’arquitectura urbana i rural, tant pública
com privada, entre els segles v i vi.
No podem precisar, en l’estat actual de la investigació, si aquesta revitalització urbana pot atribuir-se a l’existència d’una seu episcopal o va ser anterior o posterior a
la inclusió d’Ilici en l’òrbita bizantina, ja que no hi ha fonts
documentals ni epigràfiques que certifiquen la pertinença indiscutible dels enclavaments alacantins a l’òrbita
imperial. La cultura material és, per tant, l’element més
empleat per a defendre la inclusió o exclusió però, no és
suficient només amb la presència d’un lot de materials,
ja que aquests apareixen tant en assentaments costaners
gòtics com imperials. Es tracta més d’una qüestió de representativitat de la mostra la qual, teòricament, ens permet defendre la «mediterraneització» o «desmediterra146 /
presents a Carthago Spartaria. Tanmateix, això es podria
deure només a una major representació de l’exèrcit i de
l’administració de Bizanci a Cartagena o a un problema
del registre. D’altra banda, a pesar de les controvèrsies que emboliquen el sínode de Gundemar del 610, no
deixen de ser cridaneres les absències d’Ilici, Dianium i
Carthago Spartaria, com també la convivència i final absorció de la seu elotana per l’elxana, per la qual cosa no
creiem que, amb anterioritat a aquest, es produïra l’annexió de la zona alacantina al regne de Toledo.
Qüestió distinta és el que succeirà amb Sisebut després del 612. Artífex de la conquista de la part meridional de
les possessions imperials de Spania —613 a 616—, dotarà
als visigots d’una marina capaç de plantar cara a la imperial
i encunyarà moneda a Iliocrica (Lorca) i Aorariola (Oriola).
[page-n-8]
Ambdues seques són una prova positiva del control visigot
de la fossa intrabètica pel monarca, per la qual cosa pareix
plausible que després de les fundacions de Begastri i d’Elo
—aquesta última que formava part de la diòcesi elxana,
segregada per conquista— i després de les campanyes de
Leovigild per controlar l’Orospeda i les vies de comunicació
cap al sud-est, Sisebut va posar fi a la inestabilitat política interna, i el regne toledà avançarà a l’orient del sistema
prebètic, encerclant els bizantins a l’est de la depressió intrabètica. Al final d’aquesta, a penes a una trentena de quilòmetres d’Aorariola, es trobava Ilici; aquestes dues ciutats
formen part d’una mateixa unitat geogràfica, per la qual
cosa la captura d’ambdues com també del port elxà, situat
a l’actual Alacant, va haver de ser simultània.
A pesar que al llarg del segle vii veurem la reunificació de la diòcesi elotanoilicitana en la seua seu original, no hi ha dubte que l’episodi de la conquista gòtica
va modificar notablement la realitat territorial elxana. La
fundació d’Elo, a finals del segle vi o l’inici del vii, va donar origen a un nucli urbà que perdurarà fins al segle ix i
serà citat com una de les ciutats que passaran a les mans
musulmanes en diverses versions del Pacte de Teodomir
de 713. El mateix s’esdevindrà amb Aorariola/Awryūla i
amb Lucentes/Lqnt (Alacant), de manera que entre finals
del segle vi i inicis del viii assistirem a la disgregació del
territori elxà, que donarà lloc a quatre ciutats —visigodes
primer i andalusines després— amb els seus respectius
territoria. Òbviament, Ilici/Ilš es correspon amb l’antiga colònia, com Elo/Iyih s’erigiria al Tolmo de Minateda;
més complicat és identificar la localització exacta dels
jaciments arqueològics de les dues restants: Aorariola/
Awryūla i Lucentes/Lqnt.
És innegable que el llegat romà d’Ilici s’havia volatilitzat, en gran manera, en el segle vii. Després de la seua
prometedora situació en el segle iv, compartint protagonisme a la franja marítima de la Carthaginensis amb
Valentia i Carthago Nova, el segle v va tòrcer la seua trajectòria, i va ressagar-se respecte a les seues veïnes del nord i
del sud. La relativa millora del segle vi la va situar, de nou,
entre els potents ports marítims de la Valentia visigoda i
la Carthago Spartaria bizantina. En el segle vii, després de
l’expulsió de Bizanci, el cessament dels seus ports i embarcadors, la compartimentació del territori històric elxà i
potser el declivi del vell traçat de la via Augusta des d’Ilici
cap al sud per la costa —reemplaçada per la nova posició
d’Aorariola en l’encreuament de camins—, la va col·locar
com una més, i no la principal, de les ciutats rendides
per Teodomir davant ‘d’Abd-‘a l’Az_z b. Mūsà b. Nuṣayr
l’any 713, moment a partir del qual degué llanguir fins a la
seua desaparició.
Ilici i l’evolució territorial entre els segles iv i vii. Antonio Guilabert, Ana Ronda, Mercedes Tendero
/ 147
[page-n-9]