Les fases tardoromana i visigòtica de la vil·la romana de l'horta vella (Bétera, València)
Josep Mª Burriel i Alberich
José Luis Jiménez Salvador
Miquel Rosselló Mesquida
2019
[page-n-1]
76 /
[page-n-2]
Les fases tardoromana i visigòtica
de la vil·la romana de l’horta vella
(Bétera, València)
Josep M. Burriel Alberich (Ajuntament de Moncada)
José L. Jiménez Salvador (Universitat de València)
Miquel Rosselló Mesquida
Introducció
La vil·la romana de l’Horta Vella, al municipi de Bétera,
comarca de Camp de Túria, es funda en la segona meitat
del segle i dC a les proximitats del barranc del Carraixet,
curs fluvial que arreplega aigües del vessant sud de la
serra Calderona i que desaigua a la Mediterrània a l’altura d’Alboraia, en un entorn caracteritzat per l’abundància
d’aigua i terres fèrtils, a mitjan camí de l’itinerari entre
Saguntum i Edeta-Llíria, ubicació estratègica que sens
dubte va haver de jugar un paper important en el control
d’aquesta via de comunicació en el límit septentrional del
territorium de Valentia. Prova de la importància n’és l’àmplia seqüència ocupacional, almenys des del segle I dC
fins a època paleoandalusina —segle ix—, si bé hi ha indicis cronològicament anteriors.
◁ Olla amb tub relacionada amb una artesania
metal·lúrgica local.
La vil·la altimperial
Un important conjunt termal defineix la vil·la romana altimperial, alimentat per un aqüeducte, canal que va
continuar funcionant en l’època paleoandalusina per a
moure una roda hidràulica. Alineats sobre un mateix eix
nord-sud, s’ha identificat el possible apodyterium amb
unes latrines contigües que ocupen l’extrem septentrional. Al sud dels vestuaris es disposa el frigidarium amb
piscina quadrangular de 6 m2 decorada amb pintura
mural de color roig. Al sud de la cambra freda s’ubica el
tepidarium que n’ha preservat part del hypocaustum. El
mur que separa la sala freda de la temperada conserva
una altura de més de 4,5 m, que inclou l’arrancada de la
volta, la cara externa de la qual mostra les empremtes de
les rajoles que conformaven la concameratio. Pel costat
meridional del mur que tancava el tepidarium s’obria accés al caldarium en l’extrem oriental del qual es va poder
documentar la boca del praefurnium. A la zona occidental, separada per un llarg i estret corredor de les tres sales
/ 77
[page-n-3]
de bany, es disposa una gran natatio de planta rectangular de 60 m2.
En l’última campanya (2017), al nord del conjunt termal, es va documentar un edifici, encara en procés d’excavació. La planta exhumada té unes dimensions màximes
de 12,30 m d’est a oest i 7,70 m de nord a sud, articulada
sobre un eix oest-est, amb accés des de l’oest que connecta amb un corredor que separa dues ales. La meridional s’organitza en quatre estances independents de dimensions regulars (2,80 x 2,20 m), excepte l’oriental que
devia presentar una grandària lleugerament major. L’ala
septentrional està ocupada per dues grans habitacions
(4 x 2,13 m documentats), si bé únicament la més oriental
presenta accés des del corredor. Totes les obertures tenen
un ample de 0,70 m.
Si haguérem de definir aquest establiment rural a
partir d’allò que s’ha excavat fins al present, prima més el
caràcter residencial i d’oci que el productiu, si ens referim
a l’època altimperial. Aquesta situació canviarà radicalment a final del segle IV. Amb tot, cal dir que només s’ha
documentat una xicoteta part de la vil·la i que el panoraTorcularium tardoantic emplaçat aprofitant les instal·lacions
termals. En primer terme lapis pedicinorum amb dos
encaixos per a l’ancoratge (probablement pertanyent a una
premsa de cargol) i cueta de decantació.
Equip d’excavació. Ajuntament de Bétera, Universitat de València.
ma ací presentat segurament variarà a mesura que avancen en les excavacions.
La fase tardoromana
En la fase tardoromana —finals del segle IV i meitat
del segle V—, a la vil·la se succeeixen importants transformacions funcionals dels antics espais residencials i d’oci
en àrees productives, aspecte habitual en moltes de les
villae hispanes tardoromanes. En aquests mateixos espais s’instal·larà, a més, una xicoteta necròpolis.
78 /
[page-n-4]
Efectivament, a partir de finals del segle iv, la infra-
sitges, de planta circular i secció acampanada, per a em-
estructura termal queda anul·lada com a tal. La natatio
magatzematge de grans, fonamentalment localitzats al
no pareix mantindre el seu ús original i són reblides al-
nord i al sud de les termes, i es documenten estructures
gunes dependències situades al sud de la piscina, on es
de combustió i restes metal·lúrgiques fèrriques (escòri-
va instal·lar una xicoteta necròpolis cristiana amb tombes
es, colades o gotasses de sagnat, mineral, paret de forn),
de coberta de teules a doble vessant que arriba a ocupar
potser procedents de forns de reducció de què s’obtenia
part de les instal·lacions termals, concretament un ab-
el material necessari per a la forja en calent (recuperació
sis semicircular afegit a principi del segle anterior sobre
d’unes tenalles de fonedor). Els subproductes fèrrics tro-
l’antic praefurnium del caldarium.
bats i els estris permeten suposar que el procés metal·lúr-
Potser es puguen reconéixer en aquesta xicoteta
gic del ferro comprenia totes les seues fases, des de la tor-
necròpolis els últims propietaris titulars «romans», ja
rada del mineral fins al treball de forja. Aquest ferro pro-
cristianitzats, de la finca rural. A més, tampoc cal des-
ducte de la fosa potser estava destinat majoritàriament a
cartar que aquesta xicoteta necròpolis no s’emplaçara
la fabricació de les ferramentes i els efectes d’ús quotidià
d’acord amb la sacralització d’alguna de les dependèn-
i propi de l’explotació agropecuària.
cies, amb la fundació d’alguna capella o oratori per part
del dominus.
Igualment, la presència en els abocadors de ceràmica (olles i cassoles) amb defectes de cocció, ens posa
A partir de mitjan del segle v, part del complex termal
sobre la pista de la probable existència d’una producció
es reconverteix en àrees productives, amb la creació de
local. Aquesta fase es degue allargar fins mitjan del se-
magatzems i la instal·lació d’un torculum i bassa per a la
gle vi segons el material recuperat que farceix les sitges,
decantació de l’oli, defugint completament la presència
reutilitzades sistemàticament com a abocadors, i altres
del cementeri.
estructures coetànies.
Un altre torculum, amb dues xicotetes basses de decantació escalonades, amortitzades per una sitja d’època
La fase visigoda
visigoda (entre els segles vii i viii), es localitza al nord de les
L’etapa visigoda, des de mitjans del segle VI fins al fi-
termes, construïdes aprofitant, en part, els murs altimpe-
nal, a més d’aprofitar estructures prèvies, es caracteritzarà
rials de l’edifici septentrional localitzat el 2017.
per una nova fase constructiva ex novo.
D’altra banda, la possible producció de vi deu que-
El frigidarium i la seua piscina són elevats al mateix
dar evidenciada per la recuperació d’una xicoteta poda-
nivell i comunicats a través d’una obertura que manté aï-
dora de ferro.
llat l’espai de l’antiga piscina. El tepidarium es converteix
L’antiga natatio serà reblida, i funcionarà com un
en magatzem que deixa anul·lat el pas amb el que va ser
gran abocador. A més es construeixen diversos grups de
el frigidarium, en aquest moment un metre més elevat.
Les fases tardoromana i visigòtica de la vil·la romana de l’Horta Vella. Josep M. Burriel, José L. Jiménez, Miquel Rosselló
/ 79
[page-n-5]
Detall del possible cellarium de
l’època visigoda que amortitza
la fase de sitges dels segles v-vi.
Equip d’excavació. Ajuntament de
Bétera, Universitat de València.
Algun dels tòrculs d’època tardoromana presumiblement
es van mantindre en ús, tant l’erigit aprofitant les estances
del complex termal com el localitzat en la zona nord, les
basses de recepció i decantació de les quals se suprimeixen entre els segles vii i viii. L’abocador de la natatio serà
segellat per passar a convertir-se en un espai de trànsit
sobre el qual es construeix un fonament de maçoneria.
A la zona sud, s’alça un gran edifici de maçoneria i
alguns carreus, format per una nau allargada i estreta, orientada en direcció est-oest, de 20 x 5 m, en l’interior de la
qual es disposen basaments centrals per a sustentació de
80 /
la coberta. Aqueix edifici se sobreposa al camp de sitges
de la fase anterior i se situa per damunt del vell cementeri
baiximperial. A l’extrem est, se li adossen dues grans habitacions rectangulars separades per un mur flanquejat
per dos llindars que les comuniquen amb la nau principal. En l’extrem oest, es localitza un mur de tancament i
pel lateral nord s’obri una altra nau, amb què formen una
planta en «L». S’hi planteja un possible ús agrícola, probablement un cellarium. Per les característiques de l’edifici,
pensem que la seua funcionalitat excedeix de l’àmbit merament domèstic.
[page-n-6]
A la zona nord de l’assentament, des de final del segle vi fins al segle viii, també per damunt d’un camp de
sitges de la fase anterior, se succeeix l’edificació de diversos departaments amb murs que tenen sòcols de maçoneria, forats de pal i suports petris per a porxes i coberts,
algunes sitges aïllades, un soterrament infantil (inhumació infantil en l’àmbit domèstic, pati) i una llar.
Finalment, en la mateixa zona nord, s’instal·larà un
taller metal·lúrgic en els nivells de destrucció/abandonament, datats en el primer quart del segle VIII. S’hi van
recuperar dos trients, l’un encunyat en el coregnat d’Ègica-Vítiza i el més modern, en el regnat de Vítiza (702-710),
de les seques d’Egitania (Idanha à Velha) i Corduba, respectivament.
La presència de diners en circulació en l’assentament ens revela la capacitat adquisitiva dels seus habitants i permet donar suport a la continuïtat d’una economia monetària i l’existència d’excedents generats, fonamentalment, per la venda de la producció agrària, grans,
oli, vi i —sense descartar, a més— manufactures del propi
taller metal·lúrgic.
D’altra banda, l’existència d’un assentament d’època visigoda en aquests moments finals, amb estructures
de maçoneria de nova planta en edificis no domèstics i
la presència de moneda d’or, apunta cap a una diferen-
Àmfora de reduïdes dimensions i base plana
amb decoració incisa de meandres.
ciació social i un cert nivell de riquesa que afavoreixen la
continuïtat d’algunes villae com a espais lligats a les elits,
ja no com a lloc de residència del propietari sinó, fonamentalment, com a àmbit de producció, si bé amb altres
models i diversa relació amb les poblacions camperoles
al seu servei.
Les fases tardoromana i visigòtica de la vil·la romana de l’Horta Vella. Josep M. Burriel, José L. Jiménez, Miquel Rosselló
/ 81
[page-n-7]
76 /
[page-n-2]
Les fases tardoromana i visigòtica
de la vil·la romana de l’horta vella
(Bétera, València)
Josep M. Burriel Alberich (Ajuntament de Moncada)
José L. Jiménez Salvador (Universitat de València)
Miquel Rosselló Mesquida
Introducció
La vil·la romana de l’Horta Vella, al municipi de Bétera,
comarca de Camp de Túria, es funda en la segona meitat
del segle i dC a les proximitats del barranc del Carraixet,
curs fluvial que arreplega aigües del vessant sud de la
serra Calderona i que desaigua a la Mediterrània a l’altura d’Alboraia, en un entorn caracteritzat per l’abundància
d’aigua i terres fèrtils, a mitjan camí de l’itinerari entre
Saguntum i Edeta-Llíria, ubicació estratègica que sens
dubte va haver de jugar un paper important en el control
d’aquesta via de comunicació en el límit septentrional del
territorium de Valentia. Prova de la importància n’és l’àmplia seqüència ocupacional, almenys des del segle I dC
fins a època paleoandalusina —segle ix—, si bé hi ha indicis cronològicament anteriors.
◁ Olla amb tub relacionada amb una artesania
metal·lúrgica local.
La vil·la altimperial
Un important conjunt termal defineix la vil·la romana altimperial, alimentat per un aqüeducte, canal que va
continuar funcionant en l’època paleoandalusina per a
moure una roda hidràulica. Alineats sobre un mateix eix
nord-sud, s’ha identificat el possible apodyterium amb
unes latrines contigües que ocupen l’extrem septentrional. Al sud dels vestuaris es disposa el frigidarium amb
piscina quadrangular de 6 m2 decorada amb pintura
mural de color roig. Al sud de la cambra freda s’ubica el
tepidarium que n’ha preservat part del hypocaustum. El
mur que separa la sala freda de la temperada conserva
una altura de més de 4,5 m, que inclou l’arrancada de la
volta, la cara externa de la qual mostra les empremtes de
les rajoles que conformaven la concameratio. Pel costat
meridional del mur que tancava el tepidarium s’obria accés al caldarium en l’extrem oriental del qual es va poder
documentar la boca del praefurnium. A la zona occidental, separada per un llarg i estret corredor de les tres sales
/ 77
[page-n-3]
de bany, es disposa una gran natatio de planta rectangular de 60 m2.
En l’última campanya (2017), al nord del conjunt termal, es va documentar un edifici, encara en procés d’excavació. La planta exhumada té unes dimensions màximes
de 12,30 m d’est a oest i 7,70 m de nord a sud, articulada
sobre un eix oest-est, amb accés des de l’oest que connecta amb un corredor que separa dues ales. La meridional s’organitza en quatre estances independents de dimensions regulars (2,80 x 2,20 m), excepte l’oriental que
devia presentar una grandària lleugerament major. L’ala
septentrional està ocupada per dues grans habitacions
(4 x 2,13 m documentats), si bé únicament la més oriental
presenta accés des del corredor. Totes les obertures tenen
un ample de 0,70 m.
Si haguérem de definir aquest establiment rural a
partir d’allò que s’ha excavat fins al present, prima més el
caràcter residencial i d’oci que el productiu, si ens referim
a l’època altimperial. Aquesta situació canviarà radicalment a final del segle IV. Amb tot, cal dir que només s’ha
documentat una xicoteta part de la vil·la i que el panoraTorcularium tardoantic emplaçat aprofitant les instal·lacions
termals. En primer terme lapis pedicinorum amb dos
encaixos per a l’ancoratge (probablement pertanyent a una
premsa de cargol) i cueta de decantació.
Equip d’excavació. Ajuntament de Bétera, Universitat de València.
ma ací presentat segurament variarà a mesura que avancen en les excavacions.
La fase tardoromana
En la fase tardoromana —finals del segle IV i meitat
del segle V—, a la vil·la se succeeixen importants transformacions funcionals dels antics espais residencials i d’oci
en àrees productives, aspecte habitual en moltes de les
villae hispanes tardoromanes. En aquests mateixos espais s’instal·larà, a més, una xicoteta necròpolis.
78 /
[page-n-4]
Efectivament, a partir de finals del segle iv, la infra-
sitges, de planta circular i secció acampanada, per a em-
estructura termal queda anul·lada com a tal. La natatio
magatzematge de grans, fonamentalment localitzats al
no pareix mantindre el seu ús original i són reblides al-
nord i al sud de les termes, i es documenten estructures
gunes dependències situades al sud de la piscina, on es
de combustió i restes metal·lúrgiques fèrriques (escòri-
va instal·lar una xicoteta necròpolis cristiana amb tombes
es, colades o gotasses de sagnat, mineral, paret de forn),
de coberta de teules a doble vessant que arriba a ocupar
potser procedents de forns de reducció de què s’obtenia
part de les instal·lacions termals, concretament un ab-
el material necessari per a la forja en calent (recuperació
sis semicircular afegit a principi del segle anterior sobre
d’unes tenalles de fonedor). Els subproductes fèrrics tro-
l’antic praefurnium del caldarium.
bats i els estris permeten suposar que el procés metal·lúr-
Potser es puguen reconéixer en aquesta xicoteta
gic del ferro comprenia totes les seues fases, des de la tor-
necròpolis els últims propietaris titulars «romans», ja
rada del mineral fins al treball de forja. Aquest ferro pro-
cristianitzats, de la finca rural. A més, tampoc cal des-
ducte de la fosa potser estava destinat majoritàriament a
cartar que aquesta xicoteta necròpolis no s’emplaçara
la fabricació de les ferramentes i els efectes d’ús quotidià
d’acord amb la sacralització d’alguna de les dependèn-
i propi de l’explotació agropecuària.
cies, amb la fundació d’alguna capella o oratori per part
del dominus.
Igualment, la presència en els abocadors de ceràmica (olles i cassoles) amb defectes de cocció, ens posa
A partir de mitjan del segle v, part del complex termal
sobre la pista de la probable existència d’una producció
es reconverteix en àrees productives, amb la creació de
local. Aquesta fase es degue allargar fins mitjan del se-
magatzems i la instal·lació d’un torculum i bassa per a la
gle vi segons el material recuperat que farceix les sitges,
decantació de l’oli, defugint completament la presència
reutilitzades sistemàticament com a abocadors, i altres
del cementeri.
estructures coetànies.
Un altre torculum, amb dues xicotetes basses de decantació escalonades, amortitzades per una sitja d’època
La fase visigoda
visigoda (entre els segles vii i viii), es localitza al nord de les
L’etapa visigoda, des de mitjans del segle VI fins al fi-
termes, construïdes aprofitant, en part, els murs altimpe-
nal, a més d’aprofitar estructures prèvies, es caracteritzarà
rials de l’edifici septentrional localitzat el 2017.
per una nova fase constructiva ex novo.
D’altra banda, la possible producció de vi deu que-
El frigidarium i la seua piscina són elevats al mateix
dar evidenciada per la recuperació d’una xicoteta poda-
nivell i comunicats a través d’una obertura que manté aï-
dora de ferro.
llat l’espai de l’antiga piscina. El tepidarium es converteix
L’antiga natatio serà reblida, i funcionarà com un
en magatzem que deixa anul·lat el pas amb el que va ser
gran abocador. A més es construeixen diversos grups de
el frigidarium, en aquest moment un metre més elevat.
Les fases tardoromana i visigòtica de la vil·la romana de l’Horta Vella. Josep M. Burriel, José L. Jiménez, Miquel Rosselló
/ 79
[page-n-5]
Detall del possible cellarium de
l’època visigoda que amortitza
la fase de sitges dels segles v-vi.
Equip d’excavació. Ajuntament de
Bétera, Universitat de València.
Algun dels tòrculs d’època tardoromana presumiblement
es van mantindre en ús, tant l’erigit aprofitant les estances
del complex termal com el localitzat en la zona nord, les
basses de recepció i decantació de les quals se suprimeixen entre els segles vii i viii. L’abocador de la natatio serà
segellat per passar a convertir-se en un espai de trànsit
sobre el qual es construeix un fonament de maçoneria.
A la zona sud, s’alça un gran edifici de maçoneria i
alguns carreus, format per una nau allargada i estreta, orientada en direcció est-oest, de 20 x 5 m, en l’interior de la
qual es disposen basaments centrals per a sustentació de
80 /
la coberta. Aqueix edifici se sobreposa al camp de sitges
de la fase anterior i se situa per damunt del vell cementeri
baiximperial. A l’extrem est, se li adossen dues grans habitacions rectangulars separades per un mur flanquejat
per dos llindars que les comuniquen amb la nau principal. En l’extrem oest, es localitza un mur de tancament i
pel lateral nord s’obri una altra nau, amb què formen una
planta en «L». S’hi planteja un possible ús agrícola, probablement un cellarium. Per les característiques de l’edifici,
pensem que la seua funcionalitat excedeix de l’àmbit merament domèstic.
[page-n-6]
A la zona nord de l’assentament, des de final del segle vi fins al segle viii, també per damunt d’un camp de
sitges de la fase anterior, se succeeix l’edificació de diversos departaments amb murs que tenen sòcols de maçoneria, forats de pal i suports petris per a porxes i coberts,
algunes sitges aïllades, un soterrament infantil (inhumació infantil en l’àmbit domèstic, pati) i una llar.
Finalment, en la mateixa zona nord, s’instal·larà un
taller metal·lúrgic en els nivells de destrucció/abandonament, datats en el primer quart del segle VIII. S’hi van
recuperar dos trients, l’un encunyat en el coregnat d’Ègica-Vítiza i el més modern, en el regnat de Vítiza (702-710),
de les seques d’Egitania (Idanha à Velha) i Corduba, respectivament.
La presència de diners en circulació en l’assentament ens revela la capacitat adquisitiva dels seus habitants i permet donar suport a la continuïtat d’una economia monetària i l’existència d’excedents generats, fonamentalment, per la venda de la producció agrària, grans,
oli, vi i —sense descartar, a més— manufactures del propi
taller metal·lúrgic.
D’altra banda, l’existència d’un assentament d’època visigoda en aquests moments finals, amb estructures
de maçoneria de nova planta en edificis no domèstics i
la presència de moneda d’or, apunta cap a una diferen-
Àmfora de reduïdes dimensions i base plana
amb decoració incisa de meandres.
ciació social i un cert nivell de riquesa que afavoreixen la
continuïtat d’algunes villae com a espais lligats a les elits,
ja no com a lloc de residència del propietari sinó, fonamentalment, com a àmbit de producció, si bé amb altres
models i diversa relació amb les poblacions camperoles
al seu servei.
Les fases tardoromana i visigòtica de la vil·la romana de l’Horta Vella. Josep M. Burriel, José L. Jiménez, Miquel Rosselló
/ 81
[page-n-7]