[page-n-1]
[ 82 ]
[page-n-2]
L’activitat agrícola.
Cultius i alimentació
Guillem Pérez Jordá
Universitat de València
Les persones que van viure al poblat de la Lloma de Betxí
durant el primer terç del II mil·lenni aC es van alimentar
fonamentalment a partir dels diversos productes que cultivaven a les terres que envoltaven l’assentament. Aquest
fet, que és general en aquest territori des de l’arribada
dels primers agricultors uns 3.500 anys abans, mostra la
importància de l’activitat agrícola en el dia a dia d’aquesta
comunitat. Són els ritmes de cada un dels cultius els que
acaben marcant una gran part del calendari anual, de la
mateixa manera que els espais necessaris per al processament, l’emmagatzematge i la transformació condicionen
la construcció dels assentaments.
Els incendis que han destruït aquest poblat al llarg
de la seua ocupació han permés la preservació, carbonitzats, d’un conjunt molt destacat de llavors i de fruits
(Pérez Jordá, 1998). Aquests materials, que es trobaven
emmagatzemats en l’interior de les vivendes o caiguts de
< Dents de falç sobre placa de sílex tabular.
Lloma de Betxí.
forma accidental en el seu sòl, són els que, després de la
seua recuperació durant les distintes campanyes d’excavació, permeten conéixer quins eren els productes cultivats i quins fruits del bosc es recol·lectaven també com
a aliment.
Hi ha un grup de cultius que habitualment creixen
a les hortes, com les bledes, els naps o les cols, dels quals
no es consumix el gra, sinó els fulls, les tiges o les arrels,
parts que difícilment es conserven carbonitzades, la qual
cosa dificulta la seua documentació arqueològica. Però,
en el món mediterrani, l’agricultura prehistòrica se centra en la producció de gra de cereals i de lleguminoses,
dels quals se n’han recuperat una àmplia representació
en aquest jaciment. Són distintes les espècies de cereals
documentades, però sembla que la producció agrícola se
centra en dues: els blats nus (Triticum aestivum i Triticum
durum) i l’ordi nu (Hordeum vulgare var. nudum) i l’ordi vestit (Hordeum vulgare subsp. vulgare), mentre que
uns altres cereals com l’espelta xicoteta (Triticum monococcum) i l’espelta bessona o pisana (Triticum dicoccum)
[ 83 ]
[page-n-3]
Restes de llavors i fruits de la Lloma de Betxí.
1. Ordi nu (Hordeum vulgare var. nudum)
2. Ordi vestit (Hordeum vulgare subsp. vulgare)
3. Blat nu (Triticum aestivum-durum)
4. Espelta bessona (Triticum dicoccum)
5. Espelta xicoteta (Triticum monococcum)
6. Raquis d’ordi
7. Pésol (Pisum sativum)
8. Fava (Vicia faba)
9. Gerd (Rubus idaeus)
10. Margall llarg (Bromus sterilis)
11. Bellota (Quercus sp.)
[ 84 ]
poden ser cultius molt minoritaris o simplement males
herbes que creixen entre els camps dels cultius majoritaris. Juntament amb els cereals apareixen algunes lleguminoses com són les faves i els pèsols, encara que sempre
són molt escasses.
Aquests són tots els cultius documentats, encara
que també es constata la recol·lecció d’alguns fruits silvestres com és l’arbocer (Arbutus unedo), la vinya (Vitis
vinifera) i el gerd (Rubus idaeus), encara que el que té
un major pes són les bellotes (Quercus sp.). És un recurs
molt abundant als boscos mediterranis, fàcil de recol·lectar, d’emmagatzemar i de processar, i amb un valor energètic molt elevat (Zapata, 2000), per la qual cosa ha sigut
sistemàticament aprofitat per les comunitats humanes
fins a l’actualitat.
Al costat dels cereals apareix un conjunt de plantes
silvestres que solen desenrotllar-se entre aquests cultius,
raó per la qual es coneixen com males herbes. Aquestes
són les que ens permeten determinar quins tipus de sòls
es cultiven. D’aquesta manera l’abundància d’una d’elles,
els Bromus, permet confirmar que s’estan usant sòls amb
[page-n-4]
El calendari agrícola s’inicia durant l’estiu, quan
després de la collita es llauren les terres per parelles de
bous estirant els aladres, preparant-les per a la sembra
dels cereals que es fa entre la tardor i l’inici de l’hivern. Al
mateix temps es planten les lleguminoses en les hortes,
que, per tindre un cicle més curt, començaran a aportar
aliment durant l’hivern. El desenrotllament dels cereals
s’allarga fins al final de la primavera o l’inici de l’estiu, moment en el qual es fa la sega. Aquest és el procés millor
documentat, ja que és freqüent la troballa de dents de
falç de sílex. Les falçs es construeixen amb una vara de
fusta corba, en la part interior de la qual s’insereixen les
peces de sílex, fixades amb l’ajuda de resina, formant un
front de tall més o menys continu. Les dents solen aparéixer dentades, acció que permet allargar la seua vida útil
quan després d’un període d’ús s’han desgastat.
Després de la sega els feixos de cereals es processen en les eres, que estarien ubicades a la vora mateixa dels camps. Allí, per mitjà possiblement del potejament dels animals, del garbellament i de la batuda
es va separant el gra de la palla i de les altres parts de
les espigues. D’aquesta manera el gra arriba al poblat
ja net i només cal eliminar alguns elements menors o
completar la separació de les cariopsis d’ordi vestit de
L’activitat agrícola. Cultius i alimentació. Guillem Pérez Jordà
abundància d’arenes i amb una textura solta. Aquestes
característiques són les que trobem a les terrasses que hi
ha ubicades a la vora del llit del riu, on és possible localitzar les parcel·les en què es cultivarien els distints cereals.
Els blats nus i els ordis se sembren per separat i no sembla
que hi haja diferències entre les terres que es dedicaven a
cada un dels cultius. Tampoc no hi ha evidències que permeten pensar en el reg d’aquestes, ja que ni les males herbes ni els estudis isotòpics estan marcant aquesta pràctica, encara que és possible que sí que fóra utilitzat en les
parcel·les dedicades al cultiu de les faves o dels pèsols.
Són plantes més exigents en aigua que els cereals, i en jaciments contemporanis d’Andalusia s’ha pogut constatar
que eren irrigats, i per això es pot pensar que el seu cultiu
es feia en hortes.
Els instruments que tenien per a treballar les hortes eren per una banda les aixes elaborades amb pedra
polida i, possiblement, pals cavadors o altres eines que,
per estar completament elaborades amb fusta, no es documenten arqueològicament. Aquest mateix problema
impedeix la constatació de l’eina fonamental per a llaurar la terra en les parcel·les dedicades al cultiu de cereals,
l’aladre, ja que estaria elaborat completament en fusta.
La seua presència es dedueix de manera indirecta per
les malformacions que presenten les restes dels bovins
(Sarrión, 1998; Tormo i de Pedro, 2013), cosa que permet
confirmar que van ser utilitzats com a força de tir.
[ 85 ]
[page-n-5]
[ 86 ]
Dents de falç de sílex i rèplica en fusta d’un mànec de falç.
[page-n-6]
les seues cobertes. Aquesta activitat pot estar duent-se
a terme en l’Habitació II, on hi ha una sèrie d’orificis excavats en el sòl, que van aparéixer plens d’ordi. Allí, amb
l’ajuda d’una maça de fusta, es colpeja el gra, amb la
qual cosa s’aconsegueix que acaben desprenent-se les
cobertes que emboliquen la llavor.
Finalment, el gra s’emmagatzema en l’interior dels
habitatges, i és al fons de l’Habitació I on s’ha documentat
un conjunt rellevant de gra emmagatzemat en l’interior
de vasos ceràmics diversos. La capacitat d’aquests vasos
és reduïda, per la qual cosa el gra que contenen no permet més que l’alimentació del grup durant uns dies, per
això cal imaginar que devia haver més gra acumulat en
contenidors de dimensions majors, com ara els sacs o els
cabassos d’espart. Era un grup menut que depenia fonamentalment de les seues reserves per a alimentar-se, per
la qual cosa havien d’acumular prou gra per a sobreviure
almenys durant l’any que tardaria a arribar la nova collita
i contemplar una reserva davant del risc que una d’aquestes es perdera.
L’activitat agrícola. Cultius i alimentació. Guillem Pérez Jordà
Dona espellorfant gra al Rif, al Marroc.
Foto de L. Peña-Chocarro.
[ 87 ]
[page-n-7]
[ 82 ]
[page-n-2]
L’activitat agrícola.
Cultius i alimentació
Guillem Pérez Jordá
Universitat de València
Les persones que van viure al poblat de la Lloma de Betxí
durant el primer terç del II mil·lenni aC es van alimentar
fonamentalment a partir dels diversos productes que cultivaven a les terres que envoltaven l’assentament. Aquest
fet, que és general en aquest territori des de l’arribada
dels primers agricultors uns 3.500 anys abans, mostra la
importància de l’activitat agrícola en el dia a dia d’aquesta
comunitat. Són els ritmes de cada un dels cultius els que
acaben marcant una gran part del calendari anual, de la
mateixa manera que els espais necessaris per al processament, l’emmagatzematge i la transformació condicionen
la construcció dels assentaments.
Els incendis que han destruït aquest poblat al llarg
de la seua ocupació han permés la preservació, carbonitzats, d’un conjunt molt destacat de llavors i de fruits
(Pérez Jordá, 1998). Aquests materials, que es trobaven
emmagatzemats en l’interior de les vivendes o caiguts de
< Dents de falç sobre placa de sílex tabular.
Lloma de Betxí.
forma accidental en el seu sòl, són els que, després de la
seua recuperació durant les distintes campanyes d’excavació, permeten conéixer quins eren els productes cultivats i quins fruits del bosc es recol·lectaven també com
a aliment.
Hi ha un grup de cultius que habitualment creixen
a les hortes, com les bledes, els naps o les cols, dels quals
no es consumix el gra, sinó els fulls, les tiges o les arrels,
parts que difícilment es conserven carbonitzades, la qual
cosa dificulta la seua documentació arqueològica. Però,
en el món mediterrani, l’agricultura prehistòrica se centra en la producció de gra de cereals i de lleguminoses,
dels quals se n’han recuperat una àmplia representació
en aquest jaciment. Són distintes les espècies de cereals
documentades, però sembla que la producció agrícola se
centra en dues: els blats nus (Triticum aestivum i Triticum
durum) i l’ordi nu (Hordeum vulgare var. nudum) i l’ordi vestit (Hordeum vulgare subsp. vulgare), mentre que
uns altres cereals com l’espelta xicoteta (Triticum monococcum) i l’espelta bessona o pisana (Triticum dicoccum)
[ 83 ]
[page-n-3]
Restes de llavors i fruits de la Lloma de Betxí.
1. Ordi nu (Hordeum vulgare var. nudum)
2. Ordi vestit (Hordeum vulgare subsp. vulgare)
3. Blat nu (Triticum aestivum-durum)
4. Espelta bessona (Triticum dicoccum)
5. Espelta xicoteta (Triticum monococcum)
6. Raquis d’ordi
7. Pésol (Pisum sativum)
8. Fava (Vicia faba)
9. Gerd (Rubus idaeus)
10. Margall llarg (Bromus sterilis)
11. Bellota (Quercus sp.)
[ 84 ]
poden ser cultius molt minoritaris o simplement males
herbes que creixen entre els camps dels cultius majoritaris. Juntament amb els cereals apareixen algunes lleguminoses com són les faves i els pèsols, encara que sempre
són molt escasses.
Aquests són tots els cultius documentats, encara
que també es constata la recol·lecció d’alguns fruits silvestres com és l’arbocer (Arbutus unedo), la vinya (Vitis
vinifera) i el gerd (Rubus idaeus), encara que el que té
un major pes són les bellotes (Quercus sp.). És un recurs
molt abundant als boscos mediterranis, fàcil de recol·lectar, d’emmagatzemar i de processar, i amb un valor energètic molt elevat (Zapata, 2000), per la qual cosa ha sigut
sistemàticament aprofitat per les comunitats humanes
fins a l’actualitat.
Al costat dels cereals apareix un conjunt de plantes
silvestres que solen desenrotllar-se entre aquests cultius,
raó per la qual es coneixen com males herbes. Aquestes
són les que ens permeten determinar quins tipus de sòls
es cultiven. D’aquesta manera l’abundància d’una d’elles,
els Bromus, permet confirmar que s’estan usant sòls amb
[page-n-4]
El calendari agrícola s’inicia durant l’estiu, quan
després de la collita es llauren les terres per parelles de
bous estirant els aladres, preparant-les per a la sembra
dels cereals que es fa entre la tardor i l’inici de l’hivern. Al
mateix temps es planten les lleguminoses en les hortes,
que, per tindre un cicle més curt, començaran a aportar
aliment durant l’hivern. El desenrotllament dels cereals
s’allarga fins al final de la primavera o l’inici de l’estiu, moment en el qual es fa la sega. Aquest és el procés millor
documentat, ja que és freqüent la troballa de dents de
falç de sílex. Les falçs es construeixen amb una vara de
fusta corba, en la part interior de la qual s’insereixen les
peces de sílex, fixades amb l’ajuda de resina, formant un
front de tall més o menys continu. Les dents solen aparéixer dentades, acció que permet allargar la seua vida útil
quan després d’un període d’ús s’han desgastat.
Després de la sega els feixos de cereals es processen en les eres, que estarien ubicades a la vora mateixa dels camps. Allí, per mitjà possiblement del potejament dels animals, del garbellament i de la batuda
es va separant el gra de la palla i de les altres parts de
les espigues. D’aquesta manera el gra arriba al poblat
ja net i només cal eliminar alguns elements menors o
completar la separació de les cariopsis d’ordi vestit de
L’activitat agrícola. Cultius i alimentació. Guillem Pérez Jordà
abundància d’arenes i amb una textura solta. Aquestes
característiques són les que trobem a les terrasses que hi
ha ubicades a la vora del llit del riu, on és possible localitzar les parcel·les en què es cultivarien els distints cereals.
Els blats nus i els ordis se sembren per separat i no sembla
que hi haja diferències entre les terres que es dedicaven a
cada un dels cultius. Tampoc no hi ha evidències que permeten pensar en el reg d’aquestes, ja que ni les males herbes ni els estudis isotòpics estan marcant aquesta pràctica, encara que és possible que sí que fóra utilitzat en les
parcel·les dedicades al cultiu de les faves o dels pèsols.
Són plantes més exigents en aigua que els cereals, i en jaciments contemporanis d’Andalusia s’ha pogut constatar
que eren irrigats, i per això es pot pensar que el seu cultiu
es feia en hortes.
Els instruments que tenien per a treballar les hortes eren per una banda les aixes elaborades amb pedra
polida i, possiblement, pals cavadors o altres eines que,
per estar completament elaborades amb fusta, no es documenten arqueològicament. Aquest mateix problema
impedeix la constatació de l’eina fonamental per a llaurar la terra en les parcel·les dedicades al cultiu de cereals,
l’aladre, ja que estaria elaborat completament en fusta.
La seua presència es dedueix de manera indirecta per
les malformacions que presenten les restes dels bovins
(Sarrión, 1998; Tormo i de Pedro, 2013), cosa que permet
confirmar que van ser utilitzats com a força de tir.
[ 85 ]
[page-n-5]
[ 86 ]
Dents de falç de sílex i rèplica en fusta d’un mànec de falç.
[page-n-6]
les seues cobertes. Aquesta activitat pot estar duent-se
a terme en l’Habitació II, on hi ha una sèrie d’orificis excavats en el sòl, que van aparéixer plens d’ordi. Allí, amb
l’ajuda d’una maça de fusta, es colpeja el gra, amb la
qual cosa s’aconsegueix que acaben desprenent-se les
cobertes que emboliquen la llavor.
Finalment, el gra s’emmagatzema en l’interior dels
habitatges, i és al fons de l’Habitació I on s’ha documentat
un conjunt rellevant de gra emmagatzemat en l’interior
de vasos ceràmics diversos. La capacitat d’aquests vasos
és reduïda, per la qual cosa el gra que contenen no permet més que l’alimentació del grup durant uns dies, per
això cal imaginar que devia haver més gra acumulat en
contenidors de dimensions majors, com ara els sacs o els
cabassos d’espart. Era un grup menut que depenia fonamentalment de les seues reserves per a alimentar-se, per
la qual cosa havien d’acumular prou gra per a sobreviure
almenys durant l’any que tardaria a arribar la nova collita
i contemplar una reserva davant del risc que una d’aquestes es perdera.
L’activitat agrícola. Cultius i alimentació. Guillem Pérez Jordà
Dona espellorfant gra al Rif, al Marroc.
Foto de L. Peña-Chocarro.
[ 87 ]
[page-n-7]