Serie de Trabajos Varios 130
El depòsit monetari del carrer de la Llibertat de València i la moneda grossa d'argent de Barcelona (segles XIII-XIV)
Miquel Sánchez i Signes
2023
Museu de Prehistòria de València , ISBN 978-84-7795-098-1 , 219 p.
[page-n-1]
SE RV IC IO D E IN VESTI GACI ÓN PREHI STÓRI CA
D E L MU S E O D E PREHI STORI A DE VALENCI A
S E R I E D E T R A B A J O S VA R I O S
Núm. 130
El depòsit monetari
del carrer de la Llibertat de València
i la moneda grossa d’argent de Barcelona
(segles XIII-XIV)
Miquel Sánchez Signes
DIPUTAC IÓN DE VAL E NC IA
2023
[page-n-2]
[page-n-3]
[page-n-4]
SERVICIO DE INVESTIGACIÓN PREHISTÓRICA
DEL MUSEO DE PREHISTORIA DE VALENCIA
S E R I E D E T R A B A J O S VA R I O S
Núm. 130
El depòsit monetari
del carrer de la Llibertat de València
i la moneda grossa d’argent de Barcelona
(segles XIII-XIV)
Miquel Sánchez Signes
DIPUTACIÓN DE VALÈNCIA
2023
[page-n-5]
DIPUTACIÓN DE VALÈNCIA
SERVICIO DE INVESTIGACIÓN PREHISTÓRICA
DEL MUSEO DE PREHISTORIA DE VALENCIA
SE R I E DE T RA BA J O S VA R IO S
Núm. 130
La Serie de Trabajos Varios del SIP se intercambia con publicaciones dedicadas a la Prehistoria, Arqueología en general y
ciencias o disciplinas relacionadas (Antropología cultural o Etnología, Antropología física o Paleoantropología, Paleontología,
Paleolingüística, Epigrafía, Numismática, etc.), a fin de incrementar los fondos de la Biblioteca del Museu de Prehistòria de
València.
We exchange Trabajos Varios del SIP with any publication concerning Prehistory, Archaeology in general, and related sciences
(Cultural Anthropology or Ethnology, Physical Anthropology or Human Palaeontology, Palaeolinguistics, Epigraphy, Numismatics,
etc) in order to increase the batch of the Library of the Prehistory Museum of Valencia.
INTERCAMBIOS
Biblioteca del Museu de Prehistòria de València
Corona, 36 – 46003 València
Tel.: +34 963 883 599; Fax: +34 963 883 536
Correo-e: bibliotecasip@dival.es
Los Trabajos Varios del SIP y el resto de publicaciones del Museu de Prehistòria de València son de libre acceso en la URL permanente:
http://www.mupreva.es/pub
Edita: MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA – DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
Creative Commons. Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 3.0 España (CC BY-NC-SA 3.0)
Excepto para aquellas imágenes donde se indican reservas de derechos
ISBN: 978-84-7795-098-1
eISSN: 1989–540
Depósito legal: V-4204-2023
Diseño y maquetación: Taca de Tinta, MG
Imprime: Artes Gráficas J. Aguilar, S.L.
[page-n-6]
Als meus avis.
A ma mare.
[page-n-7]
[page-n-8]
Pròleg
En maig del 1994, a la ciutat de València, durant les excavacions
arqueològiques al solar sobre el qual anava a ampliar-se l’edifici
de les Corts Valencianes, ocult dins d’un mur aparegué un recipient ceràmic farcit de monedes de plata. En aquells moments,
abans de netejar, comptar i examinar les peces, poc es podia imaginar que el tresor del carrer de la Llibertat esdevindria una de les
grans troballes de moneda medieval europea, i sens dubte la més
extraordinària en l’àmbit de la Corona d’Aragó. Ho era tant per
les dimensions com per l’homogeneïtat tipològica de l’ocultació:
2483 croats, encunyats a Barcelona entre finals del segle XIII i
mitjans del XIV, sense cap intromissió de monedes d’un altre tipus. Per força, l’amplitud i coherència de la mostra havia d’oferir
informacions essencials sobre la producció d’aquesta espècie monetària. De fet, gràcies a la data de tancament del conjunt, podem
afirmar que el tresor representa a la perfecció tota una era de la
història monetària catalanoaragonesa: l’era del barcelonès, o del
primer croat, que va de 1285 a 1365.
És per això que, en emprendre la sistematització i estudi d’aquest singular tresor, Miquel Sánchez Signes no sols ha
multiplicat el corpus de croats estudiats, tot millorant de forma
decisiva el coneixement de les característiques físiques de l’espècie, sinó que també ha posat de manifest aspectes clau de la
seua producció i circulació, els quals permeten entendre l’omnipresència de la moneda de Barcelona a la València del segle
XIV. Els croats, anomenats en aquella època “diners d’argent”,
“diners grossos”, o més sovint “barcelonesos”, constituïen la
rèplica local de la moneda de plata que corria a les grans ciutats marítimes d’Itàlia des de finals del segle XII i que al regne
de França havia començat a emetre’s dues dècades abans que
a Barcelona. En tots aquests casos, l’aparició d’una moneda
grossa de plata fina venia a suplir la insuficiència dels diners
menuts de billó. Usats de forma massiva i sotmesos a una alta
velocitat de circulació, els diners negres amb una minsa proporció plata havien estat l’única moneda de curs oficial fins al
moment.
En 1285, quan començaren a encunyar-se els croats, resultava ja força evident que els petits diners de billó no eren l’eina
més adient per afrontar les exigències de les grans operacions
comercials ni les de la incipient fiscalitat de reis i ciutats, però
seria un error creure que els nous grossos de plata es crearen des
d’una política pública altruista, orientada a satisfer les demandes monetàries dels súbdits. Precisament, el sector social aparentment més interessat en la producció d’una moneda de plata
forta, els rics mercaders i homes de negocis que controlaven el
govern urbà de Barcelona, havien rebutjat els intents anteriors
d’encunyar aquest tipus de peces. En realitat, no les necessitaven, ja que feien servir els grossos tornesos del rei de França
i altres espècies foranes. Si el comte-rei introduïa el seu propi
gros de plata, imposaria la seua acceptació en les transaccions
i exigiria pagaments en aquesta espècie, obligant els usuaris a
adquirir-la en detriment de les monedes exteriors i altres mitjans de pagament que ja tenien. Sols la gravetat de la situació
generada per la invasió francesa propicià que els prohoms de la
ciutat, per tal de socórrer el rei Pere, s’avingueren a permetre
l’encunyació de la nova moneda, però no sense estrictes condicions que asseguraven el control de les emissions per part dels
consellers de Barcelona, tot garantint l’estabilitat de la seua
composició metàl·lica i del seu vincle de convertibilitat (1:12)
amb els diners de billó, la moneda corrent de curs legal.
La pretensió de paritat perpètua entre diners i croats inaugurava un problema que, en paraules d’Alan M. Stahl, afligiria a
totes les autoritats emissores medievals que tractaven de mantenir les encunyacions en moneda “blanca” i moneda “negra”
circulant simultàniament amb una relació fixa. La incidència
d’aquest problema sobre la integritat del croat és coneguda gràcies, en bona part, als documents publicats a les obres clàssiques
de Josep Salat i Joaquim Botet, però no disposàvem d’un registre numismàtic satisfactori. Bàsicament, el que sabíem de les
característiques d’aquesta moneda era a partir de peces de col·
lecció, desproveïdes de la informació cabdal que pot aportar un
VII
[page-n-9]
conjunt tancat, arqueològicament contextualitzat. Com recorda
Lucia Travaini, el potencial d’un bon estudi numismàtic rau en
la possibilitat de generar dades insubstituïbles sobre els criteris
de selecció, associacions de peces, temps en circulació, àrea de
difusió, i fins i tot, a falta de dades documentals, aproximacions
al volum de les emissions. Tot això és el que ens ofereix la tesi
de Sánchez Signes.
El tresor del carrer de la Llibertat és el fruit d’una acumulació altament selectiva, basada no sols en l’espècie, sinó també en el grau d’integritat de les peces. Ben significativament,
l’estudi mostra que l’acumulació començà a formar-se entre els
regnats d’Alfons el Benigne i Pere el Cerimoniós, és a dir, en
els anys 1330, quan la crisi del croat començà a fer-se palesa.
Els diners menuts – moneta curribilis – corrien des de feia més
temps i amb major intensitat, de manera que el seu desgast físic
dificultava cada vegada més mantenir l’equivalència perpètua
de dotze diners per croat. Els textos de l’època es fan ressò de
com els usuaris reaccionaren a la situació traient la moneda de
circulació per exportar-la o retallant les peces de forma sistemàtica. I justament, el dipòsit del carrer de la Llibertat es va formar
d’acord amb la llei de Gresham: mitjançant l’ocultació de moneda “bona” apartada de la “dolenta” –tot croats, cap diner– i,
com també assenyala l’estudi, amb peces triades: escassament
llimades o retallades, a banda de poc circulades en termes generals. Sense cap mena de dubte, les ocultacions com aquesta
tenien un caràcter generalitzat i, combinades amb la reacció del
retall, destruïren ràpidament l’estabilitat de la moneda.
Respecte al volum de les emissions de croats, les dades
documentals són força fragmentàries, limitades a algunes encunyacions de Jaume II. L’alternativa numismàtica per aproximar-nos a aquestes magnituds passa per un laboriosíssim procés d’identificació d’encunys i anàlisi estadística que Sánchez
Signes ha pogut assajar amb les 691 peces del regnat d’Alfons
el Benigne contingudes al tresor. El resultat ha estat un càlcul
versemblant del volum de l’emissió d’aquest monarca, amb la
qual cosa aporta una molt valuosa contribució a les estimacions
de la massa monetària en circulació. Més enllà, però, de quantificacions en termes absoluts, un aspecte fonamental de l’estudi
rau en la reconsideració del problema de la talla, és a dir de la
quantitat de peces que havia de fornir cada marc de plata lliurat
a la seca. Tot i que les regulacions inicials establien una talla
inamovible de 72 per marc, la major part de la bibliografia, i de
forma molt particular les publicacions de Miquel Crusafont, han
donat per fet que la talla augmentà, amb alguna oscil·lació, fins
a 78. Aquests treballs es basaven en peces de col·lecció, generalment afectades pels retalls. Tanmateix, l’anàlisi metrològica
d’aquest nou i enorme conjunt no mostra cap coherència amb el
suposat procés de disminució de pes, no suportat per l’evidència
documental, i permet sostenir el que ja defengué Josep Pellicer
en el seu moment: que la talla del croat, amb totes les dificultats
que això comportava, es mantingué invariable dins la legalitat
establerta pel monarca i el Consell de Barcelona.
Malgrat la importància cabdal d’aquests resultats de l’estudi, probablement l’aspecte més cridaner per al lector no especialitzat siga allò què ens diu el lloc de la troballa sobre l’àrea de
circulació del croat. L’acumulació d’un tresor de croats barcelonesos a la ciutat de València a mitjan segle XIV no ens hauria de
sorprendre. En realitat és una evidència més, d’entre les textuals
i arqueològiques, de l’abast territorial assolit per la moneda barVIII
celonesa, com bé ens recorda l’estudi de Sánchez Signes. De fet,
les troballes monetàries, anteriors i posteriors a la del carrer de
la Llibertat, només fan que confirmar un fet que aquesta ocultació il·lustra amb contundència: l’àrea monetària de Barcelona
integrava llavors la Catalunya oriental i el regne de València. La
integració, en rigor, començà un poc abans de la creació del croat, després de les grans emissions de 1270-1271, quan els diners
menuts de Barcelona i València començaren a intercanviar-se i
es confongueren en un estoc indiferenciat que, a partir del 1285,
s’articulà amb els nous croats de plata a través de la fixació del
for o paritat legal 1:12. El més interessant de tot, però, és que
aquest espai monetari s’oposava, dins la mateixa Corona d’Aragó, al del diner jaquès, que englobava el regne d’Aragó pròpiament dit i la regió de Lleida, fins a tal punt que pràcticament mai
no es mesclaven les dos monedes, la jaquesa d’una banda, i la
valenciana i barcelonesa –grossa i menuda– d’altra, tot i que a
priori no existia cap impediment tècnic, ja que el diner jaquès a
penes diferia físicament dels altres. Això sí, es beneficiava d’uns
tipus de canvis que el sobrevaloraven moltíssim.
Els motius d’aquesta dualitat al si de la Corona d’Aragó
eren, doncs, d’una altre índole. Fa ja molt de temps Carlo Cipolla feia notar que les àrees monetàries són, primer que res, àrees
de mercat. En aquest cas, la unificació monetària reflectia una
clara comunió d’interessos entre els prohoms mercaders de les
ciutats marítimes de Barcelona i València, ben palesa, per cert,
a la correspondència oficial dels dos consells durant aquella
època i a les pròpies concepcions identitàries expressades pels
prohoms. Aquesta convergència, tanmateix, tingué una duració
limitada. Ben reveladorament, el final de la unitat monetària va
coincidir amb la fi del primer croat, poc després del 1360, quan
el preu assolit per la plata deixà de fer possible l’encunyació de
la moneda d’acord amb els estàndards fixats a la seua creació.
A partir d’aquests moments, la documentació sobre censos
i transaccions permet advertir la desaparició de la plata barcelonesa. Més clarament encara ho veiem als inventaris. Per posar
un exemple, el recompte post mortem de les peces de moneda
posseïdes per un veí de la vila d’Alcoi en 1376 mostra que tenia 78 florins d’or i sols un “barcelonès” d’argent. Hi havia ara
una nova moneda comuna que, en gran mesura, substituí al croat
mentre durà l’escassedat de plata: el florí d’or d’Aragó, a partir
del moment en què fou aforat a 11 sous en 1365 i, sobretot, des de
1369, quan es disposà la seua fabricació a totes les seques de la
corona. Tanmateix, la plata, que era la base referencial del sistema
monetari, començà a manejar-se separadament, fins que a principis del segle XV es consolidà la divergència de les polítiques monetàries de Barcelona i València. En el primer cas, la introducció
d’una segona versió del croat, mantenint els diners menuts com
a fonament de la moneda de compte mitjançant vincles de paritat
estables, estaria en l’arrel del conflicte de la Busca i la Biga, que
anava a comprometre greument l’estabilitat institucional catalana
durant molt de temps. En el segon, no sols es va crear una moneda
de plata pròpia, el real dihuité, sinó que aquesta esdevingué, de
fet, la referència de la moneda de compte, per la qual cosa pogué
perdurar fins a la liquidació militar del regne en 1707.
Per una venturosa coincidència, el tancament del tresor del
carrer de la Llibertat coincideix cronològicament amb els darrers
dies del croat original. Sánchez Signes, prudentment, no s’atreveix a precisar la data més enllà de “finals de la dècada de 1350
i la primera meitat de la dècada de de 1360”. Anys de guerra
[page-n-10]
–València assetjada pels castellans en 1359– i de pesta –epidèmia en 1362– constitueixen el context idoni per a una defunció
sobtada que s’emportés amb ella el secret de l’amagatall. Com
he dit abans, aquesta circumstància fa que el conjunt aporte una
representació molt completa dels croats que circularen a València
mentre funcionà l’espècie. Conscient d’aquest potencial, l’autor
ha sotmès la mostra a totes les tècniques d’anàlisi numismàtica
a l’abast: sistematització tipològica, elaboració de catàleg, estadístiques metrològiques, estudi dels encunys, estudi paleogràfic
i estilístic, anàlisis metal·logràfiques. I ho ha fet sense descurar
un detallat tractament de qüestions contextuals bàsiques com el
funcionament de la seca de Barcelona o la comparació amb els
altres tresors del mateix àmbit monetari. Recordem que es tracta de 2483 peces, 4966 cares, fotografiades, pesades, descrites,
transcrites i estudiades una a una.
El lector pot fer-se una idea de l’immens treball i de la refinada qualificació que hi ha al darrere d’aquesta formidable tesi.
Certament, el conjunt oferia unes dimensions intimidatòries i
calia una gran determinació per a emprendre la tasca. Però si el
doctorand havia fet ja estudis preliminars de les primeres monedes netejades del tresor, per què no fer-ne l’estudi complet? Tant
l’autor com el director érem conscients de les dificultats a superar quan li vaig proposar el tema una vesprada de fa ja molts
anys. Massa anys. El que llavors no sabíem és que als problemes
propis d’una recerca d’aquesta magnitud, feta sense beca amb
una constància admirable mentre treballava a diverses excavacions, s’hi afegirien després els entrebancs burocràtics, derivats
d’una reglamentació absurdament hostil als aspirants externs al
cos d’investigadors becats o contractats a l’acadèmia. Cal dir
que Sánchez Signes és un arqueòleg escrupolós i reconegut en
el seu àmbit professional. El seu projecte inicial s’orientava cap
a registres diguem-ne més clàssics dins del camp de l’arqueologia medieval que, probablement, no li haurien exigit tanta
dedicació ni sacrifici, però que de ben segur no haurien produït
resultats d’una solidesa i una importància històricament comparables. Afortunadament, el jove doctorand acceptà l’opció més
difícil i ara podem disposar dels fruits del seu esforç, tota una
fita en la història monetària medieval de la Corona d’Aragó.
Hauria estat comprensible, doncs, una deriva exclusiva cap a
l’especialització numismàtica, però el doctor Miquel Sánchez
Signes segueix estudiant, també, ceràmiques, fortificacions,
assentaments i altres rastres materials del passat, i no sols de
l’Edat Mitjana. Exercint, en definitiva, com a arqueòleg d’excepcional capacitat.
Josep Torró
Universitat de València
Alcoi, setembre de 2023
IX
[page-n-11]
[page-n-12]
Prefaci
Aquesta publicació aplega gran part de la meua tesi de doctorat,
titulada La moneda barcelonesa d’argent en la ciutat de València.
Estudi del tresor del carrer de la Llibertat (segles XIII-XIV), dirigida
pel Dr. Josep Torró i defensada a la Universitat de València el 27
de gener de 2021. El principal objectiu d’aquest treball de recerca
va ser l’estudi d’un gran conjunt de moneda grossa de Barcelona
aparegut, en l’any 1994, al cor de la ciutat de València, durant els
treballs d’excavació arqueològica que s’estaven realitzant en uns
solars del carrer de la Llibertat, darrere del palau de Benicarló,
destinats a l’ampliació de la seu de les Corts Valencianes. El
depòsit va arribar a les meues mans quasi per atzar quan, en l’any
2011, quan era becari del Servei d’Investigació Prehistòrica de la
Diputació de València, se’m va proposar acabar la classificació i
documentació de l’anomenat «tresor del carrer de la Llibertat»,
una acumulació de 2483 monedes d’argent de les quals jo, en
aquells moments, en sabia ben poc. Calia aprofitar l’oportunitat:
les Corts Valencianes, on estan depositades 400 de les peces, havia
cedit temporalment al Museu de Prehistòria de València la part de
la troballa que té en custòdia perquè M. Carmen Bouzas, que és
restauradora, realitzara el seu treball de final de màster i, alhora,
que el laboratori de restauració del mateix museu acabara la neteja i
consolidació d’aquest amassament monetari, havent passat més de
quinze anys des del seu descobriment. Arran d’aquella classificació,
en què va ser necessari fotografiar i catalogar la totalitat del
conjunt, se’m va convidar a presentar els resultats preliminars a
la Semana Numismática de l’ANE, a Barcelona: els interessants i
valuosos consells rebuts allà, sobretot per part de Josep Pellicer, i
una conversa molt rellevant amb el Dr. Josep Torró a la tornada, em
van convéncer que pagava la pena convertir aquell treball en una
tesi de doctorat.
Així, prenent com a fil conductor de la investigació el
conjunt de monedes del carrer de la Llibertat, la tesi va
començar a gestar-se sobre tres pilars principals. En primer
lloc, la fabricació i la composició de la moneda grossa d’argent
batuda a la seca de Barcelona entre els regnats de Pere el
Gran i Pere el Cerimoniós. Aquesta precisa delimitació, quant
a l’indret i la cronologia, es va considerar essencial pel fet
que no només permetia reduir l’amplitud de la recerca sinó,
àdhuc, cenyir-se de manera estricta al contingut del depòsit,
en què la totalitat dels batiments es poden datar entre l’any
1285 i les dècades de 1350/1360. Es plantejà, necessàriament,
dins d’aquest primer aspecte, la revisió d’algunes idees que
fins al present articulen els estudis de la moneda medieval
d’argent de Barcelona, marcades, sobretot, per la trajectòria i
tradició investigadora catalana; hem pogut, d’aquesta manera,
reformular algunes afirmacions que segueixen donant-se
com a vàlides, almenys, des de la dècada de 1980, centrades,
principalment, en la constant modificació i augment de la talla
dels croats d’allò que hem anomenat primera etapa (Pere II –
Pere III). Els resultats obtinguts amb l’estudi del depòsitdel
carrer de la Llibertat, i la confrontació amb la documentació,
han permés el plantejament d’hipòtesis noves de treball. Soc
conscient que no és definitiu, però considere que obri les portes
a futures vies d’anàlisi força interessants de la moneda d’argent
barcelonesa, de la seua fabricació i de la seua circulació.
El segon dels aspectes se centra, precisament, en la circulació de la moneda barcelonesa, i es para especial atenció al gros
d’argent fora dels límits del comtat de Barcelona, en concret
en direcció al Regne de València. Aquest circuit de les peces
barceloneses cap al sud ja havia sigut tractat amb anterioritat,
però sempre integrat en investigacions més àmplies sobre la
circulació monetària baixmedieval o en estudis d’acumulacions
de moneda localitzades en territori valencià. La tesi, per tant, li
dedica un espai entorn del moviment dels diners ternals i dels
grossos de Barcelona cap a València, amb l’objectiu d’explicar
el perquè de l’aparició d’un depòsit de 2483 croats al centre de
la capital valenciana.
Ben mirat, es va tractar d’entendre la relació existent entre
la moneda de València i la barcelonesa al llarg dels segles XIII
i XIV, així com les seues interaccions amb els usuaris, sobretot
XI
[page-n-13]
els dels territoris meridionals. Aquest darrer aspecte es plantejà,
gairebé, com un complement de l’anterior, pel fet que, des de les
dècades de 1260/1270, es va teixir una àrea monetària comuna
en la qual circulaven, en paritat, els diners i grossos de Barcelona, d’una banda, i els reials de València, d’una altra. S’ha intentat oferir una visió de com es va introduir el circulant barcelonés
en el regne valencià, cosa que ajuda a explicar, de retruc, i en
part, l’existència del depòsit del carrer de la Llibertat. De nou,
però, he d’advertir que no s’hi ofereix una explicació definitiva,
sinó el començament d’un camí, alguns dels passos del qual ja
han sigut marcats per investigadors que em precedeixen, com el
mateix Josep Torró.
Amb aquestes idees va anar creixent la tesi de doctorat fins
a assolir els dos volums en què, tant el meu director com jo
mateix, vam decidir marcar-ne el límit. En aquesta publicació he
hagut de reduir-ne i adaptar-ne l’extensió, i he deixat reservats
alguns aspectes que espere poder seguir desenvolupant en el
futur. No ha sigut un camí senzill, i no l’hauria pogut recórrer
sense l’ajuda de tantes persones que m’han donat el seu suport
quan l’he necessitat. No puc oblidar el paper essencial que va
jugar Manuel Gozalbes, conservador del Museu de Prehistòria
de València, en la gènesi de la tesi, amb el seu oferiment per a
la catalogació i estudi del depòsit monetari, i la seua guia en el
sovint complicat món de la numismàtica; a tot aquest esforç cal
ara afegir la seua il·lusió perquè aquest treball isquera del calaix.
A Helena Bonet, llavors directora del Servei d’Investigació
Prehistòrica, pel seu permís per a l’estudi de les monedes i per
la seua confiança. A Trinidad Pasíes no només cal reconéixer-li
la seua paciència durant la meua estada al SIP, sinó també el seu
vistiplau per a emprar els resultats de les primeres analítiques
metal·logràfiques, així com les seues valuoses observacions
pel que fa a la neteja i conservació de les monedes. També
a M. Carmen Bouzas, sense el treball de la qual res d’açò,
segurament, hauria sigut possible, i per permetre’m continuar
amb la tasca allà on ella la deixà en tancar el seu treball de final
de màster. Vaja el meu agraïment, també, per a María Jesús de
Pedro, actual directora del Museu de Prehistòria de València,
per acceptar que aquesta obra es posara a la llarga llista de
persones que desitgen publicar en una institució tan prestigiosa
com la que ella ara encapçala.
Fora del Museu de Prehistòria he d’agrair a l’IVCR les
analítiques del segon conjunt de monedes seleccionat en 2013;
en especial, he de donar les gràcies a Livio Ferrazza per la seua
paciència explicant-me per telèfon alguns dels resultats quan ho
vaig necessitar. A Pere Pau Ripollès, catedràtic de la Universitat
de València, per la seua confiança perquè duguera endavant
un treball que ell mateix va iniciar en 1994 al costat de Maria
del Mar Llorens. I, per descomptat, a Consuelo Matamoros,
autora del descobriment, pel seu il·lusionant consentiment per a
realitzar la meua investigació.
En relació amb l’origen de la tesi, no puc deixar de banda a
Félix Retamero, Josep Pellicer i tots els membres de l’ANE, per
la seua calorosa acollida a Barcelona, per alguns dels més valuosos consells que he rebut en la meua vida acadèmica i per encoratjar-me a començar el treball que ací es publica. Sens dubte,
la conversa amb Josep Pellicer va ser la que va plantar la llavor
de tot açò: tant de bo haguera pogut veure el resultat d’aquelles
paraules! Quant al final de l’aventura, no puc deixar d’agrair,
de manera molt especial, la presència de Félix Retamero, Maria
Clua i Enric Guinot al meu acte de defensa del doctorat, malgrat
la complicada situació sanitària, amb la covid-19, que es vivia
llavors, i per la seua magnífica valoració d’aquesta recerca; les
pàgines que hi ha tot seguit estan esguitades amb els seus consells i suggeriments.
Vaja finalment, però no amb menys importància, el meu
agraïment als companys que han compartit diversos moments
d’aquesta peripècia. A David Quixal, col·lega en la beca al SIP,
per les hores passades introduint pesos i orientacions en la base
de dades del museu. A Marta Melis, companya també de beca
i de beques, i a les responsables de la biblioteca del Museu de
Prehistòria de València, per la seua inesgotable paciència quan
acudia a demanar i demanar. Als meus companys i amics, arqueòlegs i no (citar-los a tots ací seria impossible, però de segur
que sabran qui són), per les llargues estones escoltant-me parlar
de moneda i economia, però sobretot per no defallir donant-me
ànims. Als col·legues numismàtics, perquè qualsevol de les seues
paraules resulta sempre enriquidora. Als meus avis i a la meua
família, perquè sense ells, per a bé o per a mal, no seria qui soc.
A Dayana, per suportar l’inici, i a Noe, per fer-ho amb el final.
Hi ha un lloc destacat per a Josep Torró, el meu director.
Més que ningú, ha sabut, al llarg d’aquests anys, guiar-me pel
meu aprenentatge, amb més paciència de la que sovint mereixia,
i després pel llarg i tortuós camí de les correccions i l’eterna
burocràcia, des de d’aquell ja llunyà enraonament al seu despatx
de la Universitat de València. Per a ell han d’anar les meues
infinites gràcies, per tot.
A Gandia, març de 2023.
XII
[page-n-14]
Abreviatures
Institucions
ACA
ACAB
AMB
ARV
AML
GNC
IVCR+i
MARQ
MNAC
MPV
Arxiu de la Corona d’Aragó
Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona: apareix en les referències documentals que aporta J. Salat
Arxiu Municipal de Barcelona
Arxiu del Regne de València
Arxiu Municipal de Lleida
Gabinet Numismàtic de Catalunya
Institut Valencià de Conservació, Restauració i Investigació
Museu Arqueològic Provincial d’Alacant
Museu Nacional d’Art de Catalunya
Museu de Prehistòria de València
Bibliogràfiques
CCB
CGMC
A. Badia (1969): Catàleg dels Croats de Barcelona, Barcelona.
M. Crusafont (2009): Catàleg general de la moneda catalana. Països Catalans i Corona CatalanoAragonesa (s. V aC - s. XX dC), Barcelona.
DHC
A. Huici i M. D. Cabanes (1976-1988): Documentos de Jaime I de Aragón, 7 vols., València-Saragossa.
DJIA
Documents de Jaume I d’Aragó (=DHC).
LMC J. Botet (1908-1911): Les monedes catalanes. Estudi i descripció de les monedes carolíngies, comtals, senyorials, reyals y locals propries de Catalunya, 3 vols., Barcelona.
MHC A. Heiss (1867-1869): Descripción general de las monedas hispano-cristianas desde la invasión de
los árabes, 2 vols., Madrid.
NCCAM
M. Crusafont (1982): Numismàtica de la Corona Catalano-Aragonesa Medieval, Madrid.
Comuns
anv.
desc.
e. err.
e. mod.
e. rep.
e. trencat
e. despl.
rev.
sim.
vt.
vt. indet.
anvers
descentrada
encuny amb error
encuny modificat
encuny reparat
encuny trencat
encunyació desplaçada
revers
similar, semblant a
variant
variant indeterminada
XIII
[page-n-15]
[page-n-16]
Índex
Pròleg
VII
Prefaci
XI
Abreviatures
XIII
1. ASPECTES PRELIMINARS
1
1.1. Presentació, plantejament del treball i hipòtesi de partida
1
1.2. Metodologia emprada
5
1.3. Límits de la investigació
5
1.4. Nota a la numeració dels reis d’Aragó
6
2. INTRODUCCIÓ
2.1. La moneda grossa de Barcelona: un breu estat de la qüestió
7
7
2.2. La tècnica i la producció
11
2.3. Aproximacions a la investigació del depòsit
13
3. L’OBJECTE D’ESTUDI: LA MONEDA GROSSA DE BARCELONA
15
3.1. Introducció: la moneda grossa
15
3.2. La moneda grossa d’argent barcelonesa: composició, nom i disseny
17
3.3. Les emissions de croats barcelonesos de la primera etapa
22
3.3.1. Pere II
22
3.3.2. El croat sota el regnat d’Alfons II
26
3.3.3. Emissions de croats de Jaume II
28
3.3.4. El croat en temps d’Alfons III
35
3.3.5. El croat durant el regnat de Pere III
3.4. Periodització del gros d’argent de Barcelona
38
45
XV
[page-n-17]
4. UNA ÀREA MONETÀRIA COMPARTIDA
4.1. La moneda del comtat de Barcelona entre els segles XIII i XIV
49
4.1.1. La moneda de doblenc
49
4.1.2. La moneda ternal
50
4.1.3. El gros d’argent en el context del circulant de Barcelona
52
4.1.4. El florí d’or d’Aragó
52
4.2. El circulant valencià entre els segles XIII i XIV
52
4.2.1. Dírhams, millaresos i besants
53
4.2.2. La moneda d’or: morabatins, masmodines i dobles
54
4.2.3. El diner melgorés
55
4.2.4. El diner jaqués
55
4.2.5. Altres tipus monetaris
56
4.2.6. El circulant valencià després de la Taula de Canvi: el reial de València
56
4.3. Una àrea monetària compartida
5. COMPOSICIÓ TIPOLÒGICA
58
61
5.1. Distribució general de les dades
61
5.2. Composició del depòsit per grups
63
5.2.1. Grup I. Pere II (1276-1285)63
5.2.2. Grup II. Alfons II (1285-1291)64
5.2.3. Grup III. Jaume II (1291-1327)65
5.2.4. Grup IV. Alfons III (1327-1336)73
5.2.5. Grup V. Pere III (1336-1387)75
5.3. Valoració de la distribució tipològica del depòsit
6. METROLOGIA I ENCUNYS
6.1. Distribució general i estudi estadístic dels pesos
77
83
83
6.1.1. Distribució dels divisors
83
6.1.2. Distribució de les unitats
84
6.1.3. Distribució de les posicions d’encuny
6.2. Grup I. Pere II
6.2.1. Distribució dels pesos
6.2.2. Distribució de les posicions d’encuny
6.3. Grup II. Alfons II
6.3.1. Distribució dels pesos
6.3.2. Distribució de les posicions d’encuny
6.4. Grup III. Jaume II
87
88
88
89
89
89
92
92
6.4.1. Distribució dels pesos
93
6.4.2. Distribució de les posicions d’encuny
96
6.5. Grup IV. Alfons III
6.5.1. Distribució dels pesos
6.5.2. Distribució de les posicions d’encuny
6.6. Grup V. Pere III
97
97
100
100
6.6.1. Distribució dels pesos
100
6.6.2. Distribució de les posicions d’encuny
104
6.7. Valoració dels resultats estadístics
XVI
49
105
[page-n-18]
7. ESTUDI DELS ENCUNYS: PERE II, ALFONS II I JAUME II
7.1. Estudi dels encunys
7.1.1. Estudi dels encunys d’anvers
7.1.2. Estudi dels encunys de revers
7.2. Estudi dels enllaços
7.3. Valoracions
107
108
108
111
114
125
8. ESTUDI EPIGRÀFIC DE LES MONEDES
8.1. Estudi epigràfic
8.1.1. Epigrafia de classe A
8.1.2. Epigrafia de classe B
8.1.3. Epigrafia de classe C
8.2. Estudi dels punxons
8.2.1. Epigrafia de classe A
8.2.2. Epigrafia de classe B
8.2.3. Epigrafia de classe C
8.3. Evolució de la representació reial
8.4. Valoracions finals
139
139
139
140
141
143
144
144
145
145
146
9. COMPOSICIÓ METAL·LOGRÀFICA
149
9.1. Anàlisi dels productes de corrosió de les monedes149
9.1.1. Corrosió de l’argent150
9.1.2. Corrosió del coure151
9.1.3. Resultats de les anàlisis151
9.2. Anàlisi de composició metàl·lica151
9.2.1. Anàlisi del Departament de Química Analítica de la Universitat151
de València i de l’Institut de Restauració del Patrimoni
de la Universitat Politècnica de València
9.2.2. Resultats de l’anàlisi efectuat per l’Institut Valencià de Conservació155
i Restauració
9.3. Anàlisi del nucli159
9.3.1. Mostra analitzada en l’any 2011159
9.3.2. Mostra analitzada en l’any 2012159
9.4. Interpretació dels resultats160
9.4.1. Distribució dels pesos de les monedes160
9.4.2. Analítiques superficials161
9.4.3. Analítiques del nucli metàl·lic162
10. CONCLUSIONS165
CATÀLEG173
Grup I. Pere II (1276-1285)
174
Grup II. Alfons II (1285-1291)
174
Grup III. Jaume II (1291-1327)
177
Grup IV. Alfons III (1327-1336)
193
Grup V. Pere III (1336-1387)
202
BIBLIOGRAFIA213
XVII
[page-n-19]
[page-n-20]
1
Aspectes preliminars
En 1994 s’estaven excavant al cor de València, al districte de Ciutat Vella i sota la direcció de l’arqueòloga Consuelo Matamoros, els solars 3 i 5 del carrer de la Llibertat (fig.
1.1). Es tractava d’una intervenció motivada per la necessitat
d’ampliar, cap a la banda posterior, la seu de les Corts Valencianes, durant la qual es va obrir en extensió l’àrea del subsol
afectada per les obres, que revelava una seqüència estratigràfica compresa, de dalt a baix, entre l’edat contemporània, corresponent als últims habitatges que hi havia en aquest lloc, i
l’època medieval islàmica; malauradament, la cota d’afecció
de la nova construcció no va permetre continuar excavant fins
a nivells més antics (fig. 1.2 i 1.3).
Quan ja estava finalitzant l’excavació arqueològica va aparéixer, en l’interior d’un mur de pedra en context baixmedieval, situat
en un dels perfils de la zona d’actuació, un recipient ceràmic farcit
de monedes d’argent que, ràpidament, passava a disposició de les
autoritats pertinents en matèria de patrimoni (fig. 1.4). La primera
anàlisi del conjunt, efectuada en el mateix any 1994, per P. P. Ripollès i M. M. Llorens, juntament amb la directora de l’excavació
arqueològica, posava de manifest que es tractava d’una acumulació
composta només pel tipus de moneda medieval anomenada croat,
que fou batuda a la seca de Barcelona a partir de l’any 1285 per
manament del rei Pere el Gran (fig. 1.5).
El depòsit consta de 2483 croats d’argent, tots ells encunyats
a la seca de Barcelona entre l’any 1285 i un moment no ben determinat entre les acaballes de la dècada de 1350 i el començament del decenni següent. S’hi troben representats els reis Pere
II, Alfons II, Jaume II, Alfons III i Pere III. Entre les peces del
segon monarca s’han identificat quatre mitjos croats, que són els
únics divisors existents en tot el conjunt .
El recipient ceràmic on aparegué el depòsit estava fragmentat, de la mateixa manera que el plat associat, també de ceràmica, el qual podria haver servit com a tapadora de l’ocultació. El
contenidor s’identifica com un braseret o fogó de forma cònica,
més ample a la base, que és plana, que no a la boca, parets rec-
tes obliqües amb una carena molt marcada en la zona mitjana
de la peça i una estria reentrant tot just per sobre, a més d’una
vora arredonida i amb unes mesures de 15 cm d’altura, 14,10
cm de boca i 22 cm de base; a l’interior, l’objecte presenta diverses estries i un fons també pla (fig. 1.6). És una peça d’obra
aspra, amb diverses empremtes de foc tant a l’interior com a
l’exterior de la base, la qual cosa fa pensar que, en el moment
de l’ocultació, l’element s’hi havia estat usant. La seua finalitat
era albergar les brases per a calfar el recipient que es col·locaria
damunt, com ara una cassola o una olleta. La seua cronologia
és baixmedieval cristiana, al voltant dels segles XIII-XIV, sense
que puguem precisar-ne una datació més concreta. Al costat del
fogó es van localitzar diversos fragments d’un plat melat clar,
bastant pla, de llavi motlurat, parets rectes i peu anellat molt
marcat, amb un umb al soler del tipus 1, família A1 (Lerma et
alii, 1992: 23) i unes mesures de 3,90 cm d’altura i 16,50 cm
de diàmetre (fig. 1.7). Les seues característiques morfològiques
ens fan situar-lo en moments baixmedievals també, amb prou
certesa en el segle XIV, data que coincideix amb el regnat de
l’última autoritat representada en el conjunt de monedes.
1.1. PRESENTACIÓ, PLANTEJAMENT DEL TREBALL
I HIPÒTESIS DE PARTIDA
L’objectiu que es va plantejar en començar aquest treball fou
tractar de demostrar que el depòsit del carrer de la Llibertat
podia ser suficientment representatiu per a comprovar certs aspectes de la fabricació, volum de producció, estudi d’encunys i
circulació, sobretot dins dels límits del Regne de València, del
croat barcelonés entre els segles XIII i XIV; que les monedes
de l’acumulació podien permetre afirmar que la talla del gros
d’argent de Barcelona es va mantindre immutable al llarg de
tota la seua primera etapa, i que allò que havien assenyalat investigadors com A. Badia o M. Crusafont eren oscil·lacions en
1
[page-n-21]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Figura 1.1. Mapa de localització del lloc de la troballa.
Figura 1.2. Planimetria de part de l’excavació arqueològica en què
aparegué el depòsit (Llorens, Matamoros i Ripollès, 1994: 9).
Figura 1.3. Parcel·la on es va trobar el depòsit, en procés
d’excavació i amb les façanes conservades (Llorens, Matamoros i
Ripollès, 1994: 8).
el pes que llavors encara no enteníem per quina raó s’hi podien
produir. Tots aquests punts van convertir-se en la nostra hipòtesi
de partida.
Una segona hipòtesi s’hi afegiria de seguida: que el depòsit
resultava prou representatiu, també, per a explicar i il·lustrar el
fenomen d’unitat circulatòria entre el comtat de Barcelona i el
Regne de València, articulat des dels darrers anys del regnat de
Jaume I, i que s’havia anat documentant des de feia temps en
treballs com els de J. Torró.
2
Figura 1.4. Estat en què aparegué el recipient de les monedes i el
plat associat, abans de la seua intervenció (Fotografia: Gil Carles).
Amb aquestes dues idees, i amb l’ànim d’esbrinar com i
per què va arribar un conjunt monetari d’aquestes característiques a la ciutat de València, es va realitzar un buidatge bibliogràfic i documental al voltant de la moneda barcelonesa
baixmedieval, en general, i del gros d’argent de Barcelona,
en particular, a fi de completar l’estudi exhaustiu del depòsit
monetari. El buidatge documental i bibliogràfic va ser essencial per a definir una seqüència del croat barcelonés en tres
etapes, com ja havien plantejat altres investigadors. A més a
més, l’anàlisi del circulant barcelonés i valencià en els segles
XIII i XIV, i les seues relacions, ens va facilitar l’examen del
moviment del croat de Barcelona en un context molt específic,
com el que ací es formula.
A banda d’això, es van aplicar altres mètodes d’investigació,
ben presents en altres països, com les anàlisis metal·logràfiques,
els resultats de les quals van possibilitar la comparació amb allò
que la documentació indicava per a la fabricació de les monedes
quant a lliga i llei; gràcies a això, es van poder confrontar, a
més a més, les dades obtingudes amb les publicacions existents
sobre moneda barcelonesa.
Altres vies més «tradicionals», com l’estudi dels encunys
i l’estudi estadístic, ens van acostar als volums de producció,
mètodes i ritmes de treball a la seca i, sobretot, als índexs de
talla, pes, oscil·lacions i pèrdues en les monedes, i ens portà
a exposar la idea que articula tot aquest treball: que durant el
període ací considerat, la talla de 72 peces per marc de Barcelona (des d’ara, 72/M) va ser invariable fins a la fi del que hem
anomenat «primera etapa del croat», ben avançat el regnat de
Pere III.
El treball que presentem es divideix en dues parts. La
primera se centra en la moneda grossa de Barcelona, entre
l’any 1285 i les dècades de 1350/1360: s’hi ha fet un
esforç per resumir, de manera adequada, la vasta producció
historiogràfica sobre aquesta qüestió i s’ha intentat mostrar
en quin punt es troba ara mateix. El bloc segueix amb la
descripció de la moneda grossa de Barcelona: composició,
nom i disseny, i les diferents emissions de la primera etapa,
des de Pere II fins a Pere III. La primera part acaba amb
la formació de l’àrea monetària compartida entre València i
Barcelona, i el seu funcionament teòric, sobretot arran de les
diferents acumulacions amb moneda barcelonesa trobades en
terres valencianes.
[page-n-22]
aspectes preliminars
Figura 1.5. Composició del depòsit, amb el recipient de la troballa i el plat que cobria l’acumulació (Arxiu MPV).
3
[page-n-23]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
cm
0
5
Figura 1.6. Recipient de cuina en què es trobaven les monedes del depòsit
(Arxiu MPV i dibuix de l’autor).
Figura 1.7. Plat ceràmic restaurat, associat a la troballa, i que funcionaria com a tapadora (Arxiu MPV).
4
[page-n-24]
aspectes preliminars
Figura 1.8. Procés previ de
classificació del depòsit,
portat a terme en el Museu de
Prehistòria de València per
M. Gozalbes i M. C. Bouzas,
en 2010 (Arxiu MPV).
La segona part del treball aplega l’estudi del depòsit. L’anàlisi de les 2483 monedes ha permés un detallat examen comparatiu i de conjunt que ha possibilitat aconseguir un important
volum de dades de composició estadística i de distribució de
pesos. S’hi dediquen capítols, a més a més, als encunys dels
regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II, a la epigrafia de les
llegendes i al seu estil i, per a finalitzar, a les analítiques metal·
logràfiques de dos conjunts de peces seleccionades. Al capdavall, s’hi presenta el catàleg de totes les monedes. Els grossos
que formen aquest conjunt monetari es poden trobar en línia,
en l’adreça web mupreva.org, amb fotografies d’alta resolució
i una breu descripció, la qual cosa creiem que facilita la seua
consulta en qualsevol moment i des de qualsevol lloc.
1.2. METODOLOGIA EMPRADA
La investigació desenvolupada va tindre com a pilars fonamentals, en primer lloc, el depòsit monetari del carrer de la Llibertat
com a objecte i, en segon lloc, la bibliografia i la documentació
referent a la moneda medieval barcelonesa d’argent.
El primer pas del treball consistí a fotografiar les 2483 monedes que componen l’acumulació, amb l’objectiu no només de
disposar d’una documentació exhaustiva del conjunt, sinó també d’imatges d’alta resolució que facilitaren l’estudi sense haver de recórrer en tot moment a les peces físiques (fig. 1.8). En
acabar aquesta tasca, es dugué a terme la classificació completa
del depòsit (gràcies al fet que les Corts Valencianes cediren, de
manera temporal, les 400 monedes que mantenen encara hui en
dia en custòdia), la seua comptabilització definitiva i el registre
de totes les monedes en la base de dades del Museu de Prehistòria de València. Alhora es va fotografiar i dibuixar el recipient
ceràmic de la troballa de monedes, fet que ens permeté la seua
identificació tipològica i cronològica.
De manera paral·lela, es va realitzar, com ja s’ha dit, un
buidatge de bibliografia centrada en la moneda catalana dels
segles XIII i XIV, amb especial atenció a la moneda grossa de
Barcelona, i es procedí a crear un compendi de documentació
històrica editada per diversos investigadors, al qual es van
afegir alguns textos inèdits extrets de l’Arxiu de la Corona
d’Aragó gràcies a la seua digitalització en el portal PARES.
A tot aquest material s’hi incorporarien encara les dues analítiques metal·logràfiques de sengles conjunts de monedes
seleccionades del depòsit.
L’estudi dels encunys, d’altra banda, es va centrar en els
tres primers regnats representats en el depòsit del carrer de la
Llibertat, deixant els altres dos per a futures investigacions.
Aquesta decisió es va prendre tant per l’elevat volum d’encunys que s’apreciava, com per les limitacions temporals que
la confecció d’una tesi comporta. Es va adaptar a un format
digital el mètode de treball emprat de manera tradicional en
numismàtica, basat en la comparació de diferents monedes
mitjançant fitxes de cartó; es van usar les fotografies d’alta
resolució i, després d’un primer garbellat, se seleccionaren
aquelles peces amb trets comuns per a confrontar-les de manera que s’evitava la repetició de tot el conjunt monetari cada
vegada i s’aconseguia, en definitiva, alleugerir la tasca. Els
resultats es van classificar en quadres que després servirien
per a confeccionar el catàleg. En aquests quadres s’anava recollint, també, tota la informació relativa a anomalies de les
monedes, com ara retalls, llimadures, marques o errors; les
anotacions que podien aportar dades rellevants s’inclogueren
en el catàleg definitiu. La darrera tasca va consistir en la redacció de la part teòrica i el desenvolupament dels resultats
que s’havien obtingut en els passos previs.
1.3. LÍMITS DE LA INVESTIGACIÓ
Els límits de la investigació estan marcats per l’obertura i el tancament del depòsit del carrer de la Llibertat: des de l’any 1285 fins al
canvi entre les dècades de 1350-1360. No obstant això, s’ha decidit
sintetitzar alguns aspectes anteriors, a fi d’explicar el procés de formació de l’àrea monetària que compartirien el regne de València i
el comtat de Barcelona a partir de les dècades de 1260-1270, així
com la creació i circulació del reial de València i del diner ternal
de Barcelona. Sense aquesta convivència no podríem entendre la
presència al Cap i Casal del nostre depòsit.
Aquest treball no supera la dècada de 1360, llevat d’algunes
breus notes; la recerca monetària, bibliogràfica i documental
acaba en aquell decenni, atés que és llavors quan el gros d’argent barcelonés es troba esgotat i és substituït per una nova mo5
[page-n-25]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 1.1. Equivalències dels numerals dels reis d’Aragó representats en el depòsit.
Reis d’Aragó
Comtes de Barcelona
Reis de València
Reis de Mallorca
Epítet
Pedro III
Alfonso III
Jaime II
Alfonso IV
Pedro IV
Pere II
Alfons II
Jaume II
Alfons III
Pere III
Pere I
Alfons I
Jaume II
Alfons II
Pere II
Pere II
El Gran
El Franc o Liberal
El Just
El Benigne
El Cerimoniós
neda, batuda en or, anomenada florí d’Aragó. De fet, des de la
dècada de 1360, Pere el Cerimoniós abandona la fabricació de
croats barcelonesos, i no serà fins al regnat de Martí l’Humà
quan es produïsca un intent per tal de revifar aquest tipus monetari; les condicions de la moneda, però, seran prou diferents de
les de l’etapa anterior.
1.4. NOTA A LA NUMERACIÓ DELS REIS D’ARAGÓ
S’ha triat el criteri de numeració dels reis d’Aragó i comtes de
Barcelona conegut com a «numeració catalana», anomenat així
per haver-se fet servir de manera majoritària pels investigadors
d’origen català, i per utilitzar els ordinals dels reis com a comtes
de Barcelona en lloc dels assignats com a monarques d’Aragó.
Aquesta elecció pot paréixer estranya, però es fonamenta
en diversos arguments. El primer d’ells té a veure amb la procedència de les monedes del nostre depòsit. Així doncs, es tracta
d’un conjunt monetari que va arribar a la ciutat de València des
de Barcelona, per la qual cosa consideràrem pertinent que la
referència a les autoritats emissores es basara en la numeració
aplicada en el territori del comtat barcelonés.
Aquest primer argument té molt a veure amb el segon: la
tradició historiogràfica. Com que es tracta de moneda catalana,
gairebé tots els investigadors que han treballat aquest camp, la
majoria d’ells catalans, han optat per numerar els reis d’Aragó
segons la «numeració catalana». De totes maneres, pot ser que
darrere d’aquesta elecció hi haja un sentiment «nacionalista»
i no una raó històrica. Per això, les dues explicacions podrien
aparentar feblesa i no ser suficients per a desestimar els ordinals
aragonesos.
El tercer dels arguments rau en un article publicat per
J. Riera en què es proposa que la numeració dels reis medievals és una creació tardana en el cas que ens ocupa, és a dir,
del segle XIV i, més concretament, del regnat de Pere III.
L’autor hi afirma que la primera numeració es va formar l’any
1342, quan el rei Pere el Cerimoniós encarregà al mestre Aloi
la realització de dènou figures que haurien de representar-lo
a ell i als seus avantpassats. Per a l’encàrrec, el monarca optà
per la línia agnatícia del llinatge, és a dir, la del casal de Bar-
6
celona que es remunta fins al comte Guifré el Pilós. Huit de
les imatges haurien de representar als reis d’Aragó des de la
unió del regne amb el comtat de Barcelona. S’hi aporta, a més
a més, una altra dada: la crònica de l’any 1344, versió barcelonina de les Lleis Palatines de Mallorca encomanada pel rei
Pere el Cerimoniós i titulada Ordenacions fetes per lo molt
alt senyor en Pere terç rey d’Aragó sobra lo regiment de tots
los officials de la sua cort. Imitava el seu cunyat Jaume III de
Mallorca, que havia introduït per a ell mateix en les Lleis el
numeral secundus. Malgrat que el monarca primava el territori d’Aragó com a regne i s’intitulava rei per davant de comte,
com havien fet els seus antecessors, Pere el Cerimoniós trià
el numeral terç, procedent de la línia del casal de Barcelona, i no quart com li assignà molts anys després el cronista
aragonés Jerónimo Zurita. Hi afegeix Riera altres referències
documentals en què el monarca apareix sempre com a Petrus
rex Aragonum tertius o Pere terç. Des d’aquest moment, els
cronistes catalans numerarien els predecessors del rei Pere
III a partir d’aquest numeral: així, Pere el Catòlic passaria
a ser Pere I, i Pere el Gran, Pere II; Alfons el Trobador es
convertiria en Alfons I, ja que ignorava l’existència d’un rei
aragonés amb el mateix nom: Alfons el Bataller, de la línia
genealògica femenina, fou anomenat Alfons I sense donar-li
gaire importància al fet de la repetició, Així mateix, Alfons el
Franc seria Alfons II i Alfons el Benigne, pare del rei Pere III,
Alfons III (Riera, 2011). Els reis d’Aragó i comtes de Barcelona afavoririen, així, la línia de successió masculina per damunt de la femenina; tanmateix, el Regne d’Aragó continuà
considerant-se principal en la intitulació reial (rex Aragonum
et comes Barchinone), precisament per la seua condició de
regne per sobre de Barcelona, que era un comtat.
Hem preferit, amb tot això, introduir una normalització en
la designació dels monarques: quan s’indica l’ordinal no apareix mai l’epítet i viceversa. Tampoc en canviar de territori; per
exemple, quan es parla del Regne de València mai varia la numeració dels reis que, en l’àmbit valencià, en convertir-se en
un regne individualitzat a partir de Jaume I, sostrau un ordinal
als governants que tenen com a nom Pere o Alfons (taula 1.1).
[page-n-26]
2
Introducció
2.1. LA MONEDA GROSSA DE BARCELONA:
UN BREU ESTAT DE LA QÜESTIÓ
Quan cal tractar algun aspecte de la historiografia monetària
catalana resulta imprescindible fer referència a J. Salat (17621832). L’any 1818 publicava el Tratado de las monedas labradas en el Principado de Cataluña (fig. 2.1), una obra en dos
volums que obria el camí per a l’estudi modern de la moneda,
i a la qual afegia, en 1820, un tercer tom amb la transcripció
de 42 documents addicionals als 104 que havia presentat en la
publicació original, tots ells datats entre el segle X i el segle
XIX (Salat, 1818; Salat, 1820). El Tratado feia un compendi
de les monedes batudes al territori català no en època antiga,
com havia sigut comú fins a aquells moments, sinó en els segles
medievals i moderns, peces a les quals se’ls prestava una atenció gairebé nul·la davant de les clàssiques. Les intencions de
l’obra de Salat estaven relacionades amb una voluntat política
de mostrar als governants del moment que un sistema monetari
unit i eficaç podria ser molt més útil que no el sistema vigent
fins aleshores, en què el canvi de monedes s’havia de fer amb
complicades taules d’equivalències, i en el qual les diferents denominacions i valors dificultaven força les transaccions (Sanahuja, 2013: 168-169).
Allò que podríem destacar més de l’obra de Salat és que
pretenia allunyar-se de la mentalitat col·leccionista imperant,
de manera que relacionava les cites documentals sobre
tipus monetaris amb peces concretes i maldava per esbrinar
les seues característiques intrínseques i composicions
metàl·liques, àrea de circulació, equivalències amb altres
monedes, cronologia i evolució. En el primer volum Salat
s’ocupà de la lliga dels grossos barcelonesos, en la qual
assenyalava una llei de dotze diners i dotze grans, cosa que
es tracta d’un error perquè onze diners i mig seria el màxim
fi d’argent que podria aconseguir-se en el moment de la seua
fabricació (Salat, 1818, I: 23):
La moneda de plata barcelonesa, nombrada croats, gruesos y
reales de plata mandada labrar por D. Pedro en 1285, lo fue
con plata de ley de doce dineros y doce granos por marco: la
misma se labró despues por órden de D. Martín en 17 de noviembre de 1400 con plata de once dineros de ley, doce granos
menos que la labrada por D. Pedro. D. Fernando con decreto
de 4 de noviembre de 1493 la volvió á labrar de once dineros
doce granos, y D. Felipe III en 8 de julio de 1617 la labró de
once dineros y cuatro granos.
El capítol XI del volum I anomenat «Origen, permanencia, ley
y tipo de la moneda de plata barcelonesa nombrada croats ó reales
de plata» està dedicat, de manera exclusiva, a la moneda grossa.
Salat afirmava que els seus precedents eren tant la moneda d’argent
que corria en el segle X en terres de Catalunya, com la creada per
Jaume I en el seu senyoriu de Montpeller, i que el mateix tipus
de moneda grossa va circular a Aragó a les acaballes del segle
XIV, sota la forma de jaquesos grossos (el que anomena «sueldos
jaqueses en pieza»). Realitzà un repàs a l’intent fracassat de l’infant
Pere per imposar una moneda grossa barcelonesa l’any 1268, i
també a la creació del gros d’argent l’any 1285 de manera que es
recolzava, en ambdós casos, en la documentació de què disposava
i que va transcriure en el corpus documental. A partir d’aquest
punt, reuní diverses denominacions de la moneda grossa al llarg
de la seua història i presentà algunes dades relacionades extretes de
documents medievals. Les següents pàgines les dedicà a l’evolució
del croat, en tots els seus aspectes, des del regnat de Martí I fins a la
seua desaparició en el segle XVIII i, així mateix, hi afegí una part
centrada en l’equivalència o valor d’aquest tipus monetari, el for
del qual, des de 1285 fins a 1330, segons l’autor, va ser constant
a 12 diners barcelonesos (Salat, 1818, I: 153-166). Malgrat les
mancances de l’obra, fruit d’un moment en què la numismàtica
medieval estava naixent, el Tratado pot considerar-se la publicació
que obrí el camí a l’estudi modern de la moneda catalana, i que ha
nodrit bona part de la resta d’estudis posteriors.
7
[page-n-27]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Figura. 2.1. J. Salat (1762-1832). Tratado de las monedas labradas en el Principado de Cataluña, 1818.
Després de J. Salat, el segon autor que cal esmentar és A. Heiss
(1820-1893), enginyer de ferrocarrils d’origen belga que en arribar a la península Ibèrica entrà en contacte amb el grup d’estudi
del Memorial Numismático Español, revista editada entre els anys
1866 i 1880 i dirigida per A. Campaner. Entre 1867 i 1869 Heiss
publicaria Descripción general de las monedas hispano-cristianas
desde la invasión de los árabes, un treball de síntesi en el qual
recollia, entre altres monedes, diversos tipus de croat coneguts fins
a aquell moment. Hi aplegava, pel que fa al període objecte del
nostre estudi, monedes grosses batudes entre els regnats de Pere
II i Pere III, a més d’una peça de Pere el Gran (figura 3.8) que, en
aquells moments, es trobava en la col·lecció de Cayetano Carreras, i que Miquel Crusafont consideraria, molt més tard, una prova,
com veurem (Heiss, 1867-1869, I: 73). La controvertida peça de
Pere II, de la col·lecció de Cayetano Carreras, seria tractada també
per A. Campaner (1834-1894) en 1891, en Indicador manual de
la numismática española, on arribà a desestimar-la com una moneda bona. La recopilació de Campaner reunia quasi els mateixos
croats que havien sigut identificats per Salat en el Tratado de las
monedas labradas en el Principado de Cataluña, encara que afegint noves peces procedents de col·leccions privades (Campaner,
1891: 309). Les aportacions de Heiss i de Campaner no resulten
del tot originals, perquè es van limitar a realitzar una compilació
de documents i monedes ja conegudes, moltes de les quals havien
sigut presentades pel mateix Salat.
8
Entre els anys 1908 i 1911, J. Botet (1846-1917) publicà
l’obra Les monedes catalanes, en tres volums (Botet, 19081911), que és considerada la més rellevant de totes les seues
(fig. 2.2). Botet, com altres autors anteriors a ell, va arreplegar
les aportacions dels seus predecessors, però la novetat que
aportava rau en l’ampliació del corpus documental de Salat,
amb la transcripció de nous documents extrets de l’Arxiu de
la Corona d’Aragó, els quals relacionà, en tot moment, amb la
narració dels fets i amb les més d’un miler de peces catalogades.
El compendi de Botet agrupa des de les monedes antigues fins
a les batudes a començaments del segle XVIII, totes elles en
territori català, des del Rosselló fins a la Catalunya Nova.
L’aportació a la història de la numismàtica catalana resulta
monumental, raó per la qual, encara hui, és una obra de consulta
obligada per a qualsevol que vulga aproximar-se a la història
monetària del Principat.
Quant a la moneda grossa, Botet aconseguí recollir un gran
volum de peces des del regnat de Pere II fins a Felip de Borbó
i l’Arxiduc Carles d’Àustria. La seua tasca de catalogació fou
minuciosa: dividí les monedes per monarques i explicà cadascuna dins del seu context; de cadascun descrigué la seua activitat
política i econòmica amb multitud de referències a documents
transcrits o regestats i, tot seguit, realitzà per epígrafs un compendi dels tipus monetaris batuts en el seu nom. Dedicava, per
tant, espais específics a la moneda grossa de Barcelona: per
a cada tipus, mostraria el dibuix de l’anvers i del revers de la
peça en qüestió i, consegüentment, transcrivia les llegendes i
en descrivia els motius apuntant el diàmetre i el pes (encara que
manquen aquestes dades en algunes entrades) i, també, aportava
referències d’obres anteriors en què havien aparegut, quan no
es tractava de peces inèdites. El manual pot considerar-se plenament modern, bastit amb criteri científic, i no només orientat
cap al col·leccionisme, com les obres de Colson (1853), Campaner (1891) o de Vidal-Quadras (1892), per exemple, que són
uns precedents significatius
O. Gil Farrés (1916-1992), entre altres interessos investigadors, s’ocupà també de la moneda grossa de Barcelona, amb
publicacions com “Hacia la sistematización de los croats barceloneses. Tres notas” (Gil Farrés, 1954), “Sobre los dineros
barceloneses de Jaime I y Jaime II. Una rectificación monetaria” (Gil Farrés, 1959a) o “Los croats barceloneses desde su
origen hasta el reinado de Fernando el Católico” (Gil Farrés,
1959b). Lluny de resultar aportacions originals, Gil Farrés abassegà notícies anteriors a ell que, unides a una interpretació de
la documentació que a voltes resulta dubtosa , provoca que els
seus treballs, sovint en contradicció entre ells mateixos, calga
utilitzar-los amb precaució. A aquests articles cal afegir sengles
monografies, aparegudes en 1974 i en 1976, que no proporcionen gaires novetats.
Caldria esperar fins a la publicació del Catàleg dels
croats de Barcelona en 1969 per a trobar noves aportacions
originals a propòsit d’aquest tema tan específic. Antoni
Badia (1909-1977), que n’és l’autor, va recopilar molts
dels grossos d’argent coneguts fins al moment, extrets de
museus i, sobretot, de col·leccions privades, així com d’obres
anteriors (Badia, 1969). Amb aquesta informació, va crear un
catàleg que encara hui és referència per a la classificació dels
croats barcelonesos, encara que la seua obra s’haja superat.
En el catàleg, Badia va incloure el criteri de l’agrupació
[page-n-28]
introducció
Figura 2.2. Les monedes catalanes. Estudi i descripció de les monedes carolíngies, comtals, senyorials, reyals y locals propries de Catalunya, publicat per J. Botet en tres volums entre 1908 i 1911.
per tipologies d’encunys i amplià l’estudi clàssic de Botet.
Malgrat que no ho anomenaria com a grups d’encunys, decidí
aplegar croats de factura i característiques similars en un
mateix tipus i subtipus, així que marcà diferències d’estil
o de composició com a variants o errors. La gran novetat,
però, es trobava en la manera d’il·lustrar-ne les entrades, amb
fotografies en lloc de dibuixos, com era habitual abans.
El fet que el catàleg de Badia s’haja superat per l’estat actual de la investigació i per les noves troballes de croats, així
com per la identificació de nous errors i variants, ha fet que
diversos autors hagen anat publicant, durant els anys següents,
en la revista Acta Numismática, breus articles, anomenats de
manera sistemàtica «Noves aportacions al Catàleg de croats de
Barcelona, 1285-1706», en què exposen les novetats existents
que completen el Catàleg de Badia. El primer a realitzar aquesta comesa fou el mateix Badia, seguit per F. Domingo Sellart,
J. Vall-Llosera i Tarrés, i J. Noguera i Martorell (Badia, 1971:
139-140, 1972: 215-221, 1973: 243-246, 1974: 283-287, 1975:
151-155, 1976: 187-189; Domingo, 1989: 143-147, 1994: 107110, 1995: 139-142, 1997: 67-70; Vall-Llosera, 2005: 65-71,
2008: 157-170; Noguera, 2006: 119-121, 2007: 87-91, 2009:
121-124; 2010: 59-65). Aquestes notes s’han centrat a incorporar al Catàleg les novetats, seguint els criteris de classificació
marcats per Badia, entre ells la lectura BACK, en lloc de BACh’
o BA’Ch’, en la paraula BARCHINONA que apareix al revers
d’aquestes monedes.
El darrer investigador que s’ha ocupat de manera gairebé exclusiva de la moneda catalana és M. Crusafont. Dins de
la seua àmplia obra, cal destacar la publicació de tres extensos
catàlegs que recullen la història monetària del territori català:
l’any 1982, Numismàtica de la Corona Catalano-Aragonesa
medieval, manual que ha estat de referència per a la classificació
monetària, i que encara continua emprant-se fins i tot després de
la publicació, en 2009, del Catàleg general de la moneda catalana. Països Catalans i Corona Catalano-Aragonesa (s. V aC
- s. XX dC), més complet que el primer (fig. 2.3). En 2015 un
nou catàleg n’actualitzava determinats aspectes:, Història de la
moneda de la Corona catalano-aragonesa medieval (excepte els
comtats catalans) (1067/1162 – 1516) incloïa alguns tipus monetaris nous sorgits de les darreres recerques; comptat i debatut,
la millor aportació d’aquesta última obra és la integració d’una
extensa recopilació documental (Crusafont: 1982, 2009, 2015).
Aquests catàlegs val a dir que funcionen en la pràctica com a
mètodes d’ordenació de col·leccions i presten més atenció a les
particularitats, variants i errors de les monedes, que als aspectes
relatius a la seua producció. Cal destacar, també, el quart volum del Catálogo General de las Monedas Españolas, publicat
l’any 1992 per Vico-Segarra, anomenat Acuñaciones de la Corona Catalano-Aragonesa y de los Reinos de Aragón y Navarra.
Medioevo y tránsito a la Edad Moderna, on Crusafont tornava a
compilar la informació que ja havia aportat en el catàleg de l’any
1982 (Crusafont, 1992).
9
[page-n-29]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Figura 2.3. Portada del Catàleg General de la Moneda Catalana de
M. Crusafont, publicat l’any 2009.
Tanmateix, M. Crusafont també ha publicat obres de caràcter general sobre la moneda catalana, on el croat té un destacat
paper. En la Historia de la moneda catalana, editada l’any 1986
juntament amb A. M. Balaguer i M. Garcia, realitzava un exhaustiu repàs a la història monetària del territori català (Balaguer, Garcia i Crusafont, 1986). La monografia l’actualitzaria
en 1996 amb Història de la moneda catalana. Interpretació i
criteris metodològics, un llibre breu en el qual apuntava la idea
general que l’autor ha repetit en totes les seues publicacions,
i que ja havia llançat uns anys abans, en 1989, en Barcelona i
la moneda catalana (Crusafont, 1989, 1996): la talla dels croats hauria anat augmentant a partir del regnat de Pere II fins al
de Pere III, de les 72/M legals, fins a les 78/M; aquesta talla
de 72/M, en haver-se aprovat el batiment de la nova moneda,
hauria pujat fins a les 74/M i, amb cada regnat, augmentaria
de manera successiva fins que el rei Pere III considerà redreçar
la moneda, de les 78/M que es tallaven llavors, fins a 74/M, a
causa de les contínues protestes per les constants reduccions que
no aconseguien res més que afeblir la moneda, a còpia d’incrementar els guanys d’emissió (Crusafont, 1996: 81).
Una altra de les seues obres bàsiques per a entendre la moneda
barcelonesa medieval és Pesals monetaris de la Corona CatalanoAragonesa, monografia apareguda l’any 1999, en la qual l’investigador català recollia diferents pesals monetaris per a la fabricació i pesatge públic de la moneda (Crusafont, 1999). En aquesta
monografia es dedicaren diverses pàgines als pesals de croat, amb
referències específiques a aquells de 76/M que reflecteix l’ordre
de 1339 dictada per Pere III: els croats, en cas de dubte, havien
10
de ser pesats amb pesals de 76/M, un marge allunyat de les 72/M
de l’ordre d’encunyació; aquesta evidència documental portà M.
Crusafont a considerar que la reflectida, 76/M, havia de ser la talla
pròxima a la d’eixida de la seca en aquells moments (redreçada ja,
segons l’autor, fins a les 74/M). Pesals monetaris fou l’ampliació
d’un article publicat en Acta Numismática l’any 1990 pel mateix
autor, amb el títol Pesals catalans senzills i múltiples, en el qual
introduïa ja la idea que el rei realitzava un negoci «legal», en paraules de M. Crusafont, «aplicant una talla més alta de la oficial»
als croats; per aquesta raó, «els pesals van haver d’ésser fabricats
tot incorporant en la seua minva, la diferència de pes» (Crusafont,
1990: 146). Al llarg de l’obra de Crusafont, la concepció de l’oscil·
lació en la talla de fabricació és contínua.
En 2017 es publicava una síntesi de les encunyacions medievals a la Corona d’Aragó dins de la col·lecció Medieval European
Coinage. En el volum 6 d’aquella, M. Crusafont. A. M. Balaguer
i P. Grierson s’ocupen de manera breu i senzilla de la creació del
silver gros de Barcelona, introduït «at a tariff of 72 coins to the
mark and fineness of 11.5 deniers». Malgrat la descripció dels regnats que ens ocupen en aquest treball, no s’aporta informació nova
respecte al croat barcelonés a causa del caràcter sinòptic de l’obra
(Crusafont, Balaguer, Grierson, 2017: 109-160; per als regnats entre Pere II i Pere III vegeu les pàgines 127-137).
En la dècada de 1980, en paral·lel a les publicacions de
M. Crusafont, aparegueren alguns estudis monogràfics centrats en el croat de Barcelona. Podem destacar, entre d’altres,
les aportacions de L. Domingo Figuerola, «Acuñaciones en
plata de Pedro el Ceremonioso: croat inédito», «Acuñaciones
barcelonesas de Alfonso el Liberal», o «Croats de Jaume II.
Emissions. Tipus. La seva ordenació» (Domingo Figuerola,
1980, 1981, 1979, respectivament), un treball, aquest últim,
prou interessant, en què tractava de realitzar una ordenació
sistemàtica dels grossos batuts per Jaume II, basant-se en
criteris com ara la llegenda, la corona i els distints tipus de
vestit, intentant, a més a més, ordenar les emissions per mestres de seca. Per a establir una sèrie cronotipològica completa
també s’ocupà de les emissions d’Alfons II i Alfons III amb
la finalitat de demostrar la continuïtat existent, quant a llegendes i iconografia i, per tant, de personal de seca, entre el
darrer batiment d’Alfons el Liberal i el primer de Jaume II, i
l’últim d’aquest monarca amb el d’Alfons el Benigne.
El mateix any de la troballa del depòsit del carrer de la Llibertat, en 1994, M. Clua i T. Marot publicaren un interessant
estudi denominat «Aproximació a la circulació monetària a la
Catalunya del segle XVI: el tresor de Sant Pere de Rodes».
Aquest article, malgrat centrar-se en un període posterior al
nostre, pel fet que els croats del depòsit de Sant Pere de Rodes van batre’s en el segle XV, realitzava una aportació bastant
original a la investigació de la moneda grossa barcelonesa medieval en introduir-hi un estudi d’encunys i apuntar el possible
volum i la ràtio de producció basant-se en les agrupacions d’encunys trobades, de la mateixa manera que es feia en numismàtica antiga (Clua i Marot, 1994). Un poc més tard, l’any 1996,
M. Clua publicava alguns croats de Jaume II trobats en les
excavacions arqueològiques d’urgència efectuades a la ciutat
de Barcelona, en un article titulat «Análisis de las monedas de
Jaime II de Aragón procedentes de las excavaciones del SPAL
(Barcelona)». El mateix recull de dades al voltant del gros barcelonés es pot consultar en la monografia Circulació monetà-
[page-n-30]
introducció
ria des de l’època medieval a les comarques de Barcelona, de
l’any 2002, la qual introduïa conclusions rellevants quant a la
circulació de la moneda barcelonesa a partir de l’estudi de les
troballes arqueològiques realitzades al llarg dels anys (Clua,
1996 i 2002, respectivament).
L’any 1999 A. M. Balaguer presentava la monografia
Història de la moneda dels comtats catalans, una obra de
referència en la qual, dins de l’apartat dedicat al comtat de
Barcelona, es feia un repàs al naixement i evolució del croat,
encara que aportant bastants dades ja conegudes (Balaguer,
1999; part de la informació arreplegada en aquest llibre s’havia tractat en la monografia de Balaguer, García i Crusafont,
Historia de la moneda catalana, de l’any 1986, i en Balaguer, 1982). De nou, ens trobem davant d’un dels majors problemes que ha patit la numismàtica medieval catalana de les
darreres dècades: la repetició sistemàtica de la informació
heretada incloent-hi alguns apunts sobre noves troballes que
no sempre acaben de trobar el seu lloc en un discurs històric
o econòmic més ampli. Cal pensar, amb tot, que no és un mal
endèmic solament català, ni tampoc numismàtic.
J. Pellicer i Bru realitzaria, l’any 2005, una nova
aproximació al croat barcelonés, ara des d’una perspectiva
metrològica: «Sobre los millareses y su transición al croat
en el señorío de Aragón (siglo XIII)» tractava d’explicar la
relació de pes i composició metàl·lica entre ambdós tipus
monetaris mitjançant el recull de la tradició investigadora
paramètrica i metrològica de l’àrea catalana. L’any 2006
publicava un breu repàs metrològic, anomenat «Patrones,
denominaciones y monedas de cuenta: Edad Media», on
oferia una visió general sobre, precisament, els patrons i les
denominacions de les monedes medievals més importants,
però la seua aportació en l’apartat del croat no deixà de
ser un recull de notícies anteriors, a causa de la naturalesa
sintètica del treball. Més extens fou l’espai dedicat, en 2007
a aquest tipus monetari, en l’article «El sistema metrológico
peninsular (siglo XIII)», que desenvolupava les entrades del
Repertorio paramétrico-metrológico medieval de los reinos
hispánicos, important monografia seua publicada l’any 1999:
tant en un estudi com en l’altre, Pellicer afirmaria que la talla
del croat de Barcelona fou sempre de 72/M, amb una llei
d’onze diners i mig d’argent, almenys fins a l’abandonament
dels batiments de grossos barcelonesos durant el regnat de
Pere el Cerimoniós (Pellicer, 1999, 2005, 2006, 2007).
2.2. LA TÈCNICA I LA PRODUCCIÓ
Altres investigadors, d’una altra banda, han centrat els seus treballs en la producció monetària durant la Baixa Edat Mitjana;
aquests estudis resulten, malauradament, parcials en molts casos, atés que sovint només tracten un o uns pocs aspectes de la
cadena productiva de la moneda sense endinsar-se massa en les
raons que porten les autoritats emissores a manar l’encunyació
de nous tipus monetaris. En aquest sentit, potser F. Retamero ha
sigut l’autor que millor ha sabut explicar les causes del batiment
i posada en circulació de la moneda medieval, així com els mecanismes del seu funcionament més enllà dels aspectes tècnics
productius, un camp, aquest, que freqüentment està molt més
lligat a la història de la ciència i de la tècnica que a la història
econòmica (Retamero, 2006: 3-4):
Ningún señor o estado productor de moneda podía sostener
emisiones dilatadas sin recobrar las piezas con regularidad.
Y ello, no tan sólo por recuperar parte del metal puesto en
circulación para ulteriores emisiones, sino, sobre todo, porque la recuperación de las piezas era la garantía de que la
moneda había cumplido sus principales cometidos: someter
materias y fijar dominios políticos. Sin esta disciplina, no
se podía garantizar que estas piezas “buenas” alimentaran
tránsitos monetarios sostenidos, y que no acabaran perdidas
en acumulaciones, como joyas o inertes pesos de metal. Sólo
la exigencia de pagos al poder emisor, aquello que en última
instancia dotaba de sentido al curso legal y sistemático de las
piezas entre particulares, podía estimular la circulación de éstas y evitar prácticas dispersivas y paralizantes.
La visió de la moneda com un producte que s’encunya destinat al pagament a l’autoritat que la posa en circulació, valor
sense el qual no arribaria mai a batre’s, s’ha repetit en altres
estudis del mateix autor (Retamero, 2011). La producció de
moneda en l’Edat Mitjana només té sentit pel sotmetiment de
la matèria primera a l’autoritat, el fixament del domini polític
i el cercle compost per posada en circulació – recuperació
del metall; aquests són alguns aspectes que els treballs dedicats a la forma de producció de la moneda obvien: no hi ha
producció si no hi ha un guany per a l’autoritat emissora, i
si no es produeix la recuperació del metall encunyat, gràcies
als mecanismes de l’impost. Sobre la base d’aproximacions
anteriors J. Torró ha sabut explorar recentment aquestes vies
del lucre reial, unides a la circulació i la fabricació monetària,
i ha assentat les bases per a poder bastir, al llarg dels anys
vinents, una explicació àmplia de l’encunyació de moneda
medieval (Torró, 2014).
En acostar-nos a la ciència i a la tècnica de l’encunyació,
ens trobem amb un important entrebanc, pel fet que la majoria
d’estudis s’han ocupat de la producció monetària a partir
del segle XV i, sobretot, en època moderna: cal destacar el
treball clàssic de D. R. Cooper sobre la fabricació de moneda
(Cooper, 1988) i les importants aportacions de G. S. Murray
amb l’enginy de Segòvia (Murray, 2006). Tampoc podem
oblidar l’obra, amb un caràcter molt general i diacrònic,
de P. Grierson, Monnaies et monnayage, introduction à
la numismatique (Grierson, 1976), o els treballs de X.
Sanahuja sobre la seca del Principat de Catalunya, dedicats
al funcionament i producció dels tallers del territori català
(Sanahuja, 1996, 1997, 2002, per citar solament tres exemples
de la seua extensa bibliografia). Si ens centrem en la Baixa
Edat Mitjana podríem comprovar com, tradicionalment, s’ha
primat més l’atenció sobre la moneda com a objecte que
altres aspectes com ara el tecnològic o organitzatiu (fig. 2.4).
Malgrat tot, cada vegada sembla haver-hi un interés major en
aquest camp d’estudi de la moneda baixmedieval amb tesis
de doctorat com la d’Estrada (2012, i la publicació d’aquesta
en 2016); ara bé, cal assenyalar que el seu treball se centra,
en major mesura, en un vessant més històric-jurídic que no
arqueològic o d’història de la moneda, atesa l’especialització
de l’autor en història jurídica baixmedieval, les formes
d’organització del personal que participava en el procés de
fabricació de moneda i la trajectòria general de les cases de la
moneda de la Corona d’Aragó des d’una perspectiva, també,
jurídica (Estrada, 2002, 2004, 2005a, 2005b, 2005c, 2006).
11
[page-n-31]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Figura 2.4. Un moneder introdueix entre trossell i pila un cospell per a encunyar-lo, segons la representació de la portalada de
l’església de Santiago, a Carrión de los Condes, Palència (fotografia: Manuel Gozalbes).
Abans d’Estrada, F. Mateu i Llopis va ser, pràcticament, el
pioner en l’estudi no només de l’organització del personal encarregat de la fabricació monetària, sinó també del procés i de
l’instrumental emprat. Part de la seua extensa obra va centrar-se
en la seca de València: aquest taller monetari, que s’havia refundat en el segle XIV, durant el regnat de Pere el Cerimoniós (només havia tingut activitat durant el regnat de Jaume I), conserva
una gran quantitat de documentació custodiada a l’Arxiu del
Regne de València, de la qual s’han de destacar els inventaris de
materials i les ordenances tècniques. Com anys més tard faria J.
Torres a Castella, Mateu i Llopis s’ocupà del vocabulari tècnic
que apareixia en aquests inventaris i, en aquest sentit, tractaria
d’esbrinar el seu significat i el seu lloc dins de la cadena productiva de la moneda. Els treballs d’aquesta línia d’investigació
començaren a publicar-se en una data tan primerenca com la de
1936. Aquesta tasca faria que, l’any 1957, traguera a la llum el
llibre de privilegis de la seca de València. Baldament els seus
treballs ja s’han superat majoritàriament per la recerca actual i,
malgrat que presenten alguns errors, sobretot en els apareguts
en els darrers anys de la seua vida, l’obra de Mateu i Llopis continua sent una referència per a l’estudi particular de les encunyacions valencianes i de la casa de la moneda de València, gràcies
a la multitud de referències, tant documentals com de troballes,
que donà a conéixer després de dècades de treball (vegeu quant
a vocabulari Mateu, 1936, 1951; per a la seca de València, Mateu, 1957, 1964a, 1964b).
En relació amb l’evolució i funcionament de la seca de Barcelona, és de consulta obligada el treball de M. E. Ripoll, La
Seca o Casa de la Moneda de Barcelona. Dels precedents al segle XIX (Ripoll, 2008). Es tracta d’una monografia dedicada a la
12
seca barcelonina de manera particular i en què l’autora va emprar
abundant documentació tant inèdita com altra ja tractada per autors anteriors. Nogensmenys, en el treball es troben a faltar certs
aspectes més específics de la producció i del personal, la qual
cosa no resta mèrits a una obra força important, pel fet que no
n’existia cap d’aquestes característiques dedicada a un taller monetari baixmedieval de l’àmbit peninsular de la Corona d’Aragó.
Els precedents de l’estudi de la seca barcelonina eren antics, amb
treballs com els de L. Camós, de l’any 1948, o el clàssic d’Elías
de Molins, de l’any 1901, molt incomplet, però un punt de partida
rellevant, sens dubte (Camós, 1948; Elías, 1901).
Per una altra banda, les seques castellanes són les que
més atenció han rebut dins de la historiografia peninsular;
resulta una mica cridaner, pel fet que els territoris català i
aragonés conserven una major quantitat de documentació
històrica que no els de la Corona de Castella. Cal citar les
importants aportacions realitzades per J. Torres, A. Roma i R.
Córdoba, sobre la tècnica i el mètode de producció monetària
en l›àmbit castellà, centrades en aspectes com el vocabulari
que apareix en la documentació medieval castellana per a
referir-se als diferents estadis, estris i personal que entraven
en joc en la fabricació monetària (Torres, 2002, 2003a, 2003b,
2006, 2008a, 2008b, 2011a, 2011b), el personal i les tècniques dins dels tallers monetaris (Roma, 2010, 2011, 2013) o
els aspectes tècnics a partir dels manuals de compte, producció i guarisme, dins del que podríem anomenar els camps de
la «història de la tècnica» i la «història de la ciència», una
visió renovada de l’acostament a la numismàtica tradicional
(Córdoba, 2005, 2010, 2012). Cal afegir, en aquest sentit, les
aportacions de J. Bayley, centrades en l’estudi del treball de
l’argent des d’una perspectiva tècnica, i aplicant al discurs
la disciplina arqueològica; la seua línia d’investigació l’ha
portat a publicar els processos de refinament d’aquest metall
en les seques baixmedievals, acompanyats de documentació
original (Bayley, 1991, 2008; Bayley i Eckstein, 1997). És el
mateix que faria després A. Arles en la seua tesi de doctorat,
ara ajudant-se de l’arqueologia experimental, barrejant les
restes materials recuperades en excavació arqueològica, la
documentació francesa baixmedieval i els resultats de l’experimentació, i oferint, a més a més, interessants dades químiques (Arles, 2009: 269-510).
El funcionament de les seques en l’àmbit europeu s’ha
tractat de manera diversa i extensa. Volem destacar l’obra de
P. Spufford, enfocada cap a l’organització de les cases de la
moneda europees en la Baixa Edat Mitjana, una via d’estudi
que va concebre dos destacats treballs, «Mint organisation in
late-medieval Europe» i, més recent, «The mint buildings of
Medieval Europe» (Spufford, 1988, 2005). Tant en l’estudi de
la moneda italiana com de les seques d’Itàlia, L. Travaini n’és
una de les investigadores fonamentals, sobretot amb l’excel·
lent treball sobre l’organització de les seques medievals Mint
Organisation in Italy between the Twelfth and Fourteenth Centuries: a Survey, que ja resulta un estudi de referència. Aquesta
línia l’ha seguida ella mateixa fins a l’actualitat, publicant i
coordinant noves aportacions al coneixement de les cases de
la moneda baixmedievals, italianes i europees (Travaini, 1988,
2001); a més a més, l’autora destaca en altres camps, com el
de l’ús residual de la moneda o la representació del poder en
aquestes peces. Ha participat d’aquesta tendència investiga-
[page-n-32]
introducció
dora sobre les seques de la Baixa Edat Mitjana A. M. Stahl,
publicant, entre altres estudis, una obra que es va convertir
aviat en un referent d’aproximació monogràfica a un important taller com el de Venècia, amb The Mint of Venice in the
Middle Ages: Stahl, amb molt bon criteri, va bastir un discurs
en el qual explicava com i per què funcionà la seca veneciana
al llarg dels segles medievals (Stahl, 2000). Des d’una perspectiva arqueològica, I. Alexandra Lopes, J. J. Argüello, P.
Dordio i R. Texeira abordaren l’estudi de la casa de la moneda
de Porto l’any 1998, arran de les tasques d’excavació en l’edifici; actualment és, encara, una de les poques intervencions
arqueològiques publicades d’un taller monetari baixmedieval.
Durant l’excavació es van poder determinar les fases d’evolució de l’edifici, així com els diferents espais emprats per a la
fabricació monetària que, segons la distribució presentada pels
autors, difereixen lleugerament d’allò que mostren la majoria
de les seques europees: el procés de lliga dels metalls no es
produiria en el mateix edifici de la seca, sinó que el metall
arribaria ja lligat, no se sap si en lingots o d’una altra manera,
i a la seca només es retallaria per tal d’aconseguir els cospells
que s’haurien d’amonedar (Argüello et alii, 1988).
Quant a l’estudi dels encunys medievals, hem de desplaçar-nos fora de l’àmbit de la Corona d’Aragó per a trobar obres
de referència. No podem deixar d’assenyalar les investigacions
de B. J. Cook: resulta molt interessant la seua aproximació a l’estudi dels encunys medievals anglesos, Coining dies in medieval
England, que es complementa amb treballs com el d’A. H. Levy
al voltant de la fabricació dels encunys i, encara que un poc més
antic, el de M. Mate sobre els encunys sota els regnats d’Eduard I i Eduard II (1272-1307 i 1307-1327 respectivament); els
seus períodes de govern coincideixen amb l’etapa del croat que
estudiem en aquest treball. Respecte a la bibliografia citada remetem a Cook, 2000, Levy, 1988-1989 i Mate, 1969. En l’àmbit
peninsular, resulta molt important la col·lecció d’encunys i estris d’encunyació del museu de Navarra, publicats per M. Ibáñez
l’any 2003, en un estudi bastant poc comú en la historiografia
peninsular (Ibáñez, 2003; vegeu també Estrada, 2006, treball que,
malgrat allunyar-se del nostre període d’atenció, resulta interessant amb la finalitat d’aprofundir en el coneixement de la tècnica i
les eines emprades en la fabricació de la moneda catalana).
2.3. APROXIMACIONS A LA INVESTIGACIÓ DEL
DEPÒSIT
Les primeres aproximacions a la investigació del depòsit del carrer de la Llibertat van tindre lloc en 1994 a partir del lot de monedes netejades en aquell moment, de manera que la informació
que s’obtingué va ser aproximativa i bastant fragmentària. En
un primer moment, l’estudi realitzat per P. P. Ripollès i M. M.
Llorens, amb la col·laboració de l’arqueòloga autora de la troballa, C. Matamoros, aplegava un repertori de grossos des del
regnat d’Alfons II fins al de Pere III i assenyalava que, fins al
moment, entre les monedes restaurades, no n’havia apareguda
cap de Pere el Gran, però que no es descartava que en poguera
aparéixer alguna quan el conjunt estiguera completament net.
Aquest primer estudi es publicà com una xicoteta monografia,
amb el títol Hallazgo numismático en la calle Libertad – Seu de
les Corts Valencianes-, on es descrivien els principals tipus de
croats d’Alfons II, Jaume II, Alfons III i Pere III que s’havien
identificat en la mostra restaurada. L’estudi preliminar concloïa
afirmant que, com que no s’havien localitzat els últims tipus
d’emissió de Pere III, el depòsit podria haver-se ocultat a les
acaballes del seu regnat, coincidint amb una etapa d’enorme crisi tant econòmica com política (Llorens, Matamoros i Ripollès,
1994). L’any 2005, els mateixos autors van tornar a ocupar-se
de l’acumulació per a l’edició d’una obra monogràfica sobre
ocultacions monetàries trobades a València titulada Tesoros monetarios de Valencia y su entorno (Ripollès, Llorens i Matamoros, 2005): com que no havia avançat l’estudi del conjunt i les
monedes netes eren les mateixes que les de l’any 1994, no s’hi
va poder aportar nova informació.
Entre els anys 2010 i 2011, la classificació de M. C. Bouzas,
estudiant del Màster de Conservació i Restauració de Béns
Culturals de la Universitat Politècnica de València, va permetre
identificar tres peces del regnat de Pere el Gran, de manera que
completava, així, el repertori d’encunyacions dels cinc reis
que van batre croats a la seca de Barcelona durant la primera
etapa d’aquesta moneda: Pere II, Alfons II, Jaume II, Alfons III
i Pere III. En el mateix any 2011 es pogué efectuar un estudi
analític, amb la col·laboració de la Universitat de València i la
Universitat Politècnica de València – Institut de Restauració
del Patrimoni, sobre un conjunt de 12 peces, mitjançant les
tècniques SEM-EDX i voltamperometria, els resultats del qual
mostraven un contingut en argent d’entre un 10% i un 15% per
davall del que s’esperaria, tenint en compte el que s’estipula per
a aquestes monedes en 1285, i un alt contingut en mercuri en
un 75% de les peces de la mostra analitzades (Bouzas, 20102011: 55-56); aquestes dades, ara per ara, les hem d’usar amb
precaució. L’any 2012 es repetí l’anàlisi en un nou conjunt de
vint monedes, realitzat al laboratori de materials de l’Institut
Valencià de Conservació i Restauració de Béns Culturals: els
resultats farien pensar, en un primer moment, en l’existència
de monedes folrades a causa de la concentració d’elements
d’argent i coure en un estrat superficial de les peces. Així doncs,
hi tornava a aparéixer el mercuri i nous elements com el zinc
(peça cat. 151, MPV 33910). Tot plegat, el contingut metàl·lic
pareixia ser coherent. Sobre tota aquesta base s’inicià el present
treball de doctorat el 2012.
En l’actualitat, el depòsit segueix dividit entre dues
institucions. Mentre que el Museu de Prehistòria de València
custodia 2083 monedes, part de les quals estan exposades a la
sala d’Història dels Diners per a ser contemplades per tots els
visitants, a les Corts Valencianes, amb seu al Palau dels Borja o
de Benicarló, romanen 400 croats amb el recipient i el plat de la
troballa. Amb aquest nombre de peces, les Corts van organitzar
en 2016 una xicoteta mostra en què es van exhibir al públic
algunes de les monedes en el mateix Palau dels Borja, amb
motiu de les celebracions del Nou d’Octubre.
13
[page-n-33]
[page-n-34]
3
L’objecte d’estudi: la moneda grossa de Barcelona
3.1. INTRODUCCIÓ: LA MONEDA GROSSA
La introducció d’un gros d’argent a Barcelona no és un fet aïllat.
Diversos territoris europeus, des de la segona meitat del segle
XII, començaren a encunyar peces de major valor i diàmetre
que les de billó (fig. 3.1), i amb una llei pròxima als 12 diners
d’argent, per a servir com a múltiples del diner amb una equivalència, normalment, d’un sou (Torres, 2011: 683). Una de les
raons principals d’aquesta tendència es troba en la necessitat
de satisfer el pagament d’uns volums de negoci cada volta més
grans, difícils d’assumir amb la moneda menuda que fins llavors
hi corria. Cada vegada es feia més complicat manejar una gran
quantitat de petites peces que, si bé encara eren bones per a les
compres i vendes diàries, no ho eren ja massa per a l’oligarquia
comercial emergent de la Plena i la Baixa Edat Mitjana: resultava, en paraules de X. Sanahuja, «una resposta a la creixent
demanda de moneda en tots els àmbits de la vida ciutadana»
(Sanahuja, 2013: 201).
Des del segle XII, les repúbliques comercials italianes, més
actives econòmicament que la resta de territoris europeus, veren
la necessitat de comptar amb peces destinades, principalment, al
comerç. Van començar a batre’s, a dotze diners d’equivalència,
sous genovesos, venecians i luquesos, tal com anomena la documentació catalana les monedes de la ciutat de Lucca (Botet, 19081911, I: 191). Els primers grossos encunyats, però, foren els de les
ciutats de Milà (1190-1197) i Venècia (1202); la d’aquesta darrera
ciutat prompte es convertiria en la moneda més important per al
comerç d’aquell moment: se la conegué com a ducatus argenti
o matapano i fou manada batre pel dux Enrico Dandolo (11921205), amb un pes de 2,20 grams, un fi d’argent d’onze diners i
mig i un for de 12 diners. El gran èxit d’aquest nou tipus monetari
facilità la seua expansió per tota Europa, amb prou rapidesa; el
fet que la moneda grossa tinguera un bon contingut en argent, de
gran puresa, en facilitava l’acceptació general (Grierson, 1991:
105-107; Sanahuja, 2013: 201).
Amb aquests precedents, l’any 1218, el comte Ramon
Berenguer V de Provença (1209-1245) pactà amb els síndics
de Marsella la creació i posada en circulació d’un gros d’argent propi. Però, a diferència de les monedes d’Itàlia, el gros
marsellés va estar aforat a mig sou de diners i no a dotze menuts (Crusafont, 1984: 144; 2012: 184). En 1258, Meinhard
II (1258-1295), duc de Caríntia i comte de Gorízia-Tirol, encetava l’encunyació de groschen o grossos a la seca de Tirol,
anomenats aquilins. En 1269, havent passat uns anys, s’inicià
el batiment de moneda d’argent a Flandes i Hainaut, amb
el govern de Margarida de Constantinoble (Sanahuja, 2013:
201; Sivery, 1984: 98).
El gros de Praga, que arribaria a esdevindre una moneda de referència al cor d’Europa, és una mica posterior a la
creació del croat de Barcelona (1285). Aquesta fou manada
batre, a partir de l’any 1300, pel rei Venceslau II de Bohèmia
(1278-1305) a la seca de Kutná Hora, amb un pes al voltant
dels 3,50 grams; val a dir que fou ràpidament imitada pels
territoris dels voltants gràcies a la bona llei de l’argent que
contenia (Schubert, 1974, I: 19-24).
Pel que fa a Castella, segons les referències aportades per O.
Gil Farrés, l’any 1261 corrien, almenys des del setge de la ciutat de Niebla, grossos alfonsins, anomenats d’aquesta manera
perquè fou Alfons X (1252-1284) qui els manà encunyar, però
l’investigador no aporta referències al voltant d’aquesta dada
(Gil Farrés, 1976: 137). La veritat és que no coneixem quan
s’encunyaren aquestes monedes, que van fracassar ràpidament.
Es batrien a 67/M, amb un pes teòric de 3,43 grams, dels quals
3,19 grams pertanyien a l’argent (Bodega, 2002: 128-129). Posteriors són els maravedís de plata, aprovats per les Corts de Sevilla el 1281, que no reeixirien. Eren peces d’argent fi, de gran
mòdul, amb un pes de 5,4 grams (Francisco, 2002: 347; 2003:
288). Aquests maravedisos d’argent comptaven amb un divisor,
anomenat mig maravedí, que tenia un pes de 2,7 grams. La moneda fou pensada per a competir amb els grossos tornesos, que
15
[page-n-35]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
a
b
d
c
e
g
f
h
i
Figura 3.1. a) Grosso matapano. Enrico Dandolo.1192-1205. Venecia (CNG eAuction 464, lot 211); b) Gros. Meinard II de GoríziaTirol. 1257-1295 (Auktionen Münzhandlung Sonntag); c) Gros. Praga. Venceslau II. 1300-1305 (numista.com); d) Reial. Pedro I.
1350-1368. Burgos (MPV 26101); e) Mig reial. Pedro I. 1350-1368. Sevilla (Aureo & Calicó 422, 12/12/2023, lot 2556);
f) Gros tornés. Luis IX. 1266-1270 (Musée Carnavalet, Histoire de Paris, NM346); g) Gros. Jaume I. Montepellier (GNC-MNAC, 004286-N);
h) Gros. Eduard I. 1279-1281. Londres (The Britism Museum, 1956,0412.1); i) Pirral. Pere II. Messina (GNC-MNAC, 109329-N).
havien inundat Europa, però els problemes interns a Castella,
entre els quals podríem destacar l’alt preu castellà de l’argent
en aquells moments, van fer desaparéixer, amb relativa rapidesa, la nova moneda (Ladero, 2000: 144; Francisco, 2003: 289;
quant a la qüestió dels maravedisos i la seua relació amb el pes
de l’argent, vegeu Oliva, 2016). L’intent de Pere I de Castella
(1350-1369) fou l’únic que tingué èxit i aconseguí establir una
moneda grossa d’argent; no obstant això, s’havia hagut d’esperar fins als inicis de la segona meitat del segle XIV perquè
açò fora possible, la qual cosa converteix el batiment de grossos
castellans en un exemple tardà (Roma, 2000: 256-261; Sanahuja, 2013: 202). El gros castellà, encunyat per primera vegada en
1351, amb un pes d’uns 3,50 grams, talla de 66/M i argent amb
llei d’onze diners i quatre grans, fou anomenat real, i tenia un
divisor conegut com a medio real; aquest presentava un aspecte
semblant al dels tornesos d’argent, amb l’afegit d’una P coronada a l’anvers, inscrita en una doble llegenda concèntrica, i al
revers l’escut quarterat de Castella (Roma i Guitián, 2010: 31;
Cayón, 2005: 245-247).
La moneda grossa que més apareix en el nostre àmbit,
tanmateix, és la tornesa. S’encunyava a la ciutat de Tours des
de l’any 1266, quan el rei Lluís IX de França (1226-1270) hi
manà batre moneda d’argent de talla 58/M i llei d’onze diners i
mig, en el context de la reforma monetària portada a terme pel
monarca en retornar de la Setena Croada (1248-1254), en què
va conéixer les monedes d’argent de Sant Joan d’Acre (Le Goff,
2010). Respecte a aquesta qüestió Gil Farrés cita Blancard,
però no aporta cap referència (vegeu Gil Farrés, 1959: 137).
El resultat d’aquella encunyació foren peces amb un pes per
16
damunt dels 4 grams cadascuna i una composició en argent de
958 mil·lèsimes. El tornés fou ràpidament imitat per la resta de
territoris europeus gràcies a la seua bona composició, estabilitat
i garantia reial, des de Portugal, on es van batre grossos sota
el regnat de Dionís I (1279-1325), fins a Polònia i l’Orient
Llatí. Coneguda com a argenteus, grossus turonensis i denarius
grossus, tenia una equivalència de 12 diners tornesos o menuts
(Martínez Enamorado, 2006: 153-154; per als interessants
grossos de Polònia vegeu Paszkiewicz, 2008: 43-44).
En 1285, el rei Pere el Gran marcava un canvi de 13 diners
i mig de Barcelona per un gros tornés, per damunt del for d’un
gros barcelonés (Botet, 1908-1911, II: 69). La descompensació responia no només al major pes dels tornesos i, per tant, a
la millor composició en argent, sinó també a la protecció de la
nova moneda pròpia. El gros tornés, i també la moneda menuda batuda a Tours, havien inundat la Corona d’Aragó, tant per
la seua bona acceptació com, sobretot, pel comerç de drap amb
Occitània. En tota aquesta àrea de comerç s’hi podien emprar
ambdues monedes, com demostra la presència de barcelonesos
en acumulacions monetàries de l’actual sud de França, i la circulació de tornesos pel comtat de Barcelona, la qual cosa permetia a les elits comercials de Barcelona minimitzar despeses
i pèrdues derivades del canvi de moneda; aquesta seria una de
les raons principals per les quals, com veurem, va fracassar en
Barcelona l’emissió de grossos de l’infant Pere en l’any 1269.
Un poc abans, davant la quantitat de tornesos que corrien
en el comtat de Barcelona, l’infant Pere proposà crear una moneda grossa pròpia per al territori barcelonés, a dotze diners
(Crusafont, 1989: 144; Salat, 1818, II: 42; segons Botet, ja hi
[page-n-36]
l’objecte d’estudi: la moneda grossa de barcelona
havien existit projectes per part de Jaume I, des de l’any 1265,
de crear moneda grossa, però malreeixits: vegeu Botet, 19081911, II: 42). Les raons no s’expliquen en el document, datat
en 1269, en el qual l’infant s’ha de retractar i es veu obligat
a retirar la nova moneda (Salat, 1818, II: 12, doc. XIII), però
sembla que la decisió estigué motivada per la notable presència del gros tornés a Barcelona, ja que fou la competència amb
aquest la que desencadenà la idea de crear peces d’argent barceloneses. L’infant Pere volia desplaçar aquesta moneda forana, perquè, en córrer pel territori català, els beneficis que se’n
derivaven anaven a mans del rei francés, mentre que el rei
d’Aragó no percebia res; per aquesta raó, provà d’encunyar un
gros propi que poguera fer servir l’oligarquia comercial local i
que li reportara beneficis a la Corona.
L’infant Pere no considerà el fet que l’oligarquia comercial catalana, que ocupava la major part dels càrrecs al
municipi de Barcelona, s’hi oposara de manera immediata:
una moneda grossa pròpia significaria haver d’abandonar els
tornesos i, en conseqüència, canviar-los per les noves peces
d’argent, cosa que els obligaria a pagar elevades taxes de
canvi cada volta que canviaren de territori o que hagueren
de realitzar pagaments comercials, de manera que reduirien
els guanys i els comportaria pèrdues. La queixa va malmetre
la moneda de manera molt ràpida. Cada creació de moneda
nova per a substituir peces estrangeres que corrien en un determinat territori implicava canvis perjudicials per als usuaris que, ultra tot això, no interessaven als rics i benestants
mercaders de Barcelona. L’única possibilitat que tenien de
fer caure l’emissió era aferrar-se a la promesa de Jaume I
i l’infant Pere, realitzada l’any 1258, de no mudar la moneda de tern «quae perpetuo currere debet» ni introduir-ne
cap altra sense el seu consentiment (quod aliam monetam
cuiuscumque ponderis signi, vel legis, iidem dominus rex, et
dominus Infans Petrus, et successores eorum non poterant,
nec deberant facere cudi, vel fieri nisi tantum praedictam
monetam Barchinonae de terno, quae nunc currebat, quae
perpetua erat; Salat, 1818, II: 12, doc. XIII. El document
s’ha revisat i publicat també a Tréton, 2009: 78, doc. 6). De
fet, no ens ha arribat cap exemplar d’aquella emissió, encara
que potser s’encunyaren algunes monedes; allò que no sabem
és si hi aplegaren a circular. En cas que n’haguera eixit alguna de la seca de Barcelona, el més segur és que els grossos,
en ser retirats de la circulació, foren fosos per a fer moneda
nova: els mecanismes de retirada monetària baixmedievals
resultaven bastant efectius.
L’experiment barcelonés, amb el desig de desbancar el gros tornés i percebre un benefici propi per la fabricació de moneda, portaria, poc després, Jaume I a crear i imposar el seu gros a Montpeller, aquesta vegada sense reticències: l’any 1273 començà a batre
grossos en aquella seca, anomenats denarios argenti grossos, amb
llei i talla com els turnenses argenti del rei francés i equivalents a
un sou de tornesos (Botet, 1908-1911, II: 51; Crusafont, 1982: 8284). Amb aquesta mesura, Jaume I aconseguia desplaçar d’aquest
territori el gros tornés, que també hi circulava a causa del comerç de
drap, i eliminava els beneficis de la moneda que rebia el rei francés
i passava a percebre’ls ell mateix gràcies al lucre derivat del canvi
i de la fabricació monetària; però, alhora, els grossos d’argent de
Montpeller van representar l’inici de la decadència del diner melgorés, batut a la seca d’aquella ciutat, i que havia estat la moneda
Figura 3.2. Diner melgorés (Àureo & Calicó 388, 27/04/2022, lot
2552).
de referència en tot el Llenguadoc i bona part dels territoris del rei
d’Aragó al llarg del segle XIII (fig. 3.2), ja que la moneda menuda es va veure rellevada per la grossa. La diferència entre els dos
territoris es fa palesa: el fracàs del gros d’argent de l’infant Pere
a Barcelona havia significat la victòria de l’oligarquia comercial
catalana i dels seus propis interessos.
Anglaterra no tardaria gaire a afegir-se a la tendència
europea. En 1279 batia el seu propi gros, sota el regnat d’Eduard
I (1272-1307), sobre la base de la lliga de l’argent esterlí, la
composició del qual va quedar establida en 925 mil·lèsimes
des del regnat d’Enric II (1154-1189); aquell any s’introduïren
les denominacions de groat, penny i farthing i, un any després,
en 1280, la de halfpenny. S’hi manà que els grossos es tallaren
entre 60/M i 61/M, segons la unitat del Tower pound, i que es
produïren monedes amb un pes d’entre 5,71 grams i 5,76 grams
(Mateu, 1934: 12; Allen, 2004: 28).
Així mateix, des de l’any 1283, arran de la conquesta de
Sicília, Pere II tornà a tractar de batre grossos d’argent, com
havia intentat a Barcelona quan era infant. El dia 18 d’abril
de 1283, el monarca dictava a Messina que Ramon Romeu,
mestre de la seca d’aquella ciutat, encunyara un nou tipus
monetari que havia d’anomenar-se pirral d’argent (també conegut com a raonese o aquila d’argento), per a diferenciar-lo
del pirral d’or, tot plegat diners que carregaren el mateix tipus que el gros i, de la mateixa manera, mitjos diners (medialias, medios pirriales) i quarts de diner (quartarolas, quartos
pirriales; vegeu Botet, 1908-1911, II: 69-70 i III: 267-277,
doc. XIV, així com Crusafont, 1982: 82-84). El pirral d’argent va ser una moneda bastant estable, d’entre 3,00 grams i
3,30 grams, i una figuració, en paraules de M. Crusafont, «inalterada des de Pere el Gran fins a Joan II» (Crusafont, 1999:
114). J. Bolós assegura que el pirral sicilià fou el model seguit per Pere II per a la creació del croat de Barcelona, idea
que també està present en diversos treballs de M. Crusafont
(Bolós, 2000: 205; Crusafont, 1999: 74).
3.2. LA MONEDA GROSSA D’ARGENT BARCELONESA:
COMPOSICIÓ, NOM I DISSENY
Amb el nom de gros o, de manera més comuna, croat, es coneix el tipus de moneda d’argent, múltiple físic del diner de tern
barcelonés, batut en la seca de Barcelona des de l’any 1285 fins
al decret borbònic de Nova Planta (1716), quan es va procedir
a la seua extinció (fig. 3.3). També es batrien croats en la seca
rossellonesa de Perpinyà, arran de la seua incorporació definitiva a la Corona; les peces encunyades allà mantenien el disseny
bàsic dels barcelonesos grossos, però presentant ara una marca
de seca PP, i una llegenda de revers al·lusiva al rei com a comte
del Rosselló (Botet, 1908-1911, II: 192-194).
17
[page-n-37]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
perpetuo de terno; promittentes vobis quod faciemus ipsam
monetam cudi bene et legaliter in Barchinona, et non alibi,
et de bono, et legali argento, et quod e unaquaque marcha
boni argenti ad rectum pondus marche tabule campsorum
Barchinone faciemus fieri et cudi septuaginta duos denarios
argenti boni et fini et non ultra, et quod unusquisque
denarius cudatur et fiat ad legem undecim denariorum et
oboli predicte monete Barchinone perpetue de terno. Damus
eciam et concedimus vobis et successoribus vestris, quod
probi homines Barchinone presentes et qui pro tempore
fuerint, eligant ex se duos probos homines fideles et legales
in custodiam predicte monete, et illis duobus, quos ipsi ad
hoc eligent, committimus Nos de presenti guardam sive
custodiam dicte monete, et eam legaliter cudi et fieri faciant.
Figura 3.3. Exemples de croats del depòsit del carrer de la Llibertat
de Pere II (cat. 1, MPV 33785), Alfons II (cat. 15, MPV 33799),
Jaume II (cat. 535, MPV 34294), Alfons III (cat. 1152, MPV 34786)
i Pere III (cat. 2462, MPV 35846).
Cada croat barcelonés contenia argent amb una llei d’onze
diners i mig; la seua talla havia de ser de 72/M, prenent com a
referència el marc de Barcelona (233,571 grams, segons Beltrán, 1963: 26; altres autors han determinat altres pesos, amb
lleugeres variacions entre aquests; vegeu, al respecte, Botet,
1908-1911: 20, Balaguer, 1999: 48, Crusafont, 1989: 154 o Pellicer, 1999: 68). Totes les característiques, tant de composició
com de disseny de la nova moneda, van ser definides en el privilegi de creació, signat el 28 de juny de l’any 1285 en la ciutat
de Barcelona (Salat, 1818, II: 16, doc. XVI i Botet, 1908-1911,
III: 267-269, doc. XIII; una transcripció normativa i actualitzada pot consultar-se en Tréton, 2009: 81-85, doc. 7):
Noverint universi quod Nos Petrus, Dei gracia Aragonum
et Sicilie rex, ex certa sciencia confitemur, et in veritate
recognoscimus vobis consiliariis et probis hominibus, et
toti universitati civitatis Barchinone, quod ad magnam
instantiam precium nostrarum et urgente necessitate
prebuistis nobis consensum cudendi et faciendi monetam
de argento cum signo quo signatur monete Barchinone
18
El document d’establiment marcava com havia de ser encunyada la nova moneda a la seca de Barcelona, amb el consentiment dels consellers i prohoms de la ciutat: el rei Pere II
indicà, de manera molt precisa, quina havia de ser la llei i talla
de la moneda d’argent barcelonesa (septuaginta duos denarios
argenti [...] ad legem undecim denariorum et oboli), fabricada
prenent com a referència el diner de tern (monete Barchinone
perpetue de terno), i amb els mateixos senyals que carregaven
els menuts de billó (cum signo quo signatur monete Barchinone
perpetuo de terno). Amb una talla de 72/M, la moneda grossa
d’argent hauria de tindre un pes, teòric i ideal, de 3,24 grams
(aquest pes deriva de dividir el que hem acceptat per al marc de
Barcelona, 233,571 grams, entre 72/M: el resultat és de 3,2440
grams; amb una modificació del marc, el pes de les monedes, és
obvi, variarà). Entre els regnats de Pere II i Pere III tingué un
for constant de dotze diners de tern, o el que és el mateix, una
equivalència a un sou de diners menuts; aquest aforament fou
fet públic el dia 24 d’octubre de 1285 (Salat, 1818, I: 69), dos
mesos després que la seca de Barcelona començara a batre els
grossos, i la seua acceptació fou obligatòria per a tothom, sota
penes corporals i sobre els béns.
La llei dels grossos barcelonesos es trobava determinada
per la seua relació amb la moneda menuda de tern. Aquesta,
amb una composició de 3 diners d’argent sobre 12, contenia un
33,33% de fi, o 0,26 grams, aproximadament, d’argent d’onze
diners i mig de llei; sense arredonir el fi del diner, es pot calcular que 0,2591 grams (per cada menut) x 12 = 3,1089 grams
d’argent en cada gros; 233,571 / (18 x 12) x (3 / 12) x (11,5 /
12) = 0,2591 que, multiplicat per 12, és igual a 3,1089, xifra
que s’acosta més als anteriors 3,10 grams i, per tant, més estable, pel fet de comprendre menys oscil·lacions de pes (el càlcul
s’ha adaptat a partir de Crusafont, 1989: 154). A aquesta xifra,
d’argent pur, cal afegir la lliga de coure, calculada en uns 0,14
grams, que dona monedes de 3,24/3,25 grams de pes teòric. És
per aquesta correlació en el fi d’ambdues monedes que, quan
el desgast dels menuts provoque la pèrdua de part de la seua
composició intrínseca en argent, el gros patirà oscil·lacions i,
sobretot, retalls i llimadures a causa del ferri manteniment del
for a un sou de diners, com veurem més endavant.
Resultava força important establir de manera clara les propietats de talla i llei de la nova moneda d’argent, amb l’objectiu
que els arrendadors de l’encunyació i els oficials de la seca de
Barcelona la bateren segons les disposicions pactades amb la
universitat barcelonesa. Als consellers i prohoms de la ciutat el
rei els reconeixia tots els privilegis jurats per Jaume I quan va
[page-n-38]
l’objecte d’estudi: la moneda grossa de barcelona
establir la moneda de tern (approbamus et confirmamus vobis
et successoribus vestris in perpetuum concessiones, pactiones,
promissiones et obligationes quas predictus dominus rex pater
noster fecit vobis) i els ampliava per al batiment de la moneda
grossa (super factiones et operatione quam de consensu vestro
modo debet facere fieri de predicta moneta argenti). A més a
més, introduïa la concessió perquè els consellers escolliren, per
si mateixos, dues persones encarregades de la vigilància de la
moneda grossa, amb l’objectiu de vetlar per la bona llei i correcta talla dels grossos, segons el que s’hi havia pactat ([que els
consellers] eligant ex se duos probos homines fideles et legales
in custodiam predicte monete). El document, llavors, creava un
vincle estable i de dependència entre la moneda grossa i la menuda, i entre els nous i els antics privilegis concedits pels monarques a la ciutat de Barcelona.
La terminologia de la moneda grossa d’argent resulta força
variada, i malgrat conéixer-se en l’actualitat pel seu nom més
estés de croat o croat de Barcelona (per a diferenciar-lo dels
croats batuts a la seca de Perpinyà), no sempre ha rebut aquest
nom. «Croat» és un terme emprat en la documentació a partir de
l’any 1362, l’ús del qual comença a decaure al llarg de la segona
meitat del segle XVII, quan és subtituït pel de reals, rals o realets (Crusafont, 1989: 166; Pellicer, 1999: 68, on s’aplega que
el croat, a partir de l’any 1444, començava a ser-hi conegut com
a real). Els documents, a les acaballes del segle XIII, se’n refereixen com a «diner d’argent», «moneda barcelonesa d’argent»
o «moneda de Barcelona d’argent» i la separen, d’aquesta manera, de la moneda menuda de billó (en català, diners menuts;
en llatí, també com a denarium minutum, com trobem en una
provisió d’Alfons III en el segle XIV, recollida en Salat, 1818,
II: 29, doc. XXV), que apareix amb el nom de moneda «de terno» (normalment acompanyada, de manera repetitiva, del terme
perpetuo, que demostra l’enorme interés del municipi de Barcelona perquè no s’oblidara mai el privilegi de Jaume I, pel qual
el rei es comprometia a no mudar la moneda, ni ell ni els seus
successors, a perpetuïtat); no s’arribà a fixar una única denominació en aquesta centúria per a designar la nova moneda, de la
qual se’n destacava el seu alt contingut en argent, com a element
diferenciador respecte a les peces menudes fabricades en billó.
La denominació del croat, així doncs, és variada al llarg del segle XIII, i sovint reiterativa: en 1269, diners d’argent (denarius
argenteus, en el document de retirada de la fallida moneda de
l’infant Pere, en Salat, 1818, II: 12); en 1285, moneda d’argent
(monetam de argento, en el privilegi de creació), diners d’argent
(denarios argenti, en el mateix privilegi), moneda grossa, diners
grossos i diners d’argent grossos (els tres en les ordinacions de
seca de Pere II; Botet, 1908-1911, III: 270-275, doc. XIII); en
1286, moneda de Barcelona d’argent (monetam Barchinonae de
argento) i moneda d’argent (moneta de argento; les dues expressions en el jurament d’Alfons II quant a la perpetuïtat de
la moneda ternal i grossa, en Salat, 1818, II: 18); i en 1295,
moneda d’argent (monetam de argento) i diners d’argent (denarios argenti; ambdues en la confirmació de la moneda d’argent
barcelonesa per part de Jaume II, el 12 de desembre de 1295, en
Salat, 1818, II: 24-25).
A partir del segle XIV es multiplica la quantitat de denominacions que la nova moneda rep. En 1317 la documentació
l’anomena moneda d’argent (monetam de argento, monetam
argenteam, en el document en què Jaume II, el 30 de setembre,
confirma als consellers i prohoms de Barcelona la continuïtat
de la moneda grossa i menuda, en Salat, 1818, II: 26-27), diners
d’argent (denarios argenti, amb la mateixa referència que l’anterior) i moneda de Barcelona d’argent (monetam Barchinone
argenti en una lletra de Jaume II, de l’1 de desembre, adreçada
al bisbe de Barcelona per a demanar-li consell per a l’encunyació d’una certa quantitat de grossos, en Tréton, 2009: 90); en
1320, moneda barcelonesa d’argent (Barchinone argenti moneta, en la lletra del 18 de novembre en què Jaume II demana a la
ciutat de Barcelona permís per a encunyar una major quantitat
de grossos que la ja autoritzada, en Tréton, 2009: 90-91; com
a monetam Barchinonensem de argento apareix en una lletra
del 28 de novembre adreçada als consellers i prohoms barcelonesos, arreplegada en Salat, 1818, II: 18); en 1329, apareix
com a Barcelonesos de argent (Bruniquer, 1913-1916: 130, en
concret en la rúbrica datada el 14 d’octubre, en què els consellers de Barcelona adverteixen haver vist moneda grossa falsa;
es recull també en Crusafont, 1989: 148); en 1330 tornem a
trobar l’expressió barcelonesos d’argent (Barchinonae argenti), juntament amb les de grossos blancs (grosum album), diners de Barcelona d’argent (denarium Barchinonae argenteum;
grosus seu denarios Barchinonae argenteus) i diners d’argent
(denariis argenteis; tots els termes es recullen d’una provisió
d’Alfons III en què el rei prohibeix als obrers de seca cobrar
beneficis per lliurar els grossos d’argent i als mercaders per
canviar-los: en Salat, 1818, II: 29-30).
Algunes de les expressions són iteratives: en 1336
s’anomena la moneda grossa barchinonesos grossos dargent,
barceloneses grossos, diners d’argent, moneda d’argent i
barcelonesos d’argent (tots a partir dels comptes retuts al
mestre racional per Pere Vicens, en nom seu i de son pare, per
la moneda batuda a Barcelona entre el 22 de novembre de 1322
i el 31 de maig de 1336; publicat en Botet, 1908-1911, III: 290310). De la mateixa manera ocorre l’any 1339: barcelonesos
d’argent (barchinonenses argenti, en una ordre de Pere III, del
12 de maig, aplegada en Botet, 1908-1911, III: 314, i Tréton,
2009: 91-92), diners de Barcelona d’argent (Tréton, 2009: 9495, de la lletra que Pere III envia als representants de Vilafranca
del Penedès perquè accepten l’ordre de prendre com a bons
tots aquells grossos que conserven la llegenda; amb la mateixa
forma apareix en una ordre del 24 de juny, en Tréton, 2009: 93, i
en una provisió del 25 de juliol als jurats de València, en Tréton,
2009: 97-98) o, simplement, barcelonesos (barchinones) i
barcelonesos a dotze diners (Bruniquer, 1913-1916: 130). En
1340 continua mantenint-se la denominació de barcelonesos
d’argent (tant en català, com apareix diverses vegades en la
lletra que, el 7 d’octubre, Pere III fa arribar al veguer i al batle
de Vilafranca del Penedès, en Tréton, 2009: 99-100, i en llatí, en
Tréton, 2009: 101), i segueix en 1345 (en un ban de Pere III, del
9 de juliol, en què el rei mana que els canviadors no hauran de
pesar els grossos que hi lliuren, però els rebuts podran pesar-los
si ho desitgen, en Botet, 1908-1911, III: 316-317, i en Tréton,
2009: 109-110; se’ls anomena igual en la crida del mateix
dia perquè ningú no gose rebutjar els grossos bons de pes, en
Tréton, 2009: 110-112), acompanyada dels termes moneda de
Barcelona d’argent i barcelonesos (monete Barchinone argenti
i barchinones, en l’ordre de Pere III del 30 de juny als seus
moneders de la seca de Barcelona perquè fabriquen els grossos
amb la major precisió possible, en Botet, 1908-1911, III: 315;
19
[page-n-39]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
amb les mateixes denominacions, i dins de la mateixa referència
documental, apareixen en una ordre del 4 de juliol perquè el
mestre d’aquesta seca canviara els grossos curts de pes que
tothom li portara, i en 1349, en l’ordre de Pere III, del dia 19
de maig de 1349, perquè es designe a Barcelona encarregats de
pesar la moneda d’argent, en Botet, 1908-1911, III: 321; i 1350,
en Bruniquer, 1913-1916: 157, i Crusafont, 1989: 149).
No és fins a l’any 1362 que s’esmenta per primera vegada,
que tinguem coneixement, el vocable croat, sota la forma croatorum argenti (en una lletra de Pere III, del 30 d’agost de 1362,
als consellers i prohoms de la ciutat de Barcelona perquè li permeten encunyar 100.000 marcs addicionals de croats, en Salat,
1818, II: 37, i Tréton, 2009: 112-113). El nom es mantindria
l’any 1365, perquè semblava haver fet fortuna: el recull el capítol de Cort del dia 21 d’abril («axí croats com menuts», en Tréton, 2009: 147), i el començament de la còpia del segle XIV de
les ordinacions per a la seca de Barcelona fetes redactar per Pere
II l’any 1285 (Botet, 1908-1911, III: 270); el mot s’acompanya,
encara en alguna ocasió, de l’expressió descriptiva denariis de
argento (Salat, 1818, II: 38, i Tréton, 2009: 114-115, a partir de
la declaració del 21 d’abril feta per la reina Elionor a les Corts
de Tortosa, en què s’acorda respectar la forma i llei de la moneda de Barcelona de la manera estipulada en els antics privilegis).
Per a M. Crusafont, la documentació no va fer més que
arreplegar la veu popular croat, derivada de la gran creu que la
moneda llueix al revers com a conseqüència d’haver traslladat
al gros el disseny del diner de tern (Crusafont, 1989: 143).
Nogensmenys, s’han donat altres arguments per a explicar
l’aparició del terme, com per exemple que procediria de la paraula
anglesa groat, com s’anomena als grossos esterlins (Mateu i Llopis,
1934), però, malgrat la suposada aparença d’ambdós termes, res
tenen a veure entre ells: groat és una derivació del terme francés
gros, usada en la denominació dels diners grossos creats a França
pel rei Lluís IX, anteriors a l’aparició dels esterlins (Crusafont,
1989: 144; per a aquest autor, «afirmar, doncs, que el croat català
copia el tipus del groat anglès és, senzillament, un despropòsit»).
Com a croat es denomina ja de manera habitual la moneda grossa
entre els anys 1407 (vegeu l’ordre del 15 de juliol, de Martí l’Humà
a Bertomeu Cervera, mestre de la seca de Barcelona perquè
encunye croats: «monetam dargento vocatam Croats», publicada
en Botet, 1908-1911, III: 390, i en Tréton, 2009: 119-121) i 1415
(«puschats batre e fer batre croats e migs croats dargent»; «axi
que la peça dels dits croats valega .xviii. diners a talla de .lxxii.
peces en lo march de barchinona, e la peça dels migs croats .viiii.
diners barchinonesos»; «e vuy se fa en los croats de barchinona»,
en Botet, 1908-1911, III: 423). Amb el nom de croats, endemés, es
coneixerien també els reials mallorquins i els alfonsins sards, que
són uns tipus monetaris que també porten una gran creu equilàtera
en el seu revers. L’explicació sembla idèntica a l’aparició del nom
en els grossos de Barcelona: una expressió popular derivada de la
gran creu carregada al revers.
El nom de croat perdurà fins al segle XVII, quan començà
a ser substituït pel de rals, reals o realets (tots tres derivats de
l’expressió llatina moneta regalis), termes amb els quals es denominaven les encunyacions de croats de Carles II; en tot cas,
la primera vegada que apareix ho fa durant el regnat de Martí I,
l’any 1400 (s’aplica al redisseny de la moneda, a 68/M i 11 diners de llei, que fracassa ràpidament; Salat, 1818, I: 158, i II:
48, doc. XLVI). Botet afirma que també foren anomenats amb
20
el seu nom llatinitzat, crucesignatos, però és una afirmació on
l’autor no aporta cap referència que ens haja pogut orientar, i
que no hem pogut comprovar en la documentació de què hem
disposat (Botet, 1908-1911, II: 68; l’al·lusió es recull també en
Gil Farrés, 1976: 140). Més estranya i desconeguda és l’aparició
del terme «ternat»: ho fa l’any 1407, en un dels regestos de les
Rúbriques de Bruniquer, una denominació que no sembla haver
fet gaire fortuna, i que podria ser prou tardana, atesa la data
de compilació d’aquesta obra (Bruniquer, 1913-1916: 131; Crusafont, 1989: 142). Tampoc no resulta massa conegut el terme
«xamberc», almenys aplicat a aquest tipus monetari, i és bastant
confús en aquest sentit (Salat, 1818, I: 159).
Si ens fixem en el disseny dels grossos d’argent de Barcelona, aquest és molt característic, i es mantindria sense canvis,
en els seus trets més bàsics, des de la creació de la moneda fins
a la seua extinció. Tant l’anvers com el revers copien els diners
barcelonesos de tern seguint la disposició de Pere II, en 1285, a
fi que s’encunyara moneda d’argent amb els símbols que carregaven els menuts.
En l’anvers, i de la mateixa manera que en els diners de tern,
els grossos d’argent de Barcelona presenten, en posició central, el
bust del monarca, sempre de perfil i cap a l’esquerra, portant una
corona, símbol de la seua autoritat. Des d’un primer moment es
tracta d’una corona oberta, amb tres puntes rematades per motius
que evolucionen des de flors de lliri fins a fulles serrades, amb
ornaments externs diversos, i farcida amb tres anells. El cabell
es grava ondulat, acabat en anelles o en barres que, en el primer
cas, pareixen representar els rulls d’un tipus de pentinat anomenat
garseta, un «floc de cabells que baixa dels polsos a la galta» segons
el Diccionari normatiu valencià, i que per a M. T. Ferrer i Mallol
és «un pentinat de clenxa al mig, en el qual els cabells que haurien
vingut cap als ulls havien d’ésser tallats, de manera arrodonida molt
curts, mentre que els cabells dels polsos eren deixats més llargs
fins a mitja orella almenys, baixant cap a la galta i deixant l’orella
al descobert. Al clatell, els cabells havien d’ésser altra vegada molt
curts i tallats de forma arrodonida», moda que s’estengué dels
sarraïns als cristians en els segles XIII i XIV (Ferrer, 1987:46, i
1992: 76-77). Aquest sistema de figuració perduraria fins al regnat
de Pere el Cerimoniós; Martí l’Humà, la casa Trastàmara en el
segle XV i els dos reis que encunyaren moneda a Barcelona durant
la guerra civil (Enric de Castella i Pere de Portugal), hi adoptaren
un altre esquema distint per a representar el cabell, que té a veure
amb l’entrada d’altres modes.
El vestit manté una gran variabilitat al llarg de les diferents
encunyacions, més que qualsevol altra cosa de la figuració del
monarca: de vestits partits, farcits d’anelles, es passa a camps
únics amb anelles en disposició horitzontal i, de nou, partits
amb adornament de creus o florons, fins a arribar, des del regnat
de Martí l’Humà, a desaparéixer pràcticament del retrat, atés
que s’hi destaca el rostre per damunt d’altres elements i s’hi
adopta un esquema de representació gairebé renaixentista, com
ocorre en els croats encunyats durant els anys de govern de Ferran II (quant a la representació figurativa reial, vegeu el magnífic treball de Serrano, 2005).
La imatge reial es troba inscrita en una gràfila de punts
allargassats, al voltant de la qual apareix la llegenda, que fa
referència al monarca sota la fórmula « (nom del rei) DEI
GRACIA REX». Tancant el camp de la llegenda apareix una
gràfila de punts, també allargassats, en el perímetre extern de
[page-n-40]
l’objecte d’estudi: la moneda grossa de barcelona
la moneda; aquesta gràfila, sovint, no es troba en els exemplars conservats de croat, a causa dels retalls i llimadures que
pateixen les monedes durant la seua circulació.
Entre els regnats de Pere II i Pere III, la llegenda comença
sempre amb una creu grega potençada o de tipus fourchette,
col·locada, en un esquema ideal, en el centre (a les 12 h), sobre
la corona del rei, encara que normalment sol aparéixer més o
menys desplaçada cap a la dreta o l’esquerra. A partir de la
creu es desenvolupa, en la direcció de les agulles del rellotge, el text de la llegenda: nom del rei, títol i afirmació de la
seua posició per la voluntat divina sota la forma DEI GRACIA
REX, abreviada a partir del segle XV com a DEI GRA (croats de Martí l’Humà, Alfons el Magnànim, Joan II, Enric de
Castella i Pere de Portugal) o, simplement, D G RX (croats
de Ferran el Catòlic). Únicament hem trobat un conjunt d’encunys del segle XIII en què la llegenda estiga abreviada: es
tracta d’una sèrie de grossos d’Alfons II, presents en el depòsit
del carrer de la Llibertat, en els quals la paraula Dei apareix
acurtada amb la forma D’I; a més a més, el nom del rei també
mostra l’elisió del caràcter N de manera general, i no només
en aquesta agrupació d’encunys. Entre el darrer quart del segle
XV i les dues primeres dècades del XVI, els croats de Ferran el
Catòlic prescindeixen de la creu i fan partir la llegenda des de
les puntes de la seua corona, que envaeixen el camp reservat
per a la epigrafia; en els segles XVI i XVII, Felip II empraria
dos punts en comptes de la creu, mentre que Felip III eliminaria qualsevol marcador d’inici. Felip IV posarà una estrela
xicoteta o, algunes vegades, deixarà un buit. Quant a Carles II,
alguns dels seus croats comencen amb una estrela, com els de
son pare, mentre que altres trenquen completament l’esquema
de la llegenda, tenint present que comencen a la dreta de la
moneda i es desenvolupen en mitja lluna, una disposició que
adoptarà Felip V al començament del segle XVIII.
En el revers, els grossos d’argent de Barcelona carreguen
una gran creu equilàtera, heretada dels diners de tern, i de la
llarga tradició d’aquest símbol en les monedes dels territoris catalans pràcticament des del començament de les encunyacions
(Serrano, 2005: 50). La creu, inscrita en un cercle format per
una gràfila de punts allargassats, penetra en el camp de la llegenda i la divideix en quatre parts. En l’etapa que comprén els
regnats de Pere II a Pere III la creu tendeix a ser grega, però amb
el pas del temps es converteix, a poc a poc, en una creu patent o,
fins i tot, una mica eixamplada, fins a arribar a les creus d’acabaments molt amples d’època moderna.
Destaca en el revers, així mateix, la successió de cercles o
anelles i grups de tres punts, que també es trobava en els menuts
ternals. Es disposen, segons el tipus, de la següent manera:
anella en els quarters primer i últim, o en el segon i tercer, i grup
de tres punts en el primer i quart, o segon i tercer (entenem ací
com a quarter cadascuna de les quatre parts en què els braços
de la creu divideixen el camp; en el primer quarter comença la
llegenda). L’anella sempre s’hi troba sola, mentre que els punts
formen un conjunt de tres, col·locats en triangle i apuntant cap
al centre de la moneda; l’explicació d’aquests símbols és encara
discutida. Pel que fa als cercles o anelles, una de les teories més
repetides assenyala que el rei carolingi Ot (o Eudes) posava en
les monedes encunyades sota el seu regnat el monograma ODDO
o ODO, un símbol que, segons F. Mateu i Llopis, degenerat amb
el temps, passaria a les monedes de Ramon Berenguer I (1035-
1076) i a la moneda melgoresa, imitada després a la seca de
Girona, així com a altres de l’àmbit català (fig. 3.4). Al llarg del
segle XII, les anelles derivades del nom ODO/ODDO arribarien
a fixar-se com a pròpies de la moneda de Barcelona, de manera
que apareixen en tots els diners i els òbols encunyats a la seca
d’aquesta ciutat (Mateu i Llopis, 1934, I: 80; Beltrán, 1972:
334; Crusafont, 1989: 144; vegeu fig. 3.5).
Figura 3.4. Diner del vescomtat de Narbona, a nom de Berenguer.
1019-1069 (Fitzwilliam Museum, CM.206-2002).
Figura 3.5. Diner de Barcelona de Ramon Berenguer III. 1096-1131
(Àureo & Calicó 388, 24/04/2019, lot 1384).
En relació amb els grups de tres punts, existeixen dues possibles explicacions per a la seua presència. D’antuvi, F. Mateu
i Llopis afirmaria que són una derivació i adaptació dels punts
amb què els monarques anglesos adornaven els reversos dels
seus esterlins (Mateu i Llopis, 1934: 15; la idea es recull també
en Beltrán, 1972: 336), seguint la hipòtesi d’una relació entre la
moneda catalana i l’anglesa. Els esterlins no són desconeguts
dins del circulant barcelonés dels segles XII i XIII (en 1198,
durant el regnat de Pere I, corrien esterlins pel comtat de Barcelona; vegeu Botet, 1908-1911, II: 34), però la còpia del model
anglés en el català resulta un fet molt complicat d’acceptar. Ara
bé, Botet pensava que els tres punts marcarien la llei de la moneda, una idea que arrepleguen P. Beltrán (1972: 336) i M. Crusafont: la descoberta d’un, aleshores, nou òbol de Perpinyà de
les primeres emissions d’Alfons el Magnànim, podria reforçar
aquesta hipòtesi. L’òbol copia el model de la moneda de Barcelona i col·loca dos punts en lloc de tres, en una moneda que
era de doblenc i no ternal com la catalana. Per a M. Crusafont
sembla clar que els punts estan indicant la llei de les monedes en
què apareixen (Crusafont, 1989: 144-145).
La llegenda del revers va experimentar menys canvis que
la de l’anvers. Hi aparegué sempre el nom de Barcelona com a
ciutat emissora, sense data en tota l’època medieval, i amb data
en època moderna. Fins al regnat de Ferran II, la llegenda la trobem sota la forma CIVITAS BARCh’NONA, amb diverses formes d’abreviatura, però a partir del segle XVI seria substituïda
per BARCINO CIVITAS, amb l’any de l’encunyació. Ja en els
croats de Carles II i Felip V, s’abreujaria la fórmula com a BARCINO CIVI i, a més, hi constaria l’any del batiment.
21
[page-n-41]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
3.3. LES EMISSIONS DE CROATS BARCELONESOS
DE LA PRIMERA ETAPA
3.3.1. pere ii
La primera emissió de grossos d’argent de Barcelona de la
qual tenim constància, no només documental, és la dels últims mesos de vida del rei Pere el Gran (1276-1285; fig. 3.6).
El privilegi, datat a Barcelona el 28 de juny de 1285, preparava el terreny per a l’encunyació a la seca barcelonesa
de la nova moneda, amb el consens de tots els representants
ciutadans, després de l’intent de quan era encara infant; el
batiment s’iniciaria en la primera setmana d’agost d’aquell
mateix any (Crusafont, 1996: 81). Entre juny i agost, la seca,
al capdavant de la qual es trobava el mestre Berenguer de
Finestres (Pellicer, 1973-1974: 445; la seua presència com a
mestre de seca es documenta entre 1285 i 1286), es prepararia per a aquesta tasca: adquisició de matèria primera (coure i argent), crida d’obrers i moneders i, sobretot, obertura
dels encunys per a les monedes. Malauradament, el rei Pere
II moriria, de manera sobtada l’11 de novembre, només tres
mesos després d’haver d’encetat la tasca a la seca, així que
l’emissió al seu nom s’hi hagué de paralitzar.
Coneixem la data d’inici de l’encunyació gràcies a una nota
final que figura en les ordinacions de la seca fetes redactar per
Pere II, transcrites per Botet a partir d’una còpia del segle XIV:
«En l’any de nostre senyor MCCLXXXV, la primera setmana
d’agost, comensà lo senyor Rey en Pere per la gràcia de Déu
moneda d’argent, que val .i. diner .xii. diners e aen lo marc
.lxxii. diners, e a sen Martí, qui és el mes de noembre .xi. iorns
a l’entrada, passà d’esta vida lo rey en Pere» (Botet, 1909-1911,
III: 275, doc. XIII).
El dia 24 d’octubre, el monarca manà fer una crida a Barcelona,
i a altres llocs del territori català on corria moneda barcelonesa,
perquè tothom acceptara la moneda grossa d’argent i l’admetera
en els intercanvis, sots pena de cos e de haver. En aquest ban establí l’equivalència de la nova moneda en dotze diners de tern de
Barcelona; de la mateixa manera, aprofitava per a prohibir, com era
habitual, la circulació de qualsevol classe de moneda forana dins
de l’àmbit del gros barcelonés. Aquells qui contravingueren l’ordre
serien denunciats pels oficials reials, amb les conseqüències que
les autoritats estimaren (ACA, reg. 57, f. 150; transcrit en Botet,
1909-1911, III: 270-275, doc. XIII). La protecció de la moneda és
una prioritat per a tots els monarques, ja que no només cal preservar
el circulant, sinó també els interessos econòmics de l’elit comercial
i econòmica, així com els guanys del rei; al cap i a la fi, l’encunyació de moneda és un sistema de beneficis basat en la percepció
d’aquests gràcies al canvi i la fabricació.
Però les prohibicions eren, en la pràctica, poc efectives. Els
nous grossos van conviure amb certs usos d’altres monedes emprades pels comerciants, com els florins italians, els agostars o
augustals d’or de Frederic II Hohenstaufen, els grossos tornesos
i els tornesos negres del rei de França, o els melgoresos menuts i
grossos arribats de Montpeller. També hi trobem monedes procedents del nord d’Àfrica, com les masmodines i les dobles, tot i que
en àmbits força restringits. De fet, Pere II, el 7 d’agost de 1285
(ACA, reg. 57, f. 150; Botet, 1908-1911, II: 71-72), coincidint
amb l’inici de l’encunyació dels grossos de Barcelona, instituí
el canvi de la moneda barcelonesa respecte a les altres monedes
foranes que corrien per terres del comtat (no totes físiques, atés
que algunes o bé s’havien convertit ja en unitats de compte a les
acaballes del segle XIII, o bé es trobaven en procés de desaparició
com a moneda efectiva; vegeu la taula 3.1). En paral·lel, hi circulaven també monedes dels altres dominis reials, com els diners
valencians, les encunyacions sicilianes, els jaquesos d’Aragó i,
per descomptat, els menuts ternals de Barcelona.
El nou gros d’argent acceptat, ara sí, per l’oligarquia barcelonesa (a causa, sobretot, de les dificultats causades per la
invasió francesa i el socors al monarca), havia de tallar-se a
72/M segons el marc de Barcelona (pes teòric de 3,24 g), amb
una llei d’onze diners i mig d’argent i una equivalència a dotze
dels diners ternals barcelonesos. Com havia ocorregut amb la
moneda ternal abans, tant el rei Pere II com el seu fill, l’infant
Alfons, juraren la perpetuïtat de la moneda grossa i menuda, i
Taula 3.1. Equivalències de la moneda forana respecte a la
barcelonesa en 1285.
Denominació
Figura 3.6. Retrat idealitzat del rei Pere II en el coll de Panissars,
en 1285, per Mariano Barbasán (1889). Diputació Provincial de
Saragossa.
22
Dobla d’almir (dobla de l’emir, n. de l’a.)
Dobla rexadia e castellana
Agostars
Unça d’aur menut [= taris]
Florí
Morabatí
Marc d’argent fi, de peça o trencat
Tornés d’argent, o gros
Melgorés d’argent, o gros
En moneda
de Barcelona
15 s
14 s 6 d
14 s
52 s
11 s
10 s 6 d
60 s
13 ½ d
12 ½ d
[page-n-42]
l’objecte d’estudi: la moneda grossa de barcelona
prometeren no variar-ne el pes ni la talla, ni tampoc les seues
característiques, ni ells ni els seus successors (Salat, 1818, II:
16, doc. XVI; Botet, 1908-1911, III: 268).
La talla dels croats ha esdevingut un aspecte controvertit en
la investigació. M. Crusafont sosté que, en el moment de començar l’encunyació dels grossos, la talla pareix que augmenta
a 74/M (Crusafont, 1996: 81), amb la qual cosa s’originaria un
pes teòric de 3,156/3,16 grams per peça; aquest ajustament de
la talla produiria monedes una mica més febles que les pactades
amb els consellers i prohoms de Barcelona i, alhora, majors beneficis al rei. Aquest pes s’ajustaria més al dels croats de Pere
II que coneixem: 3,11 grams per al conservat al MNAC1, 3,07
grams per al publicat per M. Crusafont en el CGMC (Crusafont,
2009: 377), 3,10 grams per a l’exemplar publicat per A. Heiss
i J. Botet (Heiss, 1867-1869: 73, làm. 78; Botet, 1908-1911, II:
73, núm. cat. 177), o 3,16 i 3,14 grams en els exemplars del
depòsit del carrer de la Llibertat (cat. 1, MPV 33785; cat. 2,
MPV 33786). D’aquest problema ja se n’havia adonat Botet,
qui advertí que els croats «qu’es conserven no arriven a tenir
aquest pes, y menys encare’ls encunyats en temps de Pere II»:
prenent el pes del marc de Barcelona, que ell havia calculat en
234,2743, i dividint-lo entre 72 peces per marc, obtenia un pes
teòric per a les monedes de 3,2538 grams, dels quals havien de
correspondre 3,1183 a argent fi, i 0,1355 a la lliga de coure (Botet, 1908-1911, II: 69). M. Crusafont recull, també, un exemplar
anterior als citats, amb un pes de 3,22 grams, més aproximat a
la suposada talla original del gros d’argent que ja s’havia publicat en 1886 per A. Campaner i després per J. Botet (Crusafont, 2009: 377, a partir de Botet, 1908-1911, II: 72, i aquest de
Campaner, 1886: 144-145, làm. 4, fig. 7; ja fou publicat, com
recull el mateix Botet, en Vidal-Quadras, 1892, amb el número
de catàleg 5469, làmina 11, figura 26).
La hipòtesi de la variació de la talla i, per tant, del pes, aparenta ser, tanmateix, un parany: si la talla haguera augmentat de
72/M a 74/M, és lògic que s’incrementarien els beneficis, però
s’hauria actuat ben prompte contra tot allò pactat entre el rei i
el municipi, de manera que s’entraria en una perillosa dinàmica
de frau. Així, s’acordà, de manera expressa, que els consellers
triaren dos guardes de la moneda, precisament per a vigilar el procés de fabricació i l’ajustament a les disposicions. No coneixem
cap document en què es pacte o s’ordene l’augment de la talla o
la variació en la composició dels croats. ¿Llavors com és possible que els consellers permeteren immediatament variar el pes i
tallar per damunt del que s’havia disposat sense que hi haguera
cap mena de queixa? En la nostra opinió, la variació en els pesos
s’ha de relacionar amb altres factors, com el desgast d’aquestes
peces i els marges de tolerància que s’acceptaven en la seca de
Barcelona i en les pesades, com es veurà més endavant. Resulta
curiós que per a l’encunyació del pirral d’argent, que presenta les
mateixes variacions de pes, M. Crusafont hi accepte oscil·lacions,
per bé que introduint també un possible frau per part de l’autoritat emissora: «Els pirrals d’argent sicilians varien habitualment
entre els 3 g i 3,3 g, però no manquen exemplars que baixen fins
a 2,7 g. Un marge de tolerància i qui sap si algun retoc fraudulent
1
La fitxa de la peça pot consultar-se en la URL del MNAC:
https://www.museunacional.cat/es/colleccio/croat/pere-ii-dit-elgran/034137-N (consultada el 27/01/2022).
explicarien els pesos més baixos del nostre conjunt», de manera
que cal afegir que es tracta del mateix tipus de dispersió de pesos «que trobem en els pesals de croat» (Crusafont, 1999: 114).
Aquest autor insisteix, per al cas del croat, en un flagrant frau per
part del rei: «Les monedes en circulació es movien, doncs, en una
gamma àmplia de pesos, resultat de les actuacions més o menys
agosarades de retallat dels monarques»; d’aquesta manera, el pes,
com ja hem dit, minvaria tot just llançada la moneda d’argent,
«aprofitant l’efecte favorable [...] en un mercat que només disposava de diners de billó», i no s’ajustaria a les 72/M fins a mitjans
del segle XV, quan el municipi de Barcelona va prendre el control
complet sobre les encunyacions, gràcies a l’anomenat Privilegi
dels Croats (Crusafont, 1990: 147).
Ara bé, encara que acceptàrem que la talla variava i, en conseqüència, el pes, no ho feia la llei. La composició intrínseca
dels grossos va respectar-se sempre, com comprovaria el mateix
Crusafont (1979: 348-353): per a aquest autor, els monarques
retallarien les monedes en pes, amb l’objectiu d’incrementar-hi
els guanys (augment de la talla), però no tocarien mai la llei, raó
per la qual, «les ordinacions sobre el regiment de la seca posen
molt més èmfasi en la qüestió de la llei que no pas en el pes»
(Crusafont, 1990: 147), afirmació que es basa en la major rendibilitat del marc. Segons l’ordre de 1285, el diner d’argent havia
de respectar l’esquema del diner de tern barcelonés; en paraules
de M. Crusafont, «el croat de plata no és més que una còpia
tipològica del diner de tern barceloní, tal com mana el seu document de creació» (Crusafont, 1989: 145). El for que en octubre
se li atorgà no és arbitrari, sinó que estava relacionat amb la
proporció que els diners grossos guardaven en argent respecte al
fi de la moneda menuda: aproximadament, 0,26 grams d’argent
per moneda de billó. Salat ho explicava de la manera següent
(Salat, 1818, II: 156):
«[la moneda grossa] estava proporcionada en tot ab la barcelonesa de tern, car s’havia de batre d’argent de lley d’onze
diners y mitj y cada marc havía de donar setanta dúes peces
o diners de plata (aixís ho diu’l privilegi), dels quals quiscún
valía un sou; cada marc de metall lligat de que’s fabricava la
moneda de tern, o plata de llei de tres diners, donava divuyt
sous de diners de tern; quadruplicats els divuyt sous fan el
nombre de setanta dos, que són les peces qu’havía de donar
la nova moneda barcelonesa. Ab aquest càlcul se veu, ab tota
evidencia, que tanta plata tenía un diner o peça de les setanta
dúes que donava’l marc, com dotze diners menuts de tern; afegintshi qu’aquella’s fabricava ab plata del meteix fi qu’aquesta, per qu’en el riell de la moneda de tern el marc de plata
era de dotze diners y en la plata barcelonesa d’onze diners y
mitj, dotze grans menys qu’en la de tern, els quals equivalen
al valor dels tres marcs de coure qu’entraven en el riell pera
la pasta de la moneda de tern.»
Aquesta proporció amb el diner de tern permetria, en començar a circular pel Regne de València, que els reials valencians foren equivalents als grossos barcelonesos, ja que un reial era igual
en talla i en llei a un menut barcelonés ternal; així doncs, un gros
de Barcelona es podria canviar per un sou de reials, i a l’inrevés,
perquè dotze menuts de Barcelona havien de tindre el mateix contingut en argent que dotze billons valencians.
Malgrat la curta durada de l’emissió de Pere II, s’han pogut identificar, ara per ara, dues unitats i dos divisors diferents,
monedes a les quals cal afegir-ne un altre tipus que van recollir
23
[page-n-43]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Heiss, Botet i Badia (Heiss, 1867-1869: 73; Botet, 1909-1911,
II: 73-74; Badia, 1969: 46, ref. CCB 7), i que M. Crusafont considerà una prova (Crusafont, 2009: 377; per a una explicació
més extensa, vegeu Crusafont, 1999: 32-33): aquest darrer és
diferent de qualsevol altre tipus de croat barcelonés, i amb un
anvers molt paregut al dels grossos de Montpeller de Jaume I
i als pirrals sicilians de Pere II. N’existeixen dues peces, una
coneguda a Barcelona des del segle XIX, que es trobava en la
col·leció personal de Cayetano Carreras, i una segona, trobada
a València, en el depòsit del carrer de la Llibertat (peça cat. 3,
MPV 33787; fig. 3.7, 3.8 i 5.53), com ja s’ha dit.
Figura 3.7. Peça que hem denominat LMC 179 (cat. 3, MPV 33787).
Crusafont recull, per a l’exemplar de la col·lecció Carreras, un
pes de 2,85 grams (Crusafont, 1999: 32), un poc més dels arredonits 2,80 grams de Botet, el qual proposà, amb bon criteri, que l’escàs pes podria deure’s a la dolenta conservació de la peça (Botet,
1908-1911, II: 75). Per a Crusafont, es tractaria també d’un piéfort, una prova fabricada a la seca siciliana (per les característiques
dels seus motius) presentada davant dels consellers de Barcelona.
Aquests, a causa del jurament de perpetuïtat de la moneda de tern,
haurien rebutjat les llegendes al·lusives a Aragó i Sicília i haurien
imposat les seues pròpies condicions, entre les quals es trobava
que la nova moneda grossa fora una còpia exacta de la moneda
de tern. La hipòtesi permet l’autor col·locar el batiment de la peça
abans del document de creació del gros barcelonés, però la idea
ofereix certs problemes: es fabricà amb argent, amb una llei com
la dels croats posteriors, cosa que Crusafont explica assegurant
que no és una prova de seca a ús i costum, com era comú abans
de les noves emissions a les seques europees, sinó d’un «croat de
prova» (Crusafont, 1999: 32-33); d’altra banda, el depòsit monetari del carrer de la Llibertat n’ocultava un segon igual, dins d’un
amassament de moneda circulant format anys després de la mort
de Pere II, i en una ciutat allunyada de Barcelona, circumstàncies
que ens fan creure que l’exemplar va córrer de manera efectiva,
encara que fora al pes.
En qualsevol cas, la lectura de les llegendes sempre ha sigut
la part més controvertida de l’estudi d’aquesta peça monetària.
Per a Heiss, el desenvolupament de la d’anvers i la de revers
seria la següent (Heiss, 1867-1869: 73):
Anv./ + P·DEI GRA·ARAGON SICIL REX
Rev./ BARC-INON-BEND-ICTAS
Figura 3.8. Peça que hem denominat LMC 179, com la va dibuixar
A. Heiss (1867-1869: 73).
La seua interpretació sempre ha sigut polèmica dins dels estudis de moneda catalana. Campaner proposava que la moneda
havia de ser un error de disseny, pel fet que no s’assemblava a
cap de les altres conegudes, posant en dubte la perícia dels gravadors i arribant a desestimar-la com una peça bona: «Nadie ha
podido interpretar el letrero del reverso de este croat existente
en la colección de mi malogrado amigo D. Cayetano Carreras
y Aragó: mi opinión, prescindiendo de si se acuñó en Barcelona ó en otro pueblo de Catalunya, lo que quizás explicaría lo
insólito de la leyenda de su anverso, es que contiene un simple
error de artista ignorante ó torpe» (Botet, 1908-1911, II: 74-75,
a partir de Campaner, 1891: 309). Les propostes de lectura de
les llegendes són múltiples, atés que la conservació de l’exemplar que es coneixia no era tan bona com la del trobat al carrer
de la Llibertat. La idea de la poca perícia del gravador la compartí Botet, alhora que proposava altres possibles explicacions
per a aquest estrany croat com ara que es tractara d’un assaig
o d’un model que seria presentat al rei per a l’encunyació dels
grossos, abans de comprometre’s el monarca a adoptar el mateix model que figurava en la moneda menuda de tern. Per a
J. Botet, la hipòtesi de la prova resultava la més probable (Botet, 1908-1911, II: 74-75). Tant el disseny general com les dues
llegendes, anvers i revers, són similars al que es pot apreciar en
altres grossos europeus coetanis.
24
L’aparició de Sicília a la llegenda d’anvers li va fer pensar
a Botet que no podia tractar-se d’un altre monarca que no fora
Pere II, perquè de tots els Peres que regnaren a la Corona d’Aragó aquest fou l’únic intitulat rei de Sicília al mateix temps que
d’Aragó. Lleugerament diferent de l’anterior és la lectura que
aportà aquest investigador (Botet, 1908-1911, II: 73-74):
Anv./ + P.DEI·GRA·ARAGON SICILIA REX
Rev./ BARC-INON-BENU-IUTAS
Més semblant a la lectura de Heiss que no a la de Botet,
sobretot pel que fa al revers, fou la proposada per Badia que
M. Crusafont acceptaria després com a bona (Badia, 1969: 46;
Crusafont, 1999: 32):
Anv./ + P·DEI GRA·ARAGON SICIL REX
Rev./ BARC-INON-BEND-ICTVS
En els darrers anys de la seua vida, Mateu i Llopis també
aportà la seua pròpia lectura de les llegendes (Mateu i Llopis,
1985: 36). De les quatre interpretacions, aquesta és l’única que
no se sosté, i que és del tot diferent, sobretot en el revers: la
proposta «Barcinona Civitas» no resulta possible, ja que apareix
una B després de BARC-INON, i no una C, i de la mateixa manera una E en el lloc on hauria d’anar la I de CIVI. Els caràcters
N i D es troben una mica retallats, però, així i tot, no es poden
confondre amb una V i una I:
Anv./ P(ETRUS) DEI GRACIA ARAGON(UM) SICILE REX
Rev./ BARCINONA CIVITAS
L’aparició d’un segon croat d’aquest tipus en la troballa del
carrer de la Llibertat (cat. 3 / SIP 33787) va permetre, en 2012,
proposar una nova hipòtesi de lectura, idèntica a la de Heiss,
[page-n-44]
l’objecte d’estudi: la moneda grossa de barcelona
malgrat el retall i el desgast de les llegendes. Val a dir que el
seu estat de conservació és millor que el de l’exemplar conegut
fins llavors; la diferència més notable, però, es troba en el seu
pes, 1,94 g per a la peça del carrer de la Llibertat, indici d’una
considerable pèrdua de matèria, almenys si pensem que hauria
d’haver tingut el pes d’un croat «normal» (Sánchez, 2012: 318):
Anv./ + P·DEI GRA·ARAGON SICIL REX
Rev./ BARC-INON : - : BEND-ICTAS
En l’anvers, el rei apareix representat de perfil, a l’esquerra, portant una corona oberta lobulada; porta cabell ondulat
fins al clatell, en el que sembla una representació bastant esquemàtica del pentinat amb garseta. Els muscles són amples
i rectes, i llueix un vestit dividit en tres possibles particions.
El cap és menut, en comparació amb el cos, l’ull només és
un punt, la corona és desproporcionada i el coll molt fi. En
general, és una representació bastant tosca i quasi infantil;
no obstant això, i per no cercar paral·lelismes massa lluny en
el temps i en l’espai, resulta prou semblant als retrats del seu
antecessor, Jaume I, presents en els diners de tern de Barcelona, els diners jaquesos d’Aragó i els reials de València: tant
en els diners jaquesos com en els reials la corona sol ser molt
ampla i gran i, en relació amb el cap, no guarda la proporció
adequada, sobretot en els diners de tern i en els jaquesos, en
els quals, fins i tot, el coll de Jaume I és molt fi. Però és en els
diners ternals de Barcelona on apareixen les majors semblances: en aquests, Jaume I és representat amb una corona ampla,
el cabell gravat amb un colze que sembla voler donar efecte
d’ondulació, l’ull és solament un punt, el coll és fi i els muscles s’hi representen amples i rectes. Pareix més un sistema
de representació que una imatge mal acabada.
El retrat del rei es troba inserit dins d’una sèrie de huit
semicercles o lòbuls, amb una anelleta situada a l’exterior i
entre cadascun d’ells; en els diners, aquesta decoració es troba
absent, ja que el rei s’envolta d’una gràfila de punts. Potser,
se’n puga rastrejar l’origen, primer, en els grossos d’argent
que Jaume I manà batre a la seca de Montpeller des del 1273, i
després en els pirrals sicilians encunyats des de la conquesta de
l’illa per part de Pere II. Els grossos de Montpeller presenten
en l’anvers la llegenda + DOMINVS MONTISPESVLANI
i, en el centre, l’escut barrat de la ciutat dintre d’un disseny
de sis semicercles. Així mateix el pirral de Sicília mostra en
l’anvers una àguila dins d’un disseny de huit semicercles,
acompanyats de petits redolins a l’exterior; és possible que els
oficials de seca adaptaren el disseny de Montpeller als pirrals
quan començà la producció siciliana. De totes maneres, els
semicercles, senzills o complexos, semblen ser una tendència
decorativa bastant recurrent en els grossos europeus dels
segles XIII i XIV, des de Milà fins a Escòcia, o en els territoris
croats, com s’observa en els grossos d’argent batuts en el
comtat de Trípoli per Bohemund VII (1275-1281). En aquell
moment conviurien a Europa tres tipus de disseny de gros: els
de llegenda simple, còpia dels diners, els de llegenda simple
amb lòbuls decoratius i els de doble llegenda concèntrica
(imitació del model dels tornesos).
En el revers, quarterat per una gran creu que talla la llegenda, es mostra la mateixa composició de semicercles que emmarca l’estructura d’anelles i grups de punts que apareixia en
els diners ternals. Aquest motiu es mantindria en els següents
croats, en què s’eliminarien solament els lòbuls.
De totes les de Pere II, aquesta peça podria haver format part
de la primera emissió, però vista la conservació de només dos
exemplars el seu volum d’encunyació hagué de ser molt baix:
en general, els diferents encunys d’aquest rei són escassos en
exemplars. En tot cas, encara no sabem massa bé com interpretarla. El disseny d’aquesta peça no va fer fortuna: malgrat copiar
els motius de l’anvers i del revers dels ternals barcelonesos és
possible que la composició de les llegendes fora la causa del seu
rebuig, tot i que, de moment, no coneixem cap queixa o ordre
de retirada. Així i tot, no és un fet estrany, perquè altres croats
de Pere el Gran també carreguen llegendes diferents de les dels
menuts fins a arribar a la seua estabilització definitiva. En la nostra
opinió, es tracta d’un gros efectiu anterior a aquell que Crusafont
anomena Croat I (Crusafont, 2009: 377; tipus CGMC 2136 =
NCCAM 167 = CCB 1 = LMC 175), el qual també presenta una
variació significativa respecte als models posteriors:
Anv./ + (3 punts) PETRUS REX (3 punts)
Rev./ : BA - RC - HI - NO (signes d’abreviatura)
Juntament amb les unitats, comencen a batre’s també divisors, amb valor de mig gros, equivalent a mig sou de diners. La
moneda presenta les mateixes característiques que el Croat I,
inclús els caràcters gòtics de les llegendes (CGMC 2138 = NCCAM 168 = LMC 176 = CCB 3 –i variant CCB 2–):
Anv./ + (3 punts) PETRUS REX (3 punts)
Rev./ : BA - RC - HI - NO (signes d’abreviatura)
Unitat i divisors carreguen llegendes reduïdes. Per a Crusafont respondria a les exigències dels consellers de Barcelona per
a adaptar-les al format pactat després de veure la «prova» (Crusafont, 1999: 33). Per a Botet, tant l’exemplar de la col·lecció
Carreras com el Croat I podrien pertànyer a la fallida emissió
de 1268, per a la qual l’infant hauria d’haver-se fet gravar com
a rei encara en vida del seu pare, una raó que porta a descartar
aquesta idea (Botet, 1908-1911, II: 74).
Tant el Croat I com el seu divisor (fig. 3.9) mostren ja la
representació reial que quedarà fixada, en trets generals, en els
següents grossos barcelonesos: bust coronat, mirant a l’esquerra
i, segons la descripció de Badia, «partit al mig, amb indicació
de mànigues i adornat amb anelles» pel que fa a la unitat i amb
el «cabell ondat sense rulls» quant al divisor (Badia, 1969: 45).
Per al Croat I Crusafont arreplega un pes de 3,22 grams, molt
pròxim a la talla de 72/M, i per al mig croat un pes d’1,40 g
(Crusafont, 2009: 377); si tenim en compte el factor de desgast,
res no sembla indicar, ara per ara, l’increment immediat de la
talla proposat per aquest autor.
Figura 3.9. Mig croat encunyat a nom de Pere II (Áureo & Calicó
259, 24/04/2014, lot 307).
Aquell que Crusafont anomena Croat II ofereix les llegendes que seran comunes per als grossos barcelonesos posteriors;
també la representació del monarca tendeix a estabilitzar-se:
25
[page-n-45]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
retrat de perfil, a l’esquerra, amb una corona oberta rematada
per flors de lliri, cabell ondulat acabat en rulls (representat per
tres anelles en disposició horitzontal) i vestit partit amb cinc
anelletes al cos i dues a cada mànega. Coneixem una unitat, amb
un pes de 3,07 g (CGMC 2137 = NCCAM 169 = CCB 4 –amb
una variant amb sis anelletes en el vestit i tres a cada mànega
catalogada com a CCB 5 = LMC 177 = MHC Pedro III.1) i, del
mateix tipus també, un divisor (CGMC 2139 = NCCAM 170 =
CCB 6 = LMC 178 = MHC Pedro III.2), del qual no es coneix el
pes (taula 3.2). Les llegendes són idèntiques per als dos valors;
de la transcripció de Crusafont en el CGMC cal remarcar, però,
la posició arbitrària de les interpuncions que, en realitat, són
molt variables depenent del grup d’encunys:
Anv./ + (3 punts) PETRUS DEI GRACIA REX
Rev./ :CIVI - TAS: - BAChʼ - NONA
Taula 3.2. Pesos dels grossos de Pere II publicats.
Catàleg
Tipus
Pes
CGMC
CGMC 2136
CGMC 2137
CGMC 2138 (mig croat)
CGMC 2139
LMC 177
LMC 179
3,22
3,07
1,4
3,1
2,8
LMC
3.3.2. el croat sota el regnat d’alfons ii
Figura 3.10. Retrat d’Alfons II, pintat per Jaume Mateu en 1427
(Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona 009775-000).
Alfons II, anomenat el Liberal (fig. 3.10), regnà entre els anys
1285 i 1291. Convé fer ressaltar que d’aquest monarca no es
coneixen més monedes que un tipus de croat i un de mig croat,
amb les seues respectives variants d’encuny. Tot fa pensar, ara
per ara, que no manà batre altres tipus monetaris en cap de les
seques dels seus territoris (Aragó, València, el comtat de Barcelona i, temporalment, el Regne de Mallorca; Sicília quedava en
mans del seu germà Jaume), on seguien corrent monedes de son
pare i del seu avi, així com algunes estrangeres.
El 29 de març de l’any 1287 el rei jurà la moneda de tern i
d’argent de Barcelona amb les mateixes condicions que havien fet
els seus antecessors; d’una banda, prometia mantindre la talla, la llei
i l’equivalència a dotze diners de tern (quod unusquisque denarius
praedicte monete de argento recipiatur ab omnibus pro duodecim
denariis praedicte monete Barchinone perpetue de terno) i, de
l’altra, observar i respectar tots els pactes, concessions, condicions i
obligacions als quals estava subjecta la moneda de Barcelona des de
temps de Jaume I i Pere II, a més de manar que tothom les acceptara
(ACA, reg. 64, fol. 21; Botet, 1908-1911, II: 17, doc. XVII). Abans
del jurament, però, ja havia encarregat l’encunyació de croats al seu
nom: en gener de l’any 1286 li comunicà a l’escrivà Pere de Sant
Climent, que volia batre a la seca de Barcelona, de la qual encara
era mestre Berenguer de Finestres, un cert lot de moneda d’argent,
de manera que li manava que nomenara un escrivà apte a través
d’A. de Bastida (ACA, reg. 65, fol. 12; Botet, 1908-1911, II: 76),
tot després que el rei confirmara la seua intenció de respectar els
pactes anteriors, cosa que hi ha indicis que apunten que va fer en
plena campanya militar de Mallorca, després de conéixer la notícia
de la mort de son pare (Botet, 1908-1911, III: 275, doc. XIII).
Els grossos barcelonesos circularen per Mallorca, amb permís dels consellers de Barcelona, almenys fins que l’illa va ser
retornada al rei Jaume (ACA, reg. 66, fol. 84; Botet, 1908-1911,
II: 76); de la mateixa manera ho faria pels territoris mallorquins
del Rosselló, la Cerdanya, el Conflent, el Vallespir i Cotlliure
(ACA, perg. núm. 371 d’Alfons II; Botet, 1908-1911, II: 77).
L’interés d’Alfons II pels assumptes de la seca i moneda de Barcelona es fa palés, a tall d’exemple, en la lletra, datada el 12 de
març de 1286, en què convida el mestre Berenguer de Finestres
a admetre dos moneders recomanats pel rei (ACA, reg. 70, fol.
74; Botet, 1908-1911, II: 76).
Pel ban que Alfons II ordena fer públic en agost de 1287
a València i Mallorca, perquè ningú no puga traure argent
d’aquells regnes, ni tampoc dels territoris catalans sota la seua
jurisdicció a fi que no manque matèria primera a la casa de la
moneda de Barcelona, pareix que la producció de grossos es trobava funcionant a ple rendiment (ACA, reg. 66, fol. 160; Botet,
1908-1911, II: 76). Tal volta part d’aquell batiment s’haguera
lliurat ja i haguera començat a córrer, o es trobara a punt de ferho, atés que, el dia 12 d’abril, una crida al comtat de Barcelona
i als territoris catalans on circulava moneda barcelonesa dictava
que tothom havia d’acceptar la moneda grossa al seu nom, amb
el for que havia quedat establit amb anterioritat, en temps de
Pere II, a raó de dotze diners de tern (ACA, reg. 65, fol. 125;
Botet, 1908-1911, II: 77). Segons J. Salat, una setmana abans, el
6 d’abril, el rei hauria confirmat els privilegis que Pere el Gran
i Jaume el Conqueridor havien concedit als moneders, obrers i
oficials de la seca de Barcelona, però aquest document, mancat
de referència, no ha pogut ser identificat (Salat, 1818, I: 231).
26
[page-n-46]
l’objecte d’estudi: la moneda grossa de barcelona
Per a M. Crusafont, en aquest moment la talla dels croats hauria de trobar-se entre les 73/M i les 76/M (Crusafont,
1996: 168-170): açò significaria que cada moneda hauria de
tindre un pes teòric d’entre 3,1996 g / 3,2091 g i 3,0733 g /
3,0825 g (la primera xifra es calcula a partir del pes per al
marc de 233,571 g, mentre que la segona amb els 234,27
g proposats per Crusafont). Es tracta d’una pèrdua de pes
d’entre 0,04 g / 0,05 g i 0,17 g / 0,18 g com a valors màxims,
respecte al pes teòric reial de 3,24 grams. Per a poder trobar
una explicació a aquesta davallada de pesos caldrà comparar
els valors de què disposem actualment i, també, l’estat de
conservació de les monedes, algunes de les quals mostren ja
xicotets retalls i llimadures.
D’Alfons II només es coneix un tipus d’unitat de croat i un
de mig croat, amb les seues variants d’encuny, de llegenda i
de epigrafia. La unitat (CGMC 2148 = NCCAM 179 = LMC
180 = Heiss-Alfons III.2 = CCB 8 a CCB 25 –a excepció de
CCB 13, 21 i 22–) es descriu en el CGMC de la següent manera,
sempre amb abreviatura del nom del monarca (assenyalada per
dues posicions del signe d’abreviatura que no recull el CGMC,
com ALF˜OSVS o ALFO˜SVS, ni tampoc la variabilitat de les
interpuncions):
Anv./ +:ALFOSVS DEI:GRACIA REX:
Rev./ :CIVI - TAS: - BAChʼ - NONA
Per a les dues variants en el CGMC s’aporta un pes de
3,01 grams i 3,03 grams (CGMC 2148 i CGMC 2148a); els
dos exemplars es troben per davall del pes teòric que aquest
autor atribueix per al regnat d’Alfons II, en cas d’acceptar que
la talla s’haja elevat a 73/M – 76/M. Botet, per al croat que
ell arreplega, dona un pes de 3,10 grams (Botet, 1908-1911, II:
78); l’exemplar es trobaria dins del suposat rang d’increment de
la talla. Insistim de nou en la conservació de les peces, ja que
l’oscil·lació entre les de Crusafont i les de Botet resulta significativa (taula 3.3).
Els divisors presenten les mateixes característiques que la
unitat que el CGMC recull (CGMC 2149 = NCCAM 176 = CCB
26 a CCB 32 = LMC 181 per a la variant amb els tres punts en
el segon quarter; per a la variant amb cercle en el segon quarter,
CGMC 2149b = CCB 33 = LMC 183 = Heiss-Alfonso III.1);
per a ells s’indiquen uns pesos d’1,10 g i 1,55 g i les següents
llegendes:
Anv./ +.ALFOSVS.DEI:GRACIA.REX:
Rev./ :CIVI - TAS: - BAChʼ - NONA
En el retrat del rei s’observa continuïtat amb la imatge dels
últims croats de Pere II: vestit partit en quatre, amb ornament
d’anelles en disposició vertical i en nombre desigual (depenent
de l’encuny o grup d’encunys), corona oberta rematada amb flors
de lliri i carregada amb tres anelles en disposició horitzontal,
cabell ondulat de tipus garseta i bust de perfil cap a l’esquerra,
dins d’un cercle delimitat per una gràfila de punts al voltant de
la qual es troba la llegenda. És molt probable que els obridors
d’encunys d’aquesta emissió foren els mateixos que obraren a
la seca de Barcelona en temps de Pere II: al cap de pocs mesos
d’haver encetat l’emissió, la mort del monarca els agafà per
sorpresa, així que la ràpida represa de l’encunyació de croats per
part d’Alfons II potser permeté la permanència dels entalladors,
obrers i moneders de la seca, que reutilitzarien motius i punxons
(del mateix parer és Botet, 1908-1911, II: 78).
Taula 3.3. Pesos publicats dels croats d’Alfons II.
Denominació
Tipus
Núm.
Pes
Unitat
CGMC
CGMC 2148
CGMC 2148a
CGMC 2148b
CGMC 2148c
LMC 180
CCB 11
CCB 15
CCB 16
CCB 18
CCB 22
CGMC 2149
CGMC 2149a
CGMC 2149b
CCB 31
CCB 32
CCB 33
CCB 34
Mitjana
3,01
3,03
2,97
3,14
3,10
3,01
3,03
3,14
3,13
2,97
3,08
1,10
1,10
1,55
1,55
1,10
1,55
1,58
1,47
LMC
CCB
Divisor
Llibertat
CGMC
CCB
Llibertat
Existeixen dues variants d’unitat, una amb canvi en la epigrafia, en què l’A i V llatines se substitueixen per caràcters gòtics
(CGMC 2148b = CCB 22) i una altra en què la llegenda canvia
amb la substitució de l’E en la paraula DEI per un signe d’abreviatura entre D i I (CGMC 2148c = NCCAM 175.2 = CCB 23);
aquesta darrera tipologia, així doncs, sembla bastant minoritària:
Anv./ +.ALFOSVS.D˜I:GRACIA.REX:
Rev./ :CIVI - TAS: - BAChʼ- NONA
També existeix una variant de mig croat, consistent en un
canvi epigràfic en la llegenda, feta amb V gòtica en l’anvers
(CGMC 2149a = NCCAM 176.1) i una altra que detectà A. Badia, en la qual la V del nom del rei s’escriu com una A invertida,
un error d’encuny on els punxons s’han gravat al revés (CCB
33 i 34).
La gran varietat d’agrupacions descrites per a aquest batiment (diferències en la posició dels punts en les llegendes i en
el nombre d’anelles en el vestit del monarca, així com les variacions en la epigrafia) hauria de respondre a l’existència d’un
elevat nombre d’encunys, fet del qual ja se n’havien adonat J.
Salat, M. Vidal-Quadras i J. Botet (Botet, 1908-1911, II: 78).
Les raons de la magnitud d’encunys quant a la curta durada de
l’emissió no s’han pogut explicar, sobretot per la manca de documentació, però es deuria a la necessitat de dotar el circulant
d’un gran nombre d’aquestes noves peces d’argent, la demanda
de les quals ja seria alta.
Cal assenyalar l’existència d’un croat falsificat d’època
d’Alfons II que pertany a l’antiga col·lecció numismàtica de
M. Crusafont (Áureo & Calicó, 27/10/2011, subhasta 237, lot
212). Resultava complicat erradicar les falsificacions, malgrat la perseverança que mostra la documentació a propòsit
de la persecució dels falsaris. Amb tot i això, convé apuntar
que uns pocs anys després de la creació del gros d’argent de
Barcelona pareix que hi pagava la pena arriscar-se a penes
pecuniàries, confiscació dels béns, càstigs corporals i penes
27
[page-n-47]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
de mort: açò demostra la gran acceptació que va tindre el
gros barcelonés des del primer moment. Una gran quantitat
de grossos falsos posats en circulació podria desestabilitzar
el circulant i els beneficis reials, raó per la qual la moneda
falsa, i també la nacsa o retallada, eren perseguides amb tanta
insistència. Els retalls en la moneda impedien el recobrament
de l’argent en aquell circuit que ja comentàvem de posada en
circulació – impost – tornada al rei, i obligava l’autoritat a
desprendre’s de més metall preciós per a seguir mantenint la
bona qualitat del circulant i la confiança dels usuaris.
La falsificació no és un fet exclusiu de particulars (en relació
amb la falsificació de moneda i amb la seua persecució reial,
vegeu Lluis, 1954). El rei també va participar de vegades en el
frau de la moneda, com ocorregué amb els diners platejats de la
suposada llei quaternal i contingut d’aram, de Pere I (Crusafont,
1996: 76-78), o la falsificació reiterada de moneda estrangera
que portaria a terme Pere III per diverses raons (Lluis, 1970:
115-129; Estrada, 2010: 50-57). Al capdavall, des de la caiguda
de confiança a causa de la posada en circulació de la moneda
fraudulenta de Pere I, sembla que cap monarca va tractar de manipular la moneda pròpia i en particular, per ser el cas que ens
ocupa, la de Barcelona, molt vigilada pels consellers per a evitar
crisis que obligaren a depreciacions o processos de renovatio
monetae com el del canvi de la moneda quaternal a la doblenca
en temps de Jaume I. És més, des de les corts de Montsó de 1236
i, fins i tot, en alguns documents anteriors, seria una constant
dels juraments reials no variar ni mudar, en cap aspecte, la moneda, atenent en benefici propi als iura communia: «ita videlicet
quod nec a nobis, nec ab haeredibus nec successoribus nostris
destrui valeat nec mutari, aut de novo ammodo cudi, minui vel
augeri» (Salat, 1818, I: 136; del jurament de Jaume I a Montsó
en 1236 per a la moneda jaquesa). Amb el pas del temps, les
clàusules dels juraments serien més explícites i abastarien tots
els supòsits com a manera de garantir la màxima protecció: és el
que ocorre en el document de creació del gros d’argent en 1285.
Amb tantes mesures de salvaguarda que acabarien per donar
lloc, a partir del 1349, a la figura reial del pesador públic, resulta complicat que els reis s’implicaren en una acció fraudulenta
com la dels canvis intencionals en la talla i pes dels seus propis
croats (Estrada, 2010: 42-43).
3.3.3. emissions de croats de jaume ii
En morir Alfons II sense descendència legítima en 1291, Jaume,
germà seu, i llavors rei de Sicília, fou coronat rei d’Aragó (fig.
3.11); no tardà a confirmar i jurar la moneda grossa d’argent i
la menuda de tern barceloneses aquell mateix any (Salat, 1818,
I: 142). Malgrat tot, no rebria autorització dels consellers de
Barcelona per a encunyar nova moneda d’argent fins al dia 12 de
desembre de 1294, i aprofitaria, alhora, l’ocasió per a confirmar,
novament, la moneda de tern a 72/M de talla i a llei d’onze diners
i mig d’argent «bo i fi» (Salat, 1818, II: 24-25). Desconeixem
el volum d’emissió per tal com en l’autorització no s’expressa
la quantitat de marcs d’argent que s’autoritza a batre al rei, al
contrari del que ocorre en altres documents similars (Botet, 19081911, II: 88). En aquells moments, quan s’inicià el batiment, era
encara mestre de la seca de Barcelona Berenguer de Finestres
(Pellicer, 1973-1974: 445). Els treballs estaven en procés durant
l’any 1296 quan, en el mes de maig, el rei feu acudir des de
Serón a Barcelona a dos oficials moneders, que estaven al servei
Figura 3.11. Retrat
idealitzat de Jaume II als
Usatici et Constitutiones
Cataloniae (manuscrit
BnF, Latin 4670 A, fol
166v, ca. 1315-1325).
28
[page-n-48]
l’objecte d’estudi: la moneda grossa de barcelona
de l’infant Alfons de la Cerda, anomenats Jaume de la Bromsta
i Jaume de Finestres, amb la finalitat que encunyaren moneda
amb totes les eines de les quals disposaren (ACA, reg. 108, f. 25;
Botet, 1908-1911, II: 88).
El 10 de novembre de 1296 Jaume II manava batre nova moneda al territori murcià, que seria coneguda amb el nom de reial
(fig. 3.12); aprofitant les dificultats en la successió al tron castellà Alacant havia sigut conquerida als castellans per part de les
tropes de Jaume II en abril d’aquell mateix any. La conquesta
no s’aturà amb l’annexió d’Alacant a la Corona d’Aragó, sinó
que, al llarg de 1298, van caure Alhama de Múrcia i Cartagena, i
Lorca en desembre de l’any 1300. Com que les tropes del rei es
trobaven en la frontera, Jaume II escrigué als prohoms de les viles
de Xàtiva, Alcoi, Cocentaina i Xixona, uns dies abans de manar el
batiment de la nova moneda, perquè no posaren cap dificultat al
curs, en aquells llocs, de la moneda murciana (Botet, 1908-1911,
II: 81). La disposició de Jaume II responia a diversos propòsits:
malgrat que l’explicació tradicional s’ha centrat en el pagament
a les tropes que participaren en el procés de conquesta, molt més
importants resultaren qüestions com la rivalitat monetària entre
el rei castellà i Jaume II, el benefici econòmic aportat pel canvi
obligatori de moneda imposat als habitants del regne murcià (una
mutació que, a més a més, perjudicava el monarca castellà en
privar-lo d’un territori on ja no podia circular la seua moneda, i
dels beneficis que se’n derivaven) i, de nou, el guany econòmic
per a Jaume II, emanat de la producció de moneda pròpia i de la
percepció d’impostos, entre d’altres.
Figura 3.12. Diner de Múrcia de Jaume II, encunyat a la seca
d’Alacant i procedent de la col·lecció Crusafont (17 mm; Áureo &
Calicó 237, 27/10/2011, lot 234).
Així doncs, la seca l’establí a la ciutat d’Alacant, on s’haurien de batre grossos d’argent i diners de billó (ACA, reg. 105, f.
206; Botet, 1908-1911, III: 280-282, doc. XVI) amb l’objectiu de
desplaçar la moneda castellana del territori guanyat. La llei de les
peces grosses seria d’onze diners i mig de fi d’argent d’onze diners,
una llei rebaixada mig diner respecte als grossos de Barcelona; la
talla s’establia en 72/M, segons el marc de Barcelona, i el for en
onze diners. Tot plegat, tant la composició intrínseca de les monedes com el canvi foren dos motius principals perquè l’emissió no
gaudira d’una vida prolongada. També cal tindre en compte que
l’oligarquia comercial que s’assentà a Alacant o bé era la mateixa
de València i Barcelona, o bé tenia interessos compartits amb els
territoris del nord, de manera que suposava un entrebanc per als
seus interessos comercials comptar amb una moneda pròpia que els
obligava a pagar taxes de canvi cada volta que traspassaven el territori murcià o feien negocis amb València i Barcelona. La seca alacantina s’extingiria a desgrat de les amples disposicions que atorgà
el rei a tots els oficials i obrers de la nova moneda murciana: no
coneixem bé la seua durada, però no degué ser massa llarga, ja que,
el 24 de març de l’any 1301, una vegada acabada la guerra, el consell de Múrcia i la ciutat d’Alacant demanaren al rei incorporar-se a
l’ús de la moneda valenciana a canvi del pagament d’un monedatge
que s’hauria de satisfer cada set anys (Botet, 1908-1911, II: 88), en
compensació al rei per la pèrdua de beneficis econòmics que li suposava la retirada del circulant i l’aturada de la producció monetària. Ara bé, aquest monedatge s’establí en unes condicions diferents
al morabatí del Regne de València, ja que imposà càrregues més
baixes i gravà a aquelles famílies amb un patrimoni superior als 75
sous (Baydal, 2020: 39).
No coneixem encara massa bé aquesta emissió, a pesar de
la bibliografia al respecte (Botet, 1908-1911, II: 80-84; Mateu i
Llopis, 1929; Crusafont, 1980; Clua, 2010), atés que són poques
les peces que han arribat fins a nosaltres, totes de billó, però cap
d’argent, així que no sabem cert si aquestes últimes arribaren a
batre’s. De la mateixa manera ens resulta desconegut el volum
d’emissió. En 1302 encara és possible que es trobaren en circulació alguns exemplars, però no sabem sota quines condicions
o si es tractaria d’una fórmula d’escripturació de deutes i vells
pagaments (Crusafont, 1980: 310).
Reprenent el gros de Barcelona, una volta complida l’autorització de 1294, l’emissió de croats s’aturà, però entre els anys
1309 i 1311, la seca tornà a encunyar moneda per ordre del rei
i amb permís de la ciutat (ACA, reg. 232, f. 121v-125; Botet,
1908-1911, II: 88). El monarca demanava al municipi que triara
dos guardes de la moneda (ACA, reg. 232, f. 121, Botet, 19081911, II: 89), alhora que es nomenava un nou mestre de seca,
Pere Escarit, escrivà (Pellicer, 1973-1974: 445), un nou mestre
de la moneda, Joan Peixonat, en 1311 (ACA, reg. 232, f. 280 i
ss.; Botet, 1908-1911, II: 89) i un nou oficial encarregat de la
lliga, Pere Vicenç (ACA, reg. 232, f. 124; Botet, 1908-1911, II:
89). Escarit havia participat en l’encunyació de moneda jaquesa
a Sarinyena, on també havia estat Peixonat amb el mateix càrrec
de mestre de la moneda. L’ordre d’encunyació feia referència a
la fabricació de menuts de tern, a 18 sous el marc de Barcelona
els diners i a 20 sous per marc de Barcelona els òbols o malles,
i de grossos d’argent a 72/M i llei igual a l’establida en 1285
(Botet, 1908-1911, II: 88).
El 30 de setembre de 1317 Jaume II aconseguia un nou permís
dels consellers de Barcelona per a batre a la seca de la ciutat sis mil
marcs d’argent, que s’haurien de transformar en grossos amb talla
de 72/M i llei d’onze diners i mig (ACA, reg. 215, f. 158v; Salat,
1818, I: 26-27, Botet, 1908-1911, II: 89). L’1 d’octubre d’aquell
mateix any, només un dia després d’haver aconseguit el vistiplau
dels consellers i prohoms, encomanava l’encunyació a G. Culli
(potser Guillem Cullí), Guillem Vicenç i Bernat de Vilardell, i feu
anar a Barcelona, des de Mallorca, un personatge anomenat Mino,
a qui feu assajador de l’emissió (ACA, reg. 215, f. 157v; Botet,
1908-1911, II: 89, Pellicer, 1973-1974: 445).
Havent passat poc de temps, l’1 de desembre de 1317, Jaume II planejà una nova encunyació de moneda d’argent a la seca
de Barcelona o, amb més seguretat, un increment dels marcs
que se li havien permés, per la qual cosa demanà consell al bisbe
de Barcelona amb l’objectiu que opinara sobre la seua intenció
(Tréton, 2009: 90, doc. 11); ignorem la resposta a la lletra del
rei, baldament resulta prou probable que fora favorable.
Datats entre el 25 d’agost de 1318 i el 14 de febrer de 1319
conservem diversos documents que fan pensar que l’activitat de
la seca de Barcelona es reprengué després d’una curta aturada
29
[page-n-49]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
(Botet, 1908-1911, III: 290-310, doc. XXII): el nomenament de
Grau Huchbaldi com a mestre de la moneda, el de conseller per
a Guillem Cullí, el d’escrivà per a Nicolau Ros, i l’aparició com
a talladors de Bernat Castell pare i Bernat Castell fill, argenters
de professió (ACA, reg. 232, ff. 280 i ss; Botet, 1909-1911, II:
90), a més de la normal prohibició de traure argent o billó dels
límits del comtat o fondre’n durant el temps que duraren les tasques de fabricació de moneda (Botet, 1909-1911, II: 89). Pareix
que l’emissió de 1317 o bé havia sigut molt ràpida o bé s’havia
considerat força insuficient per a les necessitats del circulant,
raó per la qual Jaume II es va veure obligat a reprendre-la amb
una altra concessió dels consellers de Barcelona, tal volta la mateixa per a la qual havia demanat consell al bisbe de la ciutat.
L’acceptació del croat havia crescut molt des del seu naixement,
tant que es palesa la necessitat d’un major nombre de peces circulant; cal afegir-hi que ajudava, així mateix, que la fabricació
d’aquesta moneda reportara bons beneficis al rei.
Pareix que en 1320 aquesta nova emissió es trobava arribant
a la seua fi, de manera que Jaume II sol·licità un nou permís
per a encunyar una certa quantitat addicional d’argent: envià
una lletra als consellers de Barcelona per a comunicar-los que,
ja que es trobava a València, parlaria amb ells dels detalls de
l’encunyació quan tornara a Barcelona durant la Quaresma, data
fins a la qual haurien de durar les tasques de batiment (Tréton,
2009: 90-91, doc. 12). Açò ocorria el 18 de novembre de 1320;
l’11 de desembre tornava a escriure als consellers per a demanar-los si els cent mil marcs d’argent als quals havia estat autoritzat (entenem que en el vistiplau de 1318), els entenien d’argent fi o d’argent lligat, la qual cosa afectaria el nombre final de
peces que s’haurien de lliurar (Salat, 1818, II: 28, doc. XXIII;
Botet, 1908-1911, II: 90). Fet i fet, el rei tenia molt d’interés per
allargar tant com poguera el temps d’encunyació i la matèria
primera de la qual disposava.
Entre l’any 1320 i el 1321, A. de Sàrria (potser, Arnau de
Sàrria) fou nomenat mestre de la moneda de la seca de Barcelona (ACA, reg. 233, ff. 167v-170 i 174; Botet, 1908-1911,
II: 90, Pellicer, 1973-1974: 445), per a seguir amb les tasques
de fabricació monetària. No coneixem el volum de l’autorització addicional als cent mil marcs, tot i que havia de tractar-se,
en comparació amb l’anterior, d’una xicoteta quantitat, tenint
en compte que, pràcticament de seguida, Jaume II sol·licità i
aconseguí una nova encunyació, la segona de major volum del
seu regnat, en 1322, la qual duraria, amb períodes d’inactivitat
de la seca, com solia ser-hi habitual, fins a la seua mort, el 2 de
novembre de 1327.
L’encunyació dels cent mil marcs resulta una mica confusa.
El 30 de setembre de 1317, Jaume II començà el batiment de
6000 marcs d’argent: hauria d’haver sigut una emissió curta,
perquè l’1 de desembre ja pensava a allargar-la. L’autorització
de 1318 no dona una quantitat exacta, però l’aparició dels cent
mil marcs d’argent en la lletra datada a les acaballes de 1320,
en què demanava una addició als consellers, fa pensar que s’autoritzà en 1318, quan apareixen els canvis en el personal de la
seca (taula 3.4).
Per a la darrera encunyació de grossos d’argent i de menuts
de tern, engegada en 1322, fou nomenat mestre de la seca de
Barcelona, el 12 de novembre, Guillem Vicenç (ACA, reg. 233,
ff. 201-203; Botet, 1908-1911, II: 90; Pellicer, 1973-1974: 445),
al qual li seria atorgat el càrrec com a vitalici el 18 de febrer
de 1324 (Botet, 1908-1911, II: 91, i III: 290-310, doc. XXII,
amb referència ACA, reg. 1298, ff. 95 i ss.); el volum d’aquesta
activitat fou de 56.850 marcs, 2 unces i 6 ternals de matèria primera, segons els comptes retuts pel fill de Guillem Vicenç, Pere
Vicenç, en 1338, al Mestre Racional, dels quals 47.554 marcs, 6
unces, 18 diners i 18 grans i mig corresponien a argent fi, mentre
que la resta, 9.275 marcs, 3 unces, 23 diners i 5 grans i mig li
van pertocar al coure per a les lligues (Botet, 1908-1911, III:
290-310, doc. XXII).
Es distingeixen diverses tipologies de croats emesos a Barcelona per Jaume II. Gil Farrés realitzaria el primer intent de
periodització, de les diferents produccions, a partir de les variacions en el disseny del rei (Gil Farrés, 1954: 140):
- Any 1294: bust del rei amb vestit partit en vertical i farcit
d’anelles.
- Any 1316 (amb dubtes): bust del rei amb vestit decorat amb
flors als costats i creu al mig, atribuït a Guillem Cullí, Guillem Vicens i Bernat Vilardell.
Taula 3.4. Quadre resum de les emissions de grossos de Barcelona del regnat de Jaume II.
Any
Mestre
Oficials
Quantitat
Emissió
1294
Berenguer de Finestres
-
1ª emissió
1309/1311
Pere Escarit
Joan Peixonat
Guillem Cullí
Guillem Vicens
Bernat de Vilardell
Grau Huchbaldi
Jaume de la Bromsta (moneder)
Jaume de Finestres (moneder)
-
-
2ª emissió
Mino de Mallorca (assajador)
6.000 marcs
3ª emissió
Guillem Cullí (conseller)
Nicolau Ros (escrivà)
Bernat Castell pare (tallador)
Bernat Castell fill (tallador)
100.000 marcs (+)
3ª emissió
56.850 marcs d’argent
lligat (47.554 d’argent fi)
5ª emissió
1317
1318/1320
1320 (a 1321?)
(addició a l’anterior)
1322/3 - 1327
30
A. de Sàrria
Guillem Vicens
-
[page-n-50]
l’objecte d’estudi: la moneda grossa de barcelona
- Any 1318 (amb dubtes): bust del rei amb un únic camp amb
anelles en disposició horitzontal, atribuït a Grau Huchbaldi.
- Última emissió (1322-1327): bust del rei amb vestit i amb
tres flors disposades en horitzontal, atribuït a Guillem Vicens.
Més enllà de l’evidència o no d’aquesta hipòtesi, és veritat que es distingeixen diferents estils que permeten pensar en
una evolució de les emissions, un ordre que segueix també el
CGMC, però sense aportar-ne dates; ara bé, Crusafont considera
que els grossos amb anelles en disposició horitzontal són anteriors a aquells que mostren flors i creu, al contrari del que opinava Gil Farrés, que veia una creu central en el que Crusafont
considera una flor de quatre pètals. Aquest darrer investigador
proposà la següent seqüència:
Tipus I
Tipus II
- Croats amb particions verticals del vestit del rei, farcides
d’anelles (CGMC 2150 a 2153a).
- Croats amb anelles en disposició horitzontal en el vestit del
rei (CGMC 2154 a 2154i).
- Croats amb dues flors laterals de sis pètals i una central de
quatre en el vestit del rei (CGMC 2155 a 2155b), que Gil
Farrés havia considerat de dues flors i creu central, segurament a partir d’una nota de Botet (1908-1911, II: 98, 100).
- Croats amb tres flors de cinc pètals en el vestit del rei
(CGMC 2156 a 2156d).
- Croats amb tres flors de sis pètals en el vestit del rei (CGMC
2157 i 2157a).
Són cinc tipus diferenciats que podrien correspondre’s, a
grans trets, amb les cinc emissions documentades de Jaume
II. Resulta molt complicat determinar, però, a quina emissió
de les cinc correspon cada tipus de croat, de manera que el
més raonable és establir una seqüència cronotipològica per
ordre d’emissió, atenent també a volums de moneda conservada de cadascuna de les grans variants: ara per ara, el depòsit
del carrer de la Llibertat ofereix l’oportunitat de realitzar-ne
una aproximació, encara que fragmentària, per tractar-se
d’una acumulació amb unes característiques especials (entre
elles la selecció de les peces, que la converteix en una mostra esbiaixada). Establim, a partir del nostre ocultament, cinc
grups o tipus (fig. 3.13).
Tipus I
Continuïtat en les representacions del monarca, de Pere II a
Alfons II, quan era mestre de la seca de Barcelona Berenguer
de Finestres, càrrec en el qual es mantenia encara en 1294,
quan començà el primer batiment de Jaume II. La imatge del
rei continua sent idèntica: vestit amb quatre particions ornades d’anelles en nombre desigual, corona oberta amb tres
puntes rematades amb flors de lliri i cabell ondulat acabat en
anelles segons la moda de la garseta. Els caràcters de les llegendes són encara llatins i, en el revers, l’abreviatura en Barchinona continua presentant un signe volat entre A i C amb
la forma BA˜ChʼNONA. Malgrat aquesta semblança amb els
tipus dels regnats anteriors, resulta molt cridaner l’estil maldestre en la representació del rei en aquesta emissió, amb
un cap molt descompensat respecte a la grandària del cos, i
la poca cura en la composició de la llegenda, tant pel que fa
als punxons com a l’espai, cosa que pot indicar una emissió
apressada i voluminosa.
Tipus III
Tipus IV
Tipus V
Figura 3.13. Representació dels cinc tipus de gros descrits per al
regnat de Jaume II (cat. 174, MPV 33933; cat. 226, MPV 33985;
cat. 314, MPV 34073; cat. 435, MPV 34194; cat 768, MPV 34477).
Tipus II
Aparició dels caràcters gòtics en la llegenda. La representació
del rei torna a ser acurada, com en els regnats de Pere II i Alfons
II, amb vestit partit en quatre espais farcits d’anelles. El canvi
més significatiu es troba en la llegenda del revers, on la forma
BA˜ChʼNONA passa a convertir-se en BARChʼNONA. Podríem plantejar que els entalladors segueixen sent els mateixos
de la primera emissió o empren els mateixos models; en el cas
que fora la segona emissió del regnat de Jaume II, es correspondria amb la del mestratge de Pere Escarit i Joan Peixonat.
Tipus III
Canvia la representació del rei. Encara que el vestit continua
gravant-se amb quatre particions verticals, ara cadascuna farcida amb dues anelles, el remat central de la corona porta a cada
banda un punt com a decoració, i el cabell acaba en pals verticals, en nombre de sis a set, en comptes de les tres anelles tradicionals. Les paraules en la llegenda de l’anvers apareixen separades per parelles de creuetes o petites flors de quatre pètals,
31
[page-n-51]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
mentre que al revers ho fan només separant les dues primeres
síl·labes de la paraula Civitas, amb la forma CI:VI. Si acceptem
que es tracta d’una nova emissió, pel dràstic canvi d’encunys,
hauria de correspondre’s amb l’encarregada a Guillem Cullí,
Guillem Vicens i Bernat de Vilardell, en 1317.
Tipus IV
Es produeix un trencament amb la representació tradicional del
monarca. L’alçada del cos es redueix a causa de l’eliminació
de les quatre particions verticals on resta ara un únic espai que
s’adorna amb cinc anelles, de vegades sis, en disposició horitzontal, motiu que ens fa sospitar que el nombre no és rellevant;
la corona i cabell són com en el tipus anterior. Es tracta d’una
emissió de gran volum que, si atenem a la seqüència cronològica de les emissions de Jaume II, hauria de correspondre’s amb
la de Grau Huchbaldi, més l’addició d’A. de Sàrria, de la qual
s’encunyen més de 100.000 marcs d’argent.
Tipus V
El vestit del monarca torna a presentar particions, aquesta vegada tres, en les quals apareix una flor dintre de cadascuna. Els
punts que ornaven les dues bandes del remat de la corona són
ara substituïts per una fletxa a cada banda que apunta cap amunt.
Crusafont distingeix com a tipus diferents aquelles peces que
presenten una decoració de flors amb sis pètals les laterals i quatre la central, cinc pètals les tres o sis pètals les tres (Crusafont,
2009: 382-383); amb tot, ha de tractar-se de variants d’encuny
més que de tipus diferenciats. Si seguim l’ordre cronològic establit, aquesta emissió seria la darrera del regnat de Jaume II,
de vora 60.000 marcs d’argent lligat, de la qual se’n faria càrrec
Guillem Vicenç.
Segons el CGMC, es coneixen 30 variants de croat del
regnat de Jaume II, tots ells unitats, ja que pareix que no hi
va batre divisors. Els primers que recull el catàleg segueixen
l’esquema del seu antecessor, però, com hem dit adés, amb una
factura més tosca en la composició i en el retrat del rei. Presenta
les variacions normals dels croats en el revers, amb el grup de
tres punts situat en el segon quarter (CGMC 2150 = NCCAM
177A = CCB 44 a CCB 46 = LMC 184 = Heiss-Jaime II.1.), o
amb un anell en la mateixa posició (CGMC 2150a = NCCAM
177A.1 = CCB 35 a CCB 43 = LMC 185):
Anv./ + IACOBVS DEI GRACIA REX
Rev./ CIVI - TAS - BA˜Chʼ - NONA
A més a més, Crusafont aplega en aquest catàleg, a més a
més, una variant d’encuny, CGMC 2150b = NCCAM 177B,
com a tipus diferenciat, en la qual BA˜ChʼNONA apareix com
a BA˜CIʼNONA. Segons aquest mateix autor, en aquests moments la talla dels croats se situaria entre les 74/M i les 77/M
o 3,156 g i 3,033 g respectivament. Resulta contradictori que
els pesos de les monedes descrites en el CGMC siguen superiors a la talla indicada en aquell moment, de manera que per
a complir-se aquesta hipòtesi hauria de tractar-se de monedes
fortes o, com ja s’ha insistit, d’un parany interpretatiu. Les
peces atribuïdes a Jaume II en el depòsit del carrer de la Llibertat (849 monedes) presenten una mitjana de pes de 3,0785,
un valor que pot explicar-se pels pesos baixos que s’hi troben
i que influeixen en el càlcul estadístic (fins a un mínim de 2,00
g), però també per com han arribat fins a nosaltres les mone32
des, bastants de les quals mostren problemes de conservació,
retalls i llimadures. Resulta interessant comprovar que no hi
ha hagut una davallada simptomàtica dels pesos, atés que la
mitjana del grup format pels croats d’Alfons II donava un valor de 3,0769 grams, molt pròxim al de Jaume II. Caldria preguntar-se quina és la raó d’aquesta semblança si, com assegura
Crusafont, l’augment de la talla és constant regnat rere regnat
(Crusafont, 1996: 168-170).
La diferència de la següent variant respecte a la primera rau
en els caràcters de les llegendes, llatins en el primer cas i gòtics
en el segon. Quant a la resta, les variacions són les mateixes: en
el revers, tres punts en el segon quarter (CGMC 2151 = NCCAM
177B) o anell en aquella posició (CGMC 2151a = NCCAM
177B.1). A més, en sengles variacions d’encuny del revers, els
anells del vestit poden aparéixer en nombre 5/2, 6/2, 6/3 o 6-7/3:
Anv./ + IACOBUS DEI GRACIA REX
Rev./ CIUI - TAS:B - ARChʼ – NONA
És similar una variant d’encuny en què el bust del rei és
ample i ocupa, gairebé, la meitat inferior del camp central de
l’anvers de la moneda (per a la variant amb els tres punts del
revers en el segon quarter, CGMC 2152 = CCB 63 = LMC
186; per a la variant en què en el segon quarter del revers
apareix una anella, CGMC 2152a = CCB 49 = LMC 187).
Dins d’aquest tipus de representació, el CGMC assenyala
l’existència d’una alteració o error en què en la llegenda apareix, en l’anvers, la forma DE en lloc de DEI (CGMC 2152b
= NCCAM 177B.2).
Tot seguit, es classifiquen les variants amb quatre particions
en el vestit del monarca, carregades amb parelles d’anelletes,
mentre que el seu cabell es representa acabat en barres verticals
en comptes d’anelles, com era habitual fins llavors (per als tres
punts del revers en el segon quarter, CGMC 2153 = NCCAM
177C = CCB 68 i CCB 71; per al tipus contrari, amb anella en
el segon quarter, CGMC 2153a = NCCAM 177C.1 = CCB 69 i
CCB 70). Hi apareix ara una separació entre les paraules de la
llegenda de l’anvers, una interpunció composta per parelles en
vertical de creuetes o flors menudes de quatre pètals; la epigrafia
continua sent gòtica:
Anv./ + : IACOBUS : DEI : GRACIA : REX
Rev./ CI:UI - TASB - ARChʼ - NONA
El tipus en què el bust del monarca perd les quatre particions verticals per un camp únic farcit d’anelles (CGMC
2154 i variants) pareix que és el que més varietat d’encunys
presenta, potser pel seu elevat volum d’emissió, a jutjar per
la quantitat de peces d’aquest estil que ens han arribat: en el
depòsit del carrer de la Llibertat, el 42,64% del nombre total
de monedes de Jaume II o, de manera equivalent, 362 de 849
peces, són d’aquesta tipologia. Encara que el CGMC agrupa
totes les variants sota un mateix número de catàleg, podem
distingir-ne dues grans categories. La primera, amb epigrafia
llatina en les llegendes (per a les peces amb tres punts en el
segon quarter del revers, CGMC 2154e = NCCAM 178.5 =
CCB 93 a CCB 100 = LMC 191; per al tipus amb anella en
el segon quarter del revers, CGMC 2154f = NCCAM 178.6 =
CCB 88 a CCB 92 = LMC 192; de totes maneres, la descripció
en el CGMC resulta un poc confusa):
Anv./ + IACOBVS DEI GRACIA REX
Rev./ CI:VI - TASB - ARChʼ - NONA
[page-n-52]
l’objecte d’estudi: la moneda grossa de barcelona
La separació de les síl·labes CI:VI en el revers es fa, aquesta
vegada, amb una parella vertical d’anelletes, en lloc de les creus
del tipus anterior. Presenta una variant amb separació de creuetes o petites flors de quatre pètals en el revers (CGMC 2154g =
NCCAM 178.7) i, a banda d’això, Botet indica una altra variant
d’encuny sense cap mena de separació en el revers (LMC 189).
En la segona categoria, en canvi, la llegenda es troba gravada amb caràcters gòtics, amb interpunció, en el revers, d’anelletes (per a les peces amb tres punts en el segon quarter del
revers, CGMC 2154 = NCCAM 178 = CCB 78 a CCB 84; per al
tipus amb anella en el segon quarter del revers, CGMC 2154a =
NCCAM 178.2 = CCB 73 a CCB 77):
Anv./ + IACOBUS DEI GRACIA REX
Rev./ CI:UI - TASB - ARChʼ - NONA
Existeix, ultra tot això, una variant amb separació de creus o
floretes de quatre pètals (CGMC 2154b = NCCAM 178.1 = CCB
84), i una altra addicional que no carrega cap tipus de separació
com a interpunció, sempre en el revers (per a les peces amb tres
punts en el segon quarter del revers, CGMC 2154h; per al tipus
amb anella en el segon quarter del revers, CGMC 2154i):
Anv./ + IACOBUS DEI GRACIA REX
Rev./ CIUI - TASB - ARChʼ- NONA
Dins de tot aquest gran grup es pot distingir una variant
d’encuny important on s’han barrejat els caràcters, atés que apareixen en l’anvers els llatins i en el revers els gòtics (per a les peces amb tres punts en el segon quarter del revers, CGMC 2154c
= NCCAM 178.3; per al tipus amb anella en el segon quarter del
revers, CGMC 2154d = NCCAM 178.4), com a conseqüència
d’haver emprat encunys de dos jocs pila-trossell distints:
Anv./ + IACOBVS DEI GRACIA REX
Rev./ CI:UI - TASB - ARChʼ- NONA
Els pesos en tota aquesta agrupació oscil·len entre els 2,84
g, el més feble, i els 3,20 g el més fort, un pes aquest darrer per
damunt dels 3,156 grams que haurien de tindre les monedes de
Jaume II, com a màxim, en aquest moment, si la talla haguera
anat augmentat fins a 74/M. Si no ho feu i el pes es va mantindre
en 3,24 g de mitjana, veiem que els valors situats per davall podrien atribuir-se, sense massa problemes, a l’estat de conservació o als retalls i llimadures (per a un repàs d’alguns dels pesos
coneguts per als croats de Jaume II, vegeu les taules 3.5 i 3.6).
En relació amb l’últim dels grans tipus d’aquest regnat, el
CGMC contempla una distinció atenent a la quantitat de pètals
que porten les flors del vestit del rei, dividit en tres particions
amb flors de cinc pètals en disposició 5/5/5 (CGMC 2156 =
CCB 107 per a les peces amb tres punts en el segon quarter
del revers amb separació de floretes en CI:VI, i CGMC 2156c
= CCB 114 sense separació; Crusafont i Badia recullen un tipus en què CI:VI presenta separació de tres creuetes: CGMC
2156b = CCB 113. Tipus CGMC 2156a = CCB 105 per a les
peces amb anella en el segon quarter de revers, amb separació
de floretes, i CGMC 2156d = CCB 116 per a les peces sense
cap mena de separació), de sis i quatre pètals en disposició
6/4/6 (per a les monedes amb tres punts al segon quarter del
revers, CGMC 2155 = NCCAM 179 = CCB 119 a CCB 121;
per al tipus amb anella en el segon quarter del revers, CGMC
2155a = NCCAM 179.2 = CCB 122; existeix una variant, que
Crusafont anomena CGMC 2155b = NCCAM 179.1, en què no
apareix separació en el revers), o de sis pètals en disposició
Taula 3.5. Pesos recollits en el CGMC per als croats de Jaume II.
Tipus
Pes
Tipus
Pes
CGMC 2150
CGMC 2150a
CGMC 2150b
CGMC 2151
CGMC 2151a
CGMC 2152
CGMC 2152a
CGMC 2152b
CGMC 2153
CGMC 2153a
CGMC 2154
CGMC 2154a
CGMC 2154b
CGMC 2154c
CGMC 2154d
3,25 (LMC 3,19)
3,17
3,12
3,10
3,10
3,10
3,15
2,99
3,15
3,10
2,93
3,10
3,10
3,00
3,10
CGMC 2154e
CGMC 2154f
CGMC 2154g
CGMC 2154h
CGMC 2154i
CGMC 2155
CGMC 2155a
CGMC 2155b
CGMC 2156
CGMC 2156a
CGMC 2156b
CGMC 2156c
CGMC 2156d
CGMC 2157
CGMC 2157a
3,20
3,10
3,10
2,84
3,04
2,95
3,19
2,65
3,20
3,14
3,00
3,01
3,12
3,23
2,79
Taula 3.6. Altres pesos publicats per als grossos de Jaume II.
Tipus
Pes
Tipus
Pes
LMC 184
LMC 188
LMC 75
LMC 76
LMC 77
LMC 80
LMC 82
LMC 83
3,19
3,19
2,93
3,10
3,00
3,10
3,20
2,97
3,19
CCB 85
3,05
CCB 90
3,15
CCB 93
3,15
CCB 95
3,12
CCB 97
3,12
CCB 99
CCB 100 3,20
CCB 101 3,19
(=LMC 188)
Tipus
Pes
CCB 105
CCB 107
CCB 108
CCB 109
CCB 113
CCB 114
CCB 116
3,14
3,20
3,05
2,93
3,00
3,01
3,12
6/6/6 (CGMC 2157 per als tres punts en el segon quarter del
revers, i CGMC 2157a per a l’anella en la mateixa posició).
Botet agrupà totes aquestes variants en un únic epígraf que
descrigué de la manera següent: «El vestit del rey sense partir, però ab indicació de mànegues, ornat ab tres estrelles de
cinc o més raigs, una al pit y una a cada mànega» (LMC 193).
Per la seua banda, Badia identificava variants d’encuny en les
quals «el centre de la creueta del pit és buit» (CCB 124 a 126)
(Botet, 1908-1911, II: 97; Badia, 1969: 62). La llegenda és
comuna als tres grups, amb separació de CI:VI, en el revers,
mitjançant dues creuetes o flors de poca grandària, de quatre
pètals:
Anv./ +IACOBVS DEI GRACIA REX
Rev./ CI:VI - TASB - ARChʼ - NONA
Botet ja advertia de la dificultat d’assignar una emissió o una
altra a cada tipus monetari, de manera que seguí un ordre estilístic per a establir la cronologia de les encunyacions: d’entrada, les
monedes amb un estil del monarca més pròxim al d’Alfons II, i en
darrer terme aquelles que enllaçaven amb l’estil del regnat d’Alfons III; entre tots dos grups ordenà els canvis seguint una evolució
del vestit (Botet, 1908-1911, II: 100). És òbvia la dificultat que hi
ha a l’hora de decidir una cronotipologia per a les emissions conegudes per la documentació; malgrat tot, s’hi han produït algunes
33
[page-n-53]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 3.7. Proposta cronotipològica per a les emissions de Jaume II,
segons M. C. Bouzas.
Taula 3.8. Proposta cronotipològica per a les emissions de croats
de Jaume II.
Tipus CGMC
Emissió
Mestres de la seca
Estil
CGMC 2150
CGMC 2150a
CGMC 2151
CGMC 2151a
CGMC 2152
CGMC 2152a
CGMC 2153
CGMC 2153a
1296
Jaume de la Bromsta i Jaume
de Finestres
Pere Scarit i Joan Peixoat [sic]
(dubtós)
1316
G. Culli, G. Vicents [sic],
B. Villardell
CGMC 2154
CGMC 2154a
CGMC 2154b
CGMC 2154c
CGMC 2154d
CGMC 2154e
CGMC 2154f
CGMC 2154g
CGMC 2154h
1318-1319
Grau Huchbaldi
CGMC 2155
CGMC 2155a
CGMC 2156
CGMC 2156a
CGMC 2156b
CGMC 2156c
CGMC 2156d
CGMC 2157
CGMC 2157a
1318-1319
1309-1311
1309-1311
Tipus CGMC
I Ia Continuïtat amb el CGMC 2150
regnat d’Alfons II:
quatre particions amb
anelles al vestit
CGMC 2150a
CGMC 2150b
Ib
CGMC 2151
CGMC 2151a
CGMC 2152
CGMC 2152a
CGMC 2152b
II
Guillen Vicents [sic]
aproximacions, com l’efectuada per M. C. Bouzas en 2011 (taula
3.7), dins del seu Treball de Final de Màster en Conservació i Restauració de Béns Culturals de la Universitat Politècnica de València
que, tanmateix, presenta en general prou inexactituds en el seu contingut i confon, per exemple, oficials amb mestres de seca, com els
anomenats en 1296 (Bouzas, 2011: 155).
Com ja va fer el CGMC (ordenant per grups de jocs d’encunys), la nostra proposta per a aquest treball pren la idea de
Botet de tractar d’ajustar l’evolució dels estils en el disseny de
Jaume II a les diferents encunyacions de grossos de què tenim
notícies documentals. Per a plantejar aquesta hipòtesi cronotipològica s’han establit quatre estils de disseny que apleguen les
cinc emissions a la seca de Barcelona que hem pogut rastrejar
gràcies a la documentació i a la bibliografia (taula 3.8).
Resulta molt complicat distingir, en l’estil I, quins tipus
pertanyen a l’emissió de Berenguer de Finestres i quins a la de
Pere Escarit i Joan Peixonat; amb tot i amb això, llancem la hipòtesi que el grup CGMC 2150 (estil Ia), amb la llegenda amb
caràcters llatins, puga pertànyer al període en què Berenguer
de Finestres actuà com a mestre de la seca de Barcelona, per
la continuïtat en tots els aspectes amb les monedes d’Alfons
II, malgrat l’estil maldestre que presenten aquestes peces que,
com hem dit abans, podria respondre a una emissió de gran
volum realitzada amb bastant pressa. Els grups CGMC 2151
i CGMC 2152 (estil Ib), que canvien la epigrafia llatina pels
caràcters gòtics, podrien pertànyer a l’emissió encarregada a
Pere Escarit i Joan Peixonat.
34
Descripció
III
IV
Quatre particions amb parella
d’anelles al vestit
CGMC 2153
Anelles en
horitzontal en el
vestit
CGMC 2154
CGMC 2153a
CGMC 2154a
CGMC 2154b
CGMC 2154c
CGMC 2154d
CGMC 2154e
CGMC 2154f
CGMC 2154g
CGMC 2154h
CGMC 2154i
Particions del vestit CGMC 2155
amb flors; continuïtat en el regant
d’Alfons III
CGMC 2155a
CGMC 2155b
CGMC 2156
CGMC 2156a
CGMC 2156b
CGMC 2156c
CGMC 2156d
CGMC 2157
CGMC 2157a
Mestres de la
moneda
Berenguer de
Finestres (1294)
Pere Escarit, Joan
Peixonat (13091311)
Guillem Cullí, Guillem Vicenç, Bernat
de Vilardell (1317)
Grau Huchbaldi
(1318/1320), Bernat
de Sàrria (1320)
Guillem Vicenç
(1322/1323-1327).
El canvi en l’ornamentació de les particions del vestit del
monarca l’hem anomenat estil II, i l’hem adjudicat a l’emissió
duta a terme per Guillem Cullí, Guillem Vicenç i Bernat de
Vilardell, amb una quantitat de 6.000 marcs d’argent. És una
emissió amb poca matèria primera autoritzada, per la qual cosa
el nombre de monedes hauria de ser baix: si ens fixem en el
depòsit del carrer de la Llibertat, les peces atribuïdes a l’estil
II representen el 4,83% del total dels croats de Jaume II (41
grossos de 849), fet que encaixa amb la nostra hipòtesi.
[page-n-54]
l’objecte d’estudi: la moneda grossa de barcelona
L’estil III sembla el més clar: es tracta del tipus amb major quantitat de peces conegudes, cosa que té a veure amb el
gran volum d’emissió de 1318/1320, calculat en 100.000 marcs
d’argent (més addició posterior), encarregat a Grau Huchbaldi i
continuat per Arnau de Sàrria. En el depòsit del carrer de la Llibertat, utilitzat ací com a mostra estadística de les encunyacions
de la seca de Barcelona, els grossos d’aquest grup representen
el 42,64% del volum total de peces de Jaume II.
Quant a l’estil IV, lliga amb els croats que s’emetran a nom
d’Alfons III, en estil i tipus de llegenda. És l’emissió de Guillem
Vicenç, realitzada entre 1322 i 1327, amb gran varietat d’encunys diferents; resulta senzilla d’explicar la continuïtat en la
forma externa dels grossos d’argent, atés que Vicenç mantindria
el càrrec de mestre de la seca de Barcelona fins a la seua mort en
1332, sota el regnat d’Alfons III.
3.3.4. el croat en temps d’alfons iii
En morir Jaume II, el 2 de novembre de 1327, el seu fill Alfons va ser coronat rei (fig. 3.14). D’aquest només en coneixem
emissions sardes i catalanes; a València seguien encara corrent
els reials encunyats per Jaume I, mentre que, en general, en tots
els seus territoris encara circulaven morabatins, entre ells els
alfonsins, masmudines, alguns diners de Jaume I, dobles, florins
italians, monedes d’argent com els tornesos i els melgoresos,
i billons tornesos, entre els quals trobem els tornesos negres
(Botet, 1908-1911, II: 93-94). La moneda d’or devia ser molt
residual ja i es trobaria prou restringida a certs pagaments i, sobretot, a les escripturacions com a moneda de compte, mentre
que altres peces estarien circumscrites als circuits comercials o
serien emprades, també, com a moneda de compte.
La majoria de les ordres d’encunyació conservades d’Alfons III fan referència al batiment de pugeses o quarts de diner de coure a Balaguer, Urgell, vila i vall d’Àger, Agramunt
i Lleida (Botet, 1908-1911, II: 104; Sanahuja, 2013: 220-224);
no som coneixedors, ara per ara, de cap ordre d’encunyació
de grossos d’argent, però sí d’una concessió reial amb què el
rei confirmava, en 1327, a Guillem Vicenç, de bell nou, com a
mestre de la moneda a la seca de Barcelona, de manera que li
reconeixia així el càrrec que Jaume II li havia atorgat de manera vitalícia en 1324 (ACA, reg. 505, f. 145; Botet, 1908-1911,
II: 105). Aquesta confirmació ens fa pensar que l’activitat de la
seca de Barcelona es va reprendre aquell mateix any o que, fins
i tot, no hauria arribat a aturar-se entre la mort de Jaume II i la
coronació d’Alfons III, més que de manera puntual per a efectuar-hi els canvis necessaris.
És possible que es trobara una encunyació en curs quan, el
dia 5 de maig de l’any 1330, el rei manà que cap mestre de la
casa de la moneda Barcelona poguera rebre cap mena d’interés
o benefici per lliurar els grossos d’argent, ni els mercaders pel
canvi de la moneda, per tal com l’equivalència dels croats havia quedat establida en dotze diners de tern, fet que ens indica
que podrien estar practicant-se certes conductes fraudulentes
per part dels oficials i canviadors (ACA, reg. 481, f. 182; Salat,
1818, II: 29-30, doc. XXV, Botet, 1908-1911, II: 105).
En 1329, una crida reial feia pública l’obligació d’acceptar
els menuts de tern (Bruniquer, 1913-1916, IV: 130). Segons
Crusafont, aquesta situació fou causada per la gran acceptació
que els croats hi havien tingut, tenint present que en un determinat moment havien aplegat a perjudicar els diners menuts,
Figura 3.14. Imatge idealitzada del rei Alfons III, Felipe Ariosto
(còpia). 1634. Museo del Prado, inv. P005889.
que en certa mesura, eren menyspreats pels grossos d’argent,
l’alt contingut en metall preciós dels quals els feia molt més valuosos que les xicotetes monedes de billó, i molt més sensibles
a l’atresorament; l’explicació, ara bé, resulta parcial. A desgrat
que la proporció teòrica entre el diner de billó i el gros d’argent
era correcta, la pèrdua de metall preciós en els diners ternals
afectava la relació real entre ambdues monedes. En paraules de
M. Crusafont: «En iniciar-se l’emissió dels croats caigué, per
un moment, l’estima del diner de tern, produint-se fins i tot un
rebuig. Aquesta actitud, justificada potser per la major utilitat
del croat com a moneda amb possibilitats de cotitzar-se en el
mercat internacional, perjudicava injustament el diner de tern,
ben proporcionat en contingut de plata amb el croat. Els consellers hagueren de protegir el diner de tern» (Crusafont, 1989:
152). La suposada «cotització en el mercat internacional»,
però, no hauria d’afectar a l’acceptació dels diners menuts, pel
fet que els grossos d’argent no només es fan servir per al co35
[page-n-55]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
merç, sinó que, ja en el regnat d’Alfons III, plenament integrats
en el circulant des de feia anys, el croat s’havia convertit en
una moneda d’ús quotidià entre totes les classes socials (cal
fer esment específic al fet de parlar de «cotització» i de «mercat internacional», que suposa introduir termes presentistes
de l’economia actual, que no encaixen en el discurs econòmic
baixmedieval). Els menuts de billó duien ja molts anys corrent
i, per tant, es trobaven molt desgastats, així que es preferien els
grossos nous per a efectuar pagaments, perquè si es feien amb
moneda menuda es necessitava una major quantitat de peces
(de manera estricta, malgrat el for reial, una dotzena de menuts
ja no valien el mateix que un croat). Tot i així, l’explicació més
senzilla té a veure amb la llei de Gresham, més enllà del valor
intrínsec de la moneda: els usuaris prefereixen desfer-se de la
moneda dolenta i abassegar-ne bona, el qual, en aquest cas, implica desprendre’s dels diners més desgastats i quedar-se amb
els croats, amb major contingut de plata. Davant del rebuig general a la moneda dolenta és lògic que el rei haguera de fer
crides públiques per a la seua acceptació.
Només uns mesos després de l’ordre d’acceptar els menuts,
els consellers de la ciutat de Barcelona li van escriure al rei per
a comunicar-li «que havían vista moneda Barcelonesa falça»,
falsificada «y que la havían mesa, y portada de Italia, y diu que
la moneda no valia sino 34 [/M] 10 ½ y si fos bona havía de
valer 72 [/M] y la moneda era sots forma de Barcelonesos de
argent», un indici que, a causa de l’excel·lent acceptació dels
grossos d’argent, seguia pagant la pena el fet de falsificar-los i
fer-los córrer, amb el perill que allò suposava. Tant és així que
després els mateixos consellers escrigueren als jurats de València i Mallorca, al rei de Mallorca, al vescomte de Cabrera i als
cònsols de Perpinyà per a advertir-los-en, així com perquè feren
les diligències necessàries per a perseguir-ne els culpables, una
prova més del zel barcelonés per a mantindre una bona moneda
que insisteixen que si és bona ha de ser de 72/M (Bruniquer,
1913-1916, IV: 130).
L’any 1330, Alfons III demanà als oficials i al mestre de la
seca de Barcelona, que es trobaven encunyant, que admeteren a
Berenguer d’Alou (ACA, reg. 483, f. 226; Botet, 1908-1911, II:
105), del qual no tenim més notícies. Pel mes de juny del mateix any, el monarca concedí guiatge a tots aquells que portaren
argent o billó a la seca de Barcelona, un fet que es repeteix cada
vegada que la seca està en funcionament, per a assegurar-se
l’abastiment de matèria primera i que l’encunyació no s’aturara
(ACA, reg. 481, f. 203; Botet, 1908-1911, II: 106). En 1331, un
any després, té lloc la sentència amb què Alfons III disposava
que Guillermona, filla de Jaume Vidal, tallador de la moneda,
a qui Jaume II havia concedit el càrrec en perpetuïtat per a ell
i els seus successors, amb el privilegi de rebre tres diners per
marc d’argent batut, rebera un dret de tres diners per marc de
moneda menuda batuda i dos per marc de grossa, a canvi de
proveir els moneders de piles i trossells (ACA, reg. 484, f. 35v;
Botet, 1908-1911, II: 106, Lluis, 1970: 97), una altra prova que
l’activitat a la seca encara no havia acabat.
El 3 de novembre de l’any 1332 moria Guillem Vicenç,
mestre de la moneda de la seca de Barcelona, quan l’emissió
de la qual s’encarregava encara no havia finalitzat. Per a evitar
aturar-la, el rei nomenà com a nou mestre de la seca al seu fill
Pere Vicenç, qui exercí el càrrec fins a l’any 1336; d’aquesta
activitat conservem el seu llibre de comptes, en què Vicenç fill
36
anotà un encàrrec d’encunyació, començat encara en vida de
son pare, de diners menuts i grossos retuts a partir de 44.250
marcs, 1 unça, 22 diners i 4 grans de metall lligat, quantitat de
la qual 35.000 marcs foren d’argent fi i 9.250 marcs, 1 unça,
22 diners i 4 grans de coure per a la lliga (Botet, 1908-1911,
III: 290-310). Quan Alfons III morí l’any 1336, aquesta emissió
encara no havia arribat a la seua fi, encara que semblava haver
durat tot el seu regnat, amb les intermitències normals de la fabricació monetària baixmedieval.
El disseny consisteix en el bust del rei, en representació
tradicional, coronat i mirant a l’esquerra, portant amb una
corona oberta amb tres remats en flor de lliri, el central flanquejat per dues fletxes que apunten, generalment, cap amunt.
El cabell és ondulat, acabat en barres verticals, i el vestit
apareix partit en tres camps, amb una flor de cinc a sis pètals
en cadascun d’ells. El CGMC aporta un únic gran grup, amb
diverses variants d’encuny, a les quals adjudica diferents tipus bibliogràfics. Distingim dues subdivisions sobre aquesta
base: en primer lloc, les tipologies amb les llegendes bastides
amb epigrafia llatina (en les monedes en què les flors del vestit del monarca són de cinc pètals: tipus CGMC 2184 = NCCAM 191 = CCB 127, per als tipus que porten els tres punts
del revers en el segon quarter; per als tipus en els quals en
aquest quarter apareix una anella, CGMC 2184a = NCCAM
191.2 = CCB 128 a CCB 133; en les monedes en què les flors
són de sis pètals, tipus CGMC 2184b = NCCAM 191.3 = CCB
157 a CCB 164 quan els tres punts de revers apareixen en el
segon quarter, i CGMC 2184c = NCCAM 191.5 = CCB 144 a
CCB 156 quan ho fa una anella):
Anv./ +ALFONSVS DEI GRACIA REX
Rev./ CIVI - TASB - ARChʼ- NONA
Existeixen dues agrupacions d’encunys dins d’aquesta subdivisió: aquella en què les flors del vestit del monarca s’han dissenyat amb cinc pètals i aquella en què les flors apareixen amb
sis pètals. El CGMC aplega, a més a més, una variant d’encuny
en la qual, en el revers, apareix interpunció en CIVI formada per
una parella de flors (només se’n coneix un tipus amb aquestes
característiques, CGMC 2184d = NCCAM 191.4 = CCB 165).
En la segona subdivisió, els caràcters de les llegendes són
gòtics, encara que conserven la mateixa estructura que en el
grup anterior (CGMC 2184f = NCCAM 191.7 = CCB 196 a CCB
198 = LMC 205, per al tipus amb els tres punts del revers en el
segon quarter, i CGMC 2184g = NCCAM 191.8 = CCB 199, per
al tipus amb anella en la mateixa posició):
Anv./ +ALFONSUS DEI GRACIA REX
Rev./ CIUI - TASB - ARChʼ - NONA
Existeix una variant en què es combinen les característiques
del primer i del segon grup, és a dir, una llegenda en l’anvers
amb caràcters llatins i en el revers amb caràcters gòtics (CGMC
2184e = NCCAM 191.6), novament fruit d’emprar un joc pilatrossell diferent:
Anv./ +ALFONSVS DEI GRACIA REX
Rev./ CIUI - TASB - ARChʼ - NONA
En definitiva, existeixen errors d’encuny més cridaners
que significatius, que el CGMC classifica com a tipus propis,
però que no deixen de ser errors de gravació sobrevinguts
en el moment de compondre les llegendes (CGMC 2184j i
CGMC 2184i).
[page-n-56]
l’objecte d’estudi: la moneda grossa de barcelona
La distribució de pesos que ofereix el CGMC per a les
monedes grosses barceloneses d’Alfons III (taula 3.9) no es
correspon massa amb el suposat increment de la talla, segons
Crusafont, a 78/M durant aquest regnat (Crusafont, 1996:
81). Cada moneda hauria de comptar amb un pes al voltant
dels 2,99 g; no obstant això, els pesos arreplegats en la taula
3.9 superen aquesta xifra (fins a 0,21 g de diferència), llevat d’una peça classificada amb el tipus bibliogràfic CGMC
2184j, de 2,67 g, que no es troba il·lustrada en el CGMC i
de la qual ignorem el seu estat de conservació. De la mateixa
opinió és X. Sanahuja, en indicar que «Crusafont ha constatat
un trànsit de la talla real de 74 croats per marc, en temps de
Pere el Gran (1285), fins a la de 78 croats per marc en temps
d’Alfons el Benigne (1327-1336)» (Sanahuja, 2013: 202).
Per a aquest investigador hi ha una diferència entre els conceptes de talla teòrica i talla real: mentre que la talla teòrica
«era l’establerta en els documents de creació i legalització
de les emissions monetàries», la talla real «és la talla mitjana aplicada en el moment de fabricar les monedes». Aquesta
diferència de conceptes seria possible perquè, «per norma
general, en moments de necessitat financera per part de l’autoritat emissora, o en moments d’acceptació excepcional de
les espècies monetàries, la talla real tendia a allunyar-se de
l’oficial, òbviament sempre a l’alça» (Sanahuja, 2013: 135).
Nosaltres no hi estem d’acord: que el rei eleve el que X.
Sanahuja denomina «la talla real» de la moneda d’argent val a
dir que s’està obtenint major rendibilitat pel metall preciós que
entra a la seca; el mateix ocorre si ho fa la seca o el municipi
barceloní, tant se val. Si d’un marc de Barcelona han d’eixir 72
peces, i n’ixen 74, 76 o 78, significa que el metall rendeix més i
que, consegüentment, les monedes s’han fabricat afeblides: no
només s’ha retallat en pes, perquè un marc rendisca per damunt
d’allò que s’estipula en els documents, sinó que tenint present
que els marcs estan compostos per argent i lliga, cada moneda
tindrà una mica menys de metall del que li pertoca; ara bé, la
llei seguirà sent la mateixa, argent d’onze diners i mig. Sembla
que aquests dos investigadors es fixen en el manteniment
del fi sobre el pes. Si açò fora així, val a dir que es perdria
la base de funcionament del gros d’argent de Barcelona: la
seua equivalència en argent amb la moneda menuda. Dotze
menuts de tern tenen el mateix argent que un croat, almenys
en la teoria (perquè no es té en compte, en dictar l’aforament,
Taula 3.9. Pesos publicats per als grossos de Barcelona d’Alfons III.
Tipus
Pes
Tipus
Pes
Tipus
Pes
CGMC 2184
CGMC 2184a
CGMC 2184b
CGMC 2184c
CGMC 2184d
CGMC 2184e
CGMC 2184f
CGMC 2184g
CGMC 2184h
CGMC 2184i
CGMC 2184j
3,09
3,11
3,21
3,20
3,02
3,20
3,20
3,20
3,20
3,10
2,67
LMC 203
LMC 204
LMC 205
CCB 129
CCB 140
CCB 142
CCB 144
CCB 148
CCB 153
CCB 156
CCB 160
3,21
3,20
3,22
3,09
3,11
3,21
3,20
3,02
2,65
2,95
2,71
CCB 161
CCB 262
CCB 165
CCB 166
CCB 168
CCB 175
CCB 177
CCB 183
CCB 191
CCB 194
CCB 200
3,00
3,04
2,83
3,05
2,77
2,78
3,22
3,08
3,05
3,21
3,10
el desgast que ja patien aquestes xicotetes peces): així doncs,
retallar en pes els grossos, o pujar la talla, que és el mateix,
comporta provocar una descompensació perillosa.
No podem pensar en un frau pitjor: el rei, la seca o el consell
de Barcelona sostrauen matèria primera, ja siga per a rendibilitzar
per damunt del màxim el metall preciós del qual es disposa, ja siga
per obtindre guanys fraudulents. Afeblir la moneda pot suposar
la pèrdua de confiança per part dels usuaris, concepte clau per a
l’acceptació o no d’una moneda, segons Seaford (2004: 136) i,
per tant, el rebuig d’aquesta. ¿Es tracta, aleshores, de mecanismes
de compensació del contingut dels croats respecte als cada volta
més desgastats diners de tern? Si és així, no apareix en cap
document conegut, ni tampoc els autors que han tractat la moneda
grossa catalana ho han assenyalat. La situació no esclataria fins
al regnat de Pere III, quan els usuaris retallen i llimen al màxim
les monedes d’argent, senzillament pel fet que contenen major
quantitat de metall preciós que els diners ternals amb els quals es
marca l’equivalència teòrica, de manera que es fa caure, ara sí, la
confiança en el croat per part dels rebedors, que no volen acceptar
moneda manipulada; aquesta pèrdua de confiança es produeix
quan la descompensació és ja insuportable, perquè l’equivalència
real amb el gros de plata seria ja de quinze o més menuts de tern.
Com que el gros continuava aforat a 12 d., els rebedors estaven
obligats a acceptar les peces en qualsevol estat i a aquest valor,
una situació que començaria a regular Pere III. Així mateix, en cas
que hi haguera hagut un increment de la talla, la descompensació
hauria implicat el seu rebuig molt abans. Fins i tot, la contraposició
de les postures polítiques adherides al manteniment de l’aforament
i les favorables a revisar l’equivalència per a pal·liar els greus
desajustos econòmics duria, un segle després, i entre altres causes,
a una guerra civil al Principat.
La mitjana de pesos dels croats d’Alfons III que conté el
depòsit del carrer de la Llibertat es troba en 3,0845 g, un poc
per damunt de les mitjanes indicades per als regnats d’Alfons
II i Jaume II, i també per damunt del pes aproximatiu de 2,99
g per a una talla teòrica de 78/M. La moneda més forta representada en aquest conjunt arriba als 3,37 g de pes, molt, inclús, per a les oscil·lacions de pesos dins del procés de fabricació monetària. També, si ens fixem en els pesos publicats
per Botet aplegats en la taula 3.9, oscil·len entre els 3,20 g i
els 3,22 g, els quals, si comptem desgast, s’acosten molt més
a la talla de 72/M que no a una de 78/M. El mateix succeeix
amb els pesos oferits per Badia, amb diferències molt marcades que no poden atribuir-se a la talla, sinó a altres factors de
producció de la seca: hi ha una diferència entre peces baixes
de pes, que no febles de fabricació, de 2,65 g, a peces dins del
rang amb pèrdua de 72/M, amb 3,22 g, de 0,87 g. És un rang
molt ampli en el qual no existeix una estabilització clara al
voltant dels 2,99 g de la suposada talla 78/M.
El baix pes de moltes monedes d’Alfons III s’ha de relacionar amb el tosquirament o manipulació d’aquestes per part
dels usuaris (el que en documentació i alguns treballs apareix
com a toriscar o toriscament), i també amb el desgast amb
el qual han aplegat fins a nosaltres. Com hem dit adés, en el
regnat d’Alfons III els croats contenen ja més fi que dotze dels
molt gastats menuts de tern. Els usuaris, atés que en la pràctica
se’ls canvia un gros per un sou de diners menuts, malgrat haver-hi una diferència cada vegada més notable en la quantitat
d’argent que contenen ambdós, compensen la pèrdua a què es
37
[page-n-57]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
veuen sotmesos retallant els croats; una pràctica molt perseguida, perquè furtar plata a l’autoritat emissora ja que, quan
la moneda completa el cercle de circulació (lliurament - ús pagament d’impostos - retorn al rei), aquella no pot recuperar
la quantitat completa de metall preciós.
La talla o pes del gros de Barcelona considerem que segueix
en 72/M, però amb una equivalència cada vegada més desigual
amb els barcelonesos de billó. Les oscil·lacions en el pes de les
monedes ja no té només a veure amb el grau d’oscil·lació de la
seca en el procés de fabricació, o amb el coeficient de desgast
de les peces que ens han arribat: cada volta s’ha de relacionar
més amb els continus retalls i les llimadures que pateixen els
grossos d’argent. Podríem parlar, llavors, d’un pes pròxim de
les monedes circulants a una talla màxima de 78/M; la talla que
X. Sanahuja anomena «oficial» és, en tot moment, la real, perquè és la xifra amb la qual la seca de Barcelona no deixa mai de
fabricar les monedes d’argent. En tot cas, acaben corrent molt
prompte després de ser posades en circulació, a pesos propers
als coeficients de 76/M – 78/M a causa de les manipulacions,
amb oscil·lacions de pes de vegades bastant greus.
3.3.5. el croat durant el regnat de pere iii
El regnat de Pere III (fig. 3.15) es va iniciar l’any 1336 després
de la mort de son pare Alfons III. El seu mandat està marcat
per la llarga guerra contra Castella, que l’ocupà, amb períodes
d’intermitència, entre els anys 1356 i 1372, i li causà molts
entrebancs econòmics a causa de les grans despeses que va
representar per als regnes afectats, directament o indirectament,
l’acció bèl·lica. També, durant el seu regnat, va arribar a
la Corona d’Aragó l’anomenada pesta negra, en 1348, que
representà un episodi de gran mortaldat que es reproduiria en
anys successius, i que s’afegia a la crisi que, tradicionalment,
s’ha fet començar l’any 1333, conegut com «lo mal any primer»,
encara sota el regnat d’Alfons III.
Pere III va encunyar moneda en tots els territoris de la
Corona d’Aragó: Aragó, comtat de Barcelona, València (per
primera vegada la seca valenciana batia moneda des de temps
de Jaume I), Sardenya i Mallorca (definitivament integrada
en la Corona d’Aragó), a més de fer-ho en la guanyada seca
de Perpinyà, on també manà batre florins d’or d’Aragó.
Paral·lelament, encunyà constants falsificacions de moneda
estrangera, sobretot castellana.
Sembla que, en morir Alfons III, l’activitat de la seca de Barcelona encara no havia finalitzat, però el nou rei decidí substituir
com a mestre a Pere Vicenç per Pere Tripon, càrrec que ocupava
ja el 15 de setembre de 1336 (ACA, reg. 859, f. 244; Botet,
1908-1911, II: 117, Pellicer, 1973-1974: 445). Només dos anys
després, aquest nomenament seria acompanyat pel de Pere Llop
com a assajador de la seca de Barcelona (ACA, reg. 863, f. 237;
Botet, 1908-1911, II: 117, Pellicer, 1973-1974: 445), senyal que
l’activitat hi continuava. Abans de finalitzar l’any 1339 el rei
confirmà als moneders de la seca de Barcelona tots aquells privilegis que els havien concedit els seus antecessors, de manera
que la producció no s’hi havia detingut (ACA, reg. 867, f. 229;
Botet, 1908-1911, II: 118).
El for dels grossos d’argent de Pere III va seguir establit a
dotze diners de tern de Barcelona, com en els regnats anteriors.
Aquest valor apareix en una crida pública del rei, del 12 de maig
de 1339, als canvistes, drapers, mercaders, argenters i tots els ha38
Figura 3.15. Imatge idealitzada del rei Pere III, Felipe Ariosto
(còpia). 1634. Museo del Prado, inv. P007664.
bitants del Regne de València on corria la moneda de Barcelona
de manera habitual des de les acaballes del segle XIII; en la crida,
els mana que els grossos íntegres siguen acceptats a dotze diners
menuts sense pesar-los, canvi que haurien d’acceptar, en aquest
cas després de pesar-los en una balança en què n’entraren fins a
76/M, inclús aquells croats que paregueren nacses o estigueren
retallats i, per tant, curts de pes. Aquelles monedes grosses que,
per feblesa o pels retalls, no arribaren al pes de 76/M (açò és, un
pes teòric mitjà de 3,0733 g), no podrien ser acceptades al canvi,
sinó que haurien de ser venudes a pes, açò és, a l’unça i al marc, i
aquells que compraren aquestes peces defectuoses les haurien de
tallar i trencar en presència del venedor (Botet, 1908-1911, III:
314; Tréton, 2009: 91-92; vegeu també Colson, 1853: 56, respecte a la pena de 60 sous imposada als infractors). Amb tot això, el
14 de juliol, els consellers de la ciutat de Barcelona farien cridar
el veguer perquè tothom acceptara els grossos d’argent i «que
nengu gos rebujar los Barcelonesos á dotse diners, y que sis dub-
[page-n-58]
l’objecte d’estudi: la moneda grossa de barcelona
tava si eren rebedors anassem als Prohoms assignats a la Plassa
de S. Jaume, y a la del Blat, y als Cambis, que ells declararían
si ho son, y sis deuen tallar» (Bruniquer, 1913-1916: 130). Les
falsificacions i, sobretot, els croats curts de pes, en temps de Pere
III, semblen representar un greu problema: aquesta feblesa partia
del fet que es tractava de monedes curtes a causa dels retalls; com
que els grossos d’argent, sencers o no, tenen un valor fix al canvi,
el de dotze diners de tern, molts aprofitaren per a retallar xicotetes
porcions de les monedes que es convertien en argent a atresorar,
sense afectar el valor d’equivalència de la peça. És el mateix problema que ja hem comentat abans per al regnat anterior.
La balança de 76/M estableix un marge de tolerància entre
totes aquelles monedes el pes de les quals es trobe comprés en
una talla entre 72/M i 76/M. Açò resultaria impossible si el tallatge a la seca haguera augmentat fins a 78/M, tal com indica
M. Crusafont (Crusafont, 1996: 170), perquè hi hauria un desfasament entre aquella talla i el pes o rang de pesos acceptat pels
usuaris en els circuits de la moneda. A tall d’exemple, la crida
estableix que les monedes que no entren en el marge de tolerància de 76/M han de córrer al pes. Açò és el mateix que dir que
totes les monedes que ixen de la seca de Barcelona a 78/M no
són vàlides immediatament, no les poden acceptar els canvistes
i han de ser comprades a l’unça i al marc, i destruïdes en presència del venedor. Fins i tot, a despit que acceptàrem que la talla
en la fabricació haguera augmentat fins a 78/M, el problema
continuaria sent el mateix, el desajust: eixirien peces de la seca
més febles que les acceptades per les balances.
En paraules de X. Sanahuja, «fou el moment que s’establí
oficialment, d’aleshores en endavant, que la talla (o pes) tolerada d’un croat d’argent per a circular al valor oficial d’un sou de
tern havia de ser la de 76 peces per marc» (Sanahuja, 2013: 203,
a partir de Crusafont, 1999: 86-89): tanmateix, al nostre parer,
trobem que existeix una confusió entre els conceptes de talla
tolerada (oscil·lacions de pes pròpies del procés de fabricació
a la seca) i pes tolerat (el pes mínim de les monedes que estan
disposats a acceptar els usuaris). Mentre que la talla és invariable, 72/M, amb les oscil·lacions pròpies dels processos de seca,
davant dels retalls i llimadures de la moneda, que són més que
habituals ja pel desajust existent entre els grossos i els menuts
de tern, les autoritats han de prendre mesures perquè s’accepten
límits de pes raonables per a aquestes peces manipulades i que,
per consegüent, els usuaris no acaben per rebutjar la moneda.
Així doncs, amb l’estat del circulant, un marge de fins a 76/M en
balança servia per a calmar, de moment, els ànims.
Cal fer esment específic al fet que la variació en la talla no
és una idea exclusiva de M. Crusafont. La crida de 1339 feu
que J. Lluis y Navas-Brusi pensara que hi va haver una alteració efectiva de la moneda, una modificació que dubta si atribuir
als primers anys del regnat de Pere III o als darrers d’Alfons
III. Com que no arriba a esclarir les causes del pesatge a 76/M
creu que pot deure’s a una inundació del circulant amb peces
dolentes, o al rebuig de les bones, a causa de l’ordenament dels
grossos que hi circulaven. De totes maneres, el mateix autor
admet que «es posible que estas disposiciones no obedecieran
a las consecuencias de las alteraciones estatales de la moneda,
sino a las consecuencias del desgaste natural de las piezas en
su tráfico, y del desgaste delictivo efectuado por quienes practican el cercén» (Lluis, 1970: 145). En la nostra opinió, no hi
anava mal encaminat.
Així doncs, atés que la moneda menuda ha perdut plata pel seu
alt grau de desgast, un gros no equival a dotze diners de tern, malgrat que el for continua establit d’aquella manera. Un gros, per tant,
conté més quantitat d’argent que dotze menuts de billó, de manera
que, en pagar amb un gros d’argent, s’està entregant més metall que
l’equivalència real. Per aquesta raó, els usuaris retallen i llimen de
manera sistemàtica els croats, tractant de compensar i minimitzar la
pèrdua, fet que farà que el rei dicte la crida de 1339 per a ordenar el
circulant i calmar les coses, perquè en acceptar grossos febles com
a pagament a dotze diners, sí o sí, els comerciants també estaven
perdent. Les contínues disposicions denunciant i advertint contra
aquesta pràctica demostren com d’estesa es trobava: per exemple,
en les repetides lletres que el monarca envia, el mateix any de 1339,
a diversos indrets dels territoris catalans, com Vilafranca del Penedès, Girona, Besalú, Osona, Vic, Ripoll, el Ripollès, Camprodon,
Caldes de Montbui, Igualada i Piera (totes aquestes lletres han estat
publicades en Tréton, 2009: 94-97). La gran quantitat de moneda
retallada present en el circulant explica l’interés per fer públiques,
cada poc de temps, noves ordres per a ordenar aquestes peces.
Un any després, en 1340, tornarien a publicar-se disposicions semblants a les de 1339. El dia 7 d’octubre, Pere III manava
al veguer de Vilafranca del Penedès que repetira la crida feta a
Barcelona poc abans, per ordre del General de Catalunya, perquè aquells grossos que conservaren la seua llegenda íntegra
tothom tinguera l’obligació d’acceptar-los (és a dir, aquells que
no hagueren estat retallats o que ho estigueren mínimament);
així mateix, que els retallats i la llegenda dels quals no fora íntegra, es pesaren al pes determinat (76/M com a màxim), i que
aquelles monedes el pes de les quals fora insuficient pogueren
ser destruïdes pels oficials designats per a aquesta funció (Tréton, 2009: 99-100, docs. 17; amb la mateixa referència, doc.
17b, el rei fa enviar lletres semblants als veguers i batles del
territori català per a informar-los-en). Tres dies després, tornaria
a fer pública la disposició, ara a Barcelona i al Vallès, en vigilància que la moneda grossa d’argent s’adaptara al manament,
és a dir, a l’obligació d’acceptar-la si la llegenda era íntegra,
de pesar-la si no ho era i de comprar-la al pes i destruir-la si no
entrava dins del marge marcat (Tréton, 2009: 101, doc. 18).
El 13 d’octubre de 1341 el rei ordenava de nou que els
croats en què les lletres de la llegenda apareguen esborrades
o, encara millor, retallades, corregueren al pes (Salat, 1818, I:
157; Botet, 1908-1911, II: 157). Ara bé, uns anys després, el 9
de juliol del 1345, Pere III revocaria l’ordre de pesar els croats
manipulats i deixaria aquesta decisió als rebedors, per a la qual
cosa tots els municipis haurien de comptar amb balances per
a poder pesar públicament les monedes (ACA, REG. 1060, F.
65v; Botet, 1908-1911, III: 119), manament que els ocasionaria
despeses, ja que serien ells qui haurien de pagar als balançaris.
Així, donaria permís el 19 de maig de l’any 1349 perquè Barcelona tinguera, en un lloc públic, un pesador al qual tothom poguera acudir per a pesar la moneda, i on poder destruir aquelles
peces que no s’ajustaren al pes manat (ACA, reg. 888, f. 221v;
Botet, 1908-1911, III: 321); açò també mostra el creixent interés
dels consellers de Barcelona per controlar, en uns moments més
aviat crítics, la bona qualitat de la moneda de la ciutat. Però poc
després, el rei feia un pas enrere, i en octubre de 1350 tornaria
a disposar que tots els barcelonesos grossos s’acceptaren, i que
aquells que no tingueren les lletres de la llegenda senceres haurien de ser rebuts a pes (Bruniquer, 1913-1916: 157).
39
[page-n-59]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
No sabem quines eren les raons d’aquests trontolls en les
decisions del rei, però les podem imaginar. Tot apunta que
entre el monarca i els consellers de Barcelona existia una
confrontació no ja tant pel control de la producció monetària,
sinó per la qualitat d’aquesta. El rebuig dels grossos d’argent en els mercats podria suposar enormes pèrdues per a
l’oligarquia rendista i comercial que integrava el govern municipal barceloní, raó per la qual mantenien un gran interés
per la conservació del croat en bones condicions i, sobretot,
vetlaven perquè es garantira la seua acceptació. Era el monarca qui havia de dictar les disposicions oportunes perquè
els usuaris acceptaren la moneda grossa, pel fet que era una
regalia que li pertanyia: atés que la confiança en els croats
sembla que caigué, Pere III es va veure obligat a actuar entre
els mercats i els consellers i maldà per calmar a tothom, però
sense poder renovar un circulant que, en el cas de la moneda
grossa, es trobava cada vegada més manipulat pels usuaris
i, en el cas de la moneda menuda, molt afeblit pel desgast.
El manament de destruir els croats que no entraren en un
pes màxim de 76/M demostra que Pere III no tingué més
remei i hagué d’acceptar les queixes, a desgrat de les pèrdues
que disposicions com aquesta li podien ocasionar i, de fet, li
ocasionarien; ara bé, sempre tendí a minimitzar-les com, per
exemple, carregant les despeses dels pesadors als municipis.
També en 1340, l’àrea de circulació del gros d’argent de
Barcelona es va veure ampliada amb la sol·licitud, el dia 21
de juny, dels paers de Lleida al rei perquè introduïra la moneda
barcelonesa a la ciutat on, per proximitat, corria la moneda jaquesa d’Aragó (AML, Deliberacions del Consell, f. 37; Botet,
1908-1911, II: 118); no ho faria fins al 18 de setembre de l’any
1346, incloent-hi la condició que, si no li beneficiava a la ciutat,
els paers lleidatans podrien decidir retornar al curs de la moneda
jaquesa en un termini de set anys des de l’entrada del circulant
de Barcelona, la qual cosa van fer (ACA, reg. 882, f. 128; Botet,
1908-1911, II: 119).
A les acaballes de 1340, Pere Tripon, si encara es trobava en
actiu, fou substituït per Pere Vicenç com a mestre de la moneda
de la seca de Barcelona, amb un nomenament per a deu anys
(ACA, reg. 955, f. 149; Botet, 1908-1911, II: 118, Pellicer, 19731974: 445), des del 1340 fins al 1350. Durant el seu mestratge,
sembla que les oscil·lacions de pes en la fabricació de moneda
sobrepassaven els marges acceptables, cosa que feia, entre altres
causes ja analitzades, que hi haguera una raó més per a tendir a
rebutjar la moneda d’argent; en aquest sentit, Pere III, el 30 de
juny de l’any 1345, recordant la promesa feta davant del General
de Catalunya de vetlar per la integritat i bona talla, pes i llei de
la moneda de Barcelona, va manar que es fabricaren els grossos
d’argent segons la disposició de Pere II quan foren creats, amb
la llei i talla estipulades des del 1285, i que el seu pes, des del
moment de l’ordre, no poguera variar més enllà del pes d’un gra
de forment, és a dir, que se n’acceptara un marge d’oscil·lació
mínim (Tréton, 2009: 102-104, doc. 20; també arreplegat en Botet,
1908-1911, II: 118). Amb aquesta mena de «redreç», en tot cas un
toc d’atenció a la seca per a una millor vigilància del procés de
fabricació, i un intent de calmar els ànims tant dels comerciants
i usuaris com dels consellers de Barcelona, preocupats per
l’acceptació i qualitat d’una moneda cada vegada més retallada,
el rei tractava, una vegada més, que tothom, mercats i usuaris,
tornaren a acceptar el croat amb plena confiança.
40
Aquesta disposició seria traslladada, el dia 4 de juliol, a
Pere Vicenç, qui torna a aparéixer, perquè es complira, amb
l’obligació, a més a més, d’acceptar tota la moneda grossa feble del seu regnat que els ciutadans li portaren a la seca, per
manament reial, i canviar-los-la per grossos d’argent bons de
pes, durant un any; les monedes dolentes haurien de ser refoses, de manera que es carregava aquesta despesa a les rendes
reials, mentre que els comptes de la moneda canviada s’haurien de presentar al General de Catalunya, que carregaria el
dèficit d’aquesta operació (Botet, 1908-1911, III: 315, doc.
XXVI, Tréton, 2009: 104-106, doc. 21; en la mateixa data, el
rei també envià una lletra a tots els seus oficials del Principat
de Catalunya, en què ordenava que feren una crida pública
perquè tot el món anara a la seca de Barcelona a canviar la moneda grossa feble emesa des de la seua coronació, en Tréton,
2009: 106-107, doc. 22). Resulta una mesura desesperada per
a recuperar l’acceptació del croat barcelonés.
Comptat i debatut, des d’una data que no coneixem fins a
l’any 1345, va deixar de batre’s moneda grossa a la seca de Barcelona, ja que l’1 de maig de l’any 1343 el rei havia autoritzat
els ciutadans de Barcelona a traure del territori argent i billó
en brut o encunyat, a excepció de la moneda barcelonesa, que
havia de romandre dintre de les fronteres del territori (Botet,
1908-1911, II: 118). Aquesta ordre es revocà el 9 de juliol de
1345, ordenant que ningú comprara ni fonguera billó, perquè
a la seca barcelonesa anava a encunyar-se de bell nou moneda
de tern (Botet, 1908-1911, II: 118, Tréton, 2009: 109-110, doc.
25). Pere III aconseguiria permís dels consellers de la ciutat de
Barcelona per a una nova encunyació de moneda grossa, per
valor de 100.000 marcs d’argent, el 6 de juliol de 1345 (ACA,
reg. 1060, f. 64; Botet, 1908-1911, II: 119, Tréton, 2009: 107108, doc. 23), autorització que havia demanat un dia abans des
de Perpinyà, on es trobava en aquells moments, per mitjà dels
seus delegats Arnau Ballester i Romeu Sarovira (Tréton, 2009:
108-109, doc. 24). Aquests li aconseguirien dels consellers de
Barcelona el vistiplau per a l’encunyació, a causa de la manca
de circulant per la guerra contra el rei del Marroc i l’expedició
contra el rei Jaume de Mallorca. Val a dir que la manca de diners
per causa d’enfrontaments bèl·lics seria una constant al llarg
dels seus anys de regnat: l’expressió «simus vacui peccunia et
exhausti» és prou explícita en aquest sentit (Tréton, 2009: 107108, doc. 23). Així, aquesta encunyació encara no havia finalitzat l’any 1349 quan, el 28 d’abril, Pere III manava a Mateu
Adaró, secretari seu, que reunira informació no només sobre la
llei dels grossos d’argent que s’estaven batent (així com del pes
i lliga de la moneda menuda i dels marcs de cadascuna de les
dues), sinó també sobre el nombre d’oficials que hi havia a la
seca de Barcelona, encarregats de la seua encunyació, i informació sobre els seus càrrecs i els seus salaris (ACA, reg. 1132, f.
16v; Botet, 1908-1911, II: 119). El monarca, pel que es desprén
d’aquesta petició, necessitava saber com estava funcionant la
seca i si s’estaven respectaven les disposicions, sobretot pel fet
d’haver emés l’ordre de 1345 d’ajustar les oscil·lacions en la
fabricació al mínim possible a fi de garantir la bona qualitat de
la moneda.
És possible que la producció s’aturara entre els anys 1350 i
1353, quan fou nomenat nou mestre de la moneda Ramon Gay,
el dia 5 d’abril (ACA, reg. 1143, f. 133v; Botet, 1908-1911, II:
120, Pellicer, 1973-1974: 445); al mes següent, el 29 de maig,
[page-n-60]
l’objecte d’estudi: la moneda grossa de barcelona
aparegué la crida perquè ningú no comprara ni fonguera billó
sense el consentiment del nou mestre, sota pena de cent morabatins, ja que s’hi tornava a encunyar moneda (Botet, 1908-1911,
II: 119-120). Tal volta aquesta parada es puga relacionar amb
el trasllat de la seca a un nou edifici del carrer dels Flassaders,
comprat en 1349; fins a l’any 1351, el trasllat no seria efectiu, i
hem de pensar en l’adequació de l’immoble per a portar a terme
les tasques d’encunyació, ara ja de manera permanent (Estrada,
2012: 326-327). La producció pareix ser força curta, ja que un
any després, el dia 20 de maig de 1354, se li ordenava al mestre
Ramon Gay i a Bernat Tordera que retornaren tot el que encara
tenien del temps en què foren mestres de la moneda a la seca de
Barcelona (ACA, reg. 1324, f. 124; Botet, 1908-1911, II: 120,
Pellicer, 1973-1974: 445), per la qual cosa és possible que, en
algun moment entre 1353 i 1354, es nomenara Bernat Tordera
com a mestre de la moneda, en companyia o en substitució de
Ramon Gay, fins a finalitzar el batiment.
L’activitat de la seca cessa en 1354, almenys fins al 1359,
quan és nomenat mestre de la moneda un nou Guillem Vicenç
(ACA, reg. 968, f. 98; Botet, 1908-1911, II: 120); el nomenament és posterior a les crides de 1355 (11 de setembre) i 1357
(4 de juliol) realitzades a Barcelona, en les quals, de manera
semblant a la de l’any 1353, es prohibia a tothom comprar o
fondre billó, perquè es planejava començar una nova encunyació (Salat, 1818, II: 34, i Botet, 1908-1911, II: 120). En 1362
l’emissió es trobava en ple funcionament; el 25 de maig, el
rei concedia guiatge a tots aquells que portaren argent o billó
a la seca de Barcelona (Salat, 1818, II: 36-37, doc. XXXIII,
i Botet, 1908-1911, II: 120), document que complementava
l’ordre donada uns dies abans, el 19 de maig, de no afinar billó
a Barcelona sense el consentiment de Pere Vicenç, aleshores
nou mestre de la seca en substitució de Guillem Vicenç (Botet,
1908-1911, II: 120, i Pellicer, 1973-1974: 446), pel fet que es
tractava d’una atribució seua com a responsable de l’encunyació de la moneda barcelonesa. Una altra vegada, es tracta d’un
batiment prou curt i ràpid, raó per la qual, el 30 d’agost, el rei
demanà als consellers de la ciutat de Barcelona permís per a
batre uns altres 100.000 marcs d’argent, expressament per a
croats (Tréton, 2009: 112-113, doc. 27).
En aquells moments la guerra contra Castella representava la
causa de bona part de les despeses de la Corona, de manera que
en 1365 Pere III demanà al bisbe de Barcelona que renunciara
al seu delme, percebut sobre la fabricació dels grossos d’argent,
perquè aquesta quantitat de diners poguera ser destinada a
la guerra contra Pere I de Castella. A més a més, el monarca
pretenia mudar la moneda grossa amb l’objectiu d’aconseguir
majors beneficis que emprar en la guerra, «en deffensió de la cosa
pública de nostre regne per rahó de la guerra de Castella», cosa
que va provocar reaccions contràries per part dels consellers de
Barcelona (Salat, 1818, II: 37-38, doc. XXXV, i Tréton, 2009:
113-114, doc. 28). Havia arribat a manar fer proves a la seca
de Barcelona, de la qual era nou mestre Bertomeu Cervera
(Pellicer, 1973-1974: 446), amb uns pocs croats i diners de
tern la talla dels quals tractà d’incrementar, al mateix temps
que intentava convéncer els consellers barcelonins (ACA, reg.
1293, f. 117v; Botet, 1908-1911, II: 121), però tot apunta que
aquestes proves no arribaren a portar-se a terme per l’oposició
de les Corts, reunides a Tortosa; allà, amb el rei absent a Onda, la
reina Elionor va haver de rectificar, a dia 21 del mes d’abril, les
disposicions reials i prometre no mudar la moneda de Barcelona,
que havia estat jurada perpètua per tots els antecessors del seu
marit, i redreçar-la a la llei i a la talla a que s’havia promés. El
tallatge, per tant, continuaria establit en 72/M, una altra dada
que trobem que prova que mai va pujar de la xifra pactada en el
document de 1285, més encara quan veiem la gran oposició dels
consellers al primer intent de canvi reial que tenim documentat
des de la creació del gros. A la fi, la modificació es materialitzà
sobre els florins d’or batuts a la seca de Perpinyà, de la qual
eixiria el subsidi de 100.000 lliures que el rei necessitava per
a continuar la guerra contra Castella, carregat durant dos anys
(Salat, 1818, II: 38, doc. XXXVI, i Tréton, 2009: 114-115, doc.
19). La jugada era molt clara: les Corts, a canvi de concedir els
mitjans per a obtindre els diners necessaris, rebien novament la
promesa reial de no mudar la moneda de Barcelona, i el control
per part del General de Catalunya sobre la seca de Perpinyà, els
oficials de la qual haurien de respondre no davant del rei, sinó
davant dels diputats de Catalunya. L’1 de juliol de 1365 seria
el florí l’única moneda que el rei permetia extraure i prohibiria
expressament l’eixida de la moneda d’argent dels seus territoris
(Salat, 1818, II: 39-40, doc. XXXVIII).
No tenim constància documental que el rei fera encunyar
noves quantitats de moneda d’argent a la seca de Barcelona més
enllà de la dècada de 1360; Barcelona, des d’aleshores, es dedica a batre florins, com ocorria a Perpinyà, i moneda castellana,
és a dir, moneda «falsa» per a fer-la córrer al regne enemic amb
la finalitat de causar pèrdues econòmiques al rei castellà i, en
última instància, incrementar els guanys propis del rei aragonés per la fabricació. L’any 1367, Joan de la Seda, qui havia
sigut assajador del comte de Prades, apareix com a assajador de
la seca de Barcelona (Pellicer, 1973-1974: 445-446, i Abella,
2008: 20), però cal remarcar que no disposem de més informació addicional sobre aquest nomenament. El 5 de setembre de
1381, una nova crida a Barcelona, pareguda a les de 1353, 1355
i 1357, prohibeix una altra volta la compra o fosa d’argent o billó (Salat, 1818, II: 34), un indici que apunta al fet que s’estava
preparant o estava en ple funcionament una nova encunyació;
en tot cas, tenint en compte que no tenim cap document que ens
en parle, el més segur és que aquesta crida no anara dirigida a
l’emissió de grossos d’argent, sinó a la de menuts i florins. La
incorporació del florí d’Aragó, des de la segona meitat de la
dècada de 1360, havia fet desaparéixer, en pocs anys, el croat,
completament esgotat; el florí, des d’aquell moment, li reportaria més beneficis que la vella moneda imposada per Pere II.
Pere el Cerimoniós moriria en gener de l’any 1387, i amb ell
finalitzaria la primera etapa del gros d’argent de Barcelona.
Durant el regnat de Pere III, la seca de Barcelona baté croats i
mitjos croats amb un alt nombre de variants d’encuny. En tots els
casos, la representació del monarca és la tradicional, i heretada del
període anterior: bust del rei coronat i mirant a l’esquerra, corona
oberta amb tres puntes rematades amb flors de lliri, cabell ondulat
acabat en barres verticals o en línies corbes que aparenten ser rulls,
i vestit partit en tres camps verticals farcits amb una flor, una creu
o una anella, depenent del grup d’encunys. L’abundància de tipus i
variants d’aquest període dificulta una mica el fet de poder proposar
una seqüència cronotipològica fiable per a les diferents emissions.
El més senzill resulta guiar-se pels adornaments del vestit del
monarca. En primer lloc, trobem una agrupació anomenada per
nosaltres grup 1 (taula 3.10), formada pels encunys que mostren un
41
[page-n-61]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
vestit farcit amb tres flors, una en cada camp; dins d’ell, el subgrup
amb flors de cinc pètals (subgrup 1.1; CGMC 2220 = NCCAM 225
E = CCB 202, 203, 208 i 209 per a les monedes en què els tres punts
del revers apareixen en el segon quarter; per a aquelles en què, en
aquesta posició, apareix una anella, CGMC 2220a = CCB 205 a
CCB 207), i amb flors de sis pètals (subgrup 1.2; per als tres punts
del revers en el segon quarter, tipus CGMC 2220b = CCB 213, i
per a l’anella en el segon quarter, CGMC 2220d = CCB 211 i CCB
212), i caràcters llatins en la llegenda que és, en ambdós casos, la
mateixa:
Anv./ +PETRVS : DEI : GRACIA : REX
Rev./ CIVI - TASB - ARChʼ - NONA
A banda d’això, existeix una variant del subgrup de flors
amb sis pètals en què la llegenda de l’anvers presenta el caràcter
U amb forma gòtica (CGMC 2220c, amb els tres punts del revers col·locats en el segon quarter):
Anv./ +PETRUS : DEI : GRACIA : REX
Rev./ CIVI - TASB – ARChʼ - NONA
De la mateixa manera, el CGMC identifica diversos errors
d’encuny als quals atorga un número de variant, tots ells dins del
subgrup de flors de sis pètals en el vestit del rei. Hi ha variacions
en l’anvers, on pot llegir-se GRCIA (CGMC 2220e = CCB 243)
o GRACIAI (CGMC 2220f = CCB 242) per GRACIA, i en el revers la forma ACIV - ITAS - BARChʼ – NON (CGMC 2220g =
CCB 245), en lloc de CIVI - TASB - ARChʼ - NONA. Es tracta,
en tots els casos, d’errors en el moment d’obrir els encunys que foren passats per alt. El catàleg de Badia també aplega gran quantitat
d’errors d’encuny, alguns d’ells molt subjectius, com per exemple
«flors mig amagades» o «flors aixefades» (Badia, 1969: 74).
Per a l’agrupació d’encunys en què les llegendes de l’anvers i el revers es formen amb caràcters gòtics, apareix decoració en el vestit amb flors de sis pètals (CGMC 2220h = CCB
Taula 3.10. Proposta de classificació cronotipològica per als grossos barcelonesos de Pere III.
Grup
Subgrup
Tipus
Variant / errors destac.
1. Vestit partit en tres
camps amb una flor en
cadascun
1.1. Flors de cinc pètals
1.1.1. Llegendes anv. i rev.
amb caràcters llatins
-
1.2. Flors de sis pètals
1.2.1. Llegendes anv. i rev.
amb caràcters llatins
1.2.2. Llegendes anv. i rev.
amb caràcters gòtics
-
1.2.1A. Llegenda anv. porta U gòtica
1.3. Flors de set pètals
1.2.2A. Grup de tres floretes en el centre
-
2. Camp central del vestit 2.1. Flors dels camps laterals del 2.1.1. llegenda amb epigrafia 2.1.1A. Separació entre paraules amb
carregat amb una creu
vestit amb cinc pètals
aspes
gòtica
equilàtera
2.1.1B. Separació entre paraules de la
llegenda amb creuetes
2.1.1C. En anv., T de tipus gòtic
2.1.1D. En rev., T de tipus gòtic
2.1.1E. En anv. i rev., T de tipus gòtic
2.2. Flors dels camps laterals del 2.2.1. Llegenda amb epigra- 2.2.1A. En anv. i rev., T de tipus gòtic
vestit amb sis pètals
fia gòtica
2.2.1B. Flor de sis pètals només en el
camp esquerre del vestit
2.3. Cabell del rei acabat en
2.3.1. Llegenda amb epigra- 2.3.1A. En rev., T de tipus gòtic
línies corbes i no rectes
fia gòtica i flors de sis pètals
al vestit del rei
2.3.1B. Separació entre paraules amb
floretes
2.3.1C. Sense separació entre paraules
2.4. Creu central formada per
quatre anelletes
3. Camp central del vestit 3.1. Flors de sis pètals en els
del rei carregat amb una T laterals del vestit
3.2. Flors de set pètals en el
vestit
-
3.1A. Separació entre paraules amb
grups de tres punts
-
4. Camp central del vestit del rei ocupat per una
anella. Flors de sis pètals
en els laterals del vestit
-
-
42
[page-n-62]
l’objecte d’estudi: la moneda grossa de barcelona
250 per a les peces amb els tres punts en el segon quarter del
revers, i CGMC 2220i = CCB 246 i CCB 248 per a les monedes
amb anelles en el segon quarter del revers; també una variant
tipològica única, ara per ara, en què les flors laterals són de sis
pètals, mentre que el centre va carregat amb un grup format
per tres floretes: CGMC 2222 = NCCAM 231 = CCB 249?) i de
set pètals (CGMC 2221 = CCB 268 a CCB 277, encunys on, a
més, finalitza el cabell del rei amb línies corbes, raó per la qual
el CGMC els separa en un tipus diferenciat), amb la llegenda
comuna:
Anv./ +PETRUS : DEI : GRACIA : REX
Rev./ CIUI - TASB - ARChʼ - NONA
S’ha identificat, en aquest grup d’unitats amb caràcters gòtics, una variant en què les paraules de la llegenda no porten
punts de separació (CGMC 2220k i CGMC 2220l per a les monedes amb tres punts o amb anella en el segon quarter, respectivament):
Anv./ +PETRUS DEI GRACIA REX
Rev./ CIUI - TASB – ARChʼ - NONA
El CGMC identifica un error d’encuny en l’anvers amb la
forma, en el nom del monarca, PETBUS en comptes de PETRUS (CGMC 2220j).
El segon gran grup, o grup 2, està definit per la presència de flors als camps laterals del vestit i un motiu en forma
de creu equilàtera. El CGMC (Crusafont, 2009: 394-397) segueix, per a la classificació, l’evolució de motius següent: la
creu es convertirà en T (grup 3), després en una creu bastida
amb anelletes (subgrup 2.3) i, finalment, en una única anella
(grup 4; per als grups, vegeu la nostra proposta cronotipològica en la taula 3.10).
El que hem concretat com a primer tipus del grup 2 (subgrup 2.1) presenta en el vestit del monarca una flor de cinc
pètals en cada lateral i una creu equilàtera en el centre; carrega
la següent llegenda, amb caràcters gòtics (CGMC 2223 = NCCAM 226 E per a les monedes amb tres punts al primer quarter
i també per a aquelles amb anella en aquesta posició CGMC
2223a = CCB 281 i CCB 282):
Anv./ +PETRUS : DEI : GRACIA : REX
Rev./ CIUI - TASB – ARChʼ - NONA
La interpunció entre les paraules es fa, com en els tipus
anteriors, mitjançant parelles de punts o anelletes en vertical.
Amb aquestes característiques s’encunya un dels dos tipus de
mig croat que coneixem a nom de Pere III (CGMC 2228a per
als croats amb tres punts en el segon quarter del revers, i CGMC
2228 = CCB 288 = LMC 221 per a aquells amb una anella en el
segon quarter del revers). Hi ha un grup de variants d’encuny en
què les flors laterals es dissenyen amb sis pètals i amb la mateixa llegenda que el grup amb flors de cinc pètals (per a aquelles
peces on els tres punts del revers es troben en el segon quarter,
CGMC 2223b, i per a les que tenen en el segon quarter una anella, CGMC 2223c = CCB 283 i CCB 284).
Dins del grup 2 cal afegir tot un seguit de variants d’encuny i d’errors. En primer lloc, pel que fa a les modificacions
en la separació entre paraules, aquestes poden realitzar-se amb
aspes (CGMC 2223e) o creuetes (CGMC 2223f), en comptes
de punts/anelles; en segon lloc, hi pot aparéixer una flor de
cinc pètals a la dreta i una de sis a l’esquerra del vestit (CGMC
2223d). En tercer lloc, s’aprecia una T gòtica només a l’anvers
(CGMC 2223j per a les peces amb els tres punts del revers en
el segon quarter, i CGMC 2223i per a les peces amb anella
en el segon quarter del revers), només en el revers (CGMC
2223k) o en ambdues cares (CGMC 2223m i CGMC 2223l
per a les peces amb tres punts o anella en el segon quarter del
revers, respectivament), sempre dins del tipus de flors de cinc
pètals en el vestit, i en l’anvers i en el revers del tipus amb flors
de sis pètals en el vestit (CGMC 2223o per als croats amb tres
punts al segon quarter del revers, i CGMC 2223n per a aquells
amb anella en la mateixa posició). Tocant als errors de composició d’encuny, afecten l’anvers amb la forma PETUS en lloc
de PETRUS (CGMC 2223g), i en el revers amb la forma CIV
en lloc de CIVI (CGMC 2223h); resulta normal que, amb un
volum elevat d’encunys, que representen una tasca repetitiva
i ràpida, s’hi produïsquen errades de composició. Aquest alt
nombre d’encunys afavoriria, també, que alguns foren passats
per alt de manera involuntària pels encunyadors i els guardes
de la moneda. Gran part d’aquestes variants s’apleguen també
en el catàleg de Badia, però sense respondre a un ordre concret
(Badia, 1969: 82-83).
En el grup de flors de cinc pètals apareix una variació estilística en la qual el cabell del rei es dissenya acabat en un seguit de
línies corbes que semblen voler representar una mena de bucles.
Com en l’anterior cas, el centre del vestit va carregat amb una
creu equilàtera. Hi presenta dues variants principals, sempre amb
llegenda de caràcters gòtics amb interpunció de paraules, que pot
ser de punts/anelletes (CGMC 2224 per als tres punts del revers
al segon quarter, i CGMC 2224a per al segon quarter del revers
carregat amb una anella), amb parella de floretes (CGMC 2224b),
o sense separació entre paraules (CGMC 2224d i CGMC 2224e
en els casos en què en el segon quarter del revers apareixen els
tres punts o una anella, respectivament). El CGMC fa una distinció, una altra vegada, amb caràcter T de tipologia llatina, present
en tots els casos, i de tipus gòtic, aquest només en un exemple en
què apareix en revers (CGMC 2224c, amb el segon quarter del
revers carregat amb una anella). De la mateixa manera, fa notar
l’existència de dos errors d’encuny, un d’anvers amb la forma
PETRRS per PETRUS (CGMC 2224g), i un altre amb la forma
TASI en comptes de TASB (CGMC 2224f) en el revers.
Així mateix, el CGMC classifica com a única una variant
en què la creu equilàtera del centre del vestit està formada per
quatre anelletes (subgrup 2.3, vegeu la taula 3.10). Les flors
dels laterals del vestit porten sis pètals, i les llegendes d’anvers
i revers estan compostes amb caràcters gòtics (CGMC 2226 =
CruVS-411).
En el grup 3, les flors dels laterals són de sis pètals (CGMC
2225 i CGMC 2225a, amb aparició dels tres punts o anella en el
segon quarter del revers, respectivament, amb l’excepció d’una
variant en què n’apareixen de set: CGMC 2225 i CGMC 2225a,
amb presència dels tres punts o anella en el segon quarter del revers), mentre que el bust del rei, en el centre, porta, en comptes
d’una creu, una T. Per la seua banda, les llegendes estan formades, en anvers i en el revers, per caràcters gòtics:
Anv./ +PETRUS : DEI : GRACIA : REX
Rev./ CIUI - TASB - ARChʼ - NONA
Cal mencionar una variant en la qual la separació de les paraules de la llegenda no està formada per parelles de punts, sinó
per grups de tres punts en vertical (CGMC 2225b), com ja havíem vist en les peces de Pere II.
43
[page-n-63]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 3.12. Pesos publicats per als grossos de Barcelona de Pere III.
Taula 3.11. Pesos del CGMC per a les emissions de Pere III.
Denominació
Tipus
Pes
Tipus
Unitats
CGMC 2220 a 2220l
CGMC 2221
CGMC 2222
Des de CGMC 2223 a 2223o
Des de CGMC 2223 a 2223o
Des de CGMC 2225 a 2225c
CGMC 2226
CGMC 2227
CGMC 2228
CGMC 2228a
CGMC 2229
3,15
3,20
3,21
3,14
1,60
1,60
-
LMC 209 3,20
LMC 211 3,20
LMC 214 3,20
CCB 202 3,20
(=LMC 209)
CCB 234 3,20
CCB 237 3,17
CCB 238 2,95
CCB 239 3,17
CCB 240 3,15
Divisors
En darrer terme, el grup 4 canvia els motius del camp central
del vestit del rei per una única anella (CGMC 2227 = NCCAM 229).
Les flors són de sis pètals, i la llegenda està bastida amb caràcters
de tipus gòtic, i les seues paraules separades en l’anvers per grups
de tres punts en disposició vertical (CGMC 2229 = NCCAM 230).
Per a Crusafont, al començament del regnat de Pere III la talla
i pes dels croats havia de ser l’heretada de l’etapa d’Alfons III,
açò és, 78/M (taula 3.11). Amb tot, la «dolenta consideració» a
la qual arribaren els grossos d’argent, al llarg del regnat de Pere
III, obligà el rei a redreçar la situació i retornà la talla oficial de
les peces a 72/M; ara bé, sembla que la talla real va situar-se ràpidament en 74/M, una que els mercats hi podien acceptar. Per a
Crusafont, les constants crides de Pere III, algunes de les quals
anul·len altres anteriors, són la prova del desconcert: «el mercat»,
com l’autor l’anomena, «constituït per comerciants prou experts,
no era fàcil d’ensaronar», de manera que l’única eixida que li va
quedar al rei fou el suposat redreç de la moneda grossa. No hi
ha, per a aquest investigador, una altra explicació que el frau, ja
que «l’actitud del sobirà havia de ser, en tots els països, forçosament la mateixa: necessitava el crèdit de la moneda perquè si no
la cotització o for d’aquesta queia, però intentava fabricar-la de
la pitjor qualitat possible perquè així hi tenia el màxim guany»
(Crusafont, 1999: 77).
En la nostra opinió, es tracta d’una afirmació molt perillosa, d’entrada, per emprar termes d’economia moderna aplicats a
la medieval, com ara la comparació del for de la moneda amb la
cotització, quan es tracta d’un concepte lligat a l’equivalència i la
confiança, en què entren en joc molts factors. D’altra banda, per la
idea que qualsevol encunyació de moneda és fraudulenta: el rei ja
rep uns beneficis, gens reduïts, pel mateix metall, el procés de fabricació monetària, el canvi, la circulació, els impostos i més. Arriscar-se a l’enfrontament amb, en aquest cas, el municipi barceloní, i
amb el rebuig dels usuaris i el possible ús d’altres tipus monetaris,
resultaria un perill massa gran per a aconseguir uns pocs guanys
més. O, és que també el consell municipal de Barcelona hi estava
d’acord? Fabricar moneda de la pitjor qualitat possible, com sosté
Crusafont és, de totes totes, un vertader despropòsit, pel fet que,
només lliurar-la, l’oligarquia comercial, els comerciants i tota mena
d’usuaris la rebutjarien en veure’s estafats per l’autoritat reial i pel
mateix municipi (taula 3.12).
Considerem que té raó quan afirma que la distribució de
pesals, o de manera equivalent, el manament d’establir taules
de comprovació en els llocs públics dels municipis, fou una
44
Pes
Tipus
Pes
Tipus
Pes
CCB 241
CCB 247
CCB 250
CCB 251
CCB 256
CCB 259
CCB 260
CCB 264
CCB 278
(=LMC 214)
2,60
2,98
2,61
3,05
3,15
3,14
3,19
3,18
3,20
CCB 283
CCB 285
CCB 288
(divisor)
CCB 290
CCB 292
CCB 304
3,19
3,15
1,60
3,21
3,22
3,07
operació a la desesperada per a salvar la confiança en la moneda.
En qualsevol cas, Crusafont insisteix en el fet que, d’una reduïda
mostra estudiada, 19 en concret, cap dels pesals «compleix la
talla legal de 72», i que «només tres dels dinou exemples del
conjunt es troben entre les talles 72 i 73. Si apliquéssim [...] la
talla 76 per als pesals, onze croats [...], el 58%, haurien d’ésser
retirats i canviats» (vegeu taula 3.13). Finalitza afirmant que,
anys després, el rei es decidiria per l’ús d’un pesal encara major,
de 80/M, per a pesar els grossos, podent salvar fins al 75% de
les peces: és possible que els pesals foren cada vegada majors,
encara que no tenim constància documental del seu ús reial,
però en cap moment fa referència al fet que aquest ampli marge
de tolerància siga causat, principalment, pel cada vegada pitjor
estat de la moneda, malgrat les contínues prohibicions de llimarla i retallar-la.
Taula 3.13. Pesos d’un conjunt de 19 croats barcelonesos
de Pere III (adaptada de Crusafont, 1999: 89).
Talles
Pesos*
72
73
74
75
76
77
78
79
80
81
82
83
84
85
86
87
88
89
3,25
3,20
3,16
3,12
3,08
3.04
3,00
2,96
2,93
2,88
2,85
2,82
2,79
2,75
2,72
2,69
2,66
2,63
Nombre de croats
3
1
4
3
2
1
1
2
1
1
* Mitjana dels pesos dels croats: 3,0036 g (19 exemplars);
mitjana dels pesals ben conservats: 2,89 g (4 exemplars);
mitjana de tots els pesals: 2,854 g (7 exemplars).
[page-n-64]
l’objecte d’estudi: la moneda grossa de barcelona
En el sistema mètric decimal veiem que el regnat de Pere III
comença amb croats al voltant de 2,99 g, mentre que en el moment del suposat redreç arriben a situar-se al voltant dels 3,15 g;
els divisors del primer moment es trobarien en uns 1,49 g, mentre que els del redreç els trobaríem en 1,57 g. La hipòtesi resulta
complicada de sostindre: els croats del primer moment del regnat
no es troben al voltant dels 2,99 g de pes, sinó en una mitjana de
3,15 grams. Els del suposat redreç arriben als 3,20 g i 3,21 g, quan
haurien d’estar, precisament, al voltant dels 3,15 g que corresponen a una fabricació de 74/M.
En el depòsit del carrer de la Llibertat la mitjana de les peces de
Pere III se situa en 3,1403 g, xifra que té en compte les variacions
de pes per les monedes retallades, llimades o mal conservades; la
freqüència d’aquesta mostra es troba en 3,20 g. No hi ha una pujada
sobtada dels pesos en els croats de Pere III, perquè es confon pes
amb talla. Els pesals monetaris mostren el rang d’acceptació de pes
dels grossos d’argent, situat entre 72/M i 78/M com a màxim: és
a dir, els pesals no reflecteixen la fabricació a la seca dels croats,
que seguia sent de 72/M. Amb una moneda retallada, molta de la
qual pesava per damunt de 78/M, el rei havia de prendre mesures
per a evitar el rebuig dels usuaris, de manera que havia de marcar
límits al pes acceptat, per a poder sanejar el circulant. Si les crides
a pesar els grossos d’argent són contínues és pel fet que, per molt
que es tracte de tindre moneda grossa bona circulant, la descompensació respecte a la moneda menuda continua provocant el retall
i llimadura sistemàtics dels croats. Poc podia fer davant d’açò, més
que tractar de calmar els mercats, com ja hem indicat en diverses
ocasions i, sobretot, els comerciants, molts dels quals formaven
part del consell municipal de Barcelona, el més preocupat per la
bona qualitat de la moneda d’argent. En paraules de M. Barceló,
«fins i tot, pagesos i ciutadans estan disposats pagar un impost als
poders encunyadors a canvi de la conservació recta de la moneda»
(Barceló, 1993: 69). Imaginem la quantitat de moneda circulant tan
retallada que ni tan sols encaixava en aquests marges de pesada.
En 1365 la frontal oposició de les Corts de Tortosa a realitzar canvis en la fabricació dels grossos de Barcelona és, també, una prova molt important per a demostrar que interessava
mantindre la moneda a 72/M, de la manera que s’havia jurat;
precisament, aquella és la talla a la qual la reina Elionor hagué
de prometre retornar la moneda, després de la controvertida i
fracassada proposta del rei.
Els marges de tolerància, no tant del rei com del conjunt dels
usuaris per a l’acceptació dels croats curts, es troben en un pes
d’entre 72/M i 76/M, 78/M o 74/M, segons el moment, la qual
cosa no significa que la seca estiga fabricant monedes a 76/M,
ni molt menys per damunt d’aquesta xifra. Fins i tot els divisors
entren dins dels càlculs que permet l’oscil·lació de la seca i la
penalització a la qual es troben sotmesos de manera efectiva en
la seua fabricació: fins i tot desgastats, els dos mitjos croats recollits en el CGMC, amb una mitjana de pes d’1,60 g, es troben
per damunt de la meitat del pes d’un croat de 72/M.
3.4. PERIODITZACIÓ DEL GROS D’ARGENT DE
BARCELONA
L’evolució del croat està marcada per diverses etapes que M.
Crusafont ja va fer notar. Tot i que que aquest autor parlava de
fins a set divisions (Crusafont, 1996: 168-170), la informació
bàsica pot resumir-se en tres agrupacions:
- Primera etapa: entre la creació de la moneda, en el regnat de
Pere II, i el començament del redreç en temps de Pere III.
- Segona etapa: del redreç de Pere el Cerimoniós al control
municipal amb Ferran II.
- Tercera etapa: època moderna, entre Carles I i Felip IV, quan
el croat s’equipara a la moneda castellana i els monarques
tracten de recuperar les competències sobre la moneda,
exercides pel govern municipal de Barcelona.
S’ha insistit molt, al llarg de les pàgines anteriors, en el parany interpretatiu que suposa la hipòtesi plantejada per Crusafont, i altres investigadors que es basen en ell, quant a l’augment
progressiu del tallatge dels grossos d’argent de Barcelona en la
seca, almenys pel que fa al període desenvolupat entre els regnats de Pere II i Pere III (taula 3.14). Pensar que el nombre de
peces que ixen d’un marc d’argent resulta variable i pateix oscil·
lacions a voluntat dels monarques val a dir que la Corona està
portant a terme un enorme frau amb la moneda; d’aquest frau
hauria de participar l’arrendador de l’encunyació, mentre que
el municipi barceloní, i els dos guardes de la moneda escollits
per ell, també n’haurien de ser còmplices o, encara que resulta
més complicat de creure, no saber-ne res. És difícil alterar de
manera sistemàtica la moneda d’argent entre l’any 1285 i les
acaballes de la dècada de 1360 sense que els consellers de Barcelona eleven cap queixa; però, aleshores, per quina raó davant
qualsevol modificació de la qual tenim constància documental
sí que s’oposen, i de manera ferma, i no davant de l’augment de
la talla a caprici dels monarques?
Si acceptem que així ocorre, que el rei, a voluntat seua, altera
la moneda de Barcelona o qualsevol altra (recordem el panorama de les manipulacions de Pere I), ens hauríem de trobar amb
un enorme desori monetari, pel fet que una de les bases del gros
és la seua equivalència amb el diner menut de tern. Augmentar
el nombre de peces que ixen d’un marc a la seca, com ja hem
assenyalat, equival a reduir el pes de les monedes; però el marc
Taula 3.14. Evolució de la talla del croat. Peces per
marc de Barcelona (segons Crusafont, 1996).
Període
Talla
Pere II (creació, 1285)
Pere II
Alfons II
Jaume II
Alfons III
Pere III
Pere III (redreç)
Martí I – Ferran I
Alfons IV – Renat d’Anjou
Ferran II
Carles I
Felip II – Felip III
Felip IV
Felip IV
Carles II
Carles II (1698)
Felip V
Carles III
72 (oficial)
72-74
73-76
74-77
78
78
74 aprox.
74
72
73-76
A prop de la legal
75’5
76 (oficial)
75’5-80 (real)
90-94
110
82-86
105/110
45
[page-n-65]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
lligat té el pes que li pertoca i, per tant, a major nombre de monedes per marc, menor composició en metall preciós. Nogensmenys, observem que el desordre arriba per la descompensació
no per la manca de plata en els grossos, sinó per la manca en els
menuts; és a dir, que els croats tenien la quantitat d’argent que
els corresponia amb la llei que els pertocava. Després d’anys
corrent sense gaire encunyacions noves, els diners de tern es
trobaven força desgastats, perdent cada vegada més percentatge de composició intrínseca en metall preciós, de manera que
aplegà un moment en què l’argent que contenien dotze dinerets
era menor a l’argent d’un croat. Ací començaren els problemes.
Davant del fet que els usuaris entreguen amb un croat major
quantitat de plata que amb dotze diners, primer s’opta pel retall i la
llimadura dels grossos, amb l’objectiu de retirar i acumular argent.
Ningú estava disposat a perdre riquesa quan la podia atresorar o
podia pagar a la baixa amb diners grossos curts d’argent, que havien
de ser acceptats per obligació segons les distintes crides reials,
encara que amb diferències depenent del moment. Per al rei també
representava un entrebanc, per tal com la recaptació d’impostos en
moneda menuda o en moneda grossa comportaria el mateix valor,
però no la mateixa quantitat d’argent retornat, un fet molt important
perquè li afectava de manera directa.
Pere III actuà quasi a la desesperada durant el seu regnat,
tractant, primer, de posar ordre en un circulant menut desgastat
i en un gros molt manipulat pels usuaris; en segon lloc, calmant
els ànims dels usuaris, sobretot dels comerciants i dels consellers barcelonins per a evitar una pèrdua de confiança que podria
fer caure la moneda; i, en darrer terme, mantenint les encunyacions per a seguir rebent els beneficis derivats de tot el procés.
Cap de les tres mesures s’entén per si mateixa, perquè totes plegades formen gran part de la política monetària catalana del regnat de Pere III. Enfront d’una moneda esgotada que continuava
descompensada i llimada i a la qual no s’hi podia apujar el for ni
aplicar-hi canvis, el rei decidiria abandonar la seua encunyació
i centrar-se en una nova peça d’or, anomenada florí d’Aragó,
molt més rendible i millor acceptada.
Sembla que la confusió podria trobar-se en els conceptes de fabricació de seca, que alguns anomenen «talla de seca», i el pes efectiu de circulació, o «talla acceptada», que no és més que el pes que
accepten els usuaris. Amb certes oscil·lacions pròpies del procés de
fabricació monetària, la seca fabrica els croats a 72/M. És la talla
oficial, real o reial, com se la vulga anomenar; quan ixen de la casa
de la moneda es troben aforats a 12 diners de tern, perquè així ho ha
manat el monarca, amb el beneplàcit dels consellers de Barcelona.
Tanmateix, en començar a circular, ocorre que l’equivalència real
no és d’un sou de menuts, perquè dotze diners de tern tenen menys
plata que un gros: llavors, els usuaris li atorguen una equivalència
superior, la qual cosa no fa més que augmentar la descompensació. A més a més, ben prompte les monedes grosses deslliurades
comencen a ser tosquirades pels usuaris, de manera que la moneda
nacsa és cada vegada més comuna en el circulant; es dona el fet
que un croat fabricat a 72/M no pesa en les balances dels mercats
a 72/M, sinó a una xifra per damunt. S’estableix, llavors, un pes
màxim al qual s’accepta la moneda grossa com a pagament abans
de rebutjar-la per curta, que no feble. Així, com que el retall dels
grossos d’argent és en cada regnat major, el pes d’acceptació és
també cada volta més elevat; serà Pere III qui, per a apaivagar els
usuaris i tota mena de comerciants, menuts i benestants, comence
a distribuir pesals de croat amb un pes màxim acceptat de fins a
76/M: tots aquells grossos per damunt d’aquesta xifra haurien de
ser rebutjats. Ara bé, insistim en el fet que la moneda d’argent de
Barcelona continuava eixint de la seca a un pes pròxim a les 72/M,
tenint en compte les oscil·lacions en la fabricació. Aquestes oscil·
lacions de pes durant el procés d’encunyació són les que, per exemple, portarien a una acceptació dels croats de Pere II i Alfons II, en
principi els menys retallats, a un pes un poc superior al de les 72/M.
Per aquesta raó, en la taula 3.15 presentem una proposta de
treball amb què tractem d’establir una hipòtesi de pes màxim
acceptat i equivalència màxima acceptada pels usuaris. La cada
vegada major bretxa existent entre el for reial i el for real, o el
que s’hauria d’acceptar per un gros d’argent, portaria als greus
problemes de la centúria següent.
A propòsit de l’evolució del gros d’argent barcelonés, la
nostra hipòtesi es basa en la divisió en tres etapes, que comprenen des de la seua creació, en 1285, fins a la seua extinció
l’any 1716. D’aquestes tres, ens interessa més que cap altra la
primera, per ser la que emmarca el conjunt del depòsit del carrer
de la Llibertat i la que centra tot aquest treball:
Primera etapa
Entre 1285 i les acaballes de la dècada de 1360. La seca talla a
72/M i s’aplica un for a 12 diners de tern, però l’equivalència hi
arribaria fins a 15/18 menuts ternals, quantitat a la qual els usuaris
podien acceptar els croats tenint en compte les oscil·lacions
de fabricació i els retalls cada vegada més continus. Les
oscil·lacions de pes del gros, a causa fonamentalment d’aquests
retalls, obliguen a acceptar-lo en els mercats amb un marge de
tolerància de fins a 76/M, encara que superen aquesta xifra i
arriben a situar-se en 78/M en el regnat de Pere III. La posada
en circulació de florins d’or d’Aragó marcaria la fi de la moneda
grossa d’argent, ja en plena decadència; la ràpida acceptació de
la nova moneda d’or en tots els àmbits de la vida arraconaria el
Taula 3.15. Hipòtesi d’evolució de l’acceptació de pesos i equivalència en la primera etapa del gros.
46
Període
Talla
Pes màx. acceptat (hipòtesi)
Aforament
Equivalència
acceptada
Pere II
Alfons II
Jaume II
Alfons III
Pere III
72/M
72/M
72/M
72/M
72/M
72/M – 72/M+
72/M – 72/M+
72/M – 72/M a 74/M
72/M – 74/M a 76/M
72/M – 78/M
72-76/M (màxima obligatòria)
12 d.
12 d.
12 d.
12 d.
12 d.
12 d.
12 d.
12 d. (+?)
12/15 d.
12 d. a 15/18 d.
[page-n-66]
l’objecte d’estudi: la moneda grossa de barcelona
Figura 3.16. Grossos d’argent de
la seca de Barcelona de la segona
etapa:
a
b
a) Mig croat de Martí I (Aureo &
Calicó 384, 17/02/2022, lot 272).
b) Croat d’Enric de Castella (Aureo
& Calicó 237, 27/10/2011, lot 592).
c) Terç de croat de Pere de Portugal,
encunyat a Cervera durant la guerra
civil catalana (Aureo & Calicó 384,
17/02/2022, lot 421).
c
d
a
b
d) Croat de Ferran II (GNC-MNAC,
034271-N).
Figura 3.17. Grossos barcelonesos de
la tercera etapa:
a) Croat de Felip II de Castella
(GNC-MNAC, 015616-N).
b) Mig croat de Felip III de Castella
(GNC-MNAC, 027704-N).
c
d
c) Croat de Carles II de Castella, data
1675 (Soler y Llach 15/06/2022, lot
1309).
d) Croat de Carles II, data 1698 (Soler y Llach 15/06/2022, lot 1314).
e) Croat de l’arxiduc Carles d’Àustria
(GNC-MNAC, 015819-N).
e
croat i el rei decidiria paralitzar les encunyacions per a centrarse en la producció d’una moneda amb què poguera aconseguir
majors beneficis. Com assegurava M. Barceló, no hi ha un
estat benevolent que bata moneda per a facilitar els intercanvis
comercials, sense més; sense percepció de benefici, o amb majors
possibilitats de rendibilitat d’altres tipus monetaris, la producció
s’abandona (Barceló, 1993: 69).
Segona etapa
Desenvolupada entre els regnats de Martí I i d’Alfons el Magnànim / Joan II. És el període de la reinvenció del croat. Martí
I tracta d’alterar la talla i composició d’una moneda que no pot
tornar a ocupar el nínxol de circulant del qual ha sigut desplaçada pel florí. Ara bé, el zel dels consellers de Barcelona per mantindre els seus privilegis no permet les alteracions. És una etapa
molt curta, marcada per les fortes oscil·lacions en l’aforament
f
f) Croat de Felip V d’Espanya (GNCMNAC, 016191-N).
del croat, en el context de la lluita pel poder municipal entre la
Biga i la Busca. La guerra civil catalana i els intents de modificació de Joan I a les acaballes del seu regnat marquen la fi
d’aquesta etapa (fig. 3.16).
Tercera etapa
Represa per part de Ferran II i època de la Monarquia Hispànica. Marcada per la manca de numerari menut, les reformes d’aquest, i per fortíssimes oscil·lacions en el pes i,
ara sí, en el tallatge i la fabricació de les peces grosses d’argent. El gros de Barcelona, en aquest moment, té poc a veure
amb el que era. Aquest darrer període del croat finalitza amb
l’accés al tron de la dinastia borbònica i la implantació dels
Decrets de Nova Planta (1716), que eliminen la moneda
pròpia de Barcelona i imposen un sistema monetari únic i
centralitzat (fig. 3.17).
47
[page-n-67]
[page-n-68]
4
Una àrea monetària compartida
4.1. LA MONEDA DEL COMTAT DE BARCELONA
ENTRE ELS SEGLES XIII I XIV
La moneda barcelonesa, entre els segles XIII i XIV, fou acceptada i utilitzada en gairebé tots els territoris sota l’òrbita
del comtat de Barcelona i, també, al Regne de València; convé
remarcar l’excepció de Lleida, els paers de la qual, en 1340,
sol·licitaren l’entrada en el curs de la moneda de Barcelona, per
a tornar només uns anys després al diner jaqués que hi corria
abans (Botet, 1908-1911, II: 118). La moneda barcelonesa havia recorregut un llarg camí fins a estabilitzar-se en el diner de
tern en 1258. Segons la descripció que ens deixà J. Salat, la
Barcelona dels segles XII i XIII havia de viure en el més complet «desori monetari»: hi havia «sueldos de uneto, bossonayes,
de cuaterno, de duplenco, de terno», i encara hi afegeix que hi
corrien «sueldos de oro, plata, menudos de plata, barceloneses,
jaqueses, valencianos, melgorienses, morlaneses, agrimonteses,
ausoneses, bisuldunenses, empurienses, cerdañeses, roselloneses, de uneto, de cuaterno, de doblenc, de terno y [...] sueldos
raimundenses». El panorama numismàtic baixmedieval sembla
caòtic a causa de la gran quantitat de moneda existent, tant que
el mateix J. Salat sentenciava que «tantos eran los sueldos cuantos eran los condes de Cataluña que mandaron batirlos» i tots hi
circularien alhora (Salat, 1818, I: 72).
La realitat, tot i així, seria distinta, i l’opinió de J. Salat pareix prou exagerada: ni el desori monetari fou tan greu, ni la
quantitat de monedes que anomena arribaren a circular al mateix
temps ni en les mateixes condicions de valor o equivalència. Encara que algunes peces antigues s’hi pogueren estar fent servir,
moltes d’elles, com els sous d’unet o els diners quaternals (substituïts per la moneda doblenca en 1222), serien ja molt residuals,
fins i tot inexistents, en la segona meitat del segle XIII.
Si bé hi havia una gran quantitat de peces foranes circulant pel
comtat de Barcelona, aquestes solien ser minoritàries davant de la
moneda pròpia. Les monedes foranes amb major acceptació van
ser aquelles que presentaven una millor estabilitat i composició,
sobretot en els moments en què la moneda pròpia del comtat de
Barcelona fou el feble diner de doblenc; el comerç de drap i la llei
ternal afavoriren, abans de 1258, la introducció massiva de diners
melgoresos i tornesos, per damunt d’altres monedes estrangeres,
en el circulant de Barcelona. Les monedes grosses foranes, d’altra
banda, s’empraren sobretot en els grans volums d’intercanvi o en
els pagaments elevats, per una senzilla raó de comoditat: val a
dir que resultaven més manejables unes poques monedes grosses
que diverses desenes de monedes menudes de billó. La moneda
barcelonesa menuda, en canvi, s’usava d’una manera més quotidiana, per als pagaments de valors de compra xicotets i mitjans.
Amb tot , el que hem dit no és una divisió estàtica. Cal tindre en
compte, a més a més, que l’ús d’aquestes monedes foranes estava
lligat a l’acceptació entre particulars i que no es podien fer servir
per al pagament d’impostos.
4.1.1. la moneda de doblenc
La moneda de doblenc, doblenca o diner de doblenc començà
a batre’s a la seca de Barcelona en 1222, per manament del rei
Jaume I (fig. 4.1). El nom prové de la seua composició intrínseca, caracteritzada per una llei de 2 diners d’argent sobre 12
diners: val a dir que presenta 2 diners d’argent i 10 diners de lliga, que equival a una sisena part de fi en la seua composició (al
voltant d’un 16,5% d’argent o, de manera equivalent, 0,18055 g
d’aquest metall; vegeu Balaguer, 1999: 58).
La introducció de la moneda doblenca representava un retrocés
respecte a la llei de la moneda d’Alfons I que circulava fins a
aquell moment, anomenada quaternal per la seua composició de
4 diners d’argent i 8 diners de lliga (0,33 g). Malgrat la seua pitjor
composició, la moneda doblenca fou ràpidament acceptada per
tractar-se d’una peça estable en què els mercats podien depositar
la seua confiança; després de les contínues manipulacions de
Pere I sobre la moneda de quatern, aquesta havia patit molt les
49
[page-n-69]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Figura 4.1. Diner de doblenc encunyat a Barcelona per Jaume I
(MEV, Museu d’Art Medieval, Vic, inv. 23112; 17 mm).
oscil·lacions i havia experimentat una gran pèrdua de credibilitat,
i com que circulava com a moneda curta i manipulada, les
queixes dels barcelonesos solien ser prou habituals. La moneda
de doblenc no havia de variar ni la seua talla ni la seua composició
intrínseca, i el rei havia jurat no mudar-la: els usuaris tendiren a
valorar la seua estabilitat en composició d’argent, per damunt de
la quantitat. De fet, en 1253, havent passat trenta-un anys des de
la seua introducció, Jaume I i el seu fill, l’infant Pere, s’aferraven
a la llei doblenca pel seu bon funcionament i la seua acceptació
generalitzada i, al capdavall, renovaren el compromís de no
variar-ne la composició, ni restringir-ne l’àrea de circulació,
durant la resta de la vida del monarca i fins a deu anys després de
la seua mort (Salat, 1818, II: 3, doc. IV).
La talla de la moneda de doblenc es trobava en 108 sous
per cada marc d’argent de Barcelona, la qual cosa vol dir que
cada marc havia de rendir al voltant de 1.290 diners doblencs;
i que cada diner doblenc tenia una composició aproximada que
varia, segons autors, entre els 0,18055 g i els 0,18099 g d’argent
(Balaguer, 1999: 59). Quant al pes de cada peça, es trobaria al
voltant dels 1,09 grams, pel fet que s’ha de calcular a partir de
marcs lligats. El diner doblenc hi circularia entre els anys 1222
i 1258, quan fou substituït pel diner ternal; A. M. Balaguer calcula, per a una moneda amb més de trenta anys de durada, un
volum d’encunyació d’uns dos milions de peces, xifra que ens
resulta excessivament baixa (Balaguer, 1999: 89).
Malgrat el jurament de no mudar la moneda de doblenc, en
1257 Jaume I va prendre la decisió de rellevar-la per la moneda
de llei ternal, de manera que equiparava així el numerari del
comtat de Barcelona al dels regnes d’Aragó, València i Mallorca. El rei hagué de demanar la dispensa del papa Alexandre IV
perquè el manament no acabara en perjuri, ja que només quatre anys abans havia tornat a jurar mantindre el diner doblenc;
l’exoneració li va ser concedida aquell mateix any (Salat, 1818,
II: 4, doc. V). La nova moneda començaria a batre’s a Barcelona
a partir de l’1 d’agost de 1258 (Salat, 1818, II: 6, doc. VII).
La mutació monetària comportava un canvi a raó de dos
diners de doblenc per un de tern (Salat, 1818, II: 5, doc. VI).
Jaume I es va veure obligat a intervindre en l’equivalència de
pagaments d’alguns deutes que s’havien d’efectuar en moneda
doblenca, atés que després de la introducció de la moneda de
tern encara existien dubtes de com calcular el canvi entre l’una
i l’altra. Per a realitzar-lo, s’instituí una taula on, en un termini
de fins a huit mesos des de l’ordre reial del 8 de setembre de
1258, tots els creditors, tant cristians com jueus, i tots els deutors, havien de pagar un diner nou o de tern per dos dels antics
o de doblenc; passat aquest termini, els deutes es pagarien a dos
diners de tern per tres doblencs. El mateix document el dirigiria
50
Jaume I, de manera expressa, als jueus de Barcelona, penalitzats
en el canvi amb algunes condicions, així com als de la resta de
territoris catalans (ACA, RC 9: 60r = DJIA, 1039 i 1040, v4).
El 26 de juny de 1260 Jaume I hagué de recordar que tres
sous o diners de moneda doblenca havien d’equivaldre a dos
sous o diners de la ternal quan un ciutadà de Barcelona va voler obligar un matrimoni de forners als quals tenia en emfiteusi
a canviar un cens de 7 sous setmanals en moneda vella per la
mateixa quantitat en diners ternals, fet que denunciaren per anar
contra iusticiam (ACA, RC Cartes Reials, Jaume I, 65; Salat,
1818, I: 114). Hi hagué algunes excepcions, com va ocórrer amb
les distribucions dels canonges del cabiscol de Barcelona i del
bisbe de la mateixa ciutat, que van veure permutada la moneda vella per la nova a raó d’1:1 en 1274 (Salat, 1818, I: 114;
Botet, 1908-1911, II: 41). A propòsit d’altres obligacions entre
particulars es donava l’ordre que en tots els deutes que acabaren
en Pasqua de Resurrecció s’esbrinara el valor de l’aureo o morabatí en moneda doblenca i es pagara en ternal; els deutes de
valor indefinit, per contra, s’haurien de pagar en moneda de tern
esbrinant el valor de l’aureo en el moment en què foren contrets.
En ambdós casos, el càlcul per al canvi s’hauria de fer a partir
del valor de la moneda d’or (Salat, 1818, II: 5, doc. VI). Encara
en 1267 les crides reials continuaven sent més o menys constants perquè tothom complira amb la taxa de canvi. En aquell
any, s’estimava una commutació de 1000 sous de diners doblencs per 666 sous de diners de tern (Botet, 1908-1911, II: 42).
4.1.2. la moneda ternal
El diner de tern o ternal, també anomenat de manera excepcional
coronatorum (Botet, 1908-1911, II: 41; aquest nom no apareix
mai en la documentació), fou introduït l’any 1257 en el comtat
de Barcelona en substitució del diner de doblenc i fou començat
a batre’s l’any següent (fig. 4.2). El diner de tern es creava amb
llei ternal, 3 diners d’argent sobre 12 diners, la qual cosa equival
a una quarta part d’argent en la seua composició; açò millorava
el fi del diner doblenc, que posseïa només una sisena part de
metall preciós en la seua llei. La talla del menut ternal fou establida en 18 sous de diners i 20 sous de malles per cada marc
lligat de Barcelona, sense que hi haguera cap diferència formal,
a excepció de talla, mòdul i pes, entre diners i divisors (Botet,
1908-1911, II: 40). Cada diner, llavors, contenia al voltant de
0,2708 g d’argent en la seua composició (Balaguer, 1999: 59).
El sistema ternal ja s’havia introduït a Aragó en 1236, i a València i a Mallorca en 1247; a desgrat del bon funcionament de
la moneda doblenca, el comtat de Barcelona es va veure forçat,
en certa manera, a equiparar-se al sistema ternal vigent en els
altres territoris, sobretot pels problemes d’equivalència que havia de causar tindre una moneda de composició més baixa que
les restants (Sanahuja, 2013: 192). Amb l’entrada de Barcelona
dins d’aquest sistema, la moneda de tern barcelonesa adquirí
una equivalència 1:1 amb el reial valencià; el cas del diner jaqués, com veurem, fou distint, perquè el valor de compra tant en
la segona meitat del segle XIII, com al llarg del segle XIV, va
patir fortes oscil·lacions i un increment constant que va fer que
els jaquesos deixaren de circular fora d’Aragó.
La nova moneda es declarà exclusiva i amb circulació perpètua
als territoris del comtat de Barcelona i, també, als del Rosselló, la
Cerdanya, el Vallespir i el Conflent. Amb la creació de la moneda
de tern, Jaume I i el seu fill, l’infant Pere, juraren als consellers i
[page-n-70]
una àrea monetària compartida
a
b
c
Figura 4.2. Diners de tern de la seca de Barcelona: a) Jaume I
(Tresor de la Reina Mora, MPV 8509; 18 mm); b) Jaume II (MPV
46027; 18 mm); c) Pere III (Áureo & Calicó 335, 19/09/2019,
lot 448).
prohoms de la ciutat de Barcelona que ni ells ni els seus successors
l’alterarien ni en talla, ni en llei ni en tipus (Salat, 1818, II: 6,
doc. VII). El jurament del rei i de l’infant, d’immutabilitat de
la moneda, als consellers i prohoms de Barcelona, fou una gran
victòria, en paraules de M. Crusafont, per als barcelonins, pel fet
que, d’una banda, havien lligat al monarca mitjançant el control
directe de l’encunyació de moneda a través del nomenament
d’homes de confiança que vetlaren pel correcte desenvolupament
de les disposicions pactades en el document de creació del diners
ternals (els guardes de la moneda) i, d’altra banda, havien escapat
de les compensacions fiscals o monedatges que solien acompanyar
a aquest tipus de juraments d’inalterabilitat monetària (Crusafont,
1989: 144), com ocorreria, poc després, amb la imposició de
l’impost del morabatí al Regne de València a canvi de la promesa
reial de no mudar, a perpetuïtat, els diners valencians (un impost
que es convertiria en una potent eina de recaptació, almenys fins
a mitjan segle XIV, però també en un mitjà molt important de
negociació política; a propòsit d’açò, vegeu l’excel·lent treball
de Baydal, 2020), o amb el canvi de la moneda murciana a la
valenciana en temps de Jaume II.
La ciutat de Barcelona, consegüentment, aconseguia diversos
privilegis en permetre al rei Jaume I mudar la moneda de doblenc
per la de tern. El primer d’ells fou assegurar-se el control de les
encunyacions a la seca de Barcelona, fet que faria fracassar l’intent
de batre grossos d’argent en 1268, i que retardaria fins a 1285 la
creació d’una moneda grossa pròpia; se’ls concedia als consellers
i prohoms de la ciutat de Barcelona la facultat de triar dos homes
perquè actuaren com a custodis de la moneda, amb el nom de guardes, i vigilaren el procés de fabricació d’aquesta perquè es desenvolupara d’acord amb la legalitat pactada. Així mateix, s’asseguraven
que ni el monarca ni els seus successors podrien encunyar moneda
a la seca barcelonesa sense la seua autorització i que, quan així
succeïra, fora per una necessitat pública, és a dir, per mancança
de moneda, i s’hauria de batre amb la mateixa llei, tipus i talla que
s’havia pactat (Salat, 1818, II: 6, doc. VII). En suma, els consellers i prohoms de la ciutat de Barcelona aconseguiren que el rei
jurara no només no tornar a fer canvis en la moneda de Barcelona,
que a partir d’ara tots els documents l’anomenarien perpetua, ni
en llei, ni en tipus, ni en talla, sinó que també assolien la garantia
que el rei anava a vetlar per la bona qualitat de la moneda i alhora
perseguir tant la moneda falsa com els falsaris, mentre la ciutat de
Barcelona controlaria, de manera efectiva, la producció i el permís
de producció dels diners i tot sense necessitat de compensar el rei
amb indemnitzacions impositives. A més a més, el rei no rebria cap
benefici propi pel canvi de moneda, a causa del seu caràcter paritari, allunyat d’allò més estricte i costós de les antigues mutacions
monetàries, encara que el guany acabaria aplegant-li per altres vies,
com ara la producció de moneda.
En vida de Jaume I, tenim coneixement de dues emissions
de moneda de tern encunyada a la seca de Barcelona. La primera correspon a l’1 d’agost de l’any 1258, i foren nomenats
custodis, o guardes, el moneder Guillem i un altre personatge
anomenat Bernat d’Aversó, i mestre de la moneda Joan Deçà
i, sembla que després d’ell o al mateix temps, Bernat Andreu
d’Estella. Així mateix, coneixem un guiatge atorgat pel rei al
mercader de Tolosa, Bartomeu Beguí, per a portar a la seca de
Barcelona matèria primera amb què començar el batiment de
la moneda (Botet, 1908-1911, II: 40-41). La segona emissió es
dugué a terme l’any 1270 (tot apunta que entre 1270 i 1271),
arrendada per Artal Deçà i Martí Dez Trillas, i s’encunyaren
25.000 marcs d’argent (Botet, 1908-1911, II: 42), una quantitat bastant més raonable que aquells 2000 marcs d’argent que
assenyalaven Crusafont i Balaguer per a la moneda doblenca
(Crusafont, 1982: 83; Balaguer, 1999: 92).
Ni Pere II ni Alfons II van batre menuts a la seca barcelonesa; Jaume II n’encunyaria de manera més o menys continuada
entre els anys 1309 i 1327 (Sanahuja, 2013: 193-194). Alfons
III en produí de manera bastant residual i, durant el regnat de
Pere III, les emissions continuarien fins a l’any 1381, però amb
un volum de fabricació molt baix (Crusafont, 1989: 153). La
seca de Barcelona no tornaria a encunyar menuts ternals fins
al regnat de Ferran II, un parèntesi que abraça l’esgotament del
sistema monetari barcelonés a les acaballes del regnat de Pere el
Cerimoniós, així com l’intent de revitalització efectuat des del
regnat de Martí l’Humà: amb Joan I, aquest esgotament es va fer
palés, mentre que els experiments de Martí I, que necessitava
refer el sistema, sovint desapareixien aviat.
Fins a l’any 1381, si més no, totes les emissions
barceloneses de menuts ternals repetiren el mateix esquema
compositiu: en l’anvers apareix, en el centre del camp,
el bust del rei, orientat a l’esquerra i coronat, envoltat per
una llegenda al·lusiva a la ciutat emissora (pot presentar-hi
diverses variants com ara BARQVINONA o BA’QINONA)
entre dues gràfiles de punts; pel que fa al revers, s’hi mostra
una creu passant que divideix tota la cara de la moneda en
quatre quarters, de manera que en cadascun d’ells es col·loca,
de manera alterna, un cercle i un grup de tres punts que formen
un triangle. La llegenda del revers fa menció a l’autoritat
emissora, el monarca, i es troba també, com la de l’anvers,
entre dues gràfiles de punts. Aquest és el model que heretaria
el gros d’argent de Barcelona a partir de l’any 1285.
51
[page-n-71]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
4.1.3. el gros d’argent en el context del circulant de barcelona
La moneda grossa de Barcelona va estar molt lligada al comerç, per la facilitat que aportava per al pagament de volums
de transacció grans que, generalment, resultava complicat realitzar amb menuts a causa de la gran quantitat de peces que
exigien (raó per la qual, d’altra banda, s’havien estat emprant
monedes grosses foranes com ara els tornesos). No hauríem de
parlar de «moneda comercial», malgrat que aquest nom ha sigut
usat a voltes per la historiografia catalana; millor, podríem dir
que es tracta d’una moneda amb avantatges per a la pràctica
del comerç i la mercaderia, per la qual cosa fou ràpidament acceptada per l’oligarquia comercial i la resta de comerciants i
mercaders barcelonesos. A pesar d’aquest caràcter, però, aconseguí introduir-se ben prompte en intercanvis més quotidians,
barrejada amb la moneda ternal, encara que, en el dia a dia, eren
els menuts les peces més utilitzades per al pagament dels productes bàsics: allò que la documentació anomena, de manera
força descriptiva, monetam curribilis pani et vino (Torró, 2000:
84). Tots dos, de manera indistinta, s’empraren per a pagar rendes, redempcions i exaccions, pel fet que, sobretot els impostos,
resultava obligatori pagar-los en moneda de curs legal, és a dir,
la pròpia del territori. La moneda grossa també intervindria en
el pagament de salaris i lloguers; els croats es van estendre amb
rapidesa per tot arreu.
La relació del gros d’argent amb la moneda de tern fou bona
fins que els menuts van començar a perdre fi pel desgast natural,
alhora que no es renovaven les emissions circulants; cal tindre
en compte que, en 1285, algunes monedes de Jaume I ja portaven vora trenta anys en circulació. En el regnat d’Alfons III, el
monarca hagué d’obligar a que s’acceptaren els diners menuts
(Crusafont, 1989: 146), perquè molts els rebutjaven per la seua
mala conservació, preferien l’ús de moneda bona i, consegüentment, apartaven la dolenta; al mateix temps, la descompensació
entre grossos i menuts, amb el manteniment obligatori de l’aforament a 12 d., afavoriria que la moneda grossa fora tosquirada,
per la qual cosa les crides reials en temps de Pere III se centraren en el fet que els usuaris acceptaren els croats, cada vegada
més rebutjats a causa de les manipulacions (retalls i llimadures).
La paritat entre el reial valencià i el diner de tern de Barcelona, així com els interessos comercials compartits entre els dos
territoris, afavorí la introducció del gros d’argent en el circulant
del Regne de València, seguint el camí que havia traçat el menut
barcelonés. Els mercats valencians acceptarien el gros ràpidament, tant en els àmbits comercials com en els més quotidians.
Cap a la dècada de 1360, el gros d’argent havia perdut l’embranzida dels regnats anteriors: en aquell moment és quan documentem les darreres encunyacions a la seca de Barcelona, així
com el desplaçament per part de la nova moneda d’or, el florí
d’Aragó.
4.1.4. el florí d’or d’aragó
Com a conseqüència de la incorporació del Regne de Mallorca a
la Corona d’Aragó en 1341, el rei Pere III va poder començar a
batre a la seca de Perpinyà, en 1346, una moneda d’or a imitació
dels florins italians, que ja encunyava Jaume III de Mallorca
(fig. 4.3a). La moneda fou coneguda com a florí d’or d’Aragó i
52
es va fabricar a una llei de 23 3/4 quirats d’or i 3,49 g de pes, és
a dir, una composició gairebé pura, com la de les peces florentines. Aquell primer florí, amb tot, no va arribar quasi a circularhi. Es va crear com a moneda destinada al comerç, a imitació
del florí de Florència, de gran puresa i amb el qual tractà de
competir, sense aconseguir-ho. El fracàs en aquest aspecte en va
motivar la retirada. Així i tot, la voluntat de llançar una moneda
d’or amb la qual obtindre bons beneficis, ara que la moneda
d’argent es trobava esgotada, provocà que el rei rebaixara de
manera continuada la llei: des de 1352 fins a 1362 es van batre
a 22 3/4 quirats, de 1363 a 1365, a 22 quirats, i des del 1365
es va estabilitzar a 18 quirats (750 mil·lèsimes; vegeu Mateu
i Llopis, 1957: 39-40. Per al florí d’Aragó, de manera general,
vegeu Crusafont, 1996).
Mentre que el florí de llei alta no va triomfar, el florí a 18
quirats es va introduir ràpidament en el circulant dels territoris
de la Corona d’Aragó (fig. 4.3b). En 1365, el rei establia el canvi del florí d’or d’Aragó en 11 sous (Sanahuja, 2013: 120), una
equivalència prou competitiva perquè ben aviat aquesta moneda d’or substituïra en tots els àmbits l’esgotada moneda grossa
d’argent de Barcelona, tant en els territoris catalans com en el
regne valencià. La seca barcelonesa i la valenciana van començar a encunyar-los a partir de l’any 1368 (Sanahuja, 2013: 133);
a Saragossa, però, els batiments van ser testimonials a causa de
les queixes dels estaments aragonesos, que esgrimien que l’única
moneda que podia córrer en el regne havia de ser la jaquesa.
a
b
Figura 4.3. Florins d’or d’Aragó, a nom de Pere III: a) seca de
Perpinyà (MNAC, Gabinet Numismàtic, 011266-N); b) seca de
València (MPV 25912).
4.2. EL CIRCULANT VALENCIÀ ENTRE ELS SEGLES
XIII I XIV
Durant el període de conquesta del territori valencià (1233 –
1245/1258), el circulant fou molt divers, fruit de les diferents realitats socials que es barrejaven en l’antic Xarq al-Àndalus: d’una
banda, la societat andalusina, i de l’altra els colonitzadors cristians que portaven amb ells la moneda pròpia de cadascun dels
llocs d’on provenien; a més a més, com el cas barcelonés, s’hi
podien trobar monedes més dirigides a la pràctica comercial, com
els grossos tornesos o els genovins, per exemple. A banda d’això,
des de l’any 1247, s’hi afegiria el reial de València, amb el qual es
tractà d’anar substituint bona part de les monedes que circulaven
al territori valencià, encara que amb certes excepcions.
[page-n-72]
una àrea monetària compartida
Distingim, llavors, dues etapes en la descripció del circulant
valencià: d’una banda, el període anterior a 1247, caracteritzat per
la diversitat de monedes que corrien alhora per les terres conquerides, amb una dissemblança igual d’equivalències, lleis i composicions. El segon període es desenvolupa a partir de l’any 1247, quan
Jaume I dotà València i Mallorca d’una moneda pròpia, el reial de
València, i tractà de prohibir la circulació de totes les monedes existents fins aleshores en el nou regne. Algunes d’elles hi romandrien,
mentre que altres s’introduirien en el circulant una dècada després,
com és el cas del diner de tern de Barcelona, en paritat amb el diner
valencià; a banda, a partir de l’any 1285, s’hi agregaria el gros barcelonés i es configuraria, d’aquesta manera, un numerari basat en el
billó i l’argent, i un circulant minoritari i restringit propi de les elits,
com és el cas de la cada vegada més residual moneda d’or.
4.2.1. dirhems, millaresos i besants
El procés de conquesta del Xarq al-Àndalus comportà el ràpid
enriquiment dels cavallers catalans i aragonesos, i els d’altres
procedències, gràcies a la rapinya sobre les comunitats andalusines del territori llevantí, al pagament de rescats per part de les
aljames i a la venda de botí (objectes, ramat i cereal) i esclaus.
Mentre que les dues últimes activitats, la venda de botí de guerra i d’esclaus andalusins, comportaren el pagament amb moneda cristiana (pel fet que els receptors d’aquells béns eren els
mateixos cristians), el resultat de les incursions, dels assalts i
dels saquejos, així com el pagament de rescats, es percebien en
moneda andalusina: el dírham d’argent (Torró, 2006: 73-108).
El dírham almohade fou una de les majors fonts de riquesa
en argent dels conqueridors (fig. 4.4). Els dírhams almohades
són monedes de forma quadrada, amb una llei variable al llarg
de la seua existència, un pes mitjà d’1,554 g i una talla de 150
peces per marc (Pellicer, 2005: 45). El volum d’emissió sembla
haver sigut molt elevat i ocupar el nínxol de moneda menuda
tan necessària per a la població que els quirats almoràvits no
van poder satisfer per complet. No obstant, el dírham no va
substituir el quirat, que continuà batent-se com a divisor del
primer fins a la conquesta cristiana.
Entre els mateixos cristians, la circulació de l’argent almohade fou bastant residual com a mètode de pagament (en termes de
moneda corrent), de manera que en vigílies de la creació del reial
valencià, ja no en devia córrer gaire (Torró, 2006: 220). El botí
de la conquesta havia significat més riquesa que no un mitjà per
a les transaccions diàries. No sabem ben bé com es va procedir
a adequar el dírham al sistema dinerari cristià a partir de l’any
1247, però és possible que el diner d’argent que apareix citat en
la Taula de Canvi, amb una equivalència de 3 reials de València,
s’hi referisca, i s’hi incloguera pensant en els dírhams que encara
restaven en poder d’algunes aljames (taula 4.1). En tot cas, en
1247 el dírham sembla ja esgotat; des d’aquesta data, els dírhams
havien de resultar estranys, absorbits en la seua majoria pel circuit
del diner dels dominadors cristians, i pràcticament substituïts pels
millaresos, usats per al comerç amb el nord d’Àfrica. El final de
l’ús del millarés es podria relacionar amb la pacificació de l’alçament musulmà de 1276-1277 i la introducció, en aquell moment,
de la moneda de billó a les aljames que encara empraven argent
almohade (Torró, 2000: 84).
Amb el nom de millarés es feia referència a dos conceptes:
d’una banda, a les encunyacions cristianes a imitació dels
dírhams almohades (fig. 4.5) i, de l’altra, al nom donat pels
cristians a les monedes encunyades pels musulmans d’alÀndalus i el nord d’Àfrica entre els segles XII i XIII, és a dir,
l’argent musulmà (Ariza, 2005). Tanmateix, el terme millarés
Figura 4.4. Dírham almohade de la seca de Múrcia, a nom del Figura 4.5. Millarés encunyat a nom de Jaume I (MNAC, Gabinet
Mahdi (Áureo & Calicó 378, 14/12/2021, 378, lot 2370).
Numismàtic 035279-N; 23 mm).
Taula 4.1. Tarifes de compra establertes en la Taula de Canvi de València en 1247 (Torró, 2014: 543).
Espècies reconegudes
Tarifa de canvi obligatòria
en moneda de València
Valor de canvi real
en moneda de València
16 d. (1 s. 4 d.) melgoresos
15 d. (1 s. 3 d.) jaquesos
15 d. (1 s. 3 d.) tornesos
18 d. (1 s. 6 d.) barcelonesos
1 d. de pes d’argent
2 Genovini [diners de Gènova]
2 reials de Marsella
1 gros genovés [= gros de 6 d.]
1 marc d’argent
1 morabatí alfonsí [or]
1 masmodina jucefia [or]
1 masmodina contrafacta [or]
12 d.
12 d.
12 d.
12 d.
3 d.
1 d.
1 d.
3 d.
38 s.
6 s.
4 s.
3 s. 6 d.
16 d.
15 d.
19 3/4 d. aprox.
12 d.
4 d.
2 d.
2 d.
6 d.
57 s. aprox.
8 s.
6 s.
?
53
[page-n-73]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
s’aplica amb més normalitat a la moneda d’imitació emprada,
principalment, per al comerç nord-africà. Jaume I els va batre
tant a la seua senyoria de Montpeller com a la seca de Barcelona
i a la de Mallorca; el mateix farien a la casa de la moneda
barcelonesa Pere II i Jaume II (Botet, 1908-1911, II: 54-56).
També es van batre millaresos a Occitània i a Itàlia, amb la
mateixa finalitat que els de la Corona d’Aragó, el comerç amb
els territoris nord-africans (Travaini, 1992, i Bolós, 2000: 173).
Per la seua banda, els besants foren una moneda de compte
que equivalia a 10 dírhams/millaresos. Amb ella, les aljames
musulmanes van escripturar amb els cristians rendes i pagaments que s’havien d’efectuar en dírhams/millaresos. També
els cristians van escripturar sovint en besants (bisanciorum) en
temps de la conquesta, quan els dírhams corrien en grans quantitats gràcies als rescats i botins (Torró, 2000: 79-80).
4.2.2. la moneda d’or: morabatins, masmodines i dobles
El circulant d’or valencià en el segle XIII es basava en els morabatins alfonsins castellans i en els romanents d’or almohade,
en forma de masmodines i masmodines dobles. La moneda d’or
més corrent al Regne de València fou el morabatí alfonsí, mentre que les peces andalusines, originals o d’imitació, foren escasses en el numerari. Tant els morabatins com les masmodines
van tindre un àmbit de circulació molt restringit, lligat als cercles aristocràtics, sempre en grans quantitats per a contractes de
compravenda d’importants immobles o per als dots de les filles
de la noblesa colonitzadora, així com algunes penes judicials o
els productes més cars i importants que passaven per les lleudes (Torró, 2000: 85-86). L’aristocràcia cristiana preferia pagar
compres, vendes i dots, entre altres grans volums, amb or, per
una qüestió de comoditat, però també d’honorabilitat i prestigi:
mentre que el billó era popular, l’or era signe de riquesa i posició social. Paral·lament, també es tractava d’una manera molt
efectiva d’acumular riquesa.
El morabatí alfonsí és la peça d’or que encunyà Alfons
VIII de Castella com a emulació del dinar almoràvit, reproduint-ne la metrologia i introduint-hi alguns canvis, com ara
la simbologia cristiana: mantenien la llegenda cúfica en àrab
dels originals i se’ls afegia una creu i les inicials del nom
del rei Alfons; els caràcters cúfics, a més a més, reproduïen
l’admonició islàmica cristianitzada, ja que es feia referència
a la Trinitat i al papa de Roma com a imam dels cristians
(fig. 4.6). Al comtat de Barcelona, entre el primer i el tercer
quart del segle XIII, tingueren un volum de circulació prou
elevat; al Regne de València circularen amb normalitat, i en
1247 s’establia una tarifa de canvi a 6 sous de diners valen-
Figura 4.6. Morabatí alfonsí, encunyat per Alfons VIII de Castella en
1184, a la seca de Toledo (Museo Arqueológico Nacional, 106621; 28
mm; fotografia, Ángel Martínez Levas).
54
cians i una acceptació real a 8 sous de diners (Torró, 2014,:
543, quadre 1). La seua circulació seria força restringida,
emprant-se també com a moneda de compte per a escripturacions, com ocorre en 1261, quan Jaume I exigí als germans
Faure un cens de 60 morabatins alfonsins pel batiment de
millaresos de 10 diners de llei (Botet, 1908-1911, II: 53). A
partir de 1283, s’establiria un valor fix per als censos pagats
en morabatins i masmodines: «Item statuimus et ordinamus
quod pro morabatini censuali solvantur tamen novem solidi
regalium, et pro mazmodina censuali septem solidos eiusdem
monete» (Furs de València, entrada 1626, a partir de l’edició
de la Generalitat Valenciana i de la Universitat Jaume I, del
volum dels Furs de 1283, editada l’any 2016).
Cal distingir, en aquest sentit, entre masmodines senars
i masmodines dobles (fig. 4.7). Les masmodines senars es
troben documentades entre els anys 1258 i 1273, per al pagament de certes rendes i censos molt específics, relacionats
amb l’explotació d’edificis de caràcter públic, com els banys
o els forns, lligats sempre a l’aristocràcia cristiana. La seua
circulació, per tant, és molt restringida, però no tant com la
de les masmodines dobles o, simplement, dobles: resulten
bastant més estranyes en el numerari valencià de la segona
meitat del segle XIII, i només es documenten, i de manera
discreta, en paraules de J. Torró, a partir de l’any 1276, de
manera que, segurament, ja no es tractaria de les peces originals, sinó de les imitacions cristianes, començades a batre
en 1272 a Barcelona, amb concessió reial a Pere Andreu i al
seu fill Pere (Botet, 1908-1911, II: 53), i en 1273 a Mallorca
(Torró, 2000: 85) amb concessió a Bernat de Torres i a Vicent
d’Ascasia (Botet, 1908-1911, II: 54). Tot i això, les imitacions de l’or àrab foren prou anteriors al regnat de Jaume I
(només cal veure el cas dels mancusos barcelonesos, que no
tractarem ací).
Figura 4.7. Mig dinar almohade. Abu Yaqub Yusuf. 1162-1184
(Museo de la Alhambra, inv. 106621; 22 mm).
Pel que fa a les anomenades «masmodines contrafactes» o
imitacions cristianes, el seu àmbit també fou bastant restringit,
pel fet que s’integraren en el mateix circuit de l’or, els usos del
qual es trobaven «escrupolosament codificats» (Torró, 2000:
86). Coneixem encunyacions d’imitacions en 1239, data d’un
document en què hom reconeix un deute de 65 masmodines
«bonas contrafactas» (Botet, 1908-1911, II: 56); en 1247, Jaume I establí el seu canvi al Regne de València, amb ocasió de
la creació del diner reial i l’establiment de la Taula de Canvi,
en 3 sous i 6 diners de reials de València, cosa que ens indica
que aquestes monedes, encara que en un àmbit molt concret,
circulaven al territori valencià (Botet, 1908-1911, II: 56-57;
Torró, 2000: 71).
[page-n-74]
una àrea monetària compartida
4.2.3. el diner melgorés
4.2.4. el diner jaqués
Tingué molta més presència a Barcelona i als comtats catalans
al llarg dels segles XII i XIII que a l’àrea valenciana del segon
quart del segle XIII. S’encunyava a la vila i senyoria de Montpeller, i la seua zona d’influència s’estenia pel Llenguadoc, a
grans trets, entre Perpinyà, Caors i Avinyó; així mateix, apareix
en contextos una mica més llunyans, com és el cas dels comtats
catalans i, de manera residual, València, a causa del seu ús, sobretot, en el comerç. La zona de Mauguiò començà a encunyar
moneda pròpia ja en temps del rei franc Carles el Calb, encara
que les monedes melgoreses comtals començaren a assolir una
certa importància a partir del segle XI, amb el comtat de Ramon
I de Narbona, i esclataren com un dels tipus monetaris més emprats al Llenguadoc i a les àrees pròximes en els segles XII i
XIII. Són les d’aquestes darreres centúries les que es troben de
manera més comuna als territoris del comtat de Barcelona i del
Regne de València. Com que Jaume I va ser senyor de Montpeller, tenia dret de senyoratge sobre la producció monetària (Ginebra, 1996: 854-855). La talla i llei de l’argent dels melgoresos
tendiren a fluctuar freqüentment al llarg de la seua existència, de
manera que resulta complicat establir xifres amb precisió.
Sembla que s’acostava a un sistema quaternal (Ginebra, 1996:
855), tot i que per a M. Bompaire es trobaria més a prop dels sistemes ternals (Bompaire, 2002, 2007; vegeu una de les aproximacions clàssiques a la moneda llenguadociana en Bloch, 1961). En
1247, 16 diners melgoresos es canviaven a València per un sou de
reials, malgrat que en la pràctica, el canvi manat pel rei resultava
paritari (taula 4.1; Torró, 2014: 543, quadre 1).
La moneda melgoresa dels segles XII i XIII destaca per les
seues llegendes (fig. 4.8). Mentre que al llarg del segle XI els
tipus gràfics s’havien estabilitzat en la llegenda RAIMVNOS /
RAIMVNDS en l’anvers (depenent de la interpretació) i NARBONVS / NARBONA (s’hi troben les dues formes) en el revers, amb quatre anelles disposades per parelles, en els segles
XII i XIII aquestes llegendes apareixen degenerades i fan complicada la seua interpretació.
A més a més, a causa del fracàs del gros barcelonés de 1268,
entre altres factors, Jaume I va crear moneda grossa en la seua
senyoria (Marcatili, 2015: 222), a imitació dels grossos tornesos
que tant d’èxit havien assolit en l’àrea occidental europea (fig. 4.9).
Els diners jaquesos foren la moneda pròpia del Regne d’Aragó,
i s’encunyaren a les seques de Jaca i Sarinyena i, a partir del
regnat de Pere III, també a la seca de Saragossa (fig. 4.10).
Des de l’any 1230-1233, el diner jaqués passà a ser de llei
ternal, com ho serien després el reial valencià i el diner barcelonés; així, substituïa a la moneda doblenca que les Corts del
Regne d’Aragó permeteren a Jaume I batre en 1223 (Heiss,
1967-1869, I: 14). La moneda doblenca d’Aragó no funcionà
per la nul·la acceptació que va tindre per part de l’aristocràcia
aragonesa, així que el mateix Jaume I decidí, en 1230 o 1233,
encunyar nova moneda amb llei ternal. La talla s’establia en
72 sous per marc d’argent per als diners i en 80 sous per marc
d’argent per als òbols (Botet, 1908-1911, II: 46). En 1236, el
rei confirmava a Montsó la moneda jaquesa de tern i prometia
no mudar-la, per la qual cosa acceptava dels aragonesos el
pagament de l’impost del maravedí, com faria anys després a
València pel mateix motiu. Dins del nostre període d’estudi,
tenim constància d’encunyacions jaqueses de Jaume I, Jaume
II i Pere III. El 30 d’agost de 1254, quan estava el rei Jaume
I a Lleida, prengué la decisió d’encunyar nova moneda de
la mateixa llei ternal, de manera que les Corts l’autoritzaren
a
b
c
Figura 4.8. Diner melgorés (American Numismatic Society,
1967.182.199; 20 mm).
d
e
Figura 4.9. Gros de Montpeller de Jaume I (MNAC, Gabinet Numismàtic 035279-N; 25 mm).
Figura 4.10. Diversos exemples de diners jaquesos: a) Alfons I; b)
Pere I; c) Jaume I; d) Jaume II; e) Pere III (Áureo & Calicó 381,
19/01/2022, lots 1361, 1362, 1366 i MPV 22773, 31982 respectivament).
55
[page-n-75]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
a batre una quantitat que segons autors oscil·la entre els escassos 3000 marcs d’argent (Heiss, 1867-1869, I: 14; la notícia deu recollir-la de J. Salat) i els més creïbles 25000 marcs
d’argent (Botet, 1908-1911, II: 45-46).
Sabem que la moneda jaquesa va circular pel Regne de
València. No obstant això, almenys a partir de l’any 1247,
es constata un retrocés de la moneda aragonesa, així com la
seua desaparició progressiva del circulant valencià. La tarifa
de canvi dels menuts jaquesos amb els reials valencians apareix, en la Taula de Canvi de 1247, descompensada, a pesar
de compartir la llei ternal (taula 4.1). La seua desaparició del
circulant no fou immediata, com sí que haguera ocorregut si
la causa fora l’equivalència abusiva. Després de la Taula de
Canvi, la seua tarifa de compra entre els canvistes privats
aniria pujant, i es produiria, aleshores, una forta descompensació entre el reial i el jaqués; amb els anys, s’arribaria a
taxes de canvi o compra de 18 o 20 diners aragonesos per
un sou de valencians. D’aquesta manera, resulta lògica la retirada gradual dels menuts jaquesos del circulant valencià,
així com l’eixida de numerari aragonés al seu punt de partida, d’on no tornaria a eixir. Els depòsits monetaris trobats
al territori valencià es converteixen, tot plegat, en un objecte
d’estudi essencial per a comprovar el ritme de fugida del jaqués del circulant valencià, un fenomen contrari al que experimentaria la moneda ternal barcelonesa.
4.2.5. altres tipus monetaris
Entre les monedes que apareixen citades en la relació de la Taula de Canvis (taula 4.1), hi ha diners tornesos, diners i grossos
genovins i reials de Marsella. Els diners genovins són la moneda pròpia de la ciutat de Gènova i els trobem al Regne de
València relacionats amb el flux comercial. Per als diners genovins s’establí un canvi, en 1247, de 2 diners per un reial valencià; els grossos genovins estaven aforats a 6 diners genovins i
tenien una llei d’onze diners i malla d’argent: estaven subjectes
a una tarifa de canvi, en la Taula, de 3 diners de València (Gual,
1981: 116).
Al diner tornés, en 1247, se li assignà un valor de compra
que afavorí a la moneda valenciana, pel fet que 1 sou i 3 diners
de tornesos s’havien de canviar a raó d’un sou de reials de València, encara que, en la pràctica, el valor es va aproximar als
19 3/4 diners. La moneda tornesa patiria un retrocés al regne
valencià, així que quedaria restringida a l’àmbit del comerç de
drap dels valencians a França i, per consegüent, sembla que no
circularia gaire pel territori de València; malgrat tot, continua
apareixent entre el numerari del comtat de Barcelona fins al regnat d’Alfons III (Botet, 1908-1911, II: 93-94; vegeu fig. 4.11).
Figura 4.11. Gros tornés de Felip IV de França, 1280-1290 (Musée
Carnavalet, Histoire de Paris, NM355; 25,7 mm).
56
Pel que fa als reials de Marsella, pareix que circularen en
poca quantitat pel Regne de València abans de 1247. Tenien
el mateix for que els diners menuts genovins: en la Taula de
Canvi se’ls aplicà la mateixa taxa, dos reials de Marsella per
un diner valencià.
Per últim, els diners barcelonesos que aleshores hi havia
per València eren els de llei doblenca, pel fet que els ternals de
Barcelona encara no havien sigut imposats. Se’ls aplicà la mateixa tarifa de canvi obligatòria que a la posterior mutació dels
doblencs pels ternals barcelonesos, a raó 2:3, de manera que 18
diners doblencs s’havien de canviar per 12 reials valencians de
llei ternal.
4.2.6.
el circulant valencià després de la taula de canvi:
el reial de valència
En 1247, el rei Jaume I va fer un pas decisiu en l’ordenament
de la massa monetària del recentment creat Regne de València, amb l’establiment de la Taula de Canvi per a tot el territori
conquerit. La Taula de Canvi fou posterior a la implantació i
començament de l’encunyació d’un nou tipus monetari exclusiu
per al regne valencià que hauria de córrer també pel Regne de
Mallorca: una moneda de billó, de llei ternal, anomenada de
manera explícita en els documents «reial de València».
El 8 de maig de 1247 s’implantava la nova moneda, i un
document addicional a la crida per a la seua introducció obligatòria regulà el canvi forçat pel qual les monedes que corrien
fins aleshores per tot el Regne de València havien de canviar-se
pels nous reials. El termini començava el mateix 8 de maig i
se’ls donava als colons quaranta dies (fins al 17 de juny) per a
aplegar-se a València, i segurament a altres ciutats principals
del regne, a fi de canviar les seues monedes per la que acabava
d’imposar-se, que es podien dur o bé al magistrum monete, o
bé a les taules dels canvistes autoritzats pel rei. S’establia, de
la mateixa manera, un barem per al canvi de les diferents monedes. Al llarg d’aquells quaranta dies ningú podria traure dels
regnes de València ni de Mallorca moneda jaquesa, melgoresa
o barcelonesa, ni tampoc or, argent ni billó destinat a fondre
(Torró, 2000: 71).
La nova moneda de València naixia amb llei ternal, 3 diners
d’argent sobre 12 diners, i una talla de 18 sous per marc d’argent de llei d’onze diners i mig. Així mateix, es contemplava la
creació de divisors, anomenats malles o òbols, amb un valor de
mig diner i talla de 20 sous per marc d’argent de la llei abans
indicada: en la talla de les malles cal aplicar una diferència al
voltant del 10% respecte a la que li pertocaria de manera teòrica com a divisor amb valor de mig diner. Sense penalització,
a l’autoritat emissora li resultaria més beneficiós emetre només
divisors, pel fet que el marc d’argent rendeix el doble que amb
la fabricació d’unitats. Segons el marc de Barcelona, dels marcs
d’argent lligat s’obtindrien reials d’1,08 g i òbols de 0,49 g, amb
un fi intrínsec els diners de 0,27 g d’argent d’onze diners i mig,
un contingut idèntic al dels diners jaquesos i, amb posterioritat,
al dels barcelonesos (Botet, 1908-1911, II: 47; Torró, 2000: 70).
El reial de València fou imposat amb el propòsit de ser patrimoni exclusiu del rei i evitar, així, el control que establien
sobre la moneda els estaments aragonesos i els consellers de
Montpeller i de Barcelona. A més a més, com apunta J. Torró, el
reial fou, precisament, una imposició taxativa (Torró, 2000: 70):
fou un dels últims exemples de mutació monetària que va viure
[page-n-76]
una àrea monetària compartida
la Corona d’Aragó, a excepció del canvi obligatori que executà
Jaume II en el segle XIV amb la creació del reial de Múrcia
(encara que la retirada d’aquesta moneda no va penalitzar el
territori alacantí). En un primer moment, l’encunyació monetària dels reials s’hi va incloure com una regalia patrimonial del
monarca, però en 1266 Jaume I acceptà no mudar la moneda ni
en forma ni en composició, com havia fet a Montsó l’any 1236,
barat a percebre cada set anys l’impost del morabatí com a compensació per les pèrdues que podria reportar-li aquell jurament
(Botet, 1908-1911, II: 49). La imposició, establida en 1 morabatí (7 sous), havien de pagar-la totes aquelles llars que tingueren
un patrimoni valorat en un mínim de 105 sous; amb tot, aquesta
càrrega impositiva anà variant molt al llarg del temps, fins que
acabà per passar, en el regnat de Pere III, de set a sis anys entre
recaptacions (vegeu Baydal, 2020).
A partir del tancament de la Taula de Canvi, l’única moneda vàlida en tot el territori valencià per als pagaments, en especial dels impostos, seria el reial, de manera que es descartaria
qualsevol altra moneda de billó, de plata o d’or (sempre que
no fora utilitzada en pagaments o contractes entre particulars).
Ultra tot això, tots els deutes pendents haurien de retre’s, des
de llavors, en moneda reial valenciana, i en cap altra (Botet,
1908-1911, II: 48).
En relació amb la producció dels reials, s’accepten dos grans
batiments de moneda menuda a la seca valenciana: el primer
d’ells entre els anys 1247 i 1249 (que no acabaria fins a l’any
1250), el qual, segurament, fou una enorme emissió portada a
terme amb intermitències, com era habitual i que, en algunes
ocasions, apareix dividida en dos batiments distints; Mateu i
Llopis, per contra, opinava que l’encunyació no hauria començat fins a l’any 1249 (Mateu i Llopis: 1929: 15-16). La segona
emissió es va realitzar en 1271.
Torró calcula, per al batiment de 1247-1249/50, un volum
hipotètic de 22.500 marcs d’argent lligat encunyats (malgrat
que per a altres autors, serien 9.000 marcs d’argent; vegeu
Ripollès i Llorens, 1999: 114, a partir de Mateu i Llopis,
1947: 245-258), que rendirien uns vint milions de reials, xifra
que ha de ser presa amb precaució, ja que els marcs donarien
tant diners com malles; per a alguns investigadors, en canvi,
l’emissió de 1247 va representar només un 28% de tota la
producció de la seca de València, la qual cosa fa pensar que
no s’han identificat bé els encunys de les monedes d’aquesta
encunyació, i que els volums de moneda encara no estan ben
estudiats (Ripollès i Llorens, 1990: 127). En referència a
l’emissió de 1271, la seca de València posaria en circulació
23.000 marcs més d’argent lligat, cosa que es tradueix en vint
milions més, aproximadament, de peces encunyades (Torró,
2000: 75, 77). Per tant, el volum circulant de reials en 1276, a la
mort de Jaume I, s’aproximava als quaranta milions de diners
i malles, una quantitat enorme que cercava satisfer no només
les necessitats de moneda menuda, un problema sempre present
en la societat medieval, sinó també afavorir la recaptació
d’impostos en moneda pròpia i de curs obligatori.
Les característiques facials de la moneda valenciana menuda ha tractat de definir-les M. Crusafont, segons les dues grans
emissions que coneixem, sovint tractades com a tres. Per al grup
de 1247-1249/1250, el bust del rei hi pot aparéixer orientat cap
a la dreta (fig. 4.12a) o cap a l’esquerra; pareix que el primer
cas podria ser el més arcaic i, per consegüent, pertanyent als
encunys més antics. Les peces tindrien un mòdul de 18 mm de
diàmetre i un cercle intern d’uns 11 mm. Tocant a la representació reial, el bust duria una corona rectangular o apuntada. En
el revers apareix un tall amb branques laterals, anomenat arbre,
que parteix el camp de la llegenda en dues meitats; en el cas
d’aquesta primera emissió, les branques serien «altes». En la
resta dels encunys de la primera emissió, i tots els de la segona
emissió, el bust del rei s’hi representa sempre orientat cap a l’esquerra, amb corona apuntada, mentre que en el revers, l’arbre
pot mostrar branques «altes» o «baixes» (fig. 4.12b). El mòdul
d’aquestes monedes sembla una mica més menut, al voltant dels
17 mm diàmetre, amb un cercle interior de 8,5 mm de diàmetre
(Crusafont, 1980: 303-313). Manca, però, un estudi en profunditat dels encunys d’aquestes peces.
a
b
Figura 4.12. Diners valencians de Jaume I: a) del tipus cap a la dreta
(col. Vidal Valle, 34; 18 mm); b) del tipus cap a l’esquerra (Tresor
de la Reina Mora, MPV 8567; 18 mm).
El que va portar a que Jaume I creara una nova moneda fou,
sens dubte, el lucre i l’impost: ja en 1246, el rei havia comunicat
la necessitat de pagament d’impostos per part dels pobladors del
regne, de manera que aquesta dinàmica portaria a la creació, un
any després, de la moneda pròpia per a poder satisfer-los (Torró,
2014: 541), i el seu ús forçós amb el mateix objectiu: la creació de
moneda com a resposta a la necessitat d’establir i recaptar impostos (Retamero, 2011: 180). Arribats a aquest punt, amb la finalitat
de percebre el pagament de les obligacions en moneda pròpia, i
amb l’ànim de rebre la major quantitat possible de benefici amb el
canvi i la fabricació, el reial valencià va quedar establit com a única moneda autoritzada per a córrer dins dels límits del regne, llevat de masmodines, morabatins i millaresos, però, aquestes, en un
àmbit molt restringit i particular, com era el de l’escripturació de
censos o pagaments, o el de l’aristocràcia (Torró, 2000: 73), així
com el del comerç amb el nord d’Àfrica, en el cas dels millaresos.
Després, s’afegiria al circulant el diner ternal de Barcelona, sense
cap mena d’oposició ni per part del rei o els seus representants,
ni dels usuaris del regne valencià, que acceptaren ràpidament els
menuts de billó i els grossos d’argent tant en l’àmbit mercantil
com en el quotidià. Es tractava de monedes d’idèntica composició que, a poc a poc, anirien garantint el circulant davant de la
manca de noves encunyacions valencianes.
La moneda reial de València tingué una vida molt llarga.
Malgrat haver-se batut per darrera vegada en el 1271, no tornà
a encunyar-se moneda menuda a la seca valenciana fins al se57
[page-n-77]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
gle XV. S’hi van batre florins d’or des del regnat de Pere III, i
també reials d’argent en el de Joan I, però aquesta encunyació
tingué poca duració i un escàs volum d’emissió. Martí I provà
de refer el sistema monetari amb alguns tipus nous, però també fracassaren i desaparegueren amb rapidesa. No seria fins al
regnat d’Alfons IV quan la seca de València tornà a batre menuts; fins a aquell moment, la moneda menuda que continuava
emprant-se en el regne era la de Jaume I, al costat de la barcelonesa. En 1336 Pere III ratificava que la moneda pròpia del
Regne de València seguia sent la moneda reial valenciana; tot
apunta que durant el seu regnat, el numerari de Jaume I es trobava en un estat de conservació lamentable, amb un grau altíssim
de desgast. Aquesta, probablement, seria la raó, juntament amb
la d’utilitzar la matèria primera per a fer florins, per la qual el
rei Pere III decidí començar a fondre moneda reial de València, acció a la qual s’oposaren les Corts de Sant Mateu de l’any
1371, paralitzant la fosa (Ripollès i Llorens, 1999: 122, 124): en
aquells moments, els diners de la darrera encunyació de Jaume I
feia un segle exacte que hi corrien, mentre que els del batiment
de 1247-1249/1250 hi havien circulat durant quasi una centúria
i mitja, molt per a una moneda de billó.
4.3. UNA ÀREA MONETÀRIA COMPARTIDA
Com hem assenyalat adés, la creació del reial valencià i, amb
ell, l’establiment de la Taula de Canvi a la ciutat i Regne de
València al llarg de quaranta dies, cercava convertir la nova moneda en l’única legal del territori i, alhora, que els colons canviaren les seues monedes, de diverses procedències, per aquella
amb què haurien de pagar, des d’aquell moment, impostos i rendes. Algunes hi van perdurar, com els millaresos, essencialment
destinats al comerç nord-africà, o els morabatins, restringits a
l’ús de l’aristocràcia cristiana, tot i que cada volta en menor
quantitat; també la moneda jaquesa, però amb un inconvenient:
el seu valor de compra resultaria, des del 1247, cada vegada
més alt. Amb el pas del temps, els valors de compra entre els
canvistes privats arribarien a superar els 18 diners jaquesos per
un sou de reials, una quantitat molt elevada que restringí la circulació de la moneda jaquesa al Regne d’Aragó. El resultat fou
la progressiva desaparició del jaqués del numerari valencià, un
fenomen encara no ben conegut.
El diner de tern de Barcelona va seguir un camí distint. En
els ocultaments valencians es documenta la presència de menuts
barcelonesos ja en la dècada de 1270; el tresor del castell de
Xiu, a Llutxent (València), molt primerenc, es compon només
per moneda valenciana (Ripollès i Llorens, 1990: 129), i no
coneixem conjunts tancats que s’hagen datat pròxims a la
creació del tern barcelonés. Hem de pensar que els billons
barcelonesos comencen a entrar al Regne de València al llarg
de la dècada de 1260, molt poc després de la implantació de la
moneda ternal barcelonesa. L’acumulació de moneda formada
al castell d’Alfàndec (Benifairó de la Valldigna, València) al
voltant de les acaballes del regnat de Jaume I o a començament
del de Pere el Gran, mostra una proporció de moneda
barcelonesa per davall del 25% del total del conjunt (12,79%),
i un percentatge de moneda valenciana per damunt del 75%
(87,21%; vegeu Ripollès i Llorens, 1990: 125-126, Llorens,
Ripollès i Doménech, 1997: 57). Cap a les darreres dècades del
segle XIII, entre el final del regnat de Pere II, el d’Alfons II
58
i l’inici del de Jaume II, la proporció tendeix a estabilitzar-se
cap al 50%-50%: en el tresor d’Ombria (L’Atzúbia, Alacant), la
moneda barcelonesa representa el 51,85% del total del conjunt,
mentre que la valenciana se situa en el 48,15% (Costa, 1996:
213). La tendència no farà sinó augmentar, fins a situar-se, entre
el primer i el segon quart del segle XIV, en una proporció del
75%-25%; és el cas de depòsits de València ciutat com ara el del
carrer Trànsits (Roca i Tormo, 2005: 248), el del Pont de Fusta,
amb un 79,31% de moneda barcelonesa (44,83% de menuda i
34,48% grossa), i un 15,52% de valenciana (Llorens, Ripollés i
Doménech, 1997: 58, Lluesma, 2005: 268), o el del carrer Santos
d’Alzira, en què el numerari de Barcelona representa el 76,47%
i el de València el 19,12% (Sendra, 2015: 319-320). La relació
tendirà a estabilitzar-se entre els regnats d’Alfons III i Pere III,
en la meitat del segle XIV, en aquella proporció 75%-25%, fins
i tot en conjunts formats fora del Regne de València, com el de
la Torre del Baró, a Viladecans (Clua, 1993: 123-125, 130), o els
d’Arieja, França (Salavert, 2005: 256, 259), i Granada, a l’Alta
Garona, també França (Savés i Villaronga, 1973: 174, 195198), una mica més descompensats però semblants, malgrat
el seu tardà tancament, al del passeig de Colom de Barcelona
(Clua, 1993: 127-128). Aquesta tendència en les acumulacions
de moneda ja l’havia feta notar J. Torró.
Mentre la moneda jaquesa, com hem vist, visqué un canvi
descompensat amb la valenciana, el diner de tern va mantindre
sempre l’equivalència 1:1 amb el reial de València; per extensió,
el croat de Barcelona va estar també sempre ajustat a un sou de
reials, a despit que, en la pràctica, i amb el temps, per la pèrdua d’argent dels menuts, un gros tinguera més plata que dotze
monedes de billó. De qualsevol manera, cal sempre tindre en
compte que l’aforament es feia amb la moneda barcelonesa i no
respecte a la valenciana.
L’equivalència 1:1 del menut ternal barcelonés amb el reial
valencià va afavorir, des de la dècada de 1260/1270, l’entrada
dels billons de Barcelona al Regne de València. Ningú no s’hi
va oposar, perquè els impostos seguien pagant-se en moneda
valenciana, mentre que la barcelonesa, al costat dels reials,
s’emprava per a tota mena de pagaments entre particulars. Els
mercats l’acceptaren ràpidament, atés que era una moneda estable i amb una llei igual a la dels reials. La moneda doblenca,
en canvi, fou minoritària en el circulant del regne, a causa de
la seua llei diferent.
En 1271 Jaume I manava el darrer batiment de reials.
A desgrat d’haver posat abans en circulació al voltant de
20 milions de peces, entre diners i malles, l’absència de més
encunyacions de menuts va fer, en pocs anys, que començara a
abaixar-ne el volum. L’augment de la presència de barcelonesos
menuts en el numerari valencià s’explica pel següent motiu:
una moneda igual a la valenciana, en tots els seus aspectes,
a excepció del disseny, ocupava el nínxol de necessitats
quotidianes que el reial, cada vegada, podia satisfer menys. Mai
no canvià l’equivalència 1:1 entre les dues monedes, així que
el numerari barceloní continuà augmentant la seua presència
al Regne de València, on no tornarien a batre’s menuts fins al
segle XV. A més a més, els interessos comuns en el mercat del
drap del sud de França, on acudien mercaders tant valencians
com barcelonesos, va fer que aquestes monedes hi entraren ja
barrejades, i que s’hi acceptaren sense reticències a causa de la
seua estabilitat i bona llei.
[page-n-78]
una àrea monetària compartida
Figura 4.13. Muntatge amb algunes de les monedes que formen part del depòsit del carrer de la Llibertat (Arxiu MPV).
Així doncs, anà bastint-se el que pot anomenar-se una
àrea monetària compartida entre Barcelona i València, que es
podria definir com un espai comú quant a la circulació de la
moneda barcelonesa i valenciana. Llei idèntica, canvi paritari
i interessos comercials similars van afavorir la inexistència
d’una frontera entre els dos tipus monetaris, com sí que existia
amb altres monedes estrangeres, que havien de ser portades als
canvistes. Açò no hauria sigut possible abans de l’any 1258, a
causa de la llei doblenca de la moneda de Barcelona, distinta a
la ternal del reial valencià.
La creació, en 1285, del gros d’argent de Barcelona,
completaria el panorama d’aquesta àrea monetària unificada.
Com al comtat barcelonés, solucionava el problema dels
pagaments de mitjà i gran volum, però també s’introduí amb
rapidesa en les transaccions més diverses entre particulars i en
els pagaments de salaris. Per les acumulacions monetàries de
què tenim constància, el croat començaria a entrar al Regne
de València cap a les acaballes del segle XIII i primer quart
del segle XIV: el depòsit del carrer Santos d’Alzira, ocultat
en la dècada de 1320, conté 7 croats de Jaume II, mentre que
el del Pont de Fusta, uns anys més tardà, conté 20 d’aquestes
peces, dues d’Alfons II i 18 de Jaume II. El depòsit del carrer
Llibertat, ocultat cap a la dècada de 1350/1360, representa
una excepció, pel fet que es tracta d’una selecció de peces
de bona qualitat (fig. 4.13); nogensmenys, la presència de
croats de Pere II, i de 147 grossos i 4 mitjos croats d’Alfons
II, ens pot portar a pensar que la introducció del gros d’argent
de Barcelona al Regne de València començaria a produir-se
prou aviat, ja en el regnat d’aquest monarca, potser a les seues
acaballes, o a inicis del de Jaume II. En qualsevol cas, una
mica abans del canvi de segle (al respecte de totes aquestes
acumulacions, vegeu Sánchez, 2022).
La introducció del gros barcelonés a València mai no hauria
sigut possible sense aquella paritat entre el tern de Barcelona
i el reial. El fet que l’equivalència del croat fora d’un sou de
diners barcelonesos, equivalents en tot a un sou de reials, va
permetre que la moneda s’acceptara de bon grat per part dels
usuaris valencians, com ho demostra la seua presència als
depòsits monetaris, o les crides de Pere III amb motiu del retall
de les monedes, que ens indiquen que es tractava de peces
comunes a València durant el seu regnat. La presència a la ciutat
de València d’un depòsit com el del carrer de la Llibertat resulta
impossible d’explicar sense l’existència de l’àrea monetària
compartida entre el comtat de Barcelona i el regne valencià,
on la moneda barcelonesa, grossa o menuda, hi podia córrer en
equivalència amb el reial imposat per Jaume I.
59
[page-n-79]
[page-n-80]
5
Composició tipològica
Segons l’historiador, sociòleg i economista francés F. Simiand
(1873-1935), l’estadística s’empra per a permetre a l’esperit
humà fer-se una representació relativament simple de conjunts
complexos, apreciar el valor d’aquestes representacions, estudiar i reconéixer si es relacionen entre si i fins a quin punt són
fundades aquestes relacions. L’estadística és una ciència per
se i, en aplicació auxiliar d’altres camps, una eina que permet
aportar una visió sintètica d’un o diversos conjunts de dades
variables, sense importar la seua grandària, i obtindre patrons
de correlació, estimacions matemàtiques i conclusions imparcials que ajuden a interpretar les observacions arreplegades. El
mètode estadístic permet, àdhuc, ordenar, classificar i presentar
amb claredat una sèrie de fets en un primer moment desordenats i confusos (recollit en Doms, 1989: 19).
L’estadística aplicada a la numismàtica medieval representa
un dels camps d’estudi menys utilitzats que encara existeixen en
l’actualitat dins de la investigació de les emissions monetàries de
l’Edat Mitjana peninsular. No obstant això, és una de les eines que
major volum d’informació pot aportar-hi, sobretot en conjunts tancats com són els depòsits monetaris. L’estudi estadístic no només
ens revela aspectes senzills sobre quantitat i distribució de monedes o encunyacions (per regnats, mòduls, tipus, pesos, axis...), sinó
també que els paràmetres matemàtics ens indiquen pertinença a
patrons d’emissió determinats, de distribucions normals o irregulars dins dels rangs de pes o mòduls que ens aporta la documentació històrica, de l’ajustament a patrons de pes teòrics o, fins i tot,
de continuïtat o segmentació en les mostres.
Amb l’objectiu d’analitzar de manera quantitativa i qualitativa el depòsit del carrer Llibertat, s’ha inclòs l’estudi estadístic
en aquest treball, dividit entre el present capítol, centrat en la
distribució tipològica, i el següent, dedicat a l’anàlisi estadística més pura. Amb grans volums de dades resulta necessari
ordenar les observacions d’una forma senzilla i comprensible,
amb l’objectiu de presentar-les de manera clara i simple per a
poder treballar amb elles.
5.1. DISTRIBUCIÓ GENERAL DE LES DADES
El depòsit del carrer de la Llibertat es compon de 2483 monedes
encunyades a la seca de Barcelona, de les quals 2479 corresponen a unitats de croat i 4 a mitjos croats. Aquests paràmetres es
tradueixen en l’existència de 2483 classes, cadascuna amb els
seus propis valors de pes, orientació d’encunys, regnat, tipus
bibliogràfic i número de catàleg: un volum d’informació difícil
de treballar sense ordenar, agrupar i resumir.
La distribució demostra un repartiment desigual en què els
dos primers regnats acumulen només el 6,20% de les observacions, mentre que els regnats de Jaume II, Alfons III i Pere III
acaparen el 93,70% de les dades (el 0,10% restant correspon al
grup de les indeterminades; taula 5.1). Amb solament tres peces,
Pere II és el monarca menys representat, mentre que les 849 monedes de Jaume II el converteixen en el rei amb major nombre
de croats al depòsit. Aquesta distribució ens indicaria una major
tendència a la circulació del croat barcelonés durant el regnat de
Jaume II, almenys si hi fem una primera ullada.
Aquestes diferències de distribució tan marcades podrien explicar-se per les dades conegudes sobre l’encunyació de grossos a la
seca de Barcelona durant la seua primera etapa, a les quals ens hem
aproximat en els capítols anteriors. En 1285, la fabricació tingué
una durada molt curta, a causa de la mort sobtada del rei Pere el
Gran; entre els mesos d’agost i novembre s’hi van batre diversos
tipus de gros d’argent (unitat i divisor) en el seu nom, encara que
només el darrer disseny va ser el que després va repetir-se en les
successives emissions dels monarques fins a Pere III. Tot plegat,
l’escàs període de batiment fa que els croats de Pere el Gran resulten, en general, molt poc nombrosos. Malgrat que Barcelona i
València ja havien començat a assolir des de feia una dècada una
àrea monetària compartida, els grossos d’argent d’aquest monarca
que arriben al regne valencià són força escassos.
D’Alfons II en coneixem una única emissió. Aquest fet, unit
als pocs anys que regnà, pot ajudar a interpretar el baix volum
de peces presents en el depòsit del carrer de la Llibertat: un
61
[page-n-81]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 5.1. Distribució del depòsit per regnats.
Taula 5.2. Distribució per tipus del depòsit del carrer de la Llibertat.
Autoritat
Autoritat
Tipus
Pere II
LMC 179
CGMC 2137
CGMC 2148
CGMC 2148a
CGMC 2148c
CGMC 2149
CGMC 2150
CGMC 2150a
CGMC 2151
CGMC 2151a
CGMC 2152
CGMC 2152a
CGMC 2153
CGMC 2153a
CGMC 2154
CGMC 2154a
CGMC 2154c
CGMC 2154d
CGMC 2154e
CGMC 2154f
CGMC 2154h
CGMC 2154i
CGMC 2155
CGMC 2155a
CGMC 2156
CGMC 2156a
CGMC 2156c
CGMC 2156d
CGMC 2157
CGMC 2157a
Indet.
CGMC 2184
CGMC 2184a
CGMC 2184b
CGMC 2184c
CGMC 2184e
CGMC 2184f
CGMC 2184g
CGMC 2184i
Indet.
CGMC 2220
CGMC 2220a
CGMC 2220b
CGMC 2220c
CGMC 2220d
CGMC 2220h
CGMC 2220i
CGMC 2220k
CGMC 2220l
CGMC 2220j
Indet.
-
Pere II
Alfons II
Jaume II
Alfons III
Pere III
Indeterminades
Total
n
3
151
849
691
786
3
2483
%
0,12
6,08
34,19
27,83
31,66
0,12
100
6,08% del total. És l’única autoritat amb divisors en la nostra
acumulació monetària, i fou durant el seu regnat quan començaren a entrar amb freqüència els croats al regne de València, però
encara amb un volum una mica baix respecte al que ocorreria
amb els seus successors.
Jaume II és el monarca amb major representació dins del
depòsit del carrer Llibertat, amb un volum del 34,19% del total;
tot seguit, trobem el grup de Pere III, que representa un 31,66%
del conjunt. No debades, es tracta dels reis amb els majors batiments i el major nombre d’emissions en el període que comprén
aquest treball. Sota el regnat de Jaume II, el croat barcelonés es
trobava plenament consolidat en el regne valencià. Entre Jaume
II i Pere III se situa el grup d’Alfons III: a despit d’un regnat
breu, el seu cas es contraposa al del seu oncle Alfons II, ja que
acumula un volum sobre el total del 27,83%, el qual no deixa
de confirmar l’èxit d’aquesta moneda tant dintre com fora del
comtat de Barcelona.
Pel que fa a la distribució dels tipus monetaris, podem distingir-ne 48 categories, seguint la classificació del CGMC. Cal
afegir-hi tres categories addicionals, de peces amb tipus indeterminat, corresponents als regnats de Jaume II, Alfons II i Pere III,
i una quarta per a les monedes del tot indeterminades (no han
pogut ser assignades a cap monarca), a causa del seu mal estat
de conservació (taula 5.2).
Tant a la taula de freqüències com a l’histograma (fig. 5.1) es
pot apreciar com la distribució segueix sense ser uniforme, atés que
alguns tipus es concentren en pics de volum bastant per damunt de
la resta de classes. En concret, cal destacar les acumulacions dels
regnats d’Alfons III i de Pere III: en el primer cas, hi ha pics de 245
i 270 monedes, mentre que en el segon arriben fins a les 280 i les
307 peces. Es tracta de dos casos que s’allunyen prou de la resta
de regnats. En aquest sentit, el període de Jaume II resulta bastant
interessant: a pesar de posseir la major quantitat de tipus monetaris
del depòsit del carrer de la Llibertat, el volum es reparteix amb
una major uniformitat que en el grup del seu predecessor; cap dels
seus pics de distribució arriba als 140 grossos d’argent acumulats
en el regnat d’Alfons II. Durant el regnat de Jaume II, la seca de
Barcelona tingué una activitat productiva gairebé contínua, la qual
cosa requerí una enorme quantitat d’encunys: açò es reflecteix en
l’àmplia varietat formal que es tradueix en el nombre de categories
que s’apleguen en la troballa.
Pere III va romandre en el tron 51 anys, durant els quals baté
grossos d’argent a la seca de Barcelona entre 1336 i la dècada
de 1360; les seues encunyacions de croats barcelonesos estan
determinades per la major uniformitat quant a les llegendes i
representacions reials. Hi apareixen pics molt marcats (280 i
307 peces), més elevats que en els regnats anteriors, però en els
62
Alfons II
Jaume II
Alfons III
Pere III
Indeterminades
Total
n
1
2
140
2
5
4
14
17
2
8
27
71
22
19
62
59
5
6
125
100
1
4
57
21
113
75
17
15
3
4
2
65
65
245
270
2
21
20
2
1
36
35
280
1
307
33
22
21
43
1
7
3
2483
%
0,04
0,08
5,64
0,08
0,20
0,16
0,56
0,68
0,08
0,32
1,09
2,86
0,89
0,77
2,50
2,38
0,20
0,24
5,03
3,99
0,04
0,16
2,30
0,85
4,55
3,02
0,68
0,60
0,12
0,16
0,08
2,62
2,62
9,87
10,87
0,08
0,85
0,81
0,08
0,04
1,45
1,41
11,28
0,04
12,36
1,33
0,89
0,85
1,73
0,04
0,28
0,12
100
[page-n-82]
composició tipològica
Pere II Alfons II
Jaume II
Alfons III
Pere III
Ind.
Figura 5.1. Histograma de distribució general per tipus bibliogràfics del depòsit del carrer de la Llibertat.
quals les categories es troben molt més agrupades. Les observa- Subgrup I.1
cions del regnat d’Alfons III estan, també, bastant més concen- I.1a – Tipus bibliogràfics CCB 4, LMC 177, CGMC 2137,
trades que les de Jaume II, potser per la mateixa raó assenyalada NCCAM 169, Pedro III-1 (MHC). Fig. 5.2.
per a Pere el Cerimoniós.
5.2. COMPOSICIÓ DEL DEPÒSIT PER GRUPS
Per a les llegendes de l’anvers i del revers s’ha triat una
llegenda representativa de tot el conjunt, deixant de banda
l’enorme variabilitat en posició de punts per a la separació de
paraules, formes de signes d’abreviatura, canvis en la representació del monarca o diferències en les lletres (que poden
consultar-se en el capítol 8 d’aquest treball). Vegeu, per a
totes aquestes diferències, el catàleg de totes les peces.
5.2.1. grup i. pere ii (1276-1285)
Pere el Gran és el monarca menys representat dins del depòsit
del carrer de la Llibertat, amb tres peces. La seua importància no
rau, amb tot, en la quantitat d’observacions, sinó en el fet que la
seua presència permet marcar l’obertura de la troballa (la qual
cosa no implica, com veurem, l’inici de l’acumulació). Dins
d’aquest grup cal recordar la identificació d’una moneda bastant
discutida pel seu model arcaic, amb la denominació LMC 179.
A banda d’aquesta, no hi apareixen les encunyacions d’unitats i
divisors més primerenques (taula 5.3).
Taula 5.3. Distribució tipològica del grup I.
Tipus
n
%
I.1a
I.2
2
1
3
66,67
33,33
100
Figura 5.2. Croat de Pere II, subgrup I.1a (cat. 2; MPV 33786).
Anv./
El monarca apareix representat en bust de perfil, mirant cap a
l’esquerra, inscrit en el cercle format per la gràfila de punts interior. Porta al cap una corona oberta amb tres puntes, rematades
per una flor de lliri cadascuna; l’interior de la corona es troba
adornat amb tres cercles disposats en horitzontal. El cabell cau
ondulat per darrere de l’orella fins a la nuca, i acaba en tres anelles que pretenen simular els rulls del pentinat de tipus garseta.
El vestit està dividit en quatre parts: les dues laterals en representen les mànegues, mentre que les dues centrals representen el
vestit, amb un tall al centre; la decoració és d’anelles, disposades en les quatre particions en nombre desigual a la zona central
i en grups de dos en cada mànega.
Les lletres de la llegenda, emmarcada entre les gràfiles de
punts interior i exterior, són d’estil gòtic, amb interpunció de
grups de tres punts disposats en horitzontal. La creu del començament de la llegenda és equilàtera potençada, amb els reforçaments prou marcats.
63
[page-n-83]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Rev./
Comença amb una creu grega passant, lleugerament potençada, que divideix el camp en quatre quarters. En aquest
cas, com que l’única variant present al depòsit del carrer de
la Llibertat és la a, els anells es troben en els quarters primer
i quart, mentre que els grups de tres punts se situen en els espais segon i tercer. La llegenda està emmarcada entre les gràfiles de punts interna i externa; apareix separació mitjançant
grups de tres punts en vertical al començament de la llegenda,
al final de la S de TAS (quart espai) i davant la B de BA’Ch’
(tercer espai), encara que és una construcció subjecta als diferents grups d’encunys. Hi trobem dos signes d’abreviatura
per a ometre els caràcters R i I en BARCHI / BaʼChʼ.
Subgrup I.2
I.2. Tipus bibliogràfics CCB 7, LMC 179, Pedro III-3 (MHC).
Fig. 5.3.
III també n’encunyaren (taula 5.4). La raó s’ha de trobar en
la tria efectuada per l’agent acumulador: pel que es desprén
de la composició de la troballa, s’optà per escollir les unitats, amb major quantitat d’argent, i desestimar els divisors.
També degué d’influir l’escassesa de mitjos croats encunyats
durant els regnats de Pere II i Pere III, així com la manca
d’aquests tipus monetaris durant els regnats de Jaume II i Alfons III; de totes maneres, l’absència gairebé total de mitjos
croats al nostre depòsit ens resulta més senzilla d’atribuir a
una elecció conscient de les millors peces i amb major percentatge de metall preciós.
El disseny de les unitats i divisors durant aquest regnat segueix els models d’anvers i revers establits en els darrers croats
de Pere II, a excepció dels caràcters de la llegenda, que passen
de tipus gòtic a llatí.
Subgrup II.1
II.1a – Tipus bibliogràfics CCB 8-12, 14-20 i 23-25, LMC
180, CGMC 2148, NCCAM 175, Alfonso III.2 (MHC: làm.
78). Fig. 5.4.
Figura 5.3. Croat de Pere II, subgrup I.2 (cat. 3; MPV 33787).
Anv./
Es tracta d’un tipus molt poc comú, tant que, amb aquest, només se’n coneixen dos exemplars, un depositat a Barcelona i
l’altre, actualment, al Museu de Prehistòria de València. No ens
hi volem estendre, perquè la seua problemàtica ja s’ha tractat
en aquestes pàgines. El monarca apareix representat en un bust
de perfil mirant cap a l’esquerra. Porta una corona oberta de
tipus lobulat, acabada en puntes, i el cabell s’hi representa ondulat fins al clatell. El coll, excessivament fi, contrasta amb la
grandària del cap i l’amplitud dels muscles, gravats molt rectes.
El vestit està dividit en tres particions i les dues laterals corresponen a les mànegues. El retrat està inserit en una sèrie de huit
lòbuls o semicercles, amb un petit cercle entre cadascun d’ells.
La llegenda, entre les gràfiles interior i exterior, presenta caràcters arcaics. Algunes de les paraules, quasi totes abreviades, es
troben separades per un punt en posició centrada i, per la seua
banda, la creu del començament de la llegenda és equilàtera o
de tipus grec.
Rev./
El revers mostra grups de tres punts i un cercle disposats
en quarters de manera alterna, tot i que emmarcats en el
mateix disseny de huit lòbuls que presentava l’anvers. Els
caràcters de la llegenda, disposats, com en l’anvers, entre
la gràfila de punts interna i externa, són de tipus arcaic.
5.2.2. grup ii. alfons ii (1285-1291)
Aplega 151 monedes, entre les quals hi ha quatre divisors
amb valor de mig croat: són les úniques peces d’aquest tipus
que es localitzen en tot el conjunt, encara que Pere II i Pere
64
Figura 5.4. Croat d’Alfons II, subgrup II.1a (cat. 9; MPV 33793).
Anv./
El monarca és representat en un bust de perfil, orientat a
l’esquerra i inscrit en el cercle que forma la gràfila de punts
interna. Porta al cap una corona oberta amb tres puntes, una
central i dues laterals, rematades per una flor de lliri cadascuna; l’interior de la corona es troba carregat amb tres anelletes o cercles disposats en horitzontal. El cabell és ondulat
i cau per darrere de l’orella fins al clatell i, a més, acaba en
tres anelletes com a representació dels rulls de la garseta.
El vestit està dividit en quatre parts, dues centrals i dues laterals que simulen les mànegues; els quatre espais que deixen es troben farcits d’anelles, en nombre desigual depenent
de l’encuny, per bé que, normalment, les de les mànegues
s’agrupen de dues en dues, mentre que les de les particions
centrals oscil·len entre quatre i sis.
La llegenda, entre les gràfiles de punts, i composta amb
caràcters llatins, comença amb una creu equilàtera potençada;
les paraules estan separades per grups de dos punts situats en
vertical. Existeix una gran variabilitat respecte al nombre de
punts que hi poden aparéixer (entre cap i dos) i la seua posició
(inferior, mitja i superior), la qual cosa depén, en tot cas, dels
encunys.
Rev./
Com en l’anvers, els caràcters de la llegenda són llatins i
les paraules estan separades per grups de dos punts en vertical, que varien tant en posició com en nombre, en funció del
grup d’encunys. Una creu passant, equilàtera i lleugerament
eixamplada en els seus quatre extrems, divideix el camp en
[page-n-84]
composició tipològica
quatre quarters, ocupat el primer i el quart per una anella, i el
segon i el tercer per una agrupació de tres punts cadascun. La
llegenda s’emmarca entre les gràfiles, com és habitual.
II.1b – Tipus bibliogràfics CCB 13, LMC 182, CGMC 2148a,
NCCAM 175.1, Alfonso III.1 (MHC: làm. 78). Fig. 5.5.
Figura 5.7. Croat d’Alfons II, subgrup II.2b (cat. 150; MPV 33909).
Figura 5.5. Croat d’Alfons II, subgrup II.1b (cat. 145; MPV 33903).
Anv./
Idèntic a la descripció proposada per al tipus II.1a, tant en disseny com en llegenda.
Rev./
Idèntic a la descripció proposada per al tipus II.1a, excepte per
la posició de les anelles, en el segon i tercer espai, i els grups de
tres punts en el primer i en el quart.
Anv./
Idèntic a l’anterior. El tipus CCB 21 encaixa bé en les nostres
monedes, ja que A. Badia, en el seu catàleg, indica abreviatura
en la paraula DEI per mitjà d’un punt.
Rev./
Idèntic a l’anterior, però amb els caràcters A i V gòtics. A. Badia no recull, per al tipus CCB 22, separació de paraules en el
revers, però sí per al tipus CCB 21.
Subgrup II.3
II.3a – Tipus bibliogràfics CCB 26-32, LMC 181, CGMC
2149, NCCAM 176. Fig. 5.8.
Subgrup II.2
II.2a – Tipus bibliogràfics CGMC 2148c, NCCAM 175.2.
Fig. 5.6.
Figura 5.8. Mig croat d’Alfons II, subgrup II.3a (cat. 154; MPV 33912).
Figura 5.6. Croat d’Alfons II, subgrup II.2a (cat. 147; MPV 33906).
Anv./
Aquest tipus és idèntic al II.1a i II.1b, però es diferencia en la
llegenda, acurtada en aquest cas: presenta una contracció en
la paraula DEI, en què el caràcter E és substituït per un signe
d’abreviatura volat en forma de barreta horitzontal. La puntuació entre paraules segueix el mateix patró que en els tipus anteriors d’Alfons II.
Rev./
Idèntic als tipus descrits d’Alfons II. L’aplega A. Badia en el
CCB (tipus CCB 21 i CCB 22), però indicant que els caràcters
apareixen sota la forma gòtica, cosa que s’ha pogut constatar
en el depòsit del carrer de la Llibertat (cat. 148-150). Tocant
als quatre espais, en el primer i quart hi ha una anella, i en el
segon i en el tercer un grup de tres punts. La interpunció entre
les paraules de la llegenda conserva la mateixa variabilitat que
en el tipus II.1a.
II.2b – Tipus bibliogràfics CCB 21-22, CGMC 2148c variante.
Fig. 5.7.
Anv./
El disseny del monarca és idèntic al de les unitats, amb la
peculiaritat que, en aquest cas, es torna una mica més maldestre, potser a causa de la menor grandària de la superfície
en què ha de treballar l’entallador. Si bé el seu diàmetre és
més petit, presenta la mateixa llegenda que les unitats dels
tipus II.1a i II.1b. De nou, les anelles que ornen el vestit apareixen en nombre desigual, i sembla que les úniques que es
mantenen constants són les de les mànegues, en parella. La
llegenda és idèntica a la de les peces anteriors i els caràcters
són de tipus llatí.
Rev./
El disseny és idèntic al de les unitats d’Alfons II. Els quatre espais en què està dividit el camp s’omplin de la manera següent:
en el primer i quart espai, una anella, mentre que en el segon i
tercer apareix el grup de tres punts.
5.2.3. grup iii. jaume ii (1291-1327)
El grup de Jaume II és el més nombrós dins del nostre depòsit, no només quant a quantitat de monedes, sinó també en
nombre de categories (taula 5.5). Manifesta quatre estils diferents per a representar al rei (taula 5.6), dividits en agrupacions d’encunys bastant àmplies: el disseny del monarca
encara conserva molts trets heretats dels regnats de Pere II i
Alfons II, però és en aquest moment quan comencen a introduir-se algunes novetats.
65
[page-n-85]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 5.5. Distribució tipològica del grup III.
Estil
I
IA - descurat
IB - normal
II
III
IV
Indeterminat
Total
Tipus
Equivalències
n
%
III.1a
III.1b
III.2a
III.2b
III.3a
III.3b
III.4a
III.4b
III.5b
III.5b
III.5-1a
III.5-1b
III.5-2b
III.6a
III.6b
III.6-1b
III.7a
III.7b
III.8a
III.8b
III.9a
III.9b
III.9-1a
III.9-1b
III.10a
III.10b
-
CGMC 2150
CGMC 2150a
CGMC 2151
CGMC 2151a
CGMC 2152
CGMC 2152a
CGMC 2153
CGMC 2153a
CGMC 2154
CGMC 2154a
CGMC 2154h
CGMC 2154i
CGMC 2154c
CGMC 2154d
CGMC 2154e
CGMC 2154f
CGMC 2155
CGMC 2155a
CGMC 2156
CGMC 2156a
CGMC 2156c
CGMC 2156d
CGMC 2157
CGMC 2157a
-
14
17
2
8
27
71
22
19
62
58
1
4
1
5
5
1
125
100
57
21
113
75
17
15
3
4
2
849
1,65
2
0,24
0,94
3,18
8,36
2,59
2,24
7,3
6,83
0,12
0,47
0,12
0,59
0,59
0,12
14,72
11,78
6,71
2,47
13,31
8,83
2
1,77
0,35
0,47
0,24
100
Taula 5.6. Distribució per estils del grup III.
Estil
n
%
I
II
III
IV
V
Total
139
41
362
305
2
849
16,37
4,83
42,64
35,92
0,24
100
ESTIL 1
Subgrup III.1
III.1a – Tipus bibliogràfics LMC 184, CCB 46, CGMC 2150,
NCCAM 177A. Fig. 5.9.
Figura 5.9. Croat de Jaume II, subgrup III.1a (cat. 164; MPV 33923).
66
Anv./
Bust del rei, coronat, orientat cap a l’esquerra i inscrit en la
gràfila de punts interna. Porta corona oberta acabada en tres
puntes, una central i dues laterals, rematada cadascuna amb
una flor de lliri; a l’interior de la corona trobem decoració
composta per tres anelles disposades en horitzontal. El cabell
torna a ser ondulat i cau fins a la nuca per darrere de l’orella;
acaba en tres anelletes que simbolitzen els rulls de la garseta.
Com en els anteriors grossos d’argent, el vestit està dividit
en quatre parts, dues centrals i dues laterals per a indicar les
mànegues; els quatre espais del vestit estan decorats amb anelles. La diferència fonamental amb les anteriors monedes rau
en les característiques maldestres en el disseny amb què s’ha
representat el rei i s’han gravat els caràcters de les llegendes en aquest grup d’encunys (estil 1A): es tracta de peces
molt descurades, algunes d’elles gairebé infantils, amb caps
desmesurats o excessivament petits, corona descompensada
i bust quasi sempre asimètric i desproporcionat respecte al
cap. Les anelles del vestit no guarden un patró i, depenent
de l’encuny, n’hi poden aparéixer en major o menor nombre;
fins i tot, ni tan sols mostren una correlació o simetria dins
del mateix disseny i, consegüentment, poden presentar en una
mànega tres anelles i en l’oposada només dues.
[page-n-86]
composició tipològica
La descompensació i la manca de cura són visibles, també, en els caràcters de la llegenda. En algunes lletres que
semblen gravades a mà alçada, amb burins, en comptes
d’amb punxons, no es respecta el mòdul i l’espai que, a voltes, se li queda curt al gravador o, per contra, li’n sobra. La
A hi apareix sovint sense travesser. Els caràcters pertanyen
al tipus llatí. En tot el conjunt d’aquestes peces degué haver-hi prou pressa per obrir els encunys i tindre’ls preparats
per a batre els grossos d’argent; malgrat tot, encara s’intueix
la perduració de les característiques de disseny dels croats
d’Alfons II i de son pare.
Rev./
Com en l’anvers, la llegenda del revers presenta, en general, caràcters descurats i mal acabats. Ara bé, el disseny dels
quatre espais que la creu passant equilàtera forma en el camp
de la moneda respecta el mòdul que presentaven els croats
anteriors. En aquest cas, els espais primer i quart contenen
una anella, mentre que els espais segon i tercer un grup de
tres punts cadascun. La forma per a Barchinona se segueix
mostrant amb una doble abreviatura, com en els grossos de
Pere II i Alfons II.
III.1b – Tipus bibliogràfics CCB 37, LMC 185, CGMC 2150a,
NCCAM 177A.1. Fig. 5.10.
Figura 5.10. Croat de Jaume II, subgrup III.1b (cat. 180; MPV 33939).
Anv./
Idèntic al tipus III.1a, en disseny i en llegenda. Pertany a la mateixa agrupació d’encunys.
Rev./
Presenta les mateixes característiques descrites per al revers del
tipus III.1a, amb la diferència en la posició dels ornaments dels
quatre espais que deixa la creu passant en el camp: en els espais
primer i quart, el grup de tres punts, i en els espais segon i tercer,
una anella.
Subgrup III.2
III.2a – Tipus bibliogràfics LMC 184, CGMC 2151, NCCAM
177B , Jaime II.1 (MHC: làm. 78). Fig. 5.11.
Anv./
En aquest cas, el bust del rei i els caràcters de la llegenda tornen a mostrar la cura quant a composició i disseny
present en els grossos d’argent de Pere II i Alfons II. El
monarca segueix representant-se en bust, mirant cap a
l’esquerra i portant una corona oberta rematada per tres
puntes acabades en flor de lliri. El cabell ondulat cau per
darrere de l’orella i acaba en tres anelles per a representar
els rulls del pentinat. El vestit està dividit en quatre parts
adornades amb anelletes: les de les dues particions centrals
oscil·len entre cinc i sis, mentre que les de les mànegues
ho fan entre dues i tres. Tant el cap i la corona, com el cos,
es troben ben proporcionats.
En relació amb la llegenda, aquesta està ben composta, respecta l’espai disponible i guarda la relació de mòdul dels caràcters. Les lletres són de tipus gòtic. La llegenda comença, com en
el croat anterior, amb una creu equilàtera potençada.
Rev./
Per primera vegada observem un canvi en la llegenda del revers dels grossos d’argent. A desgrat que el desenvolupament
de la llegenda és el mateix, civitas Barchinona, la diferència
la trobem en la separació de les paraules i l’eliminació d’una
de les abreviatures: des d’ara, la B de Barchinona apareixerà
en l’últim quarter deixat per la creu equilàtera, la qual cosa
permet disposar de major espai en el tercer per a posar-hi una
R i ometre el signe d’abreviatura que fins aleshores havia
aparegut en aquest lloc. Nogensmenys, la I de Barchinona
continua elidida i apareix una H minúscula amb un signe
d’abreviatura superior lateral. A més a més, dos punts en
posició vertical separen l’element TAS del caràcter B com
a interpunció. Respecte a la posició dels ornaments, en els
espais u i quatre apareix una anella, i en el segon i tercer el
grup de tres punts.
III.2b – Tipus bibliogràfics CGMC 2151a, NCCAM 177B.1.
Fig. 5.12.
Figura 5.12. Croat de Jaume II, subgrup III.2b (cat. 190; MPV 33949).
Anv./
Idèntic en tot a la descripció proposada per al tipus III.2a,
tant en disseny com en llegenda.
Rev./
Idèntic també a la descripció proposada per al tipus III.2a, amb
una diferència en la posició dels ornaments. En aquest cas, apareix un grup de tres punts en els espais primer i quart, mentre
que els espais segon i tercer es carreguen amb una anella cadascun.
Figura 5.11. Croat de Jaume II, subgrup III.2a (cat. 187; MPV 33946).
67
[page-n-87]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Subgrup III.3
III.3a – Tipus bibliogràfics LMC 187, CCB 63, CGMC 2152.
Fig. 5.13.
Figura 5.14. Croat de Jaume II, subgrup III.3b (cat. 241; MPV 34000).
Figura 5.13. Croat de Jaume II, subgrup III.3a (cat. 209; MPV 33968).
Anv./
El disseny d’aquest tipus s’acosta més a la categoria III.1
que no a la III.2; en tot cas, podríem dir que se situa entre les dues, perquè les proporcions de la representació reial
s’allunyen de la bona traça pròpia de la resta de croats que
coneixem, però no arriben al nivell ràpid i descurat de la
categoria III.1. Encara que el disseny guarda bastant bones
proporcions, el bust del monarca ocupa quasi tota la meitat
inferior del camp de l’anvers: mostra uns muscles excessivament amples i sovint poc simètrics. Pel que fa al rostre, mostra «pitjor art», com assegurava M. Crusafont (2009: 381),
que els tipus ja descrits.
El rei està orientat cap a l’esquerra i porta una corona
oberta, en aquest cas molt ampla, rematada per tres puntes
amb una flor de lliri cadascuna; l’interior de la corona continua ornamentant-se amb tres anelles en disposició horitzontal. El rostre mostra, en algunes agrupacions d’encunys, certs
trets d’esquematisme, però en general s’ajusta suficientment
a les característiques anteriors. El cabell cau, ondulat, per
darrere de l’orella i acaba en tres anelles que simbolitzen els
rulls de la garseta. Quant al vestit, es divideix en quatre espais ocupats per anelles: a les particions centrals, aquestes
oscil·len entre cinc i set, mentre que a les laterals o mànegues
n’hi ha entre dues i tres.
La llegenda, per la seua banda, i com en el tipus III.2,
està formada amb caràcters gòtics. Comença amb una creu
equilàtera potençada i es desenvolupa sense signes d’interpunció. El mòdul dels caràcters es troba proporcionat en tota
l’àrea.
Rev./
Conserva la composició de la llegenda amb caràcters gòtics.
L’esquema és el mateix que en el tipus III.2, amb interpunció
en posició vertical entre l’element TAS i el caràcter B, indicant la separació entre les paraules civitas i Barchinona. En
referència als ornaments, en el primer i quart espai apareix
una anella, mentre que el segon i tercer es troben carregats
amb un grup de tres punts.
III.3b – Tipus bibliogràfics LMC 186, CCB 49, CGMC
2152a. Fig. 5.14.
Anv./
Idèntic en tot a la descripció proposada per al tipus III.3a, tant
en disseny del monarca com en composició de la llegenda.
68
Rev./
Idèntica descripció que la proposada per al tipus III.3a, llevat
de la posició dels ornaments: el grup de tres punts apareix en
els espais primer i quart, i l’anella en els espais segon i tercer.
ESTIL 2
Subgrup III.4
III.4a – Tipus bibliogràfics CCB 68, CGMC 2153, NCCAM
177C. Fig. 5.15.
Figura 5.15. Croat de Jaume II, subgrup III.4a (cat. 298; MPV 34057).
Anv./
De nou, el disseny del monarca retorna als paràmetres de realisme que havien caracteritzat els grossos d’argent de Pere II i
Alfons II, però amb la introducció d’un canvi d’estil en el vestit.
Se’l representa seguint el patró dels croats anteriors, de perfil,
orientat cap a l’esquerra i en bust, amb una corona oberta amb
tres puntes, rematades cadascuna per una fulla de card, i amb
l’interior adornat amb una gran anella central i dues laterals
més xicotetes. A banda d’això, a cada costat del remat central
presenta un punt reduït. El cabell ondulat (per a Badia, aquesta
«cabellera» és «més llisa»; vegeu Badia, 1969: 58) cau per darrere de l’orella fins al clatell, però ja no acaba en anelles per a
representar-hi rulls, sinó en una sèrie de sis a set línies verticals
engrossides, una mica corbes, sense que en algunes d’aquestes
hi haja una clara separació respecte a la resta del cabell. El vestit pren ara una forma pràcticament semicircular i relativament
simètrica; es divideix en quatre espais, amb un parell d’anelles
en disposició vertical dins de cadascun.
La llegenda segueix presentant una composició amb caràcters de tipus gòtic. Comença amb una creu equilàtera potençada
i entre les paraules hi ha interpuncions mitjançant parelles de
creuetes disposades en vertical.
Rev./
Es manté la composició de la llegenda amb caràcters de tipus gòtic i el desenvolupament de les paraules present en els
grossos d’argent del tipus III.2. Les diferències amb aquells
són, d’una banda, l’element CIVI, que es troba separat per
dues creuetes en posició vertical, idèntiques a les emprades
[page-n-88]
composició tipològica
per a la interpunció en l’anvers; i, de l’altra, l’element TAS,
que ja no mostra separació amb el caràcter B de BARCHINONA. En relació amb els ornaments, les particions primera
i quarta es troben carregades amb una anella, mentre que en
la segona i en la tercera apareix el conjunt de tres punts. La
gran creu passant característica de tots els reversos segueix
sent equilàtera, però els extrems dels seus braços es mostren
una mica menys eixamplats que en els croats anteriors.
III.4b – Tipus bibliogràfics CCB 69, CGMC 2153a, NCCAM
177C.1. Fig. 5.16.
horitzontal carregada amb cinc anelletes disposades també en
horitzontal, per bé en alguns encunys en poden aparéixer fins a
sis. Al coll hi ha entre cinc i sis serrells, semicirculars, que seran
d’ara endavant una constant en les restants emissions de Jaume
II i, amb algun lleuger canvi d’estil, en les posteriors d’Alfons
III i fins a Pere III. No existeix indicació de mànegues i el protagonisme de la representació reial la té el cap del monarca, que
ocupa bona part del camp de la moneda. A. Heiss, en la seua
obra Monedas hispano-cristianas, recull aquest tipus i el dibuixa amb dues línies, així que indica, en conseqüència, l’existència de mànegues, i alhora col·loca una anella a cada mànega i
tres a l’espai central (tipus Jaime II.2 de la làmina 78).
La llegenda continua fent-se amb caràcters gòtics, amb un
mòdul regular i un bon càlcul de l’espai disponible. Les paraules
apareixen sense interpunció de cap tipus. Comença la llegenda,
com en els anteriors casos, amb una creu equilàtera potençada.
Rev./
Figura 5.16. Croat de Jaume II, subgrup III.4b (cat. 329; MPV 34088).
Anv./
Descripció idèntica a la proposada per als grossos d’argent
del tipus III.4a.
Rev./
El desenvolupament de la llegenda és el mateix que el descrit
per al tipus III.4a. En el primer i en l’últim espai apareix un grup
de tres punts, mentre que en el segon i tercer, una anella.
Manté el disseny i composició dels tipus anteriors, amb
caràcters gòtics i separació en l’element CIVI, dividit per
una parella d’anelletes, disposades en vertical. Novament no
apareix cap classe de separació en l’element TASB. Tocant
a la posició dels ornaments, en el primer i en el quart espai
trobem una anella, mentre que el segon i el tercer estan carregats amb el grup de tres punts.
III.5-1a – Tipus bibliogràfic CGMC 2154h. Fig. 5.18.
ESTIL 3
Subgrup III.5
II.5a – Tipus bibliogràfics CCB 78-83, CGMC 2154, NCCAM
178, Jaime II.2 (MHC: làm. 78). Fig. 5.17.
Figura 5.18. Croat de Jaume II, subgrup III.5-1a (cat. 692; MPV 34401).
Anv./
Idèntic en tot al tipus III.5a.
Figura 5.17. Croat de Jaume II, subgrup III.5a (cat. 386; MPV 34145).
Anv./
Bust del rei, coronat, mirant cap a l’esquerra. Porta una corona
oberta, amb tres remats acabats en fulles de card i ornamentació
interior formada per una anella central i un xicotet punt a cada
banda d’aquesta; a més a més, hi ha un punt a cada costat del
remat central de la corona, en l’exterior. El cabell segueix sent ondulat, baldament una mica més llis que en els dissenys anteriors,
i acaba en una sèrie de sis a set barres verticals engrossides, en
disposició horitzontal, diferenciades del cabell.
En aquest gros, per primera vegada, trobem una diferència
notable respecte a les monedes anteriors: el vestit ja no es divideix en quatre particions, sinó en una sola, una franja estreta
Rev./
Hem considerat aquesta peça un error d’encuny del tipus III.5a.
Es caracteritza per la manca d’interpunció en l’element CIVI.
N’és un exemple escàs, cosa que demostra que no es tracta d’una
variant intencional, sinó d’un probable oblit de l’entallador. A
propòsit de la composició de la llegenda i posició dels ornaments en els quatre espais, vegeu el revers del tipus III.5a.
III.5b – Tipus bibliogràfics CCB 73-77, LMC 191, CGMC
2154a, NCCAM 178.2. Fig. 5.19.
Figura 5.19. Croat de Jaume II, subgrup III.5b (cat. 407; MPV 34166).
69
[page-n-89]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Anv./
La descripció d’aquest tipus és idèntica a la del III.5a, tant en
disseny com en llegenda.
Rev./
Idèntic al tipus III.5a, llevat de la posició dels ornaments en els
quarters deixats per la creu, que es reparteixen de la següent manera: en el primer i en l’últim espai, grup de tres punts, i anella
en els espais segon i tercer.
comú, raó per la qual hem decidit tractar-lo per separat: la
causa ha de trobar-se en la barreja d’encunys, potser perquè
estem davant d’un instant de batiment que se situa entre dos
moments d’activitat de la seca o d’arribada d’encunys del
taller de l’obridor. És possible, per tant, que no siga el resultat
de quelcom intencionat o premeditat.
III.6a – Tipus bibliogràfics CCB 86-87, CGMC 2154c, NCCAM
178.3. Fig. 5.22.
III.5-1b – Tipus bibliogràfic CGMC 2154i. Fig. 5.20.
Figura 5.22. Croat de Jaume II, subgrup III.6a (cat. 458; MPV 34217).
Figura 5.20. Croat de Jaume II, subgrup III.5-1b (cat. 695; MPV 34404).
Anv./
Idèntic a la descripció proposada per a l’anvers dels tipus III.5a
i III.5b.
Rev./
Com en el revers del tipus III.5-1a, l’element CIVI no presenta
separació i, en conseqüència, l’hem considerat la mateixa tipologia d’error d’encuny. Comparteix la mateixa posició dels ornaments que el revers del tipus III.5b.
III.5-2. Inèdit (fig. 5.21).
Anv./
El disseny del monarca és idèntic al del subgrup III.5. La diferència en aquest tipus rau en la composició de la llegenda,
amb caràcters llatins; l’element epigràfic A apareix, sovint,
sense travesser, baldament en algunes ocasions pot fer-ho
amb un travesser doble. La llegenda comença, com en els
anteriors casos, amb una creu equilàtera potençada.
Rev./
A diferència de l’anvers, la llegenda del revers es troba bastida
amb caràcters de tipus gòtic. L’element CIVI, situat en el segon
quarter, presenta una separació com en el tipus III.5, amb una
interpunció de dues anelletes disposades de manera vertical. Els
ornaments carreguen els quatre espais deixats per la creu passant de la manera següent: en el primer i en el quart hi ha una
anella en cadascun, mentre que en el segon i en el tercer trobem
el grup de tres punts.
III.6b – Tipus bibliogràfics CCB 85, CGMC 2154d, NCCAM
178.4. Fig. 5.23.
Figura 5.21. Croat de Jaume II, subgrup III.5-2 (cat. 420; MPV 34179).
Es tracta d’un tipus que no aplega cap dels catàlegs que hem
consultat i que és força escàs dins del conjunt de Jaume II en
el depòsit del carrer de la Llibertat (solament una peça, cat. 420
/ MPV 34179). S’ha de considerar un error d’encuny més que
una veritable variant. Mentre que l’anvers és idèntic al tipus general III.5, tant en disseny com en llegenda, el revers presenta el
caràcter A llatí i no gòtic com la resta de tipus d’aquest subgrup.
La posició dels ornaments és la mateixa que en el tipus III.5b.
Subgrup III.6.
Aquest subgrup resulta peculiar pel fet que combina en la
llegenda característiques dels subgrups III.5 i III.7: mentre
que els caràcters amb què es compon la de l’anvers pertanyen
als tipus llatins, els del revers són gòtics. No sembla, però,
un error dels entalladors; es tracta d’un tipus monetari molt
70
Figura 5.23. Croat de Jaume II, subgrup III.6b (cat. 461; MPV 34220).
Anv./
Idèntic a la descripció aportada per al tipus III.6a. Caràcters de
tipologia llatina.
Rev./
Com el revers del tipus III.6a. Caràcters de tipus gòtic, amb
separació de l’element CIVI mitjançant dues anelletes disposades en vertical. En el primer i en el darrer espai trobem
el grup de tres punts, mentre que l’anella se situa en el segon i en el tercer.
[page-n-90]
composició tipològica
Subgrup III.7
III.7a – Tipus bibliogràfics LMC 191, CCB 93-97, CGMC
2154e, NCCAM 178.5. Fig. 5.24.
Figura 5.26. Croat de Jaume II, subgrup III.8a (cat. 717; MPV 34426).
Figura 5.24. Croat de Jaume II, subgrup III.7a (cat. 527; MPV 34286).
Anv./
El disseny general presenta les mateixes característiques que
la resta de grossos d’argent de l’estil III. La diferència es
troba en la llegenda, composta amb caràcters llatins.
Rev./
Com l’anvers, el revers s’ajusta a les descripcions proposades per als tipus principals de gros d’argent de l’estil III. Els
caràcters de la llegenda, en aquest cas, són llatins, com els de
l’anvers, i l’element CIVI es troba separat per dues anelletes en
vertical. Els ornaments es disposen de la manera següent: una
anella en els quarters primer i últim, i un grup de tres punts en
els espais segon i tercer.
III.7b – Tipus bibliogràfics LMC 192, CCB 89-92, CGMC
2154f, NCCAM 178.6. Fig. 5.25.
Figura 5.25. Croat de Jaume II, subgrup III.7b (cat. 659; MPV 34368).
Anv./
Idèntic a la descripció proposada per al tipus III.7a.
Rev./
Idèntic a la descripció proposada per al tipus III.7a, a excepció
de la posició dels ornaments en els quarters deixats per la creu
passant. En aquest cas, observem en els espais primer i quart el
grup de tres punts, i en el segon i tercer l’anella.
ESTIL 4
Subgrup III.8
dels casos hi apareixen apuntant cap amunt, però en algunes
agrupacions d’encunys ho fan cap avall o de manera alterna);
la corona és bastant fina, amb decoració d’una anella en posició central i un punt a cada costat. El cabell continua sent
ondulat, cau per darrere de l’orella i acaba en una sèrie de sis
a set barres grosses i verticals (en uns pocs encunys poden
arribar a haver-ne fins a huit), disposades de manera horitzontal i diferenciades del cabell. El cap, contra així mateix, és de
menor grandària que en el tipus anterior (III.7), de manera que
existeix una millor proporció entre aquest i el cos.
Respecte al vestit, presenta novament particions verticals,
en aquest cas tres. La central es troba carregada amb una flor de
quatre pètals, mentre que les dues laterals, que imiten les mànegues, porten cadascuna una flor de sis pètals. Al coll apareix una
sèrie de cinc serrells de forma semicircular.
La llegenda està formada per caràcters llatins; la A, sovint, apareix sense travesser i, en algunes ocasions, amb doble travesser. Comença, com en els casos anteriors, amb una
creu, ara de tipus equilàter eixamplat.
Rev./
Llegenda amb caràcters llatins de mòdul regular, com en
l’anvers. L’element CIVI, en el segon quarter, s’hi torna a
presentar dividit per interpunció, però, en aquest cas, formada per dues creuetes disposades en vertical. Creu passant,
equilàtera, amb l’acabament dels braços prou eixamplat. En
el primer i en el quart espai que forma la creu apareix una
anella, i en el grup de tres punts ho fa en els quarters segon
i tercer.
III.8b – Tipus bibliogràfics CCB 122-123, CGMC 2155a,
NCCAM 179.2. Fig. 5.27.
Figura 5.27. Croat de Jaume II, subgrup III.8b (cat. 764; MPV 34473).
III.8a – Tipus bibliogràfics LMC 194, CCB 119-121, 124,
125, CGMC 2155, NCCAM 179. Fig. 5.26.
Anv./
Anv./
Rev./
Idèntic al revers del tipus III.8a. En aquest cas, el grup de tres
punts apareix en els espais primer i quart, i l’anella en el segon
i en el tercer.
Bust del rei, coronat, mirant a l’esquerra. Du una corona baixa
i oberta, amb tres puntes rematades amb fulles de card i una
xicoteta fletxa a cada banda del remat central (en la majoria
Descripció exacta a la proporcionada per al tipus III.8a, tant
en disseny com en llegenda.
71
[page-n-91]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Subgrup III.9
III.9a – Tipus bibliogràfics CCB 107, LMC 193, CGMC
2156. Fig. 5.28.
III.9-1a – Tipus bibliogràfics CCB 114, CGMC 2156c. Fig.
5.30.
Figura 5.30. Croat de Jaume II, subgrup III.9-1a (cat. 970; MPV 34604).
Figura 5.28. Croat de Jaume II, subgrup III.9a (cat. 784; MPV 34493).
Anv./
Molt semblant a l’anvers del tipus III.8. Bust del rei, coronat, dirigit a l’esquerra. Porta una corona ampla i baixa, amb
tres remats acabats en fulles de card, i amb una fletxeta a
cada banda del remat central. La corona va carregada amb
una anella central i, a cada costat d’ella, una menuda anella
addicional. El cabell és ondulat, cau per darrere de l’orella i
acaba en una sèrie d’entre sis i set línies engrossides i verticals disposades en horitzontal.
El vestit manté la forma del tipus anterior, més o menys simètric i una mica estret, encara que proporcionat respecte a la
grandària del cap. Està dividit en tres espais, un central i un a
cada banda per a indicar les mànegues; cadascun d’ells carrega
una flor de cinc pètals, que pot aparéixer en dues posicions, denominades per nosaltres A (un pètal a la part superior) i B (un
pètal a la part inferior), que no són més que variacions en la posició de l’estri del gravador. Al coll es mantenen els cinc serrells
semicirculars (fig. 5.29).
Rev./
La descripció és idèntica a la proposada per al tipus III.9a,
amb la diferència que l’element CIVI en el revers no es troba
separat. S’ha considerat un error d’encuny.
III.9b – Tipus bibliogràfics CCB 105, CGMC 2156a. Fig. 5.31.
Figura 5.31. Croat de Jaume II, subgrup III.9b (cat. 927; MPV 34586).
Anv./
Les característiques són les mateixes que les descrites per al
tipus III.9a.
Rev./
Igual a la descripció proposada per al revers del tipus III.9a,
exceptuant la posició dels ornaments: grup de tres punts en els
espais primer i quart i anella en els espais segon i tercer.
III.9-1b – Tipus bibliogràfics CCB 116, CGMC 2156d. Fig.
5.32.
Figura 5.29. Flors tipus A i tipus B, segons la seua col·locació.
En referència a la llegenda, està formada amb caràcters llatins. Comença amb una creu equilàtera eixamplada, com en els
grossos d’argent anteriors. El caràcter A, molt sovint, no presenta travesser, tot i que en algunes ocasions pot dur-ne dos.
Figura 5.32. Croat de Jaume II, subgrup III.9-1b (cat. 992; MPV 34626).
Rev./
Com en l’anvers, la llegenda del revers està composta amb
caràcters llatins, d’entre els quals el caràcter A sol trobarse sense travesser, malgrat que, altres voltes, en porta dos.
L’element CIVI, en el segon quarter, es troba separat per una
interpunció vertical formada per dues creuetes, com ocorria
en el tipus III.8. Els ornaments es distribueixen de la següent
manera: en el primer i en el quart espai, una anella, mentre
que el segon i el tercer presenten el grup de tres punts.
72
Rev./
Com succeïa en l’error III.9-1a, l’element CIVI, en el revers,
no es troba separat. A propòsit de la resta de característiques,
són les mateixes que les descrites per al tipus III.9b.
Subgrup III.10
III.10a – Correspon al tipus bibliogràfic CGMC 2157. Fig.
5.33.
[page-n-92]
composició tipològica
Taula 5.7. Distribució tipològica del grup IV.
Tipus
Figura 5.33. Croat de Jaume II, subgrup III.10a (cat. 995; MPV 34629).
Anv./
Segueix el disseny que ja hem descrit per a III.8 i III.9, amb
el mateix tipus de corona, cabell i vestit dividit en tres particions, amb una sèrie de cinc serrells al coll. En aquest cas,
les flors que adornen cada espai del vestit porten sis pètals.
Quant a la llegenda, presenta caràcters llatins, comença amb
una creu equilàtera eixamplada i la A apareix sovint sense
travesser, encara que, com ja hem comentat per als tipus anteriors d’aquest estil, pot portar-ne dos.
Rev./
Manté les mateixes característiques que els reversos descrits
dins d’aquest estil: llegenda amb caràcters llatins, separació
de l’element CIVI per mitjà de creuetes i caràcter A sovint
sense travesser. Respecte a la posició dels ornaments, apareixen en el primer i en l’últim espai una anella, i en el segon i
en el tercer el grup de tres punts.
IV.1a
IV.1b
IV.2a
IV.2b
IV.2-1a
IV.2-2a
IV.3a
IV.3b
Indeterminat
Total
n
65
65
245
270
2
2
21
20
1
849
%
9,41
9,41
35,46
39,07
0,29
0,29
3,04
2,89
0,14
100
En la troballa del carrer de la Llibertat estan representades les
agrupacions d’encunys més comunes i, per tant, pareix que les
més nombroses quant a volum d’emissió.
Subgrup IV.1
IV.1a – Tipus bibliogràfics CCB 127, 135-138, LMC 203,
CGMC 2184, NCCAM 191. Fig. 5.35.
III.10b – Tipus bibliogràfic CGMC 2157a. Fig. 5.34.
Figura 5.35. Croat d’Alfons III, subgrup IV.1a (cat. 1020; MPV 34654).
Figura 5.34. Croat de Jaume II, subgrup III.10b (cat. 1000; MPV
34634).
Anv./
Idèntic en tot al tipus III.10a, en disseny i llegenda.
Rev./
Com el revers del tipus III.10a, però amb els ornaments en les
posicions següents: en el primer i en el quart espai, un grup de
tres punts, mentre que en el segon i en el tercer hi ha una anella
en cadascun.
5.2.4. grup iv. alfons iii (1327-1336)
Aplega 691 monedes i representa el tercer grup en volum
per darrere de Jaume II i Pere III, en aquest ordre (taula 5.7).
L’emissió d’Alfons III es caracteritza per una total continuïtat
amb els patrons de representació dels darrers croats de Jaume
II (III.8, III.9 i III.10). Tot apunta que, sent Pere Vicenç mestre
de la seca de Barcelona, s’aprovà i s’encarregà l’encunyació de
35.000 marcs d’argent, una emissió que, en morir Alfons III,
encara no hauria acabat a causa del curt regnat del monarca.
Anv./
Bust coronat del rei orientat cap a l’esquerra. Porta una corona oberta, amb tres puntes rematades en fulles de card; a cada
banda del remat central du un punt com a decoració. La corona, que és baixa, carrega en el centre una anella i, a cada costat d’aquesta, un punt. El cabell segueix sent ondulat, cau per
darrere de l’orella fins al clatell i acaba en una sèrie de sis a
set barres verticals i engrossides, disposades en horitzontal. El
vestit manté el disseny dels últims croats de Jaume II (estil 4):
tendeix a ser semicircular, encara que una mica apuntat, més o
menys simètric i dividit en tres particions, ornamentades cadascuna amb una flor de cinc pètals. El coll porta la sèrie de serrells
semicirculars del regnat de Jaume II.
La llegenda, està formada amb caràcters llatins, de mòdul regular. Comença, com en tots els casos, amb una creu
grega eixamplada i no presenta cap signe d’interpunció entre
paraules.
Es manté l’esquema tradicional, amb una gran creu passant
equilàtera i de braços lleugerament eixamplats, que divideix en
quatre parts el camp. La llegenda, com en l’anvers, està composta amb caràcters llatins i sense interpunció entre paraules.
La posició dels ornaments és la següent: en els quarters primer
i últim apareix una anella en cadascun, mentre que en el segon i
tercer ho fa un grup de tres punts.
73
[page-n-93]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
IV.1b – Tipus bibliogràfics CCB 128-133, LMC 204, CGMC
2184a, NCCAM 191.2, Alfonso IV-1 (MHC: làm. 78). Fig. 5.36.
Figura 5.36. Croat d’Alfons III, subgrup IV.1b (cat. 1085; MPV 34719).
Anv./
Idèntica descripció que la proposada per al tipus IV.1a, en disseny i en llegenda.
Rev./
Igual al revers descrit en el tipus IV.1a, a excepció de la posició dels ornaments: grup de tres punts en els espais primer
i quart, i anella en el segon i en el tercer.
IV.2-2a – Tipus bibliogràfic CGMC 2184i. Fig. 5.39.
Figura 5.39. Croat d’Alfons III, subgrup IV.2-2a (cat. 1693; MPV
35202).
Rev./
Pel que fa a l’anvers, és idèntic a la descripció aportada per al
tipus IV.2a, tant en llegenda com en disseny. En el revers, no
obstant, apareix un error d’encuny, del tipus «error de composició», ja que es grava ARCI en lloc d’ARChʼ (és a dir,
l’obridor no completa la forma del caràcter h).
IV.2b – Tipus bibliogràfics CCB 144-156, CGMC 2184c,
NCCAM 191.5. Fig. 5.40.
Subgrup IV.2
IV.2a – Tipus bibliogràfics CCB 157-164, CGMC 2184b,
NCCAM 191.3. Fig. 5.37.
Figura 5.40. Croat d’Alfons III, subgrup IV.2b (cat. 1431; MPV 35015).
Figura 5.37. Croat d’Alfons III, subgrup IV.2a (cat. 1287; MPV 34921).
Anv./
Idèntic en llegenda i en disseny a l’anvers del tipus IV.1, llevat
de les flors amb què s’adorna cadascuna de les tres parts del
vestit que, en aquest cas, són de sis pètals.
Rev./
Igual al revers del tipus IV.1a: en el primer i en el quart espai hi
ha una anella, i en el segon i en el tercer el grup de tres punts.
IV.2-1a – Tipus bibliogràfics CGMC 2184e, NCCAM 191.6
Fig. 5.38.
Figura 5.38. Croat d’Alfons III, subgrup IV.2-1a (cat. 1649; MPV
35158).
Igual al revers descrit per al tipus IV.2a, tret dels caràcters
de la llegenda del revers, que són, en aquest cas, de tipus gòtic.
Sembla una barreja d’encunys.
74
Anv./
Igual a la descripció del tipus IV.2a, tant en disseny com en
llegenda.
Rev./
Idèntic al revers descrit per al tipus IV.2a, amb els ornaments disposats de la següent manera: en el primer i en el quart espai, grup
de tres punts, i en el segon i en el tercer, una anella en cadascun.
Subgrup IV.3
IV.3a – Tipus bibliogràfics CGMC 2184f, NCCAM 191.7.
Fig. 5.41.
Figura 5.41. Croat d’Alfons III, subgrup IV.3a (cat. 1665; MPV 35174).
Anv./
Idèntic al revers del tipus IV.2, amb flors de sis pètals en el
vestit, tret de la llegenda, construïda, ara, amb caràcters de
tipus gòtic.
[page-n-94]
composició tipològica
Rev./
Com la resta de reversos ja descrits, amb caràcters de tipus
gòtic. En aquest cas, la posició dels ornaments és la següent:
una anella en l’espai primer i en el quart, i un grup de tres punts
en els espais segon i tercer.
Taula 5.8. Distribució tipològica i per estils del grup V.
Estil
Tipus
Equivalència
I
V.1a
CCB 202
n
%
36
4,58
35
4,45
280
35,62
307
39,06
LMC 209
CGMC 2220
IV.3b – Tipus bibliogràfics CGMC 2184g (CHMC), NCCAM
191.8. Fig. 5.42.
NCCAM 225 E
V.1b
CCB 205
LMC 210
CGMC 2220a
V.2a
CCB 213
LMC 209
CGMC 2220b
V.2b
Figura 5.42. Croat d’Alfons III, subgrup IV.3b (cat. 1677; MPV 35186).
CCB 211
LMC 210
CGMC 2220d
Anv./
Idèntic al tipus IV.3a, tant en disseny com en llegenda.
Rev./
Com el revers descrit per al tipus IV.2a, a excepció de la posició
dels ornaments: tres punts en els espais primer i en l’últim, i una
anella en els espais segon i tercer.
ESTIL 1
Subgrup V.1
V.1a – Tipus bibliogràfics CCB 202, LMC 209, CGMC 2220,
NCCAM 225 E. Fig. 5.43.
Figura 5.43. Croat de Pere III, subgrup V.1a (cat. 1720; MPV 35229).
CGMC 2220c
V.3a
CCB 259
1
0,13
33
4,20
22
2,80
21
2,67
43
5,47
1
0,13
7
0,89
786
100
CGMC 2220h
V.3b
CCB 253
CGMC 2220i
V.4a
CCB 251
CGMC 2220k
5.2.5. grup v. pere iii (1336-1387)
El grup de Pere el Cerimoniós representa el segon major en
nombre de monedes, dels cinc que formen el depòsit del carrer
de la Llibertat: està format per 786 peces, totes elles unitats
(taula 5.8). En els grossos barcelonesos de Pere III, observem
uns dissenys bastant fidels al patró heretat d’Alfons III. La
varietat tipològica, però, s’assembla més a la de Jaume II que
no a la del seu antecessor: en paraules d’A. Badia, «durant
el llarg regnat de Pere III es bateren gran nombre de croats,
segons es desprén de les inacabables varietats d’encuny, de
bust, de puntuació, etc.» (Badia, 1969: 71). Malgrat mantindre un disseny basat en la corona oberta i el vestit dividit en
tres particions, les variants en la decoració són amplíssimes,
cosa que ens indica una quantitat enorme d’encunys oberts,
destinats a les diferents emissions que es portaren a terme
sota el seu regnat a la seca de Barcelona.
V.2-1a
V.4b
CCB 246
CGMC 2220l
II
V.5a
CGMC 2223j
-
Indeterminat
-
Total
Anv./
Bust del rei, coronat i orientat a l’esquerra. Porta al cap una
corona ampla i oberta amb tres puntes rematades amb fulles de
card; en les dues bandes del remat central, decoració d’un punt,
encara que aquesta pot canviar depenent de l’encuny o, fins i tot,
no aparéixer-ne cap. El cabell es troba molt poc ondulat, gairebé
recte, i cau per darrere de l’orella, tot i que en algunes ocasions
l’oculta; acaba en una sèrie de barres verticals, engrossides, disposades de manera horitzontal. L’amplària del vestit depén del
grup d’encunys, però en tots els casos està dividit en tres particions i cadascuna d’aquestes carrega una flor de cinc pètals. Al
coll apareix una sèrie de serrells semicirculars.
La llegenda es compon amb caràcters llatins. Comença amb
una creu equilàtera de braços prou eixamplats, quasi patent. Totes les paraules presenten entre elles interpunció, formada per
una sèrie de tres anelles de petita grandària en vertical. En tots
els casos el mòdul dels caràcters sol ser bastant regular.
Rev./
Com en els models anteriors, creu passant equilàtera amb els
extrems una mica eixamplats, la qual talla el camp en quatre
espais, en el primer i en el darrer d’aquests apareix una anella
en cadascun, i un grup de tres punts en el segon i en el tercer. La
llegenda, com en l’anvers, està formada per caràcters llatins, i
no presenta cap classe d’interpunció.
75
[page-n-95]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
V.1b – Tipus bibliogràfics CCB 205, LMC 210, CGMC 2220a.
Fig. 5.44.
V.2a, però el caràcter V de PETRVS és, en aquest cas, de
tipologia gòtica, de manera que l’element es converteix en
PETRUS; no presenta interpunció entre les paraules.
V.2b – Tipus bibliogràfics CCB 211, LMC 210, CGMC 2220d.
Fig. 5.47.
Figura 5.44. Croat de Pere III, subgrup V.1b (cat. 1731; MPV 34240).
Anv./
Idèntic a la descripció de l’anvers proposada per al tipus V.1a,
tant en disseny com en llegenda.
Rev./
Igual que el revers del tipus V.1a, però amb els ornaments dels
quatre espais canviats: en el primer i en l’últim quarter apareix
un grup de tres punts, mentre que en el segon i tercer ho fa una
anella en cadascun d’ells.
Subgrup V.2
V.2a – Tipus bibliogràfics CCB 213, LMC 209, CGMC
2220b. Fig. 5.45.
Figura 5.47. Croat de Pere III, subgrup V.2b (cat. 2273; MPV 35732).
Anv./
Idèntic a la descripció de l’anvers del tipus V.2a.
Rev./
Igual al revers del tipus V.2a, però amb els ornaments disposats
de la manera següent: grup de tres punts en els espais primer i
quart, i anella en els espais segon i tercer.
Subgrup V.3
V.3a – Tipus bibliogràfics CCB 259, CGMC 2220h. Fig. 5.48.
Figura 5.45. Croat de Pere III, subgrup V.2a (cat. 1898; MPV 34407).
Anv./
Com l’anvers del tipus V.1, però les flors amb què s’omplin els
tres espais del vestit del rei no són de cinc pètals, sinó de sis.
Respecte a la resta d’elements, idèntica en disseny i en llegenda.
Rev./
Igual al revers descrit per al tipus V.1a, amb els ornaments disposats de la següent manera: anella en els espais primer i quart,
i grup de tres punts en els espais segon i tercer.
V.2-1 – Tipus bibliogràfics CGMC 2220c. Fig. 5.46.
Figura 5.48. Croat de Pere III, subgrup V.3a (cat. 2365; MPV 35749).
Anv./
En referència al disseny, és igual als tipus del subgrup V.2, amb
flors de sis pètals adornant cadascun dels tres espais en què es
troba dividit el vestit del monarca. La diferència, en aquest cas,
està en la llegenda, realitzada amb caràcters de tipus gòtic (A i
U), llevat de la T, que segueix presentant els traços típics de la
epigrafia llatina. Les paraules mantenen la interpunció de tres
anelletes en disposició vertical.
Rev./
Com en els subgrups V.1 i V.2. La posició dels ornaments es
reparteix, en aquest cas, de la manera següent: una anella en els
espais primer i quart, i grup de tres punts en els espais segon i
tercer. La llegenda és de tipus gòtic.
V.3b – Tipus bibliogràfics CCB 253, CGMC 2220i. Fig. 5.49.
Figura 5.46. Croat de Pere III, subgrup V.2-1 (cat. 2046; MPV 35505).
Anv./
Es tracta d’una variant d’encuny, possiblement un error de
composició, causat per la barreja de punxons de lletres o per
la substitució d’un d’ells. Idèntic en tot a l’anvers del tipus
76
Anv./
Idèntic a la descripció realitzada per a l’anvers del tipus V.3a.
Rev./
Com en els tipus anteriors, amb un grup de tres punts en els
espais primer i últim, i una anella en els espais segon i tercer.
[page-n-96]
composició tipològica
Figura 5.49. Croat de Pere III, subgrup V.3b (cat. 2406; MPV 35790).
Figura 5.52. Croat de Pere III, subgrup V.5a (cat. 2473; MPV 35857).
Subgrup V.4
Bust del rei coronat i orientat a l’esquerra. Du al cap una
corona ampla i oberta, amb tres puntes rematades per mitjà
de fulles de card; a les dues bandes del remat central presenta
decoració amb un punt, encara que aquesta pot canviar depenent del grup d’encunys o, fins i tot, no aparéixer. El cabell
es troba molt poc ondulat, pràcticament recte, i cau per darrere de l’orella, i en algunes ocasions l’oculta; acaba en una
sèrie de barres verticals, engrossides, disposades de manera
horitzontal. L’amplària del vestit depén de l’encuny, però en
tots els casos està dividit en tres particions, amb una flor de
cinc pètals a les laterals o mànegues, i una creu equilàtera al
centre. Al coll, sèrie de serrells semicirculars.
V.4a – Tipus bibliogràfics CCB 251, CGMC 2220k. Fig.
5.50.
Figura 5.50. Croat de Pere III, subgrup V.4a (cat. 2418; MPV 35802).
Anv./
Idèntic en tot a l’anvers del tipus V.3, amb la diferència que,
en aquest cas, la llegenda no presenta cap signe ni agrupació
d’elements per a representar la interpunció entre paraules.
Rev./
Com en els casos anteriors. La posició dels ornaments es reparteix de la manera següent: una anella en els espais primer i
quart, i un grup de tres punts en els espais segon i tercer. Llegenda amb caràcters de tipus gòtic.
V.4b – Tipus bibliogràfics CCB 246, CGMC 2220l. Fig. 5.51.
Anv./
La llegenda es forma amb caràcters gòtics, amb una T gòtica
arredonida. Comença amb una creu equilàtera de braços eixamplats i, tret de de la X, tots els caràcters presenten un mòdul
bastant regular. Existeix separació entre paraules, formada per
dues floretes de quatre pètals, disposades en vertical.
Rev./
Com en els casos anteriors, creu passant, amb els extrems
eixamplats, que divideix el camp en quatre espais. Apareix, en
el primer i en el quart, una anella, i en el segon i en el tercer
un grup de tres punts. La llegenda està realitzada amb caràcters gòtics, a excepció de la T, llatina. No apareix cap mena
d’interpunció entre paraules.
5.3. VALORACIÓ DE LA DISTRIBUCIÓ TIPOLÒGICA
DEL DEPÒSIT
Figura 5.51. Croat de Pere III, subgrup V.4b (cat. 2462; MPV 35846).
Anv./
Idèntic a la descripció realitzada per a l’anvers del tipus V.4a.
Rev./
Com en els tipus anteriors, amb un grup de tres punts en els
espais primer i últim, i una anella en els espais segon i tercer.
Llegenda de caràcters de tipus gòtic.
ESTIL 2
Subgrup V.5
V.5a – Tipus bibliogràfic CGMC 2223j. Fig. 5.52.
La distribució general del depòsit del carrer de la Llibertat
mostra una composició desigual, però estretament relacionada
amb les dades de la documentació medieval respecte a les
diferents emissions de la moneda grossa barcelonesa (figs.
5.53 i 5.54; taula 5.9). Pere II començà a batre-la en 1285,
en el mes d’agost, però en novembre, el monarca moriria
de manera sobtada a Vilafranca del Penedès: va ser una
emissió curta, de només tres mesos de durada, raó per la
qual en coneixem pocs exemplars; el conjunt del carrer de la
Llibertat reflecteix aquesta tendència, en integrar solament
tres exemplars a nom de Pere el Gran. Malgrat que Barcelona
i València compartien, des de la dècada de 1270, una àrea
monetària comuna, els grossos barcelonesos de Pere II no
resulten habituals al regne valencià: la seua introducció degué
ser lleugerament posterior al seu regnat, ja dins del període
d’Alfons II (encara que no neguem que, en el mateix 1285,
ja s’introduïra algun croat a nom de Pere II; solament noves
acumulacions monetàries o troballes en context arqueològic
podran provar-ho).
77
[page-n-97]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Figura 5.53. Exemplars procedents del depòsit del carrer de la Llibertat, de Pere II (cat. 3, MPV 33787), Alfons II (cat. 15, MPV 33799) i Jaume
II (cat. 190, MPV 33949).
78
[page-n-98]
composició tipològica
Figura 5.54. Exemplars procedents del depòsit del carrer de la Llibertat, de Jaume II (cat. 285, MPV 34044), Alfons III (cat. 1152, MPV 34786)
i Pere III (cat. 2472, MPV 35856).
79
[page-n-99]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 5.9. Equivalències dels tipus bibliogràfics respecte als tipus Llibertat.
Llibertat
CCB
MHC
LMC
NCCAM
CGMC
I.1a
I.2
CCB 4
Pedro III.1
LMC 177
NCCAM 169
CGMC 2137
CCB 7
Pedro III.3
LMC 179
-
-
II.1a
II.1b
CCB 8-12, 14-20, 23-25 Alfonso III.2
LMC 180
NCCAM 175
CGMC 2148
CCB 13
Alfonso III.1
LMC 182
NCCAM 175.1
CGMC 2148a
145, 146
II.2a
-
-
-
NCCAM 175.2
CGMC 2148c
147, 148
II.2b
CCB 21-22
-
-
-
CGMC 2148c
149-151
II.3a
CCB 26-32
-
LMC 181
NCCAM 176
CGMC 2149
152-155
III.1a
CCB 46
-
LMC 184
NCCAM 177A
CGMC 2150
156-168
III.1b
CCB 37
-
LMC 185
NCCAM 177A.1
CGMC 2150a
169-185
III.2a
-
Jaime II.1
LMC 184
NCCAM 177B
CGMC 2151
186, 187
III.2b
-
-
-
NCCAM 177B.1
CGMC 2151a
188-195
III.3a
CCB 63
-
LMC 185
-
CGMC 2152
196-222
III.3b
CCB 49
-
LMC 186
-
CGMC 2152a
223-293
III.4a
CCB 68
-
-
NCCAM 177C
CGMC 2153
294-315
III.4b
CCB 69
-
-
NCCAM 177C.1
CGMC 2153a
316-334
III.5a
CCB 78-83
Jaime II.2
-
NCCAM 178
CGMC 2154c
456-460
III.5-1a
-
-
-
-
CGMC 2154h
692
III.5b
CCB 73-77
-
LMC 191
NCCAM 178.2
CGMC 2145a
397-455
III.5-1b
-
-
-
-
CGMC 2154i
693-696
III.5-2
-
-
-
-
-
III.6a
CCB 86-87
-
-
NCCAM 178.3
CGMC 2154c
456-460
III.6b
CCB 85
-
-
NCCAM 178.4
CGMC 2154d
461-466
III.7a
CCB 93-97
-
LMC 191
NCCAM 178.5
CGMC 2154e
467-591
III.7a
CCB 89-92
-
LMC 192
NCCAM 178.6
CGMC 2154f
591-691
III.8a
CCB 119-121.124, 125 -
LMC 194
NCCAM 179
CGMC 2155
697-753
III.8b
CCB 122-123
-
-
NCCAM 179.2
CGMC 2155a
754-774
III.9a
CCB 107
-
LMC 193
-
CGMC 2156
775-887
III.9-1a
CCB 114
-
-
-
CGMC 2156c
963-979
III.9b
CCB 105
-
-
-
CGMC 2156a
888-962
III.9b-1b
CCB 116
-
-
-
CGMC 2156d
980-994
III.10a
-
-
-
-
CGMC 2157
995-997
III.10b
-
-
-
-
CGMC 2157a
III indet.
-
-
-
-
-
1002, 1003
IV.1a
CCB 127, 135-138
-
LMC 203
NCCAM 191
CGMC 2184
1004-1068
IV.1b
CCB 128-133
Alfonso IV.1
LMC 204
NCCAM 191.2
CGMC 2184a
1069-1133
IV.2a
CCB 157-164
-
-
NCCAM 191.3
CGMC 2184b
1134-1378
IV.2-1a
-
-
-
NCCAM 191.6
CGMC 2184e
1649, 1650
IV.2-2a
-
-
-
-
CGMC 2184i
1692, 1693
IV.2b
CCB 144-156
-
-
NCCAM 191.5
CGMC 2184c
1379-1648
IV.3a
-
-
-
NCCAM 191.7
CGMC 2184f
1651-1671
IV.3b
-
-
-
NCCAM 191.8
CGMC 2184g
1672-1691
IV indet.
-
-
-
-
-
V.1a
CCB 202
-
LMC 209
NCCAM 225 E
CGMC 2220
1695-1730
V.1b
CCB 205
-
LMC 210
-
CGMC 2220a
1731-1765
80
Catàleg
1, 2
3
4-144
420
998-1001
1694
[page-n-100]
composició tipològica
Taula 5.9. Equivalències dels tipus bibliogràfics respecte als tipus Llibertat (cont.).
Llibertat
CCB
MHC
LMC
NCCAM
CGMC
V.2a
CCB 213
-
LMC 209
-
CGMC 2220b
V.2-1
-
-
-
-
CGMC 2220c
2046
V.2b
CCB 211
-
LMC 210
-
CGMC 2220d
2047-2353
V.3a
CCB 259
-
-
-
CGMC 2220h
2354-2386
V.3b
CCB 253
-
-
-
CGMC 2220i
2387-2408
V.4a
CCB 251
-
-
-
CGMC 2220k
2409-2429
V.4b
CCB 246
-
-
-
CGMC 2220l
2430-2472
V.5a
-
-
-
-
CGMC 2220j
2473
V indet.
-
-
-
-
-
2474-2480
Indet.
-
-
-
-
-
2481-2483
El curt temps d’emissió afavoriria aquest fet, perquè el flux
d’una massa circulant reduïda no es conserva ni es distribueix,
com resulta lògic, de la mateixa manera que els grans batiments
de moneda. La dispersió de tipus és poca, atés que només
coneixem els dos d’unitat (una d’elles molt escassa, amb una
llegenda acurtada que no pareix haver rebut el beneplàcit dels
consellers barcelonesos) i els dos de divisor recollits en el CGMC;
una atenció especial mereix la peça anomenada LMC 179: per bé
que no compleix les condicions del document d’imposició de la
moneda grossa, el fet que s’haja batut en argent i haja arribat fins
a un context d’atresorament de circulant en el cor de la ciutat
de València fa plantejar-nos la idea que podria tractar-se d’una
moneda efectiva. De totes maneres, el fet que només se’n coneguen
dues, així com les seues estranyes i arcaiques característiques,
que enllacen més amb els pirrals sicilians i amb els grossos de
Montpeller, per posar dos exemples pròxims al nostre àmbit, que
amb els croats de Barcelona, no ens permeten assegurar a quin
moment del regnat de Pere II poden pertànyer, i deixa la porta
oberta a la possibilitat, que ja apuntava M. Crusafont, que puga
ser una prova anterior als batiments aprovats pels barcelonesos,
anterior a l’acord amb ells.
Sembla que Alfons II va reprendre amb rapidesa l’encunyació
de grossos d’argent en morir Pere II. Fa la impressió que la
continuïtat entre les emissions dels dos reis fora completa:
no només es va mantindre al capdavant de la seca el mestre
Berenguer de Finestres, sinó que els obridors pareixen haver
sigut els mateixos. Com el seu antecessor, Alfons II hi va batre
unitats i divisors; d’aquest darrer tipus monetari, els quatre
exemplars al seu nom en la troballa del carrer de la Llibertat són
els únics en tot el conjunt; el CGMC classifica els mitjos croats
d’aquest monarca com molt escassos (RR) i extremadament
escassos (RRR), de manera que podem plantejar que el seu baix
nombre en la mostra que estudiem siga causada més per la poca
quantitat de divisors batuda que no per la selecció de l’agent
acumulador. En qualsevol cas, no s’ha de perdre de vista aquest
darrer factor, perquè, a banda del menor nombre de mitjos
grossos que havien de circular-hi, segurament es preferiria retirar
unitats, amb major quantitat de plata en la seua composició, que
meitats. Tocant a les unitats, el depòsit del carrer de la Llibertat
conté 147 exemplars, tots ells corresponents, naturalment, a
l’única emissió que coneixem d’Alfons II. Encara que tímida,
Catàleg
1766-2045
l’agrupació de croats d’aquest monarca palesa la introducció al
Regne de València de la moneda grossa de Barcelona, així com
la seua ràpida consolidació en la massa monetària comuna entre
els territoris barcelonesos i valencians.
El regnat de Jaume II representa el moment central i àlgid
en la producció de grossos d’argent a la seca de Barcelona.
Aquest monarca gaudí d’un llarg regnat durant el qual les
emissions de moneda grossa a Barcelona foren gairebé
contínues i amb grans volums d’argent destinats a encunyarne: aquest fet provoca que tant el nombre de croats en el
depòsit del carrer de la Llibertat (849 exemplars), com el
nombre de variants i d’encunys siga molt elevat. S’han pogut
classificar fins a quatre estils de representació del rei diferents,
en els quals es combinen, en les llegendes, els caràcters gòtics
i llatins, com si no importara fer un pas enrere i utilitzar un
alfabet més arcaic. No sembla un fet important en aquell
moment: és el mateix que s’esdevenia amb les emissions de
Pere II i Alfons II, ja que, mentre les llegendes del primer es
trobaven gravades amb caràcters de tipus gòtic, les del segons
«retrocediren», si és possible establir una gradació temporal,
a lletres llatines. Tanmateix, el més cridaner resulta l’execució
maldestra de les primeres agrupacions d’encunys de l’estil I,
com si l’emissió haguera sigut molt ràpida i els entalladors no
hagueren pogut donar l’abast per a obrir els encunys necessaris
amb què proveir la seca. Segurament, és el que va ocórrer.
S’han fet deu agrupacions d’encunys amb trets similars, i
que abracen altres subdivisions, fins a arribar a comptabilitzar
47 categories per a aquest regnat; és una xifra alta que mostra
la gran variabilitat en els encunys afavorida pel gran nombre
que se n’empraren per a les distintes emissions portades a
terme en vida de Jaume II. Al llarg del seu regnat, assistim
als primers canvis en la representació reial en l’anvers de les
monedes grosses: del disseny heretat de Pere II i Alfons II en
què el vestit comparteix predomini amb el cap del monarca,
es passa a una dimensió major de les faccions del rei, de
manera que es fa disminuir la grandària del vestit i alhora
s’introdueixen canvis en la forma de la corona. Representa
un pas endavant cap a l’afirmació de la representació del
poder reial en les monedes?. El vestit acaba convertint-se
en un espai horitzontal, farcit amb anelles i s’allunya de les
particions verticals anteriors, amb aquella perspectiva tan
81
[page-n-101]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
forçada; no obstant això, les particions retornen en l’estil
IV i enllacen amb la representació que adoptaran els croats
d’Alfons III.
Les 849 observacions de Jaume II en el conjunt del carrer
de la Llibertat corresponen, de manera exclusiva, a unitats
de gros d’argent. No tenim constància de divisors de croat
encunyats per aquest monarca; si en el regnat d’Alfons II,
la seua fabricació ja era escassa, Jaume II abandonà la seua
producció. L’elevat nombre de grossos d’argent d’aquest rei,
que representa el major volum d’exemplars en el depòsit, és
un reflex del circulant del moment: durant els seus anys de
regnat es produiria una arribada massiva de peces grosses al
regne valencià, que ja havia consolidat l’àrea monetària comuna
amb Barcelona. L’acceptació dels croats a València degué ser
òptima, vist que el flux cap al sud d’aquest tipus monetari va ser
continu i elevat entre els anys 1291 i 1327.
Alfons III va tindre un regnat curt, però malgrat els seus
pocs anys de govern l’encunyació de croats a Barcelona
presenta un volum alt: és un signe que la moneda grossa
d’argent era ben rebuda, i que la seua producció resultava, per
tant, molt rendible. En el depòsit del carrer de la Llibertat s’hi
apleguen 691 monedes grosses d’aquest rei, totes elles unitats;
d’Alfons III tampoc no es coneixen divisors de croat. S’han
determinat tres agrupacions d’encunys amb característiques
similars; no representen una gran variabilitat, com ocorria amb
la distribució de Jaume II, però atés el curt regnat d’Alfons III
signifiquen un volum gran d’encunys, cosa que es tradueix en
emissions elevades. Quant a l’estil de la representació reial,
hereta els paràmetres dels croats de Jaume el Just, i enllaça amb
les primeres emissions del seu fill Pere. Tant en el regnat de son
pare, com en el seu, l’entrada de grossos d’argent al Regne de
82
València resulta comuna i voluminosa, raó per la qual trobem
alts pics d’acumulació en l’amassament; també, entre els dos
regnats, comença a fer-se cada vegada més comú el retall i la
llimadura de les peces, per la descompensació cada volta major
que existeix entre la moneda grossa i la menuda.
En darrer terme, Pere III tanca la composició del conjunt del
carrer de la Llibertat: el seu regnat es caracteritza per la diversitat
i l’elevat volum de les distintes emissions de grossos que va
ordenar a la seca de Barcelona, fet que comportà una enorme
diversitat d’encunys. Les necessitats, per diversos conflictes,
feren que el rei pactara unes quantitats de producció elevades,
i d’aquesta manera es reflecteix en el nostre objecte d’estudi, en
què és el monarca amb el segon volum monetari més alt dels cinc
que el componen. La documentació on, de manera repetitiva,
es mana que els croats barcelonesos retallats no s’accepten més
enllà d’un pes de 76/M ni tan sols a València, ens indica que
aquesta moneda continuava circulant al regne sense cap mena
d’entrebanc, completament barrejada amb els reials.
S’han distingit dos estils de representació distints, el primer
d’ells en la línia heretada dels croats de son pare, i el segon ja
tardà, que enllaça amb els moments d’esgotament del croat, així
com amb la seua desaparició en la dècada de 1360: curiosament,
d’aquest segon estil només es conserva en el depòsit del carrer
de la Llibertat un únic exemplar (Llib.2473; MPV 35857,
CGMC 2223j). Aquesta darrera moneda probablement es
baté cap a les acaballes de la dècada de 1350 o, com a molt,
a començament de la següent, quan el conjunt s’oculta i es
perd; pocs anys després, amb un gros d’argent esgotat, la nova
moneda d’or, anomenada florí d’Aragó, ocuparia el seu nínxol
i la producció de grossos, menys rendible que la del nou tipus
monetari, acabaria per abandonar-se.
[page-n-102]
6
Metrologia i encunys
El major entrebanc que representa portar a terme un estudi de
conjunt de tots els pesos de les monedes de la troballa del carrer
de la Llibertat es troba en el gran volum d’observacions (2483),
però també en la gran disparitat de valors existents, dividits en
cinc grups, més un addicional que aplega aquelles peces indeterminades que no han pogut ser adscrites a cap agrupació.
L’estudi estadístic per agrupacions de dades ofereix la possibilitat de comparar aquells resultats no només amb anteriors
investigacions al respecte, sinó, sobretot, amb la documentació
conservada sobre els volums d’emissió o els comptes retuts al
mestre racional, com per exemple els del mestre de la seca de
Barcelona Pere Vicenç; si en el futur comptem amb una major
quantitat de documentació es podrà seguir una interessant línia
d’investigació que, de segur, podrà aportar-hi moltes novetats.
6.1. DISTRIBUCIÓ GENERAL I ESTUDI ESTADÍSTIC
DELS PESOS
L’estudi general de la mostra permet observar el rang existent
entre els dos extrems del conjunt i comprovar en quins punts o
segments es concentra el major nombre de valors. Açò facilita
l’aproximació als pics de distribució i als marges de tolerància,
així com als índexs de pèrdua o desgast de les monedes. Es parteix en aquest capítol, i com hem estat insistint al llarg de les
pàgines anteriors, en un ajustament de la talla a 72/M, durant els
cinc regnats que s’hi representen.
6.1.1. distribució dels divisors
Com que els divisors suposen un trencament en el conjunt del
depòsit, format de manera quasi exclusiva per unitats, cal individualitzar aquests paràmetres i tractar-los de manera separada,
sobretot pel que fa al càlcul de la mitjana (i de tots els paràmetres que utilitzen aquest valor com a referència), ja que és d’una
mesura molt sensible a les variacions dels extrems: la presència
en el quadre general de distribució dels mitjos croats, situats a
l’extrem esquerre i bastant per davall de la unitat amb pes més
baix, comprometria molt el resultat.
Es tracta de només quatre lectures, pertanyents al regnat
d’Alfons II (taula 6.1). El seu baix nombre condiciona les conclusions, que serien més representatives si es comptara amb una
major quantitat d’observacions.
En un sentit ideal i estricte, el pes dels divisors, pel seu valor
de mig croat, hauria de resultar la meitat del pes d’una unitat.
Si la talla es trobava en 72/M, les peces amb la meitat de valor
haurien de presentar un augment de la talla, i del pes teòric,
per tant, del doble, fins a situar-se en 144/M. El pes teòric dels
mitjos croats, llavors, podria calcular-se amb la meitat del pes
teòric reial de les unitats: 3,24 / 2 = 1,62 g o, de manera més
ajustada, amb el pes de cadascuna de les monedes que s’obtenen
d’un marc de Barcelona: 233,571 / 144 = 1,6220 g.
Sembla que el pes dels divisors d’Alfons II se situa per sota
del pes teòric calculat, amb una diferència d’entre 0,06 g i 0,20
g. Segons M. Crusafont, com hem vist en aquest mateix treball,
la talla del croat, ara per ara, es trobaria entre 73/M i 76/M, la
qual cosa retria divisors d’entre 1,60 g (146/M) i 1,53 g (152/M)
de pes, encara per damunt dels pesos observats en la taula.
Hem de considerar el grau de desgast que presenten aquestes
quatre monedes. Tradicionalment, s’ha calculat un coeficient de
desgast mitjà al voltant del 5% per a la moneda d’època clàssica
circulada (Villaronga, 1985: 20-21); és el coeficient que hem
decidit adaptar, pensant en el percentatge de pèrdua màxim, i tenint
en compte que les monedes del depòsit de la Llibertat s’han retirat
de la circulació amb prou rapidesa, i que els croats barcelonesos
restants, fora de la nostra acumulació, mostren índexs de desgast
majors a causa, sobretot, dels retalls i les llimadures. En aquest
cas, tant pel desgast com pel grau de conservació dels mitjos
croats, podríem aplicar un valor de pèrdua d’entre el 5% i el
10%, el qual marca una disminució d’entre 0,081 g i 0,162 g,
respectivament, a partir del pes teòric.
83
[page-n-103]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 6.1. Distribució dels divisors d’Alfons II.
Pes
n
%
1,42
1,44
1,46
1,56
Total
1
1
1
1
4
25
25
25
25
100
Els pesos dels quatre divisors pareixen ajustar-se a un pes
d’entre 144/M i 146/M, amb un grau de desgast elevat, per damunt del 5% en tres dels quatre casos. Si acceptem la xifra de
144/M, obtenim tres observacions molt desgastades i una sola
moneda forta; amb la de 146/M, el resultat és el mateix. La de
152/M la descartem pels pesos massa baixos que ofereix el seu
càlcul. És possible, consegüentment, que en aquest cas els divisors estigueren fabricant-se entre 144/M i 146/M, amb la qual
cosa s’aplicaria un increment a la talla per als divisors, sense
aparent «penalització», com sí que s’aplicaria en les malles perquè aquestes no foren més rendibles de batre que els diners. De
totes maneres, aquesta «penalització» ha d’existir, encara que
no la puguem veure en els resultats amb els quals comptem en
el nostre depòsit; en cas contrari, es preferiria batre mitjos croats
a unitats, com succeïa, com hem dit adés, amb els òbols i els
diners. El renou hi està, però ens calen més dades per a poder-lo
confirmar.
Els pesos per als divisors d’Alfons II arreplegats en el
CGMC tampoc ajuden a oferir una conclusió clara: 1,10 g en els
tipus CGMC 2149 i CGMC 2149a, i 1,55 g en el tipus CGMC
2149b. Així, fins que no es puga comptar amb un considerable
nombre de pesos de mig croat que permeta uns càlculs fiables,
haurem de prendre qualsevol resultat al respecte amb precaució.
6.1.2. distribució de les unitats
Els pesos de les unitats s’han agrupat en freqüències absolutes, la qual cosa permet reduir, de manera considerable, les
dimensions de la taula de distribució. El valor mínim representat correspon a un fragment de moneda, amb un pes d’1,44 g
(catàleg 2481, MPV 35865), mentre que el valor màxim el trobem establit en 3,50 g (catàleg 1869, MPV 35378), de manera
que podem definir un rang o recorregut total en el conjunt del
depòsit de 2,06 grams. Tanmateix, cal tindre en compte que les
dues peces desestabilitzen el resultat; és complicat determinar
a partir de quin moment són representatives les observacions,
pel fet que es corre el perill d’esbiaixar el conjunt. Així doncs,
cal pensar en la compensació entre els dos extrems, amb especial atenció al fet que els resultats preliminars, sobretot aquells
basats en el valor de la mitjana, no seran representatius fins
que no s’apliquen altres proves estadístiques. Els càlculs que
es realitzen sobre la base del conjunt complet de 2479 unitats
de gros d’argent permeten obtindre els paràmetres que es poden veure en la taula 6.21.
1
84
En què x̅ és la mitjana, Me la mediana, Mo la moda, s2 la variància, s
la desviació típica, cv el coeficient de variació, i sx- l’error típic de
la mitjana.
Taula 6.2. Càlcul dels paràmetres estadístics del conjunt de les 2479
unitats.
Mesura
Valor
Valor mínim
Valor màxim
Rang
Quartil 1
Quartil 3
x̅
Me
Mo
s2
s
cv
S-x
Assimetria
Curtosi
Interval de confiança (al 5%)
1,44
3,5
2,06
2,65
3,12
2,8440
2,89
3,17
0,1367
0,3698
4,7307%
134,6556
-1,0605
1,6789
0,0066 , 0,0360
Una vegada aconseguits els valors estadístics bàsics, s’exposen els coeficients de desgast al 5%, 10%, 15% i 20%, des
d’un valor moderat a un molt alt, per al pes i talla oficial del croat barcelonés, establits en 72/M (3,24 g teòrics) segons l’ordre
de creació de Pere II de l’any 1285 (taula 6.3).
Taula 6.3. Índexs de desgast aplicats a la
distribució general del depòsit.
Disminució
Pèrdua
Pes final
5,00%
10,00%
15,00%
20,00%
0,162 g
0,324 g
0,486 g
0,648 g
3,078 g
2,916 g
2,754 g
2,592 g
La mitjana del conjunt n = 2479 es troba en un valor bastant
baix, 2,8440 g, davant dels 3,24 g que calculem a partir de la
xifra 72/M, nombre total de monedes que haurien d’eixir d’un
marc de Barcelona, amb unes característiques de pes molt determinades. Val a dir que hi ha una diferència entre aquest pes i
la mitjana del conjunt de 0,396 g, que situa l’índex de desgast o
pèrdua mitjà de les peces del depòsit per damunt del 10%. Tant
en la taula de pesos com en la gràfica de distribució (taula 6.4
i fig. 6.1) es pot observar que el conjunt general presenta una
única moda, de 3,17 g, 0,326 g per damunt del valor de la mitjana. Més cridaner és que les observacions no es distribuïsquen
al voltant de la mitjana, un paràmetre molt baix, sinó al voltant
de la moda, la qual cosa allunya el conjunt dels trets d’una distribució normal. Açò significa que el pes més repetit al llarg del
depòsit és el de 3,17 g, una lectura molt més pròxima al que
hauria de ser, amb les seues oscil·lacions de fabricació normals,
un croat amb un índex moderat de desgast, ràpidament retirat de
la circulació per a passar a formar part del nostre depòsit.
En relació amb el càlcul del valor central, existeixen un total de
93 classes: atés que es tracta d’un nombre senar, la seua meitat no
pot trobar-se representada entre les classes de la taula de distribució
[page-n-104]
metrologia i encunys
Taula 6.4. Distribució dels pesos de les unitats del depòsit.
Pes
n
%
Pes
n
1,44
1,85
1,94
2,00
1
1
1
1
0,04
0,04
0,04
0,04
2,90
2,91
2,92
2,93
2,14
2,18
2,19
2,23
2,34
2,42
2,45
2,47
2,52
2,53
2,54
2,55
2,56
2,57
2,58
2,60
2,62
2,63
2,64
1
1
1
2
1
1
1
1
5
1
2
1
1
1
2
4
2
6
1
0,04
0,04
0,04
0,08
0,04
0,04
0,04
0,04
0,02
0,04
0,08
0,04
0,04
0,04
0,08
0,16
0,08
0,24
0,04
2,94
2,95
2,96
2,97
2,98
2,99
3,00
3,01
3,02
3,03
3,04
3,05
3,06
3,07
3,08
3,09
3,10
3,11
3,12
%
Pes
n
%
Pes
10
14
17
12
0,4
0,56
0,69
0,48
21
14
17
18
29
24
23
26
23
41
42
43
67
56
92
79
121
113
117
0,85
0,56
0,69
0,73
1,17
0,97
0,93
1,05
0,93
1,65
1,69
1,73
2,7
2,26
3,71
3,19
4,88
4,56
4,72
2,65
2,66
2,67
2,68
2,69
2,70
2,71
2,72
2,74
2,75
2,76
2,77
2,78
2,79
2,80
2,81
2,82
2,83
2,84
2,85
2,86
1
3
3
2
4
2
4
2
2
7
2
4
8
5
7
10
8
8
4
12
9
0,04
0,12
0,12
0,08
0,16
0,08
0,16
0,08
0,08
0,28
0,08
0,16
0,32
0,2
0,28
0,4
0,32
0,32
0,16
0,48
0,36
3,13
3,14
3,15
3,16
3,17
3,18
3,19
3,20
3,21
3,22
3,23
3,24
3,25
3,26
3,27
3,28
3,29
3,30
3,32
3,33
3,36
124
100
136
129
141
130
105
114
75
65
45
49
24
18
13
4
6
3
1
3
1
5,00
4,03
5,49
5,20
5,69
5,24
4,24
4,60
3,03
2,62
1,82
1,98
0,97
0,73
0,52
0,16
0,24
0,12
0,04
0,12
0,04
2,87
2,88
2,89
6
8
11
0,24
0,32
0,44
3,37
3,50
2
1
0,08
0,04
Total
2479
ni entre les de l’eix d’abscisses de la gràfica de freqüències; llavors,
el valor central hauria de trobar-se entre les classes 46 i 47, entre els
2,88 g i els 2,89 g, uns valors per sobre de la mitjana 0,036 g i 0,046
g respectivament. En aquest cas, el valor central està molt més a
prop de la mitjana que de la moda, cosa que prova, per tant, la descompensació que hi ha en el conjunt cap a la cua dreta: agrupacions
de pesos que difereixen molt del valor central.
1,44
2,18
2,45
2,55 2,60 2,65
2,70
2,75
2,80
2,85
n
%
100
La descentralització de les classes es produeix per
l’acumulació dels pesos no només al voltant de la moda, sinó,
també, per la seua posició a la dreta del valor de la mitjana.
Aquesta deixa a l’esquerra 41 valors, mentre que a la dreta
n’apareixen 51. La descompensació s’agreuja pel fet que la cua
esquerra es manté estable en tot moment per davall de les 10
observacions per valor, mentre que la dreta arriba a acumular-
2,90
2,95
3,00
3,05
3,10
3,15
3,20
3,25
3,30
3,50
Figura 6.1. Histograma de pesos de les unitats del depòsit.
85
[page-n-105]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
ne fins a 141 (3,17 g), abans de descendir fins al valor últim,
amb una sola observació (3,50 g). Allò que es desprén de la
taula, per tant, és una acumulació d’observacions en el darrer
quart de la distribució. Resulta significatiu, pel fet que la
mitjana és prou inferior al pes teòric del croat fabricat a 72/M,
però la majoria de les dades se situen a prop d’aquest valor,
en concret en el segment que comprén els pesos 3,10 g a 3,20
g, amb cues bastant marcades cap a ambdues bandes. De totes
maneres, es tractaria de pesos de circulació dins de la normalitat
per als croats barcelonesos, amb un índex de desgast entre baix
i moderat, com ja havíem assenyalat.
El desplaçament de la mitjana només pot explicar-se per la
mateixa distribució. La mitjana és un paràmetre molt sensible a
les variacions dels extrems: en aquest cas, el fet de posseir dos
extrems poc representatius condiciona el resultat. En aquest sentit, tal com ja hem dit, és molt més fiable la moda que la mitjana,
encara que caldrà esperar a la comparació amb els valors dels
diferents regnats per a poder establir unes millors conclusions.
Sabem que la distribució no és gaussiana. Per a comprovar
com es desvia dels paràmetres de la normalitat, s’aplica el càlcul
logarítmic: 1 + 3,3 · log 2479 = 12,2011 intervals. Aquest valor
s’empra per a calcular l’amplitud de la distribució d’intervals,
arredonint el resultat a 13 classes: (3,50-1,44) / 13 = 0,1585 de
rang entre classes (taula 6.5 i fig. 6.2).
D’aquesta representació convé remarcar l’enorme concentració de valors en la classe 11 (3,02...3,18 grams), que agrupa un
total de 1424 observacions; així mateix, pertany al tercer quartil,
i en el seu interior es troba la moda, però no la mitjana, present
en la classe 9 (2,71 a 2,87 grams), amb només 92 valors. La mediana es troba entre les dues classes citades, en la 10 (2,87 a 3,02
grams), amb una agrupació de valors un poc superior, 250; tenint present que sols és representativa de l’ordre de la distribució,
només ens indica, en aquest cas, que el major nombre d’observacions està per damunt de la meitat de la mostra.
Quant a la posició de la mitjana, el desplaçament d’aquesta
respecte al gruix de les agrupacions de valors s’assembla força
al que ja havíem pogut comentar respecte a la distribució no
agrupada. A la dreta de la mitjana es presenten 2354 valors, cosa
Taula 6.5. Taula d’intervals de la distribució
general del depòsit.
86
Classe
Intervals
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
Total
1,44...1,60
1,60...1,76
1,76...1,91
1,91...2,07
2,07...2,23
2,23...2,39
2,39...2,55
2,55...2,71
2,71...2,87
2,87...3,02
3,02...3,18
3,18...3,34
3,34...3,50
n
1
0
1
2
3
3
11
33
92
250
1424
655
4
2479
que es tradueix, en la taula d’intervals, en quatre classes (les
classes 10 a 13 agrupen un total de 2333 observacions), mentre
que a l’esquerra trobem solament 121 observacions o huit classes
(de la 1 a la 8 abracen un total de 54 valors, la qual cosa s’explica
perquè la mitjana es troba quasi a la cua de l’interval nové).
Així, es concentra un 94,95% dels valors, aproximadament, a la
dreta de la mitjana, i un 4,88% a l’esquerra. La descentralització
resulta evident, i les característiques de la corba de distribució
normal no es compleixen: per tant, podem concloure que la
distribució general del depòsit del carrer de la Llibertat no està
dins dels paràmetres de la normalitat estadística. Aquest és un
fet que també indiquen els coeficients d’asimetria i curtosi, així
com la mateixa representació gràfica del conjunt monetari.
Segons la prova del coeficient d’asimetria, una mostra normal equival a 0, mentre que l’skewness del depòsit és de -1,0605,
més d’un punt i mig per davall del paràmetre de la normalitat
i, en conseqüència, desviada. Per a obtindre un resultat fiable,
caldria consultar l’estadígraf en una taula d’asimetria i comprovar si aquest es troba dins de la regió crítica d’acceptació, però,
malauradament, en aquest cas, la grandària de n és massa elevada per a poder aconseguir-ne cap valor. Acceptarem, aleshores,
que l’skewness de la distribució general del nostre depòsit està
desviada a l’esquerra del valor 0 (equivalent a la normalitat) i
que, llavors, la mostra és asimètrica.
Tocant a la prova de la curtosi, el valor acceptat per a
considerar la normalitat de la mostra ha de ser de 3; en el nostre cas és d’1,6789, al qual cal afegir 3 punts, perquè el valor,
com l’hem calculat, està basat en el 0 com a punt central: així
doncs, el nostre resultat d’aplanament serà de 4,6789. Com
que aquest valor es troba per damunt del normal, podem consultar una taula de curtosi, però, igual que en el cas anterior,
la mostra del depòsit complet és massa àmplia perquè la taula
puga comprendre la grandària de n. Assenyalem, únicament,
que l’índex d’aplanament de la mostra ens permet comprovar
un apuntament de les observacions, per damunt del que hauria de ser la corba normal, com ja s’havia pogut comprovar
en l’histograma (figs. 6.1 i 6.2).
Tot plegat, la conclusió que es desprén és que les observacions del conjunt del depòsit tendeixen a agrupar-se cap
al terç dret de la distribució, al voltant del valor 3,15 grams,
que és el que més freqüències absolutes aplega; es produeix,
per consegüent, una corba molt apuntada i asimètrica, amb
diversos pics dins d’ella, i amb una cua molt llarga a l’esquerra, que indica un descens dels valors lent, prolongat i
amb poques observacions dins de cada agrupació o pes, i una
molt curta i amb escasses freqüències a la dreta, a partir dels
3,27 grams, que es pot traduir en una anormalitat d’aquest
tram (els pesos curts, ja no només per oscil·lació de seca,
sinó també per desgast i manipulació, són més comuns que
els pesos per damunt del marge teòric de fabricació, molt
més controlat).
Al capdavall, volem comprovar si el conjunt, ja que no
s’adapta a la normalitat estadística, almenys ho fa al patró
metrològic dels croats de Barcelona. Cal afrontar la qüestió
de la talla: mentre que la nostra hipòtesi de partida es basa en
el manteniment de les 72/M al llarg de tota la primera etapa,
M. Crusafont i altres autors, com ja s’ha dit abans, opinen
que aquesta xifra anà augmentant de manera progressiva fins
a arribar a les 78/M del regnat de Pere III, amb un redreç
[page-n-106]
metrologia i encunys
Figura 6.2.
Histograma
d’intervals de la
distribució general
del depòsit.
en aquell moment, fins a les 74/M. D’antuvi cal adonar-se
de la gran variabilitat de pesos existent dins d’una mateixa
emissió, fet que no pot atribuir-se a una única explicació. Així
doncs, s’han de contrastar aquestes idees amb les dades que
aporta l’estudi estadístic. En aquest sentit, l’eina més fiable
és el càlcul o coeficient d’adaptació a un sistema metrològic
determinat, amb el qual començarem a treballar amb un
horitzó situat en les 72/M; s’empra la taula t-Student, aplicant
els graus de llibertat n -1 al total de les unitats del depòsit
(vegeu Villaronga 1985: 21): en el nostre cas, els graus de
llibertat són massa elevats, i és necessari aplicar la tendència
a l’infinit a un 5% d’interval de confiança o, de manera
equivalent, un 95% de probabilitat, que en la taula equival
a α 0,975. S’obté que p igual a -1,960, 1,960, de manera que
-1,960 > 1,0708 < 1,960; llavors, podríem considerar que,
malgrat el poc de pes de la mitjana de la distribució, gràcies
a l’elevat nombre de graus de llibertat necessaris la mostra,
es troba dins dels paràmetres acceptables de pertinença al
sistema metrològic. De totes maneres, no és un resultat fiable,
pel fet d’haver necessitat recórrer a la tendència a l’infinit
dels graus de llibertat: cal prendre aquest resultat forçat amb
bastants precaucions.
Amb l’aplicació al pes teòric d’un coeficient de desgast baix
(5%, com el que presenten, en general, les peces del depòsit), el
resultat s’ajusta molt més al centre de -p, p. La mitjana de la distribució general encaixa amb el patró metrològic de les emissions,
però no hem d’oblidar que aquest resultat no és del tot representatiu, per tal com la mitjana de la distribució està molt influenciada pels extrems, baixos i alts, de la mostra; a banda d’això, el
nombre d’observacions de la mostra condiciona el resultat perquè
sobrepassa un índex normal de graus de llibertat.
El mateix ocorre amb l’aplicació del càlcul als patrons
proposats per M. Crusafont: la distribució total de les unitats
és massa elevada per a poder emprar un índex de graus de
llibertat que resulte fiable. De totes maneres, es pot aplicar
el càlcul dels paràmetres d’adaptació al sistema metrològic,
per a 74/M o 3,15 g (Pere II), i 78/M o 2,99 g (Pere III, abans
del suposat redreç). Els dos valors estan situats entre -p, p;
en conseqüència, caldria acceptar que s’adapten al sistema.
¿Significa això que hi ha un increment estadísticament comprovat de la talla dels croats entre els regnats de Pere II i
Pere III? En principi no, per dues raons. La primera d’elles
és que el resultat no demostra un augment de la talla, sinó
una enorme variabilitat de pesos absorbida pel càlcul del
patró metrològic, compresa entre els 3,24 g (pes teòric) i els
2,99 g. A més a més, aquest rang elevat no pot explicar-se
solament per les oscil·lacions en la fabricació, sinó per la
mateixa naturalesa de la distribució: es tracta d’una mostra
amb un nombre molt elevat d’observacions, per a la qual els
graus de llibertat tendeixen a l’infinit i amplien el rang a què
poden adaptar-se les variables. Ultra tot això, com que usa
en la formulació el valor de la mitjana, els resultats es troben
compromesos pel valor baix que representa: tornem a insistir
en el fet que la mitjana es trobava condicionada pels extrems
no representatius de la distribució.
En ser la mitjana de la distribució general tan baixa,
s’afavoreix que el contrast dels pesos siga elevat i asimètric.
Així, en un rang elevat, la variació de pesos se situa entre el
pes que va de 72/M a 78/M; no es pot demostrar que la talla
s’incremente, sinó que els pesos de les monedes es troben
compresos entre aquests dos valors ponderals. La variació
és absorbida pel càlcul d’adaptació al sistema metrològic,
però no vol dir que el resultat siga fiable, pel que ja hem
indicat. En una mostra més reduïda, de composició normal,
sense una cua esquerra tan llarga i, per tant, amb la mitjana
centrada, els extrems tendirien cap al centre de la distribució
i ajustarien l’espectre d’acceptació d’observacions dins de
l’adaptació al sistema metrològic proposat.
6.1.3. distribució de les posicions d’encuny
L’estudi de les posicions d’encuny és un mètode molt interessant per a establir una predisposició a certs eixos i, en
atenció a això, a l’ús de determinades ànimes o mànecs per
als encunys. En el cas de les ànimes de secció quadrada, els
eixos tendeixen a separacions regulars de 3 h (hores), cosa
que s’explica per la limitació de posicions del cos de ferro
quan el moneder l’agafa amb la mà; per contra, l’ús de les
ànimes circulars comporta una dispersió dels eixos que no
tendeixen a seguir patrons de separació regulars i acaben resultant distribucions més o menys aleatòries.
S’ha optat per presentar les dades dividides en unitats i mitjos croats, amb l’objectiu de comprovar si hi ha una diferència en la distribució entre els dos grups que puga marcar un ús
d’ànimes distintes per a cadascun dels dos tipus monetaris.
La distribució de les unitats tendeix a l’aleatorietat (taula
6.6 i fig. 6.3). Apareixen tres acumulacions en les posicions 2
h, 4 h i 6 h, però l’escassa separació i la manca de continuïtat
87
[page-n-107]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 6.6. Posicions d’eix de les
unitats del depòsit.
Posició
n
1 h.
2 h.
3 h.
4 h.
5 h.
6 h.
7 h.
8 h.
9 h.
10 h.
11 h.
12 h.
Indet.
Total
1h
2h
3h
4h
%
184
273
201
272
148
246
203
195
193
222
151
187
4
2479
5h
6h
7h
7,42
11,01
8,11
10,97
5,97
9,92
8,19
7,87
7,79
8,96
6,09
7,54
0,16
100
8h
9 h 10 h 11 h 12 h Ind.
Figura 6.3. Histograma per a les posicions d’encuny d’unitats de la
distribució general del depòsit.
no ens permeten assenyalar un tipus d’ànima distinta de la
circular per als encunys del depòsit. Podem dir que els moneders feren servir, durant la fabricació de totes les emissions
que componen el nostre conjunt, encunys amb un mànec de
secció circular; no es descarta que els moneders de la seca de
Barcelona empraren les ànimes de secció quadrada, però basant-nos treballs com el de M. Clua i T. Marot, tot apunta que
aquestes formes són posteriors al moment de tancament del
nostre depòsit (Clua, Marot, 1994: 596). D’una banda, i com
ja es podia preveure, les dades reunides per a la distribució
dels mitjos croats són insuficients i, com es pot comprovar en
la taula 6.7, massa uniformes (una sola observació per cada
valor) per a obtindre’n conclusions.
Taula 6.7. Posicions d’eix dels divisors del depòsit.
88
Posició
n
%
1 h.
2 h.
7 h.
10 h.
Total
1
1
1
1
4
25
25
25
25
100
6.2. GRUP I. PERE II
Pere II és el monarca menys representat dins del conjunt del
depòsit, amb tres monedes, totes elles unitats, que marquen
l’inici de la distribució. Aquesta presència poc significativa té
molt a veure amb el volum d’emissió de grossos d’argent a la
seca de Barcelona durant el seu regnat, ja que se’n bateren només entre els mesos d’agost i novembre de 1285, i a l’escassa
penetració d’aquestes monedes al Regne de València, si més no,
fins al regnat d’Alfons II, com ja s’ha exposat.
6.2.1. distribució dels pesos
Dins de la distribució del conjunt, les monedes de Pere II ocupen els números de catàleg cat. 1 a cat. 3 – MPV 33785 a MPV
33787 (taula 6.8). Les variables, tant de pes com de posició
d’encuny, són massa baixes per a poder obtindre conclusions
fiables o poder aplicar qualsevol mena de paràmetre d’estudi
estadístic. L’exemplar LMC 179 és prou complicat de comptabilitzar en un estudi estadístic de grup, en primer lloc pel seu
pes, molt baix en relació amb la resta d’unitats que componen
no només el grup I, sinó el conjunt complet i, al remat, pel seu
elevat desgast i el retall al qual és sotmés.
Així doncs, el càlcul de la mitjana no resulta representatiu. En el cas que agafem les tres peces que formen el grup
per a extraure-la, obtindrem un valor de 2,7467 grams, molt
afectat pel poc significatiu pes d’un dels dos extrems (1,94 g);
si, en comptes de comptabilitzar el nombre total d’observacions, esbiaixem la mostra prenent solament les dues unitats
cat. 1 i cat. 2, la mitjana puja a un valor de 3,15 g, bastant més
normal, però gens representativa atés que dues observacions
són del tot insuficients.
Si acceptem que l’acumulació va començar a formar-se
en el regnat d’Alfons II, aquestes monedes podrien haver circulat entre uns pocs mesos i sis anys (1285 a 1291); en canvi,
si el depòsit inicià la seua formació en el regnat de Jaume
II, el temps de circulació augmenta. Pensem que van entrar
a formar part de l’amassament monetari de manera prou ràpida, potser amb les monedes d’Alfons II; això ens indicaria
una obertura del procés d’acumulació bastant primerenca i
de llarga durada, d’uns seixanta a setanta anys, un depòsit
d’estalvi continu. El bon estat de les peces s’observa en el
fet que el pes es troba entre un 2,5% i un 3% per davall dels
3,24 g teòrics per a una talla de 72/M, pèrdua que hauríem de
relacionar amb el poc de temps de circulació i amb les oscil·
lacions de la seca.
M. Crusafont inclou en el CGMC una moneda del tipus I.1a
(CGMC 2137), amb un pes de 3,07 g. Aquesta peça s’adapta a
un índex d’oscil·lació-desgast superior al 5% (0,162 grams per
a un pes de 3,24 g: 3,078 g), en concret del 5,2%. Si apliquem
Taula 6.8. Distribució de pesos del grup I.
Pes
n
%
1,94
3,14
3,16
Total
1
1
1
3
33,33
33,33
33,33
100
[page-n-108]
metrologia i encunys
un coeficient de 74/M, amb un pes teòric per peça de 3,1564
grams, el desgast del gros presentat per M. Crusafont s’acostaria
a un 2,5%, una xifra que per a nosaltres és incompatible amb
una moneda no retirada del seu curs i que haja estat circulant
durant algunes dècades, sobretot a partir del regnat de Jaume II,
quan les llimadures i els xicotets retalls de moneda comencen a
ser sistemàtics. La peça LMC 177 té un pes de 3,10 grams i fa
plantejar-nos la mateixa qüestió que la del CGMC: són monedes
de talla 72/M, circulades, amb un índex de pèrdua per desgast
moderada.
D’altra banda, el Museu Nacional d’Art de Catalunya
– MNAC, en el seu Gabinet Numismàtic, custodia un altre
exemplar del tipus I.1a en bon estat de conservació, però
amb una mica de desgast. El seu pes és de 3,11 grams, la
qual cosa l’acosta a un índex d’oscil·lació-desgast del 4%.
En el cas d’aplicar una talla de 74/M, aquest índex baixaria
fins a l’1,5%, molt escàs per a una moneda que ha circulat
(no pertany a cap «atresorament») i que, a més a més, pateix
desgast. De nou hem d’insistir en una talla de 72/M, amb una
aplicació de pèrdua moderada.
Però, com ja hem esmentat, la mostra del nostre conjunt
és massa pobra per tal d’aconseguir resultats estadístics. Només mitjançant la comparació amb altres pesos coneguts de
barcelonesos grossos del mateix tipus (taula 6.9), podem proposar que les monedes d’aquest regnat s’adapten a un patró
de talla de 72/M tal com s’estipula en els documents, i que les
variacions en els pesos es poden explicar per les variables ja
exposades.
Taula 6.9. Pesos publicats per als croats
del tipus I.1a, atribuïts a Pere II.
Procedència
Pes
LMC
CGMC, CCB
LMC
MNAC
Llibertat, cat. 1
Llibertat, cat. 2
2,80
3,07
3,10
3,11
3,14
3,16
6.2.2. distribució de les posicions d’encuny
En referència a la distribució dels eixos, no resulta millor que
la composició dels pesos per a poder extraure informació representativa per mitjà d’un estudi estadístic. Els resultats obtinguts sobre tres peces no poden ser fiables, menys encara
quan cada moneda mostra un eix distint i cada classe una única
observació,10de manera que les freqüències relatives i els percentatges mostren valors idèntics (vegeu la taula 6.10).
Taula 6.10. Posicions d’eix de les unitats.
Posició
n
%
1 h.
6 h.
10 h.
Total
1
1
1
3
33,33
33,33
33,33
100
6.3. GRUP II. ALFONS II.
La mostra pertanyent al regnat d’Alfons II es compon d’un total
de 151 monedes, d’entre les quals quatre són divisors amb valor
de mig croat. Ocupen les posicions de cat. 4 fins a cat. 154 –
MPV 33788 a MPV 33913.
6.3.1. distribució dels pesos
S’ha dividit la distribució de 151 peces en dues mostres, una
composta per 147 observacionscorresponents a les unitats, i
una altra de 4 observacions per als divisors. Com que l’anàlisi
dels mitjos croats ja s’ha efectuat adés, aquest apartat se centra,
exclusivament, en les unitats (taula 6.11). A partir de la taula
de distribució es calculen els paràmetres estadístics bàsics, que
s’ofereixen en la taula 6.12.
Taula 6.11. Distribució de pesos de les
unitats del grup II.
Posició
F
%
2,60
2,63
2,75
2,77
2,82
2,87
2,89
2,92
2,94
2,95
2,96
2,98
3,00
3,01
3,02
3,03
3,04
3,05
3,06
3,07
3,08
3,09
3,10
3,11
3,12
3,13
3,14
3,15
3,16
3,17
3,18
3,19
3,20
3,21
3,24
Total
1
1
1
1
1
1
3
2
1
2
1
5
2
7
1
6
1
4
6
3
7
9
13
13
7
13
5
9
4
4
4
2
3
3
1
147
0,68
0,68
0,68
0,68
0,68
0,68
2,04
1,36
0,68
1,36
0,68
3,40
1,36
4,76
0,68
4,08
0,68
2,72
4,08
2,04
4,76
6,12
8,84
8,84
4,76
8,84
3,40
6,12
2,72
2,72
2,72
1,36
2,04
2,04
0,68
100
89
[page-n-109]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 6.12. Càlcul dels paràmetres estadístics de l’agrupació
d’Alfons II.
n
Valor mínim
Valor màxim
rang
Quartil 1
Quartil 3
x̅
Me
Mo
s2
s
cv
S-x
Asimetria
Curtosi
Interval de confiança (al 5%)
147
2,60
3,24
0,64
3,045
3,13
3,0769
3,10
3,10; 3,11; 3,13
0,01
0,0998
3,2438%
0,0082
-2,0294
6,0730
3,0607 ; 3,0930
En la taula de freqüències (vegeu novament la taula 6.11), les
147 observacions es troben prou repartides al llarg de la mostra,
de manera que els majors pics, que corresponen a les tres modes
que presenta (3,10, 3,11 i 3,13 grams), només arriben a agrupar
un total de 13 monedes cadascun. Es tracta, en definitiva, d’una
distribució més o menys uniforme que, representada de manera
gràfica, adopta la forma d’una corba asimètrica amb tendència
multimodal, amb la major concentració d’observacions descentrada i cap a la cua, a la dreta de la mitjana (fig. 6.4). Comptat
i debatut, el càlcul es troba un poc compromés, ja que l’extrem
esquerre presenta uns valors bastant baixos, per davall dels 2,60
g de pes.
La mitjana està molt més centrada que en la distribució general dels pesos; a desgrat d’això, la major part dels valors segueix agrupant-se a la seua dreta i no al seu voltant, com caldria
per a poder parlar d’una distribució normal. La mitjana del grup
II s’estableix en 3,0769 g, 0,1632 grams per sota del pes teòric
2,60
90
2,77
2,89
2,95
3,00
3,03
3,06
3,09
dels grossos de Barcelona per a una talla de 72/M; s’acosta prou
al pes que obtindríem si aplicàrem l’índex de desgast del 5%
amb què hem estat treballant en l’agrupació general.
Per a l’investigador M. Crusafont, en aquest moment la talla
del croat se situaria entre les 73/M i les 76/M, de manera que els
pesos teòrics s’estimarien entre els 3,199 g (73/M) i els 3,073
g (76/M), un factor que podria explicar la mitjana. De fet, el
darrer pes s’aproxima molt a aquest valor estadístic. Ben mirat, només un dels grossos arreplegats en el CGMC entra dins
del rang de la talla 73/M-76/M: es tracta del croat tipus CGMC
2148c, amb un pes de 3,14 grams, mentre que la resta es troben
entre els 2,97 g i els 3,03 g i, per tant, per sota (Crusafont, 2009:
379-380).
A partir de la mitjana es pot dividir la mostra d’Alfons II
en dos segments amb propietats diferents. El segment 1, situat
a l’esquerra, mostra una sèrie de valors molt baixos que arriben
fins als 2,60 g de pes (una xifra extrema que afecta la mitjana);
en general, aquest tram no agrupa grans quantitats d’observacions per classe i presenta un únic pic destacable de 7 peces en
3,01 g. El segment 2, a la dreta, conté una concentració d’observacions que desequilibra la mostra; aquesta agrupació és trimodal, presenta tres pics d’acumulació amb el mateix nombre
d’observacions cadascun (tres modes), localitzats en els valors
3,10 g, 3,11 g i 3,13 g. La cua del segment és més suau que el
començament de la mostra, i també més curta (arriba fins als
3,24 g), de manera que la mitjana no es veu tan afectada per
aquest extrem com pel contrari, raó per la qual tendeix a centrar-se. Però malgrat trobar-se més centrada que en la distribució general, la mitjana resulta poc representativa, per tal com
encara es troba desplaçada.
La mitjana pot coincidir amb el pes teòric de la talla 72/M,
amb una aplicació de desgast del 5%. Les del grup II són peces
circulades que, a pesar de la seua ràpida retirada, presenten ja
alguna petita llimadura. Tanmateix, això no explicaria la gran
quantitat de valors que queden per sota en la distribució; el
mateix ocorre amb la talla 76/M: si l’acceptem com la vàlida per
a aquest regnat, tampoc explica la raó per la qual es crea una cua
llarga a la seua esquerra. Per a poder aclarir els valors tan baixos,
3,12
3,15
3,18
3,21
Figura 6.4. Histograma de
distribució dels pesos del
grup II.
[page-n-110]
metrologia i encunys
sobretot del terç inferior, caldria recórrer a índexs de pèrdua de
moderats a alts, entorn del 10% (2,916 g, a partir d’un pes teòric
de 3,24 g), excessiu si atenem al bon estat de conservació, llevat
d’algunes peces, i a la relativa ràpida retirada de les monedes.
Només es podria assignar aquest alt índex de pèrdua a una de
les peces del CGMC, la del tipus CGMC 2184b, amb 2,97 g,
però una vegada més desconeixem l’estat en què ha arribat fins
a nosaltres; els altres dos pesos del CGMC entren dins del rang
de pèrdua baixa-moderada.
L’explicació d’aquest comportament s’ha de cercar en
la mateixa distribució: els valors per davall de la mitjana
comprenen 50 observacions, amb una diferència respecte
a l’extrem de 0,4769 g, mentre que per la dreta el rang és de
només 0,1632 g i el recorregut més curt. Cal fixar-se, en aquest
cas, en els valors que s’agrupen al voltant de les tres modes
(3,10 g, 3,11 g i 3,13 g): trobem que aquestes observacions
estan en un índex de pèrdua entorn del 2,5% - 3%, de la mateixa
manera que ocorria amb els croats de Pere II, poc sotmesos a la
circulació i als retalls o llimadures. Aquests càlculs, realitzats
sobre una talla de 72/M, no requereixen una explicació basada
en l’increment del nombre de monedes que ixen d’un marc
d’argent lligat: són monedes que han circulat, però poc, i que
han patit llimadures poc importants. Ara bé, la majoria de les
peces oscil·la en una jerarquia de pesos d’entre 73/M i 75/M, la
qual cosa no vol dir que fora aquest el pes amb el qual van ser
fabricades: l’aplicació de patrons de desgast a aquestes talles,
i les oscil·lacions pròpies del procés de fabricació, deixa per
damunt una quantitat considerable d’observacions que sols
s’explicarien si la majoria dels croats eixiren grassos, o passats
de pes, de la seca. En suma, si no considerem les pèrdues de pes
durant la circulació, es podria aplicar la talla proposada per M.
Crusafont, però en el moment d’introduir altres variables, com el
desgast o els marges de tolerància de la seca, els pesos observats
en el conjunt del carrer de la Llibertat s’allunyen de manera
considerable de la proposta d’aquest autor. Tot apunta que el
pes de circulació de les monedes que corrien per Barcelona i
València, no el seu pes de fabricació, podria estar superant la
xifra de 74/M, i arribar en alguns casos a les 76/M durant aquest
regnat: la llimadura i retall de les monedes són encara accions
tímides, però tenim indicis que ja comencen a produir-se. Caldrà
quedar-se amb aquesta idea: no amb el pes amb què ixen de la
seca, sinó el pes al qual circulen i al qual els usuaris poden estar
disposats a acceptar els croats en les transaccions.
Per a comprovar la posició de la mitjana es fa una taula d’intervals a partir del mètode de càlcul logarítmic (taula 6.13). La
mitjana no es troba centrada, sinó un poc desplaçada a la dreta
(però més centralitzada que en altres casos d’aquest depòsit, per
tal com integra en el seu interval les tres modes), a pesar de la
tendència de les dades a agrupar-se, a diferència d’altres mètodes
de càlcul que s’hi podrien aplicar. L’acumulació cap a la cua es
manté, mentre que al voltant de la mitjana s’aglutinen el 36,2%
de les dades, a l’esquerra, i el 63,8% a la dreta (fig. 6.5).
L’acumulació dels valors a la dreta de la mitjana ja es trobava
avançat pel coeficient d’asimetria negatiu. A banda d’això, l’alt
valor d’aquest resultat també indicava un elevat amassament
dels valors en aquesta posició. Per la seua banda, el coeficient
de variació, situat en el 3,2438%, indicava que les dades es trobaven poc disperses i tendien a agrupar-se. Aquestes tres característiques es reflecteixen en l’histograma d’intervals.
Taula 6.13. Taula d’intervals 1 + 3,3 log n de les
unitats del grup II.
Classe
Intervals
1
2
3
4
5
6
7
8
9
Total
2,60 ... 2,68
2,68 ... 2,76
2,76 ... 2,83
2,83 ... 2,91
2,91 ... 2,99
2,99 ... 3,07
3,07 ... 3,15
3,15 ... 3,23
3,23 ... 3,31
n
2
1
2
4
11
30
76
20
1
147
El resultat de la curtosi, que tendeix cap a una distribució
leptocúrtica, avançava que la mostra sobrepassaria el paràmetre
de la normalitat. Una distribució normal estàndard està formada
pels valors x̅ = 0 i σ2 = 1; representats en una gràfica, tendeixen
a formar una campana de Gauss, aplanada en els extrems i apuntada en el centre, de manera que el màxim de la corba coincideix
amb la mitjana de la distribució. En aquestes corbes la distribució dels valors ha de ser simètrica, és a dir, presentar el mateix
nombre d’aquests tant a l’esquerra com a la dreta de la mitjana,
i ja s’ha vist que açò no es compleix en la distribució del grup II.
Atés que el càlcul logarítmic agrupa els resultats, amb les
modes dins de l’interval d’una mitjana més o menys centrada
en la distribució, l’aplicació de proves de normalitat addicionals
poden provocar falsos positius; això és el que passa amb la prova de khi-quadrat, que ofereix un resultat per damunt de l’estadígraf: la prova es veu afectada per un rang ampli que absorbeix
els extrems i presenta les cues com a pròpies d’una distribució
normal que, en realitat, no es compleix. El mateix s’esdevé si
s’aplica la prova de normalitat KS.
Efectivament, la mostra d’unitats d’Alfons II escapa als
paràmetres de normalitat estadística i no compleix els valors
d’una corba normal: les observacions no s’agrupen de manera
simètrica entorn d’una mitjana desplaçada del centre de la dis-
Figura 6.5. Histograma d’intervals de la taula 1 + 3,3 log n del grup II.
91
[page-n-111]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
tribució. La major quantitat de les dades es concentra en pesos
relativament alts, entre els 3,02 g i els 3,18 g, que experimenten
una davallada en el segment 3,18 g a 3,23 g: els pesos, en conseqüència, es troben tots per davall del pes teòric de les 72/M
(3,24 g).
Tocant a l’adaptació del grup II al patró metrològic de 72/M,
el càlcul es realitza, ja d’entrada, amb un descompte del 5%
per pèrdua o desgast, atés l’estat de conservació observable de
les peces, algunes desgastades i amb xicotets retalls de metall.
No obstant això, amb aquest 5%, els resultats mostren que el
grup II no entra dins del patró de les 72/M, o almenys ho fa
amb molta dificultat, vist que es mou en els límits acceptables
de l’estadígraf. Així, aquesta agrupació pertany al patró 72/M,
però amb un índex de pèrdua menor al 5% aplicat, relativament
baix: es tracta, per tant, de monedes que han corregut poc de
temps, poc desgastades, gairebé sense manipulacions i que podrien indicar-nos, per la seua ràpida retirada de la circulació,
que el depòsit del carrer de la Llibertat pot haver començat a
formar-se amb elles.
Però si no s’adapta del tot al patró 72/M, ¿ho farà amb major
precisió al de les 73/M a 76/M proposat per M. Crusafont per
a aquest període? Cal considerar que els coeficients s’apliquen
a partir dels pesos teòrics de cada talla, 3,20 g per a 73/M, i
3,07 g per a 76/M. El cas de la talla 73/M és semblant al de la
talla 72/M; per contra, la talla 76/M s’adapta millor a la regió
d’acceptació.
Podem arribar a diverses conclusions amb aquests resultats.
Segons M. Crusafont, ni la talla de 72/M ni la de 74/M heretada
de l’increment immediat que es produiria durant el regnat de
Pere II s’adapten per complet a la mostra d’Alfons II; nogensmenys, la de 76/M sí que ho fa. ¿Això vol dir que, efectivament, la seca tallava els grossos barcelonesos a 76/M entre 1285
i 1291? El factor que resulta de 72/M - índex de pèrdua 5% és
molt paregut al pes que es desprén de la talla 76/M, de manera
que interpretem que allò que M. Crusafont i altres investigadors
han documentat ha sigut la variació de pes amb què corrien les
monedes, i no el pes a què es fabricaven a la seca de Barcelona,
és a dir, el pes de circulació, no el de les peces que havien d’eixir
d’un marc lligat de plata. Per al cas del depòsit del carrer de la
Llibertat, l’índex de desgast cal situar-lo per sota del 5%, perquè
són monedes retirades ben aviat de la circulació, però sovint
aquelles que continuen corrent de manera normal, sense entrar
a formar part de cap depòsit, presenten un desgast o pèrdua al
voltant del 5% o més i, per tant, pròximes al patró 76/M.
És cert que la cua esquerra de la distribució d’Alfons II conté peces amb un pes inusualment baix, entre 2,60 g i 2,97 g,
però cal atribuir aquest fet al seu estat de conservació (vegeu
les peces en qüestió en el catàleg d’aquest treball). El mateix
passarà amb el croat CGMC 2184b del CGMC, amb 2,97 g de
pes. Els marges de tolerància de la seca, el desgast causat per la
circulació, els incipients retalls i llimadures i la manera en què
ha arribat la moneda fins a l’actualitat són quatre factors que
determinen el pes de les monedes; açò no pot ser un pretext per
a afirmar que, a les acaballes del segle XIII, aquests croats es
fabricaven amb un pes superior al de 72/M. A més a més, cal
afegir que el resultat de les proves de pertinença al patró metrològic s’ha vist influït pel valor de la mitjana, pròxim a una talla
de 76/M i descentrat en la distribució, a més d’un valor extrem
de 2,60 g que descompensa els càlculs.
92
Insistim, doncs, que no es produeix un increment de la talla a
la seca durant el regnat d’Alfons II. Allò que creuen comprovar
M. Crusafont, i altres investigadors, és la variació o oscil·lació
de pesos de circulació més comuna en els croats d’aquest rei,
pels retalls i el desgast, entre altres factors addicionals: les
monedes grosses de Barcelona semblen córrer a un pes entre
les 73/M i les 76/M; ara bé, algunes han aplegat fins a nosaltres
amb pesos encara més baixos, per sobre de les 76/M. La seca,
per la seua banda, seguiria tallant a 72/M.
6.3.2. distribució de les posicions d’encuny
En el conjunt de les posicions d’encuny, la moda es troba en el
valor de les 2 h. No percebem que existisca un patró de distribució
(taula 6.14), com pot succeir amb els encunys muntats sobre mànecs quadrats. El repartiment prou aleatori de les posicions indica
que ens trobem davant d’ànimes circulars i que les posicions es
deuen, sobretot, a l’atzar a l’hora d’encunyar els cospells (fig. 6.6).
Taula 6.14 Distribució de les posicions
d’encuny de les unitats en el grup II.
1h
2h
Posició
n
1 h.
2 h.
3 h.
4 h.
5 h.
6 h.
7 h.
8 h.
9 h.
10 h.
11 h.
12 h.
Total
9
19
14
17
9
16
9
9
13
14
7
15
151
3h
4h
5h
6h
%
5,96
12,58
9,27
11,26
5,96
10,60
5,96
5,96
8,61
9,27
4,64
9,93
100
7h
8h
9h
10 h 11 h
12 h
Figura 6.6. Histograma de freqüències de les posicions d’encuny
del grup II.
6.4. GRUP III. JAUME II
Dins del nostre depòsit, Jaume II és el monarca amb major representació monetària, vist que el seu regnat, com el de Pere
III, es caracteritzà pels elevats i continus volums d’emissió de
moneda grossa barcelonesa. Distingim sis emissions de grossos
[page-n-112]
metrologia i encunys
a nom de Jaume II, batudes entre els anys 1294 i 1327, amb unes
quantitats de plata a encunyar que oscil·len entre els 6000 marcs
i els 100.000 marcs d’argent. Tots dos factors plegats, emissions
contínues i grans volums, fan que els grossos de Jaume II siguen
força nombrosos, tant en varietat tipològica com en nombre total de peces en circulació. La mostra està composta per 849 monedes, totes elles unitats, que ocupen en el catàleg els registres
cat. 155 a cat. 1003 – MPV 33914 a MPV 34637.
6.4.1. distribució dels pesos
En la mostra de Jaume II, els valors oscil·len entre els 2 g de
pes i els 3,37 g, de la qual cosa resulta un recorregut d’1,37 g
(taula 6.15 i fig. 6.7), prou superior al que s’havia calculat per al
grup II. Aquest extrem inferior no pot explicar-se pel procés de
Taula 6.15. Distribució de pesos del grup III.
Pes
n
%
Pes
n
%
2,00
2,14
2,23
2,47
2,52
2,54
2,57
2,60
2,62
2,63
2,64
2,65
2,66
2,67
2,69
2,70
2,71
2,74
2,75
2,76
2,77
2,78
2,79
2,80
2,81
2,82
2,83
2,84
2,85
2,86
2,87
2,88
2,89
2,90
2,91
2,92
2,93
1
1
2
1
3
1
1
2
1
1
1
1
1
3
1
2
3
2
2
1
1
1
2
6
6
2
4
2
5
3
1
3
7
3
3
7
4
0,1
0,1
0,2
0,1
0,4
0,1
0,1
0,2
0,1
0,1
0,1
0,1
0,1
0,4
0,1
0,2
0,4
0,2
0,2
0,1
0,1
0,1
0,2
0,7
0,7
0,2
0,5
0,2
0,6
0,4
0,1
0,4
0,8
0,4
0,4
0,8
0,5
2,94
2,95
2,96
2,97
2,98
2,99
3,00
3,01
3,02
3,03
3,04
3,05
3,06
3,07
3,08
3,09
3,10
3,11
3,12
3,13
3,14
3,15
3,16
3,17
3,18
3,19
3,20
3,21
3,22
3,23
3,24
3,25
3,26
3,27
3,29
3,30
3,37
Total
6
3
4
7
14
9
10
7
7
14
21
23
27
26
38
38
52
36
55
49
63
52
37
39
45
20
22
17
14
8
3
1
1
1
1
1
1
849
0,7
0,4
0,5
0,8
1,6
1,1
1,2
0,8
0,8
1,6
2,5
2,7
3,2
3,1
4,5
4,5
6,1
4,2
6,5
5,8
4,5
7,4
4,4
4,6
5,3
2,4
2,6
2,0
1,6
0,9
0,4
0,1
0,1
0,1
0,1
0,1
0,1
100
fabricació dels grossos, sinó pel desgast de la mateixa peça; és
a dir, el pes extremadament baix no representa una norma, sinó
un fet residual que, endemés, afectarà el càlcul de la mitjana.
La mostra de Jaume II resulta suficientment àmplia perquè la
mitjana obtinguda siga fiable (taula 6.16); amb tot, i de la mateixa
manera que passava amb el grup II, la mitjana segueix sent baixa, 3,0785 g, amb una diferència amb el pes de talla de 72/M de
0,1615 g. Per a explicar aquesta tendència cal fixar-se en els valors
que apareixen a l’esquerra de la mitjana (243 observacions), que
representen el 28,62% del total de la mostra; aquest segment de la
distribució, encara que relativament curt, conté valors molt baixos, per davall del valor mínim que presentava la mostra d’Alfons
II, situat en 2,60 g. Com que el paràmetre de la mitjana és molt
sensible a aquests extrems, i el valor mínim es troba en 2,00 g, el
resultat tendeix a ser baix i a trobar-se descentrat.
En aquest cas, no totes les peces amb un pes baix es poden
explicar solament per un índex de pèrdua entre baix i moderat.
Amb l’aplicació del 5% de desgast als 3,24 g de pes teòric dels
croats (talla de 72/M) s’apleguen 26 monedes, el 3,1% de la
distribució; 243 peces, per contra, es troben per sota dels 3,07
g de pes, que equival al valor de la mitjana i també al factor
72/M menys índex de pèrdua 5%. En aquest darrer segment hi
ha peces que arriben a acumular una disminució de pes de fins
al 38%. Només sis exemplars se situen per damunt del pes teòric
de 3,24 g i podem classificar-los com a monedes grasses, una de
les quals va fabricar-se excessivament forta, amb 3,37 g de pes.
El que pot explicar la cua a l’esquerra de la mitjana és la
pèrdua de pes per factors diversos, i no una talla alta intencional que no deixa de ser un frau. És durant el regnat de Jaume II
quan els retalls i llimadures de les monedes grosses es tornen
freqüents a fi d’atresorar la plata que contenen, però sobretot
per a compensar la pèrdua de fi dels menuts de tern, com ja
s’ha explicat. La pèrdua de pes, com havíem vist per al regnat
d’Alfons II, s’ha de relacionar ara, no sols, amb el tosquirament de la moneda i la circulació de les peces, sinó també amb
el mal estat de conservació que presenten algunes de les de
la mostra de Jaume II: en concret, remetem a l’exemplar cat.
1002, una peça trencada i il·legible, amb 2,00 g de pes, o a
cat. 796 i cat. 871, també trencades, per a il·lustrar alguns dels
pesos més baixos.
En referència a la hipòtesi de M. Crusafont, segons la qual
la talla real del croat hauria pujat en aquest moment a valors
compresos entre les 74/M i les 77/M, s’obtenen els següents
resultats de pes teòric: per a una talla de 74/M, 3,16 g; per a una
talla de 75/M, 3,11 g; per a una talla de 76/M, 3,07 g; i per a una
talla de 77/M, 3,03 g.
Si tornem a la taula 6.15 i a l’histograma bastit a partir d’aquesta (fig. 6.7), comprovem com l’agrupació de valors es produeix
entre les classes 3,03 g i 3,22 g, amb un xicotet pic en 3,00 g; el
major nombre d’observacions es troba en el valor 3,15 g, entre les
talles de 74/M i 75/M. L’agrupació descendeix, des d’aquest punt,
de manera progressiva fins als 3,03 g, mesura que coincideix amb
la talla de 77/M. De la mateixa manera ho fa a la dreta de la moda,
encara que amb un recorregut més curt: 7 classes, contra 12 classes que apareixen a l’esquerra del valor assenyalat. Això es pot traduir, respectivament, en 194 observacions i en 417 observacions.
És a dir, que en el segment que es troba a l’esquerra de la moda
s’acumula major quantitat de valors que a la banda contrària, que
s’allunya la distribució del pes teòric per a 72/M.
93
[page-n-113]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
2,00
2,52
2,62
2,66
2,71
2,77
2,81
2,85
2,89
2,93
2,97
3,01
3,05
3,09
3,13
3,17
3,21
3,25
3,30
Figura 6.7. Histograma de pesos del grup III.
Taula 6.16. Càlcul dels paràmetres
estadístics de l'agrupació de Jaume II
n
Valor mínim
Valor màxim
rang
Quartil 1
Quartil 3
x̅
Me
Mo
s2
s
cv
S-x
Asimetria
Curtosi
849
2,00
3,37
1,37
3,05
3,15
3,0785
3,11
3,15
0,0187
0,1367
4,4388%
0,0047
-2,811
12,3985
En un principi, podria confirmar-se que el rang de patrons de
talla establit per M. Crusafont s’adapta a la mostra que tractem.
Amb tot això, amb l’increment hipotètic de la talla de la seca no
es té en compte, de nou, la pèrdua de pes de les monedes ni les
oscil·lacions pròpies del procés de fabricació, així com tampoc
l’estat de conservació en què ens han aplegat. Si apliquem un
índex de pèrdua, siga quin siga, als patrons de talla proposats
per M. Crusafont, podem explicar la llarga cua que s’observa a
l’histograma a l’esquerra de la mitjana, però resulta complicat
amb els 174 valors que trobem per sobre dels 3,16 g teòrics de
la talla 74/M. No es tracta d’un recorregut llarg amb escasses
observacions en cada classe, sinó d’un curt camí que reuneix
bastants valors en cada entrada, principalment en els 3,18 g (45
observacions). Llavors què ocorre?
94
Podem aplicar un índex de pèrdua del 5% a la talla 72/M, que
ens retorna un pes de 3,078 g. Per a peces com les de Jaume II, amb
un desgast més ràpid que el del simple ús quotidià (eminentment
retalls i llimadures), l’índex es queda curt i és sobrepassat fins a
arribar a monedes d’entre 3,00 g i 3,03 g i, àdhuc, més baixes, encara que s’enrareix el nombre de monedes que cada volta són més
curtes. Al nostre parer, una vegada més, aquesta és l’explicació a
la distribució: una talla de 72/M, amb un índex de pèrdua moderat
que, en molts casos, tendeix a superar el 5%, però que continua
trobant-se, de manera majoritària, per davall d’aquest percentatge,
per tal com per al nostre conjunt, es tracta de monedes que han
sigut seleccionades i retirades de la circulació. La seua reducció
en metall i, per tant, en pes, és més ràpida però menor, pel fet que,
des del moment que la seca deslliura els croats, pateixen retalls i
llimadures sistemàtiques: quan són integrades al depòsit del carrer
de la Llibertat ja han sigut tosquirades durant el seu període de circulació. En tot cas, cal tindre en compte també que no són un reflex
exacte del pes de circulació, atés que han estat seleccionades per
l’agent acumulador i es trien, escollint les millors i les que s’han
manipulat menys. El pes al qual circulen, per tant, seria encara més
baix, de manera que es troben com a valor mitjà, les 74/M i les
77/M assenyalades per M. Crusafont: una vegada més són valors
de circulació, no de fabricació.
La mitjana, al capdavall, és baixa a causa dels valors que se
situen a la seua esquerra, alguns tan extrems com la peça de 2,00
g. No hem de buscar ací explicacions basades en fenòmens de
circulació, sinó en el mateix estat de conservació de les monedes
del conjunt. Algunes d’elles es troben partides, mentre que altres
han patit processos corrosius importants amb els quals han perdut
bastant matèria compositiva. Si optàrem per esbiaixar la mostra i
eliminàrem les pitjors monedes, sens dubte la mitjana pujaria fins
a situar-se en una posició, potser, entre la mediana i la moda, però
estaríem treballant amb una mostra manipulada.
[page-n-114]
metrologia i encunys
Els pesos del CGMC oscil·len entre els 2,79 g (CGMC
2157a) i els 3,25 g (CGMC 2150), un marge relativament ampli
tant per damunt com per sota dels patrons de talla proposats
per Crusafont (taula 15). Si acceptàrem un nivell de pèrdua
moderat, entorn del 5%, per a comprovar la raó de l’aparició
del pes menor, obtindríem un resultat de 3,00 g per a la talla
74/M, i 2,88 g per a la talla 77/M; així, s’ajusta a un rang que
comprén diverses observacions dins de la mostra de Jaume II,
però alhora deixa fora la moneda del CGMC de 2,79 g. El nivell
es compliria amb una pèrdua lleugerament major però, com
podem imaginar, perquè aquests patrons foren vàlids, la talla
a la seca hauria de ser, efectivament, de 74/M a 77/M. Perquè
aquesta proposta puga adaptar-se a l’agrupació de pesos que
hem estat analitzant per al nostre depòsit, els croats de Jaume II
haurien d’haver experimentat pèrdues força menors al 5%, és a
dir, índexs de baixos a molt baixos, cosa que no concorda amb
els retalls, les llimadures, el desgast i l’estat de conservació que
presenten els grossos d’argent, tant dins com fora de la nostra
acumulació monetària, com s’ha dit adés. Consegüentment, la
proposta d’increment de la talla no pot sostindre’s.
En l’histograma de freqüències, els valors comencen a agrupar-se a partir de la meitat de la representació, amb tendència
cap al tercer quart (vegeu novament la fig. 6.7). La gràfica presenta una campana prou més definida que la del grup II, ara posicionada entre els valors 3,03 i 3,24. Si apliquem el resultat de
la mitjana a l’histograma, la major part dels valors s’agrupen a
la dreta, com indicava el valor de l’skewness. Així mateix, el valor de la curtosi avançava que la mostra seria força apuntada, fet
que es pot comprovar en la gràfica, on el pic dels 3,15 g (63 observacions) s’oposa a les classes del seu voltant i, sobretot, als
valors baixos i molt baixos del començament de la distribució.
Per a interpretar, novament, el grau de desviació de la mostra respecte al comportament normal o gaussià, es realitza una
taula d’intervals (taula 6.17) a partir de la fórmula logarítmica
1+3,3 log 849, amb què les observacions tendeixen a agrupar-se
(fig. 6.8), de manera que només dos intervals, el 9 i el 10, apleguen el 68,32% dels valors, mentre que els altres nou intervals
comprenen el 31,68% restant de les observacions. El coeficient
de variació ja indicava que la mostra es trobava dispersa i tot i
que, com hem vist, les dades tendeixen a acoblar-se a la dreta de
Taula 6.17. Taula d’intervals 1 + 3,3 log
n del grup III.
Classe
Intervals
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
Total
2,00 ... 2,12
2,12 ... 2,25
2,25 ... 2,37
2,37 ... 2,50
2,50 ... 2,62
2,62 ... 2,75
2,75 ... 2,87
2,87 ... 3,00
3,00 ... 3,12
3,12 ... 3,24
3,24 ... 3,37
n
1
3
0
1
8
17
34
80
344
355
6
849
la mitjana, la dispersió es confirma amb el gran nombre d’observacions que queden a l’esquerra del valor mitjà. En referència
a la moda, aquesta apareix situada a la dreta de la mitjana, en
l’interval 10, la qual cosa afavoreix la descompensació de la
mostra cap a la cua.
El paràmetre d’asimetria indica que la mostra té dificultats
per tal d’adaptar-se al comportament normal; la curtosi, per la
seua banda, feia preveure l’apuntament del conjunt. Per a tractar d’esbrinar el grau de desviament, s’aplica la prova de khiquadrat, de manera que s’agafa com a punt de partida la distribució d’intervals aconseguida pel mètode logarítmic. El resultat
de X2 està força separat del punt crític, la qual cosa indica un
apuntament marcat del conjunt, res que no hagueren indicat els
valors anteriors. Precisament, això és el que s’observa en el gràfic general de freqüències, una mena de campana irregular, amb
diversos pics i amb un apuntament sobtat i descentralitzat situat,
com hem esmentat adés, en els 3,15 g. La mostra de Jaume II és
irregular, descentrada i acumula la major part de les observacions que la componen a la dreta de la mitjana.
En última instància, es realitza la comprovació d’adaptació al
sistema metrològic. D’entrada, s’aplica el càlcul sobre el valor de
la talla de 72/M; si es treballa amb un interval de confiança del
Figura 6.8. Histograma
d’intervals de la taula 1 + 3,3
log n del grup III.
95
[page-n-115]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
5% sobre la taula de t de Student es comprova que la mostra es
desvia del patró metrològic de 72/M, com havia ocorregut amb el
grup II. En el cas d’aplicar a la talla 72/M un índex de pèrdua de
baix a moderat, entorn del 5%, s’obté que el valor t és acceptable,
encara que no igual al sistema metrològic a què s’hauria d’adaptar.
A efectes pràctics, el paràmetre entra dins dels límits acceptables,
de manera que seria vàlid per a un sistema en què les monedes pesaren un 5% menys del que els pertocaria de manera teòrica. Com
ja hem indicat en alguna ocasió, aconseguir aquest 5% de pèrdua és
senzill, no només pel desgast i les manipulacions del usuaris que, si
atenem a una ràpida retirada de la circulació de part del numerari,
pot lligar-se amb l’estat de conservació de les peces al llarg dels
segles d’ocultació.
Com en el cas del grup II, es pretén comprovar la hipòtesi
de M. Crusafont. Ja ens hem referit al fet que aquest autor proposa l’arribada a una talla, durant aquest regnat, d’entre 74/M i
77/M per als croats de Barcelona. A partir dels pesos teòrics es
calculen els valors de t per a les diferents talles o agrupacions
teòriques de pesos. Només la de 76/M es troba dins de la regió
d’acceptació, així que, en cas d’haver patit un increment en la
talla, aquesta seria la que s’adaptaria al patró metrològic. Per
contra, els índexs de 74/M, 75/M i 77/M, en aquesta mostra,
es troben en la regió de rebuig i es pot dir que no es relacionen
amb el patró metrològic del croat, almenys de la forma en què es
troba representat en el depòsit del carrer de la Llibertat.
S’han obtingut resultats semblants als del grup II. No es pot
dir que la talla de la seca augmente en el regnat de Jaume II: de
bell nou, la de 76/M coincideix amb la de 72/M menys un índex
de pèrdua entorn del 5%, que resulta acceptable per al desgast
i manipulació dels grossos per part dels usuaris, en aquest moment, sempre que la retirada siga relativament ràpida. Si ens
fixem en la representació gràfica, veurem com la corba comença
a incrementar-se cap al valor 3,07 g; en definitiva, són resultats
aplicables al depòsit del carrer de la Llibertat, perquè ens indiquen que el pes de les monedes s’adapta a un patró metrològic
on la mitjana de pesos es trobe en els 3,07 g, però amb una regió
d’acceptació al voltant d’aquest valor: atés que les monedes de
la troballa s’han retirat amb certa rapidesa de la circulació, els
seus pesos es mouen en valors ponderals o de circulació d’entre
72/M-73/M i 76/M. Una vegada més, el que remarca M. Crusafont és el pes habitual a què circularien aquests grossos de Jaume II, retalls i llimadures inclosos, per tal com és el que poden
acceptar els usuaris sense pèrdues, més les pròpies per l’estat
de conservació de les monedes fins a arribar a nosaltres: entorn
de les 74/M com a valor mínim i les 77/M com a valor màxim
teòric per a peces que no s’han retirat de la circulació, encara
que en el CGMC, així com en altres catàlegs, s’apleguen alguns
croats que superen aquest darrer pes a causa d’usos més prolongats en el temps, segurament.
¿Però què ocorre amb les monedes de la distribució de Jaume
II que superen el pes teòric de 72/M = 3,24 g? En són sis, i haurien
de pertànyer a una talla suposada, si ens atenim al pes que presenten, que estaria entre les 71/M (3,29 g) i les 69/M (3,38 g), la qual
cosa implicaria que alguns marcs lligats rendiren fins a tres peces
menys, un fet que sembla per a nosaltres bastant inversemblant si
s’aplicara de manera intencional. No obstant això, aquest fet es pot
explicar pels processos de fabricació de la moneda a la seca de Barcelona, així com en la majoria de les seques europees del moment.
Pot passar que un marc puga rendir una peça de més o de menys, fet
96
que es compensarà amb les successives talles de riells, però no es
podria acceptar un rendiment de fins a tres peces menys per marc,
perquè cridaria l’atenció dels guardes de la moneda, encarregats
del bon funcionament del procés de fabricació. La raó d’aquestes
monedes grasses cal buscar-la, insistentment, en el mateix sistema,
i sembla que en un moment d’alta producció amb una vigilància
no tan estricta com en altres ocasions: un marc hauria de rendir 72
peces, però els talladors podrien obtindre de la planxa peces més
curtes o més fortes que, en condicions normals, serien rebutjades
en comprovar-les amb els seus dinerals, però que amb grans volums de fabricació podrien passar-se per alt; pensem, fins i tot, que
alguns marcs, per descuit dels talladors (per no comptar 72 peces
exactes en el moment de tallar els cospells de la planxa) o per la
lliga i el material, més o menys martellejat podrien rendir de manera excepcional 71/M o 73/M, és a dir, una o dues monedes menys
o una o dues monedes més, que compensarien un extrem en un
marc per l’extrem d’un altre. La inclusió d’aquestes monedes en els
deslliuraments no resulta problemàtica, perquè les monedes no es
deslliuren al compte, sinó a la pesada, així que torna a haver-hi una
compensació de les fluixes per les fortes, i les de menys per les de
més. Perquè allò que se cerca no és un nombre excacte, sinó un pes
total el més aproximat possible al desitjat, amb la precisió ponderal
de les eines amb què es comptava a la seca.
En darrer terme, cal insistir que la llarga cua del començament de la distribució, a l’esquerra de la mitjana, ha de presentar
un pes tan baix a causa dels retalls i llimadures, però sobretot
per l’estat de conservació de les monedes. Aquests pesos no poden explicar-se ni per les oscil·lacions de la fabricació ni, per
descomptat, per una forta variació intencional de la talla: unes
monedes tan febles haurien sigut rebutjades immediatament,
tant pels responsables de la seca com pels usuaris. La corrosió,
ací, és un factor fonamental.
6.4.2. distribució de les posicions d’encuny
Quant a l’anàlisi de la distribució dels axis, el valor mínim
correspon a una peça del grup d’indeterminades (cat. 1003 MPV 34637). Apareixen dues modes, en la posició 2 h i 10 h,
amb 101 observacions en cadascuna: aquests dos valors només
representen el 23,79% del total de la mostra (taula 6.18). Com
Taula 6.18. Distribució dels eixos del grup III.
Posició
n
%
1 h.
2 h.
3 h.
4 h.
5 h.
6 h.
7 h.
8 h.
9 h.
10 h.
11 h.
12 h.
Indet.
Total
68
101
62
97
46
82
63
63
67
101
37
61
1
849
8,0
11,9
7,3
11,4
5,4
9,7
7,4
7,4
7,9
11,9
4,4
7,2
0,1
100
[page-n-116]
metrologia i encunys
Taula 6.19. Distribució dels pesos del grup IV.
1h
2h
3h
4h
5h
6h
7h
8h
9 h 10 h 11 h 12 h Ind.
Figura 6.9. Histograma de freqüències de les posicions d’encuny del
grup III.
en el cas d’Alfons II, la distribució dels eixos no presenta un
patró, sinó que pareix ser completament aleatòria (fig. 6.9),
així que no es pot indicar ni una planificació en el moment de
procedir a l’encunyació, ni tampoc una preferència per certes
posicions que podria deure’s, com ja havíem comentat, a l’ús
d’encunys muntats sobre ànimes quadrades. Cal pensar que la
seca de Barcelona segueix usant, durant tot el regnat de Jaume
II, mànecs de secció circular.
6.5. GRUP IV. ALFONS III
En el depòsit del carrer de la Llibertat, la mostra d’Alfons III
representa el tercer volum en nombre de peces de l’acumulació
monetària: conté 691 grossos d’argent, tots ells unitats, un conjunt que abraça les posicions de catàleg cat. 1004 – MPV 34638
a cat. 1694 – MPV 35203.
6.5.1. distribució dels pesos
Com el grup de Jaume II, la mostra d’Alfons III només presenta unitats de gros en la distribució. Per a iniciar l’estudi
estadístic es presenta una taula de freqüències (taula 6.19).
Aquest grup té el valor més baix dels cinc regnats: es tracta
d’una moneda amb un pes d’1,85 g, completa, amb algunes
llimadures i amb pèrdues evidents, en l’anvers i en el revers,
de matèria compositiva per processos de corrosió. No és un
cas aïllat, ja que es troba acompanyada d’un seguit de croats
molt per davall dels 3,24 g teòrics, alguns d’ells amb una
pèrdua de més d’un gram respecte a la talla 72/M. Per contra,
el valor màxim ve representat per un gros de 3,37 g, amb la
qual cosa el recorregut de la mostra és d’1,52 g. Podem preveure que aquests extrems, sobretot el del començament de la
distribució, així com el llarg recorregut, afectaran la mitjana
i la reduiran.
La mostra resulta, amb 691 observacions, suficientment
representativa per a considerar la mitjana un paràmetre fiable
i vàlid (taula 6.20); aquest pes mitjà de 3,0845 g és major
que el dels grups II i III, al voltant dels 3,07 g. L’increment
s’explica pel major repartiment en l’espectre de valors, que
ara cobreix un rang d’1,52 g, per damunt dels recorreguts
anteriors. A més a més, la distribució dels pesos és molt més
homogènia en comparació amb les mostres d’Alfons II i Jaume II, de manera que, en aquest cas, no es troben aquells
grans pics de distribució que destacaven de manera exagerada sobre la resta dels valors: la moda, que es troba en 3,11 g,
Pes
n
%
Pes
n
%
1,85
2,18
2,19
2,34
2,45
2,52
2,53
2,55
2,58
2,60
2,62
2,63
2,66
2,68
2,69
2,71
2,72
2,75
2,77
2,78
2,79
2,80
2,81
2,82
2,83
2,84
2,85
2,86
2,87
2,88
2,89
2,90
2,91
2,92
2,93
2,94
2,95
1
1
1
1
1
1
1
1
2
1
1
1
1
1
2
1
1
3
1
7
2
1
2
4
3
2
5
4
3
4
1
4
7
5
4
4
4
0,1
0,1
0,1
0,1
0,1
0,1
0,1
0,1
0,3
0,1
0,1
0,1
0,1
0,1
0,3
0,1
0,1
0,4
0,1
1,0
0,3
0,1
0,3
0,6
0,4
0,3
0,7
0,6
0,4
0,6
0,1
0,4
1,0
0,7
0,6
0,6
0,6
2,96
2,97
2,98
2,99
3,00
3,01
3,02
3,03
3,04
3,05
3,06
3,07
3,08
3,09
3,10
3,11
3,12
3,13
3,14
3,15
3,16
3,17
3,18
3,19
3,20
3,21
3,22
3,23
3,24
3,25
3,26
3,27
3,28
3,29
3,30
3,36
3,37
10
7
6
4
5
8
5
14
12
9
22
19
32
20
38
44
31
36
30
35
35
34
30
23
19
17
9
9
10
10
4
6
2
3
2
1
1
1,4
1,0
0,9
0,6
0,7
1,2
0,7
2,0
1,7
1,3
3,2
2,7
4,6
2,9
5,5
6,4
4,5
5,2
4,3
5,1
5,1
4,9
4,3
3,3
2,7
2,5
1,3
1,3
1,4
1,4
0,6
0,9
0,3
0,4
0,3
0,1
0,1
Total
573
83
té només 44 observacions. Que es mantinga en un valor baix
s’ha d’atribuir a l’efecte que provoquen els extrems sobre
el resultat del valor mitjà, sobretot en el començament de
la distribució, on trobem fins a 116 observacions per sota
dels 3,00 g, algunes tan baixes com la peça d’1,85 g de pes;
aquest segment tan llarg no pot compensar-se amb la cua de
la distribució, on només existeixen 29 observacions per sobre
dels 3,24 g teòrics de la talla 72/M.
Però si la retirada és tan ràpida, ¿per quina raó la mitjana
continua sent baixa respecte al pes teòric de 72/M? Ací entra
en joc la descompensació del croat en relació amb la moneda menuda: els retalls i les llimadures cada volta són majors.
Només eixir la moneda de la seca comença el seu procés de
manipulació, de manera que, per molt ràpida que siga la seua
97
[page-n-117]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 6.20. Càlcul dels paràmetres estadístics de l'agrupació d'Alfons III.
n
Valor mínim
Valor màxim
rang
Quartil 1
Quartil 3
x̅
Me
Mo
s2
s
cv
S-x
Asimetria
Curtosi
691
1,85
3,37
1,52
3,06
3,17
3,0785
3,12
3,11
0,0215
0,1465
4,7501%
0,0056
-2,7355
13,1734
retirada cap al nostre depòsit, haurà patit tosquiraments que
disminuiran el seu pes de manera considerable. La mitjana
s’adapta a un índex de pèrdua del 4,8%, una xifra moderada
(cal tindre en compte que són monedes amb poca circulació),
però si recordem el que hem indicat de la millor distribució
d’aquesta mostra i la llarga cua a l’esquerra de la mitjana, es
podrà comprovar que l’oscil·lació de pesos supera, en molts
casos, aquesta xifra. En qualsevol cas, el fet, sobretot, de la
selecció intencionada de les peces que haurien de formar part
de la futura troballa, així com la retirada ràpida de la circulació, condicionen la interpretació del circulant que continua
corrent: el que trobem en el depòsit del carrer de la Llibertat
és una concentració de grossos d’argent amb bon pes i amb retalls i llimadures mínims, atesa la selecció indicada, que es troben entre els 3,06 g i els 3,22 g de pes. L’histograma de pesos
és l’expressió gràfica de la famosa llei de Gresham (fig. 6.10),
1,85
2,45
2,58
2,66
2,72
2,79
2,83
Figura 6.10. Histograma de pesos del grup IV.
98
2,87
2,91
en què es rebutja la moneda dolenta (que segueix corrent), i es
prefereix la moneda bona (que, en aquest cas, s’«atresora»).
El circulant no atresorat, d’altra banda, continuaria la seua
tendència al desgast i la pèrdua, a causa dels retalls, dins del
circuit de la circulació. Així doncs, hi ha un moment en el qual
la pèrdua ha d’estabilitzar-se, pel fet que els croats massa manipulats no serien acceptats a causa del seu pes baix: els pagadors no s’arriscarien al fet que els venedors no els acceptaren
la moneda per un excés de retall o llimadura. Els acceptats hi
seguirien corrent, mentre que aquells amb major nombre de
manipulacions acabarien despareixent, tallats, com es mana en
el regnat de Pere III, o recuperats per a fondre.
Si reprenem, una vegada més, la idea plantejada per l’investigador M. Crusafont, durant el regnat d’Alfons III la talla
dels grossos d’argent se situaria ja en les 78/M. Açò implica un pes teòric per a cada moneda de 2,99 g, sensiblement
per davall de la nostra mitjana: de fet, amb un pes de 2,99 g
només apareixen 4 peces en la distribució d’Alfons III. El
pes proposat per M. Crusafont suposa una davallada del 7,5%
respecte al derivat de la talla 72/M que apareix en tots els
documents d’emissió de barcelonesos grossos.
A propòsit de la distribució de les dades respecte a la mitjana,
els valors s’apleguen majoritàriament a la seua dreta, com passava
amb els grups II i III. Tanmateix, en aquest cas, alguns s’agrupen
també entorn de la mitjana, cosa que podria centrar la mostra; ara
bé, com que el segment del començament és llarg i presenta pesos molt baixos, la descentralització de la distribució continua sent
evident. El fet que la moda siga relativament alta, 3,11 g, no ajuda
a compensar la distribució cap al centre; tampoc ho fa que la mediana, amb 3,12 g, es trobe tan desplaçada a la dreta.
Es distribueixen, per al càlcul estadístic, els valors per intervals emprant el mètode logarítmic (taula 6.21). Com en els
casos anteriors, les dades tendeixen a l’agrupació i a concentrar la distribució en la segona meitat de la distribució (fig.
6.11). Aquesta concentració de les dades fa que només un interval, el 10, aplegue no només el 56,44% de les observacions de
2,95
2,99
3,03
3,07
3,11
3,15
3,19
3,23
3,27
3,36
[page-n-118]
metrologia i encunys
Taula 6.21. Intervals 1 + 3,3 log n del grup IV.
Classe
Intervals
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
Total
1,85 ... 1,99
1,99 ... 2,13
2,13 ... 2,26
2,26 ... 2,40
2,40 ... 2,54
2,54 ... 2,68
2,68 ... 2,82
2,82 ... 2,95
2,95 ... 3,09
3,09 ... 3,23
3,23 ... 3,37
n
1
0
2
1
3
8
24
50
173
390
39
691
tota la mostra, sinó també els valors de la mitjana, la mediana
i la moda; el pic de 390 monedes que presenta apunta força la
representació, de manera que fa aparéixer una mena de corba
descompensada que, a la vista solament de la gràfica de freqüències, no arriba a complir els paràmetres simètrics que caracteritzen les corbes gaussianes. El valor de la curtosi (molt elevat,
13,1734), així mateix, ens indicava ja un apuntament molt acusat de la distribució de dades.
L’skewness és un poc més baixa que la calculada per al grup
de Jaume II; segueix indicant-nos, com en el cas anterior, una
descentralització del conjunt, però com que la representació
gràfica ens ha estat mostrant una concentració en una corba
unimodal, tot i que desplaçada del centre, i una agrupació de
la major part de les dades. Així, al nostre parer cal esbrinar en
quins límits es mou el grau de normalitat-asimetria de la distribució d’Alfons III. En aplicar la prova de normalitat khi-quadrat
a partir de la taula d’intervals, calculada a partir del mètode logarítmic, s’ha d’acceptar la normalitat de la mostra; ara bé, la
poca diferència existent entre l’estadígraf X2 i el punt crític ens
retorna al valor de l’skewness, queja advertia que la mostra tindria dificultats d’adaptació al comportament normal. De fet, es
troba en els marges del punt crític, de manera que la mostra es
mou en els límits de la normalitat.
Amb l’aplicació de la prova de la desviació mitjana es pretén comprovar si, realment, aquesta adaptació als límits del
comportament normal és tan problemàtica com fa l’efecte. El
resultat ha de tendir a un valor de 0,7979 per a poder considerar
que la mostra té un comportament normal, però el valor retornat
és prou inferior al punt crític requerit, així que cal descartar la
normalitat de la distribució d’Alfons III. Malgrat que la mostra
es troba a prop del comportament normal, a causa sobretot del
major agrupament de les dades pròxim al valor de la mitjana,
segueix sense adaptar-se a una distribució gaussiana; el major
grau de retall de les monedes, que allunya els seus pesos de la
talla 72/M, pot ser una de les explicacions més probables per a
aquest comportament.
En darrer lloc, cal comprovar com s’ha fet amb els grups anteriors, la concordança de la mostra amb els suposats diversos patrons metrològics dels grossos d’argent de Barcelona. Primer, el
derivat de la talla 72/M establida en la documentació reial. Com
en els casos anteriors, es treballa amb un interval de confiança α
= 5%. Per a la talla 72/M, o pes 3,24 g, la mostra no s’adapta; en
cap cas hem de cercar la raó d’aquest comportament en pujades
o baixades de la talla oficial, sinó en la distribució de pesos amb
què comptem i que condiciona el valor de la mitjana. Si s’aplica
un índex de pèrdua del 5%, s’obté que el valor t es troba dins de
la regió d’acceptació, entre 0, que seria el valor ideal, i p positiu:
és acceptable, encara que no igual al sistema metrològic al qual
s’hauria d’adaptar. A efectes pràctics, el paràmetre entra dins dels
límits admissibles, de manera que la mostra sembla adaptar-se
millor a un patró metrològic amb índex de pèrdua moderat que
a un patró teòric i ideal de 3,24 g. Com en els casos anteriors, el
coeficient s’aproxima a la mitjana, però ara, com que aquesta és
més alta, el valor de t presenta algunes dificultats d’adaptació.
Els resultats plantegen dues qüestions: d’una banda, el patró
a què s’adapta la distribució d’Alfons III no encaixa amb cap
dels dos extrems proposats, ni amb la talla 72/M ni tampoc amb
la talla 78/M i, de l’altra, s’adapta amb dificultats a un patró de
72/M menys índex de pèrdua 5%. La major part dels pesos de la
mostra es troben concentrats entre els 3,03 g i els 3,21 g, és a dir,
entorn dels patrons de pes 73/M a 77/M: probablement, aquesta
és la xifra aproximada a la qual circulaven els grossos d’argent
d’Alfons III en el moment de la seua retirada de la circulació per
a formar part del depòsit del carrer de la Llibertat; haurien patit
Figura 6.11. Histograma
d’intervals de la taula 1 + 3,3
log n del grup IV.
99
[page-n-119]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
ràpides manipulacions per part dels usuaris immediatament després d’haver eixit de la seca, a causa de la descompensació del
fi del gros respecte al fi dels diners menuts de Barcelona, llimadures i retalls cada vegada majors segons anava corrent la moneda. Aquesta tendència, en atresorar-se les peces, evidentment
s’atura, però les que segueixen en circulació continuen patint les
manipulacions, com ja hem dit.
Les monedes per sota dels 3,03 g són les que més d’aquelles
manipulacions han patit, i resulta lògic que el seu volum dins del
depòsit siga menor, perquè, en el nostre cas, insistim, es tracta
d’una selecció intencionada de peces bones. En definitiva, això
indica que no seria estrany veure moneda prou retallada o llimada
circulant, en comparació amb les peces de Jaume II o Alfons II del
nostre conjunt, i que, en el moment de la seua formació, l’agent
acumulador desestimaria aquelles monedes més manipulades i,
en conseqüència, seleccionaria del circulant les que millor estat
de conservació presentaven, encara que ja tingueren, com podem
veure en el catàleg, llimadures i retalls per a sostraure l’argent.
Resulta lògic que les monedes no seleccionades ni retirades de la circulació mostren pesos molt més baixos, a causa
del major temps de circulació i la major quantitat de retalls i
llimadures: el CGMC recull alguns pesos escassos de 3,02 g
(CGMC 2184d), 3,09 g (CGMC 2184) o 2,67 g (CGMC 2184j),
però també altres més elevats, de 3,20 g (CGMC 2184c, CGMC
2184e, CGMC 2184f, CGMC 2184g, CGMC 2184h) i 3,21 g
(CGMC 2184b) que, malgrat la proposta de M. Crusafont,
s’adapten perfectament a l’agrupació de valors de la nostra anàlisi del conjunt d’Alfons III en el depòsit (entre 3,03 g i 3,21 g).
Tot plegat, el baix pes de les monedes per davall dels 2,78
grams l’hem de relacionar amb altres factors no lligats als fenòmens de la circulació. En aquest cas, són monedes en un
estat de conservació dolent a molt dolent, que han patit processos de corrosió o trencaments en distints graus; és evident
que no van entrar a formar part del depòsit en les condicions
en què es van descobrir.
Cal posar èmfasi, una vegada més, en la immobilitat de la
talla de la seca a 72/M. Les variacions en el pes de les monedes
que es troben circulant són ara majors a causa de la descompensació respecte al diner de tern, que provoca una major quantitat
de retalls i llimadures per part dels usuaris, que no estan disposats a perdre plata en els canvis o en les transaccions; tampoc
s’ha de perdre de vista el factor de les oscil·lacions de seca (en
aquest cas, i en la nostra opinió, el menys important de tots),
i el desgast propi de la circulació; ara bé, no estem parlant de
llargues durades, per la qual cosa les manipulacions segueixen
sent el factor de pèrdua de pes més reeixit. Tot plegat, no obstant
això, provoca que els croats, pel que es desprén de la mostra del
conjunt del carrer de la Llibertat, córreguen a un pes d’entre
73/M i 77/M; així, atés que el depòsit representa una fossilització del circulant en el moment de la formació de l’atresorament,
sembla que molts altres croats circularien a un pes superior a
77/M. Convé remarcar que en el regnat d’Alfons III corre molta
més moneda retallada que abans.
6.5.2. distribució de les posicions d’encuny
Les freqüències de la taula 6.22 formen una distribució relativament homogènia, així que el rang entre el valor mínim i màxim
és de només 39 observacions. La moda, al seu torn, es troba en
la classe de 2 h, amb 79 dades agrupades. En la representació
100
Taula 6.22. Distribució dels eixos del grup IV.
1h
Posició
n
1 h.
2 h.
3 h.
4 h.
5 h.
6 h.
7 h.
8 h.
9 h.
10 h.
11 h.
12 h.
Total
50
79
56
71
47
75
63
70
47
43
40
50
691
2h
3h
4h
5h
6h
%
7h
7,2
11,4
8,1
10,3
6,8
10,9
9,1
10,1
6,8
6,2
5,8
7,2
100
8h
9h
10 h 11 h 12 h
Figura 6.12. Histograma de freqüències de les posicions d’encuny
del grup IV.
gràfica (fig. 6.12), els pics de les acumulacions són prou més
suaus que en els casos anteriors; amb ells té en comú aquesta
mostra que les posicions d’encuny no s’adapten a separacions
concretes i equidistants, més enllà de les pujades i baixades de
valors cada dues hores que es produeixen en les tres quartes
parts de la distribució. L’absència d’una separació major, més
regular, i amb pics més marcats, descarta novament el muntatge
dels encunys sobre ànimes quadrades.
6.6. GRUP V. PERE III
La mostra de Pere III és la segona que major nombre de monedes presenta dins del depòsit del carrer de la Llibertat, amb 786
exemplars, tots ells unitats. Comprén les posicions de catàleg
cat. 1695 a cat. 2480 – MPV 35204 a MPV 35854.
6.6.1. distribució dels pesos
Les variables de la mostra de Pere III es troben repartides entre un
valor mínim de 2,42 g i un màxim de 3,50 g (taula 6.23), que representa el pes més elevat de tota la distribució del depòsit del carrer
de la Llibertat. El rang, per tant, és bastant ampli, d’1,08 g.
Amb 786 observacions, tant la mostra com el valor mitjà resulten suficientment representatius per a poder dur a terme l’estudi estadístic dels pesos (taula 6.24). En aquest cas, la mitjana,
amb un valor de 3,1403 g, és prou més alta que en els grups II,
[page-n-120]
metrologia i encunys
Taula 6.23. Distribució de pesos del grup V.
Pes
n
%
Pes
n
%
2,42
2,52
2,54
2,56
2,63
2,66
2,68
2,69
2,72
2,75
2,76
2,77
2,79
2,81
2,82
2,83
2,85
2,86
2,87
2,88
2,90
2,91
2,92
2,93
2,94
2,95
2,96
2,97
2,98
2,99
3,00
3,01
1
1
1
1
3
1
1
1
1
1
1
1
1
2
1
1
2
2
1
1
3
4
3
4
10
5
2
4
4
11
6
4
0,13
0,13
0,13
0,13
0,38
0,13
0,13
0,13
0,13
0,13
0,13
0,13
0,13
0,25
0,13
0,13
0,25
0,25
0,10
0,10
0,38
0,51
0,38
0,51
1,27
0,64
0,25
0,38
0,51
1,40
0,76
0,51
3,02
3,03
3,04
3,05
3,06
3,07
3,08
3,09
3,10
3,11
3,12
3,13
3,14
3,15
3,16
3,17
3,18
3,19
3,20
3,21
3,22
3,23
3,24
3,25
3,26
3,27
3,28
3,29
3,32
3,33
3,50
10
7
8
7
12
8
15
12
18
20
24
26
26
29
52
64
50
60
70
38
42
28
35
13
12
6
2
2
1
3
1
1,27
0,89
1,02
0,89
1,53
1,02
0,89
1,53
2,29
2,54
3,05
3,31
3,31
3,69
6,62
8,14
6,36
7,63
8,91
4,83
5,34
3,56
4,45
1,65
1,53
0,76
0,25
0,25
0,13
0,38
0,13
Total
786
100
III i IV, gràcies als valors extrems que presenta aquesta distribució, especialment el de 3,50 g. Més de la meitat dels valors
d’aquesta mostra es concentren en un tram relativament alt, en
concret entre els 3,16 g i els 3,24 g, on es reuneixen el 55,85%
de les observacions de la distribució (fig. 6.13). És a dir, de 63
classes amb què compta, solament 9 d’elles abracen més del
cinquanta per cent dels valors de la mostra. Val a dir que aquesta
concentració de dades altes afavoreix la pujada de la mitjana
respecte als grups anteriors.
Per a aquesta pujada, que sembla contradictòria amb
la màxima tendència, d’entre tots els regnats, al retall de les
monedes grosses de Barcelona, hem de plantejar-nos dues
qüestions: en primer lloc, l’ordenament de Pere III per a
sanejar el circulant que pareix que corria a un pes al voltant,
com a mínim, de les 76/M. En aquest sentit, el rei va establir
canvistes a les principals ciutats i ordenà el control dels croats
barcelonesos amb diverses disposicions que buscaven la
recuperació de la confiança dels usuaris en la moneda de plata
i, així, al remat, calmar els ànims dels consellers de Barcelona.
Això podria traduir-se en una observació més estricta dels
Taula 6.24. Càlcul dels paràmetres estadístics
de l'agrupació de Pere III.
n
Valor mínim
Valor màxim
rang
Quartil 1
Quartil 3
x̅
Me
Mo
s2
s
cv
S-x
Asimetria
Curtosi
786
2,42
3,50
1,08
3,11
3,20
3,1403
3,17
3,20
0,0123
0,1108
3,5276%
0,0040
-2,3064
8,1517
processos de fabricació de la moneda, una major precisió en
les pesades abans del deslliurament i un millor control tant
del pes com de la qualitat dels grossos, però aquesta tendència
explicaria, més aviat, la recuperació en els pesos més pròxims
a la talla 72/M. És possible aplicar aquesta hipòtesi? Existeix,
sens dubte, un increment en aquest segment respecte al regnat
d’Alfons III, en què els pesos 3,22 g, 3,23 g i 3,24 g acumulaven
9, 9 i 10 observacions respectivament, mentre que en la mostra
de Pere III s’apleguen 42, 28 i 35 observacions per als mateixos
valors. Així doncs, les disposicions del rei sí que van tindre
l’efecte desitjat. Però no hem d’anar solament als processos de
fabricació de la moneda: en la nostra opinió fou molt més eficaç
la crida en el control de les peces retallades i el sanejament del
circulant, és a dir, en l’acceptació de croats dins d’un rang més
estricte de pes, cosa que faria desaparéixer les monedes més
manipulades.
En segon lloc, no podem perdre de vista la proposta de M.
Crusafont del «redreç», que se suposa que es produiria en el
regnat de Pere el Cerimoniós: aquest monarca heretaria la talla
vigent durant el regnat d’Alfons III, de 78/M, però quan comprovà que s’estava creant una descompensació en els mercats
entre el pes de la moneda i el seu valor de canvi, decidiria redreçar-la manant que els croats es tallaren a 74/M com a màxim
(Crusafont, 1996: 81). Aquesta hipòtesi no només es basa en
l’estudi de pesos de monedes, sinó en el d’alguns pesals de croat
de la suposada «etapa del redreç»; a més a més, la teoria no disposa de cap document que indique pujades i baixades en la talla
dels barcelonesos d’argent. Una talla de seca de 74/M implicaria
l’estabilització de la fabricació de croats en un pes mitjà de 3,16
grams, enfront dels 2,99 grams amb què haurien començat les
seues emissions (talla 78/M).
Ens resulta molt complicat acceptar el plantejament de M. Crusafont, no només per les raons que s’acaben d’exposar, sinó també
pel que es desprén de la composició del nostre depòsit, atesa la
major part de les freqüències observades que es troben per damunt
dels 3,16 g: en concret existeixen 52 peces amb un pes de 3,16 g,
mentre que entre 3,17 g i 3,20 g trobem 64, 50, 60 i 70 monedes
respectivament; entre els 3,21 g i els 3,24 g, el nombre d’observacions baixa, però resulta lògic, perquè cal pensar en un índex de
101
[page-n-121]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
2,42
2,63
2,72
2,79
2,85
2,90
2,94
2,98
3,02
3,06
3,10
3,14
3,18
3,22
3,26
3,32
Figura 6.13. Histograma de pesos del grup V.
desgast per a les monedes que ixen de la seca a 72/M o al voltant de
3,24 g, que és el mateix. És cridaner que encara hi haja, per damunt
dels 3,24 g teòrics, 25 observacions repartides en dos pesos, 3,25 g
i 3,26 g, i inclús 15 exemplars més que es divideixen en una cua de
pesos que va des dels 3,27 g fins als 3,50 g.
Cal pensar que una talla estabilitzada en 74/M donaria exemplars amb un pes teòric al voltant dels 3,16 g; perquè aquest pes
es reflectisca en el circulant, fins i tot després del redreç a què fa
referència M. Crusafont, caldria aplicar-hi un patró de desgast, si
es vol, de baix a moderat, és a dir, entre un 1%, aproximadament, i
un 5% com a màxim, fet que hauria de deixar per sota dels 3,16 g
la major part de les observacions. Amb tot, si ens fixem en la representació gràfica i en la taula de pesos, açò no ocorre: es concentren
fins a 190 observacions (arribant fins a l’últim pic destacat, situat
en 3,06 g), una acumulació bastant per davall dels 387 valors que
es comprenen entre els 3,17 g i els 3,24 g. Així doncs, la resposta
no es trobaria en un redreç que estabilitza la moneda grossa de
Barcelona a 74/M en l’obratge de la seca.
Si apliquem, com hem fet en els altres casos, un índex de
pèrdua del 5% a les 72/M, obtindrem un resultat teòric de 3,078
g. Però, així com en els grups II i III s’adaptava al càlcul de la mitjana, i quedava lleugerament desplaçat en el grup IV, en aquesta
mostra l’índex de pèrdua és sensiblement menor que la mitjana,
situada en 3,14 g. Per als pesos més alts, localitzats entre els 3,16
g i els 3,20/3,22 g, obtenim un índex de pèrdua d’entre el 2,5% i
l’1,25/0,6%. Aquest patró de pèrdua no seria representatiu per a
monedes en circulació durant unes dècades, llevat que s’hagueren retirat del circuit monetari amb certa rapidesa; cal fer esment
específic al fet que es tracta de pèrdues molt moderades, relacionades amb xicotetes llimadures i retalls, i amb els processos de
corrosió típics de les ocultacions. Els exemplars de la mostra de
Pere III, endemés, són també fruit d’una selecció, de manera que
l’agent acumulador escolliria, d’entre bastants monedes manipulades pels usuaris, en major o menor mesura, les que estigueren
en millors condicions per a ser integrades en el conjunt.
102
Aleshores, ¿la millor cura en la producció monetària de la seca
de Barcelona pot explicar per si mateixa el major ajustament de les
peces de Pere III a la talla 72/M? En principi, considerem que no,
encara que és un factor explicatiu a tindre en compte. Amb les peces
aplegades en el CGMC, per exemple, es pot calcular una mitjana de
pesos per al grup CGMC 2220 de 3,15 g, pròxima a la mitjana de
la distribució de Pere III al depòsit del carrer de la Llibertat. Per als
grups CGMC 2223 i CGMC 2224 aporta mitjanes de 3,20 g i 3,21
g, respectivament, mentre que una de les darreres encunyacions del
rei, CGMC 2225, presenta un pes de 3,14 g. Cap de les mesures
de pes arriba a situar-se prop de les 72/M; per tant, els pesos de la
mostra de Pere el Cerimoniós al depòsit del carrer de la Llibertat es
poden relacionar amb aquelles ordinacions perquè la seca s’ajuste al
màxim a la talla. En suma, la nostra opinió està més prop de l’efecte
de les diferents crides perquè la moneda dolenta no s’acceptara i
es destruïra, i que els comerciants i els usuaris acceptaren croats
fins a certs límits de pes, a causa de les manipulacions, o que els
rebutjaren en cas de trobar-se excessivament retallats: aquesta fou
la vertadera raó, per a nosaltres, del sanejament del circulant, o
almenys de l’intent, l’autèntic «redreç», si és que és convenient fer
servir aquest terme. La imatge que se’ns dibuixa en el depòsit és la
d’aquests factors juntament amb la selecció de les millors monedes
que hi circulaven, i la seua ràpida retirada per a entrar a formar part
del conjunt. La resta de pesos coneguts fora del depòsit responen a
les pèrdues que s’experimenten durant el període de circulació de
la moneda, especialment, retalls i llimadures: les contínues crides
reials indiquen que, durant tot el regnat de Pere III, continuarà sent
una pràctica habitual produïda pel desajust en l’equivalència entre
el croat barcelonés i el diner de tern, tant al comtat de Barcelona i
territoris on corria el croat, com al Regne de València.
La introducció de les monedes de Pere el Cerimoniós
en el conjunt del carrer de la Llibertat sembla haver sigut
bastant ràpida, a jutjar per l’agrupació dels pesos de la manera
indicada i el valor alt de la mitjana. A més a més, ja havíem
tingut l’ocasió de veure com la mitjana del grup d’Alfons III
[page-n-122]
metrologia i encunys
es trobava per damunt de l’índex de pèrdua al qual s’ajustaven
els grups anteriors, sobre una xifra de 72/M. Tot açò ens pot
fer plantejar-nos la possibilitat que la formació de la nostra
acumulació monetària es produïra cap al regnat d’Alfons III o,
a tot tardar, a començaments del regnat de Pere III, encara que
la primera opció creiem que és la més probable, de manera que
es nodriria dels millors exemplars de Jaume II i Alfons II que
encara hi circulaven, tot i que que amb pèrdues que fan que
les mitjanes d’aquestes distribucions encaixen amb l’índex de
disminució de pes amb què hem estat treballant al llarg de tot
aquest capítol. Comptat i debatut, resulta més lògic que un inici
de l’acumulació en temps d’Alfons II, una durada molt llarga
(vora sis o set dècades d’estalvi).
S’estableix una taula d’intervals calculada a partir del
mètode logarítmic (taula 6.25), per a agrupar les observacions
i obtindre resultats de normalitat estadística. Només un interval
abraça més de la meitat de les observacions, en concret el
51,02% (interval 8), mentre que els altres deu comprenen la resta
(48,98%). Observem en la representació gràfica de freqüències
absolutes (fig. 6.14) que el pic major de la distribució aplega dins
del seu recorregut tant el valor de mitjana com el de la moda,
la qual cosa ajuda a centrar la distribució: aquest interval recull
un total de 401 observacions, raó per la qual destaca sobre la
resta de barres i dona com a resultat una corba que es comporta
amb prou normalitat en el segment esquerre, però que perd la
simetria en el segment dret. Això ens confirma que, a desgrat
que la mostra té tendència a la normalitat, el seu comportament
pateix dificultats per a l’adaptació als paràmetres de la corba
gaussiana.
Si ens fixem en el valor de l’skewness, indica que la distribució no s’adapta del tot als paràmetres de la corba normal,
encara que el resultat no es troba lluny de la regió d’acceptació.
Per a assegurar-nos de quina manera s’allunya de la normalitat,
apliquem el test de khi-quadrat, a partir de la taula 46: el resultat
retornat per l’estadígraf, menor que la xifra que es pot consultar
en la taula de X2, permet acceptar que la mostra és normal, però
a un nivell molt baix, de manera que no sembla massa representativa. El resultat d’aquest test confirma el que feia preveure el
Taula 6.25. Taula d’intervals 1 + 3,3 log n del grup V.
Classe
Intervals
n
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
Total
2,42 ... 2,52
2,52 ... 2,62
2,62 ... 2,71
2,71 ... 2,81
2,81 ... 2,91
2,91 ... 3,01
3,01 ... 3,11
3,11 ... 3,20
3,20 ... 3,30
3,30 ... 3,40
3,40 ... 3,50
2
2
6
7
15
53
117
401
178
4
1
786
valor del coeficient d’asimetria i les representacions gràfiques:
una dificultat per a l’adaptació de la distribució al comportament normal. L’aplicació de la prova KS confirma el que s’ha
esmentat anteriorment: la mostra de Pere III no es comporta de
manera normal i, per tant, fuig dels valors que caracteritzen la
corba gaussiana, com ocorria amb el càlcul d’aquest test en el
grup IV. De totes maneres, la prova KS no pareix massa representativa, i, a més, mostra certs problemes d’aplicació en les
distribucions del depòsit del carrer de la Llibertat, almenys per
als grups IV i V. El càlcul de la desviació mitjana sembla matisar un poc millor el conjunt de Pere III: cal descartar que la mostra s’adapte al comportament normal, però com que el valor de a
no se n’allunya gaire, podem dir que la distribució es troba prop
d’entrar dins dels paràmetres que configuren la corba normal;
precisament, el que ens indicava l’skewness i la prova de khiquadrat, d’una banda, i la representació gràfica d’altra.
De la mateixa manera que passava amb la d’Alfons III, la
mostra de Pere III és asimètrica, apuntada, descentrada, amb
una llarga cua descendent prou estable a l’esquerra de la mitjana
i, a més, es mou en els límits de la normalitat. Tant la moda com
Figura 6.14. Histograma d’intervals de la
taula 1 + 3,3 log n del
grup V.
103
[page-n-123]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
la mitjana i la mediana s’han incrementat, fent que els valors
queden agrupats al seu voltant i no desplaçats per complet com
succeïa amb els grups II i III, però açò no ha servit perquè el
conjunt entre dins del rang de la corba de Gauss. La major part
dels pesos, consegüentment, s’allunyen del pes de la mitjana i
s’agrupen entre aquest valor i 72/M-73/M. La moda, en aquest
cas, esdevé el paràmetre més representatiu de l’increment de
pesos de la distribució de Pere el Cerimoniós.
Llavors com s’adaptarà la mostra als patrons metrològics?
Comencem la comprovació amb la talla 72/M, per a la qual la
diferència de les mitjanes és diferent de 0, de manera que el
valor t es troba en la regió de rebuig, molt allunyat del comportament normal. La mostra no encaixa amb el sistema metrològic
de 72/M, en ser aquest paràmetre massa elevat per a la mitjana
del nostre conjunt. Si s’aplica a la talla 72/M un índex de pèrdua
del 5%, com s’havia fet en els casos anteriors, el resultat torna a
trobar-se en la regió de rebuig, pel fet que l’índex de desgast és
menor que la mitjana d’aquesta distribució, al contrari del que
ocorria amb els grups II i III; com que els pesos s’agrupen entorn del valor de la mitjana cap a la talla 72/M, l’índex de pèrdua
del 5% resulta excessiu. Per a obtindre una adaptació, caldria
forçar-lo a aquell valor, de manera que tindríem un paràmetre
de pèrdua al voltant del 3% - 3,1%.
La tendència lògica assenyala que, com més s’acoste el valor
triat, com a referència d’un possible patró metrològic, a la mitjana
de la mostra, més senzill resulta que el paràmetre t entre dins de
la regió d’acceptació de la prova. Per contra, com més s’allunye
aquell valor de referència, major serà la possibilitat que el resultat
de t quede en la regió de rebuig del patró metrològic. És a dir, com
més prop estiga del valor 72/M, majors seran les possibilitats que
el resultat siga rebutjat pel càlcul; açò ens indica un pes aproximat
de circulació situat entorn de la mitjana, tant per damunt com per
davall, que s’allarga fins a un desgast o pèrdua, com a mínim, del
2,5% al 3%. Existeixen valors inferiors a aquests percentatges, situats per sobre del 2,5% a 1,25% de pèrdua, però no són representatius del patró metrològic al qual s’adapta la mostra. Açò és, hi ha
monedes que han circulat poc, i que han estat tretes amb rapidesa
de la circulació, però que són més o menys indicatives de l’estat en
què es trobava el circulant en temps de Pere III, amb retalls i llimadures, que augmenten segons s’incrementa el temps que corren
les peces; d’altra banda, hi ha monedes amb molt poca pèrdua, la
circulació de les quals degué ser mínima, i que no són representatives de la massa monetària de grossos barcelonesos de Pere III per
la seua rapidíssima retirada: no han tingut temps de sofrir massa
desgast ni tampoc manipulacions importants per part dels usuaris.
Si ens fixem una altra volta en la proposta de patrons de
talla de M. Crusafont, el regnat de Pere III hauria començat
amb una talla per als croats de 78/M, idèntica a la del govern
d’Alfons III, per a passar, en un moment de redreç, a una
reducció fins a les 74/M. Tanmateix, cap de les dues talles,
ni la que suposa M. Crusafont inicial del govern del rei a
78/M, ni la que suposa redreçada a 74/M, s’adapten al patró
metrològic de la mostra del depòsit del carrer de la Llibertat.
De fet, la de 74/M es troba prop de la regió d’acceptació pel
fet de reflectir una circulació amb un índex de pèrdua que
s’aproxima al 3%, com havíem vist en els càlculs anteriors.
No es pot sostindre la idea que la talla, al començament del
regnat de Pere III, es trobara en 78/M (2,99 g): tant els pesos
en la distribució del depòsit, com els que recull el CGMC, es
104
troben al voltant i per damunt de la mitjana que hem obtingut
de 3,14 g; si bé és cert que apareix bastant moneda baixa de
pes (per davall dels 3,00 g existeixen 81 observacions, que
representen el 10,30% del volum total de la mostra), els valors que conté cada variable són poc significatius respecte als
que apleguen les que superen la mitjana.
La moneda curta, que M. Crusafont relaciona amb una talla
de seca de 78/M, és la més circulada i la més retallada: en el cas
del depòsit del carrer de la Llibertat resulta minoritària per tractar-se d’una selecció intencional de moneda bona. Tot apunta que
durant el regnat de Pere III la moneda circulava a unes 74/M a
75/M; en un moment determinat, sembla que el control sobre la
producció degué tornar-se més estricte, eliminant al màxim les
oscil·lacions de seca permeses i, sobretot, que les disposicions
reials sobre la moneda nacsa i tosquirada esdevindrien efectives,
atés que el nostre conjunt monetari reflecteix una pujada dels pesos de les monedes en circulació fins a unes 73/M. Açò no vol
dir que els pesos de circulació d’algunes foren majors, raó que
portaria a Pere III a dictar el control del circulant i a l’establiment de pesadors públics. Els pesos de grups del CGMC, com els
tipus CGMC 2223 o CGMC 2224, amb 3,20 g i 3,21 g de mitjana, respectivament, semblen concordar amb el que hem exposat.
De nou, el que detecta M. Crusafont i altres autors és la variació
de pesos amb què circulen els croats, a causa dels distints graus
de manipulació per part dels usuaris, peça clau per a explicar tot
aquest assumpte de «l’increment continu de la talla».
6.6.2. distribució de les posicions d’encuny
Novament les freqüències observades formen una distribució
bastant homogènia, llevat de la classe de peces indeterminades
en què només hi ha una única moneda (taula 6.26 i fig. 6.15).
El valor menor se situa en les 46 observacions, i el major, que
és també la moda de la mostra, en les 87 observacions, la qual
cosa dona com a resultat un recorregut de 21 peces de diferència. Les posicions d’encuny són un poc més homogènies que
en els grups II, III i IV. Es pot descartar una preferència cap
a unes determinades posicions del trossell, de manera que, en
aquest regnat, les ànimes dels encunys dels croats barcelonesos
seguirien sent circulars.
Taula 6.26. Distribució dels eixos del grup V.
Posició
n
%
1 h.
2 h.
3 h.
4 h.
5 h.
6 h.
7 h.
8 h.
9 h.
10 h.
11 h.
12 h.
Indet.
Total
57
75
69
87
46
72
69
53
66
63
67
61
1
691
7,25
9,54
8,78
11,07
5,85
9,16
8,78
6,74
8,40
8,02
8,52
7,76
0,13
100
[page-n-124]
metrologia i encunys
1h
2h
3h
4h
5h
6h
7h
8h
9 h 10 h 11 h 12 h Ind.
Figura 6.15. Histograma de freqüències de les posicions d’encuny
del grup V.
6.7. VALORACIÓ DELS RESULTATS ESTADÍSTICS
Com hem pogut analitzar en les pàgines anteriors, la distribució general del depòsit s’ha dividit en dos grups, un d’unitats,
compost per 2479 observacions, i un de divisors, que comprén
4 observacions: totes plegades donen un total de 2483 variables.
S’ha fet així perquè els divisors representen un trencament en la
composició del conjunt, format gairebé de manera exclusiva per
unitats; el menor pes dels divisors hauria influït molt en paràmetres de càlcul com la mitjana, de manera que s’haurien obtingut
resultats molt desviats i, per consegüent, poc representatius.
L’estudi de la distribució general de les unitats mostra que
l’acumulació del carrer Llibertat no compleix els paràmetres de
la normalitat gaussiana: la distribució és asimètrica, i els valors
s’agrupen a la dreta de mitjana, i no al seu voltant com caldria
haver esperat. Presenta, a més a més, un problema afegit, que
és la seua grandària: càlculs com l’skewness no resulten fiables,
ja que el seu estadígraf s’ha de calcular a l’infinit, donant un
marge massa ampli per a confiar en el resultat. La mitjana és
excessivament baixa, 2,84 g, perquè es troba molt influenciada
per uns extrems molt allargats i per un recorregut massa ampli.
Aquest valor de mitjana condiciona tots els càlculs que l’empren.
Llavors, sembla normal que els rangs d’adaptació a un sistema
metrològic de 72/M resulten compromesos, per tal com els
índexs de pèrdua situen el conjunt en una variació acceptable,
aproximadament, d’entre 3,15 g i 2,99 g de pes, que abracen
des de les 74/M fins a les 78/M, com indicava M. Crusafont.
Ho tornarem a repetir més endavant, però en aquests termes cal
pensar en circulació i no en fabricació.
Sembla que l’estudi per grups, en reduir el nombre de
variables i acurtar els extrems que afecten la mitjana, tendeix a
centrar i limitar els patrons de pes, de manera que es garanteixen
paràmetres estadístics més fiables i representatius. No obstant,
el regnat de Pere II presenta massa poques variables per a
poder aplicar els càlculs per a un estudi estadístic: el nombre
d’observacions resulta insuficient i, encara, hi ha una gran
desviació provocada per dues peces (cat. 1 i cat. 2) i una tercera
única, l’anomenada LMC 179 (cat. 3).
La mostra d’Alfons II està dividida en dos grups: un per a
les unitats i el segon per als divisors. Pel que fa als mitjos croats,
no s’adapten al doble de la talla oficial del gros, és a dir, una
talla de 144/M. S’ha plantejat que, com els òbols, els divisors
de croat patiren una penalització al voltant del 10% del seu pes,
perquè no s’afavorira l’encunyació d’aquestes peces sobre les
unitats. Aquesta penalització, més un patró de pèrdua mitjà cap
al 5%, són dos factors que expliquen el pes d’aquests exemplars
que, d’altra banda, no presenten el millor estat de conservació.
Amb l’aplicació dels factors que hem exposat l’oscil·lació en
el pes arriba a comprendre les 146/M: la nostra proposta és que
els divisors de gros barcelonés es tallarien lleugerament per sobre del pes de les 72/M, a 144/M, i circularien després amb un
marge de tolerància de seca, desgast i pèrdua-manipulacions, al
voltant de les 146/M (el doble de 73/M).
En relació amb les unitats d’Alfons II (147 exemplars), el valor
baix de la mitjana fa que la majoria de les dades s’agrupen a la dreta
d’aquest paràmetre i es cree una distribució asimètrica i apuntada,
com indiquen l’skewness i la curtosi, i trimodal, amb una llarga
cua amb alguns pics a l’esquerra de la mitjana: la mostra havíem
conclòs que s’allunya dels paràmetres de la normalitat.
La mitjana de la distribució d’Alfons II pot coincidir amb
el pes teòric de la talla 72/M sempre que se li aplique a aquesta
última un índex de pèrdua del 5%. Es tracta, en conseqüència,
de peces circulades, algunes de les quals superen el valor de
pèrdua proposat, malgrat una retirada, en principi, relativament
ràpida del circulant. Llavors, s’ha pogut determinar un pes
de circulació de 73/M a 75/M, que pot arribar fins a 74/M a
76/M, ja que algunes de les monedes comencen a presentar
manipulacions per part dels usuaris, encara poc significatives
(almenys pel que se’ns mostra en les peces amb escasa
circulació del nostre depòsit). El càlcul del patró metrològic
absorbeix un alt rang de pesos, comprés entre el valor de la
mitjana, 3,07 g, i els 3,18 g. De qualsevol manera, això no pot
explicar la llarga cua a l’esquerra de la mitjana: només podem
relacionar aquest fenomen amb la mateixa distribució d’Alfons
II, per tal com els valors per davall de la mitjana comprenen 50
observacions, amb una diferència respecte a l’extrem de 0,4769
g, mentre que per la dreta el rang és de només 0,1632 g, i el
recorregut més curt. Així doncs, els valors s’agrupen a la dreta
de la mitjana: són monedes que han circulat poc, però que ho
han fet almenys durant uns anys, els suficients per a començar
a patir desgast i retalls. Per tant, plantegem, arribats a aquest
punt, que l’acumulació del depòsit del carrer de la Llibertat no
començaria sota aquest regnat, sinó més endavant. Malgrat tot,
els resultats de les proves de normalitat indiquen que la mostra
podria ser poc representativa per a obtindre resultats estadístics
fiables, potser pel baix nombre d’observacions.
El segment de Jaume II es compon de 849 variables. A
despit de l’increment en el nombre d’observacions, la mitjana
segueix sent escassa, 3,0785 g, a causa dels pesos anormalment
baixos que apareixen en la cua esquerra de la mostra i que
arriben fins als 2,00 g. La distribució torna a ser asimètrica, amb
la majoria dels valors situats a la dreta de la mitjana, i apuntada,
amb una cua molt llarga a l’esquerra d’aquest paràmetre. Cap
dels càlculs aplicats permet afirmar que la mostra complisca
les característiques d’una corba normal. A propòsit dels
pesos, apareixen alguns exemplars per damunt dels 3,24 g de
pes teòric, fet que s’ha d’atribuir a una descompensació en la
producció d’aquestes monedes, relacionat amb els marges de
tolerància acceptats en el procés de fabricació i al deslliurament
per pesades, que deixa passar aquestes peces fortes, que es
compensen amb altres febles. Les monedes a l’esquerra de la
mitjana, per la seua banda, han de presentar un pes tan baix a
causa tant dels retalls i llimadures, com de l’estat de conservació.
105
[page-n-125]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
El rang d’acceptació del patró metrològic de la distribució de
Jaume II es troba entorn de la mitjana i coincideix amb una talla de
72/M, menys un índex de pèrdua del 5%; aquest resultat casa amb
un pes de 76/M que, com ja hem tingut ocasió de veure en diverses
vegades, M. Crusafont atribueix a un increment en la talla de seca.
Les talles proposades per Crusafont, però, situades en 74/M, 75/M
i 77/M, són rebutjades pel càlcul de l’estadígraf t en la prova de
pertinença a un patró metrològic determinat.
Cal observar que el desgast i la pèrdua de pes d’aquestes
monedes sembla haver sigut més ràpid que en el cas del regnat
d’Alfons II, no pel fet que hagen circulat més, sinó perquè, des
del moment que la seca les deslliura, pateixen manipulacions
sistemàtiques per part dels usuaris: la descompensació diner-gros
és cada vegada més palesa. En tot cas, també cal tindre en compte
que no són un reflex exacte del pes de circulació, atés que han sigut
seleccionades per l’agent acumulador, que escollí les millors i les
menys manipulades; a més a més, han sigut tretes de la circulació
i s’ha aturat el seu procés de degradació. El pes al qual circularien,
per tant, es trobaria entre les 74/M i les 77/M assenyalades per M.
Crusafont: repetim que són valors de circulació, no de fabricació.
En síntesi, convé assenyalar que pareix que aquestes monedes
hagen corregut durant un cert temps; és a dir, encara que la seua
retirada és relativament ràpida, han tingut circulació, com ocorria
amb la mostra d’Alfons II. És possible que tampoc fora en aquest
regnat quan començara a formar-se l’acumulació de la troballa
del carrer de la Llibertat.
La distribució d’Alfons III mostra un comportament similar
a la de Jaume II. Encara que la mitjana és un poc més elevada
que en el cas anterior, es troba molt condicionada pels pesos
extremadament baixos que es desenvolupen en una llarga cua a
la seua esquerra, fins a arribar a 1,85 g. És una mostra apuntada,
amb pesos relativament alts i asimètrica que, no obstant això, a
causa precisament de l’agrupació dels valors, conté uns paràmetres que es mouen en el límit de la normalitat.
A partir dels resultats que s’han obtingut, podem
plantejar que la mostra d’Alfons III no s’adapta ni a un patró
metrològic de 72/M ni tampoc a un de 78/M, com plantejava
M. Crusafont i altres investigadors; encara més, la seua
adaptació és dificultosa a un patró de 72/M, menys un índex
de pèrdua del 5%. La major part dels pesos de la mostra es
troben concentrats entre 73/M - 3,03 g i 77/M - 3,21 g, la xifra
aproximada a què circulaven els grossos d’argent d’Alfons III
en el moment de la seua retirada de la circulació per a passar
a formar part del depòsit que estudiem; les monedes degueren
patir ràpides manipulacions per part dels usuaris tan bon punt
foren deslliurades per la seca, a causa de la descompensació
existent entre la moneda grossa i la menuda. Les monedes per
davall dels 3,03 g són les més manipulades, i resulta lògic que
106
el seu volum dins del conjunt siga menor, si atenem que es
tracta d’una selecció intencionada de peces bones. Tot plegat,
l’acumulació de pesos entre aquest valor i el de 77/M pareix
estar indicant que la moneda amb bon pes és més nombrosa
que en els casos anteriors, i que podria haver circulat durant
menys temps: açò ens fa plantejar-nos la hipòtesi que siga,
possiblement, durant aquest regnat, quan comença a formar-se
el depòsit del carrer de la Llibertat.
Per últim, la distribució de Pere III conté una mitjana més
alta que la els casos anteriors, 3,14 g i mostra una recuperació en
la qual influeix el pes més alt de les variables situades en la cua
a l’esquerra del valor mitjà. L’agrupació dels valors converteix
la distribució en asimètrica, fora de la normalitat gaussiana a
causa dels pics que presenta per darrere de la moda, però molt
pròxima als límits d’acceptació; a més a més, també és bastant
apuntada. L’estudi estadístic dels pesos descarta que el batiment
de croats, al començament del regnat de Pere el Cerimoniós, es
trobara en una talla de 78/M; en aquest cas, s’ha comprovat com
el rang d’acceptació, i el major nombre de valors, està situat
entre els 3,22 g per damunt, fins a un límit inferior, forçat al
5%, de 3,14 g, pes al voltant del qual es troben els últims pics
de la representació abans de compondre la cua esquerra. Són
monedes amb bon pes, poc retallades en comparació a la resta
del circulant, segurament, i retirades amb rapidesa per a entrar a
formar part del nostre conjunt monetari.
Al remat l’estudi estadístic, com ja avançava la documentació
reial conservada, descarta la hipòtesi de l’increment gradual de
la talla de fabricació dels grossos barcelonesos. L’anàlisi dels
distints grups que formen la troballa del carrer de la Llibertat
mostra una oscil·lació constant dels pesos de les monedes,
que sempre es poden explicar amb l’aplicació dels índexs de
pèrdua relacionats amb el desgast, els retalls i llimadures i,
també, amb els marges de tolerància en l’obratge de la moneda
i els processos de corrosió que han patit fins a l’actualitat.
Precisament, els retalls i les llimadures, així com els distints
graus de conservació de les monedes, expliquen els pesos més
baixos que, quan apareixen, tendeixen a descompensar les
mostres i allunyar-les d’una mitjana fiable i d’una representació
estadísticament normal.
Fet i fet, el resultat al qual s’ha arribat a partir de les
posicions d’encuny, tant de la distribució general del conjunt
monetari com dels distints grups que el componen, és homogeni:
el repartiment semblant dels valors en les posicions d’encuny, i
la manca d’un patró de repetició ens fan pensar que no existí un
ús preferent pels mànecs quadrats per a muntar els encunys. Les
dades ens indiquen que els mànecs per al batiment de grossos
d’argent a la seca de Barcelona van ser, entre els regnats de Pere
II i Pere III, de secció circular.
[page-n-126]
7
Estudi dels encunys: Pere II, Alfons II i Jaume II
L’estudi dels encunys és un dels aspectes més importants de
l’anàlisi d’un depòsit monetari. Permet a l’investigador realitzar
un càlcul aproximat del volum d’encunyació d’una determinada
emissió i, també, aproximar-se al nombre d’encunys necessaris
per a realitzar un batiment i, per tant, a la ràtio de fabricació, la
durada aproximada o, fins i tot, el personal implicat en el procés.
Aquest tipus d’estudi resulta encara poc freqüent en els treballs
centrats en la numismàtica medieval, i apareix aplicat amb
molta major assiduïtat a les acumulacions monetàries d’època
antiga, sobretot d’època ibèrica o romana, pel que fa al context
peninsular, i als estudis de circulació d’aquells moments.
Trencant aquesta tendència, investigadores com M. Clua i T.
Marot s’han llançat a calcular xifres que resulten molt vàlides
per als volums d’emissió de moneda baixmedieval: en concret,
els seus càlculs sobre el tresor de Sant Pere de Rodes recullen
que, per als 308 croats apareguts, a nom de Ferran II, existeixen
43 encunys diferents d’anvers i 103 de revers, en una relació que
estimen d’1:2,39, xifra que pareix acceptable per a la producció
monetària del segle XV i pròxima a la ràtio 1:2,06 calculada
per a les emissions d’argent d’Eduard II d’Anglaterra (Clua i
Marot, 1994: 596). Sembla que la relació aproximada es troba
en un encuny d’anvers per cada dos a tres de revers, segons A.
Roma: aquest autor calcula que cada encuny tindria una vida
útil d’entre 1000 a 3000 monedes batudes, depenent sempre
del material que s’estiguera encunyant (no és el mateix el billó
que la plata o que l’or, amb factors de mal·leabilitat i de duresa
diferents), però, malauradament, no aclareix si aquestes xifres
es refereixen als encunys d’anvers, que pateixen menys desgast,
o als de revers (Roma, 2013: 10). Una ràtio 1:2 a 1:3 proposa
B. J. Cook per als encunys baixmedievals anglesos: per cada
pila es fabricarien diversos trossells, de manera que les seques
angleses de la Baixa Edat Mitjana es proveirien d’entre dos i tres
trossells per cada pila encarregada; cal tindre en compte en els
càlculs de volum d’encunys que no tots serien retirats i destruïts
una vegada començaren a presentar-hi problemes, ja que un
cert nombre d’aquests es prepararien per a tornar-los a usar i,
per consegüent, es repararien i es muntarien sobre nous mànecs
d’acer (Cook, 2000: 223-224). Ara bé, tampoc es desestimarien
immediatament, ja que, al capdavall, es tractaria d’allargar la
seua vida útil: en el nostre cas, en el depòsit del carrer de la
Llibertat, trobem diverses monedes en les quals s’aprecia el
trencament d’un dels dos encunys al llarg de diverses peces, i
en diferents graus (vegeu, per citar tres exemples, els números
cat. 18 anv, 164 rev o 552 rev); com comentàvem adés, també
s’han localitzat reparacions d’encunys a fi d’allargar-ne la vida
útil (vegeu cat. 112 anv).
En el moment de fer un estudi d’encunys, cal tindre en
compte el camí que han recorregut les monedes fins a ser
ocultades: si han circulat o no, si es tracta d’un depòsit de llarga
formació, si s’han seleccionat o si, per contra, el seu depòsit
en l’acumulació és producte de l’atzar. Una mostra d’encunys
normal ha de complir certes característiques (Mora, 1979: 511):
- Amb cada encuny s’ha d’haver batut una quantitat de
monedes semblant, almenys en condicions normals, en què
la vida útil dels encunys és similar
- La quantitat de monedes per encuny es pressuposa alta.
- La formació de la mostra és producte de l’atzar, perquè les
peces han circulat.
La fortuïtat en l’acumulació marca l’aparició d’encunys amb
major o menor nombre d’observacions: com més haja circulat
una quantitat de monedes eixides de la seca, per un territori cada
volta més ampli, menor serà la probabilitat de trobar parelles o
conjunts de monedes fabricades amb els mateixos encunys. En la
seua contra juga l’antiguitat de les monedes de la mostra, perquè
com més temps passen circulant, major serà la seua dispersió i,
en conseqüència, hi haurà una major tendència a la distribució
aleatòria. De la mateixa manera, una circulació intensa provoca
la pèrdua d’exemplars, de manera que es redueixen així les peces
objecte d’estudi i s’elimina la possibilitat de trobar conjunts de
monedes fabricades amb els mateixos encunys.
107
[page-n-127]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Malgrat tot, en paraules de F. J. Mora, «la circulación
aleatoria natural de las monedas [...] origina una tendencia a
la distribución uniforme en toda una zona socio-económica, de
manera, que todo cuño original tiene igual probabilidad que otro
de la misma acuñación de identificarse en cualquier punto de la
zona» (Mora: 1979: 512-513). En altres termes: si no hi ha un
agent acumulador que traga les monedes de la circulació quan
comencen a córrer, aquestes tendeixen a distribuir-se pel seu
territori de manera uniforme, i les probabilitats d’identificar-ne
dues batudes amb el mateix encuny són iguals en qualsevol punt
d’aquell territori. Si un agent acumulador ha format un conjunt a
partir de peces que han circulat, encara que s’hagen seleccionat
pel seu bon estat de conservació, com és el cas del nostre depòsit,
s’ha de pensar que la seua distribució d’encunys és estocàstica,
dispersa i té les mateixes probabilitats d’identificar parelles o
conjunts en qualsevol segment de la mostra.
El present capítol aplega els resultats de l’estudi d’encunys
efectuat sobre una mostra que considerem representativa del
depòsit del carrer de la Llibertat: els conjunts dels regnats de
Pere II, Alfons II i Jaume II. Durant la confecció de la nostra
tesi es va decidir tallar l’estudi i deixar fora d’aquest els regnats
d’Alfons III i Pere III pel seu elevat nombre de peces; així que
queden pendents per a emprendre noves aproximacions en el
futur.
7.1. ESTUDI DELS ENCUNYS
La mostra triada per a l’estudi d’encunys, formada pels grups de
Pere II, Alfons II i Jaume II, es compon de 1001 monedes, entre
les quals es troba la peça LMC 179 de Pere el Gran i els quatre
mitjos croats d’Alfons II.
Per a l’elaboració d’un estudi d’encunys, el primer que
cal fer és agrupar les peces per segments de monedes amb
característiques idèntiques, és a dir, identificar totes aquelles
que s’hagen batut amb un mateix encuny d’anvers i amb
un mateix encuny de revers. Açò ofereix el nombre màxim
d’encunys emprats en la mostra que s’ha seleccionat: cada
número d’encuny (A per a l’anvers, R per al revers) reuneix
distintes monedes, en nombre desigual, que o bé han compartit
el mateix trossell, o bé bé la mateixa pila (vegeu la taula 7.1).
D’antuvi, el primer que cal determinar és el coeficient
d’exemplars per encuny, factor que també podem denominar
relationship specimens-dies: es tracta d’una operació mitjançant
la qual es fa un càlcul aproximatiu, paregut a l’obtenció d’una
mitjana, de tots els exemplars que poden aparéixer per encuny
en el total de l’emissió a partir de la mostra que s’ha estudiat.
Així doncs, per a aconseguir aquest valor, cal dividir el nombre
d’exemplars de la mostra pel nombre d’encunys diferents que
s’han pogut identificar en el primer pas (Mora, 1979: 509).
Quant al depòsit del carrer de la Llibertat, s’aconsegueix el
següent resultat de coeficient d’exemplars per encuny per als
anversos:
Taula 7.1. Agrupació del nombre d’encunys de la mostra
seleccionada.
Encunys d’anvers
Encunys de revers
710 (+ 2 indeterminats)
847 (+ 1 indeterminat)
108
1001 / 710 = 1,4098
1001 / 712 = 1,4058 (dos indeterminats addicionals).
En ambdós casos el resultat tendeix a 1,41; és a dir, que per
cada encuny, estadísticament han d’aparéixer 1,41 exemplars:
com que el número implica una fracció, es podria assegurar que
resulta molt més probable que hi haja un sol exemplar per encuny,
que dos o més. Quan es consulten els resultats de l’estudi, en
aquest mateix capítol, es comprovarà que aquest valor és vàlid,
atés que la major quantitat d’encunys identificats agrupen una
sola moneda. Per als reversos del depòsit, s’aconsegueixen els
resultats següents:
1001 / 847 = 1,1818
1001 / 848 = 1,1804 (un indeterminat addicional).
En aquest cas, el resultat s’aproxima molt més al valor 1 que
l’obtingut per als anversos. Torna a ser una xifra molt fiable,
pel fet que en els reversos és major el nombre d’encunys que
agrupen un sol exemplar que en els anversos.
7.1.1. estudi dels encunys d’anvers
L’agrupació dels encunys d’anvers està formada per un nombre
total N = 710, amb dos exemplars que han rebut un número
d’encuny, però que han restat com a indeterminats, d’entrada,
perquè un no s’ha netejat (cat. 116, A. Indet. 1) i, també, perquè
l’altre no s’ha conservat bé (cat. 117, A. Indet. 2). Per a un
resum de les categories dels encunys d’anvers que presentem a
continuació, vegeu la taula 7.2.
Grup I – Pere II
Reuneix tres exemplars, un dels quals, la peça cat. 3 – LMC
179, resulta únic. Hi trobem solament dues agrupacions.
Categoria I
Comprén els encunys A1 i A2 (N = 2).
Nombre d’exemplars total F = 2.
Coeficient d’exemplars per encuny: 2 / 2 = 1. Cada encuny
arreplega un sol exemplar.
Equival al grup de catàleg I.1.
Taula 7.2. Categories dels encunys d’anvers del depòsit.
Regnat
Categoria
Pere II
I
II
III
IV
V
VI
VII
VIII
IX
X
XI
XII
XIII
XIV
XV
Alfons II
Jaume II
N
F
Coeficient
2
1
72
1
5
4
22
8
75
28
84
187
66
148
5
2
1
134
6
5
4
33
10
97
41
124
239
78
220
7
1
1
1,86
6
1
1
1,5
125
1,29
1,46
1,48
1,28
1,18
1,49
1,4
[page-n-128]
estudi dels encunys: pere ii, alfons ii i jaume ii
Característiques: bust del rei, coronat, que mira a l’esquerra;
porta corona alta, oberta, amb tres anelles a l’interior i tres
remats amb forma de ramellet. Ull allargat i recte. Cabell amb
ondulacions per darrere de l’orella i acabat en tres anelles en
disposició horitzontal, imitant el pentinat tipus garseta. Vestit
dividit en quatre particions carregades amb anelles. Tocant
a la llegenda, es troba composta amb caràcters de tipus gòtic
primerenc (tipus C-I; vegeu el capítol d’aquest treball dedicat
a la epigrafia). Els caràcters presenten un mòdul semblant i
relativament regular i, d’altra banda, els encunys, variacions tant
en la epigrafia emprada com, sobretot, en el nombre d’anelles
col·locades en el vestit del rei.
Categoria II
Comprén l’encuny A3 (N = 1).
Nombre d’exemplars total F = 1.
Coeficient d’exemplars per encuny: 1. Moneda única.
Equival al grup de catàleg I.2.
Característiques: les descrites per a la peça cat. 3 - LMC 179 en
el capítol anterior del present treball.
Valoracions: únic.
Val a dir que es tracta d’una mostra molt reduïda per a poder
establir valoracions fiables. Amb solament dues peces (categoria
I), no resulta possible esbrinar un volum aproximat d’encunys,
per bé que es pot deduir que és reduït per la curta durada del
batiment i, a més a més, fora del depòsit, l’escàs nombre de
croats de Pere II que coneixem. La moneda LMC 179 s’ha de
tractar a banda per les seues característiques especials, que ja
s’han exposat.
Grup II – Alfons II
El grup d’Alfons II aplega 149 exemplars (cal afegir-hi els dos
encunys indeterminats, A. Indet. 1 i A. Indet. 2), dels quals
quatre corresponen a monedes amb un valor de mig croat.
Aquest grup integra cinc categories: la més nombrosa és la
denominada III, una altra que recull els exemplars on el signe
d’abreviatura del nom del rei varia de posició, denominada
IV, una per al canvi d’estil de la llegenda, establida com a V i,
finalment, una agrupació VI per als mitjos croats.
Categoria III
Comprén els encunys A4 fins a A76, menys A37 (N = 72).
Nombre d’exemplars total F = 134.
Coeficient d’exemplars per encuny: 134 / 72 = 1,86. La mitjana
se situa entorn dels dos o més exemplars per encuny.
Equival al grup de catàleg II.1a i II.1b.
Característiques: bust de perfil, orientat a l’esquerra. Porta
al cap una corona oberta amb tres puntes, una central i dues
laterals, rematades per una flor de lliri cadascuna. L’interior de
la corona conté tres anelletes o cercles col·locats en horitzontal.
El cabell és ondulat i cau per darrere de l’orella fins al clatell,
que acaba en tres anelletes en representació dels rulls de la
garseta. El vestit es divideix en quatre parts, dues centrals i dues
laterals que simulen les mànegues; els quatre espais que deixen
estan carregats amb anelles, en nombre desigual depenent de
l’encuny. La llegenda es compon amb caràcters de tradició
romànica. Les diferències principals entre encunys es troben en
els caràcters de la epigrafia i la seua composició, també així com
en el nombre d’anelles que du el vestit.
Valoracions: agrupació d’observacions per encuny més
elevada que en la resta d’índexs del conjunt estudiat, la qual
cosa tendeix a indicar una escassa dispersió de les monedes, o un
batiment curt en relació amb un nombre d’encunys relativament
alt.
Categoria IV
Comprén l’encuny A37 (N = 1).
Nombre d’exemplars total F = 6.
Coeficient d’exemplars per encuny: 6 / 1 = 6.
Equival al grup de catàleg II.1a.
Característiques: com l’anterior, amb l’excepció que aquest
encuny s’ha obert canviant la posició del signe d’abreviatura
en el nom del monarca, que passa del lloc on apareixia en
ALFʼOSVS a ALFOʼSVS.
Valoracions: un únic encuny, amb un tret que no es repeteix
en cap altre. Es podria considerar, dins del conjunt, un error de
posició.
Categoria V
Comprén els encunys A77 a A81 (N = 5).
Nombre d’exemplars total F = 5.
Coeficient d’exemplars per encuny: 1. Cada encuny recull un
únic exemplar.
Equival al grup de catàleg II.2.
Característiques: com l’anterior, però la llegenda és curta.
Presenta una contracció en la paraula DEI, en què el caràcter E
s’ha substituït per un signe d’abreviatura.
Valoracions: es tracta d’una petita mostra amb una alta
dispersió d’encunys. Val a dir que el nombre d’encunys fabricats
podria haver sigut nombrós, però el nombre reduït de monedes no
permet confirmar si la producció d’encunys seria elevada o si, per
contra, el baix nombre de peces de la mostra resulta estocàstica
i poc representativa. En tot cas, que el coeficient siga 1 apunta
que, en major o menor mesura, la producció d’aquesta agrupació
tindria un nombre més o menys elevat d’encunys d’anvers, en
comparació amb la ràtio de peces produïdes.
Categoria VI
Comprén els encunys A82 a A85 (N = 4).
Nombre d’exemplars total F = 4.
Coeficient d’exemplars per encuny: 1. Cada encuny recull un
únic exemplar.
Equival al grup de catàleg II.3.
Característiques: com l’agrupació III, però el format de la
peça és de mig croat.
Valoracions: igual que en el cas anterior. Ens han arribat
solament quatre monedes que presenten una alta dispersió
d’encunys, per tal com a cada peça li correspon un encuny d’anvers
diferent. Ignorem el volum total d’emissió, de manera que no és
possible calcular el seu nombre, ja que la mostra és força menuda
per a emprendre un càlcul d’aquestes característiques.
Grup III – Jaume II
Aquest darrer grup conté 849 monedes, totes elles unitats. S’han
establit nou categories que recullen un total de 623 encunys.
Categoria VII
Comprén els encunys A86 a A107 (N = 22).
109
[page-n-129]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Nombre d’exemplars total F = 33.
Coeficient d’exemplars per encuny: 33 / 22 = 1,50. Resulta una
xifra retornada fiable, perquè la mitjana de l’agrupació se situa
entre 1 i 2 peces per encuny, encara que es troba més a prop
d’una distribució unitària per encuny.
Equival als grups de catàleg III.1a i III.1b, dins l’estil I.
Característiques: bust del rei, coronat, orientat cap a l’esquerra.
Du una corona oberta acabada en tres puntes, una central i dues
laterals, rematada cadascuna amb una flor de lliri; en l’interior
d’aquesta corona trobem una decoració composta per tres anelles
disposades en horitzontal. El cabell torna a ser ondulat, i cau fins a la
nuca per darrere de l’orella; acaba en tres anelletes que simbolitzen
els rulls del pentinat de tipus garseta. Com en els croats d’Alfons
II, el vestit està dividit en quatre parts, dues centrals i dues laterals
per a indicar les mànegues; en aquest sentit, els quatre espais del
vestit es carreguen amb anelles. L’estil, tant en la representació
reial com en la epigrafia, és molt descurat, amb caps desmesurats o
excessivament menuts, corona descompensada i bust quasi sempre
asimètric i desproporcionat respecte al cap. Les anelles del vestit
no guarden un patró i, depenent de l’encuny, n’hi poden aparéixer
més o menys. Els caràcters de la llegenda pertanyen al tipus llatí.
Valoracions: la mostra presenta una dispersió moderada
d’encunys.
Categoria VIII
Comprén els encunys A108 a A115 (N = 8).
Nombre d’exemplars total F = 10.
Coeficient d’exemplars per encuny: 10 / 8 = 1,25. L’encuny
A109 agrupa tres exemplars, mentre que la resta en recullen
solament un.
Equival al grup de catàleg III.2a i III.2b, dins l’estil I.
Característiques: representació més acurada com en els
croats d’Alfons II. Els caràcters de la llegenda són de tipus gòtic.
Valoracions: dispersió dels encunys.
Categoria IX
Comprén els encunys A116 a A191 (N = 75).
Nombre d’exemplars total F = 97.
Coeficient d’exemplars per encuny: 97 / 75 = 1,29. Cal tindre
en compte en el càlcul que l’encuny A163 es troba anul·lat i,
consegüentment, el seu valor és F = 0. La majoria dels encunys
agrupen un únic exemplar, així que la tendència del resultat cap
al valor 1 és vàlida.
Equival al grup de catàleg III.3a i III.3b, dins l’estil I.
Característiques: la representació és menys acurada que
en la categoria VIII, i les anelles del vestit es distribueixen de
manera desigual. Els caràcters de la llegenda són de tipus gòtic.
Valoracions: dispersió prou alta dels encunys. La majoria
de les agrupacions tendeixen a mostrar un únic exemplar. El
màxim de peces per encuny es troba en 3.
Categoria X
Comprén els encunys A192 a A219 (N = 28).
Nombre d’exemplars total F = 41.
Coeficient d’exemplars per encuny: 41 / 28 = 1,46.
Equival al grup de catàleg III.4a i III.4b, dins de l’estil II.
Característiques: els trets realistes de la representació del
rei acosten aquesta categoria d’encunys als d’Alfons II, però
amb un canvi en l’estil del vestit, que pren una forma gairebé
110
semicircular i bastant simètrica; així doncs, es divideix en quatre
espais, amb un parell d’anelles en disposició vertical dins de
cadascun. Els caràcters de la llegenda són de tipus gòtic.
Valoracions: dispersió alta dels encunys.
Categoria XI
Comprén els encunys A220 a A303 (N = 84).
Nombre d’exemplars total F = 124.
Coeficient d’exemplars per encuny: 124 / 83 = 1,48. La tendència
de la categoria és que els encunys agrupen un sol element, encara
que hi ha molts que n’apleguen entre dos i tres, uns segments que
trenquen la mitjana, raó per la qual el resultat del coeficient es
troba entre els valors 1 i 2 (encara que més pròxim al valor 1).
Només dos casos recullen fins a quatre monedes per encuny.
Equival als grups de catàleg III.5a, III.5b, III.5-1b i III.5-2b,
dins de l’estil III.
Característiques: bust del rei, coronat, que mira cap a
l’esquerra. Porta una corona oberta, amb tres remats acabats en
fulles de card i una ornamentació interior formada per una anella
central i un xicotet punt a cada banda d’aquesta; a més a més,
apareix un punt a cada banda del remat central de la corona, a
l’exterior. El cabell segueix sent ondulat, encara que una mica
més llis que en els dissenys anteriors, i acaba en una sèrie de
sis a set barres verticals engrossides, en disposició horitzontal,
diferenciades del cabell. El vestit presenta una sola partició, una
franja estreta horitzontal amb cinc o sis anelletes, depenent de
l’encuny, que estan disposades de manera horitzontal. Al coll
apareixen entre cinc i sis serrells semicirculars. No existeix
indicació de mànegues. Llegenda amb caràcters de tipus gòtic.
Valoració: dispersió bastant alta dels encunys.
Categoria XII
Comprén els encunys A304 a A490 (N = 187).
Nombre d’exemplars total F = 239.
Coeficient d’exemplars per encuny: 239 / 187 = 1,28. La
tendència de la categoria és que els encunys agrupen una sola
representació, raó per la qual el resultat del coeficient tendeix al
valor 1. En qualsevol cas, hi ha dos casos en què s’arrepleguen
fins a cinc monedes, de manera que es trenca la mitjana.
Equival als grups de catàleg III.6a, III.6b, III.6-1b, III.7a i
III.7b, dins de l’estil III.
Característiques: com l’anterior, però la epigrafia de la
llegenda és llatina.
Valoració: dispersió prou alta dels encunys, com en les
categories anteriors.
Categoria XIII
Comprén els encunys A491 a A557 (N = 66).
Nombre d’exemplars total F = 78.
Coeficient d’exemplars per encuny: 78 / 66 = 1,18. La mitjana
de la categoria se situa en el valor 1, amb algunes oscil·lacions
d’agrupacions que recullen dues monedes. Només en un cas hi
ha una agrupació de tres exemplars.
Equival als grups de catàleg III.8a i III.8b, dins l’estil IV.
Característiques: bust del rei, coronat, que mira a l’esquerra.
Porta una corona baixa i oberta, amb tres puntes rematades amb
fulles de card i una xicoteta fletxa a cada banda del remat central
(en la majoria dels casos es presenten apuntant cap amunt, però
en alguns encunys ho fan cap avall o de manera alterna); la
[page-n-130]
estudi dels encunys: pere ii, alfons ii i jaume ii
corona és fina, amb decoració d’una anella en posició central i
un punt a cada lateral. El cabell continua sent ondulat, cau per
darrere de l’orella i acaba en una sèrie de sis a set barres grosses
i verticals (en uns pocs encunys poden haver-ne fins a huit),
disposades de manera horitzontal i diferenciades del cabell. A
propòsit del vestit, presenta tres particions verticals: la central té
una flor de quatre pètals, mentre que les dues laterals, a imitació
de les mànegues, porten cadascuna una flor de sis pètals. Al coll
es mostra una sèrie de cinc serrells de forma semicircular. La
llegenda està composta per caràcters llatins.
Valoracions: dispersió alta dels encunys.
Taula 7.3. Categories dels encunys de revers del depòsit.
Regnat
Categoria
Pere II
I
II
III
IV
V
VI
VII
VIII
IX
X
XI
XII
XIII
XIV
XV
XVI
XVII
XVIII
XIX
XX
XXI
XXII
XXIII
XXIV
XXV
XVI
XVII
Alfons II
Jaume II
Categoria XIV
Comprén els encunys A558 a A705 (N = 148).
Nombre d’exemplars total F = 220.
Coeficient d’exemplars per encuny: 220 / 148 = 1,49. La mitjana
de la categoria segueix situada en el valor 1, per bé que el nombre
d’agrupacions amb valor 2 resulta més elevat que en anteriors casos;
a més a més, també hi ha un major nombre de classes amb valor 3.
A banda d’això, la mitjana es troba trencada per dues classes amb
valor 5, una amb valor 6 i una altra amb valor 7. Per aquesta raó,
malgrat la dispersió dels encunys, el coeficient se situa entre 1 i 2.
Equival als grups de catàleg III.9a, III.9b, III.9-1a i III.9-1b,
dins de l’estil IV.
Característiques: semblant a l’anterior categoria, però es
diferencia en el fet que el vestit es troba dividit en tres espais,
un central i un a cada banda per a indicar les mànegues, i
cadascun d’ells té una flor de cinc pètals que pot trobar-se en
dues posicions (A i B). Al coll es mantenen els cinc serrells
semicirculars. Els caràcters de la llegenda són llatins.
Valoracions: no canvia respecte a les anteriors categories,
dispersió alta dels encunys.
N
F
Coeficient
2
1
116
2
4
13
14
2
5
26
64
20
14
51
52
1
111
85
1
4
51
19
93
63
15
12
3
3
1
143
2
4
14
17
2
8
28
71
21
18
67
63
1
124
99
1
4
57
21
113
75
17
15
4
1,5
1
1,23
1
1
1,08
1,21
1
1,6
1,08
1,11
1,05
1,29
1,31
1,21
1
1,12
1,16
1
1
1,12
1,1
1,21
1,19
1,13
1,25
1,33
Categoria XV
Comprén els encunys A706 a A710 (N = 5).
Nombre d’exemplars total F = 7.
Coeficient d’exemplars per encuny: 7 / 5 = 1,40. Com en els
casos anteriors, la majoria de les agrupacions d’encunys
recullen solament una observació, per la qual cosa la tendència
del coeficient és la del valor 1. En un cas, la mitjana es veu
trencada per una agrupació amb 3 monedes.
Equival als grups de catàleg III.10a i III.10b, dins de l’estil IV.
Característiques: com l’anterior, però les flors del vestit són
de sis pètals. Els caràcters de la llegenda segueixen sent llatins.
Valoracions: dispersió alta dels encunys.
7.1.2. estudi dels encunys de revers
L’agrupació dels encunys de revers aplega un nombre total N =
847, amb un exemplar que ha rebut, també, nombre d’encuny,
però que ha restat com a indeterminat a causa del seu mal estat de
conservació (cat. 87, R. Indet. 1). Per a un resum de les categories
dels encunys d’anvers que presentem, vegeu la taula 7.3.
Grup I – Pere II
S’han establit dues categories d’encunys, com succeïa
amb els anversos. Tots dos coincideixen amb els grups de
classificació de catàleg proposats en el present treball, i
desenvolupats en el capítol anterior.
Categoria I
Comprén els encunys R1 i R2 (N = 2).
Nombre d’exemplars total F = 3.
Coeficient d’exemplars per encuny: 3 / 2 = 1,5.
Equival al grup de catàleg I.1.
Característiques: creu grega, lleugerament potençada i
passant que divideix el camp en quatre quarters. Els anells
es troben en els quarters primer i quart, mentre que els grups
de tres punts se situen en els espais segon i tercer. Llegenda
gravada amb caràcters de tipus gòtic.
Valoracions: l’encuny A2 agrupa un revers que es troba en
una moneda d’Alfons II (A81), cosa que indica que un o més
dels reversos de Pere II van ser reutilitzats en l’encunyació
posterior, segurament, a causa de la curta durada de l’emissió
de Pere el Gran i de la immobilitat de la llegenda de revers en
els dos regnats. Els encunys d’anvers, no obstant això, serien
desestimats, ja que el nom del monarca havia de canviar.
Categoria II
Comprén els encunys R3 (N = 1).
Nombre d’exemplars total F = 1.
Coeficient d’exemplars per encuny: 1 / 1 = 1.
Equival al grup de catàleg I.2.
Característiques: vegeu la descripció de la peça cat. 3 –
LMC 179 en aquest mateix treball.
111
[page-n-131]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Valoracions: únic.
Com en els anversos, la representació és massa reduïda per
a poder arribar a conclusions fiables. Nogensmenys, el fet que
un dels encunys d’aquest grup compartisca observació amb
una moneda d’Alfons II ens indica l’existència d’una possible
perduració o reutilització d’encunys, molt residual, per una
altra banda, entre dues emissions de reis diferents i idèntiques
en motius i llegenda de revers. El fet que n’aparega un en una
mostra tan relativament reduïda com la del depòsit del carrer de
la Llibertat, en comparació amb tota la massa circulant, podria
indicar que no es tractaria d’un cas aïllat, sinó que, en futurs
estudis d’encunys, podrien haver-ne més.
Grup II – Alfons II
Agrupa 149 peces, com en el cas dels anversos, quatre de les
quals corresponen a monedes amb mòdul i valor de mig croat. Les
altres dues s’han classificat com a encunys indeterminats, per les
mateixes causes exposades abans: una de les peces no s’ha netejat,
mentre que l’altra presenta un estat de conservació deficient.
Categoria III
Comprén els encunys R4 a R125, a excepció dels grups
R103-R104 i R109-R112 (N = 116).
Nombre d’exemplars total F = 143.
Coeficient d’exemplars per encuny: 143 / 116 = 1,23. Els
conjunts d’encunys s’agrupen en el valor 1, amb alguns pics de
dos valors (19 agrupacions) i de tres valors (quatre conjunts).
Equival als grups de catàleg II.1a i II.2a.
Característiques: com l’anterior. Caràcters de la llegenda
llatins. Una creu passant, equilàtera i lleugerament eixamplada
en els seus quatre extrems, divideix el camp en quatre quarters,
ocupat el primer i quart per una anella, i el segon i tercer per una
agrupació de tres punts cadascun.
Valoració: dispersió alta dels encunys.
Categoria IV
Comprén els encunys R103 i R104 (N = 2).
Nombre d’exemplars total F = 2.
Coeficient d’exemplars per encuny: 2 / 2 = 1. Una única
observació per cada encuny.
Equival al grup de catàleg II.1b.
Característiques: com l’anterior, però amb la següent
disposició d’ornaments en els quarters: en el primer i en el quart
es troben els grups de tres punts, mentre que l’anella es presenta
en el segon i en el tercer espai. Caràcters llatins.
Valoració: dispersió alta dels encunys, baldament la mostra
resulta molt poc representativa.
Categoria V
Comprén els encunys R109 a R112 (N = 4).
Nombre d’exemplars total F = 4.
Coeficient d’exemplars per encuny: 4 / 4 = 1. Una única
observació per cada encuny.
Equival al grup de catàleg II.3a.
Característiques: la descripció és l’oferida per a les peces de
mig croat en aquest mateix treball, amb la següent disposició
d’ornaments en els quarters: en el primer i en el quart apareix
una anella, mentre que els grups de tres punts es troben en el
segon i en el tercer espai. Caràcters llatins.
112
Valoració: dispersió alta dels encunys, encara que la mostra
resulta poc representativa.
Grup III – Jaume II
Recull, com en els anversos, 841 monedes. En el cas de Jaume
II, la dispersió de les categories d’encuny és major, perquè
pareix que els reaprofitaments d’encunys no foren usuals o,
almenys, no se n’ha pogut trobar cap en l’estudi realitzat amb
les monedes del nostre depòsit. Així doncs, probablement hi
hagué una producció alta d’encunys de revers per a abastir totes
les emissions d’aquest monarca.
Categoria VI
Comprén els encunys R126 a R138 (N = 13).
Nombre d’exemplars total F = 14.
Coeficient d’exemplars per encuny: 14 / 13 = 1,08. Una única
observació per cada encuny, llevat de l’encuny R132, que trenca
la tendència de la mitjana.
Equival al grup de catàleg III.1a.
Característiques: caràcters de la llegenda llatins. Com en
l’anvers, la llegenda del revers presenta, en general, caràcters
descurats i mal compostos. Ara bé, el disseny dels quatre espais,
que la creu passant equilàtera forma al camp de la moneda,
respecta el mòdul que presentaven els croats anteriors. En
aquest cas, els espais primer i quart contenen una anella, mentre
que els espais segon i tercer un grup de tres punts cadascun.
Valoració: dispersió considerable dels encunys.
Categoria VII
Comprén els encunys R139 a R152 (N = 14).
Nombre d’exemplars total F = 17.
Coeficient d’exemplars per encuny: 17 / 14 = 1,21. Una única
observació per cada encuny, tret de dos grups, que recullen dos
i tres valors respectivament.
Equival al grup de catàleg III.1b.
Característiques: caràcters de la llegenda llatins. Com
passava en l’anvers, la llegenda del revers presenta, en general,
caràcters descurats i mal compostos. Per la seua banda, el
disseny dels quatre espais respecta el mòdul que presentaven
els grossos anteriors. En aquest cas, els espais primer i quart
contenen el grup de tres punts, mentre que els espais segon i
tercer consten d’una anella.
Valoració: dispersió dels encunys prou alta.
Categoria VIII
Comprén els encunys R153 i R154 (N = 2).
Nombre d’exemplars total F = 2.
Coeficient d’exemplars per encuny: 2 / 2 = 1. Una única
observació per cada encuny.
Equival al grup de catàleg III.2a.
Característiques: canvi en el desenvolupament de la
llegenda. Des d’ara, la B de Barchinona apareixerà en l’últim
quarter deixat per la creu equilàtera, fet que permet disposar
de major espai en el tercer quarter per a col·locar-hi una R i
ometre el signe d’abreviatura que fins llavors havia aparegut
en aquest lloc. Amb tot, la I de Barchinona continua elidida.
Tocant a la posició dels ornaments, en els espais primer i
quart apareix una anella, i en el segon i en el tercer el grup de
tres punts. Caràcters de tipus gòtic.
[page-n-132]
estudi dels encunys: pere ii, alfons ii i jaume ii
Valoració: representació molt reduïda per a poder extraure’n
una conclusió.
Valoració: dispersió més moderada que en la categoria
anterior, encara que segueix sent alta.
Categoria IX
Comprén els encunys R155 a R159 (N = 5).
Nombre d’exemplars total F = 8.
Coeficient d’exemplars per encuny: 8 / 5 = 1,60. Hi ha una certa
tendència a la concentració, atés que l’encuny R155 agrupa
quatre valors, cosa que eleva el coeficient, però la dispersió
segueix sent alta.
Equival al grup de catàleg III.2b.
Característiques: els espais primer i quart contenen el grup
de tres punts, mentre que els espais segon i tercer consten d’una
anella. Caràcters de tipus gòtic.
Valoració: dispersió alta dels encunys, malgrat el resultat del
coeficient.
Categoria XIV
Categoria X
Comprén els encunys R160 a R185 (N = 26).
Nombre d’exemplars total F = 28.
Coeficient d’exemplars per encuny: 28 / 26 = 1,08. Una única
observació per cada encuny, menys dues agrupacions que
trenquen la tendència de la mitjana.
Equival al grup de catàleg III.3a.
Característiques: en els espais primer i quart apareix una
anella, i en el segon i en el tercer el grup de tres punts. Caràcters
de tipus gòtic.
Valoració: dispersió alta dels encunys.
Comprén els encunys R284 a R334 (N = 51).
Nombre d’exemplars total F = 67.
Coeficient d’exemplars per encuny: 67 / 51 = 1,31. La tendència
al valor 1 es veu trencada per l’aparició d’encunys que agrupen
entre 2 i 5 valors, però la tendència de la mitjana continua
trobant-se entorn de l’1.
Equival als grups de catàleg III.5a i III.6a.
Característiques: en els espais primer i quart apareix una
anella, i en el segon i en el tercer el grup de tres punts. Caràcters
de tipus gòtic.
Valoració: dispersió alta dels encunys.
Categoria XV
Comprén els encunys R335 a R387, a excepció de l’encuny
R356 (N = 52).
Nombre d’exemplars total F = 63.
Coeficient d’exemplars per encuny: 63 / 52 = 1,21.
Equival als grups de catàleg III.5b i III.6b.
Característiques: els espais primer i quart contenen el grup
de tres punts, mentre que en els espais segon i tercer apareix una
anella. Caràcters de tipus gòtic.
Valoració: dispersió alta dels encunys.
Categoria XVI
Categoria XI
Comprén els encunys R186 a R249 (N = 64).
Nombre d’exemplars total F = 71.
Coeficient d’exemplars per encuny: 71 / 64 = 1,11. Tendència de
les observacions a agrupar-se en un valor per cada encuny.
Equival al grup de catàleg III.3b.
Característiques: els espais primer i quart presenten el grup
de tres punts, mentre que els espais segon i tercer tenen una
anella. Caràcters de tipus gòtic.
Valoració: dispersió alta dels encunys.
Comprén l’encuny R356 (N = 1).
Nombre d’exemplars total F = 1.
Coeficient d’exemplars per encuny: 1 / 1 = 1. Únic.
Equival al grup de catàleg III.5-2b.
Categoria XII
Comprén els encunys R250 a R269 (N = 20).
Nombre d’exemplars total F = 21.
Coeficient d’exemplars per encuny: 21 / 20 = 1,05. Una única
observació per cada encuny, menys una agrupació que trenca la
tendència de la mitjana amb dos valors.
Equival al grup de catàleg III.4a.
Característiques: en els espais primer i quart apareix una
anella, i en el segon i en el tercer el grup de tres punts. Caràcters
de tipus gòtic.
Valoració: dispersió molt alta dels encunys.
Categoria XVII
Categoria XIII
Comprén els encunys R270 a R283 (N = 14).
Nombre d’exemplars total F = 18.
Coeficient d’exemplars per encuny: 18 / 14 = 1,29.
Equival al grup de catàleg III.4b.
Característiques: els espais primer i quart contenen el grup
de tres punts, mentre que els espais segon i tercer tenen una
anella cadascun. Caràcters de tipus gòtic.
Comprén els encunys R500 a R585 (N = 85).
Nombre d’exemplars total F = 99.
Coeficient d’exemplars per encuny: 99 / 85 = 1,16.
Equival al grup de catàleg III.7b.
Característiques: el revers presenta el caràcter A llatí i no
gòtic com la resta de la llegenda. Els espais primer i quart
contenen el grup de tres punts, mentre que els espais segon i
tercer consten d’una anella.
Valoració: poc representatiu. Es tracta d’un error de
composició de l’encuny.
Comprén els encunys R388 a R499 (N = 111).
Nombre d’exemplars total F = 124.
Coeficient d’exemplars per encuny: 124 / 111 = 1,12. Tendència
de la mitjana a agrupar-se al voltant del valor 1.
Equival al grup de catàleg III.7a.
Característiques: en els espais primer i quart apareix una
anella, i en el segon i en el tercer el grup de tres punts. Caràcters
llatins.
Valoració: dispersió alta dels encunys.
Categoria XVIII
Característiques: els espais primer i quart presenten el grup
de tres punts, mentre que els espais segon i tercer tenen una
anella. Caràcters llatins.
Valoració: dispersió alta dels encunys.
113
[page-n-133]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Categoria XIX
Comprén l’encuny R586 (N = 1).
Nombre d’exemplars total F = 1.
Coeficient d’exemplars per encuny: 1 / 1 = 1. Valor únic.
Equival al grup de catàleg III.5-1a.
Característiques: els espais primer i quart contenen el grup
de tres punts, mentre que els espais segon i tercer consten d’una
anella. Caràcters llatins.
Valoració: dispersió alta dels encunys.
Categoria XXV
Característiques: en els espais primer i quart apareix una
anella, i en el segon i en el tercer espai, el grup de tres punts.
Caràcters gòtics.
Valoració: mostra no representativa.
Comprén els encunys R818 a R832 (N = 15).
Nombre d’exemplars total F = 17.
Coeficient d’exemplars per encuny: 17 / 15 = 1,13.
Equival al grup de catàleg III.9-1a.
Categoria XX
Característiques: en els espais primer i quart apareix
una anella, i en el segon i en el tercer, el grup de tres punts.
L’element CIVI, en aquest cas, no es troba separat amb cap
mena d’interpunció. Caràcters llatins.
Valoració: dispersió alta dels encunys.
Comprén els encunys R587 a R590 (N = 4).
Nombre d’exemplars total F = 4.
Coeficient d’exemplars per encuny: 4 / 4 = 1. Un valor per cada
encuny.
Equival al grup de catàleg III.5-1b.
Característiques: els espais primer i quart contenen el grup
de tres punts, mentre que els espais segon i tercer tenen una
anella. Caràcters de tipus gòtic.
Valoració: mostra poc representativa.
Categoria XXI
Comprén els encunys R591 a R641 (N = 51).
Nombre d’exemplars total F = 57.
Coeficient d’exemplars per encuny: 57 / 51 = 1,12.
Equival al grup de catàleg III.8a.
Característiques: en els espais primer i quart apareix
una anella, i en el segon i en el tercer el grup de tres punts.
Caràcters llatins.
Valoració: dispersió alta dels encunys.
Categoria XXII
Comprén els encunys R642 a R660 (N = 19).
Nombre d’exemplars total F = 21.
Coeficient d’exemplars per encuny: 21 / 19 = 1,10. La mitjana
s’agrupa al voltant del valor 1, amb dues categories i amb dos
valors que la trenquen.
Equival al grup de catàleg III.8b.
Característiques: els espais primer i quart contenen el grup
de tres punts, mentre que els espais segon i tercer consten d’una
anella. Caràcters llatins.
Valoració: dispersió alta dels encunys.
Categoria XXIII
Comprén els encunys R661 a R715 i R758 a R795 (N = 93).
Nombre d’exemplars total F = 113.
Coeficient d’exemplars per encuny: 113 / 93 = 1,21.
Equival al grup de catàleg III.9a.
Característiques: en els espais primer i quart apareix
una anella, i en el segon i en el tercer el grup de tres punts.
Caràcters llatins.
Valoració: la dispersió dels encunys segueix sent alta.
Categoria XXIV
Comprén els encunys R716 a R757 i R797 a R817 (N = 63).
Nombre d’exemplars total F = 75.
Coeficient d’exemplars per encuny: 75 / 63 = 1,19.
Equival al grup de catàleg III.9b.
114
Categoria XXVI
Comprén els encunys R833 a 844 (N = 12).
Nombre d’exemplars total F = 15.
Coeficient d’exemplars per encuny: 15 / 12 = 1,25.
Equival al grup de catàleg III.9-1b.
Característiques: els espais primer i quart contenen el grup
de tres punts, i els espais segon i tercer una anella cadascun.
L’element CIVI, en aquest cas, tampoc es troba separat.
Caràcters llatins.
Valoració: dispersió alta dels encunys.
Categoria XXVII
Comprén els encunys R845 a 847 (N = 3).
Nombre d’exemplars total F = 4.
Coeficient d’exemplars per encuny: 4 / 3 = 1,33.
Equival al grup de catàleg III.10b.
Característiques: els espais primer i quart contenen el grup
de tres punts, mentre que els espais segon i tercer consten d’una
anella. Caràcters llatins.
Valoració: dispersió alta dels encunys.
7.2. ESTUDI DELS ENLLAÇOS
Determinar els enllaços existents entre els encunys d’anvers
i els encunys de revers resulta essencial per a poder obtindre
conclusions sobre els volums d’encunyació, la dispersió de la
circulació monetària i les ràtios de producció. En una mostra tan
àmplia com la que s’ha triat del depòsit del carrer de la Llibertat
(1001 monedes, pertanyents als regnats de Pere II, Alfons II i
Jaume II) és molt complicat reproduir d’una manera gràfica les
relacions entre anversos i reversos, sobretot pel fet que alguns
enllaços poden agrupar dues monedes separades per més de
dues-centes observacions. Per aquesta raó, s’han fet dues taules
que mostren la relació entre els encunys, i la freqüència dels
enllaços, tant en l’anvers com en el revers; al nostre parer són
dues taules senzilles de consultar, pel fet que els resultats de
l’anàlisi es reflecteixen en ambdós sentits, en anvers-revers i en
revers-anvers (taules 7.4 i 7.5).
El primer que s’adverteix, tant en els enllaços anversrevers, com en els enllaços revers-anvers, és la tendència de
la freqüència al valor 1; és a dir, la majoria dels encunys, tant
d’anvers com de revers, presenten un únic enllaç; els pics
màxims es troben en set enllaços en el cas dels anversos,
[page-n-134]
estudi dels encunys: pere ii, alfons ii i jaume ii
Taula 7.4. Encunys d’anvers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II.
Encuny A Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
Encuny A Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
A1
A2
A3
A4
A5
A6
A7
1
1
1
1
1
1
2
I
I
II
III
III
III
III
A27
A28
A29
1
1
2
III
III
III
1
1
4
III
III
III
1
2
III
III
1
5
III
III
129
31
33
72
34
3
37
65
101
143
38
39
41
78
42
93
102
108
43
47
63
87
118
141
1
1
2
III
III
III
4
III
6
IV
44
84
133
46
90
48
99
135
49
50
51
61
52
53
54
91
104
105
107
55
56
114
57
58
62
64
75
82
59
3
III
2
III
3
III
1
1
2
III
III
III
1
1
5
III
III
III
1
2
III
III
6
III
1
III
A8
A9
A10
A11
A12
A13
A14
A15
A16
A17
A18
A19
A20
A21
A22
A23
A24
A25
A26
1
2
3
4
5
6
7
45
8
9
89
10
11
18
66
74
121
12
138
13
14
15
129
16
79
95
17
115
122
19
20
30
32
35
40
123
21
22
23
25
103
127
24
137
26
128
27
124
126
28
80
81
2
III
1
1
2
III
III
III
3
III
3
III
1
6
III
III
1
1
4
III
III
III
2
III
2
III
3
III
3
III
R1
R2
R3
R4
R5
R6
R7
R44
R8
R9
R44
R10
R11
R11
R64
R72
R105
R12
R80
R13
R14
R15
R121
R16
R77
R47
R17
R99
R115
R18
R19
R29
R31
R34
R39
R116
R20
R21
R22
R24
R92
R120
R23
R36
R25
R25
R26
R117
R119
R27
R78
R79
A30
A31
A32
A33
A34
A35
A36
A37
A38
A39
A40
A41
A42
A43
A44
A45
A46
A47
A48
A49
A50
R28
R30
R32
R70
R33
R35
R36
R63
R36
R68
R37
R38
R40
R76
R41
R87
R91
R91
R42
R46
R61
R. indet.
1
R102
R28
R43
R81
R93
R45
R85
R47
R64
R47
R48
R49
R50
R60
R51
R52
R53
R86
R52
R93
R52
R54
R55
R98
R56
R57
R35
R62
R73
R46
R58
115
[page-n-135]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 7.4. Encunys d’anvers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
A51
A52
A53
A54
60
67
68
69
88
70
71
73
132
76
77
92
96
136
83
97
134
85
113
86
94
98
100
106
109
110
112
111
119
120
125
130
131
139
140
142
144
145
146
147
148
149
150
151
152
153
154
155
156
158
157
180
1
1
1
2
III
III
III
III
A89
A90
1
3
VII
VII
2
VII
1
3
III
III
2
VII
1
4
III
III
159
160
175
177
161
162
163
166
164
165
171
178
167
168
169
170
171
172
173
174
176
175
179
181
182
183
185
184
186
187
188
194
189
190
191
192
193
195
196
207
214
197
198
226
199
213
200
205
201
227
202
203
1
3
VII
VII
1
1
1
1
1
1
1
2
VII
VII
VII
VII
VII
VII
VII
VII
2
VII
1
1
2
VII
VII
VII
1
1
3
VII
VIII
VIII
1
1
1
1
1
1
3
VIII
VIII
VIII
VIII
VIII
VIII
IX
3
IX
2
IX
2
IX
2
IX
1
1
IX
IX
A55
A56
A57
A58
A59
A60
A61
A62
A63
A64
A65
A66
A67
A68
A69
A70
A71
A72
A73
A74
A75
A76
A77
A78
A79
A80
A81
A82
A83
A84
A85
A86
A87
A88
116
3
III
2
III
1
1
1
1
4
III
III
III
III
III
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
III
III
III
III
III
III
III
III
III
III
III
V
V
V
V
V
VI
VI
VI
VI
VII
VII
2
VII
R59
R65
R66
R67
R83
R68
R69
R71
R123
R74
R75
R40
R75
R122
R80
R53
R124
R82
R97
R69
R88
R89
R90
R94
R94
R95
R71
R96
R113
R114
R118
? / Indet.
R122
R125
R114
R28
R103
R104
R105
R106
R107
R107
R108
R109
R110
R111
R112
R126
R127
R129
R128
R149
A91
A92
A93
A94
A95
A96
A97
A98
A99
A100
A101
A102
A103
A104
A105
A106
A107
A108
A109
A110
A111
A112
A113
A114
A115
A116
A117
A118
A119
A120
A121
A122
R130
R131
R145
R147
R132
R133
R134
R136
R132
R135
R141
R141
R137
R138
R139
R140
R142
R143
R144
R145
R147
R146
R148
R150
R141
R151
R152
R145
R153
R154
R155
R158
R155
R156
R155
R155
R157
R159
R160
R170
R177
R161
R162
R189
R163
R176
R164
R168
R161
R190
R165
R166
[page-n-136]
estudi dels encunys: pere ii, alfons ii i jaume ii
Taula 7.4. Encunys d’anvers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
A123
A124
A125
204
206
208
228
209
210
223
211
221
212
215
216
217
218
219
220
233
222
224
225
229
230
231
232
234
235
236
237
248
289
238
239
278
240
241
242
243
244
285
291
245
246
247
249
250
255
263
251
252
1
1
2
IX
IX
IX
A161
2
IX
1
2
IX
IX
2
IX
1
1
1
1
1
2
IX
IX
IX
IX
IX
IX
IX
1
1
1
1
1
1
2
IX
IX
IX
IX
IX
IX
IX
1
2
IX
IX
1
1
1
2
IX
IX
IX
IX
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
3
IX
IX
IX
IX
IX
IX
IX
IX
IX
IX
IX
1
1
2
IX
IX
IX
1
2
IX
IX
1
1
1
1
3
IX
IX
IX
IX
IX
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
IX
IX
IX
IX
IX
IX
IX
IX
IX
IX
IX
IX
IX
IX
X
3
X
1
1
1
1
2
IX
IX
IX
IX
IX
253
262
254
256
257
258
259
260
288
261
264
293
265
266
267
268
283
269
270
271
277
272
273
274
275
276
279
280
281
282
284
286
287
290
292
294
296
295
326
331
297
314
298
299
300
311
301
306
302
303
2
X
1
1
2
X
X
X
2
X
1
1
X
X
A126
A127
A128
A129
A130
A131
A132
A133
A134
A135
A136
A137
A138
A139
A140
A141
A142
A143
A144
A145
A146
A147
A148
A149
A150
A151
A152
A153
A154
A155
A156
A157
A158
A159
A160
1
1
IX
IX
R167
R169
R171
R191
R172
R173
R186
R174
R184
R175
R178
R179
R180
R181
R182
R183
R196
R185
R187
R188
R192
R193
R194
R195
R197
R190
R198
R199
R210
R243
R200
R201
R238
R202
R203
R204
R205
R206
R244
R206
R207
R208
R209
R211
R212
R217
R225
R213
R214
A162
A163
A164
A165
A166
A167
A168
A169
A170
A171
A172
A173
A174
A175
A176
A177
A178
A179
A180
A181
A182
A183
A184
A185
A186
A187
A188
A189
A190
A191
A192
A193
A194
A195
A196
A197
A198
A199
A200
R215
R224
R216
R218
R219
R220
R221
R222
R205
R223
R226
R249
R227
R228
R229
R230
R189
R189
R231
R219
R237
R232
R233
R234
R235
R236
R239
R240
R241
R242
R243
R245
R246
R247
R248
R250
R252
R251
R270
R281
R253
R268
R254
R255
R256
R265
R257
R261
R258
R250
117
[page-n-137]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 7.4. Encunys d’anvers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
A201
A202
304
305
307
321
308
309
310
312
313
315
318
316
323
317
319
320
325
322
324
332
334
327
328
329
330
333
335
405
336
337
371
695
338
339
340
341
342
430
343
344
417
345
346
396
347
382
390
453
348
370
349
423
1
3
X
X
A235
A236
1
2
XI
XI
1
1
1
1
1
2
X
X
X
X
X
X
1
1
1
2
XI
XI
XI
XI
1
2
XI
XI
2
X
1
1
2
X
X
X
1
1
3
XI
XI
XI
1
3
X
X
2
XI
1
1
1
1
1
2
X
X
X
X
X
XI
1
1
1
1
1
2
XI
XI
XI
XI
XI
XI
1
3
XI
XI
1
1
1
4
XI
XI
XI
XI
1
1
1
1
2
XI
XI
XI
XI
XI
3
XI
1
2
XI
XI
1
1
1
1
3
XI
XI
XI
XI
XI
1
2
XI
XI
3
XI
4
XI
350
351
400
352
353
354
355
454
356
357
434
358
359
360
374
395
361
451
362
363
364
365
366
367
399
368
369
372
373
381
429
445
375
383
427
376
377
378
379
380
384
385
386
424
431
387
425
428
388
418
389
3
XI
2
XI
1
XI
A203
A204
A205
A206
A207
A208
A209
A210
A211
A212
A213
A214
A215
A216
A217
A218
A219
A220
A221
A222
A223
A224
A225
A226
A227
A228
A229
A230
A231
A232
A233
A234
118
2
XI
2
XI
R259
R260
R261
R275
R262
R263
R264
R266
R267
R269
R272
R270
R270
R271
R273
R273
R273
R276
R277
R282
?
R278
R279
R272
R280
R283
R284
R343
R285
R286
R317
R589
R287
R288
R289
R290
R291
R365
R292
R293
R353
R294
R295
R333
R296
R305
R305
R383
R297
R292
R298
R358
A237
A238
A239
A240
A241
A242
A243
A244
A245
A246
A247
A248
A249
A250
A251
A252
A253
A254
A255
A256
A257
A258
A259
A260
A261
A262
A263
A264
A265
A266
R299
R300
R338
R301
R302
R303
R304
R384
R305
R306
R367
R307
R308
R309
R309
R309
R310
R381
R303
R308
R311
R312
R313
R314
R337
R315
R316
R318
R319
R323
R364
R364
R311
R324
R362
R295
R320
R288
R321
R322
R296
R325
R326
R359
R359
R327
R360
R363
R298
R354
R328
[page-n-138]
estudi dels encunys: pere ii, alfons ii i jaume ii
Taula 7.4. Encunys d’anvers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
A267
A268
391
392
693
393
407
432
394
440
397
398
401
402
403
415
404
406
408
409
410
411
412
419
413
414
416
420
421
422
426
433
435
436
437
455
438
439
694
441
442
443
444
446
448
447
449
450
452
456
459
457
1
2
XI
XI
A306
4
XII
3
XI
1
2
XII
XII
2
XI
3
XII
1
1
1
1
2
XI
XI
XI
XI
XI
1
1
1
1
1
3
XI
XI
XI
XI
XI
XI
458
460
687
690
461
462
636
463
479
609
464
465
466
467
468
520
469
654
470
471
573
472
473
474
475
651
575
476
477
478
566
480
599
481
482
483
484
485
486
487
488
489
490
491
498
492
493
494
495
496
497
569
1
1
1
1
2
XII
XII
XII
XII
XII
2
XII
1
2
XII
XII
1
1
1
3
XII
XII
XII
XII
1
1
2
XII
XII
XII
2
XII
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
1
1
1
1
1
2
XII
XII
XII
XII
XII
XII
A269
A270
A271
A272
A273
A274
A275
A276
A277
A278
A279
A280
A281
A282
A283
A284
A285
A286
A287
A288
A289
A290
A291
A292
A293
A294
A295
A296
A297
A298
A299
A300
A301
A302
A303
A304
A305
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
1
2
XI
XI
1
1
1
1
2
XI
XI
XI
XI
XI
1
1
1
1
2
XI
XI
XI
XI
XII
1
XII
R329
R330
R587
R331
R345
R345
R332
R373
R335
R336
R339
R340
R341
R341
R342
R344
R346
R347
R335
R348
R349
R355
R350
R351
R352
R356
R357
R354
R361
R366
R368
R369
R370
R385
R371
R372
R588
R374
R375
R376
R377
R276
R376
R378
R379
R380
R382
R285
R285
R334
A307
A308
A309
A310
A311
A312
A313
A314
A315
A316
A317
A318
A319
A320
A321
A322
A323
A324
A325
A326
A327
A328
A329
A330
A331
A332
A333
A334
A335
A336
A337
A338
A339
A340
A341
A342
R305
R305
R582
R582
R386
R387
R541
R370
R400
R517
R378
R387
R379
R388
R389
R389
R390
R423
R391
R392
R484
R393
R394
R395
R396
R554
R486
R397
R398
R399
R399
R401
R507
R402
R403
R404
R405
R406
R407
R408
R409
R410
R411
R412
R412
R413
R414
R415
R416
R417
R418
R481
119
[page-n-139]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 7.4. Encunys d’anvers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
A343
A344
A345
A346
A347
A348
499
500
501
502
503
504
545
505
510
506
507
508
509
511
512
513
613
514
515
516
531
517
595
674
678
684
518
519
521
522
523
524
525
526
594
527
528
529
530
586
532
533
534
653
677
535
536
537
683
538
539
540
1
1
1
1
1
2
XII
XII
XII
XII
XII
XII
2
XII
1
2
XII
XII
A381
A382
A383
A384
A385
A386
A387
A388
A389
A390
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
1
1
1
2
XII
XII
XII
XII
2
XII
1
1
2
XII
XII
XII
5
XII
1
1
1
1
1
1
1
2
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
1
1
1
2
XII
XII
XII
XII
1
1
3
XII
XII
XII
541
542
543
544
546
547
548
550
551
552
568
553
554
556
557
558
559
560
561
562
563
564
565
567
571
572
574
576
577
578
581
582
583
584
585
587
588
589
590
591
592
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
1
1
2
XII
XII
XII
2
XII
1
3
XII
XII
1
1
1
XII
XII
XII
593
611
596
597
633
666
598
600
1
1
XII
XII
A349
A350
A351
A352
A353
A354
A355
A356
A357
A358
A359
A360
A361
A362
A363
A364
A365
A366
A367
A368
A369
A370
A371
A372
A373
A374
A375
A376
A377
A378
A379
A380
120
R419
R420
R421
R391
R422
R423
R460
R424
R429
R425
R426
R427
R428
R430
R431
R432
R521
R433
R434
R435
R449
R436
R503
R573
R573
R522
R437
R438
R439
R440
R441
R442
R443
R444
R502
R445
R446
R447
R448
R448
R450
R451
R452
R556
R576
R427
R453
R454
R546
R391
R455
R456
A391
A392
A393
A394
A395
A396
A397
A398
A399
A400
A401
A402
A403
A404
A405
A406
A407
A408
A409
A410
A411
A412
A413
A414
A415
A416
A417
A418
A419
A420
A421
A422
A423
A424
R457
R458
R388
R459
R461
R462
R463
R465
R466
R467
R480
R468
R469
R470
R471
R472
R473
R474
R475
R476
R477
R478
R479
R468
R473
R483
R485
R487
R488
R468
R489
R492
R493
R495
R496
R497
R454
R498
R426
R499
R500
R500
R501
R519
R504
R505
R538
R538
R506
R508
[page-n-140]
estudi dels encunys: pere ii, alfons ii i jaume ii
Taula 7.4. Encunys d’anvers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
A425
601
620
646
685
579
602
603
604
605
606
607
608
610
612
614
638
615
616
617
619
618
621
570
622
623
624
625
626
627
580
628
629
642
630
631
632
634
635
637
639
640
641
549
643
644
555
645
647
648
658
649
650
5
XII
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
A465
A466
A467
A468
A469
A470
A471
A472
A473
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
1
1
1
1
3
XII
XII
XII
XII
XII
1
1
2
XII
XII
XII
1
2
XII
XII
1
2
XII
XII
1
1
1
1
1
2
XII
XII
XII
XII
XII
XII
1
2
XII
XII
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XIII
XIII
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
1
1
2
XIII
XIII
XIII
2
XIII
1
2
XII
XII
1
1
2
XII
XII
XII
1
1
XII
XII
652
655
656
657
659
660
661
662
663
664
665
668
669
670
671
672
679
673
675
685
676
680
681
682
686
688
689
691
692
696
697
698
700
699
701
702
739
703
723
704
705
706
707
708
709
710
712
713
714
715
716
770
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
A426
A427
A428
A429
A430
A431
A432
A433
A434
A435
A436
A437
A438
A439
A440
A441
A442
A443
A444
A445
A446
A447
A448
A449
A450
A451
A452
A453
A454
A455
A456
A457
A458
A459
A460
A461
A462
A463
A464
R509
R516
R550
R580
R489
R510
R511
R512
R513
R514
R515
R516
R518
R520
R522
R543
R523
R524
R525
R525
R513
R526
R482
R527
R528
R529
R530
R531
R532
R490
R533
R534
R546
R535
R536
R537
R539
R540
R542
R542
R544
R545
R464
R547
R548
R431
R549
R551
R521
R561
R552
R553
A474
A475
A476
A477
A478
A479
A480
A481
A482
A483
A484
A485
A486
A487
A488
A489
A490
A491
A492
A493
A495
A496
A497
A498
A499
A500
A501
A502
A503
A504
A506
A507
A508
A509
A510
R555
R558
R559
R560
R550
R562
R563
R564
R565
R566
R567
R529
R568
R569
R570
R572
R577
R572
R574
R580
R575
R567
R578
R579
R581
R583
R584
R585
R586
R590
R591
R592
R592
R593
R594
R594
R628
R595
R614
R596
R597
R598
R599
R600
R601
R602
R604
R605
R606
R607
R601
R657
121
[page-n-141]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 7.4. Encunys d’anvers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
A511
A512
A513
A514
717
718
719
720
742
721
722
724
725
763
726
727
728
729
730
731
732
743
733
734
771
735
736
737
738
750
740
741
744
745
746
747
748
749
751
752
753
754
755
757
756
758
759
760
761
762
764
765
766
767
768
769
1
1
1
2
XIII
XIII
XIII
XIII
A555
A556
A557
A558
1
1
1
3
XIII
XIII
XIII
XIV
1
1
1
2
XIII
XIII
XIII
XIII
3
XIV
1
1
1
1
1
3
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
772
773
774
775
893
876
776
832
934
777
778
779
780
817
781
1
1
1
2
XIV
XIV
XIV
XIV
2
XIV
1
3
XIV
XIV
1
2
XIII
XIII
5
XIV
1
1
1
2
XIII
XIII
XIII
XIII
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
1
1
5
XIV
XIV
XIV
7
XIV
2
XIII
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
782
783
798
879
784
814
826
914
936
785
786
787
926
843
886
957
788
805
816
900
916
872
952
789
790
791
792
883
793
869
794
795
796
887
797
799
875
1
1
1
2
XIV
XIV
XIV
XIV
2
XIV
1
1
2
XIV
XIV
XIV
1
2
XIV
XIV
A515
A516
A517
A518
A519
A520
A521
A522
A523
A524
A525
A526
A527
A528
A529
A530
A531
A532
A533
A534
A535
A536
A537
A538
A539
A540
A541
A542
A543
A544
A545
A546
A547
A548
A549
A550
A551
A552
A553
A554
122
R608
R609
R610
R611
R631
R612
R613
R615
R616
R651
R617
R615
R618
R619
R620
R621
R621
R632
R622
R623
R658
R624
R625
R626
R627
R638
R629
R630
R633
R634
R635
R636
R637
R593
R639
R640
R641
R642
R643
R645
R644
R646
R647
R648
R649
R650
R652
R645
R653
R654
R655
R656
A559
A560
A561
A562
A563
A564
A565
A566
A567
A568
A569
A570
A571
A572
A573
A574
A575
A576
A577
A578
A579
A580
A581
R659
R659
R660
R661
R721
R661
R662
R711
R755
R663
R664
R665
R666
R666
R667
R702
R668
R663
R663
R789
R669
R697
R705
R741
R741
R670
R671
R672
R751
R679
R795
R751
R673
R688
R688
R728
R743
R785
R811
R674
R675
R676
R677
R792
R678
R678
R679
R680
R662
R662
R681
R682
R787
[page-n-142]
estudi dels encunys: pere ii, alfons ii i jaume ii
Taula 7.4. Encunys d’anvers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
A582
A583
800
801
925
802
803
804
806
807
808
809
810
818
811
961
812
813
815
819
820
821
822
824
851
825
835
863
792
883
793
869
794
827
828
888
838
829
912
830
831
917
833
834
836
892
837
922
951
889
921
890
891
954
1
2
XIV
XIV
1
1
1
1
1
1
1
2
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
A613
A614
A615
A616
A617
A618
1
1
1
1
1
3
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
1
2
XIV
XIV
2
XIV
2
XIV
1
1
1
1
1
1
1
2
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
1
1
1
1
1
4
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
3
XIV
1
1
2
XIV
XIV
XIV
2
XIV
1
2
XIV
XIV
2
XIV
1
1
3
XIV
XIV
XIV
1
3
XIV
XIV
2
XIV
1
2
XIV
XIV
1
1
1
1
2
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
2
XIV
2
XIV
3
XIV
2
XIV
1
1
1
1
1
1
1
1
3
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
1
2
XIV
XIV
894
895
896
897
898
899
885
946
901
902
923
903
941
904
905
906
907
908
909
931
861
881
910
911
913
953
915
918
860
919
920
845
939
924
927
928
929
930
935
932
933
937
839
840
841
842
844
846
857
866
847
848
1
1
XIV
XIV
A584
A585
A586
A587
A588
A589
A590
A591
A592
A593
A594
A595
A596
A597
A598
A599
A600
A601
A575
A576
A577
A602
A603
A604
A605
A606
A607
A608
A609
A610
A611
A612
R683
R684
R724
R685
R686
R687
R689
R690
R691
R692
R693
R699
R694
R816
R695
R696
R698
R700
R664
R700
R701
R703
R770
R704
R714
R780
R677
R792
R678
R678
R679
R706
R707
R716
R758
R708
R739
R709
R710
R744
R712
R713
R715
R720
R678
R729
R810
R717
R748
R718
R719
R719
A619
A620
A621
A622
A623
A624
A625
A626
A627
A628
A629
A630
A631
A632
A633
A634
A635
A636
A637
A638
A639
A640
A641
A642
A643
A644
A645
A646
A647
A648
A649
A650
R722
R723
R724
R725
R726
R727
R794
R805
R729
R730
R749
R731
R800
R732
R733
R734
R735
R736
R736
R736
R676
R676
R737
R738
R740
R740
R742
R745
R778
R746
R747
R764
R798
R750
R752
R753
R716
R726
R756
R724
R754
R757
R759
R760
R761
R762
R763
R765
R765
R765
R766
R767
123
[page-n-143]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 7.4. Encunys d’anvers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
A651
A652
A653
A654
A655
A656
A657
A658
A659
A660
A661
A662
A663
A664
A665
A666
A667
A668
A669
849
850
852
853
854
855
856
858
859
862
864
865
867
868
870
871
873
874
877
945
878
949
880
882
884
963
964
984
985
989
991
938
965
966
967
968
969
970
987
971
972
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
A682
A683
A684
973
974
975
982
976
977
978
979
983
992
1
1
2
XIV
XIV
XIV
2
XIV
1
3
XIV
XIV
A688
980
1
XIV
R833
2
XIV
A689
A690
A691
A692
A693
A694
A695
A696
A697
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
1
1
1
1
6
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
3
XIV
1
1
1
1
1
1
1
1
3
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XV
1
1
2
XIV
XIV
XIV
1
2
XIV
XIV
981
986
988
990
993
994
940
942
943
956
947
948
950
955
958
959
960
962
995
998
1001
996
997
999
1000
116
117
1
1
1
1
1
1
XV
XV
XV
XV
III
III
R834
R839
R841
R842
R843
R844
R799
R801
R802
R812
R806
R807
R809
R740
R813
R814
R815
R817
? / Indet.
R845
R845
? / Indet.
? / Indet.
R846
R847
R100
R101
A670
A671
A672
A673
A674
A675
A676
A677
A678
A679
A680
A681
R768
R769
R771
R772
R773
R774
R775
R776
R777
R779
R781
R782
R783
R784
R674
R700
R786
R685
R665
R804
R788
R808
R790
R791
R793
R818
R819
R837
R838
R840
R837
R797
R820
R821
R820
R822
R823
R824
R840
R825
R826
R803
i en cinc enllaços en el cas dels reversos, però en les dues
situacions, aquest resultat apareix solament una vegada
en tota la distribució. En els anversos els enllaços solen
presentar un major nombre d’observacions, de manera que
són freqüents els valors de 2 i 3, un poc menys freqüents
els de 4, i poc freqüents els de 5 i 6. Pel que fa als reversos,
hi ha una forta tendència al valor 1, encara que el valor 2
comprén bastants enllaços; en canvi, el valor 3 resulta molt
poc freqüent, i els valors 4 i 5 resulten gairebé anecdòtics
dins del conjunt estudiat.
124
A685
A686
A687
A698
A699
A700
A701
A702
A703
A704
A705
A706
A707
A708
A709
A710
A. indet. 1
A. indet. 2
R827
R828
R829
R835
R827
R830
R831
R832
R836
R836
Aquesta distribució determina un major nombre de
relacions d’anvers cap a revers. En definitiva, es tracta
d’una tendència normal, per tal com el nombre d’anversos
sol ser des de l’Antiguitat, en qualsevol emissió de moneda
a martell, major que el de reversos, fet que s’explica pel
desgast: mentre que els encunys d’anvers, o piles, es troben
fixats al banc del moneder, els trossells o encunys de revers
són elements mòbils, i cada vegada reben un colp de mall
per a marcar els cospells. Per tant, els trossells sofreixen un
major desgast i es trenquen amb més facilitat que les piles,
[page-n-144]
estudi dels encunys: pere ii, alfons ii i jaume ii
raó per la qual han de ser substituïts de manera contínua per
exemplars nous: això provoca que un encuny d’anvers es
relacione amb un major nombre de reversos.
Amb l’estudi dels enllaços dels encunys s’ha pogut
comprovar com algunes relacions agrupen dues o més
monedes que comparteixen anvers i revers: aquesta
característica determina que les monedes implicades s’han
batut amb la mateixa parella d’encunys. Cal assenyalar que
el funcionament de la seca estableix que piles i trossells
siguen recollits al final de cada dia, per part dels guardes de
la moneda, i alhora que es custodien en una caixa fins a la
jornada següent, quan es repartiran de nou de manera aleatòria
als moneders, ja que no hi ha un ordre fixat de bestreta. El fet
de trobar dues o més monedes d’una agrupació, batudes amb
una mateixa parella d’encunys, implica diverses hipòtesis: a)
que el sistema aleatori de repartiment dels encunys no fora
tan fortuït com es pensa; b) que el nombre de moneders i, per
tant, d’encunys, treballant en el mateix moment fora reduït,
cosa que augmentaria les possibilitats de repartir la mateixa
parella d’encunys en dues jornades de faena diferents;
c) que els encunys es guardaren de manera ordenada i, en
conseqüència, les parelles d’una jornada es respectaren en
la següent; d) que les monedes implicades foren encunyades
durant la mateixa jornada de treball, la qual cosa suposaria,
atés el volum de monedes que s’han estudiat en el present
treball, que el ritme de producció diari seria molt alt. De totes
les hipòtesis plantejades, la a i la c són les que ens resulten
menys probables, perquè si el sistema de repartiment no fora
tan estocàstic o les parelles d’encunys es respectaren d’una
jornada faenera a una altra, el nombre de grossos encunyats
amb la mateixa parella d’encunys seria molt més elevat.
El nombre de moneders i d’encunys actuant alhora en una
emissió podria haver sigutreduït, però vista la quantitat de
moneda grossa encunyada i la dispersió dels encunys que
hem trobat en el depòsit del carrer de la Llibertat, el ritme de
treball hauria de ser realment considerable.
De la mateixa manera, existeixen enllaços d’encunys
entre grups bibliogràfics, és a dir, entre categories de
classificació establides per A. Badia i M. Crusafont en els seus
respectius catàlegs, principalment. Açò passa, sobretot, amb
els reversos, perquè el seu patró resulta menys variable que
el dels anversos: una moneda d’una determinada categoria
de catàleg apareix enllaçada amb una altra que pertany a
un segment del catàleg distint. Tot plegat demostra que els
canvis d’estil no són del tot determinants per a delimitar
una emissió, i que els dissenys dels reversos resulten més
reaprofitables i tenen una vida més llarga que els anversos,
que estan sotmesos a un major nombre de canvis. Aquest fet
pot estar relacionat amb dues qüestions: una d’elles, més
teòrica que pràctica, té a veure amb la necessitat de no alterar
el patró del revers, que és una còpia exacta dels diners de tern
barcelonesos, i la garantia del control que exerceix la ciutat
de Barcelona sobre la moneda grossa; l’altra és de caràcter
pràctic, ja que els reversos tenen molts menys detalls que els
anversos i, per tant, les seues variacions són menors, atés
que els únics motius que llueixen, a banda dels caràcters
de la epigrafia de la llegenda, són una creu i altres dos
punxons diferents, un per a la confecció de l’anella i l’altre
per a gravar cadascun dels punts dels grups que carreguen
els quarters. Hi ha, en última instància, menys creativitat a
l’hora de compondre els reversos.
A causa de la major durada dels motius dels reversos,
s’ha pogut documentar la reutilització d’un encuny de revers
en dos regnats distints. Es tracta de l’encuny R2, fabricat per
a fer-lo servir en el batiment encetat per Pere II, i emprat de
nou en l’emissió del seu successor, Alfons II. L’explicació
a aquest fet poc usual sembla senzilla: la continuïtat tant
en els anversos com en els reversos entre els dos regnats és
absoluta, i els únics canvis que s’introdueixen en els grossos
d’Alfons II respecte als de Pere el Gran tenen a veure amb
la substitució del nom del monarca i, en el que pareix una
curta tirada d’encunys, l’abreviatura de la paraula DEI en
la llegenda de l’anvers en temps d’Alfons el Franc. Tant en
l’anvers com en el revers, la epigrafia canvia de gòtica a
llatina, però sembla que un dels encunys de revers de Pere el
Gran seria reaprofitat, malgrat la seua llegenda bastida amb
caràcters gòtics, de manera casual o intencionada, ja que els
motius i la llegenda continuaven sent els mateixos. A més a
més, atesa la curta durada de l’emissió de Pere II, l’encuny
documentat no presenta cap marca de desgast, cosa que indica
que fou poc o gens usat. Els anversos de Pere el Gran, per la
seua banda, sí que serien rebutjats per complet, però els nous
anversos d’Alfons II mantindrien la representació del rei,
amb les mateixes característiques i la mateixa composició de
punxons que els del seu antecessor.
7.3. VALORACIONS
Realitzar una estimació del volum d’encunys resulta arriscat
i complicat, pel fet que, com ja s’ha indicat abans, la majoria
de les observacions tendeixen a agrupar un únic valor. Si
atenem a càlculs de volum d’argent durant el regnat de Jaume
II, podem fer una aproximació. Per exemple, en l’emissió
de 1327, a càrrec de Guillem Vicenç, es va autoritzar al rei
a batre una quantitat de 56.850 marcs d’argent lligats, els
quals retrien, només en unitats, 4.093.200 peces: això és,
un batiment molt elevat i de gran volum. Si acceptem que
aquesta emissió es correspon amb els tipus bibliogràfics
Cru.2155, Cru.2156 i Cru.2157, podrem acostar-nos a la
gran dispersió de les peces, ja que en el depòsit del carrer
de la Llibertat només apareixen 230 unitats d’aquests tipus
bibliogràfics o, de manera equivalent, al voltant d’un 1,80%
del càlcul teòric que s’ha fet. Li corresponen 219 encunys
d’anvers i 257 de revers, així que, amb una senzilla operació
matemàtica, podríem calcular 3.897.438,26 encunys d’anvers
i 4.573.706,09 encunys de revers necessaris per a poder dur
a terme l’emissió, unes xifres que ens semblen del tot irreals
i desviades, basades en un càlcul erroni, perquè pressuposa
que la majoria de les agrupacions/encunys tendirien cap a un
valor N = 1. Tanmateix, si acceptem els càlculs d’A. Roma,
podem apropar-nos millor als encunys que serien menesters
per a realitzar una emissió com la de l’any 1327: si un encuny
tenia una vida útil d’entre 1000 i 3000 monedes abans de
ser substituït (Roma, 2010), els encunys de l’emissió que
estem tractant haurien de situar-se entre 1.364,40 i 4.093,20,
una xifra més realista amb què hauríem pogut identificar
en el depòsit del carrer de la Llibertat entre el 2,99% i el
125
[page-n-145]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 7.5. Encunys de revers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II.
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
R1
R2
1
2
1
2
I
I
R3
R4
R5
R6
R7
R8
R9
R10
R11
3
4
5
6
7
8
9
10
11
18
12
13
14
15
16
17
19
20
21
22
23
24
25
26
128
27
28
29
141
142
30
31
32
33
34
35
36
62
37
101
137
38
39
40
41
92
42
43
44
1
1
1
1
1
1
1
1
2
II
III
III
III
III
III
III
III
III
R44
R45
R46
1
1
2
III
III
III
3
III
1
1
1
1
3
III
III
III
III
III
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
III
III
III
III
III
III
III
III
III
III
III
III
III
III
2
III
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
III
III
III
III
III
III
III
III
III
III
III
1
1
3
III
III
III
1
1
1
2
III
III
III
III
1
1
1
1
1
1
2
III
III
III
III
III
III
III
2
III
1
2
III
III
3
III
45
46
47
82
48
95
135
49
50
51
52
53
104
107
54
97
55
56
57
58
59
60
61
63
64
65
66
99
67
68
69
70
143
71
86
72
73
112
74
75
76
77
96
78
79
80
81
83
138
84
85
88
1
1
1
2
III
III
III
III
1
1
1
1
2
III
III
III
III
III
1
1
1
III
III
III
R12
R13
R14
R15
R16
R17
R18
R19
R20
R21
R22
R23
R24
R25
R26
R27
R28
R29
R30
R31
R32
R33
R34
R35
R36
R37
R38
R39
R40
R41
R42
R43
126
1
1
1
2
III
III
III
III
1
1
1
III
III
III
A1
A2
A81
A3
A4
A5
A6
A7
A8
A9
A10
A11
A11
A12
A13
A14
A15
A16
A17
A18
A19
A20
A21
A22
A23
A22
A24
A24
A25
A26
A27
A37
A74
A19
A28
A19
A29
A30
A19
A31
A49
A32
A32
A23
A33
A34
A19
A35
A58
A36
A37
A38
R47
R48
R49
R50
R51
R52
R53
R54
R55
R56
R57
R58
R59
R60
R61
R62
R63
R64
R65
R66
R67
R68
R69
R70
R71
R72
R73
R74
R75
R76
R77
R78
R79
R80
R81
R82
R83
A7
A39
A37
A49
A40
A16
A40
A41
A42
A43
A44
A45
A46
A46
A46
A59
A47
A48
A49
A49
A50
A51
A43
A37
A49
A32
A11
A40
A52
A53
A54
A55
A32
A56
A61
A29
A56
A65
A11
A49
A57
A58
A58
A35
A16
A26
A26
A59
A12
A38
A60
A54
[page-n-146]
estudi dels encunys: pere ii, alfons ii i jaume ii
Taula 7.5. Encunys de revers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
R84
R85
R86
R87
R88
R89
R90
R91
89
90
91
93
94
98
100
102
108
103
105
133
106
109
110
111
113
114
115
116
117
118
144
145
146
121
147
148
149
150
151
152
153
154
119
120
140
122
123
124
125
126
127
129
131
136
132
134
139
155
156
1
1
1
1
1
1
1
2
III
III
III
III
III
III
III
III
R128
R129
R130
R131
R132
1
1
1
1
2
VI
VI
VI
VI
VI
1
2
III
III
2
III
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
III
III
III
III
III
III
III
III
IV
IV
III
1
1
1
1
1
1
1
1
3
VI
VI
VI
VI
VI
VI
VII
VII
VII
1
1
1
2
VII
VII
VII
VII
1
2
III
III
1
1
1
1
1
1
2
III
V
V
V
V
III
III
1
1
1
1
1
1
1
1
1
4
VII
VII
VII
VII
VII
VII
VII
VIII
VIII
IX
1
1
1
1
1
1
1
2
III
III
III
III
III
III
III
III
1
1
1
1
1
2
IX
IX
IX
IX
X
X
1
1
1
1
1
III
III
III
VI
VI
157
158
159
160
161
164
162
163
165
166
167
168
169
170
171
178
182
172
173
174
175
184
176
177
179
180
181
183
185
186
187
188
189
191
192
190
193
194
195
196
197
201
198
199
200
202
203
204
205
206
207
1
1
1
2
1
1
1
1
1
X
X
X
X
X
X
X
X
X
R92
R93
R94
R95
R96
R97
R98
R99
R100
R101
R102
R103
R104
R105
R106
R107
R108
R109
R110
R111
R112
R113
R114
R115
R116
R117
R118
R119
R120
R121
R122
R123
R124
R125
R126
R127
A9
A39
A46
A36
A62
A63
A64
A36
A36
A22
A46
A38
A65
A65
A65
A66
A60
A48
A17
A. indet. 1
A. indet. 2
A37
A75
A76
A77
A11
A78
A79
A80
A81
A82
A83
A84
A85
A67
A68
A73
A17
A19
A25
A69
A25
A22
A15
A71
A58
A56
A59
A139
A86
A87
R133
R134
R135
R136
R137
R138
R139
R140
R141
R142
R143
R144
R145
R146
R147
R148
R149
R150
R151
R152
R153
R154
R155
R156
R157
R158
R159
R160
R161
R162
R163
R164
R165
R166
R167
R168
R169
R170
A88
A87
A89
A90
A91
A93
A91
A92
A94
A92
A95
A96
A97
A98
A94
A94
A105
A99
A100
A101
A102
A107
A103
A102
A103
A88
A104
A106
A106
A108
A109
A109
A110
A112
A113
A111
A114
A109
A115
A116
A117
A120
A117
A118
A119
A121
A122
A123
A119
A124
A116
127
[page-n-147]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 7.5. Encunys de revers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
R171
R172
R173
R174
R175
R176
R177
R178
R179
R180
R181
R182
R183
R184
R185
R186
R187
R188
R189
208
209
210
211
212
213
214
215
216
217
218
219
220
221
222
223
224
225
226
269
283
227
235
228
229
230
231
232
233
234
236
237
238
239
240
241
242
243
288
244
291
245
246
247
248
249
250
251
252
253
254
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
3
X
X
X
X
X
X
X
X
X
X
X
X
X
X
X
XI
XI
XI
XI
R217
R218
R219
1
1
2
XI
XI
XI
2
XI
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
1
1
1
1
1
1
2
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XII
2
XI
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
255
256
257
271
258
259
260
261
262
263
264
265
266
267
268
270
272
273
274
275
276
277
278
279
280
281
282
284
289
285
286
287
290
292
293
294
303
295
296
297
298
299
300
301
302
304
305
306
307
308
309
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
1
1
XII
XII
R190
R191
R192
R193
R194
R195
R196
R197
R198
R199
R200
R201
R202
R203
R204
R205
R206
R207
R208
R209
R210
R211
R212
R213
R214
R215
R216
128
A125
A126
A127
A128
A129
A118
A116
A130
A131
A132
A133
A134
A135
A128
A136
A127
A137
A138
A117
A175
A174
A120
A144
A125
A139
A140
A141
A142
A135
A143
A145
A146
A147
A148
A149
A150
A151
A152
A168
A153
A152
A154
A155
A156
A146
A157
A158
A159
A160
A161
A162
R220
R221
R222
R223
R224
R225
R226
R227
R228
R229
R230
R231
R232
R233
R234
R235
R236
R237
R238
R239
R240
R241
R242
R243
R244
R245
R246
R247
R248
R249
R250
R251
R252
R253
R254
R255
R256
R257
R258
R259
R260
R261
R262
R263
A158
A164
A165
A177
A166
A167
A168
A169
A161
A158
A170
A171
A172
A173
A174
A176
A178
A179
A180
A181
A182
A177
A148
A183
A184
A185
A186
A187
A146
A153
A188
A189
A190
A191
A170
A192
A200
A193
A192
A194
A195
A196
A197
A198
A199
A201
A202
A198
A202
A203
A204
[page-n-148]
estudi dels encunys: pere ii, alfons ii i jaume ii
Taula 7.5. Encunys de revers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
R264
R265
R266
R267
R268
R269
R270
310
311
312
313
314
315
316
323
326
317
318
329
319
325
320
321
322
324
327
328
330
331
332
333
335
336
456
459
337
338
339
378
340
341
342
343
370
344
345
346
376
347
384
348
349
388
350
351
352
353
354
362
1
1
1
1
1
1
3
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XIII
R304
R305
1
5
XIV
XIV
1
1
2
XIV
XIV
XIV
1
2
XIII
XIII
3
XIV
2
XIII
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
3
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIV
XIV
1
2
XIV
XIV
1
1
2
XIV
XIV
XIV
1
1
1
2
XIV
XIV
XIV
XIV
1
1
2
XIV
XIV
XIV
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XV
2
XIV
1
2
XIV
XIV
1
1
1
1
2
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
355
356
382
390
458
460
357
358
359
363
360
374
395
361
364
375
365
366
367
368
369
371
372
373
377
378
379
380
383
385
386
387
389
391
392
393
394
396
457
397
410
398
399
400
401
402
403
415
404
405
406
1
1
1
1
1
2
XV
XV
XV
XV
XV
XV
1
1
1
XV
XV
XV
R271
R272
R273
R274
R275
R276
R277
R278
R279
R280
R281
R282
R283
R284
R285
R286
R287
R288
R289
R290
R291
R292
R293
R294
R295
R296
R297
R298
R299
R300
R301
R302
R303
A205
A197
A206
A207
A194
A208
A209
A209
A193
A210
A208
A217
A211
A212
A212
A202
A213
A214
A215
A216
A218
A193
A214
A219
A220
A221
A304
A304
A222
A223
A224
A260
A225
A226
A227
A228
A233
A229
A230
A231
A258
A232
A262
A233
A234
A265
A235
A236
A237
A238
A239
A247
R306
R307
R308
R309
R310
R311
R312
R313
R314
R315
R316
R317
R318
R319
R320
R321
R322
R323
R324
R325
R326
R327
R328
R329
R330
R331
R332
R333
R334
R335
R336
R337
R338
R339
R340
R341
R342
R343
R344
A240
A241
A232
A232
A306
A306
A242
A243
A244
A248
A245
A245
A245
A246
A249
A257
A250
A251
A252
A253
A254
A222
A255
A256
A259
A261
A262
A256
A257
A262
A263
A264
A266
A267
A268
A269
A270
A231
A305
A271
A280
A272
A252
A236
A273
A274
A275
A275
A276
A220
A277
129
[page-n-149]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 7.5. Encunys de revers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
R345
407
432
408
409
411
412
413
414
416
417
418
422
419
420
421
423
424
431
425
426
427
428
429
445
430
433
434
435
436
437
463
438
439
440
441
442
443
446
448
444
447
464
449
466
437
463
438
439
440
441
442
2
XV
R376
3
XV
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XV
XV
XV
XV
XV
XV
XV
XV
XV
1
1
XV
XV
2
XV
1
1
1
1
2
XV
XVI
XV
XV
XV
1
1
1
1
1
1
1
2
XV
XV
XV
XV
XV
XV
XV
XV
2
XVII
1
1
1
1
2
XV
XV
XV
XV
XV
2
XVII
1
3
XVII
XVII
1
1
1
1
1
2
XV
XV
XV
XV
XV
XV
1
1
1
1
1
3
XV
XV
XV
XV
XV
XV
1
1
1
1
1
1
1
2
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
1
1
XV
XV
2
XV
2
XV
1
1
1
1
1
XV
XV
XV
XV
XV
443
446
448
444
447
464
449
466
450
451
452
453
454
455
461
462
465
467
543
468
520
469
470
502
538
471
472
473
474
475
476
477
478
566
479
480
481
482
483
484
485
486
487
488
489
490
491
498
492
493
494
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
1
1
1
XVII
XVII
XVII
R346
R347
R348
R349
R350
R351
R352
R353
R354
R355
R356
R357
R358
R359
R360
R361
R362
R363
R364
R365
R366
R367
R368
R369
R370
R371
R372
R373
R374
R375
R376
R377
R378
R379
R370
R371
R372
R373
R374
R375
130
A269
A269
A278
A279
A281
A281
A282
A283
A284
A229
A265
A287
A281
A285
A286
A234
A263
A263
A264
A288
A257
A264
A256
A256
A227
A289
A242
A290
A291
A292
A309
A293
A294
A270
A295
A295
A296
A299
A299
A298
A300
A310
A301
A312
A292
A309
A293
A294
A270
A295
A295
R377
R378
R379
R380
R381
R382
R383
R384
R385
R386
R387
R388
R389
R390
R391
R392
R393
R394
R395
R396
R397
R398
R399
R400
R401
R402
R403
R404
R405
R406
R407
R408
R409
R410
R411
R412
R413
R414
R415
A296
A299
A299
A298
A300
A310
A301
A312
A302
A246
A303
A232
A240
A292
A307
A308
A311
A313
A383
A314
A316
A315
A316
A346
A378
A317
A318
A319
A320
A321
A322
A323
A324
A324
A309
A325
A326
A327
A328
A329
A330
A331
A332
A333
A334
A335
A336
A336
A337
A338
A339
[page-n-150]
estudi dels encunys: pere ii, alfons ii i jaume ii
Taula 7.5. Encunys de revers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
R416
R417
R418
R419
R420
R421
R422
R423
R424
R425
R426
495
496
497
499
500
501
503
504
505
506
507
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
R463
R464
R465
R466
R467
R468
1
1
1
1
1
3
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
R427
508
535
509
510
511
512
555
513
514
515
516
517
518
519
521
522
523
524
525
526
527
528
529
530
586
531
532
533
534
536
537
588
539
540
541
542
544
545
546
547
2
XVII
1
1
1
1
2
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
1
1
1
2
XVII
XVII
XVII
XVII
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
1
1
1
1
1
2
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVIII
1
1
1
1
1
1
1
1
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
548
549
550
551
552
553
567
578
554
556
557
558
559
571
560
561
562
563
564
565
568
569
570
572
573
574
575
576
577
579
580
581
582
583
584
585
587
589
591
592
667
593
594
595
596
597
598
599
600
601
602
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
R428
R429
R430
R431
R432
R433
R434
R435
R436
R437
R438
R439
R440
R441
R442
R443
R444
R445
R446
R447
R448
R449
R450
R451
R452
R453
R454
R455
R456
R457
R458
R459
R460
R461
R462
A340
A341
A342
A343
A344
A345
A347
A348
A349
A350
A351
A417
A351
A375
A352
A349
A353
A354
A459
A355
A356
A357
A358
A359
A360
A361
A362
A363
A364
A365
A366
A367
A368
A369
A370
A371
A371
A358
A372
A373
A374
A376
A377
A415
A378
A380
A381
A382
A384
A348
A385
A386
R469
R470
R471
R472
R473
R474
R475
R476
R477
R478
R479
R480
R481
R482
R483
R484
R485
R486
R487
R488
R489
R490
R491
R492
R493
R495
R496
R497
R498
R499
R500
R501
R502
R503
R504
R505
R506
R507
R508
R509
R510
A387
A457
A388
A389
A390
A391
A402
A408
A391
A392
A393
A394
A395
A403
A396
A397
A398
A399
A400
A401
A390
A342
A440
A404
A317
A405
A321
A406
A407
A425
A446
A409
A410
A411
A412
A413
A414
A416
A418
A419
A419
A420
A367
A359
A421
A422
A423
A325
A424
A425
A426
131
[page-n-151]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 7.5. Encunys de revers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
R511
R512
R513
603
604
605
618
606
607
608
620
609
610
611
612
613
648
614
684
615
616
617
619
621
622
623
624
668
625
626
627
628
629
630
631
632
633
666
634
635
636
637
639
638
640
461
642
683
643
644
645
646
659
647
1
1
2
XVIII
XVIII
XVIII
1
1
2
XVIII
XVIII
XVIII
1
1
1
1
2
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
2
XVIII
R552
R553
R554
R555
R556
R557
R558
R559
R560
R561
R562
R563
R564
R565
R566
R567
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
1
1
2
XVIII
XVIII
XVIII
1
1
1
2
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
1
1
1
1
1
2
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
1
1
1
2
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
1
1
2
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XVIII
XVIII
XVIII
XIX
XX
XX
XX
XX
XXI
XXI
1
1
1
2
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
2
XXI
2
XXI
1
XVIII
649
650
651
652
653
654
655
656
657
658
660
661
662
663
664
665
680
669
670
671
672
673
674
678
675
676
677
679
681
682
685
686
687
690
688
689
691
692
693
694
695
696
697
698
700
699
749
701
702
703
704
705
1
1
1
XXI
XXI
XXI
R514
R515
R516
R517
R518
R519
R520
R521
R522
R523
R524
R525
R526
R527
R528
R529
R530
R531
R532
R533
R534
R535
R536
R537
R538
R539
R540
R541
R542
R543
R544
R545
R546
R547
R548
R549
R550
R551
132
A427
A428
A429
A439
A430
A431
A432
A425
A309
A433
A420
A434
A355
A462
A435
A359
A436
A437
A438
A438
A440
A441
A442
A443
A475
A444
A445
A446
A447
A448
A449
A450
A451
A422
A422
A452
A453
A308
A454
A455
A435
A456
A457
A448
A377
A458
A459
A460
A425
A469
A461
R568
R569
R570
R571
R572
R573
R574
R575
R576
R577
R578
R579
R580
R581
R582
R583
R584
R585
R586
R587
R588
R589
R590
R591
R592
R593
R594
R595
R596
R597
A463
A464
A321
A465
A374
A315
A466
A467
A468
A462
A470
A471
A472
A473
A473
A474
A482
A476
A477
A478
A478
A479
A359
A359
A480
A481
A374
A478
A483
A484
A425
A485
A306
A306
A486
A487
A488
A489
A268
A294
A222
A490
A491
A492
A492
A493
A538
A495
A496
A497
A498
A499
[page-n-152]
estudi dels encunys: pere ii, alfons ii i jaume ii
Taula 7.5. Encunys de revers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
R598
R599
R600
R601
706
707
708
709
716
710
711
712
713
714
715
717
718
719
720
721
722
723
724
727
725
726
728
729
730
731
732
733
734
735
736
737
738
739
740
741
742
743
744
745
746
747
748
750
751
752
753
754
755
756
757
765
1
1
1
2
XXI
XXI
XXI
XXI
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
R646
R647
R648
R649
R650
R651
R652
R653
R654
R655
R656
R657
R658
R659
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XXII
XXII
XXII
XXII
XXII
XXII
XXII
XXII
XXII
XXII
XXII
XXII
XXII
XXII
1
2
XXII
XXIII
3
XXIII
1
1
1
1
1
2
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
3
XXIII
2
XXIII
2
XXIII
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXII
XXII
XXII
XXII
758
759
760
761
762
763
764
766
767
768
769
770
771
772
773
774
775
876
776
796
887
777
783
798
778
820
779
877
780
817
781
782
784
785
786
787
788
789
870
790
791
861
881
792
793
837
869
794
843
795
797
799
800
2
XXIII
1
1
1
1
1
1
1
2
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
1
3
XXIII
XXIII
1
3
XXIII
XXIII
2
XXIII
1
1
1
1
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
R602
R603
R604
R605
R606
R607
R608
R609
R610
R611
R612
R613
R614
R615
R616
R617
R618
R619
R620
R621
R622
R623
R624
R625
R626
R627
R628
R629
R630
R631
R632
R633
R634
R635
R636
R637
R638
R639
R640
R641
R642
R643
R644
R645
A500
A501
A502
A503
A510
A504
A505
A506
A507
A508
A509
A511
A512
A513
A514
A515
A516
A497
A517
A520
A518
A519
A521
A522
A523
A524
A524
A525
A526
A527
A528
A529
A530
A496
A531
A532
A514
A524
A533
A534
A535
A536
A537
A530
A539
A540
A541
A541
A542
A543
A542
A550
R660
R661
R662
R663
R664
R665
R666
R667
R668
R669
R670
R671
R672
R673
R674
R675
R676
R677
R678
R679
R680
R681
R682
R683
A544
A545
A546
A547
A548
A518
A549
A551
A552
A553
A554
A510
A526
A555
A556
A557
A558
A558
A559
A579
A579
A560
A566
A566
A561
A597
A562
A669
A563
A563
A564
A565
A567
A568
A569
A570
A571
A572
A665
A573
A574
A627
A627
A575
A576
A609
A576
A577
A570
A578
A580
A581
A582
133
[page-n-153]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 7.5. Encunys de revers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
R684
R685
801
802
874
803
804
805
816
806
807
808
809
810
811
812
813
814
815
818
819
821
871
822
823
824
825
826
827
828
829
830
831
832
833
834
835
836
888
929
889
890
891
954
892
893
894
895
896
925
932
897
898
930
1
2
XXIII
XXIII
1
1
2
XXIII
XXIII
XXIII
R727
R728
R729
1
1
2
XXIV
XXIV
XXIV
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
3
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
899
900
901
922
902
903
904
905
906
907
908
909
931
910
911
912
913
953
1
1
1
1
1
1
3
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
1
1
1
3
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
2
XXIV
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIV
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
1
1
2
XXIV
XXIV
XXIV
1
1
1
1
3
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
914
955
915
916
917
918
919
920
921
923
924
926
957
927
928
933
934
935
937
838
839
840
841
842
844
845
846
857
866
847
848
849
850
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
3
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
1
1
1
1
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
R686
R687
R688
R689
R690
R691
R692
R693
R694
R695
R696
R697
R698
R699
R700
R701
R702
R703
R704
R705
R706
R707
R708
R709
R710
R711
R712
R713
R714
R715
R716
R717
R718
R719
R720
R721
R722
R723
R724
R725
R726
134
1
2
XXIV
XXIV
A583
A584
A668
A585
A586
A571
A571
A587
A588
A589
A590
A591
A592
A593
A594
A567
A595
A591
A596
A598
A666
A599
A563
A600
A601
A567
A602
A603
A604
A605
A606
A559
A607
A607
A601
A608
A603
A638
A610
A611
A612
A612
A608
A558
A613
A614
A615
A583
A640
A616
A617
A639
R730
R731
R732
R733
R734
R735
R736
R737
R738
R739
R740
R741
R742
R743
R744
R745
R746
R747
R748
R749
R750
R751
R752
R753
R754
R755
R756
R757
R758
R759
R760
R761
R762
R763
R764
R765
R766
R767
R768
R769
A618
A571
A619
A609
A620
A621
A622
A623
A624
A625
A626
A627
A627
A628
A629
A604
A630
A630
A701
A567
A567
A631
A571
A606
A632
A633
A634
A610
A620
A635
A570
A570
A636
A637
A641
A559
A639
A642
A603
A643
A644
A645
A646
A647
A634
A648
A648
A648
A649
A650
A651
A652
[page-n-154]
estudi dels encunys: pere ii, alfons ii i jaume ii
Taula 7.5. Encunys de revers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
R770
R771
R772
R773
R774
R775
R776
R777
R778
R779
R780
R781
R782
R783
R784
R785
R786
R787
R788
R789
R790
R791
R792
R793
R794
R795
R796
R797
R798
R799
R800
R801
R802
R803
R804
R805
R806
R807
R808
R809
R810
R811
851
852
853
854
855
856
858
859
860
862
862
864
865
867
868
872
873
875
878
879
880
882
883
884
885
886
938
939
940
941
942
943
944
945
946
947
948
949
950
951
952
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
R812
R813
R814
R815
R816
R817
R818
R819
R820
956
958
959
960
961
962
963
964
965
967
966
968
969
970
971
972
973
976
974
975
977
978
979
980
981
982
983
992
984
991
985
986
987
989
988
990
993
994
998
1001
999
1000
87
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXV
XXV
XXV
1
1
1
1
1
1
2
XXV
XXV
XXV
XXV
XXV
XXV
XXV
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XXV
XXV
XXV
XXV
XXV
XXVI
XXVI
XXVI
XXVI
2
XXVI
1
1
2
XXVI
XXVI
XXVI
1
1
1
1
2
XXVI
XXVI
XXVI
XXVI
XXVII
1
1
1
XXVII
XXVII
III
A600
A653
A654
A655
A656
A657
A658
A659
A632
A660
A601
A661
A662
A663
A664
A571
A667
A581
A670
A566
A671
A672
A575
A673
A618
A570
A675
A634
A695
A621
A696
A697
A681
A669
A618
A698
A699
A670
A700
A609
A571
8,96% dels encunys d’anvers i entre el 3,50% i el 10,52%
dels encunys de revers (pel que fa a la vida útil dels encunys
vegeu, a tall d’exemple, les fig. 7.1 i 7.2; quant als mètodes
de treball ràpids de gravació, que podien provocar errors en
la confecció dels encunys, dirigim a la fig. 7.3 i, per últim,
en relació amb els processos d’encunyació, vegeu el freqüent
fenomen de repicat en les monedes en la fig. 7.4).
R821
R822
R823
R824
R825
R826
R827
R828
R829
R830
R831
R832
R833
R834
R835
R836
R837
R838
R839
R840
R841
R842
R843
R844
R845
R846
R847
R. indet. 1
A697
A702
A703
A704
A592
A705
A674
A675
A676
A676
A676
A677
A678
A679
A680
A681
A682
A685
A683
A684
A685
A686
A687
A688
A689
A684
A687
A687
A675
A675
A675
A690
A679
A675
A691
A692
A693
A694
A706
A706
A709
A710
A37
Així mateix, podem comparar aquests resultats amb els
estudis anglesos sobre encunyació baixmedieval. Per exemple,
les seques de Londres i Canterbury van batre, entre setembre
de 1299 i setembre de 1300, al voltant de 31.183.200 monedes,
amb una estimació de 4.042 encunys. D’aquesta quantitat
d’encunys, 1.347 correspondrien a anversos, i cada anvers
rendiria una mitjana de 23.150 monedes, cosa que se separa
135
[page-n-155]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Figura 7.1. Exemple d’encuny trencat, anvers d’Alfons II (cat. 74;
MPV 33858).
Figura 7.2. Exemple d’encuny trencat, anvers de Jaume II (cat. 801;
MPV 34510).
Figura 7.3. Probable error de gravació en anella del revers (cat. 210;
MPV 33969).
Figura 7.4. Moneda repicada per doble colp amb el martell (cat.
172; MPV 33931).
molt de la xifra proposada per A. Roma. Entre juny i setembre
de 1300, la seca de Newcastle va batre 1.250.400 monedes,
amb només 162 encunys, dels quals 54 eren anversos: cada
anvers hauria retut entorn de 23.155 monedes. Per a finalitzar,
amb 384 encunys, 128 d’ells d’anvers, les seques de York i
Hull obrarien 4.264.800 monedes, amb un ritme de 33.319
monedes per cada encuny d’anvers. Els ritmes de substitució
d’encunys, sota aquestes condicions de treball, havien de ser
molt elevats: la seca de Durham, en 1300, va demanar el canvi
per nous encunys de dos jocs el 24 de maig, 1 joc el 31 de maig,
dos jocs l’11 de juny, 3 jocs el 17 de juny, 2 jocs els 25 de juny,
3 jocs el 2 de juliol i dos jocs el 16 de juliol. Així doncs, cada
pocs dies s’havien d’efectuar substitucions; cada joc tindria
una pila i dos o tres trossells com a mitjana. Convé remarcar
que tot això es feia només amb tres moneders treballant en
aquesta seca. A més a més, cal tindre en compte la contínua
entrega d’encunys fets per l’obridor o per diversos obridors
al llarg de la producció. La seca de York rebia cada pocs dies
jocs d’encunyació: dos trossells el 25 d’agost de 1300, un
trossell i dues piles el 27 d’agost, 4 trossells l’1 de setembre,
dues piles i dos trossells el 5 de setembre, dos trossells el 6 de
setembre; en tots els casos, sembla complir-se una mitjana 1:2
anvers-revers. Pareix que, quan els encunys estaven acabats,
els gravadors els entregaven al responsable de la casa de la
moneda (Mate, 1969: 211, 213, 215).
Per a l’emissió de Jaume II portada a terme a la seca de
Barcelona entre els anys 1318 i 1320/1321, s’autoritzaren
100.000 marcs d’argent sense lligar: si apliquem l’increment
que suposa la lliga, el total rendiria poc menys de 7,5 milions
de monedes. Si prenem com a referència aquesta xifra,
136
[page-n-156]
estudi dels encunys: pere ii, alfons ii i jaume ii
s’haurien d’haver emprat en el batiment entre 2.500 i 7.500
encunys distints, segons, novament, el càlcul d’A. Roma. Si
acceptem que aquesta emissió correspon al tipus bibliogràfic
Cru.2154, obtindríem 271 encunys d’anvers i 306 encunys
de revers, una xifra que encaixa amb la proposta anglesa que
hem vist en el paràgraf anterior (coeficient 1:13, entre 1 i dos
reversos per cada anvers; així, com que conté una fracció,
s’aproxima a una mitjana de dos exemplars per anvers, la
qual cosa dona una ràtio 1:2). Si apliquem el càlcul anglés als
anversos, tindríem una producció aproximada de 6.233.000
peces, tenint en compte que cada anvers retria unes 23.000
monedes (taula 7.6).
Si apliquem el càlcul basat en les estimacions angleses
al regnat d’Alfons II, obtenim un volum d’encunyació
d’aproximadament 1.817.000 monedes grosses d’argent. Tot
apunta al fet que és una xifra baixa, sobretot en comparació
amb les grans autoritzacions del regnat de Jaume II, però
no oblidem que es tracta d’una única emissió, relativament
curta, i amb un volum molt per baix dels següents regnats. En
tot cas, encaixa molt bé amb les estimacions de l’Anglaterra
baixmedieval: cap al 1300, la seca d’Exeter va batre 928.800
monedes amb 120 encunys, dels quals 40 corresponien a
anversos; en el cas que ens ocupa, s’han pogut identificar
79 encunys d’anvers. Si tenim en compte que els croats del
depòsit a nom d’Alfons II serien els que més van córrer
(acceptant la hipòtesi que l’atresorament es formaria cap
al regnat d’Alfons III), i els que patirien un major grau de
dispersió, la xifra mostra una bona relació amb el que va
calcular en el seu moment M. Mate (1969: 211). A partir
del resultat de volum, aplicant l’estimació d’A. Roma,
obtindríem una aproximació teòrica d’entre 18.700 i 605
encunys emprats, una xifra que, en aquest sentit, ens continua
resultant excessiva.
La dispersió dels encunys és prou alta, però, de totes
maneres, els resultats són representatius i vàlids per a realitzar
una aproximació hipotètica als volums de monedes encunyades,
o bé a partir de les dades documentals o bé des del mateix càlcul
d’encunys del depòsit del carrer de la Llibertat. En ser una
acumulació de moneda que ha circulat durant un cert temps, la
dispersió és elevada, però no massa: la concentració de diverses
monedes encunyades amb el mateix trossell o la mateixa pila
ens indica que no corregueren durant un període excessiu, motiu
que hauria afavorit l’amplària dels resultats. Tot indica que la
formació del conjunt va ser prou ràpida; manca, no obstant això,
l’estudi dels encunys d’Alfons III i Pere III per a determinar
si ha una major concentració en aquests dos regnats, fet que
ens confirmaria que les monedes d’aquests dos monarques hi
van circular poc, per tal com es van integrar amb rapidesa en
l’acumulació del carrer de la Llibertat.
La darrera qüestió que cal demanar-se és el tipus de
circulació que tingueren aquestes monedes per a no arribar
massa disperses al nostre depòsit. ¿Es traurien de la circulació a
Barcelona i ja aplegarien acumulades a València? ¿O el volum
d’emissió fou tan alt durant el primer període del croat que era
senzill que a València es trobaren diverses monedes batudes
amb el mateix encuny? ¿Podria ser, per últim, el nostre depòsit
el resultat d’un gran pagament (o pagaments) procedent de
Barcelona, i fou a la ciutat de València on, ràpidament, es van
traure els croats de la circulació?
Lluny d’aquestes qüestions sense resoldre, el major problema
que presenta el depòsit és la tendència N = 1. Per a F. J. Mora,
quan el coeficient és equivalent a 1, i la mostra té més d’un sol
exemplar, «tenemos cierto indeterminismo que nos dice que es
muy probable la existencia de más cuños, pero no nos concreta
sobre cuál es la cantidad más probable». Quan el coeficient
tendeix, en canvi, a 6, «se puede afirmar que prácticamente todos
los cuños originales se hallan presentes en la muestra» (Mora,
1979: 513-515; per al depòsit del carrer de la Llibertat, vegeu la
proposta de coeficients en la taula 7.7). En el regnat de Jaume
II, la tendència a 1 amb més d’un exemplar per categoria es
compleix en la d’anvers VI i en les de revers VIII i XX, però
no en la XVI ni en la XIX. En definitiva, en la categoria VI
d’anvers i en la VIII i XX de revers resulta molt probable que
la quantitat d’encunys siga major, però no podem determinar-la
amb exactitud . A propòsit de les categories de revers XVI i XIX,
la probabilitat és que siguen encunyacions molt curtes, potser un
únic encuny amb aquestes característiques que no torne a repetirse en tota l’emissió una volta finalitze la seua vida útil. La resta de
coeficients es troben entre els valors 1 i 2, així que la probabilitat
de tindre més encunys és segura, però s’han identificat encara,
per la qual cosa pensem que, en un futur, els estudis haurien de
tendir a l’anàlisi d’encunys dels croats a fi de crear un corpus
d’encunys que permeta realitzar càlculs de volum reals per a la
seca de Barcelona entre els segles XIII i XIV.
El coeficient també ens indica la dispersió dels encunys
de Jaume II. Les categories amb coeficient igual a 1 i N >
1 presenten una dispersió alta, perquè només s’ha pogut
identificar un sol encuny en el depòsit del carrer de la Llibertat,
però el resultat ens indica que el nombre d’encunys ha de ser
més elevat. Aquells coeficients que se situen entre els valors 1
i 2 mostren una tendència a la dispersió dels encunys més alta
com més s’acosta el valor a 1, i més baixa com més s’aproxima
a 2, per bé que en cap moment deixa de ser elevada. Comptat
i debatut, aquestes dades ens mostren un volum alt d’encunys,
com s’ha determinat en els paràgrafs anteriors.
Dissortadament, no tenim dades de volum d’argent encunyat
per al regnat de Pere II; conservem solament tres encunys
d’anvers i tres de revers, el coeficient dels quals tendeix a 1:
Taula 7.6 Estimació de volum d’encunyació a partir de les dades documentals i dels encunys localitzats.
Emissió
Volum autoritzat
Càlcul talla (72/M)
Càlcul volum M. Mate
1294
1309/1311
1317
1318-1320
1322/23-1327
6.000 marcs (sense lligar?)
100.000 marcs d’argent sense lligar (+ addició)
56.850 marcs lligats
432.000 / 449.424
7.490.000 (aprox.)
4093200
644000
6233000
5037000
137
[page-n-157]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 7.7. Resum dels coeficients de les categories
d'encunys proposades.
Categoria
I
II
III
IV
V
VI
VII
VIII
IX
X
XI
XII
XIII
XIV
XV
XVI
XVII
XVIII
XIX
XX
XXI
XXII
XXIII
XXIV
XXV
XXVI
XXVII
Coeficient anvers
Coeficient revers
1
1
1,86
6
1
1
1,5
1,25
1,29
1,46
1,48
1,28
1,18
1,49
1,4
-
1,5
1
1,23
1
1
1,08
1,21
1
1,6
1,08
1,11
1,05
1,29
1,31
1,21
1
1,12
1,16
1
1
1,12
1,1
1,21
1,19
1,13
1,25
1,33
ens indica que, tot i que en l’objecte del nostre estudi hem
identificat un sol encuny, han d’haver-ne més, però juga en
contra l’alta dispersió d’aquests en una emissió de curta durada
i, suposadament, de baix volum.
L’emissió d’Alfons II també acaba en un període de temps
breu; probablement, la seca no sofrira canvis entre el batiment
de grossos de Pere II i Alfons II, com fa suposar la immobilitat
dels tipus i dels oficials, ja que al capdavant d’ambdues
estava el mestre Berenguer de Finestres. Al capdavall, obrers
i moneders seguirien en els seus llocs, i solament hi hauria
138
una aturada per a preparar i rebre els nous encunys. Sembla
confirmar la continuïtat el fet que un revers de Pere II s’haja
reutilitzat en els nous anversos d’Alfons II. En poc menys
de cinc anys de regnat duria a terme una emissió de volum
moderat; amb tot açò, cal tindre en compte que Alfons II també
encunyà mitjos croats, en un coeficient més baix, de manera
que el càlcul s’hauria de reduir: malauradament, com els
quatre exemplars que hem conservat en el depòsit equivalen a
ràtios 1:1, amb un exemplar per cada encuny, ens resulta molt
complicat fer una estimació tant del volum d’encunyació com
dels encunys usats a la seca.
Tocant a la ràtio anversos-reversos, la xifra de 710/712
encunys d’anvers per 847/848 de revers, marca un resultat
d’1:1,19, que resulta molt baix per al que s’ha calculat en els
treballs de T. Marot i M. Clua, d’1:2,39, o per a les emissions
d’Eduard II d’Anglaterra, d’1:2,06 (Clua i Marot, 1994: 596). El
nombre de trossells és major que el de piles, com marquen tots
els estudis estadístics i documentals, però no compleix les ràtios
aproximades 1:2 – 1:3. Podríem atribuir aquest fet a la dispersió
detectada i als grans volums d’emissions, sobretot del regnat
de Jaume II, però per a assegurar-ho caldrà seguir investigant,
en el futur, sobre les encunyacions i la circulació dels grossos
barcelonesos dels segles XIII i XIV. És possible que, en aquest
sentit, que l’efecte de la mitjana haja influït de manera important i
de manera negativa, pel fet que la major part de les observacions
se situen en el valor N = 1; seria menester, llavors, localitzar
noves monedes que pogueren arreplegar-se en els tipus d’encuny
o en les categories que s’han establit en aquest treball, amb la
finalitat de renovar els càlculs presentats ací.
Quant a les relacions d’encuny, a grans trets, resulten
complicades, encara més en la relació anvers-revers que en la
relació revers-anvers. En la primera, existeixen agrupacions
de fins a set observacions de relació, mentre que en la segona,
els enllaços solen tendir a 1. És un efecte normal, atés que els
reversos tenen una vida més curta i, per tant, la variabilitat és
major; així doncs, la durada dels anversos els permet relacionarse amb més reversos, que no a l’inrevés. També s’ha detectat
que els canvis d’estil en els anversos no marquen una divisió
amb els reversos o, en poques paraules, els canvis en els
encunys d’anvers no simbolitzen un trencament amb els de
revers, que segueixen emprant-se amb diferents trossells. Sols
es produeixen canvis de grup d’anvers i revers quan hi ha
certs canvis importants en l’emissió. Per aquesta raó, distintes
agrupacions bibliogràfiques comparteixen reversos comuns.
[page-n-158]
8
Estudi epigràfic de les monedes
Poques vegades s’han realitzat estudis epigràfics de les llegendes
monetàries medievals, encara que cada volta hi ha més catàlegs
que integren la reproducció i la interpretació dels caràcters de les
monedes. Una de les primeres obres actuals a adjuntar un quadre
comparatiu de l’evolució de les lletres presents en les llegendes
de les encunyacions castellanolleoneses, entre els segles XI
i XV, va ser el Catálogo de la moneda medieval castellanoleonesa, de F. Álvarez Burgos, aparegut l’any 1998. En 2013, A.
Roma publicà un estudi epigràfic bastant més acurat també de
la moneda castellana i lleonesa, en què introduïa l’anàlisi dels
tipus monetaris existents amb trets romànics i amb trets gòtics,
de manera que realitzà una important aportació a la investigació
en individualitzar les llegendes de les monedes, reproduir els
caràcters i identificar una sèrie de sis punxons per a la confecció
de les lletres (Roma, 2010: 18). Malauradament, la brevetat del
seu estudi no permet endinsar-se en aquest aspecte, atés que es
limita solament a assenyalar aquest fet i a mostrar un llistat dels
distints tipus de llegendes que apareixen en les monedes lleoneses
i castellanes, però sense ser transcrits amb la epigrafia actual,
sinó amb la epigrafia de les peces.Recentment, cal destacar
recursos web de franc, com ara el catàleg de la moneda medieval
castellana i lleonesa anomenat Momeca, un projecte del mateix
A. Roma en què cada tipus té la seua epigrafia reproduïda en les
llegendes1. De la mateixa manera es fa amb algunes peces i tipus
del catàleg en línia Imperatrix, de nou per a la moneda castellana
i tirat endavant per A. Serrano i M. Mozo2.
Aprofitant aquests precedents, entre d’altres, es decidí fer
un esforç per a reproduir la epigrafia present en les llegendes
monetàries del depòsit del carrer de la Llibertat, per tal com els
1
2
https://monedamedieval.es/, consultat per darrera vegada en novembre de 2023.
https://wearenumismatics.com/imperatrix/, consultat per darrera
vegada en novembre de 2023.
caràcters que les componen varien amb el temps, evolucionen
i retrocedeixen, de manera que reflecteixen no només modes,
decisions i gustos de cada moment, sinó també les maneres de
gravar les lletres i el mètode de treball de la seca de Barcelona
i de totes les persones implicades en el procés de fabricació
de la moneda en els seus diferents estadis. El conjunt és tan
ampli que permet elaborar un enorme recull epigràfic per a poder classificar els diferents caràcters i estils, i aprofitar-lo per a
reproduir les llegendes en el catàleg del depòsit que acompanya
aquest treball.
8.1. ESTUDI EPIGRÀFIC
La epigrafia de les llegendes dels croats del nostre depòsit
comprén tres categories: classe A, que hem anomenat arcaica
o gòtica arcaica; classe B, llatina, heretada de les capitals clàssiques, amb un subtipus arcaic (B-I) i un evolucionat (B-II); i
classe C o gòtica, amb uns primers models primerencs (C-I) i
uns models plens més tardans, típics de les darreres emissions
de Pere III (C-II).
8.1.1. epigrafia de classe a
La classe A només es troba present en una moneda, peça cat. 3 /
MPV 33787 (tipus bibliogràfic LMC 179; vegeu la fig. 3.7), que
correspon als encunys A3 i R3. Ara per ara, es tracta d’un recull
de caràcters que solament podem trobar, entre els croats barcelonesos, en l’altre gros de la mateixa tipologia, conservat a Barcelona. Presenta característiques gòtiques, però amb una execució que
podríem anomenar diferent, que fa pensar, en alguns moments, en
la gravació de bona part de la llegenda sense punxons. Destaca
la forma arcaica del caràcter A, que pareix heretat directament
de l’escriptura murària, que es troba present, en línies generals,
en els filacteris de les pintures murals al llarg del segle XII, on
la A de tipus corbat conviu amb les clàssiques de tradició llatina
139
[page-n-159]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
de traços rectes, lleugerament oblics i amb tendència triangular
(Santiago, 2003: 88); val a dir que no és l’única que pot observarse en els filacteris i en l’escriptura librària dels segles XI al XIII:
és el cas del caràcter B, heretat de les característiques de la epigrafia visigòtica i emprat entre els segles XI i XII, sobretot.
Dins d’aquesta classe, cal mencionar els dos caràcters de
tipus uncial presents en la llegenda: d’una banda, la lletra E,
tancada, de forma rotunda, allunyada dels traços vertical i
horitzontals heretats de l’epigrafia romana; i, de l’altra, la N,
arredonida i present tant en els grossos de Montpeller de Jaume
I com en els pirrals de Sicília del seu fill. La lletra E uncial no és
gaire comuna en la numismàtica catalana: pot rastrejar-se des
de l’any 1118, almenys, en els monedatges del comtat d’Urgell
(comtat d’Ermengol VI), així com a partir de la dècada dels
seixanta del segle XIII en els grossos d’argent encunyats per
Jaume I a la seca de Montpeller. De la mateixa manera, tampoc
és massa comú el caràcter N.
Com la lletra E, el caràcter C es compon tancat per un pal
vertical a la seua dreta. Fins al segle XIII, en les llegendes monetàries dels comtats catalans no apareix el traç de tancament
o, almenys, no és gens habitual; de fet, ni els diners doblencs ni
els ternals de Jaume I el tenen en les seues respectives llegendes. El trobem entre les acaballes del segle XIII i les primeries
del segle XIV i s’empra en els pirrals sicilians o en els reials
mallorquins, moment en què la forma esdevé habitual en les
llegendes de certs tipus monetaris.
La resta de caràcters s’hereten de les capitals clàssiques,
malgrat que, en alguns casos, presenten factures poc acurades
quant a la composició. D’altra banda, la lletra G s’assembla a
la G, que es fa servir en les emissions de grossos de Montpeller
encunyats per Jaume I, així com en els pirrals sicilians de Pere
II; sembla haver estat realitzada pel gravador sense ajuda de
patrius o punxons. Fet i fet, cal esmentar el caràcter Q, idèntic
a la O, capital epigràfica clàssica, amb un afegitó particular,
una cua triangular, situada en la banda inferior; aquesta és
l’única de les emissions de grossos d’argent de Barcelona on
apareix aquest caràcter, tot i que seria utilitzat de bell nou en
la llegenda del revers de les emissions de diners ternals barcelonesos de Pere III.
En referència a la interpunció, consisteix en tres senzills
punts, efectuats cadascun amb un punxó. Sembla aparéixer
després del caràcter P de començament de la llegenda, però
aquesta part de la moneda es troba en molt mal estat.
8.1.2. epigrafia de classe b
La epigrafia de classe B es troba present en les emissions
d’Alfons II, Jaume II, Alfons III i Pere III, de manera que alterna amb els tipus gòtics (fig. 8.1). En general, imita les capitals
clàssiques romanes, especialment les que apareixen en l’àmbit
epigràfic, i presenten una enorme diversitat formal dins de
cada caràcter, causat tant per les diferents composicions (travessers rectes o oblics, a tall d’exemple) com pels errors que
hem pogut detectar en alguns encunys. La diferència principal
amb les capitals clàssiques rau en la col·locació d’un reforçament en la part superior, constituït per una línia horitzontal
amb trets eixamplats en els extrems: aquest eixamplament dels
acabaments també pot observar-se en els extrems inferiors o
cartel·les del cos de la lletra. Així doncs, el reforçament superior es documenta en l’epigrafia catalana des de finals del
140
Figura 8.1. Caràcters llatins en una llegenda de revers d’Alfons II
(cat. 4; MPV 33788).
segle IX, de manera que el tipus sense reforçament és un poc
posterior, de començaments del segle X, encara que tots dos
perduren al llarg de la Plena i la Baixa Edat Mitjana. La classe
B conté, a més a més, dos subtipus, un de variants primerenques o arcaiques, i un de variants tardanes.
Un dels caràcters amb major varietat formal és la A, un
triangle invertit materialitzat per mitjà de dues astes obliqües que
s’uneixen en l’àpex, on apareix el reforçament. Sol carregar una
barra, però en alguns casos pot, o bé, no aparéixer o bé carregar-ne
dues; el tipus sense barra (B1) és el més nombrós dins del nostre
depòsit, amb diverses variants en què el reforçament superior es
presenta separat del cos de la lletra (B1.1 i B1.2, aquest darrer
sense barra que unisca els triangles del reforçament), curt (B1.3),
travessat i superat per l’àpex, unit (B1.4), o amb els triangles
laterals separats (B1.5). La A, com s’ha dit, pot carregar una sola
barra (B2), subtipus que presenta fins a onze variants i un error de
composició, o dues barres paral·leles (B3), un possible error prou
abundant en el nostre conjunt monetari.
Sens dubte, en el caràcter A hi ha una gran variabilitat de variants i subvariants, pel fet que la seua composició resulta bastant
lliure dins del patró general. Pareix que es permet un grau molt
alt de variació, a diferència d’altres caràcters, com poden ser D, I
o O, segurament per la major senzillesa d’aquests i la seua forma
fossilitzada. El tipus principal és aquell que carrega una barra i,
a partir d’aquest, es desenvolupa amb una sèrie de variacions,
intencionals o no, que en determinen un ampli ventall; la majoria
d’aquestes no responen a una voluntat de canvi, sinó que són dos
factors els que determinen les variants i subvariants, no només
de la A, sinó de bona part d’altres caràcters d’aquesta epigrafia,
com la E o la F. En primer lloc, el mètode de gravació, en què
els encunys s’obrin amb punxons durs, de ferro acerat, sobre una
superfície també dura i metàl·lica, fet que dificulta que les línies
siguen completament rectes o que s’adapten als espais, sobretot
quan no s’empren els punxons amb formes determinades, sinó els
burins de gravació. Efectivament, açò és el que ocorre amb les
[page-n-160]
estudi epigràfic de les monedes
barres que sobrepassen les astes de la lletra: resulta fàcil que el
punxó de gravació puga lliscar sobre la superfície de l’encuny, de
manera que se n’isca de l’espai marcat.
En segon lloc, cal tindre en compte el procés de gravació,
molt repetitiu i, quan es tracta d’emissions de volum mitjà i
gran, molt ràpid a causa de les necessitats d’abastiment de la
seca. En aquest sentit, els obridors treballen amb perícia i amb
agilitat, de manera que és senzill que els punxons no s’apliquen
en els punts exactes, sinó desplaçats o inclinats. Tampoc s’ha
de deixar de banda els oblits, que donen com a resultat altres
variants no intencionals: a aquest patró sembla que responen els
caràcters A sense barra, o la manca de trets o cartel·les en algunes variants, així com les E sense barra que pareixen C.
Altres caràcters mostren diferències entre formes obertes
i tancades. És el cas de la lletra B, generada amb una asta
vertical situada a la banda esquerra, a la qual se li uneixen,
per la dreta, dues anelles, una sobre l’altra, que conformen
una composició tancada. Aquesta forma es troba present en
l’escriptura catalana, com a mínim, des del segle X, i manté el seu aspecte general fins als segles XIII i XIV. Ja en el
segle X existeixen algunes formes obertes i, sobretot, altres
en què les anelles no arriben a contactar per la banda central
amb l’asta muntant. Aquest és un tipus de composició que es
trobava en les lletres uncials i en la epigrafia de classe A. La
lletra C també es presenta oberta o tancada mitjançant un pal
vertical lateral: la segona opció és molt menys comuna que la
primera, baldament apareix més sovint en l’escriptura murària
catalana. El model monetari sense línia vertical lateral sembla
correspondre’s amb les C reforçades amb trets en els extrems
que apareixen en el segle XII i que empren les monedes comtals d’aquesta cronologia. Aquest tipus obert es troba present,
ja en el segle XIII, en els diners de Jaume I, tant de la seca de
Barcelona com de la valenciana.
Al seu torn, caràcters com D, G, I, L, O, R, S, T, V i X
hereten les seues morfologies de les capitals clàssiques, amb
lleugeres variacions pròpies de l’escriptura gòtica present en
l’epigrafia i la cartelleria murària del moment. Altres com la
N conserven trets uncials (pareguda a la de la classe A), que
apareix abans en els grossos de Montpeller de Jaume I, que fan
servir una epigrafia de transició amb caràcters uncials-gòtics
barrejats amb lletres llatines; així mateix, els pirrals sicilians de
Pere el Gran presenten, també, el mateix tipus de N.
La H s’ha interpretat de dues maneres en la transcripció de
les llegendes dels croats de Barcelona (fig. 8.2). Mentre que per
a A. Badia s’havia de transcriure com a K (opció que segueixen
els autors que han continuat eixamplant el seu catàleg en la revista Acta Numismática al llarg dels anys), altres investigadors
com M. Crusafont han optat per la transcripció h (sempre minúscula) amb un signe d’abreviatura que, en aquest cas, hauria
de representar una i volada, pel fet que la seua posició està elidint, concretament, la representació de la lletra i en la paraula
Barchinona. La forma h, minúscula, es troba ben representada
en l’escriptura dels comtats catalans des del segle IX i, en aquest
senti, conviu amb la forma majúscula del caràcter. La representació de l’abreviatura, més o menys unida al cos de la lletra, pot
fer recordar a una K, però la transcripció d’aquesta llegenda donaria com a resultat la paraula Barcknona, que no existeix en la
fonètica medieval. No dubtem, però, que es tracta d’una forma
senzilla de representar l’abreviatura.
Figura 8.2. Error de composició en un revers de Jaume II en què no
apareix el signe d’abreviatura volat en h (cat. 828; MPV 34537).
El subtipus de la epigrafia llatina que hem denominat arcaic
(B-I) apareix solament en una moneda del depòsit del carrer de
la Llibertat, la peça cat. 1206 / MPV 34990, del regnat d’Alfons III. Suposa un «retrocés» en les característiques d’aquesta
agrupació epigràfica general, ja que, en el regnat d’Alfons III,
s’encunyarien grossos amb una tipologia llatina tardana. El fet
que només aparega, a dia de hui, en una sola peça i, per tant,
en un sol encuny, ens ha de fer preguntar-nos la raó per la qual
l’entallador decidí emprar formes molt arcaiques, com la S tombada dels reials valencians de Jaume I, quan ja no es produïen
monedes amb aquesta mena de caràcters i, encara més, barrejats
amb lletres que segueixen el model llatí i altres que enllacen
amb les de tipus gòtic.
Les variants tardanes de la epigrafia de classe B (B-II) es presenten en els grossos barcelonesos d’Alfons III i de Pere III, encara
que molts caràcters que recullen la forma de la tipologia principal,
solen mostrar trets més evolucionats que els separen d’aquella.
Aquesta classe B-II sembla, de bell nou, un «pas enrere», quan ja
es produïen emissions amb llegendes gòtiques; ignorem la raó per
la qual existeixen aquestes oscil·lacions epigràfiques, uns canvis
que alternen entre els caràcters gòtics i els llatins, separats sols
per alguns talls entre emissions. De totes maneres, som conscients
que aquesta és una manera molt simplista i lineal d’explicar una
suposada evolució que no segueix un patró recte.
8.1.3. epigrafia de classe c
La epigrafia gòtica o de classe C representa el tercer gran
bloc en la classificació del depòsit del carrer de la Llibertat;
val a dir que està subdividida en una classe C-I, dedicada
a les variants primerenques que apareixen en els grossos
d’argent de Barcelona batuts per Pere II, Jaume II (fig. 8.3),
Alfons III i Pere III; i en una classe C-II, únicament en els
croats de Pere el Cerimoniós i que representa una variació
tardana, relacionada amb les darreres emissions de grossos
barcelonesos d’aquest monarca.
141
[page-n-161]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Figura 8.3. Caràcters gòtics en una llegenda de l’anvers de Jaume II
(cat. 445; MPV 34204).
Figura 8.4. En algunes ocasions apareixen quatre punts entre els
braços de la creu del anvers com en Alfons II (cat. 33; MPV 33817).
La classificació de classe C-I, que disposa d’un gran
nombre de subvariants i formes diferents, es caracteritza per
la seua enorme variabilitat (fig. 8.4). A excepció de les lletres
gòtiques de les monedes de Pere el Gran, cal explicar aquesta
tendència atenent al fet que ens trobem en el moment de màxima expansió del croat barcelonés i, en conseqüència, amb
les emissions de major volum de peces grosses, com són les
de Jaume II, Alfons III i Pere III. La variabilitat extrema té
a veure amb aquells grans volums d’emissió i, per tant, amb
les altes xifres de fabricació d’encunys, amb participació de
diverses mans i diversos tallers per a poder donar eixida a la
ingent demanda de piles i trossells per a encunyar els croats
a la seca de Barcelona, amb un ritme de producció, en alguns
moments, força accelerat; així s’expliquen els errors, els
oblits (com els que produeixen les lletres A sense travesser)
o les múltiples variacions.
En general, la epigrafia monetària de tipus gòtic (C-I), que
té moltes semblances amb els caràcters gòtics europeus, copia
la capital gòtica epigràfica que s’emprava en l’àmbit barcelonés
des del segle XIII. Tant al comtat de Barcelona com al Regne
de València es poden rastrejar les formes d’aquestes lletres en
les inscripcions sobre matèria dura; així mateix, hereta algunes
característiques formals de la gòtica librària, però creiem que
la font d’inspiració principal és l’epigrafia. Els caràcters gòtics,
en el nostre àmbit d’estudi, poden observar-se en els grossos
que Jaume I fa batre al seu nom a la senyoria de Montpeller; en
suma, després els utilitzarà el seu fill Pere per a portar a terme
les encunyacions sicilianes de pirrals i, a més, continuarà usantse, a començaments del segle XIV, en les llegendes de l’anvers
i del revers dels reials mallorquins de Jaume II de Mallorca.
Alguns tipus monetaris posteriors opten per fer servir, de manera
majoritària, els caràcters gòtics, però encara barrejats amb algunes
lletres llatines, com s’esdevé en els dobles coronats de Joan I.
Així, els retrocessos epigràfics desapareixen en el segle XV,
quan la lletra gòtica plena, que en aquest treball s’ha denominat
tardana (subtipus C-II), substitueix, en les llegendes monetàries,
els alfabets basats en les capitals llatines: succeeix això amb tots
els croats de la segona etapa fins a enllaçar amb el començament
de l’ús de les lletres humanístiques en els inicis del tercer període
de la moneda grossa barcelonesa.
Els cossos dels caràcters, ara, tendeixen a ser més arredonits i rectangulars. A tall d’exemple, passa amb la A, que
és una de les lletres que sempre presenta més variants; a diferència de l’aparença triangular de la epigrafia llatina, la A
gòtica mostra una formació rectangular amb una asta vertical
recta, situada a la dreta, i un traç sinuós, amb un ixent marcat
i un acabament en gir i arredonit, a l’esquerra. Els dos elements es componen amb un punxó particular, i estan units entre ells per un àpex que pren una forma de traç recte horitzontal i que acaba en una línia una mica allargada i, com a forma
més evolucionada, en un triangle cada volta més destacat i
allargat, sempre cap a la banda esquerra. S’han determinat
quatre variants de A: sense barra, amb una sola barra, que és
la més freqüent, amb doble barra i amb triple barra. No obstant això, en aquest cas és la H la que major varietat formal
mostra: com en els casos anteriors, presenta la forma d’una h
minúscula, que integra el signe d’abreviatura per contracció
de la paraula Barchinona, una i volada que s’assembla a una
línia obliqua, orientada a la dreta i cap amunt, acabada en
una mossa oberta amb dos braços. El semicercle inferior, que
representa el braç, sol ser arredonit. La H la podem trobar
sense signe d’abreviatura, o amb una multitud de formes diferents, separat o completament unit al cos del caràcter. No
pareix que existisca una evolució determinada dins d’aquesta
tipologia, sinó que es tracta, més aïna, d’una tendència prou
erràtica i aleatòria. Totes les formes presenten un cos recte
i en cap cas apareix una asta de estrangulada, que marcaria
una variant més avançada o tardana. Les més compactes o
gruixudes sí que poden estar relacionades amb models més
antics, i les més esveltes o estilitzades, amb models més tar-
142
[page-n-162]
estudi epigràfic de les monedes
dans; de fet, les primeres solen aparéixer en els grossos d’argent de Pere II i de Jaume II, mentre que les restants ho fan
en els d’Alfons III i Pere III, de manera que s’estableix una
diferenciació que serà més acusada en les darreres emissions
de croats de Pere el Cerimoniós.
Açò no és un fet exclusiu de la lletra A o de la H. En caràcters com B, D o G es nota una evolució des de les formes llatines, perquè no deixen de tindre base en les capitals clàssiques,
cap a models més estrangulats, arredonits i estilitzats. Altres,
com la E, es basen en la formació de la lletra C, afegint una barra central que, en algunes variants, no apareix, de manera que
resta una C oberta pel lateral. En la N, que manté els trets bàsics
descrits per a la classe B, es fa palés que l’evolució del caràcter
s’estableix des de les formes amb el cos recte cap a les formes
de cos estrangulat.
D’altra banda, s’identifiquen lletres més ornamentades,
com ara una F, senzilla i igual a la de la classe B, però amb
un ornament del braç superior molt desenvolupat cap avall,
que entra en contacte amb el braç inferior i tanca la meitat
superior de la lletra. Lletres com la I, la L, la O, la S o la T
no canvien respecte a les capitals epigràfiques llatines ni a les
de classe B, tot i que la O sí que mostra algunes variacions,
relacionades amb la confecció més redona o més angulosa de
la seua forma.
El gran canvi respecte a la classe B es produeix en la desaparició del caràcter V, substituït per la forma U: al capdavall,
representen el mateix so tots dos. Els trets essencials són els
d’una A capgirada, sense barra; l’asta principal és recta, el braç
dret sinuós i els dos elements es troben units per un àpex o pont
inferior corbat. S’ha determinat una variant arredonida, molt
més nombrosa, així com una variant angulosa, amb una punta
marcada en l’exterior del braç dret.
Comptat i debatut, caràcters com R o X presenten un grau de
variació mitjà-alt. En el darrer cas, aplega formes arcaiques, formades encara mitjançant dos traços rectes, disposats en oblic,
amb reforços lineals desenvolupats que converteixen la X en
una forma quasi tancada: aquest tipus arcaic només es troba
present en els croats de Pere II. Més evolucionada és la X amb
els quatre braços corbats i la forma general que recorda a una
espiral; per a arribar a aquesta forma s’han identificat fins a 19
variacions que van des dels braços rectes fins a diversos braços
corbats a fi d’aplegar a l’esmentada, que enllaça amb la tipologia gòtica tardana.
Les variants tardanes de la epigrafia gòtica només estan
localitzades en les últimes emissions de grossos barcelonesos
de Pere el Cerimoniós. Aquestes representen una evolució/
variació de les formes exposades en el bloc de la tipologia
C-I; el seu ventall tipològic és, però, més reduït, pel fet que
la duració d’aquest alfabet és més curta i ja no està lligat
als grans volums d’emissió manats per Pere el Cerimoniós,
sinó a les seues últimes encunyacions. El curt recorregut
d’aquesta categoria no permet classificar àmplies evolucions
dins d’ella: representa el darrer estadi de l’epigrafia gòtica
al nostre depòsit. Evidentment, manquen els tipus de croat
barcelonés més recents que s’apleguen en el CGMC i que no
es troben presents en el conjunt del carrer de la Llibertat; val
a dir que amb aquests, en definitiva, podria completar-se el
quadre epigràfic C-II.
8.2. ESTUDI DELS PUNXONS
En 1459 es va dur a terme un inventari de totes les eines que
hi havia a la seca de la ciutat de València. S’hi va realitzar un
llistat minuciós de tot allò contingut en les distintes cases o departaments de la fàbrica de moneda, entre les quals es trobava
l’anomenada casa de l’entall (Mateu i Llopis, 1936: 123):
En la casa del entall foren atrobats tots los punchons de les
letres de entallar piles e trossells martells e limes e pilons de
rodar e altres ordilles ferramentes e coses necessaries per a les
dites empremptes de monedes les quals foren atrobades en la
dita casa del entall y en poder den Garcia Gomes argenter entallador qui alli era present les quals axi mateix com les tenia
acomanades li foren acomanades e aquelles confessa tenir en
comanda per lo dit aranu çaburgada [sic] mestre de la sequa.
A més a més, en el departament de contractació hi havia
una «capça en que ha xxxj. puncho de letres» (Mateu i Llopis,
1936: 120), algunes més de les necessàries per a compondre
l’alfabet medieval. La interpretació ens fa pensar, en un primer
moment, que allò inventariat foren punxons amb la forma de la
lletra finalitzada, que es gravarien en negatiu en els encunys;
amb tot, la dificultat de dotar de resistència a formes tan elaborades, de fabricació complicada, amb gran quantitat de detalls,
i que resultaren pràctiques durant el procés de l’entall, així com
el nombre de variacions tant en forma com en posició que s’han
assenyalat en l’estudi epigràfic, ens fa plantejar-nos que no es
tracta de lletres acabades, sinó de punxons amb formes determinades que permetrien formar els diferents caràcters.
A banda d’això, l’inventari reflecteix, en la casa de l’entall,
l’existència de llimes i martells que podem suposar que podrien
tindre la mateixa forma i grandària que les eines dels argenters;
no debades, l’entallador, en aquell moment, era Garcia Gomes,
de professió argenter. Les ferramentes per a obrir les piles i els
trossells, nogensmenys, no eren seues, sinó que pertanyien a la
seca i les tenia en ús per comanda del mestre de la casa de la
moneda. Aquestes eines s’emprarien per a retocar els punxons i
els mateixos encunys, o per a gravar detalls amb martellet i un
punxó o burí, eines que al remat acabarien sent complementàries a l’ús dels punxons de lletres.
Els punxons havien de ser de ferro acerat, i anirien muntats
sobre barres que es colpejaven amb el martell per l’extrem oposat
al punxó a fi d’aconseguir la gravació de la forma. Així doncs,
per a comprovar la seua resistència solia fer-se una prova sobre
un disc de plom. Si el resultat era satisfactori, el punxó s’usava
sobre una superfície de ferro, de forma cilíndrica o troncocònica
i, en gravar-lo, s’obtenia una imatge en espill. Repetint l’operació
diverses vegades, els obridors fabricaven diversos encunys d’anvers i de revers, amb certes variacions, motius i llegendes, atés el
caràcter artesanal de l’activitat (Fontenla, 2015: 55).
En el nostre cas, s’ha procedit a l’estudi de la composició de
les principals variants de caràcters de classe A, B i C i, per consegüent, s’han identificat diversos punxons de lletres, el nombre
dels quals, en aquest sentit, encara queda lluny del joc de 31 peces
descrit en l’inventari de la seca de València en 1459. Pensem que
l’explicació podria trobar-se en la major senzillesa dels caràcters
llatins i gòtics, ja que en 1459 les llegendes es componen amb tipologies gòtiques relativament tardanes, precursores de les lletres
humanístiques i, per tant, més complexes que les dels segles XIII
i XIV; de fet, si férem un estudi de composició dels caràcters pre143
[page-n-163]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
sents en les llegendes dels menuts de billó de Jaume I, per exemple, comprovaríem com el joc de punxons seria encara menor que
l’usat per a la confecció dels caràcters dels grossos d’argent, per
la major simplicitat de les primeres. Una segona raó pot tindre
a veure amb una falta d’estudis al voltant d’aquest tema: només
podem avançar els primers resultats, així com una aproximació
primerenca a una línia d’estudi que resulta força interessant i que
no s’ha tractat massa en la bibliografia peninsular, però esperem
que en un futur puga donar resultats que permeten avançar en els
estudis epigràfics de la moneda medieval.
S’ha distingit entre punxons i traços (fig. 8.5). Hem anomenat
punxó a les formes determinades que es repeteixen, de manera
més o menys invariable, en tots els caràcters que presenten una
composició semblant; els canvis en una mateixa forma de punxó
entre lletres poden atribuir-se a diversos factors que cal tindre en
compte: l’ús de diferents jocs de punxons, amb les mateixes formes, però amb variacions en la fabricació, el seu desgast, la perícia
de l’entallador en el moment de compondre i gravar les lletres, els
possibles trencaments que puga patir l’estri, els retocs posteriors a
la gravació, el major o menor nombre d’ornaments en la lletra, o el
grau de desgast o la mala conservació de la moneda.
D’altra banda, les formes variables sense un aspecte determinat s’han anomenat traços. Un traç és una forma realitzada
amb un burí, amb l’ajuda d’un martellet, que completa les lletres compostes amb punxons. Pot ser, a tall d’exemple, la barra
d’una A o el tancament lateral d’una C, elements que mostren
una altíssima variabilitat, per tal com depenen de la mà de l’entallador i que, sovint, presenten línies poc definides que sobrepassen els cossos de les lletres on pot observar-se el titubeig o
la dificultat de l’obridor en el moment de realitzar la gravació
sobre una superfície metàl·lica dura.
Fet i fet, amb el burí es feia el retoc dels caràcters, una vegada compostos, així com l’allargament dels extrems dels caràcters per a poder donar forma als trets o ornaments que apareixen
en les parts superiors i inferiors dels cossos o, també, en punts
com la cama de la lletra R, o en el caràcter X. També s’hi pot
modificar l’aspecte d’un punxó, engrandint l’acabament i realitzant-li mosses ornamentals, com passa, per exemple, amb el
caràcter V de la classe B.
8.2.1. epigrafia de classe a
S’han detectat nou punxons distints amb els quals pot explicar-se la composició de la totalitat dels caràcters presents en la
epigrafia. Els dos punxons amb major representació són els denominats A1 i A3; són els que permeten compondre el cos de quasi
totes les lletres, així com els ponts d’unió en caràcters com A o
N i formes circulars com C, D, O i Q. Eminentment són formes
senzilles que, en el cas dels punxons A1 i A9, apareixen també
emprades en la confecció de la imatge del monarca: el punxó A1
es presenta en les línies de composició de la figura reial, mentre
que el punxó A9, un simple punt, s’usa en zones més específiques
del bust, com a tall d’exemple l’ull.
Igualment, s’ha determinat l’existència de dos traços, un de
menor longitud (traç A1) utilitzat sobretot per a la realització de
barres, i un segon de longitud major (traç A2), que es troba en el
tancament lateral de la lletra C.
Aquesta epigrafia té una forma general una mica sinuosa, pel fet que les lletres compten amb una factura un poc
irregular i asimètrica, amb engruiximents en algunes parts,
línies crebantades o, fins i tot, desplaçaments en la composició dels punxons. Aquest fet no pot atribuir-se a una manca
d’experiència, perquè els entalladors havien de ser argenters
experimentats; la raó ha de cercar-se en altres causes que van
des d’una fabricació distinta de les formes dels punxons fins a
l’estat de conservació de la peça.
8.2.2. epigrafia de classe b
Figura 8.5. Classificació del punxons.
144
En aquest cas s’han definit dotze punxons diferents amb els quals
es poden formar totes les variants principals i les subvariants identificades en l’estudi epigràfic. S’hi inclouen formes noves, com les
triangulars (punxó B2) o el cos estrangulat (punxó B11) per a les
lletres més tardanes. Els dos punxons més representats són els B1
i B4, que permeten compondre el cos de quasi totes les lletres i els
ponts d’unió en alguns caràcters, així com algunes formes circulars. El punxó denominat B5 també té una presència notable, atés
que ajuda a confeccionar les anelles de lletres com P o R.
En relació amb els traços, s’ha classificat un total de tres
formes principals distintes, i una probable. Els traços B1 i B2
apareixien ja en la epigrafia de classe A, el primer localitzat en
[page-n-164]
estudi epigràfic de les monedes
la confecció de les barres, i el segon per al tancament lateral de
certes lletres, com ara la C o la E. El tercer traç, denominat B3,
s’ha detectat només en un cas, associat al traç B1, per a poder
formar el signe d’abreviatura d’una de les formes del caràcter
H. Al capdavall, més que una forma determinada, es tracta del
resultat d’una manera de treballar que no canvia.
L’evolució de la epigrafia de tipus primerenc cap a les formes
més avançades i tardanes no substitueix els punxons emprats en
la primera, sinó que introdueix formes noves, com els punxons
B10, B11 i B12, que s’afegeixen als que ja existien i que continuen
utilitzant-se. Molts dels que estaven en la epigrafia de classe B
primerenca ja s’usaven en la classe A, de manera que pot dir-se que
no hi ha un trencament entre tots dos: les eines en les emissions de
croats barcelonesos amb llegendes de classe A i de classe B, siga
com siga el seu subtipus, són les mateixes. Això no implica que, a
poc a poc, el nombre de punxons vaja incrementant-se, al mateix
temps que augmenta la complexitat de les lletres.
8.2.3. epigrafia de classe c
En aquest cas s’han classificat dènou punxons diferents,
amb els quals es pot compondre la totalitat de les lletres, amb
les seues subvariants. S’hi han introduït algunes formes noves,
com ara el punxó C11, el C12, el C14 o el C15. Algunes de les
formes ja s’empraven en la confecció de la epigrafia de classe
B, mentre que altres, que no estaven presents en aquesta, però sí
en la de classe A, tornen a fer-se servir, com és el cas del punxó
C11/2. Punxons com els tipus C17 i C18 s’han usat en llocs com
ara la separació de les paraules de la llegenda i en la composició
del bust del rei, en l’anvers dels grossos: cal destacar la importància del punxó C18, una anella, en la representació reial, ja
que apareix en les anelles del vestit i de la corona, i també en les
dels rulls del cabell.
Quant als traços, se n’han classificat tres, dos d’ells presents
en la epigrafia de classe A (traç C1 i traç C2), ara utilitzats per
a la confecció de les barres i dels tancaments de les lletres, com
per exemple l’acabament superior recte, amb el traç C2, en algunes variants de la lletra A. El tercer, anomenat traç C3, apareixia en la epigrafia de classe B, i s’ha usat per al tancament
lateral de lletres com la C i la E.
els denominats A1/B1/C4, A4/B4/C5, A9/C17 i C18: el primer
grup és el principal per a poder conformar la forma bàsica del
bust, i el segon per a la majoria de detalls, sobretot en la composició de la corona; el tercer grup i el quart punxó es documenten en l’ull del monarca i en el seu vestit.
Les representacions de Pere II i Alfons II són idèntiques.
El bust del rei apareix coronat mirant a l’esquerra, i porta
una corona alta, oberta, amb tres anelles a l’interior i tres
remats amb forma de ramellet o card. L’ull és allargat i recte
i el cabell, amb ondulacions, es desenvolupa per darrere
de l’orella i acaba en tres anelles en disposició horitzontal,
de manera que imita el pentinat de tipus garseta. El vestit
està dividit en quatre particions, carregades amb anelles en
nombre desigual. Aquest model continua invariable fins a
les primeres emissions de Jaume II, i evoluciona cap a un
bust amb quatre particions del vestit, verticals, carregades
amb parelles d’anelles; la corona encara és oberta, però ara
apareix massissada, amb una anella central i un punt a cada
banda, rematada amb tres flors de card. El pentinat és ondulat
i finalitza en barres verticals.
El següent model redueix la grandària del bust, així que el
vestit passa a ser d’una sola partició, horitzontal, carregada amb
cinc anelles, normalment, i amb una sèrie de serrells en el coll.
La corona segueix sent idèntica a l’anterior, així com el pentinat; aquesta canvia en el model següent, en què la fulla central
del remat es troba flanquejada per dues fletxes que solen apuntar
cap amunt i compondre’s una mica obliqües (fig. 8.6). A més a
més, la corona és massissa, però bastant més baixa i fina que
abans. El pentinat continua igual i el vestit es divideix ara en
tres particions, de manera que torna a guanyar altura; cada partició lateral carrega una flor de cinc o sis pètals i la central una
creu, o una flor de cinc o sis pètals en cadascun dels tres espais.
La imatge d’Alfons III representa una transició entre les
darreres emissions de Jaume II i les de Pere el Cerimoniós.
La seua figura és igual a la descrita per a les últimes monedes
8.3. EVOLUCIÓ DE LA REPRESENTACIÓ REIAL
La representació del rei en els grossos d’argent del carrer de la Llibertat resulta prou estàtica. Aquest depòsit es pot definir com un
bloc dominat per un tipus d’imatge del monarca molt hieràtica i
bastant esquemàtica, una representació en bust (tallada a l’alçada
dels muscles), de perfil, orientada sempre cap a l’esquerra i coronada. A causa del possible reaprofitament dels models fets servir en el
batiment de croats de Pere II per a l’encunyació d’Alfons II, ambdues emissions mostren idèntiques característiques en la imatge del
rei. A partir del regnat de Jaume II, comença una evolució que suposa el canvi en la configuració del vestit del monarca, així com en
la forma de la corona, que varia d’alta i oberta a baixa i tancada; de
la mateixa manera, l’evolució del vestit continuarà documentant-se
sota els regnats d’Alfons III i Pere III.
El bust del rei està compost amb diversos punxons, usats
també en la formació dels caràcters de les llegendes. Els principals que s’empren en la configuració de la imatge del rei són
Figura 8.6. Fletxes capgirades en la corona, en Jaume II (cat. 818; MPV
34527).
145
[page-n-165]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
L’evolució, fet i fet, només es constata en els detalls, sobretot
els del vestit i els de la corona. La figura segueix sent molt
semblant des de Pere II fins a Pere III, llevat de la peça de Pere
el Gran anomenada LMC 179. Aquesta figura sols començarà a
canviar a partir de la represa de l’encunyació de croats per part
de Martí I, sota unes condicions diferents de les anteriors, en la
segona etapa del croat.
8.4. VALORACIONS FINALS
Figura 8.7. Fletxes inexistents en la corona d’ Alfons III (cat. 1332;
Corts 154).
grosses d’argent de Jaume el Just, amb alguns canvis que
marquen una mínima evolució, que implica variar les fletxes
de la corona per dues línies apuntades, o la major amplària del
cos, encara que en alguns encunys també pot resultar més estret
(fig. 8.7 i fig. 8.8). Aquest model l’hereta la primera emissió de
Pere III, que elimina els elements d’ornament que flanquegen
el remat central de la corona; aquesta, al seu torn, torna a fer-se
més fina. En els grossos de Pere III, la corona redueix la seua
grandària i el cos del rei la seua alçada, de manera que se li
atorga major protagonisme al cap i al rostre, un fet que podria
relacionar-se amb la progressiva afirmació del poder reial. El
vestit du serrells que, en un cas, es presenten de manera doble
per error, com ara en la peça cat. 2202 (fig. 8.9).
Figura 8.8. Error de composició en la corona d’ Alfons III, en què
en lloc de fletxes apareix un punt i no hi ha fulla de card al mig (cat.
1678; MPV 35187).
146
Hi hem observat com la epigrafia va augmentant en complexitat
des de la classe A fins a les classes C-I / C-II, de manera que cada
vegada s’afegeix un major nombre de variants i subvariants (fig.
8.10). El major índex de subvariants probablement es presenta
en els moments de gran volum d’emissió, que obliguen a una fabricació ràpida dels encunys per a poder proveir la seca de piles
i trossells; així, moltes de les subvariants que s’han aplegat en la
classificació epigràfica resulten errors de composició que tenen a
veure amb la celeritat del treball: potser per aquesta raó, la major complexitat epigràfica, amb el nombre més elevat de variants,
subvariants i errors, es concentra en Jaume II i Pere III, els dos
monarques que més quantitat de metall hi van encunyar per a la
fabricació de grossos. Aquests volums elevats provoquen que els
obridors treballen de manera ràpida i, sovint, una mica descurada.
Malgrat que, tal volta, un únic taller o un únic argenter puga fer-se
càrrec de la fabricació dels encunys d’una emissió, s’ha detectat
la mà de diversos argenters, possiblement els oficials i els ajudants del principal o del cap del taller; aquests segueixen el model
marcat tant pel document d’emissió com pel cap dels argenters,
de manera que introdueixen les seues pròpies variacions, moltes
vegades de manera involuntària, al nostre parer.
En referència a la composició de la epigrafia, les lletres
es conformen amb punxons de formes determinades que, si
s’apliquen certes variacions, donen forma als distints caràcters
de l’alfabet de cada classe. Els traços fins, o certes formes de
Figura 8.9. Error en un croat de Pere III, amb doble serrell en el
vestit (cat. 2202; MPV 35661).
[page-n-166]
estudi epigràfic de les monedes
Figura 8.10. Anvers de Pere III, cat. 2473, MPV 35857 (CGMC
2223j), en què s'observa l'evolució de la T de PETRUS fins a una
forma gòtica completa.
les lletres, com poden ser els tancaments de caràcters com la
C o la E, es realitzen amb burins, tant per a no empastar les
lletres, com pot succeir amb els travessers, com per la major
senzillesa i rapidesa que aporta aquest mètode de treball. Els
punxons es reutilitzen en la composició de diverses lletres,
capgirant-los per a aconseguir variacions significatives, amb
el menor esforç i en el menor temps possible, com passa amb
les lletres A i V, o N i U, per citar dos dels exemples més clars.
Tant l’ús de punxons com de burins per a certs elements, per
tant, permet estalviar temps de treball i proveir d’encunys a la
seca d’una manera més ràpida i eficient.
Els tipus principals de cada classe epigràfica no són estàtics
ni determinats per un model regular, sinó que la totalitat del
grup de variants s’inspira en models anteriors: en el cas de les
lletres de classe B en els diners, en el cas de la classe C en els
grossos de Montpeller i en els pirrals sicilians, així com en les
tendències europees generals del moment. Des dels diners de
tern barcelonesos i la epigrafia de classe A dels croats, fins a
la epigrafia de classe C i les lletres humanístiques, el nombre
de punxons augmenta de manera considerable, de forma
progressiva, perquè l’increment del seu nombre es relaciona
directament amb l’increment de la complexitat de les lletres.
En l’inventari de la seca de València, de l’any 1459, apareixien
31 punxons de lletres, pel fet que els caràcters d’aquest moment
són lletres gòtiques molt tardanes, quasi humanístiques i,
per consegüent, amb prou més detalls que les anteriors.
L’acreixement, en nombre de punxons i formes, resulta gradual
des de la epigrafia de classe A fins a les prehumanístiques de
la segona etapa del croat, i les renaixentistes, de tall clàssic, de
la tercera etapa.
Tot ben garbellat, afegirem que el model de representació
del rei és bastant estàtic, i no canvia fins al començament
de la segona etapa del gros d’argent barcelonés, que enllaça
amb els tipus del començament de la tercera etapa, amb certs
detalls heretats dels retrats renaixentistes. Del hieratisme i la
representació esquemàtica, més simbòlica que real, amb una
major importància dels seus signes de poder que del rostre,
s’acabarà passant per una etapa en què l’afermament del poder
del monarca es veurà reflectit en la pèrdua d’importància dels
elements d’ornament, sobretot del vestit, davant del rostre i
la corona, ja que la monarquia va aconseguint imposar-se,
a poc a poc, a la noblesa i als bàndols. Després d’aquesta
etapa, els models renaixentistes s’integren plenament en
els grossos d’argent: el simbolisme artificial del poder va
perdent importància en benefici d’un realisme cada vegada
major, coincidint amb una monarquia que s’ha imposat com
a institució autoritària i principal de govern. Açò té lloc en
el període de transició de la segona etapa del croat i acaba
per implantar-se, per complet, des del començament de la
tercera etapa, dos moments que, dissortadament, excedeixen
els límits d’aquest treball.
147
[page-n-167]
[page-n-168]
9
Composició metal·logràfica
Les dades que es presenten en aquest darrer capítol s’han obtingut a partir de l’anàlisi de la composició metal·logràfica
d’algunes monedes que formen part del depòsit del carrer de la
Llibertat, seleccionades com a mostra estadística del conjunt.
Les proves es van efectuar en tres moments: una primera l’any
2011, en el laboratori de restauració del Museu de Prehistòria de
València, abans d’emprendre la restauració de les més de dues
mil peces que no s’havien intervingut abans, per a esbrinar la
composició dels clorurs que s’havien d’eliminar en el procés
de recuperació de les monedes; una segona d’anàlisi de composició, paral·lela a aquells treballs, encarregada al Departament
de Química Analítica de la Universitat de València i a l’Institut
de Restauració del Patrimoni de la Universitat Politècnica de
València; i la tercera, lligada al present estudi, realitzada per
l’Institut Valencià de Conservació i Restauració de Béns Culturals (IVCR+i) l’any 2012.
9.1. ANÀLISI DELS PRODUCTES DE CORROSIÓ DE
LES MONEDES
En 2011 es va decidir portar a terme una sèrie de proves
analítiques amb la finalitat de determinar amb precisió quins
eren els productes de corrosió que afectaven les monedes del
depòsit del carrer de la Llibertat, llavors al Museu de Prehistòria de València, per a poder actuar contra aquests de la
manera més convenient: en 1994 s’havien netejat 400 de les
peces que el componen, però la resta estaven sense intervindre. En 2011 es va creure convenient finalitzar la neteja i estabilització dels grossos restants, depositats al museu, alhora
que les Corts Valencianes cedien, temporalment, les seues
400 monedes per a comprovar l’estat en què es trobaven i
catalogar-les de nou en el marc del Treball de Fi de Màster
en Restauració i Conservació de Béns Culturals 2010-2011,
de la Universitat Politècnica de València, realitzat per M. C.
Bouzas, que desenvolupava en aquell moment les pràctiques
en el laboratori de restauració del museu sota la tutorització
de la seua cap, T. Pasíes (fig. 9.1).
Per corrosió entenem el procés pel qual els metalls pateixen
la seua destrucció a causa d’agents externs, en persistisca o no
la forma; açò s’esdevé, en el cas que ens ocupa, en metalls transformats, perquè la tendència dels objectes metàl·lics és tornar
al seu estat primigeni, és a dir, al moment en què eren estables.
Els agents que més afecten els objectes metàl·lics de naturalesa
arqueològica són aquells en els quals intervé la humitat del lloc
on estan soterrats i, també, els processos electroquímics. En el
cas de les monedes, en què actuen dos metalls diferents en lliga,
la corrosió que més afecta és la de tipus galvànic: enfront de dos
metalls lligats, a causa de la diferència potencial que hi ha entre
tots dos, el metall menys noble (element catòdic) tendirà a la
corrosió amb major facilitat que el més noble (element anòdic),
la corrosió del qual és més lenta. La humitat, per la seua banda,
actuaria com a electròlit i facilitaria la corrosió, al mateix temps
que altres agents, com les sals dissoltes en l’aigua del sediment
on es troben soterrats els metalls, farien augmentar de manera
exponencial la velocitat de corrosió del metall.
Hi ha quatre característiques bàsiques que determinen el
procés de corrosió i que tenen a veure amb la velocitat d’aquest
i amb la manera en què afecta les peces metàl·liques: el contingut en aigua i la facilitat de retindre líquid per part del terreny: el
pH o potencial d’hidrogen, índex que expressa el grau d’acidesa
o alcalinitat d’una dissolució; aeració diferencial, en el qual la
porositat i la uniformitat del terreny determinen l’accés d’oxigen fins a les peces metàl·liques i, per tant, el seu major o menor grau corrosiu; i, en darrer terme, la conductivitat elèctrica,
determinada per la quantitat de sals presents en el sediment on
estan les peces.
Pel que fa a monedes com les del nostre depòsit, compostes per una lliga de coure i argent (fig. 9.2), aquest darrer, per
ser el metall més noble, hauria d’actuar com a element catòdic,
149
[page-n-169]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Figura 9.1. La corrosió de les monedes abans de la seua restauració
(MPV 35863, 35864 i 35866).
mentre que el metall menys noble, el coure, veuria accelerat el
seu procés de corrosió com a element anòdic. És evident que les
condicions del terreny van influir en el procés, però com que
s’amagaren dins d’un recipient ceràmic, la majoria apartades
del contacte directe amb la terra, el procés més important de
corrosió sembla haver sigut la galvanització. Les monedes depositades contra les parets del recipient són les més alterades,
mentre que aquelles que es trobaven en l’interior de l’acumulació no van patir les mateixes alteracions a causa dels processos
de conductivitat elèctrica.
Durant l’anàlisi de les peces es distingí entre monedes amb
un grau de corrosió baix i mitjà (aquelles que havien perdut el
llustre i aquelles que presentaven alguns productes de corrosió
només en certes parts de la superfície, respectivament), monedes amb un grau de corrosió alt (la superfície de les quals havia
quedat coberta pels productes corrosius dels metalls, amb capes
de corrosió mixtes), i blocs de monedes, d’entre dues i cinc peces, amb capes mixtes de corrosió que havien unit els croats
(Bouzas, 2011: 38-39).
Per a les analítiques químiques de productes corrosius se
seleccionà una mostra de les peces del depòsit i es consideraren
tres criteris bàsics:
1. Les monedes objecte de l’estudi havien de ser una representació de les encunyacions de cada rei present en el conjunt.
2. De cada regnat, es triarien els tipus monetaris més abundants o més repetits dins de l’acumulació.
3. En cada tipus monetari escollit s’haurien de trobar representats els diferents graus d’alteració de les monedes.
L’anàlisi es va aplicar sobre una mostra composta per duescentes monedes (de les quatre-centes) que es trobaven sense intervindre, depositades a la seu de les Corts Valencianes, i que es
demanaren en maig de 2011 per a poder acabar de completar el
tractament sobre la totalitat del depòsit. Paral·lelament, d’altra
banda, el laboratori de restauració del Museu de Prehistòria de
València actuava sobre les dues mil monedes que encara romanien sense tractament des de la localització del conjunt. D’entre
totes aquestes, se’n van seleccionar dotze per a ser analitzades.
L’anàlisi dels productes corrosius es va dur a terme en el
Departament de Química Analítica de la Universitat de València
i en l’Institut de Restauració del Patrimoni de la Universitat Politècnica de València, mitjançant la combinació de quatre tècni150
Figura 9.2. Monedes del depòsit, netes i exposades al costat d’un
marc d’argent lligat (Arxiu MPV).
ques analítiques, que també es van aprofitar per a l’anàlisi de la
composició metal·logràfica de les monedes: voltamperometria
de micropartícules (VMP), microscopi electrònic (SEM/EDX),
espectroscòpia infraroja per Transformada de Fourier (FTIR) i
microscòpia òptica amb lupa binocular de la marca Leica i sistema fotogràfic digital acoblat i il·luminació per fibra òptica bilateral, entre d’altres (Doménech et al., 2011; quant a l’aplicació
d’aquests mètodes en col·leccions numismàtiques, vegeu una
aportació més actualitzada en Álvarez Romero et al., 2016). La
inspecció visual va representar el primer pas abans d’efectuar
les proves amb les monedes, amb l’objectiu de documentar, de
manera precisa, les formacions que es trobaven en la superfície
(Bouzas, 2011: 41-42).
9.1.1. corrosió de l’argent
L’argent és un element poc reactiu des del punt de vista
químic, de manera que el sulfur de plata, provocat per
l’atac de sofres i sulfurs, esdevé el més comú que es pot
trobar en les peces arqueològiques d’argent, desllustrades i
sense brillantor a causa d’aquest agent. En les produccions
lligades, les reaccions són lleugerament distintes: en
lligues com argent-coure, el metall més noble és la plata i,
consegüentment, actuarà com a càtode, mentre que el coure
quedarà com a un element anòdic; ara bé, en barreges orargent o or-argent-coure, el procés de galvanització segueix
l’escala de corrosió de metall de menys noble a més noble.
Així doncs, el procés sempre es produeix de manera gradual,
[page-n-170]
composició metal·logràfica
començant pel metall menys noble fins al més noble, i la
mineralització de la peça sempre es produirà des de l’exterior
a l’interior i de manera intergranular, és a dir, avançant al
voltant dels grans metàl·lics, de tal manera que a mesura que
es dirigisca cap al nucli de la peça, aquesta es tornarà cada
vegada més fràgil. Al final del procés, s’haurà format una
capa corrosiva en què els productes dels dos o tres metalls
s’hauran barrejat, de manera que sovint es complica la seua
identificació a simple vista.
9.1.2. corrosió del coure
La corrosió del coure mostra un procés distint, ja que el seu avanç
intergranular fa que el metall de l’interior de l’objecte migre, a
poc a poc, a l’exterior de la peça, on es torna a depositar i provoca
que guanye en fragilitat. Els productes de corrosió més importants que afecten el coure són els òxids, els carbonats, els clorurs,
els sulfats i els sulfurs, tots ells compostos per diversos agents
químics que reaccionen de distintes maneres amb el metall.
9.1.3. resultats de les anàlisis
Una vegada inspeccionades les formacions amb la lupa binocular, l’anàlisi va detectar la presència de clorurs d’argent i diversos
productes de corrosió del coure, descoberts els primers gràcies
a la voltamperometria i els segons a l’ajuda de les proves amb
FTIR. Els resultats van indicar que els productes corrosius del
coure s’agrupaven en òxids, carbonats, clorurs i sulfats, de manera
que diferien un poc d’aquells que s’esperava trobar inicialment.
En relació amb la plata, es va detectar solament clorur d’argent
(taula 9.1).
Taula 9.1. Resum dels productes de corrosió presents en les
monedes del depòsit.
Coure
Òxids
Carbonats
Clorurs
Sulfats
Argent
Cuprita
Malaquita
Açurita
Atacamita
Clinoatacamita
Brotxantita
Clorur d'argent
9.2. ANÀLISI DE COMPOSICIÓ METÀL·LICA
9.2.1. anàlisi del departament de química analítica de
la universitat de valència i l’institut de restauració del
patrimoni de la universitat politècnica de valència
Una vegada eliminats els productes corrosius de les monedes
seleccionades, atés que que haurien influït en els resultats de les
analítiques químiques (taula 9.2), es realitzaren un total de dotze
proves en 2011, a més d’una addicional en una moneda que es
trobava partida i que es considerà adient per a poder comprovar
el contingut en argent del nucli metàl·lic. Tots els resultats que
es presenten ací pertanyen al treball de M. C. Bouzas (2011: 6680), així com a l’article publicat per l’equip que dugué a terme
les analítiques (Doménech et al., 2011).
Taula 9.2. Pèrdua de pes de les monedes de la mostra després de la
neteja dels productes de corrosió.
Mostra
Autoritat
Tipus CGMC
Pes inicial
Pes final
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
Alfons II
Alfons II
Alfons II
Jaume II
Jaume II
Jaume II
Alfons III
Alfons III
Alfons III
Pere III
Pere III
Pere III
CGMC 2148
CGMC 2148
CGMC 2148
CGMC 2154e
CGMC 2154e
CGMC 2154e
CGMC 2184b
CGMC 2184b
CGMC 2184b
CGMC 2220b
CGMC 2220b
CGMC 2220b
3,134
3,215
3,14
3,358
3,166
3,18
3,327
3,265
3,202
3,294
3,357
3,178
3,015
3,011
3,019
2,916
3,049
3,128
3,095
3,205
3,114
3,227
3,039
3,077
El mètode de treball va consistir en l’anàlisi de la superfície
metàl·lica de les monedes, amb la idea de poder determinar els
elements que van constituir la lliga dels metalls dels quals estan
compostos els croats. Es partia de la hipòtesi que es trobaria,
uniformement, en les dotze monedes, un 96% de plata i un 4%
de coure per cada gros i, si existien desviacions, que aquestes
foren causades per la presència d’altres metalls residuals i impureses, com a conseqüència del procés de fosa propi de les seques
baixmedievals. Nogensmenys, els resultats van començar a ser
diferents des de la primera prova amb SEM/EDX.
Com es pot apreciar en la taula 9.3, la plata fou el metall més
abundant en la composició dels grossos, però no en el percentatge que s’esperava, per sota del 96% amb què s’havia plantejat la
hipòtesi del treball. La lliga de coure també apareixia, a excepció de les mostres 1, 2 i 6, bastant per davall del 4% de la idea
inicial. Els resultats, doncs, es trobaven entre un 10% i un 15%
per sota de les disposicions d’encunyació del croat barcelonés
i les proporcions manades a partir de l’any 1285 (onze diners i
mig d’argent amb un fi d’onze diners i mig). A més a més, en
nou de les dotze mostres es va trobar un element insospitat, el
mercuri (Hg), que, en la mostra 3, assolia fins a un percentatge
Taula 9.3. Resum dels resultats obtinguts amb la prova del SEM/
EDX en 2011.
Mostra Ag (%) Cu (%)
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
87,91
85,75
64,88
41,41
80,65
79,53
79,05
81,21
65,05
79,13
82,31
79,75
3,58
4,06
1,93
1,49
2,10
3,66
2,48
2,92
1,65
2,94
2,54
2,89
Hg (%) Regnat
29,41
0,38
0,85
1,31
1,08
1,26
19,23
0,53
1,67
Alfons II
Alfons II
Alfons II
Jaume II
Jaume II
Jaume II
Alfons III
Alfons III
Alfons III
Pere III
Pere III
Pere III
Tipus
CGMC 2148
CGMC 2148
CGMC 2148
CGMC 2154e
CGMC 2154e
CGMC 2154e
CGMC 2184b
CGMC 2184b
CGMC 2184b
CGMC 2220b
CGMC 2220b
CGMC 2220b
151
[page-n-171]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 9.4. Resum dels resultats de l’anàlisi de la mostra 1 (2011).
Mostra
1
2
3a
3b
3c
4
5
6a
6b
6c
7
8
9a
9b
9c
10
11
12
Ag (%)
Cu (%)
S (%)
Hg (%)
Fe (%)
Si (%)
Al (%)
87,91
85,75
64,88
58,70
91,47
79,73
80,65
79,53
77,94
82,55
79,05
81,21
65,05
79,04
55,03
79,13
82,31
79,75
3,58
4,06
1,93
1,59
2,78
1,69
2,10
3,66
2,33
2,80
2,48
2,92
1,65
2,32
1,41
2,94
2,54
2,89
1,63
0,85
0,36
0,52
2,45
1,95
1,11
1,16
0,73
1,52
0,15
0,32
0,41
0,35
0,35
0,39
0,38
29,41
36,75
3,29
1,35
0,85
1,31
2,20
1,08
1,26
19,23
4,26
29,33
0,53
1,67
0,39
-
0,05
0,07
0,14
0,20
0,27
0,16
0,15
0,19
0,13
0,33
0,07
-
del 29,41% i que en la mostra 9 arribava al 19,23%. Aquestes
mostres analitzades corresponien a monedes dels regnats d’Alfons II i Alfons III respectivament; la resta de percentatges se
situaven entorn del 0,50% i 1,50%, i només en tres casos, el de
les mostres 1, 2 i 11, no s’hi trobava present (per a un resum dels
resultats, vegeu la taula 9.4). Per als investigadors que portaren
a terme els experiments, la presència del mercuri seria una prova molt primerenca dels processos d’amalgama de l’argent, que
eren molt poc comuns o inexistents fins al segle XVI, un plantejament que no compartim ja que pensem que l’existència del
mercuri en les proves ha de poder explicar-se per altres causes
encara no massa clares.
Mostra 1
Prova efectuada sobre una moneda d’Alfons II, tipus CGMC
2148, sense número de catàleg i que no s’ha pogut identificar en
el conjunt. La mostra s’ha pres en l’anvers i s’ha agafat el punt
sobre el rostre del monarca (fig. 9.3).
La plata és l’element majoritari, seguit, en pes, pel coure,
metalls que formen la lliga dels croats. Just per davall hi ha dos
elements més, l’oxigen i el carboni, en aquest ordre, la presència
dels quals és prou comuna en la resta de les proves efectuades;
Figura 9.3. Imatge d’electrons secundaris i retrodispersats de l’àrea
analitzada en la mostra 1 (Bouzas, 2011).
152
Mg (%)
0,32
0,39
0,20
0,14
0,34
0,28
0,31
0,33
0,31
0,30
0,28
0,20
0,27
0,12
0,30
0,35
0,36
Na (%)
O (%)
C (%)
0,89
0,63
-
3,46
5,75
0,90
0,78
0,28
1,06
12,93
12,54
13,88
12,28
13,73
12,01
11,87
12,03
12,02
14,11
12,09
12,80
2,60
2,23
2,33
2,03
1,32
13,3
1,21
1,32
1,91
1,64
1,69
1,33
1,69
1,67
1,74
2,45
1,56
1,82
açò pot explicar-se pel mateix mecanisme dels experiments. Finalment, resulta significativa la presència del sofre, baldament
en en un percentatge molt reduït. La resta d’elements són, pràcticament, residuals.
Mostra 2
L’àrea analitzada s’ha pres del rostre del monarca, com en la
prova anterior. Aquesta s’ha efectuat, de nou, sobre una moneda sense numeració de catàleg coneguda, de manera que no
ha pogut ser identificada. S’ha triat una peça d’Alfons II, tipus
CGMC 2148 (fig. 9.4).
En aquesta prova apareix el sodi (Na) i un percentatge d’oxigen més elevat que el de coure: aquest resultat només podria explicar-se en relació amb el mateix experiment. La composició entra dins dels paràmetres de la normalitat quant a percentatges dels
elements, de manera que l’argent es troba en la posició més alta.
Mostra 3
En aquest cas es van agafar tres punts d’anàlisi: el 3a, com en els
casos anteriors, en el rostre del monarca, mentre que els punts
3b i 3c corresponen a detalls dins la mateixa àrea, un a l’exterior
Figura 9.4. Imatge d’electrons secundaris i retrodispersats de l’àrea
analitzada en la mostra 2 (Bouzas, 2011).
[page-n-172]
composició metal·logràfica
En l’espectre analític de la mostra, el pic d’argent supera la
presència dels altres elements, la qual cosa representa la tendència normal en monedes grosses amb una composició majoritària
d’aquest metall. Ací a torna a aparéixer el mercuri, però en un
percentatge bastant baix, un 1,35%. El pes del coure és també
baix, i l’anàlisi el retorna com a òxid de coure (CuO).
Figura 9.5. Imatge d’electrons retrodispersats de les zones 3a, 3b i
3c sotmeses a anàlisi, respectivament (Bouzas, 2011).
del retrat i l’altre sobre el bust del rei (fig. 9.5). Les proves es
realitzaren sobre una peça d’Alfons II, tipus bibliogràfic CGMC
2148, sense número de catàleg indicat.
És interessant comprovar la diferència dels resultats depenent
del punt elegit per a realitzar l’anàlisi. Mentre que en les àrees 3a i
3b el pes del mercuri és relativament elevat (29,41% i 36,75%, respectivament), la prova 3c conté un percentatge reduït de mercuri, a
penes del 3,29%, molt per sota dels dos casos anteriors. Els pics de
mercuri de les proves 3a i 3b esdevenen una mica desconcertants,
sobretot perquè sobrepassen el pes del mateix coure i abaixen el
percentatge d’argent en la composició de la moneda. No obstant
això, la mostra 3c torna a nivells elevats de composició en plata,
fins al 91,47%, i de coure, amb el 2,47%, un poc per davall del que
s’esperava trobar en la hipòtesi de partida (96% de plata i 4% de
coure, recordem), però dins dels paràmetres normals.
La variació extrema dels pics percentuals de mercuri, depenent
de les àrees analitzades, pareix que indica un repartiment del mercuri força desigual, de manera que, ara per ara, pot descartar-se el
plantejament que es tracte de banys d’aquest element, que haurien
deixat un rastre un poc més homogeni; amb tot, es tracta d’una
tècnica molt perillosa d’emprar en les seques baixmedievals, encara que alguns tractats, com el De diuersis artibus de Teòfil ens
indiquen l’ús de l’argent viu, expressió amb què s’anomenava el
mercuri, per a certs treballs d’argenteria; també és ben conegut el
seu ús en amalgama per al treball de l’or i l’aplicació de daurats
(Segarrés, 2015: 55, 383, 398-401). La seua presència a les nostres
monedes ha d’estar lligada a altres factors que ens resulten, a dia de
hui, desconeguts o, almenys, incerts. Finalment, el percentatge de
la resta d’elements que apareixen en els resultats és residual.
Mostra 4
Es va efectuar la prova concentrant l’àrea d’anàlisi en el centre
del rostre del monarca, quasi al voltant de l’ull. Es tracta d’una
moneda sense identificació de catàleg, com les anteriors, que
pertany al regnat de Jaume II, tipus CGMC 2154e (fig. 9.6).
Figura 9.6. Imatge d’electrons secundaris i retrodispersats de l’àrea
analitzada en la mostra 4 (Bouzas, 2011).
Mostra 5
Com en el cas anterior, la prova es fa en un punt centrat del rostre del rei Jaume II i, de nou, en l’anvers d’una moneda del tipus
CGMC 2154e, que no té número de catàleg conegut per a poder
ser identificada (fig. 9.7).
Figura 9.7. Imatge d’electrons secundaris i retrodispersats de l’àrea
analitzada en la mostra 5 (Bouzas, 2011).
La presència de mercuri es redueix respecte als resultats
obtinguts en les tres peces del regnat d’Alfons II de la mostra 3.
El pic d’argent és més alt que en la mostra 4 (80,65%), mentre
que el mercuri apareix en una quantitat pràcticament residual,
0,85%, per davall d’elements com el carboni o el sofre (1,21% i
1,95%, respectivament). El coure es troba una mica més elevat
(2,10%), encara que la seua presència continua sent escassa
en relació amb la composició metàl·lica intrínseca que hauria
de tindre la moneda, fet que es pot explicar pels processos
corrosius i de pèrdua de matèria. El coure, en ser afectat per la
corrosió, pot migrar cap a la superfície de la moneda, formant
pàtines que, en el moment de la restauració, s’han d’eliminar
per a estabilitzar la peça.
Mostra 6
Es van prendre tres mostres en l’àrea del rostre del monarca:
una general en la zona de la galta, una segona de detall en la
galta i una tercera, també de detall, en el nas. Les tres proves
van fer-se sols en l’anvers d’una moneda sense número de catàleg conegut, tipus CGMC 2154e, que pertany al regnat de
Jaume II (fig. 9.8).
En aquestes tres proves, els pics d’argent tornen a ser elevats,
mentre que els percentatges de coure es mantenen estables, tot i
que bastant per davall del 4% que s’havia previst en la hipòtesi de
partida. Es comproven variacions en el percentatge de plata depenent de la zona analitzada, la qual cosa ens indica que l’argent no es
troba depositat de manera uniforme, i que alhora podria tindre molt
a veure amb un procés de fosa que no barreja de manera homogènia
els metalls amb els riells, com és normal per a treballs artesans i
manuals. Tocant al mercuri, el trobem només en dues de les zones
153
[page-n-173]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Figura 9.8. Imatge d’electrons retrodispersats de les zones 6a, 6b i
6c sotmeses a anàlisi, respectivament (Bouzas, 2011).
analitzades, la general i la galta del monarca (6a i 6b, respectivament), en nivells baixos si ho comparem amb els resultats que s’obtenien en la mostra 3, d’Alfons II, però elevats en comparació amb
les dues monedes de Jaume II, mostres 4 i 5. Cal assenyalar que
en la mostra 6b, el percentatge de plata (2,20%) s’aproxima molt
al del coure (2,33%). Com en la resta de casos, els altres elements
resulten residuals.
Mostra 7
Novament, es pren la mostra en l’anvers de la moneda, que se
centra en el rostre del rei. La peça elegida del grup d’Alfons III,
tipus CGMC 2184b, tampoc té un nombre de catàleg conegut
(fig. 9.9). El mercuri torna a trobar-se present, fet que ens indica
la repetició, respecte al regnat de Jaume II, de certs aspectes en
l’arribada del metall a la seca o en la fabricació dels grossos
d’argent. De fet, per bé que en una proporció baixa (1,08%), el
mercuri continua en nivells similars als del regnat de Jaume II, i
sols un poc per davall d’elements comuns com el sulfur (1,52%)
i el carboni (1,69%). La proporció d’argent no és gaire alta, un
79,05%, mentre que el coure es manté, més o menys, en els
nivells ja presents en els croats de Jaume II.
Figura 9.9. Imatge d’electrons secundaris i retrodispersats de l’àrea
analitzada en la mostra 7 (Bouzas, 2011).
Mostra 8
Aquesta huitena mostra es va prendre en l’anvers d’una moneda
d’Alfons III, tipus CGMC 2184b, sense numeració de catàleg
coneguda; el punt de referència es va centrar en el rostre del
monarca, com s’havia fet en els casos anteriors (fig. 9.10).
El pic percentual de la plata és més alt que en la prova anterior
(81,21%), de la mateixa manera que el coure, que presenta ací
un pes major que en l’anterior peça d’Alfons III (2,92%). Aquest
reajustament dels percentatges, es troba relacionat amb la baixada
d’elements com l’oxigen, ara situat en el 12,01%, a diferència
dels nivells alts que tenia en altres proves. En aquest sentit, el
percentatge de mercuri també descendeix i es queda en un 1,26%,
154
Figura 9.10. Imatge d’electrons secundaris i retrodispersats de
l’àrea analitzada en la mostra 8 (Bouzas, 2011).
un poc més elevat que en la moneda anterior, però per sota dels
resultats obtinguts per als regnats previs. Tanmateix, encara és
una xifra a tindre en compte en aquest moment, perquè es troba
quasi al mateix nivell que el carboni (1,33%).
Mostra 9
A diferència dels casos anteriors, la prova s’efectuà sobre
l’anvers i també el revers d’una moneda d’Alfons III, tipus bibliogràfic CGMC 2184b, sense número de catàleg conegut (fig.
9.11). Es van prendre tres punts d’anàlisi: un general en el rostre del monarca (9a), un en la barbeta del rei (9b) i un darrer
en el revers, entre els tres punts del motiu d’un dels quadrants
d’aquesta cara de la moneda (9c).
Aquesta és una de les mostres més interessants pels seus
resultats. La zona 9a es va agafar com a mostra general i donà
un percentatge d’argent que resultava molt baix (65,05%), així
com de coure (1,65%), mentre que el percentatge de mercuri
es disparava respecte a totes les altres mostres fins a un nivell
molt elevat (19,23%). Aquest resultat contrasta amb la prova
de detall realitzada sobre la barbeta del monarca (9b), en què
els percentatges d’argent i de coure s’estabilitzaven (79,04% i
2,32%, respectivament) en relació amb les proves dutes a terme
en les monedes anteriors. Cal que seguim preguntant-nos la raó
per la qual el repartiment dels elements és tan desigual en les
àrees generals respecte a les zones de detall.
En atenció a això, la prova 9c, que es va efectuar en el
revers sobre una zona de detall, ha aportat resultats sorprenents. El percentatge de plata és extremadament baix, a penes un 55,03%, i el de coure es manté en un nivell baix però
més o menys estable respecte a les proves d’altres monedes
(1,41%). No obstant això, el nivell de mercuri es dispara una
altra volta i s’assoleix la xifra més alta de totes les proves
dutes a terme, i aplega fins al 29,33%, un resultat complicat
d’explicar, sobretot per la manca d’altres proves en el revers
Figura 9.11. Imatge d’electrons retrodispersats de les zones 9a, 9b i
9c sotmeses a anàlisi, respectivament (Bouzas, 2011).
[page-n-174]
composició metal·logràfica
que confirmen si es tracta d’un repartiment desigual d’aquest
element en la moneda o d’una capa uniforme; en qualsevol
cas, caldrà argumentar-ho millor en el futur, quan es puga
comptar amb una major quantitat de dades.
Mostra 10
Per a aquesta prova es va seleccionar un únic punt en l’anvers,
centrat en el rostre del monarca i en una moneda sense numeració de catàleg coneguda, pertanyent al regnat de Pere III i amb
tipus bibliogràfic CGMC 2220 (fig. 9.12).
Els resultats d’aquesta primera mostra de Pere el Cerimoniós tornen a l’estabilitat de les proves efectuades sobre els regnats previs. El percentatge de plata, encara que una mica baix,
es manté estable (79,13%), mentre que el del coure s’eleva un
poc (2,94%). Així mateix, la presència de mercuri esdevé quasi residual (0,53%), pròxima a altres elements menors com el
manganés, el silici i el sulfur.
Mostra 12
La darrera mostra s’ha agafat en l’anvers d’una moneda de
Pere III, tipus CGMC 2220b, sense número de catàleg com
en els casos anteriors (fig. 9.14). El punt s’ha pres sobre el
rostre del monarca. Torna a aparéixer el mercuri en la mostra, en una proporció una destacada (1,67%), però per davall
d’elements que, tot i que resulten residuals, solen ser majoritaris tant en aquesta com en les anteriors proves com, a tall
d’exemple, en el cas del carboni (1,82%). L’argent es troba
en un percentatge una mica baix (79,75%), encara que el coure eleva, en aquesta prova, un poc el pes habitual amb què es
registrava (2,89%).
Figura 9.14. Imatge d’electrons secundaris i retrodispersats de
l’àrea analitzada en la mostra 12 (Bouzas, 2011).
9.2.2. resultats de l’anàlisi efectuat per l’institut valenFigura 9.12. Imatge d’electrons secundaris i retrodispersats de
l’àrea analitzada en la mostra 10 (Bouzas, 2011).
Mostra 11
Mostra presa en l’anvers d’una moneda de Pere III, que se centra en el rostre del monarca, tipus bibliogràfic CGMC 2220b, de
la qual no coneixem el número de catàleg (fig. 9.13).
En aquesta mostra ha desaparegut l’element del mercuri,
que havia estat present en gairebé totes les monedes analitzades
anteriorment. Per contra, el pic percentual de l’argent torna a
ser una mica més alt i se situa en el 82,31%, però el del coure
no puja, sinó que es manté en els nivells estables de les proves
anteriors, en un 2,54%. La novetat és l’aparició d’un element
addicional, el sodi (Na), en substitució del mercuri, però en un
percentatge completament residual (0,63%) que no es detectava
des de la mostra 2.
cià de conservació i restauració
Per a poder obtindre un major volum d’informació, complementària a les anàlisis de l’any 2011, en 2012 es va decidir remetre
una segona selecció, de vint monedes, a l’Institut Valencià de
Conservació i Restauració. Com a novetat, es van seleccionar les
tres peces de Pere II i un mig croat d’Alfons II, per a establir un
espectre analític una mica més complet i representatiu del depòsit
del carrer de la Llibertat. Quant a la resta de monedes, se’n va fer
una selecció a l’atzar perquè la mostra estadística acabara sent tan
equitativa com fora possible, sense repetir cap tipus bibliogràfic
dels cinc regnats del conjunt. D’aquestes 20 peces, el laboratori
va decidir analitzar-ne dotze, totes per mitjà de la tècnica SEM/
EDX, després d’una inspecció de les monedes i de les àrees a analitzar amb microscòpia estereoscòpica. Les proves van ser sempre
superficials, d’anvers i de revers, llevat de la peça Cat. 287 / MPV
34046, de Jaume II, en què fou necessària una intervenció invasiva per a comprovar l’estratigrafia de la moneda.
Mostra 1
Figura 9.13. Imatge d’electrons secundaris i retrodispersats de
l’àrea analitzada en la mostra 11 (Bouzas, 2011).
S’analitzà una peça de Pere II, amb número de catàleg 1 / MPV
33785, tipus CGMC 2137. En l’anvers, l’àrea 1 correspon a una
petita zona a l’esquerra de la corona del rei, mentre que l’àrea 2
pertany a un quadre a la dreta de les anelles que representen els
rulls del cabell del monarca. En el revers, l’àrea 1 es va prendre en el quarter de TAS, mentre que l’àrea 2 en el quarter de
NONA.
Les proporcions de plata són altes, baldament per sota del
96% que s’esperava trobar en les analítiques de l’any 2011;
el coure, al seu torn, presenta un percentatge relativament alt.
155
[page-n-175]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Ara bé, els dos elements semblen equilibrats i estables en els
quatre punts de la mostra. Com en les proves anteriors, tornà
a aparéixer el mercuri, però en un percentatge baix, no massa
llunyà al del coure.
Mostra 2
En aquest cas es va procedir a l’anàlisi d’una segona peça de
Pere II, amb número de catàleg 2 / MPV 33786, tipus bibliogràfic CGMC 2137. En l’anvers, l’àrea 1 correspon a una xicoteta zona a l’esquerra de la corona del rei, mentre que l’àrea 2
pertany a un quadre a la dreta de les anelles que representen els
rulls del cabell del monarca. En el revers, l’àrea 1 es va prendre
en el quarter de CIVI, mentre que l’àrea 2 en el quarter BaʼChʼ.
En comparació amb la mostra 1, la proporció d’argent és
millor en aquest cas, tenint en compte que es troba en tres de
les quatre àrees per damunt del 90%. Ultra tot això, en tres dels
quatre punts estudiats en l’anàlisi, el coure presenta un percentatge per dalt del 5%: només en l’àrea 4, en el revers de la moneda, aquesta xifra davalla fins al 3,78%, fet que s’explica per
la major quantitat d’argent, 92,72%. A propòsit del mercuri, segueix present en l’anàlisi: resulta curiós confrontar els resultats
d’aquest element entre la mostra 1 i la mostra 2, atés que les proporcions que es van obtindre són pràcticament idèntiques i deixen veure el mateix patró de distribució entre les quatre àrees.
Mostra 3
Es va analitzar una tercera peça de Pere II, amb número de catàleg 3 / MPV 33787, que correspon al tipus LMC 179: es va
considerar necessari portar a terme una analítica de composició
d’aquesta polèmica moneda per a poder comprovar si la lliga i el
percentatge dels metalls amb la qual va ser fabricada s’ajustava
a la dels grossos d’argent de la resta del depòsit del carrer de la
Llibertat.
En l’anvers, l’àrea 1 s’agafà en una xicoteta zona a l’esquerra
de la corona del rei, mentre que l’àrea 2 pertany a un quadre a
la dreta del cabell del monarca. En el revers, l’àrea 1 es prengué
en el quarter ICTAS, mentre que en l’àrea 2 s’analitzà un punt
sobre el braç de la creu passant, entre les partícules BARQ i
INON de la llegenda.
Resulta força cridaner l’alt percentatge d’argent que es va
trobar en aquesta peça: en les quatre àrees superava el 90%,
de manera que resultava ser una de les que millor s’ajusten (a
excepció de la mostra 7) a aquella hipòtesi de partida de l’any
2011, en què la relació argent-coure hauria de trobar-se entorn
del 96% - 4%. La proporció de sulfurs descompensa la prova,
però, de totes maneres, en la taula 9.5 es pot comprovar com la
peça es va fabricar amb plata de bona llei i en percentatge elevat, de manera que es guarda la proporció de lliga establida en
1285 per a la fabricació dels grossos barcelonesos. A més a més,
en aquest cas no es va manifestar cap rastre de mercuri, com
ocorria en els casos anteriors.
Mostra 4
S’analitzà una peça d’Alfons II, amb número de catàleg 5 / MPV
33789, tipus bibliogràfic CGMC 2148. En l’anvers, l’àrea 1 es
va analitzar sobre una petita zona que es troba a l’esquerra de la
corona del rei, mentre que l’àrea 2 s’analitzà sobre un quadre a
156
la dreta de les ondulacions del cabell del monarca. En el revers,
l’àrea 1 s’agafà en el quarter de NONA, mentre que, en l’àrea 2,
en el quarter BaʼChʼ.
Com en la mostra 2, aquesta moneda presenta una bona proporció d’argent, en les quatre àrees per damunt del 90%, però descompensada per la presència, una vegada més, del mercuri, en un
percentatge bastant residual, entre el 2,17% i el 2,68%, però que
en el cas de l’àrea 1 arriba a superar el 5% i fa caure el percentatge
de coure fins a un 2,93% de la composició. De totes maneres, la
moneda s’ajusta a les proporcions de lliga que es podrien esperar.
Mostra 5
En aquesta mostra es va analitzar una nova peça d’Alfons II,
amb el número de catàleg 144 / MPV 33903, tipus CGMC
2148a. En l’anvers, l’àrea 1 correspon a una xicoteta zona a
l’esquerra de la corona del rei, mentre que l’àrea 2 pertany a
un quadre en la llegenda, sobre el caràcter I de la paraula DEI.
En el revers, l’àrea 1 s’ha pres en l’anella del quarter de CIVI,
mentre que en l’àrea 2 s’ha fet sobre el punt interior del conjunt
de tres punts del quarter TAS.
En aquest moment, la composició en plata millorava respecte a les mostre 1, 2 i 4, pel fet que el percentatge mínim se situa
en el 92,95%; en canvi, les xifres del coure experimenten una
caiguda molt important, i se situen en tres de les quatre àrees, al
voltant d’un 1,5%, fins al 2,48% en l’àrea 2. Aquesta tendència
pot explicar-se per l’increment tant del mercuri com del sofre,
que es manifesta en forma de sulfurs.
Mostra 6
Per a l’anàlisi es trià un gros d’Alfons II, amb número de catàleg 147 / MPV 33906, corresponent al tipus CGMC 2148c. En
l’anvers es va analitzar l’àrea 1 sobre una petita zona a l’esquerra
de la corona del rei, mentre que l’àrea 2 es feu sobre un quadre
a la dreta de les anelles que representen els rulls del cabell del
monarca. En el revers, l’àrea 1 es va prendre en el quarter de
NONA, mentre que l’àrea 2 es va fer en el quarter TAS.
La composició en argent d’aquesta moneda s’aproxima molt
més als resultats de la mostra 2 que als altres casos exposats; tot
plegat, no vol dir que hi haja hagut un retrocés en el fi d’aquest
metall, o en la seua proporció en la fabricació de la moneda, sinó
que el seu repartiment és desigual i, en aquest sentit, ha existit una
descompensació causada per la presència més elevada de sofre,
segurament en forma de sulfurs. Tampoc s’ha de perdre de vista
el percentatge de mercuri, que també descompensa la mostra; de
totes maneres, sembla que el coure ha experimentat una pujada
important en percentatge i s’ha situat en les àrees 1 i 2, anvers, en
el 5,13% i el 6,79%, respectivament. No podem relacionar aquest
resultat, de cap manera, amb una lliga incorrecta, pel fet que en el
revers el coure torna a situar-se en els nivells de les altres mostres:
el repartiment desigual ha de tindre altres causes, que podrien estar
lligades a l’aflorament del coure pels processos químics vinculats a
l’ocultació del depòsit.
Mostra 7
Es va sotmetre a una anàlisi una darrera moneda d’Alfons II,
amb número de catàleg 151 / MPV 33910, corresponent al
tipus CGMC 2149; és l’únic valor de divisor que s’ha analit-
[page-n-176]
composició metal·logràfica
Taula 9.5. Resultats obtinguts en l’anàlisi de la mostra 2 (2012).
Mostra
Moneda
Cara
Àrea
Ag (%)
Cu (%)
Hg (%)
S (%)
1
33785
Anvers
Àrea 1
Àrea 2
Àrea 3
Àrea 4
Àrea 1
Àrea 2
Àrea 3
Àrea 4
Àrea 1
Àrea 2
Àrea 3
Àrea 4
Àrea 1
Àrea 2
Àrea 3
Àrea 4
Àrea 1
Àrea 2
Àrea 3
Àrea 4
Àrea 1
Àrea 2
Àrea 3
Àrea 4
Àrea 1
Àrea 2
Àrea 3
Àrea 4
Àrea 1
Àrea 2
Àrea 3
Àrea 4
Àrea 1 (llisa)
Àrea 2
Àrea 1 (porosa)
Àrea 2 (llisa)
Àrea 3 (llisa)
Àrea 4 (llisa)
Àrea 1
Àrea 2
Àrea 1 (llisa)
Àrea 2 (llisa)
Àrea 3 (llisa)
Àrea 4 (llisa)
Àrea 1
Àrea 2
Àrea 1 (llisa)
Àrea 2 (llisa)
Àrea 3 (llisa)
Àrea 4 (llisa)
Àrea 1
Àrea 2
Àrea 1 (llisa)
Àrea 2 (llisa)
Àrea 3 (llisa)
Àrea 4 (llisa)
88,46
86,46
90,12
89,10
90,82
89,37
90,41
92,72
91,64
94,26
94,40
93,51
91,12
92,82
91,68
93,49
92,95
93,85
94,11
93,02
90,85
89,30
92,76
91,9
96,25
95,28
96,75
96,44
86,81
87,28
93,76
90,92
91,42
97,29
95,39
94,31
94,08
89,91
92,99
92,70
91,86
94,87
91,70
94,21
93,65
89,81
90,08
90,11
92,18
6,72
7,86
5,77
7,15
5,57
5,19
5,89
3,78
2,66
4,62
4,51
3,44
2,93
4,52
5,31
3,96
1,68
2,48
1,5
1,44
5,13
6,79
2,33
3,23
1,12
0,69
0,88
1,09
4,93
4,85
1,99
4,20
1,72
1,49
0,86
1,08
1,10
5,43
3,33
3,65
2,98
2,63
4,46
2,99
2,34
5,05
5,46
6,84
4,31
3,79
4,62
3,01
2,96
3,01
4,76
3,41
2,98
5,35
2,39
2,68
2,17
4,09
2,06
3,52
4,33
2,66
2,24
3,26
3,21
2,89
7,45
7,18
6,60
4,04
6,25
3,11
4,19
4,07
3,03
2,03
1,92
3,36
0,84
1,41
1,01
2,44
3,92
3,34
2,02
2,62
1,03
1,04
1,11
0,80
0,60
0,69
0,29
0,43
5,70
1,12
1,09
3,05
0,60
0,27
0,33
0,38
1,27
1,62
0,87
1,21
1,37
1,67
1,65
1,66
0,95
0,87
0,81
0,70
1,16
0,84
0,61
1,23
0,65
0,43
0,75
1,63
1,65
1,73
1,80
1,66
2,27
1,79
1,57
1,22
1,12
1,03
0,89
Revers
2
33786
Anvers
Revers
3
33787
Anvers
Revers
4
33789
Anvers
Revers
5
33903
Anvers
Revers
6
33906
Anvers
Revers
7
33910
Anvers
Revers
8
33914
Anvers
Revers
9
34046
Anvers
Revers
10
34249
Anvers
Revers
11
34302
Anvers
Revers
12
34630
Anvers
Revers
Zn (%)
1,68
0,8
2,37
2,47
-
157
[page-n-177]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
zat. En l’anvers, l’àrea 1 s’agafà en una xicoteta zona situada
a l’esquerra de la corona del rei, mentre que per a l’àrea 2 es
va escollir un quadre a la dreta de les anelles que representen
els rulls del cabell del monarca. En el revers, l’àrea 1 en el
quarter de TAS i l’àrea 2 en la zona ampla del braç de la creu
passant, entre els quarters NONA i CIVI.
Aquesta mostra és la que presenta la millor composició en
plata, entorn del 96%, com es preveia en la hipòtesi de partida
de les anàlisis efectuades en 2011. Amb tot, l’elevada proporció en argent té un efecte molt negatiu sobre el percentatge en
coure, en les àrees 2 i 3 per davall d’un 1%, i en les àrees 1 i 4
només un poc per damunt d’aquesta xifra. Els sulfurs apareixen
solament en l’anvers, de la mateixa manera que el mercuri, que
només es va localitzar en l’àrea 2; en aquest sentit, és la primera vegada que apareix en aquestes proves el zinc, que tendeix a
descompensar la mostra.
Mostra 8
Es trià una peça de Jaume II, amb número de catàleg 155 / MPV
33914, tipus bibliogràfic CGMC 2150. L’àrea 1, en l’anvers,
correspon a una petita zona a la dreta de les anelles que representen els rulls del cabell del monarca, i l’àrea 2 a un quadre a
l’esquerra de la barbeta del rei. En el revers, l’àrea 1 es prengué
sobre la creu passant entre els quarters de CIVI i TAS, i l’àrea
2 en el quarter NONA.
En aquesta mostra els nivells d’argent tornen a les xifres
que apareixen en les altres proves, però amb una descompensació entre l’anvers i el revers: mentre que en la primera zona la
plata se situa per sota del 90%, amb un nivell elevat de coure,
quasi del 5%, en la segona zona l’argent supera el 90%; en
l’àrea 3, el coure es troba en un 1,99%, i en l’última àrea s’eleva novament fins a un 4,20%. Hi ha grans oscil·lacions que
no havien aparegut en els casos anteriors, causades pels alts
nivells de mercuri que, en l’anvers, es troben per damunt del
7% i en el revers entre el 4,04% i el 6,60%.
Mostra 9
S’analitzà una nova peça de Jaume II, amb número de catàleg
287 / MPV 34046, tipus CGMC 2152a. En l’anvers, l’àrea 1
correspon a una xicoteta zona a l’esquerra de la corona del
rei. En el revers, l’àrea 1 es prengué en el braç de la creu
passant, entre els quarters de TASB i ARCh’, en una zona
porosa en què la matèria superficial de la moneda s’havia
perdut parcialment i, per tant, es podia accedir a l’interior de
la peça; l’àrea 2 se situa en el quarter d’ARChʼ, l’àrea 3 sobre
el braç de la creu passant, entre els quarters NONA i CIVI, i
l’àrea 4 en el quarter de CIVI.
Torna a haver-hi un percentatge significatiu de mercuri,
almenys en l’anvers, on l’hi trobem en el 6,25%; aquesta xifra, tanmateix, tendeix a disminuir en el revers, malgrat que
en dues àrees, denominades 3 i 4, supera el 4%. La proporció
d’argent, en general, és bona: 91,42% en anvers, i al voltant
del 95% en el revers; es dispara fins al 97,29% en l’àrea 1 de
revers, però en aquest cas cal tindre en compte que l’anàlisi
es va efectuar en una zona que permetia l’accés cap al nucli
de la peça. Endemés, resulten cridaneres les xifres baixes en
coure. En aquest sentit, tot apunta que la presència elevada
del mercuri produeix una descompensació en els percentat158
ges de l’anàlisi. Es pot dir que aquesta moneda presenta una
llei de l’argent i una proporció d’aquesta matèria elevades,
d’acord amb les disposicions de 1285; de fet, quant a percentatge de plata, s’assembla força a la mostra 3, aplicada sobre
la peça cat. 3 / LMC 179.
Mostra 10
Es va portar a terme l’anàlisi d’una nova peça de Jaume II,
amb número de catàleg 490 / MPV 34249, corresponent al tipus CGMC 2154e. En aquest cas no es van prendre mostres en
l’anvers. En el revers, en canvi, s’efectuaren quatre proves: en
l’àrea 1, en el quarter de TASB; en l’àrea 2, en el braç de la creu
passant entre els quarters de TASB i ARChʼ; en l’àrea 3, en el
quarter de NONA; i en l’àrea 4, sobre el braç de la creu passant,
entre els quarters NONA i CI:VI.
En el revers, les quatre àrees mostren uns valors pròxims
als de les proves anteriors, amb tres de les quatre zones entre
el 92% i el 93% de plata, aproximadament, i un percentatge de
coure prou compensat. L’àrea 1, no obstant això, es desvia, de
tal manera que mostra una xifra d’argent per sota del 90%, però
una proporció de coure major, per damunt del 5%. Aquests valors es veuen influïts per la davallada de l’element del mercuri,
així com per una lleugera pujada dels índexs relacionats amb els
processos associats a la presència del sofre.
Mostra 11
S’analitzà una peça de Jaume II, amb número de catàleg 593
/ MPV 34302, tipus CGMC 2154f. Com en el cas anterior, no
es van prendre mostre en l’anvers, però sí en el revers: l’àrea
1 es va agafar en el braç de la creu passant entre els quarters
d’ARChʼ i NONA, l’àrea 2 en el quarter d’ARCh’, l’àrea 3 en el
quarter de TASB i l’àrea 4 sobre el braç de la creu passant entre
els quarters CIVI i TASB.
Els resultats de les proves s’assemblen molt als que es van
obtindre en la mostra anterior, amb una lleugera pujada dels
percentatges d’argent, que provoca, al seu torn, una davallada
de les proporcions tant de coure com, sobretot, de mercuri. Els
sulfurs, per la seua banda, es mantenen estables respecte als resultats de la prova anterior.
Mostra 12
Fet i fet, es va sotmetre a l’anàlisi una darrera moneda grossa
de Jaume II, amb número de catàleg 996 / MPV 34630, tipus
CGMC 2157. Tampoc es van agafar mostres en l’anvers, però
sí que s’analitzà el revers: les àrees 1 i 2 es van escollir en el
quarter de NONA, l’àrea 3 es va situar en el quarter d’ARCh’, i
l’àrea 4 sobre el braç de la creu passant, entre els quarters TASB
i ARChʼ.
Torna a experimentar-se una baixada en la proporció de plata, compensada per la pujada dels nivells de coure; així doncs,
s’observa un nou increment del mercuri, mentre el sofre segueix
mantenint la seua estabilitat. Resulta complicat establir el tipus
de tendència que provoca aquests resultats, quan no s’han realitzat proves sobre l’anvers que permeten una comparació entre
les dues cares de la moneda.
[page-n-178]
composició metal·logràfica
9.3. ANÀLISI DEL NUCLI
Tocant a l’anàlisi del nucli metàl·lic, es van efectuar proves per
part del Departament de Química Analítica de la Universitat de
València, de l’Institut de Restauració del Patrimoni de la Universitat Politècnica de València en 2011 i, a més, l’Institut Valencià de Conservació i Restauració de Béns Culturals en 2012,
en paral·lel a les exposades en l’epígraf anterior.
L’objectiu del Departament de Química Analítica de la
Universitat de València i l’Institut de Restauració del Patrimoni
de la Universitat Politècnica de València, en analitzar el nucli
metàl·lic, era comprovar el procés d’emblanquiment a la seca
medieval de Barcelona: com que es tractava d’un procediment
pel qual, amb rasures, s’eliminava el coure de la superfície de
les monedes i es deixava la major quantitat d’argent, es partia de
la hipòtesi que el nucli hauria de conservar les característiques
originals de la lliga dels dos metalls, ja que no s’hauria vist
afectat per l’enriquiment de l’argent que es produïa en l’exterior.
Partint d’aquesta premissa, es va seleccionar un fragment de
moneda, que es va introduir en resina per a poder polir després
la preparació i així obtindre un perfil net a analitzar. La mostra
polida es va ombrejar amb carboni i es va analitzar mitjançant
la tècnica SEM-EDX per a aconseguir les característiques de la
lliga de la peça (Bouzas, 2011: 44).
A propòsit de l’analítica realitzada per l’Institut Valencià de
Conservació i Restauració de Béns Culturals, en comprovar els resultats de 2012 es decidí extraure una xicoteta mostra de fragment
metàl·lic per al seu estudi estratigràfic, pres de la vora de la moneda
Cat. 287 / MPV 34046, mostra 9, que pertany al regnat de Jaume II.
9.3.1. mostra analitzada en 2011
D’aquesta mostra, el Departament de Química Analítica de la
Universitat de València i l’Institut de Restauració del Patrimoni de la Universitat Politècnica de València feren dues proves:
d’una banda, una anàlisi química del nucli metàl·lic i, de l’altra,
una anàlisi amb una estratigrafia d’un fragment mineralitzat del
nucli, atés que en la primera prova es comprovà que el fragment que s’havia escollit havia patit mineralització en forma
de plata còrnia o clorur d’argent, amb línies de redeposició de
l’argent dins del mateix fragment, fet que va motivar la realització d’aquesta segona.
Com en els casos anteriors, no coneixem el número de catàleg de la moneda a la qual pertany aquest fragment, ni tampoc
el regnat ni el tipus bibliogràfic, de manera que els resultats que
es presenten a continuació són vàlids només des d’un punt de
vista bastant general.
Prova 1: nucli metàl·lic
Al contrari del que s’havia plantejat abans d’efectuar la prova, el
percentatge de plata resulta extremadament baix, un 51,59% (fig.
9.15; taula 9.6), mentre que el de coure no es presenta massa alt,
sols un 2,99%, quan en aquest punt de l’interior de la moneda
s’hauria de poder observar la lliga del croat sense interferències.
No apareix mercuri, com sí que ocorre en la superfície de les monedes, però es detecta un altre element que no s’havia identificat
abans, el plom, per bé que en una xifra residual (0,48%), que podria
relacionar-se amb els processos d’extracció de la galena.
Figura 9.15. Imatge (x63) en lupa binocular i d’electrons retrodispersats del nucli respectivament, prova 1 (Bouzas, 2011).
Taula 9.6. Anàlisi de nucli metàl·lic, prova 1 (2011).
Element
Pes (%)
Pes atòmic (%)
Fòrmula
CK
Mg K
Si K
Cl K
Cu K
Ag L
Pb M
O
Totals
10,87
0,17
0,08
0,05
2,99
51,59
0,48
33,77
100
25,46
0,2
0,08
0,04
1,32
13,45
0,07
59,38
100
CO2
MgO
SiO2
CuO
Ag2O
PbO
-
Prova 2: estratigrafia del fragment de nucli mineralitzat
En una zona menor que en l’anterior, els resultats varien de manera
considerable (fig. 9.16). Mentre que el percentatge d’argent puja
prou fins a un 70,06%, encara un nivell una mica baix, el percentatge de coure descendeix fins al 0,27%. El plom, que havia sigut
residual en la prova anterior, es posiciona com el quart element
de la composició química del nucli, amb un 1,97%. No hi trobem
mercuri, la qual cosa ens ha de fer qüestionar-nos el procés pel qual
es detecta en la superfície de les peces i no en el nucli, segurament
perquè la seua presència no està relacionada amb el procés de fosa.
Figura 9.16. Imatge (x63) en lupa binocular i d’electrons retrodispersats del nucli respectivament, prova 2 (Bouzas, 2011).
9.3.2. mostra analitzada en 2012
En 2012, l’Institut Valencià de Conservació i Restauració de
Béns Culturals va procedir a extraure una mostra de la moneda amb catàleg Cat. 287 / MPV 34046, del regnat de Jaume
II, a fi d’analitzar l’estratigrafia del seu nucli metàl·lic. Es va
estudiar mitjançant la tècnica d’anàlisi SEM-EDX, de manera que s’obtingueren els següents resultats (taula 9.7):
159
[page-n-179]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 9.7. Resultats obtinguts en l’anàlisi del nucli, prova 2 (2011).
Element
Pes (%)
Pes atòmic (%)
Fòrmula
Mg K
Cl K
Cu K
Ag L
Pb M
O
Totals
0,24
21,88
0,27
70,06
1,97
5,57
100
0,6
37,67
0,26
39,63
0,58
21,26
100
MgO
CuO
Ag2O
PbO
-
- Al nucli metàl·lic es va detectar una lliga d’argent amb un
percentatge aproximat del 7,5% de coure.
- A l’estrat metàl·lic superficial (gruix de 20-25 μm), el percentatge de coure en la lliga es reduïa al 5%.
- No es va trobar presència de mercuri.
Segons els tècnics, L. Ferrazza i D. Juanes, encarregats del
laboratori de materials i autors de les proves, les imatges SEM
permetien observar la presència d’un estrat superficial d’argent
per damunt del nucli metàl·lic analitzat, de manera que, al capdavall, s’aplega a la conclusió que es tractaria d’una moneda
folrada, idea que nosaltres no hi compartim.
9.4. INTERPRETACIÓ DELS RESULTATS
9.4.1. distribució dels pesos de les monedes
Com que calia alliberar les monedes dels productes de corrosió, abans de sotmetre-les a aquest procés es va procedir,
durant el treball de M. C. Bouzas, a pesar-les per a comprovar en quina mesura reduïen el seu volum a fi d’obtindre la
major quantitat d’informació possible. A pesar de la validesa
d’aquesta idea, en la nostra opinió, es parteix d’una hipòtesi
equivocada, com fou considerar variacions graduals en la talla, seguint el model proposat per M. Crusafont (taula 9.8).
D’altra banda, els càlculs del pes teòric es van realitzar a partir d’un pes per al marc de Barcelona de 234,274 grams, pres
de Les monedes catalanes, de J. Botet.
Taula 9.8. Pesos teòrics emprats en el treball de
Bouzas per als càlculs de variació de pes durant la
neteja de les monedes.
Regnat
Talla
Pes teòric
Alfons II
Jaume II
Alfons III
Pere III
76/M
77/M
78/M
74/M
3,0825
3,0425
3,0035
3,1658
A partir d’aquesta hipòtesi d’inici s’ha elaborat un quadre
comparatiu amb els patrons de pes teòric, i els pesos inicials i finals de les monedes intervingudes, aportats en l’estudi de M. C.
Bouzas. Les dotze monedes que es mostren en la taula 9.9 són
les mateixes que després foren sotmeses als estudis analítics.
L’estudi conclou que totes les monedes analitzades es
troben al voltant dels valors expressats en les ordres reials
d’emissió, amb el petit excés o defecte de pes que es permetia en totes elles. No obstant això, es tracta d’una afirmació
vàlida en la conclusió, però, al nostre parer, errònia en el
plantejament, pel fet que accepta l’evolució de la talla del
croat que, com hem estat comprovant al llarg de tot aquest
treball, no es produí mai.
La raó dels pesos aconseguits per les monedes després de la intervenció (taula 9.9) cal buscar-la en dos factors principals. D’una
banda, la manera en què ha afectat la corrosió a les monedes i, per
tant, la major o menor quantitat de pes que perd la moneda en eliminar-la (fig. 9.17); i, de l’altra, i més important encara, la mateixa
vida de la moneda, on entren en joc consideracions com el desgast,
els retalls o les llimadures, per a les quals havíem calculat una taxa
mitjana de disminució entorn del 5% que hem vist que no es compleix en tots els casos, així que en alguns d’ells arriba a ser menor
en les agrupacions estadístiques més destacades de cada regnat:
aquesta variació no va ser prevista en l’estudi de M. C. Bouzas.
Així, encara que vàlids, els pesos, per ells mateixos, no són
representatius de la talla del gros d’argent barcelonés de la primera etapa, almenys no si no s’acompanyen d’un càlcul de des-
Taula 9.9. Distribució dels pesos de les monedes netejades. La talla (g) es calcula a partir de la hipòtesi de
variacions de Crusafont.
160
Mostra
Regnat
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
Alfons II
Alfons II
Alfons II
Jaume II
Jaume II
Jaume II
Alfons III
Alfons III
Alfons III
Pere III
Pere III
Pere III
Talla (g)
Pes inicial (g)
Pes final (g)
Diferència (g)
3,082
3,082
3,082
3,042
3,042
3,042
3,003
3,003
3,003
3,166
3,166
3,166
3,134
3,215
3,14
3,358
3,166
3,18
3,327
3,265
3,202
3,294
3,357
3,178
3,015
3,011
3,019
2,916
3,049
3,128
3,095
3,205
3,114
3,227
3,039
3,077
0,119
0,204
0,121
0,442
0,117
0,052
0,232
0,06
0,088
0,067
0,318
0,101
[page-n-180]
composició metal·logràfica
Figura 9.17. Estat en què es trobaven les monedes abans de la seua
restauració (Fotografia: Gil Carles).
gast i es tenen en compte els factors externs, com llimadures,
retalls o estat de conservació. De fet, els pesos resulten molt
fluctuants, sobretot en les mostres 8 i 9, en què la diferència amb
el patró de pes teòric és considerablement alta, de la mateixa
manera que en la mostra 4.
Si arredonim el pes del croat a 3,24 grams i calculem un
índex mitjà de pèrdua del 5% (0,162 grams, tenint en compte
que és una mitjana teòrica, i no una constant), veiem com els
pesos finals s’adapten un poc millor (taula 9.10); es parteix, a
més a més, del fet que la talla no va variar en cap moment de les
72/M. Cal considerar sempre l’estat de conservació de la moneda i la quantitat de productes corrosius o adherits que ha sigut
menester eliminar, així com els factors externs ja comentats: retalls, llimadures i desgast superficial, als quals podria afegir-se
l’oscil·lació acceptada a la seca o marge de tolerància, durant el
procés de fabricació de la moneda, que influeix en el deslliurament de monedes fortes i febles en compensació.
Taula 9.10. Proposta d'adaptació dels pesos de les monedes
netejades, a partir d'un índex de pèrdua del 5%.
Mostra
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
Pes final (g)
Pes al 5% de
pèrdua (g)
3,015
3,011
3,019
2,916
3,049
3,128
3,095
3,205
3,114
3,227
3,039
3,077
3,078
3,078
3,078
3,078
3,078
3,078
3,078
3,078
3,078
3,078
3,078
3,078
Diferència (g)
0,063
0,067
0,059
0,162
0,029
-0,050
-0,017
-0,127
-0,036
-0,149
0,039
0,001
En els resultats de la taula 9.10, la diferència tendeix a agrupar-se, a excepció de les mostres 8 i 10, que corresponen a les
monedes més fortes. La mostra 11 podria pertànyer també a una
moneda forta, però és una de les que més pes ha perdut en el
procés d’eliminació dels productes corrosius, així que , al nostre
entendre, ha de ser la que més adherències presentava.
En la nostra opinió, la distribució de pesos finals s’ha de
relacionar amb el fet de no haver tingut en compte el factor de
pèrdua de les peces, i no amb canvis en la talla dels grossos per
a cada regnat. L’aplicació d’un índex de pèrdua, en aquest cas
establit en una mitjana teòrica del 5%, ajusta la diferència als
pesos finals, amb una talla de 72/M. Sense aplicar-ne aquest factor, les diferències resulten substancials, fins i tot comparant-les
amb suposats increments de la talla que mai tingueren lloc.
9.4.2. analítiques superficials
Quant a les proves realitzades per a l’anàlisi de la superfície
dels grossos d’argent del depòsit del carrer de la Llibertat, convé
remarcar que ens trobem davant de dos grups principals de variables, determinades pels distints moments en què s’efectuaren
les analítiques:
- Variable 1: proves realitzades pel Departament de Química
Analítica de la Universitat de València i l’Institut de Restauració del Patrimoni de la Universitat Politècnica de València
en 2011.
- Variable 2: proves realitzades per l’Institut Valencià de Conservació i Restauració en 2012.
Les considerem distintes perquè les proves es feren sobre
monedes diferents, i també s’empraren àrees d’anàlisi distintes:
mentre que en la variable 1 només es van analitzar els anversos,
la variable 2 va incloure anversos i reversos. Així doncs, s’ha
decidit presentar els resultats agrupats en dues taules (taula 9.4
i 9.5).
La majoria dels elements es mantenen relativament estables
al llarg de les 18 proves realitzades sobre les 12 mostres (taula
9.4). Llevat dels punts d’anàlisi 3a, 3b, 9a i 9c, la plata sempre
161
[page-n-181]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
es troba en valors superiors al 75% i en la mostra 1 arriba fins
al 87,91%. En qualsevol cas, es troba per davall de la hipòtesi
inicial dels investigadors que l’aplicaren als experiments, i que
esperaven trobar al voltant d’un 96% d’argent; així mateix, no
s’arriba als resultats que s’obtindrien un any després a l’Institut
Valencià de Conservació i Restauració.
El mateix esdevé amb la distribució del coure: es troba sempre per sota del 4% previst de manera hipotètica, tret de la mostra 2, en què el nivell de coure que es va detectar fou del 4,06%.
Les xifres més pròximes són les de les mostres 1 (3,58%) i
6a (3,66%), i les més baixes les de les proves 9c (1,41%) i 3b
(1,59%). La resta de valors se situen per damunt de l’1,65%, fins
a arribar al 2,94%. No hi ha una correlació directa entre un nivell alt de plata i un de coure, sinó que la distribució depén dels
valors que adquirisquen la resta d’elements presents en l’anàlisi.
Es comprova, per exemple, en la variació de mostres següent:
- Mostra 1: Ag al 87,91% - Cu al 3,58%.
- Mostra 2: Ag al 85,75% - Cu al 4,06%.
- Mostra 6a: Ag al 79,53% - Cu al 3,66%.
- Mostra 6c: Ag al 82,55% - Cu al 2,80%.
Semblaria lògic pensar que, si hi ha més proporció d’argent,
el percentatge de coure hauria de ser menor, i a l’inrevés; amb
tot, els valors, com hem assenyalat, varien en funció del nivell
de la resta d’elements detectats en les anàlisis. Només cal fer
una ullada a la mostra 1 i a la mostra 6a: en la segona, el percentatge d’argent és bastant menor que en la primera, però el
de coure supera per molt poc el valor de la mostra 1, quan la
diferència hauria de ser més elevada.
El sofre és el tercer element més representat, si eliminem el
grup del mercuri, que sols apareix en algunes mostres. Llevat d’alguns pics molt marcats, com el de les proves 4 (2,45%), 5 (1,95%)
, 1 (1,63%) i 7 (1,52%), els resultats tendeixen a agrupar-se entorn
de l’1%, per una banda (mostres 6b -1,16%-, 6a -1,11%-, 2 -0,85%i 6c -0,73%-), i per davall del 0,41% per una altra (mostres de la 8
a la 12). L’aparició d’aquest element podria relacionar-se amb les
restes dels processos de fosa del metall per a la fabricació de les
monedes, que deixen traces de sulfurs en els materials.
Més cridanera resulta la presència de mercuri. En trobem en
les mostres 3 (a, b i c), 4, 5, 6 (a i b), 7, 8, 9 (a, b i c), 10 i 12.
En algunes, es tracta d’un percentatge residual, per sota del 2%,
i similar als nivells de sulfurs (mostres 4, 5, 6a, 6c, 7, 8, 10 i 12).
Nogensmenys, altres mostres presenten pics molt elevats, com 3a
(29,41%), 3b (36,75%), 9a (19,23%) i 9c (29,33%); ara bé, no hem
pogut trobar una explicació satisfactòria per a aquests nivells de
mercuri, tenint present que, en una mateixa moneda, es distribueix
de manera molt desigual (el cas de les mostres 3 i 9). Les raons
basades en el procés d’amalgama de l’argent no ens pareixen del
tot acceptables per a una explicació global i satisfactòria, pel fet
que, encara que el mercuri es coneixia en la Baixa Edat Mitjana, el
seu ús en tasques d’amalgama no es faria comú fins al segle XVI.
Potser tinga més relació amb el primer estadi de la plata, després
de la seua extracció de les mines, o bé amb algun tipus de procés
que desconeixem, o bé amb mètodes de separació de la galena i
l’alcofoll, encara que haurem d’esperar a nous estudis que aclarisquen aquesta problemàtica. La distribució desigual en les peces
monetàries ens indica que podria ser un producte introduït durant la
fabricació; en aquest sentit, hauríem de descartar que es tractara de
banys de mercuri, un procés molt perillós per als treballadors de la
seca, malgrat que en alguns treballs d’argenteria el mercuri entra a
162
formar part dels processos de fabricació. No hi ha rastre documental de l’ús d’aquest element en les seques del període que estem
tractant per a la Corona d’Aragó; malgrat tot, alguns tractats medievals, com el que hem anomenat adés de Teòfil, sí que contemplen
l’ús de l’argent viu, el mercuri, en certs procediments de separació
i fosa, però val a dir que més centrats en l’or que en la plata. Només restaria poder comparar, en un futur, els resultats d’aquestes
anàlisis amb analítiques efectuades sobre altres peces monetàries
d’època baixmedieval, a fi de comprovar si en aquelles també hi ha
presència de traces de mercuri. Esperem que nous estudis aporten
dades al voltant d’aquesta presència en els croats i que, consegüentment, puguen validar o canviar les nostres propostes. De moment el
problema queda plantejat, encara que ja s’han oferit alguns intents
d’interpretació més o menys afortunats (Boada, Orell, 2023).
La resta dels elements que apareixen en els resultats poden
considerar-se poc representatius. El ferro i l’alumini només es
detecten una sola vegada, en la mostra 1, mentre que el silici i
el manganés ho fan, respectivament, per davall del 0,27% i del
0,39%; a més a més, el silici no es troba representat en totes les
mostres. La presència d’oxigen i carboni, en algunes ocasions
en nivells alts, com ocorre amb la mostra 4, amb un percentatge
del 13,30%, o amb xifres per damunt del 10% d’oxigen, ha de
relacionar-se amb el procediment aplicat per a l’anàlisi.
Així mateix, els resultats obtinguts en l’anàlisi realitzada
per l’Institut Valencià de Conservació i Restauració
difereixen lleugerament dels anteriors. D’antuvi, els valors,
quant al percentatge de plata, s’acosten molt més a una
distribució 96% - 4% d’argent-coure en la lliga. Totes les
dades s’agrupen entorn del 90-95%, la qual cosa indica una
riquesa en metall preciós prou alta, fet que concorda amb
les disposicions per a la llei i composició intrínseca del gros
barcelonés. En aquestes proves, el segon element en volum
és el coure. Els seus valors són també alts, agrupats al voltant
del 4-5%, tret d’algun pic, com el de l’àrea 2 de l’anvers de
la mostra 1, amb un 7,86%; també ocorre a l’inrevés, com en
l’àrea 2 de revers de la mostra 9, amb un 0,86%. Es tracta, tot
i això, de casos poc representatius dins del conjunt.
En relació amb el mercuri, apareix en gairebé totes les mostres, però en nivells considerablement menors que els de les
anàlisis de l’any 2011. En aquest moment, ho fa sempre per sota
del 5%, llevat de les mostres 4 (àrea 1, anvers), 8 (àrees 1 i 2,
anvers, i 3, revers) i 9 (àrea 1, anvers); en cap d’aquests casos,
però, el mercuri supera la proporció del 7,45% de la mostra 8, la
concentració més alta que se n’ha localitzat.
El sofre segueix present, però en xifres baixes que tenen relació amb les de les proves anteriors; segurament, això puga lligar-se amb restes de sulfurs procedents dels treballs de fosa del
metall. A més a més, ara trobem un element nou, el zinc, però
només en una mostra, la 7, i en uns nivells situats entre el 0,80%
i el 2,47%. La seua presència és tan escassa i puntual que no pot
considerar-se significativa, però, de totes maneres, ens hauríem
de preguntar quina és la raó de la seua aparició; aquesta, tal volta, connecte més amb la procedència de la matèria primera que
amb processos de fabricació a la seca.
Ens inclinem a pensar en la major fiabilitat dels resultats oferits per l’Institut Valencià de Conservació i Restauració, atés que,
al nostre entendre, semblen més representatius de la composició
coneguda dels croats que no dels valors baixos i dispersos que apareixien en les analítiques efectuades durant l’any 2011.
[page-n-182]
composició metal·logràfica
Taula 9.11. Agrupació de les dades d’anàlisi del nucli metàl·lic.
Mostra
C (%)
Mg (%)
Si (%)
Cl (%)
Cu (%)
Ag (%)
Pb (%)
O (%)
Hg (%)
1
2
10,87
-
0,17
-
0,08
-
0,05
-
2,99
7,5 aprox.
51,59
-
0,48
-
33,77
-
-
9.4.3. analítiques del nucli metàl·lic
Comptat i debatut, l’anàlisi del nucli metàl·lic va efectuar-se
sobre dues monedes distintes: la mostra 1 va ser analitzada
pel Departament de Química Analítica de la Universitat de
València i l’Institut de Restauració del Patrimoni de la Universitat Politècnica de València, mentre que la mostra 2 fou
analitzada per l’Institut Valencià de Conservació i Restauració i es va realitzar sobre el gros Cat. 287 / MPV 34046
(vegeu la taula 9.11).
L’anàlisi del Departament de Química Analítica de la
Universitat de València i de l’Institut de Restauració del Patrimoni de la Universitat Politècnica de València per a nosaltres és poc concloent, una vegada més. La quantitat d’argent
es redueix a un 51,59% del total en el nucli, cosa que vol dir
que només la meitat de la composició del croat correspon a
plata, que cal dir que es troba en major proporció en la superfície de les monedes que en el seu centre. El percentatge
està determinat per l’alta xifra d’oxigen, un 33,77%. No hi ha
mercuri, però en canvi es detecta una xicoteta proporció de
plom, del 0,48%, un percentatge massa baix per a no considerar-lo un element residual de la plata o del coure, relacionat
amb els estats natius d’aquests metalls. Al capdavall, lligar la
seua presència amb algun procés d’assaig ens pareix arriscat
i molt difícil d’assegurar i de provar.
En relació amb l’anàlisi de l’Institut Valencià de Conservació i Restauració, l’informe assegurava solament que
el nucli presentava una proporció aproximada del 7,5% de
coure, mentre que la superfície de la moneda analitzada tenia
un 5% d’aquest element. En definitiva, hi havia més quantitat
d’argent en l’exterior que en l’interior. Açò feu que els responsables de l’anàlisi pensaren que podria tractar-se d’una
moneda folrada, és a dir, falsa o manipulada, en què l’argent
es trobava depositat en una fina capa per damunt d’un nucli
ric en coure. Creiem que no van tindre en compte, no obstant això, el procés de fabricació de la moneda grossa baixmedieval, en concret l’emblanquiment: l’emblanquidor submergia les peces sense monedar en rasures o mordents, amb
l’objectiu d’eliminar les adherències que s’hagueren pogut
produir durant el martelleig dels riells per a convertir-los en
cospells, i també amb la finalitat de pujar la llei de la plata
en superfície a la vegada que oxida el coure. Al nostre parer,
el resultat obtingut és una prova d’aquest procediment de la
cadena productiva.
163
[page-n-183]
[page-n-184]
10
Conclusions
En el moment de començar aquest treball ens preguntàvem certes qüestions que no només afectaven la composició del depòsit
del carrer de la Llibertat, sinó també, prenent aquest conjunt
monetari com a punt de partida, al fenomen de circulació paritària entre el comtat de Barcelona i el Regne de València que, al
cap i a la fi, acabà per provocar que una acumulació d’aquestes
característiques apareguera al cor del Cap i Casal.
L’acostament al conjunt de monedes plantejava un dubte: si
el depòsit anava a resultar suficientment representatiu per a poder comprovar, a més a més, certs aspectes entorn de la fabricació del croat barcelonés, el seu volum de producció, la quantitat
d’encunys emprats i la seua àrea i ràtio de circulació, sobretot
dins dels límits del Regne de València. Ara cal preguntar-se,
arribats a aquest punt, si totes aquelles qüestions que havíem
plantejat en les primeres pàgines d’aquesta recerca s’han pogut
respondre Som conscients que molts aspectes d’aquest treball
no són definitius, sinó que es podran ampliar en un futur, ajudant a obrir noves línies d’investigació.
Ara per ara, el depòsit del carrer de la Llibertat representa un
cas únic dins de les troballes d’acumulacions monetàries tant en
l’àmbit català i aragonés com en el castellà: no s’ha descobert,
encara, cap altre atresorament compost, de manera exclusiva,
per moneda grossa medieval, tota pertanyent a una única seca i
amb un marc cronològic tan acotat com el que ens ha ocupat en
aquest treball de recerca.
El nostre punt de partida ha sigut una bibliografia força centrada en l’àrea catalana i valenciana, sobretot en la primera, pel fet que
la major part de la literatura monetària referent al període objecte
d’aquest treball s’ha produït a Catalunya. A banda d’això, aquesta investigació se centra en un depòsit de moneda barcelonesa, de
manera que resulta lògic que bona part dels estudis procedisquen
d’aquella zona. No obstant això, des que férem un colp d’ull, ens
vam poder adonar que bastants afirmacions que s’havien considerat
tradicionalment correctes no encaixaven del tot en allò que podíem
anar observant mentre ordenàvem tota la informació obtinguda de
l’estudi directe de les monedes del conjunt del carrer de la Llibertat
(fig. 10.1). Ens referim, sobretot, als aspectes relacionats amb la
talla i el pes del croat de Barcelona, treballats al llarg de molts anys
per l’investigador M. Crusafont, i a la periodització d’aquesta moneda grossa, d’acord amb els suposats canvis que es produeixen en
el procés de fabricació de les monedes de plata.
La moneda grossa, de la qual el croat de Barcelona és només
un altre exemple a escala europea, comença a aparéixer des del
segle XII a Itàlia per una raó de comoditat en els pagaments,
sobretot els de major volum, encara que no hem de descartar
tampoc que fora per l’interés d’obtindre una major rendibilitat
per part de les autoritats emissores.
Fins a aquells moments, la moneda de billó havia sigut la
d’ús majoritari entre els cristians europeus, però a mesura que el
volum de comerç creixia al llarg de la Plena Edat Mitjana, també
ho feia la dificultat per a realitzar els pagaments dels grans nòlits
i transaccions amb les xicotetes peces de billó. Així, la solució va
ser la creació dels múltiples físics dels diners menuts, batuts en
argent i, normalment, aforats a un sou de billons. En 1269, l’infant
Pere d’Aragó, futur rei Pere II, va tractar d’introduir una moneda
grossa pròpia en el circulant de Barcelona, idea que va fracassar:
en principi, la raó es trobaria en l’aferrament dels consellers,
prohoms i comerciants barcelonins als juraments realitzats pel
monarca i el seu fill, quan s’imposaren les peces de llei ternal, de
no mudar la moneda del comtat, però en el rerefons estava la por a
les pèrdues que podria comportar una nova imposició monetària, i
la retirada del gros tornés, que era usat àmpliament pels mercaders
i comerciants de l’oligarquia catalana. No seria fins a l’any 1285,
en els darrers mesos de vida del rei Pere el Gran, quan l’intent de
batre una moneda grossa barcelonesa es portaria a terme, moment
en què els prohoms, consellers i comerciants de Barcelona no van
tindre més remei que acceptar la imposició del nou tipus monetari;
així mateix, els grossos encunyats a Montpeller per Jaume I, així
com els pirrals a Sicília pel seu successor, s’havien introduït amb
èxit en el circuit comercial de la moneda d’argent, i l’oligarquia
165
[page-n-185]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Figura 10.1. Imatge de com podia haver sigut l’atresorament del carrer de la Llibertat durant la seua formació (Arxiu MPV).
comercial catalana necessitava ja una peça de bona composició
i en què depositar la confiança per als majors volums de comerç
que cada vegada movia més. El croat no solament fou patrimoni
dels mercaders i l’oligarquia comercial, sinó que ben prompte va
començar a integrar-se en els usos de l’economia domèstica, de
manera que es convertiria en una moneda a l’abast de tothom, de
la mateixa manera que passaria gairebé un segle més tard amb el
florí d’or de Pere III.
Els grossos d’argent de Barcelona, coneguts també en la documentació, entre molts altres noms, com barcelonesos d’argent
i, des de la segona meitat del segle XIV, com a croats, van quedar
fixats, des de la seua creació en el mateix any de 1285, en una
talla de 72/M, segons el marc de Barcelona, i una composició
d’onze diners i mig d’argent d’onze diners i mig de llei. La nova
moneda havia de ser batuda a la seca de Barcelona, amb les mateixes característiques de disseny que els menuts de tern, un hàbil
moviment que permetia batre múltiples, sense alterar l’esquema
dels billons ternals, declarats perpetus des de temps de Jaume I
(una promesa a la qual, cada volta que un monarca tractava de
realitzar canvis o imposicions sobre la moneda de Barcelona, els
consellers i prohoms de la ciutat s’hi aferraven com a garantia
dels seus privilegis). El croat, amb un pes teòric i ideal de 3,24
grams, s’aforaria a un sou de menuts de tern o, dit d’una altra
manera, a dotze peces de la moneda ternal de billó, amb la qual
es trobava compensada: el resultat de multiplicar el fi intrínsec de
dotze diners de tern donava el fi d’un croat, 3,1089 grams de plata
(un pes al qual cal afegir la lliga de coure).
166
Hem establit tres etapes diferenciades per a l’evolució del
gros d’argent de Barcelona, basant-nos en les característiques
que arribaria a presentar en diferents moments de la seua llarga
vida, ja que es batria fins a les primeries del segle XVIII. La
primera etapa és la que ha centrat la nostra atenció en aquest
treball, pel fet que és la que abraça el depòsit del carrer de la
Llibertat; aquesta comprendria des del regnat de Pere II fins al
de Pere III, quan el model del gros d’argent entra en una fase
d’esgotament. Entre diverses raons, de les quals destaquem ací
la descompensació existent entre els menuts de tern i la moneda
grossa, i el desgast general, en l’àmbit europeu, del model de
moneda d’argent, una de les principals rau en l’èxit dels florins
d’or: la implantació a la Corona d’Aragó, en la dècada de 1360,
del florí d’or d’Aragó, que acabaria ocupant el lloc del croat
en tots els circuits comercials grans, mitjans i petits, fent que
el rei considerara innecessari continuar batent el tipus monetari
d’argent, que li aportava menys rèdit. Precisament, cap a les
acaballes de la dècada de 1360 o, a tot tardar, a començaments
de la següent, la seca de Barcelona deixà d’encunyar croats.
La segona etapa té a veure amb un intent de recuperació de
la moneda grossa d’argent; l’hem considerada una etapa de «reinvenció» del croat, sobretot per part del rei Martí I. Aquest monarca tractaria de batre’l amb una talla i llei alterades, intent que fou
frustrat pels consellers i prohoms de Barcelona. Manaria tornar a
encunyar la moneda amb les característiques de la primera etapa,
però les fortíssimes oscil·lacions en el seu aforament, sobretot més
tard, en els moments de confrontació entre la Biga i la Busca, i des-
[page-n-186]
conclusions
prés de la guerra civil catalana els intents de modificació per part de
Joan II cap a les acaballes del seu regnat, farien que, al capdavall,
la moneda deixara de batre’s, almenys com es coneixia fins llavors.
Per últim, la que hem anomenat tercera etapa s’enceta amb
el regnat de Ferran II i ocupa tot el període de la monarquia hispànica fins als Decrets de Nova Planta (1716), amb els quals se
suprimeix la moneda. Ara sí, el croat anava a patir oscil·lacions
no només en l’aforament, sinó també en la talla i, per tant, el
pes, convertint-lo en un tipus monetari que té molt poc a veure
amb el que havia sigut durant els segles XIII i XIV.
Tot i així, per a l’investigador M. Crusafont, ja des del moment de la creació de la moneda grossa de Barcelona, aquesta
començaria a experimentar canvis en la talla: amb el regnat de
Pere II, en solament un mes, la «talla oficial» de 72/M, que apareix en el document d’establiment de la moneda, passaria a una
«talla real» de fins a 74/M. Aquesta tendència no faria més que
augmentar: entre 73/M i 76/M en el regnat d’Alfons II, de 74/M
a 77/M en el de Jaume II, i 78/M durant els governs d’Alfons III
i Pere III. Aquest darrer duria a terme un redreç, amb l’objectiu,
suposadament, de recuperar el pes original de la moneda i, en
conseqüència, en disminuiria la talla fins a les 74/M.
Ací hem tractat de demostrar que aquesta tendència, remarcada
de manera constant per M. Crusafont i altres investigadors que han
seguit la seua línia de recerca, és del tot impossible: un parany, com
hem assenyalat en algun punt d’aquestes pàgines. Acceptar que la
talla varia, quan tots els reis, de manera contínua, juren mantindrela a 72/M, i vetlar perquè així siga, vol dir que el rei i el govern
municipal de Barcelona obren un frau flagrant i una violació seguida de les disposicions acceptades al començament de cada regnat;
a desgrat d’això ningú es revolta ni es queixa, fet que resulta molt
més estrany quan veiem que davant de qualsevol mínim canvi, àdhuc en la composició de la llegenda, els consellers barcelonesos
s’hi oposen de manera ferma i fan valdre el jurament reial, precisament, de no mudar la moneda ni en forma ni en composició. A més
a més, cal recordar que el municipi barcelonés és el vigilant de la
seca de la ciutat, i té molta cura perquè la moneda s’hi bata segons
les formes ordenades en el document de creació de l’any 1285; fins
i tot, manté dos vigilants a la seca, nomenats pel mateix municipi, i
designats com a guardes de la moneda, perquè el procés es faça de
manera legal i es garantisquen els establiments acordats. Un dels
capítols més explícits quant a tot això tindria lloc en 1365, quan
Pere III, a causa de les dificultats econòmiques que li estava comportant la guerra contra Castella, va voler mudar la moneda grossa
amb l’objectiu d’incrementar els guanys i emprar-los en el conflicte: la fortíssima oposició de les Corts va fer que la reina Elionor,
representant del monarca absent, rectificara la idea del seu marit
i a prometera que no es farien canvis en la moneda de Barcelona,
jurada com a perpètua, en tot, pel Cerimoniós.
Pensem que allò que la historiografia catalana recent ha estat
detectant en els croats han sigut variacions de pes de circulació,
i no de talla de fabricació, almenys durant tota la primera etapa
del gros d’argent de Barcelona, que és la que ens ocupa. Podem
ser considerats repetitius, però aquesta idea és central i és indispensable per a comprendre el funcionament del gros d’argent de
Barcelona entre els regnats de Pere el Gran i Pere el Cerimoniós: la talla establida en el document de creació de la moneda, en
1285, és invariable durant tota la primera etapa del croat, 72/M.
Les variacions de pes tenen a veure amb factors analitzats al llarg
de les pàgines precedents: oscil·lació de seca, desgast, manipu-
lacions i alteracions per part dels usuaris (llimadures i retalls), i
estat de conservació en què han arribat les peces fins als nostres
dies; J. Pellicer recollia, en aquest sentit, que les oscil·lacions de
pes podrien ser provocades per les variacions ponderals de la lliura d’argent, la qual cosa influiria en el pes dels croats (Pellicer,
1999: 68). Aquesta idea cal remarcar que resulta interessant per a
prendre-la en consideració i aprofundir-hi en el futur.
La talla en la fabricació resulta invariable, 72/M des de l’any
1285. No obstant això, tant el pes de circulació com el rang d’acceptació de la moneda en cada moment sí que varien i arriben a
superar aquelles 72/M. El rang d’acceptació ve determinat per diversos factors, entre els quals el més important és la relació de fi del
croat amb el del sou de diners menuts. Cal no oblidar que la manca
de moneda menuda és un problema constant durant tota la Baixa
Edat Mitjana: les escasses encunyacions de menuts comporten que
aquells que s’hi troben en circulació patisquen un altíssim desgast
que acaba per reduir la seua composició intrínseca en plata. D’ací
resulta una senzilla operació matemàtica: si es perd fi en els billons,
dotze d’ells tindran menys argent que un croat, amb la qual cosa,
qui entrega un croat com a pagament està desprenent-se de més
argent que pagant amb una dotzena de menuts. És en aquest punt
quan els usuaris comencen a retallar i llimar les monedes grosses,
no només per a acumular fi, sinó també, i sobretot, per a compensar
la variació existent entre el diner de tern i el croat i evitar pèrdues.
Llavors és quan comencen les oscil·lacions en l’acceptació de la
moneda, que s’han de definir com el rang mínim i màxim de pes en
el qual els mercats accepten els croats; mentre que la talla de 74/M
que proposa M. Crusafont per al regnat de Pere II pot deure’s, en
gran part, al desgast i a la xicoteta manipulació de les poques peces
que ens han arribat (una mena de «trampa interpretativa»). En tot
cas, les monedes de Pere II seguirien corrent després de la seua
mort, cada vegada més escases, i seria aleshores quan patirien, amb
el pas del temps, més retalls, més llimadures i més desgast). Així
doncs, l’increment de la talla, segons les apreciacions d’aquest investigador, o la variació en el pes que s’observa a partir del regnat
de Jaume II, per a nosaltres, s’ha de relacionar amb el fenomen que
acabem d’exposar.
Així, mentre els croats segueixen batent-se a la seca de Barcelona a 72/M, les manipulacions i la descompensació respecte al
sou de diners fa que els usuaris els accepten a un pes per damunt
d’aquesta xifra. Aquest fet acabaria provocant, durant el regnat de
Pere III, que el rei intentara posar ordre i tranquil·litzar els usuaris,
que començaven a rebutjar la moneda grossa. Les contínues disposicions que establien que la seca s’ajustara al màxim a la talla de
72/M (és a dir, que reduïra al mínim la variació tolerada de pes dins
de les pesades que es feien durant el procés de fabricació), i que
no s’agafaren croats per damunt d’un pes de 76/M – 78/M entre
els usuaris, van acabar amb una renovada acceptació de la moneda
grossa en un rang d’entre 72/M i 74/M. Però, malgrat els esforços,
el sistema mostrava signes d’esgotament i, com ja hem assenyalat
abans, la descompensació cada vegada major, i la introducció del
florí d’or d’Aragó, van provocar que el croat de Barcelona s’hi deixara d’encunyar. Pensem que, entre altres factors, l’aferrament a no
variar el for de la moneda grossa va acabar per matar-la. Al cap i a
la fi, s’aplicà la llei de Gresham, i els usuaris, en diferents moments,
rebutjaren la moneda dolenta i preferiren l’ús de la moneda bona.
Precisament en les variacions de pes el procés de fabricació
de la moneda a la seca és un factor rellevant. Les successives pesades, fetes en el segle XIV a la compensació, i la deslliurança
167
[page-n-187]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
de la moneda, que comptava al marc i al nombre de peces (d’ací,
també, la compensació: monedes febles per monedes grosses,
fins que 72 d’elles feren un marc), deixaven un rang de moviment, propi d’un procés completament artesanal, que fa oscil·lar
el pes de les monedes batudes. Els guardes de la moneda, com a
garants del bon funcionament de la fabricació i del compliment
dels pactes rei-municipi quant a talla i llei, treballaven amb uns
límits de feblesa i fortatge que permetien lleugeres variacions en
els pesos; a hores d’ara per a nosaltres, amb els actuals mètodes
de fabricació monetària i de pesatge, resultarien inacceptables,
però cal pensar que, en els segles XIII i XIV, aquestes variacions
entraven en un joc de precisió molt alta.
La fabricació, però, no és només un exercici d’encunyació de moneda, sinó que es relaciona amb un aspecte molt
més important, com és de la rendibilitat d’un determinat tipus
monetari. Dit d’una altra manera: una moneda no s’encunya
si no aporta guanys al poder emissor, el rei en el nostre cas.
La creació del croat no és un privilegi desinteressat per a dotar a comerciants i la resta d’usuaris d’una moneda amb què
siga més senzill realitzar pagaments més o menys elevats. El
croat apareix perquè aporta beneficis al rei, en detriment dels
governs d’altres territoris la moneda dels quals circulava a
les terres de Barcelona: a tall d’exemple, el desplaçament del
gros tornés, per un gros propi, s’ha de veure dins de la dinàmica de reserva de guany propi, ja que l’ús de moneda forana
aporta rendiments al poder que l’emet allà d’on prové. El mateix passa amb la imposició del reial de València en 1247. El
pagament de rendes i impostos i el benefici reial, desplaçant
de la circulació moneda externa, són els dos factors principals
que, tot plegat, fan que una autoritat mane batre un nou tipus
monetari. Les vies de guany derivades de l’encunyació monetària són múltiples: no només per la posada en circulació, la
recepció del pagament d’impostos o el canvi forçat, sinó també pel mateix procés de fabricació, amb els marges del valor
del metall preciós comprat per la seca per a batre moneda que
pertanyen a l’autoritat, i el canvi de moneda en passar d’un
territori a un altre, com ja va fer notar J. Torró (2014).
El fet que tant la moneda menuda de Barcelona com els reials valencians, imposats en 1247 per Jaume I, compartiren la
mateixa llei ternal, talla, pes i mòdul, va ajudar, des de les acaballes del regnat del Conqueridor, a que ambdós tipus monetaris
corregueren pels territoris catalans i de València sense diferències. Al fenomen d’ús i circulació lliure dels diners de tern i dels
reials valencians, en completa convivència, se l’ha anomenat
àrea monetària compartida. Ara bé, no es tracta d’un fet aïllat i
particular de la nostra zona, encara que manquen, a dia de hui,
estudis que permeten identificar altres àrees de circulació paritària en la Baixa Edat Mitjana, com poden ser, en els segles XII
i XIII, la de Barcelona i la del sud de França.
L’àrea monetària compartida entre Barcelona i València és
possible per diversos factors, com ara la idèntica composició de
les dues monedes o els interessos comercials comuns existents
entre ambdós territoris. Malgrat tot, presenta una particularitat,
com és l’exclusió, a partir dels volts de la dècada de 1250, de la
moneda jaquesa, també de llei ternal i amb la mateixa composició intrínseca i mòdul que les altres dues; les raons d’aquest
fenomen encara les ignorem, però apunten, de bell nou, cap a
una descompensació, en aquest cas en el valor de compra de la
moneda valenciana respecte a l’aragonesa.
168
La introducció del croat barcelonés en el circulant valencià
no va representar cap problema; encara més, es va tractar de
l’ampliació natural de la participació de la moneda barcelonesa
en l’àrea monetària compartida. Com que diner de tern i reial
presentaven la mateixa llei i circulaven en paritat, l’equivalència 1 gros = 1 sou de menuts de tern s’igualà a 1 gros = 1 sou
de reials valencians. En suma, el fi que contenien 12 reials de
València era igual al de 12 diners de tern i, per tant, al d’un
gros d’argent de Barcelona. Amb tot, cal tindre en compte que
el marc de València, adoptat per Jaume I per al batiment dels reials, és lleugerament superior en pes al de Barcelona, de manera
que existeix una mínima descompensació entre els menuts barcelonesos i els valencians que, en la pràctica, tot apunta que no
va afectar la circulació paritària dels dos tipus monetaris (Mateu
i Llopis, 1973-1974: 405-407).
L’increment continu de la moneda barcelonesa en el circulant valencià pot rastrejar-se en els depòsits que han anat descobrint-se al Regne de València i en la circulació paritària de les
dues monedes que ens ocupen en altres ocultacions recuperades
en territori barcelonés i, fins i tot, en l’actual sud de França, fet
que ja havia sigut constatat anteriorment per J. Torró (fig. 10.2).
De les primeres, com la del castell de Xiu, a Llutxent (València), composta exclusivament per menuts valencians de Jaume
I, es passa a la tímida presència del numerari barceloní, en una
proporció encara inferior al 25% - 75% (moneda barcelonesa –
valenciana respectivament), entre el final del regnat de Jaume I i
el regnat del seu fill; és el cas del conjunt del castell d’Alfàndec
(Benifairó de la Valldigna, València). Els percentatges aniran
augmentant per damunt del 25% de moneda de Barcelona en les
dècades de 1270 i 1280 cap al 50% - 50% del regnat de Jaume II
i, a partir d’ací, fins a superar el 75% - 25% en els regnats d’Alfons III i Pere III, eminentment en el d’aquest darrer. Precisament, passada la meitat del regnat del Cerimoniós, es perd a València un lot format de manera exclusiva per moneda catalana;
el depòsit del carrer de la Llibertat no deixa de ser una raresa,
una acumulació ben planificada de riquesa (monedes pràcticament sense retallar ni llimar, sense desgast, amb poca circulació
i totes del mateix tipus), però que ens indica, al remat, el grau de
penetració que havia assolit la moneda barcelonesa i, entre ella,
la grossa, dins dels límits del Regne de València.
Tota aquesta part teòrica ajuda a comprendre el depòsit del
carrer de la Llibertat i a enquadrar-lo en un context molt determinat i acotat. Són els processos polítics i econòmics els que fan
que una acumulació d’aquestes característiques haja aparegut al
cor de la ciutat de València. Al nostre parer, el conjunt, compost
per 2483 monedes d’argent de Barcelona, entre les quals apareixen quatre mitjos croats pertanyents al regnat d’Alfons II,
podria haver començat a formar-se entre els regnats d’Alfons
III i Pere III, si considerem el grau de desgast que presenten els
grossos d’aquests dos monarques respecte a les peces dels seus
antecessors: mentre que els croats d’Alfons II i Jaume II semblen haver circulat més temps, encara que no excessiu, els d’Alfons III i Pere III pareix que foren retirats de la circulació amb
bastant rapidesa, cosa que va permetre que no mostren massa
retalls i llimadures, tot i que sí es veuen algunes d’aquestes
manipulacions, que devien ser sistemàtiques des de la mateixa
eixida de les monedes de la seca. És un conjunt de relativament
ràpida formació, d’acumulació de riquesa, un depòsit d’estalvi
seleccionat on només van entrar les peces en millors condicions
[page-n-188]
conclusions
Figura 10.2. Composició amb la totalitat de les monedes del carrer de la Llibertat, que ens aporta una visió de conjunt del gran volum que
representa (Arxiu MPV).
per a assegurar-se un fons en argent de prou importància. Només cal considerar les xifres: 2481 sous que fan 29.772 diners
o 124 lliures en total, una petita fortuna si tenim en compte que
s’estima el sou d’un jurat valencià, entre 1351 i 1400, en una
mitjana d’uns 1000 sous anuals, o el d’un síndic de la mateixa ciutat en uns 1200 sous a l’any, mentre que a les darreries
del segle XIV un peó de fuster podia cobrar uns 30 diners per
dia, i un mestre de fuster o d’obrer uns 54 diners per dia o, de
manera equivalent, uns 4 sous i mig; al final del regnat de Pere
III, un peó aragonés rebia al voltant de 23 diners per jornada de
treball, i un mestre 41 diners. Els productes bàsics ens indiquen
també la importància econòmica d’aquest conjunt: cap al 1333,
un cafís d’ordi arribava a costar uns 68 diners, un almud de cigrons uns dos diners i mig, una arrova d’oli uns 50 diners, o un
cafís de blat d’Aragó entorn de 200 diners. Cap al moment de
l’ocultació, a més a més, podia comprar-se una casa a Vila-real
per unes 54 lliures (Hamilton, 1936: 270-291; Doñate, 1962;
Llorens, Matamoros i Ripollès, 1994: 35; Zulaica, 1995).
El depòsit del carrer de la Llibertat es compon de cinquanta
tipus monetaris distints, dividits en cinc regnats consecutius (dos
en el regnat de Pere II, quatre en el d’Alfons II, 26 en el de Jaume II, huit en el d’Alfons III i 10 en el de Pere III), la qual cosa
denota la seua una alta variabilitat tipològica: hi apareixen bona
part dels tipus de croat barcelonés aplegats en catàlegs com el
d’A. Badia o els de M. Crusafont, el nostre conjunt no deixa de
ser un mostreig (figs 10.3 i 10.4). Resulta evident la concentració
de tipus i nombre d’exemplars en el regnat de Jaume II, ja que és
el moment d’afiançament del gros d’argent en el circulant barcelonés i, també, en el valencià. La presència de moneda grossa en
ocultacions datades a partir de Jaume II demostra l’acceptació
d’aquest tipus monetari en tots els àmbits de la vida, i la barreja
entre la moneda barcelonesa i la valenciana al Regne de València,
amb una predominança cada vegada major de la primera respecte
a la segona. L’increment en la complexitat de les variants entre els
regnats de Jaume II i Pere III indica els alts volums de producció
del gros barcelonés, fruit de la bona acceptació indicada.
El nostre conjunt està format per 2479 unitats i quatre divisors
amb valor de mig croat, un indici de l’acurada selecció de peces
realitzada per l’agent acumulador (preferència d’unitats), i de la
relativament escassa presència d’aquestes meitats en el circulant
del moment. La mostra de Pere II ha resultat massa reduïda per
a poder establir conclusions, encara que la troballa de la peça que
hem anomenat LMC 179, diferent de tota la resta de grossos del
depòsit, és significativa solament per si mateixa, a causa del seu
arcaisme. La mostra d’Alfons II és l’única que presenta divisors;
malgrat allunyar-se dels paràmetres de la corba normal i, ultra tot
això, s’adapta a una talla de 72/M amb un índex de pèrdua del 5%
o més, fet que apunta que que són peces tretes de la circulació després d’un cert temps d’ús. Així, comencen a apreciar-se algunes
manipulacions per part dels usuaris, la qual cosa fa que córreguen a
un pes comprés entre les 73/M i les 75/M, podent arribar fins a les
74/M – 76/M en les monedes que pitjor conservades ens han arribat. Açò mateix s’observa en la distribució de Jaume II: no s’adapta
a la corba normal, a causa de la mitjana baixa, però sí a la talla de
72/M, amb un índex de pèrdua entorn del 5%; en aquest moment,
les peces de plata corren a un pes comú de 76/M, que pot oscil·lar
entre 74/M i 77/M, a causa de l’increment dels retalls que realitzen
els usuaris.
169
[page-n-189]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Figura 10.3. Monedes del depòsit del carrer de la Llibertat, encunyades a nom de Pere II (cat. 2, MPV 33786), Alfons II (cat. 96, MPV
33880) i Jaume II (cat. 929, MPV 34588).
170
[page-n-190]
conclusions
Figura 10.4. Monedes del depòsit del carrer de la Llibertat, encunyades a nom d’Alfons III (cat. 1280, MPV 34914 i cat. 1411, MPV
34995) i Pere III (cat. 2427, MPV 35811).
171
[page-n-191]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
El conjunt d’Alfons III sembla haver experimentat una circulació menor que la de les monedes dels seus antecessors: continua adaptant-se a la talla 72/M, amb una pèrdua al voltant del
5%, normalment un poc per sota d’aquest valor; els retalls i les
manipulacions, en canvi, molt ràpides a causa de la descompensació existent amb la moneda menuda, la porten a circular a
unes 77/M. De qualsevol forma, la moneda amb bon pes és més
nombrosa que la tosquirada, així que ens plantegem la possibilitat d’una retirada de la circulació, i una selecció ben acurada.
Comptat i debatut, la mostra de Pere III millora sensiblement
el valor de la mitjana respecte als resultats anteriors, un fet que
s’ha d’explicar no arran d’un redreç de la talla, com ha exposat
de manera reiterada M. Crusafont, sinó per l’atenta vigilància de
la producció de bona moneda: davant de les queixes per part dels
usuaris i l’inici d’una pèrdua de confiança dels mercats, només l’intent perquè circulara moneda amb bon pes i amb mínims retalls
aconsegueix salvar la producció del croat de Barcelona; les crides a
l’acceptació i el sanejament del circulant, com hem vist, també col·
laboraren en aquest suposat «redreç». El conjunt s’adapta molt bé
a la xifra 72/M, amb un índex de pèrdua bastant per davall del 5%
mitjà. Això ens indica també una ràpida retirada de les monedes de
la circulació, atés que a desgrat dels intents reials per aturar el problema, els usuaris segueixen sostraient plata de les monedes, per
la descompensació que ja hem comentat amb la moneda menuda;
amb tot, el seu millor pes ajuda al fet que la pèrdua detectada siga
menor. Per aquestes raons pensem que el depòsit degué formar-se
entre els regnats d’Alfons III i Pere III, durant els quals encara circulava un alt volum de croats dels seus antecessors, que van disminuint com més s’allunya en el temps l’autoritat emissora (molts de
Jaume II que, d’altra banda, baté grans quantitats d’argent, pocs per
a Alfons II i només tres per a Pere II). Com podem comprovar, hem
treballat amb la idea de la invariabilitat de la talla 72/M que, tant la
documentació com l’estadística, semblen haver confirmat.
Quant a l’estudi de les posicions d’encuny, s’ha pogut determinar que, si més no, durant tota la primera etapa del croat de
Barcelona es van utilitzar trossells muntats sobre ànimes circulars, com devia ser comú a les seques baixmedievals europees.
La tendència aleatòria en la distribució dels eixos així ho indica.
En relació amb els encunys, s’ha decidit escometre l’estudi dels
regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II. Prenent com a referència
altres aproximacions a la mateixa problemàtica, principalment de
l’àmbit anglosaxó, s’han pogut calcular volums d’emissió aproximats per als regnats d’Alfons II i Jaume II; per a Pere II no s’hi han
pogut aportar resultats pel baix nombre d’exemplars, els encunys
dels quals tendeixen a N = 1. El volum d’encunyació de grossos
d’argent d’Alfons II l’hem establit en, aproximadament, 1.817.000
peces, una xifra que s’aproxima a la calculada per a les seques angleses dels voltants del 1300. Per a Jaume II, una emissió com la
de 1318 – 1320/21 retria, a partir del còmput de la talla 72/M, uns
7,5 milions d’exemplars (uns 100.000 marcs d’argent sense lligar),
acotats entorn d’uns 6.233.000 de monedes, a partir dels índexs de
càlcul de M. Mate; per a un batiment com el de l’any 1327, hem
aproximat l’ús d’entre 1364 i 4093 encunys diferents, dels quals
s’hauria pogut identificar en el depòsit del carrer de la Llibertat entre el 2,99% i el 8,96% d’encunys d’anvers, i entre el 3,50% i el
10,52% d’encunys de revers.
172
El major entrebanc de l’estudi ha sigut la tendència N = 1 i N
= 2, que indica una alta dispersió dels encunys, però també apunta
la possibilitat de trobar, en el futur, fora del conjunt estudiat, més
exemplars que puguen pertànyer als encunys que s’han identificat ací. La mostra d’Alfons II es relaciona amb un volum moderat de fabricació, com ja indicaven els càlculs de producció que
hem esmentat, amb una dispersió relativament alta, mentre que
la de Jaume II es relaciona amb un alt volum de batiment. Queda
per esbrinar, encara, la raó per la qual les ràtios anvers-revers no
s’adapten als càlculs mitjans 1:2 – 1:3 i se situen al voltant de la
xifra 1:1,19, la qual cosa ens fa pensar en una dispersió major
que en altres aproximacions al càlcul d’encunys baixmedievals.
Les relacions resulten complicades, més encara en anvers-revers
que en revers-anvers, a causa de la vida més curta dels anversos;
s’ha advertit, a més a més, que els canvis de grup anvers-revers es
produeixen quan hi ha alteracions en la producció monetària, per
exemple amb un salt d’emissió: per aquesta raó, distintes agrupacions bibliogràfiques comparteixen reversos.
L’estudi epigràfic de les llegendes ha permés comprovar
l’augment en complexitat dels caràcters des del regnat de Pere
II fins al de Pere III. La classificació en tres grups, A (arcaic), B
(llatí) i C (gòtic), amb les seues variants i subvariants, ha esdevingut essencial per a poder apuntar aquesta evolució i els pics
de diferències en la factura de les lletres, situats en els regnats,
sobretot, de Jaume II i Pere III, els dos reis amb major volum de
producció de grossos barcelonesos. Tot plegat, això provocaria
que els obridors treballaren de manera ràpida, detectant-se la
mà de diversos entalladors, i afavorint canvis i errors de composició. Les lletres es graven mitjançant punxons i patrius, la
majoria dels quals han pogut ser identificats en aquest treball;
aquests punxons també van usar-se per a la gravació de la figura
del rei, en general bastant estàtica durant tota la primera etapa
del croat de Barcelona.
En última instància, l’anàlisi de la composició metal·
logràfica ha aportat dades interessants. S’ha comprovat com els
productes de corrosió i la seua neteja afecten la percepció del
pes de les monedes que han arribat fins a nosaltres, un factor
que poques vegades s’ha tingut en compte; en qualsevol cas,
comptabilitzant aquesta pèrdua, i aplicant factors de càlcul com
el dels retalls i llimadures, les monedes s’adapten al rang acceptable de les 72/M.
Les anàlisis de superfície han provat que les monedes presenten un percentatge correcte d’argent i lliga, més baix en les
proves del conjunt 1 que en les del conjunt 2, de manera que
segueixen l’estipulat en les ordres de batiment. La presència
de mercuri en les analítiques, per la seua banda, és una qüestió
que encara caldrà aclarir en el futur. Tocant a la resta d’elements, es relacionen tant amb les impureses de la fabricació
com amb els processos de corrosió i amb les mateixes proves analítiques. Al nucli metàl·lic, la composició es correspon
també amb les disposicions de fabricació de la moneda grossa
barcelonesa; en un moment determinat es va arribar a pensar,
pel fet que la llei de l’argent era més alta en l’exterior que
no en l’interior, en la possibilitat de monedes folrades, però
considerem que és sols una prova de l’aplicació del procés
d’emblanquiment a la seca.
[page-n-192]
Catàleg
Presentem ací el llistat complet de les monedes amb algunes
notes que s’han afegit a la catalogació per a ressaltar característiques o variacions que ens han resultat significatives.
El que s’ofereix és una classificació del depòsit que hem estudiat en les pàgines precedents amb l’ànim d’ordenar, de la
manera que hem cregut més adequada, els 2483 croats que
en formen part.
En el catàleg s’il·lustra tan sols una selecció de monedes per
cadascuna de les variants tipològiques identificades. No obstant
això, les fitxes completes amb imatges de les 2.083 peces que es
troben depositades l’el Museu de Prehistòria de València (MPV)
poden consultar-se en la pàgina web de la institució pel seu número de catàleg utilitzant el cercador. També es pot accedir a elles
directament introduint la URI permanent del catàleg acompanyada
del número d’inventari de la peça (p. ex., mupreva.org/cat/33785).
Una proporció alta de les monedes del depòsit presenta irregularitats en el cospell. En moltes d’elles s’ha pogut
comprovar que la raó són els xicotets retalls i llimadures que
els usuaris realitzaven sobre les peces per a compensar les
desviacions en les equivalències amb el diner de tern, com
hem pogut veure al llarg del text; en altres, l’explicació és
distinta, i pot estar relacionada amb el tall dels diners blancs
o cospells en la seca, que no sempre aconseguia produir suports completament circulars.
Nota aclaridora: en alguns casos els números del catàleg
no respecten l’ordre seqüencial. Cal tindre en compte que es
tracta d’una manera de procedir no convencional derivada
d’un replantejament en l’ordre dels grups que, amb el treball
pràcticament acabat, no s’ha traslladat al número de les monedes ni a les referències creuades de taules i arxius.
173
[page-n-193]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
GRUP I. PERE II (1276-1285)
GRUP II. ALFONS II (1285-1291)
SUBGRUP I.1; TIPUS I.1a
Croat. Ag. Equival a CCB 4, LMC 177, CGMC 2137,
NCCAM 169, Pedro III-1 (MHC).
SUBGRUP II.1; TIPUS II.1a
Croat. Ag. Equival a CCB 8-12, 14-20 i 23-25, LMC 180,
CGMC 2148, NCCAM 175, Alfonso III-2 (MHC: làm. 78).
Anv./
. Bust del
rei de perfil, a esquerra, amb corona de tres puntes rematada en
flors de lliri, i tres cercles en horitzontal en interior. Cabell ondulat fins la nuca, acabat en tres anelles. Vestit dividit en quatre
parts, amb dues anelles a cada lateral i nombre desigual en el
centre. Llegenda de caràcters gòtics, amb interpunció de tres
punts verticals, i creu de començament equilàtera potençada.
Anv./
. Bust
del rei, de perfil, a esquerra, amb corona de tres puntes amb
remats de flor de lliri. La corona, en interior, porta tres cercles en horitzontal. Cabell ondulat, fins a la nuca, acabat en
tres anelles. Vestit dividit en quatre parts, carregades amb
anelles: en el tipus general, 2-5-5-2. Caràcters llatins. Interpunció de dos punts verticals (amb gran variabilitat, en nombre i posició). Creu de començament equilàtera potençada.
Rev./
. Creu passant
grega, lleugerament potençada, que divideix el camp en quatre quarters: anelles en primer i quart, i grup de tres punts en
segon i tercer. Llegenda de caràcters gòtics, amb interpunció
de tres punts verticals.
Rev./
. Creu passant,
grega, lleugerament potençada, que divideix el camp en quatre quarters: anelles en primer i quart, i grup de tres punts
en segon i tercer. Caràcters llatins. Interpunció de dos punts
verticals (amb gran variabilitat, en nombre i posició).
1
1*. 3,16 g; 6 h. MPV 33785.
2. 3,14 g; 10 h. MPV 33786. CCB II-5, anelles del vestit 3-6-6-3;
doble enc. (anv.).
SUBGRUP I.2.
Croat. Ag. Equival a LMC 179.
Anv./
. Bust del rei, de
perfil, a esquerra, amb corona oberta lobulada, acabada en
puntes; dins de composició de huit lòbuls o semicercles, amb
un petit cercle entre cadascun. Cabell ondulat, fins al clatell.
Cap gran, coll fi i muscles rectes. Vestit dividit en tres particions. Caràcters gòtics arcaics. Interpunció d’un sol punt.
Creu de començament equilàtera.
4
10
16
Rev./
. Creu passant, grega, que divideix el camp en quatre quarters: grup de tres
punts en primer i quart, i anella en segon i tercer. Caràcters
gòtics arcaics. Interpunció de tres punts verticals.
19
3
3*. 1,94 g; 1 h. MPV 33787.
174
31
[page-n-194]
catàleg
44
73
87
114
138
4*. 3,13 g; 12 h. MPV 33788.
5. 3,18 g; 1 h. MPV 33789. Vt. anelles 2-4-5-2.
6. 3,08 g; 6 h. MPV 33790.
7. 3,20 g; 5 h. MPV 33791.
8. 2,98 g; 11 h. MPV 33792. Vt. anelles 2-5-4-2; doble enc. (rev.).
9. 3,08 g; 3 h. MPV 33793. Doble enc. (anv.).
10*. 2,98 g; 2 h. MPV 33794. Vt. anelles 2-6-6-2; doble enc. (anv.).
11. 3,15 g; 7 h. MPV 33795. E. trenc. (anv.); doble enc. (rev.).
12. 3,11 g; 4 h. MPV 33796. Vt. anelles 2-4-5-2; doble enc. (anv.).
13. 3,11 g; 5 h. MPV 33797.
14. 3,09 g; 11 h. MPV 33798.
15. 3,13 g; 5 h. MPV 33799. Doble enc. (rev.).
16*. 3,13 g; 10 h. MPV 33800. Vt. anelles 0-5-5-2.
17. 2,89 g; 2 h. MPV 33801.
18. 3,10 g; 7 h. MPV 33802. E. trenc. (anv.); doble enc. (anv.).
19*. 3,05 g; 9 h. MPV 33803. Vt. anelles 2-5-5-3; doble enc.
(anv.).
20. 3,09 g; 4 h. MPV 33804.
21. 3,09 g; 8 h. MPV 33805. Repicada (anv.).
22. 3,10 g; 3 h. MPV 33806.
23. 3,19 g; 8 h. MPV 33807. Doble enc. (rev.).
24. 3,10 g; 6 h. MPV 33808.
25. 3,17 g; 4 h. MPV 33809. Desgast; doble enc. (anv.).
26. 3,18 g; 12 h. MPV 33810. Doble enc. (anv.).
27. 3,01 g; 10 h. MPV 33811. Mosses.
28. 2,63 g; 7 h. MPV 33812. Vt. anelles 2-4-5-2; mosses.
29. 3,02 g; 12 h. MPV 33813. Vt. indet.; doble enc. (rev.).
30. 3,09 g; 12 h. MPV 33814. Doble enc. (rev.).
31*. 3,10 g; 8 h. MPV 33815. Vt. llegenda amb caràcters gòtics en
revers; doble enc. (anv.).
32. 3,14 g; 9 h. MPV 33816.
33. 3,04 g; 3 h. MPV 33817. + d’anvers amb punts interiors; doble
enc. (rev.).
34. 3.07 g; 4 h. MPV 33818. Vt. anelles 2-4-5-2; e. despl.; doble
enc. (rev.).
35. 3,13 g; 7 h. MPV 33819.
36. 3,03 g; 6 h. MPV 33820. Vt. indet.
37. 3,12 g; 6 h. MPV 33821. Doble enc. (anv.).
38. 3,06 g; 8 h. MPV 33822. E. trenc. (anv.).
39. 3,10 g; 9 h. MPV 33823.
40. 3,21 g; 11 h. MPV 33824.
41. 3,09 g; 10 h. MPV 33825. E. mod. (anv., E de REX); doble
enc. (anv.).
42. 3,12 g; 2 h. MPV 33826. Vt. anelles 2-4-4-2; mossa.
43. 2,94 g; 10 h. MPV 33827.
44*. 3,15 g; 4 h. MPV 33828. Vt. anelles 2-4-4-2; cospell irregular;
doble enc. (anv.).
45. 3,14 g; 4 h. MPV 33829.
46. 3,11 g; 8 h. MPV 33830. Desc.
47. 3,08 g; 7 h. MPV 33831.
48. 3,20 g; 4 h. MPV 33832. Clevill; doble enc. (anv.).
49. 3,03 g; 3 h. MPV 33833. Desc.
50. 3,09 g; 4 h. MPV 33834.
51. 3,08 g; 3 h. MPV 33835. Vt. anelles 2-4-5-2; doble enc. (anv.).
52. 3,18 g; 10 h. MPV 33836. Desc.; doble enc. (anv.).
53. 2,95 g; 10 h. MPV 33837.
54. 2,98 g; 8 h. MPV 33838. Doble enc. (anv.).
55. 3,10 g; 4 h. MPV 33839.
56. 2,75 g; 9 h. MPV 33840.
57. 3,07 g; 10 h. MPV 33841. Vt. anelles 2-4-4-2; doble enc. (anv.).
58. 3,10 g; 9 h. MPV 33842. Doble enc. (anv.).
59. 3,06 g; 12 h. MPV 33843.
60. 2,89 g; 12 h. MPV 33844. Trencada; doble enc. (anv.).
61. 3,15 g; 11 h. MPV 33845. Vt. anelles 2-4-5-2; doble enc. (anv.).
62. 3,12 g; 3 h. MPV 33846. Cospell irregular; mossa; doble enc. (anv.).
63. 3,14 g; 6 h. MPV 33847. Cospell irregular; doble enc. (anv.).
64. 3,16 g; 5 h. MPV 33848. Doble enc. (anv.).
65. 3,06 g; 2 h. MPV 33849. Doble enc. (anv.).
66. 3,11 g; 5 h. MPV 33850. Vt. indet.; e. trenc. (anv.); doble enc.
(anv.).
67. 2,92 g; 3 h. MPV 33851. Desc.
68. 3,14 g; 12 h. MPV 33852. Doble enc. (rev.).
69. 3,09 g; 8 h. MPV 33853. Mosses.
70. 3,13 g; 9 h. MPV 33854. Desc.; e. trenc. (rev.)?
71. 3,17 g; 10 h. MPV 33855. Cospell irregular; desc.; doble enc.
(anv.).
72. 3,11 g; 9 h. MPV 33856. Vt. indet.; doble enc.
73*. 3,13 g; 4 h. MPV 33857. Vt. anelles 2-5-4-2.
74. 3,16 g; 10 h. MPV 33858. E. trenc. (anv.).
75. 3,11 g; 11 h. MPV 33859.
76. 3,13 g; 6 h. MPV 33860. Desc.
77. 3,19 g; 6 h. MPV 33861. E. trenc. (anv.)?
78. 3,10 g; 6 h. MPV 33862. Doble enc. (anv.).
79. 3,11 g; 2 h. MPV 33863. E. trenc. (anv.)?; doble enc. (rev.).
80. 2,77 g; 1 h. MPV 33864.
81. 3,10 g; 6 h. MPV 33865. Doble enc. (anv.).
82. 3,10 g; 4 h. MPV 33866. Vt. anelles 2-5-4-2; cospell irregular.
83. 3,03 g; 2 h. MPV 33867.
84. 3,12 g; 12 h. MPV 33868. Vt. anelles 2-4-4-2; doble enc. (anv.).
175
[page-n-195]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
85. 3,20 g; 2 h. MPV 33869. Cospell irregular.
86. 3,05 g; 9 h. MPV 33870. Cospell irregular; desc.; doble enc.
87*. 2,89 g; 4 h. MPV 33871. Vt. anelles 3-6-6-3; doble enc. (anv.).
88. 2,98 g; 5 h. MPV 33872. Desc.; doble enc. (anv.).
89. 3,12 g; 2 h. MPV 33873. Doble enc. (anv.).
90. 3,06 g; 6 h. MPV 33874. Doble enc. (anv.).
91. 3,15 g; 1 h. MPV 33875. E. trenc. (anv.).
92. 3,11 g; 6 h. MPV 33876. E. trenc. (anv.)?
93. 3,16 g; 10 h. MPV 33877. Doble enc. (anv.).
94. 3,06 g; 9 h. MPV 33878.
95. 3,01 g; 7 h. MPV 33879.
96. 3,09 g; 4 h. MPV 33880.
97. 3,15 g; 2 h. MPV 33881. Vt. anelles 2-4-5-2; cospell irregular;
mosses; doble enc. (anv.).
98. 3,13 g; 11 h. MPV 33882. Doble enc. (anv.).
99. 3,01 g; 12 h. MPV 33883.
100. 3,13 g; 1 h. MPV 33884. Vt. anelles 2-6-6-2; desc.
101. 3,21 g; 8 h. MPV 33885. E. trenc. (rev.); doble enc.
102. 3,01 g; 10 h. MPV 33886. E. trenc. (anv.); doble enc. (anv.).
103. 3,15 g; 33887. MPV 33887. Desc.
104. 3,01 g; 4 h. MPV 33888. Cospell irregular; mosses; clevill; e.
trenc. (anv.); desc.
105. 3,17 g; 3 h. MPV 33889. Desc.
106. 3,13 g; 12 h. MPV 33890. E. trenc. (anv.)?; doble enc. (anv.).
107. 3,15 g; 2 h. MPV 33891. E. trenc. (anv.); doble enc. (rev.).
108. 3,11 g; 4 h. MPV 33892. Vt. indet.; doble enc. (rev.).
109. 3,11 g; 6 h. MPV 33893. Vt. indet.; doble enc. (anv.).
110. 3,12 g; 12 h. MPV 33894. E. trenc. (rev.).
111. 2,98 g; 9 h. MPV 33895. Desc.
112. 3,11 g; 12 h. MPV 33896. E. trenc. / e. rep. (anv., en la separació de les particions 3 i 4 del vestit); doble enc. (anv.).
113. 2,95 g; 10 h. MPV 33897. Vt. indet.; desc.; doble enc. (anv.).
114*. 3,16 g; 3 h. MPV 33898. Vegeu separació de les particions 1
i 2 del vestit (anv.)
115. 3,08 g; 2 h. MPV 33899. Cospell irregular; doble enc. (anv.).
116. 3,13 g; 9 h. MPV 33900. Sense netejar.
117. 2,60 g; 9 h. MPV 33901. Vt. indet.; mosses.
118. 2,87 g; 2 h. MPV 33902.
119. 3,03 g; 1 h. Inv. Corts 001. Vt. anelles 2-4-5-2.
120. 3,03 g; 9 h. Inv. Corts 002. En rev., tall en braç de la creu.
121. 3,10 g; 1 h. Inv. Corts 003. E trenc. (anv.).
122. 3,15 g; 7 h. Inv. Corts 004. Doble enc. (anv.).
123. 3,05 g; 5 h. Inv. Corts 005. Trencada; mosses.
124. 2,96 g; 2 h. Inv. Corts 006.
125. 3,21 g; 2 h. Inv. Corts 007. Mossa; doble enc. (anv.).
126. 3,00 g; 6 h. Inv. Corts 008.
127. 3,14 g; 6 h. Inv. Corts 009. Desc.; doble enc. (anv.).
128. 2,92 g; 6 h. Inv. Corts 010. Trencada; doble enc. (anv.).
129. 3,10 g; 5 h. Inv. Corts 011. E. trenc. (anv.)?; doble enc.
130. 3,17 g; 2 h. Inv. Corts 012. Doble enc. (rev.).
131. 2,82 g; 3 h. Inv. Corts 013.
132. 3,12 g; 2 h. Inv. Corts 014. Doble enc. (anv.).
133. 3,08 g; 2 h. Inv. Corts 015. Vt. anelles 2-4-4-2; desc.; doble
enc. (rev.).
134. 3,00 g; 3 h. Inv. Corts 016. Doble enc. (anv.).
135. 3,09 g; 6 h. Inv. Corts 017. Desc. (anv.).
136. 3,11 g; 3 h. Inv. Corts 018. E. trenc. (anv.); doble enc. (rev.).
137. 3,08 g; 12 h. Inv. Corts 019.
138*. 3,18 g; 12 h. Inv. Corts 020. Vt. anelles 2-4-5-2; e. desp.;
doble enc. (anv.).
139. 3,01 g; 3 h. Inv. Corts 021. Vt. anelles 2-4-4-2
140. 3,11 g; 5 h. Inv. Corts 022.
141. 3,07 g; 12 h. Inv. Corts 023. Desc.; doble enc. (anv.).
176
142. 3,06 g; 4 h. Inv. Corts 024. Doble enc.
143. 3,13 g; 7 h. Inv. Corts 025.
144. 3,08 g; 8 h. MPV 33918. Desc.; doble enc. (rev.).
SUBGRUP II.1; TIPUS II.1b.
Croat. Ag. Equival a CCB 13; LMC 182; CGMC 2148a;
NCCAM 175.1; Alfonso III.1 (MHC: làm. 78).
Anv./
que l’anterior (tipus II.1a).
. Igual
Rev./
. Igual que l’anterior, però amb grup de tres punts en quarters primer i quart, i
anella en segon i tercer.
145
145*. 3,01 g; 3 h. MPV 33903. Vt. indet.; desc.
146. 3,05 g; 8 h. MPV 33904. Desc.; doble enc. (anv.).
SUBGRUP II.2; TIPUS II.2a
Croat. Ag. Equival a CGMC 2148c; NCCAM 175.2.
Anv./
. Bust del
rei, de perfil, a esquerra, amb corona de tres puntes amb remats de flor de lliri. La corona, en interior, porta tres cercles
en horitzontal. Cabell ondulat, fins a la nuca, acabat en tres
anelles. Vestit dividit en quatre parts, carregades amb anelles:
en el tipus general, 2-5-5-2. Llegenda acurtada (D’I per DEI).
Caràcters llatins. Interpunció de dos punts verticals (amb gran
variabilitat, en nombre i posició). Creu de començament equilàtera potençada.
Rev./
. Creu passant,
grega, lleugerament potençada, que divideix el camp en quatre quarters: anella en primer i quart, i grup de tres punts
en segon i tercer. Caràcters llatins. Interpunció de dos punts
verticals (amb gran variabilitat, en nombre i posició).
148
147. 3,13 g; 11 h. MPV 33905. Mosses
148*. 3,03 g; 10 h. MPV 33906. Mossa.
[page-n-196]
catàleg
SUBGRUP II.2; TIPUS II.2b
Anv./
rior (tipus II.2a).
. Igual que l’ante-
Rev./
. Creu passant, grega, lleugerament potençada, que divideix el camp en quatre quarters:
anella en primer i quart, i grup de tres punts en segon i tercer.
Caràcters gòtics. Interpunció de dos punts verticals (amb gran
variabilitat, en nombre i posició).
149
149*. 3,24 g; 1 h. MPV 33907. Vt. anelles 2-5-5-3; mosses; doble
enc. (anv.).
150. 3,15 g; 2 h. MPV 33908. Desc.; doble enc. (anv.).
151. 3,10 g; 1 h. MPV 33909. Desc.; doble enc. (anv.).
SUBGRUP II.3; TIPUS II.3a
Mig croat. Ag. Equival a CCB 26-32; LMC 181; CGMC 2149;
NCCAM 176.
Anv./
. Bust del
rei, de perfil, a esquerra, amb corona de tres puntes amb remats de flor de lliri. Estil menys acurat que en els anteriors. La
corona, en interior, porta tres cercles en horitzontal. Cabell
ondulat, fins a la nuca, acabat en tres anelles. Vestit dividit en
quatre parts, carregades amb anelles: en el tipus general, 2-55-2. Caràcters llatins. Interpunció de dos punts verticals (amb
gran variabilitat, en nombre i posició). Creu de començament
equilàtera potençada.
Rev./
. Creu passant,
grega, lleugerament potençada, que divideix el camp en quatre quarters: anella en primer i quart, i grup de tres punts en
segon i tercer. Caràcters llatins. Interpunció de dos punts verticals (amb gran variabilitat, en nombre i posició).
152. 1,42 g; 7 h. MPV 33910. Similar a CCB I-28 a 33; trencada.
153. 1,44 g; 2 h. MPV 33911. Similar a CCB I-28 a 33; clevill (rev.)
154*. 1,46 g; 10 h. MPV 33912. Similar a CCB I-28 a 33; cospell
irregular
155*. 1,56 g; 1 h. MPV 33913. Similar a CCB I-26 i 27.
GRUP III. JAUME II (1291-1327)
SUBGRUP III.1; TIPUS III.1a
Croat. Ag. Equival a LMC 184; CCB 46; CGMC 2150;
NCCAM 177A.
Anv./
. Bust del rei,
de perfil, a esquerra, amb corona de tres puntes amb remats
de flor de lliri. La corona, en interior, porta tres cercles en horitzontal. Cabell ondulat, fins a la nuca, acabat en tres anelles.
Representació maldestra: cap descompensat, bust assimètric
i desproporcionat, anelles de vestit variables, caràcters de llegenda mal gravats. Caràcters llatins. Interpunció, variable, de
dos punts verticals en pocs exemplars. Creu de començament
equilàtera potençada.
Rev./
. Creu passant, grega,
lleugerament potençada, que divideix el camp en quatre quarters: anella en primer i quart, i grup de tres punts en segon i
tercer. Caràcters llatins. Interpunció, variable, de dos punts
verticals en pocs exemplars.
157
162
163
154
155
156. 3,08 g; 7 h. MPV 33914. Anelles 2-6-6-2; desc.; doble enc. (anv.).
157*. 3,15 g; 2 h. MPV 33915. Anelles 3-8-6-2.
158. 3,08 g; 7 h. MPV 33916. Anelles 3?-5-5?-3; e. despl.; doble
enc. (anv.).
159. 3,12 g; 9 h. MPV 33917. Anelles 3-7-6-2; doble enc. (anv.).
160. 3,04 g; 12 h. MPV 33919. Anelles 2-?-5-2; desc.
161. 3,21 g; 6 h. MPV 33920. Anelles 2-?-5-2; clevill; desc.
162*. 3,13 g; 1 h; MPV 33921. Anelles 2-6-5-2; mossa.
163*. 2,65 g; 12 h. MPV 33922. Anelles 2-6-7-2; clevill.
177
[page-n-197]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
164. 3,10 g; 8 h. MPV 33923. Anelles 2-5-5-2; trencada; mossa;
desc.; e. trencat (rev.).
165. 3,09 g; 9 h. MPV 33924. Anelles 2-5-5-2; cospell irregular;
mossa; e. despl.
166. 2,98 g; 7 h. MPV 33925. Anelles 2-5-?-2?; mossa; doble enc.
(anv.).
167. 3,15 g; 6 h. MPV 33926. Anelles 2-?-6-2; desc.; doble enc.
168. 3,09 g; 8 h. MPV 33927. Anelles 2-6-6-2; desc.
SUBGRUP III.1; TIPUS III.1b
Croat. Ag. Equival a CCB 37; LMC 185; CGMC 2150a;
NCCAM 177A.1.
Anv./
rior (tipus III.1a).
. Igual que l’ante-
Rev./
. Igual que l’anterior (tipus III.1a), però amb grup de tres punts en quarters primer i
quart, i anella en segon i tercer.
183*. 3,14 g; 11 h. MPV 33942. Anelles 2-6-6-2; mossa; desc.
184. 3,13 g; 2 h. MPV 33943. Anelles 1-5-5-1.
185. 2,96 g; 9 h. MPV 33944. Anelles 2-6-6-2; e. trenc. (anv.)?.
SUBGRUP III.2; TIPUS III.2a
Croat. Ag. Equival a LMC 184; CGMC 2151; NCCAM 177B;
Jaime II.1 (MHC: làm. 78).
Anv./
. Bust del rei, de
perfil, a esquerra, amb corona de tres puntes amb remats de
flor de lliri. La corona, en interior, porta tres cercles en horitzontal. Cabell ondulat, fins a la nuca, acabat en tres anelles.
La representació torna a ser acurada Vestit dividit en quatre
parts, carregades amb anelles en nombre desigual. Caràcters
gòtics; llegenda sense interpunció. Creu de començament
equilàtera potençada.
Rev./
. Canvi de llegenda.
Creu passant, grega, lleugerament potençada, que divideix el
camp en quatre quarters: anella en primer i quart, i grup de
tres punts en segon i tercer. Caràcters gòtics. Llegenda sense
interpunció.
169
186
179
186*. 3,18 g; 3 h. MPV 33945. Anelles 2-4-4-2; vt. TASB (rev.).
187. 3,12 g; 7h. MPV 33946. Anelles 2-4-4-2; doble enc. (anv.).
SUBGRUP III.2; TIPUS III.2b
Croat. Ag. Equival a CGMC 2151a; NCCAM 177B.1.
183
169*. 3,17 g; 10 h. MPV 33928. Anelles 2-5-5-?; fissures (rev.); desc.
170. 3,16 g; 12 h. MPV 33929. Anelles 2-6-7-2; cospell irregular;
desc.; doble enc.
171. 3,00 g; 2 h. MPV 33930. Anelles 2-5-5-3?.
172. 3,12 g; 10 h. MPV 33931. Anelles 2-8?-7?-2: desc.; doble enc.
(anv.).
173. 3,06 g; 6h. MPV 33932. Anelles 2-6-6-2; clevill; desc.
174. 3,13 g; 12 h. MPV 33933. Anelles ?-?-6-2.
175. 3,03 g; 2 h. MPV 33934. Anelles 2-?-6-2; doble enc. (rev.).
176. 3,07 g; 12 h. MPV 33935. Anelles 2-5-6-2.
177. 3,13 g; 4 h. MPV 33936. Anelles 2-5?-?-2; clevill; desc.
178. 3,16 g; 3 h. MPV 33937. Anelles 2-?-5-2.
179*. 3,06 g; 11 h. MPV 33938. Anelles 2-5-6-2.
180. 3,15 g; 6 h. MPV 33939. Anelles 2-5-5-2?
181. 3,19 g; 8 h. MPV 33940. Anelles 2-5-5-2; cospell irregular; e.
trenc. (rev.).
182. 2,96 g; 4 h. MPV 33941. Anelles 2-5-4-2
178
Anv./
rior (tipus III.2a).
. Igual que l’ante-
Rev./
. Igual que l’anterior
(tipus III.2a), però amb grup de tres punts en quarters primer
i quart, i anella en segon i tercer.
191
193
[page-n-198]
catàleg
188. 3,13 g; 12 h. MPV 33947. Anelles 2-4-4-2; mosses; desc.; doble enc. (anv.).
189. 3,17 g; 11 h. MPV 33948. Anelles 2-4-4-2.
190. 3,18 g; 4 h. MPV 33949. Anelles 3-5-6-3.
191*. 3,10 g; 6 h. MPV 33950. Anelles 3-7-7-3; cospell irregular.
192. 3,09 g,; 9 h. MPV 33951. Anelles 2-6-5-2; mossa
193*. 3,10 g; 10 h. MPV 33952. Anelles 2-4-4-2; vt. TASB (rev.).
194. 3,17 g; 5 h. MPV 33953. Anelles 2-4-4-2; vt. TASB (rev.);
doble enc. (anv.).
195. 2,98 g; 6 h. MPV 33954. Anelles 2-4-4-2; vt. TASB (rev.); e. desp.
SUBGRUP III.3; TIPUS III.3a
Croat. Ag. Equival a LMC 187; CCB 63; CGMC 2152.
Anv./
. Bust del rei, de
perfil, a esquerra, amb corona de tres puntes amb remats de
flor de lliri. La corona, en interior, porta tres cercles en horitzontal. Cabell ondulat, fins a la nuca, acabat en tres anelles.
Representació poc realista: en general, muscles amples i poc
simètrics, i rostre amb trets de cert esquematisme. Vestit dividit en quatre parts, amb nombre d’anelles desigual en cadascuna. Caràcters gòtics; llegenda sense interpunció. Creu
de començament equilàtera potençada.
Rev./
. Creu passant, grega,
lleugerament potençada, que divideix el camp en quatre quarters: anella en primer i quart, i grup de tres punts en segon i
tercer. Caràcters gòtics; llegenda sense interpunció, a excepció
de TAS:B. Creu de començament equilàtera potençada.
210*. 3,10 g; 7 h. MPV 33969. Anelles 2-3-3-2; e. mod. (rev.)?
211. 3,05 g; 2 h. MPV 33970. Anelles 2-3-3-2; cospell irregular
212. 3,07 g; 11 h. MPV 33971. Anelles 3-3-3-3; mossa.
213. 3,15 g; 6 h. MPV 33972. Anelles 3-3-3-3; CCB III-61; mossa.
214. 3,08 g; 11 h. MPV 33973. Anelles 2-3-3-2.
215. 3,08 g; 12 h. MPV 33974. Anelles 2-4-5-2; mossa.
216. 3,15 g; 1 h. MPV 33975. Anelles 2-5-4-3; e. trenc. (rev.)?
217. 3,10 g; 4 h. MPV 33976. Anelles 2-3-3-2.
218. 2,98 g; 7 h. MPV 33977. Anelles 3-3-3-3; CCB III-61; trencada; mosses; clevill.
219. 3,15 g; 4 h. MPV 33978. Anelles 2-3-3-2; doble enc. (anv.).
220. 3,09 g; 7 h. MPV 33979. Anelles 2-3-3-2; desc.
221. 3,16 g; 5 h. MPV 33980. Anelles 2-3-3-2; desc.; doble enc.
(anv.).
222. 3,18 g; 1 h. MPV 33981. Anelles 2-2-2-2.
SUBGRUP III.3; TIPUS III.3b
Croat. Ag. Equival a LMC 186; CCB 49; CGMC 2152a.
Anv./
rior (tipus III.3a).
. Igual que l’ante-
Rev./
. Igual que l’anterior
(tipus III.3a), però amb grup de tres punts en quarters primer
i quart, i anella en segon i tercer.
225
201
230
210
196. 3,13 g; 7 h. MPV 33955. Anelles 2-3-3-2; mosses
197. 3,13 g; 12 h. MPV 33956. Anelles 2-3-3-2; desc.; doble enc.
(anv.).
198. 2,62 g; 4 h. MPV 33957. Anelles 2-3-3-2.
199. 3,08 g; 5 h. MPV 33958. Anelles 3-3-3-3; mossa.
200. 3,01 g; 5 h. MPV 33959. Anelles 2-3-3-2; doble enc. (anv.).
201*. 2,99 g; 2 h. MPV 33960. Anelles 3-3-3-3; CCB III-61
202. 3,14 g; 9 h. MPV 33961. Anelles 2-3-3-2?; doble enc. (anv.).
203. 3,19 g; 10 h. MPV 33962. Anelles 2-3-3-2
204. 2,97 g; 2 h. MPV 33963. Anelles 2-3-3-2.
205. 3,03 g; 9 h. MPV 33964. Anelles 2-3-3-2; doble enc. (anv.).
206. 2,86 g; 8 h. MPV 33965. Anelles 2-3-3-2; doble enc. (anv.).
207. 3,15 g; 6 h. MPV 33966. Anelles 3-3-3-2.
208. 3,18 g; 1 h. MPV 33967. Anelles 2-3-3-2
209. 3,00 g; 8 h. MPV 33968. Anelles 2-3-3-2
235
236
245
179
[page-n-199]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
275
287
290
223. 3,10 g; 7 h. MPV 33982. Anelles 2-3-3-2; CCB III-57; cospell
irregular; mosses.
224. 2,78 g; 1 h. MPV 33983. Anelles 2-3-3-2; CCB III-57
225*. 3,09 g; 8 h. MPV 33984. Anelles 3-3-3-3; CCB III-57
226. 2,80 g; 10 h. MPV 33985. Anelles 2-3-3-2; CCB III-57.
227. 2,80 g; 2 h. MPV 33986. Anelles 2-3-3-3; desc.
228. 3,10 g; 5 h. MPV 33987. Anelles 2-3-3-2/3.
229. 2,93 g; 6 h. MPV 33988. Anelles 2-3-3-2/3.
230*. 3,12 g; 10 h. MPV 33989. Anelles 2-5-5-2; CCB III-50; mossa.
231. 2,89 g; 3 h. MPV 33990. Anelles 2-5-5-2; CCB III-50; trencada.
232. 3,24 g; 2 h. MPV 33991. Anelles 2-3-3-2; doble enc. (anv.).
233. 3,02 g; 10 h. MPV 33992. Anelles 2-3-3-2; trencada; doble enc.
(anv.).
234. 3,07 g; 7 h. MPV 33993. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; cospell
irregular; e. trenc. (anv.)?; doble enc.
235*. 3,12 g; 11 h. MPV 33994. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; desc.
236*. 3,15 g; 1 h. MPV 33995. Anelles 3-3-3-3: CCB III-61; doble
enc. (rev.).
237. 3,15 g; 11 h. MPV 33996. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; doble
enc. (anv.).
238. 3,07 g; 1 h. MPV 33997. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; doble enc.
(anv.).
239. 2,57 g; 6 h. MPV 33998. Anelles 2-4-5-2; CCB III-50; trencada.
240. 3,12 g; 4 h. MPV 33999. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; clevill;
e.desp.; doble enc. (anv.).
241. 3,08 g; 4 h. MPV 34000. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; cospell
irregular; e. trenc?
242. 3,10 g; 8 h. MPV 34001. Anelles 2-5-4-2; CCB III-50; doble enc.
(anv.).
243. 2,81 g; 11 h. MPV 34002. Anelles 2-4-5-2; clevills; doble enc.
(anv.).
244. 3,10 g; 9 h. MPV 34003. Anelles 2-5-5-2; CCB III-50.
245*. 3,08 g; 1 h. MPV 34004. Anelles 2-4-4-3; CCB III-55; cospell
irregular; desc.
246. 3,21 g; 2 h. MPV 34005. Anelles 2-5-5-2; CCB III-50; doble enc.
(anv.).
247. 3,03 g; 2 h. MPV 34006. Anelles 2-5-5-2: CCB III-50; trencada;
doble enc. (anv.).
248. 3,03 g; 9 h. MPV 34007. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; doble enc.
(anv.).
180
249. 3,04 g; 4 h. MPV 34008. Anelles 2-6-6-2.
250. 3,15 g; 2 h. MPV 34009. Anelles 2-5-5-2; CCB III-50; doble enc.
(rev.).
251. 3,11 g; 9 h. MPV 34010. Anelles 2-5-5-2; CCB III-50; doble enc.
(rev.).
252. 3,11 g; 5 h. MPV 34011. Anelles 3-6-5?-3; desc.; doble enc. (anv.).
253. 3,13 g; 6 h. MPV 34012. Anelles 2-5-5-2; CCB III-50; doble enc.
(anv.).
254. 3,08 g; 10 h. MPV 34013. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; trencada;
fissures.
255. 3,08 g; 2 h. MPV 34014. Anelles 2-5-5-2; CCB III-50.
256. 3,08 g; 6 h. MPV 34015. Anelles 2-5-5-2: CCB III-50; doble enc.
(anv.).
257. 3,09 g; 11 h. MPV 34016. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; cospell
irregular; doble enc. (anv.).
258. 3,05 g; 6 h. MPV 34017. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52.
259. 3,07 g; 7 h. MPV 34018. Anelles 2-4-5-2; doble enc. (anv.).
260. 2,84 g; 10 h. MPV 34019. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; mosses.
261. 3,19 g; 6 h. MPV 34020. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; e trenc.
(rev.)?
262. 3,15 g; 6 h. MPV 34021. Anelles 2-5-5-2; CCB III-50; e. trenc.
(rev.); desc.
263. 3,11 g; 12 h. MPV 34022. Anelles 2-5-5-2; CCB III-50.
264. 3,08 g; 12 h. MPV 34023. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52.
265. 3,08 g; 4 h. MPV 34024. Anelles 2-5-5-2; CCB III-50; desc.
266. 3,26 g; 10 h. MPV 34025. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; mosses;
doble enc. (anv.).
267. 2,81 g; 1 h. MPV 34026. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; trencada;
desc.
268. 3,14 g; 12 h. MPV 34027. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52.
269. 3,09 g; 12 h. MPV 34028. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52.
270. 3,05 g; 9 h. MPV 34029. Anelles 2-4-5-2;clevill.
271. 3,21 g; 1 h. MPV 34030. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; desc.
272. 3,08 g; 11 h. MPV 34031. Anelles 3-5-5-3; e. trenc. (rev.).
273. 3,01 g; 8 h. MPV 34032. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; mossa;
clevill
274. 3,10 g; 2 h. MPV 34033. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52.
275*. 3,10 g; 4 h. MPV 34034. Punt en TASB; anelles 2-5-5-2; CCB
III-50; desc.; doble enc. (anv.).
276. 2,99 g; 4 h. MPV 34035. Anelles 2-3-4-2; desc.; e. err. (anv.);
doble enc.
277. 3,10 g; 2 h. MPV 34036. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; doble enc.
(anv.).
278. 3,04 g; 1 h. MPV 34037. Anelles 2-4-5-2; e. trenc. (anv.)?.
279. 3,18 g; 11 h. MPV 34038. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; e. trenc.
(rev.)?
280. 3,16 g; 7 h. MPV 34039. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; mossa;
desc.
281. 3,06 g; 9 h. MPV 34040. Anelles 2-3-3-2.
282. 2,99 g; 4 h. MPV 34041. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; desc.; doble enc. (anv.).
283. 3,20 g; 6 h. MPV 34042. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; doble enc.
284. 2,52 g; 3 h. MPV 34043. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; trencada;
desc.
285. 3,09 g; 1 h. MPV 34044. Anelles 2-5-5-2; CCB III-50; doble enc.
(anv.).
286. 3,10 g; 4 h. MPV 34045. Anelles 2-5-5-2; CCB III-50; desc.
287*. 2,63 g; 4 h. MPV 34046. Anelles 2?-4-4-3; CCB III-55; trencada.
288. 2,85 g; 4 h. MPV 34047. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; trencada
289. 2,94 g; 4 h. MPV 34048. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; desc.
290*. 3,15 g; 12 h. MPV 34049. Vt. anelles 2-4-5-2; desc.; doble enc.
291. 2,89 g; 9 h. MPV 34050. Anelles 2-5-5-2; CCB III-50.
[page-n-200]
catàleg
292. 3,15 g; 7 h. MPV 34051. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; desc.;
doble enc. (anv.).
293. 3,05 g; 8 h. MPV 34052. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; mossa
SUBGRUP III.4; TIPUS III.4a
Croat. Ag. Equival a CCB 68; CGMC 2153; NCCAM 177C.
Anv./
. Bust del
rei, de perfil, a esquerra, amb corona de tres puntes amb remats de fulla de card. La corona, en interior, porta una gran
anella central i dues més petites, una en cada lateral. Cabell
ondulat, fins a la nuca, acabat en una sèrie de set línies engrossides, com a mitjana, verticals i una mica corbes, sense
que en algunes d’elles hi haja separació específica amb la
resta del cabell. Vestit amb forma gairebé circular i bastant
simètrica, dividit en quatre espais cadascun dels quals carrega dues anelles en disposició vertical. Caràcters gòtics;
llegenda amb interpunció formada per parelles de creuetes
en disposició vertical. Creu de començament equilàtera potençada.
Rev./
. Creu passant, grega, lleugerament potençada, que divideix el camp en quatre
quarters: anella en primer i quart, i grup de tres punts en segon i tercer. Caràcters gòtics; llegenda sense interpunció, a
excepció de CIVI, separat per dues creuetes en disposició
vertical.
301. 3,15 g; 4 h. MPV 34060.
302. 2,89 g; 6 h. MPV 34061.
303. 2,79 g; 3 h. MPV 34062.
304*. 3,05 g; 3 h. MPV 34063. Vt. REX sense sep.; doble enc.
(anv).
305. 3,10 g; 10 h. MPV 34064. Doble enc. (anv).
306. 3,16 g; 10 h. MPV 34065. Doble enc. (anv).
307. 2,76 g; 8 h. MPV 34066. Doble enc. (anv).
308. 3,13 g; 5 h. MPV 34067. E. trenc. (rev)?; desc.
309. 3,20 g; 2 h. MPV 34068.
310*. 3,13 g; 7 h. MPV 34069. Sim. CCB IV-72, REX sense sep.
311. 3,12 g; 8 h. MPV 34070.
312. 3,09 g; 12 h. MPV 34071.
313. 3,12 g; 6 h. MPV 34072. Desc.; doble enc. (anv).
314. 3,12 g; 11 h. MPV 34073.
315. 3,19 g; 5 h. MPV 34074. Sim. CCB IV-72, REX amb sep.
SUBGRUP III.4; TIPUS III.4b
Croat. Ag. Equival a CCB 69; CGMC 2153a; NCCAM
177C.1.
Anv./
l’anterior (tipus III.4a).
. Igual que
Rev./
. Igual que l’anterior
(tipus III.4a), però amb grup de tres punts en quarters primer
i quart, i anella en segon i tercer.
318
294
327
304
310
294*. 3,19 g; 6 h. MPV 34053.
295. 3,03 g; 7 h. MPV 34054. Mossa.
296. 2,79 g; 8 h. MPV 34055. Doble enc. (anv).
297. 3,15 g; 4 h. MPV 34056. Desc.
298. 3,20 g; 10 h. MPV 34057.
299. 3,14 g; 2 h. MPV 34058.
300. 3,12 g; 2 h. MPV 34059. Cospell irregular; desc.
316. 3,15 g; 4 h. MPV 34075.
317. 3,05 g; 4 h. MPV 34076. Desc.; doble enc. (anv).
318*. 3,21 g; 4 h. MPV 34077. Sim. CCB IV-72, REX amb sep.
319. 3,09 g; 2 h. MPV 34078.
320. 3,21 g; 10 h. MPV 34079. Doble enc. (anv).
321. 3,16 g; 6 h. MPV 34080.
322. 3,10 g; 10 h. MPV 34081.
323. 3,11 g; 1 h. MPV 34082.
324. 3,17 g; 12 h. MPV 34083. Doble enc. (anv).
325. 2,71 g; 8 h. MPV 34084.
326. 3,12 g; 10 h. MPV 34085. Doble enc. (anv).
327*. 3,17 g; 2 h. MPV 34086. Sim. CCB IV-72, REX amb sep.; e.
trenc. (rev)?; doble enc. (anv).
328. 3,19 g; 9 h. MPV 34087. Sim. CCB IV-72, REX amb sep.
329. 3,15 g; 6 h. MPV 34088. Vt. REX sense separació.
330. 2,94 g; 6 h. MPV 34089. Vt. d’estil i llegenda, sim. CCB IV-71;
desc.
181
[page-n-201]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
331. 3,08 g; 4 h. MPV 34090.
332. 3,13 g; 4 h. MPV 34091.
333. 3,14 g; 11 h. MPV 34092. Vt. REX sense separació; doble
enc. (anv).
334. 3,09 g; 2 h. MPV 34093.
SUBGRUP III.5; TIPUS III.5a
Croat. Ag. Equival a CCB 78-83; CGMC 2154; NCCAM
178; Jaime II.2 (MHC: làm. 78).
Anv./
. Bust del rei, de
perfil, a esquerra, amb corona de tres puntes amb remats de
fulla de card. La corona, en interior, porta una gran anella
central i dues més petites, una en cada lateral. Cabell ondulat, fins a la nuca, acabat en una sèrie de sis a set barres
verticals engrossides. Vestit amb un sol espai, que deixa una
franja estreta i horitzontal carregada amb cinc anelles també
en horitzontal. Coll del vestit amb entre cinc i sis serrells,
semicirculars. Caràcters gòtics; llegenda sense interpunció.
Creu de començament equilàtera potençada.
Rev./
. Creu passant, grega, lleugerament potençada, que divideix el camp en quatre
quarters: anella en primer i quart, i grup de tres punts en segon i tercer. Caràcters gòtics; llegenda sense interpunció, a
excepció de CIVI, separat per dues anelletes en disposició
vertical.
339
359
371
385
335. 3,14 g; 8 h. MPV 34094.
336. 3,18 g; 5 h. MPV 34095. Doble enc. (anv.).
337. 3,15 g; 12 h. MPV 34096. Doble enc. (anv.).
182
338. 3,17 g; 11 h. MPV 34097. Cospell irregular.
339*. 3,15 g; 10 h. MPV 34098. Doble enc.
340. 3,15 g; 5 h. MPV 34099. Doble enc. (anv.).
341. 3,14 g; 10 h. MPV 34100. Desc.; doble enc. (anv.).
342. 3,17 g; 5 h. MPV 34101. Doble enc. (anv.).
343. 3,02 g; 2 h. MPV 34102. Doble enc. (anv.).
344. 3,12 g; 3 h. MPV 34103.
345. 3,09 g; 10 h. MPV 34104. Doble enc. (anv.).
346. 3,05 g; 2 h. MPV 34105.
347. 3,14 g; 1 h. MPV 34106. E. trenc. (rev.)?; doble enc. (anv.).
348. 3,03 g; 1 h. MPV 34107. Doble enc.
349. 3,08 g; 2 h. MPV 34108. Clevill; desc.
350. 3,01 g; 4 h. MPV 34109. Desc.; doble enc. (anv.).
351. 3,11 g; 12 h. MPV 34110.
352. 2,86 g; 1 h. MPV 34111. Trencada.
353. 2,97 g; 5 h. MPV 34112.
354. 3,08 g; 1 h. MPV 34113. Doble enc. (anv.).
355. 3,15 g; 7 h. MPV 34114.
356. 3,15 g; 2 h. MPV 34115.
357. 3,11 g; 2 h. MPV 34116. Cospell irregular; desc.; doble enc. (anv.).
358. 3,08 g; 8 h. MPV 34117. Desc.
359*. 3,07 g; 8 h. MPV 34118. Vt. 6 anelles
360. 3,20 g; 10 h. MPV 34119. Doble enc. (rev.).
361. 3,16 g; 10 h. MPV 34120. Desc.
362. 3,11 g; 4 h. MPV 34121.
363. 3,18 g; 6 h. MPV 34122. E. trenc. (rev.)?; doble enc. (anv.).
364. 3,05 g; 9 h. MPV 34123.
365. 2,71 g; 2 h. MPV 34124.
366. 3,02 g; 4 h. MPV 34125. Clevill; desc.
367. 3,13 g; 6 h. MPV 34126.
368. 3,04 g; 10 h. MPV 34127. Desc.
369. 3,08 g; 3 h. MPV 34128. Desc.
370. 3,07 g; 9 h. MPV 34129.
371*. 3,10 g; 3 h. MPV 34130. Cospell irregular.
372. 3,07 g; 11 h. MPV 34131.
373. 3,08 g; 12 h. MPV 34132. Desc.
374. 3,09 g; 4 h. MPV 34133.
375. 3,18 g; 6 h. MPV 34134. E. trenc. (rev.)?; doble enc. (anv.).
376. 3,13 g; 9 h. MPV 34135.
377. 3,18 g; 7 h. MPV 34136. Desc.
378. 3,14 g; 10 h. MPV 34137. Doble enc. (anv.).
379. 3,18 g; 7 h. MPV 34138. E. trenc. (anv.)
380. 3,10 g; 10 h. MPV 34139.
381. 3,12 g; 11 h. MPV 34140. Mossa
382. 3,12 g; 2 h. MPV 34141. Trencada?; desc.; doble enc. (anv.).
383. 3,15 g; 2 h.MPV 34142. Desc.; doble enc. (anv.).
384. 3,20 g; 12 h. MPV 34143. Doble enc. (anv.).
385*. 3,14 g; 3 h. MPV 34144. E. trenc. (anv.)
386. 3,18 g; 4 h. MPV 34145.
387. 3,18 g; 2 h. MPV 34146.
388. 3,10 g; 9 h. MPV 34147.
389. 3,04 g; 2 h. MPV 34148.
390. 3,10 g; 4 h. MPV 34149. Doble enc. (anv.).
391. 3,08 g; 12 h. MPV 34150. Desc. (anv.)
392. 3,10 g; 1 h. MPV 34151.
393. 3,18 g; 6 h. MPV 34152. Cospell irregular; e. trenc. (anv.)?; e.desp.
394. 2,99 g; 5 h. MPV 34153. Cospell irregular; desc.; doble enc.
(anv.).
395. 3,19 g; 3 h. MPV 34154. Desc.; doble enc. (anv.).
396. 2,74 g; 4 h. MPV 34155. Cospell irregular.
[page-n-202]
catàleg
SUBGRUP III.5; TIPUS III.5b
Croat. Ag. Equival a CCB 73-77; LMC 191; CGMC 2154a;
NCCAM 178.2.
Anv./
rior (tipus III.5a).
. Igual que l’ante-
Rev./
. Igual que l’anterior
(tipus III.5a), però amb grup de tres punts en quarters primer
i quart, i anella en segon i tercer.
402
406
421
427
438
397. 2,98 g; 2 h. MPV 34156. Desc.
398. 3,07 g; 2 h. MPV 34157. Doble enc. (anv.).
399. 3,18 g; 11 h. MPV 34158.
400. 3,14 g; 1 h. MPV 34159.
401. 3,04 g; 4 h. MPV 34160. Mossa; doble enc. (anv.).
402*. 3,16 g; 8 h. MPV 34161. Vt. 6 anelles; doble enc.
403. 3,21 g; 8 h. MPV 34162. Desc.; lletres empastades (anv.)
404. 3,13 g; 3 h. MPV 34163.
405. 3,12 g; 3 h. MPV 34164.
406*. 3,14 g; 10 h. MPV 34165. E. trenc. (rev., caràcter C)?
407. 3,11 g; 2 h. MPV 34166.
408. 3,10 g; 2 h. MPV 34167.
409. 3,16 g; 7 h. MPV 34168. Trencada; doble enc. (rev.).
410. 2,98 g; 3 h. MPV 34169. Cospell irregular; doble enc. (anv.).
411. 2,97 g; 5 h. MPV 34170. Vt. 6 anelles.
412. 3,08 g; 4 h. MPV 34171. Vt. 6 anelles.
413. 3,12 g; 12 h. MPV 34172. Desc.; doble enc. (anv. i rev.).
414. 3,12 g; 7 h. MPV 34173. Desc.; doble enc. (anv.).
415. 3,04 g; 4 h. MPV 34174. Desc.
416. 3,21 g; 9 h. MPV 34175. Cospell irregular.
417. 3,21 g; 2 h. MPV 34176. Doble enc. (rev.).
418. 3,15 g; 6 h. MPV 34177. Cospell irregular; e. trenc. (anv.).
419. 3,15 g; 3 h. MPV 34178. Vt. 6 anelles; desc.
421*. 3,11 g; 7 h. MPV 34180. Vt. caràcters del revers tipus B; desc.
422. 3,17 g; 10 h. MPV 34181. E. trenc. (rev.)?; desc.
423. 3,10 g; 3 h. MPV 34182. Desc.
424. 3,10 g; 9 h. MPV 34183. Mossa; desc.; doble enc. (anv.).
425. 2,80 g; 9 h. MPV 34184.
426. 3,12 g; 8 h. MPV 34185.
427*. 3,15 g; 9 h. MPV 34186. E. err. (rev.); doble enc. (anv.).
428. 2,92 g; 4 h. MPV 34187.
429. 3,19 g; 10 h. MPV 34188. Cospell irregular; desc.
430. 3,16 g; 4 h. MPV 34189. Desc.; doble enc.
431. 3,01 g; 10 h. MPV 34190. Cospell irregular.
432. 3,03 g; 7 h. MPV 34191. Clevill.
433. 2,89 g; 6 h. MPV 34192.
434. 3,05 g; 12 h. MPV 34193. Desc.
435. 3,22 g; 11 h. MPV 34194. Desc.
436. 3,18 g; 2 h. MPV 34195. Desc.; doble enc. (anv.).
437. 3,06 g; 6 h. MPV 34196. Desc.; doble enc. (anv.).
438*. 3,16 g; 12 h. MPV 34197. E. trenc. (rev.); doble enc. (anv.).
439. 3,21 g; 8 h. MPV 34198.
440. 3,06 g; 9 h. MPV 34199. Cospell irregular
441. 3,15 g; 12 h. MPV 34200. E. trenc. (rev.); desc.
442. 2,96 g; 7 h. MPV 34201.
443. 3,13 g; 6 h. MPV 34202. Desc.
444. 3,18 g; 8 h. MPV 34203. Desc.
445. 3,18 g; 10 h. MPV 34204. E. trenc. (anv.).
446. 3,09 g; 2 h. MPV 34205.
447. 3,17 g; 2 h. MPV 34206.
448. 3,15 g; 10 h. MPV 34207. Desc.
449. 3,19 g; 10 h. MPV 34208. Cospell irregular; desc.
450. 3,13 g; 11 h. MPV 34209.
451. 3,10 g; 7 h. MPV 34210. E.desp.
452. 3,14 g; 6 h. MPV 34211. Desc.
453. 3,15 g; 12 h. MPV 34212. Desc.
454. 3,18 g; 11 h. MPV 34213. E. trenc. (rev.)?; doble enc. (anv.).
455. 2,98 g; 2 h. MPV 34214. Desc.
SUBGRUP III.5; variant III.5-1a
Croat. Ag. Inèdit.
Anv./
l’anterior (tipus III.5a i III.5b).
. Igual que
Rev./
. Igual que l’anterior
(tipus III.5a), però sense interpunció en element CIVI.
692
692*. 3,00 g; 2 h. MPV 34401.
183
[page-n-203]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
SUBGRUP III.5; variant III.5-1b
Croat. Ag. Inèdit.
Anv./
rior (tipus III.5a i III.5b).
. Igual que l’ante-
quarters: anella en primer i quart, i grup de tres punts en segon i tercer. Caràcters gòtics; llegenda sense interpunció, a
excepció de CIVI, separat per dues anelletes en disposició
vertical.
Rev./
. Igual que l’anterior
(tipus III.5b), però sense interpunció en element CIVI.
456
694
693. 3,16 g; 8 h. MPV 34402. Desc.; doble enc. (rev.).
694*. 3,15 g; 4 h. MPV 34403. Desc.
695. 3,15 g; 5 h. MPV 34404.
696. 3,19 g; 8 h. MPV 34405. Desc.; doble enc. (anv.).
456*. 3,12 g; 6 h. MPV 34215.
457. 3,18 g; 5 h. MPV 34216. Desc.; doble enc. (anv.).
458. 3,21 g; 9 h. MPV 34217. Desc.; doble enc. (anv.).
459. 3,13 g; 7 h. MPV 34218. Doble enc. (anv.).
460. 3,22 g; 10 h. MPV 34219. Mossa.
SUBGRUP III.6; TIPUS III.6b
Croat. Ag. Equival a CCB 85; CGMC 2154d; NCCAM 178.4.
SUBGRUP III.5; variant III.5-2
Croat. Ag. Inèdit.
Anv./
rior (tipus III.6a).
Anv./ Igual que l’anterior (tipus III.5a i III.5b). Caràcters de
la llegenda gòtics.
Rev./
. Igual que l’anterior
(tipus III.6a), però amb grup de tres punts en quarters primer
i quart, i anella en segon i tercer.
Rev./ Igual que l’anterior (tipus III.5b). Caràcters de la llegenda llatins.
. Igual que l’ante-
464
420
420*. 3,15 g; 1 h. MPV 34179.
SUBGRUP III.6; TIPUS III.6a
Croat. Ag. Equival a CCB 86-87; CGMC 2154c; NCCAM
178.3.
Anv./
. Bust del rei, de
perfil, a esquerra, amb corona de tres puntes amb remats de
fulla de card. La corona, en interior, porta una gran anella
central i dues més petites, una en cada lateral. Cabell ondulat, fins a la nuca, acabat en una sèrie de sis a set barres
verticals engrossides. Vestit amb un sol espai, que deixa una
franja estreta i horitzontal carregada amb cinc anelles també
en horitzontal. Coll del vestit amb entre cinc i sis serrells,
semicirculars. Caràcters llatins; llegenda sense interpunció.
Creu de començament equilàtera potençada.
Rev./
. Creu passant, grega, lleugerament potençada, que divideix el camp en quatre
184
461. 3,02 g; 10 h. MPV 34220. E. trenc. (anv.)?
462. 3,16 g; 10 h. MPV 34221.
463. 2,98 g; 10 h. MPV 34222.
464*. 3,04 g; 2 h. MPV 34223. Vt. 6 anelles; desc.
465. 3,13 g; 1 h. MPV 34224.
466. 3,14 g; 6 h. MPV 34225. Cospell irregular.
SUBGRUP III.7; TIPUS III.7a
Croat. Ag. Equival a LMC 191; CCB 93-97; CGMC 2154e;
NCCAM 178.5.
Anv./
. Bust del rei, de perfil, a esquerra, amb corona de tres puntes amb remats de fulla
de card. La corona, en interior, porta una gran anella central
i dues més petites, una en cada lateral. Cabell ondulat, fins
a la nuca, acabat en una sèrie de sis a set barres verticals
engrossides. Vestit amb un sol espai, que deixa una franja
estreta i horitzontal carregada amb cinc anelles també en horitzontal. Coll del vestit amb entre cinc i sis serrells, semicirculars. Caràcters llatins; llegenda sense interpunció. Creu de
començament equilàtera potençada.
[page-n-204]
catàleg
Rev./
. Creu passant, grega, lleugerament potençada, que divideix el camp en quatre
quarters: anella en primer i quart, i grup de tres punts en segon i tercer. Caràcters llatins; llegenda sense interpunció, a
excepció de CIVI, separat per dues anelletes en disposició
vertical.
484
515
541
580
467. 3,13 g; 3 h. MPV 34226.
468. 3,17 g; 5 h. MPV 34227.
469. 3,23 g; 10 h. MPV 34228. Doble enc. (anv.).
470. 3,06 g; 10 h. MPV 34229. Doble enc. (rev.).
471. 3,10 g; 10 h. MPV 34230.
472. 2,87 g; 7 h. MPV 34231. Doble enc. (rev.).
473. 3,10 g; 10 h. MPV 34232.
474. 3,11 g; 9 h. MPV 34233.
475. 3,14 g; 6 h. MPV 34234.
476. 3,15 g; 4 h. MPV 34235.
477. 3,15 g; 7 h. MPV 34236. Desc.; doble enc. (anv.).
478. 3,06 g; 3 h. MPV 34237. Doble enc. (anv.).
479. 3,11 g; 6 h. MPV 34238. Cospell irregular.
480. 3,04 g; 2 h. MPV 34239. Mossa; desc.
481. 3,06 g; 11 h. MPV 34240. Mossa; desc.
482. 2,94 g; 12 h. MPV 34241.
483. 3,16 g; 12 h. MPV 34242.
484*. 3,15 g; 9 h. MPV 34243. Cospell irregular; desc.; doble enc.
(anv.).
485. 3,11 g; 10 h. MPV 34244. Mossa.
486. 3,18 g; 7 h. MPV 34245. Doble enc. (anv.).
487. 3,37 g; 3 h. MPV 34246. Desc.
488. 3,20 g; 3 h. MPV 34247.
489. 3,12 g; 12 h. MPV 34248. Doble enc. (anv.).
490. 2,71 g; 9 h. MPV 34249. Mossa.
491. 3,20 g; 2 h. MPV 34250. Desc.
492. 3,15 g; 12 h. MPV 34251. Desc.; doble enc. (anv.).
493. 3,16 g; 11 h. MPV 34252.
494. 3,00 g; 5 h. MPV 34253. Cospell irregular.
495. 3,16 g; 4 h. MPV 34254.
496. 3,15 g; 6 h. MPV 34255. Desc.
497. 3,10 g; 9 h. MPV 34256. Cospell irregular.
498. 3,14 g; 1 h. MPV 34257. Doble enc. (anv.).
499. 3,15 g; 1 h. MPV 34258. Doble enc. (anv.).
500. 3,25 g; 10 h. MPV 34259.
501. 3,15 g; 7 h. MPV 34260. E. trenc. (rev.)?; e.desp.; doble enc.
(anv.).
502. 3,19 g; 1 h. MPV 34261. Desc.; doble enc. (anv.).
503. 3,12 g; 12 h. MPV 34262.
504. 3,11 g; 8 h. MPV 34263.
505. 3,00 g; 2 h. MPV 34264.
506. 3,20 g; 10 h. MPV 34265. Desc.
507. 3,11 g; 6 h. MPV 34266. Doble enc. (anv.).
508. 2,54 g; 12 h. MPV 34267.
509. 3,14 g; 3 h. MPV 34268. Desc.
510. 3,14 g; 4 h. MPV 34269. Doble enc. (anv.).
511. 3,18 g; 10 h. MPV 34270. Cospell irregular.
512. 2,80 g; 4 h. MPV 34271. Trencada; desc.
513. 3,06 g; 5 h. MPV 34272.
514. 3,09 g; 10 h. MPV 34273.
515*. 2,89 g; 4 h. MPV 34274. Trencada; fissures
516. 3,14 g; 10 h. MPV 34275. Mosses.
517. 3,09 g; 2 h. MPV 34276. Desc.; doble enc. (anv.).
518. 3,12 g; 10 h. MPV 34277. Trencada.
519. 3,13 g; 6 h. MPV 34278. Desc. (anv.).
520. 3,18 g; 6 h. MPV 34279.
521. 3,11 g; 11 h. MPV 34280.
522. 3,00 g; 4 h. MPV 34281. Desc.; doble enc. (anv.).
523. 2,83 g; 3 h. MPV 34282.
524. 3,23 g; 1 h. MPV 34283.
525. 3,14 g; 4 h. MPV 34284.
526. 3,22 g; 10 h. MPV 34285. E. trenc. (anv.).
527. 3,14 g; 10 h. MPV 34286. E. trenc. (rev.)?
528. 3,11 g; 4 h. MPV 34287. Doble enc. (anv.).
529. 3,09 g; 8 h. MPV 34288.
530. 3,22 g; 4 h. MPV 34289. Doble enc. (anv.).
531. 3,12 g; 10 h. MPV 34290. Desc.
532. 3,04 g; 10 h. MPV 34291. Desc.
533. 3,17 g; 2 h. MPV 34292. Doble enc. (anv.).
534. 3,21 g; 9 h. MPV 34293. E. trenc. (anv.)?.
535. 3,16 g; 5 h. MPV 34294.
536. 3,17 g; 10 h. MPV 34295. Desc.
537. 3,08 g; 7 h. MPV 34296. Cospell irregular; desc.; doble
enc. (anv.).
538. 3,17 g; 12 h. MPV 34297. Desc.
539. 3,12 g; 2 h. MPV 34298. Desc.
540. 3,14 g; 6 h. MPV 34299.
541*. 3,11 g; 2 h. MPV 34300. CCB V.c-98 a 100; doble enc. (anv.).
542. 3,18 g; 6 h. Corts 026. Doble enc. (anv.).
543. 3,27 g; 1 h. Corts 027.
544. 3,03 g; 1 h. Corts 028.
545. 2,95 g; 3 h. Corts 029. Doble enc. (anv.).
546. 3,09 g; 4 h. Corts 030. Doble enc. (anv.).
547. 3,15 g; 7 h. Corts 031. Doble enc. (rev.).
548. 3,09 g; 6 h. Corts 032. Desc.
549. 3,08 g; 1 h. Corts 033. Doble enc. (anv.).
550. 3,07 g; 2 h. Corts 034. Doble enc. (anv.).
551. 3,24 g; 12 h. Corts 035. Desc.
185
[page-n-205]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
552. 3,16 g; 9 h. Corts 036. Clevill; mossa; e. trenc. (rev.); desc.
553. 3,09 g; 9 h. Corts 037.
554. 3,22 g; 2 h. Corts 038.
555. 3,13 g; 12 h. Corts 039. Doble enc. (rev.).
556. 3,10 g; 1 h. Corts 040. Desc.; doble enc. (anv.).
557. 2,95 g; 7 h. Corts 041. Desc. (rev.).
558. 3,07 g; 1 h. Corts 042. Doble enc. (anv.).
559. 3,11 g; 2 h. Corts 043. Cospell irregular; e. trenc. (anv.)?;
desc.; doble enc. (anv.).
560. 3,20 g; 5 h. Corts 044. Doble enc. (anv.).
561. 2,98 g; 2 h. Corts 045.
562. 3,16 g; 9 h. Corts 046. Doble enc. (anv.).
563. 3,10 g; 9 h. Corts 047.
564. 2,93 g; 1 h. Corts 048.
565. 3,10 g; 2 h. Corts 049. Desc.
566. 3,07 g; 3 h. Corts 050. Mossa; doble enc. (anv.).
567. 3,07 g; 9 h. Corts 051. Doble enc. (anv.).
568. 3,17 g; 8 h. Corts 052. Doble enc. (anv.).
569. 3,13 g; 2 h. Corts 053. Desc.
570. 3,22 g; 7 h. Corts 054.
571. 3,21 g; 3 h. Corts 055. Desc.
572. 3,14 g; 9 h. Corts 056. Cospell irregular; e. trenc. (rev.)?; doble
enc. (anv.).
573. 3,13 g; 12 h. Corts 057. Doble enc. (anv.).
574. 3,13 g; 8 h. Corts 058.
575. 3,12 g; 12 h. Corts 059. Desc.; doble enc. (anv.).
576. 3,20 g; 9 h. Corts 060.
577. 3,11 g; 1 h. Corts 061. Desc.; doble enc. (anv.).
578. 3,16 g; 4 h. Corts 062. Mossa; desc.
579. 3,11 g; 3 h. Corts 063.
580*. 3,07 g; 6 h. Corts 064.
581. 2,85 g; 9 h. Corts 065.
582. 3,08 g; 3 h. Corts 066. Doble enc. (anv.).
583. 2,90 g; 6 h. Corts 067.
584. 2,64 g; 8 h. Corts 068.
585. 2,98 g; 9 h. Corts 069.
586. 3,13 g; 3 h. Corts 070.
587. 3,13 g; 2 h. Corts 071.
588. 3,13 g; 2 h. Corts 072. Clevill (anv.)
589. 2,83 g; 3 h. Corts 073.
590. 3,17 g; 2 h. Corts 074.
591. 3,17 g; 7 h. Corts 075.
SUBGRUP III.7; TIPUS III.7b
Croat. Ag. Equival a LMC 192; CCB 89-92; CGMC 2154f;
NCCAM 178.6.
Anv./
rior (tipus III.7a).
. Igual que l’ante-
Rev./
. Igual que l’anterior
(tipus III.7a), però amb grup de tres punts en quarters primer
i quart, i anella en segon i tercer.
594
186
638
675
684
592. 3,16 g; 9 h. MPV 34301.
593. 2,69 g; 2 h. MPV 34302. Trencada.
594*. 3,04 g; 9 h. MPV 34303.
595. 3,12 g; 2 h. MPV 34304. Desc.; doble enc. (anv.).
596. 2,60 g; 6 h. MPV 34305. Trencada.
597. 3,08 g; 1 h. MPV 34306. Doble enc. (anv.).
598. 2,92 g; 10 h. MPV 34307.
599. 3,00 g; 12 h. MPV 34308. Desc.
600. 3,21 g; 10 h. MPV 34309.
601. 3,17 g; 9 h. MPV 34310.
602. 3,19 g; 10 h. MPV 34311.
603. 3,16 g; 12 h. MPV 34312. Doble enc. (anv.).
604. 3,08 g; 3 h. MPV 34313.
605. 3,05 g; 10 h. MPV 34314.
606. 3,30 g; 12 h. MPV 34315. Desc.; doble enc. (anv.).
607. 2,91 g; 8 h. MPV 34316. Desc.
608. 2,98 g; 7 h. MPV 34317. Doble enc. (anv.).
609. 3,15 g; 7 h. MPV 34318. Cospell irregular.
610. 3,09 g; 2 h. MPV 34319. Doble enc. (rev.).
611. 3,10 g; 7 h. MPV 34320. Mossa
612. 3,18 g; 10 h. MPV 34321. E. trenc. (anv. i rev.)?; doble enc.
(anv.).
613. 3,14 g; 5 h. MPV 34322.
614. 3,13 g; 6 h. MPV 34323. Desc.
615. 3,07 g; 6 h. MPV 34324. Desc.; doble enc. (anv.).
616. 3,18 g; 8 h. MPV 34325. Doble enc. (anv.).
617. 3,23 g; 4 h. MPV 34326. Desc.
618. 3,17 g; 2 h. MPV 34327.
619. 3,22 g; 11 h. MPV 34328.
620. 3,20 g; 4 h. MPV 34329. Mossa; desc.
621. 3,16 g; 10 h. MPV 34330. Desc.
622. 3,05 g; 6 h. MPV 34331. Doble enc. (anv.).
623. 2,85 g; 3 h. MPV 34332. Desc.
624. 3,05 g; 11 h. MPV 34333. E. trenc. (anv.); desc.; doble enc.
(anv.).
625. 3,20 g; 4 h. MPV 34334. Desc.; doble enc. (anv. i rev.).
626. 2,84 g; 10 h. MPV 34335.
627. 3,17 g; 4 h. MPV 34336.
628. 3,15 g; 12 h. MPV 34337. Desc.; doble enc. (rev.).
629. 3,13 g; 1 h. MPV 34338. Desc.; doble enc. (anv.).
[page-n-206]
catàleg
630. 3,12 g; 8 h. MPV 34339. Mossa; desc.
631. 3,05 g; 6 h. MPV 34340. Doble enc. (anv.).
632. 3,13 g; 10 h. MPV 34341. Desc.
633. 3,22 g; 1 h. MPV 34342.
634. 3,15 g; 2 h. MPV 34343.
635. 3,14 g; 5 h. MPV 34344.
636. 3,11 g; 11 h. MPV 34345. Mossa; doble enc. (anv.).
637. 3,12 g; 1 h. MPV 34346.
638*. 3,11 g; 3 h. MPV 34347. E. mod. (rev.)?
639. 3,13 g; 12 h. MPV 34348. Desc.; doble enc. (rev.).
640. 3,14 g; 3 h. MPV 34349.
641. 3,15 g; 8 h. MPV 34350.
642. 3,17 g; 6 h. MPV 34351.
643. 3,13 g; 3 h. MPV 34352. Doble enc. (anv.).
644. 3,06 g; 7 h. MPV 34353. Desc.
645. 2,93 g; 9 h. MPV 34354. Doble enc. (anv.).
646. 3,20 g; 2 h. MPV 34355. Desc.; doble enc. (anv.).
647. 3,14 g; 10 h. MPV 34356.
648. 3,12 g; 3 h. MPV 34357. Doble enc. (anv.).
649. 3,17 g; 6 h. MPV 34358. Desc.; doble enc. (anv.).
650. 3,16 g; 4 h. MPV 34359. Desc.
651. 3,09 g; 1 h. MPV 34360. Mosses; fissures; desc.; doble enc. (rev.).
652. 2,98 g; 4 h. MPV 34361. Desc.; doble enc. (anv.).
653. 2,86 g; 1 h. MPV 34362. Desc.
654. 3,16 g; 7 h. MPV 34363. Desc.; doble enc. (anv.).
655. 3,11 g; 3 h. MPV 34364.
656. 3,12 g; 8 h. MPV 34365. E. trenc. (rev.)?; desc.
657. 2,23 g; 7 h. MPV 34366. Desc.
658. 3,10 g; 2 h. MPV 34367.
659. 3,15 g; 2 h. MPV 34368.
660. 3,08 g; 8 h. MPV 34369. Cospell irregular; doble enc. (anv.).
661. 3,04 g; 12 h. MPV 34370.
662. 3,09 g; 12 h. MPV 34371. Desc.; doble enc. (anv.).
663. 3,15 g; 5 h. MPV 34372. Doble enc. (anv.).
664. 3,16 g; 2 h. MPV 34373.
665. 3,18 g; 3 h. MPV 34374.
666. 3,14 g; 6 h. MPV 34375. Mossa.
667. 2,67 g; 2 h. MPV 34376. Partida; trencada
668. 3,15 g; 12 h. MPV 34377. Desc.
669. 2,70 g; 1 h. MPV 34378.
670. 2,47 g; 3 h. MPV 34379. Trencada; desc.
671. 3,08 g; 8 h. MPV 34380.
672. 3,18 g; 3 h. MPV 34381.
673. 2,96 g; 2 h. MPV 34382.
674. 3,09 g; 4 h. MPV 34383. Doble enc. (anv.).
675*. 3,12 g; 8 h. MPV 34384. E. err. (rev.)
676. 2,81 g; 10 h. MPV 34385.
677. 3,17 g; 10 h. MPV 34386. E. trenc. (anv.); desc.
678. 3,11 g; 7 h. MPV 34387.
679. 3,17 g; 11 h. MPV 34388. Doble enc. (anv.).
680. 3,08 g; 8 h. MPV 34389.
681. 2,81 g; 4 h. MPV 34390. Desc.; doble enc. (anv.).
682. 3,11 g; 12 h. MPV 34391. Desc.
683. 3,03 g; 7 h. MPV 34392. Mossa; clevill; doble enc.
684*. 3,06 g; 6 h. MPV 34393. Cospell irregular.
685. 3,18 g; 5 h. MPV 34394.
686. 3,08 g; 9 h. MPV 34395.
687. 3,17 g; 9 h. MPV 34396. Cospell irregular.
688. 2,67 g; 10 h. MPV 34397. Desc.
689. 3,14 g; 7 h. MPV 34398.
690. 3,06 g; 8 h. MPV 34399.
691. 3,04 g; 6 h. MPV 34400. Mossa; desc.
SUBGRUP III.8; TIPUS III.8a
Croat. Ag. Equival a LMC 194; CCB 119-121, 124, 125;
CGMC 2155; NCCAM 179.
Anv./
. Bust del rei, de
perfil, a esquerra, amb corona de tres puntes amb remats de
fulla de card i una petita fletxa a cada banda del remat central
(en la majoria dels casos, apareixen apuntant cap amunt, però
en algunes agrupacions d’encunys poden fer-ho cap avall de
manera alterna). La corona, bastant fina, porta en interior una
gran anella central i dues més petites, una en cada lateral.
El cap té unes dimensions menors que en el tipus anterior
(III.7), de manera que existeix una millor proporció amb el
cos. Cabell ondulat, fins a la nuca, acabat en una sèrie de sis
a huit barres verticals engrossides. Vestit amb tres particions:
la central carrega una flor de quatre pètals, mentre que les
dues laterals, que imiten les mànegues, porten cadascuna una
flor de sis pètals. Coll del vestit amb cinc serrells, semicirculars. Caràcters llatins; llegenda sense interpunció. Creu de
començament equilàtera potençada.
Rev./
. Creu passant, grega, lleugerament potençada, que divideix el camp en quatre
quarters: anella en primer i quart, i grup de tres punts en segon i tercer. Caràcters llatins; llegenda sense interpunció, a
excepció de CIVI, separat per dues creuetes en disposició
vertical.
705
736
750
697. 3,03 g; 10 h. MPV 34406. Desc.
698. 3,05 g; 2 h. MPV 34407. Desc.
699. 3,17 g; 9 h. MPV 34408. Desc.
700. 3,09 g; 10 h. MPV 34409. Desc.; doble enc. (anv.).
701. 3,23 g; 8 h. MPV 34410. Mossa.
702. 3,09 g; 4 h. MPV 34411. Desc.; doble enc. (anv.).
703. 2,92 g; 4 h. MPV 34412. Clevill; e. trenc. (anv.)?; desc.
704. 3,19 g; 12 h. MPV 34413. E. trenc. (anv.)?; desc.; doble enc.
(anv.).
705*. 3,14 g; 2 h. MPV 34414.
187
[page-n-207]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
706. 3,07 g; 1 h. MPV 34415. Desc. Doble enc. (anv.).
707. 3,12 g; 10 h. MPV 34416.
708. 3,15 g; 8 h. MPV 34417. E. err. (anv.)?; doble enc. (anv. i rev.).
709. 3,20 g; 2 h. MPV 34418. E. trenc. (anv.)?; doble enc. (anv.).
710. 3,06 g; 4 h. MPV 34419. Desc.
711. 3,08 g; 10 h. MPV 34420. Mossa; desc.
712. 3,17 g; 8 h. MPV 34421. Cospell irregular
713. 3,08 g; 12 h. MPV 34422. Mossa; clevill; e. trenc. (rev.); doble
enc. (anv.).
714. 3,29 g; 12 h. MPV 34423. Desc.; doble enc. (anv.).
715. 3,17 g; 2 h. MPV 34424.
716. 3,23 g; 10 h. MPV 34425. Desc.
717. 3,05 g; 2 h. MPV 34426. E. trenc. (rev.)?
718. 3,16 g; 2 h. MPV 34427. Desc.
719. 3,17 g; 2 h. MPV 34428.
720. 3,08 g; 6 h. MPV 34429. Desc.; doble enc. (anv.).
721. 3,09 g; 10 h. MPV 34430. Desc.
722. 3,18 g; 11 h. MPV 34431. Mosses.
723. 3,10 g; 10 h. MPV 34432. Mossa; doble enc. (anv.).
724. 3,13 g; 1 h. MPV 34433.
725. 3,10 g; 10 h. MPV 34434. Desc.
726. 2,89 g; 5 h. MPV 34435. Mossa; desc. (anv.)
727. 3,00 g; 5 h. MPV 34436. Doble enc. (rev.).
728. 3,15 g; 4 h. MPV 34437.
729. 3,13 g; 4 h. MPV 34438.
730. 3,05 g; 10 h. MPV 34439. Mosses; doble enc. (anv.).
731. 3,18 g; 7 h. MPV 34440. Mossa; desc.; doble enc. (anv.).
732. 3,10 g; 7 h. MPV 34441. Desc.
733. 3,08 g; 5 h. MPV 34442. Mossa; clevills; desc.
734. 3,22 g; 12 h. MPV 34443. Desc.
735. 3,11 g; 10 h. MPV 34444.
736*. 3,06 g; 11 h. MPV 34445. Cospell irregular; e. trenc. (rev.)
737. 3,04 g; 7 h. MPV 34446. Desc.; doble enc. (anv.).
738. 2,75 g; 2 h. MPV 34447. Desc.
739. 3,07 g; 4 h. MPV 34448. Doble enc. (anv.).
740. 3,06 g; 2 h. MPV 34449. Mosses; clevills; desc.; doble enc.
(rev.).
741. 3,21 g; 4 h. MPV 34450. Cospell irregular; desc.
742. 3,10 g; 4 h. MPV 34451. Mossa; desc.
743. 3,15 g; 2 h. MPV 34452. Doble enc. (rev.).
744. 3,14 g; 4 h. MPV 34453. Desc.
745. 3,10 g; 12 h. MPV 34454.
746. 2,83 g; 7 h. MPV 34455.
747. 3,16 g; 8 h. MPV 34456. Desc.; doble enc. (anv.).
748. 2,97 g; 9 h. MPV 34457. Trencada; doble enc. (rev.).
749. 3,03 g; 3 h. MPV 34458. Clevills
750*. 3,12 g; 10 h. MPV 34459. Vt. CIVI amb anelles (rev.)
751. 3,04 g; 2 h. MPV 34460. Vt. CIVI amb anelles (rev.); desc.
752. 3,06 g; 10 h. MPV 34461. Vt. CIVI amb anelles (rev.).
753. 2,85 g; 2 h. MPV 34462. Desc.
SUBGRUP III.8; TIPUS III.8b
Croat. Ag. Equival a CCB 122-123; CGMC 2155a; NCCAM
179.2.
Anv./
l’anterior (tipus III.8a).
.
Igual
que
Rev./
. Igual que l’anterior
(tipus III.8a), però amb grup de tres punts en quarters primer
i quart, i anella en segon i tercer.
188
754
770
754*. 3,21 g; 4 h. MPV 34463. Doble enc. (rev.).
755. 3,24 g; 1 h. MPV 34464. E. trenc. (rev.)
756. 3,04 g; 7 h. MPV 34465.
757. 3,13 g; 5 h. MPV 34466. Desc.; doble enc. (rev.).
758. 3,15 g; 11 h. MPV 34467. Desc.
759. 3,04 g; 7 h. MPV 34468. Desc.; doble enc. (anv.).
760. 3,03 g; 6 h. MPV 34469. Desc.; doble enc.
761. 3,22 g; 11 h. MPV 34470. Desc.
762. 3,19 g; 12 h. MPV 34471. Desc.
763. 3,14 g; 7 h. MPV 34472.
764. 3,12 g; 2 h. MPV 34473.
765. 2,88 g; 11 h. MPV 34474.
766. 3,06 g; 8 h. MPV 34475.
767. 2,80 g; 8 h. MPV 34476. Cospell irregular; doble enc. (anv.).
768. 3,09 g; 1 h. MPV 34477. Desc.
769. 3,14 g; 10 h. MPV 34478.
770*. 3,05 g; 4 h. MPV 34479. E. err. (rev.).
771. 3,11 g; 5 h. MPV 34480. E. mod. (rev.)?; desc.
772. 3,19 g; 8 h. MPV 34481. E. trenc. (anv. i rev.)?; doble enc. (anv.).
773. 3,13 g; 2 h. MPV 34482. Desc.
774. 3,20 g; 4 h. MPV 34483. E. trenc. (anv.)?
SUBGRUP III.9; TIPUS III.9a
Croat. Ag. Equival a LMC 193; CCB 107; CGMC 2156.
Anv./
. Bust del rei, de
perfil, a esquerra, amb corona de tres puntes amb remats de
fulla de card i una petita fletxa a cada banda del remat central
(en la majoria dels casos, apareixen apuntant cap amunt, però
en algunes agrupacions d’encunys poden fer-ho cap avall de
manera alterna). La corona porta, en interior, una gran anella
central i dues més petites, una en cada lateral. Cabell ondulat, fins a la nuca, acabat en una sèrie de sis a set barres
verticals engrossides. Vestit amb tres particions, cadascuna
d’elles amb una flor de cinc pètals. Coll del vestit amb cinc
serrells, semicirculars. Caràcters llatins; llegenda sense interpunció. Creu de començament equilàtera potençada.
Rev./
. Creu passant, grega, lleugerament potençada, que divideix el camp en quatre
quarters: anella en primer i quart, i grup de tres punts en segon i tercer. Caràcters llatins; llegenda sense interpunció, a
excepció de CIVI, separat per dues creuetes en disposició
vertical.
[page-n-208]
catàleg
775
776
777
882
775*. 3,20 g; 4 h. MPV 34484. CCB VI-107 (anv.) i vt. de CCB
VI-106 (rev.).
776*. 3,13 g; 10 h. MPV 34485. CCB VI-107.
777*. 2,99 g; 4 h. MPV 34486. Vt. de CCB VI-106; cospell irregular; trencada.
778. 3,13 g; 3 h. MPV 34487. CCB VI-107; desc.; doble enc. (rev.).
779. 3,07 g; 5 h. MPV 34488. CCB VI-107; doble enc. (anv.).
780. 3,20 g; 10 h. MPV 34489. Vt. de CCB VI.106; desc.
781. 3,04 g; 10 h. MPV 34490. Vt. de CCB VI-106; doble enc.
(anv. i rev.).
782. 3,10 g; 1 h. MPV 34491. Vt. de CCB VI-106; doble enc. (anv.).
783. 2,98 g; 2 h. MPV 34492. Vt. de CCB VI-106; e. trenc. (anv.
i rev.)
784. 3,18 g; 2 h. MPV 34493. CCB VI-107.
785. 3,12 g; 10 h. MPV 34494. Vt. de CCB VI-106; doble enc. (anv.).
786. 3,01 g; 4 h. MPV 34495. Vt. de CCB VI-106.
787. 3,10 g; 1 h. MPV 34496. CCB VI-107.
788. 3,10 g; 8 h. MPV 34497. CCB VI-107.
789. 2,82 g; 3 h. MPV 34498. CCB VI-107.
790. 3,15 g; 4 h. MPV 34499. CCB VI-107 (anv.) i vt. de CCB VI106 (rev.); desc.; doble enc. (anv.).
791. 3,18 g; 10 h. MPV 34500. CCB VI-107; desc.
792. 3,08 g; 9 h. MPV 34501. Vt. de CCB VI-107; desc.; doble
enc. (anv.).
793. 3,05 g; 9 h. MPV 34502. Vt. de CCB VI-106; desc.
794. 3,07 g; 2 h. MPV 34503. Vt. de CCB VI-106.
795. 3,18 g; 9 h. MPV 34504. CCB VI-107; doble enc. (anv.).
796. 2,14 g; 4 h. MPV 34505. CCB VI-107.
797. 3,17 g; 1 h. MPV 34506. CCB VI-107 (anv.) i vt. de CCB VI106 (rev.); e. trenc. (rev.); desc.
798. 3,10 g; 1 h. MPV 34507. Vt. de CCB VI-106; e. trenc. (anv.);
desc.; doble enc. (anv. i rev.).
799. 3,11 g; 11 h. MPV 34508. Vt. de CCB VI-106.
800. 3,16 g; 2 h. MPV 34509. CCB VI-107 (anv.) i vt. de CCB VI106 (rev.); e. trenc. (anv.); doble enc. (anv.).
801. 3,19 g; 5 h. MPV 34510. CCB VI-107; e. trenc. (anv.).
802. 3,06 g; 6 h. MPV 34511. Vt. de CCB VI-106; doble enc. (anv.).
803. 3,18 g; 7 h. MPV 34512. CCB VI-107
804. 3,15 g; 4 h. MPV 34513. CCB VI-107; desc.; doble enc. (rev.).
805. 2,88 g; 4 h. MPV 34514. CCB VI-107; desc.
806. 2,60 g; 8 h. MPV 34515. Vt. de CCB VI-106;trencada.
807. 3,09 g; 3 h. MPV 34516. CCB VI-107.
808. 3,17 g; 5 h. MPV 34517.Vt. de CCB VI-107; desc.; doble
enc. (anv.).
809. 3,19 g; 7 h. MPV 34518. CCB VI-107; e. trenc. / e. rep. (anv.)?
810. 3,18 g; 1 h. MPV 34519. CCB VI-107; mossa.
811. 3,09 g; 2 h. MPV 34520. CCB VI-107.
812. 3,22 g; 5 h. MPV 34521. CCB VI-107.
813. 3,06 g; 9 h. MPV 34522. CCB VI-107; desc.
814. 3,06 g; 4 h. MPV 34523. Vt. de CCB VI-107.
815. 3,16 g; 5 h. MPV 34524. CCB VI-102 (anv.) i CCB VI-107
(rev.); mosses.
816. 3,04 g; 2 h. MPV 34525. CCB VI-107; desc.
817. 2,70 g; 11 h. MPV 34526. Vt. de CCB VI-106; desc.
818. 3,15 g; 11 h. MPV 34527. CCB VI-107; vt. fletxes capgirades; desc.
819. 2,97 g; 11 h. MPV 34528. CCB VI-107; e. trenc. (rev.)?; desc.
820. 3,14 g; 7 h. MPV 34529. CCB VI-107; doble enc. (anv.).
821. 3,11 g; 10 h. MPV 34530. CCB VI-107; e. trenc. (rev.)?
822. 3,07 g; 10 h. MPV 34531. CCB VI-107 (rev.).
823. 3,12 g; 10 h. MPV 34532. Vt.
SE RV IC IO D E IN VESTI GACI ÓN PREHI STÓRI CA
D E L MU S E O D E PREHI STORI A DE VALENCI A
S E R I E D E T R A B A J O S VA R I O S
Núm. 130
El depòsit monetari
del carrer de la Llibertat de València
i la moneda grossa d’argent de Barcelona
(segles XIII-XIV)
Miquel Sánchez Signes
DIPUTAC IÓN DE VAL E NC IA
2023
[page-n-2]
[page-n-3]
[page-n-4]
SERVICIO DE INVESTIGACIÓN PREHISTÓRICA
DEL MUSEO DE PREHISTORIA DE VALENCIA
S E R I E D E T R A B A J O S VA R I O S
Núm. 130
El depòsit monetari
del carrer de la Llibertat de València
i la moneda grossa d’argent de Barcelona
(segles XIII-XIV)
Miquel Sánchez Signes
DIPUTACIÓN DE VALÈNCIA
2023
[page-n-5]
DIPUTACIÓN DE VALÈNCIA
SERVICIO DE INVESTIGACIÓN PREHISTÓRICA
DEL MUSEO DE PREHISTORIA DE VALENCIA
SE R I E DE T RA BA J O S VA R IO S
Núm. 130
La Serie de Trabajos Varios del SIP se intercambia con publicaciones dedicadas a la Prehistoria, Arqueología en general y
ciencias o disciplinas relacionadas (Antropología cultural o Etnología, Antropología física o Paleoantropología, Paleontología,
Paleolingüística, Epigrafía, Numismática, etc.), a fin de incrementar los fondos de la Biblioteca del Museu de Prehistòria de
València.
We exchange Trabajos Varios del SIP with any publication concerning Prehistory, Archaeology in general, and related sciences
(Cultural Anthropology or Ethnology, Physical Anthropology or Human Palaeontology, Palaeolinguistics, Epigraphy, Numismatics,
etc) in order to increase the batch of the Library of the Prehistory Museum of Valencia.
INTERCAMBIOS
Biblioteca del Museu de Prehistòria de València
Corona, 36 – 46003 València
Tel.: +34 963 883 599; Fax: +34 963 883 536
Correo-e: bibliotecasip@dival.es
Los Trabajos Varios del SIP y el resto de publicaciones del Museu de Prehistòria de València son de libre acceso en la URL permanente:
http://www.mupreva.es/pub
Edita: MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA – DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
Creative Commons. Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 3.0 España (CC BY-NC-SA 3.0)
Excepto para aquellas imágenes donde se indican reservas de derechos
ISBN: 978-84-7795-098-1
eISSN: 1989–540
Depósito legal: V-4204-2023
Diseño y maquetación: Taca de Tinta, MG
Imprime: Artes Gráficas J. Aguilar, S.L.
[page-n-6]
Als meus avis.
A ma mare.
[page-n-7]
[page-n-8]
Pròleg
En maig del 1994, a la ciutat de València, durant les excavacions
arqueològiques al solar sobre el qual anava a ampliar-se l’edifici
de les Corts Valencianes, ocult dins d’un mur aparegué un recipient ceràmic farcit de monedes de plata. En aquells moments,
abans de netejar, comptar i examinar les peces, poc es podia imaginar que el tresor del carrer de la Llibertat esdevindria una de les
grans troballes de moneda medieval europea, i sens dubte la més
extraordinària en l’àmbit de la Corona d’Aragó. Ho era tant per
les dimensions com per l’homogeneïtat tipològica de l’ocultació:
2483 croats, encunyats a Barcelona entre finals del segle XIII i
mitjans del XIV, sense cap intromissió de monedes d’un altre tipus. Per força, l’amplitud i coherència de la mostra havia d’oferir
informacions essencials sobre la producció d’aquesta espècie monetària. De fet, gràcies a la data de tancament del conjunt, podem
afirmar que el tresor representa a la perfecció tota una era de la
història monetària catalanoaragonesa: l’era del barcelonès, o del
primer croat, que va de 1285 a 1365.
És per això que, en emprendre la sistematització i estudi d’aquest singular tresor, Miquel Sánchez Signes no sols ha
multiplicat el corpus de croats estudiats, tot millorant de forma
decisiva el coneixement de les característiques físiques de l’espècie, sinó que també ha posat de manifest aspectes clau de la
seua producció i circulació, els quals permeten entendre l’omnipresència de la moneda de Barcelona a la València del segle
XIV. Els croats, anomenats en aquella època “diners d’argent”,
“diners grossos”, o més sovint “barcelonesos”, constituïen la
rèplica local de la moneda de plata que corria a les grans ciutats marítimes d’Itàlia des de finals del segle XII i que al regne
de França havia començat a emetre’s dues dècades abans que
a Barcelona. En tots aquests casos, l’aparició d’una moneda
grossa de plata fina venia a suplir la insuficiència dels diners
menuts de billó. Usats de forma massiva i sotmesos a una alta
velocitat de circulació, els diners negres amb una minsa proporció plata havien estat l’única moneda de curs oficial fins al
moment.
En 1285, quan començaren a encunyar-se els croats, resultava ja força evident que els petits diners de billó no eren l’eina
més adient per afrontar les exigències de les grans operacions
comercials ni les de la incipient fiscalitat de reis i ciutats, però
seria un error creure que els nous grossos de plata es crearen des
d’una política pública altruista, orientada a satisfer les demandes monetàries dels súbdits. Precisament, el sector social aparentment més interessat en la producció d’una moneda de plata
forta, els rics mercaders i homes de negocis que controlaven el
govern urbà de Barcelona, havien rebutjat els intents anteriors
d’encunyar aquest tipus de peces. En realitat, no les necessitaven, ja que feien servir els grossos tornesos del rei de França
i altres espècies foranes. Si el comte-rei introduïa el seu propi
gros de plata, imposaria la seua acceptació en les transaccions
i exigiria pagaments en aquesta espècie, obligant els usuaris a
adquirir-la en detriment de les monedes exteriors i altres mitjans de pagament que ja tenien. Sols la gravetat de la situació
generada per la invasió francesa propicià que els prohoms de la
ciutat, per tal de socórrer el rei Pere, s’avingueren a permetre
l’encunyació de la nova moneda, però no sense estrictes condicions que asseguraven el control de les emissions per part dels
consellers de Barcelona, tot garantint l’estabilitat de la seua
composició metàl·lica i del seu vincle de convertibilitat (1:12)
amb els diners de billó, la moneda corrent de curs legal.
La pretensió de paritat perpètua entre diners i croats inaugurava un problema que, en paraules d’Alan M. Stahl, afligiria a
totes les autoritats emissores medievals que tractaven de mantenir les encunyacions en moneda “blanca” i moneda “negra”
circulant simultàniament amb una relació fixa. La incidència
d’aquest problema sobre la integritat del croat és coneguda gràcies, en bona part, als documents publicats a les obres clàssiques
de Josep Salat i Joaquim Botet, però no disposàvem d’un registre numismàtic satisfactori. Bàsicament, el que sabíem de les
característiques d’aquesta moneda era a partir de peces de col·
lecció, desproveïdes de la informació cabdal que pot aportar un
VII
[page-n-9]
conjunt tancat, arqueològicament contextualitzat. Com recorda
Lucia Travaini, el potencial d’un bon estudi numismàtic rau en
la possibilitat de generar dades insubstituïbles sobre els criteris
de selecció, associacions de peces, temps en circulació, àrea de
difusió, i fins i tot, a falta de dades documentals, aproximacions
al volum de les emissions. Tot això és el que ens ofereix la tesi
de Sánchez Signes.
El tresor del carrer de la Llibertat és el fruit d’una acumulació altament selectiva, basada no sols en l’espècie, sinó també en el grau d’integritat de les peces. Ben significativament,
l’estudi mostra que l’acumulació començà a formar-se entre els
regnats d’Alfons el Benigne i Pere el Cerimoniós, és a dir, en
els anys 1330, quan la crisi del croat començà a fer-se palesa.
Els diners menuts – moneta curribilis – corrien des de feia més
temps i amb major intensitat, de manera que el seu desgast físic
dificultava cada vegada més mantenir l’equivalència perpètua
de dotze diners per croat. Els textos de l’època es fan ressò de
com els usuaris reaccionaren a la situació traient la moneda de
circulació per exportar-la o retallant les peces de forma sistemàtica. I justament, el dipòsit del carrer de la Llibertat es va formar
d’acord amb la llei de Gresham: mitjançant l’ocultació de moneda “bona” apartada de la “dolenta” –tot croats, cap diner– i,
com també assenyala l’estudi, amb peces triades: escassament
llimades o retallades, a banda de poc circulades en termes generals. Sense cap mena de dubte, les ocultacions com aquesta
tenien un caràcter generalitzat i, combinades amb la reacció del
retall, destruïren ràpidament l’estabilitat de la moneda.
Respecte al volum de les emissions de croats, les dades
documentals són força fragmentàries, limitades a algunes encunyacions de Jaume II. L’alternativa numismàtica per aproximar-nos a aquestes magnituds passa per un laboriosíssim procés d’identificació d’encunys i anàlisi estadística que Sánchez
Signes ha pogut assajar amb les 691 peces del regnat d’Alfons
el Benigne contingudes al tresor. El resultat ha estat un càlcul
versemblant del volum de l’emissió d’aquest monarca, amb la
qual cosa aporta una molt valuosa contribució a les estimacions
de la massa monetària en circulació. Més enllà, però, de quantificacions en termes absoluts, un aspecte fonamental de l’estudi
rau en la reconsideració del problema de la talla, és a dir de la
quantitat de peces que havia de fornir cada marc de plata lliurat
a la seca. Tot i que les regulacions inicials establien una talla
inamovible de 72 per marc, la major part de la bibliografia, i de
forma molt particular les publicacions de Miquel Crusafont, han
donat per fet que la talla augmentà, amb alguna oscil·lació, fins
a 78. Aquests treballs es basaven en peces de col·lecció, generalment afectades pels retalls. Tanmateix, l’anàlisi metrològica
d’aquest nou i enorme conjunt no mostra cap coherència amb el
suposat procés de disminució de pes, no suportat per l’evidència
documental, i permet sostenir el que ja defengué Josep Pellicer
en el seu moment: que la talla del croat, amb totes les dificultats
que això comportava, es mantingué invariable dins la legalitat
establerta pel monarca i el Consell de Barcelona.
Malgrat la importància cabdal d’aquests resultats de l’estudi, probablement l’aspecte més cridaner per al lector no especialitzat siga allò què ens diu el lloc de la troballa sobre l’àrea de
circulació del croat. L’acumulació d’un tresor de croats barcelonesos a la ciutat de València a mitjan segle XIV no ens hauria de
sorprendre. En realitat és una evidència més, d’entre les textuals
i arqueològiques, de l’abast territorial assolit per la moneda barVIII
celonesa, com bé ens recorda l’estudi de Sánchez Signes. De fet,
les troballes monetàries, anteriors i posteriors a la del carrer de
la Llibertat, només fan que confirmar un fet que aquesta ocultació il·lustra amb contundència: l’àrea monetària de Barcelona
integrava llavors la Catalunya oriental i el regne de València. La
integració, en rigor, començà un poc abans de la creació del croat, després de les grans emissions de 1270-1271, quan els diners
menuts de Barcelona i València començaren a intercanviar-se i
es confongueren en un estoc indiferenciat que, a partir del 1285,
s’articulà amb els nous croats de plata a través de la fixació del
for o paritat legal 1:12. El més interessant de tot, però, és que
aquest espai monetari s’oposava, dins la mateixa Corona d’Aragó, al del diner jaquès, que englobava el regne d’Aragó pròpiament dit i la regió de Lleida, fins a tal punt que pràcticament mai
no es mesclaven les dos monedes, la jaquesa d’una banda, i la
valenciana i barcelonesa –grossa i menuda– d’altra, tot i que a
priori no existia cap impediment tècnic, ja que el diner jaquès a
penes diferia físicament dels altres. Això sí, es beneficiava d’uns
tipus de canvis que el sobrevaloraven moltíssim.
Els motius d’aquesta dualitat al si de la Corona d’Aragó
eren, doncs, d’una altre índole. Fa ja molt de temps Carlo Cipolla feia notar que les àrees monetàries són, primer que res, àrees
de mercat. En aquest cas, la unificació monetària reflectia una
clara comunió d’interessos entre els prohoms mercaders de les
ciutats marítimes de Barcelona i València, ben palesa, per cert,
a la correspondència oficial dels dos consells durant aquella
època i a les pròpies concepcions identitàries expressades pels
prohoms. Aquesta convergència, tanmateix, tingué una duració
limitada. Ben reveladorament, el final de la unitat monetària va
coincidir amb la fi del primer croat, poc després del 1360, quan
el preu assolit per la plata deixà de fer possible l’encunyació de
la moneda d’acord amb els estàndards fixats a la seua creació.
A partir d’aquests moments, la documentació sobre censos
i transaccions permet advertir la desaparició de la plata barcelonesa. Més clarament encara ho veiem als inventaris. Per posar
un exemple, el recompte post mortem de les peces de moneda
posseïdes per un veí de la vila d’Alcoi en 1376 mostra que tenia 78 florins d’or i sols un “barcelonès” d’argent. Hi havia ara
una nova moneda comuna que, en gran mesura, substituí al croat
mentre durà l’escassedat de plata: el florí d’or d’Aragó, a partir
del moment en què fou aforat a 11 sous en 1365 i, sobretot, des de
1369, quan es disposà la seua fabricació a totes les seques de la
corona. Tanmateix, la plata, que era la base referencial del sistema
monetari, començà a manejar-se separadament, fins que a principis del segle XV es consolidà la divergència de les polítiques monetàries de Barcelona i València. En el primer cas, la introducció
d’una segona versió del croat, mantenint els diners menuts com
a fonament de la moneda de compte mitjançant vincles de paritat
estables, estaria en l’arrel del conflicte de la Busca i la Biga, que
anava a comprometre greument l’estabilitat institucional catalana
durant molt de temps. En el segon, no sols es va crear una moneda
de plata pròpia, el real dihuité, sinó que aquesta esdevingué, de
fet, la referència de la moneda de compte, per la qual cosa pogué
perdurar fins a la liquidació militar del regne en 1707.
Per una venturosa coincidència, el tancament del tresor del
carrer de la Llibertat coincideix cronològicament amb els darrers
dies del croat original. Sánchez Signes, prudentment, no s’atreveix a precisar la data més enllà de “finals de la dècada de 1350
i la primera meitat de la dècada de de 1360”. Anys de guerra
[page-n-10]
–València assetjada pels castellans en 1359– i de pesta –epidèmia en 1362– constitueixen el context idoni per a una defunció
sobtada que s’emportés amb ella el secret de l’amagatall. Com
he dit abans, aquesta circumstància fa que el conjunt aporte una
representació molt completa dels croats que circularen a València
mentre funcionà l’espècie. Conscient d’aquest potencial, l’autor
ha sotmès la mostra a totes les tècniques d’anàlisi numismàtica
a l’abast: sistematització tipològica, elaboració de catàleg, estadístiques metrològiques, estudi dels encunys, estudi paleogràfic
i estilístic, anàlisis metal·logràfiques. I ho ha fet sense descurar
un detallat tractament de qüestions contextuals bàsiques com el
funcionament de la seca de Barcelona o la comparació amb els
altres tresors del mateix àmbit monetari. Recordem que es tracta de 2483 peces, 4966 cares, fotografiades, pesades, descrites,
transcrites i estudiades una a una.
El lector pot fer-se una idea de l’immens treball i de la refinada qualificació que hi ha al darrere d’aquesta formidable tesi.
Certament, el conjunt oferia unes dimensions intimidatòries i
calia una gran determinació per a emprendre la tasca. Però si el
doctorand havia fet ja estudis preliminars de les primeres monedes netejades del tresor, per què no fer-ne l’estudi complet? Tant
l’autor com el director érem conscients de les dificultats a superar quan li vaig proposar el tema una vesprada de fa ja molts
anys. Massa anys. El que llavors no sabíem és que als problemes
propis d’una recerca d’aquesta magnitud, feta sense beca amb
una constància admirable mentre treballava a diverses excavacions, s’hi afegirien després els entrebancs burocràtics, derivats
d’una reglamentació absurdament hostil als aspirants externs al
cos d’investigadors becats o contractats a l’acadèmia. Cal dir
que Sánchez Signes és un arqueòleg escrupolós i reconegut en
el seu àmbit professional. El seu projecte inicial s’orientava cap
a registres diguem-ne més clàssics dins del camp de l’arqueologia medieval que, probablement, no li haurien exigit tanta
dedicació ni sacrifici, però que de ben segur no haurien produït
resultats d’una solidesa i una importància històricament comparables. Afortunadament, el jove doctorand acceptà l’opció més
difícil i ara podem disposar dels fruits del seu esforç, tota una
fita en la història monetària medieval de la Corona d’Aragó.
Hauria estat comprensible, doncs, una deriva exclusiva cap a
l’especialització numismàtica, però el doctor Miquel Sánchez
Signes segueix estudiant, també, ceràmiques, fortificacions,
assentaments i altres rastres materials del passat, i no sols de
l’Edat Mitjana. Exercint, en definitiva, com a arqueòleg d’excepcional capacitat.
Josep Torró
Universitat de València
Alcoi, setembre de 2023
IX
[page-n-11]
[page-n-12]
Prefaci
Aquesta publicació aplega gran part de la meua tesi de doctorat,
titulada La moneda barcelonesa d’argent en la ciutat de València.
Estudi del tresor del carrer de la Llibertat (segles XIII-XIV), dirigida
pel Dr. Josep Torró i defensada a la Universitat de València el 27
de gener de 2021. El principal objectiu d’aquest treball de recerca
va ser l’estudi d’un gran conjunt de moneda grossa de Barcelona
aparegut, en l’any 1994, al cor de la ciutat de València, durant els
treballs d’excavació arqueològica que s’estaven realitzant en uns
solars del carrer de la Llibertat, darrere del palau de Benicarló,
destinats a l’ampliació de la seu de les Corts Valencianes. El
depòsit va arribar a les meues mans quasi per atzar quan, en l’any
2011, quan era becari del Servei d’Investigació Prehistòrica de la
Diputació de València, se’m va proposar acabar la classificació i
documentació de l’anomenat «tresor del carrer de la Llibertat»,
una acumulació de 2483 monedes d’argent de les quals jo, en
aquells moments, en sabia ben poc. Calia aprofitar l’oportunitat:
les Corts Valencianes, on estan depositades 400 de les peces, havia
cedit temporalment al Museu de Prehistòria de València la part de
la troballa que té en custòdia perquè M. Carmen Bouzas, que és
restauradora, realitzara el seu treball de final de màster i, alhora,
que el laboratori de restauració del mateix museu acabara la neteja i
consolidació d’aquest amassament monetari, havent passat més de
quinze anys des del seu descobriment. Arran d’aquella classificació,
en què va ser necessari fotografiar i catalogar la totalitat del
conjunt, se’m va convidar a presentar els resultats preliminars a
la Semana Numismática de l’ANE, a Barcelona: els interessants i
valuosos consells rebuts allà, sobretot per part de Josep Pellicer, i
una conversa molt rellevant amb el Dr. Josep Torró a la tornada, em
van convéncer que pagava la pena convertir aquell treball en una
tesi de doctorat.
Així, prenent com a fil conductor de la investigació el
conjunt de monedes del carrer de la Llibertat, la tesi va
començar a gestar-se sobre tres pilars principals. En primer
lloc, la fabricació i la composició de la moneda grossa d’argent
batuda a la seca de Barcelona entre els regnats de Pere el
Gran i Pere el Cerimoniós. Aquesta precisa delimitació, quant
a l’indret i la cronologia, es va considerar essencial pel fet
que no només permetia reduir l’amplitud de la recerca sinó,
àdhuc, cenyir-se de manera estricta al contingut del depòsit,
en què la totalitat dels batiments es poden datar entre l’any
1285 i les dècades de 1350/1360. Es plantejà, necessàriament,
dins d’aquest primer aspecte, la revisió d’algunes idees que
fins al present articulen els estudis de la moneda medieval
d’argent de Barcelona, marcades, sobretot, per la trajectòria i
tradició investigadora catalana; hem pogut, d’aquesta manera,
reformular algunes afirmacions que segueixen donant-se
com a vàlides, almenys, des de la dècada de 1980, centrades,
principalment, en la constant modificació i augment de la talla
dels croats d’allò que hem anomenat primera etapa (Pere II –
Pere III). Els resultats obtinguts amb l’estudi del depòsitdel
carrer de la Llibertat, i la confrontació amb la documentació,
han permés el plantejament d’hipòtesis noves de treball. Soc
conscient que no és definitiu, però considere que obri les portes
a futures vies d’anàlisi força interessants de la moneda d’argent
barcelonesa, de la seua fabricació i de la seua circulació.
El segon dels aspectes se centra, precisament, en la circulació de la moneda barcelonesa, i es para especial atenció al gros
d’argent fora dels límits del comtat de Barcelona, en concret
en direcció al Regne de València. Aquest circuit de les peces
barceloneses cap al sud ja havia sigut tractat amb anterioritat,
però sempre integrat en investigacions més àmplies sobre la
circulació monetària baixmedieval o en estudis d’acumulacions
de moneda localitzades en territori valencià. La tesi, per tant, li
dedica un espai entorn del moviment dels diners ternals i dels
grossos de Barcelona cap a València, amb l’objectiu d’explicar
el perquè de l’aparició d’un depòsit de 2483 croats al centre de
la capital valenciana.
Ben mirat, es va tractar d’entendre la relació existent entre
la moneda de València i la barcelonesa al llarg dels segles XIII
i XIV, així com les seues interaccions amb els usuaris, sobretot
XI
[page-n-13]
els dels territoris meridionals. Aquest darrer aspecte es plantejà,
gairebé, com un complement de l’anterior, pel fet que, des de les
dècades de 1260/1270, es va teixir una àrea monetària comuna
en la qual circulaven, en paritat, els diners i grossos de Barcelona, d’una banda, i els reials de València, d’una altra. S’ha intentat oferir una visió de com es va introduir el circulant barcelonés
en el regne valencià, cosa que ajuda a explicar, de retruc, i en
part, l’existència del depòsit del carrer de la Llibertat. De nou,
però, he d’advertir que no s’hi ofereix una explicació definitiva,
sinó el començament d’un camí, alguns dels passos del qual ja
han sigut marcats per investigadors que em precedeixen, com el
mateix Josep Torró.
Amb aquestes idees va anar creixent la tesi de doctorat fins
a assolir els dos volums en què, tant el meu director com jo
mateix, vam decidir marcar-ne el límit. En aquesta publicació he
hagut de reduir-ne i adaptar-ne l’extensió, i he deixat reservats
alguns aspectes que espere poder seguir desenvolupant en el
futur. No ha sigut un camí senzill, i no l’hauria pogut recórrer
sense l’ajuda de tantes persones que m’han donat el seu suport
quan l’he necessitat. No puc oblidar el paper essencial que va
jugar Manuel Gozalbes, conservador del Museu de Prehistòria
de València, en la gènesi de la tesi, amb el seu oferiment per a
la catalogació i estudi del depòsit monetari, i la seua guia en el
sovint complicat món de la numismàtica; a tot aquest esforç cal
ara afegir la seua il·lusió perquè aquest treball isquera del calaix.
A Helena Bonet, llavors directora del Servei d’Investigació
Prehistòrica, pel seu permís per a l’estudi de les monedes i per
la seua confiança. A Trinidad Pasíes no només cal reconéixer-li
la seua paciència durant la meua estada al SIP, sinó també el seu
vistiplau per a emprar els resultats de les primeres analítiques
metal·logràfiques, així com les seues valuoses observacions
pel que fa a la neteja i conservació de les monedes. També
a M. Carmen Bouzas, sense el treball de la qual res d’açò,
segurament, hauria sigut possible, i per permetre’m continuar
amb la tasca allà on ella la deixà en tancar el seu treball de final
de màster. Vaja el meu agraïment, també, per a María Jesús de
Pedro, actual directora del Museu de Prehistòria de València,
per acceptar que aquesta obra es posara a la llarga llista de
persones que desitgen publicar en una institució tan prestigiosa
com la que ella ara encapçala.
Fora del Museu de Prehistòria he d’agrair a l’IVCR les
analítiques del segon conjunt de monedes seleccionat en 2013;
en especial, he de donar les gràcies a Livio Ferrazza per la seua
paciència explicant-me per telèfon alguns dels resultats quan ho
vaig necessitar. A Pere Pau Ripollès, catedràtic de la Universitat
de València, per la seua confiança perquè duguera endavant
un treball que ell mateix va iniciar en 1994 al costat de Maria
del Mar Llorens. I, per descomptat, a Consuelo Matamoros,
autora del descobriment, pel seu il·lusionant consentiment per a
realitzar la meua investigació.
En relació amb l’origen de la tesi, no puc deixar de banda a
Félix Retamero, Josep Pellicer i tots els membres de l’ANE, per
la seua calorosa acollida a Barcelona, per alguns dels més valuosos consells que he rebut en la meua vida acadèmica i per encoratjar-me a començar el treball que ací es publica. Sens dubte,
la conversa amb Josep Pellicer va ser la que va plantar la llavor
de tot açò: tant de bo haguera pogut veure el resultat d’aquelles
paraules! Quant al final de l’aventura, no puc deixar d’agrair,
de manera molt especial, la presència de Félix Retamero, Maria
Clua i Enric Guinot al meu acte de defensa del doctorat, malgrat
la complicada situació sanitària, amb la covid-19, que es vivia
llavors, i per la seua magnífica valoració d’aquesta recerca; les
pàgines que hi ha tot seguit estan esguitades amb els seus consells i suggeriments.
Vaja finalment, però no amb menys importància, el meu
agraïment als companys que han compartit diversos moments
d’aquesta peripècia. A David Quixal, col·lega en la beca al SIP,
per les hores passades introduint pesos i orientacions en la base
de dades del museu. A Marta Melis, companya també de beca
i de beques, i a les responsables de la biblioteca del Museu de
Prehistòria de València, per la seua inesgotable paciència quan
acudia a demanar i demanar. Als meus companys i amics, arqueòlegs i no (citar-los a tots ací seria impossible, però de segur
que sabran qui són), per les llargues estones escoltant-me parlar
de moneda i economia, però sobretot per no defallir donant-me
ànims. Als col·legues numismàtics, perquè qualsevol de les seues
paraules resulta sempre enriquidora. Als meus avis i a la meua
família, perquè sense ells, per a bé o per a mal, no seria qui soc.
A Dayana, per suportar l’inici, i a Noe, per fer-ho amb el final.
Hi ha un lloc destacat per a Josep Torró, el meu director.
Més que ningú, ha sabut, al llarg d’aquests anys, guiar-me pel
meu aprenentatge, amb més paciència de la que sovint mereixia,
i després pel llarg i tortuós camí de les correccions i l’eterna
burocràcia, des de d’aquell ja llunyà enraonament al seu despatx
de la Universitat de València. Per a ell han d’anar les meues
infinites gràcies, per tot.
A Gandia, març de 2023.
XII
[page-n-14]
Abreviatures
Institucions
ACA
ACAB
AMB
ARV
AML
GNC
IVCR+i
MARQ
MNAC
MPV
Arxiu de la Corona d’Aragó
Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona: apareix en les referències documentals que aporta J. Salat
Arxiu Municipal de Barcelona
Arxiu del Regne de València
Arxiu Municipal de Lleida
Gabinet Numismàtic de Catalunya
Institut Valencià de Conservació, Restauració i Investigació
Museu Arqueològic Provincial d’Alacant
Museu Nacional d’Art de Catalunya
Museu de Prehistòria de València
Bibliogràfiques
CCB
CGMC
A. Badia (1969): Catàleg dels Croats de Barcelona, Barcelona.
M. Crusafont (2009): Catàleg general de la moneda catalana. Països Catalans i Corona CatalanoAragonesa (s. V aC - s. XX dC), Barcelona.
DHC
A. Huici i M. D. Cabanes (1976-1988): Documentos de Jaime I de Aragón, 7 vols., València-Saragossa.
DJIA
Documents de Jaume I d’Aragó (=DHC).
LMC J. Botet (1908-1911): Les monedes catalanes. Estudi i descripció de les monedes carolíngies, comtals, senyorials, reyals y locals propries de Catalunya, 3 vols., Barcelona.
MHC A. Heiss (1867-1869): Descripción general de las monedas hispano-cristianas desde la invasión de
los árabes, 2 vols., Madrid.
NCCAM
M. Crusafont (1982): Numismàtica de la Corona Catalano-Aragonesa Medieval, Madrid.
Comuns
anv.
desc.
e. err.
e. mod.
e. rep.
e. trencat
e. despl.
rev.
sim.
vt.
vt. indet.
anvers
descentrada
encuny amb error
encuny modificat
encuny reparat
encuny trencat
encunyació desplaçada
revers
similar, semblant a
variant
variant indeterminada
XIII
[page-n-15]
[page-n-16]
Índex
Pròleg
VII
Prefaci
XI
Abreviatures
XIII
1. ASPECTES PRELIMINARS
1
1.1. Presentació, plantejament del treball i hipòtesi de partida
1
1.2. Metodologia emprada
5
1.3. Límits de la investigació
5
1.4. Nota a la numeració dels reis d’Aragó
6
2. INTRODUCCIÓ
2.1. La moneda grossa de Barcelona: un breu estat de la qüestió
7
7
2.2. La tècnica i la producció
11
2.3. Aproximacions a la investigació del depòsit
13
3. L’OBJECTE D’ESTUDI: LA MONEDA GROSSA DE BARCELONA
15
3.1. Introducció: la moneda grossa
15
3.2. La moneda grossa d’argent barcelonesa: composició, nom i disseny
17
3.3. Les emissions de croats barcelonesos de la primera etapa
22
3.3.1. Pere II
22
3.3.2. El croat sota el regnat d’Alfons II
26
3.3.3. Emissions de croats de Jaume II
28
3.3.4. El croat en temps d’Alfons III
35
3.3.5. El croat durant el regnat de Pere III
3.4. Periodització del gros d’argent de Barcelona
38
45
XV
[page-n-17]
4. UNA ÀREA MONETÀRIA COMPARTIDA
4.1. La moneda del comtat de Barcelona entre els segles XIII i XIV
49
4.1.1. La moneda de doblenc
49
4.1.2. La moneda ternal
50
4.1.3. El gros d’argent en el context del circulant de Barcelona
52
4.1.4. El florí d’or d’Aragó
52
4.2. El circulant valencià entre els segles XIII i XIV
52
4.2.1. Dírhams, millaresos i besants
53
4.2.2. La moneda d’or: morabatins, masmodines i dobles
54
4.2.3. El diner melgorés
55
4.2.4. El diner jaqués
55
4.2.5. Altres tipus monetaris
56
4.2.6. El circulant valencià després de la Taula de Canvi: el reial de València
56
4.3. Una àrea monetària compartida
5. COMPOSICIÓ TIPOLÒGICA
58
61
5.1. Distribució general de les dades
61
5.2. Composició del depòsit per grups
63
5.2.1. Grup I. Pere II (1276-1285)63
5.2.2. Grup II. Alfons II (1285-1291)64
5.2.3. Grup III. Jaume II (1291-1327)65
5.2.4. Grup IV. Alfons III (1327-1336)73
5.2.5. Grup V. Pere III (1336-1387)75
5.3. Valoració de la distribució tipològica del depòsit
6. METROLOGIA I ENCUNYS
6.1. Distribució general i estudi estadístic dels pesos
77
83
83
6.1.1. Distribució dels divisors
83
6.1.2. Distribució de les unitats
84
6.1.3. Distribució de les posicions d’encuny
6.2. Grup I. Pere II
6.2.1. Distribució dels pesos
6.2.2. Distribució de les posicions d’encuny
6.3. Grup II. Alfons II
6.3.1. Distribució dels pesos
6.3.2. Distribució de les posicions d’encuny
6.4. Grup III. Jaume II
87
88
88
89
89
89
92
92
6.4.1. Distribució dels pesos
93
6.4.2. Distribució de les posicions d’encuny
96
6.5. Grup IV. Alfons III
6.5.1. Distribució dels pesos
6.5.2. Distribució de les posicions d’encuny
6.6. Grup V. Pere III
97
97
100
100
6.6.1. Distribució dels pesos
100
6.6.2. Distribució de les posicions d’encuny
104
6.7. Valoració dels resultats estadístics
XVI
49
105
[page-n-18]
7. ESTUDI DELS ENCUNYS: PERE II, ALFONS II I JAUME II
7.1. Estudi dels encunys
7.1.1. Estudi dels encunys d’anvers
7.1.2. Estudi dels encunys de revers
7.2. Estudi dels enllaços
7.3. Valoracions
107
108
108
111
114
125
8. ESTUDI EPIGRÀFIC DE LES MONEDES
8.1. Estudi epigràfic
8.1.1. Epigrafia de classe A
8.1.2. Epigrafia de classe B
8.1.3. Epigrafia de classe C
8.2. Estudi dels punxons
8.2.1. Epigrafia de classe A
8.2.2. Epigrafia de classe B
8.2.3. Epigrafia de classe C
8.3. Evolució de la representació reial
8.4. Valoracions finals
139
139
139
140
141
143
144
144
145
145
146
9. COMPOSICIÓ METAL·LOGRÀFICA
149
9.1. Anàlisi dels productes de corrosió de les monedes149
9.1.1. Corrosió de l’argent150
9.1.2. Corrosió del coure151
9.1.3. Resultats de les anàlisis151
9.2. Anàlisi de composició metàl·lica151
9.2.1. Anàlisi del Departament de Química Analítica de la Universitat151
de València i de l’Institut de Restauració del Patrimoni
de la Universitat Politècnica de València
9.2.2. Resultats de l’anàlisi efectuat per l’Institut Valencià de Conservació155
i Restauració
9.3. Anàlisi del nucli159
9.3.1. Mostra analitzada en l’any 2011159
9.3.2. Mostra analitzada en l’any 2012159
9.4. Interpretació dels resultats160
9.4.1. Distribució dels pesos de les monedes160
9.4.2. Analítiques superficials161
9.4.3. Analítiques del nucli metàl·lic162
10. CONCLUSIONS165
CATÀLEG173
Grup I. Pere II (1276-1285)
174
Grup II. Alfons II (1285-1291)
174
Grup III. Jaume II (1291-1327)
177
Grup IV. Alfons III (1327-1336)
193
Grup V. Pere III (1336-1387)
202
BIBLIOGRAFIA213
XVII
[page-n-19]
[page-n-20]
1
Aspectes preliminars
En 1994 s’estaven excavant al cor de València, al districte de Ciutat Vella i sota la direcció de l’arqueòloga Consuelo Matamoros, els solars 3 i 5 del carrer de la Llibertat (fig.
1.1). Es tractava d’una intervenció motivada per la necessitat
d’ampliar, cap a la banda posterior, la seu de les Corts Valencianes, durant la qual es va obrir en extensió l’àrea del subsol
afectada per les obres, que revelava una seqüència estratigràfica compresa, de dalt a baix, entre l’edat contemporània, corresponent als últims habitatges que hi havia en aquest lloc, i
l’època medieval islàmica; malauradament, la cota d’afecció
de la nova construcció no va permetre continuar excavant fins
a nivells més antics (fig. 1.2 i 1.3).
Quan ja estava finalitzant l’excavació arqueològica va aparéixer, en l’interior d’un mur de pedra en context baixmedieval, situat
en un dels perfils de la zona d’actuació, un recipient ceràmic farcit
de monedes d’argent que, ràpidament, passava a disposició de les
autoritats pertinents en matèria de patrimoni (fig. 1.4). La primera
anàlisi del conjunt, efectuada en el mateix any 1994, per P. P. Ripollès i M. M. Llorens, juntament amb la directora de l’excavació
arqueològica, posava de manifest que es tractava d’una acumulació
composta només pel tipus de moneda medieval anomenada croat,
que fou batuda a la seca de Barcelona a partir de l’any 1285 per
manament del rei Pere el Gran (fig. 1.5).
El depòsit consta de 2483 croats d’argent, tots ells encunyats
a la seca de Barcelona entre l’any 1285 i un moment no ben determinat entre les acaballes de la dècada de 1350 i el començament del decenni següent. S’hi troben representats els reis Pere
II, Alfons II, Jaume II, Alfons III i Pere III. Entre les peces del
segon monarca s’han identificat quatre mitjos croats, que són els
únics divisors existents en tot el conjunt .
El recipient ceràmic on aparegué el depòsit estava fragmentat, de la mateixa manera que el plat associat, també de ceràmica, el qual podria haver servit com a tapadora de l’ocultació. El
contenidor s’identifica com un braseret o fogó de forma cònica,
més ample a la base, que és plana, que no a la boca, parets rec-
tes obliqües amb una carena molt marcada en la zona mitjana
de la peça i una estria reentrant tot just per sobre, a més d’una
vora arredonida i amb unes mesures de 15 cm d’altura, 14,10
cm de boca i 22 cm de base; a l’interior, l’objecte presenta diverses estries i un fons també pla (fig. 1.6). És una peça d’obra
aspra, amb diverses empremtes de foc tant a l’interior com a
l’exterior de la base, la qual cosa fa pensar que, en el moment
de l’ocultació, l’element s’hi havia estat usant. La seua finalitat
era albergar les brases per a calfar el recipient que es col·locaria
damunt, com ara una cassola o una olleta. La seua cronologia
és baixmedieval cristiana, al voltant dels segles XIII-XIV, sense
que puguem precisar-ne una datació més concreta. Al costat del
fogó es van localitzar diversos fragments d’un plat melat clar,
bastant pla, de llavi motlurat, parets rectes i peu anellat molt
marcat, amb un umb al soler del tipus 1, família A1 (Lerma et
alii, 1992: 23) i unes mesures de 3,90 cm d’altura i 16,50 cm
de diàmetre (fig. 1.7). Les seues característiques morfològiques
ens fan situar-lo en moments baixmedievals també, amb prou
certesa en el segle XIV, data que coincideix amb el regnat de
l’última autoritat representada en el conjunt de monedes.
1.1. PRESENTACIÓ, PLANTEJAMENT DEL TREBALL
I HIPÒTESIS DE PARTIDA
L’objectiu que es va plantejar en començar aquest treball fou
tractar de demostrar que el depòsit del carrer de la Llibertat
podia ser suficientment representatiu per a comprovar certs aspectes de la fabricació, volum de producció, estudi d’encunys i
circulació, sobretot dins dels límits del Regne de València, del
croat barcelonés entre els segles XIII i XIV; que les monedes
de l’acumulació podien permetre afirmar que la talla del gros
d’argent de Barcelona es va mantindre immutable al llarg de
tota la seua primera etapa, i que allò que havien assenyalat investigadors com A. Badia o M. Crusafont eren oscil·lacions en
1
[page-n-21]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Figura 1.1. Mapa de localització del lloc de la troballa.
Figura 1.2. Planimetria de part de l’excavació arqueològica en què
aparegué el depòsit (Llorens, Matamoros i Ripollès, 1994: 9).
Figura 1.3. Parcel·la on es va trobar el depòsit, en procés
d’excavació i amb les façanes conservades (Llorens, Matamoros i
Ripollès, 1994: 8).
el pes que llavors encara no enteníem per quina raó s’hi podien
produir. Tots aquests punts van convertir-se en la nostra hipòtesi
de partida.
Una segona hipòtesi s’hi afegiria de seguida: que el depòsit
resultava prou representatiu, també, per a explicar i il·lustrar el
fenomen d’unitat circulatòria entre el comtat de Barcelona i el
Regne de València, articulat des dels darrers anys del regnat de
Jaume I, i que s’havia anat documentant des de feia temps en
treballs com els de J. Torró.
2
Figura 1.4. Estat en què aparegué el recipient de les monedes i el
plat associat, abans de la seua intervenció (Fotografia: Gil Carles).
Amb aquestes dues idees, i amb l’ànim d’esbrinar com i
per què va arribar un conjunt monetari d’aquestes característiques a la ciutat de València, es va realitzar un buidatge bibliogràfic i documental al voltant de la moneda barcelonesa
baixmedieval, en general, i del gros d’argent de Barcelona,
en particular, a fi de completar l’estudi exhaustiu del depòsit
monetari. El buidatge documental i bibliogràfic va ser essencial per a definir una seqüència del croat barcelonés en tres
etapes, com ja havien plantejat altres investigadors. A més a
més, l’anàlisi del circulant barcelonés i valencià en els segles
XIII i XIV, i les seues relacions, ens va facilitar l’examen del
moviment del croat de Barcelona en un context molt específic,
com el que ací es formula.
A banda d’això, es van aplicar altres mètodes d’investigació,
ben presents en altres països, com les anàlisis metal·logràfiques,
els resultats de les quals van possibilitar la comparació amb allò
que la documentació indicava per a la fabricació de les monedes
quant a lliga i llei; gràcies a això, es van poder confrontar, a
més a més, les dades obtingudes amb les publicacions existents
sobre moneda barcelonesa.
Altres vies més «tradicionals», com l’estudi dels encunys
i l’estudi estadístic, ens van acostar als volums de producció,
mètodes i ritmes de treball a la seca i, sobretot, als índexs de
talla, pes, oscil·lacions i pèrdues en les monedes, i ens portà
a exposar la idea que articula tot aquest treball: que durant el
període ací considerat, la talla de 72 peces per marc de Barcelona (des d’ara, 72/M) va ser invariable fins a la fi del que hem
anomenat «primera etapa del croat», ben avançat el regnat de
Pere III.
El treball que presentem es divideix en dues parts. La
primera se centra en la moneda grossa de Barcelona, entre
l’any 1285 i les dècades de 1350/1360: s’hi ha fet un
esforç per resumir, de manera adequada, la vasta producció
historiogràfica sobre aquesta qüestió i s’ha intentat mostrar
en quin punt es troba ara mateix. El bloc segueix amb la
descripció de la moneda grossa de Barcelona: composició,
nom i disseny, i les diferents emissions de la primera etapa,
des de Pere II fins a Pere III. La primera part acaba amb
la formació de l’àrea monetària compartida entre València i
Barcelona, i el seu funcionament teòric, sobretot arran de les
diferents acumulacions amb moneda barcelonesa trobades en
terres valencianes.
[page-n-22]
aspectes preliminars
Figura 1.5. Composició del depòsit, amb el recipient de la troballa i el plat que cobria l’acumulació (Arxiu MPV).
3
[page-n-23]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
cm
0
5
Figura 1.6. Recipient de cuina en què es trobaven les monedes del depòsit
(Arxiu MPV i dibuix de l’autor).
Figura 1.7. Plat ceràmic restaurat, associat a la troballa, i que funcionaria com a tapadora (Arxiu MPV).
4
[page-n-24]
aspectes preliminars
Figura 1.8. Procés previ de
classificació del depòsit,
portat a terme en el Museu de
Prehistòria de València per
M. Gozalbes i M. C. Bouzas,
en 2010 (Arxiu MPV).
La segona part del treball aplega l’estudi del depòsit. L’anàlisi de les 2483 monedes ha permés un detallat examen comparatiu i de conjunt que ha possibilitat aconseguir un important
volum de dades de composició estadística i de distribució de
pesos. S’hi dediquen capítols, a més a més, als encunys dels
regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II, a la epigrafia de les
llegendes i al seu estil i, per a finalitzar, a les analítiques metal·
logràfiques de dos conjunts de peces seleccionades. Al capdavall, s’hi presenta el catàleg de totes les monedes. Els grossos
que formen aquest conjunt monetari es poden trobar en línia,
en l’adreça web mupreva.org, amb fotografies d’alta resolució
i una breu descripció, la qual cosa creiem que facilita la seua
consulta en qualsevol moment i des de qualsevol lloc.
1.2. METODOLOGIA EMPRADA
La investigació desenvolupada va tindre com a pilars fonamentals, en primer lloc, el depòsit monetari del carrer de la Llibertat
com a objecte i, en segon lloc, la bibliografia i la documentació
referent a la moneda medieval barcelonesa d’argent.
El primer pas del treball consistí a fotografiar les 2483 monedes que componen l’acumulació, amb l’objectiu no només de
disposar d’una documentació exhaustiva del conjunt, sinó també d’imatges d’alta resolució que facilitaren l’estudi sense haver de recórrer en tot moment a les peces físiques (fig. 1.8). En
acabar aquesta tasca, es dugué a terme la classificació completa
del depòsit (gràcies al fet que les Corts Valencianes cediren, de
manera temporal, les 400 monedes que mantenen encara hui en
dia en custòdia), la seua comptabilització definitiva i el registre
de totes les monedes en la base de dades del Museu de Prehistòria de València. Alhora es va fotografiar i dibuixar el recipient
ceràmic de la troballa de monedes, fet que ens permeté la seua
identificació tipològica i cronològica.
De manera paral·lela, es va realitzar, com ja s’ha dit, un
buidatge de bibliografia centrada en la moneda catalana dels
segles XIII i XIV, amb especial atenció a la moneda grossa de
Barcelona, i es procedí a crear un compendi de documentació
històrica editada per diversos investigadors, al qual es van
afegir alguns textos inèdits extrets de l’Arxiu de la Corona
d’Aragó gràcies a la seua digitalització en el portal PARES.
A tot aquest material s’hi incorporarien encara les dues analítiques metal·logràfiques de sengles conjunts de monedes
seleccionades del depòsit.
L’estudi dels encunys, d’altra banda, es va centrar en els
tres primers regnats representats en el depòsit del carrer de la
Llibertat, deixant els altres dos per a futures investigacions.
Aquesta decisió es va prendre tant per l’elevat volum d’encunys que s’apreciava, com per les limitacions temporals que
la confecció d’una tesi comporta. Es va adaptar a un format
digital el mètode de treball emprat de manera tradicional en
numismàtica, basat en la comparació de diferents monedes
mitjançant fitxes de cartó; es van usar les fotografies d’alta
resolució i, després d’un primer garbellat, se seleccionaren
aquelles peces amb trets comuns per a confrontar-les de manera que s’evitava la repetició de tot el conjunt monetari cada
vegada i s’aconseguia, en definitiva, alleugerir la tasca. Els
resultats es van classificar en quadres que després servirien
per a confeccionar el catàleg. En aquests quadres s’anava recollint, també, tota la informació relativa a anomalies de les
monedes, com ara retalls, llimadures, marques o errors; les
anotacions que podien aportar dades rellevants s’inclogueren
en el catàleg definitiu. La darrera tasca va consistir en la redacció de la part teòrica i el desenvolupament dels resultats
que s’havien obtingut en els passos previs.
1.3. LÍMITS DE LA INVESTIGACIÓ
Els límits de la investigació estan marcats per l’obertura i el tancament del depòsit del carrer de la Llibertat: des de l’any 1285 fins al
canvi entre les dècades de 1350-1360. No obstant això, s’ha decidit
sintetitzar alguns aspectes anteriors, a fi d’explicar el procés de formació de l’àrea monetària que compartirien el regne de València i
el comtat de Barcelona a partir de les dècades de 1260-1270, així
com la creació i circulació del reial de València i del diner ternal
de Barcelona. Sense aquesta convivència no podríem entendre la
presència al Cap i Casal del nostre depòsit.
Aquest treball no supera la dècada de 1360, llevat d’algunes
breus notes; la recerca monetària, bibliogràfica i documental
acaba en aquell decenni, atés que és llavors quan el gros d’argent barcelonés es troba esgotat i és substituït per una nova mo5
[page-n-25]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 1.1. Equivalències dels numerals dels reis d’Aragó representats en el depòsit.
Reis d’Aragó
Comtes de Barcelona
Reis de València
Reis de Mallorca
Epítet
Pedro III
Alfonso III
Jaime II
Alfonso IV
Pedro IV
Pere II
Alfons II
Jaume II
Alfons III
Pere III
Pere I
Alfons I
Jaume II
Alfons II
Pere II
Pere II
El Gran
El Franc o Liberal
El Just
El Benigne
El Cerimoniós
neda, batuda en or, anomenada florí d’Aragó. De fet, des de la
dècada de 1360, Pere el Cerimoniós abandona la fabricació de
croats barcelonesos, i no serà fins al regnat de Martí l’Humà
quan es produïsca un intent per tal de revifar aquest tipus monetari; les condicions de la moneda, però, seran prou diferents de
les de l’etapa anterior.
1.4. NOTA A LA NUMERACIÓ DELS REIS D’ARAGÓ
S’ha triat el criteri de numeració dels reis d’Aragó i comtes de
Barcelona conegut com a «numeració catalana», anomenat així
per haver-se fet servir de manera majoritària pels investigadors
d’origen català, i per utilitzar els ordinals dels reis com a comtes
de Barcelona en lloc dels assignats com a monarques d’Aragó.
Aquesta elecció pot paréixer estranya, però es fonamenta
en diversos arguments. El primer d’ells té a veure amb la procedència de les monedes del nostre depòsit. Així doncs, es tracta
d’un conjunt monetari que va arribar a la ciutat de València des
de Barcelona, per la qual cosa consideràrem pertinent que la
referència a les autoritats emissores es basara en la numeració
aplicada en el territori del comtat barcelonés.
Aquest primer argument té molt a veure amb el segon: la
tradició historiogràfica. Com que es tracta de moneda catalana,
gairebé tots els investigadors que han treballat aquest camp, la
majoria d’ells catalans, han optat per numerar els reis d’Aragó
segons la «numeració catalana». De totes maneres, pot ser que
darrere d’aquesta elecció hi haja un sentiment «nacionalista»
i no una raó històrica. Per això, les dues explicacions podrien
aparentar feblesa i no ser suficients per a desestimar els ordinals
aragonesos.
El tercer dels arguments rau en un article publicat per
J. Riera en què es proposa que la numeració dels reis medievals és una creació tardana en el cas que ens ocupa, és a dir,
del segle XIV i, més concretament, del regnat de Pere III.
L’autor hi afirma que la primera numeració es va formar l’any
1342, quan el rei Pere el Cerimoniós encarregà al mestre Aloi
la realització de dènou figures que haurien de representar-lo
a ell i als seus avantpassats. Per a l’encàrrec, el monarca optà
per la línia agnatícia del llinatge, és a dir, la del casal de Bar-
6
celona que es remunta fins al comte Guifré el Pilós. Huit de
les imatges haurien de representar als reis d’Aragó des de la
unió del regne amb el comtat de Barcelona. S’hi aporta, a més
a més, una altra dada: la crònica de l’any 1344, versió barcelonina de les Lleis Palatines de Mallorca encomanada pel rei
Pere el Cerimoniós i titulada Ordenacions fetes per lo molt
alt senyor en Pere terç rey d’Aragó sobra lo regiment de tots
los officials de la sua cort. Imitava el seu cunyat Jaume III de
Mallorca, que havia introduït per a ell mateix en les Lleis el
numeral secundus. Malgrat que el monarca primava el territori d’Aragó com a regne i s’intitulava rei per davant de comte,
com havien fet els seus antecessors, Pere el Cerimoniós trià
el numeral terç, procedent de la línia del casal de Barcelona, i no quart com li assignà molts anys després el cronista
aragonés Jerónimo Zurita. Hi afegeix Riera altres referències
documentals en què el monarca apareix sempre com a Petrus
rex Aragonum tertius o Pere terç. Des d’aquest moment, els
cronistes catalans numerarien els predecessors del rei Pere
III a partir d’aquest numeral: així, Pere el Catòlic passaria
a ser Pere I, i Pere el Gran, Pere II; Alfons el Trobador es
convertiria en Alfons I, ja que ignorava l’existència d’un rei
aragonés amb el mateix nom: Alfons el Bataller, de la línia
genealògica femenina, fou anomenat Alfons I sense donar-li
gaire importància al fet de la repetició, Així mateix, Alfons el
Franc seria Alfons II i Alfons el Benigne, pare del rei Pere III,
Alfons III (Riera, 2011). Els reis d’Aragó i comtes de Barcelona afavoririen, així, la línia de successió masculina per damunt de la femenina; tanmateix, el Regne d’Aragó continuà
considerant-se principal en la intitulació reial (rex Aragonum
et comes Barchinone), precisament per la seua condició de
regne per sobre de Barcelona, que era un comtat.
Hem preferit, amb tot això, introduir una normalització en
la designació dels monarques: quan s’indica l’ordinal no apareix mai l’epítet i viceversa. Tampoc en canviar de territori; per
exemple, quan es parla del Regne de València mai varia la numeració dels reis que, en l’àmbit valencià, en convertir-se en
un regne individualitzat a partir de Jaume I, sostrau un ordinal
als governants que tenen com a nom Pere o Alfons (taula 1.1).
[page-n-26]
2
Introducció
2.1. LA MONEDA GROSSA DE BARCELONA:
UN BREU ESTAT DE LA QÜESTIÓ
Quan cal tractar algun aspecte de la historiografia monetària
catalana resulta imprescindible fer referència a J. Salat (17621832). L’any 1818 publicava el Tratado de las monedas labradas en el Principado de Cataluña (fig. 2.1), una obra en dos
volums que obria el camí per a l’estudi modern de la moneda,
i a la qual afegia, en 1820, un tercer tom amb la transcripció
de 42 documents addicionals als 104 que havia presentat en la
publicació original, tots ells datats entre el segle X i el segle
XIX (Salat, 1818; Salat, 1820). El Tratado feia un compendi
de les monedes batudes al territori català no en època antiga,
com havia sigut comú fins a aquells moments, sinó en els segles
medievals i moderns, peces a les quals se’ls prestava una atenció gairebé nul·la davant de les clàssiques. Les intencions de
l’obra de Salat estaven relacionades amb una voluntat política
de mostrar als governants del moment que un sistema monetari
unit i eficaç podria ser molt més útil que no el sistema vigent
fins aleshores, en què el canvi de monedes s’havia de fer amb
complicades taules d’equivalències, i en el qual les diferents denominacions i valors dificultaven força les transaccions (Sanahuja, 2013: 168-169).
Allò que podríem destacar més de l’obra de Salat és que
pretenia allunyar-se de la mentalitat col·leccionista imperant,
de manera que relacionava les cites documentals sobre
tipus monetaris amb peces concretes i maldava per esbrinar
les seues característiques intrínseques i composicions
metàl·liques, àrea de circulació, equivalències amb altres
monedes, cronologia i evolució. En el primer volum Salat
s’ocupà de la lliga dels grossos barcelonesos, en la qual
assenyalava una llei de dotze diners i dotze grans, cosa que
es tracta d’un error perquè onze diners i mig seria el màxim
fi d’argent que podria aconseguir-se en el moment de la seua
fabricació (Salat, 1818, I: 23):
La moneda de plata barcelonesa, nombrada croats, gruesos y
reales de plata mandada labrar por D. Pedro en 1285, lo fue
con plata de ley de doce dineros y doce granos por marco: la
misma se labró despues por órden de D. Martín en 17 de noviembre de 1400 con plata de once dineros de ley, doce granos
menos que la labrada por D. Pedro. D. Fernando con decreto
de 4 de noviembre de 1493 la volvió á labrar de once dineros
doce granos, y D. Felipe III en 8 de julio de 1617 la labró de
once dineros y cuatro granos.
El capítol XI del volum I anomenat «Origen, permanencia, ley
y tipo de la moneda de plata barcelonesa nombrada croats ó reales
de plata» està dedicat, de manera exclusiva, a la moneda grossa.
Salat afirmava que els seus precedents eren tant la moneda d’argent
que corria en el segle X en terres de Catalunya, com la creada per
Jaume I en el seu senyoriu de Montpeller, i que el mateix tipus
de moneda grossa va circular a Aragó a les acaballes del segle
XIV, sota la forma de jaquesos grossos (el que anomena «sueldos
jaqueses en pieza»). Realitzà un repàs a l’intent fracassat de l’infant
Pere per imposar una moneda grossa barcelonesa l’any 1268, i
també a la creació del gros d’argent l’any 1285 de manera que es
recolzava, en ambdós casos, en la documentació de què disposava
i que va transcriure en el corpus documental. A partir d’aquest
punt, reuní diverses denominacions de la moneda grossa al llarg
de la seua història i presentà algunes dades relacionades extretes de
documents medievals. Les següents pàgines les dedicà a l’evolució
del croat, en tots els seus aspectes, des del regnat de Martí I fins a la
seua desaparició en el segle XVIII i, així mateix, hi afegí una part
centrada en l’equivalència o valor d’aquest tipus monetari, el for
del qual, des de 1285 fins a 1330, segons l’autor, va ser constant
a 12 diners barcelonesos (Salat, 1818, I: 153-166). Malgrat les
mancances de l’obra, fruit d’un moment en què la numismàtica
medieval estava naixent, el Tratado pot considerar-se la publicació
que obrí el camí a l’estudi modern de la moneda catalana, i que ha
nodrit bona part de la resta d’estudis posteriors.
7
[page-n-27]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Figura. 2.1. J. Salat (1762-1832). Tratado de las monedas labradas en el Principado de Cataluña, 1818.
Després de J. Salat, el segon autor que cal esmentar és A. Heiss
(1820-1893), enginyer de ferrocarrils d’origen belga que en arribar a la península Ibèrica entrà en contacte amb el grup d’estudi
del Memorial Numismático Español, revista editada entre els anys
1866 i 1880 i dirigida per A. Campaner. Entre 1867 i 1869 Heiss
publicaria Descripción general de las monedas hispano-cristianas
desde la invasión de los árabes, un treball de síntesi en el qual
recollia, entre altres monedes, diversos tipus de croat coneguts fins
a aquell moment. Hi aplegava, pel que fa al període objecte del
nostre estudi, monedes grosses batudes entre els regnats de Pere
II i Pere III, a més d’una peça de Pere el Gran (figura 3.8) que, en
aquells moments, es trobava en la col·lecció de Cayetano Carreras, i que Miquel Crusafont consideraria, molt més tard, una prova,
com veurem (Heiss, 1867-1869, I: 73). La controvertida peça de
Pere II, de la col·lecció de Cayetano Carreras, seria tractada també
per A. Campaner (1834-1894) en 1891, en Indicador manual de
la numismática española, on arribà a desestimar-la com una moneda bona. La recopilació de Campaner reunia quasi els mateixos
croats que havien sigut identificats per Salat en el Tratado de las
monedas labradas en el Principado de Cataluña, encara que afegint noves peces procedents de col·leccions privades (Campaner,
1891: 309). Les aportacions de Heiss i de Campaner no resulten
del tot originals, perquè es van limitar a realitzar una compilació
de documents i monedes ja conegudes, moltes de les quals havien
sigut presentades pel mateix Salat.
8
Entre els anys 1908 i 1911, J. Botet (1846-1917) publicà
l’obra Les monedes catalanes, en tres volums (Botet, 19081911), que és considerada la més rellevant de totes les seues
(fig. 2.2). Botet, com altres autors anteriors a ell, va arreplegar
les aportacions dels seus predecessors, però la novetat que
aportava rau en l’ampliació del corpus documental de Salat,
amb la transcripció de nous documents extrets de l’Arxiu de
la Corona d’Aragó, els quals relacionà, en tot moment, amb la
narració dels fets i amb les més d’un miler de peces catalogades.
El compendi de Botet agrupa des de les monedes antigues fins
a les batudes a començaments del segle XVIII, totes elles en
territori català, des del Rosselló fins a la Catalunya Nova.
L’aportació a la història de la numismàtica catalana resulta
monumental, raó per la qual, encara hui, és una obra de consulta
obligada per a qualsevol que vulga aproximar-se a la història
monetària del Principat.
Quant a la moneda grossa, Botet aconseguí recollir un gran
volum de peces des del regnat de Pere II fins a Felip de Borbó
i l’Arxiduc Carles d’Àustria. La seua tasca de catalogació fou
minuciosa: dividí les monedes per monarques i explicà cadascuna dins del seu context; de cadascun descrigué la seua activitat
política i econòmica amb multitud de referències a documents
transcrits o regestats i, tot seguit, realitzà per epígrafs un compendi dels tipus monetaris batuts en el seu nom. Dedicava, per
tant, espais específics a la moneda grossa de Barcelona: per
a cada tipus, mostraria el dibuix de l’anvers i del revers de la
peça en qüestió i, consegüentment, transcrivia les llegendes i
en descrivia els motius apuntant el diàmetre i el pes (encara que
manquen aquestes dades en algunes entrades) i, també, aportava
referències d’obres anteriors en què havien aparegut, quan no
es tractava de peces inèdites. El manual pot considerar-se plenament modern, bastit amb criteri científic, i no només orientat
cap al col·leccionisme, com les obres de Colson (1853), Campaner (1891) o de Vidal-Quadras (1892), per exemple, que són
uns precedents significatius
O. Gil Farrés (1916-1992), entre altres interessos investigadors, s’ocupà també de la moneda grossa de Barcelona, amb
publicacions com “Hacia la sistematización de los croats barceloneses. Tres notas” (Gil Farrés, 1954), “Sobre los dineros
barceloneses de Jaime I y Jaime II. Una rectificación monetaria” (Gil Farrés, 1959a) o “Los croats barceloneses desde su
origen hasta el reinado de Fernando el Católico” (Gil Farrés,
1959b). Lluny de resultar aportacions originals, Gil Farrés abassegà notícies anteriors a ell que, unides a una interpretació de
la documentació que a voltes resulta dubtosa , provoca que els
seus treballs, sovint en contradicció entre ells mateixos, calga
utilitzar-los amb precaució. A aquests articles cal afegir sengles
monografies, aparegudes en 1974 i en 1976, que no proporcionen gaires novetats.
Caldria esperar fins a la publicació del Catàleg dels
croats de Barcelona en 1969 per a trobar noves aportacions
originals a propòsit d’aquest tema tan específic. Antoni
Badia (1909-1977), que n’és l’autor, va recopilar molts
dels grossos d’argent coneguts fins al moment, extrets de
museus i, sobretot, de col·leccions privades, així com d’obres
anteriors (Badia, 1969). Amb aquesta informació, va crear un
catàleg que encara hui és referència per a la classificació dels
croats barcelonesos, encara que la seua obra s’haja superat.
En el catàleg, Badia va incloure el criteri de l’agrupació
[page-n-28]
introducció
Figura 2.2. Les monedes catalanes. Estudi i descripció de les monedes carolíngies, comtals, senyorials, reyals y locals propries de Catalunya, publicat per J. Botet en tres volums entre 1908 i 1911.
per tipologies d’encunys i amplià l’estudi clàssic de Botet.
Malgrat que no ho anomenaria com a grups d’encunys, decidí
aplegar croats de factura i característiques similars en un
mateix tipus i subtipus, així que marcà diferències d’estil
o de composició com a variants o errors. La gran novetat,
però, es trobava en la manera d’il·lustrar-ne les entrades, amb
fotografies en lloc de dibuixos, com era habitual abans.
El fet que el catàleg de Badia s’haja superat per l’estat actual de la investigació i per les noves troballes de croats, així
com per la identificació de nous errors i variants, ha fet que
diversos autors hagen anat publicant, durant els anys següents,
en la revista Acta Numismática, breus articles, anomenats de
manera sistemàtica «Noves aportacions al Catàleg de croats de
Barcelona, 1285-1706», en què exposen les novetats existents
que completen el Catàleg de Badia. El primer a realitzar aquesta comesa fou el mateix Badia, seguit per F. Domingo Sellart,
J. Vall-Llosera i Tarrés, i J. Noguera i Martorell (Badia, 1971:
139-140, 1972: 215-221, 1973: 243-246, 1974: 283-287, 1975:
151-155, 1976: 187-189; Domingo, 1989: 143-147, 1994: 107110, 1995: 139-142, 1997: 67-70; Vall-Llosera, 2005: 65-71,
2008: 157-170; Noguera, 2006: 119-121, 2007: 87-91, 2009:
121-124; 2010: 59-65). Aquestes notes s’han centrat a incorporar al Catàleg les novetats, seguint els criteris de classificació
marcats per Badia, entre ells la lectura BACK, en lloc de BACh’
o BA’Ch’, en la paraula BARCHINONA que apareix al revers
d’aquestes monedes.
El darrer investigador que s’ha ocupat de manera gairebé exclusiva de la moneda catalana és M. Crusafont. Dins de
la seua àmplia obra, cal destacar la publicació de tres extensos
catàlegs que recullen la història monetària del territori català:
l’any 1982, Numismàtica de la Corona Catalano-Aragonesa
medieval, manual que ha estat de referència per a la classificació
monetària, i que encara continua emprant-se fins i tot després de
la publicació, en 2009, del Catàleg general de la moneda catalana. Països Catalans i Corona Catalano-Aragonesa (s. V aC
- s. XX dC), més complet que el primer (fig. 2.3). En 2015 un
nou catàleg n’actualitzava determinats aspectes:, Història de la
moneda de la Corona catalano-aragonesa medieval (excepte els
comtats catalans) (1067/1162 – 1516) incloïa alguns tipus monetaris nous sorgits de les darreres recerques; comptat i debatut,
la millor aportació d’aquesta última obra és la integració d’una
extensa recopilació documental (Crusafont: 1982, 2009, 2015).
Aquests catàlegs val a dir que funcionen en la pràctica com a
mètodes d’ordenació de col·leccions i presten més atenció a les
particularitats, variants i errors de les monedes, que als aspectes
relatius a la seua producció. Cal destacar, també, el quart volum del Catálogo General de las Monedas Españolas, publicat
l’any 1992 per Vico-Segarra, anomenat Acuñaciones de la Corona Catalano-Aragonesa y de los Reinos de Aragón y Navarra.
Medioevo y tránsito a la Edad Moderna, on Crusafont tornava a
compilar la informació que ja havia aportat en el catàleg de l’any
1982 (Crusafont, 1992).
9
[page-n-29]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Figura 2.3. Portada del Catàleg General de la Moneda Catalana de
M. Crusafont, publicat l’any 2009.
Tanmateix, M. Crusafont també ha publicat obres de caràcter general sobre la moneda catalana, on el croat té un destacat
paper. En la Historia de la moneda catalana, editada l’any 1986
juntament amb A. M. Balaguer i M. Garcia, realitzava un exhaustiu repàs a la història monetària del territori català (Balaguer, Garcia i Crusafont, 1986). La monografia l’actualitzaria
en 1996 amb Història de la moneda catalana. Interpretació i
criteris metodològics, un llibre breu en el qual apuntava la idea
general que l’autor ha repetit en totes les seues publicacions,
i que ja havia llançat uns anys abans, en 1989, en Barcelona i
la moneda catalana (Crusafont, 1989, 1996): la talla dels croats hauria anat augmentant a partir del regnat de Pere II fins al
de Pere III, de les 72/M legals, fins a les 78/M; aquesta talla
de 72/M, en haver-se aprovat el batiment de la nova moneda,
hauria pujat fins a les 74/M i, amb cada regnat, augmentaria
de manera successiva fins que el rei Pere III considerà redreçar
la moneda, de les 78/M que es tallaven llavors, fins a 74/M, a
causa de les contínues protestes per les constants reduccions que
no aconseguien res més que afeblir la moneda, a còpia d’incrementar els guanys d’emissió (Crusafont, 1996: 81).
Una altra de les seues obres bàsiques per a entendre la moneda
barcelonesa medieval és Pesals monetaris de la Corona CatalanoAragonesa, monografia apareguda l’any 1999, en la qual l’investigador català recollia diferents pesals monetaris per a la fabricació i pesatge públic de la moneda (Crusafont, 1999). En aquesta
monografia es dedicaren diverses pàgines als pesals de croat, amb
referències específiques a aquells de 76/M que reflecteix l’ordre
de 1339 dictada per Pere III: els croats, en cas de dubte, havien
10
de ser pesats amb pesals de 76/M, un marge allunyat de les 72/M
de l’ordre d’encunyació; aquesta evidència documental portà M.
Crusafont a considerar que la reflectida, 76/M, havia de ser la talla
pròxima a la d’eixida de la seca en aquells moments (redreçada ja,
segons l’autor, fins a les 74/M). Pesals monetaris fou l’ampliació
d’un article publicat en Acta Numismática l’any 1990 pel mateix
autor, amb el títol Pesals catalans senzills i múltiples, en el qual
introduïa ja la idea que el rei realitzava un negoci «legal», en paraules de M. Crusafont, «aplicant una talla més alta de la oficial»
als croats; per aquesta raó, «els pesals van haver d’ésser fabricats
tot incorporant en la seua minva, la diferència de pes» (Crusafont,
1990: 146). Al llarg de l’obra de Crusafont, la concepció de l’oscil·
lació en la talla de fabricació és contínua.
En 2017 es publicava una síntesi de les encunyacions medievals a la Corona d’Aragó dins de la col·lecció Medieval European
Coinage. En el volum 6 d’aquella, M. Crusafont. A. M. Balaguer
i P. Grierson s’ocupen de manera breu i senzilla de la creació del
silver gros de Barcelona, introduït «at a tariff of 72 coins to the
mark and fineness of 11.5 deniers». Malgrat la descripció dels regnats que ens ocupen en aquest treball, no s’aporta informació nova
respecte al croat barcelonés a causa del caràcter sinòptic de l’obra
(Crusafont, Balaguer, Grierson, 2017: 109-160; per als regnats entre Pere II i Pere III vegeu les pàgines 127-137).
En la dècada de 1980, en paral·lel a les publicacions de
M. Crusafont, aparegueren alguns estudis monogràfics centrats en el croat de Barcelona. Podem destacar, entre d’altres,
les aportacions de L. Domingo Figuerola, «Acuñaciones en
plata de Pedro el Ceremonioso: croat inédito», «Acuñaciones
barcelonesas de Alfonso el Liberal», o «Croats de Jaume II.
Emissions. Tipus. La seva ordenació» (Domingo Figuerola,
1980, 1981, 1979, respectivament), un treball, aquest últim,
prou interessant, en què tractava de realitzar una ordenació
sistemàtica dels grossos batuts per Jaume II, basant-se en
criteris com ara la llegenda, la corona i els distints tipus de
vestit, intentant, a més a més, ordenar les emissions per mestres de seca. Per a establir una sèrie cronotipològica completa
també s’ocupà de les emissions d’Alfons II i Alfons III amb
la finalitat de demostrar la continuïtat existent, quant a llegendes i iconografia i, per tant, de personal de seca, entre el
darrer batiment d’Alfons el Liberal i el primer de Jaume II, i
l’últim d’aquest monarca amb el d’Alfons el Benigne.
El mateix any de la troballa del depòsit del carrer de la Llibertat, en 1994, M. Clua i T. Marot publicaren un interessant
estudi denominat «Aproximació a la circulació monetària a la
Catalunya del segle XVI: el tresor de Sant Pere de Rodes».
Aquest article, malgrat centrar-se en un període posterior al
nostre, pel fet que els croats del depòsit de Sant Pere de Rodes van batre’s en el segle XV, realitzava una aportació bastant
original a la investigació de la moneda grossa barcelonesa medieval en introduir-hi un estudi d’encunys i apuntar el possible
volum i la ràtio de producció basant-se en les agrupacions d’encunys trobades, de la mateixa manera que es feia en numismàtica antiga (Clua i Marot, 1994). Un poc més tard, l’any 1996,
M. Clua publicava alguns croats de Jaume II trobats en les
excavacions arqueològiques d’urgència efectuades a la ciutat
de Barcelona, en un article titulat «Análisis de las monedas de
Jaime II de Aragón procedentes de las excavaciones del SPAL
(Barcelona)». El mateix recull de dades al voltant del gros barcelonés es pot consultar en la monografia Circulació monetà-
[page-n-30]
introducció
ria des de l’època medieval a les comarques de Barcelona, de
l’any 2002, la qual introduïa conclusions rellevants quant a la
circulació de la moneda barcelonesa a partir de l’estudi de les
troballes arqueològiques realitzades al llarg dels anys (Clua,
1996 i 2002, respectivament).
L’any 1999 A. M. Balaguer presentava la monografia
Història de la moneda dels comtats catalans, una obra de
referència en la qual, dins de l’apartat dedicat al comtat de
Barcelona, es feia un repàs al naixement i evolució del croat,
encara que aportant bastants dades ja conegudes (Balaguer,
1999; part de la informació arreplegada en aquest llibre s’havia tractat en la monografia de Balaguer, García i Crusafont,
Historia de la moneda catalana, de l’any 1986, i en Balaguer, 1982). De nou, ens trobem davant d’un dels majors problemes que ha patit la numismàtica medieval catalana de les
darreres dècades: la repetició sistemàtica de la informació
heretada incloent-hi alguns apunts sobre noves troballes que
no sempre acaben de trobar el seu lloc en un discurs històric
o econòmic més ampli. Cal pensar, amb tot, que no és un mal
endèmic solament català, ni tampoc numismàtic.
J. Pellicer i Bru realitzaria, l’any 2005, una nova
aproximació al croat barcelonés, ara des d’una perspectiva
metrològica: «Sobre los millareses y su transición al croat
en el señorío de Aragón (siglo XIII)» tractava d’explicar la
relació de pes i composició metàl·lica entre ambdós tipus
monetaris mitjançant el recull de la tradició investigadora
paramètrica i metrològica de l’àrea catalana. L’any 2006
publicava un breu repàs metrològic, anomenat «Patrones,
denominaciones y monedas de cuenta: Edad Media», on
oferia una visió general sobre, precisament, els patrons i les
denominacions de les monedes medievals més importants,
però la seua aportació en l’apartat del croat no deixà de
ser un recull de notícies anteriors, a causa de la naturalesa
sintètica del treball. Més extens fou l’espai dedicat, en 2007
a aquest tipus monetari, en l’article «El sistema metrológico
peninsular (siglo XIII)», que desenvolupava les entrades del
Repertorio paramétrico-metrológico medieval de los reinos
hispánicos, important monografia seua publicada l’any 1999:
tant en un estudi com en l’altre, Pellicer afirmaria que la talla
del croat de Barcelona fou sempre de 72/M, amb una llei
d’onze diners i mig d’argent, almenys fins a l’abandonament
dels batiments de grossos barcelonesos durant el regnat de
Pere el Cerimoniós (Pellicer, 1999, 2005, 2006, 2007).
2.2. LA TÈCNICA I LA PRODUCCIÓ
Altres investigadors, d’una altra banda, han centrat els seus treballs en la producció monetària durant la Baixa Edat Mitjana;
aquests estudis resulten, malauradament, parcials en molts casos, atés que sovint només tracten un o uns pocs aspectes de la
cadena productiva de la moneda sense endinsar-se massa en les
raons que porten les autoritats emissores a manar l’encunyació
de nous tipus monetaris. En aquest sentit, potser F. Retamero ha
sigut l’autor que millor ha sabut explicar les causes del batiment
i posada en circulació de la moneda medieval, així com els mecanismes del seu funcionament més enllà dels aspectes tècnics
productius, un camp, aquest, que freqüentment està molt més
lligat a la història de la ciència i de la tècnica que a la història
econòmica (Retamero, 2006: 3-4):
Ningún señor o estado productor de moneda podía sostener
emisiones dilatadas sin recobrar las piezas con regularidad.
Y ello, no tan sólo por recuperar parte del metal puesto en
circulación para ulteriores emisiones, sino, sobre todo, porque la recuperación de las piezas era la garantía de que la
moneda había cumplido sus principales cometidos: someter
materias y fijar dominios políticos. Sin esta disciplina, no
se podía garantizar que estas piezas “buenas” alimentaran
tránsitos monetarios sostenidos, y que no acabaran perdidas
en acumulaciones, como joyas o inertes pesos de metal. Sólo
la exigencia de pagos al poder emisor, aquello que en última
instancia dotaba de sentido al curso legal y sistemático de las
piezas entre particulares, podía estimular la circulación de éstas y evitar prácticas dispersivas y paralizantes.
La visió de la moneda com un producte que s’encunya destinat al pagament a l’autoritat que la posa en circulació, valor
sense el qual no arribaria mai a batre’s, s’ha repetit en altres
estudis del mateix autor (Retamero, 2011). La producció de
moneda en l’Edat Mitjana només té sentit pel sotmetiment de
la matèria primera a l’autoritat, el fixament del domini polític
i el cercle compost per posada en circulació – recuperació
del metall; aquests són alguns aspectes que els treballs dedicats a la forma de producció de la moneda obvien: no hi ha
producció si no hi ha un guany per a l’autoritat emissora, i
si no es produeix la recuperació del metall encunyat, gràcies
als mecanismes de l’impost. Sobre la base d’aproximacions
anteriors J. Torró ha sabut explorar recentment aquestes vies
del lucre reial, unides a la circulació i la fabricació monetària,
i ha assentat les bases per a poder bastir, al llarg dels anys
vinents, una explicació àmplia de l’encunyació de moneda
medieval (Torró, 2014).
En acostar-nos a la ciència i a la tècnica de l’encunyació,
ens trobem amb un important entrebanc, pel fet que la majoria
d’estudis s’han ocupat de la producció monetària a partir
del segle XV i, sobretot, en època moderna: cal destacar el
treball clàssic de D. R. Cooper sobre la fabricació de moneda
(Cooper, 1988) i les importants aportacions de G. S. Murray
amb l’enginy de Segòvia (Murray, 2006). Tampoc podem
oblidar l’obra, amb un caràcter molt general i diacrònic,
de P. Grierson, Monnaies et monnayage, introduction à
la numismatique (Grierson, 1976), o els treballs de X.
Sanahuja sobre la seca del Principat de Catalunya, dedicats
al funcionament i producció dels tallers del territori català
(Sanahuja, 1996, 1997, 2002, per citar solament tres exemples
de la seua extensa bibliografia). Si ens centrem en la Baixa
Edat Mitjana podríem comprovar com, tradicionalment, s’ha
primat més l’atenció sobre la moneda com a objecte que
altres aspectes com ara el tecnològic o organitzatiu (fig. 2.4).
Malgrat tot, cada vegada sembla haver-hi un interés major en
aquest camp d’estudi de la moneda baixmedieval amb tesis
de doctorat com la d’Estrada (2012, i la publicació d’aquesta
en 2016); ara bé, cal assenyalar que el seu treball se centra,
en major mesura, en un vessant més històric-jurídic que no
arqueològic o d’història de la moneda, atesa l’especialització
de l’autor en història jurídica baixmedieval, les formes
d’organització del personal que participava en el procés de
fabricació de moneda i la trajectòria general de les cases de la
moneda de la Corona d’Aragó des d’una perspectiva, també,
jurídica (Estrada, 2002, 2004, 2005a, 2005b, 2005c, 2006).
11
[page-n-31]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Figura 2.4. Un moneder introdueix entre trossell i pila un cospell per a encunyar-lo, segons la representació de la portalada de
l’església de Santiago, a Carrión de los Condes, Palència (fotografia: Manuel Gozalbes).
Abans d’Estrada, F. Mateu i Llopis va ser, pràcticament, el
pioner en l’estudi no només de l’organització del personal encarregat de la fabricació monetària, sinó també del procés i de
l’instrumental emprat. Part de la seua extensa obra va centrar-se
en la seca de València: aquest taller monetari, que s’havia refundat en el segle XIV, durant el regnat de Pere el Cerimoniós (només havia tingut activitat durant el regnat de Jaume I), conserva
una gran quantitat de documentació custodiada a l’Arxiu del
Regne de València, de la qual s’han de destacar els inventaris de
materials i les ordenances tècniques. Com anys més tard faria J.
Torres a Castella, Mateu i Llopis s’ocupà del vocabulari tècnic
que apareixia en aquests inventaris i, en aquest sentit, tractaria
d’esbrinar el seu significat i el seu lloc dins de la cadena productiva de la moneda. Els treballs d’aquesta línia d’investigació
començaren a publicar-se en una data tan primerenca com la de
1936. Aquesta tasca faria que, l’any 1957, traguera a la llum el
llibre de privilegis de la seca de València. Baldament els seus
treballs ja s’han superat majoritàriament per la recerca actual i,
malgrat que presenten alguns errors, sobretot en els apareguts
en els darrers anys de la seua vida, l’obra de Mateu i Llopis continua sent una referència per a l’estudi particular de les encunyacions valencianes i de la casa de la moneda de València, gràcies
a la multitud de referències, tant documentals com de troballes,
que donà a conéixer després de dècades de treball (vegeu quant
a vocabulari Mateu, 1936, 1951; per a la seca de València, Mateu, 1957, 1964a, 1964b).
En relació amb l’evolució i funcionament de la seca de Barcelona, és de consulta obligada el treball de M. E. Ripoll, La
Seca o Casa de la Moneda de Barcelona. Dels precedents al segle XIX (Ripoll, 2008). Es tracta d’una monografia dedicada a la
12
seca barcelonina de manera particular i en què l’autora va emprar
abundant documentació tant inèdita com altra ja tractada per autors anteriors. Nogensmenys, en el treball es troben a faltar certs
aspectes més específics de la producció i del personal, la qual
cosa no resta mèrits a una obra força important, pel fet que no
n’existia cap d’aquestes característiques dedicada a un taller monetari baixmedieval de l’àmbit peninsular de la Corona d’Aragó.
Els precedents de l’estudi de la seca barcelonina eren antics, amb
treballs com els de L. Camós, de l’any 1948, o el clàssic d’Elías
de Molins, de l’any 1901, molt incomplet, però un punt de partida
rellevant, sens dubte (Camós, 1948; Elías, 1901).
Per una altra banda, les seques castellanes són les que
més atenció han rebut dins de la historiografia peninsular;
resulta una mica cridaner, pel fet que els territoris català i
aragonés conserven una major quantitat de documentació
històrica que no els de la Corona de Castella. Cal citar les
importants aportacions realitzades per J. Torres, A. Roma i R.
Córdoba, sobre la tècnica i el mètode de producció monetària
en l›àmbit castellà, centrades en aspectes com el vocabulari
que apareix en la documentació medieval castellana per a
referir-se als diferents estadis, estris i personal que entraven
en joc en la fabricació monetària (Torres, 2002, 2003a, 2003b,
2006, 2008a, 2008b, 2011a, 2011b), el personal i les tècniques dins dels tallers monetaris (Roma, 2010, 2011, 2013) o
els aspectes tècnics a partir dels manuals de compte, producció i guarisme, dins del que podríem anomenar els camps de
la «història de la tècnica» i la «història de la ciència», una
visió renovada de l’acostament a la numismàtica tradicional
(Córdoba, 2005, 2010, 2012). Cal afegir, en aquest sentit, les
aportacions de J. Bayley, centrades en l’estudi del treball de
l’argent des d’una perspectiva tècnica, i aplicant al discurs
la disciplina arqueològica; la seua línia d’investigació l’ha
portat a publicar els processos de refinament d’aquest metall
en les seques baixmedievals, acompanyats de documentació
original (Bayley, 1991, 2008; Bayley i Eckstein, 1997). És el
mateix que faria després A. Arles en la seua tesi de doctorat,
ara ajudant-se de l’arqueologia experimental, barrejant les
restes materials recuperades en excavació arqueològica, la
documentació francesa baixmedieval i els resultats de l’experimentació, i oferint, a més a més, interessants dades químiques (Arles, 2009: 269-510).
El funcionament de les seques en l’àmbit europeu s’ha
tractat de manera diversa i extensa. Volem destacar l’obra de
P. Spufford, enfocada cap a l’organització de les cases de la
moneda europees en la Baixa Edat Mitjana, una via d’estudi
que va concebre dos destacats treballs, «Mint organisation in
late-medieval Europe» i, més recent, «The mint buildings of
Medieval Europe» (Spufford, 1988, 2005). Tant en l’estudi de
la moneda italiana com de les seques d’Itàlia, L. Travaini n’és
una de les investigadores fonamentals, sobretot amb l’excel·
lent treball sobre l’organització de les seques medievals Mint
Organisation in Italy between the Twelfth and Fourteenth Centuries: a Survey, que ja resulta un estudi de referència. Aquesta
línia l’ha seguida ella mateixa fins a l’actualitat, publicant i
coordinant noves aportacions al coneixement de les cases de
la moneda baixmedievals, italianes i europees (Travaini, 1988,
2001); a més a més, l’autora destaca en altres camps, com el
de l’ús residual de la moneda o la representació del poder en
aquestes peces. Ha participat d’aquesta tendència investiga-
[page-n-32]
introducció
dora sobre les seques de la Baixa Edat Mitjana A. M. Stahl,
publicant, entre altres estudis, una obra que es va convertir
aviat en un referent d’aproximació monogràfica a un important taller com el de Venècia, amb The Mint of Venice in the
Middle Ages: Stahl, amb molt bon criteri, va bastir un discurs
en el qual explicava com i per què funcionà la seca veneciana
al llarg dels segles medievals (Stahl, 2000). Des d’una perspectiva arqueològica, I. Alexandra Lopes, J. J. Argüello, P.
Dordio i R. Texeira abordaren l’estudi de la casa de la moneda
de Porto l’any 1998, arran de les tasques d’excavació en l’edifici; actualment és, encara, una de les poques intervencions
arqueològiques publicades d’un taller monetari baixmedieval.
Durant l’excavació es van poder determinar les fases d’evolució de l’edifici, així com els diferents espais emprats per a la
fabricació monetària que, segons la distribució presentada pels
autors, difereixen lleugerament d’allò que mostren la majoria
de les seques europees: el procés de lliga dels metalls no es
produiria en el mateix edifici de la seca, sinó que el metall
arribaria ja lligat, no se sap si en lingots o d’una altra manera,
i a la seca només es retallaria per tal d’aconseguir els cospells
que s’haurien d’amonedar (Argüello et alii, 1988).
Quant a l’estudi dels encunys medievals, hem de desplaçar-nos fora de l’àmbit de la Corona d’Aragó per a trobar obres
de referència. No podem deixar d’assenyalar les investigacions
de B. J. Cook: resulta molt interessant la seua aproximació a l’estudi dels encunys medievals anglesos, Coining dies in medieval
England, que es complementa amb treballs com el d’A. H. Levy
al voltant de la fabricació dels encunys i, encara que un poc més
antic, el de M. Mate sobre els encunys sota els regnats d’Eduard I i Eduard II (1272-1307 i 1307-1327 respectivament); els
seus períodes de govern coincideixen amb l’etapa del croat que
estudiem en aquest treball. Respecte a la bibliografia citada remetem a Cook, 2000, Levy, 1988-1989 i Mate, 1969. En l’àmbit
peninsular, resulta molt important la col·lecció d’encunys i estris d’encunyació del museu de Navarra, publicats per M. Ibáñez
l’any 2003, en un estudi bastant poc comú en la historiografia
peninsular (Ibáñez, 2003; vegeu també Estrada, 2006, treball que,
malgrat allunyar-se del nostre període d’atenció, resulta interessant amb la finalitat d’aprofundir en el coneixement de la tècnica i
les eines emprades en la fabricació de la moneda catalana).
2.3. APROXIMACIONS A LA INVESTIGACIÓ DEL
DEPÒSIT
Les primeres aproximacions a la investigació del depòsit del carrer de la Llibertat van tindre lloc en 1994 a partir del lot de monedes netejades en aquell moment, de manera que la informació
que s’obtingué va ser aproximativa i bastant fragmentària. En
un primer moment, l’estudi realitzat per P. P. Ripollès i M. M.
Llorens, amb la col·laboració de l’arqueòloga autora de la troballa, C. Matamoros, aplegava un repertori de grossos des del
regnat d’Alfons II fins al de Pere III i assenyalava que, fins al
moment, entre les monedes restaurades, no n’havia apareguda
cap de Pere el Gran, però que no es descartava que en poguera
aparéixer alguna quan el conjunt estiguera completament net.
Aquest primer estudi es publicà com una xicoteta monografia,
amb el títol Hallazgo numismático en la calle Libertad – Seu de
les Corts Valencianes-, on es descrivien els principals tipus de
croats d’Alfons II, Jaume II, Alfons III i Pere III que s’havien
identificat en la mostra restaurada. L’estudi preliminar concloïa
afirmant que, com que no s’havien localitzat els últims tipus
d’emissió de Pere III, el depòsit podria haver-se ocultat a les
acaballes del seu regnat, coincidint amb una etapa d’enorme crisi tant econòmica com política (Llorens, Matamoros i Ripollès,
1994). L’any 2005, els mateixos autors van tornar a ocupar-se
de l’acumulació per a l’edició d’una obra monogràfica sobre
ocultacions monetàries trobades a València titulada Tesoros monetarios de Valencia y su entorno (Ripollès, Llorens i Matamoros, 2005): com que no havia avançat l’estudi del conjunt i les
monedes netes eren les mateixes que les de l’any 1994, no s’hi
va poder aportar nova informació.
Entre els anys 2010 i 2011, la classificació de M. C. Bouzas,
estudiant del Màster de Conservació i Restauració de Béns
Culturals de la Universitat Politècnica de València, va permetre
identificar tres peces del regnat de Pere el Gran, de manera que
completava, així, el repertori d’encunyacions dels cinc reis
que van batre croats a la seca de Barcelona durant la primera
etapa d’aquesta moneda: Pere II, Alfons II, Jaume II, Alfons III
i Pere III. En el mateix any 2011 es pogué efectuar un estudi
analític, amb la col·laboració de la Universitat de València i la
Universitat Politècnica de València – Institut de Restauració
del Patrimoni, sobre un conjunt de 12 peces, mitjançant les
tècniques SEM-EDX i voltamperometria, els resultats del qual
mostraven un contingut en argent d’entre un 10% i un 15% per
davall del que s’esperaria, tenint en compte el que s’estipula per
a aquestes monedes en 1285, i un alt contingut en mercuri en
un 75% de les peces de la mostra analitzades (Bouzas, 20102011: 55-56); aquestes dades, ara per ara, les hem d’usar amb
precaució. L’any 2012 es repetí l’anàlisi en un nou conjunt de
vint monedes, realitzat al laboratori de materials de l’Institut
Valencià de Conservació i Restauració de Béns Culturals: els
resultats farien pensar, en un primer moment, en l’existència
de monedes folrades a causa de la concentració d’elements
d’argent i coure en un estrat superficial de les peces. Així doncs,
hi tornava a aparéixer el mercuri i nous elements com el zinc
(peça cat. 151, MPV 33910). Tot plegat, el contingut metàl·lic
pareixia ser coherent. Sobre tota aquesta base s’inicià el present
treball de doctorat el 2012.
En l’actualitat, el depòsit segueix dividit entre dues
institucions. Mentre que el Museu de Prehistòria de València
custodia 2083 monedes, part de les quals estan exposades a la
sala d’Història dels Diners per a ser contemplades per tots els
visitants, a les Corts Valencianes, amb seu al Palau dels Borja o
de Benicarló, romanen 400 croats amb el recipient i el plat de la
troballa. Amb aquest nombre de peces, les Corts van organitzar
en 2016 una xicoteta mostra en què es van exhibir al públic
algunes de les monedes en el mateix Palau dels Borja, amb
motiu de les celebracions del Nou d’Octubre.
13
[page-n-33]
[page-n-34]
3
L’objecte d’estudi: la moneda grossa de Barcelona
3.1. INTRODUCCIÓ: LA MONEDA GROSSA
La introducció d’un gros d’argent a Barcelona no és un fet aïllat.
Diversos territoris europeus, des de la segona meitat del segle
XII, començaren a encunyar peces de major valor i diàmetre
que les de billó (fig. 3.1), i amb una llei pròxima als 12 diners
d’argent, per a servir com a múltiples del diner amb una equivalència, normalment, d’un sou (Torres, 2011: 683). Una de les
raons principals d’aquesta tendència es troba en la necessitat
de satisfer el pagament d’uns volums de negoci cada volta més
grans, difícils d’assumir amb la moneda menuda que fins llavors
hi corria. Cada vegada es feia més complicat manejar una gran
quantitat de petites peces que, si bé encara eren bones per a les
compres i vendes diàries, no ho eren ja massa per a l’oligarquia
comercial emergent de la Plena i la Baixa Edat Mitjana: resultava, en paraules de X. Sanahuja, «una resposta a la creixent
demanda de moneda en tots els àmbits de la vida ciutadana»
(Sanahuja, 2013: 201).
Des del segle XII, les repúbliques comercials italianes, més
actives econòmicament que la resta de territoris europeus, veren
la necessitat de comptar amb peces destinades, principalment, al
comerç. Van començar a batre’s, a dotze diners d’equivalència,
sous genovesos, venecians i luquesos, tal com anomena la documentació catalana les monedes de la ciutat de Lucca (Botet, 19081911, I: 191). Els primers grossos encunyats, però, foren els de les
ciutats de Milà (1190-1197) i Venècia (1202); la d’aquesta darrera
ciutat prompte es convertiria en la moneda més important per al
comerç d’aquell moment: se la conegué com a ducatus argenti
o matapano i fou manada batre pel dux Enrico Dandolo (11921205), amb un pes de 2,20 grams, un fi d’argent d’onze diners i
mig i un for de 12 diners. El gran èxit d’aquest nou tipus monetari
facilità la seua expansió per tota Europa, amb prou rapidesa; el
fet que la moneda grossa tinguera un bon contingut en argent, de
gran puresa, en facilitava l’acceptació general (Grierson, 1991:
105-107; Sanahuja, 2013: 201).
Amb aquests precedents, l’any 1218, el comte Ramon
Berenguer V de Provença (1209-1245) pactà amb els síndics
de Marsella la creació i posada en circulació d’un gros d’argent propi. Però, a diferència de les monedes d’Itàlia, el gros
marsellés va estar aforat a mig sou de diners i no a dotze menuts (Crusafont, 1984: 144; 2012: 184). En 1258, Meinhard
II (1258-1295), duc de Caríntia i comte de Gorízia-Tirol, encetava l’encunyació de groschen o grossos a la seca de Tirol,
anomenats aquilins. En 1269, havent passat uns anys, s’inicià
el batiment de moneda d’argent a Flandes i Hainaut, amb
el govern de Margarida de Constantinoble (Sanahuja, 2013:
201; Sivery, 1984: 98).
El gros de Praga, que arribaria a esdevindre una moneda de referència al cor d’Europa, és una mica posterior a la
creació del croat de Barcelona (1285). Aquesta fou manada
batre, a partir de l’any 1300, pel rei Venceslau II de Bohèmia
(1278-1305) a la seca de Kutná Hora, amb un pes al voltant
dels 3,50 grams; val a dir que fou ràpidament imitada pels
territoris dels voltants gràcies a la bona llei de l’argent que
contenia (Schubert, 1974, I: 19-24).
Pel que fa a Castella, segons les referències aportades per O.
Gil Farrés, l’any 1261 corrien, almenys des del setge de la ciutat de Niebla, grossos alfonsins, anomenats d’aquesta manera
perquè fou Alfons X (1252-1284) qui els manà encunyar, però
l’investigador no aporta referències al voltant d’aquesta dada
(Gil Farrés, 1976: 137). La veritat és que no coneixem quan
s’encunyaren aquestes monedes, que van fracassar ràpidament.
Es batrien a 67/M, amb un pes teòric de 3,43 grams, dels quals
3,19 grams pertanyien a l’argent (Bodega, 2002: 128-129). Posteriors són els maravedís de plata, aprovats per les Corts de Sevilla el 1281, que no reeixirien. Eren peces d’argent fi, de gran
mòdul, amb un pes de 5,4 grams (Francisco, 2002: 347; 2003:
288). Aquests maravedisos d’argent comptaven amb un divisor,
anomenat mig maravedí, que tenia un pes de 2,7 grams. La moneda fou pensada per a competir amb els grossos tornesos, que
15
[page-n-35]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
a
b
d
c
e
g
f
h
i
Figura 3.1. a) Grosso matapano. Enrico Dandolo.1192-1205. Venecia (CNG eAuction 464, lot 211); b) Gros. Meinard II de GoríziaTirol. 1257-1295 (Auktionen Münzhandlung Sonntag); c) Gros. Praga. Venceslau II. 1300-1305 (numista.com); d) Reial. Pedro I.
1350-1368. Burgos (MPV 26101); e) Mig reial. Pedro I. 1350-1368. Sevilla (Aureo & Calicó 422, 12/12/2023, lot 2556);
f) Gros tornés. Luis IX. 1266-1270 (Musée Carnavalet, Histoire de Paris, NM346); g) Gros. Jaume I. Montepellier (GNC-MNAC, 004286-N);
h) Gros. Eduard I. 1279-1281. Londres (The Britism Museum, 1956,0412.1); i) Pirral. Pere II. Messina (GNC-MNAC, 109329-N).
havien inundat Europa, però els problemes interns a Castella,
entre els quals podríem destacar l’alt preu castellà de l’argent
en aquells moments, van fer desaparéixer, amb relativa rapidesa, la nova moneda (Ladero, 2000: 144; Francisco, 2003: 289;
quant a la qüestió dels maravedisos i la seua relació amb el pes
de l’argent, vegeu Oliva, 2016). L’intent de Pere I de Castella
(1350-1369) fou l’únic que tingué èxit i aconseguí establir una
moneda grossa d’argent; no obstant això, s’havia hagut d’esperar fins als inicis de la segona meitat del segle XIV perquè
açò fora possible, la qual cosa converteix el batiment de grossos
castellans en un exemple tardà (Roma, 2000: 256-261; Sanahuja, 2013: 202). El gros castellà, encunyat per primera vegada en
1351, amb un pes d’uns 3,50 grams, talla de 66/M i argent amb
llei d’onze diners i quatre grans, fou anomenat real, i tenia un
divisor conegut com a medio real; aquest presentava un aspecte
semblant al dels tornesos d’argent, amb l’afegit d’una P coronada a l’anvers, inscrita en una doble llegenda concèntrica, i al
revers l’escut quarterat de Castella (Roma i Guitián, 2010: 31;
Cayón, 2005: 245-247).
La moneda grossa que més apareix en el nostre àmbit,
tanmateix, és la tornesa. S’encunyava a la ciutat de Tours des
de l’any 1266, quan el rei Lluís IX de França (1226-1270) hi
manà batre moneda d’argent de talla 58/M i llei d’onze diners i
mig, en el context de la reforma monetària portada a terme pel
monarca en retornar de la Setena Croada (1248-1254), en què
va conéixer les monedes d’argent de Sant Joan d’Acre (Le Goff,
2010). Respecte a aquesta qüestió Gil Farrés cita Blancard,
però no aporta cap referència (vegeu Gil Farrés, 1959: 137).
El resultat d’aquella encunyació foren peces amb un pes per
16
damunt dels 4 grams cadascuna i una composició en argent de
958 mil·lèsimes. El tornés fou ràpidament imitat per la resta de
territoris europeus gràcies a la seua bona composició, estabilitat
i garantia reial, des de Portugal, on es van batre grossos sota
el regnat de Dionís I (1279-1325), fins a Polònia i l’Orient
Llatí. Coneguda com a argenteus, grossus turonensis i denarius
grossus, tenia una equivalència de 12 diners tornesos o menuts
(Martínez Enamorado, 2006: 153-154; per als interessants
grossos de Polònia vegeu Paszkiewicz, 2008: 43-44).
En 1285, el rei Pere el Gran marcava un canvi de 13 diners
i mig de Barcelona per un gros tornés, per damunt del for d’un
gros barcelonés (Botet, 1908-1911, II: 69). La descompensació responia no només al major pes dels tornesos i, per tant, a
la millor composició en argent, sinó també a la protecció de la
nova moneda pròpia. El gros tornés, i també la moneda menuda batuda a Tours, havien inundat la Corona d’Aragó, tant per
la seua bona acceptació com, sobretot, pel comerç de drap amb
Occitània. En tota aquesta àrea de comerç s’hi podien emprar
ambdues monedes, com demostra la presència de barcelonesos
en acumulacions monetàries de l’actual sud de França, i la circulació de tornesos pel comtat de Barcelona, la qual cosa permetia a les elits comercials de Barcelona minimitzar despeses
i pèrdues derivades del canvi de moneda; aquesta seria una de
les raons principals per les quals, com veurem, va fracassar en
Barcelona l’emissió de grossos de l’infant Pere en l’any 1269.
Un poc abans, davant la quantitat de tornesos que corrien
en el comtat de Barcelona, l’infant Pere proposà crear una moneda grossa pròpia per al territori barcelonés, a dotze diners
(Crusafont, 1989: 144; Salat, 1818, II: 42; segons Botet, ja hi
[page-n-36]
l’objecte d’estudi: la moneda grossa de barcelona
havien existit projectes per part de Jaume I, des de l’any 1265,
de crear moneda grossa, però malreeixits: vegeu Botet, 19081911, II: 42). Les raons no s’expliquen en el document, datat
en 1269, en el qual l’infant s’ha de retractar i es veu obligat
a retirar la nova moneda (Salat, 1818, II: 12, doc. XIII), però
sembla que la decisió estigué motivada per la notable presència del gros tornés a Barcelona, ja que fou la competència amb
aquest la que desencadenà la idea de crear peces d’argent barceloneses. L’infant Pere volia desplaçar aquesta moneda forana, perquè, en córrer pel territori català, els beneficis que se’n
derivaven anaven a mans del rei francés, mentre que el rei
d’Aragó no percebia res; per aquesta raó, provà d’encunyar un
gros propi que poguera fer servir l’oligarquia comercial local i
que li reportara beneficis a la Corona.
L’infant Pere no considerà el fet que l’oligarquia comercial catalana, que ocupava la major part dels càrrecs al
municipi de Barcelona, s’hi oposara de manera immediata:
una moneda grossa pròpia significaria haver d’abandonar els
tornesos i, en conseqüència, canviar-los per les noves peces
d’argent, cosa que els obligaria a pagar elevades taxes de
canvi cada volta que canviaren de territori o que hagueren
de realitzar pagaments comercials, de manera que reduirien
els guanys i els comportaria pèrdues. La queixa va malmetre
la moneda de manera molt ràpida. Cada creació de moneda
nova per a substituir peces estrangeres que corrien en un determinat territori implicava canvis perjudicials per als usuaris que, ultra tot això, no interessaven als rics i benestants
mercaders de Barcelona. L’única possibilitat que tenien de
fer caure l’emissió era aferrar-se a la promesa de Jaume I
i l’infant Pere, realitzada l’any 1258, de no mudar la moneda de tern «quae perpetuo currere debet» ni introduir-ne
cap altra sense el seu consentiment (quod aliam monetam
cuiuscumque ponderis signi, vel legis, iidem dominus rex, et
dominus Infans Petrus, et successores eorum non poterant,
nec deberant facere cudi, vel fieri nisi tantum praedictam
monetam Barchinonae de terno, quae nunc currebat, quae
perpetua erat; Salat, 1818, II: 12, doc. XIII. El document
s’ha revisat i publicat també a Tréton, 2009: 78, doc. 6). De
fet, no ens ha arribat cap exemplar d’aquella emissió, encara
que potser s’encunyaren algunes monedes; allò que no sabem
és si hi aplegaren a circular. En cas que n’haguera eixit alguna de la seca de Barcelona, el més segur és que els grossos,
en ser retirats de la circulació, foren fosos per a fer moneda
nova: els mecanismes de retirada monetària baixmedievals
resultaven bastant efectius.
L’experiment barcelonés, amb el desig de desbancar el gros tornés i percebre un benefici propi per la fabricació de moneda, portaria, poc després, Jaume I a crear i imposar el seu gros a Montpeller, aquesta vegada sense reticències: l’any 1273 començà a batre
grossos en aquella seca, anomenats denarios argenti grossos, amb
llei i talla com els turnenses argenti del rei francés i equivalents a
un sou de tornesos (Botet, 1908-1911, II: 51; Crusafont, 1982: 8284). Amb aquesta mesura, Jaume I aconseguia desplaçar d’aquest
territori el gros tornés, que també hi circulava a causa del comerç de
drap, i eliminava els beneficis de la moneda que rebia el rei francés
i passava a percebre’ls ell mateix gràcies al lucre derivat del canvi
i de la fabricació monetària; però, alhora, els grossos d’argent de
Montpeller van representar l’inici de la decadència del diner melgorés, batut a la seca d’aquella ciutat, i que havia estat la moneda
Figura 3.2. Diner melgorés (Àureo & Calicó 388, 27/04/2022, lot
2552).
de referència en tot el Llenguadoc i bona part dels territoris del rei
d’Aragó al llarg del segle XIII (fig. 3.2), ja que la moneda menuda es va veure rellevada per la grossa. La diferència entre els dos
territoris es fa palesa: el fracàs del gros d’argent de l’infant Pere
a Barcelona havia significat la victòria de l’oligarquia comercial
catalana i dels seus propis interessos.
Anglaterra no tardaria gaire a afegir-se a la tendència
europea. En 1279 batia el seu propi gros, sota el regnat d’Eduard
I (1272-1307), sobre la base de la lliga de l’argent esterlí, la
composició del qual va quedar establida en 925 mil·lèsimes
des del regnat d’Enric II (1154-1189); aquell any s’introduïren
les denominacions de groat, penny i farthing i, un any després,
en 1280, la de halfpenny. S’hi manà que els grossos es tallaren
entre 60/M i 61/M, segons la unitat del Tower pound, i que es
produïren monedes amb un pes d’entre 5,71 grams i 5,76 grams
(Mateu, 1934: 12; Allen, 2004: 28).
Així mateix, des de l’any 1283, arran de la conquesta de
Sicília, Pere II tornà a tractar de batre grossos d’argent, com
havia intentat a Barcelona quan era infant. El dia 18 d’abril
de 1283, el monarca dictava a Messina que Ramon Romeu,
mestre de la seca d’aquella ciutat, encunyara un nou tipus
monetari que havia d’anomenar-se pirral d’argent (també conegut com a raonese o aquila d’argento), per a diferenciar-lo
del pirral d’or, tot plegat diners que carregaren el mateix tipus que el gros i, de la mateixa manera, mitjos diners (medialias, medios pirriales) i quarts de diner (quartarolas, quartos
pirriales; vegeu Botet, 1908-1911, II: 69-70 i III: 267-277,
doc. XIV, així com Crusafont, 1982: 82-84). El pirral d’argent va ser una moneda bastant estable, d’entre 3,00 grams i
3,30 grams, i una figuració, en paraules de M. Crusafont, «inalterada des de Pere el Gran fins a Joan II» (Crusafont, 1999:
114). J. Bolós assegura que el pirral sicilià fou el model seguit per Pere II per a la creació del croat de Barcelona, idea
que també està present en diversos treballs de M. Crusafont
(Bolós, 2000: 205; Crusafont, 1999: 74).
3.2. LA MONEDA GROSSA D’ARGENT BARCELONESA:
COMPOSICIÓ, NOM I DISSENY
Amb el nom de gros o, de manera més comuna, croat, es coneix el tipus de moneda d’argent, múltiple físic del diner de tern
barcelonés, batut en la seca de Barcelona des de l’any 1285 fins
al decret borbònic de Nova Planta (1716), quan es va procedir
a la seua extinció (fig. 3.3). També es batrien croats en la seca
rossellonesa de Perpinyà, arran de la seua incorporació definitiva a la Corona; les peces encunyades allà mantenien el disseny
bàsic dels barcelonesos grossos, però presentant ara una marca
de seca PP, i una llegenda de revers al·lusiva al rei com a comte
del Rosselló (Botet, 1908-1911, II: 192-194).
17
[page-n-37]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
perpetuo de terno; promittentes vobis quod faciemus ipsam
monetam cudi bene et legaliter in Barchinona, et non alibi,
et de bono, et legali argento, et quod e unaquaque marcha
boni argenti ad rectum pondus marche tabule campsorum
Barchinone faciemus fieri et cudi septuaginta duos denarios
argenti boni et fini et non ultra, et quod unusquisque
denarius cudatur et fiat ad legem undecim denariorum et
oboli predicte monete Barchinone perpetue de terno. Damus
eciam et concedimus vobis et successoribus vestris, quod
probi homines Barchinone presentes et qui pro tempore
fuerint, eligant ex se duos probos homines fideles et legales
in custodiam predicte monete, et illis duobus, quos ipsi ad
hoc eligent, committimus Nos de presenti guardam sive
custodiam dicte monete, et eam legaliter cudi et fieri faciant.
Figura 3.3. Exemples de croats del depòsit del carrer de la Llibertat
de Pere II (cat. 1, MPV 33785), Alfons II (cat. 15, MPV 33799),
Jaume II (cat. 535, MPV 34294), Alfons III (cat. 1152, MPV 34786)
i Pere III (cat. 2462, MPV 35846).
Cada croat barcelonés contenia argent amb una llei d’onze
diners i mig; la seua talla havia de ser de 72/M, prenent com a
referència el marc de Barcelona (233,571 grams, segons Beltrán, 1963: 26; altres autors han determinat altres pesos, amb
lleugeres variacions entre aquests; vegeu, al respecte, Botet,
1908-1911: 20, Balaguer, 1999: 48, Crusafont, 1989: 154 o Pellicer, 1999: 68). Totes les característiques, tant de composició
com de disseny de la nova moneda, van ser definides en el privilegi de creació, signat el 28 de juny de l’any 1285 en la ciutat
de Barcelona (Salat, 1818, II: 16, doc. XVI i Botet, 1908-1911,
III: 267-269, doc. XIII; una transcripció normativa i actualitzada pot consultar-se en Tréton, 2009: 81-85, doc. 7):
Noverint universi quod Nos Petrus, Dei gracia Aragonum
et Sicilie rex, ex certa sciencia confitemur, et in veritate
recognoscimus vobis consiliariis et probis hominibus, et
toti universitati civitatis Barchinone, quod ad magnam
instantiam precium nostrarum et urgente necessitate
prebuistis nobis consensum cudendi et faciendi monetam
de argento cum signo quo signatur monete Barchinone
18
El document d’establiment marcava com havia de ser encunyada la nova moneda a la seca de Barcelona, amb el consentiment dels consellers i prohoms de la ciutat: el rei Pere II
indicà, de manera molt precisa, quina havia de ser la llei i talla
de la moneda d’argent barcelonesa (septuaginta duos denarios
argenti [...] ad legem undecim denariorum et oboli), fabricada
prenent com a referència el diner de tern (monete Barchinone
perpetue de terno), i amb els mateixos senyals que carregaven
els menuts de billó (cum signo quo signatur monete Barchinone
perpetuo de terno). Amb una talla de 72/M, la moneda grossa
d’argent hauria de tindre un pes, teòric i ideal, de 3,24 grams
(aquest pes deriva de dividir el que hem acceptat per al marc de
Barcelona, 233,571 grams, entre 72/M: el resultat és de 3,2440
grams; amb una modificació del marc, el pes de les monedes, és
obvi, variarà). Entre els regnats de Pere II i Pere III tingué un
for constant de dotze diners de tern, o el que és el mateix, una
equivalència a un sou de diners menuts; aquest aforament fou
fet públic el dia 24 d’octubre de 1285 (Salat, 1818, I: 69), dos
mesos després que la seca de Barcelona començara a batre els
grossos, i la seua acceptació fou obligatòria per a tothom, sota
penes corporals i sobre els béns.
La llei dels grossos barcelonesos es trobava determinada
per la seua relació amb la moneda menuda de tern. Aquesta,
amb una composició de 3 diners d’argent sobre 12, contenia un
33,33% de fi, o 0,26 grams, aproximadament, d’argent d’onze
diners i mig de llei; sense arredonir el fi del diner, es pot calcular que 0,2591 grams (per cada menut) x 12 = 3,1089 grams
d’argent en cada gros; 233,571 / (18 x 12) x (3 / 12) x (11,5 /
12) = 0,2591 que, multiplicat per 12, és igual a 3,1089, xifra
que s’acosta més als anteriors 3,10 grams i, per tant, més estable, pel fet de comprendre menys oscil·lacions de pes (el càlcul
s’ha adaptat a partir de Crusafont, 1989: 154). A aquesta xifra,
d’argent pur, cal afegir la lliga de coure, calculada en uns 0,14
grams, que dona monedes de 3,24/3,25 grams de pes teòric. És
per aquesta correlació en el fi d’ambdues monedes que, quan
el desgast dels menuts provoque la pèrdua de part de la seua
composició intrínseca en argent, el gros patirà oscil·lacions i,
sobretot, retalls i llimadures a causa del ferri manteniment del
for a un sou de diners, com veurem més endavant.
Resultava força important establir de manera clara les propietats de talla i llei de la nova moneda d’argent, amb l’objectiu
que els arrendadors de l’encunyació i els oficials de la seca de
Barcelona la bateren segons les disposicions pactades amb la
universitat barcelonesa. Als consellers i prohoms de la ciutat el
rei els reconeixia tots els privilegis jurats per Jaume I quan va
[page-n-38]
l’objecte d’estudi: la moneda grossa de barcelona
establir la moneda de tern (approbamus et confirmamus vobis
et successoribus vestris in perpetuum concessiones, pactiones,
promissiones et obligationes quas predictus dominus rex pater
noster fecit vobis) i els ampliava per al batiment de la moneda
grossa (super factiones et operatione quam de consensu vestro
modo debet facere fieri de predicta moneta argenti). A més a
més, introduïa la concessió perquè els consellers escolliren, per
si mateixos, dues persones encarregades de la vigilància de la
moneda grossa, amb l’objectiu de vetlar per la bona llei i correcta talla dels grossos, segons el que s’hi havia pactat ([que els
consellers] eligant ex se duos probos homines fideles et legales
in custodiam predicte monete). El document, llavors, creava un
vincle estable i de dependència entre la moneda grossa i la menuda, i entre els nous i els antics privilegis concedits pels monarques a la ciutat de Barcelona.
La terminologia de la moneda grossa d’argent resulta força
variada, i malgrat conéixer-se en l’actualitat pel seu nom més
estés de croat o croat de Barcelona (per a diferenciar-lo dels
croats batuts a la seca de Perpinyà), no sempre ha rebut aquest
nom. «Croat» és un terme emprat en la documentació a partir de
l’any 1362, l’ús del qual comença a decaure al llarg de la segona
meitat del segle XVII, quan és subtituït pel de reals, rals o realets (Crusafont, 1989: 166; Pellicer, 1999: 68, on s’aplega que
el croat, a partir de l’any 1444, començava a ser-hi conegut com
a real). Els documents, a les acaballes del segle XIII, se’n refereixen com a «diner d’argent», «moneda barcelonesa d’argent»
o «moneda de Barcelona d’argent» i la separen, d’aquesta manera, de la moneda menuda de billó (en català, diners menuts;
en llatí, també com a denarium minutum, com trobem en una
provisió d’Alfons III en el segle XIV, recollida en Salat, 1818,
II: 29, doc. XXV), que apareix amb el nom de moneda «de terno» (normalment acompanyada, de manera repetitiva, del terme
perpetuo, que demostra l’enorme interés del municipi de Barcelona perquè no s’oblidara mai el privilegi de Jaume I, pel qual
el rei es comprometia a no mudar la moneda, ni ell ni els seus
successors, a perpetuïtat); no s’arribà a fixar una única denominació en aquesta centúria per a designar la nova moneda, de la
qual se’n destacava el seu alt contingut en argent, com a element
diferenciador respecte a les peces menudes fabricades en billó.
La denominació del croat, així doncs, és variada al llarg del segle XIII, i sovint reiterativa: en 1269, diners d’argent (denarius
argenteus, en el document de retirada de la fallida moneda de
l’infant Pere, en Salat, 1818, II: 12); en 1285, moneda d’argent
(monetam de argento, en el privilegi de creació), diners d’argent
(denarios argenti, en el mateix privilegi), moneda grossa, diners
grossos i diners d’argent grossos (els tres en les ordinacions de
seca de Pere II; Botet, 1908-1911, III: 270-275, doc. XIII); en
1286, moneda de Barcelona d’argent (monetam Barchinonae de
argento) i moneda d’argent (moneta de argento; les dues expressions en el jurament d’Alfons II quant a la perpetuïtat de
la moneda ternal i grossa, en Salat, 1818, II: 18); i en 1295,
moneda d’argent (monetam de argento) i diners d’argent (denarios argenti; ambdues en la confirmació de la moneda d’argent
barcelonesa per part de Jaume II, el 12 de desembre de 1295, en
Salat, 1818, II: 24-25).
A partir del segle XIV es multiplica la quantitat de denominacions que la nova moneda rep. En 1317 la documentació
l’anomena moneda d’argent (monetam de argento, monetam
argenteam, en el document en què Jaume II, el 30 de setembre,
confirma als consellers i prohoms de Barcelona la continuïtat
de la moneda grossa i menuda, en Salat, 1818, II: 26-27), diners
d’argent (denarios argenti, amb la mateixa referència que l’anterior) i moneda de Barcelona d’argent (monetam Barchinone
argenti en una lletra de Jaume II, de l’1 de desembre, adreçada
al bisbe de Barcelona per a demanar-li consell per a l’encunyació d’una certa quantitat de grossos, en Tréton, 2009: 90); en
1320, moneda barcelonesa d’argent (Barchinone argenti moneta, en la lletra del 18 de novembre en què Jaume II demana a la
ciutat de Barcelona permís per a encunyar una major quantitat
de grossos que la ja autoritzada, en Tréton, 2009: 90-91; com
a monetam Barchinonensem de argento apareix en una lletra
del 28 de novembre adreçada als consellers i prohoms barcelonesos, arreplegada en Salat, 1818, II: 18); en 1329, apareix
com a Barcelonesos de argent (Bruniquer, 1913-1916: 130, en
concret en la rúbrica datada el 14 d’octubre, en què els consellers de Barcelona adverteixen haver vist moneda grossa falsa;
es recull també en Crusafont, 1989: 148); en 1330 tornem a
trobar l’expressió barcelonesos d’argent (Barchinonae argenti), juntament amb les de grossos blancs (grosum album), diners de Barcelona d’argent (denarium Barchinonae argenteum;
grosus seu denarios Barchinonae argenteus) i diners d’argent
(denariis argenteis; tots els termes es recullen d’una provisió
d’Alfons III en què el rei prohibeix als obrers de seca cobrar
beneficis per lliurar els grossos d’argent i als mercaders per
canviar-los: en Salat, 1818, II: 29-30).
Algunes de les expressions són iteratives: en 1336
s’anomena la moneda grossa barchinonesos grossos dargent,
barceloneses grossos, diners d’argent, moneda d’argent i
barcelonesos d’argent (tots a partir dels comptes retuts al
mestre racional per Pere Vicens, en nom seu i de son pare, per
la moneda batuda a Barcelona entre el 22 de novembre de 1322
i el 31 de maig de 1336; publicat en Botet, 1908-1911, III: 290310). De la mateixa manera ocorre l’any 1339: barcelonesos
d’argent (barchinonenses argenti, en una ordre de Pere III, del
12 de maig, aplegada en Botet, 1908-1911, III: 314, i Tréton,
2009: 91-92), diners de Barcelona d’argent (Tréton, 2009: 9495, de la lletra que Pere III envia als representants de Vilafranca
del Penedès perquè accepten l’ordre de prendre com a bons
tots aquells grossos que conserven la llegenda; amb la mateixa
forma apareix en una ordre del 24 de juny, en Tréton, 2009: 93, i
en una provisió del 25 de juliol als jurats de València, en Tréton,
2009: 97-98) o, simplement, barcelonesos (barchinones) i
barcelonesos a dotze diners (Bruniquer, 1913-1916: 130). En
1340 continua mantenint-se la denominació de barcelonesos
d’argent (tant en català, com apareix diverses vegades en la
lletra que, el 7 d’octubre, Pere III fa arribar al veguer i al batle
de Vilafranca del Penedès, en Tréton, 2009: 99-100, i en llatí, en
Tréton, 2009: 101), i segueix en 1345 (en un ban de Pere III, del
9 de juliol, en què el rei mana que els canviadors no hauran de
pesar els grossos que hi lliuren, però els rebuts podran pesar-los
si ho desitgen, en Botet, 1908-1911, III: 316-317, i en Tréton,
2009: 109-110; se’ls anomena igual en la crida del mateix
dia perquè ningú no gose rebutjar els grossos bons de pes, en
Tréton, 2009: 110-112), acompanyada dels termes moneda de
Barcelona d’argent i barcelonesos (monete Barchinone argenti
i barchinones, en l’ordre de Pere III del 30 de juny als seus
moneders de la seca de Barcelona perquè fabriquen els grossos
amb la major precisió possible, en Botet, 1908-1911, III: 315;
19
[page-n-39]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
amb les mateixes denominacions, i dins de la mateixa referència
documental, apareixen en una ordre del 4 de juliol perquè el
mestre d’aquesta seca canviara els grossos curts de pes que
tothom li portara, i en 1349, en l’ordre de Pere III, del dia 19
de maig de 1349, perquè es designe a Barcelona encarregats de
pesar la moneda d’argent, en Botet, 1908-1911, III: 321; i 1350,
en Bruniquer, 1913-1916: 157, i Crusafont, 1989: 149).
No és fins a l’any 1362 que s’esmenta per primera vegada,
que tinguem coneixement, el vocable croat, sota la forma croatorum argenti (en una lletra de Pere III, del 30 d’agost de 1362,
als consellers i prohoms de la ciutat de Barcelona perquè li permeten encunyar 100.000 marcs addicionals de croats, en Salat,
1818, II: 37, i Tréton, 2009: 112-113). El nom es mantindria
l’any 1365, perquè semblava haver fet fortuna: el recull el capítol de Cort del dia 21 d’abril («axí croats com menuts», en Tréton, 2009: 147), i el començament de la còpia del segle XIV de
les ordinacions per a la seca de Barcelona fetes redactar per Pere
II l’any 1285 (Botet, 1908-1911, III: 270); el mot s’acompanya,
encara en alguna ocasió, de l’expressió descriptiva denariis de
argento (Salat, 1818, II: 38, i Tréton, 2009: 114-115, a partir de
la declaració del 21 d’abril feta per la reina Elionor a les Corts
de Tortosa, en què s’acorda respectar la forma i llei de la moneda de Barcelona de la manera estipulada en els antics privilegis).
Per a M. Crusafont, la documentació no va fer més que
arreplegar la veu popular croat, derivada de la gran creu que la
moneda llueix al revers com a conseqüència d’haver traslladat
al gros el disseny del diner de tern (Crusafont, 1989: 143).
Nogensmenys, s’han donat altres arguments per a explicar
l’aparició del terme, com per exemple que procediria de la paraula
anglesa groat, com s’anomena als grossos esterlins (Mateu i Llopis,
1934), però, malgrat la suposada aparença d’ambdós termes, res
tenen a veure entre ells: groat és una derivació del terme francés
gros, usada en la denominació dels diners grossos creats a França
pel rei Lluís IX, anteriors a l’aparició dels esterlins (Crusafont,
1989: 144; per a aquest autor, «afirmar, doncs, que el croat català
copia el tipus del groat anglès és, senzillament, un despropòsit»).
Com a croat es denomina ja de manera habitual la moneda grossa
entre els anys 1407 (vegeu l’ordre del 15 de juliol, de Martí l’Humà
a Bertomeu Cervera, mestre de la seca de Barcelona perquè
encunye croats: «monetam dargento vocatam Croats», publicada
en Botet, 1908-1911, III: 390, i en Tréton, 2009: 119-121) i 1415
(«puschats batre e fer batre croats e migs croats dargent»; «axi
que la peça dels dits croats valega .xviii. diners a talla de .lxxii.
peces en lo march de barchinona, e la peça dels migs croats .viiii.
diners barchinonesos»; «e vuy se fa en los croats de barchinona»,
en Botet, 1908-1911, III: 423). Amb el nom de croats, endemés, es
coneixerien també els reials mallorquins i els alfonsins sards, que
són uns tipus monetaris que també porten una gran creu equilàtera
en el seu revers. L’explicació sembla idèntica a l’aparició del nom
en els grossos de Barcelona: una expressió popular derivada de la
gran creu carregada al revers.
El nom de croat perdurà fins al segle XVII, quan començà
a ser substituït pel de rals, reals o realets (tots tres derivats de
l’expressió llatina moneta regalis), termes amb els quals es denominaven les encunyacions de croats de Carles II; en tot cas,
la primera vegada que apareix ho fa durant el regnat de Martí I,
l’any 1400 (s’aplica al redisseny de la moneda, a 68/M i 11 diners de llei, que fracassa ràpidament; Salat, 1818, I: 158, i II:
48, doc. XLVI). Botet afirma que també foren anomenats amb
20
el seu nom llatinitzat, crucesignatos, però és una afirmació on
l’autor no aporta cap referència que ens haja pogut orientar, i
que no hem pogut comprovar en la documentació de què hem
disposat (Botet, 1908-1911, II: 68; l’al·lusió es recull també en
Gil Farrés, 1976: 140). Més estranya i desconeguda és l’aparició
del terme «ternat»: ho fa l’any 1407, en un dels regestos de les
Rúbriques de Bruniquer, una denominació que no sembla haver
fet gaire fortuna, i que podria ser prou tardana, atesa la data
de compilació d’aquesta obra (Bruniquer, 1913-1916: 131; Crusafont, 1989: 142). Tampoc no resulta massa conegut el terme
«xamberc», almenys aplicat a aquest tipus monetari, i és bastant
confús en aquest sentit (Salat, 1818, I: 159).
Si ens fixem en el disseny dels grossos d’argent de Barcelona, aquest és molt característic, i es mantindria sense canvis,
en els seus trets més bàsics, des de la creació de la moneda fins
a la seua extinció. Tant l’anvers com el revers copien els diners
barcelonesos de tern seguint la disposició de Pere II, en 1285, a
fi que s’encunyara moneda d’argent amb els símbols que carregaven els menuts.
En l’anvers, i de la mateixa manera que en els diners de tern,
els grossos d’argent de Barcelona presenten, en posició central, el
bust del monarca, sempre de perfil i cap a l’esquerra, portant una
corona, símbol de la seua autoritat. Des d’un primer moment es
tracta d’una corona oberta, amb tres puntes rematades per motius
que evolucionen des de flors de lliri fins a fulles serrades, amb
ornaments externs diversos, i farcida amb tres anells. El cabell
es grava ondulat, acabat en anelles o en barres que, en el primer
cas, pareixen representar els rulls d’un tipus de pentinat anomenat
garseta, un «floc de cabells que baixa dels polsos a la galta» segons
el Diccionari normatiu valencià, i que per a M. T. Ferrer i Mallol
és «un pentinat de clenxa al mig, en el qual els cabells que haurien
vingut cap als ulls havien d’ésser tallats, de manera arrodonida molt
curts, mentre que els cabells dels polsos eren deixats més llargs
fins a mitja orella almenys, baixant cap a la galta i deixant l’orella
al descobert. Al clatell, els cabells havien d’ésser altra vegada molt
curts i tallats de forma arrodonida», moda que s’estengué dels
sarraïns als cristians en els segles XIII i XIV (Ferrer, 1987:46, i
1992: 76-77). Aquest sistema de figuració perduraria fins al regnat
de Pere el Cerimoniós; Martí l’Humà, la casa Trastàmara en el
segle XV i els dos reis que encunyaren moneda a Barcelona durant
la guerra civil (Enric de Castella i Pere de Portugal), hi adoptaren
un altre esquema distint per a representar el cabell, que té a veure
amb l’entrada d’altres modes.
El vestit manté una gran variabilitat al llarg de les diferents
encunyacions, més que qualsevol altra cosa de la figuració del
monarca: de vestits partits, farcits d’anelles, es passa a camps
únics amb anelles en disposició horitzontal i, de nou, partits
amb adornament de creus o florons, fins a arribar, des del regnat
de Martí l’Humà, a desaparéixer pràcticament del retrat, atés
que s’hi destaca el rostre per damunt d’altres elements i s’hi
adopta un esquema de representació gairebé renaixentista, com
ocorre en els croats encunyats durant els anys de govern de Ferran II (quant a la representació figurativa reial, vegeu el magnífic treball de Serrano, 2005).
La imatge reial es troba inscrita en una gràfila de punts
allargassats, al voltant de la qual apareix la llegenda, que fa
referència al monarca sota la fórmula « (nom del rei) DEI
GRACIA REX». Tancant el camp de la llegenda apareix una
gràfila de punts, també allargassats, en el perímetre extern de
[page-n-40]
l’objecte d’estudi: la moneda grossa de barcelona
la moneda; aquesta gràfila, sovint, no es troba en els exemplars conservats de croat, a causa dels retalls i llimadures que
pateixen les monedes durant la seua circulació.
Entre els regnats de Pere II i Pere III, la llegenda comença
sempre amb una creu grega potençada o de tipus fourchette,
col·locada, en un esquema ideal, en el centre (a les 12 h), sobre
la corona del rei, encara que normalment sol aparéixer més o
menys desplaçada cap a la dreta o l’esquerra. A partir de la
creu es desenvolupa, en la direcció de les agulles del rellotge, el text de la llegenda: nom del rei, títol i afirmació de la
seua posició per la voluntat divina sota la forma DEI GRACIA
REX, abreviada a partir del segle XV com a DEI GRA (croats de Martí l’Humà, Alfons el Magnànim, Joan II, Enric de
Castella i Pere de Portugal) o, simplement, D G RX (croats
de Ferran el Catòlic). Únicament hem trobat un conjunt d’encunys del segle XIII en què la llegenda estiga abreviada: es
tracta d’una sèrie de grossos d’Alfons II, presents en el depòsit
del carrer de la Llibertat, en els quals la paraula Dei apareix
acurtada amb la forma D’I; a més a més, el nom del rei també
mostra l’elisió del caràcter N de manera general, i no només
en aquesta agrupació d’encunys. Entre el darrer quart del segle
XV i les dues primeres dècades del XVI, els croats de Ferran el
Catòlic prescindeixen de la creu i fan partir la llegenda des de
les puntes de la seua corona, que envaeixen el camp reservat
per a la epigrafia; en els segles XVI i XVII, Felip II empraria
dos punts en comptes de la creu, mentre que Felip III eliminaria qualsevol marcador d’inici. Felip IV posarà una estrela
xicoteta o, algunes vegades, deixarà un buit. Quant a Carles II,
alguns dels seus croats comencen amb una estrela, com els de
son pare, mentre que altres trenquen completament l’esquema
de la llegenda, tenint present que comencen a la dreta de la
moneda i es desenvolupen en mitja lluna, una disposició que
adoptarà Felip V al començament del segle XVIII.
En el revers, els grossos d’argent de Barcelona carreguen
una gran creu equilàtera, heretada dels diners de tern, i de la
llarga tradició d’aquest símbol en les monedes dels territoris catalans pràcticament des del començament de les encunyacions
(Serrano, 2005: 50). La creu, inscrita en un cercle format per
una gràfila de punts allargassats, penetra en el camp de la llegenda i la divideix en quatre parts. En l’etapa que comprén els
regnats de Pere II a Pere III la creu tendeix a ser grega, però amb
el pas del temps es converteix, a poc a poc, en una creu patent o,
fins i tot, una mica eixamplada, fins a arribar a les creus d’acabaments molt amples d’època moderna.
Destaca en el revers, així mateix, la successió de cercles o
anelles i grups de tres punts, que també es trobava en els menuts
ternals. Es disposen, segons el tipus, de la següent manera:
anella en els quarters primer i últim, o en el segon i tercer, i grup
de tres punts en el primer i quart, o segon i tercer (entenem ací
com a quarter cadascuna de les quatre parts en què els braços
de la creu divideixen el camp; en el primer quarter comença la
llegenda). L’anella sempre s’hi troba sola, mentre que els punts
formen un conjunt de tres, col·locats en triangle i apuntant cap
al centre de la moneda; l’explicació d’aquests símbols és encara
discutida. Pel que fa als cercles o anelles, una de les teories més
repetides assenyala que el rei carolingi Ot (o Eudes) posava en
les monedes encunyades sota el seu regnat el monograma ODDO
o ODO, un símbol que, segons F. Mateu i Llopis, degenerat amb
el temps, passaria a les monedes de Ramon Berenguer I (1035-
1076) i a la moneda melgoresa, imitada després a la seca de
Girona, així com a altres de l’àmbit català (fig. 3.4). Al llarg del
segle XII, les anelles derivades del nom ODO/ODDO arribarien
a fixar-se com a pròpies de la moneda de Barcelona, de manera
que apareixen en tots els diners i els òbols encunyats a la seca
d’aquesta ciutat (Mateu i Llopis, 1934, I: 80; Beltrán, 1972:
334; Crusafont, 1989: 144; vegeu fig. 3.5).
Figura 3.4. Diner del vescomtat de Narbona, a nom de Berenguer.
1019-1069 (Fitzwilliam Museum, CM.206-2002).
Figura 3.5. Diner de Barcelona de Ramon Berenguer III. 1096-1131
(Àureo & Calicó 388, 24/04/2019, lot 1384).
En relació amb els grups de tres punts, existeixen dues possibles explicacions per a la seua presència. D’antuvi, F. Mateu
i Llopis afirmaria que són una derivació i adaptació dels punts
amb què els monarques anglesos adornaven els reversos dels
seus esterlins (Mateu i Llopis, 1934: 15; la idea es recull també
en Beltrán, 1972: 336), seguint la hipòtesi d’una relació entre la
moneda catalana i l’anglesa. Els esterlins no són desconeguts
dins del circulant barcelonés dels segles XII i XIII (en 1198,
durant el regnat de Pere I, corrien esterlins pel comtat de Barcelona; vegeu Botet, 1908-1911, II: 34), però la còpia del model
anglés en el català resulta un fet molt complicat d’acceptar. Ara
bé, Botet pensava que els tres punts marcarien la llei de la moneda, una idea que arrepleguen P. Beltrán (1972: 336) i M. Crusafont: la descoberta d’un, aleshores, nou òbol de Perpinyà de
les primeres emissions d’Alfons el Magnànim, podria reforçar
aquesta hipòtesi. L’òbol copia el model de la moneda de Barcelona i col·loca dos punts en lloc de tres, en una moneda que
era de doblenc i no ternal com la catalana. Per a M. Crusafont
sembla clar que els punts estan indicant la llei de les monedes en
què apareixen (Crusafont, 1989: 144-145).
La llegenda del revers va experimentar menys canvis que
la de l’anvers. Hi aparegué sempre el nom de Barcelona com a
ciutat emissora, sense data en tota l’època medieval, i amb data
en època moderna. Fins al regnat de Ferran II, la llegenda la trobem sota la forma CIVITAS BARCh’NONA, amb diverses formes d’abreviatura, però a partir del segle XVI seria substituïda
per BARCINO CIVITAS, amb l’any de l’encunyació. Ja en els
croats de Carles II i Felip V, s’abreujaria la fórmula com a BARCINO CIVI i, a més, hi constaria l’any del batiment.
21
[page-n-41]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
3.3. LES EMISSIONS DE CROATS BARCELONESOS
DE LA PRIMERA ETAPA
3.3.1. pere ii
La primera emissió de grossos d’argent de Barcelona de la
qual tenim constància, no només documental, és la dels últims mesos de vida del rei Pere el Gran (1276-1285; fig. 3.6).
El privilegi, datat a Barcelona el 28 de juny de 1285, preparava el terreny per a l’encunyació a la seca barcelonesa
de la nova moneda, amb el consens de tots els representants
ciutadans, després de l’intent de quan era encara infant; el
batiment s’iniciaria en la primera setmana d’agost d’aquell
mateix any (Crusafont, 1996: 81). Entre juny i agost, la seca,
al capdavant de la qual es trobava el mestre Berenguer de
Finestres (Pellicer, 1973-1974: 445; la seua presència com a
mestre de seca es documenta entre 1285 i 1286), es prepararia per a aquesta tasca: adquisició de matèria primera (coure i argent), crida d’obrers i moneders i, sobretot, obertura
dels encunys per a les monedes. Malauradament, el rei Pere
II moriria, de manera sobtada l’11 de novembre, només tres
mesos després d’haver d’encetat la tasca a la seca, així que
l’emissió al seu nom s’hi hagué de paralitzar.
Coneixem la data d’inici de l’encunyació gràcies a una nota
final que figura en les ordinacions de la seca fetes redactar per
Pere II, transcrites per Botet a partir d’una còpia del segle XIV:
«En l’any de nostre senyor MCCLXXXV, la primera setmana
d’agost, comensà lo senyor Rey en Pere per la gràcia de Déu
moneda d’argent, que val .i. diner .xii. diners e aen lo marc
.lxxii. diners, e a sen Martí, qui és el mes de noembre .xi. iorns
a l’entrada, passà d’esta vida lo rey en Pere» (Botet, 1909-1911,
III: 275, doc. XIII).
El dia 24 d’octubre, el monarca manà fer una crida a Barcelona,
i a altres llocs del territori català on corria moneda barcelonesa,
perquè tothom acceptara la moneda grossa d’argent i l’admetera
en els intercanvis, sots pena de cos e de haver. En aquest ban establí l’equivalència de la nova moneda en dotze diners de tern de
Barcelona; de la mateixa manera, aprofitava per a prohibir, com era
habitual, la circulació de qualsevol classe de moneda forana dins
de l’àmbit del gros barcelonés. Aquells qui contravingueren l’ordre
serien denunciats pels oficials reials, amb les conseqüències que
les autoritats estimaren (ACA, reg. 57, f. 150; transcrit en Botet,
1909-1911, III: 270-275, doc. XIII). La protecció de la moneda és
una prioritat per a tots els monarques, ja que no només cal preservar
el circulant, sinó també els interessos econòmics de l’elit comercial
i econòmica, així com els guanys del rei; al cap i a la fi, l’encunyació de moneda és un sistema de beneficis basat en la percepció
d’aquests gràcies al canvi i la fabricació.
Però les prohibicions eren, en la pràctica, poc efectives. Els
nous grossos van conviure amb certs usos d’altres monedes emprades pels comerciants, com els florins italians, els agostars o
augustals d’or de Frederic II Hohenstaufen, els grossos tornesos
i els tornesos negres del rei de França, o els melgoresos menuts i
grossos arribats de Montpeller. També hi trobem monedes procedents del nord d’Àfrica, com les masmodines i les dobles, tot i que
en àmbits força restringits. De fet, Pere II, el 7 d’agost de 1285
(ACA, reg. 57, f. 150; Botet, 1908-1911, II: 71-72), coincidint
amb l’inici de l’encunyació dels grossos de Barcelona, instituí
el canvi de la moneda barcelonesa respecte a les altres monedes
foranes que corrien per terres del comtat (no totes físiques, atés
que algunes o bé s’havien convertit ja en unitats de compte a les
acaballes del segle XIII, o bé es trobaven en procés de desaparició
com a moneda efectiva; vegeu la taula 3.1). En paral·lel, hi circulaven també monedes dels altres dominis reials, com els diners
valencians, les encunyacions sicilianes, els jaquesos d’Aragó i,
per descomptat, els menuts ternals de Barcelona.
El nou gros d’argent acceptat, ara sí, per l’oligarquia barcelonesa (a causa, sobretot, de les dificultats causades per la
invasió francesa i el socors al monarca), havia de tallar-se a
72/M segons el marc de Barcelona (pes teòric de 3,24 g), amb
una llei d’onze diners i mig d’argent i una equivalència a dotze
dels diners ternals barcelonesos. Com havia ocorregut amb la
moneda ternal abans, tant el rei Pere II com el seu fill, l’infant
Alfons, juraren la perpetuïtat de la moneda grossa i menuda, i
Taula 3.1. Equivalències de la moneda forana respecte a la
barcelonesa en 1285.
Denominació
Figura 3.6. Retrat idealitzat del rei Pere II en el coll de Panissars,
en 1285, per Mariano Barbasán (1889). Diputació Provincial de
Saragossa.
22
Dobla d’almir (dobla de l’emir, n. de l’a.)
Dobla rexadia e castellana
Agostars
Unça d’aur menut [= taris]
Florí
Morabatí
Marc d’argent fi, de peça o trencat
Tornés d’argent, o gros
Melgorés d’argent, o gros
En moneda
de Barcelona
15 s
14 s 6 d
14 s
52 s
11 s
10 s 6 d
60 s
13 ½ d
12 ½ d
[page-n-42]
l’objecte d’estudi: la moneda grossa de barcelona
prometeren no variar-ne el pes ni la talla, ni tampoc les seues
característiques, ni ells ni els seus successors (Salat, 1818, II:
16, doc. XVI; Botet, 1908-1911, III: 268).
La talla dels croats ha esdevingut un aspecte controvertit en
la investigació. M. Crusafont sosté que, en el moment de començar l’encunyació dels grossos, la talla pareix que augmenta
a 74/M (Crusafont, 1996: 81), amb la qual cosa s’originaria un
pes teòric de 3,156/3,16 grams per peça; aquest ajustament de
la talla produiria monedes una mica més febles que les pactades
amb els consellers i prohoms de Barcelona i, alhora, majors beneficis al rei. Aquest pes s’ajustaria més al dels croats de Pere
II que coneixem: 3,11 grams per al conservat al MNAC1, 3,07
grams per al publicat per M. Crusafont en el CGMC (Crusafont,
2009: 377), 3,10 grams per a l’exemplar publicat per A. Heiss
i J. Botet (Heiss, 1867-1869: 73, làm. 78; Botet, 1908-1911, II:
73, núm. cat. 177), o 3,16 i 3,14 grams en els exemplars del
depòsit del carrer de la Llibertat (cat. 1, MPV 33785; cat. 2,
MPV 33786). D’aquest problema ja se n’havia adonat Botet,
qui advertí que els croats «qu’es conserven no arriven a tenir
aquest pes, y menys encare’ls encunyats en temps de Pere II»:
prenent el pes del marc de Barcelona, que ell havia calculat en
234,2743, i dividint-lo entre 72 peces per marc, obtenia un pes
teòric per a les monedes de 3,2538 grams, dels quals havien de
correspondre 3,1183 a argent fi, i 0,1355 a la lliga de coure (Botet, 1908-1911, II: 69). M. Crusafont recull, també, un exemplar
anterior als citats, amb un pes de 3,22 grams, més aproximat a
la suposada talla original del gros d’argent que ja s’havia publicat en 1886 per A. Campaner i després per J. Botet (Crusafont, 2009: 377, a partir de Botet, 1908-1911, II: 72, i aquest de
Campaner, 1886: 144-145, làm. 4, fig. 7; ja fou publicat, com
recull el mateix Botet, en Vidal-Quadras, 1892, amb el número
de catàleg 5469, làmina 11, figura 26).
La hipòtesi de la variació de la talla i, per tant, del pes, aparenta ser, tanmateix, un parany: si la talla haguera augmentat de
72/M a 74/M, és lògic que s’incrementarien els beneficis, però
s’hauria actuat ben prompte contra tot allò pactat entre el rei i
el municipi, de manera que s’entraria en una perillosa dinàmica
de frau. Així, s’acordà, de manera expressa, que els consellers
triaren dos guardes de la moneda, precisament per a vigilar el procés de fabricació i l’ajustament a les disposicions. No coneixem
cap document en què es pacte o s’ordene l’augment de la talla o
la variació en la composició dels croats. ¿Llavors com és possible que els consellers permeteren immediatament variar el pes i
tallar per damunt del que s’havia disposat sense que hi haguera
cap mena de queixa? En la nostra opinió, la variació en els pesos
s’ha de relacionar amb altres factors, com el desgast d’aquestes
peces i els marges de tolerància que s’acceptaven en la seca de
Barcelona i en les pesades, com es veurà més endavant. Resulta
curiós que per a l’encunyació del pirral d’argent, que presenta les
mateixes variacions de pes, M. Crusafont hi accepte oscil·lacions,
per bé que introduint també un possible frau per part de l’autoritat emissora: «Els pirrals d’argent sicilians varien habitualment
entre els 3 g i 3,3 g, però no manquen exemplars que baixen fins
a 2,7 g. Un marge de tolerància i qui sap si algun retoc fraudulent
1
La fitxa de la peça pot consultar-se en la URL del MNAC:
https://www.museunacional.cat/es/colleccio/croat/pere-ii-dit-elgran/034137-N (consultada el 27/01/2022).
explicarien els pesos més baixos del nostre conjunt», de manera
que cal afegir que es tracta del mateix tipus de dispersió de pesos «que trobem en els pesals de croat» (Crusafont, 1999: 114).
Aquest autor insisteix, per al cas del croat, en un flagrant frau per
part del rei: «Les monedes en circulació es movien, doncs, en una
gamma àmplia de pesos, resultat de les actuacions més o menys
agosarades de retallat dels monarques»; d’aquesta manera, el pes,
com ja hem dit, minvaria tot just llançada la moneda d’argent,
«aprofitant l’efecte favorable [...] en un mercat que només disposava de diners de billó», i no s’ajustaria a les 72/M fins a mitjans
del segle XV, quan el municipi de Barcelona va prendre el control
complet sobre les encunyacions, gràcies a l’anomenat Privilegi
dels Croats (Crusafont, 1990: 147).
Ara bé, encara que acceptàrem que la talla variava i, en conseqüència, el pes, no ho feia la llei. La composició intrínseca
dels grossos va respectar-se sempre, com comprovaria el mateix
Crusafont (1979: 348-353): per a aquest autor, els monarques
retallarien les monedes en pes, amb l’objectiu d’incrementar-hi
els guanys (augment de la talla), però no tocarien mai la llei, raó
per la qual, «les ordinacions sobre el regiment de la seca posen
molt més èmfasi en la qüestió de la llei que no pas en el pes»
(Crusafont, 1990: 147), afirmació que es basa en la major rendibilitat del marc. Segons l’ordre de 1285, el diner d’argent havia
de respectar l’esquema del diner de tern barcelonés; en paraules
de M. Crusafont, «el croat de plata no és més que una còpia
tipològica del diner de tern barceloní, tal com mana el seu document de creació» (Crusafont, 1989: 145). El for que en octubre
se li atorgà no és arbitrari, sinó que estava relacionat amb la
proporció que els diners grossos guardaven en argent respecte al
fi de la moneda menuda: aproximadament, 0,26 grams d’argent
per moneda de billó. Salat ho explicava de la manera següent
(Salat, 1818, II: 156):
«[la moneda grossa] estava proporcionada en tot ab la barcelonesa de tern, car s’havia de batre d’argent de lley d’onze
diners y mitj y cada marc havía de donar setanta dúes peces
o diners de plata (aixís ho diu’l privilegi), dels quals quiscún
valía un sou; cada marc de metall lligat de que’s fabricava la
moneda de tern, o plata de llei de tres diners, donava divuyt
sous de diners de tern; quadruplicats els divuyt sous fan el
nombre de setanta dos, que són les peces qu’havía de donar
la nova moneda barcelonesa. Ab aquest càlcul se veu, ab tota
evidencia, que tanta plata tenía un diner o peça de les setanta
dúes que donava’l marc, com dotze diners menuts de tern; afegintshi qu’aquella’s fabricava ab plata del meteix fi qu’aquesta, per qu’en el riell de la moneda de tern el marc de plata
era de dotze diners y en la plata barcelonesa d’onze diners y
mitj, dotze grans menys qu’en la de tern, els quals equivalen
al valor dels tres marcs de coure qu’entraven en el riell pera
la pasta de la moneda de tern.»
Aquesta proporció amb el diner de tern permetria, en començar a circular pel Regne de València, que els reials valencians foren equivalents als grossos barcelonesos, ja que un reial era igual
en talla i en llei a un menut barcelonés ternal; així doncs, un gros
de Barcelona es podria canviar per un sou de reials, i a l’inrevés,
perquè dotze menuts de Barcelona havien de tindre el mateix contingut en argent que dotze billons valencians.
Malgrat la curta durada de l’emissió de Pere II, s’han pogut identificar, ara per ara, dues unitats i dos divisors diferents,
monedes a les quals cal afegir-ne un altre tipus que van recollir
23
[page-n-43]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Heiss, Botet i Badia (Heiss, 1867-1869: 73; Botet, 1909-1911,
II: 73-74; Badia, 1969: 46, ref. CCB 7), i que M. Crusafont considerà una prova (Crusafont, 2009: 377; per a una explicació
més extensa, vegeu Crusafont, 1999: 32-33): aquest darrer és
diferent de qualsevol altre tipus de croat barcelonés, i amb un
anvers molt paregut al dels grossos de Montpeller de Jaume I
i als pirrals sicilians de Pere II. N’existeixen dues peces, una
coneguda a Barcelona des del segle XIX, que es trobava en la
col·leció personal de Cayetano Carreras, i una segona, trobada
a València, en el depòsit del carrer de la Llibertat (peça cat. 3,
MPV 33787; fig. 3.7, 3.8 i 5.53), com ja s’ha dit.
Figura 3.7. Peça que hem denominat LMC 179 (cat. 3, MPV 33787).
Crusafont recull, per a l’exemplar de la col·lecció Carreras, un
pes de 2,85 grams (Crusafont, 1999: 32), un poc més dels arredonits 2,80 grams de Botet, el qual proposà, amb bon criteri, que l’escàs pes podria deure’s a la dolenta conservació de la peça (Botet,
1908-1911, II: 75). Per a Crusafont, es tractaria també d’un piéfort, una prova fabricada a la seca siciliana (per les característiques
dels seus motius) presentada davant dels consellers de Barcelona.
Aquests, a causa del jurament de perpetuïtat de la moneda de tern,
haurien rebutjat les llegendes al·lusives a Aragó i Sicília i haurien
imposat les seues pròpies condicions, entre les quals es trobava
que la nova moneda grossa fora una còpia exacta de la moneda
de tern. La hipòtesi permet l’autor col·locar el batiment de la peça
abans del document de creació del gros barcelonés, però la idea
ofereix certs problemes: es fabricà amb argent, amb una llei com
la dels croats posteriors, cosa que Crusafont explica assegurant
que no és una prova de seca a ús i costum, com era comú abans
de les noves emissions a les seques europees, sinó d’un «croat de
prova» (Crusafont, 1999: 32-33); d’altra banda, el depòsit monetari del carrer de la Llibertat n’ocultava un segon igual, dins d’un
amassament de moneda circulant format anys després de la mort
de Pere II, i en una ciutat allunyada de Barcelona, circumstàncies
que ens fan creure que l’exemplar va córrer de manera efectiva,
encara que fora al pes.
En qualsevol cas, la lectura de les llegendes sempre ha sigut
la part més controvertida de l’estudi d’aquesta peça monetària.
Per a Heiss, el desenvolupament de la d’anvers i la de revers
seria la següent (Heiss, 1867-1869: 73):
Anv./ + P·DEI GRA·ARAGON SICIL REX
Rev./ BARC-INON-BEND-ICTAS
Figura 3.8. Peça que hem denominat LMC 179, com la va dibuixar
A. Heiss (1867-1869: 73).
La seua interpretació sempre ha sigut polèmica dins dels estudis de moneda catalana. Campaner proposava que la moneda
havia de ser un error de disseny, pel fet que no s’assemblava a
cap de les altres conegudes, posant en dubte la perícia dels gravadors i arribant a desestimar-la com una peça bona: «Nadie ha
podido interpretar el letrero del reverso de este croat existente
en la colección de mi malogrado amigo D. Cayetano Carreras
y Aragó: mi opinión, prescindiendo de si se acuñó en Barcelona ó en otro pueblo de Catalunya, lo que quizás explicaría lo
insólito de la leyenda de su anverso, es que contiene un simple
error de artista ignorante ó torpe» (Botet, 1908-1911, II: 74-75,
a partir de Campaner, 1891: 309). Les propostes de lectura de
les llegendes són múltiples, atés que la conservació de l’exemplar que es coneixia no era tan bona com la del trobat al carrer
de la Llibertat. La idea de la poca perícia del gravador la compartí Botet, alhora que proposava altres possibles explicacions
per a aquest estrany croat com ara que es tractara d’un assaig
o d’un model que seria presentat al rei per a l’encunyació dels
grossos, abans de comprometre’s el monarca a adoptar el mateix model que figurava en la moneda menuda de tern. Per a
J. Botet, la hipòtesi de la prova resultava la més probable (Botet, 1908-1911, II: 74-75). Tant el disseny general com les dues
llegendes, anvers i revers, són similars al que es pot apreciar en
altres grossos europeus coetanis.
24
L’aparició de Sicília a la llegenda d’anvers li va fer pensar
a Botet que no podia tractar-se d’un altre monarca que no fora
Pere II, perquè de tots els Peres que regnaren a la Corona d’Aragó aquest fou l’únic intitulat rei de Sicília al mateix temps que
d’Aragó. Lleugerament diferent de l’anterior és la lectura que
aportà aquest investigador (Botet, 1908-1911, II: 73-74):
Anv./ + P.DEI·GRA·ARAGON SICILIA REX
Rev./ BARC-INON-BENU-IUTAS
Més semblant a la lectura de Heiss que no a la de Botet,
sobretot pel que fa al revers, fou la proposada per Badia que
M. Crusafont acceptaria després com a bona (Badia, 1969: 46;
Crusafont, 1999: 32):
Anv./ + P·DEI GRA·ARAGON SICIL REX
Rev./ BARC-INON-BEND-ICTVS
En els darrers anys de la seua vida, Mateu i Llopis també
aportà la seua pròpia lectura de les llegendes (Mateu i Llopis,
1985: 36). De les quatre interpretacions, aquesta és l’única que
no se sosté, i que és del tot diferent, sobretot en el revers: la
proposta «Barcinona Civitas» no resulta possible, ja que apareix
una B després de BARC-INON, i no una C, i de la mateixa manera una E en el lloc on hauria d’anar la I de CIVI. Els caràcters
N i D es troben una mica retallats, però, així i tot, no es poden
confondre amb una V i una I:
Anv./ P(ETRUS) DEI GRACIA ARAGON(UM) SICILE REX
Rev./ BARCINONA CIVITAS
L’aparició d’un segon croat d’aquest tipus en la troballa del
carrer de la Llibertat (cat. 3 / SIP 33787) va permetre, en 2012,
proposar una nova hipòtesi de lectura, idèntica a la de Heiss,
[page-n-44]
l’objecte d’estudi: la moneda grossa de barcelona
malgrat el retall i el desgast de les llegendes. Val a dir que el
seu estat de conservació és millor que el de l’exemplar conegut
fins llavors; la diferència més notable, però, es troba en el seu
pes, 1,94 g per a la peça del carrer de la Llibertat, indici d’una
considerable pèrdua de matèria, almenys si pensem que hauria
d’haver tingut el pes d’un croat «normal» (Sánchez, 2012: 318):
Anv./ + P·DEI GRA·ARAGON SICIL REX
Rev./ BARC-INON : - : BEND-ICTAS
En l’anvers, el rei apareix representat de perfil, a l’esquerra, portant una corona oberta lobulada; porta cabell ondulat
fins al clatell, en el que sembla una representació bastant esquemàtica del pentinat amb garseta. Els muscles són amples
i rectes, i llueix un vestit dividit en tres possibles particions.
El cap és menut, en comparació amb el cos, l’ull només és
un punt, la corona és desproporcionada i el coll molt fi. En
general, és una representació bastant tosca i quasi infantil;
no obstant això, i per no cercar paral·lelismes massa lluny en
el temps i en l’espai, resulta prou semblant als retrats del seu
antecessor, Jaume I, presents en els diners de tern de Barcelona, els diners jaquesos d’Aragó i els reials de València: tant
en els diners jaquesos com en els reials la corona sol ser molt
ampla i gran i, en relació amb el cap, no guarda la proporció
adequada, sobretot en els diners de tern i en els jaquesos, en
els quals, fins i tot, el coll de Jaume I és molt fi. Però és en els
diners ternals de Barcelona on apareixen les majors semblances: en aquests, Jaume I és representat amb una corona ampla,
el cabell gravat amb un colze que sembla voler donar efecte
d’ondulació, l’ull és solament un punt, el coll és fi i els muscles s’hi representen amples i rectes. Pareix més un sistema
de representació que una imatge mal acabada.
El retrat del rei es troba inserit dins d’una sèrie de huit
semicercles o lòbuls, amb una anelleta situada a l’exterior i
entre cadascun d’ells; en els diners, aquesta decoració es troba
absent, ja que el rei s’envolta d’una gràfila de punts. Potser,
se’n puga rastrejar l’origen, primer, en els grossos d’argent
que Jaume I manà batre a la seca de Montpeller des del 1273, i
després en els pirrals sicilians encunyats des de la conquesta de
l’illa per part de Pere II. Els grossos de Montpeller presenten
en l’anvers la llegenda + DOMINVS MONTISPESVLANI
i, en el centre, l’escut barrat de la ciutat dintre d’un disseny
de sis semicercles. Així mateix el pirral de Sicília mostra en
l’anvers una àguila dins d’un disseny de huit semicercles,
acompanyats de petits redolins a l’exterior; és possible que els
oficials de seca adaptaren el disseny de Montpeller als pirrals
quan començà la producció siciliana. De totes maneres, els
semicercles, senzills o complexos, semblen ser una tendència
decorativa bastant recurrent en els grossos europeus dels
segles XIII i XIV, des de Milà fins a Escòcia, o en els territoris
croats, com s’observa en els grossos d’argent batuts en el
comtat de Trípoli per Bohemund VII (1275-1281). En aquell
moment conviurien a Europa tres tipus de disseny de gros: els
de llegenda simple, còpia dels diners, els de llegenda simple
amb lòbuls decoratius i els de doble llegenda concèntrica
(imitació del model dels tornesos).
En el revers, quarterat per una gran creu que talla la llegenda, es mostra la mateixa composició de semicercles que emmarca l’estructura d’anelles i grups de punts que apareixia en
els diners ternals. Aquest motiu es mantindria en els següents
croats, en què s’eliminarien solament els lòbuls.
De totes les de Pere II, aquesta peça podria haver format part
de la primera emissió, però vista la conservació de només dos
exemplars el seu volum d’encunyació hagué de ser molt baix:
en general, els diferents encunys d’aquest rei són escassos en
exemplars. En tot cas, encara no sabem massa bé com interpretarla. El disseny d’aquesta peça no va fer fortuna: malgrat copiar
els motius de l’anvers i del revers dels ternals barcelonesos és
possible que la composició de les llegendes fora la causa del seu
rebuig, tot i que, de moment, no coneixem cap queixa o ordre
de retirada. Així i tot, no és un fet estrany, perquè altres croats
de Pere el Gran també carreguen llegendes diferents de les dels
menuts fins a arribar a la seua estabilització definitiva. En la nostra
opinió, es tracta d’un gros efectiu anterior a aquell que Crusafont
anomena Croat I (Crusafont, 2009: 377; tipus CGMC 2136 =
NCCAM 167 = CCB 1 = LMC 175), el qual també presenta una
variació significativa respecte als models posteriors:
Anv./ + (3 punts) PETRUS REX (3 punts)
Rev./ : BA - RC - HI - NO (signes d’abreviatura)
Juntament amb les unitats, comencen a batre’s també divisors, amb valor de mig gros, equivalent a mig sou de diners. La
moneda presenta les mateixes característiques que el Croat I,
inclús els caràcters gòtics de les llegendes (CGMC 2138 = NCCAM 168 = LMC 176 = CCB 3 –i variant CCB 2–):
Anv./ + (3 punts) PETRUS REX (3 punts)
Rev./ : BA - RC - HI - NO (signes d’abreviatura)
Unitat i divisors carreguen llegendes reduïdes. Per a Crusafont respondria a les exigències dels consellers de Barcelona per
a adaptar-les al format pactat després de veure la «prova» (Crusafont, 1999: 33). Per a Botet, tant l’exemplar de la col·lecció
Carreras com el Croat I podrien pertànyer a la fallida emissió
de 1268, per a la qual l’infant hauria d’haver-se fet gravar com
a rei encara en vida del seu pare, una raó que porta a descartar
aquesta idea (Botet, 1908-1911, II: 74).
Tant el Croat I com el seu divisor (fig. 3.9) mostren ja la
representació reial que quedarà fixada, en trets generals, en els
següents grossos barcelonesos: bust coronat, mirant a l’esquerra
i, segons la descripció de Badia, «partit al mig, amb indicació
de mànigues i adornat amb anelles» pel que fa a la unitat i amb
el «cabell ondat sense rulls» quant al divisor (Badia, 1969: 45).
Per al Croat I Crusafont arreplega un pes de 3,22 grams, molt
pròxim a la talla de 72/M, i per al mig croat un pes d’1,40 g
(Crusafont, 2009: 377); si tenim en compte el factor de desgast,
res no sembla indicar, ara per ara, l’increment immediat de la
talla proposat per aquest autor.
Figura 3.9. Mig croat encunyat a nom de Pere II (Áureo & Calicó
259, 24/04/2014, lot 307).
Aquell que Crusafont anomena Croat II ofereix les llegendes que seran comunes per als grossos barcelonesos posteriors;
també la representació del monarca tendeix a estabilitzar-se:
25
[page-n-45]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
retrat de perfil, a l’esquerra, amb una corona oberta rematada
per flors de lliri, cabell ondulat acabat en rulls (representat per
tres anelles en disposició horitzontal) i vestit partit amb cinc
anelletes al cos i dues a cada mànega. Coneixem una unitat, amb
un pes de 3,07 g (CGMC 2137 = NCCAM 169 = CCB 4 –amb
una variant amb sis anelletes en el vestit i tres a cada mànega
catalogada com a CCB 5 = LMC 177 = MHC Pedro III.1) i, del
mateix tipus també, un divisor (CGMC 2139 = NCCAM 170 =
CCB 6 = LMC 178 = MHC Pedro III.2), del qual no es coneix el
pes (taula 3.2). Les llegendes són idèntiques per als dos valors;
de la transcripció de Crusafont en el CGMC cal remarcar, però,
la posició arbitrària de les interpuncions que, en realitat, són
molt variables depenent del grup d’encunys:
Anv./ + (3 punts) PETRUS DEI GRACIA REX
Rev./ :CIVI - TAS: - BAChʼ - NONA
Taula 3.2. Pesos dels grossos de Pere II publicats.
Catàleg
Tipus
Pes
CGMC
CGMC 2136
CGMC 2137
CGMC 2138 (mig croat)
CGMC 2139
LMC 177
LMC 179
3,22
3,07
1,4
3,1
2,8
LMC
3.3.2. el croat sota el regnat d’alfons ii
Figura 3.10. Retrat d’Alfons II, pintat per Jaume Mateu en 1427
(Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona 009775-000).
Alfons II, anomenat el Liberal (fig. 3.10), regnà entre els anys
1285 i 1291. Convé fer ressaltar que d’aquest monarca no es
coneixen més monedes que un tipus de croat i un de mig croat,
amb les seues respectives variants d’encuny. Tot fa pensar, ara
per ara, que no manà batre altres tipus monetaris en cap de les
seques dels seus territoris (Aragó, València, el comtat de Barcelona i, temporalment, el Regne de Mallorca; Sicília quedava en
mans del seu germà Jaume), on seguien corrent monedes de son
pare i del seu avi, així com algunes estrangeres.
El 29 de març de l’any 1287 el rei jurà la moneda de tern i
d’argent de Barcelona amb les mateixes condicions que havien fet
els seus antecessors; d’una banda, prometia mantindre la talla, la llei
i l’equivalència a dotze diners de tern (quod unusquisque denarius
praedicte monete de argento recipiatur ab omnibus pro duodecim
denariis praedicte monete Barchinone perpetue de terno) i, de
l’altra, observar i respectar tots els pactes, concessions, condicions i
obligacions als quals estava subjecta la moneda de Barcelona des de
temps de Jaume I i Pere II, a més de manar que tothom les acceptara
(ACA, reg. 64, fol. 21; Botet, 1908-1911, II: 17, doc. XVII). Abans
del jurament, però, ja havia encarregat l’encunyació de croats al seu
nom: en gener de l’any 1286 li comunicà a l’escrivà Pere de Sant
Climent, que volia batre a la seca de Barcelona, de la qual encara
era mestre Berenguer de Finestres, un cert lot de moneda d’argent,
de manera que li manava que nomenara un escrivà apte a través
d’A. de Bastida (ACA, reg. 65, fol. 12; Botet, 1908-1911, II: 76),
tot després que el rei confirmara la seua intenció de respectar els
pactes anteriors, cosa que hi ha indicis que apunten que va fer en
plena campanya militar de Mallorca, després de conéixer la notícia
de la mort de son pare (Botet, 1908-1911, III: 275, doc. XIII).
Els grossos barcelonesos circularen per Mallorca, amb permís dels consellers de Barcelona, almenys fins que l’illa va ser
retornada al rei Jaume (ACA, reg. 66, fol. 84; Botet, 1908-1911,
II: 76); de la mateixa manera ho faria pels territoris mallorquins
del Rosselló, la Cerdanya, el Conflent, el Vallespir i Cotlliure
(ACA, perg. núm. 371 d’Alfons II; Botet, 1908-1911, II: 77).
L’interés d’Alfons II pels assumptes de la seca i moneda de Barcelona es fa palés, a tall d’exemple, en la lletra, datada el 12 de
març de 1286, en què convida el mestre Berenguer de Finestres
a admetre dos moneders recomanats pel rei (ACA, reg. 70, fol.
74; Botet, 1908-1911, II: 76).
Pel ban que Alfons II ordena fer públic en agost de 1287
a València i Mallorca, perquè ningú no puga traure argent
d’aquells regnes, ni tampoc dels territoris catalans sota la seua
jurisdicció a fi que no manque matèria primera a la casa de la
moneda de Barcelona, pareix que la producció de grossos es trobava funcionant a ple rendiment (ACA, reg. 66, fol. 160; Botet,
1908-1911, II: 76). Tal volta part d’aquell batiment s’haguera
lliurat ja i haguera començat a córrer, o es trobara a punt de ferho, atés que, el dia 12 d’abril, una crida al comtat de Barcelona
i als territoris catalans on circulava moneda barcelonesa dictava
que tothom havia d’acceptar la moneda grossa al seu nom, amb
el for que havia quedat establit amb anterioritat, en temps de
Pere II, a raó de dotze diners de tern (ACA, reg. 65, fol. 125;
Botet, 1908-1911, II: 77). Segons J. Salat, una setmana abans, el
6 d’abril, el rei hauria confirmat els privilegis que Pere el Gran
i Jaume el Conqueridor havien concedit als moneders, obrers i
oficials de la seca de Barcelona, però aquest document, mancat
de referència, no ha pogut ser identificat (Salat, 1818, I: 231).
26
[page-n-46]
l’objecte d’estudi: la moneda grossa de barcelona
Per a M. Crusafont, en aquest moment la talla dels croats hauria de trobar-se entre les 73/M i les 76/M (Crusafont,
1996: 168-170): açò significaria que cada moneda hauria de
tindre un pes teòric d’entre 3,1996 g / 3,2091 g i 3,0733 g /
3,0825 g (la primera xifra es calcula a partir del pes per al
marc de 233,571 g, mentre que la segona amb els 234,27
g proposats per Crusafont). Es tracta d’una pèrdua de pes
d’entre 0,04 g / 0,05 g i 0,17 g / 0,18 g com a valors màxims,
respecte al pes teòric reial de 3,24 grams. Per a poder trobar
una explicació a aquesta davallada de pesos caldrà comparar
els valors de què disposem actualment i, també, l’estat de
conservació de les monedes, algunes de les quals mostren ja
xicotets retalls i llimadures.
D’Alfons II només es coneix un tipus d’unitat de croat i un
de mig croat, amb les seues variants d’encuny, de llegenda i
de epigrafia. La unitat (CGMC 2148 = NCCAM 179 = LMC
180 = Heiss-Alfons III.2 = CCB 8 a CCB 25 –a excepció de
CCB 13, 21 i 22–) es descriu en el CGMC de la següent manera,
sempre amb abreviatura del nom del monarca (assenyalada per
dues posicions del signe d’abreviatura que no recull el CGMC,
com ALF˜OSVS o ALFO˜SVS, ni tampoc la variabilitat de les
interpuncions):
Anv./ +:ALFOSVS DEI:GRACIA REX:
Rev./ :CIVI - TAS: - BAChʼ - NONA
Per a les dues variants en el CGMC s’aporta un pes de
3,01 grams i 3,03 grams (CGMC 2148 i CGMC 2148a); els
dos exemplars es troben per davall del pes teòric que aquest
autor atribueix per al regnat d’Alfons II, en cas d’acceptar que
la talla s’haja elevat a 73/M – 76/M. Botet, per al croat que
ell arreplega, dona un pes de 3,10 grams (Botet, 1908-1911, II:
78); l’exemplar es trobaria dins del suposat rang d’increment de
la talla. Insistim de nou en la conservació de les peces, ja que
l’oscil·lació entre les de Crusafont i les de Botet resulta significativa (taula 3.3).
Els divisors presenten les mateixes característiques que la
unitat que el CGMC recull (CGMC 2149 = NCCAM 176 = CCB
26 a CCB 32 = LMC 181 per a la variant amb els tres punts en
el segon quarter; per a la variant amb cercle en el segon quarter,
CGMC 2149b = CCB 33 = LMC 183 = Heiss-Alfonso III.1);
per a ells s’indiquen uns pesos d’1,10 g i 1,55 g i les següents
llegendes:
Anv./ +.ALFOSVS.DEI:GRACIA.REX:
Rev./ :CIVI - TAS: - BAChʼ - NONA
En el retrat del rei s’observa continuïtat amb la imatge dels
últims croats de Pere II: vestit partit en quatre, amb ornament
d’anelles en disposició vertical i en nombre desigual (depenent
de l’encuny o grup d’encunys), corona oberta rematada amb flors
de lliri i carregada amb tres anelles en disposició horitzontal,
cabell ondulat de tipus garseta i bust de perfil cap a l’esquerra,
dins d’un cercle delimitat per una gràfila de punts al voltant de
la qual es troba la llegenda. És molt probable que els obridors
d’encunys d’aquesta emissió foren els mateixos que obraren a
la seca de Barcelona en temps de Pere II: al cap de pocs mesos
d’haver encetat l’emissió, la mort del monarca els agafà per
sorpresa, així que la ràpida represa de l’encunyació de croats per
part d’Alfons II potser permeté la permanència dels entalladors,
obrers i moneders de la seca, que reutilitzarien motius i punxons
(del mateix parer és Botet, 1908-1911, II: 78).
Taula 3.3. Pesos publicats dels croats d’Alfons II.
Denominació
Tipus
Núm.
Pes
Unitat
CGMC
CGMC 2148
CGMC 2148a
CGMC 2148b
CGMC 2148c
LMC 180
CCB 11
CCB 15
CCB 16
CCB 18
CCB 22
CGMC 2149
CGMC 2149a
CGMC 2149b
CCB 31
CCB 32
CCB 33
CCB 34
Mitjana
3,01
3,03
2,97
3,14
3,10
3,01
3,03
3,14
3,13
2,97
3,08
1,10
1,10
1,55
1,55
1,10
1,55
1,58
1,47
LMC
CCB
Divisor
Llibertat
CGMC
CCB
Llibertat
Existeixen dues variants d’unitat, una amb canvi en la epigrafia, en què l’A i V llatines se substitueixen per caràcters gòtics
(CGMC 2148b = CCB 22) i una altra en què la llegenda canvia
amb la substitució de l’E en la paraula DEI per un signe d’abreviatura entre D i I (CGMC 2148c = NCCAM 175.2 = CCB 23);
aquesta darrera tipologia, així doncs, sembla bastant minoritària:
Anv./ +.ALFOSVS.D˜I:GRACIA.REX:
Rev./ :CIVI - TAS: - BAChʼ- NONA
També existeix una variant de mig croat, consistent en un
canvi epigràfic en la llegenda, feta amb V gòtica en l’anvers
(CGMC 2149a = NCCAM 176.1) i una altra que detectà A. Badia, en la qual la V del nom del rei s’escriu com una A invertida,
un error d’encuny on els punxons s’han gravat al revés (CCB
33 i 34).
La gran varietat d’agrupacions descrites per a aquest batiment (diferències en la posició dels punts en les llegendes i en
el nombre d’anelles en el vestit del monarca, així com les variacions en la epigrafia) hauria de respondre a l’existència d’un
elevat nombre d’encunys, fet del qual ja se n’havien adonat J.
Salat, M. Vidal-Quadras i J. Botet (Botet, 1908-1911, II: 78).
Les raons de la magnitud d’encunys quant a la curta durada de
l’emissió no s’han pogut explicar, sobretot per la manca de documentació, però es deuria a la necessitat de dotar el circulant
d’un gran nombre d’aquestes noves peces d’argent, la demanda
de les quals ja seria alta.
Cal assenyalar l’existència d’un croat falsificat d’època
d’Alfons II que pertany a l’antiga col·lecció numismàtica de
M. Crusafont (Áureo & Calicó, 27/10/2011, subhasta 237, lot
212). Resultava complicat erradicar les falsificacions, malgrat la perseverança que mostra la documentació a propòsit
de la persecució dels falsaris. Amb tot i això, convé apuntar
que uns pocs anys després de la creació del gros d’argent de
Barcelona pareix que hi pagava la pena arriscar-se a penes
pecuniàries, confiscació dels béns, càstigs corporals i penes
27
[page-n-47]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
de mort: açò demostra la gran acceptació que va tindre el
gros barcelonés des del primer moment. Una gran quantitat
de grossos falsos posats en circulació podria desestabilitzar
el circulant i els beneficis reials, raó per la qual la moneda
falsa, i també la nacsa o retallada, eren perseguides amb tanta
insistència. Els retalls en la moneda impedien el recobrament
de l’argent en aquell circuit que ja comentàvem de posada en
circulació – impost – tornada al rei, i obligava l’autoritat a
desprendre’s de més metall preciós per a seguir mantenint la
bona qualitat del circulant i la confiança dels usuaris.
La falsificació no és un fet exclusiu de particulars (en relació
amb la falsificació de moneda i amb la seua persecució reial,
vegeu Lluis, 1954). El rei també va participar de vegades en el
frau de la moneda, com ocorregué amb els diners platejats de la
suposada llei quaternal i contingut d’aram, de Pere I (Crusafont,
1996: 76-78), o la falsificació reiterada de moneda estrangera
que portaria a terme Pere III per diverses raons (Lluis, 1970:
115-129; Estrada, 2010: 50-57). Al capdavall, des de la caiguda
de confiança a causa de la posada en circulació de la moneda
fraudulenta de Pere I, sembla que cap monarca va tractar de manipular la moneda pròpia i en particular, per ser el cas que ens
ocupa, la de Barcelona, molt vigilada pels consellers per a evitar
crisis que obligaren a depreciacions o processos de renovatio
monetae com el del canvi de la moneda quaternal a la doblenca
en temps de Jaume I. És més, des de les corts de Montsó de 1236
i, fins i tot, en alguns documents anteriors, seria una constant
dels juraments reials no variar ni mudar, en cap aspecte, la moneda, atenent en benefici propi als iura communia: «ita videlicet
quod nec a nobis, nec ab haeredibus nec successoribus nostris
destrui valeat nec mutari, aut de novo ammodo cudi, minui vel
augeri» (Salat, 1818, I: 136; del jurament de Jaume I a Montsó
en 1236 per a la moneda jaquesa). Amb el pas del temps, les
clàusules dels juraments serien més explícites i abastarien tots
els supòsits com a manera de garantir la màxima protecció: és el
que ocorre en el document de creació del gros d’argent en 1285.
Amb tantes mesures de salvaguarda que acabarien per donar
lloc, a partir del 1349, a la figura reial del pesador públic, resulta complicat que els reis s’implicaren en una acció fraudulenta
com la dels canvis intencionals en la talla i pes dels seus propis
croats (Estrada, 2010: 42-43).
3.3.3. emissions de croats de jaume ii
En morir Alfons II sense descendència legítima en 1291, Jaume,
germà seu, i llavors rei de Sicília, fou coronat rei d’Aragó (fig.
3.11); no tardà a confirmar i jurar la moneda grossa d’argent i
la menuda de tern barceloneses aquell mateix any (Salat, 1818,
I: 142). Malgrat tot, no rebria autorització dels consellers de
Barcelona per a encunyar nova moneda d’argent fins al dia 12 de
desembre de 1294, i aprofitaria, alhora, l’ocasió per a confirmar,
novament, la moneda de tern a 72/M de talla i a llei d’onze diners
i mig d’argent «bo i fi» (Salat, 1818, II: 24-25). Desconeixem
el volum d’emissió per tal com en l’autorització no s’expressa
la quantitat de marcs d’argent que s’autoritza a batre al rei, al
contrari del que ocorre en altres documents similars (Botet, 19081911, II: 88). En aquells moments, quan s’inicià el batiment, era
encara mestre de la seca de Barcelona Berenguer de Finestres
(Pellicer, 1973-1974: 445). Els treballs estaven en procés durant
l’any 1296 quan, en el mes de maig, el rei feu acudir des de
Serón a Barcelona a dos oficials moneders, que estaven al servei
Figura 3.11. Retrat
idealitzat de Jaume II als
Usatici et Constitutiones
Cataloniae (manuscrit
BnF, Latin 4670 A, fol
166v, ca. 1315-1325).
28
[page-n-48]
l’objecte d’estudi: la moneda grossa de barcelona
de l’infant Alfons de la Cerda, anomenats Jaume de la Bromsta
i Jaume de Finestres, amb la finalitat que encunyaren moneda
amb totes les eines de les quals disposaren (ACA, reg. 108, f. 25;
Botet, 1908-1911, II: 88).
El 10 de novembre de 1296 Jaume II manava batre nova moneda al territori murcià, que seria coneguda amb el nom de reial
(fig. 3.12); aprofitant les dificultats en la successió al tron castellà Alacant havia sigut conquerida als castellans per part de les
tropes de Jaume II en abril d’aquell mateix any. La conquesta
no s’aturà amb l’annexió d’Alacant a la Corona d’Aragó, sinó
que, al llarg de 1298, van caure Alhama de Múrcia i Cartagena, i
Lorca en desembre de l’any 1300. Com que les tropes del rei es
trobaven en la frontera, Jaume II escrigué als prohoms de les viles
de Xàtiva, Alcoi, Cocentaina i Xixona, uns dies abans de manar el
batiment de la nova moneda, perquè no posaren cap dificultat al
curs, en aquells llocs, de la moneda murciana (Botet, 1908-1911,
II: 81). La disposició de Jaume II responia a diversos propòsits:
malgrat que l’explicació tradicional s’ha centrat en el pagament
a les tropes que participaren en el procés de conquesta, molt més
importants resultaren qüestions com la rivalitat monetària entre
el rei castellà i Jaume II, el benefici econòmic aportat pel canvi
obligatori de moneda imposat als habitants del regne murcià (una
mutació que, a més a més, perjudicava el monarca castellà en
privar-lo d’un territori on ja no podia circular la seua moneda, i
dels beneficis que se’n derivaven) i, de nou, el guany econòmic
per a Jaume II, emanat de la producció de moneda pròpia i de la
percepció d’impostos, entre d’altres.
Figura 3.12. Diner de Múrcia de Jaume II, encunyat a la seca
d’Alacant i procedent de la col·lecció Crusafont (17 mm; Áureo &
Calicó 237, 27/10/2011, lot 234).
Així doncs, la seca l’establí a la ciutat d’Alacant, on s’haurien de batre grossos d’argent i diners de billó (ACA, reg. 105, f.
206; Botet, 1908-1911, III: 280-282, doc. XVI) amb l’objectiu de
desplaçar la moneda castellana del territori guanyat. La llei de les
peces grosses seria d’onze diners i mig de fi d’argent d’onze diners,
una llei rebaixada mig diner respecte als grossos de Barcelona; la
talla s’establia en 72/M, segons el marc de Barcelona, i el for en
onze diners. Tot plegat, tant la composició intrínseca de les monedes com el canvi foren dos motius principals perquè l’emissió no
gaudira d’una vida prolongada. També cal tindre en compte que
l’oligarquia comercial que s’assentà a Alacant o bé era la mateixa
de València i Barcelona, o bé tenia interessos compartits amb els
territoris del nord, de manera que suposava un entrebanc per als
seus interessos comercials comptar amb una moneda pròpia que els
obligava a pagar taxes de canvi cada volta que traspassaven el territori murcià o feien negocis amb València i Barcelona. La seca alacantina s’extingiria a desgrat de les amples disposicions que atorgà
el rei a tots els oficials i obrers de la nova moneda murciana: no
coneixem bé la seua durada, però no degué ser massa llarga, ja que,
el 24 de març de l’any 1301, una vegada acabada la guerra, el consell de Múrcia i la ciutat d’Alacant demanaren al rei incorporar-se a
l’ús de la moneda valenciana a canvi del pagament d’un monedatge
que s’hauria de satisfer cada set anys (Botet, 1908-1911, II: 88), en
compensació al rei per la pèrdua de beneficis econòmics que li suposava la retirada del circulant i l’aturada de la producció monetària. Ara bé, aquest monedatge s’establí en unes condicions diferents
al morabatí del Regne de València, ja que imposà càrregues més
baixes i gravà a aquelles famílies amb un patrimoni superior als 75
sous (Baydal, 2020: 39).
No coneixem encara massa bé aquesta emissió, a pesar de
la bibliografia al respecte (Botet, 1908-1911, II: 80-84; Mateu i
Llopis, 1929; Crusafont, 1980; Clua, 2010), atés que són poques
les peces que han arribat fins a nosaltres, totes de billó, però cap
d’argent, així que no sabem cert si aquestes últimes arribaren a
batre’s. De la mateixa manera ens resulta desconegut el volum
d’emissió. En 1302 encara és possible que es trobaren en circulació alguns exemplars, però no sabem sota quines condicions
o si es tractaria d’una fórmula d’escripturació de deutes i vells
pagaments (Crusafont, 1980: 310).
Reprenent el gros de Barcelona, una volta complida l’autorització de 1294, l’emissió de croats s’aturà, però entre els anys
1309 i 1311, la seca tornà a encunyar moneda per ordre del rei
i amb permís de la ciutat (ACA, reg. 232, f. 121v-125; Botet,
1908-1911, II: 88). El monarca demanava al municipi que triara
dos guardes de la moneda (ACA, reg. 232, f. 121, Botet, 19081911, II: 89), alhora que es nomenava un nou mestre de seca,
Pere Escarit, escrivà (Pellicer, 1973-1974: 445), un nou mestre
de la moneda, Joan Peixonat, en 1311 (ACA, reg. 232, f. 280 i
ss.; Botet, 1908-1911, II: 89) i un nou oficial encarregat de la
lliga, Pere Vicenç (ACA, reg. 232, f. 124; Botet, 1908-1911, II:
89). Escarit havia participat en l’encunyació de moneda jaquesa
a Sarinyena, on també havia estat Peixonat amb el mateix càrrec
de mestre de la moneda. L’ordre d’encunyació feia referència a
la fabricació de menuts de tern, a 18 sous el marc de Barcelona
els diners i a 20 sous per marc de Barcelona els òbols o malles,
i de grossos d’argent a 72/M i llei igual a l’establida en 1285
(Botet, 1908-1911, II: 88).
El 30 de setembre de 1317 Jaume II aconseguia un nou permís
dels consellers de Barcelona per a batre a la seca de la ciutat sis mil
marcs d’argent, que s’haurien de transformar en grossos amb talla
de 72/M i llei d’onze diners i mig (ACA, reg. 215, f. 158v; Salat,
1818, I: 26-27, Botet, 1908-1911, II: 89). L’1 d’octubre d’aquell
mateix any, només un dia després d’haver aconseguit el vistiplau
dels consellers i prohoms, encomanava l’encunyació a G. Culli
(potser Guillem Cullí), Guillem Vicenç i Bernat de Vilardell, i feu
anar a Barcelona, des de Mallorca, un personatge anomenat Mino,
a qui feu assajador de l’emissió (ACA, reg. 215, f. 157v; Botet,
1908-1911, II: 89, Pellicer, 1973-1974: 445).
Havent passat poc de temps, l’1 de desembre de 1317, Jaume II planejà una nova encunyació de moneda d’argent a la seca
de Barcelona o, amb més seguretat, un increment dels marcs
que se li havien permés, per la qual cosa demanà consell al bisbe
de Barcelona amb l’objectiu que opinara sobre la seua intenció
(Tréton, 2009: 90, doc. 11); ignorem la resposta a la lletra del
rei, baldament resulta prou probable que fora favorable.
Datats entre el 25 d’agost de 1318 i el 14 de febrer de 1319
conservem diversos documents que fan pensar que l’activitat de
la seca de Barcelona es reprengué després d’una curta aturada
29
[page-n-49]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
(Botet, 1908-1911, III: 290-310, doc. XXII): el nomenament de
Grau Huchbaldi com a mestre de la moneda, el de conseller per
a Guillem Cullí, el d’escrivà per a Nicolau Ros, i l’aparició com
a talladors de Bernat Castell pare i Bernat Castell fill, argenters
de professió (ACA, reg. 232, ff. 280 i ss; Botet, 1909-1911, II:
90), a més de la normal prohibició de traure argent o billó dels
límits del comtat o fondre’n durant el temps que duraren les tasques de fabricació de moneda (Botet, 1909-1911, II: 89). Pareix
que l’emissió de 1317 o bé havia sigut molt ràpida o bé s’havia
considerat força insuficient per a les necessitats del circulant,
raó per la qual Jaume II es va veure obligat a reprendre-la amb
una altra concessió dels consellers de Barcelona, tal volta la mateixa per a la qual havia demanat consell al bisbe de la ciutat.
L’acceptació del croat havia crescut molt des del seu naixement,
tant que es palesa la necessitat d’un major nombre de peces circulant; cal afegir-hi que ajudava, així mateix, que la fabricació
d’aquesta moneda reportara bons beneficis al rei.
Pareix que en 1320 aquesta nova emissió es trobava arribant
a la seua fi, de manera que Jaume II sol·licità un nou permís
per a encunyar una certa quantitat addicional d’argent: envià
una lletra als consellers de Barcelona per a comunicar-los que,
ja que es trobava a València, parlaria amb ells dels detalls de
l’encunyació quan tornara a Barcelona durant la Quaresma, data
fins a la qual haurien de durar les tasques de batiment (Tréton,
2009: 90-91, doc. 12). Açò ocorria el 18 de novembre de 1320;
l’11 de desembre tornava a escriure als consellers per a demanar-los si els cent mil marcs d’argent als quals havia estat autoritzat (entenem que en el vistiplau de 1318), els entenien d’argent fi o d’argent lligat, la qual cosa afectaria el nombre final de
peces que s’haurien de lliurar (Salat, 1818, II: 28, doc. XXIII;
Botet, 1908-1911, II: 90). Fet i fet, el rei tenia molt d’interés per
allargar tant com poguera el temps d’encunyació i la matèria
primera de la qual disposava.
Entre l’any 1320 i el 1321, A. de Sàrria (potser, Arnau de
Sàrria) fou nomenat mestre de la moneda de la seca de Barcelona (ACA, reg. 233, ff. 167v-170 i 174; Botet, 1908-1911,
II: 90, Pellicer, 1973-1974: 445), per a seguir amb les tasques
de fabricació monetària. No coneixem el volum de l’autorització addicional als cent mil marcs, tot i que havia de tractar-se,
en comparació amb l’anterior, d’una xicoteta quantitat, tenint
en compte que, pràcticament de seguida, Jaume II sol·licità i
aconseguí una nova encunyació, la segona de major volum del
seu regnat, en 1322, la qual duraria, amb períodes d’inactivitat
de la seca, com solia ser-hi habitual, fins a la seua mort, el 2 de
novembre de 1327.
L’encunyació dels cent mil marcs resulta una mica confusa.
El 30 de setembre de 1317, Jaume II començà el batiment de
6000 marcs d’argent: hauria d’haver sigut una emissió curta,
perquè l’1 de desembre ja pensava a allargar-la. L’autorització
de 1318 no dona una quantitat exacta, però l’aparició dels cent
mil marcs d’argent en la lletra datada a les acaballes de 1320,
en què demanava una addició als consellers, fa pensar que s’autoritzà en 1318, quan apareixen els canvis en el personal de la
seca (taula 3.4).
Per a la darrera encunyació de grossos d’argent i de menuts
de tern, engegada en 1322, fou nomenat mestre de la seca de
Barcelona, el 12 de novembre, Guillem Vicenç (ACA, reg. 233,
ff. 201-203; Botet, 1908-1911, II: 90; Pellicer, 1973-1974: 445),
al qual li seria atorgat el càrrec com a vitalici el 18 de febrer
de 1324 (Botet, 1908-1911, II: 91, i III: 290-310, doc. XXII,
amb referència ACA, reg. 1298, ff. 95 i ss.); el volum d’aquesta
activitat fou de 56.850 marcs, 2 unces i 6 ternals de matèria primera, segons els comptes retuts pel fill de Guillem Vicenç, Pere
Vicenç, en 1338, al Mestre Racional, dels quals 47.554 marcs, 6
unces, 18 diners i 18 grans i mig corresponien a argent fi, mentre
que la resta, 9.275 marcs, 3 unces, 23 diners i 5 grans i mig li
van pertocar al coure per a les lligues (Botet, 1908-1911, III:
290-310, doc. XXII).
Es distingeixen diverses tipologies de croats emesos a Barcelona per Jaume II. Gil Farrés realitzaria el primer intent de
periodització, de les diferents produccions, a partir de les variacions en el disseny del rei (Gil Farrés, 1954: 140):
- Any 1294: bust del rei amb vestit partit en vertical i farcit
d’anelles.
- Any 1316 (amb dubtes): bust del rei amb vestit decorat amb
flors als costats i creu al mig, atribuït a Guillem Cullí, Guillem Vicens i Bernat Vilardell.
Taula 3.4. Quadre resum de les emissions de grossos de Barcelona del regnat de Jaume II.
Any
Mestre
Oficials
Quantitat
Emissió
1294
Berenguer de Finestres
-
1ª emissió
1309/1311
Pere Escarit
Joan Peixonat
Guillem Cullí
Guillem Vicens
Bernat de Vilardell
Grau Huchbaldi
Jaume de la Bromsta (moneder)
Jaume de Finestres (moneder)
-
-
2ª emissió
Mino de Mallorca (assajador)
6.000 marcs
3ª emissió
Guillem Cullí (conseller)
Nicolau Ros (escrivà)
Bernat Castell pare (tallador)
Bernat Castell fill (tallador)
100.000 marcs (+)
3ª emissió
56.850 marcs d’argent
lligat (47.554 d’argent fi)
5ª emissió
1317
1318/1320
1320 (a 1321?)
(addició a l’anterior)
1322/3 - 1327
30
A. de Sàrria
Guillem Vicens
-
[page-n-50]
l’objecte d’estudi: la moneda grossa de barcelona
- Any 1318 (amb dubtes): bust del rei amb un únic camp amb
anelles en disposició horitzontal, atribuït a Grau Huchbaldi.
- Última emissió (1322-1327): bust del rei amb vestit i amb
tres flors disposades en horitzontal, atribuït a Guillem Vicens.
Més enllà de l’evidència o no d’aquesta hipòtesi, és veritat que es distingeixen diferents estils que permeten pensar en
una evolució de les emissions, un ordre que segueix també el
CGMC, però sense aportar-ne dates; ara bé, Crusafont considera
que els grossos amb anelles en disposició horitzontal són anteriors a aquells que mostren flors i creu, al contrari del que opinava Gil Farrés, que veia una creu central en el que Crusafont
considera una flor de quatre pètals. Aquest darrer investigador
proposà la següent seqüència:
Tipus I
Tipus II
- Croats amb particions verticals del vestit del rei, farcides
d’anelles (CGMC 2150 a 2153a).
- Croats amb anelles en disposició horitzontal en el vestit del
rei (CGMC 2154 a 2154i).
- Croats amb dues flors laterals de sis pètals i una central de
quatre en el vestit del rei (CGMC 2155 a 2155b), que Gil
Farrés havia considerat de dues flors i creu central, segurament a partir d’una nota de Botet (1908-1911, II: 98, 100).
- Croats amb tres flors de cinc pètals en el vestit del rei
(CGMC 2156 a 2156d).
- Croats amb tres flors de sis pètals en el vestit del rei (CGMC
2157 i 2157a).
Són cinc tipus diferenciats que podrien correspondre’s, a
grans trets, amb les cinc emissions documentades de Jaume
II. Resulta molt complicat determinar, però, a quina emissió
de les cinc correspon cada tipus de croat, de manera que el
més raonable és establir una seqüència cronotipològica per
ordre d’emissió, atenent també a volums de moneda conservada de cadascuna de les grans variants: ara per ara, el depòsit
del carrer de la Llibertat ofereix l’oportunitat de realitzar-ne
una aproximació, encara que fragmentària, per tractar-se
d’una acumulació amb unes característiques especials (entre
elles la selecció de les peces, que la converteix en una mostra esbiaixada). Establim, a partir del nostre ocultament, cinc
grups o tipus (fig. 3.13).
Tipus I
Continuïtat en les representacions del monarca, de Pere II a
Alfons II, quan era mestre de la seca de Barcelona Berenguer
de Finestres, càrrec en el qual es mantenia encara en 1294,
quan començà el primer batiment de Jaume II. La imatge del
rei continua sent idèntica: vestit amb quatre particions ornades d’anelles en nombre desigual, corona oberta amb tres
puntes rematades amb flors de lliri i cabell ondulat acabat en
anelles segons la moda de la garseta. Els caràcters de les llegendes són encara llatins i, en el revers, l’abreviatura en Barchinona continua presentant un signe volat entre A i C amb
la forma BA˜ChʼNONA. Malgrat aquesta semblança amb els
tipus dels regnats anteriors, resulta molt cridaner l’estil maldestre en la representació del rei en aquesta emissió, amb
un cap molt descompensat respecte a la grandària del cos, i
la poca cura en la composició de la llegenda, tant pel que fa
als punxons com a l’espai, cosa que pot indicar una emissió
apressada i voluminosa.
Tipus III
Tipus IV
Tipus V
Figura 3.13. Representació dels cinc tipus de gros descrits per al
regnat de Jaume II (cat. 174, MPV 33933; cat. 226, MPV 33985;
cat. 314, MPV 34073; cat. 435, MPV 34194; cat 768, MPV 34477).
Tipus II
Aparició dels caràcters gòtics en la llegenda. La representació
del rei torna a ser acurada, com en els regnats de Pere II i Alfons
II, amb vestit partit en quatre espais farcits d’anelles. El canvi
més significatiu es troba en la llegenda del revers, on la forma
BA˜ChʼNONA passa a convertir-se en BARChʼNONA. Podríem plantejar que els entalladors segueixen sent els mateixos
de la primera emissió o empren els mateixos models; en el cas
que fora la segona emissió del regnat de Jaume II, es correspondria amb la del mestratge de Pere Escarit i Joan Peixonat.
Tipus III
Canvia la representació del rei. Encara que el vestit continua
gravant-se amb quatre particions verticals, ara cadascuna farcida amb dues anelles, el remat central de la corona porta a cada
banda un punt com a decoració, i el cabell acaba en pals verticals, en nombre de sis a set, en comptes de les tres anelles tradicionals. Les paraules en la llegenda de l’anvers apareixen separades per parelles de creuetes o petites flors de quatre pètals,
31
[page-n-51]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
mentre que al revers ho fan només separant les dues primeres
síl·labes de la paraula Civitas, amb la forma CI:VI. Si acceptem
que es tracta d’una nova emissió, pel dràstic canvi d’encunys,
hauria de correspondre’s amb l’encarregada a Guillem Cullí,
Guillem Vicens i Bernat de Vilardell, en 1317.
Tipus IV
Es produeix un trencament amb la representació tradicional del
monarca. L’alçada del cos es redueix a causa de l’eliminació
de les quatre particions verticals on resta ara un únic espai que
s’adorna amb cinc anelles, de vegades sis, en disposició horitzontal, motiu que ens fa sospitar que el nombre no és rellevant;
la corona i cabell són com en el tipus anterior. Es tracta d’una
emissió de gran volum que, si atenem a la seqüència cronològica de les emissions de Jaume II, hauria de correspondre’s amb
la de Grau Huchbaldi, més l’addició d’A. de Sàrria, de la qual
s’encunyen més de 100.000 marcs d’argent.
Tipus V
El vestit del monarca torna a presentar particions, aquesta vegada tres, en les quals apareix una flor dintre de cadascuna. Els
punts que ornaven les dues bandes del remat de la corona són
ara substituïts per una fletxa a cada banda que apunta cap amunt.
Crusafont distingeix com a tipus diferents aquelles peces que
presenten una decoració de flors amb sis pètals les laterals i quatre la central, cinc pètals les tres o sis pètals les tres (Crusafont,
2009: 382-383); amb tot, ha de tractar-se de variants d’encuny
més que de tipus diferenciats. Si seguim l’ordre cronològic establit, aquesta emissió seria la darrera del regnat de Jaume II,
de vora 60.000 marcs d’argent lligat, de la qual se’n faria càrrec
Guillem Vicenç.
Segons el CGMC, es coneixen 30 variants de croat del
regnat de Jaume II, tots ells unitats, ja que pareix que no hi
va batre divisors. Els primers que recull el catàleg segueixen
l’esquema del seu antecessor, però, com hem dit adés, amb una
factura més tosca en la composició i en el retrat del rei. Presenta
les variacions normals dels croats en el revers, amb el grup de
tres punts situat en el segon quarter (CGMC 2150 = NCCAM
177A = CCB 44 a CCB 46 = LMC 184 = Heiss-Jaime II.1.), o
amb un anell en la mateixa posició (CGMC 2150a = NCCAM
177A.1 = CCB 35 a CCB 43 = LMC 185):
Anv./ + IACOBVS DEI GRACIA REX
Rev./ CIVI - TAS - BA˜Chʼ - NONA
A més a més, Crusafont aplega en aquest catàleg, a més a
més, una variant d’encuny, CGMC 2150b = NCCAM 177B,
com a tipus diferenciat, en la qual BA˜ChʼNONA apareix com
a BA˜CIʼNONA. Segons aquest mateix autor, en aquests moments la talla dels croats se situaria entre les 74/M i les 77/M
o 3,156 g i 3,033 g respectivament. Resulta contradictori que
els pesos de les monedes descrites en el CGMC siguen superiors a la talla indicada en aquell moment, de manera que per
a complir-se aquesta hipòtesi hauria de tractar-se de monedes
fortes o, com ja s’ha insistit, d’un parany interpretatiu. Les
peces atribuïdes a Jaume II en el depòsit del carrer de la Llibertat (849 monedes) presenten una mitjana de pes de 3,0785,
un valor que pot explicar-se pels pesos baixos que s’hi troben
i que influeixen en el càlcul estadístic (fins a un mínim de 2,00
g), però també per com han arribat fins a nosaltres les mone32
des, bastants de les quals mostren problemes de conservació,
retalls i llimadures. Resulta interessant comprovar que no hi
ha hagut una davallada simptomàtica dels pesos, atés que la
mitjana del grup format pels croats d’Alfons II donava un valor de 3,0769 grams, molt pròxim al de Jaume II. Caldria preguntar-se quina és la raó d’aquesta semblança si, com assegura
Crusafont, l’augment de la talla és constant regnat rere regnat
(Crusafont, 1996: 168-170).
La diferència de la següent variant respecte a la primera rau
en els caràcters de les llegendes, llatins en el primer cas i gòtics
en el segon. Quant a la resta, les variacions són les mateixes: en
el revers, tres punts en el segon quarter (CGMC 2151 = NCCAM
177B) o anell en aquella posició (CGMC 2151a = NCCAM
177B.1). A més, en sengles variacions d’encuny del revers, els
anells del vestit poden aparéixer en nombre 5/2, 6/2, 6/3 o 6-7/3:
Anv./ + IACOBUS DEI GRACIA REX
Rev./ CIUI - TAS:B - ARChʼ – NONA
És similar una variant d’encuny en què el bust del rei és
ample i ocupa, gairebé, la meitat inferior del camp central de
l’anvers de la moneda (per a la variant amb els tres punts del
revers en el segon quarter, CGMC 2152 = CCB 63 = LMC
186; per a la variant en què en el segon quarter del revers
apareix una anella, CGMC 2152a = CCB 49 = LMC 187).
Dins d’aquest tipus de representació, el CGMC assenyala
l’existència d’una alteració o error en què en la llegenda apareix, en l’anvers, la forma DE en lloc de DEI (CGMC 2152b
= NCCAM 177B.2).
Tot seguit, es classifiquen les variants amb quatre particions
en el vestit del monarca, carregades amb parelles d’anelletes,
mentre que el seu cabell es representa acabat en barres verticals
en comptes d’anelles, com era habitual fins llavors (per als tres
punts del revers en el segon quarter, CGMC 2153 = NCCAM
177C = CCB 68 i CCB 71; per al tipus contrari, amb anella en
el segon quarter, CGMC 2153a = NCCAM 177C.1 = CCB 69 i
CCB 70). Hi apareix ara una separació entre les paraules de la
llegenda de l’anvers, una interpunció composta per parelles en
vertical de creuetes o flors menudes de quatre pètals; la epigrafia
continua sent gòtica:
Anv./ + : IACOBUS : DEI : GRACIA : REX
Rev./ CI:UI - TASB - ARChʼ - NONA
El tipus en què el bust del monarca perd les quatre particions verticals per un camp únic farcit d’anelles (CGMC
2154 i variants) pareix que és el que més varietat d’encunys
presenta, potser pel seu elevat volum d’emissió, a jutjar per
la quantitat de peces d’aquest estil que ens han arribat: en el
depòsit del carrer de la Llibertat, el 42,64% del nombre total
de monedes de Jaume II o, de manera equivalent, 362 de 849
peces, són d’aquesta tipologia. Encara que el CGMC agrupa
totes les variants sota un mateix número de catàleg, podem
distingir-ne dues grans categories. La primera, amb epigrafia
llatina en les llegendes (per a les peces amb tres punts en el
segon quarter del revers, CGMC 2154e = NCCAM 178.5 =
CCB 93 a CCB 100 = LMC 191; per al tipus amb anella en
el segon quarter del revers, CGMC 2154f = NCCAM 178.6 =
CCB 88 a CCB 92 = LMC 192; de totes maneres, la descripció
en el CGMC resulta un poc confusa):
Anv./ + IACOBVS DEI GRACIA REX
Rev./ CI:VI - TASB - ARChʼ - NONA
[page-n-52]
l’objecte d’estudi: la moneda grossa de barcelona
La separació de les síl·labes CI:VI en el revers es fa, aquesta
vegada, amb una parella vertical d’anelletes, en lloc de les creus
del tipus anterior. Presenta una variant amb separació de creuetes o petites flors de quatre pètals en el revers (CGMC 2154g =
NCCAM 178.7) i, a banda d’això, Botet indica una altra variant
d’encuny sense cap mena de separació en el revers (LMC 189).
En la segona categoria, en canvi, la llegenda es troba gravada amb caràcters gòtics, amb interpunció, en el revers, d’anelletes (per a les peces amb tres punts en el segon quarter del
revers, CGMC 2154 = NCCAM 178 = CCB 78 a CCB 84; per al
tipus amb anella en el segon quarter del revers, CGMC 2154a =
NCCAM 178.2 = CCB 73 a CCB 77):
Anv./ + IACOBUS DEI GRACIA REX
Rev./ CI:UI - TASB - ARChʼ - NONA
Existeix, ultra tot això, una variant amb separació de creus o
floretes de quatre pètals (CGMC 2154b = NCCAM 178.1 = CCB
84), i una altra addicional que no carrega cap tipus de separació
com a interpunció, sempre en el revers (per a les peces amb tres
punts en el segon quarter del revers, CGMC 2154h; per al tipus
amb anella en el segon quarter del revers, CGMC 2154i):
Anv./ + IACOBUS DEI GRACIA REX
Rev./ CIUI - TASB - ARChʼ- NONA
Dins de tot aquest gran grup es pot distingir una variant
d’encuny important on s’han barrejat els caràcters, atés que apareixen en l’anvers els llatins i en el revers els gòtics (per a les peces amb tres punts en el segon quarter del revers, CGMC 2154c
= NCCAM 178.3; per al tipus amb anella en el segon quarter del
revers, CGMC 2154d = NCCAM 178.4), com a conseqüència
d’haver emprat encunys de dos jocs pila-trossell distints:
Anv./ + IACOBVS DEI GRACIA REX
Rev./ CI:UI - TASB - ARChʼ- NONA
Els pesos en tota aquesta agrupació oscil·len entre els 2,84
g, el més feble, i els 3,20 g el més fort, un pes aquest darrer per
damunt dels 3,156 grams que haurien de tindre les monedes de
Jaume II, com a màxim, en aquest moment, si la talla haguera
anat augmentat fins a 74/M. Si no ho feu i el pes es va mantindre
en 3,24 g de mitjana, veiem que els valors situats per davall podrien atribuir-se, sense massa problemes, a l’estat de conservació o als retalls i llimadures (per a un repàs d’alguns dels pesos
coneguts per als croats de Jaume II, vegeu les taules 3.5 i 3.6).
En relació amb l’últim dels grans tipus d’aquest regnat, el
CGMC contempla una distinció atenent a la quantitat de pètals
que porten les flors del vestit del rei, dividit en tres particions
amb flors de cinc pètals en disposició 5/5/5 (CGMC 2156 =
CCB 107 per a les peces amb tres punts en el segon quarter
del revers amb separació de floretes en CI:VI, i CGMC 2156c
= CCB 114 sense separació; Crusafont i Badia recullen un tipus en què CI:VI presenta separació de tres creuetes: CGMC
2156b = CCB 113. Tipus CGMC 2156a = CCB 105 per a les
peces amb anella en el segon quarter de revers, amb separació
de floretes, i CGMC 2156d = CCB 116 per a les peces sense
cap mena de separació), de sis i quatre pètals en disposició
6/4/6 (per a les monedes amb tres punts al segon quarter del
revers, CGMC 2155 = NCCAM 179 = CCB 119 a CCB 121;
per al tipus amb anella en el segon quarter del revers, CGMC
2155a = NCCAM 179.2 = CCB 122; existeix una variant, que
Crusafont anomena CGMC 2155b = NCCAM 179.1, en què no
apareix separació en el revers), o de sis pètals en disposició
Taula 3.5. Pesos recollits en el CGMC per als croats de Jaume II.
Tipus
Pes
Tipus
Pes
CGMC 2150
CGMC 2150a
CGMC 2150b
CGMC 2151
CGMC 2151a
CGMC 2152
CGMC 2152a
CGMC 2152b
CGMC 2153
CGMC 2153a
CGMC 2154
CGMC 2154a
CGMC 2154b
CGMC 2154c
CGMC 2154d
3,25 (LMC 3,19)
3,17
3,12
3,10
3,10
3,10
3,15
2,99
3,15
3,10
2,93
3,10
3,10
3,00
3,10
CGMC 2154e
CGMC 2154f
CGMC 2154g
CGMC 2154h
CGMC 2154i
CGMC 2155
CGMC 2155a
CGMC 2155b
CGMC 2156
CGMC 2156a
CGMC 2156b
CGMC 2156c
CGMC 2156d
CGMC 2157
CGMC 2157a
3,20
3,10
3,10
2,84
3,04
2,95
3,19
2,65
3,20
3,14
3,00
3,01
3,12
3,23
2,79
Taula 3.6. Altres pesos publicats per als grossos de Jaume II.
Tipus
Pes
Tipus
Pes
LMC 184
LMC 188
LMC 75
LMC 76
LMC 77
LMC 80
LMC 82
LMC 83
3,19
3,19
2,93
3,10
3,00
3,10
3,20
2,97
3,19
CCB 85
3,05
CCB 90
3,15
CCB 93
3,15
CCB 95
3,12
CCB 97
3,12
CCB 99
CCB 100 3,20
CCB 101 3,19
(=LMC 188)
Tipus
Pes
CCB 105
CCB 107
CCB 108
CCB 109
CCB 113
CCB 114
CCB 116
3,14
3,20
3,05
2,93
3,00
3,01
3,12
6/6/6 (CGMC 2157 per als tres punts en el segon quarter del
revers, i CGMC 2157a per a l’anella en la mateixa posició).
Botet agrupà totes aquestes variants en un únic epígraf que
descrigué de la manera següent: «El vestit del rey sense partir, però ab indicació de mànegues, ornat ab tres estrelles de
cinc o més raigs, una al pit y una a cada mànega» (LMC 193).
Per la seua banda, Badia identificava variants d’encuny en les
quals «el centre de la creueta del pit és buit» (CCB 124 a 126)
(Botet, 1908-1911, II: 97; Badia, 1969: 62). La llegenda és
comuna als tres grups, amb separació de CI:VI, en el revers,
mitjançant dues creuetes o flors de poca grandària, de quatre
pètals:
Anv./ +IACOBVS DEI GRACIA REX
Rev./ CI:VI - TASB - ARChʼ - NONA
Botet ja advertia de la dificultat d’assignar una emissió o una
altra a cada tipus monetari, de manera que seguí un ordre estilístic per a establir la cronologia de les encunyacions: d’entrada, les
monedes amb un estil del monarca més pròxim al d’Alfons II, i en
darrer terme aquelles que enllaçaven amb l’estil del regnat d’Alfons III; entre tots dos grups ordenà els canvis seguint una evolució
del vestit (Botet, 1908-1911, II: 100). És òbvia la dificultat que hi
ha a l’hora de decidir una cronotipologia per a les emissions conegudes per la documentació; malgrat tot, s’hi han produït algunes
33
[page-n-53]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 3.7. Proposta cronotipològica per a les emissions de Jaume II,
segons M. C. Bouzas.
Taula 3.8. Proposta cronotipològica per a les emissions de croats
de Jaume II.
Tipus CGMC
Emissió
Mestres de la seca
Estil
CGMC 2150
CGMC 2150a
CGMC 2151
CGMC 2151a
CGMC 2152
CGMC 2152a
CGMC 2153
CGMC 2153a
1296
Jaume de la Bromsta i Jaume
de Finestres
Pere Scarit i Joan Peixoat [sic]
(dubtós)
1316
G. Culli, G. Vicents [sic],
B. Villardell
CGMC 2154
CGMC 2154a
CGMC 2154b
CGMC 2154c
CGMC 2154d
CGMC 2154e
CGMC 2154f
CGMC 2154g
CGMC 2154h
1318-1319
Grau Huchbaldi
CGMC 2155
CGMC 2155a
CGMC 2156
CGMC 2156a
CGMC 2156b
CGMC 2156c
CGMC 2156d
CGMC 2157
CGMC 2157a
1318-1319
1309-1311
1309-1311
Tipus CGMC
I Ia Continuïtat amb el CGMC 2150
regnat d’Alfons II:
quatre particions amb
anelles al vestit
CGMC 2150a
CGMC 2150b
Ib
CGMC 2151
CGMC 2151a
CGMC 2152
CGMC 2152a
CGMC 2152b
II
Guillen Vicents [sic]
aproximacions, com l’efectuada per M. C. Bouzas en 2011 (taula
3.7), dins del seu Treball de Final de Màster en Conservació i Restauració de Béns Culturals de la Universitat Politècnica de València
que, tanmateix, presenta en general prou inexactituds en el seu contingut i confon, per exemple, oficials amb mestres de seca, com els
anomenats en 1296 (Bouzas, 2011: 155).
Com ja va fer el CGMC (ordenant per grups de jocs d’encunys), la nostra proposta per a aquest treball pren la idea de
Botet de tractar d’ajustar l’evolució dels estils en el disseny de
Jaume II a les diferents encunyacions de grossos de què tenim
notícies documentals. Per a plantejar aquesta hipòtesi cronotipològica s’han establit quatre estils de disseny que apleguen les
cinc emissions a la seca de Barcelona que hem pogut rastrejar
gràcies a la documentació i a la bibliografia (taula 3.8).
Resulta molt complicat distingir, en l’estil I, quins tipus
pertanyen a l’emissió de Berenguer de Finestres i quins a la de
Pere Escarit i Joan Peixonat; amb tot i amb això, llancem la hipòtesi que el grup CGMC 2150 (estil Ia), amb la llegenda amb
caràcters llatins, puga pertànyer al període en què Berenguer
de Finestres actuà com a mestre de la seca de Barcelona, per
la continuïtat en tots els aspectes amb les monedes d’Alfons
II, malgrat l’estil maldestre que presenten aquestes peces que,
com hem dit abans, podria respondre a una emissió de gran
volum realitzada amb bastant pressa. Els grups CGMC 2151
i CGMC 2152 (estil Ib), que canvien la epigrafia llatina pels
caràcters gòtics, podrien pertànyer a l’emissió encarregada a
Pere Escarit i Joan Peixonat.
34
Descripció
III
IV
Quatre particions amb parella
d’anelles al vestit
CGMC 2153
Anelles en
horitzontal en el
vestit
CGMC 2154
CGMC 2153a
CGMC 2154a
CGMC 2154b
CGMC 2154c
CGMC 2154d
CGMC 2154e
CGMC 2154f
CGMC 2154g
CGMC 2154h
CGMC 2154i
Particions del vestit CGMC 2155
amb flors; continuïtat en el regant
d’Alfons III
CGMC 2155a
CGMC 2155b
CGMC 2156
CGMC 2156a
CGMC 2156b
CGMC 2156c
CGMC 2156d
CGMC 2157
CGMC 2157a
Mestres de la
moneda
Berenguer de
Finestres (1294)
Pere Escarit, Joan
Peixonat (13091311)
Guillem Cullí, Guillem Vicenç, Bernat
de Vilardell (1317)
Grau Huchbaldi
(1318/1320), Bernat
de Sàrria (1320)
Guillem Vicenç
(1322/1323-1327).
El canvi en l’ornamentació de les particions del vestit del
monarca l’hem anomenat estil II, i l’hem adjudicat a l’emissió
duta a terme per Guillem Cullí, Guillem Vicenç i Bernat de
Vilardell, amb una quantitat de 6.000 marcs d’argent. És una
emissió amb poca matèria primera autoritzada, per la qual cosa
el nombre de monedes hauria de ser baix: si ens fixem en el
depòsit del carrer de la Llibertat, les peces atribuïdes a l’estil
II representen el 4,83% del total dels croats de Jaume II (41
grossos de 849), fet que encaixa amb la nostra hipòtesi.
[page-n-54]
l’objecte d’estudi: la moneda grossa de barcelona
L’estil III sembla el més clar: es tracta del tipus amb major quantitat de peces conegudes, cosa que té a veure amb el
gran volum d’emissió de 1318/1320, calculat en 100.000 marcs
d’argent (més addició posterior), encarregat a Grau Huchbaldi i
continuat per Arnau de Sàrria. En el depòsit del carrer de la Llibertat, utilitzat ací com a mostra estadística de les encunyacions
de la seca de Barcelona, els grossos d’aquest grup representen
el 42,64% del volum total de peces de Jaume II.
Quant a l’estil IV, lliga amb els croats que s’emetran a nom
d’Alfons III, en estil i tipus de llegenda. És l’emissió de Guillem
Vicenç, realitzada entre 1322 i 1327, amb gran varietat d’encunys diferents; resulta senzilla d’explicar la continuïtat en la
forma externa dels grossos d’argent, atés que Vicenç mantindria
el càrrec de mestre de la seca de Barcelona fins a la seua mort en
1332, sota el regnat d’Alfons III.
3.3.4. el croat en temps d’alfons iii
En morir Jaume II, el 2 de novembre de 1327, el seu fill Alfons va ser coronat rei (fig. 3.14). D’aquest només en coneixem
emissions sardes i catalanes; a València seguien encara corrent
els reials encunyats per Jaume I, mentre que, en general, en tots
els seus territoris encara circulaven morabatins, entre ells els
alfonsins, masmudines, alguns diners de Jaume I, dobles, florins
italians, monedes d’argent com els tornesos i els melgoresos,
i billons tornesos, entre els quals trobem els tornesos negres
(Botet, 1908-1911, II: 93-94). La moneda d’or devia ser molt
residual ja i es trobaria prou restringida a certs pagaments i, sobretot, a les escripturacions com a moneda de compte, mentre
que altres peces estarien circumscrites als circuits comercials o
serien emprades, també, com a moneda de compte.
La majoria de les ordres d’encunyació conservades d’Alfons III fan referència al batiment de pugeses o quarts de diner de coure a Balaguer, Urgell, vila i vall d’Àger, Agramunt
i Lleida (Botet, 1908-1911, II: 104; Sanahuja, 2013: 220-224);
no som coneixedors, ara per ara, de cap ordre d’encunyació
de grossos d’argent, però sí d’una concessió reial amb què el
rei confirmava, en 1327, a Guillem Vicenç, de bell nou, com a
mestre de la moneda a la seca de Barcelona, de manera que li
reconeixia així el càrrec que Jaume II li havia atorgat de manera vitalícia en 1324 (ACA, reg. 505, f. 145; Botet, 1908-1911,
II: 105). Aquesta confirmació ens fa pensar que l’activitat de la
seca de Barcelona es va reprendre aquell mateix any o que, fins
i tot, no hauria arribat a aturar-se entre la mort de Jaume II i la
coronació d’Alfons III, més que de manera puntual per a efectuar-hi els canvis necessaris.
És possible que es trobara una encunyació en curs quan, el
dia 5 de maig de l’any 1330, el rei manà que cap mestre de la
casa de la moneda Barcelona poguera rebre cap mena d’interés
o benefici per lliurar els grossos d’argent, ni els mercaders pel
canvi de la moneda, per tal com l’equivalència dels croats havia quedat establida en dotze diners de tern, fet que ens indica
que podrien estar practicant-se certes conductes fraudulentes
per part dels oficials i canviadors (ACA, reg. 481, f. 182; Salat,
1818, II: 29-30, doc. XXV, Botet, 1908-1911, II: 105).
En 1329, una crida reial feia pública l’obligació d’acceptar
els menuts de tern (Bruniquer, 1913-1916, IV: 130). Segons
Crusafont, aquesta situació fou causada per la gran acceptació
que els croats hi havien tingut, tenint present que en un determinat moment havien aplegat a perjudicar els diners menuts,
Figura 3.14. Imatge idealitzada del rei Alfons III, Felipe Ariosto
(còpia). 1634. Museo del Prado, inv. P005889.
que en certa mesura, eren menyspreats pels grossos d’argent,
l’alt contingut en metall preciós dels quals els feia molt més valuosos que les xicotetes monedes de billó, i molt més sensibles
a l’atresorament; l’explicació, ara bé, resulta parcial. A desgrat
que la proporció teòrica entre el diner de billó i el gros d’argent
era correcta, la pèrdua de metall preciós en els diners ternals
afectava la relació real entre ambdues monedes. En paraules de
M. Crusafont: «En iniciar-se l’emissió dels croats caigué, per
un moment, l’estima del diner de tern, produint-se fins i tot un
rebuig. Aquesta actitud, justificada potser per la major utilitat
del croat com a moneda amb possibilitats de cotitzar-se en el
mercat internacional, perjudicava injustament el diner de tern,
ben proporcionat en contingut de plata amb el croat. Els consellers hagueren de protegir el diner de tern» (Crusafont, 1989:
152). La suposada «cotització en el mercat internacional»,
però, no hauria d’afectar a l’acceptació dels diners menuts, pel
fet que els grossos d’argent no només es fan servir per al co35
[page-n-55]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
merç, sinó que, ja en el regnat d’Alfons III, plenament integrats
en el circulant des de feia anys, el croat s’havia convertit en
una moneda d’ús quotidià entre totes les classes socials (cal
fer esment específic al fet de parlar de «cotització» i de «mercat internacional», que suposa introduir termes presentistes
de l’economia actual, que no encaixen en el discurs econòmic
baixmedieval). Els menuts de billó duien ja molts anys corrent
i, per tant, es trobaven molt desgastats, així que es preferien els
grossos nous per a efectuar pagaments, perquè si es feien amb
moneda menuda es necessitava una major quantitat de peces
(de manera estricta, malgrat el for reial, una dotzena de menuts
ja no valien el mateix que un croat). Tot i així, l’explicació més
senzilla té a veure amb la llei de Gresham, més enllà del valor
intrínsec de la moneda: els usuaris prefereixen desfer-se de la
moneda dolenta i abassegar-ne bona, el qual, en aquest cas, implica desprendre’s dels diners més desgastats i quedar-se amb
els croats, amb major contingut de plata. Davant del rebuig general a la moneda dolenta és lògic que el rei haguera de fer
crides públiques per a la seua acceptació.
Només uns mesos després de l’ordre d’acceptar els menuts,
els consellers de la ciutat de Barcelona li van escriure al rei per
a comunicar-li «que havían vista moneda Barcelonesa falça»,
falsificada «y que la havían mesa, y portada de Italia, y diu que
la moneda no valia sino 34 [/M] 10 ½ y si fos bona havía de
valer 72 [/M] y la moneda era sots forma de Barcelonesos de
argent», un indici que, a causa de l’excel·lent acceptació dels
grossos d’argent, seguia pagant la pena el fet de falsificar-los i
fer-los córrer, amb el perill que allò suposava. Tant és així que
després els mateixos consellers escrigueren als jurats de València i Mallorca, al rei de Mallorca, al vescomte de Cabrera i als
cònsols de Perpinyà per a advertir-los-en, així com perquè feren
les diligències necessàries per a perseguir-ne els culpables, una
prova més del zel barcelonés per a mantindre una bona moneda
que insisteixen que si és bona ha de ser de 72/M (Bruniquer,
1913-1916, IV: 130).
L’any 1330, Alfons III demanà als oficials i al mestre de la
seca de Barcelona, que es trobaven encunyant, que admeteren a
Berenguer d’Alou (ACA, reg. 483, f. 226; Botet, 1908-1911, II:
105), del qual no tenim més notícies. Pel mes de juny del mateix any, el monarca concedí guiatge a tots aquells que portaren
argent o billó a la seca de Barcelona, un fet que es repeteix cada
vegada que la seca està en funcionament, per a assegurar-se
l’abastiment de matèria primera i que l’encunyació no s’aturara
(ACA, reg. 481, f. 203; Botet, 1908-1911, II: 106). En 1331, un
any després, té lloc la sentència amb què Alfons III disposava
que Guillermona, filla de Jaume Vidal, tallador de la moneda,
a qui Jaume II havia concedit el càrrec en perpetuïtat per a ell
i els seus successors, amb el privilegi de rebre tres diners per
marc d’argent batut, rebera un dret de tres diners per marc de
moneda menuda batuda i dos per marc de grossa, a canvi de
proveir els moneders de piles i trossells (ACA, reg. 484, f. 35v;
Botet, 1908-1911, II: 106, Lluis, 1970: 97), una altra prova que
l’activitat a la seca encara no havia acabat.
El 3 de novembre de l’any 1332 moria Guillem Vicenç,
mestre de la moneda de la seca de Barcelona, quan l’emissió
de la qual s’encarregava encara no havia finalitzat. Per a evitar
aturar-la, el rei nomenà com a nou mestre de la seca al seu fill
Pere Vicenç, qui exercí el càrrec fins a l’any 1336; d’aquesta
activitat conservem el seu llibre de comptes, en què Vicenç fill
36
anotà un encàrrec d’encunyació, començat encara en vida de
son pare, de diners menuts i grossos retuts a partir de 44.250
marcs, 1 unça, 22 diners i 4 grans de metall lligat, quantitat de
la qual 35.000 marcs foren d’argent fi i 9.250 marcs, 1 unça,
22 diners i 4 grans de coure per a la lliga (Botet, 1908-1911,
III: 290-310). Quan Alfons III morí l’any 1336, aquesta emissió
encara no havia arribat a la seua fi, encara que semblava haver
durat tot el seu regnat, amb les intermitències normals de la fabricació monetària baixmedieval.
El disseny consisteix en el bust del rei, en representació
tradicional, coronat i mirant a l’esquerra, portant amb una
corona oberta amb tres remats en flor de lliri, el central flanquejat per dues fletxes que apunten, generalment, cap amunt.
El cabell és ondulat, acabat en barres verticals, i el vestit
apareix partit en tres camps, amb una flor de cinc a sis pètals
en cadascun d’ells. El CGMC aporta un únic gran grup, amb
diverses variants d’encuny, a les quals adjudica diferents tipus bibliogràfics. Distingim dues subdivisions sobre aquesta
base: en primer lloc, les tipologies amb les llegendes bastides
amb epigrafia llatina (en les monedes en què les flors del vestit del monarca són de cinc pètals: tipus CGMC 2184 = NCCAM 191 = CCB 127, per als tipus que porten els tres punts
del revers en el segon quarter; per als tipus en els quals en
aquest quarter apareix una anella, CGMC 2184a = NCCAM
191.2 = CCB 128 a CCB 133; en les monedes en què les flors
són de sis pètals, tipus CGMC 2184b = NCCAM 191.3 = CCB
157 a CCB 164 quan els tres punts de revers apareixen en el
segon quarter, i CGMC 2184c = NCCAM 191.5 = CCB 144 a
CCB 156 quan ho fa una anella):
Anv./ +ALFONSVS DEI GRACIA REX
Rev./ CIVI - TASB - ARChʼ- NONA
Existeixen dues agrupacions d’encunys dins d’aquesta subdivisió: aquella en què les flors del vestit del monarca s’han dissenyat amb cinc pètals i aquella en què les flors apareixen amb
sis pètals. El CGMC aplega, a més a més, una variant d’encuny
en la qual, en el revers, apareix interpunció en CIVI formada per
una parella de flors (només se’n coneix un tipus amb aquestes
característiques, CGMC 2184d = NCCAM 191.4 = CCB 165).
En la segona subdivisió, els caràcters de les llegendes són
gòtics, encara que conserven la mateixa estructura que en el
grup anterior (CGMC 2184f = NCCAM 191.7 = CCB 196 a CCB
198 = LMC 205, per al tipus amb els tres punts del revers en el
segon quarter, i CGMC 2184g = NCCAM 191.8 = CCB 199, per
al tipus amb anella en la mateixa posició):
Anv./ +ALFONSUS DEI GRACIA REX
Rev./ CIUI - TASB - ARChʼ - NONA
Existeix una variant en què es combinen les característiques
del primer i del segon grup, és a dir, una llegenda en l’anvers
amb caràcters llatins i en el revers amb caràcters gòtics (CGMC
2184e = NCCAM 191.6), novament fruit d’emprar un joc pilatrossell diferent:
Anv./ +ALFONSVS DEI GRACIA REX
Rev./ CIUI - TASB - ARChʼ - NONA
En definitiva, existeixen errors d’encuny més cridaners
que significatius, que el CGMC classifica com a tipus propis,
però que no deixen de ser errors de gravació sobrevinguts
en el moment de compondre les llegendes (CGMC 2184j i
CGMC 2184i).
[page-n-56]
l’objecte d’estudi: la moneda grossa de barcelona
La distribució de pesos que ofereix el CGMC per a les
monedes grosses barceloneses d’Alfons III (taula 3.9) no es
correspon massa amb el suposat increment de la talla, segons
Crusafont, a 78/M durant aquest regnat (Crusafont, 1996:
81). Cada moneda hauria de comptar amb un pes al voltant
dels 2,99 g; no obstant això, els pesos arreplegats en la taula
3.9 superen aquesta xifra (fins a 0,21 g de diferència), llevat d’una peça classificada amb el tipus bibliogràfic CGMC
2184j, de 2,67 g, que no es troba il·lustrada en el CGMC i
de la qual ignorem el seu estat de conservació. De la mateixa
opinió és X. Sanahuja, en indicar que «Crusafont ha constatat
un trànsit de la talla real de 74 croats per marc, en temps de
Pere el Gran (1285), fins a la de 78 croats per marc en temps
d’Alfons el Benigne (1327-1336)» (Sanahuja, 2013: 202).
Per a aquest investigador hi ha una diferència entre els conceptes de talla teòrica i talla real: mentre que la talla teòrica
«era l’establerta en els documents de creació i legalització
de les emissions monetàries», la talla real «és la talla mitjana aplicada en el moment de fabricar les monedes». Aquesta
diferència de conceptes seria possible perquè, «per norma
general, en moments de necessitat financera per part de l’autoritat emissora, o en moments d’acceptació excepcional de
les espècies monetàries, la talla real tendia a allunyar-se de
l’oficial, òbviament sempre a l’alça» (Sanahuja, 2013: 135).
Nosaltres no hi estem d’acord: que el rei eleve el que X.
Sanahuja denomina «la talla real» de la moneda d’argent val a
dir que s’està obtenint major rendibilitat pel metall preciós que
entra a la seca; el mateix ocorre si ho fa la seca o el municipi
barceloní, tant se val. Si d’un marc de Barcelona han d’eixir 72
peces, i n’ixen 74, 76 o 78, significa que el metall rendeix més i
que, consegüentment, les monedes s’han fabricat afeblides: no
només s’ha retallat en pes, perquè un marc rendisca per damunt
d’allò que s’estipula en els documents, sinó que tenint present
que els marcs estan compostos per argent i lliga, cada moneda
tindrà una mica menys de metall del que li pertoca; ara bé, la
llei seguirà sent la mateixa, argent d’onze diners i mig. Sembla
que aquests dos investigadors es fixen en el manteniment
del fi sobre el pes. Si açò fora així, val a dir que es perdria
la base de funcionament del gros d’argent de Barcelona: la
seua equivalència en argent amb la moneda menuda. Dotze
menuts de tern tenen el mateix argent que un croat, almenys
en la teoria (perquè no es té en compte, en dictar l’aforament,
Taula 3.9. Pesos publicats per als grossos de Barcelona d’Alfons III.
Tipus
Pes
Tipus
Pes
Tipus
Pes
CGMC 2184
CGMC 2184a
CGMC 2184b
CGMC 2184c
CGMC 2184d
CGMC 2184e
CGMC 2184f
CGMC 2184g
CGMC 2184h
CGMC 2184i
CGMC 2184j
3,09
3,11
3,21
3,20
3,02
3,20
3,20
3,20
3,20
3,10
2,67
LMC 203
LMC 204
LMC 205
CCB 129
CCB 140
CCB 142
CCB 144
CCB 148
CCB 153
CCB 156
CCB 160
3,21
3,20
3,22
3,09
3,11
3,21
3,20
3,02
2,65
2,95
2,71
CCB 161
CCB 262
CCB 165
CCB 166
CCB 168
CCB 175
CCB 177
CCB 183
CCB 191
CCB 194
CCB 200
3,00
3,04
2,83
3,05
2,77
2,78
3,22
3,08
3,05
3,21
3,10
el desgast que ja patien aquestes xicotetes peces): així doncs,
retallar en pes els grossos, o pujar la talla, que és el mateix,
comporta provocar una descompensació perillosa.
No podem pensar en un frau pitjor: el rei, la seca o el consell
de Barcelona sostrauen matèria primera, ja siga per a rendibilitzar
per damunt del màxim el metall preciós del qual es disposa, ja siga
per obtindre guanys fraudulents. Afeblir la moneda pot suposar
la pèrdua de confiança per part dels usuaris, concepte clau per a
l’acceptació o no d’una moneda, segons Seaford (2004: 136) i,
per tant, el rebuig d’aquesta. ¿Es tracta, aleshores, de mecanismes
de compensació del contingut dels croats respecte als cada volta
més desgastats diners de tern? Si és així, no apareix en cap
document conegut, ni tampoc els autors que han tractat la moneda
grossa catalana ho han assenyalat. La situació no esclataria fins
al regnat de Pere III, quan els usuaris retallen i llimen al màxim
les monedes d’argent, senzillament pel fet que contenen major
quantitat de metall preciós que els diners ternals amb els quals es
marca l’equivalència teòrica, de manera que es fa caure, ara sí, la
confiança en el croat per part dels rebedors, que no volen acceptar
moneda manipulada; aquesta pèrdua de confiança es produeix
quan la descompensació és ja insuportable, perquè l’equivalència
real amb el gros de plata seria ja de quinze o més menuts de tern.
Com que el gros continuava aforat a 12 d., els rebedors estaven
obligats a acceptar les peces en qualsevol estat i a aquest valor,
una situació que començaria a regular Pere III. Així mateix, en cas
que hi haguera hagut un increment de la talla, la descompensació
hauria implicat el seu rebuig molt abans. Fins i tot, la contraposició
de les postures polítiques adherides al manteniment de l’aforament
i les favorables a revisar l’equivalència per a pal·liar els greus
desajustos econòmics duria, un segle després, i entre altres causes,
a una guerra civil al Principat.
La mitjana de pesos dels croats d’Alfons III que conté el
depòsit del carrer de la Llibertat es troba en 3,0845 g, un poc
per damunt de les mitjanes indicades per als regnats d’Alfons
II i Jaume II, i també per damunt del pes aproximatiu de 2,99
g per a una talla teòrica de 78/M. La moneda més forta representada en aquest conjunt arriba als 3,37 g de pes, molt, inclús, per a les oscil·lacions de pesos dins del procés de fabricació monetària. També, si ens fixem en els pesos publicats
per Botet aplegats en la taula 3.9, oscil·len entre els 3,20 g i
els 3,22 g, els quals, si comptem desgast, s’acosten molt més
a la talla de 72/M que no a una de 78/M. El mateix succeeix
amb els pesos oferits per Badia, amb diferències molt marcades que no poden atribuir-se a la talla, sinó a altres factors de
producció de la seca: hi ha una diferència entre peces baixes
de pes, que no febles de fabricació, de 2,65 g, a peces dins del
rang amb pèrdua de 72/M, amb 3,22 g, de 0,87 g. És un rang
molt ampli en el qual no existeix una estabilització clara al
voltant dels 2,99 g de la suposada talla 78/M.
El baix pes de moltes monedes d’Alfons III s’ha de relacionar amb el tosquirament o manipulació d’aquestes per part
dels usuaris (el que en documentació i alguns treballs apareix
com a toriscar o toriscament), i també amb el desgast amb
el qual han aplegat fins a nosaltres. Com hem dit adés, en el
regnat d’Alfons III els croats contenen ja més fi que dotze dels
molt gastats menuts de tern. Els usuaris, atés que en la pràctica
se’ls canvia un gros per un sou de diners menuts, malgrat haver-hi una diferència cada vegada més notable en la quantitat
d’argent que contenen ambdós, compensen la pèrdua a què es
37
[page-n-57]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
veuen sotmesos retallant els croats; una pràctica molt perseguida, perquè furtar plata a l’autoritat emissora ja que, quan
la moneda completa el cercle de circulació (lliurament - ús pagament d’impostos - retorn al rei), aquella no pot recuperar
la quantitat completa de metall preciós.
La talla o pes del gros de Barcelona considerem que segueix
en 72/M, però amb una equivalència cada vegada més desigual
amb els barcelonesos de billó. Les oscil·lacions en el pes de les
monedes ja no té només a veure amb el grau d’oscil·lació de la
seca en el procés de fabricació, o amb el coeficient de desgast
de les peces que ens han arribat: cada volta s’ha de relacionar
més amb els continus retalls i les llimadures que pateixen els
grossos d’argent. Podríem parlar, llavors, d’un pes pròxim de
les monedes circulants a una talla màxima de 78/M; la talla que
X. Sanahuja anomena «oficial» és, en tot moment, la real, perquè és la xifra amb la qual la seca de Barcelona no deixa mai de
fabricar les monedes d’argent. En tot cas, acaben corrent molt
prompte després de ser posades en circulació, a pesos propers
als coeficients de 76/M – 78/M a causa de les manipulacions,
amb oscil·lacions de pes de vegades bastant greus.
3.3.5. el croat durant el regnat de pere iii
El regnat de Pere III (fig. 3.15) es va iniciar l’any 1336 després
de la mort de son pare Alfons III. El seu mandat està marcat
per la llarga guerra contra Castella, que l’ocupà, amb períodes
d’intermitència, entre els anys 1356 i 1372, i li causà molts
entrebancs econòmics a causa de les grans despeses que va
representar per als regnes afectats, directament o indirectament,
l’acció bèl·lica. També, durant el seu regnat, va arribar a
la Corona d’Aragó l’anomenada pesta negra, en 1348, que
representà un episodi de gran mortaldat que es reproduiria en
anys successius, i que s’afegia a la crisi que, tradicionalment,
s’ha fet començar l’any 1333, conegut com «lo mal any primer»,
encara sota el regnat d’Alfons III.
Pere III va encunyar moneda en tots els territoris de la
Corona d’Aragó: Aragó, comtat de Barcelona, València (per
primera vegada la seca valenciana batia moneda des de temps
de Jaume I), Sardenya i Mallorca (definitivament integrada
en la Corona d’Aragó), a més de fer-ho en la guanyada seca
de Perpinyà, on també manà batre florins d’or d’Aragó.
Paral·lelament, encunyà constants falsificacions de moneda
estrangera, sobretot castellana.
Sembla que, en morir Alfons III, l’activitat de la seca de Barcelona encara no havia finalitzat, però el nou rei decidí substituir
com a mestre a Pere Vicenç per Pere Tripon, càrrec que ocupava
ja el 15 de setembre de 1336 (ACA, reg. 859, f. 244; Botet,
1908-1911, II: 117, Pellicer, 1973-1974: 445). Només dos anys
després, aquest nomenament seria acompanyat pel de Pere Llop
com a assajador de la seca de Barcelona (ACA, reg. 863, f. 237;
Botet, 1908-1911, II: 117, Pellicer, 1973-1974: 445), senyal que
l’activitat hi continuava. Abans de finalitzar l’any 1339 el rei
confirmà als moneders de la seca de Barcelona tots aquells privilegis que els havien concedit els seus antecessors, de manera
que la producció no s’hi havia detingut (ACA, reg. 867, f. 229;
Botet, 1908-1911, II: 118).
El for dels grossos d’argent de Pere III va seguir establit a
dotze diners de tern de Barcelona, com en els regnats anteriors.
Aquest valor apareix en una crida pública del rei, del 12 de maig
de 1339, als canvistes, drapers, mercaders, argenters i tots els ha38
Figura 3.15. Imatge idealitzada del rei Pere III, Felipe Ariosto
(còpia). 1634. Museo del Prado, inv. P007664.
bitants del Regne de València on corria la moneda de Barcelona
de manera habitual des de les acaballes del segle XIII; en la crida,
els mana que els grossos íntegres siguen acceptats a dotze diners
menuts sense pesar-los, canvi que haurien d’acceptar, en aquest
cas després de pesar-los en una balança en què n’entraren fins a
76/M, inclús aquells croats que paregueren nacses o estigueren
retallats i, per tant, curts de pes. Aquelles monedes grosses que,
per feblesa o pels retalls, no arribaren al pes de 76/M (açò és, un
pes teòric mitjà de 3,0733 g), no podrien ser acceptades al canvi,
sinó que haurien de ser venudes a pes, açò és, a l’unça i al marc, i
aquells que compraren aquestes peces defectuoses les haurien de
tallar i trencar en presència del venedor (Botet, 1908-1911, III:
314; Tréton, 2009: 91-92; vegeu també Colson, 1853: 56, respecte a la pena de 60 sous imposada als infractors). Amb tot això, el
14 de juliol, els consellers de la ciutat de Barcelona farien cridar
el veguer perquè tothom acceptara els grossos d’argent i «que
nengu gos rebujar los Barcelonesos á dotse diners, y que sis dub-
[page-n-58]
l’objecte d’estudi: la moneda grossa de barcelona
tava si eren rebedors anassem als Prohoms assignats a la Plassa
de S. Jaume, y a la del Blat, y als Cambis, que ells declararían
si ho son, y sis deuen tallar» (Bruniquer, 1913-1916: 130). Les
falsificacions i, sobretot, els croats curts de pes, en temps de Pere
III, semblen representar un greu problema: aquesta feblesa partia
del fet que es tractava de monedes curtes a causa dels retalls; com
que els grossos d’argent, sencers o no, tenen un valor fix al canvi,
el de dotze diners de tern, molts aprofitaren per a retallar xicotetes
porcions de les monedes que es convertien en argent a atresorar,
sense afectar el valor d’equivalència de la peça. És el mateix problema que ja hem comentat abans per al regnat anterior.
La balança de 76/M estableix un marge de tolerància entre
totes aquelles monedes el pes de les quals es trobe comprés en
una talla entre 72/M i 76/M. Açò resultaria impossible si el tallatge a la seca haguera augmentat fins a 78/M, tal com indica
M. Crusafont (Crusafont, 1996: 170), perquè hi hauria un desfasament entre aquella talla i el pes o rang de pesos acceptat pels
usuaris en els circuits de la moneda. A tall d’exemple, la crida
estableix que les monedes que no entren en el marge de tolerància de 76/M han de córrer al pes. Açò és el mateix que dir que
totes les monedes que ixen de la seca de Barcelona a 78/M no
són vàlides immediatament, no les poden acceptar els canvistes
i han de ser comprades a l’unça i al marc, i destruïdes en presència del venedor. Fins i tot, a despit que acceptàrem que la talla
en la fabricació haguera augmentat fins a 78/M, el problema
continuaria sent el mateix, el desajust: eixirien peces de la seca
més febles que les acceptades per les balances.
En paraules de X. Sanahuja, «fou el moment que s’establí
oficialment, d’aleshores en endavant, que la talla (o pes) tolerada d’un croat d’argent per a circular al valor oficial d’un sou de
tern havia de ser la de 76 peces per marc» (Sanahuja, 2013: 203,
a partir de Crusafont, 1999: 86-89): tanmateix, al nostre parer,
trobem que existeix una confusió entre els conceptes de talla
tolerada (oscil·lacions de pes pròpies del procés de fabricació
a la seca) i pes tolerat (el pes mínim de les monedes que estan
disposats a acceptar els usuaris). Mentre que la talla és invariable, 72/M, amb les oscil·lacions pròpies dels processos de seca,
davant dels retalls i llimadures de la moneda, que són més que
habituals ja pel desajust existent entre els grossos i els menuts
de tern, les autoritats han de prendre mesures perquè s’accepten
límits de pes raonables per a aquestes peces manipulades i que,
per consegüent, els usuaris no acaben per rebutjar la moneda.
Així doncs, amb l’estat del circulant, un marge de fins a 76/M en
balança servia per a calmar, de moment, els ànims.
Cal fer esment específic al fet que la variació en la talla no
és una idea exclusiva de M. Crusafont. La crida de 1339 feu
que J. Lluis y Navas-Brusi pensara que hi va haver una alteració efectiva de la moneda, una modificació que dubta si atribuir
als primers anys del regnat de Pere III o als darrers d’Alfons
III. Com que no arriba a esclarir les causes del pesatge a 76/M
creu que pot deure’s a una inundació del circulant amb peces
dolentes, o al rebuig de les bones, a causa de l’ordenament dels
grossos que hi circulaven. De totes maneres, el mateix autor
admet que «es posible que estas disposiciones no obedecieran
a las consecuencias de las alteraciones estatales de la moneda,
sino a las consecuencias del desgaste natural de las piezas en
su tráfico, y del desgaste delictivo efectuado por quienes practican el cercén» (Lluis, 1970: 145). En la nostra opinió, no hi
anava mal encaminat.
Així doncs, atés que la moneda menuda ha perdut plata pel seu
alt grau de desgast, un gros no equival a dotze diners de tern, malgrat que el for continua establit d’aquella manera. Un gros, per tant,
conté més quantitat d’argent que dotze menuts de billó, de manera
que, en pagar amb un gros d’argent, s’està entregant més metall que
l’equivalència real. Per aquesta raó, els usuaris retallen i llimen de
manera sistemàtica els croats, tractant de compensar i minimitzar la
pèrdua, fet que farà que el rei dicte la crida de 1339 per a ordenar el
circulant i calmar les coses, perquè en acceptar grossos febles com
a pagament a dotze diners, sí o sí, els comerciants també estaven
perdent. Les contínues disposicions denunciant i advertint contra
aquesta pràctica demostren com d’estesa es trobava: per exemple,
en les repetides lletres que el monarca envia, el mateix any de 1339,
a diversos indrets dels territoris catalans, com Vilafranca del Penedès, Girona, Besalú, Osona, Vic, Ripoll, el Ripollès, Camprodon,
Caldes de Montbui, Igualada i Piera (totes aquestes lletres han estat
publicades en Tréton, 2009: 94-97). La gran quantitat de moneda
retallada present en el circulant explica l’interés per fer públiques,
cada poc de temps, noves ordres per a ordenar aquestes peces.
Un any després, en 1340, tornarien a publicar-se disposicions semblants a les de 1339. El dia 7 d’octubre, Pere III manava
al veguer de Vilafranca del Penedès que repetira la crida feta a
Barcelona poc abans, per ordre del General de Catalunya, perquè aquells grossos que conservaren la seua llegenda íntegra
tothom tinguera l’obligació d’acceptar-los (és a dir, aquells que
no hagueren estat retallats o que ho estigueren mínimament);
així mateix, que els retallats i la llegenda dels quals no fora íntegra, es pesaren al pes determinat (76/M com a màxim), i que
aquelles monedes el pes de les quals fora insuficient pogueren
ser destruïdes pels oficials designats per a aquesta funció (Tréton, 2009: 99-100, docs. 17; amb la mateixa referència, doc.
17b, el rei fa enviar lletres semblants als veguers i batles del
territori català per a informar-los-en). Tres dies després, tornaria
a fer pública la disposició, ara a Barcelona i al Vallès, en vigilància que la moneda grossa d’argent s’adaptara al manament,
és a dir, a l’obligació d’acceptar-la si la llegenda era íntegra,
de pesar-la si no ho era i de comprar-la al pes i destruir-la si no
entrava dins del marge marcat (Tréton, 2009: 101, doc. 18).
El 13 d’octubre de 1341 el rei ordenava de nou que els
croats en què les lletres de la llegenda apareguen esborrades
o, encara millor, retallades, corregueren al pes (Salat, 1818, I:
157; Botet, 1908-1911, II: 157). Ara bé, uns anys després, el 9
de juliol del 1345, Pere III revocaria l’ordre de pesar els croats
manipulats i deixaria aquesta decisió als rebedors, per a la qual
cosa tots els municipis haurien de comptar amb balances per
a poder pesar públicament les monedes (ACA, REG. 1060, F.
65v; Botet, 1908-1911, III: 119), manament que els ocasionaria
despeses, ja que serien ells qui haurien de pagar als balançaris.
Així, donaria permís el 19 de maig de l’any 1349 perquè Barcelona tinguera, en un lloc públic, un pesador al qual tothom poguera acudir per a pesar la moneda, i on poder destruir aquelles
peces que no s’ajustaren al pes manat (ACA, reg. 888, f. 221v;
Botet, 1908-1911, III: 321); açò també mostra el creixent interés
dels consellers de Barcelona per controlar, en uns moments més
aviat crítics, la bona qualitat de la moneda de la ciutat. Però poc
després, el rei feia un pas enrere, i en octubre de 1350 tornaria
a disposar que tots els barcelonesos grossos s’acceptaren, i que
aquells que no tingueren les lletres de la llegenda senceres haurien de ser rebuts a pes (Bruniquer, 1913-1916: 157).
39
[page-n-59]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
No sabem quines eren les raons d’aquests trontolls en les
decisions del rei, però les podem imaginar. Tot apunta que
entre el monarca i els consellers de Barcelona existia una
confrontació no ja tant pel control de la producció monetària,
sinó per la qualitat d’aquesta. El rebuig dels grossos d’argent en els mercats podria suposar enormes pèrdues per a
l’oligarquia rendista i comercial que integrava el govern municipal barceloní, raó per la qual mantenien un gran interés
per la conservació del croat en bones condicions i, sobretot,
vetlaven perquè es garantira la seua acceptació. Era el monarca qui havia de dictar les disposicions oportunes perquè
els usuaris acceptaren la moneda grossa, pel fet que era una
regalia que li pertanyia: atés que la confiança en els croats
sembla que caigué, Pere III es va veure obligat a actuar entre
els mercats i els consellers i maldà per calmar a tothom, però
sense poder renovar un circulant que, en el cas de la moneda
grossa, es trobava cada vegada més manipulat pels usuaris
i, en el cas de la moneda menuda, molt afeblit pel desgast.
El manament de destruir els croats que no entraren en un
pes màxim de 76/M demostra que Pere III no tingué més
remei i hagué d’acceptar les queixes, a desgrat de les pèrdues
que disposicions com aquesta li podien ocasionar i, de fet, li
ocasionarien; ara bé, sempre tendí a minimitzar-les com, per
exemple, carregant les despeses dels pesadors als municipis.
També en 1340, l’àrea de circulació del gros d’argent de
Barcelona es va veure ampliada amb la sol·licitud, el dia 21
de juny, dels paers de Lleida al rei perquè introduïra la moneda
barcelonesa a la ciutat on, per proximitat, corria la moneda jaquesa d’Aragó (AML, Deliberacions del Consell, f. 37; Botet,
1908-1911, II: 118); no ho faria fins al 18 de setembre de l’any
1346, incloent-hi la condició que, si no li beneficiava a la ciutat,
els paers lleidatans podrien decidir retornar al curs de la moneda
jaquesa en un termini de set anys des de l’entrada del circulant
de Barcelona, la qual cosa van fer (ACA, reg. 882, f. 128; Botet,
1908-1911, II: 119).
A les acaballes de 1340, Pere Tripon, si encara es trobava en
actiu, fou substituït per Pere Vicenç com a mestre de la moneda
de la seca de Barcelona, amb un nomenament per a deu anys
(ACA, reg. 955, f. 149; Botet, 1908-1911, II: 118, Pellicer, 19731974: 445), des del 1340 fins al 1350. Durant el seu mestratge,
sembla que les oscil·lacions de pes en la fabricació de moneda
sobrepassaven els marges acceptables, cosa que feia, entre altres
causes ja analitzades, que hi haguera una raó més per a tendir a
rebutjar la moneda d’argent; en aquest sentit, Pere III, el 30 de
juny de l’any 1345, recordant la promesa feta davant del General
de Catalunya de vetlar per la integritat i bona talla, pes i llei de
la moneda de Barcelona, va manar que es fabricaren els grossos
d’argent segons la disposició de Pere II quan foren creats, amb
la llei i talla estipulades des del 1285, i que el seu pes, des del
moment de l’ordre, no poguera variar més enllà del pes d’un gra
de forment, és a dir, que se n’acceptara un marge d’oscil·lació
mínim (Tréton, 2009: 102-104, doc. 20; també arreplegat en Botet,
1908-1911, II: 118). Amb aquesta mena de «redreç», en tot cas un
toc d’atenció a la seca per a una millor vigilància del procés de
fabricació, i un intent de calmar els ànims tant dels comerciants
i usuaris com dels consellers de Barcelona, preocupats per
l’acceptació i qualitat d’una moneda cada vegada més retallada,
el rei tractava, una vegada més, que tothom, mercats i usuaris,
tornaren a acceptar el croat amb plena confiança.
40
Aquesta disposició seria traslladada, el dia 4 de juliol, a
Pere Vicenç, qui torna a aparéixer, perquè es complira, amb
l’obligació, a més a més, d’acceptar tota la moneda grossa feble del seu regnat que els ciutadans li portaren a la seca, per
manament reial, i canviar-los-la per grossos d’argent bons de
pes, durant un any; les monedes dolentes haurien de ser refoses, de manera que es carregava aquesta despesa a les rendes
reials, mentre que els comptes de la moneda canviada s’haurien de presentar al General de Catalunya, que carregaria el
dèficit d’aquesta operació (Botet, 1908-1911, III: 315, doc.
XXVI, Tréton, 2009: 104-106, doc. 21; en la mateixa data, el
rei també envià una lletra a tots els seus oficials del Principat
de Catalunya, en què ordenava que feren una crida pública
perquè tot el món anara a la seca de Barcelona a canviar la moneda grossa feble emesa des de la seua coronació, en Tréton,
2009: 106-107, doc. 22). Resulta una mesura desesperada per
a recuperar l’acceptació del croat barcelonés.
Comptat i debatut, des d’una data que no coneixem fins a
l’any 1345, va deixar de batre’s moneda grossa a la seca de Barcelona, ja que l’1 de maig de l’any 1343 el rei havia autoritzat
els ciutadans de Barcelona a traure del territori argent i billó
en brut o encunyat, a excepció de la moneda barcelonesa, que
havia de romandre dintre de les fronteres del territori (Botet,
1908-1911, II: 118). Aquesta ordre es revocà el 9 de juliol de
1345, ordenant que ningú comprara ni fonguera billó, perquè
a la seca barcelonesa anava a encunyar-se de bell nou moneda
de tern (Botet, 1908-1911, II: 118, Tréton, 2009: 109-110, doc.
25). Pere III aconseguiria permís dels consellers de la ciutat de
Barcelona per a una nova encunyació de moneda grossa, per
valor de 100.000 marcs d’argent, el 6 de juliol de 1345 (ACA,
reg. 1060, f. 64; Botet, 1908-1911, II: 119, Tréton, 2009: 107108, doc. 23), autorització que havia demanat un dia abans des
de Perpinyà, on es trobava en aquells moments, per mitjà dels
seus delegats Arnau Ballester i Romeu Sarovira (Tréton, 2009:
108-109, doc. 24). Aquests li aconseguirien dels consellers de
Barcelona el vistiplau per a l’encunyació, a causa de la manca
de circulant per la guerra contra el rei del Marroc i l’expedició
contra el rei Jaume de Mallorca. Val a dir que la manca de diners
per causa d’enfrontaments bèl·lics seria una constant al llarg
dels seus anys de regnat: l’expressió «simus vacui peccunia et
exhausti» és prou explícita en aquest sentit (Tréton, 2009: 107108, doc. 23). Així, aquesta encunyació encara no havia finalitzat l’any 1349 quan, el 28 d’abril, Pere III manava a Mateu
Adaró, secretari seu, que reunira informació no només sobre la
llei dels grossos d’argent que s’estaven batent (així com del pes
i lliga de la moneda menuda i dels marcs de cadascuna de les
dues), sinó també sobre el nombre d’oficials que hi havia a la
seca de Barcelona, encarregats de la seua encunyació, i informació sobre els seus càrrecs i els seus salaris (ACA, reg. 1132, f.
16v; Botet, 1908-1911, II: 119). El monarca, pel que es desprén
d’aquesta petició, necessitava saber com estava funcionant la
seca i si s’estaven respectaven les disposicions, sobretot pel fet
d’haver emés l’ordre de 1345 d’ajustar les oscil·lacions en la
fabricació al mínim possible a fi de garantir la bona qualitat de
la moneda.
És possible que la producció s’aturara entre els anys 1350 i
1353, quan fou nomenat nou mestre de la moneda Ramon Gay,
el dia 5 d’abril (ACA, reg. 1143, f. 133v; Botet, 1908-1911, II:
120, Pellicer, 1973-1974: 445); al mes següent, el 29 de maig,
[page-n-60]
l’objecte d’estudi: la moneda grossa de barcelona
aparegué la crida perquè ningú no comprara ni fonguera billó
sense el consentiment del nou mestre, sota pena de cent morabatins, ja que s’hi tornava a encunyar moneda (Botet, 1908-1911,
II: 119-120). Tal volta aquesta parada es puga relacionar amb
el trasllat de la seca a un nou edifici del carrer dels Flassaders,
comprat en 1349; fins a l’any 1351, el trasllat no seria efectiu, i
hem de pensar en l’adequació de l’immoble per a portar a terme
les tasques d’encunyació, ara ja de manera permanent (Estrada,
2012: 326-327). La producció pareix ser força curta, ja que un
any després, el dia 20 de maig de 1354, se li ordenava al mestre
Ramon Gay i a Bernat Tordera que retornaren tot el que encara
tenien del temps en què foren mestres de la moneda a la seca de
Barcelona (ACA, reg. 1324, f. 124; Botet, 1908-1911, II: 120,
Pellicer, 1973-1974: 445), per la qual cosa és possible que, en
algun moment entre 1353 i 1354, es nomenara Bernat Tordera
com a mestre de la moneda, en companyia o en substitució de
Ramon Gay, fins a finalitzar el batiment.
L’activitat de la seca cessa en 1354, almenys fins al 1359,
quan és nomenat mestre de la moneda un nou Guillem Vicenç
(ACA, reg. 968, f. 98; Botet, 1908-1911, II: 120); el nomenament és posterior a les crides de 1355 (11 de setembre) i 1357
(4 de juliol) realitzades a Barcelona, en les quals, de manera
semblant a la de l’any 1353, es prohibia a tothom comprar o
fondre billó, perquè es planejava començar una nova encunyació (Salat, 1818, II: 34, i Botet, 1908-1911, II: 120). En 1362
l’emissió es trobava en ple funcionament; el 25 de maig, el
rei concedia guiatge a tots aquells que portaren argent o billó
a la seca de Barcelona (Salat, 1818, II: 36-37, doc. XXXIII,
i Botet, 1908-1911, II: 120), document que complementava
l’ordre donada uns dies abans, el 19 de maig, de no afinar billó
a Barcelona sense el consentiment de Pere Vicenç, aleshores
nou mestre de la seca en substitució de Guillem Vicenç (Botet,
1908-1911, II: 120, i Pellicer, 1973-1974: 446), pel fet que es
tractava d’una atribució seua com a responsable de l’encunyació de la moneda barcelonesa. Una altra vegada, es tracta d’un
batiment prou curt i ràpid, raó per la qual, el 30 d’agost, el rei
demanà als consellers de la ciutat de Barcelona permís per a
batre uns altres 100.000 marcs d’argent, expressament per a
croats (Tréton, 2009: 112-113, doc. 27).
En aquells moments la guerra contra Castella representava la
causa de bona part de les despeses de la Corona, de manera que
en 1365 Pere III demanà al bisbe de Barcelona que renunciara
al seu delme, percebut sobre la fabricació dels grossos d’argent,
perquè aquesta quantitat de diners poguera ser destinada a
la guerra contra Pere I de Castella. A més a més, el monarca
pretenia mudar la moneda grossa amb l’objectiu d’aconseguir
majors beneficis que emprar en la guerra, «en deffensió de la cosa
pública de nostre regne per rahó de la guerra de Castella», cosa
que va provocar reaccions contràries per part dels consellers de
Barcelona (Salat, 1818, II: 37-38, doc. XXXV, i Tréton, 2009:
113-114, doc. 28). Havia arribat a manar fer proves a la seca
de Barcelona, de la qual era nou mestre Bertomeu Cervera
(Pellicer, 1973-1974: 446), amb uns pocs croats i diners de
tern la talla dels quals tractà d’incrementar, al mateix temps
que intentava convéncer els consellers barcelonins (ACA, reg.
1293, f. 117v; Botet, 1908-1911, II: 121), però tot apunta que
aquestes proves no arribaren a portar-se a terme per l’oposició
de les Corts, reunides a Tortosa; allà, amb el rei absent a Onda, la
reina Elionor va haver de rectificar, a dia 21 del mes d’abril, les
disposicions reials i prometre no mudar la moneda de Barcelona,
que havia estat jurada perpètua per tots els antecessors del seu
marit, i redreçar-la a la llei i a la talla a que s’havia promés. El
tallatge, per tant, continuaria establit en 72/M, una altra dada
que trobem que prova que mai va pujar de la xifra pactada en el
document de 1285, més encara quan veiem la gran oposició dels
consellers al primer intent de canvi reial que tenim documentat
des de la creació del gros. A la fi, la modificació es materialitzà
sobre els florins d’or batuts a la seca de Perpinyà, de la qual
eixiria el subsidi de 100.000 lliures que el rei necessitava per
a continuar la guerra contra Castella, carregat durant dos anys
(Salat, 1818, II: 38, doc. XXXVI, i Tréton, 2009: 114-115, doc.
19). La jugada era molt clara: les Corts, a canvi de concedir els
mitjans per a obtindre els diners necessaris, rebien novament la
promesa reial de no mudar la moneda de Barcelona, i el control
per part del General de Catalunya sobre la seca de Perpinyà, els
oficials de la qual haurien de respondre no davant del rei, sinó
davant dels diputats de Catalunya. L’1 de juliol de 1365 seria
el florí l’única moneda que el rei permetia extraure i prohibiria
expressament l’eixida de la moneda d’argent dels seus territoris
(Salat, 1818, II: 39-40, doc. XXXVIII).
No tenim constància documental que el rei fera encunyar
noves quantitats de moneda d’argent a la seca de Barcelona més
enllà de la dècada de 1360; Barcelona, des d’aleshores, es dedica a batre florins, com ocorria a Perpinyà, i moneda castellana,
és a dir, moneda «falsa» per a fer-la córrer al regne enemic amb
la finalitat de causar pèrdues econòmiques al rei castellà i, en
última instància, incrementar els guanys propis del rei aragonés per la fabricació. L’any 1367, Joan de la Seda, qui havia
sigut assajador del comte de Prades, apareix com a assajador de
la seca de Barcelona (Pellicer, 1973-1974: 445-446, i Abella,
2008: 20), però cal remarcar que no disposem de més informació addicional sobre aquest nomenament. El 5 de setembre de
1381, una nova crida a Barcelona, pareguda a les de 1353, 1355
i 1357, prohibeix una altra volta la compra o fosa d’argent o billó (Salat, 1818, II: 34), un indici que apunta al fet que s’estava
preparant o estava en ple funcionament una nova encunyació;
en tot cas, tenint en compte que no tenim cap document que ens
en parle, el més segur és que aquesta crida no anara dirigida a
l’emissió de grossos d’argent, sinó a la de menuts i florins. La
incorporació del florí d’Aragó, des de la segona meitat de la
dècada de 1360, havia fet desaparéixer, en pocs anys, el croat,
completament esgotat; el florí, des d’aquell moment, li reportaria més beneficis que la vella moneda imposada per Pere II.
Pere el Cerimoniós moriria en gener de l’any 1387, i amb ell
finalitzaria la primera etapa del gros d’argent de Barcelona.
Durant el regnat de Pere III, la seca de Barcelona baté croats i
mitjos croats amb un alt nombre de variants d’encuny. En tots els
casos, la representació del monarca és la tradicional, i heretada del
període anterior: bust del rei coronat i mirant a l’esquerra, corona
oberta amb tres puntes rematades amb flors de lliri, cabell ondulat
acabat en barres verticals o en línies corbes que aparenten ser rulls,
i vestit partit en tres camps verticals farcits amb una flor, una creu
o una anella, depenent del grup d’encunys. L’abundància de tipus i
variants d’aquest període dificulta una mica el fet de poder proposar
una seqüència cronotipològica fiable per a les diferents emissions.
El més senzill resulta guiar-se pels adornaments del vestit del
monarca. En primer lloc, trobem una agrupació anomenada per
nosaltres grup 1 (taula 3.10), formada pels encunys que mostren un
41
[page-n-61]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
vestit farcit amb tres flors, una en cada camp; dins d’ell, el subgrup
amb flors de cinc pètals (subgrup 1.1; CGMC 2220 = NCCAM 225
E = CCB 202, 203, 208 i 209 per a les monedes en què els tres punts
del revers apareixen en el segon quarter; per a aquelles en què, en
aquesta posició, apareix una anella, CGMC 2220a = CCB 205 a
CCB 207), i amb flors de sis pètals (subgrup 1.2; per als tres punts
del revers en el segon quarter, tipus CGMC 2220b = CCB 213, i
per a l’anella en el segon quarter, CGMC 2220d = CCB 211 i CCB
212), i caràcters llatins en la llegenda que és, en ambdós casos, la
mateixa:
Anv./ +PETRVS : DEI : GRACIA : REX
Rev./ CIVI - TASB - ARChʼ - NONA
A banda d’això, existeix una variant del subgrup de flors
amb sis pètals en què la llegenda de l’anvers presenta el caràcter
U amb forma gòtica (CGMC 2220c, amb els tres punts del revers col·locats en el segon quarter):
Anv./ +PETRUS : DEI : GRACIA : REX
Rev./ CIVI - TASB – ARChʼ - NONA
De la mateixa manera, el CGMC identifica diversos errors
d’encuny als quals atorga un número de variant, tots ells dins del
subgrup de flors de sis pètals en el vestit del rei. Hi ha variacions
en l’anvers, on pot llegir-se GRCIA (CGMC 2220e = CCB 243)
o GRACIAI (CGMC 2220f = CCB 242) per GRACIA, i en el revers la forma ACIV - ITAS - BARChʼ – NON (CGMC 2220g =
CCB 245), en lloc de CIVI - TASB - ARChʼ - NONA. Es tracta,
en tots els casos, d’errors en el moment d’obrir els encunys que foren passats per alt. El catàleg de Badia també aplega gran quantitat
d’errors d’encuny, alguns d’ells molt subjectius, com per exemple
«flors mig amagades» o «flors aixefades» (Badia, 1969: 74).
Per a l’agrupació d’encunys en què les llegendes de l’anvers i el revers es formen amb caràcters gòtics, apareix decoració en el vestit amb flors de sis pètals (CGMC 2220h = CCB
Taula 3.10. Proposta de classificació cronotipològica per als grossos barcelonesos de Pere III.
Grup
Subgrup
Tipus
Variant / errors destac.
1. Vestit partit en tres
camps amb una flor en
cadascun
1.1. Flors de cinc pètals
1.1.1. Llegendes anv. i rev.
amb caràcters llatins
-
1.2. Flors de sis pètals
1.2.1. Llegendes anv. i rev.
amb caràcters llatins
1.2.2. Llegendes anv. i rev.
amb caràcters gòtics
-
1.2.1A. Llegenda anv. porta U gòtica
1.3. Flors de set pètals
1.2.2A. Grup de tres floretes en el centre
-
2. Camp central del vestit 2.1. Flors dels camps laterals del 2.1.1. llegenda amb epigrafia 2.1.1A. Separació entre paraules amb
carregat amb una creu
vestit amb cinc pètals
aspes
gòtica
equilàtera
2.1.1B. Separació entre paraules de la
llegenda amb creuetes
2.1.1C. En anv., T de tipus gòtic
2.1.1D. En rev., T de tipus gòtic
2.1.1E. En anv. i rev., T de tipus gòtic
2.2. Flors dels camps laterals del 2.2.1. Llegenda amb epigra- 2.2.1A. En anv. i rev., T de tipus gòtic
vestit amb sis pètals
fia gòtica
2.2.1B. Flor de sis pètals només en el
camp esquerre del vestit
2.3. Cabell del rei acabat en
2.3.1. Llegenda amb epigra- 2.3.1A. En rev., T de tipus gòtic
línies corbes i no rectes
fia gòtica i flors de sis pètals
al vestit del rei
2.3.1B. Separació entre paraules amb
floretes
2.3.1C. Sense separació entre paraules
2.4. Creu central formada per
quatre anelletes
3. Camp central del vestit 3.1. Flors de sis pètals en els
del rei carregat amb una T laterals del vestit
3.2. Flors de set pètals en el
vestit
-
3.1A. Separació entre paraules amb
grups de tres punts
-
4. Camp central del vestit del rei ocupat per una
anella. Flors de sis pètals
en els laterals del vestit
-
-
42
[page-n-62]
l’objecte d’estudi: la moneda grossa de barcelona
250 per a les peces amb els tres punts en el segon quarter del
revers, i CGMC 2220i = CCB 246 i CCB 248 per a les monedes
amb anelles en el segon quarter del revers; també una variant
tipològica única, ara per ara, en què les flors laterals són de sis
pètals, mentre que el centre va carregat amb un grup format
per tres floretes: CGMC 2222 = NCCAM 231 = CCB 249?) i de
set pètals (CGMC 2221 = CCB 268 a CCB 277, encunys on, a
més, finalitza el cabell del rei amb línies corbes, raó per la qual
el CGMC els separa en un tipus diferenciat), amb la llegenda
comuna:
Anv./ +PETRUS : DEI : GRACIA : REX
Rev./ CIUI - TASB - ARChʼ - NONA
S’ha identificat, en aquest grup d’unitats amb caràcters gòtics, una variant en què les paraules de la llegenda no porten
punts de separació (CGMC 2220k i CGMC 2220l per a les monedes amb tres punts o amb anella en el segon quarter, respectivament):
Anv./ +PETRUS DEI GRACIA REX
Rev./ CIUI - TASB – ARChʼ - NONA
El CGMC identifica un error d’encuny en l’anvers amb la
forma, en el nom del monarca, PETBUS en comptes de PETRUS (CGMC 2220j).
El segon gran grup, o grup 2, està definit per la presència de flors als camps laterals del vestit i un motiu en forma
de creu equilàtera. El CGMC (Crusafont, 2009: 394-397) segueix, per a la classificació, l’evolució de motius següent: la
creu es convertirà en T (grup 3), després en una creu bastida
amb anelletes (subgrup 2.3) i, finalment, en una única anella
(grup 4; per als grups, vegeu la nostra proposta cronotipològica en la taula 3.10).
El que hem concretat com a primer tipus del grup 2 (subgrup 2.1) presenta en el vestit del monarca una flor de cinc
pètals en cada lateral i una creu equilàtera en el centre; carrega
la següent llegenda, amb caràcters gòtics (CGMC 2223 = NCCAM 226 E per a les monedes amb tres punts al primer quarter
i també per a aquelles amb anella en aquesta posició CGMC
2223a = CCB 281 i CCB 282):
Anv./ +PETRUS : DEI : GRACIA : REX
Rev./ CIUI - TASB – ARChʼ - NONA
La interpunció entre les paraules es fa, com en els tipus
anteriors, mitjançant parelles de punts o anelletes en vertical.
Amb aquestes característiques s’encunya un dels dos tipus de
mig croat que coneixem a nom de Pere III (CGMC 2228a per
als croats amb tres punts en el segon quarter del revers, i CGMC
2228 = CCB 288 = LMC 221 per a aquells amb una anella en el
segon quarter del revers). Hi ha un grup de variants d’encuny en
què les flors laterals es dissenyen amb sis pètals i amb la mateixa llegenda que el grup amb flors de cinc pètals (per a aquelles
peces on els tres punts del revers es troben en el segon quarter,
CGMC 2223b, i per a les que tenen en el segon quarter una anella, CGMC 2223c = CCB 283 i CCB 284).
Dins del grup 2 cal afegir tot un seguit de variants d’encuny i d’errors. En primer lloc, pel que fa a les modificacions
en la separació entre paraules, aquestes poden realitzar-se amb
aspes (CGMC 2223e) o creuetes (CGMC 2223f), en comptes
de punts/anelles; en segon lloc, hi pot aparéixer una flor de
cinc pètals a la dreta i una de sis a l’esquerra del vestit (CGMC
2223d). En tercer lloc, s’aprecia una T gòtica només a l’anvers
(CGMC 2223j per a les peces amb els tres punts del revers en
el segon quarter, i CGMC 2223i per a les peces amb anella
en el segon quarter del revers), només en el revers (CGMC
2223k) o en ambdues cares (CGMC 2223m i CGMC 2223l
per a les peces amb tres punts o anella en el segon quarter del
revers, respectivament), sempre dins del tipus de flors de cinc
pètals en el vestit, i en l’anvers i en el revers del tipus amb flors
de sis pètals en el vestit (CGMC 2223o per als croats amb tres
punts al segon quarter del revers, i CGMC 2223n per a aquells
amb anella en la mateixa posició). Tocant als errors de composició d’encuny, afecten l’anvers amb la forma PETUS en lloc
de PETRUS (CGMC 2223g), i en el revers amb la forma CIV
en lloc de CIVI (CGMC 2223h); resulta normal que, amb un
volum elevat d’encunys, que representen una tasca repetitiva
i ràpida, s’hi produïsquen errades de composició. Aquest alt
nombre d’encunys afavoriria, també, que alguns foren passats
per alt de manera involuntària pels encunyadors i els guardes
de la moneda. Gran part d’aquestes variants s’apleguen també
en el catàleg de Badia, però sense respondre a un ordre concret
(Badia, 1969: 82-83).
En el grup de flors de cinc pètals apareix una variació estilística en la qual el cabell del rei es dissenya acabat en un seguit de
línies corbes que semblen voler representar una mena de bucles.
Com en l’anterior cas, el centre del vestit va carregat amb una
creu equilàtera. Hi presenta dues variants principals, sempre amb
llegenda de caràcters gòtics amb interpunció de paraules, que pot
ser de punts/anelletes (CGMC 2224 per als tres punts del revers
al segon quarter, i CGMC 2224a per al segon quarter del revers
carregat amb una anella), amb parella de floretes (CGMC 2224b),
o sense separació entre paraules (CGMC 2224d i CGMC 2224e
en els casos en què en el segon quarter del revers apareixen els
tres punts o una anella, respectivament). El CGMC fa una distinció, una altra vegada, amb caràcter T de tipologia llatina, present
en tots els casos, i de tipus gòtic, aquest només en un exemple en
què apareix en revers (CGMC 2224c, amb el segon quarter del
revers carregat amb una anella). De la mateixa manera, fa notar
l’existència de dos errors d’encuny, un d’anvers amb la forma
PETRRS per PETRUS (CGMC 2224g), i un altre amb la forma
TASI en comptes de TASB (CGMC 2224f) en el revers.
Així mateix, el CGMC classifica com a única una variant
en què la creu equilàtera del centre del vestit està formada per
quatre anelletes (subgrup 2.3, vegeu la taula 3.10). Les flors
dels laterals del vestit porten sis pètals, i les llegendes d’anvers
i revers estan compostes amb caràcters gòtics (CGMC 2226 =
CruVS-411).
En el grup 3, les flors dels laterals són de sis pètals (CGMC
2225 i CGMC 2225a, amb aparició dels tres punts o anella en el
segon quarter del revers, respectivament, amb l’excepció d’una
variant en què n’apareixen de set: CGMC 2225 i CGMC 2225a,
amb presència dels tres punts o anella en el segon quarter del revers), mentre que el bust del rei, en el centre, porta, en comptes
d’una creu, una T. Per la seua banda, les llegendes estan formades, en anvers i en el revers, per caràcters gòtics:
Anv./ +PETRUS : DEI : GRACIA : REX
Rev./ CIUI - TASB - ARChʼ - NONA
Cal mencionar una variant en la qual la separació de les paraules de la llegenda no està formada per parelles de punts, sinó
per grups de tres punts en vertical (CGMC 2225b), com ja havíem vist en les peces de Pere II.
43
[page-n-63]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 3.12. Pesos publicats per als grossos de Barcelona de Pere III.
Taula 3.11. Pesos del CGMC per a les emissions de Pere III.
Denominació
Tipus
Pes
Tipus
Unitats
CGMC 2220 a 2220l
CGMC 2221
CGMC 2222
Des de CGMC 2223 a 2223o
Des de CGMC 2223 a 2223o
Des de CGMC 2225 a 2225c
CGMC 2226
CGMC 2227
CGMC 2228
CGMC 2228a
CGMC 2229
3,15
3,20
3,21
3,14
1,60
1,60
-
LMC 209 3,20
LMC 211 3,20
LMC 214 3,20
CCB 202 3,20
(=LMC 209)
CCB 234 3,20
CCB 237 3,17
CCB 238 2,95
CCB 239 3,17
CCB 240 3,15
Divisors
En darrer terme, el grup 4 canvia els motius del camp central
del vestit del rei per una única anella (CGMC 2227 = NCCAM 229).
Les flors són de sis pètals, i la llegenda està bastida amb caràcters
de tipus gòtic, i les seues paraules separades en l’anvers per grups
de tres punts en disposició vertical (CGMC 2229 = NCCAM 230).
Per a Crusafont, al començament del regnat de Pere III la talla
i pes dels croats havia de ser l’heretada de l’etapa d’Alfons III,
açò és, 78/M (taula 3.11). Amb tot, la «dolenta consideració» a
la qual arribaren els grossos d’argent, al llarg del regnat de Pere
III, obligà el rei a redreçar la situació i retornà la talla oficial de
les peces a 72/M; ara bé, sembla que la talla real va situar-se ràpidament en 74/M, una que els mercats hi podien acceptar. Per a
Crusafont, les constants crides de Pere III, algunes de les quals
anul·len altres anteriors, són la prova del desconcert: «el mercat»,
com l’autor l’anomena, «constituït per comerciants prou experts,
no era fàcil d’ensaronar», de manera que l’única eixida que li va
quedar al rei fou el suposat redreç de la moneda grossa. No hi
ha, per a aquest investigador, una altra explicació que el frau, ja
que «l’actitud del sobirà havia de ser, en tots els països, forçosament la mateixa: necessitava el crèdit de la moneda perquè si no
la cotització o for d’aquesta queia, però intentava fabricar-la de
la pitjor qualitat possible perquè així hi tenia el màxim guany»
(Crusafont, 1999: 77).
En la nostra opinió, es tracta d’una afirmació molt perillosa, d’entrada, per emprar termes d’economia moderna aplicats a
la medieval, com ara la comparació del for de la moneda amb la
cotització, quan es tracta d’un concepte lligat a l’equivalència i la
confiança, en què entren en joc molts factors. D’altra banda, per la
idea que qualsevol encunyació de moneda és fraudulenta: el rei ja
rep uns beneficis, gens reduïts, pel mateix metall, el procés de fabricació monetària, el canvi, la circulació, els impostos i més. Arriscar-se a l’enfrontament amb, en aquest cas, el municipi barceloní, i
amb el rebuig dels usuaris i el possible ús d’altres tipus monetaris,
resultaria un perill massa gran per a aconseguir uns pocs guanys
més. O, és que també el consell municipal de Barcelona hi estava
d’acord? Fabricar moneda de la pitjor qualitat possible, com sosté
Crusafont és, de totes totes, un vertader despropòsit, pel fet que,
només lliurar-la, l’oligarquia comercial, els comerciants i tota mena
d’usuaris la rebutjarien en veure’s estafats per l’autoritat reial i pel
mateix municipi (taula 3.12).
Considerem que té raó quan afirma que la distribució de
pesals, o de manera equivalent, el manament d’establir taules
de comprovació en els llocs públics dels municipis, fou una
44
Pes
Tipus
Pes
Tipus
Pes
CCB 241
CCB 247
CCB 250
CCB 251
CCB 256
CCB 259
CCB 260
CCB 264
CCB 278
(=LMC 214)
2,60
2,98
2,61
3,05
3,15
3,14
3,19
3,18
3,20
CCB 283
CCB 285
CCB 288
(divisor)
CCB 290
CCB 292
CCB 304
3,19
3,15
1,60
3,21
3,22
3,07
operació a la desesperada per a salvar la confiança en la moneda.
En qualsevol cas, Crusafont insisteix en el fet que, d’una reduïda
mostra estudiada, 19 en concret, cap dels pesals «compleix la
talla legal de 72», i que «només tres dels dinou exemples del
conjunt es troben entre les talles 72 i 73. Si apliquéssim [...] la
talla 76 per als pesals, onze croats [...], el 58%, haurien d’ésser
retirats i canviats» (vegeu taula 3.13). Finalitza afirmant que,
anys després, el rei es decidiria per l’ús d’un pesal encara major,
de 80/M, per a pesar els grossos, podent salvar fins al 75% de
les peces: és possible que els pesals foren cada vegada majors,
encara que no tenim constància documental del seu ús reial,
però en cap moment fa referència al fet que aquest ampli marge
de tolerància siga causat, principalment, pel cada vegada pitjor
estat de la moneda, malgrat les contínues prohibicions de llimarla i retallar-la.
Taula 3.13. Pesos d’un conjunt de 19 croats barcelonesos
de Pere III (adaptada de Crusafont, 1999: 89).
Talles
Pesos*
72
73
74
75
76
77
78
79
80
81
82
83
84
85
86
87
88
89
3,25
3,20
3,16
3,12
3,08
3.04
3,00
2,96
2,93
2,88
2,85
2,82
2,79
2,75
2,72
2,69
2,66
2,63
Nombre de croats
3
1
4
3
2
1
1
2
1
1
* Mitjana dels pesos dels croats: 3,0036 g (19 exemplars);
mitjana dels pesals ben conservats: 2,89 g (4 exemplars);
mitjana de tots els pesals: 2,854 g (7 exemplars).
[page-n-64]
l’objecte d’estudi: la moneda grossa de barcelona
En el sistema mètric decimal veiem que el regnat de Pere III
comença amb croats al voltant de 2,99 g, mentre que en el moment del suposat redreç arriben a situar-se al voltant dels 3,15 g;
els divisors del primer moment es trobarien en uns 1,49 g, mentre que els del redreç els trobaríem en 1,57 g. La hipòtesi resulta
complicada de sostindre: els croats del primer moment del regnat
no es troben al voltant dels 2,99 g de pes, sinó en una mitjana de
3,15 grams. Els del suposat redreç arriben als 3,20 g i 3,21 g, quan
haurien d’estar, precisament, al voltant dels 3,15 g que corresponen a una fabricació de 74/M.
En el depòsit del carrer de la Llibertat la mitjana de les peces de
Pere III se situa en 3,1403 g, xifra que té en compte les variacions
de pes per les monedes retallades, llimades o mal conservades; la
freqüència d’aquesta mostra es troba en 3,20 g. No hi ha una pujada
sobtada dels pesos en els croats de Pere III, perquè es confon pes
amb talla. Els pesals monetaris mostren el rang d’acceptació de pes
dels grossos d’argent, situat entre 72/M i 78/M com a màxim: és
a dir, els pesals no reflecteixen la fabricació a la seca dels croats,
que seguia sent de 72/M. Amb una moneda retallada, molta de la
qual pesava per damunt de 78/M, el rei havia de prendre mesures
per a evitar el rebuig dels usuaris, de manera que havia de marcar
límits al pes acceptat, per a poder sanejar el circulant. Si les crides
a pesar els grossos d’argent són contínues és pel fet que, per molt
que es tracte de tindre moneda grossa bona circulant, la descompensació respecte a la moneda menuda continua provocant el retall
i llimadura sistemàtics dels croats. Poc podia fer davant d’açò, més
que tractar de calmar els mercats, com ja hem indicat en diverses
ocasions i, sobretot, els comerciants, molts dels quals formaven
part del consell municipal de Barcelona, el més preocupat per la
bona qualitat de la moneda d’argent. En paraules de M. Barceló,
«fins i tot, pagesos i ciutadans estan disposats pagar un impost als
poders encunyadors a canvi de la conservació recta de la moneda»
(Barceló, 1993: 69). Imaginem la quantitat de moneda circulant tan
retallada que ni tan sols encaixava en aquests marges de pesada.
En 1365 la frontal oposició de les Corts de Tortosa a realitzar canvis en la fabricació dels grossos de Barcelona és, també, una prova molt important per a demostrar que interessava
mantindre la moneda a 72/M, de la manera que s’havia jurat;
precisament, aquella és la talla a la qual la reina Elionor hagué
de prometre retornar la moneda, després de la controvertida i
fracassada proposta del rei.
Els marges de tolerància, no tant del rei com del conjunt dels
usuaris per a l’acceptació dels croats curts, es troben en un pes
d’entre 72/M i 76/M, 78/M o 74/M, segons el moment, la qual
cosa no significa que la seca estiga fabricant monedes a 76/M,
ni molt menys per damunt d’aquesta xifra. Fins i tot els divisors
entren dins dels càlculs que permet l’oscil·lació de la seca i la
penalització a la qual es troben sotmesos de manera efectiva en
la seua fabricació: fins i tot desgastats, els dos mitjos croats recollits en el CGMC, amb una mitjana de pes d’1,60 g, es troben
per damunt de la meitat del pes d’un croat de 72/M.
3.4. PERIODITZACIÓ DEL GROS D’ARGENT DE
BARCELONA
L’evolució del croat està marcada per diverses etapes que M.
Crusafont ja va fer notar. Tot i que que aquest autor parlava de
fins a set divisions (Crusafont, 1996: 168-170), la informació
bàsica pot resumir-se en tres agrupacions:
- Primera etapa: entre la creació de la moneda, en el regnat de
Pere II, i el començament del redreç en temps de Pere III.
- Segona etapa: del redreç de Pere el Cerimoniós al control
municipal amb Ferran II.
- Tercera etapa: època moderna, entre Carles I i Felip IV, quan
el croat s’equipara a la moneda castellana i els monarques
tracten de recuperar les competències sobre la moneda,
exercides pel govern municipal de Barcelona.
S’ha insistit molt, al llarg de les pàgines anteriors, en el parany interpretatiu que suposa la hipòtesi plantejada per Crusafont, i altres investigadors que es basen en ell, quant a l’augment
progressiu del tallatge dels grossos d’argent de Barcelona en la
seca, almenys pel que fa al període desenvolupat entre els regnats de Pere II i Pere III (taula 3.14). Pensar que el nombre de
peces que ixen d’un marc d’argent resulta variable i pateix oscil·
lacions a voluntat dels monarques val a dir que la Corona està
portant a terme un enorme frau amb la moneda; d’aquest frau
hauria de participar l’arrendador de l’encunyació, mentre que
el municipi barceloní, i els dos guardes de la moneda escollits
per ell, també n’haurien de ser còmplices o, encara que resulta
més complicat de creure, no saber-ne res. És difícil alterar de
manera sistemàtica la moneda d’argent entre l’any 1285 i les
acaballes de la dècada de 1360 sense que els consellers de Barcelona eleven cap queixa; però, aleshores, per quina raó davant
qualsevol modificació de la qual tenim constància documental
sí que s’oposen, i de manera ferma, i no davant de l’augment de
la talla a caprici dels monarques?
Si acceptem que així ocorre, que el rei, a voluntat seua, altera
la moneda de Barcelona o qualsevol altra (recordem el panorama de les manipulacions de Pere I), ens hauríem de trobar amb
un enorme desori monetari, pel fet que una de les bases del gros
és la seua equivalència amb el diner menut de tern. Augmentar
el nombre de peces que ixen d’un marc a la seca, com ja hem
assenyalat, equival a reduir el pes de les monedes; però el marc
Taula 3.14. Evolució de la talla del croat. Peces per
marc de Barcelona (segons Crusafont, 1996).
Període
Talla
Pere II (creació, 1285)
Pere II
Alfons II
Jaume II
Alfons III
Pere III
Pere III (redreç)
Martí I – Ferran I
Alfons IV – Renat d’Anjou
Ferran II
Carles I
Felip II – Felip III
Felip IV
Felip IV
Carles II
Carles II (1698)
Felip V
Carles III
72 (oficial)
72-74
73-76
74-77
78
78
74 aprox.
74
72
73-76
A prop de la legal
75’5
76 (oficial)
75’5-80 (real)
90-94
110
82-86
105/110
45
[page-n-65]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
lligat té el pes que li pertoca i, per tant, a major nombre de monedes per marc, menor composició en metall preciós. Nogensmenys, observem que el desordre arriba per la descompensació
no per la manca de plata en els grossos, sinó per la manca en els
menuts; és a dir, que els croats tenien la quantitat d’argent que
els corresponia amb la llei que els pertocava. Després d’anys
corrent sense gaire encunyacions noves, els diners de tern es
trobaven força desgastats, perdent cada vegada més percentatge de composició intrínseca en metall preciós, de manera que
aplegà un moment en què l’argent que contenien dotze dinerets
era menor a l’argent d’un croat. Ací començaren els problemes.
Davant del fet que els usuaris entreguen amb un croat major
quantitat de plata que amb dotze diners, primer s’opta pel retall i la
llimadura dels grossos, amb l’objectiu de retirar i acumular argent.
Ningú estava disposat a perdre riquesa quan la podia atresorar o
podia pagar a la baixa amb diners grossos curts d’argent, que havien
de ser acceptats per obligació segons les distintes crides reials,
encara que amb diferències depenent del moment. Per al rei també
representava un entrebanc, per tal com la recaptació d’impostos en
moneda menuda o en moneda grossa comportaria el mateix valor,
però no la mateixa quantitat d’argent retornat, un fet molt important
perquè li afectava de manera directa.
Pere III actuà quasi a la desesperada durant el seu regnat,
tractant, primer, de posar ordre en un circulant menut desgastat
i en un gros molt manipulat pels usuaris; en segon lloc, calmant
els ànims dels usuaris, sobretot dels comerciants i dels consellers barcelonins per a evitar una pèrdua de confiança que podria
fer caure la moneda; i, en darrer terme, mantenint les encunyacions per a seguir rebent els beneficis derivats de tot el procés.
Cap de les tres mesures s’entén per si mateixa, perquè totes plegades formen gran part de la política monetària catalana del regnat de Pere III. Enfront d’una moneda esgotada que continuava
descompensada i llimada i a la qual no s’hi podia apujar el for ni
aplicar-hi canvis, el rei decidiria abandonar la seua encunyació
i centrar-se en una nova peça d’or, anomenada florí d’Aragó,
molt més rendible i millor acceptada.
Sembla que la confusió podria trobar-se en els conceptes de fabricació de seca, que alguns anomenen «talla de seca», i el pes efectiu de circulació, o «talla acceptada», que no és més que el pes que
accepten els usuaris. Amb certes oscil·lacions pròpies del procés de
fabricació monetària, la seca fabrica els croats a 72/M. És la talla
oficial, real o reial, com se la vulga anomenar; quan ixen de la casa
de la moneda es troben aforats a 12 diners de tern, perquè així ho ha
manat el monarca, amb el beneplàcit dels consellers de Barcelona.
Tanmateix, en començar a circular, ocorre que l’equivalència real
no és d’un sou de menuts, perquè dotze diners de tern tenen menys
plata que un gros: llavors, els usuaris li atorguen una equivalència
superior, la qual cosa no fa més que augmentar la descompensació. A més a més, ben prompte les monedes grosses deslliurades
comencen a ser tosquirades pels usuaris, de manera que la moneda
nacsa és cada vegada més comuna en el circulant; es dona el fet
que un croat fabricat a 72/M no pesa en les balances dels mercats
a 72/M, sinó a una xifra per damunt. S’estableix, llavors, un pes
màxim al qual s’accepta la moneda grossa com a pagament abans
de rebutjar-la per curta, que no feble. Així, com que el retall dels
grossos d’argent és en cada regnat major, el pes d’acceptació és
també cada volta més elevat; serà Pere III qui, per a apaivagar els
usuaris i tota mena de comerciants, menuts i benestants, comence
a distribuir pesals de croat amb un pes màxim acceptat de fins a
76/M: tots aquells grossos per damunt d’aquesta xifra haurien de
ser rebutjats. Ara bé, insistim en el fet que la moneda d’argent de
Barcelona continuava eixint de la seca a un pes pròxim a les 72/M,
tenint en compte les oscil·lacions en la fabricació. Aquestes oscil·
lacions de pes durant el procés d’encunyació són les que, per exemple, portarien a una acceptació dels croats de Pere II i Alfons II, en
principi els menys retallats, a un pes un poc superior al de les 72/M.
Per aquesta raó, en la taula 3.15 presentem una proposta de
treball amb què tractem d’establir una hipòtesi de pes màxim
acceptat i equivalència màxima acceptada pels usuaris. La cada
vegada major bretxa existent entre el for reial i el for real, o el
que s’hauria d’acceptar per un gros d’argent, portaria als greus
problemes de la centúria següent.
A propòsit de l’evolució del gros d’argent barcelonés, la
nostra hipòtesi es basa en la divisió en tres etapes, que comprenen des de la seua creació, en 1285, fins a la seua extinció
l’any 1716. D’aquestes tres, ens interessa més que cap altra la
primera, per ser la que emmarca el conjunt del depòsit del carrer
de la Llibertat i la que centra tot aquest treball:
Primera etapa
Entre 1285 i les acaballes de la dècada de 1360. La seca talla a
72/M i s’aplica un for a 12 diners de tern, però l’equivalència hi
arribaria fins a 15/18 menuts ternals, quantitat a la qual els usuaris
podien acceptar els croats tenint en compte les oscil·lacions
de fabricació i els retalls cada vegada més continus. Les
oscil·lacions de pes del gros, a causa fonamentalment d’aquests
retalls, obliguen a acceptar-lo en els mercats amb un marge de
tolerància de fins a 76/M, encara que superen aquesta xifra i
arriben a situar-se en 78/M en el regnat de Pere III. La posada
en circulació de florins d’or d’Aragó marcaria la fi de la moneda
grossa d’argent, ja en plena decadència; la ràpida acceptació de
la nova moneda d’or en tots els àmbits de la vida arraconaria el
Taula 3.15. Hipòtesi d’evolució de l’acceptació de pesos i equivalència en la primera etapa del gros.
46
Període
Talla
Pes màx. acceptat (hipòtesi)
Aforament
Equivalència
acceptada
Pere II
Alfons II
Jaume II
Alfons III
Pere III
72/M
72/M
72/M
72/M
72/M
72/M – 72/M+
72/M – 72/M+
72/M – 72/M a 74/M
72/M – 74/M a 76/M
72/M – 78/M
72-76/M (màxima obligatòria)
12 d.
12 d.
12 d.
12 d.
12 d.
12 d.
12 d.
12 d. (+?)
12/15 d.
12 d. a 15/18 d.
[page-n-66]
l’objecte d’estudi: la moneda grossa de barcelona
Figura 3.16. Grossos d’argent de
la seca de Barcelona de la segona
etapa:
a
b
a) Mig croat de Martí I (Aureo &
Calicó 384, 17/02/2022, lot 272).
b) Croat d’Enric de Castella (Aureo
& Calicó 237, 27/10/2011, lot 592).
c) Terç de croat de Pere de Portugal,
encunyat a Cervera durant la guerra
civil catalana (Aureo & Calicó 384,
17/02/2022, lot 421).
c
d
a
b
d) Croat de Ferran II (GNC-MNAC,
034271-N).
Figura 3.17. Grossos barcelonesos de
la tercera etapa:
a) Croat de Felip II de Castella
(GNC-MNAC, 015616-N).
b) Mig croat de Felip III de Castella
(GNC-MNAC, 027704-N).
c
d
c) Croat de Carles II de Castella, data
1675 (Soler y Llach 15/06/2022, lot
1309).
d) Croat de Carles II, data 1698 (Soler y Llach 15/06/2022, lot 1314).
e) Croat de l’arxiduc Carles d’Àustria
(GNC-MNAC, 015819-N).
e
croat i el rei decidiria paralitzar les encunyacions per a centrarse en la producció d’una moneda amb què poguera aconseguir
majors beneficis. Com assegurava M. Barceló, no hi ha un
estat benevolent que bata moneda per a facilitar els intercanvis
comercials, sense més; sense percepció de benefici, o amb majors
possibilitats de rendibilitat d’altres tipus monetaris, la producció
s’abandona (Barceló, 1993: 69).
Segona etapa
Desenvolupada entre els regnats de Martí I i d’Alfons el Magnànim / Joan II. És el període de la reinvenció del croat. Martí
I tracta d’alterar la talla i composició d’una moneda que no pot
tornar a ocupar el nínxol de circulant del qual ha sigut desplaçada pel florí. Ara bé, el zel dels consellers de Barcelona per mantindre els seus privilegis no permet les alteracions. És una etapa
molt curta, marcada per les fortes oscil·lacions en l’aforament
f
f) Croat de Felip V d’Espanya (GNCMNAC, 016191-N).
del croat, en el context de la lluita pel poder municipal entre la
Biga i la Busca. La guerra civil catalana i els intents de modificació de Joan I a les acaballes del seu regnat marquen la fi
d’aquesta etapa (fig. 3.16).
Tercera etapa
Represa per part de Ferran II i època de la Monarquia Hispànica. Marcada per la manca de numerari menut, les reformes d’aquest, i per fortíssimes oscil·lacions en el pes i,
ara sí, en el tallatge i la fabricació de les peces grosses d’argent. El gros de Barcelona, en aquest moment, té poc a veure
amb el que era. Aquest darrer període del croat finalitza amb
l’accés al tron de la dinastia borbònica i la implantació dels
Decrets de Nova Planta (1716), que eliminen la moneda
pròpia de Barcelona i imposen un sistema monetari únic i
centralitzat (fig. 3.17).
47
[page-n-67]
[page-n-68]
4
Una àrea monetària compartida
4.1. LA MONEDA DEL COMTAT DE BARCELONA
ENTRE ELS SEGLES XIII I XIV
La moneda barcelonesa, entre els segles XIII i XIV, fou acceptada i utilitzada en gairebé tots els territoris sota l’òrbita
del comtat de Barcelona i, també, al Regne de València; convé
remarcar l’excepció de Lleida, els paers de la qual, en 1340,
sol·licitaren l’entrada en el curs de la moneda de Barcelona, per
a tornar només uns anys després al diner jaqués que hi corria
abans (Botet, 1908-1911, II: 118). La moneda barcelonesa havia recorregut un llarg camí fins a estabilitzar-se en el diner de
tern en 1258. Segons la descripció que ens deixà J. Salat, la
Barcelona dels segles XII i XIII havia de viure en el més complet «desori monetari»: hi havia «sueldos de uneto, bossonayes,
de cuaterno, de duplenco, de terno», i encara hi afegeix que hi
corrien «sueldos de oro, plata, menudos de plata, barceloneses,
jaqueses, valencianos, melgorienses, morlaneses, agrimonteses,
ausoneses, bisuldunenses, empurienses, cerdañeses, roselloneses, de uneto, de cuaterno, de doblenc, de terno y [...] sueldos
raimundenses». El panorama numismàtic baixmedieval sembla
caòtic a causa de la gran quantitat de moneda existent, tant que
el mateix J. Salat sentenciava que «tantos eran los sueldos cuantos eran los condes de Cataluña que mandaron batirlos» i tots hi
circularien alhora (Salat, 1818, I: 72).
La realitat, tot i així, seria distinta, i l’opinió de J. Salat pareix prou exagerada: ni el desori monetari fou tan greu, ni la
quantitat de monedes que anomena arribaren a circular al mateix
temps ni en les mateixes condicions de valor o equivalència. Encara que algunes peces antigues s’hi pogueren estar fent servir,
moltes d’elles, com els sous d’unet o els diners quaternals (substituïts per la moneda doblenca en 1222), serien ja molt residuals,
fins i tot inexistents, en la segona meitat del segle XIII.
Si bé hi havia una gran quantitat de peces foranes circulant pel
comtat de Barcelona, aquestes solien ser minoritàries davant de la
moneda pròpia. Les monedes foranes amb major acceptació van
ser aquelles que presentaven una millor estabilitat i composició,
sobretot en els moments en què la moneda pròpia del comtat de
Barcelona fou el feble diner de doblenc; el comerç de drap i la llei
ternal afavoriren, abans de 1258, la introducció massiva de diners
melgoresos i tornesos, per damunt d’altres monedes estrangeres,
en el circulant de Barcelona. Les monedes grosses foranes, d’altra
banda, s’empraren sobretot en els grans volums d’intercanvi o en
els pagaments elevats, per una senzilla raó de comoditat: val a
dir que resultaven més manejables unes poques monedes grosses
que diverses desenes de monedes menudes de billó. La moneda
barcelonesa menuda, en canvi, s’usava d’una manera més quotidiana, per als pagaments de valors de compra xicotets i mitjans.
Amb tot , el que hem dit no és una divisió estàtica. Cal tindre en
compte, a més a més, que l’ús d’aquestes monedes foranes estava
lligat a l’acceptació entre particulars i que no es podien fer servir
per al pagament d’impostos.
4.1.1. la moneda de doblenc
La moneda de doblenc, doblenca o diner de doblenc començà
a batre’s a la seca de Barcelona en 1222, per manament del rei
Jaume I (fig. 4.1). El nom prové de la seua composició intrínseca, caracteritzada per una llei de 2 diners d’argent sobre 12
diners: val a dir que presenta 2 diners d’argent i 10 diners de lliga, que equival a una sisena part de fi en la seua composició (al
voltant d’un 16,5% d’argent o, de manera equivalent, 0,18055 g
d’aquest metall; vegeu Balaguer, 1999: 58).
La introducció de la moneda doblenca representava un retrocés
respecte a la llei de la moneda d’Alfons I que circulava fins a
aquell moment, anomenada quaternal per la seua composició de
4 diners d’argent i 8 diners de lliga (0,33 g). Malgrat la seua pitjor
composició, la moneda doblenca fou ràpidament acceptada per
tractar-se d’una peça estable en què els mercats podien depositar
la seua confiança; després de les contínues manipulacions de
Pere I sobre la moneda de quatern, aquesta havia patit molt les
49
[page-n-69]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Figura 4.1. Diner de doblenc encunyat a Barcelona per Jaume I
(MEV, Museu d’Art Medieval, Vic, inv. 23112; 17 mm).
oscil·lacions i havia experimentat una gran pèrdua de credibilitat,
i com que circulava com a moneda curta i manipulada, les
queixes dels barcelonesos solien ser prou habituals. La moneda
de doblenc no havia de variar ni la seua talla ni la seua composició
intrínseca, i el rei havia jurat no mudar-la: els usuaris tendiren a
valorar la seua estabilitat en composició d’argent, per damunt de
la quantitat. De fet, en 1253, havent passat trenta-un anys des de
la seua introducció, Jaume I i el seu fill, l’infant Pere, s’aferraven
a la llei doblenca pel seu bon funcionament i la seua acceptació
generalitzada i, al capdavall, renovaren el compromís de no
variar-ne la composició, ni restringir-ne l’àrea de circulació,
durant la resta de la vida del monarca i fins a deu anys després de
la seua mort (Salat, 1818, II: 3, doc. IV).
La talla de la moneda de doblenc es trobava en 108 sous
per cada marc d’argent de Barcelona, la qual cosa vol dir que
cada marc havia de rendir al voltant de 1.290 diners doblencs;
i que cada diner doblenc tenia una composició aproximada que
varia, segons autors, entre els 0,18055 g i els 0,18099 g d’argent
(Balaguer, 1999: 59). Quant al pes de cada peça, es trobaria al
voltant dels 1,09 grams, pel fet que s’ha de calcular a partir de
marcs lligats. El diner doblenc hi circularia entre els anys 1222
i 1258, quan fou substituït pel diner ternal; A. M. Balaguer calcula, per a una moneda amb més de trenta anys de durada, un
volum d’encunyació d’uns dos milions de peces, xifra que ens
resulta excessivament baixa (Balaguer, 1999: 89).
Malgrat el jurament de no mudar la moneda de doblenc, en
1257 Jaume I va prendre la decisió de rellevar-la per la moneda
de llei ternal, de manera que equiparava així el numerari del
comtat de Barcelona al dels regnes d’Aragó, València i Mallorca. El rei hagué de demanar la dispensa del papa Alexandre IV
perquè el manament no acabara en perjuri, ja que només quatre anys abans havia tornat a jurar mantindre el diner doblenc;
l’exoneració li va ser concedida aquell mateix any (Salat, 1818,
II: 4, doc. V). La nova moneda començaria a batre’s a Barcelona
a partir de l’1 d’agost de 1258 (Salat, 1818, II: 6, doc. VII).
La mutació monetària comportava un canvi a raó de dos
diners de doblenc per un de tern (Salat, 1818, II: 5, doc. VI).
Jaume I es va veure obligat a intervindre en l’equivalència de
pagaments d’alguns deutes que s’havien d’efectuar en moneda
doblenca, atés que després de la introducció de la moneda de
tern encara existien dubtes de com calcular el canvi entre l’una
i l’altra. Per a realitzar-lo, s’instituí una taula on, en un termini
de fins a huit mesos des de l’ordre reial del 8 de setembre de
1258, tots els creditors, tant cristians com jueus, i tots els deutors, havien de pagar un diner nou o de tern per dos dels antics
o de doblenc; passat aquest termini, els deutes es pagarien a dos
diners de tern per tres doblencs. El mateix document el dirigiria
50
Jaume I, de manera expressa, als jueus de Barcelona, penalitzats
en el canvi amb algunes condicions, així com als de la resta de
territoris catalans (ACA, RC 9: 60r = DJIA, 1039 i 1040, v4).
El 26 de juny de 1260 Jaume I hagué de recordar que tres
sous o diners de moneda doblenca havien d’equivaldre a dos
sous o diners de la ternal quan un ciutadà de Barcelona va voler obligar un matrimoni de forners als quals tenia en emfiteusi
a canviar un cens de 7 sous setmanals en moneda vella per la
mateixa quantitat en diners ternals, fet que denunciaren per anar
contra iusticiam (ACA, RC Cartes Reials, Jaume I, 65; Salat,
1818, I: 114). Hi hagué algunes excepcions, com va ocórrer amb
les distribucions dels canonges del cabiscol de Barcelona i del
bisbe de la mateixa ciutat, que van veure permutada la moneda vella per la nova a raó d’1:1 en 1274 (Salat, 1818, I: 114;
Botet, 1908-1911, II: 41). A propòsit d’altres obligacions entre
particulars es donava l’ordre que en tots els deutes que acabaren
en Pasqua de Resurrecció s’esbrinara el valor de l’aureo o morabatí en moneda doblenca i es pagara en ternal; els deutes de
valor indefinit, per contra, s’haurien de pagar en moneda de tern
esbrinant el valor de l’aureo en el moment en què foren contrets.
En ambdós casos, el càlcul per al canvi s’hauria de fer a partir
del valor de la moneda d’or (Salat, 1818, II: 5, doc. VI). Encara
en 1267 les crides reials continuaven sent més o menys constants perquè tothom complira amb la taxa de canvi. En aquell
any, s’estimava una commutació de 1000 sous de diners doblencs per 666 sous de diners de tern (Botet, 1908-1911, II: 42).
4.1.2. la moneda ternal
El diner de tern o ternal, també anomenat de manera excepcional
coronatorum (Botet, 1908-1911, II: 41; aquest nom no apareix
mai en la documentació), fou introduït l’any 1257 en el comtat
de Barcelona en substitució del diner de doblenc i fou començat
a batre’s l’any següent (fig. 4.2). El diner de tern es creava amb
llei ternal, 3 diners d’argent sobre 12 diners, la qual cosa equival
a una quarta part d’argent en la seua composició; açò millorava
el fi del diner doblenc, que posseïa només una sisena part de
metall preciós en la seua llei. La talla del menut ternal fou establida en 18 sous de diners i 20 sous de malles per cada marc
lligat de Barcelona, sense que hi haguera cap diferència formal,
a excepció de talla, mòdul i pes, entre diners i divisors (Botet,
1908-1911, II: 40). Cada diner, llavors, contenia al voltant de
0,2708 g d’argent en la seua composició (Balaguer, 1999: 59).
El sistema ternal ja s’havia introduït a Aragó en 1236, i a València i a Mallorca en 1247; a desgrat del bon funcionament de
la moneda doblenca, el comtat de Barcelona es va veure forçat,
en certa manera, a equiparar-se al sistema ternal vigent en els
altres territoris, sobretot pels problemes d’equivalència que havia de causar tindre una moneda de composició més baixa que
les restants (Sanahuja, 2013: 192). Amb l’entrada de Barcelona
dins d’aquest sistema, la moneda de tern barcelonesa adquirí
una equivalència 1:1 amb el reial valencià; el cas del diner jaqués, com veurem, fou distint, perquè el valor de compra tant en
la segona meitat del segle XIII, com al llarg del segle XIV, va
patir fortes oscil·lacions i un increment constant que va fer que
els jaquesos deixaren de circular fora d’Aragó.
La nova moneda es declarà exclusiva i amb circulació perpètua
als territoris del comtat de Barcelona i, també, als del Rosselló, la
Cerdanya, el Vallespir i el Conflent. Amb la creació de la moneda
de tern, Jaume I i el seu fill, l’infant Pere, juraren als consellers i
[page-n-70]
una àrea monetària compartida
a
b
c
Figura 4.2. Diners de tern de la seca de Barcelona: a) Jaume I
(Tresor de la Reina Mora, MPV 8509; 18 mm); b) Jaume II (MPV
46027; 18 mm); c) Pere III (Áureo & Calicó 335, 19/09/2019,
lot 448).
prohoms de la ciutat de Barcelona que ni ells ni els seus successors
l’alterarien ni en talla, ni en llei ni en tipus (Salat, 1818, II: 6,
doc. VII). El jurament del rei i de l’infant, d’immutabilitat de
la moneda, als consellers i prohoms de Barcelona, fou una gran
victòria, en paraules de M. Crusafont, per als barcelonins, pel fet
que, d’una banda, havien lligat al monarca mitjançant el control
directe de l’encunyació de moneda a través del nomenament
d’homes de confiança que vetlaren pel correcte desenvolupament
de les disposicions pactades en el document de creació del diners
ternals (els guardes de la moneda) i, d’altra banda, havien escapat
de les compensacions fiscals o monedatges que solien acompanyar
a aquest tipus de juraments d’inalterabilitat monetària (Crusafont,
1989: 144), com ocorreria, poc després, amb la imposició de
l’impost del morabatí al Regne de València a canvi de la promesa
reial de no mudar, a perpetuïtat, els diners valencians (un impost
que es convertiria en una potent eina de recaptació, almenys fins
a mitjan segle XIV, però també en un mitjà molt important de
negociació política; a propòsit d’açò, vegeu l’excel·lent treball
de Baydal, 2020), o amb el canvi de la moneda murciana a la
valenciana en temps de Jaume II.
La ciutat de Barcelona, consegüentment, aconseguia diversos
privilegis en permetre al rei Jaume I mudar la moneda de doblenc
per la de tern. El primer d’ells fou assegurar-se el control de les
encunyacions a la seca de Barcelona, fet que faria fracassar l’intent
de batre grossos d’argent en 1268, i que retardaria fins a 1285 la
creació d’una moneda grossa pròpia; se’ls concedia als consellers
i prohoms de la ciutat de Barcelona la facultat de triar dos homes
perquè actuaren com a custodis de la moneda, amb el nom de guardes, i vigilaren el procés de fabricació d’aquesta perquè es desenvolupara d’acord amb la legalitat pactada. Així mateix, s’asseguraven
que ni el monarca ni els seus successors podrien encunyar moneda
a la seca barcelonesa sense la seua autorització i que, quan així
succeïra, fora per una necessitat pública, és a dir, per mancança
de moneda, i s’hauria de batre amb la mateixa llei, tipus i talla que
s’havia pactat (Salat, 1818, II: 6, doc. VII). En suma, els consellers i prohoms de la ciutat de Barcelona aconseguiren que el rei
jurara no només no tornar a fer canvis en la moneda de Barcelona,
que a partir d’ara tots els documents l’anomenarien perpetua, ni
en llei, ni en tipus, ni en talla, sinó que també assolien la garantia
que el rei anava a vetlar per la bona qualitat de la moneda i alhora
perseguir tant la moneda falsa com els falsaris, mentre la ciutat de
Barcelona controlaria, de manera efectiva, la producció i el permís
de producció dels diners i tot sense necessitat de compensar el rei
amb indemnitzacions impositives. A més a més, el rei no rebria cap
benefici propi pel canvi de moneda, a causa del seu caràcter paritari, allunyat d’allò més estricte i costós de les antigues mutacions
monetàries, encara que el guany acabaria aplegant-li per altres vies,
com ara la producció de moneda.
En vida de Jaume I, tenim coneixement de dues emissions
de moneda de tern encunyada a la seca de Barcelona. La primera correspon a l’1 d’agost de l’any 1258, i foren nomenats
custodis, o guardes, el moneder Guillem i un altre personatge
anomenat Bernat d’Aversó, i mestre de la moneda Joan Deçà
i, sembla que després d’ell o al mateix temps, Bernat Andreu
d’Estella. Així mateix, coneixem un guiatge atorgat pel rei al
mercader de Tolosa, Bartomeu Beguí, per a portar a la seca de
Barcelona matèria primera amb què començar el batiment de
la moneda (Botet, 1908-1911, II: 40-41). La segona emissió es
dugué a terme l’any 1270 (tot apunta que entre 1270 i 1271),
arrendada per Artal Deçà i Martí Dez Trillas, i s’encunyaren
25.000 marcs d’argent (Botet, 1908-1911, II: 42), una quantitat bastant més raonable que aquells 2000 marcs d’argent que
assenyalaven Crusafont i Balaguer per a la moneda doblenca
(Crusafont, 1982: 83; Balaguer, 1999: 92).
Ni Pere II ni Alfons II van batre menuts a la seca barcelonesa; Jaume II n’encunyaria de manera més o menys continuada
entre els anys 1309 i 1327 (Sanahuja, 2013: 193-194). Alfons
III en produí de manera bastant residual i, durant el regnat de
Pere III, les emissions continuarien fins a l’any 1381, però amb
un volum de fabricació molt baix (Crusafont, 1989: 153). La
seca de Barcelona no tornaria a encunyar menuts ternals fins
al regnat de Ferran II, un parèntesi que abraça l’esgotament del
sistema monetari barcelonés a les acaballes del regnat de Pere el
Cerimoniós, així com l’intent de revitalització efectuat des del
regnat de Martí l’Humà: amb Joan I, aquest esgotament es va fer
palés, mentre que els experiments de Martí I, que necessitava
refer el sistema, sovint desapareixien aviat.
Fins a l’any 1381, si més no, totes les emissions
barceloneses de menuts ternals repetiren el mateix esquema
compositiu: en l’anvers apareix, en el centre del camp,
el bust del rei, orientat a l’esquerra i coronat, envoltat per
una llegenda al·lusiva a la ciutat emissora (pot presentar-hi
diverses variants com ara BARQVINONA o BA’QINONA)
entre dues gràfiles de punts; pel que fa al revers, s’hi mostra
una creu passant que divideix tota la cara de la moneda en
quatre quarters, de manera que en cadascun d’ells es col·loca,
de manera alterna, un cercle i un grup de tres punts que formen
un triangle. La llegenda del revers fa menció a l’autoritat
emissora, el monarca, i es troba també, com la de l’anvers,
entre dues gràfiles de punts. Aquest és el model que heretaria
el gros d’argent de Barcelona a partir de l’any 1285.
51
[page-n-71]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
4.1.3. el gros d’argent en el context del circulant de barcelona
La moneda grossa de Barcelona va estar molt lligada al comerç, per la facilitat que aportava per al pagament de volums
de transacció grans que, generalment, resultava complicat realitzar amb menuts a causa de la gran quantitat de peces que
exigien (raó per la qual, d’altra banda, s’havien estat emprant
monedes grosses foranes com ara els tornesos). No hauríem de
parlar de «moneda comercial», malgrat que aquest nom ha sigut
usat a voltes per la historiografia catalana; millor, podríem dir
que es tracta d’una moneda amb avantatges per a la pràctica
del comerç i la mercaderia, per la qual cosa fou ràpidament acceptada per l’oligarquia comercial i la resta de comerciants i
mercaders barcelonesos. A pesar d’aquest caràcter, però, aconseguí introduir-se ben prompte en intercanvis més quotidians,
barrejada amb la moneda ternal, encara que, en el dia a dia, eren
els menuts les peces més utilitzades per al pagament dels productes bàsics: allò que la documentació anomena, de manera
força descriptiva, monetam curribilis pani et vino (Torró, 2000:
84). Tots dos, de manera indistinta, s’empraren per a pagar rendes, redempcions i exaccions, pel fet que, sobretot els impostos,
resultava obligatori pagar-los en moneda de curs legal, és a dir,
la pròpia del territori. La moneda grossa també intervindria en
el pagament de salaris i lloguers; els croats es van estendre amb
rapidesa per tot arreu.
La relació del gros d’argent amb la moneda de tern fou bona
fins que els menuts van començar a perdre fi pel desgast natural,
alhora que no es renovaven les emissions circulants; cal tindre
en compte que, en 1285, algunes monedes de Jaume I ja portaven vora trenta anys en circulació. En el regnat d’Alfons III, el
monarca hagué d’obligar a que s’acceptaren els diners menuts
(Crusafont, 1989: 146), perquè molts els rebutjaven per la seua
mala conservació, preferien l’ús de moneda bona i, consegüentment, apartaven la dolenta; al mateix temps, la descompensació
entre grossos i menuts, amb el manteniment obligatori de l’aforament a 12 d., afavoriria que la moneda grossa fora tosquirada,
per la qual cosa les crides reials en temps de Pere III se centraren en el fet que els usuaris acceptaren els croats, cada vegada
més rebutjats a causa de les manipulacions (retalls i llimadures).
La paritat entre el reial valencià i el diner de tern de Barcelona, així com els interessos comercials compartits entre els dos
territoris, afavorí la introducció del gros d’argent en el circulant
del Regne de València, seguint el camí que havia traçat el menut
barcelonés. Els mercats valencians acceptarien el gros ràpidament, tant en els àmbits comercials com en els més quotidians.
Cap a la dècada de 1360, el gros d’argent havia perdut l’embranzida dels regnats anteriors: en aquell moment és quan documentem les darreres encunyacions a la seca de Barcelona, així
com el desplaçament per part de la nova moneda d’or, el florí
d’Aragó.
4.1.4. el florí d’or d’aragó
Com a conseqüència de la incorporació del Regne de Mallorca a
la Corona d’Aragó en 1341, el rei Pere III va poder començar a
batre a la seca de Perpinyà, en 1346, una moneda d’or a imitació
dels florins italians, que ja encunyava Jaume III de Mallorca
(fig. 4.3a). La moneda fou coneguda com a florí d’or d’Aragó i
52
es va fabricar a una llei de 23 3/4 quirats d’or i 3,49 g de pes, és
a dir, una composició gairebé pura, com la de les peces florentines. Aquell primer florí, amb tot, no va arribar quasi a circularhi. Es va crear com a moneda destinada al comerç, a imitació
del florí de Florència, de gran puresa i amb el qual tractà de
competir, sense aconseguir-ho. El fracàs en aquest aspecte en va
motivar la retirada. Així i tot, la voluntat de llançar una moneda
d’or amb la qual obtindre bons beneficis, ara que la moneda
d’argent es trobava esgotada, provocà que el rei rebaixara de
manera continuada la llei: des de 1352 fins a 1362 es van batre
a 22 3/4 quirats, de 1363 a 1365, a 22 quirats, i des del 1365
es va estabilitzar a 18 quirats (750 mil·lèsimes; vegeu Mateu
i Llopis, 1957: 39-40. Per al florí d’Aragó, de manera general,
vegeu Crusafont, 1996).
Mentre que el florí de llei alta no va triomfar, el florí a 18
quirats es va introduir ràpidament en el circulant dels territoris
de la Corona d’Aragó (fig. 4.3b). En 1365, el rei establia el canvi del florí d’or d’Aragó en 11 sous (Sanahuja, 2013: 120), una
equivalència prou competitiva perquè ben aviat aquesta moneda d’or substituïra en tots els àmbits l’esgotada moneda grossa
d’argent de Barcelona, tant en els territoris catalans com en el
regne valencià. La seca barcelonesa i la valenciana van començar a encunyar-los a partir de l’any 1368 (Sanahuja, 2013: 133);
a Saragossa, però, els batiments van ser testimonials a causa de
les queixes dels estaments aragonesos, que esgrimien que l’única
moneda que podia córrer en el regne havia de ser la jaquesa.
a
b
Figura 4.3. Florins d’or d’Aragó, a nom de Pere III: a) seca de
Perpinyà (MNAC, Gabinet Numismàtic, 011266-N); b) seca de
València (MPV 25912).
4.2. EL CIRCULANT VALENCIÀ ENTRE ELS SEGLES
XIII I XIV
Durant el període de conquesta del territori valencià (1233 –
1245/1258), el circulant fou molt divers, fruit de les diferents realitats socials que es barrejaven en l’antic Xarq al-Àndalus: d’una
banda, la societat andalusina, i de l’altra els colonitzadors cristians que portaven amb ells la moneda pròpia de cadascun dels
llocs d’on provenien; a més a més, com el cas barcelonés, s’hi
podien trobar monedes més dirigides a la pràctica comercial, com
els grossos tornesos o els genovins, per exemple. A banda d’això,
des de l’any 1247, s’hi afegiria el reial de València, amb el qual es
tractà d’anar substituint bona part de les monedes que circulaven
al territori valencià, encara que amb certes excepcions.
[page-n-72]
una àrea monetària compartida
Distingim, llavors, dues etapes en la descripció del circulant
valencià: d’una banda, el període anterior a 1247, caracteritzat per
la diversitat de monedes que corrien alhora per les terres conquerides, amb una dissemblança igual d’equivalències, lleis i composicions. El segon període es desenvolupa a partir de l’any 1247, quan
Jaume I dotà València i Mallorca d’una moneda pròpia, el reial de
València, i tractà de prohibir la circulació de totes les monedes existents fins aleshores en el nou regne. Algunes d’elles hi romandrien,
mentre que altres s’introduirien en el circulant una dècada després,
com és el cas del diner de tern de Barcelona, en paritat amb el diner
valencià; a banda, a partir de l’any 1285, s’hi agregaria el gros barcelonés i es configuraria, d’aquesta manera, un numerari basat en el
billó i l’argent, i un circulant minoritari i restringit propi de les elits,
com és el cas de la cada vegada més residual moneda d’or.
4.2.1. dirhems, millaresos i besants
El procés de conquesta del Xarq al-Àndalus comportà el ràpid
enriquiment dels cavallers catalans i aragonesos, i els d’altres
procedències, gràcies a la rapinya sobre les comunitats andalusines del territori llevantí, al pagament de rescats per part de les
aljames i a la venda de botí (objectes, ramat i cereal) i esclaus.
Mentre que les dues últimes activitats, la venda de botí de guerra i d’esclaus andalusins, comportaren el pagament amb moneda cristiana (pel fet que els receptors d’aquells béns eren els
mateixos cristians), el resultat de les incursions, dels assalts i
dels saquejos, així com el pagament de rescats, es percebien en
moneda andalusina: el dírham d’argent (Torró, 2006: 73-108).
El dírham almohade fou una de les majors fonts de riquesa
en argent dels conqueridors (fig. 4.4). Els dírhams almohades
són monedes de forma quadrada, amb una llei variable al llarg
de la seua existència, un pes mitjà d’1,554 g i una talla de 150
peces per marc (Pellicer, 2005: 45). El volum d’emissió sembla
haver sigut molt elevat i ocupar el nínxol de moneda menuda
tan necessària per a la població que els quirats almoràvits no
van poder satisfer per complet. No obstant, el dírham no va
substituir el quirat, que continuà batent-se com a divisor del
primer fins a la conquesta cristiana.
Entre els mateixos cristians, la circulació de l’argent almohade fou bastant residual com a mètode de pagament (en termes de
moneda corrent), de manera que en vigílies de la creació del reial
valencià, ja no en devia córrer gaire (Torró, 2006: 220). El botí
de la conquesta havia significat més riquesa que no un mitjà per
a les transaccions diàries. No sabem ben bé com es va procedir
a adequar el dírham al sistema dinerari cristià a partir de l’any
1247, però és possible que el diner d’argent que apareix citat en
la Taula de Canvi, amb una equivalència de 3 reials de València,
s’hi referisca, i s’hi incloguera pensant en els dírhams que encara
restaven en poder d’algunes aljames (taula 4.1). En tot cas, en
1247 el dírham sembla ja esgotat; des d’aquesta data, els dírhams
havien de resultar estranys, absorbits en la seua majoria pel circuit
del diner dels dominadors cristians, i pràcticament substituïts pels
millaresos, usats per al comerç amb el nord d’Àfrica. El final de
l’ús del millarés es podria relacionar amb la pacificació de l’alçament musulmà de 1276-1277 i la introducció, en aquell moment,
de la moneda de billó a les aljames que encara empraven argent
almohade (Torró, 2000: 84).
Amb el nom de millarés es feia referència a dos conceptes:
d’una banda, a les encunyacions cristianes a imitació dels
dírhams almohades (fig. 4.5) i, de l’altra, al nom donat pels
cristians a les monedes encunyades pels musulmans d’alÀndalus i el nord d’Àfrica entre els segles XII i XIII, és a dir,
l’argent musulmà (Ariza, 2005). Tanmateix, el terme millarés
Figura 4.4. Dírham almohade de la seca de Múrcia, a nom del Figura 4.5. Millarés encunyat a nom de Jaume I (MNAC, Gabinet
Mahdi (Áureo & Calicó 378, 14/12/2021, 378, lot 2370).
Numismàtic 035279-N; 23 mm).
Taula 4.1. Tarifes de compra establertes en la Taula de Canvi de València en 1247 (Torró, 2014: 543).
Espècies reconegudes
Tarifa de canvi obligatòria
en moneda de València
Valor de canvi real
en moneda de València
16 d. (1 s. 4 d.) melgoresos
15 d. (1 s. 3 d.) jaquesos
15 d. (1 s. 3 d.) tornesos
18 d. (1 s. 6 d.) barcelonesos
1 d. de pes d’argent
2 Genovini [diners de Gènova]
2 reials de Marsella
1 gros genovés [= gros de 6 d.]
1 marc d’argent
1 morabatí alfonsí [or]
1 masmodina jucefia [or]
1 masmodina contrafacta [or]
12 d.
12 d.
12 d.
12 d.
3 d.
1 d.
1 d.
3 d.
38 s.
6 s.
4 s.
3 s. 6 d.
16 d.
15 d.
19 3/4 d. aprox.
12 d.
4 d.
2 d.
2 d.
6 d.
57 s. aprox.
8 s.
6 s.
?
53
[page-n-73]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
s’aplica amb més normalitat a la moneda d’imitació emprada,
principalment, per al comerç nord-africà. Jaume I els va batre
tant a la seua senyoria de Montpeller com a la seca de Barcelona
i a la de Mallorca; el mateix farien a la casa de la moneda
barcelonesa Pere II i Jaume II (Botet, 1908-1911, II: 54-56).
També es van batre millaresos a Occitània i a Itàlia, amb la
mateixa finalitat que els de la Corona d’Aragó, el comerç amb
els territoris nord-africans (Travaini, 1992, i Bolós, 2000: 173).
Per la seua banda, els besants foren una moneda de compte
que equivalia a 10 dírhams/millaresos. Amb ella, les aljames
musulmanes van escripturar amb els cristians rendes i pagaments que s’havien d’efectuar en dírhams/millaresos. També
els cristians van escripturar sovint en besants (bisanciorum) en
temps de la conquesta, quan els dírhams corrien en grans quantitats gràcies als rescats i botins (Torró, 2000: 79-80).
4.2.2. la moneda d’or: morabatins, masmodines i dobles
El circulant d’or valencià en el segle XIII es basava en els morabatins alfonsins castellans i en els romanents d’or almohade,
en forma de masmodines i masmodines dobles. La moneda d’or
més corrent al Regne de València fou el morabatí alfonsí, mentre que les peces andalusines, originals o d’imitació, foren escasses en el numerari. Tant els morabatins com les masmodines
van tindre un àmbit de circulació molt restringit, lligat als cercles aristocràtics, sempre en grans quantitats per a contractes de
compravenda d’importants immobles o per als dots de les filles
de la noblesa colonitzadora, així com algunes penes judicials o
els productes més cars i importants que passaven per les lleudes (Torró, 2000: 85-86). L’aristocràcia cristiana preferia pagar
compres, vendes i dots, entre altres grans volums, amb or, per
una qüestió de comoditat, però també d’honorabilitat i prestigi:
mentre que el billó era popular, l’or era signe de riquesa i posició social. Paral·lament, també es tractava d’una manera molt
efectiva d’acumular riquesa.
El morabatí alfonsí és la peça d’or que encunyà Alfons
VIII de Castella com a emulació del dinar almoràvit, reproduint-ne la metrologia i introduint-hi alguns canvis, com ara
la simbologia cristiana: mantenien la llegenda cúfica en àrab
dels originals i se’ls afegia una creu i les inicials del nom
del rei Alfons; els caràcters cúfics, a més a més, reproduïen
l’admonició islàmica cristianitzada, ja que es feia referència
a la Trinitat i al papa de Roma com a imam dels cristians
(fig. 4.6). Al comtat de Barcelona, entre el primer i el tercer
quart del segle XIII, tingueren un volum de circulació prou
elevat; al Regne de València circularen amb normalitat, i en
1247 s’establia una tarifa de canvi a 6 sous de diners valen-
Figura 4.6. Morabatí alfonsí, encunyat per Alfons VIII de Castella en
1184, a la seca de Toledo (Museo Arqueológico Nacional, 106621; 28
mm; fotografia, Ángel Martínez Levas).
54
cians i una acceptació real a 8 sous de diners (Torró, 2014,:
543, quadre 1). La seua circulació seria força restringida,
emprant-se també com a moneda de compte per a escripturacions, com ocorre en 1261, quan Jaume I exigí als germans
Faure un cens de 60 morabatins alfonsins pel batiment de
millaresos de 10 diners de llei (Botet, 1908-1911, II: 53). A
partir de 1283, s’establiria un valor fix per als censos pagats
en morabatins i masmodines: «Item statuimus et ordinamus
quod pro morabatini censuali solvantur tamen novem solidi
regalium, et pro mazmodina censuali septem solidos eiusdem
monete» (Furs de València, entrada 1626, a partir de l’edició
de la Generalitat Valenciana i de la Universitat Jaume I, del
volum dels Furs de 1283, editada l’any 2016).
Cal distingir, en aquest sentit, entre masmodines senars
i masmodines dobles (fig. 4.7). Les masmodines senars es
troben documentades entre els anys 1258 i 1273, per al pagament de certes rendes i censos molt específics, relacionats
amb l’explotació d’edificis de caràcter públic, com els banys
o els forns, lligats sempre a l’aristocràcia cristiana. La seua
circulació, per tant, és molt restringida, però no tant com la
de les masmodines dobles o, simplement, dobles: resulten
bastant més estranyes en el numerari valencià de la segona
meitat del segle XIII, i només es documenten, i de manera
discreta, en paraules de J. Torró, a partir de l’any 1276, de
manera que, segurament, ja no es tractaria de les peces originals, sinó de les imitacions cristianes, començades a batre
en 1272 a Barcelona, amb concessió reial a Pere Andreu i al
seu fill Pere (Botet, 1908-1911, II: 53), i en 1273 a Mallorca
(Torró, 2000: 85) amb concessió a Bernat de Torres i a Vicent
d’Ascasia (Botet, 1908-1911, II: 54). Tot i això, les imitacions de l’or àrab foren prou anteriors al regnat de Jaume I
(només cal veure el cas dels mancusos barcelonesos, que no
tractarem ací).
Figura 4.7. Mig dinar almohade. Abu Yaqub Yusuf. 1162-1184
(Museo de la Alhambra, inv. 106621; 22 mm).
Pel que fa a les anomenades «masmodines contrafactes» o
imitacions cristianes, el seu àmbit també fou bastant restringit,
pel fet que s’integraren en el mateix circuit de l’or, els usos del
qual es trobaven «escrupolosament codificats» (Torró, 2000:
86). Coneixem encunyacions d’imitacions en 1239, data d’un
document en què hom reconeix un deute de 65 masmodines
«bonas contrafactas» (Botet, 1908-1911, II: 56); en 1247, Jaume I establí el seu canvi al Regne de València, amb ocasió de
la creació del diner reial i l’establiment de la Taula de Canvi,
en 3 sous i 6 diners de reials de València, cosa que ens indica
que aquestes monedes, encara que en un àmbit molt concret,
circulaven al territori valencià (Botet, 1908-1911, II: 56-57;
Torró, 2000: 71).
[page-n-74]
una àrea monetària compartida
4.2.3. el diner melgorés
4.2.4. el diner jaqués
Tingué molta més presència a Barcelona i als comtats catalans
al llarg dels segles XII i XIII que a l’àrea valenciana del segon
quart del segle XIII. S’encunyava a la vila i senyoria de Montpeller, i la seua zona d’influència s’estenia pel Llenguadoc, a
grans trets, entre Perpinyà, Caors i Avinyó; així mateix, apareix
en contextos una mica més llunyans, com és el cas dels comtats
catalans i, de manera residual, València, a causa del seu ús, sobretot, en el comerç. La zona de Mauguiò començà a encunyar
moneda pròpia ja en temps del rei franc Carles el Calb, encara
que les monedes melgoreses comtals començaren a assolir una
certa importància a partir del segle XI, amb el comtat de Ramon
I de Narbona, i esclataren com un dels tipus monetaris més emprats al Llenguadoc i a les àrees pròximes en els segles XII i
XIII. Són les d’aquestes darreres centúries les que es troben de
manera més comuna als territoris del comtat de Barcelona i del
Regne de València. Com que Jaume I va ser senyor de Montpeller, tenia dret de senyoratge sobre la producció monetària (Ginebra, 1996: 854-855). La talla i llei de l’argent dels melgoresos
tendiren a fluctuar freqüentment al llarg de la seua existència, de
manera que resulta complicat establir xifres amb precisió.
Sembla que s’acostava a un sistema quaternal (Ginebra, 1996:
855), tot i que per a M. Bompaire es trobaria més a prop dels sistemes ternals (Bompaire, 2002, 2007; vegeu una de les aproximacions clàssiques a la moneda llenguadociana en Bloch, 1961). En
1247, 16 diners melgoresos es canviaven a València per un sou de
reials, malgrat que en la pràctica, el canvi manat pel rei resultava
paritari (taula 4.1; Torró, 2014: 543, quadre 1).
La moneda melgoresa dels segles XII i XIII destaca per les
seues llegendes (fig. 4.8). Mentre que al llarg del segle XI els
tipus gràfics s’havien estabilitzat en la llegenda RAIMVNOS /
RAIMVNDS en l’anvers (depenent de la interpretació) i NARBONVS / NARBONA (s’hi troben les dues formes) en el revers, amb quatre anelles disposades per parelles, en els segles
XII i XIII aquestes llegendes apareixen degenerades i fan complicada la seua interpretació.
A més a més, a causa del fracàs del gros barcelonés de 1268,
entre altres factors, Jaume I va crear moneda grossa en la seua
senyoria (Marcatili, 2015: 222), a imitació dels grossos tornesos
que tant d’èxit havien assolit en l’àrea occidental europea (fig. 4.9).
Els diners jaquesos foren la moneda pròpia del Regne d’Aragó,
i s’encunyaren a les seques de Jaca i Sarinyena i, a partir del
regnat de Pere III, també a la seca de Saragossa (fig. 4.10).
Des de l’any 1230-1233, el diner jaqués passà a ser de llei
ternal, com ho serien després el reial valencià i el diner barcelonés; així, substituïa a la moneda doblenca que les Corts del
Regne d’Aragó permeteren a Jaume I batre en 1223 (Heiss,
1967-1869, I: 14). La moneda doblenca d’Aragó no funcionà
per la nul·la acceptació que va tindre per part de l’aristocràcia
aragonesa, així que el mateix Jaume I decidí, en 1230 o 1233,
encunyar nova moneda amb llei ternal. La talla s’establia en
72 sous per marc d’argent per als diners i en 80 sous per marc
d’argent per als òbols (Botet, 1908-1911, II: 46). En 1236, el
rei confirmava a Montsó la moneda jaquesa de tern i prometia
no mudar-la, per la qual cosa acceptava dels aragonesos el
pagament de l’impost del maravedí, com faria anys després a
València pel mateix motiu. Dins del nostre període d’estudi,
tenim constància d’encunyacions jaqueses de Jaume I, Jaume
II i Pere III. El 30 d’agost de 1254, quan estava el rei Jaume
I a Lleida, prengué la decisió d’encunyar nova moneda de
la mateixa llei ternal, de manera que les Corts l’autoritzaren
a
b
c
Figura 4.8. Diner melgorés (American Numismatic Society,
1967.182.199; 20 mm).
d
e
Figura 4.9. Gros de Montpeller de Jaume I (MNAC, Gabinet Numismàtic 035279-N; 25 mm).
Figura 4.10. Diversos exemples de diners jaquesos: a) Alfons I; b)
Pere I; c) Jaume I; d) Jaume II; e) Pere III (Áureo & Calicó 381,
19/01/2022, lots 1361, 1362, 1366 i MPV 22773, 31982 respectivament).
55
[page-n-75]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
a batre una quantitat que segons autors oscil·la entre els escassos 3000 marcs d’argent (Heiss, 1867-1869, I: 14; la notícia deu recollir-la de J. Salat) i els més creïbles 25000 marcs
d’argent (Botet, 1908-1911, II: 45-46).
Sabem que la moneda jaquesa va circular pel Regne de
València. No obstant això, almenys a partir de l’any 1247,
es constata un retrocés de la moneda aragonesa, així com la
seua desaparició progressiva del circulant valencià. La tarifa
de canvi dels menuts jaquesos amb els reials valencians apareix, en la Taula de Canvi de 1247, descompensada, a pesar
de compartir la llei ternal (taula 4.1). La seua desaparició del
circulant no fou immediata, com sí que haguera ocorregut si
la causa fora l’equivalència abusiva. Després de la Taula de
Canvi, la seua tarifa de compra entre els canvistes privats
aniria pujant, i es produiria, aleshores, una forta descompensació entre el reial i el jaqués; amb els anys, s’arribaria a
taxes de canvi o compra de 18 o 20 diners aragonesos per
un sou de valencians. D’aquesta manera, resulta lògica la retirada gradual dels menuts jaquesos del circulant valencià,
així com l’eixida de numerari aragonés al seu punt de partida, d’on no tornaria a eixir. Els depòsits monetaris trobats
al territori valencià es converteixen, tot plegat, en un objecte
d’estudi essencial per a comprovar el ritme de fugida del jaqués del circulant valencià, un fenomen contrari al que experimentaria la moneda ternal barcelonesa.
4.2.5. altres tipus monetaris
Entre les monedes que apareixen citades en la relació de la Taula de Canvis (taula 4.1), hi ha diners tornesos, diners i grossos
genovins i reials de Marsella. Els diners genovins són la moneda pròpia de la ciutat de Gènova i els trobem al Regne de
València relacionats amb el flux comercial. Per als diners genovins s’establí un canvi, en 1247, de 2 diners per un reial valencià; els grossos genovins estaven aforats a 6 diners genovins i
tenien una llei d’onze diners i malla d’argent: estaven subjectes
a una tarifa de canvi, en la Taula, de 3 diners de València (Gual,
1981: 116).
Al diner tornés, en 1247, se li assignà un valor de compra
que afavorí a la moneda valenciana, pel fet que 1 sou i 3 diners
de tornesos s’havien de canviar a raó d’un sou de reials de València, encara que, en la pràctica, el valor es va aproximar als
19 3/4 diners. La moneda tornesa patiria un retrocés al regne
valencià, així que quedaria restringida a l’àmbit del comerç de
drap dels valencians a França i, per consegüent, sembla que no
circularia gaire pel territori de València; malgrat tot, continua
apareixent entre el numerari del comtat de Barcelona fins al regnat d’Alfons III (Botet, 1908-1911, II: 93-94; vegeu fig. 4.11).
Figura 4.11. Gros tornés de Felip IV de França, 1280-1290 (Musée
Carnavalet, Histoire de Paris, NM355; 25,7 mm).
56
Pel que fa als reials de Marsella, pareix que circularen en
poca quantitat pel Regne de València abans de 1247. Tenien
el mateix for que els diners menuts genovins: en la Taula de
Canvi se’ls aplicà la mateixa taxa, dos reials de Marsella per
un diner valencià.
Per últim, els diners barcelonesos que aleshores hi havia
per València eren els de llei doblenca, pel fet que els ternals de
Barcelona encara no havien sigut imposats. Se’ls aplicà la mateixa tarifa de canvi obligatòria que a la posterior mutació dels
doblencs pels ternals barcelonesos, a raó 2:3, de manera que 18
diners doblencs s’havien de canviar per 12 reials valencians de
llei ternal.
4.2.6.
el circulant valencià després de la taula de canvi:
el reial de valència
En 1247, el rei Jaume I va fer un pas decisiu en l’ordenament
de la massa monetària del recentment creat Regne de València, amb l’establiment de la Taula de Canvi per a tot el territori
conquerit. La Taula de Canvi fou posterior a la implantació i
començament de l’encunyació d’un nou tipus monetari exclusiu
per al regne valencià que hauria de córrer també pel Regne de
Mallorca: una moneda de billó, de llei ternal, anomenada de
manera explícita en els documents «reial de València».
El 8 de maig de 1247 s’implantava la nova moneda, i un
document addicional a la crida per a la seua introducció obligatòria regulà el canvi forçat pel qual les monedes que corrien
fins aleshores per tot el Regne de València havien de canviar-se
pels nous reials. El termini començava el mateix 8 de maig i
se’ls donava als colons quaranta dies (fins al 17 de juny) per a
aplegar-se a València, i segurament a altres ciutats principals
del regne, a fi de canviar les seues monedes per la que acabava
d’imposar-se, que es podien dur o bé al magistrum monete, o
bé a les taules dels canvistes autoritzats pel rei. S’establia, de
la mateixa manera, un barem per al canvi de les diferents monedes. Al llarg d’aquells quaranta dies ningú podria traure dels
regnes de València ni de Mallorca moneda jaquesa, melgoresa
o barcelonesa, ni tampoc or, argent ni billó destinat a fondre
(Torró, 2000: 71).
La nova moneda de València naixia amb llei ternal, 3 diners
d’argent sobre 12 diners, i una talla de 18 sous per marc d’argent de llei d’onze diners i mig. Així mateix, es contemplava la
creació de divisors, anomenats malles o òbols, amb un valor de
mig diner i talla de 20 sous per marc d’argent de la llei abans
indicada: en la talla de les malles cal aplicar una diferència al
voltant del 10% respecte a la que li pertocaria de manera teòrica com a divisor amb valor de mig diner. Sense penalització,
a l’autoritat emissora li resultaria més beneficiós emetre només
divisors, pel fet que el marc d’argent rendeix el doble que amb
la fabricació d’unitats. Segons el marc de Barcelona, dels marcs
d’argent lligat s’obtindrien reials d’1,08 g i òbols de 0,49 g, amb
un fi intrínsec els diners de 0,27 g d’argent d’onze diners i mig,
un contingut idèntic al dels diners jaquesos i, amb posterioritat,
al dels barcelonesos (Botet, 1908-1911, II: 47; Torró, 2000: 70).
El reial de València fou imposat amb el propòsit de ser patrimoni exclusiu del rei i evitar, així, el control que establien
sobre la moneda els estaments aragonesos i els consellers de
Montpeller i de Barcelona. A més a més, com apunta J. Torró, el
reial fou, precisament, una imposició taxativa (Torró, 2000: 70):
fou un dels últims exemples de mutació monetària que va viure
[page-n-76]
una àrea monetària compartida
la Corona d’Aragó, a excepció del canvi obligatori que executà
Jaume II en el segle XIV amb la creació del reial de Múrcia
(encara que la retirada d’aquesta moneda no va penalitzar el
territori alacantí). En un primer moment, l’encunyació monetària dels reials s’hi va incloure com una regalia patrimonial del
monarca, però en 1266 Jaume I acceptà no mudar la moneda ni
en forma ni en composició, com havia fet a Montsó l’any 1236,
barat a percebre cada set anys l’impost del morabatí com a compensació per les pèrdues que podria reportar-li aquell jurament
(Botet, 1908-1911, II: 49). La imposició, establida en 1 morabatí (7 sous), havien de pagar-la totes aquelles llars que tingueren
un patrimoni valorat en un mínim de 105 sous; amb tot, aquesta
càrrega impositiva anà variant molt al llarg del temps, fins que
acabà per passar, en el regnat de Pere III, de set a sis anys entre
recaptacions (vegeu Baydal, 2020).
A partir del tancament de la Taula de Canvi, l’única moneda vàlida en tot el territori valencià per als pagaments, en especial dels impostos, seria el reial, de manera que es descartaria
qualsevol altra moneda de billó, de plata o d’or (sempre que
no fora utilitzada en pagaments o contractes entre particulars).
Ultra tot això, tots els deutes pendents haurien de retre’s, des
de llavors, en moneda reial valenciana, i en cap altra (Botet,
1908-1911, II: 48).
En relació amb la producció dels reials, s’accepten dos grans
batiments de moneda menuda a la seca valenciana: el primer
d’ells entre els anys 1247 i 1249 (que no acabaria fins a l’any
1250), el qual, segurament, fou una enorme emissió portada a
terme amb intermitències, com era habitual i que, en algunes
ocasions, apareix dividida en dos batiments distints; Mateu i
Llopis, per contra, opinava que l’encunyació no hauria començat fins a l’any 1249 (Mateu i Llopis: 1929: 15-16). La segona
emissió es va realitzar en 1271.
Torró calcula, per al batiment de 1247-1249/50, un volum
hipotètic de 22.500 marcs d’argent lligat encunyats (malgrat
que per a altres autors, serien 9.000 marcs d’argent; vegeu
Ripollès i Llorens, 1999: 114, a partir de Mateu i Llopis,
1947: 245-258), que rendirien uns vint milions de reials, xifra
que ha de ser presa amb precaució, ja que els marcs donarien
tant diners com malles; per a alguns investigadors, en canvi,
l’emissió de 1247 va representar només un 28% de tota la
producció de la seca de València, la qual cosa fa pensar que
no s’han identificat bé els encunys de les monedes d’aquesta
encunyació, i que els volums de moneda encara no estan ben
estudiats (Ripollès i Llorens, 1990: 127). En referència a
l’emissió de 1271, la seca de València posaria en circulació
23.000 marcs més d’argent lligat, cosa que es tradueix en vint
milions més, aproximadament, de peces encunyades (Torró,
2000: 75, 77). Per tant, el volum circulant de reials en 1276, a la
mort de Jaume I, s’aproximava als quaranta milions de diners
i malles, una quantitat enorme que cercava satisfer no només
les necessitats de moneda menuda, un problema sempre present
en la societat medieval, sinó també afavorir la recaptació
d’impostos en moneda pròpia i de curs obligatori.
Les característiques facials de la moneda valenciana menuda ha tractat de definir-les M. Crusafont, segons les dues grans
emissions que coneixem, sovint tractades com a tres. Per al grup
de 1247-1249/1250, el bust del rei hi pot aparéixer orientat cap
a la dreta (fig. 4.12a) o cap a l’esquerra; pareix que el primer
cas podria ser el més arcaic i, per consegüent, pertanyent als
encunys més antics. Les peces tindrien un mòdul de 18 mm de
diàmetre i un cercle intern d’uns 11 mm. Tocant a la representació reial, el bust duria una corona rectangular o apuntada. En
el revers apareix un tall amb branques laterals, anomenat arbre,
que parteix el camp de la llegenda en dues meitats; en el cas
d’aquesta primera emissió, les branques serien «altes». En la
resta dels encunys de la primera emissió, i tots els de la segona
emissió, el bust del rei s’hi representa sempre orientat cap a l’esquerra, amb corona apuntada, mentre que en el revers, l’arbre
pot mostrar branques «altes» o «baixes» (fig. 4.12b). El mòdul
d’aquestes monedes sembla una mica més menut, al voltant dels
17 mm diàmetre, amb un cercle interior de 8,5 mm de diàmetre
(Crusafont, 1980: 303-313). Manca, però, un estudi en profunditat dels encunys d’aquestes peces.
a
b
Figura 4.12. Diners valencians de Jaume I: a) del tipus cap a la dreta
(col. Vidal Valle, 34; 18 mm); b) del tipus cap a l’esquerra (Tresor
de la Reina Mora, MPV 8567; 18 mm).
El que va portar a que Jaume I creara una nova moneda fou,
sens dubte, el lucre i l’impost: ja en 1246, el rei havia comunicat
la necessitat de pagament d’impostos per part dels pobladors del
regne, de manera que aquesta dinàmica portaria a la creació, un
any després, de la moneda pròpia per a poder satisfer-los (Torró,
2014: 541), i el seu ús forçós amb el mateix objectiu: la creació de
moneda com a resposta a la necessitat d’establir i recaptar impostos (Retamero, 2011: 180). Arribats a aquest punt, amb la finalitat
de percebre el pagament de les obligacions en moneda pròpia, i
amb l’ànim de rebre la major quantitat possible de benefici amb el
canvi i la fabricació, el reial valencià va quedar establit com a única moneda autoritzada per a córrer dins dels límits del regne, llevat de masmodines, morabatins i millaresos, però, aquestes, en un
àmbit molt restringit i particular, com era el de l’escripturació de
censos o pagaments, o el de l’aristocràcia (Torró, 2000: 73), així
com el del comerç amb el nord d’Àfrica, en el cas dels millaresos.
Després, s’afegiria al circulant el diner ternal de Barcelona, sense
cap mena d’oposició ni per part del rei o els seus representants,
ni dels usuaris del regne valencià, que acceptaren ràpidament els
menuts de billó i els grossos d’argent tant en l’àmbit mercantil
com en el quotidià. Es tractava de monedes d’idèntica composició que, a poc a poc, anirien garantint el circulant davant de la
manca de noves encunyacions valencianes.
La moneda reial de València tingué una vida molt llarga.
Malgrat haver-se batut per darrera vegada en el 1271, no tornà
a encunyar-se moneda menuda a la seca valenciana fins al se57
[page-n-77]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
gle XV. S’hi van batre florins d’or des del regnat de Pere III, i
també reials d’argent en el de Joan I, però aquesta encunyació
tingué poca duració i un escàs volum d’emissió. Martí I provà
de refer el sistema monetari amb alguns tipus nous, però també fracassaren i desaparegueren amb rapidesa. No seria fins al
regnat d’Alfons IV quan la seca de València tornà a batre menuts; fins a aquell moment, la moneda menuda que continuava
emprant-se en el regne era la de Jaume I, al costat de la barcelonesa. En 1336 Pere III ratificava que la moneda pròpia del
Regne de València seguia sent la moneda reial valenciana; tot
apunta que durant el seu regnat, el numerari de Jaume I es trobava en un estat de conservació lamentable, amb un grau altíssim
de desgast. Aquesta, probablement, seria la raó, juntament amb
la d’utilitzar la matèria primera per a fer florins, per la qual el
rei Pere III decidí començar a fondre moneda reial de València, acció a la qual s’oposaren les Corts de Sant Mateu de l’any
1371, paralitzant la fosa (Ripollès i Llorens, 1999: 122, 124): en
aquells moments, els diners de la darrera encunyació de Jaume I
feia un segle exacte que hi corrien, mentre que els del batiment
de 1247-1249/1250 hi havien circulat durant quasi una centúria
i mitja, molt per a una moneda de billó.
4.3. UNA ÀREA MONETÀRIA COMPARTIDA
Com hem assenyalat adés, la creació del reial valencià i, amb
ell, l’establiment de la Taula de Canvi a la ciutat i Regne de
València al llarg de quaranta dies, cercava convertir la nova moneda en l’única legal del territori i, alhora, que els colons canviaren les seues monedes, de diverses procedències, per aquella
amb què haurien de pagar, des d’aquell moment, impostos i rendes. Algunes hi van perdurar, com els millaresos, essencialment
destinats al comerç nord-africà, o els morabatins, restringits a
l’ús de l’aristocràcia cristiana, tot i que cada volta en menor
quantitat; també la moneda jaquesa, però amb un inconvenient:
el seu valor de compra resultaria, des del 1247, cada vegada
més alt. Amb el pas del temps, els valors de compra entre els
canvistes privats arribarien a superar els 18 diners jaquesos per
un sou de reials, una quantitat molt elevada que restringí la circulació de la moneda jaquesa al Regne d’Aragó. El resultat fou
la progressiva desaparició del jaqués del numerari valencià, un
fenomen encara no ben conegut.
El diner de tern de Barcelona va seguir un camí distint. En
els ocultaments valencians es documenta la presència de menuts
barcelonesos ja en la dècada de 1270; el tresor del castell de
Xiu, a Llutxent (València), molt primerenc, es compon només
per moneda valenciana (Ripollès i Llorens, 1990: 129), i no
coneixem conjunts tancats que s’hagen datat pròxims a la
creació del tern barcelonés. Hem de pensar que els billons
barcelonesos comencen a entrar al Regne de València al llarg
de la dècada de 1260, molt poc després de la implantació de la
moneda ternal barcelonesa. L’acumulació de moneda formada
al castell d’Alfàndec (Benifairó de la Valldigna, València) al
voltant de les acaballes del regnat de Jaume I o a començament
del de Pere el Gran, mostra una proporció de moneda
barcelonesa per davall del 25% del total del conjunt (12,79%),
i un percentatge de moneda valenciana per damunt del 75%
(87,21%; vegeu Ripollès i Llorens, 1990: 125-126, Llorens,
Ripollès i Doménech, 1997: 57). Cap a les darreres dècades del
segle XIII, entre el final del regnat de Pere II, el d’Alfons II
58
i l’inici del de Jaume II, la proporció tendeix a estabilitzar-se
cap al 50%-50%: en el tresor d’Ombria (L’Atzúbia, Alacant), la
moneda barcelonesa representa el 51,85% del total del conjunt,
mentre que la valenciana se situa en el 48,15% (Costa, 1996:
213). La tendència no farà sinó augmentar, fins a situar-se, entre
el primer i el segon quart del segle XIV, en una proporció del
75%-25%; és el cas de depòsits de València ciutat com ara el del
carrer Trànsits (Roca i Tormo, 2005: 248), el del Pont de Fusta,
amb un 79,31% de moneda barcelonesa (44,83% de menuda i
34,48% grossa), i un 15,52% de valenciana (Llorens, Ripollés i
Doménech, 1997: 58, Lluesma, 2005: 268), o el del carrer Santos
d’Alzira, en què el numerari de Barcelona representa el 76,47%
i el de València el 19,12% (Sendra, 2015: 319-320). La relació
tendirà a estabilitzar-se entre els regnats d’Alfons III i Pere III,
en la meitat del segle XIV, en aquella proporció 75%-25%, fins
i tot en conjunts formats fora del Regne de València, com el de
la Torre del Baró, a Viladecans (Clua, 1993: 123-125, 130), o els
d’Arieja, França (Salavert, 2005: 256, 259), i Granada, a l’Alta
Garona, també França (Savés i Villaronga, 1973: 174, 195198), una mica més descompensats però semblants, malgrat
el seu tardà tancament, al del passeig de Colom de Barcelona
(Clua, 1993: 127-128). Aquesta tendència en les acumulacions
de moneda ja l’havia feta notar J. Torró.
Mentre la moneda jaquesa, com hem vist, visqué un canvi
descompensat amb la valenciana, el diner de tern va mantindre
sempre l’equivalència 1:1 amb el reial de València; per extensió,
el croat de Barcelona va estar també sempre ajustat a un sou de
reials, a despit que, en la pràctica, i amb el temps, per la pèrdua d’argent dels menuts, un gros tinguera més plata que dotze
monedes de billó. De qualsevol manera, cal sempre tindre en
compte que l’aforament es feia amb la moneda barcelonesa i no
respecte a la valenciana.
L’equivalència 1:1 del menut ternal barcelonés amb el reial
valencià va afavorir, des de la dècada de 1260/1270, l’entrada
dels billons de Barcelona al Regne de València. Ningú no s’hi
va oposar, perquè els impostos seguien pagant-se en moneda
valenciana, mentre que la barcelonesa, al costat dels reials,
s’emprava per a tota mena de pagaments entre particulars. Els
mercats l’acceptaren ràpidament, atés que era una moneda estable i amb una llei igual a la dels reials. La moneda doblenca,
en canvi, fou minoritària en el circulant del regne, a causa de
la seua llei diferent.
En 1271 Jaume I manava el darrer batiment de reials.
A desgrat d’haver posat abans en circulació al voltant de
20 milions de peces, entre diners i malles, l’absència de més
encunyacions de menuts va fer, en pocs anys, que començara a
abaixar-ne el volum. L’augment de la presència de barcelonesos
menuts en el numerari valencià s’explica pel següent motiu:
una moneda igual a la valenciana, en tots els seus aspectes,
a excepció del disseny, ocupava el nínxol de necessitats
quotidianes que el reial, cada vegada, podia satisfer menys. Mai
no canvià l’equivalència 1:1 entre les dues monedes, així que
el numerari barceloní continuà augmentant la seua presència
al Regne de València, on no tornarien a batre’s menuts fins al
segle XV. A més a més, els interessos comuns en el mercat del
drap del sud de França, on acudien mercaders tant valencians
com barcelonesos, va fer que aquestes monedes hi entraren ja
barrejades, i que s’hi acceptaren sense reticències a causa de la
seua estabilitat i bona llei.
[page-n-78]
una àrea monetària compartida
Figura 4.13. Muntatge amb algunes de les monedes que formen part del depòsit del carrer de la Llibertat (Arxiu MPV).
Així doncs, anà bastint-se el que pot anomenar-se una
àrea monetària compartida entre Barcelona i València, que es
podria definir com un espai comú quant a la circulació de la
moneda barcelonesa i valenciana. Llei idèntica, canvi paritari
i interessos comercials similars van afavorir la inexistència
d’una frontera entre els dos tipus monetaris, com sí que existia
amb altres monedes estrangeres, que havien de ser portades als
canvistes. Açò no hauria sigut possible abans de l’any 1258, a
causa de la llei doblenca de la moneda de Barcelona, distinta a
la ternal del reial valencià.
La creació, en 1285, del gros d’argent de Barcelona,
completaria el panorama d’aquesta àrea monetària unificada.
Com al comtat barcelonés, solucionava el problema dels
pagaments de mitjà i gran volum, però també s’introduí amb
rapidesa en les transaccions més diverses entre particulars i en
els pagaments de salaris. Per les acumulacions monetàries de
què tenim constància, el croat començaria a entrar al Regne
de València cap a les acaballes del segle XIII i primer quart
del segle XIV: el depòsit del carrer Santos d’Alzira, ocultat
en la dècada de 1320, conté 7 croats de Jaume II, mentre que
el del Pont de Fusta, uns anys més tardà, conté 20 d’aquestes
peces, dues d’Alfons II i 18 de Jaume II. El depòsit del carrer
Llibertat, ocultat cap a la dècada de 1350/1360, representa
una excepció, pel fet que es tracta d’una selecció de peces
de bona qualitat (fig. 4.13); nogensmenys, la presència de
croats de Pere II, i de 147 grossos i 4 mitjos croats d’Alfons
II, ens pot portar a pensar que la introducció del gros d’argent
de Barcelona al Regne de València començaria a produir-se
prou aviat, ja en el regnat d’aquest monarca, potser a les seues
acaballes, o a inicis del de Jaume II. En qualsevol cas, una
mica abans del canvi de segle (al respecte de totes aquestes
acumulacions, vegeu Sánchez, 2022).
La introducció del gros barcelonés a València mai no hauria
sigut possible sense aquella paritat entre el tern de Barcelona
i el reial. El fet que l’equivalència del croat fora d’un sou de
diners barcelonesos, equivalents en tot a un sou de reials, va
permetre que la moneda s’acceptara de bon grat per part dels
usuaris valencians, com ho demostra la seua presència als
depòsits monetaris, o les crides de Pere III amb motiu del retall
de les monedes, que ens indiquen que es tractava de peces
comunes a València durant el seu regnat. La presència a la ciutat
de València d’un depòsit com el del carrer de la Llibertat resulta
impossible d’explicar sense l’existència de l’àrea monetària
compartida entre el comtat de Barcelona i el regne valencià,
on la moneda barcelonesa, grossa o menuda, hi podia córrer en
equivalència amb el reial imposat per Jaume I.
59
[page-n-79]
[page-n-80]
5
Composició tipològica
Segons l’historiador, sociòleg i economista francés F. Simiand
(1873-1935), l’estadística s’empra per a permetre a l’esperit
humà fer-se una representació relativament simple de conjunts
complexos, apreciar el valor d’aquestes representacions, estudiar i reconéixer si es relacionen entre si i fins a quin punt són
fundades aquestes relacions. L’estadística és una ciència per
se i, en aplicació auxiliar d’altres camps, una eina que permet
aportar una visió sintètica d’un o diversos conjunts de dades
variables, sense importar la seua grandària, i obtindre patrons
de correlació, estimacions matemàtiques i conclusions imparcials que ajuden a interpretar les observacions arreplegades. El
mètode estadístic permet, àdhuc, ordenar, classificar i presentar
amb claredat una sèrie de fets en un primer moment desordenats i confusos (recollit en Doms, 1989: 19).
L’estadística aplicada a la numismàtica medieval representa
un dels camps d’estudi menys utilitzats que encara existeixen en
l’actualitat dins de la investigació de les emissions monetàries de
l’Edat Mitjana peninsular. No obstant això, és una de les eines que
major volum d’informació pot aportar-hi, sobretot en conjunts tancats com són els depòsits monetaris. L’estudi estadístic no només
ens revela aspectes senzills sobre quantitat i distribució de monedes o encunyacions (per regnats, mòduls, tipus, pesos, axis...), sinó
també que els paràmetres matemàtics ens indiquen pertinença a
patrons d’emissió determinats, de distribucions normals o irregulars dins dels rangs de pes o mòduls que ens aporta la documentació històrica, de l’ajustament a patrons de pes teòrics o, fins i tot,
de continuïtat o segmentació en les mostres.
Amb l’objectiu d’analitzar de manera quantitativa i qualitativa el depòsit del carrer Llibertat, s’ha inclòs l’estudi estadístic
en aquest treball, dividit entre el present capítol, centrat en la
distribució tipològica, i el següent, dedicat a l’anàlisi estadística més pura. Amb grans volums de dades resulta necessari
ordenar les observacions d’una forma senzilla i comprensible,
amb l’objectiu de presentar-les de manera clara i simple per a
poder treballar amb elles.
5.1. DISTRIBUCIÓ GENERAL DE LES DADES
El depòsit del carrer de la Llibertat es compon de 2483 monedes
encunyades a la seca de Barcelona, de les quals 2479 corresponen a unitats de croat i 4 a mitjos croats. Aquests paràmetres es
tradueixen en l’existència de 2483 classes, cadascuna amb els
seus propis valors de pes, orientació d’encunys, regnat, tipus
bibliogràfic i número de catàleg: un volum d’informació difícil
de treballar sense ordenar, agrupar i resumir.
La distribució demostra un repartiment desigual en què els
dos primers regnats acumulen només el 6,20% de les observacions, mentre que els regnats de Jaume II, Alfons III i Pere III
acaparen el 93,70% de les dades (el 0,10% restant correspon al
grup de les indeterminades; taula 5.1). Amb solament tres peces,
Pere II és el monarca menys representat, mentre que les 849 monedes de Jaume II el converteixen en el rei amb major nombre
de croats al depòsit. Aquesta distribució ens indicaria una major
tendència a la circulació del croat barcelonés durant el regnat de
Jaume II, almenys si hi fem una primera ullada.
Aquestes diferències de distribució tan marcades podrien explicar-se per les dades conegudes sobre l’encunyació de grossos a la
seca de Barcelona durant la seua primera etapa, a les quals ens hem
aproximat en els capítols anteriors. En 1285, la fabricació tingué
una durada molt curta, a causa de la mort sobtada del rei Pere el
Gran; entre els mesos d’agost i novembre s’hi van batre diversos
tipus de gros d’argent (unitat i divisor) en el seu nom, encara que
només el darrer disseny va ser el que després va repetir-se en les
successives emissions dels monarques fins a Pere III. Tot plegat,
l’escàs període de batiment fa que els croats de Pere el Gran resulten, en general, molt poc nombrosos. Malgrat que Barcelona i
València ja havien començat a assolir des de feia una dècada una
àrea monetària compartida, els grossos d’argent d’aquest monarca
que arriben al regne valencià són força escassos.
D’Alfons II en coneixem una única emissió. Aquest fet, unit
als pocs anys que regnà, pot ajudar a interpretar el baix volum
de peces presents en el depòsit del carrer de la Llibertat: un
61
[page-n-81]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 5.1. Distribució del depòsit per regnats.
Taula 5.2. Distribució per tipus del depòsit del carrer de la Llibertat.
Autoritat
Autoritat
Tipus
Pere II
LMC 179
CGMC 2137
CGMC 2148
CGMC 2148a
CGMC 2148c
CGMC 2149
CGMC 2150
CGMC 2150a
CGMC 2151
CGMC 2151a
CGMC 2152
CGMC 2152a
CGMC 2153
CGMC 2153a
CGMC 2154
CGMC 2154a
CGMC 2154c
CGMC 2154d
CGMC 2154e
CGMC 2154f
CGMC 2154h
CGMC 2154i
CGMC 2155
CGMC 2155a
CGMC 2156
CGMC 2156a
CGMC 2156c
CGMC 2156d
CGMC 2157
CGMC 2157a
Indet.
CGMC 2184
CGMC 2184a
CGMC 2184b
CGMC 2184c
CGMC 2184e
CGMC 2184f
CGMC 2184g
CGMC 2184i
Indet.
CGMC 2220
CGMC 2220a
CGMC 2220b
CGMC 2220c
CGMC 2220d
CGMC 2220h
CGMC 2220i
CGMC 2220k
CGMC 2220l
CGMC 2220j
Indet.
-
Pere II
Alfons II
Jaume II
Alfons III
Pere III
Indeterminades
Total
n
3
151
849
691
786
3
2483
%
0,12
6,08
34,19
27,83
31,66
0,12
100
6,08% del total. És l’única autoritat amb divisors en la nostra
acumulació monetària, i fou durant el seu regnat quan començaren a entrar amb freqüència els croats al regne de València, però
encara amb un volum una mica baix respecte al que ocorreria
amb els seus successors.
Jaume II és el monarca amb major representació dins del
depòsit del carrer Llibertat, amb un volum del 34,19% del total;
tot seguit, trobem el grup de Pere III, que representa un 31,66%
del conjunt. No debades, es tracta dels reis amb els majors batiments i el major nombre d’emissions en el període que comprén
aquest treball. Sota el regnat de Jaume II, el croat barcelonés es
trobava plenament consolidat en el regne valencià. Entre Jaume
II i Pere III se situa el grup d’Alfons III: a despit d’un regnat
breu, el seu cas es contraposa al del seu oncle Alfons II, ja que
acumula un volum sobre el total del 27,83%, el qual no deixa
de confirmar l’èxit d’aquesta moneda tant dintre com fora del
comtat de Barcelona.
Pel que fa a la distribució dels tipus monetaris, podem distingir-ne 48 categories, seguint la classificació del CGMC. Cal
afegir-hi tres categories addicionals, de peces amb tipus indeterminat, corresponents als regnats de Jaume II, Alfons II i Pere III,
i una quarta per a les monedes del tot indeterminades (no han
pogut ser assignades a cap monarca), a causa del seu mal estat
de conservació (taula 5.2).
Tant a la taula de freqüències com a l’histograma (fig. 5.1) es
pot apreciar com la distribució segueix sense ser uniforme, atés que
alguns tipus es concentren en pics de volum bastant per damunt de
la resta de classes. En concret, cal destacar les acumulacions dels
regnats d’Alfons III i de Pere III: en el primer cas, hi ha pics de 245
i 270 monedes, mentre que en el segon arriben fins a les 280 i les
307 peces. Es tracta de dos casos que s’allunyen prou de la resta
de regnats. En aquest sentit, el període de Jaume II resulta bastant
interessant: a pesar de posseir la major quantitat de tipus monetaris
del depòsit del carrer de la Llibertat, el volum es reparteix amb
una major uniformitat que en el grup del seu predecessor; cap dels
seus pics de distribució arriba als 140 grossos d’argent acumulats
en el regnat d’Alfons II. Durant el regnat de Jaume II, la seca de
Barcelona tingué una activitat productiva gairebé contínua, la qual
cosa requerí una enorme quantitat d’encunys: açò es reflecteix en
l’àmplia varietat formal que es tradueix en el nombre de categories
que s’apleguen en la troballa.
Pere III va romandre en el tron 51 anys, durant els quals baté
grossos d’argent a la seca de Barcelona entre 1336 i la dècada
de 1360; les seues encunyacions de croats barcelonesos estan
determinades per la major uniformitat quant a les llegendes i
representacions reials. Hi apareixen pics molt marcats (280 i
307 peces), més elevats que en els regnats anteriors, però en els
62
Alfons II
Jaume II
Alfons III
Pere III
Indeterminades
Total
n
1
2
140
2
5
4
14
17
2
8
27
71
22
19
62
59
5
6
125
100
1
4
57
21
113
75
17
15
3
4
2
65
65
245
270
2
21
20
2
1
36
35
280
1
307
33
22
21
43
1
7
3
2483
%
0,04
0,08
5,64
0,08
0,20
0,16
0,56
0,68
0,08
0,32
1,09
2,86
0,89
0,77
2,50
2,38
0,20
0,24
5,03
3,99
0,04
0,16
2,30
0,85
4,55
3,02
0,68
0,60
0,12
0,16
0,08
2,62
2,62
9,87
10,87
0,08
0,85
0,81
0,08
0,04
1,45
1,41
11,28
0,04
12,36
1,33
0,89
0,85
1,73
0,04
0,28
0,12
100
[page-n-82]
composició tipològica
Pere II Alfons II
Jaume II
Alfons III
Pere III
Ind.
Figura 5.1. Histograma de distribució general per tipus bibliogràfics del depòsit del carrer de la Llibertat.
quals les categories es troben molt més agrupades. Les observa- Subgrup I.1
cions del regnat d’Alfons III estan, també, bastant més concen- I.1a – Tipus bibliogràfics CCB 4, LMC 177, CGMC 2137,
trades que les de Jaume II, potser per la mateixa raó assenyalada NCCAM 169, Pedro III-1 (MHC). Fig. 5.2.
per a Pere el Cerimoniós.
5.2. COMPOSICIÓ DEL DEPÒSIT PER GRUPS
Per a les llegendes de l’anvers i del revers s’ha triat una
llegenda representativa de tot el conjunt, deixant de banda
l’enorme variabilitat en posició de punts per a la separació de
paraules, formes de signes d’abreviatura, canvis en la representació del monarca o diferències en les lletres (que poden
consultar-se en el capítol 8 d’aquest treball). Vegeu, per a
totes aquestes diferències, el catàleg de totes les peces.
5.2.1. grup i. pere ii (1276-1285)
Pere el Gran és el monarca menys representat dins del depòsit
del carrer de la Llibertat, amb tres peces. La seua importància no
rau, amb tot, en la quantitat d’observacions, sinó en el fet que la
seua presència permet marcar l’obertura de la troballa (la qual
cosa no implica, com veurem, l’inici de l’acumulació). Dins
d’aquest grup cal recordar la identificació d’una moneda bastant
discutida pel seu model arcaic, amb la denominació LMC 179.
A banda d’aquesta, no hi apareixen les encunyacions d’unitats i
divisors més primerenques (taula 5.3).
Taula 5.3. Distribució tipològica del grup I.
Tipus
n
%
I.1a
I.2
2
1
3
66,67
33,33
100
Figura 5.2. Croat de Pere II, subgrup I.1a (cat. 2; MPV 33786).
Anv./
El monarca apareix representat en bust de perfil, mirant cap a
l’esquerra, inscrit en el cercle format per la gràfila de punts interior. Porta al cap una corona oberta amb tres puntes, rematades
per una flor de lliri cadascuna; l’interior de la corona es troba
adornat amb tres cercles disposats en horitzontal. El cabell cau
ondulat per darrere de l’orella fins a la nuca, i acaba en tres anelles que pretenen simular els rulls del pentinat de tipus garseta.
El vestit està dividit en quatre parts: les dues laterals en representen les mànegues, mentre que les dues centrals representen el
vestit, amb un tall al centre; la decoració és d’anelles, disposades en les quatre particions en nombre desigual a la zona central
i en grups de dos en cada mànega.
Les lletres de la llegenda, emmarcada entre les gràfiles de
punts interior i exterior, són d’estil gòtic, amb interpunció de
grups de tres punts disposats en horitzontal. La creu del començament de la llegenda és equilàtera potençada, amb els reforçaments prou marcats.
63
[page-n-83]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Rev./
Comença amb una creu grega passant, lleugerament potençada, que divideix el camp en quatre quarters. En aquest
cas, com que l’única variant present al depòsit del carrer de
la Llibertat és la a, els anells es troben en els quarters primer
i quart, mentre que els grups de tres punts se situen en els espais segon i tercer. La llegenda està emmarcada entre les gràfiles de punts interna i externa; apareix separació mitjançant
grups de tres punts en vertical al començament de la llegenda,
al final de la S de TAS (quart espai) i davant la B de BA’Ch’
(tercer espai), encara que és una construcció subjecta als diferents grups d’encunys. Hi trobem dos signes d’abreviatura
per a ometre els caràcters R i I en BARCHI / BaʼChʼ.
Subgrup I.2
I.2. Tipus bibliogràfics CCB 7, LMC 179, Pedro III-3 (MHC).
Fig. 5.3.
III també n’encunyaren (taula 5.4). La raó s’ha de trobar en
la tria efectuada per l’agent acumulador: pel que es desprén
de la composició de la troballa, s’optà per escollir les unitats, amb major quantitat d’argent, i desestimar els divisors.
També degué d’influir l’escassesa de mitjos croats encunyats
durant els regnats de Pere II i Pere III, així com la manca
d’aquests tipus monetaris durant els regnats de Jaume II i Alfons III; de totes maneres, l’absència gairebé total de mitjos
croats al nostre depòsit ens resulta més senzilla d’atribuir a
una elecció conscient de les millors peces i amb major percentatge de metall preciós.
El disseny de les unitats i divisors durant aquest regnat segueix els models d’anvers i revers establits en els darrers croats
de Pere II, a excepció dels caràcters de la llegenda, que passen
de tipus gòtic a llatí.
Subgrup II.1
II.1a – Tipus bibliogràfics CCB 8-12, 14-20 i 23-25, LMC
180, CGMC 2148, NCCAM 175, Alfonso III.2 (MHC: làm.
78). Fig. 5.4.
Figura 5.3. Croat de Pere II, subgrup I.2 (cat. 3; MPV 33787).
Anv./
Es tracta d’un tipus molt poc comú, tant que, amb aquest, només se’n coneixen dos exemplars, un depositat a Barcelona i
l’altre, actualment, al Museu de Prehistòria de València. No ens
hi volem estendre, perquè la seua problemàtica ja s’ha tractat
en aquestes pàgines. El monarca apareix representat en un bust
de perfil mirant cap a l’esquerra. Porta una corona oberta de
tipus lobulat, acabada en puntes, i el cabell s’hi representa ondulat fins al clatell. El coll, excessivament fi, contrasta amb la
grandària del cap i l’amplitud dels muscles, gravats molt rectes.
El vestit està dividit en tres particions i les dues laterals corresponen a les mànegues. El retrat està inserit en una sèrie de huit
lòbuls o semicercles, amb un petit cercle entre cadascun d’ells.
La llegenda, entre les gràfiles interior i exterior, presenta caràcters arcaics. Algunes de les paraules, quasi totes abreviades, es
troben separades per un punt en posició centrada i, per la seua
banda, la creu del començament de la llegenda és equilàtera o
de tipus grec.
Rev./
El revers mostra grups de tres punts i un cercle disposats
en quarters de manera alterna, tot i que emmarcats en el
mateix disseny de huit lòbuls que presentava l’anvers. Els
caràcters de la llegenda, disposats, com en l’anvers, entre
la gràfila de punts interna i externa, són de tipus arcaic.
5.2.2. grup ii. alfons ii (1285-1291)
Aplega 151 monedes, entre les quals hi ha quatre divisors
amb valor de mig croat: són les úniques peces d’aquest tipus
que es localitzen en tot el conjunt, encara que Pere II i Pere
64
Figura 5.4. Croat d’Alfons II, subgrup II.1a (cat. 9; MPV 33793).
Anv./
El monarca és representat en un bust de perfil, orientat a
l’esquerra i inscrit en el cercle que forma la gràfila de punts
interna. Porta al cap una corona oberta amb tres puntes, una
central i dues laterals, rematades per una flor de lliri cadascuna; l’interior de la corona es troba carregat amb tres anelletes o cercles disposats en horitzontal. El cabell és ondulat
i cau per darrere de l’orella fins al clatell i, a més, acaba en
tres anelletes com a representació dels rulls de la garseta.
El vestit està dividit en quatre parts, dues centrals i dues laterals que simulen les mànegues; els quatre espais que deixen es troben farcits d’anelles, en nombre desigual depenent
de l’encuny, per bé que, normalment, les de les mànegues
s’agrupen de dues en dues, mentre que les de les particions
centrals oscil·len entre quatre i sis.
La llegenda, entre les gràfiles de punts, i composta amb
caràcters llatins, comença amb una creu equilàtera potençada;
les paraules estan separades per grups de dos punts situats en
vertical. Existeix una gran variabilitat respecte al nombre de
punts que hi poden aparéixer (entre cap i dos) i la seua posició
(inferior, mitja i superior), la qual cosa depén, en tot cas, dels
encunys.
Rev./
Com en l’anvers, els caràcters de la llegenda són llatins i
les paraules estan separades per grups de dos punts en vertical, que varien tant en posició com en nombre, en funció del
grup d’encunys. Una creu passant, equilàtera i lleugerament
eixamplada en els seus quatre extrems, divideix el camp en
[page-n-84]
composició tipològica
quatre quarters, ocupat el primer i el quart per una anella, i el
segon i el tercer per una agrupació de tres punts cadascun. La
llegenda s’emmarca entre les gràfiles, com és habitual.
II.1b – Tipus bibliogràfics CCB 13, LMC 182, CGMC 2148a,
NCCAM 175.1, Alfonso III.1 (MHC: làm. 78). Fig. 5.5.
Figura 5.7. Croat d’Alfons II, subgrup II.2b (cat. 150; MPV 33909).
Figura 5.5. Croat d’Alfons II, subgrup II.1b (cat. 145; MPV 33903).
Anv./
Idèntic a la descripció proposada per al tipus II.1a, tant en disseny com en llegenda.
Rev./
Idèntic a la descripció proposada per al tipus II.1a, excepte per
la posició de les anelles, en el segon i tercer espai, i els grups de
tres punts en el primer i en el quart.
Anv./
Idèntic a l’anterior. El tipus CCB 21 encaixa bé en les nostres
monedes, ja que A. Badia, en el seu catàleg, indica abreviatura
en la paraula DEI per mitjà d’un punt.
Rev./
Idèntic a l’anterior, però amb els caràcters A i V gòtics. A. Badia no recull, per al tipus CCB 22, separació de paraules en el
revers, però sí per al tipus CCB 21.
Subgrup II.3
II.3a – Tipus bibliogràfics CCB 26-32, LMC 181, CGMC
2149, NCCAM 176. Fig. 5.8.
Subgrup II.2
II.2a – Tipus bibliogràfics CGMC 2148c, NCCAM 175.2.
Fig. 5.6.
Figura 5.8. Mig croat d’Alfons II, subgrup II.3a (cat. 154; MPV 33912).
Figura 5.6. Croat d’Alfons II, subgrup II.2a (cat. 147; MPV 33906).
Anv./
Aquest tipus és idèntic al II.1a i II.1b, però es diferencia en la
llegenda, acurtada en aquest cas: presenta una contracció en
la paraula DEI, en què el caràcter E és substituït per un signe
d’abreviatura volat en forma de barreta horitzontal. La puntuació entre paraules segueix el mateix patró que en els tipus anteriors d’Alfons II.
Rev./
Idèntic als tipus descrits d’Alfons II. L’aplega A. Badia en el
CCB (tipus CCB 21 i CCB 22), però indicant que els caràcters
apareixen sota la forma gòtica, cosa que s’ha pogut constatar
en el depòsit del carrer de la Llibertat (cat. 148-150). Tocant
als quatre espais, en el primer i quart hi ha una anella, i en el
segon i en el tercer un grup de tres punts. La interpunció entre
les paraules de la llegenda conserva la mateixa variabilitat que
en el tipus II.1a.
II.2b – Tipus bibliogràfics CCB 21-22, CGMC 2148c variante.
Fig. 5.7.
Anv./
El disseny del monarca és idèntic al de les unitats, amb la
peculiaritat que, en aquest cas, es torna una mica més maldestre, potser a causa de la menor grandària de la superfície
en què ha de treballar l’entallador. Si bé el seu diàmetre és
més petit, presenta la mateixa llegenda que les unitats dels
tipus II.1a i II.1b. De nou, les anelles que ornen el vestit apareixen en nombre desigual, i sembla que les úniques que es
mantenen constants són les de les mànegues, en parella. La
llegenda és idèntica a la de les peces anteriors i els caràcters
són de tipus llatí.
Rev./
El disseny és idèntic al de les unitats d’Alfons II. Els quatre espais en què està dividit el camp s’omplin de la manera següent:
en el primer i quart espai, una anella, mentre que en el segon i
tercer apareix el grup de tres punts.
5.2.3. grup iii. jaume ii (1291-1327)
El grup de Jaume II és el més nombrós dins del nostre depòsit, no només quant a quantitat de monedes, sinó també en
nombre de categories (taula 5.5). Manifesta quatre estils diferents per a representar al rei (taula 5.6), dividits en agrupacions d’encunys bastant àmplies: el disseny del monarca
encara conserva molts trets heretats dels regnats de Pere II i
Alfons II, però és en aquest moment quan comencen a introduir-se algunes novetats.
65
[page-n-85]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 5.5. Distribució tipològica del grup III.
Estil
I
IA - descurat
IB - normal
II
III
IV
Indeterminat
Total
Tipus
Equivalències
n
%
III.1a
III.1b
III.2a
III.2b
III.3a
III.3b
III.4a
III.4b
III.5b
III.5b
III.5-1a
III.5-1b
III.5-2b
III.6a
III.6b
III.6-1b
III.7a
III.7b
III.8a
III.8b
III.9a
III.9b
III.9-1a
III.9-1b
III.10a
III.10b
-
CGMC 2150
CGMC 2150a
CGMC 2151
CGMC 2151a
CGMC 2152
CGMC 2152a
CGMC 2153
CGMC 2153a
CGMC 2154
CGMC 2154a
CGMC 2154h
CGMC 2154i
CGMC 2154c
CGMC 2154d
CGMC 2154e
CGMC 2154f
CGMC 2155
CGMC 2155a
CGMC 2156
CGMC 2156a
CGMC 2156c
CGMC 2156d
CGMC 2157
CGMC 2157a
-
14
17
2
8
27
71
22
19
62
58
1
4
1
5
5
1
125
100
57
21
113
75
17
15
3
4
2
849
1,65
2
0,24
0,94
3,18
8,36
2,59
2,24
7,3
6,83
0,12
0,47
0,12
0,59
0,59
0,12
14,72
11,78
6,71
2,47
13,31
8,83
2
1,77
0,35
0,47
0,24
100
Taula 5.6. Distribució per estils del grup III.
Estil
n
%
I
II
III
IV
V
Total
139
41
362
305
2
849
16,37
4,83
42,64
35,92
0,24
100
ESTIL 1
Subgrup III.1
III.1a – Tipus bibliogràfics LMC 184, CCB 46, CGMC 2150,
NCCAM 177A. Fig. 5.9.
Figura 5.9. Croat de Jaume II, subgrup III.1a (cat. 164; MPV 33923).
66
Anv./
Bust del rei, coronat, orientat cap a l’esquerra i inscrit en la
gràfila de punts interna. Porta corona oberta acabada en tres
puntes, una central i dues laterals, rematada cadascuna amb
una flor de lliri; a l’interior de la corona trobem decoració
composta per tres anelles disposades en horitzontal. El cabell
torna a ser ondulat i cau fins a la nuca per darrere de l’orella;
acaba en tres anelletes que simbolitzen els rulls de la garseta.
Com en els anteriors grossos d’argent, el vestit està dividit
en quatre parts, dues centrals i dues laterals per a indicar les
mànegues; els quatre espais del vestit estan decorats amb anelles. La diferència fonamental amb les anteriors monedes rau
en les característiques maldestres en el disseny amb què s’ha
representat el rei i s’han gravat els caràcters de les llegendes en aquest grup d’encunys (estil 1A): es tracta de peces
molt descurades, algunes d’elles gairebé infantils, amb caps
desmesurats o excessivament petits, corona descompensada
i bust quasi sempre asimètric i desproporcionat respecte al
cap. Les anelles del vestit no guarden un patró i, depenent
de l’encuny, n’hi poden aparéixer en major o menor nombre;
fins i tot, ni tan sols mostren una correlació o simetria dins
del mateix disseny i, consegüentment, poden presentar en una
mànega tres anelles i en l’oposada només dues.
[page-n-86]
composició tipològica
La descompensació i la manca de cura són visibles, també, en els caràcters de la llegenda. En algunes lletres que
semblen gravades a mà alçada, amb burins, en comptes
d’amb punxons, no es respecta el mòdul i l’espai que, a voltes, se li queda curt al gravador o, per contra, li’n sobra. La
A hi apareix sovint sense travesser. Els caràcters pertanyen
al tipus llatí. En tot el conjunt d’aquestes peces degué haver-hi prou pressa per obrir els encunys i tindre’ls preparats
per a batre els grossos d’argent; malgrat tot, encara s’intueix
la perduració de les característiques de disseny dels croats
d’Alfons II i de son pare.
Rev./
Com en l’anvers, la llegenda del revers presenta, en general, caràcters descurats i mal acabats. Ara bé, el disseny dels
quatre espais que la creu passant equilàtera forma en el camp
de la moneda respecta el mòdul que presentaven els croats
anteriors. En aquest cas, els espais primer i quart contenen
una anella, mentre que els espais segon i tercer un grup de
tres punts cadascun. La forma per a Barchinona se segueix
mostrant amb una doble abreviatura, com en els grossos de
Pere II i Alfons II.
III.1b – Tipus bibliogràfics CCB 37, LMC 185, CGMC 2150a,
NCCAM 177A.1. Fig. 5.10.
Figura 5.10. Croat de Jaume II, subgrup III.1b (cat. 180; MPV 33939).
Anv./
Idèntic al tipus III.1a, en disseny i en llegenda. Pertany a la mateixa agrupació d’encunys.
Rev./
Presenta les mateixes característiques descrites per al revers del
tipus III.1a, amb la diferència en la posició dels ornaments dels
quatre espais que deixa la creu passant en el camp: en els espais
primer i quart, el grup de tres punts, i en els espais segon i tercer,
una anella.
Subgrup III.2
III.2a – Tipus bibliogràfics LMC 184, CGMC 2151, NCCAM
177B , Jaime II.1 (MHC: làm. 78). Fig. 5.11.
Anv./
En aquest cas, el bust del rei i els caràcters de la llegenda tornen a mostrar la cura quant a composició i disseny
present en els grossos d’argent de Pere II i Alfons II. El
monarca segueix representant-se en bust, mirant cap a
l’esquerra i portant una corona oberta rematada per tres
puntes acabades en flor de lliri. El cabell ondulat cau per
darrere de l’orella i acaba en tres anelles per a representar
els rulls del pentinat. El vestit està dividit en quatre parts
adornades amb anelletes: les de les dues particions centrals
oscil·len entre cinc i sis, mentre que les de les mànegues
ho fan entre dues i tres. Tant el cap i la corona, com el cos,
es troben ben proporcionats.
En relació amb la llegenda, aquesta està ben composta, respecta l’espai disponible i guarda la relació de mòdul dels caràcters. Les lletres són de tipus gòtic. La llegenda comença, com en
el croat anterior, amb una creu equilàtera potençada.
Rev./
Per primera vegada observem un canvi en la llegenda del revers dels grossos d’argent. A desgrat que el desenvolupament
de la llegenda és el mateix, civitas Barchinona, la diferència
la trobem en la separació de les paraules i l’eliminació d’una
de les abreviatures: des d’ara, la B de Barchinona apareixerà
en l’últim quarter deixat per la creu equilàtera, la qual cosa
permet disposar de major espai en el tercer per a posar-hi una
R i ometre el signe d’abreviatura que fins aleshores havia
aparegut en aquest lloc. Nogensmenys, la I de Barchinona
continua elidida i apareix una H minúscula amb un signe
d’abreviatura superior lateral. A més a més, dos punts en
posició vertical separen l’element TAS del caràcter B com
a interpunció. Respecte a la posició dels ornaments, en els
espais u i quatre apareix una anella, i en el segon i tercer el
grup de tres punts.
III.2b – Tipus bibliogràfics CGMC 2151a, NCCAM 177B.1.
Fig. 5.12.
Figura 5.12. Croat de Jaume II, subgrup III.2b (cat. 190; MPV 33949).
Anv./
Idèntic en tot a la descripció proposada per al tipus III.2a,
tant en disseny com en llegenda.
Rev./
Idèntic també a la descripció proposada per al tipus III.2a, amb
una diferència en la posició dels ornaments. En aquest cas, apareix un grup de tres punts en els espais primer i quart, mentre
que els espais segon i tercer es carreguen amb una anella cadascun.
Figura 5.11. Croat de Jaume II, subgrup III.2a (cat. 187; MPV 33946).
67
[page-n-87]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Subgrup III.3
III.3a – Tipus bibliogràfics LMC 187, CCB 63, CGMC 2152.
Fig. 5.13.
Figura 5.14. Croat de Jaume II, subgrup III.3b (cat. 241; MPV 34000).
Figura 5.13. Croat de Jaume II, subgrup III.3a (cat. 209; MPV 33968).
Anv./
El disseny d’aquest tipus s’acosta més a la categoria III.1
que no a la III.2; en tot cas, podríem dir que se situa entre les dues, perquè les proporcions de la representació reial
s’allunyen de la bona traça pròpia de la resta de croats que
coneixem, però no arriben al nivell ràpid i descurat de la
categoria III.1. Encara que el disseny guarda bastant bones
proporcions, el bust del monarca ocupa quasi tota la meitat
inferior del camp de l’anvers: mostra uns muscles excessivament amples i sovint poc simètrics. Pel que fa al rostre, mostra «pitjor art», com assegurava M. Crusafont (2009: 381),
que els tipus ja descrits.
El rei està orientat cap a l’esquerra i porta una corona
oberta, en aquest cas molt ampla, rematada per tres puntes
amb una flor de lliri cadascuna; l’interior de la corona continua ornamentant-se amb tres anelles en disposició horitzontal. El rostre mostra, en algunes agrupacions d’encunys, certs
trets d’esquematisme, però en general s’ajusta suficientment
a les característiques anteriors. El cabell cau, ondulat, per
darrere de l’orella i acaba en tres anelles que simbolitzen els
rulls de la garseta. Quant al vestit, es divideix en quatre espais ocupats per anelles: a les particions centrals, aquestes
oscil·len entre cinc i set, mentre que a les laterals o mànegues
n’hi ha entre dues i tres.
La llegenda, per la seua banda, i com en el tipus III.2,
està formada amb caràcters gòtics. Comença amb una creu
equilàtera potençada i es desenvolupa sense signes d’interpunció. El mòdul dels caràcters es troba proporcionat en tota
l’àrea.
Rev./
Conserva la composició de la llegenda amb caràcters gòtics.
L’esquema és el mateix que en el tipus III.2, amb interpunció
en posició vertical entre l’element TAS i el caràcter B, indicant la separació entre les paraules civitas i Barchinona. En
referència als ornaments, en el primer i quart espai apareix
una anella, mentre que el segon i tercer es troben carregats
amb un grup de tres punts.
III.3b – Tipus bibliogràfics LMC 186, CCB 49, CGMC
2152a. Fig. 5.14.
Anv./
Idèntic en tot a la descripció proposada per al tipus III.3a, tant
en disseny del monarca com en composició de la llegenda.
68
Rev./
Idèntica descripció que la proposada per al tipus III.3a, llevat
de la posició dels ornaments: el grup de tres punts apareix en
els espais primer i quart, i l’anella en els espais segon i tercer.
ESTIL 2
Subgrup III.4
III.4a – Tipus bibliogràfics CCB 68, CGMC 2153, NCCAM
177C. Fig. 5.15.
Figura 5.15. Croat de Jaume II, subgrup III.4a (cat. 298; MPV 34057).
Anv./
De nou, el disseny del monarca retorna als paràmetres de realisme que havien caracteritzat els grossos d’argent de Pere II i
Alfons II, però amb la introducció d’un canvi d’estil en el vestit.
Se’l representa seguint el patró dels croats anteriors, de perfil,
orientat cap a l’esquerra i en bust, amb una corona oberta amb
tres puntes, rematades cadascuna per una fulla de card, i amb
l’interior adornat amb una gran anella central i dues laterals
més xicotetes. A banda d’això, a cada costat del remat central
presenta un punt reduït. El cabell ondulat (per a Badia, aquesta
«cabellera» és «més llisa»; vegeu Badia, 1969: 58) cau per darrere de l’orella fins al clatell, però ja no acaba en anelles per a
representar-hi rulls, sinó en una sèrie de sis a set línies verticals
engrossides, una mica corbes, sense que en algunes d’aquestes
hi haja una clara separació respecte a la resta del cabell. El vestit pren ara una forma pràcticament semicircular i relativament
simètrica; es divideix en quatre espais, amb un parell d’anelles
en disposició vertical dins de cadascun.
La llegenda segueix presentant una composició amb caràcters de tipus gòtic. Comença amb una creu equilàtera potençada
i entre les paraules hi ha interpuncions mitjançant parelles de
creuetes disposades en vertical.
Rev./
Es manté la composició de la llegenda amb caràcters de tipus gòtic i el desenvolupament de les paraules present en els
grossos d’argent del tipus III.2. Les diferències amb aquells
són, d’una banda, l’element CIVI, que es troba separat per
dues creuetes en posició vertical, idèntiques a les emprades
[page-n-88]
composició tipològica
per a la interpunció en l’anvers; i, de l’altra, l’element TAS,
que ja no mostra separació amb el caràcter B de BARCHINONA. En relació amb els ornaments, les particions primera
i quarta es troben carregades amb una anella, mentre que en
la segona i en la tercera apareix el conjunt de tres punts. La
gran creu passant característica de tots els reversos segueix
sent equilàtera, però els extrems dels seus braços es mostren
una mica menys eixamplats que en els croats anteriors.
III.4b – Tipus bibliogràfics CCB 69, CGMC 2153a, NCCAM
177C.1. Fig. 5.16.
horitzontal carregada amb cinc anelletes disposades també en
horitzontal, per bé en alguns encunys en poden aparéixer fins a
sis. Al coll hi ha entre cinc i sis serrells, semicirculars, que seran
d’ara endavant una constant en les restants emissions de Jaume
II i, amb algun lleuger canvi d’estil, en les posteriors d’Alfons
III i fins a Pere III. No existeix indicació de mànegues i el protagonisme de la representació reial la té el cap del monarca, que
ocupa bona part del camp de la moneda. A. Heiss, en la seua
obra Monedas hispano-cristianas, recull aquest tipus i el dibuixa amb dues línies, així que indica, en conseqüència, l’existència de mànegues, i alhora col·loca una anella a cada mànega i
tres a l’espai central (tipus Jaime II.2 de la làmina 78).
La llegenda continua fent-se amb caràcters gòtics, amb un
mòdul regular i un bon càlcul de l’espai disponible. Les paraules
apareixen sense interpunció de cap tipus. Comença la llegenda,
com en els anteriors casos, amb una creu equilàtera potençada.
Rev./
Figura 5.16. Croat de Jaume II, subgrup III.4b (cat. 329; MPV 34088).
Anv./
Descripció idèntica a la proposada per als grossos d’argent
del tipus III.4a.
Rev./
El desenvolupament de la llegenda és el mateix que el descrit
per al tipus III.4a. En el primer i en l’últim espai apareix un grup
de tres punts, mentre que en el segon i tercer, una anella.
Manté el disseny i composició dels tipus anteriors, amb
caràcters gòtics i separació en l’element CIVI, dividit per
una parella d’anelletes, disposades en vertical. Novament no
apareix cap classe de separació en l’element TASB. Tocant
a la posició dels ornaments, en el primer i en el quart espai
trobem una anella, mentre que el segon i el tercer estan carregats amb el grup de tres punts.
III.5-1a – Tipus bibliogràfic CGMC 2154h. Fig. 5.18.
ESTIL 3
Subgrup III.5
II.5a – Tipus bibliogràfics CCB 78-83, CGMC 2154, NCCAM
178, Jaime II.2 (MHC: làm. 78). Fig. 5.17.
Figura 5.18. Croat de Jaume II, subgrup III.5-1a (cat. 692; MPV 34401).
Anv./
Idèntic en tot al tipus III.5a.
Figura 5.17. Croat de Jaume II, subgrup III.5a (cat. 386; MPV 34145).
Anv./
Bust del rei, coronat, mirant cap a l’esquerra. Porta una corona
oberta, amb tres remats acabats en fulles de card i ornamentació
interior formada per una anella central i un xicotet punt a cada
banda d’aquesta; a més a més, hi ha un punt a cada costat del
remat central de la corona, en l’exterior. El cabell segueix sent ondulat, baldament una mica més llis que en els dissenys anteriors,
i acaba en una sèrie de sis a set barres verticals engrossides, en
disposició horitzontal, diferenciades del cabell.
En aquest gros, per primera vegada, trobem una diferència
notable respecte a les monedes anteriors: el vestit ja no es divideix en quatre particions, sinó en una sola, una franja estreta
Rev./
Hem considerat aquesta peça un error d’encuny del tipus III.5a.
Es caracteritza per la manca d’interpunció en l’element CIVI.
N’és un exemple escàs, cosa que demostra que no es tracta d’una
variant intencional, sinó d’un probable oblit de l’entallador. A
propòsit de la composició de la llegenda i posició dels ornaments en els quatre espais, vegeu el revers del tipus III.5a.
III.5b – Tipus bibliogràfics CCB 73-77, LMC 191, CGMC
2154a, NCCAM 178.2. Fig. 5.19.
Figura 5.19. Croat de Jaume II, subgrup III.5b (cat. 407; MPV 34166).
69
[page-n-89]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Anv./
La descripció d’aquest tipus és idèntica a la del III.5a, tant en
disseny com en llegenda.
Rev./
Idèntic al tipus III.5a, llevat de la posició dels ornaments en els
quarters deixats per la creu, que es reparteixen de la següent manera: en el primer i en l’últim espai, grup de tres punts, i anella
en els espais segon i tercer.
comú, raó per la qual hem decidit tractar-lo per separat: la
causa ha de trobar-se en la barreja d’encunys, potser perquè
estem davant d’un instant de batiment que se situa entre dos
moments d’activitat de la seca o d’arribada d’encunys del
taller de l’obridor. És possible, per tant, que no siga el resultat
de quelcom intencionat o premeditat.
III.6a – Tipus bibliogràfics CCB 86-87, CGMC 2154c, NCCAM
178.3. Fig. 5.22.
III.5-1b – Tipus bibliogràfic CGMC 2154i. Fig. 5.20.
Figura 5.22. Croat de Jaume II, subgrup III.6a (cat. 458; MPV 34217).
Figura 5.20. Croat de Jaume II, subgrup III.5-1b (cat. 695; MPV 34404).
Anv./
Idèntic a la descripció proposada per a l’anvers dels tipus III.5a
i III.5b.
Rev./
Com en el revers del tipus III.5-1a, l’element CIVI no presenta
separació i, en conseqüència, l’hem considerat la mateixa tipologia d’error d’encuny. Comparteix la mateixa posició dels ornaments que el revers del tipus III.5b.
III.5-2. Inèdit (fig. 5.21).
Anv./
El disseny del monarca és idèntic al del subgrup III.5. La diferència en aquest tipus rau en la composició de la llegenda,
amb caràcters llatins; l’element epigràfic A apareix, sovint,
sense travesser, baldament en algunes ocasions pot fer-ho
amb un travesser doble. La llegenda comença, com en els
anteriors casos, amb una creu equilàtera potençada.
Rev./
A diferència de l’anvers, la llegenda del revers es troba bastida
amb caràcters de tipus gòtic. L’element CIVI, situat en el segon
quarter, presenta una separació com en el tipus III.5, amb una
interpunció de dues anelletes disposades de manera vertical. Els
ornaments carreguen els quatre espais deixats per la creu passant de la manera següent: en el primer i en el quart hi ha una
anella en cadascun, mentre que en el segon i en el tercer trobem
el grup de tres punts.
III.6b – Tipus bibliogràfics CCB 85, CGMC 2154d, NCCAM
178.4. Fig. 5.23.
Figura 5.21. Croat de Jaume II, subgrup III.5-2 (cat. 420; MPV 34179).
Es tracta d’un tipus que no aplega cap dels catàlegs que hem
consultat i que és força escàs dins del conjunt de Jaume II en
el depòsit del carrer de la Llibertat (solament una peça, cat. 420
/ MPV 34179). S’ha de considerar un error d’encuny més que
una veritable variant. Mentre que l’anvers és idèntic al tipus general III.5, tant en disseny com en llegenda, el revers presenta el
caràcter A llatí i no gòtic com la resta de tipus d’aquest subgrup.
La posició dels ornaments és la mateixa que en el tipus III.5b.
Subgrup III.6.
Aquest subgrup resulta peculiar pel fet que combina en la
llegenda característiques dels subgrups III.5 i III.7: mentre
que els caràcters amb què es compon la de l’anvers pertanyen
als tipus llatins, els del revers són gòtics. No sembla, però,
un error dels entalladors; es tracta d’un tipus monetari molt
70
Figura 5.23. Croat de Jaume II, subgrup III.6b (cat. 461; MPV 34220).
Anv./
Idèntic a la descripció aportada per al tipus III.6a. Caràcters de
tipologia llatina.
Rev./
Com el revers del tipus III.6a. Caràcters de tipus gòtic, amb
separació de l’element CIVI mitjançant dues anelletes disposades en vertical. En el primer i en el darrer espai trobem
el grup de tres punts, mentre que l’anella se situa en el segon i en el tercer.
[page-n-90]
composició tipològica
Subgrup III.7
III.7a – Tipus bibliogràfics LMC 191, CCB 93-97, CGMC
2154e, NCCAM 178.5. Fig. 5.24.
Figura 5.26. Croat de Jaume II, subgrup III.8a (cat. 717; MPV 34426).
Figura 5.24. Croat de Jaume II, subgrup III.7a (cat. 527; MPV 34286).
Anv./
El disseny general presenta les mateixes característiques que
la resta de grossos d’argent de l’estil III. La diferència es
troba en la llegenda, composta amb caràcters llatins.
Rev./
Com l’anvers, el revers s’ajusta a les descripcions proposades per als tipus principals de gros d’argent de l’estil III. Els
caràcters de la llegenda, en aquest cas, són llatins, com els de
l’anvers, i l’element CIVI es troba separat per dues anelletes en
vertical. Els ornaments es disposen de la manera següent: una
anella en els quarters primer i últim, i un grup de tres punts en
els espais segon i tercer.
III.7b – Tipus bibliogràfics LMC 192, CCB 89-92, CGMC
2154f, NCCAM 178.6. Fig. 5.25.
Figura 5.25. Croat de Jaume II, subgrup III.7b (cat. 659; MPV 34368).
Anv./
Idèntic a la descripció proposada per al tipus III.7a.
Rev./
Idèntic a la descripció proposada per al tipus III.7a, a excepció
de la posició dels ornaments en els quarters deixats per la creu
passant. En aquest cas, observem en els espais primer i quart el
grup de tres punts, i en el segon i tercer l’anella.
ESTIL 4
Subgrup III.8
dels casos hi apareixen apuntant cap amunt, però en algunes
agrupacions d’encunys ho fan cap avall o de manera alterna);
la corona és bastant fina, amb decoració d’una anella en posició central i un punt a cada costat. El cabell continua sent
ondulat, cau per darrere de l’orella i acaba en una sèrie de sis
a set barres grosses i verticals (en uns pocs encunys poden
arribar a haver-ne fins a huit), disposades de manera horitzontal i diferenciades del cabell. El cap, contra així mateix, és de
menor grandària que en el tipus anterior (III.7), de manera que
existeix una millor proporció entre aquest i el cos.
Respecte al vestit, presenta novament particions verticals,
en aquest cas tres. La central es troba carregada amb una flor de
quatre pètals, mentre que les dues laterals, que imiten les mànegues, porten cadascuna una flor de sis pètals. Al coll apareix una
sèrie de cinc serrells de forma semicircular.
La llegenda està formada per caràcters llatins; la A, sovint, apareix sense travesser i, en algunes ocasions, amb doble travesser. Comença, com en els casos anteriors, amb una
creu, ara de tipus equilàter eixamplat.
Rev./
Llegenda amb caràcters llatins de mòdul regular, com en
l’anvers. L’element CIVI, en el segon quarter, s’hi torna a
presentar dividit per interpunció, però, en aquest cas, formada per dues creuetes disposades en vertical. Creu passant,
equilàtera, amb l’acabament dels braços prou eixamplat. En
el primer i en el quart espai que forma la creu apareix una
anella, i en el grup de tres punts ho fa en els quarters segon
i tercer.
III.8b – Tipus bibliogràfics CCB 122-123, CGMC 2155a,
NCCAM 179.2. Fig. 5.27.
Figura 5.27. Croat de Jaume II, subgrup III.8b (cat. 764; MPV 34473).
III.8a – Tipus bibliogràfics LMC 194, CCB 119-121, 124,
125, CGMC 2155, NCCAM 179. Fig. 5.26.
Anv./
Anv./
Rev./
Idèntic al revers del tipus III.8a. En aquest cas, el grup de tres
punts apareix en els espais primer i quart, i l’anella en el segon
i en el tercer.
Bust del rei, coronat, mirant a l’esquerra. Du una corona baixa
i oberta, amb tres puntes rematades amb fulles de card i una
xicoteta fletxa a cada banda del remat central (en la majoria
Descripció exacta a la proporcionada per al tipus III.8a, tant
en disseny com en llegenda.
71
[page-n-91]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Subgrup III.9
III.9a – Tipus bibliogràfics CCB 107, LMC 193, CGMC
2156. Fig. 5.28.
III.9-1a – Tipus bibliogràfics CCB 114, CGMC 2156c. Fig.
5.30.
Figura 5.30. Croat de Jaume II, subgrup III.9-1a (cat. 970; MPV 34604).
Figura 5.28. Croat de Jaume II, subgrup III.9a (cat. 784; MPV 34493).
Anv./
Molt semblant a l’anvers del tipus III.8. Bust del rei, coronat, dirigit a l’esquerra. Porta una corona ampla i baixa, amb
tres remats acabats en fulles de card, i amb una fletxeta a
cada banda del remat central. La corona va carregada amb
una anella central i, a cada costat d’ella, una menuda anella
addicional. El cabell és ondulat, cau per darrere de l’orella i
acaba en una sèrie d’entre sis i set línies engrossides i verticals disposades en horitzontal.
El vestit manté la forma del tipus anterior, més o menys simètric i una mica estret, encara que proporcionat respecte a la
grandària del cap. Està dividit en tres espais, un central i un a
cada banda per a indicar les mànegues; cadascun d’ells carrega
una flor de cinc pètals, que pot aparéixer en dues posicions, denominades per nosaltres A (un pètal a la part superior) i B (un
pètal a la part inferior), que no són més que variacions en la posició de l’estri del gravador. Al coll es mantenen els cinc serrells
semicirculars (fig. 5.29).
Rev./
La descripció és idèntica a la proposada per al tipus III.9a,
amb la diferència que l’element CIVI en el revers no es troba
separat. S’ha considerat un error d’encuny.
III.9b – Tipus bibliogràfics CCB 105, CGMC 2156a. Fig. 5.31.
Figura 5.31. Croat de Jaume II, subgrup III.9b (cat. 927; MPV 34586).
Anv./
Les característiques són les mateixes que les descrites per al
tipus III.9a.
Rev./
Igual a la descripció proposada per al revers del tipus III.9a,
exceptuant la posició dels ornaments: grup de tres punts en els
espais primer i quart i anella en els espais segon i tercer.
III.9-1b – Tipus bibliogràfics CCB 116, CGMC 2156d. Fig.
5.32.
Figura 5.29. Flors tipus A i tipus B, segons la seua col·locació.
En referència a la llegenda, està formada amb caràcters llatins. Comença amb una creu equilàtera eixamplada, com en els
grossos d’argent anteriors. El caràcter A, molt sovint, no presenta travesser, tot i que en algunes ocasions pot dur-ne dos.
Figura 5.32. Croat de Jaume II, subgrup III.9-1b (cat. 992; MPV 34626).
Rev./
Com en l’anvers, la llegenda del revers està composta amb
caràcters llatins, d’entre els quals el caràcter A sol trobarse sense travesser, malgrat que, altres voltes, en porta dos.
L’element CIVI, en el segon quarter, es troba separat per una
interpunció vertical formada per dues creuetes, com ocorria
en el tipus III.8. Els ornaments es distribueixen de la següent
manera: en el primer i en el quart espai, una anella, mentre
que el segon i el tercer presenten el grup de tres punts.
72
Rev./
Com succeïa en l’error III.9-1a, l’element CIVI, en el revers,
no es troba separat. A propòsit de la resta de característiques,
són les mateixes que les descrites per al tipus III.9b.
Subgrup III.10
III.10a – Correspon al tipus bibliogràfic CGMC 2157. Fig.
5.33.
[page-n-92]
composició tipològica
Taula 5.7. Distribució tipològica del grup IV.
Tipus
Figura 5.33. Croat de Jaume II, subgrup III.10a (cat. 995; MPV 34629).
Anv./
Segueix el disseny que ja hem descrit per a III.8 i III.9, amb
el mateix tipus de corona, cabell i vestit dividit en tres particions, amb una sèrie de cinc serrells al coll. En aquest cas,
les flors que adornen cada espai del vestit porten sis pètals.
Quant a la llegenda, presenta caràcters llatins, comença amb
una creu equilàtera eixamplada i la A apareix sovint sense
travesser, encara que, com ja hem comentat per als tipus anteriors d’aquest estil, pot portar-ne dos.
Rev./
Manté les mateixes característiques que els reversos descrits
dins d’aquest estil: llegenda amb caràcters llatins, separació
de l’element CIVI per mitjà de creuetes i caràcter A sovint
sense travesser. Respecte a la posició dels ornaments, apareixen en el primer i en l’últim espai una anella, i en el segon i
en el tercer el grup de tres punts.
IV.1a
IV.1b
IV.2a
IV.2b
IV.2-1a
IV.2-2a
IV.3a
IV.3b
Indeterminat
Total
n
65
65
245
270
2
2
21
20
1
849
%
9,41
9,41
35,46
39,07
0,29
0,29
3,04
2,89
0,14
100
En la troballa del carrer de la Llibertat estan representades les
agrupacions d’encunys més comunes i, per tant, pareix que les
més nombroses quant a volum d’emissió.
Subgrup IV.1
IV.1a – Tipus bibliogràfics CCB 127, 135-138, LMC 203,
CGMC 2184, NCCAM 191. Fig. 5.35.
III.10b – Tipus bibliogràfic CGMC 2157a. Fig. 5.34.
Figura 5.35. Croat d’Alfons III, subgrup IV.1a (cat. 1020; MPV 34654).
Figura 5.34. Croat de Jaume II, subgrup III.10b (cat. 1000; MPV
34634).
Anv./
Idèntic en tot al tipus III.10a, en disseny i llegenda.
Rev./
Com el revers del tipus III.10a, però amb els ornaments en les
posicions següents: en el primer i en el quart espai, un grup de
tres punts, mentre que en el segon i en el tercer hi ha una anella
en cadascun.
5.2.4. grup iv. alfons iii (1327-1336)
Aplega 691 monedes i representa el tercer grup en volum
per darrere de Jaume II i Pere III, en aquest ordre (taula 5.7).
L’emissió d’Alfons III es caracteritza per una total continuïtat
amb els patrons de representació dels darrers croats de Jaume
II (III.8, III.9 i III.10). Tot apunta que, sent Pere Vicenç mestre
de la seca de Barcelona, s’aprovà i s’encarregà l’encunyació de
35.000 marcs d’argent, una emissió que, en morir Alfons III,
encara no hauria acabat a causa del curt regnat del monarca.
Anv./
Bust coronat del rei orientat cap a l’esquerra. Porta una corona oberta, amb tres puntes rematades en fulles de card; a cada
banda del remat central du un punt com a decoració. La corona, que és baixa, carrega en el centre una anella i, a cada costat d’aquesta, un punt. El cabell segueix sent ondulat, cau per
darrere de l’orella fins al clatell i acaba en una sèrie de sis a
set barres verticals i engrossides, disposades en horitzontal. El
vestit manté el disseny dels últims croats de Jaume II (estil 4):
tendeix a ser semicircular, encara que una mica apuntat, més o
menys simètric i dividit en tres particions, ornamentades cadascuna amb una flor de cinc pètals. El coll porta la sèrie de serrells
semicirculars del regnat de Jaume II.
La llegenda, està formada amb caràcters llatins, de mòdul regular. Comença, com en tots els casos, amb una creu
grega eixamplada i no presenta cap signe d’interpunció entre
paraules.
Es manté l’esquema tradicional, amb una gran creu passant
equilàtera i de braços lleugerament eixamplats, que divideix en
quatre parts el camp. La llegenda, com en l’anvers, està composta amb caràcters llatins i sense interpunció entre paraules.
La posició dels ornaments és la següent: en els quarters primer
i últim apareix una anella en cadascun, mentre que en el segon i
tercer ho fa un grup de tres punts.
73
[page-n-93]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
IV.1b – Tipus bibliogràfics CCB 128-133, LMC 204, CGMC
2184a, NCCAM 191.2, Alfonso IV-1 (MHC: làm. 78). Fig. 5.36.
Figura 5.36. Croat d’Alfons III, subgrup IV.1b (cat. 1085; MPV 34719).
Anv./
Idèntica descripció que la proposada per al tipus IV.1a, en disseny i en llegenda.
Rev./
Igual al revers descrit en el tipus IV.1a, a excepció de la posició dels ornaments: grup de tres punts en els espais primer
i quart, i anella en el segon i en el tercer.
IV.2-2a – Tipus bibliogràfic CGMC 2184i. Fig. 5.39.
Figura 5.39. Croat d’Alfons III, subgrup IV.2-2a (cat. 1693; MPV
35202).
Rev./
Pel que fa a l’anvers, és idèntic a la descripció aportada per al
tipus IV.2a, tant en llegenda com en disseny. En el revers, no
obstant, apareix un error d’encuny, del tipus «error de composició», ja que es grava ARCI en lloc d’ARChʼ (és a dir,
l’obridor no completa la forma del caràcter h).
IV.2b – Tipus bibliogràfics CCB 144-156, CGMC 2184c,
NCCAM 191.5. Fig. 5.40.
Subgrup IV.2
IV.2a – Tipus bibliogràfics CCB 157-164, CGMC 2184b,
NCCAM 191.3. Fig. 5.37.
Figura 5.40. Croat d’Alfons III, subgrup IV.2b (cat. 1431; MPV 35015).
Figura 5.37. Croat d’Alfons III, subgrup IV.2a (cat. 1287; MPV 34921).
Anv./
Idèntic en llegenda i en disseny a l’anvers del tipus IV.1, llevat
de les flors amb què s’adorna cadascuna de les tres parts del
vestit que, en aquest cas, són de sis pètals.
Rev./
Igual al revers del tipus IV.1a: en el primer i en el quart espai hi
ha una anella, i en el segon i en el tercer el grup de tres punts.
IV.2-1a – Tipus bibliogràfics CGMC 2184e, NCCAM 191.6
Fig. 5.38.
Figura 5.38. Croat d’Alfons III, subgrup IV.2-1a (cat. 1649; MPV
35158).
Igual al revers descrit per al tipus IV.2a, tret dels caràcters
de la llegenda del revers, que són, en aquest cas, de tipus gòtic.
Sembla una barreja d’encunys.
74
Anv./
Igual a la descripció del tipus IV.2a, tant en disseny com en
llegenda.
Rev./
Idèntic al revers descrit per al tipus IV.2a, amb els ornaments disposats de la següent manera: en el primer i en el quart espai, grup
de tres punts, i en el segon i en el tercer, una anella en cadascun.
Subgrup IV.3
IV.3a – Tipus bibliogràfics CGMC 2184f, NCCAM 191.7.
Fig. 5.41.
Figura 5.41. Croat d’Alfons III, subgrup IV.3a (cat. 1665; MPV 35174).
Anv./
Idèntic al revers del tipus IV.2, amb flors de sis pètals en el
vestit, tret de la llegenda, construïda, ara, amb caràcters de
tipus gòtic.
[page-n-94]
composició tipològica
Rev./
Com la resta de reversos ja descrits, amb caràcters de tipus
gòtic. En aquest cas, la posició dels ornaments és la següent:
una anella en l’espai primer i en el quart, i un grup de tres punts
en els espais segon i tercer.
Taula 5.8. Distribució tipològica i per estils del grup V.
Estil
Tipus
Equivalència
I
V.1a
CCB 202
n
%
36
4,58
35
4,45
280
35,62
307
39,06
LMC 209
CGMC 2220
IV.3b – Tipus bibliogràfics CGMC 2184g (CHMC), NCCAM
191.8. Fig. 5.42.
NCCAM 225 E
V.1b
CCB 205
LMC 210
CGMC 2220a
V.2a
CCB 213
LMC 209
CGMC 2220b
V.2b
Figura 5.42. Croat d’Alfons III, subgrup IV.3b (cat. 1677; MPV 35186).
CCB 211
LMC 210
CGMC 2220d
Anv./
Idèntic al tipus IV.3a, tant en disseny com en llegenda.
Rev./
Com el revers descrit per al tipus IV.2a, a excepció de la posició
dels ornaments: tres punts en els espais primer i en l’últim, i una
anella en els espais segon i tercer.
ESTIL 1
Subgrup V.1
V.1a – Tipus bibliogràfics CCB 202, LMC 209, CGMC 2220,
NCCAM 225 E. Fig. 5.43.
Figura 5.43. Croat de Pere III, subgrup V.1a (cat. 1720; MPV 35229).
CGMC 2220c
V.3a
CCB 259
1
0,13
33
4,20
22
2,80
21
2,67
43
5,47
1
0,13
7
0,89
786
100
CGMC 2220h
V.3b
CCB 253
CGMC 2220i
V.4a
CCB 251
CGMC 2220k
5.2.5. grup v. pere iii (1336-1387)
El grup de Pere el Cerimoniós representa el segon major en
nombre de monedes, dels cinc que formen el depòsit del carrer
de la Llibertat: està format per 786 peces, totes elles unitats
(taula 5.8). En els grossos barcelonesos de Pere III, observem
uns dissenys bastant fidels al patró heretat d’Alfons III. La
varietat tipològica, però, s’assembla més a la de Jaume II que
no a la del seu antecessor: en paraules d’A. Badia, «durant
el llarg regnat de Pere III es bateren gran nombre de croats,
segons es desprén de les inacabables varietats d’encuny, de
bust, de puntuació, etc.» (Badia, 1969: 71). Malgrat mantindre un disseny basat en la corona oberta i el vestit dividit en
tres particions, les variants en la decoració són amplíssimes,
cosa que ens indica una quantitat enorme d’encunys oberts,
destinats a les diferents emissions que es portaren a terme
sota el seu regnat a la seca de Barcelona.
V.2-1a
V.4b
CCB 246
CGMC 2220l
II
V.5a
CGMC 2223j
-
Indeterminat
-
Total
Anv./
Bust del rei, coronat i orientat a l’esquerra. Porta al cap una
corona ampla i oberta amb tres puntes rematades amb fulles de
card; en les dues bandes del remat central, decoració d’un punt,
encara que aquesta pot canviar depenent de l’encuny o, fins i tot,
no aparéixer-ne cap. El cabell es troba molt poc ondulat, gairebé
recte, i cau per darrere de l’orella, tot i que en algunes ocasions
l’oculta; acaba en una sèrie de barres verticals, engrossides, disposades de manera horitzontal. L’amplària del vestit depén del
grup d’encunys, però en tots els casos està dividit en tres particions i cadascuna d’aquestes carrega una flor de cinc pètals. Al
coll apareix una sèrie de serrells semicirculars.
La llegenda es compon amb caràcters llatins. Comença amb
una creu equilàtera de braços prou eixamplats, quasi patent. Totes les paraules presenten entre elles interpunció, formada per
una sèrie de tres anelles de petita grandària en vertical. En tots
els casos el mòdul dels caràcters sol ser bastant regular.
Rev./
Com en els models anteriors, creu passant equilàtera amb els
extrems una mica eixamplats, la qual talla el camp en quatre
espais, en el primer i en el darrer d’aquests apareix una anella
en cadascun, i un grup de tres punts en el segon i en el tercer. La
llegenda, com en l’anvers, està formada per caràcters llatins, i
no presenta cap classe d’interpunció.
75
[page-n-95]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
V.1b – Tipus bibliogràfics CCB 205, LMC 210, CGMC 2220a.
Fig. 5.44.
V.2a, però el caràcter V de PETRVS és, en aquest cas, de
tipologia gòtica, de manera que l’element es converteix en
PETRUS; no presenta interpunció entre les paraules.
V.2b – Tipus bibliogràfics CCB 211, LMC 210, CGMC 2220d.
Fig. 5.47.
Figura 5.44. Croat de Pere III, subgrup V.1b (cat. 1731; MPV 34240).
Anv./
Idèntic a la descripció de l’anvers proposada per al tipus V.1a,
tant en disseny com en llegenda.
Rev./
Igual que el revers del tipus V.1a, però amb els ornaments dels
quatre espais canviats: en el primer i en l’últim quarter apareix
un grup de tres punts, mentre que en el segon i tercer ho fa una
anella en cadascun d’ells.
Subgrup V.2
V.2a – Tipus bibliogràfics CCB 213, LMC 209, CGMC
2220b. Fig. 5.45.
Figura 5.47. Croat de Pere III, subgrup V.2b (cat. 2273; MPV 35732).
Anv./
Idèntic a la descripció de l’anvers del tipus V.2a.
Rev./
Igual al revers del tipus V.2a, però amb els ornaments disposats
de la manera següent: grup de tres punts en els espais primer i
quart, i anella en els espais segon i tercer.
Subgrup V.3
V.3a – Tipus bibliogràfics CCB 259, CGMC 2220h. Fig. 5.48.
Figura 5.45. Croat de Pere III, subgrup V.2a (cat. 1898; MPV 34407).
Anv./
Com l’anvers del tipus V.1, però les flors amb què s’omplin els
tres espais del vestit del rei no són de cinc pètals, sinó de sis.
Respecte a la resta d’elements, idèntica en disseny i en llegenda.
Rev./
Igual al revers descrit per al tipus V.1a, amb els ornaments disposats de la següent manera: anella en els espais primer i quart,
i grup de tres punts en els espais segon i tercer.
V.2-1 – Tipus bibliogràfics CGMC 2220c. Fig. 5.46.
Figura 5.48. Croat de Pere III, subgrup V.3a (cat. 2365; MPV 35749).
Anv./
En referència al disseny, és igual als tipus del subgrup V.2, amb
flors de sis pètals adornant cadascun dels tres espais en què es
troba dividit el vestit del monarca. La diferència, en aquest cas,
està en la llegenda, realitzada amb caràcters de tipus gòtic (A i
U), llevat de la T, que segueix presentant els traços típics de la
epigrafia llatina. Les paraules mantenen la interpunció de tres
anelletes en disposició vertical.
Rev./
Com en els subgrups V.1 i V.2. La posició dels ornaments es
reparteix, en aquest cas, de la manera següent: una anella en els
espais primer i quart, i grup de tres punts en els espais segon i
tercer. La llegenda és de tipus gòtic.
V.3b – Tipus bibliogràfics CCB 253, CGMC 2220i. Fig. 5.49.
Figura 5.46. Croat de Pere III, subgrup V.2-1 (cat. 2046; MPV 35505).
Anv./
Es tracta d’una variant d’encuny, possiblement un error de
composició, causat per la barreja de punxons de lletres o per
la substitució d’un d’ells. Idèntic en tot a l’anvers del tipus
76
Anv./
Idèntic a la descripció realitzada per a l’anvers del tipus V.3a.
Rev./
Com en els tipus anteriors, amb un grup de tres punts en els
espais primer i últim, i una anella en els espais segon i tercer.
[page-n-96]
composició tipològica
Figura 5.49. Croat de Pere III, subgrup V.3b (cat. 2406; MPV 35790).
Figura 5.52. Croat de Pere III, subgrup V.5a (cat. 2473; MPV 35857).
Subgrup V.4
Bust del rei coronat i orientat a l’esquerra. Du al cap una
corona ampla i oberta, amb tres puntes rematades per mitjà
de fulles de card; a les dues bandes del remat central presenta
decoració amb un punt, encara que aquesta pot canviar depenent del grup d’encunys o, fins i tot, no aparéixer. El cabell
es troba molt poc ondulat, pràcticament recte, i cau per darrere de l’orella, i en algunes ocasions l’oculta; acaba en una
sèrie de barres verticals, engrossides, disposades de manera
horitzontal. L’amplària del vestit depén de l’encuny, però en
tots els casos està dividit en tres particions, amb una flor de
cinc pètals a les laterals o mànegues, i una creu equilàtera al
centre. Al coll, sèrie de serrells semicirculars.
V.4a – Tipus bibliogràfics CCB 251, CGMC 2220k. Fig.
5.50.
Figura 5.50. Croat de Pere III, subgrup V.4a (cat. 2418; MPV 35802).
Anv./
Idèntic en tot a l’anvers del tipus V.3, amb la diferència que,
en aquest cas, la llegenda no presenta cap signe ni agrupació
d’elements per a representar la interpunció entre paraules.
Rev./
Com en els casos anteriors. La posició dels ornaments es reparteix de la manera següent: una anella en els espais primer i
quart, i un grup de tres punts en els espais segon i tercer. Llegenda amb caràcters de tipus gòtic.
V.4b – Tipus bibliogràfics CCB 246, CGMC 2220l. Fig. 5.51.
Anv./
La llegenda es forma amb caràcters gòtics, amb una T gòtica
arredonida. Comença amb una creu equilàtera de braços eixamplats i, tret de de la X, tots els caràcters presenten un mòdul
bastant regular. Existeix separació entre paraules, formada per
dues floretes de quatre pètals, disposades en vertical.
Rev./
Com en els casos anteriors, creu passant, amb els extrems
eixamplats, que divideix el camp en quatre espais. Apareix, en
el primer i en el quart, una anella, i en el segon i en el tercer
un grup de tres punts. La llegenda està realitzada amb caràcters gòtics, a excepció de la T, llatina. No apareix cap mena
d’interpunció entre paraules.
5.3. VALORACIÓ DE LA DISTRIBUCIÓ TIPOLÒGICA
DEL DEPÒSIT
Figura 5.51. Croat de Pere III, subgrup V.4b (cat. 2462; MPV 35846).
Anv./
Idèntic a la descripció realitzada per a l’anvers del tipus V.4a.
Rev./
Com en els tipus anteriors, amb un grup de tres punts en els
espais primer i últim, i una anella en els espais segon i tercer.
Llegenda de caràcters de tipus gòtic.
ESTIL 2
Subgrup V.5
V.5a – Tipus bibliogràfic CGMC 2223j. Fig. 5.52.
La distribució general del depòsit del carrer de la Llibertat
mostra una composició desigual, però estretament relacionada
amb les dades de la documentació medieval respecte a les
diferents emissions de la moneda grossa barcelonesa (figs.
5.53 i 5.54; taula 5.9). Pere II començà a batre-la en 1285,
en el mes d’agost, però en novembre, el monarca moriria
de manera sobtada a Vilafranca del Penedès: va ser una
emissió curta, de només tres mesos de durada, raó per la
qual en coneixem pocs exemplars; el conjunt del carrer de la
Llibertat reflecteix aquesta tendència, en integrar solament
tres exemplars a nom de Pere el Gran. Malgrat que Barcelona
i València compartien, des de la dècada de 1270, una àrea
monetària comuna, els grossos barcelonesos de Pere II no
resulten habituals al regne valencià: la seua introducció degué
ser lleugerament posterior al seu regnat, ja dins del període
d’Alfons II (encara que no neguem que, en el mateix 1285,
ja s’introduïra algun croat a nom de Pere II; solament noves
acumulacions monetàries o troballes en context arqueològic
podran provar-ho).
77
[page-n-97]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Figura 5.53. Exemplars procedents del depòsit del carrer de la Llibertat, de Pere II (cat. 3, MPV 33787), Alfons II (cat. 15, MPV 33799) i Jaume
II (cat. 190, MPV 33949).
78
[page-n-98]
composició tipològica
Figura 5.54. Exemplars procedents del depòsit del carrer de la Llibertat, de Jaume II (cat. 285, MPV 34044), Alfons III (cat. 1152, MPV 34786)
i Pere III (cat. 2472, MPV 35856).
79
[page-n-99]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 5.9. Equivalències dels tipus bibliogràfics respecte als tipus Llibertat.
Llibertat
CCB
MHC
LMC
NCCAM
CGMC
I.1a
I.2
CCB 4
Pedro III.1
LMC 177
NCCAM 169
CGMC 2137
CCB 7
Pedro III.3
LMC 179
-
-
II.1a
II.1b
CCB 8-12, 14-20, 23-25 Alfonso III.2
LMC 180
NCCAM 175
CGMC 2148
CCB 13
Alfonso III.1
LMC 182
NCCAM 175.1
CGMC 2148a
145, 146
II.2a
-
-
-
NCCAM 175.2
CGMC 2148c
147, 148
II.2b
CCB 21-22
-
-
-
CGMC 2148c
149-151
II.3a
CCB 26-32
-
LMC 181
NCCAM 176
CGMC 2149
152-155
III.1a
CCB 46
-
LMC 184
NCCAM 177A
CGMC 2150
156-168
III.1b
CCB 37
-
LMC 185
NCCAM 177A.1
CGMC 2150a
169-185
III.2a
-
Jaime II.1
LMC 184
NCCAM 177B
CGMC 2151
186, 187
III.2b
-
-
-
NCCAM 177B.1
CGMC 2151a
188-195
III.3a
CCB 63
-
LMC 185
-
CGMC 2152
196-222
III.3b
CCB 49
-
LMC 186
-
CGMC 2152a
223-293
III.4a
CCB 68
-
-
NCCAM 177C
CGMC 2153
294-315
III.4b
CCB 69
-
-
NCCAM 177C.1
CGMC 2153a
316-334
III.5a
CCB 78-83
Jaime II.2
-
NCCAM 178
CGMC 2154c
456-460
III.5-1a
-
-
-
-
CGMC 2154h
692
III.5b
CCB 73-77
-
LMC 191
NCCAM 178.2
CGMC 2145a
397-455
III.5-1b
-
-
-
-
CGMC 2154i
693-696
III.5-2
-
-
-
-
-
III.6a
CCB 86-87
-
-
NCCAM 178.3
CGMC 2154c
456-460
III.6b
CCB 85
-
-
NCCAM 178.4
CGMC 2154d
461-466
III.7a
CCB 93-97
-
LMC 191
NCCAM 178.5
CGMC 2154e
467-591
III.7a
CCB 89-92
-
LMC 192
NCCAM 178.6
CGMC 2154f
591-691
III.8a
CCB 119-121.124, 125 -
LMC 194
NCCAM 179
CGMC 2155
697-753
III.8b
CCB 122-123
-
-
NCCAM 179.2
CGMC 2155a
754-774
III.9a
CCB 107
-
LMC 193
-
CGMC 2156
775-887
III.9-1a
CCB 114
-
-
-
CGMC 2156c
963-979
III.9b
CCB 105
-
-
-
CGMC 2156a
888-962
III.9b-1b
CCB 116
-
-
-
CGMC 2156d
980-994
III.10a
-
-
-
-
CGMC 2157
995-997
III.10b
-
-
-
-
CGMC 2157a
III indet.
-
-
-
-
-
1002, 1003
IV.1a
CCB 127, 135-138
-
LMC 203
NCCAM 191
CGMC 2184
1004-1068
IV.1b
CCB 128-133
Alfonso IV.1
LMC 204
NCCAM 191.2
CGMC 2184a
1069-1133
IV.2a
CCB 157-164
-
-
NCCAM 191.3
CGMC 2184b
1134-1378
IV.2-1a
-
-
-
NCCAM 191.6
CGMC 2184e
1649, 1650
IV.2-2a
-
-
-
-
CGMC 2184i
1692, 1693
IV.2b
CCB 144-156
-
-
NCCAM 191.5
CGMC 2184c
1379-1648
IV.3a
-
-
-
NCCAM 191.7
CGMC 2184f
1651-1671
IV.3b
-
-
-
NCCAM 191.8
CGMC 2184g
1672-1691
IV indet.
-
-
-
-
-
V.1a
CCB 202
-
LMC 209
NCCAM 225 E
CGMC 2220
1695-1730
V.1b
CCB 205
-
LMC 210
-
CGMC 2220a
1731-1765
80
Catàleg
1, 2
3
4-144
420
998-1001
1694
[page-n-100]
composició tipològica
Taula 5.9. Equivalències dels tipus bibliogràfics respecte als tipus Llibertat (cont.).
Llibertat
CCB
MHC
LMC
NCCAM
CGMC
V.2a
CCB 213
-
LMC 209
-
CGMC 2220b
V.2-1
-
-
-
-
CGMC 2220c
2046
V.2b
CCB 211
-
LMC 210
-
CGMC 2220d
2047-2353
V.3a
CCB 259
-
-
-
CGMC 2220h
2354-2386
V.3b
CCB 253
-
-
-
CGMC 2220i
2387-2408
V.4a
CCB 251
-
-
-
CGMC 2220k
2409-2429
V.4b
CCB 246
-
-
-
CGMC 2220l
2430-2472
V.5a
-
-
-
-
CGMC 2220j
2473
V indet.
-
-
-
-
-
2474-2480
Indet.
-
-
-
-
-
2481-2483
El curt temps d’emissió afavoriria aquest fet, perquè el flux
d’una massa circulant reduïda no es conserva ni es distribueix,
com resulta lògic, de la mateixa manera que els grans batiments
de moneda. La dispersió de tipus és poca, atés que només
coneixem els dos d’unitat (una d’elles molt escassa, amb una
llegenda acurtada que no pareix haver rebut el beneplàcit dels
consellers barcelonesos) i els dos de divisor recollits en el CGMC;
una atenció especial mereix la peça anomenada LMC 179: per bé
que no compleix les condicions del document d’imposició de la
moneda grossa, el fet que s’haja batut en argent i haja arribat fins
a un context d’atresorament de circulant en el cor de la ciutat
de València fa plantejar-nos la idea que podria tractar-se d’una
moneda efectiva. De totes maneres, el fet que només se’n coneguen
dues, així com les seues estranyes i arcaiques característiques,
que enllacen més amb els pirrals sicilians i amb els grossos de
Montpeller, per posar dos exemples pròxims al nostre àmbit, que
amb els croats de Barcelona, no ens permeten assegurar a quin
moment del regnat de Pere II poden pertànyer, i deixa la porta
oberta a la possibilitat, que ja apuntava M. Crusafont, que puga
ser una prova anterior als batiments aprovats pels barcelonesos,
anterior a l’acord amb ells.
Sembla que Alfons II va reprendre amb rapidesa l’encunyació
de grossos d’argent en morir Pere II. Fa la impressió que la
continuïtat entre les emissions dels dos reis fora completa:
no només es va mantindre al capdavant de la seca el mestre
Berenguer de Finestres, sinó que els obridors pareixen haver
sigut els mateixos. Com el seu antecessor, Alfons II hi va batre
unitats i divisors; d’aquest darrer tipus monetari, els quatre
exemplars al seu nom en la troballa del carrer de la Llibertat són
els únics en tot el conjunt; el CGMC classifica els mitjos croats
d’aquest monarca com molt escassos (RR) i extremadament
escassos (RRR), de manera que podem plantejar que el seu baix
nombre en la mostra que estudiem siga causada més per la poca
quantitat de divisors batuda que no per la selecció de l’agent
acumulador. En qualsevol cas, no s’ha de perdre de vista aquest
darrer factor, perquè, a banda del menor nombre de mitjos
grossos que havien de circular-hi, segurament es preferiria retirar
unitats, amb major quantitat de plata en la seua composició, que
meitats. Tocant a les unitats, el depòsit del carrer de la Llibertat
conté 147 exemplars, tots ells corresponents, naturalment, a
l’única emissió que coneixem d’Alfons II. Encara que tímida,
Catàleg
1766-2045
l’agrupació de croats d’aquest monarca palesa la introducció al
Regne de València de la moneda grossa de Barcelona, així com
la seua ràpida consolidació en la massa monetària comuna entre
els territoris barcelonesos i valencians.
El regnat de Jaume II representa el moment central i àlgid
en la producció de grossos d’argent a la seca de Barcelona.
Aquest monarca gaudí d’un llarg regnat durant el qual les
emissions de moneda grossa a Barcelona foren gairebé
contínues i amb grans volums d’argent destinats a encunyarne: aquest fet provoca que tant el nombre de croats en el
depòsit del carrer de la Llibertat (849 exemplars), com el
nombre de variants i d’encunys siga molt elevat. S’han pogut
classificar fins a quatre estils de representació del rei diferents,
en els quals es combinen, en les llegendes, els caràcters gòtics
i llatins, com si no importara fer un pas enrere i utilitzar un
alfabet més arcaic. No sembla un fet important en aquell
moment: és el mateix que s’esdevenia amb les emissions de
Pere II i Alfons II, ja que, mentre les llegendes del primer es
trobaven gravades amb caràcters de tipus gòtic, les del segons
«retrocediren», si és possible establir una gradació temporal,
a lletres llatines. Tanmateix, el més cridaner resulta l’execució
maldestra de les primeres agrupacions d’encunys de l’estil I,
com si l’emissió haguera sigut molt ràpida i els entalladors no
hagueren pogut donar l’abast per a obrir els encunys necessaris
amb què proveir la seca. Segurament, és el que va ocórrer.
S’han fet deu agrupacions d’encunys amb trets similars, i
que abracen altres subdivisions, fins a arribar a comptabilitzar
47 categories per a aquest regnat; és una xifra alta que mostra
la gran variabilitat en els encunys afavorida pel gran nombre
que se n’empraren per a les distintes emissions portades a
terme en vida de Jaume II. Al llarg del seu regnat, assistim
als primers canvis en la representació reial en l’anvers de les
monedes grosses: del disseny heretat de Pere II i Alfons II en
què el vestit comparteix predomini amb el cap del monarca,
es passa a una dimensió major de les faccions del rei, de
manera que es fa disminuir la grandària del vestit i alhora
s’introdueixen canvis en la forma de la corona. Representa
un pas endavant cap a l’afirmació de la representació del
poder reial en les monedes?. El vestit acaba convertint-se
en un espai horitzontal, farcit amb anelles i s’allunya de les
particions verticals anteriors, amb aquella perspectiva tan
81
[page-n-101]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
forçada; no obstant això, les particions retornen en l’estil
IV i enllacen amb la representació que adoptaran els croats
d’Alfons III.
Les 849 observacions de Jaume II en el conjunt del carrer
de la Llibertat corresponen, de manera exclusiva, a unitats
de gros d’argent. No tenim constància de divisors de croat
encunyats per aquest monarca; si en el regnat d’Alfons II,
la seua fabricació ja era escassa, Jaume II abandonà la seua
producció. L’elevat nombre de grossos d’argent d’aquest rei,
que representa el major volum d’exemplars en el depòsit, és
un reflex del circulant del moment: durant els seus anys de
regnat es produiria una arribada massiva de peces grosses al
regne valencià, que ja havia consolidat l’àrea monetària comuna
amb Barcelona. L’acceptació dels croats a València degué ser
òptima, vist que el flux cap al sud d’aquest tipus monetari va ser
continu i elevat entre els anys 1291 i 1327.
Alfons III va tindre un regnat curt, però malgrat els seus
pocs anys de govern l’encunyació de croats a Barcelona
presenta un volum alt: és un signe que la moneda grossa
d’argent era ben rebuda, i que la seua producció resultava, per
tant, molt rendible. En el depòsit del carrer de la Llibertat s’hi
apleguen 691 monedes grosses d’aquest rei, totes elles unitats;
d’Alfons III tampoc no es coneixen divisors de croat. S’han
determinat tres agrupacions d’encunys amb característiques
similars; no representen una gran variabilitat, com ocorria amb
la distribució de Jaume II, però atés el curt regnat d’Alfons III
signifiquen un volum gran d’encunys, cosa que es tradueix en
emissions elevades. Quant a l’estil de la representació reial,
hereta els paràmetres dels croats de Jaume el Just, i enllaça amb
les primeres emissions del seu fill Pere. Tant en el regnat de son
pare, com en el seu, l’entrada de grossos d’argent al Regne de
82
València resulta comuna i voluminosa, raó per la qual trobem
alts pics d’acumulació en l’amassament; també, entre els dos
regnats, comença a fer-se cada vegada més comú el retall i la
llimadura de les peces, per la descompensació cada volta major
que existeix entre la moneda grossa i la menuda.
En darrer terme, Pere III tanca la composició del conjunt del
carrer de la Llibertat: el seu regnat es caracteritza per la diversitat
i l’elevat volum de les distintes emissions de grossos que va
ordenar a la seca de Barcelona, fet que comportà una enorme
diversitat d’encunys. Les necessitats, per diversos conflictes,
feren que el rei pactara unes quantitats de producció elevades,
i d’aquesta manera es reflecteix en el nostre objecte d’estudi, en
què és el monarca amb el segon volum monetari més alt dels cinc
que el componen. La documentació on, de manera repetitiva,
es mana que els croats barcelonesos retallats no s’accepten més
enllà d’un pes de 76/M ni tan sols a València, ens indica que
aquesta moneda continuava circulant al regne sense cap mena
d’entrebanc, completament barrejada amb els reials.
S’han distingit dos estils de representació distints, el primer
d’ells en la línia heretada dels croats de son pare, i el segon ja
tardà, que enllaça amb els moments d’esgotament del croat, així
com amb la seua desaparició en la dècada de 1360: curiosament,
d’aquest segon estil només es conserva en el depòsit del carrer
de la Llibertat un únic exemplar (Llib.2473; MPV 35857,
CGMC 2223j). Aquesta darrera moneda probablement es
baté cap a les acaballes de la dècada de 1350 o, com a molt,
a començament de la següent, quan el conjunt s’oculta i es
perd; pocs anys després, amb un gros d’argent esgotat, la nova
moneda d’or, anomenada florí d’Aragó, ocuparia el seu nínxol
i la producció de grossos, menys rendible que la del nou tipus
monetari, acabaria per abandonar-se.
[page-n-102]
6
Metrologia i encunys
El major entrebanc que representa portar a terme un estudi de
conjunt de tots els pesos de les monedes de la troballa del carrer
de la Llibertat es troba en el gran volum d’observacions (2483),
però també en la gran disparitat de valors existents, dividits en
cinc grups, més un addicional que aplega aquelles peces indeterminades que no han pogut ser adscrites a cap agrupació.
L’estudi estadístic per agrupacions de dades ofereix la possibilitat de comparar aquells resultats no només amb anteriors
investigacions al respecte, sinó, sobretot, amb la documentació
conservada sobre els volums d’emissió o els comptes retuts al
mestre racional, com per exemple els del mestre de la seca de
Barcelona Pere Vicenç; si en el futur comptem amb una major
quantitat de documentació es podrà seguir una interessant línia
d’investigació que, de segur, podrà aportar-hi moltes novetats.
6.1. DISTRIBUCIÓ GENERAL I ESTUDI ESTADÍSTIC
DELS PESOS
L’estudi general de la mostra permet observar el rang existent
entre els dos extrems del conjunt i comprovar en quins punts o
segments es concentra el major nombre de valors. Açò facilita
l’aproximació als pics de distribució i als marges de tolerància,
així com als índexs de pèrdua o desgast de les monedes. Es parteix en aquest capítol, i com hem estat insistint al llarg de les
pàgines anteriors, en un ajustament de la talla a 72/M, durant els
cinc regnats que s’hi representen.
6.1.1. distribució dels divisors
Com que els divisors suposen un trencament en el conjunt del
depòsit, format de manera quasi exclusiva per unitats, cal individualitzar aquests paràmetres i tractar-los de manera separada,
sobretot pel que fa al càlcul de la mitjana (i de tots els paràmetres que utilitzen aquest valor com a referència), ja que és d’una
mesura molt sensible a les variacions dels extrems: la presència
en el quadre general de distribució dels mitjos croats, situats a
l’extrem esquerre i bastant per davall de la unitat amb pes més
baix, comprometria molt el resultat.
Es tracta de només quatre lectures, pertanyents al regnat
d’Alfons II (taula 6.1). El seu baix nombre condiciona les conclusions, que serien més representatives si es comptara amb una
major quantitat d’observacions.
En un sentit ideal i estricte, el pes dels divisors, pel seu valor
de mig croat, hauria de resultar la meitat del pes d’una unitat.
Si la talla es trobava en 72/M, les peces amb la meitat de valor
haurien de presentar un augment de la talla, i del pes teòric,
per tant, del doble, fins a situar-se en 144/M. El pes teòric dels
mitjos croats, llavors, podria calcular-se amb la meitat del pes
teòric reial de les unitats: 3,24 / 2 = 1,62 g o, de manera més
ajustada, amb el pes de cadascuna de les monedes que s’obtenen
d’un marc de Barcelona: 233,571 / 144 = 1,6220 g.
Sembla que el pes dels divisors d’Alfons II se situa per sota
del pes teòric calculat, amb una diferència d’entre 0,06 g i 0,20
g. Segons M. Crusafont, com hem vist en aquest mateix treball,
la talla del croat, ara per ara, es trobaria entre 73/M i 76/M, la
qual cosa retria divisors d’entre 1,60 g (146/M) i 1,53 g (152/M)
de pes, encara per damunt dels pesos observats en la taula.
Hem de considerar el grau de desgast que presenten aquestes
quatre monedes. Tradicionalment, s’ha calculat un coeficient de
desgast mitjà al voltant del 5% per a la moneda d’època clàssica
circulada (Villaronga, 1985: 20-21); és el coeficient que hem
decidit adaptar, pensant en el percentatge de pèrdua màxim, i tenint
en compte que les monedes del depòsit de la Llibertat s’han retirat
de la circulació amb prou rapidesa, i que els croats barcelonesos
restants, fora de la nostra acumulació, mostren índexs de desgast
majors a causa, sobretot, dels retalls i les llimadures. En aquest
cas, tant pel desgast com pel grau de conservació dels mitjos
croats, podríem aplicar un valor de pèrdua d’entre el 5% i el
10%, el qual marca una disminució d’entre 0,081 g i 0,162 g,
respectivament, a partir del pes teòric.
83
[page-n-103]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 6.1. Distribució dels divisors d’Alfons II.
Pes
n
%
1,42
1,44
1,46
1,56
Total
1
1
1
1
4
25
25
25
25
100
Els pesos dels quatre divisors pareixen ajustar-se a un pes
d’entre 144/M i 146/M, amb un grau de desgast elevat, per damunt del 5% en tres dels quatre casos. Si acceptem la xifra de
144/M, obtenim tres observacions molt desgastades i una sola
moneda forta; amb la de 146/M, el resultat és el mateix. La de
152/M la descartem pels pesos massa baixos que ofereix el seu
càlcul. És possible, consegüentment, que en aquest cas els divisors estigueren fabricant-se entre 144/M i 146/M, amb la qual
cosa s’aplicaria un increment a la talla per als divisors, sense
aparent «penalització», com sí que s’aplicaria en les malles perquè aquestes no foren més rendibles de batre que els diners. De
totes maneres, aquesta «penalització» ha d’existir, encara que
no la puguem veure en els resultats amb els quals comptem en
el nostre depòsit; en cas contrari, es preferiria batre mitjos croats
a unitats, com succeïa, com hem dit adés, amb els òbols i els
diners. El renou hi està, però ens calen més dades per a poder-lo
confirmar.
Els pesos per als divisors d’Alfons II arreplegats en el
CGMC tampoc ajuden a oferir una conclusió clara: 1,10 g en els
tipus CGMC 2149 i CGMC 2149a, i 1,55 g en el tipus CGMC
2149b. Així, fins que no es puga comptar amb un considerable
nombre de pesos de mig croat que permeta uns càlculs fiables,
haurem de prendre qualsevol resultat al respecte amb precaució.
6.1.2. distribució de les unitats
Els pesos de les unitats s’han agrupat en freqüències absolutes, la qual cosa permet reduir, de manera considerable, les
dimensions de la taula de distribució. El valor mínim representat correspon a un fragment de moneda, amb un pes d’1,44 g
(catàleg 2481, MPV 35865), mentre que el valor màxim el trobem establit en 3,50 g (catàleg 1869, MPV 35378), de manera
que podem definir un rang o recorregut total en el conjunt del
depòsit de 2,06 grams. Tanmateix, cal tindre en compte que les
dues peces desestabilitzen el resultat; és complicat determinar
a partir de quin moment són representatives les observacions,
pel fet que es corre el perill d’esbiaixar el conjunt. Així doncs,
cal pensar en la compensació entre els dos extrems, amb especial atenció al fet que els resultats preliminars, sobretot aquells
basats en el valor de la mitjana, no seran representatius fins
que no s’apliquen altres proves estadístiques. Els càlculs que
es realitzen sobre la base del conjunt complet de 2479 unitats
de gros d’argent permeten obtindre els paràmetres que es poden veure en la taula 6.21.
1
84
En què x̅ és la mitjana, Me la mediana, Mo la moda, s2 la variància, s
la desviació típica, cv el coeficient de variació, i sx- l’error típic de
la mitjana.
Taula 6.2. Càlcul dels paràmetres estadístics del conjunt de les 2479
unitats.
Mesura
Valor
Valor mínim
Valor màxim
Rang
Quartil 1
Quartil 3
x̅
Me
Mo
s2
s
cv
S-x
Assimetria
Curtosi
Interval de confiança (al 5%)
1,44
3,5
2,06
2,65
3,12
2,8440
2,89
3,17
0,1367
0,3698
4,7307%
134,6556
-1,0605
1,6789
0,0066 , 0,0360
Una vegada aconseguits els valors estadístics bàsics, s’exposen els coeficients de desgast al 5%, 10%, 15% i 20%, des
d’un valor moderat a un molt alt, per al pes i talla oficial del croat barcelonés, establits en 72/M (3,24 g teòrics) segons l’ordre
de creació de Pere II de l’any 1285 (taula 6.3).
Taula 6.3. Índexs de desgast aplicats a la
distribució general del depòsit.
Disminució
Pèrdua
Pes final
5,00%
10,00%
15,00%
20,00%
0,162 g
0,324 g
0,486 g
0,648 g
3,078 g
2,916 g
2,754 g
2,592 g
La mitjana del conjunt n = 2479 es troba en un valor bastant
baix, 2,8440 g, davant dels 3,24 g que calculem a partir de la
xifra 72/M, nombre total de monedes que haurien d’eixir d’un
marc de Barcelona, amb unes característiques de pes molt determinades. Val a dir que hi ha una diferència entre aquest pes i
la mitjana del conjunt de 0,396 g, que situa l’índex de desgast o
pèrdua mitjà de les peces del depòsit per damunt del 10%. Tant
en la taula de pesos com en la gràfica de distribució (taula 6.4
i fig. 6.1) es pot observar que el conjunt general presenta una
única moda, de 3,17 g, 0,326 g per damunt del valor de la mitjana. Més cridaner és que les observacions no es distribuïsquen
al voltant de la mitjana, un paràmetre molt baix, sinó al voltant
de la moda, la qual cosa allunya el conjunt dels trets d’una distribució normal. Açò significa que el pes més repetit al llarg del
depòsit és el de 3,17 g, una lectura molt més pròxima al que
hauria de ser, amb les seues oscil·lacions de fabricació normals,
un croat amb un índex moderat de desgast, ràpidament retirat de
la circulació per a passar a formar part del nostre depòsit.
En relació amb el càlcul del valor central, existeixen un total de
93 classes: atés que es tracta d’un nombre senar, la seua meitat no
pot trobar-se representada entre les classes de la taula de distribució
[page-n-104]
metrologia i encunys
Taula 6.4. Distribució dels pesos de les unitats del depòsit.
Pes
n
%
Pes
n
1,44
1,85
1,94
2,00
1
1
1
1
0,04
0,04
0,04
0,04
2,90
2,91
2,92
2,93
2,14
2,18
2,19
2,23
2,34
2,42
2,45
2,47
2,52
2,53
2,54
2,55
2,56
2,57
2,58
2,60
2,62
2,63
2,64
1
1
1
2
1
1
1
1
5
1
2
1
1
1
2
4
2
6
1
0,04
0,04
0,04
0,08
0,04
0,04
0,04
0,04
0,02
0,04
0,08
0,04
0,04
0,04
0,08
0,16
0,08
0,24
0,04
2,94
2,95
2,96
2,97
2,98
2,99
3,00
3,01
3,02
3,03
3,04
3,05
3,06
3,07
3,08
3,09
3,10
3,11
3,12
%
Pes
n
%
Pes
10
14
17
12
0,4
0,56
0,69
0,48
21
14
17
18
29
24
23
26
23
41
42
43
67
56
92
79
121
113
117
0,85
0,56
0,69
0,73
1,17
0,97
0,93
1,05
0,93
1,65
1,69
1,73
2,7
2,26
3,71
3,19
4,88
4,56
4,72
2,65
2,66
2,67
2,68
2,69
2,70
2,71
2,72
2,74
2,75
2,76
2,77
2,78
2,79
2,80
2,81
2,82
2,83
2,84
2,85
2,86
1
3
3
2
4
2
4
2
2
7
2
4
8
5
7
10
8
8
4
12
9
0,04
0,12
0,12
0,08
0,16
0,08
0,16
0,08
0,08
0,28
0,08
0,16
0,32
0,2
0,28
0,4
0,32
0,32
0,16
0,48
0,36
3,13
3,14
3,15
3,16
3,17
3,18
3,19
3,20
3,21
3,22
3,23
3,24
3,25
3,26
3,27
3,28
3,29
3,30
3,32
3,33
3,36
124
100
136
129
141
130
105
114
75
65
45
49
24
18
13
4
6
3
1
3
1
5,00
4,03
5,49
5,20
5,69
5,24
4,24
4,60
3,03
2,62
1,82
1,98
0,97
0,73
0,52
0,16
0,24
0,12
0,04
0,12
0,04
2,87
2,88
2,89
6
8
11
0,24
0,32
0,44
3,37
3,50
2
1
0,08
0,04
Total
2479
ni entre les de l’eix d’abscisses de la gràfica de freqüències; llavors,
el valor central hauria de trobar-se entre les classes 46 i 47, entre els
2,88 g i els 2,89 g, uns valors per sobre de la mitjana 0,036 g i 0,046
g respectivament. En aquest cas, el valor central està molt més a
prop de la mitjana que de la moda, cosa que prova, per tant, la descompensació que hi ha en el conjunt cap a la cua dreta: agrupacions
de pesos que difereixen molt del valor central.
1,44
2,18
2,45
2,55 2,60 2,65
2,70
2,75
2,80
2,85
n
%
100
La descentralització de les classes es produeix per
l’acumulació dels pesos no només al voltant de la moda, sinó,
també, per la seua posició a la dreta del valor de la mitjana.
Aquesta deixa a l’esquerra 41 valors, mentre que a la dreta
n’apareixen 51. La descompensació s’agreuja pel fet que la cua
esquerra es manté estable en tot moment per davall de les 10
observacions per valor, mentre que la dreta arriba a acumular-
2,90
2,95
3,00
3,05
3,10
3,15
3,20
3,25
3,30
3,50
Figura 6.1. Histograma de pesos de les unitats del depòsit.
85
[page-n-105]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
ne fins a 141 (3,17 g), abans de descendir fins al valor últim,
amb una sola observació (3,50 g). Allò que es desprén de la
taula, per tant, és una acumulació d’observacions en el darrer
quart de la distribució. Resulta significatiu, pel fet que la
mitjana és prou inferior al pes teòric del croat fabricat a 72/M,
però la majoria de les dades se situen a prop d’aquest valor,
en concret en el segment que comprén els pesos 3,10 g a 3,20
g, amb cues bastant marcades cap a ambdues bandes. De totes
maneres, es tractaria de pesos de circulació dins de la normalitat
per als croats barcelonesos, amb un índex de desgast entre baix
i moderat, com ja havíem assenyalat.
El desplaçament de la mitjana només pot explicar-se per la
mateixa distribució. La mitjana és un paràmetre molt sensible a
les variacions dels extrems: en aquest cas, el fet de posseir dos
extrems poc representatius condiciona el resultat. En aquest sentit, tal com ja hem dit, és molt més fiable la moda que la mitjana,
encara que caldrà esperar a la comparació amb els valors dels
diferents regnats per a poder establir unes millors conclusions.
Sabem que la distribució no és gaussiana. Per a comprovar
com es desvia dels paràmetres de la normalitat, s’aplica el càlcul
logarítmic: 1 + 3,3 · log 2479 = 12,2011 intervals. Aquest valor
s’empra per a calcular l’amplitud de la distribució d’intervals,
arredonint el resultat a 13 classes: (3,50-1,44) / 13 = 0,1585 de
rang entre classes (taula 6.5 i fig. 6.2).
D’aquesta representació convé remarcar l’enorme concentració de valors en la classe 11 (3,02...3,18 grams), que agrupa un
total de 1424 observacions; així mateix, pertany al tercer quartil,
i en el seu interior es troba la moda, però no la mitjana, present
en la classe 9 (2,71 a 2,87 grams), amb només 92 valors. La mediana es troba entre les dues classes citades, en la 10 (2,87 a 3,02
grams), amb una agrupació de valors un poc superior, 250; tenint present que sols és representativa de l’ordre de la distribució,
només ens indica, en aquest cas, que el major nombre d’observacions està per damunt de la meitat de la mostra.
Quant a la posició de la mitjana, el desplaçament d’aquesta
respecte al gruix de les agrupacions de valors s’assembla força
al que ja havíem pogut comentar respecte a la distribució no
agrupada. A la dreta de la mitjana es presenten 2354 valors, cosa
Taula 6.5. Taula d’intervals de la distribució
general del depòsit.
86
Classe
Intervals
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
Total
1,44...1,60
1,60...1,76
1,76...1,91
1,91...2,07
2,07...2,23
2,23...2,39
2,39...2,55
2,55...2,71
2,71...2,87
2,87...3,02
3,02...3,18
3,18...3,34
3,34...3,50
n
1
0
1
2
3
3
11
33
92
250
1424
655
4
2479
que es tradueix, en la taula d’intervals, en quatre classes (les
classes 10 a 13 agrupen un total de 2333 observacions), mentre
que a l’esquerra trobem solament 121 observacions o huit classes
(de la 1 a la 8 abracen un total de 54 valors, la qual cosa s’explica
perquè la mitjana es troba quasi a la cua de l’interval nové).
Així, es concentra un 94,95% dels valors, aproximadament, a la
dreta de la mitjana, i un 4,88% a l’esquerra. La descentralització
resulta evident, i les característiques de la corba de distribució
normal no es compleixen: per tant, podem concloure que la
distribució general del depòsit del carrer de la Llibertat no està
dins dels paràmetres de la normalitat estadística. Aquest és un
fet que també indiquen els coeficients d’asimetria i curtosi, així
com la mateixa representació gràfica del conjunt monetari.
Segons la prova del coeficient d’asimetria, una mostra normal equival a 0, mentre que l’skewness del depòsit és de -1,0605,
més d’un punt i mig per davall del paràmetre de la normalitat
i, en conseqüència, desviada. Per a obtindre un resultat fiable,
caldria consultar l’estadígraf en una taula d’asimetria i comprovar si aquest es troba dins de la regió crítica d’acceptació, però,
malauradament, en aquest cas, la grandària de n és massa elevada per a poder aconseguir-ne cap valor. Acceptarem, aleshores,
que l’skewness de la distribució general del nostre depòsit està
desviada a l’esquerra del valor 0 (equivalent a la normalitat) i
que, llavors, la mostra és asimètrica.
Tocant a la prova de la curtosi, el valor acceptat per a
considerar la normalitat de la mostra ha de ser de 3; en el nostre cas és d’1,6789, al qual cal afegir 3 punts, perquè el valor,
com l’hem calculat, està basat en el 0 com a punt central: així
doncs, el nostre resultat d’aplanament serà de 4,6789. Com
que aquest valor es troba per damunt del normal, podem consultar una taula de curtosi, però, igual que en el cas anterior,
la mostra del depòsit complet és massa àmplia perquè la taula
puga comprendre la grandària de n. Assenyalem, únicament,
que l’índex d’aplanament de la mostra ens permet comprovar
un apuntament de les observacions, per damunt del que hauria de ser la corba normal, com ja s’havia pogut comprovar
en l’histograma (figs. 6.1 i 6.2).
Tot plegat, la conclusió que es desprén és que les observacions del conjunt del depòsit tendeixen a agrupar-se cap
al terç dret de la distribució, al voltant del valor 3,15 grams,
que és el que més freqüències absolutes aplega; es produeix,
per consegüent, una corba molt apuntada i asimètrica, amb
diversos pics dins d’ella, i amb una cua molt llarga a l’esquerra, que indica un descens dels valors lent, prolongat i
amb poques observacions dins de cada agrupació o pes, i una
molt curta i amb escasses freqüències a la dreta, a partir dels
3,27 grams, que es pot traduir en una anormalitat d’aquest
tram (els pesos curts, ja no només per oscil·lació de seca,
sinó també per desgast i manipulació, són més comuns que
els pesos per damunt del marge teòric de fabricació, molt
més controlat).
Al capdavall, volem comprovar si el conjunt, ja que no
s’adapta a la normalitat estadística, almenys ho fa al patró
metrològic dels croats de Barcelona. Cal afrontar la qüestió
de la talla: mentre que la nostra hipòtesi de partida es basa en
el manteniment de les 72/M al llarg de tota la primera etapa,
M. Crusafont i altres autors, com ja s’ha dit abans, opinen
que aquesta xifra anà augmentant de manera progressiva fins
a arribar a les 78/M del regnat de Pere III, amb un redreç
[page-n-106]
metrologia i encunys
Figura 6.2.
Histograma
d’intervals de la
distribució general
del depòsit.
en aquell moment, fins a les 74/M. D’antuvi cal adonar-se
de la gran variabilitat de pesos existent dins d’una mateixa
emissió, fet que no pot atribuir-se a una única explicació. Així
doncs, s’han de contrastar aquestes idees amb les dades que
aporta l’estudi estadístic. En aquest sentit, l’eina més fiable
és el càlcul o coeficient d’adaptació a un sistema metrològic
determinat, amb el qual començarem a treballar amb un
horitzó situat en les 72/M; s’empra la taula t-Student, aplicant
els graus de llibertat n -1 al total de les unitats del depòsit
(vegeu Villaronga 1985: 21): en el nostre cas, els graus de
llibertat són massa elevats, i és necessari aplicar la tendència
a l’infinit a un 5% d’interval de confiança o, de manera
equivalent, un 95% de probabilitat, que en la taula equival
a α 0,975. S’obté que p igual a -1,960, 1,960, de manera que
-1,960 > 1,0708 < 1,960; llavors, podríem considerar que,
malgrat el poc de pes de la mitjana de la distribució, gràcies
a l’elevat nombre de graus de llibertat necessaris la mostra,
es troba dins dels paràmetres acceptables de pertinença al
sistema metrològic. De totes maneres, no és un resultat fiable,
pel fet d’haver necessitat recórrer a la tendència a l’infinit
dels graus de llibertat: cal prendre aquest resultat forçat amb
bastants precaucions.
Amb l’aplicació al pes teòric d’un coeficient de desgast baix
(5%, com el que presenten, en general, les peces del depòsit), el
resultat s’ajusta molt més al centre de -p, p. La mitjana de la distribució general encaixa amb el patró metrològic de les emissions,
però no hem d’oblidar que aquest resultat no és del tot representatiu, per tal com la mitjana de la distribució està molt influenciada pels extrems, baixos i alts, de la mostra; a banda d’això, el
nombre d’observacions de la mostra condiciona el resultat perquè
sobrepassa un índex normal de graus de llibertat.
El mateix ocorre amb l’aplicació del càlcul als patrons
proposats per M. Crusafont: la distribució total de les unitats
és massa elevada per a poder emprar un índex de graus de
llibertat que resulte fiable. De totes maneres, es pot aplicar
el càlcul dels paràmetres d’adaptació al sistema metrològic,
per a 74/M o 3,15 g (Pere II), i 78/M o 2,99 g (Pere III, abans
del suposat redreç). Els dos valors estan situats entre -p, p;
en conseqüència, caldria acceptar que s’adapten al sistema.
¿Significa això que hi ha un increment estadísticament comprovat de la talla dels croats entre els regnats de Pere II i
Pere III? En principi no, per dues raons. La primera d’elles
és que el resultat no demostra un augment de la talla, sinó
una enorme variabilitat de pesos absorbida pel càlcul del
patró metrològic, compresa entre els 3,24 g (pes teòric) i els
2,99 g. A més a més, aquest rang elevat no pot explicar-se
solament per les oscil·lacions en la fabricació, sinó per la
mateixa naturalesa de la distribució: es tracta d’una mostra
amb un nombre molt elevat d’observacions, per a la qual els
graus de llibertat tendeixen a l’infinit i amplien el rang a què
poden adaptar-se les variables. Ultra tot això, com que usa
en la formulació el valor de la mitjana, els resultats es troben
compromesos pel valor baix que representa: tornem a insistir
en el fet que la mitjana es trobava condicionada pels extrems
no representatius de la distribució.
En ser la mitjana de la distribució general tan baixa,
s’afavoreix que el contrast dels pesos siga elevat i asimètric.
Així, en un rang elevat, la variació de pesos se situa entre el
pes que va de 72/M a 78/M; no es pot demostrar que la talla
s’incremente, sinó que els pesos de les monedes es troben
compresos entre aquests dos valors ponderals. La variació
és absorbida pel càlcul d’adaptació al sistema metrològic,
però no vol dir que el resultat siga fiable, pel que ja hem
indicat. En una mostra més reduïda, de composició normal,
sense una cua esquerra tan llarga i, per tant, amb la mitjana
centrada, els extrems tendirien cap al centre de la distribució
i ajustarien l’espectre d’acceptació d’observacions dins de
l’adaptació al sistema metrològic proposat.
6.1.3. distribució de les posicions d’encuny
L’estudi de les posicions d’encuny és un mètode molt interessant per a establir una predisposició a certs eixos i, en
atenció a això, a l’ús de determinades ànimes o mànecs per
als encunys. En el cas de les ànimes de secció quadrada, els
eixos tendeixen a separacions regulars de 3 h (hores), cosa
que s’explica per la limitació de posicions del cos de ferro
quan el moneder l’agafa amb la mà; per contra, l’ús de les
ànimes circulars comporta una dispersió dels eixos que no
tendeixen a seguir patrons de separació regulars i acaben resultant distribucions més o menys aleatòries.
S’ha optat per presentar les dades dividides en unitats i mitjos croats, amb l’objectiu de comprovar si hi ha una diferència en la distribució entre els dos grups que puga marcar un ús
d’ànimes distintes per a cadascun dels dos tipus monetaris.
La distribució de les unitats tendeix a l’aleatorietat (taula
6.6 i fig. 6.3). Apareixen tres acumulacions en les posicions 2
h, 4 h i 6 h, però l’escassa separació i la manca de continuïtat
87
[page-n-107]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 6.6. Posicions d’eix de les
unitats del depòsit.
Posició
n
1 h.
2 h.
3 h.
4 h.
5 h.
6 h.
7 h.
8 h.
9 h.
10 h.
11 h.
12 h.
Indet.
Total
1h
2h
3h
4h
%
184
273
201
272
148
246
203
195
193
222
151
187
4
2479
5h
6h
7h
7,42
11,01
8,11
10,97
5,97
9,92
8,19
7,87
7,79
8,96
6,09
7,54
0,16
100
8h
9 h 10 h 11 h 12 h Ind.
Figura 6.3. Histograma per a les posicions d’encuny d’unitats de la
distribució general del depòsit.
no ens permeten assenyalar un tipus d’ànima distinta de la
circular per als encunys del depòsit. Podem dir que els moneders feren servir, durant la fabricació de totes les emissions
que componen el nostre conjunt, encunys amb un mànec de
secció circular; no es descarta que els moneders de la seca de
Barcelona empraren les ànimes de secció quadrada, però basant-nos treballs com el de M. Clua i T. Marot, tot apunta que
aquestes formes són posteriors al moment de tancament del
nostre depòsit (Clua, Marot, 1994: 596). D’una banda, i com
ja es podia preveure, les dades reunides per a la distribució
dels mitjos croats són insuficients i, com es pot comprovar en
la taula 6.7, massa uniformes (una sola observació per cada
valor) per a obtindre’n conclusions.
Taula 6.7. Posicions d’eix dels divisors del depòsit.
88
Posició
n
%
1 h.
2 h.
7 h.
10 h.
Total
1
1
1
1
4
25
25
25
25
100
6.2. GRUP I. PERE II
Pere II és el monarca menys representat dins del conjunt del
depòsit, amb tres monedes, totes elles unitats, que marquen
l’inici de la distribució. Aquesta presència poc significativa té
molt a veure amb el volum d’emissió de grossos d’argent a la
seca de Barcelona durant el seu regnat, ja que se’n bateren només entre els mesos d’agost i novembre de 1285, i a l’escassa
penetració d’aquestes monedes al Regne de València, si més no,
fins al regnat d’Alfons II, com ja s’ha exposat.
6.2.1. distribució dels pesos
Dins de la distribució del conjunt, les monedes de Pere II ocupen els números de catàleg cat. 1 a cat. 3 – MPV 33785 a MPV
33787 (taula 6.8). Les variables, tant de pes com de posició
d’encuny, són massa baixes per a poder obtindre conclusions
fiables o poder aplicar qualsevol mena de paràmetre d’estudi
estadístic. L’exemplar LMC 179 és prou complicat de comptabilitzar en un estudi estadístic de grup, en primer lloc pel seu
pes, molt baix en relació amb la resta d’unitats que componen
no només el grup I, sinó el conjunt complet i, al remat, pel seu
elevat desgast i el retall al qual és sotmés.
Així doncs, el càlcul de la mitjana no resulta representatiu. En el cas que agafem les tres peces que formen el grup
per a extraure-la, obtindrem un valor de 2,7467 grams, molt
afectat pel poc significatiu pes d’un dels dos extrems (1,94 g);
si, en comptes de comptabilitzar el nombre total d’observacions, esbiaixem la mostra prenent solament les dues unitats
cat. 1 i cat. 2, la mitjana puja a un valor de 3,15 g, bastant més
normal, però gens representativa atés que dues observacions
són del tot insuficients.
Si acceptem que l’acumulació va començar a formar-se
en el regnat d’Alfons II, aquestes monedes podrien haver circulat entre uns pocs mesos i sis anys (1285 a 1291); en canvi,
si el depòsit inicià la seua formació en el regnat de Jaume
II, el temps de circulació augmenta. Pensem que van entrar
a formar part de l’amassament monetari de manera prou ràpida, potser amb les monedes d’Alfons II; això ens indicaria
una obertura del procés d’acumulació bastant primerenca i
de llarga durada, d’uns seixanta a setanta anys, un depòsit
d’estalvi continu. El bon estat de les peces s’observa en el
fet que el pes es troba entre un 2,5% i un 3% per davall dels
3,24 g teòrics per a una talla de 72/M, pèrdua que hauríem de
relacionar amb el poc de temps de circulació i amb les oscil·
lacions de la seca.
M. Crusafont inclou en el CGMC una moneda del tipus I.1a
(CGMC 2137), amb un pes de 3,07 g. Aquesta peça s’adapta a
un índex d’oscil·lació-desgast superior al 5% (0,162 grams per
a un pes de 3,24 g: 3,078 g), en concret del 5,2%. Si apliquem
Taula 6.8. Distribució de pesos del grup I.
Pes
n
%
1,94
3,14
3,16
Total
1
1
1
3
33,33
33,33
33,33
100
[page-n-108]
metrologia i encunys
un coeficient de 74/M, amb un pes teòric per peça de 3,1564
grams, el desgast del gros presentat per M. Crusafont s’acostaria
a un 2,5%, una xifra que per a nosaltres és incompatible amb
una moneda no retirada del seu curs i que haja estat circulant
durant algunes dècades, sobretot a partir del regnat de Jaume II,
quan les llimadures i els xicotets retalls de moneda comencen a
ser sistemàtics. La peça LMC 177 té un pes de 3,10 grams i fa
plantejar-nos la mateixa qüestió que la del CGMC: són monedes
de talla 72/M, circulades, amb un índex de pèrdua per desgast
moderada.
D’altra banda, el Museu Nacional d’Art de Catalunya
– MNAC, en el seu Gabinet Numismàtic, custodia un altre
exemplar del tipus I.1a en bon estat de conservació, però
amb una mica de desgast. El seu pes és de 3,11 grams, la
qual cosa l’acosta a un índex d’oscil·lació-desgast del 4%.
En el cas d’aplicar una talla de 74/M, aquest índex baixaria
fins a l’1,5%, molt escàs per a una moneda que ha circulat
(no pertany a cap «atresorament») i que, a més a més, pateix
desgast. De nou hem d’insistir en una talla de 72/M, amb una
aplicació de pèrdua moderada.
Però, com ja hem esmentat, la mostra del nostre conjunt
és massa pobra per tal d’aconseguir resultats estadístics. Només mitjançant la comparació amb altres pesos coneguts de
barcelonesos grossos del mateix tipus (taula 6.9), podem proposar que les monedes d’aquest regnat s’adapten a un patró
de talla de 72/M tal com s’estipula en els documents, i que les
variacions en els pesos es poden explicar per les variables ja
exposades.
Taula 6.9. Pesos publicats per als croats
del tipus I.1a, atribuïts a Pere II.
Procedència
Pes
LMC
CGMC, CCB
LMC
MNAC
Llibertat, cat. 1
Llibertat, cat. 2
2,80
3,07
3,10
3,11
3,14
3,16
6.2.2. distribució de les posicions d’encuny
En referència a la distribució dels eixos, no resulta millor que
la composició dels pesos per a poder extraure informació representativa per mitjà d’un estudi estadístic. Els resultats obtinguts sobre tres peces no poden ser fiables, menys encara
quan cada moneda mostra un eix distint i cada classe una única
observació,10de manera que les freqüències relatives i els percentatges mostren valors idèntics (vegeu la taula 6.10).
Taula 6.10. Posicions d’eix de les unitats.
Posició
n
%
1 h.
6 h.
10 h.
Total
1
1
1
3
33,33
33,33
33,33
100
6.3. GRUP II. ALFONS II.
La mostra pertanyent al regnat d’Alfons II es compon d’un total
de 151 monedes, d’entre les quals quatre són divisors amb valor
de mig croat. Ocupen les posicions de cat. 4 fins a cat. 154 –
MPV 33788 a MPV 33913.
6.3.1. distribució dels pesos
S’ha dividit la distribució de 151 peces en dues mostres, una
composta per 147 observacionscorresponents a les unitats, i
una altra de 4 observacions per als divisors. Com que l’anàlisi
dels mitjos croats ja s’ha efectuat adés, aquest apartat se centra,
exclusivament, en les unitats (taula 6.11). A partir de la taula
de distribució es calculen els paràmetres estadístics bàsics, que
s’ofereixen en la taula 6.12.
Taula 6.11. Distribució de pesos de les
unitats del grup II.
Posició
F
%
2,60
2,63
2,75
2,77
2,82
2,87
2,89
2,92
2,94
2,95
2,96
2,98
3,00
3,01
3,02
3,03
3,04
3,05
3,06
3,07
3,08
3,09
3,10
3,11
3,12
3,13
3,14
3,15
3,16
3,17
3,18
3,19
3,20
3,21
3,24
Total
1
1
1
1
1
1
3
2
1
2
1
5
2
7
1
6
1
4
6
3
7
9
13
13
7
13
5
9
4
4
4
2
3
3
1
147
0,68
0,68
0,68
0,68
0,68
0,68
2,04
1,36
0,68
1,36
0,68
3,40
1,36
4,76
0,68
4,08
0,68
2,72
4,08
2,04
4,76
6,12
8,84
8,84
4,76
8,84
3,40
6,12
2,72
2,72
2,72
1,36
2,04
2,04
0,68
100
89
[page-n-109]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 6.12. Càlcul dels paràmetres estadístics de l’agrupació
d’Alfons II.
n
Valor mínim
Valor màxim
rang
Quartil 1
Quartil 3
x̅
Me
Mo
s2
s
cv
S-x
Asimetria
Curtosi
Interval de confiança (al 5%)
147
2,60
3,24
0,64
3,045
3,13
3,0769
3,10
3,10; 3,11; 3,13
0,01
0,0998
3,2438%
0,0082
-2,0294
6,0730
3,0607 ; 3,0930
En la taula de freqüències (vegeu novament la taula 6.11), les
147 observacions es troben prou repartides al llarg de la mostra,
de manera que els majors pics, que corresponen a les tres modes
que presenta (3,10, 3,11 i 3,13 grams), només arriben a agrupar
un total de 13 monedes cadascun. Es tracta, en definitiva, d’una
distribució més o menys uniforme que, representada de manera
gràfica, adopta la forma d’una corba asimètrica amb tendència
multimodal, amb la major concentració d’observacions descentrada i cap a la cua, a la dreta de la mitjana (fig. 6.4). Comptat
i debatut, el càlcul es troba un poc compromés, ja que l’extrem
esquerre presenta uns valors bastant baixos, per davall dels 2,60
g de pes.
La mitjana està molt més centrada que en la distribució general dels pesos; a desgrat d’això, la major part dels valors segueix agrupant-se a la seua dreta i no al seu voltant, com caldria
per a poder parlar d’una distribució normal. La mitjana del grup
II s’estableix en 3,0769 g, 0,1632 grams per sota del pes teòric
2,60
90
2,77
2,89
2,95
3,00
3,03
3,06
3,09
dels grossos de Barcelona per a una talla de 72/M; s’acosta prou
al pes que obtindríem si aplicàrem l’índex de desgast del 5%
amb què hem estat treballant en l’agrupació general.
Per a l’investigador M. Crusafont, en aquest moment la talla
del croat se situaria entre les 73/M i les 76/M, de manera que els
pesos teòrics s’estimarien entre els 3,199 g (73/M) i els 3,073
g (76/M), un factor que podria explicar la mitjana. De fet, el
darrer pes s’aproxima molt a aquest valor estadístic. Ben mirat, només un dels grossos arreplegats en el CGMC entra dins
del rang de la talla 73/M-76/M: es tracta del croat tipus CGMC
2148c, amb un pes de 3,14 grams, mentre que la resta es troben
entre els 2,97 g i els 3,03 g i, per tant, per sota (Crusafont, 2009:
379-380).
A partir de la mitjana es pot dividir la mostra d’Alfons II
en dos segments amb propietats diferents. El segment 1, situat
a l’esquerra, mostra una sèrie de valors molt baixos que arriben
fins als 2,60 g de pes (una xifra extrema que afecta la mitjana);
en general, aquest tram no agrupa grans quantitats d’observacions per classe i presenta un únic pic destacable de 7 peces en
3,01 g. El segment 2, a la dreta, conté una concentració d’observacions que desequilibra la mostra; aquesta agrupació és trimodal, presenta tres pics d’acumulació amb el mateix nombre
d’observacions cadascun (tres modes), localitzats en els valors
3,10 g, 3,11 g i 3,13 g. La cua del segment és més suau que el
començament de la mostra, i també més curta (arriba fins als
3,24 g), de manera que la mitjana no es veu tan afectada per
aquest extrem com pel contrari, raó per la qual tendeix a centrar-se. Però malgrat trobar-se més centrada que en la distribució general, la mitjana resulta poc representativa, per tal com
encara es troba desplaçada.
La mitjana pot coincidir amb el pes teòric de la talla 72/M,
amb una aplicació de desgast del 5%. Les del grup II són peces
circulades que, a pesar de la seua ràpida retirada, presenten ja
alguna petita llimadura. Tanmateix, això no explicaria la gran
quantitat de valors que queden per sota en la distribució; el
mateix ocorre amb la talla 76/M: si l’acceptem com la vàlida per
a aquest regnat, tampoc explica la raó per la qual es crea una cua
llarga a la seua esquerra. Per a poder aclarir els valors tan baixos,
3,12
3,15
3,18
3,21
Figura 6.4. Histograma de
distribució dels pesos del
grup II.
[page-n-110]
metrologia i encunys
sobretot del terç inferior, caldria recórrer a índexs de pèrdua de
moderats a alts, entorn del 10% (2,916 g, a partir d’un pes teòric
de 3,24 g), excessiu si atenem al bon estat de conservació, llevat
d’algunes peces, i a la relativa ràpida retirada de les monedes.
Només es podria assignar aquest alt índex de pèrdua a una de
les peces del CGMC, la del tipus CGMC 2184b, amb 2,97 g,
però una vegada més desconeixem l’estat en què ha arribat fins
a nosaltres; els altres dos pesos del CGMC entren dins del rang
de pèrdua baixa-moderada.
L’explicació d’aquest comportament s’ha de cercar en
la mateixa distribució: els valors per davall de la mitjana
comprenen 50 observacions, amb una diferència respecte
a l’extrem de 0,4769 g, mentre que per la dreta el rang és de
només 0,1632 g i el recorregut més curt. Cal fixar-se, en aquest
cas, en els valors que s’agrupen al voltant de les tres modes
(3,10 g, 3,11 g i 3,13 g): trobem que aquestes observacions
estan en un índex de pèrdua entorn del 2,5% - 3%, de la mateixa
manera que ocorria amb els croats de Pere II, poc sotmesos a la
circulació i als retalls o llimadures. Aquests càlculs, realitzats
sobre una talla de 72/M, no requereixen una explicació basada
en l’increment del nombre de monedes que ixen d’un marc
d’argent lligat: són monedes que han circulat, però poc, i que
han patit llimadures poc importants. Ara bé, la majoria de les
peces oscil·la en una jerarquia de pesos d’entre 73/M i 75/M, la
qual cosa no vol dir que fora aquest el pes amb el qual van ser
fabricades: l’aplicació de patrons de desgast a aquestes talles,
i les oscil·lacions pròpies del procés de fabricació, deixa per
damunt una quantitat considerable d’observacions que sols
s’explicarien si la majoria dels croats eixiren grassos, o passats
de pes, de la seca. En suma, si no considerem les pèrdues de pes
durant la circulació, es podria aplicar la talla proposada per M.
Crusafont, però en el moment d’introduir altres variables, com el
desgast o els marges de tolerància de la seca, els pesos observats
en el conjunt del carrer de la Llibertat s’allunyen de manera
considerable de la proposta d’aquest autor. Tot apunta que el
pes de circulació de les monedes que corrien per Barcelona i
València, no el seu pes de fabricació, podria estar superant la
xifra de 74/M, i arribar en alguns casos a les 76/M durant aquest
regnat: la llimadura i retall de les monedes són encara accions
tímides, però tenim indicis que ja comencen a produir-se. Caldrà
quedar-se amb aquesta idea: no amb el pes amb què ixen de la
seca, sinó el pes al qual circulen i al qual els usuaris poden estar
disposats a acceptar els croats en les transaccions.
Per a comprovar la posició de la mitjana es fa una taula d’intervals a partir del mètode de càlcul logarítmic (taula 6.13). La
mitjana no es troba centrada, sinó un poc desplaçada a la dreta
(però més centralitzada que en altres casos d’aquest depòsit, per
tal com integra en el seu interval les tres modes), a pesar de la
tendència de les dades a agrupar-se, a diferència d’altres mètodes
de càlcul que s’hi podrien aplicar. L’acumulació cap a la cua es
manté, mentre que al voltant de la mitjana s’aglutinen el 36,2%
de les dades, a l’esquerra, i el 63,8% a la dreta (fig. 6.5).
L’acumulació dels valors a la dreta de la mitjana ja es trobava
avançat pel coeficient d’asimetria negatiu. A banda d’això, l’alt
valor d’aquest resultat també indicava un elevat amassament
dels valors en aquesta posició. Per la seua banda, el coeficient
de variació, situat en el 3,2438%, indicava que les dades es trobaven poc disperses i tendien a agrupar-se. Aquestes tres característiques es reflecteixen en l’histograma d’intervals.
Taula 6.13. Taula d’intervals 1 + 3,3 log n de les
unitats del grup II.
Classe
Intervals
1
2
3
4
5
6
7
8
9
Total
2,60 ... 2,68
2,68 ... 2,76
2,76 ... 2,83
2,83 ... 2,91
2,91 ... 2,99
2,99 ... 3,07
3,07 ... 3,15
3,15 ... 3,23
3,23 ... 3,31
n
2
1
2
4
11
30
76
20
1
147
El resultat de la curtosi, que tendeix cap a una distribució
leptocúrtica, avançava que la mostra sobrepassaria el paràmetre
de la normalitat. Una distribució normal estàndard està formada
pels valors x̅ = 0 i σ2 = 1; representats en una gràfica, tendeixen
a formar una campana de Gauss, aplanada en els extrems i apuntada en el centre, de manera que el màxim de la corba coincideix
amb la mitjana de la distribució. En aquestes corbes la distribució dels valors ha de ser simètrica, és a dir, presentar el mateix
nombre d’aquests tant a l’esquerra com a la dreta de la mitjana,
i ja s’ha vist que açò no es compleix en la distribució del grup II.
Atés que el càlcul logarítmic agrupa els resultats, amb les
modes dins de l’interval d’una mitjana més o menys centrada
en la distribució, l’aplicació de proves de normalitat addicionals
poden provocar falsos positius; això és el que passa amb la prova de khi-quadrat, que ofereix un resultat per damunt de l’estadígraf: la prova es veu afectada per un rang ampli que absorbeix
els extrems i presenta les cues com a pròpies d’una distribució
normal que, en realitat, no es compleix. El mateix s’esdevé si
s’aplica la prova de normalitat KS.
Efectivament, la mostra d’unitats d’Alfons II escapa als
paràmetres de normalitat estadística i no compleix els valors
d’una corba normal: les observacions no s’agrupen de manera
simètrica entorn d’una mitjana desplaçada del centre de la dis-
Figura 6.5. Histograma d’intervals de la taula 1 + 3,3 log n del grup II.
91
[page-n-111]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
tribució. La major quantitat de les dades es concentra en pesos
relativament alts, entre els 3,02 g i els 3,18 g, que experimenten
una davallada en el segment 3,18 g a 3,23 g: els pesos, en conseqüència, es troben tots per davall del pes teòric de les 72/M
(3,24 g).
Tocant a l’adaptació del grup II al patró metrològic de 72/M,
el càlcul es realitza, ja d’entrada, amb un descompte del 5%
per pèrdua o desgast, atés l’estat de conservació observable de
les peces, algunes desgastades i amb xicotets retalls de metall.
No obstant això, amb aquest 5%, els resultats mostren que el
grup II no entra dins del patró de les 72/M, o almenys ho fa
amb molta dificultat, vist que es mou en els límits acceptables
de l’estadígraf. Així, aquesta agrupació pertany al patró 72/M,
però amb un índex de pèrdua menor al 5% aplicat, relativament
baix: es tracta, per tant, de monedes que han corregut poc de
temps, poc desgastades, gairebé sense manipulacions i que podrien indicar-nos, per la seua ràpida retirada de la circulació,
que el depòsit del carrer de la Llibertat pot haver començat a
formar-se amb elles.
Però si no s’adapta del tot al patró 72/M, ¿ho farà amb major
precisió al de les 73/M a 76/M proposat per M. Crusafont per
a aquest període? Cal considerar que els coeficients s’apliquen
a partir dels pesos teòrics de cada talla, 3,20 g per a 73/M, i
3,07 g per a 76/M. El cas de la talla 73/M és semblant al de la
talla 72/M; per contra, la talla 76/M s’adapta millor a la regió
d’acceptació.
Podem arribar a diverses conclusions amb aquests resultats.
Segons M. Crusafont, ni la talla de 72/M ni la de 74/M heretada
de l’increment immediat que es produiria durant el regnat de
Pere II s’adapten per complet a la mostra d’Alfons II; nogensmenys, la de 76/M sí que ho fa. ¿Això vol dir que, efectivament, la seca tallava els grossos barcelonesos a 76/M entre 1285
i 1291? El factor que resulta de 72/M - índex de pèrdua 5% és
molt paregut al pes que es desprén de la talla 76/M, de manera
que interpretem que allò que M. Crusafont i altres investigadors
han documentat ha sigut la variació de pes amb què corrien les
monedes, i no el pes a què es fabricaven a la seca de Barcelona,
és a dir, el pes de circulació, no el de les peces que havien d’eixir
d’un marc lligat de plata. Per al cas del depòsit del carrer de la
Llibertat, l’índex de desgast cal situar-lo per sota del 5%, perquè
són monedes retirades ben aviat de la circulació, però sovint
aquelles que continuen corrent de manera normal, sense entrar
a formar part de cap depòsit, presenten un desgast o pèrdua al
voltant del 5% o més i, per tant, pròximes al patró 76/M.
És cert que la cua esquerra de la distribució d’Alfons II conté peces amb un pes inusualment baix, entre 2,60 g i 2,97 g,
però cal atribuir aquest fet al seu estat de conservació (vegeu
les peces en qüestió en el catàleg d’aquest treball). El mateix
passarà amb el croat CGMC 2184b del CGMC, amb 2,97 g de
pes. Els marges de tolerància de la seca, el desgast causat per la
circulació, els incipients retalls i llimadures i la manera en què
ha arribat la moneda fins a l’actualitat són quatre factors que
determinen el pes de les monedes; açò no pot ser un pretext per
a afirmar que, a les acaballes del segle XIII, aquests croats es
fabricaven amb un pes superior al de 72/M. A més a més, cal
afegir que el resultat de les proves de pertinença al patró metrològic s’ha vist influït pel valor de la mitjana, pròxim a una talla
de 76/M i descentrat en la distribució, a més d’un valor extrem
de 2,60 g que descompensa els càlculs.
92
Insistim, doncs, que no es produeix un increment de la talla a
la seca durant el regnat d’Alfons II. Allò que creuen comprovar
M. Crusafont, i altres investigadors, és la variació o oscil·lació
de pesos de circulació més comuna en els croats d’aquest rei,
pels retalls i el desgast, entre altres factors addicionals: les
monedes grosses de Barcelona semblen córrer a un pes entre
les 73/M i les 76/M; ara bé, algunes han aplegat fins a nosaltres
amb pesos encara més baixos, per sobre de les 76/M. La seca,
per la seua banda, seguiria tallant a 72/M.
6.3.2. distribució de les posicions d’encuny
En el conjunt de les posicions d’encuny, la moda es troba en el
valor de les 2 h. No percebem que existisca un patró de distribució
(taula 6.14), com pot succeir amb els encunys muntats sobre mànecs quadrats. El repartiment prou aleatori de les posicions indica
que ens trobem davant d’ànimes circulars i que les posicions es
deuen, sobretot, a l’atzar a l’hora d’encunyar els cospells (fig. 6.6).
Taula 6.14 Distribució de les posicions
d’encuny de les unitats en el grup II.
1h
2h
Posició
n
1 h.
2 h.
3 h.
4 h.
5 h.
6 h.
7 h.
8 h.
9 h.
10 h.
11 h.
12 h.
Total
9
19
14
17
9
16
9
9
13
14
7
15
151
3h
4h
5h
6h
%
5,96
12,58
9,27
11,26
5,96
10,60
5,96
5,96
8,61
9,27
4,64
9,93
100
7h
8h
9h
10 h 11 h
12 h
Figura 6.6. Histograma de freqüències de les posicions d’encuny
del grup II.
6.4. GRUP III. JAUME II
Dins del nostre depòsit, Jaume II és el monarca amb major representació monetària, vist que el seu regnat, com el de Pere
III, es caracteritzà pels elevats i continus volums d’emissió de
moneda grossa barcelonesa. Distingim sis emissions de grossos
[page-n-112]
metrologia i encunys
a nom de Jaume II, batudes entre els anys 1294 i 1327, amb unes
quantitats de plata a encunyar que oscil·len entre els 6000 marcs
i els 100.000 marcs d’argent. Tots dos factors plegats, emissions
contínues i grans volums, fan que els grossos de Jaume II siguen
força nombrosos, tant en varietat tipològica com en nombre total de peces en circulació. La mostra està composta per 849 monedes, totes elles unitats, que ocupen en el catàleg els registres
cat. 155 a cat. 1003 – MPV 33914 a MPV 34637.
6.4.1. distribució dels pesos
En la mostra de Jaume II, els valors oscil·len entre els 2 g de
pes i els 3,37 g, de la qual cosa resulta un recorregut d’1,37 g
(taula 6.15 i fig. 6.7), prou superior al que s’havia calculat per al
grup II. Aquest extrem inferior no pot explicar-se pel procés de
Taula 6.15. Distribució de pesos del grup III.
Pes
n
%
Pes
n
%
2,00
2,14
2,23
2,47
2,52
2,54
2,57
2,60
2,62
2,63
2,64
2,65
2,66
2,67
2,69
2,70
2,71
2,74
2,75
2,76
2,77
2,78
2,79
2,80
2,81
2,82
2,83
2,84
2,85
2,86
2,87
2,88
2,89
2,90
2,91
2,92
2,93
1
1
2
1
3
1
1
2
1
1
1
1
1
3
1
2
3
2
2
1
1
1
2
6
6
2
4
2
5
3
1
3
7
3
3
7
4
0,1
0,1
0,2
0,1
0,4
0,1
0,1
0,2
0,1
0,1
0,1
0,1
0,1
0,4
0,1
0,2
0,4
0,2
0,2
0,1
0,1
0,1
0,2
0,7
0,7
0,2
0,5
0,2
0,6
0,4
0,1
0,4
0,8
0,4
0,4
0,8
0,5
2,94
2,95
2,96
2,97
2,98
2,99
3,00
3,01
3,02
3,03
3,04
3,05
3,06
3,07
3,08
3,09
3,10
3,11
3,12
3,13
3,14
3,15
3,16
3,17
3,18
3,19
3,20
3,21
3,22
3,23
3,24
3,25
3,26
3,27
3,29
3,30
3,37
Total
6
3
4
7
14
9
10
7
7
14
21
23
27
26
38
38
52
36
55
49
63
52
37
39
45
20
22
17
14
8
3
1
1
1
1
1
1
849
0,7
0,4
0,5
0,8
1,6
1,1
1,2
0,8
0,8
1,6
2,5
2,7
3,2
3,1
4,5
4,5
6,1
4,2
6,5
5,8
4,5
7,4
4,4
4,6
5,3
2,4
2,6
2,0
1,6
0,9
0,4
0,1
0,1
0,1
0,1
0,1
0,1
100
fabricació dels grossos, sinó pel desgast de la mateixa peça; és
a dir, el pes extremadament baix no representa una norma, sinó
un fet residual que, endemés, afectarà el càlcul de la mitjana.
La mostra de Jaume II resulta suficientment àmplia perquè la
mitjana obtinguda siga fiable (taula 6.16); amb tot, i de la mateixa
manera que passava amb el grup II, la mitjana segueix sent baixa, 3,0785 g, amb una diferència amb el pes de talla de 72/M de
0,1615 g. Per a explicar aquesta tendència cal fixar-se en els valors
que apareixen a l’esquerra de la mitjana (243 observacions), que
representen el 28,62% del total de la mostra; aquest segment de la
distribució, encara que relativament curt, conté valors molt baixos, per davall del valor mínim que presentava la mostra d’Alfons
II, situat en 2,60 g. Com que el paràmetre de la mitjana és molt
sensible a aquests extrems, i el valor mínim es troba en 2,00 g, el
resultat tendeix a ser baix i a trobar-se descentrat.
En aquest cas, no totes les peces amb un pes baix es poden
explicar solament per un índex de pèrdua entre baix i moderat.
Amb l’aplicació del 5% de desgast als 3,24 g de pes teòric dels
croats (talla de 72/M) s’apleguen 26 monedes, el 3,1% de la
distribució; 243 peces, per contra, es troben per sota dels 3,07
g de pes, que equival al valor de la mitjana i també al factor
72/M menys índex de pèrdua 5%. En aquest darrer segment hi
ha peces que arriben a acumular una disminució de pes de fins
al 38%. Només sis exemplars se situen per damunt del pes teòric
de 3,24 g i podem classificar-los com a monedes grasses, una de
les quals va fabricar-se excessivament forta, amb 3,37 g de pes.
El que pot explicar la cua a l’esquerra de la mitjana és la
pèrdua de pes per factors diversos, i no una talla alta intencional que no deixa de ser un frau. És durant el regnat de Jaume II
quan els retalls i llimadures de les monedes grosses es tornen
freqüents a fi d’atresorar la plata que contenen, però sobretot
per a compensar la pèrdua de fi dels menuts de tern, com ja
s’ha explicat. La pèrdua de pes, com havíem vist per al regnat
d’Alfons II, s’ha de relacionar ara, no sols, amb el tosquirament de la moneda i la circulació de les peces, sinó també amb
el mal estat de conservació que presenten algunes de les de
la mostra de Jaume II: en concret, remetem a l’exemplar cat.
1002, una peça trencada i il·legible, amb 2,00 g de pes, o a
cat. 796 i cat. 871, també trencades, per a il·lustrar alguns dels
pesos més baixos.
En referència a la hipòtesi de M. Crusafont, segons la qual
la talla real del croat hauria pujat en aquest moment a valors
compresos entre les 74/M i les 77/M, s’obtenen els següents
resultats de pes teòric: per a una talla de 74/M, 3,16 g; per a una
talla de 75/M, 3,11 g; per a una talla de 76/M, 3,07 g; i per a una
talla de 77/M, 3,03 g.
Si tornem a la taula 6.15 i a l’histograma bastit a partir d’aquesta (fig. 6.7), comprovem com l’agrupació de valors es produeix
entre les classes 3,03 g i 3,22 g, amb un xicotet pic en 3,00 g; el
major nombre d’observacions es troba en el valor 3,15 g, entre les
talles de 74/M i 75/M. L’agrupació descendeix, des d’aquest punt,
de manera progressiva fins als 3,03 g, mesura que coincideix amb
la talla de 77/M. De la mateixa manera ho fa a la dreta de la moda,
encara que amb un recorregut més curt: 7 classes, contra 12 classes que apareixen a l’esquerra del valor assenyalat. Això es pot traduir, respectivament, en 194 observacions i en 417 observacions.
És a dir, que en el segment que es troba a l’esquerra de la moda
s’acumula major quantitat de valors que a la banda contrària, que
s’allunya la distribució del pes teòric per a 72/M.
93
[page-n-113]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
2,00
2,52
2,62
2,66
2,71
2,77
2,81
2,85
2,89
2,93
2,97
3,01
3,05
3,09
3,13
3,17
3,21
3,25
3,30
Figura 6.7. Histograma de pesos del grup III.
Taula 6.16. Càlcul dels paràmetres
estadístics de l'agrupació de Jaume II
n
Valor mínim
Valor màxim
rang
Quartil 1
Quartil 3
x̅
Me
Mo
s2
s
cv
S-x
Asimetria
Curtosi
849
2,00
3,37
1,37
3,05
3,15
3,0785
3,11
3,15
0,0187
0,1367
4,4388%
0,0047
-2,811
12,3985
En un principi, podria confirmar-se que el rang de patrons de
talla establit per M. Crusafont s’adapta a la mostra que tractem.
Amb tot això, amb l’increment hipotètic de la talla de la seca no
es té en compte, de nou, la pèrdua de pes de les monedes ni les
oscil·lacions pròpies del procés de fabricació, així com tampoc
l’estat de conservació en què ens han aplegat. Si apliquem un
índex de pèrdua, siga quin siga, als patrons de talla proposats
per M. Crusafont, podem explicar la llarga cua que s’observa a
l’histograma a l’esquerra de la mitjana, però resulta complicat
amb els 174 valors que trobem per sobre dels 3,16 g teòrics de
la talla 74/M. No es tracta d’un recorregut llarg amb escasses
observacions en cada classe, sinó d’un curt camí que reuneix
bastants valors en cada entrada, principalment en els 3,18 g (45
observacions). Llavors què ocorre?
94
Podem aplicar un índex de pèrdua del 5% a la talla 72/M, que
ens retorna un pes de 3,078 g. Per a peces com les de Jaume II, amb
un desgast més ràpid que el del simple ús quotidià (eminentment
retalls i llimadures), l’índex es queda curt i és sobrepassat fins a
arribar a monedes d’entre 3,00 g i 3,03 g i, àdhuc, més baixes, encara que s’enrareix el nombre de monedes que cada volta són més
curtes. Al nostre parer, una vegada més, aquesta és l’explicació a
la distribució: una talla de 72/M, amb un índex de pèrdua moderat
que, en molts casos, tendeix a superar el 5%, però que continua
trobant-se, de manera majoritària, per davall d’aquest percentatge,
per tal com per al nostre conjunt, es tracta de monedes que han
sigut seleccionades i retirades de la circulació. La seua reducció
en metall i, per tant, en pes, és més ràpida però menor, pel fet que,
des del moment que la seca deslliura els croats, pateixen retalls i
llimadures sistemàtiques: quan són integrades al depòsit del carrer
de la Llibertat ja han sigut tosquirades durant el seu període de circulació. En tot cas, cal tindre en compte també que no són un reflex
exacte del pes de circulació, atés que han estat seleccionades per
l’agent acumulador i es trien, escollint les millors i les que s’han
manipulat menys. El pes al qual circulen, per tant, seria encara més
baix, de manera que es troben com a valor mitjà, les 74/M i les
77/M assenyalades per M. Crusafont: una vegada més són valors
de circulació, no de fabricació.
La mitjana, al capdavall, és baixa a causa dels valors que se
situen a la seua esquerra, alguns tan extrems com la peça de 2,00
g. No hem de buscar ací explicacions basades en fenòmens de
circulació, sinó en el mateix estat de conservació de les monedes
del conjunt. Algunes d’elles es troben partides, mentre que altres
han patit processos corrosius importants amb els quals han perdut
bastant matèria compositiva. Si optàrem per esbiaixar la mostra i
eliminàrem les pitjors monedes, sens dubte la mitjana pujaria fins
a situar-se en una posició, potser, entre la mediana i la moda, però
estaríem treballant amb una mostra manipulada.
[page-n-114]
metrologia i encunys
Els pesos del CGMC oscil·len entre els 2,79 g (CGMC
2157a) i els 3,25 g (CGMC 2150), un marge relativament ampli
tant per damunt com per sota dels patrons de talla proposats
per Crusafont (taula 15). Si acceptàrem un nivell de pèrdua
moderat, entorn del 5%, per a comprovar la raó de l’aparició
del pes menor, obtindríem un resultat de 3,00 g per a la talla
74/M, i 2,88 g per a la talla 77/M; així, s’ajusta a un rang que
comprén diverses observacions dins de la mostra de Jaume II,
però alhora deixa fora la moneda del CGMC de 2,79 g. El nivell
es compliria amb una pèrdua lleugerament major però, com
podem imaginar, perquè aquests patrons foren vàlids, la talla
a la seca hauria de ser, efectivament, de 74/M a 77/M. Perquè
aquesta proposta puga adaptar-se a l’agrupació de pesos que
hem estat analitzant per al nostre depòsit, els croats de Jaume II
haurien d’haver experimentat pèrdues força menors al 5%, és a
dir, índexs de baixos a molt baixos, cosa que no concorda amb
els retalls, les llimadures, el desgast i l’estat de conservació que
presenten els grossos d’argent, tant dins com fora de la nostra
acumulació monetària, com s’ha dit adés. Consegüentment, la
proposta d’increment de la talla no pot sostindre’s.
En l’histograma de freqüències, els valors comencen a agrupar-se a partir de la meitat de la representació, amb tendència
cap al tercer quart (vegeu novament la fig. 6.7). La gràfica presenta una campana prou més definida que la del grup II, ara posicionada entre els valors 3,03 i 3,24. Si apliquem el resultat de
la mitjana a l’histograma, la major part dels valors s’agrupen a
la dreta, com indicava el valor de l’skewness. Així mateix, el valor de la curtosi avançava que la mostra seria força apuntada, fet
que es pot comprovar en la gràfica, on el pic dels 3,15 g (63 observacions) s’oposa a les classes del seu voltant i, sobretot, als
valors baixos i molt baixos del començament de la distribució.
Per a interpretar, novament, el grau de desviació de la mostra respecte al comportament normal o gaussià, es realitza una
taula d’intervals (taula 6.17) a partir de la fórmula logarítmica
1+3,3 log 849, amb què les observacions tendeixen a agrupar-se
(fig. 6.8), de manera que només dos intervals, el 9 i el 10, apleguen el 68,32% dels valors, mentre que els altres nou intervals
comprenen el 31,68% restant de les observacions. El coeficient
de variació ja indicava que la mostra es trobava dispersa i tot i
que, com hem vist, les dades tendeixen a acoblar-se a la dreta de
Taula 6.17. Taula d’intervals 1 + 3,3 log
n del grup III.
Classe
Intervals
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
Total
2,00 ... 2,12
2,12 ... 2,25
2,25 ... 2,37
2,37 ... 2,50
2,50 ... 2,62
2,62 ... 2,75
2,75 ... 2,87
2,87 ... 3,00
3,00 ... 3,12
3,12 ... 3,24
3,24 ... 3,37
n
1
3
0
1
8
17
34
80
344
355
6
849
la mitjana, la dispersió es confirma amb el gran nombre d’observacions que queden a l’esquerra del valor mitjà. En referència
a la moda, aquesta apareix situada a la dreta de la mitjana, en
l’interval 10, la qual cosa afavoreix la descompensació de la
mostra cap a la cua.
El paràmetre d’asimetria indica que la mostra té dificultats
per tal d’adaptar-se al comportament normal; la curtosi, per la
seua banda, feia preveure l’apuntament del conjunt. Per a tractar d’esbrinar el grau de desviament, s’aplica la prova de khiquadrat, de manera que s’agafa com a punt de partida la distribució d’intervals aconseguida pel mètode logarítmic. El resultat
de X2 està força separat del punt crític, la qual cosa indica un
apuntament marcat del conjunt, res que no hagueren indicat els
valors anteriors. Precisament, això és el que s’observa en el gràfic general de freqüències, una mena de campana irregular, amb
diversos pics i amb un apuntament sobtat i descentralitzat situat,
com hem esmentat adés, en els 3,15 g. La mostra de Jaume II és
irregular, descentrada i acumula la major part de les observacions que la componen a la dreta de la mitjana.
En última instància, es realitza la comprovació d’adaptació al
sistema metrològic. D’entrada, s’aplica el càlcul sobre el valor de
la talla de 72/M; si es treballa amb un interval de confiança del
Figura 6.8. Histograma
d’intervals de la taula 1 + 3,3
log n del grup III.
95
[page-n-115]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
5% sobre la taula de t de Student es comprova que la mostra es
desvia del patró metrològic de 72/M, com havia ocorregut amb el
grup II. En el cas d’aplicar a la talla 72/M un índex de pèrdua de
baix a moderat, entorn del 5%, s’obté que el valor t és acceptable,
encara que no igual al sistema metrològic a què s’hauria d’adaptar.
A efectes pràctics, el paràmetre entra dins dels límits acceptables,
de manera que seria vàlid per a un sistema en què les monedes pesaren un 5% menys del que els pertocaria de manera teòrica. Com
ja hem indicat en alguna ocasió, aconseguir aquest 5% de pèrdua és
senzill, no només pel desgast i les manipulacions del usuaris que, si
atenem a una ràpida retirada de la circulació de part del numerari,
pot lligar-se amb l’estat de conservació de les peces al llarg dels
segles d’ocultació.
Com en el cas del grup II, es pretén comprovar la hipòtesi
de M. Crusafont. Ja ens hem referit al fet que aquest autor proposa l’arribada a una talla, durant aquest regnat, d’entre 74/M i
77/M per als croats de Barcelona. A partir dels pesos teòrics es
calculen els valors de t per a les diferents talles o agrupacions
teòriques de pesos. Només la de 76/M es troba dins de la regió
d’acceptació, així que, en cas d’haver patit un increment en la
talla, aquesta seria la que s’adaptaria al patró metrològic. Per
contra, els índexs de 74/M, 75/M i 77/M, en aquesta mostra,
es troben en la regió de rebuig i es pot dir que no es relacionen
amb el patró metrològic del croat, almenys de la forma en què es
troba representat en el depòsit del carrer de la Llibertat.
S’han obtingut resultats semblants als del grup II. No es pot
dir que la talla de la seca augmente en el regnat de Jaume II: de
bell nou, la de 76/M coincideix amb la de 72/M menys un índex
de pèrdua entorn del 5%, que resulta acceptable per al desgast
i manipulació dels grossos per part dels usuaris, en aquest moment, sempre que la retirada siga relativament ràpida. Si ens
fixem en la representació gràfica, veurem com la corba comença
a incrementar-se cap al valor 3,07 g; en definitiva, són resultats
aplicables al depòsit del carrer de la Llibertat, perquè ens indiquen que el pes de les monedes s’adapta a un patró metrològic
on la mitjana de pesos es trobe en els 3,07 g, però amb una regió
d’acceptació al voltant d’aquest valor: atés que les monedes de
la troballa s’han retirat amb certa rapidesa de la circulació, els
seus pesos es mouen en valors ponderals o de circulació d’entre
72/M-73/M i 76/M. Una vegada més, el que remarca M. Crusafont és el pes habitual a què circularien aquests grossos de Jaume II, retalls i llimadures inclosos, per tal com és el que poden
acceptar els usuaris sense pèrdues, més les pròpies per l’estat
de conservació de les monedes fins a arribar a nosaltres: entorn
de les 74/M com a valor mínim i les 77/M com a valor màxim
teòric per a peces que no s’han retirat de la circulació, encara
que en el CGMC, així com en altres catàlegs, s’apleguen alguns
croats que superen aquest darrer pes a causa d’usos més prolongats en el temps, segurament.
¿Però què ocorre amb les monedes de la distribució de Jaume
II que superen el pes teòric de 72/M = 3,24 g? En són sis, i haurien
de pertànyer a una talla suposada, si ens atenim al pes que presenten, que estaria entre les 71/M (3,29 g) i les 69/M (3,38 g), la qual
cosa implicaria que alguns marcs lligats rendiren fins a tres peces
menys, un fet que sembla per a nosaltres bastant inversemblant si
s’aplicara de manera intencional. No obstant això, aquest fet es pot
explicar pels processos de fabricació de la moneda a la seca de Barcelona, així com en la majoria de les seques europees del moment.
Pot passar que un marc puga rendir una peça de més o de menys, fet
96
que es compensarà amb les successives talles de riells, però no es
podria acceptar un rendiment de fins a tres peces menys per marc,
perquè cridaria l’atenció dels guardes de la moneda, encarregats
del bon funcionament del procés de fabricació. La raó d’aquestes
monedes grasses cal buscar-la, insistentment, en el mateix sistema,
i sembla que en un moment d’alta producció amb una vigilància
no tan estricta com en altres ocasions: un marc hauria de rendir 72
peces, però els talladors podrien obtindre de la planxa peces més
curtes o més fortes que, en condicions normals, serien rebutjades
en comprovar-les amb els seus dinerals, però que amb grans volums de fabricació podrien passar-se per alt; pensem, fins i tot, que
alguns marcs, per descuit dels talladors (per no comptar 72 peces
exactes en el moment de tallar els cospells de la planxa) o per la
lliga i el material, més o menys martellejat podrien rendir de manera excepcional 71/M o 73/M, és a dir, una o dues monedes menys
o una o dues monedes més, que compensarien un extrem en un
marc per l’extrem d’un altre. La inclusió d’aquestes monedes en els
deslliuraments no resulta problemàtica, perquè les monedes no es
deslliuren al compte, sinó a la pesada, així que torna a haver-hi una
compensació de les fluixes per les fortes, i les de menys per les de
més. Perquè allò que se cerca no és un nombre excacte, sinó un pes
total el més aproximat possible al desitjat, amb la precisió ponderal
de les eines amb què es comptava a la seca.
En darrer terme, cal insistir que la llarga cua del començament de la distribució, a l’esquerra de la mitjana, ha de presentar
un pes tan baix a causa dels retalls i llimadures, però sobretot
per l’estat de conservació de les monedes. Aquests pesos no poden explicar-se ni per les oscil·lacions de la fabricació ni, per
descomptat, per una forta variació intencional de la talla: unes
monedes tan febles haurien sigut rebutjades immediatament,
tant pels responsables de la seca com pels usuaris. La corrosió,
ací, és un factor fonamental.
6.4.2. distribució de les posicions d’encuny
Quant a l’anàlisi de la distribució dels axis, el valor mínim
correspon a una peça del grup d’indeterminades (cat. 1003 MPV 34637). Apareixen dues modes, en la posició 2 h i 10 h,
amb 101 observacions en cadascuna: aquests dos valors només
representen el 23,79% del total de la mostra (taula 6.18). Com
Taula 6.18. Distribució dels eixos del grup III.
Posició
n
%
1 h.
2 h.
3 h.
4 h.
5 h.
6 h.
7 h.
8 h.
9 h.
10 h.
11 h.
12 h.
Indet.
Total
68
101
62
97
46
82
63
63
67
101
37
61
1
849
8,0
11,9
7,3
11,4
5,4
9,7
7,4
7,4
7,9
11,9
4,4
7,2
0,1
100
[page-n-116]
metrologia i encunys
Taula 6.19. Distribució dels pesos del grup IV.
1h
2h
3h
4h
5h
6h
7h
8h
9 h 10 h 11 h 12 h Ind.
Figura 6.9. Histograma de freqüències de les posicions d’encuny del
grup III.
en el cas d’Alfons II, la distribució dels eixos no presenta un
patró, sinó que pareix ser completament aleatòria (fig. 6.9),
així que no es pot indicar ni una planificació en el moment de
procedir a l’encunyació, ni tampoc una preferència per certes
posicions que podria deure’s, com ja havíem comentat, a l’ús
d’encunys muntats sobre ànimes quadrades. Cal pensar que la
seca de Barcelona segueix usant, durant tot el regnat de Jaume
II, mànecs de secció circular.
6.5. GRUP IV. ALFONS III
En el depòsit del carrer de la Llibertat, la mostra d’Alfons III
representa el tercer volum en nombre de peces de l’acumulació
monetària: conté 691 grossos d’argent, tots ells unitats, un conjunt que abraça les posicions de catàleg cat. 1004 – MPV 34638
a cat. 1694 – MPV 35203.
6.5.1. distribució dels pesos
Com el grup de Jaume II, la mostra d’Alfons III només presenta unitats de gros en la distribució. Per a iniciar l’estudi
estadístic es presenta una taula de freqüències (taula 6.19).
Aquest grup té el valor més baix dels cinc regnats: es tracta
d’una moneda amb un pes d’1,85 g, completa, amb algunes
llimadures i amb pèrdues evidents, en l’anvers i en el revers,
de matèria compositiva per processos de corrosió. No és un
cas aïllat, ja que es troba acompanyada d’un seguit de croats
molt per davall dels 3,24 g teòrics, alguns d’ells amb una
pèrdua de més d’un gram respecte a la talla 72/M. Per contra,
el valor màxim ve representat per un gros de 3,37 g, amb la
qual cosa el recorregut de la mostra és d’1,52 g. Podem preveure que aquests extrems, sobretot el del començament de la
distribució, així com el llarg recorregut, afectaran la mitjana
i la reduiran.
La mostra resulta, amb 691 observacions, suficientment
representativa per a considerar la mitjana un paràmetre fiable
i vàlid (taula 6.20); aquest pes mitjà de 3,0845 g és major
que el dels grups II i III, al voltant dels 3,07 g. L’increment
s’explica pel major repartiment en l’espectre de valors, que
ara cobreix un rang d’1,52 g, per damunt dels recorreguts
anteriors. A més a més, la distribució dels pesos és molt més
homogènia en comparació amb les mostres d’Alfons II i Jaume II, de manera que, en aquest cas, no es troben aquells
grans pics de distribució que destacaven de manera exagerada sobre la resta dels valors: la moda, que es troba en 3,11 g,
Pes
n
%
Pes
n
%
1,85
2,18
2,19
2,34
2,45
2,52
2,53
2,55
2,58
2,60
2,62
2,63
2,66
2,68
2,69
2,71
2,72
2,75
2,77
2,78
2,79
2,80
2,81
2,82
2,83
2,84
2,85
2,86
2,87
2,88
2,89
2,90
2,91
2,92
2,93
2,94
2,95
1
1
1
1
1
1
1
1
2
1
1
1
1
1
2
1
1
3
1
7
2
1
2
4
3
2
5
4
3
4
1
4
7
5
4
4
4
0,1
0,1
0,1
0,1
0,1
0,1
0,1
0,1
0,3
0,1
0,1
0,1
0,1
0,1
0,3
0,1
0,1
0,4
0,1
1,0
0,3
0,1
0,3
0,6
0,4
0,3
0,7
0,6
0,4
0,6
0,1
0,4
1,0
0,7
0,6
0,6
0,6
2,96
2,97
2,98
2,99
3,00
3,01
3,02
3,03
3,04
3,05
3,06
3,07
3,08
3,09
3,10
3,11
3,12
3,13
3,14
3,15
3,16
3,17
3,18
3,19
3,20
3,21
3,22
3,23
3,24
3,25
3,26
3,27
3,28
3,29
3,30
3,36
3,37
10
7
6
4
5
8
5
14
12
9
22
19
32
20
38
44
31
36
30
35
35
34
30
23
19
17
9
9
10
10
4
6
2
3
2
1
1
1,4
1,0
0,9
0,6
0,7
1,2
0,7
2,0
1,7
1,3
3,2
2,7
4,6
2,9
5,5
6,4
4,5
5,2
4,3
5,1
5,1
4,9
4,3
3,3
2,7
2,5
1,3
1,3
1,4
1,4
0,6
0,9
0,3
0,4
0,3
0,1
0,1
Total
573
83
té només 44 observacions. Que es mantinga en un valor baix
s’ha d’atribuir a l’efecte que provoquen els extrems sobre
el resultat del valor mitjà, sobretot en el començament de
la distribució, on trobem fins a 116 observacions per sota
dels 3,00 g, algunes tan baixes com la peça d’1,85 g de pes;
aquest segment tan llarg no pot compensar-se amb la cua de
la distribució, on només existeixen 29 observacions per sobre
dels 3,24 g teòrics de la talla 72/M.
Però si la retirada és tan ràpida, ¿per quina raó la mitjana
continua sent baixa respecte al pes teòric de 72/M? Ací entra
en joc la descompensació del croat en relació amb la moneda menuda: els retalls i les llimadures cada volta són majors.
Només eixir la moneda de la seca comença el seu procés de
manipulació, de manera que, per molt ràpida que siga la seua
97
[page-n-117]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 6.20. Càlcul dels paràmetres estadístics de l'agrupació d'Alfons III.
n
Valor mínim
Valor màxim
rang
Quartil 1
Quartil 3
x̅
Me
Mo
s2
s
cv
S-x
Asimetria
Curtosi
691
1,85
3,37
1,52
3,06
3,17
3,0785
3,12
3,11
0,0215
0,1465
4,7501%
0,0056
-2,7355
13,1734
retirada cap al nostre depòsit, haurà patit tosquiraments que
disminuiran el seu pes de manera considerable. La mitjana
s’adapta a un índex de pèrdua del 4,8%, una xifra moderada
(cal tindre en compte que són monedes amb poca circulació),
però si recordem el que hem indicat de la millor distribució
d’aquesta mostra i la llarga cua a l’esquerra de la mitjana, es
podrà comprovar que l’oscil·lació de pesos supera, en molts
casos, aquesta xifra. En qualsevol cas, el fet, sobretot, de la
selecció intencionada de les peces que haurien de formar part
de la futura troballa, així com la retirada ràpida de la circulació, condicionen la interpretació del circulant que continua
corrent: el que trobem en el depòsit del carrer de la Llibertat
és una concentració de grossos d’argent amb bon pes i amb retalls i llimadures mínims, atesa la selecció indicada, que es troben entre els 3,06 g i els 3,22 g de pes. L’histograma de pesos
és l’expressió gràfica de la famosa llei de Gresham (fig. 6.10),
1,85
2,45
2,58
2,66
2,72
2,79
2,83
Figura 6.10. Histograma de pesos del grup IV.
98
2,87
2,91
en què es rebutja la moneda dolenta (que segueix corrent), i es
prefereix la moneda bona (que, en aquest cas, s’«atresora»).
El circulant no atresorat, d’altra banda, continuaria la seua
tendència al desgast i la pèrdua, a causa dels retalls, dins del
circuit de la circulació. Així doncs, hi ha un moment en el qual
la pèrdua ha d’estabilitzar-se, pel fet que els croats massa manipulats no serien acceptats a causa del seu pes baix: els pagadors no s’arriscarien al fet que els venedors no els acceptaren
la moneda per un excés de retall o llimadura. Els acceptats hi
seguirien corrent, mentre que aquells amb major nombre de
manipulacions acabarien despareixent, tallats, com es mana en
el regnat de Pere III, o recuperats per a fondre.
Si reprenem, una vegada més, la idea plantejada per l’investigador M. Crusafont, durant el regnat d’Alfons III la talla
dels grossos d’argent se situaria ja en les 78/M. Açò implica un pes teòric per a cada moneda de 2,99 g, sensiblement
per davall de la nostra mitjana: de fet, amb un pes de 2,99 g
només apareixen 4 peces en la distribució d’Alfons III. El
pes proposat per M. Crusafont suposa una davallada del 7,5%
respecte al derivat de la talla 72/M que apareix en tots els
documents d’emissió de barcelonesos grossos.
A propòsit de la distribució de les dades respecte a la mitjana,
els valors s’apleguen majoritàriament a la seua dreta, com passava
amb els grups II i III. Tanmateix, en aquest cas, alguns s’agrupen
també entorn de la mitjana, cosa que podria centrar la mostra; ara
bé, com que el segment del començament és llarg i presenta pesos molt baixos, la descentralització de la distribució continua sent
evident. El fet que la moda siga relativament alta, 3,11 g, no ajuda
a compensar la distribució cap al centre; tampoc ho fa que la mediana, amb 3,12 g, es trobe tan desplaçada a la dreta.
Es distribueixen, per al càlcul estadístic, els valors per intervals emprant el mètode logarítmic (taula 6.21). Com en els
casos anteriors, les dades tendeixen a l’agrupació i a concentrar la distribució en la segona meitat de la distribució (fig.
6.11). Aquesta concentració de les dades fa que només un interval, el 10, aplegue no només el 56,44% de les observacions de
2,95
2,99
3,03
3,07
3,11
3,15
3,19
3,23
3,27
3,36
[page-n-118]
metrologia i encunys
Taula 6.21. Intervals 1 + 3,3 log n del grup IV.
Classe
Intervals
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
Total
1,85 ... 1,99
1,99 ... 2,13
2,13 ... 2,26
2,26 ... 2,40
2,40 ... 2,54
2,54 ... 2,68
2,68 ... 2,82
2,82 ... 2,95
2,95 ... 3,09
3,09 ... 3,23
3,23 ... 3,37
n
1
0
2
1
3
8
24
50
173
390
39
691
tota la mostra, sinó també els valors de la mitjana, la mediana
i la moda; el pic de 390 monedes que presenta apunta força la
representació, de manera que fa aparéixer una mena de corba
descompensada que, a la vista solament de la gràfica de freqüències, no arriba a complir els paràmetres simètrics que caracteritzen les corbes gaussianes. El valor de la curtosi (molt elevat,
13,1734), així mateix, ens indicava ja un apuntament molt acusat de la distribució de dades.
L’skewness és un poc més baixa que la calculada per al grup
de Jaume II; segueix indicant-nos, com en el cas anterior, una
descentralització del conjunt, però com que la representació
gràfica ens ha estat mostrant una concentració en una corba
unimodal, tot i que desplaçada del centre, i una agrupació de
la major part de les dades. Així, al nostre parer cal esbrinar en
quins límits es mou el grau de normalitat-asimetria de la distribució d’Alfons III. En aplicar la prova de normalitat khi-quadrat
a partir de la taula d’intervals, calculada a partir del mètode logarítmic, s’ha d’acceptar la normalitat de la mostra; ara bé, la
poca diferència existent entre l’estadígraf X2 i el punt crític ens
retorna al valor de l’skewness, queja advertia que la mostra tindria dificultats d’adaptació al comportament normal. De fet, es
troba en els marges del punt crític, de manera que la mostra es
mou en els límits de la normalitat.
Amb l’aplicació de la prova de la desviació mitjana es pretén comprovar si, realment, aquesta adaptació als límits del
comportament normal és tan problemàtica com fa l’efecte. El
resultat ha de tendir a un valor de 0,7979 per a poder considerar
que la mostra té un comportament normal, però el valor retornat
és prou inferior al punt crític requerit, així que cal descartar la
normalitat de la distribució d’Alfons III. Malgrat que la mostra
es troba a prop del comportament normal, a causa sobretot del
major agrupament de les dades pròxim al valor de la mitjana,
segueix sense adaptar-se a una distribució gaussiana; el major
grau de retall de les monedes, que allunya els seus pesos de la
talla 72/M, pot ser una de les explicacions més probables per a
aquest comportament.
En darrer lloc, cal comprovar com s’ha fet amb els grups anteriors, la concordança de la mostra amb els suposats diversos patrons metrològics dels grossos d’argent de Barcelona. Primer, el
derivat de la talla 72/M establida en la documentació reial. Com
en els casos anteriors, es treballa amb un interval de confiança α
= 5%. Per a la talla 72/M, o pes 3,24 g, la mostra no s’adapta; en
cap cas hem de cercar la raó d’aquest comportament en pujades
o baixades de la talla oficial, sinó en la distribució de pesos amb
què comptem i que condiciona el valor de la mitjana. Si s’aplica
un índex de pèrdua del 5%, s’obté que el valor t es troba dins de
la regió d’acceptació, entre 0, que seria el valor ideal, i p positiu:
és acceptable, encara que no igual al sistema metrològic al qual
s’hauria d’adaptar. A efectes pràctics, el paràmetre entra dins dels
límits admissibles, de manera que la mostra sembla adaptar-se
millor a un patró metrològic amb índex de pèrdua moderat que
a un patró teòric i ideal de 3,24 g. Com en els casos anteriors, el
coeficient s’aproxima a la mitjana, però ara, com que aquesta és
més alta, el valor de t presenta algunes dificultats d’adaptació.
Els resultats plantegen dues qüestions: d’una banda, el patró
a què s’adapta la distribució d’Alfons III no encaixa amb cap
dels dos extrems proposats, ni amb la talla 72/M ni tampoc amb
la talla 78/M i, de l’altra, s’adapta amb dificultats a un patró de
72/M menys índex de pèrdua 5%. La major part dels pesos de la
mostra es troben concentrats entre els 3,03 g i els 3,21 g, és a dir,
entorn dels patrons de pes 73/M a 77/M: probablement, aquesta
és la xifra aproximada a la qual circulaven els grossos d’argent
d’Alfons III en el moment de la seua retirada de la circulació per
a formar part del depòsit del carrer de la Llibertat; haurien patit
Figura 6.11. Histograma
d’intervals de la taula 1 + 3,3
log n del grup IV.
99
[page-n-119]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
ràpides manipulacions per part dels usuaris immediatament després d’haver eixit de la seca, a causa de la descompensació del
fi del gros respecte al fi dels diners menuts de Barcelona, llimadures i retalls cada vegada majors segons anava corrent la moneda. Aquesta tendència, en atresorar-se les peces, evidentment
s’atura, però les que segueixen en circulació continuen patint les
manipulacions, com ja hem dit.
Les monedes per sota dels 3,03 g són les que més d’aquelles
manipulacions han patit, i resulta lògic que el seu volum dins del
depòsit siga menor, perquè, en el nostre cas, insistim, es tracta
d’una selecció intencionada de peces bones. En definitiva, això
indica que no seria estrany veure moneda prou retallada o llimada
circulant, en comparació amb les peces de Jaume II o Alfons II del
nostre conjunt, i que, en el moment de la seua formació, l’agent
acumulador desestimaria aquelles monedes més manipulades i,
en conseqüència, seleccionaria del circulant les que millor estat
de conservació presentaven, encara que ja tingueren, com podem
veure en el catàleg, llimadures i retalls per a sostraure l’argent.
Resulta lògic que les monedes no seleccionades ni retirades de la circulació mostren pesos molt més baixos, a causa
del major temps de circulació i la major quantitat de retalls i
llimadures: el CGMC recull alguns pesos escassos de 3,02 g
(CGMC 2184d), 3,09 g (CGMC 2184) o 2,67 g (CGMC 2184j),
però també altres més elevats, de 3,20 g (CGMC 2184c, CGMC
2184e, CGMC 2184f, CGMC 2184g, CGMC 2184h) i 3,21 g
(CGMC 2184b) que, malgrat la proposta de M. Crusafont,
s’adapten perfectament a l’agrupació de valors de la nostra anàlisi del conjunt d’Alfons III en el depòsit (entre 3,03 g i 3,21 g).
Tot plegat, el baix pes de les monedes per davall dels 2,78
grams l’hem de relacionar amb altres factors no lligats als fenòmens de la circulació. En aquest cas, són monedes en un
estat de conservació dolent a molt dolent, que han patit processos de corrosió o trencaments en distints graus; és evident
que no van entrar a formar part del depòsit en les condicions
en què es van descobrir.
Cal posar èmfasi, una vegada més, en la immobilitat de la
talla de la seca a 72/M. Les variacions en el pes de les monedes
que es troben circulant són ara majors a causa de la descompensació respecte al diner de tern, que provoca una major quantitat
de retalls i llimadures per part dels usuaris, que no estan disposats a perdre plata en els canvis o en les transaccions; tampoc
s’ha de perdre de vista el factor de les oscil·lacions de seca (en
aquest cas, i en la nostra opinió, el menys important de tots),
i el desgast propi de la circulació; ara bé, no estem parlant de
llargues durades, per la qual cosa les manipulacions segueixen
sent el factor de pèrdua de pes més reeixit. Tot plegat, no obstant
això, provoca que els croats, pel que es desprén de la mostra del
conjunt del carrer de la Llibertat, córreguen a un pes d’entre
73/M i 77/M; així, atés que el depòsit representa una fossilització del circulant en el moment de la formació de l’atresorament,
sembla que molts altres croats circularien a un pes superior a
77/M. Convé remarcar que en el regnat d’Alfons III corre molta
més moneda retallada que abans.
6.5.2. distribució de les posicions d’encuny
Les freqüències de la taula 6.22 formen una distribució relativament homogènia, així que el rang entre el valor mínim i màxim
és de només 39 observacions. La moda, al seu torn, es troba en
la classe de 2 h, amb 79 dades agrupades. En la representació
100
Taula 6.22. Distribució dels eixos del grup IV.
1h
Posició
n
1 h.
2 h.
3 h.
4 h.
5 h.
6 h.
7 h.
8 h.
9 h.
10 h.
11 h.
12 h.
Total
50
79
56
71
47
75
63
70
47
43
40
50
691
2h
3h
4h
5h
6h
%
7h
7,2
11,4
8,1
10,3
6,8
10,9
9,1
10,1
6,8
6,2
5,8
7,2
100
8h
9h
10 h 11 h 12 h
Figura 6.12. Histograma de freqüències de les posicions d’encuny
del grup IV.
gràfica (fig. 6.12), els pics de les acumulacions són prou més
suaus que en els casos anteriors; amb ells té en comú aquesta
mostra que les posicions d’encuny no s’adapten a separacions
concretes i equidistants, més enllà de les pujades i baixades de
valors cada dues hores que es produeixen en les tres quartes
parts de la distribució. L’absència d’una separació major, més
regular, i amb pics més marcats, descarta novament el muntatge
dels encunys sobre ànimes quadrades.
6.6. GRUP V. PERE III
La mostra de Pere III és la segona que major nombre de monedes presenta dins del depòsit del carrer de la Llibertat, amb 786
exemplars, tots ells unitats. Comprén les posicions de catàleg
cat. 1695 a cat. 2480 – MPV 35204 a MPV 35854.
6.6.1. distribució dels pesos
Les variables de la mostra de Pere III es troben repartides entre un
valor mínim de 2,42 g i un màxim de 3,50 g (taula 6.23), que representa el pes més elevat de tota la distribució del depòsit del carrer
de la Llibertat. El rang, per tant, és bastant ampli, d’1,08 g.
Amb 786 observacions, tant la mostra com el valor mitjà resulten suficientment representatius per a poder dur a terme l’estudi estadístic dels pesos (taula 6.24). En aquest cas, la mitjana,
amb un valor de 3,1403 g, és prou més alta que en els grups II,
[page-n-120]
metrologia i encunys
Taula 6.23. Distribució de pesos del grup V.
Pes
n
%
Pes
n
%
2,42
2,52
2,54
2,56
2,63
2,66
2,68
2,69
2,72
2,75
2,76
2,77
2,79
2,81
2,82
2,83
2,85
2,86
2,87
2,88
2,90
2,91
2,92
2,93
2,94
2,95
2,96
2,97
2,98
2,99
3,00
3,01
1
1
1
1
3
1
1
1
1
1
1
1
1
2
1
1
2
2
1
1
3
4
3
4
10
5
2
4
4
11
6
4
0,13
0,13
0,13
0,13
0,38
0,13
0,13
0,13
0,13
0,13
0,13
0,13
0,13
0,25
0,13
0,13
0,25
0,25
0,10
0,10
0,38
0,51
0,38
0,51
1,27
0,64
0,25
0,38
0,51
1,40
0,76
0,51
3,02
3,03
3,04
3,05
3,06
3,07
3,08
3,09
3,10
3,11
3,12
3,13
3,14
3,15
3,16
3,17
3,18
3,19
3,20
3,21
3,22
3,23
3,24
3,25
3,26
3,27
3,28
3,29
3,32
3,33
3,50
10
7
8
7
12
8
15
12
18
20
24
26
26
29
52
64
50
60
70
38
42
28
35
13
12
6
2
2
1
3
1
1,27
0,89
1,02
0,89
1,53
1,02
0,89
1,53
2,29
2,54
3,05
3,31
3,31
3,69
6,62
8,14
6,36
7,63
8,91
4,83
5,34
3,56
4,45
1,65
1,53
0,76
0,25
0,25
0,13
0,38
0,13
Total
786
100
III i IV, gràcies als valors extrems que presenta aquesta distribució, especialment el de 3,50 g. Més de la meitat dels valors
d’aquesta mostra es concentren en un tram relativament alt, en
concret entre els 3,16 g i els 3,24 g, on es reuneixen el 55,85%
de les observacions de la distribució (fig. 6.13). És a dir, de 63
classes amb què compta, solament 9 d’elles abracen més del
cinquanta per cent dels valors de la mostra. Val a dir que aquesta
concentració de dades altes afavoreix la pujada de la mitjana
respecte als grups anteriors.
Per a aquesta pujada, que sembla contradictòria amb
la màxima tendència, d’entre tots els regnats, al retall de les
monedes grosses de Barcelona, hem de plantejar-nos dues
qüestions: en primer lloc, l’ordenament de Pere III per a
sanejar el circulant que pareix que corria a un pes al voltant,
com a mínim, de les 76/M. En aquest sentit, el rei va establir
canvistes a les principals ciutats i ordenà el control dels croats
barcelonesos amb diverses disposicions que buscaven la
recuperació de la confiança dels usuaris en la moneda de plata
i, així, al remat, calmar els ànims dels consellers de Barcelona.
Això podria traduir-se en una observació més estricta dels
Taula 6.24. Càlcul dels paràmetres estadístics
de l'agrupació de Pere III.
n
Valor mínim
Valor màxim
rang
Quartil 1
Quartil 3
x̅
Me
Mo
s2
s
cv
S-x
Asimetria
Curtosi
786
2,42
3,50
1,08
3,11
3,20
3,1403
3,17
3,20
0,0123
0,1108
3,5276%
0,0040
-2,3064
8,1517
processos de fabricació de la moneda, una major precisió en
les pesades abans del deslliurament i un millor control tant
del pes com de la qualitat dels grossos, però aquesta tendència
explicaria, més aviat, la recuperació en els pesos més pròxims
a la talla 72/M. És possible aplicar aquesta hipòtesi? Existeix,
sens dubte, un increment en aquest segment respecte al regnat
d’Alfons III, en què els pesos 3,22 g, 3,23 g i 3,24 g acumulaven
9, 9 i 10 observacions respectivament, mentre que en la mostra
de Pere III s’apleguen 42, 28 i 35 observacions per als mateixos
valors. Així doncs, les disposicions del rei sí que van tindre
l’efecte desitjat. Però no hem d’anar solament als processos de
fabricació de la moneda: en la nostra opinió fou molt més eficaç
la crida en el control de les peces retallades i el sanejament del
circulant, és a dir, en l’acceptació de croats dins d’un rang més
estricte de pes, cosa que faria desaparéixer les monedes més
manipulades.
En segon lloc, no podem perdre de vista la proposta de M.
Crusafont del «redreç», que se suposa que es produiria en el
regnat de Pere el Cerimoniós: aquest monarca heretaria la talla
vigent durant el regnat d’Alfons III, de 78/M, però quan comprovà que s’estava creant una descompensació en els mercats
entre el pes de la moneda i el seu valor de canvi, decidiria redreçar-la manant que els croats es tallaren a 74/M com a màxim
(Crusafont, 1996: 81). Aquesta hipòtesi no només es basa en
l’estudi de pesos de monedes, sinó en el d’alguns pesals de croat
de la suposada «etapa del redreç»; a més a més, la teoria no disposa de cap document que indique pujades i baixades en la talla
dels barcelonesos d’argent. Una talla de seca de 74/M implicaria
l’estabilització de la fabricació de croats en un pes mitjà de 3,16
grams, enfront dels 2,99 grams amb què haurien començat les
seues emissions (talla 78/M).
Ens resulta molt complicat acceptar el plantejament de M. Crusafont, no només per les raons que s’acaben d’exposar, sinó també
pel que es desprén de la composició del nostre depòsit, atesa la
major part de les freqüències observades que es troben per damunt
dels 3,16 g: en concret existeixen 52 peces amb un pes de 3,16 g,
mentre que entre 3,17 g i 3,20 g trobem 64, 50, 60 i 70 monedes
respectivament; entre els 3,21 g i els 3,24 g, el nombre d’observacions baixa, però resulta lògic, perquè cal pensar en un índex de
101
[page-n-121]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
2,42
2,63
2,72
2,79
2,85
2,90
2,94
2,98
3,02
3,06
3,10
3,14
3,18
3,22
3,26
3,32
Figura 6.13. Histograma de pesos del grup V.
desgast per a les monedes que ixen de la seca a 72/M o al voltant de
3,24 g, que és el mateix. És cridaner que encara hi haja, per damunt
dels 3,24 g teòrics, 25 observacions repartides en dos pesos, 3,25 g
i 3,26 g, i inclús 15 exemplars més que es divideixen en una cua de
pesos que va des dels 3,27 g fins als 3,50 g.
Cal pensar que una talla estabilitzada en 74/M donaria exemplars amb un pes teòric al voltant dels 3,16 g; perquè aquest pes
es reflectisca en el circulant, fins i tot després del redreç a què fa
referència M. Crusafont, caldria aplicar-hi un patró de desgast, si
es vol, de baix a moderat, és a dir, entre un 1%, aproximadament, i
un 5% com a màxim, fet que hauria de deixar per sota dels 3,16 g
la major part de les observacions. Amb tot, si ens fixem en la representació gràfica i en la taula de pesos, açò no ocorre: es concentren
fins a 190 observacions (arribant fins a l’últim pic destacat, situat
en 3,06 g), una acumulació bastant per davall dels 387 valors que
es comprenen entre els 3,17 g i els 3,24 g. Així doncs, la resposta
no es trobaria en un redreç que estabilitza la moneda grossa de
Barcelona a 74/M en l’obratge de la seca.
Si apliquem, com hem fet en els altres casos, un índex de
pèrdua del 5% a les 72/M, obtindrem un resultat teòric de 3,078
g. Però, així com en els grups II i III s’adaptava al càlcul de la mitjana, i quedava lleugerament desplaçat en el grup IV, en aquesta
mostra l’índex de pèrdua és sensiblement menor que la mitjana,
situada en 3,14 g. Per als pesos més alts, localitzats entre els 3,16
g i els 3,20/3,22 g, obtenim un índex de pèrdua d’entre el 2,5% i
l’1,25/0,6%. Aquest patró de pèrdua no seria representatiu per a
monedes en circulació durant unes dècades, llevat que s’hagueren retirat del circuit monetari amb certa rapidesa; cal fer esment
específic al fet que es tracta de pèrdues molt moderades, relacionades amb xicotetes llimadures i retalls, i amb els processos de
corrosió típics de les ocultacions. Els exemplars de la mostra de
Pere III, endemés, són també fruit d’una selecció, de manera que
l’agent acumulador escolliria, d’entre bastants monedes manipulades pels usuaris, en major o menor mesura, les que estigueren
en millors condicions per a ser integrades en el conjunt.
102
Aleshores, ¿la millor cura en la producció monetària de la seca
de Barcelona pot explicar per si mateixa el major ajustament de les
peces de Pere III a la talla 72/M? En principi, considerem que no,
encara que és un factor explicatiu a tindre en compte. Amb les peces
aplegades en el CGMC, per exemple, es pot calcular una mitjana de
pesos per al grup CGMC 2220 de 3,15 g, pròxima a la mitjana de
la distribució de Pere III al depòsit del carrer de la Llibertat. Per als
grups CGMC 2223 i CGMC 2224 aporta mitjanes de 3,20 g i 3,21
g, respectivament, mentre que una de les darreres encunyacions del
rei, CGMC 2225, presenta un pes de 3,14 g. Cap de les mesures
de pes arriba a situar-se prop de les 72/M; per tant, els pesos de la
mostra de Pere el Cerimoniós al depòsit del carrer de la Llibertat es
poden relacionar amb aquelles ordinacions perquè la seca s’ajuste al
màxim a la talla. En suma, la nostra opinió està més prop de l’efecte
de les diferents crides perquè la moneda dolenta no s’acceptara i
es destruïra, i que els comerciants i els usuaris acceptaren croats
fins a certs límits de pes, a causa de les manipulacions, o que els
rebutjaren en cas de trobar-se excessivament retallats: aquesta fou
la vertadera raó, per a nosaltres, del sanejament del circulant, o
almenys de l’intent, l’autèntic «redreç», si és que és convenient fer
servir aquest terme. La imatge que se’ns dibuixa en el depòsit és la
d’aquests factors juntament amb la selecció de les millors monedes
que hi circulaven, i la seua ràpida retirada per a entrar a formar part
del conjunt. La resta de pesos coneguts fora del depòsit responen a
les pèrdues que s’experimenten durant el període de circulació de
la moneda, especialment, retalls i llimadures: les contínues crides
reials indiquen que, durant tot el regnat de Pere III, continuarà sent
una pràctica habitual produïda pel desajust en l’equivalència entre
el croat barcelonés i el diner de tern, tant al comtat de Barcelona i
territoris on corria el croat, com al Regne de València.
La introducció de les monedes de Pere el Cerimoniós
en el conjunt del carrer de la Llibertat sembla haver sigut
bastant ràpida, a jutjar per l’agrupació dels pesos de la manera
indicada i el valor alt de la mitjana. A més a més, ja havíem
tingut l’ocasió de veure com la mitjana del grup d’Alfons III
[page-n-122]
metrologia i encunys
es trobava per damunt de l’índex de pèrdua al qual s’ajustaven
els grups anteriors, sobre una xifra de 72/M. Tot açò ens pot
fer plantejar-nos la possibilitat que la formació de la nostra
acumulació monetària es produïra cap al regnat d’Alfons III o,
a tot tardar, a començaments del regnat de Pere III, encara que
la primera opció creiem que és la més probable, de manera que
es nodriria dels millors exemplars de Jaume II i Alfons II que
encara hi circulaven, tot i que que amb pèrdues que fan que
les mitjanes d’aquestes distribucions encaixen amb l’índex de
disminució de pes amb què hem estat treballant al llarg de tot
aquest capítol. Comptat i debatut, resulta més lògic que un inici
de l’acumulació en temps d’Alfons II, una durada molt llarga
(vora sis o set dècades d’estalvi).
S’estableix una taula d’intervals calculada a partir del
mètode logarítmic (taula 6.25), per a agrupar les observacions
i obtindre resultats de normalitat estadística. Només un interval
abraça més de la meitat de les observacions, en concret el
51,02% (interval 8), mentre que els altres deu comprenen la resta
(48,98%). Observem en la representació gràfica de freqüències
absolutes (fig. 6.14) que el pic major de la distribució aplega dins
del seu recorregut tant el valor de mitjana com el de la moda,
la qual cosa ajuda a centrar la distribució: aquest interval recull
un total de 401 observacions, raó per la qual destaca sobre la
resta de barres i dona com a resultat una corba que es comporta
amb prou normalitat en el segment esquerre, però que perd la
simetria en el segment dret. Això ens confirma que, a desgrat
que la mostra té tendència a la normalitat, el seu comportament
pateix dificultats per a l’adaptació als paràmetres de la corba
gaussiana.
Si ens fixem en el valor de l’skewness, indica que la distribució no s’adapta del tot als paràmetres de la corba normal,
encara que el resultat no es troba lluny de la regió d’acceptació.
Per a assegurar-nos de quina manera s’allunya de la normalitat,
apliquem el test de khi-quadrat, a partir de la taula 46: el resultat
retornat per l’estadígraf, menor que la xifra que es pot consultar
en la taula de X2, permet acceptar que la mostra és normal, però
a un nivell molt baix, de manera que no sembla massa representativa. El resultat d’aquest test confirma el que feia preveure el
Taula 6.25. Taula d’intervals 1 + 3,3 log n del grup V.
Classe
Intervals
n
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
Total
2,42 ... 2,52
2,52 ... 2,62
2,62 ... 2,71
2,71 ... 2,81
2,81 ... 2,91
2,91 ... 3,01
3,01 ... 3,11
3,11 ... 3,20
3,20 ... 3,30
3,30 ... 3,40
3,40 ... 3,50
2
2
6
7
15
53
117
401
178
4
1
786
valor del coeficient d’asimetria i les representacions gràfiques:
una dificultat per a l’adaptació de la distribució al comportament normal. L’aplicació de la prova KS confirma el que s’ha
esmentat anteriorment: la mostra de Pere III no es comporta de
manera normal i, per tant, fuig dels valors que caracteritzen la
corba gaussiana, com ocorria amb el càlcul d’aquest test en el
grup IV. De totes maneres, la prova KS no pareix massa representativa, i, a més, mostra certs problemes d’aplicació en les
distribucions del depòsit del carrer de la Llibertat, almenys per
als grups IV i V. El càlcul de la desviació mitjana sembla matisar un poc millor el conjunt de Pere III: cal descartar que la mostra s’adapte al comportament normal, però com que el valor de a
no se n’allunya gaire, podem dir que la distribució es troba prop
d’entrar dins dels paràmetres que configuren la corba normal;
precisament, el que ens indicava l’skewness i la prova de khiquadrat, d’una banda, i la representació gràfica d’altra.
De la mateixa manera que passava amb la d’Alfons III, la
mostra de Pere III és asimètrica, apuntada, descentrada, amb
una llarga cua descendent prou estable a l’esquerra de la mitjana
i, a més, es mou en els límits de la normalitat. Tant la moda com
Figura 6.14. Histograma d’intervals de la
taula 1 + 3,3 log n del
grup V.
103
[page-n-123]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
la mitjana i la mediana s’han incrementat, fent que els valors
queden agrupats al seu voltant i no desplaçats per complet com
succeïa amb els grups II i III, però açò no ha servit perquè el
conjunt entre dins del rang de la corba de Gauss. La major part
dels pesos, consegüentment, s’allunyen del pes de la mitjana i
s’agrupen entre aquest valor i 72/M-73/M. La moda, en aquest
cas, esdevé el paràmetre més representatiu de l’increment de
pesos de la distribució de Pere el Cerimoniós.
Llavors com s’adaptarà la mostra als patrons metrològics?
Comencem la comprovació amb la talla 72/M, per a la qual la
diferència de les mitjanes és diferent de 0, de manera que el
valor t es troba en la regió de rebuig, molt allunyat del comportament normal. La mostra no encaixa amb el sistema metrològic
de 72/M, en ser aquest paràmetre massa elevat per a la mitjana
del nostre conjunt. Si s’aplica a la talla 72/M un índex de pèrdua
del 5%, com s’havia fet en els casos anteriors, el resultat torna a
trobar-se en la regió de rebuig, pel fet que l’índex de desgast és
menor que la mitjana d’aquesta distribució, al contrari del que
ocorria amb els grups II i III; com que els pesos s’agrupen entorn del valor de la mitjana cap a la talla 72/M, l’índex de pèrdua
del 5% resulta excessiu. Per a obtindre una adaptació, caldria
forçar-lo a aquell valor, de manera que tindríem un paràmetre
de pèrdua al voltant del 3% - 3,1%.
La tendència lògica assenyala que, com més s’acoste el valor
triat, com a referència d’un possible patró metrològic, a la mitjana
de la mostra, més senzill resulta que el paràmetre t entre dins de
la regió d’acceptació de la prova. Per contra, com més s’allunye
aquell valor de referència, major serà la possibilitat que el resultat
de t quede en la regió de rebuig del patró metrològic. És a dir, com
més prop estiga del valor 72/M, majors seran les possibilitats que
el resultat siga rebutjat pel càlcul; açò ens indica un pes aproximat
de circulació situat entorn de la mitjana, tant per damunt com per
davall, que s’allarga fins a un desgast o pèrdua, com a mínim, del
2,5% al 3%. Existeixen valors inferiors a aquests percentatges, situats per sobre del 2,5% a 1,25% de pèrdua, però no són representatius del patró metrològic al qual s’adapta la mostra. Açò és, hi ha
monedes que han circulat poc, i que han estat tretes amb rapidesa
de la circulació, però que són més o menys indicatives de l’estat en
què es trobava el circulant en temps de Pere III, amb retalls i llimadures, que augmenten segons s’incrementa el temps que corren
les peces; d’altra banda, hi ha monedes amb molt poca pèrdua, la
circulació de les quals degué ser mínima, i que no són representatives de la massa monetària de grossos barcelonesos de Pere III per
la seua rapidíssima retirada: no han tingut temps de sofrir massa
desgast ni tampoc manipulacions importants per part dels usuaris.
Si ens fixem una altra volta en la proposta de patrons de
talla de M. Crusafont, el regnat de Pere III hauria començat
amb una talla per als croats de 78/M, idèntica a la del govern
d’Alfons III, per a passar, en un moment de redreç, a una
reducció fins a les 74/M. Tanmateix, cap de les dues talles,
ni la que suposa M. Crusafont inicial del govern del rei a
78/M, ni la que suposa redreçada a 74/M, s’adapten al patró
metrològic de la mostra del depòsit del carrer de la Llibertat.
De fet, la de 74/M es troba prop de la regió d’acceptació pel
fet de reflectir una circulació amb un índex de pèrdua que
s’aproxima al 3%, com havíem vist en els càlculs anteriors.
No es pot sostindre la idea que la talla, al començament del
regnat de Pere III, es trobara en 78/M (2,99 g): tant els pesos
en la distribució del depòsit, com els que recull el CGMC, es
104
troben al voltant i per damunt de la mitjana que hem obtingut
de 3,14 g; si bé és cert que apareix bastant moneda baixa de
pes (per davall dels 3,00 g existeixen 81 observacions, que
representen el 10,30% del volum total de la mostra), els valors que conté cada variable són poc significatius respecte als
que apleguen les que superen la mitjana.
La moneda curta, que M. Crusafont relaciona amb una talla
de seca de 78/M, és la més circulada i la més retallada: en el cas
del depòsit del carrer de la Llibertat resulta minoritària per tractar-se d’una selecció intencional de moneda bona. Tot apunta que
durant el regnat de Pere III la moneda circulava a unes 74/M a
75/M; en un moment determinat, sembla que el control sobre la
producció degué tornar-se més estricte, eliminant al màxim les
oscil·lacions de seca permeses i, sobretot, que les disposicions
reials sobre la moneda nacsa i tosquirada esdevindrien efectives,
atés que el nostre conjunt monetari reflecteix una pujada dels pesos de les monedes en circulació fins a unes 73/M. Açò no vol
dir que els pesos de circulació d’algunes foren majors, raó que
portaria a Pere III a dictar el control del circulant i a l’establiment de pesadors públics. Els pesos de grups del CGMC, com els
tipus CGMC 2223 o CGMC 2224, amb 3,20 g i 3,21 g de mitjana, respectivament, semblen concordar amb el que hem exposat.
De nou, el que detecta M. Crusafont i altres autors és la variació
de pesos amb què circulen els croats, a causa dels distints graus
de manipulació per part dels usuaris, peça clau per a explicar tot
aquest assumpte de «l’increment continu de la talla».
6.6.2. distribució de les posicions d’encuny
Novament les freqüències observades formen una distribució
bastant homogènia, llevat de la classe de peces indeterminades
en què només hi ha una única moneda (taula 6.26 i fig. 6.15).
El valor menor se situa en les 46 observacions, i el major, que
és també la moda de la mostra, en les 87 observacions, la qual
cosa dona com a resultat un recorregut de 21 peces de diferència. Les posicions d’encuny són un poc més homogènies que
en els grups II, III i IV. Es pot descartar una preferència cap
a unes determinades posicions del trossell, de manera que, en
aquest regnat, les ànimes dels encunys dels croats barcelonesos
seguirien sent circulars.
Taula 6.26. Distribució dels eixos del grup V.
Posició
n
%
1 h.
2 h.
3 h.
4 h.
5 h.
6 h.
7 h.
8 h.
9 h.
10 h.
11 h.
12 h.
Indet.
Total
57
75
69
87
46
72
69
53
66
63
67
61
1
691
7,25
9,54
8,78
11,07
5,85
9,16
8,78
6,74
8,40
8,02
8,52
7,76
0,13
100
[page-n-124]
metrologia i encunys
1h
2h
3h
4h
5h
6h
7h
8h
9 h 10 h 11 h 12 h Ind.
Figura 6.15. Histograma de freqüències de les posicions d’encuny
del grup V.
6.7. VALORACIÓ DELS RESULTATS ESTADÍSTICS
Com hem pogut analitzar en les pàgines anteriors, la distribució general del depòsit s’ha dividit en dos grups, un d’unitats,
compost per 2479 observacions, i un de divisors, que comprén
4 observacions: totes plegades donen un total de 2483 variables.
S’ha fet així perquè els divisors representen un trencament en la
composició del conjunt, format gairebé de manera exclusiva per
unitats; el menor pes dels divisors hauria influït molt en paràmetres de càlcul com la mitjana, de manera que s’haurien obtingut
resultats molt desviats i, per consegüent, poc representatius.
L’estudi de la distribució general de les unitats mostra que
l’acumulació del carrer Llibertat no compleix els paràmetres de
la normalitat gaussiana: la distribució és asimètrica, i els valors
s’agrupen a la dreta de mitjana, i no al seu voltant com caldria
haver esperat. Presenta, a més a més, un problema afegit, que
és la seua grandària: càlculs com l’skewness no resulten fiables,
ja que el seu estadígraf s’ha de calcular a l’infinit, donant un
marge massa ampli per a confiar en el resultat. La mitjana és
excessivament baixa, 2,84 g, perquè es troba molt influenciada
per uns extrems molt allargats i per un recorregut massa ampli.
Aquest valor de mitjana condiciona tots els càlculs que l’empren.
Llavors, sembla normal que els rangs d’adaptació a un sistema
metrològic de 72/M resulten compromesos, per tal com els
índexs de pèrdua situen el conjunt en una variació acceptable,
aproximadament, d’entre 3,15 g i 2,99 g de pes, que abracen
des de les 74/M fins a les 78/M, com indicava M. Crusafont.
Ho tornarem a repetir més endavant, però en aquests termes cal
pensar en circulació i no en fabricació.
Sembla que l’estudi per grups, en reduir el nombre de
variables i acurtar els extrems que afecten la mitjana, tendeix a
centrar i limitar els patrons de pes, de manera que es garanteixen
paràmetres estadístics més fiables i representatius. No obstant,
el regnat de Pere II presenta massa poques variables per a
poder aplicar els càlculs per a un estudi estadístic: el nombre
d’observacions resulta insuficient i, encara, hi ha una gran
desviació provocada per dues peces (cat. 1 i cat. 2) i una tercera
única, l’anomenada LMC 179 (cat. 3).
La mostra d’Alfons II està dividida en dos grups: un per a
les unitats i el segon per als divisors. Pel que fa als mitjos croats,
no s’adapten al doble de la talla oficial del gros, és a dir, una
talla de 144/M. S’ha plantejat que, com els òbols, els divisors
de croat patiren una penalització al voltant del 10% del seu pes,
perquè no s’afavorira l’encunyació d’aquestes peces sobre les
unitats. Aquesta penalització, més un patró de pèrdua mitjà cap
al 5%, són dos factors que expliquen el pes d’aquests exemplars
que, d’altra banda, no presenten el millor estat de conservació.
Amb l’aplicació dels factors que hem exposat l’oscil·lació en
el pes arriba a comprendre les 146/M: la nostra proposta és que
els divisors de gros barcelonés es tallarien lleugerament per sobre del pes de les 72/M, a 144/M, i circularien després amb un
marge de tolerància de seca, desgast i pèrdua-manipulacions, al
voltant de les 146/M (el doble de 73/M).
En relació amb les unitats d’Alfons II (147 exemplars), el valor
baix de la mitjana fa que la majoria de les dades s’agrupen a la dreta
d’aquest paràmetre i es cree una distribució asimètrica i apuntada,
com indiquen l’skewness i la curtosi, i trimodal, amb una llarga
cua amb alguns pics a l’esquerra de la mitjana: la mostra havíem
conclòs que s’allunya dels paràmetres de la normalitat.
La mitjana de la distribució d’Alfons II pot coincidir amb
el pes teòric de la talla 72/M sempre que se li aplique a aquesta
última un índex de pèrdua del 5%. Es tracta, en conseqüència,
de peces circulades, algunes de les quals superen el valor de
pèrdua proposat, malgrat una retirada, en principi, relativament
ràpida del circulant. Llavors, s’ha pogut determinar un pes
de circulació de 73/M a 75/M, que pot arribar fins a 74/M a
76/M, ja que algunes de les monedes comencen a presentar
manipulacions per part dels usuaris, encara poc significatives
(almenys pel que se’ns mostra en les peces amb escasa
circulació del nostre depòsit). El càlcul del patró metrològic
absorbeix un alt rang de pesos, comprés entre el valor de la
mitjana, 3,07 g, i els 3,18 g. De qualsevol manera, això no pot
explicar la llarga cua a l’esquerra de la mitjana: només podem
relacionar aquest fenomen amb la mateixa distribució d’Alfons
II, per tal com els valors per davall de la mitjana comprenen 50
observacions, amb una diferència respecte a l’extrem de 0,4769
g, mentre que per la dreta el rang és de només 0,1632 g, i el
recorregut més curt. Així doncs, els valors s’agrupen a la dreta
de la mitjana: són monedes que han circulat poc, però que ho
han fet almenys durant uns anys, els suficients per a començar
a patir desgast i retalls. Per tant, plantegem, arribats a aquest
punt, que l’acumulació del depòsit del carrer de la Llibertat no
començaria sota aquest regnat, sinó més endavant. Malgrat tot,
els resultats de les proves de normalitat indiquen que la mostra
podria ser poc representativa per a obtindre resultats estadístics
fiables, potser pel baix nombre d’observacions.
El segment de Jaume II es compon de 849 variables. A
despit de l’increment en el nombre d’observacions, la mitjana
segueix sent escassa, 3,0785 g, a causa dels pesos anormalment
baixos que apareixen en la cua esquerra de la mostra i que
arriben fins als 2,00 g. La distribució torna a ser asimètrica, amb
la majoria dels valors situats a la dreta de la mitjana, i apuntada,
amb una cua molt llarga a l’esquerra d’aquest paràmetre. Cap
dels càlculs aplicats permet afirmar que la mostra complisca
les característiques d’una corba normal. A propòsit dels
pesos, apareixen alguns exemplars per damunt dels 3,24 g de
pes teòric, fet que s’ha d’atribuir a una descompensació en la
producció d’aquestes monedes, relacionat amb els marges de
tolerància acceptats en el procés de fabricació i al deslliurament
per pesades, que deixa passar aquestes peces fortes, que es
compensen amb altres febles. Les monedes a l’esquerra de la
mitjana, per la seua banda, han de presentar un pes tan baix a
causa tant dels retalls i llimadures, com de l’estat de conservació.
105
[page-n-125]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
El rang d’acceptació del patró metrològic de la distribució de
Jaume II es troba entorn de la mitjana i coincideix amb una talla de
72/M, menys un índex de pèrdua del 5%; aquest resultat casa amb
un pes de 76/M que, com ja hem tingut ocasió de veure en diverses
vegades, M. Crusafont atribueix a un increment en la talla de seca.
Les talles proposades per Crusafont, però, situades en 74/M, 75/M
i 77/M, són rebutjades pel càlcul de l’estadígraf t en la prova de
pertinença a un patró metrològic determinat.
Cal observar que el desgast i la pèrdua de pes d’aquestes
monedes sembla haver sigut més ràpid que en el cas del regnat
d’Alfons II, no pel fet que hagen circulat més, sinó perquè, des
del moment que la seca les deslliura, pateixen manipulacions
sistemàtiques per part dels usuaris: la descompensació diner-gros
és cada vegada més palesa. En tot cas, també cal tindre en compte
que no són un reflex exacte del pes de circulació, atés que han sigut
seleccionades per l’agent acumulador, que escollí les millors i les
menys manipulades; a més a més, han sigut tretes de la circulació
i s’ha aturat el seu procés de degradació. El pes al qual circularien,
per tant, es trobaria entre les 74/M i les 77/M assenyalades per M.
Crusafont: repetim que són valors de circulació, no de fabricació.
En síntesi, convé assenyalar que pareix que aquestes monedes
hagen corregut durant un cert temps; és a dir, encara que la seua
retirada és relativament ràpida, han tingut circulació, com ocorria
amb la mostra d’Alfons II. És possible que tampoc fora en aquest
regnat quan començara a formar-se l’acumulació de la troballa
del carrer de la Llibertat.
La distribució d’Alfons III mostra un comportament similar
a la de Jaume II. Encara que la mitjana és un poc més elevada
que en el cas anterior, es troba molt condicionada pels pesos
extremadament baixos que es desenvolupen en una llarga cua a
la seua esquerra, fins a arribar a 1,85 g. És una mostra apuntada,
amb pesos relativament alts i asimètrica que, no obstant això, a
causa precisament de l’agrupació dels valors, conté uns paràmetres que es mouen en el límit de la normalitat.
A partir dels resultats que s’han obtingut, podem
plantejar que la mostra d’Alfons III no s’adapta ni a un patró
metrològic de 72/M ni tampoc a un de 78/M, com plantejava
M. Crusafont i altres investigadors; encara més, la seua
adaptació és dificultosa a un patró de 72/M, menys un índex
de pèrdua del 5%. La major part dels pesos de la mostra es
troben concentrats entre 73/M - 3,03 g i 77/M - 3,21 g, la xifra
aproximada a què circulaven els grossos d’argent d’Alfons III
en el moment de la seua retirada de la circulació per a passar
a formar part del depòsit que estudiem; les monedes degueren
patir ràpides manipulacions per part dels usuaris tan bon punt
foren deslliurades per la seca, a causa de la descompensació
existent entre la moneda grossa i la menuda. Les monedes per
davall dels 3,03 g són les més manipulades, i resulta lògic que
106
el seu volum dins del conjunt siga menor, si atenem que es
tracta d’una selecció intencionada de peces bones. Tot plegat,
l’acumulació de pesos entre aquest valor i el de 77/M pareix
estar indicant que la moneda amb bon pes és més nombrosa
que en els casos anteriors, i que podria haver circulat durant
menys temps: açò ens fa plantejar-nos la hipòtesi que siga,
possiblement, durant aquest regnat, quan comença a formar-se
el depòsit del carrer de la Llibertat.
Per últim, la distribució de Pere III conté una mitjana més
alta que la els casos anteriors, 3,14 g i mostra una recuperació en
la qual influeix el pes més alt de les variables situades en la cua
a l’esquerra del valor mitjà. L’agrupació dels valors converteix
la distribució en asimètrica, fora de la normalitat gaussiana a
causa dels pics que presenta per darrere de la moda, però molt
pròxima als límits d’acceptació; a més a més, també és bastant
apuntada. L’estudi estadístic dels pesos descarta que el batiment
de croats, al començament del regnat de Pere el Cerimoniós, es
trobara en una talla de 78/M; en aquest cas, s’ha comprovat com
el rang d’acceptació, i el major nombre de valors, està situat
entre els 3,22 g per damunt, fins a un límit inferior, forçat al
5%, de 3,14 g, pes al voltant del qual es troben els últims pics
de la representació abans de compondre la cua esquerra. Són
monedes amb bon pes, poc retallades en comparació a la resta
del circulant, segurament, i retirades amb rapidesa per a entrar a
formar part del nostre conjunt monetari.
Al remat l’estudi estadístic, com ja avançava la documentació
reial conservada, descarta la hipòtesi de l’increment gradual de
la talla de fabricació dels grossos barcelonesos. L’anàlisi dels
distints grups que formen la troballa del carrer de la Llibertat
mostra una oscil·lació constant dels pesos de les monedes,
que sempre es poden explicar amb l’aplicació dels índexs de
pèrdua relacionats amb el desgast, els retalls i llimadures i,
també, amb els marges de tolerància en l’obratge de la moneda
i els processos de corrosió que han patit fins a l’actualitat.
Precisament, els retalls i les llimadures, així com els distints
graus de conservació de les monedes, expliquen els pesos més
baixos que, quan apareixen, tendeixen a descompensar les
mostres i allunyar-les d’una mitjana fiable i d’una representació
estadísticament normal.
Fet i fet, el resultat al qual s’ha arribat a partir de les
posicions d’encuny, tant de la distribució general del conjunt
monetari com dels distints grups que el componen, és homogeni:
el repartiment semblant dels valors en les posicions d’encuny, i
la manca d’un patró de repetició ens fan pensar que no existí un
ús preferent pels mànecs quadrats per a muntar els encunys. Les
dades ens indiquen que els mànecs per al batiment de grossos
d’argent a la seca de Barcelona van ser, entre els regnats de Pere
II i Pere III, de secció circular.
[page-n-126]
7
Estudi dels encunys: Pere II, Alfons II i Jaume II
L’estudi dels encunys és un dels aspectes més importants de
l’anàlisi d’un depòsit monetari. Permet a l’investigador realitzar
un càlcul aproximat del volum d’encunyació d’una determinada
emissió i, també, aproximar-se al nombre d’encunys necessaris
per a realitzar un batiment i, per tant, a la ràtio de fabricació, la
durada aproximada o, fins i tot, el personal implicat en el procés.
Aquest tipus d’estudi resulta encara poc freqüent en els treballs
centrats en la numismàtica medieval, i apareix aplicat amb
molta major assiduïtat a les acumulacions monetàries d’època
antiga, sobretot d’època ibèrica o romana, pel que fa al context
peninsular, i als estudis de circulació d’aquells moments.
Trencant aquesta tendència, investigadores com M. Clua i T.
Marot s’han llançat a calcular xifres que resulten molt vàlides
per als volums d’emissió de moneda baixmedieval: en concret,
els seus càlculs sobre el tresor de Sant Pere de Rodes recullen
que, per als 308 croats apareguts, a nom de Ferran II, existeixen
43 encunys diferents d’anvers i 103 de revers, en una relació que
estimen d’1:2,39, xifra que pareix acceptable per a la producció
monetària del segle XV i pròxima a la ràtio 1:2,06 calculada
per a les emissions d’argent d’Eduard II d’Anglaterra (Clua i
Marot, 1994: 596). Sembla que la relació aproximada es troba
en un encuny d’anvers per cada dos a tres de revers, segons A.
Roma: aquest autor calcula que cada encuny tindria una vida
útil d’entre 1000 a 3000 monedes batudes, depenent sempre
del material que s’estiguera encunyant (no és el mateix el billó
que la plata o que l’or, amb factors de mal·leabilitat i de duresa
diferents), però, malauradament, no aclareix si aquestes xifres
es refereixen als encunys d’anvers, que pateixen menys desgast,
o als de revers (Roma, 2013: 10). Una ràtio 1:2 a 1:3 proposa
B. J. Cook per als encunys baixmedievals anglesos: per cada
pila es fabricarien diversos trossells, de manera que les seques
angleses de la Baixa Edat Mitjana es proveirien d’entre dos i tres
trossells per cada pila encarregada; cal tindre en compte en els
càlculs de volum d’encunys que no tots serien retirats i destruïts
una vegada començaren a presentar-hi problemes, ja que un
cert nombre d’aquests es prepararien per a tornar-los a usar i,
per consegüent, es repararien i es muntarien sobre nous mànecs
d’acer (Cook, 2000: 223-224). Ara bé, tampoc es desestimarien
immediatament, ja que, al capdavall, es tractaria d’allargar la
seua vida útil: en el nostre cas, en el depòsit del carrer de la
Llibertat, trobem diverses monedes en les quals s’aprecia el
trencament d’un dels dos encunys al llarg de diverses peces, i
en diferents graus (vegeu, per citar tres exemples, els números
cat. 18 anv, 164 rev o 552 rev); com comentàvem adés, també
s’han localitzat reparacions d’encunys a fi d’allargar-ne la vida
útil (vegeu cat. 112 anv).
En el moment de fer un estudi d’encunys, cal tindre en
compte el camí que han recorregut les monedes fins a ser
ocultades: si han circulat o no, si es tracta d’un depòsit de llarga
formació, si s’han seleccionat o si, per contra, el seu depòsit
en l’acumulació és producte de l’atzar. Una mostra d’encunys
normal ha de complir certes característiques (Mora, 1979: 511):
- Amb cada encuny s’ha d’haver batut una quantitat de
monedes semblant, almenys en condicions normals, en què
la vida útil dels encunys és similar
- La quantitat de monedes per encuny es pressuposa alta.
- La formació de la mostra és producte de l’atzar, perquè les
peces han circulat.
La fortuïtat en l’acumulació marca l’aparició d’encunys amb
major o menor nombre d’observacions: com més haja circulat
una quantitat de monedes eixides de la seca, per un territori cada
volta més ampli, menor serà la probabilitat de trobar parelles o
conjunts de monedes fabricades amb els mateixos encunys. En la
seua contra juga l’antiguitat de les monedes de la mostra, perquè
com més temps passen circulant, major serà la seua dispersió i,
en conseqüència, hi haurà una major tendència a la distribució
aleatòria. De la mateixa manera, una circulació intensa provoca
la pèrdua d’exemplars, de manera que es redueixen així les peces
objecte d’estudi i s’elimina la possibilitat de trobar conjunts de
monedes fabricades amb els mateixos encunys.
107
[page-n-127]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Malgrat tot, en paraules de F. J. Mora, «la circulación
aleatoria natural de las monedas [...] origina una tendencia a
la distribución uniforme en toda una zona socio-económica, de
manera, que todo cuño original tiene igual probabilidad que otro
de la misma acuñación de identificarse en cualquier punto de la
zona» (Mora: 1979: 512-513). En altres termes: si no hi ha un
agent acumulador que traga les monedes de la circulació quan
comencen a córrer, aquestes tendeixen a distribuir-se pel seu
territori de manera uniforme, i les probabilitats d’identificar-ne
dues batudes amb el mateix encuny són iguals en qualsevol punt
d’aquell territori. Si un agent acumulador ha format un conjunt a
partir de peces que han circulat, encara que s’hagen seleccionat
pel seu bon estat de conservació, com és el cas del nostre depòsit,
s’ha de pensar que la seua distribució d’encunys és estocàstica,
dispersa i té les mateixes probabilitats d’identificar parelles o
conjunts en qualsevol segment de la mostra.
El present capítol aplega els resultats de l’estudi d’encunys
efectuat sobre una mostra que considerem representativa del
depòsit del carrer de la Llibertat: els conjunts dels regnats de
Pere II, Alfons II i Jaume II. Durant la confecció de la nostra
tesi es va decidir tallar l’estudi i deixar fora d’aquest els regnats
d’Alfons III i Pere III pel seu elevat nombre de peces; així que
queden pendents per a emprendre noves aproximacions en el
futur.
7.1. ESTUDI DELS ENCUNYS
La mostra triada per a l’estudi d’encunys, formada pels grups de
Pere II, Alfons II i Jaume II, es compon de 1001 monedes, entre
les quals es troba la peça LMC 179 de Pere el Gran i els quatre
mitjos croats d’Alfons II.
Per a l’elaboració d’un estudi d’encunys, el primer que
cal fer és agrupar les peces per segments de monedes amb
característiques idèntiques, és a dir, identificar totes aquelles
que s’hagen batut amb un mateix encuny d’anvers i amb
un mateix encuny de revers. Açò ofereix el nombre màxim
d’encunys emprats en la mostra que s’ha seleccionat: cada
número d’encuny (A per a l’anvers, R per al revers) reuneix
distintes monedes, en nombre desigual, que o bé han compartit
el mateix trossell, o bé bé la mateixa pila (vegeu la taula 7.1).
D’antuvi, el primer que cal determinar és el coeficient
d’exemplars per encuny, factor que també podem denominar
relationship specimens-dies: es tracta d’una operació mitjançant
la qual es fa un càlcul aproximatiu, paregut a l’obtenció d’una
mitjana, de tots els exemplars que poden aparéixer per encuny
en el total de l’emissió a partir de la mostra que s’ha estudiat.
Així doncs, per a aconseguir aquest valor, cal dividir el nombre
d’exemplars de la mostra pel nombre d’encunys diferents que
s’han pogut identificar en el primer pas (Mora, 1979: 509).
Quant al depòsit del carrer de la Llibertat, s’aconsegueix el
següent resultat de coeficient d’exemplars per encuny per als
anversos:
Taula 7.1. Agrupació del nombre d’encunys de la mostra
seleccionada.
Encunys d’anvers
Encunys de revers
710 (+ 2 indeterminats)
847 (+ 1 indeterminat)
108
1001 / 710 = 1,4098
1001 / 712 = 1,4058 (dos indeterminats addicionals).
En ambdós casos el resultat tendeix a 1,41; és a dir, que per
cada encuny, estadísticament han d’aparéixer 1,41 exemplars:
com que el número implica una fracció, es podria assegurar que
resulta molt més probable que hi haja un sol exemplar per encuny,
que dos o més. Quan es consulten els resultats de l’estudi, en
aquest mateix capítol, es comprovarà que aquest valor és vàlid,
atés que la major quantitat d’encunys identificats agrupen una
sola moneda. Per als reversos del depòsit, s’aconsegueixen els
resultats següents:
1001 / 847 = 1,1818
1001 / 848 = 1,1804 (un indeterminat addicional).
En aquest cas, el resultat s’aproxima molt més al valor 1 que
l’obtingut per als anversos. Torna a ser una xifra molt fiable,
pel fet que en els reversos és major el nombre d’encunys que
agrupen un sol exemplar que en els anversos.
7.1.1. estudi dels encunys d’anvers
L’agrupació dels encunys d’anvers està formada per un nombre
total N = 710, amb dos exemplars que han rebut un número
d’encuny, però que han restat com a indeterminats, d’entrada,
perquè un no s’ha netejat (cat. 116, A. Indet. 1) i, també, perquè
l’altre no s’ha conservat bé (cat. 117, A. Indet. 2). Per a un
resum de les categories dels encunys d’anvers que presentem a
continuació, vegeu la taula 7.2.
Grup I – Pere II
Reuneix tres exemplars, un dels quals, la peça cat. 3 – LMC
179, resulta únic. Hi trobem solament dues agrupacions.
Categoria I
Comprén els encunys A1 i A2 (N = 2).
Nombre d’exemplars total F = 2.
Coeficient d’exemplars per encuny: 2 / 2 = 1. Cada encuny
arreplega un sol exemplar.
Equival al grup de catàleg I.1.
Taula 7.2. Categories dels encunys d’anvers del depòsit.
Regnat
Categoria
Pere II
I
II
III
IV
V
VI
VII
VIII
IX
X
XI
XII
XIII
XIV
XV
Alfons II
Jaume II
N
F
Coeficient
2
1
72
1
5
4
22
8
75
28
84
187
66
148
5
2
1
134
6
5
4
33
10
97
41
124
239
78
220
7
1
1
1,86
6
1
1
1,5
125
1,29
1,46
1,48
1,28
1,18
1,49
1,4
[page-n-128]
estudi dels encunys: pere ii, alfons ii i jaume ii
Característiques: bust del rei, coronat, que mira a l’esquerra;
porta corona alta, oberta, amb tres anelles a l’interior i tres
remats amb forma de ramellet. Ull allargat i recte. Cabell amb
ondulacions per darrere de l’orella i acabat en tres anelles en
disposició horitzontal, imitant el pentinat tipus garseta. Vestit
dividit en quatre particions carregades amb anelles. Tocant
a la llegenda, es troba composta amb caràcters de tipus gòtic
primerenc (tipus C-I; vegeu el capítol d’aquest treball dedicat
a la epigrafia). Els caràcters presenten un mòdul semblant i
relativament regular i, d’altra banda, els encunys, variacions tant
en la epigrafia emprada com, sobretot, en el nombre d’anelles
col·locades en el vestit del rei.
Categoria II
Comprén l’encuny A3 (N = 1).
Nombre d’exemplars total F = 1.
Coeficient d’exemplars per encuny: 1. Moneda única.
Equival al grup de catàleg I.2.
Característiques: les descrites per a la peça cat. 3 - LMC 179 en
el capítol anterior del present treball.
Valoracions: únic.
Val a dir que es tracta d’una mostra molt reduïda per a poder
establir valoracions fiables. Amb solament dues peces (categoria
I), no resulta possible esbrinar un volum aproximat d’encunys,
per bé que es pot deduir que és reduït per la curta durada del
batiment i, a més a més, fora del depòsit, l’escàs nombre de
croats de Pere II que coneixem. La moneda LMC 179 s’ha de
tractar a banda per les seues característiques especials, que ja
s’han exposat.
Grup II – Alfons II
El grup d’Alfons II aplega 149 exemplars (cal afegir-hi els dos
encunys indeterminats, A. Indet. 1 i A. Indet. 2), dels quals
quatre corresponen a monedes amb un valor de mig croat.
Aquest grup integra cinc categories: la més nombrosa és la
denominada III, una altra que recull els exemplars on el signe
d’abreviatura del nom del rei varia de posició, denominada
IV, una per al canvi d’estil de la llegenda, establida com a V i,
finalment, una agrupació VI per als mitjos croats.
Categoria III
Comprén els encunys A4 fins a A76, menys A37 (N = 72).
Nombre d’exemplars total F = 134.
Coeficient d’exemplars per encuny: 134 / 72 = 1,86. La mitjana
se situa entorn dels dos o més exemplars per encuny.
Equival al grup de catàleg II.1a i II.1b.
Característiques: bust de perfil, orientat a l’esquerra. Porta
al cap una corona oberta amb tres puntes, una central i dues
laterals, rematades per una flor de lliri cadascuna. L’interior de
la corona conté tres anelletes o cercles col·locats en horitzontal.
El cabell és ondulat i cau per darrere de l’orella fins al clatell,
que acaba en tres anelletes en representació dels rulls de la
garseta. El vestit es divideix en quatre parts, dues centrals i dues
laterals que simulen les mànegues; els quatre espais que deixen
estan carregats amb anelles, en nombre desigual depenent de
l’encuny. La llegenda es compon amb caràcters de tradició
romànica. Les diferències principals entre encunys es troben en
els caràcters de la epigrafia i la seua composició, també així com
en el nombre d’anelles que du el vestit.
Valoracions: agrupació d’observacions per encuny més
elevada que en la resta d’índexs del conjunt estudiat, la qual
cosa tendeix a indicar una escassa dispersió de les monedes, o un
batiment curt en relació amb un nombre d’encunys relativament
alt.
Categoria IV
Comprén l’encuny A37 (N = 1).
Nombre d’exemplars total F = 6.
Coeficient d’exemplars per encuny: 6 / 1 = 6.
Equival al grup de catàleg II.1a.
Característiques: com l’anterior, amb l’excepció que aquest
encuny s’ha obert canviant la posició del signe d’abreviatura
en el nom del monarca, que passa del lloc on apareixia en
ALFʼOSVS a ALFOʼSVS.
Valoracions: un únic encuny, amb un tret que no es repeteix
en cap altre. Es podria considerar, dins del conjunt, un error de
posició.
Categoria V
Comprén els encunys A77 a A81 (N = 5).
Nombre d’exemplars total F = 5.
Coeficient d’exemplars per encuny: 1. Cada encuny recull un
únic exemplar.
Equival al grup de catàleg II.2.
Característiques: com l’anterior, però la llegenda és curta.
Presenta una contracció en la paraula DEI, en què el caràcter E
s’ha substituït per un signe d’abreviatura.
Valoracions: es tracta d’una petita mostra amb una alta
dispersió d’encunys. Val a dir que el nombre d’encunys fabricats
podria haver sigut nombrós, però el nombre reduït de monedes no
permet confirmar si la producció d’encunys seria elevada o si, per
contra, el baix nombre de peces de la mostra resulta estocàstica
i poc representativa. En tot cas, que el coeficient siga 1 apunta
que, en major o menor mesura, la producció d’aquesta agrupació
tindria un nombre més o menys elevat d’encunys d’anvers, en
comparació amb la ràtio de peces produïdes.
Categoria VI
Comprén els encunys A82 a A85 (N = 4).
Nombre d’exemplars total F = 4.
Coeficient d’exemplars per encuny: 1. Cada encuny recull un
únic exemplar.
Equival al grup de catàleg II.3.
Característiques: com l’agrupació III, però el format de la
peça és de mig croat.
Valoracions: igual que en el cas anterior. Ens han arribat
solament quatre monedes que presenten una alta dispersió
d’encunys, per tal com a cada peça li correspon un encuny d’anvers
diferent. Ignorem el volum total d’emissió, de manera que no és
possible calcular el seu nombre, ja que la mostra és força menuda
per a emprendre un càlcul d’aquestes característiques.
Grup III – Jaume II
Aquest darrer grup conté 849 monedes, totes elles unitats. S’han
establit nou categories que recullen un total de 623 encunys.
Categoria VII
Comprén els encunys A86 a A107 (N = 22).
109
[page-n-129]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Nombre d’exemplars total F = 33.
Coeficient d’exemplars per encuny: 33 / 22 = 1,50. Resulta una
xifra retornada fiable, perquè la mitjana de l’agrupació se situa
entre 1 i 2 peces per encuny, encara que es troba més a prop
d’una distribució unitària per encuny.
Equival als grups de catàleg III.1a i III.1b, dins l’estil I.
Característiques: bust del rei, coronat, orientat cap a l’esquerra.
Du una corona oberta acabada en tres puntes, una central i dues
laterals, rematada cadascuna amb una flor de lliri; en l’interior
d’aquesta corona trobem una decoració composta per tres anelles
disposades en horitzontal. El cabell torna a ser ondulat, i cau fins a la
nuca per darrere de l’orella; acaba en tres anelletes que simbolitzen
els rulls del pentinat de tipus garseta. Com en els croats d’Alfons
II, el vestit està dividit en quatre parts, dues centrals i dues laterals
per a indicar les mànegues; en aquest sentit, els quatre espais del
vestit es carreguen amb anelles. L’estil, tant en la representació
reial com en la epigrafia, és molt descurat, amb caps desmesurats o
excessivament menuts, corona descompensada i bust quasi sempre
asimètric i desproporcionat respecte al cap. Les anelles del vestit
no guarden un patró i, depenent de l’encuny, n’hi poden aparéixer
més o menys. Els caràcters de la llegenda pertanyen al tipus llatí.
Valoracions: la mostra presenta una dispersió moderada
d’encunys.
Categoria VIII
Comprén els encunys A108 a A115 (N = 8).
Nombre d’exemplars total F = 10.
Coeficient d’exemplars per encuny: 10 / 8 = 1,25. L’encuny
A109 agrupa tres exemplars, mentre que la resta en recullen
solament un.
Equival al grup de catàleg III.2a i III.2b, dins l’estil I.
Característiques: representació més acurada com en els
croats d’Alfons II. Els caràcters de la llegenda són de tipus gòtic.
Valoracions: dispersió dels encunys.
Categoria IX
Comprén els encunys A116 a A191 (N = 75).
Nombre d’exemplars total F = 97.
Coeficient d’exemplars per encuny: 97 / 75 = 1,29. Cal tindre
en compte en el càlcul que l’encuny A163 es troba anul·lat i,
consegüentment, el seu valor és F = 0. La majoria dels encunys
agrupen un únic exemplar, així que la tendència del resultat cap
al valor 1 és vàlida.
Equival al grup de catàleg III.3a i III.3b, dins l’estil I.
Característiques: la representació és menys acurada que
en la categoria VIII, i les anelles del vestit es distribueixen de
manera desigual. Els caràcters de la llegenda són de tipus gòtic.
Valoracions: dispersió prou alta dels encunys. La majoria
de les agrupacions tendeixen a mostrar un únic exemplar. El
màxim de peces per encuny es troba en 3.
Categoria X
Comprén els encunys A192 a A219 (N = 28).
Nombre d’exemplars total F = 41.
Coeficient d’exemplars per encuny: 41 / 28 = 1,46.
Equival al grup de catàleg III.4a i III.4b, dins de l’estil II.
Característiques: els trets realistes de la representació del
rei acosten aquesta categoria d’encunys als d’Alfons II, però
amb un canvi en l’estil del vestit, que pren una forma gairebé
110
semicircular i bastant simètrica; així doncs, es divideix en quatre
espais, amb un parell d’anelles en disposició vertical dins de
cadascun. Els caràcters de la llegenda són de tipus gòtic.
Valoracions: dispersió alta dels encunys.
Categoria XI
Comprén els encunys A220 a A303 (N = 84).
Nombre d’exemplars total F = 124.
Coeficient d’exemplars per encuny: 124 / 83 = 1,48. La tendència
de la categoria és que els encunys agrupen un sol element, encara
que hi ha molts que n’apleguen entre dos i tres, uns segments que
trenquen la mitjana, raó per la qual el resultat del coeficient es
troba entre els valors 1 i 2 (encara que més pròxim al valor 1).
Només dos casos recullen fins a quatre monedes per encuny.
Equival als grups de catàleg III.5a, III.5b, III.5-1b i III.5-2b,
dins de l’estil III.
Característiques: bust del rei, coronat, que mira cap a
l’esquerra. Porta una corona oberta, amb tres remats acabats en
fulles de card i una ornamentació interior formada per una anella
central i un xicotet punt a cada banda d’aquesta; a més a més,
apareix un punt a cada banda del remat central de la corona, a
l’exterior. El cabell segueix sent ondulat, encara que una mica
més llis que en els dissenys anteriors, i acaba en una sèrie de
sis a set barres verticals engrossides, en disposició horitzontal,
diferenciades del cabell. El vestit presenta una sola partició, una
franja estreta horitzontal amb cinc o sis anelletes, depenent de
l’encuny, que estan disposades de manera horitzontal. Al coll
apareixen entre cinc i sis serrells semicirculars. No existeix
indicació de mànegues. Llegenda amb caràcters de tipus gòtic.
Valoració: dispersió bastant alta dels encunys.
Categoria XII
Comprén els encunys A304 a A490 (N = 187).
Nombre d’exemplars total F = 239.
Coeficient d’exemplars per encuny: 239 / 187 = 1,28. La
tendència de la categoria és que els encunys agrupen una sola
representació, raó per la qual el resultat del coeficient tendeix al
valor 1. En qualsevol cas, hi ha dos casos en què s’arrepleguen
fins a cinc monedes, de manera que es trenca la mitjana.
Equival als grups de catàleg III.6a, III.6b, III.6-1b, III.7a i
III.7b, dins de l’estil III.
Característiques: com l’anterior, però la epigrafia de la
llegenda és llatina.
Valoració: dispersió prou alta dels encunys, com en les
categories anteriors.
Categoria XIII
Comprén els encunys A491 a A557 (N = 66).
Nombre d’exemplars total F = 78.
Coeficient d’exemplars per encuny: 78 / 66 = 1,18. La mitjana
de la categoria se situa en el valor 1, amb algunes oscil·lacions
d’agrupacions que recullen dues monedes. Només en un cas hi
ha una agrupació de tres exemplars.
Equival als grups de catàleg III.8a i III.8b, dins l’estil IV.
Característiques: bust del rei, coronat, que mira a l’esquerra.
Porta una corona baixa i oberta, amb tres puntes rematades amb
fulles de card i una xicoteta fletxa a cada banda del remat central
(en la majoria dels casos es presenten apuntant cap amunt, però
en alguns encunys ho fan cap avall o de manera alterna); la
[page-n-130]
estudi dels encunys: pere ii, alfons ii i jaume ii
corona és fina, amb decoració d’una anella en posició central i
un punt a cada lateral. El cabell continua sent ondulat, cau per
darrere de l’orella i acaba en una sèrie de sis a set barres grosses
i verticals (en uns pocs encunys poden haver-ne fins a huit),
disposades de manera horitzontal i diferenciades del cabell. A
propòsit del vestit, presenta tres particions verticals: la central té
una flor de quatre pètals, mentre que les dues laterals, a imitació
de les mànegues, porten cadascuna una flor de sis pètals. Al coll
es mostra una sèrie de cinc serrells de forma semicircular. La
llegenda està composta per caràcters llatins.
Valoracions: dispersió alta dels encunys.
Taula 7.3. Categories dels encunys de revers del depòsit.
Regnat
Categoria
Pere II
I
II
III
IV
V
VI
VII
VIII
IX
X
XI
XII
XIII
XIV
XV
XVI
XVII
XVIII
XIX
XX
XXI
XXII
XXIII
XXIV
XXV
XVI
XVII
Alfons II
Jaume II
Categoria XIV
Comprén els encunys A558 a A705 (N = 148).
Nombre d’exemplars total F = 220.
Coeficient d’exemplars per encuny: 220 / 148 = 1,49. La mitjana
de la categoria segueix situada en el valor 1, per bé que el nombre
d’agrupacions amb valor 2 resulta més elevat que en anteriors casos;
a més a més, també hi ha un major nombre de classes amb valor 3.
A banda d’això, la mitjana es troba trencada per dues classes amb
valor 5, una amb valor 6 i una altra amb valor 7. Per aquesta raó,
malgrat la dispersió dels encunys, el coeficient se situa entre 1 i 2.
Equival als grups de catàleg III.9a, III.9b, III.9-1a i III.9-1b,
dins de l’estil IV.
Característiques: semblant a l’anterior categoria, però es
diferencia en el fet que el vestit es troba dividit en tres espais,
un central i un a cada banda per a indicar les mànegues, i
cadascun d’ells té una flor de cinc pètals que pot trobar-se en
dues posicions (A i B). Al coll es mantenen els cinc serrells
semicirculars. Els caràcters de la llegenda són llatins.
Valoracions: no canvia respecte a les anteriors categories,
dispersió alta dels encunys.
N
F
Coeficient
2
1
116
2
4
13
14
2
5
26
64
20
14
51
52
1
111
85
1
4
51
19
93
63
15
12
3
3
1
143
2
4
14
17
2
8
28
71
21
18
67
63
1
124
99
1
4
57
21
113
75
17
15
4
1,5
1
1,23
1
1
1,08
1,21
1
1,6
1,08
1,11
1,05
1,29
1,31
1,21
1
1,12
1,16
1
1
1,12
1,1
1,21
1,19
1,13
1,25
1,33
Categoria XV
Comprén els encunys A706 a A710 (N = 5).
Nombre d’exemplars total F = 7.
Coeficient d’exemplars per encuny: 7 / 5 = 1,40. Com en els
casos anteriors, la majoria de les agrupacions d’encunys
recullen solament una observació, per la qual cosa la tendència
del coeficient és la del valor 1. En un cas, la mitjana es veu
trencada per una agrupació amb 3 monedes.
Equival als grups de catàleg III.10a i III.10b, dins de l’estil IV.
Característiques: com l’anterior, però les flors del vestit són
de sis pètals. Els caràcters de la llegenda segueixen sent llatins.
Valoracions: dispersió alta dels encunys.
7.1.2. estudi dels encunys de revers
L’agrupació dels encunys de revers aplega un nombre total N =
847, amb un exemplar que ha rebut, també, nombre d’encuny,
però que ha restat com a indeterminat a causa del seu mal estat de
conservació (cat. 87, R. Indet. 1). Per a un resum de les categories
dels encunys d’anvers que presentem, vegeu la taula 7.3.
Grup I – Pere II
S’han establit dues categories d’encunys, com succeïa
amb els anversos. Tots dos coincideixen amb els grups de
classificació de catàleg proposats en el present treball, i
desenvolupats en el capítol anterior.
Categoria I
Comprén els encunys R1 i R2 (N = 2).
Nombre d’exemplars total F = 3.
Coeficient d’exemplars per encuny: 3 / 2 = 1,5.
Equival al grup de catàleg I.1.
Característiques: creu grega, lleugerament potençada i
passant que divideix el camp en quatre quarters. Els anells
es troben en els quarters primer i quart, mentre que els grups
de tres punts se situen en els espais segon i tercer. Llegenda
gravada amb caràcters de tipus gòtic.
Valoracions: l’encuny A2 agrupa un revers que es troba en
una moneda d’Alfons II (A81), cosa que indica que un o més
dels reversos de Pere II van ser reutilitzats en l’encunyació
posterior, segurament, a causa de la curta durada de l’emissió
de Pere el Gran i de la immobilitat de la llegenda de revers en
els dos regnats. Els encunys d’anvers, no obstant això, serien
desestimats, ja que el nom del monarca havia de canviar.
Categoria II
Comprén els encunys R3 (N = 1).
Nombre d’exemplars total F = 1.
Coeficient d’exemplars per encuny: 1 / 1 = 1.
Equival al grup de catàleg I.2.
Característiques: vegeu la descripció de la peça cat. 3 –
LMC 179 en aquest mateix treball.
111
[page-n-131]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Valoracions: únic.
Com en els anversos, la representació és massa reduïda per
a poder arribar a conclusions fiables. Nogensmenys, el fet que
un dels encunys d’aquest grup compartisca observació amb
una moneda d’Alfons II ens indica l’existència d’una possible
perduració o reutilització d’encunys, molt residual, per una
altra banda, entre dues emissions de reis diferents i idèntiques
en motius i llegenda de revers. El fet que n’aparega un en una
mostra tan relativament reduïda com la del depòsit del carrer de
la Llibertat, en comparació amb tota la massa circulant, podria
indicar que no es tractaria d’un cas aïllat, sinó que, en futurs
estudis d’encunys, podrien haver-ne més.
Grup II – Alfons II
Agrupa 149 peces, com en el cas dels anversos, quatre de les
quals corresponen a monedes amb mòdul i valor de mig croat. Les
altres dues s’han classificat com a encunys indeterminats, per les
mateixes causes exposades abans: una de les peces no s’ha netejat,
mentre que l’altra presenta un estat de conservació deficient.
Categoria III
Comprén els encunys R4 a R125, a excepció dels grups
R103-R104 i R109-R112 (N = 116).
Nombre d’exemplars total F = 143.
Coeficient d’exemplars per encuny: 143 / 116 = 1,23. Els
conjunts d’encunys s’agrupen en el valor 1, amb alguns pics de
dos valors (19 agrupacions) i de tres valors (quatre conjunts).
Equival als grups de catàleg II.1a i II.2a.
Característiques: com l’anterior. Caràcters de la llegenda
llatins. Una creu passant, equilàtera i lleugerament eixamplada
en els seus quatre extrems, divideix el camp en quatre quarters,
ocupat el primer i quart per una anella, i el segon i tercer per una
agrupació de tres punts cadascun.
Valoració: dispersió alta dels encunys.
Categoria IV
Comprén els encunys R103 i R104 (N = 2).
Nombre d’exemplars total F = 2.
Coeficient d’exemplars per encuny: 2 / 2 = 1. Una única
observació per cada encuny.
Equival al grup de catàleg II.1b.
Característiques: com l’anterior, però amb la següent
disposició d’ornaments en els quarters: en el primer i en el quart
es troben els grups de tres punts, mentre que l’anella es presenta
en el segon i en el tercer espai. Caràcters llatins.
Valoració: dispersió alta dels encunys, baldament la mostra
resulta molt poc representativa.
Categoria V
Comprén els encunys R109 a R112 (N = 4).
Nombre d’exemplars total F = 4.
Coeficient d’exemplars per encuny: 4 / 4 = 1. Una única
observació per cada encuny.
Equival al grup de catàleg II.3a.
Característiques: la descripció és l’oferida per a les peces de
mig croat en aquest mateix treball, amb la següent disposició
d’ornaments en els quarters: en el primer i en el quart apareix
una anella, mentre que els grups de tres punts es troben en el
segon i en el tercer espai. Caràcters llatins.
112
Valoració: dispersió alta dels encunys, encara que la mostra
resulta poc representativa.
Grup III – Jaume II
Recull, com en els anversos, 841 monedes. En el cas de Jaume
II, la dispersió de les categories d’encuny és major, perquè
pareix que els reaprofitaments d’encunys no foren usuals o,
almenys, no se n’ha pogut trobar cap en l’estudi realitzat amb
les monedes del nostre depòsit. Així doncs, probablement hi
hagué una producció alta d’encunys de revers per a abastir totes
les emissions d’aquest monarca.
Categoria VI
Comprén els encunys R126 a R138 (N = 13).
Nombre d’exemplars total F = 14.
Coeficient d’exemplars per encuny: 14 / 13 = 1,08. Una única
observació per cada encuny, llevat de l’encuny R132, que trenca
la tendència de la mitjana.
Equival al grup de catàleg III.1a.
Característiques: caràcters de la llegenda llatins. Com en
l’anvers, la llegenda del revers presenta, en general, caràcters
descurats i mal compostos. Ara bé, el disseny dels quatre espais,
que la creu passant equilàtera forma al camp de la moneda,
respecta el mòdul que presentaven els croats anteriors. En
aquest cas, els espais primer i quart contenen una anella, mentre
que els espais segon i tercer un grup de tres punts cadascun.
Valoració: dispersió considerable dels encunys.
Categoria VII
Comprén els encunys R139 a R152 (N = 14).
Nombre d’exemplars total F = 17.
Coeficient d’exemplars per encuny: 17 / 14 = 1,21. Una única
observació per cada encuny, tret de dos grups, que recullen dos
i tres valors respectivament.
Equival al grup de catàleg III.1b.
Característiques: caràcters de la llegenda llatins. Com
passava en l’anvers, la llegenda del revers presenta, en general,
caràcters descurats i mal compostos. Per la seua banda, el
disseny dels quatre espais respecta el mòdul que presentaven
els grossos anteriors. En aquest cas, els espais primer i quart
contenen el grup de tres punts, mentre que els espais segon i
tercer consten d’una anella.
Valoració: dispersió dels encunys prou alta.
Categoria VIII
Comprén els encunys R153 i R154 (N = 2).
Nombre d’exemplars total F = 2.
Coeficient d’exemplars per encuny: 2 / 2 = 1. Una única
observació per cada encuny.
Equival al grup de catàleg III.2a.
Característiques: canvi en el desenvolupament de la
llegenda. Des d’ara, la B de Barchinona apareixerà en l’últim
quarter deixat per la creu equilàtera, fet que permet disposar
de major espai en el tercer quarter per a col·locar-hi una R i
ometre el signe d’abreviatura que fins llavors havia aparegut
en aquest lloc. Amb tot, la I de Barchinona continua elidida.
Tocant a la posició dels ornaments, en els espais primer i
quart apareix una anella, i en el segon i en el tercer el grup de
tres punts. Caràcters de tipus gòtic.
[page-n-132]
estudi dels encunys: pere ii, alfons ii i jaume ii
Valoració: representació molt reduïda per a poder extraure’n
una conclusió.
Valoració: dispersió més moderada que en la categoria
anterior, encara que segueix sent alta.
Categoria IX
Comprén els encunys R155 a R159 (N = 5).
Nombre d’exemplars total F = 8.
Coeficient d’exemplars per encuny: 8 / 5 = 1,60. Hi ha una certa
tendència a la concentració, atés que l’encuny R155 agrupa
quatre valors, cosa que eleva el coeficient, però la dispersió
segueix sent alta.
Equival al grup de catàleg III.2b.
Característiques: els espais primer i quart contenen el grup
de tres punts, mentre que els espais segon i tercer consten d’una
anella. Caràcters de tipus gòtic.
Valoració: dispersió alta dels encunys, malgrat el resultat del
coeficient.
Categoria XIV
Categoria X
Comprén els encunys R160 a R185 (N = 26).
Nombre d’exemplars total F = 28.
Coeficient d’exemplars per encuny: 28 / 26 = 1,08. Una única
observació per cada encuny, menys dues agrupacions que
trenquen la tendència de la mitjana.
Equival al grup de catàleg III.3a.
Característiques: en els espais primer i quart apareix una
anella, i en el segon i en el tercer el grup de tres punts. Caràcters
de tipus gòtic.
Valoració: dispersió alta dels encunys.
Comprén els encunys R284 a R334 (N = 51).
Nombre d’exemplars total F = 67.
Coeficient d’exemplars per encuny: 67 / 51 = 1,31. La tendència
al valor 1 es veu trencada per l’aparició d’encunys que agrupen
entre 2 i 5 valors, però la tendència de la mitjana continua
trobant-se entorn de l’1.
Equival als grups de catàleg III.5a i III.6a.
Característiques: en els espais primer i quart apareix una
anella, i en el segon i en el tercer el grup de tres punts. Caràcters
de tipus gòtic.
Valoració: dispersió alta dels encunys.
Categoria XV
Comprén els encunys R335 a R387, a excepció de l’encuny
R356 (N = 52).
Nombre d’exemplars total F = 63.
Coeficient d’exemplars per encuny: 63 / 52 = 1,21.
Equival als grups de catàleg III.5b i III.6b.
Característiques: els espais primer i quart contenen el grup
de tres punts, mentre que en els espais segon i tercer apareix una
anella. Caràcters de tipus gòtic.
Valoració: dispersió alta dels encunys.
Categoria XVI
Categoria XI
Comprén els encunys R186 a R249 (N = 64).
Nombre d’exemplars total F = 71.
Coeficient d’exemplars per encuny: 71 / 64 = 1,11. Tendència de
les observacions a agrupar-se en un valor per cada encuny.
Equival al grup de catàleg III.3b.
Característiques: els espais primer i quart presenten el grup
de tres punts, mentre que els espais segon i tercer tenen una
anella. Caràcters de tipus gòtic.
Valoració: dispersió alta dels encunys.
Comprén l’encuny R356 (N = 1).
Nombre d’exemplars total F = 1.
Coeficient d’exemplars per encuny: 1 / 1 = 1. Únic.
Equival al grup de catàleg III.5-2b.
Categoria XII
Comprén els encunys R250 a R269 (N = 20).
Nombre d’exemplars total F = 21.
Coeficient d’exemplars per encuny: 21 / 20 = 1,05. Una única
observació per cada encuny, menys una agrupació que trenca la
tendència de la mitjana amb dos valors.
Equival al grup de catàleg III.4a.
Característiques: en els espais primer i quart apareix una
anella, i en el segon i en el tercer el grup de tres punts. Caràcters
de tipus gòtic.
Valoració: dispersió molt alta dels encunys.
Categoria XVII
Categoria XIII
Comprén els encunys R270 a R283 (N = 14).
Nombre d’exemplars total F = 18.
Coeficient d’exemplars per encuny: 18 / 14 = 1,29.
Equival al grup de catàleg III.4b.
Característiques: els espais primer i quart contenen el grup
de tres punts, mentre que els espais segon i tercer tenen una
anella cadascun. Caràcters de tipus gòtic.
Comprén els encunys R500 a R585 (N = 85).
Nombre d’exemplars total F = 99.
Coeficient d’exemplars per encuny: 99 / 85 = 1,16.
Equival al grup de catàleg III.7b.
Característiques: el revers presenta el caràcter A llatí i no
gòtic com la resta de la llegenda. Els espais primer i quart
contenen el grup de tres punts, mentre que els espais segon i
tercer consten d’una anella.
Valoració: poc representatiu. Es tracta d’un error de
composició de l’encuny.
Comprén els encunys R388 a R499 (N = 111).
Nombre d’exemplars total F = 124.
Coeficient d’exemplars per encuny: 124 / 111 = 1,12. Tendència
de la mitjana a agrupar-se al voltant del valor 1.
Equival al grup de catàleg III.7a.
Característiques: en els espais primer i quart apareix una
anella, i en el segon i en el tercer el grup de tres punts. Caràcters
llatins.
Valoració: dispersió alta dels encunys.
Categoria XVIII
Característiques: els espais primer i quart presenten el grup
de tres punts, mentre que els espais segon i tercer tenen una
anella. Caràcters llatins.
Valoració: dispersió alta dels encunys.
113
[page-n-133]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Categoria XIX
Comprén l’encuny R586 (N = 1).
Nombre d’exemplars total F = 1.
Coeficient d’exemplars per encuny: 1 / 1 = 1. Valor únic.
Equival al grup de catàleg III.5-1a.
Característiques: els espais primer i quart contenen el grup
de tres punts, mentre que els espais segon i tercer consten d’una
anella. Caràcters llatins.
Valoració: dispersió alta dels encunys.
Categoria XXV
Característiques: en els espais primer i quart apareix una
anella, i en el segon i en el tercer espai, el grup de tres punts.
Caràcters gòtics.
Valoració: mostra no representativa.
Comprén els encunys R818 a R832 (N = 15).
Nombre d’exemplars total F = 17.
Coeficient d’exemplars per encuny: 17 / 15 = 1,13.
Equival al grup de catàleg III.9-1a.
Categoria XX
Característiques: en els espais primer i quart apareix
una anella, i en el segon i en el tercer, el grup de tres punts.
L’element CIVI, en aquest cas, no es troba separat amb cap
mena d’interpunció. Caràcters llatins.
Valoració: dispersió alta dels encunys.
Comprén els encunys R587 a R590 (N = 4).
Nombre d’exemplars total F = 4.
Coeficient d’exemplars per encuny: 4 / 4 = 1. Un valor per cada
encuny.
Equival al grup de catàleg III.5-1b.
Característiques: els espais primer i quart contenen el grup
de tres punts, mentre que els espais segon i tercer tenen una
anella. Caràcters de tipus gòtic.
Valoració: mostra poc representativa.
Categoria XXI
Comprén els encunys R591 a R641 (N = 51).
Nombre d’exemplars total F = 57.
Coeficient d’exemplars per encuny: 57 / 51 = 1,12.
Equival al grup de catàleg III.8a.
Característiques: en els espais primer i quart apareix
una anella, i en el segon i en el tercer el grup de tres punts.
Caràcters llatins.
Valoració: dispersió alta dels encunys.
Categoria XXII
Comprén els encunys R642 a R660 (N = 19).
Nombre d’exemplars total F = 21.
Coeficient d’exemplars per encuny: 21 / 19 = 1,10. La mitjana
s’agrupa al voltant del valor 1, amb dues categories i amb dos
valors que la trenquen.
Equival al grup de catàleg III.8b.
Característiques: els espais primer i quart contenen el grup
de tres punts, mentre que els espais segon i tercer consten d’una
anella. Caràcters llatins.
Valoració: dispersió alta dels encunys.
Categoria XXIII
Comprén els encunys R661 a R715 i R758 a R795 (N = 93).
Nombre d’exemplars total F = 113.
Coeficient d’exemplars per encuny: 113 / 93 = 1,21.
Equival al grup de catàleg III.9a.
Característiques: en els espais primer i quart apareix
una anella, i en el segon i en el tercer el grup de tres punts.
Caràcters llatins.
Valoració: la dispersió dels encunys segueix sent alta.
Categoria XXIV
Comprén els encunys R716 a R757 i R797 a R817 (N = 63).
Nombre d’exemplars total F = 75.
Coeficient d’exemplars per encuny: 75 / 63 = 1,19.
Equival al grup de catàleg III.9b.
114
Categoria XXVI
Comprén els encunys R833 a 844 (N = 12).
Nombre d’exemplars total F = 15.
Coeficient d’exemplars per encuny: 15 / 12 = 1,25.
Equival al grup de catàleg III.9-1b.
Característiques: els espais primer i quart contenen el grup
de tres punts, i els espais segon i tercer una anella cadascun.
L’element CIVI, en aquest cas, tampoc es troba separat.
Caràcters llatins.
Valoració: dispersió alta dels encunys.
Categoria XXVII
Comprén els encunys R845 a 847 (N = 3).
Nombre d’exemplars total F = 4.
Coeficient d’exemplars per encuny: 4 / 3 = 1,33.
Equival al grup de catàleg III.10b.
Característiques: els espais primer i quart contenen el grup
de tres punts, mentre que els espais segon i tercer consten d’una
anella. Caràcters llatins.
Valoració: dispersió alta dels encunys.
7.2. ESTUDI DELS ENLLAÇOS
Determinar els enllaços existents entre els encunys d’anvers
i els encunys de revers resulta essencial per a poder obtindre
conclusions sobre els volums d’encunyació, la dispersió de la
circulació monetària i les ràtios de producció. En una mostra tan
àmplia com la que s’ha triat del depòsit del carrer de la Llibertat
(1001 monedes, pertanyents als regnats de Pere II, Alfons II i
Jaume II) és molt complicat reproduir d’una manera gràfica les
relacions entre anversos i reversos, sobretot pel fet que alguns
enllaços poden agrupar dues monedes separades per més de
dues-centes observacions. Per aquesta raó, s’han fet dues taules
que mostren la relació entre els encunys, i la freqüència dels
enllaços, tant en l’anvers com en el revers; al nostre parer són
dues taules senzilles de consultar, pel fet que els resultats de
l’anàlisi es reflecteixen en ambdós sentits, en anvers-revers i en
revers-anvers (taules 7.4 i 7.5).
El primer que s’adverteix, tant en els enllaços anversrevers, com en els enllaços revers-anvers, és la tendència de
la freqüència al valor 1; és a dir, la majoria dels encunys, tant
d’anvers com de revers, presenten un únic enllaç; els pics
màxims es troben en set enllaços en el cas dels anversos,
[page-n-134]
estudi dels encunys: pere ii, alfons ii i jaume ii
Taula 7.4. Encunys d’anvers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II.
Encuny A Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
Encuny A Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
A1
A2
A3
A4
A5
A6
A7
1
1
1
1
1
1
2
I
I
II
III
III
III
III
A27
A28
A29
1
1
2
III
III
III
1
1
4
III
III
III
1
2
III
III
1
5
III
III
129
31
33
72
34
3
37
65
101
143
38
39
41
78
42
93
102
108
43
47
63
87
118
141
1
1
2
III
III
III
4
III
6
IV
44
84
133
46
90
48
99
135
49
50
51
61
52
53
54
91
104
105
107
55
56
114
57
58
62
64
75
82
59
3
III
2
III
3
III
1
1
2
III
III
III
1
1
5
III
III
III
1
2
III
III
6
III
1
III
A8
A9
A10
A11
A12
A13
A14
A15
A16
A17
A18
A19
A20
A21
A22
A23
A24
A25
A26
1
2
3
4
5
6
7
45
8
9
89
10
11
18
66
74
121
12
138
13
14
15
129
16
79
95
17
115
122
19
20
30
32
35
40
123
21
22
23
25
103
127
24
137
26
128
27
124
126
28
80
81
2
III
1
1
2
III
III
III
3
III
3
III
1
6
III
III
1
1
4
III
III
III
2
III
2
III
3
III
3
III
R1
R2
R3
R4
R5
R6
R7
R44
R8
R9
R44
R10
R11
R11
R64
R72
R105
R12
R80
R13
R14
R15
R121
R16
R77
R47
R17
R99
R115
R18
R19
R29
R31
R34
R39
R116
R20
R21
R22
R24
R92
R120
R23
R36
R25
R25
R26
R117
R119
R27
R78
R79
A30
A31
A32
A33
A34
A35
A36
A37
A38
A39
A40
A41
A42
A43
A44
A45
A46
A47
A48
A49
A50
R28
R30
R32
R70
R33
R35
R36
R63
R36
R68
R37
R38
R40
R76
R41
R87
R91
R91
R42
R46
R61
R. indet.
1
R102
R28
R43
R81
R93
R45
R85
R47
R64
R47
R48
R49
R50
R60
R51
R52
R53
R86
R52
R93
R52
R54
R55
R98
R56
R57
R35
R62
R73
R46
R58
115
[page-n-135]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 7.4. Encunys d’anvers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
A51
A52
A53
A54
60
67
68
69
88
70
71
73
132
76
77
92
96
136
83
97
134
85
113
86
94
98
100
106
109
110
112
111
119
120
125
130
131
139
140
142
144
145
146
147
148
149
150
151
152
153
154
155
156
158
157
180
1
1
1
2
III
III
III
III
A89
A90
1
3
VII
VII
2
VII
1
3
III
III
2
VII
1
4
III
III
159
160
175
177
161
162
163
166
164
165
171
178
167
168
169
170
171
172
173
174
176
175
179
181
182
183
185
184
186
187
188
194
189
190
191
192
193
195
196
207
214
197
198
226
199
213
200
205
201
227
202
203
1
3
VII
VII
1
1
1
1
1
1
1
2
VII
VII
VII
VII
VII
VII
VII
VII
2
VII
1
1
2
VII
VII
VII
1
1
3
VII
VIII
VIII
1
1
1
1
1
1
3
VIII
VIII
VIII
VIII
VIII
VIII
IX
3
IX
2
IX
2
IX
2
IX
1
1
IX
IX
A55
A56
A57
A58
A59
A60
A61
A62
A63
A64
A65
A66
A67
A68
A69
A70
A71
A72
A73
A74
A75
A76
A77
A78
A79
A80
A81
A82
A83
A84
A85
A86
A87
A88
116
3
III
2
III
1
1
1
1
4
III
III
III
III
III
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
III
III
III
III
III
III
III
III
III
III
III
V
V
V
V
V
VI
VI
VI
VI
VII
VII
2
VII
R59
R65
R66
R67
R83
R68
R69
R71
R123
R74
R75
R40
R75
R122
R80
R53
R124
R82
R97
R69
R88
R89
R90
R94
R94
R95
R71
R96
R113
R114
R118
? / Indet.
R122
R125
R114
R28
R103
R104
R105
R106
R107
R107
R108
R109
R110
R111
R112
R126
R127
R129
R128
R149
A91
A92
A93
A94
A95
A96
A97
A98
A99
A100
A101
A102
A103
A104
A105
A106
A107
A108
A109
A110
A111
A112
A113
A114
A115
A116
A117
A118
A119
A120
A121
A122
R130
R131
R145
R147
R132
R133
R134
R136
R132
R135
R141
R141
R137
R138
R139
R140
R142
R143
R144
R145
R147
R146
R148
R150
R141
R151
R152
R145
R153
R154
R155
R158
R155
R156
R155
R155
R157
R159
R160
R170
R177
R161
R162
R189
R163
R176
R164
R168
R161
R190
R165
R166
[page-n-136]
estudi dels encunys: pere ii, alfons ii i jaume ii
Taula 7.4. Encunys d’anvers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
A123
A124
A125
204
206
208
228
209
210
223
211
221
212
215
216
217
218
219
220
233
222
224
225
229
230
231
232
234
235
236
237
248
289
238
239
278
240
241
242
243
244
285
291
245
246
247
249
250
255
263
251
252
1
1
2
IX
IX
IX
A161
2
IX
1
2
IX
IX
2
IX
1
1
1
1
1
2
IX
IX
IX
IX
IX
IX
IX
1
1
1
1
1
1
2
IX
IX
IX
IX
IX
IX
IX
1
2
IX
IX
1
1
1
2
IX
IX
IX
IX
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
3
IX
IX
IX
IX
IX
IX
IX
IX
IX
IX
IX
1
1
2
IX
IX
IX
1
2
IX
IX
1
1
1
1
3
IX
IX
IX
IX
IX
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
IX
IX
IX
IX
IX
IX
IX
IX
IX
IX
IX
IX
IX
IX
X
3
X
1
1
1
1
2
IX
IX
IX
IX
IX
253
262
254
256
257
258
259
260
288
261
264
293
265
266
267
268
283
269
270
271
277
272
273
274
275
276
279
280
281
282
284
286
287
290
292
294
296
295
326
331
297
314
298
299
300
311
301
306
302
303
2
X
1
1
2
X
X
X
2
X
1
1
X
X
A126
A127
A128
A129
A130
A131
A132
A133
A134
A135
A136
A137
A138
A139
A140
A141
A142
A143
A144
A145
A146
A147
A148
A149
A150
A151
A152
A153
A154
A155
A156
A157
A158
A159
A160
1
1
IX
IX
R167
R169
R171
R191
R172
R173
R186
R174
R184
R175
R178
R179
R180
R181
R182
R183
R196
R185
R187
R188
R192
R193
R194
R195
R197
R190
R198
R199
R210
R243
R200
R201
R238
R202
R203
R204
R205
R206
R244
R206
R207
R208
R209
R211
R212
R217
R225
R213
R214
A162
A163
A164
A165
A166
A167
A168
A169
A170
A171
A172
A173
A174
A175
A176
A177
A178
A179
A180
A181
A182
A183
A184
A185
A186
A187
A188
A189
A190
A191
A192
A193
A194
A195
A196
A197
A198
A199
A200
R215
R224
R216
R218
R219
R220
R221
R222
R205
R223
R226
R249
R227
R228
R229
R230
R189
R189
R231
R219
R237
R232
R233
R234
R235
R236
R239
R240
R241
R242
R243
R245
R246
R247
R248
R250
R252
R251
R270
R281
R253
R268
R254
R255
R256
R265
R257
R261
R258
R250
117
[page-n-137]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 7.4. Encunys d’anvers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
A201
A202
304
305
307
321
308
309
310
312
313
315
318
316
323
317
319
320
325
322
324
332
334
327
328
329
330
333
335
405
336
337
371
695
338
339
340
341
342
430
343
344
417
345
346
396
347
382
390
453
348
370
349
423
1
3
X
X
A235
A236
1
2
XI
XI
1
1
1
1
1
2
X
X
X
X
X
X
1
1
1
2
XI
XI
XI
XI
1
2
XI
XI
2
X
1
1
2
X
X
X
1
1
3
XI
XI
XI
1
3
X
X
2
XI
1
1
1
1
1
2
X
X
X
X
X
XI
1
1
1
1
1
2
XI
XI
XI
XI
XI
XI
1
3
XI
XI
1
1
1
4
XI
XI
XI
XI
1
1
1
1
2
XI
XI
XI
XI
XI
3
XI
1
2
XI
XI
1
1
1
1
3
XI
XI
XI
XI
XI
1
2
XI
XI
3
XI
4
XI
350
351
400
352
353
354
355
454
356
357
434
358
359
360
374
395
361
451
362
363
364
365
366
367
399
368
369
372
373
381
429
445
375
383
427
376
377
378
379
380
384
385
386
424
431
387
425
428
388
418
389
3
XI
2
XI
1
XI
A203
A204
A205
A206
A207
A208
A209
A210
A211
A212
A213
A214
A215
A216
A217
A218
A219
A220
A221
A222
A223
A224
A225
A226
A227
A228
A229
A230
A231
A232
A233
A234
118
2
XI
2
XI
R259
R260
R261
R275
R262
R263
R264
R266
R267
R269
R272
R270
R270
R271
R273
R273
R273
R276
R277
R282
?
R278
R279
R272
R280
R283
R284
R343
R285
R286
R317
R589
R287
R288
R289
R290
R291
R365
R292
R293
R353
R294
R295
R333
R296
R305
R305
R383
R297
R292
R298
R358
A237
A238
A239
A240
A241
A242
A243
A244
A245
A246
A247
A248
A249
A250
A251
A252
A253
A254
A255
A256
A257
A258
A259
A260
A261
A262
A263
A264
A265
A266
R299
R300
R338
R301
R302
R303
R304
R384
R305
R306
R367
R307
R308
R309
R309
R309
R310
R381
R303
R308
R311
R312
R313
R314
R337
R315
R316
R318
R319
R323
R364
R364
R311
R324
R362
R295
R320
R288
R321
R322
R296
R325
R326
R359
R359
R327
R360
R363
R298
R354
R328
[page-n-138]
estudi dels encunys: pere ii, alfons ii i jaume ii
Taula 7.4. Encunys d’anvers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
A267
A268
391
392
693
393
407
432
394
440
397
398
401
402
403
415
404
406
408
409
410
411
412
419
413
414
416
420
421
422
426
433
435
436
437
455
438
439
694
441
442
443
444
446
448
447
449
450
452
456
459
457
1
2
XI
XI
A306
4
XII
3
XI
1
2
XII
XII
2
XI
3
XII
1
1
1
1
2
XI
XI
XI
XI
XI
1
1
1
1
1
3
XI
XI
XI
XI
XI
XI
458
460
687
690
461
462
636
463
479
609
464
465
466
467
468
520
469
654
470
471
573
472
473
474
475
651
575
476
477
478
566
480
599
481
482
483
484
485
486
487
488
489
490
491
498
492
493
494
495
496
497
569
1
1
1
1
2
XII
XII
XII
XII
XII
2
XII
1
2
XII
XII
1
1
1
3
XII
XII
XII
XII
1
1
2
XII
XII
XII
2
XII
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
1
1
1
1
1
2
XII
XII
XII
XII
XII
XII
A269
A270
A271
A272
A273
A274
A275
A276
A277
A278
A279
A280
A281
A282
A283
A284
A285
A286
A287
A288
A289
A290
A291
A292
A293
A294
A295
A296
A297
A298
A299
A300
A301
A302
A303
A304
A305
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
1
2
XI
XI
1
1
1
1
2
XI
XI
XI
XI
XI
1
1
1
1
2
XI
XI
XI
XI
XII
1
XII
R329
R330
R587
R331
R345
R345
R332
R373
R335
R336
R339
R340
R341
R341
R342
R344
R346
R347
R335
R348
R349
R355
R350
R351
R352
R356
R357
R354
R361
R366
R368
R369
R370
R385
R371
R372
R588
R374
R375
R376
R377
R276
R376
R378
R379
R380
R382
R285
R285
R334
A307
A308
A309
A310
A311
A312
A313
A314
A315
A316
A317
A318
A319
A320
A321
A322
A323
A324
A325
A326
A327
A328
A329
A330
A331
A332
A333
A334
A335
A336
A337
A338
A339
A340
A341
A342
R305
R305
R582
R582
R386
R387
R541
R370
R400
R517
R378
R387
R379
R388
R389
R389
R390
R423
R391
R392
R484
R393
R394
R395
R396
R554
R486
R397
R398
R399
R399
R401
R507
R402
R403
R404
R405
R406
R407
R408
R409
R410
R411
R412
R412
R413
R414
R415
R416
R417
R418
R481
119
[page-n-139]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 7.4. Encunys d’anvers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
A343
A344
A345
A346
A347
A348
499
500
501
502
503
504
545
505
510
506
507
508
509
511
512
513
613
514
515
516
531
517
595
674
678
684
518
519
521
522
523
524
525
526
594
527
528
529
530
586
532
533
534
653
677
535
536
537
683
538
539
540
1
1
1
1
1
2
XII
XII
XII
XII
XII
XII
2
XII
1
2
XII
XII
A381
A382
A383
A384
A385
A386
A387
A388
A389
A390
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
1
1
1
2
XII
XII
XII
XII
2
XII
1
1
2
XII
XII
XII
5
XII
1
1
1
1
1
1
1
2
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
1
1
1
2
XII
XII
XII
XII
1
1
3
XII
XII
XII
541
542
543
544
546
547
548
550
551
552
568
553
554
556
557
558
559
560
561
562
563
564
565
567
571
572
574
576
577
578
581
582
583
584
585
587
588
589
590
591
592
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
1
1
2
XII
XII
XII
2
XII
1
3
XII
XII
1
1
1
XII
XII
XII
593
611
596
597
633
666
598
600
1
1
XII
XII
A349
A350
A351
A352
A353
A354
A355
A356
A357
A358
A359
A360
A361
A362
A363
A364
A365
A366
A367
A368
A369
A370
A371
A372
A373
A374
A375
A376
A377
A378
A379
A380
120
R419
R420
R421
R391
R422
R423
R460
R424
R429
R425
R426
R427
R428
R430
R431
R432
R521
R433
R434
R435
R449
R436
R503
R573
R573
R522
R437
R438
R439
R440
R441
R442
R443
R444
R502
R445
R446
R447
R448
R448
R450
R451
R452
R556
R576
R427
R453
R454
R546
R391
R455
R456
A391
A392
A393
A394
A395
A396
A397
A398
A399
A400
A401
A402
A403
A404
A405
A406
A407
A408
A409
A410
A411
A412
A413
A414
A415
A416
A417
A418
A419
A420
A421
A422
A423
A424
R457
R458
R388
R459
R461
R462
R463
R465
R466
R467
R480
R468
R469
R470
R471
R472
R473
R474
R475
R476
R477
R478
R479
R468
R473
R483
R485
R487
R488
R468
R489
R492
R493
R495
R496
R497
R454
R498
R426
R499
R500
R500
R501
R519
R504
R505
R538
R538
R506
R508
[page-n-140]
estudi dels encunys: pere ii, alfons ii i jaume ii
Taula 7.4. Encunys d’anvers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
A425
601
620
646
685
579
602
603
604
605
606
607
608
610
612
614
638
615
616
617
619
618
621
570
622
623
624
625
626
627
580
628
629
642
630
631
632
634
635
637
639
640
641
549
643
644
555
645
647
648
658
649
650
5
XII
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
A465
A466
A467
A468
A469
A470
A471
A472
A473
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
1
1
1
1
3
XII
XII
XII
XII
XII
1
1
2
XII
XII
XII
1
2
XII
XII
1
2
XII
XII
1
1
1
1
1
2
XII
XII
XII
XII
XII
XII
1
2
XII
XII
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XIII
XIII
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
1
1
2
XIII
XIII
XIII
2
XIII
1
2
XII
XII
1
1
2
XII
XII
XII
1
1
XII
XII
652
655
656
657
659
660
661
662
663
664
665
668
669
670
671
672
679
673
675
685
676
680
681
682
686
688
689
691
692
696
697
698
700
699
701
702
739
703
723
704
705
706
707
708
709
710
712
713
714
715
716
770
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
A426
A427
A428
A429
A430
A431
A432
A433
A434
A435
A436
A437
A438
A439
A440
A441
A442
A443
A444
A445
A446
A447
A448
A449
A450
A451
A452
A453
A454
A455
A456
A457
A458
A459
A460
A461
A462
A463
A464
R509
R516
R550
R580
R489
R510
R511
R512
R513
R514
R515
R516
R518
R520
R522
R543
R523
R524
R525
R525
R513
R526
R482
R527
R528
R529
R530
R531
R532
R490
R533
R534
R546
R535
R536
R537
R539
R540
R542
R542
R544
R545
R464
R547
R548
R431
R549
R551
R521
R561
R552
R553
A474
A475
A476
A477
A478
A479
A480
A481
A482
A483
A484
A485
A486
A487
A488
A489
A490
A491
A492
A493
A495
A496
A497
A498
A499
A500
A501
A502
A503
A504
A506
A507
A508
A509
A510
R555
R558
R559
R560
R550
R562
R563
R564
R565
R566
R567
R529
R568
R569
R570
R572
R577
R572
R574
R580
R575
R567
R578
R579
R581
R583
R584
R585
R586
R590
R591
R592
R592
R593
R594
R594
R628
R595
R614
R596
R597
R598
R599
R600
R601
R602
R604
R605
R606
R607
R601
R657
121
[page-n-141]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 7.4. Encunys d’anvers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
A511
A512
A513
A514
717
718
719
720
742
721
722
724
725
763
726
727
728
729
730
731
732
743
733
734
771
735
736
737
738
750
740
741
744
745
746
747
748
749
751
752
753
754
755
757
756
758
759
760
761
762
764
765
766
767
768
769
1
1
1
2
XIII
XIII
XIII
XIII
A555
A556
A557
A558
1
1
1
3
XIII
XIII
XIII
XIV
1
1
1
2
XIII
XIII
XIII
XIII
3
XIV
1
1
1
1
1
3
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
772
773
774
775
893
876
776
832
934
777
778
779
780
817
781
1
1
1
2
XIV
XIV
XIV
XIV
2
XIV
1
3
XIV
XIV
1
2
XIII
XIII
5
XIV
1
1
1
2
XIII
XIII
XIII
XIII
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
1
1
5
XIV
XIV
XIV
7
XIV
2
XIII
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
782
783
798
879
784
814
826
914
936
785
786
787
926
843
886
957
788
805
816
900
916
872
952
789
790
791
792
883
793
869
794
795
796
887
797
799
875
1
1
1
2
XIV
XIV
XIV
XIV
2
XIV
1
1
2
XIV
XIV
XIV
1
2
XIV
XIV
A515
A516
A517
A518
A519
A520
A521
A522
A523
A524
A525
A526
A527
A528
A529
A530
A531
A532
A533
A534
A535
A536
A537
A538
A539
A540
A541
A542
A543
A544
A545
A546
A547
A548
A549
A550
A551
A552
A553
A554
122
R608
R609
R610
R611
R631
R612
R613
R615
R616
R651
R617
R615
R618
R619
R620
R621
R621
R632
R622
R623
R658
R624
R625
R626
R627
R638
R629
R630
R633
R634
R635
R636
R637
R593
R639
R640
R641
R642
R643
R645
R644
R646
R647
R648
R649
R650
R652
R645
R653
R654
R655
R656
A559
A560
A561
A562
A563
A564
A565
A566
A567
A568
A569
A570
A571
A572
A573
A574
A575
A576
A577
A578
A579
A580
A581
R659
R659
R660
R661
R721
R661
R662
R711
R755
R663
R664
R665
R666
R666
R667
R702
R668
R663
R663
R789
R669
R697
R705
R741
R741
R670
R671
R672
R751
R679
R795
R751
R673
R688
R688
R728
R743
R785
R811
R674
R675
R676
R677
R792
R678
R678
R679
R680
R662
R662
R681
R682
R787
[page-n-142]
estudi dels encunys: pere ii, alfons ii i jaume ii
Taula 7.4. Encunys d’anvers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
A582
A583
800
801
925
802
803
804
806
807
808
809
810
818
811
961
812
813
815
819
820
821
822
824
851
825
835
863
792
883
793
869
794
827
828
888
838
829
912
830
831
917
833
834
836
892
837
922
951
889
921
890
891
954
1
2
XIV
XIV
1
1
1
1
1
1
1
2
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
A613
A614
A615
A616
A617
A618
1
1
1
1
1
3
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
1
2
XIV
XIV
2
XIV
2
XIV
1
1
1
1
1
1
1
2
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
1
1
1
1
1
4
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
3
XIV
1
1
2
XIV
XIV
XIV
2
XIV
1
2
XIV
XIV
2
XIV
1
1
3
XIV
XIV
XIV
1
3
XIV
XIV
2
XIV
1
2
XIV
XIV
1
1
1
1
2
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
2
XIV
2
XIV
3
XIV
2
XIV
1
1
1
1
1
1
1
1
3
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
1
2
XIV
XIV
894
895
896
897
898
899
885
946
901
902
923
903
941
904
905
906
907
908
909
931
861
881
910
911
913
953
915
918
860
919
920
845
939
924
927
928
929
930
935
932
933
937
839
840
841
842
844
846
857
866
847
848
1
1
XIV
XIV
A584
A585
A586
A587
A588
A589
A590
A591
A592
A593
A594
A595
A596
A597
A598
A599
A600
A601
A575
A576
A577
A602
A603
A604
A605
A606
A607
A608
A609
A610
A611
A612
R683
R684
R724
R685
R686
R687
R689
R690
R691
R692
R693
R699
R694
R816
R695
R696
R698
R700
R664
R700
R701
R703
R770
R704
R714
R780
R677
R792
R678
R678
R679
R706
R707
R716
R758
R708
R739
R709
R710
R744
R712
R713
R715
R720
R678
R729
R810
R717
R748
R718
R719
R719
A619
A620
A621
A622
A623
A624
A625
A626
A627
A628
A629
A630
A631
A632
A633
A634
A635
A636
A637
A638
A639
A640
A641
A642
A643
A644
A645
A646
A647
A648
A649
A650
R722
R723
R724
R725
R726
R727
R794
R805
R729
R730
R749
R731
R800
R732
R733
R734
R735
R736
R736
R736
R676
R676
R737
R738
R740
R740
R742
R745
R778
R746
R747
R764
R798
R750
R752
R753
R716
R726
R756
R724
R754
R757
R759
R760
R761
R762
R763
R765
R765
R765
R766
R767
123
[page-n-143]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 7.4. Encunys d’anvers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
Encuny A
Cat.
F
Agrupació / Relació
categoria
A651
A652
A653
A654
A655
A656
A657
A658
A659
A660
A661
A662
A663
A664
A665
A666
A667
A668
A669
849
850
852
853
854
855
856
858
859
862
864
865
867
868
870
871
873
874
877
945
878
949
880
882
884
963
964
984
985
989
991
938
965
966
967
968
969
970
987
971
972
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
A682
A683
A684
973
974
975
982
976
977
978
979
983
992
1
1
2
XIV
XIV
XIV
2
XIV
1
3
XIV
XIV
A688
980
1
XIV
R833
2
XIV
A689
A690
A691
A692
A693
A694
A695
A696
A697
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
1
1
1
1
6
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
3
XIV
1
1
1
1
1
1
1
1
3
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XV
1
1
2
XIV
XIV
XIV
1
2
XIV
XIV
981
986
988
990
993
994
940
942
943
956
947
948
950
955
958
959
960
962
995
998
1001
996
997
999
1000
116
117
1
1
1
1
1
1
XV
XV
XV
XV
III
III
R834
R839
R841
R842
R843
R844
R799
R801
R802
R812
R806
R807
R809
R740
R813
R814
R815
R817
? / Indet.
R845
R845
? / Indet.
? / Indet.
R846
R847
R100
R101
A670
A671
A672
A673
A674
A675
A676
A677
A678
A679
A680
A681
R768
R769
R771
R772
R773
R774
R775
R776
R777
R779
R781
R782
R783
R784
R674
R700
R786
R685
R665
R804
R788
R808
R790
R791
R793
R818
R819
R837
R838
R840
R837
R797
R820
R821
R820
R822
R823
R824
R840
R825
R826
R803
i en cinc enllaços en el cas dels reversos, però en les dues
situacions, aquest resultat apareix solament una vegada
en tota la distribució. En els anversos els enllaços solen
presentar un major nombre d’observacions, de manera que
són freqüents els valors de 2 i 3, un poc menys freqüents
els de 4, i poc freqüents els de 5 i 6. Pel que fa als reversos,
hi ha una forta tendència al valor 1, encara que el valor 2
comprén bastants enllaços; en canvi, el valor 3 resulta molt
poc freqüent, i els valors 4 i 5 resulten gairebé anecdòtics
dins del conjunt estudiat.
124
A685
A686
A687
A698
A699
A700
A701
A702
A703
A704
A705
A706
A707
A708
A709
A710
A. indet. 1
A. indet. 2
R827
R828
R829
R835
R827
R830
R831
R832
R836
R836
Aquesta distribució determina un major nombre de
relacions d’anvers cap a revers. En definitiva, es tracta
d’una tendència normal, per tal com el nombre d’anversos
sol ser des de l’Antiguitat, en qualsevol emissió de moneda
a martell, major que el de reversos, fet que s’explica pel
desgast: mentre que els encunys d’anvers, o piles, es troben
fixats al banc del moneder, els trossells o encunys de revers
són elements mòbils, i cada vegada reben un colp de mall
per a marcar els cospells. Per tant, els trossells sofreixen un
major desgast i es trenquen amb més facilitat que les piles,
[page-n-144]
estudi dels encunys: pere ii, alfons ii i jaume ii
raó per la qual han de ser substituïts de manera contínua per
exemplars nous: això provoca que un encuny d’anvers es
relacione amb un major nombre de reversos.
Amb l’estudi dels enllaços dels encunys s’ha pogut
comprovar com algunes relacions agrupen dues o més
monedes que comparteixen anvers i revers: aquesta
característica determina que les monedes implicades s’han
batut amb la mateixa parella d’encunys. Cal assenyalar que
el funcionament de la seca estableix que piles i trossells
siguen recollits al final de cada dia, per part dels guardes de
la moneda, i alhora que es custodien en una caixa fins a la
jornada següent, quan es repartiran de nou de manera aleatòria
als moneders, ja que no hi ha un ordre fixat de bestreta. El fet
de trobar dues o més monedes d’una agrupació, batudes amb
una mateixa parella d’encunys, implica diverses hipòtesis: a)
que el sistema aleatori de repartiment dels encunys no fora
tan fortuït com es pensa; b) que el nombre de moneders i, per
tant, d’encunys, treballant en el mateix moment fora reduït,
cosa que augmentaria les possibilitats de repartir la mateixa
parella d’encunys en dues jornades de faena diferents;
c) que els encunys es guardaren de manera ordenada i, en
conseqüència, les parelles d’una jornada es respectaren en
la següent; d) que les monedes implicades foren encunyades
durant la mateixa jornada de treball, la qual cosa suposaria,
atés el volum de monedes que s’han estudiat en el present
treball, que el ritme de producció diari seria molt alt. De totes
les hipòtesis plantejades, la a i la c són les que ens resulten
menys probables, perquè si el sistema de repartiment no fora
tan estocàstic o les parelles d’encunys es respectaren d’una
jornada faenera a una altra, el nombre de grossos encunyats
amb la mateixa parella d’encunys seria molt més elevat.
El nombre de moneders i d’encunys actuant alhora en una
emissió podria haver sigutreduït, però vista la quantitat de
moneda grossa encunyada i la dispersió dels encunys que
hem trobat en el depòsit del carrer de la Llibertat, el ritme de
treball hauria de ser realment considerable.
De la mateixa manera, existeixen enllaços d’encunys
entre grups bibliogràfics, és a dir, entre categories de
classificació establides per A. Badia i M. Crusafont en els seus
respectius catàlegs, principalment. Açò passa, sobretot, amb
els reversos, perquè el seu patró resulta menys variable que
el dels anversos: una moneda d’una determinada categoria
de catàleg apareix enllaçada amb una altra que pertany a
un segment del catàleg distint. Tot plegat demostra que els
canvis d’estil no són del tot determinants per a delimitar
una emissió, i que els dissenys dels reversos resulten més
reaprofitables i tenen una vida més llarga que els anversos,
que estan sotmesos a un major nombre de canvis. Aquest fet
pot estar relacionat amb dues qüestions: una d’elles, més
teòrica que pràctica, té a veure amb la necessitat de no alterar
el patró del revers, que és una còpia exacta dels diners de tern
barcelonesos, i la garantia del control que exerceix la ciutat
de Barcelona sobre la moneda grossa; l’altra és de caràcter
pràctic, ja que els reversos tenen molts menys detalls que els
anversos i, per tant, les seues variacions són menors, atés
que els únics motius que llueixen, a banda dels caràcters
de la epigrafia de la llegenda, són una creu i altres dos
punxons diferents, un per a la confecció de l’anella i l’altre
per a gravar cadascun dels punts dels grups que carreguen
els quarters. Hi ha, en última instància, menys creativitat a
l’hora de compondre els reversos.
A causa de la major durada dels motius dels reversos,
s’ha pogut documentar la reutilització d’un encuny de revers
en dos regnats distints. Es tracta de l’encuny R2, fabricat per
a fer-lo servir en el batiment encetat per Pere II, i emprat de
nou en l’emissió del seu successor, Alfons II. L’explicació
a aquest fet poc usual sembla senzilla: la continuïtat tant
en els anversos com en els reversos entre els dos regnats és
absoluta, i els únics canvis que s’introdueixen en els grossos
d’Alfons II respecte als de Pere el Gran tenen a veure amb
la substitució del nom del monarca i, en el que pareix una
curta tirada d’encunys, l’abreviatura de la paraula DEI en
la llegenda de l’anvers en temps d’Alfons el Franc. Tant en
l’anvers com en el revers, la epigrafia canvia de gòtica a
llatina, però sembla que un dels encunys de revers de Pere el
Gran seria reaprofitat, malgrat la seua llegenda bastida amb
caràcters gòtics, de manera casual o intencionada, ja que els
motius i la llegenda continuaven sent els mateixos. A més a
més, atesa la curta durada de l’emissió de Pere II, l’encuny
documentat no presenta cap marca de desgast, cosa que indica
que fou poc o gens usat. Els anversos de Pere el Gran, per la
seua banda, sí que serien rebutjats per complet, però els nous
anversos d’Alfons II mantindrien la representació del rei,
amb les mateixes característiques i la mateixa composició de
punxons que els del seu antecessor.
7.3. VALORACIONS
Realitzar una estimació del volum d’encunys resulta arriscat
i complicat, pel fet que, com ja s’ha indicat abans, la majoria
de les observacions tendeixen a agrupar un únic valor. Si
atenem a càlculs de volum d’argent durant el regnat de Jaume
II, podem fer una aproximació. Per exemple, en l’emissió
de 1327, a càrrec de Guillem Vicenç, es va autoritzar al rei
a batre una quantitat de 56.850 marcs d’argent lligats, els
quals retrien, només en unitats, 4.093.200 peces: això és,
un batiment molt elevat i de gran volum. Si acceptem que
aquesta emissió es correspon amb els tipus bibliogràfics
Cru.2155, Cru.2156 i Cru.2157, podrem acostar-nos a la
gran dispersió de les peces, ja que en el depòsit del carrer
de la Llibertat només apareixen 230 unitats d’aquests tipus
bibliogràfics o, de manera equivalent, al voltant d’un 1,80%
del càlcul teòric que s’ha fet. Li corresponen 219 encunys
d’anvers i 257 de revers, així que, amb una senzilla operació
matemàtica, podríem calcular 3.897.438,26 encunys d’anvers
i 4.573.706,09 encunys de revers necessaris per a poder dur
a terme l’emissió, unes xifres que ens semblen del tot irreals
i desviades, basades en un càlcul erroni, perquè pressuposa
que la majoria de les agrupacions/encunys tendirien cap a un
valor N = 1. Tanmateix, si acceptem els càlculs d’A. Roma,
podem apropar-nos millor als encunys que serien menesters
per a realitzar una emissió com la de l’any 1327: si un encuny
tenia una vida útil d’entre 1000 i 3000 monedes abans de
ser substituït (Roma, 2010), els encunys de l’emissió que
estem tractant haurien de situar-se entre 1.364,40 i 4.093,20,
una xifra més realista amb què hauríem pogut identificar
en el depòsit del carrer de la Llibertat entre el 2,99% i el
125
[page-n-145]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 7.5. Encunys de revers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II.
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
R1
R2
1
2
1
2
I
I
R3
R4
R5
R6
R7
R8
R9
R10
R11
3
4
5
6
7
8
9
10
11
18
12
13
14
15
16
17
19
20
21
22
23
24
25
26
128
27
28
29
141
142
30
31
32
33
34
35
36
62
37
101
137
38
39
40
41
92
42
43
44
1
1
1
1
1
1
1
1
2
II
III
III
III
III
III
III
III
III
R44
R45
R46
1
1
2
III
III
III
3
III
1
1
1
1
3
III
III
III
III
III
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
III
III
III
III
III
III
III
III
III
III
III
III
III
III
2
III
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
III
III
III
III
III
III
III
III
III
III
III
1
1
3
III
III
III
1
1
1
2
III
III
III
III
1
1
1
1
1
1
2
III
III
III
III
III
III
III
2
III
1
2
III
III
3
III
45
46
47
82
48
95
135
49
50
51
52
53
104
107
54
97
55
56
57
58
59
60
61
63
64
65
66
99
67
68
69
70
143
71
86
72
73
112
74
75
76
77
96
78
79
80
81
83
138
84
85
88
1
1
1
2
III
III
III
III
1
1
1
1
2
III
III
III
III
III
1
1
1
III
III
III
R12
R13
R14
R15
R16
R17
R18
R19
R20
R21
R22
R23
R24
R25
R26
R27
R28
R29
R30
R31
R32
R33
R34
R35
R36
R37
R38
R39
R40
R41
R42
R43
126
1
1
1
2
III
III
III
III
1
1
1
III
III
III
A1
A2
A81
A3
A4
A5
A6
A7
A8
A9
A10
A11
A11
A12
A13
A14
A15
A16
A17
A18
A19
A20
A21
A22
A23
A22
A24
A24
A25
A26
A27
A37
A74
A19
A28
A19
A29
A30
A19
A31
A49
A32
A32
A23
A33
A34
A19
A35
A58
A36
A37
A38
R47
R48
R49
R50
R51
R52
R53
R54
R55
R56
R57
R58
R59
R60
R61
R62
R63
R64
R65
R66
R67
R68
R69
R70
R71
R72
R73
R74
R75
R76
R77
R78
R79
R80
R81
R82
R83
A7
A39
A37
A49
A40
A16
A40
A41
A42
A43
A44
A45
A46
A46
A46
A59
A47
A48
A49
A49
A50
A51
A43
A37
A49
A32
A11
A40
A52
A53
A54
A55
A32
A56
A61
A29
A56
A65
A11
A49
A57
A58
A58
A35
A16
A26
A26
A59
A12
A38
A60
A54
[page-n-146]
estudi dels encunys: pere ii, alfons ii i jaume ii
Taula 7.5. Encunys de revers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
R84
R85
R86
R87
R88
R89
R90
R91
89
90
91
93
94
98
100
102
108
103
105
133
106
109
110
111
113
114
115
116
117
118
144
145
146
121
147
148
149
150
151
152
153
154
119
120
140
122
123
124
125
126
127
129
131
136
132
134
139
155
156
1
1
1
1
1
1
1
2
III
III
III
III
III
III
III
III
R128
R129
R130
R131
R132
1
1
1
1
2
VI
VI
VI
VI
VI
1
2
III
III
2
III
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
III
III
III
III
III
III
III
III
IV
IV
III
1
1
1
1
1
1
1
1
3
VI
VI
VI
VI
VI
VI
VII
VII
VII
1
1
1
2
VII
VII
VII
VII
1
2
III
III
1
1
1
1
1
1
2
III
V
V
V
V
III
III
1
1
1
1
1
1
1
1
1
4
VII
VII
VII
VII
VII
VII
VII
VIII
VIII
IX
1
1
1
1
1
1
1
2
III
III
III
III
III
III
III
III
1
1
1
1
1
2
IX
IX
IX
IX
X
X
1
1
1
1
1
III
III
III
VI
VI
157
158
159
160
161
164
162
163
165
166
167
168
169
170
171
178
182
172
173
174
175
184
176
177
179
180
181
183
185
186
187
188
189
191
192
190
193
194
195
196
197
201
198
199
200
202
203
204
205
206
207
1
1
1
2
1
1
1
1
1
X
X
X
X
X
X
X
X
X
R92
R93
R94
R95
R96
R97
R98
R99
R100
R101
R102
R103
R104
R105
R106
R107
R108
R109
R110
R111
R112
R113
R114
R115
R116
R117
R118
R119
R120
R121
R122
R123
R124
R125
R126
R127
A9
A39
A46
A36
A62
A63
A64
A36
A36
A22
A46
A38
A65
A65
A65
A66
A60
A48
A17
A. indet. 1
A. indet. 2
A37
A75
A76
A77
A11
A78
A79
A80
A81
A82
A83
A84
A85
A67
A68
A73
A17
A19
A25
A69
A25
A22
A15
A71
A58
A56
A59
A139
A86
A87
R133
R134
R135
R136
R137
R138
R139
R140
R141
R142
R143
R144
R145
R146
R147
R148
R149
R150
R151
R152
R153
R154
R155
R156
R157
R158
R159
R160
R161
R162
R163
R164
R165
R166
R167
R168
R169
R170
A88
A87
A89
A90
A91
A93
A91
A92
A94
A92
A95
A96
A97
A98
A94
A94
A105
A99
A100
A101
A102
A107
A103
A102
A103
A88
A104
A106
A106
A108
A109
A109
A110
A112
A113
A111
A114
A109
A115
A116
A117
A120
A117
A118
A119
A121
A122
A123
A119
A124
A116
127
[page-n-147]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 7.5. Encunys de revers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
R171
R172
R173
R174
R175
R176
R177
R178
R179
R180
R181
R182
R183
R184
R185
R186
R187
R188
R189
208
209
210
211
212
213
214
215
216
217
218
219
220
221
222
223
224
225
226
269
283
227
235
228
229
230
231
232
233
234
236
237
238
239
240
241
242
243
288
244
291
245
246
247
248
249
250
251
252
253
254
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
3
X
X
X
X
X
X
X
X
X
X
X
X
X
X
X
XI
XI
XI
XI
R217
R218
R219
1
1
2
XI
XI
XI
2
XI
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
1
1
1
1
1
1
2
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XII
2
XI
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
XI
255
256
257
271
258
259
260
261
262
263
264
265
266
267
268
270
272
273
274
275
276
277
278
279
280
281
282
284
289
285
286
287
290
292
293
294
303
295
296
297
298
299
300
301
302
304
305
306
307
308
309
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XII
1
1
XII
XII
R190
R191
R192
R193
R194
R195
R196
R197
R198
R199
R200
R201
R202
R203
R204
R205
R206
R207
R208
R209
R210
R211
R212
R213
R214
R215
R216
128
A125
A126
A127
A128
A129
A118
A116
A130
A131
A132
A133
A134
A135
A128
A136
A127
A137
A138
A117
A175
A174
A120
A144
A125
A139
A140
A141
A142
A135
A143
A145
A146
A147
A148
A149
A150
A151
A152
A168
A153
A152
A154
A155
A156
A146
A157
A158
A159
A160
A161
A162
R220
R221
R222
R223
R224
R225
R226
R227
R228
R229
R230
R231
R232
R233
R234
R235
R236
R237
R238
R239
R240
R241
R242
R243
R244
R245
R246
R247
R248
R249
R250
R251
R252
R253
R254
R255
R256
R257
R258
R259
R260
R261
R262
R263
A158
A164
A165
A177
A166
A167
A168
A169
A161
A158
A170
A171
A172
A173
A174
A176
A178
A179
A180
A181
A182
A177
A148
A183
A184
A185
A186
A187
A146
A153
A188
A189
A190
A191
A170
A192
A200
A193
A192
A194
A195
A196
A197
A198
A199
A201
A202
A198
A202
A203
A204
[page-n-148]
estudi dels encunys: pere ii, alfons ii i jaume ii
Taula 7.5. Encunys de revers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
R264
R265
R266
R267
R268
R269
R270
310
311
312
313
314
315
316
323
326
317
318
329
319
325
320
321
322
324
327
328
330
331
332
333
335
336
456
459
337
338
339
378
340
341
342
343
370
344
345
346
376
347
384
348
349
388
350
351
352
353
354
362
1
1
1
1
1
1
3
XII
XII
XII
XII
XII
XII
XIII
R304
R305
1
5
XIV
XIV
1
1
2
XIV
XIV
XIV
1
2
XIII
XIII
3
XIV
2
XIII
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
3
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIII
XIV
XIV
1
2
XIV
XIV
1
1
2
XIV
XIV
XIV
1
1
1
2
XIV
XIV
XIV
XIV
1
1
2
XIV
XIV
XIV
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
XV
2
XIV
1
2
XIV
XIV
1
1
1
1
2
XIV
XIV
XIV
XIV
XIV
355
356
382
390
458
460
357
358
359
363
360
374
395
361
364
375
365
366
367
368
369
371
372
373
377
378
379
380
383
385
386
387
389
391
392
393
394
396
457
397
410
398
399
400
401
402
403
415
404
405
406
1
1
1
1
1
2
XV
XV
XV
XV
XV
XV
1
1
1
XV
XV
XV
R271
R272
R273
R274
R275
R276
R277
R278
R279
R280
R281
R282
R283
R284
R285
R286
R287
R288
R289
R290
R291
R292
R293
R294
R295
R296
R297
R298
R299
R300
R301
R302
R303
A205
A197
A206
A207
A194
A208
A209
A209
A193
A210
A208
A217
A211
A212
A212
A202
A213
A214
A215
A216
A218
A193
A214
A219
A220
A221
A304
A304
A222
A223
A224
A260
A225
A226
A227
A228
A233
A229
A230
A231
A258
A232
A262
A233
A234
A265
A235
A236
A237
A238
A239
A247
R306
R307
R308
R309
R310
R311
R312
R313
R314
R315
R316
R317
R318
R319
R320
R321
R322
R323
R324
R325
R326
R327
R328
R329
R330
R331
R332
R333
R334
R335
R336
R337
R338
R339
R340
R341
R342
R343
R344
A240
A241
A232
A232
A306
A306
A242
A243
A244
A248
A245
A245
A245
A246
A249
A257
A250
A251
A252
A253
A254
A222
A255
A256
A259
A261
A262
A256
A257
A262
A263
A264
A266
A267
A268
A269
A270
A231
A305
A271
A280
A272
A252
A236
A273
A274
A275
A275
A276
A220
A277
129
[page-n-149]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 7.5. Encunys de revers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
R345
407
432
408
409
411
412
413
414
416
417
418
422
419
420
421
423
424
431
425
426
427
428
429
445
430
433
434
435
436
437
463
438
439
440
441
442
443
446
448
444
447
464
449
466
437
463
438
439
440
441
442
2
XV
R376
3
XV
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XV
XV
XV
XV
XV
XV
XV
XV
XV
1
1
XV
XV
2
XV
1
1
1
1
2
XV
XVI
XV
XV
XV
1
1
1
1
1
1
1
2
XV
XV
XV
XV
XV
XV
XV
XV
2
XVII
1
1
1
1
2
XV
XV
XV
XV
XV
2
XVII
1
3
XVII
XVII
1
1
1
1
1
2
XV
XV
XV
XV
XV
XV
1
1
1
1
1
3
XV
XV
XV
XV
XV
XV
1
1
1
1
1
1
1
2
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
1
1
XV
XV
2
XV
2
XV
1
1
1
1
1
XV
XV
XV
XV
XV
443
446
448
444
447
464
449
466
450
451
452
453
454
455
461
462
465
467
543
468
520
469
470
502
538
471
472
473
474
475
476
477
478
566
479
480
481
482
483
484
485
486
487
488
489
490
491
498
492
493
494
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
1
1
1
XVII
XVII
XVII
R346
R347
R348
R349
R350
R351
R352
R353
R354
R355
R356
R357
R358
R359
R360
R361
R362
R363
R364
R365
R366
R367
R368
R369
R370
R371
R372
R373
R374
R375
R376
R377
R378
R379
R370
R371
R372
R373
R374
R375
130
A269
A269
A278
A279
A281
A281
A282
A283
A284
A229
A265
A287
A281
A285
A286
A234
A263
A263
A264
A288
A257
A264
A256
A256
A227
A289
A242
A290
A291
A292
A309
A293
A294
A270
A295
A295
A296
A299
A299
A298
A300
A310
A301
A312
A292
A309
A293
A294
A270
A295
A295
R377
R378
R379
R380
R381
R382
R383
R384
R385
R386
R387
R388
R389
R390
R391
R392
R393
R394
R395
R396
R397
R398
R399
R400
R401
R402
R403
R404
R405
R406
R407
R408
R409
R410
R411
R412
R413
R414
R415
A296
A299
A299
A298
A300
A310
A301
A312
A302
A246
A303
A232
A240
A292
A307
A308
A311
A313
A383
A314
A316
A315
A316
A346
A378
A317
A318
A319
A320
A321
A322
A323
A324
A324
A309
A325
A326
A327
A328
A329
A330
A331
A332
A333
A334
A335
A336
A336
A337
A338
A339
[page-n-150]
estudi dels encunys: pere ii, alfons ii i jaume ii
Taula 7.5. Encunys de revers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
R416
R417
R418
R419
R420
R421
R422
R423
R424
R425
R426
495
496
497
499
500
501
503
504
505
506
507
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
R463
R464
R465
R466
R467
R468
1
1
1
1
1
3
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
R427
508
535
509
510
511
512
555
513
514
515
516
517
518
519
521
522
523
524
525
526
527
528
529
530
586
531
532
533
534
536
537
588
539
540
541
542
544
545
546
547
2
XVII
1
1
1
1
2
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
1
1
1
2
XVII
XVII
XVII
XVII
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
1
1
1
1
1
2
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVIII
1
1
1
1
1
1
1
1
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
XVII
548
549
550
551
552
553
567
578
554
556
557
558
559
571
560
561
562
563
564
565
568
569
570
572
573
574
575
576
577
579
580
581
582
583
584
585
587
589
591
592
667
593
594
595
596
597
598
599
600
601
602
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
R428
R429
R430
R431
R432
R433
R434
R435
R436
R437
R438
R439
R440
R441
R442
R443
R444
R445
R446
R447
R448
R449
R450
R451
R452
R453
R454
R455
R456
R457
R458
R459
R460
R461
R462
A340
A341
A342
A343
A344
A345
A347
A348
A349
A350
A351
A417
A351
A375
A352
A349
A353
A354
A459
A355
A356
A357
A358
A359
A360
A361
A362
A363
A364
A365
A366
A367
A368
A369
A370
A371
A371
A358
A372
A373
A374
A376
A377
A415
A378
A380
A381
A382
A384
A348
A385
A386
R469
R470
R471
R472
R473
R474
R475
R476
R477
R478
R479
R480
R481
R482
R483
R484
R485
R486
R487
R488
R489
R490
R491
R492
R493
R495
R496
R497
R498
R499
R500
R501
R502
R503
R504
R505
R506
R507
R508
R509
R510
A387
A457
A388
A389
A390
A391
A402
A408
A391
A392
A393
A394
A395
A403
A396
A397
A398
A399
A400
A401
A390
A342
A440
A404
A317
A405
A321
A406
A407
A425
A446
A409
A410
A411
A412
A413
A414
A416
A418
A419
A419
A420
A367
A359
A421
A422
A423
A325
A424
A425
A426
131
[page-n-151]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 7.5. Encunys de revers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
R511
R512
R513
603
604
605
618
606
607
608
620
609
610
611
612
613
648
614
684
615
616
617
619
621
622
623
624
668
625
626
627
628
629
630
631
632
633
666
634
635
636
637
639
638
640
461
642
683
643
644
645
646
659
647
1
1
2
XVIII
XVIII
XVIII
1
1
2
XVIII
XVIII
XVIII
1
1
1
1
2
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
2
XVIII
R552
R553
R554
R555
R556
R557
R558
R559
R560
R561
R562
R563
R564
R565
R566
R567
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
1
1
2
XVIII
XVIII
XVIII
1
1
1
2
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
1
1
1
1
1
2
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
1
1
1
2
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
1
1
2
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XVIII
XVIII
XVIII
XIX
XX
XX
XX
XX
XXI
XXI
1
1
1
2
XVIII
XVIII
XVIII
XVIII
2
XXI
2
XXI
1
XVIII
649
650
651
652
653
654
655
656
657
658
660
661
662
663
664
665
680
669
670
671
672
673
674
678
675
676
677
679
681
682
685
686
687
690
688
689
691
692
693
694
695
696
697
698
700
699
749
701
702
703
704
705
1
1
1
XXI
XXI
XXI
R514
R515
R516
R517
R518
R519
R520
R521
R522
R523
R524
R525
R526
R527
R528
R529
R530
R531
R532
R533
R534
R535
R536
R537
R538
R539
R540
R541
R542
R543
R544
R545
R546
R547
R548
R549
R550
R551
132
A427
A428
A429
A439
A430
A431
A432
A425
A309
A433
A420
A434
A355
A462
A435
A359
A436
A437
A438
A438
A440
A441
A442
A443
A475
A444
A445
A446
A447
A448
A449
A450
A451
A422
A422
A452
A453
A308
A454
A455
A435
A456
A457
A448
A377
A458
A459
A460
A425
A469
A461
R568
R569
R570
R571
R572
R573
R574
R575
R576
R577
R578
R579
R580
R581
R582
R583
R584
R585
R586
R587
R588
R589
R590
R591
R592
R593
R594
R595
R596
R597
A463
A464
A321
A465
A374
A315
A466
A467
A468
A462
A470
A471
A472
A473
A473
A474
A482
A476
A477
A478
A478
A479
A359
A359
A480
A481
A374
A478
A483
A484
A425
A485
A306
A306
A486
A487
A488
A489
A268
A294
A222
A490
A491
A492
A492
A493
A538
A495
A496
A497
A498
A499
[page-n-152]
estudi dels encunys: pere ii, alfons ii i jaume ii
Taula 7.5. Encunys de revers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
R598
R599
R600
R601
706
707
708
709
716
710
711
712
713
714
715
717
718
719
720
721
722
723
724
727
725
726
728
729
730
731
732
733
734
735
736
737
738
739
740
741
742
743
744
745
746
747
748
750
751
752
753
754
755
756
757
765
1
1
1
2
XXI
XXI
XXI
XXI
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
R646
R647
R648
R649
R650
R651
R652
R653
R654
R655
R656
R657
R658
R659
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XXII
XXII
XXII
XXII
XXII
XXII
XXII
XXII
XXII
XXII
XXII
XXII
XXII
XXII
1
2
XXII
XXIII
3
XXIII
1
1
1
1
1
2
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
3
XXIII
2
XXIII
2
XXIII
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXI
XXII
XXII
XXII
XXII
758
759
760
761
762
763
764
766
767
768
769
770
771
772
773
774
775
876
776
796
887
777
783
798
778
820
779
877
780
817
781
782
784
785
786
787
788
789
870
790
791
861
881
792
793
837
869
794
843
795
797
799
800
2
XXIII
1
1
1
1
1
1
1
2
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
1
3
XXIII
XXIII
1
3
XXIII
XXIII
2
XXIII
1
1
1
1
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
R602
R603
R604
R605
R606
R607
R608
R609
R610
R611
R612
R613
R614
R615
R616
R617
R618
R619
R620
R621
R622
R623
R624
R625
R626
R627
R628
R629
R630
R631
R632
R633
R634
R635
R636
R637
R638
R639
R640
R641
R642
R643
R644
R645
A500
A501
A502
A503
A510
A504
A505
A506
A507
A508
A509
A511
A512
A513
A514
A515
A516
A497
A517
A520
A518
A519
A521
A522
A523
A524
A524
A525
A526
A527
A528
A529
A530
A496
A531
A532
A514
A524
A533
A534
A535
A536
A537
A530
A539
A540
A541
A541
A542
A543
A542
A550
R660
R661
R662
R663
R664
R665
R666
R667
R668
R669
R670
R671
R672
R673
R674
R675
R676
R677
R678
R679
R680
R681
R682
R683
A544
A545
A546
A547
A548
A518
A549
A551
A552
A553
A554
A510
A526
A555
A556
A557
A558
A558
A559
A579
A579
A560
A566
A566
A561
A597
A562
A669
A563
A563
A564
A565
A567
A568
A569
A570
A571
A572
A665
A573
A574
A627
A627
A575
A576
A609
A576
A577
A570
A578
A580
A581
A582
133
[page-n-153]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 7.5. Encunys de revers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
R684
R685
801
802
874
803
804
805
816
806
807
808
809
810
811
812
813
814
815
818
819
821
871
822
823
824
825
826
827
828
829
830
831
832
833
834
835
836
888
929
889
890
891
954
892
893
894
895
896
925
932
897
898
930
1
2
XXIII
XXIII
1
1
2
XXIII
XXIII
XXIII
R727
R728
R729
1
1
2
XXIV
XXIV
XXIV
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
3
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
899
900
901
922
902
903
904
905
906
907
908
909
931
910
911
912
913
953
1
1
1
1
1
1
3
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
1
1
1
3
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
2
XXIV
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIV
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
1
1
2
XXIV
XXIV
XXIV
1
1
1
1
3
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
914
955
915
916
917
918
919
920
921
923
924
926
957
927
928
933
934
935
937
838
839
840
841
842
844
845
846
857
866
847
848
849
850
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
3
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
1
1
1
1
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
R686
R687
R688
R689
R690
R691
R692
R693
R694
R695
R696
R697
R698
R699
R700
R701
R702
R703
R704
R705
R706
R707
R708
R709
R710
R711
R712
R713
R714
R715
R716
R717
R718
R719
R720
R721
R722
R723
R724
R725
R726
134
1
2
XXIV
XXIV
A583
A584
A668
A585
A586
A571
A571
A587
A588
A589
A590
A591
A592
A593
A594
A567
A595
A591
A596
A598
A666
A599
A563
A600
A601
A567
A602
A603
A604
A605
A606
A559
A607
A607
A601
A608
A603
A638
A610
A611
A612
A612
A608
A558
A613
A614
A615
A583
A640
A616
A617
A639
R730
R731
R732
R733
R734
R735
R736
R737
R738
R739
R740
R741
R742
R743
R744
R745
R746
R747
R748
R749
R750
R751
R752
R753
R754
R755
R756
R757
R758
R759
R760
R761
R762
R763
R764
R765
R766
R767
R768
R769
A618
A571
A619
A609
A620
A621
A622
A623
A624
A625
A626
A627
A627
A628
A629
A604
A630
A630
A701
A567
A567
A631
A571
A606
A632
A633
A634
A610
A620
A635
A570
A570
A636
A637
A641
A559
A639
A642
A603
A643
A644
A645
A646
A647
A634
A648
A648
A648
A649
A650
A651
A652
[page-n-154]
estudi dels encunys: pere ii, alfons ii i jaume ii
Taula 7.5. Encunys de revers dels regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II (cont.).
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
Encuny
Cat.
F
Agrupació / Relació
Categoria
R770
R771
R772
R773
R774
R775
R776
R777
R778
R779
R780
R781
R782
R783
R784
R785
R786
R787
R788
R789
R790
R791
R792
R793
R794
R795
R796
R797
R798
R799
R800
R801
R802
R803
R804
R805
R806
R807
R808
R809
R810
R811
851
852
853
854
855
856
858
859
860
862
862
864
865
867
868
872
873
875
878
879
880
882
883
884
885
886
938
939
940
941
942
943
944
945
946
947
948
949
950
951
952
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIII
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
R812
R813
R814
R815
R816
R817
R818
R819
R820
956
958
959
960
961
962
963
964
965
967
966
968
969
970
971
972
973
976
974
975
977
978
979
980
981
982
983
992
984
991
985
986
987
989
988
990
993
994
998
1001
999
1000
87
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXIV
XXV
XXV
XXV
1
1
1
1
1
1
2
XXV
XXV
XXV
XXV
XXV
XXV
XXV
1
1
1
1
1
1
1
1
2
XXV
XXV
XXV
XXV
XXV
XXVI
XXVI
XXVI
XXVI
2
XXVI
1
1
2
XXVI
XXVI
XXVI
1
1
1
1
2
XXVI
XXVI
XXVI
XXVI
XXVII
1
1
1
XXVII
XXVII
III
A600
A653
A654
A655
A656
A657
A658
A659
A632
A660
A601
A661
A662
A663
A664
A571
A667
A581
A670
A566
A671
A672
A575
A673
A618
A570
A675
A634
A695
A621
A696
A697
A681
A669
A618
A698
A699
A670
A700
A609
A571
8,96% dels encunys d’anvers i entre el 3,50% i el 10,52%
dels encunys de revers (pel que fa a la vida útil dels encunys
vegeu, a tall d’exemple, les fig. 7.1 i 7.2; quant als mètodes
de treball ràpids de gravació, que podien provocar errors en
la confecció dels encunys, dirigim a la fig. 7.3 i, per últim,
en relació amb els processos d’encunyació, vegeu el freqüent
fenomen de repicat en les monedes en la fig. 7.4).
R821
R822
R823
R824
R825
R826
R827
R828
R829
R830
R831
R832
R833
R834
R835
R836
R837
R838
R839
R840
R841
R842
R843
R844
R845
R846
R847
R. indet. 1
A697
A702
A703
A704
A592
A705
A674
A675
A676
A676
A676
A677
A678
A679
A680
A681
A682
A685
A683
A684
A685
A686
A687
A688
A689
A684
A687
A687
A675
A675
A675
A690
A679
A675
A691
A692
A693
A694
A706
A706
A709
A710
A37
Així mateix, podem comparar aquests resultats amb els
estudis anglesos sobre encunyació baixmedieval. Per exemple,
les seques de Londres i Canterbury van batre, entre setembre
de 1299 i setembre de 1300, al voltant de 31.183.200 monedes,
amb una estimació de 4.042 encunys. D’aquesta quantitat
d’encunys, 1.347 correspondrien a anversos, i cada anvers
rendiria una mitjana de 23.150 monedes, cosa que se separa
135
[page-n-155]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Figura 7.1. Exemple d’encuny trencat, anvers d’Alfons II (cat. 74;
MPV 33858).
Figura 7.2. Exemple d’encuny trencat, anvers de Jaume II (cat. 801;
MPV 34510).
Figura 7.3. Probable error de gravació en anella del revers (cat. 210;
MPV 33969).
Figura 7.4. Moneda repicada per doble colp amb el martell (cat.
172; MPV 33931).
molt de la xifra proposada per A. Roma. Entre juny i setembre
de 1300, la seca de Newcastle va batre 1.250.400 monedes,
amb només 162 encunys, dels quals 54 eren anversos: cada
anvers hauria retut entorn de 23.155 monedes. Per a finalitzar,
amb 384 encunys, 128 d’ells d’anvers, les seques de York i
Hull obrarien 4.264.800 monedes, amb un ritme de 33.319
monedes per cada encuny d’anvers. Els ritmes de substitució
d’encunys, sota aquestes condicions de treball, havien de ser
molt elevats: la seca de Durham, en 1300, va demanar el canvi
per nous encunys de dos jocs el 24 de maig, 1 joc el 31 de maig,
dos jocs l’11 de juny, 3 jocs el 17 de juny, 2 jocs els 25 de juny,
3 jocs el 2 de juliol i dos jocs el 16 de juliol. Així doncs, cada
pocs dies s’havien d’efectuar substitucions; cada joc tindria
una pila i dos o tres trossells com a mitjana. Convé remarcar
que tot això es feia només amb tres moneders treballant en
aquesta seca. A més a més, cal tindre en compte la contínua
entrega d’encunys fets per l’obridor o per diversos obridors
al llarg de la producció. La seca de York rebia cada pocs dies
jocs d’encunyació: dos trossells el 25 d’agost de 1300, un
trossell i dues piles el 27 d’agost, 4 trossells l’1 de setembre,
dues piles i dos trossells el 5 de setembre, dos trossells el 6 de
setembre; en tots els casos, sembla complir-se una mitjana 1:2
anvers-revers. Pareix que, quan els encunys estaven acabats,
els gravadors els entregaven al responsable de la casa de la
moneda (Mate, 1969: 211, 213, 215).
Per a l’emissió de Jaume II portada a terme a la seca de
Barcelona entre els anys 1318 i 1320/1321, s’autoritzaren
100.000 marcs d’argent sense lligar: si apliquem l’increment
que suposa la lliga, el total rendiria poc menys de 7,5 milions
de monedes. Si prenem com a referència aquesta xifra,
136
[page-n-156]
estudi dels encunys: pere ii, alfons ii i jaume ii
s’haurien d’haver emprat en el batiment entre 2.500 i 7.500
encunys distints, segons, novament, el càlcul d’A. Roma. Si
acceptem que aquesta emissió correspon al tipus bibliogràfic
Cru.2154, obtindríem 271 encunys d’anvers i 306 encunys
de revers, una xifra que encaixa amb la proposta anglesa que
hem vist en el paràgraf anterior (coeficient 1:13, entre 1 i dos
reversos per cada anvers; així, com que conté una fracció,
s’aproxima a una mitjana de dos exemplars per anvers, la
qual cosa dona una ràtio 1:2). Si apliquem el càlcul anglés als
anversos, tindríem una producció aproximada de 6.233.000
peces, tenint en compte que cada anvers retria unes 23.000
monedes (taula 7.6).
Si apliquem el càlcul basat en les estimacions angleses
al regnat d’Alfons II, obtenim un volum d’encunyació
d’aproximadament 1.817.000 monedes grosses d’argent. Tot
apunta al fet que és una xifra baixa, sobretot en comparació
amb les grans autoritzacions del regnat de Jaume II, però
no oblidem que es tracta d’una única emissió, relativament
curta, i amb un volum molt per baix dels següents regnats. En
tot cas, encaixa molt bé amb les estimacions de l’Anglaterra
baixmedieval: cap al 1300, la seca d’Exeter va batre 928.800
monedes amb 120 encunys, dels quals 40 corresponien a
anversos; en el cas que ens ocupa, s’han pogut identificar
79 encunys d’anvers. Si tenim en compte que els croats del
depòsit a nom d’Alfons II serien els que més van córrer
(acceptant la hipòtesi que l’atresorament es formaria cap
al regnat d’Alfons III), i els que patirien un major grau de
dispersió, la xifra mostra una bona relació amb el que va
calcular en el seu moment M. Mate (1969: 211). A partir
del resultat de volum, aplicant l’estimació d’A. Roma,
obtindríem una aproximació teòrica d’entre 18.700 i 605
encunys emprats, una xifra que, en aquest sentit, ens continua
resultant excessiva.
La dispersió dels encunys és prou alta, però, de totes
maneres, els resultats són representatius i vàlids per a realitzar
una aproximació hipotètica als volums de monedes encunyades,
o bé a partir de les dades documentals o bé des del mateix càlcul
d’encunys del depòsit del carrer de la Llibertat. En ser una
acumulació de moneda que ha circulat durant un cert temps, la
dispersió és elevada, però no massa: la concentració de diverses
monedes encunyades amb el mateix trossell o la mateixa pila
ens indica que no corregueren durant un període excessiu, motiu
que hauria afavorit l’amplària dels resultats. Tot indica que la
formació del conjunt va ser prou ràpida; manca, no obstant això,
l’estudi dels encunys d’Alfons III i Pere III per a determinar
si ha una major concentració en aquests dos regnats, fet que
ens confirmaria que les monedes d’aquests dos monarques hi
van circular poc, per tal com es van integrar amb rapidesa en
l’acumulació del carrer de la Llibertat.
La darrera qüestió que cal demanar-se és el tipus de
circulació que tingueren aquestes monedes per a no arribar
massa disperses al nostre depòsit. ¿Es traurien de la circulació a
Barcelona i ja aplegarien acumulades a València? ¿O el volum
d’emissió fou tan alt durant el primer període del croat que era
senzill que a València es trobaren diverses monedes batudes
amb el mateix encuny? ¿Podria ser, per últim, el nostre depòsit
el resultat d’un gran pagament (o pagaments) procedent de
Barcelona, i fou a la ciutat de València on, ràpidament, es van
traure els croats de la circulació?
Lluny d’aquestes qüestions sense resoldre, el major problema
que presenta el depòsit és la tendència N = 1. Per a F. J. Mora,
quan el coeficient és equivalent a 1, i la mostra té més d’un sol
exemplar, «tenemos cierto indeterminismo que nos dice que es
muy probable la existencia de más cuños, pero no nos concreta
sobre cuál es la cantidad más probable». Quan el coeficient
tendeix, en canvi, a 6, «se puede afirmar que prácticamente todos
los cuños originales se hallan presentes en la muestra» (Mora,
1979: 513-515; per al depòsit del carrer de la Llibertat, vegeu la
proposta de coeficients en la taula 7.7). En el regnat de Jaume
II, la tendència a 1 amb més d’un exemplar per categoria es
compleix en la d’anvers VI i en les de revers VIII i XX, però
no en la XVI ni en la XIX. En definitiva, en la categoria VI
d’anvers i en la VIII i XX de revers resulta molt probable que
la quantitat d’encunys siga major, però no podem determinar-la
amb exactitud . A propòsit de les categories de revers XVI i XIX,
la probabilitat és que siguen encunyacions molt curtes, potser un
únic encuny amb aquestes característiques que no torne a repetirse en tota l’emissió una volta finalitze la seua vida útil. La resta de
coeficients es troben entre els valors 1 i 2, així que la probabilitat
de tindre més encunys és segura, però s’han identificat encara,
per la qual cosa pensem que, en un futur, els estudis haurien de
tendir a l’anàlisi d’encunys dels croats a fi de crear un corpus
d’encunys que permeta realitzar càlculs de volum reals per a la
seca de Barcelona entre els segles XIII i XIV.
El coeficient també ens indica la dispersió dels encunys
de Jaume II. Les categories amb coeficient igual a 1 i N >
1 presenten una dispersió alta, perquè només s’ha pogut
identificar un sol encuny en el depòsit del carrer de la Llibertat,
però el resultat ens indica que el nombre d’encunys ha de ser
més elevat. Aquells coeficients que se situen entre els valors 1
i 2 mostren una tendència a la dispersió dels encunys més alta
com més s’acosta el valor a 1, i més baixa com més s’aproxima
a 2, per bé que en cap moment deixa de ser elevada. Comptat
i debatut, aquestes dades ens mostren un volum alt d’encunys,
com s’ha determinat en els paràgrafs anteriors.
Dissortadament, no tenim dades de volum d’argent encunyat
per al regnat de Pere II; conservem solament tres encunys
d’anvers i tres de revers, el coeficient dels quals tendeix a 1:
Taula 7.6 Estimació de volum d’encunyació a partir de les dades documentals i dels encunys localitzats.
Emissió
Volum autoritzat
Càlcul talla (72/M)
Càlcul volum M. Mate
1294
1309/1311
1317
1318-1320
1322/23-1327
6.000 marcs (sense lligar?)
100.000 marcs d’argent sense lligar (+ addició)
56.850 marcs lligats
432.000 / 449.424
7.490.000 (aprox.)
4093200
644000
6233000
5037000
137
[page-n-157]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 7.7. Resum dels coeficients de les categories
d'encunys proposades.
Categoria
I
II
III
IV
V
VI
VII
VIII
IX
X
XI
XII
XIII
XIV
XV
XVI
XVII
XVIII
XIX
XX
XXI
XXII
XXIII
XXIV
XXV
XXVI
XXVII
Coeficient anvers
Coeficient revers
1
1
1,86
6
1
1
1,5
1,25
1,29
1,46
1,48
1,28
1,18
1,49
1,4
-
1,5
1
1,23
1
1
1,08
1,21
1
1,6
1,08
1,11
1,05
1,29
1,31
1,21
1
1,12
1,16
1
1
1,12
1,1
1,21
1,19
1,13
1,25
1,33
ens indica que, tot i que en l’objecte del nostre estudi hem
identificat un sol encuny, han d’haver-ne més, però juga en
contra l’alta dispersió d’aquests en una emissió de curta durada
i, suposadament, de baix volum.
L’emissió d’Alfons II també acaba en un període de temps
breu; probablement, la seca no sofrira canvis entre el batiment
de grossos de Pere II i Alfons II, com fa suposar la immobilitat
dels tipus i dels oficials, ja que al capdavant d’ambdues
estava el mestre Berenguer de Finestres. Al capdavall, obrers
i moneders seguirien en els seus llocs, i solament hi hauria
138
una aturada per a preparar i rebre els nous encunys. Sembla
confirmar la continuïtat el fet que un revers de Pere II s’haja
reutilitzat en els nous anversos d’Alfons II. En poc menys
de cinc anys de regnat duria a terme una emissió de volum
moderat; amb tot açò, cal tindre en compte que Alfons II també
encunyà mitjos croats, en un coeficient més baix, de manera
que el càlcul s’hauria de reduir: malauradament, com els
quatre exemplars que hem conservat en el depòsit equivalen a
ràtios 1:1, amb un exemplar per cada encuny, ens resulta molt
complicat fer una estimació tant del volum d’encunyació com
dels encunys usats a la seca.
Tocant a la ràtio anversos-reversos, la xifra de 710/712
encunys d’anvers per 847/848 de revers, marca un resultat
d’1:1,19, que resulta molt baix per al que s’ha calculat en els
treballs de T. Marot i M. Clua, d’1:2,39, o per a les emissions
d’Eduard II d’Anglaterra, d’1:2,06 (Clua i Marot, 1994: 596). El
nombre de trossells és major que el de piles, com marquen tots
els estudis estadístics i documentals, però no compleix les ràtios
aproximades 1:2 – 1:3. Podríem atribuir aquest fet a la dispersió
detectada i als grans volums d’emissions, sobretot del regnat
de Jaume II, però per a assegurar-ho caldrà seguir investigant,
en el futur, sobre les encunyacions i la circulació dels grossos
barcelonesos dels segles XIII i XIV. És possible que, en aquest
sentit, que l’efecte de la mitjana haja influït de manera important i
de manera negativa, pel fet que la major part de les observacions
se situen en el valor N = 1; seria menester, llavors, localitzar
noves monedes que pogueren arreplegar-se en els tipus d’encuny
o en les categories que s’han establit en aquest treball, amb la
finalitat de renovar els càlculs presentats ací.
Quant a les relacions d’encuny, a grans trets, resulten
complicades, encara més en la relació anvers-revers que en la
relació revers-anvers. En la primera, existeixen agrupacions
de fins a set observacions de relació, mentre que en la segona,
els enllaços solen tendir a 1. És un efecte normal, atés que els
reversos tenen una vida més curta i, per tant, la variabilitat és
major; així doncs, la durada dels anversos els permet relacionarse amb més reversos, que no a l’inrevés. També s’ha detectat
que els canvis d’estil en els anversos no marquen una divisió
amb els reversos o, en poques paraules, els canvis en els
encunys d’anvers no simbolitzen un trencament amb els de
revers, que segueixen emprant-se amb diferents trossells. Sols
es produeixen canvis de grup d’anvers i revers quan hi ha
certs canvis importants en l’emissió. Per aquesta raó, distintes
agrupacions bibliogràfiques comparteixen reversos comuns.
[page-n-158]
8
Estudi epigràfic de les monedes
Poques vegades s’han realitzat estudis epigràfics de les llegendes
monetàries medievals, encara que cada volta hi ha més catàlegs
que integren la reproducció i la interpretació dels caràcters de les
monedes. Una de les primeres obres actuals a adjuntar un quadre
comparatiu de l’evolució de les lletres presents en les llegendes
de les encunyacions castellanolleoneses, entre els segles XI
i XV, va ser el Catálogo de la moneda medieval castellanoleonesa, de F. Álvarez Burgos, aparegut l’any 1998. En 2013, A.
Roma publicà un estudi epigràfic bastant més acurat també de
la moneda castellana i lleonesa, en què introduïa l’anàlisi dels
tipus monetaris existents amb trets romànics i amb trets gòtics,
de manera que realitzà una important aportació a la investigació
en individualitzar les llegendes de les monedes, reproduir els
caràcters i identificar una sèrie de sis punxons per a la confecció
de les lletres (Roma, 2010: 18). Malauradament, la brevetat del
seu estudi no permet endinsar-se en aquest aspecte, atés que es
limita solament a assenyalar aquest fet i a mostrar un llistat dels
distints tipus de llegendes que apareixen en les monedes lleoneses
i castellanes, però sense ser transcrits amb la epigrafia actual,
sinó amb la epigrafia de les peces.Recentment, cal destacar
recursos web de franc, com ara el catàleg de la moneda medieval
castellana i lleonesa anomenat Momeca, un projecte del mateix
A. Roma en què cada tipus té la seua epigrafia reproduïda en les
llegendes1. De la mateixa manera es fa amb algunes peces i tipus
del catàleg en línia Imperatrix, de nou per a la moneda castellana
i tirat endavant per A. Serrano i M. Mozo2.
Aprofitant aquests precedents, entre d’altres, es decidí fer
un esforç per a reproduir la epigrafia present en les llegendes
monetàries del depòsit del carrer de la Llibertat, per tal com els
1
2
https://monedamedieval.es/, consultat per darrera vegada en novembre de 2023.
https://wearenumismatics.com/imperatrix/, consultat per darrera
vegada en novembre de 2023.
caràcters que les componen varien amb el temps, evolucionen
i retrocedeixen, de manera que reflecteixen no només modes,
decisions i gustos de cada moment, sinó també les maneres de
gravar les lletres i el mètode de treball de la seca de Barcelona
i de totes les persones implicades en el procés de fabricació
de la moneda en els seus diferents estadis. El conjunt és tan
ampli que permet elaborar un enorme recull epigràfic per a poder classificar els diferents caràcters i estils, i aprofitar-lo per a
reproduir les llegendes en el catàleg del depòsit que acompanya
aquest treball.
8.1. ESTUDI EPIGRÀFIC
La epigrafia de les llegendes dels croats del nostre depòsit
comprén tres categories: classe A, que hem anomenat arcaica
o gòtica arcaica; classe B, llatina, heretada de les capitals clàssiques, amb un subtipus arcaic (B-I) i un evolucionat (B-II); i
classe C o gòtica, amb uns primers models primerencs (C-I) i
uns models plens més tardans, típics de les darreres emissions
de Pere III (C-II).
8.1.1. epigrafia de classe a
La classe A només es troba present en una moneda, peça cat. 3 /
MPV 33787 (tipus bibliogràfic LMC 179; vegeu la fig. 3.7), que
correspon als encunys A3 i R3. Ara per ara, es tracta d’un recull
de caràcters que solament podem trobar, entre els croats barcelonesos, en l’altre gros de la mateixa tipologia, conservat a Barcelona. Presenta característiques gòtiques, però amb una execució que
podríem anomenar diferent, que fa pensar, en alguns moments, en
la gravació de bona part de la llegenda sense punxons. Destaca
la forma arcaica del caràcter A, que pareix heretat directament
de l’escriptura murària, que es troba present, en línies generals,
en els filacteris de les pintures murals al llarg del segle XII, on
la A de tipus corbat conviu amb les clàssiques de tradició llatina
139
[page-n-159]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
de traços rectes, lleugerament oblics i amb tendència triangular
(Santiago, 2003: 88); val a dir que no és l’única que pot observarse en els filacteris i en l’escriptura librària dels segles XI al XIII:
és el cas del caràcter B, heretat de les característiques de la epigrafia visigòtica i emprat entre els segles XI i XII, sobretot.
Dins d’aquesta classe, cal mencionar els dos caràcters de
tipus uncial presents en la llegenda: d’una banda, la lletra E,
tancada, de forma rotunda, allunyada dels traços vertical i
horitzontals heretats de l’epigrafia romana; i, de l’altra, la N,
arredonida i present tant en els grossos de Montpeller de Jaume
I com en els pirrals de Sicília del seu fill. La lletra E uncial no és
gaire comuna en la numismàtica catalana: pot rastrejar-se des
de l’any 1118, almenys, en els monedatges del comtat d’Urgell
(comtat d’Ermengol VI), així com a partir de la dècada dels
seixanta del segle XIII en els grossos d’argent encunyats per
Jaume I a la seca de Montpeller. De la mateixa manera, tampoc
és massa comú el caràcter N.
Com la lletra E, el caràcter C es compon tancat per un pal
vertical a la seua dreta. Fins al segle XIII, en les llegendes monetàries dels comtats catalans no apareix el traç de tancament
o, almenys, no és gens habitual; de fet, ni els diners doblencs ni
els ternals de Jaume I el tenen en les seues respectives llegendes. El trobem entre les acaballes del segle XIII i les primeries
del segle XIV i s’empra en els pirrals sicilians o en els reials
mallorquins, moment en què la forma esdevé habitual en les
llegendes de certs tipus monetaris.
La resta de caràcters s’hereten de les capitals clàssiques,
malgrat que, en alguns casos, presenten factures poc acurades
quant a la composició. D’altra banda, la lletra G s’assembla a
la G, que es fa servir en les emissions de grossos de Montpeller
encunyats per Jaume I, així com en els pirrals sicilians de Pere
II; sembla haver estat realitzada pel gravador sense ajuda de
patrius o punxons. Fet i fet, cal esmentar el caràcter Q, idèntic
a la O, capital epigràfica clàssica, amb un afegitó particular,
una cua triangular, situada en la banda inferior; aquesta és
l’única de les emissions de grossos d’argent de Barcelona on
apareix aquest caràcter, tot i que seria utilitzat de bell nou en
la llegenda del revers de les emissions de diners ternals barcelonesos de Pere III.
En referència a la interpunció, consisteix en tres senzills
punts, efectuats cadascun amb un punxó. Sembla aparéixer
després del caràcter P de començament de la llegenda, però
aquesta part de la moneda es troba en molt mal estat.
8.1.2. epigrafia de classe b
La epigrafia de classe B es troba present en les emissions
d’Alfons II, Jaume II, Alfons III i Pere III, de manera que alterna amb els tipus gòtics (fig. 8.1). En general, imita les capitals
clàssiques romanes, especialment les que apareixen en l’àmbit
epigràfic, i presenten una enorme diversitat formal dins de
cada caràcter, causat tant per les diferents composicions (travessers rectes o oblics, a tall d’exemple) com pels errors que
hem pogut detectar en alguns encunys. La diferència principal
amb les capitals clàssiques rau en la col·locació d’un reforçament en la part superior, constituït per una línia horitzontal
amb trets eixamplats en els extrems: aquest eixamplament dels
acabaments també pot observar-se en els extrems inferiors o
cartel·les del cos de la lletra. Així doncs, el reforçament superior es documenta en l’epigrafia catalana des de finals del
140
Figura 8.1. Caràcters llatins en una llegenda de revers d’Alfons II
(cat. 4; MPV 33788).
segle IX, de manera que el tipus sense reforçament és un poc
posterior, de començaments del segle X, encara que tots dos
perduren al llarg de la Plena i la Baixa Edat Mitjana. La classe
B conté, a més a més, dos subtipus, un de variants primerenques o arcaiques, i un de variants tardanes.
Un dels caràcters amb major varietat formal és la A, un
triangle invertit materialitzat per mitjà de dues astes obliqües que
s’uneixen en l’àpex, on apareix el reforçament. Sol carregar una
barra, però en alguns casos pot, o bé, no aparéixer o bé carregar-ne
dues; el tipus sense barra (B1) és el més nombrós dins del nostre
depòsit, amb diverses variants en què el reforçament superior es
presenta separat del cos de la lletra (B1.1 i B1.2, aquest darrer
sense barra que unisca els triangles del reforçament), curt (B1.3),
travessat i superat per l’àpex, unit (B1.4), o amb els triangles
laterals separats (B1.5). La A, com s’ha dit, pot carregar una sola
barra (B2), subtipus que presenta fins a onze variants i un error de
composició, o dues barres paral·leles (B3), un possible error prou
abundant en el nostre conjunt monetari.
Sens dubte, en el caràcter A hi ha una gran variabilitat de variants i subvariants, pel fet que la seua composició resulta bastant
lliure dins del patró general. Pareix que es permet un grau molt
alt de variació, a diferència d’altres caràcters, com poden ser D, I
o O, segurament per la major senzillesa d’aquests i la seua forma
fossilitzada. El tipus principal és aquell que carrega una barra i,
a partir d’aquest, es desenvolupa amb una sèrie de variacions,
intencionals o no, que en determinen un ampli ventall; la majoria
d’aquestes no responen a una voluntat de canvi, sinó que són dos
factors els que determinen les variants i subvariants, no només
de la A, sinó de bona part d’altres caràcters d’aquesta epigrafia,
com la E o la F. En primer lloc, el mètode de gravació, en què
els encunys s’obrin amb punxons durs, de ferro acerat, sobre una
superfície també dura i metàl·lica, fet que dificulta que les línies
siguen completament rectes o que s’adapten als espais, sobretot
quan no s’empren els punxons amb formes determinades, sinó els
burins de gravació. Efectivament, açò és el que ocorre amb les
[page-n-160]
estudi epigràfic de les monedes
barres que sobrepassen les astes de la lletra: resulta fàcil que el
punxó de gravació puga lliscar sobre la superfície de l’encuny, de
manera que se n’isca de l’espai marcat.
En segon lloc, cal tindre en compte el procés de gravació,
molt repetitiu i, quan es tracta d’emissions de volum mitjà i
gran, molt ràpid a causa de les necessitats d’abastiment de la
seca. En aquest sentit, els obridors treballen amb perícia i amb
agilitat, de manera que és senzill que els punxons no s’apliquen
en els punts exactes, sinó desplaçats o inclinats. Tampoc s’ha
de deixar de banda els oblits, que donen com a resultat altres
variants no intencionals: a aquest patró sembla que responen els
caràcters A sense barra, o la manca de trets o cartel·les en algunes variants, així com les E sense barra que pareixen C.
Altres caràcters mostren diferències entre formes obertes
i tancades. És el cas de la lletra B, generada amb una asta
vertical situada a la banda esquerra, a la qual se li uneixen,
per la dreta, dues anelles, una sobre l’altra, que conformen
una composició tancada. Aquesta forma es troba present en
l’escriptura catalana, com a mínim, des del segle X, i manté el seu aspecte general fins als segles XIII i XIV. Ja en el
segle X existeixen algunes formes obertes i, sobretot, altres
en què les anelles no arriben a contactar per la banda central
amb l’asta muntant. Aquest és un tipus de composició que es
trobava en les lletres uncials i en la epigrafia de classe A. La
lletra C també es presenta oberta o tancada mitjançant un pal
vertical lateral: la segona opció és molt menys comuna que la
primera, baldament apareix més sovint en l’escriptura murària
catalana. El model monetari sense línia vertical lateral sembla
correspondre’s amb les C reforçades amb trets en els extrems
que apareixen en el segle XII i que empren les monedes comtals d’aquesta cronologia. Aquest tipus obert es troba present,
ja en el segle XIII, en els diners de Jaume I, tant de la seca de
Barcelona com de la valenciana.
Al seu torn, caràcters com D, G, I, L, O, R, S, T, V i X
hereten les seues morfologies de les capitals clàssiques, amb
lleugeres variacions pròpies de l’escriptura gòtica present en
l’epigrafia i la cartelleria murària del moment. Altres com la
N conserven trets uncials (pareguda a la de la classe A), que
apareix abans en els grossos de Montpeller de Jaume I, que fan
servir una epigrafia de transició amb caràcters uncials-gòtics
barrejats amb lletres llatines; així mateix, els pirrals sicilians de
Pere el Gran presenten, també, el mateix tipus de N.
La H s’ha interpretat de dues maneres en la transcripció de
les llegendes dels croats de Barcelona (fig. 8.2). Mentre que per
a A. Badia s’havia de transcriure com a K (opció que segueixen
els autors que han continuat eixamplant el seu catàleg en la revista Acta Numismática al llarg dels anys), altres investigadors
com M. Crusafont han optat per la transcripció h (sempre minúscula) amb un signe d’abreviatura que, en aquest cas, hauria
de representar una i volada, pel fet que la seua posició està elidint, concretament, la representació de la lletra i en la paraula
Barchinona. La forma h, minúscula, es troba ben representada
en l’escriptura dels comtats catalans des del segle IX i, en aquest
senti, conviu amb la forma majúscula del caràcter. La representació de l’abreviatura, més o menys unida al cos de la lletra, pot
fer recordar a una K, però la transcripció d’aquesta llegenda donaria com a resultat la paraula Barcknona, que no existeix en la
fonètica medieval. No dubtem, però, que es tracta d’una forma
senzilla de representar l’abreviatura.
Figura 8.2. Error de composició en un revers de Jaume II en què no
apareix el signe d’abreviatura volat en h (cat. 828; MPV 34537).
El subtipus de la epigrafia llatina que hem denominat arcaic
(B-I) apareix solament en una moneda del depòsit del carrer de
la Llibertat, la peça cat. 1206 / MPV 34990, del regnat d’Alfons III. Suposa un «retrocés» en les característiques d’aquesta
agrupació epigràfica general, ja que, en el regnat d’Alfons III,
s’encunyarien grossos amb una tipologia llatina tardana. El fet
que només aparega, a dia de hui, en una sola peça i, per tant,
en un sol encuny, ens ha de fer preguntar-nos la raó per la qual
l’entallador decidí emprar formes molt arcaiques, com la S tombada dels reials valencians de Jaume I, quan ja no es produïen
monedes amb aquesta mena de caràcters i, encara més, barrejats
amb lletres que segueixen el model llatí i altres que enllacen
amb les de tipus gòtic.
Les variants tardanes de la epigrafia de classe B (B-II) es presenten en els grossos barcelonesos d’Alfons III i de Pere III, encara
que molts caràcters que recullen la forma de la tipologia principal,
solen mostrar trets més evolucionats que els separen d’aquella.
Aquesta classe B-II sembla, de bell nou, un «pas enrere», quan ja
es produïen emissions amb llegendes gòtiques; ignorem la raó per
la qual existeixen aquestes oscil·lacions epigràfiques, uns canvis
que alternen entre els caràcters gòtics i els llatins, separats sols
per alguns talls entre emissions. De totes maneres, som conscients
que aquesta és una manera molt simplista i lineal d’explicar una
suposada evolució que no segueix un patró recte.
8.1.3. epigrafia de classe c
La epigrafia gòtica o de classe C representa el tercer gran
bloc en la classificació del depòsit del carrer de la Llibertat;
val a dir que està subdividida en una classe C-I, dedicada
a les variants primerenques que apareixen en els grossos
d’argent de Barcelona batuts per Pere II, Jaume II (fig. 8.3),
Alfons III i Pere III; i en una classe C-II, únicament en els
croats de Pere el Cerimoniós i que representa una variació
tardana, relacionada amb les darreres emissions de grossos
barcelonesos d’aquest monarca.
141
[page-n-161]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Figura 8.3. Caràcters gòtics en una llegenda de l’anvers de Jaume II
(cat. 445; MPV 34204).
Figura 8.4. En algunes ocasions apareixen quatre punts entre els
braços de la creu del anvers com en Alfons II (cat. 33; MPV 33817).
La classificació de classe C-I, que disposa d’un gran
nombre de subvariants i formes diferents, es caracteritza per
la seua enorme variabilitat (fig. 8.4). A excepció de les lletres
gòtiques de les monedes de Pere el Gran, cal explicar aquesta
tendència atenent al fet que ens trobem en el moment de màxima expansió del croat barcelonés i, en conseqüència, amb
les emissions de major volum de peces grosses, com són les
de Jaume II, Alfons III i Pere III. La variabilitat extrema té
a veure amb aquells grans volums d’emissió i, per tant, amb
les altes xifres de fabricació d’encunys, amb participació de
diverses mans i diversos tallers per a poder donar eixida a la
ingent demanda de piles i trossells per a encunyar els croats
a la seca de Barcelona, amb un ritme de producció, en alguns
moments, força accelerat; així s’expliquen els errors, els
oblits (com els que produeixen les lletres A sense travesser)
o les múltiples variacions.
En general, la epigrafia monetària de tipus gòtic (C-I), que
té moltes semblances amb els caràcters gòtics europeus, copia
la capital gòtica epigràfica que s’emprava en l’àmbit barcelonés
des del segle XIII. Tant al comtat de Barcelona com al Regne
de València es poden rastrejar les formes d’aquestes lletres en
les inscripcions sobre matèria dura; així mateix, hereta algunes
característiques formals de la gòtica librària, però creiem que
la font d’inspiració principal és l’epigrafia. Els caràcters gòtics,
en el nostre àmbit d’estudi, poden observar-se en els grossos
que Jaume I fa batre al seu nom a la senyoria de Montpeller; en
suma, després els utilitzarà el seu fill Pere per a portar a terme
les encunyacions sicilianes de pirrals i, a més, continuarà usantse, a començaments del segle XIV, en les llegendes de l’anvers
i del revers dels reials mallorquins de Jaume II de Mallorca.
Alguns tipus monetaris posteriors opten per fer servir, de manera
majoritària, els caràcters gòtics, però encara barrejats amb algunes
lletres llatines, com s’esdevé en els dobles coronats de Joan I.
Així, els retrocessos epigràfics desapareixen en el segle XV,
quan la lletra gòtica plena, que en aquest treball s’ha denominat
tardana (subtipus C-II), substitueix, en les llegendes monetàries,
els alfabets basats en les capitals llatines: succeeix això amb tots
els croats de la segona etapa fins a enllaçar amb el començament
de l’ús de les lletres humanístiques en els inicis del tercer període
de la moneda grossa barcelonesa.
Els cossos dels caràcters, ara, tendeixen a ser més arredonits i rectangulars. A tall d’exemple, passa amb la A, que
és una de les lletres que sempre presenta més variants; a diferència de l’aparença triangular de la epigrafia llatina, la A
gòtica mostra una formació rectangular amb una asta vertical
recta, situada a la dreta, i un traç sinuós, amb un ixent marcat
i un acabament en gir i arredonit, a l’esquerra. Els dos elements es componen amb un punxó particular, i estan units entre ells per un àpex que pren una forma de traç recte horitzontal i que acaba en una línia una mica allargada i, com a forma
més evolucionada, en un triangle cada volta més destacat i
allargat, sempre cap a la banda esquerra. S’han determinat
quatre variants de A: sense barra, amb una sola barra, que és
la més freqüent, amb doble barra i amb triple barra. No obstant això, en aquest cas és la H la que major varietat formal
mostra: com en els casos anteriors, presenta la forma d’una h
minúscula, que integra el signe d’abreviatura per contracció
de la paraula Barchinona, una i volada que s’assembla a una
línia obliqua, orientada a la dreta i cap amunt, acabada en
una mossa oberta amb dos braços. El semicercle inferior, que
representa el braç, sol ser arredonit. La H la podem trobar
sense signe d’abreviatura, o amb una multitud de formes diferents, separat o completament unit al cos del caràcter. No
pareix que existisca una evolució determinada dins d’aquesta
tipologia, sinó que es tracta, més aïna, d’una tendència prou
erràtica i aleatòria. Totes les formes presenten un cos recte
i en cap cas apareix una asta de estrangulada, que marcaria
una variant més avançada o tardana. Les més compactes o
gruixudes sí que poden estar relacionades amb models més
antics, i les més esveltes o estilitzades, amb models més tar-
142
[page-n-162]
estudi epigràfic de les monedes
dans; de fet, les primeres solen aparéixer en els grossos d’argent de Pere II i de Jaume II, mentre que les restants ho fan
en els d’Alfons III i Pere III, de manera que s’estableix una
diferenciació que serà més acusada en les darreres emissions
de croats de Pere el Cerimoniós.
Açò no és un fet exclusiu de la lletra A o de la H. En caràcters com B, D o G es nota una evolució des de les formes llatines, perquè no deixen de tindre base en les capitals clàssiques,
cap a models més estrangulats, arredonits i estilitzats. Altres,
com la E, es basen en la formació de la lletra C, afegint una barra central que, en algunes variants, no apareix, de manera que
resta una C oberta pel lateral. En la N, que manté els trets bàsics
descrits per a la classe B, es fa palés que l’evolució del caràcter
s’estableix des de les formes amb el cos recte cap a les formes
de cos estrangulat.
D’altra banda, s’identifiquen lletres més ornamentades,
com ara una F, senzilla i igual a la de la classe B, però amb
un ornament del braç superior molt desenvolupat cap avall,
que entra en contacte amb el braç inferior i tanca la meitat
superior de la lletra. Lletres com la I, la L, la O, la S o la T
no canvien respecte a les capitals epigràfiques llatines ni a les
de classe B, tot i que la O sí que mostra algunes variacions,
relacionades amb la confecció més redona o més angulosa de
la seua forma.
El gran canvi respecte a la classe B es produeix en la desaparició del caràcter V, substituït per la forma U: al capdavall,
representen el mateix so tots dos. Els trets essencials són els
d’una A capgirada, sense barra; l’asta principal és recta, el braç
dret sinuós i els dos elements es troben units per un àpex o pont
inferior corbat. S’ha determinat una variant arredonida, molt
més nombrosa, així com una variant angulosa, amb una punta
marcada en l’exterior del braç dret.
Comptat i debatut, caràcters com R o X presenten un grau de
variació mitjà-alt. En el darrer cas, aplega formes arcaiques, formades encara mitjançant dos traços rectes, disposats en oblic,
amb reforços lineals desenvolupats que converteixen la X en
una forma quasi tancada: aquest tipus arcaic només es troba
present en els croats de Pere II. Més evolucionada és la X amb
els quatre braços corbats i la forma general que recorda a una
espiral; per a arribar a aquesta forma s’han identificat fins a 19
variacions que van des dels braços rectes fins a diversos braços
corbats a fi d’aplegar a l’esmentada, que enllaça amb la tipologia gòtica tardana.
Les variants tardanes de la epigrafia gòtica només estan
localitzades en les últimes emissions de grossos barcelonesos
de Pere el Cerimoniós. Aquestes representen una evolució/
variació de les formes exposades en el bloc de la tipologia
C-I; el seu ventall tipològic és, però, més reduït, pel fet que
la duració d’aquest alfabet és més curta i ja no està lligat
als grans volums d’emissió manats per Pere el Cerimoniós,
sinó a les seues últimes encunyacions. El curt recorregut
d’aquesta categoria no permet classificar àmplies evolucions
dins d’ella: representa el darrer estadi de l’epigrafia gòtica
al nostre depòsit. Evidentment, manquen els tipus de croat
barcelonés més recents que s’apleguen en el CGMC i que no
es troben presents en el conjunt del carrer de la Llibertat; val
a dir que amb aquests, en definitiva, podria completar-se el
quadre epigràfic C-II.
8.2. ESTUDI DELS PUNXONS
En 1459 es va dur a terme un inventari de totes les eines que
hi havia a la seca de la ciutat de València. S’hi va realitzar un
llistat minuciós de tot allò contingut en les distintes cases o departaments de la fàbrica de moneda, entre les quals es trobava
l’anomenada casa de l’entall (Mateu i Llopis, 1936: 123):
En la casa del entall foren atrobats tots los punchons de les
letres de entallar piles e trossells martells e limes e pilons de
rodar e altres ordilles ferramentes e coses necessaries per a les
dites empremptes de monedes les quals foren atrobades en la
dita casa del entall y en poder den Garcia Gomes argenter entallador qui alli era present les quals axi mateix com les tenia
acomanades li foren acomanades e aquelles confessa tenir en
comanda per lo dit aranu çaburgada [sic] mestre de la sequa.
A més a més, en el departament de contractació hi havia
una «capça en que ha xxxj. puncho de letres» (Mateu i Llopis,
1936: 120), algunes més de les necessàries per a compondre
l’alfabet medieval. La interpretació ens fa pensar, en un primer
moment, que allò inventariat foren punxons amb la forma de la
lletra finalitzada, que es gravarien en negatiu en els encunys;
amb tot, la dificultat de dotar de resistència a formes tan elaborades, de fabricació complicada, amb gran quantitat de detalls,
i que resultaren pràctiques durant el procés de l’entall, així com
el nombre de variacions tant en forma com en posició que s’han
assenyalat en l’estudi epigràfic, ens fa plantejar-nos que no es
tracta de lletres acabades, sinó de punxons amb formes determinades que permetrien formar els diferents caràcters.
A banda d’això, l’inventari reflecteix, en la casa de l’entall,
l’existència de llimes i martells que podem suposar que podrien
tindre la mateixa forma i grandària que les eines dels argenters;
no debades, l’entallador, en aquell moment, era Garcia Gomes,
de professió argenter. Les ferramentes per a obrir les piles i els
trossells, nogensmenys, no eren seues, sinó que pertanyien a la
seca i les tenia en ús per comanda del mestre de la casa de la
moneda. Aquestes eines s’emprarien per a retocar els punxons i
els mateixos encunys, o per a gravar detalls amb martellet i un
punxó o burí, eines que al remat acabarien sent complementàries a l’ús dels punxons de lletres.
Els punxons havien de ser de ferro acerat, i anirien muntats
sobre barres que es colpejaven amb el martell per l’extrem oposat
al punxó a fi d’aconseguir la gravació de la forma. Així doncs,
per a comprovar la seua resistència solia fer-se una prova sobre
un disc de plom. Si el resultat era satisfactori, el punxó s’usava
sobre una superfície de ferro, de forma cilíndrica o troncocònica
i, en gravar-lo, s’obtenia una imatge en espill. Repetint l’operació
diverses vegades, els obridors fabricaven diversos encunys d’anvers i de revers, amb certes variacions, motius i llegendes, atés el
caràcter artesanal de l’activitat (Fontenla, 2015: 55).
En el nostre cas, s’ha procedit a l’estudi de la composició de
les principals variants de caràcters de classe A, B i C i, per consegüent, s’han identificat diversos punxons de lletres, el nombre
dels quals, en aquest sentit, encara queda lluny del joc de 31 peces
descrit en l’inventari de la seca de València en 1459. Pensem que
l’explicació podria trobar-se en la major senzillesa dels caràcters
llatins i gòtics, ja que en 1459 les llegendes es componen amb tipologies gòtiques relativament tardanes, precursores de les lletres
humanístiques i, per tant, més complexes que les dels segles XIII
i XIV; de fet, si férem un estudi de composició dels caràcters pre143
[page-n-163]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
sents en les llegendes dels menuts de billó de Jaume I, per exemple, comprovaríem com el joc de punxons seria encara menor que
l’usat per a la confecció dels caràcters dels grossos d’argent, per
la major simplicitat de les primeres. Una segona raó pot tindre
a veure amb una falta d’estudis al voltant d’aquest tema: només
podem avançar els primers resultats, així com una aproximació
primerenca a una línia d’estudi que resulta força interessant i que
no s’ha tractat massa en la bibliografia peninsular, però esperem
que en un futur puga donar resultats que permeten avançar en els
estudis epigràfics de la moneda medieval.
S’ha distingit entre punxons i traços (fig. 8.5). Hem anomenat
punxó a les formes determinades que es repeteixen, de manera
més o menys invariable, en tots els caràcters que presenten una
composició semblant; els canvis en una mateixa forma de punxó
entre lletres poden atribuir-se a diversos factors que cal tindre en
compte: l’ús de diferents jocs de punxons, amb les mateixes formes, però amb variacions en la fabricació, el seu desgast, la perícia
de l’entallador en el moment de compondre i gravar les lletres, els
possibles trencaments que puga patir l’estri, els retocs posteriors a
la gravació, el major o menor nombre d’ornaments en la lletra, o el
grau de desgast o la mala conservació de la moneda.
D’altra banda, les formes variables sense un aspecte determinat s’han anomenat traços. Un traç és una forma realitzada
amb un burí, amb l’ajuda d’un martellet, que completa les lletres compostes amb punxons. Pot ser, a tall d’exemple, la barra
d’una A o el tancament lateral d’una C, elements que mostren
una altíssima variabilitat, per tal com depenen de la mà de l’entallador i que, sovint, presenten línies poc definides que sobrepassen els cossos de les lletres on pot observar-se el titubeig o
la dificultat de l’obridor en el moment de realitzar la gravació
sobre una superfície metàl·lica dura.
Fet i fet, amb el burí es feia el retoc dels caràcters, una vegada compostos, així com l’allargament dels extrems dels caràcters per a poder donar forma als trets o ornaments que apareixen
en les parts superiors i inferiors dels cossos o, també, en punts
com la cama de la lletra R, o en el caràcter X. També s’hi pot
modificar l’aspecte d’un punxó, engrandint l’acabament i realitzant-li mosses ornamentals, com passa, per exemple, amb el
caràcter V de la classe B.
8.2.1. epigrafia de classe a
S’han detectat nou punxons distints amb els quals pot explicar-se la composició de la totalitat dels caràcters presents en la
epigrafia. Els dos punxons amb major representació són els denominats A1 i A3; són els que permeten compondre el cos de quasi
totes les lletres, així com els ponts d’unió en caràcters com A o
N i formes circulars com C, D, O i Q. Eminentment són formes
senzilles que, en el cas dels punxons A1 i A9, apareixen també
emprades en la confecció de la imatge del monarca: el punxó A1
es presenta en les línies de composició de la figura reial, mentre
que el punxó A9, un simple punt, s’usa en zones més específiques
del bust, com a tall d’exemple l’ull.
Igualment, s’ha determinat l’existència de dos traços, un de
menor longitud (traç A1) utilitzat sobretot per a la realització de
barres, i un segon de longitud major (traç A2), que es troba en el
tancament lateral de la lletra C.
Aquesta epigrafia té una forma general una mica sinuosa, pel fet que les lletres compten amb una factura un poc
irregular i asimètrica, amb engruiximents en algunes parts,
línies crebantades o, fins i tot, desplaçaments en la composició dels punxons. Aquest fet no pot atribuir-se a una manca
d’experiència, perquè els entalladors havien de ser argenters
experimentats; la raó ha de cercar-se en altres causes que van
des d’una fabricació distinta de les formes dels punxons fins a
l’estat de conservació de la peça.
8.2.2. epigrafia de classe b
Figura 8.5. Classificació del punxons.
144
En aquest cas s’han definit dotze punxons diferents amb els quals
es poden formar totes les variants principals i les subvariants identificades en l’estudi epigràfic. S’hi inclouen formes noves, com les
triangulars (punxó B2) o el cos estrangulat (punxó B11) per a les
lletres més tardanes. Els dos punxons més representats són els B1
i B4, que permeten compondre el cos de quasi totes les lletres i els
ponts d’unió en alguns caràcters, així com algunes formes circulars. El punxó denominat B5 també té una presència notable, atés
que ajuda a confeccionar les anelles de lletres com P o R.
En relació amb els traços, s’ha classificat un total de tres
formes principals distintes, i una probable. Els traços B1 i B2
apareixien ja en la epigrafia de classe A, el primer localitzat en
[page-n-164]
estudi epigràfic de les monedes
la confecció de les barres, i el segon per al tancament lateral de
certes lletres, com ara la C o la E. El tercer traç, denominat B3,
s’ha detectat només en un cas, associat al traç B1, per a poder
formar el signe d’abreviatura d’una de les formes del caràcter
H. Al capdavall, més que una forma determinada, es tracta del
resultat d’una manera de treballar que no canvia.
L’evolució de la epigrafia de tipus primerenc cap a les formes
més avançades i tardanes no substitueix els punxons emprats en
la primera, sinó que introdueix formes noves, com els punxons
B10, B11 i B12, que s’afegeixen als que ja existien i que continuen
utilitzant-se. Molts dels que estaven en la epigrafia de classe B
primerenca ja s’usaven en la classe A, de manera que pot dir-se que
no hi ha un trencament entre tots dos: les eines en les emissions de
croats barcelonesos amb llegendes de classe A i de classe B, siga
com siga el seu subtipus, són les mateixes. Això no implica que, a
poc a poc, el nombre de punxons vaja incrementant-se, al mateix
temps que augmenta la complexitat de les lletres.
8.2.3. epigrafia de classe c
En aquest cas s’han classificat dènou punxons diferents,
amb els quals es pot compondre la totalitat de les lletres, amb
les seues subvariants. S’hi han introduït algunes formes noves,
com ara el punxó C11, el C12, el C14 o el C15. Algunes de les
formes ja s’empraven en la confecció de la epigrafia de classe
B, mentre que altres, que no estaven presents en aquesta, però sí
en la de classe A, tornen a fer-se servir, com és el cas del punxó
C11/2. Punxons com els tipus C17 i C18 s’han usat en llocs com
ara la separació de les paraules de la llegenda i en la composició
del bust del rei, en l’anvers dels grossos: cal destacar la importància del punxó C18, una anella, en la representació reial, ja
que apareix en les anelles del vestit i de la corona, i també en les
dels rulls del cabell.
Quant als traços, se n’han classificat tres, dos d’ells presents
en la epigrafia de classe A (traç C1 i traç C2), ara utilitzats per
a la confecció de les barres i dels tancaments de les lletres, com
per exemple l’acabament superior recte, amb el traç C2, en algunes variants de la lletra A. El tercer, anomenat traç C3, apareixia en la epigrafia de classe B, i s’ha usat per al tancament
lateral de lletres com la C i la E.
els denominats A1/B1/C4, A4/B4/C5, A9/C17 i C18: el primer
grup és el principal per a poder conformar la forma bàsica del
bust, i el segon per a la majoria de detalls, sobretot en la composició de la corona; el tercer grup i el quart punxó es documenten en l’ull del monarca i en el seu vestit.
Les representacions de Pere II i Alfons II són idèntiques.
El bust del rei apareix coronat mirant a l’esquerra, i porta
una corona alta, oberta, amb tres anelles a l’interior i tres
remats amb forma de ramellet o card. L’ull és allargat i recte
i el cabell, amb ondulacions, es desenvolupa per darrere
de l’orella i acaba en tres anelles en disposició horitzontal,
de manera que imita el pentinat de tipus garseta. El vestit
està dividit en quatre particions, carregades amb anelles en
nombre desigual. Aquest model continua invariable fins a
les primeres emissions de Jaume II, i evoluciona cap a un
bust amb quatre particions del vestit, verticals, carregades
amb parelles d’anelles; la corona encara és oberta, però ara
apareix massissada, amb una anella central i un punt a cada
banda, rematada amb tres flors de card. El pentinat és ondulat
i finalitza en barres verticals.
El següent model redueix la grandària del bust, així que el
vestit passa a ser d’una sola partició, horitzontal, carregada amb
cinc anelles, normalment, i amb una sèrie de serrells en el coll.
La corona segueix sent idèntica a l’anterior, així com el pentinat; aquesta canvia en el model següent, en què la fulla central
del remat es troba flanquejada per dues fletxes que solen apuntar
cap amunt i compondre’s una mica obliqües (fig. 8.6). A més a
més, la corona és massissa, però bastant més baixa i fina que
abans. El pentinat continua igual i el vestit es divideix ara en
tres particions, de manera que torna a guanyar altura; cada partició lateral carrega una flor de cinc o sis pètals i la central una
creu, o una flor de cinc o sis pètals en cadascun dels tres espais.
La imatge d’Alfons III representa una transició entre les
darreres emissions de Jaume II i les de Pere el Cerimoniós.
La seua figura és igual a la descrita per a les últimes monedes
8.3. EVOLUCIÓ DE LA REPRESENTACIÓ REIAL
La representació del rei en els grossos d’argent del carrer de la Llibertat resulta prou estàtica. Aquest depòsit es pot definir com un
bloc dominat per un tipus d’imatge del monarca molt hieràtica i
bastant esquemàtica, una representació en bust (tallada a l’alçada
dels muscles), de perfil, orientada sempre cap a l’esquerra i coronada. A causa del possible reaprofitament dels models fets servir en el
batiment de croats de Pere II per a l’encunyació d’Alfons II, ambdues emissions mostren idèntiques característiques en la imatge del
rei. A partir del regnat de Jaume II, comença una evolució que suposa el canvi en la configuració del vestit del monarca, així com en
la forma de la corona, que varia d’alta i oberta a baixa i tancada; de
la mateixa manera, l’evolució del vestit continuarà documentant-se
sota els regnats d’Alfons III i Pere III.
El bust del rei està compost amb diversos punxons, usats
també en la formació dels caràcters de les llegendes. Els principals que s’empren en la configuració de la imatge del rei són
Figura 8.6. Fletxes capgirades en la corona, en Jaume II (cat. 818; MPV
34527).
145
[page-n-165]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
L’evolució, fet i fet, només es constata en els detalls, sobretot
els del vestit i els de la corona. La figura segueix sent molt
semblant des de Pere II fins a Pere III, llevat de la peça de Pere
el Gran anomenada LMC 179. Aquesta figura sols començarà a
canviar a partir de la represa de l’encunyació de croats per part
de Martí I, sota unes condicions diferents de les anteriors, en la
segona etapa del croat.
8.4. VALORACIONS FINALS
Figura 8.7. Fletxes inexistents en la corona d’ Alfons III (cat. 1332;
Corts 154).
grosses d’argent de Jaume el Just, amb alguns canvis que
marquen una mínima evolució, que implica variar les fletxes
de la corona per dues línies apuntades, o la major amplària del
cos, encara que en alguns encunys també pot resultar més estret
(fig. 8.7 i fig. 8.8). Aquest model l’hereta la primera emissió de
Pere III, que elimina els elements d’ornament que flanquegen
el remat central de la corona; aquesta, al seu torn, torna a fer-se
més fina. En els grossos de Pere III, la corona redueix la seua
grandària i el cos del rei la seua alçada, de manera que se li
atorga major protagonisme al cap i al rostre, un fet que podria
relacionar-se amb la progressiva afirmació del poder reial. El
vestit du serrells que, en un cas, es presenten de manera doble
per error, com ara en la peça cat. 2202 (fig. 8.9).
Figura 8.8. Error de composició en la corona d’ Alfons III, en què
en lloc de fletxes apareix un punt i no hi ha fulla de card al mig (cat.
1678; MPV 35187).
146
Hi hem observat com la epigrafia va augmentant en complexitat
des de la classe A fins a les classes C-I / C-II, de manera que cada
vegada s’afegeix un major nombre de variants i subvariants (fig.
8.10). El major índex de subvariants probablement es presenta
en els moments de gran volum d’emissió, que obliguen a una fabricació ràpida dels encunys per a poder proveir la seca de piles
i trossells; així, moltes de les subvariants que s’han aplegat en la
classificació epigràfica resulten errors de composició que tenen a
veure amb la celeritat del treball: potser per aquesta raó, la major complexitat epigràfica, amb el nombre més elevat de variants,
subvariants i errors, es concentra en Jaume II i Pere III, els dos
monarques que més quantitat de metall hi van encunyar per a la
fabricació de grossos. Aquests volums elevats provoquen que els
obridors treballen de manera ràpida i, sovint, una mica descurada.
Malgrat que, tal volta, un únic taller o un únic argenter puga fer-se
càrrec de la fabricació dels encunys d’una emissió, s’ha detectat
la mà de diversos argenters, possiblement els oficials i els ajudants del principal o del cap del taller; aquests segueixen el model
marcat tant pel document d’emissió com pel cap dels argenters,
de manera que introdueixen les seues pròpies variacions, moltes
vegades de manera involuntària, al nostre parer.
En referència a la composició de la epigrafia, les lletres
es conformen amb punxons de formes determinades que, si
s’apliquen certes variacions, donen forma als distints caràcters
de l’alfabet de cada classe. Els traços fins, o certes formes de
Figura 8.9. Error en un croat de Pere III, amb doble serrell en el
vestit (cat. 2202; MPV 35661).
[page-n-166]
estudi epigràfic de les monedes
Figura 8.10. Anvers de Pere III, cat. 2473, MPV 35857 (CGMC
2223j), en què s'observa l'evolució de la T de PETRUS fins a una
forma gòtica completa.
les lletres, com poden ser els tancaments de caràcters com la
C o la E, es realitzen amb burins, tant per a no empastar les
lletres, com pot succeir amb els travessers, com per la major
senzillesa i rapidesa que aporta aquest mètode de treball. Els
punxons es reutilitzen en la composició de diverses lletres,
capgirant-los per a aconseguir variacions significatives, amb
el menor esforç i en el menor temps possible, com passa amb
les lletres A i V, o N i U, per citar dos dels exemples més clars.
Tant l’ús de punxons com de burins per a certs elements, per
tant, permet estalviar temps de treball i proveir d’encunys a la
seca d’una manera més ràpida i eficient.
Els tipus principals de cada classe epigràfica no són estàtics
ni determinats per un model regular, sinó que la totalitat del
grup de variants s’inspira en models anteriors: en el cas de les
lletres de classe B en els diners, en el cas de la classe C en els
grossos de Montpeller i en els pirrals sicilians, així com en les
tendències europees generals del moment. Des dels diners de
tern barcelonesos i la epigrafia de classe A dels croats, fins a
la epigrafia de classe C i les lletres humanístiques, el nombre
de punxons augmenta de manera considerable, de forma
progressiva, perquè l’increment del seu nombre es relaciona
directament amb l’increment de la complexitat de les lletres.
En l’inventari de la seca de València, de l’any 1459, apareixien
31 punxons de lletres, pel fet que els caràcters d’aquest moment
són lletres gòtiques molt tardanes, quasi humanístiques i,
per consegüent, amb prou més detalls que les anteriors.
L’acreixement, en nombre de punxons i formes, resulta gradual
des de la epigrafia de classe A fins a les prehumanístiques de
la segona etapa del croat, i les renaixentistes, de tall clàssic, de
la tercera etapa.
Tot ben garbellat, afegirem que el model de representació
del rei és bastant estàtic, i no canvia fins al començament
de la segona etapa del gros d’argent barcelonés, que enllaça
amb els tipus del començament de la tercera etapa, amb certs
detalls heretats dels retrats renaixentistes. Del hieratisme i la
representació esquemàtica, més simbòlica que real, amb una
major importància dels seus signes de poder que del rostre,
s’acabarà passant per una etapa en què l’afermament del poder
del monarca es veurà reflectit en la pèrdua d’importància dels
elements d’ornament, sobretot del vestit, davant del rostre i
la corona, ja que la monarquia va aconseguint imposar-se,
a poc a poc, a la noblesa i als bàndols. Després d’aquesta
etapa, els models renaixentistes s’integren plenament en
els grossos d’argent: el simbolisme artificial del poder va
perdent importància en benefici d’un realisme cada vegada
major, coincidint amb una monarquia que s’ha imposat com
a institució autoritària i principal de govern. Açò té lloc en
el període de transició de la segona etapa del croat i acaba
per implantar-se, per complet, des del començament de la
tercera etapa, dos moments que, dissortadament, excedeixen
els límits d’aquest treball.
147
[page-n-167]
[page-n-168]
9
Composició metal·logràfica
Les dades que es presenten en aquest darrer capítol s’han obtingut a partir de l’anàlisi de la composició metal·logràfica
d’algunes monedes que formen part del depòsit del carrer de la
Llibertat, seleccionades com a mostra estadística del conjunt.
Les proves es van efectuar en tres moments: una primera l’any
2011, en el laboratori de restauració del Museu de Prehistòria de
València, abans d’emprendre la restauració de les més de dues
mil peces que no s’havien intervingut abans, per a esbrinar la
composició dels clorurs que s’havien d’eliminar en el procés
de recuperació de les monedes; una segona d’anàlisi de composició, paral·lela a aquells treballs, encarregada al Departament
de Química Analítica de la Universitat de València i a l’Institut
de Restauració del Patrimoni de la Universitat Politècnica de
València; i la tercera, lligada al present estudi, realitzada per
l’Institut Valencià de Conservació i Restauració de Béns Culturals (IVCR+i) l’any 2012.
9.1. ANÀLISI DELS PRODUCTES DE CORROSIÓ DE
LES MONEDES
En 2011 es va decidir portar a terme una sèrie de proves
analítiques amb la finalitat de determinar amb precisió quins
eren els productes de corrosió que afectaven les monedes del
depòsit del carrer de la Llibertat, llavors al Museu de Prehistòria de València, per a poder actuar contra aquests de la
manera més convenient: en 1994 s’havien netejat 400 de les
peces que el componen, però la resta estaven sense intervindre. En 2011 es va creure convenient finalitzar la neteja i estabilització dels grossos restants, depositats al museu, alhora
que les Corts Valencianes cedien, temporalment, les seues
400 monedes per a comprovar l’estat en què es trobaven i
catalogar-les de nou en el marc del Treball de Fi de Màster
en Restauració i Conservació de Béns Culturals 2010-2011,
de la Universitat Politècnica de València, realitzat per M. C.
Bouzas, que desenvolupava en aquell moment les pràctiques
en el laboratori de restauració del museu sota la tutorització
de la seua cap, T. Pasíes (fig. 9.1).
Per corrosió entenem el procés pel qual els metalls pateixen
la seua destrucció a causa d’agents externs, en persistisca o no
la forma; açò s’esdevé, en el cas que ens ocupa, en metalls transformats, perquè la tendència dels objectes metàl·lics és tornar
al seu estat primigeni, és a dir, al moment en què eren estables.
Els agents que més afecten els objectes metàl·lics de naturalesa
arqueològica són aquells en els quals intervé la humitat del lloc
on estan soterrats i, també, els processos electroquímics. En el
cas de les monedes, en què actuen dos metalls diferents en lliga,
la corrosió que més afecta és la de tipus galvànic: enfront de dos
metalls lligats, a causa de la diferència potencial que hi ha entre
tots dos, el metall menys noble (element catòdic) tendirà a la
corrosió amb major facilitat que el més noble (element anòdic),
la corrosió del qual és més lenta. La humitat, per la seua banda,
actuaria com a electròlit i facilitaria la corrosió, al mateix temps
que altres agents, com les sals dissoltes en l’aigua del sediment
on es troben soterrats els metalls, farien augmentar de manera
exponencial la velocitat de corrosió del metall.
Hi ha quatre característiques bàsiques que determinen el
procés de corrosió i que tenen a veure amb la velocitat d’aquest
i amb la manera en què afecta les peces metàl·liques: el contingut en aigua i la facilitat de retindre líquid per part del terreny: el
pH o potencial d’hidrogen, índex que expressa el grau d’acidesa
o alcalinitat d’una dissolució; aeració diferencial, en el qual la
porositat i la uniformitat del terreny determinen l’accés d’oxigen fins a les peces metàl·liques i, per tant, el seu major o menor grau corrosiu; i, en darrer terme, la conductivitat elèctrica,
determinada per la quantitat de sals presents en el sediment on
estan les peces.
Pel que fa a monedes com les del nostre depòsit, compostes per una lliga de coure i argent (fig. 9.2), aquest darrer, per
ser el metall més noble, hauria d’actuar com a element catòdic,
149
[page-n-169]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Figura 9.1. La corrosió de les monedes abans de la seua restauració
(MPV 35863, 35864 i 35866).
mentre que el metall menys noble, el coure, veuria accelerat el
seu procés de corrosió com a element anòdic. És evident que les
condicions del terreny van influir en el procés, però com que
s’amagaren dins d’un recipient ceràmic, la majoria apartades
del contacte directe amb la terra, el procés més important de
corrosió sembla haver sigut la galvanització. Les monedes depositades contra les parets del recipient són les més alterades,
mentre que aquelles que es trobaven en l’interior de l’acumulació no van patir les mateixes alteracions a causa dels processos
de conductivitat elèctrica.
Durant l’anàlisi de les peces es distingí entre monedes amb
un grau de corrosió baix i mitjà (aquelles que havien perdut el
llustre i aquelles que presentaven alguns productes de corrosió
només en certes parts de la superfície, respectivament), monedes amb un grau de corrosió alt (la superfície de les quals havia
quedat coberta pels productes corrosius dels metalls, amb capes
de corrosió mixtes), i blocs de monedes, d’entre dues i cinc peces, amb capes mixtes de corrosió que havien unit els croats
(Bouzas, 2011: 38-39).
Per a les analítiques químiques de productes corrosius se
seleccionà una mostra de les peces del depòsit i es consideraren
tres criteris bàsics:
1. Les monedes objecte de l’estudi havien de ser una representació de les encunyacions de cada rei present en el conjunt.
2. De cada regnat, es triarien els tipus monetaris més abundants o més repetits dins de l’acumulació.
3. En cada tipus monetari escollit s’haurien de trobar representats els diferents graus d’alteració de les monedes.
L’anàlisi es va aplicar sobre una mostra composta per duescentes monedes (de les quatre-centes) que es trobaven sense intervindre, depositades a la seu de les Corts Valencianes, i que es
demanaren en maig de 2011 per a poder acabar de completar el
tractament sobre la totalitat del depòsit. Paral·lelament, d’altra
banda, el laboratori de restauració del Museu de Prehistòria de
València actuava sobre les dues mil monedes que encara romanien sense tractament des de la localització del conjunt. D’entre
totes aquestes, se’n van seleccionar dotze per a ser analitzades.
L’anàlisi dels productes corrosius es va dur a terme en el
Departament de Química Analítica de la Universitat de València
i en l’Institut de Restauració del Patrimoni de la Universitat Politècnica de València, mitjançant la combinació de quatre tècni150
Figura 9.2. Monedes del depòsit, netes i exposades al costat d’un
marc d’argent lligat (Arxiu MPV).
ques analítiques, que també es van aprofitar per a l’anàlisi de la
composició metal·logràfica de les monedes: voltamperometria
de micropartícules (VMP), microscopi electrònic (SEM/EDX),
espectroscòpia infraroja per Transformada de Fourier (FTIR) i
microscòpia òptica amb lupa binocular de la marca Leica i sistema fotogràfic digital acoblat i il·luminació per fibra òptica bilateral, entre d’altres (Doménech et al., 2011; quant a l’aplicació
d’aquests mètodes en col·leccions numismàtiques, vegeu una
aportació més actualitzada en Álvarez Romero et al., 2016). La
inspecció visual va representar el primer pas abans d’efectuar
les proves amb les monedes, amb l’objectiu de documentar, de
manera precisa, les formacions que es trobaven en la superfície
(Bouzas, 2011: 41-42).
9.1.1. corrosió de l’argent
L’argent és un element poc reactiu des del punt de vista
químic, de manera que el sulfur de plata, provocat per
l’atac de sofres i sulfurs, esdevé el més comú que es pot
trobar en les peces arqueològiques d’argent, desllustrades i
sense brillantor a causa d’aquest agent. En les produccions
lligades, les reaccions són lleugerament distintes: en
lligues com argent-coure, el metall més noble és la plata i,
consegüentment, actuarà com a càtode, mentre que el coure
quedarà com a un element anòdic; ara bé, en barreges orargent o or-argent-coure, el procés de galvanització segueix
l’escala de corrosió de metall de menys noble a més noble.
Així doncs, el procés sempre es produeix de manera gradual,
[page-n-170]
composició metal·logràfica
començant pel metall menys noble fins al més noble, i la
mineralització de la peça sempre es produirà des de l’exterior
a l’interior i de manera intergranular, és a dir, avançant al
voltant dels grans metàl·lics, de tal manera que a mesura que
es dirigisca cap al nucli de la peça, aquesta es tornarà cada
vegada més fràgil. Al final del procés, s’haurà format una
capa corrosiva en què els productes dels dos o tres metalls
s’hauran barrejat, de manera que sovint es complica la seua
identificació a simple vista.
9.1.2. corrosió del coure
La corrosió del coure mostra un procés distint, ja que el seu avanç
intergranular fa que el metall de l’interior de l’objecte migre, a
poc a poc, a l’exterior de la peça, on es torna a depositar i provoca
que guanye en fragilitat. Els productes de corrosió més importants que afecten el coure són els òxids, els carbonats, els clorurs,
els sulfats i els sulfurs, tots ells compostos per diversos agents
químics que reaccionen de distintes maneres amb el metall.
9.1.3. resultats de les anàlisis
Una vegada inspeccionades les formacions amb la lupa binocular, l’anàlisi va detectar la presència de clorurs d’argent i diversos
productes de corrosió del coure, descoberts els primers gràcies
a la voltamperometria i els segons a l’ajuda de les proves amb
FTIR. Els resultats van indicar que els productes corrosius del
coure s’agrupaven en òxids, carbonats, clorurs i sulfats, de manera
que diferien un poc d’aquells que s’esperava trobar inicialment.
En relació amb la plata, es va detectar solament clorur d’argent
(taula 9.1).
Taula 9.1. Resum dels productes de corrosió presents en les
monedes del depòsit.
Coure
Òxids
Carbonats
Clorurs
Sulfats
Argent
Cuprita
Malaquita
Açurita
Atacamita
Clinoatacamita
Brotxantita
Clorur d'argent
9.2. ANÀLISI DE COMPOSICIÓ METÀL·LICA
9.2.1. anàlisi del departament de química analítica de
la universitat de valència i l’institut de restauració del
patrimoni de la universitat politècnica de valència
Una vegada eliminats els productes corrosius de les monedes
seleccionades, atés que que haurien influït en els resultats de les
analítiques químiques (taula 9.2), es realitzaren un total de dotze
proves en 2011, a més d’una addicional en una moneda que es
trobava partida i que es considerà adient per a poder comprovar
el contingut en argent del nucli metàl·lic. Tots els resultats que
es presenten ací pertanyen al treball de M. C. Bouzas (2011: 6680), així com a l’article publicat per l’equip que dugué a terme
les analítiques (Doménech et al., 2011).
Taula 9.2. Pèrdua de pes de les monedes de la mostra després de la
neteja dels productes de corrosió.
Mostra
Autoritat
Tipus CGMC
Pes inicial
Pes final
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
Alfons II
Alfons II
Alfons II
Jaume II
Jaume II
Jaume II
Alfons III
Alfons III
Alfons III
Pere III
Pere III
Pere III
CGMC 2148
CGMC 2148
CGMC 2148
CGMC 2154e
CGMC 2154e
CGMC 2154e
CGMC 2184b
CGMC 2184b
CGMC 2184b
CGMC 2220b
CGMC 2220b
CGMC 2220b
3,134
3,215
3,14
3,358
3,166
3,18
3,327
3,265
3,202
3,294
3,357
3,178
3,015
3,011
3,019
2,916
3,049
3,128
3,095
3,205
3,114
3,227
3,039
3,077
El mètode de treball va consistir en l’anàlisi de la superfície
metàl·lica de les monedes, amb la idea de poder determinar els
elements que van constituir la lliga dels metalls dels quals estan
compostos els croats. Es partia de la hipòtesi que es trobaria,
uniformement, en les dotze monedes, un 96% de plata i un 4%
de coure per cada gros i, si existien desviacions, que aquestes
foren causades per la presència d’altres metalls residuals i impureses, com a conseqüència del procés de fosa propi de les seques
baixmedievals. Nogensmenys, els resultats van començar a ser
diferents des de la primera prova amb SEM/EDX.
Com es pot apreciar en la taula 9.3, la plata fou el metall més
abundant en la composició dels grossos, però no en el percentatge que s’esperava, per sota del 96% amb què s’havia plantejat la
hipòtesi del treball. La lliga de coure també apareixia, a excepció de les mostres 1, 2 i 6, bastant per davall del 4% de la idea
inicial. Els resultats, doncs, es trobaven entre un 10% i un 15%
per sota de les disposicions d’encunyació del croat barcelonés
i les proporcions manades a partir de l’any 1285 (onze diners i
mig d’argent amb un fi d’onze diners i mig). A més a més, en
nou de les dotze mostres es va trobar un element insospitat, el
mercuri (Hg), que, en la mostra 3, assolia fins a un percentatge
Taula 9.3. Resum dels resultats obtinguts amb la prova del SEM/
EDX en 2011.
Mostra Ag (%) Cu (%)
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
87,91
85,75
64,88
41,41
80,65
79,53
79,05
81,21
65,05
79,13
82,31
79,75
3,58
4,06
1,93
1,49
2,10
3,66
2,48
2,92
1,65
2,94
2,54
2,89
Hg (%) Regnat
29,41
0,38
0,85
1,31
1,08
1,26
19,23
0,53
1,67
Alfons II
Alfons II
Alfons II
Jaume II
Jaume II
Jaume II
Alfons III
Alfons III
Alfons III
Pere III
Pere III
Pere III
Tipus
CGMC 2148
CGMC 2148
CGMC 2148
CGMC 2154e
CGMC 2154e
CGMC 2154e
CGMC 2184b
CGMC 2184b
CGMC 2184b
CGMC 2220b
CGMC 2220b
CGMC 2220b
151
[page-n-171]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 9.4. Resum dels resultats de l’anàlisi de la mostra 1 (2011).
Mostra
1
2
3a
3b
3c
4
5
6a
6b
6c
7
8
9a
9b
9c
10
11
12
Ag (%)
Cu (%)
S (%)
Hg (%)
Fe (%)
Si (%)
Al (%)
87,91
85,75
64,88
58,70
91,47
79,73
80,65
79,53
77,94
82,55
79,05
81,21
65,05
79,04
55,03
79,13
82,31
79,75
3,58
4,06
1,93
1,59
2,78
1,69
2,10
3,66
2,33
2,80
2,48
2,92
1,65
2,32
1,41
2,94
2,54
2,89
1,63
0,85
0,36
0,52
2,45
1,95
1,11
1,16
0,73
1,52
0,15
0,32
0,41
0,35
0,35
0,39
0,38
29,41
36,75
3,29
1,35
0,85
1,31
2,20
1,08
1,26
19,23
4,26
29,33
0,53
1,67
0,39
-
0,05
0,07
0,14
0,20
0,27
0,16
0,15
0,19
0,13
0,33
0,07
-
del 29,41% i que en la mostra 9 arribava al 19,23%. Aquestes
mostres analitzades corresponien a monedes dels regnats d’Alfons II i Alfons III respectivament; la resta de percentatges se
situaven entorn del 0,50% i 1,50%, i només en tres casos, el de
les mostres 1, 2 i 11, no s’hi trobava present (per a un resum dels
resultats, vegeu la taula 9.4). Per als investigadors que portaren
a terme els experiments, la presència del mercuri seria una prova molt primerenca dels processos d’amalgama de l’argent, que
eren molt poc comuns o inexistents fins al segle XVI, un plantejament que no compartim ja que pensem que l’existència del
mercuri en les proves ha de poder explicar-se per altres causes
encara no massa clares.
Mostra 1
Prova efectuada sobre una moneda d’Alfons II, tipus CGMC
2148, sense número de catàleg i que no s’ha pogut identificar en
el conjunt. La mostra s’ha pres en l’anvers i s’ha agafat el punt
sobre el rostre del monarca (fig. 9.3).
La plata és l’element majoritari, seguit, en pes, pel coure,
metalls que formen la lliga dels croats. Just per davall hi ha dos
elements més, l’oxigen i el carboni, en aquest ordre, la presència
dels quals és prou comuna en la resta de les proves efectuades;
Figura 9.3. Imatge d’electrons secundaris i retrodispersats de l’àrea
analitzada en la mostra 1 (Bouzas, 2011).
152
Mg (%)
0,32
0,39
0,20
0,14
0,34
0,28
0,31
0,33
0,31
0,30
0,28
0,20
0,27
0,12
0,30
0,35
0,36
Na (%)
O (%)
C (%)
0,89
0,63
-
3,46
5,75
0,90
0,78
0,28
1,06
12,93
12,54
13,88
12,28
13,73
12,01
11,87
12,03
12,02
14,11
12,09
12,80
2,60
2,23
2,33
2,03
1,32
13,3
1,21
1,32
1,91
1,64
1,69
1,33
1,69
1,67
1,74
2,45
1,56
1,82
açò pot explicar-se pel mateix mecanisme dels experiments. Finalment, resulta significativa la presència del sofre, baldament
en en un percentatge molt reduït. La resta d’elements són, pràcticament, residuals.
Mostra 2
L’àrea analitzada s’ha pres del rostre del monarca, com en la
prova anterior. Aquesta s’ha efectuat, de nou, sobre una moneda sense numeració de catàleg coneguda, de manera que no
ha pogut ser identificada. S’ha triat una peça d’Alfons II, tipus
CGMC 2148 (fig. 9.4).
En aquesta prova apareix el sodi (Na) i un percentatge d’oxigen més elevat que el de coure: aquest resultat només podria explicar-se en relació amb el mateix experiment. La composició entra dins dels paràmetres de la normalitat quant a percentatges dels
elements, de manera que l’argent es troba en la posició més alta.
Mostra 3
En aquest cas es van agafar tres punts d’anàlisi: el 3a, com en els
casos anteriors, en el rostre del monarca, mentre que els punts
3b i 3c corresponen a detalls dins la mateixa àrea, un a l’exterior
Figura 9.4. Imatge d’electrons secundaris i retrodispersats de l’àrea
analitzada en la mostra 2 (Bouzas, 2011).
[page-n-172]
composició metal·logràfica
En l’espectre analític de la mostra, el pic d’argent supera la
presència dels altres elements, la qual cosa representa la tendència normal en monedes grosses amb una composició majoritària
d’aquest metall. Ací a torna a aparéixer el mercuri, però en un
percentatge bastant baix, un 1,35%. El pes del coure és també
baix, i l’anàlisi el retorna com a òxid de coure (CuO).
Figura 9.5. Imatge d’electrons retrodispersats de les zones 3a, 3b i
3c sotmeses a anàlisi, respectivament (Bouzas, 2011).
del retrat i l’altre sobre el bust del rei (fig. 9.5). Les proves es
realitzaren sobre una peça d’Alfons II, tipus bibliogràfic CGMC
2148, sense número de catàleg indicat.
És interessant comprovar la diferència dels resultats depenent
del punt elegit per a realitzar l’anàlisi. Mentre que en les àrees 3a i
3b el pes del mercuri és relativament elevat (29,41% i 36,75%, respectivament), la prova 3c conté un percentatge reduït de mercuri, a
penes del 3,29%, molt per sota dels dos casos anteriors. Els pics de
mercuri de les proves 3a i 3b esdevenen una mica desconcertants,
sobretot perquè sobrepassen el pes del mateix coure i abaixen el
percentatge d’argent en la composició de la moneda. No obstant
això, la mostra 3c torna a nivells elevats de composició en plata,
fins al 91,47%, i de coure, amb el 2,47%, un poc per davall del que
s’esperava trobar en la hipòtesi de partida (96% de plata i 4% de
coure, recordem), però dins dels paràmetres normals.
La variació extrema dels pics percentuals de mercuri, depenent
de les àrees analitzades, pareix que indica un repartiment del mercuri força desigual, de manera que, ara per ara, pot descartar-se el
plantejament que es tracte de banys d’aquest element, que haurien
deixat un rastre un poc més homogeni; amb tot, es tracta d’una
tècnica molt perillosa d’emprar en les seques baixmedievals, encara que alguns tractats, com el De diuersis artibus de Teòfil ens
indiquen l’ús de l’argent viu, expressió amb què s’anomenava el
mercuri, per a certs treballs d’argenteria; també és ben conegut el
seu ús en amalgama per al treball de l’or i l’aplicació de daurats
(Segarrés, 2015: 55, 383, 398-401). La seua presència a les nostres
monedes ha d’estar lligada a altres factors que ens resulten, a dia de
hui, desconeguts o, almenys, incerts. Finalment, el percentatge de
la resta d’elements que apareixen en els resultats és residual.
Mostra 4
Es va efectuar la prova concentrant l’àrea d’anàlisi en el centre
del rostre del monarca, quasi al voltant de l’ull. Es tracta d’una
moneda sense identificació de catàleg, com les anteriors, que
pertany al regnat de Jaume II, tipus CGMC 2154e (fig. 9.6).
Figura 9.6. Imatge d’electrons secundaris i retrodispersats de l’àrea
analitzada en la mostra 4 (Bouzas, 2011).
Mostra 5
Com en el cas anterior, la prova es fa en un punt centrat del rostre del rei Jaume II i, de nou, en l’anvers d’una moneda del tipus
CGMC 2154e, que no té número de catàleg conegut per a poder
ser identificada (fig. 9.7).
Figura 9.7. Imatge d’electrons secundaris i retrodispersats de l’àrea
analitzada en la mostra 5 (Bouzas, 2011).
La presència de mercuri es redueix respecte als resultats
obtinguts en les tres peces del regnat d’Alfons II de la mostra 3.
El pic d’argent és més alt que en la mostra 4 (80,65%), mentre
que el mercuri apareix en una quantitat pràcticament residual,
0,85%, per davall d’elements com el carboni o el sofre (1,21% i
1,95%, respectivament). El coure es troba una mica més elevat
(2,10%), encara que la seua presència continua sent escassa
en relació amb la composició metàl·lica intrínseca que hauria
de tindre la moneda, fet que es pot explicar pels processos
corrosius i de pèrdua de matèria. El coure, en ser afectat per la
corrosió, pot migrar cap a la superfície de la moneda, formant
pàtines que, en el moment de la restauració, s’han d’eliminar
per a estabilitzar la peça.
Mostra 6
Es van prendre tres mostres en l’àrea del rostre del monarca:
una general en la zona de la galta, una segona de detall en la
galta i una tercera, també de detall, en el nas. Les tres proves
van fer-se sols en l’anvers d’una moneda sense número de catàleg conegut, tipus CGMC 2154e, que pertany al regnat de
Jaume II (fig. 9.8).
En aquestes tres proves, els pics d’argent tornen a ser elevats,
mentre que els percentatges de coure es mantenen estables, tot i
que bastant per davall del 4% que s’havia previst en la hipòtesi de
partida. Es comproven variacions en el percentatge de plata depenent de la zona analitzada, la qual cosa ens indica que l’argent no es
troba depositat de manera uniforme, i que alhora podria tindre molt
a veure amb un procés de fosa que no barreja de manera homogènia
els metalls amb els riells, com és normal per a treballs artesans i
manuals. Tocant al mercuri, el trobem només en dues de les zones
153
[page-n-173]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Figura 9.8. Imatge d’electrons retrodispersats de les zones 6a, 6b i
6c sotmeses a anàlisi, respectivament (Bouzas, 2011).
analitzades, la general i la galta del monarca (6a i 6b, respectivament), en nivells baixos si ho comparem amb els resultats que s’obtenien en la mostra 3, d’Alfons II, però elevats en comparació amb
les dues monedes de Jaume II, mostres 4 i 5. Cal assenyalar que
en la mostra 6b, el percentatge de plata (2,20%) s’aproxima molt
al del coure (2,33%). Com en la resta de casos, els altres elements
resulten residuals.
Mostra 7
Novament, es pren la mostra en l’anvers de la moneda, que se
centra en el rostre del rei. La peça elegida del grup d’Alfons III,
tipus CGMC 2184b, tampoc té un nombre de catàleg conegut
(fig. 9.9). El mercuri torna a trobar-se present, fet que ens indica
la repetició, respecte al regnat de Jaume II, de certs aspectes en
l’arribada del metall a la seca o en la fabricació dels grossos
d’argent. De fet, per bé que en una proporció baixa (1,08%), el
mercuri continua en nivells similars als del regnat de Jaume II, i
sols un poc per davall d’elements comuns com el sulfur (1,52%)
i el carboni (1,69%). La proporció d’argent no és gaire alta, un
79,05%, mentre que el coure es manté, més o menys, en els
nivells ja presents en els croats de Jaume II.
Figura 9.9. Imatge d’electrons secundaris i retrodispersats de l’àrea
analitzada en la mostra 7 (Bouzas, 2011).
Mostra 8
Aquesta huitena mostra es va prendre en l’anvers d’una moneda
d’Alfons III, tipus CGMC 2184b, sense numeració de catàleg
coneguda; el punt de referència es va centrar en el rostre del
monarca, com s’havia fet en els casos anteriors (fig. 9.10).
El pic percentual de la plata és més alt que en la prova anterior
(81,21%), de la mateixa manera que el coure, que presenta ací
un pes major que en l’anterior peça d’Alfons III (2,92%). Aquest
reajustament dels percentatges, es troba relacionat amb la baixada
d’elements com l’oxigen, ara situat en el 12,01%, a diferència
dels nivells alts que tenia en altres proves. En aquest sentit, el
percentatge de mercuri també descendeix i es queda en un 1,26%,
154
Figura 9.10. Imatge d’electrons secundaris i retrodispersats de
l’àrea analitzada en la mostra 8 (Bouzas, 2011).
un poc més elevat que en la moneda anterior, però per sota dels
resultats obtinguts per als regnats previs. Tanmateix, encara és
una xifra a tindre en compte en aquest moment, perquè es troba
quasi al mateix nivell que el carboni (1,33%).
Mostra 9
A diferència dels casos anteriors, la prova s’efectuà sobre
l’anvers i també el revers d’una moneda d’Alfons III, tipus bibliogràfic CGMC 2184b, sense número de catàleg conegut (fig.
9.11). Es van prendre tres punts d’anàlisi: un general en el rostre del monarca (9a), un en la barbeta del rei (9b) i un darrer
en el revers, entre els tres punts del motiu d’un dels quadrants
d’aquesta cara de la moneda (9c).
Aquesta és una de les mostres més interessants pels seus
resultats. La zona 9a es va agafar com a mostra general i donà
un percentatge d’argent que resultava molt baix (65,05%), així
com de coure (1,65%), mentre que el percentatge de mercuri
es disparava respecte a totes les altres mostres fins a un nivell
molt elevat (19,23%). Aquest resultat contrasta amb la prova
de detall realitzada sobre la barbeta del monarca (9b), en què
els percentatges d’argent i de coure s’estabilitzaven (79,04% i
2,32%, respectivament) en relació amb les proves dutes a terme
en les monedes anteriors. Cal que seguim preguntant-nos la raó
per la qual el repartiment dels elements és tan desigual en les
àrees generals respecte a les zones de detall.
En atenció a això, la prova 9c, que es va efectuar en el
revers sobre una zona de detall, ha aportat resultats sorprenents. El percentatge de plata és extremadament baix, a penes un 55,03%, i el de coure es manté en un nivell baix però
més o menys estable respecte a les proves d’altres monedes
(1,41%). No obstant això, el nivell de mercuri es dispara una
altra volta i s’assoleix la xifra més alta de totes les proves
dutes a terme, i aplega fins al 29,33%, un resultat complicat
d’explicar, sobretot per la manca d’altres proves en el revers
Figura 9.11. Imatge d’electrons retrodispersats de les zones 9a, 9b i
9c sotmeses a anàlisi, respectivament (Bouzas, 2011).
[page-n-174]
composició metal·logràfica
que confirmen si es tracta d’un repartiment desigual d’aquest
element en la moneda o d’una capa uniforme; en qualsevol
cas, caldrà argumentar-ho millor en el futur, quan es puga
comptar amb una major quantitat de dades.
Mostra 10
Per a aquesta prova es va seleccionar un únic punt en l’anvers,
centrat en el rostre del monarca i en una moneda sense numeració de catàleg coneguda, pertanyent al regnat de Pere III i amb
tipus bibliogràfic CGMC 2220 (fig. 9.12).
Els resultats d’aquesta primera mostra de Pere el Cerimoniós tornen a l’estabilitat de les proves efectuades sobre els regnats previs. El percentatge de plata, encara que una mica baix,
es manté estable (79,13%), mentre que el del coure s’eleva un
poc (2,94%). Així mateix, la presència de mercuri esdevé quasi residual (0,53%), pròxima a altres elements menors com el
manganés, el silici i el sulfur.
Mostra 12
La darrera mostra s’ha agafat en l’anvers d’una moneda de
Pere III, tipus CGMC 2220b, sense número de catàleg com
en els casos anteriors (fig. 9.14). El punt s’ha pres sobre el
rostre del monarca. Torna a aparéixer el mercuri en la mostra, en una proporció una destacada (1,67%), però per davall
d’elements que, tot i que resulten residuals, solen ser majoritaris tant en aquesta com en les anteriors proves com, a tall
d’exemple, en el cas del carboni (1,82%). L’argent es troba
en un percentatge una mica baix (79,75%), encara que el coure eleva, en aquesta prova, un poc el pes habitual amb què es
registrava (2,89%).
Figura 9.14. Imatge d’electrons secundaris i retrodispersats de
l’àrea analitzada en la mostra 12 (Bouzas, 2011).
9.2.2. resultats de l’anàlisi efectuat per l’institut valenFigura 9.12. Imatge d’electrons secundaris i retrodispersats de
l’àrea analitzada en la mostra 10 (Bouzas, 2011).
Mostra 11
Mostra presa en l’anvers d’una moneda de Pere III, que se centra en el rostre del monarca, tipus bibliogràfic CGMC 2220b, de
la qual no coneixem el número de catàleg (fig. 9.13).
En aquesta mostra ha desaparegut l’element del mercuri,
que havia estat present en gairebé totes les monedes analitzades
anteriorment. Per contra, el pic percentual de l’argent torna a
ser una mica més alt i se situa en el 82,31%, però el del coure
no puja, sinó que es manté en els nivells estables de les proves
anteriors, en un 2,54%. La novetat és l’aparició d’un element
addicional, el sodi (Na), en substitució del mercuri, però en un
percentatge completament residual (0,63%) que no es detectava
des de la mostra 2.
cià de conservació i restauració
Per a poder obtindre un major volum d’informació, complementària a les anàlisis de l’any 2011, en 2012 es va decidir remetre
una segona selecció, de vint monedes, a l’Institut Valencià de
Conservació i Restauració. Com a novetat, es van seleccionar les
tres peces de Pere II i un mig croat d’Alfons II, per a establir un
espectre analític una mica més complet i representatiu del depòsit
del carrer de la Llibertat. Quant a la resta de monedes, se’n va fer
una selecció a l’atzar perquè la mostra estadística acabara sent tan
equitativa com fora possible, sense repetir cap tipus bibliogràfic
dels cinc regnats del conjunt. D’aquestes 20 peces, el laboratori
va decidir analitzar-ne dotze, totes per mitjà de la tècnica SEM/
EDX, després d’una inspecció de les monedes i de les àrees a analitzar amb microscòpia estereoscòpica. Les proves van ser sempre
superficials, d’anvers i de revers, llevat de la peça Cat. 287 / MPV
34046, de Jaume II, en què fou necessària una intervenció invasiva per a comprovar l’estratigrafia de la moneda.
Mostra 1
Figura 9.13. Imatge d’electrons secundaris i retrodispersats de
l’àrea analitzada en la mostra 11 (Bouzas, 2011).
S’analitzà una peça de Pere II, amb número de catàleg 1 / MPV
33785, tipus CGMC 2137. En l’anvers, l’àrea 1 correspon a una
petita zona a l’esquerra de la corona del rei, mentre que l’àrea 2
pertany a un quadre a la dreta de les anelles que representen els
rulls del cabell del monarca. En el revers, l’àrea 1 es va prendre en el quarter de TAS, mentre que l’àrea 2 en el quarter de
NONA.
Les proporcions de plata són altes, baldament per sota del
96% que s’esperava trobar en les analítiques de l’any 2011;
el coure, al seu torn, presenta un percentatge relativament alt.
155
[page-n-175]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Ara bé, els dos elements semblen equilibrats i estables en els
quatre punts de la mostra. Com en les proves anteriors, tornà
a aparéixer el mercuri, però en un percentatge baix, no massa
llunyà al del coure.
Mostra 2
En aquest cas es va procedir a l’anàlisi d’una segona peça de
Pere II, amb número de catàleg 2 / MPV 33786, tipus bibliogràfic CGMC 2137. En l’anvers, l’àrea 1 correspon a una xicoteta zona a l’esquerra de la corona del rei, mentre que l’àrea 2
pertany a un quadre a la dreta de les anelles que representen els
rulls del cabell del monarca. En el revers, l’àrea 1 es va prendre
en el quarter de CIVI, mentre que l’àrea 2 en el quarter BaʼChʼ.
En comparació amb la mostra 1, la proporció d’argent és
millor en aquest cas, tenint en compte que es troba en tres de
les quatre àrees per damunt del 90%. Ultra tot això, en tres dels
quatre punts estudiats en l’anàlisi, el coure presenta un percentatge per dalt del 5%: només en l’àrea 4, en el revers de la moneda, aquesta xifra davalla fins al 3,78%, fet que s’explica per
la major quantitat d’argent, 92,72%. A propòsit del mercuri, segueix present en l’anàlisi: resulta curiós confrontar els resultats
d’aquest element entre la mostra 1 i la mostra 2, atés que les proporcions que es van obtindre són pràcticament idèntiques i deixen veure el mateix patró de distribució entre les quatre àrees.
Mostra 3
Es va analitzar una tercera peça de Pere II, amb número de catàleg 3 / MPV 33787, que correspon al tipus LMC 179: es va
considerar necessari portar a terme una analítica de composició
d’aquesta polèmica moneda per a poder comprovar si la lliga i el
percentatge dels metalls amb la qual va ser fabricada s’ajustava
a la dels grossos d’argent de la resta del depòsit del carrer de la
Llibertat.
En l’anvers, l’àrea 1 s’agafà en una xicoteta zona a l’esquerra
de la corona del rei, mentre que l’àrea 2 pertany a un quadre a
la dreta del cabell del monarca. En el revers, l’àrea 1 es prengué
en el quarter ICTAS, mentre que en l’àrea 2 s’analitzà un punt
sobre el braç de la creu passant, entre les partícules BARQ i
INON de la llegenda.
Resulta força cridaner l’alt percentatge d’argent que es va
trobar en aquesta peça: en les quatre àrees superava el 90%,
de manera que resultava ser una de les que millor s’ajusten (a
excepció de la mostra 7) a aquella hipòtesi de partida de l’any
2011, en què la relació argent-coure hauria de trobar-se entorn
del 96% - 4%. La proporció de sulfurs descompensa la prova,
però, de totes maneres, en la taula 9.5 es pot comprovar com la
peça es va fabricar amb plata de bona llei i en percentatge elevat, de manera que es guarda la proporció de lliga establida en
1285 per a la fabricació dels grossos barcelonesos. A més a més,
en aquest cas no es va manifestar cap rastre de mercuri, com
ocorria en els casos anteriors.
Mostra 4
S’analitzà una peça d’Alfons II, amb número de catàleg 5 / MPV
33789, tipus bibliogràfic CGMC 2148. En l’anvers, l’àrea 1 es
va analitzar sobre una petita zona que es troba a l’esquerra de la
corona del rei, mentre que l’àrea 2 s’analitzà sobre un quadre a
156
la dreta de les ondulacions del cabell del monarca. En el revers,
l’àrea 1 s’agafà en el quarter de NONA, mentre que, en l’àrea 2,
en el quarter BaʼChʼ.
Com en la mostra 2, aquesta moneda presenta una bona proporció d’argent, en les quatre àrees per damunt del 90%, però descompensada per la presència, una vegada més, del mercuri, en un
percentatge bastant residual, entre el 2,17% i el 2,68%, però que
en el cas de l’àrea 1 arriba a superar el 5% i fa caure el percentatge
de coure fins a un 2,93% de la composició. De totes maneres, la
moneda s’ajusta a les proporcions de lliga que es podrien esperar.
Mostra 5
En aquesta mostra es va analitzar una nova peça d’Alfons II,
amb el número de catàleg 144 / MPV 33903, tipus CGMC
2148a. En l’anvers, l’àrea 1 correspon a una xicoteta zona a
l’esquerra de la corona del rei, mentre que l’àrea 2 pertany a
un quadre en la llegenda, sobre el caràcter I de la paraula DEI.
En el revers, l’àrea 1 s’ha pres en l’anella del quarter de CIVI,
mentre que en l’àrea 2 s’ha fet sobre el punt interior del conjunt
de tres punts del quarter TAS.
En aquest moment, la composició en plata millorava respecte a les mostre 1, 2 i 4, pel fet que el percentatge mínim se situa
en el 92,95%; en canvi, les xifres del coure experimenten una
caiguda molt important, i se situen en tres de les quatre àrees, al
voltant d’un 1,5%, fins al 2,48% en l’àrea 2. Aquesta tendència
pot explicar-se per l’increment tant del mercuri com del sofre,
que es manifesta en forma de sulfurs.
Mostra 6
Per a l’anàlisi es trià un gros d’Alfons II, amb número de catàleg 147 / MPV 33906, corresponent al tipus CGMC 2148c. En
l’anvers es va analitzar l’àrea 1 sobre una petita zona a l’esquerra
de la corona del rei, mentre que l’àrea 2 es feu sobre un quadre
a la dreta de les anelles que representen els rulls del cabell del
monarca. En el revers, l’àrea 1 es va prendre en el quarter de
NONA, mentre que l’àrea 2 es va fer en el quarter TAS.
La composició en argent d’aquesta moneda s’aproxima molt
més als resultats de la mostra 2 que als altres casos exposats; tot
plegat, no vol dir que hi haja hagut un retrocés en el fi d’aquest
metall, o en la seua proporció en la fabricació de la moneda, sinó
que el seu repartiment és desigual i, en aquest sentit, ha existit una
descompensació causada per la presència més elevada de sofre,
segurament en forma de sulfurs. Tampoc s’ha de perdre de vista
el percentatge de mercuri, que també descompensa la mostra; de
totes maneres, sembla que el coure ha experimentat una pujada
important en percentatge i s’ha situat en les àrees 1 i 2, anvers, en
el 5,13% i el 6,79%, respectivament. No podem relacionar aquest
resultat, de cap manera, amb una lliga incorrecta, pel fet que en el
revers el coure torna a situar-se en els nivells de les altres mostres:
el repartiment desigual ha de tindre altres causes, que podrien estar
lligades a l’aflorament del coure pels processos químics vinculats a
l’ocultació del depòsit.
Mostra 7
Es va sotmetre a una anàlisi una darrera moneda d’Alfons II,
amb número de catàleg 151 / MPV 33910, corresponent al
tipus CGMC 2149; és l’únic valor de divisor que s’ha analit-
[page-n-176]
composició metal·logràfica
Taula 9.5. Resultats obtinguts en l’anàlisi de la mostra 2 (2012).
Mostra
Moneda
Cara
Àrea
Ag (%)
Cu (%)
Hg (%)
S (%)
1
33785
Anvers
Àrea 1
Àrea 2
Àrea 3
Àrea 4
Àrea 1
Àrea 2
Àrea 3
Àrea 4
Àrea 1
Àrea 2
Àrea 3
Àrea 4
Àrea 1
Àrea 2
Àrea 3
Àrea 4
Àrea 1
Àrea 2
Àrea 3
Àrea 4
Àrea 1
Àrea 2
Àrea 3
Àrea 4
Àrea 1
Àrea 2
Àrea 3
Àrea 4
Àrea 1
Àrea 2
Àrea 3
Àrea 4
Àrea 1 (llisa)
Àrea 2
Àrea 1 (porosa)
Àrea 2 (llisa)
Àrea 3 (llisa)
Àrea 4 (llisa)
Àrea 1
Àrea 2
Àrea 1 (llisa)
Àrea 2 (llisa)
Àrea 3 (llisa)
Àrea 4 (llisa)
Àrea 1
Àrea 2
Àrea 1 (llisa)
Àrea 2 (llisa)
Àrea 3 (llisa)
Àrea 4 (llisa)
Àrea 1
Àrea 2
Àrea 1 (llisa)
Àrea 2 (llisa)
Àrea 3 (llisa)
Àrea 4 (llisa)
88,46
86,46
90,12
89,10
90,82
89,37
90,41
92,72
91,64
94,26
94,40
93,51
91,12
92,82
91,68
93,49
92,95
93,85
94,11
93,02
90,85
89,30
92,76
91,9
96,25
95,28
96,75
96,44
86,81
87,28
93,76
90,92
91,42
97,29
95,39
94,31
94,08
89,91
92,99
92,70
91,86
94,87
91,70
94,21
93,65
89,81
90,08
90,11
92,18
6,72
7,86
5,77
7,15
5,57
5,19
5,89
3,78
2,66
4,62
4,51
3,44
2,93
4,52
5,31
3,96
1,68
2,48
1,5
1,44
5,13
6,79
2,33
3,23
1,12
0,69
0,88
1,09
4,93
4,85
1,99
4,20
1,72
1,49
0,86
1,08
1,10
5,43
3,33
3,65
2,98
2,63
4,46
2,99
2,34
5,05
5,46
6,84
4,31
3,79
4,62
3,01
2,96
3,01
4,76
3,41
2,98
5,35
2,39
2,68
2,17
4,09
2,06
3,52
4,33
2,66
2,24
3,26
3,21
2,89
7,45
7,18
6,60
4,04
6,25
3,11
4,19
4,07
3,03
2,03
1,92
3,36
0,84
1,41
1,01
2,44
3,92
3,34
2,02
2,62
1,03
1,04
1,11
0,80
0,60
0,69
0,29
0,43
5,70
1,12
1,09
3,05
0,60
0,27
0,33
0,38
1,27
1,62
0,87
1,21
1,37
1,67
1,65
1,66
0,95
0,87
0,81
0,70
1,16
0,84
0,61
1,23
0,65
0,43
0,75
1,63
1,65
1,73
1,80
1,66
2,27
1,79
1,57
1,22
1,12
1,03
0,89
Revers
2
33786
Anvers
Revers
3
33787
Anvers
Revers
4
33789
Anvers
Revers
5
33903
Anvers
Revers
6
33906
Anvers
Revers
7
33910
Anvers
Revers
8
33914
Anvers
Revers
9
34046
Anvers
Revers
10
34249
Anvers
Revers
11
34302
Anvers
Revers
12
34630
Anvers
Revers
Zn (%)
1,68
0,8
2,37
2,47
-
157
[page-n-177]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
zat. En l’anvers, l’àrea 1 s’agafà en una xicoteta zona situada
a l’esquerra de la corona del rei, mentre que per a l’àrea 2 es
va escollir un quadre a la dreta de les anelles que representen
els rulls del cabell del monarca. En el revers, l’àrea 1 en el
quarter de TAS i l’àrea 2 en la zona ampla del braç de la creu
passant, entre els quarters NONA i CIVI.
Aquesta mostra és la que presenta la millor composició en
plata, entorn del 96%, com es preveia en la hipòtesi de partida
de les anàlisis efectuades en 2011. Amb tot, l’elevada proporció en argent té un efecte molt negatiu sobre el percentatge en
coure, en les àrees 2 i 3 per davall d’un 1%, i en les àrees 1 i 4
només un poc per damunt d’aquesta xifra. Els sulfurs apareixen
solament en l’anvers, de la mateixa manera que el mercuri, que
només es va localitzar en l’àrea 2; en aquest sentit, és la primera vegada que apareix en aquestes proves el zinc, que tendeix a
descompensar la mostra.
Mostra 8
Es trià una peça de Jaume II, amb número de catàleg 155 / MPV
33914, tipus bibliogràfic CGMC 2150. L’àrea 1, en l’anvers,
correspon a una petita zona a la dreta de les anelles que representen els rulls del cabell del monarca, i l’àrea 2 a un quadre a
l’esquerra de la barbeta del rei. En el revers, l’àrea 1 es prengué
sobre la creu passant entre els quarters de CIVI i TAS, i l’àrea
2 en el quarter NONA.
En aquesta mostra els nivells d’argent tornen a les xifres
que apareixen en les altres proves, però amb una descompensació entre l’anvers i el revers: mentre que en la primera zona la
plata se situa per sota del 90%, amb un nivell elevat de coure,
quasi del 5%, en la segona zona l’argent supera el 90%; en
l’àrea 3, el coure es troba en un 1,99%, i en l’última àrea s’eleva novament fins a un 4,20%. Hi ha grans oscil·lacions que
no havien aparegut en els casos anteriors, causades pels alts
nivells de mercuri que, en l’anvers, es troben per damunt del
7% i en el revers entre el 4,04% i el 6,60%.
Mostra 9
S’analitzà una nova peça de Jaume II, amb número de catàleg
287 / MPV 34046, tipus CGMC 2152a. En l’anvers, l’àrea 1
correspon a una xicoteta zona a l’esquerra de la corona del
rei. En el revers, l’àrea 1 es prengué en el braç de la creu
passant, entre els quarters de TASB i ARCh’, en una zona
porosa en què la matèria superficial de la moneda s’havia
perdut parcialment i, per tant, es podia accedir a l’interior de
la peça; l’àrea 2 se situa en el quarter d’ARChʼ, l’àrea 3 sobre
el braç de la creu passant, entre els quarters NONA i CIVI, i
l’àrea 4 en el quarter de CIVI.
Torna a haver-hi un percentatge significatiu de mercuri,
almenys en l’anvers, on l’hi trobem en el 6,25%; aquesta xifra, tanmateix, tendeix a disminuir en el revers, malgrat que
en dues àrees, denominades 3 i 4, supera el 4%. La proporció
d’argent, en general, és bona: 91,42% en anvers, i al voltant
del 95% en el revers; es dispara fins al 97,29% en l’àrea 1 de
revers, però en aquest cas cal tindre en compte que l’anàlisi
es va efectuar en una zona que permetia l’accés cap al nucli
de la peça. Endemés, resulten cridaneres les xifres baixes en
coure. En aquest sentit, tot apunta que la presència elevada
del mercuri produeix una descompensació en els percentat158
ges de l’anàlisi. Es pot dir que aquesta moneda presenta una
llei de l’argent i una proporció d’aquesta matèria elevades,
d’acord amb les disposicions de 1285; de fet, quant a percentatge de plata, s’assembla força a la mostra 3, aplicada sobre
la peça cat. 3 / LMC 179.
Mostra 10
Es va portar a terme l’anàlisi d’una nova peça de Jaume II,
amb número de catàleg 490 / MPV 34249, corresponent al tipus CGMC 2154e. En aquest cas no es van prendre mostres en
l’anvers. En el revers, en canvi, s’efectuaren quatre proves: en
l’àrea 1, en el quarter de TASB; en l’àrea 2, en el braç de la creu
passant entre els quarters de TASB i ARChʼ; en l’àrea 3, en el
quarter de NONA; i en l’àrea 4, sobre el braç de la creu passant,
entre els quarters NONA i CI:VI.
En el revers, les quatre àrees mostren uns valors pròxims
als de les proves anteriors, amb tres de les quatre zones entre
el 92% i el 93% de plata, aproximadament, i un percentatge de
coure prou compensat. L’àrea 1, no obstant això, es desvia, de
tal manera que mostra una xifra d’argent per sota del 90%, però
una proporció de coure major, per damunt del 5%. Aquests valors es veuen influïts per la davallada de l’element del mercuri,
així com per una lleugera pujada dels índexs relacionats amb els
processos associats a la presència del sofre.
Mostra 11
S’analitzà una peça de Jaume II, amb número de catàleg 593
/ MPV 34302, tipus CGMC 2154f. Com en el cas anterior, no
es van prendre mostre en l’anvers, però sí en el revers: l’àrea
1 es va agafar en el braç de la creu passant entre els quarters
d’ARChʼ i NONA, l’àrea 2 en el quarter d’ARCh’, l’àrea 3 en el
quarter de TASB i l’àrea 4 sobre el braç de la creu passant entre
els quarters CIVI i TASB.
Els resultats de les proves s’assemblen molt als que es van
obtindre en la mostra anterior, amb una lleugera pujada dels
percentatges d’argent, que provoca, al seu torn, una davallada
de les proporcions tant de coure com, sobretot, de mercuri. Els
sulfurs, per la seua banda, es mantenen estables respecte als resultats de la prova anterior.
Mostra 12
Fet i fet, es va sotmetre a l’anàlisi una darrera moneda grossa
de Jaume II, amb número de catàleg 996 / MPV 34630, tipus
CGMC 2157. Tampoc es van agafar mostres en l’anvers, però
sí que s’analitzà el revers: les àrees 1 i 2 es van escollir en el
quarter de NONA, l’àrea 3 es va situar en el quarter d’ARCh’, i
l’àrea 4 sobre el braç de la creu passant, entre els quarters TASB
i ARChʼ.
Torna a experimentar-se una baixada en la proporció de plata, compensada per la pujada dels nivells de coure; així doncs,
s’observa un nou increment del mercuri, mentre el sofre segueix
mantenint la seua estabilitat. Resulta complicat establir el tipus
de tendència que provoca aquests resultats, quan no s’han realitzat proves sobre l’anvers que permeten una comparació entre
les dues cares de la moneda.
[page-n-178]
composició metal·logràfica
9.3. ANÀLISI DEL NUCLI
Tocant a l’anàlisi del nucli metàl·lic, es van efectuar proves per
part del Departament de Química Analítica de la Universitat de
València, de l’Institut de Restauració del Patrimoni de la Universitat Politècnica de València en 2011 i, a més, l’Institut Valencià de Conservació i Restauració de Béns Culturals en 2012,
en paral·lel a les exposades en l’epígraf anterior.
L’objectiu del Departament de Química Analítica de la
Universitat de València i l’Institut de Restauració del Patrimoni
de la Universitat Politècnica de València, en analitzar el nucli
metàl·lic, era comprovar el procés d’emblanquiment a la seca
medieval de Barcelona: com que es tractava d’un procediment
pel qual, amb rasures, s’eliminava el coure de la superfície de
les monedes i es deixava la major quantitat d’argent, es partia de
la hipòtesi que el nucli hauria de conservar les característiques
originals de la lliga dels dos metalls, ja que no s’hauria vist
afectat per l’enriquiment de l’argent que es produïa en l’exterior.
Partint d’aquesta premissa, es va seleccionar un fragment de
moneda, que es va introduir en resina per a poder polir després
la preparació i així obtindre un perfil net a analitzar. La mostra
polida es va ombrejar amb carboni i es va analitzar mitjançant
la tècnica SEM-EDX per a aconseguir les característiques de la
lliga de la peça (Bouzas, 2011: 44).
A propòsit de l’analítica realitzada per l’Institut Valencià de
Conservació i Restauració de Béns Culturals, en comprovar els resultats de 2012 es decidí extraure una xicoteta mostra de fragment
metàl·lic per al seu estudi estratigràfic, pres de la vora de la moneda
Cat. 287 / MPV 34046, mostra 9, que pertany al regnat de Jaume II.
9.3.1. mostra analitzada en 2011
D’aquesta mostra, el Departament de Química Analítica de la
Universitat de València i l’Institut de Restauració del Patrimoni de la Universitat Politècnica de València feren dues proves:
d’una banda, una anàlisi química del nucli metàl·lic i, de l’altra,
una anàlisi amb una estratigrafia d’un fragment mineralitzat del
nucli, atés que en la primera prova es comprovà que el fragment que s’havia escollit havia patit mineralització en forma
de plata còrnia o clorur d’argent, amb línies de redeposició de
l’argent dins del mateix fragment, fet que va motivar la realització d’aquesta segona.
Com en els casos anteriors, no coneixem el número de catàleg de la moneda a la qual pertany aquest fragment, ni tampoc
el regnat ni el tipus bibliogràfic, de manera que els resultats que
es presenten a continuació són vàlids només des d’un punt de
vista bastant general.
Prova 1: nucli metàl·lic
Al contrari del que s’havia plantejat abans d’efectuar la prova, el
percentatge de plata resulta extremadament baix, un 51,59% (fig.
9.15; taula 9.6), mentre que el de coure no es presenta massa alt,
sols un 2,99%, quan en aquest punt de l’interior de la moneda
s’hauria de poder observar la lliga del croat sense interferències.
No apareix mercuri, com sí que ocorre en la superfície de les monedes, però es detecta un altre element que no s’havia identificat
abans, el plom, per bé que en una xifra residual (0,48%), que podria
relacionar-se amb els processos d’extracció de la galena.
Figura 9.15. Imatge (x63) en lupa binocular i d’electrons retrodispersats del nucli respectivament, prova 1 (Bouzas, 2011).
Taula 9.6. Anàlisi de nucli metàl·lic, prova 1 (2011).
Element
Pes (%)
Pes atòmic (%)
Fòrmula
CK
Mg K
Si K
Cl K
Cu K
Ag L
Pb M
O
Totals
10,87
0,17
0,08
0,05
2,99
51,59
0,48
33,77
100
25,46
0,2
0,08
0,04
1,32
13,45
0,07
59,38
100
CO2
MgO
SiO2
CuO
Ag2O
PbO
-
Prova 2: estratigrafia del fragment de nucli mineralitzat
En una zona menor que en l’anterior, els resultats varien de manera
considerable (fig. 9.16). Mentre que el percentatge d’argent puja
prou fins a un 70,06%, encara un nivell una mica baix, el percentatge de coure descendeix fins al 0,27%. El plom, que havia sigut
residual en la prova anterior, es posiciona com el quart element
de la composició química del nucli, amb un 1,97%. No hi trobem
mercuri, la qual cosa ens ha de fer qüestionar-nos el procés pel qual
es detecta en la superfície de les peces i no en el nucli, segurament
perquè la seua presència no està relacionada amb el procés de fosa.
Figura 9.16. Imatge (x63) en lupa binocular i d’electrons retrodispersats del nucli respectivament, prova 2 (Bouzas, 2011).
9.3.2. mostra analitzada en 2012
En 2012, l’Institut Valencià de Conservació i Restauració de
Béns Culturals va procedir a extraure una mostra de la moneda amb catàleg Cat. 287 / MPV 34046, del regnat de Jaume
II, a fi d’analitzar l’estratigrafia del seu nucli metàl·lic. Es va
estudiar mitjançant la tècnica d’anàlisi SEM-EDX, de manera que s’obtingueren els següents resultats (taula 9.7):
159
[page-n-179]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Taula 9.7. Resultats obtinguts en l’anàlisi del nucli, prova 2 (2011).
Element
Pes (%)
Pes atòmic (%)
Fòrmula
Mg K
Cl K
Cu K
Ag L
Pb M
O
Totals
0,24
21,88
0,27
70,06
1,97
5,57
100
0,6
37,67
0,26
39,63
0,58
21,26
100
MgO
CuO
Ag2O
PbO
-
- Al nucli metàl·lic es va detectar una lliga d’argent amb un
percentatge aproximat del 7,5% de coure.
- A l’estrat metàl·lic superficial (gruix de 20-25 μm), el percentatge de coure en la lliga es reduïa al 5%.
- No es va trobar presència de mercuri.
Segons els tècnics, L. Ferrazza i D. Juanes, encarregats del
laboratori de materials i autors de les proves, les imatges SEM
permetien observar la presència d’un estrat superficial d’argent
per damunt del nucli metàl·lic analitzat, de manera que, al capdavall, s’aplega a la conclusió que es tractaria d’una moneda
folrada, idea que nosaltres no hi compartim.
9.4. INTERPRETACIÓ DELS RESULTATS
9.4.1. distribució dels pesos de les monedes
Com que calia alliberar les monedes dels productes de corrosió, abans de sotmetre-les a aquest procés es va procedir,
durant el treball de M. C. Bouzas, a pesar-les per a comprovar en quina mesura reduïen el seu volum a fi d’obtindre la
major quantitat d’informació possible. A pesar de la validesa
d’aquesta idea, en la nostra opinió, es parteix d’una hipòtesi
equivocada, com fou considerar variacions graduals en la talla, seguint el model proposat per M. Crusafont (taula 9.8).
D’altra banda, els càlculs del pes teòric es van realitzar a partir d’un pes per al marc de Barcelona de 234,274 grams, pres
de Les monedes catalanes, de J. Botet.
Taula 9.8. Pesos teòrics emprats en el treball de
Bouzas per als càlculs de variació de pes durant la
neteja de les monedes.
Regnat
Talla
Pes teòric
Alfons II
Jaume II
Alfons III
Pere III
76/M
77/M
78/M
74/M
3,0825
3,0425
3,0035
3,1658
A partir d’aquesta hipòtesi d’inici s’ha elaborat un quadre
comparatiu amb els patrons de pes teòric, i els pesos inicials i finals de les monedes intervingudes, aportats en l’estudi de M. C.
Bouzas. Les dotze monedes que es mostren en la taula 9.9 són
les mateixes que després foren sotmeses als estudis analítics.
L’estudi conclou que totes les monedes analitzades es
troben al voltant dels valors expressats en les ordres reials
d’emissió, amb el petit excés o defecte de pes que es permetia en totes elles. No obstant això, es tracta d’una afirmació
vàlida en la conclusió, però, al nostre parer, errònia en el
plantejament, pel fet que accepta l’evolució de la talla del
croat que, com hem estat comprovant al llarg de tot aquest
treball, no es produí mai.
La raó dels pesos aconseguits per les monedes després de la intervenció (taula 9.9) cal buscar-la en dos factors principals. D’una
banda, la manera en què ha afectat la corrosió a les monedes i, per
tant, la major o menor quantitat de pes que perd la moneda en eliminar-la (fig. 9.17); i, de l’altra, i més important encara, la mateixa
vida de la moneda, on entren en joc consideracions com el desgast,
els retalls o les llimadures, per a les quals havíem calculat una taxa
mitjana de disminució entorn del 5% que hem vist que no es compleix en tots els casos, així que en alguns d’ells arriba a ser menor
en les agrupacions estadístiques més destacades de cada regnat:
aquesta variació no va ser prevista en l’estudi de M. C. Bouzas.
Així, encara que vàlids, els pesos, per ells mateixos, no són
representatius de la talla del gros d’argent barcelonés de la primera etapa, almenys no si no s’acompanyen d’un càlcul de des-
Taula 9.9. Distribució dels pesos de les monedes netejades. La talla (g) es calcula a partir de la hipòtesi de
variacions de Crusafont.
160
Mostra
Regnat
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
Alfons II
Alfons II
Alfons II
Jaume II
Jaume II
Jaume II
Alfons III
Alfons III
Alfons III
Pere III
Pere III
Pere III
Talla (g)
Pes inicial (g)
Pes final (g)
Diferència (g)
3,082
3,082
3,082
3,042
3,042
3,042
3,003
3,003
3,003
3,166
3,166
3,166
3,134
3,215
3,14
3,358
3,166
3,18
3,327
3,265
3,202
3,294
3,357
3,178
3,015
3,011
3,019
2,916
3,049
3,128
3,095
3,205
3,114
3,227
3,039
3,077
0,119
0,204
0,121
0,442
0,117
0,052
0,232
0,06
0,088
0,067
0,318
0,101
[page-n-180]
composició metal·logràfica
Figura 9.17. Estat en què es trobaven les monedes abans de la seua
restauració (Fotografia: Gil Carles).
gast i es tenen en compte els factors externs, com llimadures,
retalls o estat de conservació. De fet, els pesos resulten molt
fluctuants, sobretot en les mostres 8 i 9, en què la diferència amb
el patró de pes teòric és considerablement alta, de la mateixa
manera que en la mostra 4.
Si arredonim el pes del croat a 3,24 grams i calculem un
índex mitjà de pèrdua del 5% (0,162 grams, tenint en compte
que és una mitjana teòrica, i no una constant), veiem com els
pesos finals s’adapten un poc millor (taula 9.10); es parteix, a
més a més, del fet que la talla no va variar en cap moment de les
72/M. Cal considerar sempre l’estat de conservació de la moneda i la quantitat de productes corrosius o adherits que ha sigut
menester eliminar, així com els factors externs ja comentats: retalls, llimadures i desgast superficial, als quals podria afegir-se
l’oscil·lació acceptada a la seca o marge de tolerància, durant el
procés de fabricació de la moneda, que influeix en el deslliurament de monedes fortes i febles en compensació.
Taula 9.10. Proposta d'adaptació dels pesos de les monedes
netejades, a partir d'un índex de pèrdua del 5%.
Mostra
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
Pes final (g)
Pes al 5% de
pèrdua (g)
3,015
3,011
3,019
2,916
3,049
3,128
3,095
3,205
3,114
3,227
3,039
3,077
3,078
3,078
3,078
3,078
3,078
3,078
3,078
3,078
3,078
3,078
3,078
3,078
Diferència (g)
0,063
0,067
0,059
0,162
0,029
-0,050
-0,017
-0,127
-0,036
-0,149
0,039
0,001
En els resultats de la taula 9.10, la diferència tendeix a agrupar-se, a excepció de les mostres 8 i 10, que corresponen a les
monedes més fortes. La mostra 11 podria pertànyer també a una
moneda forta, però és una de les que més pes ha perdut en el
procés d’eliminació dels productes corrosius, així que , al nostre
entendre, ha de ser la que més adherències presentava.
En la nostra opinió, la distribució de pesos finals s’ha de
relacionar amb el fet de no haver tingut en compte el factor de
pèrdua de les peces, i no amb canvis en la talla dels grossos per
a cada regnat. L’aplicació d’un índex de pèrdua, en aquest cas
establit en una mitjana teòrica del 5%, ajusta la diferència als
pesos finals, amb una talla de 72/M. Sense aplicar-ne aquest factor, les diferències resulten substancials, fins i tot comparant-les
amb suposats increments de la talla que mai tingueren lloc.
9.4.2. analítiques superficials
Quant a les proves realitzades per a l’anàlisi de la superfície
dels grossos d’argent del depòsit del carrer de la Llibertat, convé
remarcar que ens trobem davant de dos grups principals de variables, determinades pels distints moments en què s’efectuaren
les analítiques:
- Variable 1: proves realitzades pel Departament de Química
Analítica de la Universitat de València i l’Institut de Restauració del Patrimoni de la Universitat Politècnica de València
en 2011.
- Variable 2: proves realitzades per l’Institut Valencià de Conservació i Restauració en 2012.
Les considerem distintes perquè les proves es feren sobre
monedes diferents, i també s’empraren àrees d’anàlisi distintes:
mentre que en la variable 1 només es van analitzar els anversos,
la variable 2 va incloure anversos i reversos. Així doncs, s’ha
decidit presentar els resultats agrupats en dues taules (taula 9.4
i 9.5).
La majoria dels elements es mantenen relativament estables
al llarg de les 18 proves realitzades sobre les 12 mostres (taula
9.4). Llevat dels punts d’anàlisi 3a, 3b, 9a i 9c, la plata sempre
161
[page-n-181]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
es troba en valors superiors al 75% i en la mostra 1 arriba fins
al 87,91%. En qualsevol cas, es troba per davall de la hipòtesi
inicial dels investigadors que l’aplicaren als experiments, i que
esperaven trobar al voltant d’un 96% d’argent; així mateix, no
s’arriba als resultats que s’obtindrien un any després a l’Institut
Valencià de Conservació i Restauració.
El mateix esdevé amb la distribució del coure: es troba sempre per sota del 4% previst de manera hipotètica, tret de la mostra 2, en què el nivell de coure que es va detectar fou del 4,06%.
Les xifres més pròximes són les de les mostres 1 (3,58%) i
6a (3,66%), i les més baixes les de les proves 9c (1,41%) i 3b
(1,59%). La resta de valors se situen per damunt de l’1,65%, fins
a arribar al 2,94%. No hi ha una correlació directa entre un nivell alt de plata i un de coure, sinó que la distribució depén dels
valors que adquirisquen la resta d’elements presents en l’anàlisi.
Es comprova, per exemple, en la variació de mostres següent:
- Mostra 1: Ag al 87,91% - Cu al 3,58%.
- Mostra 2: Ag al 85,75% - Cu al 4,06%.
- Mostra 6a: Ag al 79,53% - Cu al 3,66%.
- Mostra 6c: Ag al 82,55% - Cu al 2,80%.
Semblaria lògic pensar que, si hi ha més proporció d’argent,
el percentatge de coure hauria de ser menor, i a l’inrevés; amb
tot, els valors, com hem assenyalat, varien en funció del nivell
de la resta d’elements detectats en les anàlisis. Només cal fer
una ullada a la mostra 1 i a la mostra 6a: en la segona, el percentatge d’argent és bastant menor que en la primera, però el
de coure supera per molt poc el valor de la mostra 1, quan la
diferència hauria de ser més elevada.
El sofre és el tercer element més representat, si eliminem el
grup del mercuri, que sols apareix en algunes mostres. Llevat d’alguns pics molt marcats, com el de les proves 4 (2,45%), 5 (1,95%)
, 1 (1,63%) i 7 (1,52%), els resultats tendeixen a agrupar-se entorn
de l’1%, per una banda (mostres 6b -1,16%-, 6a -1,11%-, 2 -0,85%i 6c -0,73%-), i per davall del 0,41% per una altra (mostres de la 8
a la 12). L’aparició d’aquest element podria relacionar-se amb les
restes dels processos de fosa del metall per a la fabricació de les
monedes, que deixen traces de sulfurs en els materials.
Més cridanera resulta la presència de mercuri. En trobem en
les mostres 3 (a, b i c), 4, 5, 6 (a i b), 7, 8, 9 (a, b i c), 10 i 12.
En algunes, es tracta d’un percentatge residual, per sota del 2%,
i similar als nivells de sulfurs (mostres 4, 5, 6a, 6c, 7, 8, 10 i 12).
Nogensmenys, altres mostres presenten pics molt elevats, com 3a
(29,41%), 3b (36,75%), 9a (19,23%) i 9c (29,33%); ara bé, no hem
pogut trobar una explicació satisfactòria per a aquests nivells de
mercuri, tenint present que, en una mateixa moneda, es distribueix
de manera molt desigual (el cas de les mostres 3 i 9). Les raons
basades en el procés d’amalgama de l’argent no ens pareixen del
tot acceptables per a una explicació global i satisfactòria, pel fet
que, encara que el mercuri es coneixia en la Baixa Edat Mitjana, el
seu ús en tasques d’amalgama no es faria comú fins al segle XVI.
Potser tinga més relació amb el primer estadi de la plata, després
de la seua extracció de les mines, o bé amb algun tipus de procés
que desconeixem, o bé amb mètodes de separació de la galena i
l’alcofoll, encara que haurem d’esperar a nous estudis que aclarisquen aquesta problemàtica. La distribució desigual en les peces
monetàries ens indica que podria ser un producte introduït durant la
fabricació; en aquest sentit, hauríem de descartar que es tractara de
banys de mercuri, un procés molt perillós per als treballadors de la
seca, malgrat que en alguns treballs d’argenteria el mercuri entra a
162
formar part dels processos de fabricació. No hi ha rastre documental de l’ús d’aquest element en les seques del període que estem
tractant per a la Corona d’Aragó; malgrat tot, alguns tractats medievals, com el que hem anomenat adés de Teòfil, sí que contemplen
l’ús de l’argent viu, el mercuri, en certs procediments de separació
i fosa, però val a dir que més centrats en l’or que en la plata. Només restaria poder comparar, en un futur, els resultats d’aquestes
anàlisis amb analítiques efectuades sobre altres peces monetàries
d’època baixmedieval, a fi de comprovar si en aquelles també hi ha
presència de traces de mercuri. Esperem que nous estudis aporten
dades al voltant d’aquesta presència en els croats i que, consegüentment, puguen validar o canviar les nostres propostes. De moment el
problema queda plantejat, encara que ja s’han oferit alguns intents
d’interpretació més o menys afortunats (Boada, Orell, 2023).
La resta dels elements que apareixen en els resultats poden
considerar-se poc representatius. El ferro i l’alumini només es
detecten una sola vegada, en la mostra 1, mentre que el silici i
el manganés ho fan, respectivament, per davall del 0,27% i del
0,39%; a més a més, el silici no es troba representat en totes les
mostres. La presència d’oxigen i carboni, en algunes ocasions
en nivells alts, com ocorre amb la mostra 4, amb un percentatge
del 13,30%, o amb xifres per damunt del 10% d’oxigen, ha de
relacionar-se amb el procediment aplicat per a l’anàlisi.
Així mateix, els resultats obtinguts en l’anàlisi realitzada
per l’Institut Valencià de Conservació i Restauració
difereixen lleugerament dels anteriors. D’antuvi, els valors,
quant al percentatge de plata, s’acosten molt més a una
distribució 96% - 4% d’argent-coure en la lliga. Totes les
dades s’agrupen entorn del 90-95%, la qual cosa indica una
riquesa en metall preciós prou alta, fet que concorda amb
les disposicions per a la llei i composició intrínseca del gros
barcelonés. En aquestes proves, el segon element en volum
és el coure. Els seus valors són també alts, agrupats al voltant
del 4-5%, tret d’algun pic, com el de l’àrea 2 de l’anvers de
la mostra 1, amb un 7,86%; també ocorre a l’inrevés, com en
l’àrea 2 de revers de la mostra 9, amb un 0,86%. Es tracta, tot
i això, de casos poc representatius dins del conjunt.
En relació amb el mercuri, apareix en gairebé totes les mostres, però en nivells considerablement menors que els de les
anàlisis de l’any 2011. En aquest moment, ho fa sempre per sota
del 5%, llevat de les mostres 4 (àrea 1, anvers), 8 (àrees 1 i 2,
anvers, i 3, revers) i 9 (àrea 1, anvers); en cap d’aquests casos,
però, el mercuri supera la proporció del 7,45% de la mostra 8, la
concentració més alta que se n’ha localitzat.
El sofre segueix present, però en xifres baixes que tenen relació amb les de les proves anteriors; segurament, això puga lligar-se amb restes de sulfurs procedents dels treballs de fosa del
metall. A més a més, ara trobem un element nou, el zinc, però
només en una mostra, la 7, i en uns nivells situats entre el 0,80%
i el 2,47%. La seua presència és tan escassa i puntual que no pot
considerar-se significativa, però, de totes maneres, ens hauríem
de preguntar quina és la raó de la seua aparició; aquesta, tal volta, connecte més amb la procedència de la matèria primera que
amb processos de fabricació a la seca.
Ens inclinem a pensar en la major fiabilitat dels resultats oferits per l’Institut Valencià de Conservació i Restauració, atés que,
al nostre entendre, semblen més representatius de la composició
coneguda dels croats que no dels valors baixos i dispersos que apareixien en les analítiques efectuades durant l’any 2011.
[page-n-182]
composició metal·logràfica
Taula 9.11. Agrupació de les dades d’anàlisi del nucli metàl·lic.
Mostra
C (%)
Mg (%)
Si (%)
Cl (%)
Cu (%)
Ag (%)
Pb (%)
O (%)
Hg (%)
1
2
10,87
-
0,17
-
0,08
-
0,05
-
2,99
7,5 aprox.
51,59
-
0,48
-
33,77
-
-
9.4.3. analítiques del nucli metàl·lic
Comptat i debatut, l’anàlisi del nucli metàl·lic va efectuar-se
sobre dues monedes distintes: la mostra 1 va ser analitzada
pel Departament de Química Analítica de la Universitat de
València i l’Institut de Restauració del Patrimoni de la Universitat Politècnica de València, mentre que la mostra 2 fou
analitzada per l’Institut Valencià de Conservació i Restauració i es va realitzar sobre el gros Cat. 287 / MPV 34046
(vegeu la taula 9.11).
L’anàlisi del Departament de Química Analítica de la
Universitat de València i de l’Institut de Restauració del Patrimoni de la Universitat Politècnica de València per a nosaltres és poc concloent, una vegada més. La quantitat d’argent
es redueix a un 51,59% del total en el nucli, cosa que vol dir
que només la meitat de la composició del croat correspon a
plata, que cal dir que es troba en major proporció en la superfície de les monedes que en el seu centre. El percentatge
està determinat per l’alta xifra d’oxigen, un 33,77%. No hi ha
mercuri, però en canvi es detecta una xicoteta proporció de
plom, del 0,48%, un percentatge massa baix per a no considerar-lo un element residual de la plata o del coure, relacionat
amb els estats natius d’aquests metalls. Al capdavall, lligar la
seua presència amb algun procés d’assaig ens pareix arriscat
i molt difícil d’assegurar i de provar.
En relació amb l’anàlisi de l’Institut Valencià de Conservació i Restauració, l’informe assegurava solament que
el nucli presentava una proporció aproximada del 7,5% de
coure, mentre que la superfície de la moneda analitzada tenia
un 5% d’aquest element. En definitiva, hi havia més quantitat
d’argent en l’exterior que en l’interior. Açò feu que els responsables de l’anàlisi pensaren que podria tractar-se d’una
moneda folrada, és a dir, falsa o manipulada, en què l’argent
es trobava depositat en una fina capa per damunt d’un nucli
ric en coure. Creiem que no van tindre en compte, no obstant això, el procés de fabricació de la moneda grossa baixmedieval, en concret l’emblanquiment: l’emblanquidor submergia les peces sense monedar en rasures o mordents, amb
l’objectiu d’eliminar les adherències que s’hagueren pogut
produir durant el martelleig dels riells per a convertir-los en
cospells, i també amb la finalitat de pujar la llei de la plata
en superfície a la vegada que oxida el coure. Al nostre parer,
el resultat obtingut és una prova d’aquest procediment de la
cadena productiva.
163
[page-n-183]
[page-n-184]
10
Conclusions
En el moment de començar aquest treball ens preguntàvem certes qüestions que no només afectaven la composició del depòsit
del carrer de la Llibertat, sinó també, prenent aquest conjunt
monetari com a punt de partida, al fenomen de circulació paritària entre el comtat de Barcelona i el Regne de València que, al
cap i a la fi, acabà per provocar que una acumulació d’aquestes
característiques apareguera al cor del Cap i Casal.
L’acostament al conjunt de monedes plantejava un dubte: si
el depòsit anava a resultar suficientment representatiu per a poder comprovar, a més a més, certs aspectes entorn de la fabricació del croat barcelonés, el seu volum de producció, la quantitat
d’encunys emprats i la seua àrea i ràtio de circulació, sobretot
dins dels límits del Regne de València. Ara cal preguntar-se,
arribats a aquest punt, si totes aquelles qüestions que havíem
plantejat en les primeres pàgines d’aquesta recerca s’han pogut
respondre Som conscients que molts aspectes d’aquest treball
no són definitius, sinó que es podran ampliar en un futur, ajudant a obrir noves línies d’investigació.
Ara per ara, el depòsit del carrer de la Llibertat representa un
cas únic dins de les troballes d’acumulacions monetàries tant en
l’àmbit català i aragonés com en el castellà: no s’ha descobert,
encara, cap altre atresorament compost, de manera exclusiva,
per moneda grossa medieval, tota pertanyent a una única seca i
amb un marc cronològic tan acotat com el que ens ha ocupat en
aquest treball de recerca.
El nostre punt de partida ha sigut una bibliografia força centrada en l’àrea catalana i valenciana, sobretot en la primera, pel fet que
la major part de la literatura monetària referent al període objecte
d’aquest treball s’ha produït a Catalunya. A banda d’això, aquesta investigació se centra en un depòsit de moneda barcelonesa, de
manera que resulta lògic que bona part dels estudis procedisquen
d’aquella zona. No obstant això, des que férem un colp d’ull, ens
vam poder adonar que bastants afirmacions que s’havien considerat
tradicionalment correctes no encaixaven del tot en allò que podíem
anar observant mentre ordenàvem tota la informació obtinguda de
l’estudi directe de les monedes del conjunt del carrer de la Llibertat
(fig. 10.1). Ens referim, sobretot, als aspectes relacionats amb la
talla i el pes del croat de Barcelona, treballats al llarg de molts anys
per l’investigador M. Crusafont, i a la periodització d’aquesta moneda grossa, d’acord amb els suposats canvis que es produeixen en
el procés de fabricació de les monedes de plata.
La moneda grossa, de la qual el croat de Barcelona és només
un altre exemple a escala europea, comença a aparéixer des del
segle XII a Itàlia per una raó de comoditat en els pagaments,
sobretot els de major volum, encara que no hem de descartar
tampoc que fora per l’interés d’obtindre una major rendibilitat
per part de les autoritats emissores.
Fins a aquells moments, la moneda de billó havia sigut la
d’ús majoritari entre els cristians europeus, però a mesura que el
volum de comerç creixia al llarg de la Plena Edat Mitjana, també
ho feia la dificultat per a realitzar els pagaments dels grans nòlits
i transaccions amb les xicotetes peces de billó. Així, la solució va
ser la creació dels múltiples físics dels diners menuts, batuts en
argent i, normalment, aforats a un sou de billons. En 1269, l’infant
Pere d’Aragó, futur rei Pere II, va tractar d’introduir una moneda
grossa pròpia en el circulant de Barcelona, idea que va fracassar:
en principi, la raó es trobaria en l’aferrament dels consellers,
prohoms i comerciants barcelonins als juraments realitzats pel
monarca i el seu fill, quan s’imposaren les peces de llei ternal, de
no mudar la moneda del comtat, però en el rerefons estava la por a
les pèrdues que podria comportar una nova imposició monetària, i
la retirada del gros tornés, que era usat àmpliament pels mercaders
i comerciants de l’oligarquia catalana. No seria fins a l’any 1285,
en els darrers mesos de vida del rei Pere el Gran, quan l’intent de
batre una moneda grossa barcelonesa es portaria a terme, moment
en què els prohoms, consellers i comerciants de Barcelona no van
tindre més remei que acceptar la imposició del nou tipus monetari;
així mateix, els grossos encunyats a Montpeller per Jaume I, així
com els pirrals a Sicília pel seu successor, s’havien introduït amb
èxit en el circuit comercial de la moneda d’argent, i l’oligarquia
165
[page-n-185]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Figura 10.1. Imatge de com podia haver sigut l’atresorament del carrer de la Llibertat durant la seua formació (Arxiu MPV).
comercial catalana necessitava ja una peça de bona composició
i en què depositar la confiança per als majors volums de comerç
que cada vegada movia més. El croat no solament fou patrimoni
dels mercaders i l’oligarquia comercial, sinó que ben prompte va
començar a integrar-se en els usos de l’economia domèstica, de
manera que es convertiria en una moneda a l’abast de tothom, de
la mateixa manera que passaria gairebé un segle més tard amb el
florí d’or de Pere III.
Els grossos d’argent de Barcelona, coneguts també en la documentació, entre molts altres noms, com barcelonesos d’argent
i, des de la segona meitat del segle XIV, com a croats, van quedar
fixats, des de la seua creació en el mateix any de 1285, en una
talla de 72/M, segons el marc de Barcelona, i una composició
d’onze diners i mig d’argent d’onze diners i mig de llei. La nova
moneda havia de ser batuda a la seca de Barcelona, amb les mateixes característiques de disseny que els menuts de tern, un hàbil
moviment que permetia batre múltiples, sense alterar l’esquema
dels billons ternals, declarats perpetus des de temps de Jaume I
(una promesa a la qual, cada volta que un monarca tractava de
realitzar canvis o imposicions sobre la moneda de Barcelona, els
consellers i prohoms de la ciutat s’hi aferraven com a garantia
dels seus privilegis). El croat, amb un pes teòric i ideal de 3,24
grams, s’aforaria a un sou de menuts de tern o, dit d’una altra
manera, a dotze peces de la moneda ternal de billó, amb la qual
es trobava compensada: el resultat de multiplicar el fi intrínsec de
dotze diners de tern donava el fi d’un croat, 3,1089 grams de plata
(un pes al qual cal afegir la lliga de coure).
166
Hem establit tres etapes diferenciades per a l’evolució del
gros d’argent de Barcelona, basant-nos en les característiques
que arribaria a presentar en diferents moments de la seua llarga
vida, ja que es batria fins a les primeries del segle XVIII. La
primera etapa és la que ha centrat la nostra atenció en aquest
treball, pel fet que és la que abraça el depòsit del carrer de la
Llibertat; aquesta comprendria des del regnat de Pere II fins al
de Pere III, quan el model del gros d’argent entra en una fase
d’esgotament. Entre diverses raons, de les quals destaquem ací
la descompensació existent entre els menuts de tern i la moneda
grossa, i el desgast general, en l’àmbit europeu, del model de
moneda d’argent, una de les principals rau en l’èxit dels florins
d’or: la implantació a la Corona d’Aragó, en la dècada de 1360,
del florí d’or d’Aragó, que acabaria ocupant el lloc del croat
en tots els circuits comercials grans, mitjans i petits, fent que
el rei considerara innecessari continuar batent el tipus monetari
d’argent, que li aportava menys rèdit. Precisament, cap a les
acaballes de la dècada de 1360 o, a tot tardar, a començaments
de la següent, la seca de Barcelona deixà d’encunyar croats.
La segona etapa té a veure amb un intent de recuperació de
la moneda grossa d’argent; l’hem considerada una etapa de «reinvenció» del croat, sobretot per part del rei Martí I. Aquest monarca tractaria de batre’l amb una talla i llei alterades, intent que fou
frustrat pels consellers i prohoms de Barcelona. Manaria tornar a
encunyar la moneda amb les característiques de la primera etapa,
però les fortíssimes oscil·lacions en el seu aforament, sobretot més
tard, en els moments de confrontació entre la Biga i la Busca, i des-
[page-n-186]
conclusions
prés de la guerra civil catalana els intents de modificació per part de
Joan II cap a les acaballes del seu regnat, farien que, al capdavall,
la moneda deixara de batre’s, almenys com es coneixia fins llavors.
Per últim, la que hem anomenat tercera etapa s’enceta amb
el regnat de Ferran II i ocupa tot el període de la monarquia hispànica fins als Decrets de Nova Planta (1716), amb els quals se
suprimeix la moneda. Ara sí, el croat anava a patir oscil·lacions
no només en l’aforament, sinó també en la talla i, per tant, el
pes, convertint-lo en un tipus monetari que té molt poc a veure
amb el que havia sigut durant els segles XIII i XIV.
Tot i així, per a l’investigador M. Crusafont, ja des del moment de la creació de la moneda grossa de Barcelona, aquesta
començaria a experimentar canvis en la talla: amb el regnat de
Pere II, en solament un mes, la «talla oficial» de 72/M, que apareix en el document d’establiment de la moneda, passaria a una
«talla real» de fins a 74/M. Aquesta tendència no faria més que
augmentar: entre 73/M i 76/M en el regnat d’Alfons II, de 74/M
a 77/M en el de Jaume II, i 78/M durant els governs d’Alfons III
i Pere III. Aquest darrer duria a terme un redreç, amb l’objectiu,
suposadament, de recuperar el pes original de la moneda i, en
conseqüència, en disminuiria la talla fins a les 74/M.
Ací hem tractat de demostrar que aquesta tendència, remarcada
de manera constant per M. Crusafont i altres investigadors que han
seguit la seua línia de recerca, és del tot impossible: un parany, com
hem assenyalat en algun punt d’aquestes pàgines. Acceptar que la
talla varia, quan tots els reis, de manera contínua, juren mantindrela a 72/M, i vetlar perquè així siga, vol dir que el rei i el govern
municipal de Barcelona obren un frau flagrant i una violació seguida de les disposicions acceptades al començament de cada regnat;
a desgrat d’això ningú es revolta ni es queixa, fet que resulta molt
més estrany quan veiem que davant de qualsevol mínim canvi, àdhuc en la composició de la llegenda, els consellers barcelonesos
s’hi oposen de manera ferma i fan valdre el jurament reial, precisament, de no mudar la moneda ni en forma ni en composició. A més
a més, cal recordar que el municipi barcelonés és el vigilant de la
seca de la ciutat, i té molta cura perquè la moneda s’hi bata segons
les formes ordenades en el document de creació de l’any 1285; fins
i tot, manté dos vigilants a la seca, nomenats pel mateix municipi, i
designats com a guardes de la moneda, perquè el procés es faça de
manera legal i es garantisquen els establiments acordats. Un dels
capítols més explícits quant a tot això tindria lloc en 1365, quan
Pere III, a causa de les dificultats econòmiques que li estava comportant la guerra contra Castella, va voler mudar la moneda grossa
amb l’objectiu d’incrementar els guanys i emprar-los en el conflicte: la fortíssima oposició de les Corts va fer que la reina Elionor,
representant del monarca absent, rectificara la idea del seu marit
i a prometera que no es farien canvis en la moneda de Barcelona,
jurada com a perpètua, en tot, pel Cerimoniós.
Pensem que allò que la historiografia catalana recent ha estat
detectant en els croats han sigut variacions de pes de circulació,
i no de talla de fabricació, almenys durant tota la primera etapa
del gros d’argent de Barcelona, que és la que ens ocupa. Podem
ser considerats repetitius, però aquesta idea és central i és indispensable per a comprendre el funcionament del gros d’argent de
Barcelona entre els regnats de Pere el Gran i Pere el Cerimoniós: la talla establida en el document de creació de la moneda, en
1285, és invariable durant tota la primera etapa del croat, 72/M.
Les variacions de pes tenen a veure amb factors analitzats al llarg
de les pàgines precedents: oscil·lació de seca, desgast, manipu-
lacions i alteracions per part dels usuaris (llimadures i retalls), i
estat de conservació en què han arribat les peces fins als nostres
dies; J. Pellicer recollia, en aquest sentit, que les oscil·lacions de
pes podrien ser provocades per les variacions ponderals de la lliura d’argent, la qual cosa influiria en el pes dels croats (Pellicer,
1999: 68). Aquesta idea cal remarcar que resulta interessant per a
prendre-la en consideració i aprofundir-hi en el futur.
La talla en la fabricació resulta invariable, 72/M des de l’any
1285. No obstant això, tant el pes de circulació com el rang d’acceptació de la moneda en cada moment sí que varien i arriben a
superar aquelles 72/M. El rang d’acceptació ve determinat per diversos factors, entre els quals el més important és la relació de fi del
croat amb el del sou de diners menuts. Cal no oblidar que la manca
de moneda menuda és un problema constant durant tota la Baixa
Edat Mitjana: les escasses encunyacions de menuts comporten que
aquells que s’hi troben en circulació patisquen un altíssim desgast
que acaba per reduir la seua composició intrínseca en plata. D’ací
resulta una senzilla operació matemàtica: si es perd fi en els billons,
dotze d’ells tindran menys argent que un croat, amb la qual cosa,
qui entrega un croat com a pagament està desprenent-se de més
argent que pagant amb una dotzena de menuts. És en aquest punt
quan els usuaris comencen a retallar i llimar les monedes grosses,
no només per a acumular fi, sinó també, i sobretot, per a compensar
la variació existent entre el diner de tern i el croat i evitar pèrdues.
Llavors és quan comencen les oscil·lacions en l’acceptació de la
moneda, que s’han de definir com el rang mínim i màxim de pes en
el qual els mercats accepten els croats; mentre que la talla de 74/M
que proposa M. Crusafont per al regnat de Pere II pot deure’s, en
gran part, al desgast i a la xicoteta manipulació de les poques peces
que ens han arribat (una mena de «trampa interpretativa»). En tot
cas, les monedes de Pere II seguirien corrent després de la seua
mort, cada vegada més escases, i seria aleshores quan patirien, amb
el pas del temps, més retalls, més llimadures i més desgast). Així
doncs, l’increment de la talla, segons les apreciacions d’aquest investigador, o la variació en el pes que s’observa a partir del regnat
de Jaume II, per a nosaltres, s’ha de relacionar amb el fenomen que
acabem d’exposar.
Així, mentre els croats segueixen batent-se a la seca de Barcelona a 72/M, les manipulacions i la descompensació respecte al
sou de diners fa que els usuaris els accepten a un pes per damunt
d’aquesta xifra. Aquest fet acabaria provocant, durant el regnat de
Pere III, que el rei intentara posar ordre i tranquil·litzar els usuaris,
que començaven a rebutjar la moneda grossa. Les contínues disposicions que establien que la seca s’ajustara al màxim a la talla de
72/M (és a dir, que reduïra al mínim la variació tolerada de pes dins
de les pesades que es feien durant el procés de fabricació), i que
no s’agafaren croats per damunt d’un pes de 76/M – 78/M entre
els usuaris, van acabar amb una renovada acceptació de la moneda
grossa en un rang d’entre 72/M i 74/M. Però, malgrat els esforços,
el sistema mostrava signes d’esgotament i, com ja hem assenyalat
abans, la descompensació cada vegada major, i la introducció del
florí d’or d’Aragó, van provocar que el croat de Barcelona s’hi deixara d’encunyar. Pensem que, entre altres factors, l’aferrament a no
variar el for de la moneda grossa va acabar per matar-la. Al cap i a
la fi, s’aplicà la llei de Gresham, i els usuaris, en diferents moments,
rebutjaren la moneda dolenta i preferiren l’ús de la moneda bona.
Precisament en les variacions de pes el procés de fabricació
de la moneda a la seca és un factor rellevant. Les successives pesades, fetes en el segle XIV a la compensació, i la deslliurança
167
[page-n-187]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
de la moneda, que comptava al marc i al nombre de peces (d’ací,
també, la compensació: monedes febles per monedes grosses,
fins que 72 d’elles feren un marc), deixaven un rang de moviment, propi d’un procés completament artesanal, que fa oscil·lar
el pes de les monedes batudes. Els guardes de la moneda, com a
garants del bon funcionament de la fabricació i del compliment
dels pactes rei-municipi quant a talla i llei, treballaven amb uns
límits de feblesa i fortatge que permetien lleugeres variacions en
els pesos; a hores d’ara per a nosaltres, amb els actuals mètodes
de fabricació monetària i de pesatge, resultarien inacceptables,
però cal pensar que, en els segles XIII i XIV, aquestes variacions
entraven en un joc de precisió molt alta.
La fabricació, però, no és només un exercici d’encunyació de moneda, sinó que es relaciona amb un aspecte molt
més important, com és de la rendibilitat d’un determinat tipus
monetari. Dit d’una altra manera: una moneda no s’encunya
si no aporta guanys al poder emissor, el rei en el nostre cas.
La creació del croat no és un privilegi desinteressat per a dotar a comerciants i la resta d’usuaris d’una moneda amb què
siga més senzill realitzar pagaments més o menys elevats. El
croat apareix perquè aporta beneficis al rei, en detriment dels
governs d’altres territoris la moneda dels quals circulava a
les terres de Barcelona: a tall d’exemple, el desplaçament del
gros tornés, per un gros propi, s’ha de veure dins de la dinàmica de reserva de guany propi, ja que l’ús de moneda forana
aporta rendiments al poder que l’emet allà d’on prové. El mateix passa amb la imposició del reial de València en 1247. El
pagament de rendes i impostos i el benefici reial, desplaçant
de la circulació moneda externa, són els dos factors principals
que, tot plegat, fan que una autoritat mane batre un nou tipus
monetari. Les vies de guany derivades de l’encunyació monetària són múltiples: no només per la posada en circulació, la
recepció del pagament d’impostos o el canvi forçat, sinó també pel mateix procés de fabricació, amb els marges del valor
del metall preciós comprat per la seca per a batre moneda que
pertanyen a l’autoritat, i el canvi de moneda en passar d’un
territori a un altre, com ja va fer notar J. Torró (2014).
El fet que tant la moneda menuda de Barcelona com els reials valencians, imposats en 1247 per Jaume I, compartiren la
mateixa llei ternal, talla, pes i mòdul, va ajudar, des de les acaballes del regnat del Conqueridor, a que ambdós tipus monetaris
corregueren pels territoris catalans i de València sense diferències. Al fenomen d’ús i circulació lliure dels diners de tern i dels
reials valencians, en completa convivència, se l’ha anomenat
àrea monetària compartida. Ara bé, no es tracta d’un fet aïllat i
particular de la nostra zona, encara que manquen, a dia de hui,
estudis que permeten identificar altres àrees de circulació paritària en la Baixa Edat Mitjana, com poden ser, en els segles XII
i XIII, la de Barcelona i la del sud de França.
L’àrea monetària compartida entre Barcelona i València és
possible per diversos factors, com ara la idèntica composició de
les dues monedes o els interessos comercials comuns existents
entre ambdós territoris. Malgrat tot, presenta una particularitat,
com és l’exclusió, a partir dels volts de la dècada de 1250, de la
moneda jaquesa, també de llei ternal i amb la mateixa composició intrínseca i mòdul que les altres dues; les raons d’aquest
fenomen encara les ignorem, però apunten, de bell nou, cap a
una descompensació, en aquest cas en el valor de compra de la
moneda valenciana respecte a l’aragonesa.
168
La introducció del croat barcelonés en el circulant valencià
no va representar cap problema; encara més, es va tractar de
l’ampliació natural de la participació de la moneda barcelonesa
en l’àrea monetària compartida. Com que diner de tern i reial
presentaven la mateixa llei i circulaven en paritat, l’equivalència 1 gros = 1 sou de menuts de tern s’igualà a 1 gros = 1 sou
de reials valencians. En suma, el fi que contenien 12 reials de
València era igual al de 12 diners de tern i, per tant, al d’un
gros d’argent de Barcelona. Amb tot, cal tindre en compte que
el marc de València, adoptat per Jaume I per al batiment dels reials, és lleugerament superior en pes al de Barcelona, de manera
que existeix una mínima descompensació entre els menuts barcelonesos i els valencians que, en la pràctica, tot apunta que no
va afectar la circulació paritària dels dos tipus monetaris (Mateu
i Llopis, 1973-1974: 405-407).
L’increment continu de la moneda barcelonesa en el circulant valencià pot rastrejar-se en els depòsits que han anat descobrint-se al Regne de València i en la circulació paritària de les
dues monedes que ens ocupen en altres ocultacions recuperades
en territori barcelonés i, fins i tot, en l’actual sud de França, fet
que ja havia sigut constatat anteriorment per J. Torró (fig. 10.2).
De les primeres, com la del castell de Xiu, a Llutxent (València), composta exclusivament per menuts valencians de Jaume
I, es passa a la tímida presència del numerari barceloní, en una
proporció encara inferior al 25% - 75% (moneda barcelonesa –
valenciana respectivament), entre el final del regnat de Jaume I i
el regnat del seu fill; és el cas del conjunt del castell d’Alfàndec
(Benifairó de la Valldigna, València). Els percentatges aniran
augmentant per damunt del 25% de moneda de Barcelona en les
dècades de 1270 i 1280 cap al 50% - 50% del regnat de Jaume II
i, a partir d’ací, fins a superar el 75% - 25% en els regnats d’Alfons III i Pere III, eminentment en el d’aquest darrer. Precisament, passada la meitat del regnat del Cerimoniós, es perd a València un lot format de manera exclusiva per moneda catalana;
el depòsit del carrer de la Llibertat no deixa de ser una raresa,
una acumulació ben planificada de riquesa (monedes pràcticament sense retallar ni llimar, sense desgast, amb poca circulació
i totes del mateix tipus), però que ens indica, al remat, el grau de
penetració que havia assolit la moneda barcelonesa i, entre ella,
la grossa, dins dels límits del Regne de València.
Tota aquesta part teòrica ajuda a comprendre el depòsit del
carrer de la Llibertat i a enquadrar-lo en un context molt determinat i acotat. Són els processos polítics i econòmics els que fan
que una acumulació d’aquestes característiques haja aparegut al
cor de la ciutat de València. Al nostre parer, el conjunt, compost
per 2483 monedes d’argent de Barcelona, entre les quals apareixen quatre mitjos croats pertanyents al regnat d’Alfons II,
podria haver començat a formar-se entre els regnats d’Alfons
III i Pere III, si considerem el grau de desgast que presenten els
grossos d’aquests dos monarques respecte a les peces dels seus
antecessors: mentre que els croats d’Alfons II i Jaume II semblen haver circulat més temps, encara que no excessiu, els d’Alfons III i Pere III pareix que foren retirats de la circulació amb
bastant rapidesa, cosa que va permetre que no mostren massa
retalls i llimadures, tot i que sí es veuen algunes d’aquestes
manipulacions, que devien ser sistemàtiques des de la mateixa
eixida de les monedes de la seca. És un conjunt de relativament
ràpida formació, d’acumulació de riquesa, un depòsit d’estalvi
seleccionat on només van entrar les peces en millors condicions
[page-n-188]
conclusions
Figura 10.2. Composició amb la totalitat de les monedes del carrer de la Llibertat, que ens aporta una visió de conjunt del gran volum que
representa (Arxiu MPV).
per a assegurar-se un fons en argent de prou importància. Només cal considerar les xifres: 2481 sous que fan 29.772 diners
o 124 lliures en total, una petita fortuna si tenim en compte que
s’estima el sou d’un jurat valencià, entre 1351 i 1400, en una
mitjana d’uns 1000 sous anuals, o el d’un síndic de la mateixa ciutat en uns 1200 sous a l’any, mentre que a les darreries
del segle XIV un peó de fuster podia cobrar uns 30 diners per
dia, i un mestre de fuster o d’obrer uns 54 diners per dia o, de
manera equivalent, uns 4 sous i mig; al final del regnat de Pere
III, un peó aragonés rebia al voltant de 23 diners per jornada de
treball, i un mestre 41 diners. Els productes bàsics ens indiquen
també la importància econòmica d’aquest conjunt: cap al 1333,
un cafís d’ordi arribava a costar uns 68 diners, un almud de cigrons uns dos diners i mig, una arrova d’oli uns 50 diners, o un
cafís de blat d’Aragó entorn de 200 diners. Cap al moment de
l’ocultació, a més a més, podia comprar-se una casa a Vila-real
per unes 54 lliures (Hamilton, 1936: 270-291; Doñate, 1962;
Llorens, Matamoros i Ripollès, 1994: 35; Zulaica, 1995).
El depòsit del carrer de la Llibertat es compon de cinquanta
tipus monetaris distints, dividits en cinc regnats consecutius (dos
en el regnat de Pere II, quatre en el d’Alfons II, 26 en el de Jaume II, huit en el d’Alfons III i 10 en el de Pere III), la qual cosa
denota la seua una alta variabilitat tipològica: hi apareixen bona
part dels tipus de croat barcelonés aplegats en catàlegs com el
d’A. Badia o els de M. Crusafont, el nostre conjunt no deixa de
ser un mostreig (figs 10.3 i 10.4). Resulta evident la concentració
de tipus i nombre d’exemplars en el regnat de Jaume II, ja que és
el moment d’afiançament del gros d’argent en el circulant barcelonés i, també, en el valencià. La presència de moneda grossa en
ocultacions datades a partir de Jaume II demostra l’acceptació
d’aquest tipus monetari en tots els àmbits de la vida, i la barreja
entre la moneda barcelonesa i la valenciana al Regne de València,
amb una predominança cada vegada major de la primera respecte
a la segona. L’increment en la complexitat de les variants entre els
regnats de Jaume II i Pere III indica els alts volums de producció
del gros barcelonés, fruit de la bona acceptació indicada.
El nostre conjunt està format per 2479 unitats i quatre divisors
amb valor de mig croat, un indici de l’acurada selecció de peces
realitzada per l’agent acumulador (preferència d’unitats), i de la
relativament escassa presència d’aquestes meitats en el circulant
del moment. La mostra de Pere II ha resultat massa reduïda per
a poder establir conclusions, encara que la troballa de la peça que
hem anomenat LMC 179, diferent de tota la resta de grossos del
depòsit, és significativa solament per si mateixa, a causa del seu
arcaisme. La mostra d’Alfons II és l’única que presenta divisors;
malgrat allunyar-se dels paràmetres de la corba normal i, ultra tot
això, s’adapta a una talla de 72/M amb un índex de pèrdua del 5%
o més, fet que apunta que que són peces tretes de la circulació després d’un cert temps d’ús. Així, comencen a apreciar-se algunes
manipulacions per part dels usuaris, la qual cosa fa que córreguen a
un pes comprés entre les 73/M i les 75/M, podent arribar fins a les
74/M – 76/M en les monedes que pitjor conservades ens han arribat. Açò mateix s’observa en la distribució de Jaume II: no s’adapta
a la corba normal, a causa de la mitjana baixa, però sí a la talla de
72/M, amb un índex de pèrdua entorn del 5%; en aquest moment,
les peces de plata corren a un pes comú de 76/M, que pot oscil·lar
entre 74/M i 77/M, a causa de l’increment dels retalls que realitzen
els usuaris.
169
[page-n-189]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
Figura 10.3. Monedes del depòsit del carrer de la Llibertat, encunyades a nom de Pere II (cat. 2, MPV 33786), Alfons II (cat. 96, MPV
33880) i Jaume II (cat. 929, MPV 34588).
170
[page-n-190]
conclusions
Figura 10.4. Monedes del depòsit del carrer de la Llibertat, encunyades a nom d’Alfons III (cat. 1280, MPV 34914 i cat. 1411, MPV
34995) i Pere III (cat. 2427, MPV 35811).
171
[page-n-191]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
El conjunt d’Alfons III sembla haver experimentat una circulació menor que la de les monedes dels seus antecessors: continua adaptant-se a la talla 72/M, amb una pèrdua al voltant del
5%, normalment un poc per sota d’aquest valor; els retalls i les
manipulacions, en canvi, molt ràpides a causa de la descompensació existent amb la moneda menuda, la porten a circular a
unes 77/M. De qualsevol forma, la moneda amb bon pes és més
nombrosa que la tosquirada, així que ens plantegem la possibilitat d’una retirada de la circulació, i una selecció ben acurada.
Comptat i debatut, la mostra de Pere III millora sensiblement
el valor de la mitjana respecte als resultats anteriors, un fet que
s’ha d’explicar no arran d’un redreç de la talla, com ha exposat
de manera reiterada M. Crusafont, sinó per l’atenta vigilància de
la producció de bona moneda: davant de les queixes per part dels
usuaris i l’inici d’una pèrdua de confiança dels mercats, només l’intent perquè circulara moneda amb bon pes i amb mínims retalls
aconsegueix salvar la producció del croat de Barcelona; les crides a
l’acceptació i el sanejament del circulant, com hem vist, també col·
laboraren en aquest suposat «redreç». El conjunt s’adapta molt bé
a la xifra 72/M, amb un índex de pèrdua bastant per davall del 5%
mitjà. Això ens indica també una ràpida retirada de les monedes de
la circulació, atés que a desgrat dels intents reials per aturar el problema, els usuaris segueixen sostraient plata de les monedes, per
la descompensació que ja hem comentat amb la moneda menuda;
amb tot, el seu millor pes ajuda al fet que la pèrdua detectada siga
menor. Per aquestes raons pensem que el depòsit degué formar-se
entre els regnats d’Alfons III i Pere III, durant els quals encara circulava un alt volum de croats dels seus antecessors, que van disminuint com més s’allunya en el temps l’autoritat emissora (molts de
Jaume II que, d’altra banda, baté grans quantitats d’argent, pocs per
a Alfons II i només tres per a Pere II). Com podem comprovar, hem
treballat amb la idea de la invariabilitat de la talla 72/M que, tant la
documentació com l’estadística, semblen haver confirmat.
Quant a l’estudi de les posicions d’encuny, s’ha pogut determinar que, si més no, durant tota la primera etapa del croat de
Barcelona es van utilitzar trossells muntats sobre ànimes circulars, com devia ser comú a les seques baixmedievals europees.
La tendència aleatòria en la distribució dels eixos així ho indica.
En relació amb els encunys, s’ha decidit escometre l’estudi dels
regnats de Pere II, Alfons II i Jaume II. Prenent com a referència
altres aproximacions a la mateixa problemàtica, principalment de
l’àmbit anglosaxó, s’han pogut calcular volums d’emissió aproximats per als regnats d’Alfons II i Jaume II; per a Pere II no s’hi han
pogut aportar resultats pel baix nombre d’exemplars, els encunys
dels quals tendeixen a N = 1. El volum d’encunyació de grossos
d’argent d’Alfons II l’hem establit en, aproximadament, 1.817.000
peces, una xifra que s’aproxima a la calculada per a les seques angleses dels voltants del 1300. Per a Jaume II, una emissió com la
de 1318 – 1320/21 retria, a partir del còmput de la talla 72/M, uns
7,5 milions d’exemplars (uns 100.000 marcs d’argent sense lligar),
acotats entorn d’uns 6.233.000 de monedes, a partir dels índexs de
càlcul de M. Mate; per a un batiment com el de l’any 1327, hem
aproximat l’ús d’entre 1364 i 4093 encunys diferents, dels quals
s’hauria pogut identificar en el depòsit del carrer de la Llibertat entre el 2,99% i el 8,96% d’encunys d’anvers, i entre el 3,50% i el
10,52% d’encunys de revers.
172
El major entrebanc de l’estudi ha sigut la tendència N = 1 i N
= 2, que indica una alta dispersió dels encunys, però també apunta
la possibilitat de trobar, en el futur, fora del conjunt estudiat, més
exemplars que puguen pertànyer als encunys que s’han identificat ací. La mostra d’Alfons II es relaciona amb un volum moderat de fabricació, com ja indicaven els càlculs de producció que
hem esmentat, amb una dispersió relativament alta, mentre que
la de Jaume II es relaciona amb un alt volum de batiment. Queda
per esbrinar, encara, la raó per la qual les ràtios anvers-revers no
s’adapten als càlculs mitjans 1:2 – 1:3 i se situen al voltant de la
xifra 1:1,19, la qual cosa ens fa pensar en una dispersió major
que en altres aproximacions al càlcul d’encunys baixmedievals.
Les relacions resulten complicades, més encara en anvers-revers
que en revers-anvers, a causa de la vida més curta dels anversos;
s’ha advertit, a més a més, que els canvis de grup anvers-revers es
produeixen quan hi ha alteracions en la producció monetària, per
exemple amb un salt d’emissió: per aquesta raó, distintes agrupacions bibliogràfiques comparteixen reversos.
L’estudi epigràfic de les llegendes ha permés comprovar
l’augment en complexitat dels caràcters des del regnat de Pere
II fins al de Pere III. La classificació en tres grups, A (arcaic), B
(llatí) i C (gòtic), amb les seues variants i subvariants, ha esdevingut essencial per a poder apuntar aquesta evolució i els pics
de diferències en la factura de les lletres, situats en els regnats,
sobretot, de Jaume II i Pere III, els dos reis amb major volum de
producció de grossos barcelonesos. Tot plegat, això provocaria
que els obridors treballaren de manera ràpida, detectant-se la
mà de diversos entalladors, i afavorint canvis i errors de composició. Les lletres es graven mitjançant punxons i patrius, la
majoria dels quals han pogut ser identificats en aquest treball;
aquests punxons també van usar-se per a la gravació de la figura
del rei, en general bastant estàtica durant tota la primera etapa
del croat de Barcelona.
En última instància, l’anàlisi de la composició metal·
logràfica ha aportat dades interessants. S’ha comprovat com els
productes de corrosió i la seua neteja afecten la percepció del
pes de les monedes que han arribat fins a nosaltres, un factor
que poques vegades s’ha tingut en compte; en qualsevol cas,
comptabilitzant aquesta pèrdua, i aplicant factors de càlcul com
el dels retalls i llimadures, les monedes s’adapten al rang acceptable de les 72/M.
Les anàlisis de superfície han provat que les monedes presenten un percentatge correcte d’argent i lliga, més baix en les
proves del conjunt 1 que en les del conjunt 2, de manera que
segueixen l’estipulat en les ordres de batiment. La presència
de mercuri en les analítiques, per la seua banda, és una qüestió
que encara caldrà aclarir en el futur. Tocant a la resta d’elements, es relacionen tant amb les impureses de la fabricació
com amb els processos de corrosió i amb les mateixes proves analítiques. Al nucli metàl·lic, la composició es correspon
també amb les disposicions de fabricació de la moneda grossa
barcelonesa; en un moment determinat es va arribar a pensar,
pel fet que la llei de l’argent era més alta en l’exterior que
no en l’interior, en la possibilitat de monedes folrades, però
considerem que és sols una prova de l’aplicació del procés
d’emblanquiment a la seca.
[page-n-192]
Catàleg
Presentem ací el llistat complet de les monedes amb algunes
notes que s’han afegit a la catalogació per a ressaltar característiques o variacions que ens han resultat significatives.
El que s’ofereix és una classificació del depòsit que hem estudiat en les pàgines precedents amb l’ànim d’ordenar, de la
manera que hem cregut més adequada, els 2483 croats que
en formen part.
En el catàleg s’il·lustra tan sols una selecció de monedes per
cadascuna de les variants tipològiques identificades. No obstant
això, les fitxes completes amb imatges de les 2.083 peces que es
troben depositades l’el Museu de Prehistòria de València (MPV)
poden consultar-se en la pàgina web de la institució pel seu número de catàleg utilitzant el cercador. També es pot accedir a elles
directament introduint la URI permanent del catàleg acompanyada
del número d’inventari de la peça (p. ex., mupreva.org/cat/33785).
Una proporció alta de les monedes del depòsit presenta irregularitats en el cospell. En moltes d’elles s’ha pogut
comprovar que la raó són els xicotets retalls i llimadures que
els usuaris realitzaven sobre les peces per a compensar les
desviacions en les equivalències amb el diner de tern, com
hem pogut veure al llarg del text; en altres, l’explicació és
distinta, i pot estar relacionada amb el tall dels diners blancs
o cospells en la seca, que no sempre aconseguia produir suports completament circulars.
Nota aclaridora: en alguns casos els números del catàleg
no respecten l’ordre seqüencial. Cal tindre en compte que es
tracta d’una manera de procedir no convencional derivada
d’un replantejament en l’ordre dels grups que, amb el treball
pràcticament acabat, no s’ha traslladat al número de les monedes ni a les referències creuades de taules i arxius.
173
[page-n-193]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
GRUP I. PERE II (1276-1285)
GRUP II. ALFONS II (1285-1291)
SUBGRUP I.1; TIPUS I.1a
Croat. Ag. Equival a CCB 4, LMC 177, CGMC 2137,
NCCAM 169, Pedro III-1 (MHC).
SUBGRUP II.1; TIPUS II.1a
Croat. Ag. Equival a CCB 8-12, 14-20 i 23-25, LMC 180,
CGMC 2148, NCCAM 175, Alfonso III-2 (MHC: làm. 78).
Anv./
. Bust del
rei de perfil, a esquerra, amb corona de tres puntes rematada en
flors de lliri, i tres cercles en horitzontal en interior. Cabell ondulat fins la nuca, acabat en tres anelles. Vestit dividit en quatre
parts, amb dues anelles a cada lateral i nombre desigual en el
centre. Llegenda de caràcters gòtics, amb interpunció de tres
punts verticals, i creu de començament equilàtera potençada.
Anv./
. Bust
del rei, de perfil, a esquerra, amb corona de tres puntes amb
remats de flor de lliri. La corona, en interior, porta tres cercles en horitzontal. Cabell ondulat, fins a la nuca, acabat en
tres anelles. Vestit dividit en quatre parts, carregades amb
anelles: en el tipus general, 2-5-5-2. Caràcters llatins. Interpunció de dos punts verticals (amb gran variabilitat, en nombre i posició). Creu de començament equilàtera potençada.
Rev./
. Creu passant
grega, lleugerament potençada, que divideix el camp en quatre quarters: anelles en primer i quart, i grup de tres punts en
segon i tercer. Llegenda de caràcters gòtics, amb interpunció
de tres punts verticals.
Rev./
. Creu passant,
grega, lleugerament potençada, que divideix el camp en quatre quarters: anelles en primer i quart, i grup de tres punts
en segon i tercer. Caràcters llatins. Interpunció de dos punts
verticals (amb gran variabilitat, en nombre i posició).
1
1*. 3,16 g; 6 h. MPV 33785.
2. 3,14 g; 10 h. MPV 33786. CCB II-5, anelles del vestit 3-6-6-3;
doble enc. (anv.).
SUBGRUP I.2.
Croat. Ag. Equival a LMC 179.
Anv./
. Bust del rei, de
perfil, a esquerra, amb corona oberta lobulada, acabada en
puntes; dins de composició de huit lòbuls o semicercles, amb
un petit cercle entre cadascun. Cabell ondulat, fins al clatell.
Cap gran, coll fi i muscles rectes. Vestit dividit en tres particions. Caràcters gòtics arcaics. Interpunció d’un sol punt.
Creu de començament equilàtera.
4
10
16
Rev./
. Creu passant, grega, que divideix el camp en quatre quarters: grup de tres
punts en primer i quart, i anella en segon i tercer. Caràcters
gòtics arcaics. Interpunció de tres punts verticals.
19
3
3*. 1,94 g; 1 h. MPV 33787.
174
31
[page-n-194]
catàleg
44
73
87
114
138
4*. 3,13 g; 12 h. MPV 33788.
5. 3,18 g; 1 h. MPV 33789. Vt. anelles 2-4-5-2.
6. 3,08 g; 6 h. MPV 33790.
7. 3,20 g; 5 h. MPV 33791.
8. 2,98 g; 11 h. MPV 33792. Vt. anelles 2-5-4-2; doble enc. (rev.).
9. 3,08 g; 3 h. MPV 33793. Doble enc. (anv.).
10*. 2,98 g; 2 h. MPV 33794. Vt. anelles 2-6-6-2; doble enc. (anv.).
11. 3,15 g; 7 h. MPV 33795. E. trenc. (anv.); doble enc. (rev.).
12. 3,11 g; 4 h. MPV 33796. Vt. anelles 2-4-5-2; doble enc. (anv.).
13. 3,11 g; 5 h. MPV 33797.
14. 3,09 g; 11 h. MPV 33798.
15. 3,13 g; 5 h. MPV 33799. Doble enc. (rev.).
16*. 3,13 g; 10 h. MPV 33800. Vt. anelles 0-5-5-2.
17. 2,89 g; 2 h. MPV 33801.
18. 3,10 g; 7 h. MPV 33802. E. trenc. (anv.); doble enc. (anv.).
19*. 3,05 g; 9 h. MPV 33803. Vt. anelles 2-5-5-3; doble enc.
(anv.).
20. 3,09 g; 4 h. MPV 33804.
21. 3,09 g; 8 h. MPV 33805. Repicada (anv.).
22. 3,10 g; 3 h. MPV 33806.
23. 3,19 g; 8 h. MPV 33807. Doble enc. (rev.).
24. 3,10 g; 6 h. MPV 33808.
25. 3,17 g; 4 h. MPV 33809. Desgast; doble enc. (anv.).
26. 3,18 g; 12 h. MPV 33810. Doble enc. (anv.).
27. 3,01 g; 10 h. MPV 33811. Mosses.
28. 2,63 g; 7 h. MPV 33812. Vt. anelles 2-4-5-2; mosses.
29. 3,02 g; 12 h. MPV 33813. Vt. indet.; doble enc. (rev.).
30. 3,09 g; 12 h. MPV 33814. Doble enc. (rev.).
31*. 3,10 g; 8 h. MPV 33815. Vt. llegenda amb caràcters gòtics en
revers; doble enc. (anv.).
32. 3,14 g; 9 h. MPV 33816.
33. 3,04 g; 3 h. MPV 33817. + d’anvers amb punts interiors; doble
enc. (rev.).
34. 3.07 g; 4 h. MPV 33818. Vt. anelles 2-4-5-2; e. despl.; doble
enc. (rev.).
35. 3,13 g; 7 h. MPV 33819.
36. 3,03 g; 6 h. MPV 33820. Vt. indet.
37. 3,12 g; 6 h. MPV 33821. Doble enc. (anv.).
38. 3,06 g; 8 h. MPV 33822. E. trenc. (anv.).
39. 3,10 g; 9 h. MPV 33823.
40. 3,21 g; 11 h. MPV 33824.
41. 3,09 g; 10 h. MPV 33825. E. mod. (anv., E de REX); doble
enc. (anv.).
42. 3,12 g; 2 h. MPV 33826. Vt. anelles 2-4-4-2; mossa.
43. 2,94 g; 10 h. MPV 33827.
44*. 3,15 g; 4 h. MPV 33828. Vt. anelles 2-4-4-2; cospell irregular;
doble enc. (anv.).
45. 3,14 g; 4 h. MPV 33829.
46. 3,11 g; 8 h. MPV 33830. Desc.
47. 3,08 g; 7 h. MPV 33831.
48. 3,20 g; 4 h. MPV 33832. Clevill; doble enc. (anv.).
49. 3,03 g; 3 h. MPV 33833. Desc.
50. 3,09 g; 4 h. MPV 33834.
51. 3,08 g; 3 h. MPV 33835. Vt. anelles 2-4-5-2; doble enc. (anv.).
52. 3,18 g; 10 h. MPV 33836. Desc.; doble enc. (anv.).
53. 2,95 g; 10 h. MPV 33837.
54. 2,98 g; 8 h. MPV 33838. Doble enc. (anv.).
55. 3,10 g; 4 h. MPV 33839.
56. 2,75 g; 9 h. MPV 33840.
57. 3,07 g; 10 h. MPV 33841. Vt. anelles 2-4-4-2; doble enc. (anv.).
58. 3,10 g; 9 h. MPV 33842. Doble enc. (anv.).
59. 3,06 g; 12 h. MPV 33843.
60. 2,89 g; 12 h. MPV 33844. Trencada; doble enc. (anv.).
61. 3,15 g; 11 h. MPV 33845. Vt. anelles 2-4-5-2; doble enc. (anv.).
62. 3,12 g; 3 h. MPV 33846. Cospell irregular; mossa; doble enc. (anv.).
63. 3,14 g; 6 h. MPV 33847. Cospell irregular; doble enc. (anv.).
64. 3,16 g; 5 h. MPV 33848. Doble enc. (anv.).
65. 3,06 g; 2 h. MPV 33849. Doble enc. (anv.).
66. 3,11 g; 5 h. MPV 33850. Vt. indet.; e. trenc. (anv.); doble enc.
(anv.).
67. 2,92 g; 3 h. MPV 33851. Desc.
68. 3,14 g; 12 h. MPV 33852. Doble enc. (rev.).
69. 3,09 g; 8 h. MPV 33853. Mosses.
70. 3,13 g; 9 h. MPV 33854. Desc.; e. trenc. (rev.)?
71. 3,17 g; 10 h. MPV 33855. Cospell irregular; desc.; doble enc.
(anv.).
72. 3,11 g; 9 h. MPV 33856. Vt. indet.; doble enc.
73*. 3,13 g; 4 h. MPV 33857. Vt. anelles 2-5-4-2.
74. 3,16 g; 10 h. MPV 33858. E. trenc. (anv.).
75. 3,11 g; 11 h. MPV 33859.
76. 3,13 g; 6 h. MPV 33860. Desc.
77. 3,19 g; 6 h. MPV 33861. E. trenc. (anv.)?
78. 3,10 g; 6 h. MPV 33862. Doble enc. (anv.).
79. 3,11 g; 2 h. MPV 33863. E. trenc. (anv.)?; doble enc. (rev.).
80. 2,77 g; 1 h. MPV 33864.
81. 3,10 g; 6 h. MPV 33865. Doble enc. (anv.).
82. 3,10 g; 4 h. MPV 33866. Vt. anelles 2-5-4-2; cospell irregular.
83. 3,03 g; 2 h. MPV 33867.
84. 3,12 g; 12 h. MPV 33868. Vt. anelles 2-4-4-2; doble enc. (anv.).
175
[page-n-195]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
85. 3,20 g; 2 h. MPV 33869. Cospell irregular.
86. 3,05 g; 9 h. MPV 33870. Cospell irregular; desc.; doble enc.
87*. 2,89 g; 4 h. MPV 33871. Vt. anelles 3-6-6-3; doble enc. (anv.).
88. 2,98 g; 5 h. MPV 33872. Desc.; doble enc. (anv.).
89. 3,12 g; 2 h. MPV 33873. Doble enc. (anv.).
90. 3,06 g; 6 h. MPV 33874. Doble enc. (anv.).
91. 3,15 g; 1 h. MPV 33875. E. trenc. (anv.).
92. 3,11 g; 6 h. MPV 33876. E. trenc. (anv.)?
93. 3,16 g; 10 h. MPV 33877. Doble enc. (anv.).
94. 3,06 g; 9 h. MPV 33878.
95. 3,01 g; 7 h. MPV 33879.
96. 3,09 g; 4 h. MPV 33880.
97. 3,15 g; 2 h. MPV 33881. Vt. anelles 2-4-5-2; cospell irregular;
mosses; doble enc. (anv.).
98. 3,13 g; 11 h. MPV 33882. Doble enc. (anv.).
99. 3,01 g; 12 h. MPV 33883.
100. 3,13 g; 1 h. MPV 33884. Vt. anelles 2-6-6-2; desc.
101. 3,21 g; 8 h. MPV 33885. E. trenc. (rev.); doble enc.
102. 3,01 g; 10 h. MPV 33886. E. trenc. (anv.); doble enc. (anv.).
103. 3,15 g; 33887. MPV 33887. Desc.
104. 3,01 g; 4 h. MPV 33888. Cospell irregular; mosses; clevill; e.
trenc. (anv.); desc.
105. 3,17 g; 3 h. MPV 33889. Desc.
106. 3,13 g; 12 h. MPV 33890. E. trenc. (anv.)?; doble enc. (anv.).
107. 3,15 g; 2 h. MPV 33891. E. trenc. (anv.); doble enc. (rev.).
108. 3,11 g; 4 h. MPV 33892. Vt. indet.; doble enc. (rev.).
109. 3,11 g; 6 h. MPV 33893. Vt. indet.; doble enc. (anv.).
110. 3,12 g; 12 h. MPV 33894. E. trenc. (rev.).
111. 2,98 g; 9 h. MPV 33895. Desc.
112. 3,11 g; 12 h. MPV 33896. E. trenc. / e. rep. (anv., en la separació de les particions 3 i 4 del vestit); doble enc. (anv.).
113. 2,95 g; 10 h. MPV 33897. Vt. indet.; desc.; doble enc. (anv.).
114*. 3,16 g; 3 h. MPV 33898. Vegeu separació de les particions 1
i 2 del vestit (anv.)
115. 3,08 g; 2 h. MPV 33899. Cospell irregular; doble enc. (anv.).
116. 3,13 g; 9 h. MPV 33900. Sense netejar.
117. 2,60 g; 9 h. MPV 33901. Vt. indet.; mosses.
118. 2,87 g; 2 h. MPV 33902.
119. 3,03 g; 1 h. Inv. Corts 001. Vt. anelles 2-4-5-2.
120. 3,03 g; 9 h. Inv. Corts 002. En rev., tall en braç de la creu.
121. 3,10 g; 1 h. Inv. Corts 003. E trenc. (anv.).
122. 3,15 g; 7 h. Inv. Corts 004. Doble enc. (anv.).
123. 3,05 g; 5 h. Inv. Corts 005. Trencada; mosses.
124. 2,96 g; 2 h. Inv. Corts 006.
125. 3,21 g; 2 h. Inv. Corts 007. Mossa; doble enc. (anv.).
126. 3,00 g; 6 h. Inv. Corts 008.
127. 3,14 g; 6 h. Inv. Corts 009. Desc.; doble enc. (anv.).
128. 2,92 g; 6 h. Inv. Corts 010. Trencada; doble enc. (anv.).
129. 3,10 g; 5 h. Inv. Corts 011. E. trenc. (anv.)?; doble enc.
130. 3,17 g; 2 h. Inv. Corts 012. Doble enc. (rev.).
131. 2,82 g; 3 h. Inv. Corts 013.
132. 3,12 g; 2 h. Inv. Corts 014. Doble enc. (anv.).
133. 3,08 g; 2 h. Inv. Corts 015. Vt. anelles 2-4-4-2; desc.; doble
enc. (rev.).
134. 3,00 g; 3 h. Inv. Corts 016. Doble enc. (anv.).
135. 3,09 g; 6 h. Inv. Corts 017. Desc. (anv.).
136. 3,11 g; 3 h. Inv. Corts 018. E. trenc. (anv.); doble enc. (rev.).
137. 3,08 g; 12 h. Inv. Corts 019.
138*. 3,18 g; 12 h. Inv. Corts 020. Vt. anelles 2-4-5-2; e. desp.;
doble enc. (anv.).
139. 3,01 g; 3 h. Inv. Corts 021. Vt. anelles 2-4-4-2
140. 3,11 g; 5 h. Inv. Corts 022.
141. 3,07 g; 12 h. Inv. Corts 023. Desc.; doble enc. (anv.).
176
142. 3,06 g; 4 h. Inv. Corts 024. Doble enc.
143. 3,13 g; 7 h. Inv. Corts 025.
144. 3,08 g; 8 h. MPV 33918. Desc.; doble enc. (rev.).
SUBGRUP II.1; TIPUS II.1b.
Croat. Ag. Equival a CCB 13; LMC 182; CGMC 2148a;
NCCAM 175.1; Alfonso III.1 (MHC: làm. 78).
Anv./
que l’anterior (tipus II.1a).
. Igual
Rev./
. Igual que l’anterior, però amb grup de tres punts en quarters primer i quart, i
anella en segon i tercer.
145
145*. 3,01 g; 3 h. MPV 33903. Vt. indet.; desc.
146. 3,05 g; 8 h. MPV 33904. Desc.; doble enc. (anv.).
SUBGRUP II.2; TIPUS II.2a
Croat. Ag. Equival a CGMC 2148c; NCCAM 175.2.
Anv./
. Bust del
rei, de perfil, a esquerra, amb corona de tres puntes amb remats de flor de lliri. La corona, en interior, porta tres cercles
en horitzontal. Cabell ondulat, fins a la nuca, acabat en tres
anelles. Vestit dividit en quatre parts, carregades amb anelles:
en el tipus general, 2-5-5-2. Llegenda acurtada (D’I per DEI).
Caràcters llatins. Interpunció de dos punts verticals (amb gran
variabilitat, en nombre i posició). Creu de començament equilàtera potençada.
Rev./
. Creu passant,
grega, lleugerament potençada, que divideix el camp en quatre quarters: anella en primer i quart, i grup de tres punts
en segon i tercer. Caràcters llatins. Interpunció de dos punts
verticals (amb gran variabilitat, en nombre i posició).
148
147. 3,13 g; 11 h. MPV 33905. Mosses
148*. 3,03 g; 10 h. MPV 33906. Mossa.
[page-n-196]
catàleg
SUBGRUP II.2; TIPUS II.2b
Anv./
rior (tipus II.2a).
. Igual que l’ante-
Rev./
. Creu passant, grega, lleugerament potençada, que divideix el camp en quatre quarters:
anella en primer i quart, i grup de tres punts en segon i tercer.
Caràcters gòtics. Interpunció de dos punts verticals (amb gran
variabilitat, en nombre i posició).
149
149*. 3,24 g; 1 h. MPV 33907. Vt. anelles 2-5-5-3; mosses; doble
enc. (anv.).
150. 3,15 g; 2 h. MPV 33908. Desc.; doble enc. (anv.).
151. 3,10 g; 1 h. MPV 33909. Desc.; doble enc. (anv.).
SUBGRUP II.3; TIPUS II.3a
Mig croat. Ag. Equival a CCB 26-32; LMC 181; CGMC 2149;
NCCAM 176.
Anv./
. Bust del
rei, de perfil, a esquerra, amb corona de tres puntes amb remats de flor de lliri. Estil menys acurat que en els anteriors. La
corona, en interior, porta tres cercles en horitzontal. Cabell
ondulat, fins a la nuca, acabat en tres anelles. Vestit dividit en
quatre parts, carregades amb anelles: en el tipus general, 2-55-2. Caràcters llatins. Interpunció de dos punts verticals (amb
gran variabilitat, en nombre i posició). Creu de començament
equilàtera potençada.
Rev./
. Creu passant,
grega, lleugerament potençada, que divideix el camp en quatre quarters: anella en primer i quart, i grup de tres punts en
segon i tercer. Caràcters llatins. Interpunció de dos punts verticals (amb gran variabilitat, en nombre i posició).
152. 1,42 g; 7 h. MPV 33910. Similar a CCB I-28 a 33; trencada.
153. 1,44 g; 2 h. MPV 33911. Similar a CCB I-28 a 33; clevill (rev.)
154*. 1,46 g; 10 h. MPV 33912. Similar a CCB I-28 a 33; cospell
irregular
155*. 1,56 g; 1 h. MPV 33913. Similar a CCB I-26 i 27.
GRUP III. JAUME II (1291-1327)
SUBGRUP III.1; TIPUS III.1a
Croat. Ag. Equival a LMC 184; CCB 46; CGMC 2150;
NCCAM 177A.
Anv./
. Bust del rei,
de perfil, a esquerra, amb corona de tres puntes amb remats
de flor de lliri. La corona, en interior, porta tres cercles en horitzontal. Cabell ondulat, fins a la nuca, acabat en tres anelles.
Representació maldestra: cap descompensat, bust assimètric
i desproporcionat, anelles de vestit variables, caràcters de llegenda mal gravats. Caràcters llatins. Interpunció, variable, de
dos punts verticals en pocs exemplars. Creu de començament
equilàtera potençada.
Rev./
. Creu passant, grega,
lleugerament potençada, que divideix el camp en quatre quarters: anella en primer i quart, i grup de tres punts en segon i
tercer. Caràcters llatins. Interpunció, variable, de dos punts
verticals en pocs exemplars.
157
162
163
154
155
156. 3,08 g; 7 h. MPV 33914. Anelles 2-6-6-2; desc.; doble enc. (anv.).
157*. 3,15 g; 2 h. MPV 33915. Anelles 3-8-6-2.
158. 3,08 g; 7 h. MPV 33916. Anelles 3?-5-5?-3; e. despl.; doble
enc. (anv.).
159. 3,12 g; 9 h. MPV 33917. Anelles 3-7-6-2; doble enc. (anv.).
160. 3,04 g; 12 h. MPV 33919. Anelles 2-?-5-2; desc.
161. 3,21 g; 6 h. MPV 33920. Anelles 2-?-5-2; clevill; desc.
162*. 3,13 g; 1 h; MPV 33921. Anelles 2-6-5-2; mossa.
163*. 2,65 g; 12 h. MPV 33922. Anelles 2-6-7-2; clevill.
177
[page-n-197]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
164. 3,10 g; 8 h. MPV 33923. Anelles 2-5-5-2; trencada; mossa;
desc.; e. trencat (rev.).
165. 3,09 g; 9 h. MPV 33924. Anelles 2-5-5-2; cospell irregular;
mossa; e. despl.
166. 2,98 g; 7 h. MPV 33925. Anelles 2-5-?-2?; mossa; doble enc.
(anv.).
167. 3,15 g; 6 h. MPV 33926. Anelles 2-?-6-2; desc.; doble enc.
168. 3,09 g; 8 h. MPV 33927. Anelles 2-6-6-2; desc.
SUBGRUP III.1; TIPUS III.1b
Croat. Ag. Equival a CCB 37; LMC 185; CGMC 2150a;
NCCAM 177A.1.
Anv./
rior (tipus III.1a).
. Igual que l’ante-
Rev./
. Igual que l’anterior (tipus III.1a), però amb grup de tres punts en quarters primer i
quart, i anella en segon i tercer.
183*. 3,14 g; 11 h. MPV 33942. Anelles 2-6-6-2; mossa; desc.
184. 3,13 g; 2 h. MPV 33943. Anelles 1-5-5-1.
185. 2,96 g; 9 h. MPV 33944. Anelles 2-6-6-2; e. trenc. (anv.)?.
SUBGRUP III.2; TIPUS III.2a
Croat. Ag. Equival a LMC 184; CGMC 2151; NCCAM 177B;
Jaime II.1 (MHC: làm. 78).
Anv./
. Bust del rei, de
perfil, a esquerra, amb corona de tres puntes amb remats de
flor de lliri. La corona, en interior, porta tres cercles en horitzontal. Cabell ondulat, fins a la nuca, acabat en tres anelles.
La representació torna a ser acurada Vestit dividit en quatre
parts, carregades amb anelles en nombre desigual. Caràcters
gòtics; llegenda sense interpunció. Creu de començament
equilàtera potençada.
Rev./
. Canvi de llegenda.
Creu passant, grega, lleugerament potençada, que divideix el
camp en quatre quarters: anella en primer i quart, i grup de
tres punts en segon i tercer. Caràcters gòtics. Llegenda sense
interpunció.
169
186
179
186*. 3,18 g; 3 h. MPV 33945. Anelles 2-4-4-2; vt. TASB (rev.).
187. 3,12 g; 7h. MPV 33946. Anelles 2-4-4-2; doble enc. (anv.).
SUBGRUP III.2; TIPUS III.2b
Croat. Ag. Equival a CGMC 2151a; NCCAM 177B.1.
183
169*. 3,17 g; 10 h. MPV 33928. Anelles 2-5-5-?; fissures (rev.); desc.
170. 3,16 g; 12 h. MPV 33929. Anelles 2-6-7-2; cospell irregular;
desc.; doble enc.
171. 3,00 g; 2 h. MPV 33930. Anelles 2-5-5-3?.
172. 3,12 g; 10 h. MPV 33931. Anelles 2-8?-7?-2: desc.; doble enc.
(anv.).
173. 3,06 g; 6h. MPV 33932. Anelles 2-6-6-2; clevill; desc.
174. 3,13 g; 12 h. MPV 33933. Anelles ?-?-6-2.
175. 3,03 g; 2 h. MPV 33934. Anelles 2-?-6-2; doble enc. (rev.).
176. 3,07 g; 12 h. MPV 33935. Anelles 2-5-6-2.
177. 3,13 g; 4 h. MPV 33936. Anelles 2-5?-?-2; clevill; desc.
178. 3,16 g; 3 h. MPV 33937. Anelles 2-?-5-2.
179*. 3,06 g; 11 h. MPV 33938. Anelles 2-5-6-2.
180. 3,15 g; 6 h. MPV 33939. Anelles 2-5-5-2?
181. 3,19 g; 8 h. MPV 33940. Anelles 2-5-5-2; cospell irregular; e.
trenc. (rev.).
182. 2,96 g; 4 h. MPV 33941. Anelles 2-5-4-2
178
Anv./
rior (tipus III.2a).
. Igual que l’ante-
Rev./
. Igual que l’anterior
(tipus III.2a), però amb grup de tres punts en quarters primer
i quart, i anella en segon i tercer.
191
193
[page-n-198]
catàleg
188. 3,13 g; 12 h. MPV 33947. Anelles 2-4-4-2; mosses; desc.; doble enc. (anv.).
189. 3,17 g; 11 h. MPV 33948. Anelles 2-4-4-2.
190. 3,18 g; 4 h. MPV 33949. Anelles 3-5-6-3.
191*. 3,10 g; 6 h. MPV 33950. Anelles 3-7-7-3; cospell irregular.
192. 3,09 g,; 9 h. MPV 33951. Anelles 2-6-5-2; mossa
193*. 3,10 g; 10 h. MPV 33952. Anelles 2-4-4-2; vt. TASB (rev.).
194. 3,17 g; 5 h. MPV 33953. Anelles 2-4-4-2; vt. TASB (rev.);
doble enc. (anv.).
195. 2,98 g; 6 h. MPV 33954. Anelles 2-4-4-2; vt. TASB (rev.); e. desp.
SUBGRUP III.3; TIPUS III.3a
Croat. Ag. Equival a LMC 187; CCB 63; CGMC 2152.
Anv./
. Bust del rei, de
perfil, a esquerra, amb corona de tres puntes amb remats de
flor de lliri. La corona, en interior, porta tres cercles en horitzontal. Cabell ondulat, fins a la nuca, acabat en tres anelles.
Representació poc realista: en general, muscles amples i poc
simètrics, i rostre amb trets de cert esquematisme. Vestit dividit en quatre parts, amb nombre d’anelles desigual en cadascuna. Caràcters gòtics; llegenda sense interpunció. Creu
de començament equilàtera potençada.
Rev./
. Creu passant, grega,
lleugerament potençada, que divideix el camp en quatre quarters: anella en primer i quart, i grup de tres punts en segon i
tercer. Caràcters gòtics; llegenda sense interpunció, a excepció
de TAS:B. Creu de començament equilàtera potençada.
210*. 3,10 g; 7 h. MPV 33969. Anelles 2-3-3-2; e. mod. (rev.)?
211. 3,05 g; 2 h. MPV 33970. Anelles 2-3-3-2; cospell irregular
212. 3,07 g; 11 h. MPV 33971. Anelles 3-3-3-3; mossa.
213. 3,15 g; 6 h. MPV 33972. Anelles 3-3-3-3; CCB III-61; mossa.
214. 3,08 g; 11 h. MPV 33973. Anelles 2-3-3-2.
215. 3,08 g; 12 h. MPV 33974. Anelles 2-4-5-2; mossa.
216. 3,15 g; 1 h. MPV 33975. Anelles 2-5-4-3; e. trenc. (rev.)?
217. 3,10 g; 4 h. MPV 33976. Anelles 2-3-3-2.
218. 2,98 g; 7 h. MPV 33977. Anelles 3-3-3-3; CCB III-61; trencada; mosses; clevill.
219. 3,15 g; 4 h. MPV 33978. Anelles 2-3-3-2; doble enc. (anv.).
220. 3,09 g; 7 h. MPV 33979. Anelles 2-3-3-2; desc.
221. 3,16 g; 5 h. MPV 33980. Anelles 2-3-3-2; desc.; doble enc.
(anv.).
222. 3,18 g; 1 h. MPV 33981. Anelles 2-2-2-2.
SUBGRUP III.3; TIPUS III.3b
Croat. Ag. Equival a LMC 186; CCB 49; CGMC 2152a.
Anv./
rior (tipus III.3a).
. Igual que l’ante-
Rev./
. Igual que l’anterior
(tipus III.3a), però amb grup de tres punts en quarters primer
i quart, i anella en segon i tercer.
225
201
230
210
196. 3,13 g; 7 h. MPV 33955. Anelles 2-3-3-2; mosses
197. 3,13 g; 12 h. MPV 33956. Anelles 2-3-3-2; desc.; doble enc.
(anv.).
198. 2,62 g; 4 h. MPV 33957. Anelles 2-3-3-2.
199. 3,08 g; 5 h. MPV 33958. Anelles 3-3-3-3; mossa.
200. 3,01 g; 5 h. MPV 33959. Anelles 2-3-3-2; doble enc. (anv.).
201*. 2,99 g; 2 h. MPV 33960. Anelles 3-3-3-3; CCB III-61
202. 3,14 g; 9 h. MPV 33961. Anelles 2-3-3-2?; doble enc. (anv.).
203. 3,19 g; 10 h. MPV 33962. Anelles 2-3-3-2
204. 2,97 g; 2 h. MPV 33963. Anelles 2-3-3-2.
205. 3,03 g; 9 h. MPV 33964. Anelles 2-3-3-2; doble enc. (anv.).
206. 2,86 g; 8 h. MPV 33965. Anelles 2-3-3-2; doble enc. (anv.).
207. 3,15 g; 6 h. MPV 33966. Anelles 3-3-3-2.
208. 3,18 g; 1 h. MPV 33967. Anelles 2-3-3-2
209. 3,00 g; 8 h. MPV 33968. Anelles 2-3-3-2
235
236
245
179
[page-n-199]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
275
287
290
223. 3,10 g; 7 h. MPV 33982. Anelles 2-3-3-2; CCB III-57; cospell
irregular; mosses.
224. 2,78 g; 1 h. MPV 33983. Anelles 2-3-3-2; CCB III-57
225*. 3,09 g; 8 h. MPV 33984. Anelles 3-3-3-3; CCB III-57
226. 2,80 g; 10 h. MPV 33985. Anelles 2-3-3-2; CCB III-57.
227. 2,80 g; 2 h. MPV 33986. Anelles 2-3-3-3; desc.
228. 3,10 g; 5 h. MPV 33987. Anelles 2-3-3-2/3.
229. 2,93 g; 6 h. MPV 33988. Anelles 2-3-3-2/3.
230*. 3,12 g; 10 h. MPV 33989. Anelles 2-5-5-2; CCB III-50; mossa.
231. 2,89 g; 3 h. MPV 33990. Anelles 2-5-5-2; CCB III-50; trencada.
232. 3,24 g; 2 h. MPV 33991. Anelles 2-3-3-2; doble enc. (anv.).
233. 3,02 g; 10 h. MPV 33992. Anelles 2-3-3-2; trencada; doble enc.
(anv.).
234. 3,07 g; 7 h. MPV 33993. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; cospell
irregular; e. trenc. (anv.)?; doble enc.
235*. 3,12 g; 11 h. MPV 33994. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; desc.
236*. 3,15 g; 1 h. MPV 33995. Anelles 3-3-3-3: CCB III-61; doble
enc. (rev.).
237. 3,15 g; 11 h. MPV 33996. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; doble
enc. (anv.).
238. 3,07 g; 1 h. MPV 33997. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; doble enc.
(anv.).
239. 2,57 g; 6 h. MPV 33998. Anelles 2-4-5-2; CCB III-50; trencada.
240. 3,12 g; 4 h. MPV 33999. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; clevill;
e.desp.; doble enc. (anv.).
241. 3,08 g; 4 h. MPV 34000. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; cospell
irregular; e. trenc?
242. 3,10 g; 8 h. MPV 34001. Anelles 2-5-4-2; CCB III-50; doble enc.
(anv.).
243. 2,81 g; 11 h. MPV 34002. Anelles 2-4-5-2; clevills; doble enc.
(anv.).
244. 3,10 g; 9 h. MPV 34003. Anelles 2-5-5-2; CCB III-50.
245*. 3,08 g; 1 h. MPV 34004. Anelles 2-4-4-3; CCB III-55; cospell
irregular; desc.
246. 3,21 g; 2 h. MPV 34005. Anelles 2-5-5-2; CCB III-50; doble enc.
(anv.).
247. 3,03 g; 2 h. MPV 34006. Anelles 2-5-5-2: CCB III-50; trencada;
doble enc. (anv.).
248. 3,03 g; 9 h. MPV 34007. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; doble enc.
(anv.).
180
249. 3,04 g; 4 h. MPV 34008. Anelles 2-6-6-2.
250. 3,15 g; 2 h. MPV 34009. Anelles 2-5-5-2; CCB III-50; doble enc.
(rev.).
251. 3,11 g; 9 h. MPV 34010. Anelles 2-5-5-2; CCB III-50; doble enc.
(rev.).
252. 3,11 g; 5 h. MPV 34011. Anelles 3-6-5?-3; desc.; doble enc. (anv.).
253. 3,13 g; 6 h. MPV 34012. Anelles 2-5-5-2; CCB III-50; doble enc.
(anv.).
254. 3,08 g; 10 h. MPV 34013. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; trencada;
fissures.
255. 3,08 g; 2 h. MPV 34014. Anelles 2-5-5-2; CCB III-50.
256. 3,08 g; 6 h. MPV 34015. Anelles 2-5-5-2: CCB III-50; doble enc.
(anv.).
257. 3,09 g; 11 h. MPV 34016. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; cospell
irregular; doble enc. (anv.).
258. 3,05 g; 6 h. MPV 34017. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52.
259. 3,07 g; 7 h. MPV 34018. Anelles 2-4-5-2; doble enc. (anv.).
260. 2,84 g; 10 h. MPV 34019. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; mosses.
261. 3,19 g; 6 h. MPV 34020. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; e trenc.
(rev.)?
262. 3,15 g; 6 h. MPV 34021. Anelles 2-5-5-2; CCB III-50; e. trenc.
(rev.); desc.
263. 3,11 g; 12 h. MPV 34022. Anelles 2-5-5-2; CCB III-50.
264. 3,08 g; 12 h. MPV 34023. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52.
265. 3,08 g; 4 h. MPV 34024. Anelles 2-5-5-2; CCB III-50; desc.
266. 3,26 g; 10 h. MPV 34025. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; mosses;
doble enc. (anv.).
267. 2,81 g; 1 h. MPV 34026. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; trencada;
desc.
268. 3,14 g; 12 h. MPV 34027. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52.
269. 3,09 g; 12 h. MPV 34028. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52.
270. 3,05 g; 9 h. MPV 34029. Anelles 2-4-5-2;clevill.
271. 3,21 g; 1 h. MPV 34030. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; desc.
272. 3,08 g; 11 h. MPV 34031. Anelles 3-5-5-3; e. trenc. (rev.).
273. 3,01 g; 8 h. MPV 34032. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; mossa;
clevill
274. 3,10 g; 2 h. MPV 34033. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52.
275*. 3,10 g; 4 h. MPV 34034. Punt en TASB; anelles 2-5-5-2; CCB
III-50; desc.; doble enc. (anv.).
276. 2,99 g; 4 h. MPV 34035. Anelles 2-3-4-2; desc.; e. err. (anv.);
doble enc.
277. 3,10 g; 2 h. MPV 34036. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; doble enc.
(anv.).
278. 3,04 g; 1 h. MPV 34037. Anelles 2-4-5-2; e. trenc. (anv.)?.
279. 3,18 g; 11 h. MPV 34038. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; e. trenc.
(rev.)?
280. 3,16 g; 7 h. MPV 34039. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; mossa;
desc.
281. 3,06 g; 9 h. MPV 34040. Anelles 2-3-3-2.
282. 2,99 g; 4 h. MPV 34041. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; desc.; doble enc. (anv.).
283. 3,20 g; 6 h. MPV 34042. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; doble enc.
284. 2,52 g; 3 h. MPV 34043. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; trencada;
desc.
285. 3,09 g; 1 h. MPV 34044. Anelles 2-5-5-2; CCB III-50; doble enc.
(anv.).
286. 3,10 g; 4 h. MPV 34045. Anelles 2-5-5-2; CCB III-50; desc.
287*. 2,63 g; 4 h. MPV 34046. Anelles 2?-4-4-3; CCB III-55; trencada.
288. 2,85 g; 4 h. MPV 34047. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; trencada
289. 2,94 g; 4 h. MPV 34048. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; desc.
290*. 3,15 g; 12 h. MPV 34049. Vt. anelles 2-4-5-2; desc.; doble enc.
291. 2,89 g; 9 h. MPV 34050. Anelles 2-5-5-2; CCB III-50.
[page-n-200]
catàleg
292. 3,15 g; 7 h. MPV 34051. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; desc.;
doble enc. (anv.).
293. 3,05 g; 8 h. MPV 34052. Anelles 2-4-4-2; CCB III-52; mossa
SUBGRUP III.4; TIPUS III.4a
Croat. Ag. Equival a CCB 68; CGMC 2153; NCCAM 177C.
Anv./
. Bust del
rei, de perfil, a esquerra, amb corona de tres puntes amb remats de fulla de card. La corona, en interior, porta una gran
anella central i dues més petites, una en cada lateral. Cabell
ondulat, fins a la nuca, acabat en una sèrie de set línies engrossides, com a mitjana, verticals i una mica corbes, sense
que en algunes d’elles hi haja separació específica amb la
resta del cabell. Vestit amb forma gairebé circular i bastant
simètrica, dividit en quatre espais cadascun dels quals carrega dues anelles en disposició vertical. Caràcters gòtics;
llegenda amb interpunció formada per parelles de creuetes
en disposició vertical. Creu de començament equilàtera potençada.
Rev./
. Creu passant, grega, lleugerament potençada, que divideix el camp en quatre
quarters: anella en primer i quart, i grup de tres punts en segon i tercer. Caràcters gòtics; llegenda sense interpunció, a
excepció de CIVI, separat per dues creuetes en disposició
vertical.
301. 3,15 g; 4 h. MPV 34060.
302. 2,89 g; 6 h. MPV 34061.
303. 2,79 g; 3 h. MPV 34062.
304*. 3,05 g; 3 h. MPV 34063. Vt. REX sense sep.; doble enc.
(anv).
305. 3,10 g; 10 h. MPV 34064. Doble enc. (anv).
306. 3,16 g; 10 h. MPV 34065. Doble enc. (anv).
307. 2,76 g; 8 h. MPV 34066. Doble enc. (anv).
308. 3,13 g; 5 h. MPV 34067. E. trenc. (rev)?; desc.
309. 3,20 g; 2 h. MPV 34068.
310*. 3,13 g; 7 h. MPV 34069. Sim. CCB IV-72, REX sense sep.
311. 3,12 g; 8 h. MPV 34070.
312. 3,09 g; 12 h. MPV 34071.
313. 3,12 g; 6 h. MPV 34072. Desc.; doble enc. (anv).
314. 3,12 g; 11 h. MPV 34073.
315. 3,19 g; 5 h. MPV 34074. Sim. CCB IV-72, REX amb sep.
SUBGRUP III.4; TIPUS III.4b
Croat. Ag. Equival a CCB 69; CGMC 2153a; NCCAM
177C.1.
Anv./
l’anterior (tipus III.4a).
. Igual que
Rev./
. Igual que l’anterior
(tipus III.4a), però amb grup de tres punts en quarters primer
i quart, i anella en segon i tercer.
318
294
327
304
310
294*. 3,19 g; 6 h. MPV 34053.
295. 3,03 g; 7 h. MPV 34054. Mossa.
296. 2,79 g; 8 h. MPV 34055. Doble enc. (anv).
297. 3,15 g; 4 h. MPV 34056. Desc.
298. 3,20 g; 10 h. MPV 34057.
299. 3,14 g; 2 h. MPV 34058.
300. 3,12 g; 2 h. MPV 34059. Cospell irregular; desc.
316. 3,15 g; 4 h. MPV 34075.
317. 3,05 g; 4 h. MPV 34076. Desc.; doble enc. (anv).
318*. 3,21 g; 4 h. MPV 34077. Sim. CCB IV-72, REX amb sep.
319. 3,09 g; 2 h. MPV 34078.
320. 3,21 g; 10 h. MPV 34079. Doble enc. (anv).
321. 3,16 g; 6 h. MPV 34080.
322. 3,10 g; 10 h. MPV 34081.
323. 3,11 g; 1 h. MPV 34082.
324. 3,17 g; 12 h. MPV 34083. Doble enc. (anv).
325. 2,71 g; 8 h. MPV 34084.
326. 3,12 g; 10 h. MPV 34085. Doble enc. (anv).
327*. 3,17 g; 2 h. MPV 34086. Sim. CCB IV-72, REX amb sep.; e.
trenc. (rev)?; doble enc. (anv).
328. 3,19 g; 9 h. MPV 34087. Sim. CCB IV-72, REX amb sep.
329. 3,15 g; 6 h. MPV 34088. Vt. REX sense separació.
330. 2,94 g; 6 h. MPV 34089. Vt. d’estil i llegenda, sim. CCB IV-71;
desc.
181
[page-n-201]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
331. 3,08 g; 4 h. MPV 34090.
332. 3,13 g; 4 h. MPV 34091.
333. 3,14 g; 11 h. MPV 34092. Vt. REX sense separació; doble
enc. (anv).
334. 3,09 g; 2 h. MPV 34093.
SUBGRUP III.5; TIPUS III.5a
Croat. Ag. Equival a CCB 78-83; CGMC 2154; NCCAM
178; Jaime II.2 (MHC: làm. 78).
Anv./
. Bust del rei, de
perfil, a esquerra, amb corona de tres puntes amb remats de
fulla de card. La corona, en interior, porta una gran anella
central i dues més petites, una en cada lateral. Cabell ondulat, fins a la nuca, acabat en una sèrie de sis a set barres
verticals engrossides. Vestit amb un sol espai, que deixa una
franja estreta i horitzontal carregada amb cinc anelles també
en horitzontal. Coll del vestit amb entre cinc i sis serrells,
semicirculars. Caràcters gòtics; llegenda sense interpunció.
Creu de començament equilàtera potençada.
Rev./
. Creu passant, grega, lleugerament potençada, que divideix el camp en quatre
quarters: anella en primer i quart, i grup de tres punts en segon i tercer. Caràcters gòtics; llegenda sense interpunció, a
excepció de CIVI, separat per dues anelletes en disposició
vertical.
339
359
371
385
335. 3,14 g; 8 h. MPV 34094.
336. 3,18 g; 5 h. MPV 34095. Doble enc. (anv.).
337. 3,15 g; 12 h. MPV 34096. Doble enc. (anv.).
182
338. 3,17 g; 11 h. MPV 34097. Cospell irregular.
339*. 3,15 g; 10 h. MPV 34098. Doble enc.
340. 3,15 g; 5 h. MPV 34099. Doble enc. (anv.).
341. 3,14 g; 10 h. MPV 34100. Desc.; doble enc. (anv.).
342. 3,17 g; 5 h. MPV 34101. Doble enc. (anv.).
343. 3,02 g; 2 h. MPV 34102. Doble enc. (anv.).
344. 3,12 g; 3 h. MPV 34103.
345. 3,09 g; 10 h. MPV 34104. Doble enc. (anv.).
346. 3,05 g; 2 h. MPV 34105.
347. 3,14 g; 1 h. MPV 34106. E. trenc. (rev.)?; doble enc. (anv.).
348. 3,03 g; 1 h. MPV 34107. Doble enc.
349. 3,08 g; 2 h. MPV 34108. Clevill; desc.
350. 3,01 g; 4 h. MPV 34109. Desc.; doble enc. (anv.).
351. 3,11 g; 12 h. MPV 34110.
352. 2,86 g; 1 h. MPV 34111. Trencada.
353. 2,97 g; 5 h. MPV 34112.
354. 3,08 g; 1 h. MPV 34113. Doble enc. (anv.).
355. 3,15 g; 7 h. MPV 34114.
356. 3,15 g; 2 h. MPV 34115.
357. 3,11 g; 2 h. MPV 34116. Cospell irregular; desc.; doble enc. (anv.).
358. 3,08 g; 8 h. MPV 34117. Desc.
359*. 3,07 g; 8 h. MPV 34118. Vt. 6 anelles
360. 3,20 g; 10 h. MPV 34119. Doble enc. (rev.).
361. 3,16 g; 10 h. MPV 34120. Desc.
362. 3,11 g; 4 h. MPV 34121.
363. 3,18 g; 6 h. MPV 34122. E. trenc. (rev.)?; doble enc. (anv.).
364. 3,05 g; 9 h. MPV 34123.
365. 2,71 g; 2 h. MPV 34124.
366. 3,02 g; 4 h. MPV 34125. Clevill; desc.
367. 3,13 g; 6 h. MPV 34126.
368. 3,04 g; 10 h. MPV 34127. Desc.
369. 3,08 g; 3 h. MPV 34128. Desc.
370. 3,07 g; 9 h. MPV 34129.
371*. 3,10 g; 3 h. MPV 34130. Cospell irregular.
372. 3,07 g; 11 h. MPV 34131.
373. 3,08 g; 12 h. MPV 34132. Desc.
374. 3,09 g; 4 h. MPV 34133.
375. 3,18 g; 6 h. MPV 34134. E. trenc. (rev.)?; doble enc. (anv.).
376. 3,13 g; 9 h. MPV 34135.
377. 3,18 g; 7 h. MPV 34136. Desc.
378. 3,14 g; 10 h. MPV 34137. Doble enc. (anv.).
379. 3,18 g; 7 h. MPV 34138. E. trenc. (anv.)
380. 3,10 g; 10 h. MPV 34139.
381. 3,12 g; 11 h. MPV 34140. Mossa
382. 3,12 g; 2 h. MPV 34141. Trencada?; desc.; doble enc. (anv.).
383. 3,15 g; 2 h.MPV 34142. Desc.; doble enc. (anv.).
384. 3,20 g; 12 h. MPV 34143. Doble enc. (anv.).
385*. 3,14 g; 3 h. MPV 34144. E. trenc. (anv.)
386. 3,18 g; 4 h. MPV 34145.
387. 3,18 g; 2 h. MPV 34146.
388. 3,10 g; 9 h. MPV 34147.
389. 3,04 g; 2 h. MPV 34148.
390. 3,10 g; 4 h. MPV 34149. Doble enc. (anv.).
391. 3,08 g; 12 h. MPV 34150. Desc. (anv.)
392. 3,10 g; 1 h. MPV 34151.
393. 3,18 g; 6 h. MPV 34152. Cospell irregular; e. trenc. (anv.)?; e.desp.
394. 2,99 g; 5 h. MPV 34153. Cospell irregular; desc.; doble enc.
(anv.).
395. 3,19 g; 3 h. MPV 34154. Desc.; doble enc. (anv.).
396. 2,74 g; 4 h. MPV 34155. Cospell irregular.
[page-n-202]
catàleg
SUBGRUP III.5; TIPUS III.5b
Croat. Ag. Equival a CCB 73-77; LMC 191; CGMC 2154a;
NCCAM 178.2.
Anv./
rior (tipus III.5a).
. Igual que l’ante-
Rev./
. Igual que l’anterior
(tipus III.5a), però amb grup de tres punts en quarters primer
i quart, i anella en segon i tercer.
402
406
421
427
438
397. 2,98 g; 2 h. MPV 34156. Desc.
398. 3,07 g; 2 h. MPV 34157. Doble enc. (anv.).
399. 3,18 g; 11 h. MPV 34158.
400. 3,14 g; 1 h. MPV 34159.
401. 3,04 g; 4 h. MPV 34160. Mossa; doble enc. (anv.).
402*. 3,16 g; 8 h. MPV 34161. Vt. 6 anelles; doble enc.
403. 3,21 g; 8 h. MPV 34162. Desc.; lletres empastades (anv.)
404. 3,13 g; 3 h. MPV 34163.
405. 3,12 g; 3 h. MPV 34164.
406*. 3,14 g; 10 h. MPV 34165. E. trenc. (rev., caràcter C)?
407. 3,11 g; 2 h. MPV 34166.
408. 3,10 g; 2 h. MPV 34167.
409. 3,16 g; 7 h. MPV 34168. Trencada; doble enc. (rev.).
410. 2,98 g; 3 h. MPV 34169. Cospell irregular; doble enc. (anv.).
411. 2,97 g; 5 h. MPV 34170. Vt. 6 anelles.
412. 3,08 g; 4 h. MPV 34171. Vt. 6 anelles.
413. 3,12 g; 12 h. MPV 34172. Desc.; doble enc. (anv. i rev.).
414. 3,12 g; 7 h. MPV 34173. Desc.; doble enc. (anv.).
415. 3,04 g; 4 h. MPV 34174. Desc.
416. 3,21 g; 9 h. MPV 34175. Cospell irregular.
417. 3,21 g; 2 h. MPV 34176. Doble enc. (rev.).
418. 3,15 g; 6 h. MPV 34177. Cospell irregular; e. trenc. (anv.).
419. 3,15 g; 3 h. MPV 34178. Vt. 6 anelles; desc.
421*. 3,11 g; 7 h. MPV 34180. Vt. caràcters del revers tipus B; desc.
422. 3,17 g; 10 h. MPV 34181. E. trenc. (rev.)?; desc.
423. 3,10 g; 3 h. MPV 34182. Desc.
424. 3,10 g; 9 h. MPV 34183. Mossa; desc.; doble enc. (anv.).
425. 2,80 g; 9 h. MPV 34184.
426. 3,12 g; 8 h. MPV 34185.
427*. 3,15 g; 9 h. MPV 34186. E. err. (rev.); doble enc. (anv.).
428. 2,92 g; 4 h. MPV 34187.
429. 3,19 g; 10 h. MPV 34188. Cospell irregular; desc.
430. 3,16 g; 4 h. MPV 34189. Desc.; doble enc.
431. 3,01 g; 10 h. MPV 34190. Cospell irregular.
432. 3,03 g; 7 h. MPV 34191. Clevill.
433. 2,89 g; 6 h. MPV 34192.
434. 3,05 g; 12 h. MPV 34193. Desc.
435. 3,22 g; 11 h. MPV 34194. Desc.
436. 3,18 g; 2 h. MPV 34195. Desc.; doble enc. (anv.).
437. 3,06 g; 6 h. MPV 34196. Desc.; doble enc. (anv.).
438*. 3,16 g; 12 h. MPV 34197. E. trenc. (rev.); doble enc. (anv.).
439. 3,21 g; 8 h. MPV 34198.
440. 3,06 g; 9 h. MPV 34199. Cospell irregular
441. 3,15 g; 12 h. MPV 34200. E. trenc. (rev.); desc.
442. 2,96 g; 7 h. MPV 34201.
443. 3,13 g; 6 h. MPV 34202. Desc.
444. 3,18 g; 8 h. MPV 34203. Desc.
445. 3,18 g; 10 h. MPV 34204. E. trenc. (anv.).
446. 3,09 g; 2 h. MPV 34205.
447. 3,17 g; 2 h. MPV 34206.
448. 3,15 g; 10 h. MPV 34207. Desc.
449. 3,19 g; 10 h. MPV 34208. Cospell irregular; desc.
450. 3,13 g; 11 h. MPV 34209.
451. 3,10 g; 7 h. MPV 34210. E.desp.
452. 3,14 g; 6 h. MPV 34211. Desc.
453. 3,15 g; 12 h. MPV 34212. Desc.
454. 3,18 g; 11 h. MPV 34213. E. trenc. (rev.)?; doble enc. (anv.).
455. 2,98 g; 2 h. MPV 34214. Desc.
SUBGRUP III.5; variant III.5-1a
Croat. Ag. Inèdit.
Anv./
l’anterior (tipus III.5a i III.5b).
. Igual que
Rev./
. Igual que l’anterior
(tipus III.5a), però sense interpunció en element CIVI.
692
692*. 3,00 g; 2 h. MPV 34401.
183
[page-n-203]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
SUBGRUP III.5; variant III.5-1b
Croat. Ag. Inèdit.
Anv./
rior (tipus III.5a i III.5b).
. Igual que l’ante-
quarters: anella en primer i quart, i grup de tres punts en segon i tercer. Caràcters gòtics; llegenda sense interpunció, a
excepció de CIVI, separat per dues anelletes en disposició
vertical.
Rev./
. Igual que l’anterior
(tipus III.5b), però sense interpunció en element CIVI.
456
694
693. 3,16 g; 8 h. MPV 34402. Desc.; doble enc. (rev.).
694*. 3,15 g; 4 h. MPV 34403. Desc.
695. 3,15 g; 5 h. MPV 34404.
696. 3,19 g; 8 h. MPV 34405. Desc.; doble enc. (anv.).
456*. 3,12 g; 6 h. MPV 34215.
457. 3,18 g; 5 h. MPV 34216. Desc.; doble enc. (anv.).
458. 3,21 g; 9 h. MPV 34217. Desc.; doble enc. (anv.).
459. 3,13 g; 7 h. MPV 34218. Doble enc. (anv.).
460. 3,22 g; 10 h. MPV 34219. Mossa.
SUBGRUP III.6; TIPUS III.6b
Croat. Ag. Equival a CCB 85; CGMC 2154d; NCCAM 178.4.
SUBGRUP III.5; variant III.5-2
Croat. Ag. Inèdit.
Anv./
rior (tipus III.6a).
Anv./ Igual que l’anterior (tipus III.5a i III.5b). Caràcters de
la llegenda gòtics.
Rev./
. Igual que l’anterior
(tipus III.6a), però amb grup de tres punts en quarters primer
i quart, i anella en segon i tercer.
Rev./ Igual que l’anterior (tipus III.5b). Caràcters de la llegenda llatins.
. Igual que l’ante-
464
420
420*. 3,15 g; 1 h. MPV 34179.
SUBGRUP III.6; TIPUS III.6a
Croat. Ag. Equival a CCB 86-87; CGMC 2154c; NCCAM
178.3.
Anv./
. Bust del rei, de
perfil, a esquerra, amb corona de tres puntes amb remats de
fulla de card. La corona, en interior, porta una gran anella
central i dues més petites, una en cada lateral. Cabell ondulat, fins a la nuca, acabat en una sèrie de sis a set barres
verticals engrossides. Vestit amb un sol espai, que deixa una
franja estreta i horitzontal carregada amb cinc anelles també
en horitzontal. Coll del vestit amb entre cinc i sis serrells,
semicirculars. Caràcters llatins; llegenda sense interpunció.
Creu de començament equilàtera potençada.
Rev./
. Creu passant, grega, lleugerament potençada, que divideix el camp en quatre
184
461. 3,02 g; 10 h. MPV 34220. E. trenc. (anv.)?
462. 3,16 g; 10 h. MPV 34221.
463. 2,98 g; 10 h. MPV 34222.
464*. 3,04 g; 2 h. MPV 34223. Vt. 6 anelles; desc.
465. 3,13 g; 1 h. MPV 34224.
466. 3,14 g; 6 h. MPV 34225. Cospell irregular.
SUBGRUP III.7; TIPUS III.7a
Croat. Ag. Equival a LMC 191; CCB 93-97; CGMC 2154e;
NCCAM 178.5.
Anv./
. Bust del rei, de perfil, a esquerra, amb corona de tres puntes amb remats de fulla
de card. La corona, en interior, porta una gran anella central
i dues més petites, una en cada lateral. Cabell ondulat, fins
a la nuca, acabat en una sèrie de sis a set barres verticals
engrossides. Vestit amb un sol espai, que deixa una franja
estreta i horitzontal carregada amb cinc anelles també en horitzontal. Coll del vestit amb entre cinc i sis serrells, semicirculars. Caràcters llatins; llegenda sense interpunció. Creu de
començament equilàtera potençada.
[page-n-204]
catàleg
Rev./
. Creu passant, grega, lleugerament potençada, que divideix el camp en quatre
quarters: anella en primer i quart, i grup de tres punts en segon i tercer. Caràcters llatins; llegenda sense interpunció, a
excepció de CIVI, separat per dues anelletes en disposició
vertical.
484
515
541
580
467. 3,13 g; 3 h. MPV 34226.
468. 3,17 g; 5 h. MPV 34227.
469. 3,23 g; 10 h. MPV 34228. Doble enc. (anv.).
470. 3,06 g; 10 h. MPV 34229. Doble enc. (rev.).
471. 3,10 g; 10 h. MPV 34230.
472. 2,87 g; 7 h. MPV 34231. Doble enc. (rev.).
473. 3,10 g; 10 h. MPV 34232.
474. 3,11 g; 9 h. MPV 34233.
475. 3,14 g; 6 h. MPV 34234.
476. 3,15 g; 4 h. MPV 34235.
477. 3,15 g; 7 h. MPV 34236. Desc.; doble enc. (anv.).
478. 3,06 g; 3 h. MPV 34237. Doble enc. (anv.).
479. 3,11 g; 6 h. MPV 34238. Cospell irregular.
480. 3,04 g; 2 h. MPV 34239. Mossa; desc.
481. 3,06 g; 11 h. MPV 34240. Mossa; desc.
482. 2,94 g; 12 h. MPV 34241.
483. 3,16 g; 12 h. MPV 34242.
484*. 3,15 g; 9 h. MPV 34243. Cospell irregular; desc.; doble enc.
(anv.).
485. 3,11 g; 10 h. MPV 34244. Mossa.
486. 3,18 g; 7 h. MPV 34245. Doble enc. (anv.).
487. 3,37 g; 3 h. MPV 34246. Desc.
488. 3,20 g; 3 h. MPV 34247.
489. 3,12 g; 12 h. MPV 34248. Doble enc. (anv.).
490. 2,71 g; 9 h. MPV 34249. Mossa.
491. 3,20 g; 2 h. MPV 34250. Desc.
492. 3,15 g; 12 h. MPV 34251. Desc.; doble enc. (anv.).
493. 3,16 g; 11 h. MPV 34252.
494. 3,00 g; 5 h. MPV 34253. Cospell irregular.
495. 3,16 g; 4 h. MPV 34254.
496. 3,15 g; 6 h. MPV 34255. Desc.
497. 3,10 g; 9 h. MPV 34256. Cospell irregular.
498. 3,14 g; 1 h. MPV 34257. Doble enc. (anv.).
499. 3,15 g; 1 h. MPV 34258. Doble enc. (anv.).
500. 3,25 g; 10 h. MPV 34259.
501. 3,15 g; 7 h. MPV 34260. E. trenc. (rev.)?; e.desp.; doble enc.
(anv.).
502. 3,19 g; 1 h. MPV 34261. Desc.; doble enc. (anv.).
503. 3,12 g; 12 h. MPV 34262.
504. 3,11 g; 8 h. MPV 34263.
505. 3,00 g; 2 h. MPV 34264.
506. 3,20 g; 10 h. MPV 34265. Desc.
507. 3,11 g; 6 h. MPV 34266. Doble enc. (anv.).
508. 2,54 g; 12 h. MPV 34267.
509. 3,14 g; 3 h. MPV 34268. Desc.
510. 3,14 g; 4 h. MPV 34269. Doble enc. (anv.).
511. 3,18 g; 10 h. MPV 34270. Cospell irregular.
512. 2,80 g; 4 h. MPV 34271. Trencada; desc.
513. 3,06 g; 5 h. MPV 34272.
514. 3,09 g; 10 h. MPV 34273.
515*. 2,89 g; 4 h. MPV 34274. Trencada; fissures
516. 3,14 g; 10 h. MPV 34275. Mosses.
517. 3,09 g; 2 h. MPV 34276. Desc.; doble enc. (anv.).
518. 3,12 g; 10 h. MPV 34277. Trencada.
519. 3,13 g; 6 h. MPV 34278. Desc. (anv.).
520. 3,18 g; 6 h. MPV 34279.
521. 3,11 g; 11 h. MPV 34280.
522. 3,00 g; 4 h. MPV 34281. Desc.; doble enc. (anv.).
523. 2,83 g; 3 h. MPV 34282.
524. 3,23 g; 1 h. MPV 34283.
525. 3,14 g; 4 h. MPV 34284.
526. 3,22 g; 10 h. MPV 34285. E. trenc. (anv.).
527. 3,14 g; 10 h. MPV 34286. E. trenc. (rev.)?
528. 3,11 g; 4 h. MPV 34287. Doble enc. (anv.).
529. 3,09 g; 8 h. MPV 34288.
530. 3,22 g; 4 h. MPV 34289. Doble enc. (anv.).
531. 3,12 g; 10 h. MPV 34290. Desc.
532. 3,04 g; 10 h. MPV 34291. Desc.
533. 3,17 g; 2 h. MPV 34292. Doble enc. (anv.).
534. 3,21 g; 9 h. MPV 34293. E. trenc. (anv.)?.
535. 3,16 g; 5 h. MPV 34294.
536. 3,17 g; 10 h. MPV 34295. Desc.
537. 3,08 g; 7 h. MPV 34296. Cospell irregular; desc.; doble
enc. (anv.).
538. 3,17 g; 12 h. MPV 34297. Desc.
539. 3,12 g; 2 h. MPV 34298. Desc.
540. 3,14 g; 6 h. MPV 34299.
541*. 3,11 g; 2 h. MPV 34300. CCB V.c-98 a 100; doble enc. (anv.).
542. 3,18 g; 6 h. Corts 026. Doble enc. (anv.).
543. 3,27 g; 1 h. Corts 027.
544. 3,03 g; 1 h. Corts 028.
545. 2,95 g; 3 h. Corts 029. Doble enc. (anv.).
546. 3,09 g; 4 h. Corts 030. Doble enc. (anv.).
547. 3,15 g; 7 h. Corts 031. Doble enc. (rev.).
548. 3,09 g; 6 h. Corts 032. Desc.
549. 3,08 g; 1 h. Corts 033. Doble enc. (anv.).
550. 3,07 g; 2 h. Corts 034. Doble enc. (anv.).
551. 3,24 g; 12 h. Corts 035. Desc.
185
[page-n-205]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
552. 3,16 g; 9 h. Corts 036. Clevill; mossa; e. trenc. (rev.); desc.
553. 3,09 g; 9 h. Corts 037.
554. 3,22 g; 2 h. Corts 038.
555. 3,13 g; 12 h. Corts 039. Doble enc. (rev.).
556. 3,10 g; 1 h. Corts 040. Desc.; doble enc. (anv.).
557. 2,95 g; 7 h. Corts 041. Desc. (rev.).
558. 3,07 g; 1 h. Corts 042. Doble enc. (anv.).
559. 3,11 g; 2 h. Corts 043. Cospell irregular; e. trenc. (anv.)?;
desc.; doble enc. (anv.).
560. 3,20 g; 5 h. Corts 044. Doble enc. (anv.).
561. 2,98 g; 2 h. Corts 045.
562. 3,16 g; 9 h. Corts 046. Doble enc. (anv.).
563. 3,10 g; 9 h. Corts 047.
564. 2,93 g; 1 h. Corts 048.
565. 3,10 g; 2 h. Corts 049. Desc.
566. 3,07 g; 3 h. Corts 050. Mossa; doble enc. (anv.).
567. 3,07 g; 9 h. Corts 051. Doble enc. (anv.).
568. 3,17 g; 8 h. Corts 052. Doble enc. (anv.).
569. 3,13 g; 2 h. Corts 053. Desc.
570. 3,22 g; 7 h. Corts 054.
571. 3,21 g; 3 h. Corts 055. Desc.
572. 3,14 g; 9 h. Corts 056. Cospell irregular; e. trenc. (rev.)?; doble
enc. (anv.).
573. 3,13 g; 12 h. Corts 057. Doble enc. (anv.).
574. 3,13 g; 8 h. Corts 058.
575. 3,12 g; 12 h. Corts 059. Desc.; doble enc. (anv.).
576. 3,20 g; 9 h. Corts 060.
577. 3,11 g; 1 h. Corts 061. Desc.; doble enc. (anv.).
578. 3,16 g; 4 h. Corts 062. Mossa; desc.
579. 3,11 g; 3 h. Corts 063.
580*. 3,07 g; 6 h. Corts 064.
581. 2,85 g; 9 h. Corts 065.
582. 3,08 g; 3 h. Corts 066. Doble enc. (anv.).
583. 2,90 g; 6 h. Corts 067.
584. 2,64 g; 8 h. Corts 068.
585. 2,98 g; 9 h. Corts 069.
586. 3,13 g; 3 h. Corts 070.
587. 3,13 g; 2 h. Corts 071.
588. 3,13 g; 2 h. Corts 072. Clevill (anv.)
589. 2,83 g; 3 h. Corts 073.
590. 3,17 g; 2 h. Corts 074.
591. 3,17 g; 7 h. Corts 075.
SUBGRUP III.7; TIPUS III.7b
Croat. Ag. Equival a LMC 192; CCB 89-92; CGMC 2154f;
NCCAM 178.6.
Anv./
rior (tipus III.7a).
. Igual que l’ante-
Rev./
. Igual que l’anterior
(tipus III.7a), però amb grup de tres punts en quarters primer
i quart, i anella en segon i tercer.
594
186
638
675
684
592. 3,16 g; 9 h. MPV 34301.
593. 2,69 g; 2 h. MPV 34302. Trencada.
594*. 3,04 g; 9 h. MPV 34303.
595. 3,12 g; 2 h. MPV 34304. Desc.; doble enc. (anv.).
596. 2,60 g; 6 h. MPV 34305. Trencada.
597. 3,08 g; 1 h. MPV 34306. Doble enc. (anv.).
598. 2,92 g; 10 h. MPV 34307.
599. 3,00 g; 12 h. MPV 34308. Desc.
600. 3,21 g; 10 h. MPV 34309.
601. 3,17 g; 9 h. MPV 34310.
602. 3,19 g; 10 h. MPV 34311.
603. 3,16 g; 12 h. MPV 34312. Doble enc. (anv.).
604. 3,08 g; 3 h. MPV 34313.
605. 3,05 g; 10 h. MPV 34314.
606. 3,30 g; 12 h. MPV 34315. Desc.; doble enc. (anv.).
607. 2,91 g; 8 h. MPV 34316. Desc.
608. 2,98 g; 7 h. MPV 34317. Doble enc. (anv.).
609. 3,15 g; 7 h. MPV 34318. Cospell irregular.
610. 3,09 g; 2 h. MPV 34319. Doble enc. (rev.).
611. 3,10 g; 7 h. MPV 34320. Mossa
612. 3,18 g; 10 h. MPV 34321. E. trenc. (anv. i rev.)?; doble enc.
(anv.).
613. 3,14 g; 5 h. MPV 34322.
614. 3,13 g; 6 h. MPV 34323. Desc.
615. 3,07 g; 6 h. MPV 34324. Desc.; doble enc. (anv.).
616. 3,18 g; 8 h. MPV 34325. Doble enc. (anv.).
617. 3,23 g; 4 h. MPV 34326. Desc.
618. 3,17 g; 2 h. MPV 34327.
619. 3,22 g; 11 h. MPV 34328.
620. 3,20 g; 4 h. MPV 34329. Mossa; desc.
621. 3,16 g; 10 h. MPV 34330. Desc.
622. 3,05 g; 6 h. MPV 34331. Doble enc. (anv.).
623. 2,85 g; 3 h. MPV 34332. Desc.
624. 3,05 g; 11 h. MPV 34333. E. trenc. (anv.); desc.; doble enc.
(anv.).
625. 3,20 g; 4 h. MPV 34334. Desc.; doble enc. (anv. i rev.).
626. 2,84 g; 10 h. MPV 34335.
627. 3,17 g; 4 h. MPV 34336.
628. 3,15 g; 12 h. MPV 34337. Desc.; doble enc. (rev.).
629. 3,13 g; 1 h. MPV 34338. Desc.; doble enc. (anv.).
[page-n-206]
catàleg
630. 3,12 g; 8 h. MPV 34339. Mossa; desc.
631. 3,05 g; 6 h. MPV 34340. Doble enc. (anv.).
632. 3,13 g; 10 h. MPV 34341. Desc.
633. 3,22 g; 1 h. MPV 34342.
634. 3,15 g; 2 h. MPV 34343.
635. 3,14 g; 5 h. MPV 34344.
636. 3,11 g; 11 h. MPV 34345. Mossa; doble enc. (anv.).
637. 3,12 g; 1 h. MPV 34346.
638*. 3,11 g; 3 h. MPV 34347. E. mod. (rev.)?
639. 3,13 g; 12 h. MPV 34348. Desc.; doble enc. (rev.).
640. 3,14 g; 3 h. MPV 34349.
641. 3,15 g; 8 h. MPV 34350.
642. 3,17 g; 6 h. MPV 34351.
643. 3,13 g; 3 h. MPV 34352. Doble enc. (anv.).
644. 3,06 g; 7 h. MPV 34353. Desc.
645. 2,93 g; 9 h. MPV 34354. Doble enc. (anv.).
646. 3,20 g; 2 h. MPV 34355. Desc.; doble enc. (anv.).
647. 3,14 g; 10 h. MPV 34356.
648. 3,12 g; 3 h. MPV 34357. Doble enc. (anv.).
649. 3,17 g; 6 h. MPV 34358. Desc.; doble enc. (anv.).
650. 3,16 g; 4 h. MPV 34359. Desc.
651. 3,09 g; 1 h. MPV 34360. Mosses; fissures; desc.; doble enc. (rev.).
652. 2,98 g; 4 h. MPV 34361. Desc.; doble enc. (anv.).
653. 2,86 g; 1 h. MPV 34362. Desc.
654. 3,16 g; 7 h. MPV 34363. Desc.; doble enc. (anv.).
655. 3,11 g; 3 h. MPV 34364.
656. 3,12 g; 8 h. MPV 34365. E. trenc. (rev.)?; desc.
657. 2,23 g; 7 h. MPV 34366. Desc.
658. 3,10 g; 2 h. MPV 34367.
659. 3,15 g; 2 h. MPV 34368.
660. 3,08 g; 8 h. MPV 34369. Cospell irregular; doble enc. (anv.).
661. 3,04 g; 12 h. MPV 34370.
662. 3,09 g; 12 h. MPV 34371. Desc.; doble enc. (anv.).
663. 3,15 g; 5 h. MPV 34372. Doble enc. (anv.).
664. 3,16 g; 2 h. MPV 34373.
665. 3,18 g; 3 h. MPV 34374.
666. 3,14 g; 6 h. MPV 34375. Mossa.
667. 2,67 g; 2 h. MPV 34376. Partida; trencada
668. 3,15 g; 12 h. MPV 34377. Desc.
669. 2,70 g; 1 h. MPV 34378.
670. 2,47 g; 3 h. MPV 34379. Trencada; desc.
671. 3,08 g; 8 h. MPV 34380.
672. 3,18 g; 3 h. MPV 34381.
673. 2,96 g; 2 h. MPV 34382.
674. 3,09 g; 4 h. MPV 34383. Doble enc. (anv.).
675*. 3,12 g; 8 h. MPV 34384. E. err. (rev.)
676. 2,81 g; 10 h. MPV 34385.
677. 3,17 g; 10 h. MPV 34386. E. trenc. (anv.); desc.
678. 3,11 g; 7 h. MPV 34387.
679. 3,17 g; 11 h. MPV 34388. Doble enc. (anv.).
680. 3,08 g; 8 h. MPV 34389.
681. 2,81 g; 4 h. MPV 34390. Desc.; doble enc. (anv.).
682. 3,11 g; 12 h. MPV 34391. Desc.
683. 3,03 g; 7 h. MPV 34392. Mossa; clevill; doble enc.
684*. 3,06 g; 6 h. MPV 34393. Cospell irregular.
685. 3,18 g; 5 h. MPV 34394.
686. 3,08 g; 9 h. MPV 34395.
687. 3,17 g; 9 h. MPV 34396. Cospell irregular.
688. 2,67 g; 10 h. MPV 34397. Desc.
689. 3,14 g; 7 h. MPV 34398.
690. 3,06 g; 8 h. MPV 34399.
691. 3,04 g; 6 h. MPV 34400. Mossa; desc.
SUBGRUP III.8; TIPUS III.8a
Croat. Ag. Equival a LMC 194; CCB 119-121, 124, 125;
CGMC 2155; NCCAM 179.
Anv./
. Bust del rei, de
perfil, a esquerra, amb corona de tres puntes amb remats de
fulla de card i una petita fletxa a cada banda del remat central
(en la majoria dels casos, apareixen apuntant cap amunt, però
en algunes agrupacions d’encunys poden fer-ho cap avall de
manera alterna). La corona, bastant fina, porta en interior una
gran anella central i dues més petites, una en cada lateral.
El cap té unes dimensions menors que en el tipus anterior
(III.7), de manera que existeix una millor proporció amb el
cos. Cabell ondulat, fins a la nuca, acabat en una sèrie de sis
a huit barres verticals engrossides. Vestit amb tres particions:
la central carrega una flor de quatre pètals, mentre que les
dues laterals, que imiten les mànegues, porten cadascuna una
flor de sis pètals. Coll del vestit amb cinc serrells, semicirculars. Caràcters llatins; llegenda sense interpunció. Creu de
començament equilàtera potençada.
Rev./
. Creu passant, grega, lleugerament potençada, que divideix el camp en quatre
quarters: anella en primer i quart, i grup de tres punts en segon i tercer. Caràcters llatins; llegenda sense interpunció, a
excepció de CIVI, separat per dues creuetes en disposició
vertical.
705
736
750
697. 3,03 g; 10 h. MPV 34406. Desc.
698. 3,05 g; 2 h. MPV 34407. Desc.
699. 3,17 g; 9 h. MPV 34408. Desc.
700. 3,09 g; 10 h. MPV 34409. Desc.; doble enc. (anv.).
701. 3,23 g; 8 h. MPV 34410. Mossa.
702. 3,09 g; 4 h. MPV 34411. Desc.; doble enc. (anv.).
703. 2,92 g; 4 h. MPV 34412. Clevill; e. trenc. (anv.)?; desc.
704. 3,19 g; 12 h. MPV 34413. E. trenc. (anv.)?; desc.; doble enc.
(anv.).
705*. 3,14 g; 2 h. MPV 34414.
187
[page-n-207]
el depòsit monetari del carrer de la llibertat de valència
706. 3,07 g; 1 h. MPV 34415. Desc. Doble enc. (anv.).
707. 3,12 g; 10 h. MPV 34416.
708. 3,15 g; 8 h. MPV 34417. E. err. (anv.)?; doble enc. (anv. i rev.).
709. 3,20 g; 2 h. MPV 34418. E. trenc. (anv.)?; doble enc. (anv.).
710. 3,06 g; 4 h. MPV 34419. Desc.
711. 3,08 g; 10 h. MPV 34420. Mossa; desc.
712. 3,17 g; 8 h. MPV 34421. Cospell irregular
713. 3,08 g; 12 h. MPV 34422. Mossa; clevill; e. trenc. (rev.); doble
enc. (anv.).
714. 3,29 g; 12 h. MPV 34423. Desc.; doble enc. (anv.).
715. 3,17 g; 2 h. MPV 34424.
716. 3,23 g; 10 h. MPV 34425. Desc.
717. 3,05 g; 2 h. MPV 34426. E. trenc. (rev.)?
718. 3,16 g; 2 h. MPV 34427. Desc.
719. 3,17 g; 2 h. MPV 34428.
720. 3,08 g; 6 h. MPV 34429. Desc.; doble enc. (anv.).
721. 3,09 g; 10 h. MPV 34430. Desc.
722. 3,18 g; 11 h. MPV 34431. Mosses.
723. 3,10 g; 10 h. MPV 34432. Mossa; doble enc. (anv.).
724. 3,13 g; 1 h. MPV 34433.
725. 3,10 g; 10 h. MPV 34434. Desc.
726. 2,89 g; 5 h. MPV 34435. Mossa; desc. (anv.)
727. 3,00 g; 5 h. MPV 34436. Doble enc. (rev.).
728. 3,15 g; 4 h. MPV 34437.
729. 3,13 g; 4 h. MPV 34438.
730. 3,05 g; 10 h. MPV 34439. Mosses; doble enc. (anv.).
731. 3,18 g; 7 h. MPV 34440. Mossa; desc.; doble enc. (anv.).
732. 3,10 g; 7 h. MPV 34441. Desc.
733. 3,08 g; 5 h. MPV 34442. Mossa; clevills; desc.
734. 3,22 g; 12 h. MPV 34443. Desc.
735. 3,11 g; 10 h. MPV 34444.
736*. 3,06 g; 11 h. MPV 34445. Cospell irregular; e. trenc. (rev.)
737. 3,04 g; 7 h. MPV 34446. Desc.; doble enc. (anv.).
738. 2,75 g; 2 h. MPV 34447. Desc.
739. 3,07 g; 4 h. MPV 34448. Doble enc. (anv.).
740. 3,06 g; 2 h. MPV 34449. Mosses; clevills; desc.; doble enc.
(rev.).
741. 3,21 g; 4 h. MPV 34450. Cospell irregular; desc.
742. 3,10 g; 4 h. MPV 34451. Mossa; desc.
743. 3,15 g; 2 h. MPV 34452. Doble enc. (rev.).
744. 3,14 g; 4 h. MPV 34453. Desc.
745. 3,10 g; 12 h. MPV 34454.
746. 2,83 g; 7 h. MPV 34455.
747. 3,16 g; 8 h. MPV 34456. Desc.; doble enc. (anv.).
748. 2,97 g; 9 h. MPV 34457. Trencada; doble enc. (rev.).
749. 3,03 g; 3 h. MPV 34458. Clevills
750*. 3,12 g; 10 h. MPV 34459. Vt. CIVI amb anelles (rev.)
751. 3,04 g; 2 h. MPV 34460. Vt. CIVI amb anelles (rev.); desc.
752. 3,06 g; 10 h. MPV 34461. Vt. CIVI amb anelles (rev.).
753. 2,85 g; 2 h. MPV 34462. Desc.
SUBGRUP III.8; TIPUS III.8b
Croat. Ag. Equival a CCB 122-123; CGMC 2155a; NCCAM
179.2.
Anv./
l’anterior (tipus III.8a).
.
Igual
que
Rev./
. Igual que l’anterior
(tipus III.8a), però amb grup de tres punts en quarters primer
i quart, i anella en segon i tercer.
188
754
770
754*. 3,21 g; 4 h. MPV 34463. Doble enc. (rev.).
755. 3,24 g; 1 h. MPV 34464. E. trenc. (rev.)
756. 3,04 g; 7 h. MPV 34465.
757. 3,13 g; 5 h. MPV 34466. Desc.; doble enc. (rev.).
758. 3,15 g; 11 h. MPV 34467. Desc.
759. 3,04 g; 7 h. MPV 34468. Desc.; doble enc. (anv.).
760. 3,03 g; 6 h. MPV 34469. Desc.; doble enc.
761. 3,22 g; 11 h. MPV 34470. Desc.
762. 3,19 g; 12 h. MPV 34471. Desc.
763. 3,14 g; 7 h. MPV 34472.
764. 3,12 g; 2 h. MPV 34473.
765. 2,88 g; 11 h. MPV 34474.
766. 3,06 g; 8 h. MPV 34475.
767. 2,80 g; 8 h. MPV 34476. Cospell irregular; doble enc. (anv.).
768. 3,09 g; 1 h. MPV 34477. Desc.
769. 3,14 g; 10 h. MPV 34478.
770*. 3,05 g; 4 h. MPV 34479. E. err. (rev.).
771. 3,11 g; 5 h. MPV 34480. E. mod. (rev.)?; desc.
772. 3,19 g; 8 h. MPV 34481. E. trenc. (anv. i rev.)?; doble enc. (anv.).
773. 3,13 g; 2 h. MPV 34482. Desc.
774. 3,20 g; 4 h. MPV 34483. E. trenc. (anv.)?
SUBGRUP III.9; TIPUS III.9a
Croat. Ag. Equival a LMC 193; CCB 107; CGMC 2156.
Anv./
. Bust del rei, de
perfil, a esquerra, amb corona de tres puntes amb remats de
fulla de card i una petita fletxa a cada banda del remat central
(en la majoria dels casos, apareixen apuntant cap amunt, però
en algunes agrupacions d’encunys poden fer-ho cap avall de
manera alterna). La corona porta, en interior, una gran anella
central i dues més petites, una en cada lateral. Cabell ondulat, fins a la nuca, acabat en una sèrie de sis a set barres
verticals engrossides. Vestit amb tres particions, cadascuna
d’elles amb una flor de cinc pètals. Coll del vestit amb cinc
serrells, semicirculars. Caràcters llatins; llegenda sense interpunció. Creu de començament equilàtera potençada.
Rev./
. Creu passant, grega, lleugerament potençada, que divideix el camp en quatre
quarters: anella en primer i quart, i grup de tres punts en segon i tercer. Caràcters llatins; llegenda sense interpunció, a
excepció de CIVI, separat per dues creuetes en disposició
vertical.
[page-n-208]
catàleg
775
776
777
882
775*. 3,20 g; 4 h. MPV 34484. CCB VI-107 (anv.) i vt. de CCB
VI-106 (rev.).
776*. 3,13 g; 10 h. MPV 34485. CCB VI-107.
777*. 2,99 g; 4 h. MPV 34486. Vt. de CCB VI-106; cospell irregular; trencada.
778. 3,13 g; 3 h. MPV 34487. CCB VI-107; desc.; doble enc. (rev.).
779. 3,07 g; 5 h. MPV 34488. CCB VI-107; doble enc. (anv.).
780. 3,20 g; 10 h. MPV 34489. Vt. de CCB VI.106; desc.
781. 3,04 g; 10 h. MPV 34490. Vt. de CCB VI-106; doble enc.
(anv. i rev.).
782. 3,10 g; 1 h. MPV 34491. Vt. de CCB VI-106; doble enc. (anv.).
783. 2,98 g; 2 h. MPV 34492. Vt. de CCB VI-106; e. trenc. (anv.
i rev.)
784. 3,18 g; 2 h. MPV 34493. CCB VI-107.
785. 3,12 g; 10 h. MPV 34494. Vt. de CCB VI-106; doble enc. (anv.).
786. 3,01 g; 4 h. MPV 34495. Vt. de CCB VI-106.
787. 3,10 g; 1 h. MPV 34496. CCB VI-107.
788. 3,10 g; 8 h. MPV 34497. CCB VI-107.
789. 2,82 g; 3 h. MPV 34498. CCB VI-107.
790. 3,15 g; 4 h. MPV 34499. CCB VI-107 (anv.) i vt. de CCB VI106 (rev.); desc.; doble enc. (anv.).
791. 3,18 g; 10 h. MPV 34500. CCB VI-107; desc.
792. 3,08 g; 9 h. MPV 34501. Vt. de CCB VI-107; desc.; doble
enc. (anv.).
793. 3,05 g; 9 h. MPV 34502. Vt. de CCB VI-106; desc.
794. 3,07 g; 2 h. MPV 34503. Vt. de CCB VI-106.
795. 3,18 g; 9 h. MPV 34504. CCB VI-107; doble enc. (anv.).
796. 2,14 g; 4 h. MPV 34505. CCB VI-107.
797. 3,17 g; 1 h. MPV 34506. CCB VI-107 (anv.) i vt. de CCB VI106 (rev.); e. trenc. (rev.); desc.
798. 3,10 g; 1 h. MPV 34507. Vt. de CCB VI-106; e. trenc. (anv.);
desc.; doble enc. (anv. i rev.).
799. 3,11 g; 11 h. MPV 34508. Vt. de CCB VI-106.
800. 3,16 g; 2 h. MPV 34509. CCB VI-107 (anv.) i vt. de CCB VI106 (rev.); e. trenc. (anv.); doble enc. (anv.).
801. 3,19 g; 5 h. MPV 34510. CCB VI-107; e. trenc. (anv.).
802. 3,06 g; 6 h. MPV 34511. Vt. de CCB VI-106; doble enc. (anv.).
803. 3,18 g; 7 h. MPV 34512. CCB VI-107
804. 3,15 g; 4 h. MPV 34513. CCB VI-107; desc.; doble enc. (rev.).
805. 2,88 g; 4 h. MPV 34514. CCB VI-107; desc.
806. 2,60 g; 8 h. MPV 34515. Vt. de CCB VI-106;trencada.
807. 3,09 g; 3 h. MPV 34516. CCB VI-107.
808. 3,17 g; 5 h. MPV 34517.Vt. de CCB VI-107; desc.; doble
enc. (anv.).
809. 3,19 g; 7 h. MPV 34518. CCB VI-107; e. trenc. / e. rep. (anv.)?
810. 3,18 g; 1 h. MPV 34519. CCB VI-107; mossa.
811. 3,09 g; 2 h. MPV 34520. CCB VI-107.
812. 3,22 g; 5 h. MPV 34521. CCB VI-107.
813. 3,06 g; 9 h. MPV 34522. CCB VI-107; desc.
814. 3,06 g; 4 h. MPV 34523. Vt. de CCB VI-107.
815. 3,16 g; 5 h. MPV 34524. CCB VI-102 (anv.) i CCB VI-107
(rev.); mosses.
816. 3,04 g; 2 h. MPV 34525. CCB VI-107; desc.
817. 2,70 g; 11 h. MPV 34526. Vt. de CCB VI-106; desc.
818. 3,15 g; 11 h. MPV 34527. CCB VI-107; vt. fletxes capgirades; desc.
819. 2,97 g; 11 h. MPV 34528. CCB VI-107; e. trenc. (rev.)?; desc.
820. 3,14 g; 7 h. MPV 34529. CCB VI-107; doble enc. (anv.).
821. 3,11 g; 10 h. MPV 34530. CCB VI-107; e. trenc. (rev.)?
822. 3,07 g; 10 h. MPV 34531. CCB VI-107 (rev.).
823. 3,12 g; 10 h. MPV 34532. Vt.