L'arc de les dones i la bossa de malla dels homes. Eines i mites de Nova Guinea
Pierre Pétrequin
Anne-Marie Petrequin
2008
[page-n-1]
M.tribals val 51-108
30/10/08
08:12
Página 56
L’ARC DE LES DONES
I LA BOSSA DE MALLA DELS HOMES.
Eines i mites de Nova Guinea
PIERRE PÉTREQUIN
ANNE-MARIE PÉTREQUIN
Les Terres Altes de Nova Guinea representen per als etnòlegs (Sillitoe, 1988), i per a
molts prehistoriadors, l’últim lloc al món on ha estat possible observar les tècniques i
l’organització social de pobles agricultors en un medi forestal; gent que, fins als passats
anys noranta, en algun cas encara artigaven els seus horts de cultiu amb destrals de pedra
polimentada. L’impacte d’aquestes observacions —en particular les dels etnoarqueòlegs,
que de forma explícita tracten d’utilitzar marcs de comprensió per a la prehistòria basats
en els funcionaments tècnics i socials actuals (Pétrequin i Pétrequin, 1992)— ha estat
notable durant aquests últims deu anys, i ha conduït de vegades a una altra lectura i reinterpretació del Neolític d’Europa occidental. El cas més eloqüent, sens dubte, és el dels
utillatges de pedra polimentada, la destral, l’aixa i el cisell, que, recentment a Nova
Guinea i en altre temps en el Neolític europeu, conformaven la majoria dels sistemes
tècnics. En l’actualitat, tots els grups humans del centre de Nova Guinea han abandonat els seus utillatges tradicionals; els últims ho van fer als anys 90. No obstant això, per
a simplificar el discurs i la presentació d’aquests grups emprarem el present verbal, com
si aqueixes comunitats hagueren escapat miraculosament a les conseqüències del xoc de
la colonització. De fet, entre 1945 i 1961 els científics, militars i missioners que exploraven l’interior de les terres de Papua (part occidental de Nova Guinea, província
Indonèsia, abans Irian Jaya) trobaven sobretot grups humans que desconeixien l’ús del
metall (Le Roux, 1948-1950), la distribució de ganivets i destrals d’acer —complement
de la clàssica bijuteria de vidre— va afavorir ràpidament els contactes per a aconseguir
aquestes noves riqueses, sobretot les eines d’acer que permetien artigar amb més rapidesa i accelerar encara més la cria de porcs i la competència social.
56 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
[page-n-2]
M.tribals val 51-108
30/10/08
Fig. 1. Mapa de situació dels grups
lingüístics esmentats.
Dibuix P. Pétrequin, segons Silzer
i Heikinen Clouse (1991).
08:12
Página 57
Els papús de les Terres Altes són agricultors que cultiven el moniato, el taro,
la canya de sucre, el bananer i el pandanal roig en autèntics horts limitats per elements de sustentació de fusta inclinats, drenatges amples i profunds fets amb un
pesat pal excavador, sòlids murs de pedra seca o tanques resistents de taulons verticals encaixats per a evitar els atacs dels porcs, domèstics o salvatges. El paisatge resta
per tant dividit en parcel·les on alternen la selva secundària, les plantacions arbòries, els erms herbosos o els cultius madurs o a
punt de ser abandonats; el color dels horts acabats d’obrir, on els plantons es combinen en
funció de les variacions locals de sòl, humitat i
llum, contrasta amb aquest mosaic en què es
perd la mirada. Unes tècniques d’horticultura
complexes, de vegades amb camps delimitats
per cavallons, amb utilització de l’adob acumulat en els canals de drenatge dels pantans, permeten sustentar fortes densitats de població
(fins a 180 habitants/km2 en el nord del Baliem
i la regió de Tiom, una antiga conca lacustre
particularment fèrtil), al voltant de 300.000
habitants en total per al conjunt de la família
lingüística dani (fig. 1). Fora de les conques
lacustres i dels fons de les valls, la vella selva
primària o secundària està ací i allà present en
els vessants més pronunciats, on les tales selectives permeten obrir horts en terrasses que
romanen en cultiu d’un a tres anys, abans del
rebrot dels ceps tallats i de la selva que retornarà la fertilitat als sòls ràpidament esgotats per
dos o tres anys de plantacions alimentoses
(Boissière, 1999).
La pesada destral de pedra amb mànec
recte massís, usada preferentment pels asmat i els dani de l’oest, o l’aixa amb mànec
ergonòmic en colze (fig. 2) dels dani del Baliem, els yali i els una a les províncies de
l’est, són les eines per excel·lència destinades a aclarir la selva, talar el guixar i els
arbres més joves, i fendre la base dels arbres més grans per a fer-los assecar en peu.
La tala d’arbres amb fulla de pedra polimentada, per a deixar espai momentàniament als horts, partir els troncs i transformar-los en taulons per a les tanques i les
cases, recau enterament en mans dels homes. Només la gestió de la llenya queda
parcialment en mans de les dones. Per a les altres activitats, la més estricta divisió
sexual del treball és la norma (Murdock et al., 1973; Testart, 1986), segons la qual
els homes manipulen més aviat eines tallants i armes apuntades, orientades cap
amunt i destinades a matar vessant sang; mentre que les dones saben que han de treballar amb eines de punta roma, orientades cap avall, per a estossinar més que no
vessar sang.
L’ARC DE LES DONES I EL RET DELS HOMES. EINES I MITES DE NOVA GUINEA
57
[page-n-3]
M.tribals val 51-108
30/10/08
08:12
Página 58
L’aixa amb fulla de pedra polimentada resulta ser una eina particularment
eficaç, ja que es pot talar un arbre de 40 cm de diàmetre en una hora per tres homes
alternant-se (fig. 2). Però les roques dures, susceptibles de ser tallades i rebre un bon
poliment, resistents als xocs i a la flexió, són escasses en la naturalesa i estan repartides de forma molt desigual en l’espai. En totes aquestes fèrtils depressions càrstiques que s´estenen pels altiplans calcaris de les Terres Altes,
el que sí que es pot trobar són esquists marrons o negres en
forma de cantals en la part alta de les conques fluvials. Amb
tot, les destrals i aixes fabricades amb aquest material tan poc
resistent i a l’abast de tots tenen poc interés tècnic i social;
generalment, es reserven per a tallar la llenya entre els dani. A
causa del seu valor reduït en un context local i individual de
producció, aquestes fulles de pedra circulen poc en els intercanvis.
Contràriament, les millors roques metamòrfiques, com
ara les del massís de Yeleme («La font de les destrals de
pedra») en territori dels wano o del yamyl («El riu de les destrals») dels una, són objecte de veritables expedicions, en
general sota la direcció d’un líder de guerra (Larson, 1987),
capaç de reunir de vegades diverses desenes d’homes sota el
seu comandament. Es tracta de travessar inhòspites regions
muntanyenques de dos a deu dies de marxa, o zones de menor
altitud, però poblades i per tant perilloses si no s’hi han establit prèviament acords de cooperació o relacions matrimonials. El grup, format sobretot per homes i algunes dones
majors que s’ocupen del transport de moniatos a l’anada i de
esbossos de destral a la tornada, haurà de treballar uns dies o
fins i tot de vegades unes setmanes seguides en un context de
muntanya arbrada, on la supervivència, una vegada esgotades
les reserves de moniatos i plàtans, només serà possible mitjançant la caça de marsupials arborícoles menuts, la recollida de larves i la recol·lecció de brots tendres
de falguera.
A Wang-Kob-Me, per a fracturar la roca, s’utilitza la forta acció tèrmica d’una
llar instal·lada a la part alta d’una bastida de fusta recolzada en la paret de roca de
glaucòfan, una matèria primera molt resistent, l’estructura petrogràfica de la qual n’afavoreix el treball per percussió directa (fig. 3). Al voltant de cada «escala de foc», un
grup de treball de sis a deu homes segueix les directrius d’un «home de saber», és a dir
aquell que domina els rituals d’explotació de la pedra. Aquests rituals són particularment importants, i quan l’etnòleg fa preguntes sobre les tècniques, el seu aprenentatge i el nivell de perícia, la resposta dels “homes de saber” i dels talladors de la pedra
només fa esment dels rituals destinats a atraure les destrals que preexisteixen en la
roca, a donar vida als Esperits Femenins («les mares de les destrals») i transmetre els
cants que afavoriran l’esclat de la roca i el seu treball mitjançant la talla amb percussor («els xiquets de la roca»).
58 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
Fig. 2. Tala amb aixa de pedra.
Langda (districte de Jayawijaya),
grup una.
[page-n-4]
M.tribals val 51-108
30/10/08
Fig. 3. Explotació d’un front de
pedrera mitjançant l’acció del foc
(xoc tèrmic).
Yeleme/Wang-Kob-Me (districte
de Paniai), grup wano.
08:12
Página 59
En realitat, que es tracte de procediments molt senzills de fabricació d’una fulla
de destral com a Yeleme/Wang-Kob-Me, o d’una producció especialitzada complexa
com la de les fulles d’aixa a Langda (fig. 4), Sela i Suntamon (Pétrequin i Pétrequin,
1993), el discurs és sempre el mateix: la veritat és que cal un aprenentatge de diversos
anys amb el pare o l’oncle patern per a aprendre una tècnica de talla reservada a alguns
clans de la vall, on la transmissió és abans de res hereditària; però
el més important és la iniciació dels xics en l’interior d’una casa
d’homes on es conserven les relíquies de l’Esperit Femení que
regeix la producció de les pedreres; només a la vall del Heime
(Langda), dels una, es disposa de prop d’una dotzena d’aquestes
Potències no humanes, a les quals cal tenir en compte
(Louwerse, 1998).
De retorn de les expedicions, disposar de esbossos grans i
bons per a polir és essencial per als homes joves que arriben a l’edat de participar en els intercanvis i pagaments compensatoris
(O’Brien, 1969), a fi de trobar una esposa o compensar la
defunció d’algú pròxim o d’un aliat mortalment afectat pels
efectes d’una màgia nefasta obra d’una dona o un enemic. Totes
aquestes compensacions per a restablir l’equilibri en la comunitat se sustenten en la donació de porcs sacrificats i rostits (en
forma de greix i carn), de petxines marines intercanviades amb
els grups de l’oest (Pospisil, 1963) i/o de blocs de sal dels ullals
d’Hitadipa (Weller et al., 1996). Finalment, s’ha de recordar que
en tots els casos —fabricació de sal, producció d’una conquilla,
esbós d’una fulla de destral o aixa, destinats a ser donats o
rebuts—, no es tracta de matèries primeres ordinàries que es calfen, es tallen, es poleixen i es manipulen; són els ossos, la sang,
els humors d’una Criatura Primordial o d’un «Propietari de la
Terra» anterior als homes (Tinok a Wang-Kob-Me,
Mayulongkwe per a la sal, etc.). Per tant, pareix normal que els millors productors de
destrals i de sal o els grans criadors de porcs siguen homes que «saben» els rituals i la
manera de comunicar-se amb les potències. En aquest context, les perícies tècniques,
la Tecnologia tal com en diríem hui dia, no tindrien cap eficàcia per si mateixes si no
estigueren profundament socialitzades i ritualitzades.
I de fet, açò és el principi d’un procés en el qual les eines «tècniques», en termes d’eficàcia sobre la matèria primera, són desviades de la seua funció inicial per a
ser socialment valoritzades (Lemonnier, 1986). Diversos casos han pogut ser així
observats a Nova Guinea. El més senzill és el dels joves guerrers que s’exhibeixen amb
una llarga i pesada destral al muscle, maniobrant en la selva amb una eina de vegades
desmesurada, per a fer el que altres homes realitzen amb una destral o aixa molt més
lleugera i sovint millor adaptada a la tala o al treball de la fusta; però quan el prestigi
individual de l’home està en joc, tot esforç és necessari.
El segon cas és el de les ye-yao, les destrals d’intercanvi. A la muntanya, a dos
dies de camí més enllà de Wang-Kob-Me, es troben les pedreres guardades en secret,
L’ARC DE LES DONES I EL RET DELS HOMES. EINES I MITES DE NOVA GUINEA
59
[page-n-5]
M.tribals val 51-108
30/10/08
08:12
Página 60
on els wano exploten grans plaques d’esquist i d’amfibolita de
gra fi i color verd fosc. Aquestes plaques es fracturen amb l’ajuda del foc en un lloc anomenat Awigobi («El riu de la nit»,
ja que es creu que aquestes plaques són organismes vius que
es tornen lluminosos en l’aigua quan són enllumenats amb
una torxa), s’esbossen amb un curós treball de buixarda i es
baixen de nou a la vall per a ser intercanviades amb els dani:
les anomenen ye-yao. Una vegada a la vall del Yamo i al
Baliem central, a quatre i quinze dies de camí respectivament,
aquestes «destrals» de feble resistència mecànica són tallades,
regularitzades i polimentades. Després d’haver estat revestides
d’atributs femenins —un cinturó de fibres d’orquídies característic de les dones casades o una falda de xica (fig. 5)—, participen en quasi totes les formes de pagament compensatòries
de les noces, de les defuncions i del preu de la sang (O’Brien
1969; Heider 1970). Tractades durant moltes hores amb greix
de porc per a brunyir-les i fer-ne ressaltar el magnífic color
verd, les ye-yao representen explícitament les dones que es
donen i es reben.
Al Baliem central, però sobretot, encara més lluny, a
Angguruk, territori dels yali, algunes d’aquestes ye-yao estan
consagrades, és a dir que reben el nom d’un avantpassat,
d’un home poderós mort en combat, pel qual es van sacrificar un o diversos porcs. Amagades en les cases dels homes o,
millor encara, en les cases sagrades de la regió d’Angguruk, les ye-pibit, o destrals
sagrades, participen en la supervivència
del grup, en els rituals de curació, i estan
considerades com unes màgies potents
per a lluitar contra els enemics o adquirir la prosperitat (Zöllner, 1977;
Pétrequin et al., 2006).
Veiem així com progressivament
una eina específica dels homes —la fulla
de pedra polimentada— és manipulada i
reinterpretada a mesura que ens allunyem del lloc de producció. Finalment, a
uns centenars de quilòmetres de les
pedreres, quan una destral usada apareix
com a cosa excepcional per la seua matèria primera, per la seua forma, per les
seues dimensions o pels mites que han
circulat amb ella, tal destral pot trobar-se
classificada entre els objectes sagrats d’un home o d’un llinatge (Godelier, 1996), o en
el tresor d’un sultà de les Moluques (Pétrequin et al., 2006); en ambdós casos, el seu
60 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
Fig. 4. Esbós d’una fulla d’aixa en
basalt, mitjançant talla amb percussor bla.
Langda (districte de Jayawijaya),
grup una.
Fig. 5. Home que parteix per a un
pagament compensatori amb un
ye-yao al muscle. Pyramid (Kp.
Jayawijaya). Grup dani del Baliem
central.
[page-n-6]
M.tribals val 51-108
30/10/08
Fig. 6. Els components d’un pagament compensatori en la Costa
Nord de Nova Guinea: destral polimentada, perles i braçalets de vidre.
Abar (districte de Jayapura), grup
sentani central.
Fig. 7. Els homes “en parada”,
amb motiu d’una festa del
Pandanal roig.
Sinak (districte de Paniai), grup
damal.
08:12
Página 61
inestimable valor no pot comparar-se
mai amb la funció tècnica original. En
aquest terreny de les donacions, de pagaments compensatoris convinguts i d’objectes sagrats, totes les interpretacions
són possibles, com aquesta acumulació
d’extraordinàries riqueses (fig. 6), propietat d’un ondoafi (capitost hereu en la
cultura del llac Sentani), que reuneix:
penjolls de perles de vidre, l’origen de les
quals és un arbre màgic de la zona est, en
territori dels sko; una destral treta de la
sang de l’Ocell original, sacrificat en les
muntanyes d’Ormu Wari; i dos braçalets
de vidre, que representen les vèrtebres de
la Gran Serp morta i cuita pels Primers
Avantpassats en un forn de pedres calfades.
En aquests grups socials relativament igualitaris (Ploeg, 1969) —en el sentit que,
teòricament, tots tenen els mateixos drets per naixement—, l’arc i les fletxes participen
en les exhibicions de tots els homes. Alçat molt enjorn, l’home ha dormit al costat del
seu arc i del seu feix de fletxes: un gran arc de llorer negre, sovint intercanviat en llocs
llunyans, i unes fletxes de les quals es diu que les de punta fusiforme els dani les reserven per als combats, les fletxes allargades de bambú per a matar porcs domèstics o salvatges, les fletxes de mossa per a la caça de marsupials i les fletxes maça o trident per als
ocells (Heider, 1972; Watanabe, 1975; Lemonnier, 1987). Heus ací el discurs de tots els
homes que, fins a la nit, conservaran en la mà aquest
arc curosament lluentat amb un ullal de porc partit o
un esbós de sílex, i aquestes fletxes el nom de les quals
no té cap relació directa amb la forma de la punta, sinó
amb el nom de la màgia, és a dir, la decoració geomètrica menuda que els confereix tota la seua potència
(Pétrequin et al., 1990). Per descomptat, la composició d’un carcaix, en aquest cas d’un grapat de fletxes
(fig. 7), és una forma molt directa d’ostentació social
(Wiessner, 1983). Al xiquet li seran reservades unes
fletxes menudes, molt senzilles, de tija simplement
agusada, però eficaces per a aprendre a llançar-les amb
els veïns de la seua mateixa edat, corrent per a disparar
a una bola de làtex llançada a tota velocitat per un pendent o intentant esquivar les fletxes llançades en tir
rasant entre dos grups d’alegres xiquets, mentre les
xiquetes es riuen a riallades i aplaudeixen els més
valents. Normalment, la possessió de les primeres fletxes de guerra es fa efectiva a partir
de la cerimònia d’iniciació en la qual el xic passa del món femení al masculí, una forma
L’ARC DE LES DONES I EL RET DELS HOMES. EINES I MITES DE NOVA GUINEA
61
[page-n-7]
M.tribals val 51-108
30/10/08
08:12
Página 62
de re-naixement totalment controlada pels homes
(Godelier, 1982). És entre els 15 i els 25 anys quan
les puntes de fletxa apareixen més diversificades en
els wano, sense perjudici d’exhibir-se amb algunes
d’aquestes fletxes de ferro martellejades o amb
punta d’os que són les dels enemics tradicionals en
les Terres Baixes; és una bona manera de mostrar
a tots quines són les seues capacitats en la guerra
i/o l’intercanvi. A mesura que passen els anys, els
homes aprendran a fabricar ells mateixos les magnífiques fletxes de guerra i alguns es convertiran en
especialistes, tant d’esculpir els elaborats dentats
que mantindran els caps de fletxa en la carn dels
enemics (fig. 8) com de trenar i ajustar les llargues
tires d’espart que permeten fixar les puntes de fletxa a la tija.
Però més enllà del discurs dels homes, quasi idèntic d’un poble a un altre,
podem entreveure algun tipus de determinisme en la forma i la popularitat de les fletxes. En percentatge, s’observen notables diferències entre les fletxes dels wano —per
a qui la guerra consisteix més en escaramusses que en grans batalles, mentre que la
caça és l’esport dels homes per excel·lència— i les fletxes dels dani del sud del Baliem
—per als quals la caça es limita a abatre ocells i rates, mentre que la guerra és una preocupació quasi quotidiana— (Peters, 1975; Larson, 1987). Entre els primers predominen les fletxes llises de bambú, de fabricació ràpida, destinades a la caça (encara que
les fletxes de guerra arriben al 50% del total);
entre els segons, on la caça és quasi inexistent, el
79% de les caps de fletxa tenen incisions o dentats complexos. Si bé l’expansió territorial es
practica rarament a través de la guerra —moment
en què, segons es diu, vessar sang humana també
afavoreix la fertilitat dels horts—, aquesta permet
expressar la força i la virilitat dels homes en combats ritualitzats que poden arribar a enfrontar
centenars de guerrers, però on la mort d’un sol
home provoca immediatament el cessament de la
batalla (Heider, 1970); fins que es reprén la guerra, amb la finalitat d’equilibrar el nombre de víctimes en cada camp. I és fins en la mort i momificació d’alguns líders de guerra on trobem la
«corda» de vímet de l’arc, enrotllada en anells i
que permet fixar el ret del cap (fig. 9).
En un món on la valorització en públic és
més aviat masculina, les dones es fan discretes, sovint silencioses, s’alcen molt enjorn
per a anar a l’hort on planten, desbrossen, recol·lecten davant la mirada perduda d’al-
62 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
Fig. 8. Esculpint les dents d’una
fletxa amb els incisius d’una mitja
mandíbula de rosegador marsupial.
Soba (districte de Jayawijaya),
grup hupla del sud del Baliem.
Fig. 9. Mòmia fumada, amb un ret
de cap fixat amb la corda d’un arc
(tira de vímet).
Jiwika (districte de Jayawijaya),
grup dani del centre del Baliem.
[page-n-8]
M.tribals val 51-108
30/10/08
Fig. 10. Neteja d’un hort abans de
la plantació.
Pyramid (districte de Jayawijaya),
grup dani del nord del Baliem.
Fig. 11. Dona removent la terra
d’un hort abancalat.
Tangma (districte de Jayawijaya),
grup dani del sud del Baliem.
08:12
Página 63
guns guerrers que s’encarreguen de la
seua seguretat (Heider, 1970), al mateix
temps que fumen fulles de tabac madurades sota la volada de la casa dels homes
i comenten les notícies de la vall.
El pal cavador és la seua eina per
a treballar la terra, una vegada que els
homes han remogut el sòl i cavat les
rases amb els seus llargs i pesats bastons
amb extremitat en espàtula (fig. 10).
Entre els wano, el pal cavador de les
dones generalment no és més que una
eina ocasional, un segment de fusta
morta recollit pel camí i abandonat
només anar-se’n de l’hort; en aquests
horts oberts en la vella selva secundària,
el treball del sòl és quasi inexistent i el
menut pal cavador serveix per a desbrossar superficialment i arreplegar cada dia els
tubèrculs per al menjar de la nit. Contràriament, a la vall del Baliem —i en general
en totes les zones amb una forta densitat de població on la selva deixa pas a guarets
curts i plantacions de casuarines, que proporcionen els elements d’arquitectura i la
llenya—, les dones treballen el sòl més profundament, amb un pal cavador d’entre 1
i 1,20 m de longitud (fig. 11). Elaborats en fusta densa de llorer, com l’arc dels
homes (Heider 1970; Koch, 1984), aquests pals cavadors intensament polits per l’ús,
amb puntes regularment reavivades amb
l’aixa, han estat fabricats pels homes, un
pare, un germà o un marit. A causa de la
divisió sexual del treball, la dona resta
exclosa de la fabricació d’aquesta
imprescindible eina agrícola; en definitiva, són els homes els qui rompen la selva
i remouen la terra en profunditat, però
són les dones les que planten, birben,
netegen, cullen, transporten i guisen.
D’una banda, un procés dur, en el qual
els homes que maniobren en grup canten o criden per a mantenir el ritme de
treball; de l’altra, un treball lent, repetitiu, discret, per a assegurar les necessitats
quotidianes, però també una tasca en la
qual les dones poden estar entre elles.
Es podria creure llavors que, entre
els horticultors de les Terres Altes de Nova Guinea, la dona resta parcialment esborrada del paisatge social, molt en un segon pla rere aquests guerrers que fan la sensació
L’ARC DE LES DONES I EL RET DELS HOMES. EINES I MITES DE NOVA GUINEA
63
[page-n-9]
M.tribals val 51-108
30/10/08
08:12
Página 64
d’organitzar el món ells sols. Al contrari, els mites —i certes iniciacions— recalquen
el paper de les Potències Femenines Primordials:
«Hem assagetat la Truja original… la sang s’escorria de les ferides i, cada vegada que
la sang queia en terra, nous porcs apareixien, i grups d’homes, i després també llegums i tubèrculs que desconeixíem. Tots aquests porcs, tots aquests
homes… han eixit de la sang d’aquesta Truja i hem construït cases
sagrades en cada lloc on la sang va ser vessada per terra» (Neyan Sab,
grup kim-yal, 1987 en: Pétrequin et al., 2006).
La contradicció entre la parada dels homes i el que conta el
mite és flagrant:
«Va ser el gos qui va eixir primer de la cova, i dins de les seues orelles tenia llavors de carabassa, la mateixa que usem per als estoigs
penians. Els homes van eixir més tard amb bosses de malla i després
les dones amb arcs… Llavors els homes van dir a les dones “No
podeu disposar dels arcs, no sou prou fortes; lliureu-los als homes i
a canvi us donarem les bosses de malla…”» (Gemeinde Morip, grup
dani del nord del Baliem, 1987 en: Pétrequin et al., 2006).
Des d’aquests temps mítics, les dones treballen als horts, crien
els porcs i s’encarreguen de la reproducció biològica del grup (fig. 12),
mentre que els homes fan dels nostres fills uns guerrers, organitzen el
món i asseguren la reproducció social de la comunitat.
Bibliografia
BOISSIERE, M. (1999): Ethnologie et rapports à l’environnement des Yali d’Irian
Jaya (Indonésie). [Tesi de doctorat]. Université de Montpellier II, UFR
Sciences [multicopiat], Montpellier.
GODELIER, M. (1982): La production des grands hommes. Pouvoir et domination
masculine chez els Baruya de Nouvelle-Guinée. Fayard, Paris.
GODELIER, M. (1996): L’énigme du don. Fayard, Paris.
HEIDER, K.G. (1970): The Dugum dani. A Papuan Culture in the Highlands of West New Guinea.
Wenner-Gren Foundation for Anthropological Research, New York.
KOCH, G. (1984): Malingdam, Ethnographisches Notizen über eine Siedlungsbereich im oberen
Eipomek-Tal. Dietrich Reimer. (Mensch, Kultur und Umwelt im zentralen Bergland von WestNeuguinea, 15), Berlín.
LARSON, G.F. (1987): The structure and demography of the cycle of warfare among the Ilaga dani of
Irian Jaya. [Tesi.] University of Michigan, University Microfilm International, Ann Arbor.
LEMONNIER, P. (1986): «The study of material culture today: toward an anthropology of technical system», Journal of Anthropological Archaeology, vol. 5, 147-186.
LEMONNIER, P. (1987): «Le sens des flèches. Culture matérielle et identité ethnique chez les Anga
de Nouvelle-Guinée», en: De la voûte céleste au terroir, du jardin au foyer. París: Ecole des Hautes
Etudes en Sciences Socials, 573-595.
LE ROUX, C.C.F.M. (1948-1950): De Bergpapoea’s van Nieuw-Guinea en hun Woongebied. I.J. Brill.
3 vol., Leiden .
64 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
Fig. 12. Els orígens del món en els
mites: les Potències Femenines i
els porcs. Retorn de l’hort.
Angguruk (districte de Jayawijaya),
grup yali.
[page-n-10]
M.tribals val 51-108
30/10/08
08:13
Página 65
LOUWERSE, J. (1998): Una (West New Guinea) Worldview and a Reformed Model for
Contextualizing Cross-Cultural Communication of the Gospel. [Tesi sobre Estudis
Interculturals], University Microfilms. Fuller Theological Seminary, School of World Mission,
Ann Arbor.
MURDOCK, G.P. i PROVOST, C. (1973): «Factors in the division of labor by sex: A cross-cultural analysis». Ethnology, 12, 203-225.
O’BRIEN, D. (1969): The economics of dani marriage: an analysis of marriage payments in a highland
New Guinea Society. [Tesi doctoral.] University of Yale, microfilm, Yale.
PETERS, H.L. (1975): «Some observations of the social and religious life of a dani-group», Bulletin
of Irian Jaya Development, vol. IV, fasc. 2. Universitas Cenderawasih, Jayapura, 1-197.
PÉTREQUIN, A.M. i PETREQUIN, P. (1990): «Flèches de chasse, flèches de guerre. Le cas des
Danis d’Irian Jaya (Indonésie)», Bulletin de la Société Préhistorique Française, 87, 10-12 i 485-511.
PÉTREQUIN, A.M. i PETREQUIN, P. (2006): Objets de pouvoir en Nouvelle-Guinée. Réunion des
Musées Nationaux, Paris.
PÉTREQUIN, A.M. i PETREQUIN, P. (1993): Ecologie d’un outil: l’hac de pierre en Irian Jaya
(Indonésie). CNRS. Reedició del 2000. (Monographies du CRA, 12), Paris.
PÉTREQUIN, A.M. i PETREQUIN, P. (1992): «De l’espace actuel au temps archéologique ou
els mythes d’un préhistorien» en: Ethnoarchéologie: justification, problèmes, limites, XIIe
Rencontres Internationales d’Archéologie et d’Histoire d’Antibes, 1991. Ed. APDCA, Juan-lesPins, 211-238.
PÉTREQUIN P.; PETREQUIN, A.M. i WELLER, O. (2000): «Cuire la pierre et cuire le sel en
Nouvelle-Guinée: des techniques actuelles de régulation sociale» en: Arts du feu et productions
artisanales, XXe Rencontres Internationales d’Histoire et d’Archéologie d’Antibes,1999. APDCA,
Antibes, 545-564.
PÉTREQUIN, P.; WELLER, O.; GAUTHIER, I. et al. (2001): «Salt springs exploitation without
pottery during Prehistory. From New Guinea to the French Jura» en: Ethno-archaeologogy and
its Transfers. Oxford: British Archaeological Reports (BAR), International Series, 983,
Archaeopress, 37-65.
PLOEG, A. (1969): Government in Wanggulam. Martinus Nijhoff. (Verhandelingen van het
Koninklijk Instituut voor Taal-, Landen Volkenkunde, 57), La Hague.
POSPISIL, L. (1963): Kapauku papuan economy. Yale University Publications in Anthropology, 67,
Yale University ed., Yale.
SILLITOE, P. (1988): Made in Niugini. Technology in the Highlands of Papua New Guinea. British
Museum, London.
SILZER, P.J.; HEIKINEN CLOUSE, H. (1991): «Index of Irian Jaya Languages». Bulletin of Irian
Jaya, número especial. Universitas Cenderawasih, Jayapura.
TESTART, A. (1986): Essai sur les fondements de la division sexuelle du travail chez les chasseurs-cueilleurs. Ecole des Hautes Etudes en Sciences Sociales. (Cahiers de l’Homme, XXV), Paris.
WATANABE, H. (1975): Bow and arrows in a West papuan Lowland community: a new field for functionnal-ecological study, University of Queensland. (Occasionnal Papers in Anthropology, 5),
Brisbane.
WELLER, O.; PETREQUIN, A.M.; PETREQUIN, P.; COUTURAUD, A. (1996): «Du sel pour
les échanges sociaux. L’exploitation des sources salées en Nouvelle-Guinée (Irian Jaya,
Indonésie)», Journal de la Société des Océanistes, 102, fasc. 1, 3-30.
WIESSNER, P. (1983): «Style and social information in Kalahari Sant projectile points», American
Antiquity, 48, fasc. 2, 253-276.
ZÖLLNER, S. (1977): Lebensbaum und Schweinekult: die Religion der Jalî im Bergland von IrianJaya (West-Neu-Guinea). Theologischer Verlag Rolf Brockhaus, Darmstadt.
L’ARC DE LES DONES I EL RET DELS HOMES. EINES I MITES DE NOVA GUINEA
65
[page-n-11]
M.tribals val 51-108
30/10/08
08:12
Página 56
L’ARC DE LES DONES
I LA BOSSA DE MALLA DELS HOMES.
Eines i mites de Nova Guinea
PIERRE PÉTREQUIN
ANNE-MARIE PÉTREQUIN
Les Terres Altes de Nova Guinea representen per als etnòlegs (Sillitoe, 1988), i per a
molts prehistoriadors, l’últim lloc al món on ha estat possible observar les tècniques i
l’organització social de pobles agricultors en un medi forestal; gent que, fins als passats
anys noranta, en algun cas encara artigaven els seus horts de cultiu amb destrals de pedra
polimentada. L’impacte d’aquestes observacions —en particular les dels etnoarqueòlegs,
que de forma explícita tracten d’utilitzar marcs de comprensió per a la prehistòria basats
en els funcionaments tècnics i socials actuals (Pétrequin i Pétrequin, 1992)— ha estat
notable durant aquests últims deu anys, i ha conduït de vegades a una altra lectura i reinterpretació del Neolític d’Europa occidental. El cas més eloqüent, sens dubte, és el dels
utillatges de pedra polimentada, la destral, l’aixa i el cisell, que, recentment a Nova
Guinea i en altre temps en el Neolític europeu, conformaven la majoria dels sistemes
tècnics. En l’actualitat, tots els grups humans del centre de Nova Guinea han abandonat els seus utillatges tradicionals; els últims ho van fer als anys 90. No obstant això, per
a simplificar el discurs i la presentació d’aquests grups emprarem el present verbal, com
si aqueixes comunitats hagueren escapat miraculosament a les conseqüències del xoc de
la colonització. De fet, entre 1945 i 1961 els científics, militars i missioners que exploraven l’interior de les terres de Papua (part occidental de Nova Guinea, província
Indonèsia, abans Irian Jaya) trobaven sobretot grups humans que desconeixien l’ús del
metall (Le Roux, 1948-1950), la distribució de ganivets i destrals d’acer —complement
de la clàssica bijuteria de vidre— va afavorir ràpidament els contactes per a aconseguir
aquestes noves riqueses, sobretot les eines d’acer que permetien artigar amb més rapidesa i accelerar encara més la cria de porcs i la competència social.
56 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
[page-n-2]
M.tribals val 51-108
30/10/08
Fig. 1. Mapa de situació dels grups
lingüístics esmentats.
Dibuix P. Pétrequin, segons Silzer
i Heikinen Clouse (1991).
08:12
Página 57
Els papús de les Terres Altes són agricultors que cultiven el moniato, el taro,
la canya de sucre, el bananer i el pandanal roig en autèntics horts limitats per elements de sustentació de fusta inclinats, drenatges amples i profunds fets amb un
pesat pal excavador, sòlids murs de pedra seca o tanques resistents de taulons verticals encaixats per a evitar els atacs dels porcs, domèstics o salvatges. El paisatge resta
per tant dividit en parcel·les on alternen la selva secundària, les plantacions arbòries, els erms herbosos o els cultius madurs o a
punt de ser abandonats; el color dels horts acabats d’obrir, on els plantons es combinen en
funció de les variacions locals de sòl, humitat i
llum, contrasta amb aquest mosaic en què es
perd la mirada. Unes tècniques d’horticultura
complexes, de vegades amb camps delimitats
per cavallons, amb utilització de l’adob acumulat en els canals de drenatge dels pantans, permeten sustentar fortes densitats de població
(fins a 180 habitants/km2 en el nord del Baliem
i la regió de Tiom, una antiga conca lacustre
particularment fèrtil), al voltant de 300.000
habitants en total per al conjunt de la família
lingüística dani (fig. 1). Fora de les conques
lacustres i dels fons de les valls, la vella selva
primària o secundària està ací i allà present en
els vessants més pronunciats, on les tales selectives permeten obrir horts en terrasses que
romanen en cultiu d’un a tres anys, abans del
rebrot dels ceps tallats i de la selva que retornarà la fertilitat als sòls ràpidament esgotats per
dos o tres anys de plantacions alimentoses
(Boissière, 1999).
La pesada destral de pedra amb mànec
recte massís, usada preferentment pels asmat i els dani de l’oest, o l’aixa amb mànec
ergonòmic en colze (fig. 2) dels dani del Baliem, els yali i els una a les províncies de
l’est, són les eines per excel·lència destinades a aclarir la selva, talar el guixar i els
arbres més joves, i fendre la base dels arbres més grans per a fer-los assecar en peu.
La tala d’arbres amb fulla de pedra polimentada, per a deixar espai momentàniament als horts, partir els troncs i transformar-los en taulons per a les tanques i les
cases, recau enterament en mans dels homes. Només la gestió de la llenya queda
parcialment en mans de les dones. Per a les altres activitats, la més estricta divisió
sexual del treball és la norma (Murdock et al., 1973; Testart, 1986), segons la qual
els homes manipulen més aviat eines tallants i armes apuntades, orientades cap
amunt i destinades a matar vessant sang; mentre que les dones saben que han de treballar amb eines de punta roma, orientades cap avall, per a estossinar més que no
vessar sang.
L’ARC DE LES DONES I EL RET DELS HOMES. EINES I MITES DE NOVA GUINEA
57
[page-n-3]
M.tribals val 51-108
30/10/08
08:12
Página 58
L’aixa amb fulla de pedra polimentada resulta ser una eina particularment
eficaç, ja que es pot talar un arbre de 40 cm de diàmetre en una hora per tres homes
alternant-se (fig. 2). Però les roques dures, susceptibles de ser tallades i rebre un bon
poliment, resistents als xocs i a la flexió, són escasses en la naturalesa i estan repartides de forma molt desigual en l’espai. En totes aquestes fèrtils depressions càrstiques que s´estenen pels altiplans calcaris de les Terres Altes,
el que sí que es pot trobar són esquists marrons o negres en
forma de cantals en la part alta de les conques fluvials. Amb
tot, les destrals i aixes fabricades amb aquest material tan poc
resistent i a l’abast de tots tenen poc interés tècnic i social;
generalment, es reserven per a tallar la llenya entre els dani. A
causa del seu valor reduït en un context local i individual de
producció, aquestes fulles de pedra circulen poc en els intercanvis.
Contràriament, les millors roques metamòrfiques, com
ara les del massís de Yeleme («La font de les destrals de
pedra») en territori dels wano o del yamyl («El riu de les destrals») dels una, són objecte de veritables expedicions, en
general sota la direcció d’un líder de guerra (Larson, 1987),
capaç de reunir de vegades diverses desenes d’homes sota el
seu comandament. Es tracta de travessar inhòspites regions
muntanyenques de dos a deu dies de marxa, o zones de menor
altitud, però poblades i per tant perilloses si no s’hi han establit prèviament acords de cooperació o relacions matrimonials. El grup, format sobretot per homes i algunes dones
majors que s’ocupen del transport de moniatos a l’anada i de
esbossos de destral a la tornada, haurà de treballar uns dies o
fins i tot de vegades unes setmanes seguides en un context de
muntanya arbrada, on la supervivència, una vegada esgotades
les reserves de moniatos i plàtans, només serà possible mitjançant la caça de marsupials arborícoles menuts, la recollida de larves i la recol·lecció de brots tendres
de falguera.
A Wang-Kob-Me, per a fracturar la roca, s’utilitza la forta acció tèrmica d’una
llar instal·lada a la part alta d’una bastida de fusta recolzada en la paret de roca de
glaucòfan, una matèria primera molt resistent, l’estructura petrogràfica de la qual n’afavoreix el treball per percussió directa (fig. 3). Al voltant de cada «escala de foc», un
grup de treball de sis a deu homes segueix les directrius d’un «home de saber», és a dir
aquell que domina els rituals d’explotació de la pedra. Aquests rituals són particularment importants, i quan l’etnòleg fa preguntes sobre les tècniques, el seu aprenentatge i el nivell de perícia, la resposta dels “homes de saber” i dels talladors de la pedra
només fa esment dels rituals destinats a atraure les destrals que preexisteixen en la
roca, a donar vida als Esperits Femenins («les mares de les destrals») i transmetre els
cants que afavoriran l’esclat de la roca i el seu treball mitjançant la talla amb percussor («els xiquets de la roca»).
58 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
Fig. 2. Tala amb aixa de pedra.
Langda (districte de Jayawijaya),
grup una.
[page-n-4]
M.tribals val 51-108
30/10/08
Fig. 3. Explotació d’un front de
pedrera mitjançant l’acció del foc
(xoc tèrmic).
Yeleme/Wang-Kob-Me (districte
de Paniai), grup wano.
08:12
Página 59
En realitat, que es tracte de procediments molt senzills de fabricació d’una fulla
de destral com a Yeleme/Wang-Kob-Me, o d’una producció especialitzada complexa
com la de les fulles d’aixa a Langda (fig. 4), Sela i Suntamon (Pétrequin i Pétrequin,
1993), el discurs és sempre el mateix: la veritat és que cal un aprenentatge de diversos
anys amb el pare o l’oncle patern per a aprendre una tècnica de talla reservada a alguns
clans de la vall, on la transmissió és abans de res hereditària; però
el més important és la iniciació dels xics en l’interior d’una casa
d’homes on es conserven les relíquies de l’Esperit Femení que
regeix la producció de les pedreres; només a la vall del Heime
(Langda), dels una, es disposa de prop d’una dotzena d’aquestes
Potències no humanes, a les quals cal tenir en compte
(Louwerse, 1998).
De retorn de les expedicions, disposar de esbossos grans i
bons per a polir és essencial per als homes joves que arriben a l’edat de participar en els intercanvis i pagaments compensatoris
(O’Brien, 1969), a fi de trobar una esposa o compensar la
defunció d’algú pròxim o d’un aliat mortalment afectat pels
efectes d’una màgia nefasta obra d’una dona o un enemic. Totes
aquestes compensacions per a restablir l’equilibri en la comunitat se sustenten en la donació de porcs sacrificats i rostits (en
forma de greix i carn), de petxines marines intercanviades amb
els grups de l’oest (Pospisil, 1963) i/o de blocs de sal dels ullals
d’Hitadipa (Weller et al., 1996). Finalment, s’ha de recordar que
en tots els casos —fabricació de sal, producció d’una conquilla,
esbós d’una fulla de destral o aixa, destinats a ser donats o
rebuts—, no es tracta de matèries primeres ordinàries que es calfen, es tallen, es poleixen i es manipulen; són els ossos, la sang,
els humors d’una Criatura Primordial o d’un «Propietari de la
Terra» anterior als homes (Tinok a Wang-Kob-Me,
Mayulongkwe per a la sal, etc.). Per tant, pareix normal que els millors productors de
destrals i de sal o els grans criadors de porcs siguen homes que «saben» els rituals i la
manera de comunicar-se amb les potències. En aquest context, les perícies tècniques,
la Tecnologia tal com en diríem hui dia, no tindrien cap eficàcia per si mateixes si no
estigueren profundament socialitzades i ritualitzades.
I de fet, açò és el principi d’un procés en el qual les eines «tècniques», en termes d’eficàcia sobre la matèria primera, són desviades de la seua funció inicial per a
ser socialment valoritzades (Lemonnier, 1986). Diversos casos han pogut ser així
observats a Nova Guinea. El més senzill és el dels joves guerrers que s’exhibeixen amb
una llarga i pesada destral al muscle, maniobrant en la selva amb una eina de vegades
desmesurada, per a fer el que altres homes realitzen amb una destral o aixa molt més
lleugera i sovint millor adaptada a la tala o al treball de la fusta; però quan el prestigi
individual de l’home està en joc, tot esforç és necessari.
El segon cas és el de les ye-yao, les destrals d’intercanvi. A la muntanya, a dos
dies de camí més enllà de Wang-Kob-Me, es troben les pedreres guardades en secret,
L’ARC DE LES DONES I EL RET DELS HOMES. EINES I MITES DE NOVA GUINEA
59
[page-n-5]
M.tribals val 51-108
30/10/08
08:12
Página 60
on els wano exploten grans plaques d’esquist i d’amfibolita de
gra fi i color verd fosc. Aquestes plaques es fracturen amb l’ajuda del foc en un lloc anomenat Awigobi («El riu de la nit»,
ja que es creu que aquestes plaques són organismes vius que
es tornen lluminosos en l’aigua quan són enllumenats amb
una torxa), s’esbossen amb un curós treball de buixarda i es
baixen de nou a la vall per a ser intercanviades amb els dani:
les anomenen ye-yao. Una vegada a la vall del Yamo i al
Baliem central, a quatre i quinze dies de camí respectivament,
aquestes «destrals» de feble resistència mecànica són tallades,
regularitzades i polimentades. Després d’haver estat revestides
d’atributs femenins —un cinturó de fibres d’orquídies característic de les dones casades o una falda de xica (fig. 5)—, participen en quasi totes les formes de pagament compensatòries
de les noces, de les defuncions i del preu de la sang (O’Brien
1969; Heider 1970). Tractades durant moltes hores amb greix
de porc per a brunyir-les i fer-ne ressaltar el magnífic color
verd, les ye-yao representen explícitament les dones que es
donen i es reben.
Al Baliem central, però sobretot, encara més lluny, a
Angguruk, territori dels yali, algunes d’aquestes ye-yao estan
consagrades, és a dir que reben el nom d’un avantpassat,
d’un home poderós mort en combat, pel qual es van sacrificar un o diversos porcs. Amagades en les cases dels homes o,
millor encara, en les cases sagrades de la regió d’Angguruk, les ye-pibit, o destrals
sagrades, participen en la supervivència
del grup, en els rituals de curació, i estan
considerades com unes màgies potents
per a lluitar contra els enemics o adquirir la prosperitat (Zöllner, 1977;
Pétrequin et al., 2006).
Veiem així com progressivament
una eina específica dels homes —la fulla
de pedra polimentada— és manipulada i
reinterpretada a mesura que ens allunyem del lloc de producció. Finalment, a
uns centenars de quilòmetres de les
pedreres, quan una destral usada apareix
com a cosa excepcional per la seua matèria primera, per la seua forma, per les
seues dimensions o pels mites que han
circulat amb ella, tal destral pot trobar-se
classificada entre els objectes sagrats d’un home o d’un llinatge (Godelier, 1996), o en
el tresor d’un sultà de les Moluques (Pétrequin et al., 2006); en ambdós casos, el seu
60 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
Fig. 4. Esbós d’una fulla d’aixa en
basalt, mitjançant talla amb percussor bla.
Langda (districte de Jayawijaya),
grup una.
Fig. 5. Home que parteix per a un
pagament compensatori amb un
ye-yao al muscle. Pyramid (Kp.
Jayawijaya). Grup dani del Baliem
central.
[page-n-6]
M.tribals val 51-108
30/10/08
Fig. 6. Els components d’un pagament compensatori en la Costa
Nord de Nova Guinea: destral polimentada, perles i braçalets de vidre.
Abar (districte de Jayapura), grup
sentani central.
Fig. 7. Els homes “en parada”,
amb motiu d’una festa del
Pandanal roig.
Sinak (districte de Paniai), grup
damal.
08:12
Página 61
inestimable valor no pot comparar-se
mai amb la funció tècnica original. En
aquest terreny de les donacions, de pagaments compensatoris convinguts i d’objectes sagrats, totes les interpretacions
són possibles, com aquesta acumulació
d’extraordinàries riqueses (fig. 6), propietat d’un ondoafi (capitost hereu en la
cultura del llac Sentani), que reuneix:
penjolls de perles de vidre, l’origen de les
quals és un arbre màgic de la zona est, en
territori dels sko; una destral treta de la
sang de l’Ocell original, sacrificat en les
muntanyes d’Ormu Wari; i dos braçalets
de vidre, que representen les vèrtebres de
la Gran Serp morta i cuita pels Primers
Avantpassats en un forn de pedres calfades.
En aquests grups socials relativament igualitaris (Ploeg, 1969) —en el sentit que,
teòricament, tots tenen els mateixos drets per naixement—, l’arc i les fletxes participen
en les exhibicions de tots els homes. Alçat molt enjorn, l’home ha dormit al costat del
seu arc i del seu feix de fletxes: un gran arc de llorer negre, sovint intercanviat en llocs
llunyans, i unes fletxes de les quals es diu que les de punta fusiforme els dani les reserven per als combats, les fletxes allargades de bambú per a matar porcs domèstics o salvatges, les fletxes de mossa per a la caça de marsupials i les fletxes maça o trident per als
ocells (Heider, 1972; Watanabe, 1975; Lemonnier, 1987). Heus ací el discurs de tots els
homes que, fins a la nit, conservaran en la mà aquest
arc curosament lluentat amb un ullal de porc partit o
un esbós de sílex, i aquestes fletxes el nom de les quals
no té cap relació directa amb la forma de la punta, sinó
amb el nom de la màgia, és a dir, la decoració geomètrica menuda que els confereix tota la seua potència
(Pétrequin et al., 1990). Per descomptat, la composició d’un carcaix, en aquest cas d’un grapat de fletxes
(fig. 7), és una forma molt directa d’ostentació social
(Wiessner, 1983). Al xiquet li seran reservades unes
fletxes menudes, molt senzilles, de tija simplement
agusada, però eficaces per a aprendre a llançar-les amb
els veïns de la seua mateixa edat, corrent per a disparar
a una bola de làtex llançada a tota velocitat per un pendent o intentant esquivar les fletxes llançades en tir
rasant entre dos grups d’alegres xiquets, mentre les
xiquetes es riuen a riallades i aplaudeixen els més
valents. Normalment, la possessió de les primeres fletxes de guerra es fa efectiva a partir
de la cerimònia d’iniciació en la qual el xic passa del món femení al masculí, una forma
L’ARC DE LES DONES I EL RET DELS HOMES. EINES I MITES DE NOVA GUINEA
61
[page-n-7]
M.tribals val 51-108
30/10/08
08:12
Página 62
de re-naixement totalment controlada pels homes
(Godelier, 1982). És entre els 15 i els 25 anys quan
les puntes de fletxa apareixen més diversificades en
els wano, sense perjudici d’exhibir-se amb algunes
d’aquestes fletxes de ferro martellejades o amb
punta d’os que són les dels enemics tradicionals en
les Terres Baixes; és una bona manera de mostrar
a tots quines són les seues capacitats en la guerra
i/o l’intercanvi. A mesura que passen els anys, els
homes aprendran a fabricar ells mateixos les magnífiques fletxes de guerra i alguns es convertiran en
especialistes, tant d’esculpir els elaborats dentats
que mantindran els caps de fletxa en la carn dels
enemics (fig. 8) com de trenar i ajustar les llargues
tires d’espart que permeten fixar les puntes de fletxa a la tija.
Però més enllà del discurs dels homes, quasi idèntic d’un poble a un altre,
podem entreveure algun tipus de determinisme en la forma i la popularitat de les fletxes. En percentatge, s’observen notables diferències entre les fletxes dels wano —per
a qui la guerra consisteix més en escaramusses que en grans batalles, mentre que la
caça és l’esport dels homes per excel·lència— i les fletxes dels dani del sud del Baliem
—per als quals la caça es limita a abatre ocells i rates, mentre que la guerra és una preocupació quasi quotidiana— (Peters, 1975; Larson, 1987). Entre els primers predominen les fletxes llises de bambú, de fabricació ràpida, destinades a la caça (encara que
les fletxes de guerra arriben al 50% del total);
entre els segons, on la caça és quasi inexistent, el
79% de les caps de fletxa tenen incisions o dentats complexos. Si bé l’expansió territorial es
practica rarament a través de la guerra —moment
en què, segons es diu, vessar sang humana també
afavoreix la fertilitat dels horts—, aquesta permet
expressar la força i la virilitat dels homes en combats ritualitzats que poden arribar a enfrontar
centenars de guerrers, però on la mort d’un sol
home provoca immediatament el cessament de la
batalla (Heider, 1970); fins que es reprén la guerra, amb la finalitat d’equilibrar el nombre de víctimes en cada camp. I és fins en la mort i momificació d’alguns líders de guerra on trobem la
«corda» de vímet de l’arc, enrotllada en anells i
que permet fixar el ret del cap (fig. 9).
En un món on la valorització en públic és
més aviat masculina, les dones es fan discretes, sovint silencioses, s’alcen molt enjorn
per a anar a l’hort on planten, desbrossen, recol·lecten davant la mirada perduda d’al-
62 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
Fig. 8. Esculpint les dents d’una
fletxa amb els incisius d’una mitja
mandíbula de rosegador marsupial.
Soba (districte de Jayawijaya),
grup hupla del sud del Baliem.
Fig. 9. Mòmia fumada, amb un ret
de cap fixat amb la corda d’un arc
(tira de vímet).
Jiwika (districte de Jayawijaya),
grup dani del centre del Baliem.
[page-n-8]
M.tribals val 51-108
30/10/08
Fig. 10. Neteja d’un hort abans de
la plantació.
Pyramid (districte de Jayawijaya),
grup dani del nord del Baliem.
Fig. 11. Dona removent la terra
d’un hort abancalat.
Tangma (districte de Jayawijaya),
grup dani del sud del Baliem.
08:12
Página 63
guns guerrers que s’encarreguen de la
seua seguretat (Heider, 1970), al mateix
temps que fumen fulles de tabac madurades sota la volada de la casa dels homes
i comenten les notícies de la vall.
El pal cavador és la seua eina per
a treballar la terra, una vegada que els
homes han remogut el sòl i cavat les
rases amb els seus llargs i pesats bastons
amb extremitat en espàtula (fig. 10).
Entre els wano, el pal cavador de les
dones generalment no és més que una
eina ocasional, un segment de fusta
morta recollit pel camí i abandonat
només anar-se’n de l’hort; en aquests
horts oberts en la vella selva secundària,
el treball del sòl és quasi inexistent i el
menut pal cavador serveix per a desbrossar superficialment i arreplegar cada dia els
tubèrculs per al menjar de la nit. Contràriament, a la vall del Baliem —i en general
en totes les zones amb una forta densitat de població on la selva deixa pas a guarets
curts i plantacions de casuarines, que proporcionen els elements d’arquitectura i la
llenya—, les dones treballen el sòl més profundament, amb un pal cavador d’entre 1
i 1,20 m de longitud (fig. 11). Elaborats en fusta densa de llorer, com l’arc dels
homes (Heider 1970; Koch, 1984), aquests pals cavadors intensament polits per l’ús,
amb puntes regularment reavivades amb
l’aixa, han estat fabricats pels homes, un
pare, un germà o un marit. A causa de la
divisió sexual del treball, la dona resta
exclosa de la fabricació d’aquesta
imprescindible eina agrícola; en definitiva, són els homes els qui rompen la selva
i remouen la terra en profunditat, però
són les dones les que planten, birben,
netegen, cullen, transporten i guisen.
D’una banda, un procés dur, en el qual
els homes que maniobren en grup canten o criden per a mantenir el ritme de
treball; de l’altra, un treball lent, repetitiu, discret, per a assegurar les necessitats
quotidianes, però també una tasca en la
qual les dones poden estar entre elles.
Es podria creure llavors que, entre
els horticultors de les Terres Altes de Nova Guinea, la dona resta parcialment esborrada del paisatge social, molt en un segon pla rere aquests guerrers que fan la sensació
L’ARC DE LES DONES I EL RET DELS HOMES. EINES I MITES DE NOVA GUINEA
63
[page-n-9]
M.tribals val 51-108
30/10/08
08:12
Página 64
d’organitzar el món ells sols. Al contrari, els mites —i certes iniciacions— recalquen
el paper de les Potències Femenines Primordials:
«Hem assagetat la Truja original… la sang s’escorria de les ferides i, cada vegada que
la sang queia en terra, nous porcs apareixien, i grups d’homes, i després també llegums i tubèrculs que desconeixíem. Tots aquests porcs, tots aquests
homes… han eixit de la sang d’aquesta Truja i hem construït cases
sagrades en cada lloc on la sang va ser vessada per terra» (Neyan Sab,
grup kim-yal, 1987 en: Pétrequin et al., 2006).
La contradicció entre la parada dels homes i el que conta el
mite és flagrant:
«Va ser el gos qui va eixir primer de la cova, i dins de les seues orelles tenia llavors de carabassa, la mateixa que usem per als estoigs
penians. Els homes van eixir més tard amb bosses de malla i després
les dones amb arcs… Llavors els homes van dir a les dones “No
podeu disposar dels arcs, no sou prou fortes; lliureu-los als homes i
a canvi us donarem les bosses de malla…”» (Gemeinde Morip, grup
dani del nord del Baliem, 1987 en: Pétrequin et al., 2006).
Des d’aquests temps mítics, les dones treballen als horts, crien
els porcs i s’encarreguen de la reproducció biològica del grup (fig. 12),
mentre que els homes fan dels nostres fills uns guerrers, organitzen el
món i asseguren la reproducció social de la comunitat.
Bibliografia
BOISSIERE, M. (1999): Ethnologie et rapports à l’environnement des Yali d’Irian
Jaya (Indonésie). [Tesi de doctorat]. Université de Montpellier II, UFR
Sciences [multicopiat], Montpellier.
GODELIER, M. (1982): La production des grands hommes. Pouvoir et domination
masculine chez els Baruya de Nouvelle-Guinée. Fayard, Paris.
GODELIER, M. (1996): L’énigme du don. Fayard, Paris.
HEIDER, K.G. (1970): The Dugum dani. A Papuan Culture in the Highlands of West New Guinea.
Wenner-Gren Foundation for Anthropological Research, New York.
KOCH, G. (1984): Malingdam, Ethnographisches Notizen über eine Siedlungsbereich im oberen
Eipomek-Tal. Dietrich Reimer. (Mensch, Kultur und Umwelt im zentralen Bergland von WestNeuguinea, 15), Berlín.
LARSON, G.F. (1987): The structure and demography of the cycle of warfare among the Ilaga dani of
Irian Jaya. [Tesi.] University of Michigan, University Microfilm International, Ann Arbor.
LEMONNIER, P. (1986): «The study of material culture today: toward an anthropology of technical system», Journal of Anthropological Archaeology, vol. 5, 147-186.
LEMONNIER, P. (1987): «Le sens des flèches. Culture matérielle et identité ethnique chez les Anga
de Nouvelle-Guinée», en: De la voûte céleste au terroir, du jardin au foyer. París: Ecole des Hautes
Etudes en Sciences Socials, 573-595.
LE ROUX, C.C.F.M. (1948-1950): De Bergpapoea’s van Nieuw-Guinea en hun Woongebied. I.J. Brill.
3 vol., Leiden .
64 MONS TRIBALS. UNA VISIÓ ETNOARQUEOLÒGICA
Fig. 12. Els orígens del món en els
mites: les Potències Femenines i
els porcs. Retorn de l’hort.
Angguruk (districte de Jayawijaya),
grup yali.
[page-n-10]
M.tribals val 51-108
30/10/08
08:13
Página 65
LOUWERSE, J. (1998): Una (West New Guinea) Worldview and a Reformed Model for
Contextualizing Cross-Cultural Communication of the Gospel. [Tesi sobre Estudis
Interculturals], University Microfilms. Fuller Theological Seminary, School of World Mission,
Ann Arbor.
MURDOCK, G.P. i PROVOST, C. (1973): «Factors in the division of labor by sex: A cross-cultural analysis». Ethnology, 12, 203-225.
O’BRIEN, D. (1969): The economics of dani marriage: an analysis of marriage payments in a highland
New Guinea Society. [Tesi doctoral.] University of Yale, microfilm, Yale.
PETERS, H.L. (1975): «Some observations of the social and religious life of a dani-group», Bulletin
of Irian Jaya Development, vol. IV, fasc. 2. Universitas Cenderawasih, Jayapura, 1-197.
PÉTREQUIN, A.M. i PETREQUIN, P. (1990): «Flèches de chasse, flèches de guerre. Le cas des
Danis d’Irian Jaya (Indonésie)», Bulletin de la Société Préhistorique Française, 87, 10-12 i 485-511.
PÉTREQUIN, A.M. i PETREQUIN, P. (2006): Objets de pouvoir en Nouvelle-Guinée. Réunion des
Musées Nationaux, Paris.
PÉTREQUIN, A.M. i PETREQUIN, P. (1993): Ecologie d’un outil: l’hac de pierre en Irian Jaya
(Indonésie). CNRS. Reedició del 2000. (Monographies du CRA, 12), Paris.
PÉTREQUIN, A.M. i PETREQUIN, P. (1992): «De l’espace actuel au temps archéologique ou
els mythes d’un préhistorien» en: Ethnoarchéologie: justification, problèmes, limites, XIIe
Rencontres Internationales d’Archéologie et d’Histoire d’Antibes, 1991. Ed. APDCA, Juan-lesPins, 211-238.
PÉTREQUIN P.; PETREQUIN, A.M. i WELLER, O. (2000): «Cuire la pierre et cuire le sel en
Nouvelle-Guinée: des techniques actuelles de régulation sociale» en: Arts du feu et productions
artisanales, XXe Rencontres Internationales d’Histoire et d’Archéologie d’Antibes,1999. APDCA,
Antibes, 545-564.
PÉTREQUIN, P.; WELLER, O.; GAUTHIER, I. et al. (2001): «Salt springs exploitation without
pottery during Prehistory. From New Guinea to the French Jura» en: Ethno-archaeologogy and
its Transfers. Oxford: British Archaeological Reports (BAR), International Series, 983,
Archaeopress, 37-65.
PLOEG, A. (1969): Government in Wanggulam. Martinus Nijhoff. (Verhandelingen van het
Koninklijk Instituut voor Taal-, Landen Volkenkunde, 57), La Hague.
POSPISIL, L. (1963): Kapauku papuan economy. Yale University Publications in Anthropology, 67,
Yale University ed., Yale.
SILLITOE, P. (1988): Made in Niugini. Technology in the Highlands of Papua New Guinea. British
Museum, London.
SILZER, P.J.; HEIKINEN CLOUSE, H. (1991): «Index of Irian Jaya Languages». Bulletin of Irian
Jaya, número especial. Universitas Cenderawasih, Jayapura.
TESTART, A. (1986): Essai sur les fondements de la division sexuelle du travail chez les chasseurs-cueilleurs. Ecole des Hautes Etudes en Sciences Sociales. (Cahiers de l’Homme, XXV), Paris.
WATANABE, H. (1975): Bow and arrows in a West papuan Lowland community: a new field for functionnal-ecological study, University of Queensland. (Occasionnal Papers in Anthropology, 5),
Brisbane.
WELLER, O.; PETREQUIN, A.M.; PETREQUIN, P.; COUTURAUD, A. (1996): «Du sel pour
les échanges sociaux. L’exploitation des sources salées en Nouvelle-Guinée (Irian Jaya,
Indonésie)», Journal de la Société des Océanistes, 102, fasc. 1, 3-30.
WIESSNER, P. (1983): «Style and social information in Kalahari Sant projectile points», American
Antiquity, 48, fasc. 2, 253-276.
ZÖLLNER, S. (1977): Lebensbaum und Schweinekult: die Religion der Jalî im Bergland von IrianJaya (West-Neu-Guinea). Theologischer Verlag Rolf Brockhaus, Darmstadt.
L’ARC DE LES DONES I EL RET DELS HOMES. EINES I MITES DE NOVA GUINEA
65
[page-n-11]