La Prehistòria i la Mar
2024
Full
[page-n-1]
V
V
V
V
L PREHISTORI I L M R
R E C UR SO S M A R I N S E N E L PA S SAT
Introducció
Conéixer com es van
utilitzar els recursos
marins (mol·luscos,
crustacis, peixos, ocells i
mamífers) en la Prehistòria
ajuda a comprendre la
història de la dispersió
humana pel planeta. Les costes
i les grans conques marines
concentren una àmplia varietat
de nutrients que van ser essencials
per a la nostra evolució com
a espècie. Al mateix temps, els
corredors litorals van servir de grans
vies de comunicació i de migracions,
i una referència per a la trobada dels grups
humans dispersos.
En aquesta exposició es mostren
recursos marins documentats en jaciments
arqueològics de la regió central de l’àrea
mediterrània ibèrica des dels inicis del
Paleolític superior fins a l’Edat del Bronze,
entre 35.000 i 3.300 anys abans del
present, conservats actualment al Museu de
Prehistòria de València.
La regió mediterrània ibèrica
Els canvis en el nivell de la mar i els
seus efectes sobre la posició de la línia
de costa han afectat la conservació
dels jaciments arqueològics
costaners. Alguns exemples poden
mostrar l’abast de la inundació de la
plana litoral des de l’últim màxim
glacial, fa uns 21.000 anys. Al nord
del cap de la Nau, l’amplària de la
superfície inundada va oscil·lar entre
els 40 km enfront de Gandia i els més
de 100 km al sud del delta de l’Ebre.
Per aquest motiu, al golf de València no
es coneixen jaciments costaners fins a ben
entrat l’Holocé fa uns 9.000 anys, moment en
què la línia de costa tenia una posició pròxima
a l’actual.
Al sud, a les costes andaluses de la
mar d’Alborán, la morfologia del marge
continental ha impedit canvis tan marcats
en la posició de la línia de costa. Allí, es
conserven llocs que actualment estan sobre la
costa, però que en els episodis amb un nivell
de la mar més baixa distaven només uns 5 km
de la posició de la mar.
Els antecedents de l’explotació dels recursos marins
Les primeres evidències del consum
de recursos marins són molt escasses i
procedeixen de jaciments africans de fa
més d’un milió d’anys. Fa 165.000 anys,
amb l’expansió d’Homo sapiens, clòtxines i
llepasses van ser recollides per al seu consum
i entre 100.000 i 70.000 anys apareixen els
primers objectes d’adorn personal.
A Europa la primera explotació de
recursos de la mar s’associa a neandertals que
van viure en el litoral del sud de la península
Ibèrica fa uns 150.000 anys. Són foques,
cetacis —sobretot dofins— i mol·luscos.
Les petxines de mol·luscos bivalves també
es van utilitzar per a fabricar utensilis
similars als de pedra o, van ser utilitzades
sense modificar com a paletes o contenidors
d’ocre, i es van emprar com a adorns valves
dels gèneres Glycymeris i Acanthocardia
recollides a les platges.
La generalització de l’ús dels adorns
personals esdevé amb el desenvolupament
del Paleolític superior en contextos associats
a la nostra espècie.
Pesca i marisqueig
El medi marí oferia nombrosos recursos
alimentaris per als grups prehistòrics. La
seua obtenció no requereix complexos
equips tècnics i van poder realitzar-la tots
els membres del grup en col·laboració, de
totes les edats. Especialment el marisqueig de
mol·luscos de penya-segat, visibles i fàcils de
recol·lectar, es devia fer de manera manual.
Els instruments més antics relacionats
amb la pesca són escassos. Puntes dentades
o arpons i xicotets objectes biapuntats de
banya i d’os del Paleolític superior se solen
relacionar amb aquesta activitat, perdurant els
biapuntats fins al tercer mil·lenni abans del
present. L’ús de materials peribles com la fusta
i les fibres vegetals per a confeccionar xarxes
i nanses, documentades fa 9.000 anys en el
nord d’Europa i que encara hui continuen
utilitzant-se en la pesca tradicional del
Mediterrani, només pot ser argumentat amb
evidències indirectes.
Consum i conservació
El peix més consumit durant tota la
prehistòria valenciana és l’orada que, al
costat d’altres espècies —corbina, llisa i
escurçana— i les escopinyes, indiquen
l’explotació d’aiguamolls litorals amb fons
molls —marenys i albuferes— i àrees
d’estuari. També s’exploten medis rocosos de
la zona intermareal on es van recollir llepasses,
caragolins i porpres.
A més del consum d’aquests productes als
assentaments litorals, es constata el transport
de mol·luscos bivalves i de peixos marins a
jaciments interiors, a distàncies superiors als
35 km, que es processaven a la costa i servien
de reserva alimentària per als desplaçaments
costa-interior.
Sobre les formes de consum i les tècniques
de conservació del peix, en alguns jaciments
hi ha indicis del fumat i és probable que
l’assecat fora una altra variant, com la usada
actualment a Formentera, on els cossos oberts
i escapçats de diferents espècies de xicotets
taurons i rajades s’assequen al sol penjats de les
branques de savines.
Respecte als mol·luscos, van poder ser
consumits crus, bullits o bullits al vapor tirant
aigua sobre enllosats de pedres calentes.
Utensilis de petxines de mol·luscos
Algunes petxines de mol·luscos van ser
emprades per a la confecció d’utensilis
o simplement utilitzades tal qual. Amb
antecedents en el Paleolític mitjà, és durant
el Paleolític superior que en disposem de més
evidències. A Parpalló, moltes de les restes de
Pecten documentades mostren signes d’haver
sigut utilitzades com a instruments, i fa uns
10.000 anys, a Catalunya, es van fabricar
biapuntats, puntes i làmines retocades com
les lítiques a partir de les vores d’una valva
d’espècie indeterminada.
Entre el Neolític i l’Edat del Bronze,
en jaciments de les comarques centrals
valencianes, es documenten petxines marines
usades com a utensilis. Les més emprades són
les del gènere Glycymeris amb senyals d’ús
—abrasions, microestries, poliments, llustres,
retocs o presència de matèria colorant— que
ens n’assenyalen la utilització com a recipients
de colorant o com a allisadors-brunyidors
aplicats a matèries toves (pell i ceràmica).
Esporàdicament, es va confeccionar
alguna agulla i algun cisell a partir de bivalves.
A partir de grans caragoles de tritó es van fer
instruments sonors eliminant l’àpex, culleres
aprofitant el canal sifonal com a mànec i
l’última volta com a pala, o algun cullerot
eliminant la mitat longitudinal de la closca
del tritó.
Utensilis d’ossos de cetacis
En l’àmbit cantàbric, entre 17.500 i 15.000
anys, alguns ossos de cetacis van ser emprats
[page-n-2]
per a fabricar atzagaies o puntes que es
van distribuir pel Pirineu occidental, amb
distàncies superiors a 350 km de la mar.
A esmentar a part, per la seua
singularitat, és l’aprofitament de dues
vèrtebres i una costella de balena trobades
al farciment de diverses sitges del jaciment
La Vital-Sanxo Llop, fa entre 5.800 i 5.200
anys. Aquests ossos potser eren recollits a
la platja aprofitant l’encallament d’aquests
grans mamífers marins. Presenten abundants
senyals de percussió i de tall produïdes per
instruments lítics i metàl·lics que n’indiquen
l’ús com a taules de treball o encluses.
Art, adorns i rituals
Al final del Paleolític apareixen
manifestacions artístiques, pintades i
gravades, de peixos, foques i pingüins
relacionades, potser, amb l’increment de
restes procedents de la mar.
Les petxines de mol·luscos
marins van ser utilitzades com a
adorns durant tota la prehistòria,
recollides de les platges i
transformades en ornaments amb
un significat que no és possible
revelar: comunicació, identitat,
organització social o jerarquies.
Els rituals relacionats amb el final de la
vida s’evidencien en aquestes comunitats
en la creació d’espais d’enterrament i en
el depòsit d’objectes o d’animals, que
acompanyen als morts i que estarien
relacionats amb les seues creences.
Totes aquestes manifestacions es
vinculen, des de la recerca, amb el pensament
simbòlic d’eixes societats, interpretades
com a trets culturals i socials que descriuen
comportaments més enllà de la subsistència.
Tecnologia
Durant la prehistòria es van emprar matèries
primeres molt diverses per a la confecció
d’adorns. Les petxines de mol·luscos marins
van ocupar un lloc preponderant, mitjançant
la utilització de gran varietat d’espècies
de gasteròpodes, bivalves i escafòpodes.
Un nombre important de petxines van ser
recollides de les platges ja perforades, bé
per l’acció de la mar o per la d’algun animal
litòfag. La resta van ser perforades amb
diferents tècniques per a ser usades com a
denes, penjolls, botons o fermalls. Entre
les perforacions antròpiques, es reconeixen
l’abrasió mitjançant el fregament de la
petxina contra una roca arenosa, la percussió
directa sobre la petxina amb una pedra o un
percussor dur, la pressió des de l’orifici de la
petxina amb un objecte punxant de pedra, os
o fusta, la incisió amb un tall lític i la rotació
realitzada amb un trepant de pedra.
Els adorns
L’ús de determinades espècies de mol·luscos
com a adorns personals entre l’àmplia varietat
que en poden ser recol·lectades, es considera
reflex d’una elecció marcadament cultural i
social. Es relaciona amb el món simbòlic i
devia transmetre una informació que va poder
estar referida al sexe, a l’edat, a un ritual de
pas, a una posició social dins del grup o a la
identificació d’un grup respecte a uns altres.
Fa 28.000 anys, durant l’inici del
Paleolític superior, els gasteròpodes eren
el suport més utilitzat. Més tard, fa uns
20.000 anys, durant el màxim glacial,
van dominar els escafòpodes i apareix el
gasteròpode Nucella lapillus, un marcador
cultural d’aquest moment fred ja que abans
i després la seua presència no és significativa.
Només al final del Paleolític superior, fa entre
12.000 i 11.000 anys, els bivalves van ser més
abundants.
Durant el Mesolític i el Neolític
el nombre d’espècies emprades per a
confeccionar adorns es redueix i l’espècie que
més abunda és el gasteròpode Columbella
rustica.
Amb la introducció de l’economia de
producció, comencen a confeccionar-se adorns
de diversa morfologia totalment facetats:
penjolls ovals, anells i braçalets durant el
Neolític, botons durant el Calcolític i denes
discoidals durant tota la Prehistòria recent.
Els rituals funeraris
Interpretar els rituals funeraris de les
comunitats del passat és complex ja que
suposa acostar-se’n al comportament social
i cultural només a través de la cultura
material. S’investiga el seu significat a partir
de les restes humanes i dels objectes que els
acompanyen, els aixovars.
En una fossa del jaciment neolític de
Costamar (Cabanes), de finals del VIII i
començaments de VII mil·lenni abans del
present, un home adult va ser depositat
juntament amb set braçalets de petxinot amb
restes d’ocre i un collaret de més de 800 denes
discoidals de petxina, entre altres materials
malacològics.
Un altre exemple, més complex, és
l’enterrament d’un home adult del Tossal de
les Basses (Alacant), de l’últim quart del VII
i primera mitat del VI mil·lenni abans del
TRESORS
Àrea de Cultura
DEL MUSEU
DE PREHISTÒRIA
present, associat a una fossa que contenia dos
braçalets de petxinot i a tres agrupacions de
material malacològic, amb llepasses, Phorcus
turbinatus i glicimèrids.
Aquestes dues inhumacions individuals
s’han interpretat com a tombes de persones
destacades d’aqueixes comunitats, ateses les
restes d’aixovar que presentaven.
Petxines i contextos funeraris
El transport a jaciments allunyats de la costa
de petxines sense valor alimentari i sense
marques de manipulació assenyala que van
poder ser considerades amulets o que estaven
relacionades amb el món simbòlic. N’hi ha
exemples del Paleolític a la Cova del Parpalló,
i del Neolític a la Cova de l’Or, d’on
procedeixen sengles petxines de cargol amb
pues (Bolinus brandaris) extraordinàriament
ben conservades.
La càrrega simbòlica d’aquestes petxines
resulta més evident quan són depositades
en contextos funeraris, com ocorre en
nombroses coves d’enterrament del Neolític
final i del Calcolític (segona mitat del VI
i el V mil·lenni abans del present) de les
comarques interiors valencianes, on aquests
elements van poder representar ofrenes
funeràries. Ací trobem petxines de bivalves i
de gasteròpodes que, en quasi tots els casos,
van ser recollides a les platges una vegada
mort l’animal.
Un cas particular és la presència a la
Cova del Cara-sol de Vernissa (Xàtiva) de
deu Phorcus turbinatus, un gasteròpode
comestible, sense evidències d’erosió marina,
per la qual cosa podien haver sigut recollits
vius i depositats com a ofrena alimentària.
Un dofí en una tomba
Una sitja d’emmagatzematge de cereal del
jaciment de Sanxo Llop, datat entre fa 5.800
i 5.200 anys, després de la seua amortització,
va ser reaprofitada amb finalitat funerària
i s’hi va depositar un dofí mular (Tursiops
truncatus) junt a les restes d’un home adult,
corresponent a un enterrament secundari.
No hi ha cap evidència de manipulació
antròpica que indique que el dofí fora
consumit, la qual cosa apunta al fet que es
va depositar l’animal sencer com a possible
ofrena funerària.
Es tracta d’un depòsit únic i extraordinari
atés que en aquest jaciment altres estructures
funeràries contenien restes d’animals
terrestres complets o parcials —gossos,
bòvids, caprins i suids—, fet freqüent en
altres jaciments calcolítics peninsulars.
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA. JUNY - NOVEMBRE 2021
Corona, 36. 46003 València · www.museuprehistoriavalencia.es. Seguix-nos en
[page-n-3]
V
V
V
V
L PREHISTORI I L M R
R E C UR SO S M A R I N S E N E L PA S SAT
Introducció
Conéixer com es van
utilitzar els recursos
marins (mol·luscos,
crustacis, peixos, ocells i
mamífers) en la Prehistòria
ajuda a comprendre la
història de la dispersió
humana pel planeta. Les costes
i les grans conques marines
concentren una àmplia varietat
de nutrients que van ser essencials
per a la nostra evolució com
a espècie. Al mateix temps, els
corredors litorals van servir de grans
vies de comunicació i de migracions,
i una referència per a la trobada dels grups
humans dispersos.
En aquesta exposició es mostren
recursos marins documentats en jaciments
arqueològics de la regió central de l’àrea
mediterrània ibèrica des dels inicis del
Paleolític superior fins a l’Edat del Bronze,
entre 35.000 i 3.300 anys abans del
present, conservats actualment al Museu de
Prehistòria de València.
La regió mediterrània ibèrica
Els canvis en el nivell de la mar i els
seus efectes sobre la posició de la línia
de costa han afectat la conservació
dels jaciments arqueològics
costaners. Alguns exemples poden
mostrar l’abast de la inundació de la
plana litoral des de l’últim màxim
glacial, fa uns 21.000 anys. Al nord
del cap de la Nau, l’amplària de la
superfície inundada va oscil·lar entre
els 40 km enfront de Gandia i els més
de 100 km al sud del delta de l’Ebre.
Per aquest motiu, al golf de València no
es coneixen jaciments costaners fins a ben
entrat l’Holocé fa uns 9.000 anys, moment en
què la línia de costa tenia una posició pròxima
a l’actual.
Al sud, a les costes andaluses de la
mar d’Alborán, la morfologia del marge
continental ha impedit canvis tan marcats
en la posició de la línia de costa. Allí, es
conserven llocs que actualment estan sobre la
costa, però que en els episodis amb un nivell
de la mar més baixa distaven només uns 5 km
de la posició de la mar.
Els antecedents de l’explotació dels recursos marins
Les primeres evidències del consum
de recursos marins són molt escasses i
procedeixen de jaciments africans de fa
més d’un milió d’anys. Fa 165.000 anys,
amb l’expansió d’Homo sapiens, clòtxines i
llepasses van ser recollides per al seu consum
i entre 100.000 i 70.000 anys apareixen els
primers objectes d’adorn personal.
A Europa la primera explotació de
recursos de la mar s’associa a neandertals que
van viure en el litoral del sud de la península
Ibèrica fa uns 150.000 anys. Són foques,
cetacis —sobretot dofins— i mol·luscos.
Les petxines de mol·luscos bivalves també
es van utilitzar per a fabricar utensilis
similars als de pedra o, van ser utilitzades
sense modificar com a paletes o contenidors
d’ocre, i es van emprar com a adorns valves
dels gèneres Glycymeris i Acanthocardia
recollides a les platges.
La generalització de l’ús dels adorns
personals esdevé amb el desenvolupament
del Paleolític superior en contextos associats
a la nostra espècie.
Pesca i marisqueig
El medi marí oferia nombrosos recursos
alimentaris per als grups prehistòrics. La
seua obtenció no requereix complexos
equips tècnics i van poder realitzar-la tots
els membres del grup en col·laboració, de
totes les edats. Especialment el marisqueig de
mol·luscos de penya-segat, visibles i fàcils de
recol·lectar, es devia fer de manera manual.
Els instruments més antics relacionats
amb la pesca són escassos. Puntes dentades
o arpons i xicotets objectes biapuntats de
banya i d’os del Paleolític superior se solen
relacionar amb aquesta activitat, perdurant els
biapuntats fins al tercer mil·lenni abans del
present. L’ús de materials peribles com la fusta
i les fibres vegetals per a confeccionar xarxes
i nanses, documentades fa 9.000 anys en el
nord d’Europa i que encara hui continuen
utilitzant-se en la pesca tradicional del
Mediterrani, només pot ser argumentat amb
evidències indirectes.
Consum i conservació
El peix més consumit durant tota la
prehistòria valenciana és l’orada que, al
costat d’altres espècies —corbina, llisa i
escurçana— i les escopinyes, indiquen
l’explotació d’aiguamolls litorals amb fons
molls —marenys i albuferes— i àrees
d’estuari. També s’exploten medis rocosos de
la zona intermareal on es van recollir llepasses,
caragolins i porpres.
A més del consum d’aquests productes als
assentaments litorals, es constata el transport
de mol·luscos bivalves i de peixos marins a
jaciments interiors, a distàncies superiors als
35 km, que es processaven a la costa i servien
de reserva alimentària per als desplaçaments
costa-interior.
Sobre les formes de consum i les tècniques
de conservació del peix, en alguns jaciments
hi ha indicis del fumat i és probable que
l’assecat fora una altra variant, com la usada
actualment a Formentera, on els cossos oberts
i escapçats de diferents espècies de xicotets
taurons i rajades s’assequen al sol penjats de les
branques de savines.
Respecte als mol·luscos, van poder ser
consumits crus, bullits o bullits al vapor tirant
aigua sobre enllosats de pedres calentes.
Utensilis de petxines de mol·luscos
Algunes petxines de mol·luscos van ser
emprades per a la confecció d’utensilis
o simplement utilitzades tal qual. Amb
antecedents en el Paleolític mitjà, és durant
el Paleolític superior que en disposem de més
evidències. A Parpalló, moltes de les restes de
Pecten documentades mostren signes d’haver
sigut utilitzades com a instruments, i fa uns
10.000 anys, a Catalunya, es van fabricar
biapuntats, puntes i làmines retocades com
les lítiques a partir de les vores d’una valva
d’espècie indeterminada.
Entre el Neolític i l’Edat del Bronze,
en jaciments de les comarques centrals
valencianes, es documenten petxines marines
usades com a utensilis. Les més emprades són
les del gènere Glycymeris amb senyals d’ús
—abrasions, microestries, poliments, llustres,
retocs o presència de matèria colorant— que
ens n’assenyalen la utilització com a recipients
de colorant o com a allisadors-brunyidors
aplicats a matèries toves (pell i ceràmica).
Esporàdicament, es va confeccionar
alguna agulla i algun cisell a partir de bivalves.
A partir de grans caragoles de tritó es van fer
instruments sonors eliminant l’àpex, culleres
aprofitant el canal sifonal com a mànec i
l’última volta com a pala, o algun cullerot
eliminant la mitat longitudinal de la closca
del tritó.
Utensilis d’ossos de cetacis
En l’àmbit cantàbric, entre 17.500 i 15.000
anys, alguns ossos de cetacis van ser emprats
[page-n-2]
per a fabricar atzagaies o puntes que es
van distribuir pel Pirineu occidental, amb
distàncies superiors a 350 km de la mar.
A esmentar a part, per la seua
singularitat, és l’aprofitament de dues
vèrtebres i una costella de balena trobades
al farciment de diverses sitges del jaciment
La Vital-Sanxo Llop, fa entre 5.800 i 5.200
anys. Aquests ossos potser eren recollits a
la platja aprofitant l’encallament d’aquests
grans mamífers marins. Presenten abundants
senyals de percussió i de tall produïdes per
instruments lítics i metàl·lics que n’indiquen
l’ús com a taules de treball o encluses.
Art, adorns i rituals
Al final del Paleolític apareixen
manifestacions artístiques, pintades i
gravades, de peixos, foques i pingüins
relacionades, potser, amb l’increment de
restes procedents de la mar.
Les petxines de mol·luscos
marins van ser utilitzades com a
adorns durant tota la prehistòria,
recollides de les platges i
transformades en ornaments amb
un significat que no és possible
revelar: comunicació, identitat,
organització social o jerarquies.
Els rituals relacionats amb el final de la
vida s’evidencien en aquestes comunitats
en la creació d’espais d’enterrament i en
el depòsit d’objectes o d’animals, que
acompanyen als morts i que estarien
relacionats amb les seues creences.
Totes aquestes manifestacions es
vinculen, des de la recerca, amb el pensament
simbòlic d’eixes societats, interpretades
com a trets culturals i socials que descriuen
comportaments més enllà de la subsistència.
Tecnologia
Durant la prehistòria es van emprar matèries
primeres molt diverses per a la confecció
d’adorns. Les petxines de mol·luscos marins
van ocupar un lloc preponderant, mitjançant
la utilització de gran varietat d’espècies
de gasteròpodes, bivalves i escafòpodes.
Un nombre important de petxines van ser
recollides de les platges ja perforades, bé
per l’acció de la mar o per la d’algun animal
litòfag. La resta van ser perforades amb
diferents tècniques per a ser usades com a
denes, penjolls, botons o fermalls. Entre
les perforacions antròpiques, es reconeixen
l’abrasió mitjançant el fregament de la
petxina contra una roca arenosa, la percussió
directa sobre la petxina amb una pedra o un
percussor dur, la pressió des de l’orifici de la
petxina amb un objecte punxant de pedra, os
o fusta, la incisió amb un tall lític i la rotació
realitzada amb un trepant de pedra.
Els adorns
L’ús de determinades espècies de mol·luscos
com a adorns personals entre l’àmplia varietat
que en poden ser recol·lectades, es considera
reflex d’una elecció marcadament cultural i
social. Es relaciona amb el món simbòlic i
devia transmetre una informació que va poder
estar referida al sexe, a l’edat, a un ritual de
pas, a una posició social dins del grup o a la
identificació d’un grup respecte a uns altres.
Fa 28.000 anys, durant l’inici del
Paleolític superior, els gasteròpodes eren
el suport més utilitzat. Més tard, fa uns
20.000 anys, durant el màxim glacial,
van dominar els escafòpodes i apareix el
gasteròpode Nucella lapillus, un marcador
cultural d’aquest moment fred ja que abans
i després la seua presència no és significativa.
Només al final del Paleolític superior, fa entre
12.000 i 11.000 anys, els bivalves van ser més
abundants.
Durant el Mesolític i el Neolític
el nombre d’espècies emprades per a
confeccionar adorns es redueix i l’espècie que
més abunda és el gasteròpode Columbella
rustica.
Amb la introducció de l’economia de
producció, comencen a confeccionar-se adorns
de diversa morfologia totalment facetats:
penjolls ovals, anells i braçalets durant el
Neolític, botons durant el Calcolític i denes
discoidals durant tota la Prehistòria recent.
Els rituals funeraris
Interpretar els rituals funeraris de les
comunitats del passat és complex ja que
suposa acostar-se’n al comportament social
i cultural només a través de la cultura
material. S’investiga el seu significat a partir
de les restes humanes i dels objectes que els
acompanyen, els aixovars.
En una fossa del jaciment neolític de
Costamar (Cabanes), de finals del VIII i
començaments de VII mil·lenni abans del
present, un home adult va ser depositat
juntament amb set braçalets de petxinot amb
restes d’ocre i un collaret de més de 800 denes
discoidals de petxina, entre altres materials
malacològics.
Un altre exemple, més complex, és
l’enterrament d’un home adult del Tossal de
les Basses (Alacant), de l’últim quart del VII
i primera mitat del VI mil·lenni abans del
TRESORS
Àrea de Cultura
DEL MUSEU
DE PREHISTÒRIA
present, associat a una fossa que contenia dos
braçalets de petxinot i a tres agrupacions de
material malacològic, amb llepasses, Phorcus
turbinatus i glicimèrids.
Aquestes dues inhumacions individuals
s’han interpretat com a tombes de persones
destacades d’aqueixes comunitats, ateses les
restes d’aixovar que presentaven.
Petxines i contextos funeraris
El transport a jaciments allunyats de la costa
de petxines sense valor alimentari i sense
marques de manipulació assenyala que van
poder ser considerades amulets o que estaven
relacionades amb el món simbòlic. N’hi ha
exemples del Paleolític a la Cova del Parpalló,
i del Neolític a la Cova de l’Or, d’on
procedeixen sengles petxines de cargol amb
pues (Bolinus brandaris) extraordinàriament
ben conservades.
La càrrega simbòlica d’aquestes petxines
resulta més evident quan són depositades
en contextos funeraris, com ocorre en
nombroses coves d’enterrament del Neolític
final i del Calcolític (segona mitat del VI
i el V mil·lenni abans del present) de les
comarques interiors valencianes, on aquests
elements van poder representar ofrenes
funeràries. Ací trobem petxines de bivalves i
de gasteròpodes que, en quasi tots els casos,
van ser recollides a les platges una vegada
mort l’animal.
Un cas particular és la presència a la
Cova del Cara-sol de Vernissa (Xàtiva) de
deu Phorcus turbinatus, un gasteròpode
comestible, sense evidències d’erosió marina,
per la qual cosa podien haver sigut recollits
vius i depositats com a ofrena alimentària.
Un dofí en una tomba
Una sitja d’emmagatzematge de cereal del
jaciment de Sanxo Llop, datat entre fa 5.800
i 5.200 anys, després de la seua amortització,
va ser reaprofitada amb finalitat funerària
i s’hi va depositar un dofí mular (Tursiops
truncatus) junt a les restes d’un home adult,
corresponent a un enterrament secundari.
No hi ha cap evidència de manipulació
antròpica que indique que el dofí fora
consumit, la qual cosa apunta al fet que es
va depositar l’animal sencer com a possible
ofrena funerària.
Es tracta d’un depòsit únic i extraordinari
atés que en aquest jaciment altres estructures
funeràries contenien restes d’animals
terrestres complets o parcials —gossos,
bòvids, caprins i suids—, fet freqüent en
altres jaciments calcolítics peninsulars.
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA. JUNY - NOVEMBRE 2021
Corona, 36. 46003 València · www.museuprehistoriavalencia.es. Seguix-nos en
[page-n-3]
Back to top