Corpus Vasorum Hispanorum. Cerámica del Cerro de San Miguel. Liria
Carmen Aranegui Gascó
2006
[page-n-1]
Corpus Vasorum Hispanorum.
Cerámica del Cerro de San Miguel. Liria
Carmen Aranegui Gascó
Universitat de València
Entre 1907 i 1936 la investigació espanyola va tindre el propòsit de
fomentar el contacte internacional seguint criteris promoguts per la Junta
d’Ampliació d’Estudis. En esta línia s’inserix l’acord del Museu Arqueològic
Nacional i de l’Institut d’Estudis Catalans amb la Unió Acadèmica
Internacional per a participar en l’elaboració de corpora de vasos ceràmics
antics (Corpora Vasorum Antiquorum), grecs i itàlics principalment,
seguint les pautes establides a París en 1920, destinats a incloure les troballes i les col·leccions d’Espanya en la recopilació acadèmica il·lustrada que
havia de facilitar-ne la difusió universal. La Guerra Civil va truncar bona
part de tal obertura fins al punt de substituir la catalogació de les ceràmiques pintades clàssiques per les autòctones, llançant la sèrie dels Corpora
Vasorum Hispanorum, amb el mateix format que els anteriors, poc després
de la creació, el 24 de novembre de 1939, del Consell Superior
d’Investigacions Científiques i d’acord amb les inquietuds del moment, tan
proclius a utilitzar els pobles preromans peninsulars com a armes llancívoles. Esta hispanització mai no va ser acceptada per la Unió Acadèmica.
Però va ser en eixe marc que la secció d’arqueologia de l’Institut
Diego de Velázquez va inaugurar el primer encàrrec dels «vasos hispans»
a Juan Cabré, editor de les peces pintades d’Azaila en 1944 (que va considerar cèltiques adaptant-se als temps que corrien, que li van fer abandonar el terme hispà, conciliador i del gust de Manuel Gómez Moreno, a
qui abans havia recorregut), precedit d’un pròleg de Blas Taracena. S’ha
dit que un altre d’estos encàrrecs, no conclòs en el seu moment, va recaure sobre l’Alcúdia d’Elx, encara que el text pòstum d’Alejandro Ramos
(Alacant, 1990) sobre les ceràmiques ibèriques del jaciment ilicità no en
fa al·lusió. És per això que el segon volum d’esta sèrie, ja en el programa
de l’Institut Rodrigo Caro, fóra el del Tossal de Sant Miquel de Llíria
(Madrid, 1954), seguit, anys després, pel de Numància (Madrid, 1963),
obra de Federico Wattenberg i últim d’una sèrie que Ricardo Olmos jutja
«una utopia de la postguerra» (Olmos 1999: 155-166).
197
[page-n-2]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
Gerreta coneguda
com «Vas dels cabuts»
procedent del Tossal de
Sant Miquel (Llíria).
[Casa Grollo. Placa de
vidre. SIP 108]
Va ser B. Taracena, com a secretari de l’Institut d’Art i Arqueologia
Diego de Velázquez del CSIC, qui va admetre el volum de Llíria per a la
seua publicació, gràcies als bons oficis tant d’Isidro Ballester com de
Lluís Pericot i, en termes generals, amb la confiança professional que li
inspirava el Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació de
València a qui fóra director del Museu Numantí. El corpus de Llíria té
en conseqüència una primera possibilitat de valoració com a testimoni
historiogràfic de l’arqueologia ibèrica de mitat del segle XX, perquè la
col·lecció en la qual es tragué a llum i la institució que, al costat de la
Diputació de València, ho va fer possible van patrocinar una obra cridada a ser la primera monografia en gran format dedicada a la ceràmica
198
[page-n-3]
Corpus Vasorum Hispanorum. Cerámica del Cerro de San Miguel. Liria
ibèrica, després d’una etapa de debats en què, no sense passió, es repetia la paraula «problema» en bona part dels títols d’investigacions sobre
el tema, des de Pere Bosch Gimpera (1915) fins a Domingo Fletcher
(1960), ja que la filiació, dispersió territorial i cronologia dels vasos pintats amb temes vegetals i humans va ser objecte d’una polèmica tan crispada com la de la identitat o identitats de les Espanyes.
Un altre punt de vista complementari és el que suscita esta obra des
de la perspectiva valenciana. El SIP va saber impulsar en els arqueòlegs que
treballaren en els seus projectes un entusiasme indestructible que passava
per l’entrega personal a les tasques mampreses i l’ambició del treball ben
fet, fins al punt de poder-se afirmar que eixos factors han sigut els que han
consolidat i han permés el manteniment de la institució fins a l’actualitat.
És ben cert que el Servei i el seu Museu es van vore recompensats per l’extraordinària riquesa d’alguns jaciments objecte d’excavació, base dels seus
fons arqueològics, i, entre tots, el que probablement va ser més generós en
un moment, d’altra banda, crucial, va ser el Tossal de Sant Miquel a causa
de les ceràmiques que donaren lloc al corpus, però, com va explicar L.
Pericot en el pròleg, la institució va travessar també moments administrativament molt difícils. En 1932 I. Ballester va ser cessat temporalment en
la seua plaça de director i el SIP va tindre una reducció pressupostària tan
gran que va desistir de l’habitual campanya d’excavacions en la Bastida de
les Alcusses (Moixent) per a dirigir-ne els passos cap a Llíria, localitat que
permetia el desplaçament diari dels arqueòlegs, simplificant la intendència
de l’excavació. Entre 1934 i 1936, i des de 1940 a 1949, es van realitzar
les excavacions que van permetre recuperar les ceràmiques que es descriuen en el corpus. A la seua documentació, davall múltiples aspectes, va
contribuir no sols el grup de membres del SIP sinó també, entre altres
benefactors, Domingo Uriel, que havia descobert algunes ceràmiques
decorades del jaciment abans de l’excavació, Francisco Porcar, que conservava aleshores en la seua finca de Llíria el mosaic dels treballs d’Hèrcules
i Pío Beltrán, atent a les inscripcions ibèriques, tot el qual va redundar en
el fet que el text, amb les il·lustracions corresponents, estiguera conclòs en
1951, amb l’única ombra de la mort en 1950 d’I. Ballester, que no va
poder vore l’èxit d’uns resultats científics pels que tant havia lluitat plasmats en una obra que va unir la Diputació de València amb el Consell
Superior d’Investigacions Científiques, cas únic en aquells temps. Els noms
de D. Fletcher, Enrique Pla, Francisco Jordá i José Alcácer, precedits de
l’encertat pròleg de L. Pericot i amb el plànol de Mariano Jornet, quedaran sempre com a primer exemple del treball en equip en l’arqueologia ibèrica, amb una segona edició, igualment sobreïxent, en les publicacions de
Bastida (Fletcher, Pla i Alcácer, 1965 i 1969) a les quals es van sumar puntualment especialistes estrangers (Nino Lamboglia, E. Kukahn…), que van
consagrar internacionalment l’eficàcia i el nivell d’una manera de treballar
pròpia del SIP.
199
[page-n-4]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
Portada del Corpus
Vasorum Hispanorum.
Cerámica del Cerro de San
Miguel de Liria, il·lustració
i planxes per a la seua
edició. 1954.
El corpus de Llíria és també un exponent de la metodologia més
moderna del seu temps, és a dir, del tractament de les peces segons la
seua materialitat, amb les mesures, la descripció de les formes i de les
pintures, amb el propòsit de crear un lèxic i unes nomenclatures el més
objectius possible en l’òptica del positivisme, la qual cosa va ser, en el
seu moment, un model a seguir. La consideració del context dels departaments on van ocórrer les troballes, l’atenció a la seua restauració, el
calc (ací va participar en ocasions F. Porcar), el dibuix, la tipologia i la
fotografia, aconseguixen donar a conéixer un conjunt d’enorme singularitat que es va mantindre com un exemple durant més de trenta anys.
Encara hui els quadres i les taules de motius dibuixats per J. Alcácer es
copien i reproduïxen en alguns estudis més recents, com els d’Elena
María Mestre (1975) o Miguel Angel Elvira (1979), entre els quals m’incloc (Aranegui 1974: 31-53), i si la lectura de les decoracions complexes
de Llíria ha pogut abastar nous horitzons, ha sigut perquè el Corpus
Vasorum Hispanorum de 1954 ha facilitat l’accés a un repertori únic i
inesgotable, tant des del punt de vista iconogràfic pròpiament dit, com
epigràfic, ja que quasi un centenar de vasos presenta rètols en ibèric afegits a la decoració, estant-ne alguns, concretament el de la ‘batalla naval’
reproduïda en la figura 42 del corpus i en la inscripció XII del mateix,
en la base de la proposta basc-iberista per al desxiframent d’una llengua
que no ha trobat per esta via solució a la seua traducció.
La datació de les importacions, la comprensió dels jaciments a la
llum de la història política de l’Antiguitat —la batalla de Lauro com a
argument per a l’abandó d’Edeta— i la de les pròpies ceràmiques amb
decoració complexa han canviat en els anys transcorreguts, com és lògic.
200
[page-n-5]
Corpus Vasorum Hispanorum. Cerámica del Cerro de San Miguel. Liria
No obstant, des de la reflexió sobre la cultura ibèrica que molts ens fem
hui, allò que el temps transcorregut des de la seua primera publicació ha
anat fent més i més visible és el dèficit en la interpretació de la temàtica
en el corpus. En els anys 1950 es va anar instaurant una divisió modernitzadora entre art, arqueologia i història antiga que va donar lloc al fet
que l’arqueologia ibèrica adoptara la consideració d’artefacte o peça de
cultura material per a molts dels seus elements, obviant-ne el tractament
en tant que imatges de la societat que els va fer. En el corpus les ceràmiques s’ordenen per classes (prehistòrica, arcaïtzant, importada i ibèrica)
i, a continuació, per tipus, de manera que les decoracions no constituïxen més que un atribut de la forma, a pesar de la seua vistositat i que en
la publicació hi haja més il·lustracions de frisos amb escenificacions que
perfils d’atuells. Els autors descriuen els motius (amb una terminologia
aliena a la de la història de l’art clàssic) i les figuracions, però es mantenen al marge de la seua interpretació, amb un cert distanciament respecte a «mirar més enllà» del que estrictament «es veu», en coherència amb
les regles del positivisme estricte.
D’esta manera es relega a un segon terme una polèmica aleshores
vigent sobre els protagonistes de determinades escenes guerreres,
romans, segons Antonio García i Bellido, o ibers, i, sobretot, es deixa de
costat la qüestió de si són relats d’esdeveniments històrics o representacions idealitzades d’efemèrides locals, obviant-se la raó de ser d’uns
vasos que hui tractem com a peces d’encàrrec d’ús restringit (Aranegui,
Mata i Pérez Ballester, 1997), però que aleshores van suscitar en el SIP
tan sols qüestions de cronologia i, sobretot per part d’I. Ballester, de
filiació cultural.
Muntatge d’una de les
figures del Corpus amb
dibuixos de José Alcácer.
201
[page-n-6]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
«Vas dels Guerrers»
del Tossal de Sant Miquel
(Llíria).
[Casa Grollo. Placa de
vidre. SIP 18]
Per a la datació, el corpus de Llíria opera amb una associació de
presències i absències de ceràmiques importades i, si és procedent,
monedes, per a establir un ordre cronològic que, o bé s’inclina als segles
V i IV aC quan es presenten productes àtics, o bé se situa entre els segles
III i I aC quan apareixen ceràmiques campanianes i llànties romà-republicanes. Estava encara lluny l’aplicació de tècniques estratigràfiques al
treball de camp, tal com les entenem hui. Les habitacions dels poblats
ibèrics es buidaven a pic i pala observant atentament les capes de terra
i, en el cas de les excavacions del SIP, fent anotacions en diaris d’excavacions que constituïxen un arxiu documental de primer ordre (Bonet,
1995). Després de l’experiència de la Bastida de les Alcusses, les troballes de Llíria van mostrar una fase més recent en la qual es presenten les
decoracions complexes, recompensa dels esforços dels arqueòlegs i
orgull dels edetans que les van vore primer eixir de la terra i després ser
reconegudes en una obra que, aleshores i ara, és digna d’elogi.
202
[page-n-7]
Corpus Vasorum Hispanorum.
Cerámica del Cerro de San Miguel. Liria
Carmen Aranegui Gascó
Universitat de València
Entre 1907 i 1936 la investigació espanyola va tindre el propòsit de
fomentar el contacte internacional seguint criteris promoguts per la Junta
d’Ampliació d’Estudis. En esta línia s’inserix l’acord del Museu Arqueològic
Nacional i de l’Institut d’Estudis Catalans amb la Unió Acadèmica
Internacional per a participar en l’elaboració de corpora de vasos ceràmics
antics (Corpora Vasorum Antiquorum), grecs i itàlics principalment,
seguint les pautes establides a París en 1920, destinats a incloure les troballes i les col·leccions d’Espanya en la recopilació acadèmica il·lustrada que
havia de facilitar-ne la difusió universal. La Guerra Civil va truncar bona
part de tal obertura fins al punt de substituir la catalogació de les ceràmiques pintades clàssiques per les autòctones, llançant la sèrie dels Corpora
Vasorum Hispanorum, amb el mateix format que els anteriors, poc després
de la creació, el 24 de novembre de 1939, del Consell Superior
d’Investigacions Científiques i d’acord amb les inquietuds del moment, tan
proclius a utilitzar els pobles preromans peninsulars com a armes llancívoles. Esta hispanització mai no va ser acceptada per la Unió Acadèmica.
Però va ser en eixe marc que la secció d’arqueologia de l’Institut
Diego de Velázquez va inaugurar el primer encàrrec dels «vasos hispans»
a Juan Cabré, editor de les peces pintades d’Azaila en 1944 (que va considerar cèltiques adaptant-se als temps que corrien, que li van fer abandonar el terme hispà, conciliador i del gust de Manuel Gómez Moreno, a
qui abans havia recorregut), precedit d’un pròleg de Blas Taracena. S’ha
dit que un altre d’estos encàrrecs, no conclòs en el seu moment, va recaure sobre l’Alcúdia d’Elx, encara que el text pòstum d’Alejandro Ramos
(Alacant, 1990) sobre les ceràmiques ibèriques del jaciment ilicità no en
fa al·lusió. És per això que el segon volum d’esta sèrie, ja en el programa
de l’Institut Rodrigo Caro, fóra el del Tossal de Sant Miquel de Llíria
(Madrid, 1954), seguit, anys després, pel de Numància (Madrid, 1963),
obra de Federico Wattenberg i últim d’una sèrie que Ricardo Olmos jutja
«una utopia de la postguerra» (Olmos 1999: 155-166).
197
[page-n-2]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
Gerreta coneguda
com «Vas dels cabuts»
procedent del Tossal de
Sant Miquel (Llíria).
[Casa Grollo. Placa de
vidre. SIP 108]
Va ser B. Taracena, com a secretari de l’Institut d’Art i Arqueologia
Diego de Velázquez del CSIC, qui va admetre el volum de Llíria per a la
seua publicació, gràcies als bons oficis tant d’Isidro Ballester com de
Lluís Pericot i, en termes generals, amb la confiança professional que li
inspirava el Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació de
València a qui fóra director del Museu Numantí. El corpus de Llíria té
en conseqüència una primera possibilitat de valoració com a testimoni
historiogràfic de l’arqueologia ibèrica de mitat del segle XX, perquè la
col·lecció en la qual es tragué a llum i la institució que, al costat de la
Diputació de València, ho va fer possible van patrocinar una obra cridada a ser la primera monografia en gran format dedicada a la ceràmica
198
[page-n-3]
Corpus Vasorum Hispanorum. Cerámica del Cerro de San Miguel. Liria
ibèrica, després d’una etapa de debats en què, no sense passió, es repetia la paraula «problema» en bona part dels títols d’investigacions sobre
el tema, des de Pere Bosch Gimpera (1915) fins a Domingo Fletcher
(1960), ja que la filiació, dispersió territorial i cronologia dels vasos pintats amb temes vegetals i humans va ser objecte d’una polèmica tan crispada com la de la identitat o identitats de les Espanyes.
Un altre punt de vista complementari és el que suscita esta obra des
de la perspectiva valenciana. El SIP va saber impulsar en els arqueòlegs que
treballaren en els seus projectes un entusiasme indestructible que passava
per l’entrega personal a les tasques mampreses i l’ambició del treball ben
fet, fins al punt de poder-se afirmar que eixos factors han sigut els que han
consolidat i han permés el manteniment de la institució fins a l’actualitat.
És ben cert que el Servei i el seu Museu es van vore recompensats per l’extraordinària riquesa d’alguns jaciments objecte d’excavació, base dels seus
fons arqueològics, i, entre tots, el que probablement va ser més generós en
un moment, d’altra banda, crucial, va ser el Tossal de Sant Miquel a causa
de les ceràmiques que donaren lloc al corpus, però, com va explicar L.
Pericot en el pròleg, la institució va travessar també moments administrativament molt difícils. En 1932 I. Ballester va ser cessat temporalment en
la seua plaça de director i el SIP va tindre una reducció pressupostària tan
gran que va desistir de l’habitual campanya d’excavacions en la Bastida de
les Alcusses (Moixent) per a dirigir-ne els passos cap a Llíria, localitat que
permetia el desplaçament diari dels arqueòlegs, simplificant la intendència
de l’excavació. Entre 1934 i 1936, i des de 1940 a 1949, es van realitzar
les excavacions que van permetre recuperar les ceràmiques que es descriuen en el corpus. A la seua documentació, davall múltiples aspectes, va
contribuir no sols el grup de membres del SIP sinó també, entre altres
benefactors, Domingo Uriel, que havia descobert algunes ceràmiques
decorades del jaciment abans de l’excavació, Francisco Porcar, que conservava aleshores en la seua finca de Llíria el mosaic dels treballs d’Hèrcules
i Pío Beltrán, atent a les inscripcions ibèriques, tot el qual va redundar en
el fet que el text, amb les il·lustracions corresponents, estiguera conclòs en
1951, amb l’única ombra de la mort en 1950 d’I. Ballester, que no va
poder vore l’èxit d’uns resultats científics pels que tant havia lluitat plasmats en una obra que va unir la Diputació de València amb el Consell
Superior d’Investigacions Científiques, cas únic en aquells temps. Els noms
de D. Fletcher, Enrique Pla, Francisco Jordá i José Alcácer, precedits de
l’encertat pròleg de L. Pericot i amb el plànol de Mariano Jornet, quedaran sempre com a primer exemple del treball en equip en l’arqueologia ibèrica, amb una segona edició, igualment sobreïxent, en les publicacions de
Bastida (Fletcher, Pla i Alcácer, 1965 i 1969) a les quals es van sumar puntualment especialistes estrangers (Nino Lamboglia, E. Kukahn…), que van
consagrar internacionalment l’eficàcia i el nivell d’una manera de treballar
pròpia del SIP.
199
[page-n-4]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
Portada del Corpus
Vasorum Hispanorum.
Cerámica del Cerro de San
Miguel de Liria, il·lustració
i planxes per a la seua
edició. 1954.
El corpus de Llíria és també un exponent de la metodologia més
moderna del seu temps, és a dir, del tractament de les peces segons la
seua materialitat, amb les mesures, la descripció de les formes i de les
pintures, amb el propòsit de crear un lèxic i unes nomenclatures el més
objectius possible en l’òptica del positivisme, la qual cosa va ser, en el
seu moment, un model a seguir. La consideració del context dels departaments on van ocórrer les troballes, l’atenció a la seua restauració, el
calc (ací va participar en ocasions F. Porcar), el dibuix, la tipologia i la
fotografia, aconseguixen donar a conéixer un conjunt d’enorme singularitat que es va mantindre com un exemple durant més de trenta anys.
Encara hui els quadres i les taules de motius dibuixats per J. Alcácer es
copien i reproduïxen en alguns estudis més recents, com els d’Elena
María Mestre (1975) o Miguel Angel Elvira (1979), entre els quals m’incloc (Aranegui 1974: 31-53), i si la lectura de les decoracions complexes
de Llíria ha pogut abastar nous horitzons, ha sigut perquè el Corpus
Vasorum Hispanorum de 1954 ha facilitat l’accés a un repertori únic i
inesgotable, tant des del punt de vista iconogràfic pròpiament dit, com
epigràfic, ja que quasi un centenar de vasos presenta rètols en ibèric afegits a la decoració, estant-ne alguns, concretament el de la ‘batalla naval’
reproduïda en la figura 42 del corpus i en la inscripció XII del mateix,
en la base de la proposta basc-iberista per al desxiframent d’una llengua
que no ha trobat per esta via solució a la seua traducció.
La datació de les importacions, la comprensió dels jaciments a la
llum de la història política de l’Antiguitat —la batalla de Lauro com a
argument per a l’abandó d’Edeta— i la de les pròpies ceràmiques amb
decoració complexa han canviat en els anys transcorreguts, com és lògic.
200
[page-n-5]
Corpus Vasorum Hispanorum. Cerámica del Cerro de San Miguel. Liria
No obstant, des de la reflexió sobre la cultura ibèrica que molts ens fem
hui, allò que el temps transcorregut des de la seua primera publicació ha
anat fent més i més visible és el dèficit en la interpretació de la temàtica
en el corpus. En els anys 1950 es va anar instaurant una divisió modernitzadora entre art, arqueologia i història antiga que va donar lloc al fet
que l’arqueologia ibèrica adoptara la consideració d’artefacte o peça de
cultura material per a molts dels seus elements, obviant-ne el tractament
en tant que imatges de la societat que els va fer. En el corpus les ceràmiques s’ordenen per classes (prehistòrica, arcaïtzant, importada i ibèrica)
i, a continuació, per tipus, de manera que les decoracions no constituïxen més que un atribut de la forma, a pesar de la seua vistositat i que en
la publicació hi haja més il·lustracions de frisos amb escenificacions que
perfils d’atuells. Els autors descriuen els motius (amb una terminologia
aliena a la de la història de l’art clàssic) i les figuracions, però es mantenen al marge de la seua interpretació, amb un cert distanciament respecte a «mirar més enllà» del que estrictament «es veu», en coherència amb
les regles del positivisme estricte.
D’esta manera es relega a un segon terme una polèmica aleshores
vigent sobre els protagonistes de determinades escenes guerreres,
romans, segons Antonio García i Bellido, o ibers, i, sobretot, es deixa de
costat la qüestió de si són relats d’esdeveniments històrics o representacions idealitzades d’efemèrides locals, obviant-se la raó de ser d’uns
vasos que hui tractem com a peces d’encàrrec d’ús restringit (Aranegui,
Mata i Pérez Ballester, 1997), però que aleshores van suscitar en el SIP
tan sols qüestions de cronologia i, sobretot per part d’I. Ballester, de
filiació cultural.
Muntatge d’una de les
figures del Corpus amb
dibuixos de José Alcácer.
201
[page-n-6]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
«Vas dels Guerrers»
del Tossal de Sant Miquel
(Llíria).
[Casa Grollo. Placa de
vidre. SIP 18]
Per a la datació, el corpus de Llíria opera amb una associació de
presències i absències de ceràmiques importades i, si és procedent,
monedes, per a establir un ordre cronològic que, o bé s’inclina als segles
V i IV aC quan es presenten productes àtics, o bé se situa entre els segles
III i I aC quan apareixen ceràmiques campanianes i llànties romà-republicanes. Estava encara lluny l’aplicació de tècniques estratigràfiques al
treball de camp, tal com les entenem hui. Les habitacions dels poblats
ibèrics es buidaven a pic i pala observant atentament les capes de terra
i, en el cas de les excavacions del SIP, fent anotacions en diaris d’excavacions que constituïxen un arxiu documental de primer ordre (Bonet,
1995). Després de l’experiència de la Bastida de les Alcusses, les troballes de Llíria van mostrar una fase més recent en la qual es presenten les
decoracions complexes, recompensa dels esforços dels arqueòlegs i
orgull dels edetans que les van vore primer eixir de la terra i després ser
reconegudes en una obra que, aleshores i ara, és digna d’elogi.
202
[page-n-7]