Primers estudis al voltant de la fauna mosteriana de la Cova Negra de Xàtiva
Alfred Sanchis Serra
Inocencio Sarrión Montañana
2006
[page-n-1]
Primers estudis al voltant de la fauna mosteriana
de la Cova Negra de Xàtiva
Alfred Sanchis Serra i Inocencio Sarrión Montañana
Servei d’Investigació Prehistòrica
Els diversos projectes d’excavació portats a cap en el jaciment mosterià de la Cova Negra de Xàtiva per part del Servei d’Investigació
Prehistòrica de la Diputació de València van proporcionar un important
conjunt de restes de fauna. El primer treball arqueozoològic que tracta
en profunditat estos vestigis es deu a Manuel Pérez Ripoll, que va estudiar els mamífers de les campanyes dels passats anys 50 dirigides per
Francisco Jordá Cerdá (Pérez Ripoll, 1977). En la dècada dels 80,
Valentín Villaverde Bonilla reprén les excavacions en la cova de manera
sistemàtica, i la fauna obtinguda, juntament amb la dels anys 50, servix
de base per a la realització de les tesis doctorals de Pere Guillem
Calatayud i Rafael Martínez Valle, i també per a la publicació de nombrosos articles i monografies.
En este article, però, ens centrarem en la fauna procedent de les
quatre campanyes d’excavació realitzades pel col·laborador del SIP
Gonzalo Viñes Masip, abans de la guerra civil (1928, 1929, 1931 i
1933), quan Isidro Ballester Tormo era al front de la institució. Després
de la primera campanya, G. Viñes publica un treball on definix el depòsit com a mosterià, i diferencia cinc nivells on abunden els instruments
tallats i les restes de fauna, entre les quals apareixen —en el nivell inferior— dents de cavall i cérvol, així com alguna resta d’elefant i rinoceront (Viñes, 1928; Ballester, 1929 i 1930a). L’atribució de les restes de
fauna es deu a Hugo Obermaier, sacerdot com G. Viñes, que visita el
jaciment en les dos primeres dècades del segle XX. Imaginem que la relació entre ambdós va ser estreta, ja que la Diputació tenia previst pensionar G. Viñes per a viatjar a Madrid i ampliar els seus estudis sobre
Prehistòria al costat d’H. Obermaier, fet que no va ser possible per l’alçament militar de 1936 i l’assassinat de G. Viñes al desembre d’eixe
mateix any (Ballester, 1942b). La Cova Negra era un jaciment que
començava a ser reconegut pels especialistes perquè, en 1929, quan se
celebren a Barcelona el IV Congrés Internacional d’Arqueologia i el XII
163
[page-n-2]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
Congrés de l’Associació Espanyola per al Progrés de les Ciències, G.
Viñes i Lluís Pericot García hi presenten ponències en què es descriuen
els materials i el depòsit que s’ha començat a excavar (Ballester, 1930a).
Com a conseqüència es realitzen intercanvis de peces de la Cova Negra
amb el Museu Nacional de Prehistòria de França (Ballester, 1931). En
1942, el SIP publica el número 6 dels seus Trabajos Varios, on es transcriuen part de les notes d’excavació de G. Viñes corresponents a les campanyes de 1931 i 1933, i extractes d’alguna de les seues columnes publicades en el periòdic local El Obrero Setabense (Viñes, 1933). De nou
s’esmenta l’aparició de restes de cavall i cérvol, a les quals s’afigen altres
de caprins, bòvids i alguna de «fera», mencionant també la presència
d’alguns ossos treballats i d’altres pintats de roig1 (Viñes, 1942). Una
segona edició d’este mateix treball inclou a més una nota de F. Jordá, tot
valorant la importància del jaciment i fent remarca dels ossos treballats
(metapodis laterals d’èquids) que havien aparegut en les excavacions
practicades (Jordá, 1947).
A més de les estimacions per part de G. Viñes, basades en les d’H.
Obermaier, la primera catalogació de materials osteològics de Cova
Negra no té lloc fins a 1937-1938, arran de la presència a València del
geòleg i paleontòleg castellonenc José Royo Gómez, treball que no es
publicarà fins anys més tard (Royo, 1942), amb resultats que seran presentats també en el V Congrés de l’INQUA i que confirmaven el potencial del jaciment (Fletcher, 1957). Més de 100 restes òssies, entre les
quals es trobava el fragment dret de parietal humà, van ser catalogades
a nivell genèric o específic, conformant la columna següent: Equus caballus, Equus sp, Rhinoceros merckii, Rhinoceros sp, Sus scrofa, Sus sp,
Cervus elaphus, Cervus sp, Capra sp, Ovis aries, Bos sp, Canis sp, Felix
pardus, Elephas iolensis, Lepus sp, Microtus aff. arvalis meridianus,
Homo, Au, Testudo sp i Melanopsis tricarinata.
Resulta important realitzar un breu repàs a la biografia de Royo
Gómez, el que pot ajudar a entendre l’interés d’un geòleg i paleontòleg per una disciplina com la Prehistòria. J. Royo naix a Castelló en
1895; cursa la llicenciatura en Ciències Naturals a la Universitat de
Madrid, estudis que, en aquell moment, s’impartien en el Museu
Nacional de Ciències Naturals, lloc on, des de molt jove, realitzà activitats sobretot de tipus docent. Ací coneix Vicente Sos Baynat, també
castellonenc, sent tots dos deixebles d’Eduardo Hernández Pacheco.
En 1914, J. Royo és presentat per Hernández Pacheco com a membre
de la Reial Societat Espanyola d’Història Natural. A partir de 1917, i
per oposició, pren possessió del càrrec de col·lector en el Museu, amb
la tasca d’arreplegar exemplars i augmentar-ne les col·leccions, i per a
formar-ne altres que s’enviaven als centres d’ensenyança espanyols que
les sol·licitaven. En 1921 es doctora amb una tesi sobre el Miocé
164
[page-n-3]
Primers estudis al voltant de la fauna mosteriana de la Cova Negra de Xàtiva
Gonzalo Viñes en l’interior
de la Cova del Parpalló
(Gandia). 1930.
Continental Ibèric i la seua fauna malacològica. A l’any següent aprova una plaça de professor encarregat dels cursos pràctics de
Mineralogia i Geologia, on dedicarà set classes a l’ensenyança de
l’Estratigrafia i de la Paleontologia i, a partir de 1930, de la
Prehistòria. En 1926 se celebra a Madrid el XIV Congrés Internacional
de Geologia, amb motiu del qual es realitzen treballs d’ordenació i la
instal·lació de les col·leccions de Paleontologia i Mineralogia en un
nou local dins del Museu, i J. Royo inicia la seua faceta museística
(Diéguez, 2004). Sempre que aconseguí ser pensionat (1924, 1925 i
1927), va realitzar viatges a museus europeus d’Història Natural
165
[page-n-4]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
(Zuric, Lió, Brussel·les, París, Grenoble, Ginebra, Munic, Sttutgart,
Frankfurt, Marburg, Göttingen, Hannover, Buckeburg, Londres,
Cambridge, Oxford, Bordeus, Tolosa, Boulogne-sur-Mer, Le Havre i
Cen), on no sols va estudiar les col·leccions i la forma d’exposició dels
fòssils, sinó també el funcionament intern d’estes institucions. Fruit
d’estos viatges, arreplega una important col·lecció de més de 3.000
exemplars (Diéguez, 2004). El trasllat del Museu de Ciències Naturals
als Alts de l’Hipòdrom, en 1928, suposa l’inici de la seua activitat
museogràfica. En 1930 és nomenat responsable de la secció de
Paleontologia, centrant-se en la recuperació, l’inventari i la catalogació dels fòssils, així com en la corresponent exposició en una sala especial de Paleontologia (Aguirre, 2004; Michavila, 2004). En 1934,
Royo porta a terme el projecte d’exposició de les col·leccions paleontològiques, on es posa de manifest les influències dels seus viatges per
Europa (Diéguez, 2004). L’activitat científica és compaginada en part
amb una actuació política decantada. Tant ell com V. Sos Baynat militen en el republicanisme d’esquerres. J. Royo és elegit diputat per
Castelló en 1931 i nomenat Director General de Mines i Combustibles
en 1936.
Al juny de 1937, els bombardejos sobre Madrid afecten les sales
del Museu Nacional de Ciències Naturals, per la qual cosa es decidix el
trasllat a València d’alguns investigadors, de l’instrumental científic i de
part del material del museu, junt amb el Museu Antropològic i el Jardí
Botànic, i s’instal.len les tres institucions (ja com Institut Nacional de
Ciències Naturals) en l’Hospital dels Sacerdots Pobres o del Miracle,
Instal·lació del
laboratori del Museu
Nacional de Ciències
Naturals a València.
Al fons de la imatge es
troba José Royo i en
primer terme Gabriel
Martín. 1937-1938.
Publicada en Homenaje
a José Royo Gómez.
1895-1961 (2004).
166
[page-n-5]
Primers estudis al voltant de la fauna mosteriana de la Cova Negra de Xàtiva
situat en el carrer Trinquet de Cavallers (Diéguez, 2004). Eixe mateix
any, J. Royo realitza un viatge a l’URSS junt amb V. Sos Baynat, Gabriel
Martí Cardoso i Rafael Candel, representant a la República Espanyola
en el XVII Congrés Geològic Internacional.
Durant la seua estada a València també visita la Cova Negra de
Xàtiva i mostra interés per l’estudi de la fauna recuperada en les excavacions realitzades per G. Viñes. Els materials, depositats en el Museu
de Prehistòria, llavors ubicat en l’actual Palau de la Generalitat, es traslladen a l’Institut Nacional de Ciències Naturals. J. Royo es va encarregar del conjunt de Cova Negra, mentre que V. Sos Baynat (també a
València) fa el mateix amb les restes de la Cova del Parpalló. Els ossos
van ser netejats, es van estudiar i fins i tot es van realitzar motles dels
principals. En sessió de la Reial Societat Espanyola d’Història Natural
celebrada a València el 4 de maig de 1938, J. Royo comunica que «ha
obtenido placas de Testudo en la Cueva Negra de Játiva, restos de vertebrados y trozos de cráneo humano» (Perejón, 2004). En 1938 publica un altre article en què descriu un molar d’elefant de la Cova Negra
i l’atribuïx a la forma menuda Elephas iolensis (Royo, 1938), que H.
Obermaier havia considerat d’Elephas antiquus. Anys més tard, la tesi
doctoral d’Emiliano Aguirre servix per a demostrar que es tracta d’un
molar decidual (D4) de Paleoloxodon antiquus (Pérez Ripoll, 1977). Els
materials estudiats no van ser tornats al SIP fins després de la guerra;
amb data de 9 de juny de 1939, Luis Monreal Tejada, Alferes Cap del
Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional de la Zona de
Levante i futur Catedràtic d’Història de l’Art, envia una carta a I.
Ballester comunicant-li que en l’Hospital dels Sacerdots Pobres es troba
depositat material osteològic pertanyent al Servei. L’agregat Manuel
Vidal és l’encarregat d’arreplegar el material, d’ordenar-lo i exposar-lo
en una instal·lació provisional. Segons I. Ballester, els estudis originals
realitzats per J. Royo i V. Sos es van depositar en el SIP (Ballester,
1942c). Com s’ha mencionat abans, els estudis van ser publicats en
1942, però a causa del «carácter socialista de ambos autores», la direcció del SIP es va vore obligada a sol·licitar la conformitat de la
Comissió d’Ensenyança, Cultura i Belles Arts de la Diputació Provincial
per a eixa publicació, que en document del 26 de febrer l’autoritza
(Ballester, 1942a).
En 1939, i perduda la guerra per al govern republicà, J. Royo es
trasllada a Barcelona des d’on, junt amb la seua família, inicia el camí
de l’exili a França. En els primers mesos s’establix a Tolosa, però
prompte pren un barco des del port de Le Havre rumb a Colòmbia,
on arriba a l’abril d’eixe mateix any. Si J. Royo ha d’anar-se’n
d’Espanya per les seues idees i responsabilitats polítiques, el seu amic
V. Sos Baynat sofrix un exili interior a Extremadura, on treballa com
167
[page-n-6]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
Document del Servicio
de Defensa del Patrimonio
Artístico Nacional que
informa de l’existència de
material del SIP i del
Museu de Ciències
Naturals en l’Hospital de
Sacerdots Pobres del
Miracle. 1939.
Document de la
Diputació de València que
autoritza la publicació dels
treballs de José Royo i
a geòleg per a una empresa privada, perdent la seua plaça de catedràtic d’institut que no recuperarà fins la jubilació. A més de la relació de
respecte i d’amistat que els va acompanyar durant l’època de treball a
Madrid en el Museu de Ciències Naturals, des de l’eixida de J. Royo
d’Espanya s’inicia entre ambdós una relació epistolar que durarà fins
a la mort d’este. Els dos científics van pertànyer a l’últim grup de geòlegs vinculats a la Institució Lliure d’Ensenyança (Ontañon, 2004). La
figura de J. Royo s’emmarca en el corrent universitari iniciat per Juan
Vilanova i Piera i representat a principis del segle XX per E. Hernández
Pacheco i l’expansió de l’Escola Madrilenya. La Paleontologia que J.
Royo va desenvolupar a Espanya va ser la descriptiva i l’estratigràfica (Truyols, 2004). La seua formació de naturalista li va permetre
tractar totes les facetes de la Geologia, abordant fins i tot disciplines
com la Prehistòria.
Vicente Sos. 1942.
A Colòmbia, i més tard a Veneçuela, J. Royo va exercir funcions
com a geòleg, compaginant estos càrrecs amb el de director de diversos
museus geològics i professor en altres tantes universitats, on va poder
plasmar tot el que havia après a Espanya (Martínez Gorroño, 2004). Va
morir a Caracas en 1961, sense haver pogut tornar a la seua terra.
168
[page-n-7]
Primers estudis al voltant de la fauna mosteriana de la Cova Negra de Xàtiva
En 1995 es van complir 100 anys del naixement de J. Royo i, per
això, diverses institucions van rendir un merescut homenatge a una figura tan important de la Geologia i Paleontologia espanyola de la primera
mitat del segle XX. Es van preparar dos exposicions, una a Madrid i una
altra a Castelló, i es va publicar un llibre (VVAA, 2004), del qual hem
obtingut molta de la informació utilitzada en este treball. Altres centres,
com ara la Comissió d’Història de la Geologia d’Espanya, també van tindre en compte esta efemèride (VVAA, 1995).
L’estudi portat a cap per J. Royo no sols va significar la primera
catalogació seriosa de materials faunístics procedents de Cova Negra,
sinó també un abans i un després quant a l’exposició d’estes restes en les
sales del Museu de Prehistòria de la Diputació. Abans de l’estada de J.
Royo a València, G. Viñes havia estudiat només els materials arqueològics, i dels paleontològics solament s’havien presentat per a contemplació del públic aquells més importants i de classificació fàcil (bàsicament
molars). A partir de la catalogació de Royo, la fauna de Cova Negra va
créixer des del punt de vista expositiu (Ballester, 1932a; 1942c).
Servisquen estes pàgines com a homenatge del SIP a Gonzalo Viñes
Masip i a José Royo Gómez, víctimes d’una guerra que va privar el nostre país de dos intel·lectuals de primer ordre.
1
Les taques roges presents en alguns ossos corresponen a l’acció dels òxids de ferro.
169
[page-n-8]
[page-n-9]
Primers estudis al voltant de la fauna mosteriana
de la Cova Negra de Xàtiva
Alfred Sanchis Serra i Inocencio Sarrión Montañana
Servei d’Investigació Prehistòrica
Els diversos projectes d’excavació portats a cap en el jaciment mosterià de la Cova Negra de Xàtiva per part del Servei d’Investigació
Prehistòrica de la Diputació de València van proporcionar un important
conjunt de restes de fauna. El primer treball arqueozoològic que tracta
en profunditat estos vestigis es deu a Manuel Pérez Ripoll, que va estudiar els mamífers de les campanyes dels passats anys 50 dirigides per
Francisco Jordá Cerdá (Pérez Ripoll, 1977). En la dècada dels 80,
Valentín Villaverde Bonilla reprén les excavacions en la cova de manera
sistemàtica, i la fauna obtinguda, juntament amb la dels anys 50, servix
de base per a la realització de les tesis doctorals de Pere Guillem
Calatayud i Rafael Martínez Valle, i també per a la publicació de nombrosos articles i monografies.
En este article, però, ens centrarem en la fauna procedent de les
quatre campanyes d’excavació realitzades pel col·laborador del SIP
Gonzalo Viñes Masip, abans de la guerra civil (1928, 1929, 1931 i
1933), quan Isidro Ballester Tormo era al front de la institució. Després
de la primera campanya, G. Viñes publica un treball on definix el depòsit com a mosterià, i diferencia cinc nivells on abunden els instruments
tallats i les restes de fauna, entre les quals apareixen —en el nivell inferior— dents de cavall i cérvol, així com alguna resta d’elefant i rinoceront (Viñes, 1928; Ballester, 1929 i 1930a). L’atribució de les restes de
fauna es deu a Hugo Obermaier, sacerdot com G. Viñes, que visita el
jaciment en les dos primeres dècades del segle XX. Imaginem que la relació entre ambdós va ser estreta, ja que la Diputació tenia previst pensionar G. Viñes per a viatjar a Madrid i ampliar els seus estudis sobre
Prehistòria al costat d’H. Obermaier, fet que no va ser possible per l’alçament militar de 1936 i l’assassinat de G. Viñes al desembre d’eixe
mateix any (Ballester, 1942b). La Cova Negra era un jaciment que
començava a ser reconegut pels especialistes perquè, en 1929, quan se
celebren a Barcelona el IV Congrés Internacional d’Arqueologia i el XII
163
[page-n-2]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
Congrés de l’Associació Espanyola per al Progrés de les Ciències, G.
Viñes i Lluís Pericot García hi presenten ponències en què es descriuen
els materials i el depòsit que s’ha començat a excavar (Ballester, 1930a).
Com a conseqüència es realitzen intercanvis de peces de la Cova Negra
amb el Museu Nacional de Prehistòria de França (Ballester, 1931). En
1942, el SIP publica el número 6 dels seus Trabajos Varios, on es transcriuen part de les notes d’excavació de G. Viñes corresponents a les campanyes de 1931 i 1933, i extractes d’alguna de les seues columnes publicades en el periòdic local El Obrero Setabense (Viñes, 1933). De nou
s’esmenta l’aparició de restes de cavall i cérvol, a les quals s’afigen altres
de caprins, bòvids i alguna de «fera», mencionant també la presència
d’alguns ossos treballats i d’altres pintats de roig1 (Viñes, 1942). Una
segona edició d’este mateix treball inclou a més una nota de F. Jordá, tot
valorant la importància del jaciment i fent remarca dels ossos treballats
(metapodis laterals d’èquids) que havien aparegut en les excavacions
practicades (Jordá, 1947).
A més de les estimacions per part de G. Viñes, basades en les d’H.
Obermaier, la primera catalogació de materials osteològics de Cova
Negra no té lloc fins a 1937-1938, arran de la presència a València del
geòleg i paleontòleg castellonenc José Royo Gómez, treball que no es
publicarà fins anys més tard (Royo, 1942), amb resultats que seran presentats també en el V Congrés de l’INQUA i que confirmaven el potencial del jaciment (Fletcher, 1957). Més de 100 restes òssies, entre les
quals es trobava el fragment dret de parietal humà, van ser catalogades
a nivell genèric o específic, conformant la columna següent: Equus caballus, Equus sp, Rhinoceros merckii, Rhinoceros sp, Sus scrofa, Sus sp,
Cervus elaphus, Cervus sp, Capra sp, Ovis aries, Bos sp, Canis sp, Felix
pardus, Elephas iolensis, Lepus sp, Microtus aff. arvalis meridianus,
Homo, Au, Testudo sp i Melanopsis tricarinata.
Resulta important realitzar un breu repàs a la biografia de Royo
Gómez, el que pot ajudar a entendre l’interés d’un geòleg i paleontòleg per una disciplina com la Prehistòria. J. Royo naix a Castelló en
1895; cursa la llicenciatura en Ciències Naturals a la Universitat de
Madrid, estudis que, en aquell moment, s’impartien en el Museu
Nacional de Ciències Naturals, lloc on, des de molt jove, realitzà activitats sobretot de tipus docent. Ací coneix Vicente Sos Baynat, també
castellonenc, sent tots dos deixebles d’Eduardo Hernández Pacheco.
En 1914, J. Royo és presentat per Hernández Pacheco com a membre
de la Reial Societat Espanyola d’Història Natural. A partir de 1917, i
per oposició, pren possessió del càrrec de col·lector en el Museu, amb
la tasca d’arreplegar exemplars i augmentar-ne les col·leccions, i per a
formar-ne altres que s’enviaven als centres d’ensenyança espanyols que
les sol·licitaven. En 1921 es doctora amb una tesi sobre el Miocé
164
[page-n-3]
Primers estudis al voltant de la fauna mosteriana de la Cova Negra de Xàtiva
Gonzalo Viñes en l’interior
de la Cova del Parpalló
(Gandia). 1930.
Continental Ibèric i la seua fauna malacològica. A l’any següent aprova una plaça de professor encarregat dels cursos pràctics de
Mineralogia i Geologia, on dedicarà set classes a l’ensenyança de
l’Estratigrafia i de la Paleontologia i, a partir de 1930, de la
Prehistòria. En 1926 se celebra a Madrid el XIV Congrés Internacional
de Geologia, amb motiu del qual es realitzen treballs d’ordenació i la
instal·lació de les col·leccions de Paleontologia i Mineralogia en un
nou local dins del Museu, i J. Royo inicia la seua faceta museística
(Diéguez, 2004). Sempre que aconseguí ser pensionat (1924, 1925 i
1927), va realitzar viatges a museus europeus d’Història Natural
165
[page-n-4]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
(Zuric, Lió, Brussel·les, París, Grenoble, Ginebra, Munic, Sttutgart,
Frankfurt, Marburg, Göttingen, Hannover, Buckeburg, Londres,
Cambridge, Oxford, Bordeus, Tolosa, Boulogne-sur-Mer, Le Havre i
Cen), on no sols va estudiar les col·leccions i la forma d’exposició dels
fòssils, sinó també el funcionament intern d’estes institucions. Fruit
d’estos viatges, arreplega una important col·lecció de més de 3.000
exemplars (Diéguez, 2004). El trasllat del Museu de Ciències Naturals
als Alts de l’Hipòdrom, en 1928, suposa l’inici de la seua activitat
museogràfica. En 1930 és nomenat responsable de la secció de
Paleontologia, centrant-se en la recuperació, l’inventari i la catalogació dels fòssils, així com en la corresponent exposició en una sala especial de Paleontologia (Aguirre, 2004; Michavila, 2004). En 1934,
Royo porta a terme el projecte d’exposició de les col·leccions paleontològiques, on es posa de manifest les influències dels seus viatges per
Europa (Diéguez, 2004). L’activitat científica és compaginada en part
amb una actuació política decantada. Tant ell com V. Sos Baynat militen en el republicanisme d’esquerres. J. Royo és elegit diputat per
Castelló en 1931 i nomenat Director General de Mines i Combustibles
en 1936.
Al juny de 1937, els bombardejos sobre Madrid afecten les sales
del Museu Nacional de Ciències Naturals, per la qual cosa es decidix el
trasllat a València d’alguns investigadors, de l’instrumental científic i de
part del material del museu, junt amb el Museu Antropològic i el Jardí
Botànic, i s’instal.len les tres institucions (ja com Institut Nacional de
Ciències Naturals) en l’Hospital dels Sacerdots Pobres o del Miracle,
Instal·lació del
laboratori del Museu
Nacional de Ciències
Naturals a València.
Al fons de la imatge es
troba José Royo i en
primer terme Gabriel
Martín. 1937-1938.
Publicada en Homenaje
a José Royo Gómez.
1895-1961 (2004).
166
[page-n-5]
Primers estudis al voltant de la fauna mosteriana de la Cova Negra de Xàtiva
situat en el carrer Trinquet de Cavallers (Diéguez, 2004). Eixe mateix
any, J. Royo realitza un viatge a l’URSS junt amb V. Sos Baynat, Gabriel
Martí Cardoso i Rafael Candel, representant a la República Espanyola
en el XVII Congrés Geològic Internacional.
Durant la seua estada a València també visita la Cova Negra de
Xàtiva i mostra interés per l’estudi de la fauna recuperada en les excavacions realitzades per G. Viñes. Els materials, depositats en el Museu
de Prehistòria, llavors ubicat en l’actual Palau de la Generalitat, es traslladen a l’Institut Nacional de Ciències Naturals. J. Royo es va encarregar del conjunt de Cova Negra, mentre que V. Sos Baynat (també a
València) fa el mateix amb les restes de la Cova del Parpalló. Els ossos
van ser netejats, es van estudiar i fins i tot es van realitzar motles dels
principals. En sessió de la Reial Societat Espanyola d’Història Natural
celebrada a València el 4 de maig de 1938, J. Royo comunica que «ha
obtenido placas de Testudo en la Cueva Negra de Játiva, restos de vertebrados y trozos de cráneo humano» (Perejón, 2004). En 1938 publica un altre article en què descriu un molar d’elefant de la Cova Negra
i l’atribuïx a la forma menuda Elephas iolensis (Royo, 1938), que H.
Obermaier havia considerat d’Elephas antiquus. Anys més tard, la tesi
doctoral d’Emiliano Aguirre servix per a demostrar que es tracta d’un
molar decidual (D4) de Paleoloxodon antiquus (Pérez Ripoll, 1977). Els
materials estudiats no van ser tornats al SIP fins després de la guerra;
amb data de 9 de juny de 1939, Luis Monreal Tejada, Alferes Cap del
Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional de la Zona de
Levante i futur Catedràtic d’Història de l’Art, envia una carta a I.
Ballester comunicant-li que en l’Hospital dels Sacerdots Pobres es troba
depositat material osteològic pertanyent al Servei. L’agregat Manuel
Vidal és l’encarregat d’arreplegar el material, d’ordenar-lo i exposar-lo
en una instal·lació provisional. Segons I. Ballester, els estudis originals
realitzats per J. Royo i V. Sos es van depositar en el SIP (Ballester,
1942c). Com s’ha mencionat abans, els estudis van ser publicats en
1942, però a causa del «carácter socialista de ambos autores», la direcció del SIP es va vore obligada a sol·licitar la conformitat de la
Comissió d’Ensenyança, Cultura i Belles Arts de la Diputació Provincial
per a eixa publicació, que en document del 26 de febrer l’autoritza
(Ballester, 1942a).
En 1939, i perduda la guerra per al govern republicà, J. Royo es
trasllada a Barcelona des d’on, junt amb la seua família, inicia el camí
de l’exili a França. En els primers mesos s’establix a Tolosa, però
prompte pren un barco des del port de Le Havre rumb a Colòmbia,
on arriba a l’abril d’eixe mateix any. Si J. Royo ha d’anar-se’n
d’Espanya per les seues idees i responsabilitats polítiques, el seu amic
V. Sos Baynat sofrix un exili interior a Extremadura, on treballa com
167
[page-n-6]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
Document del Servicio
de Defensa del Patrimonio
Artístico Nacional que
informa de l’existència de
material del SIP i del
Museu de Ciències
Naturals en l’Hospital de
Sacerdots Pobres del
Miracle. 1939.
Document de la
Diputació de València que
autoritza la publicació dels
treballs de José Royo i
a geòleg per a una empresa privada, perdent la seua plaça de catedràtic d’institut que no recuperarà fins la jubilació. A més de la relació de
respecte i d’amistat que els va acompanyar durant l’època de treball a
Madrid en el Museu de Ciències Naturals, des de l’eixida de J. Royo
d’Espanya s’inicia entre ambdós una relació epistolar que durarà fins
a la mort d’este. Els dos científics van pertànyer a l’últim grup de geòlegs vinculats a la Institució Lliure d’Ensenyança (Ontañon, 2004). La
figura de J. Royo s’emmarca en el corrent universitari iniciat per Juan
Vilanova i Piera i representat a principis del segle XX per E. Hernández
Pacheco i l’expansió de l’Escola Madrilenya. La Paleontologia que J.
Royo va desenvolupar a Espanya va ser la descriptiva i l’estratigràfica (Truyols, 2004). La seua formació de naturalista li va permetre
tractar totes les facetes de la Geologia, abordant fins i tot disciplines
com la Prehistòria.
Vicente Sos. 1942.
A Colòmbia, i més tard a Veneçuela, J. Royo va exercir funcions
com a geòleg, compaginant estos càrrecs amb el de director de diversos
museus geològics i professor en altres tantes universitats, on va poder
plasmar tot el que havia après a Espanya (Martínez Gorroño, 2004). Va
morir a Caracas en 1961, sense haver pogut tornar a la seua terra.
168
[page-n-7]
Primers estudis al voltant de la fauna mosteriana de la Cova Negra de Xàtiva
En 1995 es van complir 100 anys del naixement de J. Royo i, per
això, diverses institucions van rendir un merescut homenatge a una figura tan important de la Geologia i Paleontologia espanyola de la primera
mitat del segle XX. Es van preparar dos exposicions, una a Madrid i una
altra a Castelló, i es va publicar un llibre (VVAA, 2004), del qual hem
obtingut molta de la informació utilitzada en este treball. Altres centres,
com ara la Comissió d’Història de la Geologia d’Espanya, també van tindre en compte esta efemèride (VVAA, 1995).
L’estudi portat a cap per J. Royo no sols va significar la primera
catalogació seriosa de materials faunístics procedents de Cova Negra,
sinó també un abans i un després quant a l’exposició d’estes restes en les
sales del Museu de Prehistòria de la Diputació. Abans de l’estada de J.
Royo a València, G. Viñes havia estudiat només els materials arqueològics, i dels paleontològics solament s’havien presentat per a contemplació del públic aquells més importants i de classificació fàcil (bàsicament
molars). A partir de la catalogació de Royo, la fauna de Cova Negra va
créixer des del punt de vista expositiu (Ballester, 1932a; 1942c).
Servisquen estes pàgines com a homenatge del SIP a Gonzalo Viñes
Masip i a José Royo Gómez, víctimes d’una guerra que va privar el nostre país de dos intel·lectuals de primer ordre.
1
Les taques roges presents en alguns ossos corresponen a l’acció dels òxids de ferro.
169
[page-n-8]
[page-n-9]