Les col·leccions d’Eivissa i d’Empúries en el Museu de Prehistòria de València
Carlos Gómez Bellard
2006
[page-n-1]
Les col·leccions d’Eivissa i d’Empúries
en el Museu de Prehistòria de València
Carlos Gómez Bellard
Universitat de València
L’origen de la col·lecció eivissenca del Museu de Prehistòria de
València es remunta pràcticament als albors de l’arqueologia de l’illa. En
efecte, en una data tan primerenca com 1903 es va constituir la Societat
Arqueològica Ebusitana (SAE), l’objectiu de la qual era estudiar les restes del ric patrimoni que es trobaven per tot Eivissa, i molt en particular
les pertanyents a l’època púnica. Sens dubte les espectaculars troballes
que des d’uns anys abans s’estaven realitzant a Cartago, Sardenya i Malta
van tindre molt a vore amb esta iniciativa. Immediatament la Societat es
va posar a treballar ajudada econòmicament pels seus membres, molts
dels quals pertanyien a l’alta burgesia local, i amb el suport institucional
de l’Ajuntament de la Ciutat, que fins i tot li va cedir els locals de l’antiga Universitat per a ubicar-hi un incipient museu. No en va el secretari de
l’Ajuntament era Arturo Pérez-Cabrero i Tur (1870-1916), que va ser
l’autèntic impulsor de la SAE. Una part de la seua col·lecció formarà el
nucli inicial dels fons del Museu de Prehistòria de València.
Entre 1903 i 1906 es van excavar una gran quantitat de jaciments per
tota l’illa, destacant-ne diferents necròpolis, però especialment la de la ciutat, el Puig des Molins, i els santuaris de Puig d’en Valls, Illa Plana i es
Cuieram. Açò va donar lloc a la ràpida formació d’una important col·lecció, la qual cosa va moure la SAE a oferir el Museu a l’Estat, perquè donara digna acollida als objectes, doncs tot allò que s’havia aconseguit desbordava l’activitat d’una simple associació d’aficionats. Es va crear així el
Museu Arqueològic d’Eivissa en 1907, encara que poc després es va iniciar
també un saqueig continuat de molts jaciments, en especial del Puig des
Molins. Com a conseqüència d’això es formaren nombroses col·leccions
particulars, que al llarg del temps han acabat afortunadament en entitats
públiques. Així, les dos més importants existents fora de l’illa, la del Museu
Arqueològic Nacional i la del Museu de Catalunya, procedixen respectivament de les col·leccions d’Antonio Vives i Escudero, Catedràtic de la
Universitat de Madrid, i de José Costa Ferrer «Picarol», antiquari eivissenc
131
[page-n-2]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
establit a Barcelona. També cal mencionar la del pintor Santiago Rusinyol,
en sa casa del Cau Ferrat de Sitges (Barcelona), la col·lecció Mulet de Palma
i la molt interessant de Miguel Martí Esteve, hui en el Servei d’Investigació
Arqueològica Municipal de València (Fernández, 1992: 33-38).
Terracota púnica
procedent d’Eivissa
pertanyent a la col·lecció
Arturo Pérez Cabrero.
[Casa Grollo. Placa de
vidre. SIP 140]
La col·lecció eivissenca del Museu de Prehistòria de València procedix
en la seua gran majoria de la que posseïa Dolores Adrover, viuda d’A. Pérez
Cabrero. En efecte, a la prematura mort d’este en 1916, una gran part de la
seua col·lecció va ser entregada al Museu d’Eivissa, però la família en va conservar un lot important, que va ser venut en 1930 a la Diputació de València,
gràcies a la mediació de Lluís Pericot, per la respectable suma de 1.250 pessetes. L’inventari aleshores realitzat reflectix 212 peces molt variades, encara
que el catàleg definitiu redactat fa uns anys n’arreplega prou més. Pocs anys
després, en 1937, la Diputació va tindre l’oportunitat d’adquirir un xicotet
però extraordinari lot de 16 terracotes púniques eivissenques, propietat de
l’erudit alacantí Francisco Martínez i Martínez, qui sens dubte l’havia comprat al seu torn en el mercat d’antiguitats (Picard, 1972). Una última i apreciable aportació fou un esplèndid ou d’estruç decorat, que va donar en 1956
Domingo Fletcher, qui fóra director del SIP entre 1950 i 1982.
D’esta forma la col·lecció que hui posseïx el Museu de Prehistòria de
València, part de la qual es troba exposada en la sala de colonitzacions,
està formada per una selecció molt representativa dels dos jaciments
emblemàtics de l’illa. De la necròpolis del Puig des Molins provenen la
majoria dels objectes, que inclouen gerres, plats, ungüentaris, terracotes,
joies i amulets púnics, a més d’algunes ceràmiques àtiques i itàliques, tots
ells elements habituals dels aixovars funeraris dels ss. V-II aC. Completen
la col·lecció algunes peces romanes, entre les quals cal destacar un interessant grup de ceràmiques de parets fines del s. I aC, i d’altres medievals. De
la Cova d’es Cuieram són sens dubte diverses terracotes o fragments d’estes que representen la deessa Tanit, amb el mantell de plomes i tocada amb
un kalathos, seguint la iconografia específica d’este santuari (Aubet, 1982).
Terracota procedent
d’Eivissa pertanyent a la
col·lecció Francisco
Martínez i Martínez.
[Casa Grollo. Placa de
vidre. SIP 28]
132
L’altre àmbit cultural de les colonitzacions de la Protohistòria peninsular present en el Museu de Prehistòria de València el constituïx el notable lot d’objectes procedents de la colònia grega d’Empúries (Girona),
adquirit per la Diputació en 1929 —tan sols dos anys després de la fundació del SIP—, junt amb una col·lecció de sílex i una altra d’objectes de
bronze. Va pertànyer a Manuel Cazurro Ruiz (Madrid, 1865-Barcelona,
1935), naturalista, prehistoriador, i un personatge típic dels albors de la
investigació arqueològica a Espanya. Catedràtic d’Història Natural en
l’Institut de Girona, als 26 anys va escriure diverses obres especialment de
Geologia abans d’abordar altres camps, i a ell es deuen diferents llibres
sobre les coves de Serinyà, el Quaternari a Catalunya i tal vegada el més
conegut Monumentos megalíticos de la provincia de Gerona (1912).
[page-n-3]
Les col·leccions d’Eivissa i d’Empúries en el Museu de Prehistòria de València
Vista de la necròpolis
del Puig des Molins
(Eivissa). Cap a 1920.
[Museu Arqueològic
d’Eivissa i Formentera]
Ens interessa ací destacar la vinculació de M. Cazurro a les excavacions d’Empúries pràcticament des dels seus inicis, perquè abans de
1908 era ja membre de la Delegació de la Junta de Museus per a l’excavació de la ciutat, activitat que queda reflectida en algunes curtes publicacions en l’Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, sent especialment
recordada la que dóna a conéixer el famós vas ibèric decorat que continua portant el seu nom, sobre el qual apareixen representats dos hòmens
corrent, cas únic de figuració antropomorfa en la ceràmica ibèrica pintada del nord-est peninsular. Paral·lelament, i com era freqüent en la
seua època, anà formant una valuosa col·lecció particular amb objectes
procedents d’Empúries que, a pesar del seu càrrec en la Comissió de
Monuments de Girona, anava adquirint (com molts d’altres) als saquejadors habituals de la zona, molts d’ells veïns de l’Escala (Almagro
Basch, 1953: 20). Uns anys abans de morir va decidir vendre-la al museu
de València i al de Barcelona. Desgraciadament, i al contrari que per a
la col·lecció eivissenca, manquem de documentació que ens permeta
conéixer més detalls de la transacció.
En qualsevol cas, es tracta d’un conjunt molt representatiu del material grec i romà d’Empúries, compost per 267 objectes molt variats. Gran
part d’ells són peces completes i en bon estat de conservació, ja que moltes procedixen de les necròpolis de la ciutat, excavades i sovint espoliades en les primeres dècades del s. XX. Esta és una tendència generalitzada
de l’època: el Museu necessita bones peces per a exposar i, igual que en
el cas de la col·lecció d’Eivissa, compra peces completes i de qualitat de
cultures o procedències difícils de trobar en l’àmbit valencià. Sobreïxen
133
[page-n-4]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
Conjunt de lekythoi àtics
procedents d’Empúries
(Girona) pertanyents a la
col·lecció Manuel Cazurro.
[Casa Grollo. Placa de
vidre. SIP 1.713]
dins del conjunt les ceràmiques àtiques, especialment els lekithoi de figures negres, un gran crater de figures roges i diversos kylix, com també
algunes ceràmiques corínties (Trías, 1968). No falten diverses peces ebusitanes, gerres i llànties, que recorden les estretes relacions que al llarg
dels segles va mantindre la colònia grega amb Eivissa.
Es tracta en definitiva de dos xicotetes però interessants col·leccions, les d’Eivissa i d’Empúries, adquirides seguint les directrius habituals en la Museologia de les primeres dècades del s. XX. Constituïxen
en qualsevol cas una bona mostra dels jaciments que pretenen il·lustrar,
i no hi ha dubte que la llarga relació de diversos segles establida pel món
ibèric tant amb Eivissa com amb Empúries justifica la seua integració en
les sales del Museu de Prehistòria de València.
134
[page-n-5]
Les col·leccions d’Eivissa i d’Empúries
en el Museu de Prehistòria de València
Carlos Gómez Bellard
Universitat de València
L’origen de la col·lecció eivissenca del Museu de Prehistòria de
València es remunta pràcticament als albors de l’arqueologia de l’illa. En
efecte, en una data tan primerenca com 1903 es va constituir la Societat
Arqueològica Ebusitana (SAE), l’objectiu de la qual era estudiar les restes del ric patrimoni que es trobaven per tot Eivissa, i molt en particular
les pertanyents a l’època púnica. Sens dubte les espectaculars troballes
que des d’uns anys abans s’estaven realitzant a Cartago, Sardenya i Malta
van tindre molt a vore amb esta iniciativa. Immediatament la Societat es
va posar a treballar ajudada econòmicament pels seus membres, molts
dels quals pertanyien a l’alta burgesia local, i amb el suport institucional
de l’Ajuntament de la Ciutat, que fins i tot li va cedir els locals de l’antiga Universitat per a ubicar-hi un incipient museu. No en va el secretari de
l’Ajuntament era Arturo Pérez-Cabrero i Tur (1870-1916), que va ser
l’autèntic impulsor de la SAE. Una part de la seua col·lecció formarà el
nucli inicial dels fons del Museu de Prehistòria de València.
Entre 1903 i 1906 es van excavar una gran quantitat de jaciments per
tota l’illa, destacant-ne diferents necròpolis, però especialment la de la ciutat, el Puig des Molins, i els santuaris de Puig d’en Valls, Illa Plana i es
Cuieram. Açò va donar lloc a la ràpida formació d’una important col·lecció, la qual cosa va moure la SAE a oferir el Museu a l’Estat, perquè donara digna acollida als objectes, doncs tot allò que s’havia aconseguit desbordava l’activitat d’una simple associació d’aficionats. Es va crear així el
Museu Arqueològic d’Eivissa en 1907, encara que poc després es va iniciar
també un saqueig continuat de molts jaciments, en especial del Puig des
Molins. Com a conseqüència d’això es formaren nombroses col·leccions
particulars, que al llarg del temps han acabat afortunadament en entitats
públiques. Així, les dos més importants existents fora de l’illa, la del Museu
Arqueològic Nacional i la del Museu de Catalunya, procedixen respectivament de les col·leccions d’Antonio Vives i Escudero, Catedràtic de la
Universitat de Madrid, i de José Costa Ferrer «Picarol», antiquari eivissenc
131
[page-n-2]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
establit a Barcelona. També cal mencionar la del pintor Santiago Rusinyol,
en sa casa del Cau Ferrat de Sitges (Barcelona), la col·lecció Mulet de Palma
i la molt interessant de Miguel Martí Esteve, hui en el Servei d’Investigació
Arqueològica Municipal de València (Fernández, 1992: 33-38).
Terracota púnica
procedent d’Eivissa
pertanyent a la col·lecció
Arturo Pérez Cabrero.
[Casa Grollo. Placa de
vidre. SIP 140]
La col·lecció eivissenca del Museu de Prehistòria de València procedix
en la seua gran majoria de la que posseïa Dolores Adrover, viuda d’A. Pérez
Cabrero. En efecte, a la prematura mort d’este en 1916, una gran part de la
seua col·lecció va ser entregada al Museu d’Eivissa, però la família en va conservar un lot important, que va ser venut en 1930 a la Diputació de València,
gràcies a la mediació de Lluís Pericot, per la respectable suma de 1.250 pessetes. L’inventari aleshores realitzat reflectix 212 peces molt variades, encara
que el catàleg definitiu redactat fa uns anys n’arreplega prou més. Pocs anys
després, en 1937, la Diputació va tindre l’oportunitat d’adquirir un xicotet
però extraordinari lot de 16 terracotes púniques eivissenques, propietat de
l’erudit alacantí Francisco Martínez i Martínez, qui sens dubte l’havia comprat al seu torn en el mercat d’antiguitats (Picard, 1972). Una última i apreciable aportació fou un esplèndid ou d’estruç decorat, que va donar en 1956
Domingo Fletcher, qui fóra director del SIP entre 1950 i 1982.
D’esta forma la col·lecció que hui posseïx el Museu de Prehistòria de
València, part de la qual es troba exposada en la sala de colonitzacions,
està formada per una selecció molt representativa dels dos jaciments
emblemàtics de l’illa. De la necròpolis del Puig des Molins provenen la
majoria dels objectes, que inclouen gerres, plats, ungüentaris, terracotes,
joies i amulets púnics, a més d’algunes ceràmiques àtiques i itàliques, tots
ells elements habituals dels aixovars funeraris dels ss. V-II aC. Completen
la col·lecció algunes peces romanes, entre les quals cal destacar un interessant grup de ceràmiques de parets fines del s. I aC, i d’altres medievals. De
la Cova d’es Cuieram són sens dubte diverses terracotes o fragments d’estes que representen la deessa Tanit, amb el mantell de plomes i tocada amb
un kalathos, seguint la iconografia específica d’este santuari (Aubet, 1982).
Terracota procedent
d’Eivissa pertanyent a la
col·lecció Francisco
Martínez i Martínez.
[Casa Grollo. Placa de
vidre. SIP 28]
132
L’altre àmbit cultural de les colonitzacions de la Protohistòria peninsular present en el Museu de Prehistòria de València el constituïx el notable lot d’objectes procedents de la colònia grega d’Empúries (Girona),
adquirit per la Diputació en 1929 —tan sols dos anys després de la fundació del SIP—, junt amb una col·lecció de sílex i una altra d’objectes de
bronze. Va pertànyer a Manuel Cazurro Ruiz (Madrid, 1865-Barcelona,
1935), naturalista, prehistoriador, i un personatge típic dels albors de la
investigació arqueològica a Espanya. Catedràtic d’Història Natural en
l’Institut de Girona, als 26 anys va escriure diverses obres especialment de
Geologia abans d’abordar altres camps, i a ell es deuen diferents llibres
sobre les coves de Serinyà, el Quaternari a Catalunya i tal vegada el més
conegut Monumentos megalíticos de la provincia de Gerona (1912).
[page-n-3]
Les col·leccions d’Eivissa i d’Empúries en el Museu de Prehistòria de València
Vista de la necròpolis
del Puig des Molins
(Eivissa). Cap a 1920.
[Museu Arqueològic
d’Eivissa i Formentera]
Ens interessa ací destacar la vinculació de M. Cazurro a les excavacions d’Empúries pràcticament des dels seus inicis, perquè abans de
1908 era ja membre de la Delegació de la Junta de Museus per a l’excavació de la ciutat, activitat que queda reflectida en algunes curtes publicacions en l’Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, sent especialment
recordada la que dóna a conéixer el famós vas ibèric decorat que continua portant el seu nom, sobre el qual apareixen representats dos hòmens
corrent, cas únic de figuració antropomorfa en la ceràmica ibèrica pintada del nord-est peninsular. Paral·lelament, i com era freqüent en la
seua època, anà formant una valuosa col·lecció particular amb objectes
procedents d’Empúries que, a pesar del seu càrrec en la Comissió de
Monuments de Girona, anava adquirint (com molts d’altres) als saquejadors habituals de la zona, molts d’ells veïns de l’Escala (Almagro
Basch, 1953: 20). Uns anys abans de morir va decidir vendre-la al museu
de València i al de Barcelona. Desgraciadament, i al contrari que per a
la col·lecció eivissenca, manquem de documentació que ens permeta
conéixer més detalls de la transacció.
En qualsevol cas, es tracta d’un conjunt molt representatiu del material grec i romà d’Empúries, compost per 267 objectes molt variats. Gran
part d’ells són peces completes i en bon estat de conservació, ja que moltes procedixen de les necròpolis de la ciutat, excavades i sovint espoliades en les primeres dècades del s. XX. Esta és una tendència generalitzada
de l’època: el Museu necessita bones peces per a exposar i, igual que en
el cas de la col·lecció d’Eivissa, compra peces completes i de qualitat de
cultures o procedències difícils de trobar en l’àmbit valencià. Sobreïxen
133
[page-n-4]
Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950
Conjunt de lekythoi àtics
procedents d’Empúries
(Girona) pertanyents a la
col·lecció Manuel Cazurro.
[Casa Grollo. Placa de
vidre. SIP 1.713]
dins del conjunt les ceràmiques àtiques, especialment els lekithoi de figures negres, un gran crater de figures roges i diversos kylix, com també
algunes ceràmiques corínties (Trías, 1968). No falten diverses peces ebusitanes, gerres i llànties, que recorden les estretes relacions que al llarg
dels segles va mantindre la colònia grega amb Eivissa.
Es tracta en definitiva de dos xicotetes però interessants col·leccions, les d’Eivissa i d’Empúries, adquirides seguint les directrius habituals en la Museologia de les primeres dècades del s. XX. Constituïxen
en qualsevol cas una bona mostra dels jaciments que pretenen il·lustrar,
i no hi ha dubte que la llarga relació de diversos segles establida pel món
ibèric tant amb Eivissa com amb Empúries justifica la seua integració en
les sales del Museu de Prehistòria de València.
134
[page-n-5]