La cova de la Guineu (Font-Rubí, Barcelona) i les relacions plana-muntanya al Penedès durant el neolític inicial.
Francesc Xavier Oms Arias
Josep Mestres
Artur Cebrià
Juan I. Morales
Jordi Nadal
Mireia Pedro
Susana Mendiela
Patricia Martín
Josep Maria Fullola Pericot
2016
[page-n-1]
Del neolític a l’edat del bronze en el Mediterrani occidental.
Estudis en homenatge a Bernat Martí Oliver.
tv sIp 119, València, 2016, p. 97-107.
La cova de la Guineu (Font-Rubí, Barcelona) i les relacions
plana-muntanya al Penedès durant el neolític inicial
F. Xavier Oms, JOsep mestres, artur Cebrià, Juan i. mOrales, JOrdi nadal,
mireia pedrO, susana mendiela, patriCia martín i JOsep m. FullOla
resum
En aquest treball presentem les dades inèdites sobre les primeres ocupacions neolítiques a la cova de la Guineu (Font-rubí,
Alt Penedès, Barcelona). Un cop contextualitzat el jaciment, es presenten les restes ceràmiques, zooarqueològiques i de la
indústria lítica i òssia, així com una datació radiocarbònica AMS, també inèdita, que emmarca l’ocupació al jaciment durant el
darrer terç del VIè mil·lenni cal BC. Per últim, s’analitza el jaciment en el seu territori i les relacions que podrien existir amb
d’altres jaciments penedesencs durant l’establiment de les primeres societats productores al NE de la Península. S’observa en
aquest punt un complicat entramat de relacions entre la plana i la muntanya, sobretot la serralada prelitoral.
palabras clave:
cova de la Guineu, neolític cardial, Penedès, NE Península Ibèrica.
résumé
La grotte de La Guineu (Font-Rubí, Barcelone) et les relations plaine-montagne au Néolithique ancien. Cet article vise à
fournir des informations inédites sur les premières occupations néolithiques de la grotte de La Guineu (Font-rubí, Alt Penedès,
Barcelone). Après une présentation du gisement et celle des résultats de l’analyse archéozoologique, ce sont les données sur
les industries lithique, osseuse et céramique qui sont exposées. Une nouvelle datation 14C par AMS permet de préciser que
l’occupation néolithique de la grotte a eu lieu au cours du dernier tiers du VIème millénaire cal BC. En considérant La Guineu
au sein de son territoire, nous avons alors cherché à établir les liens que ce site a pu avoir avec d’autres sites contemporains
du nord-est de la péninsule ibérique à ce moment de l’expansion des premières sociétés paysannes dans cette région. De fait,
il semble qu’un tissu complexe de relations se soit établi entre les zones de plaine et de montagne, notamment dans le secteur
de la chaîne pré-littorale.
mots clés
: grotte de La Guineu, Néolithique cardial, Penedès, Nord-Est péninsule ibérique.
1. INTRODUCCIÓ
Al territori conegut com a Penedès històric (les comarques de
l’Alt i Baix Penedès i el sud del Garraf) es coneixen fins a 26
jaciments que presenten restes ceràmiques de les primeres fases
del neolític antic, 17 en cova i abric i la resta, a l’aire lliure.
Malauradament només disposem de dades arqueoestratigràfiques d’una petita quantitat d’aquests assentaments: Guixeres de
Vilobí, Mas d’en Boixos, La Serreta, Vinya d’en Pau, la cova
del Bolet, la cova de la Guineu, la cova de la Plana Pineda, la
cova de Sant Llorenç i la cova Foradada (Baldellou i Mestres,
1981; Mestres, 1981-82; Equip Guineu, 1995; Oms et al., 2014;
Oms, 2014; Borrell et al., 2014). D’altres jaciments emblemàtics, com la cova de Can Pasqual i l’Esquerda de les Roques
del Pany, van ser excavats durant la dècada dels 20’ i 30’ del
segle passat i les seves dades són utilitzables d’una manera molt
parcial (Grivé, 1936; Mestres, 1989). La major concentració de
jaciments es troba tant a la plana prelitoral com a la serralada
prelitoral (a la comarca de l’Alt Penedès), mentre que les zones
costaneres només coneixem dues ocupacions (Foradada a Calafell, Baix Penedès, i Sant Llorenç a Sitges, Garraf). En aquest
treball analitzarem el registre arqueològic associat a la primera
fase neolítica de la cova de la Guineu i les relacions existents
durant aquesta fase al territori penedesenc.
2. EL JACIMENT
La cova de la Guineu es troba al municipi de Font-rubí (Alt
Penedès, Barcelona), a 725 msnm al cim del puig de la Plana Pineda (Serralada Prelitoral). Es troba molt propera a l’estratègica
carrerada del coll de la Barraca i per sobre de la Font de Llinars,
únic punt d’aigua natural proper a la cavitat (fig. 1.A).
L’entorn geològic de la zona del coll de la Barraca és el clàssic de la formació juràssic-triàsic: gresos vermells del Keuper a
la base, calcàries del Muschelkalk al tram mitjà i dolomies de
97
[page-n-2]
F. X. Oms, J. Mestres, A. Cebrià, J. I. Morales, J. Nadal, M. Pedro, S. Mendiela, P. Martín i J. M. Fullola
Fig. 1. A) Localització del jaciment a Catalunya (punt blanc). B) Tall estratigràfic diacrònic del jaciment, amb indicació de la procedència
dels nivells cardials. C) Planta de la cavitat.
gra fi a la part superior. En aquest context, la cova de la Guineu
(de fet, un avenc amb conca de recepció pròpia, que compleix la
funció de dolina), és una obertura per dissolució de les esquerdes de la capa de calcàries del Muschelkalk. L’aspecte actual
del jaciment és una cavitat d’uns 35 m2 (Sector Cova), un espai
amb morfologia d’abric de fins a 40 m2 (Sector Exterior) i tota la
dolina externa d’uns prop de 110 m2 (Sector Ampliació).
El jaciment fou excavat sense cap control a les darreries de
la dècada dels anys 70 del proppassat segle per part de la AECC
de Mediona. Aquest grup d’afeccionats va actuar de manera
molt important en els dipòsits del Sector Cova, donant a conèixer un lot de materials molt significatius, que van poder ser estudiats per membres de l’Equip Guineu durant la dècada de 1980.
Aquests materials oferien una idea bàsica sobre les ocupacions
a la cavitat, des del neolític antic cardial fins el bronze final.
Sortosament, el Sector Exterior, on es troba la visera despresa,
quedà intacte i és on s’han concentrat els esforços en els darrers
anys d’excavació.
La seqüència del jaciment comprèn grosso modo dues fases.
Una primera i més antiga, d’ocupació en sentit estricte que ocupa tant el nivell III (epipaleolític microlaminar), els nivells postcardials (II interior, II fumier i Id exterior) i el que aquí ens ocupa, el nivell Ie exterior (fig. 1.B i 1.C). En aquest moment, la cavitat presentava unes característiques àmplies, amb prop d’uns
70-80 m2 habitables. Després, ja durant el IV mil·lenni, la visera
col·lapsà i s’inicien una sèrie d’ocupacions que s’adapten a un
nou aspecte de la cova, pràcticament un avenc. En aquesta se-
98
gona fase s’hi succeïren primer un llarg període d’inhumacions
col·lectives paradolmèniques durant el III mil·lenni cal BC (nivell Ic) i ocupacions esporàdiques durant l’edat del bronze ple
(nivell Ia base), el bronze tardà-primera edat del ferro (nivell Ia)
i freqüentacions ibèriques fins a tardorromanes. La cova acaba
sent emprada com a carbonera i cabana de pastors des d’època
post-medieval fins quasi l’actualitat.
El registre material que associem a la primera ocupació neolítica de la cova es troba en diferents àmbits de la mateixa. El
nivell II interior (al Sector Cova) (fig. 1.B), presenta força material tot i que aquest fou arrasat per les ocupacions del neolític
postcardial. D’aquesta manera, tot i un ric registre, aquest es troba barrejat amb ceràmiques de tipus Molinot. També es troben,
fruit de les remocions modernes, algunes restes disperses per
diversos estrats remenats de la cavitat. No obstant, fora de la cavitat (Sector Exterior) es va poder identificar un nivell d’aquesta
fase, el Ie. Aquest és l’únic tram intacte on s’ha excavat una
capa del neolític inicial del jaciment. És per ara una zona molt
reduïda, només se n’han excavat 4-5 m2. De fracció fina compost per argiles vermelloses i algunes graves, s’assenta i percola
sobre un nivell de grans blocs, amb una potència que no supera
ara per ara els 20 cm. El fet que es trobi just a l’única zona no
protegida per cap tram de cova o d’abric ha provocat l’alteració
de certs materials, sobretot la fauna, que apareix lixiviada. En
el futur, amb l’avançament de l’excavació del Sector Exterior,
es podrà assolir una extensió de prop de 40m2 per aquest nivell.
[page-n-3]
La cova de la Guineu i les relacions plana-muntanya al Penedès durant el neolític inicial
3. L’OCUPACIÓ I ELS MATERIALS DEL NEOLÍTIC
INICIAL
En aquest article es presenten una part dels materials que pertanyen a les ocupacions cardials de la cova. Per una banda, a
l’estudi de la ceràmica i la indústria òssia s’inclouen els materials amb procedència diversa (nivell Ie, barrejat amb postcardial al nivell II interior i descontextualitzat). Per l’altra, les
dades referents a la zooarqueologia i de la indústria lítica només
fan referència al nivell Ie. Tot i que no se’n donaran més detalls
aquí, és molt habitual la presència en aquest nivell de plaques de
gres fragmentades (prop d’una vintena) i sobretot, petits fragments d’argila cuita.
D’aquest nivell s’ha obtingut una datació radiocarbònica
AMS sobre un carbó de branqueta de Laurus nobilis (taula 1).
Considerem aquest taxó més recomanable que no altres com
Quercus o Pinus per exemple, per tenir una vida potencialment
més curta.
Taula 2. Trets tècnics i morfològics de la cova de la Guineu.
Reductora
13 (37,1%)
5 (14,3%)
Allisat
Polit
Espatulat
18 (51,4%)
0
Gran
Mitjà
Petit
9 (25,7%)
Mida
Oxidant
17 (48,5%)
Acabats
Irregular
17 (48,5%)
Coccions
22 (62,8%)
4 (11,4%)
Ovoide/esfèric Hemisfèric
Cilíndric
7 (21,87%)
Formes
8 (21,87%) 2 (6,25%)
3 (9,37%)
Compost
Taula 1. Datació radiocarbònica AMS de la cova de la Guineu,
calibrada mitjançant el programari OxCal v.4.2. corba IntCal13.
Taula 3. Decoracions documentades per vasos, senzilles i desglossades, de la cova de la Guineu.
Nivell
Mostra
Ie
Laurus Beta-406998 26.5
nobilis
(carbó)
Referència
Ratio
Data BP
Cal BC 2σ
Tècniques decoratives
6140±30
5209-5002
Tècniques simplificades
La datació obtinguda és la més recent de les conegudes fins
el moment a l’Alt Penedès. Tot i així s’integra perfectament dins
l’escenari general català, amb els exemples de la cova del Frare
c6 (Martins et al., 2015), la cova Bonica IV o la Draga (Bosch et
al., 2011) entre molts d’altres. En una segona fase de la neolitització, entre 5300-4900 cal BC, les tradicions cardials més pures
es mantenen als focus antics (Garraf-Pla de Barcelona, Penedès
i Vallès) i a Girona. Mentre que en d’altres territoris es donen
fenòmens de transició i contacte amb conjunts epicardials antics
(cova del Vidre i cova de la Font Major), o per contra, una autèntica substitució als jaciments de l’àrea Segre-Pirineus (Oms,
2014), on la ceràmica cardial és testimonial.
3.1. la ceràmIca cardIal
Amb la metodologia emprada en un treball recent, s’han analitzat un total de 47 fragments ceràmics decorats, entre els quals
destaquen vuit vores i dos colls. Aquests fragments han estat
reduïts a 35 vasos ceràmics decorats.
Pel que fa als trets tècnics, les coccions irregulars i les oxidants tenen una gran importància (17 i 13 vasos respectivament), mentre que la reductora està poc present (taula 2).
Pel que fa als acabats de les superfícies, la cova de la Guineu
destaca per la àmplia presència de vasos amb un acabat polit (18
vasos), que supera per poc la representació d’allisats (17). No
s’han documentat vasos amb acabats espatulats o brunyits.
Els trets morfològics analitzats mostren una clara preferència
pels vasos mitjans (22), tot i que els grans també estan prou presents (9), mentre que els petits tenen una presència quasi testimonial. Pel que fa a les formes dels vasos, molts no han pogut ser definits (15 indeterminats). De la resta, s’ha establert un clar equilibri
Cardial
NR
%
16
45,7%
Cardial sobre cordó
6
17,1%
Cordó llis
7
20%
Cresta
2
5,7%
Impressió simple (no petxina)
2
5,7%
Pinta
1
2,8%
1
2,8%
Incisió
Total
35
Tècniques desglossades
Cardial oblic
9
25,7%
Cardial perpendicular
2
5,7%
Cardial arrossegat
2
5,7%
Impressió simple
2
5,7%
Pinta
1
2,8%
Incisió
1
2,8%
Cordó llis
7
20%
Cresta
2
5,7%
26
74,2%
Cardial oblic + perpendicular
2
5,7%
Cardial oblic + arrossegat
1
2,8%
Cardial oblic + perpendicular + cordó
1
2,8%
Cardial oblic + arrossegat + cordó
1
2,8%
Cardial perpendicular + arrossegat + cordó
1
2,8%
Cardial oblic + cresta
1
2,8%
Cardial perpendicular + cresta
1
2,8%
Cardial indet + cordó
1
2,8%
Total
9
25,7%
Total
Tècniques combinades
99
[page-n-4]
F. X. Oms, J. Mestres, A. Cebrià, J. I. Morales, J. Nadal, M. Pedro, S. Mendiela, P. Martín i J. M. Fullola
Fig. 2. Selecció de vasos
ceràmics decorats de la cova
de la Guineu (els números 4 i 9
s’associen al nivell Ie).
entre els vasos ovoides/esfèrics i cilíndrics amb set i vuit exemples
respectivament, tres hemisfèrics i dos compostos amb coll destacat. Si es combinen les dades sobre la morfologia dels vasos (les
mides més freqüents i les formes), s’observa que els grans només
es documenten en perfils cilíndrics (set vasos). En canvi, en els
vasos mitjans no se’n documenten de cilíndrics mentre que tenen
una representació sostinguda de la resta de morfologies, destacant
sobretot els ovoides/esfèrics (en sis vasos) (taula 2).
Les decoracions documentades estan clarament dominades
per la impressió cardial, que de manera solitària es troba en 16
vasos (taula 3 i fig. 2); quan es combina amb cordó se’n documenten sis més. En ordre d’importància, només els cordons llisos tenen una representació important amb nou vasos (dos d’ells
crestes). La resta, les impressions no cardials, es troben en tres
casos, dos vasos amb impressió simple successiva i un vas amb
impressió composta (pinta). Per últim, un únic vas presenta una
decoració incisa (taula 3).
100
A la mostra analitzada, en la majoria dels casos (26/35)
les decoracions es troben com a únic element present en el
vas. No obstant, hi ha nou vasos que presenten major complexitat en la formació dels esquemes decoratius. En tres vasos es dona una triple combinació (dos tipus de decoració
cardial i cordó), en la resta de casos es tracta de diferents
combinacions entre dos impressions cardials en tres vasos
i la combinació d’una impressió cardial i una cresta en dos
vasos (taula 3). Aquesta circumstància implicaria una certa
simplicitat en els models decoratius, factor que s’haurà de
corroborar amb els motius documentats.
S’han documentat un total de nou motius diferents (segons
Oms, 2014), no obstant en 10 casos no s’ha pogut establir a
causa de les dimensions del/s fragment/s analitzat/s. La diversitat de motius és molt elevada en comparació amb el baix
nombre de vasos documentats, no obstant existeix un clar
predomini del cordó llis horitzontal simple (I1) amb 7 casos,
[page-n-5]
La cova de la Guineu i les relacions plana-muntanya al Penedès durant el neolític inicial
seguit de la franja horitzontal simple (A1) i la franja horitzontal múltiple limitada (B2) amb 3 vasos en cada cas. La franja
horitzontal limitada amb meandres limitats (D4) es troba en
2 casos, igual que la franja horitzontal àmplia simple (E1).
La resta de motius estan presents únicament en un vas, com
la franja horitzontal limitada (A2), la franja horitzontal ampla
amb cordó inferior (E3), la franja horitzontal simple que integra cordó enmig (F1) o la franja horitzontal amb franja obliqua
descendent (H3). Per últim, en un sol cas s’ha documentat un
vas amb doble motiu o motiu complex, basat en una composició B1 + F1, que consta de franges horitzontals múltiples
combinades amb un cordó al tram inferior.
Si ens centrem en la sintaxi decorativa basada en la combinació de les tècniques decoratives emprades i els motius més
habituals, s’ha de tenir en compte que els motius no han pogut
ser tots definits. Per això i a partir d’un anàlisi combinat de només 22 vasos (els que sí han estat definits), les dades són poc
representatives. Tan sols es pot destacar:
- que el motiu senzill l’A1 només es realitza amb una sola
matriu (impressió d’instrument o impressió cardial de qualsevol
tipus);
- en el mateix sentit, el motiu I1 també es realitza amb una
sola tècnica;
- en la resta de casos, tot i que hi hagi motius més complexes
es pot emprar una sola tècnica, i al contrari, en els casos amb
tres tècniques associades es pot observar un motiu senzill.
de 55 mm, les seccions són triangulars i els talons unifacetats
amb bulbs difusos i sense presència de llavi, el que sembla
apuntar a la percussió directa tova com a tècnica de talla.
Per últim, el conjunt només compta amb tres elements retocats, sent un d’ells una peça estellada. Els altres dos són una
ascla amb retoc continu en un dels fils i sobretot, un trapezi
(30,6 x 9,8 x 2,7) amb la base petita còncava.
3.3. altres elements: IndústrIa òssIa I malacologIa
Diversos elements han estat recuperats a la cova de la Guineu
que s’associen amb l’ocupació cardial de la cavitat. La major
part dels ítems procedeixen del nivell II interior, on s’hi barreja
l’ocupació cardial amb la posterior postcardial. Al nivell Ie no
s’ha documentat cap resta fins el moment.
S’han recomptat fins a 8 elements ossis i un de malacològic. Aquest darrer es correspon amb una Columbella rustica
amb perforació antròpica a la volta columel·lar. L’àpex està
trencat, sense que es pugui precisar si la fractura és antròpica
o natural. Entre els primers, trobem una cullera o pala/paleta
(fig. 3.1), sobre suport ossi no determinat (entenent que les
culleres presenten perfil còncau a la part ampla i les pales no,
en tipologia de Rodanés, 1987 i Pascual Benito, 1998). En
Pel que fa a les temàtiques representades dins els motius, el
component horitzontal és netament superior a la resta, amb 21
vasos on es tracta de l’únic tema documentat. Els temes en disposició obliqua es compten únicament en tres vasos. En quatre
vasos no s’ha pogut establir amb seguretat el tema i s’han classificat com indeterminats. Els que comprenen més d’un tipus són
una minoria, però tenen en comú la presència de la variable horitzontal, combinada amb temes ondulants (dos vasos) i oblics
(tres). Cal ressenyar que no es documenta cap espiga, element
poc freqüent al Penedès.
3.2. IndústrIa lítIca
El conjunt lític recuperat al nivell Ie és escàs, fragmentari i mostra un grau d’alteració postdeposicional notable. S’han recuperat únicament 65 restes, de les quals, 16 són plaques de sorrenca. La resta, 49 elements, no permeten aportar excessives dades
a nivell tecnològic ni tipològic sobre les dinàmiques tècniques
dels grups cardials.
Les matèries primeres documentades són el sílex i en menor
mesura, el quars. El primer mostra en general un desenvolupament
important de pàtines d’alteració tèrmica que no permeten per ara
el seu estudi petrològic. Tot i l’escassa mostra, sembla detectar-se
una gestió diferencial entre els dos materials. El sílex (NR=42) està
representat per fragments de làmina, configurats i restes de talla, és
a dir una cadena operativa fragmentada que suggereix que els processos de talla no es van desenvolupar majoritàriament a la cova,
sent el jaciment el lloc d’abandonament dels útils finals o de talla
ocasional. Per altra banda, el quars (NR=7) té representades totes
les categories estructurals, incloent un nucli esgotat.
A nivell tecnològic només es pot destacar la relativa importància del component laminar en el sílex ja que es documenten
set fragments de làmina. La longitud màxima documentada és
Fig. 3. Elements d’indústria òssia de la cova de la Guineu.
101
[page-n-6]
F. X. Oms, J. Mestres, A. Cebrià, J. I. Morales, J. Nadal, M. Pedro, S. Mendiela, P. Martín i J. M. Fullola
aquest cas, tota la peça presenta una deformació còncava, segurament pel suport fet servir (possiblement una costella). Un
altre element destacat és un fragment d’anell llis no decorat
(segons Pascual Benito, 1998) o bague (en terminologia de
Barge-Mahieu i altres, 1991), sobre os no determinat anatòmicament ni taxonòmicament, amb coloració negra per termoalteració (fig. 3.5). S’observen marques de poliment transversal
que semblen fetes amb posterioritat a l’alteració tèrmica. Un
punxó, possiblement sobre metàpode de cérvol. S’aprecien estries de fabricació per abrasió i dos intents de perforació a la
part proximal (fig. 3.2). Si aquestes perforacions s’haguessin
dut a terme, caldria descriure-les tipològicament com una agulla (independentment de la mida). Sobre dent (fig. 3.3), hi ha
un penjoll fet per perforació a l’arrel d’un ullal superior de
Felis silvetris (l’atribuïm a aquesta espècie i es descarta, per
la mida, el linx). Un tub d’ós, realitzat mitjançant una dena
cilíndrica sobre os buidat i termoalterat. Podria ser, per algunes característiques internes, banya de cèrvid, retallada, polida
i brunyida. És similar a alguns dels elements proposats per
Martí i altres (2001) com a possibles instruments musicals.
Una cullera-espàtula realitzada sobre un fragment d’ullal inferior de Sus mascle (fig. 3.8). Polit i potser brunyit, presenta
una sèrie incisions reticulades en un tram medial de la cara
interior, massa intenses i ordenades per a relacionar-les amb
traces tècniques de fabricació de la peça. Un altre element és
un fragment de lamineta d’os termoalterada que conserva part
d’una perforació (fig. 3.7). Per morfologia i mides, es podria
relacionar amb els penjolls recto-rectangulars de Pascual Benito i entraria dins de l’amplitud de variació de les peces més
petites del País Valencià. Un altre element (fig. 3.6), és similar
a l’anterior però més esvelt. Per últim un fragment d’os pla,
polit i trencat per la base, podria tractar-se d’un fragment de
paleta o un penjoll recto-rectangular (fig. 3.4).
Totes les peces descrites poden entrar dintre de les tipologies i les mètriques dels elements sobre os del Sud de França,
Vall de l’Ebre i País Valencià durant el neolític inicial. Algunes
peces són similars a les recuperades en jaciments com Or, Sarsa,
Balma de l’Espluga, pel que fa al neolític antic (Rodanés, 1987;
Barge-Mahieu et al.,1991; Pascual, 1998). Per la seva banda, els
objectes ornamentals sobre Columbella rustica són molt generalitzats a tota la prehistòria, però també és cert que predominen a l’epipaleolític i al neolític antic, i poden considerar-se un
element diagnòstic a la zona catalana, valenciana i de la Vall de
l’Ebre (Álvarez, 2008).
el material es troba en un alt grau de fragmentació, cosa que
ha suposat que en la majoria dels casos les identificacions solament s’hagin pogut fer a través de la dentició, únics elements
que de vegades han aparegut complets. A més i tal com s’ha
dit abans (punt 2), les restes òssies també es veuen afectades
en les corticals amb alteracions similars a la meteorització,
àcids radiculars i trampling, cosa que ha impedit l’observació
de marques d’origen antròpic. Solament es poden detectar termoalteracions, en diferents graus, que afecten una mica més
del 16% del total. La distribució taxonòmica de les restes determinades és: ovicaprins: 10 restes (dentició i dos fragments de
metacarpians), que podrien estar representant un únic individu
adult. No podem saber si es tracta d’una ovella o una cabra. Bos
taurus: 4 restes (dentició) que podrien representar 2 individus
per l’estat de desgast de la dentició, però que és molt difícil de
discernir. Sus sp.: 2 restes (que representarien dos individus, un
de molt jove, per un fragment de parietal molt petit i un animal
amb dentició adulta, una incisiva superior). Cervus elaphus: 2
(un molar superior i un fragment de banya) que representa un
únic individu adult mascle. Equus caballus: 1 resta (un fragment d’escàpula que presenta la cavitat glenoïdal amb endentació) que representaria un individu. Oryctolagus cuniculus: 8
restes (fonamentalment dents, un metatarsià i una 3a falange).
A banda, entre el material modificat antròpicament, hem de recordar que s’havia identificat una dent de Felis silvestris.
Es tracta d’una relació estadísticament no significativa i, per
tant, no podem treure conclusions contrastables més enllà de la
simple presència dels taxons, d’altra banda, prou diversificats
atesa la reduïda mostra. A nivell de nombre de restes determinades, solament podem mencionar que, com és tradicional per
aquestes cronologies en entorns de cova, hi ha un predomini
dels ovicaprins (si tenim en compte només els grans mamífers
–tot excloent de la mostra els conills–) que seria del 52,3%, però
que estaria superat per gairebé totes les altres espècies si fem
una valoració de la biomassa aportada, si la calculem dels nombre mínim d’individus representats. Altra valoració que cal fer
és la importància de la fauna salvatge, representada per un mínim de tres espècies, conill, cérvol i cavall. Si bé el cavall ja no
és cap novetat en els contextos neolítics catalans, continua sent
un taxó poc representat, i de difícil atribució (salvatge/domèstic) a finals del neolític, el calcolític i el bronze inicial. En el cas
que ara ens afecta, sembla clar que es tractaria, per cronologia,
d’un animal salvatge.
3.4. les dades arqueozoològIques
4. RELACIONS PLANA-MUNTANYA DURANT EL
NEOLÍTIC INICIAL AL PENEDÈS
S’han analitzat 110 restes òssies que es corresponen amb el
nivell Ie de la cova de la Guineu. No incloem les restes-suport
d’indústria òssia esmentades anteriorment (tot i que puguem
fer alguna referència posterior), ja que podrien correspondre’s
amb elements transportats. De les restes analitzades, 27 han estat determinades anatòmicament i taxonòmicament (24,54%),
mentre que les 83 restants han quedat no identificades taxonòmicament (75,46%). Entre les restes no identificades,
s’observen dues mides diferenciades: grans mamífers de mida
mitjana (que podrien correspondre, entre els taxons identificats
que després relacionarem, a ovicaprins, suids i potser cérvols
juvenils o femelles), i grans mamífers de mida gran (bovins,
èquids o cérvols adults, preferentment mascles). D’altra banda,
102
Com s’ha dit a la introducció, al Penedès hi ha 26 jaciments que
compten amb restes cardials (fig. 4). Les Guixeres de Vilobí,
a Sant Martí Sarroca, i Sant Pau, a Vilafranca del Penedès (no
excavat, però amb característiques molt similars al primer), serien els veritables assentaments amb estructures habitacionals
de la zona. Es localitzen al vessant meridional dels dos únics
relleus aturonats que despunten sobre la plana en aquest tram
central de la depressió penedesenca. Ambdós estan situats en
un emplaçament estratègic rodejat de planes endorreiques que
durant el neolític antic serien zones humides amb petites llacunes i aiguamolls i en una posició central respecte les terres que
ofereixen millor potencialitat agrícola.
[page-n-7]
La cova de la Guineu i les relacions plana-muntanya al Penedès durant el neolític inicial
Fig. 4. Mapa amb els jaciments amb vestigis cardials al Penedès. 1.
cova de la Guineu; 2. cova de la Plana Pineda; 3. cova del Bolet; 4.
Fondal de Vandellòs (cova de la Boira; cova de la Jeta; balma del
Sílex; cova de la Rasa; balma del Pèndol); 5. abrics de Cal Marquet;
6. cova de la Masia; 7. Esquerda de les Roques del Pany; 8. Masia
de la cova del Garrofet; 9. cova de Can Pasqual; 10. Guixeres de
Vilobí; 11. Guixeres de Baix; 12. Mas d’en Boixos; 13. Pedrera
de Sant Jordi; 14. Sant Pau; Vinya Torrelletes; 15. La Serreta; 16.
Vinya d’en Pau; 17. Torrent de Sant Marçal; 18. cova del Pi d’en
Barba; 19. cova del Pèlag; 20. cova de Sant Llorenç; 21. cova
Foradada.
Les Guixeres de Vilobí (Sant Martí Sarroca) és l’únic jaciment que ens permet entreveure la configuració d’aquests assentaments (Mestres, 1981-82; Mestres, 1987; Oms et al., 2014).
Excavat el 1974 i de 1981 a 1984, s’hi documenten estructures
negatives i altres evidències arqueològiques que permeten teoritzar l’existència de cabanes extenses sostingudes per pilons de
fusta i fosses de diversa funcionalitat, en una extensió aproximada de 1500 m2. La seqüència estratigràfica indica una continuïtat d’ocupació, en termes culturals (que no cronològics),
que s’estén a les tres fases del neolític antic: cardial, epicardial i
postcardial tipus Molinot.
Tal com es va proposar al Col·loqui de Puigcerdà (Mestres,
1992), les característiques documentades a les Guixeres de Vilobí, així com la densitat (1,8 kilòmetres quadrats per assentament) i la proximitat espacial (menys de 4 kilòmetres) amb els
altres assentaments dels que els hi suposem una mateixa funcionalitat, posen de manifest un model semi sedentari amb petites
aldees ocupades de manera discontínua, seguint el ritme imposat per unes pràctiques agrícoles itinerants que comportaven el
desplaçament periòdic dels cultius i potser també de l’hàbitat.
Aquestes mateixes pràctiques agrícoles haurien generat
un altre tipus d’establiments a l’aire lliure amb una funcionalitat primordialment econòmica relacionada amb les activitats
productives i caracteritzats arqueològicament per la presència,
en nombre variable, de sitges excavades en el subsòl. Aquests
enclavaments constituirien unitats d’explotació agrícola vinculades als camps de conreu i dedicades essencialment a la conservació i emmagatzematge d’una part de la collita de cereals,
ja sigui com a reserva pel consum o per llavor per la propera
sembra. Dispersos i propers als anteriors assentaments residencials, aquests establiments els trobem ubicats en posicions
topogràfiques reiteratives: els vessants meridionals o orientals
dels suaus relleus que configuren la característica fisonomia
ondulada d’aquest sector central de la plana penedesenca, vinculats a sòls lleugers ben drenats. Els casos millor coneguts
són La Serreta (Vilafranca del Penedès), el Mas d’en Boixos
(Pacs) i la Vinya d’en Pau (Vilafranca del Penedès). Tenen unes
capacitats projectades d’uns 600 litres i s’hi han documentat
restes de Triticum sp., Hordeum sp., Triticum aestivum/durum
i Hordeum vulgare (López, Antolín i Alonso, en premsa; López, 2013). Els rebliments d’aquestes estructures demostren
que foren amortitzades amb deixalles: fragments de blocs termoalterats o no, ceràmica altament fragmentada i molt pocs
elements lítics (sílex, jaspi i cristall de roca) i malacològics.
És important ressenyar que no es documenten restes faunístiques, ítems sí presents de manera reiterada durant el neolític
epicardial a la regió (Pou Nou i Pujolet de Moja, a Nadal et
al., 1999). Tots aquests fets ens indueixen a proposar que ens
trobem davant d’abocaments fruit d’estades de curta durada en
zones destinades a tasques agràries, potser petites granges itinerants. Altres exemples a l’aire lliure com el Torrent de Sant
Marçal (Sant Cugat Sesgarrigues) o Vinya Torrelletes (Vilafranca del Penedès) podrien ser també ocupacions d’un tipus
similar. L’erosió dels trams superiors ens impedeix conèixer
l’existència d’estructures negatives menys profundes (forats
de pal, estacades, cabanes, fogars, etc.). És important ressenyar que la construcció de sitges és una estratègia econòmica
típica del cardial a Catalunya. En trobem també a la comarca veïna del Vallès i al litoral barceloní i tarragoní. En canvi,
les sitges no estan documentades a d’altres territoris cardials,
com ara les planes del Roine, la zona del sud de València-nord
d’Alacant o a l’Estremadura portuguesa. En aquests indrets
doncs, s’emprarien mètodes d’emmagatzematge diferent.
Malgrat que aquest patró d’assentament estigui indicant
que l’agricultura ocupava un lloc preeminent en el sistema
econòmic d’aquestes primeres comunitats neolítiques, no es
pot oblidar el paper també destacat i complementari que hi
jugava la ramaderia, així com altres activitats de menor importància com la recol·lecció de recursos vegetals silvestres i
la cacera. Moltes d’aquestes activitats requeriran la freqüentació d’uns entorns ecològics muntanyencs que generarà un
patró d’implantació territorial, complementari i subsidiari al
desenvolupat a la plana, dominat per ocupacions de diversa
funcionalitat en coves i abrics.
Presumiblement, la necessària disponibilitat de pastures
fresques al llarg de l’any va requerir la progressiva mobilitat
estacional cap a entorns més muntanyencs (Riera, Nadal i Esteve, 2007). En el transcurs d’aquests desplaçaments per les
muntanyes i altiplans de les serralades que envolten la plana,
els pastors cardials haurien fixat recorreguts, llocs d’abeurada,
pastures i aixoplucs, però també noves fonts d’aprovisionament
de matèries primeres i nous entorns de recol·lecció. És a dir,
ampliaven el territori rural de la comunitat neolítica cap a uns
103
[page-n-8]
F. X. Oms, J. Mestres, A. Cebrià, J. I. Morales, J. Nadal, M. Pedro, S. Mendiela, P. Martín i J. M. Fullola
àmbits territorials més abruptes i accidentats que, a banda i banda del sector central de la plana, abracen les serres d’Ancosa,
Puigfred, Font-rubí i Mediona pel costat nord-occidental i, pel
llevant, els relleus més meridionals del Massís del Garraf, entre
Olèrdola i Subirats. Per aquest costat sud-oriental, el territori s’estendria fins la costa en la zona compresa entre Cubelles
i Sitges. Amb tot, la feble documentació disponible (cova de
Sant Llorenç i cova Foradada), no tan sols pel cardial sinó pel
conjunt del neolític antic, fa pensar en una baixa intensitat de
l’ocupació del litoral.
En aquest nou paisatge, coves i abrics monopolitzen el patró d’assentament, assumint sense excessives dificultats la diversitat d’usos requerits per les múltiples i variades activitats
relacionades amb l’explotació econòmica i les funcions socials
i culturals d’aquests entorns muntanyencs. Així, en l’àmbit
econòmic, coves més o menys espaioses com la cova de la
Guineu, la cova del Bolet (Mediona) o la cova de Can Pasqual
(Castellví de la Marca) són cavitats d’importància cabdal per
entendre la mobilitat de les poblacions neolítiques. En el cas de
la cova de la Guineu, la presència prou abundant de vasos de
mida gran incideixen en la idea que es tracti d’un indret lligat
a l’emmagatzematge. No obstant, la presència de petites planes
fèrtils al seu redós i punts d’aigua (paratge de la Font de Llinars,
on a més hi ha un taller de sílex i sobretot la vall de les Llombardes, al nord) també li conferiria la propietat de lloc adient per un
establiment regular durant els mesos de bonança, on poder fer
conreus complementaris als de la plana, durant els mesos de mobilitat. Com s’ha pogut observar, tot i l’escassa extensió encara
excavada dels nivells cardials intactes, la cova de la Guineu presenta ja les traces d’una ocupació prou consolidada i variada, on
els ovicaprins no són exclusius enfront d’altres domesticats i la
cacera té uns índexs remarcables. Els estudis paleocarpològics,
ara en curs, proporcionaran noves dades al respecte. Malgrat
tot, teoritzar sobre el tipus d’ocupació que representa la Guineu
és complex. La presència de nombrosos elements d’abillament
i funcionals i d’altres quasi constructius/estructurals (argila cuita i plaques de sorrenca) denota una complexitat que, a hores
d’ara, ens és difícil de copsar. Aquesta complexitat es veu corroborada pel registre ceràmic, lític i també per la datació. Al nivell
Ie, el datat aquí en una fase cardial avançada c.5200-5000 cal
BC, s’hi han documentat decoracions impreses amb la tècnica
del cardial arrossegat (en dos casos) equiparades a les de cardial oblic, a més d’un únic efectiu amb una decoració incisa. La
presència important de la tècnica arrossegada (dins d’un conjunt
molt reduït) i d’un amb incisió, denoten que aquest conjunt seria
tardà respecte a altres conjunts penedesencs. En canvi, aquesta
proporció es capgira del tot en el conjunt de l’interior de la cavitat i predominen altres tècniques. Aquest fet indicaria, a priori,
l’existència de com a mínim, dos nivells cardials a la cavitat.
Malauradament, el del Sector Cova es troba barrejat. La indústria lítica, ja sense jaspi i cristall de roca (habituals durant una
fase més antiga, a Guixeres de Vilobí i La Serreta per exemple,
Mestres, 1987; Sànchez de la Torre, 2013), es caracteritza només per la presència d’algunes làmines i també pel triangle amb
un costat còncau. Si bé aquest ítem podria recordar a contextos
mesolítics recents, hi ha d’altres elements similars en conjunts
cardials com Chaves (Cava, 2000) i Cendres (García-Puchol,
2009), així com també a Nerja (Aura et al., 2013).
Altres cavitats d’exigües dimensions s’ocuparien de manera
ocasional com simples aixoplucs en funció de la mateixa activitat pastoral o d’altres activitats econòmiques complementàries,
com la cacera o l’explotació de recursos forestals. Aquest podria
ser el cas de la cova de la Masia (Torrelles de Foix), la cova de la
Plana Pineda (Font-rubí) i la cova del Pi d’en Barba (Avinyonet)
entre d’altres (fig. 4).
D’altra banda, pel que fa a aspectes socioculturals, algunes
cavitats haurien acollit pràctiques sepulcrals i/o amb accions
de caràcter simbòlic. Una funcionalitat sepulcral es podria atri-
Taula 4. Datacions radiocarbòniques del neolític antic del territori penedesenc.
Jaciment
Nivell
Mostra
Referència
BP
Var.
Cal BC 2s
Bibliografia
Guineu
Ie
Laurus nobilis
Beta-406998
6140
30
5209-5002
Inèdita
Guixeres
A
Ovis/Capra*
OxA-26068
6655
45
5644-5491
Oms et al., 2014
Guixeres
A
Ovis aries
OxA-26069
6458
38
5485-5342
Oms et al., 2014
La Serreta
E61
Arbutus unedo
Beta-280862
6490
40
5527-5367
Oms et al., 2014
La Serreta
E79
Arbutus unedo
Beta-280866
6420
40
5473-5326
Oms et al., 2014
La Serreta
E59
Angiosperma
Beta-280860
6410
40
5472-5322
Oms et al., 2014
Foradada
Ib base
Os humà
Beta-248524
6200
40
5295-5045
Oms et al., en premsa
Sant Llorenç
n.2
Triticum sp.
Beta-299597
6200
40
5295-5045
Borrell et al., 2014
Pou Nou
E-3
Ovis/Capra
OxA-26066
6033
36
5029-4836
Martins et al., 2015
Pou Nou
E-13
Ovis/Capra
OxA-26067
6009
32
4994-4803
Martins et al., 2015
La Serreta
E-75
Quercus sp.
Beta-280865
6160
40
5217-5000
Inèdita
Sant Llorenç
n.3
Ovis/Capra
OxA-26072
6004
32
4989-4802
Borrell et al., 2014
Sant Llorenç
n.3
Ovis/Capra
Beta-311605
5910
40
4897-4705
Borrell et al., 2014
Sant Llorenç
n.3
Triticum a/d
Beta-299598
5860
40
4831-4612
Borrell et al., 2014
* Recentment, un estudi no ha pogut demostrar que aquesta mostra pertanyi a Ovis aries (Martins et al., 2015), tot i que havia estat inicialment
publicada com a tal (Oms et al., 2014).
104
[page-n-9]
La cova de la Guineu i les relacions plana-muntanya al Penedès durant el neolític inicial
buir a l’Esquerda de les Roques del Pany (Torrelles de Foix).
Tot i el poc que coneixem de les antigues i deficientment documentades intervencions dels anys trenta, la descripció de les
troballes que ens reporta el seu excavador (Grivé, 1936) pot
fer-nos pressuposar l’existència de varies inhumacions individuals (fins a 12) de caràcter primari successiu relacionades
amb materials ceràmics cardials i objectes més o menys sumptuaris. Un estudi recent (Oms, 2014) indica la presència de
fins a 29 vasos decorats en aquesta cavitat. Alguns d’ells junt
a restes que podrien acomplir la funció d’aixovar (ullals, tres
culleres d’os, diferents punxons ossis i nombroses denes en
diferents taxons malacològics: Tirvia sp., Cardium sp., Glycimeris sp., Columbella rustica) podrien formar part d’un conjunt funerari. La cova Foradada també fou emprada per la inhumació durant el neolític cardial, tot i que les característiques
d’aquest registre són molt limitades (Oms et al., en premsa).
Per últim, la cova del Pèlag (Avinyonet del Penedès), a partir
de certs trets del seu registre i característiques del jaciment,
també podria complir aquesta funció.
Un cas molt particular representa el Fondal de Vandellós
(Mediona). En aquest paratge de petites dimensions, format per
un caos de blocs despresos de la cinglera, s’hi compta amb un
total de 14 jaciments arqueològics. D’entre aquests caus sense
cap condició d’habitabilitat o ús (espais d’entre 4-8 m2), cinc
comptaven amb ceràmica cardial: cova de la Boira, cova de
la Jeta, balma del Sílex, balma del Pèndol i cova de la Rasa.
Per la naturalesa dels propis jaciments, només un caràcter vo-
tiu/simbòlic pot ser proposat (Boira a més compta amb restes
humanes). Interpretació que ve recolzada per la continuïtat
d’ocupacions amb objectes de característiques específiques similars fins a finals de l’època romana (Ribé, 1995).
En el futur, la publicació de les dades inèdites procedents
de les excavacions de la cova del Bolet i de la cova de la Plana
Pineda (Equip Guineu, 1993, 1996) i la obtenció de datacions
radiocarbòniques del Pany i Boira permetrà sistematitzar millor
a nivell temporal la sincronia de les ocupacions penedesenques.
Per ara, les datacions disponibles del neolític inicial del Penedès mostren un escenari ben complex (taula 4 i fig. 5). Per
una banda, la datació OxA-26068 de les Guixeres de Vilobí s’ha
de situar en una fase precardial, que junt amb alguns materials
mostren certes afinitats a horitzons no estrictament cardials
(Oms, 2014; Martins et al., 2015). Cal aclarir però, que fins el
moment aquest nivell no ha estat detectat en el jaciment, només
comptem amb la datació i uns pocs materials ceràmics. Després
de cert decalatge, quasi imperceptible a nivell radiocarbònic,
l’ocupació cardial stricto sensu es manifesta notablement al territori penedesenc, amb les datacions OxA-26069 de Guixeres
i les de la Serreta (Oms et al., 2014). La datació inèdita de la
Vinya d’en Pau es situa també en aquesta forquilla antiga (com.
pers. Francesc Florensa).
A partir d’aquest moment, les dades perden tota la intensitat a la plana i només comptem amb dades de jaciments
litorals (Foradada i Sant Llorenç) i a la cova de la Guineu.
Considerem anòmal aquest fet i creiem que un major nom-
Fig. 5. Gràfic gaussià amb les datacions calibrades (2σ) mitjançant el software OxCal v.4.2 amb la corba IntCal13.
105
[page-n-10]
F. X. Oms, J. Mestres, A. Cebrià, J. I. Morales, J. Nadal, M. Pedro, S. Mendiela, P. Martín i J. M. Fullola
bre de datacions radiocarbòniques modificarà aquest escenari. En aquest punt, si incloem les dates conegudes de
l’epicardial penedesenc, observem que es torna a detectar
cert decalatge cronològic entre el darrer cardial i el primer
epicardial, ben observable a partir de les dates de Pou Nou
i la cova de Sant Llorenç. Només la datació de la E-75 de la
Serreta trenca aquesta dinàmica. Coneixent la cronologia de
l’epicardial a Catalunya, considerem que aquesta datació és
massa antiga (fruit potser del taxó emprat) i ha de ser presa
amb precaucions.
El model territorial mostrat en aquest treball proposa un
fort component de mobilitat a nivell micro. Això, no obstant,
no significa la inexistència de relacions amb d’altres grups
de territoris similars en extensió i característiques, que ben
segur existien (obtenció de jaspi o de malacologia marina,
per exemple). Models com el del Penedès es reprodueixen
a d’altres territoris del NE peninsular durant el neolític cardial, tant en una fase antiga (c.5500-5300 cal BC) com en
una de recent (c.5300-5000 cal BC) (Oms, 2014). Altres
autors proposen models similars, ja sigui des d’un punt de
vista teòric pel que fa a l’existència de diversos grups (Garcia Borja et al., 2011; Garcia Borja et al., 2012), a la seva
composició i funcionament (García Atiénzar, 2011) i inclús
basats en paràmetres tècnics de les produccions ceràmiques
(Manen et al., 2010).
5. CONCLUSIONS
La cova de la Guineu comença tot just ara a proporcionar dades
sobre les seves ocupacions durant el neolític inicial. Amb unes
característiques ben peculiars (tipus de cavitat, localització,
alçada, registre material), esdevé un assentament clau per entendre els models d’establiment de les primeres comunitats agroramaderes a Catalunya. Integrada dins el territori penedesenc, a
priori, com un assentament secundari a la serralada prelitoral,
proper a d’altres de similars (Bolet), més especialitzats (Pany
i Plana Pineda) i un de principal (Guixeres), proporcionarà en
el futur una quantitat major d’informació amb l’extensió dels
treballs arqueològics. El material ceràmic presentat s’entronca
perfectament amb les produccions cardials franco-ibèriques del
cardial del NE peninsular, i més particularment amb les altres
col·leccions penedesenques (Oms, 2014). La datació radiocarbònica disponible situa el nivell Ie entre els més recents del
Penedès, similar a moltes d’altres coves catalanes del litoral i
prelitoral central.
NOTA
Dediquem aquest treball a Bernat Martí Oliver, un dels pioners i
referents dels estudis moderns sobre el neolític a la Península Ibèrica, a més de mestre i amic. Agraïm als organitzadors que ens hagin
convidat a participar en aquest homenatge.
La recerca a la cova de la Guineu es porta a terme dins el projecte “Substitucions humanes i transformacions econòmiques entre
el Plistocè superior final i l’Holocè al Penedès” (2014/100482),
integrat dins el projecte 2014SGR-108 i el HAR2011-26193 del
SERP de la Universitat de Barcelona. Agraïm a Ethel Allué la determinació taxonòmica del carbó datat i a Xavier Esteve la realització
del mapa de la figura 5.
106
BIBLIOGRAFIA
ÁLVAREZ, E. (2008): “The use of Columbella rustica (class: gastropoda) in the Iberian peninsula and Europe during the Mesolithic and early Neolithic”. A M. Hernández, J.A. Soler i J.A.
López (ed.): IV Congreso del Neolítico Peninsular, t. II. Museo
Arqueológico de Alicante, Alacant, p. 103-111.
AURA, J.E.; JORDÁ PARDO, J.; GARCÍA BORJA, P.; GARCÍA
PUCHOL, O.; BADAL, E.; PÉREZ RIPOLL, M.; PÉREZ
JORDÀ, G.; PASCUAL BENITO, J.L.; CARRIÓN MARCO, Y.
i MORALES, J.V. (2013). “Una perspectiva mediterránea sobre
el proceso de neolitización. Los datos de la Cueva de Nerja en el
contexto de Andalucía (España)”. Menga, 4, p. 53-77.
BALDELLOU, V. i MESTRES, J. (1981): “Les Guixeres de Vilobí, un hàbitat del neolític antic a l’aire lliure”. A El Neolític a
Catalunya, Taula Rodona de Montserrat 1980. Publicacions de
l’Abadia de Montserrat, p. 69-74.
BARGE-MAHIEU, H.; CATTELAIN, P.; MONS, L.; PROVENZANO, N. i TABORIN, Y. (1991): Fiches typologiques de
l’Industrie osseusse prehistòriques. Cahier IV: Objects de parure. Publications de l’Université de Provence. Aix en Provence.
BORRELL, F.; GÓMEZ, A.; TORNERO, C.; MOLIST, M. i
VICENTE, O. (2014): “Les ocupacions de la Cova de Sant
Llorenç (Sitges, Garraf): noves aportacions al coneixement de
la prehistòria del Garraf”. Tribuna d’Arqueologia, 2011-2012,
p. 110-128.
BOSCH, À.; CHINCHILLA, J. i TARRÚS, J. (2011): El poblat
lacustre del neolític antic de la Draga. Excavacions 2000-2005.
Monografies del CASC 9, 256 p.
CAVA, A. (2000): “La industria lítica del neolítico de Chaves
(Huesca)”. Salduie, 1, p. 77-164.
CEBRIÀ, A.; FONTANALS, M.; MARTÍN, P.; MORALES, J.I.;
OMS, F.X.; RODRÍGUEZ-HIDALGO, A.; SOTO, M. i VERGÈS,
J.M. (2014): “Nuevos datos para el Neolítico antiguo en el nordeste
de la Península Ibérica procedentes de la Cova del Toll (Moià,
Barcelona) y de la Cova de la Font Major (Espluga de Francolí,
Tarragona)”. Trabajos de Prehistoria, 71 (1), p. 134-145.
ESTEVE, X.; MARTÍN, P.; OMS, F.X.; JORNET, R. i LÓPEZ,
D. (2012): “Intervencions arqueològiques als enllaços de
l’autopista AP-7 de Vilafranca del Penedès: nous assentaments
prehistòrics a l’aire lliure al Penedès”. Tribuna d’Arqueologia,
2010-2011, p. 23-39.
EQUIP GUINEU (1993): Memòria d’excavació a la cova del Bolet
(Mediona), campanya de 1992. Arxiu del Servei d’Arqueologia
i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya, mem. inèdita.
EQUIP GUINEU (1995): “Elaboració d’una cronoestratigrafia per
a la prehistòria del Penedès”. Tribuna d’Arqueologia, 19931994, p. 7-24.
EQUIP GUINEU (1996): Memòria d’excavació a la cova de la
Plana Pineda (Font-rubí), campanya de 1994. Arxiu del Servei
d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya,
mem. inèdita.
GARCIA ATIÉNZAR, G. (2011): “VII-IV milenio cal BC. El
asentamiento prehistórico de Benámer: consideraciones sobre
la ocupación y explotación del territorio en el valle medio del
Serpis”. A P. Torregrosa, F.J. Jover i E. López (dir.): Benàmer
(Muro d’Alcoi). Mesolíticos y neolíticos en las tierras meridionales valencianes. Serie de Trabajos Varios del SIP, 112, València, p. 301-316.
GARCÍA BORJA, P.; CORTELL, E.; PARDO, S. i PÉREZ, G.
(2011): “Las cerámicas de la Cova de l’Or (Beniarrés, Alacant).
Tipología y decoración de las colecciones del Museu d’Alcoi”.
Recerques del Museu d’Alcoi, 20, p. 71-136.
[page-n-11]
La cova de la Guineu i les relacions plana-muntanya al Penedès durant el neolític inicial
GARCÍA BORJA, P.; MARTINS, H.; CORTELL, E. i PARDO, S.
(2012): “Dataciones radiocarbónicas en contextos del Neolítico
antiguo de la Cova Fosca de la Vall d’Ebo (Alacant, España)”.
Alberri, 22, p. 78-97.
GARCÍA-PUCHOL, O. (2009): “Tecno-tipología de la piedra
tallada del Neolítico en Cendres”. A J. Bernabeu i L. Molina
(coord.): La Cova de les Cendres (Moraira-Teulada, Alicante).
Serie Mayor 6, ed. MARQ, Alacant, p. 85-104.
GRIVÉ, J. (1936): “L’Esquerda de les Roques del Pany (Penedès)”.
Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, VIII (1927-1931), p. 19-33.
LÓPEZ, D. (2013): Informe del tractament de les mostres de sediment i estudi arqueobotànic de les llavors i fruits de l’excavació
arqueològica dels jaciments de Mas Pujó, La Serreta i Cinc
Ponts (Vilafranca del Penedès). Inèdit, 44 p.
LÓPEZ, D.; ANTOLÍN, F. i ALONSO, N. (en premsa):
“L’agricultura al Penedès històric, del neolític a l’època romana. Un estat de la qüestió a través dels estudis carpològics”. A
Jornades d’Arqueologia del Penedès (Octubre 2011). Institut
d’Estudis Penedesencs.
MANEN, C.; SÉNÉPART, I. i BINDER, D. (2010): “Les productions céramiques des groupes cardiaux et épicardiaux du Sud de
la France: zoom régional”. A C. Manen, D. Binder, F. Convertini i I. Sénépart (ed.): Premières sociétés paysannes de Méditerrannée occidental. Structures des productions céramiques
(Toulouse, 11-12 mai 2007). Société Préhistorique Française
(Mémoire 51), Paris, p. 191-196.
MARTÍ, B.; ARIAS-GAGO, A.; MARTÍNEZ-VALLE, R. i
JUAN-CABANILLES, J. (2001): “Los tubos de hueso de la
Cova de l’Or (Beniarrés, Alicante). Instrumentos musicales en
el Neolítico Antiguo de la Península Ibérica”. Trabajos de Prehistoria, 58 (2), p. 41-67.
MARTINS, H.; OMS, F.X.; PEREIRA, L.; PIKE, A.; ROSWELL,
K. i ZILHÃO, J. (2015): “Radiocarbon dating the beginning of
the Neolithic in Iberia: new results, new problems”. Journal of
Mediterranean Archaeology, juliol 2015.
MESTRES, J. (1981-1982): “Avançament a l’estudi del jaciment de
les Guixeres de Vilobí”. Pyrenae, 17-18, p. 35-53.
MESTRES, J. (1987): “La industria lítica en sílex del neolític antic
de les Guixeres de Vilobí”. Olerdulae, 1-4, p. 5-73.
MESTRES, J. (1989): “El Neolítico antiguo en Cataluña”. A V. Baldellou, J. Mestres, B. Martí i J. Juan-Cabanilles: El Neolítico
antiguo. Los primeros agricultores en Aragón, Cataluña y Valencia. Diputación de Huesca, Huesca.
MESTRES, J. (1992): “Assentaments a l’aire lliure del neolític
antic al Penedès”. 9è Col·loqui Internacional d’Arqueologia de
Puigcerdà. Estat de la investigació sobre el Neolític a Catalunya (Puigcerdà i Andorra la Vella, 1991), p. 76-78.
NADAL, J.; SENABRE, M.R., MESTRES, J. i CEBRIÀ, A.
(1999): “Evolución del aprovechamiento de los recursos
faunísticos durante el Neolítico en la comarca de l’Alt Penedès”. A J. Bernabeu i T. Orozco (ed.): II Congrés del Neolític
a la Península Ibèrica. Universitat de València, València,
p. 85-94.
OMS. F.X. (2014): La neolitització del nord-est de la Península
Ibèrica a partir de les datacions de 14C i de les primeres ceràmiques impreses c. 5600-4900 cal BC. Tesis doctoral, Universitat de Barcelona, 472 p.
OMS, F.X.; CEBRIÀ, A.; MORALES, J.I. i PEDRO, M. (en
premsa): “Una inhumació cardial a la cova Foradada (Calafell, Baix Penedès)?”. A Jornades d’Arqueologia del
Penedès (Vilafranca del Penedès, octubre 2011). Institut
d’Estudis Penedesencs.
OMS, F.X.; ESTEVE, X.; MESTRES, J.; MARTÍN, P. i MARTINS,
H. (2014): “La neolitización del nordeste de la Península
Ibérica: datos radiocarbónicos y culturales de los asentamientos
al aire libre del Penedès”. Trabajos de Prehistoria, 71 (1),
p. 42-55.
PASCUAL BENITO, J.L. (1998): Utillaje óseo, adornos e ídolos
neolíticos valencianos. Servicio de Investigación Prehistórica
(Serie de Trabajos Varios, 95), València.
RIBÉ, G. (1995): L’empremta del passat a Mediona. Del paleolític
a l’antiguitat tardana. Ajuntament de Mediona, 97 p.
RIERA, S.; ESTEVE, X. i NADAL, J. (2007): “Systèmes
d’exploitation et anthropisation du paysage méditerranéen
du Néolithique Ancien au premier âge du Fer: le cas de la
dépression de Penedès (nord-est de la péninsule ibérique)”. A
H. Richard, M. Magny i C. Mordant (ed.): Environnements et
cultures à l’âge du Bronze en Europe Occidentale. Actes des
congrès nationaux des Sociétés historiques et scientifiques
129e, Besançon, 2004. Editions du CTHS (Documents
préhistoriques, 21), Paris, p. 121-141.
RODANÉS, J.M. (1987): La industria ósea prehistórica en el Valle
del Ebro. Diputación General de Aragón, Saragossa.
SÀNCHEZ DE LA TORRE, M. (2013): Informe de l’estudi
arqueopetrològic. Mas Pujó, La Serreta, Cinc Ponts (Vilafranca
del Penedès). Inèdit, 30 p.
107
[page-n-12]
Del neolític a l’edat del bronze en el Mediterrani occidental.
Estudis en homenatge a Bernat Martí Oliver.
tv sIp 119, València, 2016, p. 97-107.
La cova de la Guineu (Font-Rubí, Barcelona) i les relacions
plana-muntanya al Penedès durant el neolític inicial
F. Xavier Oms, JOsep mestres, artur Cebrià, Juan i. mOrales, JOrdi nadal,
mireia pedrO, susana mendiela, patriCia martín i JOsep m. FullOla
resum
En aquest treball presentem les dades inèdites sobre les primeres ocupacions neolítiques a la cova de la Guineu (Font-rubí,
Alt Penedès, Barcelona). Un cop contextualitzat el jaciment, es presenten les restes ceràmiques, zooarqueològiques i de la
indústria lítica i òssia, així com una datació radiocarbònica AMS, també inèdita, que emmarca l’ocupació al jaciment durant el
darrer terç del VIè mil·lenni cal BC. Per últim, s’analitza el jaciment en el seu territori i les relacions que podrien existir amb
d’altres jaciments penedesencs durant l’establiment de les primeres societats productores al NE de la Península. S’observa en
aquest punt un complicat entramat de relacions entre la plana i la muntanya, sobretot la serralada prelitoral.
palabras clave:
cova de la Guineu, neolític cardial, Penedès, NE Península Ibèrica.
résumé
La grotte de La Guineu (Font-Rubí, Barcelone) et les relations plaine-montagne au Néolithique ancien. Cet article vise à
fournir des informations inédites sur les premières occupations néolithiques de la grotte de La Guineu (Font-rubí, Alt Penedès,
Barcelone). Après une présentation du gisement et celle des résultats de l’analyse archéozoologique, ce sont les données sur
les industries lithique, osseuse et céramique qui sont exposées. Une nouvelle datation 14C par AMS permet de préciser que
l’occupation néolithique de la grotte a eu lieu au cours du dernier tiers du VIème millénaire cal BC. En considérant La Guineu
au sein de son territoire, nous avons alors cherché à établir les liens que ce site a pu avoir avec d’autres sites contemporains
du nord-est de la péninsule ibérique à ce moment de l’expansion des premières sociétés paysannes dans cette région. De fait,
il semble qu’un tissu complexe de relations se soit établi entre les zones de plaine et de montagne, notamment dans le secteur
de la chaîne pré-littorale.
mots clés
: grotte de La Guineu, Néolithique cardial, Penedès, Nord-Est péninsule ibérique.
1. INTRODUCCIÓ
Al territori conegut com a Penedès històric (les comarques de
l’Alt i Baix Penedès i el sud del Garraf) es coneixen fins a 26
jaciments que presenten restes ceràmiques de les primeres fases
del neolític antic, 17 en cova i abric i la resta, a l’aire lliure.
Malauradament només disposem de dades arqueoestratigràfiques d’una petita quantitat d’aquests assentaments: Guixeres de
Vilobí, Mas d’en Boixos, La Serreta, Vinya d’en Pau, la cova
del Bolet, la cova de la Guineu, la cova de la Plana Pineda, la
cova de Sant Llorenç i la cova Foradada (Baldellou i Mestres,
1981; Mestres, 1981-82; Equip Guineu, 1995; Oms et al., 2014;
Oms, 2014; Borrell et al., 2014). D’altres jaciments emblemàtics, com la cova de Can Pasqual i l’Esquerda de les Roques
del Pany, van ser excavats durant la dècada dels 20’ i 30’ del
segle passat i les seves dades són utilitzables d’una manera molt
parcial (Grivé, 1936; Mestres, 1989). La major concentració de
jaciments es troba tant a la plana prelitoral com a la serralada
prelitoral (a la comarca de l’Alt Penedès), mentre que les zones
costaneres només coneixem dues ocupacions (Foradada a Calafell, Baix Penedès, i Sant Llorenç a Sitges, Garraf). En aquest
treball analitzarem el registre arqueològic associat a la primera
fase neolítica de la cova de la Guineu i les relacions existents
durant aquesta fase al territori penedesenc.
2. EL JACIMENT
La cova de la Guineu es troba al municipi de Font-rubí (Alt
Penedès, Barcelona), a 725 msnm al cim del puig de la Plana Pineda (Serralada Prelitoral). Es troba molt propera a l’estratègica
carrerada del coll de la Barraca i per sobre de la Font de Llinars,
únic punt d’aigua natural proper a la cavitat (fig. 1.A).
L’entorn geològic de la zona del coll de la Barraca és el clàssic de la formació juràssic-triàsic: gresos vermells del Keuper a
la base, calcàries del Muschelkalk al tram mitjà i dolomies de
97
[page-n-2]
F. X. Oms, J. Mestres, A. Cebrià, J. I. Morales, J. Nadal, M. Pedro, S. Mendiela, P. Martín i J. M. Fullola
Fig. 1. A) Localització del jaciment a Catalunya (punt blanc). B) Tall estratigràfic diacrònic del jaciment, amb indicació de la procedència
dels nivells cardials. C) Planta de la cavitat.
gra fi a la part superior. En aquest context, la cova de la Guineu
(de fet, un avenc amb conca de recepció pròpia, que compleix la
funció de dolina), és una obertura per dissolució de les esquerdes de la capa de calcàries del Muschelkalk. L’aspecte actual
del jaciment és una cavitat d’uns 35 m2 (Sector Cova), un espai
amb morfologia d’abric de fins a 40 m2 (Sector Exterior) i tota la
dolina externa d’uns prop de 110 m2 (Sector Ampliació).
El jaciment fou excavat sense cap control a les darreries de
la dècada dels anys 70 del proppassat segle per part de la AECC
de Mediona. Aquest grup d’afeccionats va actuar de manera
molt important en els dipòsits del Sector Cova, donant a conèixer un lot de materials molt significatius, que van poder ser estudiats per membres de l’Equip Guineu durant la dècada de 1980.
Aquests materials oferien una idea bàsica sobre les ocupacions
a la cavitat, des del neolític antic cardial fins el bronze final.
Sortosament, el Sector Exterior, on es troba la visera despresa,
quedà intacte i és on s’han concentrat els esforços en els darrers
anys d’excavació.
La seqüència del jaciment comprèn grosso modo dues fases.
Una primera i més antiga, d’ocupació en sentit estricte que ocupa tant el nivell III (epipaleolític microlaminar), els nivells postcardials (II interior, II fumier i Id exterior) i el que aquí ens ocupa, el nivell Ie exterior (fig. 1.B i 1.C). En aquest moment, la cavitat presentava unes característiques àmplies, amb prop d’uns
70-80 m2 habitables. Després, ja durant el IV mil·lenni, la visera
col·lapsà i s’inicien una sèrie d’ocupacions que s’adapten a un
nou aspecte de la cova, pràcticament un avenc. En aquesta se-
98
gona fase s’hi succeïren primer un llarg període d’inhumacions
col·lectives paradolmèniques durant el III mil·lenni cal BC (nivell Ic) i ocupacions esporàdiques durant l’edat del bronze ple
(nivell Ia base), el bronze tardà-primera edat del ferro (nivell Ia)
i freqüentacions ibèriques fins a tardorromanes. La cova acaba
sent emprada com a carbonera i cabana de pastors des d’època
post-medieval fins quasi l’actualitat.
El registre material que associem a la primera ocupació neolítica de la cova es troba en diferents àmbits de la mateixa. El
nivell II interior (al Sector Cova) (fig. 1.B), presenta força material tot i que aquest fou arrasat per les ocupacions del neolític
postcardial. D’aquesta manera, tot i un ric registre, aquest es troba barrejat amb ceràmiques de tipus Molinot. També es troben,
fruit de les remocions modernes, algunes restes disperses per
diversos estrats remenats de la cavitat. No obstant, fora de la cavitat (Sector Exterior) es va poder identificar un nivell d’aquesta
fase, el Ie. Aquest és l’únic tram intacte on s’ha excavat una
capa del neolític inicial del jaciment. És per ara una zona molt
reduïda, només se n’han excavat 4-5 m2. De fracció fina compost per argiles vermelloses i algunes graves, s’assenta i percola
sobre un nivell de grans blocs, amb una potència que no supera
ara per ara els 20 cm. El fet que es trobi just a l’única zona no
protegida per cap tram de cova o d’abric ha provocat l’alteració
de certs materials, sobretot la fauna, que apareix lixiviada. En
el futur, amb l’avançament de l’excavació del Sector Exterior,
es podrà assolir una extensió de prop de 40m2 per aquest nivell.
[page-n-3]
La cova de la Guineu i les relacions plana-muntanya al Penedès durant el neolític inicial
3. L’OCUPACIÓ I ELS MATERIALS DEL NEOLÍTIC
INICIAL
En aquest article es presenten una part dels materials que pertanyen a les ocupacions cardials de la cova. Per una banda, a
l’estudi de la ceràmica i la indústria òssia s’inclouen els materials amb procedència diversa (nivell Ie, barrejat amb postcardial al nivell II interior i descontextualitzat). Per l’altra, les
dades referents a la zooarqueologia i de la indústria lítica només
fan referència al nivell Ie. Tot i que no se’n donaran més detalls
aquí, és molt habitual la presència en aquest nivell de plaques de
gres fragmentades (prop d’una vintena) i sobretot, petits fragments d’argila cuita.
D’aquest nivell s’ha obtingut una datació radiocarbònica
AMS sobre un carbó de branqueta de Laurus nobilis (taula 1).
Considerem aquest taxó més recomanable que no altres com
Quercus o Pinus per exemple, per tenir una vida potencialment
més curta.
Taula 2. Trets tècnics i morfològics de la cova de la Guineu.
Reductora
13 (37,1%)
5 (14,3%)
Allisat
Polit
Espatulat
18 (51,4%)
0
Gran
Mitjà
Petit
9 (25,7%)
Mida
Oxidant
17 (48,5%)
Acabats
Irregular
17 (48,5%)
Coccions
22 (62,8%)
4 (11,4%)
Ovoide/esfèric Hemisfèric
Cilíndric
7 (21,87%)
Formes
8 (21,87%) 2 (6,25%)
3 (9,37%)
Compost
Taula 1. Datació radiocarbònica AMS de la cova de la Guineu,
calibrada mitjançant el programari OxCal v.4.2. corba IntCal13.
Taula 3. Decoracions documentades per vasos, senzilles i desglossades, de la cova de la Guineu.
Nivell
Mostra
Ie
Laurus Beta-406998 26.5
nobilis
(carbó)
Referència
Ratio
Data BP
Cal BC 2σ
Tècniques decoratives
6140±30
5209-5002
Tècniques simplificades
La datació obtinguda és la més recent de les conegudes fins
el moment a l’Alt Penedès. Tot i així s’integra perfectament dins
l’escenari general català, amb els exemples de la cova del Frare
c6 (Martins et al., 2015), la cova Bonica IV o la Draga (Bosch et
al., 2011) entre molts d’altres. En una segona fase de la neolitització, entre 5300-4900 cal BC, les tradicions cardials més pures
es mantenen als focus antics (Garraf-Pla de Barcelona, Penedès
i Vallès) i a Girona. Mentre que en d’altres territoris es donen
fenòmens de transició i contacte amb conjunts epicardials antics
(cova del Vidre i cova de la Font Major), o per contra, una autèntica substitució als jaciments de l’àrea Segre-Pirineus (Oms,
2014), on la ceràmica cardial és testimonial.
3.1. la ceràmIca cardIal
Amb la metodologia emprada en un treball recent, s’han analitzat un total de 47 fragments ceràmics decorats, entre els quals
destaquen vuit vores i dos colls. Aquests fragments han estat
reduïts a 35 vasos ceràmics decorats.
Pel que fa als trets tècnics, les coccions irregulars i les oxidants tenen una gran importància (17 i 13 vasos respectivament), mentre que la reductora està poc present (taula 2).
Pel que fa als acabats de les superfícies, la cova de la Guineu
destaca per la àmplia presència de vasos amb un acabat polit (18
vasos), que supera per poc la representació d’allisats (17). No
s’han documentat vasos amb acabats espatulats o brunyits.
Els trets morfològics analitzats mostren una clara preferència
pels vasos mitjans (22), tot i que els grans també estan prou presents (9), mentre que els petits tenen una presència quasi testimonial. Pel que fa a les formes dels vasos, molts no han pogut ser definits (15 indeterminats). De la resta, s’ha establert un clar equilibri
Cardial
NR
%
16
45,7%
Cardial sobre cordó
6
17,1%
Cordó llis
7
20%
Cresta
2
5,7%
Impressió simple (no petxina)
2
5,7%
Pinta
1
2,8%
1
2,8%
Incisió
Total
35
Tècniques desglossades
Cardial oblic
9
25,7%
Cardial perpendicular
2
5,7%
Cardial arrossegat
2
5,7%
Impressió simple
2
5,7%
Pinta
1
2,8%
Incisió
1
2,8%
Cordó llis
7
20%
Cresta
2
5,7%
26
74,2%
Cardial oblic + perpendicular
2
5,7%
Cardial oblic + arrossegat
1
2,8%
Cardial oblic + perpendicular + cordó
1
2,8%
Cardial oblic + arrossegat + cordó
1
2,8%
Cardial perpendicular + arrossegat + cordó
1
2,8%
Cardial oblic + cresta
1
2,8%
Cardial perpendicular + cresta
1
2,8%
Cardial indet + cordó
1
2,8%
Total
9
25,7%
Total
Tècniques combinades
99
[page-n-4]
F. X. Oms, J. Mestres, A. Cebrià, J. I. Morales, J. Nadal, M. Pedro, S. Mendiela, P. Martín i J. M. Fullola
Fig. 2. Selecció de vasos
ceràmics decorats de la cova
de la Guineu (els números 4 i 9
s’associen al nivell Ie).
entre els vasos ovoides/esfèrics i cilíndrics amb set i vuit exemples
respectivament, tres hemisfèrics i dos compostos amb coll destacat. Si es combinen les dades sobre la morfologia dels vasos (les
mides més freqüents i les formes), s’observa que els grans només
es documenten en perfils cilíndrics (set vasos). En canvi, en els
vasos mitjans no se’n documenten de cilíndrics mentre que tenen
una representació sostinguda de la resta de morfologies, destacant
sobretot els ovoides/esfèrics (en sis vasos) (taula 2).
Les decoracions documentades estan clarament dominades
per la impressió cardial, que de manera solitària es troba en 16
vasos (taula 3 i fig. 2); quan es combina amb cordó se’n documenten sis més. En ordre d’importància, només els cordons llisos tenen una representació important amb nou vasos (dos d’ells
crestes). La resta, les impressions no cardials, es troben en tres
casos, dos vasos amb impressió simple successiva i un vas amb
impressió composta (pinta). Per últim, un únic vas presenta una
decoració incisa (taula 3).
100
A la mostra analitzada, en la majoria dels casos (26/35)
les decoracions es troben com a únic element present en el
vas. No obstant, hi ha nou vasos que presenten major complexitat en la formació dels esquemes decoratius. En tres vasos es dona una triple combinació (dos tipus de decoració
cardial i cordó), en la resta de casos es tracta de diferents
combinacions entre dos impressions cardials en tres vasos
i la combinació d’una impressió cardial i una cresta en dos
vasos (taula 3). Aquesta circumstància implicaria una certa
simplicitat en els models decoratius, factor que s’haurà de
corroborar amb els motius documentats.
S’han documentat un total de nou motius diferents (segons
Oms, 2014), no obstant en 10 casos no s’ha pogut establir a
causa de les dimensions del/s fragment/s analitzat/s. La diversitat de motius és molt elevada en comparació amb el baix
nombre de vasos documentats, no obstant existeix un clar
predomini del cordó llis horitzontal simple (I1) amb 7 casos,
[page-n-5]
La cova de la Guineu i les relacions plana-muntanya al Penedès durant el neolític inicial
seguit de la franja horitzontal simple (A1) i la franja horitzontal múltiple limitada (B2) amb 3 vasos en cada cas. La franja
horitzontal limitada amb meandres limitats (D4) es troba en
2 casos, igual que la franja horitzontal àmplia simple (E1).
La resta de motius estan presents únicament en un vas, com
la franja horitzontal limitada (A2), la franja horitzontal ampla
amb cordó inferior (E3), la franja horitzontal simple que integra cordó enmig (F1) o la franja horitzontal amb franja obliqua
descendent (H3). Per últim, en un sol cas s’ha documentat un
vas amb doble motiu o motiu complex, basat en una composició B1 + F1, que consta de franges horitzontals múltiples
combinades amb un cordó al tram inferior.
Si ens centrem en la sintaxi decorativa basada en la combinació de les tècniques decoratives emprades i els motius més
habituals, s’ha de tenir en compte que els motius no han pogut
ser tots definits. Per això i a partir d’un anàlisi combinat de només 22 vasos (els que sí han estat definits), les dades són poc
representatives. Tan sols es pot destacar:
- que el motiu senzill l’A1 només es realitza amb una sola
matriu (impressió d’instrument o impressió cardial de qualsevol
tipus);
- en el mateix sentit, el motiu I1 també es realitza amb una
sola tècnica;
- en la resta de casos, tot i que hi hagi motius més complexes
es pot emprar una sola tècnica, i al contrari, en els casos amb
tres tècniques associades es pot observar un motiu senzill.
de 55 mm, les seccions són triangulars i els talons unifacetats
amb bulbs difusos i sense presència de llavi, el que sembla
apuntar a la percussió directa tova com a tècnica de talla.
Per últim, el conjunt només compta amb tres elements retocats, sent un d’ells una peça estellada. Els altres dos són una
ascla amb retoc continu en un dels fils i sobretot, un trapezi
(30,6 x 9,8 x 2,7) amb la base petita còncava.
3.3. altres elements: IndústrIa òssIa I malacologIa
Diversos elements han estat recuperats a la cova de la Guineu
que s’associen amb l’ocupació cardial de la cavitat. La major
part dels ítems procedeixen del nivell II interior, on s’hi barreja
l’ocupació cardial amb la posterior postcardial. Al nivell Ie no
s’ha documentat cap resta fins el moment.
S’han recomptat fins a 8 elements ossis i un de malacològic. Aquest darrer es correspon amb una Columbella rustica
amb perforació antròpica a la volta columel·lar. L’àpex està
trencat, sense que es pugui precisar si la fractura és antròpica
o natural. Entre els primers, trobem una cullera o pala/paleta
(fig. 3.1), sobre suport ossi no determinat (entenent que les
culleres presenten perfil còncau a la part ampla i les pales no,
en tipologia de Rodanés, 1987 i Pascual Benito, 1998). En
Pel que fa a les temàtiques representades dins els motius, el
component horitzontal és netament superior a la resta, amb 21
vasos on es tracta de l’únic tema documentat. Els temes en disposició obliqua es compten únicament en tres vasos. En quatre
vasos no s’ha pogut establir amb seguretat el tema i s’han classificat com indeterminats. Els que comprenen més d’un tipus són
una minoria, però tenen en comú la presència de la variable horitzontal, combinada amb temes ondulants (dos vasos) i oblics
(tres). Cal ressenyar que no es documenta cap espiga, element
poc freqüent al Penedès.
3.2. IndústrIa lítIca
El conjunt lític recuperat al nivell Ie és escàs, fragmentari i mostra un grau d’alteració postdeposicional notable. S’han recuperat únicament 65 restes, de les quals, 16 són plaques de sorrenca. La resta, 49 elements, no permeten aportar excessives dades
a nivell tecnològic ni tipològic sobre les dinàmiques tècniques
dels grups cardials.
Les matèries primeres documentades són el sílex i en menor
mesura, el quars. El primer mostra en general un desenvolupament
important de pàtines d’alteració tèrmica que no permeten per ara
el seu estudi petrològic. Tot i l’escassa mostra, sembla detectar-se
una gestió diferencial entre els dos materials. El sílex (NR=42) està
representat per fragments de làmina, configurats i restes de talla, és
a dir una cadena operativa fragmentada que suggereix que els processos de talla no es van desenvolupar majoritàriament a la cova,
sent el jaciment el lloc d’abandonament dels útils finals o de talla
ocasional. Per altra banda, el quars (NR=7) té representades totes
les categories estructurals, incloent un nucli esgotat.
A nivell tecnològic només es pot destacar la relativa importància del component laminar en el sílex ja que es documenten
set fragments de làmina. La longitud màxima documentada és
Fig. 3. Elements d’indústria òssia de la cova de la Guineu.
101
[page-n-6]
F. X. Oms, J. Mestres, A. Cebrià, J. I. Morales, J. Nadal, M. Pedro, S. Mendiela, P. Martín i J. M. Fullola
aquest cas, tota la peça presenta una deformació còncava, segurament pel suport fet servir (possiblement una costella). Un
altre element destacat és un fragment d’anell llis no decorat
(segons Pascual Benito, 1998) o bague (en terminologia de
Barge-Mahieu i altres, 1991), sobre os no determinat anatòmicament ni taxonòmicament, amb coloració negra per termoalteració (fig. 3.5). S’observen marques de poliment transversal
que semblen fetes amb posterioritat a l’alteració tèrmica. Un
punxó, possiblement sobre metàpode de cérvol. S’aprecien estries de fabricació per abrasió i dos intents de perforació a la
part proximal (fig. 3.2). Si aquestes perforacions s’haguessin
dut a terme, caldria descriure-les tipològicament com una agulla (independentment de la mida). Sobre dent (fig. 3.3), hi ha
un penjoll fet per perforació a l’arrel d’un ullal superior de
Felis silvetris (l’atribuïm a aquesta espècie i es descarta, per
la mida, el linx). Un tub d’ós, realitzat mitjançant una dena
cilíndrica sobre os buidat i termoalterat. Podria ser, per algunes característiques internes, banya de cèrvid, retallada, polida
i brunyida. És similar a alguns dels elements proposats per
Martí i altres (2001) com a possibles instruments musicals.
Una cullera-espàtula realitzada sobre un fragment d’ullal inferior de Sus mascle (fig. 3.8). Polit i potser brunyit, presenta
una sèrie incisions reticulades en un tram medial de la cara
interior, massa intenses i ordenades per a relacionar-les amb
traces tècniques de fabricació de la peça. Un altre element és
un fragment de lamineta d’os termoalterada que conserva part
d’una perforació (fig. 3.7). Per morfologia i mides, es podria
relacionar amb els penjolls recto-rectangulars de Pascual Benito i entraria dins de l’amplitud de variació de les peces més
petites del País Valencià. Un altre element (fig. 3.6), és similar
a l’anterior però més esvelt. Per últim un fragment d’os pla,
polit i trencat per la base, podria tractar-se d’un fragment de
paleta o un penjoll recto-rectangular (fig. 3.4).
Totes les peces descrites poden entrar dintre de les tipologies i les mètriques dels elements sobre os del Sud de França,
Vall de l’Ebre i País Valencià durant el neolític inicial. Algunes
peces són similars a les recuperades en jaciments com Or, Sarsa,
Balma de l’Espluga, pel que fa al neolític antic (Rodanés, 1987;
Barge-Mahieu et al.,1991; Pascual, 1998). Per la seva banda, els
objectes ornamentals sobre Columbella rustica són molt generalitzats a tota la prehistòria, però també és cert que predominen a l’epipaleolític i al neolític antic, i poden considerar-se un
element diagnòstic a la zona catalana, valenciana i de la Vall de
l’Ebre (Álvarez, 2008).
el material es troba en un alt grau de fragmentació, cosa que
ha suposat que en la majoria dels casos les identificacions solament s’hagin pogut fer a través de la dentició, únics elements
que de vegades han aparegut complets. A més i tal com s’ha
dit abans (punt 2), les restes òssies també es veuen afectades
en les corticals amb alteracions similars a la meteorització,
àcids radiculars i trampling, cosa que ha impedit l’observació
de marques d’origen antròpic. Solament es poden detectar termoalteracions, en diferents graus, que afecten una mica més
del 16% del total. La distribució taxonòmica de les restes determinades és: ovicaprins: 10 restes (dentició i dos fragments de
metacarpians), que podrien estar representant un únic individu
adult. No podem saber si es tracta d’una ovella o una cabra. Bos
taurus: 4 restes (dentició) que podrien representar 2 individus
per l’estat de desgast de la dentició, però que és molt difícil de
discernir. Sus sp.: 2 restes (que representarien dos individus, un
de molt jove, per un fragment de parietal molt petit i un animal
amb dentició adulta, una incisiva superior). Cervus elaphus: 2
(un molar superior i un fragment de banya) que representa un
únic individu adult mascle. Equus caballus: 1 resta (un fragment d’escàpula que presenta la cavitat glenoïdal amb endentació) que representaria un individu. Oryctolagus cuniculus: 8
restes (fonamentalment dents, un metatarsià i una 3a falange).
A banda, entre el material modificat antròpicament, hem de recordar que s’havia identificat una dent de Felis silvestris.
Es tracta d’una relació estadísticament no significativa i, per
tant, no podem treure conclusions contrastables més enllà de la
simple presència dels taxons, d’altra banda, prou diversificats
atesa la reduïda mostra. A nivell de nombre de restes determinades, solament podem mencionar que, com és tradicional per
aquestes cronologies en entorns de cova, hi ha un predomini
dels ovicaprins (si tenim en compte només els grans mamífers
–tot excloent de la mostra els conills–) que seria del 52,3%, però
que estaria superat per gairebé totes les altres espècies si fem
una valoració de la biomassa aportada, si la calculem dels nombre mínim d’individus representats. Altra valoració que cal fer
és la importància de la fauna salvatge, representada per un mínim de tres espècies, conill, cérvol i cavall. Si bé el cavall ja no
és cap novetat en els contextos neolítics catalans, continua sent
un taxó poc representat, i de difícil atribució (salvatge/domèstic) a finals del neolític, el calcolític i el bronze inicial. En el cas
que ara ens afecta, sembla clar que es tractaria, per cronologia,
d’un animal salvatge.
3.4. les dades arqueozoològIques
4. RELACIONS PLANA-MUNTANYA DURANT EL
NEOLÍTIC INICIAL AL PENEDÈS
S’han analitzat 110 restes òssies que es corresponen amb el
nivell Ie de la cova de la Guineu. No incloem les restes-suport
d’indústria òssia esmentades anteriorment (tot i que puguem
fer alguna referència posterior), ja que podrien correspondre’s
amb elements transportats. De les restes analitzades, 27 han estat determinades anatòmicament i taxonòmicament (24,54%),
mentre que les 83 restants han quedat no identificades taxonòmicament (75,46%). Entre les restes no identificades,
s’observen dues mides diferenciades: grans mamífers de mida
mitjana (que podrien correspondre, entre els taxons identificats
que després relacionarem, a ovicaprins, suids i potser cérvols
juvenils o femelles), i grans mamífers de mida gran (bovins,
èquids o cérvols adults, preferentment mascles). D’altra banda,
102
Com s’ha dit a la introducció, al Penedès hi ha 26 jaciments que
compten amb restes cardials (fig. 4). Les Guixeres de Vilobí,
a Sant Martí Sarroca, i Sant Pau, a Vilafranca del Penedès (no
excavat, però amb característiques molt similars al primer), serien els veritables assentaments amb estructures habitacionals
de la zona. Es localitzen al vessant meridional dels dos únics
relleus aturonats que despunten sobre la plana en aquest tram
central de la depressió penedesenca. Ambdós estan situats en
un emplaçament estratègic rodejat de planes endorreiques que
durant el neolític antic serien zones humides amb petites llacunes i aiguamolls i en una posició central respecte les terres que
ofereixen millor potencialitat agrícola.
[page-n-7]
La cova de la Guineu i les relacions plana-muntanya al Penedès durant el neolític inicial
Fig. 4. Mapa amb els jaciments amb vestigis cardials al Penedès. 1.
cova de la Guineu; 2. cova de la Plana Pineda; 3. cova del Bolet; 4.
Fondal de Vandellòs (cova de la Boira; cova de la Jeta; balma del
Sílex; cova de la Rasa; balma del Pèndol); 5. abrics de Cal Marquet;
6. cova de la Masia; 7. Esquerda de les Roques del Pany; 8. Masia
de la cova del Garrofet; 9. cova de Can Pasqual; 10. Guixeres de
Vilobí; 11. Guixeres de Baix; 12. Mas d’en Boixos; 13. Pedrera
de Sant Jordi; 14. Sant Pau; Vinya Torrelletes; 15. La Serreta; 16.
Vinya d’en Pau; 17. Torrent de Sant Marçal; 18. cova del Pi d’en
Barba; 19. cova del Pèlag; 20. cova de Sant Llorenç; 21. cova
Foradada.
Les Guixeres de Vilobí (Sant Martí Sarroca) és l’únic jaciment que ens permet entreveure la configuració d’aquests assentaments (Mestres, 1981-82; Mestres, 1987; Oms et al., 2014).
Excavat el 1974 i de 1981 a 1984, s’hi documenten estructures
negatives i altres evidències arqueològiques que permeten teoritzar l’existència de cabanes extenses sostingudes per pilons de
fusta i fosses de diversa funcionalitat, en una extensió aproximada de 1500 m2. La seqüència estratigràfica indica una continuïtat d’ocupació, en termes culturals (que no cronològics),
que s’estén a les tres fases del neolític antic: cardial, epicardial i
postcardial tipus Molinot.
Tal com es va proposar al Col·loqui de Puigcerdà (Mestres,
1992), les característiques documentades a les Guixeres de Vilobí, així com la densitat (1,8 kilòmetres quadrats per assentament) i la proximitat espacial (menys de 4 kilòmetres) amb els
altres assentaments dels que els hi suposem una mateixa funcionalitat, posen de manifest un model semi sedentari amb petites
aldees ocupades de manera discontínua, seguint el ritme imposat per unes pràctiques agrícoles itinerants que comportaven el
desplaçament periòdic dels cultius i potser també de l’hàbitat.
Aquestes mateixes pràctiques agrícoles haurien generat
un altre tipus d’establiments a l’aire lliure amb una funcionalitat primordialment econòmica relacionada amb les activitats
productives i caracteritzats arqueològicament per la presència,
en nombre variable, de sitges excavades en el subsòl. Aquests
enclavaments constituirien unitats d’explotació agrícola vinculades als camps de conreu i dedicades essencialment a la conservació i emmagatzematge d’una part de la collita de cereals,
ja sigui com a reserva pel consum o per llavor per la propera
sembra. Dispersos i propers als anteriors assentaments residencials, aquests establiments els trobem ubicats en posicions
topogràfiques reiteratives: els vessants meridionals o orientals
dels suaus relleus que configuren la característica fisonomia
ondulada d’aquest sector central de la plana penedesenca, vinculats a sòls lleugers ben drenats. Els casos millor coneguts
són La Serreta (Vilafranca del Penedès), el Mas d’en Boixos
(Pacs) i la Vinya d’en Pau (Vilafranca del Penedès). Tenen unes
capacitats projectades d’uns 600 litres i s’hi han documentat
restes de Triticum sp., Hordeum sp., Triticum aestivum/durum
i Hordeum vulgare (López, Antolín i Alonso, en premsa; López, 2013). Els rebliments d’aquestes estructures demostren
que foren amortitzades amb deixalles: fragments de blocs termoalterats o no, ceràmica altament fragmentada i molt pocs
elements lítics (sílex, jaspi i cristall de roca) i malacològics.
És important ressenyar que no es documenten restes faunístiques, ítems sí presents de manera reiterada durant el neolític
epicardial a la regió (Pou Nou i Pujolet de Moja, a Nadal et
al., 1999). Tots aquests fets ens indueixen a proposar que ens
trobem davant d’abocaments fruit d’estades de curta durada en
zones destinades a tasques agràries, potser petites granges itinerants. Altres exemples a l’aire lliure com el Torrent de Sant
Marçal (Sant Cugat Sesgarrigues) o Vinya Torrelletes (Vilafranca del Penedès) podrien ser també ocupacions d’un tipus
similar. L’erosió dels trams superiors ens impedeix conèixer
l’existència d’estructures negatives menys profundes (forats
de pal, estacades, cabanes, fogars, etc.). És important ressenyar que la construcció de sitges és una estratègia econòmica
típica del cardial a Catalunya. En trobem també a la comarca veïna del Vallès i al litoral barceloní i tarragoní. En canvi,
les sitges no estan documentades a d’altres territoris cardials,
com ara les planes del Roine, la zona del sud de València-nord
d’Alacant o a l’Estremadura portuguesa. En aquests indrets
doncs, s’emprarien mètodes d’emmagatzematge diferent.
Malgrat que aquest patró d’assentament estigui indicant
que l’agricultura ocupava un lloc preeminent en el sistema
econòmic d’aquestes primeres comunitats neolítiques, no es
pot oblidar el paper també destacat i complementari que hi
jugava la ramaderia, així com altres activitats de menor importància com la recol·lecció de recursos vegetals silvestres i
la cacera. Moltes d’aquestes activitats requeriran la freqüentació d’uns entorns ecològics muntanyencs que generarà un
patró d’implantació territorial, complementari i subsidiari al
desenvolupat a la plana, dominat per ocupacions de diversa
funcionalitat en coves i abrics.
Presumiblement, la necessària disponibilitat de pastures
fresques al llarg de l’any va requerir la progressiva mobilitat
estacional cap a entorns més muntanyencs (Riera, Nadal i Esteve, 2007). En el transcurs d’aquests desplaçaments per les
muntanyes i altiplans de les serralades que envolten la plana,
els pastors cardials haurien fixat recorreguts, llocs d’abeurada,
pastures i aixoplucs, però també noves fonts d’aprovisionament
de matèries primeres i nous entorns de recol·lecció. És a dir,
ampliaven el territori rural de la comunitat neolítica cap a uns
103
[page-n-8]
F. X. Oms, J. Mestres, A. Cebrià, J. I. Morales, J. Nadal, M. Pedro, S. Mendiela, P. Martín i J. M. Fullola
àmbits territorials més abruptes i accidentats que, a banda i banda del sector central de la plana, abracen les serres d’Ancosa,
Puigfred, Font-rubí i Mediona pel costat nord-occidental i, pel
llevant, els relleus més meridionals del Massís del Garraf, entre
Olèrdola i Subirats. Per aquest costat sud-oriental, el territori s’estendria fins la costa en la zona compresa entre Cubelles
i Sitges. Amb tot, la feble documentació disponible (cova de
Sant Llorenç i cova Foradada), no tan sols pel cardial sinó pel
conjunt del neolític antic, fa pensar en una baixa intensitat de
l’ocupació del litoral.
En aquest nou paisatge, coves i abrics monopolitzen el patró d’assentament, assumint sense excessives dificultats la diversitat d’usos requerits per les múltiples i variades activitats
relacionades amb l’explotació econòmica i les funcions socials
i culturals d’aquests entorns muntanyencs. Així, en l’àmbit
econòmic, coves més o menys espaioses com la cova de la
Guineu, la cova del Bolet (Mediona) o la cova de Can Pasqual
(Castellví de la Marca) són cavitats d’importància cabdal per
entendre la mobilitat de les poblacions neolítiques. En el cas de
la cova de la Guineu, la presència prou abundant de vasos de
mida gran incideixen en la idea que es tracti d’un indret lligat
a l’emmagatzematge. No obstant, la presència de petites planes
fèrtils al seu redós i punts d’aigua (paratge de la Font de Llinars,
on a més hi ha un taller de sílex i sobretot la vall de les Llombardes, al nord) també li conferiria la propietat de lloc adient per un
establiment regular durant els mesos de bonança, on poder fer
conreus complementaris als de la plana, durant els mesos de mobilitat. Com s’ha pogut observar, tot i l’escassa extensió encara
excavada dels nivells cardials intactes, la cova de la Guineu presenta ja les traces d’una ocupació prou consolidada i variada, on
els ovicaprins no són exclusius enfront d’altres domesticats i la
cacera té uns índexs remarcables. Els estudis paleocarpològics,
ara en curs, proporcionaran noves dades al respecte. Malgrat
tot, teoritzar sobre el tipus d’ocupació que representa la Guineu
és complex. La presència de nombrosos elements d’abillament
i funcionals i d’altres quasi constructius/estructurals (argila cuita i plaques de sorrenca) denota una complexitat que, a hores
d’ara, ens és difícil de copsar. Aquesta complexitat es veu corroborada pel registre ceràmic, lític i també per la datació. Al nivell
Ie, el datat aquí en una fase cardial avançada c.5200-5000 cal
BC, s’hi han documentat decoracions impreses amb la tècnica
del cardial arrossegat (en dos casos) equiparades a les de cardial oblic, a més d’un únic efectiu amb una decoració incisa. La
presència important de la tècnica arrossegada (dins d’un conjunt
molt reduït) i d’un amb incisió, denoten que aquest conjunt seria
tardà respecte a altres conjunts penedesencs. En canvi, aquesta
proporció es capgira del tot en el conjunt de l’interior de la cavitat i predominen altres tècniques. Aquest fet indicaria, a priori,
l’existència de com a mínim, dos nivells cardials a la cavitat.
Malauradament, el del Sector Cova es troba barrejat. La indústria lítica, ja sense jaspi i cristall de roca (habituals durant una
fase més antiga, a Guixeres de Vilobí i La Serreta per exemple,
Mestres, 1987; Sànchez de la Torre, 2013), es caracteritza només per la presència d’algunes làmines i també pel triangle amb
un costat còncau. Si bé aquest ítem podria recordar a contextos
mesolítics recents, hi ha d’altres elements similars en conjunts
cardials com Chaves (Cava, 2000) i Cendres (García-Puchol,
2009), així com també a Nerja (Aura et al., 2013).
Altres cavitats d’exigües dimensions s’ocuparien de manera
ocasional com simples aixoplucs en funció de la mateixa activitat pastoral o d’altres activitats econòmiques complementàries,
com la cacera o l’explotació de recursos forestals. Aquest podria
ser el cas de la cova de la Masia (Torrelles de Foix), la cova de la
Plana Pineda (Font-rubí) i la cova del Pi d’en Barba (Avinyonet)
entre d’altres (fig. 4).
D’altra banda, pel que fa a aspectes socioculturals, algunes
cavitats haurien acollit pràctiques sepulcrals i/o amb accions
de caràcter simbòlic. Una funcionalitat sepulcral es podria atri-
Taula 4. Datacions radiocarbòniques del neolític antic del territori penedesenc.
Jaciment
Nivell
Mostra
Referència
BP
Var.
Cal BC 2s
Bibliografia
Guineu
Ie
Laurus nobilis
Beta-406998
6140
30
5209-5002
Inèdita
Guixeres
A
Ovis/Capra*
OxA-26068
6655
45
5644-5491
Oms et al., 2014
Guixeres
A
Ovis aries
OxA-26069
6458
38
5485-5342
Oms et al., 2014
La Serreta
E61
Arbutus unedo
Beta-280862
6490
40
5527-5367
Oms et al., 2014
La Serreta
E79
Arbutus unedo
Beta-280866
6420
40
5473-5326
Oms et al., 2014
La Serreta
E59
Angiosperma
Beta-280860
6410
40
5472-5322
Oms et al., 2014
Foradada
Ib base
Os humà
Beta-248524
6200
40
5295-5045
Oms et al., en premsa
Sant Llorenç
n.2
Triticum sp.
Beta-299597
6200
40
5295-5045
Borrell et al., 2014
Pou Nou
E-3
Ovis/Capra
OxA-26066
6033
36
5029-4836
Martins et al., 2015
Pou Nou
E-13
Ovis/Capra
OxA-26067
6009
32
4994-4803
Martins et al., 2015
La Serreta
E-75
Quercus sp.
Beta-280865
6160
40
5217-5000
Inèdita
Sant Llorenç
n.3
Ovis/Capra
OxA-26072
6004
32
4989-4802
Borrell et al., 2014
Sant Llorenç
n.3
Ovis/Capra
Beta-311605
5910
40
4897-4705
Borrell et al., 2014
Sant Llorenç
n.3
Triticum a/d
Beta-299598
5860
40
4831-4612
Borrell et al., 2014
* Recentment, un estudi no ha pogut demostrar que aquesta mostra pertanyi a Ovis aries (Martins et al., 2015), tot i que havia estat inicialment
publicada com a tal (Oms et al., 2014).
104
[page-n-9]
La cova de la Guineu i les relacions plana-muntanya al Penedès durant el neolític inicial
buir a l’Esquerda de les Roques del Pany (Torrelles de Foix).
Tot i el poc que coneixem de les antigues i deficientment documentades intervencions dels anys trenta, la descripció de les
troballes que ens reporta el seu excavador (Grivé, 1936) pot
fer-nos pressuposar l’existència de varies inhumacions individuals (fins a 12) de caràcter primari successiu relacionades
amb materials ceràmics cardials i objectes més o menys sumptuaris. Un estudi recent (Oms, 2014) indica la presència de
fins a 29 vasos decorats en aquesta cavitat. Alguns d’ells junt
a restes que podrien acomplir la funció d’aixovar (ullals, tres
culleres d’os, diferents punxons ossis i nombroses denes en
diferents taxons malacològics: Tirvia sp., Cardium sp., Glycimeris sp., Columbella rustica) podrien formar part d’un conjunt funerari. La cova Foradada també fou emprada per la inhumació durant el neolític cardial, tot i que les característiques
d’aquest registre són molt limitades (Oms et al., en premsa).
Per últim, la cova del Pèlag (Avinyonet del Penedès), a partir
de certs trets del seu registre i característiques del jaciment,
també podria complir aquesta funció.
Un cas molt particular representa el Fondal de Vandellós
(Mediona). En aquest paratge de petites dimensions, format per
un caos de blocs despresos de la cinglera, s’hi compta amb un
total de 14 jaciments arqueològics. D’entre aquests caus sense
cap condició d’habitabilitat o ús (espais d’entre 4-8 m2), cinc
comptaven amb ceràmica cardial: cova de la Boira, cova de
la Jeta, balma del Sílex, balma del Pèndol i cova de la Rasa.
Per la naturalesa dels propis jaciments, només un caràcter vo-
tiu/simbòlic pot ser proposat (Boira a més compta amb restes
humanes). Interpretació que ve recolzada per la continuïtat
d’ocupacions amb objectes de característiques específiques similars fins a finals de l’època romana (Ribé, 1995).
En el futur, la publicació de les dades inèdites procedents
de les excavacions de la cova del Bolet i de la cova de la Plana
Pineda (Equip Guineu, 1993, 1996) i la obtenció de datacions
radiocarbòniques del Pany i Boira permetrà sistematitzar millor
a nivell temporal la sincronia de les ocupacions penedesenques.
Per ara, les datacions disponibles del neolític inicial del Penedès mostren un escenari ben complex (taula 4 i fig. 5). Per
una banda, la datació OxA-26068 de les Guixeres de Vilobí s’ha
de situar en una fase precardial, que junt amb alguns materials
mostren certes afinitats a horitzons no estrictament cardials
(Oms, 2014; Martins et al., 2015). Cal aclarir però, que fins el
moment aquest nivell no ha estat detectat en el jaciment, només
comptem amb la datació i uns pocs materials ceràmics. Després
de cert decalatge, quasi imperceptible a nivell radiocarbònic,
l’ocupació cardial stricto sensu es manifesta notablement al territori penedesenc, amb les datacions OxA-26069 de Guixeres
i les de la Serreta (Oms et al., 2014). La datació inèdita de la
Vinya d’en Pau es situa també en aquesta forquilla antiga (com.
pers. Francesc Florensa).
A partir d’aquest moment, les dades perden tota la intensitat a la plana i només comptem amb dades de jaciments
litorals (Foradada i Sant Llorenç) i a la cova de la Guineu.
Considerem anòmal aquest fet i creiem que un major nom-
Fig. 5. Gràfic gaussià amb les datacions calibrades (2σ) mitjançant el software OxCal v.4.2 amb la corba IntCal13.
105
[page-n-10]
F. X. Oms, J. Mestres, A. Cebrià, J. I. Morales, J. Nadal, M. Pedro, S. Mendiela, P. Martín i J. M. Fullola
bre de datacions radiocarbòniques modificarà aquest escenari. En aquest punt, si incloem les dates conegudes de
l’epicardial penedesenc, observem que es torna a detectar
cert decalatge cronològic entre el darrer cardial i el primer
epicardial, ben observable a partir de les dates de Pou Nou
i la cova de Sant Llorenç. Només la datació de la E-75 de la
Serreta trenca aquesta dinàmica. Coneixent la cronologia de
l’epicardial a Catalunya, considerem que aquesta datació és
massa antiga (fruit potser del taxó emprat) i ha de ser presa
amb precaucions.
El model territorial mostrat en aquest treball proposa un
fort component de mobilitat a nivell micro. Això, no obstant,
no significa la inexistència de relacions amb d’altres grups
de territoris similars en extensió i característiques, que ben
segur existien (obtenció de jaspi o de malacologia marina,
per exemple). Models com el del Penedès es reprodueixen
a d’altres territoris del NE peninsular durant el neolític cardial, tant en una fase antiga (c.5500-5300 cal BC) com en
una de recent (c.5300-5000 cal BC) (Oms, 2014). Altres
autors proposen models similars, ja sigui des d’un punt de
vista teòric pel que fa a l’existència de diversos grups (Garcia Borja et al., 2011; Garcia Borja et al., 2012), a la seva
composició i funcionament (García Atiénzar, 2011) i inclús
basats en paràmetres tècnics de les produccions ceràmiques
(Manen et al., 2010).
5. CONCLUSIONS
La cova de la Guineu comença tot just ara a proporcionar dades
sobre les seves ocupacions durant el neolític inicial. Amb unes
característiques ben peculiars (tipus de cavitat, localització,
alçada, registre material), esdevé un assentament clau per entendre els models d’establiment de les primeres comunitats agroramaderes a Catalunya. Integrada dins el territori penedesenc, a
priori, com un assentament secundari a la serralada prelitoral,
proper a d’altres de similars (Bolet), més especialitzats (Pany
i Plana Pineda) i un de principal (Guixeres), proporcionarà en
el futur una quantitat major d’informació amb l’extensió dels
treballs arqueològics. El material ceràmic presentat s’entronca
perfectament amb les produccions cardials franco-ibèriques del
cardial del NE peninsular, i més particularment amb les altres
col·leccions penedesenques (Oms, 2014). La datació radiocarbònica disponible situa el nivell Ie entre els més recents del
Penedès, similar a moltes d’altres coves catalanes del litoral i
prelitoral central.
NOTA
Dediquem aquest treball a Bernat Martí Oliver, un dels pioners i
referents dels estudis moderns sobre el neolític a la Península Ibèrica, a més de mestre i amic. Agraïm als organitzadors que ens hagin
convidat a participar en aquest homenatge.
La recerca a la cova de la Guineu es porta a terme dins el projecte “Substitucions humanes i transformacions econòmiques entre
el Plistocè superior final i l’Holocè al Penedès” (2014/100482),
integrat dins el projecte 2014SGR-108 i el HAR2011-26193 del
SERP de la Universitat de Barcelona. Agraïm a Ethel Allué la determinació taxonòmica del carbó datat i a Xavier Esteve la realització
del mapa de la figura 5.
106
BIBLIOGRAFIA
ÁLVAREZ, E. (2008): “The use of Columbella rustica (class: gastropoda) in the Iberian peninsula and Europe during the Mesolithic and early Neolithic”. A M. Hernández, J.A. Soler i J.A.
López (ed.): IV Congreso del Neolítico Peninsular, t. II. Museo
Arqueológico de Alicante, Alacant, p. 103-111.
AURA, J.E.; JORDÁ PARDO, J.; GARCÍA BORJA, P.; GARCÍA
PUCHOL, O.; BADAL, E.; PÉREZ RIPOLL, M.; PÉREZ
JORDÀ, G.; PASCUAL BENITO, J.L.; CARRIÓN MARCO, Y.
i MORALES, J.V. (2013). “Una perspectiva mediterránea sobre
el proceso de neolitización. Los datos de la Cueva de Nerja en el
contexto de Andalucía (España)”. Menga, 4, p. 53-77.
BALDELLOU, V. i MESTRES, J. (1981): “Les Guixeres de Vilobí, un hàbitat del neolític antic a l’aire lliure”. A El Neolític a
Catalunya, Taula Rodona de Montserrat 1980. Publicacions de
l’Abadia de Montserrat, p. 69-74.
BARGE-MAHIEU, H.; CATTELAIN, P.; MONS, L.; PROVENZANO, N. i TABORIN, Y. (1991): Fiches typologiques de
l’Industrie osseusse prehistòriques. Cahier IV: Objects de parure. Publications de l’Université de Provence. Aix en Provence.
BORRELL, F.; GÓMEZ, A.; TORNERO, C.; MOLIST, M. i
VICENTE, O. (2014): “Les ocupacions de la Cova de Sant
Llorenç (Sitges, Garraf): noves aportacions al coneixement de
la prehistòria del Garraf”. Tribuna d’Arqueologia, 2011-2012,
p. 110-128.
BOSCH, À.; CHINCHILLA, J. i TARRÚS, J. (2011): El poblat
lacustre del neolític antic de la Draga. Excavacions 2000-2005.
Monografies del CASC 9, 256 p.
CAVA, A. (2000): “La industria lítica del neolítico de Chaves
(Huesca)”. Salduie, 1, p. 77-164.
CEBRIÀ, A.; FONTANALS, M.; MARTÍN, P.; MORALES, J.I.;
OMS, F.X.; RODRÍGUEZ-HIDALGO, A.; SOTO, M. i VERGÈS,
J.M. (2014): “Nuevos datos para el Neolítico antiguo en el nordeste
de la Península Ibérica procedentes de la Cova del Toll (Moià,
Barcelona) y de la Cova de la Font Major (Espluga de Francolí,
Tarragona)”. Trabajos de Prehistoria, 71 (1), p. 134-145.
ESTEVE, X.; MARTÍN, P.; OMS, F.X.; JORNET, R. i LÓPEZ,
D. (2012): “Intervencions arqueològiques als enllaços de
l’autopista AP-7 de Vilafranca del Penedès: nous assentaments
prehistòrics a l’aire lliure al Penedès”. Tribuna d’Arqueologia,
2010-2011, p. 23-39.
EQUIP GUINEU (1993): Memòria d’excavació a la cova del Bolet
(Mediona), campanya de 1992. Arxiu del Servei d’Arqueologia
i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya, mem. inèdita.
EQUIP GUINEU (1995): “Elaboració d’una cronoestratigrafia per
a la prehistòria del Penedès”. Tribuna d’Arqueologia, 19931994, p. 7-24.
EQUIP GUINEU (1996): Memòria d’excavació a la cova de la
Plana Pineda (Font-rubí), campanya de 1994. Arxiu del Servei
d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya,
mem. inèdita.
GARCIA ATIÉNZAR, G. (2011): “VII-IV milenio cal BC. El
asentamiento prehistórico de Benámer: consideraciones sobre
la ocupación y explotación del territorio en el valle medio del
Serpis”. A P. Torregrosa, F.J. Jover i E. López (dir.): Benàmer
(Muro d’Alcoi). Mesolíticos y neolíticos en las tierras meridionales valencianes. Serie de Trabajos Varios del SIP, 112, València, p. 301-316.
GARCÍA BORJA, P.; CORTELL, E.; PARDO, S. i PÉREZ, G.
(2011): “Las cerámicas de la Cova de l’Or (Beniarrés, Alacant).
Tipología y decoración de las colecciones del Museu d’Alcoi”.
Recerques del Museu d’Alcoi, 20, p. 71-136.
[page-n-11]
La cova de la Guineu i les relacions plana-muntanya al Penedès durant el neolític inicial
GARCÍA BORJA, P.; MARTINS, H.; CORTELL, E. i PARDO, S.
(2012): “Dataciones radiocarbónicas en contextos del Neolítico
antiguo de la Cova Fosca de la Vall d’Ebo (Alacant, España)”.
Alberri, 22, p. 78-97.
GARCÍA-PUCHOL, O. (2009): “Tecno-tipología de la piedra
tallada del Neolítico en Cendres”. A J. Bernabeu i L. Molina
(coord.): La Cova de les Cendres (Moraira-Teulada, Alicante).
Serie Mayor 6, ed. MARQ, Alacant, p. 85-104.
GRIVÉ, J. (1936): “L’Esquerda de les Roques del Pany (Penedès)”.
Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, VIII (1927-1931), p. 19-33.
LÓPEZ, D. (2013): Informe del tractament de les mostres de sediment i estudi arqueobotànic de les llavors i fruits de l’excavació
arqueològica dels jaciments de Mas Pujó, La Serreta i Cinc
Ponts (Vilafranca del Penedès). Inèdit, 44 p.
LÓPEZ, D.; ANTOLÍN, F. i ALONSO, N. (en premsa):
“L’agricultura al Penedès històric, del neolític a l’època romana. Un estat de la qüestió a través dels estudis carpològics”. A
Jornades d’Arqueologia del Penedès (Octubre 2011). Institut
d’Estudis Penedesencs.
MANEN, C.; SÉNÉPART, I. i BINDER, D. (2010): “Les productions céramiques des groupes cardiaux et épicardiaux du Sud de
la France: zoom régional”. A C. Manen, D. Binder, F. Convertini i I. Sénépart (ed.): Premières sociétés paysannes de Méditerrannée occidental. Structures des productions céramiques
(Toulouse, 11-12 mai 2007). Société Préhistorique Française
(Mémoire 51), Paris, p. 191-196.
MARTÍ, B.; ARIAS-GAGO, A.; MARTÍNEZ-VALLE, R. i
JUAN-CABANILLES, J. (2001): “Los tubos de hueso de la
Cova de l’Or (Beniarrés, Alicante). Instrumentos musicales en
el Neolítico Antiguo de la Península Ibérica”. Trabajos de Prehistoria, 58 (2), p. 41-67.
MARTINS, H.; OMS, F.X.; PEREIRA, L.; PIKE, A.; ROSWELL,
K. i ZILHÃO, J. (2015): “Radiocarbon dating the beginning of
the Neolithic in Iberia: new results, new problems”. Journal of
Mediterranean Archaeology, juliol 2015.
MESTRES, J. (1981-1982): “Avançament a l’estudi del jaciment de
les Guixeres de Vilobí”. Pyrenae, 17-18, p. 35-53.
MESTRES, J. (1987): “La industria lítica en sílex del neolític antic
de les Guixeres de Vilobí”. Olerdulae, 1-4, p. 5-73.
MESTRES, J. (1989): “El Neolítico antiguo en Cataluña”. A V. Baldellou, J. Mestres, B. Martí i J. Juan-Cabanilles: El Neolítico
antiguo. Los primeros agricultores en Aragón, Cataluña y Valencia. Diputación de Huesca, Huesca.
MESTRES, J. (1992): “Assentaments a l’aire lliure del neolític
antic al Penedès”. 9è Col·loqui Internacional d’Arqueologia de
Puigcerdà. Estat de la investigació sobre el Neolític a Catalunya (Puigcerdà i Andorra la Vella, 1991), p. 76-78.
NADAL, J.; SENABRE, M.R., MESTRES, J. i CEBRIÀ, A.
(1999): “Evolución del aprovechamiento de los recursos
faunísticos durante el Neolítico en la comarca de l’Alt Penedès”. A J. Bernabeu i T. Orozco (ed.): II Congrés del Neolític
a la Península Ibèrica. Universitat de València, València,
p. 85-94.
OMS. F.X. (2014): La neolitització del nord-est de la Península
Ibèrica a partir de les datacions de 14C i de les primeres ceràmiques impreses c. 5600-4900 cal BC. Tesis doctoral, Universitat de Barcelona, 472 p.
OMS, F.X.; CEBRIÀ, A.; MORALES, J.I. i PEDRO, M. (en
premsa): “Una inhumació cardial a la cova Foradada (Calafell, Baix Penedès)?”. A Jornades d’Arqueologia del
Penedès (Vilafranca del Penedès, octubre 2011). Institut
d’Estudis Penedesencs.
OMS, F.X.; ESTEVE, X.; MESTRES, J.; MARTÍN, P. i MARTINS,
H. (2014): “La neolitización del nordeste de la Península
Ibérica: datos radiocarbónicos y culturales de los asentamientos
al aire libre del Penedès”. Trabajos de Prehistoria, 71 (1),
p. 42-55.
PASCUAL BENITO, J.L. (1998): Utillaje óseo, adornos e ídolos
neolíticos valencianos. Servicio de Investigación Prehistórica
(Serie de Trabajos Varios, 95), València.
RIBÉ, G. (1995): L’empremta del passat a Mediona. Del paleolític
a l’antiguitat tardana. Ajuntament de Mediona, 97 p.
RIERA, S.; ESTEVE, X. i NADAL, J. (2007): “Systèmes
d’exploitation et anthropisation du paysage méditerranéen
du Néolithique Ancien au premier âge du Fer: le cas de la
dépression de Penedès (nord-est de la péninsule ibérique)”. A
H. Richard, M. Magny i C. Mordant (ed.): Environnements et
cultures à l’âge du Bronze en Europe Occidentale. Actes des
congrès nationaux des Sociétés historiques et scientifiques
129e, Besançon, 2004. Editions du CTHS (Documents
préhistoriques, 21), Paris, p. 121-141.
RODANÉS, J.M. (1987): La industria ósea prehistórica en el Valle
del Ebro. Diputación General de Aragón, Saragossa.
SÀNCHEZ DE LA TORRE, M. (2013): Informe de l’estudi
arqueopetrològic. Mas Pujó, La Serreta, Cinc Ponts (Vilafranca
del Penedès). Inèdit, 30 p.
107
[page-n-12]