Entre pedagogia i paròdia, la prehistòria en el còmic francòfon.
Didier Pasamonik
2016
[page-n-149]
[page-n-150]
Aquest llibre es va editar amb motiu
de l’exposició temporal «Prehistòria i
Còmic», inaugurada el juny del 2016.
Animacions 3D
Agraïments
Ángel Sánchez Molina
Cecilio Alonso Alonso
Jorge Iván Arguiz
Suresh Ariaratnam
Emili Aura Tortosa
Gilles Bourgarel
Adam Brockbank
Maggie Calt
Chantal Chéret
Lora Fountain & Associates
Judit Foz Povill
Gloria García
Manuel Gozalbes Fernández de Palencia
Manel Granell
Ben Haggarty
Tanino Liberatore
Cristina Rihuete
Jose María Segura Martí
Museu Arqueològic Son Fornés
Dude Comics
Editorial Toxosoutos
El Patio editorial
Grupo Planeta
Audiovisuals
DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
Gravació, edició i muntatge
President
Jorge Rodríguez Gramage
Empreses col·laboradores de la producció
Diputat de Cultura
Xavier Rius i Torres
Render Comunicación, SL
Disseny de la gràfica de l’exposició
Vanesa Mora Casanova
Disseny del material imprés
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Marc Granell Artal
Directora
Helena Bonet Rosado
Impressió del material de difusió
Cap de la Unitat de Difusió, Didàctica i
Exposicions
Santiago Grau Gadea
EXPOSICIÓ
Projecte expositiu
Museu de Prehistòria de València
Comissariat
Helena Bonet Rosado
Álvaro Pons Moreno
Equip de treball
Francisco Chiner Vives
Eva Ferraz García
Santiago Grau Gadea
Vanesa Mora Casanova
Begoña Soler Mayor
Impremta Provincial Diputació de València
Transport de l’obra
TTI
Assegurança
Muñiz y Asociados. Generali Seguros
Traduccions anglès / francès
Lambe & Nieto
Marc Tiffagom
Producció
Museu de Prehistòria de València
Reinadecorazones Espacios para el Ocio y
la Cultura
PUBLICACIÓ
Projecte editorial i coordinació
Amb la col·laboració de
Josep Lluís Pascual Benito
Bernat Martí Oliver
Alfred Sanchis Serra
Museu de Prehistòria de València
Disseny, instal·lació i muntatge
Francisco Chiner Vives
Autors dels articles
Imatge del cartell i coberta del catàleg
Paco Roca
Equip d’edició
Joaquín Abarca Pérez
Helena Bonet Rosado
Ernestina Badal García
Santiago Grau Gadea
Antoni Guiral Conti
Didàctica
Laura Fortea Cervera
Eva Ripollés Adelantado
Vicky Menor Cuenca
Ajudant de muntatge
Amadeo Moliner Blay
Pedro Porcel Torrens
Fons exposats
Museu de Prehistòria de València
Col·lecció Helena Bonet Rosado
Emmanuel Roudier
Miguel Quesada
Antonio Fraguas «Forges»
Mikel Begoña i Iñaki Martínez «Iñaket»
Ortifus
Mireia Pérez
Philuc
Museu Arqueològic Municipal
Camil Visedo Moltó d’Alcoi
Didier Pasamonik
Álvaro Pons Moreno
Emmanuel Roudier
Gonzalo Ruiz Zapatero
Begoña Soler Mayor
Joaquín Soler Navarro
Traducció al valencià i correcció
Unitat de Normalització Lingüística de la
Diputació de València
Disseny i maquetació
Marc Granell Artal
Impressió
Pentagraf Impresores, s.l.
Nota dels editors
Els autors i els editors d’aquest llibre
comuniquen als drethavents de les
il·lustracions o d’altre tipus d’imatges no
trobats, que poden posar-se en contacte
amb l’editorial per a acreditar la seua
propietat intel·lectual o d’una altra índole.
Contacte: Museu de Prehistòria de València,
Tel.: 963 883 627 i gestio.exposicio@dival.es.
ISBN: 978-84-7795-763-8
DL: V 1293-2016
© dels textos: els autors, 2016.
© de les imatges: els autors, 2016.
© de l’edició: Museu de Prehistòria de
València. Diputació de València, 2016.
[page-n-151]
07
09
37
59
87
107
125
149
167
193
219
233
presentació
Helena Bonet Rosado
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
Helena Bonet Rosado
PRIMER VA SER LA CIÈNCIA… DESPRÉS, LA FICCIÓ
Ernestina Badal García i Joaquín Soler Navarro
Il·lustració prehistòrica i còmic de prehistòria:
Camins divergents o convergents?
Gonzalo Ruiz Zapatero
LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC INFANTIL
Antoni Guiral Conti
Barbes, garrots i dinosaures: els
cavernícoles de paper
Pedro Porcel Torrens
La prehistòria en els còmics americans
Álvaro Pons Moreno
ENTRE PEDAGOGIA I PARÒDIA, LA PREHISTÒRIA EN
EL CÒMIC FRANCÒFON
Didier Pasamonik
GRÀCIES LUCY!
Begoña Soler Mayor
EL CÒMIC COM A RECURS DIDÀCTIC PER A
L’APRENENTATGE DE LA PREHISTÒRIA ALS MUSEUS
Santiago Grau Gadea
Conversacions amb Emmanuel Roudier
Helena Bonet Rosado
CATÀLEG DE SELECCIÓ DE CÒMICS
Vicky Menor Cuenca
[page-n-152]
[page-n-153]
150
Didier Pasamonik
La representació de la prehistòria en el còmic francobelga és inseparable
de l’evolució de la història cultural de la nació francesa. Nascuda al segle
xix, la historiografia de la prehistòria a França s’esforça a assentar, durant el
Segon Imperi i la Tercera República, una identitat que es remunta als gals,
i fins i tot més enllà, a fi de reafirmar la unió d’una nació que, no obstant
això, pren el seu nom d’una tribu d’invasors: els francs.
Aquest corpus històric és contemporani als treballs sobre el llegat de Charles Darwin (L’origen de les espècies, 1859) que va crear el desconcert i l’escepticisme afirmant la possibilitat que l’home descendira del simi. Els
caricaturistes li van atribuir immediatament trets de primat i aquest sincretisme es va assentar durant molt de temps en l’imaginari col·lectiu
1
.
Els successius descobriments de fòssils diferents dels de l’Homo sapiens,
l’home de Neandertal a Alemanya (1856) i l’home de Cromanyó a França
(1868), van popularitzar aquest període de la història que van confirmar
la intuïció de Darwin.
Aquest corpus va acompanyat també de la gestació d’una «teoria de les
races» popularitzada pels treballs de Joseph-Arthur de Gobineau (Assaig
sobre la desigualtat de les races humanes, 1853) on es donava una justificació
pseudocientífica al destí dels pobles civilitzats, suposadament dominadors
dels pobles salvatges, els quals consideraven molt pròxims els primers
homínids. Amb el pretext del triomf de la raó, aquest embolic científic no
sols va preparar el terreny d’un racisme criminal sinó que, de forma més
prosaica, també va servir de pretext moral per a l’aventura colonial europea
a Àsia, Àfrica i a les Amèriques, i va donar a Occident la posició de mascaró
de proa de la civilització.
El còmic, gran creador de tòpics, difon molt bé aquests clixés perquè s’em1
Caricatura de Charles Darwin com una
mona, en la portada de la revista satírica
francesa La Petite Lune, 1878.
marca en una tradició escolar que, seguint les recomanacions del filòsof
David Hume, utilitza la imatge per a l’educació dels joves.
[page-n-154]
ENTRE PEDAGOGIA I PARÒDIA, LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC FRANCÒFON
151
[page-n-155]
152
Didier Pasamonik
El reconeixement del nové art* es va assentar progressivament, com és ben
sabut, els anys cinquanta. Primer, amb la demostració del seu valor educatiu en la primera meitat del segle xx. Això era imprescindible, atés que
els primers mestres de l’escola pública -els famosos «hússars negres de la
República»- consideraven que el còmic «desaprenia a llegir». Després, amb
el reconeixement de la seua qualitat artística, als anys 1960-1970 (primeres
exposicions, primers festivals, etc.). I, finalment, per la seua transcendència
política a partir del 1970 (Hara Kiri, Charlie Hebdo, etc.). No es pot analitzar
cap d’aquestes produccions sense fer referència a aquest context editorial,
artístic i polític.
DE LA RECERCA DEL FOC
A TARZAN
En el camp de la ficció, la influència del novel·lista belga J.-H. Rosny aîné
(‘el major’), amb la seua obra més coneguda, La guerre du feu (1909), va
tindre un paper determinant en la definició icònica de l’home prehistòric.
L’autor situa la seua trama 100.000 anys arrere, en el temps dels «homes de
les cavernes». Confronta dos herois: Naoh, fill del Lleopard, altiu, fi, esvelt
i refinat, que fa front a Aghoo, fill de l’Ur, descrit com un bèstia «pelut»,
d’aspecte simiesc. Un altre model se superposa a aquesta representació: és
el personatge d’Edgar Rice Burroughs, Tarzan of the Apes (1912), «l’home
simi», la publicació del qual és contemporània a Lost World (El món perdut,
1912) d’Arthur Conan Doyle. Ja ho trobem, per exemple, en Tumak, fill de
la selva de Raymond Poïvet i Georges Fronval, adaptació d’una pel·lícula de
Hollywood**, l’Intrèpid, del 1948.
La novel·la de J.-H. Rosny aîné ha sigut adaptada tant pel belga Fred Funcken
en la revista L’Explorateur (1948)
(1950)
3
2
com pel francés René Pellos en Zorro
. Si bé el belga ens dóna una visió prehistòrica de Tarzan, com ho
evidencia el tapall de pell de lleopard, la versió de Pellos -un dibuixant molt
popular no sols pels seus dibuixos esportius sinó també per Pieds nickelés
que ell havia représ el 1934, després de la mort del seu creador Louis Fortones distingeix per una caracterització d’acord amb les ideologies del segle
xix:
Naoh és una espècie de kourós imberbe i reflexiu, el perfil apol·lini del
qual no deixa de ser una evocació a l’estatuària feixista, en contraposició als
éssers peluts i encorbats, estúpids i agressius, més pròxims als grans simis
que a l’Homo erectus.
* Per què el nové art? El redactor cap d’Spirou, Yvan Delporte, ho explica en la introducció d’una «Història de les històries en imatges» (Spirou, núm. 1.392, 17 de desembre de 1964), i reprén els grans
noms del còmic, sobretot de l’americà: havent-ne assolit el cinema el seté lloc, darrere de l’arquitectura, la pintura, l’escultura, la música, la poesia i les arts dramàtiques, la televisió se’n va adjudicar el
vuité. El còmic se’n va atribuir aleshores el nové, tot i que, com precisa Delporte, precedeix objectivament el cine i la televisió, sense que ni tan sols calga prendre com a referència la Columna Trajana
i les pintures egípcies que ja són, segons Delporte, «històries en imatges».
** One Million B.C., de Hal Roach i Hal Roach Jr. (1940).
[page-n-156]
153
ENTRE PEDAGOGIA I PARÒDIA, LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC FRANCÒFON
La llei francesa «per a la protecció de la joventut», votada el 3 de juliol de 1949
amb 422 vots a favor i 181 en contra (comunistes i afins), va ser promulgada
L’ENFOCAMENT
PSEUDOHISTÒRIC
el 16 de juliol de 1949 després de llargues discussions i alguns canvis polítics
prou escandalosos. D’allí va sorgir una «Comissió de Vigilància i Control»
presidida per un conseller d’estat i composta per membres, nomenats per
a dos anys, en representació de sis ministeris, l’educació pública i privada,
el poder judicial, l’Assemblea, els moviments juvenils, la Unió Nacional
d’Associacions de Famílies i només sis membres de la premsa. Va començar
a treballar a març del 1950 i estava controlada per catòlics i comunistes,
principals editors de la premsa juvenil.
En l’article 2, aquesta llei estipula que tota publicació destinada a la joventut
no podrà incloure «...cap il·lustració, cap relat, cap crònica, cap rúbrica,
cap anunci que presente una imatge a favor del vandalisme, la mentida,
el robatori, la peresa, la covardia, l’odi, el llibertinatge o tots aquells actes
qualificats com a crims o delictes amb tendència a desmoralitzar la infància
o la joventut».
En la pràctica, aquesta llei estableix un proteccionisme, sobretot, contra el
còmic americà per a gran disgust de Paul Winkler, el creador de Journal de
Mickey, cap d’Opera Mundi i el representant a Europa dels sindicats americans. Actiu oponent a aquesta llei, va difondre un informe a cada diputat de
l’Assemblea Nacional denunciant, entre altres temes, la política de quotes
que la determinava.
D’aquesta manera, la premsa infantil i juvenil havia de tindre la seua quota
d’autors francesos (25%) en articles en relació amb el nombre de còmics en
el periòdic. La Comissió decidia si la moralitat de les publicacions era d’acord
La guerre du feu de Fred Funcken
publicada en la revista L’Explorateur, 1948.
2
La guerre du feu de René Pellos
publicada en el setmanari Zorro, 1950.
3
[page-n-157]
154
Didier Pasamonik
Les Timour. La tribu de l’homme rouge, de
Sirius i guió de Xavier Snoeck.
Images de l’histoire du monde.
Ed. Dupuis,1953.
amb la llei. El seu poder s’estenia igualment als àlbums. Tots aquests llibres
havien de tindre un depòsit d’exemplars en el Ministeri de Justícia, que els
remetia a la Comissió per al seu «control».
Aquesta nova situació provoca una producció intensa de còmics molt instructiva, en particular els històrics, com Les histoires de l’oncle Paul en el
setmanari Spirou o Les Histoires vraies en Le Journal de Tintin. L’escriptor
Xavier Snoeck, que proporcionava relats històrics per a Spirou, inspira la
sèrie de Les Timour (1953)
4
, el llinatge de generacions dels quals conta
la història del món. La primera narració relata les aventures de «la tribu de
l’home roig». La lluita entre clans pel menjar acaba en una massacre. El jove
guerrer pèl-roig Timour i un jove assaltant ferit, Naoûm, decideixen unir-se
per a sobreviure. S’enfronten a diversos animals salvatges (mamuts, urs,
óssos gegants, etc.), alhora que descobreixen els seus congèneres: pescadors
dels pantans, tribus troglodites… És la lluita per la supervivència de forma
permanent, en un context relativament realista.
Aquesta seqüència, que només apareix en un volum, ja que a la família dels
Timour li queden molts segles per descobrir, a Édouard Aidans li va donar
4
[page-n-158]
155
ENTRE PEDAGOGIA I PARÒDIA, LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC FRANCÒFON
la idea de llançar el 1962, en Le Journal de Tintin, la sèrie Tounga. S’inspira
clarament, una vegada més, en la novel·la de J.-H. Rosny aîné. Tounga, el
guerrer més valent de l’horda dels ghmours, defensa els seus de les tribus
enemigues, dels mamuts, els felins dents de sabre (o Smilodons), els urs, els
goril·les gegants i fins i tot d’un tiranosaure (!). El dibuix és més realista que
el de Les Timour, però aquest verisme evoluciona cap a una atmosfera més
fantàstica sota la influència de Rahan, que el succeirà alguns anys més tard.
Creat per al número u de Pif Gadget del 3 de març de 1969, és a dir, set
anys després de Tounga, Rahan, «el fill dels temps feroços», és dibuixat per
EL FILL DELS
TEMPS FEROÇOS
l’enginyós André Chéret que va ser l’introductor en el còmic francés de les
anatomies enèrgiques del còmic americà, com el Tarzan de Hogarth o els
Fantastic Four de Jack Kirby.
A causa del context de la seua publicació, aquest còmic va tindre un impacte
rotund en el públic francòfon. Pif Gadget, i aquesta dada és poc coneguda,
va estar finançat pel Partit Comunista Francés, l’electorat del qual encara
era molt important en aquella època. El PCF havia decidit reactivar el seu
setmanari per a la joventut, Vaillant, amb un nom nou: Pif ‘nàpia’ o ‘nassut’,
adjuntant-li un gadget ‘artefacte’. La imaginació dels creadors del periòdic va
fer meravelles: les vendes de Pif Gadget es van estabilitzar en més de 500.000
exemplars per setmana, i a vegades en van arribar al milió, molt per damunt
dels altres títols de premsa per a joves. El guionista de la sèrie, Roger Lécureux,
es va afanyar a infondre en la sèrie els valors educatius i socials defensats pel
Partit Comunista: col·lectivisme de bona qualitat, eminència del progrés,
demonització del lucre capitalista, etc.
Amb un físic desenvolupat, cabells rossos i grans sentiments, Rahan combatia l’obscurantisme, l’immobilisme, l’estupidesa, les supersticions, les
idees del passat. És un dels còmics més difosos als anys 1970; el personatge
tenia dret a la seua pròpia edició mensual, acompanyada, com ha de ser,
del seu artefacte adequat: el matxet o el collar de dents de fera, de plàstic.
Chéret, excel·lent dibuixant d’animals, reuneix la majoria de les criatures
del bestiari prehistòric que descriu amb una gran força gràfica i narrativa.
La sèrie no repara massa en consideracions històriques; Rahan es llava
amb sabó i s’afaita amb el seu matxet. Aborda el tema del lucre corrupte,
del feminisme o fins i tot dels efectes nocius de la droga. Hi aflora una certa
sexualitat, que alguns van qualificar d’«Homo eròtic», però sense arribar
mai a caure en la vulgaritat.
Rahan va ser el model imperant durant un període llarg, però amb els anys
aquest tipus de còmic clàssic va quedar un poc desfasat. Primer pel seu
L’ENFOCAMENT
HISTÒRIC
[page-n-159]
156
Didier Pasamonik
[page-n-160]
157
ENTRE PEDAGOGIA I PARÒDIA, LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC FRANCÒFON
grafisme, després per les seues referències historiogràfiques. L’aparició,
d’un costat, del còmic documental, la influència del còmic americà i,
finalment, el cine de Hollywood amb El Senyor dels Anells, especialment,
o La guerre du feu de Jean-Jacques Annaud, Cèsar a la millor pel·lícula i
al millor director a Cannes el 1982, van modificar la percepció estètica de
l’Edat de Pedra.
El treball d’Emmanuel Roudier va contribuir enormement a aquesta renovació.
Nascut el 1971 a la regió de París, diplomat en arts, Roudier, apassionat de
l’arqueologia, treballa en un primer moment com a il·lustrador per a joves.
Prompte es passa al còmic amb el cicle de Vo’hounâ (Soleil, 2002-2005), paral·
lelament al cicle Néandertal (tres àlbums de l’editorial Delcourt, 2007-2011).
El seu treball rep diversos premis i s’exposa al Museu Arqueològic Nacional
de Saint-Germain-en-Laye, al Museu de Neanderthal de Mettmann a Alemanya, al Museu de l’Home i al Museu Nacional de Prehistòria de Les Eyzies a
França. També a ell se li deu una inevitable adaptació de La recerca del foc
(tres volums, Delcourt, 2012-2014).
Destaca en la producció francesa una sèrie d’obres amb un enfocament més
romàntic, menys documental. La idea central és la del «bon salvatge» o la del
L’ENFOCAMENT
ROMÀNTIC
«noble salvatge», és a dir, l’home en el seu estat natural, sense la corrupció de
la civilització, tal com el va definir Rousseau en el seu Discurs sobre l’origen i
els fonaments de la desigualtat entre els homes (1755). Dos exemples il·lustren
aquesta temàtica: L’Âge de raison, de Matthieu Bonhomme (Carabas, 2002),
i Les chasseurs de l’aube, d’Hausman (Dupuis, 2003).
Hausman, un dibuixant d’animals excepcional, ja havia tocat el tema de la
prehistòria amb Saki et Zunie en Spirou, el 1958
5
. Saki és un xic solitari,
abandonat i a la recerca de la seua ànima bessona. És un jovenet hàbil capaç
de domar diversos mamuts, un tigre i una mona. En el viatge, coneix Zunie
que tracta de retrobar la seua horda i que es converteix en la seua amiga. Les
primeres aventures tenen aquell to pedagògic que tornarem a trobar durant
alguns anys en Rahan: els invents serveixen de pretext per a crear les històries.
És una sèrie ecològica que s’avança al seu temps: la naturalesa juga un paper
central i ha de respectar-se.
Hausman reprén el tema de la prehistòria quaranta-cinc anys més tard amb
Les chasseurs de l’aube (Dupuis)
6
. Ací, tot seguint la tendència del moment,
la tècnica gràfica és més pictòrica, la qual cosa li permet captar ambients
dignes de l’alba de la humanitat. En ella, de nou, un jove guerrer troba una
xica la convivència de la qual amb els animals l’ha convertida en salvatge.
El jove tracta de seduir-la, com el Petit Príncep amb el rabosot, perquè la
civilització ha de suplantar obligatòriament la bestialitat.
Saki et Zunie de Hausman,
publicat en la revista Spirou, 1958.
5
[page-n-161]
158
Didier Pasamonik
6
Les chasseurs de l’Aube de René Hausman.
Ed. Dupuis, 2003.
L’Âge de raison de Matthieu Bonhomme.
Ed. Carabas, 2002.
L’Âge de raison de Matthieu Bonhomme (Carabas, 2002)
7
s’inspira clarament,
pels seus personatges que esbossen un llenguatge articulat, en la pel·lícula
La guerre du feu (1981) de Jean-Jacques Annaud, basada en la novel·la de
Rosny aîné, el cartell de la qual, dibuixat per Philippe Druillet
8
, anuncia
tota la dimensió expressionista. Aquest àlbum completament mut sedueix
pel seu dinamisme i la capacitat d’aconseguir que el lector s’identifique
amb aquells primers homes. La urgència de la seua realització, imposada
pels imperatius econòmics, en contribueix a l’èxit. L’experiència supera
totes les seues expectatives: l’obra es fa amb el premi al Primer Àlbum 2003
a Angulema.
Aquests dos exemples són la prova que els creadors de còmic no poden alliberar-se de certes imatges bíbliques: Adam i Eva hi subjauen implícitament,
expulsats nus de l’Edén, és la parella original. Aquest retrobament inesperat, i
probablement inconscient, entre l’historicisme científic, sorgit del positivisme,
i l’espiritualitat ancestral bíblica demostra que l’home occidental no pot, en
les seues representacions fictícies, escapar als processos d’identificació en
la construcció de la seua personalitat.
7
[page-n-162]
ENTRE PEDAGOGIA I PARÒDIA, LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC FRANCÒFON
159
[page-n-163]
160
8
Didier Pasamonik
Cartell de la pel·lícula La guerre du feu
de Jean-Jacques Annaud, 1981.
L’ENFOCAMENT PARÒDIC
I DECONSTRUCTIU
Afortunadament, el còmic, que s’ha desenvolupat molt en el camp humorístic,
s’ha ocupat molt prompte en la deconstrucció de la història. Tots coneixem
la representació de l’home prehistòric estirant el cabell a la seua dona. D’on
ve aquest clixé? Igual que el de la dona corrent i amenaçant amb un corró,
es perd en la nit dels temps.
Des d’Astèrix (1959), els autors de còmics han aprés, afortunadament, a
distanciar-se de la història. En les aventures del gal, el menhir juga un paper important, ja que és el complement favorit d’Obèlix
9
. No obstant això,
sabem que el menhir no és gal sinó molt anterior, probablement d’origen
celta, preexistent en més de set segles als contemporanis de Vercingetòrix,
és a dir, al final de la prehistòria.
[page-n-164]
161
ENTRE PEDAGOGIA I PARÒDIA, LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC FRANCÒFON
René Goscinny escriu: «Recentment, durant una curta estada en un país ric
en restes arqueològiques, m’han sorprés els comentaris dels guies turístics
per com són d’imprecisos i poètics […] Cal dir que les seues explicacions
estan basades en conclusions d’historiadors que poc poden dir pel que fa a
documentació rigorosa i irrefutable. Els molt infeliços s’han vist obligats a
reconstruir una veritat històrica a partir de baixos relleus a penes visibles,
de restes d’estàtues mutilades, d’engrunes de manuscrits quasi il·legibles,
de fragments d’ossos i d’utensilis misteriosos, a més d’altres deixalles.
Pense que el maia mitjà, l’inca del carrer i el No Ningú asteca quedarien
estupefactes en escoltar la història que els seus llunyans descendents
conten de la seua vida quotidiana»***. Per tant, la llicència poètica, quan
està clarament assumida, permet tot tipus de llibertats, sobretot des que la
Comissió de censura va tancar les seues portes a principi dels anys setanta
Figura d’Obèlix,
tallador de mehnirs.
del segle passat.
Mentre que als Estats Units és molt popular que la prehistòria siga objecte
de burla, potser per la influència dels creacionistes, tant en els comic strips
(B.C. de Johnny Hart, 1958) com en els dibuixos animats (The Flintstones,
1960), el còmic francobelga tardarà algun temps a entrar en aquest registre.
En Spirou: Le voyageur du Mésozoïque (1960)
10
, el comte de Champignac
troba un ou intacte de dinosaure, la qual cosa dóna lloc a l’aparició d’una
d’aquelles encantadores bèsties en un món modern, com ocorreria més tard
amb el pterodàctil en Adèle Blanc-Sec de Jacques Tardi (1976)
11
, inspirat al
seu torn en Gloves, una estampa d’Alfred Kubin.
Les primeres representacions de l’home prehistòric a França són essencialment
humorístiques. S’esmenten generalment Les Aventures de Ra et Ta écoliers de la
préhistoire de Maurice Cuvillier (1928), Mitou et Toti à travers les âges d’Alain
Saint-Ogan.
El 1948, el dibuixant Jean Huet, anomenat Jean Ache, va concebre Archibald,
le costaud sentimental, que es va convertir en Archibald, l’homme de la
préhistoire en Pilote, el 1965
12
. La sèrie va destacar entre els lectors però, al
contrari d’altres publicacions, cap àlbum no n’assolí l’èxit, per això va caure
en oblit. Dirigida en un principi al públic adult, aquesta paròdia no molesta
per la historicitat.
La majoria de les creacions posteriors són més del mateix, ja siga Nabuchodinosaure, Prélude à l’apeupréhistoire (1991, Dargaud)
13
de Roger Widenlocher
(dibuixos) i Herlé (guió), on l’heroi Nab descobreix totes les meravelles de
la civilització, des de l’escriptura (amb tinta de polp) fins al telèfon mòbil
*** «Suivez le guide», en L’humeur de… René Goscinny, Le Figaro Littéraire, 14 d’agost de 1976.
L’humor, principal
canalitzador del
clixé prehistòric
9
[page-n-165]
162
10
Didier Pasamonik
Le voyageur de Mésozoïque de Franquin.
Les aventures de Spirou et Fantasio, núm. 13.
Ed. Dupuis, 1960.
(un lloro), o ja siga Larh-Don, fils de l’âge bête de Didier Cassegrain, Dav et
Vatine (Soleil, 2012), una espècie de Titeuf de les cavernes, que traspassa
les maleses infantils a un món de dinosaures, que es van fer molt populars
11
Adèle et la Bête de Jacques Tardi. Les aventures
extraordinaires de Adèle Blanc-Sec.
Ed. Casterman, 1976.
des de Jurassic Park (1992).
La Vallée des Merveilles de Joann Sfar (Dargaud, 2006)
14
s’assembla a tota
l’obra d’aquest dibuixant procedent de l’Association, marca per excel·lència
de l’autobiografia i de l’autoficció. Dibuixant-se, molt sovint, com un ingenu
amb una curiositat de xiquet, Sfar narra la vida quotidiana de la seua família
des d’una ficció històrica humorística impregnada d’ironia.
Silex AND
the city
Però el major èxit en aquest gènere és indiscutiblement Silex and the City
de Jul (Dargaud, 2009)
15
. Molt popular gràcies a la seua adaptació com a
sèrie de televisió en la cadena francoalemanya Arte, que està en la quarta
temporada el 2015. Aquesta meravella d’anacronisme delirant assumeix
totes les relliscades semàntiques i tots els xocs temporals. Jul ens conta
les aventures de la família Dotcom, dels seus amics i veïns, capta amb
destresa les icones del nostre temps -essencialment procedents del cine i
de la televisió-, i juga meravellosament amb els patronímics per a generar
[page-n-166]
ENTRE PEDAGOGIA I PARÒDIA, LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC FRANCÒFON
163
arguments per a un guió que, partint d’allò més absurd, va guanyant en
Archibald, l’homme de la préhistoire. Pilote.
Le journal d’Asterix et Obelix, 1965.
12
Nabuchodinosaure. Prélude à l’apeuprehistoire...,
tom 1 d’Herlé i Widenlocher.
Ed. Dargaud, 1991.
13
coherència. L’arbre genealògic passa per Julius Dotcom «un ex del Maig del
68000 abans de Jesucrist» i per Madame Finkelstein, una amiga arqueoyidis
de Julius, fins a arribar a aquesta família d’Homo erectus amb fills alterdarwinista radicals que són els Dotcom. La filla de la parella, Web Dotcom,
vol casar-se amb Rahan de la Pétaudière, una espècie de fill de Sarkozy de
bon barri, però el seu pare, Crao de la Pétaudière****, aristosapiens autèntic, tracta d’impedir aquest matrimoni desigual. No sabríem enumerar ací
totes les subtileses d’aquesta sèrie, la traducció de les quals ha de ser un
verdader maldecap, que es llig i rellig amb tant de plaer que cada relectura
ens descobreix noves joies.
No m’agradaria concloure sense evocar l’interés que tenen els autors de còmics
per l’art rupestre, considerat per alguns historiadors com l’origen del nové
art. Hi destaca L’art préhistorique en bande dessinée d’Éric Le Brun (Glénat,
2012), que restitueix la creativitat dels primers homes amb un extraordinari
enginy, ja siga en l’àmbit del dibuix com de l’escultura, els adorns i la música.
**** El pare de Rahan, de Chéret et Lécureux, també es deia Crao: l’homenatge hi és evident.
L’ART
PREHISTÒRIC
[page-n-167]
164
14
Didier Pasamonik
La vallée des merveilles. Chasseur-cueilleur
de Joann Sfar.
Ed. Dargaud, 2006.
En el segon tom es visiten els jaciments emblemàtics de l’art prehistòric, com
la cèlebre cova de Lascaux, i abunda en anècdotes sobre la vida quotidiana
d’aquests primers artistes.
Un esment especial és per a Rupestres, obra d’un col·lectiu impulsat per
David Prudhomme i constituït per Étienne Davodeau, Emmanuel Guibert
[page-n-168]
ENTRE PEDAGOGIA I PARÒDIA, LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC FRANCÒFON
165
i Marc-Antoine Mathieu, un grup que, durant dos anys, va visitar regular-
Silex and the City, tom 1 de Jul.
Ed. Dargaud, 2009.
ment les coves decorades del Paleolític per a observar-les i dibuixar-les.
L’àlbum relata el seu periple i el diàleg, a pesar dels segles, amb els creadors d’aquestes obres mil·lenàries que, com deia André Malraux en Les
voix du silence (Gallimard, 1951), «arranquen a les nebuloses el cant de
les constel·lacions».
15
[page-n-169]
[page-n-150]
Aquest llibre es va editar amb motiu
de l’exposició temporal «Prehistòria i
Còmic», inaugurada el juny del 2016.
Animacions 3D
Agraïments
Ángel Sánchez Molina
Cecilio Alonso Alonso
Jorge Iván Arguiz
Suresh Ariaratnam
Emili Aura Tortosa
Gilles Bourgarel
Adam Brockbank
Maggie Calt
Chantal Chéret
Lora Fountain & Associates
Judit Foz Povill
Gloria García
Manuel Gozalbes Fernández de Palencia
Manel Granell
Ben Haggarty
Tanino Liberatore
Cristina Rihuete
Jose María Segura Martí
Museu Arqueològic Son Fornés
Dude Comics
Editorial Toxosoutos
El Patio editorial
Grupo Planeta
Audiovisuals
DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
Gravació, edició i muntatge
President
Jorge Rodríguez Gramage
Empreses col·laboradores de la producció
Diputat de Cultura
Xavier Rius i Torres
Render Comunicación, SL
Disseny de la gràfica de l’exposició
Vanesa Mora Casanova
Disseny del material imprés
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Marc Granell Artal
Directora
Helena Bonet Rosado
Impressió del material de difusió
Cap de la Unitat de Difusió, Didàctica i
Exposicions
Santiago Grau Gadea
EXPOSICIÓ
Projecte expositiu
Museu de Prehistòria de València
Comissariat
Helena Bonet Rosado
Álvaro Pons Moreno
Equip de treball
Francisco Chiner Vives
Eva Ferraz García
Santiago Grau Gadea
Vanesa Mora Casanova
Begoña Soler Mayor
Impremta Provincial Diputació de València
Transport de l’obra
TTI
Assegurança
Muñiz y Asociados. Generali Seguros
Traduccions anglès / francès
Lambe & Nieto
Marc Tiffagom
Producció
Museu de Prehistòria de València
Reinadecorazones Espacios para el Ocio y
la Cultura
PUBLICACIÓ
Projecte editorial i coordinació
Amb la col·laboració de
Josep Lluís Pascual Benito
Bernat Martí Oliver
Alfred Sanchis Serra
Museu de Prehistòria de València
Disseny, instal·lació i muntatge
Francisco Chiner Vives
Autors dels articles
Imatge del cartell i coberta del catàleg
Paco Roca
Equip d’edició
Joaquín Abarca Pérez
Helena Bonet Rosado
Ernestina Badal García
Santiago Grau Gadea
Antoni Guiral Conti
Didàctica
Laura Fortea Cervera
Eva Ripollés Adelantado
Vicky Menor Cuenca
Ajudant de muntatge
Amadeo Moliner Blay
Pedro Porcel Torrens
Fons exposats
Museu de Prehistòria de València
Col·lecció Helena Bonet Rosado
Emmanuel Roudier
Miguel Quesada
Antonio Fraguas «Forges»
Mikel Begoña i Iñaki Martínez «Iñaket»
Ortifus
Mireia Pérez
Philuc
Museu Arqueològic Municipal
Camil Visedo Moltó d’Alcoi
Didier Pasamonik
Álvaro Pons Moreno
Emmanuel Roudier
Gonzalo Ruiz Zapatero
Begoña Soler Mayor
Joaquín Soler Navarro
Traducció al valencià i correcció
Unitat de Normalització Lingüística de la
Diputació de València
Disseny i maquetació
Marc Granell Artal
Impressió
Pentagraf Impresores, s.l.
Nota dels editors
Els autors i els editors d’aquest llibre
comuniquen als drethavents de les
il·lustracions o d’altre tipus d’imatges no
trobats, que poden posar-se en contacte
amb l’editorial per a acreditar la seua
propietat intel·lectual o d’una altra índole.
Contacte: Museu de Prehistòria de València,
Tel.: 963 883 627 i gestio.exposicio@dival.es.
ISBN: 978-84-7795-763-8
DL: V 1293-2016
© dels textos: els autors, 2016.
© de les imatges: els autors, 2016.
© de l’edició: Museu de Prehistòria de
València. Diputació de València, 2016.
[page-n-151]
07
09
37
59
87
107
125
149
167
193
219
233
presentació
Helena Bonet Rosado
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
Helena Bonet Rosado
PRIMER VA SER LA CIÈNCIA… DESPRÉS, LA FICCIÓ
Ernestina Badal García i Joaquín Soler Navarro
Il·lustració prehistòrica i còmic de prehistòria:
Camins divergents o convergents?
Gonzalo Ruiz Zapatero
LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC INFANTIL
Antoni Guiral Conti
Barbes, garrots i dinosaures: els
cavernícoles de paper
Pedro Porcel Torrens
La prehistòria en els còmics americans
Álvaro Pons Moreno
ENTRE PEDAGOGIA I PARÒDIA, LA PREHISTÒRIA EN
EL CÒMIC FRANCÒFON
Didier Pasamonik
GRÀCIES LUCY!
Begoña Soler Mayor
EL CÒMIC COM A RECURS DIDÀCTIC PER A
L’APRENENTATGE DE LA PREHISTÒRIA ALS MUSEUS
Santiago Grau Gadea
Conversacions amb Emmanuel Roudier
Helena Bonet Rosado
CATÀLEG DE SELECCIÓ DE CÒMICS
Vicky Menor Cuenca
[page-n-152]
[page-n-153]
150
Didier Pasamonik
La representació de la prehistòria en el còmic francobelga és inseparable
de l’evolució de la història cultural de la nació francesa. Nascuda al segle
xix, la historiografia de la prehistòria a França s’esforça a assentar, durant el
Segon Imperi i la Tercera República, una identitat que es remunta als gals,
i fins i tot més enllà, a fi de reafirmar la unió d’una nació que, no obstant
això, pren el seu nom d’una tribu d’invasors: els francs.
Aquest corpus històric és contemporani als treballs sobre el llegat de Charles Darwin (L’origen de les espècies, 1859) que va crear el desconcert i l’escepticisme afirmant la possibilitat que l’home descendira del simi. Els
caricaturistes li van atribuir immediatament trets de primat i aquest sincretisme es va assentar durant molt de temps en l’imaginari col·lectiu
1
.
Els successius descobriments de fòssils diferents dels de l’Homo sapiens,
l’home de Neandertal a Alemanya (1856) i l’home de Cromanyó a França
(1868), van popularitzar aquest període de la història que van confirmar
la intuïció de Darwin.
Aquest corpus va acompanyat també de la gestació d’una «teoria de les
races» popularitzada pels treballs de Joseph-Arthur de Gobineau (Assaig
sobre la desigualtat de les races humanes, 1853) on es donava una justificació
pseudocientífica al destí dels pobles civilitzats, suposadament dominadors
dels pobles salvatges, els quals consideraven molt pròxims els primers
homínids. Amb el pretext del triomf de la raó, aquest embolic científic no
sols va preparar el terreny d’un racisme criminal sinó que, de forma més
prosaica, també va servir de pretext moral per a l’aventura colonial europea
a Àsia, Àfrica i a les Amèriques, i va donar a Occident la posició de mascaró
de proa de la civilització.
El còmic, gran creador de tòpics, difon molt bé aquests clixés perquè s’em1
Caricatura de Charles Darwin com una
mona, en la portada de la revista satírica
francesa La Petite Lune, 1878.
marca en una tradició escolar que, seguint les recomanacions del filòsof
David Hume, utilitza la imatge per a l’educació dels joves.
[page-n-154]
ENTRE PEDAGOGIA I PARÒDIA, LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC FRANCÒFON
151
[page-n-155]
152
Didier Pasamonik
El reconeixement del nové art* es va assentar progressivament, com és ben
sabut, els anys cinquanta. Primer, amb la demostració del seu valor educatiu en la primera meitat del segle xx. Això era imprescindible, atés que
els primers mestres de l’escola pública -els famosos «hússars negres de la
República»- consideraven que el còmic «desaprenia a llegir». Després, amb
el reconeixement de la seua qualitat artística, als anys 1960-1970 (primeres
exposicions, primers festivals, etc.). I, finalment, per la seua transcendència
política a partir del 1970 (Hara Kiri, Charlie Hebdo, etc.). No es pot analitzar
cap d’aquestes produccions sense fer referència a aquest context editorial,
artístic i polític.
DE LA RECERCA DEL FOC
A TARZAN
En el camp de la ficció, la influència del novel·lista belga J.-H. Rosny aîné
(‘el major’), amb la seua obra més coneguda, La guerre du feu (1909), va
tindre un paper determinant en la definició icònica de l’home prehistòric.
L’autor situa la seua trama 100.000 anys arrere, en el temps dels «homes de
les cavernes». Confronta dos herois: Naoh, fill del Lleopard, altiu, fi, esvelt
i refinat, que fa front a Aghoo, fill de l’Ur, descrit com un bèstia «pelut»,
d’aspecte simiesc. Un altre model se superposa a aquesta representació: és
el personatge d’Edgar Rice Burroughs, Tarzan of the Apes (1912), «l’home
simi», la publicació del qual és contemporània a Lost World (El món perdut,
1912) d’Arthur Conan Doyle. Ja ho trobem, per exemple, en Tumak, fill de
la selva de Raymond Poïvet i Georges Fronval, adaptació d’una pel·lícula de
Hollywood**, l’Intrèpid, del 1948.
La novel·la de J.-H. Rosny aîné ha sigut adaptada tant pel belga Fred Funcken
en la revista L’Explorateur (1948)
(1950)
3
2
com pel francés René Pellos en Zorro
. Si bé el belga ens dóna una visió prehistòrica de Tarzan, com ho
evidencia el tapall de pell de lleopard, la versió de Pellos -un dibuixant molt
popular no sols pels seus dibuixos esportius sinó també per Pieds nickelés
que ell havia représ el 1934, després de la mort del seu creador Louis Fortones distingeix per una caracterització d’acord amb les ideologies del segle
xix:
Naoh és una espècie de kourós imberbe i reflexiu, el perfil apol·lini del
qual no deixa de ser una evocació a l’estatuària feixista, en contraposició als
éssers peluts i encorbats, estúpids i agressius, més pròxims als grans simis
que a l’Homo erectus.
* Per què el nové art? El redactor cap d’Spirou, Yvan Delporte, ho explica en la introducció d’una «Història de les històries en imatges» (Spirou, núm. 1.392, 17 de desembre de 1964), i reprén els grans
noms del còmic, sobretot de l’americà: havent-ne assolit el cinema el seté lloc, darrere de l’arquitectura, la pintura, l’escultura, la música, la poesia i les arts dramàtiques, la televisió se’n va adjudicar el
vuité. El còmic se’n va atribuir aleshores el nové, tot i que, com precisa Delporte, precedeix objectivament el cine i la televisió, sense que ni tan sols calga prendre com a referència la Columna Trajana
i les pintures egípcies que ja són, segons Delporte, «històries en imatges».
** One Million B.C., de Hal Roach i Hal Roach Jr. (1940).
[page-n-156]
153
ENTRE PEDAGOGIA I PARÒDIA, LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC FRANCÒFON
La llei francesa «per a la protecció de la joventut», votada el 3 de juliol de 1949
amb 422 vots a favor i 181 en contra (comunistes i afins), va ser promulgada
L’ENFOCAMENT
PSEUDOHISTÒRIC
el 16 de juliol de 1949 després de llargues discussions i alguns canvis polítics
prou escandalosos. D’allí va sorgir una «Comissió de Vigilància i Control»
presidida per un conseller d’estat i composta per membres, nomenats per
a dos anys, en representació de sis ministeris, l’educació pública i privada,
el poder judicial, l’Assemblea, els moviments juvenils, la Unió Nacional
d’Associacions de Famílies i només sis membres de la premsa. Va començar
a treballar a març del 1950 i estava controlada per catòlics i comunistes,
principals editors de la premsa juvenil.
En l’article 2, aquesta llei estipula que tota publicació destinada a la joventut
no podrà incloure «...cap il·lustració, cap relat, cap crònica, cap rúbrica,
cap anunci que presente una imatge a favor del vandalisme, la mentida,
el robatori, la peresa, la covardia, l’odi, el llibertinatge o tots aquells actes
qualificats com a crims o delictes amb tendència a desmoralitzar la infància
o la joventut».
En la pràctica, aquesta llei estableix un proteccionisme, sobretot, contra el
còmic americà per a gran disgust de Paul Winkler, el creador de Journal de
Mickey, cap d’Opera Mundi i el representant a Europa dels sindicats americans. Actiu oponent a aquesta llei, va difondre un informe a cada diputat de
l’Assemblea Nacional denunciant, entre altres temes, la política de quotes
que la determinava.
D’aquesta manera, la premsa infantil i juvenil havia de tindre la seua quota
d’autors francesos (25%) en articles en relació amb el nombre de còmics en
el periòdic. La Comissió decidia si la moralitat de les publicacions era d’acord
La guerre du feu de Fred Funcken
publicada en la revista L’Explorateur, 1948.
2
La guerre du feu de René Pellos
publicada en el setmanari Zorro, 1950.
3
[page-n-157]
154
Didier Pasamonik
Les Timour. La tribu de l’homme rouge, de
Sirius i guió de Xavier Snoeck.
Images de l’histoire du monde.
Ed. Dupuis,1953.
amb la llei. El seu poder s’estenia igualment als àlbums. Tots aquests llibres
havien de tindre un depòsit d’exemplars en el Ministeri de Justícia, que els
remetia a la Comissió per al seu «control».
Aquesta nova situació provoca una producció intensa de còmics molt instructiva, en particular els històrics, com Les histoires de l’oncle Paul en el
setmanari Spirou o Les Histoires vraies en Le Journal de Tintin. L’escriptor
Xavier Snoeck, que proporcionava relats històrics per a Spirou, inspira la
sèrie de Les Timour (1953)
4
, el llinatge de generacions dels quals conta
la història del món. La primera narració relata les aventures de «la tribu de
l’home roig». La lluita entre clans pel menjar acaba en una massacre. El jove
guerrer pèl-roig Timour i un jove assaltant ferit, Naoûm, decideixen unir-se
per a sobreviure. S’enfronten a diversos animals salvatges (mamuts, urs,
óssos gegants, etc.), alhora que descobreixen els seus congèneres: pescadors
dels pantans, tribus troglodites… És la lluita per la supervivència de forma
permanent, en un context relativament realista.
Aquesta seqüència, que només apareix en un volum, ja que a la família dels
Timour li queden molts segles per descobrir, a Édouard Aidans li va donar
4
[page-n-158]
155
ENTRE PEDAGOGIA I PARÒDIA, LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC FRANCÒFON
la idea de llançar el 1962, en Le Journal de Tintin, la sèrie Tounga. S’inspira
clarament, una vegada més, en la novel·la de J.-H. Rosny aîné. Tounga, el
guerrer més valent de l’horda dels ghmours, defensa els seus de les tribus
enemigues, dels mamuts, els felins dents de sabre (o Smilodons), els urs, els
goril·les gegants i fins i tot d’un tiranosaure (!). El dibuix és més realista que
el de Les Timour, però aquest verisme evoluciona cap a una atmosfera més
fantàstica sota la influència de Rahan, que el succeirà alguns anys més tard.
Creat per al número u de Pif Gadget del 3 de març de 1969, és a dir, set
anys després de Tounga, Rahan, «el fill dels temps feroços», és dibuixat per
EL FILL DELS
TEMPS FEROÇOS
l’enginyós André Chéret que va ser l’introductor en el còmic francés de les
anatomies enèrgiques del còmic americà, com el Tarzan de Hogarth o els
Fantastic Four de Jack Kirby.
A causa del context de la seua publicació, aquest còmic va tindre un impacte
rotund en el públic francòfon. Pif Gadget, i aquesta dada és poc coneguda,
va estar finançat pel Partit Comunista Francés, l’electorat del qual encara
era molt important en aquella època. El PCF havia decidit reactivar el seu
setmanari per a la joventut, Vaillant, amb un nom nou: Pif ‘nàpia’ o ‘nassut’,
adjuntant-li un gadget ‘artefacte’. La imaginació dels creadors del periòdic va
fer meravelles: les vendes de Pif Gadget es van estabilitzar en més de 500.000
exemplars per setmana, i a vegades en van arribar al milió, molt per damunt
dels altres títols de premsa per a joves. El guionista de la sèrie, Roger Lécureux,
es va afanyar a infondre en la sèrie els valors educatius i socials defensats pel
Partit Comunista: col·lectivisme de bona qualitat, eminència del progrés,
demonització del lucre capitalista, etc.
Amb un físic desenvolupat, cabells rossos i grans sentiments, Rahan combatia l’obscurantisme, l’immobilisme, l’estupidesa, les supersticions, les
idees del passat. És un dels còmics més difosos als anys 1970; el personatge
tenia dret a la seua pròpia edició mensual, acompanyada, com ha de ser,
del seu artefacte adequat: el matxet o el collar de dents de fera, de plàstic.
Chéret, excel·lent dibuixant d’animals, reuneix la majoria de les criatures
del bestiari prehistòric que descriu amb una gran força gràfica i narrativa.
La sèrie no repara massa en consideracions històriques; Rahan es llava
amb sabó i s’afaita amb el seu matxet. Aborda el tema del lucre corrupte,
del feminisme o fins i tot dels efectes nocius de la droga. Hi aflora una certa
sexualitat, que alguns van qualificar d’«Homo eròtic», però sense arribar
mai a caure en la vulgaritat.
Rahan va ser el model imperant durant un període llarg, però amb els anys
aquest tipus de còmic clàssic va quedar un poc desfasat. Primer pel seu
L’ENFOCAMENT
HISTÒRIC
[page-n-159]
156
Didier Pasamonik
[page-n-160]
157
ENTRE PEDAGOGIA I PARÒDIA, LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC FRANCÒFON
grafisme, després per les seues referències historiogràfiques. L’aparició,
d’un costat, del còmic documental, la influència del còmic americà i,
finalment, el cine de Hollywood amb El Senyor dels Anells, especialment,
o La guerre du feu de Jean-Jacques Annaud, Cèsar a la millor pel·lícula i
al millor director a Cannes el 1982, van modificar la percepció estètica de
l’Edat de Pedra.
El treball d’Emmanuel Roudier va contribuir enormement a aquesta renovació.
Nascut el 1971 a la regió de París, diplomat en arts, Roudier, apassionat de
l’arqueologia, treballa en un primer moment com a il·lustrador per a joves.
Prompte es passa al còmic amb el cicle de Vo’hounâ (Soleil, 2002-2005), paral·
lelament al cicle Néandertal (tres àlbums de l’editorial Delcourt, 2007-2011).
El seu treball rep diversos premis i s’exposa al Museu Arqueològic Nacional
de Saint-Germain-en-Laye, al Museu de Neanderthal de Mettmann a Alemanya, al Museu de l’Home i al Museu Nacional de Prehistòria de Les Eyzies a
França. També a ell se li deu una inevitable adaptació de La recerca del foc
(tres volums, Delcourt, 2012-2014).
Destaca en la producció francesa una sèrie d’obres amb un enfocament més
romàntic, menys documental. La idea central és la del «bon salvatge» o la del
L’ENFOCAMENT
ROMÀNTIC
«noble salvatge», és a dir, l’home en el seu estat natural, sense la corrupció de
la civilització, tal com el va definir Rousseau en el seu Discurs sobre l’origen i
els fonaments de la desigualtat entre els homes (1755). Dos exemples il·lustren
aquesta temàtica: L’Âge de raison, de Matthieu Bonhomme (Carabas, 2002),
i Les chasseurs de l’aube, d’Hausman (Dupuis, 2003).
Hausman, un dibuixant d’animals excepcional, ja havia tocat el tema de la
prehistòria amb Saki et Zunie en Spirou, el 1958
5
. Saki és un xic solitari,
abandonat i a la recerca de la seua ànima bessona. És un jovenet hàbil capaç
de domar diversos mamuts, un tigre i una mona. En el viatge, coneix Zunie
que tracta de retrobar la seua horda i que es converteix en la seua amiga. Les
primeres aventures tenen aquell to pedagògic que tornarem a trobar durant
alguns anys en Rahan: els invents serveixen de pretext per a crear les històries.
És una sèrie ecològica que s’avança al seu temps: la naturalesa juga un paper
central i ha de respectar-se.
Hausman reprén el tema de la prehistòria quaranta-cinc anys més tard amb
Les chasseurs de l’aube (Dupuis)
6
. Ací, tot seguint la tendència del moment,
la tècnica gràfica és més pictòrica, la qual cosa li permet captar ambients
dignes de l’alba de la humanitat. En ella, de nou, un jove guerrer troba una
xica la convivència de la qual amb els animals l’ha convertida en salvatge.
El jove tracta de seduir-la, com el Petit Príncep amb el rabosot, perquè la
civilització ha de suplantar obligatòriament la bestialitat.
Saki et Zunie de Hausman,
publicat en la revista Spirou, 1958.
5
[page-n-161]
158
Didier Pasamonik
6
Les chasseurs de l’Aube de René Hausman.
Ed. Dupuis, 2003.
L’Âge de raison de Matthieu Bonhomme.
Ed. Carabas, 2002.
L’Âge de raison de Matthieu Bonhomme (Carabas, 2002)
7
s’inspira clarament,
pels seus personatges que esbossen un llenguatge articulat, en la pel·lícula
La guerre du feu (1981) de Jean-Jacques Annaud, basada en la novel·la de
Rosny aîné, el cartell de la qual, dibuixat per Philippe Druillet
8
, anuncia
tota la dimensió expressionista. Aquest àlbum completament mut sedueix
pel seu dinamisme i la capacitat d’aconseguir que el lector s’identifique
amb aquells primers homes. La urgència de la seua realització, imposada
pels imperatius econòmics, en contribueix a l’èxit. L’experiència supera
totes les seues expectatives: l’obra es fa amb el premi al Primer Àlbum 2003
a Angulema.
Aquests dos exemples són la prova que els creadors de còmic no poden alliberar-se de certes imatges bíbliques: Adam i Eva hi subjauen implícitament,
expulsats nus de l’Edén, és la parella original. Aquest retrobament inesperat, i
probablement inconscient, entre l’historicisme científic, sorgit del positivisme,
i l’espiritualitat ancestral bíblica demostra que l’home occidental no pot, en
les seues representacions fictícies, escapar als processos d’identificació en
la construcció de la seua personalitat.
7
[page-n-162]
ENTRE PEDAGOGIA I PARÒDIA, LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC FRANCÒFON
159
[page-n-163]
160
8
Didier Pasamonik
Cartell de la pel·lícula La guerre du feu
de Jean-Jacques Annaud, 1981.
L’ENFOCAMENT PARÒDIC
I DECONSTRUCTIU
Afortunadament, el còmic, que s’ha desenvolupat molt en el camp humorístic,
s’ha ocupat molt prompte en la deconstrucció de la història. Tots coneixem
la representació de l’home prehistòric estirant el cabell a la seua dona. D’on
ve aquest clixé? Igual que el de la dona corrent i amenaçant amb un corró,
es perd en la nit dels temps.
Des d’Astèrix (1959), els autors de còmics han aprés, afortunadament, a
distanciar-se de la història. En les aventures del gal, el menhir juga un paper important, ja que és el complement favorit d’Obèlix
9
. No obstant això,
sabem que el menhir no és gal sinó molt anterior, probablement d’origen
celta, preexistent en més de set segles als contemporanis de Vercingetòrix,
és a dir, al final de la prehistòria.
[page-n-164]
161
ENTRE PEDAGOGIA I PARÒDIA, LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC FRANCÒFON
René Goscinny escriu: «Recentment, durant una curta estada en un país ric
en restes arqueològiques, m’han sorprés els comentaris dels guies turístics
per com són d’imprecisos i poètics […] Cal dir que les seues explicacions
estan basades en conclusions d’historiadors que poc poden dir pel que fa a
documentació rigorosa i irrefutable. Els molt infeliços s’han vist obligats a
reconstruir una veritat històrica a partir de baixos relleus a penes visibles,
de restes d’estàtues mutilades, d’engrunes de manuscrits quasi il·legibles,
de fragments d’ossos i d’utensilis misteriosos, a més d’altres deixalles.
Pense que el maia mitjà, l’inca del carrer i el No Ningú asteca quedarien
estupefactes en escoltar la història que els seus llunyans descendents
conten de la seua vida quotidiana»***. Per tant, la llicència poètica, quan
està clarament assumida, permet tot tipus de llibertats, sobretot des que la
Comissió de censura va tancar les seues portes a principi dels anys setanta
Figura d’Obèlix,
tallador de mehnirs.
del segle passat.
Mentre que als Estats Units és molt popular que la prehistòria siga objecte
de burla, potser per la influència dels creacionistes, tant en els comic strips
(B.C. de Johnny Hart, 1958) com en els dibuixos animats (The Flintstones,
1960), el còmic francobelga tardarà algun temps a entrar en aquest registre.
En Spirou: Le voyageur du Mésozoïque (1960)
10
, el comte de Champignac
troba un ou intacte de dinosaure, la qual cosa dóna lloc a l’aparició d’una
d’aquelles encantadores bèsties en un món modern, com ocorreria més tard
amb el pterodàctil en Adèle Blanc-Sec de Jacques Tardi (1976)
11
, inspirat al
seu torn en Gloves, una estampa d’Alfred Kubin.
Les primeres representacions de l’home prehistòric a França són essencialment
humorístiques. S’esmenten generalment Les Aventures de Ra et Ta écoliers de la
préhistoire de Maurice Cuvillier (1928), Mitou et Toti à travers les âges d’Alain
Saint-Ogan.
El 1948, el dibuixant Jean Huet, anomenat Jean Ache, va concebre Archibald,
le costaud sentimental, que es va convertir en Archibald, l’homme de la
préhistoire en Pilote, el 1965
12
. La sèrie va destacar entre els lectors però, al
contrari d’altres publicacions, cap àlbum no n’assolí l’èxit, per això va caure
en oblit. Dirigida en un principi al públic adult, aquesta paròdia no molesta
per la historicitat.
La majoria de les creacions posteriors són més del mateix, ja siga Nabuchodinosaure, Prélude à l’apeupréhistoire (1991, Dargaud)
13
de Roger Widenlocher
(dibuixos) i Herlé (guió), on l’heroi Nab descobreix totes les meravelles de
la civilització, des de l’escriptura (amb tinta de polp) fins al telèfon mòbil
*** «Suivez le guide», en L’humeur de… René Goscinny, Le Figaro Littéraire, 14 d’agost de 1976.
L’humor, principal
canalitzador del
clixé prehistòric
9
[page-n-165]
162
10
Didier Pasamonik
Le voyageur de Mésozoïque de Franquin.
Les aventures de Spirou et Fantasio, núm. 13.
Ed. Dupuis, 1960.
(un lloro), o ja siga Larh-Don, fils de l’âge bête de Didier Cassegrain, Dav et
Vatine (Soleil, 2012), una espècie de Titeuf de les cavernes, que traspassa
les maleses infantils a un món de dinosaures, que es van fer molt populars
11
Adèle et la Bête de Jacques Tardi. Les aventures
extraordinaires de Adèle Blanc-Sec.
Ed. Casterman, 1976.
des de Jurassic Park (1992).
La Vallée des Merveilles de Joann Sfar (Dargaud, 2006)
14
s’assembla a tota
l’obra d’aquest dibuixant procedent de l’Association, marca per excel·lència
de l’autobiografia i de l’autoficció. Dibuixant-se, molt sovint, com un ingenu
amb una curiositat de xiquet, Sfar narra la vida quotidiana de la seua família
des d’una ficció històrica humorística impregnada d’ironia.
Silex AND
the city
Però el major èxit en aquest gènere és indiscutiblement Silex and the City
de Jul (Dargaud, 2009)
15
. Molt popular gràcies a la seua adaptació com a
sèrie de televisió en la cadena francoalemanya Arte, que està en la quarta
temporada el 2015. Aquesta meravella d’anacronisme delirant assumeix
totes les relliscades semàntiques i tots els xocs temporals. Jul ens conta
les aventures de la família Dotcom, dels seus amics i veïns, capta amb
destresa les icones del nostre temps -essencialment procedents del cine i
de la televisió-, i juga meravellosament amb els patronímics per a generar
[page-n-166]
ENTRE PEDAGOGIA I PARÒDIA, LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC FRANCÒFON
163
arguments per a un guió que, partint d’allò més absurd, va guanyant en
Archibald, l’homme de la préhistoire. Pilote.
Le journal d’Asterix et Obelix, 1965.
12
Nabuchodinosaure. Prélude à l’apeuprehistoire...,
tom 1 d’Herlé i Widenlocher.
Ed. Dargaud, 1991.
13
coherència. L’arbre genealògic passa per Julius Dotcom «un ex del Maig del
68000 abans de Jesucrist» i per Madame Finkelstein, una amiga arqueoyidis
de Julius, fins a arribar a aquesta família d’Homo erectus amb fills alterdarwinista radicals que són els Dotcom. La filla de la parella, Web Dotcom,
vol casar-se amb Rahan de la Pétaudière, una espècie de fill de Sarkozy de
bon barri, però el seu pare, Crao de la Pétaudière****, aristosapiens autèntic, tracta d’impedir aquest matrimoni desigual. No sabríem enumerar ací
totes les subtileses d’aquesta sèrie, la traducció de les quals ha de ser un
verdader maldecap, que es llig i rellig amb tant de plaer que cada relectura
ens descobreix noves joies.
No m’agradaria concloure sense evocar l’interés que tenen els autors de còmics
per l’art rupestre, considerat per alguns historiadors com l’origen del nové
art. Hi destaca L’art préhistorique en bande dessinée d’Éric Le Brun (Glénat,
2012), que restitueix la creativitat dels primers homes amb un extraordinari
enginy, ja siga en l’àmbit del dibuix com de l’escultura, els adorns i la música.
**** El pare de Rahan, de Chéret et Lécureux, també es deia Crao: l’homenatge hi és evident.
L’ART
PREHISTÒRIC
[page-n-167]
164
14
Didier Pasamonik
La vallée des merveilles. Chasseur-cueilleur
de Joann Sfar.
Ed. Dargaud, 2006.
En el segon tom es visiten els jaciments emblemàtics de l’art prehistòric, com
la cèlebre cova de Lascaux, i abunda en anècdotes sobre la vida quotidiana
d’aquests primers artistes.
Un esment especial és per a Rupestres, obra d’un col·lectiu impulsat per
David Prudhomme i constituït per Étienne Davodeau, Emmanuel Guibert
[page-n-168]
ENTRE PEDAGOGIA I PARÒDIA, LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC FRANCÒFON
165
i Marc-Antoine Mathieu, un grup que, durant dos anys, va visitar regular-
Silex and the City, tom 1 de Jul.
Ed. Dargaud, 2009.
ment les coves decorades del Paleolític per a observar-les i dibuixar-les.
L’àlbum relata el seu periple i el diàleg, a pesar dels segles, amb els creadors d’aquestes obres mil·lenàries que, com deia André Malraux en Les
voix du silence (Gallimard, 1951), «arranquen a les nebuloses el cant de
les constel·lacions».
15
[page-n-169]