[page-n-87]
[page-n-88]
Aquest llibre es va editar amb motiu
de l’exposició temporal «Prehistòria i
Còmic», inaugurada el juny del 2016.
Animacions 3D
Agraïments
Ángel Sánchez Molina
Cecilio Alonso Alonso
Jorge Iván Arguiz
Suresh Ariaratnam
Emili Aura Tortosa
Gilles Bourgarel
Adam Brockbank
Maggie Calt
Chantal Chéret
Lora Fountain & Associates
Judit Foz Povill
Gloria García
Manuel Gozalbes Fernández de Palencia
Manel Granell
Ben Haggarty
Tanino Liberatore
Cristina Rihuete
Jose María Segura Martí
Museu Arqueològic Son Fornés
Dude Comics
Editorial Toxosoutos
El Patio editorial
Grupo Planeta
Audiovisuals
DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
Gravació, edició i muntatge
President
Jorge Rodríguez Gramage
Empreses col·laboradores de la producció
Diputat de Cultura
Xavier Rius i Torres
Render Comunicación, SL
Disseny de la gràfica de l’exposició
Vanesa Mora Casanova
Disseny del material imprés
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Marc Granell Artal
Directora
Helena Bonet Rosado
Impressió del material de difusió
Cap de la Unitat de Difusió, Didàctica i
Exposicions
Santiago Grau Gadea
EXPOSICIÓ
Projecte expositiu
Museu de Prehistòria de València
Comissariat
Helena Bonet Rosado
Álvaro Pons Moreno
Equip de treball
Francisco Chiner Vives
Eva Ferraz García
Santiago Grau Gadea
Vanesa Mora Casanova
Begoña Soler Mayor
Impremta Provincial Diputació de València
Transport de l’obra
TTI
Assegurança
Muñiz y Asociados. Generali Seguros
Traduccions anglès / francès
Lambe & Nieto
Marc Tiffagom
Producció
Museu de Prehistòria de València
Reinadecorazones Espacios para el Ocio y
la Cultura
PUBLICACIÓ
Projecte editorial i coordinació
Amb la col·laboració de
Josep Lluís Pascual Benito
Bernat Martí Oliver
Alfred Sanchis Serra
Museu de Prehistòria de València
Disseny, instal·lació i muntatge
Francisco Chiner Vives
Autors dels articles
Imatge del cartell i coberta del catàleg
Paco Roca
Equip d’edició
Joaquín Abarca Pérez
Helena Bonet Rosado
Ernestina Badal García
Santiago Grau Gadea
Antoni Guiral Conti
Didàctica
Laura Fortea Cervera
Eva Ripollés Adelantado
Vicky Menor Cuenca
Ajudant de muntatge
Amadeo Moliner Blay
Pedro Porcel Torrens
Fons exposats
Museu de Prehistòria de València
Col·lecció Helena Bonet Rosado
Emmanuel Roudier
Miguel Quesada
Antonio Fraguas «Forges»
Mikel Begoña i Iñaki Martínez «Iñaket»
Ortifus
Mireia Pérez
Philuc
Museu Arqueològic Municipal
Camil Visedo Moltó d’Alcoi
Didier Pasamonik
Álvaro Pons Moreno
Emmanuel Roudier
Gonzalo Ruiz Zapatero
Begoña Soler Mayor
Joaquín Soler Navarro
Traducció al valencià i correcció
Unitat de Normalització Lingüística de la
Diputació de València
Disseny i maquetació
Marc Granell Artal
Impressió
Pentagraf Impresores, s.l.
Nota dels editors
Els autors i els editors d’aquest llibre
comuniquen als drethavents de les
il·lustracions o d’altre tipus d’imatges no
trobats, que poden posar-se en contacte
amb l’editorial per a acreditar la seua
propietat intel·lectual o d’una altra índole.
Contacte: Museu de Prehistòria de València,
Tel.: 963 883 627 i gestio.exposicio@dival.es.
ISBN: 978-84-7795-763-8
DL: V 1293-2016
© dels textos: els autors, 2016.
© de les imatges: els autors, 2016.
© de l’edició: Museu de Prehistòria de
València. Diputació de València, 2016.
[page-n-89]
07
09
37
59
87
107
125
149
167
193
219
233
presentació
Helena Bonet Rosado
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
Helena Bonet Rosado
PRIMER VA SER LA CIÈNCIA… DESPRÉS, LA FICCIÓ
Ernestina Badal García i Joaquín Soler Navarro
Il·lustració prehistòrica i còmic de prehistòria:
Camins divergents o convergents?
Gonzalo Ruiz Zapatero
LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC INFANTIL
Antoni Guiral Conti
Barbes, garrots i dinosaures: els
cavernícoles de paper
Pedro Porcel Torrens
La prehistòria en els còmics americans
Álvaro Pons Moreno
ENTRE PEDAGOGIA I PARÒDIA, LA PREHISTÒRIA EN
EL CÒMIC FRANCÒFON
Didier Pasamonik
GRÀCIES LUCY!
Begoña Soler Mayor
EL CÒMIC COM A RECURS DIDÀCTIC PER A
L’APRENENTATGE DE LA PREHISTÒRIA ALS MUSEUS
Santiago Grau Gadea
Conversacions amb Emmanuel Roudier
Helena Bonet Rosado
CATÀLEG DE SELECCIÓ DE CÒMICS
Vicky Menor Cuenca
[page-n-90]
[page-n-91]
88
Antoni Guiral Conti
Que curiós. Només indagues un poc, descobreixes que els cavernícoles no
han sigut personatges massa habituals en el còmic infantil espanyol, i menys
encara en l’humorístic, tema central d’aquest text. De còmics ambientats en
la prehistòria, n’hi ha hagut uns quants en la historieta del nostre país, però
la majoria pertanyen al gènere d’aventures.
Raons? Difícils de dirimir. En essència, el nostre còmic infantil s’ha concentrat bàsicament o en el protagonisme d’animals antropomorfitzats o en les
desventures humorístiques de la gent del carrer, amb ambientacions més o
menys contemporànies. Potser el tema no era el més adequat, si tenim en
compte la censura prèvia i oficial per la qual van passar els còmics en el llarg
franquisme. Ho dic per la teòrica presència d’elements que podrien atraure
escenes més o menys violentes, tenint en compte l’ambient primitiu. Tal
vegada els cavernícoles no inspiraven els nostres creadors, encara que cal
dir que la senzillesa ambiental d’aquesta temàtica no exigia una gran documentació gràfica que, d’altra banda, tampoc no existeix. També podria ser
que la prehistòria no haja sigut mai un tema excessivament popular (excepte
casos aïllats o conjunturals), i em referisc per exemple al cine o a la literatura.
I no és que la historieta humorística espanyola no s’hi haja dedicat. De fet,
moltes sèries d’èxit han visitat la prehistòria; sense anar més lluny, Mortadelo y Filemón, Zipi y Zape o el Pulgarcito de Jan. I, per descomptat, el tema
ha donat molt de si en seccions d’acudits gràfics, però ara i ací es tracta de
parlar d’historietes.
Per tant, anem al gra sense l’ànim de ser exhaustius, sinó de concentrar-nos
en algunes de les més destacades sagues d’humor ambientades en la prehistòria i aparegudes en còmics d’humor hispans.
ANACRONISMES
I ABSURDS
D’entrada, cal dir que si algú busca referències científiques en el terreny
del còmic d’humor espanyol infantil i juvenil, que se n’oblide. Si l’humor,
[page-n-92]
LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC INFANTIL
89
sobretot durant el franquisme, es va veure obligat
a allunyar-se de la història real, també ho va fer
amb la prehistòria. És lògic. Parlem de caricaturitzar situacions i personatges, i encara que
siga factible, reconeguem que crear un gag en
temps com l’Edat de Pedra, la dels Metalls, la de
Bronze o la del Ferro no és una tasca fàcil si volem atorgar-li aparences de credibilitat. Per tant,
el nostre humor va fer el més evident i, també
segurament, el més interessant des d’un punt
de vista sociològic: reflectir la nostra societat
tamisada per l’entorn i inundar d’anacronismes
els arguments. Els personatges d’aquestes sèries
parlen, expressant-se de forma molt pareguda a
com ho féiem a l’Espanya de cada dècada en què
van ser publicades. Introdueixen molts elements
de l’actualitat del moment, tant genèrics com
específics, i, per tant, generen expressions que
ratllen en el surrealisme.
No ha de passar-nos per alt una cosa que ja he
comentat: la majoria d’aquestes sagues prehistòriques van ser publicades en els temps de censura. Traduït, significa que, com la major part
de la resta de sèries humorístiques (i realistes),
bussegen en un univers fictici que pot referir-se al
contemporani, però mantenint quasi sempre les
distàncies crítiques. D’alguna manera, els nostres
historietistes i humoristes gràfics van conformar
espais oberts a un surrealisme que implica irracionalitat i imaginació però també, en aquest cas,
la recerca d’un univers lliure, un espai on l’absurd
ha de substituir la realitat per imperatius legals.
Un espai, doncs, idoni per a la caricaturització de
la prehistòria
1
.
Martz Schmidt (1922-1998) ja era un veterà quan
va concebre la sèrie prehistòrica Troglodito, el
1957, per a la revista d’Editorial Bruguera Pulgarcito (en la seua segona etapa, inaugurada a
final del 1946)
2
.
LA TENDRESA
DE TROGLODITO
Secció d’acudits dedicada als
troglodites. El DDT, núm. 642, 1963,
obra de Gosset, que es convertiria en
un especialista d’aquest subgènere.
1
[page-n-93]
90
Antoni Guiral Conti
Després d’iniciar-se en revistes com Nicolás o Florita, al final de la dècada dels
anys quaranta, va aterrar en Bruguera el 1950, on crearia, el 1953, el seu primer
personatge popular, el protagonista d’El doctor Cataplasma. El seu era un grafisme hereu però un poc diferent de l’habitual de la primera escola Bruguera.
De formació acadèmica, Martz Schmidt estava també molt ben dotat per a la
caricatura; els seus personatges resultaven vívids, hiperactius i molt expressius,
i era capaç de sintetitzar els ambients però retratant-los amb una naturalitat
envejable. Tenia, a més, una gran facilitat per a la posada en escena i sabia encaixar perfectament la narració en historietes d’una sola pàgina. Quan arriba
Troglodito, el 1957, ja posseeix aquell matís estilístic que el defineix: la síntesi
del seu traç i una capacitat innata per a l’eloqüència dels seus personatges,
adobada amb un tractament molt modern i prou trencador per a la seua època.
Troglodito, encara que ambientada en alguna part de la prehistòria, és, en
realitat, un transsumpte de la realitat contemporània. Ho és en el moment
que l’entorn domèstic que delimita (un pare de família, la seua dona, una
tia fadrinota i dos fills), pertany clarament al de la família de classe mitjana
espanyola de final dels anys cinquanta. L’home de la casa treballa (caça animals
per a menjar), les dones realitzen tasques casolanes i cuinen, i els xiquets,
lliures sense el condicionament ací de l’escola (en una de les historietes el
protagonista es lamenta precisament que encara no existisca), vagaregen
lliures i salvatges per un entorn agrest. Per descomptat, viuen en una cova
unifamiliar i l’ambient, salvatge i primitiu, està ple de dinosaures de tot pelatge i condició. Troglodito és un home baix i grosset, de llargs pèls i barba,
abillat amb pells i posseïdor d’un garrot especialment gros (o siga, caricaturitza la visió que tenim d’un homínid). Les seues desventures transcorren
en una teòrica Edat de Pedra, plena de dinosaures poc verídics i robustos, i
obtusos hòmens de les cavernes. I estan plenes d’anacronismes, en el sentit
de rememorar objectes, entitats o situacions contemporànies que a penes
hi apareixen però, en canvi, hi són citades sovint. Això sí, Troglodito és una
sèrie tendra. Els gags són amables, encara que enginyosos, i els personatges,
sobretot els dos xiquets però també els animals antediluvians, són tractats
per Martz Schmidt amb un afecte especial.
Troglodito és una de les primeres sagues prehistòriques, enteses com a sèrie
de continuïtat, de la historieta d’humor a Espanya. No va aportar, curiosament, imitadors, almenys de forma immediata. Potser fóra perquè la sèrie va
sobreviure a penes dos anys. O tal vegada perquè, a pesar de la seua tendresa,
no deixava de ser, en alguns moments, una suau sàtira de l’entorn familiar.
No va ser publicada de forma setmanal, encara que apareixia en una revista
d’aquesta periodicitat, Pulgarcito, una capçalera de Bruguera adscrita sobretot a les sèries quotidianes i en la qual, per tant, es va convertir en una rara
2
Pàgina de Troglodito, de Martz Schmidt,
apareguda en el núm. 1.394 de Pulgarcito.
Gener del 1958.
avis. Per les raons que foren, Martz Schmidt va abandonar Troglodito en una
època en què, a més de les seues col·laboracions per a Bruguera (el 1959, per
[page-n-94]
LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC INFANTIL
91
[page-n-95]
92
Antoni Guiral Conti
exemple, arribaria una altra de les seues grans sagues, El profesor Tragacanto
y su clase, que es de espanto), exercia també la pintura i la publicitat. Una
llàstima, encara que en anys posteriors algunes de les seues entregues serien
reeditades en diverses capçaleres d’Editorial Bruguera, per la qual cosa és
possible rastrejar-les entre els anys seixanta i huitanta. Tampoc disposem de
reedicions en forma de llibre de la sèrie, segurament perquè la seua curta
vida no li va permetre aconseguir ni de lluny la fama en Bruguera. En tot cas,
Troglodito queda com una bella illa plena de possibilitats en el mar de les
col·laboracions com a historietista del gran Martz Schmidt.
HUG, UN TROGLODITA
COM CAL
Jordi Gosset és un autor modest i discret, tant que ni tan sols sabem exactament
l’any en què va nàixer, i aconseguir-ne una foto és quasi impossible. Però queda
la seua obra. De fet, Gosset va ser un dels humoristes gràfics que va començar
a publicar en Bruguera el 1957, quan junt amb creadors com Raf, Segura o
Ibáñez va passar a formar part de la seua plantilla de col·laboradors gràcies,
en part, al fet que Cifré, Conti, Escobar, Eugenio Giner i Peñarroya havien
deixat l’editorial per a fundar-ne la seua pròpia (D.E.R.) i la seua revista (Tío
Vivo). Bruguera buscava nous autors, i va trobar en Gosset un d’ells. Després
de fer diverses seccions per a les revistes de la casa, va concebre alguna sèrie
(Lironcio, El señor Pepe), fins que, el 1964, va crear Facundo da la vuelta al
mundo, una de les seues sagues més famoses. A final de l’any següent, seria
publicada la primera entrega de l’altra de les seues grans sèries, aquesta
vegada ambientada en la prehistòria: Hug, el troglodita
3
.
Encara que, de fet, aquesta primera historieta fóra publicada en l’Almanaque
per al 1966 de Tío Vivo (1965),* aquell home primitiu i cabellut que només ensenya ulls, nas i boca del seu rostre no va regularitzar-ne la presència setmanal
fins al maig del 1966, més concretament a partir del núm. 269 de la segona
etapa de Tío Vivo. No pot ser casual que la seua presència obeïsca al moment
en què aquesta capçalera amplia pàgines -de 20 a 36-, amb la consegüent
aparició de noves sèries, com El agente 0077, de Torá, o Pepe Gotera y Otilio,
chapuzas a domicilio, d’Ibáñez. Allò que, tal vegada, podria haver quedat com
una historieta anecdòtica i única per a un almanac, adquireix per tant espai
propi i setmanal, recuperant per als còmics d’humor de Bruguera una sèrie
d’ambientació prehistòrica, després de la ja citada i prou fugaç aparició del
Troglodito, de Martz Schmidt, el 1957. Ambientada, com s’assegura en la sèrie
mateixa, en el període Quaternari -sense especificar si en l’època geològica
del Plistocé o de l’Holocé-, coincideix amb l’aparició de l’Homo sapiens, un
dels més peculiars representants del qual serà, sens dubte, Hug, que du el
ben posat malnom d’El Troglodita, ja que respon perfectament a dues de les
definicions que d’aquesta paraula aporta el diccionari de la Reial Acadèmia
Espanyola: «que habita en cavernes» i «molt menjador».
* Aleshores capçalera que pertany a Editorial Bruguera.
[page-n-96]
LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC INFANTIL
3
Portada del núm. 483 de Tío Vivo, 1970,
amb una historieta d’Hug, el troglodita,
de Gosset.
Hug viu en un món pretèrit, salvatge, abrupte, volcànic i desertitzat, on
pul·lulen aquells animals vertebrats coneguts com dinosaures, amb gèneres
recognoscibles -encara que originaris d’èpoques i llocs molt diversos- com els
diplodocus, els pterodàctils o els mamuts, a qui Gosset uneix varietats com
les dels pepesauris o els vegetarianosauris. El nostre protagonista comparteix
cova amb un cuc que acostuma a queixar-se del seu inquilí humà i, almenys
durant el primer període de la sèrie, es mostra com un Homo sapiens de
cervell i clarividència considerables, fins al punt que destaca per les seues
tasques d’inventor.
93
[page-n-97]
94
Antoni Guiral Conti
Però Hug és ja un home social, conscient de pertànyer a una tribu amb
la qual comparteix cultura, tradicions i espai físic. Per allò que l’home és
com és, i per no contradir els antropòlegs, la tribu d’Hug camina sempre
enfrontada a altres clans significativament adjectivats per Gosset amb noms
referits a tribus urbanes dels anys cinquanta i seixanta -Los Beatles, Los
Ye-Yes, Los Beatniks-, plantes -Los Chumberas-, ciències -Los Agrónomos
i Los Tecnológicos-, aliments -Los Gurmets i Los Vegetarianos- o nivells
del coeficient intel·lectual -Los Tarugos i Los Sabiondos. No deixa de ser
significatiu que quan Hug partisca cap a la zona on se suposa que habita
la civilització, es dirigisca sempre cap al Nord, i més concretament a Europarok; significatiu en tant que en aquella Espanya encara franquista,
Europa era, almenys per a alguns, el model de civilització occidental que
calia imitar.
LA INTEL·LIGÈNCIA
LA POSA PITÁKORAS
A poc a poc, Gosset va definint no sols les principals característiques de
la seua criatura, sinó l’entorn que l’alberga. Hug va convertint-se en un
ésser cada vegada més primitiu en tota la seua extensió, més bàsic; perd la
seua capacitat per a inventar, evidencia la seua malaptesa tant física com
intel·lectual, no sap llegir -capacitat que recuperarà amb el temps-, vagareja
i, de tant en tant, cansat de la seua dieta vegetariana de naps, tubèrculs i
encisams, intenta caçar algun dinosaure per a ingerir les proteïnes que
tant necessita. Gosset concep també alguns personatges secundaris que
aniran apareixent regularment en la sèrie, com el pintor cubista Pikasso
o Pitákoras, com Hug afirma, «el percebe intel·lectual de la tribu», que
acabarà per convertir-se en coprotagonista de la sèrie, fins al punt que els
seus invents seran el motor de moltes de les seues historietes. A pesar dels
intents de Pitákoras perquè prevalga la intel·ligència per damunt de la força
bruta, les trompades, corregudes i caigudes seran el pa nostre de cada dia
per a Hug, el qual, com sol succeir a tots els personatges de Bruguera, està
marcat per la mala sort.
Gosset, un dibuixant d’estil senzill i minimalista capaç de donar vida als seus
personatges amb molt pocs traços, utilitza en Hug, el troglodita els habituals
recursos del gag per a, sense aportar tècniques excessivament originals, conferir
a la sèrie un esperit molt coherent que passa, bàsicament, per l’esplèndida
definició de la personalitat del seu protagonista principal. Desmanotat fins
a dir prou, ingenu de vegades i infeliç de mena, Hug protagonitza anècdotes
que, gràcies a la senzilla però contundent caracterologia d’aquesta criatura,
connecten amb lectors de totes les edats. Perfecte coneixedor del tempo narratiu per al desenvolupament del gag, Gosset utilitza una posada en escena
senzilla en aparença, però dotada d’una intel·ligència intuïtiva, resultat sens
dubte de la seua experiència com a humorista.
[page-n-98]
95
LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC INFANTIL
Una altra de les constants de la sèrie són les seues referències al segle xx.
Els personatges al·ludeixen a ell com una cosa real encara que llunyà en el
temps futur i, com ja succeïra amb la sèrie televisiva Els Picapedra, Gosset
recicla elements de l’actualitat per a aplicar-los al món primitiu, com ho
demostra l’existència de dinosaures-autobús, erugues-metro, periòdics
-El Pedrusco, fet de pedra, per descomptat-, o la presència d’estafes immobiliàries, agències de viatge i fins i tot la d’un sastre que persegueix
Hug per a cobrar-ne les factures. Hug, el troglodita va ocupar la portada
de la capçalera Tío Vivo entre 1969 i 1971, i va continuar publicant-se en
diverses revistes fins al tancament d’Editorial Bruguera el 1986, de vegades
com Hugh, el troglodita -amb hac- o amb el títol de Los trogloditas, sèrie
apareguda en Pulgarcito i Tío Vivo que comptava amb el protagonisme
conjunt d’Hug i de Pitákoras. El 1987, després d’adquirir Edicions B el
fons editorial de Bruguera, Gosset va tornar a escriure i a dibuixar noves
aventures d’Hugh, el troglodita -amb hac de nou-, aquesta vegada en la
revista Súper Mortadelo.
És aquesta una sèrie que forma part per dret propi tant de la crònica sentimental de molts espanyols com del llegat cultural de la nostra historieta
humorística. I, com sol ocórrer en la nostra indústria de la historieta amb els
clàssics, no ha sigut reeditada, a excepció del tom núm. 31 de «Clásicos del
Humor» de Salvat (2009), una col·lecció venuda exclusivament en quioscos
i, lamentablement, descatalogada
4
.
Quasi alhora que Hug, el troglodita, naix una altra sèrie d’ambientació cavernosa, però prou distinta: Altamiro de la cueva, obra del guionista Carles Bech
(1914-1999) i del dibuixant Joan Bernet Toledano (1924-2009), apareguda en
la capçalera més clàssica de la historieta espanyola, TBO, el 1965
5
.
A pesar de la presència en el mercat del 1965 de còmics infantils i juvenils com Pulgarcito, Tío Vivo o el recentment aparegut Din Dan per part
de Bruguera, i de Pumby o Jaimito per part d’Editorial Valenciana, TBO
mantenia encara el lideratge quant a vendes i popularitat es refereix. Va
ser precisament aquell any quan la capçalera d’Ediciones TBO aportaria
algunes novetats al seu contingut. Mantenint sèries i seccions clàssiques
com La familia Ulises (Bech i Benejam), Los Grandes Inventos de TBO (Sabatés), Historias Ejemplares (Batllori Jofré) o Visiones de Hollywood (Liza),
en TBO començarien a col·laborar llavors creadors de la talla d’Iranzo (en
el vessant caricaturesc del creador d’El Cachorro), Pañella, C. Ibor (firma
llavors de Cubero), Raf (molt actiu també en Bruguera) i Fraper. L’única
sèrie incorporada a TBO el 1965 va ser Altamiro de la cueva, que gaudiria
d’una excel·lent recepció entre els seus lectors i que es va publicar de forma
regular fins al 1975.
ALTAMIRO, EL
CAVERNÍCOLA ENGINYÓS
[page-n-99]
96
Antoni Guiral Conti
4
Primera pàgina d’una de les historietes
de Los trogloditas, també de Gosset.
Pulgarcito, núm. 2.596, 1981.
El protagonista d’Altamiro de la cueva,
de Bech i Bernet Toledano, sempre
disposat a tirar una mà. TBO 2000,
núm. 2.013, 1973.
Altamiro de la cueva parteix d’uns paràmetres molt bàsics, però, al mateix
temps, molt additius. D’entrada, Bernet Toledano era un professional amb
molt de bagatge, que havia iniciat la seua carrera a principi dels anys quaranta,
i havia col·laborat en diverses revistes infantils i humorístiques, com Nicolás,
Selecciones de Humor del DDT o PZ, a més d’haver exercit d’animador en el
llargmetratge Los sueños de Tay-Pi. El seu era un grafisme senzill i agradable,
de personatges estilitzats i amb un excel·lent domini de la posada en escena.
Sens dubte, era el dibuixant ideal per a Altamiro de la cueva i per als guions
de Carles Bech, escriptor i guionista que, des del 1963, era responsable dels
guions de La familia Ulises, i que en TBO firmava una secció de relats i realitzava una llarga llista de col·laboracions com a escriptor de diverses historietes.
5
[page-n-100]
LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC INFANTIL
97
[page-n-101]
98
Antoni Guiral Conti
Bech planteja una societat tribal perfectament organitzada. Estan mancomunats en una vila plena de coves unifamiliars i molt còmodes, i cada un
dels personatges deté un càrrec concret. És més, estem ja en una economia
agrícola i transhumant, un entorn relativament càlid a pesar del moment
prehistòric en què està ambientat. I és que l’univers d’Altamiro és plàcid. Els
cavernícoles treballen, mengen, beuen i viuen amb una certa comoditat, no
hi ha topades excessives amb animals antediluvians, més aïna al contrari,
han aprés a utilitzar animals de granja o de labor per als seus propis fins. I la
convivència és prou plàcida.
Altamiro comença sent una espècie d’artista, pintor, escultor, decorador d’interiors, que a poc a poc va revelant-se com un home enginyós, capaç no sols
de mantindre la pau entre els seus quan sorgeix algun altercat, sinó de generar
invents que fan la vida més atractiva a tota la tribu, com les arracades, la mantega o el matamosques. En una historieta, fins i tot, s’inventa la paraula tebeo,
per a definir ‘contes que es veuen’, que Altamiro dibuixa per als xiquets. Bech
i Bernet Toledano rodegen el seu protagonista d’un llarg elenc de secundaris,
pràcticament tots els veïns del llogaret, als quals el guionista bateja amb noms
significatius i singulars: Pedrusco, Peñón, Escayola, Marmolín, Cantalapiedra,
Piedraluenga, Guijarro, Peñasco o Rocadura. Els anacronismes hi estan presents, però sempre a partir d’objectes o conceptes adaptats a la prehistòria.
De fet, Altarmiro de la cueva és una sèrie més per a somriure que per a
riure; els fets estan descrits des d’un vessant molt anecdòtic i, de vegades,
no són més que mers passatges que Bech utilitza per a generar una espècie
de pedagogia adaptada a la filosofia de TBO. No es tracta d’historietes de
corregudes i trompades, sinó d’arguments més quotidians que reflecteixen
el dia rere dia dels habitants d’aquelles cavernes. La sèrie va ser publicada
durant algun temps en una pàgina de quatre tires, reservant la tira inferior a
un altre autor i a un altre personatge, fins que a partir d’un cert moment es
planteja com una pàgina completa.
Per tant, podríem dir que Altamiro de la cueva era més aïna una sèrie didàctica, que proposava als seus lectors un entorn plàcid en què els problemes
podien solucionar-se amb el diàleg. Molt en la línia de TBO.
TORNA GOSSET:
ROQUITA
Gosset no va abandonar la seua volença per la prehistòria. De fet, posseeix
el rècord de ser l’humorista gràfic espanyol que més sèries li ha dedicat. I és
que l’entorn prehistòric va encoratjar la presència d’una altra saga de Gosset,
Roquita, que des del 1979 seria publicada en les revistes de Bruguera Zipi
y Zape, Súper Zipi y Zape i Zipi y Zape Especial. Roquita, que habitava les
perilloses terres del període Quaternari, i que vivia amb la seua esforçada
mare, era una xiqueta d’uns huit anys, menuda i intel·ligent, morena i amb
ulleres -un símbol de les buscades arbitrarietats històriques de la sèrie-, que
[page-n-102]
LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC INFANTIL
99
vestia amb un tapall de pell roja i portava un os decoratiu en la part superior
Una entrega de Roquita, de Gosset.
Zipi y Zape, núm. 367, 1979.
del cabell
6
. Sa mare, morena també i amb dos ossos a manera d’ornament
en la seua cabellera, era una dona forta, de complexió àmplia, semblant a la
d’Obèlix -la complexió, no la mare-. Roquita posseeix un alt coeficient intel·
lectual, sí, però també és un poc rebel i inquieta, a més d’egoista. Odia la sopa
-com Mafalda- però li encanten els plàtans. És un xic maniàtica i arbitrària en
la seua actitud, i la major part del temps, senzillament, s’avorreix. Sa mare es
passa el dia cuidant de la cova en què viuen i cuinant, a costa dels capritxos de
la seua única i amada filla. Les seues aventures, de vegades, giren entorn del
seu gos, Pocaspulgas, un ca molt gandul dotat de la capacitat de parlar, que és
el principal objectiu de les bromes i trucs que genera l’espavilada protagonista.
6
[page-n-103]
100
Antoni Guiral Conti
Com ja fera en Hug, el troglodita, Gosset aplica a Roquita un entorn antediluvià ple de referències al segle xx. Però, a diferència de la seua altra sèrie
cavernícola, planteja aquesta com un producte més infantil, centrat en les
vel·leïtats del seu mudable protagonista. En realitat, i sobretot en la seua segona etapa apareguda en Ediciones B, aquesta seria una sèrie prou popular
entre els lectors, almenys entre els més menuts. Perquè Roquita, com queda
dit, és un personatge clarament destinat als consumidors més menuts de còmics, aquells que llegien revistes amb edats situades entre els 6 i els 10 anys,
la qual cosa diferencia la sèrie d’altres concebudes per Gosset, més dirigides
a lectors preadolescents. Per tant, Gosset destil·la ací un humor més senzill
i directe, exempt d’ironies i dobles lectures, i ho fa amb un grafisme un poc
més sintètic que en Hug, el troglodita, perdent un poc de nervi en el traç per
a afavorir unes figures més concretes, conscient sens dubte que s’estava
dirigint a un públic infantil.
La sèrie desapareixeria, inicialment, quan Bruguera va tancar les seues portes
el 1986, però, com ja queda dit, en la dècada dels anys noranta, reapareixeria
en Súper Zipi y Zape i Zipi y Zape Extra, revistes d’Ediciones B, aquesta vegada
amb el títol de Roquita y Roco.
ESPECIALS
PREHISTÒRICS
Les poques sèries humorístiques cavernícoles del còmic espanyol infantil i
juvenil trobarien un complement, d’una banda, en les diverses seccions d’acudits gràfics que aquestes albergaven i, d’altra, en alguns números especials.
Per exemple, la revista Mortadelo Especial, va sorgir el 1975 per part d’Editorial Bruguera com una fase de l’èxit tant de la sèrie d’Ibáñez com de la revista
Mortadelo (1970). L’estructura de Mortadelo Especial aportava la singularitat
que cada número estava dedicat en teoria (i així ho expressava la seua portada)
a un tema distint. Allò de en teoria es deu al fet que, en realitat, tan sols les
historietes de Mortadelo y Filemón o de Sir Tim O’Theo (Raf), alguna secció o
un còmic de grafisme realista atenien a aqueixa temàtica. Mortadelo Especial
va dedicar a la prehistòria els seus números 47 (1978) i 191 (1985), i als cavernícoles el núm. 124 (1982). En ells, destaca per damunt de tot El vivir en una
cueva no es cosa que sea nueva, una historieta de dues pàgines realitzada per
Raf (1928-1997), que sempre confeccionava una secció dedicada al tema de
cada número de Mortadelo Especial. En aquest cas, el talent de Raf bromeja
amb alguns dels tòpics de l’home de les cavernes i els seus usos i costums,
generant algunes referències anacròniques a objectes i màquines del segle
xx. Curiosament, cap de les historietes de Mortadelo y Filemón d’aquests tres
números va ser realitzada per Ibáñez: Viaje al pasado (núm. 47) i ¡Cazar a un
cavernícola! (núm. 124) van ser dibuixades per Casanyes, llavors un dels més
destres imitadors del mestre, mentre que A la caza del Chotta (núm. 191), realitzada per Jesús de Cos i Juan M. Muñoz, no és més que la publicació de sis
pàgines d’una historieta apòcrifa de llarga extensió dels agents de la T.I.A.
7
[page-n-104]
101
LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC INFANTIL
No es creguen que ens hem oblidat de Gosset, ja que la seua relació amb la
I MÉS GOSSET, SÍ
historieta de la prehistòria no acaba amb Hug, el troglodita o Roquita. El 1986,
finida Editorial Bruguera i abans que un any després Ediciones B recuperara
la seua filosofia i el seu fons editorial, va haver-hi alguns intents per reverdir
el mercat del còmic infantil. Empreses com Intermagen (propietat de l’historietista Josep Maria Beà) amb la revista Caníbal, Ediciones Junior amb Guai!
(amb Ibáñez com a principal reclam) i Compañía General de Ediciones, amb
Bichos i Garibolo, ho van intentar, sense massa sort.
De fet, molts dels humoristes de Bruguera es van escampar en aquestes
capçaleres, sobretot en Guai! i Garibolo. Gosset hi va col·laborar, i més concretament en Garibolo proposaria, el 1986, la seua nova saga prehistòrica:
Burrus and Sapiens.
Publicada amb una estructura més lleugera de quatre tires per pàgina, i en
historietes de tres pàgines, Burrus and Sapiens era, de fet, una espècie de
continuïtat d’Hug, el troglodita. De nou, Gosset hi ofereix el seu grafisme
més auster però igualment expressiu, en una saga protagonitzada per Pepedrusco, el Burrus, un cavernícola de curtes llums, i per un savi molt paregut
a Pitákoras, el Sapiens, que com el seu referent va tocat d’un birret (mostra
de la seua sapiència), i que es dedica a fabricar invents que tardarien alguns
segles a arribar perquè el pobre Pepedrusco els prove, i amb això es genere
la coneguda crisi de la vinyeta final. Gosset recupera en Burrus and Sapiens
els cucs que parlen i reflexionen sobre l’estupidesa dels humans, i en alguna
entrega incorpora el seu volgut Hug com a personatge secundari
8
.
No m’agradaria acabar aquest text sense fer una referència a un personatge
cavernícola molt singular, que en realitat no és el protagonista absolut de la
sèrie en què apareix (però quasi), i que forma part de l’excelsa tradició de
la historieta xilena. O siga que, per un moment, ens desviarem del còmic
espanyol, encara que mantinguem el mateix idioma d’origen.
Em referisc a Mampato, una clàssic molt popular de la historieta de Xile,
un país amb una gran tradició en aquest mitjà que, per desgràcia, és prou
desconeguda a Espanya
9
. Mampato va ser creada per Eduardo Armstrong
(1932-1973) el 1968, i inicialment dibuixada per Óscar Vega (1945-2007), per a
passar molt prompte a les mans d’un gran del còmic xilé, Themo Lobos (19282012), que s’encarregaria també dels guions. Mampato (Patrici, en realitat)**
és un xaval d’entre 10 a 13 anys, pertanyent a la classe mitjana xilena, un
xic inquiet dotat d’una intel·ligència extraordinària, que en la seua primera
aventura es veu immers per casualitat en un món alienígena. Gràcies a la
perícia del protagonista, l’aventura arriba a bon terme, i és llavors, quan un
** Mampato sorgeix del diminutiu Pato de Patricio, la petita estatura del protagonista i al fet que a Xile
es diu «mampato» als ponis.
UN CAVERNÍCOLA
XILÉ
[page-n-105]
7
Dues pàgines d’una secció de Raf, dedicada als cavernícoles, publicades en el núm. 124 de Mortadelo Especial, 1982.
102
Antoni Guiral Conti
[page-n-106]
LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC INFANTIL
103
[page-n-107]
104
Antoni Guiral Conti
Primera pàgina d’una entrega de Burrus
and Sapiens, una altra sèrie cavernícola de
Gosset. Garibolo, núm. 2, 1986.
extraterrestre del qual es fa amic, Xse, li regala un cinyell espaciotemporal,
un dispositiu que permetrà a Mampato viatjar a través del temps. Mampato seria publicada en la revista del mateix títol entre 1968 i 1977, per a ser
posteriorment recopilades les seues entregues en format de llibres fins al
dia de hui. Entre 1986 i 1993 va ser reeditada en la revista de Themo Lobos,
Cucalón, i el 1996 va ser publicada en format de comic book.
En un dels seus primers viatges pel temps, Mampato arriba a la prehistòria,
on coneixerà Ogú, un home de les cavernes. Aquest animós i amistós troglodita de cos pelut es convertirà, des de llavors, en company inseparable
del protagonista, amb el qual comparteix diverses aventures en distintes
èpoques de la nostra història, que viatja a llocs com Pèrsia, l’illa de Pasqua, el
8
[page-n-108]
LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC INFANTIL
105
Xile de la Reconquista, la prehistòria (de nou) o l’Atlàntida. Ogú és un home
primitiu, sí, però amb una gran capacitat per a adaptar-se i una fam canina,
que no defuig (més aviat al contrari) l’enfrontament físic, i que és casat amb
tres dones i té diversos fills. Parla de manera molt primitiva (els seus diàlegs
es reprodueixen tal com parla) i a pesar de ser un prehistòric de caràcter
infantil, pot tornar-se una bèstia terrible quan algun dels seus amics està en
perill. Com a evidència de la popularitat d’aquest personatge, diguem que
el 2002 es va estrenar la pel·lícula de dibuixos animats Ogú y Mampato en
Rapa Nui (dirigida per Alejandro Rojas Téllez).
Themo Lobos és un dels noms bàsics de la historieta xilena. Va publicar
en periòdics i revistes com La Nación, El Péneca, Barrabases, El Pingüino,
Mampato, Cucalón o La Tercera. Ha creat diversos personatges molt populars
al seu país com, a banda de Mampato i Ogú, Máximo Chambónez, Ferrilo,
Nick Obre o Alaraco. Com a historietista, posseeix una especial habilitat per
al dibuix caricaturesc amb el qual genera personatges dúctils i expressius,
integrats en una narrativa que exerceix amb soltesa.
El temps (encara que siga prehistòric) i l’espai se’ns acaben. Espere que hagen gaudit llegint les vicissituds d’aquests cavernícoles de còmic tant com
jo descrivint-les. Com han vist, no són molts els que hi ha amb nom propi,
però estan per a quedar-se en la història (o prehistòria) dels còmics.
Portada del núm. 23 de la revista xilena
Cucalón, 1987, amb Mampato i Ogú en
primer terme.
9
[page-n-109]
[page-n-88]
Aquest llibre es va editar amb motiu
de l’exposició temporal «Prehistòria i
Còmic», inaugurada el juny del 2016.
Animacions 3D
Agraïments
Ángel Sánchez Molina
Cecilio Alonso Alonso
Jorge Iván Arguiz
Suresh Ariaratnam
Emili Aura Tortosa
Gilles Bourgarel
Adam Brockbank
Maggie Calt
Chantal Chéret
Lora Fountain & Associates
Judit Foz Povill
Gloria García
Manuel Gozalbes Fernández de Palencia
Manel Granell
Ben Haggarty
Tanino Liberatore
Cristina Rihuete
Jose María Segura Martí
Museu Arqueològic Son Fornés
Dude Comics
Editorial Toxosoutos
El Patio editorial
Grupo Planeta
Audiovisuals
DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
Gravació, edició i muntatge
President
Jorge Rodríguez Gramage
Empreses col·laboradores de la producció
Diputat de Cultura
Xavier Rius i Torres
Render Comunicación, SL
Disseny de la gràfica de l’exposició
Vanesa Mora Casanova
Disseny del material imprés
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Marc Granell Artal
Directora
Helena Bonet Rosado
Impressió del material de difusió
Cap de la Unitat de Difusió, Didàctica i
Exposicions
Santiago Grau Gadea
EXPOSICIÓ
Projecte expositiu
Museu de Prehistòria de València
Comissariat
Helena Bonet Rosado
Álvaro Pons Moreno
Equip de treball
Francisco Chiner Vives
Eva Ferraz García
Santiago Grau Gadea
Vanesa Mora Casanova
Begoña Soler Mayor
Impremta Provincial Diputació de València
Transport de l’obra
TTI
Assegurança
Muñiz y Asociados. Generali Seguros
Traduccions anglès / francès
Lambe & Nieto
Marc Tiffagom
Producció
Museu de Prehistòria de València
Reinadecorazones Espacios para el Ocio y
la Cultura
PUBLICACIÓ
Projecte editorial i coordinació
Amb la col·laboració de
Josep Lluís Pascual Benito
Bernat Martí Oliver
Alfred Sanchis Serra
Museu de Prehistòria de València
Disseny, instal·lació i muntatge
Francisco Chiner Vives
Autors dels articles
Imatge del cartell i coberta del catàleg
Paco Roca
Equip d’edició
Joaquín Abarca Pérez
Helena Bonet Rosado
Ernestina Badal García
Santiago Grau Gadea
Antoni Guiral Conti
Didàctica
Laura Fortea Cervera
Eva Ripollés Adelantado
Vicky Menor Cuenca
Ajudant de muntatge
Amadeo Moliner Blay
Pedro Porcel Torrens
Fons exposats
Museu de Prehistòria de València
Col·lecció Helena Bonet Rosado
Emmanuel Roudier
Miguel Quesada
Antonio Fraguas «Forges»
Mikel Begoña i Iñaki Martínez «Iñaket»
Ortifus
Mireia Pérez
Philuc
Museu Arqueològic Municipal
Camil Visedo Moltó d’Alcoi
Didier Pasamonik
Álvaro Pons Moreno
Emmanuel Roudier
Gonzalo Ruiz Zapatero
Begoña Soler Mayor
Joaquín Soler Navarro
Traducció al valencià i correcció
Unitat de Normalització Lingüística de la
Diputació de València
Disseny i maquetació
Marc Granell Artal
Impressió
Pentagraf Impresores, s.l.
Nota dels editors
Els autors i els editors d’aquest llibre
comuniquen als drethavents de les
il·lustracions o d’altre tipus d’imatges no
trobats, que poden posar-se en contacte
amb l’editorial per a acreditar la seua
propietat intel·lectual o d’una altra índole.
Contacte: Museu de Prehistòria de València,
Tel.: 963 883 627 i gestio.exposicio@dival.es.
ISBN: 978-84-7795-763-8
DL: V 1293-2016
© dels textos: els autors, 2016.
© de les imatges: els autors, 2016.
© de l’edició: Museu de Prehistòria de
València. Diputació de València, 2016.
[page-n-89]
07
09
37
59
87
107
125
149
167
193
219
233
presentació
Helena Bonet Rosado
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
Helena Bonet Rosado
PRIMER VA SER LA CIÈNCIA… DESPRÉS, LA FICCIÓ
Ernestina Badal García i Joaquín Soler Navarro
Il·lustració prehistòrica i còmic de prehistòria:
Camins divergents o convergents?
Gonzalo Ruiz Zapatero
LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC INFANTIL
Antoni Guiral Conti
Barbes, garrots i dinosaures: els
cavernícoles de paper
Pedro Porcel Torrens
La prehistòria en els còmics americans
Álvaro Pons Moreno
ENTRE PEDAGOGIA I PARÒDIA, LA PREHISTÒRIA EN
EL CÒMIC FRANCÒFON
Didier Pasamonik
GRÀCIES LUCY!
Begoña Soler Mayor
EL CÒMIC COM A RECURS DIDÀCTIC PER A
L’APRENENTATGE DE LA PREHISTÒRIA ALS MUSEUS
Santiago Grau Gadea
Conversacions amb Emmanuel Roudier
Helena Bonet Rosado
CATÀLEG DE SELECCIÓ DE CÒMICS
Vicky Menor Cuenca
[page-n-90]
[page-n-91]
88
Antoni Guiral Conti
Que curiós. Només indagues un poc, descobreixes que els cavernícoles no
han sigut personatges massa habituals en el còmic infantil espanyol, i menys
encara en l’humorístic, tema central d’aquest text. De còmics ambientats en
la prehistòria, n’hi ha hagut uns quants en la historieta del nostre país, però
la majoria pertanyen al gènere d’aventures.
Raons? Difícils de dirimir. En essència, el nostre còmic infantil s’ha concentrat bàsicament o en el protagonisme d’animals antropomorfitzats o en les
desventures humorístiques de la gent del carrer, amb ambientacions més o
menys contemporànies. Potser el tema no era el més adequat, si tenim en
compte la censura prèvia i oficial per la qual van passar els còmics en el llarg
franquisme. Ho dic per la teòrica presència d’elements que podrien atraure
escenes més o menys violentes, tenint en compte l’ambient primitiu. Tal
vegada els cavernícoles no inspiraven els nostres creadors, encara que cal
dir que la senzillesa ambiental d’aquesta temàtica no exigia una gran documentació gràfica que, d’altra banda, tampoc no existeix. També podria ser
que la prehistòria no haja sigut mai un tema excessivament popular (excepte
casos aïllats o conjunturals), i em referisc per exemple al cine o a la literatura.
I no és que la historieta humorística espanyola no s’hi haja dedicat. De fet,
moltes sèries d’èxit han visitat la prehistòria; sense anar més lluny, Mortadelo y Filemón, Zipi y Zape o el Pulgarcito de Jan. I, per descomptat, el tema
ha donat molt de si en seccions d’acudits gràfics, però ara i ací es tracta de
parlar d’historietes.
Per tant, anem al gra sense l’ànim de ser exhaustius, sinó de concentrar-nos
en algunes de les més destacades sagues d’humor ambientades en la prehistòria i aparegudes en còmics d’humor hispans.
ANACRONISMES
I ABSURDS
D’entrada, cal dir que si algú busca referències científiques en el terreny
del còmic d’humor espanyol infantil i juvenil, que se n’oblide. Si l’humor,
[page-n-92]
LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC INFANTIL
89
sobretot durant el franquisme, es va veure obligat
a allunyar-se de la història real, també ho va fer
amb la prehistòria. És lògic. Parlem de caricaturitzar situacions i personatges, i encara que
siga factible, reconeguem que crear un gag en
temps com l’Edat de Pedra, la dels Metalls, la de
Bronze o la del Ferro no és una tasca fàcil si volem atorgar-li aparences de credibilitat. Per tant,
el nostre humor va fer el més evident i, també
segurament, el més interessant des d’un punt
de vista sociològic: reflectir la nostra societat
tamisada per l’entorn i inundar d’anacronismes
els arguments. Els personatges d’aquestes sèries
parlen, expressant-se de forma molt pareguda a
com ho féiem a l’Espanya de cada dècada en què
van ser publicades. Introdueixen molts elements
de l’actualitat del moment, tant genèrics com
específics, i, per tant, generen expressions que
ratllen en el surrealisme.
No ha de passar-nos per alt una cosa que ja he
comentat: la majoria d’aquestes sagues prehistòriques van ser publicades en els temps de censura. Traduït, significa que, com la major part
de la resta de sèries humorístiques (i realistes),
bussegen en un univers fictici que pot referir-se al
contemporani, però mantenint quasi sempre les
distàncies crítiques. D’alguna manera, els nostres
historietistes i humoristes gràfics van conformar
espais oberts a un surrealisme que implica irracionalitat i imaginació però també, en aquest cas,
la recerca d’un univers lliure, un espai on l’absurd
ha de substituir la realitat per imperatius legals.
Un espai, doncs, idoni per a la caricaturització de
la prehistòria
1
.
Martz Schmidt (1922-1998) ja era un veterà quan
va concebre la sèrie prehistòrica Troglodito, el
1957, per a la revista d’Editorial Bruguera Pulgarcito (en la seua segona etapa, inaugurada a
final del 1946)
2
.
LA TENDRESA
DE TROGLODITO
Secció d’acudits dedicada als
troglodites. El DDT, núm. 642, 1963,
obra de Gosset, que es convertiria en
un especialista d’aquest subgènere.
1
[page-n-93]
90
Antoni Guiral Conti
Després d’iniciar-se en revistes com Nicolás o Florita, al final de la dècada dels
anys quaranta, va aterrar en Bruguera el 1950, on crearia, el 1953, el seu primer
personatge popular, el protagonista d’El doctor Cataplasma. El seu era un grafisme hereu però un poc diferent de l’habitual de la primera escola Bruguera.
De formació acadèmica, Martz Schmidt estava també molt ben dotat per a la
caricatura; els seus personatges resultaven vívids, hiperactius i molt expressius,
i era capaç de sintetitzar els ambients però retratant-los amb una naturalitat
envejable. Tenia, a més, una gran facilitat per a la posada en escena i sabia encaixar perfectament la narració en historietes d’una sola pàgina. Quan arriba
Troglodito, el 1957, ja posseeix aquell matís estilístic que el defineix: la síntesi
del seu traç i una capacitat innata per a l’eloqüència dels seus personatges,
adobada amb un tractament molt modern i prou trencador per a la seua època.
Troglodito, encara que ambientada en alguna part de la prehistòria, és, en
realitat, un transsumpte de la realitat contemporània. Ho és en el moment
que l’entorn domèstic que delimita (un pare de família, la seua dona, una
tia fadrinota i dos fills), pertany clarament al de la família de classe mitjana
espanyola de final dels anys cinquanta. L’home de la casa treballa (caça animals
per a menjar), les dones realitzen tasques casolanes i cuinen, i els xiquets,
lliures sense el condicionament ací de l’escola (en una de les historietes el
protagonista es lamenta precisament que encara no existisca), vagaregen
lliures i salvatges per un entorn agrest. Per descomptat, viuen en una cova
unifamiliar i l’ambient, salvatge i primitiu, està ple de dinosaures de tot pelatge i condició. Troglodito és un home baix i grosset, de llargs pèls i barba,
abillat amb pells i posseïdor d’un garrot especialment gros (o siga, caricaturitza la visió que tenim d’un homínid). Les seues desventures transcorren
en una teòrica Edat de Pedra, plena de dinosaures poc verídics i robustos, i
obtusos hòmens de les cavernes. I estan plenes d’anacronismes, en el sentit
de rememorar objectes, entitats o situacions contemporànies que a penes
hi apareixen però, en canvi, hi són citades sovint. Això sí, Troglodito és una
sèrie tendra. Els gags són amables, encara que enginyosos, i els personatges,
sobretot els dos xiquets però també els animals antediluvians, són tractats
per Martz Schmidt amb un afecte especial.
Troglodito és una de les primeres sagues prehistòriques, enteses com a sèrie
de continuïtat, de la historieta d’humor a Espanya. No va aportar, curiosament, imitadors, almenys de forma immediata. Potser fóra perquè la sèrie va
sobreviure a penes dos anys. O tal vegada perquè, a pesar de la seua tendresa,
no deixava de ser, en alguns moments, una suau sàtira de l’entorn familiar.
No va ser publicada de forma setmanal, encara que apareixia en una revista
d’aquesta periodicitat, Pulgarcito, una capçalera de Bruguera adscrita sobretot a les sèries quotidianes i en la qual, per tant, es va convertir en una rara
2
Pàgina de Troglodito, de Martz Schmidt,
apareguda en el núm. 1.394 de Pulgarcito.
Gener del 1958.
avis. Per les raons que foren, Martz Schmidt va abandonar Troglodito en una
època en què, a més de les seues col·laboracions per a Bruguera (el 1959, per
[page-n-94]
LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC INFANTIL
91
[page-n-95]
92
Antoni Guiral Conti
exemple, arribaria una altra de les seues grans sagues, El profesor Tragacanto
y su clase, que es de espanto), exercia també la pintura i la publicitat. Una
llàstima, encara que en anys posteriors algunes de les seues entregues serien
reeditades en diverses capçaleres d’Editorial Bruguera, per la qual cosa és
possible rastrejar-les entre els anys seixanta i huitanta. Tampoc disposem de
reedicions en forma de llibre de la sèrie, segurament perquè la seua curta
vida no li va permetre aconseguir ni de lluny la fama en Bruguera. En tot cas,
Troglodito queda com una bella illa plena de possibilitats en el mar de les
col·laboracions com a historietista del gran Martz Schmidt.
HUG, UN TROGLODITA
COM CAL
Jordi Gosset és un autor modest i discret, tant que ni tan sols sabem exactament
l’any en què va nàixer, i aconseguir-ne una foto és quasi impossible. Però queda
la seua obra. De fet, Gosset va ser un dels humoristes gràfics que va començar
a publicar en Bruguera el 1957, quan junt amb creadors com Raf, Segura o
Ibáñez va passar a formar part de la seua plantilla de col·laboradors gràcies,
en part, al fet que Cifré, Conti, Escobar, Eugenio Giner i Peñarroya havien
deixat l’editorial per a fundar-ne la seua pròpia (D.E.R.) i la seua revista (Tío
Vivo). Bruguera buscava nous autors, i va trobar en Gosset un d’ells. Després
de fer diverses seccions per a les revistes de la casa, va concebre alguna sèrie
(Lironcio, El señor Pepe), fins que, el 1964, va crear Facundo da la vuelta al
mundo, una de les seues sagues més famoses. A final de l’any següent, seria
publicada la primera entrega de l’altra de les seues grans sèries, aquesta
vegada ambientada en la prehistòria: Hug, el troglodita
3
.
Encara que, de fet, aquesta primera historieta fóra publicada en l’Almanaque
per al 1966 de Tío Vivo (1965),* aquell home primitiu i cabellut que només ensenya ulls, nas i boca del seu rostre no va regularitzar-ne la presència setmanal
fins al maig del 1966, més concretament a partir del núm. 269 de la segona
etapa de Tío Vivo. No pot ser casual que la seua presència obeïsca al moment
en què aquesta capçalera amplia pàgines -de 20 a 36-, amb la consegüent
aparició de noves sèries, com El agente 0077, de Torá, o Pepe Gotera y Otilio,
chapuzas a domicilio, d’Ibáñez. Allò que, tal vegada, podria haver quedat com
una historieta anecdòtica i única per a un almanac, adquireix per tant espai
propi i setmanal, recuperant per als còmics d’humor de Bruguera una sèrie
d’ambientació prehistòrica, després de la ja citada i prou fugaç aparició del
Troglodito, de Martz Schmidt, el 1957. Ambientada, com s’assegura en la sèrie
mateixa, en el període Quaternari -sense especificar si en l’època geològica
del Plistocé o de l’Holocé-, coincideix amb l’aparició de l’Homo sapiens, un
dels més peculiars representants del qual serà, sens dubte, Hug, que du el
ben posat malnom d’El Troglodita, ja que respon perfectament a dues de les
definicions que d’aquesta paraula aporta el diccionari de la Reial Acadèmia
Espanyola: «que habita en cavernes» i «molt menjador».
* Aleshores capçalera que pertany a Editorial Bruguera.
[page-n-96]
LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC INFANTIL
3
Portada del núm. 483 de Tío Vivo, 1970,
amb una historieta d’Hug, el troglodita,
de Gosset.
Hug viu en un món pretèrit, salvatge, abrupte, volcànic i desertitzat, on
pul·lulen aquells animals vertebrats coneguts com dinosaures, amb gèneres
recognoscibles -encara que originaris d’èpoques i llocs molt diversos- com els
diplodocus, els pterodàctils o els mamuts, a qui Gosset uneix varietats com
les dels pepesauris o els vegetarianosauris. El nostre protagonista comparteix
cova amb un cuc que acostuma a queixar-se del seu inquilí humà i, almenys
durant el primer període de la sèrie, es mostra com un Homo sapiens de
cervell i clarividència considerables, fins al punt que destaca per les seues
tasques d’inventor.
93
[page-n-97]
94
Antoni Guiral Conti
Però Hug és ja un home social, conscient de pertànyer a una tribu amb
la qual comparteix cultura, tradicions i espai físic. Per allò que l’home és
com és, i per no contradir els antropòlegs, la tribu d’Hug camina sempre
enfrontada a altres clans significativament adjectivats per Gosset amb noms
referits a tribus urbanes dels anys cinquanta i seixanta -Los Beatles, Los
Ye-Yes, Los Beatniks-, plantes -Los Chumberas-, ciències -Los Agrónomos
i Los Tecnológicos-, aliments -Los Gurmets i Los Vegetarianos- o nivells
del coeficient intel·lectual -Los Tarugos i Los Sabiondos. No deixa de ser
significatiu que quan Hug partisca cap a la zona on se suposa que habita
la civilització, es dirigisca sempre cap al Nord, i més concretament a Europarok; significatiu en tant que en aquella Espanya encara franquista,
Europa era, almenys per a alguns, el model de civilització occidental que
calia imitar.
LA INTEL·LIGÈNCIA
LA POSA PITÁKORAS
A poc a poc, Gosset va definint no sols les principals característiques de
la seua criatura, sinó l’entorn que l’alberga. Hug va convertint-se en un
ésser cada vegada més primitiu en tota la seua extensió, més bàsic; perd la
seua capacitat per a inventar, evidencia la seua malaptesa tant física com
intel·lectual, no sap llegir -capacitat que recuperarà amb el temps-, vagareja
i, de tant en tant, cansat de la seua dieta vegetariana de naps, tubèrculs i
encisams, intenta caçar algun dinosaure per a ingerir les proteïnes que
tant necessita. Gosset concep també alguns personatges secundaris que
aniran apareixent regularment en la sèrie, com el pintor cubista Pikasso
o Pitákoras, com Hug afirma, «el percebe intel·lectual de la tribu», que
acabarà per convertir-se en coprotagonista de la sèrie, fins al punt que els
seus invents seran el motor de moltes de les seues historietes. A pesar dels
intents de Pitákoras perquè prevalga la intel·ligència per damunt de la força
bruta, les trompades, corregudes i caigudes seran el pa nostre de cada dia
per a Hug, el qual, com sol succeir a tots els personatges de Bruguera, està
marcat per la mala sort.
Gosset, un dibuixant d’estil senzill i minimalista capaç de donar vida als seus
personatges amb molt pocs traços, utilitza en Hug, el troglodita els habituals
recursos del gag per a, sense aportar tècniques excessivament originals, conferir
a la sèrie un esperit molt coherent que passa, bàsicament, per l’esplèndida
definició de la personalitat del seu protagonista principal. Desmanotat fins
a dir prou, ingenu de vegades i infeliç de mena, Hug protagonitza anècdotes
que, gràcies a la senzilla però contundent caracterologia d’aquesta criatura,
connecten amb lectors de totes les edats. Perfecte coneixedor del tempo narratiu per al desenvolupament del gag, Gosset utilitza una posada en escena
senzilla en aparença, però dotada d’una intel·ligència intuïtiva, resultat sens
dubte de la seua experiència com a humorista.
[page-n-98]
95
LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC INFANTIL
Una altra de les constants de la sèrie són les seues referències al segle xx.
Els personatges al·ludeixen a ell com una cosa real encara que llunyà en el
temps futur i, com ja succeïra amb la sèrie televisiva Els Picapedra, Gosset
recicla elements de l’actualitat per a aplicar-los al món primitiu, com ho
demostra l’existència de dinosaures-autobús, erugues-metro, periòdics
-El Pedrusco, fet de pedra, per descomptat-, o la presència d’estafes immobiliàries, agències de viatge i fins i tot la d’un sastre que persegueix
Hug per a cobrar-ne les factures. Hug, el troglodita va ocupar la portada
de la capçalera Tío Vivo entre 1969 i 1971, i va continuar publicant-se en
diverses revistes fins al tancament d’Editorial Bruguera el 1986, de vegades
com Hugh, el troglodita -amb hac- o amb el títol de Los trogloditas, sèrie
apareguda en Pulgarcito i Tío Vivo que comptava amb el protagonisme
conjunt d’Hug i de Pitákoras. El 1987, després d’adquirir Edicions B el
fons editorial de Bruguera, Gosset va tornar a escriure i a dibuixar noves
aventures d’Hugh, el troglodita -amb hac de nou-, aquesta vegada en la
revista Súper Mortadelo.
És aquesta una sèrie que forma part per dret propi tant de la crònica sentimental de molts espanyols com del llegat cultural de la nostra historieta
humorística. I, com sol ocórrer en la nostra indústria de la historieta amb els
clàssics, no ha sigut reeditada, a excepció del tom núm. 31 de «Clásicos del
Humor» de Salvat (2009), una col·lecció venuda exclusivament en quioscos
i, lamentablement, descatalogada
4
.
Quasi alhora que Hug, el troglodita, naix una altra sèrie d’ambientació cavernosa, però prou distinta: Altamiro de la cueva, obra del guionista Carles Bech
(1914-1999) i del dibuixant Joan Bernet Toledano (1924-2009), apareguda en
la capçalera més clàssica de la historieta espanyola, TBO, el 1965
5
.
A pesar de la presència en el mercat del 1965 de còmics infantils i juvenils com Pulgarcito, Tío Vivo o el recentment aparegut Din Dan per part
de Bruguera, i de Pumby o Jaimito per part d’Editorial Valenciana, TBO
mantenia encara el lideratge quant a vendes i popularitat es refereix. Va
ser precisament aquell any quan la capçalera d’Ediciones TBO aportaria
algunes novetats al seu contingut. Mantenint sèries i seccions clàssiques
com La familia Ulises (Bech i Benejam), Los Grandes Inventos de TBO (Sabatés), Historias Ejemplares (Batllori Jofré) o Visiones de Hollywood (Liza),
en TBO començarien a col·laborar llavors creadors de la talla d’Iranzo (en
el vessant caricaturesc del creador d’El Cachorro), Pañella, C. Ibor (firma
llavors de Cubero), Raf (molt actiu també en Bruguera) i Fraper. L’única
sèrie incorporada a TBO el 1965 va ser Altamiro de la cueva, que gaudiria
d’una excel·lent recepció entre els seus lectors i que es va publicar de forma
regular fins al 1975.
ALTAMIRO, EL
CAVERNÍCOLA ENGINYÓS
[page-n-99]
96
Antoni Guiral Conti
4
Primera pàgina d’una de les historietes
de Los trogloditas, també de Gosset.
Pulgarcito, núm. 2.596, 1981.
El protagonista d’Altamiro de la cueva,
de Bech i Bernet Toledano, sempre
disposat a tirar una mà. TBO 2000,
núm. 2.013, 1973.
Altamiro de la cueva parteix d’uns paràmetres molt bàsics, però, al mateix
temps, molt additius. D’entrada, Bernet Toledano era un professional amb
molt de bagatge, que havia iniciat la seua carrera a principi dels anys quaranta,
i havia col·laborat en diverses revistes infantils i humorístiques, com Nicolás,
Selecciones de Humor del DDT o PZ, a més d’haver exercit d’animador en el
llargmetratge Los sueños de Tay-Pi. El seu era un grafisme senzill i agradable,
de personatges estilitzats i amb un excel·lent domini de la posada en escena.
Sens dubte, era el dibuixant ideal per a Altamiro de la cueva i per als guions
de Carles Bech, escriptor i guionista que, des del 1963, era responsable dels
guions de La familia Ulises, i que en TBO firmava una secció de relats i realitzava una llarga llista de col·laboracions com a escriptor de diverses historietes.
5
[page-n-100]
LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC INFANTIL
97
[page-n-101]
98
Antoni Guiral Conti
Bech planteja una societat tribal perfectament organitzada. Estan mancomunats en una vila plena de coves unifamiliars i molt còmodes, i cada un
dels personatges deté un càrrec concret. És més, estem ja en una economia
agrícola i transhumant, un entorn relativament càlid a pesar del moment
prehistòric en què està ambientat. I és que l’univers d’Altamiro és plàcid. Els
cavernícoles treballen, mengen, beuen i viuen amb una certa comoditat, no
hi ha topades excessives amb animals antediluvians, més aïna al contrari,
han aprés a utilitzar animals de granja o de labor per als seus propis fins. I la
convivència és prou plàcida.
Altamiro comença sent una espècie d’artista, pintor, escultor, decorador d’interiors, que a poc a poc va revelant-se com un home enginyós, capaç no sols
de mantindre la pau entre els seus quan sorgeix algun altercat, sinó de generar
invents que fan la vida més atractiva a tota la tribu, com les arracades, la mantega o el matamosques. En una historieta, fins i tot, s’inventa la paraula tebeo,
per a definir ‘contes que es veuen’, que Altamiro dibuixa per als xiquets. Bech
i Bernet Toledano rodegen el seu protagonista d’un llarg elenc de secundaris,
pràcticament tots els veïns del llogaret, als quals el guionista bateja amb noms
significatius i singulars: Pedrusco, Peñón, Escayola, Marmolín, Cantalapiedra,
Piedraluenga, Guijarro, Peñasco o Rocadura. Els anacronismes hi estan presents, però sempre a partir d’objectes o conceptes adaptats a la prehistòria.
De fet, Altarmiro de la cueva és una sèrie més per a somriure que per a
riure; els fets estan descrits des d’un vessant molt anecdòtic i, de vegades,
no són més que mers passatges que Bech utilitza per a generar una espècie
de pedagogia adaptada a la filosofia de TBO. No es tracta d’historietes de
corregudes i trompades, sinó d’arguments més quotidians que reflecteixen
el dia rere dia dels habitants d’aquelles cavernes. La sèrie va ser publicada
durant algun temps en una pàgina de quatre tires, reservant la tira inferior a
un altre autor i a un altre personatge, fins que a partir d’un cert moment es
planteja com una pàgina completa.
Per tant, podríem dir que Altamiro de la cueva era més aïna una sèrie didàctica, que proposava als seus lectors un entorn plàcid en què els problemes
podien solucionar-se amb el diàleg. Molt en la línia de TBO.
TORNA GOSSET:
ROQUITA
Gosset no va abandonar la seua volença per la prehistòria. De fet, posseeix
el rècord de ser l’humorista gràfic espanyol que més sèries li ha dedicat. I és
que l’entorn prehistòric va encoratjar la presència d’una altra saga de Gosset,
Roquita, que des del 1979 seria publicada en les revistes de Bruguera Zipi
y Zape, Súper Zipi y Zape i Zipi y Zape Especial. Roquita, que habitava les
perilloses terres del període Quaternari, i que vivia amb la seua esforçada
mare, era una xiqueta d’uns huit anys, menuda i intel·ligent, morena i amb
ulleres -un símbol de les buscades arbitrarietats històriques de la sèrie-, que
[page-n-102]
LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC INFANTIL
99
vestia amb un tapall de pell roja i portava un os decoratiu en la part superior
Una entrega de Roquita, de Gosset.
Zipi y Zape, núm. 367, 1979.
del cabell
6
. Sa mare, morena també i amb dos ossos a manera d’ornament
en la seua cabellera, era una dona forta, de complexió àmplia, semblant a la
d’Obèlix -la complexió, no la mare-. Roquita posseeix un alt coeficient intel·
lectual, sí, però també és un poc rebel i inquieta, a més d’egoista. Odia la sopa
-com Mafalda- però li encanten els plàtans. És un xic maniàtica i arbitrària en
la seua actitud, i la major part del temps, senzillament, s’avorreix. Sa mare es
passa el dia cuidant de la cova en què viuen i cuinant, a costa dels capritxos de
la seua única i amada filla. Les seues aventures, de vegades, giren entorn del
seu gos, Pocaspulgas, un ca molt gandul dotat de la capacitat de parlar, que és
el principal objectiu de les bromes i trucs que genera l’espavilada protagonista.
6
[page-n-103]
100
Antoni Guiral Conti
Com ja fera en Hug, el troglodita, Gosset aplica a Roquita un entorn antediluvià ple de referències al segle xx. Però, a diferència de la seua altra sèrie
cavernícola, planteja aquesta com un producte més infantil, centrat en les
vel·leïtats del seu mudable protagonista. En realitat, i sobretot en la seua segona etapa apareguda en Ediciones B, aquesta seria una sèrie prou popular
entre els lectors, almenys entre els més menuts. Perquè Roquita, com queda
dit, és un personatge clarament destinat als consumidors més menuts de còmics, aquells que llegien revistes amb edats situades entre els 6 i els 10 anys,
la qual cosa diferencia la sèrie d’altres concebudes per Gosset, més dirigides
a lectors preadolescents. Per tant, Gosset destil·la ací un humor més senzill
i directe, exempt d’ironies i dobles lectures, i ho fa amb un grafisme un poc
més sintètic que en Hug, el troglodita, perdent un poc de nervi en el traç per
a afavorir unes figures més concretes, conscient sens dubte que s’estava
dirigint a un públic infantil.
La sèrie desapareixeria, inicialment, quan Bruguera va tancar les seues portes
el 1986, però, com ja queda dit, en la dècada dels anys noranta, reapareixeria
en Súper Zipi y Zape i Zipi y Zape Extra, revistes d’Ediciones B, aquesta vegada
amb el títol de Roquita y Roco.
ESPECIALS
PREHISTÒRICS
Les poques sèries humorístiques cavernícoles del còmic espanyol infantil i
juvenil trobarien un complement, d’una banda, en les diverses seccions d’acudits gràfics que aquestes albergaven i, d’altra, en alguns números especials.
Per exemple, la revista Mortadelo Especial, va sorgir el 1975 per part d’Editorial Bruguera com una fase de l’èxit tant de la sèrie d’Ibáñez com de la revista
Mortadelo (1970). L’estructura de Mortadelo Especial aportava la singularitat
que cada número estava dedicat en teoria (i així ho expressava la seua portada)
a un tema distint. Allò de en teoria es deu al fet que, en realitat, tan sols les
historietes de Mortadelo y Filemón o de Sir Tim O’Theo (Raf), alguna secció o
un còmic de grafisme realista atenien a aqueixa temàtica. Mortadelo Especial
va dedicar a la prehistòria els seus números 47 (1978) i 191 (1985), i als cavernícoles el núm. 124 (1982). En ells, destaca per damunt de tot El vivir en una
cueva no es cosa que sea nueva, una historieta de dues pàgines realitzada per
Raf (1928-1997), que sempre confeccionava una secció dedicada al tema de
cada número de Mortadelo Especial. En aquest cas, el talent de Raf bromeja
amb alguns dels tòpics de l’home de les cavernes i els seus usos i costums,
generant algunes referències anacròniques a objectes i màquines del segle
xx. Curiosament, cap de les historietes de Mortadelo y Filemón d’aquests tres
números va ser realitzada per Ibáñez: Viaje al pasado (núm. 47) i ¡Cazar a un
cavernícola! (núm. 124) van ser dibuixades per Casanyes, llavors un dels més
destres imitadors del mestre, mentre que A la caza del Chotta (núm. 191), realitzada per Jesús de Cos i Juan M. Muñoz, no és més que la publicació de sis
pàgines d’una historieta apòcrifa de llarga extensió dels agents de la T.I.A.
7
[page-n-104]
101
LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC INFANTIL
No es creguen que ens hem oblidat de Gosset, ja que la seua relació amb la
I MÉS GOSSET, SÍ
historieta de la prehistòria no acaba amb Hug, el troglodita o Roquita. El 1986,
finida Editorial Bruguera i abans que un any després Ediciones B recuperara
la seua filosofia i el seu fons editorial, va haver-hi alguns intents per reverdir
el mercat del còmic infantil. Empreses com Intermagen (propietat de l’historietista Josep Maria Beà) amb la revista Caníbal, Ediciones Junior amb Guai!
(amb Ibáñez com a principal reclam) i Compañía General de Ediciones, amb
Bichos i Garibolo, ho van intentar, sense massa sort.
De fet, molts dels humoristes de Bruguera es van escampar en aquestes
capçaleres, sobretot en Guai! i Garibolo. Gosset hi va col·laborar, i més concretament en Garibolo proposaria, el 1986, la seua nova saga prehistòrica:
Burrus and Sapiens.
Publicada amb una estructura més lleugera de quatre tires per pàgina, i en
historietes de tres pàgines, Burrus and Sapiens era, de fet, una espècie de
continuïtat d’Hug, el troglodita. De nou, Gosset hi ofereix el seu grafisme
més auster però igualment expressiu, en una saga protagonitzada per Pepedrusco, el Burrus, un cavernícola de curtes llums, i per un savi molt paregut
a Pitákoras, el Sapiens, que com el seu referent va tocat d’un birret (mostra
de la seua sapiència), i que es dedica a fabricar invents que tardarien alguns
segles a arribar perquè el pobre Pepedrusco els prove, i amb això es genere
la coneguda crisi de la vinyeta final. Gosset recupera en Burrus and Sapiens
els cucs que parlen i reflexionen sobre l’estupidesa dels humans, i en alguna
entrega incorpora el seu volgut Hug com a personatge secundari
8
.
No m’agradaria acabar aquest text sense fer una referència a un personatge
cavernícola molt singular, que en realitat no és el protagonista absolut de la
sèrie en què apareix (però quasi), i que forma part de l’excelsa tradició de
la historieta xilena. O siga que, per un moment, ens desviarem del còmic
espanyol, encara que mantinguem el mateix idioma d’origen.
Em referisc a Mampato, una clàssic molt popular de la historieta de Xile,
un país amb una gran tradició en aquest mitjà que, per desgràcia, és prou
desconeguda a Espanya
9
. Mampato va ser creada per Eduardo Armstrong
(1932-1973) el 1968, i inicialment dibuixada per Óscar Vega (1945-2007), per a
passar molt prompte a les mans d’un gran del còmic xilé, Themo Lobos (19282012), que s’encarregaria també dels guions. Mampato (Patrici, en realitat)**
és un xaval d’entre 10 a 13 anys, pertanyent a la classe mitjana xilena, un
xic inquiet dotat d’una intel·ligència extraordinària, que en la seua primera
aventura es veu immers per casualitat en un món alienígena. Gràcies a la
perícia del protagonista, l’aventura arriba a bon terme, i és llavors, quan un
** Mampato sorgeix del diminutiu Pato de Patricio, la petita estatura del protagonista i al fet que a Xile
es diu «mampato» als ponis.
UN CAVERNÍCOLA
XILÉ
[page-n-105]
7
Dues pàgines d’una secció de Raf, dedicada als cavernícoles, publicades en el núm. 124 de Mortadelo Especial, 1982.
102
Antoni Guiral Conti
[page-n-106]
LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC INFANTIL
103
[page-n-107]
104
Antoni Guiral Conti
Primera pàgina d’una entrega de Burrus
and Sapiens, una altra sèrie cavernícola de
Gosset. Garibolo, núm. 2, 1986.
extraterrestre del qual es fa amic, Xse, li regala un cinyell espaciotemporal,
un dispositiu que permetrà a Mampato viatjar a través del temps. Mampato seria publicada en la revista del mateix títol entre 1968 i 1977, per a ser
posteriorment recopilades les seues entregues en format de llibres fins al
dia de hui. Entre 1986 i 1993 va ser reeditada en la revista de Themo Lobos,
Cucalón, i el 1996 va ser publicada en format de comic book.
En un dels seus primers viatges pel temps, Mampato arriba a la prehistòria,
on coneixerà Ogú, un home de les cavernes. Aquest animós i amistós troglodita de cos pelut es convertirà, des de llavors, en company inseparable
del protagonista, amb el qual comparteix diverses aventures en distintes
èpoques de la nostra història, que viatja a llocs com Pèrsia, l’illa de Pasqua, el
8
[page-n-108]
LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC INFANTIL
105
Xile de la Reconquista, la prehistòria (de nou) o l’Atlàntida. Ogú és un home
primitiu, sí, però amb una gran capacitat per a adaptar-se i una fam canina,
que no defuig (més aviat al contrari) l’enfrontament físic, i que és casat amb
tres dones i té diversos fills. Parla de manera molt primitiva (els seus diàlegs
es reprodueixen tal com parla) i a pesar de ser un prehistòric de caràcter
infantil, pot tornar-se una bèstia terrible quan algun dels seus amics està en
perill. Com a evidència de la popularitat d’aquest personatge, diguem que
el 2002 es va estrenar la pel·lícula de dibuixos animats Ogú y Mampato en
Rapa Nui (dirigida per Alejandro Rojas Téllez).
Themo Lobos és un dels noms bàsics de la historieta xilena. Va publicar
en periòdics i revistes com La Nación, El Péneca, Barrabases, El Pingüino,
Mampato, Cucalón o La Tercera. Ha creat diversos personatges molt populars
al seu país com, a banda de Mampato i Ogú, Máximo Chambónez, Ferrilo,
Nick Obre o Alaraco. Com a historietista, posseeix una especial habilitat per
al dibuix caricaturesc amb el qual genera personatges dúctils i expressius,
integrats en una narrativa que exerceix amb soltesa.
El temps (encara que siga prehistòric) i l’espai se’ns acaben. Espere que hagen gaudit llegint les vicissituds d’aquests cavernícoles de còmic tant com
jo descrivint-les. Com han vist, no són molts els que hi ha amb nom propi,
però estan per a quedar-se en la història (o prehistòria) dels còmics.
Portada del núm. 23 de la revista xilena
Cucalón, 1987, amb Mampato i Ogú en
primer terme.
9
[page-n-109]