Il.lustració prehistòrica i còmic de prehistòria: camins divergens o convergents?

[page-n-59]
[page-n-60]
Aquest llibre es va editar amb motiu
de l’exposició temporal «Prehistòria i
Còmic», inaugurada el juny del 2016.

Animacions 3D

Agraïments

Ángel Sánchez Molina

Cecilio Alonso Alonso
Jorge Iván Arguiz
Suresh Ariaratnam
Emili Aura Tortosa
Gilles Bourgarel
Adam Brockbank
Maggie Calt
Chantal Chéret
Lora Fountain & Associates
Judit Foz Povill
Gloria García
Manuel Gozalbes Fernández de Palencia
Manel Granell
Ben Haggarty
Tanino Liberatore
Cristina Rihuete
Jose María Segura Martí
Museu Arqueològic Son Fornés
Dude Comics
Editorial Toxosoutos
El Patio editorial
Grupo Planeta

Audiovisuals

DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA

Gravació, edició i muntatge

President
Jorge Rodríguez Gramage

Empreses col·laboradores de la producció

Diputat de Cultura
Xavier Rius i Torres

Render Comunicación, SL

Disseny de la gràfica de l’exposició
Vanesa Mora Casanova
Disseny del material imprés

MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA

Marc Granell Artal

Directora
Helena Bonet Rosado

Impressió del material de difusió

Cap de la Unitat de Difusió, Didàctica i
Exposicions
Santiago Grau Gadea
EXPOSICIÓ

Projecte expositiu
Museu de Prehistòria de València
Comissariat
Helena Bonet Rosado
Álvaro Pons Moreno
Equip de treball
Francisco Chiner Vives
Eva Ferraz García
Santiago Grau Gadea
Vanesa Mora Casanova
Begoña Soler Mayor

Impremta Provincial Diputació de València
Transport de l’obra
TTI
Assegurança
Muñiz y Asociados. Generali Seguros
Traduccions anglès / francès
Lambe & Nieto
Marc Tiffagom
Producció
Museu de Prehistòria de València
Reinadecorazones Espacios para el Ocio y
la Cultura
PUBLICACIÓ

Projecte editorial i coordinació

Amb la col·laboració de
Josep Lluís Pascual Benito
Bernat Martí Oliver
Alfred Sanchis Serra

Museu de Prehistòria de València

Disseny, instal·lació i muntatge
Francisco Chiner Vives

Autors dels articles

Imatge del cartell i coberta del catàleg
Paco Roca

Equip d’edició
Joaquín Abarca Pérez

Helena Bonet Rosado
Ernestina Badal García
Santiago Grau Gadea
Antoni Guiral Conti

Didàctica
Laura Fortea Cervera
Eva Ripollés Adelantado

Vicky Menor Cuenca

Ajudant de muntatge
Amadeo Moliner Blay

Pedro Porcel Torrens

Fons exposats
Museu de Prehistòria de València
Col·lecció Helena Bonet Rosado
Emmanuel Roudier
Miguel Quesada
Antonio Fraguas «Forges»
Mikel Begoña i Iñaki Martínez «Iñaket»
Ortifus
Mireia Pérez
Philuc
Museu Arqueològic Municipal
Camil Visedo Moltó d’Alcoi

Didier Pasamonik
Álvaro Pons Moreno
Emmanuel Roudier
Gonzalo Ruiz Zapatero
Begoña Soler Mayor
Joaquín Soler Navarro
Traducció al valencià i correcció
Unitat de Normalització Lingüística de la
Diputació de València
Disseny i maquetació
Marc Granell Artal
Impressió
Pentagraf Impresores, s.l.

Nota dels editors

Els autors i els editors d’aquest llibre
comuniquen als drethavents de les
il·lustracions o d’altre tipus d’imatges no
trobats, que poden posar-se en contacte
amb l’editorial per a acreditar la seua
propietat intel·lectual o d’una altra índole.
Contacte: Museu de Prehistòria de València,
Tel.: 963 883 627 i gestio.exposicio@dival.es.
ISBN: 978-84-7795-763-8

DL: V 1293-2016
© dels textos: els autors, 2016.
© de les imatges: els autors, 2016.
© de l’edició: Museu de Prehistòria de
València. Diputació de València, 2016.

[page-n-61]
07
09
37
59
87
107
125
149
167
193
219
233

presentació
Helena Bonet Rosado

Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
Helena Bonet Rosado

PRIMER VA SER LA CIÈNCIA… DESPRÉS, LA FICCIÓ
Ernestina Badal García i Joaquín Soler Navarro

Il·lustració prehistòrica i còmic de prehistòria:
Camins divergents o convergents?
Gonzalo Ruiz Zapatero

LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC INFANTIL
Antoni Guiral Conti

Barbes, garrots i dinosaures: els
cavernícoles de paper
Pedro Porcel Torrens

La prehistòria en els còmics americans
Álvaro Pons Moreno

ENTRE PEDAGOGIA I PARÒDIA, LA PREHISTÒRIA EN
EL CÒMIC FRANCÒFON
Didier Pasamonik

GRÀCIES LUCY!
Begoña Soler Mayor

EL CÒMIC COM A RECURS DIDÀCTIC PER A
L’APRENENTATGE DE LA PREHISTÒRIA ALS MUSEUS
Santiago Grau Gadea

Conversacions amb Emmanuel Roudier
Helena Bonet Rosado

CATÀLEG DE SELECCIÓ DE CÒMICS
Vicky Menor Cuenca

[page-n-62]
Il·lustració prehistòrica i còmic de prehistòria: Camins divergents o convergents?

59

[page-n-63]
60

Gonzalo Ruiz Zapatero

La Prehistòria es va configurar com a disciplina científica a final del segle
xix

i va coincidir, pràcticament, amb el naixement dels primers còmics.

Per aquells anys, la Prehistòria estava lluitant per la seua estructuració
conceptual i les il·lustracions gràfiques eren fonamentals en la seua
metodologia d’estudi (DD. AA., 2003a; DD. AA., 2003b; Moser i Gamble,
1997). El còmic i la prehistòria van compartir la representació gràfica, real
o imaginària, que va jugar un paper crucial per als professionals d’ambdues activitats (Gasca i Gubern, 2011). Des de llavors la fascinació per la
llunyana prehistòria ha estat present en els còmics, fins i tot els còmics
han contribuït notablement a alimentar concepcions populars sobre la
prehistòria (Toussant, 2011). Encara que certament aquest encontre ha
sigut desigual. Els còmics han inclòs la prehistòria des de fa més de 100
anys -E. T. Reed (1894) va ser «l’home que inventà els còmics de cavernícoles» (Bissette, 2008)-, i no obstant això els prehistoriadors només ens
hem interessat per l’art seqüencial des de fa un parell de dècades (Gallay,
2002; Ruiz Zapatero, 1997 i 2005; Van Der Plaetsen, 1999). Encara que ara
dibuixants, guionistes i arqueòlegs anem tenint relacions més estretes i
interés mutu en els nostres respectius treballs. Fins i tot en alguns casos
estem col·laborant junts estretament. D’altra banda, sens dubte, cada
generació ha reflectit els temps prehistòrics en els còmics segons les
seues perspectives, valors i prejudicis, i sobretot ho ha fet reciclant les
iconografies anteriors.
Els còmics amb el seu llenguatge iconicoverbal construeixen narratives
del passat (Eisner, 2001; Groensteen, 2009; McCloud, 1995). I si es repara
atentament, els arqueòlegs produïm coneixement històric amb textos i
algunes imatges i els còmics creen històries amb imatges i alguns textos
breus. No hem d’oblidar que l’arqueologia mateixa, com bé ha assenyalat
l’arqueòloga australiana S. Moser (1998) en un llibre fascinant, és una
disciplina fortament visual. I és que el passat prehistòric resulta, en gran
manera, reductible a imatges: les reconstruccions dels paisatges, l’aspecte

[page-n-64]
Il·lustració prehistòrica i còmic de prehistòria: Camins divergents o convergents?

físic dels caçadors-recol·lectors paleolítics, les seues ferramentes de pedra,
els animals capturats i les plantes aprofitades, els llocs d’habitació i els
escenaris d’esquarterament de la fauna; quasi tot en prehistòria es pot
contar amb imatges (Davidson, 1997; Hodgson, 2000 i Sorrell, 1981). Per
tant, no ha de resultar sorprenent que els territoris de solapament de la
prehistòria amb els còmics siguen reals i puguen resultar interessants per
a les dues parts. A més, i no és fútil, l’origen remot dels còmics està en certs
convencionalismes gràfics de l’art paleolític com molt convincentment ha
demostrat M. Azéma (2005a, 2005b, 2008); fins i tot la prehistòria del cine
ens porta a les coves del Paleolític Superior fa més de 30.000 anys (Azéma,
2011). Ajuda això a entendre l’auge del cine d’animació ambientat en la
prehistòria? (Lombo et al., 2014).
És evident que els còmics no proporcionen -no poden fer-ho en cap formauna visió clara i ordenada amb elements explicatius del passat prehistòric.
Un còmic no és un text científic, ni tan sols divulgatiu, per això un còmic
de prehistòria sempre serà, d’alguna manera, un «passat-imperfecte» (Ruiz
Zapatero, 2012). Però, és que la prehistòria elabora passats perfectes i incontrovertibles? Amb tot, els còmics, els bons còmics, tenen una poderosa
capacitat d’evocació i empatia per a ficar-nos en passats llunyans (Gallay,
2007). I no hauríem d’oblidar que els còmics poden ser considerats com a
fonts històriques en la mesura que tradueixen ideologies i pensament de
cada època (Gual Boronat, 2013), i això és molt important per a valorar-los.
Cada vinyeta és un món, un món etern, permanent, revisitat contínuament
al llarg del temps en cada lectura, cada visualització; un temps que roman
capturat en el paper. Però un món que ofereix a la nostra imaginació una visió
renovada; cada vinyeta és, en definitiva, un món en què un es pot instal·lar i
viure sempre que la contemple, com encertadament ha dit Paco Roca (2011).
Perquè, en definitiva, un no veu amb els ulls, o almenys no sols amb els ulls,
veu amb la ment, com ens recorda Oliver Sacks (2011). Una sola vinyeta pot
explicar una cosa de manera intel·ligible millor que tres pàgines d’un assaig
com bé ha resumit el gran Miguel Brieva, per a qui una vinyeta pot ser «un salt
de sinopsi neuronal immediat. Accelera processos de pensament» (Martínez
Pita, 2015). No pot expressar-se millor la força del còmic per a obrir finestres
al món, a qualsevol món. També al món prehistòric com el mateix Brieva ha
demostrat, indirectament, en la seua primera novel·la gràfica (2015).
En aquest assaig pretenc esbossar el desenvolupament històric paral·lel de les
il·lustracions de reconstrucció en la investigació prehistòrica (Molyneaux, 1997;
Moser, 2001) i les il·lustracions en els còmics per a veure com des de posicions
inicials que es donaven l’esquena, els seus camins han anat aproximant-se i
hui en dia mantenen estretes relacions. Fins i tot pense, amb Swogger (2015),
que el còmic té un gran potencial per a crear noves i interessants oportunitats
de comunicar arqueologia, més enllà dels mitjans habituals fins hui en dia.

61

[page-n-65]
62

1

Gonzalo Ruiz Zapatero

Els còmics com a instrument de
documentació arqueològica. La realització
de còmics sobre arqueologia han portat
J. G. Swogger a plantejar-se la idea de
fer un llibre-còmic sobre com escriure
arqueologia i com dibuixar-la.
(https://johngswogger.wordpress.com/page/2/)

I és que la imatge concreta i precisa -independentment del seu suport- ha
tingut sempre una gran importància que pot resumir-se en l’expressió veure
és creure i potser, fins i tot, comprendre. Com ha assenyalat Jordanova (2012: 1)
la diversitat i la complexitat del que va ser vist i fet per a ser vist exigeix, com a
(pre)historiadors, la nostra atenció. Els còmics també

1

.

Primer analitzaré com la il·lustració ha sigut important per als estudis de
prehistòria, des del seu inici, a pesar que les imatges de reconstrucció del
passat van ser limitades al principi perquè es consideraven poc científiques.
Al mateix temps els còmics, contàriament, deixaven anar la imaginació
dels artistes que no tenien la més mínima preocupació per ajustar-se a la
informació arqueològica disponible. En una segona etapa, les publicacions
d’investigació prehistòrica van anar acollint imatges de reconstrucció del
passat remot i, a poc a poc, els arqueòlegs van començar a implicar-se en
l’elaboració d’aquelles il·lustracions. Per la seua banda, els còmics iniciaren
tímidament un acostament a passats prehistòrics, passats informats arqueològicament en un esforç per dibuixar passats plausibles. Finalment, en una
tercera etapa, els arqueòlegs han assessorat còmics, han incorporat a les
seues publicacions una àmplia gamma d’il·lustracions que tenen paral·lels

[page-n-66]
63

Il·lustració prehistòrica i còmic de prehistòria: Camins divergents o convergents?

en els còmics i més encara s’està tractant d’utilitzar el còmic com una forma
diferent de comunicar la prehistòria. Primer alguns còmics pretenien mostrar el passat prehistòric però amb una narració que romanguera pròxima
als coneixements arqueològics del moment. Més avant alguns dibuixants
es van fer arqueòlegs de manera que hui en dia, com bé diu J. G. Swogger
(2015), del que es tracta és d’acceptar que «el còmic, com qualsevol bona
ferramenta de comunicació, ofereix la possibilitat de redefinir la manera en
què el treball arqueològic és percebut, rebut, sostingut i finançat». Còmics
i arqueologia haurien de ser cosins naturals perquè, al cap i a la fi, quasi
totes les llengües antigues, com la jeroglífica egípcia, exploten la mateixa
sinergia text-imatge que els còmics (Swogger, 2012 a i b). Quasi l’estrany
és que el paper dels còmics haja sigut tan limitat en el discurs formal i
informal arqueològic, si tenim en compte que, com ha demostrat S. Moser
(1998), l’arqueologia és una disciplina altament visual encara que no ho
reconega explícitament

2

.

Hui la relació entre prehistòria i còmics s’ha estretit molt; els prehistoriadors
construïm coneixement sobre el passat mitjançant narratives i il·lustracions
i els còmics tenen molta força per a combinar informació visual i textual
d’una forma que pot millorar-les ambdues (Swogger, 2015). Perquè resulta
impossible llegir el text o les imatges independentment, la comunicació
només funciona en la intersecció dels dos. Ací resideix el seu enorme potencial. Aquesta capacitat dels còmics no impedeix que ens rodegen còmics,
pel·lícules, sèries televisives i altres productes de consum que falsegen notòriament la prehistòria (Cueto i Camarós, 2012). I és que la Prehistòria és
excitant perquè és quan s’ha construït la nostra humanitat, ací està la base
del que ens configura com a éssers humans. És un període que ens enfronta
amb les qüestions més essencials del que ens fa humans. Però com la ciència
no podrà mai aclarir totes les zones d’ombra, la Prehistòria es converteix
en un excel·lent territori per a la imaginació (Semonsout i Pisani, 2015: 69).
Hui, afortunadament, els camins entre arqueologia i ficció s’entrellacen i
s’alimenten mútuament.

La Prehistòria de l’últim terç del segle xix pretenia ser positivista i científica,
i per això va afavorir, d’una banda, els dibuixos realistes d’objectes i peces
arqueològiques, i d’altra banda, la fotografia. Aquesta última es va considerar
la forma més objectiva i rigorosa de presentar els materials arqueològics, per
més que hui en dia siguem conscients que les fotografies no són finestres
al passat amb vidres transparents (Ruiz Zapatero, 2014). Però es tractava
que les imatges foren fidel representació de la realitat arqueològica, i la fotografia es va considerar espill de la realitat, en aquest sentit les fotografies
funcionaven com a verdaders textos visuals (Riego, 1996: 192). Un problema
dels vestigis arqueològics que han sobreviscut als estralls del temps és que

CAMINS SEPARATS:
ELS ORÍGENS DE LA IL·LUSTRACIÓ
DE RECONSTRUCCIÓ
PREHISTÒRICA I ELS PRIMERS
CÒMICS DE PREHISTÒRIA

[page-n-67]
64

Gonzalo Ruiz Zapatero

constitueixen només una part -habitualment petita- dels mons passats
i desapareguts per sempre. Per això la materialitat del passat no permet
acostar-se a una visió completa de les poblacions prehistòriques. Hi ha
forats negres importants, llacunes en el registre arqueològic que només
poden ser omplides mitjançant la interpretació arqueològica, recorrent a
l’analogia etnogràfica i etnohistòrica i l’etnoarqueologia (Gallay, 2007: 23);
en definitiva al que s’ha anomenat la imaginació arqueològica (Shanks,
2012), és a dir, la capacitat dels arqueòlegs per a imaginar escenaris i processos plausibles que millor expliquen les dades, incompletes, del registre
arqueològic. Quelcom que en història ja s’havia denominat «imaginació
històrica», en paraules de Collingwood (1946), necessària per a «salvar els
buits» entre els documents i la informació disponible i per tant quelcom
consubstancial a la tasca de l’historiador. I per tant no té res a veure amb
les accepcions d’imaginació com una cosa irreal o una mera fantasia arbitrària. D’ací que la novel·la històrica, com a ficció dins de coordenades
històriques, tinga un estret contacte amb la història amb majúscula com
bé ha argumentat J. Serna (2012: 52-80).
Però al mateix temps cal recordar que les imatges de reconstrucció, que
afegeixen el que no està en el registre arqueològic -detalls com el cabell i el
borrissol corporal, les vestimentes, els gestos i les actituds, les formes d’ús
d’ utensilis, etc.-, ofereixen una visualització total i estàtica. Una iconografia
detallada i tancada que narra i mostra un passat concret que no admet matisacions enfront del discurs textual. Una vinyeta de còmic, com a imatge, és
en aquest sentit una Gestalt, una visió completa i simultània. I la pregunta
òbvia, feta des de les primeres reconstruccions gràfiques prehistòriques:
es pot conciliar el respecte i la fidelitat a les dades arqueològiques amb la
creativitat i subjectivitat de les recreacions artístiques? (Gallay, 2007:21).
Els arqueòlegs de les últimes dècades del segle xix i les primeres del segle xx
van pensar que no. Per això les il·lustracions de reconstrucció artística dels
primers homínids només van trobar acomodament en llibres de divulgació;
com L’Homme Primitif de Figuier (1870) amb els esplèndids gravats a plomí
de Bayard que van crear un cànon per a les dècades venidores (Blanckaert,
1993) i en les pàgines de revistes generalistes il·lustrades com The Illustrated
London News. Les publicacions acadèmiques es quedaven només amb els
ossos fòssils. Perquè les imatges de reconstrucció de les poblacions paleolítiques s’entenia que eren subjectives i artístiques i, per tant, no científiques.
El discurs científic escrit s’oposava clarament a la ficció gràfica inventada.
La demarcació ciència/popularització pretenia ser nítida i contundent. És
més, fins i tot abans de comptar amb restes fòssils humanes va haver-hi
representacions artístiques de la gent d’abans de la història, les il·lustracions d’escenes antediluvianes al començament del 1830 (Blanckaert, 2000;
Stoczkowski, 1997 i 2000), una mena, ací en sentit fantàstic, de prehistòria
imaginada (Mann, 2003) que només recentment la lúcida obra de S. Moser

[page-n-68]
Il·lustració prehistòrica i còmic de prehistòria: Camins divergents o convergents?

2

Les il·lustracions pioneres de prehistòria com
a artefactes arqueològics. Podem excavar les
imatges per a desconstruir la seua composició
i entendre les claus i els contextos en què van
ser produïdes. La imatge d’una novel·la (1861)
fixa l’arquetip d’home de les cavernes, amb
abundosa pilositat, vestit amb pells, destral
manegada, i cova i prole que protegeix.

(1998) Ancestral Images ha analitzat i disseccionat en profunditat. Perquè, al
cap i a la fi, els homes prehistòrics van ser inventats abans de ser descoberts
(Stozkowski, 2000).
Els còmics o bande dessinée (BD) van incloure des dels seus primers moments
historietes ambientades en la prehistòria. I encara que podem assenyalar-ne
algunes fites importants l’estudi detallat està per realitzar. El mateix succeeix
amb l’estudi dels còmics com a narrativa gràfica, terme que funciona com a
paraigua pretesament asèptic, ja que la teoria de la narrativa gràfica o visual
està en la seua etapa inicial (Cohn, 2013; Stein i Thon, 2013).
És possible que una de les primeres historietes siga la del suec Oskar Andersson
(1877-1906), Urhunden, una tira d’humor protagonitzada per un voraç animal,
que sembla una mescla de gos i dinosaure, i el seu amo, un home prehistòric
que viu en una cova [https://sv.wikipedia.org/wiki/Oskar_Andersson_(tecknare)], que va aparéixer al voltant del 1900. Els desplaçaments a temps moderns
dels seus protagonistes originen divertides situacions. Seguint l’interessant
estudi de Toussant (2011: 61), en la premsa americana va aparéixer poc després Gertie, the Dinosaur de W. Mac Cay (1909) que inspirà un curtmetratge
animat el 1914, que va influir en diverses generacions d’animadors amb el
tema de dinosaures. En el TBO (1917), editat a Barcelona, va aparéixer una
planxa d’Equis, seguida del Foc del dibuixant J. García Junceda en la revista
catalana En Patufet (1923).

65

[page-n-69]
66

3

Gonzalo Ruiz Zapatero

Mural de Ch. R. Knight que representa
un grup de neandertals, conegut com
«Els talladors de sílex Neandertals» en
l’American Museum of Natural History
de Nova York (anys 1920), sota les
indicacions d’Henry F. Osborn, director
del Museu.

La primera BD francòfona és possible que fóra Les aventures de Ra et Ta.
Écoliers de l’Âge de Pierre (1928) de Maurice Cuvillier (Toussant, 2011: 61).
La tradició francesa continuà amb tires que recorrien als viatges en el temps
com Mitou et Toti à travers des âges (1938) d’Alain Saint-Ogan i els remakes
del mite de Tarzan d’E. R. Burroughs que van tindre ampli eco, cas de Tumak
fils de la jungle (1948-49) de Poïvet, que preludien les bandes dessinées dels
anys 1960 de tall pseudorealista que assoliren un gran èxit amb personatges
com Tounga (1962) i Rahan (1969).

CONNECTANT CAMINS:
LA IL·LUSTRACIÓ ACADÈMICA I ELS
CÒMICS ESTRENYEN RELACIONS

A les dècades centrals del segle passat, la il·lustració de la remota prehistòria en les publicacions arqueològiques se centrava en les ferramentes de
pedra i os, algunes plantes de coves i estructures d’habitació a l’aire lliure.
Les reconstruccions d’homínids i formes de vida durant el Paleolític eren
molt escasses. La tradició científica seguia la norma que els dibuixos de
reconstrucció estaven bé només per als treballs de divulgació i escenografies de museus. Un dels primers a aconseguir impactants reconstruccions
d’homínids va ser el nord-americà CH. Knight (1874-1953) que va col·laborar
extensament amb el director del Museu Americà d’Història Natural de Nova
York (Berman 2003). Els seus extraordinaris murals van tindre un ampli eco
en la realització posterior de reconstruccions en molts museus i distints
mitjans (Milner, 2012). Però Knight, l’«home que va veure a través del temps»,
va defensar que els seus treballs eren en primer lloc obres artístiques i que
la part científica era secundària, encara que no coneixem els detalls de les

[page-n-70]
Il·lustració prehistòrica i còmic de prehistòria: Camins divergents o convergents?

seues controvèrsies amb els especialistes (Hochadel, 2013: 275). Encara hui
els seus dibuixos presideixen museus americans

3

i il·lustren textos escolars.

H. Breuil (1949), pare de l’art paleolític, va escriure i va il·lustrar un curiós
llibret amb uns dibuixos d’un cert aire naïf que prova la importància que
concedia a visualitzar la prehistòria.
A partir del 1960, es van anar incloent en llibres acadèmics alguns dibuixos de reconstrucció, especialment els del gran pintor de la prehistòria,
el txec Z. Burian (Oliva, 1990; Velasco, 2001a) que, a força de repetir-se,
es van convertir gradualment en el cànon del Paleolític dibuixat (Augusta
i Burian, 1960). Encara que és important destacar que aquella tradició
pictòrica s’alimentava també de les reconstruccions escultòriques sobre
restes fòssils. Probablement la primera va ser la d’E. Dubois sobre el famós
pitecàntrop de Java, escaiola pintada, que es va poder veure en l’Exposició
Universal de París el 1900. Després el soviètic Gerasimov (1907-1970), als
anys 1920, va assolir fama internacional com a escultor paleontològic i des
de llavors ha tingut un gran desenvolupament en les últimes dècades amb
els treballs dels americans J. Gurche, els germans Kennis i la francesa E.
Daynès (Balter, 2001; Hochadel, 2013: 253 ss.; Moser, 1999). La qualitat de
les reconstruccions escultòriques ha sigut sens dubte un referent per als
dibuixants de la prehistòria, inclosos els autors de còmics. Els hiperrrealistes
dibuixos del nord-americà J. Matternes, que va obtenir fama mundial amb
la representació de Lucy en l’influent llibre de D. Johanson (1982), constitueixen un pas avant en la plena maduresa de la il·lustració prehistòrica.
Per un altre costat els treballs d’A. Gallay i el seu interés per la bande dessinée
(Gallay, 1995, 2002, 2007) van fer que la col·laboració amb André Houot
(https://fr.wikipedia.org/wiki/Andr%C3%A9_Houot), com veurem el primer
autor de còmics fidedignes de prehistòria, es traduïra també en il·lustracions
dins de publicacions acadèmiques (http://www.archeo-gallay.Ch/7_01Publications.html). De manera que algunes vinyetes d’Houot en Le Couteau
de pierre (1987) o Le Soleil des Morts (1992) eren pràcticament idèntiques a
il·lustracions d’un text acadèmic (Gallay, 2006). El mateix autor dibuixava
còmics i il·lustracions d’investigació. Els camins del còmic i la investigació
arqueològica començaven a acostar-se fins al punt que alguns treballs eren
realment interdisciplinaris, col·laborant en peu d’igualtat artistes gràfics i
prehistoriadors. D’aquesta manera les imatges de la prehistòria començaven
a difuminar les fronteres entre art i ciència.
L’interés de les revistes infantils franceses per la prehistòria, continuant la
saga de Tumak (1948), es va traduir en l’aparició de les aventures de Timour
(1953) en Spirou, mentre en Mickey es publicaven bones adaptacions de les
novel·les de Rosny com La guerre du feu (1953), Le félin géant (1955) i Helgvor
du fleuve bleu (1965). Ja el 1961 va aparéixer Tounga, d’E. Aidans en la revista

67

[page-n-71]
68

4

Gonzalo Ruiz Zapatero

Tounga i Rahan, molt populars a França en
els anys 1960 i 1970. En el segon cas la seua
popularitat s’estén fins als nostres dies.

Tintin, que hauria d’assolir bastant èxit en aquella dècada i en la següent.
Tota aquesta gran tradició d’aventures prehistòriques seguia les referències
novel·lesques de més èxit i començaven a alimentar-se del que altres mitjans
com el cine i la televisió anaven produint en aquest gènere. El 1969 apareixia
el que hauria de ser -i és encara hui- el gran heroi prehistòric a França, Rahan,
de R. Lécureux i A. Chéret, problemente inspirat en Tounga

4

. Nascut en les

pàgines de Pif Gadget es va mantindre fins al 1992 (Velasco, 2001b). Els anys
1970 van ser la seua època daurada i en les últimes dècades ha sigut objecte
de nombroses reedicions. Els dos herois de l’Edat de Pedra comparteixen una
sèrie de trets (Semonsut, 2010) que expliquen el seu èxit popular i les seues
reedicions contínues.
Però Tounga, Rahan i la resta de prehistòrics en tapall s’inspiraven en la
pura ficció construïda amb molts materials, alguns de derrocament i, per
descomptat, gairebé cap ajustat a la informació històrica i arqueològica. Eren
simplement aventures en bandes dessinées, situades en un passat prehistòric
ucrònic, que només buscaven vendre i entretindre, en la mesura que la venda
permetia assegurar l’entreteniment.
Als EUA per aquelles dècades van tindre un cert èxit els còmics de prehistòria
ficció -amb trama de ficció total, difusos i ucrònics contextos prehistòrics i

[page-n-72]
Il·lustració prehistòrica i còmic de prehistòria: Camins divergents o convergents?

grafisme realista-, també anomenats cavemen comics (Barrero, 2001 i 2011)
dels anys 1950 i 1960, com Tor (1953) de Joe Kubert i Anthro (1968) d’Howie
Post (Ruiz Zapatero, 2010). Ni els detalls ni els arguments tenien fonamentació arqueològica, eren simplement còmics per a l’evasió en mons fantàstics,
que acabarien arribant als dibuixos animats amb Els Picapedra de Hanna i
Barbera al començament dels anys 1960, perpetuant estereotips que vénen
del segle xix (Moyneur, 2013). En tot cas, més per a bé que per a mal, van fixar la imatge de la gent del Paleolític en l’imaginari popular. Els cavernícoles
espanyols van ser Purk, el Hombre de Piedra (1950) del prolífic M. Gago, Piel
de Lobo (1959) i Castor (1962).
Els primers èxits del còmic, que introdueixen deliberadament rigor científic
i exhibeixen assessorament arqueològic, són els del francés A. Houot en la
seua trilogia Chroniques de la nuit des temps (Toussant, 2011:63). L’autor,
amb un plantejament nou -ficció dins d’un món prehistòric molt ajustat a
la investigació i en diàleg amb arqueòlegs- es proposa construir passats amb
base en el coneixement arqueològic adquirit. En qualsevol cas, encara que
les seues obres, segons ha declarat (Entrevista 2009), van ser el contrapunt de
Rahan i van tindre un cert èxit, mai no van arribar al gran públic de la bande
dessinée. En el seu primer volum, Tête-Brûlée (Houot, 1989) presenta una
història de caçadors magdalenians, amb l’assessorament d’un paleontòleg
i un arqueòleg, que al final inclouen un breu assaig sobre el rerefons històric
del còmic. És una manera de dir que el seu treball de dibuixant no és pura
ficció. Hi ha vinyetes magnífiques que interpel·len poderosament el lector.
Pense que cada vinyeta té èxit si el seu contingut essencial s’imprimeix immediatament en la retina de l’observador; cert, però a més ha de proporcionar
interés pel detall, fer que la mirada s’hi demore; crear un discret sentiment
de complaença, una complaença derivada d’una comprensió omniscient,
integral i segura. Veiem, sentim i comprenem. Però és evident que els buits
entre les vinyetes -un dels trets definitoris de la historieta- són fissures que
ens recorden el que el dibuixant ha deixat fora i la nostra imaginació omplirà
sens dubte encara que al mateix temps ressalten la potència de l’enquadrament del creador (Mendelsund, 2015: 305).
L’àlbum d’Houot (1990) On a marché sur la terre ens porta als nostres remots
orígens

5

. Estem entre fa 2,5 i 2 milions d’anys a la sabana africana i la

història desenvolupa les peripècies entre dos grups, els robocs (australopitecs) i els ossilons (Homo habilis). Les diferències entre els uns i els altres
estan ben inspirades en les anatomies fòssils de l’Australopithecus i l’Homo
habilis. Els paisatges són ajustats a les reconstruccions paleoambientals i
la percepció d’aquell món llunyà, molt pròxim a la nostra pura dimensió
animal, aconsegueix transmetre l’alteritat d’aquells homínids (Ruiz Zapatero,
1997: 292-293). És un còmic envoltant que ens fica en la vida del Plistocé
inferior africà. En la qual acabem descobrint per què autor i lector tenen

69

[page-n-73]
70

Gonzalo Ruiz Zapatero

els mateixos deures davant de la ficció, ja que com s’ha assenyalat per a la
bona novel·la, amb els personatges es comença per «caminar entre ells»,
per a després «caminar amb ells» i, al final, «caminar en ells» (Mainer, 2015).
Això és el que succeeix amb les bandes d’australopitecs i Homo habilis d’On
a marché sur la terre.
Quan llegim un còmic de prehistòria, els aspectes dels personatges -que
probablement són més importants que els paisatges, estructures i objectes
perquè resulten més familiars- els contrastem ràpidament i inconscientment amb els nostres referents personals i, en conseqüència, els aprovem o
desaprovem, ens agraden o desagraden, en suma, els atorguem credibilitat
o, millor dit, plausibilitat. Plausibilitat vol dir que el fons de la historieta és
perfectament versemblant segons el nostre coneixement històric del període,
no és anacrònic ni ucrònic, però això no vol dir que siga cert.

TRANSITANT ELS MATEIXOS CAMINS:
LA MATEIXA IL·LUSTRACIÓ AL SERVEI
DE DOS GÈNERES DIFERENTS?

Quan A. Gallay va publicar el 2006 el catàleg d’una exposició sobre la
prehistòria a Suïssa, amb el subtítol d’Images de la préhistoire, emprant
unes excel·lents il·lustracions d’A. Houot, estava obrint les pàgines d’una
publicació acadèmica a un creador de còmics, com hem vist més amunt.
Però si reparem amb atenció les il·lustracions del catàleg d’Houot i les dels
seus àlbums són pràcticament indistingibles. I com molt bé ha mostrat
Semonsout (2013) la imatge de la prehistòria, en la segona meitat del segle
xx està construïda sobre fantasmes que provenen de molts àmbits -pintura,

5

Vinyetes d’On a marché sur la terre
d’A. Houot, 1990.

llibres escolars, literatura, còmic, cine i TV, videojocs- i seria sensat admetre
i analitzar aquest fet irrefutable.

[page-n-74]
Il·lustració prehistòrica i còmic de prehistòria: Camins divergents o convergents?

La mateixa mà d’il·lustrador feia còmics de prehistòria i catàlegs arqueològics, la frontera entre els dos géneres esdevé difusa i permeable. D’alguna
forma, l’estatus dels dibuixos de reconstrucció arqueològica -encara que
provingueren del còmic- és reconegut per l’acadèmia. I si això va succeir
va ser perquè la il·lustració prehistòrica havia evolucionat i aconseguit una
maduresa en les últimes dècades del segle xx. Com va ser aquest procés de
maduració?
La utilització de bons dibuixos de reconstrucció en treballs de divulgació
arqueològica va ser el camí a través del qual les il·lustracions es van obrir
pas en l’arqueologia dels anys 1970 i 1980. El 1989, S. Moser va publicar la
primera monografia sobre les imatges de la prehistòria al llarg del temps des
de l’antiguitat clàssica, més d’un segle després dels primers gravats apareguts
en revistes de divulgació! Tot un símptoma de com l’arqueologia mateixa ha
ignorat o desdenyat la reflexió sobre com es dibuixava el passat.
Moser (1992: 831) ha destacat que «la imatge és més que una síntesi de
dades, és un document que conté una teoria». Les imatges són càpsules
teòriques i com les càpsules es poden administrar de forma eficaç i massiva.
I això és el que ha succeït en els últims vint anys. Perquè, a més, l’àmbit
acadèmic i l’esfera pública no poden separar-se amb claredat, com ha dit
O. Hochadel (2013: 266) «el flux d’informació circula en ambdós sentits».
Les imatges en el fet de mostrar propendeixen a la certesa, al fet cert, el
que s’hi veu és la veritat. Ja sabem ara que això dista de ser així; les imatges
haurien de considerar-se com a hipòtesis, interpretacions plausibles però
no autèntiques (Flon, 2015). Fins i tot la prudència invita a recordar que
«l’única certesa que tenim d’una reconstrucció és que és falsa» (James,
1997). Els il·lustradors busquen produir simultàniament una veritat i un
juí subjectiu sobre el passat i els dos tipus de discurs són legitimats per
la posició de l’il·lustrador, conformat per la comunitat científica i més
àmpliament per l’acceptació del públic segons Flon (2015), per a qui les
imatges acaben sent «una memòria social del passat arqueològic» Per
exemple, en Mezolith (Haggarty y Brockbank, 2010), una immersió molt
suggestiva en el móm dels caçadors mesolítics del posglacial, les escenes
de caça incorporen el propulsor i l’arc i les fletxes basant-se en dades
arqueològiques

6

. Però la història també s’aventura en el món simbòlic

i espiritual, on la imaginació s’ha de desenvolupar necessàriament, sens
deixar de resultar perfectament plausible. I encara i tot el soterrar d’una
dona i el seu nadó amb ales de cigne està inspirat en la troballa recent
d’una tomba natufiense a la tomba d’Hilazon Tachtit (Israel) en la recerca
d’aqueixa plausibilitat arqueològica.
Almenys ara l’atenció dels arqueòlegs està disposada a analitzar la construcció
i disseminació de les il·lustracions com a part integral de la disciplina. I també

71

[page-n-75]
72

6

Gonzalo Ruiz Zapatero

Pàgina amb una escena de caça d’un
uro, de l’edició anglesa de Mezolith de
B. Haggarty i A. Brockbank, 2010.

els anomenats paleoartistes han guanyat merescudament un prestigiós estatus,
d’igual a igual amb prehistoriadors i paleantropòlegs, i escriuen reflexions
pròpies sobre els processos del seu treball, com és el cas de Mauricio Antón
(2007), un artista que ha creat la imatge d’Atapuerca i compta amb projecció
internacional, i G. Tosello (1990), pioner en aquesta qüestió. Aquesta certa
autonomia i independència dels il·lustradors indica, com diu Flon (2015),
que les seues interpretacions subjectives del coneixement ofereixen una
intel·ligibilitat del passat legitimat pel reconeixement social del seu estatus.
En aquest sentit, d’alguna manera, els il·lustradors contribueixen a la construcció social del nostre passat.

[page-n-76]
Il·lustració prehistòrica i còmic de prehistòria: Camins divergents o convergents?

VIATGE A L’INTERIOR D’UNA VINYETA

Les vinyetes, com a imatges, congelen el temps d’una acció. El temps està
detingut, capturat, en el dibuix i només es dissiparà quan el personatge
que parla passe a tindre una resposta, quan l’acció en la vinyeta següent
continue, quan el vent continue bufant i arrossegant més paraules i gestos.
En l’àlbum Néandertal

7

hi ha quatre vinyetes que en són una, perquè són

pràcticament simultànies -amb el temps només potser trencat per les paraules del personatge de l’última vinyeta-, ja que són zums d’aproximació
a una única acció: la presentació o salutació entre un grup de neandertals
i uns visitants (Roudier, 2012).

73

Vinyetes de Néandertal, un
dels millors exemples de
qualitat de la bande dessinée
francesa d’E. Roudier, 2012.

7

[page-n-77]
74

Gonzalo Ruiz Zapatero

En conjunt són com una càpsula del temps i la seua contemplació ens enfronta amb l’experiència visual acumulada sobre les formes de vida en el
Paleolític, tant en el cas de l’especialista com en el del profà, que no per això
no té idees o visions prèvies encara que siguen errònies.
Els paisatges del Plistocé final europeu van ser relativament variats però
els paisatges glacials de muntanya, com el de la primera vinyeta, van ser
certament nombrosos. La grandiositat dels paratges de l’Edat de Pedra
s’accentua amb la mínima presència d’una estructura amb caçadors. El
fred i la desolació del paisatge de primer pla se senten a primera vista.
L’estructura, una espècie de paravents construït amb uns pals de fusta
clavada i pells unides per a protegir dels forts vents, està inspirada directament en l’excavació del lloc de La Folie (Poitiers, França). Allí es va
documentar una estructura a manera de paravents amb àrees funcionals
internes. L’autor del còmic, el francés Roudier, coneix bé els paisatges i
els resultats de la investigació arqueològica de La Folie, i pretén un ús
fidedigne de l’estructura.
Els personatges, homes i dones neandertals, no porten massa pells, que tenen toscos arranjaments -no s’hi coneix l’agulla de cosir-, molts van amb els
torsos nus, la qual cosa fa presunir una estació càlida. El físic dels neandertals
és una versió lleugerament modificada dels pintats per Z. Burian, el millor
artista a l’hora de crear una imatge del neandertal que s’ha convertit en cànon
iconogràfic (Debus, 2004; Lagardère, 1990; Oliva, 1990). Alguns individus
duen adorns: plomes i collars. Les plomes s’han inferit de troballes de talls
en ossos de les ales d’aus en jaciments com ara Cueva Gorham (Gibraltar),
Combe Grenal (França) i Riparo Fumane (Itàlia); encara que la utilització
com a adorn siga molt plausible, no està plenament demostrat (Finlayson,
et al. 2012). I els penjolls amb dents d’animals es basen en algunes troballes
franceses com les d’Arcy-sur-Cure.
El procés de creació d’aquestes vinyetes, com el procés d’investigació
arqueològica mateix, resulta un poc inherentment subjectiu i creatiu
(Watterson, 2015: 120). Roudier (s. d.) ha dit que els seus còmics: «són un
exercici de comunicació científica, a un nivell humil, per a combatre els
clixés antiquats i equivocats, per a fer que evolucione la imatge dels nostres avantpassats entre el gran públic». La seua creació artística beu en la
informació arqueològica. La planxa, amb els detalls de talla d’un resquill
Levallois

8

, és la millor explicació d’aquest tipus de talla lítica que he vist

mai, millor que les descripcions de bons manuals. Són vinyetes, sí, però
fetes a partir d’un estudi conscienciós de llargues sessions de fotografies
amb especialistes en la talla experimental (Roudier, 2015). Allí on la investigació prehistòrica no arriba, es queda en la plausibilitat, la mà de l’artista

[page-n-78]
Il·lustració prehistòrica i còmic de prehistòria: Camins divergents o convergents?

75

ompli, uneix extrems fragmentats, distribueix ombres, crea difuminats,

Detall de la preparació d’un nucli
levallois per a l’obtenció d’una ascla, en
Neandertal de E. Roudier, 2012.

en definitiva, atorga aparences de credibilitat a la imatge construïda i fa
autèntica divulgació arqueològica. Perquè aquesta mescla d’experiència
personal i coneixements científics és el que està en el cor d’un bon treball d’il·lustració científica. Encara que com bé diu Perry (2009): «això
rarament siga obertament admés o apreciat». Així, els treballs poden ser
fidedignes, en la mesura en què s’esforcen a acostar-se al que actualment
sabem d’aquell passat.
Encara que sí que qualifique de fidedignes els àlbums de Roudier, caldria preguntar-se: què és ser fidedigne en un còmic de prehistòria? En principi hauria
de ser allò que dóna testimoni de la realitat però, quina realitat? Crec, amb
Mendelsund (2015: 159), que ens estem referint simultàniament a l’eficàcia
evocativa de les seues narratives gràfiques i la bellesa del grafisme mateix.
Perquè les vinyetes -igual que les paraules- són com fletxes, són alguna cosa
en si mateix i, alhora, apunten a una altra cosa, disparen la nostra imaginació
dins de la narrativa (Mendelsund, 2015: 340).

8

[page-n-79]
76

Gonzalo Ruiz Zapatero

Com a reflexió final, em pregunte: és que no funcionen igual les imatges
d’un còmic d’aquesta naturalesa que les imatges dibuixades pels artistes
seguint orientacions dels prehistoriadors per a una obra d’investigació?,
quina és la diferència? Al final, la visualització arqueològica d’un còmic
de Roudier és el procés de pintar el passat des del present, incorporant
dades científiques i construint un storyboard, de forma artesanal i artística,
transmetent una història veraç i plausible, per a capturar-ne la imaginació
de les audiències (Watterson 2015: 122).
El món del còmic actual sobre la prehistòria està dominat per l’escola
francesa que en qualitat i quantitat se situa inqüestionablement en primera
posició. En la gran tradició de la bande dessinée francesa -i també belga- hi
ha àlbums amb errors perquè no pretenen una aproximació rigorosa, com
el de R. Haussman (2003) Les chasseurs de l’aube, mentre que uns altres
busquen aquest rigor. Un àlbum destaca poderosament. La història de Lucy,
la famosa Australopithecus afarensis d’Afar de prop de 3,2 milions d’anys,
s’ha convertit en un bell còmic de P. Norbet i T. Liberatore (2007), Lucy.
L’espoir, que recrea la història de la troballa i ha dibuixat una fantàstica
història de la primera dona coneguda amb magistrals traços hiperrealistes
i uns colors enlluernadors que remeten a allò més primigeni que puguem
imaginar

9

(www.lucy-bd.com).

Però en l’actualitat, sens dubte per a mi, el millor i més prolífic creador de
còmics de prehistòria és el francés Emmanuel Roudier (n. d. i 2015). Roudier és autor de la sèrie Vo’hounâ, iniciada el 2002, que és una crònica, en
diversos volums, dels últims neandertals i la seua trobada amb els primers
humans moderns (cromanyó). Recentment se n’ha publicat una edició
integral (Roudier, 2013), amb textos al final dels prehistoriadors B. Mauveille i J. Clottes. Però encara millor és Néandertal, que ha tingut una edició
integral espanyola (Roudier, 2012). És una obra magnífica, fruit dels seus
estudis de prehistòria, contactes i relacions amb especialistes paleolítics,
que compta amb un gran talent en el dibuix, uns escenaris grandiosos, un
acurat estudi de personatges i un esforç enorme per manejar informació
arqueològica rigorosa. L’autor confessa que els seus còmics «són un exercici
de comunicació científica, a un nivell humil, per a fer que evolucione la
imatge dels nostres avantpassats entre el gran públic». I certament ho són.
La seua última obra, amb tres volums publicats, és La guerre du feu

10

, que

renova anteriors versions en bande dessinée de la famosa novel·la de J.-H.
Rosny (1911) amb el mateix títol i que J.-J. Annaud (1981) va portar al cine
en un esplèndid film.

9

Vinyeta de Lucy. L’espoir de P. Norbet
i T. Liberatore, 2007.

Un altre autor francés destacat pel seu interés en el coneixement seriós de la
prehistòria és É. Le Brun (2012), el qual sosté des del 2009 un interessantíssim

[page-n-80]
Il·lustració prehistòrica i còmic de prehistòria: Camins divergents o convergents?

77

[page-n-81]
78

Gonzalo Ruiz Zapatero

Vinyetes de La guerre du feu,
volum 2, d’E. Roudier, autor, i
S. Champelovier, colorista, 2013.

blog personal en què dóna compte de tota la seua obra i ofereix molta
informació relacionada amb el còmic, la il·lustració prehistòrica i la investigació. Va iniciar una sèrie de gran qualitat artística amb evocadors i
meravellosos fons de paisatges i coves amb art paleolític que el fascinen
fins al punt de visitar-ne més de 130 i fins i tot haver sigut el descobridor
d’una nova cova amb art. El 2012 la sèrie L’Art Préhistorique en BD va
començar amb un volum sobre l’Aurinyacià i un segon sobre el Gravetià
i el Solutrià (2013). Se n’ha anunciat un tercer sobre l’art Magdalenià. El
seu treball té una clara vocació didàctica perquè com diu: «l’interés de la
bande dessinée és que és molt visual, això permet abordar els temes pintats, comentar els coneixements actuals i fer-ho accessible a tot el món».
Els seus treballs han merescut també pròlegs de prestigiosos arqueòlegs
com ara J. Clottes.

10

[page-n-82]
Il·lustració prehistòrica i còmic de prehistòria: Camins divergents o convergents?

En realitat aquesta especialitat del còmic francés es beneficia de dos fets
fonamentals: que França ha sigut el bressol dels estudis de Paleolític i que
té una gran passió pels còmics. Sorprén, per exemple, que diàriament uns
quants canals francesos de televisió emeten pel·lícules animades per a adults.
IL·LUSTRACIÓ CIENTÍFICA DE DIVULGACIÓ I CÒMIC ARQUEOLÒGIC

Göbekli Tepe és un extraordinari lloc al sud-est de Turquia que revela com des
de fa 11.500 anys una gran comunitat de caçadors-recol·lectors va començar
a construir els primers santuaris de la història de la humanitat (Schmidt,
2015). Ha sigut probablement la troballa arqueològica més espectacular dels
últims 25 anys, que ens està obligant a repensar els orígens de les primeres
societats agricultores i ramaderes. Les impressionants construccions -de fins
a 30 m de diàmetre amb grans blocs de pedra, pilars en T, de diverses tones
de pes i l’àmplia varietat de figures animals i pictogrames en baix relleu-,
constitueixen la punta de l’iceberg d’un món que comença a rastrejar-se per
altres llocs de l’Orient Pròxim.
Però ací vull cridar l’atenció sobre unes il·lustracions de National Geographic
(juny 2011) que reflecteixen bé el caràcter de les imatges produïdes per a
divulgar amb serietat (Mann, 2011). Els dibuixos, de gran qualitat artística,
tenen un clar objectiu didàctic i ho fan seguint tres principis que bé valen
per a qualsevol imatge d’aquesta naturalesa: 1) adopció d’una perspectiva
aèria per a oferir vistes de conjunt, totalitzadores i omnicomprensives; 2)
representació de grups de constructors per tasques específiques, reflectint
totes les activitats: trasportar blocs, desplaçar corrons de fusta, desbastar
blocs, llavorar decoracions i alçar els blocs, i 3) representació gràfica d’estructures en distinta fase de construcció per a ajudar a la comprensió de
processos. Les estructures pètries són les protagonistes i les figures humanes són iguals i convencionals. En conjunt, resulta inevitable associar les
imatges amb les dels constructors de megàlits europeus, que sens dubte
han inspirat els dibuixants

11

.

L’altra imatge és una il·lustració d’un projecte de còmic de Swogger (2012b)
que té un gran realisme en el dibuix. Però certament no s’assembla a les
il·lustracions de National Geographic, i és el resultat de pensar el lloc i la
seua interpretació a través del còmic. La visualització del passat ha creat
aquesta imatge, però com bé diu el seu autor, també ha suposat pensar
sobre la imatge, sobre el seu propi procés de creació per a desvelar el que
hi ha darrere, la qual cosa no es veu però, d’alguna manera, sí que està en
la iconografia. La vinyeta de Swogger aposta per una perspectiva humana,
no aèria, són les figures humanes les que adquireixen el protagonisme i les
construccions queden en segon pla. Així els lectors estan més involucrats.
A més, el protagonisme dels distints personatges exigeix un tractament

79

[page-n-83]
80

11

Gonzalo Ruiz Zapatero

Escenes de construcció de santuaris en
Göbekli Tepe: dalt, segons Mann (2011)
i davall, segons J. G. Swogger (2012b).

diferent de la imatge anterior; ací s’individualitzen trets anatòmics, vestimentes i adorns. I com no hi ha informació arqueològica directa actua la
imaginació arqueològica; es conjectura sobre bases indirectes: tatuatges
amb animals representats en els blocs, la possible existència d’agrupacions totèmiques i, en definitiva, es construeix una alteritat que, al mateix
temps, crea una connexió visual entre les accions de la imatge i algunes
discussions sobre el lloc. Aquesta vinyeta baixa a nivell del terra, es fica
en l’acció directa i construeix una poderosa empatia. Ens acosta als xiquets treballant, als supervisors de les obres, respirem els fums, sentim
la percussió del gravador, contemplem el vol dels voltors… En suma, la
vinyeta té vida i alhora transpira dades arqueològiques filtrades per la
reflexió i la voluntat de comunicar amb molta força. Va més enllà de les
il·lustracions científiques de divulgació. De sobte, en paraules de l’artista, veiem el passat a través de lents que ens ofereixen una visió del món
completament diferent. El llapis no s’interposa entre l’artista i el passat
recreat; no marca la distància sinó que l’anul·la. El que el còmic està fent

[page-n-84]
Il·lustració prehistòrica i còmic de prehistòria: Camins divergents o convergents?

81

és intentar atrapar quelcom d’allò menys obvi, el context més tangible del

Vinyetes de J. G. Swogger i H. Sacket (2014)
del seu còmic One girl goes hunting (2015),
ambientat en el Neolític de les Òrcades
(Regne Unit).

que podríem anomenar l’experiència de ser arqueòleg (Swogger, 2015),
en definitiva, de pensar arqueològicament.
Quin Göbekli Tepe és més verdader, més autèntic, la imatge científica o la del
còmic? Per a mi, sens dubte, la del còmic.
La força del còmic s’està projectant en nous formats digitals, fora del paper.
Seguint amb Göbekli Tepe i amb estil caricaturesc un còmic animat de Paul
Klawiter (2014), emprant veus en off, explica molt bé l’essencial del jaciment,
una espècie de «sàpia-ho tot sobre Göbekli Tepe»… en tres minuts. És una
fórmula que es troba entre el cine d’animació i el còmic.
En altres casos es mantenen les vinyetes, però es juga amb travellings i animacions internes i veus en off amb guió de les paraules de cartutxos i entrepans
que van apareixent en pantalla sincronitzades amb les veus. Acabaran sent
així la majoria dels còmics? Crec sens dubte que serà així i el paper, sense
arribar a desaparéixer, quedarà per a clàssics i nostàlgics que fins i tot aprecien l’olor dels vells còmics (Conget, 2004).
Vull acabar aquest assaig amb la proposta més recent i ambiciosa que conec
del còmic arqueològic: La de J. G. Swogger que manté un magnífic blog
(https://johngswogger.wordpress.com/) i pot definir-se no com un «arqueòleg
que fa còmics», sinó com un arqueòleg que s’expressa mitjançant còmics.
Reivindica que els còmics tenen fins i tot un gran potencial per a crear un
nou tipus de publicació arqueològica (Swogger, 2012a), i ho ha demostrat
com veurem a continuació

12

.

12

[page-n-85]
82

Gonzalo Ruiz Zapatero

Swogger porta més de vint anys treballant com a arqueòleg i il·lustrador
en projectes del Regne Unit, Europa de l’Est, Turquia (Catal Hüyuk), Carib i el Pacífic, particularment interessat en el paper de la narrativa, en la
visualització arqueològica. Reconeix que hi ha còmics d’arqueologia que
expliquen, eduquen i interpreten, però reclama unes altres classes de còmics
que conten unes altres classes d’històries, còmics que excaven i expliquen la
nostra professió, la nostra pràctica…, potser fins i tot a nosaltres mateixos
(Swogger, 2014a). A això el va espentar la sensació de constricció, en realitzar
panells informatius de jaciments perquè han de comprimir la narrativa de
tot un lloc en una simple imatge (Swogger, 2000). En canvi la naturalesa
seqüencial del còmic i la seua habilitat per a combinar àmpliament imatge i text expandeix la quantitat d’informació que un pot comunicar, tant
explícitament com implícitament (Swogger, 2014b). Fins i tot pensa ja que
no podria fer il·lustració arqueològica sense els còmics. L’adopció de l’art
seqüencial permet construir nous nivells de comunicació en una narrativa arqueològica. Perquè el còmic pot incloure diferents imatges o formes
visuals com la seqüència i fases d’un lloc arqueològic; les planimetries,
seccions i diagrames; les troballes i els seus paral·lels, la reconstrucció
artística mateixa i les narratives explicatives i interpretatives. I tot això ho
pot articular en un conjunt visualment consistent. El còmic és més que
la suma dels seus dos components: text i imatge (Lefèvre 2010), i aquesta
sinergia és la que crea oportunitats narratives més enllà de la capacitat de
cada mitjà. En el cas de la prehistòria, i especialment per als públics més
joves, sembla que el còmic té molts més recursos que la mera narrativa

13

(Clottes, 2002; Merriman, 1988).
Swogger ha publicat interessants còmics arqueològics: Archaeology in the
Caribbean (2010-14), Palau: An archaeological field journal (2012), Llyn Cerrig
Bach, Barclodiad i Gawres, Bryn Celli Ddu (2013-15), i alguns més que demostren la seua gran capacitat per a fer una cosa substancialment nova. I l’últim,
i per a mi verdaderament extraordinari, és que ha sigut capaç de publicar
l’adaptació d’un article publicat en American Antiquity, ¡amb format còmic!,
en una nova revista acadèmica Advances in Archaeological Practice, editada
per la prestigiosa Society for American Archaeology (Swogger, 2015). D’alguna
forma, amb aquesta última frontera, el còmic ha assaltat l’acadèmia elaborant una mena de Graphic Archaeology. Assenyala Swogger, encertadament,
que la publicació arqueològica és poc creativa en l’ús d’imatges i ben sovint
les imatges no van de la mà del text. Així imatges i text no es correlacionen
i justament això és el que ha intentat superar amb el seu trencador treball
Ceramics, Polity and Còmics: Visually Re-Presenting Formal Archaeological
Publication (2015), una increïble proposta per a renovar el discurs arqueològic.
Així els camins de la il·lustració prehistòrica i el còmic no sols convergeixen
amb força sinó que, en aquesta proposta, se solapen i d’alguna manera es
fonen en un únic camí.

[page-n-86]
Il·lustració prehistòrica i còmic de prehistòria: Camins divergents o convergents?

83

Resumisc les meues impressions finals així: 1) el còmic pot portar fabulo-

Autocaricatura de J. G. Swogger (2013) i
exemple d’un dels seus peculiars còmics
sobre el megalitisme.

ses històries construïdes des dels coneixements de la prehistòria a molts
públics i amb molts formats diferents; 2) necessita que els arqueòlegs
en prenguem més consciència de les grans possibilitats divulgatives
i ens impliquem en això, i 3) l’última frontera suggereix que el treball
arqueològic pot (re)pensar-se, expressar-se i fins i tot publicar-se, molt
atractivament, des del còmic. Estic profundament convençut que així
serà en el futur pròxim.

13

[page-n-87]
84

Gonzalo Ruiz Zapatero

BIBLIOGRAFIA

ANTON, M. (2007): El secreto de los fósiles. El arte y la ciencia de reconstruir a nuestros antepasados (y otras criaturas). Madrid, Aguilar.

CUETO RAPADO, M., i CAMARÓS, E, (2012): «La Prehistoria que
nos rodea y la falsificación del pasado», Estrat Crític, 6, p. 254-267.

AUGUSTA, J., i BURIAN, Z. (1960): Prehistoric Man. London. Paul Hamlyn.

DD.AA. (2003): Peintres d’un monde disparu. La préhistoire vue par
éme
des artistes de la fin du XIX siécle à nos jours. Musée Departamental
de Préhistoire de Solutré.

AZÉMA, M. (2005a): «Et si… les hommes préhistoriques avaient inventé le
dessin animé et la bande dessinée?», Préhistoire, Art et Sociétés, LIX, p. 55-69.
— (2005b): «Les origines préhistoriques de la bande dessinée et du
dessin animé», Science et Vie, febrer 2005, p. 135.
— (2008): Préhistoire de la bande dessinée et du dessin animé, catàleg
d’exposició. Musée de Préhistoire d’Orgnac / Centre de Préhistoire
du Pech-Merle-Passé Simple.
— (2011): Préhistoire du cinéma. Paris. Errance.
AZÉMA, M., i TOSELLO, G. (2015): La caverne du Pont d’Arc / The pont
Arc Cave. Passé Simple (Sèrie Chroniques Aurignaciennes) Disponible
en: http://www.passesimple.net/

DD. AA. (2003): Venus y Caín. Nacimiento y Tribulaciones de la Prehistoria en el Siglo XIX. Catàleg d’Exposició, Museo Nacional y Centro
de Investigación de Altamira, Santillana del Mar (1 juliol - 7 setembre
del 2003). Madrid. Ministerio de Educacióni y Cultura.
DD. AA. (2012): Prehistoria y cine. Museu de Prehistòria de València.
DAVISON, B. (1997): Picturing the Past: Through the Eyes of Reconstruction Artists. London, English Heritage.
DEBUS, A. A. (2004): «Zden k Burian’s Global Visions of Prehistory». En
Zdenek Burian from Dinosaur World. Disponible en: http://www.45acp.
org/burian.html

BALTER, M. (2001): «Bringing hominins back to life», Science, 325, p.
136-139.

EISNER, W. (2001): Comics & Sequential Art. s/l. Tamarac. Poorhouse Press.

BARRERO, M. (2001): «Trogloditismo en USA. Casi un Género»,
Black&White, Ilustración y cómic: «Cómic y Prehistoria», p. 16-19.

ENTREVISTA (2009): Entrevista d’André Houot (27-11-2009). Disponible en: http://www.bdtheque.com/interview-andre-houot-130.
html Accés 20-09-2015.

— (2011): «El trogloditismo en los cómics», Tebeosfera, 2a època,
VIII. Diponible en : http://www.tebeosfera.com/obras/documentos/
el_trogloditismo_en_los_comics.html
BERMAN, J. C. (2003): «A Note on the Paintings of Prehistoric Avantpassats by Charles R. Knight», American Anthropologist, 105 (1), p. 143-146.
BISSETTE, S. (2008): «The First Dinosaur Comic: Prehistoric Peeps!»,
Disponible en: http://srbissette.com/?p=1411 Accés: 05-15-2008.
BLANCKAERT, C. (2000): «Avant Adam. Les représentations analogiques de l’homme fossile dans la première moitié du xix siècle». En
L’homme préhistorique, images et imaginaire, A. i J. Ducros (dir.).
Paris. L’Harmattan, p. 23-61.
BLANCKAERT, C. (1993): «Les bases de la civilisation. Lectures de
l’hom-me primitif de Louis Figuier (1870)», Bulletin de la Société
Préhistorique Française, 90 (1- 2), p. 31- 48.
BREUIL, H. (1949): Beyond the Bounds of History, scenes from the old
stone age. London, P.R. Gawthom.
BRIEVA, M. (2015): Lo que me está pasando. Madrid. Reservoir Books.
CLOTTES, J. (2002): La Prehistoria explicada a mis nietos. Barcelona.
Random House Mondadori, S.A.
COHN, N. (2013): The Visual Language of Comics: Introduction to the
Structure and Cognition of Sequential Images. Londres, Bloomsbury.
COLLINGWOOD, R. G. (1946): The Idea of History. Oxford. Clarendon Press.
CONGET, J. M. (2004): El olor de los Tebeos. Valencia. Pre-Textos/
Diputación de Sevilla.

FLON, E. (2015): «Les illustrations du passé archéologique: entre interprétation scientifique, témoignage et mémoire sociale». En C. Tardy i
V. Dodebei (dirs.): Mémoire et nouveaux patrimoines. Marseille, Open
Edition Press Diponible en: http://books.openedition.org/oep/455
FINLAYSON, C. et alii (2012): Birds of a Feather: Neanderthal Exploitation of Raptors and Corvids, PLoS One. 2012; 7(9): e45927 Diponible
en: http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC3444460/
GALLAY, A. (2002): «Archéologie et bande dessinée: mérites et
limites d’une utopie». En P. Jud i G. Kaenel, Lebensbilder – Scènes
de vie, colloque 13 et 14 mars 2001, groupe de travail pour els
rebromeges préhistoriques en Suisse, Lausanne, documents du
GPS: 2, p. 107-113.
— (dir.) (2006): Des Alps au Léman. Images de la préhistoire, catàleg
d’exposició, Musée cantonal d’archéologie (Sion), Musée cantonal
d’archéologie et d’histoire (Lausanne), Musée d’Art et d’Histoire
(Genève). Gollion, Infolio éditions.
— (2007): «Des images, des bandes dessinées et des romans pour
évoquer le passé? Bilder, comics und romane: Taugliche mittel zur
vermittlung von geschichte?», Archäologie Der Schweiz, 30(4), p.
20-23 Disponible en: http://archive-ouverte.unige.ch/unige:14299
— (1995): «Archéologie et histoire: la tentation littéraire». En A.
Gallay (dir.), Dans les Alps, à l’aube du métal: archéologie et bande
dessinée, catàleg d’exposició «Le soleil des morts: archéologie et
bande dessinée», Sion, set. 1995-janv. 1996, Musées Cantonaux du
Valais, Sion, p. 9-22.
GASCA, L., i GUBERN, R. (2011): El discurso del cómic. Madrid, Càtedra .

[page-n-88]
Il·lustració prehistòrica i còmic de prehistòria: Camins divergents o convergents?

85

GROENSTEEN, T. (2009): La Bande dessinée, son histoire et ses maîtres.
Paris. Flammarion-Skira.

MILNER, R. (2012): Charles R. Knight. The Artist Who Saw Through
Time. New York, Harry N. Adams Inc.

GUAL BORONAT, O. (2013): Viñetas de posguerra. Los cómics como
fuente para el estudio de la historia. Universitat de València.

MOLYNEAUX, B. L. Ed. (1997): The cultural life of images. London.
Routledge.

HOCHADEL, O. (2013): El mito de Atapuerca. Orígenes, ciencia y
divulgación. Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona.

MOLYNEAUX, B. L. (1999): «Fighting with pictures: the archaeology of
reconstructions», Journal of Mediterranean Archaeology, 12 (1), p. 134-136.

HODGSON, J. (2000): Archaeological reconstruction: illustrating the
past. London. AAI&S & IFA.

MOSER, S. (1992): «The visual language of archaeology: case study of
Neanderthal», Antiquity 66. December 1992, p. 831-844.

JAMES, S. (1997): «Drawing inferences. Visual reconstructions in theory
and practice». En The cultural life of images, visual representations in
archaeology, L. Molynaux (ed.), London. New York, Routledge, p. 22-48.

— (1998): Ancestral Images. The Iconography of Human Origins.
Stroud. Sutton Publishing.

JORDANOVA. L. (2012): The Look of the Past. Visual and Material
Evidence in Historical Practice. Cambridge,.CUP.
KLAVITER, P (2014): Göbekli Tepe animation. Disponible en: http://
.
smokingcoolcat.blogspot.com.es/2014/08/gobekli-tepe-animation.html
LAGARDÈRE, G. (1990): «Zden k Burian: La vie et l’ouvre». En DD.AA.
Peintres d’un monde disparu. La préhistoire vue par des artistes de la
fin du XIXéme siécle à nos jours. Musée Departamental de Préhistoire
de Solutré, p. 51-56.
LE BRUN, É. (2009): Paleos. Blog. Disponible en: http://elebrun.
canalblog.com/
— (2012): L’art préhistorique en bande dessinée-Première époque,
l’aurignacien (pròleg de Jean Clottes). París – Glénat.
LEFÈVRE, P (2010): «Intertwining Verbal and Visual Elements in Printed
.
Narratives for Adults», Studies in Comics, 1 (1), p. 35-52.
LOMBO, A., CATALÁN, T., PALACIOS, S. i PARRILLA-BEL, S. (2014):
«El Paleolítico en los dibujos animados: el universo de ficción prehistórica». El Futuro del Pasado, 5, p. 31-50. Disponible en: http://
dx.doi.org/10.14516/fdp.2014.005.001.001
MAINER, J.-C. (2015): «La novela, una atmósfera», Babelia, 1. 244 (El
País, 26 de setembre 2015).
MANN, A. E. (2003): «Imagining Prehistory: Pictorial Reconstructions
of the Way We Were», American Anthropologist, 105 (1), p. 139-143.
MANN, Ch. (2011): «Gobekli Tepe, el primer templo de la historia»,
National Geographic Disponible en: http://www.nationalgeographic.
com.es/articulo/historia/secciones/7363/gobekli_tepe_primer_templo_historia.html
MARTÍNEZ PITA, P (2015): «Viñetas que abren ventanas al mundo,
.
ABC Cultural, núm. 1.206 (31 octubre 2015).
McCLOUD, S. (1995): Cómo se hace un cómic; el arte invisible. Barcelona. Ediciones B.
MENDELSUND, P. (2015): Qué vemos cuando leemos. Barcelona,
Seix Barral.
MERRIMAN, N. (1988): «Prehistory for kids», Antiquity, 62, p. 710-713.

— (1999): «The Dilemma of Didactic Displays: Habitat Diorames, Life
Groups and Reconstructions of the Past». En N. Merriman (ed.): Making
Early Histories in Museums. Leicester University Press, p. 95-116.
— (2001): «Archaeological Representation. The Visual Conventions
for Constructing Knowledge about the Past». En I. Hodder (ed.):
Archaeological Theory Today. Cambridge, Polity, p. 262-183.
MOSER, S., i GAMBLE, C. (1997): «Revolutionary Images. The iconic
vocabulary for representing human antiquity». En B.L. Molyneaux
(ed.): The Cultural Life of Images. London, Routledge, p. 184-212.
MOYNEUR, S. (2013): «Meet the Flintstones a critical essay on the
perpetuation of the ‘caveman’ stereotype, from the late 1800’s to
today». Department of Archaeology and Ancient History Lund
University, Master Thesis. Disponible en: http://lup.lub.lu.se/
luur/download?func=downloadFile&recordOId=3800641&fileOId=3800647
OLIVA, M. (1990): «Zden k Burian – peintre d’un monde disparu».
En DD.AA. (2003): Peintres d’un monde disparu. La préhistoire vue
éme
par des artistes de la fin du XIX siécle à nos jours. Solutré, Musée
Departamental de Préhistoire de Solutré.
PERRY, S. (2009): «Pushing the Boundaries of Archaeological Illustration».
The Archaeological Eye Blog. Disponible en: https://saraperry.wordpress.
com/2009/11/27/pushing-the-boundaries-of-archaeological-illustration/
RIEGO, B. (1996): «Apariencia y realidad: el documento fotográfico
ante el tiempo histórico». En La Imatge i la recerca històrica. Ponències i comunicacions, 4es Jornades Antoni Varés. Ajuntament de
Girona, p. 188-202.
ROCA, P. (2011): Mesa Redonda Héroes del cómic español, Conferència en Fundació Mapfre, Madrid (21-09-2011). Disponible en:
http://www.fundacionmapfre.org/fundacion/es_es/cultura-historia/multimedia/videos-conferencias-del-tebeo-a-novela-grafica/
heroes-comic-espanol.jsp Accés 25-09-2015.
ROUDIER, E. (n/d): Interview de l’auteur: Emmanuel Roudier. Disponible en: http://www.knowtex.com/nav/la-bd-de-neandertal_19603
Accés 27-10-2015.
— (2012): Neandertal [Edició Integral]. Barcelona, Norma Editorial.
— (2013): Vo’hounâ. Une legende préhistorique. Paris, Éditions Errance.

[page-n-89]
86

Gonzalo Ruiz Zapatero

— (2015): Emmanuel Roudier Neándertal Blog. Disponible en: http://
roudier-neandertal.blogspot.com.es/ Accés 20-10-2015.
RUIZ ZAPATERO, G. (1997): «Héroes de piedra en papel: la Prehistoria
en el còmic», Complutum, 8, p. 285-310.
— (2005): «Comics and prehistory: A European perspective, The
Archaeological Record SAA (Society of American Archaeology), 2005
(5), p. 27-29 i 34.
— (2010): «La Prehistoria y los cómics», BBC Historia, 6, p. 18-26.
— (2012): «La Prehistoria en viñetas», El Diario del Pleistoceno, núm.
0, (Museo Arqueológico Regional, Alcalá de Henares, Madrid, Instituto
Quevedo de l’Humor-Fundación General de la Universidad de Alcalá
de Henares), p. 18-19.
— (2014): «Fotografía y Arqueología: ventanas al pasado con cristales
traslúcidos». En José Latova: cuarenta años de fotografía arqueológica
española (1975-2014). Exposició, Museo Arqueológico Regional, Alcalá
de Henares, de juliol a desembre del 2014, p. 51-72.
SACKS, O. (2011): Los ojos de la mente. Barcelona. Anagrama.
SCHMIDT, K. (2015): Le premier temple. Göbekli Tepe. Paris, CNRS
Éditions.
SEMONSUT, P. (2010): De Tounga à Vo’hounâ. Un demi-siècle de BD
préhistorique. Disponible en: http://www.hominides.com/html/
prehistoire/prehistoire-bd-bande-dessinee.php Accés, 25-09-2015.
— (2013): Le passé du fantasme. La représentation de la Préhistoire en
e
France dans la seconde moitié du XX siècle (1940-2012). Paris,.Errance.
SEMONSOUT, P., i PISANI, P. (2015): Entrevista Pascal Semonsout:
«La préhistoire est un excellent territoire pour l’imaginaire». Sciences
et Avindre Hors Serie, setembre/octubre, p. 68-69.

SWOGGER, J. G. (2000): «Image and Interpretation: The Tyranny of
Representation?». En Hodder, I. (ed.): Towards Reflexive Method in
Archaeology: The Example at Çatalhöyük, Cambridge. MacDonald
Institute for Archaeological Research.
— (2012a): «The Sequential Art of the Past: Archaeology, comics and
the dynamics of an emerging genre», Comics Forum. Disponible en:
http://comicsforum.org/2012/06/29/the-sequential-art-of-the-pastarchaeology-comics-and-the-dynamics-of-an-emerging-genre-byjohn-g-swogger/ Accés 24-10-2015.
— (2012b): «Göbekli – Tepe final draft» Disponible en: https://johngswogger.wordpress.com/2012/03/30/gobekli-tepe-final-draft/
Accés 29-10-2015.
— (2013): «Barclodiad and Gawres». Disponible en: https://johngswogger.wordpress.com/page/15/ Accés 30-10-2015.
— (2014a): «Excavation and Explanation». Disponible en: https://
johngswogger.wordpress.com/2014/12/01/excavation-explanation/
Accés 29-10-2015.
— (2014b): «Life without còmics». Disponible en: https://johngswogger.
wordpress.com/category/illustration-2/page/2/ Accés 30-10-2015.
— (2015): «Ceramics, Polity and Comics: Visually Re-Presenting
Formal Archaeological Publications», Advances in Archaeological
Prectice, 3 (1), p. 16-28. Disponible en: https://johngswogger.wordpress.com/2015/02/23/comics-and-academia/ Accés 31-10-2015.
TOSELLO, G. (1990): «Reconstituer la préhistoire en images». En
DD.AA.: Peintres d’un monde disparu. La préhistoire vue par des
artistes de la fin du XIXeme siécle à nos jours. Musée Departamental
de Préhistoire de Solutré, p. 109-126.

SERNA, J. (2012): La imaginación histórica. Ensayo sobre novelistas
españoles contemporáneos. Sevilla, Fundación José Manuel Lara.

TOUSSANT, M. (2011): «La Préhistoire dans la bande dessinée», Les
Cahiers noveaux, 79, p 61-64. Disponible en: http://docum1.wallonie.
be/DOCUMENTS/CAHIERS/CN79/MRW044_CN79_061-064_LR.pdf
Accés 17-10-2015.

SHANKS, M. (2012): The Archaeological Imagination. Walnut Creek,
Left Coast Press.

VAN DER PLAETSEN, P. (1999): Beelden uit de Prehistorie. Zottegem.
Provinciaal Archeologisch Museum van Zuid-Oost Vlaanderen.

SORRELL, A. (1981): Reconstructing the Past. London. Book Club
Associates/London. Batsford/ Newton Abbot. David & Charles/
Lanham. Rowman & Littlefield.

VELASCO, F. (2001a): «Burian, el gran ilustrador de la Prehistoria»,
Black&White, Ilustración y cómic: «Cómic y Prehistoria», p. 14-15.

STEIN, D. i THON, J- N. (2013): From Comic Strips to Graphic Novels.
Contributions to the Theory and History of Graphic Narrative. Berlin,.
De Gruyter.
STOCZKOWSKI, W. (1997): «The Painter and the prehistoric people».
En The cultural life of images. (ed.) B. Molyneaux. New York-London,
Routledge.
— (2000): «Le peintre et l’homme préhistorique». En A. i J. Ducros
(dirs.), L’homme préhistorique. Images et imaginaire. Paris. L’Harmattan, p. 233-241.

— (2001b): «Rahan, la referencia», Black&White, Ilustración y cómic:
«Cómic y Prehistoria», p. 12-13.
WATTERSON, A. (2015): «Beyond Digital Dwelling: Re-thinking Interpretive Visualisation in Archaeology», Open Archaeology, 2015
(1), p. 119-130.

[page-n-90]