Primer va ser la ciència... Després, la ficció.
Ernestina Badal García
Joaquín Soler Navarro
2016
[page-n-37]
[page-n-38]
Aquest llibre es va editar amb motiu
de l’exposició temporal «Prehistòria i
Còmic», inaugurada el juny del 2016.
Animacions 3D
Agraïments
Ángel Sánchez Molina
Cecilio Alonso Alonso
Jorge Iván Arguiz
Suresh Ariaratnam
Emili Aura Tortosa
Gilles Bourgarel
Adam Brockbank
Maggie Calt
Chantal Chéret
Lora Fountain & Associates
Judit Foz Povill
Gloria García
Manuel Gozalbes Fernández de Palencia
Manel Granell
Ben Haggarty
Tanino Liberatore
Cristina Rihuete
Jose María Segura Martí
Museu Arqueològic Son Fornés
Dude Comics
Editorial Toxosoutos
El Patio editorial
Grupo Planeta
Audiovisuals
DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
Gravació, edició i muntatge
President
Jorge Rodríguez Gramage
Empreses col·laboradores de la producció
Diputat de Cultura
Xavier Rius i Torres
Render Comunicación, SL
Disseny de la gràfica de l’exposició
Vanesa Mora Casanova
Disseny del material imprés
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Marc Granell Artal
Directora
Helena Bonet Rosado
Impressió del material de difusió
Cap de la Unitat de Difusió, Didàctica i
Exposicions
Santiago Grau Gadea
EXPOSICIÓ
Projecte expositiu
Museu de Prehistòria de València
Comissariat
Helena Bonet Rosado
Álvaro Pons Moreno
Equip de treball
Francisco Chiner Vives
Eva Ferraz García
Santiago Grau Gadea
Vanesa Mora Casanova
Begoña Soler Mayor
Impremta Provincial Diputació de València
Transport de l’obra
TTI
Assegurança
Muñiz y Asociados. Generali Seguros
Traduccions anglès / francès
Lambe & Nieto
Marc Tiffagom
Producció
Museu de Prehistòria de València
Reinadecorazones Espacios para el Ocio y
la Cultura
PUBLICACIÓ
Projecte editorial i coordinació
Amb la col·laboració de
Josep Lluís Pascual Benito
Bernat Martí Oliver
Alfred Sanchis Serra
Museu de Prehistòria de València
Disseny, instal·lació i muntatge
Francisco Chiner Vives
Autors dels articles
Imatge del cartell i coberta del catàleg
Paco Roca
Equip d’edició
Joaquín Abarca Pérez
Helena Bonet Rosado
Ernestina Badal García
Santiago Grau Gadea
Antoni Guiral Conti
Didàctica
Laura Fortea Cervera
Eva Ripollés Adelantado
Vicky Menor Cuenca
Ajudant de muntatge
Amadeo Moliner Blay
Pedro Porcel Torrens
Fons exposats
Museu de Prehistòria de València
Col·lecció Helena Bonet Rosado
Emmanuel Roudier
Miguel Quesada
Antonio Fraguas «Forges»
Mikel Begoña i Iñaki Martínez «Iñaket»
Ortifus
Mireia Pérez
Philuc
Museu Arqueològic Municipal
Camil Visedo Moltó d’Alcoi
Didier Pasamonik
Álvaro Pons Moreno
Emmanuel Roudier
Gonzalo Ruiz Zapatero
Begoña Soler Mayor
Joaquín Soler Navarro
Traducció al valencià i correcció
Unitat de Normalització Lingüística de la
Diputació de València
Disseny i maquetació
Marc Granell Artal
Impressió
Pentagraf Impresores, s.l.
Nota dels editors
Els autors i els editors d’aquest llibre
comuniquen als drethavents de les
il·lustracions o d’altre tipus d’imatges no
trobats, que poden posar-se en contacte
amb l’editorial per a acreditar la seua
propietat intel·lectual o d’una altra índole.
Contacte: Museu de Prehistòria de València,
Tel.: 963 883 627 i gestio.exposicio@dival.es.
ISBN: 978-84-7795-763-8
DL: V 1293-2016
© dels textos: els autors, 2016.
© de les imatges: els autors, 2016.
© de l’edició: Museu de Prehistòria de
València. Diputació de València, 2016.
[page-n-39]
07
09
37
59
87
107
125
149
167
193
219
233
presentació
Helena Bonet Rosado
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
Helena Bonet Rosado
PRIMER VA SER LA CIÈNCIA… DESPRÉS, LA FICCIÓ
Ernestina Badal García i Joaquín Soler Navarro
Il·lustració prehistòrica i còmic de prehistòria:
Camins divergents o convergents?
Gonzalo Ruiz Zapatero
LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC INFANTIL
Antoni Guiral Conti
Barbes, garrots i dinosaures: els
cavernícoles de paper
Pedro Porcel Torrens
La prehistòria en els còmics americans
Álvaro Pons Moreno
ENTRE PEDAGOGIA I PARÒDIA, LA PREHISTÒRIA EN
EL CÒMIC FRANCÒFON
Didier Pasamonik
GRÀCIES LUCY!
Begoña Soler Mayor
EL CÒMIC COM A RECURS DIDÀCTIC PER A
L’APRENENTATGE DE LA PREHISTÒRIA ALS MUSEUS
Santiago Grau Gadea
Conversacions amb Emmanuel Roudier
Helena Bonet Rosado
CATÀLEG DE SELECCIÓ DE CÒMICS
Vicky Menor Cuenca
[page-n-40]
PRIMER VA SER LA CIÈNCIA… DESPRÉS, LA FICCIÓ
37
[page-n-41]
38
Ernestina Badal García i Joaquín Soler Navarro
En quin moment va ser l’ésser humà conscient de si mateix? Quan es va
plantejar la naturalesa de la seua existència per primera vegada? Aquestes
preguntes no trobaran mai resposta, però podem imaginar que des del moment que els nostres avantpassats van començar a formular-les, van mirar
enrere, en direcció a les boires del seu passat, i cap amunt, al cel nocturn,
on no tardarien a dibuixar-se les constel·lacions, les històries de les quals es
convertirien en els primers relats que intentarien explicar el món impredictible en què vivien. Aquests contes compensarien amb imaginació les llacunes
abismals de coneixement en què se submergia la ment humana en la seua
infància com a espècie.
En aquell instant va començar la gran carrera, l’única que realment caracteritza
la nostra espècie, a més de la supervivència: la recerca del coneixement. Qui
no ha sentit mai aquesta angoixa? És aquest buit primordial, que intentem
omplir amb desesperació per alguna raó que desconeixem, el que ens ha
conduït fins on estem. Per a bé i per a mal. El que ens porta a preguntar-nos
«qui som?» i a buscar una resposta a aquesta pregunta tan humana. La
carrera, que intentava calmar la nostra enorme set de respostes, va conduir
a milers d’anys de filosofia, de creences, de guerres, d’amor, de fam, d’art,
de barbàrie, de viatges, de malalties, de descobriments…, és a dir, a milers
d’anys d’història humana. Totes les societats necessiten una explicació del
seu origen, de la seua gènesi. En la judeocristiana, l’Antic Testament, i en
concret la Gènesi, narra la creació del món, al centre del qual se situava l’ésser
humà. La cronologia bíblica de la història de l’univers i de la humanitat era
dogma de fe fins a mitjan segle xix, quan els pilars del temps van trontollar
pels colps del pic excavador dels geòlegs i naturalistes.
Trencant creences,
sorgint ciència.
I+D+i al segle XIX
El context social, econòmic i polític del segle xix va potenciar allò que hui
denominaríem l’I+D+i (Investigació, desenvolupament i innovació) en tots
els camps del saber i en tots els països d’Europa, encara que cada un amb el
seu ritme propi. Així les grans potències, França, Anglaterra i Prússia, seran
[page-n-42]
PRIMER VA SER LA CIÈNCIA… DESPRÉS, LA FICCIÓ
pioneres en molts camps de la investigació, encara que en altres països, com
ara Espanya, amb un menor suport institucional, també s’hi van fer treballs
de qualitat. Al segle xix, les hui anomenades xarxes socials eren igual d’actives
que ho són en l’actualitat amb Internet, només que en aquells moments amb
uns altres mecanismes. Al llarg del segle van sorgint societats científiques i
culturals que publiquen butlletins amb els avanços, descobriments o debats
candents en cada branca del saber. El compromís de totes aquestes sociétés
savantes és contribuir al desenvolupament de les ciències i l’aplicació d’aquests
coneixements als reptes de la societat, com la indústria, el medi ambient, etc.
Aquests principis es manifesten en quasi tots els estatuts fundacionals de les
distintes societats, a més de declarar la llibertat d’acció i de pensament dels
membres. Es pot dir que aquests principis, en línies generals, es mantenen
fins a l’actualitat i que coincideixen amb els objectius d’investigació marcats
actualment per la Comissió Europea per a l’Horitzó 2020.
Donarem alguns exemples que ens interessen pel seu paper en el naixement
de la prehistòria, a Europa o a Espanya, però, a més, per ser vies de transmissió directa dels avanços científics a la societat. Els butlletins, els annals
i les revistes d’aquestes societats publiquen, des del segle xix, els últims
avanços en ciència i plantegen les teories més noves. Aquestes revistes seran
llegides àvidament pels intel·lectuals de l’època però també pels autors de
les novel·les que tractarem més avant. Per raons òbvies, en la taULA 1 només
s’esmenten algunes d’aquestes revistes que directament afecten el naixement
i desenvolupament de la prehistòria i els descobriments de la qual passaran
ràpidament a l’imaginari col·lectiu a través de periòdics, fulletons, novel·les
i, fins i tot, del cine en els albors del segle xx. Una altra via de comunicació
TAULA 1
Any
Societat
Publicació
FRANÇA
1830
Société Géologique de France
Mémoires de la Société Géologique de France
1854
Societé Botanique de France
Bulletin de la Société Botanique de France. Actualités Botaniques
1859
Société d’Anthropologie de Paris
Bulletin et Mémoires de la Société d’Anthropologie de Paris
1904
Societé Préhistorique Française
Bulletin de la Société préhistorique française
ANGLATERRA
1807
Geological Society
1811
1830
Transactions of the Geological Society of London
Royal Geographical Society of London
1845
Quarterly Journal of the Geological Society
ESPANYA
1871
Real Sociedad Española de Historia Natural
1872
Anales de la Sociedad Española de Historia Natural
1903
Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural
39
[page-n-43]
40
1
Ernestina Badal García i Joaquín Soler Navarro
Caràtula del primer tom de la publicació
de la Société Géologique de France.
entre els intel·lectuals europeus és la correspondència, àgil i prolífica, que
mantenen entre ells, on es conten les línies de treball, els viatges, els descobriments que estan duent a terme i, fins i tot, manifesten els conflictes i
enfrontaments entre les distintes teories.
Quan es consulta el primer tom de Mémoires de la Société Géologique de
France (1833)
1
, on apareixen els membres fundacionals de la societat,
els seus estatuts i les primeres sessions, criden l’atenció diverses coses:
primer, l’origen dels membres fundadors dóna compte de la internacionalització del grup, en haver-hi representants de tots els països europeus
i dels Estats Units; segon, la diversitat professional del grup (enginyers
de mines, arquitectes, naturalistes, metges, advocats, matemàtics, etc.), i
tercer, l’objectiu és contribuir al progrés de la geologia amb una visió que
hui diríem global.
Entre els membres fundadors es troben noms que quedaran vinculats per
sempre al naixement del quaternari i de la prehistòria, perquè van fer aportacions encara hui vigents. Anomenarem alguns membres d’aquesta societat
com a fil conductor de la investigació del segle xix, als quals s’aniran unint
altres noms. Començarem per Jules Desnoyers (França), que va encunyar el
[page-n-44]
PRIMER VA SER LA CIÈNCIA… DESPRÉS, LA FICCIÓ
terme «quaternari» (1828) quatre anys abans de la fundació de la Société de
Géologie, per a descriure els depòsits marins que cobrien les capes terciàries
de la conca de París (Desnoyers, 1828). Un any després, Marcel Serres adopta
el terme, però el restringeix als depòsits associats al fenomen humà, és a dir,
exclou els depòsits miocens i pliocens. El 1833, Henry Reboul proposa considerar el quaternari com el període caracteritzat per la presència d’animals
i plantes actuals, com també per l’aparició del gènere Homo (Reboul, 1833).
Des de llavors es manté aquest terme, si bé el seu inici ha sigut objecte de
debat fins al 2009 quan, convencionalment, s’ha fixat en 2,58 milions d’anys
per Inqua (International Union for Quaternary Research), basant-se en criteris
climàtics, biològics i geofísics (Gibbard i Head, 2009).
El suís Louis Agassiz va ser membre fundador de la Société i membre de la
Royal Society, encara que el gros del seu treball va ser establir els estudis
d’ictiofauna. Ací hem de destacar-lo per dues coses: va ser el primer a reconéixer el període glacial (1830-1840) i, segon, per oposar-se fermament
a la teoria de l’evolució de Charles Darwin i mantindre els seus principis
fixistes fins al final de la seua vida (1873). El fixisme planteja l’estabilitat de
les espècies des de la creació i, evidentment, al principi del segle xix aquesta
teoria era dominant, però es va anar esquerdant a mesura que s’anaven
excavant pedreres, mines i coves on les evidències paleontològiques contradeien aquesta postura.
No podem aturar-nos en els més de dos-cents il·lustres membres fundadors
de la Société Géologique de France, però és obligat dedicar unes frases a
l’investigador que trenca el cronòmetre bíblic, l’anglés Charles Lyell. Fins
a la publicació de la seua obra Principles of Geology (1830-1833) la història
de la terra i la història humana s’explicaven i mesuraven amb la cronologia
de les Sagrades Escriptures que, segons càlculs a partir dels patriarques, era
d’uns 5.000 o 6.000 anys. El catastrofisme era la manera d’explicar els processos geològics i dins d’aquest corrent destaca Élie de Beaumont, a França,
i William Buckland, a Anglaterra. Aquest últim va publicar el 1820 Vindiciae
Geologiae; or the Connexion of Geology with Religion explained, on intenta
harmonitzar les dades geològiques amb la creació bíblica i amb el diluvi de
Noé (Went, 1958). Per a ell, els ossos de rinoceronts, elefants, hienes, etc.,
que troba en els jaciments anglesos són la prova de les extincions durant el
diluvi universal, d’on ve el terme «diluvià» amb el qual es designen aquests
materials. En aquesta mateixa línia s’expressa G. Curvier (1820) en el seu
Discours sud les révolutions de la surface du Globe, on nega l’existència de
l’home fòssil (Richard, 1992), igual que Buckland. A Espanya, Joan Vilanova
i Piera també intenta buscar la concordança entre les dades arqueològiques
i les bíbliques en la seua obra Origen, naturaleza y antigüedad del hombre
(1872) i encara que no en va ser membre fundador, sí que va pertànyer a la
Société Géologique de France, a més de a la Societat Antropològica i Etno-
41
[page-n-45]
42
Ernestina Badal García i Joaquín Soler Navarro
lògica de Berlín i d’altres països, cosa que demostra, com abans vam dir, les
connexions internacionals entre els diferents investigadors i la participació
de Vilanova en els fòrums internacionals d’investigació (Vilanova i Piera i
Turbino, 1871; Pelayo i Gozalo, 2012).
Però tornem a Charles Lyell, qui en la seua obra exposa els plantejaments
de l’uniformisme per a explicar la història de la terra. Després d’estudiar
detingudament els processos geològics arriba a la conclusió que són l’aigua i el gel (neptunisme), els volcans i els terratrèmols (vulcanisme) els
que van modelant la faç de la terra, però no en un cronòmetre curt, sinó
llarg, molt llarg. Els processos generadors actuarien i serien semblants als
que ara coneixem, per tant, per a explicar la història de la terra només es
necessita temps, molt de temps. Els plantejaments de Lyell, malgrat trencar
la cronologia bíblica, no van produir grans controvèrsies i van ser a poc a
poc acceptats pels investigadors anglesos i d’altres països perquè Principis
de Geologia es va traduir immediatament a altres llengües. Lyell va viatjar
per països europeus per a estudiar els volcans, va estar a les illes Canàries
estudiant el Teide, però va ser després de visitar les excavacions de Boucher
de Perthes a França, les de Neander a Alemanya i altres en diferents països,
quan Charles Lyell publicarà, el 1863, Geological evidences of man with
remarks of theories of the origin of species by variation, on exposa totes les
troballes prehistòriques conegudes fins al moment a Europa, amb argumentacions cronològiques basades en l’estratigrafia i els seus continguts
fòssils. L’ajudant de Lyell, King, va establir el nom d’Home de Neandertal
(Wendt, 1958). Evidentment, l’obra de Lyell va aplanar el camí i va facilitar
els treballs posteriors de Charles Darwin i Alfred Russel Wallace, que sí que
causarien gran revolada tant en els mitjans científics com en la societat en
tractar directament l’evolució biològica i, dins d’aquesta, l’evolució humana,
que trenca definitivament amb els plantejaments bíblics.
En el llistat de la Société Géologique de France també apareix un membre
fundador del qual només s’hi indica: «Vallejo, a Lleó, a Espanya». Es tracta
d’Ángel Vallejo y Villalón (1778-1840), que durant el trienni liberal o constitucional (1820-1823) va arribar a llocs de responsabilitat en el govern, però
que, en produir-se la invasió aliada, a l’abril del 1823, va haver d’exiliar-se
a França (Aragonés, 1999). En els set anys que va passar a París va estudiar
geologia i va entaular contactes amb E. de Beaumont, A. Boué, etc.; així, quan
torna a Espanya, emprén treballs de geologia a Catalunya (Aragonés, 1999).
No podem anomenar cada un dels més de dos-cents cinquanta membres
de la Société en el moment de la seua fundació, per això acabarem parlant
d’Édouard de Verneuil per la influència que va tindre en el desenvolupament
de la geologia i la prehistòria en aquest país. Entre 1849 i 1855, É. Verneuil
va dur a terme set expedicions geològiques per Espanya, acompanyat de
[page-n-46]
PRIMER VA SER LA CIÈNCIA… DESPRÉS, LA FICCIÓ
43
col·laboradors francesos i geòlegs espanyols, com Casiano de Prado i Joan
Vilanova i Piera, entre altres. Va utilitzar la paleontologia per a caracteritzar
les seqüències estratigràfiques i va publicar els primers fòssils de material
espanyol. Va mantindre una excel·lent relació professional i d’amistat amb
Casiano de Prado que els va permetre una estreta col·laboració i va facilitar
l’avanç de la disciplina. De la relació de É. Verneuil amb Casiano de Prado
circula per la bibliografia una curiosa anècdota. Went (1958) diu que, el 1862,
Espanya i França tenien un acord perquè científics francesos alçaren el mapa
geològic d’Espanya, ja que el govern espanyol considerava que no hi havia
geòlegs a Espanya. No obstant això, quan van arribar a Madrid els geòlegs
É. Lartet i É. Verneuil van descobrir sorpresos que el treball ja estava fet per
Casiano de Prado, qui havia dut a terme un estudi geològic tan complet del
centre de la península com podien haver-lo fet ells mateixos (Went, 1958).
López de Azcona (1984) manté que Lartet i Verneuil van visitar el ministre
de Foment i li van dir: «El que aquest senyor havia fet, o el que poguera fer
en el futur, ni ells, ni cap altre geòleg francés, o anglés, o alemany o de qualsevol altra part del món, no ho podrà millorar» (López de Azcona, 1984: 94).
No obstant això, Truyols (1998) resta credibilitat a l’anècdota, ja que hi ha
diversos errors en aquesta història, per un costat les expedicions de Verneuil
havien començat el 1849, molt abans d’aquell acord suposat (1862), del qual
no hi ha documents; el seu col·laborador no va ser Édouard Lartet, sinó el seu
fill, Louis Lartet, així que aquestes dades i algunes altres resten credibilitat a
l’anècdota. En la segona meitat del segle xix, tant Verneuil com Lartet van fer
diversos viatges per Espanya i van col·laborar amb els geòlegs espanyols en
la investigació de la prehistòria peninsular
2
. C. de Prado coneixia bé allò
que s’estava fent a Europa, a més, va viatjar a París i Londres, on va entaular
contactes amb els més eminents geòlegs del moment (Puche, 2004). A Galícia va treballar amb G. Schulz, eminent geòleg alemany i també membre
fundador de la Société Géologique de France. C. de Prado va iniciar, el 1850,
les excavacions del Cerro de San Isidro del Campo, prop de Madrid, amb
materials del paleolític (Truyols, 2007). El terme Paleolític va ser encunyat
per J. Lubbock en el seu llibre Prehistoric Times (1865).
Així, doncs, en la primera meitat del segle xix els avanços científics suposen
grans fites en el coneixement i en la tecnologia que es consoliden i progressen vertiginosament en la segona meitat del segle. Al llarg d’aquest segle es
duen a terme importants obres d’enginyeria que faciliten el transport i els
mitjans de comunicació, a més la investigació i la innovació tecnològica
condueixen al desenvolupament de la indústria i a nous invents inimaginables cent anys abans. Amb poques paraules, és un segle de grans canvis
en els àmbits social, econòmic i tecnològic que el conjunt de la població
sentirà d’alguna manera. Com sempre, era un món canviant. Amb l’impuls
de la industrialització es van començar a dur a terme excavacions per a obrir
mines i pedreres, a fi de construir tot tipus de complexos industrials que,
Dibuix i croquis, sense cap dubte, d’Édouard
o Louis Lartet d’una caverna a Espanya.
2
[page-n-47]
44
Ernestina Badal García i Joaquín Soler Navarro
d’aquesta manera, van traure a la llum nombroses restes d’eres passades.
Fins a aquests llocs es van desplaçar tot tipus d’investigadors que s’hi van
posar mà a l’obra i van començar a plantejar els primers dubtes sobre la
cronologia bíblica. Perquè, si els ossos i la indústria lítica recuperats eren
tan antics com pareixia… volia dir això que les sagrades escriptures estaven
equivocades? I si açò era així, què més llacunes hi havia? D’aquests primers
objectes arqueològics va partir una cadena de preguntes que inevitablement
acabaria en la pregunta més traumàtica que es podia plantejar l’Europa
d’aquell moment: Déu existeix?
Les grans novel·les
sobre prehistòria
En la primera meitat del segle xix les troballes geològiques, paleontològiques
i arqueològiques aprofundien en el temps i demostraven com era de dilatada
la història de la terra i com de difícil era explicar-la amb la cronologia bíblica.
Així, aquestes investigacions van generar coneixement i a poc a poc van canviar
la visió de la història de la terra i, per descomptat, de la humanitat. Aquests
temes van transcendir immediatament els cercles científics per a difondre’s en
els mitjans de comunicació de l’època. Si es busca en les hemeroteques, des
de les més internacionals fins a les més locals (Aura i Segura, 2010), s’hi pot
comprovar l’impacte mediàtic que produïen les troballes paleontològiques
i les seues interpretacions, sobretot a partir de les excavacions de Boucher
de Perthes i, per descomptat, després de la publicació de Charles Darwin del
The Descent of Man, and Selection in Relation to Sex, el 1871.
Els escriptors no són aliens a aquestes polèmiques investigacions i nous
coneixements, per això, en la segona meitat del segle xix, i principi del segle
xx,
veiem aparéixer les primeres novel·les amb temes prehistòrics taULA 2. El
fet demostra que la investigació és un motor molt important per a les societats, és el germen del coneixement i, en el cas que ens ocupa, va per davant
de la ficció i fins i tot la potencia. De manera que, primer va ser la ciència i
després la ficció
3
.
És freqüent llegir que Jules Verne va ser el pare de la ciència-ficció, però quan
es llig Voyage au centre de la Terre (1864 i 1867) es pot dir que Verne està narrant de forma novel·lada la història de la investigació. L’aventura dels seus
protagonistes és l’aventura del saber, és l’emoció humana que senten els
protagonistes i que transmet la novel·la, amb alguns temors cap a allò desconegut d’un viatge. Verne és un gran coneixedor dels avanços de la investigació
del seu temps i els seus llibres són un exemple de la divulgació de la ciència.
En les novel·les de ficció és freqüent narrar una història per mitjà d’un
viatge en el temps o l’espai. En el cas que ens ocupa, els protagonistes,
el professor alemany Otto Lidenbrock i el seu nebot Axel, emprenen un
viatge al centre de la terra
4
. Aquest destí és realment una ficció, ja que
[page-n-48]
45
PRIMER VA SER LA CIÈNCIA… DESPRÉS, LA FICCIÓ
TAuLA 2
ANY
Descobriment
1823
A. Boué descobreix ossos humans al costat d’espècies extingides d’animals a la
vall del Rhin.
1825
G. Cuvier. Nega l’existència de l’home fòssil en Discours sur les révolutions de la
surface du globe.
1826
M. Tournal descobreix restes de l’home fòssil en la caverna de Bize (França) al
costat d’ossos de ren.
1830
C. Lyell publica Pinciples of Geologie. Uniformisme.
1834
Primer congrés científic i arqueològic a París.
1838
B. de Perthes descobreix una bifaç a Abbeville.
1843
Es tradueix l’obra de J. J. A. Woorsaae a l’anglés The Primeval Antiquities of Denmark. Sistema de les tres edats.
1846
Es troba un crani al Forbe’s Quarry de Gibraltar. Se’l considera com a modern.
1849
B. de Perthes publica el Vol. 1 d’Antiquités celtiques et antédeluviennes. Afirma l’antiguitat geològica de la humanitat.
1853
Es descobreixen els primers llocs lacustres neolítics a Suissa.
1858
La London Geological Society emprén excavacions a Brixham. S’hi troben sílex
tallats al costat d’ossos d’animals extingits.
1859
- Es descobreix el crani de Neanderthal. S’interpreta com a modern.
- C. Lyell visita les excavacions de B. de Perthes a Abbeville i les de la vall de Neander.
- C. Darwin publica On the Origin of Species by Means of Natural Selection, or the
Preservation of Favoured Races in the Struggle for Life, teoria no lamarckiana de
l’evolució.
1863
- B. de Perthes descobreix una mandíbula humana a Moulin-Quignon.
- C. Lyell publica Geological Evidences of the Antiquity of Man.
1864
Novel·la
J. Verne publica Voyage au centre de la Terre.
1865
J. Lubbock publica Prehistoric Times, i encunya els termes Paleolític i Neolític.
1866
- Primer Congrés Internacional de Prehistòria a Neufchâtel.
- A. Arcelin i H. de Ferry descobreixen el jaciment de Solutré.
- E. Dupont descobreix la mandíbula de la Naulette de tipus neandertal. Això permet la reinterpretació del crani descobert a Neander.
1867
L’Exposició Universal de París té una secció de prehistòria i se celebra a París el
congrés internacional de Prehistòria.
1868
Es descobreix la sepultura de Cro-Magnon. Això permet establir la sucessió a
Europa de dos tipus humans: neandertals i cromanyons.
1871
C. Darwin publica The Descent of Man, and Selection in Relation to Sex.
1872
J. Vilanova i Piera publica Origen, Naturaleza y Antigüedad del Hombre.
1878
M. de Santuola descobreix els frescos de la cova d’Altamira. No són considerats
prehistòrics.
1879
L. Chiron descobreix els gravats de la Grotte Chabot.
1894
E. Dubois publica el descobriment del fòssil de Java, Pithecanthropus erectus, que
se situa entre els simis i els humans.
1895
E. Rivière descobreix les pintures de la Mouthe.
1896
F. Deleau descobreix els gravats de Pair-non-Pair.
1901
Breuil, Capitan i Peyrony descobreixen les pintures de Font-de-Gaume et de
Combarelles.
1902
E. Cartailhac publica Mea culpa d’un sceptique, on accepta l’art parietal com a
Paleolític. Breuil i Cartailhac viatgen a Altamira.
J. Verne afegeix dos capítols més a Voyage
au centre de la Terre.
R. Kipling publica The Jungle Book.
1907
J. London publica Before Adam.
1911
J.-H. Rosny publica La guerre du feu.
1912
A. C. Doyle publica The lost World.
[page-n-49]
46
3
4
Fotomuntatge de la interacció entre la ciència
i la ficció fet per Ana Belén Soler (2015).
Viaje al centro de la tierra, de Jules Verne.
Editorial Molino, 1935.
Ernestina Badal García i Joaquín Soler Navarro
encara hui, en el segle xxi, és més difícil desplaçar-se a les profunditats del
planeta que arribar a la superfície de la Lluna. Axel va narrant el viatge i
descrivint les seues troballes, que coincideixen amb les geològiques, paleontològiques, botàniques i antropològiques que estaven fent al llarg del
segle xix els investigadors fins a la publicació de la novel·la l’any 1864 i la
segona versió, del 1867, en la qual Verne hi afig dos capítols. Exemple d’això
és el fragment on Axel anomena molts dels científics del moment. En el
capítol XXXVII, els protagonistes es troben en una vasta plana plena d’ossades de lofodonts, megateris, mastodonts, pterodàctils, etc. En expressió
d’Axel: «tots els monstres antediluvians…», i prèviament diu: «No hauria
bastat l’existència de mil Cuvier per a reconstruir els esquelets dels éssers
orgànics estesos en aquell magnífic ossari» (Verne, 1867: 180; Verne, 2014:
221). Evidentment es refereix a la fauna extingida que s’estava trobant en
les excavacions i que M. Riou il·lustra en la figura que acompanya el text
on es reconeixen les defenses i els cranis d’elefants. L’al·ludit és Georges
Cuvier (1769-1832), creador de l’anatomia comparada en zoologia i de la
teoria catastrofista per a explicar la successió de faunes en els diferents
períodes geològics (veure taULA 2). Per a culminar el capítol, el professor
Lidenbrock troba, com no podia ser d’una altra manera, «Un cap humà!» i
[page-n-50]
PRIMER VA SER LA CIÈNCIA… DESPRÉS, LA FICCIÓ
exclama: «Ah, senyor Edwards! Ah, senyor de Quatrefages! Què no donaríeu
per trobar-vos on em trobe jo! Otto Lidenbrock!» (Verne, 1867: 180; Verne,
2014: 222). Verne, clarament es refereix als savis Henri Milne Edwards
(1800-1885) i Armand de Quatrefages (1818-1892), ambdós destacats pels
seus estudis, en zoologia el primer i en antropologia el segon, qui va definir
la «raça de cromanyó» el 1877, és a dir, anys després de la publicació de la
novel·la de Verne. A més, M. de Quatrefages va ser el primer vicepresident
de la Société Géologique de France.
En el capítol XXXVIII, Verne relata amb tot detall les troballes i els treballs
de Boucher de Perthes a Abbeville, relat semblant a la publicació del mateix
de Perthes (1864). On, al costat dels animals extingits en el Diluvi hi havia
pedrenyals (pedres del raig) que tenien formes capritxoses i repetitives que
s’atribuïen a fòssils peculiars. Segons Vayson de Pradenne (1934), Boucher
de Perthes descobreix el primer bifaç el 1838 a Thuison, prop d’Abbeville,
que identifica com una destral tallada intencionalment (de Givenchy, 1932).
Té el mèrit de ser el primer que s’identifica com a tal i serà la metxa que
encendrà el foc de la prehistòria, però per a això falta la prova definitiva: les
restes humanes.
Axel, narra en el capítol XXXVIII, la troballa que fa Boucher de Perthes d’una
mandíbula humana al costat dels ossos d’animals extingits i pedrenyals tallats
5
el dia 28 de març del 1863, és a dir, un any abans de la publicació de
la primera edició de Viatge al centre de la Terra. La troballa de la mandíbula,
efectivament com narra Axel, va tindre molta ressonància científica i va
portar a les pedreres d’Abbeville estudiosos d’altres països, com els anglesos
H. Falconer, G. Busk, etc. A Espanya, aquestes troballes es transmeten en
el llibre de Vilanova i Piera i Turbino Viaje científico a Dinamarca y Suecia
(1871), on donen compte complit d’aquesta troballa i la polèmica que va
suscitar entre els savis. Per a la majoria dels visitants serà la prova definitiva
de l’antiguitat humana, entre ells M. Edwards, A. Quatrefages i, evidentment,
Lyell, que no és citat per Verne, però que va visitar Abbevilley, a més d’altres
llocs del continent, i va publicar després (1863) el seu llibre Geological evidences of the antiquity of man with remarks of theories of the origin of species
by variation
6
, on recolza la teoria de Darwin (1859) (taULA 2). Però també hi
haurà detractors d’aquesta antiguitat com E. de Beaumont o G. Cuvier. Tots
aquests, i molts altres, són anomenats per Verne en la novel·la per a explicar
les polèmiques en el naixement de la prehistòria. Evidentment, el professor
Lidenbrock és coneixedor dels treballs d’aquests investigadors i de les posicions enfrontades i, en la seua dissertació al llarg del capítol en deixa clara
l’acceptació de la gran antiguitat de la humanitat.
Verne utilitza amb precisió la nova terminologia establida pels especialistes,
com el terme quaternari. Així, Verne diu: «Altres mandíbules idèntiques,
47
[page-n-51]
48
5
Ernestina Badal García i Joaquín Soler Navarro
Dibuix de la mandíbula i del tall
estratigràfic de la pedrera de MoulinQuignon, fet per O. Dimpre després
del 1863.
encara que pertanyents a individus de tipus distints i nacions diferents,
es van trobar en les terres poc consistents i cendroses d’algunes coves, a
França, Suïssa, Bèlgica, i igualment armes, utensilis, eines, ossos de xiquets,
d’adolescents, d’adults, de vells. Cada dia es confirmava, doncs, més i més
l’existència de l’home quaternari» (Verne, 1867: 182; Verne, 2014: 224). Com
molt sovint s’assenyala, la presència femenina està absent en les novel·les de
Verne i en aquesta enumeració de troballes humanes en podria haver inclòs
alguna femenina ja descoberta.
Acabarem aquest brevíssim espai dedicat a la novel·la de J. Verne amb una
frase on es divulga i es transmet la nova cronologia de la història humana:
«L’home, per consegüent, pujava d’un sol bot molts segles en l’escala dels
temps; precedia el mastodont; es feia contemporani de l’elephans meridionalis; tenia, en fi, 100.000 anys d’existència, ja que aquesta antiguitat
[page-n-52]
PRIMER VA SER LA CIÈNCIA… DESPRÉS, LA FICCIÓ
49
és la que assenyalen els més acreditats geòlegs a la formació del terreny
Il·lustracions del llibre de Charles Lyell (1963).
El crani de Neandertal i la comparació del
crani de Neandertal amb un europeu i un
altre de ximpanzé adult.
pliocé» (Verne, 1867: 182; Verne, 2014: 224).
A principi del segle xx, els pilars de la prehistòria eren sòlids, ja s’havien
descobert els jaciments epònims de les cultures paleolítiques com Le Moustier (1872), La Quina (1872), Aurignac (1860), Solutré (1866), La Madelaine
(1863) i Mas-d’Azil (1887), entre altres. També s’havia excavat ja la sepultura
de Cro-Magnon (1868) que va permetre determinar la successió a Europa
de dos tipus humans: l’home de Neandertal i l’home de Cromanyó. A més,
s’havien descobert algunes cavernes amb pintures parietals i gravats, com
Altamira el 1878, que, malgrat ser la primera, no va ser acceptada l’autoria paleolítica de les seues pintures fins que es descobreixen, molts anys
després, algunes cavitats ornades a França (taULA 2). Serà el 1902 quan E.
Cartailhac publica Les cavernes ornées de dessins. La grotte d’Altamira,
6
[page-n-53]
50
Ernestina Badal García i Joaquín Soler Navarro
Espagne. «Mea culpa» d’un sceptique (Cartailhac, 1902), quan s’accepte
la capacitat artística dels paleolítics. En definitiva, a començament del
segle xx la prehistòria tenia una trajectòria consolidada i era una ciència
respectada i interessant perquè aprofundeix en el coneixement dels temps
més remots de la humanitat.
En aquest context, apareix una plèiade reduïda de novel·les amb temàtica
prehistòrica o, com diria J.-H. Rosny aîné, «le romain des âges farouches». El
1907 es publica Before Adam, de Jack London; el 1911, La guerre du feu, de
J.-H. Rosny aîné, i el 1912, apareix The Lost World de Sir Arthur Conan Doyle,
molt més conegut per les seues novel·les de Sherlock Holmes. A diferència de
Jules Verne, aquestes tres novel·les sí que poden ser definides com a ficció o
ciència-ficció, segons Chatelaine i Slusser (2012), fins i tot Rosny seria el pare
de la ciència-ficció. En aquestes, els protagonistes són éssers prehistòrics
que viuen com a tals, mentre que en la de Verne els investigadors, que estan
descobrint la prehistòria, són els protagonistes.
En la novel·la Before Adam de Jack London (1876-1916) podem trobar un
parell de punts interessants per a analitzar la relació dels homes i les dones
de l’època amb la nova realitat que la ciència posava davant els seus ulls
7
.
L’heroi d’aquesta aventura no és cap altre que un jove homínid anomenat
Ullal Llarg que viu en la seua pròpia carn el procés d’evolució humana, per
l’aparició d’altres homínids nous diferents, però també per la violència del
mascle alfa de L’Horda (la tribu amb la qual viu). Així, l’escriptor fa especial
insistència en l’atavisme i la violència irracional que s’amaga a l’interior
de cada ésser humà, la civilització i el salvatgisme lluitant per predominar
en aquestes espècies noves que competeixen per la supervivència. Aquesta
idea es veu reforçada per un concepte clau per a la novel·la i que, des del
punt de vista d’allò que s’ha desenvolupat en aquestes pàgines, és un fet
realment crucial per a entendre què pretenia London: la narració no està
relatada des del punt de vista del protagonista, sinó des del d’un dels seus
descendents en el segle xx, que té la facultat de reviure els dies del seu
avantpassat en els somnis. Així, mitjançant aquesta magnífica fórmula
narrativa, Jack London ens mostra com de fascinant devia ser per als lectors
de principi de la centúria la teoria de l’evolució humana. A través d’Ullal
Llarg i el seu hereu, som capaços de conéixer una aventura èpica que no
és la d’un individu sol, sinó la de tota l’existència humana; en la vida del
jove homínid no assistim només a un moment clau del nostre passat, sinó
als records oblidats per nosaltres mateixos, però que també pertanyen a
aquell ximpanzé que ens observa amb un gest seriós des de l’altre costat
dels barrots del zoo.
7
Antes de Adán, de Jack London.
Editorial Prometeo, València (Cap al 1920).
La novel·la de J.-H. Rosny aîné, pseudònim de Joseph Boex (1856–1940), La
guerre du feu
8
és ficció o ciència-ficció purament; hi ha un canvi radical
[page-n-54]
PRIMER VA SER LA CIÈNCIA… DESPRÉS, LA FICCIÓ
51
[page-n-55]
52
Ernestina Badal García i Joaquín Soler Navarro
La guerre du feu de J-H. Rosny ainé.
Editorial Plon-Nourrit, París, 1919.
en relació amb la novel·la de Verne ja que no pretén ser didàctica de la
ciència o ficció científica com diria Evans (1988). Rosny estava a Londres
(1873–1884) durant els anys posteriors a les publicacions de Charles
Darwin i va estar molt atent a les controvèrsies que en van generar les
teories, les quals són evidents en la seua obra, que s’integra en l’evolucionisme ecològic. Així, per a Rosny, l’evolució humana es veu envoltada
enmig de la lluita evolutiva amb altres espècies animals i vegetals, no és
especial ni superior, tan sols una més de les espècies que lluiten per la
supervivència (Chatelaine i Slusser, 2012). En La guerre du feu es planteja la conservació, el control del foc com a mitjà de supervivència, com
a tecnologia vital per al grup. En la novel·la hi ha passatges on la rudesa
i brutalitat per la supervivència no tenen pietat. La confluència de dues
espècies humanes en el temps i en l’espai és un debat que encara està
per resoldre i que des del segle xix, amb la identificació de neandertals
i cromanyons, fins a l’actualitat ha sigut objecte de debats científics, de
controvèrsia, de polèmica i de narracions fantàstiques.
8
[page-n-56]
PRIMER VA SER LA CIÈNCIA… DESPRÉS, LA FICCIÓ
53
Arthur Conan Doyle (1859–1930) escriu el 1912 la novel·la The Lost World que
és la primera d’una sèrie de gestes del professor Challenger
9
. Personatge
que no va aconseguir la fama de Sherlock Holmes, però que també és molt
peculiar. En aquesta novel·la el professor i el seu seguici viatjaran a la selva
recòndita on trobaran el món prehistòric, completament fantàstic. A Conan
Doyle se li atribueix la farsa de l’«home de Piltdown». Aquesta farsa de la ciència consisteix en el fet que el seu amic i arqueòleg aficionat, Charles Dawson,
va trobar uns fragments de crani i una mandíbula humana en una pedrera
prop de Piltdown (Anglaterra) el 1912. Aquestes restes es van presentar en
la Geological Society, a Londres, el 1913, i aquell mateix dia van aparéixer
en els periòdics alguns titulars sensacionalistes com «Missing Link Found
– Darwin’s Theory Proved». La carrera per demostrar la teoria de l’evolució
de Darwin estava en ple auge i aquestes restes posaven Anglaterra a l’altura
d’Alemanya, amb el seu home de Neandertal, o de França, amb el seu home
de Cromanyó. Durant quaranta anys se’ls va considerar el graó perdut, l’home
fòssil de l’acheulià, fins que l’any 1953, un grup d’especialistes anglesos va
demostrar que els ossos del crani eren recents i la mandíbula d’un orangutan,
per tant van concloure que era un frau deliberat, tal vegada, de Dawson?, de
Conan?, d’altres persones? En la novel·la The Lost World hi ha senyals en relació amb aquesta història; també El gos dels Baskerville parla de l’excavació
i de la troballa del crani. Vist que aquest text és per a l’exposició «Prehistòria i
Còmic» que presenta el Museu de Prehistòria de València, recomanem veure
la història d’aquesta farsa en el vídeo de dibuixos animats de la direcció d’Internet següent: https://www.youtube.com/watch?v=MOsILvcWXjo
En definitiva, Conan Doyle es va documentar i tenia tractes amb arqueòlegs,
paleontòlegs i geòlegs. The Lost World va ser la primera novel·la de tema
Fotograma de The Lost World, del director
Harry O. Hoyt, 1925.
9
[page-n-57]
54
Ernestina Badal García i Joaquín Soler Navarro
prehistòric portada al cine amb el mateix títol. Es va estrenar el 1925, totes
dues, novel·la i pel·lícula, són tributàries dels avanços produïts al llarg del
segle xix, quan sorgeixen noves ciències a la cerca del món perdut: geologia,
paleontologia, paleobotànica, prehistòria i un llarg etc., que van traient a
la llum un passat remot, ple de misteris, que no encaixen dins del model
bíblic imperant a l’Europa huitcentista. Els escriptors volien reviure aquell
món perdut mitjançant la creació literària. I finalment, la tecnologia, és a
dir, el cine, podia posar en moviment El món perdut, amb unes certes dosis
de ciència, de creació literària, de tecnologia i d’art dramàtic. Així, doncs, la
literatura sobre prehistòria ens evoca una confluència de ciència, art i fantasia
que totes les societats humanes necessitem.
Sorgeixen els mites
Amb els primers llibres va començar una retroalimentació entre públic i
autors, aquelles primeres lectures van atiar curiositats, desitjos i temors que
es van veure reflectits en els títols que anirien eixint a poc a poc. A més, el
món començava a assimilar lentament allò que implicaven les teories de
Darwin, que l’ésser humà no és un ésser especial i superior (almenys no
tant) il·luminat amb el foc de l’Olimp per un ésser pan dimensional, que
el va cisellar a la seua imatge i semblança, com si es tractara d’una estàtua.
Ara, quan algú va a un zoològic i mira un ximpanzé als ulls, pot sentir un
lleuger calfred en comprendre que un fil de plata invisible recorre tota
l’evolució humana per a connectar els ulls que s’observen des d’ambdós
costats dels barrots. Això ens va tornar una part dels nostres orígens oblidats,
i va atorgar molta humanitat a aquells familiars nostres que juguen com a
xiquets despreocupats entre les branques de les selves més recòndites del
planeta. El reconeixement d’alguna cosa molt humana en el rostre dels
primats va inflamar la imaginació de molts, però també va alimentar un
temor fosc, primigeni i irracional en allò més profund d’uns altres. Perquè,
així com des d’aquell moment es veia alguna cosa humana en ells, aquella
lúcida intel·ligència que els va portar a convertir-se en nosaltres, ningú
no podia continuar ocultant que en l’interior de l’ésser humà subjeia un
substrat atàvic, irracional i indomable. Però el pitjor era que, a causa de
les noves datacions sobre l’origen de la humanitat i els debats virulents
entre fe i ciència, cada vegada eren menys aquells que atribuïen aquests
comportaments brutals als designis d’un ésser maligne que ens els inspira. Ara, per fi, l’ésser humà aguaitava una majoria d’edat en què havia de
responsabilitzar-se dels seus actes com a espècie, i assumir que no érem
uns éssers tan racionals com es pretenia.
I els escriptors no van tardar a fer que les seues màquines d’escriure tragueren fum, teclejant sobre aquestes expectatives i també sobre els nous temors
que els sorgien al pas. Ara, en les portades dels fulletons trobàvem goril·les,
[page-n-58]
PRIMER VA SER LA CIÈNCIA… DESPRÉS, LA FICCIÓ
10
El doble asesinato en la calle Morgue,
d’Edgar Allan Poe.
Historias extraordinarias. Il·lustració
d’A. Xumetra. Biblioteca Arte y Letras,
Barcelona, 1887.
fardatxos gegants i homes peluts de les cavernes; fins i tot un autor de la talla
d’Edgar Allan Poe (1987) representava aquesta por del nostre jo primitiu en
el relat Els crims del carrer Morgue, publicat per primera vegada el 1841
10
.
Perquè, què podia haver-hi més aterridor per a algú del segle xix que observar
aquella llampada d’humanitat que hi ha en els ulls d’un ximpanzé? Gràcies
als nous descobriments, aquesta sensació es tornava molt més pertorbadora,
en saber que simis i humans som espècies diferents amb avantpassats en
comú; ara, s’havia obert una finestra a la consciència que hi havia alguna
cosa d’ells en nosaltres i alguna cosa de nosaltres en ells.
55
[page-n-59]
56
Ernestina Badal García i Joaquín Soler Navarro
Apareixia així aquest temor a l’altre, aquesta incomoditat que sentim quan
la imatge que ens torna l’espill no ens agrada. Encara que realment, a l’hora
de la veritat, allò que temien de debò les gents de l’època era començar a
discernir que no som més que uns animals ensinistrats, una espècie com
una altra qualsevol però que ha lluitat per domar el seu atavisme, els seus
instints més primitius, en benefici, com argumentava Rousseau, d’un
contracte social que ens permet viure en comunitats molt nombroses de
manera més o menys pacífica i ordenada. Si açò era així, si la humanitat
no havia nascut de la creació com l’ésser que en aquests moments tenia un
meravellós idil·li amb els temps moderns, cabia la possibilitat que aquest
home o dona irracionals, i no domats mai, que havíem sigut, visqueren
fins i tot en el fons del nostre interior. Ací estava Jack l’Estripador, com una
ombra fosca que lliscava als carrerons de Whitechapel, per a recordar-ho;
de la mateixa manera que havien arribat a Europa les notícies sobre els
horrors duts a terme en la guerra civil nord-americana. La història ens
estava donant una lliçó que Goya va comprendre molt bé: El somni de la
raó produeix monstres. Però encara era massa prompte, hauria d’arribar la
Gran Guerra perquè la població europea es vera obligada a enfrontar-se a
la veritat: que l’ésser humà pot comportar-se de la manera més violenta
i irracional imaginable, i que la ciència i la raó tan sols són un vel difús i
trencadís que ens separa d’aquesta realitat.
Així, aquest temor a l’altre no seria més que el temor a nosaltres mateixos,
a la realitat que tots intuïm però preferim ignorar, que la civilització no és
més que una il·lusió i que no som millors que aquells avantpassats que van
habitar en cavernes i van lluitar per l’aliment contra grans depredadors, com
l’ós de les cavernes o el tigre de dents de sabre. La nostra mirada és semblant
a la del ximpanzé del zoològic, les nostres mans es mouen igual que les mans
que tallaven el sílex i la nostra ment és idèntica a la d’aquells homes i dones
que van veure entitats sobrenaturals i mons onírics en la fluctuació del foc
i les estrelles.
Tal vegada aquesta va ser la raó de l’aparició de la figura de l’aventurer
huitcentista, tal vegada, com que no podien viatjar al passat, els occidentals es van dedicar a viatjar als llocs més remots del planeta, tal vegada
per això es van afanyar a buscar els pobles no civilitzats de l’orbe per a
intentar comprendre d’on venien i, si era possible, esbrinar més sobre el
nostre passat. Va ser així com es va produir un xoc de cultures, i aquestes
van ser les causes de tanta fascinació per les formes de vida dels massai,
dels aborígens australians i fins i tot de cultures tan antigues i conservadores com la japonesa. Així, tal com havia succeït a la Grècia homèrica, la
literatura va intentar donar resposta a aquesta sèrie d’inquietuds, els lectors
[page-n-60]
PRIMER VA SER LA CIÈNCIA… DESPRÉS, LA FICCIÓ
57
Tarzán de los monos. Edgar Rice Burroughs.
Gustavo Gili, Barcelona, 1938.
buscaven viatjar a llocs llunyans i exòtics, a jungles i mars perillosos i plens
de misteri… era tal la curiositat del públic, que no van tardar a sorgir títols
com el Llibre de la Selva, de R. Kipling (1894); Tarzan de les mones (1914)
11
,
on la figura del «bon salvatge» cobra protagonisme i ens acosta a la figura
del salvatge d’una forma més amable, fent desaparéixer moltes de les pors
que havien sorgit davant de la figura de l’home i la dona primitius. Ara, les
gents incivilitzades de més enllà d’occident ja no eren violentes, incultes i
indomables, sinó que en elles bategava una intel·ligència i uns valors que
serien propis de l’ésser humà. Per tant, la visió s’invertia: en el nostre interior ja no hi havia un animal acatxapat en les ombres, sinó que en tots els
salvatges hi havia un ésser civilitzat desitjant expressar-se.
11
[page-n-61]
58
Ernestina Badal García i Joaquín Soler Navarro
BIBLIOGRAFIA
ARAGONÉS, E. (1999): «Noticia de D. Ángel Vallejo y Villalón (17781840), comisionado para realizar estudios geológicos en Cataluña y
encargado de formar el primer mapa geológico de España». Boletín
Geológico y Minero, 110-5, p. 93-99.
REBOUL, H. (1933): Géologie de la période Quaternaire et introduction
a l’Histoire Ancienne. Paris. F.G. Levrault, Libraire.
AURA, J. E. i SEGURA, J.M. (2010): El “creacionisme” militant: 125 anys del
descobriment de les Llometes (Alcoi) en el 200é aniversari del naixement de
Charles Darwin. Alcoi. Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics.
TRUYOLS, J. (1998): «Sobre el origen de la relación científica que
existió entre Casiano del Prado y Edouard de Verneuil». Geogaceta
23, p. 151-152.
CARTAILHAC, E. (1902): «Les cavernes ornées de dessins. La grotte
d’Altamira, Espagne. “Mea culpa” d’un sceptique». L’Anthropologie,
XIII, p. 348-354.
— (2007): «Casiano de Prado. Perspectiva del hombre y su obra a los
200 años de su nacimiento». Trabajos de Geología, Universidad de
Oviedo, 27, p. 9-17
CHATELAINE, D. i SLUSSER, G. (2012): «Introduction. Rosny’s Evolutionary Ecology». En J.-H. Rosny Aîné: Three Science Fiction Novellas.
From Prehistory to the end of Mankind. Wesleyan University Press.
VAYSON DE PRADENNE, A. (1934): «A propos des premières trouvailles de Boucher de Perthes». Bulletin de la Société préhistorique
française, 31, núm. 1, p. 65-67.
DE GIVENCHY, P (1932): «Un centenaire de Boucher de Perthes 1832.
1932». Bulletin de la Société préhistorique française tom 29, n.0 5, p. 228-230.
VERNE, J. (1867): Voyage au centre de la Terre. Paris. J. Hetzel, Editeur.
DE PERTHES, B. (1864): «Nouvelles découvertes d’os humains et
dans le diluvium de Menchecourt et de Moulin Quignon en 1863 et
1864». Bulletin de la Société d’Anthropologie de Paris, 1a. sèrie, vol.
5, fascicle 5, p. 730-760.
DESNOYERS, J. (1829): «Observations sur un ensemble de plus récens
que les terrains tertiaires du bassin de la Seine, et pouvant constituer
une formation géologique distincte». Annales des sciences naturelles,
vol. 16, p. 171-214, 402-491.
DOYLE, A. C. (1953): The Lost World. London. Pan Books.
EVANS, A. B. (1988): «Science Fiction vs. Scientific Fiction in France: From
Jules Verne to J.-H. Rosny aîne»́. Science Fiction Studies, 15, 1 p.1-11.
GIBBARD, Ph. L. i HEAD, M. J. (2009): «IUGS ratification of the Quaternary System/Period and the Pleistocene Series/Epoch with a base
at 2.58 Ma.» Quaternaire, 20/4, p. 125-133.
RICHARD, N. (1992): L’invention de la Préhistoire. Paris. Presses Pocket.
— (2014): Viaje al centro de la Tierra. Colección Hetzel. RBA.
VILANOVA I PIERA, J. i TURBINO, F. M. (1871): Viaje científico a Dinamarca y Suecia con motivo del congreso internacional prehistórico. Madrid.
VILANOVA I PIERA, J. (1872): Origen, Naturaleza y Antigüedad del
Hombre. Madrid. Imprenta A. Gómez Fuentenebro.
WENT, H. (1958): Tras las huellas de Adán. Barcelona, Editorial Noguer.
8a edició. 1970.
Recursos electrònics
Mémoire de la Société Géologique de France 1833. Liste de membres
de la Société Géologique de France en 1833. Mémoires de la Société
Géologique de France. Tome premier- Première partie, 1-11. [data de
consulta i descàrrega 10 d’agost del 2015]. Disponible en: http://www.
biodiversitylibrary.org/item/133902#page/4/mode/1up
Rosny aîné, J.-H. 1911. La guerre du feu. Roman des âges farouches.
KIPLING, R. (1894): The jungle books. Oxford University Press. 1998.
LONDON, J. (1907): Before Adam. London-Glasgow. Collins’ clear-Type press.
LÓPEZ DE AZCONA, J.M. (1984): «Mineros destacados del siglo XVIII. Casiano de Prado y Valle (1797-1866)». Boletín Geológico y Minero 95, p. 90-95.
LYELL, C. (1863): Geological evidences of the antiquity of man with remarks
of theories of the origin of species by variation. Londres. John Murray.
PELAYO, F i GOZALO, R. (2012): Juan Vilanova y Piera (1821-1893), la
.
obra de un naturalista y prehistoriador valenciano. La donación Masiá
Vilanova en el Museo de Prehistoria de Valencia. Sèrie de Trabajos Varios
del SIP 114. Museu de Prehistòria de València.
,
La Bibliothèque électronique du Québec. Collection Classiques du
20e siècle. Volume 53: version 1.0. [data de consulta i descàrrega 15
de març del 2015]. Disponible en: http://beq.ebooksgratuits.com/
classiques/index.htm
Figura 2. Dibuix i croquis, sense cap dubte, d’Édouard o Louis Lartet d’una caverna a Espanya. [data de consulta i descarrega 21 de
novembre del 2015]. Disponible en: Bibliothèque Universitaire de
l’Arsenal, Université Toulouse I Capitole. Disponible en: http://
tolosana.univ-toulouse.fr/archives/ms-199071-f41-57
Figura 4. Dibuix O. Dimpre [data de consulta i descàrrega 21 de
novembre del 2015]. Disponible en: Bibliothèque Universitaire de
l’Arsenal, Université Toulouse I Capitole. Disponible en: http://
POE, E. A. (1809): Los crímenes de la calle Morgue. Ediciones Nájera
1987. Barcelona.
tolosana.univ-toulouse.fr/archives/ms-199074-f20
PUCHE, O. (2004): «Casiano de Prado». En Pioneros de la Arqueología
en España. El proceso hacia la arqueología científica 1833-1912. Alcalá
de Henares. Museo Arqueológico Regional. p. 79-87.
del programa Proyecto G emitido por Canal Encuentro de Argentina
El hombre de Piltdown - Grandes Fraudes de la Ciencia Capítulo 06
[data de consulta 21 de novembre del 2015]. Disponible en: https://
www.youtube.com/watch?v=MOsILvcWXjo
[page-n-62]
[page-n-38]
Aquest llibre es va editar amb motiu
de l’exposició temporal «Prehistòria i
Còmic», inaugurada el juny del 2016.
Animacions 3D
Agraïments
Ángel Sánchez Molina
Cecilio Alonso Alonso
Jorge Iván Arguiz
Suresh Ariaratnam
Emili Aura Tortosa
Gilles Bourgarel
Adam Brockbank
Maggie Calt
Chantal Chéret
Lora Fountain & Associates
Judit Foz Povill
Gloria García
Manuel Gozalbes Fernández de Palencia
Manel Granell
Ben Haggarty
Tanino Liberatore
Cristina Rihuete
Jose María Segura Martí
Museu Arqueològic Son Fornés
Dude Comics
Editorial Toxosoutos
El Patio editorial
Grupo Planeta
Audiovisuals
DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
Gravació, edició i muntatge
President
Jorge Rodríguez Gramage
Empreses col·laboradores de la producció
Diputat de Cultura
Xavier Rius i Torres
Render Comunicación, SL
Disseny de la gràfica de l’exposició
Vanesa Mora Casanova
Disseny del material imprés
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Marc Granell Artal
Directora
Helena Bonet Rosado
Impressió del material de difusió
Cap de la Unitat de Difusió, Didàctica i
Exposicions
Santiago Grau Gadea
EXPOSICIÓ
Projecte expositiu
Museu de Prehistòria de València
Comissariat
Helena Bonet Rosado
Álvaro Pons Moreno
Equip de treball
Francisco Chiner Vives
Eva Ferraz García
Santiago Grau Gadea
Vanesa Mora Casanova
Begoña Soler Mayor
Impremta Provincial Diputació de València
Transport de l’obra
TTI
Assegurança
Muñiz y Asociados. Generali Seguros
Traduccions anglès / francès
Lambe & Nieto
Marc Tiffagom
Producció
Museu de Prehistòria de València
Reinadecorazones Espacios para el Ocio y
la Cultura
PUBLICACIÓ
Projecte editorial i coordinació
Amb la col·laboració de
Josep Lluís Pascual Benito
Bernat Martí Oliver
Alfred Sanchis Serra
Museu de Prehistòria de València
Disseny, instal·lació i muntatge
Francisco Chiner Vives
Autors dels articles
Imatge del cartell i coberta del catàleg
Paco Roca
Equip d’edició
Joaquín Abarca Pérez
Helena Bonet Rosado
Ernestina Badal García
Santiago Grau Gadea
Antoni Guiral Conti
Didàctica
Laura Fortea Cervera
Eva Ripollés Adelantado
Vicky Menor Cuenca
Ajudant de muntatge
Amadeo Moliner Blay
Pedro Porcel Torrens
Fons exposats
Museu de Prehistòria de València
Col·lecció Helena Bonet Rosado
Emmanuel Roudier
Miguel Quesada
Antonio Fraguas «Forges»
Mikel Begoña i Iñaki Martínez «Iñaket»
Ortifus
Mireia Pérez
Philuc
Museu Arqueològic Municipal
Camil Visedo Moltó d’Alcoi
Didier Pasamonik
Álvaro Pons Moreno
Emmanuel Roudier
Gonzalo Ruiz Zapatero
Begoña Soler Mayor
Joaquín Soler Navarro
Traducció al valencià i correcció
Unitat de Normalització Lingüística de la
Diputació de València
Disseny i maquetació
Marc Granell Artal
Impressió
Pentagraf Impresores, s.l.
Nota dels editors
Els autors i els editors d’aquest llibre
comuniquen als drethavents de les
il·lustracions o d’altre tipus d’imatges no
trobats, que poden posar-se en contacte
amb l’editorial per a acreditar la seua
propietat intel·lectual o d’una altra índole.
Contacte: Museu de Prehistòria de València,
Tel.: 963 883 627 i gestio.exposicio@dival.es.
ISBN: 978-84-7795-763-8
DL: V 1293-2016
© dels textos: els autors, 2016.
© de les imatges: els autors, 2016.
© de l’edició: Museu de Prehistòria de
València. Diputació de València, 2016.
[page-n-39]
07
09
37
59
87
107
125
149
167
193
219
233
presentació
Helena Bonet Rosado
Prehistòria i còmic: la màgia de la imatge
Helena Bonet Rosado
PRIMER VA SER LA CIÈNCIA… DESPRÉS, LA FICCIÓ
Ernestina Badal García i Joaquín Soler Navarro
Il·lustració prehistòrica i còmic de prehistòria:
Camins divergents o convergents?
Gonzalo Ruiz Zapatero
LA PREHISTÒRIA EN EL CÒMIC INFANTIL
Antoni Guiral Conti
Barbes, garrots i dinosaures: els
cavernícoles de paper
Pedro Porcel Torrens
La prehistòria en els còmics americans
Álvaro Pons Moreno
ENTRE PEDAGOGIA I PARÒDIA, LA PREHISTÒRIA EN
EL CÒMIC FRANCÒFON
Didier Pasamonik
GRÀCIES LUCY!
Begoña Soler Mayor
EL CÒMIC COM A RECURS DIDÀCTIC PER A
L’APRENENTATGE DE LA PREHISTÒRIA ALS MUSEUS
Santiago Grau Gadea
Conversacions amb Emmanuel Roudier
Helena Bonet Rosado
CATÀLEG DE SELECCIÓ DE CÒMICS
Vicky Menor Cuenca
[page-n-40]
PRIMER VA SER LA CIÈNCIA… DESPRÉS, LA FICCIÓ
37
[page-n-41]
38
Ernestina Badal García i Joaquín Soler Navarro
En quin moment va ser l’ésser humà conscient de si mateix? Quan es va
plantejar la naturalesa de la seua existència per primera vegada? Aquestes
preguntes no trobaran mai resposta, però podem imaginar que des del moment que els nostres avantpassats van començar a formular-les, van mirar
enrere, en direcció a les boires del seu passat, i cap amunt, al cel nocturn,
on no tardarien a dibuixar-se les constel·lacions, les històries de les quals es
convertirien en els primers relats que intentarien explicar el món impredictible en què vivien. Aquests contes compensarien amb imaginació les llacunes
abismals de coneixement en què se submergia la ment humana en la seua
infància com a espècie.
En aquell instant va començar la gran carrera, l’única que realment caracteritza
la nostra espècie, a més de la supervivència: la recerca del coneixement. Qui
no ha sentit mai aquesta angoixa? És aquest buit primordial, que intentem
omplir amb desesperació per alguna raó que desconeixem, el que ens ha
conduït fins on estem. Per a bé i per a mal. El que ens porta a preguntar-nos
«qui som?» i a buscar una resposta a aquesta pregunta tan humana. La
carrera, que intentava calmar la nostra enorme set de respostes, va conduir
a milers d’anys de filosofia, de creences, de guerres, d’amor, de fam, d’art,
de barbàrie, de viatges, de malalties, de descobriments…, és a dir, a milers
d’anys d’història humana. Totes les societats necessiten una explicació del
seu origen, de la seua gènesi. En la judeocristiana, l’Antic Testament, i en
concret la Gènesi, narra la creació del món, al centre del qual se situava l’ésser
humà. La cronologia bíblica de la història de l’univers i de la humanitat era
dogma de fe fins a mitjan segle xix, quan els pilars del temps van trontollar
pels colps del pic excavador dels geòlegs i naturalistes.
Trencant creences,
sorgint ciència.
I+D+i al segle XIX
El context social, econòmic i polític del segle xix va potenciar allò que hui
denominaríem l’I+D+i (Investigació, desenvolupament i innovació) en tots
els camps del saber i en tots els països d’Europa, encara que cada un amb el
seu ritme propi. Així les grans potències, França, Anglaterra i Prússia, seran
[page-n-42]
PRIMER VA SER LA CIÈNCIA… DESPRÉS, LA FICCIÓ
pioneres en molts camps de la investigació, encara que en altres països, com
ara Espanya, amb un menor suport institucional, també s’hi van fer treballs
de qualitat. Al segle xix, les hui anomenades xarxes socials eren igual d’actives
que ho són en l’actualitat amb Internet, només que en aquells moments amb
uns altres mecanismes. Al llarg del segle van sorgint societats científiques i
culturals que publiquen butlletins amb els avanços, descobriments o debats
candents en cada branca del saber. El compromís de totes aquestes sociétés
savantes és contribuir al desenvolupament de les ciències i l’aplicació d’aquests
coneixements als reptes de la societat, com la indústria, el medi ambient, etc.
Aquests principis es manifesten en quasi tots els estatuts fundacionals de les
distintes societats, a més de declarar la llibertat d’acció i de pensament dels
membres. Es pot dir que aquests principis, en línies generals, es mantenen
fins a l’actualitat i que coincideixen amb els objectius d’investigació marcats
actualment per la Comissió Europea per a l’Horitzó 2020.
Donarem alguns exemples que ens interessen pel seu paper en el naixement
de la prehistòria, a Europa o a Espanya, però, a més, per ser vies de transmissió directa dels avanços científics a la societat. Els butlletins, els annals
i les revistes d’aquestes societats publiquen, des del segle xix, els últims
avanços en ciència i plantegen les teories més noves. Aquestes revistes seran
llegides àvidament pels intel·lectuals de l’època però també pels autors de
les novel·les que tractarem més avant. Per raons òbvies, en la taULA 1 només
s’esmenten algunes d’aquestes revistes que directament afecten el naixement
i desenvolupament de la prehistòria i els descobriments de la qual passaran
ràpidament a l’imaginari col·lectiu a través de periòdics, fulletons, novel·les
i, fins i tot, del cine en els albors del segle xx. Una altra via de comunicació
TAULA 1
Any
Societat
Publicació
FRANÇA
1830
Société Géologique de France
Mémoires de la Société Géologique de France
1854
Societé Botanique de France
Bulletin de la Société Botanique de France. Actualités Botaniques
1859
Société d’Anthropologie de Paris
Bulletin et Mémoires de la Société d’Anthropologie de Paris
1904
Societé Préhistorique Française
Bulletin de la Société préhistorique française
ANGLATERRA
1807
Geological Society
1811
1830
Transactions of the Geological Society of London
Royal Geographical Society of London
1845
Quarterly Journal of the Geological Society
ESPANYA
1871
Real Sociedad Española de Historia Natural
1872
Anales de la Sociedad Española de Historia Natural
1903
Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural
39
[page-n-43]
40
1
Ernestina Badal García i Joaquín Soler Navarro
Caràtula del primer tom de la publicació
de la Société Géologique de France.
entre els intel·lectuals europeus és la correspondència, àgil i prolífica, que
mantenen entre ells, on es conten les línies de treball, els viatges, els descobriments que estan duent a terme i, fins i tot, manifesten els conflictes i
enfrontaments entre les distintes teories.
Quan es consulta el primer tom de Mémoires de la Société Géologique de
France (1833)
1
, on apareixen els membres fundacionals de la societat,
els seus estatuts i les primeres sessions, criden l’atenció diverses coses:
primer, l’origen dels membres fundadors dóna compte de la internacionalització del grup, en haver-hi representants de tots els països europeus
i dels Estats Units; segon, la diversitat professional del grup (enginyers
de mines, arquitectes, naturalistes, metges, advocats, matemàtics, etc.), i
tercer, l’objectiu és contribuir al progrés de la geologia amb una visió que
hui diríem global.
Entre els membres fundadors es troben noms que quedaran vinculats per
sempre al naixement del quaternari i de la prehistòria, perquè van fer aportacions encara hui vigents. Anomenarem alguns membres d’aquesta societat
com a fil conductor de la investigació del segle xix, als quals s’aniran unint
altres noms. Començarem per Jules Desnoyers (França), que va encunyar el
[page-n-44]
PRIMER VA SER LA CIÈNCIA… DESPRÉS, LA FICCIÓ
terme «quaternari» (1828) quatre anys abans de la fundació de la Société de
Géologie, per a descriure els depòsits marins que cobrien les capes terciàries
de la conca de París (Desnoyers, 1828). Un any després, Marcel Serres adopta
el terme, però el restringeix als depòsits associats al fenomen humà, és a dir,
exclou els depòsits miocens i pliocens. El 1833, Henry Reboul proposa considerar el quaternari com el període caracteritzat per la presència d’animals
i plantes actuals, com també per l’aparició del gènere Homo (Reboul, 1833).
Des de llavors es manté aquest terme, si bé el seu inici ha sigut objecte de
debat fins al 2009 quan, convencionalment, s’ha fixat en 2,58 milions d’anys
per Inqua (International Union for Quaternary Research), basant-se en criteris
climàtics, biològics i geofísics (Gibbard i Head, 2009).
El suís Louis Agassiz va ser membre fundador de la Société i membre de la
Royal Society, encara que el gros del seu treball va ser establir els estudis
d’ictiofauna. Ací hem de destacar-lo per dues coses: va ser el primer a reconéixer el període glacial (1830-1840) i, segon, per oposar-se fermament
a la teoria de l’evolució de Charles Darwin i mantindre els seus principis
fixistes fins al final de la seua vida (1873). El fixisme planteja l’estabilitat de
les espècies des de la creació i, evidentment, al principi del segle xix aquesta
teoria era dominant, però es va anar esquerdant a mesura que s’anaven
excavant pedreres, mines i coves on les evidències paleontològiques contradeien aquesta postura.
No podem aturar-nos en els més de dos-cents il·lustres membres fundadors
de la Société Géologique de France, però és obligat dedicar unes frases a
l’investigador que trenca el cronòmetre bíblic, l’anglés Charles Lyell. Fins
a la publicació de la seua obra Principles of Geology (1830-1833) la història
de la terra i la història humana s’explicaven i mesuraven amb la cronologia
de les Sagrades Escriptures que, segons càlculs a partir dels patriarques, era
d’uns 5.000 o 6.000 anys. El catastrofisme era la manera d’explicar els processos geològics i dins d’aquest corrent destaca Élie de Beaumont, a França,
i William Buckland, a Anglaterra. Aquest últim va publicar el 1820 Vindiciae
Geologiae; or the Connexion of Geology with Religion explained, on intenta
harmonitzar les dades geològiques amb la creació bíblica i amb el diluvi de
Noé (Went, 1958). Per a ell, els ossos de rinoceronts, elefants, hienes, etc.,
que troba en els jaciments anglesos són la prova de les extincions durant el
diluvi universal, d’on ve el terme «diluvià» amb el qual es designen aquests
materials. En aquesta mateixa línia s’expressa G. Curvier (1820) en el seu
Discours sud les révolutions de la surface du Globe, on nega l’existència de
l’home fòssil (Richard, 1992), igual que Buckland. A Espanya, Joan Vilanova
i Piera també intenta buscar la concordança entre les dades arqueològiques
i les bíbliques en la seua obra Origen, naturaleza y antigüedad del hombre
(1872) i encara que no en va ser membre fundador, sí que va pertànyer a la
Société Géologique de France, a més de a la Societat Antropològica i Etno-
41
[page-n-45]
42
Ernestina Badal García i Joaquín Soler Navarro
lògica de Berlín i d’altres països, cosa que demostra, com abans vam dir, les
connexions internacionals entre els diferents investigadors i la participació
de Vilanova en els fòrums internacionals d’investigació (Vilanova i Piera i
Turbino, 1871; Pelayo i Gozalo, 2012).
Però tornem a Charles Lyell, qui en la seua obra exposa els plantejaments
de l’uniformisme per a explicar la història de la terra. Després d’estudiar
detingudament els processos geològics arriba a la conclusió que són l’aigua i el gel (neptunisme), els volcans i els terratrèmols (vulcanisme) els
que van modelant la faç de la terra, però no en un cronòmetre curt, sinó
llarg, molt llarg. Els processos generadors actuarien i serien semblants als
que ara coneixem, per tant, per a explicar la història de la terra només es
necessita temps, molt de temps. Els plantejaments de Lyell, malgrat trencar
la cronologia bíblica, no van produir grans controvèrsies i van ser a poc a
poc acceptats pels investigadors anglesos i d’altres països perquè Principis
de Geologia es va traduir immediatament a altres llengües. Lyell va viatjar
per països europeus per a estudiar els volcans, va estar a les illes Canàries
estudiant el Teide, però va ser després de visitar les excavacions de Boucher
de Perthes a França, les de Neander a Alemanya i altres en diferents països,
quan Charles Lyell publicarà, el 1863, Geological evidences of man with
remarks of theories of the origin of species by variation, on exposa totes les
troballes prehistòriques conegudes fins al moment a Europa, amb argumentacions cronològiques basades en l’estratigrafia i els seus continguts
fòssils. L’ajudant de Lyell, King, va establir el nom d’Home de Neandertal
(Wendt, 1958). Evidentment, l’obra de Lyell va aplanar el camí i va facilitar
els treballs posteriors de Charles Darwin i Alfred Russel Wallace, que sí que
causarien gran revolada tant en els mitjans científics com en la societat en
tractar directament l’evolució biològica i, dins d’aquesta, l’evolució humana,
que trenca definitivament amb els plantejaments bíblics.
En el llistat de la Société Géologique de France també apareix un membre
fundador del qual només s’hi indica: «Vallejo, a Lleó, a Espanya». Es tracta
d’Ángel Vallejo y Villalón (1778-1840), que durant el trienni liberal o constitucional (1820-1823) va arribar a llocs de responsabilitat en el govern, però
que, en produir-se la invasió aliada, a l’abril del 1823, va haver d’exiliar-se
a França (Aragonés, 1999). En els set anys que va passar a París va estudiar
geologia i va entaular contactes amb E. de Beaumont, A. Boué, etc.; així, quan
torna a Espanya, emprén treballs de geologia a Catalunya (Aragonés, 1999).
No podem anomenar cada un dels més de dos-cents cinquanta membres
de la Société en el moment de la seua fundació, per això acabarem parlant
d’Édouard de Verneuil per la influència que va tindre en el desenvolupament
de la geologia i la prehistòria en aquest país. Entre 1849 i 1855, É. Verneuil
va dur a terme set expedicions geològiques per Espanya, acompanyat de
[page-n-46]
PRIMER VA SER LA CIÈNCIA… DESPRÉS, LA FICCIÓ
43
col·laboradors francesos i geòlegs espanyols, com Casiano de Prado i Joan
Vilanova i Piera, entre altres. Va utilitzar la paleontologia per a caracteritzar
les seqüències estratigràfiques i va publicar els primers fòssils de material
espanyol. Va mantindre una excel·lent relació professional i d’amistat amb
Casiano de Prado que els va permetre una estreta col·laboració i va facilitar
l’avanç de la disciplina. De la relació de É. Verneuil amb Casiano de Prado
circula per la bibliografia una curiosa anècdota. Went (1958) diu que, el 1862,
Espanya i França tenien un acord perquè científics francesos alçaren el mapa
geològic d’Espanya, ja que el govern espanyol considerava que no hi havia
geòlegs a Espanya. No obstant això, quan van arribar a Madrid els geòlegs
É. Lartet i É. Verneuil van descobrir sorpresos que el treball ja estava fet per
Casiano de Prado, qui havia dut a terme un estudi geològic tan complet del
centre de la península com podien haver-lo fet ells mateixos (Went, 1958).
López de Azcona (1984) manté que Lartet i Verneuil van visitar el ministre
de Foment i li van dir: «El que aquest senyor havia fet, o el que poguera fer
en el futur, ni ells, ni cap altre geòleg francés, o anglés, o alemany o de qualsevol altra part del món, no ho podrà millorar» (López de Azcona, 1984: 94).
No obstant això, Truyols (1998) resta credibilitat a l’anècdota, ja que hi ha
diversos errors en aquesta història, per un costat les expedicions de Verneuil
havien començat el 1849, molt abans d’aquell acord suposat (1862), del qual
no hi ha documents; el seu col·laborador no va ser Édouard Lartet, sinó el seu
fill, Louis Lartet, així que aquestes dades i algunes altres resten credibilitat a
l’anècdota. En la segona meitat del segle xix, tant Verneuil com Lartet van fer
diversos viatges per Espanya i van col·laborar amb els geòlegs espanyols en
la investigació de la prehistòria peninsular
2
. C. de Prado coneixia bé allò
que s’estava fent a Europa, a més, va viatjar a París i Londres, on va entaular
contactes amb els més eminents geòlegs del moment (Puche, 2004). A Galícia va treballar amb G. Schulz, eminent geòleg alemany i també membre
fundador de la Société Géologique de France. C. de Prado va iniciar, el 1850,
les excavacions del Cerro de San Isidro del Campo, prop de Madrid, amb
materials del paleolític (Truyols, 2007). El terme Paleolític va ser encunyat
per J. Lubbock en el seu llibre Prehistoric Times (1865).
Així, doncs, en la primera meitat del segle xix els avanços científics suposen
grans fites en el coneixement i en la tecnologia que es consoliden i progressen vertiginosament en la segona meitat del segle. Al llarg d’aquest segle es
duen a terme importants obres d’enginyeria que faciliten el transport i els
mitjans de comunicació, a més la investigació i la innovació tecnològica
condueixen al desenvolupament de la indústria i a nous invents inimaginables cent anys abans. Amb poques paraules, és un segle de grans canvis
en els àmbits social, econòmic i tecnològic que el conjunt de la població
sentirà d’alguna manera. Com sempre, era un món canviant. Amb l’impuls
de la industrialització es van començar a dur a terme excavacions per a obrir
mines i pedreres, a fi de construir tot tipus de complexos industrials que,
Dibuix i croquis, sense cap dubte, d’Édouard
o Louis Lartet d’una caverna a Espanya.
2
[page-n-47]
44
Ernestina Badal García i Joaquín Soler Navarro
d’aquesta manera, van traure a la llum nombroses restes d’eres passades.
Fins a aquests llocs es van desplaçar tot tipus d’investigadors que s’hi van
posar mà a l’obra i van començar a plantejar els primers dubtes sobre la
cronologia bíblica. Perquè, si els ossos i la indústria lítica recuperats eren
tan antics com pareixia… volia dir això que les sagrades escriptures estaven
equivocades? I si açò era així, què més llacunes hi havia? D’aquests primers
objectes arqueològics va partir una cadena de preguntes que inevitablement
acabaria en la pregunta més traumàtica que es podia plantejar l’Europa
d’aquell moment: Déu existeix?
Les grans novel·les
sobre prehistòria
En la primera meitat del segle xix les troballes geològiques, paleontològiques
i arqueològiques aprofundien en el temps i demostraven com era de dilatada
la història de la terra i com de difícil era explicar-la amb la cronologia bíblica.
Així, aquestes investigacions van generar coneixement i a poc a poc van canviar
la visió de la història de la terra i, per descomptat, de la humanitat. Aquests
temes van transcendir immediatament els cercles científics per a difondre’s en
els mitjans de comunicació de l’època. Si es busca en les hemeroteques, des
de les més internacionals fins a les més locals (Aura i Segura, 2010), s’hi pot
comprovar l’impacte mediàtic que produïen les troballes paleontològiques
i les seues interpretacions, sobretot a partir de les excavacions de Boucher
de Perthes i, per descomptat, després de la publicació de Charles Darwin del
The Descent of Man, and Selection in Relation to Sex, el 1871.
Els escriptors no són aliens a aquestes polèmiques investigacions i nous
coneixements, per això, en la segona meitat del segle xix, i principi del segle
xx,
veiem aparéixer les primeres novel·les amb temes prehistòrics taULA 2. El
fet demostra que la investigació és un motor molt important per a les societats, és el germen del coneixement i, en el cas que ens ocupa, va per davant
de la ficció i fins i tot la potencia. De manera que, primer va ser la ciència i
després la ficció
3
.
És freqüent llegir que Jules Verne va ser el pare de la ciència-ficció, però quan
es llig Voyage au centre de la Terre (1864 i 1867) es pot dir que Verne està narrant de forma novel·lada la història de la investigació. L’aventura dels seus
protagonistes és l’aventura del saber, és l’emoció humana que senten els
protagonistes i que transmet la novel·la, amb alguns temors cap a allò desconegut d’un viatge. Verne és un gran coneixedor dels avanços de la investigació
del seu temps i els seus llibres són un exemple de la divulgació de la ciència.
En les novel·les de ficció és freqüent narrar una història per mitjà d’un
viatge en el temps o l’espai. En el cas que ens ocupa, els protagonistes,
el professor alemany Otto Lidenbrock i el seu nebot Axel, emprenen un
viatge al centre de la terra
4
. Aquest destí és realment una ficció, ja que
[page-n-48]
45
PRIMER VA SER LA CIÈNCIA… DESPRÉS, LA FICCIÓ
TAuLA 2
ANY
Descobriment
1823
A. Boué descobreix ossos humans al costat d’espècies extingides d’animals a la
vall del Rhin.
1825
G. Cuvier. Nega l’existència de l’home fòssil en Discours sur les révolutions de la
surface du globe.
1826
M. Tournal descobreix restes de l’home fòssil en la caverna de Bize (França) al
costat d’ossos de ren.
1830
C. Lyell publica Pinciples of Geologie. Uniformisme.
1834
Primer congrés científic i arqueològic a París.
1838
B. de Perthes descobreix una bifaç a Abbeville.
1843
Es tradueix l’obra de J. J. A. Woorsaae a l’anglés The Primeval Antiquities of Denmark. Sistema de les tres edats.
1846
Es troba un crani al Forbe’s Quarry de Gibraltar. Se’l considera com a modern.
1849
B. de Perthes publica el Vol. 1 d’Antiquités celtiques et antédeluviennes. Afirma l’antiguitat geològica de la humanitat.
1853
Es descobreixen els primers llocs lacustres neolítics a Suissa.
1858
La London Geological Society emprén excavacions a Brixham. S’hi troben sílex
tallats al costat d’ossos d’animals extingits.
1859
- Es descobreix el crani de Neanderthal. S’interpreta com a modern.
- C. Lyell visita les excavacions de B. de Perthes a Abbeville i les de la vall de Neander.
- C. Darwin publica On the Origin of Species by Means of Natural Selection, or the
Preservation of Favoured Races in the Struggle for Life, teoria no lamarckiana de
l’evolució.
1863
- B. de Perthes descobreix una mandíbula humana a Moulin-Quignon.
- C. Lyell publica Geological Evidences of the Antiquity of Man.
1864
Novel·la
J. Verne publica Voyage au centre de la Terre.
1865
J. Lubbock publica Prehistoric Times, i encunya els termes Paleolític i Neolític.
1866
- Primer Congrés Internacional de Prehistòria a Neufchâtel.
- A. Arcelin i H. de Ferry descobreixen el jaciment de Solutré.
- E. Dupont descobreix la mandíbula de la Naulette de tipus neandertal. Això permet la reinterpretació del crani descobert a Neander.
1867
L’Exposició Universal de París té una secció de prehistòria i se celebra a París el
congrés internacional de Prehistòria.
1868
Es descobreix la sepultura de Cro-Magnon. Això permet establir la sucessió a
Europa de dos tipus humans: neandertals i cromanyons.
1871
C. Darwin publica The Descent of Man, and Selection in Relation to Sex.
1872
J. Vilanova i Piera publica Origen, Naturaleza y Antigüedad del Hombre.
1878
M. de Santuola descobreix els frescos de la cova d’Altamira. No són considerats
prehistòrics.
1879
L. Chiron descobreix els gravats de la Grotte Chabot.
1894
E. Dubois publica el descobriment del fòssil de Java, Pithecanthropus erectus, que
se situa entre els simis i els humans.
1895
E. Rivière descobreix les pintures de la Mouthe.
1896
F. Deleau descobreix els gravats de Pair-non-Pair.
1901
Breuil, Capitan i Peyrony descobreixen les pintures de Font-de-Gaume et de
Combarelles.
1902
E. Cartailhac publica Mea culpa d’un sceptique, on accepta l’art parietal com a
Paleolític. Breuil i Cartailhac viatgen a Altamira.
J. Verne afegeix dos capítols més a Voyage
au centre de la Terre.
R. Kipling publica The Jungle Book.
1907
J. London publica Before Adam.
1911
J.-H. Rosny publica La guerre du feu.
1912
A. C. Doyle publica The lost World.
[page-n-49]
46
3
4
Fotomuntatge de la interacció entre la ciència
i la ficció fet per Ana Belén Soler (2015).
Viaje al centro de la tierra, de Jules Verne.
Editorial Molino, 1935.
Ernestina Badal García i Joaquín Soler Navarro
encara hui, en el segle xxi, és més difícil desplaçar-se a les profunditats del
planeta que arribar a la superfície de la Lluna. Axel va narrant el viatge i
descrivint les seues troballes, que coincideixen amb les geològiques, paleontològiques, botàniques i antropològiques que estaven fent al llarg del
segle xix els investigadors fins a la publicació de la novel·la l’any 1864 i la
segona versió, del 1867, en la qual Verne hi afig dos capítols. Exemple d’això
és el fragment on Axel anomena molts dels científics del moment. En el
capítol XXXVII, els protagonistes es troben en una vasta plana plena d’ossades de lofodonts, megateris, mastodonts, pterodàctils, etc. En expressió
d’Axel: «tots els monstres antediluvians…», i prèviament diu: «No hauria
bastat l’existència de mil Cuvier per a reconstruir els esquelets dels éssers
orgànics estesos en aquell magnífic ossari» (Verne, 1867: 180; Verne, 2014:
221). Evidentment es refereix a la fauna extingida que s’estava trobant en
les excavacions i que M. Riou il·lustra en la figura que acompanya el text
on es reconeixen les defenses i els cranis d’elefants. L’al·ludit és Georges
Cuvier (1769-1832), creador de l’anatomia comparada en zoologia i de la
teoria catastrofista per a explicar la successió de faunes en els diferents
períodes geològics (veure taULA 2). Per a culminar el capítol, el professor
Lidenbrock troba, com no podia ser d’una altra manera, «Un cap humà!» i
[page-n-50]
PRIMER VA SER LA CIÈNCIA… DESPRÉS, LA FICCIÓ
exclama: «Ah, senyor Edwards! Ah, senyor de Quatrefages! Què no donaríeu
per trobar-vos on em trobe jo! Otto Lidenbrock!» (Verne, 1867: 180; Verne,
2014: 222). Verne, clarament es refereix als savis Henri Milne Edwards
(1800-1885) i Armand de Quatrefages (1818-1892), ambdós destacats pels
seus estudis, en zoologia el primer i en antropologia el segon, qui va definir
la «raça de cromanyó» el 1877, és a dir, anys després de la publicació de la
novel·la de Verne. A més, M. de Quatrefages va ser el primer vicepresident
de la Société Géologique de France.
En el capítol XXXVIII, Verne relata amb tot detall les troballes i els treballs
de Boucher de Perthes a Abbeville, relat semblant a la publicació del mateix
de Perthes (1864). On, al costat dels animals extingits en el Diluvi hi havia
pedrenyals (pedres del raig) que tenien formes capritxoses i repetitives que
s’atribuïen a fòssils peculiars. Segons Vayson de Pradenne (1934), Boucher
de Perthes descobreix el primer bifaç el 1838 a Thuison, prop d’Abbeville,
que identifica com una destral tallada intencionalment (de Givenchy, 1932).
Té el mèrit de ser el primer que s’identifica com a tal i serà la metxa que
encendrà el foc de la prehistòria, però per a això falta la prova definitiva: les
restes humanes.
Axel, narra en el capítol XXXVIII, la troballa que fa Boucher de Perthes d’una
mandíbula humana al costat dels ossos d’animals extingits i pedrenyals tallats
5
el dia 28 de març del 1863, és a dir, un any abans de la publicació de
la primera edició de Viatge al centre de la Terra. La troballa de la mandíbula,
efectivament com narra Axel, va tindre molta ressonància científica i va
portar a les pedreres d’Abbeville estudiosos d’altres països, com els anglesos
H. Falconer, G. Busk, etc. A Espanya, aquestes troballes es transmeten en
el llibre de Vilanova i Piera i Turbino Viaje científico a Dinamarca y Suecia
(1871), on donen compte complit d’aquesta troballa i la polèmica que va
suscitar entre els savis. Per a la majoria dels visitants serà la prova definitiva
de l’antiguitat humana, entre ells M. Edwards, A. Quatrefages i, evidentment,
Lyell, que no és citat per Verne, però que va visitar Abbevilley, a més d’altres
llocs del continent, i va publicar després (1863) el seu llibre Geological evidences of the antiquity of man with remarks of theories of the origin of species
by variation
6
, on recolza la teoria de Darwin (1859) (taULA 2). Però també hi
haurà detractors d’aquesta antiguitat com E. de Beaumont o G. Cuvier. Tots
aquests, i molts altres, són anomenats per Verne en la novel·la per a explicar
les polèmiques en el naixement de la prehistòria. Evidentment, el professor
Lidenbrock és coneixedor dels treballs d’aquests investigadors i de les posicions enfrontades i, en la seua dissertació al llarg del capítol en deixa clara
l’acceptació de la gran antiguitat de la humanitat.
Verne utilitza amb precisió la nova terminologia establida pels especialistes,
com el terme quaternari. Així, Verne diu: «Altres mandíbules idèntiques,
47
[page-n-51]
48
5
Ernestina Badal García i Joaquín Soler Navarro
Dibuix de la mandíbula i del tall
estratigràfic de la pedrera de MoulinQuignon, fet per O. Dimpre després
del 1863.
encara que pertanyents a individus de tipus distints i nacions diferents,
es van trobar en les terres poc consistents i cendroses d’algunes coves, a
França, Suïssa, Bèlgica, i igualment armes, utensilis, eines, ossos de xiquets,
d’adolescents, d’adults, de vells. Cada dia es confirmava, doncs, més i més
l’existència de l’home quaternari» (Verne, 1867: 182; Verne, 2014: 224). Com
molt sovint s’assenyala, la presència femenina està absent en les novel·les de
Verne i en aquesta enumeració de troballes humanes en podria haver inclòs
alguna femenina ja descoberta.
Acabarem aquest brevíssim espai dedicat a la novel·la de J. Verne amb una
frase on es divulga i es transmet la nova cronologia de la història humana:
«L’home, per consegüent, pujava d’un sol bot molts segles en l’escala dels
temps; precedia el mastodont; es feia contemporani de l’elephans meridionalis; tenia, en fi, 100.000 anys d’existència, ja que aquesta antiguitat
[page-n-52]
PRIMER VA SER LA CIÈNCIA… DESPRÉS, LA FICCIÓ
49
és la que assenyalen els més acreditats geòlegs a la formació del terreny
Il·lustracions del llibre de Charles Lyell (1963).
El crani de Neandertal i la comparació del
crani de Neandertal amb un europeu i un
altre de ximpanzé adult.
pliocé» (Verne, 1867: 182; Verne, 2014: 224).
A principi del segle xx, els pilars de la prehistòria eren sòlids, ja s’havien
descobert els jaciments epònims de les cultures paleolítiques com Le Moustier (1872), La Quina (1872), Aurignac (1860), Solutré (1866), La Madelaine
(1863) i Mas-d’Azil (1887), entre altres. També s’havia excavat ja la sepultura
de Cro-Magnon (1868) que va permetre determinar la successió a Europa
de dos tipus humans: l’home de Neandertal i l’home de Cromanyó. A més,
s’havien descobert algunes cavernes amb pintures parietals i gravats, com
Altamira el 1878, que, malgrat ser la primera, no va ser acceptada l’autoria paleolítica de les seues pintures fins que es descobreixen, molts anys
després, algunes cavitats ornades a França (taULA 2). Serà el 1902 quan E.
Cartailhac publica Les cavernes ornées de dessins. La grotte d’Altamira,
6
[page-n-53]
50
Ernestina Badal García i Joaquín Soler Navarro
Espagne. «Mea culpa» d’un sceptique (Cartailhac, 1902), quan s’accepte
la capacitat artística dels paleolítics. En definitiva, a començament del
segle xx la prehistòria tenia una trajectòria consolidada i era una ciència
respectada i interessant perquè aprofundeix en el coneixement dels temps
més remots de la humanitat.
En aquest context, apareix una plèiade reduïda de novel·les amb temàtica
prehistòrica o, com diria J.-H. Rosny aîné, «le romain des âges farouches». El
1907 es publica Before Adam, de Jack London; el 1911, La guerre du feu, de
J.-H. Rosny aîné, i el 1912, apareix The Lost World de Sir Arthur Conan Doyle,
molt més conegut per les seues novel·les de Sherlock Holmes. A diferència de
Jules Verne, aquestes tres novel·les sí que poden ser definides com a ficció o
ciència-ficció, segons Chatelaine i Slusser (2012), fins i tot Rosny seria el pare
de la ciència-ficció. En aquestes, els protagonistes són éssers prehistòrics
que viuen com a tals, mentre que en la de Verne els investigadors, que estan
descobrint la prehistòria, són els protagonistes.
En la novel·la Before Adam de Jack London (1876-1916) podem trobar un
parell de punts interessants per a analitzar la relació dels homes i les dones
de l’època amb la nova realitat que la ciència posava davant els seus ulls
7
.
L’heroi d’aquesta aventura no és cap altre que un jove homínid anomenat
Ullal Llarg que viu en la seua pròpia carn el procés d’evolució humana, per
l’aparició d’altres homínids nous diferents, però també per la violència del
mascle alfa de L’Horda (la tribu amb la qual viu). Així, l’escriptor fa especial
insistència en l’atavisme i la violència irracional que s’amaga a l’interior
de cada ésser humà, la civilització i el salvatgisme lluitant per predominar
en aquestes espècies noves que competeixen per la supervivència. Aquesta
idea es veu reforçada per un concepte clau per a la novel·la i que, des del
punt de vista d’allò que s’ha desenvolupat en aquestes pàgines, és un fet
realment crucial per a entendre què pretenia London: la narració no està
relatada des del punt de vista del protagonista, sinó des del d’un dels seus
descendents en el segle xx, que té la facultat de reviure els dies del seu
avantpassat en els somnis. Així, mitjançant aquesta magnífica fórmula
narrativa, Jack London ens mostra com de fascinant devia ser per als lectors
de principi de la centúria la teoria de l’evolució humana. A través d’Ullal
Llarg i el seu hereu, som capaços de conéixer una aventura èpica que no
és la d’un individu sol, sinó la de tota l’existència humana; en la vida del
jove homínid no assistim només a un moment clau del nostre passat, sinó
als records oblidats per nosaltres mateixos, però que també pertanyen a
aquell ximpanzé que ens observa amb un gest seriós des de l’altre costat
dels barrots del zoo.
7
Antes de Adán, de Jack London.
Editorial Prometeo, València (Cap al 1920).
La novel·la de J.-H. Rosny aîné, pseudònim de Joseph Boex (1856–1940), La
guerre du feu
8
és ficció o ciència-ficció purament; hi ha un canvi radical
[page-n-54]
PRIMER VA SER LA CIÈNCIA… DESPRÉS, LA FICCIÓ
51
[page-n-55]
52
Ernestina Badal García i Joaquín Soler Navarro
La guerre du feu de J-H. Rosny ainé.
Editorial Plon-Nourrit, París, 1919.
en relació amb la novel·la de Verne ja que no pretén ser didàctica de la
ciència o ficció científica com diria Evans (1988). Rosny estava a Londres
(1873–1884) durant els anys posteriors a les publicacions de Charles
Darwin i va estar molt atent a les controvèrsies que en van generar les
teories, les quals són evidents en la seua obra, que s’integra en l’evolucionisme ecològic. Així, per a Rosny, l’evolució humana es veu envoltada
enmig de la lluita evolutiva amb altres espècies animals i vegetals, no és
especial ni superior, tan sols una més de les espècies que lluiten per la
supervivència (Chatelaine i Slusser, 2012). En La guerre du feu es planteja la conservació, el control del foc com a mitjà de supervivència, com
a tecnologia vital per al grup. En la novel·la hi ha passatges on la rudesa
i brutalitat per la supervivència no tenen pietat. La confluència de dues
espècies humanes en el temps i en l’espai és un debat que encara està
per resoldre i que des del segle xix, amb la identificació de neandertals
i cromanyons, fins a l’actualitat ha sigut objecte de debats científics, de
controvèrsia, de polèmica i de narracions fantàstiques.
8
[page-n-56]
PRIMER VA SER LA CIÈNCIA… DESPRÉS, LA FICCIÓ
53
Arthur Conan Doyle (1859–1930) escriu el 1912 la novel·la The Lost World que
és la primera d’una sèrie de gestes del professor Challenger
9
. Personatge
que no va aconseguir la fama de Sherlock Holmes, però que també és molt
peculiar. En aquesta novel·la el professor i el seu seguici viatjaran a la selva
recòndita on trobaran el món prehistòric, completament fantàstic. A Conan
Doyle se li atribueix la farsa de l’«home de Piltdown». Aquesta farsa de la ciència consisteix en el fet que el seu amic i arqueòleg aficionat, Charles Dawson,
va trobar uns fragments de crani i una mandíbula humana en una pedrera
prop de Piltdown (Anglaterra) el 1912. Aquestes restes es van presentar en
la Geological Society, a Londres, el 1913, i aquell mateix dia van aparéixer
en els periòdics alguns titulars sensacionalistes com «Missing Link Found
– Darwin’s Theory Proved». La carrera per demostrar la teoria de l’evolució
de Darwin estava en ple auge i aquestes restes posaven Anglaterra a l’altura
d’Alemanya, amb el seu home de Neandertal, o de França, amb el seu home
de Cromanyó. Durant quaranta anys se’ls va considerar el graó perdut, l’home
fòssil de l’acheulià, fins que l’any 1953, un grup d’especialistes anglesos va
demostrar que els ossos del crani eren recents i la mandíbula d’un orangutan,
per tant van concloure que era un frau deliberat, tal vegada, de Dawson?, de
Conan?, d’altres persones? En la novel·la The Lost World hi ha senyals en relació amb aquesta història; també El gos dels Baskerville parla de l’excavació
i de la troballa del crani. Vist que aquest text és per a l’exposició «Prehistòria i
Còmic» que presenta el Museu de Prehistòria de València, recomanem veure
la història d’aquesta farsa en el vídeo de dibuixos animats de la direcció d’Internet següent: https://www.youtube.com/watch?v=MOsILvcWXjo
En definitiva, Conan Doyle es va documentar i tenia tractes amb arqueòlegs,
paleontòlegs i geòlegs. The Lost World va ser la primera novel·la de tema
Fotograma de The Lost World, del director
Harry O. Hoyt, 1925.
9
[page-n-57]
54
Ernestina Badal García i Joaquín Soler Navarro
prehistòric portada al cine amb el mateix títol. Es va estrenar el 1925, totes
dues, novel·la i pel·lícula, són tributàries dels avanços produïts al llarg del
segle xix, quan sorgeixen noves ciències a la cerca del món perdut: geologia,
paleontologia, paleobotànica, prehistòria i un llarg etc., que van traient a
la llum un passat remot, ple de misteris, que no encaixen dins del model
bíblic imperant a l’Europa huitcentista. Els escriptors volien reviure aquell
món perdut mitjançant la creació literària. I finalment, la tecnologia, és a
dir, el cine, podia posar en moviment El món perdut, amb unes certes dosis
de ciència, de creació literària, de tecnologia i d’art dramàtic. Així, doncs, la
literatura sobre prehistòria ens evoca una confluència de ciència, art i fantasia
que totes les societats humanes necessitem.
Sorgeixen els mites
Amb els primers llibres va començar una retroalimentació entre públic i
autors, aquelles primeres lectures van atiar curiositats, desitjos i temors que
es van veure reflectits en els títols que anirien eixint a poc a poc. A més, el
món començava a assimilar lentament allò que implicaven les teories de
Darwin, que l’ésser humà no és un ésser especial i superior (almenys no
tant) il·luminat amb el foc de l’Olimp per un ésser pan dimensional, que
el va cisellar a la seua imatge i semblança, com si es tractara d’una estàtua.
Ara, quan algú va a un zoològic i mira un ximpanzé als ulls, pot sentir un
lleuger calfred en comprendre que un fil de plata invisible recorre tota
l’evolució humana per a connectar els ulls que s’observen des d’ambdós
costats dels barrots. Això ens va tornar una part dels nostres orígens oblidats,
i va atorgar molta humanitat a aquells familiars nostres que juguen com a
xiquets despreocupats entre les branques de les selves més recòndites del
planeta. El reconeixement d’alguna cosa molt humana en el rostre dels
primats va inflamar la imaginació de molts, però també va alimentar un
temor fosc, primigeni i irracional en allò més profund d’uns altres. Perquè,
així com des d’aquell moment es veia alguna cosa humana en ells, aquella
lúcida intel·ligència que els va portar a convertir-se en nosaltres, ningú
no podia continuar ocultant que en l’interior de l’ésser humà subjeia un
substrat atàvic, irracional i indomable. Però el pitjor era que, a causa de
les noves datacions sobre l’origen de la humanitat i els debats virulents
entre fe i ciència, cada vegada eren menys aquells que atribuïen aquests
comportaments brutals als designis d’un ésser maligne que ens els inspira. Ara, per fi, l’ésser humà aguaitava una majoria d’edat en què havia de
responsabilitzar-se dels seus actes com a espècie, i assumir que no érem
uns éssers tan racionals com es pretenia.
I els escriptors no van tardar a fer que les seues màquines d’escriure tragueren fum, teclejant sobre aquestes expectatives i també sobre els nous temors
que els sorgien al pas. Ara, en les portades dels fulletons trobàvem goril·les,
[page-n-58]
PRIMER VA SER LA CIÈNCIA… DESPRÉS, LA FICCIÓ
10
El doble asesinato en la calle Morgue,
d’Edgar Allan Poe.
Historias extraordinarias. Il·lustració
d’A. Xumetra. Biblioteca Arte y Letras,
Barcelona, 1887.
fardatxos gegants i homes peluts de les cavernes; fins i tot un autor de la talla
d’Edgar Allan Poe (1987) representava aquesta por del nostre jo primitiu en
el relat Els crims del carrer Morgue, publicat per primera vegada el 1841
10
.
Perquè, què podia haver-hi més aterridor per a algú del segle xix que observar
aquella llampada d’humanitat que hi ha en els ulls d’un ximpanzé? Gràcies
als nous descobriments, aquesta sensació es tornava molt més pertorbadora,
en saber que simis i humans som espècies diferents amb avantpassats en
comú; ara, s’havia obert una finestra a la consciència que hi havia alguna
cosa d’ells en nosaltres i alguna cosa de nosaltres en ells.
55
[page-n-59]
56
Ernestina Badal García i Joaquín Soler Navarro
Apareixia així aquest temor a l’altre, aquesta incomoditat que sentim quan
la imatge que ens torna l’espill no ens agrada. Encara que realment, a l’hora
de la veritat, allò que temien de debò les gents de l’època era començar a
discernir que no som més que uns animals ensinistrats, una espècie com
una altra qualsevol però que ha lluitat per domar el seu atavisme, els seus
instints més primitius, en benefici, com argumentava Rousseau, d’un
contracte social que ens permet viure en comunitats molt nombroses de
manera més o menys pacífica i ordenada. Si açò era així, si la humanitat
no havia nascut de la creació com l’ésser que en aquests moments tenia un
meravellós idil·li amb els temps moderns, cabia la possibilitat que aquest
home o dona irracionals, i no domats mai, que havíem sigut, visqueren
fins i tot en el fons del nostre interior. Ací estava Jack l’Estripador, com una
ombra fosca que lliscava als carrerons de Whitechapel, per a recordar-ho;
de la mateixa manera que havien arribat a Europa les notícies sobre els
horrors duts a terme en la guerra civil nord-americana. La història ens
estava donant una lliçó que Goya va comprendre molt bé: El somni de la
raó produeix monstres. Però encara era massa prompte, hauria d’arribar la
Gran Guerra perquè la població europea es vera obligada a enfrontar-se a
la veritat: que l’ésser humà pot comportar-se de la manera més violenta
i irracional imaginable, i que la ciència i la raó tan sols són un vel difús i
trencadís que ens separa d’aquesta realitat.
Així, aquest temor a l’altre no seria més que el temor a nosaltres mateixos,
a la realitat que tots intuïm però preferim ignorar, que la civilització no és
més que una il·lusió i que no som millors que aquells avantpassats que van
habitar en cavernes i van lluitar per l’aliment contra grans depredadors, com
l’ós de les cavernes o el tigre de dents de sabre. La nostra mirada és semblant
a la del ximpanzé del zoològic, les nostres mans es mouen igual que les mans
que tallaven el sílex i la nostra ment és idèntica a la d’aquells homes i dones
que van veure entitats sobrenaturals i mons onírics en la fluctuació del foc
i les estrelles.
Tal vegada aquesta va ser la raó de l’aparició de la figura de l’aventurer
huitcentista, tal vegada, com que no podien viatjar al passat, els occidentals es van dedicar a viatjar als llocs més remots del planeta, tal vegada
per això es van afanyar a buscar els pobles no civilitzats de l’orbe per a
intentar comprendre d’on venien i, si era possible, esbrinar més sobre el
nostre passat. Va ser així com es va produir un xoc de cultures, i aquestes
van ser les causes de tanta fascinació per les formes de vida dels massai,
dels aborígens australians i fins i tot de cultures tan antigues i conservadores com la japonesa. Així, tal com havia succeït a la Grècia homèrica, la
literatura va intentar donar resposta a aquesta sèrie d’inquietuds, els lectors
[page-n-60]
PRIMER VA SER LA CIÈNCIA… DESPRÉS, LA FICCIÓ
57
Tarzán de los monos. Edgar Rice Burroughs.
Gustavo Gili, Barcelona, 1938.
buscaven viatjar a llocs llunyans i exòtics, a jungles i mars perillosos i plens
de misteri… era tal la curiositat del públic, que no van tardar a sorgir títols
com el Llibre de la Selva, de R. Kipling (1894); Tarzan de les mones (1914)
11
,
on la figura del «bon salvatge» cobra protagonisme i ens acosta a la figura
del salvatge d’una forma més amable, fent desaparéixer moltes de les pors
que havien sorgit davant de la figura de l’home i la dona primitius. Ara, les
gents incivilitzades de més enllà d’occident ja no eren violentes, incultes i
indomables, sinó que en elles bategava una intel·ligència i uns valors que
serien propis de l’ésser humà. Per tant, la visió s’invertia: en el nostre interior ja no hi havia un animal acatxapat en les ombres, sinó que en tots els
salvatges hi havia un ésser civilitzat desitjant expressar-se.
11
[page-n-61]
58
Ernestina Badal García i Joaquín Soler Navarro
BIBLIOGRAFIA
ARAGONÉS, E. (1999): «Noticia de D. Ángel Vallejo y Villalón (17781840), comisionado para realizar estudios geológicos en Cataluña y
encargado de formar el primer mapa geológico de España». Boletín
Geológico y Minero, 110-5, p. 93-99.
REBOUL, H. (1933): Géologie de la période Quaternaire et introduction
a l’Histoire Ancienne. Paris. F.G. Levrault, Libraire.
AURA, J. E. i SEGURA, J.M. (2010): El “creacionisme” militant: 125 anys del
descobriment de les Llometes (Alcoi) en el 200é aniversari del naixement de
Charles Darwin. Alcoi. Centre Alcoià d’Estudis Històrics i Arqueològics.
TRUYOLS, J. (1998): «Sobre el origen de la relación científica que
existió entre Casiano del Prado y Edouard de Verneuil». Geogaceta
23, p. 151-152.
CARTAILHAC, E. (1902): «Les cavernes ornées de dessins. La grotte
d’Altamira, Espagne. “Mea culpa” d’un sceptique». L’Anthropologie,
XIII, p. 348-354.
— (2007): «Casiano de Prado. Perspectiva del hombre y su obra a los
200 años de su nacimiento». Trabajos de Geología, Universidad de
Oviedo, 27, p. 9-17
CHATELAINE, D. i SLUSSER, G. (2012): «Introduction. Rosny’s Evolutionary Ecology». En J.-H. Rosny Aîné: Three Science Fiction Novellas.
From Prehistory to the end of Mankind. Wesleyan University Press.
VAYSON DE PRADENNE, A. (1934): «A propos des premières trouvailles de Boucher de Perthes». Bulletin de la Société préhistorique
française, 31, núm. 1, p. 65-67.
DE GIVENCHY, P (1932): «Un centenaire de Boucher de Perthes 1832.
1932». Bulletin de la Société préhistorique française tom 29, n.0 5, p. 228-230.
VERNE, J. (1867): Voyage au centre de la Terre. Paris. J. Hetzel, Editeur.
DE PERTHES, B. (1864): «Nouvelles découvertes d’os humains et
dans le diluvium de Menchecourt et de Moulin Quignon en 1863 et
1864». Bulletin de la Société d’Anthropologie de Paris, 1a. sèrie, vol.
5, fascicle 5, p. 730-760.
DESNOYERS, J. (1829): «Observations sur un ensemble de plus récens
que les terrains tertiaires du bassin de la Seine, et pouvant constituer
une formation géologique distincte». Annales des sciences naturelles,
vol. 16, p. 171-214, 402-491.
DOYLE, A. C. (1953): The Lost World. London. Pan Books.
EVANS, A. B. (1988): «Science Fiction vs. Scientific Fiction in France: From
Jules Verne to J.-H. Rosny aîne»́. Science Fiction Studies, 15, 1 p.1-11.
GIBBARD, Ph. L. i HEAD, M. J. (2009): «IUGS ratification of the Quaternary System/Period and the Pleistocene Series/Epoch with a base
at 2.58 Ma.» Quaternaire, 20/4, p. 125-133.
RICHARD, N. (1992): L’invention de la Préhistoire. Paris. Presses Pocket.
— (2014): Viaje al centro de la Tierra. Colección Hetzel. RBA.
VILANOVA I PIERA, J. i TURBINO, F. M. (1871): Viaje científico a Dinamarca y Suecia con motivo del congreso internacional prehistórico. Madrid.
VILANOVA I PIERA, J. (1872): Origen, Naturaleza y Antigüedad del
Hombre. Madrid. Imprenta A. Gómez Fuentenebro.
WENT, H. (1958): Tras las huellas de Adán. Barcelona, Editorial Noguer.
8a edició. 1970.
Recursos electrònics
Mémoire de la Société Géologique de France 1833. Liste de membres
de la Société Géologique de France en 1833. Mémoires de la Société
Géologique de France. Tome premier- Première partie, 1-11. [data de
consulta i descàrrega 10 d’agost del 2015]. Disponible en: http://www.
biodiversitylibrary.org/item/133902#page/4/mode/1up
Rosny aîné, J.-H. 1911. La guerre du feu. Roman des âges farouches.
KIPLING, R. (1894): The jungle books. Oxford University Press. 1998.
LONDON, J. (1907): Before Adam. London-Glasgow. Collins’ clear-Type press.
LÓPEZ DE AZCONA, J.M. (1984): «Mineros destacados del siglo XVIII. Casiano de Prado y Valle (1797-1866)». Boletín Geológico y Minero 95, p. 90-95.
LYELL, C. (1863): Geological evidences of the antiquity of man with remarks
of theories of the origin of species by variation. Londres. John Murray.
PELAYO, F i GOZALO, R. (2012): Juan Vilanova y Piera (1821-1893), la
.
obra de un naturalista y prehistoriador valenciano. La donación Masiá
Vilanova en el Museo de Prehistoria de Valencia. Sèrie de Trabajos Varios
del SIP 114. Museu de Prehistòria de València.
,
La Bibliothèque électronique du Québec. Collection Classiques du
20e siècle. Volume 53: version 1.0. [data de consulta i descàrrega 15
de març del 2015]. Disponible en: http://beq.ebooksgratuits.com/
classiques/index.htm
Figura 2. Dibuix i croquis, sense cap dubte, d’Édouard o Louis Lartet d’una caverna a Espanya. [data de consulta i descarrega 21 de
novembre del 2015]. Disponible en: Bibliothèque Universitaire de
l’Arsenal, Université Toulouse I Capitole. Disponible en: http://
tolosana.univ-toulouse.fr/archives/ms-199071-f41-57
Figura 4. Dibuix O. Dimpre [data de consulta i descàrrega 21 de
novembre del 2015]. Disponible en: Bibliothèque Universitaire de
l’Arsenal, Université Toulouse I Capitole. Disponible en: http://
POE, E. A. (1809): Los crímenes de la calle Morgue. Ediciones Nájera
1987. Barcelona.
tolosana.univ-toulouse.fr/archives/ms-199074-f20
PUCHE, O. (2004): «Casiano de Prado». En Pioneros de la Arqueología
en España. El proceso hacia la arqueología científica 1833-1912. Alcalá
de Henares. Museo Arqueológico Regional. p. 79-87.
del programa Proyecto G emitido por Canal Encuentro de Argentina
El hombre de Piltdown - Grandes Fraudes de la Ciencia Capítulo 06
[data de consulta 21 de novembre del 2015]. Disponible en: https://
www.youtube.com/watch?v=MOsILvcWXjo
[page-n-62]