El jaciment epimagdalenià de les Covarxelles (Tírig, Alt Maestrat, País Valencià)
Dídac Roman Monroig
[page-n-121]
Archivo de Prehistoria Levantina
Vol. XXIX, Valencia, 2012, p. 121-140
Dídac ROMAN MONROIG a
El jaciment epimagdalenià de les Covarxelles
(Tírig, Alt Maestrat, País Valencià)
RESUM: En aquest treball analitzem la indústria lítica recuperada en el jaciment de les Covarxelles (Tírig, Alt
Maestrat, País Valencià). L’excavació realitzada l’any 2007 ens va permetre comprovar l’absència de nivells arqueològic conservats, pel que tots els materials recuperats són superficials. Tot i així, la tecnologia i la tipologia
dels materials són molt homogènies, amb un domini dels gratadors, l’utillatge microlaminar i les truncadures.
Les característiques de les peces recuperades permeten adscriure el jaciment a l’Epimagdalenià antic.
PARAULES CLAU: Epimagdalenià, País Valencià, indústria lítica, tecnologia, tipologia.
The Epimagdalenian site of Les Covarxelles
(Tírig, Alt Maestrat, Valencian Country)
ABSTRACT: This paper analyzes the lithic industry from Les Covarxelles archaeological site (Tírig, Alt Maestrat, Valencian Country). The excavation conducted in 2007 confirmed the lack of preserved archaeological
levels, thus the analysed sample comes from a surface sampling. Nevertheless, the technology and typology of
the lithic assemblage is very homogenous, and the end-scrapers, the microlaminar tools and the truncated pieces
dominate the assemblage. The characteristics of these pieces ascribe them to the Ancient Epimagdalenian.
KEY WORDS: Epimagdalenian, Valencian Country, lithic industry, technology, typology.
a Departament de Prehistòria i Arqueologia, Universitat de València. Associate Researcher, Dept. of Archaeology, Flinders University.
didac.roman@uv.es
[page-n-122]
122
D. Roman Monroig
COMENTARI PREVI SOBRE EL NOM DEL JACIMENT
Abans de tot, volem remarcar que les Covarxelles és un jaciment publicat en alguna ocasió com el Mas Blanc
(Guillem et al., 2001; Fernández et al., 2002; Fernández, 2006). El nom que ara li donem es deu al fet que, una
vegada descobert el jaciment, se li va atorgar el nom d’un dels masos que hi ha a prop, sense tindre en compte
però, que el lloc on es troba l’assentament es coneix amb el nom de les Covarxelles. Nosaltres creiem que és
convenient donar als jaciments el nom popular amb el qual són conegudes les cavitats o zones on s’ubiquen,
més encara en aquest cas, ja que el jaciment no té un pes específic en la bibliografia, puix que només han estat
publicats els resultats de l’estudi de 188 peces (20 retocades). En el nostre cas, hem realitzat una excavació,
i presentem l’estudi de 1.212 restes lítiques (150 retocades), pel que creiem que si volem donar un nom més
apropiat al jaciment aquest és un bon moment.
LOCALITZACIÓ I DESCRIPCIÓ
El jaciment va ser descobert per Pere M. Guillem l’any 2000 dins del marc de prospeccions que aleshores
realitzava l’Institut d’Art Rupestre. Es troba en la part superior de la vessant oriental de la Serra de Valldàngel
occidental, en la capçalera del barranc del Pou Partit i el barranc de Pujol, a una altura de 750 m.s.n.m., dins
del terme de Tírig però molt a prop de la ratlla amb el terme de Catí (fig. 1).
Fig. 1. Ubicació de les Covarxelles. L’ampliació correspon al nord del País Valencià.
Es troba ubicat en la part mitjana/alta d’una pronunciada pendent orientada a l’est i amb restes d’antics
bancals pràcticament desapareguts, que avui en dia es troben coberts per matolls (fig. 2). La curiositat del
jaciment està en el fet que el material es troba distribuït en una superfície prou reduïda (uns 50-60 m2), sense
que s’hagen trobat restes, com seria lògic, en la part baixa de la vessant, però tampoc en la zona alta on es
desenvolupa una ampla cinglera amb algunes balmes de bones dimensions i una petita cova. Aquest fet ens va
portar a pensar que ens podríem trobar enfront d’un jaciment en posició primària, i que una excavació podria
aportar-nos una valuosa informació sobre l’assentament.
APL XXIX, 2012
[page-n-123]
El jaciment epimagdalenià de les Covarxelles
123
Fig. 2. Situació del jaciment.
EXCAVACIÓ I SEQÜÈNCIA ESTRATIGRÀFICA
La campanya es va programar per a l’abril del 2007 sota la direcció de nosaltres mateixos i del Dr. Pere M.
Guillem, i amb finançament aportat per l’Institut d’Art Rupestre. Tenia per objectiu realitzar un sondatge per
a comprovar l’existència de nivells arqueològics i, de ser així, plantejar-nos una campanya més llarga per a
l’estiu següent.
El primer sondatge es va realitzar sobre una superfície de 2 m2 (quadres A9 i C9). Al trobar-se sobre una
vessant molt pronunciada vam començar a excavar pel quadre de la part superior (C9), per anar ampliant cap
als altres a mesura que guanyàvem en profunditat, per tal d’aconseguir una superfície horitzontal. El resultat
va ser la comprovació de la inexistència d’un nivell arqueològic en aquesta zona del jaciment, amb l’aparició
de les margues estèrils de base (cap a la cota -150 cm) i finalment la roca mare.
Desprès de desbrossar una ampla superfície, i recollir una bona quantitat d’indústria lítica (la que s’estudiarà
a continuació), vam comprovar com el material arqueològic apareixia fins a una cota lleugerament superior
de la que havíem vist inicialment, pel que vam decidir obrir un nou sondeig a 6 m de distància de l’anterior,
vessant amunt (quadre M8). Tot i que els sediments es van presentar amb menys fracció que en l’anterior
sondeig, i va aparèixer alguna resta lítica aïllada fins als 40 cm de profunditat (molt dispersa), cap als 55 cm
vam trobar la roca mare, pel que el possible nivell arqueològic tampoc estava en aquesta zona.
Les conclusions, per tant, són que no existeix un nivell arqueològic conservat i que possiblement la mateixa
dinàmica natural i les labors agrícoles en la zona han fet desaparèixer les restes in situ de l’ocupació humana.
Volem insistir, però, en el fet de la presència dels materials en una superfície molt concreta de la vessant,
sense que s’aprecien desplaçaments post-deposicionals importants, pel que no podem descartar per complet la
possibilitat de l’existència de nivells arqueològics en algun lloc de l’àrea delimitada.
ANÀLISI TECNO-TIPOLÒGICA DE LA INDÚSTRIA LÍTICA
En total s’han recuperat 1.212 restes d’indústria lítica, de les quals la major part correspon a resquills (41,7%),
el que ens mostra que la recollida dels materials ha estat minuciosa (taula 1). Entre la resta d’elements hi ha
un domini de les ascles, seguides a distància per les laminetes, les ascles laminars, les làmines, els nuclis i
els productes de condicionament. També s’ha recuperat un bon nombre de fragments informes. Si tenim en
compte només els elements de producció, observem que representen vora el 41% del total, on les ascles són
més del 60%, seguides per les laminetes (15%) i les ascles laminars i les làmines al voltant del 10%.
APL XXIX, 2012
[page-n-124]
124
D. Roman Monroig
Taula 1. Nombre de peces i percentatges per suports.
N
Ascla
%
% producció
315
26
63,6
Ascla laminar
57
4,7
11,5
Làmina
47
3,9
9,5
Lamineta
76
6,3
15,3
-
-
-
Nucli
25
2,1
-
PAN
32
2,6
-
Ascla tèrmica
Cop Burí
2
0,2
-
Resquill
505
41,7
-
Informe + debris
153
12,6
-
Bloc
-
-
-
Total
1212
100
-
Total producció
495
40,9
100
Retocats
150
12,4
30,3
Material retocat
El conjunt d’elements retocats de les Covarxelles és de 150, és a dir, un 12,4% dels materials recuperats i un
30,3% dels elements de producció. Es tracta d’un conjunt de peces fabricades totes sobre sílex, excepte una
ascla amb mossa que ho ha estat sobre calcària.
Existeix un domini dels gratadors, seguits per l’utillatge microlaminar i les truncadures, i amb bona
representació de les mosses-denticulats (taules 2 i 3). La resta de grups tenen menys d’un 5% de representació,
i podem destriar la presència d’estris compostos i peces retocades en les vores. També cal destriar la baixa
proporció de burins i la presència d’un microburí.
L’elevada presència de truncadures, el clar domini dels gratadors sobre els burins (alguns microgratadors),
la bona presència de mosses i denticulats, així com la importància del grup microlaminar, on sobta la presència
de només una lamineta de dors apuntada, i cap d’elles té la vora arquejada, ens apropa als conjunts situats en
el XIIè mil·lenni BP (Epimagdalenià antic).
El grup dominant és el dels gratadors, amb 36 peces que representen el 24% dels estris retocats (fig. 3).
Dominen els gratadors sobre ascla (N=21) o ascla laminar (N=12), retocada o no, mentre que els realitzats
sobre làmina es redueixen a dues peces, una d’elles de condicionament. També trobem un exemplar sobre
ascla de condicionament retocada (semicresta). Cal destriar que hi ha una certa varietat tipològica, amb 10
tipus representats, entre els quals trobem gratadors dobles (N=3), en mussell-musclera (N=3), ogivals (N=1),
en ventall (N=1) i també microgratadors, tant unguiformes (N=3) com circulars (N=1).
Aquesta diversitat tipològica no amaga l’existència d’alguns elements comuns que cal destriar. La major
part són gratadors petits, curts, amb una longitud màxima de 35 mm i una mínima de 12 mm (mitjana de
20,8), i una amplària màxima de 23 mm i mínima de 8,7 mm (mitjana 14,5). Moltes peces presenten fronts
poc convexos, al límit amb la truncadura, el que ha provocat que en dos dobles, el circular i cinc sobre ascla
retocada haguem tingut alguns dubtes sobre si classificar-los com a gratador, truncadura o gratador-truncadura.
També val la pena destriar que cinc peces presenten els retocs complementaris a mode de mossa lateral.
Les truncadures estan representades per 28 elements (fig. 4), que són el 18,6% del conjunt retocat. Entre
els suports dominen les ascles (N=17) sobre les ascles laminars (N=7) i les làmines (N=5). El domini és de les
peces amb truncadura recta (N=11) encara que aquesta categoria està molt repartida, i el conjunt de còncaves,
APL XXIX, 2012
[page-n-125]
125
El jaciment epimagdalenià de les Covarxelles
Taula 2. Llista-tipus dels materials recuperats.
Núm. Tipus
N parcial
N
%
1,3
1a
2
3
Gratador doble
3
2
4
Gratador ogival
1
0,6
5b
Gratador sobre ascla retocada
8
5,3
7
G
Gratador simple sobre làmina
Gratador en ventall
1
0,6
14
9,3
Gratador circular
1
0,6
Gratador unguiforme
3
2
3
2
8a
b
9
10
13 a
b
Gratador sobre ascla
9
Front de gratador
5
Gratador en musell
1
Gratador en musclera
2
17
P
B
D
Gratador -Burí
1
Gratador -Peça truncada
5
3,3
Perforador-Mossa
1
Perforador
1
0,6
28
Burí díedre desviat
1
0,6
30 a
Burí díedre d’angle sobre fractura
1
0,6
58
Làmina o ascla amb vora abatuda total
5
3,3
60
Làmina o ascla amb truncadura recta
11
Làmina o ascla amb truncadura oblíqua
3
Làmina o ascla amb truncadura còncava
7
4,7
63
Làmina o ascla amb truncadura convexa
1
1
0,6
2
1,3
5
3,3
28
18,6
7
4,7
18
12
3
2
32
21,4
0,6
Làmina o ascla bitruncada
6
4
65 a
Làmina o ascla retocs continus en una vora
1
b
Làmina o ascla retocs parcials en una vora
5
6
4
PR
66 b
Lámina o lasca amb retocs parcials en dues vores
1
0,6
74 a
Ascla amb mossa
11
7,3
75 a
Ascla denticulada
6
Laminar denticulada
1
7
4,7
b
PE
4,7
2
62
64 a
MD
7
7,3
61
TR
24
0,6
23
36
0,6
18
20 b
C
Tot. general % tot.
Peça escatada
3
2
Lamineta truncada
2
1,3
85 a
Lamineta de dors
23
c
ml
76
84
Lamineta de dors apuntada
1
25
10
e
Lamineta de dors gibós
1
2
1,3
2
1,3
1
0,6
11
7,3
11
7,3
150
100
150
100
86 a
Lamineta de dors truncada
87 a
Lamineta de dors denticulada
1
b
Lamineta de dors amb mossa
1
89
Div
Total
Lamineta amb escotadura (mossa)
92 b
c
Diversos: Fragment de peça retocada
10
Diversos: Microburí
1
APL XXIX, 2012
[page-n-126]
126
D. Roman Monroig
Taula 3. Grups tipològics.
N
%
Gratadors
36
24
Compostos
7
4,7
Perforadors
1
0,6
Burins
2
1,3
Dorsos
5
3,3
Truncadures
29
18,6
Peces Retocades
7
4,7
Mosses i denticulats
18
12
Peces Escatades
3
2
Microlaminar
31
21,4
Microburins
1
0,6
obliqües i convexes igualen a les primeres. També hi ha un bon nombre de peces bitruncades (N=6), entre les
quals trobem un domini de les truncadures còncaves i obliqües.
Les seues dimensions, tal i com passava amb els gratadors, són reduïdes, amb una longitud màxima de 28
mm i una mínima de 13 mm (mitjana: 17) i una amplària màxima de 23 mm i una mínima de 8,7 mm (mitjana:
14).
Una característica que cal destriar, i que ja hem vist en altres conjunts (Roman, 2010a i 2011), és que
algunes d’elles tenen una mena de sortint lateral en un dels dos costats de la truncadura (N=12). La major part
de les ocasions està vinculat a truncadures parcials que deixen aquesta mena d’apuntament lateral en un dels
dos costats, però altres vegades es vincula a truncadures obliqües o còncaves que el creen de forma intencional.
En aquest conjunt el trobem més vinculat a la part dreta de la truncadura (N=8) que a l’esquerra (N=4).
Les peces amb mosses o denticulades compten amb 18 elements (fig. 5), que són el 12% del material
retocat. Generalment estan fabricades sobre ascla (N=13), tot i que també en trobem algunes sobre ascla
laminar (N=4) i una sobre làmina. Es tracta d’un grup que en algunes ocasions resulta complicat de classificar,
ja que les mosses simples podrien ser producte de fractures mecàniques, més encara en aquest cas, al tractar-se
de materials de superfície. Degut a aquest fet hem estat molt estrictes, i les peces que presentaven algun dubte
han quedat fora d’aquesta classificació.
Entre els dos tipus, les mosses estan més representades (N=11). Normalment ens trobem amb mosses
úniques, tot i que una peça en presenta diverses, i fins i tot hi ha dues peces que combinen aquesta mossa
amb altres tipus de retocs, una amb un retoc abrupte i l’altra amb una truncadura. El retoc més abundant és
el simple, amb bona presència d’abruptes i semiabruptes, i poden ser tant marginals com profunds o molt
profunds. La seua longitud mitjana és de 27,9 mm i l’amplària de 25,5 mm. Les peces denticulades (N=7)
normalment presenten retocs abruptes o semiabruptes profunds.
Els estris microlaminars ascendeixen a 32 peces, representant el 21,4% del conjunt retocat. Entre aquests,
la major part són laminetes de dors simples (N=23), mentre que les que complementen aquest dors amb alguna
altra característica en són 6. Tenim a més dues laminetes truncades i una escotada (taula 4; fig. 6).
Com es pot observar, comptem amb molt poques peces fora de les laminetes de dors simples. Tot i això
cal dir que totes les peces, excepte una, presenten fractures en una o les dues extremitats, pel que algunes
d’aquestes podrien haver estat en origen algun dels altres tipus que s’haja fragmentat per l’ús, voluntàriament
o per processos tafonòmics. A partir de les peces conservades veiem que les laminetes de dors simples se
situen en 5,3 mm d’ample i 2,5 de gruix de mitjana. Amb una variació que oscil·la entre 7,5-3,3 en l’ample i
4,5-1,1 mm en el gruix.
Quant a la lateralització, no s’observen diferències entre les peces que presenten el dors a la dreta (N=12) o
a l’esquerra (N=13), pel que no sembla existir una preferència per un dels dos costats. Aquest dors és abrupte
APL XXIX, 2012
[page-n-127]
El jaciment epimagdalenià de les Covarxelles
127
Fig. 3. Gratadors.
i espès en la major part dels casos (N=24), amb només 4 peces amb dors fi. Tres laminetes tenen un dors
semiabrupte, i en la lamineta de fins retocs directes tendeix al simple. Respecte a la direcció, el retoc del dors
és directe en 21 casos i bipolar en 8.
Tant la vora afectada pel dors com l’oposada són rectilínies en gairebé tots els casos. Les excepcions són
dues peces que tenen convexa l’oposada, i una altra que les té convergents. Aquesta vora oposada al dors sol
estar sense retocar, i només en 5 casos es complementa amb un retoc simple, i en una ocasió abrupte.
A nivell tecnològic observem que totes les peces corresponen al tercer ordre de la talla (excepte una del
segon). Les vores laterals són paral·leles en la major part dels casos, mentre que les seccions es reparteixen
entre les triangulars (N=16) i les trapezoïdals (N=11), generalment asimètriques. En les que conserven la part
APL XXIX, 2012
[page-n-128]
128
D. Roman Monroig
Fig. 4. Truncadures.
proximal s’observa una certa igualtat entre els talons trencats, llisos i suprimits, i la tècnica de talla sembla ser
en tots els casos la percussió directa tova, bàsicament orgànica.
En un conjunt de superfície com el que estem analitzant és d’esperar que la incidència de les fractures
siga major que en un registre estratificat. Aquest fet no es dóna només en les laminetes (més fràgils que altres
elements) sinó que es pot observar en tot el conjunt recuperat. En les laminetes de dors però, donada la seua
habitual vinculació amb elements de projectil, aquestes fractures podrien ser indicatives del seu ús com a tal.
Donada la natura del material, una bona part de les fractures resten com a indeterminades, i entre les
identificables la majoria són flexions. Les llengüetes creades per aquestes flexions són curtes en tots els casos
APL XXIX, 2012
[page-n-129]
El jaciment epimagdalenià de les Covarxelles
129
Fig. 5. Mosses i denticulats.
Taula 4. Tipus microlaminars retocats.
N
%
Lamineta truncada
2
6,2
Lamineta de dors
23
71,8
Lamineta de dors apuntada
1
3,1
Lamineta de dors gibós
1
3,1
Lamineta de dors truncada
2
6,2
Lamineta de dors denticulada
1
3,1
Lamineta de dors amb mossa
1
3,1
Lamineta amb escotadura (mossa)
1
3,1
Total microlaminar
32
100
APL XXIX, 2012
[page-n-130]
130
D. Roman Monroig
Fig. 6. Utillatge microlaminar.
excepte en les dues peces, on la flexió s’acompanya d’una fractura burinant. Per la seua banda, una de les dues
peces amb fractures burinants presenta també una llengüeta llarga. Amb les dades extretes podem concloure
que almenys 4 peces tenen fractures diagnòstiques d’un impacte en el seu ús com a elements de projectil.
Aquesta afirmació no implica que les altres peces no ho hagen estat. És molt possible que algunes de les altres
laminetes de dors s’hagen fracturat també amb el seu ús com a projectils, però la fractura que presenten no ho
permet afirmar amb la suficient seguretat.
Els suports del material retocat
Si tenim en compte els suports sobre els quals estan realitzats els estris retocats observem que les ascles són
el suport més modificat, seguit de les laminetes, les ascles laminars i les làmines. Si sumem els tres suports
laminars obtenim un cert equilibri amb les ascles. Ara bé, respon aquesta selecció a un objectiu concret? Si
analitzem els grups tipològics en relació amb els suports podem extreure algunes conclusions (fig. 7):
- Les ascles s’han utilitzat per a fabricar tots els estris excepte les peces amb dors i, òbviament, les
microlaminars. Sobretot són gratadors, truncadures i mosses/denticulats, que junts sumen quasi tres quartes
parts del suport.
- Les ascles laminars s’han transformat bàsicament en gratadors, seguits per les truncadures i les mosses/
denticulats, tots tres fan més del 90% dels tipus sobre aquest suport.
- Les làmines estan prou diversificades, tot i que s’aprecia certa concentració en les truncadures i els
dorsos. Hi ha cinc grups tipològics per sobre del 10% (truncadures, dorsos, gratadors, peces retocades en les
vores i compostos). L’únic microburí recuperat està sobre aquest suport.
- Les laminetes s’utilitzen quasi exclusivament per a la fabricació d’elements de dors.
- Ascles, ascles laminars i làmines s’han fet servir per a la fabricació dels utensilis domèstics, mentre que
les laminetes han estat per als micròlits.
Una anàlisi de les dimensions dels estris ens permet veure la semblança assenyalada anteriorment entre els
gratadors i les truncadures (i els compostos gratador-truncadura). Si prenem la longitud i l’amplària s’observa
una forta unitat d’aquests tres grups tipològics, mentre que les mosses i denticulats divergeixen cap a majors
dimensions, i les peces retocades es presenten més variables. Per la seua banda, si tenim en compte el gruix i
l’ample, observem com gratadors i truncadures tornen a ser molt similars, mostrant-se semblants en amplària i
amb un lleuger major gruix dels primers. Les mosses i denticulats són el grup més variable, i les laminetes de
dors el més compacte, el que ens indica una major estandardització per als útils microlaminars.
APL XXIX, 2012
[page-n-131]
El jaciment epimagdalenià de les Covarxelles
131
Fig. 7. Grups tipològics i suports sobre els quals s’han fabricat.
Anàlisi dels suports de producció
Ascles
Com hem vist anteriorment, les ascles representen el 26% del total dels materials recuperats, el 63,6% dels
suports de producció i el 48% dels suports retocats. Ens trobem, per tant, enfront del suport més nombrós del
conjunt. Les seues dimensions són, en general, reduïdes. La distribució de la longitud i l’amplària dels estris
retocats fabricats sobre ascla no sobrepassen en cap cas els 35 mm de dimensió màxima. Aquestes reduïdes
dimensions es veuen clarament amb la mitjana de longitud, amplària i gruix: 20,7 x 19,1 x 6,2 mm.
Ja hem vist en l’anàlisi dels utensilis microlaminars que els materials recuperats presenten un alt grau de
fragmentació. Les ascles també es veuran afectades per aquest fet, i de les 315 recuperades només 58 estan
senceres (18,4%). La major part de les peces en què s’han pogut determinar les seues característiques són de
tercer ordre (N=57), tot i que també n’hi ha algunes de segon (N=16), i tres peces completament corticals.
Degut a les fractures proximals la tècnica de talla resta indeterminada en la majoria d’aquests suports, però
hem pogut determinar una preferència per la percussió dura, i en un reduït nombre la percussió ha estat amb
percussor tou.
A partir de les seues característiques, creiem que la producció lítica no està orientada a la recerca d’ascles, i
la gran majoria d’aquestes peces formen part de les fases de preparació del nucli per a la talla d’altres suports.
Aquest fet no lleva que, com veurem més endavant, s’haja recuperat algun nucli on sembla que l’element
recercat siguen les ascles. A més, hem d’afegir que alguns dels nuclis estan realitzats sobre ascles més o menys
espesses, pel que és possible que existís alguna mena de fase de producció on es fabricaren aquests suports que
servirien posteriorment com a nuclis.
APL XXIX, 2012
[page-n-132]
132
D. Roman Monroig
Ascles laminars
Les ascles laminars representen el 4,7% del total dels materials recuperats, l’11,5% dels suports de producció
i el 16,7% dels suports retocats. Degut a les fractures, només hem pogut prendre totes les mesures sobre 18 de
les 57 peces recuperades. Aquestes dades ens permeten veure unes dimensions màximes semblants a les de les
ascles, amb un màxim d’uns 35 mm (mitjana 20,6 mm), però amb l’amplària i el gruix lleugerament menors
(13 i 4,1 mm).
El tercer ordre és el predominant en aquests suports (N=48), amb només 4 peces del segon. Per la seua
banda, els talons dominants són els llisos (N=18), amb presència d’altres tipus com els lineals, puntiformes,
díedres, facetats i matxucats. El taló ha estat preparat mitjançant abrasió (aprimament en alguns casos),
tot i que en un nombre semblant d’ocasions queda sense cap tipus de tractament. La tècnica de talla resta
indeterminada en molts casos, però hem pogut determinar l’existència tant de percussió dura com tova en les
peces que conserven la part proximal.
L’alteració de la matèria primera ens ha impedit poder determinar en moltes peces la direcció dels negatius
dorsals. En les determinables, domina clarament l’explotació unipolar del nucli. En les seccions dominen
les triangulars (N=30) sobre les trapezoïdals (Nº=11), amb un bon nombre de peces asimètriques. Les vores
laterals predominants són les paral·leles i les irregulars, tot i que hi trobem una certa varietat. Entre els
accidents, bàsicament estan presents els sobrepassats laterals (principalment sobre el costat dret), i només
dues peces estan reflectides. Aquesta dada ens podria indicar una obertura cap als flancs de la taula d’extracció.
Làmines
Les làmines representen el 3,9% del total dels materials recuperats, el 9,5% dels suports de producció i el 12%
dels suports retocats. De les 47 làmines recuperades, només 6 estan senceres. Sense ser estadísticament fiable,
observem que presenten una longitud entre 38 i 18 mm (mitjana: 26,8 mm ) i una amplària entre 8,5 i 13,5 mm
(mitjana: 10,9 mm), el que ens donaria un índex d’allargament de 2,4. El gruix d’aquestes peces està entre 6,2
i 2,1 mm (mitjana: 3,8). No observem diferències entre les làmines retocades i les que no ho estan, pel que no
sembla haver una selecció en relació a les dimensions d’aquests suports.
En les peces que conserven la part proximal hi ha un predomini dels talons llisos i prims. El taló, quan
té algun condicionament sol ser l’abrasió (hi ha algun aprimament), i la tècnica de talla predominant és amb
percussor tou orgànic, tot i que hi ha algunes peces que s’han extret amb una percussió dura. La direcció dels
negatius dorsals ens mostra una talla preferentment unipolar, amb peces normalment regulars i amb seccions
triangulars (N=24) o trapezoïdals (N=19). Les vores paral·leles són les dominants (N=19), encara que, en baix
nombre, hi trobem certa diversitat.
Existeix un bon nombre de làmines amb sobrepassats laterals que recuperen part del flanc, tant el dret
(N=11), com l’esquerre (N=14). Aquest fet es pot deure a dues causes principals: podria existir una talla que
a mesura que avança va obrint-se cap als laterals del nucli, és a dir, una talla de tipus semi-envoltant, o també
podria ser que la talla fóra frontal, però que les reduïdes dimensions de la taula obligaren a incidir sobre els
flancs per a mantindre unes bones condicions per a la talla.
No sembla que l’existència d’aquest accident haja estat un impediment per a la confecció d’estris, ni
que aquestes peces estiguen destinades a un utensili específic. De les 18 làmines retocades, 8 ho estan sobre
làmines amb sobrepassats laterals: dos gratadors, dos estris compostos, una làmina de dors, una truncadura i
dues peces amb retocs en les vores. Aquesta varietat ens permet veure que han estat tractades com a suports de
plena explotació, i no com a simples condicionaments. Així, ja foren extretes com a condicionaments o com
a suports desitjats, les làmines de flanc van ser utilitzades d’igual forma que les extretes de la part central de
la taula.
APL XXIX, 2012
[page-n-133]
El jaciment epimagdalenià de les Covarxelles
133
Laminetes
Les laminetes representen el 6,3% del total dels materials recuperats, el 15,3% dels suports de producció i el
22% dels suports retocats. De les 76 laminetes recuperades, només 2 estan senceres, el que ens evidencia l’alt
grau de fragmentació dels materials d’aquest jaciment. Els marges en l’amplària estan entre els 8 i 3,3 mm,
i en el gruix entre els 4,2 i 1,1 mm. La mitjana d’aquestes mesures se situa en 6,1 i 2,3 mm respectivament,
però hem de tindre en compte que una bona part presenten una reducció de l’amplària degut al dors retocat.
Si prenem per separat les retocades i les que resten en brut, observem que les laminetes de dors se
situen en els 5,7 mm d’amplària i 2,6 mm de gruix, mentre que les que no estan retocades tenen 6,5 i 2 mm
respectivament. Aquestes dades ens permeten observar que, per a ser transformades en laminetes de dors, se
seleccionen aquelles peces que posseeixen un major gruix (fig. 8). Així mateix, a partir del bon nombre de
peces retocades que se situen entre els 6-8 mm d’amplària, hem de pensar que també se seleccionen petites
làmines (majors de 8 mm d’ample) per a ser transformades en aquest tipus de peces.
Entre les que conserven la seua part proximal hi ha un domini dels talons llisos, però amb presència dels
lineals i dels suprimits, que en algunes ocasions estan preparats mitjançant l’abrasió o l’aprimament de la
cornisa. La tècnica de talla preferent és la percussió directa amb percussor tou, principalment orgànic, tot i
que sobre alguna peça hem observat característiques d’una percussió tova mineral. També hi ha tres laminetes
que han estat extretes mitjançant un percussor dur. Els negatius dorsals de les laminetes ens mostren una talla
unipolar, que permet extreure laminetes de bona regularitat, de vores generalment paral·leles, i una secció
triangular (N=44) per davant de la trapezoïdal (N=23).
Entre els accidents només trobem sobrepassats laterals (i un distal), amb una incidència prou menor que
en els suports laminars. Aquesta dada, seguint amb els arguments abans exposats, ens indicaria una major
incidència sobre la part central de la taula, però també amb extraccions sobre els dos flancs. La principal
Fig. 8. Amplària i gruix del grup microlaminar.
APL XXIX, 2012
[page-n-134]
134
D. Roman Monroig
diferència és que, en aquest cas, només quatre peces retocades estan fabricades sobre aquestes laminetes: dues
laminetes de dors, una de dors denticulada i una lamineta truncada. Pel que, el seu tractament com a suports
òptims per a la fabricació d’estris no és tan intens com entre les làmines.
Les modalitats de producció
Tenim molt poques peces que puguem atribuir a la preparació i l’inici explotació (N=13). D’aquestes,
únicament tres pertanyen a la preparació (desbastat) del nòdul, mentre que les altres 10 s’ubicarien en les
primeres fases de l’explotació (formalització). Cap d’elles és una cresta d’inici de la talla. Es tracta bàsicament
d’ascles, tot i que comptem amb una ascla laminar, una làmina i una lamineta. La dimensió màxima se situa
en els 38 mm i la mínima en 21 mm. Totes les peces presenten restes corticals, i en les poques on hem pogut
identificar la tècnica de talla sempre ha estat amb percussor dur.
Si eliminem les peces pertanyents a la primera fase de la talla, els residus (resquills i debris), els
condicionaments i els nuclis, la resta s’han d’incloure en la plena explotació. Gran part de les dades d’aquest
grup han estat exposades anteriorment en l’anàlisi dels suports de producció. Tot i el nombre d’elements
classificats en una fase dubtosa, podem observar que les laminetes de plena explotació sobrepassen
amb seguretat el 75% (possiblement el seu nombre serà superior al 90%), mentre que les làmines i les
ascles laminars es troben al voltant del 60% de les classificades (possiblement més del 75%). Les ascles
classificades sense dubtes entre els materials de plena producció a penes supera el 10%. Aquestes dades ens
reforcen la idea que els suports microlaminars (i laminars) són l’objectiu principal dels processos de talla
en el jaciment.
La fabricació de micròlits està indissolublement lligada a un tipus de producció: les laminetes. La resta de
l’utillatge pot ser fabricat tant sobre ascla, com ascla laminar o làmina, pel que és normal que la producció lítica
tinga per objectiu la consecució de suports microlaminars, i que siguen les peces que aquest mètode de talla
va generant (ascles de fases de plena explotació principalment, però també de preparació o condicionament),
les quals en molts casos s’aprofiten per a ser transformades en altres utensilis. Aquest objectiu es veu reflectit
en el percentatge d’elements retocats per cada tipus de suport. Així, mentre vora el 23% de les ascles són
transformades, els productes laminars de majors dimensions (ascles laminars i làmines) ho estan entre un 38 i
un 44%, i els productes microlaminars en un 43%. És a dir, que existeix una major intensitat de transformació
en els suports de morfologies laminars (taula 5).
Taula 5. Nombre i percentatge de peces retocades segons el suport.
Suport
N peces
N retocades
% retocades
Ascla
315
72
22,8
Ascla laminar
57
25
43,8
Làmina
47
18
38,3
Lamineta
76
33
43,4
A mesura que la talla avança, cal anar condicionant el nucli perquè continue mantenint unes bones
condicions per a l’obtenció dels productes desitjats. Aquesta acció en molts casos es realitzarà mitjançant
l’extracció d’ascles simples, sense cap evidència clara d’aquesta intenció, mentre que en altres s’obtenen
productes característics (PAN). Entre els materials recollits en les Covarxelles en tenim 36 que hem classificat
com a condicionaments del nucli: 13 condicionament dels flancs (9 semicrestes i 4 arestes), 11 condicionament
del pla de percussió del nucli (3 tauletes, 2 semitauletes i 6 extraccions de la cornisa), i 11 condicionament de
la taula (7 ascles extretes des del pla principal, 3 des de l’oposat i 1 des del flanc).
Aquestes dades ens mostren una diversitat d’opcions, o d’actuacions, sobre els nuclis, que seran
condicionats tant des dels flancs per anar obrint la taula a mesura que avança la talla mitjançant arestes naturals
APL XXIX, 2012
[page-n-135]
El jaciment epimagdalenià de les Covarxelles
135
o semicrestes, com des del pla de percussió principal o secundari, amb l’extracció d’ascles gruixudes que
eliminen tota o bona part de la taula. Al mateix temps hi haurà una cura d’aquest pla de percussió, amb la
supressió de la cornisa o amb actuacions més agressives com les tauletes.
Característiques dels nuclis
El nombre de nuclis recuperats en les Covarxelles és de 25, el que suposa un 2,1% del total del material. La
meitat d’aquests estan fragmentats, i n’hi ha 8 que són inclassificables. Dels 15 possibles de classificar, hi ha
un domini dels unipolars sobre els bipolars. Tot i no haver recuperat un elevat nombre de nuclis, es documenta
una gran varietat d’esquemes de talla, podent determinar fins a 8 esquemes diferents (taula 6).
Taula 6. Darrers suports extrets en els nuclis recuperats segons l’esquema de talla.
Alguns nuclis combinen negatius de més d’un tipus de suport.
Esquema
Laminetes
Làmines
Ascles Lam.
Ascles
Bipolar frontal
1?
-
-
-
Escatat
2
1
-
-
Cara ventral
2
1
-
-
Semi-envoltant
2
-
-
-
Dors del front
1
-
-
-
Aresta
2
-
-
-
Ortogonal
4
2
-
2
-
-
1?
2
14
4
1
4
Nuclis d’ascles
Total
L’explotació pot desenvolupar-se tant en una sola cara com en dues, generalment les amples, tot i que hi
ha alguns que alternen una explotació sobre ampla i estreta. La majoria són nuclis prismàtics (N=14), n’hi
ha dos sobre aresta (un d’ells transversal) i un polièdric globular. La superfície de talla que ens ha arribat és
rectangular i plana, amb algunes peces en què presenta certa convexitat.
La major part d’aquests nuclis mantenen un dors natural o cortical, i només uns pocs presenten extraccions
de condicionament o una altra superfície de talla. Els flancs són més variats, podent ser una altra taula, un flanc
natural, estar en contacte amb el dors o presentar extraccions de condicionament.
El pla de percussió se’ns presenta generalment llis (N=14), tot i que les marques d’una preparació parcial
o total es poden observar en alguns exemplars. Hem vist abans que hi havia diverses restes de productes de
condicionament del pla de percussió (cornises, tauletes i semitauletes), pel que és evident que es tenia cura del
seu estat, especialment de la part en contacte amb la taula d’explotació (cornisa), ja que és aquesta la que rep
l’impacte del percussor i la que permet una bona extracció de la peça. Aquesta cura en la cornisa es reflecteix
també en el fet que bona part dels nuclis tenen una abrasió des del pla de percussió cap a la taula, alguns fins i
tot, un seguit de petits resquills reflectits, conseqüència d’aquest necessari condicionament previ a l’extracció
de cada suport.
Les dimensions dels nuclis recuperats són, en general, reduïdes, amb uns marges que es mouen entre els 40
i 17 mm de longitud, els 30 i 5 mm d’amplària i 30 i 7 mm de gruix (mitjanes de 25,3 x 18,1 x 15,7 mm). Les
superfícies de talla ocupen tota o gairebé tota la dimensió màxima.
Les darreres extraccions del nucli (tant en la cara principal com en la secundària) reflecteixen quin és
l’objectiu de la talla, i en la major part dels casos han estat laminetes (N=13), a les quals podríem afegir
petites ascletes laminars (N=3). Tot i això, hi ha també un cert nombre de nuclis en què l’explotació ha quedat
finalment emmascarada per un seguit de petites extraccions reflectides, normalment ascletes (N=6), i d’altres
en què són ascles (N=4) i làmines (N=1) el darrer reflex de l’explotació.
APL XXIX, 2012
[page-n-136]
136
D. Roman Monroig
Aquestes darreres extraccions ens marquen una base de la talla que estaria al voltant dels 18-20 mm de
longitud i 4-7 mm d’amplària, i amb un índex d’allargament variable entre el 2 i el 4. Hem de tindre en compte
que, tot i que la major part dels nuclis ens arriben esgotats (N=10), n’hi ha alguns que encara eren aptes per a la
talla (N=2), i d’altres que s’han abandonat per accidents que no s’han pogut o no s’han volgut rectificar (N=4),
pel que les darreres extraccions observades reflecteixen diversos estats del procés de producció. Aquestes dades
mètriques no són molt diferents de les que hem pogut observar per als suports laminars i microlaminars, el que
ens indica l’existència de processos de talla de curta durada i baixa productivitat, possiblement condicionats
per les petites dimensions originals de les matèries primeres.
Objectius de la talla
Com hem vist, la principal explotació que es reflecteix en els nuclis recuperats és la microlaminar. Restes de
negatius laminars es conserven sobre quatre nuclis, i normalment tenen amplàries entre els 8-10 mm, pel que
es troben al límit amb la lamineta. Les ascles han estat explotades sobre dos nuclis, un d’ells de morfologia
globular, i s’han reconegut negatius en altres tipus de nucli sense que puguem saber si responen a extraccions
de condicionament o a un altre objectiu.
Si analitzem els darrers suports extrets en cadascun dels esquemes de talla representats, observem que no
trobem més que una possible explotació d’ascles laminars, tot i que aquests suports són tan utilitzats com les
làmines a l’hora de la fabricació dels estris. Aquest fet s’ha de vincular a les petites dimensions dels nuclis
recuperats, que no permeten en alguns casos la distinció entre ascles, ascles laminars i làmines, sobretot entre
les dues últimes, que posseeixen morfologies i allargaments molt semblants (làmines curtes i amples).
Si prenem l’amplària i el gruix de tots els suports en els quals hem pogut prendre aquestes mesures,
comprovem clarament aquesta darrera afirmació. En el gràfic s’aprecien tres grups clars (fig. 9):
- Suports microlaminars: formen un grup compacte que es mou entre els 3-8 mm d’ample i els 1-4 de gruix.
- Suports laminars: formen un grup compacte en la seua part inferior i un poc més dispers per la superior
que està entre els 9-15 mm d’ample i 2-7 mm de gruix.
Fig. 9. Amplària i gruix dels suports.
APL XXIX, 2012
[page-n-137]
El jaciment epimagdalenià de les Covarxelles
137
- Ascles: se solapen amb una part dels laminars, però es dispersen cap a la part alta dels valors, amb un
ample entre els 13-25 mm i un gruix entre els 4-10 mm.
La forta agrupació tant de les laminetes com de les làmines-ascles laminars, ens marquen que aquestes
peces estan subjectes a uns patrons de talla més estrictes, tal i com és normal en suports que presenten una
producció predeterminada. No creiem, però, que la talla s’haja orientat especialment a la recerca de làmines
o ascles laminars, sinó que es tracta de suports que s’extreuen tant en la darrera part de la configuració d’una
taula microlaminar, com integrada en aquest tipus de talla.
Per la seua banda, la dispersió que mostren les ascles ens indica que es tracta de suports extrets en diferents
estadis de la producció, i que no estan subjectes a una estandardització.
EL CONTEXT ARQUEOLÒGIC DE LES COVARXELLES
Les característiques tipològiques dels materials recuperats permeten incloure les Covarxelles entre els
jaciments pertanyents a l’Epimagdalenià antic (11800-11000 BP / 13700-12800 cal. BP).
La indústria lítica que caracteritza aquest període ofereix una elevada quantitat de laminetes de dors,
generalment de dors recte i amb bona representació d’apuntades / puntes de dors, fabricades mitjançant retocs
abruptes espessos i amb important presència dels bipolars (Roman, 2010a i 2011). Aquests trets els podem
veure representats en les Covarxelles, on la poca quantitat de puntes de dors podria estar lligada a l’elevat
índex de peces fracturades (només una es conserva sencera).
Les truncadures, els gratadors i les mosses-denticulats són els altres grups destacats en aquests moments, fet
que també podem observar en aquest jaciment. Es tracta d’uns grups que, generalment, presenten percentatges
molt elevats, podent ser el primer grup tipològic en alguns jaciments.
L’elevada presència de truncadures és un tret tipològic que caracteritza una bona part dels jaciments del
final del Magdalenià i de l’Epimagdalenià antic en el territori situat al nord i al sud del baix Ebre: Molí del Salt
(Vaquero et al., 2004), la Roureda (Roman, 2010a), Sant Joan de Nepomucè (Roman, 2011), Cala Cubanita
(Roman, 2010b), Matutano (Olària, 1999) o Blaus (Casabó, 2004); tot i que també es pot rastrejar en alguns
jaciments del sud-est peninsular, com les coves de Algarrobo (Martínez Andreu, 1989) o Nerja (Aura, 1995).
En les Covarxelles cal destriar que fins a un 41% de les truncadures recuperades presenten un retoc que deixa
en un dels costats un sortint lateral, formant en alguns casos una mena d’espina latero-distal.
En el territori més proper a les Covarxelles, dins de les comarques castellonenques, els jaciments que
poden ser adscrits a aquest període són la cova Matutano (Olària, 1999), balma de la Roureda (Roman, 2010a),
Sant Joan de Nepomucè (Roman, 2011), Cala Cubanita (Roman, 2010b) i la cova dels Blaus (Casabó, 2004).
Per la seua banda, si traspassem l’Ebre ens trobem amb diversos jaciments que podem vincular a aquest
període pels seus trets tipològics o per les datacions existents: la Cativera (Fontanals, 2001), Picamoixons
(Allué et al., 1992; Catalán et al., 2009), Hort de la Boquera (Langlais, 2007), Sant Gregori, l’Areny (Fortea,
1973) i Molí del Salt (Vaquero, 2004).
A partir dels jaciments que compten amb datacions numèriques observem que a partir del 11800 BP (13700
cal. BP) es pateix una forta reducció de la indústria sobre matèria dura d’origen animal, especialment dels
estris vinculats a la cacera, i la desaparició dels arpons. Al mateix temps assistim a un remarcable increment
de les puntes de dors amb dorsos espessos (substitució dels projectils orgànics pels minerals?). Els burins
descendeixen fins a quasi desaparèixer, mentre que les mosses-denticulats i els gratadors augmenten, aquests
últims amb percentatges variables i amb un increment dels tipus petits.
Només dos jaciments de l’àmbit més proper a les Covarxelles posseeixen datacions numèriques referides a
aquest període. La cova Matutano posseeix diversos nivells que ens permeten observar el pas del Magdalenià
superior a l’Epimagdalenià antic, amb tres datacions d’aquest darrer període (Olària, 1999). Per la seua banda,
la balma de la Roureda (Roman, 2010a) posseeix un únic nivell, pertanyent a l’Epimagdalenià antic i amb una
datació numèrica. Les dates d’aquests jaciments ens porten bàsicament a l’interestadi GI-1c (Alleröd), podent
arribar als inicis del GI-1b (Inter-Alleröd) (ca. 13600-13100 cal. BP) (fig. 10).
APL XXIX, 2012
[page-n-138]
Fig. 10. Corbes de probabilitat a partir de les calibracions de les dates radiocarbòniques de la cova Matutano i de la balma de la Roureda.
La cali bració s’ha realitzat mitjançant el programa CalPal (Weninger et al., 2006).
138
D. Roman Monroig
APL XXIX, 2012
[page-n-139]
El jaciment epimagdalenià de les Covarxelles
139
CONCLUSIONS
Les Covarxelles, també conegut com el Mas Blanc, és un jaciment prelitoral situat en una zona muntanyosa
però amb facilitat per arribar a diverses vies de comunicació importants. El jaciment presenta interès per
tractar-se d’un assentament a l’aire lliure i perquè, tot i ser una recollida superficial, els seus materials es
mostren com tipològicament molt homogenis.
A nivell tipològic observem un domini dels gratadors, l’utillatge microlaminar i les truncadures sobre
la resta dels grups, entre els quals cal destriar la bona presència de les mosses i denticulats. Els gratadors
i les truncadures es presenten com dos grups molt unitaris, estant algunes d’aquestes peces molt properes
tant tecnològica com tipològicament. Vinculat a aquests elements existeix un nombre gens menyspreable
d’estris compostos, la major part gratadors-truncadures. A nivell estilístic cal destriar la presència, entre les
truncadures, d’alguns elements que presenten un retoc parcial o continu però que deixa, voluntàriament, una
mena de sortint o apuntament en un dels dos costats de l’extrem afectat per la truncadura (Roman, 2010a i
2011).
A nivell tecnològic s’ha de destriar l’aplicació d’una certa varietat d’esquemes de talla destinats,
bàsicament, a la fabricació de suports microlaminars petits i estandarditzats. Aquests esquemes aportaran
un bon nombre d’ascles durant el seu procés de configuració i condicionament de la taula, algunes d’elles
de morfologies pseudolaminars, així com algunes làmines que es podrien extreure intercalades amb les
produccions microlaminars i que, junt a les ascles, serviran per a la fabricació de l’utillatge domèstic. Les
laminetes, per la seua banda, estaran destinades a la fabricació de micròlits, utilitzats principalment com a
elements de projectil, tant laterals com apicals.
Tot i tractar-se d’un jaciment superficial, destruït per les labors agrícoles o per processos naturals, s’observa
una gran homogeneïtat en els materials recuperats, tant a nivell tipològic com tecnològic, que ens remeten
l’Epimagdalenià antic (11800-11000 BP / 13700-12800 cal. BP).
BIBLIOGRAFIA
ALLUÉ, E. et al. (1992): Picamoixons: un assentament estratègic dels darrers caçadors-recol·lectors. Arqueologia
d’Intervenció 1, Museu d’Història de Tarragona.
AURA, J.E. (1995): El Magdaleniense Mediterráneo: La Cova del Parpalló (Gandia, Valencia). Trabajos Varios del SIP,
91, Valencia.
CASABÓ, J. (2004): Paleolítico superior final y Epipaleolítico en la Comunidad Valenciana. Museu Arqueològic
d’Alacant (MARQ), Serie Mayor 3.
GARCÍA CATALÁN, S.; VAQUERO, M.; PÉREZ, I.; MENÉNDEZ, B.; PEÑA, L.; BLASCO, R.; MANCHA, E.;
MORENO, D. y MUÑOZ, L. (2009): “Palimpsestos y cambios culturales en el límite Pleistoceno-Holoceno: el conjunto
lítico de Picamoixons (Alt Camp, Tarragona)”. Trabajos de Prehistoria, 66 (2), p. 61-76.
FERNÁNDEZ, J. (2006): “Contribución al conocimiento de la secuencia arqueológica y el hábitat del Holoceno inicial en
el Maestrazgo”. Saguntum-PLAV, 38, p. 23-49.
FERNÁNDEZ, J.; GUILLEM, P.M.; MARTÍNEZ, R. y GARCÍA, R. (2002): “El contexto arqueológico de la Cova dels
Cavalls: poblamiento prehistórico y arte rupestre en el tramo superior del riu de les Coves”. En R. Martínez i V.
Villaverde (coords.): La Cova dels Cavalls en el barranc de la Valltorta. Monografías del Instituto de Arte Rupestre,
Museu de la Valltorta, p. 49-73.
FONTANALS, M. (2001): “Noves aportacions a la interpretació del límit Plistocè-Holocè al sud de Catalunya: l’estudi
de la indústria lítica del jaciment de la Cativera (El Catllar, Tarragonès)”. Butlletí Arqueològic, Època V, n. 23,
Tarragona, p. 73-100.
FORTEA, F.J. (1973): Los complejos microlaminares y geométricos del Epipaleolítico Mediterráneo Espanyol. Memorias
del Seminario de Prehistoria y Arqueología, 4, Salamanca.
APL XXIX, 2012
[page-n-140]
140
D. Roman Monroig
GUILLEM, P.; MARTÍNEZ VALLE, R. y MELIÀ, F. (2001): “Hallazgo de grabados rupestres de estilo paleolítico en el
norte de la provincia de Castellón”. Saguntum-PLAV, 33, p. 133-140.
LANGLAIS, M. (2007): Dynamiques culturelles des sociétés magdaléniennes dans leurs cadres environnementaux. Enquête
sur 7000 ans d’évolution de leurs industries lithiques entre Rhône et Èbre. Tesi Doctoral, Université de Toulouse.
MARTÍNEZ ANDREU, M. (1989): El Magdaleniense superior en la costa de Murcia. Colección Documentos, 2, Murcia.
OLÀRIA, C. (1999): Cova Matutano (Vilafamés, Plana Alta, Castellón). Un modelo ocupacional del Magdaleniense superiorfinal en la vertiente mediterrénea peninsular. Monografies de Prehistòria i Arqueologia Castellonenques, 5, Castelló.
ROMAN, D. (2010a): “El jaciment Epimagdalenià de la balma de la Roureda (Vilafranca, els Ports, País Valencià)”.
Pyrenae, 41 (2), p. 7-28.
ROMAN, D. (2010b): “Noves aportacions al Paleolític superior final en el nord del País Valencià: els jaciments de la serra
d’Irta (Baix Maestrat)”. Archivo de Prehistoria Levantina, XXVIII, p. 73-89.
ROMAN, D. (2011): El poblament del final del Plistocè en les comarques del nord del País Valencià a partir de l’estudi
tecno-tipològic de la indústria lítica. Publicacions de la Universitat de València, format CD (http://www.tdx.cat/
handle/10803/39089).
VAQUERO, M.; GENÉ, J.M. y ALONSO, S. (2004): “La indústria lítica”. En M. Vaquero (ed.): Els darrers caçadorsrecol·lectors de la Conca de Barberà: el jaciment del Molí del Salt (Vimbodí). Excavacions 1999-2003. Museu-Arxiu
de Montblanc i Comarca, Montblanc.
WENINGER, B.; JÖRIS, O. y DANZEGLOCKE, U. (2006): Glacial radiocarbon age conversion. Cologne radiocarbon
calibration and palaeoclimate research package User manual. www.calpal.de, Universität zu Köln,
Institut für Ur- und Frühgeschichte. Köln.
APL XXIX, 2012
[page-n-141]
Archivo de Prehistoria Levantina
Vol. XXIX, Valencia, 2012, p. 121-140
Dídac ROMAN MONROIG a
El jaciment epimagdalenià de les Covarxelles
(Tírig, Alt Maestrat, País Valencià)
RESUM: En aquest treball analitzem la indústria lítica recuperada en el jaciment de les Covarxelles (Tírig, Alt
Maestrat, País Valencià). L’excavació realitzada l’any 2007 ens va permetre comprovar l’absència de nivells arqueològic conservats, pel que tots els materials recuperats són superficials. Tot i així, la tecnologia i la tipologia
dels materials són molt homogènies, amb un domini dels gratadors, l’utillatge microlaminar i les truncadures.
Les característiques de les peces recuperades permeten adscriure el jaciment a l’Epimagdalenià antic.
PARAULES CLAU: Epimagdalenià, País Valencià, indústria lítica, tecnologia, tipologia.
The Epimagdalenian site of Les Covarxelles
(Tírig, Alt Maestrat, Valencian Country)
ABSTRACT: This paper analyzes the lithic industry from Les Covarxelles archaeological site (Tírig, Alt Maestrat, Valencian Country). The excavation conducted in 2007 confirmed the lack of preserved archaeological
levels, thus the analysed sample comes from a surface sampling. Nevertheless, the technology and typology of
the lithic assemblage is very homogenous, and the end-scrapers, the microlaminar tools and the truncated pieces
dominate the assemblage. The characteristics of these pieces ascribe them to the Ancient Epimagdalenian.
KEY WORDS: Epimagdalenian, Valencian Country, lithic industry, technology, typology.
a Departament de Prehistòria i Arqueologia, Universitat de València. Associate Researcher, Dept. of Archaeology, Flinders University.
didac.roman@uv.es
[page-n-122]
122
D. Roman Monroig
COMENTARI PREVI SOBRE EL NOM DEL JACIMENT
Abans de tot, volem remarcar que les Covarxelles és un jaciment publicat en alguna ocasió com el Mas Blanc
(Guillem et al., 2001; Fernández et al., 2002; Fernández, 2006). El nom que ara li donem es deu al fet que, una
vegada descobert el jaciment, se li va atorgar el nom d’un dels masos que hi ha a prop, sense tindre en compte
però, que el lloc on es troba l’assentament es coneix amb el nom de les Covarxelles. Nosaltres creiem que és
convenient donar als jaciments el nom popular amb el qual són conegudes les cavitats o zones on s’ubiquen,
més encara en aquest cas, ja que el jaciment no té un pes específic en la bibliografia, puix que només han estat
publicats els resultats de l’estudi de 188 peces (20 retocades). En el nostre cas, hem realitzat una excavació,
i presentem l’estudi de 1.212 restes lítiques (150 retocades), pel que creiem que si volem donar un nom més
apropiat al jaciment aquest és un bon moment.
LOCALITZACIÓ I DESCRIPCIÓ
El jaciment va ser descobert per Pere M. Guillem l’any 2000 dins del marc de prospeccions que aleshores
realitzava l’Institut d’Art Rupestre. Es troba en la part superior de la vessant oriental de la Serra de Valldàngel
occidental, en la capçalera del barranc del Pou Partit i el barranc de Pujol, a una altura de 750 m.s.n.m., dins
del terme de Tírig però molt a prop de la ratlla amb el terme de Catí (fig. 1).
Fig. 1. Ubicació de les Covarxelles. L’ampliació correspon al nord del País Valencià.
Es troba ubicat en la part mitjana/alta d’una pronunciada pendent orientada a l’est i amb restes d’antics
bancals pràcticament desapareguts, que avui en dia es troben coberts per matolls (fig. 2). La curiositat del
jaciment està en el fet que el material es troba distribuït en una superfície prou reduïda (uns 50-60 m2), sense
que s’hagen trobat restes, com seria lògic, en la part baixa de la vessant, però tampoc en la zona alta on es
desenvolupa una ampla cinglera amb algunes balmes de bones dimensions i una petita cova. Aquest fet ens va
portar a pensar que ens podríem trobar enfront d’un jaciment en posició primària, i que una excavació podria
aportar-nos una valuosa informació sobre l’assentament.
APL XXIX, 2012
[page-n-123]
El jaciment epimagdalenià de les Covarxelles
123
Fig. 2. Situació del jaciment.
EXCAVACIÓ I SEQÜÈNCIA ESTRATIGRÀFICA
La campanya es va programar per a l’abril del 2007 sota la direcció de nosaltres mateixos i del Dr. Pere M.
Guillem, i amb finançament aportat per l’Institut d’Art Rupestre. Tenia per objectiu realitzar un sondatge per
a comprovar l’existència de nivells arqueològics i, de ser així, plantejar-nos una campanya més llarga per a
l’estiu següent.
El primer sondatge es va realitzar sobre una superfície de 2 m2 (quadres A9 i C9). Al trobar-se sobre una
vessant molt pronunciada vam començar a excavar pel quadre de la part superior (C9), per anar ampliant cap
als altres a mesura que guanyàvem en profunditat, per tal d’aconseguir una superfície horitzontal. El resultat
va ser la comprovació de la inexistència d’un nivell arqueològic en aquesta zona del jaciment, amb l’aparició
de les margues estèrils de base (cap a la cota -150 cm) i finalment la roca mare.
Desprès de desbrossar una ampla superfície, i recollir una bona quantitat d’indústria lítica (la que s’estudiarà
a continuació), vam comprovar com el material arqueològic apareixia fins a una cota lleugerament superior
de la que havíem vist inicialment, pel que vam decidir obrir un nou sondeig a 6 m de distància de l’anterior,
vessant amunt (quadre M8). Tot i que els sediments es van presentar amb menys fracció que en l’anterior
sondeig, i va aparèixer alguna resta lítica aïllada fins als 40 cm de profunditat (molt dispersa), cap als 55 cm
vam trobar la roca mare, pel que el possible nivell arqueològic tampoc estava en aquesta zona.
Les conclusions, per tant, són que no existeix un nivell arqueològic conservat i que possiblement la mateixa
dinàmica natural i les labors agrícoles en la zona han fet desaparèixer les restes in situ de l’ocupació humana.
Volem insistir, però, en el fet de la presència dels materials en una superfície molt concreta de la vessant,
sense que s’aprecien desplaçaments post-deposicionals importants, pel que no podem descartar per complet la
possibilitat de l’existència de nivells arqueològics en algun lloc de l’àrea delimitada.
ANÀLISI TECNO-TIPOLÒGICA DE LA INDÚSTRIA LÍTICA
En total s’han recuperat 1.212 restes d’indústria lítica, de les quals la major part correspon a resquills (41,7%),
el que ens mostra que la recollida dels materials ha estat minuciosa (taula 1). Entre la resta d’elements hi ha
un domini de les ascles, seguides a distància per les laminetes, les ascles laminars, les làmines, els nuclis i
els productes de condicionament. També s’ha recuperat un bon nombre de fragments informes. Si tenim en
compte només els elements de producció, observem que representen vora el 41% del total, on les ascles són
més del 60%, seguides per les laminetes (15%) i les ascles laminars i les làmines al voltant del 10%.
APL XXIX, 2012
[page-n-124]
124
D. Roman Monroig
Taula 1. Nombre de peces i percentatges per suports.
N
Ascla
%
% producció
315
26
63,6
Ascla laminar
57
4,7
11,5
Làmina
47
3,9
9,5
Lamineta
76
6,3
15,3
-
-
-
Nucli
25
2,1
-
PAN
32
2,6
-
Ascla tèrmica
Cop Burí
2
0,2
-
Resquill
505
41,7
-
Informe + debris
153
12,6
-
Bloc
-
-
-
Total
1212
100
-
Total producció
495
40,9
100
Retocats
150
12,4
30,3
Material retocat
El conjunt d’elements retocats de les Covarxelles és de 150, és a dir, un 12,4% dels materials recuperats i un
30,3% dels elements de producció. Es tracta d’un conjunt de peces fabricades totes sobre sílex, excepte una
ascla amb mossa que ho ha estat sobre calcària.
Existeix un domini dels gratadors, seguits per l’utillatge microlaminar i les truncadures, i amb bona
representació de les mosses-denticulats (taules 2 i 3). La resta de grups tenen menys d’un 5% de representació,
i podem destriar la presència d’estris compostos i peces retocades en les vores. També cal destriar la baixa
proporció de burins i la presència d’un microburí.
L’elevada presència de truncadures, el clar domini dels gratadors sobre els burins (alguns microgratadors),
la bona presència de mosses i denticulats, així com la importància del grup microlaminar, on sobta la presència
de només una lamineta de dors apuntada, i cap d’elles té la vora arquejada, ens apropa als conjunts situats en
el XIIè mil·lenni BP (Epimagdalenià antic).
El grup dominant és el dels gratadors, amb 36 peces que representen el 24% dels estris retocats (fig. 3).
Dominen els gratadors sobre ascla (N=21) o ascla laminar (N=12), retocada o no, mentre que els realitzats
sobre làmina es redueixen a dues peces, una d’elles de condicionament. També trobem un exemplar sobre
ascla de condicionament retocada (semicresta). Cal destriar que hi ha una certa varietat tipològica, amb 10
tipus representats, entre els quals trobem gratadors dobles (N=3), en mussell-musclera (N=3), ogivals (N=1),
en ventall (N=1) i també microgratadors, tant unguiformes (N=3) com circulars (N=1).
Aquesta diversitat tipològica no amaga l’existència d’alguns elements comuns que cal destriar. La major
part són gratadors petits, curts, amb una longitud màxima de 35 mm i una mínima de 12 mm (mitjana de
20,8), i una amplària màxima de 23 mm i mínima de 8,7 mm (mitjana 14,5). Moltes peces presenten fronts
poc convexos, al límit amb la truncadura, el que ha provocat que en dos dobles, el circular i cinc sobre ascla
retocada haguem tingut alguns dubtes sobre si classificar-los com a gratador, truncadura o gratador-truncadura.
També val la pena destriar que cinc peces presenten els retocs complementaris a mode de mossa lateral.
Les truncadures estan representades per 28 elements (fig. 4), que són el 18,6% del conjunt retocat. Entre
els suports dominen les ascles (N=17) sobre les ascles laminars (N=7) i les làmines (N=5). El domini és de les
peces amb truncadura recta (N=11) encara que aquesta categoria està molt repartida, i el conjunt de còncaves,
APL XXIX, 2012
[page-n-125]
125
El jaciment epimagdalenià de les Covarxelles
Taula 2. Llista-tipus dels materials recuperats.
Núm. Tipus
N parcial
N
%
1,3
1a
2
3
Gratador doble
3
2
4
Gratador ogival
1
0,6
5b
Gratador sobre ascla retocada
8
5,3
7
G
Gratador simple sobre làmina
Gratador en ventall
1
0,6
14
9,3
Gratador circular
1
0,6
Gratador unguiforme
3
2
3
2
8a
b
9
10
13 a
b
Gratador sobre ascla
9
Front de gratador
5
Gratador en musell
1
Gratador en musclera
2
17
P
B
D
Gratador -Burí
1
Gratador -Peça truncada
5
3,3
Perforador-Mossa
1
Perforador
1
0,6
28
Burí díedre desviat
1
0,6
30 a
Burí díedre d’angle sobre fractura
1
0,6
58
Làmina o ascla amb vora abatuda total
5
3,3
60
Làmina o ascla amb truncadura recta
11
Làmina o ascla amb truncadura oblíqua
3
Làmina o ascla amb truncadura còncava
7
4,7
63
Làmina o ascla amb truncadura convexa
1
1
0,6
2
1,3
5
3,3
28
18,6
7
4,7
18
12
3
2
32
21,4
0,6
Làmina o ascla bitruncada
6
4
65 a
Làmina o ascla retocs continus en una vora
1
b
Làmina o ascla retocs parcials en una vora
5
6
4
PR
66 b
Lámina o lasca amb retocs parcials en dues vores
1
0,6
74 a
Ascla amb mossa
11
7,3
75 a
Ascla denticulada
6
Laminar denticulada
1
7
4,7
b
PE
4,7
2
62
64 a
MD
7
7,3
61
TR
24
0,6
23
36
0,6
18
20 b
C
Tot. general % tot.
Peça escatada
3
2
Lamineta truncada
2
1,3
85 a
Lamineta de dors
23
c
ml
76
84
Lamineta de dors apuntada
1
25
10
e
Lamineta de dors gibós
1
2
1,3
2
1,3
1
0,6
11
7,3
11
7,3
150
100
150
100
86 a
Lamineta de dors truncada
87 a
Lamineta de dors denticulada
1
b
Lamineta de dors amb mossa
1
89
Div
Total
Lamineta amb escotadura (mossa)
92 b
c
Diversos: Fragment de peça retocada
10
Diversos: Microburí
1
APL XXIX, 2012
[page-n-126]
126
D. Roman Monroig
Taula 3. Grups tipològics.
N
%
Gratadors
36
24
Compostos
7
4,7
Perforadors
1
0,6
Burins
2
1,3
Dorsos
5
3,3
Truncadures
29
18,6
Peces Retocades
7
4,7
Mosses i denticulats
18
12
Peces Escatades
3
2
Microlaminar
31
21,4
Microburins
1
0,6
obliqües i convexes igualen a les primeres. També hi ha un bon nombre de peces bitruncades (N=6), entre les
quals trobem un domini de les truncadures còncaves i obliqües.
Les seues dimensions, tal i com passava amb els gratadors, són reduïdes, amb una longitud màxima de 28
mm i una mínima de 13 mm (mitjana: 17) i una amplària màxima de 23 mm i una mínima de 8,7 mm (mitjana:
14).
Una característica que cal destriar, i que ja hem vist en altres conjunts (Roman, 2010a i 2011), és que
algunes d’elles tenen una mena de sortint lateral en un dels dos costats de la truncadura (N=12). La major part
de les ocasions està vinculat a truncadures parcials que deixen aquesta mena d’apuntament lateral en un dels
dos costats, però altres vegades es vincula a truncadures obliqües o còncaves que el creen de forma intencional.
En aquest conjunt el trobem més vinculat a la part dreta de la truncadura (N=8) que a l’esquerra (N=4).
Les peces amb mosses o denticulades compten amb 18 elements (fig. 5), que són el 12% del material
retocat. Generalment estan fabricades sobre ascla (N=13), tot i que també en trobem algunes sobre ascla
laminar (N=4) i una sobre làmina. Es tracta d’un grup que en algunes ocasions resulta complicat de classificar,
ja que les mosses simples podrien ser producte de fractures mecàniques, més encara en aquest cas, al tractar-se
de materials de superfície. Degut a aquest fet hem estat molt estrictes, i les peces que presentaven algun dubte
han quedat fora d’aquesta classificació.
Entre els dos tipus, les mosses estan més representades (N=11). Normalment ens trobem amb mosses
úniques, tot i que una peça en presenta diverses, i fins i tot hi ha dues peces que combinen aquesta mossa
amb altres tipus de retocs, una amb un retoc abrupte i l’altra amb una truncadura. El retoc més abundant és
el simple, amb bona presència d’abruptes i semiabruptes, i poden ser tant marginals com profunds o molt
profunds. La seua longitud mitjana és de 27,9 mm i l’amplària de 25,5 mm. Les peces denticulades (N=7)
normalment presenten retocs abruptes o semiabruptes profunds.
Els estris microlaminars ascendeixen a 32 peces, representant el 21,4% del conjunt retocat. Entre aquests,
la major part són laminetes de dors simples (N=23), mentre que les que complementen aquest dors amb alguna
altra característica en són 6. Tenim a més dues laminetes truncades i una escotada (taula 4; fig. 6).
Com es pot observar, comptem amb molt poques peces fora de les laminetes de dors simples. Tot i això
cal dir que totes les peces, excepte una, presenten fractures en una o les dues extremitats, pel que algunes
d’aquestes podrien haver estat en origen algun dels altres tipus que s’haja fragmentat per l’ús, voluntàriament
o per processos tafonòmics. A partir de les peces conservades veiem que les laminetes de dors simples se
situen en 5,3 mm d’ample i 2,5 de gruix de mitjana. Amb una variació que oscil·la entre 7,5-3,3 en l’ample i
4,5-1,1 mm en el gruix.
Quant a la lateralització, no s’observen diferències entre les peces que presenten el dors a la dreta (N=12) o
a l’esquerra (N=13), pel que no sembla existir una preferència per un dels dos costats. Aquest dors és abrupte
APL XXIX, 2012
[page-n-127]
El jaciment epimagdalenià de les Covarxelles
127
Fig. 3. Gratadors.
i espès en la major part dels casos (N=24), amb només 4 peces amb dors fi. Tres laminetes tenen un dors
semiabrupte, i en la lamineta de fins retocs directes tendeix al simple. Respecte a la direcció, el retoc del dors
és directe en 21 casos i bipolar en 8.
Tant la vora afectada pel dors com l’oposada són rectilínies en gairebé tots els casos. Les excepcions són
dues peces que tenen convexa l’oposada, i una altra que les té convergents. Aquesta vora oposada al dors sol
estar sense retocar, i només en 5 casos es complementa amb un retoc simple, i en una ocasió abrupte.
A nivell tecnològic observem que totes les peces corresponen al tercer ordre de la talla (excepte una del
segon). Les vores laterals són paral·leles en la major part dels casos, mentre que les seccions es reparteixen
entre les triangulars (N=16) i les trapezoïdals (N=11), generalment asimètriques. En les que conserven la part
APL XXIX, 2012
[page-n-128]
128
D. Roman Monroig
Fig. 4. Truncadures.
proximal s’observa una certa igualtat entre els talons trencats, llisos i suprimits, i la tècnica de talla sembla ser
en tots els casos la percussió directa tova, bàsicament orgànica.
En un conjunt de superfície com el que estem analitzant és d’esperar que la incidència de les fractures
siga major que en un registre estratificat. Aquest fet no es dóna només en les laminetes (més fràgils que altres
elements) sinó que es pot observar en tot el conjunt recuperat. En les laminetes de dors però, donada la seua
habitual vinculació amb elements de projectil, aquestes fractures podrien ser indicatives del seu ús com a tal.
Donada la natura del material, una bona part de les fractures resten com a indeterminades, i entre les
identificables la majoria són flexions. Les llengüetes creades per aquestes flexions són curtes en tots els casos
APL XXIX, 2012
[page-n-129]
El jaciment epimagdalenià de les Covarxelles
129
Fig. 5. Mosses i denticulats.
Taula 4. Tipus microlaminars retocats.
N
%
Lamineta truncada
2
6,2
Lamineta de dors
23
71,8
Lamineta de dors apuntada
1
3,1
Lamineta de dors gibós
1
3,1
Lamineta de dors truncada
2
6,2
Lamineta de dors denticulada
1
3,1
Lamineta de dors amb mossa
1
3,1
Lamineta amb escotadura (mossa)
1
3,1
Total microlaminar
32
100
APL XXIX, 2012
[page-n-130]
130
D. Roman Monroig
Fig. 6. Utillatge microlaminar.
excepte en les dues peces, on la flexió s’acompanya d’una fractura burinant. Per la seua banda, una de les dues
peces amb fractures burinants presenta també una llengüeta llarga. Amb les dades extretes podem concloure
que almenys 4 peces tenen fractures diagnòstiques d’un impacte en el seu ús com a elements de projectil.
Aquesta afirmació no implica que les altres peces no ho hagen estat. És molt possible que algunes de les altres
laminetes de dors s’hagen fracturat també amb el seu ús com a projectils, però la fractura que presenten no ho
permet afirmar amb la suficient seguretat.
Els suports del material retocat
Si tenim en compte els suports sobre els quals estan realitzats els estris retocats observem que les ascles són
el suport més modificat, seguit de les laminetes, les ascles laminars i les làmines. Si sumem els tres suports
laminars obtenim un cert equilibri amb les ascles. Ara bé, respon aquesta selecció a un objectiu concret? Si
analitzem els grups tipològics en relació amb els suports podem extreure algunes conclusions (fig. 7):
- Les ascles s’han utilitzat per a fabricar tots els estris excepte les peces amb dors i, òbviament, les
microlaminars. Sobretot són gratadors, truncadures i mosses/denticulats, que junts sumen quasi tres quartes
parts del suport.
- Les ascles laminars s’han transformat bàsicament en gratadors, seguits per les truncadures i les mosses/
denticulats, tots tres fan més del 90% dels tipus sobre aquest suport.
- Les làmines estan prou diversificades, tot i que s’aprecia certa concentració en les truncadures i els
dorsos. Hi ha cinc grups tipològics per sobre del 10% (truncadures, dorsos, gratadors, peces retocades en les
vores i compostos). L’únic microburí recuperat està sobre aquest suport.
- Les laminetes s’utilitzen quasi exclusivament per a la fabricació d’elements de dors.
- Ascles, ascles laminars i làmines s’han fet servir per a la fabricació dels utensilis domèstics, mentre que
les laminetes han estat per als micròlits.
Una anàlisi de les dimensions dels estris ens permet veure la semblança assenyalada anteriorment entre els
gratadors i les truncadures (i els compostos gratador-truncadura). Si prenem la longitud i l’amplària s’observa
una forta unitat d’aquests tres grups tipològics, mentre que les mosses i denticulats divergeixen cap a majors
dimensions, i les peces retocades es presenten més variables. Per la seua banda, si tenim en compte el gruix i
l’ample, observem com gratadors i truncadures tornen a ser molt similars, mostrant-se semblants en amplària i
amb un lleuger major gruix dels primers. Les mosses i denticulats són el grup més variable, i les laminetes de
dors el més compacte, el que ens indica una major estandardització per als útils microlaminars.
APL XXIX, 2012
[page-n-131]
El jaciment epimagdalenià de les Covarxelles
131
Fig. 7. Grups tipològics i suports sobre els quals s’han fabricat.
Anàlisi dels suports de producció
Ascles
Com hem vist anteriorment, les ascles representen el 26% del total dels materials recuperats, el 63,6% dels
suports de producció i el 48% dels suports retocats. Ens trobem, per tant, enfront del suport més nombrós del
conjunt. Les seues dimensions són, en general, reduïdes. La distribució de la longitud i l’amplària dels estris
retocats fabricats sobre ascla no sobrepassen en cap cas els 35 mm de dimensió màxima. Aquestes reduïdes
dimensions es veuen clarament amb la mitjana de longitud, amplària i gruix: 20,7 x 19,1 x 6,2 mm.
Ja hem vist en l’anàlisi dels utensilis microlaminars que els materials recuperats presenten un alt grau de
fragmentació. Les ascles també es veuran afectades per aquest fet, i de les 315 recuperades només 58 estan
senceres (18,4%). La major part de les peces en què s’han pogut determinar les seues característiques són de
tercer ordre (N=57), tot i que també n’hi ha algunes de segon (N=16), i tres peces completament corticals.
Degut a les fractures proximals la tècnica de talla resta indeterminada en la majoria d’aquests suports, però
hem pogut determinar una preferència per la percussió dura, i en un reduït nombre la percussió ha estat amb
percussor tou.
A partir de les seues característiques, creiem que la producció lítica no està orientada a la recerca d’ascles, i
la gran majoria d’aquestes peces formen part de les fases de preparació del nucli per a la talla d’altres suports.
Aquest fet no lleva que, com veurem més endavant, s’haja recuperat algun nucli on sembla que l’element
recercat siguen les ascles. A més, hem d’afegir que alguns dels nuclis estan realitzats sobre ascles més o menys
espesses, pel que és possible que existís alguna mena de fase de producció on es fabricaren aquests suports que
servirien posteriorment com a nuclis.
APL XXIX, 2012
[page-n-132]
132
D. Roman Monroig
Ascles laminars
Les ascles laminars representen el 4,7% del total dels materials recuperats, l’11,5% dels suports de producció
i el 16,7% dels suports retocats. Degut a les fractures, només hem pogut prendre totes les mesures sobre 18 de
les 57 peces recuperades. Aquestes dades ens permeten veure unes dimensions màximes semblants a les de les
ascles, amb un màxim d’uns 35 mm (mitjana 20,6 mm), però amb l’amplària i el gruix lleugerament menors
(13 i 4,1 mm).
El tercer ordre és el predominant en aquests suports (N=48), amb només 4 peces del segon. Per la seua
banda, els talons dominants són els llisos (N=18), amb presència d’altres tipus com els lineals, puntiformes,
díedres, facetats i matxucats. El taló ha estat preparat mitjançant abrasió (aprimament en alguns casos),
tot i que en un nombre semblant d’ocasions queda sense cap tipus de tractament. La tècnica de talla resta
indeterminada en molts casos, però hem pogut determinar l’existència tant de percussió dura com tova en les
peces que conserven la part proximal.
L’alteració de la matèria primera ens ha impedit poder determinar en moltes peces la direcció dels negatius
dorsals. En les determinables, domina clarament l’explotació unipolar del nucli. En les seccions dominen
les triangulars (N=30) sobre les trapezoïdals (Nº=11), amb un bon nombre de peces asimètriques. Les vores
laterals predominants són les paral·leles i les irregulars, tot i que hi trobem una certa varietat. Entre els
accidents, bàsicament estan presents els sobrepassats laterals (principalment sobre el costat dret), i només
dues peces estan reflectides. Aquesta dada ens podria indicar una obertura cap als flancs de la taula d’extracció.
Làmines
Les làmines representen el 3,9% del total dels materials recuperats, el 9,5% dels suports de producció i el 12%
dels suports retocats. De les 47 làmines recuperades, només 6 estan senceres. Sense ser estadísticament fiable,
observem que presenten una longitud entre 38 i 18 mm (mitjana: 26,8 mm ) i una amplària entre 8,5 i 13,5 mm
(mitjana: 10,9 mm), el que ens donaria un índex d’allargament de 2,4. El gruix d’aquestes peces està entre 6,2
i 2,1 mm (mitjana: 3,8). No observem diferències entre les làmines retocades i les que no ho estan, pel que no
sembla haver una selecció en relació a les dimensions d’aquests suports.
En les peces que conserven la part proximal hi ha un predomini dels talons llisos i prims. El taló, quan
té algun condicionament sol ser l’abrasió (hi ha algun aprimament), i la tècnica de talla predominant és amb
percussor tou orgànic, tot i que hi ha algunes peces que s’han extret amb una percussió dura. La direcció dels
negatius dorsals ens mostra una talla preferentment unipolar, amb peces normalment regulars i amb seccions
triangulars (N=24) o trapezoïdals (N=19). Les vores paral·leles són les dominants (N=19), encara que, en baix
nombre, hi trobem certa diversitat.
Existeix un bon nombre de làmines amb sobrepassats laterals que recuperen part del flanc, tant el dret
(N=11), com l’esquerre (N=14). Aquest fet es pot deure a dues causes principals: podria existir una talla que
a mesura que avança va obrint-se cap als laterals del nucli, és a dir, una talla de tipus semi-envoltant, o també
podria ser que la talla fóra frontal, però que les reduïdes dimensions de la taula obligaren a incidir sobre els
flancs per a mantindre unes bones condicions per a la talla.
No sembla que l’existència d’aquest accident haja estat un impediment per a la confecció d’estris, ni
que aquestes peces estiguen destinades a un utensili específic. De les 18 làmines retocades, 8 ho estan sobre
làmines amb sobrepassats laterals: dos gratadors, dos estris compostos, una làmina de dors, una truncadura i
dues peces amb retocs en les vores. Aquesta varietat ens permet veure que han estat tractades com a suports de
plena explotació, i no com a simples condicionaments. Així, ja foren extretes com a condicionaments o com
a suports desitjats, les làmines de flanc van ser utilitzades d’igual forma que les extretes de la part central de
la taula.
APL XXIX, 2012
[page-n-133]
El jaciment epimagdalenià de les Covarxelles
133
Laminetes
Les laminetes representen el 6,3% del total dels materials recuperats, el 15,3% dels suports de producció i el
22% dels suports retocats. De les 76 laminetes recuperades, només 2 estan senceres, el que ens evidencia l’alt
grau de fragmentació dels materials d’aquest jaciment. Els marges en l’amplària estan entre els 8 i 3,3 mm,
i en el gruix entre els 4,2 i 1,1 mm. La mitjana d’aquestes mesures se situa en 6,1 i 2,3 mm respectivament,
però hem de tindre en compte que una bona part presenten una reducció de l’amplària degut al dors retocat.
Si prenem per separat les retocades i les que resten en brut, observem que les laminetes de dors se
situen en els 5,7 mm d’amplària i 2,6 mm de gruix, mentre que les que no estan retocades tenen 6,5 i 2 mm
respectivament. Aquestes dades ens permeten observar que, per a ser transformades en laminetes de dors, se
seleccionen aquelles peces que posseeixen un major gruix (fig. 8). Així mateix, a partir del bon nombre de
peces retocades que se situen entre els 6-8 mm d’amplària, hem de pensar que també se seleccionen petites
làmines (majors de 8 mm d’ample) per a ser transformades en aquest tipus de peces.
Entre les que conserven la seua part proximal hi ha un domini dels talons llisos, però amb presència dels
lineals i dels suprimits, que en algunes ocasions estan preparats mitjançant l’abrasió o l’aprimament de la
cornisa. La tècnica de talla preferent és la percussió directa amb percussor tou, principalment orgànic, tot i
que sobre alguna peça hem observat característiques d’una percussió tova mineral. També hi ha tres laminetes
que han estat extretes mitjançant un percussor dur. Els negatius dorsals de les laminetes ens mostren una talla
unipolar, que permet extreure laminetes de bona regularitat, de vores generalment paral·leles, i una secció
triangular (N=44) per davant de la trapezoïdal (N=23).
Entre els accidents només trobem sobrepassats laterals (i un distal), amb una incidència prou menor que
en els suports laminars. Aquesta dada, seguint amb els arguments abans exposats, ens indicaria una major
incidència sobre la part central de la taula, però també amb extraccions sobre els dos flancs. La principal
Fig. 8. Amplària i gruix del grup microlaminar.
APL XXIX, 2012
[page-n-134]
134
D. Roman Monroig
diferència és que, en aquest cas, només quatre peces retocades estan fabricades sobre aquestes laminetes: dues
laminetes de dors, una de dors denticulada i una lamineta truncada. Pel que, el seu tractament com a suports
òptims per a la fabricació d’estris no és tan intens com entre les làmines.
Les modalitats de producció
Tenim molt poques peces que puguem atribuir a la preparació i l’inici explotació (N=13). D’aquestes,
únicament tres pertanyen a la preparació (desbastat) del nòdul, mentre que les altres 10 s’ubicarien en les
primeres fases de l’explotació (formalització). Cap d’elles és una cresta d’inici de la talla. Es tracta bàsicament
d’ascles, tot i que comptem amb una ascla laminar, una làmina i una lamineta. La dimensió màxima se situa
en els 38 mm i la mínima en 21 mm. Totes les peces presenten restes corticals, i en les poques on hem pogut
identificar la tècnica de talla sempre ha estat amb percussor dur.
Si eliminem les peces pertanyents a la primera fase de la talla, els residus (resquills i debris), els
condicionaments i els nuclis, la resta s’han d’incloure en la plena explotació. Gran part de les dades d’aquest
grup han estat exposades anteriorment en l’anàlisi dels suports de producció. Tot i el nombre d’elements
classificats en una fase dubtosa, podem observar que les laminetes de plena explotació sobrepassen
amb seguretat el 75% (possiblement el seu nombre serà superior al 90%), mentre que les làmines i les
ascles laminars es troben al voltant del 60% de les classificades (possiblement més del 75%). Les ascles
classificades sense dubtes entre els materials de plena producció a penes supera el 10%. Aquestes dades ens
reforcen la idea que els suports microlaminars (i laminars) són l’objectiu principal dels processos de talla
en el jaciment.
La fabricació de micròlits està indissolublement lligada a un tipus de producció: les laminetes. La resta de
l’utillatge pot ser fabricat tant sobre ascla, com ascla laminar o làmina, pel que és normal que la producció lítica
tinga per objectiu la consecució de suports microlaminars, i que siguen les peces que aquest mètode de talla
va generant (ascles de fases de plena explotació principalment, però també de preparació o condicionament),
les quals en molts casos s’aprofiten per a ser transformades en altres utensilis. Aquest objectiu es veu reflectit
en el percentatge d’elements retocats per cada tipus de suport. Així, mentre vora el 23% de les ascles són
transformades, els productes laminars de majors dimensions (ascles laminars i làmines) ho estan entre un 38 i
un 44%, i els productes microlaminars en un 43%. És a dir, que existeix una major intensitat de transformació
en els suports de morfologies laminars (taula 5).
Taula 5. Nombre i percentatge de peces retocades segons el suport.
Suport
N peces
N retocades
% retocades
Ascla
315
72
22,8
Ascla laminar
57
25
43,8
Làmina
47
18
38,3
Lamineta
76
33
43,4
A mesura que la talla avança, cal anar condicionant el nucli perquè continue mantenint unes bones
condicions per a l’obtenció dels productes desitjats. Aquesta acció en molts casos es realitzarà mitjançant
l’extracció d’ascles simples, sense cap evidència clara d’aquesta intenció, mentre que en altres s’obtenen
productes característics (PAN). Entre els materials recollits en les Covarxelles en tenim 36 que hem classificat
com a condicionaments del nucli: 13 condicionament dels flancs (9 semicrestes i 4 arestes), 11 condicionament
del pla de percussió del nucli (3 tauletes, 2 semitauletes i 6 extraccions de la cornisa), i 11 condicionament de
la taula (7 ascles extretes des del pla principal, 3 des de l’oposat i 1 des del flanc).
Aquestes dades ens mostren una diversitat d’opcions, o d’actuacions, sobre els nuclis, que seran
condicionats tant des dels flancs per anar obrint la taula a mesura que avança la talla mitjançant arestes naturals
APL XXIX, 2012
[page-n-135]
El jaciment epimagdalenià de les Covarxelles
135
o semicrestes, com des del pla de percussió principal o secundari, amb l’extracció d’ascles gruixudes que
eliminen tota o bona part de la taula. Al mateix temps hi haurà una cura d’aquest pla de percussió, amb la
supressió de la cornisa o amb actuacions més agressives com les tauletes.
Característiques dels nuclis
El nombre de nuclis recuperats en les Covarxelles és de 25, el que suposa un 2,1% del total del material. La
meitat d’aquests estan fragmentats, i n’hi ha 8 que són inclassificables. Dels 15 possibles de classificar, hi ha
un domini dels unipolars sobre els bipolars. Tot i no haver recuperat un elevat nombre de nuclis, es documenta
una gran varietat d’esquemes de talla, podent determinar fins a 8 esquemes diferents (taula 6).
Taula 6. Darrers suports extrets en els nuclis recuperats segons l’esquema de talla.
Alguns nuclis combinen negatius de més d’un tipus de suport.
Esquema
Laminetes
Làmines
Ascles Lam.
Ascles
Bipolar frontal
1?
-
-
-
Escatat
2
1
-
-
Cara ventral
2
1
-
-
Semi-envoltant
2
-
-
-
Dors del front
1
-
-
-
Aresta
2
-
-
-
Ortogonal
4
2
-
2
-
-
1?
2
14
4
1
4
Nuclis d’ascles
Total
L’explotació pot desenvolupar-se tant en una sola cara com en dues, generalment les amples, tot i que hi
ha alguns que alternen una explotació sobre ampla i estreta. La majoria són nuclis prismàtics (N=14), n’hi
ha dos sobre aresta (un d’ells transversal) i un polièdric globular. La superfície de talla que ens ha arribat és
rectangular i plana, amb algunes peces en què presenta certa convexitat.
La major part d’aquests nuclis mantenen un dors natural o cortical, i només uns pocs presenten extraccions
de condicionament o una altra superfície de talla. Els flancs són més variats, podent ser una altra taula, un flanc
natural, estar en contacte amb el dors o presentar extraccions de condicionament.
El pla de percussió se’ns presenta generalment llis (N=14), tot i que les marques d’una preparació parcial
o total es poden observar en alguns exemplars. Hem vist abans que hi havia diverses restes de productes de
condicionament del pla de percussió (cornises, tauletes i semitauletes), pel que és evident que es tenia cura del
seu estat, especialment de la part en contacte amb la taula d’explotació (cornisa), ja que és aquesta la que rep
l’impacte del percussor i la que permet una bona extracció de la peça. Aquesta cura en la cornisa es reflecteix
també en el fet que bona part dels nuclis tenen una abrasió des del pla de percussió cap a la taula, alguns fins i
tot, un seguit de petits resquills reflectits, conseqüència d’aquest necessari condicionament previ a l’extracció
de cada suport.
Les dimensions dels nuclis recuperats són, en general, reduïdes, amb uns marges que es mouen entre els 40
i 17 mm de longitud, els 30 i 5 mm d’amplària i 30 i 7 mm de gruix (mitjanes de 25,3 x 18,1 x 15,7 mm). Les
superfícies de talla ocupen tota o gairebé tota la dimensió màxima.
Les darreres extraccions del nucli (tant en la cara principal com en la secundària) reflecteixen quin és
l’objectiu de la talla, i en la major part dels casos han estat laminetes (N=13), a les quals podríem afegir
petites ascletes laminars (N=3). Tot i això, hi ha també un cert nombre de nuclis en què l’explotació ha quedat
finalment emmascarada per un seguit de petites extraccions reflectides, normalment ascletes (N=6), i d’altres
en què són ascles (N=4) i làmines (N=1) el darrer reflex de l’explotació.
APL XXIX, 2012
[page-n-136]
136
D. Roman Monroig
Aquestes darreres extraccions ens marquen una base de la talla que estaria al voltant dels 18-20 mm de
longitud i 4-7 mm d’amplària, i amb un índex d’allargament variable entre el 2 i el 4. Hem de tindre en compte
que, tot i que la major part dels nuclis ens arriben esgotats (N=10), n’hi ha alguns que encara eren aptes per a la
talla (N=2), i d’altres que s’han abandonat per accidents que no s’han pogut o no s’han volgut rectificar (N=4),
pel que les darreres extraccions observades reflecteixen diversos estats del procés de producció. Aquestes dades
mètriques no són molt diferents de les que hem pogut observar per als suports laminars i microlaminars, el que
ens indica l’existència de processos de talla de curta durada i baixa productivitat, possiblement condicionats
per les petites dimensions originals de les matèries primeres.
Objectius de la talla
Com hem vist, la principal explotació que es reflecteix en els nuclis recuperats és la microlaminar. Restes de
negatius laminars es conserven sobre quatre nuclis, i normalment tenen amplàries entre els 8-10 mm, pel que
es troben al límit amb la lamineta. Les ascles han estat explotades sobre dos nuclis, un d’ells de morfologia
globular, i s’han reconegut negatius en altres tipus de nucli sense que puguem saber si responen a extraccions
de condicionament o a un altre objectiu.
Si analitzem els darrers suports extrets en cadascun dels esquemes de talla representats, observem que no
trobem més que una possible explotació d’ascles laminars, tot i que aquests suports són tan utilitzats com les
làmines a l’hora de la fabricació dels estris. Aquest fet s’ha de vincular a les petites dimensions dels nuclis
recuperats, que no permeten en alguns casos la distinció entre ascles, ascles laminars i làmines, sobretot entre
les dues últimes, que posseeixen morfologies i allargaments molt semblants (làmines curtes i amples).
Si prenem l’amplària i el gruix de tots els suports en els quals hem pogut prendre aquestes mesures,
comprovem clarament aquesta darrera afirmació. En el gràfic s’aprecien tres grups clars (fig. 9):
- Suports microlaminars: formen un grup compacte que es mou entre els 3-8 mm d’ample i els 1-4 de gruix.
- Suports laminars: formen un grup compacte en la seua part inferior i un poc més dispers per la superior
que està entre els 9-15 mm d’ample i 2-7 mm de gruix.
Fig. 9. Amplària i gruix dels suports.
APL XXIX, 2012
[page-n-137]
El jaciment epimagdalenià de les Covarxelles
137
- Ascles: se solapen amb una part dels laminars, però es dispersen cap a la part alta dels valors, amb un
ample entre els 13-25 mm i un gruix entre els 4-10 mm.
La forta agrupació tant de les laminetes com de les làmines-ascles laminars, ens marquen que aquestes
peces estan subjectes a uns patrons de talla més estrictes, tal i com és normal en suports que presenten una
producció predeterminada. No creiem, però, que la talla s’haja orientat especialment a la recerca de làmines
o ascles laminars, sinó que es tracta de suports que s’extreuen tant en la darrera part de la configuració d’una
taula microlaminar, com integrada en aquest tipus de talla.
Per la seua banda, la dispersió que mostren les ascles ens indica que es tracta de suports extrets en diferents
estadis de la producció, i que no estan subjectes a una estandardització.
EL CONTEXT ARQUEOLÒGIC DE LES COVARXELLES
Les característiques tipològiques dels materials recuperats permeten incloure les Covarxelles entre els
jaciments pertanyents a l’Epimagdalenià antic (11800-11000 BP / 13700-12800 cal. BP).
La indústria lítica que caracteritza aquest període ofereix una elevada quantitat de laminetes de dors,
generalment de dors recte i amb bona representació d’apuntades / puntes de dors, fabricades mitjançant retocs
abruptes espessos i amb important presència dels bipolars (Roman, 2010a i 2011). Aquests trets els podem
veure representats en les Covarxelles, on la poca quantitat de puntes de dors podria estar lligada a l’elevat
índex de peces fracturades (només una es conserva sencera).
Les truncadures, els gratadors i les mosses-denticulats són els altres grups destacats en aquests moments, fet
que també podem observar en aquest jaciment. Es tracta d’uns grups que, generalment, presenten percentatges
molt elevats, podent ser el primer grup tipològic en alguns jaciments.
L’elevada presència de truncadures és un tret tipològic que caracteritza una bona part dels jaciments del
final del Magdalenià i de l’Epimagdalenià antic en el territori situat al nord i al sud del baix Ebre: Molí del Salt
(Vaquero et al., 2004), la Roureda (Roman, 2010a), Sant Joan de Nepomucè (Roman, 2011), Cala Cubanita
(Roman, 2010b), Matutano (Olària, 1999) o Blaus (Casabó, 2004); tot i que també es pot rastrejar en alguns
jaciments del sud-est peninsular, com les coves de Algarrobo (Martínez Andreu, 1989) o Nerja (Aura, 1995).
En les Covarxelles cal destriar que fins a un 41% de les truncadures recuperades presenten un retoc que deixa
en un dels costats un sortint lateral, formant en alguns casos una mena d’espina latero-distal.
En el territori més proper a les Covarxelles, dins de les comarques castellonenques, els jaciments que
poden ser adscrits a aquest període són la cova Matutano (Olària, 1999), balma de la Roureda (Roman, 2010a),
Sant Joan de Nepomucè (Roman, 2011), Cala Cubanita (Roman, 2010b) i la cova dels Blaus (Casabó, 2004).
Per la seua banda, si traspassem l’Ebre ens trobem amb diversos jaciments que podem vincular a aquest
període pels seus trets tipològics o per les datacions existents: la Cativera (Fontanals, 2001), Picamoixons
(Allué et al., 1992; Catalán et al., 2009), Hort de la Boquera (Langlais, 2007), Sant Gregori, l’Areny (Fortea,
1973) i Molí del Salt (Vaquero, 2004).
A partir dels jaciments que compten amb datacions numèriques observem que a partir del 11800 BP (13700
cal. BP) es pateix una forta reducció de la indústria sobre matèria dura d’origen animal, especialment dels
estris vinculats a la cacera, i la desaparició dels arpons. Al mateix temps assistim a un remarcable increment
de les puntes de dors amb dorsos espessos (substitució dels projectils orgànics pels minerals?). Els burins
descendeixen fins a quasi desaparèixer, mentre que les mosses-denticulats i els gratadors augmenten, aquests
últims amb percentatges variables i amb un increment dels tipus petits.
Només dos jaciments de l’àmbit més proper a les Covarxelles posseeixen datacions numèriques referides a
aquest període. La cova Matutano posseeix diversos nivells que ens permeten observar el pas del Magdalenià
superior a l’Epimagdalenià antic, amb tres datacions d’aquest darrer període (Olària, 1999). Per la seua banda,
la balma de la Roureda (Roman, 2010a) posseeix un únic nivell, pertanyent a l’Epimagdalenià antic i amb una
datació numèrica. Les dates d’aquests jaciments ens porten bàsicament a l’interestadi GI-1c (Alleröd), podent
arribar als inicis del GI-1b (Inter-Alleröd) (ca. 13600-13100 cal. BP) (fig. 10).
APL XXIX, 2012
[page-n-138]
Fig. 10. Corbes de probabilitat a partir de les calibracions de les dates radiocarbòniques de la cova Matutano i de la balma de la Roureda.
La cali bració s’ha realitzat mitjançant el programa CalPal (Weninger et al., 2006).
138
D. Roman Monroig
APL XXIX, 2012
[page-n-139]
El jaciment epimagdalenià de les Covarxelles
139
CONCLUSIONS
Les Covarxelles, també conegut com el Mas Blanc, és un jaciment prelitoral situat en una zona muntanyosa
però amb facilitat per arribar a diverses vies de comunicació importants. El jaciment presenta interès per
tractar-se d’un assentament a l’aire lliure i perquè, tot i ser una recollida superficial, els seus materials es
mostren com tipològicament molt homogenis.
A nivell tipològic observem un domini dels gratadors, l’utillatge microlaminar i les truncadures sobre
la resta dels grups, entre els quals cal destriar la bona presència de les mosses i denticulats. Els gratadors
i les truncadures es presenten com dos grups molt unitaris, estant algunes d’aquestes peces molt properes
tant tecnològica com tipològicament. Vinculat a aquests elements existeix un nombre gens menyspreable
d’estris compostos, la major part gratadors-truncadures. A nivell estilístic cal destriar la presència, entre les
truncadures, d’alguns elements que presenten un retoc parcial o continu però que deixa, voluntàriament, una
mena de sortint o apuntament en un dels dos costats de l’extrem afectat per la truncadura (Roman, 2010a i
2011).
A nivell tecnològic s’ha de destriar l’aplicació d’una certa varietat d’esquemes de talla destinats,
bàsicament, a la fabricació de suports microlaminars petits i estandarditzats. Aquests esquemes aportaran
un bon nombre d’ascles durant el seu procés de configuració i condicionament de la taula, algunes d’elles
de morfologies pseudolaminars, així com algunes làmines que es podrien extreure intercalades amb les
produccions microlaminars i que, junt a les ascles, serviran per a la fabricació de l’utillatge domèstic. Les
laminetes, per la seua banda, estaran destinades a la fabricació de micròlits, utilitzats principalment com a
elements de projectil, tant laterals com apicals.
Tot i tractar-se d’un jaciment superficial, destruït per les labors agrícoles o per processos naturals, s’observa
una gran homogeneïtat en els materials recuperats, tant a nivell tipològic com tecnològic, que ens remeten
l’Epimagdalenià antic (11800-11000 BP / 13700-12800 cal. BP).
BIBLIOGRAFIA
ALLUÉ, E. et al. (1992): Picamoixons: un assentament estratègic dels darrers caçadors-recol·lectors. Arqueologia
d’Intervenció 1, Museu d’Història de Tarragona.
AURA, J.E. (1995): El Magdaleniense Mediterráneo: La Cova del Parpalló (Gandia, Valencia). Trabajos Varios del SIP,
91, Valencia.
CASABÓ, J. (2004): Paleolítico superior final y Epipaleolítico en la Comunidad Valenciana. Museu Arqueològic
d’Alacant (MARQ), Serie Mayor 3.
GARCÍA CATALÁN, S.; VAQUERO, M.; PÉREZ, I.; MENÉNDEZ, B.; PEÑA, L.; BLASCO, R.; MANCHA, E.;
MORENO, D. y MUÑOZ, L. (2009): “Palimpsestos y cambios culturales en el límite Pleistoceno-Holoceno: el conjunto
lítico de Picamoixons (Alt Camp, Tarragona)”. Trabajos de Prehistoria, 66 (2), p. 61-76.
FERNÁNDEZ, J. (2006): “Contribución al conocimiento de la secuencia arqueológica y el hábitat del Holoceno inicial en
el Maestrazgo”. Saguntum-PLAV, 38, p. 23-49.
FERNÁNDEZ, J.; GUILLEM, P.M.; MARTÍNEZ, R. y GARCÍA, R. (2002): “El contexto arqueológico de la Cova dels
Cavalls: poblamiento prehistórico y arte rupestre en el tramo superior del riu de les Coves”. En R. Martínez i V.
Villaverde (coords.): La Cova dels Cavalls en el barranc de la Valltorta. Monografías del Instituto de Arte Rupestre,
Museu de la Valltorta, p. 49-73.
FONTANALS, M. (2001): “Noves aportacions a la interpretació del límit Plistocè-Holocè al sud de Catalunya: l’estudi
de la indústria lítica del jaciment de la Cativera (El Catllar, Tarragonès)”. Butlletí Arqueològic, Època V, n. 23,
Tarragona, p. 73-100.
FORTEA, F.J. (1973): Los complejos microlaminares y geométricos del Epipaleolítico Mediterráneo Espanyol. Memorias
del Seminario de Prehistoria y Arqueología, 4, Salamanca.
APL XXIX, 2012
[page-n-140]
140
D. Roman Monroig
GUILLEM, P.; MARTÍNEZ VALLE, R. y MELIÀ, F. (2001): “Hallazgo de grabados rupestres de estilo paleolítico en el
norte de la provincia de Castellón”. Saguntum-PLAV, 33, p. 133-140.
LANGLAIS, M. (2007): Dynamiques culturelles des sociétés magdaléniennes dans leurs cadres environnementaux. Enquête
sur 7000 ans d’évolution de leurs industries lithiques entre Rhône et Èbre. Tesi Doctoral, Université de Toulouse.
MARTÍNEZ ANDREU, M. (1989): El Magdaleniense superior en la costa de Murcia. Colección Documentos, 2, Murcia.
OLÀRIA, C. (1999): Cova Matutano (Vilafamés, Plana Alta, Castellón). Un modelo ocupacional del Magdaleniense superiorfinal en la vertiente mediterrénea peninsular. Monografies de Prehistòria i Arqueologia Castellonenques, 5, Castelló.
ROMAN, D. (2010a): “El jaciment Epimagdalenià de la balma de la Roureda (Vilafranca, els Ports, País Valencià)”.
Pyrenae, 41 (2), p. 7-28.
ROMAN, D. (2010b): “Noves aportacions al Paleolític superior final en el nord del País Valencià: els jaciments de la serra
d’Irta (Baix Maestrat)”. Archivo de Prehistoria Levantina, XXVIII, p. 73-89.
ROMAN, D. (2011): El poblament del final del Plistocè en les comarques del nord del País Valencià a partir de l’estudi
tecno-tipològic de la indústria lítica. Publicacions de la Universitat de València, format CD (http://www.tdx.cat/
handle/10803/39089).
VAQUERO, M.; GENÉ, J.M. y ALONSO, S. (2004): “La indústria lítica”. En M. Vaquero (ed.): Els darrers caçadorsrecol·lectors de la Conca de Barberà: el jaciment del Molí del Salt (Vimbodí). Excavacions 1999-2003. Museu-Arxiu
de Montblanc i Comarca, Montblanc.
WENINGER, B.; JÖRIS, O. y DANZEGLOCKE, U. (2006): Glacial radiocarbon age conversion. Cologne radiocarbon
calibration and palaeoclimate research package
Institut für Ur- und Frühgeschichte. Köln.
APL XXIX, 2012
[page-n-141]