Història dels diners: guia de sala
Manuel Gozalbes Fernández de Palencia
2011
, ISBN 978-84-7795-587-0 , 72 p.
[page-n-1]
[page-n-2]
2
[page-n-3]
1
Història dels diners
[page-n-4]
2
[page-n-5]
Guia de sala
Història dels diners
Manuel Gozalbes
València
2011
[page-n-6]
4
[page-n-7]
5
Resulta encomiable la labor que ha exercit durant dècades la Diputació de València a través del seu Museu de Prehistòria
per la tutela i el foment del patrimoni numismàtic. Els valencians atresorem una llarga tradició de fabricació de diners en
nombrosos municipis, però també la nostra cultura compta amb una respectada i fructífera tradició col·leccionista i investigadora
que ens ha permés conéixer i apreciar la història dels diners amb mires més àmplies. Fruit dels esforços de la Diputació de València
s’ha aconseguit reunir una important col·lecció numismàtica que ara pot contemplar-se en la sala permanent Història dels Diners,
en un muntatge que contribuïx a difondre el coneixement i l’estima per esta important parcel·la cultural. Una part essencial de
l’exposició presenta al públic tresors i monedes excepcionals pertanyents al patrimoni arqueològic valencià. Però a més de potenciar
la nostra història monetària, la sala mostra també peces de diferents èpoques i procedents dels cinc continents. Un muntatge d’estes
característiques constituïx una finestra que des de València s’obri al món, en uns moments en què l’acostament a diferents llegats
culturals resulta més necessari que mai. Esperem que el públic gaudisca d’este nou muntatge expositiu i del magnífic llegat educatiu
que representa per a tots els valencians.
Alfonso Rus Terol
President de la Diputació de València
L’Àrea de Cultura de la Diputació de València ha dedicat en els últims anys una creixent atenció al patrimoni numismàtic.
La culminació d’aquest procés va arribar quan es va decidir que el Museu de Prehistòria ampliara l’espectre temàtic i cronològic
del museu amb una nova sala que mostrara els fons numismàtics de la institució des de la perspectiva més àmplia possible.
Així, el 28 d’abril del 2009 s’inaugurava la sala permanent dedicada a la Història dels Diners. En aquest espai s’exhibeixen
diferents formes de diners de totes les èpoques procedents de diverses parts del món. Al costat de les vitrines dedicades a Grècia,
Roma o a monedes valencianes, se’n presenten altres on per mitjà de diners de diferents èpoques i llocs s’expliquen el bescanvi,
la fabricació, els dissenys, les medalles o la comptabilitat, entre moltes altres qüestions. L’exposició presenta una gran quantitat
d’objectes singulars al costat de nombroses peces comunes, com a mostra simultània de l’excepcionalitat i d’objectes relacionats
amb la vida quotidiana. Una sala d’aquestes característiques deu la seua realització a la intervenció de nombroses persones que
han treballat des de dins i des de fora de la institució. Totes elles són els artífexs del fet que València aculla un muntatge en què
la nostra història i la del món queden plenament integrades en l’àmbit d’un element tan important i comú com són els diners.
Salvador Enguix Morant
Diputat de cultura
[page-n-8]
6
la numismàtica i el museu de prehistòria de valència
Una anècdota il·lustre de l’interés primerenc per la numismàtica des de l’àmbit valencià la va
protagonitzar el rei Alfons el Magnànim (1416-1458) en reunir monedes antigues en els seus palaus. El seu
exemple serveix per a introduir, sense intenció de ser exhaustius, altres personatges i institucions valencianes
notables per la seua vocació numismàtica. Francesc Pérez Bayer va ser un model d’erudit del segle XVIII
que va recopilar monedes, va tractar de comprendre-les i va donar a conéixer públicament els resultats de
les seues perquisicions. En el context burgés del segle XIX van sorgir col·leccionistes de primer ordre com el
comerciant José de Llano o el metge Rafael Cervera, que va aconseguir reunir un excepcional conjunt de
moneda ibèrica que contínua sent un referent en l’actualitat. La Societat Arqueològica Valenciana va ser
per aquell temps pionera en aglutinar els més il·lustres numismàtics valencians de l’època. L’interés que va
mostrar l’Ajuntament de València per aquesta parcel·la patrimonial li va permetre reunir uns fons d’acord
amb la seua categoria per mitjà de la successiva adquisició de les col·leccions Martí Esteve, Ferrer i Attard.
A la Universitat de València li correspon el mèrit d’haver reunit des del segle XVIII una important col·lecció
de monedes que van resultar imprescindibles per a la constitució del Laboratori d’Arqueologia, al si del qual
va començar Felip Mateu i Llopis la seua labor investigadora i docent, donant origen a una tradició que en
els últims trenta anys ha viscut una espenta decisiva davall les iniciatives que en diferents fronts ha dut a
terme Pere Pau Ripollès. En l’àmbit de les publicacions resulta digna de menció la sèrie «Estudis Numismàtics
Valencians» que, entre 1987 i 1999, va publicar la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana.
Per la seua banda, el Servei d’Investigació Prehistòrica i el seu Museu de Prehistòria, de la
Diputació de València, van albergar des de la seua creació el 1927 bona part de les troballes monetàries
de les nostres terres, assumint la responsabilitat de tutelar aquest patrimoni numismàtic. Aquesta
institució es va ocupar d’integrar les monedes que ingressaven en el recorregut de les sales permanents
fins a l’any 1996, muntatge on ja van ocupar vitrines específiques en les respectives sales d’època ibèrica
i romana de l’edifici de l’antiga Casa de la Beneficència. En aquesta renovació es van presentar per
primera vegada les monedes medievals, modernes i contemporànies. Poc després, l’interés del Museu per
presentar al públic els seus fons numismàtics, junt amb els d’altres institucions, es va materialitzar en
les exposicions temporals «Monedes d’ahir, tresors de hui» el 1997 i «Els diners van i vénen» el 1999.
El desmuntatge de la numismàtica medieval, moderna i contemporània per a deixar espai a una
nova sala de món romà que es va inaugurar el 2003 obligava a preparar un projecte perquè aquestes
[page-n-9]
7
peces tornaren a exhibir-se al públic. Des de llavors va haver-hi una voluntat ferma per aprofitar l’ocasió
per a ampliar l’espectre temàtic i cronològic del museu amb una nova sala que presentara al públic els
fons numismàtics de la institució des de la perspectiva més àmplia possible. Aquest projecte museístic
va culminar amb la inauguració l’any 2009 d’una sala permanent dedicada a la Història dels Diners.
Els fons del Museu es nodreixen bàsicament de peces recuperades i contextualitzades en excavacions
arqueològiques, circumstància que ha permés ingressar en les col·leccions nombrosos tresors i exemplars
excepcionals de la història monetària valenciana. El complement necessari l’han proporcionat les donacions de
peces realitzades per particulars i institucions i les adquisicions dutes a terme des de mitjan dels anys noranta,
destinades a completar els fons de moneda valenciana de la institució i a obtindre peces diverses que permeteren
il·lustrar la història dels diners des d’una perspectiva global. Tota aquesta encomiable labor de tutela patrimonial,
patrocinada per la Diputació de València, constitueix un referent a nivell nacional en l’àmbit museístic.
El present catàleg reprodueix l’esquema seguit en la sala del Museu amb tota la fidelitat que permet
un format imprés. En el primer bloc es tracta el concepte dels diners des d’una perspectiva general en què,
començant pel bescanvi, s’expliquen les diferents formes materials dels diners, es mostren les grans peces
emprades per les societats tradicionals i es parla de caixes registradores, caixes de cabals i bancs. Un segon
bloc es dedica a les monedes i bitllets com a formes de diners més importants, analitzant qüestions com els
seus orígens, la metrologia, les autoritats, els dissenys, la política, les falsificacions o la seua fabricació. El
tercer bloc ofereix una síntesi de la història monetària valenciana i ressenya les seues emissions més destacades
i alguns dels importants tresors que conserva el museu. El bloc final fa un recorregut per temes com la
comptabilitat, les medalles, els usos no econòmics dels diners i la tradició de la disciplina numismàtica.
El muntatge ens permet aproximar-nos des de múltiples perspectives a nombrosos fenòmens que envolten
la història dels diners. Només des d’aquesta perspectiva podem ser-ne conscients de la gran transcendència i les
influències múltiples en la història de la humanitat.
Helena Bonet Rosado
Directora del Museu de Prehistòria de València
[page-n-10]
8
1
Història dels diners
índex
Els diners
10
El bescanvi
12
Formes de diners
14
Fitxes i vals
20
Diners en les societats tradicionals
22
Custòdia i estalvi 24
Bancs
26
Caixa de cabals i caixa registradora
27
2
Monedes, bitllets i alguna cosa més 28
Orígens de la moneda
La moneda grega
La moneda romana
Pesos i monedes
Valors i sistemes monetaris
Política monetària
Falsificacions
Autoritats i dissenys
La fabricació tradicional
Seca d’encunyació a martell
Metalls i aliatges
La fabricació amb maquinària
30
32
34
36
38
40
42
44
46
48
49
50
[page-n-11]
9
3
Diners valencians
52
La moneda valenciana
Tresors valencians
54
58
4
Més enllà dels diners
60
Preus i comptabilitat
Medalles
Usos alternatius dels diners
La tradició numismàtica
62
64
66
68
[page-n-12]
Els diners
L’associació del concepte diners amb monedes, bitllets o targetes de crèdit és immediata. Són les formes més conegudes, però hi
ha molts altres materials i objectes que s’han emprat amb idèntica funció al llarg de la història, en els cinc continents, i que no
resulten tan coneguts. L’ordenació d’aquests formats a partir de la seua matèria primera permet descobrir tant paral·lelismes com
singularitats entre diferents cultures al llarg de la història. Des d’aquesta perspectiva material, els protagonistes indiscutibles han
sigut els metalls des de la seua aparició, complementats durant els últims segles pels formats en paper. Ambdós han cedit terreny
en les últimes dècades a un creixement imparable dels pagaments electrònics, on els diners es converteixen en un cosa intangible
que canvia de mans amb el simple concurs de números i claus, deixant factures, rebuts o comprovants com a única evidència
tangible de les transaccions.
Abans que aparegueren els diners, algunes mercaderies s’intercanviaven per mitjà del bescanvi, mètode que continua emprantse de manera recurrent quan les circumstàncies inviten a això. Les seues possibilitats són evidents, però també ho són les seues
limitacions. Amb l’aparició dels diners es van solucionar part d’aquests problemes, encara que també se’n van crear de nous. Tres
són les característiques essencials dels diners. La més evident és la seua utilitat com a mitjà de pagament de béns i servicis, en
operacions mitjançant les quals es transfereix qualsevol de les seues formes tangibles. Altres funcions són les seues propietats com
a mitjà per a acumular riquesa i la seua gran utilitat com a mesura de valor. Però una història dels diners quedaria incompleta
sense referir també alguns dels objectes que tradicionalment han acompanyat la seua gestió, com ara vidrioles, caixes de seguretat,
caixes registradores o institucions com els bancs, protagonistes en la seua gestió des del final del segle xix.
[page-n-13]
[page-n-14]
12
els diners
El bescanvi
Els intercanvis de mercaderies basats en el consens dels participants es denominen bescanvi. En ells no hi ha un preu i
no és possible distingir entre comprador i venedor, tal com ja assenyalava el Digest romà. Les seues limitacions són que
les parts han de tindre interés recíproc en els productes oferits i que han d’arribar a un acord sobre el seu valor de canvi.
Diversos materials van gaudir d’una apreciació general durant la prehistòria, i eren objecte d’intercanvis freqüents.
Entre tots ells, els metalls van evolucionar més tard cap a formats estandarditzats i es van convertir en monedes. Les
societats que utilitzen diners recorren a vegades al bescanvi quan aporta una utilitat immediata en circumstàncies
particulars o extraordinàries.
metalls
Or, plata i bronze han sigut apreciats en totes les èpoques i llocs
per la seua bellesa, versatilitat i resistència (veure p. 16-17).
Amb els primers s’obtenien peces ornamentals i amb l’últim
també es fabricaven armes i ferramentes.
Destrals de bronze. Castellet de Bernabé. Segles v-iii aC.
el primer or valencià
Gra d’or de l’Avenc dels Dos Forats (Carcaixent).
Edat del Bronze.
adorns d’or i plata
Els metalls preciosos tenen una prolongada tradició com a peces
ornamentals. En qualsevol època de la història el seu atractiu els ha
proporcionat un valor d’intercanvi inqüestionable.
Braçalet de plata de Los Villares (Caudete de las Fuentes, València).
Segle iii aC.
[page-n-15]
13
el bescanvi
obsidiana
L’obsidiana va ser una matèria
primera molt apreciada durant la
prehistòria, que recorregué distàncies
importants a través d’intercanvis.
Nucli d’obsidiana precolombí. El
Palmar (Santa Cruz de la Sierra,
Bolívia).
marfil
El marfil és un material escàs molt apreciat per a peces
decoratives. La seua tonalitat, duresa i textura són
qualitats úniques que li confereixen un elevat atractiu.
Braçalet de marfil. Àfrica. Segle xix.
grans de collar
Els grans de collar van ser àmpliament apreciats en totes les
èpoques i llocs (veure p. 15). Durant la prehistòria degueren ser
objecte de bescanvi freqüent pel seu gran atractiu com a element
ornamental.
Collar de grans discoïdals de pedra.
Els Germanells (Rafelbunyol, València).
Edat del Bronze.
productes animals i vegetals
Juntament amb els aliments de primera necessitat, el
valor dels quals en un bescanvi resulta inqüestionable
en situacions de carestia, alguns productes exòtics han
gaudit d’un ampli favor en els circuits comercials.
Els ous d’estruç van ser molt apreciats en el
Mediterrani en el primer mil·lenni aC.
Productes aromàtics com la mirra s’utilitzaven
per a perfums, ungüents o encens.
Caixa afganesa lacada amb mirra. Segle xx.
[page-n-16]
14
els diners
Formes de diners
Els objectes que serveixen per a pagar béns i servicis es denominen diners. Són útils com a mesura de valor, com a reserva
de riquesa i tenen el suport de l’autoritat o d’un consens social. Al llarg de la història hi ha hagut nombrosos productes
i materials que s’han utilitzat amb aquests fins en diferents llocs. Encara que les seues característiques no sempre
coincideixen, generalment han de ser objectes quantificables, transportables, homogenis, coneguts i intercanviables.
A pesar de la gran diversitat de formats que han existit, monedes, bitllets i targetes són els mitjans de pagament més
comuns en l’actualitat.
minerals
Minerals com l’obsidiana o el sílex reporten una utilitat immediata per la seua capacitat per a
proporcionar un tall esmolat. Un paper diferent exerceix el format de diners petris més conegut,
les grans pedres discoïdals de Yap (Micronèsia), que sols serveixen com a element d’ostentació
social.
Diners de quarsites perforades. Togo. Segle xx.
aliments
Constitueixen l’única forma de diners consumibles i
peribles. Productes com ara porcs, ovelles, bous, arròs,
dacsa, blat, cocos, te, cacau, sagí, tabac o ametles
han servit com a diners en diferents cultures.
El te ha sigut una forma comuna de diners a Àsia
Central, la Xina, Tibet, Mongòlia i Sibèria.
Rajola de te premsat. Xina. Segle xx.
El cacau s’usava com a diners en bona part de
l’Amèrica precolombina i la seua utilització va
continuar sota domini espanyol.
Segons Plini la paraula salarium deriva de la paga
en sal que rebien els legionaris romans. Lingot de
sal amole de Lalibela (Etiòpia).
Barres de tabac premsat
(Indonèsia) i paquet de tabac
(Espanya). Segle xx.
[page-n-17]
15
formes de diners
malacofauna i imitacions
Els cauris (Cypraea moneta) constituïxen l’exemple més
important d’un producte natural adoptat com a forma
diners en àmplies regions d’Àsia, Oceania i Àfrica.
Conjunt de Cypraea moneta.
Pacífic occidental. Segle xx.
Cauri natural.
Dinastia Shang.
Xina. Segles xv-x aC.
Cauri d’imitació en os.
Dinastia Zhou.
Xina. Segles x-iii aC.
1 cedi amb cauri. Ghana. 1979.
teixits
Bitllet de seda. 1.000 marcs. Bielefeld, Alemanya. 1922.
porcellana
Fitxes d’apostes. Thailàndia. Segles xix-xx.
2 marcs de Weixdorf-Lausa i 75 pfennige de Grunberg. Alemanya.
1921-1922.
pasta vítria
Els grans de vidre van aparéixer a Egipte
a mitjan segon mil·lenni aC. Des de
llavors nombroses cultures han reproduït
tècniques semblants per a fabricar grans
de collar variats que han sigut àmpliament
apreciats en els circuits comercials dels cinc
continents.
Grans de pasta vítria del
poblat ibèric de la Bastida dels
Alcusses (Moixent).
Segles v-iv aC.
Grans alemanys anomenats
Dogon a Mali.
Segle xix.
Grans italians Milefiori àmpliament
emprats per al comerç amb Àfrica.
Collar de grans Hebron de sals
del Mar Mort per al comerç amb
Àfrica. Segle xx.
[page-n-18]
16
els diners
Els metalls
posseeixen unes qualitats immillorables per a ser emprats com a diners. Amb la seua producció controlada a partir
d’un subministrament limitat comencen uns avantatges que inclouen la seua important qualitat de ser reciclables. Les virtuts relatives al seu
ús es resumeixen en el fet que proporcionen formes de diners quantificables, transferibles, manejables i molt duradores. La clau de l’èxit de les
monedes resideix precisament en el seu caràcter metàl·lic.
or
Fusió a 1.064 ºC
L’escassetat, bellesa, mal·leabilitat i resistència de l’or l’han convertit en el
metall més valuós de tots els existents. Al llarg de la història el seu valor oficial
ha sigut aproximadament entre 12 i 15 vegades superior al de la plata.
Anells romans.
Segles i-iii.
Lingot fos a partir de fundes
dentals. Segle xx.
Dinar de l’Imperi Kushan. Índia. 325-345.
Estatera escita de tipologia romana. Segle i aC.
Histamenon de Constantí X Ducas. 1059-1067.
plata
Fusió a 962 ºC
Les monedes de plata són pròpies de les tradicions occidental i islàmica. Mines importants com Laurion
o Potosí van permetre fer vastes emissions en l’Atenes clàssica o l’Espanya dels Àustria. Algunes vegades
es va mesclar amb coure i va donar lloc al billó, aliatge que mai no va gaudir d’un èxit excessiu. A la
Xina i al sud-est asiàtic va circular en forma de lingots fins al començament del segle xx.
Denari. L. Scribonius Libo. 62 aC.
Tàler de l’Arquebisbat de Salzburg. 1666.
Tangka blanca del Tibet. Segles xix-xx.
La plata retallada es va emprar
com a diners a la Península
Ibèrica entre els segles v y ii aC.
Fragments procedents de Xilxes
(Castelló) i Sagunt (València).
Segles iv-ii aC.
Diners ‘cadira’ (Yunnan, Xina),
sycee de 10 tael (Xina), diners ‘flor’ (Myanmar)
i diners llengua de tigre (Tailàndia-Laos). Segles xix-xx.
[page-n-19]
17
formes de diners
coure i bronze
Fusió a 1.083 ºC
El coure i el bronze han exercit en els sistemes monetaris un caràcter fiduciari, condicionat pel crèdit i
la confiança que meresqueren, sempre amb un valor facial molt superior al real. Ocasionalment, com a
Roma durant els segles IV-III aC o a la Suècia del segle XVIII, van circular en grans peces amb un valor
equivalent al seu contingut metàl·lic.
Les manilles van ser una
de les formes de diners
més esteses a Àfrica. Es
van fabricar a Europa
des del segle xvi per a
intercanviar-les en les
costes africanes per or,
marfil o esclaus.
Manilla anglesa per al
comerç amb Àfrica.
Segles xviii-xix.
Unitat de Malaca. Segle i aC.
Tank d’Hetoum I.
Armènia. 1226-1270.
Diners destral.
Equador.
Segles ix-xv.
10 cash.
Xina.
1909-1929.
1 cèntim. Jordi V.
Assentaments de l’Estret. 1920.
Planxa de coure de 4 dàler.
Fa 25 cm de costat i té un pes de 2,8 kg.
Suècia. 1743.
ferro
Fusió a 1.535 ºC
Diferents cultures africanes han emprat el ferro com a diners en
grans formats obtinguts per forja (veure p. 22-23).
Kissi Penny. Serra Lleona-Libèria. Segles xix-xx.
plom
Fusió a 327 ºC
La utilització del plom com a forma de diners es redueix a uns
pocs exemples com les tésseres romanes (veure p. 21) o
algunes peces del sud-est asiàtic.
Moneda de Tennasserim. Birmània. Segle xviii.
Anells pes. Golf de Tailàndia-Java. Segles xi-xiv.
[page-n-20]
18
els diners
Els formats en paper ofereixen moltes possibilitats de disseny, són molt manejables i resulten poc costosos de fabricar.
Permeten incloure textos a mà o impresos que detallen imports, noms, dates i condicions d’ús, i admeten inclús la seua individualització per
mitjà de números de sèrie. La utilització d’alguns d’aquests formats ha decrescut en les últimes dècades per la generalització de les transaccions
electròniques. A Europa els primers bitllets de banc van aparéixer a Suècia en el segle xvii.
fusta
A vegades s’ha utilitzat per a fabricar fitxes, encara
que diners de bambú van ser molt comuns a la Xina
en els segles xix-xx.
Stick de bambú. Xangai. Segle xx.
Diners bambú de 100 dòlars. Xina. Segles xix-xx.
Wooden nickels. Estats Units. Segle xx.
Fitxa de l’Hacienda Trancoso. Mèxic. Segle xx.
fibra vegetal
Els exemples més coneguts de teixits i fibres vegetals
usats com a diners procedeixen d’Àfrica.
Peça de fibres de ràfia. Congo. Segle xx.
paper
Durant el segle xx alguns països en situacions d’emergència van
emprar segells com a diners.
Rússia (1915) i Guerra Civil Espanyola (1936-1939).
el primer bitllet
El bitllet xinés de la dinastia Ming és el més antic que es
conserva. Es va fabricar amb paper de morera, equivent a
1.000 monedes de coure, i els seus textos assenyalen castics
per als falsificadors.
Bitllet Ming d’1 iuan (22 × 34 cm). Cap a 1375.
[page-n-21]
19
formes de diners
2
1
2
3
4
5
6
7
8
paper
Els bitllets són el format en paper més important. La seua emissió la fan generalment els estats i resulten
de gran utilitat per al pagament de sumes elevades, encara que necessiten la precisió complementària de les
monedes (Alemanya, 1923).
Els xecs permeten transferir a l’instant qualsevol quantitat de diners (Estats Units, 1915).
Els pagarés constitueixen un compromís de pagament diferit (Espanya, 1930).
Les obligacions o bons són una promesa de pagament amb un interés fix com a forma de participació en un
deute (Londres, 1852).
Les accions són participacions de valor variable en la propietat d’una empresa (Estats Units, 1982).
Les lletres de canvi es van crear en el segle xiv, i permetien l’enviament de diners a distància sense córrer riscos.
Són ordres de pagament diferides en les qual es tramita un gir entre l’emissor i el beneficiari (Tortosa, 1806). 8
Els xecs de viatge funcionen com a substituts dels diners en efectiu, tenen un import fix i han de firmar-se
després de la comprovació de la identitat del titular (Londres, 1978).
Un gir postal permet enviar diners a distància disposant simplement d’un nom i d’una adreça (Gran
Bretanya, 1950).
4
7
1
3
5
plàstic
6
En el segle xx el plàstic es va incorporar com a nou material. Al principi va servir per a fabricar fitxes en situacions d’emergència i
actualment resulta un material imprescindible per a la fabricació de targetes de crèdit i dèbit.
1 red point de racionament. Estats Units, 1942-1945.
25 cèntims. Fàbrica Bambú. Alcoi (Alacant). 1936-1939.
Bitllet de polímer. 2000 lei. Romania. 1999.
Targeta de crèdit. Cap a 1990.
[page-n-22]
20
els diners
Fitxes i vals
Són formes de diners d’ús restringit l’acceptació dels quals només obliga el seu emissor, normalment institucions,
empreses i comerços. Hi ha dos grans grups de fitxes segons que el seu valor s’expresse en productes/serveis o en termes
monetaris, i també poden incloure un període de vigència. Es relacionen generalment amb pagaments de quantia
reduïda. Algunes es compren, però d’altres es reben en concepte de pagament o inclús com a donatiu en situacions de
carestia.
aliments
transport i automòbil
Els episodis d’escassetat o de racionament han
donat origen en nombroses ocasions a la creació
de fitxes o cartilles per a controlar la distribució
d’aliments de primera necessitat.
En l’actualitat els transports urbans
ofereixen bons i fitxes per a agilitzar els
accessos a recintes i vehicles.
Cartilla de racionament. Espanya. 1945.
Val per 50 ous. Palestina. 1947.
Bons de pa i arròs. Espanya. Segle xx.
fitxes de telèfon
Els telèfons públics van funcionar en
el segle XX amb fitxes metàl·liques fins
que van ser substituïdes per targetes.
Fitxes telefòniques francesa,
espanyola i italiana, i targeta.
Bons de metro i autobús de València.
Fitxes de tramvia de l’Havana, del metro
de Moscou, d’aparcament comercial i
d’atracció de fira.
[page-n-23]
21
fitxes i vals
tésseres i ploms monetiformes romans
pellofes eclesiàstiques
En època romana tant emperadors com patrons privats van fabricar fitxes
de marfil, bronze, plom o fusta per a jocs, proporcionar regals i aliments
o accedir a espectacles públics.
Les pellofes són fitxes que es van utilitzar en catedrals i
esglésies per a pagar als canonges l’assistència al cor i altres
servicis.
Téssera de bronze amb numeral III. Roma. Segle i dC.
Ploms monetiformes romans. Segles i-ii.
Pellofes de la Catedral de València,
Sant Feliu (Girona) i la Seu de Manresa.
Segles xviii-xix.
valor expressat en moneda
40 cèntims del Consell Administratiu de Barbers. València, 1937.
10 pessetes. Sala de ball. Mitjan segle xx.
fitxes de casino
En els casinos els diners es
canvien per fitxes més grans, més
manejables i de colors que faciliten
la identificació del seu valor.
Fitxa dels casinos de
Montecarlo (5 francs) i
Sant Sebastià (100 pessetes).
Primera meitat del segle xx.
fitxes amb període de vigència
Niça. Cartilla de racionament de carbó de la Segona Guerra Mundial. Vàlida entre l’1 d’abril de 1942 i el 31 de març de 1943.
Fairbanks, Alaska. Fitxa d’1 dòlar vàlida durant l’any 1959 per a celebrar la seua incorporació com a estat número 49.
València. Bitllet de casal faller vàlid entre el 16 i el 19 de març. Cap a 1990.
[page-n-24]
22
els diners
Diners en les societats tradicionals
Les societats tradicionals dels cinc continents han utilitzat objectes variats per a fer pagaments, acumular
riquesa i mesurar el valor de les coses. Constitueixen un símbol important de prestigi, on l’ostentació
juga un paper destacat. Hi ha regles sobre el seu ús que els relacionen amb obligacions socials, pagaments
matrimonials, compensacions i multes.
lingots
En les cultures europea, asiàtica i africana
els lingots constitueixen un format de valor
reconegut.
Lingot de coure conegut com a Creu de
Katanga. República Democràtica del Congo.
Segle xx.
formes que imiten pells, ferramentes o armes
L’origen de moltes d’aquestes formes es troba en peces amb una funció específica. La seua
utilitat original no sol conservar-se quan es fabriquen per a circular com a diners.
Diners Mfumte en forma de pell. Ferro. Nigèria. Segle xx.
Punta de llança. Ferro. República Democràtica del Congo. Segle xx.
Diners Idoma.
Nigèria. Segle xx.
funció ornamental
Possiblement la funció ornamental és la més important de totes les que es relacionen amb les formes de
diners emprats a Àfrica i Oceania.
Teixit Kuba (República Democràtica del Congo), espiral Mondua
de coure (Nigèria) i kina de mareperla (Papua Nova Guinea). Segle xx.
[page-n-25]
23
diners en les societats tradicionals
matrimonis
Alguns objectes es troben generalment relacionats amb pagaments concrets de caràcter
social. La seua transferència es produeix entre les famílies, a conseqüència dels matrimonis,
i acompanyen la nóvia (dot) o com a forma de contraprestació per ella (preu de la nóvia).
dot
Braçalet de turmell Mbole (baix) y Boloko (dreta).
República Democràtica del Congo xx.
preu de la nóvia
funció cerimonial
Manilla rei. Nigèria. Segles xix-xx.
Mata de Kesa. Illes Salomó. Segle xx.
Les formes de diners d’Àfrica i Oceania
són generalment d’un grandària
considerable. No s’empren de forma
quotidiana com a occident, sinó que el seu
ús es destina a pagaments específics.
Diners Jonga.
República Democràtica del Congo.
Segle xx.
Cinturó Loda de fil de coure trenat. Sumba,
Indonèsia. Segle xx.
Cinturó de cauris Jarrak.
Indonèsia. Segle xx.
[page-n-26]
24
els diners
Custòdia i estalvi
Els diners es custodien amb zel i solen emmagatzemar-se agrupats. Abans que aparegueren els bancs era habitual
guardar les monedes en saquets o recipients que s’amagaven en llocs secrets de la casa o del seu entorn. Quan les
institucions bancàries són les depositàries, l’accés als fons es controla per mitjà de documentació, firmes i contrasenyes.
Els moviments de capital es registren en llibretes o electrònicament. Es pot prescindir de l’efectiu fent pagaments amb
xecs o transaccions electròniques associades als comptes.
tresors
vidrioles i caixonets
Durant molts segles la gent s’ha vist obligada a amagar els
seus diners per a protegir-los. Les excavacions arqueològiques
proporcionen troballes de tresors de molt distinta envergadura
que constitueixen una font d’informació històrica de primer
ordre.
Les vidrioles domèstiques i els caixonets per a almoines
de les esglésies són els recipients tradicionals per a
emmagatzemar i recaptar diners.
El tresor de Llíria III està format per prop de 6.000 denaris
romans. Va aparéixer l’any 1999 durant una excavació a Llíria
(València). La majoria de les seues peces es van encunyar
durant el segle ii, però els
seus exemplars més recents
corresponen a Plautilla, dona
de Caracal·la (198-217).
Vidriola de col·lecta del Domund i vidriola popular
de ceràmica. Mitjan segle xx.
Vidriola. Estats Units. Cap a 1950.
Caixonets de l’Església de Sant Martí
de València. Segle xx.
[page-n-27]
25
custòdia i estalvi
bancs i caixes d’estalvi
El segle xx va suposar la definitiva incorporació
dels bancs i les caixes en les gestió dels diners
dels particulars.
Cèdula de creació del Banco Nacional de San
Carlos, precursor del Banco de España. 1782.
Vidriola de la Caja de Ahorros y Monte de
Piedad de Valencia. Mitjan segle xx.
Calendari publicitari. Segle xx.
la gestió quotidiana
depòsits bancaris
Monedes i bitllets solen transportar-se
quotidianament agrupats en moneders i carteres.
La gestió dels depòsits bancaris es fa amb l’ajuda de xecs, llibretes
d’estalvi, targetes de dèbit o crèdit i claus electròniques.
Moneder isabelí de comptes. Segle xix.
Cartera de pell. Segle xx.
Xec de Coca-Cola (1968), llibreta del Banco de Aragón (1942) i revers de
targeta de crèdit sense firma del titular.
[page-n-28]
26
els diners
Recreació d’una oficina de banc
al principi del segle xx.
Calendari gravat per L. Dubón.
Mitjan segle xx.
Fotografia d’una sucursal del Banco
Hispanoamericano al començament del segle xx.
Bancs
En el segle xix els bancs van assumir i van ampliar les funcions que feien des de l’antiguitat els canvistes. La seua
instal·lació en locals permanents va canviar definitivament la manera en què els particulars podien salvaguardar i
gestionar els seus diners. Actualment són empreses que tenen com a funcions principals administrar capitals, negociar
amb valors i mitjançar en crèdits i pagaments.
[page-n-29]
bancs, caixes de cabals i caixes registradores
caixa de cabals
En espais públics i privats s’utilitzen caixes de seguretat per a guardar diners i documents
importants. Els models amb pany triple obligaven a la concurrència de tres persones
simultàniament per a la seua obertura, i d’aquesta manera s’aconseguia un accés més
controlat al seu contingut.
Caixa de cabals de fusta revestida en bronze, fabricada a Marsella per Brevete - L Sauve
Perreymond et Magaud Charf. Segles xviii-xix.
caixa registradora
Les caixes registradores s’han convertit en un objecte quotidià i resulten imprescindibles per a la gestió de la majoria de comerços
actuals. La seua gran utilitat deriva de les àmplies possibilitats que ofereixen per al càlcul comercial. Van ser inventades per James Ritty
als Estats Units l’any 1879.
National Cash Register model 452 (sèrie 400, 5 columnes de tecles, versió 2). El seu número
de sèrie indica que la seua distribució des de fàbrica es va fer al juliol o a l’agost de 1911.
27
[page-n-30]
Monedes, bitllets i alguna cosa més
Les monedes són la forma de diners més important de la història. Grecs i xinesos es van adonar de manera independentment i
pràcticament simultània, cap al segle vii aC, que els diners podien adoptar la forma d’unitats estandarditzades de metall amb una
indicació d’autoritat. Els grecs van encunyar monedes en metalls preciosos, mentre que els xinesos van fabricar exclusivament
monedes foses de bronze. Des d’ambdós llocs es van expandir i van dominar per complet els circuits econòmics fins a la
incorporació dels bitllets i de les targetes en època contemporània. Els avantatges que aquestes peces metàl·liques menudes
proporcionaven per al desenvolupament de transaccions quotidianes no han estat superats fins a l’actualitat per cap altre format.
Únicament, la consolidació del paper moneda va retirar definitivament els metalls preciosos de la circulació i va donar carta de
naturalesa a sistemes exclusivament fiduciaris on l’emissió de diners ja no depenia d’una riquesa objectiva en reserves d’or o de
plata, sinó d’una decisió política de fabricació. Des d’aquest moment els bitllets es van convertir en els valors més elevats de tots
els sistemes monetaris.
La història de les monedes pot analitzar-se des de múltiples perspectives, incloent-hi aspectes tan diversos com la metrologia, els
sistemes monetaris, la política, les autoritats, els dissenys o el fenomen de les falsificacions. Tot això es relaciona amb monedes
gregues d’un art excepcional, amb les emissions ibèriques que van iniciar la monetització de la Península, amb les peces romanes
que van consolidar definitivament l’economia monetària al Mediterrani occidental o amb una gran varietat de peces medievals,
modernes i contemporànies que narren multitud d’aspectes essencials de la nostra història. Ponderals, llibres i documents, i
també objectes relacionats amb la fabricació en diferents èpoques i llocs, contribueixen a fer més comprensible la història de les
monedes.
[page-n-31]
[page-n-32]
monedes, bitllets i alguna cosa més
30
Orígens de la moneda
Les monedes, aparegudes a la costa grega de l’Àsia Menor al final del segle vii aC i a la Xina entre els segles vii i iii aC,
constitueixen la forma de diners més estesa històricament. Són peces metàl·liques, generalment discoïdals, amb la
imatge, el pes i la qualitat establits per l’autoritat emissora. La seua concepció va tindre lloc de forma independent a
Grècia, la Xina i, possiblement, a l’Índia.
grècia
Els grecs van facilitar els pagaments amb metalls preciosos en crear monedes d’electre (aliatge d’or i de plata) amb un pes estàndard i
unes marques d’autoritat que garantien el seu valor. S’iniciava així la tècnica d’encunyació de moneda a martell que sobreviuria fins a
l’Edat Moderna.
península ibèrica
La plata i el bronze en brut van ser valorats com
a mitjà de pagament abans de la introducció de
la moneda. La seua disponibilitat proporcionava
riquesa i poder als llocs que controlaven el seu
subministrament.
Jònia. 1/6 d’estatera (hekte). Cap al 650-600 aC.
Jònia. 1/24 d’estatera. Cap al 625-600 aC.
Sardes. Cres. Sicle. Cap al 550-546 aC.
bronze
En llocs com la península Itàlica els grans bronzes van ser la principal forma de
diners fins al segle iii aC. Però perquè en resultara còmode el maneig havien
d’evolucionar cap a peces de grandària menor, sobrevalorades amb un valor
consensuat.
Òlbia, la mar Negra. Bronze en
forma de dofí. Segle V aC.
Lingot conegut com a Ramo Secco.
Etrúria. Segles vi-v aC.
Sicília, Akragas.
Trias. Cap a 450 aC.
Lingot de plata retallat. La Bastida de les
Alcusses (Moixent, València). Segle iv aC.
Lingots ibèrics de bronze retallat. Altiplà
sud-occidental. Segles vi-iii aC.
[page-n-33]
31
orígens de la moneda
xina
La tradició xinesa es va basar en el bronze i les seues monedes es van obtindre per la tècnica de fosa en motles durant més de 2.500
anys. Les primeres peces tenien forma d’armes i ferramentes, com ara ganivets o aixades, fins que en el segle iii aC s’hi van introduir les
monedes redones amb perforació central. La plata circulava en forma de lingots (veure p. 16).
formes controvertides
Altres peces amb forma d’alabarda, de pont o de peix són més controvertides com a diners. Són objectes
estandarditzats però que no inclouen cap indicació d’autoritat i que sovint apareixen en tombes.
Diners alabarda, Ko, Ge o Je. 526-476 aC.
monedes redones
Les monedes redones amb perforació quadrada
central van ser introduïdes a mitjan segle iii
aC. Van continuar encunyant-se amb aquesta
forma fins a l’any 1912.
Diners aixada amb inscripció Wu.
700-476 aC.
Diners ganivet Ming. Estat de Yen. Cap a 250-200 aC.
Índia
La plata es va marcar a l’Índia amb motius geomètrics,
vegetals, astrals i amb forma d’animal des del segle iv aC.
En el seu immens territori es van succeir imperis i estats
menuts que van donar lloc a una tradició pròpia amb
successives influències gregues, islàmiques i europees.
Yi Tao. Dinastia Chou, Estats Combatents.
Cap a 255 aC.
Huo ch’uan. Wang Mang. 9-23 dC.
Bihar, la vall de l’Indus.
Plata amb punxons. Segle iii aC.
Imperi Maurya.
Karshapana amb punxons.
320-185 aC.
[page-n-34]
monedes, bitllets i alguna cosa més
32
La moneda grega
Els grecs van crear la moneda a les costes de l’actual Turquia en el segle vii aC, des d’on va passar a la Grècia continental,
la Magna Grècia i Sicília. Prompte es va consolidar el model basat en les encunyacions en plata de les ciutats-estat,
hegemònic fins que van sorgir les emissions dels monarques hel·lenístics al final del segle iv aC. Els dissenys van ser
bàsicament de caràcter religiós, fins que en època hel·lenística es van introduir els retrats de governants.
emissions a nom de ciutats
Les emissions de les polis es van crear al voltant de la plata, ja que l’or només es va
emetre en circumstàncies excepcionals. La dracma, que era el valor central del sistema,
s’encunyava seguint patrons de pes diferents a Atenes, Egina o Corint.
tebes
Estatera.
363-338 aC.
atenes
Tetradracma.
449-404 aC.
corint
Estatera.
345-307 aC.
tàrent
Didracma.
281-272 aC.
massàlia
Òbol.
200-121 aC.
el període hel·lenístic
Des del final del segle iv aC les monedes es van originar en unitats polítiques més àmplies, i van incorporar
el retrat del basileus. Les emissions d’Alexandre el Gran es van estendre des de Macedònia fins a Babilònia,
i van repetir els mateixos dissenys en tots els tallers, diferenciant-se només per monogrames o marques que
servien per a identificar el lloc d’emissió. Els hereus del seu imperi les van continuar encunyant i van ser
àmpliament imitades fins molt més tard al territori celta.
Tetradracma. Carrhae. 315-305 aC.
Estatera. Kallatis.
Emissió cívica. 250-225 aC.
celtes orientals
Tetradracma d’imitació. Segle i aC.
[page-n-35]
33
la moneda grega
monedes púniques
monedes celtes
La tradició monetal púnica va estar fortament influenciada per la grega, fruit
en part de la seua convivència a Sicília. El cavall va ser el disseny més emprat
en les seues emissions.
La majoria de dissenys celtes són toscos o
esquemàtics. Normalment van prescindir de
llegendes que indicaren l’autoritat.
Ambiani.
Estatera.
58-55 aC.
Cartago.
Estatera. 310-290 aC.
Volcae Tectosages.
Dracma.
Segle I aC.
Entella, Sicília. Tetradracma.
345-315 aC.
Emissió hispanocartaginesa.
Shekel. Final del segle iii aC.
mitridates vi
Regne del Pont.
Estatera. Tomis.
88-86 aC.
nicomedes iii
Tetradracma. Bitínia. 127-94 aC.
mitridates ii
Pàrtia. Rhagai.
Dracma. 96-91 aC.
ptolemeu ii filadelf
Hemidracma. Alexandria. 253-249 aC.
[page-n-36]
monedes, bitllets i alguna cosa més
34
La moneda romana
L’Imperi romà va imposar el seu sistema monetari de producció
centralitzada a tot el Mediterrani. La seca principal va ser Roma fins
a mitjan segle iii, quan les encunyacions es van descentralitzar per
a facilitar la demanda de les zones frontereres. La continuïtat de les
emissions en or i plata va estar assegurada per l’aprovisionament de
metalls preciosos que els reportaren les seues nombroses
conquistes. Durant els primers segles de l’imperi
es va permetre que algunes ciutats encunyaren
la seua pròpia moneda. Van aconseguir
que les monedes de bronze ocuparen un
lloc permanent en la vida quotidiana.
república
La base del sistema monetari republicà va ser el denari de
plata, equivalent a 10 asos de bronze. L’or només es va
encunyar en situacions d’emergència.
Semis anònim. Roma. 225-217 aC.
As. Murena. Roma. 169-158 aC.
Denari. C. Iuni.
Roma. 149 aC.
alt imperi
El sistema monetari establit per August es va mantindre vigent fins al començament del
segle iii. Es va introduir l’encunyació regular d’or, que ja no s’abandonaria fins al final
de l’imperi, i es van crear els sestercis d’oricalc.
Auri de Neró (64-68), denari de Maximí I (238), dupondi de Domicià (87) i
sesterci de Marc Aureli (145).
[page-n-37]
35
la moneda romana
ciutats d’hispània
Algunes ciutats hispanes van encunyar
monedes de coure o bronze a nom seu entre
l’època de Cèsar i el regnat de Claudi I.
Semis d’Irippo. Segle I aC.
Dupondi d’Emèrita. Tiberi. 14-37.
As de Celsa. De mitjan segle I aC.
baix imperi
A partir del segle iii va disminuir la quantitat
de plata disponible per a encunyar. Els canvis
de format en els bronzes van ser freqüents i en
els dissenys van predominar els temes militars.
Sòlid d’Honori (395-402), antoninià de Probe
(276-282), follis de Constantí (322) i bronze
de Licini II (321-323).
marques de seca
Marques d’exerg en follis del període 294-305
Des del segle iii les monedes van incloure lletres
llatines i gregues amb símbols que identificaven la
seca i l’oficina on havien estat fabricades.
aqvileia
lvgdvnvm
siscia
ticinvm
heraclea
kycicus
antioqvia
Maximià. Follis. Alexandria. 294.
alexandria
[page-n-38]
monedes, bitllets i alguna cosa més
36
Pesos i monedes
El valor de les monedes d’or i plata depenia del seu pes, magnitud variable que es vigilava des de la fabricació fins al
moment en què es feien pagaments. Les seques rebutjaven alguns exemplars que excedien o no aconseguien el pes
desitjat i els canvistes, per a evitar fraus amb monedes manipulades, realitzaven comprovacions mitjançant balances
de precisió i ponderals, denominades dinerals quan estaven preparades per a verificar valors monetaris concrets. En
els intercanvis quotidians, sense el concurs d’aquests instruments, eren l’experiència i la voluntat dels usuaris les que
determinaven l’acceptabilitat de les monedes.
balances i ponderals
Des de l’antiguitat van ser necessaris instruments com les sèries de ponderals i les balances per a
comprovar els pesos dels metalls i altres mercaderies valuoses.
Plat de balança i ponderals ibèrics. La Bastida de les Alcusses (Moixent). Segle iv a.C.
Ponderal bizantí d’una lliura.
Segles vi-vii.
talla al marc
La talla era la quantitat fixa de
monedes que s’extreia d’unitats
metrològiques de referència com ara
la lliura o el marc. Una talla de 72
peces per marc significava que amb
un marc de metall havia d’encunyarse aquesta quantitat de monedes.
Pes d’1 marc, de cronologia
incerta, amb 72 croats del tresor
del carrer Llibertat (València),
encunyats als segles xiii-xiv.
[page-n-39]
37
pesos i monedes
ponderals niuats
Ponderal de vasos niuats de quatre lliures. València.
Segles xvii-xviii.
ponderals “de l’opi”
A Birmània i Tailàndia s’utilitzaven pesos amb forma d’animals mítics
en les transaccions de l’opi o de metalls a les botigues i els basars.
Ponderals en forma d’ocell mític, Ziwazo. Myanmar.
Segle xix.
balança per a monedes d’or
Balança del refinador de pesos J. Planes. València. 1773.
dinerals
Eren pesos preparats per a comprovar valors monetals concrets. Per a evitar errors
incloïen marques o dissenys semblants a les peces que havien de comprovar.
Sèrie de dinerals espanyols
per a peces de 8, 4 i 2
escuts. Segle xix.
Dineral per a peces
de 8 rals.
Segle xviii.
Dineral italià per a
comprovar peces de 4
escuts. Segle xviii.
Dinerals omeies d’1 i 2 dírhams
i moneda amb pes rectificat
incorporant una lamineta
doblegada. Segles vii-x.
[page-n-40]
monedes, bitllets i alguna cosa més
38
Valors i sistemes monetaris
Els diferents valors monetals es distingeixen pel metall, la grandària, els dissenys o la inclusió de xifres. El valor de
les monedes d’or i de plata tradicionals era lleugerament superior al del metall que contenien, a causa dels costos i
beneficis generats en la seua fabricació. En la primera meitat del segle XX es van imposar els sistemes fiduciaris, formats
exclusivament per monedes de metalls comuns i bitllets sense valor intrínsec.
dracma
Grècia. 336-323 aC.
florí
escut
Aragó. 1416-1458.
França. 1519.
denari
Roma. 138 aC.
valors cèlebres
ruble
Rússia. 1742.
dinar
Egipte. 1018.
ral
Castella. 1368-1379.
ducat
Venècia. 1382-1400.
sobirà
Regne Unit. 1912.
tàler
Àustria. Posterior al 1780.
Algunes monedes es van convertir en valors de referència de les seues èpoques respectives, i arribaren a ser copiades entre estats.
Denominacions com el ral o el tàler van gaudir d’una gran acceptació, fins i tot, en altres continents. De vegades els seus noms també han
deixat seqüeles, com ha succeït amb la paraula llatina denari, d’on deriven dinar i diners, i la germànica tàler, que va donar nom al dòlar.
monedes retallades
En determinades èpoques, la necessitat de moneda de canvi va portar
a retallar els valors superiors per a adaptar-los com a divisors.
Didracma de Segesta (segle v aC), victoriat romà (segle ii aC),
as ibèric (segle ii aC) i dírham califal (segle x).
[page-n-41]
valors i sistemes monetaris
unions monetàries
Una unió monetària és un acord entre dos o més
estats per a unificar les seues monedes i fer-les
intercanviables o emprar una divisa comuna, com
ara l’euro. La Unió Monetària Llatina va unificar els
sistemes de diferents països a partir de 1865.
5 pessetes espanyoles (1875), 5 francs belgues (1869),
5 francs francesos (1868) i 5 lires italianes (1877).
monedes poc manejables
En or i plata els valors menuts s’obtenien mitjançant peces de pes reduït.
Trihemiòbol (Emporion, 450-425 aC), fracció de dinar (taifa de Toledo, segle xi), copec
(Pere I el Gran, 1682-1725) i 2 centésimos y medio (Panamà, 1904).
marques de valor
En l’antiguitat es van introduir
ocasionalment lletres o números que
ajudaven a identificar el valor de les peces.
El costum es va imposar definitivament a
l’Edat Moderna i actualment són un element
imprescindible dels dissenys.
Sistema monetari bizantí amb els numerals grecs M (40), K (20), I (10) i E (5). Segle vi.
Sistema monetari espanyol de la
dècada de 1970.
39
[page-n-42]
monedes, bitllets i alguna cosa més
40
Política monetària
Els estats decideixen sobre el disseny, la quantitat i la qualitat dels diners que posen en circulació, i en determinen la
retirada del curs legal mitjançant desmonetitzacions. Quan s’encunyaven en or i plata, les manipulacions s’encaminaven
normalment a reduir el pes o la puresa de les peces. Des que es van imposar els sistemes exclusivament fiduciaris,
formats per peces sense valor intrínsec, resulta fàcil fabricar diners en excés, política monetària que produeix fenòmens
com la inflació.
Pragmàtica per la qual es retiraven les
monedes de 8 escuts de vell encuny i se
substituïen per les de nou encuny.
Carles III. 8 escuts de 1760 (Mèxic) i
1774 (Madrid).
Llibre IX de la Novísima Recopilación de las
Leyes de España. Madrid. 1805.
Postal francesa animant
l’entrega d’or a l’estat durant
la Primera Guerra Mundial.
moneda de prestigi
Al segle xviii alguns bitllets nord-americans
d’1 dòlar van incloure en el seu disseny
el dibuix d’1 ral de huit espanyol com a
indicació d’equivalència i de garantia del seu
valor.
Maryland. 1 dòlar. 1767.
Ferran VI. 8 rals. Mèxic. 1759.
[page-n-43]
41
política monetària
alteracions secundàries
Contramarques o ressegells en monedes i tampons
en bitllets eren aplicats posteriorment a la fabricació
per l’autoritat emissora o per un tercer, i ratificava o
modificava el valor de les peces.
Tampó de 50 cèntims sobre bitllet d’1 pesseta. 1937.
Contramarques àncora (Grècia, segle ii aC), lletra A
(Celsa, 44-35 aC) i XII (Castella, segle xvii).
Assignat de 50 sous. França. 1793.
inflació
La inflació es pot deure a un increment de
la quantitat de peces emeses o a una elevació
continuada dels seus valors facials.
evolució de la pesseta
Pessetes de plata (1811, 1933),
cuproníquel (1937 i 1982) i
alumini (1993).
Vinyeta amb el general rus Gortschkoff
tractant de finançar el seu exèrcit amb
paper moneda a Valàquia. 1852.
Bitllet de cinc-cents mil milions de dinars.
Iugoslàvia, 1993.
model i imitacions
El prestigi del dòlar nord-americà va provocar que alguns
països del seu entorn imitaren el seu aspecte durant el segle xx.
[page-n-44]
monedes, bitllets i alguna cosa més
42
Falsificacions
falsificacions
autèntiques
Les còpies fraudulentes han reproduït normalment valors monetals elevats pel major benefici que en reporta la
falsificació. De vegades s’obtenen per fosa, que dóna com a resultat un producte de pitjor qualitat, però algunes també
es fabriquen amb encunys o mètodes més sofisticats. Les imitacions van ser còpies de les monedes oficials de bronze o
de billó que es van integrar amb una certa facilitat en la massa monetària de la seua època.
En l’antiguitat es van fabricar monedes folrades en què una fina capa d’or o de plata cobria un nucli de metall comú. Quan els bitllets van
acollir els valors més elevats, es van convertir en l’objectiu dels falsificadors en detriment de les monedes.
Estatera d’Alexandre el Gran (segles iii-ii aC), denari romà republicà (103 aC), denari ibèric de Bolskan (segles ii-i aC), 5 pessetes d’Alfons
XIII (1889 i 1890) i 50 pessetes de l’Estat espanyol (1957).
falsificacions de monedes de col·lecció
Nombrosos falsificadors han tractat, des de l’edat moderna, d’introduir les seues
fraudulentes peces antigues en els circuits comercials numismàtics.
Trient falsificat en el segle xix (Àkhila II, 700-716).
Dihuité falsificat en el segle xx (Carles II, 1689).
imitacions
Durant els segles ii-i aC es van fabricar a la Península Ibèrica monedes que imitaven
els semis romans amb revers proa en diferents qualitats. Van ser útils per a cobrir les
necessitats quotidianes de moneda de canvi.
[page-n-45]
falsificacions
Banc Riksens Ständers Wexel. Suècia. 12 daler de 1761 (autèntic) i 2 daler de 1832 (fals).
Banco de España. 50 pessetes de 1906 (autèntic a l’esquerra i fals a la dreta).
43
[page-n-46]
monedes, bitllets i alguna cosa més
44
Autoritats i dissenys
Entre les prerrogatives dels estats es troba l’emissió de diners. Les monedes i els bitllets indiquen el poder del qual
emanen i que abona la seua emissió, generalment estats, ciutats, emperadors, monarques o bancs. Els dissenys i les
llegendes adoptats actuen com a emblema de la seua sobirania, avalen la qualitat de les peces i atorguen als diners una
funció publicitària, missió essencial en èpoques en què els repertoris figurats eren escassos en la vida quotidiana.
Hamburg
5 marcs. 1904.
Atenes
Tetradracma.
460-404 aC.
ciutats
Des de l’antiguitat nombroses
ciutats han emés monedes.
A la península Ibèrica,
més de dues-centes van fer
encunyacions pròpies entre
els segles v aC i i dC.
Ferran I
Coronat.
1458-1494.
emperadors i reis
Els estats monàrquics han sigut la
forma política preponderant des del
període hel·lenístic fins al segle xix.
Les monedes reforçaven la visibilitat
dels monarques presentant-los amb
els seus atributs reials i amb llegendes
que detallaven els seus títols o
dominis territorials.
Neró
Dupondi.
54-68.
paper moneda
Estats, bancs o municipis han utilitzat el paper des del segle xx com a principal forma de
diners. Gràcies a la seua versatilitat ha servit tant en situacions d’emergència com per a
fabricar els valors més elevats dels sistemes.
Qatar. 1 rial. 2003.
Osnabruck. 10 pfennig. 1921.
Bilbilis (Calataiud)
Unitat. Segle ii aC.
Emerita (Mérida)
As. Tiberi. 14-37.
Felip IV
Ducató. 1659.
Victòria I
Sobirà.
1889.
Cèdula del S. Monte della Pieta di Roma.
1792. 14 escuts.
[page-n-47]
45
autoritats i dissenys
exèrcits
ciutats assetjades
Des de l’antiguitat nombroses emissions han finançat exèrcits.
Les monedes encunyades en ciutats
assetjades es denominen obsidionals.
Denari de Turiazu i as de P. Carisius,
utilitzats durant la conquista
d’Hispània. Segles ii-i aC.
Estats Confederats d’Amèrica. 20
dòlars. 1864.
Breda. 60 stuiver. Gener de 1625.
Cartagena. Revolució cantonal. 1873.
València. 4 rals encunyats durant el setge
absolutista de 1823.
dissenys heràldics
Els escuts de llinatges, de ciutats, regnes i imperis van ser un recurs
iconogràfic permanent en les emissions medievals i modernes.
Emblema dels Reis Catòlics. 4 rals. 1474-1504.
Armes del Regne de València. Felip II. 4 rals. 1556-1598.
Àguila bicèfala imperial. Caterina II de Rússia. 5 copecs. 1788.
dissenys culturals i commemoratius
Des del segle xx predominen els dissenys relacionats amb la història, les
tradicions, els personatges, els llocs o els fets memorables de cada país.
República Democràtica d’Alemanya (1972), Espanya (1982),
Austràlia (1992) i Illa de Man (1998).
textos
En la tradició islàmica i a l’Extrem Orient els textos van ser fins al
segle xx els protagonistes quasi exclusius dels dissenys.
Al-Hakim. Mahdiya. 1018-1019.
Xina. Hsing Ch’ao. Dinastia Ming. Període de la Rebel·lió. 1644.
Vietnam. Quan Tu Duc. 1848-1883.
[page-n-48]
monedes, bitllets i alguna cosa més
46
La fabricació tradicional
La tècnica artesanal d’encunyació a martell es va introduir per a fabricar les primeres monedes en el segle vii aC i
es va utilitzar de forma generalitzada fins al segle xvii. Consistia a estampar, amb l’ajuda d’una maça, els dissenys
gravats d’una parella d’encunys sobre les dues cares d’un disc metàl·lic que rep el nom de flam o cospell. Els gravadors
aconseguien reproduir detalls quasi idèntics en sèries molt àmplies d’encunys.
els cospells
La preparació dels cospells constitueix el primer pas del procés d’encunyació. En general,
durant l’antiguitat, els cospells es van fondre en motles, mentre que a les edats mitjana i
moderna es va estendre la pràctica de retallar-los a partir de planxes.
cospells fosos en motles
Cospell islàmic del tresor de Santa Elena
(València) i cospells ibèrics procedents
de Xilxes (Castelló).
cospells retallats de planxes
Riells i cospells quadrats d’un taller de
falsificadors de diners a la Cova de l’Àguila
(Picassent). Segle. Siglo xvii.
retall de cospells o monedes
Algunes peces mal retallades conserven apèndixs que
delaten la unió prèvia a altres cospells o monedes.
Quadrigatus. 225-212 aC.
Denari. Marc Aureli. 161-180.
Rast d’asos de Tiberi,
encunyats i sense retallar.
Itàlica. 14-31.
[Col. G. Cores, Madrid].
Tisores de ferro per a retallar cospells d’un taller de falsificadors de cuartillos de Felip II.
El seu apèndix en punta permetia clavar-les en fusta. Cova de la Soterraña (Xella). Segle xvii.
[page-n-49]
47
la fabricació tradicional
monedes foses
A la Xina i el sud-est asiàtic es van fabricar tradicionalment monedes foses i es van
utilitzar motles que incorporaven dissenys gravats (veure p. 31). Aquesta tècnica, molt
poc emprada a occident, produïa monedes de pitjor qualitat i més fàcils de falsificar.
Moneda fosa Tempo Tsuho.
100 mon.
Edo (Tòquio). 1835-1870.
Motle per a felusos.
El Marroc. Segles xix-xx
Motle i moneda. Dinastia Yaudheya.
Índia. Segles iii-iv.
monedes encunyades
Els elements essencials en l’encunyació són els encunys i els flams. La duresa del metall
obligava a realitzar el procés amb els cospells calents per a obtindre un resultat òptim.
Maça
Denari incús per error en
quedar-se una altra peça ja
encunyada adherida a l’encuny
de revers. Roma. 116-115 aC.
Encuny de revers
Encunys. Tenalles i martell
d’un denari de T. Carisius.
Roma. 46 aC.
Cospell o flam
Encuny d’anvers
Medalla de Duval-Janvier.
Gravat d’Ovide Yencesse. París. Cap a 1909.
tècniques complementàries
Mitjançant tècniques específiques o complementàries s’aconseguia un acabat original, més seguretat o millorar l’aspecte de les peces.
Nomos incús.
Kroton. 480-430 aC.
Bracteada. Ravensburg.
Conrat V. 1254-1268.
Denari serratus.
Roma. 106 aC.
Antoninià amb bany de
plata. Gal·lié. 265-266.
[page-n-50]
48
monedes, bitllets i alguna cosa més
Seca d’encunyació a martell
Una seca és un lloc on es fabriquen monedes. L’encunyació a martell aparegué en el segle vii aC i es va prolongar fins
al xvii. Mitjançant aquesta tècnica es van fabricar milers de milions de peces, fet que la converteix en un dels processos
artesanals més importants de la història. Un equip de treball podia estar format per tres o quatre operaris encarregats
directament de fabricar cospells i convertir-los en monedes. Els tallers incloïen personal especialitzat per a la preparació
i l’assaig del metall, el gravat dels encunys, l’encunyació, la vigilància o la supervisió i control de la producció.
Recreació d’un taller d’encunyació al final del segle xvii.
[page-n-51]
seca d’encunyació a martell, metalls i alliatges
49
Metalls i aliatges
llei
Els metalls encunyats tradicionalment van ser bàsicament or, plata i coure o bronze. En
el segle xx se’n van introduir excepcionalment d’altres en situacions d’emergència allà
on eren els únics disponibles. El major canvi de les últimes dècades ha consistit en la
incorporació de nous aliatges i del sistema de capes múltiples.
La llei mesura la puresa
dels metalls preciosos.
Tradicionalment l’or pur tenia
24 quirats i la plata pura 12
diners. Actualment equivalen
a 1.000 mil·lèsimes.
Pedra de toc per a
comprovar la puresa de l’or
visualment per fregament.
Segle xix.
tradicionals
electre
or
plata
billó
bronze
ferro
Focea.
Hekte.
Segle vi aC.
Bizanci.
Sòlid.
Segle vii.
Imperi sassànida.
Dracma.
626.
Castella.
Cornado.
1312-1350.
Saitabi.
Unitat.
Segle ii aC.
Xina.
5 ferros.
1094-1098.
Les monedes d’1 euro combinen aliatges, capes i acoblament de
peces. Estan formades per un anell extern de níquel-llautó i un
nucli en capes de cuproníquel-níquel-cuproníquel.
contemporanis
llautó
or
plata
coure
alumini
ferro
zinc
Espanya.
25 pessetes. 1878.
Espanya.
100 pessetes. 1966.
Prússia.
4 pfennige. 1864.
Espanya.
10 cèntims. 1953.
Espanya.
5 cèntims. 1937.
Magúncia.
10 marcs. 1917.
acer recobert de
alumini i
acer inoxidable
coure
bronze
Gran Bretanya.
2 penics. 1999.
Espanya.
100 pessetes. 2001.
Itàlia.
100 lires.
1977.
coure-níquel-zinc
Unió Soviètica.
1 ruble.
1974.
acer banyat en
Espanya.
1 pesseta. 1937.
coure folrat de
níquel
níquel
Argentina.
1 pes. 1982.
Estats Units.
Mig dòlar. 1971.
[page-n-52]
monedes, bitllets i alguna cosa més
50
La fabricació amb maquinària
La primera mecanització que es va introduir va ser la premsa de roleu l’any 1551. Consistia a lliscar una làmina
metàl·lica entre dos encunys cilíndrics sincronitzats perquè coincidiren els seus dissenys d’anvers i revers sobre la
moneda que després es retallava. En el segle xvii es va introduir la premsa de volant, també anomenada balancí
quan era de grandària reduïda. La mecanització dels processos permetia obtindre peces més homogènies i més
grans, com també incrementar la productivitat.
premsa de roleu
premsa de volant
Es va introduir a Segòvia l’any 1585,
on funcionava moguda per força hidràulica.
4 maravedís encunyats a roleu amb retall
defectuós. Felip IV. Segòvia.
Amb la premsa de volant s’aconseguia una força molt
superior a la que s’aconseguia amb la tradicional maça.
Hi havia premses de dimensió reduïda i altres de més
grans que funcionaven amb tracció humana o animal.
Medalla de Duval-Janvier que representa el treball
amb una premsa de volant. París. Cap a 1909.
Làmina XV de la veu Monnoyage, balancier de l’Encyclopédie méthodique de
Panckoucke, reedició de l’Encyclopédie de Diderot i d’Alembert. 1784.
Mèxic.
1 unça troy de plata.
1980.
el cordonet
La premsa de volant va introduir el cordonet
en el cantell que millorava l’acabat i delatava el
possible llimat de les peces d’or i de plata.
[page-n-53]
51
la fabricació amb maquinària
encunys
Tant en la premsa de volant com en les premses automàtiques, l’element
essencial per a la fabricació va continuar sent la parella d’encunys gravats.
Encuny d’anvers fals. 2 cèntims i mig d’escut. Sevilla. Isabel II. 1867.
premses automàtiques
Amb la incorporació de les
premses automàtiques en el segle
xix es va aconseguir definitivament
una producció en sèrie on resulta
impossible distingir unes peces
d’altres.
Postal que il·lustra una premsa
d’encunyació en l’Hotel des
Monnaies de París a començament
del segle xx.
Encunys per a medalles amb l’escut
de la ciutat i amb la Mare de Déu dels
Desemparats. València. Segle xx.
errors
Els controls de la producció tracten
d’evitar que les peces defectuoses entren en
circulació.
Dime nord-americà descentrat amb l’efígie
de Roosvelt, adoptada en 1946
i mantinguda fins a l’actualitat.
empaquetatge i distribució
A fi de facilitar el control i els recomptes les monedes es distribueixen des
de les fàbriques en paquets que sempre repeteixen les mateixes quantitats.
[page-n-54]
Diners valencians
La història dels diners valencians inclou nombroses emissions fetes a les nostres terres des d’època ibèrica fins a la Guerra Civil.
El seu protagonisme ha sigut variable al llarg de la història, ja que les circumstàncies polítiques i econòmiques van determinar
emissions de diferent envergadura en les seques ibèriques, romanes, visigodes, islàmiques o del Regne de València. Les monedes
emeses a les ciutats valencianes durant l’Antiguitat van ser insuficients per a cobrir les necessitats de la població, per la qual cosa
van estar acompanyades per encunyacions d’altres ciutats ibèriques. Després de la seua desaparició la massa monetària va estar
composta per peces procedents de Roma i d’altres ciutats imperials. Els visigots van encunyar or a València, Sagunt i Oriola, però
en quantitats molt poc significatives. En època islàmica es van reprendre les emissions d’or i de plata en quantitats respectables,
però no es va aconseguir que foren regulars. Fins llavors no hi havia hagut restriccions a la lliure circulació de peces de diferents
estats o ciutats, però des de l’Edat Mitjana van començar les regulacions en aquest sentit. Això va suposar en la pràctica que cada
regne o estat tractara de procurar-se una producció monetal pròpia suficient, tal com va fer el Regne de València, responsable
del període més fructífer de la nostra història monetària amb el taller de València com a protagonista.
Els tresors valencians reflecteixen una part de la varietat de monedes que van circular a les nostres terres, incloent-hi tant les
emissions pròpies com moltes foranes. Entre ells destaquen conjunts que es compten entre els més importants d’Europa com
el de Llíria, format per prop de 6.000 denaris romans, o l’excepcional tresor islàmic del carrer Santa Elena (València) compost
per 1.940 peces d’or que van ser ocultades al final del segle xi. D’altres tresors singulars són el d’imitacions de diners valencians
de Riba-roja de Túria, amb més de 3.350 peces, i el conjunt de Requena, format per 223 monedes d’or espanyoles dels segles
xviii i xix.
[page-n-55]
[page-n-56]
54
diners valencians
La moneda valenciana
La primera seca ibèrica que va encunyar moneda a la Península va ser Arse (Sagunt), seguida més tard per Saitabi,
Kili, Kelin i les romanes Valentia i Ilici. En època visigoda es va encunyar or per primera vegada a les nostres terres
i les diferents fases islàmiques van incloure una certa continuïtat d’emissions des de ciutats com València, Dénia o
Alpont. Amb la creació del Regne de València es va centralitzar la producció a la capital i es va tractar d’aconseguir
una plena autonomia monetària, controlant l’entrada de peces foranes i l’eixida de la moneda pròpia. Després de la
Guerra de Successió només es van tornar a fer emissions significatives en situacions d’emergència relacionades amb
períodes de guerra.
les primeres monedes
Òbol. Arse.
Segle iv aC.
Les emissions valencianes van començar
amb òbols encunyats a Arse en el segle iv aC.
Pesaven menys d’un gram i tenien un diàmetre
d’uns cinc mil·límetres. L’anvers presenta
un cap incert i el revers una roda amb els
enigmàtics signes ke i r. Sis d’aquestes peces
equivalien a una dracma, valor que la ciutat va
encunyar fins al segle ii aC.
kili i kelin
Les ciutats ibèriques de Kili (La Carència?, Torís) i Kelin (Los Villares,
Caudete de las Fuentes) van fer emissions puntuals en bronze, i
van adoptar per al seu valor principal un cap masculí indeterminat
acompanyat per un genet amb llança o palma en el revers.
Dracma. Arse. Segle ii aC.
arse i saitabi
Arse (Sagunt) i Saitabi (Xàtiva) destaquen per haver sigut
les seques ibèriques valencianes més importants. Van ser
les úniques que van encunyar plata i les que van produir
més varietat de dissenys.
Saitabi i Arse. Unitats.
Segle ii aC.
Kili. Unitat. Segona meitat del segle ii aC.
[page-n-57]
55
la moneda valenciana
roma
La victòria de Roma en la Segona Guerra
Púnica va determinar la inclusió de les terres
valencianes en la nova província Citerior.
Valentia va encunyar moneda com a colònia
poc després de la seua fundació el 138 aC.
En el regnat de Tiberi, Saguntum (Sagunt)
i Ilici (Elx) van fer emissions que
incloïen el retrat de l’emperador.
As de Tiberi. Ilici. 14-37.
As de Valentia Segle ii aC.
taifes i almohades
Regnes de Taifes, Almoràvits i Almohades van encunyar diverses emissions en els tallers de
València (Balansiya), Dénia (Daniya) i Alpont (Al-Bunt), seques, aquestes dues últimes, que
fabricaven moneda per primera vegada. Van produir dinars, fraccions de dinar i dírhams el
disseny dels quals el protagonitzaven versicles
de l’Alcorà acompanyats per llegendes
relatives als governants o a les seques.
Fraccions de dinar de les taifes
d’Alpont (Yumm al-Dawla) i Dénia
(Muyahid al-Muwaffaq). Segle xi.
Dirham almohade. València.
Segle xii-xiii.
el regne de valència
Jaume I va crear el ral de València de billó
com a nova moneda del Regne i va centralitzar
la producció en la seca de València, que
encunyaria amb regularitat fins al començament
del segle xviii. Un segle més tard Pere el
Cerimoniós va introduir els florins d’or i els rals
de plata o dihuités, equivalents a 18 diners de
billó.
Diner (ral de València). Jaume I. València.
Cap a 1271.
Ral i mig florí.
Martí l’Humà. València. 1396-1410.
[page-n-58]
56
diners valencians
emissions en or
El Regne de València va produir florins en els segles xiv-xv,
substituïts per ducats i escuts entre els segles xv y xviii.
Ducat.
Ferran II.
1479-1516.
Alfons el Magnànim va introduir el ral d’or o timbre
(1426-1451), única denominació d’or exclusiva del
Regne de València.
Ducat.
Reis Catòlics.
1479-1516.
Les emissions de ducats de Ferran II i dels Reis Catòlics fetes en
el taller de València es consideren entre les més importants dels
regnats respectius.
diners
Els diners valencians van inundar la massa monetària valenciana en el segle xvii.
Havien sigut creats per Jaume I amb un 25% de plata, però segles després eren de
coure, amb una fàbrica molt descurada i es falsificaven en grans quantitats.
Diner oficial. Felip III. 1610.
el tresor de santa anna (xàtiva)
En 1965 va aparéixer aquest conjunt format per
més de 2.000 diners sense llegenda. S’ha suggerit
que van ser encunyats a Xàtiva en el segle xvi.
el tresor de riba-roja de túria
Es tracta d’un tresor format per 3.412 monedes, en
la seua gran majoria imitacions de diners oficials,
prohibits per la llei. El seu propietari el degué perdre
al final del segle xvii o començament del xviii.
[page-n-59]
57
la moneda valenciana
els segles xvii i xviii
En el segle xvii les marques de valor i les dates es van fer un lloc
definitiu en els dissenys. Sota el regnat de Felip V es van fer les
últimes emissions del Regne de València.
L’any es va incloure per primera vegada
en les monedes valencianes al final del
regnat de Felip II. Des de Felip
III es va convertir en un
element permanent dels
dissenys.
Dihuité. Felip III.
1610.
emissions d’emergència de la guerra civil
Municipis i organismes valencians van fabricar durant la Guerra Civil
bitllets i monedes de poc valor per a cobrir les necessitats en les transaccions
quotidianes. Com que aquestes entitats no tenien
autoritat per a emetre diners, abonaven les
emissions amb una reserva de valor equivalent
en bitllets del Banco de España.
Bitllets d’Oliva i Xàtiva (València). 1937.
Monedes d’Ibi (Alacant). 1937.
temes valencians
L’escultura ibèrica coneguda com la Dama d’Elx
i el pintor Joaquim Sorolla en bitllets del Banc
d’Espanya de 1948 i 1951.
marques de valor
La major part dels dihuités inclouen el numeral 18, mentre
que els sisens presenten el 6, en referència a les respectives
equivalències en diners.
Dihuité de Felip IV. 1650.
Sisé. Felip V. 1710.
[page-n-60]
58
diners valencians
Tresors valencians
Els tresors són conjunts de monedes que el seu propietari va ocultar i
que mai no va arribar a recuperar. El seu estudi resulta determinant per
a conéixer la circulació monetària de cada període històric i precisar
la cronologia de les peces. La història monetària valenciana inclou
tant emissions pròpies com altres que van arribar ací des de diferents
seques de la Península Ibèrica, Europa, Àfrica i Amèrica.
elca, oliva
Es conserven 31 dírhams del Califat de Còrdova
encunyats a nom d’ ‘Abd al-Raḥmān II entre els
anys 933-951.
lliria iii
Aquest gran tresor es va ocultar cuidadosament en el racó d’una habitació. Format
per 5.990 peces, va constituir una notable fortuna per a algun edetà important
(veure p. 24). Segle iii dC.
Denaris de Còmmode, Antoní Pius i pòstum de Marc Aureli. Roma. Segle ii.
castell de la reina mora
benifairó de valldigna
Aquest conjunt es va perdre durant els últims
anys del regnat de Jaume I. Inclou diners i òbols
encunyats a València i Barcelona. Segle xiii.
or, plata i retalls
Alguns tresors d’època ibèrica i islàmica inclouen plata trossejada o
monedes retallades en diferents proporcions.
jalance
las suertes, sinarcas
Aquest tresor mostra la incipient monetització després de la Segona
Guerra Púnica. Es conserven unes poques peces de les més de 50
que componien el conjunt. Segle ii a.C.
En un xicotet recipient vidriat van aparéixer 57 peces
andalusines i africanes d’or i de plata. Mitjan del segle xi.
Dírhams d’Hišām II. 976-1008.
[page-n-61]
59
tresors valencians
c/ libertat, valència
requena
Inclou 2.484 croats i mitjos croats encunyats a Barcelona per Pere
I el Gran (1276-1285), Alfons I el Franc (1285-1291), Jaume II
el Just (1291-1327), Alfons II el Benigne (1327-1336)
i Pere II el Cerimoniós (1336-1387).
El seu propietari va ser Antoni Ferrer de Plegamans. Es compon
de monedes de 8, 4 i 2 escuts de Ferran VI, Carles III, Carles IV
i Ferran VII i d’una peça de 80 rals d’Isabel II de 1835. Inclou
nombroses peces procedents de seques americanes.
puçol
Aquest xicotet conjunt reuneix 19
monedes castellanes i valencianes, en la
seua majoria del regnat de Felip III. Els
seus valors són una peça de 2 escuts, 2
exemplars de 8 rals, 10 de 4 rals, 3 d’1
ral i 3 dihuités. Segle xvii.
c/ santa elena, valencia
LLes 1.941 monedes que el componen el converteixen en un
dels conjunts més importants del Mediterrani. Les seues peces
procedeixen de seques peninsulars, sicilianes i africanes. Segle xi.
Dinars d’Hišām II (Al-Andalus i Siyilmasa), fracció de
dinar d’ ‘Abd al-’Azīz al-Manṣūr (Al-Andalus, 1037) i peces
retallades.
[page-n-62]
Més enllà dels diners
Els diners han estat rodejats per llibres, documents i objectes que, per diverses raons, els han acompanyat en el seu periple històric.
Una gran importància tenen tots aquells llibres i instruments que s’han emprat en les tasques de comptabilitat inevitablement
associades a la seua gestió. Els càlculs no sempre eren senzills ja que fins fa poc la varietat de monedes en circulació, de diferents
èpoques i procedències, obligava a emprar l’anomenada moneda de compte. Amb ella com a referència es podia establir el preu
de cada peça i aplicar la conversió procedent per a obtindre una mesura de valor comuna.
Però també els diners traspassen de vegades els límits del vessant econòmic. Per diferents raons, nombroses peces abandonen
aquesta funció i la majoria de vegades no la tornen a recuperar. En aquesta transformació resulta determinant el seu caràcter
ornamental que els fa susceptibles de ser adaptats com a adorn personal. I també de vegades desapareix de la circulació a través
d’amortitzacions votives en què es deposita com a pagament arran d’alguna demanda en l’àmbit del que és transcendent. En un
sentit més distés els diners són també un suport atractiu per a missatges publicitaris i fins i tot un referent ineludible per a alguns
jocs. Els estudis numismàtics, que van començar en el Renaixement, continuen sent una font inesgotable de dades històriques.
S’ha avançat molt però queden moltes incògnites per resoldre, com ara identificar seques, atribuir emissions, esbrinar per a què
van servir, comprendre el significat d’alguns dissenys, com també desvelar on i quan van ser emprades. Les medalles, que no
tenen una funció econòmica, comparteixen amb les monedes un format semblant i unes tècniques comunes, per la qual cosa
tradicionalment s’han col·leccionat i estudiat juntament amb elles.
[page-n-63]
[page-n-64]
62
més enllà dels diners
Preus i comptabilitat
Les monedes de compte com el talent, la lliura o el sou no s’encunyaven. Servien de referència comptable fixa per
a establir el preu de productes, de servicis o de les diferents monedes en circulació. L’adopció del sistema decimal a
Espanya entre 1848 i 1864 va facilitar les operacions de comptabilitat i canvi.
L’existència de la moneda de compte obligava a calcular
l’equivalència de cada una de les monedes en circulació. Era
una referència externa i objectiva necessària en contextos on
s’empraven peces de molt diferents pesos i qualitats.
Manual de Comercio de Vicente Martínez. Madrid, 1795.
Llibre de
comptes i màquina de
calcular. Segle xx.
La comptabilitat dels negocis es portava mitjançant llibres de comptes
fins que van ser desplaçats pels procediments informatitzats.
Llibre de comptes d’un comerciant de teixits. Cap a 1700.
[page-n-65]
preus i comptabilitat
getons
Els getons eren fitxes que servien per a fer comptes sobre taules de càlcul seguint els
principis de l’àbac. Es van fer servir també com a fitxes de joc i van desaparéixer quan es va
imposar el càlcul aritmètic escrit.
Felip II.
Dordrecht. 1596.
Carles X de França.
Agents de la Borsa de París. 1824.
Lluís Felip.
Corredors de comerç
de Bordeus. 1833.
comprovants de pagaments
Factures i rebuts són els comprovants necessaris dels pagaments fets. Des del segle xix
se’n va estendre l’ús i hui en dia acompanyen la major part de les transaccions.
El Museu de Prehistòria de València ocupa actualment l’edifici de l’antiga Casa de
Beneficència. Rebut d’una donació feta a aquesta institució i anotada en moneda de
compte per un import de 120 rals de billó al costat de la seua equivalència en monedes
de l’època. 1865.
Bitllet de tren Madrid-Còrdova per un import 5,55 pessetes. 1914.
63
[page-n-66]
64
més enllà dels diners
Medalles
Les medalles, un dels formats artístics més importants, són objecte d’estudi de la numismàtica. En el Renaixement
van aparéixer com a suport que permetia reproduccions múltiples a partir de l’original, conjugant text i imatge en un
format tàctil, durador i portàtil. Generalment tenen un caràcter commemoratiu, honorífic, religiós o propagandístic.
Encara que de vegades s’obtenen pel mètode de l’encunyació, les grans mides de moltes d’elles obligaven a obtindre-les
per fosa.
grabadores
Desde el Renacimiento importantes
grabadores dejaron su huella en la
medallística.
Marià Benlliure.
Medalla al Mèrit del Nobel
Ramón y Cajal, 1907.
medalles de proclamació
Medallas repartidas en Valencia durante la
Proclamación de Carlos IV en 1789.
Relación de las fiestas celebradas en Valencia con
motivo de la proclamación del Rey nuestro Señor
Don Carlos IV. València. 1789.
Francisco Pallás.
Práxedes Mateo Sagasta.
Cap a 1910.
Les medalles van ser un suport que va
reflectir amb fidelitat les tendències
artístiques figuratives d’època
contemporània.
Exposició Regional Valenciana, 1909.
[page-n-67]
medalles
joan vilanova i piera
Medalles reunides per l’investigador valencià Joan Vilanova i Piera
(1821-1893) al llarg de la seua trajectòria acadèmica i social.
Tercer Congrés Geogràfic Internacional. Venècia. 1881.
Exposició Universal. París. 1889.
Exposició de Mineria. Madrid. 1883.
arqueologia valenciana
Medalles commemoratives de personatges i institucions
arqueològiques valencianes.
75 aniversari de Pío Beltrán. Sociedad Iberoamericana de
Estudios Numismáticos. 1964.
Cinquanta aniversari de la creació del Servei d’Investigació
Prehistòrica. Diputació de València. 1977.
Roc Chabàs. Universitat de València. 1944.
65
[page-n-68]
66
més enllá dels diners
Usos alternatius dels diners
Els diners s’han emprat en diferents èpoques i cultures amb finalitats diverses de l’econòmica. El
caràcter d’objecte desitjable unit a uns dissenys atractius i elaborats els han convertit sovint en un
objecte ornamental. De la mateixa manera han assumit a vegades una funció religiosa després de ser
amortitzats en forma d’ofrena o en ser emprats com a amulet. L’àmplia integració en la vida quotidiana
els converteix ocasionalment en un objecte referenciat des de diferents àmbits com el publicitari,
l’artístic o el món de l’oci.
usos ornamentals
Els diners resulten propicis per a ser mostrats com a element
ornamental, no sols quan es tracta de metalls preciosos. Les societats
tradicionals atorguen un paper destacat a l’exhibició pública d’una
bona part de les seues formes de diners com a element d’ostentació
davant dels respectius grups socials (veure p. 22-23).
Penjoll amb mig dòlar.
Iemen. Segle xx.
Barrets amb monedes
contemporànies (Iemen) i
amb cauris (Nepal). Segle xx.
monedes retocades
Monedes angleses gastades el disseny de les quals es
va esmaltar per a utilitzar-les com a passadors.
polseres
Monedes de plata retallades interiorment. Govern Provisional. 1870.
Monedes d’or d’Alfons XII, Isabel II, Ferran VI i Napoleó III.
10 cèntims de 1877 amb el retrat
d’Alfons XII retocat com un papa.
[page-n-69]
67
usos alternatius dels diners
ofrenes i amulets
Els diners o formes que els imiten s’entreguen
a vegades com a agraïment en peticions de
caràcter religiós amb la intenció de rebre
favors o beneficis.
Amulet xinés de
la dinastia Ming
(1368-1644).
Hell Bank Money emprat com a ofrena en
soterrars per algunes comunitats xineses
actuals. Segle xx.
Imitacions de monedes xineses
per a ofrenes budistes en Bali.
propaganda
Monedes de curs legal han servit com a suport de missatges de diversa
índole, alhora que les empreses creen bitllets ficticis com a reclam per als
seus productes.
Moneda de 10 cèntims amb consigna política del principi del segle xx.
Bitllet publicitari de la pel·lícula Bienvenido Mister Marshall. 1953.
Bitllet fictici d’1 milió de dòlars. Great Companies, Inc. 1996.
diners de joguet
El diners es copien en diferents productes
relacionats amb l’oci.
Bitllets de jocs de taula i monedes de
xocolate.
l’òbol de caront
Aquest era el nom que rebia la moneda que
grecs i romans posaven en la boca dels seus
morts com a pagament a Caront pel peatge
del riu Aqueront per a accedir a l’Hades.
Crani (Almenara, Castelló) amb dupondi
d’Antoní Pius. 140-144.
[page-n-70]
68
més enllà dels diners
La tradició numismàtica
La Numismàtica va aparéixer en el Renaixement com a conseqüència
de l’interés per les cultures grega i romana. Prompte va començar a
publicar-se una infinitat de llibres en què es descrivien les monedes que
s’anaven coneixent. El major atractiu de les anomenades medalles residia
en el fet que des de qualsevol lloc es podien documentar o col·leccionar
monedes, circumstància que proporcionava accés a un repertori
inesgotable d’imatges i noms de l’Antiguitat. La Numismàtica és una
disciplina que actualment estudia monedes de tots els períodes històrics
amb una metodologia de treball pròpia, i fa servir catàlegs, monetaris,
empremtes, buidatges o fitxes. Les seues investigacions contribueixen a
desvelar qüestions tècniques, arqueològiques, econòmiques, artístiques,
històriques, polítiques, epigràfiques o lingüístiques.
Fitxes de pràctiques de catalogació d’alumnes.
Universitat de València. Mitjan segle xx.
Nota amb empremta relativa a la troballa d’una moneda d’Ebusus.
Primera meitat segle xx. Museu de Prehistòria de València.
Premsa de tipus Codera per a fer empremtes de monedes amb l’ajuda de
cautxú i paper. Després d’exercir la pressió, el relleu obtingut es ressaltava
amb l’ajuda de carbonet.
Monetari de caoba de fabricació anglesa. Segle xix.
J. Y. Akerman, A descriptive catalogue of rare
and unedited Roman coins. Londres. 1834.
[page-n-71]
69
la tradició numismàtica
Gravat de Bertheault amb monedes de Tàrent, Metapont i Heraclea.
Segle xviii.
Descripció de l’emissió de Tiberi en Saguntum en l’obra de Jean FoyVaillant, Numismata aerea Imperatorum, Augustarum, et Caesarum, in coloniis,
municipiis et urbibus jure latio donatis. París, 1695.
Enrique Flórez, Medallas de las Colonias,
Municipios y pueblos antiguos de España.
Madrid. 1757-1773.
fitxes i estudis d’encunys
Una de les grans aportacions de la numismàtica actual
consisteix en la seua capacitat per a calcular la quantitat
d’encunys que es van emprar per a fabricar una emissió.
A partir de les monedes conservades s’identifiquen els
encunys diferents i se’n fa una estimació estadística.
Empremtes de plastilina, buidatges en algeps i fitxes de
treball de Saitabi (Xàtiva). Arxiu Pere Pau Ripollès.
[page-n-72]
70
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALENCIA - DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
President
Alfonso Rus Terol
Diputat de l’Àrea de Cultura
Salvador Enguix Morant
Directora del Museu de Prehistòria de València
Helena Bonet Rosado
EXPOSICIÓ PERMANENT
Projecte expositiu
Manuel Gozalbes Fernández de Palencia
Disseny
Francisco Chiner Vives
Grafisme
Angel Sánchez Molina
Muntatge
HT Exposiciones y Museos
Artesanos Hermanos Ferrer SL
Simbols. Senyalització integral
CATÀLEG
Textos i maquetació
Manuel Gozalbes Fernández de Palencia
Fotografia
Museu de Prehistòria de València
Traducció al valencià
Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de València
Impressió
La Imprenta, Comunicación Gráfica SL
© de l’edició i les imatges: Museu de Prehistòria de València
© dels textos: l’autor
ISBN: 978-84-7795-587-0
Dipòsit legal:
Imprés a Espanya / Printed in Spain
[page-n-73]
71
Aquest llibre es pot descarregar gratuïtament des de l’apartat
publicacions del la web del Museu de Prehistòria de València.
Imatge de la portada: medalla de Duval-Janvier. París. Gravat d’O. Yencesse.
Imatge esquerra: dracma d’Arse-Saguntum. Segle ii aC.
[page-n-74]
72
[page-n-75]
[page-n-76]
[page-n-2]
2
[page-n-3]
1
Història dels diners
[page-n-4]
2
[page-n-5]
Guia de sala
Història dels diners
Manuel Gozalbes
València
2011
[page-n-6]
4
[page-n-7]
5
Resulta encomiable la labor que ha exercit durant dècades la Diputació de València a través del seu Museu de Prehistòria
per la tutela i el foment del patrimoni numismàtic. Els valencians atresorem una llarga tradició de fabricació de diners en
nombrosos municipis, però també la nostra cultura compta amb una respectada i fructífera tradició col·leccionista i investigadora
que ens ha permés conéixer i apreciar la història dels diners amb mires més àmplies. Fruit dels esforços de la Diputació de València
s’ha aconseguit reunir una important col·lecció numismàtica que ara pot contemplar-se en la sala permanent Història dels Diners,
en un muntatge que contribuïx a difondre el coneixement i l’estima per esta important parcel·la cultural. Una part essencial de
l’exposició presenta al públic tresors i monedes excepcionals pertanyents al patrimoni arqueològic valencià. Però a més de potenciar
la nostra història monetària, la sala mostra també peces de diferents èpoques i procedents dels cinc continents. Un muntatge d’estes
característiques constituïx una finestra que des de València s’obri al món, en uns moments en què l’acostament a diferents llegats
culturals resulta més necessari que mai. Esperem que el públic gaudisca d’este nou muntatge expositiu i del magnífic llegat educatiu
que representa per a tots els valencians.
Alfonso Rus Terol
President de la Diputació de València
L’Àrea de Cultura de la Diputació de València ha dedicat en els últims anys una creixent atenció al patrimoni numismàtic.
La culminació d’aquest procés va arribar quan es va decidir que el Museu de Prehistòria ampliara l’espectre temàtic i cronològic
del museu amb una nova sala que mostrara els fons numismàtics de la institució des de la perspectiva més àmplia possible.
Així, el 28 d’abril del 2009 s’inaugurava la sala permanent dedicada a la Història dels Diners. En aquest espai s’exhibeixen
diferents formes de diners de totes les èpoques procedents de diverses parts del món. Al costat de les vitrines dedicades a Grècia,
Roma o a monedes valencianes, se’n presenten altres on per mitjà de diners de diferents èpoques i llocs s’expliquen el bescanvi,
la fabricació, els dissenys, les medalles o la comptabilitat, entre moltes altres qüestions. L’exposició presenta una gran quantitat
d’objectes singulars al costat de nombroses peces comunes, com a mostra simultània de l’excepcionalitat i d’objectes relacionats
amb la vida quotidiana. Una sala d’aquestes característiques deu la seua realització a la intervenció de nombroses persones que
han treballat des de dins i des de fora de la institució. Totes elles són els artífexs del fet que València aculla un muntatge en què
la nostra història i la del món queden plenament integrades en l’àmbit d’un element tan important i comú com són els diners.
Salvador Enguix Morant
Diputat de cultura
[page-n-8]
6
la numismàtica i el museu de prehistòria de valència
Una anècdota il·lustre de l’interés primerenc per la numismàtica des de l’àmbit valencià la va
protagonitzar el rei Alfons el Magnànim (1416-1458) en reunir monedes antigues en els seus palaus. El seu
exemple serveix per a introduir, sense intenció de ser exhaustius, altres personatges i institucions valencianes
notables per la seua vocació numismàtica. Francesc Pérez Bayer va ser un model d’erudit del segle XVIII
que va recopilar monedes, va tractar de comprendre-les i va donar a conéixer públicament els resultats de
les seues perquisicions. En el context burgés del segle XIX van sorgir col·leccionistes de primer ordre com el
comerciant José de Llano o el metge Rafael Cervera, que va aconseguir reunir un excepcional conjunt de
moneda ibèrica que contínua sent un referent en l’actualitat. La Societat Arqueològica Valenciana va ser
per aquell temps pionera en aglutinar els més il·lustres numismàtics valencians de l’època. L’interés que va
mostrar l’Ajuntament de València per aquesta parcel·la patrimonial li va permetre reunir uns fons d’acord
amb la seua categoria per mitjà de la successiva adquisició de les col·leccions Martí Esteve, Ferrer i Attard.
A la Universitat de València li correspon el mèrit d’haver reunit des del segle XVIII una important col·lecció
de monedes que van resultar imprescindibles per a la constitució del Laboratori d’Arqueologia, al si del qual
va començar Felip Mateu i Llopis la seua labor investigadora i docent, donant origen a una tradició que en
els últims trenta anys ha viscut una espenta decisiva davall les iniciatives que en diferents fronts ha dut a
terme Pere Pau Ripollès. En l’àmbit de les publicacions resulta digna de menció la sèrie «Estudis Numismàtics
Valencians» que, entre 1987 i 1999, va publicar la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana.
Per la seua banda, el Servei d’Investigació Prehistòrica i el seu Museu de Prehistòria, de la
Diputació de València, van albergar des de la seua creació el 1927 bona part de les troballes monetàries
de les nostres terres, assumint la responsabilitat de tutelar aquest patrimoni numismàtic. Aquesta
institució es va ocupar d’integrar les monedes que ingressaven en el recorregut de les sales permanents
fins a l’any 1996, muntatge on ja van ocupar vitrines específiques en les respectives sales d’època ibèrica
i romana de l’edifici de l’antiga Casa de la Beneficència. En aquesta renovació es van presentar per
primera vegada les monedes medievals, modernes i contemporànies. Poc després, l’interés del Museu per
presentar al públic els seus fons numismàtics, junt amb els d’altres institucions, es va materialitzar en
les exposicions temporals «Monedes d’ahir, tresors de hui» el 1997 i «Els diners van i vénen» el 1999.
El desmuntatge de la numismàtica medieval, moderna i contemporània per a deixar espai a una
nova sala de món romà que es va inaugurar el 2003 obligava a preparar un projecte perquè aquestes
[page-n-9]
7
peces tornaren a exhibir-se al públic. Des de llavors va haver-hi una voluntat ferma per aprofitar l’ocasió
per a ampliar l’espectre temàtic i cronològic del museu amb una nova sala que presentara al públic els
fons numismàtics de la institució des de la perspectiva més àmplia possible. Aquest projecte museístic
va culminar amb la inauguració l’any 2009 d’una sala permanent dedicada a la Història dels Diners.
Els fons del Museu es nodreixen bàsicament de peces recuperades i contextualitzades en excavacions
arqueològiques, circumstància que ha permés ingressar en les col·leccions nombrosos tresors i exemplars
excepcionals de la història monetària valenciana. El complement necessari l’han proporcionat les donacions de
peces realitzades per particulars i institucions i les adquisicions dutes a terme des de mitjan dels anys noranta,
destinades a completar els fons de moneda valenciana de la institució i a obtindre peces diverses que permeteren
il·lustrar la història dels diners des d’una perspectiva global. Tota aquesta encomiable labor de tutela patrimonial,
patrocinada per la Diputació de València, constitueix un referent a nivell nacional en l’àmbit museístic.
El present catàleg reprodueix l’esquema seguit en la sala del Museu amb tota la fidelitat que permet
un format imprés. En el primer bloc es tracta el concepte dels diners des d’una perspectiva general en què,
començant pel bescanvi, s’expliquen les diferents formes materials dels diners, es mostren les grans peces
emprades per les societats tradicionals i es parla de caixes registradores, caixes de cabals i bancs. Un segon
bloc es dedica a les monedes i bitllets com a formes de diners més importants, analitzant qüestions com els
seus orígens, la metrologia, les autoritats, els dissenys, la política, les falsificacions o la seua fabricació. El
tercer bloc ofereix una síntesi de la història monetària valenciana i ressenya les seues emissions més destacades
i alguns dels importants tresors que conserva el museu. El bloc final fa un recorregut per temes com la
comptabilitat, les medalles, els usos no econòmics dels diners i la tradició de la disciplina numismàtica.
El muntatge ens permet aproximar-nos des de múltiples perspectives a nombrosos fenòmens que envolten
la història dels diners. Només des d’aquesta perspectiva podem ser-ne conscients de la gran transcendència i les
influències múltiples en la història de la humanitat.
Helena Bonet Rosado
Directora del Museu de Prehistòria de València
[page-n-10]
8
1
Història dels diners
índex
Els diners
10
El bescanvi
12
Formes de diners
14
Fitxes i vals
20
Diners en les societats tradicionals
22
Custòdia i estalvi 24
Bancs
26
Caixa de cabals i caixa registradora
27
2
Monedes, bitllets i alguna cosa més 28
Orígens de la moneda
La moneda grega
La moneda romana
Pesos i monedes
Valors i sistemes monetaris
Política monetària
Falsificacions
Autoritats i dissenys
La fabricació tradicional
Seca d’encunyació a martell
Metalls i aliatges
La fabricació amb maquinària
30
32
34
36
38
40
42
44
46
48
49
50
[page-n-11]
9
3
Diners valencians
52
La moneda valenciana
Tresors valencians
54
58
4
Més enllà dels diners
60
Preus i comptabilitat
Medalles
Usos alternatius dels diners
La tradició numismàtica
62
64
66
68
[page-n-12]
Els diners
L’associació del concepte diners amb monedes, bitllets o targetes de crèdit és immediata. Són les formes més conegudes, però hi
ha molts altres materials i objectes que s’han emprat amb idèntica funció al llarg de la història, en els cinc continents, i que no
resulten tan coneguts. L’ordenació d’aquests formats a partir de la seua matèria primera permet descobrir tant paral·lelismes com
singularitats entre diferents cultures al llarg de la història. Des d’aquesta perspectiva material, els protagonistes indiscutibles han
sigut els metalls des de la seua aparició, complementats durant els últims segles pels formats en paper. Ambdós han cedit terreny
en les últimes dècades a un creixement imparable dels pagaments electrònics, on els diners es converteixen en un cosa intangible
que canvia de mans amb el simple concurs de números i claus, deixant factures, rebuts o comprovants com a única evidència
tangible de les transaccions.
Abans que aparegueren els diners, algunes mercaderies s’intercanviaven per mitjà del bescanvi, mètode que continua emprantse de manera recurrent quan les circumstàncies inviten a això. Les seues possibilitats són evidents, però també ho són les seues
limitacions. Amb l’aparició dels diners es van solucionar part d’aquests problemes, encara que també se’n van crear de nous. Tres
són les característiques essencials dels diners. La més evident és la seua utilitat com a mitjà de pagament de béns i servicis, en
operacions mitjançant les quals es transfereix qualsevol de les seues formes tangibles. Altres funcions són les seues propietats com
a mitjà per a acumular riquesa i la seua gran utilitat com a mesura de valor. Però una història dels diners quedaria incompleta
sense referir també alguns dels objectes que tradicionalment han acompanyat la seua gestió, com ara vidrioles, caixes de seguretat,
caixes registradores o institucions com els bancs, protagonistes en la seua gestió des del final del segle xix.
[page-n-13]
[page-n-14]
12
els diners
El bescanvi
Els intercanvis de mercaderies basats en el consens dels participants es denominen bescanvi. En ells no hi ha un preu i
no és possible distingir entre comprador i venedor, tal com ja assenyalava el Digest romà. Les seues limitacions són que
les parts han de tindre interés recíproc en els productes oferits i que han d’arribar a un acord sobre el seu valor de canvi.
Diversos materials van gaudir d’una apreciació general durant la prehistòria, i eren objecte d’intercanvis freqüents.
Entre tots ells, els metalls van evolucionar més tard cap a formats estandarditzats i es van convertir en monedes. Les
societats que utilitzen diners recorren a vegades al bescanvi quan aporta una utilitat immediata en circumstàncies
particulars o extraordinàries.
metalls
Or, plata i bronze han sigut apreciats en totes les èpoques i llocs
per la seua bellesa, versatilitat i resistència (veure p. 16-17).
Amb els primers s’obtenien peces ornamentals i amb l’últim
també es fabricaven armes i ferramentes.
Destrals de bronze. Castellet de Bernabé. Segles v-iii aC.
el primer or valencià
Gra d’or de l’Avenc dels Dos Forats (Carcaixent).
Edat del Bronze.
adorns d’or i plata
Els metalls preciosos tenen una prolongada tradició com a peces
ornamentals. En qualsevol època de la història el seu atractiu els ha
proporcionat un valor d’intercanvi inqüestionable.
Braçalet de plata de Los Villares (Caudete de las Fuentes, València).
Segle iii aC.
[page-n-15]
13
el bescanvi
obsidiana
L’obsidiana va ser una matèria
primera molt apreciada durant la
prehistòria, que recorregué distàncies
importants a través d’intercanvis.
Nucli d’obsidiana precolombí. El
Palmar (Santa Cruz de la Sierra,
Bolívia).
marfil
El marfil és un material escàs molt apreciat per a peces
decoratives. La seua tonalitat, duresa i textura són
qualitats úniques que li confereixen un elevat atractiu.
Braçalet de marfil. Àfrica. Segle xix.
grans de collar
Els grans de collar van ser àmpliament apreciats en totes les
èpoques i llocs (veure p. 15). Durant la prehistòria degueren ser
objecte de bescanvi freqüent pel seu gran atractiu com a element
ornamental.
Collar de grans discoïdals de pedra.
Els Germanells (Rafelbunyol, València).
Edat del Bronze.
productes animals i vegetals
Juntament amb els aliments de primera necessitat, el
valor dels quals en un bescanvi resulta inqüestionable
en situacions de carestia, alguns productes exòtics han
gaudit d’un ampli favor en els circuits comercials.
Els ous d’estruç van ser molt apreciats en el
Mediterrani en el primer mil·lenni aC.
Productes aromàtics com la mirra s’utilitzaven
per a perfums, ungüents o encens.
Caixa afganesa lacada amb mirra. Segle xx.
[page-n-16]
14
els diners
Formes de diners
Els objectes que serveixen per a pagar béns i servicis es denominen diners. Són útils com a mesura de valor, com a reserva
de riquesa i tenen el suport de l’autoritat o d’un consens social. Al llarg de la història hi ha hagut nombrosos productes
i materials que s’han utilitzat amb aquests fins en diferents llocs. Encara que les seues característiques no sempre
coincideixen, generalment han de ser objectes quantificables, transportables, homogenis, coneguts i intercanviables.
A pesar de la gran diversitat de formats que han existit, monedes, bitllets i targetes són els mitjans de pagament més
comuns en l’actualitat.
minerals
Minerals com l’obsidiana o el sílex reporten una utilitat immediata per la seua capacitat per a
proporcionar un tall esmolat. Un paper diferent exerceix el format de diners petris més conegut,
les grans pedres discoïdals de Yap (Micronèsia), que sols serveixen com a element d’ostentació
social.
Diners de quarsites perforades. Togo. Segle xx.
aliments
Constitueixen l’única forma de diners consumibles i
peribles. Productes com ara porcs, ovelles, bous, arròs,
dacsa, blat, cocos, te, cacau, sagí, tabac o ametles
han servit com a diners en diferents cultures.
El te ha sigut una forma comuna de diners a Àsia
Central, la Xina, Tibet, Mongòlia i Sibèria.
Rajola de te premsat. Xina. Segle xx.
El cacau s’usava com a diners en bona part de
l’Amèrica precolombina i la seua utilització va
continuar sota domini espanyol.
Segons Plini la paraula salarium deriva de la paga
en sal que rebien els legionaris romans. Lingot de
sal amole de Lalibela (Etiòpia).
Barres de tabac premsat
(Indonèsia) i paquet de tabac
(Espanya). Segle xx.
[page-n-17]
15
formes de diners
malacofauna i imitacions
Els cauris (Cypraea moneta) constituïxen l’exemple més
important d’un producte natural adoptat com a forma
diners en àmplies regions d’Àsia, Oceania i Àfrica.
Conjunt de Cypraea moneta.
Pacífic occidental. Segle xx.
Cauri natural.
Dinastia Shang.
Xina. Segles xv-x aC.
Cauri d’imitació en os.
Dinastia Zhou.
Xina. Segles x-iii aC.
1 cedi amb cauri. Ghana. 1979.
teixits
Bitllet de seda. 1.000 marcs. Bielefeld, Alemanya. 1922.
porcellana
Fitxes d’apostes. Thailàndia. Segles xix-xx.
2 marcs de Weixdorf-Lausa i 75 pfennige de Grunberg. Alemanya.
1921-1922.
pasta vítria
Els grans de vidre van aparéixer a Egipte
a mitjan segon mil·lenni aC. Des de
llavors nombroses cultures han reproduït
tècniques semblants per a fabricar grans
de collar variats que han sigut àmpliament
apreciats en els circuits comercials dels cinc
continents.
Grans de pasta vítria del
poblat ibèric de la Bastida dels
Alcusses (Moixent).
Segles v-iv aC.
Grans alemanys anomenats
Dogon a Mali.
Segle xix.
Grans italians Milefiori àmpliament
emprats per al comerç amb Àfrica.
Collar de grans Hebron de sals
del Mar Mort per al comerç amb
Àfrica. Segle xx.
[page-n-18]
16
els diners
Els metalls
posseeixen unes qualitats immillorables per a ser emprats com a diners. Amb la seua producció controlada a partir
d’un subministrament limitat comencen uns avantatges que inclouen la seua important qualitat de ser reciclables. Les virtuts relatives al seu
ús es resumeixen en el fet que proporcionen formes de diners quantificables, transferibles, manejables i molt duradores. La clau de l’èxit de les
monedes resideix precisament en el seu caràcter metàl·lic.
or
Fusió a 1.064 ºC
L’escassetat, bellesa, mal·leabilitat i resistència de l’or l’han convertit en el
metall més valuós de tots els existents. Al llarg de la història el seu valor oficial
ha sigut aproximadament entre 12 i 15 vegades superior al de la plata.
Anells romans.
Segles i-iii.
Lingot fos a partir de fundes
dentals. Segle xx.
Dinar de l’Imperi Kushan. Índia. 325-345.
Estatera escita de tipologia romana. Segle i aC.
Histamenon de Constantí X Ducas. 1059-1067.
plata
Fusió a 962 ºC
Les monedes de plata són pròpies de les tradicions occidental i islàmica. Mines importants com Laurion
o Potosí van permetre fer vastes emissions en l’Atenes clàssica o l’Espanya dels Àustria. Algunes vegades
es va mesclar amb coure i va donar lloc al billó, aliatge que mai no va gaudir d’un èxit excessiu. A la
Xina i al sud-est asiàtic va circular en forma de lingots fins al començament del segle xx.
Denari. L. Scribonius Libo. 62 aC.
Tàler de l’Arquebisbat de Salzburg. 1666.
Tangka blanca del Tibet. Segles xix-xx.
La plata retallada es va emprar
com a diners a la Península
Ibèrica entre els segles v y ii aC.
Fragments procedents de Xilxes
(Castelló) i Sagunt (València).
Segles iv-ii aC.
Diners ‘cadira’ (Yunnan, Xina),
sycee de 10 tael (Xina), diners ‘flor’ (Myanmar)
i diners llengua de tigre (Tailàndia-Laos). Segles xix-xx.
[page-n-19]
17
formes de diners
coure i bronze
Fusió a 1.083 ºC
El coure i el bronze han exercit en els sistemes monetaris un caràcter fiduciari, condicionat pel crèdit i
la confiança que meresqueren, sempre amb un valor facial molt superior al real. Ocasionalment, com a
Roma durant els segles IV-III aC o a la Suècia del segle XVIII, van circular en grans peces amb un valor
equivalent al seu contingut metàl·lic.
Les manilles van ser una
de les formes de diners
més esteses a Àfrica. Es
van fabricar a Europa
des del segle xvi per a
intercanviar-les en les
costes africanes per or,
marfil o esclaus.
Manilla anglesa per al
comerç amb Àfrica.
Segles xviii-xix.
Unitat de Malaca. Segle i aC.
Tank d’Hetoum I.
Armènia. 1226-1270.
Diners destral.
Equador.
Segles ix-xv.
10 cash.
Xina.
1909-1929.
1 cèntim. Jordi V.
Assentaments de l’Estret. 1920.
Planxa de coure de 4 dàler.
Fa 25 cm de costat i té un pes de 2,8 kg.
Suècia. 1743.
ferro
Fusió a 1.535 ºC
Diferents cultures africanes han emprat el ferro com a diners en
grans formats obtinguts per forja (veure p. 22-23).
Kissi Penny. Serra Lleona-Libèria. Segles xix-xx.
plom
Fusió a 327 ºC
La utilització del plom com a forma de diners es redueix a uns
pocs exemples com les tésseres romanes (veure p. 21) o
algunes peces del sud-est asiàtic.
Moneda de Tennasserim. Birmània. Segle xviii.
Anells pes. Golf de Tailàndia-Java. Segles xi-xiv.
[page-n-20]
18
els diners
Els formats en paper ofereixen moltes possibilitats de disseny, són molt manejables i resulten poc costosos de fabricar.
Permeten incloure textos a mà o impresos que detallen imports, noms, dates i condicions d’ús, i admeten inclús la seua individualització per
mitjà de números de sèrie. La utilització d’alguns d’aquests formats ha decrescut en les últimes dècades per la generalització de les transaccions
electròniques. A Europa els primers bitllets de banc van aparéixer a Suècia en el segle xvii.
fusta
A vegades s’ha utilitzat per a fabricar fitxes, encara
que diners de bambú van ser molt comuns a la Xina
en els segles xix-xx.
Stick de bambú. Xangai. Segle xx.
Diners bambú de 100 dòlars. Xina. Segles xix-xx.
Wooden nickels. Estats Units. Segle xx.
Fitxa de l’Hacienda Trancoso. Mèxic. Segle xx.
fibra vegetal
Els exemples més coneguts de teixits i fibres vegetals
usats com a diners procedeixen d’Àfrica.
Peça de fibres de ràfia. Congo. Segle xx.
paper
Durant el segle xx alguns països en situacions d’emergència van
emprar segells com a diners.
Rússia (1915) i Guerra Civil Espanyola (1936-1939).
el primer bitllet
El bitllet xinés de la dinastia Ming és el més antic que es
conserva. Es va fabricar amb paper de morera, equivent a
1.000 monedes de coure, i els seus textos assenyalen castics
per als falsificadors.
Bitllet Ming d’1 iuan (22 × 34 cm). Cap a 1375.
[page-n-21]
19
formes de diners
2
1
2
3
4
5
6
7
8
paper
Els bitllets són el format en paper més important. La seua emissió la fan generalment els estats i resulten
de gran utilitat per al pagament de sumes elevades, encara que necessiten la precisió complementària de les
monedes (Alemanya, 1923).
Els xecs permeten transferir a l’instant qualsevol quantitat de diners (Estats Units, 1915).
Els pagarés constitueixen un compromís de pagament diferit (Espanya, 1930).
Les obligacions o bons són una promesa de pagament amb un interés fix com a forma de participació en un
deute (Londres, 1852).
Les accions són participacions de valor variable en la propietat d’una empresa (Estats Units, 1982).
Les lletres de canvi es van crear en el segle xiv, i permetien l’enviament de diners a distància sense córrer riscos.
Són ordres de pagament diferides en les qual es tramita un gir entre l’emissor i el beneficiari (Tortosa, 1806). 8
Els xecs de viatge funcionen com a substituts dels diners en efectiu, tenen un import fix i han de firmar-se
després de la comprovació de la identitat del titular (Londres, 1978).
Un gir postal permet enviar diners a distància disposant simplement d’un nom i d’una adreça (Gran
Bretanya, 1950).
4
7
1
3
5
plàstic
6
En el segle xx el plàstic es va incorporar com a nou material. Al principi va servir per a fabricar fitxes en situacions d’emergència i
actualment resulta un material imprescindible per a la fabricació de targetes de crèdit i dèbit.
1 red point de racionament. Estats Units, 1942-1945.
25 cèntims. Fàbrica Bambú. Alcoi (Alacant). 1936-1939.
Bitllet de polímer. 2000 lei. Romania. 1999.
Targeta de crèdit. Cap a 1990.
[page-n-22]
20
els diners
Fitxes i vals
Són formes de diners d’ús restringit l’acceptació dels quals només obliga el seu emissor, normalment institucions,
empreses i comerços. Hi ha dos grans grups de fitxes segons que el seu valor s’expresse en productes/serveis o en termes
monetaris, i també poden incloure un període de vigència. Es relacionen generalment amb pagaments de quantia
reduïda. Algunes es compren, però d’altres es reben en concepte de pagament o inclús com a donatiu en situacions de
carestia.
aliments
transport i automòbil
Els episodis d’escassetat o de racionament han
donat origen en nombroses ocasions a la creació
de fitxes o cartilles per a controlar la distribució
d’aliments de primera necessitat.
En l’actualitat els transports urbans
ofereixen bons i fitxes per a agilitzar els
accessos a recintes i vehicles.
Cartilla de racionament. Espanya. 1945.
Val per 50 ous. Palestina. 1947.
Bons de pa i arròs. Espanya. Segle xx.
fitxes de telèfon
Els telèfons públics van funcionar en
el segle XX amb fitxes metàl·liques fins
que van ser substituïdes per targetes.
Fitxes telefòniques francesa,
espanyola i italiana, i targeta.
Bons de metro i autobús de València.
Fitxes de tramvia de l’Havana, del metro
de Moscou, d’aparcament comercial i
d’atracció de fira.
[page-n-23]
21
fitxes i vals
tésseres i ploms monetiformes romans
pellofes eclesiàstiques
En època romana tant emperadors com patrons privats van fabricar fitxes
de marfil, bronze, plom o fusta per a jocs, proporcionar regals i aliments
o accedir a espectacles públics.
Les pellofes són fitxes que es van utilitzar en catedrals i
esglésies per a pagar als canonges l’assistència al cor i altres
servicis.
Téssera de bronze amb numeral III. Roma. Segle i dC.
Ploms monetiformes romans. Segles i-ii.
Pellofes de la Catedral de València,
Sant Feliu (Girona) i la Seu de Manresa.
Segles xviii-xix.
valor expressat en moneda
40 cèntims del Consell Administratiu de Barbers. València, 1937.
10 pessetes. Sala de ball. Mitjan segle xx.
fitxes de casino
En els casinos els diners es
canvien per fitxes més grans, més
manejables i de colors que faciliten
la identificació del seu valor.
Fitxa dels casinos de
Montecarlo (5 francs) i
Sant Sebastià (100 pessetes).
Primera meitat del segle xx.
fitxes amb període de vigència
Niça. Cartilla de racionament de carbó de la Segona Guerra Mundial. Vàlida entre l’1 d’abril de 1942 i el 31 de març de 1943.
Fairbanks, Alaska. Fitxa d’1 dòlar vàlida durant l’any 1959 per a celebrar la seua incorporació com a estat número 49.
València. Bitllet de casal faller vàlid entre el 16 i el 19 de març. Cap a 1990.
[page-n-24]
22
els diners
Diners en les societats tradicionals
Les societats tradicionals dels cinc continents han utilitzat objectes variats per a fer pagaments, acumular
riquesa i mesurar el valor de les coses. Constitueixen un símbol important de prestigi, on l’ostentació
juga un paper destacat. Hi ha regles sobre el seu ús que els relacionen amb obligacions socials, pagaments
matrimonials, compensacions i multes.
lingots
En les cultures europea, asiàtica i africana
els lingots constitueixen un format de valor
reconegut.
Lingot de coure conegut com a Creu de
Katanga. República Democràtica del Congo.
Segle xx.
formes que imiten pells, ferramentes o armes
L’origen de moltes d’aquestes formes es troba en peces amb una funció específica. La seua
utilitat original no sol conservar-se quan es fabriquen per a circular com a diners.
Diners Mfumte en forma de pell. Ferro. Nigèria. Segle xx.
Punta de llança. Ferro. República Democràtica del Congo. Segle xx.
Diners Idoma.
Nigèria. Segle xx.
funció ornamental
Possiblement la funció ornamental és la més important de totes les que es relacionen amb les formes de
diners emprats a Àfrica i Oceania.
Teixit Kuba (República Democràtica del Congo), espiral Mondua
de coure (Nigèria) i kina de mareperla (Papua Nova Guinea). Segle xx.
[page-n-25]
23
diners en les societats tradicionals
matrimonis
Alguns objectes es troben generalment relacionats amb pagaments concrets de caràcter
social. La seua transferència es produeix entre les famílies, a conseqüència dels matrimonis,
i acompanyen la nóvia (dot) o com a forma de contraprestació per ella (preu de la nóvia).
dot
Braçalet de turmell Mbole (baix) y Boloko (dreta).
República Democràtica del Congo xx.
preu de la nóvia
funció cerimonial
Manilla rei. Nigèria. Segles xix-xx.
Mata de Kesa. Illes Salomó. Segle xx.
Les formes de diners d’Àfrica i Oceania
són generalment d’un grandària
considerable. No s’empren de forma
quotidiana com a occident, sinó que el seu
ús es destina a pagaments específics.
Diners Jonga.
República Democràtica del Congo.
Segle xx.
Cinturó Loda de fil de coure trenat. Sumba,
Indonèsia. Segle xx.
Cinturó de cauris Jarrak.
Indonèsia. Segle xx.
[page-n-26]
24
els diners
Custòdia i estalvi
Els diners es custodien amb zel i solen emmagatzemar-se agrupats. Abans que aparegueren els bancs era habitual
guardar les monedes en saquets o recipients que s’amagaven en llocs secrets de la casa o del seu entorn. Quan les
institucions bancàries són les depositàries, l’accés als fons es controla per mitjà de documentació, firmes i contrasenyes.
Els moviments de capital es registren en llibretes o electrònicament. Es pot prescindir de l’efectiu fent pagaments amb
xecs o transaccions electròniques associades als comptes.
tresors
vidrioles i caixonets
Durant molts segles la gent s’ha vist obligada a amagar els
seus diners per a protegir-los. Les excavacions arqueològiques
proporcionen troballes de tresors de molt distinta envergadura
que constitueixen una font d’informació històrica de primer
ordre.
Les vidrioles domèstiques i els caixonets per a almoines
de les esglésies són els recipients tradicionals per a
emmagatzemar i recaptar diners.
El tresor de Llíria III està format per prop de 6.000 denaris
romans. Va aparéixer l’any 1999 durant una excavació a Llíria
(València). La majoria de les seues peces es van encunyar
durant el segle ii, però els
seus exemplars més recents
corresponen a Plautilla, dona
de Caracal·la (198-217).
Vidriola de col·lecta del Domund i vidriola popular
de ceràmica. Mitjan segle xx.
Vidriola. Estats Units. Cap a 1950.
Caixonets de l’Església de Sant Martí
de València. Segle xx.
[page-n-27]
25
custòdia i estalvi
bancs i caixes d’estalvi
El segle xx va suposar la definitiva incorporació
dels bancs i les caixes en les gestió dels diners
dels particulars.
Cèdula de creació del Banco Nacional de San
Carlos, precursor del Banco de España. 1782.
Vidriola de la Caja de Ahorros y Monte de
Piedad de Valencia. Mitjan segle xx.
Calendari publicitari. Segle xx.
la gestió quotidiana
depòsits bancaris
Monedes i bitllets solen transportar-se
quotidianament agrupats en moneders i carteres.
La gestió dels depòsits bancaris es fa amb l’ajuda de xecs, llibretes
d’estalvi, targetes de dèbit o crèdit i claus electròniques.
Moneder isabelí de comptes. Segle xix.
Cartera de pell. Segle xx.
Xec de Coca-Cola (1968), llibreta del Banco de Aragón (1942) i revers de
targeta de crèdit sense firma del titular.
[page-n-28]
26
els diners
Recreació d’una oficina de banc
al principi del segle xx.
Calendari gravat per L. Dubón.
Mitjan segle xx.
Fotografia d’una sucursal del Banco
Hispanoamericano al començament del segle xx.
Bancs
En el segle xix els bancs van assumir i van ampliar les funcions que feien des de l’antiguitat els canvistes. La seua
instal·lació en locals permanents va canviar definitivament la manera en què els particulars podien salvaguardar i
gestionar els seus diners. Actualment són empreses que tenen com a funcions principals administrar capitals, negociar
amb valors i mitjançar en crèdits i pagaments.
[page-n-29]
bancs, caixes de cabals i caixes registradores
caixa de cabals
En espais públics i privats s’utilitzen caixes de seguretat per a guardar diners i documents
importants. Els models amb pany triple obligaven a la concurrència de tres persones
simultàniament per a la seua obertura, i d’aquesta manera s’aconseguia un accés més
controlat al seu contingut.
Caixa de cabals de fusta revestida en bronze, fabricada a Marsella per Brevete - L Sauve
Perreymond et Magaud Charf. Segles xviii-xix.
caixa registradora
Les caixes registradores s’han convertit en un objecte quotidià i resulten imprescindibles per a la gestió de la majoria de comerços
actuals. La seua gran utilitat deriva de les àmplies possibilitats que ofereixen per al càlcul comercial. Van ser inventades per James Ritty
als Estats Units l’any 1879.
National Cash Register model 452 (sèrie 400, 5 columnes de tecles, versió 2). El seu número
de sèrie indica que la seua distribució des de fàbrica es va fer al juliol o a l’agost de 1911.
27
[page-n-30]
Monedes, bitllets i alguna cosa més
Les monedes són la forma de diners més important de la història. Grecs i xinesos es van adonar de manera independentment i
pràcticament simultània, cap al segle vii aC, que els diners podien adoptar la forma d’unitats estandarditzades de metall amb una
indicació d’autoritat. Els grecs van encunyar monedes en metalls preciosos, mentre que els xinesos van fabricar exclusivament
monedes foses de bronze. Des d’ambdós llocs es van expandir i van dominar per complet els circuits econòmics fins a la
incorporació dels bitllets i de les targetes en època contemporània. Els avantatges que aquestes peces metàl·liques menudes
proporcionaven per al desenvolupament de transaccions quotidianes no han estat superats fins a l’actualitat per cap altre format.
Únicament, la consolidació del paper moneda va retirar definitivament els metalls preciosos de la circulació i va donar carta de
naturalesa a sistemes exclusivament fiduciaris on l’emissió de diners ja no depenia d’una riquesa objectiva en reserves d’or o de
plata, sinó d’una decisió política de fabricació. Des d’aquest moment els bitllets es van convertir en els valors més elevats de tots
els sistemes monetaris.
La història de les monedes pot analitzar-se des de múltiples perspectives, incloent-hi aspectes tan diversos com la metrologia, els
sistemes monetaris, la política, les autoritats, els dissenys o el fenomen de les falsificacions. Tot això es relaciona amb monedes
gregues d’un art excepcional, amb les emissions ibèriques que van iniciar la monetització de la Península, amb les peces romanes
que van consolidar definitivament l’economia monetària al Mediterrani occidental o amb una gran varietat de peces medievals,
modernes i contemporànies que narren multitud d’aspectes essencials de la nostra història. Ponderals, llibres i documents, i
també objectes relacionats amb la fabricació en diferents èpoques i llocs, contribueixen a fer més comprensible la història de les
monedes.
[page-n-31]
[page-n-32]
monedes, bitllets i alguna cosa més
30
Orígens de la moneda
Les monedes, aparegudes a la costa grega de l’Àsia Menor al final del segle vii aC i a la Xina entre els segles vii i iii aC,
constitueixen la forma de diners més estesa històricament. Són peces metàl·liques, generalment discoïdals, amb la
imatge, el pes i la qualitat establits per l’autoritat emissora. La seua concepció va tindre lloc de forma independent a
Grècia, la Xina i, possiblement, a l’Índia.
grècia
Els grecs van facilitar els pagaments amb metalls preciosos en crear monedes d’electre (aliatge d’or i de plata) amb un pes estàndard i
unes marques d’autoritat que garantien el seu valor. S’iniciava així la tècnica d’encunyació de moneda a martell que sobreviuria fins a
l’Edat Moderna.
península ibèrica
La plata i el bronze en brut van ser valorats com
a mitjà de pagament abans de la introducció de
la moneda. La seua disponibilitat proporcionava
riquesa i poder als llocs que controlaven el seu
subministrament.
Jònia. 1/6 d’estatera (hekte). Cap al 650-600 aC.
Jònia. 1/24 d’estatera. Cap al 625-600 aC.
Sardes. Cres. Sicle. Cap al 550-546 aC.
bronze
En llocs com la península Itàlica els grans bronzes van ser la principal forma de
diners fins al segle iii aC. Però perquè en resultara còmode el maneig havien
d’evolucionar cap a peces de grandària menor, sobrevalorades amb un valor
consensuat.
Òlbia, la mar Negra. Bronze en
forma de dofí. Segle V aC.
Lingot conegut com a Ramo Secco.
Etrúria. Segles vi-v aC.
Sicília, Akragas.
Trias. Cap a 450 aC.
Lingot de plata retallat. La Bastida de les
Alcusses (Moixent, València). Segle iv aC.
Lingots ibèrics de bronze retallat. Altiplà
sud-occidental. Segles vi-iii aC.
[page-n-33]
31
orígens de la moneda
xina
La tradició xinesa es va basar en el bronze i les seues monedes es van obtindre per la tècnica de fosa en motles durant més de 2.500
anys. Les primeres peces tenien forma d’armes i ferramentes, com ara ganivets o aixades, fins que en el segle iii aC s’hi van introduir les
monedes redones amb perforació central. La plata circulava en forma de lingots (veure p. 16).
formes controvertides
Altres peces amb forma d’alabarda, de pont o de peix són més controvertides com a diners. Són objectes
estandarditzats però que no inclouen cap indicació d’autoritat i que sovint apareixen en tombes.
Diners alabarda, Ko, Ge o Je. 526-476 aC.
monedes redones
Les monedes redones amb perforació quadrada
central van ser introduïdes a mitjan segle iii
aC. Van continuar encunyant-se amb aquesta
forma fins a l’any 1912.
Diners aixada amb inscripció Wu.
700-476 aC.
Diners ganivet Ming. Estat de Yen. Cap a 250-200 aC.
Índia
La plata es va marcar a l’Índia amb motius geomètrics,
vegetals, astrals i amb forma d’animal des del segle iv aC.
En el seu immens territori es van succeir imperis i estats
menuts que van donar lloc a una tradició pròpia amb
successives influències gregues, islàmiques i europees.
Yi Tao. Dinastia Chou, Estats Combatents.
Cap a 255 aC.
Huo ch’uan. Wang Mang. 9-23 dC.
Bihar, la vall de l’Indus.
Plata amb punxons. Segle iii aC.
Imperi Maurya.
Karshapana amb punxons.
320-185 aC.
[page-n-34]
monedes, bitllets i alguna cosa més
32
La moneda grega
Els grecs van crear la moneda a les costes de l’actual Turquia en el segle vii aC, des d’on va passar a la Grècia continental,
la Magna Grècia i Sicília. Prompte es va consolidar el model basat en les encunyacions en plata de les ciutats-estat,
hegemònic fins que van sorgir les emissions dels monarques hel·lenístics al final del segle iv aC. Els dissenys van ser
bàsicament de caràcter religiós, fins que en època hel·lenística es van introduir els retrats de governants.
emissions a nom de ciutats
Les emissions de les polis es van crear al voltant de la plata, ja que l’or només es va
emetre en circumstàncies excepcionals. La dracma, que era el valor central del sistema,
s’encunyava seguint patrons de pes diferents a Atenes, Egina o Corint.
tebes
Estatera.
363-338 aC.
atenes
Tetradracma.
449-404 aC.
corint
Estatera.
345-307 aC.
tàrent
Didracma.
281-272 aC.
massàlia
Òbol.
200-121 aC.
el període hel·lenístic
Des del final del segle iv aC les monedes es van originar en unitats polítiques més àmplies, i van incorporar
el retrat del basileus. Les emissions d’Alexandre el Gran es van estendre des de Macedònia fins a Babilònia,
i van repetir els mateixos dissenys en tots els tallers, diferenciant-se només per monogrames o marques que
servien per a identificar el lloc d’emissió. Els hereus del seu imperi les van continuar encunyant i van ser
àmpliament imitades fins molt més tard al territori celta.
Tetradracma. Carrhae. 315-305 aC.
Estatera. Kallatis.
Emissió cívica. 250-225 aC.
celtes orientals
Tetradracma d’imitació. Segle i aC.
[page-n-35]
33
la moneda grega
monedes púniques
monedes celtes
La tradició monetal púnica va estar fortament influenciada per la grega, fruit
en part de la seua convivència a Sicília. El cavall va ser el disseny més emprat
en les seues emissions.
La majoria de dissenys celtes són toscos o
esquemàtics. Normalment van prescindir de
llegendes que indicaren l’autoritat.
Ambiani.
Estatera.
58-55 aC.
Cartago.
Estatera. 310-290 aC.
Volcae Tectosages.
Dracma.
Segle I aC.
Entella, Sicília. Tetradracma.
345-315 aC.
Emissió hispanocartaginesa.
Shekel. Final del segle iii aC.
mitridates vi
Regne del Pont.
Estatera. Tomis.
88-86 aC.
nicomedes iii
Tetradracma. Bitínia. 127-94 aC.
mitridates ii
Pàrtia. Rhagai.
Dracma. 96-91 aC.
ptolemeu ii filadelf
Hemidracma. Alexandria. 253-249 aC.
[page-n-36]
monedes, bitllets i alguna cosa més
34
La moneda romana
L’Imperi romà va imposar el seu sistema monetari de producció
centralitzada a tot el Mediterrani. La seca principal va ser Roma fins
a mitjan segle iii, quan les encunyacions es van descentralitzar per
a facilitar la demanda de les zones frontereres. La continuïtat de les
emissions en or i plata va estar assegurada per l’aprovisionament de
metalls preciosos que els reportaren les seues nombroses
conquistes. Durant els primers segles de l’imperi
es va permetre que algunes ciutats encunyaren
la seua pròpia moneda. Van aconseguir
que les monedes de bronze ocuparen un
lloc permanent en la vida quotidiana.
república
La base del sistema monetari republicà va ser el denari de
plata, equivalent a 10 asos de bronze. L’or només es va
encunyar en situacions d’emergència.
Semis anònim. Roma. 225-217 aC.
As. Murena. Roma. 169-158 aC.
Denari. C. Iuni.
Roma. 149 aC.
alt imperi
El sistema monetari establit per August es va mantindre vigent fins al començament del
segle iii. Es va introduir l’encunyació regular d’or, que ja no s’abandonaria fins al final
de l’imperi, i es van crear els sestercis d’oricalc.
Auri de Neró (64-68), denari de Maximí I (238), dupondi de Domicià (87) i
sesterci de Marc Aureli (145).
[page-n-37]
35
la moneda romana
ciutats d’hispània
Algunes ciutats hispanes van encunyar
monedes de coure o bronze a nom seu entre
l’època de Cèsar i el regnat de Claudi I.
Semis d’Irippo. Segle I aC.
Dupondi d’Emèrita. Tiberi. 14-37.
As de Celsa. De mitjan segle I aC.
baix imperi
A partir del segle iii va disminuir la quantitat
de plata disponible per a encunyar. Els canvis
de format en els bronzes van ser freqüents i en
els dissenys van predominar els temes militars.
Sòlid d’Honori (395-402), antoninià de Probe
(276-282), follis de Constantí (322) i bronze
de Licini II (321-323).
marques de seca
Marques d’exerg en follis del període 294-305
Des del segle iii les monedes van incloure lletres
llatines i gregues amb símbols que identificaven la
seca i l’oficina on havien estat fabricades.
aqvileia
lvgdvnvm
siscia
ticinvm
heraclea
kycicus
antioqvia
Maximià. Follis. Alexandria. 294.
alexandria
[page-n-38]
monedes, bitllets i alguna cosa més
36
Pesos i monedes
El valor de les monedes d’or i plata depenia del seu pes, magnitud variable que es vigilava des de la fabricació fins al
moment en què es feien pagaments. Les seques rebutjaven alguns exemplars que excedien o no aconseguien el pes
desitjat i els canvistes, per a evitar fraus amb monedes manipulades, realitzaven comprovacions mitjançant balances
de precisió i ponderals, denominades dinerals quan estaven preparades per a verificar valors monetaris concrets. En
els intercanvis quotidians, sense el concurs d’aquests instruments, eren l’experiència i la voluntat dels usuaris les que
determinaven l’acceptabilitat de les monedes.
balances i ponderals
Des de l’antiguitat van ser necessaris instruments com les sèries de ponderals i les balances per a
comprovar els pesos dels metalls i altres mercaderies valuoses.
Plat de balança i ponderals ibèrics. La Bastida de les Alcusses (Moixent). Segle iv a.C.
Ponderal bizantí d’una lliura.
Segles vi-vii.
talla al marc
La talla era la quantitat fixa de
monedes que s’extreia d’unitats
metrològiques de referència com ara
la lliura o el marc. Una talla de 72
peces per marc significava que amb
un marc de metall havia d’encunyarse aquesta quantitat de monedes.
Pes d’1 marc, de cronologia
incerta, amb 72 croats del tresor
del carrer Llibertat (València),
encunyats als segles xiii-xiv.
[page-n-39]
37
pesos i monedes
ponderals niuats
Ponderal de vasos niuats de quatre lliures. València.
Segles xvii-xviii.
ponderals “de l’opi”
A Birmània i Tailàndia s’utilitzaven pesos amb forma d’animals mítics
en les transaccions de l’opi o de metalls a les botigues i els basars.
Ponderals en forma d’ocell mític, Ziwazo. Myanmar.
Segle xix.
balança per a monedes d’or
Balança del refinador de pesos J. Planes. València. 1773.
dinerals
Eren pesos preparats per a comprovar valors monetals concrets. Per a evitar errors
incloïen marques o dissenys semblants a les peces que havien de comprovar.
Sèrie de dinerals espanyols
per a peces de 8, 4 i 2
escuts. Segle xix.
Dineral per a peces
de 8 rals.
Segle xviii.
Dineral italià per a
comprovar peces de 4
escuts. Segle xviii.
Dinerals omeies d’1 i 2 dírhams
i moneda amb pes rectificat
incorporant una lamineta
doblegada. Segles vii-x.
[page-n-40]
monedes, bitllets i alguna cosa més
38
Valors i sistemes monetaris
Els diferents valors monetals es distingeixen pel metall, la grandària, els dissenys o la inclusió de xifres. El valor de
les monedes d’or i de plata tradicionals era lleugerament superior al del metall que contenien, a causa dels costos i
beneficis generats en la seua fabricació. En la primera meitat del segle XX es van imposar els sistemes fiduciaris, formats
exclusivament per monedes de metalls comuns i bitllets sense valor intrínsec.
dracma
Grècia. 336-323 aC.
florí
escut
Aragó. 1416-1458.
França. 1519.
denari
Roma. 138 aC.
valors cèlebres
ruble
Rússia. 1742.
dinar
Egipte. 1018.
ral
Castella. 1368-1379.
ducat
Venècia. 1382-1400.
sobirà
Regne Unit. 1912.
tàler
Àustria. Posterior al 1780.
Algunes monedes es van convertir en valors de referència de les seues èpoques respectives, i arribaren a ser copiades entre estats.
Denominacions com el ral o el tàler van gaudir d’una gran acceptació, fins i tot, en altres continents. De vegades els seus noms també han
deixat seqüeles, com ha succeït amb la paraula llatina denari, d’on deriven dinar i diners, i la germànica tàler, que va donar nom al dòlar.
monedes retallades
En determinades èpoques, la necessitat de moneda de canvi va portar
a retallar els valors superiors per a adaptar-los com a divisors.
Didracma de Segesta (segle v aC), victoriat romà (segle ii aC),
as ibèric (segle ii aC) i dírham califal (segle x).
[page-n-41]
valors i sistemes monetaris
unions monetàries
Una unió monetària és un acord entre dos o més
estats per a unificar les seues monedes i fer-les
intercanviables o emprar una divisa comuna, com
ara l’euro. La Unió Monetària Llatina va unificar els
sistemes de diferents països a partir de 1865.
5 pessetes espanyoles (1875), 5 francs belgues (1869),
5 francs francesos (1868) i 5 lires italianes (1877).
monedes poc manejables
En or i plata els valors menuts s’obtenien mitjançant peces de pes reduït.
Trihemiòbol (Emporion, 450-425 aC), fracció de dinar (taifa de Toledo, segle xi), copec
(Pere I el Gran, 1682-1725) i 2 centésimos y medio (Panamà, 1904).
marques de valor
En l’antiguitat es van introduir
ocasionalment lletres o números que
ajudaven a identificar el valor de les peces.
El costum es va imposar definitivament a
l’Edat Moderna i actualment són un element
imprescindible dels dissenys.
Sistema monetari bizantí amb els numerals grecs M (40), K (20), I (10) i E (5). Segle vi.
Sistema monetari espanyol de la
dècada de 1970.
39
[page-n-42]
monedes, bitllets i alguna cosa més
40
Política monetària
Els estats decideixen sobre el disseny, la quantitat i la qualitat dels diners que posen en circulació, i en determinen la
retirada del curs legal mitjançant desmonetitzacions. Quan s’encunyaven en or i plata, les manipulacions s’encaminaven
normalment a reduir el pes o la puresa de les peces. Des que es van imposar els sistemes exclusivament fiduciaris,
formats per peces sense valor intrínsec, resulta fàcil fabricar diners en excés, política monetària que produeix fenòmens
com la inflació.
Pragmàtica per la qual es retiraven les
monedes de 8 escuts de vell encuny i se
substituïen per les de nou encuny.
Carles III. 8 escuts de 1760 (Mèxic) i
1774 (Madrid).
Llibre IX de la Novísima Recopilación de las
Leyes de España. Madrid. 1805.
Postal francesa animant
l’entrega d’or a l’estat durant
la Primera Guerra Mundial.
moneda de prestigi
Al segle xviii alguns bitllets nord-americans
d’1 dòlar van incloure en el seu disseny
el dibuix d’1 ral de huit espanyol com a
indicació d’equivalència i de garantia del seu
valor.
Maryland. 1 dòlar. 1767.
Ferran VI. 8 rals. Mèxic. 1759.
[page-n-43]
41
política monetària
alteracions secundàries
Contramarques o ressegells en monedes i tampons
en bitllets eren aplicats posteriorment a la fabricació
per l’autoritat emissora o per un tercer, i ratificava o
modificava el valor de les peces.
Tampó de 50 cèntims sobre bitllet d’1 pesseta. 1937.
Contramarques àncora (Grècia, segle ii aC), lletra A
(Celsa, 44-35 aC) i XII (Castella, segle xvii).
Assignat de 50 sous. França. 1793.
inflació
La inflació es pot deure a un increment de
la quantitat de peces emeses o a una elevació
continuada dels seus valors facials.
evolució de la pesseta
Pessetes de plata (1811, 1933),
cuproníquel (1937 i 1982) i
alumini (1993).
Vinyeta amb el general rus Gortschkoff
tractant de finançar el seu exèrcit amb
paper moneda a Valàquia. 1852.
Bitllet de cinc-cents mil milions de dinars.
Iugoslàvia, 1993.
model i imitacions
El prestigi del dòlar nord-americà va provocar que alguns
països del seu entorn imitaren el seu aspecte durant el segle xx.
[page-n-44]
monedes, bitllets i alguna cosa més
42
Falsificacions
falsificacions
autèntiques
Les còpies fraudulentes han reproduït normalment valors monetals elevats pel major benefici que en reporta la
falsificació. De vegades s’obtenen per fosa, que dóna com a resultat un producte de pitjor qualitat, però algunes també
es fabriquen amb encunys o mètodes més sofisticats. Les imitacions van ser còpies de les monedes oficials de bronze o
de billó que es van integrar amb una certa facilitat en la massa monetària de la seua època.
En l’antiguitat es van fabricar monedes folrades en què una fina capa d’or o de plata cobria un nucli de metall comú. Quan els bitllets van
acollir els valors més elevats, es van convertir en l’objectiu dels falsificadors en detriment de les monedes.
Estatera d’Alexandre el Gran (segles iii-ii aC), denari romà republicà (103 aC), denari ibèric de Bolskan (segles ii-i aC), 5 pessetes d’Alfons
XIII (1889 i 1890) i 50 pessetes de l’Estat espanyol (1957).
falsificacions de monedes de col·lecció
Nombrosos falsificadors han tractat, des de l’edat moderna, d’introduir les seues
fraudulentes peces antigues en els circuits comercials numismàtics.
Trient falsificat en el segle xix (Àkhila II, 700-716).
Dihuité falsificat en el segle xx (Carles II, 1689).
imitacions
Durant els segles ii-i aC es van fabricar a la Península Ibèrica monedes que imitaven
els semis romans amb revers proa en diferents qualitats. Van ser útils per a cobrir les
necessitats quotidianes de moneda de canvi.
[page-n-45]
falsificacions
Banc Riksens Ständers Wexel. Suècia. 12 daler de 1761 (autèntic) i 2 daler de 1832 (fals).
Banco de España. 50 pessetes de 1906 (autèntic a l’esquerra i fals a la dreta).
43
[page-n-46]
monedes, bitllets i alguna cosa més
44
Autoritats i dissenys
Entre les prerrogatives dels estats es troba l’emissió de diners. Les monedes i els bitllets indiquen el poder del qual
emanen i que abona la seua emissió, generalment estats, ciutats, emperadors, monarques o bancs. Els dissenys i les
llegendes adoptats actuen com a emblema de la seua sobirania, avalen la qualitat de les peces i atorguen als diners una
funció publicitària, missió essencial en èpoques en què els repertoris figurats eren escassos en la vida quotidiana.
Hamburg
5 marcs. 1904.
Atenes
Tetradracma.
460-404 aC.
ciutats
Des de l’antiguitat nombroses
ciutats han emés monedes.
A la península Ibèrica,
més de dues-centes van fer
encunyacions pròpies entre
els segles v aC i i dC.
Ferran I
Coronat.
1458-1494.
emperadors i reis
Els estats monàrquics han sigut la
forma política preponderant des del
període hel·lenístic fins al segle xix.
Les monedes reforçaven la visibilitat
dels monarques presentant-los amb
els seus atributs reials i amb llegendes
que detallaven els seus títols o
dominis territorials.
Neró
Dupondi.
54-68.
paper moneda
Estats, bancs o municipis han utilitzat el paper des del segle xx com a principal forma de
diners. Gràcies a la seua versatilitat ha servit tant en situacions d’emergència com per a
fabricar els valors més elevats dels sistemes.
Qatar. 1 rial. 2003.
Osnabruck. 10 pfennig. 1921.
Bilbilis (Calataiud)
Unitat. Segle ii aC.
Emerita (Mérida)
As. Tiberi. 14-37.
Felip IV
Ducató. 1659.
Victòria I
Sobirà.
1889.
Cèdula del S. Monte della Pieta di Roma.
1792. 14 escuts.
[page-n-47]
45
autoritats i dissenys
exèrcits
ciutats assetjades
Des de l’antiguitat nombroses emissions han finançat exèrcits.
Les monedes encunyades en ciutats
assetjades es denominen obsidionals.
Denari de Turiazu i as de P. Carisius,
utilitzats durant la conquista
d’Hispània. Segles ii-i aC.
Estats Confederats d’Amèrica. 20
dòlars. 1864.
Breda. 60 stuiver. Gener de 1625.
Cartagena. Revolució cantonal. 1873.
València. 4 rals encunyats durant el setge
absolutista de 1823.
dissenys heràldics
Els escuts de llinatges, de ciutats, regnes i imperis van ser un recurs
iconogràfic permanent en les emissions medievals i modernes.
Emblema dels Reis Catòlics. 4 rals. 1474-1504.
Armes del Regne de València. Felip II. 4 rals. 1556-1598.
Àguila bicèfala imperial. Caterina II de Rússia. 5 copecs. 1788.
dissenys culturals i commemoratius
Des del segle xx predominen els dissenys relacionats amb la història, les
tradicions, els personatges, els llocs o els fets memorables de cada país.
República Democràtica d’Alemanya (1972), Espanya (1982),
Austràlia (1992) i Illa de Man (1998).
textos
En la tradició islàmica i a l’Extrem Orient els textos van ser fins al
segle xx els protagonistes quasi exclusius dels dissenys.
Al-Hakim. Mahdiya. 1018-1019.
Xina. Hsing Ch’ao. Dinastia Ming. Període de la Rebel·lió. 1644.
Vietnam. Quan Tu Duc. 1848-1883.
[page-n-48]
monedes, bitllets i alguna cosa més
46
La fabricació tradicional
La tècnica artesanal d’encunyació a martell es va introduir per a fabricar les primeres monedes en el segle vii aC i
es va utilitzar de forma generalitzada fins al segle xvii. Consistia a estampar, amb l’ajuda d’una maça, els dissenys
gravats d’una parella d’encunys sobre les dues cares d’un disc metàl·lic que rep el nom de flam o cospell. Els gravadors
aconseguien reproduir detalls quasi idèntics en sèries molt àmplies d’encunys.
els cospells
La preparació dels cospells constitueix el primer pas del procés d’encunyació. En general,
durant l’antiguitat, els cospells es van fondre en motles, mentre que a les edats mitjana i
moderna es va estendre la pràctica de retallar-los a partir de planxes.
cospells fosos en motles
Cospell islàmic del tresor de Santa Elena
(València) i cospells ibèrics procedents
de Xilxes (Castelló).
cospells retallats de planxes
Riells i cospells quadrats d’un taller de
falsificadors de diners a la Cova de l’Àguila
(Picassent). Segle. Siglo xvii.
retall de cospells o monedes
Algunes peces mal retallades conserven apèndixs que
delaten la unió prèvia a altres cospells o monedes.
Quadrigatus. 225-212 aC.
Denari. Marc Aureli. 161-180.
Rast d’asos de Tiberi,
encunyats i sense retallar.
Itàlica. 14-31.
[Col. G. Cores, Madrid].
Tisores de ferro per a retallar cospells d’un taller de falsificadors de cuartillos de Felip II.
El seu apèndix en punta permetia clavar-les en fusta. Cova de la Soterraña (Xella). Segle xvii.
[page-n-49]
47
la fabricació tradicional
monedes foses
A la Xina i el sud-est asiàtic es van fabricar tradicionalment monedes foses i es van
utilitzar motles que incorporaven dissenys gravats (veure p. 31). Aquesta tècnica, molt
poc emprada a occident, produïa monedes de pitjor qualitat i més fàcils de falsificar.
Moneda fosa Tempo Tsuho.
100 mon.
Edo (Tòquio). 1835-1870.
Motle per a felusos.
El Marroc. Segles xix-xx
Motle i moneda. Dinastia Yaudheya.
Índia. Segles iii-iv.
monedes encunyades
Els elements essencials en l’encunyació són els encunys i els flams. La duresa del metall
obligava a realitzar el procés amb els cospells calents per a obtindre un resultat òptim.
Maça
Denari incús per error en
quedar-se una altra peça ja
encunyada adherida a l’encuny
de revers. Roma. 116-115 aC.
Encuny de revers
Encunys. Tenalles i martell
d’un denari de T. Carisius.
Roma. 46 aC.
Cospell o flam
Encuny d’anvers
Medalla de Duval-Janvier.
Gravat d’Ovide Yencesse. París. Cap a 1909.
tècniques complementàries
Mitjançant tècniques específiques o complementàries s’aconseguia un acabat original, més seguretat o millorar l’aspecte de les peces.
Nomos incús.
Kroton. 480-430 aC.
Bracteada. Ravensburg.
Conrat V. 1254-1268.
Denari serratus.
Roma. 106 aC.
Antoninià amb bany de
plata. Gal·lié. 265-266.
[page-n-50]
48
monedes, bitllets i alguna cosa més
Seca d’encunyació a martell
Una seca és un lloc on es fabriquen monedes. L’encunyació a martell aparegué en el segle vii aC i es va prolongar fins
al xvii. Mitjançant aquesta tècnica es van fabricar milers de milions de peces, fet que la converteix en un dels processos
artesanals més importants de la història. Un equip de treball podia estar format per tres o quatre operaris encarregats
directament de fabricar cospells i convertir-los en monedes. Els tallers incloïen personal especialitzat per a la preparació
i l’assaig del metall, el gravat dels encunys, l’encunyació, la vigilància o la supervisió i control de la producció.
Recreació d’un taller d’encunyació al final del segle xvii.
[page-n-51]
seca d’encunyació a martell, metalls i alliatges
49
Metalls i aliatges
llei
Els metalls encunyats tradicionalment van ser bàsicament or, plata i coure o bronze. En
el segle xx se’n van introduir excepcionalment d’altres en situacions d’emergència allà
on eren els únics disponibles. El major canvi de les últimes dècades ha consistit en la
incorporació de nous aliatges i del sistema de capes múltiples.
La llei mesura la puresa
dels metalls preciosos.
Tradicionalment l’or pur tenia
24 quirats i la plata pura 12
diners. Actualment equivalen
a 1.000 mil·lèsimes.
Pedra de toc per a
comprovar la puresa de l’or
visualment per fregament.
Segle xix.
tradicionals
electre
or
plata
billó
bronze
ferro
Focea.
Hekte.
Segle vi aC.
Bizanci.
Sòlid.
Segle vii.
Imperi sassànida.
Dracma.
626.
Castella.
Cornado.
1312-1350.
Saitabi.
Unitat.
Segle ii aC.
Xina.
5 ferros.
1094-1098.
Les monedes d’1 euro combinen aliatges, capes i acoblament de
peces. Estan formades per un anell extern de níquel-llautó i un
nucli en capes de cuproníquel-níquel-cuproníquel.
contemporanis
llautó
or
plata
coure
alumini
ferro
zinc
Espanya.
25 pessetes. 1878.
Espanya.
100 pessetes. 1966.
Prússia.
4 pfennige. 1864.
Espanya.
10 cèntims. 1953.
Espanya.
5 cèntims. 1937.
Magúncia.
10 marcs. 1917.
acer recobert de
alumini i
acer inoxidable
coure
bronze
Gran Bretanya.
2 penics. 1999.
Espanya.
100 pessetes. 2001.
Itàlia.
100 lires.
1977.
coure-níquel-zinc
Unió Soviètica.
1 ruble.
1974.
acer banyat en
Espanya.
1 pesseta. 1937.
coure folrat de
níquel
níquel
Argentina.
1 pes. 1982.
Estats Units.
Mig dòlar. 1971.
[page-n-52]
monedes, bitllets i alguna cosa més
50
La fabricació amb maquinària
La primera mecanització que es va introduir va ser la premsa de roleu l’any 1551. Consistia a lliscar una làmina
metàl·lica entre dos encunys cilíndrics sincronitzats perquè coincidiren els seus dissenys d’anvers i revers sobre la
moneda que després es retallava. En el segle xvii es va introduir la premsa de volant, també anomenada balancí
quan era de grandària reduïda. La mecanització dels processos permetia obtindre peces més homogènies i més
grans, com també incrementar la productivitat.
premsa de roleu
premsa de volant
Es va introduir a Segòvia l’any 1585,
on funcionava moguda per força hidràulica.
4 maravedís encunyats a roleu amb retall
defectuós. Felip IV. Segòvia.
Amb la premsa de volant s’aconseguia una força molt
superior a la que s’aconseguia amb la tradicional maça.
Hi havia premses de dimensió reduïda i altres de més
grans que funcionaven amb tracció humana o animal.
Medalla de Duval-Janvier que representa el treball
amb una premsa de volant. París. Cap a 1909.
Làmina XV de la veu Monnoyage, balancier de l’Encyclopédie méthodique de
Panckoucke, reedició de l’Encyclopédie de Diderot i d’Alembert. 1784.
Mèxic.
1 unça troy de plata.
1980.
el cordonet
La premsa de volant va introduir el cordonet
en el cantell que millorava l’acabat i delatava el
possible llimat de les peces d’or i de plata.
[page-n-53]
51
la fabricació amb maquinària
encunys
Tant en la premsa de volant com en les premses automàtiques, l’element
essencial per a la fabricació va continuar sent la parella d’encunys gravats.
Encuny d’anvers fals. 2 cèntims i mig d’escut. Sevilla. Isabel II. 1867.
premses automàtiques
Amb la incorporació de les
premses automàtiques en el segle
xix es va aconseguir definitivament
una producció en sèrie on resulta
impossible distingir unes peces
d’altres.
Postal que il·lustra una premsa
d’encunyació en l’Hotel des
Monnaies de París a començament
del segle xx.
Encunys per a medalles amb l’escut
de la ciutat i amb la Mare de Déu dels
Desemparats. València. Segle xx.
errors
Els controls de la producció tracten
d’evitar que les peces defectuoses entren en
circulació.
Dime nord-americà descentrat amb l’efígie
de Roosvelt, adoptada en 1946
i mantinguda fins a l’actualitat.
empaquetatge i distribució
A fi de facilitar el control i els recomptes les monedes es distribueixen des
de les fàbriques en paquets que sempre repeteixen les mateixes quantitats.
[page-n-54]
Diners valencians
La història dels diners valencians inclou nombroses emissions fetes a les nostres terres des d’època ibèrica fins a la Guerra Civil.
El seu protagonisme ha sigut variable al llarg de la història, ja que les circumstàncies polítiques i econòmiques van determinar
emissions de diferent envergadura en les seques ibèriques, romanes, visigodes, islàmiques o del Regne de València. Les monedes
emeses a les ciutats valencianes durant l’Antiguitat van ser insuficients per a cobrir les necessitats de la població, per la qual cosa
van estar acompanyades per encunyacions d’altres ciutats ibèriques. Després de la seua desaparició la massa monetària va estar
composta per peces procedents de Roma i d’altres ciutats imperials. Els visigots van encunyar or a València, Sagunt i Oriola, però
en quantitats molt poc significatives. En època islàmica es van reprendre les emissions d’or i de plata en quantitats respectables,
però no es va aconseguir que foren regulars. Fins llavors no hi havia hagut restriccions a la lliure circulació de peces de diferents
estats o ciutats, però des de l’Edat Mitjana van començar les regulacions en aquest sentit. Això va suposar en la pràctica que cada
regne o estat tractara de procurar-se una producció monetal pròpia suficient, tal com va fer el Regne de València, responsable
del període més fructífer de la nostra història monetària amb el taller de València com a protagonista.
Els tresors valencians reflecteixen una part de la varietat de monedes que van circular a les nostres terres, incloent-hi tant les
emissions pròpies com moltes foranes. Entre ells destaquen conjunts que es compten entre els més importants d’Europa com
el de Llíria, format per prop de 6.000 denaris romans, o l’excepcional tresor islàmic del carrer Santa Elena (València) compost
per 1.940 peces d’or que van ser ocultades al final del segle xi. D’altres tresors singulars són el d’imitacions de diners valencians
de Riba-roja de Túria, amb més de 3.350 peces, i el conjunt de Requena, format per 223 monedes d’or espanyoles dels segles
xviii i xix.
[page-n-55]
[page-n-56]
54
diners valencians
La moneda valenciana
La primera seca ibèrica que va encunyar moneda a la Península va ser Arse (Sagunt), seguida més tard per Saitabi,
Kili, Kelin i les romanes Valentia i Ilici. En època visigoda es va encunyar or per primera vegada a les nostres terres
i les diferents fases islàmiques van incloure una certa continuïtat d’emissions des de ciutats com València, Dénia o
Alpont. Amb la creació del Regne de València es va centralitzar la producció a la capital i es va tractar d’aconseguir
una plena autonomia monetària, controlant l’entrada de peces foranes i l’eixida de la moneda pròpia. Després de la
Guerra de Successió només es van tornar a fer emissions significatives en situacions d’emergència relacionades amb
períodes de guerra.
les primeres monedes
Òbol. Arse.
Segle iv aC.
Les emissions valencianes van començar
amb òbols encunyats a Arse en el segle iv aC.
Pesaven menys d’un gram i tenien un diàmetre
d’uns cinc mil·límetres. L’anvers presenta
un cap incert i el revers una roda amb els
enigmàtics signes ke i r. Sis d’aquestes peces
equivalien a una dracma, valor que la ciutat va
encunyar fins al segle ii aC.
kili i kelin
Les ciutats ibèriques de Kili (La Carència?, Torís) i Kelin (Los Villares,
Caudete de las Fuentes) van fer emissions puntuals en bronze, i
van adoptar per al seu valor principal un cap masculí indeterminat
acompanyat per un genet amb llança o palma en el revers.
Dracma. Arse. Segle ii aC.
arse i saitabi
Arse (Sagunt) i Saitabi (Xàtiva) destaquen per haver sigut
les seques ibèriques valencianes més importants. Van ser
les úniques que van encunyar plata i les que van produir
més varietat de dissenys.
Saitabi i Arse. Unitats.
Segle ii aC.
Kili. Unitat. Segona meitat del segle ii aC.
[page-n-57]
55
la moneda valenciana
roma
La victòria de Roma en la Segona Guerra
Púnica va determinar la inclusió de les terres
valencianes en la nova província Citerior.
Valentia va encunyar moneda com a colònia
poc després de la seua fundació el 138 aC.
En el regnat de Tiberi, Saguntum (Sagunt)
i Ilici (Elx) van fer emissions que
incloïen el retrat de l’emperador.
As de Tiberi. Ilici. 14-37.
As de Valentia Segle ii aC.
taifes i almohades
Regnes de Taifes, Almoràvits i Almohades van encunyar diverses emissions en els tallers de
València (Balansiya), Dénia (Daniya) i Alpont (Al-Bunt), seques, aquestes dues últimes, que
fabricaven moneda per primera vegada. Van produir dinars, fraccions de dinar i dírhams el
disseny dels quals el protagonitzaven versicles
de l’Alcorà acompanyats per llegendes
relatives als governants o a les seques.
Fraccions de dinar de les taifes
d’Alpont (Yumm al-Dawla) i Dénia
(Muyahid al-Muwaffaq). Segle xi.
Dirham almohade. València.
Segle xii-xiii.
el regne de valència
Jaume I va crear el ral de València de billó
com a nova moneda del Regne i va centralitzar
la producció en la seca de València, que
encunyaria amb regularitat fins al començament
del segle xviii. Un segle més tard Pere el
Cerimoniós va introduir els florins d’or i els rals
de plata o dihuités, equivalents a 18 diners de
billó.
Diner (ral de València). Jaume I. València.
Cap a 1271.
Ral i mig florí.
Martí l’Humà. València. 1396-1410.
[page-n-58]
56
diners valencians
emissions en or
El Regne de València va produir florins en els segles xiv-xv,
substituïts per ducats i escuts entre els segles xv y xviii.
Ducat.
Ferran II.
1479-1516.
Alfons el Magnànim va introduir el ral d’or o timbre
(1426-1451), única denominació d’or exclusiva del
Regne de València.
Ducat.
Reis Catòlics.
1479-1516.
Les emissions de ducats de Ferran II i dels Reis Catòlics fetes en
el taller de València es consideren entre les més importants dels
regnats respectius.
diners
Els diners valencians van inundar la massa monetària valenciana en el segle xvii.
Havien sigut creats per Jaume I amb un 25% de plata, però segles després eren de
coure, amb una fàbrica molt descurada i es falsificaven en grans quantitats.
Diner oficial. Felip III. 1610.
el tresor de santa anna (xàtiva)
En 1965 va aparéixer aquest conjunt format per
més de 2.000 diners sense llegenda. S’ha suggerit
que van ser encunyats a Xàtiva en el segle xvi.
el tresor de riba-roja de túria
Es tracta d’un tresor format per 3.412 monedes, en
la seua gran majoria imitacions de diners oficials,
prohibits per la llei. El seu propietari el degué perdre
al final del segle xvii o començament del xviii.
[page-n-59]
57
la moneda valenciana
els segles xvii i xviii
En el segle xvii les marques de valor i les dates es van fer un lloc
definitiu en els dissenys. Sota el regnat de Felip V es van fer les
últimes emissions del Regne de València.
L’any es va incloure per primera vegada
en les monedes valencianes al final del
regnat de Felip II. Des de Felip
III es va convertir en un
element permanent dels
dissenys.
Dihuité. Felip III.
1610.
emissions d’emergència de la guerra civil
Municipis i organismes valencians van fabricar durant la Guerra Civil
bitllets i monedes de poc valor per a cobrir les necessitats en les transaccions
quotidianes. Com que aquestes entitats no tenien
autoritat per a emetre diners, abonaven les
emissions amb una reserva de valor equivalent
en bitllets del Banco de España.
Bitllets d’Oliva i Xàtiva (València). 1937.
Monedes d’Ibi (Alacant). 1937.
temes valencians
L’escultura ibèrica coneguda com la Dama d’Elx
i el pintor Joaquim Sorolla en bitllets del Banc
d’Espanya de 1948 i 1951.
marques de valor
La major part dels dihuités inclouen el numeral 18, mentre
que els sisens presenten el 6, en referència a les respectives
equivalències en diners.
Dihuité de Felip IV. 1650.
Sisé. Felip V. 1710.
[page-n-60]
58
diners valencians
Tresors valencians
Els tresors són conjunts de monedes que el seu propietari va ocultar i
que mai no va arribar a recuperar. El seu estudi resulta determinant per
a conéixer la circulació monetària de cada període històric i precisar
la cronologia de les peces. La història monetària valenciana inclou
tant emissions pròpies com altres que van arribar ací des de diferents
seques de la Península Ibèrica, Europa, Àfrica i Amèrica.
elca, oliva
Es conserven 31 dírhams del Califat de Còrdova
encunyats a nom d’ ‘Abd al-Raḥmān II entre els
anys 933-951.
lliria iii
Aquest gran tresor es va ocultar cuidadosament en el racó d’una habitació. Format
per 5.990 peces, va constituir una notable fortuna per a algun edetà important
(veure p. 24). Segle iii dC.
Denaris de Còmmode, Antoní Pius i pòstum de Marc Aureli. Roma. Segle ii.
castell de la reina mora
benifairó de valldigna
Aquest conjunt es va perdre durant els últims
anys del regnat de Jaume I. Inclou diners i òbols
encunyats a València i Barcelona. Segle xiii.
or, plata i retalls
Alguns tresors d’època ibèrica i islàmica inclouen plata trossejada o
monedes retallades en diferents proporcions.
jalance
las suertes, sinarcas
Aquest tresor mostra la incipient monetització després de la Segona
Guerra Púnica. Es conserven unes poques peces de les més de 50
que componien el conjunt. Segle ii a.C.
En un xicotet recipient vidriat van aparéixer 57 peces
andalusines i africanes d’or i de plata. Mitjan del segle xi.
Dírhams d’Hišām II. 976-1008.
[page-n-61]
59
tresors valencians
c/ libertat, valència
requena
Inclou 2.484 croats i mitjos croats encunyats a Barcelona per Pere
I el Gran (1276-1285), Alfons I el Franc (1285-1291), Jaume II
el Just (1291-1327), Alfons II el Benigne (1327-1336)
i Pere II el Cerimoniós (1336-1387).
El seu propietari va ser Antoni Ferrer de Plegamans. Es compon
de monedes de 8, 4 i 2 escuts de Ferran VI, Carles III, Carles IV
i Ferran VII i d’una peça de 80 rals d’Isabel II de 1835. Inclou
nombroses peces procedents de seques americanes.
puçol
Aquest xicotet conjunt reuneix 19
monedes castellanes i valencianes, en la
seua majoria del regnat de Felip III. Els
seus valors són una peça de 2 escuts, 2
exemplars de 8 rals, 10 de 4 rals, 3 d’1
ral i 3 dihuités. Segle xvii.
c/ santa elena, valencia
LLes 1.941 monedes que el componen el converteixen en un
dels conjunts més importants del Mediterrani. Les seues peces
procedeixen de seques peninsulars, sicilianes i africanes. Segle xi.
Dinars d’Hišām II (Al-Andalus i Siyilmasa), fracció de
dinar d’ ‘Abd al-’Azīz al-Manṣūr (Al-Andalus, 1037) i peces
retallades.
[page-n-62]
Més enllà dels diners
Els diners han estat rodejats per llibres, documents i objectes que, per diverses raons, els han acompanyat en el seu periple històric.
Una gran importància tenen tots aquells llibres i instruments que s’han emprat en les tasques de comptabilitat inevitablement
associades a la seua gestió. Els càlculs no sempre eren senzills ja que fins fa poc la varietat de monedes en circulació, de diferents
èpoques i procedències, obligava a emprar l’anomenada moneda de compte. Amb ella com a referència es podia establir el preu
de cada peça i aplicar la conversió procedent per a obtindre una mesura de valor comuna.
Però també els diners traspassen de vegades els límits del vessant econòmic. Per diferents raons, nombroses peces abandonen
aquesta funció i la majoria de vegades no la tornen a recuperar. En aquesta transformació resulta determinant el seu caràcter
ornamental que els fa susceptibles de ser adaptats com a adorn personal. I també de vegades desapareix de la circulació a través
d’amortitzacions votives en què es deposita com a pagament arran d’alguna demanda en l’àmbit del que és transcendent. En un
sentit més distés els diners són també un suport atractiu per a missatges publicitaris i fins i tot un referent ineludible per a alguns
jocs. Els estudis numismàtics, que van començar en el Renaixement, continuen sent una font inesgotable de dades històriques.
S’ha avançat molt però queden moltes incògnites per resoldre, com ara identificar seques, atribuir emissions, esbrinar per a què
van servir, comprendre el significat d’alguns dissenys, com també desvelar on i quan van ser emprades. Les medalles, que no
tenen una funció econòmica, comparteixen amb les monedes un format semblant i unes tècniques comunes, per la qual cosa
tradicionalment s’han col·leccionat i estudiat juntament amb elles.
[page-n-63]
[page-n-64]
62
més enllà dels diners
Preus i comptabilitat
Les monedes de compte com el talent, la lliura o el sou no s’encunyaven. Servien de referència comptable fixa per
a establir el preu de productes, de servicis o de les diferents monedes en circulació. L’adopció del sistema decimal a
Espanya entre 1848 i 1864 va facilitar les operacions de comptabilitat i canvi.
L’existència de la moneda de compte obligava a calcular
l’equivalència de cada una de les monedes en circulació. Era
una referència externa i objectiva necessària en contextos on
s’empraven peces de molt diferents pesos i qualitats.
Manual de Comercio de Vicente Martínez. Madrid, 1795.
Llibre de
comptes i màquina de
calcular. Segle xx.
La comptabilitat dels negocis es portava mitjançant llibres de comptes
fins que van ser desplaçats pels procediments informatitzats.
Llibre de comptes d’un comerciant de teixits. Cap a 1700.
[page-n-65]
preus i comptabilitat
getons
Els getons eren fitxes que servien per a fer comptes sobre taules de càlcul seguint els
principis de l’àbac. Es van fer servir també com a fitxes de joc i van desaparéixer quan es va
imposar el càlcul aritmètic escrit.
Felip II.
Dordrecht. 1596.
Carles X de França.
Agents de la Borsa de París. 1824.
Lluís Felip.
Corredors de comerç
de Bordeus. 1833.
comprovants de pagaments
Factures i rebuts són els comprovants necessaris dels pagaments fets. Des del segle xix
se’n va estendre l’ús i hui en dia acompanyen la major part de les transaccions.
El Museu de Prehistòria de València ocupa actualment l’edifici de l’antiga Casa de
Beneficència. Rebut d’una donació feta a aquesta institució i anotada en moneda de
compte per un import de 120 rals de billó al costat de la seua equivalència en monedes
de l’època. 1865.
Bitllet de tren Madrid-Còrdova per un import 5,55 pessetes. 1914.
63
[page-n-66]
64
més enllà dels diners
Medalles
Les medalles, un dels formats artístics més importants, són objecte d’estudi de la numismàtica. En el Renaixement
van aparéixer com a suport que permetia reproduccions múltiples a partir de l’original, conjugant text i imatge en un
format tàctil, durador i portàtil. Generalment tenen un caràcter commemoratiu, honorífic, religiós o propagandístic.
Encara que de vegades s’obtenen pel mètode de l’encunyació, les grans mides de moltes d’elles obligaven a obtindre-les
per fosa.
grabadores
Desde el Renacimiento importantes
grabadores dejaron su huella en la
medallística.
Marià Benlliure.
Medalla al Mèrit del Nobel
Ramón y Cajal, 1907.
medalles de proclamació
Medallas repartidas en Valencia durante la
Proclamación de Carlos IV en 1789.
Relación de las fiestas celebradas en Valencia con
motivo de la proclamación del Rey nuestro Señor
Don Carlos IV. València. 1789.
Francisco Pallás.
Práxedes Mateo Sagasta.
Cap a 1910.
Les medalles van ser un suport que va
reflectir amb fidelitat les tendències
artístiques figuratives d’època
contemporània.
Exposició Regional Valenciana, 1909.
[page-n-67]
medalles
joan vilanova i piera
Medalles reunides per l’investigador valencià Joan Vilanova i Piera
(1821-1893) al llarg de la seua trajectòria acadèmica i social.
Tercer Congrés Geogràfic Internacional. Venècia. 1881.
Exposició Universal. París. 1889.
Exposició de Mineria. Madrid. 1883.
arqueologia valenciana
Medalles commemoratives de personatges i institucions
arqueològiques valencianes.
75 aniversari de Pío Beltrán. Sociedad Iberoamericana de
Estudios Numismáticos. 1964.
Cinquanta aniversari de la creació del Servei d’Investigació
Prehistòrica. Diputació de València. 1977.
Roc Chabàs. Universitat de València. 1944.
65
[page-n-68]
66
més enllá dels diners
Usos alternatius dels diners
Els diners s’han emprat en diferents èpoques i cultures amb finalitats diverses de l’econòmica. El
caràcter d’objecte desitjable unit a uns dissenys atractius i elaborats els han convertit sovint en un
objecte ornamental. De la mateixa manera han assumit a vegades una funció religiosa després de ser
amortitzats en forma d’ofrena o en ser emprats com a amulet. L’àmplia integració en la vida quotidiana
els converteix ocasionalment en un objecte referenciat des de diferents àmbits com el publicitari,
l’artístic o el món de l’oci.
usos ornamentals
Els diners resulten propicis per a ser mostrats com a element
ornamental, no sols quan es tracta de metalls preciosos. Les societats
tradicionals atorguen un paper destacat a l’exhibició pública d’una
bona part de les seues formes de diners com a element d’ostentació
davant dels respectius grups socials (veure p. 22-23).
Penjoll amb mig dòlar.
Iemen. Segle xx.
Barrets amb monedes
contemporànies (Iemen) i
amb cauris (Nepal). Segle xx.
monedes retocades
Monedes angleses gastades el disseny de les quals es
va esmaltar per a utilitzar-les com a passadors.
polseres
Monedes de plata retallades interiorment. Govern Provisional. 1870.
Monedes d’or d’Alfons XII, Isabel II, Ferran VI i Napoleó III.
10 cèntims de 1877 amb el retrat
d’Alfons XII retocat com un papa.
[page-n-69]
67
usos alternatius dels diners
ofrenes i amulets
Els diners o formes que els imiten s’entreguen
a vegades com a agraïment en peticions de
caràcter religiós amb la intenció de rebre
favors o beneficis.
Amulet xinés de
la dinastia Ming
(1368-1644).
Hell Bank Money emprat com a ofrena en
soterrars per algunes comunitats xineses
actuals. Segle xx.
Imitacions de monedes xineses
per a ofrenes budistes en Bali.
propaganda
Monedes de curs legal han servit com a suport de missatges de diversa
índole, alhora que les empreses creen bitllets ficticis com a reclam per als
seus productes.
Moneda de 10 cèntims amb consigna política del principi del segle xx.
Bitllet publicitari de la pel·lícula Bienvenido Mister Marshall. 1953.
Bitllet fictici d’1 milió de dòlars. Great Companies, Inc. 1996.
diners de joguet
El diners es copien en diferents productes
relacionats amb l’oci.
Bitllets de jocs de taula i monedes de
xocolate.
l’òbol de caront
Aquest era el nom que rebia la moneda que
grecs i romans posaven en la boca dels seus
morts com a pagament a Caront pel peatge
del riu Aqueront per a accedir a l’Hades.
Crani (Almenara, Castelló) amb dupondi
d’Antoní Pius. 140-144.
[page-n-70]
68
més enllà dels diners
La tradició numismàtica
La Numismàtica va aparéixer en el Renaixement com a conseqüència
de l’interés per les cultures grega i romana. Prompte va començar a
publicar-se una infinitat de llibres en què es descrivien les monedes que
s’anaven coneixent. El major atractiu de les anomenades medalles residia
en el fet que des de qualsevol lloc es podien documentar o col·leccionar
monedes, circumstància que proporcionava accés a un repertori
inesgotable d’imatges i noms de l’Antiguitat. La Numismàtica és una
disciplina que actualment estudia monedes de tots els períodes històrics
amb una metodologia de treball pròpia, i fa servir catàlegs, monetaris,
empremtes, buidatges o fitxes. Les seues investigacions contribueixen a
desvelar qüestions tècniques, arqueològiques, econòmiques, artístiques,
històriques, polítiques, epigràfiques o lingüístiques.
Fitxes de pràctiques de catalogació d’alumnes.
Universitat de València. Mitjan segle xx.
Nota amb empremta relativa a la troballa d’una moneda d’Ebusus.
Primera meitat segle xx. Museu de Prehistòria de València.
Premsa de tipus Codera per a fer empremtes de monedes amb l’ajuda de
cautxú i paper. Després d’exercir la pressió, el relleu obtingut es ressaltava
amb l’ajuda de carbonet.
Monetari de caoba de fabricació anglesa. Segle xix.
J. Y. Akerman, A descriptive catalogue of rare
and unedited Roman coins. Londres. 1834.
[page-n-71]
69
la tradició numismàtica
Gravat de Bertheault amb monedes de Tàrent, Metapont i Heraclea.
Segle xviii.
Descripció de l’emissió de Tiberi en Saguntum en l’obra de Jean FoyVaillant, Numismata aerea Imperatorum, Augustarum, et Caesarum, in coloniis,
municipiis et urbibus jure latio donatis. París, 1695.
Enrique Flórez, Medallas de las Colonias,
Municipios y pueblos antiguos de España.
Madrid. 1757-1773.
fitxes i estudis d’encunys
Una de les grans aportacions de la numismàtica actual
consisteix en la seua capacitat per a calcular la quantitat
d’encunys que es van emprar per a fabricar una emissió.
A partir de les monedes conservades s’identifiquen els
encunys diferents i se’n fa una estimació estadística.
Empremtes de plastilina, buidatges en algeps i fitxes de
treball de Saitabi (Xàtiva). Arxiu Pere Pau Ripollès.
[page-n-72]
70
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALENCIA - DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
President
Alfonso Rus Terol
Diputat de l’Àrea de Cultura
Salvador Enguix Morant
Directora del Museu de Prehistòria de València
Helena Bonet Rosado
EXPOSICIÓ PERMANENT
Projecte expositiu
Manuel Gozalbes Fernández de Palencia
Disseny
Francisco Chiner Vives
Grafisme
Angel Sánchez Molina
Muntatge
HT Exposiciones y Museos
Artesanos Hermanos Ferrer SL
Simbols. Senyalització integral
CATÀLEG
Textos i maquetació
Manuel Gozalbes Fernández de Palencia
Fotografia
Museu de Prehistòria de València
Traducció al valencià
Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de València
Impressió
La Imprenta, Comunicación Gráfica SL
© de l’edició i les imatges: Museu de Prehistòria de València
© dels textos: l’autor
ISBN: 978-84-7795-587-0
Dipòsit legal:
Imprés a Espanya / Printed in Spain
[page-n-73]
71
Aquest llibre es pot descarregar gratuïtament des de l’apartat
publicacions del la web del Museu de Prehistòria de València.
Imatge de la portada: medalla de Duval-Janvier. París. Gravat d’O. Yencesse.
Imatge esquerra: dracma d’Arse-Saguntum. Segle ii aC.
[page-n-74]
72
[page-n-75]
[page-n-76]