Perfils del Passat 5
Les cultures indígenes andines: de Tiwanaku a Cuzco / Las culturas indígenas andinas: de Tiwanaku a Cuzco
Alejandro Cerdá Esteve
1998
, ISBN 84-7795-173-X
978-84-7795-173-5 , 79 p.
[page-n-1]
09:02
Página 1
Col·lecció Perfils del Passat
5
Col·lecció Perfils del Passat
27/6/08
Les cultures indígenes
andines
De Tiwanaku a Cuzco
Les cultures indígenes andines De Tiwanaku a Cuzco •
Portada Catálogo
MUSEU DE PREHISTÒRIA
[page-n-2]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 1
[page-n-3]
EL FOC -Maqueta
26/6/08
08:54
Página 1
[page-n-4]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 2
DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
President
Manuel Tarancón Fandos
Diputat de l´Àrea de Cultura
Antonio Lis Darder
Directora del SIP i Museu de Prehistòria
Begoña Carrascosa Moliner
FITXA TÈCNICA
Comissari:
Alejandro Cerdá Esteve
Muntatge i disseny:
Helena Bonet Rosado
Francesc Chiner Vives
Maqueta i reproduccions:
Francesc Chiner Vives
Restauració:
Rafael Tarín Alarcón
Fotografies:
José Manuel Gil Carles
Helena Bonet Rosado
Arxiu fotogràfic del SIP. València.
Arxiu fotogràfic del Museu d’Amèrica. Madrid.
Versió valenciana del catàleg:
Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de València
Correcció i revisió de textos dels plafons:
Gabinet Municipal de Normalització Lingüística de l’Ajuntament
d’Alcoi.
Aquest llibre s’ha fet amb motiu de l’exposició Les cultures indígenes andines: De Tiwanaku a Cuzco.
Data:
22 d’octubre 1998 - 31 de gener 1999
© del text: els autors
© de l’edició: Diputació de València
Fotomecànica i impressió:
Textos i Imatges, S.A.L.
Pianista Amparo Iturbi, 32, baix.
46007 València • Tel. 96 342 23 15
I.S.B.N.: 84-7795-173-X
Depòsit legal: V-3898-1998
Administració:
Mº. Teresa Clemente Hermosilla
Muntatge de sala:
Equip tècnic de manteniment del Centre Cultural de la
Beneficència.
Toni Ortiz. Grafos.
Leopoldo Blesa. Decoració.
Sebastián López Merino. Taller de carpinteria mecànica.
Juan José López Valero. Retolament.
Agraïments:
Fem constar el nostre agraïment al Museu de América de Madrid, al
Museu Palentològic Municipal de València, i a la Càtedra de Anatomia Patològica de la Universitat de València, així com a totes les
persones que directa o indirectament amb fet posible la realització
d’aquest treball, molt especialment a Matilde Aparicio i Josefina Palop.
[page-n-5]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 3
C O L · L E C C I Ó P E R F I L S D E L PA S S AT, n ú m . 5
Les cultures indígenes andines
De Tiwanaku a Cuzco
Las culturas indígenas andinas
De Tiwanaku a Cuzco
Alejandro Cerdá Esteve
MUSEU DE PREHISTÒRIA
1998
[page-n-6]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 4
[page-n-7]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 5
PRESENTACIÓ
El món americà ha significat per als europeus una prolongació de la nostra pròpia i particular història
des que al final del segle xv Amèrica entrara en l’òrbita occidental i ampliara en tots els sentits el seu camp
d’actuació i de relacions.
Però l’arribada europea també va canviar de forma traumàtica i irreversible l’ordre de les coses al costat
contrari d’aquell tenebrós oceà de l’Edat Mitjana. L’Amèrica que des dels primers viatges transatlàntics anava
desvelant la seua realitat als ulls dels occidentals, tenia un passat cultural tan ric, divers i complex com la
seua pròpia naturalesa, desmesurada en la seua varietat i proporcions i inabastable en les seues dimensions i extensió, que s’antoixava infinita. Un passat del qual els primers cronistes d’Índies deixaren constància en escrits i relacions que poden ser considerats, sens dubte, treballs capdavanters de la moderna etnologia i font per a estudis arqueològics i antropològics.
El Museu de Prehistòria de València ens mostra ara una porció de les cultures antigues que es desenrotllaren en una de les àrees nuclears més suggestiva i mítica de l’Amèrica prehispànica: els Andes centrals
i la regió del llac Titicaca, on les tradicions indígenes situaven l’eix solar, el melic del món.
MANUEL TARANCÓN FANDOS
President de la Diputació de València
PRESENTACIÓN
El mundo americano ha significado para los europeos una prolongación de nuestra propia y particular historia, desde que a finales del siglo XV América entrase en la órbita occidental, ensanchando en todos los sentidos su campo de actuación y de relaciones.
Pero la llegada europea también cambió, de forma traumática e irreversible, el orden de las cosas
al lado contrario de aquel tenebroso océano del medievo. La América que desde los primeros viajes
transatlánticos iba desvelando su realidad a los ojos de los occidentales, tenía un pasado cultural tan
rico, diverso y complejo como su propia naturaleza, desmesurada en su variedad y proporciones e inabarcable en sus dimensiones y extensión, que se antojaba infinita. Un pasado del que los primeros
cronistas de Indias dejaron reflejo en escritos y relaciones que pueden ser considerados sin ninguna duda, trabajos pioneros de la moderna etnología y fuente para estudios arqueológicos y antropológicos.
El Museo de Prehistoria de Valencia nos muestra ahora una porción de las culturas antiguas que
se desarrollaron en una de las áreas nucleares más sugestiva y mítica de la América Prehispánica:
los Andes Centrales y región del lago Titicaca, donde las tradiciones indígenas situaban el eje solar,
el ombligo del mundo.
MANUEL TARANCÓN FANDOS
Presidente de la Diputación de Valencia
5
[page-n-8]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 6
[page-n-9]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 7
PARAULES PRELIMINARS
Des de 1960 el SIP i el Museu de Prehistòria de València Domingo Fletcher té entre els seus fons la
col·lecció d’arqueologia americana Rubén A. Vela, anomenada d’esta manera en honor del cònsul argentí a
València que la va donar a esta institució perquè incentivara entre nosatres l’interés per Amèrica i el seu
passat. Part d’esta col·lecció, restaurada en el laboratori del museu per a esta mostra, s’exhibirà durant alguns
mesos en la nostra ciutat a través de l’exposició que ara es presenta i de la qual també formen part peces
procedents del Museu d’Amèrica de Madrid i del Museu Paleontològic de València.
És per a nosatres una satisfacció poder oferir, continuant l’acció divulgativa que al seu dia s’inicià amb
la publicació d’un catàleg dels fons de la col·lecció, una visió de l’organisació i el desenrrousment material
d’algunes de les cultures i societats de l’altiplà bolivià i les regions del Perú antic, emmarcades en una
seqüència cronològica de més de quinze mil anys.
ANTONIO LIS DARDER
Diputat de l’Àrea de Cultura
de la Diputació de València
PALABRAS PRELIMINARES
Desde 1960 el S.I.P. y el Museo de Prehistoria de Valencia “Domingo Fletcher” posee entre sus fondos la colección de arqueología americana Rubén A. Vela, llamada así en honor del Consul argentino en Valencia que la donó a esta Institución para que incentivara entre nosotros el interés por
América y por su pasado. Parte de esta colección, restaurada en el Laboratorio del Museo para esta
muestra, va ha ser exhibida durante algunos meses en nuestra ciudad a través de la exposición que
ahora se presenta y de la que también forman parte piezas procedentes del Museo de América de
Madrid y Museo Paleontológico de Valencia.
Es para nosotros una satisfacción poder ofrecer, en continuidad con la acción divulgativa que en
su día se inicio con la publicación de un catálogo de los fondos de la colección, una visión de la organización y desarrollo material de algunas de las culturas y sociedades del altiplano boliviano y regiones del Perú antiguo, enmarcadas en una secuencia cronológica de más de quince mil años.
ANTONIO LIS DARDER
Diputado del Área de Cultura
de la Diputación de Valencia
7
[page-n-10]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 8
Monolit de pedra antropomorf procedent de Tiwanaku. Museu de Pre-història de València.
Monolito de piedra antropomorfo procedente de Tiwanaku. Museo de Prehistoria de Valencia.
8
[page-n-11]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 9
El senyor Rubén Vela, cònsul argentí a València, en un dels actes en què intervingué amb motiu de la donació de la seua col·lecció al Servici d'Investigació Prehistòrica el 1960.
D. Rubén Vela, Cónsul argentino en Valencia, en uno de los actos en que intervino con motivo de la donación de su colección al Servicio de Investigación Prehistórica en 1960.
INTRODUCCIÓ
INTRODUCCIÓN
Quan l'octubre de 1960 el Servici d'Investigació
Prehistòrica va rebre oficialment en els locals del Museu
de Prehistòria la col·lecció donada per l'aleshores cònsol
de la República Argentina a València, el Sr. Rubén A. Vela,
València adquiria un depòsit de materials molt representatiu del que va ser la prehistòria boliviana en un període que comprén més de 15.000 anys, i arreplegava peces
arqueològiques de bona part de les seues cultures
locals, tan íntimament relacionades amb l'Amazònia, la
serralada andina central i les regions del nord xilé i el
nord-oest argentí.
Cuando en octubre de 1960 el Servicio de Investigación Prehistórica recibió oficialmente en los locales del
Museo de Prehistoria, la colección donada por el entonces Consul de la República Argentina en Valencia Sr. D.
Rubén A. Vela, Valencia adquiría un depósito de materiales muy representativo de lo que fue la prehistoria Boliviana en un periodo que abarcaba mas de 15.000 años, y
recogía piezas arqueológicas de buena parte de sus culturas locales, tan íntimamente relacionadas con la Amazonía, la sierra andina central y las regiones del norte
chileno y noroeste argentino.
València tenia una tradició en estudis americanistes
que en la nostra història recent podria remuntar-se a
començament del segle XX, quan l'enginyer Rodrigo
Botet i els professors Eduard Boscà i Casanoves i Antino
Boscà i Seytre arreplegaren i documentaren, especialment en terres d'Argentina, Bolívia, Xile i Perú, nombroses restes de paleofauna americana i una interessant
col·lecció d'allò que els cronistes d'índies hagueren ano-
Valencia tenía una tradición en estudios americanistas que en nuestra historia reciente podría remontarse a
comienzos de siglo, cuando el ingeniero Rodrigo Botet
y los profesores Eduardo Boscá i Casanoves y Antino
Bosca y Seytre, recogieron y documentaron especialmente en tierras de Argentina, Bolivia, Chile y Perú,
numerosos restos de paleofauna americana y una interesante colección de lo que los cronistas de Indias
9
[page-n-12]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 10
Treballs d'excavació arqueològica en què participà el mateix R. Vela, a la regió altiplànica de Bolívia, a les acaballes dels anys 50.
Trabajos de excavación arqueológica en los que participó el propio R. Vela en la región altiplánica de Bolivia a finales de los años 50.
menant "antiguallas de los indios", i que en termes molt
del gust de la societat de l'època es definí com a
"cacharrería indígena". Vestigis culturals que es concretaven en restes ceràmiques, metal·lúrgiques i utillatge lític.
Esta col·lecció contenia així mateix una cosa que va
atraure poderosament l'atenció dels seus contemporanis:
cranis humans andins amb deformació cranial, i una
mòmia arreplegada en les "antiquísimas chulpas de Tiaguanaco", sense fardell funerari ni aixovar, però relativament ben conservada. Part d'aquella donació, exposada
durant dècades en les sales permanents del Museu Paleontològic de la ciutat, es deposità en la Biblioteca de la
Universitat de València, de la qual, lamentablement ,
només es conserven algunes peces de ceràmica negra
Chimú, perdent-se'n la resta en l'incendi posterior que
assolà aquella institució.
hubieran llamado “antiguallas de los indios”, y que en
términos muy al gusto de la sociedad de la época se
definió como “cacharrería indígena”. Vestigios culturales
que se concretaban en restos cerámicos, metalúrgicos,
y utillaje lítico. Esta colección contenía igualmente algo
que atrajo poderosamente la atención de sus contemporáneos: cráneos humanos andinos con deformación
craneal, y una momia recogida en las “antiquisimas
chulpas de Tiaguanaco”, sin fardo funerario ni ajuar,
pero relativamente bien conservada. Parte de aquella
donación, expuesta durante décadas en las salas permanentes del Museo Paleontológico de la ciudad, se
depositó en la Biblioteca de la Universidad de Valencia,
de la que lamentablemente solo se conservan algunas
piezas de cerámica negra Chimú, perdiéndose el resto
en el incendio posterior que asoló aquella Institución.
Estos viatges van donar, a més, una important documentació en forma de memòries, contactes amb museus i
amb pioners de treballs arqueològics i etnològics en moltes àrees del subcontinent: Max Uhle, Ameghino, Ambrosetti, Lehmann-Nitsche, entre d'altres, com també una
reduïda, però impressionant, col·lecció fotogràfica d'escenes i retrats indígenes, la majoria d'indis ona, tehuelches
i araucans.
Estos viajes arrojaron además una importante documentación en forma de memorias, contactos con museos
y con pioneros de trabajos arqueológicos y etnológicos
en muchas áreas del subcontinente: Max Uhle, Ameghino,
Ambrosetti, Lehmann-Nitsche, entre otros, así como una
pequeña, pero impresionante, colección fotográfica de
escenas y retratos indígenas en su mayoría de indios
Onas, Tehuelches, y Araucanos.
El 16 de febrer de 1935, la ciutat va ser protagonista
d'un altre episodi vinculat amb el món americà i es con-
El 16 de febrero de 1935, la ciudad fue protagonista de
otro episodio vinculado con el mundo americano y se
10
[page-n-13]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 11
vertí en punt de partida d'un ambiciós projecte científic,
pioner en el seu gènere en la història contemporània del
nostre país: l'avarada de la nau científica Artabro, que
sota el comandament del capità Iglesias devia iniciar una
expedició científica a l'Amazones, patrocinada, entre d'altres personalitats, pel Dr. Marañón.
convirtió en punto de partida de un ambicioso proyecto
científico, pionero en su genero en la historia contemporánea de nuestro país: la botadura del buque científico
Artabro, que al mando del capitán Iglesias debía iniciar
una expedición científica al Amazonas, auspiciada entre
otras personalidades por el Dr. Marañon.
En eixa època, el pares franciscans van dur dels seus
punts de missió al Perú algunes peces lítiques i de ceràmica antiga chimú, lambayeque, nazca i ica, i ceràmica
dels indis shipibos del riu Ucayali, juntament amb utensilis de gran valor etnològic, com ara tèxtils, adornaments, armes i cistelleria, depositades aleshores en el
Col·legi de la Concepció d'Ontinyent, i repartida ara
entre aquella ciutat i el monestir de Sant Esperit de Gilet,
del mateix orde.
En esa época, los padres franciscanos trajeron de sus
puntos de misión en Perú, algunas piezas líticas y de
cerámica antigua Chimú, Lambayeque, Nazca e Ica, y
cerámica de los indios Shipibos del río Ucayali, junto con
útiles de gran valor etnológico como textiles, adornos,
armas y cestería, depositadas entonces en el Colegio de
la Concepción de Ontinyent, y repartida ahora entre
aquella ciudad y el Monasterio de Santo Espiritu de Gilet,
de la misma orden.
Però, reprenent l'inici d'esta exposició, hem d'aturarnos en la col·lecció Vela (així és com es va anomenar i
va ser reconeguda durant molt de temps). Una altra
vegada, la València oficial i amb un parèntesi de trenta
anys arreplegava un llegat americà que, segons l'opinió
del seu propietari, deuria servir per a motivar el coneixement i l'interés per Amèrica i el seu passat entre ciutadans espectadors i també per incentivar els estudis científics sobre un continent, Amèrica, i un país, Bolívia, tan
allunyat en la seua històrica prehispànica del nostre
propi desenrotllament i context cultural. El Servici d'Investigació Prehistòrica cobrí immediatament el repte proposat instal·lant dins del seu propi Museu sales d'exposició permanent per a la col·lecció, i preparant l'edició
d'un catàleg complet d'ella (Catálogo de la colección
Vela de prehistoria Americana, 1964), editat en el marc
del XXXVI Congrés Internacional d'Americanistes.
Pero retomando el inicio de esta exposición debemos detenernos en la colección Vela (así se la llamó y
se la reconoció durante mucho tiempo). De nuevo la
Valencia oficial y con un paréntesis de treinta años,
recogía un legado americano que, en opinión de su
propietario, debiera servir para motivar el conocimiento
y el interés por América y su pasado entre ciudadanos
espectadores, y para incentivar los estudios científicos
sobre un continente, América, y un país, Bolivia, tan
alejado en su historia prehispanica de nuestro propio
desarrollo y contexto cultural. El Servicio de Investigación Prehistórica cubrió inmediatamente el reto propuesto con la instalación dentro de su propio Museo,
de salas de exposición permanente para la colección, y
la preparación y edición de un catálogo completo de la
misma (Catalogo de la Colección Vela de Prehistoria
Americana, 1964), editado en el marco del XXXVI Congreso Internacional de Americanistas.
El llegat, al qual pertanyen pràcticament en un cinquanta per cent instruments lítics, la majoria procedents
de Viscachani, província d'Oruro (Bolívia), es concentra
en 929 peces, descrites i enllistades detalladament en la
seua acta de donació (La labor del S.I.P. y su museo en el
año 1960, València, 1965, p. 68).
El legado, al que pertenecen casi en un cincuenta por
ciento, instrumentos líticos, en su mayoría procedentes
de Viscachani, provincia de Oruro (Bolivia), se concretaba
en 929 piezas, descritas y relacionadas pormenorizadamente ( La labor del S.I.P. y su museo en el año 1960,
Valencia, 1965, pag. 68), en su acta de donación.
L'aparició a Bolívia de les primeres societats neolítiques portadores de ceràmica poden datar-se cap al primer mil·lenni abans de Crist, i es van desenvolupar a
partir d'una doble tradició cultural: una procedent de la
conca amazònica, representada per grups arawak, i una
altra centreandina que aglutina les cultures megalítiques
i de túmuls de la regió d'Oruro i les valls de Cochabamba. En cada una d'estes dues tradicions s'inserixen les
cultures de El Palmar i Cliza, representades en la col·lecció amb els seus característics estils ceràmics i lítics
que evolucionaran sincrònicament amb les cultures
Wankarani, Chiripa i els primers estadis de Tiwanaku,
estes últimes arrelades en la regió de l'altiplà i en les
valls del riu Desaguadero, entre la ribera dels llacs Titicaca i Poopo. A Tiwanaku pertanyen peces de la col·lec-
La aparición de las primeras sociedades neolíticas en
Bolivia portadoras de cerámica, pueden datarse hacía el
primer milenio antes de Cristo, y estuvieron desarrolladas
a partir de una doble tradición cultural: una procedente
de la cuenca Amazónica, representada por grupos Arawak, y otra centro andina, que aglutinaría las culturas
megalíticas y de túmulos de la región de Oruro y Valles
de Cochabamba. En cada una de estas dos tradiciones se
insertan las culturas de El Palmar y Cliza, representadas
en la colección con sus característicos estilos cerámicos
y líticos que evolucionarán sincrónicamente a las cuturas
Wankarani, Chiripa y los primeros estadios de Tiwanaku,
estas últimas enraizadas en la región del altiplano y
valles del río Desaguadero, entre la ribera de los lagos
Titicaca y Poopo. A Tiwanaku, pertenecen piezas de la
11
[page-n-14]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 12
ció Vela, la majoria ceràmiques, molt representatives de
l'evolució estilística dels tres períodes definits per Bennett com a primerenc, clàssic i decadent, i que posteriorment Ponce Sanginés redistribuiria, sobre la base de
successives campanyes d'excavació, en cinc etapes de
desenrotllament: Tiwanaku I i II o primitiu, III i IV, època
clàssica, i V, expansiu.
colección Vela, en su mayoría cerámicas, muy representativas de la evolución estilística de los tres periodos
definidos por Bennett, temprano, clásico y decadente, y
que posteriormente Ponce Sanginés redistribuiría con
base en sucesivas campañas de excavación, en cinco
etapas de desarrollo: Tiwanaku I y II o primitivo, III y IV,
época clásica, y V, expansivo.
El trencament de la unificació cultural que implicà l'època expansionista Wari-Tiwanaku i que anomenarem,
seguint el sistema de períodes proposat per John H.
Rowe per a l'arqueologia andina, Horitzó Mitjà, representara l'aparició en la regió de l'altiplà dels anomenats regnes Collas, que fragmentaran en un autèntic mosaic de
poders locals l'antic statu quo representat per Tiwanaku,
tal com va passar, amb un poc més d'anticipació, al nord
del Titicaca, en les serralades centrals i nord i en les
valls costaneres de Perú després de la caiguda de Wari.
Estos regnes Collas, absorbits, al seu torn, per l'expansió
militar inca a partir del segle XV, generaran unes cultures
amb trets propis i amb personalitat ben definida en les
seues manifestacions artístiques. D'eixe moment, Període
Intermedi Tardà de Rowe, la col·lecció del Museu de
Prehistòria de València disposa d'una nodrida quantitat
de peces ceràmiques, fidel reflex d'algunes dels pobles
bolivians que precediren els inques: kollau, mollo, puno,
piñiko o yura.
El rompimiento de la unificación cultural que significó la era expasionista Wari - Tiwanaku y que denominaremos, siguiendo el sistema de periodos propuesto
por John H. Rowe para la arqueología andina, Horizonte
Medio, va ha significar en la región altiplánica, el surgimiento de los llamados reinos Collas, que fragmentarán en un auténtico mosaico de poderes locales el
antiguo status quo representado por Tiwanaku, tal y
como sucedió, con algo más de anticipación al norte
del Titicaca, en las sierras central y norte y los valles
costeros de Perú tras la caida de Wari. Estos reinos
collas, absorbidos a su vez por la expansión militar
inca a partir del siglo XV, generarán unas culturas con
rasgos propios y con personalidad bien definida en sus
manifestaciones artísticas. De este momento, Periodo
Intermedio Tardío de Rowe, la colección de Museo de
Prehistoria de Valencia, cuenta con un nutrido número
de piezas cerámicas, fiel reflejo de algunas de los pueblos bolivianos que precedieron a los Incas: Kollau,
Mollo, Puno, Piñiko, o Yura.
De l'últim imperi expansiu andí, el Tawantinsuyo, el
més impressionant per la seua expansió, el seu desenvolupament i la seua organització en tots els sentits, hi ha
poques peces però molt representatives dels estils ceràmics més usuals i més coneguts dels inques.
Del último imperio expansivo andino, el Tawantinsuyo,
el mas impresionante por su expansión, desarrollo y
organización en todos los sentidos, hay pocas piezas
pero muy representativas de los estilos cerámicos mas
usuales y conocidos de los Incas.
A més de les conferències i els articles amb què
el seu antic propietari inaugurà els estudis sobre la
col·lecció i del catàleg mencionat, altres investigadors li
han dedicat assajos i treballs. Cal citar en este punt el
professor Alcina, autor de l'únic estudi descriptiu sobre el
monòlit antropomorf de Tiwanaku (1966), i Canterla, autor
de dos treballs (un d'ells inèdit) sobre la col·lecció i la
ceràmica mollo.
Además de las conferencias y artículos con los que
su antiguo propietario inauguró los estudios sobre la
colección y del catálogo mencionado, otros investigadores le han dedicado ensayos y trabajos. Es necesario
citar en este punto al profesor Alcina, autor del único
estudio descriptivo sobre el monolito antropomorfo de
Tiwanaku (1966), y a Canterla, autor de dos trabajos
(uno de ellos inédito) sobre la colección y la cerámica
Mollo.
L'exposició que ara es presenta a la societat valenciana per iniciativa del Museu de Prehistòria, el qual ha dirigit des de la seua pròpia unitat tècnica una necessària
labor de restauració i neteja de moltes de les peces que
la componen, i que ara s'exposen per primera vegada des
de fa unes quantes dècades, ha disposat, a més, de
peces prestades pel Museu Paleontològic Municipal de
València i pel Museu d´América de Madrid, als quals, des
d'ací, i als seus respectius equips directius i científics,
presente el meu agraïment, pel seu interés i per la seua
col·laboració.
La exposición que ahora se presenta a la sociedad
valenciana, por iniciativa del Museo de Prehistoria, que
ha dirigido desde su propia unidad técnica una necesaria
tarea de restauración y limpieza de muchas de las piezas
que la componen, y que ahora se exponen por primera
vez desde hace varias décadas, ha contado además con
piezas prestadas por los Museos Paleontológico Municipal de Valencia, y por el Museo de América de Madrid,
para los que desde aquí y a sus respectivos equipos
directivos y científicos, presento mi agradecimiento por
su interés y colaboración.
També vull mostrar el meu reconeixement personal al
treball dut a terme per la direcció i per tots els científics
Quiero también mostrar mi personal reconocimiento
al trabajo desarrollado por la dirección y por todos los
12
[page-n-15]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 13
científicos y técnicos del Museo de Prehistoria que han
colaborado y hecho posible la realización de esta exposición, sorteando dificultades, a veces, solo franqueadas
por su demostrada profesionalidad de grupo.
i tècnics del Museu de Prehistòria que han col·laborat i
han fet possible la realització d'esta exposició, salvant
dificultats, de vegades només franquejades gràcies a la
seua professionalitat de grup.
A todos, gracias.
A tots, gràcies.
13
[page-n-16]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 14
Terrasses de cultiu, o andenerías, de l'antiga ciutat de Machu Pichu, Perú.
Terrazas de cultivo, o andenerias, de la antigua ciudad de Machu Pichu, Perú.
14
[page-n-17]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 15
Paisatge de l'altiplà andí d'extrema sequedat i variació tèrmica entre el dia i la nit.
Paisaje del altiplano andino de extrema sequedad y variación térmica entre el día y la noche.
LES COORDENADES D’ESPAI I TEMPS
LAS COORDENADAS DE ESPACIO Y TIEMPO
L’àrea andina
El área andina
El que coneixem com a àrea andina (Lumbreras,1981)
comprén la vasta extensió de costa i serra que es prolonga al llarg de tot Amèrica del Sud en paral·lel al Pacífic, des del nord a la regió austral del subcontinent, i que
està determinada per la serralada andina. És en este
marc geogràfic on viuen els pobles que hui estan integrats a l’occident de Veneçuela, Colòmbia, Equador, Perú,
Bolívia, Xile i nord-oest d’Argentina, i on des de fa més
de vint mil anys l’home s’ha establit i evolucionat, superant els estadis de depredació de recursos naturals, per a
establir patrons de vida i assentament basats en l’agricultura i el pasturatge, que li procuraren allò que en termes «clàssics» denominem «economia planificada».
Lo que conocemos como área andina (Lumbreras,1981),
comprende la vasta extensión de costa y sierra que se prolonga a lo largo de toda América del Sur en paralelo al Pacifico, desde el norte a la región austral del subcontinente,
y que está determinada por la cordillera andina. Es en este
marco geográfico donde viven los pueblos que hoy están
integrados en el occidente de Venezuela, Colombia, Ecuador, Perú, Bolivia, Chile y noroeste de Argentina, y donde
desde hace mas de veinte mil años el hombre se ha establecido y evolucionado, superando los estadios de depredación de recursos naturales, para establecer patrones de
vida y asentamiento basados en la agricultura y el pastoreo, que le procuraron lo que en términos “clásicos” denominamos “economía planificada”.
Encara que la divisió política contemporània fragmenta l’àrea en les unitats nacionals sorgides després
del procés d’emancipació, des d’una perspectiva històrica és difícil entendre els pobles andins de forma segmentada. Al llarg del temps ha existit un procés d’integració, fruit del contacte, de l’intercanvi d’experiències i
de la interacció cultural. Durant milers d’anys la vida
humana en l’àrea andina no sols aconseguí adaptar-se
eficaçment a un medi natural tan divers i canviant, sinó
que construí societats amb personalitats ben definides.
El contacte permanent entre grups arribà a crear patrons
Aunque la división política contemporánea fragmenta
el área en las unidades nacionales surgidas tras el proceso de emancipación, desde una perspectiva histórica
es difícil entender a los pueblos andinos de forma segmentada. A lo largo del tiempo ha existido un proceso
de integración, fruto del contacto, del intercambio de
experiencias y de la interacción cultural. Durante miles
de años la vida humana en el área andina no sólo consiguió adaptarse eficazmente a un medio natural tan
diverso y cambiante, sino que construyó sociedades con
personalidades bien definidas. El contacto permanente
15
[page-n-18]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 16
culturals i de conducta fàcilment identificables a través
de l’anàlisi de manifestacions folklòriques i artístiques,
com ara la dansa, la música, l’estil i els dissenys gràfics…
la percepció del color, en suma, la forma d’entendre,
d’enfrontar i fins i tot d’imaginar el món i la realitat circumdant.
entre grupos, logró crear patrones culturales y de conducta fácilmente identificables a través del análisis de
manifestaciones folklóricas y artísticas, como la danza, la
música, el estilo, los diseños gráficos, la percepción del
color, etc., en suma, la forma de entender, enfrentar y
aun imaginar el mundo y la realidad circundante.
La percepció d’unitat que hi pot captar un viatger
estranger és, a vegades, més accentuada que la que
tenen entre si els mateixos habitants andins, la qual
cosa dóna idea de la forta empremta nacionalista que
els últims cent cinquanta anys han produït. Açò és distingible inclús en els nivells propis de la investigació
històrica, on en molts casos els treballs d’investigació es
delimiten artificialment per les fronteres polítiques.
La percepción de unidad que puede captar un viajero
extranjero, es a veces más acentuada que la que tienen
entre si los mismos habitantes andinos, lo que da idea de
la fuerte impronta nacionalista que los últimos ciento
cincuenta años han producido. Esto es distinguible incluso en los niveles propios de la investigación histórica,
donde en muchos casos los trabajos de investigación se
delimitan artificialmente por las fronteras políticas.
Però esta unitat, articulada per l’omnipresent serralada andina, l’estreta franja
litoral pacífica que transcorre en paral·lel de nord a
sud i la immediata planura
selvàtica oriental, està composta, paradoxalment, per
un mosaic de climes i de
paisatges, on pareixen possibles totes les combinacions: praderies, boscos, selves, llacunes interiors, llacs
de sal morts, altures amb
neus perpètues, zones
desèrtiques com la costa
sud del Perú, i territoris on
l’índex pluviomètric és el
més alt del planeta (Chocó,
Colòmbia).
ANDES
SEPTENTRIONALES
TUMACO
QUITO
GUAYAQUIL
TRUJILLO
HUANUCO
LIMA
CUZCO
ANDES
CENTRALES
AYACUCHO
ICA
LA PAZ
COCHABAMBA
AREQUIPA
TARIJA
ARICA
ANDES
CENTRO-SUR
SALTA
TUCUMAN
Pero esta unidad, articulada por la omnipresente cordillera andina, la estrecha franja litoral pacífica que
transcurre en paralelo de
norte a sur, y la inmediata
llanura selvática oriental, está
compuesta paradójicamente
por un mosaico de climas y
de paisajes, donde parecen
posibles todas las combinaciones: praderas, bosques,
selvas, lagunas interiores,
lagos de sal muertos, alturas
con nevados perpetuos,
zonas desérticas como la
costa sur del Perú, y territorios donde el índice pluviométrico es el mas alto del
planeta (Chocó, Colombia).
COPIAPO
Una varietat i riquesa en
recursos naturals que ha de
ser avaluada en paral·lel a la
seua dificultat d’explotació i
transport.
LA SERENA
ANDES
MERIDIONALES
VALPARAISO
Una variedad y riqueza
en recursos naturales que
debe ser evaluada en paralelo a su dificultad de explotación y transporte.
Són estos condicionants
Son estos condicionani característiques físiques, i
tes y características físicas, y
La regió i àrea andina amb la delimitació de subàrees culturals que la componen.
La región y área andina con la delimitación de subáreas culturales que la comenfront d’ells el grau d’aprofrente a ellos el grado de
ponen.
fitament a través de la interaprovechamiento a través de
venció humana, els que
la intervención humana, la
donen peu a la subdivisió d’esta macroàrea en sis subàque da pie a la subdivisión de esta macro área en seis
rees andines:
subáreas andinas:
Extrem Nord o Circum-Carib
Extremo Norte o circun Caribe
Els Andes Septentrionals
Los Andes Septentrionales
Els Andes Centrals
Los Andes Centrales
Els Andes Centre Sud o Circum-Titicaca
Los Andes Centro Sur o circun Titicaca
Els Andes Meridionals
Los Andes Meridionales
El extrem Sud
El Extremo Sur
16
[page-n-19]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 17
La periodització. Cronologia en les àrees Centre i
Centre Sud Andines
La periodización. Cronología en las áreas centro y
centro sur andinas
L’exposició que ara es presenta està circumscrita, per
la procedència dels materials, a dos segments d’esta
macroàrea andina: Andes Centrals i Andes Centre Sud o
Circum-Titicaca. Inclús dins d’estes dos subàrees, les cultures presentades i les seues restes materials es reduïxen
encara més a la regió serrana a Perú, molt especialment
Cuzco, i les terres bolivianes pròximes al Titicaca, Tiwanaku, regió valluna i plans orientals de Santa Cruz de la
Sierra. Hem de tindre en compte, per tant, que la seqüència cronològica en la que inserirem les cultures que
anem a tractar no arreplega les particularitats regionals
d’àrees tan allunyades com la circum-Carib o l’extrem
sud. Aplicarem per a la periodització cronològica el sistema d’Horitzons i Períodes proposat per John H. Rowe
(1967) i la seua escola, acceptada per la majoria d’especialistes en l’àrea i que es definix a partir dels moments
d’integració pan-andina, representats per Chavín de
Huantar, Horitzó Primerenc; Tiwanaku o Tiwanaku-Wari,
Horitzó Mitjà, i Inca, Horitzó Tardà. A l’Horitzó Primerenc
el precedixen dos períodes que hem optat per anomenar
preceràmic o lític, i ceràmic, etapes equiparables conceptualment al que coneixem per al vell món com a paleolític
i neolític. Al seu torn, intercalats entre els tres horitzons
s’inclouen dos períodes intermedis en què el particularisme regional prevaldrà davant de les caigudes successives
de Chavín i de Tiwanaku Wari. Per tant, esta seria la
columna cronològica aplicable a les subàrees Central i
Central Sud Andina:
La exposición que ahora se presenta está circunscrita
por la procedencia de los materiales, a dos segmentos de
esta macro area andina: Andes Centrales y Andes Centro
Sur o Circun Titicaca. Incluso dentro de estas dos subáreas
las culturas presentadas y sus restos materiales se reducen todavía más a la región serrana en Perú, muy especialmente Cuzco, y las tierras bolivianas próximas al Titicaca,
Tiwanaku, región valluna y llanos orientales de Santa Cruz
de la Sierra. Debemos por lo tanto tener en cuenta que la
secuencia cronológica en la que insertaremos las culturas
que vamos a tratar no recoge las particularidades regionales de áreas tan alejadas como la circun caribe o la extremo sur. Aplicaremos para la periodización cronológica el
sistema de Horizontes y Periodos propuesto por John H.
Rowe (1967) y su escuela, aceptada por la mayoría de
especialistas en el área y que se define a partir de los
momentos de integración pan-Andina, representados por
Chavín de Huantar, Horizonte Temprano, Tiwanaku o Tiwanaku-Wari, Horizonte Medio, e Inca, Horizonte Tardío. Al
Horizonte Temprano le preceden dos periodos que hemos
dado en llamar precerámico o lítico, y cerámico, etapas
equiparables conceptualmente a lo que conocemos para el
viejo mundo como paleolítico y neolítico. A su vez, intercalados entre los tres horizontes se incluyen dos periodos
intermedios en los que el particularismo regional prevalecerá ante las caídas sucesivas de Chavín y de Tiwanaku
Wari. Por lo tanto esta sería la columna cronológica aplicable a las subáreas Central y Central Sur Andina:
PERÍODE PRECERÀMIC
PERIODO
O LÍTIC:
PRECERÁMICO O LÍTICO:
Grups de caçadors recol·lectors
Grupos de cazadores recolectores.
CERÀMIC:
CERÁMICO:
Agricultura i neolitització
Agricultura y neolitización.
HORITZÓ PRIMERENC:
HORIZONTE TEMPRANO:
Chavín de Huantar
Chavin de Huantar.
PERÍODE INTERMEDI PRIMERENC:
PERIODO INTERMEDIO TEMPRANO:
Cultures regionals
Culturas regionales.
HORITZÓ MITJÀ:
HORIZONTE MEDIO:
Wari-Tiwanaku
Wari-Tiwanaku.
P E R Í O D E I N T E R M E D I TA R DÀ :
P E R I O D O I N T E R M E D I O TA R D Í O :
Regnes Collas
Reinos Collas.
H O R I T Z Ó TA R DÀ :
H O R I Z O N T E TA R D Í O :
Imperi Inca
Imperio Inca.
17
[page-n-20]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 18
Representació d'una escena de vida quotidiana d'homes paleolítics americans.
Representación de una escena de vida cotidiana de hombres paleolíticos americanos.
18
[page-n-21]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 19
Pintura rupestre que representa una escena de caça. Cova de Lauri-cocha (Huancayo, Perú). Des del 8000 a. C.
Pintura rupestre que representa una escena de caza. Cueva de Lauricocha, ( Huancayo, Perú). Desde el 8.000 a. C.
ELS ANDES CENTRALS I LA REGIÓ DE
CIRCUN TITICACA: DELS PRIMERS
POBLADORS A L’IMPERI INCA
LOS ANDES CENTRALES Y LA REGIÓN DE
CIRCUN TITICACA: DE LOS PRIMEROS
POBLADORES AL IMPERIO INCA
Primers grups de caçadors recol·lectors.
Viscachani i Ayampitín
Primeros grupos de cazadores recolectores.
Viscachani y Ayampitín
Les primeres onades migratòries de grups de caçadors paleolítics que entraren al continent americà es
poden datar cap al 40.000 abans de la nostra era. A través d’incursions successives i en diferents edats, les
terres del nord foren poblades per hordes de caçadors
procedents de l’Àsia central i oriental, que utilitzaren l’estret de Bering i l’arxipèlag de les Aleutianes com a pont
natural franquejable. Durant milers d’anys, estos grups
anaren avançant lentament cap al sud, ocupant la serralada de les Muntanyes Rocoses, les grans praderies, les
costes atlàntiques i Amèrica Central. L’avanç continuà per
l’istme de Panamà i els arxipèlags caribenys fins a l’extrem austral. Al final del Pleistocé, entre 18.000 i 15.000
anys, podem assegurar que estava ja ocupada l’àrea
andina i la major part d’Amèrica del Sud. Així ho confirmen les troballes de la fase Paccaiccasa en la cova Pikimachay, a Ayacucho. Llavors eren ja grups perfectament
aclimatats i adaptats a les condicions del medi, per la
qual cosa hem de considerar el seu desenvolupament
autòcton i diferenciat del que poguera produir-se en
altres àrees d’Àsia. A la llum dels enregistraments arqueològics trobats, podem inferir que no posseïen un alt
nivell tecnològic. Un utillatge simple que els permeté una
enorme versatilitat en el seu ús. El clima era més humit i
fred, i, en conseqüència, directament determinades per
les variants tèrmiques i pluviomètriques, la flora i la fauna
eren diferents a les que coneixem en l’actualitat. Animals
Las primeras oleadas migratorias de grupos de cazadores paleolíticos que entraron en el continente americano,
pueden datarse hacia el 40.000 antes de nuestra era. A través de incursiones sucesivas y en diferentes edades, las
tierras del norte fueron pobladas por ordas de cazadores
procedentes del Asia Central y Oriental, que utilizaron el
estrecho de Bering y el archipiélago de las Aleutianas
como puente natural franqueable. Durante miles de años
estos grupos fueron avanzando lentamente hacia el sur,
ocupando la cordillera de las Montañas Rocosas, las grandes praderas, las costas atlánticas, y América central. El
avance continuó por el itsmo de Panamá y los archipiélagos
caribeños hasta el extremo austral. A final del Pleistoceno,
entre 18.000 y 15.000 años, podemos asegurar que estaba
ya ocupada el área Andina y la mayor parte de América del
Sur. Así lo confirman los hallazgos de la fase Paccaiccasa
en la cueva Pikimachay en Ayacucho. Para entonces eran
ya grupos perfectamente aclimatados y adaptados a las
condiciones del medio, por lo que debemos considerar su
desarrollo, autóctono y diferenciado del que pudiera producirse en otras áreas de Asia. A la luz de los registros arqueológicos encontrados, podemos inferir que no poseían un
alto nivel tecnológico. Un utillaje simple que les permitió
una enorme versatilidad en su uso. El clima era más húmedo y frío, y en consecuencia, directamente determinadas
por las variantes térmicas y pluviométricas, la flora y la
fauna eran diferentes a las que conocemos en la actualidad.
19
[page-n-22]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 20
Animales como el mastodonte, el tigre de dientes de sable,
el megaterio, incluso algunas especies de équidos y camélidos, formaban parte del paisaje cotidiano en el que les
tocó vivir a estos tempranos habitantes del altiplano y sierras andinas. Los restos óseos de estas especies, desaparecidas hace mas de 10.000, aparecen hoy en yacimientos
asociados a útiles líticos o a huesos humanos.
com el mastodont, el tigre de dents de sabre, el megateri,
fins i tot algunes espècies d’èquids i camèlids, formaven
part del paisatge quotidià en què els tocà viure a estos
primerencs habitants de l’altiplà i de les serres andines.
Les restes òssies d’estes espècies, desaparegudes fa més
de 10.000 anys, apareixen hui en jaciments associats a
implements lítics o a ossos humans.
Fauna plistocènica americana: mastodont, èquid, megateri, milodó, camèlid.
Fauna Pleistocénica americana: mastodonte, équido, megatherio, mylodón, camélido.
El nuevo cambio climático que dio paso a la etapa actual,
el Holoceno, se produjo en torno al 9.000, 8.000 a. c. y en ella
viven grupos humanos con unas condiciones de vida muy
superiores con respecto a los del periodo precedente. Son
cazadores recolectores de los que no estamos en condiciones de saber todavía por lo disperso e insuficientes de los
hallazgos, si pertenecen culturalmente a una evolución
endogámica de los anteriores, si se corresponden a oleadas
migratorias posteriores, o ambas cosas a la vez. Los términos
acuñados para Mesoamérica de grupos Arqueolíticos para los
primeros y Cenolíticos para los segundos pueden también
aplicarse al área andina. ¿Cuál era su industria? Los cenolíticos eran portadores de puntas de proyectil bien terminadas y
con pedúnculo basal en forma de cola de pescado.
El nou canvi climàtic que donà pas a l’etapa actual,
l’holocé, es produí a l’entorn del 9.000, 8.000 a. C., i en
ella viuen grups humans amb unes condicions de vida
molt superiors respecte als del període precedent. Són
caçadors recol·lectors dels que no estem en condicions de saber encara, per la dispersió i insuficiència
de les troballes, si pertanyen culturalment a una evolució endogàmica dels anteriors, si corresponen a onades migratòries posteriors, o ambdues coses alhora. Els
termes encunyats per a Mesoamèrica de grups Arqueolítics per als primers i Cenolítics per als segons
poden també aplicar-se a l’àrea andina. Quina era la
seua indústria? Els cenolítics eren portadors de puntes de projectil ben acabades i amb peduncle basal en
20
[page-n-23]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 21
Estos proyectiles aparecen en estratos de la cueva de los
Toldos en el sur argentino y parece, a la luz de los hallazgos
hechos en Ecuador, Perú y Uruguay de cronología mas
reciente, que su difusión se produjo de sur a norte.
forma de cua de peix. Estos projectils apareixen en
estrats de la Cueva de los Toldos, en el sud argentí, i
pareix, a la llum de les troballes fetes a Equador, Perú i
Uruguai, de cronologia més recent, que la seua difusió
es produí de sud a nord. En paral·lel apareixen també
altres puntes lanceolades i fines, potser de procedència septentrional. D’este període de gran dinamisme i
densitat poblacional, se succeïxen multitud de jaciments a la serra nord del Perú: Chivateros, Lauricocha, i
Guitarreros. Amb posterioritat al 7000 a.C. s’estengué
per la zona de l’altiplà una tradició de caçadors de
guanacos i vicunyes que desenvoluparen l’anomenada
indústria Ayampitinense (del jaciment epònim d’Ayampitín, a l’Argentina), constituïda bàsicament per puntes
de projectil foliàcies. Dels tres corrents de caçadors
recol·lectors que en este període s’han pogut identificar: un lligat a caçadors de cérvols, rosegadors i
recol·lectors de fruites, habitants de boscos interandins, un altre de pobladors i explotadors de les zones
àrides de la costa, i un tercer associat a la caça de
camèlids a les zones altes i extremes de puna i páramos andins, és est últim, la tradició representada pels
caçadors de camèlids, el que més ens interessa, per
inscriure’s directament en el passat de les subàrees ací
representades.
En paralelo aparecen también otras puntas lanceoladas y finas, quizás de procedencia septentrional. De este
periodo de gran dinamismo y densidad poblacional, se
suceden multitud de yacimientos en la sierra norte del
Perú: Chivateros, Lauricocha, y Guitarreros. Con posterioridad al 7.000 a.c. se extendió por la zona del altiplano
una tradición de cazadores de guanacos y vicuñas que
desarrollaron la llamada industria Ayampitinense (del
yacimiento epónimo de Ayampitin en Argentina), constituida básicamente por puntas de proyectil foliáceas. De
las tres corrientes de cazadores recolectores que en este
periodo se han podido identificar: una ligada a cazadores
de venados, roedores y recolectores de frutas, habitantes
de bosques interandinos; otra de pobladores y explotadores de las zonas áridas de la costa; y una tercera asociada a la caza de camélidos en las zonas altas y extremas de puna y páramos andinos. Es esta última, la
tradición representada por los cazadores de camélidos, la
que más nos interesa por inscribirse directamente en el
pasado de las subáreas aquí representadas.
L'estret de Bering i l'arxipèlag de les Aleutianes
constituïren el pas natural de les primeres migracions (40.000 anys) de grups de caçadors recol·lectors asiàtics cap a Amèrica.
El estrecho de Bering y el archipiélago de la
Aleutianas constituyeron el paso natural de las
primeras migraciones (40.000 años) de grupos
cazadores recolectores asiáticos con destino a
América.
La regió altiplànica, sense estacionalitat perceptible,
amb un gran contrast tèrmic entre la nit i el dia, permeté el desenvolupament d’una flora i una fauna estabilitzades al llarg d’àmplies regions, i possibilità, si no
la sedentarització permanent o semipermanent de
grups humans, sí l’establiment d’un «circuit», un perímetre de coves i llocs de campament reduït, pel qual
circular al llarg de l’any.
La región altiplánica, sin estacionalidad perceptible, con
un gran contraste térmico entre la noche y el día, permitió
el desarrollo de una flora y fauna estabilizada a lo largo de
amplias regiones, y posibilitó, sino la sedentarización permanente o semi permanente de grupos humanos, si el
establecimeinto de un “circuito”, un perímetro de cuevas y
lugares de campamento reducido, por el que circular a lo
largo del año.
Cap al 5000 a.C. és possible parlar de domesticació
d’animals, especialment camèlids com la llama i l’alpaca, descendents directes del guanaco i la vicunya. Este
Hacia el 5.000 a. c. es posible hablar de domesticación
de animales, especialmente camélidos como la llama y la
alpaca descendientes directos del guanaco y la vicuña.
21
[page-n-24]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 22
Caçador d'aus. Gravat
del segle XIX (El
Amazonas, infierno
verde, 1988).
Cazador de aves.
Grabado del siglo XIX
(El Amazonas, infierno
verde, 1988).
procés venia a unir-se al de la domesticació de plantes
(lleguminoses) constatat en la cova del Guitarrero, per
part de grups de caçadors de boscos serrans. Tot això
és indicatiu del nivell assolit pels cenolítics andins,
que havien aconseguit canvis positius en la seua
relació i explotació del medi. La qual cosa es traduí
en un increment de població i una major diversificació
i especialització dels seus utillatges i ferramentes de
treball. Això, amb tot, no significà canvis dràstics i visibles en la seua organització, el seu patró d’assentament o la seua forma d’economia, que continuà
basant-se en la depredació de plantes i animals.
Este proceso venía a unirse al de la domesticación de
plantas (leguminosas) constatado en la cueva del Guitarrero, por parte de grupos de cazadores de bosques serranos.
Todo ello es indicativo del nivel alcanzado por los cenolíticos andinos, que habían conseguido cambios positivos en
su relación y explotación del medio. Lo que se tradujo en
un incremento de población y una mayor diversificación y
especialización de sus utillajes y herramientas de trabajo.
Esto, sin embargo, no significó cambios drásticos y visibles
en su organización, patrón de asentamiento, o forma de
economía, que continuó basándose en la depredación de
plantas y animales.
Puntes de fletxa. Ayampitín II. Viscachani, Bolívia.
Puntas de flecha. Ayampitín II. Viscachani, Bolivia
Ganivet de sílex. Cultura d'El Palmar. Bolívia.
Cuchillo de sílex. Cultura de El Palmar. Bolivia
22
[page-n-25]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 23
Vicunyes de la serra andina peruana.
Vicuñas de la sierra andina peruana.
El progressiu coneixement dels recursos naturals
donarà pas a una etapa, emmarcada cronològicament
entre el 5000 i el 3000 a.C., denominada per alguns
autors com arcaica i per altres com preneolítica, en la
qual els cultígens (cultius de plantes primàriament
seleccionades) aniran incorporant-se cada vegada en
major proporció al consum d’estos grups de caçadors.
Entre els primers «cultius» d’origen andí caldria mencionar la creïlla (Solanum tuberosum), la quinua ( Chenopodium quinoa) o l’olluco (Ullucus tuberosum), plantes
que es crien de forma espontània en àrees habitualment fredes. De terres mesotèrmiques s’incorporen el
fesol (Phaseolus vulgaris) o la carabassa (Lagenaria
siceraria), i de la selva tropical humida el cacauet (Arachis hypogaea), la mandioca o iuca (Manihot utilissima),
i la dacsa (Zea mais), esta última procedent amb tota
seguretat d’Amèrica central. La dieta es combinava amb
la cria i consum d’animals (llama, alpaca, cuy o ànecs,
economia mixta de patró agropecuari), i es completava
amb l’explotació de recursos marins tant de pesca com
de recol·lecció de mol·luscos, que des de la costa d’Equador fins a Xile fou una constant, almenys des del
4000 a.C.
El progresivo conocimiento de los recursos naturales
dará paso a una etapa, enmarcada cronológicamente
entre el 5.000 y el 3.000 a.c. llamada por algunos autores
como arcaico y por otros como pre-neolítico, donde los
cultígenos (cultivos de plantas primariamente seleccionadas) irán incorporándose cada vez en mayor proporción al consumo de estos grupos de cazadores. Entre los
primeros “cultivos” de origen andino habría que mencionar la patata (Solanum tuberosum), la quinua ( Chenopodium quinoa) o el olluco (Ullucus tuberosum), plantas
que se crían de forma espontanea en áreas habitualmente frías. De tierras mesotérmicas se incorporan el frijol
(Phaseolus vulgaris) o la calabaza ( Lagenaria siceraria),
y de la selva tropical húmeda el maní (Arachis hypogaea), la mandioca o yuca (Manihot utilissima), y el maíz
(Zea mais) este último procedente con toda seguridad de
América central. La dieta se combinaba con la cría y
consumo de animales (llama, alpaca, cuy o patos, economía mixta de patrón agropecuario), y se completaba con
la explotación de recursos marinos tanto de pesca como
recolección de moluscos, que desde la costa de Ecuador
hasta Chile fue una constante, al menos desde el 4.000
a.c.
L’aparició dels primers jaciments amb ceràmica a l’entorn del 3000 a.C., sempre en àrees excèntriques a la
La aparición de los primeros yacimientos con cerámica
en torno al 3.000 a.c., siempre en áreas excéntricas a la
23
[page-n-26]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 24
La dacsa, planta d'origen centreamericà, ha constituït una de les fonts més importants de la
dieta indígena americana.
El maíz, planta de origen centroamericano, ha constituido una de las fuentes más importantes de la dieta indígena americana.
1
2
3
4
5
6
7
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10 y 11
8
Río Pedregal (El Jobo).
Lauricocha.
Ranracancha.
Huanaqueros.
Toquepala.
Viscachani.
Zona de la Sierra de Aguilar.
Ampajango (Ayampitin).
Pampa de Olaén (Ayampitin).
Cuevas de Fell y Palli-Aike.
9
Principals jaciments corresponents a caçadors recol·lectors
amb anti-guitat superior al V mil·lenni (Schobinger 1969).
Principales yacimientos correspondientes a cazadores
recolectores con antigüedad superior al V milenio
(Schobinger 1969).
10 11
24
[page-n-27]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 25
Tubercles andins, papas (creïlles), ocas i ullucus.
Tubérculos andinos, papas, ocas y ullucus.
región central, y vinculadas a pueblos agricultores de selva
tropical de Colombia y Ecuador (Valdivia y Guayas), confirmará la delimitación de un nuevo periodo. Su denominación, Cerámico, Formativo o Neolítico pleno son sinónimos
de un mismo concepto, definitorio de la nueva situación y
que se enmarca dentro de los postulados con los que Gordon Childe definió la revolución Neolítica: sedentarización,
complejos patrones urbanos y de organización social, división del trabajo y aparición de clases sociales, economía
de producción planificada, con base en la agricultura y en
la ganadería, y nuevas técnicas manufactureras como textiles y cerámica. Debemos matizar que no siempre los pueblos neolitizados en sus relaciones sociales y de producción, conocieron la cerámica de forma sincrónica, por lo
que es posible hablar de un “neolítico precerámico”. Los
valdivianos de la costa norte por ejemplo utilizaron la cerámica en fechas tan tempranas como las mencionadas,
mientras que en los Andes centrales no se difundió esta
técnica sino hasta la sexta o séptima fase de desarrollo
Valdivia, en torno al 1.800, 1.500 a.c.
regió central, i vinculades a pobles agricultors de selva
tropical de Colòmbia i Equador (Valdivia i Guayas), confirmarà la delimitació d’un nou període. Les seues denominacions, Ceràmic, Formatiu o Neolític ple, són sinònims
d’un mateix concepte, definitori de la nova situació i que
s’emmarca dins dels postulats amb què Gordon Childe
definí la revolució Neolítica: sedentariztació, patrons
urbans i d’organització social complexos, divisió del treball i aparició de classes socials, economia de producció
planificada, amb base en l’agricultura i en la ramaderia, i
noves tècniques manufactureres com tèxtils i ceràmica.
Hem de matisar que els pobles neolititzats, en les seues
relacions socials i de producció, no sempre conegueren
la ceràmica de forma sincrònica, per la qual cosa és possible parlar d’un «neolític preceràmic». Els valdivians de la
costa nord, per exemple, van utilitzar la ceràmica en dates
tan primerenques com les mencionades, mentre que en
els Andes centrals no es difongué esta tècnica sinó fins
a la sexta o sèptima fase de desenvolupament Valdivia, a
l’entorn del 1800, 1500 a.C.
25
[page-n-28]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 26
Monolit de granit tallat que representa un ésser amb faccions de felí, conegut com el Lanzón. Chavín de Huantar, Perú.
Monolito de granito tallado representando a un ser con rasgos de felino, conocido como el Lanzón. Chavin de Huantar, Perú.
26
[page-n-29]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 27
Llac de Huascarán, Perú.
Lago de Huascarán, Perú.
HORITZÓ PRIMERENC
HORIZONTE TEMPRANO
Chavín de Huantar. Inici de la Metal·lúrgia a la
regió Circum-Titicaca. Tiwanaku períodes I i II
Chavín de Huantar. Inicio de la Metalurgia en la
región Circun Titicaca. Tiwanaku periodos I y II
És durant el segon mil·lenni quan cristal·litzen al llarg
de la costa i de la zona andina del Perú importants centres urbans, planificats en el seu desenvolupament i
capaços d’emprendre, per la seua densitat de població,
importants obres d’infraestructures agràries o cerimonials (Sechin Alto). A la fi del segon mil·lenni destacarà
entre ells, a la regió d’Ayacucho, el gran nucli de Chavín
de Huantar, contrapunt, en la seua concepció ciutadana
i de centre cerimonial, al món rural i pobletà neolític.
Serà lloc de culte i d’oracle de primer rang (encara que
no l’únic: illa del Sol a Titicaca, Pachacamac…), a mitjan
camí entre la costa urbanitzada i poblada i la selva
amazònica, on convergixen totes les influències i els
focus culturals neolítics per a, des d’allí, irradiar a tota la
regió on la fórmula de revolució urbana tingué arrelament. Chavín significarà, efectivament, el primer gran
Horitzó panandí, «Horitzó Primerenc» en què la superioritat i influència d’esta ciutat s’imposarà en una àmplia
zona. El nivell i la quantia d’ofrenes, o millor, els tributs
rebuts des d’altres ciutats, donen idea de la riquesa acumulada en el seu període d’esplendor. Tresors que deixaran la seua empremta en l’arquitectura, en l’escultura o
en la ceràmica, i són testimoni de l’alt nivell de vida i de
prestigi aconseguit en eixe punt de la serra nord central.
La seua caiguda a l’entorn del 500 - 400 a.C., iniciarà
Es durante el segundo milenio cuando cristalizan a lo
largo de la costa y de la zona andina del Perú importantes centros urbanos, planificados en su desarrollo y capaces de acometer por su densidad de población importantes obras de infraestructuras agrarias o ceremoniales
(Sechin Alto). A Finales del segundo milenio destacará
entre ellos, en la región de Ayacucho el gran núcleo de
Chavín de Huantar, contrapunto en su concepción ciudadana y de centro ceremonial al mundo rural y aldeano
neolítico. Será lugar de culto y de oráculo de primer
rango (aunque no el único: isla del Sol en Titicaca, Pachacamac…), a medio camino entre la costa urbanizada y
poblada y la selva amazónica, donde convergen todas las
influencias y los focos culturales neolíticos, para desde
allí irradiar a toda la región donde la fórmula de revolución urbana tuvo arraigo. Chavín va a significar efectivamente el primer gran Horizonte panandino, “Horizonte
Temprano” en el que la superioridad e influencia de esta
ciudad se impondrá en una amplia zona. El nivel y cuantía de ofrendas, o mejor, los tributos recibidos desde otras
ciudades, dan idea de la riqueza acumulada en su periodo
de esplendor. Tesoros que dejarán su impronta en la
arquitectura, en la escultura, o en la cerámica, y son testimonio del alto nivel vida y de prestigio alcanzado en ese
punto de la sierra norte central. Su caída en torno al 500
27
[page-n-30]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 28
una etapa marcada per l’apogeu de regions i ciutats, tant
costeres com serranes, incloses en la seua antiga àrea
hegemònica. Va ser durant este horitzó primerenc quan
el nord i el sud de les àrees centrals intensificaren els
seus contactes i coneixements, consolidaren les tècniques i les ferramentes productives i intercanviaren cultius i animals en una perfecta complementarietat i simbiosi: el nord serrà i coster, productor de dacsa i
lleguminosa; el sud altiplànic, portador de la ramaderia
de camèlids i del cultiu de la creïlla com a bases de la
seua dieta alimentària. En paraules de Lumbreras (1992)
«les coses de la serra van cap a la costa i viceversa; les
coses de la selva envaïxen la costa i la serra. És una
experiència encreuada que va fer possible l’anomenat
“món clàssic” andí, definidament lligat des d’aleshores a
un règim urbà i rural les característiques d’interdependència estructural del qual seran el signe característic de la civilització andina».
- 400 a. c., iniciará una etapa marcada por el apogeo de
regiones y ciudades, tanto costeras como serranas,
incluidas en su antigua área hegemónica. Fue durante
este horizonte temprano, cuando el norte y el sur de las
áreas centrales intensificaron sus contactos y conocimientos, consolidaron las técnicas y las herramientas
productivas e intercambiaron cultivos y animales en una
perfecta complementariedad y simbiosis: el norte serrano
y costero, productor de maíz y leguminosas; el sur altiplánico, portador de la ganadería de camélidos y del cultivo
de la papa como bases de su dieta alimenticia. En palabras de Lumbreras (1992) “ las cosas de la sierra van hacia
la costa y viceversa; las cosas de la selva invaden la costa
y la sierra. Es una experiencia cruzada que hizo posible el
llamado “mundo clásico” andino, definidamente ligado
desde entonces a un régimen urbano y rural cuyas características de interdependencia estructural serán el signo
característico de la civilización andina”.
Però l’intercanvi comercial no sols abastava productes agrícoles o la llana de llama i alpaca, com pareix
desprendre’s per la utilització combinada de llana i cotó
en els teixits de la costa sud del Perú, almenys des del
300 - 200 a.C., potser en un eix comercial Titicaca-costa:
Pucarà-Paracas. La regió lacustre proporcionà també
pedres semiprecioses, especialment les que són derivades o contenen compostos cuprífers, com ara turqueses
i lapislàtzuli. No seria aventurat proposar que la recerca
d’estes pedres conduí al descobriment del mineral de
coure. En qualsevol cas, els jaciments i la seua distribució evidencien l’aparició de la metal·lúrgia del coure i de
l’or expandint-se de sud a nord per l’altiplà i la serra.
Pero el intercambio comercial no sólo alcanzaba a productos agrícolas o a la lana de llama y alpaca, como así
parece desprenderse por la utilización combinada de lana y
algodón en los tejidos de la costa sur del Perú, al menos
desde el 300 - 200 a.c., quizás en un eje comercial TiticacaCosta: Pucará-Paracas. La región lacustre proporcionó también piedras semipreciosas, especialmente las que son
derivadas o contienen compuestos cupríferos como turquesas y lapislázuli. No sería aventurado proponer que la
búsqueda de estas piedras condujo al descubrimiento del
mineral del cobre. En cualquier caso los yacimientos y su
distribución evidencian la aparición de la metalurgia de
cobre y del oro expandiéndose de sur a norte por el altiplano y la sierra.
Des de molt prompte es produïa coure a Wankarani
(nord i nord-oest del llac Poopó), a Chiripa (ribera meridional del Titicaca), i a Tiwanaku, la qual cosa explica l’aparició
igualment primerenca del coure en l’àrea d’influència del
Titicaca: a Arica (Faldas del Morro), o al nord-oest argentí.
La metal·lúrgia, que suposa un complex procés de maduració tècnica, amb temperatures de fosa superiors a 1.000
graus, es pogué iniciar a Wankarani, Chiripa i Tiwanaku
entre el 1200 i el 1000 a.C., i no serà conegut en les àrees
andines central i septentrional sinó fins a uns quants centenars d’anys després, i fins i tot amb major retard en altres
zones més distants.
Desde muy temprano se producía cobre en Wankarani
(norte y noroeste del lago Poopó), en Chiripa (ribera meridional del Titicaca), y en Tiwanaku, lo que explica la aparición igualmente temprana del cobre en el área de influencia del Titicaca: en Arica (Faldas del Morro), o en el
noroeste argentino. La metalurgia, que supone un complejo
proceso de maduración técnica con temperaturas de fundición superiores a 1000 grados, se pudo iniciar en Wankarani, Chiripa y Tiwanaku entre el 1200 y 1000 a.c., y no será
conocido en las áreas andinas Central y Septentrional sino
hasta varios cientos de años después, e incluso con mayor
retraso en otras zonas más distantes.
És en este moment quan Tiwanaku, nucli de menor
rang i menor extensió territorial que les seues contemporànies Wankarani i Chiripa, està configurat, segons opinió de Ponce Sanginés (1974), com una aldea d’economia
autosuficient. Els seus habitants ocupen tota o part de la
vall altiplànica, rodejada per les serres meridional i septentrional pròximes al Titicaca, i constituïxen una societat, en
aparença, tranquil·la i sense conflicte amb altres grups.
L’activitat fonamental n’era l’agricultura, associada al seu
grau de neolitització, i la principal ferramenta de treball una
aixada de pedra de talla tosca. El cultiu bàsic, la creïlla o
papa amb multitud de variants autòctones, es convertí en
Es en este momento cuando Tiwanaku, núcleo de
menor rango y menor extensión territorial que sus contemporáneas Wankarani y Chiripa, está configurado, según
opinión de Ponce Sanginés (1974), como una aldea de economía autosuficiente. Sus habitantes ocupan todo o parte
del valle altiplánico, rodeado por las sierras meridional y
septentrional próximas al Titicaca, y constituyen una
sociedad, en apariencia, tranquila y sin conflicto con otros
grupos. La actividad fundamental era la agricultura, asociada a su grado de neolitización, y la principal herramienta
de trabajo una azada de piedra de talla tosca. El cultivo
28
[page-n-31]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 29
Alpaca andina.
Alpaca andina.
Teixidora indígena boliviana de la regió d'Apurimac.
Tejedora indígena boliviana de la región de Apurimac.
29
[page-n-32]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 30
básico, la patata o papa con multitud de variantes autóctonas, se convirtió en un producto de primera necesidad. A
través de una manipulación adecuada, especialmente un
eficaz proceso de deshidratación, se conseguía los llamados chuño y tunda, que podían almacenarse en cantidad
suficiente para ser consumidos a lo largo del año, sin peligro de putrefacción y resolviendo así el problema del abastecimiento en un área tan extrema como el altiplano.
un producte de primera necessitat. A través d’una manipulació adequada, especialment un eficaç procés de deshidratació, s’aconseguien els anomenats chuño i tunda, que
podien emmagatzemar-se en quantitat suficient per a ser
consumits al llarg de l’any, sense perill de putrefacció i
resolent així el problema de l’abastiment en una àrea tan
extrema com l’altiplà.
El patró habitacional es basava aleshores en cases de
tipus rectangular amb habitacions circulars adossades, en
les quals no es perceben diferències socials notables. Les
parets, d’atovó, s’assenten en una base o sòcol de pedres,
amb sostre de dos vessants. En el seu interior, separades
entre si per estrets carrers empedrats, es cuinava amb fem
sec d’animals domèstics, i en alguna d’elles aparegueren
pintures murals. Es coneix la ceràmica i es talla la pedra
(obsidiana, sodalita, hialobasalt).
El patrón habitacional está basado para entonces en
casas de tipo rectangular con aposentos circulares adosados, en las que no se aprecian diferencias sociales notables.
Las paredes, de adobe, se asientan en una base o zócalo de
piedras, con techo a dos aguas. En el interior de éstas, separadas entre sí por estrechas calles empedradas, se cocinaba
con estiércol seco de animales domésticos, y en alguna de
ellas aparecieron pinturas murales. Se conoce la cerámica y
se talla la piedra (obsidiana, sodalita, hialobasalto).
Els enterraments es practiquen en tombes circulars
amb aixovar sumptuari: adorns d’or i plata, grans cilíndrics
de sodalita…
Los enterramientos se practican en tumbas circulares
con ajuar suntuario: adornos de oro y plata, cuentas cilíndricas de sodalita…
Pucará, piràmide de Puca-Orqo.
Pucará, pirámide de Puca-Orqo.
30
[page-n-33]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 31
Siguiendo la clasificación de Ponce que divide la cultura Tiwanaku en cinco periodos o épocas (Tiwanaku I, II,
III, IV y V), a esta fase de desarrollo aldeano, cronológica
y culturalmente inscrita en el Horizonte Temprano del
área, pertenecen los periodos Tiwanaku I y II. En el resto
de Bolivia y contemporáneas a este momento de desarrollo en la zona de los lagos aparecen entre otras las culturas megalíticas y de túmulos de Oruro y Cliza (Cochabamba), vinculadas a Wankarani, o la de agricultores
arawakos de tradición amazónica de la cultura del Palmar
en Santa Cruz de la Sierra, a la que se supone una datación del 600 a.c.
Seguint la classificació de Ponce, que dividix la cultura Tiwanaku en cinc períodes o èpoques (Tiwanaku I,
II, III, IV i V), a esta fase de desenvolupament pobletà,
cronològicament i culturalment inscrita en l’Horitzó Primerenc de l’àrea, pertanyen els períodes Tiwanaku I i II.
A la resta de Bolívia, i contemporànies a este moment de
desenvolupament a la zona dels llacs, apareixen, entre
altres, les cultures megalítiques i de túmuls d’Oruro i
Cliza (Cochabamba), vinculades a Wankarani, o la d’agricultors arawaks de tradició amazònica de la cultura del
Palmar, a Santa Cruz de la Sierra, a la qual se suposa
una datació del 600 a.C.
Estela Raimondi, de Chavín.
Estela Raimondi, de Chavín.
31
[page-n-34]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 32
Monolit de Tiwanaku conegut com monolito Ponce. Període Clàssic, èpoques III i IV. Bolívia.
Monolito de Tiwanaku conocido como monolito Ponce. Periodo Clasico, épocas III y IV. Bolivia.
32
[page-n-35]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 33
Ceràmiques de Tiwanaku III-IV (Període Intermedi Primerenc). Museu de Prehistòria de València.
Céramicas de Tiwanaku III-IV (Periodo Intermedio Temprano). Museo de Prehistoria de Valencia
PERÍODE INTERMEDI PRIMERENC
PERIODO INTERMEDIO TEMPRANO
Cultures regionals. Tiwanaku períodes III i IV. El
classicisme andí
Culturas regionales. Tiwanaku periodos III y IV.
El clasicismo Andino
Amb precedents en les cultures de Paracas i Pucarà,
Nazca a la costa sud, i Tiwanaku a l’altiplà, es consolidaren, després de la decadència de Chavín, com a centres
urbans dominants en les seues respectives regions. Al
mateix temps, a la costa central es distingia Lima, més al
nord Moche, o a l’interior Cajamarca o Recuay. Entràvem amb això en una nova era d’organització andina.
Tots estos centres de poder regional tingueren una
etapa d’inusitat desenvolupament entre el final del primer mil·lenni a.C. i el 500 o 600 d.C. Un període de
riquesa en què l’explotació agrària i de recursos pesquers va propiciar un comerç intens entre centres de
poder, així com la planificació i execució d’obres urbanes, ampliació de zones de cultiu mitjançant dessecació
d’àrees pantanoses, o l’extensió de canals de regatge.
En el mateix pla de desenvolupament figuren totes les
arts decoratives i arquitectòniques, on la ceràmica, l’escultura, la metal·lúrgia o els tèxtils abastaren cotes d’altíssima qualitat i perfecció tècnica, per la qual cosa este
període s’ha conegut amb el nom de «clàssic andí».
Con precedentes en las culturas de Paracas y Pucará,
Nazca en la costa sur, y Tiwanaku en el altiplano, se consolidaron tras la decadencia de Chavín, como centros
urbanos dominantes en sus respectivas regiones. A la vez
en la costa central se distinguía Lima, más al norte
Moche, o en el interior Cajamarca o Recuay. Entrábamos
con ello en una nueva era de organización andina. Todos
estos centros de poder regional tuvieron una etapa de
inusitado desarrollo entre el final del primer milenio a.c. y
el 500, 600 d.c. Un periodo de riqueza donde la explotación agraria y de recursos pesqueros, propició un comercio intenso entre centros de poder, así como la planificación y ejecución de obras urbanas, ampliación de zonas
de cultivo mediante desecación de áreas pantanosas, o la
extensión de canales de riego. En el mismo plano de
desarrollo figuran todas las artes decorativas y arquitectónicas, donde la cerámica, la escultura, la metalurgia o
los textiles alcanzaron cotas de altísima calidad y perfección técnica, por lo que este periodo ha sido conocido
con el nombre de “clásico andino”.
33
[page-n-36]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 34
Escena de guerrers mochica (Període Intermedi Primerenc) perta-nyent a una pintura ceràmica.
Escena de guerreros mochica (Periodo Intermedio Temprano) perteneciente a una pintura cerámica.
Gravat representant un ésser mític antropomorf. Fase III de Nazca.
Període Intermedi Primerenc (Los Incas y el antiguo Perú, 1991).
Grabado representando a un ser mítico antropomorfo. Fase III de Nazca.
Periodo Intermedio Temprano (Los Incas y el antiguo Perú, 1991).
Mapa de la regió del llac Titicaca amb la situació de les principals ciutats
(Ponce Sanginés, 1981).
Mapa de la región del lago Titicaca con la situación de las principales ciudades
(Ponce Sanginés, 1981).
34
[page-n-37]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 35
Així succeí en l’anomenat Tiwanaku clàssic (fases III i
IV de Ponce Sanginés), on l’aldea precedent dóna pas a
un centre urbà d’economia dependent i diversificada,
demandant de matèria primera i amb manufactures especialitzades. L’estructura social està ara estratificada de
forma piramidal. Hi ha un important creixement
demogràfic impulsat per una eficaç planificació agrícola,
que provocarà al seu torn un excedent productiu sense
precedents. Es calcula que un terç de les collites podia
mantindre la població ciutadana, mentre que el 66% restant tenia com a destinació el sosteniment de l’aristocràcia i les obres d’infraestructura i sumptuàries, en
definitiva el manteniment de l’«aparell» i les obres de
l’estat (és possible aplicar-hi ja el terme estat) i el
cerimonial religiós. Per a les elits dominants era consubstancial al seu rang demostrar el poder a través d’obres desmesurades i audaces. Així, es construïren temples de pedra com Kalasasaya o Pumapunku, amb dos
hectàrees aproximades de superfície cada un, o la imposant piràmide d’Akapana. Estes obres arquitectòniques
no sols mobilitzaren un gran contingent d’obrers per a
alçar i transportar des de les pedreres els enormes
blocs de pedra («…en molt gran part d’esta comarca no hi
ha ni es veuen roques, pedreres ni pedres on pogueren
haver tret les moltes que veiem, i per a portar-les no
devia ajuntar-se poca gent….», escriu Cieza), sinó també
mà d’obra especialitzada, artesans, picapedrers, ceramistes, escultors o fonedors (s’utilitzaren grapes de coure
per a la subjecció de determinats carreus). Però este treball devia comptar, a més a més, amb tècnics, autèntics
arquitectes que projectaren i delinearen unes obres
quasi perfectes en la seua execució final. Tot no podia
ser fortuït o fruit de la casualitat, obeïa a una direcció
perfectament coordinada i planificada.
Así sucedió en el llamado Tiwanaku clásico (fases III
y IV de Ponce Sanginés), donde la aldea precedente da
paso a un centro urbano de economía dependiente y
diversificada, demandante de materia prima y con manufacturas especializadas. La estructura social está ahora
estratificada de forma piramidal. Hay un importante crecimiento demográfico impulsado por una eficaz planificación agrícola, que provocará a su vez un excedente productivo sin precedentes. Se calcula que un tercio de las
cosechas podía mantener a la población ciudadana,
mientras que el 66% restante tenía como destino el sostenimiento de la aristocracia y las obras de infraestructura y suntuarias, en definitiva el mantenimiento del “aparato” y obras del estado (es posible aplicar ya el termino
estado), y el ceremonial religioso. Para las élites dominantes era consustancial a su rango demostrar el poder a
través de obras desmesuradas y audaces. Así se construyeron templos de piedra como Kalasasaya o Pumapunku
con dos hectáreas aproximadas de superficie cada uno, o
la imponente pirámide de Akapana. Estas obras arquitectónicas no sólo movilizaron a un gran contingente de
obreros para levantar y transportar desde las canteras los
enormes bloques de piedra (“…en muy gran parte de esta
comarca no hay ni se ven rocas, canteras ni piedras
donde pudiesen haber sacado las muchas que vemos, y
para traerlas no debía de juntarse poca gente….”, escribe
Cieza), sino también mano de obra especializada, artesanos, canteros, ceramistas, escultores o fundidores (se utilizaron grapas de cobre para la sujeción de determinados
sillares). Pero este trabajo debía además contar con técnicos, auténticos arquitectos que proyectaran y delineasen
unas obras casi perfectas en su ejecución final. Todo no
podía ser fortuito o fruto de la casualidad, obedecía a una
dirección perfectamente coordinada y planificada.
«…Yo pregunté a los naturales, en presencia
de Juan Varagas (que es el que sobre ellos
tiene encomienda) si estos edificios se
habían hecho en tiempos de los ingas, y
riéronse desta pregunta, afirmando lo ya
dicho, que antes que ellos reinasen estaban
hechos, mas que ellos no podían decir ni
afirmar quién los hizo, mas de que oyeron a
sus pasados que en una noche remaneció
hecho lo que allí se veía…., digo que por
ventura pudo ser que antes de que los
ingas mandasen debió de haber alguna
gente de entendimiento en estos reinos,
venida por alguna parte que no se sabe, los
cuales harían estas cosas, y siendo pocos y
los naturales tantos, serían muertos en las
guerras.»
“…Yo pregunté a los naturales en, presencia
de Juan Varagas ( que es el que sobre ellos
tiene encomienda), si estos edificios se
habían hecho en tiempos de los ingas, y
rieronse desta pregunta, afirmando lo ya
dicho, que antes que ellos reinasen estaban hechos, mas que ellos no podían decir
ni afirmar quien los hizo, mas de que oyeron a sus pasados que en una noche remaneció hecho lo que allí se veía…., digo que
por ventura pudo ser que antes de que los
ingas mandasen debió de haber alguna
gente de entendimiento en estos reinos,
venida por alguna parte que no se sabe, los
cuales harían estas cosas, y siendo pocos
y los naturales tantos, serían muertos en
las guerras”.
(Pedro Cieza de León, Crónica del Perú,
1540-1550)
(Pedro Cieza de León. Crónica del Perú 15401550)
És en este període quan Tiwanaku aconseguix sotmetre els territoris riberencs del gran llac davant la necessitat
Es en este periodo cuando Tiwanaku consigue someter los territorios ribereños del gran lago ante la necesi-
35
[page-n-38]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 36
Porta del Sol de Tiwanaku.
Puerta del sol de Tiwanaku.
Detall del personatge central de la Porta del Sol indentificat
amb la representació de Viracocha.
Detalle del personaje central de la puerta del Sol identificado con la representación de Viracocha.
36
[page-n-39]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 37
Plànol de les ruïnes de la ciutat antiga de Tiwanaku (The Times Atlas of Archaeology, 1988).
Plano de las ruinas de la ciudad antigua de Tiwanaku (The Times Atlas of Archaeology, 1988.)
d’expansió i de recursos per al seu propi desenvolupament. Absorbix els Chiripas i part de l’àrea d’influència de
Wankarani. Com escriu Ponce Sanginés (1974), «el sentiment expansionista de Tiwanaku començà en l’època III,
encara que en escala limitada». Després d’este primer període d’esplendor, l’anomenada per Ponce època IV suposarà una consolidació i afermament territorial amb presència colonial en punts estratègics: Ayacucho a la serra nord
i Arica i Atacama a la costa. S’ampliaren i diversificaren les
xarxes comercials. Productes com ara la coca, el tabac, petxines marines, or, coure, hialobasalt per a les aixades dels
agricultors o l’andesita grisa per a escultures, eren portades des d’Oruro, La Paz, Copacabana, la costa pacífica, l’orient selvàtic o vores de selva. Estilísticament, s’aconsegueix major perfecció i depuració en les formes. S’adopten
cànons de simetria i es representen, a les ordres de guerrers, la dels còndors i felins, portant màscares i armes.
Com a paradoxa enfront de tota esta esplendor clàssica
tenim uns vestigis físics escassos i circumscrits exclusivament a l’àrea cerimonial i cívica. Estos edificis són els
únics que han sobreviscut, per la naturalesa dels seus
materials.
dad de expansión y de recursos para su propio desarrollo.
Absorbe a los Chiripas y parte del área de influencia de
Wankarani. Como escribe Ponce Sanginés (1974) “el sentimiento expansionista de Tiwanaku empezó en la época III,
aunque en escala limitada”. Tras este primer periodo de
esplendor, la llamada por Ponce época IV, supondrá una
consolidación y afianzamiento territorial con presencia
colonial en puntos estratégicos: Ayacucho en la sierra
norte y Arica y Atacama en la costa. Se ampliaron y diversificaron las redes comerciales. Productos como la coca, el
tabaco, conchas marinas, oro, cobre hialobasalto para las
azadas de los agricultores o la andesita gris para esculturas, eran traídas desde Oruro, la Paz, Copacabana, la costa
pacífica, el oriente selvático o cejas de selva. Estilísticamente se alcanza mayor perfección y depuración en las
formas. Se adoptan cánones de simetría y se representan
a las órdenes de guerreros, la de los cóndores y felinos,
portando máscaras y armas. Como paradoja a todo este
esplendor clásico tenemos unos vestigios físicos escasos
y circunscritos exclusivamente al área ceremonial y cívica.
Estos edificios son los únicos que han sobrevivido por la
naturaleza de sus materiales.
Què fou de l’àrea habitada de la ciutat de Tiwanaku,
la superfície de la qual pareix que abastà les 420 hectàrees? Tot indica que les cases, construïdes amb rajoles
d’atovó i materials peribles, s’han anat «dissolent» amb el
pas del temps, deixant a la superfície empremtes imperceptibles.
¿Qué fue del área habitada de la ciudad de Tiwanaku
cuya superficie parece que alcanzó las 420 hectáreas?.
Todo indica que las casas construidas con ladrillos de
adobe y materiales perecederos, se han ido “disolviendo”
con el paso del tiempo, dejando en la superficie huellas
imperceptibles.
37
[page-n-40]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 38
Fragment de teixit possiblement d'estil i època Wari (Horitzó Mitjà), Perú. Museo de América, Madrid.
Fragmento de tejido posiblemente de estilo y época Wari (Horizonte Medio), Perú. Museo de América. Madrid.
38
[page-n-41]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 39
Teixidora aymara. Laja, Bolivia.
Tejedora aymara. Laja, Bolivia.
HORIZONTE MEDIO
HORITZÓ MITJÀ
Els Imperis Expansius. Wari i Tiwanaku
Los Imperios Expansivos. Wari y Tiwanaku
Al llarg dels segles VI i VII, una formació estatal sorgida en les proximitats d’Ayacucho aconseguí imposarse a la resta de cultures centre-andines d’aquell món
clàssic, que tocava irremeiablement la seua fi. Esta nova
potència de caràcter expansiu, coneguda com a imperi
Wari, pel nom d’un dels seus centres urbans, dominà a
Moche i Cajamarca, al nord, i a Nazca i Cuzco en el sud.
El seu poder es basava en la recaptació de tributs sobre
les poblacions conquistades i el tràfic d’importants contingents de mà d’obra esclava. Wari xocà en la seua
frontera sud amb Tiwanaku, cultura amb què tenia importants vincles de tot tipus establits durant el període precedent.
A lo largo de los siglos VI y VII d.c. una formación
estatal surgida en las proximidades de Ayacucho consiguió imponerse al restos de culturas centro andinas de
aquel mundo clásico, que tocaba irremediablemente a su
fin. Esta nueva potencia de carácter expansivo conocida
como imperio Wari, por el nombre de uno de sus centros
urbanos, dominó a Moche y Cajamarca en el norte y a
Nazca y Cuzco en el sur. Su poder se basaba en la recaudación de tributos sobre las poblaciones conquistadas y
el tráfico de importantes contingentes de mano de obra
esclava. Wari chocó en su frontera sur con Tiwanaku, cultura con la que tenía importantes vínculos de todo tipo
establecidos durante el periodo precedente.
Tiwanaku havia aconseguit aleshores una expansió a
gran escala, culminació lògica del seu propi desenvolupament, la qual cosa es coneix en termes arqueològics
com Tiwanaku Expansiu o època V de Ponce Sanginés.
Allí on va entrar en contacte amb pobles de nivell organitzatiu i cultural inferior a ell, el seu domini i influència
fou total, i imposà des del punt de vista estilístic les
seues «formes pures». On convergí amb cultures d’alt
nivell, com en el cas de Wari, optà pel sincretisme i el
Tiwanaku había conseguido para entonces una expansión a gran escala, culminación lógica de su propio desarrollo, lo que se conoce en términos arqueológicos como
Tiwanaku Expansivo o época V de Ponce Sanginés. Allí
donde entró en contacto con pueblos de nivel organizativo
y cultural inferior a él, su dominio e influencia fue total,
imponiendo desde el punto de vista estilístico sus “formas
puras”. Donde convergió con culturas de alto nivel, como
en el caso de Wari, optó por el sincretismo y el mestizaje
39
[page-n-42]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 40
CAPULI
TUMACO-TOLITA
JAMACOAQUE
BAHIA
GUANGALA
TUNCAHUAN
JAMBELI
NARRIO
SECHURA
VICUS
CAJAMARCA
TRUJILLO
IMPERIO WARI
WARI
CUZCO
AREA TIWANAKU
TIWANAKU
AREQUIPA
COCHABAMBA
ARICA
TUCUMAN
AGUADA
SANTIAGO DE ESTERO
MOLLO ANTAMAS
L'àrea andina cap a l'any 1000 de la nostra era. Horitzó Mitjà.
El área andina hacia el año 1000 de nuestra era. Horizonte Medio.
de estilos, mezcla de lo local y lo foráneo. Respetando sus
campos exclusivos de influencia, las fuerzas hegemónicas
de las dos ciudades quedaron equilibradas y bipolarizaron
el espacio central andino. De una parte Tiwanaku, con
poder real en el altiplano sur y circuntiticaca. Con formas
de dominio ejercidas a través de coloniaje de tierras y trueque intensivo en las áreas de desierto y norte de la actual
Argentina, como el tráfico constatado de materiales líticos y
metales. De otra Wari, al norte, centro de una impresionante
red de caminos que unían ciudades y palacios, centros
artesanales y manufactureros de primer orden con gran
volumen productivo. Éstos primaron más en este periodo
que los grandes y suntuosos centros ceremoniales, surgidos durante el horizonte temprano o en el periodo intermedio temprano. Al menos en la sierra sur y central y en la
costa entre Arequipa y Lima, Wari consiguió un poder efectivo y duradero, que se prolongaría durante cuatrocientos
años. A partir de entonces con el auge de Pachacamac, los
valles centrales comenzaron a activar su propia vida local.
En el norte, en el reino de Chimú, región de los antiguos
Mochicas, el poder de Wari fue más corto y su influencia
más diluída. En cualquier caso el proceso de descomposición de Wari parece completarse definitivamente durante el
siglo XI. Ello supondrá la desarticulación de toda la red tributaria establecida por los ayacuchanos y con ella la con-
mestissatge d’estils, mescla del local i el forà. Respectant els seus camps exclusius d’influència, les forces
hegemòniques de les dos ciutats quedaren equilibrades
i bipolaritzaren l’espai central andí. D’una part, Tiwanaku,
amb poder real en l’altiplà sud i circum-Titicaca. Amb
formes de domini exercides a través de coloniatge de
terres i bescanvi intensiu en les àrees de desert i nord
de l’actual Argentina, com el tràfic constatat de materials
lítics i metalls. D’altra banda, Wari, al nord, centre d’una
impressionant xarxa de camins que unien ciutats i
palaus, centres artesanals i manufacturers de primer
ordre amb gran volum productiu. Estos primaren més
en este període que els grans i sumptuosos centres
cerimonials, sorgits durant l’horitzó primerenc o en el
període intermedi primerenc. Almenys a la serra sud i
central i a la costa entre Arequipa i Lima, Wari aconseguí un poder efectiu i durador, que es prolongaria
durant quatre-cents anys. A partir de llavors, amb l’auge
de Pachacamac, les valls centrals començaren a activar
la seua pròpia vida local. Al nord, al regne de Chimú,
regió dels antics Mochicas, el poder de Wari va ser més
curt i la seua influència més diluïda. En qualsevol cas, el
procés de descomposició de Wari pareix completar-se
definitivament durant el segle XI. Això suposarà la desarticulació de tota la xarxa tributària establida pels ayacu-
40
[page-n-43]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 41
Ciutat de Chan-Chan, capital del regne Chimú. Perú.
Ciudad de Chan-Chan,capital del reino Chimú. Perú.
vulsión en el régimen urbano que sostenía el imperio
panandino y la consiguiente ruralización de la vida regional, especialmente en la sierra central. Sin embargo tanto
en la costa norte como en la sierra centro sur permanecieron y se consolidaron dos núcleos importantes: Chan Chan
como capital de los Chimús, y Cuzco, donde establecieron
su capital los Incas. Hacia finales del siglo XII principios
del XIII también se colapsó Tiwanaku sin que conozcamos
bien las causas de este proceso. La caída definitiva de su
influencia secular provocó un efecto fragmentador, y aparecieron reinos y confederaciones en muchos casos enfrentadas en permanentes guerras locales. Terminaba el segundo gran Horizonte panandino.
chans i, amb ella, la convulsió en el règim urbà que sostenia l’imperi panandí i la consegüent ruralització de la
vida regional, especialment a la serra central. No obstant
això, tant a la costa nord com a la serra centre sud
romangueren i es consolidaren dos nuclis importants:
Chan Chan com a capital dels Chimús, i Cuzco, on establiren la seua capital els Inques. Cap a la fi del segle XII
i principis del XIII també es col·lapsà Tiwanaku, sense
que coneguem bé les causes d’este procés. La caiguda
definitiva de la seua influència secular va provocar un
efecte fragmentador, i aparegueren regnes i confederacions en molts casos enfrontats en permanents guerres
locals. Acabava el segon gran Horitzó panandí.
41
[page-n-44]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 42
Terrasses de cultiu d'època preincaica. Vall del riu Colca. Perú.
Terrazas de cultivo de época preincaica. Valle del río Colca. Perú.
42
[page-n-45]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 43
Camperols andins amb vasos tradicionals de fusta, keros, utilitzats per a prendre chicha, beguda fermentada de pasta de dacsa.
Campesinos andinos con vasos tradicionales de madera, keros, utilizados para la toma de chicha, bebida fermentada de pasta de maíz.
PERÍODE INTERMEDI TARDÀ
PERIODO INTERMEDIO TARDIO
Etapa de regnes i confederacions a l’altiplà.
Els regnes Collas
Etapa de reinos y confederaciones en el altiplano.
Los reinos Collas
En l’àrea centre-sud, en tot l’altiplà del llac Titicaca,
la decadència confirmada de Tiwanaku al voltant del
segle XIII significà el desenvolupament de regnes independents, que prompte adoptaren actituds bel·licoses i
d’enfrontament que no deposarien ni tan sols sota el
domini dels inques. A pesar d’esta rivalitat manifesta,
tots estaven lligats per una cultura i una llengua comunes, l’aymara o hak’earu (llengua de la gent), la qual
cosa fa possible parlar de cultura regional amb variacions locals. Amb el seu centre neuràlgic a la regió del
llac, l’extensió d’estos grups de llengua comuna aymara
abraçava, sense que això siga traduïble per una ocupació total del territori, fins a les costes d’Arequipa,
Moquegua i Tacna pel Perú, i Arica i possiblement Atacama a Xile. Al sud la frontera era la puna, el límit de
salers entre Bolívia i Xile i Oruro. Al nord pogueren arribar fins a Sicuani, al sud de Cuzco. A l’orient, a la regió
de La Paz, o potser abastaren Cochabamba. Per testimonis de caràcter etnohistòric sabem que existiren dos
poderosos regnes: el dels Collas, amb capital a Hatuncolla, al nord-oest del llac i al nord de l’actual ciutat de
En el área centro sur, en todo el altiplano del lago
Titicaca, la decadencia confirmada de Tiwanaku alrededor
del siglo XIII d.c., significó el desarrollo de reinos independientes, que pronto adoptaron actitudes belicosas y
de enfrentamiento que no depusieron, ni siquiera bajo el
dominio de los incas. A pesar de esta rivalidad manifiesta,
todos estaban ligados por una cultura y lengua común,
el Aymara o Hak’earu (lengua de la gente), lo que hace
posible hablar de cultura regional con variaciones locales. Con su centro neurálgico en la región del lago, la
extensión de estos grupos de lengua común Aymara
abarcaba, sin que ello sea traducible por una ocupación
total del territorio, hasta las costas de Arequipa, Moquegua y Tacna por el Perú, y Arica y posiblemente Atacama
en Chile. Al sur la frontera era la puna, el limite de salares entre Bolivia y Chile y Oruro. Al norte pudieron llegar
hasta Sicuani, al sur de Cuzco. Al oriente la región de la
Paz, o quizás alcanzaron Cochabamba. Por testimonios de
carácter etnohistórico sabemos que existieron dos poderosos reinos: el de los Collas, con capital en Hatuncolla,
al noroeste del lago y al norte de la actual ciudad de
43
[page-n-46]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 44
Els recursos lacustres van ser aprofitats des de temps antics per les poblacions indígenes de l'altiplà. Barca tradicional del llac Titicaca feta de la planta totora.
Los recursos lacustres fueron aprovechados desde antiguo por las poblaciones indígenas el altiplano. Barca tradicional del lago Titicaca hecha de la planta totora.
Treballs agrícoles de rompuda i sembra. Gravat de Felipe Huaman Poma
de Ayala. Segle XVI.
Trabajos agrícolas de roturación y
siembra. Grabado de Felipe
Huaman Poma de Ayala. Siglo XVI.
44
[page-n-47]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 45
Puno, i el dels Lupaqas, radicats en Chucuito, al sud de
Puno. Però no foren els únics. Al sud de Cuzco habitaven els Canas i els Canchis, els Collaguas a l’occident
de Puno, i, al llarg del riu Desaguadero entre el Titicaca
i el llac Poopo, els Pacajes. Altres ètnies documentades
eren els Urus, habitants de les riberes septentrionals del
Titicaca, els Omasuyos a l’orient del mateix llac, els Ubinas a Arequipa, els Tolles del sud bolivià, i altres.
L’economia d’estos pobles girava fonamentalment a
l’entorn de la cria de bestiar, llames i alpaques, el
comerç de llanes per a teixits, i l’aprofitament de carn.
Este bestiar s’estenia per al seu pasturatge per extenses
zones de puna, dirigits per pastors que abastien de
matèria primera les ciutats circumlacustres. L’economia
es complementava amb agricultura (papa, quinua [Chenopodium quinoa], l’oca [Oxalis tuberosum], o la cañiwa
[Chenopodium pallidicaule]), caça (aus i cérvols), pesca i
recursos propis del llac, com la totora, usada tant per a
consum humà com per a cobrir els sostres de les cases,
o per a la construcció dels rais o embarcacions, que
possibilitava, i possibilita en l’actualitat, la comunicació
i el comerç riberenc. A pesar de l’explotació de tots
estos variats recursos, les condicions geològiques i
climàtiques a què està sotmés l’altiplà (en altituds superiors als 3.800 m), reduïx la varietat de cultius i impossibilita la criança de plantes pròpies de terres càlides o
temperades, algunes d’elles tan cobejades com la dacsa
o la coca. Hui sabem, tant per fonts documentals com
arqueològiques, que estos pobles desenvoluparen el
que John Murra (citat per Lumbreras: 1983) ha anomenat
«verticalitat». Este sistema buscava l’explotació directa
de productes agrícoles, no a través del comerç, sinó
mitjançant un sistema de coloniatge en diversos sòls
ecològics, on estos grups pogueren sembrar plantes
impossibles de cultivar en les seues regions d’origen.
Així, els Lupacas, per a proveir-se de dacsa, mantenien
colònies pròpies en punts de la costa pacífica, distants
entre 40 o 50 dies de marxa en caravana. Els Collas, per
la seua banda, radicaren llocs d’assentament a la vall de
Pelchuco per a obrir igualment explotacions de dacsa.
Este procediment s’estenia a totes les mercaderies
necessàries per al seu consum intern i de les quals
eren deficitaris en el seu entorn: sal, ají… fins i tot
regions de past en la puna. Potser l’explotació en este
règim de «verticalitat», del denominat en antropologia
«arxipèlag cultural», explique la varietat de tradicions de
moltes valls costeres entre el sud del Perú i el nord de
Xile.
Chucuito, al sur de Puno. Pero no fueron los únicos. Al
sur de Cuzco habitaban los Canas y Canchis, los Collaguas al occidente de Puno, y a lo largo del río Desaguadero entre el Titicaca y el lago Poopo, los Pacajes. Otras
etnias documentadas eran los Urus, habitantes de las
riberas septentrionales del Titicaca, los Omasuyos en el
oriente del mismo lago, los Ubinas en Arequipa, los Charcas del sur boliviano, y otros. La economía de estos pueblos giraba fundamentalmente en torno a la cría de ganado, llamas y alpacas, al comercio de lanas para tejidos, y
al aprovechamiento de carne. Este ganado se extendía
para su pastoreo por extensas zonas de puna dirigidos
por pastores que abastecían de materia prima a las ciudades circun lacustres. La economía se complementaba
con agricultura (papa, quinua (Chenopodium quinoa), la
oca (Oxalis tuberosum), o la cañiwa (Chenopodium pallidicaule), caza ( aves y venados), pesca y recursos propios
del lago, como la totora, usada tanto para consumo
humano como para cubrir los techos de las casas, o para
la construcción de la balsas o embarcaciones, que posibilitaba, y posibilita en la actualidad, la comunicación y
el comercio ribereño. A pesar de la explotación de todos
estos variados recursos, las condiciones geológicas y climáticas a las que está sometido el altiplano (en altitudes
superiores a los 3.800 m.), reduce la variedad de cultivos
e imposibilita la crianza de plantas propias de tierras cálidas o templadas, algunas de ellas tan codiciadas como el
maíz o la coca. Hoy sabemos, tanto por fuentes documentales como arqueológicas, que estos pueblos desarrollaron lo que John Murra (citado por Lumbreras: 1983)
ha llamado “verticalidad”. Este sistema buscaba la explotación directa de productos agrícolas, no a través del
comercio, sino mediante un sistema de coloniaje en
diversos pisos ecológicos, donde estos grupos pudieran
sembrar plantas imposibles de cultivar en sus regiones
de origen. Así los Lupacas para proveerse de maíz, mantenían colonias propias en puntos de la costa pacífica,
distantes entre 40 o 50 días de marcha en caravana. Los
Collas por su parte, radicaron lugares de asentamiento en
el valle de Pelchuco para abrir igualmente explotaciones
de maíz. El procedimiento se extendía a todas las mercancías necesarias para su consumo interno y de las que
eran deficitarios en su entorno : sal, ají,… incluso regiones de pasto en la puna. Quizás la explotación en este
régimen de “verticalidad”, del denominado en antropología “archipielago cultural”, explique la variedad de tradiciones de muchos valles costeros entre el sur de Perú y
norte de Chile.
La dissolució definitiva del gran centre cerimonial de
Tiwanaku desembocà en una cultura amb traços, fins al
que sabem, uniformes, i que en l’aspecte material apareix
identificada morfològicament amb una ceràmica tricolor
que M. Tschopik (1946) denominà Allita Amaya i Kollau,
associades respectivament a Lupaqas i Collas. És possible (Lumbreras 1983) que Allita Amaya estiga fortament
emparentada amb altres complexos ceràmics com ara
La disolución definitiva del gran centro ceremonial de
Tiwanaku, desembocó en una cultura con rasgos, hasta lo
que sabemos, uniformes, y que en lo material aparece
identificada morfológicamente con una cerámica tricolor
que M. Tschopik (1946) denominó Allita Amaya, y Kollau,
asociadas respectivamente a Lupaqas y Collas. Es posible
(Lumbreras 1983) que Allita Amaya esté fuertemente emparentada con otros complejos cerámicos como Churajón,
45
[page-n-48]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 46
Chulpas funeràries de la regió del Titicaca.
Chulpas funerarias de la región del Titicaca.
Ceràmica Mollo i Kollau. Període Intermedi Tardà. Museu de Prehis-tòria de València.
Cerámica Mollo y Kollau. Periodo Intermedio Tardio. Museo de Prehistoria de Valencia.
Churajón, Mollo o Chiribaya. Per la seua banda, peces
d’estil Kollau apareixen a les valls d’Alto Caplina a Tacna,
Arica o Azapa. De confirmar-se esta vinculació o «parentiu» estilístic, a través dels registres ceràmics podria configurar-se l’àrea d’influència o expansió dels dos regnes.
Pels descobriments arqueològics obtinguts, Allita Amaya
forma part de paraments funeraris en enterraments que,
igual que succeïx amb Kollau, no pareixen associats a
les torres funeràries o Chullpas, de tradició incaica. Esta
ceràmica és de factura menys elaborada, des del punt de
vista tècnic i decoratiu, que la seua precedent d’estil
Tiwanakota. Apareix amb una alta freqüència de formes
llises. La que té decoració combina, sobre superfície roja,
el negre i el blanc mat amb dissenys geomètrics, majoritàriament triangles en fileres d’interior reticulat. Les
seues formes són atifells de cos globular i base plana,
amb coll ample i baix, de vegades amb decoració en l’interior; vasos i escudelles de base plana i costats rectes
divergents. Utilitzen molt sovint les anses verticals que
unixen la vora amb el cos.
Mollo o Chiribaya. Por su parte, piezas de estilo Kollau
aparecen en los valles de Alto Caplina en Tacna, Arica o
Azapa. De confirmarse esta vinculación o “parentesco”
estilistico, a través de los registros cerámicos podría configurarse el área de influencia o expansión de los dos reinos. Por los descubrimientos arqueológicos obtenidos,
Allita Amaya forma parte de ajuares funerarios en enterramientos que, al igual que sucede con Kollau, no parecen
asociados a las torres funerarias o Chullpas, de tradición
incaica. Esta cerámica, es de factura menos elaborada
desde el punto de vista técnico y decorativo que su precedente de estilo tiwanakota. Aparecen con una alta frecuencia formas lisas. Las que tiene decoración, combina sobre
superficie roja, el negro y blanco mate con diseños geométricos, mayoritariamente triángulos en hileras de interior reticulado. Sus formas son vasijas de cuerpo globular
y base plana, con gollete ancho y bajo, a veces con decoración en el interior; vasos y cuencos de base plana y
lados rectos divergentes. Utilizan con mucha frecuencia las
asas verticales uniendo el borde con el cuerpo.
Desmarcada de l’anterior, la ceràmica Kollau apareix
amb major proporcionaliatat en llocs d’habitació que no
en enterraments. Sabem que la seua manufactura va
continuar després de la conquista incaica del territori, i
s’ha trobat en multitud de jaciments arqueològics: Sillustani, Kojra, Cheqnarapi, Paroparo, Mercaymarc, etc. És
més tosca que la d’Allita Amaya, feta amb una pasta de
granulats calcaris i grossos, allisat imperfecte i textura
aspra. La decoració es fa amb engobe roig o amb línies
negres sobre roig. En la ceràmica llisa, la decoració és
de filigranes d’argila aplicades en les vores dels atifells i
punts al voltant dels colls. Atifells, escudelles i plats en
componen la tipologia més freqüent.
Desmarcada de la anterior, la cerámica Kollau aparece
con mayor proporcionalidad en lugares de habitación que
en enterramientos. Sabemos que su manufacturación continuó aún después de la conquista incaica del territorio, y
se ha encontrado en multitud de sitios arqueológicos:
Sillustani, Kojra, Cheqnarapi, Paroparo, Mercaymar, etc. Es
más tosca que la de Allita Amaya, hecha con una pasta de
granulados calcáreos y gruesos, alisado imperfecto y textura áspera. La decoración se realiza con engobe rojo o
con líneas negras sobre rojo. En la cerámica lisa, la decoración es de filigranas de arcilla aplicadas en los bordes
de las vasijas y puntos alrededor de los cuellos. Vasijas,
cuencos y platos componen la tipología mas frecuente.
Al nord-oest de l’altiplà, en la província boliviana de
Muñecas i dins de la conca hidrogràfica amazònica,
Al noroeste del altiplano, en la provincia boliviana de
Muñecas y dentro de la cuenca hidrográfica amazónica,
46
[page-n-49]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 47
Ponce Sanjinés trabajó y definió el complejo cerámico
Mollo, muy similar al Churajón (vertiente del Pacifico), distantes entre sí varios cientos de kilómetros pero con un
estilo muy parecido, que hace pensar en que los dos formaron parte de un único grupo, quizás colonias del
mismo pueblo sitas en una y otra vertiente del altiplano.
Esta cerámica está, como ya se ha dicho, muy próxima a
la Allita Amaya (Lupaqas). La cultura Mollo estuvo asentada en una quebrada con una altitud que oscila entre los
1.500 y mas de 3.700 metros y en la que se distinguen
tres estratos con ecosistemas diferenciados: el primero de
clima cálido, con poco agua y árido, se halla entre los
1.500 y 2.200 metros, con un manto vegetal formado por
arbustos, zarzas espinosas, cactus y leguminosas; el segmento intermedio del valle es templado, con altitud entre
los 2.200 y 3.700 metros, posee vegetación con árboles y
es donde se practica de forma intensiva la agricultura,
muy especialmente el maíz ; en la tercera y última zona,
por encima de los 3.700 metros, el clima frío sólo permite
el monocultivo de la papa. Todo este valle, estuvo ocupado por los ceramistas de estilo Mollo, quienes habitaron
de forma masiva los escalones bajos y medios del valle.
Se constituían en poblados de agricultores, que planificaban su explotación a base de aterrazamientos de laderas
o andenerias, con un experimentado y eficaz sistema de
irrigación por canales. Las casas se construían sobre plataformas, como en el sitio de Piñiqo, en las riberas del río
Paqchani a 1.800 metros, con una sola habitación de planta rectangular, con cimientos de barro y adobe en las
paredes. En cuanto a la cerámica descubrimos una imitación a la tipología de la última fase Tiwanaku, sin que sea
esta una mera replica sin imaginación. Muy al contrario,
creemos que la variación sobre modelos Tiwanakotas le
confiere una personalidad propia e indiscutible. Aparecen
pucos con vaso lateral o pucos dobles con vaso intercalado y asa de unión, jarras con decoración muy característica a base de triángulos, líneas paralelas, zig-zag, con
escasísima presencia de zoomorfos y fitomorfos. En cuanto a su factura es poco cuidada en su elaboración y acabado final. La cerámica es quebradiza por una deficiente
cocción y presenta colores pobres, síntomas todos ellos
de una “vulgarización” del estilo precedente (Canterla
1969). Tanto Ponce Sanginés (1957) como Ibarra Grasso
(1959) y muy especialmente Francisco Canterla, quien trabajó sobre la colección Mollo del Museo de Prehistoria de
Valencia (1969), han publicado tipologías de esta cerámica.
Canterla describe cinco tipos primarios: tazón o puco bajo,
jarra, plato, kero y olla, de las que se derivan hasta veinte
formas diferenciadas, todas ellas representadas en esa
colección.
Ponce Sanjinés treballà i definí el complex ceràmic
Mollo, molt similar al Churajón (vessant del Pacific), distants entre si alguns centenars de quilòmetres però amb
un estil molt similar, que fa pensar que els dos formaren
part d’un únic grup, potser colònies del mateix poble
situades a l’un i l’altre vessant de l’altiplà. Esta ceràmica
està, com ja s’ha dit, molt pròxima a l’Allita Amaya (Lupaqas). La cultura Mollo va estar assentada en un congost
amb una altitud que oscil·lava entre els 1.500 y més de
3.700 metres i en la qual es distingien tres estrats amb
ecosistemes diferenciats: el primer, de clima càlid, amb
poca aigua i àrid, es trobava entre els 1.500 i 2.200
metres, amb un mant vegetal format per arbusts, esbarzers espinosos, cactus i lleguminoses; el segment intermedi de la vall és temperat, amb una altitud entre els
2.200 i els 3.700 metres, posseïx vegetació amb arabres i
és on es practica de forma intensiva l’agricultura, molt
especialment la dacsa; en la tercera i última zona, per
damunt dels 3.700 metres, el clima fred només hi permet
el monocultiu de la creïlla. Tota esta vall va estar ocupada pels ceramistes d’estil Mollo, els quals habitaren de
forma massiva els escalons baixos i mitjans de la vall. Es
constituïen en poblats d’agricultors, que planificaven la
seua explotació a base d’abancalaments de vessants o
andenerías, amb un experimentat i eficaç sistema d’irrigació per mitjà de canals. Les cases s’hi construïen
sobre plataformes, com en el lloc de Piñiqo, a la avora
del riu Paqchani a 1.800 m, amb una sola habitació de
planta rectangular, amb cimentacions de fang i atovó a
les parets. Quant a la ceràmica, hi descobrim una imitació de la tipologia de la darrera fase Tiwanku, sense que
esta siga una mera rèplica sense imaginació. Molt al
contrari, creiem que la variació sobre models Tiwanakotas li conferix una personalitat propia i indiscutible. Hi
apareixen pucos amb vas lateral o pucos dobles amb vas
intercalat i ansa d’unió, pitxers amb una decoració molt
característica a base de triangles, línies paral·leles, zigazagues, amb escassíssima presència de zoomorfs. Quant
a la seua factura, és poc acurada en la seua elaboració i
acabat final. La ceràmica és trencadissa per una deficient
cocció i presenta uns colors pobres, símptomes tots
d’una «vulgarització» de l’estil precedent (Canterla 1969).
Tant Ponce Sanginés (1957) com Ibarra Grasso (1959) i
molt especialment Francisco Canterla, que va treballar
sobre la col·lecció Mollo del Museu de Prehistòria de
València (1969), han publicat tipologies d’esta ceràmica.
Canterla en descriu cinc tipus primaris: tassó o puco
baix, pitxer, plat, kero i olla, de les quals deriven fins a
vint formes diferenciades, totes elles representades en
esta col·lecció.
47
[page-n-50]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 48
Vista parcial amb detall constructiu de la ciutat de Machu Pichu, Perú.
Vista parcial con detalle constructivo de la ciudad de Machu Pichu, Perú.
48
[page-n-51]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 49
Escena de guerra en què apareixen enfrontats Quechuas i Chancas.
Escena de guerra en la que aparecen enfrentados Quechuas y Chancas.
HORIZONTE TARDIO
HORITZÓ TARDÀ
El Tahuantinsuyu, Imperi dels Inques
El Tahuantinsuyu, Imperio de los Incas
Cap a principis del segle XV , el poble dels Inques
radicats a la ciutat de Cuzco, que amb Wari es constituí
en un important centre urbà no esvaït amb la caiguda
dels ayacuchans, conformaren un poderós estat. Un
estat de conquista que en la seua màxima expansió a
principis del segle XVI arribà a abastar una superfície
que de nord a sud superà els 5.000 quilòmetres, des de
la terra de Pastos i Caras en el sud de Colòmbia, fins a la
regió del migdia xilé, hàbitat de Huarpes i Picunches. Tal
com en el remot passat significà Chavín, i a mitjan primer mil·lenni de la nostra era Wari i Tiwanaku, l’imperi
Inca reprengué el projecte unificador de l’estat expansiu,
però esta vegada amb una amplitud territorial i una
presència efectiva sense precedents en el món andí.
Hacia principios del siglo XV el pueblo de los Incas
radicados en la ciudad de Cuzco, que con Wari se constituyó en importante centro urbano no desvanecido con la
caída de los ayacuchanos, conformaron un poderoso estado. Un estado de conquista que en su máxima expansión a
principios del siglo XVI llegó a alcanzar una superficie que,
de norte a sur, superó los 5.000 kilómetros, desde la tierra
de Pastos y Caras en el sur de Colombia, hasta la región
del mediodia Chileno, hábitat de Huarpes y Picunches. Tal
y como en el remoto pasado significó Chavín, y a mitad del
primer milenio de nuestra era Wari y Tiwanaku, el imperio
Inca retomó el proyecto unificador del estado expansivo,
pero esta vez con una amplitud territorial y una presencia
efectiva sin precedentes en el mundo andino.
Fortalesa de Sacsahuamán. Cuzco, Perú.
Fortaleza de Sacsahuamán. Cuzco. Peru.
Fortalesa incaica d'Ollantaytambo vora el riu Urubamba. Perú.
Fortaleza incaica de Ollantaytambo sobre el río Urubamba. Perú.
49
[page-n-52]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 50
PASTO
QUITO
CH
CH
IN
S
AY
UY
O
TRUJILLO
LIMA
HUANUCO
A
N
TI
S
U
Y
O
ICA
CUZCO
LA PAZ
CO
LL
A
COCHABAMBA
SU
YO
CUNTISUYO
ARICA
TARIJA
SALTA
TUCUMAN
SANTIAGO DE ESTERO
Inca Pachacutec, fundador de l’imperi. Gravat de Felipe Huaman Poma de Ayala. Segle XVI.
Inca Pachacutec, fundador del imperio. Grabado de Felipe Huaman Poma de Ayala.
Siglo XVI.
L'imperi Inca o Tahuantinsuyu cap al 1525, regnat de Huayna Capac.
El imperio Inca o Tahuantinsuyu hacia 1525, reinado de Huayna Capac.
Impulsaren l’economia urbana a la serra, atragueren
els pobles del sud, encara quasi en un nivell organitzatiu pròxim al neolític, i alçaren un sistema de comunicacions terrestres absolutament efectiu. El seu eix, l’anomenat Camí de l’Inca recorria de nord a sud la serralada,
i marcava l’itinerari dels chasquis, correus de l’Inca amb
punt de partida i arribada en el «centre del món»: la ciutat del Cuzco, residència del Fill del Sol.
Impulsaron la economía urbana en la sierra, atrajeron
a los pueblos del sur, todavía casi en un nivel organizativo próximo al neolítico, y levantaron un sistema de
comunicaciones terrestres absolutamente efectivo. Su eje
el llamado Camino del Inca recorría de norte a sur la cordillera, y marcaba el itinerario de los chasquis, correos
del Inca con punto de partida y llegada en el “centro del
mundo”: la ciudad del Cuzco, residencia del Hijo del Sol.
A penes cent anys després de la seua imposició a la
resta de pobles andins, el procés pel qual saberen aprofitar, perfeccionar i optimar formes de vida i institucions
amb més de dos mil anys de tradició, s’interrompé amb
l’arribada dels espanyols al Perú, atrets per les històries
que els arribaven sobre l’existència d’un poderós estat al
sud de Panamà. A partir d’eixe moment, la història i el
desenvolupament dels pobles andins entraran en una
nova i radical etapa d’aculturació. La resta, i mai millor
dit, és història.
Apenas cien años después de su imposición al resto
de pueblos andinos, el proceso, por el que supieron
aprovechar, perfeccionar y optimizar formas de vida e instituciones con mas de dos mil años de tradición, se interrumpió con la llegada de los españoles al Perú, atraídos
por las historias que llegaban sobre la existencia de un
poderoso estado al sur de Panamá. A partir de ese
momento la historia y desarrollo de los pueblos andinos
entrarán en una nueva y radical etapa de aculturación. Lo
demás, y nunca mejor dicho, es historia.
50
[page-n-53]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 51
BIBLIOGRAFIA
ALCINA FRANCH, José (1966): Un monolito de Tiahuanaco en Valencia, en Archivo de Prehistoria Levantina, tomo XI: pp. 249258. Diputación Provincial de Valencia. S.I.P. Valencia.
ALCINA FRANCH, José (1992:) Introducción General: la tradición cultural andina, en Los Incas y el Antiguo Perú. Vol. I: pp. 2041. Quinto Centenario. Madrid.
CANTERLA GONZALEZ, Juan Francisco (1969): La colección de cerámica Mollo del Museo de Prehistoria de Valencia, en Revista
Española de Antropología Americana. Vol. IV: pp. 65-92. Dpto. de Antropología y Etnología de América. Universidad Complutense. Madrid.
IBARRA GRASSO, Dick Edgar y BRANISA, Leonardo (1959): Nuevos estilos de la cerámica indígena de Bolivia. Museo arqueológico de la Universidad Mayor de San Simón. Vol I: pp. 3-34. Publicaciones de la Universidad de Cochabamba.
LUMBRERAS, Luís G. (1969): De los pueblos, las culturas y las artes del Antiguo Perú. Moncloa-Campodonico, Editores Asociados. Lima.
LUMBRERAS, Luis G. (1981): Arqueología de la América Andina. Editorial Milla Batres. Lima.
LUMBRERAS, Luis G. (1983): Las sociedades nucleares de Suramérica. Vol 4 de: Historia General de América, periodo indígena,
dirigida por. Guillermo Moron. Academia General de la Historia de Venezuela.
LUMBRERAS, Luis G. (1992): L’home al món andí. 15.000 anys, en L’Amèrica indígena a les col.leccions valencianes: pp. 47-66.
Generalitat Valenciana. Comissió per al V Centenari del Descobriment d’Amèrica. Encontre de dos Mons. Valencia.
MITRE, Bartolomé (1954): Las ruinas de Tiahuanaco. Edición prologada por Fernando Márquez Miranda. Editorial Hachette.
Buenos Aires.
MURRA, John V. (1975): Formaciones económicas y políticas del mundo andino. IEP Ediciones. Lima.
PEDRO CIEZA DE LEÓN (1984): La crónica del Perú. Edición de Manuel ballesteros. Editorial Historia 16. Madrid.
PEDRO CIEZA DE LEÓN (1985): El señorío de los incas. Edición de Manuel Ballesteros. Editorial Historia 16. Madrid.
PONCE SANGINES, Carlos (1957): Arqueología Boliviana. Ponce Sanginés Ed. La Paz.
PONCE SANGINES, Carlos (1981): Tiwanaku. Espacio, Tiempo y Cultura. Editorial los Amigos del Libro. La Paz – Cochabamba.
RAFFINO, Rodolfo A. (1985): Los Inkas del Kollasuyu. Origen, naturaleza y transfiguraciones de la ocupación inka en los Andes
Meridionales. Ramos Americana Editora. Buenos Aires.
ROWE, J.Howland (1967): Peruvian Archaeology. Selected readings. Peek Publications. Palo Alto. CA.
SERVICIO DE INVESTIGACIÓN PREHISTORICA (1964): Catálogo de la Colección Vela. (Prehistoria Americana) Diputación
Provincial de Valencia. S.I.P. Valencia.
TSCHOPIK, Marion H (1946): Some note on the Archaeology of the Departament of Puno, Peru, en Papers of the Peabody
Museum of American Archeology and Ethnology Vol. 27 nº3. Harvard University. Cambridge, Mass.
VELA, Rubén (1961): Descubrimientos arqueológicos en El Palmar (Santa Cruz de la Sierra, Bolivia), y sus correlaciones con el
Noroeste Argentino, en Archivo de Prehistoria Levantina,vol. IX: pp. 39-69. SIP. Valencia.
51
[page-n-54]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 52
Kero N. I. 5712. Museu de Prehistòria de València.
Kero N. I. 5712. Museo de Prehistoria de Valencia.
52
[page-n-55]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 53
Pitxer N. I. 5734 abans i després de la seua restauració. Museu de Prehistòria de València.
Jarra N. I. 5734 antes y después de su restauración. Museo de Prehistoria de Valencia.
RESTAURACIÓ DE LA CERÀMICA
DE LA COL·LECCIÓ RUBÉN VELA DEL MUSEU
DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
RESTAURACIÓN DE LA CERÁMICA
DE LA COLECCIÓN RUBÉN VELA DEL MUSEO
DE PREHISTORIA DE VALENCIA
Rafael Tarín Alarcón
Rafael Tarín Alarcón
Esta exposició ha propiciat que la quasi totalitat dels objectes ceràmics de la Col·lecció Rubén A. Vela hagen sigut
restaurats en els laboratoris del Museu.
La presente exposición ha propiciado que la casi totalidad de los objetos cerámicos de la Colección Rubén Vela
hayan sido restaurados en los laboratorios del Museo.
Els tractaments duts a terme serviran per a garantir la
conservació d’este material, i possibilitaran que la lectura de
les seues decoracions i formes es veja alliberada de les interferències que el pas del temps, les taques, les concrecions i
les antigues restauracions ocultaven des que va ser donat al
S.I.P. en els anys seixanta.
Los tratamientos llevados a cabo servirán para garantizar la conservación de este material, posibilitando que la
lectura de sus decoraciones y formas se vea liberada de
las interferencias que, el paso del tiempo, las manchas, las
concreciones, y las antiguas restauraciones, ocultaban
desde que fue donada al S.I.P. en los años sesenta.
Estat de conservació
Estado de conservación
La col·lecció havia sigut intervinguda abans d’esta donació, i no hi ha cap documentació que faça referència als
materials utilitzats en la seua restauració, per la qual cosa
els tractaments han hagut d’anar precedits d’una sèrie d’assajos a fi de determinar el que al final ha constituït la intervenció global.
La colección había sido intervenida con anterioridad a
dicha donación, y no existe ninguna documentación que
haga referencia a los materiales utilizados para su restauración, por lo que los tratamientos han tenido que ir precedidos de una serie de ensayos para determinar lo que
al final ha constituido la intervención global.
En general, les ceràmiques presentaven un estat de
conservació molt precari, com a conseqüència, sobretot,
de les restauracions fetes anteriorment, que no solament
posaven en perill l’estabilitat física del material ceràmic,
En general, las cerámicas presentaban un estado de
conservación muy precario, como consecuencia, en mayor medida, de las antiguas restauraciones sufridas, que
no sólo ponían en peligro la estabilidad física del material
53
[page-n-56]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 54
sinó que llevaven bellesa a les seues singulars factures i
formes decoratives.
cerámico, sino que restaban belleza a sus singulares facturas y formas decorativas.
Totes les peces han sigut desmuntades i reconstruïdes
novament. La pèrdua de consistència dels antics estucs i
del material cromàtic, unit a la baixa qualitat tècnica de l’antiga intervenció, es deixava veure en clevills i llacunes que
envaïen i ocultaven, amb el material de reconstrucció, part
de la superfície original dels objectes i, en la majoria dels
casos, tenien una importància visual fins i tot major que el
seu material original.
Todas las piezas han sido desmontadas y nuevamente
reconstruidas. La pérdida de consistencia de los antiguos
estucos y del material cromático, unido a la baja calidad
técnica de la antigua intervención, se dejaba ver en grietas y lagunas invadiendo y ocultando, con el material de
reconstrucción, parte de la superficie original de los objetos y, en la mayoría de los casos, cobrando una importancia visual incluso mayor que el propio material original.
No menys desafortunats eren els muntatges, amb infinitat d’escalons, taques d’adhesius i interrupcions de lectura
en la continuïtat de les formes decoratives, tot això restaurat i dissimulat amb materials i tècniques en què la pressa, i
potser la mancança, es feien evidents i impedien la contemplació correcta del conjunt.
No menos desafortunados eran los montajes, con infinidad de escalones, manchas de adhesivos, e interrupciones
de lectura en la continuidad de las formas decorativas, todo
ello remozado y disimulado con materiales y técnicas, en
los que la prisa, y tal vez la carencia, se hacían patentes,
impidiendo la contemplación correcta del conjunto.
D’acord amb això, esta intervenció era necessària, a fi
que tot el material es puga estudiar, conservar i contemplar amb tota l’autenticitat que la seua extraordinària qualitat mereix.
Así las cosas, esta intervención era necesaria, de
manera que todo el material se pueda estudiar, conservar
y contemplar con toda la autenticidad que su extraordinaria calidad merece.
Procés d’intervenció
Proceso de intervención
Els tractaments duts a terme sobre la col·lecció ceràmica
van vindre precedits, com s’ha dit, d’una sèrie d’assajos de
laboratori per a planificar les fases de la seua restauració.
Tenint en compte l’estat de conservació general del conjunt, que oferia un diagnòstic molt semblant en totes les
peces, es va establir un pla de treball que va quedar finalment desglossat en huit fases.
Los tratamientos llevados a cabo sobre la colección
cerámica, vinieron precedidos, como se ha dicho, de una
serie de ensayos de laboratorio para planificar las fases
de su restauración. Habida cuenta del estado de conservación general del conjunto, que ofrecía un diagnóstico
muy similar en todas las piezas, se estableció un plan de
trabajo que quedó finalmente desglosado en ocho fases.
1. Documentació fotogràfica
1. Documentación fotográfica
Tant inicial, des de la seua entrada en el laboratori, com final, des de la data d’alta i tornada al magatzem. L’historial
fotogràfic s’ha dut a terme amb preses generals i macrofotografies de detall, que deixen constància dels canvis que
el material ha sofrit, que a més podran contrastar-se amb
altres canvis que en el futur pogueren tindre lloc en cada
objecte. Les fotografies, inicials i finals, ajudaran a més a
justificar gràficament els tractaments, i quedaran com a testimoni documental recent, en cas de pèrdua o destrucció
total o parcial dels objectes.
Tanto inicial, desde su entrada en el laboratorio, como
final, desde su fecha de alta y vuelta a almacén. El historial
fotográfico se ha llevado a cabo con tomas generales y
macrofotografías de detalle, dejando así constancia de los
cambios sufridos por el material, que además podrán contrastarse con otros cambios que en el futuro pudieran tener
lugar en cada objeto. Las fotografías, iniciales y finales,
ayudarán además a justificar gráficamente los tratamientos,
y quedarán como un testigo documental reciente, en caso
de pérdida o destrucción total o parcial de los objetos.
2. Desmuntatges i eliminació de coles i estucs
2. Desmontajes y eliminación de colas y estucos
Fonamentalment es van tractar de regenerar i eliminar dos
tipus d’adhesius: nitrocel·lulòsics i polivinílics. En els dos casos es va utilitzar l’acetona, per mitjà d’empacs, injeccions, o
per immersió, i posterior eliminació mecànica; en poques peces va ser suficient la simple exposició als vapors d’este dissolvent en un contenidor hermètic per possibilitar un desmuntatge sense manipulació, i únicament es dugué a terme
en ceràmiques molt degradades.
Fundamentalmente se trató de regenerar y eliminar
dos tipos de adhesivos: nitrocelulósicos y polivinílicos. En
ambos casos se utilizó la acetona, por medio de empacos,
inyecciones, o por inmersión, y posterior eliminación mecánica; en pocas piezas bastó con la simple exposición a
los vapores de tal disolvente en un contenedor hermético,
para posibilitar un desmontaje sin manipulación, y únicamente se llevó a cabo en cerámicas muy degradadas.
54
[page-n-57]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 55
En qualsevol cas, i sempre amb una prudència extrema,
estos tractaments van ser utilitzats en combinació i jeràrquicament, de menor a major grau de dificultat en la seua utilització, d’acord amb les característiques i les dimensions de
l’objecte, i en uns intervals de temps que variaren depenent
de la classe de cola que s’havia d’eliminar.
En cualquier caso, y siempre con extrema prudencia,
dichos tratamientos fueron utilizados en combinación y
jerárquicamente, de menor a mayor grado de dificultad
en su utilización, de acuerdo con las características y
dimensiones del objeto, y en unos intervalos de tiempo
que variaron dependiendo del tipo de cola a eliminar.
Quant als antics estucs, la seua major part van poder
ser retirats per simple tracció, després d’un adequat procés d’hidratació, que es dugué a cap simultàniament amb
els processos de neteja i dessalinització.
En cuanto a los antiguos estucos, la mayor parte de los
mismos pudieron ser retirados por simple tracción, tras un
adecuado proceso de hidratación, que se llevó a cabo simultáneamente con los procesos de limpieza y desalinización.
3. Neteja i dessalinització
3. Limpieza y desalinización.
Una volta comprovada la consistència dels materials i
la seua resistència als processos humits, es van analitzar
diferents solucions per a l’eliminació de taques, concrecions i restes de material cromàtic. Finalment es va optar
per la utilització d’un agent netejador, amb àcid cítric incorporat i lliure de substàncies tensoactives, utilitzat en
una solució aquosa, i a una proporció mai superior al 0,3
per cent. Amb la utilització d’este producte es reduïren al
màxim els riscos de destrucció i la toxicitat que en ocasions comporta esta fase, i queda resolta, de forma molt
satisfactòria, la triple problemàtica que presentava la neteja del conjunt. El mètode va consistir en la immersió de
les ceràmiques en esta solució durant un màxim de quaranta-huit hores, i una volta transcorregudes es va procedir a la neutralització i dessalinització amb successius
banys d’aigua destil·lada, renovats diàriament, fins que la
conductivitat de l’aigua oferia garanties que no hi quedava cap tipus de substància en dissolució, ja fóra esta salina o producte de degradació.
Una vez comprobada la consistencia de los materiales
y su resistencia a los procesos húmedos, se testaron diferentes soluciones para la eliminación de manchas, concreciones y restos de material cromático. Finalmente se optó
por la utilización de un agente limpiador, con ácido cítrico
incorporado, y libre de sustancias tensoactivas, utilizado
en una solución acuosa, y a una proporción nunca superior al 0,3%. Con la utilización de este producto, se redujeron al máximo los riesgos de destrucción y la toxicidad
que en ocasiones conlleva esta fase, quedando resuelta,
de forma muy satisfactoria, la triple problemática que presentaba la limpieza del conjunto. El método consistió en la
inmersión de las cerámicas en dicha solución durante un
máximo de cuarenta y ocho horas, transcurridas las cuales,
se procedió a la neutralización y desalinización con sucesivos baños de agua destilada, renovados diariamente,
hasta que la conductividad del agua ofrecía garantías de
que no quedaba ningún tipo de sustancia en disolución,
ya fuera ésta salina, o producto de degradación.
Acabat este procés, les peces es van assecar en estufa durant dos dies, a una temperatura constant de quaranta graus. Un examen en la balança de precisió va determinar el moment en què la ceràmica havia perdut
completament la humitat, i es va poder passar aleshores
a la fase següent.
Acabado este proceso, las piezas se secaron en estufa
durante dos días, a un temperatura constante de cuarenta
grados. Un examen en la balanza de precisión, determinó
el momento en que la cerámica había perdido completamente la humedad, pudiéndose entonces pasar a la
siguiente fase.
4. Muntatges
4. Montajes
Per al muntatge s’ha utilitzat una substància
nitrocel·lulòsica, provadament reversible i de fàcil aplicació,
prèvia consolidació, quan ha sigut necessari, de les zones
de contacte entre els fragments, amb una resina de tipus
acrílic de gran poder penetrant i utilitzada a molt baixa concentració.
Para el montaje, se ha utilizado una sustancia nitrocelulósica, probadamente reversible y de fácil aplicación,
previa consolidación, cuando ha sido necesario, de las
zonas de contacto entre los fragmentos, con una resina
de tipo acrílico de gran poder penetrante, y utilizada a
muy baja concentración.
5. Tractaments de consolidació
5. Tratamientos de consolidación
Esta fase només s’ha dut a terme en casos d’extrema
necessitat, i sempre amb materials reversibles. El material
utilitzat ha sigut la mateixa resina acrílica utilitzada en la fase anterior, diluïda en aigua amb una concentració inferior
a un 2 per cent i fàcilment regenerable amb dissolvents
Esta fase sólo se ha llevado a cabo en casos de extrema
necesidad, y siempre con materiales reversibles. El material
utilizado ha sido la misma resina acrílica utilizada en la fase
anterior, diluida en agua a una concentración inferior a un
2%, y fácilmente regenerable con disolventes sencillos. El
55
[page-n-58]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 56
senzills. El mètode d’aplicació més utilitzat ha consistit en la
impregnació a pinzell de la dissolució, i només en algun
cas molt particular, en què la peça apareixia pulverulenta i
escamada, es va procedir a l’aplicació de la resina per capil·laritat, evitant així el risc de pèrdua per abrasió, que haguera significat la seua impregnació.
método de aplicación más utilizado ha consistido en la
impregnación a brocha de la disolución, y sólo en algún
caso muy particular, en el que la pieza aparecía pulverulenta o escamada, se procedió a la aplicación de la resina por
capilaridad, evitando así el riesgo de pérdida por abrasión,
que hubiera supuesto la impregnación de la misma.
6. Reconstrucció volumètrica
6. Reconstrucción volumétrica
Per a esta fase s’han utilitzat bàsicament motles blans i
escaioles de duresa mitjana fàcilment retirables.
Para esta fase se han utilizado básicamente moldes
blandos y escayolas de dureza media fácilmente retirables.
Els criteris estètics que han guiat l’estucat de llacunes i
les reconstruccions han sigut exigents i respectuosos amb
el material original, alhora que unitaris quant a l’ús del baix
nivell com a solució estètica per a tot el conjunt.
Los criterios estéticos que han guiado el estucado de
lagunas y las reconstrucciones han sido exigentes y respetuosos con el material original, a la vez que unitarios en
cuanto al uso del bajo nivel como solución estética para
todo el conjunto.
Este sistema d’estucat, dirigit més a una consolidació
que a una reconstrucció total de les formes, és el més
habitual en l’actual concepció estètica de la restauració
de ceràmiques arqueològiques. Amb ell, per un costat, es
recupera l’estructura bàsica de les formes, sense que per
això es done lloc a una falsificació en les reconstruccions, que podria portar a error a l’hora de quantificar el
material original conservat; i per l’altre, en un nivell inferior, permet identificar on es localitzen i perfilen les reposicions, en cas que s’hagen d’eliminar.
Este sistema de estucado, dirigido más a una consolidación, que a una reconstrucción total de las formas, viene
siendo el más habitual en la actual concepción estética de
la restauración de cerámicas arqueológicas. Con él, por un
lado se recupera la estructura básica de las formas, sin que
por ello se de lugar a una falsificación en las reconstrucciones, que podría llevar a error a la hora de cuantificar el
material original conservado; y por otro lado, permite identificar, en un nivel inferior, dónde se localizan y perfilan las
reposiciones, en caso de una necesaria eliminación.
D’acord amb els mateixos criteris, no s’han dissimulat les
zones de fractura entre fragments, no solament perquè el
trencament mateix és el resultat del mateix devenir de l’objecte, sinó també, preveient una possible necessitat d’eliminar les coles en un futur, que seran molt millor regenerades
si no hi ha obstacles que les aïllen.
De acuerdo con los mismos criterios, no se han disimulado las zonas de fractura entre fragmentos, no sólo
porque la rotura misma es el resultado del propio devenir
del objeto, sino también, en aras de una posible necesidad futura de eliminar las colas, las cuáles serán mucho
mejor regeneradas si no existen obstáculos que las aíslen.
Les superfícies reconstruïdes han sigut finalment polides i reduïdes a la seua mínima expressió, fugint d’imitacions de la textura original dels objectes. A vegades, el modelatge d’estes reconstruccions s’ha dut a cap per separat, i
evitant el contacte amb la peça per no tacar-la, i després s’han encolat com un fragment més.
Las superficies reconstruidas han sido finalmente pulidas y reducidas a su mínima expresión, huyendo de imitaciones a la textura original de los objetos. A veces, el modelado de dichas reconstrucciones se ha llevado a cabo por
separado, evitando el contacto con la pieza para no mancharla, siendo luego encoladas como un fragmento más.
7. Reintegració cromàtica
7. Reintegración cromática
D’esta fase depén, en gran mesura, el resultat estètic final
de la intervenció.
De esta fase depende, en gran medida el resultado
estético final de la intervención.
El material elegit ha sigut, com ja és habitual en la restauració de moltes obres d’art, el gouache, no solament per la
seua fàcil reversibilitat en cas d’envair l’objecte, sinó perquè
és fàcilment manipulable, té duració i és resistent al viratge o
al canvi de color amb el pas del temps, sempre que, això sí,
s’utilitzen materials de qualitat que després hauran de protegir-se adequadament.
El material elegido ha sido, como viene siendo habitual
en la restauración de muchas obras de arte, el gouache, no
sólo por su fácil reversibilidad en caso de invadir el objeto,
sino por su también fácil manipulación, su durabilidad, y
su resistencia al viraje o cambio de color con el paso del
tiempo, siempre y cuando, eso sí, se utilicen materiales de
calidad, que luego habrán de protegerse adecuadamente.
La tècnica d’aplicació ha sigut l’aerografiat. La neteja i el
control que del grau de saturació del color, així com de les
possibilitats de textura, oferix esta tècnica plàstica, fan que siga ideal per a este tipus de propostes.
La técnica de aplicación ha sido el aerografiado. La limpieza y el control, que del grado de saturación del color,
así como de las posibilidades de textura, ofrece esta técnica plástica, la hacen ideal para este tipo de propuestas.
56
[page-n-59]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 57
Per a obtindre la tonalitat més apropiada, i que no significara una interferència visual en la lectura final de cada objecte, hagueren de dur-se a terme nombroses proves de
color. Partint de colors base com les mangres, els ocres i
fins i tot els negres, com a conseqüència de la rica varietat
cromàtica de les peces, van anar afegint-se menudes proporcions d’altres colors, fins a arribar al to més indicat, que
quasi sempre serà més clar que el to original que circumda
les llacunes.
Para obtener la tonalidad más apropiada, y que no
supusiera una interferencia visual en la lectura final del
cada objeto, tuvieron que llevarse a cabo numerosas
pruebas de color. Partiendo de colores base como las
almagras, los ocres, e incluso los negros, como consecuencia de la rica variedad cromática de las piezas,se fueron añadiendo pequeñas proporciones de otros colores,
hasta llegar al tono más indicado, que casi siempre será
más claro que el tono original que circunda las lagunas.
El resultat final són tintes planes que, en ocasions, han
sigut matisades amb estergits menuts, per a facilitar la
continuïtat en la contemplació final de l’objecte, però
sempre tractant d’evitar que la novetat es confonga amb
l’autenticitat. Es tracta per tant, d’oferir a l’ull humà una
visió total, en què “la llacuna no s’instal·le com a figura
respecte a un fons” (Brandi, C, 1993:27), que aleshores
està representat pel material original. Els tons utilitzats
només pretenen “trencar qualsevol ambigüitat respecte
de l’aparició violenta d’una llacuna com a figura” (Brandi,
D, 1993:28).
El resultado final son tintas planas que, en ocasiones,
han sido matizadas con pequeños estarcidos, para facilitar la continuidad en la contemplación final del objeto,
pero siempre tratando de evitar que “lo nuevo” se confunda con lo auténtico. Se trata pues, de ofrecer al ojo
humano una visión total, en la que “la laguna no se instale como figura respecto a un fondo,”(Brandi, C, 1993:27)
que entonces está representado por el material original.
Los tonos utilizados no pretenden más que “romper cualquier ambigüedad respecto a la aparición violenta de una
laguna como figura”(Brandi, C, 1993:28).
8. Protecció final
8. Protección final
Per a possibilitar la manipulació i l’estudi posteriors
d’esta col·lecció, sense perill de remoure les tintes aplicades en les reconstruccions, s’ha optat per nebulitzar un
vernís mat de base acrílica, d’alta qualitat i assecat ràpid,
de forma que les noves superfícies queden impermeabilitzades i protegides de la humitat. L’elecció d’esta substància s’ha vist determinada per l’aspecte setinat de les ceràmiques, la seua fàcil aplicació i la reversibilitat amb dissolvents senzills.
Para posibilitar la manipulación y el estudio posteriores de esta colección, sin peligro de remover las tintas
aplicadas en las reconstrucciones, se ha optado por
nebulizar un barniz mate de base acrílica, de alta calidad
y secado rápido, de forma que las nuevas superficies
quedan impermeabilizadas y protegidas de la humedad.
La elección de esta sustancia se ha visto determinada
por el aspecto satinado de las cerámicas, su fácil aplicación, y su reversibilidad con disolventes sencillos.
Estos són per tant, a grans trets, els tractaments que
hui permeten contemplar la col·lecció ceràmica de Rubén
Vela en millor estat. Però a més, gràcies a esta intervenció, s’han pogut amidar paràmetres que, d’altra forma, no
s’haurien pogut determinar, i que, en un futur, podrien ser
de gran utilitat per a la conservació integral dels objectes; este és el cas del recompte dels seus fragments, o de
la determinació dels seus pesos, tant en sec, com en el
seu grau màxim d’hidratació, amb consolidants o sense, i
amb reconstruccions o sense. Diagnosticar els canvis físics que este material puga sofrir amb el pas del temps,
serà així més fàcil, si es duen a terme els controls periòdics pertinents, ja que tots els processos, els materials,
les tècniques i els autors han quedat documentats amb
vista a l’estudi i la conservació d’un patrimoni cultural
que, per llei, correspon transmetre a les generacions futures.
Estos son pues, a grandes rasgos los tratamientos que
hoy permiten contemplar la colección cerámica de D. Rubén Vela en mejor estado. Pero además, gracias a esta intervención, se han podido medir parámetros que, de otra
forma, hubiera sido imposible determinar, y que, en un futuro podrían ser de valiosa utilidad para la conservación
integral de los objetos; tal es el caso del recuento de sus
fragmentos, o de la determinación de sus pesos, tanto en
seco, como en su grado máximo de hidratación, con y sin
consolidantes, con y sin reconstrucciones. Diagnosticar
los cambios físicos que este material pueda sufrir con el
paso del tiempo, será así más fácil, si se llevan a cabo los
pertinentes controles periódicos, ya que todos los procesos, materiales, técnicas y autores, han quedado documentados, en aras del estudio y conservación de un patrimonio cultural, que por ley, corresponde transmitir a generaciones futuras.
Bibliografia
Bibliografía
BRANDI, Cesare (1993): Teoría de la Restauración. Alianza, Ed. Madrid.
BRANDI, Cesare (1993): Teoria de la Restauració. Alianza,
ed. Madrid
57
[page-n-60]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 58
[page-n-61]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 59
Catàleg de Peçes
[page-n-62]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 60
CATÀLEG DE LES PECES EXPOSADES
Totes les peces que es mostren en l’exposició procedixen del Museu
de Prehistòria de València, llevat dels núm. 128, 129, 130, 182, 183, 184, 185
i 186 del Museo de América de Madrid i els núm. 143, 144, 145, 146, 147,
148, 149 i 150 del Museu Paleontològic de l’Ajuntament de València.
CAÇADORS RECOL·LECTORS
PALEOLÍTICS O “ARQUEOLÍTICS”
Cultura Viscachani. 15000 a 9000-8000 a.C.
1. 2. 3.
1. 2. 3
Útils molt toscos treballats a percussió en quarsita verdosa. Entre final del Plistocé
i començament de l’Holocé la regió andina ja estava poblada per grups de caçadors recol·lectors amb un instrumental lític molt poc especialitzat. Els jacimients
ocupen terrasses i aiguavessants baixos fluvials.
N.I. 13849, L: 8,6 x A: 5 cm.
N.I. 13847, L: 8,2 x A: 5 cm.
N.I. 13848, L: 6,8 x A: 5 cm.
Viscachani. Bolívia.
Període lític 15000 a 9000-8000 a.C. Fase Viscachani I..
4. 5. 6
Puntes treballades a percussió.
N.I. 13859, L: 6,2 x A: 3,2 cm.
N.I. 13857, L: 5,9 x A: 3,9 cm.
N.I. 13856, L: 5,2 x A: 3,1 cm.
Viscachani. Bolívia.
Període lític 15000 a 9000-8000 a.C. Fase Viscachani II.
7. 8. 9
Puntes tallades de dimensions més reduïdes que les de fases precedents.
N.I. 13852, L: 5,1 x A: 2,8 cm.
N.I. 13860, L: 6 x A: 2,7 cm.
N.I. 13853, L: 5,8 x A: 3,1 cm.
Viscachani. Bolívia.
Període lític 15000 a 9000-8000 a.C. Fase Viscachani III.
7. 8. 9.
10. 11. 12
Fragments de punta de grossària menor.
N.I. 13855, L: 5,5 x A: 3 cm.
N.I. 13874, L: 6,3 x A: 4,3 cm.
N.I. 13875, L: 5,8 x A: 4 cm.
Viscachani. Bolívia.
Període lític 15000 a 9000-8000 a.C. Fase Viscachani IV.
13. 14. 15
Puntes de llança o javelina amb escotadura lateral tipus “sindrioide”.
N.I. 13866, L: 4 x A: 3,5 cm.
N.I. 13865, L: 4,4 x A: 3,9 cm.
N.I. 13864, L: 4 x A: 3,2 cm.
Viscachani. Bolívia.
Període lític 15000 a 9000-8000 a.C. Fase Viscachani V.
16. 17. 18
Resquills toscos amb escotadura bassal.
N.I. 13851, L: 4,2 x A: 4,5 cm.
N.I. 13854, L: 4 x A: 4,2 cm.
N.I. 13862, L: 4,6 x A: 4,3 cm.
Viscachani. Bolívia.
Període lític 15000 a 9000-8000 a.C. Fase Viscachani VI.
19. 20. 21
Puntes.
N.I. 13858, L: 4,2 x A: 3 cm.
N.I. 13867, L: 4,5 x A: 3,1 cm.
N.I. 13863, L: 4 x A: 3 cm.
Viscachani. Bolívia.
Període lític 15000 a 9000-8000 a.C. Fase Viscachani VII.
16. 17. 18.
60
[page-n-63]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 61
CAÇADORS RECOL·LECTORS “CENOLÍTICS”
Cultura Ayampitin 7000 a 2000-1500 a.C.
22. 23. 24
Puntes foliàcies. Cap al 7000 a.C. els grups “arqueolítics” donen pas als denominats “cenolítics”, amb una indústria lítica més perfeccionada i especialitzada. Entre
estos nous habitants de l’altiplà hi ha els portadors de la cultura Ayampitin (jaciment epònim en el NW argentí), cultura de caçadors de guanacos i vicunyes representada en els estrats superiors de Viscachani. Desenrotllen en esta primera fase
puntes de llança en forma de fulla de llorer amples i primes, treballades encara toscament.
N.I. 5975, L: 5 x A: 2,5 cm.
N.I. 13861, L: 3,7 x A: 2,3 cm.
N.I. 13873, L: 5,1 x 2,4 cm.
Viscachani. Bolívia.
Cultura Ayampitin I. Període Cenolític 7000-1500 a.C.
25
Fragment de punta treballada a pressió en quarsita verdosa.
N.I. 5990, L: 4,4 x A: 2,9 cm.
Viscachani. Bolívia.
Cultura Ayampitin II. Període cenolític 7000-1500 a.C.
22. 23.
26. 27
Puntes triangulars dentades amb peduncle trapezoïdal.
N.I. 5978, L: 4,1 x A: 1,6 cm.
N.I. 5977, L: 4,6 x A: 1,9 cm.
Viscachani. Bolívia.
Cultura Ayampitin II. Període cenolític 7000-1500 a.C.
CULTURES MEGALÍTIQUES I NEOLÍTIQUES
HORITZÓ PRIMERENC, 1.100 a.C.-100 d.C.
Cultura ARAUCANA
Valls del riu Negre. Sense datació determinada.
28. 29. 30. 31. 32
Puntes de sílex de tipus triangular i “cua de peix”.
N.I. 13846, L: 4,1 x 3,5 cm.
N.I. 13844, L: 6,3 x A: 3,2 cm.
N.I. 13845, L: 6,1 x A: 3,4 cm.
N.I. 13841, L: 5,1 x A: 3 cm.
N.I. 13842, L: 6,1 x A: 4 cm.
Valls del riu Negre. Argentina.
28 a 32
Cultura ARAWAK
El Palmar, 600 a.C.
33. 34
Puntes de sílex.
N.I. 13861, L: 4 x A: 3,7 cm.
N.I. 13850, L: 3,8 x A: 3,7 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
35
Ganivet de sílex.
N.I. 13871, L: 5,9 x 2,8 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
36
Raspador de sílex.
N.I. 13644, L: 6,3 x A: 3,2 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
33. 34
61
[page-n-64]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 62
37
Nucli de sílex.
N.I. 13872, L: 6,8 x A: 8,8 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
38. 39. 40. 41
Boles llancívoles de sílex.
N.I. 13837, màx. 6,1 cm.
N.I. 13838, màx. 6,4 cm.
N.I. 13839, màx. 6,8 cm.
N.I. 13840, màx. 6,8 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
43
42
Nucli d’obsidiana.
N.I. 5900, L: 10,8 x A: 8,5 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
43
Morter esmussat pentagonal.
N.I. 5897, L: 19 x A. 16,5 x G: 3,7 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
44
Capoladora. Les primeres societats agrícoles de Bolívia, entre les quals es troba la
cultura del Palmar, ja utilitzaren implements domèstics com la capoladora o el morter per a la preparació d’aliments, obtenció de farina a partir de gramínies prèviament cultivades, o per a la maceració de determinades fibres vegetals amb què
obtenir substàncies medicinals o narcòtiques.
N.I. 5898, L: 13,8 x A: 10,7 x G: 5,1 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
45
Mà de morter.
N.I. 5895, L: 14,5 x A: 7,7 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
44
46. 47. 48. 49
Teixells de ceràmica. Poden haver sigut fitxes de joc.
N.I. 5895, L: 5,8 x A: 5,5 cm.
N.I. 5879, L: 2,4 x A: 2,5 cm.
N.I. 5877, L: 3,1 x A: 3,1 cm.
N.I. 5878, L: 2,9 x A: 3 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
50. 51
Fitxes ovoides, potser projectils de fona. El nucli és de pedra piritosa amb diverses
capes superposades d’argila cuita, l’última d’elles brunyida i compacta amb oxidació de ferro. Este tipus de peces prové de Cochabamba i són molt escasses.
Podrien haver-se obtingut per mitjà d’un procés de fosa molt primitiu.
N.I. 5882, L: 6,1 x A: 2,9 cm.
N.I. 5884, L: 5,3 x A: 2,5 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
52
52. 53
Destrals d’aletes de pedra polida.
N.I. 5661, L: 4,1 x A: 4,6 cm.
N.I. 5798, L: 5,1 x A: 5,7 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
62
[page-n-65]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 63
54
Pesa de fus per a filar o fusaiola, feta de ceràmica de forma quadrangular i vores
arredonides, sense arestes. Està decorada amb tres incisions paral·leles en cada un
dels quatre vèrtexs dibuixant un rombe interior. Estes peses per a filar estan molt
difoses per tot el continent, potser partien des d’Amèrica Central en un nivell bàsic
d’agricultors amb ceràmica sense pintura.
N.I. 5654, H: 3,8 x A: 2,2 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
55
Fusaiola amb decoració incisa.
N.I. 5655, H: 3,7 x A: 1,9 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
56
Fusaiola amb decoració incisa.
N.I. 5656, H: 3,6 x A: 1,8 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
54
57
Vaixell tosc de ceràmica sense pintura. Té dos apèndixs disposats de forma horitzontal en els seus costats que li servixen d’anses, boca ampla, coll lleugerament
evers, i base plana.
N.I. 5801, H: 17 x màx. 28,5 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
58
Vaixell globular. Ceràmica sense pintura i sense anses. Té la base plana, la boca
estretida amb el coll molt reduït i lleugerament evers.
N.I. 5799, H: 12,2 x màx. 12 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
59
Vaixell molt tosc de ceràmica sense pintura i amb dues anses laterals de las quals
només se’n conserva una. Boca sense vorell i amb la base plana.
N.I. 5651, H: 8,8 x màx. 9 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
60
Plateret ceràmic amb base truncada, probablement de petge alt amb forma de copa.
Hi ha peces com esta en col·leccions particulars de Santa Cruz de la Sierra i
Cochabamba. Formes similars es donaren en el nord-oest d’Amèrica del Sud.
N.I. 5652, H: 4,5 x màx. 13 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
57
61
Olla trípode. Li falta la major part del cos però en conserva un fragment amb ansa
cònica lateral que arriba fins a la vora de la boca i permet dibuixar la forma completa que tingué la seua corba. Ceràmica tosca sense pintura, usada per a cuinar
directament sobre el foc. Peces similars apareixen en la conca amazònica, en la
província argentina de Catamarca, i en algunes cultures antigues de Colòmbia.
Pertanyeria a una cultura agrícola d’origen arawak i de tradició amazònica. Tot i que
esta peça no té pintura, Ibarra Grasso relaciona la ceràmica pintada del Palmar
(motius geomètrics en sèpia i roig marró sobre fons clar) amb la cultura tupuraya
de Cochabamba i Oruro, molt anterior a la Chiriguano.
N.I. 5653, H: 13,3 x màx. 11,7 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
62
Plateret tosc sense base.
N.I. 5800, H: 5,9 x màx. 13 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
61
63
[page-n-66]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 64
Cliza, 600 a.C.-300 d.C.
63
Destral menuda feta de basalt.
N.I. 5782, L: 11,3 x A: 5,8 cm.
Cultura megalítica de Cliza. Bolívia.
600 a.C.-300 d.C. Període Intermedi Primerenc.
64
Trencaclosques circular de pedra basàltica. Esta peça s’inseria en un mànec de
fusta i servia d’arma en enfrontaments bèl·lics. El seu ús estigué molt difós en tot
l’espai andí fins a l’arribada dels europeus.
N.I. 5660, màx. 11 x G: 3,5 cm.
Cultura megalítica de Cliza. Bolívia.
600 a.C.-300 d.C. Període Intermedi Primerenc.
65
65
Destral cerimonial de pedra amb doble tall i dos forats practicats prop d’una de
les vores.
N.I. 5658, L: 14,5 x A: 8,5 cm.
Cultura megalítica de Cliza. Bolívia.
600 a.C.-300 d.C. Període Intermedi Primerenc.
66
Gran destral de basalt amb estrangulació en el coll.
N.I. 5657, L: 18 x A: 10 cm.
Cultura megalítica de Cliza. Bolívia.
600 a.C.-300 d.C. Període Intermedi Primerenc.
67
Vas de pedra polida amb forma de tassó semiesfèric.
N.I. 5780, H: 7 x màx. 9 cm.
Cultura megalítica de Cliza. Bolívia.
600 a.C.-300 d.C. Període Intermedi Primerenc.
68
Gran tassó de basalt.
N.I. 5781, H: 9 x màx. 20 cm.
Cultura megalítica de Cliza. Bolívia.
600 a.C.-300 d.C. Període Intermedi Primerenc.
69
69
Font de pedra polida de forma rectangular, molt típica de la cultura típica de la
cultura de Cliza.
N.I. 5662, L: 23,5 x A: 14 cm.
Cultura megalítica de Cliza. Bolívia.
600 a.C.-300 d.C. Període Intermedi Primerenc.
70
Vaixell de ceràmica tosca amb ansa.
N.I. 5901, H: 3,1 x màx. 5,3 cm.
Cultura megalítica de Cliza. Bolívia.
600 a.C.-300 d.C. Període Intermedi Primerenc.
71
Tassó de ceràmica tosca i sense pintura amb ansa de llaç vertical.
N.I. 5789, H: 6,2 x màx. 8,4 cm.
Cultura megalítica i de monticles de les valls de Cochabamba. Bolívia.
600 a.C.-300 d.C. Període Intermedi Primerenc.
72
Vaixell de ceràmica polida amb taques de cocció. Coll lleugerament evers i ansa
horitzontal.
N.I. 5790, H: 8,4 x màx. 13,4 cm.
Cultura megalítica de Cliza. Bolívia.
600 a.C.-300 d.C. Període Intermedi Primerenc.
71
73
Vaixell ceràmica sense decoració.
N.I. 5791, H: 3,1 x màx. 5,3 cm.
Cultura megalítica de Cliza. Bolívia.
600 a.C.-300 d.C. Període Intermedi Primerenc.
64
[page-n-67]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 65
74
Vaixell ceràmica sense decoració.
N.I. 5792, H: 4,6 x màx. 4,5 cm.
Cultura megalítica de Cliza. Bolívia.
600 a.C.-300 d.C. Període Intermedi Primerenc.
75
Fragment d’ansa amb trets antropomorfs que pertany a un vaixell ceràmic.
N.I. 5796, H. conservada: 4,6 cm.
Cultura megalítica de Cliza. Bolívia.
600 a.C.-300 d.C. Període Intermedi Primerenc.
76
Fragment d’ansa amb trets antropomorfs pertanyent a un vaixell ceràmic.
N.I. 5797, H. conservada: 4,5 cm
Cultura megalítica de Cliza. Bolívia.
600 a.C.-300 d.C. Període Intermedi Primerenc.
77
77
Fragment ceràmic d’una ansa de vaixell que representa una cara de trets antropomorfs, amb ulls de tipus “grans de café”.
N.I. 5794, H. conservada: 7,7 cm.
Cultura megalítica de Cliza. Bolívia.
600 a.C.-300 d.C. Període Intermedi Primerenc.
VALLS DE COCHABAMBA,
460 a.C. a la conquesta inca en 1450 d.C.
78
Trencaclosques de pedra de forma estrellada. Entre els inques este tipus de maça
podia ser de metall, especialment de bronze.
N.I. 5779, màx. 10 x G: 3 cm.
Valls de Cochabamba. Bolívia.
460 a.C.-1450 d.C., conquista incaica.
79
Ceràmica tosca sense decoració. Vaixell de coll alt i vora eversa amb dos apèndixs
laterals verticals i perforats, possiblement per ells es penjava un fil per a ser penjada.
N.I. 5775, H: 11 x màx. 8,5 cm.
Valls de Cochabamba. Bolívia.
460 a.C.-1450 d.C., conquista incaica
78
80
Tassó de ceràmica segmentat en tres cossos. Pot representar una carabassa.
N.I. 5774, H: 17,2 x màx. 9,4 cm.
Valls de Cochabamba. Bolívia.
460 a.C.-1450 d.C., conquista incaica.
81
Vaixell de ceràmica tosca.
N.I. 5753, H: 12,4 x màx. 9,3 cm.
Valls de Cochabamba. Bolívia.
460 a.C.-1450 d.C., conquista incaica.
82
Vaixell de ceràmica tosca.
N.I. 5790, H. 8,4 x màx. 13,4 cm.
Valls de Cochabamba. Bolívia.
460 a.C.-1450 d.C., conquista incaica.
79
65
[page-n-68]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 66
TIWANAKU
Tiwanaku Primitiu, èpoques I i II. 500 a.C.-100 d.C.
83. 84. 85. 86. 87. 88. 89. 90. 91
Puntes de sílex triangulars dentades, amb peduncle i aletes.
N.I. 5903, L: 1,8 x A: 1,2 cm.
N.I. 5904, L: 2,2 x A: 1 cm.
N.I. 5905, L: 2 x A: 1,1 cm.
N.I. 5906, L: 1,6 x A: 1,1 cm.
N.I. 5907, L: 1,6 x A: 0,9 cm.
N.I. 5908, L: 2,4 x A: 1,1 cm.
N.I. 5909, L: 1,7 x A: 1 cm.
N.I. 5910, L: 1,4 x A: 0,9 cm.
N.I. 5911, L: 1,4 x A: 1,1 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Primitiu, períodes I i II. 500-100 d.C. Horitzó Primerenc.
83 a 91
92
Punta de vidre de roca amb peduncle i aletes.
N.I. 5912, L: 2,1 x A: 1,1 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Primitiu, períodes I i II. 500 -100 d.C. Horitzó Primerenc.
93
Mà de morter.
N.I. 5668, L: 11 x A: 6,5 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Primitiu, períodes I i II. 500 -100 d.C. Horitzó Primerenc.
94
Cap de ceràmica zoomorfa. Imita el cap d’un mico.
N.I. 5940, L: 5,4 x A: 3,6 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Primitiu, períodes I i II. 500-100 d.C. Horitzó Primerenc.
95
Amforeta de ceràmica per a contindre perfums o verí.
N.I. 5941, L: 4 x màx. 3,2 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Primitiu, períodes I i II. 500-100 d.C. Horitzó Primerenc.
94
96
Projectil de fona.
N.I. 5935, L: 3,7 x A: 3,3 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Primitiu, períodes I i II. 500-100 d.C. Horitzó Primerenc.
97
Escultura de conill en quarsita.
N.I. 5936, L: 10 x A: 5´3 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Primitiu, períodes I i II. 500-100 d.C. Horitzó Primerenc.
98
98
Monolit antropomorf en pedra de granit o basalt. Representa una figura humana
masculina agenollada sobre la seua cama esquerra i amb les mans obertes i esteses sobre els genolls. Esta posició, en contrast amb la gran rigidesa de l’estàtua
de Tiwanakota, li conferix una gran mobilitat. En el cap du un tocat a la manera
d’un casquet amb borla sobre el front i una línia incisa li recorre la part exterior
de la cara com si representara una màscara. La peça fou descrita por Alcin (1969)
el qual amb la mateixa opinió compartida d’Inwards (1884) i Lehmann (1939), la
catalogà en una data relativamente recent a l’igual que els ídols conservats de
Pokotia i Tiwanaku, amb els quals té una gran relació estilística. Per a A. Posnansky,
tant les tres figures de Pokotia (dues femenines i una masculina) com les dues
conservades en l’església del poble de Tiwanaku pertanyen a un primer període
realista de l’estatuària Tiwanaku.
N.I. 5670, L: 58,5 x A: 25 x G: 23,5 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Primitiu, períodes I i II. 500-100 d.C. Horitzó Primerenc.
66
[page-n-69]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 67
99
Cap clava de pedra que representa una llama. Els caps claves són representacions
antropomorfes, zoomorfes o de sers fabulosos, que s’encasten en els murs llisos
de temples o fortaleses per mitjà d’una “clava” posterior de pedra. La seua funció
pareix que està relacionada amb l’exercici de la tutela o la guàrdia de l’edifici, avisant el viatger sobre la sacralitat del recinte que custodia. Hi ha un conjunt important de claves en els temples de Chavín o en les construccions clàssiques de
Tiwanaku (Kalassansaya). La peça és plana i està esculpida amb trets molt
esquemàtics, les seues formes són paregudes als grans caps d’animals en pedra
de la cultura megalítica i de túmuls d’Oruro (Bolívia), contemporània dels períodes
primitius de Tiwanaku. No conserva la clava posterior per a ser encastada.
N.I. 5669, L: 57 x A: 30 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Primitiu, períodes I i II. 500-100 d.C. Horitzó Primerenc.
100
Kero. Vas cerimonial de ceràmica decorada d’influència Nazca.
N.I. 5715, H: 15 x màx. 8,3 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Primitiu, períodes I i II. 500-100 d.C. Horitzó Primerenc.
99
Tiwanaku Clàssic, èpoques III i IV. 100-700 d.C.
101. 102
Parell de kepus o tupus de coure i argent. Estes agulles allargades i amb el cap
redó estaven molt esteses per tota la serra i la regió de l’altiplà on les dones les
usaven, i encara les usen hui, per a subjectar la manta que duen als muscles i els
cobrix l’espatla. L’equivalent de la capa usada pels senyors era un mantell llarg que
se’l tiraven al muscle i es subjectava per davant amb estes agulles fetes d’or,
argent, o coure. Tenen grans caps de diferents tipus que poden o no estar gravats
amb figures i dibuixos esquemàtics, caps d’animal o figures humanes. Amb freqüència acaben en un gran disc, circular o semicircular, les vores afilades del qual
podien usar-se com a ganivets.
N.I. 5949, L: 12,4 x A: 3,9 cm.
N.I. 5950, L: 6,2 x A: 1,35 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Clàssic, períodes III i IV. 100-700 d.C. Període Intermedi Primerenc.
103
Kepu de coure.
N.I. 5948, L: 27,7 x A: 6,7 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Clàssic, períodes III i IV. 100-700 d.C. Període Intermedi Primerenc.
101. 109.
104. 105. 106
Kepus d’argent.
N.I. 5942, L: 37 x A: 11,5 cm.
N.I. 5945, L: 24 x A: 7,5 cm.
N.I. 5947, L: 14,6 x A: 6,3 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Clàssic, períodes III i IV 100-700 d.C. Període Intermedi Primerenc.
107. 108
Fragments de kepus amb adorn zoomorf.
N.I. 5937, L: 8,9 x A: 2,9 cm.
N.I. 5938, L: 3 x A: 1,8 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Clàssic, períodes III i IV 100-700 d.C. Període Intermedi Primerenc.
107. 110.
67
[page-n-70]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 68
109
Kepu decorat amb gravat d’ocell i orla.
N.I. 13869, L: 13,9 x A: 4,8 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Clàssic, períodes III i IV. 100-700 d.C. Període Intermedi Primerenc.
110
Fragment de kepu amb adornament antropomorf.
N.I. 5939, H: 5,8 x A: 3,3 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Clàssic, períodes III i IV 100-700 d.C. Període Intermedi Primerenc.
113
111. 112
Ganivets de coure. Estos ganivets cerimonials o tumis en llengua quítxua, es dedicaven al sacrifici d’animals i estaven dotats d’una fulla en forma de mitja lluna.
Foren utilitzats en tota l’àrea andina i en diferents èpoques. Molts d’ells acaben el
mànec en caps de llama, motiu molt freqüent entre els inques.
N.I. 5956, L: 11,1 x A: 10,8 cm.
N.I. 5959, L: 7,4 x A: 6,2 cm.
Tiwanaku. Bolívia.Tiwanaku Clàssic, períodes III i IV 100-700 d.C. Període
Intermedi Primerenc.
113
Pitxer globular amb ansa. Ceràmica polida, amb engalbat roig i decoració en
negres i blancs. Estos motius tiwanakotes com escaliformes, felins, peixos o ocells,
seran adoptats per la iconografia Wari, molt especialment a l’entorn dels segles VIVII.
N.I. 5735, H: 13,8 x màx. 12 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Clàssic, períodes III i IV 100-700 d.C. Període Intermedi Primerenc.
114
115
114
Foguer o broc cerimonial, amb anses laterals i tub distribuïdor de foc en l’interior.
La decoració, sobre engalbat roig, està representada per quatre motius emparellats
a l’entorn de les dues anses que podrien representar plomes d’ocell. Una peça molt
similar amb decoració de felí està catalogada en el lloc arqueològic de Kherikala
(Bolívia).
N.I. 5671, H: 12,6 x màx. 19 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Clàssic, períodes III i IV 100-700 d.C. Període Intermedi Primerenc.
115
Got menut.Ceràmica polida i policromada en crema i negre sobre fons roig, decorada amb diversos motius geomètrics i zoomorfs entre els quals hi ha un cap de
còndor. El còndor és un tema molt difós en la ceràmica Tiwanakota i revestit d’una
enorme simbologia religiosa. El seu culte tingué origen a Chavín i aconseguí amb
Tiwanaku una enorme difusió. En la mitologia andina el còndor és l’ocell que cova
l’ou del qual més tard naixerà el sol.
N.I. 5672, H: 8, x màx. 9 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Clàssic, períodes III i IV 100-700 d.C. Període Intermedi Primerenc.
116
Tassó. Ceràmica decorada.
N.I. 5720, H: 8 x màx. 16,7 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Clàssic, períodes III i IV 100-700 d.C. Període Intermedi Primerenc.
117
Olla cerimonial amb anses. Ceràmica amb policromia i motius decoratius propis de
Tiwanaku. Hi ha representats quatre animals fantàstics iguals, amb el cap de felí i
el cos i la cua d’ocell, o de peix, tot formant una orla a l’entorn del cos globular
de la peça. Sobre el cap de l’animal hi ha dibuixat un signe blanc que pot simbolitzar-ne el caràcter regi o el seu sexe masculí (Posnansky, 1942).
N.I. 5674, H: 11,5 x màx. 23 cm.
Tiwanaku. Bolívia. Tiwanaku Clàssic, períodes III i IV 100-700 d.C. Període Intermedi
Primerenc.
117
68
[page-n-71]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 69
118
Kero ritual. Peça de ceràmica de forma troncocònica, policromada i decorada amb
bandes successives. La superior, de més amplada, dibuixa una cara antropomorfa
delimitada amb escaliformess típics tiwanakotes. La resta de bandes són simples
línies paral·leles disposades en el centro (on hi ha un inflament anular), i en la
base. Els keros o vasos cerimonials són recipients de fusta o ceràmica especialment dedicats a rituals religiosos o celebracions de caràcter familiar o de grup. En
ells es podia prendre la chicha, una beguda fermentada feta amb dacsa.
N.I. 5675, H: 21,5 x màx. 16 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Clàssic, períodes III i IV 100-700 d.C. Període Intermedi Primerenc.
119
Vas truncat amb decoració en bandes horitzontals roges, blanques i negres.
N.I. 5673, H: 12,5 x màx. 9,3 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Clàssic, períodes III i IV 100-700 d.C. Període Intermedi Primerenc.
119
120
Kero. Vas amb decoració en roig sobre engalbat rosat.
N.I. 5692, H: 11,5 x màx. 8 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Clàssic, períodes III i IV. 100-700 d.C.
Tiwanaku Expansiu, època V
121
Pitxer globular amb ansa i base plana. Ceràmica policromada de superfície polida,
engalbat en roig, i amb restes de dibuixos siluetejats amb línies negres. Sobreïx
per damunt de la boca, ampla i eversa, i muntada damunt de l’ansa hi ha un motiu
menut modelat, potser una figureta zoomorfa (¿batraci?), molt utilitzades en les
ceràmiques costaneres i serranes.
N.I. 5733, H: 16 x màx. 12 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V. 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
122
Pitxer globular amb ansa. Ceràmica decorada.
N.I. 5734, H: 13,5 x màx. 11 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V. 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
123
Kero. Ceràmica decorada amb motius geomètrics. A este període de Tiwanaku
Expansiu correspon una ceràmica amb menor perfecció en la forma i en els temes.
Hi destaquen sobretot els traços rectes, els rombes, les creus i els angles; dissenys
corbats d’esses i espirals, i perviuen del període anterior als escaliformes.
N.I. 5704, H: 17 x màx. 14,8 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V. 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
120
124
Tassó ceràmic amb decoració geomètrica en traços negres. Tot i que la ceràmica
expansiva perda, respecte a la del període preferent, el seu caràcter decoratiu i
ornamental, guanyarà en la funcionalitat de les seues formes.
N.I. 5681, H: 7 x màx. 12,3 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V. 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
125
Vas globular amb ansa abocadora. Ceràmica pintada amb motius estilitzats en
blanc i negre. Molt possiblement alguns dibuixos que considerem geomètrics
amaguen l’abstracció o el símbol d’alguns animals o personatges reconeguts pels
seus propietaris i que no són desxifrables per a nosaltres. Esta ansa abocadora
serà molt utilitzada en la ceràmica Mollo Kollau dels segles XIV i XV d.C.
N.I. 5676, H:17,5 x màx. 14,5 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V, 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
69
123
[page-n-72]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 70
126
Kero de ceràmica marró sense decoració pintada i amb dos “anells” modelats en
el centre.
N.I. 5678, H;13 x màx. 13,7 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V. 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
127
Tassó de ceràmica pintada decorada amb motius corbats.
N.I. 5729, H: 7,7 x màx. 14,8 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V. 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
128
128
Fragment de teixit procedent de Tiwanaku. Fou adquirit en 1930 per al Museo
Arqueológico Nacional procedent de la col·lecció particular dels senyors Schmidt
i Pizarro, de Lima. Altres dissenys pareguts, amb repeticions de figures rectilínies,
apareixeran en moltes decoracions ceràmiques.
N.I. 14534, L: 34,5 x A: 33 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V, 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
Museo de América. Madrid.
129
Bosseta per a guardar coca. Teixit rectangular amb costures als costats i obertura
superior de la qual possiblement eixiria una cinta per a penjar-la. Té decoració de
motius abstractes o zoomorfs que es repeteixen disposats en bandes horitzontals.
Els colors són molt vius. Des de temps remots i fins a hui, mastegar fulles de coca
(Erythroxylon coca) ha sigut un costum estés per la serralada, àrea andina i regió
amazònica. Es mastegava amb un poc de calç per a alliberar l’alcaloide que conté
la fulla. Les fulles s’arrepleguen, es deixen secar i després es duen en bosses. La
calç s’obté de closques calcinades o de les tiges cremades d’algunes plantes. Una
vegada triturada i convertida en pols es du en una carabassa i es pren amb l’ajuda d’una espàtula. Esta droga alleuja el cansament, la fam i la set, per la qual cosa
complix una funció important en la vida quotidiana dels hòmens que viuen i treballen en condicions tan dures, i habitualment amb una nutrició incompleta o deficient. Durant l’imperi inca el seu ús, almenys entre las classes populars, estava restringit a ocasions excepcionals o a dies de gran celebració.
N.I. 14518, L: 34 x A: 17 cm.
Procedix de la regió Andina Central.
Horitzó Mitjà.
Museo de América. Madrid.
129
130
Cinta de teixit, possiblement fragment d’un vestit. Fou adquirida per al Museo
Arqueológico Nacional en 1930 procedent de Lima (col·lecció de Schmidt i Pizarro).
El seu estil pot ser Wari o Tiwanaku.
N.I. 14528, L: 14,5 x A: 4,5 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V, 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
Museo de América. Madrid.
131
Morter menut de pedra.
N.I. 5961, H: 10 x A: 10,2 cm.
Estil Tiwanakota. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V, 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
132
Tassó de ceràmica decorada amb línies rectes i escaliformes
N.I. 5725, H: 7,2 x màx. 12,8 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V, 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
132
133
Kero de ceràmica decorada.
N.I. 5964, H: 11,5 x màx. 9 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V, 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
70
[page-n-73]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 71
134
Copa cònica amb decoració geomètrica.
N.I. 5677, H: 12 x màx. 15 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V, 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
135
Pitxer globular amb ansa i motiu zoomorf.
N.I. 5679, H: 11,5 x màx. 9 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V, 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
136
Pitxer globular de coll alçat.
N.I. 5740, H: 12,9 x màx. 10,8 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V, 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
139
137
Tassó de ceràmica negra amb decoració incisa.
N.I. 5731, H: 6,8 x màx. 14 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V, 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
138
Tassó de ceràmica pintada amb motius curvilinis.
N.I. 5727, H: 6,5 x màx. 10,4 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V, 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
139
Tassó de ceràmica pintada amb decoració interna esquemàtica.
N.I. 5728, H: 7 x 12 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V, 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
140
Còdol que reproduïx probablement la deessa Papa. La papa o creïlla és un cultiu
adaptat a les terres altes i constituí des d’èpoques molt primerenques un aliment
bàsic en la dieta andina. Els pobles de l’altiplà aconseguiren per mitjà d’un eficaç
procés de deshidratació emmagatzemar-la en quantitat suficient per assegurar-ne
l’abastament d’una collita a una altra.
N.I. 5962, L: 14 x A: 9,5 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Datació incerta.
140
141. 142
Keros de fusta. Estos vasos són utilitzats hui dia per a begudes com la chicha,
especialment entre els camperols andins.
N.I. 5702, H: 16,5 x màx. 9,7 cm.
N.I. 5701, H: 13,9 x màx. 12,7 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Datació incerta.
143
Mòmia d’home adult. Pertany, junt amb cinc cranis humans i diverses peces de
metall, ceràmica i utensilis de pedra, a la col·lecció donada a la ciutat de València
per l’enginyer Rodrigo Botet a finals del segle XIX, la qual fou catalogada per
Eduard i Amtimo Boscà en successius estudis durant les primeres dècades d’este
segle. Està identificada com a pertanyent a les chulpas de Tiwanaku, construccions
funeràries molt característiques de la serra andina central la proliferació de les
quals pot remuntar-se a l’Horitzó Mitjà (segle VI d.C.). És a l’entorn del llac Titicaca
on apareixen per primera vegada estes construccions, que introduïxen una estructura funerària sobre el sòl i no en enterrament de pou o de galeria. Solen tindre
en el seu interior una cambra funerària acabada en falsa cúpula per aproximació
de filades. El seu aspecte exterior guarda les formes d’una construcció troncocònica i no apareixen aïllades sinó que sempre es localitzen en grup.
Sense sigla, H: aprox. 75 cm.
Chulpas funeràries de Tiwanaku. Bolívia.
Període Intermedi Tardà o Horitzó Tardà. Segles XIII-XIV d.C.
Museu Paleontològic. València.
71
143
[page-n-74]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 72
144
Crani amb deformació frontoccipital pròpia dels pobles aimara. La deformació cranial s’aconseguia aplicant al nounat una forta pressió en els ossos per mitjà de
llistonets lligats al cap. Estes deformacions obeïen a raons ètniques, per a identificar els grups o cultures, i socials amb fi de distingir les classes privilegiades de
la resta de la societat. Correspon a un home adult i procedix d’un enterrament de
Tiwanaku.
N.I. MPV ant. 122, L: màx. 35 cm.
Chulpas de Tiwanaku. Bolívia.
Període Intermedi Tardà o Horitzó Tardà. Segles XIII-XIV d.C.
Museu Paleontològic. València.
144
145
Triangle de pedra blanca amb els vèrtexs rematats respectivament en 2, 3 i 4 lòbuls
anulars.
N.I. ACB 2321, H: 3,4 cm x A: 3,5 cm.
Chulpas funeràries de Tiwanaku. Bolívia.
Període Intermedi Tardà o Horitzó Tardà. Segles XIII-XIV d.C.
Museu Paleontològic. València.
146
Estilet o punxó de coure batut. En un dels seus extrems la peça es prolonga en
una espècie de cullera en el mànec de la qual apareix un adornament amb dues
mans enllaçades. Antimo Boscà Seytre la descriu com una peça relacionada amb
proves de sang en actes de confraternització, casament o sacrifici.
N.I. ACB 2329, L: 1,6 cm x A: 3 cm.
Chulpas funeràries de Tiwanaku. Bolívia.
Període Intermedi Tardà o Horitzó Tardà. Segles XIII-XIV d.C.
Museu Paleontològic. València.
147
148
147
Amulet de pedra verda de forma troncocònica i representació antropomorfa. En
un dels seus extrems té un forat de poca profunditat on pogué anar encastat
algun objecte o adorn. La perforació en angle que té en la seua part superior
indica que pogué haver-se dut penjat.
N.I. ACB 97-1, L: 3,8 cm x A: 3,3 cm.
Chulpas funeràries de Tiwanaku. Bolívia.
Període Intermedi Tardà o Horitzó Tardà. Segles XIII-XIV d.C.
Museo Paleontológico. València.
148
Fragment ceràmic amb representació d’una cara amb trets antropomorfs, entre els
quals destaquen els ulls amb la forma característica de grans de café. La peça
està pintada en la seua part frontal amb ratlles verticals de color roig i negre
sobre fons blanc. El revés, de superfície llisa i lleugerament còncava, està decorat
amb set quadrats concèntrics pintats igualment en rojos i negres sobre fons
blanc.
N.I. ACB 2310, H: 5,3 cm x A: 5,7 cm.
Chulpas funeràries de Tiwanaku. Bolívia.
Període Intermedi Tardà o Horitzó Tardà. Segles XIII-XIV d.C.
Museu Paleontològic. València.
149
Fusaiola, o tortero, redona de ceràmica amb decoració incisa en espirals i corbes.
La decoració delimita en el centro del cercle un espai romboïdal central on s’ha
practicat un forat per a inserir el fus de filat.
N.I. ACB 2311-1, màx. 2,6 cm.
Chulpas funeràries de Tiwanaku. Bolívia.
Període Intermedi Tardà o Horitzó Tardà. Segles XIII-XIV d.C.
Museu Paleontològic. València.
150
150
Fusaiola redona de pissarra verdosa amb gravats de línies corbes superposades i
cercles concèntrics.
N.I. ACB 2311-1, màx. 3,4 cm.
Chulpas funeràries de Tiwanaku. Bolívia.
Període Intermedi Tardà o Horitzó Tardà. Segles XIII-XIV d.C.
Museu Paleontològic. València.
72
[page-n-75]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 73
MOLLO KOLLAU
Mollo Kollau amb influència de Tiwanaku Expansiu.
1200- 1438 d.C.
151
Kero decorada amb ansa apèndix en la vora.
N.I. 5706, H: 14,3 x màx. 12,5 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Estil Mollo amb influència de Tiwanaku Expansiu. 1200-1439 d.C. Període Intermedi
Tardà.
152
Vas de cintura deprimida i ansa lateral abocadora. Ceràmica decorada.
N.I. 5713, H: 17 x màx. 15,4 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Estil Mollo amb influència de Tiwanaku Expansiu. 1200-1438 d.C. Període Intermedi
Tardà.
153
153
Vas de cintura deprimida i ansa lateral abocadora. Ceràmica decorada.
N.I. 5683, H: 16,5 x màx. 14 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Estil Mollo amb influència de Tiwanaku Expansiu. 1200-1438 d.C. Període Intermedi
Tardà.
154
Kero de cintura deprimida amb ansa lateral i pont d’unió amb parets bombades. És
una variant del kero tiwanakota. Ceràmica pintada.
N.I. 5688, H: 16 x màx. 12,5 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Estil Mollo amb influència de Tiwanaku Expansiu. 1200-1438 d.C. Període
Intermedi Tardà.
155
155
Tassó ceràmic decorat amb motius zoomorfs molt escassos en esta ceràmica.
N.I. 5691, H: 7,7 x màx. 16 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Estil Kollau amb influencia de Tiwanaku Expansiu. Període Intermedi Tardà.
Mollo Kollau d’estil Mollo
156
Puco baix, pintat amb gotet lateral molt freqüent en la ceràmica Mollo. Té unit, per
mitjà d’un pont, un menut recipient que pot haver tingut la doble funció d’ansa i
contenidor d’alguna substància comestible excitant.
N.I. 5690, H: 12,5 x màx. 18 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Estil Mollo. 1200-1438 d.C. Període Intermedi Tardà.
157
Tassó o puco doble amb gotet lateral. Destaca la decoració pintada del tipus característic Mollo d’“ales de palometa” que posteriorment s’incorporarà a la decoració
ceràmica inca. Este motiu pot estar lligat a símbols de terra.
N.I. 5718, H: 8,4 x màx. 12,7 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Estil Mollo. 1200-1438 d.C. Període Intermedi Tardà.
156
158
Tassó o puco doble amb mànec i un menut recipient lateral. Ceràmica decorada.
N.I. 5687, H: 11 x màx. 16,5 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Estil Mollo. 1200-1438 d.C. Període Intermedi Tardà.
159
Tassó o puco amb mànec “escudella”. Ceràmica decorada.
N.I. 5758, H: 8,1 x màx. 17,5 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Estil Mollo. 1200-1438 d.C. Període Intermedi Tardà.
157
73
[page-n-76]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 74
160
Tassó o puco doble amb mànec i un menut recipient lateral. Ceràmica decorada.
N.I. 5717, H: 11 x màx. 17 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Estil Mollo. 1200-1438 d.C. Període Intermedi Tardà.
161
Pitxeret de ceràmica amb ansa lateral que té un motiu zoomorf en la unió amb la
boca (¿batraci?). La decoració és típica Mollo amb bandes disposades verticalment
intercalant dents de serra i cercles concèntrics.
N.I. 5685, H: 11,4 x màx. 11,5 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Estil Mollo amb influència de Tiwanaku Expansiu. 1200-1438 d.C. Període Intermedi
Tardà.
161
162
Tassó o puco de parets corbes amb un menut apèndix sobre la vora. La decoració
és en línies corbes paral·leles en colors crema i negre.
N.I. 5693, H: 7,5 x màx. 13 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Estil Mollo amb influència de Tiwanaku Expansiu. 1200-1438 d.C. Període Intermedi
Tardà.
163
Tassó ceràmic amb decoració.
N.I. 5742, H: 8´3 x màx. 14 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Estil Mollo amb influència de Tiwanaku Expansiu. 1200-14438 d.C. Període
Intermedi Tardà.
162
Mollo Kollau d’estil Kollau. 1200- 1450 d.C.
164
Tassó o puco ceràmic de parets corbes i grosses, de base plana, amb decoració de
bandes irregulars curvilínies en l’interior. Ansa lateral trencada.
N.I. 5749, H: 7,4 x màx. 10 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Estil Kollau. 1200-1450 d.C. Període Intermedi Tardà.
165
Tassonet amb decoració interior i exterior.
N.I. 5751, H: 3,5 x màx. 7,2 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Estil Kollau. 1200-1450 d.C. Període Intermedi Tardà.
165
166
Tassó amb decoració interior.
N.I. 5684, H: 6,6 x màx. 13 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Estil Kollau. 1200-1450 d.C. Període Intermedi Tardà.
167
Pitxer globular de coll alçat i només una ansa.
N.I. 5686, H: 15 x màx. 12 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Estil Kollau. 1200-1450 d.C. Període Intermedi Tardà.
Mollo Kollau d’influència inca
168
Vas globular de coll alçat i ansa lateral abocadora amb decoració de nyandús possiblement d’influència inca.
N.I. 5682, H: 12 x màx. 10,3 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Influència inca. 1200-1450 d.C. Període Intermedi Tardà.
167
74
[page-n-77]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 75
PRESTO PUNO
169
Kero amb decoració geomètrica disposada en tres bandes horitzontals.
N.I. 5724, H: 7,5 x màx. 13,5 cm.
Presto Puno. Bolívia.
1200-1450 d.C. Període Intermedi Tardà.
PIÑIKO MOLLO
170
Pitxer globular de coll alçat i ansa. Ceràmica decorada.
N.I. 5755, H: 9,3 x màx. 9 cm.
Piñiko Mollo. Bolívia.
1200-1450 d.C. Període Intermedi Tardà.
171
Pitxer globular de coll alçat amb doble ansa. Ceràmica decorada.
N.I. 5753, H: 12,4 x màx. 9,3 cm.
Piñiko Mollo. Bolívia.
1200-1450 d.C. Període Intermedi Tardà.
169
172
Kero ceràmic amb decoració.
N.I. 5709, H: 10,2 x màx. 10,3 cm.
Piñiko Mollo. Bolívia.
1200-1450 d.C. Període Intermedi Tardà.
173
Puco amb cintura deprimida i ansa abocadora lateral. Ceràmica decorada amb línies
i traços corbats.
N.I. 5789, H: 6,2 x màx. 8,2 cm.
Piñiko Mollo. Bolívia.
1200-1450 d.C. Període Intermedi Tardà.
170
CULTURA YURA
174
Vas ceràmic amb dos apèndixs paral·lels en la vora. Està decorat amb línies negres
en zig-zag formant una orla i intercalant triangles que en el seu interior tenen
punts, “esses” i creus. Esta ceràmica, relacionada amb el nord-oest argentí, és cronològicament més tardana que la Mollo, a la qual està lligada estilísticament, i apareix en alguns jaciments mesclada amb materials incaics.
N. I. 5750, H: 4,3 x màx. 9,3 cm.
Cultura yura. Bolívia.
Segles XV i XVI. Període Intermedi Tardà.
IMPERI INCA. 1438-1534 d.C.
173
175
Chullan chaqui manca. Olla-calze de ceràmica blanca sense decoració. Forma globular amb petge de copa, ansa de llaç i coll lleugerament evers amb tapa còncava i ansa menuda. En la part oposada a l’ansa té dos mamellons menuts.
N.I. 5700, H: 20,5 x màx. 20,5 cm.
Cultura inca. Perú.
1440-1534 d.C. Horitzó Tardà.
176
Plat o escudella de ceràmica decorat amb figures molt estilitzades de llames disposades en cercles concèntrics. Sobre la vora plana hi ha una banda en zig-zag.
Pertany al tipus ceràmic denominat Inca Pacajes, Inca Provincial de la Conca Sud
del Titicaca, o Saxamar. És originari de la conca sud del Titicaca, i assignable en
els seus moments més tardans al grup etnohistòric dels Pacaxes.
N.I. 5697, H: 3 x màx. 13,5 cm.
Cuzco. Perú.
Cultura inca. 1440-1534 d.C. Horitzó Tardà.
175
75
[page-n-78]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 76
177
Plateret de ceràmica polida decorat amb dos nyandús en negre sobre fons roig.
Ceràmica de tipus inca Pacajes.
N.I.5695, H: 3 x màx. 12,5 cm
Cuzco. Perú.
Cultura inca. 1440-1534 d.C. Horitzó Tardà.
178
Vaixell de ceràmica blanca sense decoració pintada, amb menuts apèndixs que
representen el bec, les ales i la cua d’un ocell. El cos del vaixell és globular i lleugerament allargat en un dels seus costats per a accentuar el cos de l’ocell cap a
la cua. Té una ansa lateral i el coll amb la boca eversa.
N.I. 5699, H: 16 x màx. 9,5 cm.
Cultura inca. Perú.
1440-1534 d.C. Horitzó Tardà.
179
179
Ticachurana. Pitxer inca de ceràmica polida amb un cos globular roig de base aplanada, amb un menut mamelló davall del coll i dues anses simètriques en els costats. Es completa amb un coll molt allargat de boca eversa i pintat amb un gris violaci en bandes horitzontals i paral·leles.
N.I. 5696, H: 21 x màx. 6,5 cm.
Cultura inca. Perú.
1440-1534 d.C. Horitzó Tardà.
180
180
Pucu (Chua i Ppucu). Plat aviforme de ceràmica roja sense decoració pintada. Té
un apèndix escultòric en forma de coll i cap d’ocell i dues protuberàncies en la
part oposada del plat que simulen la cua.
N.I. 5694, H: 5,5 x màx. 21 cm.
Cultura inca. Perú.
1440-1534 d.C. Horitzó Tardà.
181
Aríbal o Macca. Ceràmica polida en roig amb dues anses laterals i un menut cap
zoomorf, davall d’una línia de dibuixos en l’arrancada del coll, estret i curt, al qual
li falta la vora de la boca, tradicionalment evers. La peça té una ampla banda decorada amb motius geomètrics (és una constant en la decoració incaica) en rombes
i triangles de color negre i roig fosc. La base és cònica per la qual cosa el seu
assentament no pot ser mai vertical. L’aríbal (el seu nom està prestat dels aríbals
grecs per la semblança de les seues formes) és una peça genuïna de creació inca.
N.I. 5698, H: 16 x màx. 9,5 cm.
Cultura inca. Perú.
1440-1534 d.C. Horitzó Tardà.
181
182
Figureta d’argent que representa una llama. Els camèlids domèstics americans, la
llama i l’alpaca, foren animals importants en l’organització econòmica andina. D’ells
s’aprofitava la llana per a teixits, la carn, el fem com a combustible domèstic, i la
seua força com a animals de càrrega perfectament adaptats al terreny abrupte i a
les altures serranes. La llama era un animal de sacrifici en festes, com l’Inti Raymi,
on es procedia a l’endevinació per mitjà de l’anàlisi de les seues vísceres. Esta peça
pertany a la Col·lecció Larrea (1935).
N.I. 7401, L: 5,9 x A: 5,2 cm. 40,71 gr.
Cultura inca. Perú.
1400-1533 d.C. Horitzó Tardà.
Museo de América. Madrid.
182
76
[page-n-79]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 77
183
Figura masculina buida, d’argent. El seu tret més característic són els lòbuls enormes de les orelles, que apareixen perforats per a inserir uns adorns circulars que
eren privatius de la noblesa per naixement o per privilegi. Estos discos, d’argent o
d’or entre els personatges de rang més alt, eren tan grans i produïen tal deformació que els cronistes anomenaren orejones als seus portadors, i passà a ser esta
paraula sinònima de noble inca. La figureta té els braços doblegats sobre el pit
amb les mans esteses, el sexe ixent i li falten els peus. Un inflament en la seua
galta dreta indica que està mastegant una bola de coca. Originàriament estes
representacions es cobrien amb teixits i plomes a la manera de vestits. Tot i que
amb molta freqüència formaven part de l’aixovar funerari, responen a la tipologia
de figuretes votives utilitzades com a ofrenes rituals en les distintes huacas, o
enterraments, també es tiraven als llacs o s’enterraven davall de recintes sagrats.
Esta peça formà part de les col·leccions reials que passaren del Palacio del Buen
Retiro al Gabinete de Historia Natural en 1775.
N.I. 7571, L: 6,1 x A:1,9 cm. 7,59 gr.
Cultura inca. Perú.
1438-1534 d.C. Horitzó Tardà.
Museo de América. Madrid.
184
Pajcha. Recipient de fusta compost per un bol forat connectat amb un mànec llarg
amb acanaladura central per on circula el líquid abocat des del recipient gran, que
acaba en un forat final. Està adornat amb ànecs menuts. Este tipus de vaixell s’utilitzava per a fer libacions a la terra, la Pacha Mama, en ritus relacionats amb la fertilitat, en ells s’abocava aigua o chicha. El seu origen es remunta a l’Horitzó
Primerenc andí. Col·lecció Juan Larrea (1935).
N.I. 7571, L:18,7 x A: 55 x màx. 14 cm.
Cultura inca. Perú.
1440-1534 d.C. Horitzó Tardà.
Museo de América. Madrid.
183
184
185
Kero. Vas de fusta policromada amb cap antropomorf. Col·lecció Larrea (1935).
N.I. 7.502, H: 19 x màx. 14,5 cm.
Cultura inca. Cuzco. Perú.
1440-1534 d.C. Horitzó Tardà.
Museo de América. Madrid.
186
Kero. Vas fet en fusta d’una sola peça. Està policromat i representa un cap de
jaguar. El jaguar està associat en la cultura andina a fenòmens astronòmics que
propicien la fecunditat de la terra. També és un símbol de poder lligat a l’aristocràcia incaica. Col·lecció Larrea (1935).
N.I. 7507, H: 19 x base 10 cm.
Cultura inca. Cuzco. Perú.
1440-1534 d.C. Horitzó Tardà.
Museo de América. Madrid.
185
186
77
[page-n-80]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 78
[page-n-81]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 79
ÍNDEX / INDICE
Presentació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Presentación
5
Paraules preliminars . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Palabras preliminares
7
Introducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Introducción
9
Les coordenades d’espai i temps . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Las coordenadas de espacio y tiempo
15
L’àrea andina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El área andina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
15
15
La periodització. Cronologia en les àrees Centre i Centre Sud Andines . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
La periodización. Cronología en las áreas centro y centro sur andinas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
17
17
Els Andes Centrals i la regió de Circun Titicaca: Dels primers pobladors a l’imperi Inca . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Los Andes Centrales y la región de Circun Titicaca: De los primeros pobladores al imperio Inca
19
Primers grups de caçadors recol·lectors. Viscachani i Ayampitín . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Primeros grupos de cazadores recolectores. Viscachani y Ayampitín . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
19
19
Horitzó Primerenc . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Horizonte Temprano
27
Chavín de Huantar. Inici de la Metal·lúrgia a la regió Circum-Titicaca. Tiwanaku períodes I i II . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Chavín de Huantar. Inicio de la Metalurgia en la región Circum Titicaca. Tiwanaku periodos I y II . . . . . . . . . .
27
27
Període Intermedi Primerenc . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Periodo Intermedio Temprano
33
Cultures regionals. Tiwanaku períodes III i IV. El classicisme andí . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Culturas regionales. Tiwanaku periodos III y IV. El clasicismo Andino . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
33
33
Horitzó Mitjà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Horizonte Medio
39
Els Imperis Expansius. Wari i Tiwanaku . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Los Imperios Expansivos. Wari y Tiwanaku . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
39
39
Període Intermedi Tardà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Periodo Intermedio Tardío
43
Etapa de regnes i confederacions a l’altiplà. Els regnes Collas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Etapa de reinos y confederaciones en el altiplano. Los reinos Collas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
43
43
Horitzó Tardà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Horizonte Tardío
49
El Tahuantinsuyu, Imperi dels Inques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El Tahuantinsuyu, Imperio de los Incas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
49
49
Bibliografia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
51
Restauració de la ceràmica de la col·lecció Rubén Vela del Museu de Prehistòria de València . . . . . . . . . . . . . . . . 53
Restauración de la cerámica de la colección Rubén Vela del Museo de Prehistoria de Valencia
Catàleg de Peçes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 59
Catálogo de Piezas
79
[page-n-82]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 80
El llibre Les cultures indígenes andines De Tiwanaku a Cuzco, editat per la
Diputació de València, s’acabà d’imprimir
als tallers Textos i Imatges de la ciutat
de València, el dia 15 d’octubre
de 1998.
LAUS
✠
DEO
[page-n-83]
EL FOC -Maqueta
26/6/08
08:54
Página 1
[page-n-84]
09:02
Página 1
Col·lecció Perfils del Passat
5
Col·lecció Perfils del Passat
27/6/08
Les cultures indígenes
andines
De Tiwanaku a Cuzco
Les cultures indígenes andines De Tiwanaku a Cuzco •
Portada Catálogo
MUSEU DE PREHISTÒRIA
[page-n-85]
09:02
Página 1
Col·lecció Perfils del Passat
5
Col·lecció Perfils del Passat
27/6/08
Les cultures indígenes
andines
De Tiwanaku a Cuzco
Les cultures indígenes andines De Tiwanaku a Cuzco •
Portada Catálogo
MUSEU DE PREHISTÒRIA
[page-n-2]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 1
[page-n-3]
EL FOC -Maqueta
26/6/08
08:54
Página 1
[page-n-4]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 2
DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
President
Manuel Tarancón Fandos
Diputat de l´Àrea de Cultura
Antonio Lis Darder
Directora del SIP i Museu de Prehistòria
Begoña Carrascosa Moliner
FITXA TÈCNICA
Comissari:
Alejandro Cerdá Esteve
Muntatge i disseny:
Helena Bonet Rosado
Francesc Chiner Vives
Maqueta i reproduccions:
Francesc Chiner Vives
Restauració:
Rafael Tarín Alarcón
Fotografies:
José Manuel Gil Carles
Helena Bonet Rosado
Arxiu fotogràfic del SIP. València.
Arxiu fotogràfic del Museu d’Amèrica. Madrid.
Versió valenciana del catàleg:
Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de València
Correcció i revisió de textos dels plafons:
Gabinet Municipal de Normalització Lingüística de l’Ajuntament
d’Alcoi.
Aquest llibre s’ha fet amb motiu de l’exposició Les cultures indígenes andines: De Tiwanaku a Cuzco.
Data:
22 d’octubre 1998 - 31 de gener 1999
© del text: els autors
© de l’edició: Diputació de València
Fotomecànica i impressió:
Textos i Imatges, S.A.L.
Pianista Amparo Iturbi, 32, baix.
46007 València • Tel. 96 342 23 15
I.S.B.N.: 84-7795-173-X
Depòsit legal: V-3898-1998
Administració:
Mº. Teresa Clemente Hermosilla
Muntatge de sala:
Equip tècnic de manteniment del Centre Cultural de la
Beneficència.
Toni Ortiz. Grafos.
Leopoldo Blesa. Decoració.
Sebastián López Merino. Taller de carpinteria mecànica.
Juan José López Valero. Retolament.
Agraïments:
Fem constar el nostre agraïment al Museu de América de Madrid, al
Museu Palentològic Municipal de València, i a la Càtedra de Anatomia Patològica de la Universitat de València, així com a totes les
persones que directa o indirectament amb fet posible la realització
d’aquest treball, molt especialment a Matilde Aparicio i Josefina Palop.
[page-n-5]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 3
C O L · L E C C I Ó P E R F I L S D E L PA S S AT, n ú m . 5
Les cultures indígenes andines
De Tiwanaku a Cuzco
Las culturas indígenas andinas
De Tiwanaku a Cuzco
Alejandro Cerdá Esteve
MUSEU DE PREHISTÒRIA
1998
[page-n-6]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 4
[page-n-7]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 5
PRESENTACIÓ
El món americà ha significat per als europeus una prolongació de la nostra pròpia i particular història
des que al final del segle xv Amèrica entrara en l’òrbita occidental i ampliara en tots els sentits el seu camp
d’actuació i de relacions.
Però l’arribada europea també va canviar de forma traumàtica i irreversible l’ordre de les coses al costat
contrari d’aquell tenebrós oceà de l’Edat Mitjana. L’Amèrica que des dels primers viatges transatlàntics anava
desvelant la seua realitat als ulls dels occidentals, tenia un passat cultural tan ric, divers i complex com la
seua pròpia naturalesa, desmesurada en la seua varietat i proporcions i inabastable en les seues dimensions i extensió, que s’antoixava infinita. Un passat del qual els primers cronistes d’Índies deixaren constància en escrits i relacions que poden ser considerats, sens dubte, treballs capdavanters de la moderna etnologia i font per a estudis arqueològics i antropològics.
El Museu de Prehistòria de València ens mostra ara una porció de les cultures antigues que es desenrotllaren en una de les àrees nuclears més suggestiva i mítica de l’Amèrica prehispànica: els Andes centrals
i la regió del llac Titicaca, on les tradicions indígenes situaven l’eix solar, el melic del món.
MANUEL TARANCÓN FANDOS
President de la Diputació de València
PRESENTACIÓN
El mundo americano ha significado para los europeos una prolongación de nuestra propia y particular historia, desde que a finales del siglo XV América entrase en la órbita occidental, ensanchando en todos los sentidos su campo de actuación y de relaciones.
Pero la llegada europea también cambió, de forma traumática e irreversible, el orden de las cosas
al lado contrario de aquel tenebroso océano del medievo. La América que desde los primeros viajes
transatlánticos iba desvelando su realidad a los ojos de los occidentales, tenía un pasado cultural tan
rico, diverso y complejo como su propia naturaleza, desmesurada en su variedad y proporciones e inabarcable en sus dimensiones y extensión, que se antojaba infinita. Un pasado del que los primeros
cronistas de Indias dejaron reflejo en escritos y relaciones que pueden ser considerados sin ninguna duda, trabajos pioneros de la moderna etnología y fuente para estudios arqueológicos y antropológicos.
El Museo de Prehistoria de Valencia nos muestra ahora una porción de las culturas antiguas que
se desarrollaron en una de las áreas nucleares más sugestiva y mítica de la América Prehispánica:
los Andes Centrales y región del lago Titicaca, donde las tradiciones indígenas situaban el eje solar,
el ombligo del mundo.
MANUEL TARANCÓN FANDOS
Presidente de la Diputación de Valencia
5
[page-n-8]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 6
[page-n-9]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 7
PARAULES PRELIMINARS
Des de 1960 el SIP i el Museu de Prehistòria de València Domingo Fletcher té entre els seus fons la
col·lecció d’arqueologia americana Rubén A. Vela, anomenada d’esta manera en honor del cònsul argentí a
València que la va donar a esta institució perquè incentivara entre nosatres l’interés per Amèrica i el seu
passat. Part d’esta col·lecció, restaurada en el laboratori del museu per a esta mostra, s’exhibirà durant alguns
mesos en la nostra ciutat a través de l’exposició que ara es presenta i de la qual també formen part peces
procedents del Museu d’Amèrica de Madrid i del Museu Paleontològic de València.
És per a nosatres una satisfacció poder oferir, continuant l’acció divulgativa que al seu dia s’inicià amb
la publicació d’un catàleg dels fons de la col·lecció, una visió de l’organisació i el desenrrousment material
d’algunes de les cultures i societats de l’altiplà bolivià i les regions del Perú antic, emmarcades en una
seqüència cronològica de més de quinze mil anys.
ANTONIO LIS DARDER
Diputat de l’Àrea de Cultura
de la Diputació de València
PALABRAS PRELIMINARES
Desde 1960 el S.I.P. y el Museo de Prehistoria de Valencia “Domingo Fletcher” posee entre sus fondos la colección de arqueología americana Rubén A. Vela, llamada así en honor del Consul argentino en Valencia que la donó a esta Institución para que incentivara entre nosotros el interés por
América y por su pasado. Parte de esta colección, restaurada en el Laboratorio del Museo para esta
muestra, va ha ser exhibida durante algunos meses en nuestra ciudad a través de la exposición que
ahora se presenta y de la que también forman parte piezas procedentes del Museo de América de
Madrid y Museo Paleontológico de Valencia.
Es para nosotros una satisfacción poder ofrecer, en continuidad con la acción divulgativa que en
su día se inicio con la publicación de un catálogo de los fondos de la colección, una visión de la organización y desarrollo material de algunas de las culturas y sociedades del altiplano boliviano y regiones del Perú antiguo, enmarcadas en una secuencia cronológica de más de quince mil años.
ANTONIO LIS DARDER
Diputado del Área de Cultura
de la Diputación de Valencia
7
[page-n-10]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 8
Monolit de pedra antropomorf procedent de Tiwanaku. Museu de Pre-història de València.
Monolito de piedra antropomorfo procedente de Tiwanaku. Museo de Prehistoria de Valencia.
8
[page-n-11]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 9
El senyor Rubén Vela, cònsul argentí a València, en un dels actes en què intervingué amb motiu de la donació de la seua col·lecció al Servici d'Investigació Prehistòrica el 1960.
D. Rubén Vela, Cónsul argentino en Valencia, en uno de los actos en que intervino con motivo de la donación de su colección al Servicio de Investigación Prehistórica en 1960.
INTRODUCCIÓ
INTRODUCCIÓN
Quan l'octubre de 1960 el Servici d'Investigació
Prehistòrica va rebre oficialment en els locals del Museu
de Prehistòria la col·lecció donada per l'aleshores cònsol
de la República Argentina a València, el Sr. Rubén A. Vela,
València adquiria un depòsit de materials molt representatiu del que va ser la prehistòria boliviana en un període que comprén més de 15.000 anys, i arreplegava peces
arqueològiques de bona part de les seues cultures
locals, tan íntimament relacionades amb l'Amazònia, la
serralada andina central i les regions del nord xilé i el
nord-oest argentí.
Cuando en octubre de 1960 el Servicio de Investigación Prehistórica recibió oficialmente en los locales del
Museo de Prehistoria, la colección donada por el entonces Consul de la República Argentina en Valencia Sr. D.
Rubén A. Vela, Valencia adquiría un depósito de materiales muy representativo de lo que fue la prehistoria Boliviana en un periodo que abarcaba mas de 15.000 años, y
recogía piezas arqueológicas de buena parte de sus culturas locales, tan íntimamente relacionadas con la Amazonía, la sierra andina central y las regiones del norte
chileno y noroeste argentino.
València tenia una tradició en estudis americanistes
que en la nostra història recent podria remuntar-se a
començament del segle XX, quan l'enginyer Rodrigo
Botet i els professors Eduard Boscà i Casanoves i Antino
Boscà i Seytre arreplegaren i documentaren, especialment en terres d'Argentina, Bolívia, Xile i Perú, nombroses restes de paleofauna americana i una interessant
col·lecció d'allò que els cronistes d'índies hagueren ano-
Valencia tenía una tradición en estudios americanistas que en nuestra historia reciente podría remontarse a
comienzos de siglo, cuando el ingeniero Rodrigo Botet
y los profesores Eduardo Boscá i Casanoves y Antino
Bosca y Seytre, recogieron y documentaron especialmente en tierras de Argentina, Bolivia, Chile y Perú,
numerosos restos de paleofauna americana y una interesante colección de lo que los cronistas de Indias
9
[page-n-12]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 10
Treballs d'excavació arqueològica en què participà el mateix R. Vela, a la regió altiplànica de Bolívia, a les acaballes dels anys 50.
Trabajos de excavación arqueológica en los que participó el propio R. Vela en la región altiplánica de Bolivia a finales de los años 50.
menant "antiguallas de los indios", i que en termes molt
del gust de la societat de l'època es definí com a
"cacharrería indígena". Vestigis culturals que es concretaven en restes ceràmiques, metal·lúrgiques i utillatge lític.
Esta col·lecció contenia així mateix una cosa que va
atraure poderosament l'atenció dels seus contemporanis:
cranis humans andins amb deformació cranial, i una
mòmia arreplegada en les "antiquísimas chulpas de Tiaguanaco", sense fardell funerari ni aixovar, però relativament ben conservada. Part d'aquella donació, exposada
durant dècades en les sales permanents del Museu Paleontològic de la ciutat, es deposità en la Biblioteca de la
Universitat de València, de la qual, lamentablement ,
només es conserven algunes peces de ceràmica negra
Chimú, perdent-se'n la resta en l'incendi posterior que
assolà aquella institució.
hubieran llamado “antiguallas de los indios”, y que en
términos muy al gusto de la sociedad de la época se
definió como “cacharrería indígena”. Vestigios culturales
que se concretaban en restos cerámicos, metalúrgicos,
y utillaje lítico. Esta colección contenía igualmente algo
que atrajo poderosamente la atención de sus contemporáneos: cráneos humanos andinos con deformación
craneal, y una momia recogida en las “antiquisimas
chulpas de Tiaguanaco”, sin fardo funerario ni ajuar,
pero relativamente bien conservada. Parte de aquella
donación, expuesta durante décadas en las salas permanentes del Museo Paleontológico de la ciudad, se
depositó en la Biblioteca de la Universidad de Valencia,
de la que lamentablemente solo se conservan algunas
piezas de cerámica negra Chimú, perdiéndose el resto
en el incendio posterior que asoló aquella Institución.
Estos viatges van donar, a més, una important documentació en forma de memòries, contactes amb museus i
amb pioners de treballs arqueològics i etnològics en moltes àrees del subcontinent: Max Uhle, Ameghino, Ambrosetti, Lehmann-Nitsche, entre d'altres, com també una
reduïda, però impressionant, col·lecció fotogràfica d'escenes i retrats indígenes, la majoria d'indis ona, tehuelches
i araucans.
Estos viajes arrojaron además una importante documentación en forma de memorias, contactos con museos
y con pioneros de trabajos arqueológicos y etnológicos
en muchas áreas del subcontinente: Max Uhle, Ameghino,
Ambrosetti, Lehmann-Nitsche, entre otros, así como una
pequeña, pero impresionante, colección fotográfica de
escenas y retratos indígenas en su mayoría de indios
Onas, Tehuelches, y Araucanos.
El 16 de febrer de 1935, la ciutat va ser protagonista
d'un altre episodi vinculat amb el món americà i es con-
El 16 de febrero de 1935, la ciudad fue protagonista de
otro episodio vinculado con el mundo americano y se
10
[page-n-13]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 11
vertí en punt de partida d'un ambiciós projecte científic,
pioner en el seu gènere en la història contemporània del
nostre país: l'avarada de la nau científica Artabro, que
sota el comandament del capità Iglesias devia iniciar una
expedició científica a l'Amazones, patrocinada, entre d'altres personalitats, pel Dr. Marañón.
convirtió en punto de partida de un ambicioso proyecto
científico, pionero en su genero en la historia contemporánea de nuestro país: la botadura del buque científico
Artabro, que al mando del capitán Iglesias debía iniciar
una expedición científica al Amazonas, auspiciada entre
otras personalidades por el Dr. Marañon.
En eixa època, el pares franciscans van dur dels seus
punts de missió al Perú algunes peces lítiques i de ceràmica antiga chimú, lambayeque, nazca i ica, i ceràmica
dels indis shipibos del riu Ucayali, juntament amb utensilis de gran valor etnològic, com ara tèxtils, adornaments, armes i cistelleria, depositades aleshores en el
Col·legi de la Concepció d'Ontinyent, i repartida ara
entre aquella ciutat i el monestir de Sant Esperit de Gilet,
del mateix orde.
En esa época, los padres franciscanos trajeron de sus
puntos de misión en Perú, algunas piezas líticas y de
cerámica antigua Chimú, Lambayeque, Nazca e Ica, y
cerámica de los indios Shipibos del río Ucayali, junto con
útiles de gran valor etnológico como textiles, adornos,
armas y cestería, depositadas entonces en el Colegio de
la Concepción de Ontinyent, y repartida ahora entre
aquella ciudad y el Monasterio de Santo Espiritu de Gilet,
de la misma orden.
Però, reprenent l'inici d'esta exposició, hem d'aturarnos en la col·lecció Vela (així és com es va anomenar i
va ser reconeguda durant molt de temps). Una altra
vegada, la València oficial i amb un parèntesi de trenta
anys arreplegava un llegat americà que, segons l'opinió
del seu propietari, deuria servir per a motivar el coneixement i l'interés per Amèrica i el seu passat entre ciutadans espectadors i també per incentivar els estudis científics sobre un continent, Amèrica, i un país, Bolívia, tan
allunyat en la seua històrica prehispànica del nostre
propi desenrotllament i context cultural. El Servici d'Investigació Prehistòrica cobrí immediatament el repte proposat instal·lant dins del seu propi Museu sales d'exposició permanent per a la col·lecció, i preparant l'edició
d'un catàleg complet d'ella (Catálogo de la colección
Vela de prehistoria Americana, 1964), editat en el marc
del XXXVI Congrés Internacional d'Americanistes.
Pero retomando el inicio de esta exposición debemos detenernos en la colección Vela (así se la llamó y
se la reconoció durante mucho tiempo). De nuevo la
Valencia oficial y con un paréntesis de treinta años,
recogía un legado americano que, en opinión de su
propietario, debiera servir para motivar el conocimiento
y el interés por América y su pasado entre ciudadanos
espectadores, y para incentivar los estudios científicos
sobre un continente, América, y un país, Bolivia, tan
alejado en su historia prehispanica de nuestro propio
desarrollo y contexto cultural. El Servicio de Investigación Prehistórica cubrió inmediatamente el reto propuesto con la instalación dentro de su propio Museo,
de salas de exposición permanente para la colección, y
la preparación y edición de un catálogo completo de la
misma (Catalogo de la Colección Vela de Prehistoria
Americana, 1964), editado en el marco del XXXVI Congreso Internacional de Americanistas.
El llegat, al qual pertanyen pràcticament en un cinquanta per cent instruments lítics, la majoria procedents
de Viscachani, província d'Oruro (Bolívia), es concentra
en 929 peces, descrites i enllistades detalladament en la
seua acta de donació (La labor del S.I.P. y su museo en el
año 1960, València, 1965, p. 68).
El legado, al que pertenecen casi en un cincuenta por
ciento, instrumentos líticos, en su mayoría procedentes
de Viscachani, provincia de Oruro (Bolivia), se concretaba
en 929 piezas, descritas y relacionadas pormenorizadamente ( La labor del S.I.P. y su museo en el año 1960,
Valencia, 1965, pag. 68), en su acta de donación.
L'aparició a Bolívia de les primeres societats neolítiques portadores de ceràmica poden datar-se cap al primer mil·lenni abans de Crist, i es van desenvolupar a
partir d'una doble tradició cultural: una procedent de la
conca amazònica, representada per grups arawak, i una
altra centreandina que aglutina les cultures megalítiques
i de túmuls de la regió d'Oruro i les valls de Cochabamba. En cada una d'estes dues tradicions s'inserixen les
cultures de El Palmar i Cliza, representades en la col·lecció amb els seus característics estils ceràmics i lítics
que evolucionaran sincrònicament amb les cultures
Wankarani, Chiripa i els primers estadis de Tiwanaku,
estes últimes arrelades en la regió de l'altiplà i en les
valls del riu Desaguadero, entre la ribera dels llacs Titicaca i Poopo. A Tiwanaku pertanyen peces de la col·lec-
La aparición de las primeras sociedades neolíticas en
Bolivia portadoras de cerámica, pueden datarse hacía el
primer milenio antes de Cristo, y estuvieron desarrolladas
a partir de una doble tradición cultural: una procedente
de la cuenca Amazónica, representada por grupos Arawak, y otra centro andina, que aglutinaría las culturas
megalíticas y de túmulos de la región de Oruro y Valles
de Cochabamba. En cada una de estas dos tradiciones se
insertan las culturas de El Palmar y Cliza, representadas
en la colección con sus característicos estilos cerámicos
y líticos que evolucionarán sincrónicamente a las cuturas
Wankarani, Chiripa y los primeros estadios de Tiwanaku,
estas últimas enraizadas en la región del altiplano y
valles del río Desaguadero, entre la ribera de los lagos
Titicaca y Poopo. A Tiwanaku, pertenecen piezas de la
11
[page-n-14]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 12
ció Vela, la majoria ceràmiques, molt representatives de
l'evolució estilística dels tres períodes definits per Bennett com a primerenc, clàssic i decadent, i que posteriorment Ponce Sanginés redistribuiria, sobre la base de
successives campanyes d'excavació, en cinc etapes de
desenrotllament: Tiwanaku I i II o primitiu, III i IV, època
clàssica, i V, expansiu.
colección Vela, en su mayoría cerámicas, muy representativas de la evolución estilística de los tres periodos
definidos por Bennett, temprano, clásico y decadente, y
que posteriormente Ponce Sanginés redistribuiría con
base en sucesivas campañas de excavación, en cinco
etapas de desarrollo: Tiwanaku I y II o primitivo, III y IV,
época clásica, y V, expansivo.
El trencament de la unificació cultural que implicà l'època expansionista Wari-Tiwanaku i que anomenarem,
seguint el sistema de períodes proposat per John H.
Rowe per a l'arqueologia andina, Horitzó Mitjà, representara l'aparició en la regió de l'altiplà dels anomenats regnes Collas, que fragmentaran en un autèntic mosaic de
poders locals l'antic statu quo representat per Tiwanaku,
tal com va passar, amb un poc més d'anticipació, al nord
del Titicaca, en les serralades centrals i nord i en les
valls costaneres de Perú després de la caiguda de Wari.
Estos regnes Collas, absorbits, al seu torn, per l'expansió
militar inca a partir del segle XV, generaran unes cultures
amb trets propis i amb personalitat ben definida en les
seues manifestacions artístiques. D'eixe moment, Període
Intermedi Tardà de Rowe, la col·lecció del Museu de
Prehistòria de València disposa d'una nodrida quantitat
de peces ceràmiques, fidel reflex d'algunes dels pobles
bolivians que precediren els inques: kollau, mollo, puno,
piñiko o yura.
El rompimiento de la unificación cultural que significó la era expasionista Wari - Tiwanaku y que denominaremos, siguiendo el sistema de periodos propuesto
por John H. Rowe para la arqueología andina, Horizonte
Medio, va ha significar en la región altiplánica, el surgimiento de los llamados reinos Collas, que fragmentarán en un auténtico mosaico de poderes locales el
antiguo status quo representado por Tiwanaku, tal y
como sucedió, con algo más de anticipación al norte
del Titicaca, en las sierras central y norte y los valles
costeros de Perú tras la caida de Wari. Estos reinos
collas, absorbidos a su vez por la expansión militar
inca a partir del siglo XV, generarán unas culturas con
rasgos propios y con personalidad bien definida en sus
manifestaciones artísticas. De este momento, Periodo
Intermedio Tardío de Rowe, la colección de Museo de
Prehistoria de Valencia, cuenta con un nutrido número
de piezas cerámicas, fiel reflejo de algunas de los pueblos bolivianos que precedieron a los Incas: Kollau,
Mollo, Puno, Piñiko, o Yura.
De l'últim imperi expansiu andí, el Tawantinsuyo, el
més impressionant per la seua expansió, el seu desenvolupament i la seua organització en tots els sentits, hi ha
poques peces però molt representatives dels estils ceràmics més usuals i més coneguts dels inques.
Del último imperio expansivo andino, el Tawantinsuyo,
el mas impresionante por su expansión, desarrollo y
organización en todos los sentidos, hay pocas piezas
pero muy representativas de los estilos cerámicos mas
usuales y conocidos de los Incas.
A més de les conferències i els articles amb què
el seu antic propietari inaugurà els estudis sobre la
col·lecció i del catàleg mencionat, altres investigadors li
han dedicat assajos i treballs. Cal citar en este punt el
professor Alcina, autor de l'únic estudi descriptiu sobre el
monòlit antropomorf de Tiwanaku (1966), i Canterla, autor
de dos treballs (un d'ells inèdit) sobre la col·lecció i la
ceràmica mollo.
Además de las conferencias y artículos con los que
su antiguo propietario inauguró los estudios sobre la
colección y del catálogo mencionado, otros investigadores le han dedicado ensayos y trabajos. Es necesario
citar en este punto al profesor Alcina, autor del único
estudio descriptivo sobre el monolito antropomorfo de
Tiwanaku (1966), y a Canterla, autor de dos trabajos
(uno de ellos inédito) sobre la colección y la cerámica
Mollo.
L'exposició que ara es presenta a la societat valenciana per iniciativa del Museu de Prehistòria, el qual ha dirigit des de la seua pròpia unitat tècnica una necessària
labor de restauració i neteja de moltes de les peces que
la componen, i que ara s'exposen per primera vegada des
de fa unes quantes dècades, ha disposat, a més, de
peces prestades pel Museu Paleontològic Municipal de
València i pel Museu d´América de Madrid, als quals, des
d'ací, i als seus respectius equips directius i científics,
presente el meu agraïment, pel seu interés i per la seua
col·laboració.
La exposición que ahora se presenta a la sociedad
valenciana, por iniciativa del Museo de Prehistoria, que
ha dirigido desde su propia unidad técnica una necesaria
tarea de restauración y limpieza de muchas de las piezas
que la componen, y que ahora se exponen por primera
vez desde hace varias décadas, ha contado además con
piezas prestadas por los Museos Paleontológico Municipal de Valencia, y por el Museo de América de Madrid,
para los que desde aquí y a sus respectivos equipos
directivos y científicos, presento mi agradecimiento por
su interés y colaboración.
També vull mostrar el meu reconeixement personal al
treball dut a terme per la direcció i per tots els científics
Quiero también mostrar mi personal reconocimiento
al trabajo desarrollado por la dirección y por todos los
12
[page-n-15]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 13
científicos y técnicos del Museo de Prehistoria que han
colaborado y hecho posible la realización de esta exposición, sorteando dificultades, a veces, solo franqueadas
por su demostrada profesionalidad de grupo.
i tècnics del Museu de Prehistòria que han col·laborat i
han fet possible la realització d'esta exposició, salvant
dificultats, de vegades només franquejades gràcies a la
seua professionalitat de grup.
A todos, gracias.
A tots, gràcies.
13
[page-n-16]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 14
Terrasses de cultiu, o andenerías, de l'antiga ciutat de Machu Pichu, Perú.
Terrazas de cultivo, o andenerias, de la antigua ciudad de Machu Pichu, Perú.
14
[page-n-17]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 15
Paisatge de l'altiplà andí d'extrema sequedat i variació tèrmica entre el dia i la nit.
Paisaje del altiplano andino de extrema sequedad y variación térmica entre el día y la noche.
LES COORDENADES D’ESPAI I TEMPS
LAS COORDENADAS DE ESPACIO Y TIEMPO
L’àrea andina
El área andina
El que coneixem com a àrea andina (Lumbreras,1981)
comprén la vasta extensió de costa i serra que es prolonga al llarg de tot Amèrica del Sud en paral·lel al Pacífic, des del nord a la regió austral del subcontinent, i que
està determinada per la serralada andina. És en este
marc geogràfic on viuen els pobles que hui estan integrats a l’occident de Veneçuela, Colòmbia, Equador, Perú,
Bolívia, Xile i nord-oest d’Argentina, i on des de fa més
de vint mil anys l’home s’ha establit i evolucionat, superant els estadis de depredació de recursos naturals, per a
establir patrons de vida i assentament basats en l’agricultura i el pasturatge, que li procuraren allò que en termes «clàssics» denominem «economia planificada».
Lo que conocemos como área andina (Lumbreras,1981),
comprende la vasta extensión de costa y sierra que se prolonga a lo largo de toda América del Sur en paralelo al Pacifico, desde el norte a la región austral del subcontinente,
y que está determinada por la cordillera andina. Es en este
marco geográfico donde viven los pueblos que hoy están
integrados en el occidente de Venezuela, Colombia, Ecuador, Perú, Bolivia, Chile y noroeste de Argentina, y donde
desde hace mas de veinte mil años el hombre se ha establecido y evolucionado, superando los estadios de depredación de recursos naturales, para establecer patrones de
vida y asentamiento basados en la agricultura y el pastoreo, que le procuraron lo que en términos “clásicos” denominamos “economía planificada”.
Encara que la divisió política contemporània fragmenta l’àrea en les unitats nacionals sorgides després
del procés d’emancipació, des d’una perspectiva històrica és difícil entendre els pobles andins de forma segmentada. Al llarg del temps ha existit un procés d’integració, fruit del contacte, de l’intercanvi d’experiències i
de la interacció cultural. Durant milers d’anys la vida
humana en l’àrea andina no sols aconseguí adaptar-se
eficaçment a un medi natural tan divers i canviant, sinó
que construí societats amb personalitats ben definides.
El contacte permanent entre grups arribà a crear patrons
Aunque la división política contemporánea fragmenta
el área en las unidades nacionales surgidas tras el proceso de emancipación, desde una perspectiva histórica
es difícil entender a los pueblos andinos de forma segmentada. A lo largo del tiempo ha existido un proceso
de integración, fruto del contacto, del intercambio de
experiencias y de la interacción cultural. Durante miles
de años la vida humana en el área andina no sólo consiguió adaptarse eficazmente a un medio natural tan
diverso y cambiante, sino que construyó sociedades con
personalidades bien definidas. El contacto permanente
15
[page-n-18]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 16
culturals i de conducta fàcilment identificables a través
de l’anàlisi de manifestacions folklòriques i artístiques,
com ara la dansa, la música, l’estil i els dissenys gràfics…
la percepció del color, en suma, la forma d’entendre,
d’enfrontar i fins i tot d’imaginar el món i la realitat circumdant.
entre grupos, logró crear patrones culturales y de conducta fácilmente identificables a través del análisis de
manifestaciones folklóricas y artísticas, como la danza, la
música, el estilo, los diseños gráficos, la percepción del
color, etc., en suma, la forma de entender, enfrentar y
aun imaginar el mundo y la realidad circundante.
La percepció d’unitat que hi pot captar un viatger
estranger és, a vegades, més accentuada que la que
tenen entre si els mateixos habitants andins, la qual
cosa dóna idea de la forta empremta nacionalista que
els últims cent cinquanta anys han produït. Açò és distingible inclús en els nivells propis de la investigació
històrica, on en molts casos els treballs d’investigació es
delimiten artificialment per les fronteres polítiques.
La percepción de unidad que puede captar un viajero
extranjero, es a veces más acentuada que la que tienen
entre si los mismos habitantes andinos, lo que da idea de
la fuerte impronta nacionalista que los últimos ciento
cincuenta años han producido. Esto es distinguible incluso en los niveles propios de la investigación histórica,
donde en muchos casos los trabajos de investigación se
delimitan artificialmente por las fronteras políticas.
Però esta unitat, articulada per l’omnipresent serralada andina, l’estreta franja
litoral pacífica que transcorre en paral·lel de nord a
sud i la immediata planura
selvàtica oriental, està composta, paradoxalment, per
un mosaic de climes i de
paisatges, on pareixen possibles totes les combinacions: praderies, boscos, selves, llacunes interiors, llacs
de sal morts, altures amb
neus perpètues, zones
desèrtiques com la costa
sud del Perú, i territoris on
l’índex pluviomètric és el
més alt del planeta (Chocó,
Colòmbia).
ANDES
SEPTENTRIONALES
TUMACO
QUITO
GUAYAQUIL
TRUJILLO
HUANUCO
LIMA
CUZCO
ANDES
CENTRALES
AYACUCHO
ICA
LA PAZ
COCHABAMBA
AREQUIPA
TARIJA
ARICA
ANDES
CENTRO-SUR
SALTA
TUCUMAN
Pero esta unidad, articulada por la omnipresente cordillera andina, la estrecha franja litoral pacífica que
transcurre en paralelo de
norte a sur, y la inmediata
llanura selvática oriental, está
compuesta paradójicamente
por un mosaico de climas y
de paisajes, donde parecen
posibles todas las combinaciones: praderas, bosques,
selvas, lagunas interiores,
lagos de sal muertos, alturas
con nevados perpetuos,
zonas desérticas como la
costa sur del Perú, y territorios donde el índice pluviométrico es el mas alto del
planeta (Chocó, Colombia).
COPIAPO
Una varietat i riquesa en
recursos naturals que ha de
ser avaluada en paral·lel a la
seua dificultat d’explotació i
transport.
LA SERENA
ANDES
MERIDIONALES
VALPARAISO
Una variedad y riqueza
en recursos naturales que
debe ser evaluada en paralelo a su dificultad de explotación y transporte.
Són estos condicionants
Son estos condicionani característiques físiques, i
tes y características físicas, y
La regió i àrea andina amb la delimitació de subàrees culturals que la componen.
La región y área andina con la delimitación de subáreas culturales que la comenfront d’ells el grau d’aprofrente a ellos el grado de
ponen.
fitament a través de la interaprovechamiento a través de
venció humana, els que
la intervención humana, la
donen peu a la subdivisió d’esta macroàrea en sis subàque da pie a la subdivisión de esta macro área en seis
rees andines:
subáreas andinas:
Extrem Nord o Circum-Carib
Extremo Norte o circun Caribe
Els Andes Septentrionals
Los Andes Septentrionales
Els Andes Centrals
Los Andes Centrales
Els Andes Centre Sud o Circum-Titicaca
Los Andes Centro Sur o circun Titicaca
Els Andes Meridionals
Los Andes Meridionales
El extrem Sud
El Extremo Sur
16
[page-n-19]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 17
La periodització. Cronologia en les àrees Centre i
Centre Sud Andines
La periodización. Cronología en las áreas centro y
centro sur andinas
L’exposició que ara es presenta està circumscrita, per
la procedència dels materials, a dos segments d’esta
macroàrea andina: Andes Centrals i Andes Centre Sud o
Circum-Titicaca. Inclús dins d’estes dos subàrees, les cultures presentades i les seues restes materials es reduïxen
encara més a la regió serrana a Perú, molt especialment
Cuzco, i les terres bolivianes pròximes al Titicaca, Tiwanaku, regió valluna i plans orientals de Santa Cruz de la
Sierra. Hem de tindre en compte, per tant, que la seqüència cronològica en la que inserirem les cultures que
anem a tractar no arreplega les particularitats regionals
d’àrees tan allunyades com la circum-Carib o l’extrem
sud. Aplicarem per a la periodització cronològica el sistema d’Horitzons i Períodes proposat per John H. Rowe
(1967) i la seua escola, acceptada per la majoria d’especialistes en l’àrea i que es definix a partir dels moments
d’integració pan-andina, representats per Chavín de
Huantar, Horitzó Primerenc; Tiwanaku o Tiwanaku-Wari,
Horitzó Mitjà, i Inca, Horitzó Tardà. A l’Horitzó Primerenc
el precedixen dos períodes que hem optat per anomenar
preceràmic o lític, i ceràmic, etapes equiparables conceptualment al que coneixem per al vell món com a paleolític
i neolític. Al seu torn, intercalats entre els tres horitzons
s’inclouen dos períodes intermedis en què el particularisme regional prevaldrà davant de les caigudes successives
de Chavín i de Tiwanaku Wari. Per tant, esta seria la
columna cronològica aplicable a les subàrees Central i
Central Sud Andina:
La exposición que ahora se presenta está circunscrita
por la procedencia de los materiales, a dos segmentos de
esta macro area andina: Andes Centrales y Andes Centro
Sur o Circun Titicaca. Incluso dentro de estas dos subáreas
las culturas presentadas y sus restos materiales se reducen todavía más a la región serrana en Perú, muy especialmente Cuzco, y las tierras bolivianas próximas al Titicaca,
Tiwanaku, región valluna y llanos orientales de Santa Cruz
de la Sierra. Debemos por lo tanto tener en cuenta que la
secuencia cronológica en la que insertaremos las culturas
que vamos a tratar no recoge las particularidades regionales de áreas tan alejadas como la circun caribe o la extremo sur. Aplicaremos para la periodización cronológica el
sistema de Horizontes y Periodos propuesto por John H.
Rowe (1967) y su escuela, aceptada por la mayoría de
especialistas en el área y que se define a partir de los
momentos de integración pan-Andina, representados por
Chavín de Huantar, Horizonte Temprano, Tiwanaku o Tiwanaku-Wari, Horizonte Medio, e Inca, Horizonte Tardío. Al
Horizonte Temprano le preceden dos periodos que hemos
dado en llamar precerámico o lítico, y cerámico, etapas
equiparables conceptualmente a lo que conocemos para el
viejo mundo como paleolítico y neolítico. A su vez, intercalados entre los tres horizontes se incluyen dos periodos
intermedios en los que el particularismo regional prevalecerá ante las caídas sucesivas de Chavín y de Tiwanaku
Wari. Por lo tanto esta sería la columna cronológica aplicable a las subáreas Central y Central Sur Andina:
PERÍODE PRECERÀMIC
PERIODO
O LÍTIC:
PRECERÁMICO O LÍTICO:
Grups de caçadors recol·lectors
Grupos de cazadores recolectores.
CERÀMIC:
CERÁMICO:
Agricultura i neolitització
Agricultura y neolitización.
HORITZÓ PRIMERENC:
HORIZONTE TEMPRANO:
Chavín de Huantar
Chavin de Huantar.
PERÍODE INTERMEDI PRIMERENC:
PERIODO INTERMEDIO TEMPRANO:
Cultures regionals
Culturas regionales.
HORITZÓ MITJÀ:
HORIZONTE MEDIO:
Wari-Tiwanaku
Wari-Tiwanaku.
P E R Í O D E I N T E R M E D I TA R DÀ :
P E R I O D O I N T E R M E D I O TA R D Í O :
Regnes Collas
Reinos Collas.
H O R I T Z Ó TA R DÀ :
H O R I Z O N T E TA R D Í O :
Imperi Inca
Imperio Inca.
17
[page-n-20]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 18
Representació d'una escena de vida quotidiana d'homes paleolítics americans.
Representación de una escena de vida cotidiana de hombres paleolíticos americanos.
18
[page-n-21]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 19
Pintura rupestre que representa una escena de caça. Cova de Lauri-cocha (Huancayo, Perú). Des del 8000 a. C.
Pintura rupestre que representa una escena de caza. Cueva de Lauricocha, ( Huancayo, Perú). Desde el 8.000 a. C.
ELS ANDES CENTRALS I LA REGIÓ DE
CIRCUN TITICACA: DELS PRIMERS
POBLADORS A L’IMPERI INCA
LOS ANDES CENTRALES Y LA REGIÓN DE
CIRCUN TITICACA: DE LOS PRIMEROS
POBLADORES AL IMPERIO INCA
Primers grups de caçadors recol·lectors.
Viscachani i Ayampitín
Primeros grupos de cazadores recolectores.
Viscachani y Ayampitín
Les primeres onades migratòries de grups de caçadors paleolítics que entraren al continent americà es
poden datar cap al 40.000 abans de la nostra era. A través d’incursions successives i en diferents edats, les
terres del nord foren poblades per hordes de caçadors
procedents de l’Àsia central i oriental, que utilitzaren l’estret de Bering i l’arxipèlag de les Aleutianes com a pont
natural franquejable. Durant milers d’anys, estos grups
anaren avançant lentament cap al sud, ocupant la serralada de les Muntanyes Rocoses, les grans praderies, les
costes atlàntiques i Amèrica Central. L’avanç continuà per
l’istme de Panamà i els arxipèlags caribenys fins a l’extrem austral. Al final del Pleistocé, entre 18.000 i 15.000
anys, podem assegurar que estava ja ocupada l’àrea
andina i la major part d’Amèrica del Sud. Així ho confirmen les troballes de la fase Paccaiccasa en la cova Pikimachay, a Ayacucho. Llavors eren ja grups perfectament
aclimatats i adaptats a les condicions del medi, per la
qual cosa hem de considerar el seu desenvolupament
autòcton i diferenciat del que poguera produir-se en
altres àrees d’Àsia. A la llum dels enregistraments arqueològics trobats, podem inferir que no posseïen un alt
nivell tecnològic. Un utillatge simple que els permeté una
enorme versatilitat en el seu ús. El clima era més humit i
fred, i, en conseqüència, directament determinades per
les variants tèrmiques i pluviomètriques, la flora i la fauna
eren diferents a les que coneixem en l’actualitat. Animals
Las primeras oleadas migratorias de grupos de cazadores paleolíticos que entraron en el continente americano,
pueden datarse hacia el 40.000 antes de nuestra era. A través de incursiones sucesivas y en diferentes edades, las
tierras del norte fueron pobladas por ordas de cazadores
procedentes del Asia Central y Oriental, que utilizaron el
estrecho de Bering y el archipiélago de las Aleutianas
como puente natural franqueable. Durante miles de años
estos grupos fueron avanzando lentamente hacia el sur,
ocupando la cordillera de las Montañas Rocosas, las grandes praderas, las costas atlánticas, y América central. El
avance continuó por el itsmo de Panamá y los archipiélagos
caribeños hasta el extremo austral. A final del Pleistoceno,
entre 18.000 y 15.000 años, podemos asegurar que estaba
ya ocupada el área Andina y la mayor parte de América del
Sur. Así lo confirman los hallazgos de la fase Paccaiccasa
en la cueva Pikimachay en Ayacucho. Para entonces eran
ya grupos perfectamente aclimatados y adaptados a las
condiciones del medio, por lo que debemos considerar su
desarrollo, autóctono y diferenciado del que pudiera producirse en otras áreas de Asia. A la luz de los registros arqueológicos encontrados, podemos inferir que no poseían un
alto nivel tecnológico. Un utillaje simple que les permitió
una enorme versatilidad en su uso. El clima era más húmedo y frío, y en consecuencia, directamente determinadas
por las variantes térmicas y pluviométricas, la flora y la
fauna eran diferentes a las que conocemos en la actualidad.
19
[page-n-22]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 20
Animales como el mastodonte, el tigre de dientes de sable,
el megaterio, incluso algunas especies de équidos y camélidos, formaban parte del paisaje cotidiano en el que les
tocó vivir a estos tempranos habitantes del altiplano y sierras andinas. Los restos óseos de estas especies, desaparecidas hace mas de 10.000, aparecen hoy en yacimientos
asociados a útiles líticos o a huesos humanos.
com el mastodont, el tigre de dents de sabre, el megateri,
fins i tot algunes espècies d’èquids i camèlids, formaven
part del paisatge quotidià en què els tocà viure a estos
primerencs habitants de l’altiplà i de les serres andines.
Les restes òssies d’estes espècies, desaparegudes fa més
de 10.000 anys, apareixen hui en jaciments associats a
implements lítics o a ossos humans.
Fauna plistocènica americana: mastodont, èquid, megateri, milodó, camèlid.
Fauna Pleistocénica americana: mastodonte, équido, megatherio, mylodón, camélido.
El nuevo cambio climático que dio paso a la etapa actual,
el Holoceno, se produjo en torno al 9.000, 8.000 a. c. y en ella
viven grupos humanos con unas condiciones de vida muy
superiores con respecto a los del periodo precedente. Son
cazadores recolectores de los que no estamos en condiciones de saber todavía por lo disperso e insuficientes de los
hallazgos, si pertenecen culturalmente a una evolución
endogámica de los anteriores, si se corresponden a oleadas
migratorias posteriores, o ambas cosas a la vez. Los términos
acuñados para Mesoamérica de grupos Arqueolíticos para los
primeros y Cenolíticos para los segundos pueden también
aplicarse al área andina. ¿Cuál era su industria? Los cenolíticos eran portadores de puntas de proyectil bien terminadas y
con pedúnculo basal en forma de cola de pescado.
El nou canvi climàtic que donà pas a l’etapa actual,
l’holocé, es produí a l’entorn del 9.000, 8.000 a. C., i en
ella viuen grups humans amb unes condicions de vida
molt superiors respecte als del període precedent. Són
caçadors recol·lectors dels que no estem en condicions de saber encara, per la dispersió i insuficiència
de les troballes, si pertanyen culturalment a una evolució endogàmica dels anteriors, si corresponen a onades migratòries posteriors, o ambdues coses alhora. Els
termes encunyats per a Mesoamèrica de grups Arqueolítics per als primers i Cenolítics per als segons
poden també aplicar-se a l’àrea andina. Quina era la
seua indústria? Els cenolítics eren portadors de puntes de projectil ben acabades i amb peduncle basal en
20
[page-n-23]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 21
Estos proyectiles aparecen en estratos de la cueva de los
Toldos en el sur argentino y parece, a la luz de los hallazgos
hechos en Ecuador, Perú y Uruguay de cronología mas
reciente, que su difusión se produjo de sur a norte.
forma de cua de peix. Estos projectils apareixen en
estrats de la Cueva de los Toldos, en el sud argentí, i
pareix, a la llum de les troballes fetes a Equador, Perú i
Uruguai, de cronologia més recent, que la seua difusió
es produí de sud a nord. En paral·lel apareixen també
altres puntes lanceolades i fines, potser de procedència septentrional. D’este període de gran dinamisme i
densitat poblacional, se succeïxen multitud de jaciments a la serra nord del Perú: Chivateros, Lauricocha, i
Guitarreros. Amb posterioritat al 7000 a.C. s’estengué
per la zona de l’altiplà una tradició de caçadors de
guanacos i vicunyes que desenvoluparen l’anomenada
indústria Ayampitinense (del jaciment epònim d’Ayampitín, a l’Argentina), constituïda bàsicament per puntes
de projectil foliàcies. Dels tres corrents de caçadors
recol·lectors que en este període s’han pogut identificar: un lligat a caçadors de cérvols, rosegadors i
recol·lectors de fruites, habitants de boscos interandins, un altre de pobladors i explotadors de les zones
àrides de la costa, i un tercer associat a la caça de
camèlids a les zones altes i extremes de puna i páramos andins, és est últim, la tradició representada pels
caçadors de camèlids, el que més ens interessa, per
inscriure’s directament en el passat de les subàrees ací
representades.
En paralelo aparecen también otras puntas lanceoladas y finas, quizás de procedencia septentrional. De este
periodo de gran dinamismo y densidad poblacional, se
suceden multitud de yacimientos en la sierra norte del
Perú: Chivateros, Lauricocha, y Guitarreros. Con posterioridad al 7.000 a.c. se extendió por la zona del altiplano
una tradición de cazadores de guanacos y vicuñas que
desarrollaron la llamada industria Ayampitinense (del
yacimiento epónimo de Ayampitin en Argentina), constituida básicamente por puntas de proyectil foliáceas. De
las tres corrientes de cazadores recolectores que en este
periodo se han podido identificar: una ligada a cazadores
de venados, roedores y recolectores de frutas, habitantes
de bosques interandinos; otra de pobladores y explotadores de las zonas áridas de la costa; y una tercera asociada a la caza de camélidos en las zonas altas y extremas de puna y páramos andinos. Es esta última, la
tradición representada por los cazadores de camélidos, la
que más nos interesa por inscribirse directamente en el
pasado de las subáreas aquí representadas.
L'estret de Bering i l'arxipèlag de les Aleutianes
constituïren el pas natural de les primeres migracions (40.000 anys) de grups de caçadors recol·lectors asiàtics cap a Amèrica.
El estrecho de Bering y el archipiélago de la
Aleutianas constituyeron el paso natural de las
primeras migraciones (40.000 años) de grupos
cazadores recolectores asiáticos con destino a
América.
La regió altiplànica, sense estacionalitat perceptible,
amb un gran contrast tèrmic entre la nit i el dia, permeté el desenvolupament d’una flora i una fauna estabilitzades al llarg d’àmplies regions, i possibilità, si no
la sedentarització permanent o semipermanent de
grups humans, sí l’establiment d’un «circuit», un perímetre de coves i llocs de campament reduït, pel qual
circular al llarg de l’any.
La región altiplánica, sin estacionalidad perceptible, con
un gran contraste térmico entre la noche y el día, permitió
el desarrollo de una flora y fauna estabilizada a lo largo de
amplias regiones, y posibilitó, sino la sedentarización permanente o semi permanente de grupos humanos, si el
establecimeinto de un “circuito”, un perímetro de cuevas y
lugares de campamento reducido, por el que circular a lo
largo del año.
Cap al 5000 a.C. és possible parlar de domesticació
d’animals, especialment camèlids com la llama i l’alpaca, descendents directes del guanaco i la vicunya. Este
Hacia el 5.000 a. c. es posible hablar de domesticación
de animales, especialmente camélidos como la llama y la
alpaca descendientes directos del guanaco y la vicuña.
21
[page-n-24]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 22
Caçador d'aus. Gravat
del segle XIX (El
Amazonas, infierno
verde, 1988).
Cazador de aves.
Grabado del siglo XIX
(El Amazonas, infierno
verde, 1988).
procés venia a unir-se al de la domesticació de plantes
(lleguminoses) constatat en la cova del Guitarrero, per
part de grups de caçadors de boscos serrans. Tot això
és indicatiu del nivell assolit pels cenolítics andins,
que havien aconseguit canvis positius en la seua
relació i explotació del medi. La qual cosa es traduí
en un increment de població i una major diversificació
i especialització dels seus utillatges i ferramentes de
treball. Això, amb tot, no significà canvis dràstics i visibles en la seua organització, el seu patró d’assentament o la seua forma d’economia, que continuà
basant-se en la depredació de plantes i animals.
Este proceso venía a unirse al de la domesticación de
plantas (leguminosas) constatado en la cueva del Guitarrero, por parte de grupos de cazadores de bosques serranos.
Todo ello es indicativo del nivel alcanzado por los cenolíticos andinos, que habían conseguido cambios positivos en
su relación y explotación del medio. Lo que se tradujo en
un incremento de población y una mayor diversificación y
especialización de sus utillajes y herramientas de trabajo.
Esto, sin embargo, no significó cambios drásticos y visibles
en su organización, patrón de asentamiento, o forma de
economía, que continuó basándose en la depredación de
plantas y animales.
Puntes de fletxa. Ayampitín II. Viscachani, Bolívia.
Puntas de flecha. Ayampitín II. Viscachani, Bolivia
Ganivet de sílex. Cultura d'El Palmar. Bolívia.
Cuchillo de sílex. Cultura de El Palmar. Bolivia
22
[page-n-25]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 23
Vicunyes de la serra andina peruana.
Vicuñas de la sierra andina peruana.
El progressiu coneixement dels recursos naturals
donarà pas a una etapa, emmarcada cronològicament
entre el 5000 i el 3000 a.C., denominada per alguns
autors com arcaica i per altres com preneolítica, en la
qual els cultígens (cultius de plantes primàriament
seleccionades) aniran incorporant-se cada vegada en
major proporció al consum d’estos grups de caçadors.
Entre els primers «cultius» d’origen andí caldria mencionar la creïlla (Solanum tuberosum), la quinua ( Chenopodium quinoa) o l’olluco (Ullucus tuberosum), plantes
que es crien de forma espontània en àrees habitualment fredes. De terres mesotèrmiques s’incorporen el
fesol (Phaseolus vulgaris) o la carabassa (Lagenaria
siceraria), i de la selva tropical humida el cacauet (Arachis hypogaea), la mandioca o iuca (Manihot utilissima),
i la dacsa (Zea mais), esta última procedent amb tota
seguretat d’Amèrica central. La dieta es combinava amb
la cria i consum d’animals (llama, alpaca, cuy o ànecs,
economia mixta de patró agropecuari), i es completava
amb l’explotació de recursos marins tant de pesca com
de recol·lecció de mol·luscos, que des de la costa d’Equador fins a Xile fou una constant, almenys des del
4000 a.C.
El progresivo conocimiento de los recursos naturales
dará paso a una etapa, enmarcada cronológicamente
entre el 5.000 y el 3.000 a.c. llamada por algunos autores
como arcaico y por otros como pre-neolítico, donde los
cultígenos (cultivos de plantas primariamente seleccionadas) irán incorporándose cada vez en mayor proporción al consumo de estos grupos de cazadores. Entre los
primeros “cultivos” de origen andino habría que mencionar la patata (Solanum tuberosum), la quinua ( Chenopodium quinoa) o el olluco (Ullucus tuberosum), plantas
que se crían de forma espontanea en áreas habitualmente frías. De tierras mesotérmicas se incorporan el frijol
(Phaseolus vulgaris) o la calabaza ( Lagenaria siceraria),
y de la selva tropical húmeda el maní (Arachis hypogaea), la mandioca o yuca (Manihot utilissima), y el maíz
(Zea mais) este último procedente con toda seguridad de
América central. La dieta se combinaba con la cría y
consumo de animales (llama, alpaca, cuy o patos, economía mixta de patrón agropecuario), y se completaba con
la explotación de recursos marinos tanto de pesca como
recolección de moluscos, que desde la costa de Ecuador
hasta Chile fue una constante, al menos desde el 4.000
a.c.
L’aparició dels primers jaciments amb ceràmica a l’entorn del 3000 a.C., sempre en àrees excèntriques a la
La aparición de los primeros yacimientos con cerámica
en torno al 3.000 a.c., siempre en áreas excéntricas a la
23
[page-n-26]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 24
La dacsa, planta d'origen centreamericà, ha constituït una de les fonts més importants de la
dieta indígena americana.
El maíz, planta de origen centroamericano, ha constituido una de las fuentes más importantes de la dieta indígena americana.
1
2
3
4
5
6
7
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10 y 11
8
Río Pedregal (El Jobo).
Lauricocha.
Ranracancha.
Huanaqueros.
Toquepala.
Viscachani.
Zona de la Sierra de Aguilar.
Ampajango (Ayampitin).
Pampa de Olaén (Ayampitin).
Cuevas de Fell y Palli-Aike.
9
Principals jaciments corresponents a caçadors recol·lectors
amb anti-guitat superior al V mil·lenni (Schobinger 1969).
Principales yacimientos correspondientes a cazadores
recolectores con antigüedad superior al V milenio
(Schobinger 1969).
10 11
24
[page-n-27]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 25
Tubercles andins, papas (creïlles), ocas i ullucus.
Tubérculos andinos, papas, ocas y ullucus.
región central, y vinculadas a pueblos agricultores de selva
tropical de Colombia y Ecuador (Valdivia y Guayas), confirmará la delimitación de un nuevo periodo. Su denominación, Cerámico, Formativo o Neolítico pleno son sinónimos
de un mismo concepto, definitorio de la nueva situación y
que se enmarca dentro de los postulados con los que Gordon Childe definió la revolución Neolítica: sedentarización,
complejos patrones urbanos y de organización social, división del trabajo y aparición de clases sociales, economía
de producción planificada, con base en la agricultura y en
la ganadería, y nuevas técnicas manufactureras como textiles y cerámica. Debemos matizar que no siempre los pueblos neolitizados en sus relaciones sociales y de producción, conocieron la cerámica de forma sincrónica, por lo
que es posible hablar de un “neolítico precerámico”. Los
valdivianos de la costa norte por ejemplo utilizaron la cerámica en fechas tan tempranas como las mencionadas,
mientras que en los Andes centrales no se difundió esta
técnica sino hasta la sexta o séptima fase de desarrollo
Valdivia, en torno al 1.800, 1.500 a.c.
regió central, i vinculades a pobles agricultors de selva
tropical de Colòmbia i Equador (Valdivia i Guayas), confirmarà la delimitació d’un nou període. Les seues denominacions, Ceràmic, Formatiu o Neolític ple, són sinònims
d’un mateix concepte, definitori de la nova situació i que
s’emmarca dins dels postulats amb què Gordon Childe
definí la revolució Neolítica: sedentariztació, patrons
urbans i d’organització social complexos, divisió del treball i aparició de classes socials, economia de producció
planificada, amb base en l’agricultura i en la ramaderia, i
noves tècniques manufactureres com tèxtils i ceràmica.
Hem de matisar que els pobles neolititzats, en les seues
relacions socials i de producció, no sempre conegueren
la ceràmica de forma sincrònica, per la qual cosa és possible parlar d’un «neolític preceràmic». Els valdivians de la
costa nord, per exemple, van utilitzar la ceràmica en dates
tan primerenques com les mencionades, mentre que en
els Andes centrals no es difongué esta tècnica sinó fins
a la sexta o sèptima fase de desenvolupament Valdivia, a
l’entorn del 1800, 1500 a.C.
25
[page-n-28]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 26
Monolit de granit tallat que representa un ésser amb faccions de felí, conegut com el Lanzón. Chavín de Huantar, Perú.
Monolito de granito tallado representando a un ser con rasgos de felino, conocido como el Lanzón. Chavin de Huantar, Perú.
26
[page-n-29]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 27
Llac de Huascarán, Perú.
Lago de Huascarán, Perú.
HORITZÓ PRIMERENC
HORIZONTE TEMPRANO
Chavín de Huantar. Inici de la Metal·lúrgia a la
regió Circum-Titicaca. Tiwanaku períodes I i II
Chavín de Huantar. Inicio de la Metalurgia en la
región Circun Titicaca. Tiwanaku periodos I y II
És durant el segon mil·lenni quan cristal·litzen al llarg
de la costa i de la zona andina del Perú importants centres urbans, planificats en el seu desenvolupament i
capaços d’emprendre, per la seua densitat de població,
importants obres d’infraestructures agràries o cerimonials (Sechin Alto). A la fi del segon mil·lenni destacarà
entre ells, a la regió d’Ayacucho, el gran nucli de Chavín
de Huantar, contrapunt, en la seua concepció ciutadana
i de centre cerimonial, al món rural i pobletà neolític.
Serà lloc de culte i d’oracle de primer rang (encara que
no l’únic: illa del Sol a Titicaca, Pachacamac…), a mitjan
camí entre la costa urbanitzada i poblada i la selva
amazònica, on convergixen totes les influències i els
focus culturals neolítics per a, des d’allí, irradiar a tota la
regió on la fórmula de revolució urbana tingué arrelament. Chavín significarà, efectivament, el primer gran
Horitzó panandí, «Horitzó Primerenc» en què la superioritat i influència d’esta ciutat s’imposarà en una àmplia
zona. El nivell i la quantia d’ofrenes, o millor, els tributs
rebuts des d’altres ciutats, donen idea de la riquesa acumulada en el seu període d’esplendor. Tresors que deixaran la seua empremta en l’arquitectura, en l’escultura o
en la ceràmica, i són testimoni de l’alt nivell de vida i de
prestigi aconseguit en eixe punt de la serra nord central.
La seua caiguda a l’entorn del 500 - 400 a.C., iniciarà
Es durante el segundo milenio cuando cristalizan a lo
largo de la costa y de la zona andina del Perú importantes centros urbanos, planificados en su desarrollo y capaces de acometer por su densidad de población importantes obras de infraestructuras agrarias o ceremoniales
(Sechin Alto). A Finales del segundo milenio destacará
entre ellos, en la región de Ayacucho el gran núcleo de
Chavín de Huantar, contrapunto en su concepción ciudadana y de centro ceremonial al mundo rural y aldeano
neolítico. Será lugar de culto y de oráculo de primer
rango (aunque no el único: isla del Sol en Titicaca, Pachacamac…), a medio camino entre la costa urbanizada y
poblada y la selva amazónica, donde convergen todas las
influencias y los focos culturales neolíticos, para desde
allí irradiar a toda la región donde la fórmula de revolución urbana tuvo arraigo. Chavín va a significar efectivamente el primer gran Horizonte panandino, “Horizonte
Temprano” en el que la superioridad e influencia de esta
ciudad se impondrá en una amplia zona. El nivel y cuantía de ofrendas, o mejor, los tributos recibidos desde otras
ciudades, dan idea de la riqueza acumulada en su periodo
de esplendor. Tesoros que dejarán su impronta en la
arquitectura, en la escultura, o en la cerámica, y son testimonio del alto nivel vida y de prestigio alcanzado en ese
punto de la sierra norte central. Su caída en torno al 500
27
[page-n-30]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 28
una etapa marcada per l’apogeu de regions i ciutats, tant
costeres com serranes, incloses en la seua antiga àrea
hegemònica. Va ser durant este horitzó primerenc quan
el nord i el sud de les àrees centrals intensificaren els
seus contactes i coneixements, consolidaren les tècniques i les ferramentes productives i intercanviaren cultius i animals en una perfecta complementarietat i simbiosi: el nord serrà i coster, productor de dacsa i
lleguminosa; el sud altiplànic, portador de la ramaderia
de camèlids i del cultiu de la creïlla com a bases de la
seua dieta alimentària. En paraules de Lumbreras (1992)
«les coses de la serra van cap a la costa i viceversa; les
coses de la selva envaïxen la costa i la serra. És una
experiència encreuada que va fer possible l’anomenat
“món clàssic” andí, definidament lligat des d’aleshores a
un règim urbà i rural les característiques d’interdependència estructural del qual seran el signe característic de la civilització andina».
- 400 a. c., iniciará una etapa marcada por el apogeo de
regiones y ciudades, tanto costeras como serranas,
incluidas en su antigua área hegemónica. Fue durante
este horizonte temprano, cuando el norte y el sur de las
áreas centrales intensificaron sus contactos y conocimientos, consolidaron las técnicas y las herramientas
productivas e intercambiaron cultivos y animales en una
perfecta complementariedad y simbiosis: el norte serrano
y costero, productor de maíz y leguminosas; el sur altiplánico, portador de la ganadería de camélidos y del cultivo
de la papa como bases de su dieta alimenticia. En palabras de Lumbreras (1992) “ las cosas de la sierra van hacia
la costa y viceversa; las cosas de la selva invaden la costa
y la sierra. Es una experiencia cruzada que hizo posible el
llamado “mundo clásico” andino, definidamente ligado
desde entonces a un régimen urbano y rural cuyas características de interdependencia estructural serán el signo
característico de la civilización andina”.
Però l’intercanvi comercial no sols abastava productes agrícoles o la llana de llama i alpaca, com pareix
desprendre’s per la utilització combinada de llana i cotó
en els teixits de la costa sud del Perú, almenys des del
300 - 200 a.C., potser en un eix comercial Titicaca-costa:
Pucarà-Paracas. La regió lacustre proporcionà també
pedres semiprecioses, especialment les que són derivades o contenen compostos cuprífers, com ara turqueses
i lapislàtzuli. No seria aventurat proposar que la recerca
d’estes pedres conduí al descobriment del mineral de
coure. En qualsevol cas, els jaciments i la seua distribució evidencien l’aparició de la metal·lúrgia del coure i de
l’or expandint-se de sud a nord per l’altiplà i la serra.
Pero el intercambio comercial no sólo alcanzaba a productos agrícolas o a la lana de llama y alpaca, como así
parece desprenderse por la utilización combinada de lana y
algodón en los tejidos de la costa sur del Perú, al menos
desde el 300 - 200 a.c., quizás en un eje comercial TiticacaCosta: Pucará-Paracas. La región lacustre proporcionó también piedras semipreciosas, especialmente las que son
derivadas o contienen compuestos cupríferos como turquesas y lapislázuli. No sería aventurado proponer que la
búsqueda de estas piedras condujo al descubrimiento del
mineral del cobre. En cualquier caso los yacimientos y su
distribución evidencian la aparición de la metalurgia de
cobre y del oro expandiéndose de sur a norte por el altiplano y la sierra.
Des de molt prompte es produïa coure a Wankarani
(nord i nord-oest del llac Poopó), a Chiripa (ribera meridional del Titicaca), i a Tiwanaku, la qual cosa explica l’aparició
igualment primerenca del coure en l’àrea d’influència del
Titicaca: a Arica (Faldas del Morro), o al nord-oest argentí.
La metal·lúrgia, que suposa un complex procés de maduració tècnica, amb temperatures de fosa superiors a 1.000
graus, es pogué iniciar a Wankarani, Chiripa i Tiwanaku
entre el 1200 i el 1000 a.C., i no serà conegut en les àrees
andines central i septentrional sinó fins a uns quants centenars d’anys després, i fins i tot amb major retard en altres
zones més distants.
Desde muy temprano se producía cobre en Wankarani
(norte y noroeste del lago Poopó), en Chiripa (ribera meridional del Titicaca), y en Tiwanaku, lo que explica la aparición igualmente temprana del cobre en el área de influencia del Titicaca: en Arica (Faldas del Morro), o en el
noroeste argentino. La metalurgia, que supone un complejo
proceso de maduración técnica con temperaturas de fundición superiores a 1000 grados, se pudo iniciar en Wankarani, Chiripa y Tiwanaku entre el 1200 y 1000 a.c., y no será
conocido en las áreas andinas Central y Septentrional sino
hasta varios cientos de años después, e incluso con mayor
retraso en otras zonas más distantes.
És en este moment quan Tiwanaku, nucli de menor
rang i menor extensió territorial que les seues contemporànies Wankarani i Chiripa, està configurat, segons opinió de Ponce Sanginés (1974), com una aldea d’economia
autosuficient. Els seus habitants ocupen tota o part de la
vall altiplànica, rodejada per les serres meridional i septentrional pròximes al Titicaca, i constituïxen una societat, en
aparença, tranquil·la i sense conflicte amb altres grups.
L’activitat fonamental n’era l’agricultura, associada al seu
grau de neolitització, i la principal ferramenta de treball una
aixada de pedra de talla tosca. El cultiu bàsic, la creïlla o
papa amb multitud de variants autòctones, es convertí en
Es en este momento cuando Tiwanaku, núcleo de
menor rango y menor extensión territorial que sus contemporáneas Wankarani y Chiripa, está configurado, según
opinión de Ponce Sanginés (1974), como una aldea de economía autosuficiente. Sus habitantes ocupan todo o parte
del valle altiplánico, rodeado por las sierras meridional y
septentrional próximas al Titicaca, y constituyen una
sociedad, en apariencia, tranquila y sin conflicto con otros
grupos. La actividad fundamental era la agricultura, asociada a su grado de neolitización, y la principal herramienta
de trabajo una azada de piedra de talla tosca. El cultivo
28
[page-n-31]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 29
Alpaca andina.
Alpaca andina.
Teixidora indígena boliviana de la regió d'Apurimac.
Tejedora indígena boliviana de la región de Apurimac.
29
[page-n-32]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 30
básico, la patata o papa con multitud de variantes autóctonas, se convirtió en un producto de primera necesidad. A
través de una manipulación adecuada, especialmente un
eficaz proceso de deshidratación, se conseguía los llamados chuño y tunda, que podían almacenarse en cantidad
suficiente para ser consumidos a lo largo del año, sin peligro de putrefacción y resolviendo así el problema del abastecimiento en un área tan extrema como el altiplano.
un producte de primera necessitat. A través d’una manipulació adequada, especialment un eficaç procés de deshidratació, s’aconseguien els anomenats chuño i tunda, que
podien emmagatzemar-se en quantitat suficient per a ser
consumits al llarg de l’any, sense perill de putrefacció i
resolent així el problema de l’abastiment en una àrea tan
extrema com l’altiplà.
El patró habitacional es basava aleshores en cases de
tipus rectangular amb habitacions circulars adossades, en
les quals no es perceben diferències socials notables. Les
parets, d’atovó, s’assenten en una base o sòcol de pedres,
amb sostre de dos vessants. En el seu interior, separades
entre si per estrets carrers empedrats, es cuinava amb fem
sec d’animals domèstics, i en alguna d’elles aparegueren
pintures murals. Es coneix la ceràmica i es talla la pedra
(obsidiana, sodalita, hialobasalt).
El patrón habitacional está basado para entonces en
casas de tipo rectangular con aposentos circulares adosados, en las que no se aprecian diferencias sociales notables.
Las paredes, de adobe, se asientan en una base o zócalo de
piedras, con techo a dos aguas. En el interior de éstas, separadas entre sí por estrechas calles empedradas, se cocinaba
con estiércol seco de animales domésticos, y en alguna de
ellas aparecieron pinturas murales. Se conoce la cerámica y
se talla la piedra (obsidiana, sodalita, hialobasalto).
Els enterraments es practiquen en tombes circulars
amb aixovar sumptuari: adorns d’or i plata, grans cilíndrics
de sodalita…
Los enterramientos se practican en tumbas circulares
con ajuar suntuario: adornos de oro y plata, cuentas cilíndricas de sodalita…
Pucará, piràmide de Puca-Orqo.
Pucará, pirámide de Puca-Orqo.
30
[page-n-33]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 31
Siguiendo la clasificación de Ponce que divide la cultura Tiwanaku en cinco periodos o épocas (Tiwanaku I, II,
III, IV y V), a esta fase de desarrollo aldeano, cronológica
y culturalmente inscrita en el Horizonte Temprano del
área, pertenecen los periodos Tiwanaku I y II. En el resto
de Bolivia y contemporáneas a este momento de desarrollo en la zona de los lagos aparecen entre otras las culturas megalíticas y de túmulos de Oruro y Cliza (Cochabamba), vinculadas a Wankarani, o la de agricultores
arawakos de tradición amazónica de la cultura del Palmar
en Santa Cruz de la Sierra, a la que se supone una datación del 600 a.c.
Seguint la classificació de Ponce, que dividix la cultura Tiwanaku en cinc períodes o èpoques (Tiwanaku I,
II, III, IV i V), a esta fase de desenvolupament pobletà,
cronològicament i culturalment inscrita en l’Horitzó Primerenc de l’àrea, pertanyen els períodes Tiwanaku I i II.
A la resta de Bolívia, i contemporànies a este moment de
desenvolupament a la zona dels llacs, apareixen, entre
altres, les cultures megalítiques i de túmuls d’Oruro i
Cliza (Cochabamba), vinculades a Wankarani, o la d’agricultors arawaks de tradició amazònica de la cultura del
Palmar, a Santa Cruz de la Sierra, a la qual se suposa
una datació del 600 a.C.
Estela Raimondi, de Chavín.
Estela Raimondi, de Chavín.
31
[page-n-34]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 32
Monolit de Tiwanaku conegut com monolito Ponce. Període Clàssic, èpoques III i IV. Bolívia.
Monolito de Tiwanaku conocido como monolito Ponce. Periodo Clasico, épocas III y IV. Bolivia.
32
[page-n-35]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 33
Ceràmiques de Tiwanaku III-IV (Període Intermedi Primerenc). Museu de Prehistòria de València.
Céramicas de Tiwanaku III-IV (Periodo Intermedio Temprano). Museo de Prehistoria de Valencia
PERÍODE INTERMEDI PRIMERENC
PERIODO INTERMEDIO TEMPRANO
Cultures regionals. Tiwanaku períodes III i IV. El
classicisme andí
Culturas regionales. Tiwanaku periodos III y IV.
El clasicismo Andino
Amb precedents en les cultures de Paracas i Pucarà,
Nazca a la costa sud, i Tiwanaku a l’altiplà, es consolidaren, després de la decadència de Chavín, com a centres
urbans dominants en les seues respectives regions. Al
mateix temps, a la costa central es distingia Lima, més al
nord Moche, o a l’interior Cajamarca o Recuay. Entràvem amb això en una nova era d’organització andina.
Tots estos centres de poder regional tingueren una
etapa d’inusitat desenvolupament entre el final del primer mil·lenni a.C. i el 500 o 600 d.C. Un període de
riquesa en què l’explotació agrària i de recursos pesquers va propiciar un comerç intens entre centres de
poder, així com la planificació i execució d’obres urbanes, ampliació de zones de cultiu mitjançant dessecació
d’àrees pantanoses, o l’extensió de canals de regatge.
En el mateix pla de desenvolupament figuren totes les
arts decoratives i arquitectòniques, on la ceràmica, l’escultura, la metal·lúrgia o els tèxtils abastaren cotes d’altíssima qualitat i perfecció tècnica, per la qual cosa este
període s’ha conegut amb el nom de «clàssic andí».
Con precedentes en las culturas de Paracas y Pucará,
Nazca en la costa sur, y Tiwanaku en el altiplano, se consolidaron tras la decadencia de Chavín, como centros
urbanos dominantes en sus respectivas regiones. A la vez
en la costa central se distinguía Lima, más al norte
Moche, o en el interior Cajamarca o Recuay. Entrábamos
con ello en una nueva era de organización andina. Todos
estos centros de poder regional tuvieron una etapa de
inusitado desarrollo entre el final del primer milenio a.c. y
el 500, 600 d.c. Un periodo de riqueza donde la explotación agraria y de recursos pesqueros, propició un comercio intenso entre centros de poder, así como la planificación y ejecución de obras urbanas, ampliación de zonas
de cultivo mediante desecación de áreas pantanosas, o la
extensión de canales de riego. En el mismo plano de
desarrollo figuran todas las artes decorativas y arquitectónicas, donde la cerámica, la escultura, la metalurgia o
los textiles alcanzaron cotas de altísima calidad y perfección técnica, por lo que este periodo ha sido conocido
con el nombre de “clásico andino”.
33
[page-n-36]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 34
Escena de guerrers mochica (Període Intermedi Primerenc) perta-nyent a una pintura ceràmica.
Escena de guerreros mochica (Periodo Intermedio Temprano) perteneciente a una pintura cerámica.
Gravat representant un ésser mític antropomorf. Fase III de Nazca.
Període Intermedi Primerenc (Los Incas y el antiguo Perú, 1991).
Grabado representando a un ser mítico antropomorfo. Fase III de Nazca.
Periodo Intermedio Temprano (Los Incas y el antiguo Perú, 1991).
Mapa de la regió del llac Titicaca amb la situació de les principals ciutats
(Ponce Sanginés, 1981).
Mapa de la región del lago Titicaca con la situación de las principales ciudades
(Ponce Sanginés, 1981).
34
[page-n-37]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 35
Així succeí en l’anomenat Tiwanaku clàssic (fases III i
IV de Ponce Sanginés), on l’aldea precedent dóna pas a
un centre urbà d’economia dependent i diversificada,
demandant de matèria primera i amb manufactures especialitzades. L’estructura social està ara estratificada de
forma piramidal. Hi ha un important creixement
demogràfic impulsat per una eficaç planificació agrícola,
que provocarà al seu torn un excedent productiu sense
precedents. Es calcula que un terç de les collites podia
mantindre la població ciutadana, mentre que el 66% restant tenia com a destinació el sosteniment de l’aristocràcia i les obres d’infraestructura i sumptuàries, en
definitiva el manteniment de l’«aparell» i les obres de
l’estat (és possible aplicar-hi ja el terme estat) i el
cerimonial religiós. Per a les elits dominants era consubstancial al seu rang demostrar el poder a través d’obres desmesurades i audaces. Així, es construïren temples de pedra com Kalasasaya o Pumapunku, amb dos
hectàrees aproximades de superfície cada un, o la imposant piràmide d’Akapana. Estes obres arquitectòniques
no sols mobilitzaren un gran contingent d’obrers per a
alçar i transportar des de les pedreres els enormes
blocs de pedra («…en molt gran part d’esta comarca no hi
ha ni es veuen roques, pedreres ni pedres on pogueren
haver tret les moltes que veiem, i per a portar-les no
devia ajuntar-se poca gent….», escriu Cieza), sinó també
mà d’obra especialitzada, artesans, picapedrers, ceramistes, escultors o fonedors (s’utilitzaren grapes de coure
per a la subjecció de determinats carreus). Però este treball devia comptar, a més a més, amb tècnics, autèntics
arquitectes que projectaren i delinearen unes obres
quasi perfectes en la seua execució final. Tot no podia
ser fortuït o fruit de la casualitat, obeïa a una direcció
perfectament coordinada i planificada.
Así sucedió en el llamado Tiwanaku clásico (fases III
y IV de Ponce Sanginés), donde la aldea precedente da
paso a un centro urbano de economía dependiente y
diversificada, demandante de materia prima y con manufacturas especializadas. La estructura social está ahora
estratificada de forma piramidal. Hay un importante crecimiento demográfico impulsado por una eficaz planificación agrícola, que provocará a su vez un excedente productivo sin precedentes. Se calcula que un tercio de las
cosechas podía mantener a la población ciudadana,
mientras que el 66% restante tenía como destino el sostenimiento de la aristocracia y las obras de infraestructura y suntuarias, en definitiva el mantenimiento del “aparato” y obras del estado (es posible aplicar ya el termino
estado), y el ceremonial religioso. Para las élites dominantes era consustancial a su rango demostrar el poder a
través de obras desmesuradas y audaces. Así se construyeron templos de piedra como Kalasasaya o Pumapunku
con dos hectáreas aproximadas de superficie cada uno, o
la imponente pirámide de Akapana. Estas obras arquitectónicas no sólo movilizaron a un gran contingente de
obreros para levantar y transportar desde las canteras los
enormes bloques de piedra (“…en muy gran parte de esta
comarca no hay ni se ven rocas, canteras ni piedras
donde pudiesen haber sacado las muchas que vemos, y
para traerlas no debía de juntarse poca gente….”, escribe
Cieza), sino también mano de obra especializada, artesanos, canteros, ceramistas, escultores o fundidores (se utilizaron grapas de cobre para la sujeción de determinados
sillares). Pero este trabajo debía además contar con técnicos, auténticos arquitectos que proyectaran y delineasen
unas obras casi perfectas en su ejecución final. Todo no
podía ser fortuito o fruto de la casualidad, obedecía a una
dirección perfectamente coordinada y planificada.
«…Yo pregunté a los naturales, en presencia
de Juan Varagas (que es el que sobre ellos
tiene encomienda) si estos edificios se
habían hecho en tiempos de los ingas, y
riéronse desta pregunta, afirmando lo ya
dicho, que antes que ellos reinasen estaban
hechos, mas que ellos no podían decir ni
afirmar quién los hizo, mas de que oyeron a
sus pasados que en una noche remaneció
hecho lo que allí se veía…., digo que por
ventura pudo ser que antes de que los
ingas mandasen debió de haber alguna
gente de entendimiento en estos reinos,
venida por alguna parte que no se sabe, los
cuales harían estas cosas, y siendo pocos y
los naturales tantos, serían muertos en las
guerras.»
“…Yo pregunté a los naturales en, presencia
de Juan Varagas ( que es el que sobre ellos
tiene encomienda), si estos edificios se
habían hecho en tiempos de los ingas, y
rieronse desta pregunta, afirmando lo ya
dicho, que antes que ellos reinasen estaban hechos, mas que ellos no podían decir
ni afirmar quien los hizo, mas de que oyeron a sus pasados que en una noche remaneció hecho lo que allí se veía…., digo que
por ventura pudo ser que antes de que los
ingas mandasen debió de haber alguna
gente de entendimiento en estos reinos,
venida por alguna parte que no se sabe, los
cuales harían estas cosas, y siendo pocos
y los naturales tantos, serían muertos en
las guerras”.
(Pedro Cieza de León, Crónica del Perú,
1540-1550)
(Pedro Cieza de León. Crónica del Perú 15401550)
És en este període quan Tiwanaku aconseguix sotmetre els territoris riberencs del gran llac davant la necessitat
Es en este periodo cuando Tiwanaku consigue someter los territorios ribereños del gran lago ante la necesi-
35
[page-n-38]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 36
Porta del Sol de Tiwanaku.
Puerta del sol de Tiwanaku.
Detall del personatge central de la Porta del Sol indentificat
amb la representació de Viracocha.
Detalle del personaje central de la puerta del Sol identificado con la representación de Viracocha.
36
[page-n-39]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 37
Plànol de les ruïnes de la ciutat antiga de Tiwanaku (The Times Atlas of Archaeology, 1988).
Plano de las ruinas de la ciudad antigua de Tiwanaku (The Times Atlas of Archaeology, 1988.)
d’expansió i de recursos per al seu propi desenvolupament. Absorbix els Chiripas i part de l’àrea d’influència de
Wankarani. Com escriu Ponce Sanginés (1974), «el sentiment expansionista de Tiwanaku començà en l’època III,
encara que en escala limitada». Després d’este primer període d’esplendor, l’anomenada per Ponce època IV suposarà una consolidació i afermament territorial amb presència colonial en punts estratègics: Ayacucho a la serra nord
i Arica i Atacama a la costa. S’ampliaren i diversificaren les
xarxes comercials. Productes com ara la coca, el tabac, petxines marines, or, coure, hialobasalt per a les aixades dels
agricultors o l’andesita grisa per a escultures, eren portades des d’Oruro, La Paz, Copacabana, la costa pacífica, l’orient selvàtic o vores de selva. Estilísticament, s’aconsegueix major perfecció i depuració en les formes. S’adopten
cànons de simetria i es representen, a les ordres de guerrers, la dels còndors i felins, portant màscares i armes.
Com a paradoxa enfront de tota esta esplendor clàssica
tenim uns vestigis físics escassos i circumscrits exclusivament a l’àrea cerimonial i cívica. Estos edificis són els
únics que han sobreviscut, per la naturalesa dels seus
materials.
dad de expansión y de recursos para su propio desarrollo.
Absorbe a los Chiripas y parte del área de influencia de
Wankarani. Como escribe Ponce Sanginés (1974) “el sentimiento expansionista de Tiwanaku empezó en la época III,
aunque en escala limitada”. Tras este primer periodo de
esplendor, la llamada por Ponce época IV, supondrá una
consolidación y afianzamiento territorial con presencia
colonial en puntos estratégicos: Ayacucho en la sierra
norte y Arica y Atacama en la costa. Se ampliaron y diversificaron las redes comerciales. Productos como la coca, el
tabaco, conchas marinas, oro, cobre hialobasalto para las
azadas de los agricultores o la andesita gris para esculturas, eran traídas desde Oruro, la Paz, Copacabana, la costa
pacífica, el oriente selvático o cejas de selva. Estilísticamente se alcanza mayor perfección y depuración en las
formas. Se adoptan cánones de simetría y se representan
a las órdenes de guerreros, la de los cóndores y felinos,
portando máscaras y armas. Como paradoja a todo este
esplendor clásico tenemos unos vestigios físicos escasos
y circunscritos exclusivamente al área ceremonial y cívica.
Estos edificios son los únicos que han sobrevivido por la
naturaleza de sus materiales.
Què fou de l’àrea habitada de la ciutat de Tiwanaku,
la superfície de la qual pareix que abastà les 420 hectàrees? Tot indica que les cases, construïdes amb rajoles
d’atovó i materials peribles, s’han anat «dissolent» amb el
pas del temps, deixant a la superfície empremtes imperceptibles.
¿Qué fue del área habitada de la ciudad de Tiwanaku
cuya superficie parece que alcanzó las 420 hectáreas?.
Todo indica que las casas construidas con ladrillos de
adobe y materiales perecederos, se han ido “disolviendo”
con el paso del tiempo, dejando en la superficie huellas
imperceptibles.
37
[page-n-40]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 38
Fragment de teixit possiblement d'estil i època Wari (Horitzó Mitjà), Perú. Museo de América, Madrid.
Fragmento de tejido posiblemente de estilo y época Wari (Horizonte Medio), Perú. Museo de América. Madrid.
38
[page-n-41]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 39
Teixidora aymara. Laja, Bolivia.
Tejedora aymara. Laja, Bolivia.
HORIZONTE MEDIO
HORITZÓ MITJÀ
Els Imperis Expansius. Wari i Tiwanaku
Los Imperios Expansivos. Wari y Tiwanaku
Al llarg dels segles VI i VII, una formació estatal sorgida en les proximitats d’Ayacucho aconseguí imposarse a la resta de cultures centre-andines d’aquell món
clàssic, que tocava irremeiablement la seua fi. Esta nova
potència de caràcter expansiu, coneguda com a imperi
Wari, pel nom d’un dels seus centres urbans, dominà a
Moche i Cajamarca, al nord, i a Nazca i Cuzco en el sud.
El seu poder es basava en la recaptació de tributs sobre
les poblacions conquistades i el tràfic d’importants contingents de mà d’obra esclava. Wari xocà en la seua
frontera sud amb Tiwanaku, cultura amb què tenia importants vincles de tot tipus establits durant el període precedent.
A lo largo de los siglos VI y VII d.c. una formación
estatal surgida en las proximidades de Ayacucho consiguió imponerse al restos de culturas centro andinas de
aquel mundo clásico, que tocaba irremediablemente a su
fin. Esta nueva potencia de carácter expansivo conocida
como imperio Wari, por el nombre de uno de sus centros
urbanos, dominó a Moche y Cajamarca en el norte y a
Nazca y Cuzco en el sur. Su poder se basaba en la recaudación de tributos sobre las poblaciones conquistadas y
el tráfico de importantes contingentes de mano de obra
esclava. Wari chocó en su frontera sur con Tiwanaku, cultura con la que tenía importantes vínculos de todo tipo
establecidos durante el periodo precedente.
Tiwanaku havia aconseguit aleshores una expansió a
gran escala, culminació lògica del seu propi desenvolupament, la qual cosa es coneix en termes arqueològics
com Tiwanaku Expansiu o època V de Ponce Sanginés.
Allí on va entrar en contacte amb pobles de nivell organitzatiu i cultural inferior a ell, el seu domini i influència
fou total, i imposà des del punt de vista estilístic les
seues «formes pures». On convergí amb cultures d’alt
nivell, com en el cas de Wari, optà pel sincretisme i el
Tiwanaku había conseguido para entonces una expansión a gran escala, culminación lógica de su propio desarrollo, lo que se conoce en términos arqueológicos como
Tiwanaku Expansivo o época V de Ponce Sanginés. Allí
donde entró en contacto con pueblos de nivel organizativo
y cultural inferior a él, su dominio e influencia fue total,
imponiendo desde el punto de vista estilístico sus “formas
puras”. Donde convergió con culturas de alto nivel, como
en el caso de Wari, optó por el sincretismo y el mestizaje
39
[page-n-42]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 40
CAPULI
TUMACO-TOLITA
JAMACOAQUE
BAHIA
GUANGALA
TUNCAHUAN
JAMBELI
NARRIO
SECHURA
VICUS
CAJAMARCA
TRUJILLO
IMPERIO WARI
WARI
CUZCO
AREA TIWANAKU
TIWANAKU
AREQUIPA
COCHABAMBA
ARICA
TUCUMAN
AGUADA
SANTIAGO DE ESTERO
MOLLO ANTAMAS
L'àrea andina cap a l'any 1000 de la nostra era. Horitzó Mitjà.
El área andina hacia el año 1000 de nuestra era. Horizonte Medio.
de estilos, mezcla de lo local y lo foráneo. Respetando sus
campos exclusivos de influencia, las fuerzas hegemónicas
de las dos ciudades quedaron equilibradas y bipolarizaron
el espacio central andino. De una parte Tiwanaku, con
poder real en el altiplano sur y circuntiticaca. Con formas
de dominio ejercidas a través de coloniaje de tierras y trueque intensivo en las áreas de desierto y norte de la actual
Argentina, como el tráfico constatado de materiales líticos y
metales. De otra Wari, al norte, centro de una impresionante
red de caminos que unían ciudades y palacios, centros
artesanales y manufactureros de primer orden con gran
volumen productivo. Éstos primaron más en este periodo
que los grandes y suntuosos centros ceremoniales, surgidos durante el horizonte temprano o en el periodo intermedio temprano. Al menos en la sierra sur y central y en la
costa entre Arequipa y Lima, Wari consiguió un poder efectivo y duradero, que se prolongaría durante cuatrocientos
años. A partir de entonces con el auge de Pachacamac, los
valles centrales comenzaron a activar su propia vida local.
En el norte, en el reino de Chimú, región de los antiguos
Mochicas, el poder de Wari fue más corto y su influencia
más diluída. En cualquier caso el proceso de descomposición de Wari parece completarse definitivamente durante el
siglo XI. Ello supondrá la desarticulación de toda la red tributaria establecida por los ayacuchanos y con ella la con-
mestissatge d’estils, mescla del local i el forà. Respectant els seus camps exclusius d’influència, les forces
hegemòniques de les dos ciutats quedaren equilibrades
i bipolaritzaren l’espai central andí. D’una part, Tiwanaku,
amb poder real en l’altiplà sud i circum-Titicaca. Amb
formes de domini exercides a través de coloniatge de
terres i bescanvi intensiu en les àrees de desert i nord
de l’actual Argentina, com el tràfic constatat de materials
lítics i metalls. D’altra banda, Wari, al nord, centre d’una
impressionant xarxa de camins que unien ciutats i
palaus, centres artesanals i manufacturers de primer
ordre amb gran volum productiu. Estos primaren més
en este període que els grans i sumptuosos centres
cerimonials, sorgits durant l’horitzó primerenc o en el
període intermedi primerenc. Almenys a la serra sud i
central i a la costa entre Arequipa i Lima, Wari aconseguí un poder efectiu i durador, que es prolongaria
durant quatre-cents anys. A partir de llavors, amb l’auge
de Pachacamac, les valls centrals començaren a activar
la seua pròpia vida local. Al nord, al regne de Chimú,
regió dels antics Mochicas, el poder de Wari va ser més
curt i la seua influència més diluïda. En qualsevol cas, el
procés de descomposició de Wari pareix completar-se
definitivament durant el segle XI. Això suposarà la desarticulació de tota la xarxa tributària establida pels ayacu-
40
[page-n-43]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 41
Ciutat de Chan-Chan, capital del regne Chimú. Perú.
Ciudad de Chan-Chan,capital del reino Chimú. Perú.
vulsión en el régimen urbano que sostenía el imperio
panandino y la consiguiente ruralización de la vida regional, especialmente en la sierra central. Sin embargo tanto
en la costa norte como en la sierra centro sur permanecieron y se consolidaron dos núcleos importantes: Chan Chan
como capital de los Chimús, y Cuzco, donde establecieron
su capital los Incas. Hacia finales del siglo XII principios
del XIII también se colapsó Tiwanaku sin que conozcamos
bien las causas de este proceso. La caída definitiva de su
influencia secular provocó un efecto fragmentador, y aparecieron reinos y confederaciones en muchos casos enfrentadas en permanentes guerras locales. Terminaba el segundo gran Horizonte panandino.
chans i, amb ella, la convulsió en el règim urbà que sostenia l’imperi panandí i la consegüent ruralització de la
vida regional, especialment a la serra central. No obstant
això, tant a la costa nord com a la serra centre sud
romangueren i es consolidaren dos nuclis importants:
Chan Chan com a capital dels Chimús, i Cuzco, on establiren la seua capital els Inques. Cap a la fi del segle XII
i principis del XIII també es col·lapsà Tiwanaku, sense
que coneguem bé les causes d’este procés. La caiguda
definitiva de la seua influència secular va provocar un
efecte fragmentador, i aparegueren regnes i confederacions en molts casos enfrontats en permanents guerres
locals. Acabava el segon gran Horitzó panandí.
41
[page-n-44]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 42
Terrasses de cultiu d'època preincaica. Vall del riu Colca. Perú.
Terrazas de cultivo de época preincaica. Valle del río Colca. Perú.
42
[page-n-45]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 43
Camperols andins amb vasos tradicionals de fusta, keros, utilitzats per a prendre chicha, beguda fermentada de pasta de dacsa.
Campesinos andinos con vasos tradicionales de madera, keros, utilizados para la toma de chicha, bebida fermentada de pasta de maíz.
PERÍODE INTERMEDI TARDÀ
PERIODO INTERMEDIO TARDIO
Etapa de regnes i confederacions a l’altiplà.
Els regnes Collas
Etapa de reinos y confederaciones en el altiplano.
Los reinos Collas
En l’àrea centre-sud, en tot l’altiplà del llac Titicaca,
la decadència confirmada de Tiwanaku al voltant del
segle XIII significà el desenvolupament de regnes independents, que prompte adoptaren actituds bel·licoses i
d’enfrontament que no deposarien ni tan sols sota el
domini dels inques. A pesar d’esta rivalitat manifesta,
tots estaven lligats per una cultura i una llengua comunes, l’aymara o hak’earu (llengua de la gent), la qual
cosa fa possible parlar de cultura regional amb variacions locals. Amb el seu centre neuràlgic a la regió del
llac, l’extensió d’estos grups de llengua comuna aymara
abraçava, sense que això siga traduïble per una ocupació total del territori, fins a les costes d’Arequipa,
Moquegua i Tacna pel Perú, i Arica i possiblement Atacama a Xile. Al sud la frontera era la puna, el límit de
salers entre Bolívia i Xile i Oruro. Al nord pogueren arribar fins a Sicuani, al sud de Cuzco. A l’orient, a la regió
de La Paz, o potser abastaren Cochabamba. Per testimonis de caràcter etnohistòric sabem que existiren dos
poderosos regnes: el dels Collas, amb capital a Hatuncolla, al nord-oest del llac i al nord de l’actual ciutat de
En el área centro sur, en todo el altiplano del lago
Titicaca, la decadencia confirmada de Tiwanaku alrededor
del siglo XIII d.c., significó el desarrollo de reinos independientes, que pronto adoptaron actitudes belicosas y
de enfrentamiento que no depusieron, ni siquiera bajo el
dominio de los incas. A pesar de esta rivalidad manifiesta,
todos estaban ligados por una cultura y lengua común,
el Aymara o Hak’earu (lengua de la gente), lo que hace
posible hablar de cultura regional con variaciones locales. Con su centro neurálgico en la región del lago, la
extensión de estos grupos de lengua común Aymara
abarcaba, sin que ello sea traducible por una ocupación
total del territorio, hasta las costas de Arequipa, Moquegua y Tacna por el Perú, y Arica y posiblemente Atacama
en Chile. Al sur la frontera era la puna, el limite de salares entre Bolivia y Chile y Oruro. Al norte pudieron llegar
hasta Sicuani, al sur de Cuzco. Al oriente la región de la
Paz, o quizás alcanzaron Cochabamba. Por testimonios de
carácter etnohistórico sabemos que existieron dos poderosos reinos: el de los Collas, con capital en Hatuncolla,
al noroeste del lago y al norte de la actual ciudad de
43
[page-n-46]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 44
Els recursos lacustres van ser aprofitats des de temps antics per les poblacions indígenes de l'altiplà. Barca tradicional del llac Titicaca feta de la planta totora.
Los recursos lacustres fueron aprovechados desde antiguo por las poblaciones indígenas el altiplano. Barca tradicional del lago Titicaca hecha de la planta totora.
Treballs agrícoles de rompuda i sembra. Gravat de Felipe Huaman Poma
de Ayala. Segle XVI.
Trabajos agrícolas de roturación y
siembra. Grabado de Felipe
Huaman Poma de Ayala. Siglo XVI.
44
[page-n-47]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 45
Puno, i el dels Lupaqas, radicats en Chucuito, al sud de
Puno. Però no foren els únics. Al sud de Cuzco habitaven els Canas i els Canchis, els Collaguas a l’occident
de Puno, i, al llarg del riu Desaguadero entre el Titicaca
i el llac Poopo, els Pacajes. Altres ètnies documentades
eren els Urus, habitants de les riberes septentrionals del
Titicaca, els Omasuyos a l’orient del mateix llac, els Ubinas a Arequipa, els Tolles del sud bolivià, i altres.
L’economia d’estos pobles girava fonamentalment a
l’entorn de la cria de bestiar, llames i alpaques, el
comerç de llanes per a teixits, i l’aprofitament de carn.
Este bestiar s’estenia per al seu pasturatge per extenses
zones de puna, dirigits per pastors que abastien de
matèria primera les ciutats circumlacustres. L’economia
es complementava amb agricultura (papa, quinua [Chenopodium quinoa], l’oca [Oxalis tuberosum], o la cañiwa
[Chenopodium pallidicaule]), caça (aus i cérvols), pesca i
recursos propis del llac, com la totora, usada tant per a
consum humà com per a cobrir els sostres de les cases,
o per a la construcció dels rais o embarcacions, que
possibilitava, i possibilita en l’actualitat, la comunicació
i el comerç riberenc. A pesar de l’explotació de tots
estos variats recursos, les condicions geològiques i
climàtiques a què està sotmés l’altiplà (en altituds superiors als 3.800 m), reduïx la varietat de cultius i impossibilita la criança de plantes pròpies de terres càlides o
temperades, algunes d’elles tan cobejades com la dacsa
o la coca. Hui sabem, tant per fonts documentals com
arqueològiques, que estos pobles desenvoluparen el
que John Murra (citat per Lumbreras: 1983) ha anomenat
«verticalitat». Este sistema buscava l’explotació directa
de productes agrícoles, no a través del comerç, sinó
mitjançant un sistema de coloniatge en diversos sòls
ecològics, on estos grups pogueren sembrar plantes
impossibles de cultivar en les seues regions d’origen.
Així, els Lupacas, per a proveir-se de dacsa, mantenien
colònies pròpies en punts de la costa pacífica, distants
entre 40 o 50 dies de marxa en caravana. Els Collas, per
la seua banda, radicaren llocs d’assentament a la vall de
Pelchuco per a obrir igualment explotacions de dacsa.
Este procediment s’estenia a totes les mercaderies
necessàries per al seu consum intern i de les quals
eren deficitaris en el seu entorn: sal, ají… fins i tot
regions de past en la puna. Potser l’explotació en este
règim de «verticalitat», del denominat en antropologia
«arxipèlag cultural», explique la varietat de tradicions de
moltes valls costeres entre el sud del Perú i el nord de
Xile.
Chucuito, al sur de Puno. Pero no fueron los únicos. Al
sur de Cuzco habitaban los Canas y Canchis, los Collaguas al occidente de Puno, y a lo largo del río Desaguadero entre el Titicaca y el lago Poopo, los Pacajes. Otras
etnias documentadas eran los Urus, habitantes de las
riberas septentrionales del Titicaca, los Omasuyos en el
oriente del mismo lago, los Ubinas en Arequipa, los Charcas del sur boliviano, y otros. La economía de estos pueblos giraba fundamentalmente en torno a la cría de ganado, llamas y alpacas, al comercio de lanas para tejidos, y
al aprovechamiento de carne. Este ganado se extendía
para su pastoreo por extensas zonas de puna dirigidos
por pastores que abastecían de materia prima a las ciudades circun lacustres. La economía se complementaba
con agricultura (papa, quinua (Chenopodium quinoa), la
oca (Oxalis tuberosum), o la cañiwa (Chenopodium pallidicaule), caza ( aves y venados), pesca y recursos propios
del lago, como la totora, usada tanto para consumo
humano como para cubrir los techos de las casas, o para
la construcción de la balsas o embarcaciones, que posibilitaba, y posibilita en la actualidad, la comunicación y
el comercio ribereño. A pesar de la explotación de todos
estos variados recursos, las condiciones geológicas y climáticas a las que está sometido el altiplano (en altitudes
superiores a los 3.800 m.), reduce la variedad de cultivos
e imposibilita la crianza de plantas propias de tierras cálidas o templadas, algunas de ellas tan codiciadas como el
maíz o la coca. Hoy sabemos, tanto por fuentes documentales como arqueológicas, que estos pueblos desarrollaron lo que John Murra (citado por Lumbreras: 1983)
ha llamado “verticalidad”. Este sistema buscaba la explotación directa de productos agrícolas, no a través del
comercio, sino mediante un sistema de coloniaje en
diversos pisos ecológicos, donde estos grupos pudieran
sembrar plantas imposibles de cultivar en sus regiones
de origen. Así los Lupacas para proveerse de maíz, mantenían colonias propias en puntos de la costa pacífica,
distantes entre 40 o 50 días de marcha en caravana. Los
Collas por su parte, radicaron lugares de asentamiento en
el valle de Pelchuco para abrir igualmente explotaciones
de maíz. El procedimiento se extendía a todas las mercancías necesarias para su consumo interno y de las que
eran deficitarios en su entorno : sal, ají,… incluso regiones de pasto en la puna. Quizás la explotación en este
régimen de “verticalidad”, del denominado en antropología “archipielago cultural”, explique la variedad de tradiciones de muchos valles costeros entre el sur de Perú y
norte de Chile.
La dissolució definitiva del gran centre cerimonial de
Tiwanaku desembocà en una cultura amb traços, fins al
que sabem, uniformes, i que en l’aspecte material apareix
identificada morfològicament amb una ceràmica tricolor
que M. Tschopik (1946) denominà Allita Amaya i Kollau,
associades respectivament a Lupaqas i Collas. És possible (Lumbreras 1983) que Allita Amaya estiga fortament
emparentada amb altres complexos ceràmics com ara
La disolución definitiva del gran centro ceremonial de
Tiwanaku, desembocó en una cultura con rasgos, hasta lo
que sabemos, uniformes, y que en lo material aparece
identificada morfológicamente con una cerámica tricolor
que M. Tschopik (1946) denominó Allita Amaya, y Kollau,
asociadas respectivamente a Lupaqas y Collas. Es posible
(Lumbreras 1983) que Allita Amaya esté fuertemente emparentada con otros complejos cerámicos como Churajón,
45
[page-n-48]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 46
Chulpas funeràries de la regió del Titicaca.
Chulpas funerarias de la región del Titicaca.
Ceràmica Mollo i Kollau. Període Intermedi Tardà. Museu de Prehis-tòria de València.
Cerámica Mollo y Kollau. Periodo Intermedio Tardio. Museo de Prehistoria de Valencia.
Churajón, Mollo o Chiribaya. Per la seua banda, peces
d’estil Kollau apareixen a les valls d’Alto Caplina a Tacna,
Arica o Azapa. De confirmar-se esta vinculació o «parentiu» estilístic, a través dels registres ceràmics podria configurar-se l’àrea d’influència o expansió dels dos regnes.
Pels descobriments arqueològics obtinguts, Allita Amaya
forma part de paraments funeraris en enterraments que,
igual que succeïx amb Kollau, no pareixen associats a
les torres funeràries o Chullpas, de tradició incaica. Esta
ceràmica és de factura menys elaborada, des del punt de
vista tècnic i decoratiu, que la seua precedent d’estil
Tiwanakota. Apareix amb una alta freqüència de formes
llises. La que té decoració combina, sobre superfície roja,
el negre i el blanc mat amb dissenys geomètrics, majoritàriament triangles en fileres d’interior reticulat. Les
seues formes són atifells de cos globular i base plana,
amb coll ample i baix, de vegades amb decoració en l’interior; vasos i escudelles de base plana i costats rectes
divergents. Utilitzen molt sovint les anses verticals que
unixen la vora amb el cos.
Mollo o Chiribaya. Por su parte, piezas de estilo Kollau
aparecen en los valles de Alto Caplina en Tacna, Arica o
Azapa. De confirmarse esta vinculación o “parentesco”
estilistico, a través de los registros cerámicos podría configurarse el área de influencia o expansión de los dos reinos. Por los descubrimientos arqueológicos obtenidos,
Allita Amaya forma parte de ajuares funerarios en enterramientos que, al igual que sucede con Kollau, no parecen
asociados a las torres funerarias o Chullpas, de tradición
incaica. Esta cerámica, es de factura menos elaborada
desde el punto de vista técnico y decorativo que su precedente de estilo tiwanakota. Aparecen con una alta frecuencia formas lisas. Las que tiene decoración, combina sobre
superficie roja, el negro y blanco mate con diseños geométricos, mayoritariamente triángulos en hileras de interior reticulado. Sus formas son vasijas de cuerpo globular
y base plana, con gollete ancho y bajo, a veces con decoración en el interior; vasos y cuencos de base plana y
lados rectos divergentes. Utilizan con mucha frecuencia las
asas verticales uniendo el borde con el cuerpo.
Desmarcada de l’anterior, la ceràmica Kollau apareix
amb major proporcionaliatat en llocs d’habitació que no
en enterraments. Sabem que la seua manufactura va
continuar després de la conquista incaica del territori, i
s’ha trobat en multitud de jaciments arqueològics: Sillustani, Kojra, Cheqnarapi, Paroparo, Mercaymarc, etc. És
més tosca que la d’Allita Amaya, feta amb una pasta de
granulats calcaris i grossos, allisat imperfecte i textura
aspra. La decoració es fa amb engobe roig o amb línies
negres sobre roig. En la ceràmica llisa, la decoració és
de filigranes d’argila aplicades en les vores dels atifells i
punts al voltant dels colls. Atifells, escudelles i plats en
componen la tipologia més freqüent.
Desmarcada de la anterior, la cerámica Kollau aparece
con mayor proporcionalidad en lugares de habitación que
en enterramientos. Sabemos que su manufacturación continuó aún después de la conquista incaica del territorio, y
se ha encontrado en multitud de sitios arqueológicos:
Sillustani, Kojra, Cheqnarapi, Paroparo, Mercaymar, etc. Es
más tosca que la de Allita Amaya, hecha con una pasta de
granulados calcáreos y gruesos, alisado imperfecto y textura áspera. La decoración se realiza con engobe rojo o
con líneas negras sobre rojo. En la cerámica lisa, la decoración es de filigranas de arcilla aplicadas en los bordes
de las vasijas y puntos alrededor de los cuellos. Vasijas,
cuencos y platos componen la tipología mas frecuente.
Al nord-oest de l’altiplà, en la província boliviana de
Muñecas i dins de la conca hidrogràfica amazònica,
Al noroeste del altiplano, en la provincia boliviana de
Muñecas y dentro de la cuenca hidrográfica amazónica,
46
[page-n-49]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 47
Ponce Sanjinés trabajó y definió el complejo cerámico
Mollo, muy similar al Churajón (vertiente del Pacifico), distantes entre sí varios cientos de kilómetros pero con un
estilo muy parecido, que hace pensar en que los dos formaron parte de un único grupo, quizás colonias del
mismo pueblo sitas en una y otra vertiente del altiplano.
Esta cerámica está, como ya se ha dicho, muy próxima a
la Allita Amaya (Lupaqas). La cultura Mollo estuvo asentada en una quebrada con una altitud que oscila entre los
1.500 y mas de 3.700 metros y en la que se distinguen
tres estratos con ecosistemas diferenciados: el primero de
clima cálido, con poco agua y árido, se halla entre los
1.500 y 2.200 metros, con un manto vegetal formado por
arbustos, zarzas espinosas, cactus y leguminosas; el segmento intermedio del valle es templado, con altitud entre
los 2.200 y 3.700 metros, posee vegetación con árboles y
es donde se practica de forma intensiva la agricultura,
muy especialmente el maíz ; en la tercera y última zona,
por encima de los 3.700 metros, el clima frío sólo permite
el monocultivo de la papa. Todo este valle, estuvo ocupado por los ceramistas de estilo Mollo, quienes habitaron
de forma masiva los escalones bajos y medios del valle.
Se constituían en poblados de agricultores, que planificaban su explotación a base de aterrazamientos de laderas
o andenerias, con un experimentado y eficaz sistema de
irrigación por canales. Las casas se construían sobre plataformas, como en el sitio de Piñiqo, en las riberas del río
Paqchani a 1.800 metros, con una sola habitación de planta rectangular, con cimientos de barro y adobe en las
paredes. En cuanto a la cerámica descubrimos una imitación a la tipología de la última fase Tiwanaku, sin que sea
esta una mera replica sin imaginación. Muy al contrario,
creemos que la variación sobre modelos Tiwanakotas le
confiere una personalidad propia e indiscutible. Aparecen
pucos con vaso lateral o pucos dobles con vaso intercalado y asa de unión, jarras con decoración muy característica a base de triángulos, líneas paralelas, zig-zag, con
escasísima presencia de zoomorfos y fitomorfos. En cuanto a su factura es poco cuidada en su elaboración y acabado final. La cerámica es quebradiza por una deficiente
cocción y presenta colores pobres, síntomas todos ellos
de una “vulgarización” del estilo precedente (Canterla
1969). Tanto Ponce Sanginés (1957) como Ibarra Grasso
(1959) y muy especialmente Francisco Canterla, quien trabajó sobre la colección Mollo del Museo de Prehistoria de
Valencia (1969), han publicado tipologías de esta cerámica.
Canterla describe cinco tipos primarios: tazón o puco bajo,
jarra, plato, kero y olla, de las que se derivan hasta veinte
formas diferenciadas, todas ellas representadas en esa
colección.
Ponce Sanjinés treballà i definí el complex ceràmic
Mollo, molt similar al Churajón (vessant del Pacific), distants entre si alguns centenars de quilòmetres però amb
un estil molt similar, que fa pensar que els dos formaren
part d’un únic grup, potser colònies del mateix poble
situades a l’un i l’altre vessant de l’altiplà. Esta ceràmica
està, com ja s’ha dit, molt pròxima a l’Allita Amaya (Lupaqas). La cultura Mollo va estar assentada en un congost
amb una altitud que oscil·lava entre els 1.500 y més de
3.700 metres i en la qual es distingien tres estrats amb
ecosistemes diferenciats: el primer, de clima càlid, amb
poca aigua i àrid, es trobava entre els 1.500 i 2.200
metres, amb un mant vegetal format per arbusts, esbarzers espinosos, cactus i lleguminoses; el segment intermedi de la vall és temperat, amb una altitud entre els
2.200 i els 3.700 metres, posseïx vegetació amb arabres i
és on es practica de forma intensiva l’agricultura, molt
especialment la dacsa; en la tercera i última zona, per
damunt dels 3.700 metres, el clima fred només hi permet
el monocultiu de la creïlla. Tota esta vall va estar ocupada pels ceramistes d’estil Mollo, els quals habitaren de
forma massiva els escalons baixos i mitjans de la vall. Es
constituïen en poblats d’agricultors, que planificaven la
seua explotació a base d’abancalaments de vessants o
andenerías, amb un experimentat i eficaç sistema d’irrigació per mitjà de canals. Les cases s’hi construïen
sobre plataformes, com en el lloc de Piñiqo, a la avora
del riu Paqchani a 1.800 m, amb una sola habitació de
planta rectangular, amb cimentacions de fang i atovó a
les parets. Quant a la ceràmica, hi descobrim una imitació de la tipologia de la darrera fase Tiwanku, sense que
esta siga una mera rèplica sense imaginació. Molt al
contrari, creiem que la variació sobre models Tiwanakotas li conferix una personalitat propia i indiscutible. Hi
apareixen pucos amb vas lateral o pucos dobles amb vas
intercalat i ansa d’unió, pitxers amb una decoració molt
característica a base de triangles, línies paral·leles, zigazagues, amb escassíssima presència de zoomorfs. Quant
a la seua factura, és poc acurada en la seua elaboració i
acabat final. La ceràmica és trencadissa per una deficient
cocció i presenta uns colors pobres, símptomes tots
d’una «vulgarització» de l’estil precedent (Canterla 1969).
Tant Ponce Sanginés (1957) com Ibarra Grasso (1959) i
molt especialment Francisco Canterla, que va treballar
sobre la col·lecció Mollo del Museu de Prehistòria de
València (1969), han publicat tipologies d’esta ceràmica.
Canterla en descriu cinc tipus primaris: tassó o puco
baix, pitxer, plat, kero i olla, de les quals deriven fins a
vint formes diferenciades, totes elles representades en
esta col·lecció.
47
[page-n-50]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 48
Vista parcial amb detall constructiu de la ciutat de Machu Pichu, Perú.
Vista parcial con detalle constructivo de la ciudad de Machu Pichu, Perú.
48
[page-n-51]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 49
Escena de guerra en què apareixen enfrontats Quechuas i Chancas.
Escena de guerra en la que aparecen enfrentados Quechuas y Chancas.
HORIZONTE TARDIO
HORITZÓ TARDÀ
El Tahuantinsuyu, Imperi dels Inques
El Tahuantinsuyu, Imperio de los Incas
Cap a principis del segle XV , el poble dels Inques
radicats a la ciutat de Cuzco, que amb Wari es constituí
en un important centre urbà no esvaït amb la caiguda
dels ayacuchans, conformaren un poderós estat. Un
estat de conquista que en la seua màxima expansió a
principis del segle XVI arribà a abastar una superfície
que de nord a sud superà els 5.000 quilòmetres, des de
la terra de Pastos i Caras en el sud de Colòmbia, fins a la
regió del migdia xilé, hàbitat de Huarpes i Picunches. Tal
com en el remot passat significà Chavín, i a mitjan primer mil·lenni de la nostra era Wari i Tiwanaku, l’imperi
Inca reprengué el projecte unificador de l’estat expansiu,
però esta vegada amb una amplitud territorial i una
presència efectiva sense precedents en el món andí.
Hacia principios del siglo XV el pueblo de los Incas
radicados en la ciudad de Cuzco, que con Wari se constituyó en importante centro urbano no desvanecido con la
caída de los ayacuchanos, conformaron un poderoso estado. Un estado de conquista que en su máxima expansión a
principios del siglo XVI llegó a alcanzar una superficie que,
de norte a sur, superó los 5.000 kilómetros, desde la tierra
de Pastos y Caras en el sur de Colombia, hasta la región
del mediodia Chileno, hábitat de Huarpes y Picunches. Tal
y como en el remoto pasado significó Chavín, y a mitad del
primer milenio de nuestra era Wari y Tiwanaku, el imperio
Inca retomó el proyecto unificador del estado expansivo,
pero esta vez con una amplitud territorial y una presencia
efectiva sin precedentes en el mundo andino.
Fortalesa de Sacsahuamán. Cuzco, Perú.
Fortaleza de Sacsahuamán. Cuzco. Peru.
Fortalesa incaica d'Ollantaytambo vora el riu Urubamba. Perú.
Fortaleza incaica de Ollantaytambo sobre el río Urubamba. Perú.
49
[page-n-52]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 50
PASTO
QUITO
CH
CH
IN
S
AY
UY
O
TRUJILLO
LIMA
HUANUCO
A
N
TI
S
U
Y
O
ICA
CUZCO
LA PAZ
CO
LL
A
COCHABAMBA
SU
YO
CUNTISUYO
ARICA
TARIJA
SALTA
TUCUMAN
SANTIAGO DE ESTERO
Inca Pachacutec, fundador de l’imperi. Gravat de Felipe Huaman Poma de Ayala. Segle XVI.
Inca Pachacutec, fundador del imperio. Grabado de Felipe Huaman Poma de Ayala.
Siglo XVI.
L'imperi Inca o Tahuantinsuyu cap al 1525, regnat de Huayna Capac.
El imperio Inca o Tahuantinsuyu hacia 1525, reinado de Huayna Capac.
Impulsaren l’economia urbana a la serra, atragueren
els pobles del sud, encara quasi en un nivell organitzatiu pròxim al neolític, i alçaren un sistema de comunicacions terrestres absolutament efectiu. El seu eix, l’anomenat Camí de l’Inca recorria de nord a sud la serralada,
i marcava l’itinerari dels chasquis, correus de l’Inca amb
punt de partida i arribada en el «centre del món»: la ciutat del Cuzco, residència del Fill del Sol.
Impulsaron la economía urbana en la sierra, atrajeron
a los pueblos del sur, todavía casi en un nivel organizativo próximo al neolítico, y levantaron un sistema de
comunicaciones terrestres absolutamente efectivo. Su eje
el llamado Camino del Inca recorría de norte a sur la cordillera, y marcaba el itinerario de los chasquis, correos
del Inca con punto de partida y llegada en el “centro del
mundo”: la ciudad del Cuzco, residencia del Hijo del Sol.
A penes cent anys després de la seua imposició a la
resta de pobles andins, el procés pel qual saberen aprofitar, perfeccionar i optimar formes de vida i institucions
amb més de dos mil anys de tradició, s’interrompé amb
l’arribada dels espanyols al Perú, atrets per les històries
que els arribaven sobre l’existència d’un poderós estat al
sud de Panamà. A partir d’eixe moment, la història i el
desenvolupament dels pobles andins entraran en una
nova i radical etapa d’aculturació. La resta, i mai millor
dit, és història.
Apenas cien años después de su imposición al resto
de pueblos andinos, el proceso, por el que supieron
aprovechar, perfeccionar y optimizar formas de vida e instituciones con mas de dos mil años de tradición, se interrumpió con la llegada de los españoles al Perú, atraídos
por las historias que llegaban sobre la existencia de un
poderoso estado al sur de Panamá. A partir de ese
momento la historia y desarrollo de los pueblos andinos
entrarán en una nueva y radical etapa de aculturación. Lo
demás, y nunca mejor dicho, es historia.
50
[page-n-53]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 51
BIBLIOGRAFIA
ALCINA FRANCH, José (1966): Un monolito de Tiahuanaco en Valencia, en Archivo de Prehistoria Levantina, tomo XI: pp. 249258. Diputación Provincial de Valencia. S.I.P. Valencia.
ALCINA FRANCH, José (1992:) Introducción General: la tradición cultural andina, en Los Incas y el Antiguo Perú. Vol. I: pp. 2041. Quinto Centenario. Madrid.
CANTERLA GONZALEZ, Juan Francisco (1969): La colección de cerámica Mollo del Museo de Prehistoria de Valencia, en Revista
Española de Antropología Americana. Vol. IV: pp. 65-92. Dpto. de Antropología y Etnología de América. Universidad Complutense. Madrid.
IBARRA GRASSO, Dick Edgar y BRANISA, Leonardo (1959): Nuevos estilos de la cerámica indígena de Bolivia. Museo arqueológico de la Universidad Mayor de San Simón. Vol I: pp. 3-34. Publicaciones de la Universidad de Cochabamba.
LUMBRERAS, Luís G. (1969): De los pueblos, las culturas y las artes del Antiguo Perú. Moncloa-Campodonico, Editores Asociados. Lima.
LUMBRERAS, Luis G. (1981): Arqueología de la América Andina. Editorial Milla Batres. Lima.
LUMBRERAS, Luis G. (1983): Las sociedades nucleares de Suramérica. Vol 4 de: Historia General de América, periodo indígena,
dirigida por. Guillermo Moron. Academia General de la Historia de Venezuela.
LUMBRERAS, Luis G. (1992): L’home al món andí. 15.000 anys, en L’Amèrica indígena a les col.leccions valencianes: pp. 47-66.
Generalitat Valenciana. Comissió per al V Centenari del Descobriment d’Amèrica. Encontre de dos Mons. Valencia.
MITRE, Bartolomé (1954): Las ruinas de Tiahuanaco. Edición prologada por Fernando Márquez Miranda. Editorial Hachette.
Buenos Aires.
MURRA, John V. (1975): Formaciones económicas y políticas del mundo andino. IEP Ediciones. Lima.
PEDRO CIEZA DE LEÓN (1984): La crónica del Perú. Edición de Manuel ballesteros. Editorial Historia 16. Madrid.
PEDRO CIEZA DE LEÓN (1985): El señorío de los incas. Edición de Manuel Ballesteros. Editorial Historia 16. Madrid.
PONCE SANGINES, Carlos (1957): Arqueología Boliviana. Ponce Sanginés Ed. La Paz.
PONCE SANGINES, Carlos (1981): Tiwanaku. Espacio, Tiempo y Cultura. Editorial los Amigos del Libro. La Paz – Cochabamba.
RAFFINO, Rodolfo A. (1985): Los Inkas del Kollasuyu. Origen, naturaleza y transfiguraciones de la ocupación inka en los Andes
Meridionales. Ramos Americana Editora. Buenos Aires.
ROWE, J.Howland (1967): Peruvian Archaeology. Selected readings. Peek Publications. Palo Alto. CA.
SERVICIO DE INVESTIGACIÓN PREHISTORICA (1964): Catálogo de la Colección Vela. (Prehistoria Americana) Diputación
Provincial de Valencia. S.I.P. Valencia.
TSCHOPIK, Marion H (1946): Some note on the Archaeology of the Departament of Puno, Peru, en Papers of the Peabody
Museum of American Archeology and Ethnology Vol. 27 nº3. Harvard University. Cambridge, Mass.
VELA, Rubén (1961): Descubrimientos arqueológicos en El Palmar (Santa Cruz de la Sierra, Bolivia), y sus correlaciones con el
Noroeste Argentino, en Archivo de Prehistoria Levantina,vol. IX: pp. 39-69. SIP. Valencia.
51
[page-n-54]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 52
Kero N. I. 5712. Museu de Prehistòria de València.
Kero N. I. 5712. Museo de Prehistoria de Valencia.
52
[page-n-55]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 53
Pitxer N. I. 5734 abans i després de la seua restauració. Museu de Prehistòria de València.
Jarra N. I. 5734 antes y después de su restauración. Museo de Prehistoria de Valencia.
RESTAURACIÓ DE LA CERÀMICA
DE LA COL·LECCIÓ RUBÉN VELA DEL MUSEU
DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
RESTAURACIÓN DE LA CERÁMICA
DE LA COLECCIÓN RUBÉN VELA DEL MUSEO
DE PREHISTORIA DE VALENCIA
Rafael Tarín Alarcón
Rafael Tarín Alarcón
Esta exposició ha propiciat que la quasi totalitat dels objectes ceràmics de la Col·lecció Rubén A. Vela hagen sigut
restaurats en els laboratoris del Museu.
La presente exposición ha propiciado que la casi totalidad de los objetos cerámicos de la Colección Rubén Vela
hayan sido restaurados en los laboratorios del Museo.
Els tractaments duts a terme serviran per a garantir la
conservació d’este material, i possibilitaran que la lectura de
les seues decoracions i formes es veja alliberada de les interferències que el pas del temps, les taques, les concrecions i
les antigues restauracions ocultaven des que va ser donat al
S.I.P. en els anys seixanta.
Los tratamientos llevados a cabo servirán para garantizar la conservación de este material, posibilitando que la
lectura de sus decoraciones y formas se vea liberada de
las interferencias que, el paso del tiempo, las manchas, las
concreciones, y las antiguas restauraciones, ocultaban
desde que fue donada al S.I.P. en los años sesenta.
Estat de conservació
Estado de conservación
La col·lecció havia sigut intervinguda abans d’esta donació, i no hi ha cap documentació que faça referència als
materials utilitzats en la seua restauració, per la qual cosa
els tractaments han hagut d’anar precedits d’una sèrie d’assajos a fi de determinar el que al final ha constituït la intervenció global.
La colección había sido intervenida con anterioridad a
dicha donación, y no existe ninguna documentación que
haga referencia a los materiales utilizados para su restauración, por lo que los tratamientos han tenido que ir precedidos de una serie de ensayos para determinar lo que
al final ha constituido la intervención global.
En general, les ceràmiques presentaven un estat de
conservació molt precari, com a conseqüència, sobretot,
de les restauracions fetes anteriorment, que no solament
posaven en perill l’estabilitat física del material ceràmic,
En general, las cerámicas presentaban un estado de
conservación muy precario, como consecuencia, en mayor medida, de las antiguas restauraciones sufridas, que
no sólo ponían en peligro la estabilidad física del material
53
[page-n-56]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 54
sinó que llevaven bellesa a les seues singulars factures i
formes decoratives.
cerámico, sino que restaban belleza a sus singulares facturas y formas decorativas.
Totes les peces han sigut desmuntades i reconstruïdes
novament. La pèrdua de consistència dels antics estucs i
del material cromàtic, unit a la baixa qualitat tècnica de l’antiga intervenció, es deixava veure en clevills i llacunes que
envaïen i ocultaven, amb el material de reconstrucció, part
de la superfície original dels objectes i, en la majoria dels
casos, tenien una importància visual fins i tot major que el
seu material original.
Todas las piezas han sido desmontadas y nuevamente
reconstruidas. La pérdida de consistencia de los antiguos
estucos y del material cromático, unido a la baja calidad
técnica de la antigua intervención, se dejaba ver en grietas y lagunas invadiendo y ocultando, con el material de
reconstrucción, parte de la superficie original de los objetos y, en la mayoría de los casos, cobrando una importancia visual incluso mayor que el propio material original.
No menys desafortunats eren els muntatges, amb infinitat d’escalons, taques d’adhesius i interrupcions de lectura
en la continuïtat de les formes decoratives, tot això restaurat i dissimulat amb materials i tècniques en què la pressa, i
potser la mancança, es feien evidents i impedien la contemplació correcta del conjunt.
No menos desafortunados eran los montajes, con infinidad de escalones, manchas de adhesivos, e interrupciones
de lectura en la continuidad de las formas decorativas, todo
ello remozado y disimulado con materiales y técnicas, en
los que la prisa, y tal vez la carencia, se hacían patentes,
impidiendo la contemplación correcta del conjunto.
D’acord amb això, esta intervenció era necessària, a fi
que tot el material es puga estudiar, conservar i contemplar amb tota l’autenticitat que la seua extraordinària qualitat mereix.
Así las cosas, esta intervención era necesaria, de
manera que todo el material se pueda estudiar, conservar
y contemplar con toda la autenticidad que su extraordinaria calidad merece.
Procés d’intervenció
Proceso de intervención
Els tractaments duts a terme sobre la col·lecció ceràmica
van vindre precedits, com s’ha dit, d’una sèrie d’assajos de
laboratori per a planificar les fases de la seua restauració.
Tenint en compte l’estat de conservació general del conjunt, que oferia un diagnòstic molt semblant en totes les
peces, es va establir un pla de treball que va quedar finalment desglossat en huit fases.
Los tratamientos llevados a cabo sobre la colección
cerámica, vinieron precedidos, como se ha dicho, de una
serie de ensayos de laboratorio para planificar las fases
de su restauración. Habida cuenta del estado de conservación general del conjunto, que ofrecía un diagnóstico
muy similar en todas las piezas, se estableció un plan de
trabajo que quedó finalmente desglosado en ocho fases.
1. Documentació fotogràfica
1. Documentación fotográfica
Tant inicial, des de la seua entrada en el laboratori, com final, des de la data d’alta i tornada al magatzem. L’historial
fotogràfic s’ha dut a terme amb preses generals i macrofotografies de detall, que deixen constància dels canvis que
el material ha sofrit, que a més podran contrastar-se amb
altres canvis que en el futur pogueren tindre lloc en cada
objecte. Les fotografies, inicials i finals, ajudaran a més a
justificar gràficament els tractaments, i quedaran com a testimoni documental recent, en cas de pèrdua o destrucció
total o parcial dels objectes.
Tanto inicial, desde su entrada en el laboratorio, como
final, desde su fecha de alta y vuelta a almacén. El historial
fotográfico se ha llevado a cabo con tomas generales y
macrofotografías de detalle, dejando así constancia de los
cambios sufridos por el material, que además podrán contrastarse con otros cambios que en el futuro pudieran tener
lugar en cada objeto. Las fotografías, iniciales y finales,
ayudarán además a justificar gráficamente los tratamientos,
y quedarán como un testigo documental reciente, en caso
de pérdida o destrucción total o parcial de los objetos.
2. Desmuntatges i eliminació de coles i estucs
2. Desmontajes y eliminación de colas y estucos
Fonamentalment es van tractar de regenerar i eliminar dos
tipus d’adhesius: nitrocel·lulòsics i polivinílics. En els dos casos es va utilitzar l’acetona, per mitjà d’empacs, injeccions, o
per immersió, i posterior eliminació mecànica; en poques peces va ser suficient la simple exposició als vapors d’este dissolvent en un contenidor hermètic per possibilitar un desmuntatge sense manipulació, i únicament es dugué a terme
en ceràmiques molt degradades.
Fundamentalmente se trató de regenerar y eliminar
dos tipos de adhesivos: nitrocelulósicos y polivinílicos. En
ambos casos se utilizó la acetona, por medio de empacos,
inyecciones, o por inmersión, y posterior eliminación mecánica; en pocas piezas bastó con la simple exposición a
los vapores de tal disolvente en un contenedor hermético,
para posibilitar un desmontaje sin manipulación, y únicamente se llevó a cabo en cerámicas muy degradadas.
54
[page-n-57]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 55
En qualsevol cas, i sempre amb una prudència extrema,
estos tractaments van ser utilitzats en combinació i jeràrquicament, de menor a major grau de dificultat en la seua utilització, d’acord amb les característiques i les dimensions de
l’objecte, i en uns intervals de temps que variaren depenent
de la classe de cola que s’havia d’eliminar.
En cualquier caso, y siempre con extrema prudencia,
dichos tratamientos fueron utilizados en combinación y
jerárquicamente, de menor a mayor grado de dificultad
en su utilización, de acuerdo con las características y
dimensiones del objeto, y en unos intervalos de tiempo
que variaron dependiendo del tipo de cola a eliminar.
Quant als antics estucs, la seua major part van poder
ser retirats per simple tracció, després d’un adequat procés d’hidratació, que es dugué a cap simultàniament amb
els processos de neteja i dessalinització.
En cuanto a los antiguos estucos, la mayor parte de los
mismos pudieron ser retirados por simple tracción, tras un
adecuado proceso de hidratación, que se llevó a cabo simultáneamente con los procesos de limpieza y desalinización.
3. Neteja i dessalinització
3. Limpieza y desalinización.
Una volta comprovada la consistència dels materials i
la seua resistència als processos humits, es van analitzar
diferents solucions per a l’eliminació de taques, concrecions i restes de material cromàtic. Finalment es va optar
per la utilització d’un agent netejador, amb àcid cítric incorporat i lliure de substàncies tensoactives, utilitzat en
una solució aquosa, i a una proporció mai superior al 0,3
per cent. Amb la utilització d’este producte es reduïren al
màxim els riscos de destrucció i la toxicitat que en ocasions comporta esta fase, i queda resolta, de forma molt
satisfactòria, la triple problemàtica que presentava la neteja del conjunt. El mètode va consistir en la immersió de
les ceràmiques en esta solució durant un màxim de quaranta-huit hores, i una volta transcorregudes es va procedir a la neutralització i dessalinització amb successius
banys d’aigua destil·lada, renovats diàriament, fins que la
conductivitat de l’aigua oferia garanties que no hi quedava cap tipus de substància en dissolució, ja fóra esta salina o producte de degradació.
Una vez comprobada la consistencia de los materiales
y su resistencia a los procesos húmedos, se testaron diferentes soluciones para la eliminación de manchas, concreciones y restos de material cromático. Finalmente se optó
por la utilización de un agente limpiador, con ácido cítrico
incorporado, y libre de sustancias tensoactivas, utilizado
en una solución acuosa, y a una proporción nunca superior al 0,3%. Con la utilización de este producto, se redujeron al máximo los riesgos de destrucción y la toxicidad
que en ocasiones conlleva esta fase, quedando resuelta,
de forma muy satisfactoria, la triple problemática que presentaba la limpieza del conjunto. El método consistió en la
inmersión de las cerámicas en dicha solución durante un
máximo de cuarenta y ocho horas, transcurridas las cuales,
se procedió a la neutralización y desalinización con sucesivos baños de agua destilada, renovados diariamente,
hasta que la conductividad del agua ofrecía garantías de
que no quedaba ningún tipo de sustancia en disolución,
ya fuera ésta salina, o producto de degradación.
Acabat este procés, les peces es van assecar en estufa durant dos dies, a una temperatura constant de quaranta graus. Un examen en la balança de precisió va determinar el moment en què la ceràmica havia perdut
completament la humitat, i es va poder passar aleshores
a la fase següent.
Acabado este proceso, las piezas se secaron en estufa
durante dos días, a un temperatura constante de cuarenta
grados. Un examen en la balanza de precisión, determinó
el momento en que la cerámica había perdido completamente la humedad, pudiéndose entonces pasar a la
siguiente fase.
4. Muntatges
4. Montajes
Per al muntatge s’ha utilitzat una substància
nitrocel·lulòsica, provadament reversible i de fàcil aplicació,
prèvia consolidació, quan ha sigut necessari, de les zones
de contacte entre els fragments, amb una resina de tipus
acrílic de gran poder penetrant i utilitzada a molt baixa concentració.
Para el montaje, se ha utilizado una sustancia nitrocelulósica, probadamente reversible y de fácil aplicación,
previa consolidación, cuando ha sido necesario, de las
zonas de contacto entre los fragmentos, con una resina
de tipo acrílico de gran poder penetrante, y utilizada a
muy baja concentración.
5. Tractaments de consolidació
5. Tratamientos de consolidación
Esta fase només s’ha dut a terme en casos d’extrema
necessitat, i sempre amb materials reversibles. El material
utilitzat ha sigut la mateixa resina acrílica utilitzada en la fase anterior, diluïda en aigua amb una concentració inferior
a un 2 per cent i fàcilment regenerable amb dissolvents
Esta fase sólo se ha llevado a cabo en casos de extrema
necesidad, y siempre con materiales reversibles. El material
utilizado ha sido la misma resina acrílica utilizada en la fase
anterior, diluida en agua a una concentración inferior a un
2%, y fácilmente regenerable con disolventes sencillos. El
55
[page-n-58]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 56
senzills. El mètode d’aplicació més utilitzat ha consistit en la
impregnació a pinzell de la dissolució, i només en algun
cas molt particular, en què la peça apareixia pulverulenta i
escamada, es va procedir a l’aplicació de la resina per capil·laritat, evitant així el risc de pèrdua per abrasió, que haguera significat la seua impregnació.
método de aplicación más utilizado ha consistido en la
impregnación a brocha de la disolución, y sólo en algún
caso muy particular, en el que la pieza aparecía pulverulenta o escamada, se procedió a la aplicación de la resina por
capilaridad, evitando así el riesgo de pérdida por abrasión,
que hubiera supuesto la impregnación de la misma.
6. Reconstrucció volumètrica
6. Reconstrucción volumétrica
Per a esta fase s’han utilitzat bàsicament motles blans i
escaioles de duresa mitjana fàcilment retirables.
Para esta fase se han utilizado básicamente moldes
blandos y escayolas de dureza media fácilmente retirables.
Els criteris estètics que han guiat l’estucat de llacunes i
les reconstruccions han sigut exigents i respectuosos amb
el material original, alhora que unitaris quant a l’ús del baix
nivell com a solució estètica per a tot el conjunt.
Los criterios estéticos que han guiado el estucado de
lagunas y las reconstrucciones han sido exigentes y respetuosos con el material original, a la vez que unitarios en
cuanto al uso del bajo nivel como solución estética para
todo el conjunto.
Este sistema d’estucat, dirigit més a una consolidació
que a una reconstrucció total de les formes, és el més
habitual en l’actual concepció estètica de la restauració
de ceràmiques arqueològiques. Amb ell, per un costat, es
recupera l’estructura bàsica de les formes, sense que per
això es done lloc a una falsificació en les reconstruccions, que podria portar a error a l’hora de quantificar el
material original conservat; i per l’altre, en un nivell inferior, permet identificar on es localitzen i perfilen les reposicions, en cas que s’hagen d’eliminar.
Este sistema de estucado, dirigido más a una consolidación, que a una reconstrucción total de las formas, viene
siendo el más habitual en la actual concepción estética de
la restauración de cerámicas arqueológicas. Con él, por un
lado se recupera la estructura básica de las formas, sin que
por ello se de lugar a una falsificación en las reconstrucciones, que podría llevar a error a la hora de cuantificar el
material original conservado; y por otro lado, permite identificar, en un nivel inferior, dónde se localizan y perfilan las
reposiciones, en caso de una necesaria eliminación.
D’acord amb els mateixos criteris, no s’han dissimulat les
zones de fractura entre fragments, no solament perquè el
trencament mateix és el resultat del mateix devenir de l’objecte, sinó també, preveient una possible necessitat d’eliminar les coles en un futur, que seran molt millor regenerades
si no hi ha obstacles que les aïllen.
De acuerdo con los mismos criterios, no se han disimulado las zonas de fractura entre fragmentos, no sólo
porque la rotura misma es el resultado del propio devenir
del objeto, sino también, en aras de una posible necesidad futura de eliminar las colas, las cuáles serán mucho
mejor regeneradas si no existen obstáculos que las aíslen.
Les superfícies reconstruïdes han sigut finalment polides i reduïdes a la seua mínima expressió, fugint d’imitacions de la textura original dels objectes. A vegades, el modelatge d’estes reconstruccions s’ha dut a cap per separat, i
evitant el contacte amb la peça per no tacar-la, i després s’han encolat com un fragment més.
Las superficies reconstruidas han sido finalmente pulidas y reducidas a su mínima expresión, huyendo de imitaciones a la textura original de los objetos. A veces, el modelado de dichas reconstrucciones se ha llevado a cabo por
separado, evitando el contacto con la pieza para no mancharla, siendo luego encoladas como un fragmento más.
7. Reintegració cromàtica
7. Reintegración cromática
D’esta fase depén, en gran mesura, el resultat estètic final
de la intervenció.
De esta fase depende, en gran medida el resultado
estético final de la intervención.
El material elegit ha sigut, com ja és habitual en la restauració de moltes obres d’art, el gouache, no solament per la
seua fàcil reversibilitat en cas d’envair l’objecte, sinó perquè
és fàcilment manipulable, té duració i és resistent al viratge o
al canvi de color amb el pas del temps, sempre que, això sí,
s’utilitzen materials de qualitat que després hauran de protegir-se adequadament.
El material elegido ha sido, como viene siendo habitual
en la restauración de muchas obras de arte, el gouache, no
sólo por su fácil reversibilidad en caso de invadir el objeto,
sino por su también fácil manipulación, su durabilidad, y
su resistencia al viraje o cambio de color con el paso del
tiempo, siempre y cuando, eso sí, se utilicen materiales de
calidad, que luego habrán de protegerse adecuadamente.
La tècnica d’aplicació ha sigut l’aerografiat. La neteja i el
control que del grau de saturació del color, així com de les
possibilitats de textura, oferix esta tècnica plàstica, fan que siga ideal per a este tipus de propostes.
La técnica de aplicación ha sido el aerografiado. La limpieza y el control, que del grado de saturación del color,
así como de las posibilidades de textura, ofrece esta técnica plástica, la hacen ideal para este tipo de propuestas.
56
[page-n-59]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 57
Per a obtindre la tonalitat més apropiada, i que no significara una interferència visual en la lectura final de cada objecte, hagueren de dur-se a terme nombroses proves de
color. Partint de colors base com les mangres, els ocres i
fins i tot els negres, com a conseqüència de la rica varietat
cromàtica de les peces, van anar afegint-se menudes proporcions d’altres colors, fins a arribar al to més indicat, que
quasi sempre serà més clar que el to original que circumda
les llacunes.
Para obtener la tonalidad más apropiada, y que no
supusiera una interferencia visual en la lectura final del
cada objeto, tuvieron que llevarse a cabo numerosas
pruebas de color. Partiendo de colores base como las
almagras, los ocres, e incluso los negros, como consecuencia de la rica variedad cromática de las piezas,se fueron añadiendo pequeñas proporciones de otros colores,
hasta llegar al tono más indicado, que casi siempre será
más claro que el tono original que circunda las lagunas.
El resultat final són tintes planes que, en ocasions, han
sigut matisades amb estergits menuts, per a facilitar la
continuïtat en la contemplació final de l’objecte, però
sempre tractant d’evitar que la novetat es confonga amb
l’autenticitat. Es tracta per tant, d’oferir a l’ull humà una
visió total, en què “la llacuna no s’instal·le com a figura
respecte a un fons” (Brandi, C, 1993:27), que aleshores
està representat pel material original. Els tons utilitzats
només pretenen “trencar qualsevol ambigüitat respecte
de l’aparició violenta d’una llacuna com a figura” (Brandi,
D, 1993:28).
El resultado final son tintas planas que, en ocasiones,
han sido matizadas con pequeños estarcidos, para facilitar la continuidad en la contemplación final del objeto,
pero siempre tratando de evitar que “lo nuevo” se confunda con lo auténtico. Se trata pues, de ofrecer al ojo
humano una visión total, en la que “la laguna no se instale como figura respecto a un fondo,”(Brandi, C, 1993:27)
que entonces está representado por el material original.
Los tonos utilizados no pretenden más que “romper cualquier ambigüedad respecto a la aparición violenta de una
laguna como figura”(Brandi, C, 1993:28).
8. Protecció final
8. Protección final
Per a possibilitar la manipulació i l’estudi posteriors
d’esta col·lecció, sense perill de remoure les tintes aplicades en les reconstruccions, s’ha optat per nebulitzar un
vernís mat de base acrílica, d’alta qualitat i assecat ràpid,
de forma que les noves superfícies queden impermeabilitzades i protegides de la humitat. L’elecció d’esta substància s’ha vist determinada per l’aspecte setinat de les ceràmiques, la seua fàcil aplicació i la reversibilitat amb dissolvents senzills.
Para posibilitar la manipulación y el estudio posteriores de esta colección, sin peligro de remover las tintas
aplicadas en las reconstrucciones, se ha optado por
nebulizar un barniz mate de base acrílica, de alta calidad
y secado rápido, de forma que las nuevas superficies
quedan impermeabilizadas y protegidas de la humedad.
La elección de esta sustancia se ha visto determinada
por el aspecto satinado de las cerámicas, su fácil aplicación, y su reversibilidad con disolventes sencillos.
Estos són per tant, a grans trets, els tractaments que
hui permeten contemplar la col·lecció ceràmica de Rubén
Vela en millor estat. Però a més, gràcies a esta intervenció, s’han pogut amidar paràmetres que, d’altra forma, no
s’haurien pogut determinar, i que, en un futur, podrien ser
de gran utilitat per a la conservació integral dels objectes; este és el cas del recompte dels seus fragments, o de
la determinació dels seus pesos, tant en sec, com en el
seu grau màxim d’hidratació, amb consolidants o sense, i
amb reconstruccions o sense. Diagnosticar els canvis físics que este material puga sofrir amb el pas del temps,
serà així més fàcil, si es duen a terme els controls periòdics pertinents, ja que tots els processos, els materials,
les tècniques i els autors han quedat documentats amb
vista a l’estudi i la conservació d’un patrimoni cultural
que, per llei, correspon transmetre a les generacions futures.
Estos son pues, a grandes rasgos los tratamientos que
hoy permiten contemplar la colección cerámica de D. Rubén Vela en mejor estado. Pero además, gracias a esta intervención, se han podido medir parámetros que, de otra
forma, hubiera sido imposible determinar, y que, en un futuro podrían ser de valiosa utilidad para la conservación
integral de los objetos; tal es el caso del recuento de sus
fragmentos, o de la determinación de sus pesos, tanto en
seco, como en su grado máximo de hidratación, con y sin
consolidantes, con y sin reconstrucciones. Diagnosticar
los cambios físicos que este material pueda sufrir con el
paso del tiempo, será así más fácil, si se llevan a cabo los
pertinentes controles periódicos, ya que todos los procesos, materiales, técnicas y autores, han quedado documentados, en aras del estudio y conservación de un patrimonio cultural, que por ley, corresponde transmitir a generaciones futuras.
Bibliografia
Bibliografía
BRANDI, Cesare (1993): Teoría de la Restauración. Alianza, Ed. Madrid.
BRANDI, Cesare (1993): Teoria de la Restauració. Alianza,
ed. Madrid
57
[page-n-60]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 58
[page-n-61]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 59
Catàleg de Peçes
[page-n-62]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 60
CATÀLEG DE LES PECES EXPOSADES
Totes les peces que es mostren en l’exposició procedixen del Museu
de Prehistòria de València, llevat dels núm. 128, 129, 130, 182, 183, 184, 185
i 186 del Museo de América de Madrid i els núm. 143, 144, 145, 146, 147,
148, 149 i 150 del Museu Paleontològic de l’Ajuntament de València.
CAÇADORS RECOL·LECTORS
PALEOLÍTICS O “ARQUEOLÍTICS”
Cultura Viscachani. 15000 a 9000-8000 a.C.
1. 2. 3.
1. 2. 3
Útils molt toscos treballats a percussió en quarsita verdosa. Entre final del Plistocé
i començament de l’Holocé la regió andina ja estava poblada per grups de caçadors recol·lectors amb un instrumental lític molt poc especialitzat. Els jacimients
ocupen terrasses i aiguavessants baixos fluvials.
N.I. 13849, L: 8,6 x A: 5 cm.
N.I. 13847, L: 8,2 x A: 5 cm.
N.I. 13848, L: 6,8 x A: 5 cm.
Viscachani. Bolívia.
Període lític 15000 a 9000-8000 a.C. Fase Viscachani I..
4. 5. 6
Puntes treballades a percussió.
N.I. 13859, L: 6,2 x A: 3,2 cm.
N.I. 13857, L: 5,9 x A: 3,9 cm.
N.I. 13856, L: 5,2 x A: 3,1 cm.
Viscachani. Bolívia.
Període lític 15000 a 9000-8000 a.C. Fase Viscachani II.
7. 8. 9
Puntes tallades de dimensions més reduïdes que les de fases precedents.
N.I. 13852, L: 5,1 x A: 2,8 cm.
N.I. 13860, L: 6 x A: 2,7 cm.
N.I. 13853, L: 5,8 x A: 3,1 cm.
Viscachani. Bolívia.
Període lític 15000 a 9000-8000 a.C. Fase Viscachani III.
7. 8. 9.
10. 11. 12
Fragments de punta de grossària menor.
N.I. 13855, L: 5,5 x A: 3 cm.
N.I. 13874, L: 6,3 x A: 4,3 cm.
N.I. 13875, L: 5,8 x A: 4 cm.
Viscachani. Bolívia.
Període lític 15000 a 9000-8000 a.C. Fase Viscachani IV.
13. 14. 15
Puntes de llança o javelina amb escotadura lateral tipus “sindrioide”.
N.I. 13866, L: 4 x A: 3,5 cm.
N.I. 13865, L: 4,4 x A: 3,9 cm.
N.I. 13864, L: 4 x A: 3,2 cm.
Viscachani. Bolívia.
Període lític 15000 a 9000-8000 a.C. Fase Viscachani V.
16. 17. 18
Resquills toscos amb escotadura bassal.
N.I. 13851, L: 4,2 x A: 4,5 cm.
N.I. 13854, L: 4 x A: 4,2 cm.
N.I. 13862, L: 4,6 x A: 4,3 cm.
Viscachani. Bolívia.
Període lític 15000 a 9000-8000 a.C. Fase Viscachani VI.
19. 20. 21
Puntes.
N.I. 13858, L: 4,2 x A: 3 cm.
N.I. 13867, L: 4,5 x A: 3,1 cm.
N.I. 13863, L: 4 x A: 3 cm.
Viscachani. Bolívia.
Període lític 15000 a 9000-8000 a.C. Fase Viscachani VII.
16. 17. 18.
60
[page-n-63]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 61
CAÇADORS RECOL·LECTORS “CENOLÍTICS”
Cultura Ayampitin 7000 a 2000-1500 a.C.
22. 23. 24
Puntes foliàcies. Cap al 7000 a.C. els grups “arqueolítics” donen pas als denominats “cenolítics”, amb una indústria lítica més perfeccionada i especialitzada. Entre
estos nous habitants de l’altiplà hi ha els portadors de la cultura Ayampitin (jaciment epònim en el NW argentí), cultura de caçadors de guanacos i vicunyes representada en els estrats superiors de Viscachani. Desenrotllen en esta primera fase
puntes de llança en forma de fulla de llorer amples i primes, treballades encara toscament.
N.I. 5975, L: 5 x A: 2,5 cm.
N.I. 13861, L: 3,7 x A: 2,3 cm.
N.I. 13873, L: 5,1 x 2,4 cm.
Viscachani. Bolívia.
Cultura Ayampitin I. Període Cenolític 7000-1500 a.C.
25
Fragment de punta treballada a pressió en quarsita verdosa.
N.I. 5990, L: 4,4 x A: 2,9 cm.
Viscachani. Bolívia.
Cultura Ayampitin II. Període cenolític 7000-1500 a.C.
22. 23.
26. 27
Puntes triangulars dentades amb peduncle trapezoïdal.
N.I. 5978, L: 4,1 x A: 1,6 cm.
N.I. 5977, L: 4,6 x A: 1,9 cm.
Viscachani. Bolívia.
Cultura Ayampitin II. Període cenolític 7000-1500 a.C.
CULTURES MEGALÍTIQUES I NEOLÍTIQUES
HORITZÓ PRIMERENC, 1.100 a.C.-100 d.C.
Cultura ARAUCANA
Valls del riu Negre. Sense datació determinada.
28. 29. 30. 31. 32
Puntes de sílex de tipus triangular i “cua de peix”.
N.I. 13846, L: 4,1 x 3,5 cm.
N.I. 13844, L: 6,3 x A: 3,2 cm.
N.I. 13845, L: 6,1 x A: 3,4 cm.
N.I. 13841, L: 5,1 x A: 3 cm.
N.I. 13842, L: 6,1 x A: 4 cm.
Valls del riu Negre. Argentina.
28 a 32
Cultura ARAWAK
El Palmar, 600 a.C.
33. 34
Puntes de sílex.
N.I. 13861, L: 4 x A: 3,7 cm.
N.I. 13850, L: 3,8 x A: 3,7 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
35
Ganivet de sílex.
N.I. 13871, L: 5,9 x 2,8 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
36
Raspador de sílex.
N.I. 13644, L: 6,3 x A: 3,2 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
33. 34
61
[page-n-64]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 62
37
Nucli de sílex.
N.I. 13872, L: 6,8 x A: 8,8 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
38. 39. 40. 41
Boles llancívoles de sílex.
N.I. 13837, màx. 6,1 cm.
N.I. 13838, màx. 6,4 cm.
N.I. 13839, màx. 6,8 cm.
N.I. 13840, màx. 6,8 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
43
42
Nucli d’obsidiana.
N.I. 5900, L: 10,8 x A: 8,5 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
43
Morter esmussat pentagonal.
N.I. 5897, L: 19 x A. 16,5 x G: 3,7 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
44
Capoladora. Les primeres societats agrícoles de Bolívia, entre les quals es troba la
cultura del Palmar, ja utilitzaren implements domèstics com la capoladora o el morter per a la preparació d’aliments, obtenció de farina a partir de gramínies prèviament cultivades, o per a la maceració de determinades fibres vegetals amb què
obtenir substàncies medicinals o narcòtiques.
N.I. 5898, L: 13,8 x A: 10,7 x G: 5,1 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
45
Mà de morter.
N.I. 5895, L: 14,5 x A: 7,7 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
44
46. 47. 48. 49
Teixells de ceràmica. Poden haver sigut fitxes de joc.
N.I. 5895, L: 5,8 x A: 5,5 cm.
N.I. 5879, L: 2,4 x A: 2,5 cm.
N.I. 5877, L: 3,1 x A: 3,1 cm.
N.I. 5878, L: 2,9 x A: 3 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
50. 51
Fitxes ovoides, potser projectils de fona. El nucli és de pedra piritosa amb diverses
capes superposades d’argila cuita, l’última d’elles brunyida i compacta amb oxidació de ferro. Este tipus de peces prové de Cochabamba i són molt escasses.
Podrien haver-se obtingut per mitjà d’un procés de fosa molt primitiu.
N.I. 5882, L: 6,1 x A: 2,9 cm.
N.I. 5884, L: 5,3 x A: 2,5 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
52
52. 53
Destrals d’aletes de pedra polida.
N.I. 5661, L: 4,1 x A: 4,6 cm.
N.I. 5798, L: 5,1 x A: 5,7 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
62
[page-n-65]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 63
54
Pesa de fus per a filar o fusaiola, feta de ceràmica de forma quadrangular i vores
arredonides, sense arestes. Està decorada amb tres incisions paral·leles en cada un
dels quatre vèrtexs dibuixant un rombe interior. Estes peses per a filar estan molt
difoses per tot el continent, potser partien des d’Amèrica Central en un nivell bàsic
d’agricultors amb ceràmica sense pintura.
N.I. 5654, H: 3,8 x A: 2,2 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
55
Fusaiola amb decoració incisa.
N.I. 5655, H: 3,7 x A: 1,9 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
56
Fusaiola amb decoració incisa.
N.I. 5656, H: 3,6 x A: 1,8 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
54
57
Vaixell tosc de ceràmica sense pintura. Té dos apèndixs disposats de forma horitzontal en els seus costats que li servixen d’anses, boca ampla, coll lleugerament
evers, i base plana.
N.I. 5801, H: 17 x màx. 28,5 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
58
Vaixell globular. Ceràmica sense pintura i sense anses. Té la base plana, la boca
estretida amb el coll molt reduït i lleugerament evers.
N.I. 5799, H: 12,2 x màx. 12 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
59
Vaixell molt tosc de ceràmica sense pintura i amb dues anses laterals de las quals
només se’n conserva una. Boca sense vorell i amb la base plana.
N.I. 5651, H: 8,8 x màx. 9 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
60
Plateret ceràmic amb base truncada, probablement de petge alt amb forma de copa.
Hi ha peces com esta en col·leccions particulars de Santa Cruz de la Sierra i
Cochabamba. Formes similars es donaren en el nord-oest d’Amèrica del Sud.
N.I. 5652, H: 4,5 x màx. 13 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
57
61
Olla trípode. Li falta la major part del cos però en conserva un fragment amb ansa
cònica lateral que arriba fins a la vora de la boca i permet dibuixar la forma completa que tingué la seua corba. Ceràmica tosca sense pintura, usada per a cuinar
directament sobre el foc. Peces similars apareixen en la conca amazònica, en la
província argentina de Catamarca, i en algunes cultures antigues de Colòmbia.
Pertanyeria a una cultura agrícola d’origen arawak i de tradició amazònica. Tot i que
esta peça no té pintura, Ibarra Grasso relaciona la ceràmica pintada del Palmar
(motius geomètrics en sèpia i roig marró sobre fons clar) amb la cultura tupuraya
de Cochabamba i Oruro, molt anterior a la Chiriguano.
N.I. 5653, H: 13,3 x màx. 11,7 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
62
Plateret tosc sense base.
N.I. 5800, H: 5,9 x màx. 13 cm.
El Palmar. Santa Cruz de la Sierra. Bolívia.
600 a.C. Horitzó Primerenc.
61
63
[page-n-66]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 64
Cliza, 600 a.C.-300 d.C.
63
Destral menuda feta de basalt.
N.I. 5782, L: 11,3 x A: 5,8 cm.
Cultura megalítica de Cliza. Bolívia.
600 a.C.-300 d.C. Període Intermedi Primerenc.
64
Trencaclosques circular de pedra basàltica. Esta peça s’inseria en un mànec de
fusta i servia d’arma en enfrontaments bèl·lics. El seu ús estigué molt difós en tot
l’espai andí fins a l’arribada dels europeus.
N.I. 5660, màx. 11 x G: 3,5 cm.
Cultura megalítica de Cliza. Bolívia.
600 a.C.-300 d.C. Període Intermedi Primerenc.
65
65
Destral cerimonial de pedra amb doble tall i dos forats practicats prop d’una de
les vores.
N.I. 5658, L: 14,5 x A: 8,5 cm.
Cultura megalítica de Cliza. Bolívia.
600 a.C.-300 d.C. Període Intermedi Primerenc.
66
Gran destral de basalt amb estrangulació en el coll.
N.I. 5657, L: 18 x A: 10 cm.
Cultura megalítica de Cliza. Bolívia.
600 a.C.-300 d.C. Període Intermedi Primerenc.
67
Vas de pedra polida amb forma de tassó semiesfèric.
N.I. 5780, H: 7 x màx. 9 cm.
Cultura megalítica de Cliza. Bolívia.
600 a.C.-300 d.C. Període Intermedi Primerenc.
68
Gran tassó de basalt.
N.I. 5781, H: 9 x màx. 20 cm.
Cultura megalítica de Cliza. Bolívia.
600 a.C.-300 d.C. Període Intermedi Primerenc.
69
69
Font de pedra polida de forma rectangular, molt típica de la cultura típica de la
cultura de Cliza.
N.I. 5662, L: 23,5 x A: 14 cm.
Cultura megalítica de Cliza. Bolívia.
600 a.C.-300 d.C. Període Intermedi Primerenc.
70
Vaixell de ceràmica tosca amb ansa.
N.I. 5901, H: 3,1 x màx. 5,3 cm.
Cultura megalítica de Cliza. Bolívia.
600 a.C.-300 d.C. Període Intermedi Primerenc.
71
Tassó de ceràmica tosca i sense pintura amb ansa de llaç vertical.
N.I. 5789, H: 6,2 x màx. 8,4 cm.
Cultura megalítica i de monticles de les valls de Cochabamba. Bolívia.
600 a.C.-300 d.C. Període Intermedi Primerenc.
72
Vaixell de ceràmica polida amb taques de cocció. Coll lleugerament evers i ansa
horitzontal.
N.I. 5790, H: 8,4 x màx. 13,4 cm.
Cultura megalítica de Cliza. Bolívia.
600 a.C.-300 d.C. Període Intermedi Primerenc.
71
73
Vaixell ceràmica sense decoració.
N.I. 5791, H: 3,1 x màx. 5,3 cm.
Cultura megalítica de Cliza. Bolívia.
600 a.C.-300 d.C. Període Intermedi Primerenc.
64
[page-n-67]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 65
74
Vaixell ceràmica sense decoració.
N.I. 5792, H: 4,6 x màx. 4,5 cm.
Cultura megalítica de Cliza. Bolívia.
600 a.C.-300 d.C. Període Intermedi Primerenc.
75
Fragment d’ansa amb trets antropomorfs que pertany a un vaixell ceràmic.
N.I. 5796, H. conservada: 4,6 cm.
Cultura megalítica de Cliza. Bolívia.
600 a.C.-300 d.C. Període Intermedi Primerenc.
76
Fragment d’ansa amb trets antropomorfs pertanyent a un vaixell ceràmic.
N.I. 5797, H. conservada: 4,5 cm
Cultura megalítica de Cliza. Bolívia.
600 a.C.-300 d.C. Període Intermedi Primerenc.
77
77
Fragment ceràmic d’una ansa de vaixell que representa una cara de trets antropomorfs, amb ulls de tipus “grans de café”.
N.I. 5794, H. conservada: 7,7 cm.
Cultura megalítica de Cliza. Bolívia.
600 a.C.-300 d.C. Període Intermedi Primerenc.
VALLS DE COCHABAMBA,
460 a.C. a la conquesta inca en 1450 d.C.
78
Trencaclosques de pedra de forma estrellada. Entre els inques este tipus de maça
podia ser de metall, especialment de bronze.
N.I. 5779, màx. 10 x G: 3 cm.
Valls de Cochabamba. Bolívia.
460 a.C.-1450 d.C., conquista incaica.
79
Ceràmica tosca sense decoració. Vaixell de coll alt i vora eversa amb dos apèndixs
laterals verticals i perforats, possiblement per ells es penjava un fil per a ser penjada.
N.I. 5775, H: 11 x màx. 8,5 cm.
Valls de Cochabamba. Bolívia.
460 a.C.-1450 d.C., conquista incaica
78
80
Tassó de ceràmica segmentat en tres cossos. Pot representar una carabassa.
N.I. 5774, H: 17,2 x màx. 9,4 cm.
Valls de Cochabamba. Bolívia.
460 a.C.-1450 d.C., conquista incaica.
81
Vaixell de ceràmica tosca.
N.I. 5753, H: 12,4 x màx. 9,3 cm.
Valls de Cochabamba. Bolívia.
460 a.C.-1450 d.C., conquista incaica.
82
Vaixell de ceràmica tosca.
N.I. 5790, H. 8,4 x màx. 13,4 cm.
Valls de Cochabamba. Bolívia.
460 a.C.-1450 d.C., conquista incaica.
79
65
[page-n-68]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 66
TIWANAKU
Tiwanaku Primitiu, èpoques I i II. 500 a.C.-100 d.C.
83. 84. 85. 86. 87. 88. 89. 90. 91
Puntes de sílex triangulars dentades, amb peduncle i aletes.
N.I. 5903, L: 1,8 x A: 1,2 cm.
N.I. 5904, L: 2,2 x A: 1 cm.
N.I. 5905, L: 2 x A: 1,1 cm.
N.I. 5906, L: 1,6 x A: 1,1 cm.
N.I. 5907, L: 1,6 x A: 0,9 cm.
N.I. 5908, L: 2,4 x A: 1,1 cm.
N.I. 5909, L: 1,7 x A: 1 cm.
N.I. 5910, L: 1,4 x A: 0,9 cm.
N.I. 5911, L: 1,4 x A: 1,1 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Primitiu, períodes I i II. 500-100 d.C. Horitzó Primerenc.
83 a 91
92
Punta de vidre de roca amb peduncle i aletes.
N.I. 5912, L: 2,1 x A: 1,1 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Primitiu, períodes I i II. 500 -100 d.C. Horitzó Primerenc.
93
Mà de morter.
N.I. 5668, L: 11 x A: 6,5 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Primitiu, períodes I i II. 500 -100 d.C. Horitzó Primerenc.
94
Cap de ceràmica zoomorfa. Imita el cap d’un mico.
N.I. 5940, L: 5,4 x A: 3,6 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Primitiu, períodes I i II. 500-100 d.C. Horitzó Primerenc.
95
Amforeta de ceràmica per a contindre perfums o verí.
N.I. 5941, L: 4 x màx. 3,2 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Primitiu, períodes I i II. 500-100 d.C. Horitzó Primerenc.
94
96
Projectil de fona.
N.I. 5935, L: 3,7 x A: 3,3 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Primitiu, períodes I i II. 500-100 d.C. Horitzó Primerenc.
97
Escultura de conill en quarsita.
N.I. 5936, L: 10 x A: 5´3 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Primitiu, períodes I i II. 500-100 d.C. Horitzó Primerenc.
98
98
Monolit antropomorf en pedra de granit o basalt. Representa una figura humana
masculina agenollada sobre la seua cama esquerra i amb les mans obertes i esteses sobre els genolls. Esta posició, en contrast amb la gran rigidesa de l’estàtua
de Tiwanakota, li conferix una gran mobilitat. En el cap du un tocat a la manera
d’un casquet amb borla sobre el front i una línia incisa li recorre la part exterior
de la cara com si representara una màscara. La peça fou descrita por Alcin (1969)
el qual amb la mateixa opinió compartida d’Inwards (1884) i Lehmann (1939), la
catalogà en una data relativamente recent a l’igual que els ídols conservats de
Pokotia i Tiwanaku, amb els quals té una gran relació estilística. Per a A. Posnansky,
tant les tres figures de Pokotia (dues femenines i una masculina) com les dues
conservades en l’església del poble de Tiwanaku pertanyen a un primer període
realista de l’estatuària Tiwanaku.
N.I. 5670, L: 58,5 x A: 25 x G: 23,5 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Primitiu, períodes I i II. 500-100 d.C. Horitzó Primerenc.
66
[page-n-69]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 67
99
Cap clava de pedra que representa una llama. Els caps claves són representacions
antropomorfes, zoomorfes o de sers fabulosos, que s’encasten en els murs llisos
de temples o fortaleses per mitjà d’una “clava” posterior de pedra. La seua funció
pareix que està relacionada amb l’exercici de la tutela o la guàrdia de l’edifici, avisant el viatger sobre la sacralitat del recinte que custodia. Hi ha un conjunt important de claves en els temples de Chavín o en les construccions clàssiques de
Tiwanaku (Kalassansaya). La peça és plana i està esculpida amb trets molt
esquemàtics, les seues formes són paregudes als grans caps d’animals en pedra
de la cultura megalítica i de túmuls d’Oruro (Bolívia), contemporània dels períodes
primitius de Tiwanaku. No conserva la clava posterior per a ser encastada.
N.I. 5669, L: 57 x A: 30 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Primitiu, períodes I i II. 500-100 d.C. Horitzó Primerenc.
100
Kero. Vas cerimonial de ceràmica decorada d’influència Nazca.
N.I. 5715, H: 15 x màx. 8,3 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Primitiu, períodes I i II. 500-100 d.C. Horitzó Primerenc.
99
Tiwanaku Clàssic, èpoques III i IV. 100-700 d.C.
101. 102
Parell de kepus o tupus de coure i argent. Estes agulles allargades i amb el cap
redó estaven molt esteses per tota la serra i la regió de l’altiplà on les dones les
usaven, i encara les usen hui, per a subjectar la manta que duen als muscles i els
cobrix l’espatla. L’equivalent de la capa usada pels senyors era un mantell llarg que
se’l tiraven al muscle i es subjectava per davant amb estes agulles fetes d’or,
argent, o coure. Tenen grans caps de diferents tipus que poden o no estar gravats
amb figures i dibuixos esquemàtics, caps d’animal o figures humanes. Amb freqüència acaben en un gran disc, circular o semicircular, les vores afilades del qual
podien usar-se com a ganivets.
N.I. 5949, L: 12,4 x A: 3,9 cm.
N.I. 5950, L: 6,2 x A: 1,35 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Clàssic, períodes III i IV. 100-700 d.C. Període Intermedi Primerenc.
103
Kepu de coure.
N.I. 5948, L: 27,7 x A: 6,7 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Clàssic, períodes III i IV. 100-700 d.C. Període Intermedi Primerenc.
101. 109.
104. 105. 106
Kepus d’argent.
N.I. 5942, L: 37 x A: 11,5 cm.
N.I. 5945, L: 24 x A: 7,5 cm.
N.I. 5947, L: 14,6 x A: 6,3 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Clàssic, períodes III i IV 100-700 d.C. Període Intermedi Primerenc.
107. 108
Fragments de kepus amb adorn zoomorf.
N.I. 5937, L: 8,9 x A: 2,9 cm.
N.I. 5938, L: 3 x A: 1,8 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Clàssic, períodes III i IV 100-700 d.C. Període Intermedi Primerenc.
107. 110.
67
[page-n-70]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 68
109
Kepu decorat amb gravat d’ocell i orla.
N.I. 13869, L: 13,9 x A: 4,8 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Clàssic, períodes III i IV. 100-700 d.C. Període Intermedi Primerenc.
110
Fragment de kepu amb adornament antropomorf.
N.I. 5939, H: 5,8 x A: 3,3 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Clàssic, períodes III i IV 100-700 d.C. Període Intermedi Primerenc.
113
111. 112
Ganivets de coure. Estos ganivets cerimonials o tumis en llengua quítxua, es dedicaven al sacrifici d’animals i estaven dotats d’una fulla en forma de mitja lluna.
Foren utilitzats en tota l’àrea andina i en diferents èpoques. Molts d’ells acaben el
mànec en caps de llama, motiu molt freqüent entre els inques.
N.I. 5956, L: 11,1 x A: 10,8 cm.
N.I. 5959, L: 7,4 x A: 6,2 cm.
Tiwanaku. Bolívia.Tiwanaku Clàssic, períodes III i IV 100-700 d.C. Període
Intermedi Primerenc.
113
Pitxer globular amb ansa. Ceràmica polida, amb engalbat roig i decoració en
negres i blancs. Estos motius tiwanakotes com escaliformes, felins, peixos o ocells,
seran adoptats per la iconografia Wari, molt especialment a l’entorn dels segles VIVII.
N.I. 5735, H: 13,8 x màx. 12 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Clàssic, períodes III i IV 100-700 d.C. Període Intermedi Primerenc.
114
115
114
Foguer o broc cerimonial, amb anses laterals i tub distribuïdor de foc en l’interior.
La decoració, sobre engalbat roig, està representada per quatre motius emparellats
a l’entorn de les dues anses que podrien representar plomes d’ocell. Una peça molt
similar amb decoració de felí està catalogada en el lloc arqueològic de Kherikala
(Bolívia).
N.I. 5671, H: 12,6 x màx. 19 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Clàssic, períodes III i IV 100-700 d.C. Període Intermedi Primerenc.
115
Got menut.Ceràmica polida i policromada en crema i negre sobre fons roig, decorada amb diversos motius geomètrics i zoomorfs entre els quals hi ha un cap de
còndor. El còndor és un tema molt difós en la ceràmica Tiwanakota i revestit d’una
enorme simbologia religiosa. El seu culte tingué origen a Chavín i aconseguí amb
Tiwanaku una enorme difusió. En la mitologia andina el còndor és l’ocell que cova
l’ou del qual més tard naixerà el sol.
N.I. 5672, H: 8, x màx. 9 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Clàssic, períodes III i IV 100-700 d.C. Període Intermedi Primerenc.
116
Tassó. Ceràmica decorada.
N.I. 5720, H: 8 x màx. 16,7 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Clàssic, períodes III i IV 100-700 d.C. Període Intermedi Primerenc.
117
Olla cerimonial amb anses. Ceràmica amb policromia i motius decoratius propis de
Tiwanaku. Hi ha representats quatre animals fantàstics iguals, amb el cap de felí i
el cos i la cua d’ocell, o de peix, tot formant una orla a l’entorn del cos globular
de la peça. Sobre el cap de l’animal hi ha dibuixat un signe blanc que pot simbolitzar-ne el caràcter regi o el seu sexe masculí (Posnansky, 1942).
N.I. 5674, H: 11,5 x màx. 23 cm.
Tiwanaku. Bolívia. Tiwanaku Clàssic, períodes III i IV 100-700 d.C. Període Intermedi
Primerenc.
117
68
[page-n-71]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 69
118
Kero ritual. Peça de ceràmica de forma troncocònica, policromada i decorada amb
bandes successives. La superior, de més amplada, dibuixa una cara antropomorfa
delimitada amb escaliformess típics tiwanakotes. La resta de bandes són simples
línies paral·leles disposades en el centro (on hi ha un inflament anular), i en la
base. Els keros o vasos cerimonials són recipients de fusta o ceràmica especialment dedicats a rituals religiosos o celebracions de caràcter familiar o de grup. En
ells es podia prendre la chicha, una beguda fermentada feta amb dacsa.
N.I. 5675, H: 21,5 x màx. 16 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Clàssic, períodes III i IV 100-700 d.C. Període Intermedi Primerenc.
119
Vas truncat amb decoració en bandes horitzontals roges, blanques i negres.
N.I. 5673, H: 12,5 x màx. 9,3 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Clàssic, períodes III i IV 100-700 d.C. Període Intermedi Primerenc.
119
120
Kero. Vas amb decoració en roig sobre engalbat rosat.
N.I. 5692, H: 11,5 x màx. 8 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Clàssic, períodes III i IV. 100-700 d.C.
Tiwanaku Expansiu, època V
121
Pitxer globular amb ansa i base plana. Ceràmica policromada de superfície polida,
engalbat en roig, i amb restes de dibuixos siluetejats amb línies negres. Sobreïx
per damunt de la boca, ampla i eversa, i muntada damunt de l’ansa hi ha un motiu
menut modelat, potser una figureta zoomorfa (¿batraci?), molt utilitzades en les
ceràmiques costaneres i serranes.
N.I. 5733, H: 16 x màx. 12 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V. 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
122
Pitxer globular amb ansa. Ceràmica decorada.
N.I. 5734, H: 13,5 x màx. 11 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V. 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
123
Kero. Ceràmica decorada amb motius geomètrics. A este període de Tiwanaku
Expansiu correspon una ceràmica amb menor perfecció en la forma i en els temes.
Hi destaquen sobretot els traços rectes, els rombes, les creus i els angles; dissenys
corbats d’esses i espirals, i perviuen del període anterior als escaliformes.
N.I. 5704, H: 17 x màx. 14,8 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V. 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
120
124
Tassó ceràmic amb decoració geomètrica en traços negres. Tot i que la ceràmica
expansiva perda, respecte a la del període preferent, el seu caràcter decoratiu i
ornamental, guanyarà en la funcionalitat de les seues formes.
N.I. 5681, H: 7 x màx. 12,3 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V. 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
125
Vas globular amb ansa abocadora. Ceràmica pintada amb motius estilitzats en
blanc i negre. Molt possiblement alguns dibuixos que considerem geomètrics
amaguen l’abstracció o el símbol d’alguns animals o personatges reconeguts pels
seus propietaris i que no són desxifrables per a nosaltres. Esta ansa abocadora
serà molt utilitzada en la ceràmica Mollo Kollau dels segles XIV i XV d.C.
N.I. 5676, H:17,5 x màx. 14,5 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V, 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
69
123
[page-n-72]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 70
126
Kero de ceràmica marró sense decoració pintada i amb dos “anells” modelats en
el centre.
N.I. 5678, H;13 x màx. 13,7 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V. 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
127
Tassó de ceràmica pintada decorada amb motius corbats.
N.I. 5729, H: 7,7 x màx. 14,8 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V. 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
128
128
Fragment de teixit procedent de Tiwanaku. Fou adquirit en 1930 per al Museo
Arqueológico Nacional procedent de la col·lecció particular dels senyors Schmidt
i Pizarro, de Lima. Altres dissenys pareguts, amb repeticions de figures rectilínies,
apareixeran en moltes decoracions ceràmiques.
N.I. 14534, L: 34,5 x A: 33 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V, 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
Museo de América. Madrid.
129
Bosseta per a guardar coca. Teixit rectangular amb costures als costats i obertura
superior de la qual possiblement eixiria una cinta per a penjar-la. Té decoració de
motius abstractes o zoomorfs que es repeteixen disposats en bandes horitzontals.
Els colors són molt vius. Des de temps remots i fins a hui, mastegar fulles de coca
(Erythroxylon coca) ha sigut un costum estés per la serralada, àrea andina i regió
amazònica. Es mastegava amb un poc de calç per a alliberar l’alcaloide que conté
la fulla. Les fulles s’arrepleguen, es deixen secar i després es duen en bosses. La
calç s’obté de closques calcinades o de les tiges cremades d’algunes plantes. Una
vegada triturada i convertida en pols es du en una carabassa i es pren amb l’ajuda d’una espàtula. Esta droga alleuja el cansament, la fam i la set, per la qual cosa
complix una funció important en la vida quotidiana dels hòmens que viuen i treballen en condicions tan dures, i habitualment amb una nutrició incompleta o deficient. Durant l’imperi inca el seu ús, almenys entre las classes populars, estava restringit a ocasions excepcionals o a dies de gran celebració.
N.I. 14518, L: 34 x A: 17 cm.
Procedix de la regió Andina Central.
Horitzó Mitjà.
Museo de América. Madrid.
129
130
Cinta de teixit, possiblement fragment d’un vestit. Fou adquirida per al Museo
Arqueológico Nacional en 1930 procedent de Lima (col·lecció de Schmidt i Pizarro).
El seu estil pot ser Wari o Tiwanaku.
N.I. 14528, L: 14,5 x A: 4,5 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V, 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
Museo de América. Madrid.
131
Morter menut de pedra.
N.I. 5961, H: 10 x A: 10,2 cm.
Estil Tiwanakota. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V, 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
132
Tassó de ceràmica decorada amb línies rectes i escaliformes
N.I. 5725, H: 7,2 x màx. 12,8 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V, 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
132
133
Kero de ceràmica decorada.
N.I. 5964, H: 11,5 x màx. 9 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V, 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
70
[page-n-73]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 71
134
Copa cònica amb decoració geomètrica.
N.I. 5677, H: 12 x màx. 15 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V, 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
135
Pitxer globular amb ansa i motiu zoomorf.
N.I. 5679, H: 11,5 x màx. 9 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V, 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
136
Pitxer globular de coll alçat.
N.I. 5740, H: 12,9 x màx. 10,8 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V, 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
139
137
Tassó de ceràmica negra amb decoració incisa.
N.I. 5731, H: 6,8 x màx. 14 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V, 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
138
Tassó de ceràmica pintada amb motius curvilinis.
N.I. 5727, H: 6,5 x màx. 10,4 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V, 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
139
Tassó de ceràmica pintada amb decoració interna esquemàtica.
N.I. 5728, H: 7 x 12 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Tiwanaku Expansiu, període V, 700-1200 d.C. Horitzó Mitjà.
140
Còdol que reproduïx probablement la deessa Papa. La papa o creïlla és un cultiu
adaptat a les terres altes i constituí des d’èpoques molt primerenques un aliment
bàsic en la dieta andina. Els pobles de l’altiplà aconseguiren per mitjà d’un eficaç
procés de deshidratació emmagatzemar-la en quantitat suficient per assegurar-ne
l’abastament d’una collita a una altra.
N.I. 5962, L: 14 x A: 9,5 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Datació incerta.
140
141. 142
Keros de fusta. Estos vasos són utilitzats hui dia per a begudes com la chicha,
especialment entre els camperols andins.
N.I. 5702, H: 16,5 x màx. 9,7 cm.
N.I. 5701, H: 13,9 x màx. 12,7 cm.
Tiwanaku. Bolívia.
Datació incerta.
143
Mòmia d’home adult. Pertany, junt amb cinc cranis humans i diverses peces de
metall, ceràmica i utensilis de pedra, a la col·lecció donada a la ciutat de València
per l’enginyer Rodrigo Botet a finals del segle XIX, la qual fou catalogada per
Eduard i Amtimo Boscà en successius estudis durant les primeres dècades d’este
segle. Està identificada com a pertanyent a les chulpas de Tiwanaku, construccions
funeràries molt característiques de la serra andina central la proliferació de les
quals pot remuntar-se a l’Horitzó Mitjà (segle VI d.C.). És a l’entorn del llac Titicaca
on apareixen per primera vegada estes construccions, que introduïxen una estructura funerària sobre el sòl i no en enterrament de pou o de galeria. Solen tindre
en el seu interior una cambra funerària acabada en falsa cúpula per aproximació
de filades. El seu aspecte exterior guarda les formes d’una construcció troncocònica i no apareixen aïllades sinó que sempre es localitzen en grup.
Sense sigla, H: aprox. 75 cm.
Chulpas funeràries de Tiwanaku. Bolívia.
Període Intermedi Tardà o Horitzó Tardà. Segles XIII-XIV d.C.
Museu Paleontològic. València.
71
143
[page-n-74]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 72
144
Crani amb deformació frontoccipital pròpia dels pobles aimara. La deformació cranial s’aconseguia aplicant al nounat una forta pressió en els ossos per mitjà de
llistonets lligats al cap. Estes deformacions obeïen a raons ètniques, per a identificar els grups o cultures, i socials amb fi de distingir les classes privilegiades de
la resta de la societat. Correspon a un home adult i procedix d’un enterrament de
Tiwanaku.
N.I. MPV ant. 122, L: màx. 35 cm.
Chulpas de Tiwanaku. Bolívia.
Període Intermedi Tardà o Horitzó Tardà. Segles XIII-XIV d.C.
Museu Paleontològic. València.
144
145
Triangle de pedra blanca amb els vèrtexs rematats respectivament en 2, 3 i 4 lòbuls
anulars.
N.I. ACB 2321, H: 3,4 cm x A: 3,5 cm.
Chulpas funeràries de Tiwanaku. Bolívia.
Període Intermedi Tardà o Horitzó Tardà. Segles XIII-XIV d.C.
Museu Paleontològic. València.
146
Estilet o punxó de coure batut. En un dels seus extrems la peça es prolonga en
una espècie de cullera en el mànec de la qual apareix un adornament amb dues
mans enllaçades. Antimo Boscà Seytre la descriu com una peça relacionada amb
proves de sang en actes de confraternització, casament o sacrifici.
N.I. ACB 2329, L: 1,6 cm x A: 3 cm.
Chulpas funeràries de Tiwanaku. Bolívia.
Període Intermedi Tardà o Horitzó Tardà. Segles XIII-XIV d.C.
Museu Paleontològic. València.
147
148
147
Amulet de pedra verda de forma troncocònica i representació antropomorfa. En
un dels seus extrems té un forat de poca profunditat on pogué anar encastat
algun objecte o adorn. La perforació en angle que té en la seua part superior
indica que pogué haver-se dut penjat.
N.I. ACB 97-1, L: 3,8 cm x A: 3,3 cm.
Chulpas funeràries de Tiwanaku. Bolívia.
Període Intermedi Tardà o Horitzó Tardà. Segles XIII-XIV d.C.
Museo Paleontológico. València.
148
Fragment ceràmic amb representació d’una cara amb trets antropomorfs, entre els
quals destaquen els ulls amb la forma característica de grans de café. La peça
està pintada en la seua part frontal amb ratlles verticals de color roig i negre
sobre fons blanc. El revés, de superfície llisa i lleugerament còncava, està decorat
amb set quadrats concèntrics pintats igualment en rojos i negres sobre fons
blanc.
N.I. ACB 2310, H: 5,3 cm x A: 5,7 cm.
Chulpas funeràries de Tiwanaku. Bolívia.
Període Intermedi Tardà o Horitzó Tardà. Segles XIII-XIV d.C.
Museu Paleontològic. València.
149
Fusaiola, o tortero, redona de ceràmica amb decoració incisa en espirals i corbes.
La decoració delimita en el centro del cercle un espai romboïdal central on s’ha
practicat un forat per a inserir el fus de filat.
N.I. ACB 2311-1, màx. 2,6 cm.
Chulpas funeràries de Tiwanaku. Bolívia.
Període Intermedi Tardà o Horitzó Tardà. Segles XIII-XIV d.C.
Museu Paleontològic. València.
150
150
Fusaiola redona de pissarra verdosa amb gravats de línies corbes superposades i
cercles concèntrics.
N.I. ACB 2311-1, màx. 3,4 cm.
Chulpas funeràries de Tiwanaku. Bolívia.
Període Intermedi Tardà o Horitzó Tardà. Segles XIII-XIV d.C.
Museu Paleontològic. València.
72
[page-n-75]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 73
MOLLO KOLLAU
Mollo Kollau amb influència de Tiwanaku Expansiu.
1200- 1438 d.C.
151
Kero decorada amb ansa apèndix en la vora.
N.I. 5706, H: 14,3 x màx. 12,5 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Estil Mollo amb influència de Tiwanaku Expansiu. 1200-1439 d.C. Període Intermedi
Tardà.
152
Vas de cintura deprimida i ansa lateral abocadora. Ceràmica decorada.
N.I. 5713, H: 17 x màx. 15,4 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Estil Mollo amb influència de Tiwanaku Expansiu. 1200-1438 d.C. Període Intermedi
Tardà.
153
153
Vas de cintura deprimida i ansa lateral abocadora. Ceràmica decorada.
N.I. 5683, H: 16,5 x màx. 14 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Estil Mollo amb influència de Tiwanaku Expansiu. 1200-1438 d.C. Període Intermedi
Tardà.
154
Kero de cintura deprimida amb ansa lateral i pont d’unió amb parets bombades. És
una variant del kero tiwanakota. Ceràmica pintada.
N.I. 5688, H: 16 x màx. 12,5 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Estil Mollo amb influència de Tiwanaku Expansiu. 1200-1438 d.C. Període
Intermedi Tardà.
155
155
Tassó ceràmic decorat amb motius zoomorfs molt escassos en esta ceràmica.
N.I. 5691, H: 7,7 x màx. 16 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Estil Kollau amb influencia de Tiwanaku Expansiu. Període Intermedi Tardà.
Mollo Kollau d’estil Mollo
156
Puco baix, pintat amb gotet lateral molt freqüent en la ceràmica Mollo. Té unit, per
mitjà d’un pont, un menut recipient que pot haver tingut la doble funció d’ansa i
contenidor d’alguna substància comestible excitant.
N.I. 5690, H: 12,5 x màx. 18 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Estil Mollo. 1200-1438 d.C. Període Intermedi Tardà.
157
Tassó o puco doble amb gotet lateral. Destaca la decoració pintada del tipus característic Mollo d’“ales de palometa” que posteriorment s’incorporarà a la decoració
ceràmica inca. Este motiu pot estar lligat a símbols de terra.
N.I. 5718, H: 8,4 x màx. 12,7 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Estil Mollo. 1200-1438 d.C. Període Intermedi Tardà.
156
158
Tassó o puco doble amb mànec i un menut recipient lateral. Ceràmica decorada.
N.I. 5687, H: 11 x màx. 16,5 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Estil Mollo. 1200-1438 d.C. Període Intermedi Tardà.
159
Tassó o puco amb mànec “escudella”. Ceràmica decorada.
N.I. 5758, H: 8,1 x màx. 17,5 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Estil Mollo. 1200-1438 d.C. Període Intermedi Tardà.
157
73
[page-n-76]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 74
160
Tassó o puco doble amb mànec i un menut recipient lateral. Ceràmica decorada.
N.I. 5717, H: 11 x màx. 17 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Estil Mollo. 1200-1438 d.C. Període Intermedi Tardà.
161
Pitxeret de ceràmica amb ansa lateral que té un motiu zoomorf en la unió amb la
boca (¿batraci?). La decoració és típica Mollo amb bandes disposades verticalment
intercalant dents de serra i cercles concèntrics.
N.I. 5685, H: 11,4 x màx. 11,5 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Estil Mollo amb influència de Tiwanaku Expansiu. 1200-1438 d.C. Període Intermedi
Tardà.
161
162
Tassó o puco de parets corbes amb un menut apèndix sobre la vora. La decoració
és en línies corbes paral·leles en colors crema i negre.
N.I. 5693, H: 7,5 x màx. 13 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Estil Mollo amb influència de Tiwanaku Expansiu. 1200-1438 d.C. Període Intermedi
Tardà.
163
Tassó ceràmic amb decoració.
N.I. 5742, H: 8´3 x màx. 14 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Estil Mollo amb influència de Tiwanaku Expansiu. 1200-14438 d.C. Període
Intermedi Tardà.
162
Mollo Kollau d’estil Kollau. 1200- 1450 d.C.
164
Tassó o puco ceràmic de parets corbes i grosses, de base plana, amb decoració de
bandes irregulars curvilínies en l’interior. Ansa lateral trencada.
N.I. 5749, H: 7,4 x màx. 10 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Estil Kollau. 1200-1450 d.C. Període Intermedi Tardà.
165
Tassonet amb decoració interior i exterior.
N.I. 5751, H: 3,5 x màx. 7,2 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Estil Kollau. 1200-1450 d.C. Període Intermedi Tardà.
165
166
Tassó amb decoració interior.
N.I. 5684, H: 6,6 x màx. 13 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Estil Kollau. 1200-1450 d.C. Període Intermedi Tardà.
167
Pitxer globular de coll alçat i només una ansa.
N.I. 5686, H: 15 x màx. 12 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Estil Kollau. 1200-1450 d.C. Període Intermedi Tardà.
Mollo Kollau d’influència inca
168
Vas globular de coll alçat i ansa lateral abocadora amb decoració de nyandús possiblement d’influència inca.
N.I. 5682, H: 12 x màx. 10,3 cm.
Cultura Mollo Kollau. Bolívia.
Influència inca. 1200-1450 d.C. Període Intermedi Tardà.
167
74
[page-n-77]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 75
PRESTO PUNO
169
Kero amb decoració geomètrica disposada en tres bandes horitzontals.
N.I. 5724, H: 7,5 x màx. 13,5 cm.
Presto Puno. Bolívia.
1200-1450 d.C. Període Intermedi Tardà.
PIÑIKO MOLLO
170
Pitxer globular de coll alçat i ansa. Ceràmica decorada.
N.I. 5755, H: 9,3 x màx. 9 cm.
Piñiko Mollo. Bolívia.
1200-1450 d.C. Període Intermedi Tardà.
171
Pitxer globular de coll alçat amb doble ansa. Ceràmica decorada.
N.I. 5753, H: 12,4 x màx. 9,3 cm.
Piñiko Mollo. Bolívia.
1200-1450 d.C. Període Intermedi Tardà.
169
172
Kero ceràmic amb decoració.
N.I. 5709, H: 10,2 x màx. 10,3 cm.
Piñiko Mollo. Bolívia.
1200-1450 d.C. Període Intermedi Tardà.
173
Puco amb cintura deprimida i ansa abocadora lateral. Ceràmica decorada amb línies
i traços corbats.
N.I. 5789, H: 6,2 x màx. 8,2 cm.
Piñiko Mollo. Bolívia.
1200-1450 d.C. Període Intermedi Tardà.
170
CULTURA YURA
174
Vas ceràmic amb dos apèndixs paral·lels en la vora. Està decorat amb línies negres
en zig-zag formant una orla i intercalant triangles que en el seu interior tenen
punts, “esses” i creus. Esta ceràmica, relacionada amb el nord-oest argentí, és cronològicament més tardana que la Mollo, a la qual està lligada estilísticament, i apareix en alguns jaciments mesclada amb materials incaics.
N. I. 5750, H: 4,3 x màx. 9,3 cm.
Cultura yura. Bolívia.
Segles XV i XVI. Període Intermedi Tardà.
IMPERI INCA. 1438-1534 d.C.
173
175
Chullan chaqui manca. Olla-calze de ceràmica blanca sense decoració. Forma globular amb petge de copa, ansa de llaç i coll lleugerament evers amb tapa còncava i ansa menuda. En la part oposada a l’ansa té dos mamellons menuts.
N.I. 5700, H: 20,5 x màx. 20,5 cm.
Cultura inca. Perú.
1440-1534 d.C. Horitzó Tardà.
176
Plat o escudella de ceràmica decorat amb figures molt estilitzades de llames disposades en cercles concèntrics. Sobre la vora plana hi ha una banda en zig-zag.
Pertany al tipus ceràmic denominat Inca Pacajes, Inca Provincial de la Conca Sud
del Titicaca, o Saxamar. És originari de la conca sud del Titicaca, i assignable en
els seus moments més tardans al grup etnohistòric dels Pacaxes.
N.I. 5697, H: 3 x màx. 13,5 cm.
Cuzco. Perú.
Cultura inca. 1440-1534 d.C. Horitzó Tardà.
175
75
[page-n-78]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 76
177
Plateret de ceràmica polida decorat amb dos nyandús en negre sobre fons roig.
Ceràmica de tipus inca Pacajes.
N.I.5695, H: 3 x màx. 12,5 cm
Cuzco. Perú.
Cultura inca. 1440-1534 d.C. Horitzó Tardà.
178
Vaixell de ceràmica blanca sense decoració pintada, amb menuts apèndixs que
representen el bec, les ales i la cua d’un ocell. El cos del vaixell és globular i lleugerament allargat en un dels seus costats per a accentuar el cos de l’ocell cap a
la cua. Té una ansa lateral i el coll amb la boca eversa.
N.I. 5699, H: 16 x màx. 9,5 cm.
Cultura inca. Perú.
1440-1534 d.C. Horitzó Tardà.
179
179
Ticachurana. Pitxer inca de ceràmica polida amb un cos globular roig de base aplanada, amb un menut mamelló davall del coll i dues anses simètriques en els costats. Es completa amb un coll molt allargat de boca eversa i pintat amb un gris violaci en bandes horitzontals i paral·leles.
N.I. 5696, H: 21 x màx. 6,5 cm.
Cultura inca. Perú.
1440-1534 d.C. Horitzó Tardà.
180
180
Pucu (Chua i Ppucu). Plat aviforme de ceràmica roja sense decoració pintada. Té
un apèndix escultòric en forma de coll i cap d’ocell i dues protuberàncies en la
part oposada del plat que simulen la cua.
N.I. 5694, H: 5,5 x màx. 21 cm.
Cultura inca. Perú.
1440-1534 d.C. Horitzó Tardà.
181
Aríbal o Macca. Ceràmica polida en roig amb dues anses laterals i un menut cap
zoomorf, davall d’una línia de dibuixos en l’arrancada del coll, estret i curt, al qual
li falta la vora de la boca, tradicionalment evers. La peça té una ampla banda decorada amb motius geomètrics (és una constant en la decoració incaica) en rombes
i triangles de color negre i roig fosc. La base és cònica per la qual cosa el seu
assentament no pot ser mai vertical. L’aríbal (el seu nom està prestat dels aríbals
grecs per la semblança de les seues formes) és una peça genuïna de creació inca.
N.I. 5698, H: 16 x màx. 9,5 cm.
Cultura inca. Perú.
1440-1534 d.C. Horitzó Tardà.
181
182
Figureta d’argent que representa una llama. Els camèlids domèstics americans, la
llama i l’alpaca, foren animals importants en l’organització econòmica andina. D’ells
s’aprofitava la llana per a teixits, la carn, el fem com a combustible domèstic, i la
seua força com a animals de càrrega perfectament adaptats al terreny abrupte i a
les altures serranes. La llama era un animal de sacrifici en festes, com l’Inti Raymi,
on es procedia a l’endevinació per mitjà de l’anàlisi de les seues vísceres. Esta peça
pertany a la Col·lecció Larrea (1935).
N.I. 7401, L: 5,9 x A: 5,2 cm. 40,71 gr.
Cultura inca. Perú.
1400-1533 d.C. Horitzó Tardà.
Museo de América. Madrid.
182
76
[page-n-79]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 77
183
Figura masculina buida, d’argent. El seu tret més característic són els lòbuls enormes de les orelles, que apareixen perforats per a inserir uns adorns circulars que
eren privatius de la noblesa per naixement o per privilegi. Estos discos, d’argent o
d’or entre els personatges de rang més alt, eren tan grans i produïen tal deformació que els cronistes anomenaren orejones als seus portadors, i passà a ser esta
paraula sinònima de noble inca. La figureta té els braços doblegats sobre el pit
amb les mans esteses, el sexe ixent i li falten els peus. Un inflament en la seua
galta dreta indica que està mastegant una bola de coca. Originàriament estes
representacions es cobrien amb teixits i plomes a la manera de vestits. Tot i que
amb molta freqüència formaven part de l’aixovar funerari, responen a la tipologia
de figuretes votives utilitzades com a ofrenes rituals en les distintes huacas, o
enterraments, també es tiraven als llacs o s’enterraven davall de recintes sagrats.
Esta peça formà part de les col·leccions reials que passaren del Palacio del Buen
Retiro al Gabinete de Historia Natural en 1775.
N.I. 7571, L: 6,1 x A:1,9 cm. 7,59 gr.
Cultura inca. Perú.
1438-1534 d.C. Horitzó Tardà.
Museo de América. Madrid.
184
Pajcha. Recipient de fusta compost per un bol forat connectat amb un mànec llarg
amb acanaladura central per on circula el líquid abocat des del recipient gran, que
acaba en un forat final. Està adornat amb ànecs menuts. Este tipus de vaixell s’utilitzava per a fer libacions a la terra, la Pacha Mama, en ritus relacionats amb la fertilitat, en ells s’abocava aigua o chicha. El seu origen es remunta a l’Horitzó
Primerenc andí. Col·lecció Juan Larrea (1935).
N.I. 7571, L:18,7 x A: 55 x màx. 14 cm.
Cultura inca. Perú.
1440-1534 d.C. Horitzó Tardà.
Museo de América. Madrid.
183
184
185
Kero. Vas de fusta policromada amb cap antropomorf. Col·lecció Larrea (1935).
N.I. 7.502, H: 19 x màx. 14,5 cm.
Cultura inca. Cuzco. Perú.
1440-1534 d.C. Horitzó Tardà.
Museo de América. Madrid.
186
Kero. Vas fet en fusta d’una sola peça. Està policromat i representa un cap de
jaguar. El jaguar està associat en la cultura andina a fenòmens astronòmics que
propicien la fecunditat de la terra. També és un símbol de poder lligat a l’aristocràcia incaica. Col·lecció Larrea (1935).
N.I. 7507, H: 19 x base 10 cm.
Cultura inca. Cuzco. Perú.
1440-1534 d.C. Horitzó Tardà.
Museo de América. Madrid.
185
186
77
[page-n-80]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 78
[page-n-81]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 79
ÍNDEX / INDICE
Presentació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Presentación
5
Paraules preliminars . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Palabras preliminares
7
Introducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Introducción
9
Les coordenades d’espai i temps . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Las coordenadas de espacio y tiempo
15
L’àrea andina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El área andina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
15
15
La periodització. Cronologia en les àrees Centre i Centre Sud Andines . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
La periodización. Cronología en las áreas centro y centro sur andinas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
17
17
Els Andes Centrals i la regió de Circun Titicaca: Dels primers pobladors a l’imperi Inca . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Los Andes Centrales y la región de Circun Titicaca: De los primeros pobladores al imperio Inca
19
Primers grups de caçadors recol·lectors. Viscachani i Ayampitín . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Primeros grupos de cazadores recolectores. Viscachani y Ayampitín . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
19
19
Horitzó Primerenc . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Horizonte Temprano
27
Chavín de Huantar. Inici de la Metal·lúrgia a la regió Circum-Titicaca. Tiwanaku períodes I i II . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Chavín de Huantar. Inicio de la Metalurgia en la región Circum Titicaca. Tiwanaku periodos I y II . . . . . . . . . .
27
27
Període Intermedi Primerenc . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Periodo Intermedio Temprano
33
Cultures regionals. Tiwanaku períodes III i IV. El classicisme andí . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Culturas regionales. Tiwanaku periodos III y IV. El clasicismo Andino . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
33
33
Horitzó Mitjà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Horizonte Medio
39
Els Imperis Expansius. Wari i Tiwanaku . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Los Imperios Expansivos. Wari y Tiwanaku . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
39
39
Període Intermedi Tardà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Periodo Intermedio Tardío
43
Etapa de regnes i confederacions a l’altiplà. Els regnes Collas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Etapa de reinos y confederaciones en el altiplano. Los reinos Collas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
43
43
Horitzó Tardà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Horizonte Tardío
49
El Tahuantinsuyu, Imperi dels Inques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El Tahuantinsuyu, Imperio de los Incas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
49
49
Bibliografia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
51
Restauració de la ceràmica de la col·lecció Rubén Vela del Museu de Prehistòria de València . . . . . . . . . . . . . . . . 53
Restauración de la cerámica de la colección Rubén Vela del Museo de Prehistoria de Valencia
Catàleg de Peçes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 59
Catálogo de Piezas
79
[page-n-82]
CULTURAS INDIGENAS-Maqueta
27/6/08
09:16
Página 80
El llibre Les cultures indígenes andines De Tiwanaku a Cuzco, editat per la
Diputació de València, s’acabà d’imprimir
als tallers Textos i Imatges de la ciutat
de València, el dia 15 d’octubre
de 1998.
LAUS
✠
DEO
[page-n-83]
EL FOC -Maqueta
26/6/08
08:54
Página 1
[page-n-84]
09:02
Página 1
Col·lecció Perfils del Passat
5
Col·lecció Perfils del Passat
27/6/08
Les cultures indígenes
andines
De Tiwanaku a Cuzco
Les cultures indígenes andines De Tiwanaku a Cuzco •
Portada Catálogo
MUSEU DE PREHISTÒRIA
[page-n-85]