Algunes reflexions a propòsit del plom ibèric Bastida I: paleografia, metrologia i negoci

[page-n-1]
Archivo de Prehistoria Levantina
Vol. XXXVI, 2026, p. 133-166
Permanent IRI: http://mupreva.org/pub/1642

Creative Commons BY-NC-SA 4.0 ES
ISSN: 0210-3230 / eISSN: 1989-0508

Joan FERRER I JANÉ a

Algunes reflexions a propòsit
del plom ibèric Bastida I:
paleografia, metrologia i negoci

RESUMEN: Paleogràficament, diverses circumstàncies han acabat confluint per tal que arribés a la
conclusió que els signes S81 i S45 , que suposava associats a una sisena vocal, é, tenen respectivament
el valor to i ku, tal com ja s’havia proposat per ser gairebé les darreres caselles buides d’un signari de
cinc vocals. Metrològicament, noves evidències mostren que el sistema a-o-ki no és duodecimal pur,
sinó híbrid, decimal per a a-o i duodecimal per a o-ki. Funcionalment, l’anàlisi quantitativa indica que
els morfemes -ka i -ku no són al·lomorfs, sinó que determinen el sentit de la transacció: sortides (-ka) i
entrades (-ku). Finalment, el signe bi afegit a sota de tres punts, certifica que el seu valor és menor que
tres i valida el valor de dos.
PALABRAS CLAVE: escriptura ibèrica sud-oriental, llengua ibèrica, sistemes metrològics, ponderals,
plata.

Some reflections on the Iberian lead tablet Bastida I:
paleography, metrology, and business
ABSTRACT: From a palaeographic perspective, several circumstances ultimately converged, leading
me to conclude that the signs S81 and S45, which I had assumed to be associated with a sixth vowel,
é, actually have the values to and ku respectively, as had already been proposed, since they were
practically the last remaining empty slots in a five-vowel signary. From a metrological standpoint,
new evidence shows that the a-o-ki system is not purely duodecimal, but hybrid: decimal for a-o and
duodecimal for o-ki. Functionally, quantitative analysis indicates that the morphemes -ka and -ku are
not allomorphs, but mark the direction of the transaction: outflows (-ka) and inflows (-ku). Finally, the
sign bi added beneath three dots certifies that its value is less than three and thus confirms the value of
two.
KEYWORDS: Southeastern Iberian script, Iberian language, metrological systems, weights, silver.

a

Universitat de Barcelona. Grup LITTERA.
https://orcid.org/0000-0002-6596-7437 | Joan.ferrer.i.jane@gmail.com

Recibido: 20/10/2025. Aceptado: 28/01/2026. Publicado en línea: 15/06/2026.

[page-n-2]
134

J. Ferrer i Jané

1. INTRODUCCIÓ
La làmina de plom de la Bastida de les Alcusses és una de les inscripcions ibèriques més rellevants, atès
que tant per la seva longitud, com pel seu bon estat de conservació, s’ha convertit en el millor instrument
per estudiar l’escriptura ibèrica sud-oriental.
Addicionalment, tot i procedir d’una excavació ja gairebé centenària, la informació i la documentació
referent al context arqueològic on va aparèixer és exemplar, circumstància que fins i tot en el context de les
excavacions actuals és una raresa.
En particular, aquesta inscripció va ser la base sobre la qual vaig fonamentar la meva proposta sobre el
sistema dual sud-oriental, que està format tant per les dualitats clàssiques de les oclusives dentals i velars,
on es verifica que la marca identifica la sonora de forma inversa respecte de l’escriptura dual nord-oriental,
com per les dualitats d’algunes consonants contínues: vibrants (ŕ/ř), sibilants (ś/š) i nasals (n/ń).
També ha estat una inscripció clau per a l’estudi dels sistemes metrològics ibèrics, atès que el text de
la cara B, que serà l’objectiu principal d’aquest treball, és un text molt regular, on figuren 19 entrades
comptables d’esquema NP + morfema + Quantitat. En aquest text, cada nom de persona va seguit d’un
morfema, quasi sempre -ka, però també en alguns casos el del signe -S45, de valor discutit, i una quantitat
expressada en unitats del sistema a-o-ki, on les quantificacions de cadascuna es realitzen mitjançant grups
de punts en vertical.
Diverses circumstàncies han acabat confluint per tal que, a la llum de noves evidències, arribés a la
conclusió que hi havia alguns aspectes relacionats amb aquest plom que calia tornar a formular. En primer
lloc, quin és el valor més probable per a alguns dels signes de valor més conflictiu: el signe en forma de
trident S48 ( ), el signe que té forma de D invertida, S81 ( ), i S45 ( ), amb valor ki a l’escriptura nord-oriental.
Un segon aspecte que calia revisar és el valor de les unitats de mesura que formen el sistema metrològic
a-o-ki i quina és la relació que mantenen entre elles. Finalment, el tercer aspecte afectat és quin tipus
de negoci hi ha darrere del text de la cara B i determinar si els dos morfemes que s’alternen darrere dels
antropònims, -ka i -S45 són variants d’un mateix morfema o no.
Aquest text és la versió escrita de la comunicació que vaig presentar al seminari de Llengües i
Epigrafia Antigues de Gandia el 8 de setembre de 2025. Tot i així, per no fer aquest article massa llarg,
la part metrològica, que serà objecte d’un treball específic (Ferrer i Jané, e. p.), aquí es presenta només
resumida.

2. CONTEXT
Per començar, resumeixo les dades més rellevants del seu context arqueològic i les característiques
principals de la làmina i de les inscripcions que conté.
Pel que fa a la cronologia del jaciment, només cal indicar que l’oppidum de la Bastida de les Alcusses
(Moixent, València) es funda a final del segle V o inici del IV aC, i la seva destrucció té lloc a final del tercer
quart del segle IV aC.
Respecte del context arqueològic, la làmina que ens ocupa va aparèixer plegada el 1928 a l’habitació
48 del complex 10, sota la mola inferior d’un molí. Aquesta habitació és un context domèstic normal, amb
pesos de teler, fusaioles, vaixella de consum i de cuina i fins i tot armament. En canvi, no hi ha rastres al
complex 10 de ponderals o plats de balances, però sí una gran abundància d’arades i instruments de conreu.
No obstant això, a l’espai adjacent 49, que formava part del mateix complex, es desenvolupaven activitats
metal·lúrgiques amb plom (Bonet i Vives-Ferrándiz 2011: 117 i 252).
Les dimensions de la làmina són 18 cm de llarg i 5 cm d’ample, està escrita per les dues cares i conté un
total de 243 signes, 158 a la cara B i 85 a la cara A, sense comptar els diferents grups de punts, en forma de
quantitats al text de la cara B i com a separadors als textos de la cara A (fig. 1 i 2). Originalment la làmina
APL XXXVI, 2026

[page-n-3]
Algunes reflexions a propòsit del plom ibèric Bastida I: paleografia, metrologia i negoci

135

seria més llarga, moment en què es van traçar els textos de la cara A. Posteriorment es va retallar i es va
redactar el text de la cara B, que és el que està protegit a l’interior (V.17.02, segons el codi de la Base de
Dades Hespèria: http://hesperia.ucm.es).
L’estructura d’aquest text ja era evident per a Serra Ràfols (1936: 339), fins i tot sense necessitat de
transcriure’l: “...el de la Bastida podria ésser un compte o un seguit d’apuntacions de caràcter com si
diguéssim comercial. Els conjunts de punts tindrien la vàlua de numerals, les ratlles serien apuntacions
successives, tal vegada cada una d’elles referents a una persona o entitat diferent, la repetició de mots
matèries repetides, les paraules titllades anotacions ja caducades”.
La interpretació dels punts com a indicacions numèriques era clara en els primers estudis (Ballester i
Pericot, 1929: 190; Serra Ràfols, 1936: 339; Bähr, 1948 = 2016: 107; Caro-Baroja, 1954: 774; GómezMoreno, 1967: 932), però es perdria en estudis posteriors (Fletcher, 1953; 1982; 1985; Beltrán, 1954; 1962
i Maluquer, 1968: 133).
El principal avanç en la interpretació del sistema metrològic va ser la proposta de J. de Hoz (1981: 477)
d’interpretar correctament el valor del signe ki sud-oriental, que permetia realitzar el paral·lelisme de les
expressions metrològiques d’aquest text amb les expressions nord-orientals del sistema a-o-ki, que sempre
apareixen en aquest ordre quantificades per barres verticals, a diferència d’aquest text que usa punts, i que
apareixen a continuació de noms de persona sufixats amb el morfema -ka. Aquesta és la interpretació ja
unànime d’aquest text (Untermann, 1990; Rodríguez Ramos, 2002: 238; Ferrer i Jané, 2011; Simón, 2012;
Sabaté, 2021).

3. PALEOGRAFIA
En aquest apartat primer proposaré un nou dibuix a partir de la inspecció realitzada. En segon lloc revisaré
les quantitats en forma de grups de punts per establir el seu nombre real. En tercer lloc analitzaré el cas
especial de la unitat de mesura a i els seus punts. Després revisaré els valors proposats pels signes més
dubtosos, i, finalment, proposaré una nova lectura de la inscripció.

Fig. 1. Esquerra: fotografies de l’anvers i el revers del primer plom de la Bastida de les Alcusses (MPV). Dreta:
fotografia de la làmina plegada en el moment de la troballa (Ballester i Pericot, 1929).
APL XXXVI, 2026

[page-n-4]
136

J. Ferrer i Jané

3.1. Nou dibuix
Aprofitant la possibilitat que vaig tenir d’inspeccionar aquest plom al Museu de Prehistòria de València
(núm. inv. 13417), he realitzat un nou dibuix de les inscripcions que conté (fig. 2). Tot i així, no hi ha
excessives novetats respecte del darrer dibuix de Fletcher (1985) i la major part dels canvis es troben
dispersos en dibuixos anteriors de Fletcher i altres.
Pel que fa a la cara A, el dubte principal és el punt central del signe ti d’uŕketiiger al principi de la quarta
línia del text A2, que d’existir estaria molt desplaçat cap avall, no en posició central ( ), com dibuixa
Fletcher (1985). De fet, en el dibuix de Beltrán (1962) no apareix. També afegeixo el traç addicional del
signe ka al final de la primera línia del text A1, ja reflectit als dibuixos d’Untermann (1990) i de Beltrán i
que és un dels pocs ka complexos de l’escriptura sud-oriental ( ).
En el cas de la cara B, afegeixo el traç addicional del ki de l’aŕgi del final de la segona línia ( ), elimino
el traç petit inferior del ke ( ) de sekel a la meitat de la primera línia i afegeixo dos traços verticals que
ratllen punts, en vermell al dibuix. A més, la primera quantitat de la tercera línia, d’un sol punt, passa a ser
de dos punts, tal com el mateix Fletcher (1953) ja reflectia en el seu primer dibuix. La novetat més rellevant
consisteix a identificar un traç central ( ) del signe S81 ( ) al segon nom de la tercera línia, que s’aprecia bé
a les fotografies i que el converteix en un signe complex.

Fig. 2. Dibuixos de les inscripcions del plom Bastida I.
APL XXXVI, 2026

[page-n-5]
137

Algunes reflexions a propòsit del plom ibèric Bastida I: paleografia, metrologia i negoci

3.2. Els punts de les quantitats
Per llegir bé el text, primer cal determinar els punts de cada quantitat, atès que hi ha petites diferències entre
els investigadors (fig. 3).
A la tercera línia, de la primera quantitat assignada a biuŕtageŕ, Fletcher (1985) dibuixa només un punt,
però tant Untermann com De Hoz en comptabilitzen dos, tal com la majoria de dibuixos antics recullen,
també el primer de Fletcher (1953). La zona està afectada per la confluència de les dues línies de ratllat,
però sembla que efectivament en serien dos. En altres casos on només hi ha un punt, el punt ocupa la
posició central, per tant, que el segon punt estigui lleugerament desplaçat cap avall seria un indici favorable
al fet que el primer punt existeixi. Al primer registre atribuït a kanibeřon Untermann només hi identifica
cinc unitats, però tota la resta sis, que sembla clarament la correcta. A la segona entrada de la tercera línia
Untermann en veu cinc, mentre que De Hoz en veu tres, però realment en són quatre, amb una petita línia
vertical que travessa la darrera unitat i que el dibuix de Fletcher (1953) i el de Gómez-Moreno (1967)
reprodueixen correctament.
Finalment, la quantitat més alta de la relació que Untermann i De Hoz identifiquen formada per deu
punts presenta també dubtes. De fet, Caro Baroja (1954: 775) només n’identificava vuit. En primer lloc,
el punt superior de la segona columna està afectat per un cop, que podria ser accidental, o reflectir una
possible correcció, tot i que, com s’explica més endavant la forma de cancel·lar punts en altres casos es fa
més subtilment amb una ratlla fina. En segon lloc el punt central de la segona columna és el menys marcat
del conjunt, tot i que podria ser degut al procés de restauració. Addicionalment, la posició dels punts a
la segona columna en aquesta quantitat és sospitosa, ja que en altres casos amb doble columna els punts
s’acumulen a la base, mentre que aquí es distribueixen equilibradament a la base, al mig i a dalt.
Una possible justificació d’aquesta irregularitat és que els dos punts de posició anòmala, d’existir, fossin
producte d’un afegit posterior amb la intenció de diferenciar els dos nous punts situant-los en una posició
no natural. Tot i així, res impedeix que fossin ja originals i la seva posició, simplement, fos una decisió
arbitrària sense cap significat especial. Aquesta és una de les quantitats assignades a beŕśir, que, per una
banda, acumula irregularitats i aquesta en podria ser una més, però que també ja en té una altra de vuit ki,
cosa que afavoriria reduir aquesta a vuit, tenint en compte la tendència del text repetir quantitats. En resum,
al meu parer els dos punts de la segona columna podrien existir, per tant, en segueixo comptabilitzant deu,
tot i que només vuit són segurs, cosa que impedeix usar aquesta quantitat per justificar que la relació entre
o i ki fos superior a deu (Ferrer i Jané e. p.).

5.1

3.1

4.4

2.5

4.3

2.4

2.3

4.2

2.2

4.1

2.1

3.4

1.5

1.4

3.3

1.3

3.2

1.2

1.1

Fig. 3. Quantitats de cada entrada en el mateix ordre que a la làmina. El primer nombre indica la línia i el segon la
seqüència de l’operació (Fotografies: MPV).
APL XXXVI, 2026

[page-n-6]
138

J. Ferrer i Jané

Tot i així, l’argument de Vidal (2017: 125) de rebutjar que aquesta quantitat sigui unitària adduint que
està feta en dos moments diferents perquè els punts de la segona columna estan a la dreta i no a l’esquerra,
com suposadament tocaria si se seguís l’ordre dels signes, no em sembla correcte. Primer, perquè tots els
casos amb dues columnes estan realitzats igual, per tant, no és específic d’aquesta quantitat. Aquest fet es
produeix en cinc quantitats, tres amb cinc punts a la primera columna, una amb sis i aquesta amb set.
Tampoc és correcta la seva afirmació que l’escriba col·loqui la segona columna a la dreta per falta
d’espai, atès que en quatre dels cinc casos hi ha tant d’espai lliure a l’esquerra com a la dreta, com clarament
passa en aquest cas, sinó que ho fan per decisió conscient i sistemàtica. A més, en la major part de les línies
no caben més de sis punts correctament espaiats en una sola columna, per tant, l’ús d’una segona columna
és estructuralment necessari. Que hagin triat col·locar la segona columna a la dreta, potser simplement
respon a la intenció de remarcar la relació amb el símbol que estan quantificant i aprofitar millor l’espai.

3.3. La unitat de mesura ‘a’ i els seus punts
Pel que fa al nombre d’expressions on figura la unitat a ( ), el problema sorgeix pel fet que mentre que o ( )
i ki ( ) sempre van seguits d’un nombre variable de punts, fins i tot en alguns casos només un, el signe a,
aparentment, almenys d’acord amb quasi tots els dibuixos publicats, no porta mai cap punt, per tant, decidir
si forma part del morfema del nom o de la quantitat no era en un primer moment evident.
Inicialment, De Hoz (1981: 477) només identificava la unitat a en una de les entrades en què apareix
precedida pel morfema ka ( ), atès que en la resta de les cinc possibles aparicions considerava que el signe
a era part del segon morfema, kia en la seva lectura. En canvi, tant per a Rodríguez Ramos (2002: 238), com
per a mi (Ferrer i Jané 2010: 73), el morfema restaria reduït al signe S45 ( ) de lectura discutida i, per tant,
en tots els casos el signe a s’hauria d’interpretar com a part de l’expressió metrològica del sistema a-o-ki.
En un treball posterior, De Hoz (2011: 232) ja considera que el morfema només és S45 ( ), -ki en la seva
lectura, i que, per tant, tots els signes a són unitats de mesura. A més, indica que almenys en dos casos, els
dels finals de la primera i de la segona línia, el signe a sí que portaria un punt, la qual cosa confirmaria la
seva condició de quantitat.
Per la inspecció directa de la peça realitzada, puc confirmar la seva proposta (fig. 4, 1.5 i 2.5). Tot i així,
caldria ampliar la relació de punts també a una de les quantitats de la tercera línia (fig. 4, 3.3), que a més
presenta el punt en la mateixa posició elevada que la de la segona línia, mentre que el de la primera està a

2.5

5.1

3.3

3.4

1.5

4.4

Fig. 4. La unitat a: a dalt les que tenen un punt i a sota les que no en tenen. El primer nombre indica la línia i el segon
la seqüència de l’operació.
APL XXXVI, 2026

[page-n-7]
Algunes reflexions a propòsit del plom ibèric Bastida I: paleografia, metrologia i negoci

139

mitja alçada. En un altre dels casos podria haver-hi un punt a l’extrem d’un dels traços del signe a, però no
és segur (fig. 4, 3.4). Tot i així, aquests punts han estat realitzats amb menor força que els altres i estan al
límit del que podria ser un punt adventici, com els que apareixen en d’altres zones.
En tot cas, com veurem més endavant, probablement, el context del document ja determinava que
d’haver-hi una a segur que només n’hi havia una, per tant el punt sigui prescindible. A més, la pròpia unitat
de mesura sense quantificar ja expressa de per sí la unitat, atès que si no fos així no s’hauria escrit.

3.4. Els signes de valor conflictiu
Abans de procedir a interpretar el text, també hem de solucionar el problema dels signes de valor encara no
consensuat a l’escriptura ibèrica sud-oriental. Com ja he indicat, els més conflictius són el trident, S48 ( ),
el signe en forma de D invertida, S81 ( ) i el que correspon al valor ki a l’escriptura nord-oriental, S45 ( ),
tots ells codificats d’acord a De Hoz (2011b, 740). Tot i així, revisaré primer el cas del signe ki sud-oriental
sense traç al cap ( ), ki3 segons De Hoz (2011b, 741), i el del signe ko amb un apèndix angular a la dreta
( ), que De Hoz no codifica. Remeto a treballs anteriors per a una discussió exhaustiva de les diferents
propostes (Ferrer i Jané, 2010: 71-73; 2020a: 990-992, fig. 14, 1002-1003; Ferrer i Jané i Moncunill, 2019:
93-97, taula 4.3 = 2022: 113-117, taula 4.3).
El signe ki3 ( )
Pel que fa al signe ki3, un cercle sobre una barra vertical ( ), els dubtes sorgeixen pel fet que alguns
investigadors (Untermann, 1990: G.7.2; Rodríguez Ramos, 2002: 240) plantegen que sigui una variant rara
de la vocal e en forma de cercle ( ). Aquesta proposta permetria compensar l’absència d’aquesta darrera
en el text A2, tot i que el cercle tampoc apareix al text de la cara B, on ki3 també està absent. Per a d’altres
(De Hoz, 1981: 477; 2011a: 232, Faria, 1990-1991: 193), en canvi, seria una variant del signe ki ( ).
Pel que fa al signe ki estàndard, amb traç al cap, cal indicar que al text de la cara B no hi ha problema:
hi apareixen dues variants clares, la que té el traç al cap ( ), usada com a inicial de kitar en la majoria de
les quantitats, per exemple, o3ki1 (fig. 5, B), i la que apareix en el formant aŕgi (fig. 5, A), que té un traç
addicional ( ) per marcar la sonora (Ferrer i Jané, 2010: 86). En canvi, a la cara A només hi apareix la
variant ki3, que no té ni traç al cap ni traç afegit, per exemple kitatorkir (fig. 5, C).
Al meu parer, la variant ki3 sense traç al cap ( ) hauria de funcionar com a variant simple d’una dualitat
del signe ki, on la variant amb el traç al cap ( ) seria la complexa (Ferrer i Jané 2010: 86). Addicionalment,
la variant ki3 ja s’interpreta com a variant de ki en altres textos, per exemple, sense anar més lluny, al segon
plom de la Bastida de les Alcusses (V.17.05), al text koikauskituŕ (fig. 5, D), on coincideix amb el signe e
en forma de cercle, al text ebarkořar.

A

B

C

D

Fig. 5. Exemples d’us del signe ki sense traç al cap (S46) als ploms de la Bastida.
APL XXXVI, 2026

[page-n-8]
140

J. Ferrer i Jané

A més, sembla lògic que si el text B usa les versions abreujades de kitar (ki) i otar (o) amb numerals
simbòlics per expressar les quantitats, al text A2 s’usin les versions plenes d’ambdues unitats de mesura
juntament amb numerals lèxics, ota a otalau i kite/kita a kitetitor i kitatorkir (Ferrer i Jané 2010: 87, nota
49). Per contra, la lectura amb valor e d’aquest signe ens identificaria la unitat de mesura ete/eta, que és
el divisor de kite/kita, coexistint amb el múltiple del darrer, ota, la qual cosa no sembla gaire coherent.
Finalment l’ús d’una variant simple (ki3) al text A2, kite/kita, seria coherent amb l’ús també de la simple a
la seva versió abreujada al text B.
Tot i que Rodríguez Ramos (2002: 240) argumenta la seva alta freqüència per defensar que sigui la
vocal e, la meitat dels sis casos del text A2 corresponen a la mateixa arrel kite/kita, que es repeteix per raons
òbvies. Com a efecte secundari d’aquesta hipòtesi, Rodríguez Ramos (2002: 240 i 243) també proposa que
el signe trident S48 ( ) del text A2, no sigui e com ell mateix ha proposat per al text B, atès que ja té un
millor candidat per a e, sinó que sigui en realitat una variant del signe ki, que li havia quedat lliure. Com ja
he indicat, no estic d’acord ni amb la primera hipòtesi ni amb la seva derivada.
El signe ko amb angle lateral (

)

El signe ko simple amb un angle al seu lateral dret ( ) coexisteix tant amb la variant simple ( ), com amb
la complexa de ko, aquesta darrera amb traç central superior ( ), per la qual cosa cal pensar que representa
un valor similar, però diferent (fig. 6). Tot i així, per a De Hoz (2011a: 237, nota 28) seria estrictament
un signe ko, atès que considera el traç addicional adventici, causat per un error de l’escriba, per això no
figura en la seva relació de signes amb un codi específic. En la mateixa línia, altres investigadors també el
llegeixen ko (Rodríguez Ramos, 2002: 237; Correa, 2004: 86), mentre que per a d’altres tindria el valor ku
(Untermann, 1990: 145, nota 64; Faria, 1990-1991: 78; 2013: 200), d’acord amb el plausible paral·lel kuleś
per al formant antroponímic on s’usa.
Una variant d’aquesta darrera proposta i que justificaria el valor ku és que formés part d’una dualitat
específica que tingués per objecte representar el valor ku/gu (Ferrer i Jané, 2017: 73, fig. 3 i 74; 2020a:
991, fig. 13 i 1003; Ferrer i Jané i Moncunill, 2019: 81, taula 4.1 i 96 = 2022: 100, taula 4.1 i 116).
Aquesta situació podria repetir el que passa a l’escriptura del sud-oest, on alguns sil·labogrames de la sèrie
o/u semblen variants creades a partir de la seva parella reflectint una fase inicial on només hi hauria un
sil·labograma per ambdues vocals (cf. Ferrer i Jané, 2016: 55-57). En aquest cas, la variant documentada
només amb l’angle lateral seria la simple, per tant sorda, i la que portaria un traç addicional central podria
ser la complexa i per tant la sonora.
Tot i així, com explico més endavant, hi ha un altre signe que és millor candidat a tenir el valor ku, per
tant aquest signe bé hauria de passar a la llista d’hàpaxs pendents de desxifrar, o bé hauríem d’acceptar la
proposta de J. de Hoz que aquesta variant no existeixi, que em sembla la solució més simple a l’espera que,
si no fos així, es documenti en alguna altra inscripció.
El signe S48 ( )
El signe trident, S48 ( ), és molt infreqüent a les escriptures meridionals, només apareix en sis ocasions, però
quatre d’elles al primer plom de la Bastida, dos cops al text B, i dos a l’A2. Al text B apareix en posició
vocàlica davant d’una sibilant inicial a l’antropònim, s kel (fig. 7, A), circumstància que apunta que sigui
una vocal, potser e, si el paral·lel [---]IRSECEL de la Turma Salluitana (CIL I2 709) fos el correcte o potser
i, si ho fos el sikil del text A2 del mateix plom. L’altre segment d’aquest text, un altre dels antropònims,
kol śtautin (fig. 6, C), suposadament una variant o forma local de kuleśtautin, també apunta a una vocal
propera a e, normalment representada pel signe en forma de cercle ( ), però que és absent en aquest text
APL XXXVI, 2026

[page-n-9]
Algunes reflexions a propòsit del plom ibèric Bastida I: paleografia, metrologia i negoci

A

B

141

C

Fig. 6. Les tres variants del signe ko del text B del primer plom de la Bastida de les Alcusses: (A) gobeřoi. (B) lako.
(C) koleś.

A

B

C

D

Fig. 7. Exemples d’ús del signe trident S48 a l’escriptura sud-oriental. La Bastida de les Alcusses: A) text B del primer
plom, sekel; B) text B del segon plom, kiler; C) text A2 del primer plom, gue. Plom AB.06.01 del Amarejo: D) keeten.

(Untermann, 1990: 145; Faria, 1991: 193; Rodríguez Ramos, 2002: 238). Al text A2 apareix al segment
otalaugu ter (fig. 7, C), on com s’explica a l’apartat 4.3.3 també la lectura e proporciona bons paral·lels,
i també al segment sikil řikań (fig. 7, B), de paral·lels menys clars.
El signe S48 ( ) també s’usa en una ceràmica pintada de Libisosa (Lezuza, AB.03.03), on apareix davant
de la vocal i, al text silagon i, de manera que no és probable que sigui ti com inicialment s’havia plantejat
suposant que tindria el valor que té a l’escriptura nord-oriental (Fletcher 1982: 16; De Hoz 1993: 637). La
darrera ocurrència és una de les làmines de plom del Amarejo (Bonete, AB.06.11), on apareix darrere ke
(fig. 7.4), al text ]ke ten (fig. 7, D), circumstància que dificulta que sigui estrictament e. En tot cas, cap dels
dos textos pot ser usat de forma decisiva, atès que de vegades es produeixen redundàncies esporàdiques,
com exemplifica el segment uŕketiiger del text A2 del mateix plom de la Bastida de les Alcusses. El signe
trident també apareix en un esgrafiat de sis signes sobre pedra del Corral de Saus (V.17.01), però és molt
dubtós i no l’uso; casualment, també hi apareixen S81 ( ) i S45 ( ).
En aquest punt, va bé introduir la segona làmina de plom escrita de la Bastida de les Alcusses (V.17.05),
que fou trobada el 1992 en una de les terreres de les excavacions de 1930 al nord del departament 158
(Fletcher i Bonet 1991-92). Per la poca llargada del text, 26 signes en una cara i 32 en l’altra, i la seva forma
sinusoidal sembla més aviat un text cultual que no pas pràctic. Està escrita per les dues cares, però són obra
de dues mans diferents, com exemplifica la forma diversa del signe te, i com passa amb el primer plom,
també usa un signari dual (Ferrer i Jané 2010). En tot cas, el que ens interessa d’aquest text és que no usa
el signe trident, sinó que usa el clàssic signe e en forma de cercle, dos cops en una cara i un cop en l’altra,
circumstància inversa a la documentada en el primer plom.
Una primera solució és pensar que aquesta distribució pot ser atribuïda a l’atzar i que tots dos signes
coexisteixin en el mateix signari amb valors diferents, potser amb sèries de sil·labogrames diferents per
a cada vocal si els corresponents a les vocals o/u compartissin formes (fig. 8 A). Aquesta alternativa amb
APL XXXVI, 2026

[page-n-10]
142

J. Ferrer i Jané

Fig. 8. Esquerra: signari amb la sisena vocal (model previ). Dreta: doble signari amb signes diferents per la vocal e
(nou model).

un sol signari amb sis vocals és la que he defensat en treballs anteriors, tot i que sempre com a proposta
de treball i amb els signes en vermell (Ferrer i Jané, 2010: 73; 2017: 73, fig. 3; 2020a: 991, fig. 13, i 1003;
Ferrer i Jané i Moncunill, 2019: 81, taula 4.1, i 96 = 2022: 100, taula 4.1, i 116).
El problema de la proposta d’un sol signari és que els textos del primer plom són massa llargs per considerar
fortuïta l’absència d’un signe que té una freqüència general de gairebé el 4% (Ferrer i Jané, 2018a: 156), o del
2% si repartim la freqüència general entre les dues vocals e i é. Són 243 signes en total, 158 al text de la cara B
i 85 als dos textos de la cara A. Fins i tot comptant només el text B sense repeticions d’antropònims, morfemes
i unitats de mesura, resten 77 signes. Els dos signes S48 ( ) representen el 2,6% i esperaríem una representació
similar del signe e en forma de cercle ( ). El mateix problema es repeteix als textos de la cara A, on els dos
tridents representen el 2,4% dels 85 signes. Si realment les dues vocals e i é estiguessin vives en el signari que
hi ha darrere d’aquests textos, esperaríem que en ambdós textos apareguessin ambdues.
Una solució alternativa és que siguin dos signaris diferents, cadascun amb un signe diferent per al
mateix valor e. Aquesta segona solució eliminaria la necessitat d’una nova sèrie de sil·labogrames per a la
nova vocal i els signes dubtosos podrien assignar-se a les caselles buides de la sèrie o/u (fig. 8 B), tal com
proposa Rodríguez Ramos (2002: 240), ku per a S45 ( ) i to per a S81 ( ), que, com s’explica més endavant,
són els que proporcionen millors paral·lels i encaixen millor en el context, tal com ja havia reconegut en el
cas del valor to per a S81 en treballs anteriors (Ferrer i Jané, 2010: 73; 2022: 38).
El problema de la segona solució és que ambdós signaris s’estarien usant en el mateix jaciment en
cronologies similars, sense raons per pensar que un d’ells sigui forà. Aquesta situació també es podria
repetir a Libisosa (Lezuza), on el signe S48 ( ) i el signe e tradicional ( ) també conviuen, el primer en una
pintada (AB.03.03) i el segon en un segell (AB.03.05-09) i un grafit (AB.03.10), tot i que potser només el
grafit fos amb seguretat local.
El fet que el segon plom de la Bastida de les Alcusses sigui cultual, probablement més conservador, i
el primer econòmic, potser més innovador, podria explicar localment l’ús en aquest darrer del signe S48 en
lloc del cercle, però no es pot generalitzar, atès que tant la pintada de Libisosa (AB.03.03) com el plom del
Amarejo (Bonete, AB.06.11) on s’usa el signe S48 són plausiblement cultuals.
En tot cas, la proposta que planteja Rodríguez Ramos (2002: 243), fent evolucionar S48 ( ) des de la
variant clàssica de e en forma de cercle ( ) no em sembla correcta. Al meu parer, són signes diferents i
a l’abecedari d’Espanca (MLH IV J.25.1 / BEJ.05.03) hi apareixen tots dos, per tant, cal suposar que en
origen tenien valors diferents a l’escriptura meridional original (Ferrer i Jané, 2017: 76, fig. 8).
Així doncs, també a l’escriptura model de l’escriptura ibèrica sud-oriental, plausiblement la turdetana,
hi haurien de figurar els dos signes amb valors diferenciats, potser sense ser estrictament cap d’ells e, però
sí amb valors suficientment compatibles amb el valor de la vocal e com per generar ambigüitat.
APL XXXVI, 2026

[page-n-11]
Algunes reflexions a propòsit del plom ibèric Bastida I: paleografia, metrologia i negoci

143

Una alternativa híbrida, seria pensar en un mateix signari en el que podrien conviure ambdós signes
amb valors lleugerament diferents, e i é, per exemple, però usat a la pràctica com si fossin dos signaris pel
que fa a la representació de la vocal e i on el signe no usat es mantindria, per tradició, amb el valor original.
Deixo pendent per un treball futur l’anàlisi precís d’aquesta situació, així com les implicacions sobre el
model genealògic de les escriptures paleohispàniques que he plantejat anteriorment (Ferrer i Jané, 2017: 76,
fig. 8). En aquest treball proposava un model de sis vocals per l’escriptura meridional original, que podria
seguir essent vàlid, amb sil·labogrames específics per e i é, però amb sil·labogrames compartits per les
vocals o i u, per poder explicar les diferències entre l’escriptura del sud-oest, Espanca i l’escriptura ibèrica
sud-oriental en el tractament dels sil·labogrames de les vocals o i u, que els resultats de l’article present no
han fet més que ampliar.
A la fig. 8 els quadres de signes, tant el referent al model previ de sis vocals, com el nou de cinc,
reflecteixen només els signes estrictament documentats a l’escriptura ibèrica sud-oriental. Respecte d’altres
quadres publicats en treballs anteriors (Ferrer i Jané, 2017: 73. fig.6; 2020a: 991, fig. 13; Ferrer i Jané i
Moncunill, 2019: 81, taula 4.1 = 2022: 100, taula 4.1) he eliminat els signes que considero que s’usen
exclusivament en inscripcions turdetanes (Ferrer i Jané, 2021), tot i que és plausible que algun acabi
documentant-se també a l’escriptura sud-oriental, almenys el que correspongui a la casella buida del signe
bu. La resta de canvis entre el vell i el nou model s’expliquen a continuació.
El signe S81 ( )
Tornant als signes conflictius, el signe S81 ( ) apareix tres cops al primer plom de la Bastida de les Alcusses,
i en els tres casos el valor to proporciona els millors paral·lels: bodo al text B, bodoldiŕ, i tor al text A1,
kitetitor i kitatorkir (fig. 9).
De fet, el que correspon a bodo porta un traç interior ( ), que inicialment havia atribuït a una realització
defectuosa, però que en el context d’un sil·labograma dual encaixaria que fos la marca del complex i per
tant el sonor, que en aquest cas és el que esperaríem, d’acord amb els paral·lels llatins: Bodonilur (CIL
II2/7.91). Cal recordar que les dualitats d’aquest signe proposades originalment (Ferrer i Jané, 2010: 97) ja
no tenen sentit des de la identificació del signe S65 ( ) com a variant de la vocal a (Ferrer i Jané, 2018a).
D’altra banda, tor es podria identificar com un dels elements del sistema de numerals ibèric que a Llíria
és documenta amb la variant complexa, o sigui la sorda (Ferrer i Jané, 2009; 2022). Tenint en compte que
només ens queda la casella buida del nou, li he assignat temptativament aquest valor (Ferrer i Jané, 2022:
11, fig. 1), però també podria ser una segona forma d’algun dels ja coneguts. La identificació de tor al text
A2 de forma repetida encaixaria amb el fet que en aquest text s’acumulen elements interpretables com a
numerals lèxics (lau, tor i ban) i unitats metrològiques (ota, kite/kitar i potser laku per laker) juntament
amb dos NP seguits del morf ka.

A

B

C

Fig. 9. Usos del signe S81 al primer plom de la Bastida de les Alcusses. (A) bodoldiŕ. (B) kitetitor. (C) kitator.
APL XXXVI, 2026

[page-n-12]
144

J. Ferrer i Jané

La lectura tor es veuria reforçada per la possible presència d’erdi, si kitetitor fos *kit(a/e)e(r)ditor,
cosa que generaria una expressió similar per l’inici al kiterder de les hemidracmes d’ars (Mon.33.4) o
a l’eterder dels semis de bronze d’undikesken (Mon.6.7) i pel final a les del plom de Llíria (V.06.007):
erdiketor : lâukerditor. També favorable a aquesta hipòtesi seria el fet que el mateix fenomen permetria
identificar erder a un altre dels segments del text A1, si otalaugueter fos *otalaugue(r)der, potser quatre
i mig otar (o), si gu(e) fos una variant de la partícula ge, plausible conjunció, documentada en numerals
complexos, com abařgeborste (10 + 5 = 15) al plom llarg d’Ullastret (GI.15.01).
El fenomen fonètic que hi hauria darrera dels dos casos indicats, erdi  eti i erder  eter, seria la
caiguda de la vibrant i l’ensordiment de la dental. La caiguda de la vibrant es podria documentar també en
un dels urdal de l’abric del Tarragón (V.24.01; Ferrer i Jané, 2018b: 234) que apareix com a udal, i potser
ambdós fenòmens conjuntament a l’utal en lectura dual, de l’ostrakon de Meca (V.15.3; Ferrer i Jané et al.,
2015: 171), que podria anar seguit d’una quantitat, bi (2), com passa amb algunes de les possibles divinitats
de les inscripcions rupestres (Ferrer i Jané 2022: 24, fig. 19 i 20).
També a favor de la lectura tor estaria el fet que l’element kitatorkir del text A1 podria relacionar-se
amb (eta)śeŕkir dels sisens de bronze d’undikesken, i ser interpretat com la fracció tor de kita (Ferrer i
Jané, 2022: 38).
Tot i així, en altres textos sud-orientals els paral·lels afavoririen que el valor de S81 ( ) fos més aviat
similar a te que no a to. Al segon plom de la Bastida de les Alcusses (V.17.05) es detecta una correcció de
S81 per un signe te, cosa que podria ser considerada un indici favorable al valor té, amb la sisena vocal, i ,
en tot cas, al seu valor dental. En el cas del plom Gil Farrés (1984), una lectura bitékin sonaria millor que
bitokin. I a la bala de fona de plom de procedència desconeguda amb potser un morf -(ka)té final: iśarlikaté,
millor que un final en to. Fins i tot, *bodoildiŕ podria resultar en un creïble bodéldiŕ amb la sisena vocal.
En la mateixa línia, a l’escriptura del sud-oest aquest signe té un comportament divers, però apareix
davant e en dos casos segurs (J.9.1 / Alcoutim i J.10.1 / Mestras) i en un tercer davant i (J.12.3 / Corte do
Freixo), que serien favorables al valor suposat per a é (e/i), mentre que només en un cas apareix davant de la
vocal o (J.53.1 / Alcalá del Río). A més, en aquesta escriptura el valor to ja està representat per un altre signe
( ) i el signe S81 hauria de ser probablement un dels signes sil·làbics de la nova sèrie que vaig proposar,
diferent de les clàssiques, dental, velar i labial, potser el signe associat a la vocal e, tenint en compte que hi
ha altres candidats millors per a la vocal i (Ferrer i Jané, 2016: 65-67 i 74).
Caldrà estar atents a les noves troballes d’inscripcions meridionals per veure si la solució que funciona
bé al primer plom de la Bastida de les Alcusses és extrapolable a totes les inscripcions sud-orientals o hi ha
més excepcions, com la que clarament exemplifica l’escriptura del sud-oest, on el valor to està representat
per un signe tu lleugerament modificat ( ). En aquest sentit, Rodríguez Ramos (2002: 240) ha proposat que
aquest sigui també l’origen de S81, proposta que en principi podria resultar plausible per la forma similar
d’ambdós signes, però que té el problema que S81 ( ) ja existeix a l’escriptura del sud-oest i en els quatre
casos més clars només un combina amb o (Ferrer i Jané et al. e. p.).
En tot cas, l’estela de Cástulo (J.03.03) podria proporcionar la prova definitiva del valor to per a S81.
Aquesta inscripció coneguda per dibuixos i fotografies d’escassa qualitat ha estat recentment tornada
a publicar per Luján et al. (2023) amb una excel·lent fotografia. Aquests autors donen per autèntica la
inscripció, malgrat que en el seu dia alguns col·legues (Rodríguez Ramos, 2005: 124; De Hoz, 2011b:
202, nota 48, 368) en van dubtar. A més, confirmen que és un cas únic, ja que combina un text d’una línia
en escriptura nord-oriental i un altre de dues línies en escriptura sud-oriental. El text nord-oriental sembla
posterior, encaixat a la part superior, potser esquivant una zona irregular amb el text kabito, que proposen
que sigui la versió ibèrica del cognomen llatí Capito.
Tot i que Luján et al. (2023) donen la lectura kabiŕ per al primer element del text sud-oriental, al meu
parer, el tercer signe és molt diferent del signe ŕ estàndard de la línia següent i per tant hauria de ser S81,
la qual cosa permetria llegir aquest segment kabito, si el valor del signe S81 fos to, igual que el text nordoriental, justificant d’alguna manera la coexistència dels dos textos. L’ús de la variant simple del signe S81
APL XXXVI, 2026

[page-n-13]
Algunes reflexions a propòsit del plom ibèric Bastida I: paleografia, metrologia i negoci

145

encaixaria amb el paral·lel llatí, que és sord. Tot i que a mi també en algun moment m’ha generat dubtes la
seva autenticitat, ja que seria el primer text on conviuen les dues escriptures ibèriques, no veig possible que
el 1994 algú pogués falsificar aquest text. La valoració d’aquesta inscripció es desenvolupa amb més detall
en un altre treball (Ferrer i Jané, et al. e.p.).
El signe S45 ( )
Passant ja al darrer dels signes de valor conflictiu, a diferència del que passa amb el signe S81 ( ) amb el
valor to, la proposta original de Rodríguez Ramos (2002: 238-240) que el signe S45 ( ) tingui el valor ku
no té cap suport extern clar. L’atribució d’aquest valor es basa, primer, en assumir que el seu valor és velar
per la comparativa amb el seu valor en escriptura nord-oriental, circumstància que jo també assumia en
assignar-li el valor ké (Ferrer i Jané 2010: 73; 2020a: 991, taula 1, 1002-1003). I, en segon lloc, que, un
cop assignat el valor ki de l’escriptura sud-oriental ( ), la darrera casella buida entre els valors velars en un
signari de cinc vocals és la casella del valor ku.
En l’escenari actual de prescindir de la sèrie sil·làbica de la sisena vocal a l’escriptura ibèrica sudoriental, l’argument em sembla suficientment sòlid i així ho reflecteixo en el quadre de valors (fig. 8, dreta).
Només he de precisar que en el marc del sistema dual (Ferrer i Jané, 2010), clarament es documenten
dues variants d’aquest signe i per tant cal atribuir a la variant complexa ( ) el valor gu, i a la variant
simple ( ) el valor ku. Aquesta dualitat es documenta de forma explícita en el text A2 de la Bastida de les
Alcusses als segments laku i otalaugueter.
Al text B només es documenta la variant simple, cinc vegades, sempre com a morfema final d’aiduaŕgi i
saldulako (fig. 10, A). I sembla que el mateix esquema NP + S45 ( ) es repeteix en altres textos sud-orientals,
amb seguretat a aitigeldun (fig. 10, B) al plom del Llano de la Consolación (AB.07.05) i a bikuŕtibaś en
un dels ploms d’Orleyl (CS.21.02). Tot i que el morfema ku en escriptura nord-oriental és més aviat típic
de topònims, també en algun cas sembla funcionar amb antropònims, en la plausible variant -(i)ku, tal
com assenyala el mateix Rodríguez Ramos (2016: 252) amb els parells aiunordin-iku / aiunordin-ika
d’un dels ploms atribuïts a Tivissa (T.07.02) i ataŕeśaŕ-te / ataŕeśaŕ-ku al plom de la col·lecció Marsal
(GR.00.01). Com s’indica més endavant, també caldria afegir a la llista kebelsilunin-iku d’un dels ploms
d’Orleyl (CS.17.08).
No veig fonamentat, en canvi, la seva proposta que l’origen d’aquest signe estigui en el signe ku ( ) de
l’escriptura del sud-oest, atès que en aquesta escriptura es documenten ambdós signes, tot i que en ser molt
poc freqüents no es documenten conjuntament (cf. Ferrer i Jané, 2016).

A

B

Fig. 10. Exemples d’ús del signe S45 a l’escriptura sud-oriental en l’esquema NP + S45: (A) saldulako. (B) aitigeldun.
APL XXXVI, 2026

[page-n-14]
146

J. Ferrer i Jané

3.5. Nova lectura
Respecte de la nova lectura proposada, només cal precisar que els valors duals d’algunes de les variants que
no apareixen explícitament formant dualitat no són segurs. En particular, assumeixo en aquesta transcripció
que el signe te de tres traços ( ) al text A2 és la simple, suposant que tal com és habitual en aquests
textos el traç addicional seria extern, però podria ser també el complex, com he representat en treballs
anteriors (Ferrer i Jané 2010: 84). I el mateix amb el signe ti, tot i els dubtes sobre si alguna variant té punt
central ( ) o no, assumeixo que en absència de traços externs, totes són simples, és a dir sordes.
A la transcripció indico el nombre de punts en números aràbics a continuació de la unitat que quantifiquen.
El signe bi ( ) va en vermell i entre parèntesi per indicar la seva posterioritat. També els dos punts barrats
van expressats com a unitats negatives en vermell i entre parèntesi. Al text B les entrades que estan ratllades
es destaquen en color gris. També introdueixo espais ficticis davant de cada unitat de mesura del sistema
a-o-ki per claredat. Els signes dubtosos estan subratllats.
Així doncs, la lectura dels textos quedaria de la forma següent:
A1: ]śkilir : uduta : baśir : tařagaŕ
]nku
A2: : otalaugueter : sikileřikań :
kitatorkir : sosintikerka : nanban :
bankišařikań : kitar :
uŕketiigerka : kitetitor : laku :
B:

kanibeřonka ki6 biuřildiŕka ki2 sekelka ki6 biuŕtageŕka ki5(-1) aiduaŕgiku a1 ki6
gobeřoika ki2 beŕśirka o3 sakaŕbaśka ki3(bi) beŕśirka ki10 aiduaŕgiku a1 ki1
biuŕtageŕka ki2 bodoldiŕka ki4(-1) saldulakoku a1 ki1 saldulakoku a o2
beŕśirka ki8 aŕtageŕka ki6 koleśtautinka ki7 beŕśirka a o3 ki1
saldulakoku a ki6

4. METROLOGIA
Per transformar cadascuna de les expressions del sistema a-o-ki en una quantitat específica equivalent en
grams, necessitem saber quin és el valor de cada unitat.
Ja es coneixen 42 expressions del sistema a-o-ki, gairebé la meitat al primer plom de la Bastida de les
Alcusses, que es distribueixen en 12 objectes, gairebé tots làmines de plom, excepte la del bol de plata de
la Granjuela (CO.01.01).
Aquest sistema està format per les unitats de mesura a, o i ki que es quantifiquen mitjançant un nombre
variable de barres verticals o de punts (Fletcher, 1967: 55; Oroz, 1979; De Hoz, 1981; 1994: 251; 2011b:
193; Rodríguez Ramos, 2005: 45; Ferrer i Jané, 2011; 2013). En les expressions del sistema on apareixen
les tres unitats, sempre es manté el mateix ordre: primer a, després o i finalment ki, fet que permet pensar
que s’estan ordenant de major a menor, de manera que a > o i o > ki. També sembla que es pot afegir una
unitat menor e que en una expressió d’un dels ploms del Pico de los Ajos apareix després de ki (De Hoz,
1994: 253; Fletcher i Silgo, 1996: 272; Ferrer i Jané 2,011: 122).
Respecte del punt de partida, ja la mateixa estructura dels ponderals contestans feia pensar que la unitat
de 42 g, per la seva posició central en l’esquema de pesos, era el millor candidat per representar la unitat
o, tal com vaig plantejar en el meu primer treball sobre el tema (Ferrer i Jané, 2011), circumstància que es
va confirmar quan va aparèixer el ponderal del Puig de la Misericòrdia de 41,29 g que portava el signe o
(Ferrer i Jané, 2013).
APL XXXVI, 2026

[page-n-15]
Algunes reflexions a propòsit del plom ibèric Bastida I: paleografia, metrologia i negoci

147

El problema principal de la interpretació d’aquest sistema radica a quadrar la informació procedent dels
ponderals ibèrics, que haurien de servir per implementar el sistema, amb les inscripcions on s’expressa el
sistema, especialment la del bol de la Granjuela, que sembla que hauria d’expressar el pes en plata del vas.
Un cop establert el valor de la unitat o, calia determinar quina era la relació que mantenia aquesta unitat
amb les altres i si els pesos resultants eren coherents amb el registre arqueològic. En els treballs anteriors
vaig explorar diverses solucions, duodecimal, decimal i híbrida (taula 1), tot i que donant prioritat a la
duodecimal que semblava clara per a les unitats més petites, e(tar) i be, i suposant més probable que fos un
sistema homogeni amb la mateixa relació entre totes les unitats.
Així, la solució duodecimal semblava la millor per explicar la relació de pesos entre els diferents
ponderals i amb les monedes (taula 2), tant pel ponderal de 493 g (≈12*42) de la Bastida, com per la plausible
relació duodecimal de les dracmes pesades de llegenda kitar de 3,43 g (≈42/12) amb els ponderals de 42 g
identificats amb o. Però era la que generava valors per a a, o i ki menys naturals (Ferrer i Jané, 2013: 142).
En canvi, la solució decimal proporcionava valors més naturals per a i per o, atès que estaria suportada
pel ponderal del Puig de la Misericòrdia de 41,29 (≈42) i pel ponderal del Puig Castellar de 423,78 g
(≈10*42) de llegenda ustainabaŕ, amb un abaŕ (deu en ibèric), que havia de ser la forma extensa de la
unitat a, tot i que també ho podria ser abaŕkebi (12 en ibèric) en el cas duodecimal, però implicava un ki
de 4,2 sense paral·lels entre les monedes de llegenda kitar (Ferrer i Jané, 2013: 143).
Per això, ja vaig començar a plantejar en el darrer treball una solució híbrida, decimal entre a i o, i
duodecimal entre o i ki, que combinava el millor de les hipòtesis anteriors (taula 3), però sense acabar de
prioritzar-la sobre la duodecimal (Ferrer i Jané, 2013: 143).

Taula 1. Solucions a l’equació del bol de la Granjuela (Ferrer i Jané, 2013: 143).
Solució

a/o

o/ki

a (g)

o (g)

ki (g)

4*o

4*ki

Total (g)

Duodecimal
Decimal
Híbrida

12
10
10

12
10
12

445,23
420,84
422,80

37,10
42,08
42,28

3,09
4,21
3,52

148,41
168,34
169,12

12,37
16,83
14,09

606,01
606,01
606,01

Taula 2. Monedes de plata amb pesos compatibles amb un ki de 3,4 g.
Llegenda

Valor nominal

arseetarkiterder
arskitar
śaitabietar
śaitabikitarban

Hemidracma
Dracma
Dracma
Didracma

Pes (g)
1,7
3,4
3,4
6,8

Origen pes
Pes màxim
Moda
Pes únic conegut
Pes únic conegut

Taula 3. Propostes de valor de les unitats del sistema a-o-ki.
Unitat de mesura
a
o
ki

abaŕ
ota(r)
kita(r)

Duodecimal Pes (g)

Decimal

12 o
12 ki

10 o
10 ki

504,0
42,0
3,5

Pes (g)
420,0
42,0
4,2

Híbrida Pes (g)
10 o
12 ki

420,0
42,0
3,5

APL XXXVI, 2026

[page-n-16]
148

J. Ferrer i Jané

Al meu parer, les novetats dels darrers anys han aplanat el camí per a la solució híbrida. Per una banda,
la correcció del pes d’un ponderal de plom de 493 g de la Bastida de les Alcusses (departament 68) (Poigt
2022: 43 i 370) a partir de la detecció d’una errada tipográfica a la publicació original de 1930 (com. pers.
Jaime Vives-Ferrándiz), que era l'únic suport físic d’un ponderal amb relació duodecimal amb l’o de 42 g. Per
l’altra, l’aparició del nou ponderal del Tos Pelat de 418 g i marcat amb deu punts, juntament amb el ponderal
de l’Alcúdia de 424 g (Poigt 2022: 389, LA-AW, 459, làm. 12-9). Aquestes noves dades permeten plantejar
empíricament que la relació entre a i o sigui decimal, ja no només a la Laietània tal com apuntava el ponderal
del Puig Castellar de 423,78 g, sinó també a l’Edetània i a la Contestània en territori a-o-ki (Ferrer i Jané e. p.).
Pel que fa a propostes alternatives d’altres investigadors, cal indicar que Vidal (2017) prefereix la solució
decimal pura per al sistema a-o-ki acceptant la unitat de 42 g, però argumentant la relació decimal a partir
dels ponderals de 21 g., mentre que Poigt (2022), que defensa també una relació decimal entre els ponderals
ibèrics, considera que la unitat primària seria la de 21 g, cosa que fa que no pugui conciliar les evidències
epigràfiques del sistema a-o-ki, amb les metrològiques, arribant fins i tot a dubtar que estiguin representant
la mateixa magnitud. En el treball en premsa esmentat analitzo amb més detall les discrepàncies amb les
seves propostes (Ferrer i Jané, e. p.).

5. NEGOCI
En aquest apartat analitzaré primer com s’interpreten els dos morfemes que acompanyen als noms de
persona del text B i quina relació mantenen amb les quantitats que se’ls hi assignen i amb l’estructura
subjacent del text. En segon lloc, analitzaré quin és el material referenciat per les quantitats, tot apunta a que
sigui plata, i com es relacionen les quantitats entre sí i amb la balança usada per pesar-les. En tercer lloc,
revisaré quines són les propostes realitzades sobre la funcionalitat i l’activitat que hi hauria darrera d’aquest
text. I, finalment, interpretaré el significat del signe bi aïllat que apareix associat a una de les quantitats.

5.1. Els morfemes
Pel que fa a la funcionalitat dels dos morfemes, inicialment, De Hoz (1981: 482) considerava -kia ( a) un
al·lomorf de funció idèntica a -ka, que seria característic de certs tipus de paraules, que no especifica, mentre que
en un treball posterior (De Hoz 2011a: 234), ja amb el morfema -ki, S45 ( ), obre la porta a considerar que siguin
dos morfemes amb funcions diferents, potser oposades, marcant per una banda deutors i per l’altra creditors. Tot
i així, no descarta la primera hipòtesi, que sigui el tema el que determini d’alguna manera el morfema i, fins i tot,
afegeix una nova opció, que siguin de fet el mateix morfema -/k/ amb dues variants gràfiques.
Al seu torn, Rodríguez Ramos (2002: 238) inicialment també considera -ku, S45 ( ), una variant amb la
mateixa funció de -ka i que potser l’ús de l’un o de l’altre estigués causat per les característiques fonètiques
dels noms, atès que els dos que usen -ku són els únics que acaben per vocal i amb silabograma velar: aiduaŕgi
i saldulako. Posteriorment (Rodríguez Ramos, 2004: 266-267) s’obre a la possibilitat que fossin morfemes
diferents que distingirien els clients receptors, marcats amb el morfema -ka de destinatiu, dels proveïdors,
marcats amb el morfema -ku d’ablatiu d’origen, però l’acaba rebutjant per no veure clar que aquests dos
rols existeixin en aquest document. I, de fet, en un treball més recent confirma que els considera al·lomorfs
i que ambdós morfemes indicarien l’origen del deute, assimilant -ka a -ku, atès que considera que el text B
seria un document de control d’un prestador (Rodríguez Ramos, 2016: 239, nota 15, 246, 252; 2020: 262).
Seguint les propostes inicials de J. de Hoz i de Rodríguez Ramos, en la meva primera proposta (Ferrer i
Jané, 2010: 73) assumia que els dos morfemes tenien la mateixa funció i que potser l’ús del segon estigués
condicionat per ser els dos únics noms acabats en vocal: aiduaŕgi i saldulako. Però tot apunta a una
casualitat, atès que en els altres casos on apareix S45 ( ) com a morfema que segueix un NP (fig. 10), cap no
acaba en vocal: amb seguretat aitigeldun al plom del Llano de la Consolación (AB.07.05) i bikuŕtibaś en
APL XXXVI, 2026

[page-n-17]
Algunes reflexions a propòsit del plom ibèric Bastida I: paleografia, metrologia i negoci

149

un dels ploms d’Orleyl (CS.21.02), i potser també ]ikaŕilos en una ceràmica de Baeza (J.04.01) i ]n al text
A1 del plom de la Bastida de les Alcusses (V.17.02). I a la inversa, també hi ha almenys un cas de nom de
persona que acaba per vocal, però que combina amb el morfema -ka, com seria el cas de sagalaku un cop
a cada cara d’un dels ploms de la Serreta (A.04.06).
A més, la similitud fonètica entre la meva lectura prèvia de S45 ( ), ké, i ka, em permetia integrar
aquesta variant en el grup format per –(i)ka i -(i)ke, tot i que interpretant, -ka i -ké, en el sentit invers a
com ho fa Rodríguez Ramos, atès que, al meu parer, tenen una bona interpretació com a morfemes del
grup del datiu, potser el destinatiu (cf. Ferrer i Jané 2020b: 24-26), tal com confirma la seva aparició
acompanyant plausibles divinitats, com urdal a la Cerdanya, en la forma urdal+ike, que seria compatible
amb l’ús d’aquest grup de morfemes a l’esquema NP + ka + Q.
En canvi, amb la lectura ku del signe S45 ja no veig possible que tingui la mateixa funció que -ka, atès
que cal compatibilitzar el seu ús en aquest text amb el que sabem d’aquest morfema en els textos ibèrics
nord-orientals, on l’associació de -ku amb els topònims és clara i decanta la seva interpretació cap al locatiu
o ablatiu d’origen (Untermann, 1990: 171; Rodríguez Ramos, 2005: 49; Moncunill i Velaza, 2019: 300).
Seria el cas d’usekeŕdeku al mosaic de Caminreal (TE.04.03), que fa referència a la coneguda usekerde
(Mon. 26) / Ὀσικέρδα (Ptol. II.6.62), així com el de les emissions de kese de llegenda keseku (Mon.12.02),
i els plausibles origenes dels personatges citats al plom llarg d’Ullastret (GI.15.04): taŕbelioŕku, anbeiku,
kuletabeŕku, saldukileŕku.
Addicionalment, l’anàlisi realitzada en aquest treball em porta a pensar que l’alternativa que siguin
morfemes amb funcionalitat oposada, -ka destinatiu i -ku ablatiu d’origen, és l’única que permet explicar
coherentment la distribució de valors associats a les persones que porten un i altre morfema, com
desenvolupo a continuació.
Per treballar còmodament amb les quantitats, primer hem d’assignar pesos concrets en grams a cadascuna
de les 19 expressions del sistema a-o-ki del text B seguint la solució híbrida proposada a l’apartat anterior i
que serien els de la taula 4, ordenats seguint l’ordre d’aparició al text. Tot i així, cal dir que les conclusions
d’aquest apartat no variarien si la relació correcta entre les unitats fos decimal o duodecimal, atès que les
xifres no difereixen significativament.
Si els representem gràficament (fig. 11) es fa evident que la distribució no és homogènia: les expressions
s’agrupen en tres classes en funció de si només usen ki, si usen o o si usen a. Així, tant aiduaŕgi com
saldulako es situen per sobre dels 420 g en totes les quantitats que se’ls atribueixen. Per altra banda,
excepte beŕśir, la resta de persones apareixen a la base del diagrama per sota dels 42 g, atès que totes les
seves quantitats són d’ordre ki. El cas de beŕśir és especial: és el que té més quantitats, quatre, té dues
quantitats d’ordre ki, les més elevades, però també l’única d’ordre o i la més alta de les d’ordre a, amb
549,5 g. Aquesta distribució suggereix que ambdós morfemes tenen funcions diferents i que és aquesta
funció la que explica la diferent magnitud de les quantitats. L’excepció és beŕśir que tot i ser del grup del
morfema -ka no encaixa en el seu grup, però tampoc amb el grup del morfema -ku: té un comportament
únic que mereix categoria pròpia.
El seu comportament s’aprecia millor si sumem totes les quantitats de cada nom i les ordenem de menor
a major (taula 5 i fig. 12). Només s’esmenten 12 individus, atès que diverses operacions fan referència al
mateix individu, dos cops a biuŕtageŕ, dos cops a aiduaŕgi, tres cops a saldulako i quatre cops a beŕśir.
Addicionalment, també l’estructura implícita del document juga en favor que es tracti de morfemes
amb funció diferenciada (taula 6). Així, els cinc casos en què s’usa el morfema -ku s’acumulen al final de
les línies, un a cada una de les línies 1, 2, i 5, així com dos més de consecutius al final de la línia 3. De fet,
l’anomalia de la quarta línia s’arreglaria si considerem que el nom aïllat de la cinquena línia és en realitat
el darrer de la quarta que s’ha traçat a la línia superior per no cabre en l’espai disponible de la quarta. Així
tindríem aiduaŕgi en els dos primers grups i saldulako en els dos darrers.
Aquesta estructura definiria quatre grups que cal pensar que d’alguna forma estarien descrivint
l’operativa relacionada amb el negoci subjacent, no només de tipus temporal que defineix l’ordre en
APL XXXVI, 2026

[page-n-18]
150

J. Ferrer i Jané

Taula 4. Valors individuals en grams de cada expressió a-o-ki.
Línia Seqüència Nom
1
1
1
1
1
2
2
2
2
2
3
3
3
3
4
4
4
4
5

1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19

kanibeřon
biuřildiŕ
sekel
biuŕtageŕ
aiduaŕgi
gobeřoi
beŕśir
sakaŕbaś
beŕśir
aiduaŕgi
biuŕtageŕ
bodoldiŕ
saldulako
saldulako
beŕśir
aŕtageŕ
koleśtautin
beŕśir
saldulako

Morfema
ka
ka
ka
ka
ku
ka
ka
ka
ka
ku
ka
ka
ku
ku
ka
ka
ka
ka
ku

a

o

1

Pes (g)

6
2
6
5
6
2

21,0
7,0
21,0
17,5
441,0
7,0
126,0
10,5
35,0
423,5
7,0
14,0
423,5
504,0
28,0
21,0
24,5
549,5
441,0

3
3
10
1
2
4
1

1

1
1

1
1

2

3

Fig. 11. Gràfic de distribució dels valors individuals de les 19 expressions.
APL XXXVI, 2026

ki

8
6
7
1
6

[page-n-19]
Algunes reflexions a propòsit del plom ibèric Bastida I: paleografia, metrologia i negoci

151

Taula 5. Valors agregats en grams de cadascuna de les dotze persones esmentades
al text B en ordre ascendent.
Repeticions Ordre
1
1
1
1
1
1
1
1
2
4
2
3

1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12

ka/ku

Nom
gobeřoi
biuřildiŕ
sakaŕbaś
bodoldiŕ
kanibeřon
sekel
aŕtageŕ
koleśtautin
biuŕtageŕ
beŕśir
aiduaŕgi
saldulako

ka
ka
ka
ka
ka
ka
ka
ka
ka
ka
ku
ku

a

o

1
2
3

6
2

ki

Pes total (g)

2
2
3
4
6
6
6
7
7
19
7
7

7,0
7,0
10,5
14,0
21,0
21,0
21,0
24,5
24,5
738,5
864,5
1368,5

Fig. 12. Gràfic de distribució dels valors agregat per nom de persona.

Taula 6. Estructura proposada pel text B: G1 (línia 1), G2 (línia 2), G3 (línia 3) i G4 (línies 4 i 5).
Grup 1

Grup 2

Grup 3

Nom

M a o ki

Nom

M a o ki

kanibeřon
biuřildiŕ

ka
ka

6
2

gobeřoi
beŕśir

ka
ka

sekel

ka

6

sakaŕbaś

ka

3

biuŕtageŕ

ka

5

beŕśir

ka

aiduaŕgi

ku 1

6

aiduaŕgi

ku 1

Grup 4

M a o ki

Nom

M a o ki

biuŕtageŕ

ka

2

beŕśir
aŕtageŕ

ka
ka

8
6

bodoldiŕ

ka

4

koleśtautin ka

7

10

saldulako

ku 1

1

beŕśir

ka 1 3 1

1

saldulako

ku 1 2

saldulako

ku 1

Nom

2
3

6

APL XXXVI, 2026

[page-n-20]
152

J. Ferrer i Jané

que s’han escrit, sinó probablement també funcional, potser lligant d’alguna forma les operacions -ka
de cada grup a l’operació -ku final del mateix grup. Tres dels quatre grups estan formats per 4 -ka i un
-ku final, només el grup 3 trenca la norma, amb dos -ka i dos -ku. Tot i així, les cancel·lacions semblen
independents de les de la resta d’operacions del mateix grup, com exemplifica les dues de beŕśir pendents
del grup 4.
L’anàlisi quantitatiu agrupant les quantitats -ka i -ku per separat en cada grup no aporta excessiva
llum, només destaca el fet que al grup 4 és l’únic cas on els imports -ka superen als -ku i que al grup 3 es
produeix la màxima diferència favorable pel grup -ka. També indicar que la volatilitat global (ka + ku) va
en augment amb el pas del temps, amb un màxim al grup 4.
En una de les làmines de plom de la Punta d’Orleyl (CS.21.08) es podria documentar un ús similar
dels morfemes -ka i -(i)ku, tot i que amb només dues operacions, on kebelsilunin seria l’origen de les
quantitats, a II i o III, que van a parar respectivament a iskenius i a sosinbels (taula 7). Tot i tractar-se
d’un compost irregular, tot apunta que kebelsilunin seria un nom de persona (cf. Moncunill i Velaza
2019: 283), en el primer cas amb abarsur i baŕstintigeŕ com a baites, plausibles testimonis o garants de
l’operació (cf. Moncunill i Velaza, 2019: 120). En aquest cas, el morfema seria -iku en lloc de -ku, però
tot apunta que seria una variant, com -ike de -ke, -ika de -ka o -ite de -te (cf. Moncunill i Velaza, 2019:
281, 263 i 213).
Pel que fa a la lectura i dibuix publicats (Fletcher, 1988: Orleyl X; Untermann, 1990: F.9.8), després
de la inspecció de la peça, cal indicar en primer lloc que la segona operació sembla cancel·lada, tot i
que amb traços descurats múltiples. També sembla plausible reconstruir el text kebelsilun[i]niku a la
primera operació en lloc de kebelsilun[--]eiku. I sembla clar que la darrera línia conté el morfema -iku que
faltaria al segon kebelsilunin en lloc d’un signe ko meridional, correcció aquesta darrera ja proposada per
Rodríguez Ramos (2005: 122).
En tot cas, a diferència del text B del plom de la Bastida de les Alcusses, on es tracta de quantitats
independents que entren (-ku ) o surten (-ka), sense explicitar, respectivament, el destí i l’origen, que se
suposa seria el gestor del negoci, en el plom d’Orleyl s’indica explícitament l’origen (-iku) de la quantitat
que surt (-ka). Addicionalment, la presència dels personatges identificats com a baites atorguen formalitat
a aquest document, mentre que el de la Bastida les Alcusses és un document estrictament de control intern.
El fet que la segona entrada estigui cancel·lada, ens situaria també en un escenari d’obligació pendent per
part d’algun dels implicats, compatible més amb un préstec, o potser un pagament parcial, que no pas amb
un pagament final d’una transacció ja realitzada.
En alguns textos de contingut econòmic simple (NP + morf. + Q) tots els noms acostumen a anar
marcats amb el mateix morfema (taula 8), com podria ser el cas del plom de Coimbra del Barranco Ancho
(MU.01.01) amb -ke o del de La Serreta (A.04.06) amb -ka. En canvi, en d’altres s’usen dos morfemes
diferents, probablement identificant tant entrades com sortides. Seria el cas del plom MLH C.0.1 de
procedència desconeguda (T.00.01) que marca el primer amb -en i els altres amb -ika. El plom Villares V
(V.07.01) alterna entrades amb -te i sortides amb -e (Ferrer i Jané, 2024). I potser també fos el cas del plom
de Gádor (AL.01.01), tant si fos ibèric com turdetà, amb el NP de la primera línia amb -e i els altres tres
amb -a (Ferrer i Jané, 2018a: 151).

5.2. La plata
Per altra banda, atès que la Bastida de les Alcusses encara es troba en època premonetària, el mecanisme
usat per representar un valor no directament lligat a un producte en espècie o servei s’hauria de realitzar
mitjançant plata en brut, que és el que probablement les quantitats de la làmina estiguin reflectint. De fet,
la unitat de pes més petita del sistema a-o-ki, ki, o sigui kitar, acabarà denominant algunes de les primeres
monedes de la zona: les dracmes d’ars (Mon.33) i les didracmes de śaitabi (Mon.35).
APL XXXVI, 2026

[page-n-21]
Algunes reflexions a propòsit del plom ibèric Bastida I: paleografia, metrologia i negoci

153

Taula 7. Estructura del text del plom de la Punta d’Orleyl (CS.21.08).
NP-ka

ka Q

NP-ku

iku

baitesi

NP-baites

iu

iskenius

ka aII

kebelsilun[i]n

iku

baitesi

abarsur
baŕstintigeŕ

iu
iu

kebelsilunin

iku

[---]

sosinbels ka oIII

Taula 8. Textos comptables d’esquema NP + morf. + Q.
Jaciment

Ref. BDH

La Bastida de les Alcusses
La Punta d’Orleyl
Coimbra B. A.
La Serreta
Desconegut
Los Villares
Gádor

V.17.02
CS.21.08
MU.01.01
A.04.06
T.00.01
V.07.01
AL.01.01

55,04 g

54,5 g

Sortides
14
2
>13
2
2
10
1?

39 g

Morfema 1

Entrades

Morfema 2

ka
ka

5
2

ku
iku

ke
ka
ika
e(r)
e

1
10
3?

en
te
a

32,5 g

26,5 g

25,3 g

Fig. 13. Peces discoidals de plata trobades a la Bastida de les Alcusses amb els seus pesos i la representació d’acord
amb el sistema a-o-ki (Fotografies: MPV).

De fet, a la Bastida de les Alcusses han aparegut sis petits lingots de plata, d’entre 55 i 25 g, un partit
per la meitat i els altres cinc amagats en un recipient de ceràmica al departament 103-5 (Álvarez i VivesFerrándiz, 2011: 189). Si l’objecte comptabilitzat que registra el plom de la Bastida de les Alcusses fossin
aquests lingots, les expressions oscil·larien entre o1 ki4 i ki7 (fig. 13).
En tot cas, aquests lingots, especialment els més petits, podrien representar individualment els valors que
atribuïm a les sortides (grup -ka), però no els valors de les entrades (grup -ku), que haurien de representar
quantitats molt més elevades de plata, potser un grapat de lingots petits com els coneguts, entre deu i
dotze, o lingots més grans de pes total equivalent. De fet, aquests petits lingots serien fons de copel·la,
que és el resultat final del procés de copel·lació de la plata. Aquest és un procés laboriós amb rendiments
molt baixos de plata del volum inicial de galena (Pérez Jordà et al., 2011: 113-119). A més, cal recordar
que el departament 49 adjacent a on va sortir el plom era un taller metal·lúrgic, tot i que les activitats de
copel·lació de la plata es concentren als conjunts 3 i 4, amb set tallers (Bonet i Vives-Ferrándiz 2011: 252).

APL XXXVI, 2026

[page-n-22]
154

J. Ferrer i Jané

L’anàlisi de les quantitats expressades a la làmina és compatible amb el fet que cada quantitat
correspongui a un pesatge individual, atès que cap no supera el límit del que una balança de les usades a la
Bastida de les Alcusses podria mesurar. Els pesatges tindrien un límit no gaire llunyà del que ens indiquen
la suma total dels conjunts de ponderals conservats, al voltant dels 500 g (12 o = 12 * 42 g = 504 g).
El joc de la taula 9 és inventat, no en coneixem cap tan quadrat, però seria similar al de la tomba 200
del Cigarralejo on la suma del total de ponderals supera només per uns 2 ki, els dotze o, fent un total de
510,64 g. En tot cas, sí que sembla que el joc de ponderals usat per la persona que va redactar aquest text
podia superar aquest límit, però per no gaire. Només hi ha una quantitat on es combinin les tres unitats de
mesura i és precisament el beŕśir del final de la quarta línia, que arriba a tretze o i un ki i és una de les dues
no cancel·lades, és a dir, amb un total de 549,5 g, només amb un o (42 g) i un ki (3,5 g) per sobre del límit
teòric.
El cas més evident són les dues quantitats consecutives assignades a saldulako a la tercera línia que
podrien haver estat expressades amb una mateixa entrada si s’haguessin redactat de forma òptima. Una
primera opció per explicar-ho és que ambdues operacions es van fer amb una certa distància temporal.
L’altra opció és que aquestes dues entrades fossin consecutives, però que reflectissin dos pesatges diferents.
Ambdues quantitats estan per sobre de la unitat a, deu o i un ki, la primera, i dotze o, la segona, la qual cosa
impediria realitzar un sol pesatge amb el total, tant per l’espai disponible al plat de la balança, com pel pes
màxim que una balança de petites dimensions pot mesurar.
Això no implica que hagi de ser així en tots els casos de textos on apareixen expressions del sistema
a-o-ki. De fet, clarament no és així en textos on s’estan indicant quantitats molt majors, nou a (La Carència,
V.14.03) o set a (Casinos, V.02.02), però ja seria en d’altres contextos on no es reflectirien pesatges directes,
sinó quantitats agregades.
Cal recordar que els plats de balances trobats a la Bastida de les Alcusses són plans i de dimensions molt
reduïdes, entre vuit i dotze cm de diàmetre. En tots els casos sempre es documenta un sol plat per balança,
que és on es suposa que es disposaria la mercaderia que s’havia de pesar, tot i que no se sap del cert i hi ha
versions alternatives, mentre que els ponderals estarien a l’altre extrem penjats aprofitant l’orifici central o
amb algun altre mecanisme (Álvarez i Vives-Ferrándiz, 2011: 191; Poigt, 2022: 300-304). L’opinió general
és que tenint en compte l’escassa superfície del plat de balança i el pes màxim assolible pels jocs de
ponderals coneguts, el material pesat amb aquestes balances hauria de ser d’alta densitat i no sembla que
pugui ser altra cosa que metall, probablement plata (Galilea, 2004: 241-242).
També crida l’atenció l’escassa diversitat d’alguns dels pesos, que potser reflectia una certa
estandardització dels lots (taula 10). En el cas dels més petits potser estigués causada en part per les
grandàries de les copel·les usades en generar lingots o amb la mecànica de pesatge seguida, usant els
ponderals de mig o (6 ki) i dos ki de forma prioritària (taula 9). Però per als més grans la causa hauria de
ser una altra.
Així, kanibeřon, sekel i aŕtageŕ repeteixen sis ki i biuřildiŕ, gobeřoi i biuŕtageŕ repeteixen dos ki.
Sakaŕbaś amb tres ki (després ajustat a dos ki, com s’explica més endavant respecte del signe bi) podria
anar amb aquest segon grup al voltant de dos, mentre que koleśtautin amb set ki i el segon biuŕtageŕ amb
cinc ki podrien anar amb el primer grup al voltant de sis. Finalment, bodoldiŕ amb quatre ki restaria a mig
camí entre els dos grups. Pel que fa als lots més grans, aiduaŕgi i saldulako repeteixen dos cops cadascun
els pesos a + ki i a + 6 ki, amb la particularitat que els ki indicats també encaixarien en els subgrups
anteriors centrats en dos i sis ki. En aquest escenari repetitiu destaca encara més la diversitat de pesos
associada a beŕśir, tot i que si finalment la quantitat dubtosa acabés essent vuit, en lloc de deu, repetiria
una de les quantitats.
Per acabar, cal indicar que el fet que en aquest document s’usin només les unitats principals dels sistema
a-o-ki comporta un problema de precisió, ja que en ser ki ≈ 3,5 g, aquest és el marge d’error dels pesos.
Així, per determinar quants ki corresponien a cadascuna de les peces de plata de la fig. 13 he hagut de
calcular quina era la quantitat que minimitzava la diferència amb el pes a representar, ja fos per defecte o
APL XXXVI, 2026

[page-n-23]
Algunes reflexions a propòsit del plom ibèric Bastida I: paleografia, metrologia i negoci

155

Taula 9. Joc teòric de ponderals òptim de suma 12 o.
Pes teòric (g)
3,5
7,0
10,5
21,0
42,0
84,0
126,0
210,0
Total

Ràtio

Unitat de ref.

1
2
3
0,5
1
2
3
5

Equivalència

ki(tar)
ki(tar)
ki(tar)
o(tar)
o(tar)
o(tar)
o(tar)
o(tar)

6 ki

12 o

504,0

Taula 10. Entrades individuals del text B ordenades per quantitat.
Línia

Seqüència

1
2
3
2
3
1
1
1
4
4
4
2
2
2
3
1
5
3
4

2
6
11
8
12
4
1
3
16
17
15
9
7
10
13
5
19
14
18

Nom
biuřildiŕ
gobeřoi
biuŕtageŕ
sakaŕbaś
bodoldiŕ
biuŕtageŕ
kanibeřon
sekel
aŕtageŕ
koleśtautin
beŕśir
beŕśir
beŕśir
aiduaŕgi
saldulako
aiduaŕgi
saldulako
saldulako
beŕśir

Morfema a
ka
ka
ka
ka
ka
ka
ka
ka
ka
ka
ka
ka
ka
ku
ku
ku
ku
ku
ka

o

ki
2
2
2
3→2
4 (-1)
5 (-1)
6
6
6
7
8
10

3
1
1
1
1
1
1

1
1
6
6
2
3

1

Pes (g)
7,0
7,0
7,0
10,5
14,0
17,5
21,0
21,0
21,0
24,5
28,0
35,0
126,0
423,5
423,5
441,0
441,0
504,0
549,5

per excés, havent d’acceptar en alguns casos diferències d’1,5 g (26,5 - 28 [= 8 * 3,5]). Probablement, pel
tipus de negoci, no era necessari en aquest text arribar a un grau de precisió major.
En canvi, a les operacions que es reflecteixen al plom meridional de la col·lecció Gómez-Moreno
(SP.01.04) sí que sembla que era necessari expressar amb major precisió allò que s’estava mesurant. Així,
en aquest text s’usa el sistema a-o-ki amb barres, però també s’hi usen punts en tres ocasions afegits a les
APL XXXVI, 2026

[page-n-24]
156

J. Ferrer i Jané

Taula 11. Expressions metrològiques del sistema a-o-ki del plom SP.01.04.
Cara / línia

Expressió metrològica

a

o

ki

e

A1
A3
A4
B1
B4

a III o II :
[o---]IIII ki IIIII ········
[ki---]IIIIII ·····
[o---]II ki IIIIIII ·····
a I o IIII[---]

3
]

2
>=4
]
>=2
>=4

5
>=6
7
[

8
5
5

]
1

A

B

C

D

Fig. 14. Plom SP.01.04. Expressions metrològiques: (A) [o---] 4 ki 5 (e) 8 i (B) [ki---] 6 (e) 5. (C) Un separador de tres
traços i (D) un de cinc (Imatges: Fundación Rodríguez-Acosta).

barres de la unitat ki (taula 11: A3, A4 i B1). Tot i que totes les expressions estan fragmentades i el signe
ki només és clar en una, la reconstrucció de la resta sembla plausible (fig. 14 A i B). Aquestes quantitats
en forma de punts ja les recullen Untermann (1990: G.0.1), De Hoz (2011a: 193) i Sabaté (2021: 336), tot
i que també interpreten els separadors com a quantitats. Al meu parer, els separadors, que estan realitzats
amb petits traços (fig. 14 C i D), es diferencien bé de les quantitats formades per punts circulars, d’acord
amb les excel·lents imatges d’un vídeo d’Arantxa López Fernández a la Fundació Rodríguez-Acosta de
Granada (https://youtu.be/dKhfDD61nGo), i que només apareixen a continuació de les barres verticals que
indiquen el nombre de ki.
Al meu parer, tot i que no s’explicita a la inscripció, els punts no poden ser altra cosa que la següent
unitat del sistema, e, d’uns 0,29 g (= 3,5 g / 12) de pes teòric si la relació amb el ki de 3,5 g és duodecimal.
Que en aquest text no s’indiqui explícitament la unitat e pot ser simplement per ser obvi pel context, tot
i així, ja que el signe e sud-oriental és un cercle, en aquest text el mateix punt circular en podria estar
explicitant el significat i justificaria l’ús de punts combinats amb barres verticals per a la resta d’unitats.
En tot cas, sembla clar que en aquesta transacció es volia assolir un nivell de precisió major en allò que
s’està mesurant, que no pas el que reflecteix el plom de la Bastida de les Alcusses, on només s’arriba a un
nivell de precisió ki.

5.3. Funcionalitat
La interpretació del text B com un text privat relacionat amb activitat econòmiques és gairebé unànime per
la presència de les quantitats, però sense que hi hagi acord en el tipus precís d’activitat estaria descrivint. Tot
i així, per (Beltrán, 1954, 35; 1962: 34), que no va identificar correctament les expressions metrològiques
es tractava d’un plom cultual o màgic. En tot cas, no és correcte que el document inclogui descripcions de
productes (Serra Ràfols 1936: 339; Álvarez i Vives-Ferrándiz 2011: 189), atès que en el text només hi ha
noms de persones i les quantitats del sistema a-o-ki que s’hi associen, presumiblement de plata.
APL XXXVI, 2026

[page-n-25]
Algunes reflexions a propòsit del plom ibèric Bastida I: paleografia, metrologia i negoci

157

El fet que aparegués amagat sota el molí del departament 48 ha fet que s’hagi proposat que el seu
contingut estigui relacionat amb l’activitat d’aquest molí (Moncunill i Velaza, 2016: 9, fig. 11). Tot i així,
potser la seva posició sota el molí només fos un amagatall de conveniència per ser la residència de l’autor del
text, sense que necessàriament, l’activitat registrada hagués de tenir lloc en aquest departament o complex.
Cal tenir present que es tracta d’un molí domèstic de petites dimensions, dels que n’hi ha 29 documentats
a la Bastida de les Alcusses (Bonet et al., 2011:149-151), per tant, no sembla que tingui sentit realitzar un
seguiment de la seva activitat des d’un punt de vista comercial.
En tot cas, el complex 10 al que pertany el departament 48 és un dels que concentra més arades i, per
tant, podria estar identificant a una de les unitats familiars amb més terra de conreu, fet que Bonet i VivesFerrándiz (2011: 252) consideren relacionat amb la presència de la làmina, que podria reflectir alguna de les
activitats econòmiques en les que els habitants d’aquest complex estiguessin involucrats.
Per De Hoz (1981: 482; 2011a: 234) el document seria una llista de deutors i/o creditors, és a dir una llista
de persones que han de lliurar o rebre cert nombre d’unitats d’una determinada mercaderia o producte. En
una línia similar, Rodríguez Ramos (2002: 124) planteja primer que fos una relació de comandes de clients
que calia satisfer lliurant algun producte, o que potser reflectís el cobrament de deutes o d’impostos. En un
treball posterior (Rodríguez Ramos, 2016: 246, 259) considera que les quantitats indicades corresponen a
valors monetaris, no quantitats de mercaderies, i que es tractaria d’un document de caràcter bancari, és a
dir una relació de préstecs pendents de cobrar per part d’un prestador (‘danista’ o ‘trapezita’), on tots els
personatges indicats al document serien deutors
Tal com he justificat als apartats anteriors, el primer punt a clarificar és que en el text B s’està expressant
una relació doble que genèricament podem classificar com entrades (-ku) i sortides (-ka) d’un sistema. Així
doncs, si la hipòtesi ‘bancària’ fos correcta, caldria precisar que el text B no només registra préstecs, sinó
també dipòsits.
De fet, mirat des del punt de vista d’una tradicional divisió entre clients i proveïdors, tindria sentit que
el nombre de clients fos alt, el grup -ka, i, en canvi, el de proveïdors fos un conjunt més restringit, el grup
-ku. Tot i així, caldria tenir en compte que el flux del diner seria invers al flux del servei o mercaderia
de la transacció, invertint els rols de client i proveïdor, si la plata no fos estrictament la mercaderia que
cancel·la l’obligació. En tot cas, l’esquema de grups (taula 6) i el desequilibri entre entrades i sortides,
tant per nombre com en magnitud apunta a algun negoci més complex que la mera activitat bancària,
atès que d’operacions de préstec i dipòsit independents entre sí no s’esperaria que formessin un patró
tan regular.
Respecte del flux de processos del negoci, el primer procés consisteix pesar una determinada quantitat
de plata i registrar el resultat al document, cosa indica que la persona esmentada amb el morfema -ka ha
contret algun tipus d’obligació amb la persona que controla aquest negoci. I a l’inrevés, a les operacions
on la persona esmentada va amb el morfema -ku, és el responsable del negoci qui ha contret una obligació
amb aquell. En cada cas, la quantitat expressa el valor en plata de l’obligació, que és el primer element que
canvia de mans.
El darrer procés del negoci, després d’un temps indeterminat, quan es ratlla completament una operació
cal suposar que l’obligació ha estat satisfeta, cosa que en aquest cas afecta 17 de les 19 operacions. Atès que
la contrapartida no figura explícitament al document, probablement la cancel·lació impliqués estrictament
el retorn de la quantitat original. Alternativament, podria comportar el lliurament d’un bé o prestació d’un
servei prèviament pactat de valor equivalent a la plata rebuda, però de ser així hauria de ser una contrapartida
sobreentesa i general per a tots els participants.
Entre el registre de l’operació al document i la seva cancel·lació completa podrien passar coses que en
algun cas podria ser significatiu fer constar al document, tal com s’explica a l’apartat següent, amb alguns
clars elements que han estat incorporats al document en aquest període i que afecten a tres operacions, tot i
que no podem assegurar si són ajustos per error immediatament després de crear l’entrada o un seguiment
de l’operació realitzat un cert temps després.
APL XXXVI, 2026

[page-n-26]
158

J. Ferrer i Jané

El fet que restin dues entrades per ratllar, indica que en el moment de la destrucció del jaciment encara hi
havia dues operacions pendents de saldar: casualment, les dues corresponents a la mateixa persona, beŕśir,
que segueix acumulant rareses. El caràcter especial de beŕśir potser podria encaixar amb un receptor amb
una especial relació amb el gestor del negoci, potser fins i tot ell mateix. Les línies de ratllat s’han realitzat
en la major part dels casos clarament de forma independent, entrada a entrada, atès que moltes de les línies
presenten discontinuïtats o solapaments en la divisòria entre entrades (Ballester i Pericot 1929: 190).
Tampoc no sembla que hi hagi una correspondència temporal precisa entre les operacions que es van
cancel·lant i l’ordre amb el qual es van crear, atès que les dues que resten vives no són les darreres, ni
tampoc són consecutives, tot i que sí que estan en el darrer grup i corresponen a la mateixa persona (fig. 13).
Les entrades probablement s’hagin escrit amb un cert lapse temporal entre elles a mesura que s’anaven
produint les operacions que reflectien. En general, si el document estigués escrit en un sol moment, semblaria
més lògic que no hi hagués noms repetits i que les quantitats totals de cada persona estiguessin consolidades.
Per tant, cal suposar que cada operació tenia el seu significat especial i reflectia un acte concret.
Per altra banda, si s’hagués volgut reaprofitar alguna entrada, l’única que ho permetria és la que
correspon a biuŕtageŕ al primer grup amb 5 ki, atès que se li podrien haver afegit els 2 ki del tercer grup,
tenint en compte que hi havia espai suficient per afegir els dos nous punts. Però no es va fer així, bé perquè
la primera ja estava cancel·lada, o bé perquè es consideraven operacions diferents i es volien individualitzar.
En tot cas, per a la resta de noms repetits, la diversa estructura de les unitats impedeix reaprofitar l’anterior.
Addicionalment, que les dues darreres entrades sense cancel·lar corresponguin a beŕśir també indica que
no calia cancel·lar la darrera per obrir-ne una de nova.

5.4. El signe bi afegit
En un context tan regular com el del text B de la primera làmina de plom de la Bastida de les Alcusses,
on, com hem vist, hi figuren 19 entrades que segueixen l’esquema NP + morfema + Q, hi ha un element
dissonant, la presència d’un petit signe bi just a sota d’una de les quantitats de punts al quart element de la
quarta línia (fig. 15 A).
En els primers dibuixos publicats del plom de la Bastida de les Alcusses no es va considerar significatiu,
atès que no hi figura (Serra Ràfols, 1936: 336; Bähr, 1947 = 2016: 107). És Fletcher (1953, 48) el primer
que el dibuixa, tot i que llegit com si fos nord-oriental amb lectura u, però marcat per un interrogant i
formant part del text següent: u(?)ersibagar. Tot i que, en treballs posteriors l’exclou de la transcripció
(Fletcher, 1982: 54; 1985: 23)
En canvi, Beltrán (1954: 32; 1962: 36) considera que el signe, també llegit u, seria una correcció que
formaria part del text inferior: stikelu-gabe, tot i que no acaba de tenir sentit que si fos una correcció del
text inferior, no es col·loqués en aquesta línia, atès que hi ha espai suficient per introduir la correcció. A
més, el signe afegit estaria després del signe ka, no abans. Maluquer (1968: 131-133) reprodueix el dibuix
del SIP, però no el transcriu. I Gómez-Moreno (1967: 932) no el representa ni tan sols al dibuix que publica.
Llobregat (1972), seguint Beltrán, el reprodueix al seu dibuix i a la transcripció.
De Hoz (1976: 317) sí que l’incorpora al seu dibuix i en treballs posteriors (De Hoz, 1981: 478) el
transcriu com a bi ja com a part de la quantitat, tot i que sense explicació (De Hoz, 2011b: 194). En un
altre treball (De Hoz, 2011a) el transcriu com sakaŕPś-ka kí bí (3) i afegeix que “… podría ser un numeral
equivalente a un cierto número de unidades, aunque no hay paralelos coincidentes.”
Untermann (1990: 593) també el reprodueix al dibuix i el transcriu bi com a part de la quantitat (3 bi). I
també a l’apartat on parla de símbols metrològics (Untermann 1990: 146-147), on considera la possibilitat
que estigui relacionat amb el signe numèric en forma de pi grega. Rodríguez Ramos (2002) no l’incorpora
al seu dibuix i per tant no el transcriu, de fet, el signe bi es converteix en un punt més. Finalment, Sabaté
(2021) tot i que reprodueix el dibuix de Fletcher, no el transcriu.
APL XXXVI, 2026

[page-n-27]
Algunes reflexions a propòsit del plom ibèric Bastida I: paleografia, metrologia i negoci

A

B

159

C

Fig. 15. Signe bi incrustat (A) i punts barrats (B i C).

La posició ajustada i la petita grandària del signe fa evident que es tracta d’un signe afegit un cop el text
ja estava traçat. Una primera possibilitat és que sigui un oblit, el signe hauria d’haver figurat al text, però
se’l van oblidar. En aquest cas, tenim tres opcions, que el signe pertanyi al text anterior als punts, sakaŕbaś
+ ka + ki, que pertanyi al text posterior als punts, beŕśir, o que funcioni conjuntament amb els tres punts.
Per una banda beŕśir apareix quatre vegades en aquest text, per tant no sembla raonable pensar que
aquest fos bibeŕśir que tampoc no sona especialment ibèric. Tampoc no sembla probable que anés darrere
del signe ki, que és la darrera unitat del sistema a-o-ki, atès que encara que consideréssim que és una unitat
inferior, ens deixaria el signe ki sense quantificadors i en aquest text tots els ki estan quantificats amb punts,
fins i tot en dos casos amb una unitat.
Finalment, la tercera possibilitat és que formi part de la quantitat, complementant d’alguna forma
l’expressió ki 3. Una primera possibilitat seria que representés una nova unitat de mesura que permetés
precisar el pes, però ja sabem que si fos el cas tocaria que fos e (eta). A més, seria una unitat sense quantificar,
ja que els tres punts se’ls hauria quedat ki. L’altra possibilitat és que la unitat e estigués implícita, tal com
hem vist que passa al plom de la col·lecció Gómez-Moreno (SP.01.04), i aquí s’estigués indicant només la
quantitat, suposadament dos. Tot i així, no sembla raonable que, si aquesta fos la intenció, només ho trobem
reflectit en una quantitat, ja que cal suposar que la precisió seria necessària per a la majoria de les quantitats.
A més, afegir dos e a tres ki tampoc no sembla una gran millora.
Descartat l’oblit, ens queda la possibilitat que sigui una correcció de la quantitat indicada amb els punts
(3). Si hi hagués hagut un error i s’haguessin traçat menys punts dels que tocava, per corregir-ho només
caldria afegir els punts oblidats, atès que no hi ha problema d’espai. En canvi, si l’error fos per excés, potser
abans que intentar esborrar el punt sobrant, s’hagués optat per indicar la nova quantitat en format lèxic per
ser un numeral que es pot expressar amb un sol signe bi (2). A favor d’aquesta possibilitat hi hauria el fet
que tres és un outlier, essent, en canvi, dos una de les quantitats més repetides.
Alternativament, també podria ser una transacció addicional referent a l’operació principal, on potser la
persona involucrada no ha cancel·lat completament el deute o el que representi la quantitat, sinó que només
ho ha fet parcialment. Una forma de representar aquest retorn parcial de la quantitat original seria expressar
la quantitat retornada o encara pendent de retornar mitjançant el numeral lèxic.
En tot cas, tant si es tracta de la correcció d’un error per reduir la quantitat original, com si és un retorn
parcial de la quantitat original, tenint en compte que la quantitat original és tres, el numeral expressat per
bi ha de ser necessàriament inferior, dos o u, tot i que u ja sabem que és ban, per tant, el seu ús en aquest
context certifica el seu valor dos.
Alternativament, ja en la hipòtesi de que bi tingués el valor dos, també es podria pensar en que bi
estigués indicant la repetició de la quantitat o de la transacció, però no sembla que sigui la millor solució,
atès que per repetir la quantitat en aquest cas només caldria afegir tres punts més.
APL XXXVI, 2026

[page-n-28]
160

J. Ferrer i Jané

Hi ha dues quantitats més que presenten anomalies (fig. 15 B i C) que podrien estar reflectint una
casuística similar, una amb quatre punts i una amb cinc. En aquests dos casos els punts de l’extrem inferior
apareixen travessats per una línia vertical de forma evident, que també es podria interpretar com un signe
ba i per tant la inicial de ban (1). La interpretació sembla clara, el punt barrat ja no és vàlid, tot i que tant
podria ser una correcció d’un error, com un retorn parcial de la quantitat inicial. Tot i que la verticalitat
del traç és clara i potser seria més fàcil un traç diagonal o horitzontal si només es pretenia ratllar, que no
interferiria tant amb el punt de dalt.

6. CONCLUSIONS
En aquest treball s’ha revisat la lectura i la interpretació dels textos del primer plom de la Bastida de les
Alcusses dels quals presento un nou dibuix, que consolida petites millores sobre el tradicionalment usat
com a referència de Fletcher. La novetat més rellevant consisteix a identificar un traç central del signe S81 a
la tercera línia del text B que s’aprecia bé a les fotografies de detall i que el converteix en un signe complex.
La primera part del treball ha consistit a revisar alguns dels signes de valor encara no consensuat a
l’escriptura ibèrica sud-oriental, per tal de poder establir la lectura més precisa: ki3 ( ), S48 ( ), S81( ) i S45 ( ).
Pel que fa al signe ki3 ( ), que apareix sis cops al text A2, confirmo la meva proposta anterior: que
sigui la variant simple d’una dualitat del signe ki, on la variant amb el traç al cap seria la complexa, tot i
que Untermann i Rodríguez Ramos l’interpreten com a variant de la vocal e. Al meu parer, la lectura ki
proporciona els millors paral·lels, on es poden identificar les formes plenes de ki, explícitament i entre
separadors, kitar, i en compostos, kitetitor i kitatorkir, que és la unitat esperable acompanyant l’ota(r)
d’otalau (4 o), mentre que la lectura etar seria inconsistent amb la seva absència al text B.
Respecte del signe trident, S48 ( ), segueixo considerant que els paral·lels koleśtautin i sekel justifiquen
bé que estigui suplint en aquest plom la vocal e en forma de cercle ( ), però en tots els textos, no només
al B, com defensen Untermann i Rodríguez Ramos a causa del conflicte amb el ja esmentat ki3 ( ). Per
explicar aquesta substitució i que al segon plom de la Bastida de les Alcusses es produeixi la situació
inversa, amb el signe e cercle i sense trident, en treballs anteriors he proposat un signari de sis vocals.
Però l’anàlisi actual em fa adonar que no és estadísticament defensable que en aquests dos textos només
n’aparegui una de les dues, si les dues estaven actives. Per això, torno al model tradicional, suposant que
cada plom segueix un signari diferent de cinc vocals, cadascun amb un signe diferent per al valor e.
Pel que fa al signe S81 ( ), considero que la proposta de Rodríguez Ramos que to sigui el seu valor
és la correcta, atès que és la que proporciona els millors paral·lels: bodo al text B, bodoldiŕ, i tor al text
A1, kitetitor i kitatorkir. De fet, el que correspon a bodo porta un traç interior, que en el context d’un
sil·labograma dual encaixaria que fos la marca del complex i per tant el sonor, tal com li correspon, mentre
que tor es podria identificar com un dels elements del sistema de numerals lèxics ibèric que a Llíria és
documenta amb la variant complexa, o sigui la sorda. Addicionalment, l’estela de Cástulo, amb un text
nord-oriental kabito, plausible versió iberitzada del cognomen llatí Capito i un text sud-oriental que
comença per kabi seria una prova directa del valor to per al signe S81.
També considero correcta la proposta de Rodríguez Ramos que el signe S45 ( ) tingui el valor ku, primer,
perquè la comparativa amb el seu valor en escriptura nord-oriental és un indici favorable al fet que també
sigui velar. I, en segon lloc, perquè la darrera casella buida entre els valors velars en un signari de cinc vocals
és la casella del valor ku. Addicionalment, com veurem més endavant, també la interpretació com a morfema
-ku contraposat a -ka proporciona bons paral·lels. Només he de precisar, que en el marc del sistema dual, cal
atribuir a la variant complexa el valor gu i a la variant simple el valor ku. Aquesta dualitat es documenta de
forma explícita en el text A2 del plom de la Bastida de les Alcusses als segments laku i otalaugueter.
La segona part del treball ha estat centrada a determinar el valor concret de cada unitat del sistema a-o-ki
i la relació que mantenen entre elles. Respecte del punt de partida, cal confirmar que ja la mateixa estructura
dels ponderals contestans feia pensar que la unitat de 42 g, per la seva posició central en l’esquema de pesos,
APL XXXVI, 2026

[page-n-29]
Algunes reflexions a propòsit del plom ibèric Bastida I: paleografia, metrologia i negoci

161

era el millor candidat per representar la unitat o, cosa que es va confirmar quan va aparèixer el ponderal
del Puig de la Misericòrdia de 41,29 g que portava el signe o. D’altra banda, el pes que millor representaria
la unitat ki seria el de les monedes que van heretar aquesta denominació, les dracmes pesades d’ars i les
didracmes de śaitabi de llegenda kitar, basades en un pes de 3,43 g (≈42/12) que permet defensar que entre
o i ki hi hagi una relació duodecimal.
Tot i que sempre he donat prioritat al fet que la relació entre totes les unitats fos duodecimal, en el darrer
treball ja vaig començar a explorar una solució híbrida, decimal entre a i o, i duodecimal entre o i ki, però
sense acabar de prioritzar-la sobre la duodecimal pura. Al meu parer, les novetats dels darrers anys han
aplanat el camí per a la solució híbrida. Per una banda la correcció de l'errada del ponderal de 493 g de la
Bastida de les Alcusses, únic suport físic d’un ponderal amb relació duodecimal amb l’o de 42 g. Per l’altra,
l’aparició del nou ponderal del Tos Pelat de 418 g i marcat amb deu punts, juntament amb el ponderal de
l’Alcúdia de 424 g. Aquestes noves dades permeten plantejar empíricament que la relació entre a i o sigui
decimal (420 g = 10 * 42 g), ja no només a la Laietània, tal com ja apuntava el ponderal del Puig Castellar
de 423,78 g de llegenda ustainabaŕarban, sinó també a l’Edetània i a la Contestània, en ple territori a-o-ki.
Finalment, un cop aclarits els valors dels signes conflictius i els valors de les quantitats representades,
en el darrer apartat he analitzat el negoci que hi ha darrere del text B.
Pel que fa als morfemes que acompanyen els noms de persona, ja no em sembla que els morfemes -ka i
-ku tinguin la mateixa funció i el seu ús només depengui del fet que el lema anterior acabi en vocal, sinó que
són morfemes de funció oposada que determinen el sentit de l’operació. En els darrers treballs havia acceptat
la primera hipòtesi, afavorida per la similitud entre -ka i la meva lectura anterior -ké, seguint propostes
anteriors de J. de Hoz, que mantenia una certa ambigüitat entre ambdues opcions, i de Rodríguez Ramos,
que es decanta clarament per la primera, assumint que aquests dos morfemes tindrien la mateixa funció
indicant l’origen del deute en un context de negoci bancari. Al meu parer, el morfema -ka desenvolupa la
funció de destinatiu, indicant que es tracta de sortides del sistema, mentre que el morfema -ku desenvolupa
la funció d’ablatiu d’origen, indicant que es tracta d’entrades al sistema.
L’anàlisi de la distribució de les quantitats assignades a cada persona, tant de forma individual com agrupada
confirma que no es tracta d’una sola població, sinó d’almenys dues. Els NNP amb ka serien els receptors,
(gairebé) sempre amb quantitats petites d’ordre ki, mentre que els NNP amb ku serien els proveïdors, sempre
amb les quantitats més elevades, d’ordre a. El cas de beŕśir és un cas especial, atès que tot i que pertany al grup
del morfema -ka, té més quantitats que ningú, se li assigna la quantitat més alta de tot el conjunt, té l’única
quantitat d’ordre o, té les dues quantitats d’ordre ki, més elevades, és l’únic amb qui resten operacions per
cancel·lar i per quantitat total es situa a mig camí entre els altres dos grups. Tot apunta que es tractaria d’un
personatge amb una relació especial amb el gestor del negoci que descriu el plom, potser el mateix gestor.
En una de les làmines de plom de la Punta d’Orleyl (CS.21.08) es podria documentar un ús similar dels
morfemes -ka i -(i)ku, tot i que amb només dues operacions, on kebelsilunin sembla l’origen de les dues
quantitats, a II i o III, que van a parar respectivament a iskenius i a sosinbels. Pel que fa a la lectura, cal
indicar que la segona operació sembla cancel·lada, que es pot reconstruir el text kebelsilun[i]niku a la
primera operació i que la darrera línia conté el morfema -iku del segon kebelsilunin
L’anàlisi de les quantitats expressades al text B del plom de la Bastida de les Alcusses és compatible amb
el fet que cada quantitat correspongui a un pesatge individual, atès que cap de les quantitats relacionades
no supera per gaire el límit del que una balança de les usades a la Bastida podria mesurar, essent la màxima
registrada de 549,5. Els pesatges tindrien un límit no gaire llunyà del que ens indiquen la suma total dels
conjunts de ponderals conservats, teòricament al voltant dels 504 g (= 12 o = 12 * 42 g), tot i que en el cas
de la tomba 200 del Cigarralejo és de 510,64 g. Aquesta limitació és probablement la que explica la doble
entrada consecutiva de saldulako que no es podria fer en un sol pesatge.
Respecte de quin seria l’element pesat, probablement fossin grups de lingots plata, com els apareguts
a la Bastida de les Alcusses que són el resultat del procés de copel·lació del plom per produir plata, que és
una de les activitats industrials més ben documentades a l'assentament. També cal indicar que el fet que en
APL XXXVI, 2026

[page-n-30]
162

J. Ferrer i Jané

aquest document s’usin només les unitats principals del sistema a-o-ki comporta un problema de precisió,
ja que en ser ki ≈ 3,5 g, el marge d’error dels pesos és ki/2, si podem ajustar tant per excés com per defecte.
Probablement, pel tipus de negoci, no era necessari en aquest text arribar a un grau de precisió major.
En canvi, a les operacions que es reflecteixen al plom meridional de la col·lecció Gómez- Moreno
(SP.01.01) sí que era necessari expressar amb major precisió allò que s’estava mesurant, per això també
s’hi usen punts en tres ocasions afegits a les barres de la unitat ki per tal d’expressar la unitat següent del
sistema, e (ki/12 = 0,29 g).
El text de la cara B s’estructura en quatre grups d’operacions, formats la majoria per quatre de tipus -ka
i una final de tipus -ku, cosa que defineix un patró repetitiu que no sembla especialment compatible amb
una activitat merament bancària, sinó que sembla que més aviat hauria d’estar lligada a alguna activitat
operativa concreta, probablement relacionada amb les activitats metal·lúrgiques de copel·lació de la plata
o potser amb la comercialització dels excedents agraris.
Un darrer regal d’aquesta inscripció és que ens proporciona una prova de valor per al numeral lèxic
ibèric bi, suposadament dos, d’acord amb el paral·lel basc. El signe bi apareix afegit a sota d’una de les
quantitats formada per tres punts, circumstància que certifica d’entrada la seva condició de numeral lèxic,
atès que en un text tant regular, NP + morfema + Q, no funciona cap altra justificació. L’explicació més
probable és que es tracti o bé d’una cancel·lació parcial de l’operació o bé d’una correcció a menys de la
quantitat sota de la qual es troba i en ambdós casos el seu valor hauria de ser menor que tres, però la unitat
(ban) ja la tenim identificada, per tant hauria de ser dos.
AGRAÏMENTS
A Helena Bonet i a Jaime Vives-Ferrándiz (Museu de Prehistòria de València) per les facilitats per realitzar la inspecció
del plom Bastida I el 23/06/2014. A Josep M. Burriel la notícia i el permís per usar la dada del nou ponderal del Tos
Pelat. A Víctor Sabaté per la revisió d’una versió prèvia del treball que ha permès millorar el resultat final. A Arantxa
López Fernández i a la Fundació Rodríguez Acosta per les fotografies del plom SP.00.01 de la col·lecció Gómez-Moreno. A José Manuel Melchor (Museu municipal de Borriana) per les facilitats per inspeccionar el plom CS.21.08 de la
Punta d’Orleyl. Aquest treball s’inclou dins del projecte “Llengües paleohispàniques i gèneres epigràfics” (PID2023147123NB-C43), finançat pel MCIU/AEI/10.13039/501100011033/ FEDER, UE i en el Grup de Recerca Consolidat
LITTERA (2021 SGR 00074).
BIBLIOGRAFIA
ÁLVAREZ, Nuria; VIVES-FERRÁNDIZ, Jaime (2011): “De allí y de aquí: Los intercambios y el comercio”. En Helena Bonet y Jaime Vives-Ferrándiz (coords.): La Bastida de les Alcusses, 1928-2010. València, p. 177-195.
BÄHR, Gerard (†) (2016): Vasco e ibérico, J. Gorrochategui Churruca: UPV/EHU and Euskaltzaindia, Vitoria-Gasteiz
[= Bähr 1948].
BALLESTER, Isidro; PERICOT, Lluis (1929): “La Bastida de “Les Alcuses” (Mogente)”. Archivo de Prehistoria
Levantina, 1, p. 179-213.
BELTRÁN, Pío (1954): El plomo escrito de La Bastida de les Alcuses (Mogente). Servicio de Investigación Prehistórica, Diputación Provincial de Valencia (Trabajos Varios del SIP , 16), Valencia.
BELTRÁN, Pío (1962): El plomo escrito de La Bastida de les Alcuses (Mogente): Addenda et Corrigenda. Servicio de
Investigación Prehistórica, Diputación Provincial de Valencia (Trabajos Varios del SIP , 23), Valencia.
BONET, Helena; VIVES-FERRÁNDIZ, Jaime (2011): La Bastida de les Alcusses (1928-2010). Museu de Prehistòria
de València, Valencia.
BONET, Helena; SORIA, Lucía; VIVES-FERRÁNDIZ, Jaime (2011): “La vida en las casas: producción doméstica,
alimentación, enseres y ocupantes”. En Helena Bonet y Jaime Vives-Ferrándiz (coords.): La Bastida de les Alcusses,
1928-2010. València, p. 138-175.
CARO BAROJA, Julio (1954): “La escritura en la España prerromana (Epigrafía y Numismática)”, Historia de España
dirigida por Ramón Menéndez Pidal, vol. I.3: España prerromana: Etnología de los pueblos de Hispania, EspasaCalpe, Madrid, p. 677–812.

APL XXXVI, 2026

[page-n-31]
Algunes reflexions a propòsit del plom ibèric Bastida I: paleografia, metrologia i negoci

163

CORREA, José Antonio (2004): “Los semisilabarios ibéricos: algunas cuestiones”. E.L.E.A., 5, p. 75-98.
DE HOZ, Javier (1976): “La epigrafía prelatina meridional en Hispania”. En Francisco Jordá, Javier de Hoz y Luis
Michelena (ed.): Actas del I Coloquio sobre Lenguas y Culturas Prerromanas de la Península Ibérica (Salamanca,
27-31 mayo 1974). Universidad de Salamanca, Salamanca, p. 227-317.
DE HOZ, Javier (1981): “Algunas precisiones sobre textos metrológicos ibéricos”. Archivo de Prehistoria Levantina,
16, p. 475-486.
DE HOZ, Javier (1993): “La lengua y la escritura ibéricas y las lenguas de los iberos”. En Jurgen Untermann i Francisco
Villar (ed.): Lengua y cultura en la Hispania prerromana. Actas del V Coloquio sobre Lenguas y Culturas Prerromanas de la Península Ibérica (Colonia, 25-28 de noviembre de 1989), Salamanca, p. 635-666.
DE HOZ, Javier (1994): “Griegos e iberos: Testimonios epigráficos de una colaboración mercantil”. Huelva Arqueológica, XIII, p. 245-271.
DE HOZ, Javier (2011a): “Lengua y escritura”. En Helena Bonet i Jaime Vives-Ferrándiz (ed.): La Bastida de les Alcusses (1928-2010). Museu de Prehistòria de València, València, p. 220-237.
DE HOZ, Javier (2011b): Historia lingüística de la Península Ibérica en la antigüedad. II. El mundo ibérico prerromano y la indoeuropeización, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid.
FARIA, António Marques de (1990-1991): “Antropónimos em inscrições hispânicas meridionais”. Portugalia Nova
Serie, XI-XII, p. 73-88.
FARIA, António Marques de (1991): “Recensões bibliográficas. Jurgen Untermann, Monumenta Linguarum Hispanicarum. Band III. Die iberischen Inscriften aus Spanien. Wiesbaden, 1990, 2 vols., 339 + 661p.”. Conimbriga, 30,
p. 187-197.
FARIA, António Marques de (2013): “Crónica de onomástica paleo-hispânica (19)”. Revista Portuguesa de Arqueologia, 16, p. 187-212.
FERRER I JANÉ, Joan (2009): “El sistema de numerales ibérico: avances en su conocimiento”. PalHisp, 9,
p. 451-479.
FERRER I JANÉ, Joan (2010): “El sistema dual de l’escriptura ibèrica sud-oriental”. Veleia, 27, p. 69-113.
FERRER I JANÉ, Joan (2011): “Sistemas metrológicos en textos ibéricos (1): Del cuenco de La Granjuela al plomo de
La Bastida”. E.L.E.A., 11, p. 99–130.
FERRER I JANÉ, Joan (2013): “A propòsit d’un pes de pedra ibèric del Puig de la Misericòrdia (Vinaròs) de 41 gr amb
la marca metrològica ‘o’”, Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 31, p. 137–47.
FERRER I JANÉ, Joan (2016): “Una aproximació quantitativa a l’anàlisi de l’escriptura del sud-oest”. PalHisp, 16,
p. 39-79.
FERRER I JANÉ, Joan (2017): “El origen dual de las escrituras paleohispánicas: un nuevo modelo genealógico”.
PalHisp 17, p. 55-94.
FERRER I JANÉ, Joan (2018a): “El signo S65 de la escritura paleohispánica meridional: A propósito de la inscripción
de la necrópolis de Piquía (Arjona, Jaén)”. E.L.E.A., 17, p. 139-180.
FERRER I JANÉ, Joan (2018b): “Revisión de las inscripciones ibéricas rupestres del abrigo del Tarragón”. E.L.E.A.,
17, p. 221-261.
FERRER I JANÉ Joan (2020a): “Las escrituras epicóricas de la Península Ibérica”. PalHisp, 20, p. 969-1016.
FERRER I JANÉ Joan (2020b): “Urdal: Une nouvelle inscription rupestre ibère à Ger (Cerdagne) avec une possible
divinité zoomorphe liée au sanglier”. Sources,7, p. 17-28.
FERRER I JANÉ, Joan (2021): “La escritura turdetana en el contexto de las escrituras paleohispánicas”. En Noemi
Moncunill i Manuel Ramírez (ed.): Aprender la escritura, olvidar la escritura. Nuevas perspectivas sobre la historia
de la escritura en el Occidente romano, Anejos de Veleia, Series Minor 39. Vitoria-Gasteiz p. 67-94.
FERRER I JANÉ, Joan (2022): “El sistema de numerals ibèric: més enllà de la semblança formal amb els numerals
bascos”. Revista d'Arqueologia de Ponent, 32, p. 9-42.
FERRER I JANÉ, Joan (2024): “Una nova mirada al plom ibèric Villares V (Kelin, Caudete de las Fuentes). Un text
comptable amb deu transaccions”. E.L.E.A., 21, p. 309-360.
FERRER I JANÉ, Joan (e. p.): “Una nova proposta híbrida, decimal-duodecimal, pel sistema metrològic de pes ibèric
a-o-ki”, Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló.
FERRER I JANÉ, Joan; ESPÍ, Carlos; GRAELLS, Raimon (e. p.): “Un nuevo fragmento de lámina plomo con una
inscripción ibérica suroriental del museo arqueológico de Murcia con el signo S81”, Saguntum.
FERRER I JANÉ, Joan; LORRIO, Alberto; VELAZA, Javier (2015): “Las inscripciones ibéricas en escritura suroriental del Castellar de Meca (Ayora)”. PalHisp, 15, p. 161-176.

APL XXXVI, 2026

[page-n-32]
164

J. Ferrer i Jané

FERRER I JANÉ, Joan; MONCUNILL, Noemí (2019): “Palaeohispanic writing systems: classification, origin and
development”. En Javier Velaza i Alejandro G. Sinner (ed.): Palaeohispanic Languages and Epigraphies, Oxford,
p. 78-108.
FERRER I JANÉ, Joan; MONCUNILL, Noemí (2022): “Sistemas de escritura paleohispánicos: clasificación, origen y desarrollo”. En: Javier Velaza i Alejandro G. Sinner (ed.): Lenguas y epigrafías paleohispánicas, Barcelona, p. 97-129.
FLETCHER, Domingo (1953): Inscripciones ibéricas del Museo de Prehistoria de Valencia. Diputación Provincial de
Valencia, València.
FLETCHER, Domingo (1967): “ORLEYL III, Plomo ibérico escrito procedente de Vall d’Uixó”. Archivo Español de
Arqueología, 40, p. 51-59.
FLETCHER, Domingo (1982): El plomo ibérico de Mogente (Valencia). Servicio de Investigación Prehistórica, Diputación Provincial de Valencia (Trabajos Varios del SIP , 76), Valencia.
FLETCHER, Domingo (1985): Textos ibéricos del Museo de Prehistoria de Valencia. Servicio de Investigación Prehistórica, Diputación Provincial de Valencia (Trabajos Varios del SIP , 81), Valencia.
FLETCHER, Domingo (1988): “Orleyl X. Plomo ibérico (Vall d’Uixó, Castellón)”. Arse, 23, p. 747-756.
FLETCHER, Domingo; BONET, Helena (1991-92): “Bastida VI. Nuevo plomo escrito de la Bastida de les Alcuses
(Mogente, Valencia)”, Anales de Prehistoria y Arqueología de la Universidad de Murcia, 7-8, p. 143-150.
FLETCHER, Domingo; SILGO, Luis (1996): “De nuevo sobre ponderales ibéricos”. Verdolay, 7, p. 271-275.
GALILEA, Fernando (2004): “Los sistemas de pesos en la Península Ibérica durante la II Edad del Hierro”. Estudios
de Arqueología Alavesa, 21, p. 209‑252.
GIL FARRÉS, Octavi (1984): “Plomo con inscripción”. Boletín de la Asociación española de amigos de la Arqueología, 19, p. 35.
GÓMEZ-MORENO, Manuel (1967): La escritura bástulo-turdetana (primitiva hispánica). Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, Madrid.
LLOBREGAT, Enrique (1972): Contestania ibérica. Diputación Provincial de Alicante, Alacant.
LUJÁN, Eugenio Ramon; LÓPEZ FERNÁNDEZ, Aranzazu; NGOMO, Esteban (2023): “Epigrafía funeraria de territorio oretano”. PalHisp, 23, p. 115-134.
MALUQUER DE MOTES, Joan (1968): Epigrafía prelatina de la Península Ibérica. Universitat de Barcelona, Barcelona.
MONCUNILL, Noemí; VELAZA, Javier (2016): Ibérico. Lengua / Escritura / Epigrafía. Prensas de la Universidad
de Zaragoza. Saragossa.
MONCUNILL, Noemi; VELAZA, Javier (2019): Monumenta Linguarum Hispanicarum Band V.2 Lexikon der iberischen Inschriften | Léxico de las inscripciones ibéricas, Wiesbaden.
OROZ, Francisco Javier (1979): “El sistema metrológico del cuenco de la Granjuela”. En Antonio Tovar, Manfred Faust, Franz Fischer i Michael Koch (ed.): Actas del II Coloquio sobre Lenguas y Culturas Prerromanas de la
Península Ibérica (Tübingen, 17-19 junio 1976), Salamanca, p. 283-370.
PÉREZ JORDÀ, Guillem; FERRER, Carlos; IBORRA, María Pilar; FERRER, Miguel Ángel; CARRIÓN, Yolanda;
TORTAJADA, Guillermo; SORIA, Lucía (2011): “El trabajo cotidiano. Los recursos agropecuarios, la metalurgia,
el uso de la madera y las fibras vegetales”. En Helena Bonet i Jaime Vives-Ferrándiz (coord.): La Bastida de les
Alcusses: 1928-2010. SIP, Diputación de Valencia, València, p. 95-137.
POIGT, Thibaud (2022): De poids et de mesure: les instruments de pesée en Europe occidentale durant les âges des
Métaux (XIVe–IIIe s. a.C.); conception, usages et utilisateurs. Pessac.
RODRÍGUEZ RAMOS, Jesús (2002): “La escritura ibérica meridional”, Zephyrus 55, p. 231-245.
RODRÍGUEZ RAMOS, Jesús (2004): Análisis de epigrafía íbera. Vitoria-Gasteiz.
RODRÍGUEZ RAMOS, Jesús (2005): “Introducció a l’estudi de les inscripcions ibèriques”, Revista de la Fundació
Privada Catalana per l’Arqueologia ibèrica, 1, p. 13-144.
RODRÍGUEZ RAMOS, Jesús (2016): “Sobre las marcas de agente en íbero”. Philologia Hispalensis, 30/1, p. 233261.
RODRÍGUEZ RAMOS, Jesús (2020): “Sobre la identificación de dioses íberos en las inscripciones”. Gerión, 38/1, p.
259-284.
SABATÉ, Víctor (2021): Inscribed Lead Tablets from the Ancient Western Mediterranean, tesi doctoral (UB), Barcelona.
SERRA I RÀFOLS, Josep de Calassanç (1936): “Noves inscripcions ibèriques”. AIEC, 1927-1931, p. 333-342.

APL XXXVI, 2026

[page-n-33]
Algunes reflexions a propòsit del plom ibèric Bastida I: paleografia, metrologia i negoci

165

SIMÓN, Ignacio (2012): “Epigrafía ibérica en espacios domésticos. Antesteria: debates de Historia Antigua, 1, p.
267-282.
UNTERMANN, Jürgen (1990): Monumenta Linguarum Hispanicarum. III Die iberischen Inschriften aus Spanien,
Wiesbaden.
VIDAL, Joan Carles (2017): “La palabra ibérica abaŕ ‘diez; decena’ y el sistema decimal a-o-ki”. E.L.E.A. 15, p. 87-142.

APL XXXVI, 2026

[page-n-34]
[page-n-35]