[page-n-1]
EL TERRITORI, VIES I CENTURIACIONS
FERRAN ARASA
Departament de Prehistòria i Arqueologia. Universitat de València
LA XARXA VIÀRIA
Les vies romanes poden classificar-se en diferents tipus segons la seua importància. Així, Sícul
Flac, agrimensor del segle I, distingeix entre viae publicae, viae vicinales i diverticula o camins d’accés a
les propietats. De la mateixa manera, segons el seu acabat les vies rebien diferents denominacions:
Ulpià, al començament del segle III, distingia diferents tipus de camins segons estigueren fets de
terra (viae terrenae), de grava (glarea stratae) o pavimentats (silice stratae). La varietat observada entre
les vies, fins i tot en un mateix itinerari, depenia de la solidesa del terreny natural i dels materials i
recursos disponibles.
Per a construir una via, els topògrafs (gromatici) estudiaven curosament el terreny i en triaven els
llocs més aptes per al pas. En primer lloc s’excavaven dues trinxeres paral·leles menudes (sulci), i tot
seguit s’excavava l’espai intermedi fins a arribar a un terra ferm (fossa). Ací es preparava un llit de
morter, arena i pedres sobre el qual es depositaven tres capes de pedres, grava i arena (statumen, rudus i nucleus), i finalment es preparava l’empedrat (summa crusta), bombat en el centre per a facilitar
el desguàs. Dues vores enllosades (margines o crepidines) cenyien la calçada (agger), al llarg de les
quals es disposaven pedres en forma de falca per a consolidar-les (gomphi). Dues fosses laterals arreplegaven l’aigua de pluja. Les vies es construïen per trams, la qual cosa explica els lleugers canvis de
direcció que en ocasions s’observen sobre el terreny.
En l’ascensió de muntanyes se solia utilitzar el traçat en ziga-zaga, de manera que des d’un angle
se’n veia el següent. Quan la via travessava una zona rocosa s’aprofitava el ferm natural, sense necessitat de fonamentar-la, tallant roderes que servien com a rails per a les rodes dels carros. Aquests
treballs eren necessaris quan la calçada travessava terrenys difícils com ara forts pendents o vora
penya-segats. Un dels casos millor coneguts és el de la Roca Tallada, entre Palanques (els Ports, Castelló) i Castellote (Terol), on va ser necessari obrir un pas tallat en la roca en un tossal amb forts pendents. Alguns exemples de roderes poden observar-se en el mas de Mestres de Baix (Morella), possiblement en una via de caràcter local que es dirigia cap a la ciutat de Lesera (la Moleta dels Frares,
Forcall), i a Arguinas (Sogorb) en la via que remuntava el riu Palància.
La documentació escrita sobre els camins romans és de dos tipus: els itineraris, o guies de carreteres, i les fonts epigràfiques, fonamentalment els mil·liaris. L’existència dels itineraris ha de posarse en relació amb el servei públic de transport, organitzat per l’emperador August amb la finalitat de
disposar d’un servei d’informació ràpid i eficaç. El cursus publicus garantia el transport de missatges,
[page-n-2]
152
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
[page-n-3]
EL TERRITORI, VIES I CENTURIACIONS • FERRAN ARASA
La Via Augusta al seu
pas pel Pla de l’Arc,
entre Bell-lloc i la Pobla Tornesa (la Plana
Alta).
Este és un dels trams
millor conservats de
la via, amb un traçat
rectilini de 8’2 km
que apunta a una referència orogràfica.
persones i mercaderies que viatjaven a compte de l’administració estatal. Per a això s’establí en les
carreteres més importants una xarxa d’estacions de posta per al canvi de cavalls (mutationes) i per al
descans i la manutenció dels funcionaris de l’administració estatal en camí (mansiones), entre els
quals es trobaven els correus (cursores). Aquestes estacions estaven situades a una distància regular
segons la seua funció, menor en el cas dels stabula per al canvi de cavalls dels correus (12-14 km) i
més llarga per als hospitia que permetien passar la nit (30-36 km).
ELS ITINERARIS
L
Els itineraris, veritables guies i mapes de carreteres de l’època, eren de dos tipus: itineraria adnotata i picta, segons foren només escrits, una guia amb la relació d’estacions i distàncies, o tingueren
un format cartogràfic, semblant a un mapa de carreteres actual. Els més importants que proporcionen informació sobre el País Valencià són els Vasos de Vicarello, l’Itinerari d’Antoní i l’Anònim de
Ràvena. Els més antics són els primers, que es daten en els regnats d’August i de Tiberi. No tenen
caràcter oficial i en cada un apareix escrit en quatre columnes l’Itinerari de Gades a Roma amb la relació de 106 estacions i les distàncies entre elles. La informació que proporcionen sobre terres valencianes es refereix als dos terços septentrionals del traçat de la via Augusta. L’Itinerari d’Antoní és un
elenc d’estacions i distàncies que es data en època de Dioclecià, al final del segle III; la via Augusta
queda repartida en diferents trajectes parcials, dels quals el segon inclou el seu traçat per terres valencianes. Finalment, l’Anònim de Ràvena és un document tardà que possiblement recull informació
d’un mapa del segle III, al qual s’han afegit altres dades més recents fins al segle VIII. No inclou
distàncies entre les estacions i afegeix dues vies no citades per l’anterior que discorren per terres valencianes: una que per Morella es dirigia cap a Caesaraugusta i una altra que seguia la costa entre
Portum Sucrone (Cullera) i Ilici.
Principals vies, ciutats i mansions i les distàncies que les separaven.
Al País Valencià els itineraris només citen la Via Augusta i altres dos camins secundaris,
i ometen altres vies d’importància que sens dubte degueren existir.
153
[page-n-4]
154
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
Els itineraris ens proporcionen informació sobre 25 estacions de la xarxa viària principal al País
Valencià, de les quals sis són ciutats i poden ser identificades amb seguretat (Saguntum, Valentia,
Saetabis, Dianium, Lucentum i Ilici). Aquestes estacions pertanyien a dos camins: la via Augusta i
una altra que tenia el seu principi i el seu final en ella seguint la costa entre el Xúquer i Elx. Entre
les de la via Augusta hi havia postes de caràcter oficial, com les esmentades ciutats i Intibili, Ildum,
Sebelaci, Sucro, Statuas, Turres, Ello, Aspis i Thiar; i possiblement altres establiments privats, les denominades genèricament tabernae, entre les quals podien trobar-se Novlas i Aras, esmentades únicament per documents privats com els Vasos de Vicarello. Entre les oficials, per la seua proximitat
a altres estacions, és possible plantejar la funció de mutatio de Statuas y Aspis. Els seus topònims
són en alguns casos d’indubtable origen ibèric, com ara Ildum i Intibili, i en altres clarament llatins,
com Alterum, Aras, Statuas, etc.
Les possibilitats d’identificar les estacions que no estaven situades en
ciutats són bastant limitades per la falta d’evidències; per a això poden
tenir-se en compte les distàncies esmentades pels itineraris i els mil·liaris, els jaciments arqueològics i la seua localització geogràfica. Segons
aquests criteris, en la via Augusta i seguint un recorregut nord-sud,
Intibili podria reduir-se a Traiguera o la Jana; Ildum a l’Hostalot (Vilanova d’Alcolea), segons la reducció tradicional que ha confirmat el
mil·liari de Caracal·la; Novlas a la Quadra de Na Tora (Castelló de la
Plana); Sebelaci, 2,9 km cap al sud, possiblement a la partida de Ramonet (Almassora); Sucro a l’Alter de la Vintihuitena (Albalat de la
Ribera); Statuas a Moixent; Turres cap a la Font de la Figuera; Aras,
només a 4,4 km al sud de Turres, possiblement en la cruïlla amb el
Camí d’Anníbal; Ello, al Monastil (Elda); Aspis, entre Novelda i Montfort; i Thiar, a Pilar de la Horadada. En la segona via esmentada sembla raonable la reducció de dues poblacions: Portum Sucrone a Cullera
i Allon a la Vila Joiosa.
ELS MIL·LIARIS
Les fonts epigràfiques només donen notícia de la via Augusta a
través dels mil·liaris i d’un camí privat en una inscripció rupestre
d’Algímia d’Almonacid. Els mil·liaris constitueixen la millor prova
per a confirmar l’origen romà d’un camí. En terres valencianes la via
Augusta va ser l’únic dels camins romans que –fins on hui sabem–
s’amollonà amb mil·liaris. Les troballes de Bétera i Sogorb, atribuïdes a sengles camins que des de Saguntum es dirigien cap a Edeta i
Caesaraugusta, respectivament, semblen correspondre per les seues
proporcions a fusts de columnes arquitectòniques més que a mil·liaris anepigràfics.
Els mil·liaris eren columnes de pedra que s’erigien a una distància
de mil passes (1.481,5 m). En la seua superfície s’inscrivia un text amb
Mil·liari de Borriol (la Plana Alta, Castelló) dedicat a l’emperador Deci. 250 dC.
L’abundància de mil·liaris que poden datar-se al segle III degué obeir més a raons
propagandístiques que a obres de reconstrucció de la Via Augusta.
[page-n-5]
EL TERRITORI, VIES I CENTURIACIONS • FERRAN ARASA
informació sobre el nom del constructor o restaurador de la via, el nom d’aquesta i la distància que els separava del punt de partida o d’arribada. Al País Valencià s’han trobat 24
d’aquests monuments, llavurats en pedres locals com la calcària i sobretot el gres. La seua
distribució geogràfica és bastant desigual, ja
que en un tram d’uns 100 km de la via, entre el
riu Cérvol i Xilxes, se n’han trobat vint exemplars. En destaca el reduït nombre en les comarques centrals, on només s’ha documentat
un d’insegur a Sagunt i un altre a València, i
també en les meridionals, amb dos més a Oriola
i Pilar de la Horadada.
La major part d’aquests monuments s’han
trobat fragmentats i alguns han desaparegut.
Només catorze en conserven almenys una part
de la inscripció i proporcionen alguna informació d’interés per a la història de la via; vuit
en poden atribuir-se a un emperador determinat, en alguns casos amb la data concreta d’erecció. Hi destaca l’absència de l’emperador
epònim, August, del qual fins ara no s’ha troPortada de l’opuscle del cronista Agustín Sales sobre la troballa
bat cap mil·liari. El més antic dels coneguts,
del mil·liari de l’emperador Adrià (117-138).
incomplet i no conservat, es trobà a les Coves
El mil·liari va ser trobat el 1766 a l’altura del pont de Peris i Vade Vinromà i pot atribuir-se amb dubtes a Tilero, en les obres de reparació del camí real de València a Xàtiva
realitzades sota el regnat de Carles III.
beri (33-34). Tot seguit, el d’Adrià (117-138)
trobat a València, també desaparegut, és la primera prova d’intervencions en la part central
del tram valencià de la via. La major part dels mil·liaris valencians es daten al segle III i la seua
presència no ha d’obeir en tots els casos a obres de refacció de la via, sinó a raons propagandístiques. Hi destaquen el de Vilanova d’Alcolea, dedicat a Caracal·la (214); el de Pilar de la Horadada, a Maximí (235-238); el de Borriol, a Deci (250); el de Xilxes, a Trebonià Gal (252); el de Sagunt, dubtós, a Carí (282-283); i el trobat entre la Pobla Tornesa i Borriol, desaparegut, l’últim
d’atribució segura a Galeri (293-311). Finalment, el de Pilar de la Horadada deu correspondre a
un emperador d’aquesta mateixa època i el de la Jana deu ser més tardà, possiblement del segle IV avançat.
LA VIA AUGUSTA
La xarxa viària romana en terres valencianes va establir un esquema que encara segueixen les
principals carreteres actuals. Està constituïda bàsicament per un eix longitudinal, la via Augusta,
que travessa de nord a sud el nostre país i uneix la majoria de les principals ciutats de l’època: Saguntum, Valentia, Saetabis i Ilici. Des d’aquest camí arranquen en la meitat septentrional una sèrie
d’eixos transversals que en direcció oest permeten la comunicació de la zona costanera amb la vall
de l’Ebre i la Meseta a través de les terres muntanyenques de l’interior. El més septentrional passava per Morella i Forcall, un altre seguia des de Sagunt per la vall del Palància, al centre arran-
155
[page-n-6]
156
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
cava un altre des de València per Requena i finalment –poc més enllà de la Font de la Figuera– des
de la via Augusta seguia un últim camí cap a Andalusia.
El topònim via Augusta figura en cinc mil·liaris: en els de les Coves de Vinromà, Vilanova d’Alcolea i Borriol es conservava complet i en els de la Pobla Tornesa i Castelló de la Plana, incomplet. La
presència d’aquest hodònim ens permet no sols confirmar-ne la utilització al llarg d’almenys tres segles, sinó també fixar el traçat general del camí. L’inici del còmput de les milles en el punt considerat
el principi de la via (caput viae) devia estar situat a l’estació Summo Pyrenaeo, des d’on començava la
numeració en direcció sud. Aquesta es conserva completa només en els mil·liaris de les Coves de
Vinromà (278) i Vilanova d’Alcolea (283) i en el de Borriol pot restituir-se la xifra de 298.
La via Augusta va ser sens dubte l’eix principal de comunicacions de les províncies hispàniques
amb Roma. L’emperador August degué iniciar-ne la construcció després de la visita a Hispania els
anys 15-14 aC. Va ser jalonada amb mil·liaris erigits entre els anys 8 i 2 aC, que possiblement reflecteixen la seua construcció progressiva en dos grans trams: el primer des del Summus Pyrenaeus fins a
Castulo (Jaén), i el segon des d’aquesta ciutat fins a Gades (Cadis), amb una duració aproximada dels
treballs de 12 anys. La seua longitud total segons els itineraris de l’època és de 1.005 milles, és a dir,
1.488 km. Però a l’hora de fixar-ne el traçat fins a la vall del Guadalquivir, els enginyers d’August no
seguiren el vell camí de Sierra Morena per Albacete, sinó que, com explica el geògraf Estrabó, la dugueren a Carthago Nova, desviant-la pel riu Vinalopó fins a la plana litoral on es troba Ilici (Elx). Des
de Cartagena, la via Augusta es dirigia cap a l’oest per Acci (Guadix) i seguia per Corduba i Hispalis
(Sevilla) fins a Gades. L’emperador la dotà d’un servei de posta, és a dir, de la infraestructura necessària per a garantir el transport públic.
De les vies romanes que travessaven les terres valencianes, la via Augusta és l’única de la
qual els itineraris donen les distàncies entre les estacions de posta. Segons les xifres que transmeten, el còmput total del seu traçat per terres valencianes pot calcular-se, amb les correccions
necessàries, en unes 275 milles (407 km). El seu traçat és en general millor conegut en el terç
septentrional, on en trobem alguns trams ben conservats. Entre Dertosa (Tortosa) i l’estació d’Aras, que possiblement reflecteix en el seu nom el caràcter sagrat del trivium o encreuament amb
el Camí d’Anníbal, hi havia 177 milles (262 km). Fins a Valentia la via segueix un traçat més o
menys paral·lel a la costa en direcció SSO. Des de Dertosa segueix el corredor prelitoral de Godall fins a travessar el riu de la Sénia i entra en terres valencianes per Sant Joan del Pas. Després
segueix el corredor central de les Coves de Vinromà per Sant Mateu fins a arribar al Pla de l’Arc,
entre Bell-lloc i la Pobla Tornesa, on es conserva un tram de més de 8 km, un magnífic exemple
de traçat rectilini seguint una referència orogràfica. Després descendeix per l’estreta vall de Borriol fins a la plana litoral, travessa el riu Millars i segueix un llarg traçat mal conegut per tota la
comarca de la Plana Baixa fins a Almenara, des d’on es dirigeix de nou en un tram recte pel
Camí Vell fins a Saguntum.
De Saguntum es dirigeix a Valentia en un llarg tram rectilini en el qual possiblement serveix de
kardo maximus a la centuriació de l’Horta Nord. Al sud de Valentia exerceix la mateixa funció en la
centuriació de l’Horta Sud. Des d’aquesta ciutat la via canvia la seua orientació cap al sud. Després
d’envoltar l’Albufera i travessar el riu Xúquer, es dirigeix per Alzira i Manuel fins a Xàtiva, des d’on
gira cap al SO pel corredor del riu Canyoles fins a la Font de la Figuera. Poc més enllà d’aquesta població devia estar situada l’estació d’Aras, des d’on hi havia 121 milles (179 km) fins a Carthago Nova.
Des d’Aras la via gira cap al SSE i es dirigeix cap a Villena per a seguir el riu Vinalopó per Elda fins a
Ilici, on possiblement servia de kardo maximus a la centuriació d’aquesta colònia. D’allí gira de nou
cap al SSO i, després de travessar el riu Segura, ix de terres valencianes per Pilar de la Horadada cap
a Carthago Nova.
[page-n-7]
EL TERRITORI, VIES I CENTURIACIONS • FERRAN ARASA
ALTRES VIES
La segona en importància de les esmentades pels itineraris és una via per loca maritima que des de
Sucro es dirigia cap a Ilici, és a dir, un camí que tenia el seu inici i el seu final en la via Augusta seguint la costa entre el riu Xúquer i aquesta ciutat del Baix Vinalopó. En el seu traçat estaven situats
Portum Sucrone, possiblement Cullera, i les ciutats de Dianium (Dénia), la Vila Joiosa (Allon?) i Lucentum (el Tossal de Manises). És possible que aquesta via no fóra un camí carreter en tot el seu traçat, a
causa de les dificultats orogràfiques que havia de salvar entre Dénia i la Vila Joiosa.
La tercera i última de les esmentades pels itineraris és una via transversal que tenia l’inici en la
primera de les mansions de la via Augusta situada al sud de Dertosa, Intibili, per a dirigir-se per la
comarca dels Ports de Morella cap a Contrebia, situada en la rodalia de Caesaraugusta. Ens en queda
un magnífic exemple de via per montes excisa, és a dir, un camí tallat en la roca, en el paratge conegut
de forma molt expressiva com la Roca Tallada, per on discorre el límit entre Castelló i Terol.
Els itineraris romans no esmenten altres vies transversals l’existència de les quals sembla indubtable: la que des de Saguntum es dirigia en direcció NO seguint la vall del riu Palància cap a Caesaraugusta per Terol; i la que des de Valentia es dirigia cap a l’oest per Requena i terres de Conca cap al
centre de la península.
A més d’aquestes vies principals, la xarxa viària estava constituïda per altres de menor importància que comunicaven algunes ciutats entre si, com degué ser el cas d’Edeta (Llíria) amb Saguntum i
Valentia i de Saetabis amb Dianium, per altres que comunicaven les terres de l’interior, les vies locals i
els camins privats com l’esmentat en la inscripció rupestre d’Algímia d’Almonacid, on s’avisa al caminant que es trobava en el camí privat (iter privatum) de Marc Bebi Severí.
LES CENTURIACIONS
Probablement la imatge més coneguda del paisatge rural romà siga la parcel·lació geomètrica. El
sistema, anomenat centuriació, era una pràctica d’origen militar però amb una aplicació majoritàriament agrària. Inicialment s’utilitzà per al repartiment de terres en els assentaments colonials, però
amb el temps el seu ús es va estendre a tota divisió agrària. La seua aplicació implicava la reestructuració d’un territori amb la finalitat de posar-lo en explotació. Les operacions de transformació que
s’hi realitzaven eren de major impacte ambiental que la simple regularització, ja que podien incloure
la desforestació, la construcció d’una xarxa viària, d’una ciutat, d’assentaments menors, d’una infraestructura hidràulica, etcètera. La parcel·lació romana es presenta com una estructura regular, repetida, d’orientació constant, fundada sobre l’encreuament d’eixos perfectament rectilinis, traçats a intervals idèntics i paral·lels a dos eixos majors: el kardo maximus (KM) i el decumanus maximus (DM).
Tota operació d’agrimensura generava documents escrits, mollons de pedra que fixaven els límits
del territori dividit (cippus terminalis).
La divisió geomètrica del terreny podia fer-se utilitzant unitats quadrades o rectangulars. La centuriació consistia en la divisió regular del territori en grans quadrats, les centúries. La centúria estàndard era un quadrat de 20 actus (35,5 m) de costat (710 x 710 m), els límits del qual eren camins; dos
actus quadrats equivalien a un iugerum. L’origen del nom rau en el fet que inicialment es repartia entre 100 propietaris, a cada un dels quals s’adjudicaven 2 iugeri (2.523 m2), que equivalen a 1 heredium.
La divisió per strigas et scamna era el sistema més antic de divisió agrària. Eren rectangles que podien
disposar-se de forma diferent. Les subdivisions entre propietats s’establien per mitjà de rigores, és a
dir, de línies divisòries que no es basaven en camins. També hi havia divisions per altres mòduls rectangulars i per quadrats atípics, és a dir, diferents a 20 x 20 actus.
157
[page-n-8]
158
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
La centuriació de l’Horta Nord, segons
Cano. [Tractament gràfic A. Sánchez].
El territori de la colònia de Valentia
va ser parcel·lat geomètricament
prenent com a eix possiblement la
Via Augusta.
Encara que hi ha referències anteriors sobre les centuriacions en terres valencianes, com les de
R. Chevalier el 1961, que cita indicis a València, i de García y Bellido el 1972, que publicà una
breu nota sobre la centuriació d’Ilici, el veritable inici de la investigació pot situar-se el 1974 amb
la publicació de l’obra Estudios sobre centuriaciones romanas en España, dirigida per V. M. Rosselló,
on s’estudiaven, entre altres, els cadastres de Castelló de la Plana, l’Horta Nord, Ilici i el Vinalopó. Amb posterioritat es publicaren altres treballs com el de Bazzana sobre parcel·lacions a la
Plana; de Rosselló a Caudete i Villena; de Pingarrón a l’Horta Sud; i de Ponce a Sax. En els últims
anys, Ariño i Gurt en col·laboració amb altres autors i González Villaescusa han realitzat una revisió d’alguns d’aquests treballs.
[page-n-9]
EL TERRITORI, VIES I CENTURIACIONS • FERRAN ARASA
Restitució de la centuriació d’Elx, segons Gurt i altres.
[Tractament gràfic A. Sánchez].
Este és sens dubte el millor exemple conservat de parcel·lacions geomètriques romanes al País Valencià.
LES PRINCIPALS CENTURIACIONS VALENCIANES
De nord a sud, la parcel·lació de Castelló de la Plana estudiada per López Gómez el 1974 sembla
clarament medieval, possiblement del segle XIV. Ni les seues característiques morfològiques ni el
mòdul permeten atribuir-li un origen romà. Les referències documentals a l’amollonament de la Devesa de Castelló i els topònims que designen els camins apunten en la mateixa línia. Entre Castelló
de la Plana i Nules, Bazzana ha identificat vestigis de parcel·lacions i d’un itinerari que considera
preromà que hi pot estar relacionat. El conjunt és una juxtaposició de parcel·lacions menudes i divergents, en ocasions parcialment solapades, on el mòdul és de 1.160 m, és a dir, de 32 actus. El canvi
successiu d’orientació dependria del curs del camí preexistent, el Caminàs. Però aquests canvis d’orientació corresponen més aviat a diversos parcel·laris d’extensió reduïda, en els quals el mòdul no
és uniforme i la retícula no és estrictament ortogonal, sinó que està molt adaptada al terreny i condicionada per les línies de drenatge.
En la comarca de l’Horta Nord es conserven vestigis de la centuriació coneguda com de la séquia
de Montcada. Els vestigis geomètrics van dur Cano, el 1974, a plantejar l’existència d’un parcel·lari
del qual la via Augusta, pràcticament coincident amb la carretera de Barcelona (N-340), podia ser el
kardo maximus. Molts dels límits cartografiats concorden amb divisòries dels municipis actuals, rectes i formant angles rectes, i amb les séquies i obres de drenatge. La màxima densitat d’empremtes
es conserva entre Meliana i Massamagrell. Albalat assenyala l’eix de la parcel·lació, que tindria un
total de 120 centúries (6.048 ha). Posteriorment, Sales, que ha estudiat el regadiu de la séquia de
Montcada, proposa un nou kardo en una línia recta que uniria el monestir del Puig i el pont de la Trinitat de València, i destaca també que aquesta séquia ha de ser posterior a la centuriació. González
Villaescusa, que ha revisat aquesta centuriació, assenyala la presència d’un mòdul de 706 x 706 m i
159
[page-n-10]
160
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
destaca també que no té cap relació amb el sistema de regadiu existent a la zona, a causa de la incoherència del parcel·lari amb l’estructura general d’irrigació.
A la comarca de l’Horta Sud, Pingarrón va estudiar una reduïda centuriació alineada amb l’itinerari del Camí Reial de Madrid que possiblement segueix la via Augusta i s’estén entre Benetússer i
Silla. L’eix de la carretera N-340 és paral·lel a l’esquema d’unes 10 o 12 centúries que comprenen entre 3.000 i 4.200 ha. Camins secundaris, séquies, límits municipals i algun antic mur conserven les
empremtes centurials. L’especial situació geogràfica permet pensar en una probable bonificació de la
vora de la propera Albufera, ja que alguns components del sistema de regadiu de Favara s’adapten a
la geometria parcel·lària. Aquesta parcel·lació, que alguns autors consideren insegura, ha sigut revisada per González Villaescusa, el qual assenyala la presència d’un mòdul de 706 x 706 m, la prolonga al nord del riu Túria i en proposa la identificació amb la que s’efectuaria en temps de la fundació colonial de Valentia l’any 138 aC.
La centuriació d’Ilici, estudiada per Gonzálvez Pérez el 1974, és la més espectacular del País Valencià amb les seues 225 centúries (11.340 ha), el seu centre situat en la ciutat i els límits fossilitzats
en la xarxa viària i urbana actual. El kardo maximus, orientat de N a S, segueix un carrer de la població i la carretera de Dolores fins a l’Alcúdia, per la qual cosa devia ser un tram de la via Augusta. El
decumanus maximus coincideix amb el Camí de Viscarra, i les séquies de reg mostren molts rastres
coincidents amb la quadrícula cadastral, com la séquia Major que presenta trams en ziga-zaga. La
parcel·lació es conserva de manera més perfecta en la zona més valuosa i ocupada, és a dir, la regada. Aquesta restitució inicial va ser criticada per Corzo, el qual en va corregir l’orientació. Posteriorment, Gorges va donar per bones les dues propostes i les va posar en relació amb dos assentaments colonials consecutius, l’un de Cèsar i l’altre d’August. L’última revisió efectuada per Gurt,
Lanuza i Palet confirma la proposta de Gonzálvez, fixa una orientació de 7,5° respecte del nord geogràfic, estableix un mòdul canònic de 710 x 710 m i considera possible una extensió major que la indicada per aquell, des de la serra fins a l’albufera, amb l’ocupació de tota la plana d’Elx. Pel que fa a
les relacions morfològiques entre la ciutat i el parcel·lari, la colònia es localitza aproximadament en
el centre de la pertica, encara que les orientacions són diferents, fet que pot explicar-se perquè centuriatio i trama urbana no naixen simultàniament en el temps. Tanmateix, les dues estructures no s’organitzen de forma independent, ja que la ciutat ocupa l’espai de mitja centúria.
Finalment, pel que fa a les quatre parcel·lacions estudiades per Rosselló entre Caudete i Villena,
González Villaescusa ha assenyalat el seu possible origen medieval. Aquest mateix autor ha indicat
l’existència d’una centuriació a Llíria amb un mòdul de 706 m, de la qual a penes queden empremtes. Finalment, les parcel·lacions estudiades per Llobregat al Pinós, formades per unes 25 centúries, i
per Ponce a Sax, amb unes 2.500 ha, no han sigut revisades.
[page-n-11]
EL TERRITORI, VIES I CENTURIACIONS
FERRAN ARASA
Departament de Prehistòria i Arqueologia. Universitat de València
LA XARXA VIÀRIA
Les vies romanes poden classificar-se en diferents tipus segons la seua importància. Així, Sícul
Flac, agrimensor del segle I, distingeix entre viae publicae, viae vicinales i diverticula o camins d’accés a
les propietats. De la mateixa manera, segons el seu acabat les vies rebien diferents denominacions:
Ulpià, al començament del segle III, distingia diferents tipus de camins segons estigueren fets de
terra (viae terrenae), de grava (glarea stratae) o pavimentats (silice stratae). La varietat observada entre
les vies, fins i tot en un mateix itinerari, depenia de la solidesa del terreny natural i dels materials i
recursos disponibles.
Per a construir una via, els topògrafs (gromatici) estudiaven curosament el terreny i en triaven els
llocs més aptes per al pas. En primer lloc s’excavaven dues trinxeres paral·leles menudes (sulci), i tot
seguit s’excavava l’espai intermedi fins a arribar a un terra ferm (fossa). Ací es preparava un llit de
morter, arena i pedres sobre el qual es depositaven tres capes de pedres, grava i arena (statumen, rudus i nucleus), i finalment es preparava l’empedrat (summa crusta), bombat en el centre per a facilitar
el desguàs. Dues vores enllosades (margines o crepidines) cenyien la calçada (agger), al llarg de les
quals es disposaven pedres en forma de falca per a consolidar-les (gomphi). Dues fosses laterals arreplegaven l’aigua de pluja. Les vies es construïen per trams, la qual cosa explica els lleugers canvis de
direcció que en ocasions s’observen sobre el terreny.
En l’ascensió de muntanyes se solia utilitzar el traçat en ziga-zaga, de manera que des d’un angle
se’n veia el següent. Quan la via travessava una zona rocosa s’aprofitava el ferm natural, sense necessitat de fonamentar-la, tallant roderes que servien com a rails per a les rodes dels carros. Aquests
treballs eren necessaris quan la calçada travessava terrenys difícils com ara forts pendents o vora
penya-segats. Un dels casos millor coneguts és el de la Roca Tallada, entre Palanques (els Ports, Castelló) i Castellote (Terol), on va ser necessari obrir un pas tallat en la roca en un tossal amb forts pendents. Alguns exemples de roderes poden observar-se en el mas de Mestres de Baix (Morella), possiblement en una via de caràcter local que es dirigia cap a la ciutat de Lesera (la Moleta dels Frares,
Forcall), i a Arguinas (Sogorb) en la via que remuntava el riu Palància.
La documentació escrita sobre els camins romans és de dos tipus: els itineraris, o guies de carreteres, i les fonts epigràfiques, fonamentalment els mil·liaris. L’existència dels itineraris ha de posarse en relació amb el servei públic de transport, organitzat per l’emperador August amb la finalitat de
disposar d’un servei d’informació ràpid i eficaç. El cursus publicus garantia el transport de missatges,
[page-n-2]
152
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
[page-n-3]
EL TERRITORI, VIES I CENTURIACIONS • FERRAN ARASA
La Via Augusta al seu
pas pel Pla de l’Arc,
entre Bell-lloc i la Pobla Tornesa (la Plana
Alta).
Este és un dels trams
millor conservats de
la via, amb un traçat
rectilini de 8’2 km
que apunta a una referència orogràfica.
persones i mercaderies que viatjaven a compte de l’administració estatal. Per a això s’establí en les
carreteres més importants una xarxa d’estacions de posta per al canvi de cavalls (mutationes) i per al
descans i la manutenció dels funcionaris de l’administració estatal en camí (mansiones), entre els
quals es trobaven els correus (cursores). Aquestes estacions estaven situades a una distància regular
segons la seua funció, menor en el cas dels stabula per al canvi de cavalls dels correus (12-14 km) i
més llarga per als hospitia que permetien passar la nit (30-36 km).
ELS ITINERARIS
L
Els itineraris, veritables guies i mapes de carreteres de l’època, eren de dos tipus: itineraria adnotata i picta, segons foren només escrits, una guia amb la relació d’estacions i distàncies, o tingueren
un format cartogràfic, semblant a un mapa de carreteres actual. Els més importants que proporcionen informació sobre el País Valencià són els Vasos de Vicarello, l’Itinerari d’Antoní i l’Anònim de
Ràvena. Els més antics són els primers, que es daten en els regnats d’August i de Tiberi. No tenen
caràcter oficial i en cada un apareix escrit en quatre columnes l’Itinerari de Gades a Roma amb la relació de 106 estacions i les distàncies entre elles. La informació que proporcionen sobre terres valencianes es refereix als dos terços septentrionals del traçat de la via Augusta. L’Itinerari d’Antoní és un
elenc d’estacions i distàncies que es data en època de Dioclecià, al final del segle III; la via Augusta
queda repartida en diferents trajectes parcials, dels quals el segon inclou el seu traçat per terres valencianes. Finalment, l’Anònim de Ràvena és un document tardà que possiblement recull informació
d’un mapa del segle III, al qual s’han afegit altres dades més recents fins al segle VIII. No inclou
distàncies entre les estacions i afegeix dues vies no citades per l’anterior que discorren per terres valencianes: una que per Morella es dirigia cap a Caesaraugusta i una altra que seguia la costa entre
Portum Sucrone (Cullera) i Ilici.
Principals vies, ciutats i mansions i les distàncies que les separaven.
Al País Valencià els itineraris només citen la Via Augusta i altres dos camins secundaris,
i ometen altres vies d’importància que sens dubte degueren existir.
153
[page-n-4]
154
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
Els itineraris ens proporcionen informació sobre 25 estacions de la xarxa viària principal al País
Valencià, de les quals sis són ciutats i poden ser identificades amb seguretat (Saguntum, Valentia,
Saetabis, Dianium, Lucentum i Ilici). Aquestes estacions pertanyien a dos camins: la via Augusta i
una altra que tenia el seu principi i el seu final en ella seguint la costa entre el Xúquer i Elx. Entre
les de la via Augusta hi havia postes de caràcter oficial, com les esmentades ciutats i Intibili, Ildum,
Sebelaci, Sucro, Statuas, Turres, Ello, Aspis i Thiar; i possiblement altres establiments privats, les denominades genèricament tabernae, entre les quals podien trobar-se Novlas i Aras, esmentades únicament per documents privats com els Vasos de Vicarello. Entre les oficials, per la seua proximitat
a altres estacions, és possible plantejar la funció de mutatio de Statuas y Aspis. Els seus topònims
són en alguns casos d’indubtable origen ibèric, com ara Ildum i Intibili, i en altres clarament llatins,
com Alterum, Aras, Statuas, etc.
Les possibilitats d’identificar les estacions que no estaven situades en
ciutats són bastant limitades per la falta d’evidències; per a això poden
tenir-se en compte les distàncies esmentades pels itineraris i els mil·liaris, els jaciments arqueològics i la seua localització geogràfica. Segons
aquests criteris, en la via Augusta i seguint un recorregut nord-sud,
Intibili podria reduir-se a Traiguera o la Jana; Ildum a l’Hostalot (Vilanova d’Alcolea), segons la reducció tradicional que ha confirmat el
mil·liari de Caracal·la; Novlas a la Quadra de Na Tora (Castelló de la
Plana); Sebelaci, 2,9 km cap al sud, possiblement a la partida de Ramonet (Almassora); Sucro a l’Alter de la Vintihuitena (Albalat de la
Ribera); Statuas a Moixent; Turres cap a la Font de la Figuera; Aras,
només a 4,4 km al sud de Turres, possiblement en la cruïlla amb el
Camí d’Anníbal; Ello, al Monastil (Elda); Aspis, entre Novelda i Montfort; i Thiar, a Pilar de la Horadada. En la segona via esmentada sembla raonable la reducció de dues poblacions: Portum Sucrone a Cullera
i Allon a la Vila Joiosa.
ELS MIL·LIARIS
Les fonts epigràfiques només donen notícia de la via Augusta a
través dels mil·liaris i d’un camí privat en una inscripció rupestre
d’Algímia d’Almonacid. Els mil·liaris constitueixen la millor prova
per a confirmar l’origen romà d’un camí. En terres valencianes la via
Augusta va ser l’únic dels camins romans que –fins on hui sabem–
s’amollonà amb mil·liaris. Les troballes de Bétera i Sogorb, atribuïdes a sengles camins que des de Saguntum es dirigien cap a Edeta i
Caesaraugusta, respectivament, semblen correspondre per les seues
proporcions a fusts de columnes arquitectòniques més que a mil·liaris anepigràfics.
Els mil·liaris eren columnes de pedra que s’erigien a una distància
de mil passes (1.481,5 m). En la seua superfície s’inscrivia un text amb
Mil·liari de Borriol (la Plana Alta, Castelló) dedicat a l’emperador Deci. 250 dC.
L’abundància de mil·liaris que poden datar-se al segle III degué obeir més a raons
propagandístiques que a obres de reconstrucció de la Via Augusta.
[page-n-5]
EL TERRITORI, VIES I CENTURIACIONS • FERRAN ARASA
informació sobre el nom del constructor o restaurador de la via, el nom d’aquesta i la distància que els separava del punt de partida o d’arribada. Al País Valencià s’han trobat 24
d’aquests monuments, llavurats en pedres locals com la calcària i sobretot el gres. La seua
distribució geogràfica és bastant desigual, ja
que en un tram d’uns 100 km de la via, entre el
riu Cérvol i Xilxes, se n’han trobat vint exemplars. En destaca el reduït nombre en les comarques centrals, on només s’ha documentat
un d’insegur a Sagunt i un altre a València, i
també en les meridionals, amb dos més a Oriola
i Pilar de la Horadada.
La major part d’aquests monuments s’han
trobat fragmentats i alguns han desaparegut.
Només catorze en conserven almenys una part
de la inscripció i proporcionen alguna informació d’interés per a la història de la via; vuit
en poden atribuir-se a un emperador determinat, en alguns casos amb la data concreta d’erecció. Hi destaca l’absència de l’emperador
epònim, August, del qual fins ara no s’ha troPortada de l’opuscle del cronista Agustín Sales sobre la troballa
bat cap mil·liari. El més antic dels coneguts,
del mil·liari de l’emperador Adrià (117-138).
incomplet i no conservat, es trobà a les Coves
El mil·liari va ser trobat el 1766 a l’altura del pont de Peris i Vade Vinromà i pot atribuir-se amb dubtes a Tilero, en les obres de reparació del camí real de València a Xàtiva
realitzades sota el regnat de Carles III.
beri (33-34). Tot seguit, el d’Adrià (117-138)
trobat a València, també desaparegut, és la primera prova d’intervencions en la part central
del tram valencià de la via. La major part dels mil·liaris valencians es daten al segle III i la seua
presència no ha d’obeir en tots els casos a obres de refacció de la via, sinó a raons propagandístiques. Hi destaquen el de Vilanova d’Alcolea, dedicat a Caracal·la (214); el de Pilar de la Horadada, a Maximí (235-238); el de Borriol, a Deci (250); el de Xilxes, a Trebonià Gal (252); el de Sagunt, dubtós, a Carí (282-283); i el trobat entre la Pobla Tornesa i Borriol, desaparegut, l’últim
d’atribució segura a Galeri (293-311). Finalment, el de Pilar de la Horadada deu correspondre a
un emperador d’aquesta mateixa època i el de la Jana deu ser més tardà, possiblement del segle IV avançat.
LA VIA AUGUSTA
La xarxa viària romana en terres valencianes va establir un esquema que encara segueixen les
principals carreteres actuals. Està constituïda bàsicament per un eix longitudinal, la via Augusta,
que travessa de nord a sud el nostre país i uneix la majoria de les principals ciutats de l’època: Saguntum, Valentia, Saetabis i Ilici. Des d’aquest camí arranquen en la meitat septentrional una sèrie
d’eixos transversals que en direcció oest permeten la comunicació de la zona costanera amb la vall
de l’Ebre i la Meseta a través de les terres muntanyenques de l’interior. El més septentrional passava per Morella i Forcall, un altre seguia des de Sagunt per la vall del Palància, al centre arran-
155
[page-n-6]
156
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
cava un altre des de València per Requena i finalment –poc més enllà de la Font de la Figuera– des
de la via Augusta seguia un últim camí cap a Andalusia.
El topònim via Augusta figura en cinc mil·liaris: en els de les Coves de Vinromà, Vilanova d’Alcolea i Borriol es conservava complet i en els de la Pobla Tornesa i Castelló de la Plana, incomplet. La
presència d’aquest hodònim ens permet no sols confirmar-ne la utilització al llarg d’almenys tres segles, sinó també fixar el traçat general del camí. L’inici del còmput de les milles en el punt considerat
el principi de la via (caput viae) devia estar situat a l’estació Summo Pyrenaeo, des d’on començava la
numeració en direcció sud. Aquesta es conserva completa només en els mil·liaris de les Coves de
Vinromà (278) i Vilanova d’Alcolea (283) i en el de Borriol pot restituir-se la xifra de 298.
La via Augusta va ser sens dubte l’eix principal de comunicacions de les províncies hispàniques
amb Roma. L’emperador August degué iniciar-ne la construcció després de la visita a Hispania els
anys 15-14 aC. Va ser jalonada amb mil·liaris erigits entre els anys 8 i 2 aC, que possiblement reflecteixen la seua construcció progressiva en dos grans trams: el primer des del Summus Pyrenaeus fins a
Castulo (Jaén), i el segon des d’aquesta ciutat fins a Gades (Cadis), amb una duració aproximada dels
treballs de 12 anys. La seua longitud total segons els itineraris de l’època és de 1.005 milles, és a dir,
1.488 km. Però a l’hora de fixar-ne el traçat fins a la vall del Guadalquivir, els enginyers d’August no
seguiren el vell camí de Sierra Morena per Albacete, sinó que, com explica el geògraf Estrabó, la dugueren a Carthago Nova, desviant-la pel riu Vinalopó fins a la plana litoral on es troba Ilici (Elx). Des
de Cartagena, la via Augusta es dirigia cap a l’oest per Acci (Guadix) i seguia per Corduba i Hispalis
(Sevilla) fins a Gades. L’emperador la dotà d’un servei de posta, és a dir, de la infraestructura necessària per a garantir el transport públic.
De les vies romanes que travessaven les terres valencianes, la via Augusta és l’única de la
qual els itineraris donen les distàncies entre les estacions de posta. Segons les xifres que transmeten, el còmput total del seu traçat per terres valencianes pot calcular-se, amb les correccions
necessàries, en unes 275 milles (407 km). El seu traçat és en general millor conegut en el terç
septentrional, on en trobem alguns trams ben conservats. Entre Dertosa (Tortosa) i l’estació d’Aras, que possiblement reflecteix en el seu nom el caràcter sagrat del trivium o encreuament amb
el Camí d’Anníbal, hi havia 177 milles (262 km). Fins a Valentia la via segueix un traçat més o
menys paral·lel a la costa en direcció SSO. Des de Dertosa segueix el corredor prelitoral de Godall fins a travessar el riu de la Sénia i entra en terres valencianes per Sant Joan del Pas. Després
segueix el corredor central de les Coves de Vinromà per Sant Mateu fins a arribar al Pla de l’Arc,
entre Bell-lloc i la Pobla Tornesa, on es conserva un tram de més de 8 km, un magnífic exemple
de traçat rectilini seguint una referència orogràfica. Després descendeix per l’estreta vall de Borriol fins a la plana litoral, travessa el riu Millars i segueix un llarg traçat mal conegut per tota la
comarca de la Plana Baixa fins a Almenara, des d’on es dirigeix de nou en un tram recte pel
Camí Vell fins a Saguntum.
De Saguntum es dirigeix a Valentia en un llarg tram rectilini en el qual possiblement serveix de
kardo maximus a la centuriació de l’Horta Nord. Al sud de Valentia exerceix la mateixa funció en la
centuriació de l’Horta Sud. Des d’aquesta ciutat la via canvia la seua orientació cap al sud. Després
d’envoltar l’Albufera i travessar el riu Xúquer, es dirigeix per Alzira i Manuel fins a Xàtiva, des d’on
gira cap al SO pel corredor del riu Canyoles fins a la Font de la Figuera. Poc més enllà d’aquesta població devia estar situada l’estació d’Aras, des d’on hi havia 121 milles (179 km) fins a Carthago Nova.
Des d’Aras la via gira cap al SSE i es dirigeix cap a Villena per a seguir el riu Vinalopó per Elda fins a
Ilici, on possiblement servia de kardo maximus a la centuriació d’aquesta colònia. D’allí gira de nou
cap al SSO i, després de travessar el riu Segura, ix de terres valencianes per Pilar de la Horadada cap
a Carthago Nova.
[page-n-7]
EL TERRITORI, VIES I CENTURIACIONS • FERRAN ARASA
ALTRES VIES
La segona en importància de les esmentades pels itineraris és una via per loca maritima que des de
Sucro es dirigia cap a Ilici, és a dir, un camí que tenia el seu inici i el seu final en la via Augusta seguint la costa entre el riu Xúquer i aquesta ciutat del Baix Vinalopó. En el seu traçat estaven situats
Portum Sucrone, possiblement Cullera, i les ciutats de Dianium (Dénia), la Vila Joiosa (Allon?) i Lucentum (el Tossal de Manises). És possible que aquesta via no fóra un camí carreter en tot el seu traçat, a
causa de les dificultats orogràfiques que havia de salvar entre Dénia i la Vila Joiosa.
La tercera i última de les esmentades pels itineraris és una via transversal que tenia l’inici en la
primera de les mansions de la via Augusta situada al sud de Dertosa, Intibili, per a dirigir-se per la
comarca dels Ports de Morella cap a Contrebia, situada en la rodalia de Caesaraugusta. Ens en queda
un magnífic exemple de via per montes excisa, és a dir, un camí tallat en la roca, en el paratge conegut
de forma molt expressiva com la Roca Tallada, per on discorre el límit entre Castelló i Terol.
Els itineraris romans no esmenten altres vies transversals l’existència de les quals sembla indubtable: la que des de Saguntum es dirigia en direcció NO seguint la vall del riu Palància cap a Caesaraugusta per Terol; i la que des de Valentia es dirigia cap a l’oest per Requena i terres de Conca cap al
centre de la península.
A més d’aquestes vies principals, la xarxa viària estava constituïda per altres de menor importància que comunicaven algunes ciutats entre si, com degué ser el cas d’Edeta (Llíria) amb Saguntum i
Valentia i de Saetabis amb Dianium, per altres que comunicaven les terres de l’interior, les vies locals i
els camins privats com l’esmentat en la inscripció rupestre d’Algímia d’Almonacid, on s’avisa al caminant que es trobava en el camí privat (iter privatum) de Marc Bebi Severí.
LES CENTURIACIONS
Probablement la imatge més coneguda del paisatge rural romà siga la parcel·lació geomètrica. El
sistema, anomenat centuriació, era una pràctica d’origen militar però amb una aplicació majoritàriament agrària. Inicialment s’utilitzà per al repartiment de terres en els assentaments colonials, però
amb el temps el seu ús es va estendre a tota divisió agrària. La seua aplicació implicava la reestructuració d’un territori amb la finalitat de posar-lo en explotació. Les operacions de transformació que
s’hi realitzaven eren de major impacte ambiental que la simple regularització, ja que podien incloure
la desforestació, la construcció d’una xarxa viària, d’una ciutat, d’assentaments menors, d’una infraestructura hidràulica, etcètera. La parcel·lació romana es presenta com una estructura regular, repetida, d’orientació constant, fundada sobre l’encreuament d’eixos perfectament rectilinis, traçats a intervals idèntics i paral·lels a dos eixos majors: el kardo maximus (KM) i el decumanus maximus (DM).
Tota operació d’agrimensura generava documents escrits, mollons de pedra que fixaven els límits
del territori dividit (cippus terminalis).
La divisió geomètrica del terreny podia fer-se utilitzant unitats quadrades o rectangulars. La centuriació consistia en la divisió regular del territori en grans quadrats, les centúries. La centúria estàndard era un quadrat de 20 actus (35,5 m) de costat (710 x 710 m), els límits del qual eren camins; dos
actus quadrats equivalien a un iugerum. L’origen del nom rau en el fet que inicialment es repartia entre 100 propietaris, a cada un dels quals s’adjudicaven 2 iugeri (2.523 m2), que equivalen a 1 heredium.
La divisió per strigas et scamna era el sistema més antic de divisió agrària. Eren rectangles que podien
disposar-se de forma diferent. Les subdivisions entre propietats s’establien per mitjà de rigores, és a
dir, de línies divisòries que no es basaven en camins. També hi havia divisions per altres mòduls rectangulars i per quadrats atípics, és a dir, diferents a 20 x 20 actus.
157
[page-n-8]
158
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
La centuriació de l’Horta Nord, segons
Cano. [Tractament gràfic A. Sánchez].
El territori de la colònia de Valentia
va ser parcel·lat geomètricament
prenent com a eix possiblement la
Via Augusta.
Encara que hi ha referències anteriors sobre les centuriacions en terres valencianes, com les de
R. Chevalier el 1961, que cita indicis a València, i de García y Bellido el 1972, que publicà una
breu nota sobre la centuriació d’Ilici, el veritable inici de la investigació pot situar-se el 1974 amb
la publicació de l’obra Estudios sobre centuriaciones romanas en España, dirigida per V. M. Rosselló,
on s’estudiaven, entre altres, els cadastres de Castelló de la Plana, l’Horta Nord, Ilici i el Vinalopó. Amb posterioritat es publicaren altres treballs com el de Bazzana sobre parcel·lacions a la
Plana; de Rosselló a Caudete i Villena; de Pingarrón a l’Horta Sud; i de Ponce a Sax. En els últims
anys, Ariño i Gurt en col·laboració amb altres autors i González Villaescusa han realitzat una revisió d’alguns d’aquests treballs.
[page-n-9]
EL TERRITORI, VIES I CENTURIACIONS • FERRAN ARASA
Restitució de la centuriació d’Elx, segons Gurt i altres.
[Tractament gràfic A. Sánchez].
Este és sens dubte el millor exemple conservat de parcel·lacions geomètriques romanes al País Valencià.
LES PRINCIPALS CENTURIACIONS VALENCIANES
De nord a sud, la parcel·lació de Castelló de la Plana estudiada per López Gómez el 1974 sembla
clarament medieval, possiblement del segle XIV. Ni les seues característiques morfològiques ni el
mòdul permeten atribuir-li un origen romà. Les referències documentals a l’amollonament de la Devesa de Castelló i els topònims que designen els camins apunten en la mateixa línia. Entre Castelló
de la Plana i Nules, Bazzana ha identificat vestigis de parcel·lacions i d’un itinerari que considera
preromà que hi pot estar relacionat. El conjunt és una juxtaposició de parcel·lacions menudes i divergents, en ocasions parcialment solapades, on el mòdul és de 1.160 m, és a dir, de 32 actus. El canvi
successiu d’orientació dependria del curs del camí preexistent, el Caminàs. Però aquests canvis d’orientació corresponen més aviat a diversos parcel·laris d’extensió reduïda, en els quals el mòdul no
és uniforme i la retícula no és estrictament ortogonal, sinó que està molt adaptada al terreny i condicionada per les línies de drenatge.
En la comarca de l’Horta Nord es conserven vestigis de la centuriació coneguda com de la séquia
de Montcada. Els vestigis geomètrics van dur Cano, el 1974, a plantejar l’existència d’un parcel·lari
del qual la via Augusta, pràcticament coincident amb la carretera de Barcelona (N-340), podia ser el
kardo maximus. Molts dels límits cartografiats concorden amb divisòries dels municipis actuals, rectes i formant angles rectes, i amb les séquies i obres de drenatge. La màxima densitat d’empremtes
es conserva entre Meliana i Massamagrell. Albalat assenyala l’eix de la parcel·lació, que tindria un
total de 120 centúries (6.048 ha). Posteriorment, Sales, que ha estudiat el regadiu de la séquia de
Montcada, proposa un nou kardo en una línia recta que uniria el monestir del Puig i el pont de la Trinitat de València, i destaca també que aquesta séquia ha de ser posterior a la centuriació. González
Villaescusa, que ha revisat aquesta centuriació, assenyala la presència d’un mòdul de 706 x 706 m i
159
[page-n-10]
160
ROMANS I VISIGOTS A LES TERRES VALENCIANES
destaca també que no té cap relació amb el sistema de regadiu existent a la zona, a causa de la incoherència del parcel·lari amb l’estructura general d’irrigació.
A la comarca de l’Horta Sud, Pingarrón va estudiar una reduïda centuriació alineada amb l’itinerari del Camí Reial de Madrid que possiblement segueix la via Augusta i s’estén entre Benetússer i
Silla. L’eix de la carretera N-340 és paral·lel a l’esquema d’unes 10 o 12 centúries que comprenen entre 3.000 i 4.200 ha. Camins secundaris, séquies, límits municipals i algun antic mur conserven les
empremtes centurials. L’especial situació geogràfica permet pensar en una probable bonificació de la
vora de la propera Albufera, ja que alguns components del sistema de regadiu de Favara s’adapten a
la geometria parcel·lària. Aquesta parcel·lació, que alguns autors consideren insegura, ha sigut revisada per González Villaescusa, el qual assenyala la presència d’un mòdul de 706 x 706 m, la prolonga al nord del riu Túria i en proposa la identificació amb la que s’efectuaria en temps de la fundació colonial de Valentia l’any 138 aC.
La centuriació d’Ilici, estudiada per Gonzálvez Pérez el 1974, és la més espectacular del País Valencià amb les seues 225 centúries (11.340 ha), el seu centre situat en la ciutat i els límits fossilitzats
en la xarxa viària i urbana actual. El kardo maximus, orientat de N a S, segueix un carrer de la població i la carretera de Dolores fins a l’Alcúdia, per la qual cosa devia ser un tram de la via Augusta. El
decumanus maximus coincideix amb el Camí de Viscarra, i les séquies de reg mostren molts rastres
coincidents amb la quadrícula cadastral, com la séquia Major que presenta trams en ziga-zaga. La
parcel·lació es conserva de manera més perfecta en la zona més valuosa i ocupada, és a dir, la regada. Aquesta restitució inicial va ser criticada per Corzo, el qual en va corregir l’orientació. Posteriorment, Gorges va donar per bones les dues propostes i les va posar en relació amb dos assentaments colonials consecutius, l’un de Cèsar i l’altre d’August. L’última revisió efectuada per Gurt,
Lanuza i Palet confirma la proposta de Gonzálvez, fixa una orientació de 7,5° respecte del nord geogràfic, estableix un mòdul canònic de 710 x 710 m i considera possible una extensió major que la indicada per aquell, des de la serra fins a l’albufera, amb l’ocupació de tota la plana d’Elx. Pel que fa a
les relacions morfològiques entre la ciutat i el parcel·lari, la colònia es localitza aproximadament en
el centre de la pertica, encara que les orientacions són diferents, fet que pot explicar-se perquè centuriatio i trama urbana no naixen simultàniament en el temps. Tanmateix, les dues estructures no s’organitzen de forma independent, ja que la ciutat ocupa l’espai de mitja centúria.
Finalment, pel que fa a les quatre parcel·lacions estudiades per Rosselló entre Caudete i Villena,
González Villaescusa ha assenyalat el seu possible origen medieval. Aquest mateix autor ha indicat
l’existència d’una centuriació a Llíria amb un mòdul de 706 m, de la qual a penes queden empremtes. Finalment, les parcel·lacions estudiades per Llobregat al Pinós, formades per unes 25 centúries, i
per Ponce a Sax, amb unes 2.500 ha, no han sigut revisades.
[page-n-11]