[page-n-1]
[page-n-2]
La moneda
del Regne visigÒtIC (c. 420-714)
Ruth Pliego
Universitat de Lisboa
La pressió exercida a les fronteres pels anomenats pobles
bàrbars va ser sens dubte un dels factors que més van
influir en la configuració de les fases més avançades de
l’Imperi romà, que va contribuir de manera decisiva a la
seua posterior fragmentació i caiguda. Els esdeveniments
que es van succeir des que els visigots van travessar el limes romà el 376, els van portar a protagonitzar episodis
destacats com la batalla d’Adrianòpolis (378) i el saqueig
de Roma (410). Després de servir com a foederati de l’emperador en la seua lluita a la península Ibèrica contra els
grups bàrbars que havien travessat els Pirineus l’any 409,
es van convertir en el primer poble que va aconseguir establir-se dins de les fronteres de l’Imperi en desplegar, al
sud de França, el regne de Tolosa (c. 418-507).
◁ [dalt] Trient de Leovigild amb llegenda Rex Inclitus.
Tresor de Mérida, CSIC. [centre] Trient de Leovigild de Toleto
amb tipus de Victoria-xitxarra. Col. Particular. [baix] Trient de
Leovigild de Reccopolis. Tresor de Mérida, CSIC
La moneda visigoda des de les encunyacions tolosanes fins a Àkhila I
Els visigots devien estar habituats al concepte dels
diners i a l’ús de la moneda, ja que la seua relació amb els
romans venia de lluny. No obstant això, no degué de ser
fins al regnat de Teodoric I (418-451) quan van començar
a emetre’s les primeres monedes visigodes. Aquestes primeres encunyacions van imitar la moneda oficial romana,
per la qual cosa no sols es va copiar la llegenda d’aquestes monedes, inclòs el nom i títol de l’emperador, sinó
també les seues tipologies. Seguint aquests models, els
anversos dels seus sòlids van ser ocupats pel bust de l’emperador vigent, i els successius reversos triats mostren el
propi emperador en actitud victoriosa, ja siga sobre un
captiu o sobre una serp amb cap humà. No obstant això,
la tipologia preferida per als sòlids d’imitació va ser la de
l’emperador amb vestimenta militar, a l’anvers, i Victòria
amb creu llarga, al revers, que es va mantindre sense canvis fins que aquesta denominació va deixar d’encunyar-se
/ 185
[page-n-3]
poc abans del regnat de Leovigild. D’aquesta primera etapa es coneixen sòlids a nom dels diferents emperadors
occidentals, des d’Honori a Libi Sever, i dels orientals, des
de Lleó I a Justinià I.
En aquesta primera fase (c. 420-c. 568) no sols es
van encunyar sòlid sinó també algunes síliqües i els seus
divisors —generalment a nom d’Honori—, i seguint la tendència que venia produint-se en l’Imperi des de principis
del segle V, els visigots també van encunyar trients. La tipologia més habitual que van usar els visigots per als seus
trients d’imitació va ser la que presenta una creu dins de
lloreja en el revers, que es correspon amb la tipologia més
estesa dels trients oficials occidentals. No obstant això, a
diferència del que s’ha comentat respecte al sòlid, els visigots, des de molt prompte, van començar a introduir novetats pel que fa a la tipologia del trient. Aquestes novetats
no respondran a la creació de nous tipus sinó a l’elecció
d’aquests, que produeixen emissions que deixaran de seguir els prototips de les denominacions romanes contem[dalt] Trient visigot de Teodoric II o Euric a nom
de Libi Sever (461-465). Bibliothèque National de France, París.
[baix] Trient visigot d’Alaric II a nom d’Anastasi (British
Museum) i trient de Leovigild ant. 579.
Arxiu Municipal de Sevilla.
porànies. És el que succeeix amb els trients visigots amb
revers de Victòria amb llarga creu, que no té prototip oficial
per a aqueixa denominació. Coneixem trients visigots amb
aquesta tipologia a nom de Valentinià III, Libi Sever, Zenó
i Basilisc. La rellevància de la dita tipologia per als visigots
és evident ja que, com s’ha vist, també és la preferida per
als reversos dels seus sòlids. Segons la nostra opinió, l’elecció d’aqueixa tipologia pròpia de Gal·la Placídia podria vindre a recordar la vinculació del poble visigot amb l’Imperi
romà a través de la unió matrimonial de l’emperadriu amb
Ataülf (414), en un intent de legitimar la preeminència visigoda respecte a la resta dels pobles bàrbars.
186 /
[page-n-4]
A diferència d’aqueixa discreta innovació, la transfor-
i que, analitzades globalment, fan la sensació que la mo-
mació més significativa en la moneda visigoda de l’etapa
narquia estiguera tantejant diferents possibilitats fins a
tolosana va tindre lloc en el regnat d’Alaric II (484-507),
donar amb la moneda formalment adequada per a les
quan la tipologia de la Victòria amb palma i corona es va
seues necessitats. En la pràctica, poguera ser que aquei-
imposar amb exclusivitat en els trients visigots, que es va
xos tantejos no respongueren més que a la falta de ca-
estendre fins al regnat de Leovigild (c. 568-586). Aquesta
pacitat d’adaptar de manera efectiva les indicacions del
a més va tindre un gran èxit i la seua imitació que altres
rei entre els diversos tallers que havien d’estar produint
pobles en feren, fonamentalment burgundis i francs, va
moneda fins aleshores. Però és evident que l’opinió del
suposar un avanç important en el panorama monetari
monarca durant aquest període va experimentar canvis
bàrbar. Associada tal com el seu nom indica a les victòries
importants que van ser decisius en la concepció institu-
militars, no pareix que la seua representació tinguera un
cional d’aquest, que també es van reflectir en la moneda,
gran significat per als visigots, ja que s’observa com va ex-
on l’assumpte religiós era el més destacat.
perimentant una gradual evolució que la va assimilant a
Va haver de ser poc abans del regnat d’aquest mo-
un insecte, d’ací que se la denomine tradicionalment «sè-
narca quan el sòlid va deixar d’encunyar-se, ja que no es
rie de la xitxarra», o de la «Victòria-xitxarra». Recentment,
coneixen sòlids a nom de l’emperador Justí II (565-578).
hem assenyalat que aquesta representació va poder ha-
Pel que fa als trients, en els anversos es continuarà usant
ver sigut intencionada, apel·lant a la xitxarra com un ele-
el bust de l’emperador tocat amb l’stephanos o banda
ment iconogràfic conegut entre les gents del període de
perlada, mentre la Victòria-xitxarra dels reversos va arri-
les grans migracions. Per la nostra part considerem que
bar molt evolucionada al regnat de Leovigild (c. 568-586).
els visigots van triar aquesta tipologia entre el reperto-
Aquesta denominació experimentarà una doble evolució
ri iconogràfic romà, perquè era una tipologia pròpia de
que ha de ser entesa en el context de la Guerra Civil (579-
Valente, l’emperador que va obrir les portes de l’Imperi
584) mantinguda per Leovigild amb el seu fill i primogè-
l’any 376, i els va permetre assentar-se en la llavors aban-
nit, Hermenegild, i els distints àmbits d’ocupació i actua-
donada província de Tràcia. Devia ser, per tant, una altra
ció de cadascun dels bans a la península Ibèrica.
al·lusió al seu llarg passat vinculat a l’Imperi i la seua legitimitat com a hereus.
L’any 579, Hermenegild, convertit al catolicisme a la
ciutat d’Hispalis on exercia de governador de la Bètica,
es va rebel·lar contra son pare, el rei Leovigild, i va iniciar
Els primers passos de la moneda visigoda hispànica
un conflicte que va durar diversos anys i que va suposar
(c. 568-584)
importants canvis a tots els nivells. L’amonedament vi-
Durant el regnat de Leovigild es va assistir a tot un
sigot experimentarà canvis notables tant pel que fa a la
seguit de canvis que van incloure importants innovacions
tipologia com a les llegendes. Amb relació a aquestes úl-
La moneda del Regne visigot (c. 420-714). Ruth Pliego
/ 187
[page-n-5]
catòlic enfront d’arrià, devia haver pogur ser utilitzada
com la causa belli del dit conflicte i influir decisivament
en aquestes insòlites al·lusions religioses. Es coneixen
molt pocs exemplars a nom d’Hermenegild i encara que
en els últims anys han aparegut dues noves peces de la
tipologia amb llegenda religiosa, només es coneix la moneda del British Museum ja que el conservat al Museu
Arqueològic Nacional es va perdre durant la Guerra Civil
Trient d’Hermenegild (British Museum).
espanyola (1936-1939).
A part de la indubtable novetat que suposen les
emissions del rebel Hermenegild, van ser, no obstant això,
times, si fins aleshores havien sigut imitades, amb més
o menys fidelitat, tant el nom com la nomenclatura imperial en sòlids i trients, i per tant l’al·lusió en poder continuava fent referència a l’emperador, durant el regnat de
Leovigild es va començar a incloure el nom del monarca
visigot. Sense entrar a discutir si va ser a iniciativa del rei
legítim o bé del rebel Hermenegild, la veritat és que les
dues emissions conegudes d’aquest últim inclouen el
seu nom en les llegendes.
En una d’aquelles, tal vegada la primera cronològicament parlant, Hermenegild va gravar un missatge clarament religiós: «Ermenegildi Regi A Deo Vita»,
tradicionalment interpretat com ‘Done Vida Déu al Rei’. Si
bé s’ha proposat que el terme Regi deu ser Regia i que
deu al·ludir la ciutat d’Híspalis i no a Hermenegild, el títol
Rex sí s’inclou clarament en l’altra emissió: «Ermenegildi
Rex Inclit(us)». La tipologia dels reversos és en ambdós
casos la Victòria-xitxarra. Encara que considerada per la
investigació com un pretext que ocultava les ànsies de
poder de la facció d’Hermenegild, la diferència de credos,
188 /
les del rei legítim, les que presenten majors innovacions.
Les més destacades venen de la mà de les llegendes ja en
l’esmentada substitució del nom de l’emperador pel seu
propi —Leovigildus Rex Inclitus—, que presenten diverses
combinacions que mostren sempre la tipologia de revers:
Victòria-xitxarra. Per un altre costat, es van produir altres
dues novetats importants: d’una banda, es va adoptar,
per als reversos, l’acabada d’estrenar tipologia de la creu
sobre grades, introduïda per l’emperador Tiberi II (578582); d’una altra, es comença a incloure el nom de seca en
els reversos de les monedes, quelcom que es va convertir en una de les característiques més representatives de
l’amonedament visigot enfront de la d’altres pobles, que
van arribar a encunyar-se quasi en un centenar d’elles.
Si, fins a dates relativament recents, la victòria de Leovigild sobre el seu rebel fill a Emerita, l’any
582 —segons el testimoni de l’obra Liber Vitas Patrum
Emeritensium— podria considerar-se el moment en què
es degueren de materialitzar ambdues innovacions monetàries en els reversos —tipus creu sobre grades i seca—,
[page-n-6]
l’existència d’un exemplar híbrid, amb aqueixa tipologia
reial i nom de seca en el revers, i metrològic, perquè la
de revers i la llegenda habitual de «Rex Inclitus» per a les
nova tipologia va comportar l’abandó del patró bàrbar el
emissions amb Victòria-xitxarra en compte de seca, parla
trient de la qual pesava 1,30 g, per a adequar-lo a l’oficial
potser d’una simultaneïtat en l’adopció d’aquestes nove-
romanobizantí d’1,516 g. Aquesta última reforma mone-
tats. De la mateixa manera, també molt recentment, hem
tària de Leovigild degué marcar la producció monetària
tingut l’oportunitat d’estudiar un exemplar amb tipus de
visigoda feta posteriorment, fins al punt que l’estil mone-
revers Victòria-xitxarra, que no obstant això inclou el nom
tari estandarditzat impost llavors, es va convertir en un
de la seca, Toleto, i que confirma l’existència d’una peça
tret característic del Regne visigot, molt diferent de l’amo-
semblant mencionada ja pel pare Flórez.
nedament que van mostrar altres pobles.
Per un altre costat, la resposta monetària de l’irat
La moneda resultant d’aquesta última reforma de
pare a la llegenda religiosa d’Hermenegild, també va
Leovigild es va desplegar pràcticament sense canvis fins
tindre al·lusions cristianes. Això s’observa no sols en l’es-
al regnat de Khindasvint (642-649). Es tracta d’un perío-
mentada adopció de la creu sobre grades per als seus re-
de de relativa homogeneïtat en què la tipologia bàsica
versos, sinó també en el rosari de llegendes que grava en
del bust de front va continuar inspirant-se en la icono-
les seues encunyacions a mesura que va obtenint victòri-
grafia romana. En aquest sentit, és evident que un dels
es sobre les ciutats aliades a la causa d’Hermenegild. Així:
trets que els visigots volen plasmar en les seues mone-
«Cum Deo Roda», «Cum Deo Italica» i «Cum Deo Optinuit
des va ser precisament la seua romanitas, aspecte que,
Spali». Leovigild va utilitzar l’associació de la creu sobre
com s’ha vist, és possible rastrejar fins i tot en l’elecció
grades i el nom de seca almenys en nou ciutats més, així
tipològica de les encunyacions de l’etapa tolosana. De
a: Barcinona, Cesaragusta, Tirasona, Reccopoli, Toleto,
fet Leovigild no sols va adoptar temporalment la creu
Elvora, Emerita i Elissa.
sobre grades de Tiberi II per als reversos d’una de les
seues sèries, sinó que, en la seua reforma definitiva, el
L’estandardització de la moneda visigoda (c. 584-649)
bust del monarca va ser tocat amb la stemma o ‘corona
Cap als últims anys del mandat de Leovigild, proba-
tancada’, també introduïda pel mateix emperador. No
blement després de la reconquista de Còrdova c. 584, en el
obstant això, si bé és cert que els visigots van adoptar
marc del conflicte mantingut amb el seu fill Hermenegild,
tipus romans per a les seues encunyacions, la simplifica-
la moneda visigoda va quedar sistematitzada de mane-
ció tècnica d’aquests és tan acusada que dona com re-
ra contundent a tots els nivells: tipològic, amb el bust de
sultat un estil propi i característic, enormement simple,
front del monarca, tant en l’anvers com en el revers; epi-
directe i parc. A pesar d’això els seus elements no deixen
gràfic, amb llegendes centrades en l’eix vertical i un clar
de ser recognoscibles, i mostren un destacat sentit de la
missatge: nom del monarca i títol Rex per a l’anvers, epítet
proporció en què cada element ocupa el seu lloc. D’altra
La moneda del Regne visigot (c. 420-714). Ruth Pliego
/ 189
[page-n-7]
que ja no abandonaria els reversos fins al final del període—, en aquesta última etapa monetària s’hi van produir
importants transformacions.
Moltes d’aquestes van tindre lloc a partir del regnat
de Vamba (672-680), a més quan el nivell d’esquematització dels tipus va aconseguir cotes extraordinàries. El
seu regnat està considerat com el moment àlgid en què
el caràcter sacre de la monarquia es fa més evident i que
coneixem gràcies a la Historia Wambae de Julià de Toledo
Trient de Leovigild de Toleto. American Numismatic Society
(† 690). En tota aqueixa obra s’adverteix l’origen diví de la
reialesa basat en la seua doctrina bíblica, un dels aspectes del qual és el cerimonial de la unció real adoptada per
banda, alhora que s’hi adopten els tipus romans, no
la monarquia visigoda que pren com a model la unció del
se’ls pot negar un sentit tremendament creatiu que fins
rei David. Hem de remarcar, d’un costat, que la descripció
i tot és evident en l’etapa que s’estén fins al regnat de
de Julià de Toledo sobre la unció de Vamba es converteix
Khindasvint, en la qual, sobre l’homogeneïtat imposada
en la primera narració sobre uncions reials a tot Europa
pel bust de front, s’observa un intent de dotar de perso-
occidental, la qual cosa va influir en l’adopció d’aquest
nalitat regional les encunyacions.
ritual per altres poders, principalment el carolingi; de l’altre costat, és destacat que es pot rastrejar el simbolisme
L’envol de la moneda visigoda:
d’aquesta teoria politicoreligiosa en el repertori de mone-
des de mitjans del segle VII fins al final del Regnum
des de Vamba.
La mencionada dicotomia entre tradició i innovació,
En efecte, és a partir d’aquest monarca quan els sím-
que en la pràctica es tradueix en l’existència d’una in-
bols de la reialesa es mostren de manera més evident en
discutible dualitat en la moneda visigoda entre préstecs
les monedes, simbolisme que adquireix tot el seu sentit
iconogràfics imperials i creació tipològica, és una carac-
en el context d’un esdeveniment com poguera ser la un-
terística que serà més evident en la fase que inaugura el
ció reial de Vamba a Toleto, l’any 672 o 673, o amb la seua
regnat conjunt de Khindasvint i Recesvint, i que es va es-
victòria militar sobre Paulus, l’any 673. En aquest període
tendre fins al final del període visigot. Així, mentre aqueix
es torna a mirar a l’Imperi i s’adopten ara els nous models
regnat, i sobretot el de Recesvint en solitari, va estar mar-
oficials bizantins vigents. La corona tancada, la stemma,
cat pel retorn als models clàssics d’època de Leovigild
introduïda en els temps de Leovigild, es fa més detallada,
—inclosa la seua efímera tipologia de creu sobre grades,
a vegades rematada en xicotetes esferes o en una creu.
190 /
[page-n-8]
Però també apareixen profusament altres símbols com
el ceptre —o creu processional— o la flor de lis, tant en
les llegendes com en la tipologia, i que està repleta de
simbolisme relacionat amb Jesucrist i, per tant, amb la
reialesa bíblica. No és casualitat que va ser també a partir
de Vamba quan es va adoptar el «In nomine Domini» —
abreviada de diverses maneres i separades en la majoria
dels casos per glòbuls— com a fórmula d’inici de les llegendes de l’anvers.
En aquest interés per mostrar el caràcter sacre de la
monarquia, en els temps d’Ervigi (680-687) va tindre lloc
una important innovació tipològica que es va sumar al
Anvers de trient de Vamba de Toleto.
(Kung. Myntkabinettet Nationalmuseum, Stockholm)
repertori monetari visigot: el Crist en majestat, que apareix amb un nimbe cruciforme que sorgeix del seu cap.
Considerant que els bizantinistes tenen dades per a afir-
la figura de la placa i fins i tot el mantell que vesteix el
mar que aquesta tipologia només va ser introduïda en
personatge és atípic del tot, si el comparem amb el que
l’amonedament bizantí en el segon mandat de l’empe-
mostren els bustos reials.
rador Justinià II (685-695; 705-711), posant-la en relació
S’hi observa, per tant, un avanç cap a la creació ti-
amb el cànon 83 del concili de Trull de 692, és possible
pològica monetària que és més que evident en els últims
considerar Ervigi com el primer monarca de la cristiandat
reis visigots: Roderic i Àkhila II. La Crònica de 754 conta
a utilitzar la iconografia de Crist pantocràtor en els seus
que, a la mort de Vítiza (710), va haver un interregne d’uns
amonedaments. Recentment hem plantejat que tal vega-
quants mesos en què Hispània va haver de sumir-se en
da hi haja una altra representació de Crist en el repertori
una situació caòtica fins que Roderic va accedir al tron,
d’Ervigi, encara que en una actitud diferent. Si, en el cas
probablement a través d’un procediment il·legal, a la
del Crist en majestat, disposem del relleu de l’església
vista de les paraules que utilitza l’autor de dita crònica.
de Quintanilla de las Viñas (Burgos) com a prototip pre-
Aquest fet va haver de provocar l’esclat d’una guerra civil
sent en una altra manifestació artística, la seca d’Ispali,
contra un altre grup de la noblesa, tal vegada partidari de
entre les tipologies usades per aquest monarca, disposa
col·locar en el tron algú pertanyent al llinatge de Vítiza o
d’una que s’assembla a la figura representada a la Placa
de la seua facció. La veritat és que molt probablement
de las Tamujas (Malpica, Toledo). Com s’observa en la fi-
Roderic no va poder fer-se amb tot el territori del Regne
gura inferior, el cabell adopta la mateixa forma que el de
de Toledo, la qual cosa pot explicar l’existència d’un reg-
La moneda del Regne visigot (c. 420-714). Ruth Pliego
/ 191
[page-n-9]
[dalt] Anvers de trient d’Ervigi d’Emerita (Kung.
Myntkabinettet Nationalmuseum, Stockholm). Relleu de Crist
en majestat, Església de Quintanilla de las Viñas (Burgos).
[baix] Placa de las Tamujas (Malpica, Toledo)
i anvers de trient d’Ervigi d’Ispali.
192 /
nat independent en el nord-est de la península Ibèrica i
Narbona, sota Àkhila II.
Les escasses monedes conegudes de Roderic (711)
mostren el bust del monarca tocat amb una original corona apuntada amb dues banyes. Curiosament tenim
una representació de Roderic quasi contemporània en
un fresc que decora els banys omeies de Qusayr ‘Amra,
al desert de Jordània, datada entre 720 i 724, anys del
govern de Yazid ibn Abdal Malik. En aqueix fresc, Roderic
apareix al costat de personalitats importants com el propi emperador bizantí, el negus d’Abissínia i Khosrau, rei
dels sasànides. En un altre testimoni quelcom posterior
es representen diversos monarques visigots amb un tocat
molt semblant al que mostra Roderic en les seues encunyacions. Es tracta del Codex Vigilianus o Albeldensis, conservat a la Biblioteca de l’Escorial i datat cap al segle x,
que, exceptuant les monedes, inclou la representació
més antiga dels reis visigots.
També alguna de les tipologies monetàries d’Àkhila II
resulta sorprenent. Aquest monarca és conegut exclusivament per una versió del Laterculus Regum Visigothorum
a més de per les seues encunyacions en diverses seques
de la Tarraconensis —Cesaragusta, Gerunda i Tarracona—
a més de a Narbona. Les tipologies utilitzades són les
pròpies de la moneda anterior característica d’aqueixa
província, a excepció d’una d’aquestes de Narbona, on
[page-n-10]
Trient de Roderic d’Egitania.
Museu de Conimbriga.
Trient d’Akhila II de Narbona.
Museu Arqueològic Nacional.
pareix que representa una àguila. Si la nostra percepció
és encertada, es deu tractar no sols d’una tipologia sense precedent sinó de la mateixa concepció que parla del
tipus que deu demostrar que la moneda dels moments
precedents a la fi del Regne visigot començava a prendre
un rumb molt allunyat dels models imperials.
***
En resum, lluny de ser imitativa, homogènia i repetitiva, creiem haver mostrat que la moneda visigoda disposa d’una rica i variada iconografia monetària. Encara
La moneda del Regne visigot (c. 420-714). Ruth Pliego
que tracta de manifestar la seua romanitas, sobretot en
les primeres encunyacions tolosanes, i és evident la seua
mirada al repertori iconogràfic de l’Imperi, la dita mirada
no es tradueix en fidels còpies, sinó que s’observa una
adaptació en què la pròpia tècnica deixa pas a un estil
propi molt característic. D’una banda, la seua inspiració
romana no és estesa en el temps i encara que renovada
en l’època de Vamba, açò es produeix alhora que la innovació tipològica, evident en els temps d’Ervigi. D’altra
banda, tant el tocat bicorn de Roderic, com la possible
elecció d’un tipus parlant per a una emissió narbonesa
d’Àkhila II, dona mostres que la moneda visigoda tractava
de consolidar-se en la seua especificitat i a ella es dirigia
just abans de la conquista omeia del 711.
/ 193
[page-n-11]
[page-n-2]
La moneda
del Regne visigÒtIC (c. 420-714)
Ruth Pliego
Universitat de Lisboa
La pressió exercida a les fronteres pels anomenats pobles
bàrbars va ser sens dubte un dels factors que més van
influir en la configuració de les fases més avançades de
l’Imperi romà, que va contribuir de manera decisiva a la
seua posterior fragmentació i caiguda. Els esdeveniments
que es van succeir des que els visigots van travessar el limes romà el 376, els van portar a protagonitzar episodis
destacats com la batalla d’Adrianòpolis (378) i el saqueig
de Roma (410). Després de servir com a foederati de l’emperador en la seua lluita a la península Ibèrica contra els
grups bàrbars que havien travessat els Pirineus l’any 409,
es van convertir en el primer poble que va aconseguir establir-se dins de les fronteres de l’Imperi en desplegar, al
sud de França, el regne de Tolosa (c. 418-507).
◁ [dalt] Trient de Leovigild amb llegenda Rex Inclitus.
Tresor de Mérida, CSIC. [centre] Trient de Leovigild de Toleto
amb tipus de Victoria-xitxarra. Col. Particular. [baix] Trient de
Leovigild de Reccopolis. Tresor de Mérida, CSIC
La moneda visigoda des de les encunyacions tolosanes fins a Àkhila I
Els visigots devien estar habituats al concepte dels
diners i a l’ús de la moneda, ja que la seua relació amb els
romans venia de lluny. No obstant això, no degué de ser
fins al regnat de Teodoric I (418-451) quan van començar
a emetre’s les primeres monedes visigodes. Aquestes primeres encunyacions van imitar la moneda oficial romana,
per la qual cosa no sols es va copiar la llegenda d’aquestes monedes, inclòs el nom i títol de l’emperador, sinó
també les seues tipologies. Seguint aquests models, els
anversos dels seus sòlids van ser ocupats pel bust de l’emperador vigent, i els successius reversos triats mostren el
propi emperador en actitud victoriosa, ja siga sobre un
captiu o sobre una serp amb cap humà. No obstant això,
la tipologia preferida per als sòlids d’imitació va ser la de
l’emperador amb vestimenta militar, a l’anvers, i Victòria
amb creu llarga, al revers, que es va mantindre sense canvis fins que aquesta denominació va deixar d’encunyar-se
/ 185
[page-n-3]
poc abans del regnat de Leovigild. D’aquesta primera etapa es coneixen sòlids a nom dels diferents emperadors
occidentals, des d’Honori a Libi Sever, i dels orientals, des
de Lleó I a Justinià I.
En aquesta primera fase (c. 420-c. 568) no sols es
van encunyar sòlid sinó també algunes síliqües i els seus
divisors —generalment a nom d’Honori—, i seguint la tendència que venia produint-se en l’Imperi des de principis
del segle V, els visigots també van encunyar trients. La tipologia més habitual que van usar els visigots per als seus
trients d’imitació va ser la que presenta una creu dins de
lloreja en el revers, que es correspon amb la tipologia més
estesa dels trients oficials occidentals. No obstant això, a
diferència del que s’ha comentat respecte al sòlid, els visigots, des de molt prompte, van començar a introduir novetats pel que fa a la tipologia del trient. Aquestes novetats
no respondran a la creació de nous tipus sinó a l’elecció
d’aquests, que produeixen emissions que deixaran de seguir els prototips de les denominacions romanes contem[dalt] Trient visigot de Teodoric II o Euric a nom
de Libi Sever (461-465). Bibliothèque National de France, París.
[baix] Trient visigot d’Alaric II a nom d’Anastasi (British
Museum) i trient de Leovigild ant. 579.
Arxiu Municipal de Sevilla.
porànies. És el que succeeix amb els trients visigots amb
revers de Victòria amb llarga creu, que no té prototip oficial
per a aqueixa denominació. Coneixem trients visigots amb
aquesta tipologia a nom de Valentinià III, Libi Sever, Zenó
i Basilisc. La rellevància de la dita tipologia per als visigots
és evident ja que, com s’ha vist, també és la preferida per
als reversos dels seus sòlids. Segons la nostra opinió, l’elecció d’aqueixa tipologia pròpia de Gal·la Placídia podria vindre a recordar la vinculació del poble visigot amb l’Imperi
romà a través de la unió matrimonial de l’emperadriu amb
Ataülf (414), en un intent de legitimar la preeminència visigoda respecte a la resta dels pobles bàrbars.
186 /
[page-n-4]
A diferència d’aqueixa discreta innovació, la transfor-
i que, analitzades globalment, fan la sensació que la mo-
mació més significativa en la moneda visigoda de l’etapa
narquia estiguera tantejant diferents possibilitats fins a
tolosana va tindre lloc en el regnat d’Alaric II (484-507),
donar amb la moneda formalment adequada per a les
quan la tipologia de la Victòria amb palma i corona es va
seues necessitats. En la pràctica, poguera ser que aquei-
imposar amb exclusivitat en els trients visigots, que es va
xos tantejos no respongueren més que a la falta de ca-
estendre fins al regnat de Leovigild (c. 568-586). Aquesta
pacitat d’adaptar de manera efectiva les indicacions del
a més va tindre un gran èxit i la seua imitació que altres
rei entre els diversos tallers que havien d’estar produint
pobles en feren, fonamentalment burgundis i francs, va
moneda fins aleshores. Però és evident que l’opinió del
suposar un avanç important en el panorama monetari
monarca durant aquest període va experimentar canvis
bàrbar. Associada tal com el seu nom indica a les victòries
importants que van ser decisius en la concepció institu-
militars, no pareix que la seua representació tinguera un
cional d’aquest, que també es van reflectir en la moneda,
gran significat per als visigots, ja que s’observa com va ex-
on l’assumpte religiós era el més destacat.
perimentant una gradual evolució que la va assimilant a
Va haver de ser poc abans del regnat d’aquest mo-
un insecte, d’ací que se la denomine tradicionalment «sè-
narca quan el sòlid va deixar d’encunyar-se, ja que no es
rie de la xitxarra», o de la «Victòria-xitxarra». Recentment,
coneixen sòlids a nom de l’emperador Justí II (565-578).
hem assenyalat que aquesta representació va poder ha-
Pel que fa als trients, en els anversos es continuarà usant
ver sigut intencionada, apel·lant a la xitxarra com un ele-
el bust de l’emperador tocat amb l’stephanos o banda
ment iconogràfic conegut entre les gents del període de
perlada, mentre la Victòria-xitxarra dels reversos va arri-
les grans migracions. Per la nostra part considerem que
bar molt evolucionada al regnat de Leovigild (c. 568-586).
els visigots van triar aquesta tipologia entre el reperto-
Aquesta denominació experimentarà una doble evolució
ri iconogràfic romà, perquè era una tipologia pròpia de
que ha de ser entesa en el context de la Guerra Civil (579-
Valente, l’emperador que va obrir les portes de l’Imperi
584) mantinguda per Leovigild amb el seu fill i primogè-
l’any 376, i els va permetre assentar-se en la llavors aban-
nit, Hermenegild, i els distints àmbits d’ocupació i actua-
donada província de Tràcia. Devia ser, per tant, una altra
ció de cadascun dels bans a la península Ibèrica.
al·lusió al seu llarg passat vinculat a l’Imperi i la seua legitimitat com a hereus.
L’any 579, Hermenegild, convertit al catolicisme a la
ciutat d’Hispalis on exercia de governador de la Bètica,
es va rebel·lar contra son pare, el rei Leovigild, i va iniciar
Els primers passos de la moneda visigoda hispànica
un conflicte que va durar diversos anys i que va suposar
(c. 568-584)
importants canvis a tots els nivells. L’amonedament vi-
Durant el regnat de Leovigild es va assistir a tot un
sigot experimentarà canvis notables tant pel que fa a la
seguit de canvis que van incloure importants innovacions
tipologia com a les llegendes. Amb relació a aquestes úl-
La moneda del Regne visigot (c. 420-714). Ruth Pliego
/ 187
[page-n-5]
catòlic enfront d’arrià, devia haver pogur ser utilitzada
com la causa belli del dit conflicte i influir decisivament
en aquestes insòlites al·lusions religioses. Es coneixen
molt pocs exemplars a nom d’Hermenegild i encara que
en els últims anys han aparegut dues noves peces de la
tipologia amb llegenda religiosa, només es coneix la moneda del British Museum ja que el conservat al Museu
Arqueològic Nacional es va perdre durant la Guerra Civil
Trient d’Hermenegild (British Museum).
espanyola (1936-1939).
A part de la indubtable novetat que suposen les
emissions del rebel Hermenegild, van ser, no obstant això,
times, si fins aleshores havien sigut imitades, amb més
o menys fidelitat, tant el nom com la nomenclatura imperial en sòlids i trients, i per tant l’al·lusió en poder continuava fent referència a l’emperador, durant el regnat de
Leovigild es va començar a incloure el nom del monarca
visigot. Sense entrar a discutir si va ser a iniciativa del rei
legítim o bé del rebel Hermenegild, la veritat és que les
dues emissions conegudes d’aquest últim inclouen el
seu nom en les llegendes.
En una d’aquelles, tal vegada la primera cronològicament parlant, Hermenegild va gravar un missatge clarament religiós: «Ermenegildi Regi A Deo Vita»,
tradicionalment interpretat com ‘Done Vida Déu al Rei’. Si
bé s’ha proposat que el terme Regi deu ser Regia i que
deu al·ludir la ciutat d’Híspalis i no a Hermenegild, el títol
Rex sí s’inclou clarament en l’altra emissió: «Ermenegildi
Rex Inclit(us)». La tipologia dels reversos és en ambdós
casos la Victòria-xitxarra. Encara que considerada per la
investigació com un pretext que ocultava les ànsies de
poder de la facció d’Hermenegild, la diferència de credos,
188 /
les del rei legítim, les que presenten majors innovacions.
Les més destacades venen de la mà de les llegendes ja en
l’esmentada substitució del nom de l’emperador pel seu
propi —Leovigildus Rex Inclitus—, que presenten diverses
combinacions que mostren sempre la tipologia de revers:
Victòria-xitxarra. Per un altre costat, es van produir altres
dues novetats importants: d’una banda, es va adoptar,
per als reversos, l’acabada d’estrenar tipologia de la creu
sobre grades, introduïda per l’emperador Tiberi II (578582); d’una altra, es comença a incloure el nom de seca en
els reversos de les monedes, quelcom que es va convertir en una de les característiques més representatives de
l’amonedament visigot enfront de la d’altres pobles, que
van arribar a encunyar-se quasi en un centenar d’elles.
Si, fins a dates relativament recents, la victòria de Leovigild sobre el seu rebel fill a Emerita, l’any
582 —segons el testimoni de l’obra Liber Vitas Patrum
Emeritensium— podria considerar-se el moment en què
es degueren de materialitzar ambdues innovacions monetàries en els reversos —tipus creu sobre grades i seca—,
[page-n-6]
l’existència d’un exemplar híbrid, amb aqueixa tipologia
reial i nom de seca en el revers, i metrològic, perquè la
de revers i la llegenda habitual de «Rex Inclitus» per a les
nova tipologia va comportar l’abandó del patró bàrbar el
emissions amb Victòria-xitxarra en compte de seca, parla
trient de la qual pesava 1,30 g, per a adequar-lo a l’oficial
potser d’una simultaneïtat en l’adopció d’aquestes nove-
romanobizantí d’1,516 g. Aquesta última reforma mone-
tats. De la mateixa manera, també molt recentment, hem
tària de Leovigild degué marcar la producció monetària
tingut l’oportunitat d’estudiar un exemplar amb tipus de
visigoda feta posteriorment, fins al punt que l’estil mone-
revers Victòria-xitxarra, que no obstant això inclou el nom
tari estandarditzat impost llavors, es va convertir en un
de la seca, Toleto, i que confirma l’existència d’una peça
tret característic del Regne visigot, molt diferent de l’amo-
semblant mencionada ja pel pare Flórez.
nedament que van mostrar altres pobles.
Per un altre costat, la resposta monetària de l’irat
La moneda resultant d’aquesta última reforma de
pare a la llegenda religiosa d’Hermenegild, també va
Leovigild es va desplegar pràcticament sense canvis fins
tindre al·lusions cristianes. Això s’observa no sols en l’es-
al regnat de Khindasvint (642-649). Es tracta d’un perío-
mentada adopció de la creu sobre grades per als seus re-
de de relativa homogeneïtat en què la tipologia bàsica
versos, sinó també en el rosari de llegendes que grava en
del bust de front va continuar inspirant-se en la icono-
les seues encunyacions a mesura que va obtenint victòri-
grafia romana. En aquest sentit, és evident que un dels
es sobre les ciutats aliades a la causa d’Hermenegild. Així:
trets que els visigots volen plasmar en les seues mone-
«Cum Deo Roda», «Cum Deo Italica» i «Cum Deo Optinuit
des va ser precisament la seua romanitas, aspecte que,
Spali». Leovigild va utilitzar l’associació de la creu sobre
com s’ha vist, és possible rastrejar fins i tot en l’elecció
grades i el nom de seca almenys en nou ciutats més, així
tipològica de les encunyacions de l’etapa tolosana. De
a: Barcinona, Cesaragusta, Tirasona, Reccopoli, Toleto,
fet Leovigild no sols va adoptar temporalment la creu
Elvora, Emerita i Elissa.
sobre grades de Tiberi II per als reversos d’una de les
seues sèries, sinó que, en la seua reforma definitiva, el
L’estandardització de la moneda visigoda (c. 584-649)
bust del monarca va ser tocat amb la stemma o ‘corona
Cap als últims anys del mandat de Leovigild, proba-
tancada’, també introduïda pel mateix emperador. No
blement després de la reconquista de Còrdova c. 584, en el
obstant això, si bé és cert que els visigots van adoptar
marc del conflicte mantingut amb el seu fill Hermenegild,
tipus romans per a les seues encunyacions, la simplifica-
la moneda visigoda va quedar sistematitzada de mane-
ció tècnica d’aquests és tan acusada que dona com re-
ra contundent a tots els nivells: tipològic, amb el bust de
sultat un estil propi i característic, enormement simple,
front del monarca, tant en l’anvers com en el revers; epi-
directe i parc. A pesar d’això els seus elements no deixen
gràfic, amb llegendes centrades en l’eix vertical i un clar
de ser recognoscibles, i mostren un destacat sentit de la
missatge: nom del monarca i títol Rex per a l’anvers, epítet
proporció en què cada element ocupa el seu lloc. D’altra
La moneda del Regne visigot (c. 420-714). Ruth Pliego
/ 189
[page-n-7]
que ja no abandonaria els reversos fins al final del període—, en aquesta última etapa monetària s’hi van produir
importants transformacions.
Moltes d’aquestes van tindre lloc a partir del regnat
de Vamba (672-680), a més quan el nivell d’esquematització dels tipus va aconseguir cotes extraordinàries. El
seu regnat està considerat com el moment àlgid en què
el caràcter sacre de la monarquia es fa més evident i que
coneixem gràcies a la Historia Wambae de Julià de Toledo
Trient de Leovigild de Toleto. American Numismatic Society
(† 690). En tota aqueixa obra s’adverteix l’origen diví de la
reialesa basat en la seua doctrina bíblica, un dels aspectes del qual és el cerimonial de la unció real adoptada per
banda, alhora que s’hi adopten els tipus romans, no
la monarquia visigoda que pren com a model la unció del
se’ls pot negar un sentit tremendament creatiu que fins
rei David. Hem de remarcar, d’un costat, que la descripció
i tot és evident en l’etapa que s’estén fins al regnat de
de Julià de Toledo sobre la unció de Vamba es converteix
Khindasvint, en la qual, sobre l’homogeneïtat imposada
en la primera narració sobre uncions reials a tot Europa
pel bust de front, s’observa un intent de dotar de perso-
occidental, la qual cosa va influir en l’adopció d’aquest
nalitat regional les encunyacions.
ritual per altres poders, principalment el carolingi; de l’altre costat, és destacat que es pot rastrejar el simbolisme
L’envol de la moneda visigoda:
d’aquesta teoria politicoreligiosa en el repertori de mone-
des de mitjans del segle VII fins al final del Regnum
des de Vamba.
La mencionada dicotomia entre tradició i innovació,
En efecte, és a partir d’aquest monarca quan els sím-
que en la pràctica es tradueix en l’existència d’una in-
bols de la reialesa es mostren de manera més evident en
discutible dualitat en la moneda visigoda entre préstecs
les monedes, simbolisme que adquireix tot el seu sentit
iconogràfics imperials i creació tipològica, és una carac-
en el context d’un esdeveniment com poguera ser la un-
terística que serà més evident en la fase que inaugura el
ció reial de Vamba a Toleto, l’any 672 o 673, o amb la seua
regnat conjunt de Khindasvint i Recesvint, i que es va es-
victòria militar sobre Paulus, l’any 673. En aquest període
tendre fins al final del període visigot. Així, mentre aqueix
es torna a mirar a l’Imperi i s’adopten ara els nous models
regnat, i sobretot el de Recesvint en solitari, va estar mar-
oficials bizantins vigents. La corona tancada, la stemma,
cat pel retorn als models clàssics d’època de Leovigild
introduïda en els temps de Leovigild, es fa més detallada,
—inclosa la seua efímera tipologia de creu sobre grades,
a vegades rematada en xicotetes esferes o en una creu.
190 /
[page-n-8]
Però també apareixen profusament altres símbols com
el ceptre —o creu processional— o la flor de lis, tant en
les llegendes com en la tipologia, i que està repleta de
simbolisme relacionat amb Jesucrist i, per tant, amb la
reialesa bíblica. No és casualitat que va ser també a partir
de Vamba quan es va adoptar el «In nomine Domini» —
abreviada de diverses maneres i separades en la majoria
dels casos per glòbuls— com a fórmula d’inici de les llegendes de l’anvers.
En aquest interés per mostrar el caràcter sacre de la
monarquia, en els temps d’Ervigi (680-687) va tindre lloc
una important innovació tipològica que es va sumar al
Anvers de trient de Vamba de Toleto.
(Kung. Myntkabinettet Nationalmuseum, Stockholm)
repertori monetari visigot: el Crist en majestat, que apareix amb un nimbe cruciforme que sorgeix del seu cap.
Considerant que els bizantinistes tenen dades per a afir-
la figura de la placa i fins i tot el mantell que vesteix el
mar que aquesta tipologia només va ser introduïda en
personatge és atípic del tot, si el comparem amb el que
l’amonedament bizantí en el segon mandat de l’empe-
mostren els bustos reials.
rador Justinià II (685-695; 705-711), posant-la en relació
S’hi observa, per tant, un avanç cap a la creació ti-
amb el cànon 83 del concili de Trull de 692, és possible
pològica monetària que és més que evident en els últims
considerar Ervigi com el primer monarca de la cristiandat
reis visigots: Roderic i Àkhila II. La Crònica de 754 conta
a utilitzar la iconografia de Crist pantocràtor en els seus
que, a la mort de Vítiza (710), va haver un interregne d’uns
amonedaments. Recentment hem plantejat que tal vega-
quants mesos en què Hispània va haver de sumir-se en
da hi haja una altra representació de Crist en el repertori
una situació caòtica fins que Roderic va accedir al tron,
d’Ervigi, encara que en una actitud diferent. Si, en el cas
probablement a través d’un procediment il·legal, a la
del Crist en majestat, disposem del relleu de l’església
vista de les paraules que utilitza l’autor de dita crònica.
de Quintanilla de las Viñas (Burgos) com a prototip pre-
Aquest fet va haver de provocar l’esclat d’una guerra civil
sent en una altra manifestació artística, la seca d’Ispali,
contra un altre grup de la noblesa, tal vegada partidari de
entre les tipologies usades per aquest monarca, disposa
col·locar en el tron algú pertanyent al llinatge de Vítiza o
d’una que s’assembla a la figura representada a la Placa
de la seua facció. La veritat és que molt probablement
de las Tamujas (Malpica, Toledo). Com s’observa en la fi-
Roderic no va poder fer-se amb tot el territori del Regne
gura inferior, el cabell adopta la mateixa forma que el de
de Toledo, la qual cosa pot explicar l’existència d’un reg-
La moneda del Regne visigot (c. 420-714). Ruth Pliego
/ 191
[page-n-9]
[dalt] Anvers de trient d’Ervigi d’Emerita (Kung.
Myntkabinettet Nationalmuseum, Stockholm). Relleu de Crist
en majestat, Església de Quintanilla de las Viñas (Burgos).
[baix] Placa de las Tamujas (Malpica, Toledo)
i anvers de trient d’Ervigi d’Ispali.
192 /
nat independent en el nord-est de la península Ibèrica i
Narbona, sota Àkhila II.
Les escasses monedes conegudes de Roderic (711)
mostren el bust del monarca tocat amb una original corona apuntada amb dues banyes. Curiosament tenim
una representació de Roderic quasi contemporània en
un fresc que decora els banys omeies de Qusayr ‘Amra,
al desert de Jordània, datada entre 720 i 724, anys del
govern de Yazid ibn Abdal Malik. En aqueix fresc, Roderic
apareix al costat de personalitats importants com el propi emperador bizantí, el negus d’Abissínia i Khosrau, rei
dels sasànides. En un altre testimoni quelcom posterior
es representen diversos monarques visigots amb un tocat
molt semblant al que mostra Roderic en les seues encunyacions. Es tracta del Codex Vigilianus o Albeldensis, conservat a la Biblioteca de l’Escorial i datat cap al segle x,
que, exceptuant les monedes, inclou la representació
més antiga dels reis visigots.
També alguna de les tipologies monetàries d’Àkhila II
resulta sorprenent. Aquest monarca és conegut exclusivament per una versió del Laterculus Regum Visigothorum
a més de per les seues encunyacions en diverses seques
de la Tarraconensis —Cesaragusta, Gerunda i Tarracona—
a més de a Narbona. Les tipologies utilitzades són les
pròpies de la moneda anterior característica d’aqueixa
província, a excepció d’una d’aquestes de Narbona, on
[page-n-10]
Trient de Roderic d’Egitania.
Museu de Conimbriga.
Trient d’Akhila II de Narbona.
Museu Arqueològic Nacional.
pareix que representa una àguila. Si la nostra percepció
és encertada, es deu tractar no sols d’una tipologia sense precedent sinó de la mateixa concepció que parla del
tipus que deu demostrar que la moneda dels moments
precedents a la fi del Regne visigot començava a prendre
un rumb molt allunyat dels models imperials.
***
En resum, lluny de ser imitativa, homogènia i repetitiva, creiem haver mostrat que la moneda visigoda disposa d’una rica i variada iconografia monetària. Encara
La moneda del Regne visigot (c. 420-714). Ruth Pliego
que tracta de manifestar la seua romanitas, sobretot en
les primeres encunyacions tolosanes, i és evident la seua
mirada al repertori iconogràfic de l’Imperi, la dita mirada
no es tradueix en fidels còpies, sinó que s’observa una
adaptació en què la pròpia tècnica deixa pas a un estil
propi molt característic. D’una banda, la seua inspiració
romana no és estesa en el temps i encara que renovada
en l’època de Vamba, açò es produeix alhora que la innovació tipològica, evident en els temps d’Ervigi. D’altra
banda, tant el tocat bicorn de Roderic, com la possible
elecció d’un tipus parlant per a una emissió narbonesa
d’Àkhila II, dona mostres que la moneda visigoda tractava
de consolidar-se en la seua especificitat i a ella es dirigia
just abans de la conquista omeia del 711.
/ 193
[page-n-11]