Economia productiva, societat i comerç
Esperança Huguet Enguita
Josep María Macias Solé
F. Rodríguez
Miquel Rosselló Mesquida
2019
[page-n-1]
176 /
[page-n-2]
Economia productiva,
societat i comerç
E. Huguet, J. M. Macias, F. Rodríguez, M. Rosselló
ICAC
Precursors del món medieval
L’Arqueologia ha demostrat com va haver una intensa
transformació del sistema econòmic a l’antiga Hispània, a
partir del segle iii dC, que va deixar pas a un sistema productiu que va evolucionar cap a la regionalització i l’autoabastiment. L’etapa visigòtica va representar l’eclosió definitiva d’aquest nou model que va establir les bases per a
l’economia i la societat de l’edat mitjana.
Van ser canvis profunds que afectaren la majoria de
la població però que, des del punt de vista arqueològic, no
sempre han estat fàcils de percebre. La nova realitat social
i econòmica es va desenvolupar en una arquitectura més
feble i, quant a la cultura material, la fusta i la pell jugaren
un paper tan fonamental com imperceptible per les nostres
condicions climàtiques. En canvi, les ceràmiques, romanen inalterables en el subsòl i ens mostren el manteniment
◁ Àmfora de Palestina de Punta de l’Illa.
Museu de Prehistòria de València. Foto: Rafael de Luis
d’unes relacions comercials amb els principals ports de la
Mediterrània que, a diferència del període romà, cada vegada es van restringir a una capa de la població més reduïda.
El litoral valencià, i el seu rerepaís, es va beneficiar
d’aquesta situació, i els arqueòlegs hem recuperat nombrosos vestigis materials procedents del nord d’Àfrica o
del Pròxim Orient i, pràcticament, fins a l’arribada de l’islam en aquestes terres.
D’altra banda, les excavacions desenvolupades en
els espais productius —magatzems, cellers— mostren
canvis profunds derivats d’una intensa transformació social en què la concentració de les terres, la desaparició del
que avui diríem «classes mitjanes» urbanes i un augment
de la pressió fiscal, conduïren a una profunda divisió social i un empobriment de la major part de la població.
A les acaballes de l’Imperi romà la societat es va dividir
entre honestiores i humiliores, un fenomen precursor de
temps posteriors en què les persones es van dividir entre
la plebs i l’aristocràcia, aquesta última d’origen politico/ 177
[page-n-3]
heretades de la tradició romana i influenciades per la cultura bizantina. En aquest context cal situar una davallada
progressiva de la població hispànica, iniciada en l’època
romana, ja fos per l’aparició d’epidèmies, sequeres o plagues de llagosta que van propiciar males collites i nombroses èpoques de fam. Aquesta decadència es relaciona
amb una reculada tecnològica que va afectar les condicions de vida: l’arquitectura domèstica, el subministrament
d’aigua potable i el sistema d’eliminació de residus van
Olla globular amb anses laterals de ceràmica de cuina apareguda
a las excavacions de les Corts Valencianes. València.
SIAM-Ajuntament de València. Foto: Rafael de Luis
ser deficitaris en relació als segles anteriors.
Nous models territorials
Algunes ciutats varen mantindre el seu paper de centre polític i religiós, però la majoria no. I en totes aquelles
militar o religiós. Dita transformació tingué relació amb la
concentració de l’escassa riquesa generada per les elits,
civils i eclesiàstiques; és el domini definitiu del privat sobre el públic i la desaparició de les ciutats com a espais
de projecció social a través de l’activitat econòmica. Si de
cas, només les elits comercials pogueren mantenir-se al
marge d’aquest empobriment generalitzat.
Així nasqueren les relacions de dependència o patrocinium que conformaren la societat feudal. En l’àmbit de
l’arqueologia es constata un empobriment generalitzat en
l’activitat constructiva, principalment domèstica i, en general, en l’urbanisme. Fora de l’arquitectura del poder, no
hi hagué cap activitat constructiva rellevant i el lleure i el
consum social es va reconduir cap a la ritualitat religiosa.
La major part de la societat devia viure en un entorn
de subsistència i autarquia, mentre que les classes benestants civils i religioses mantingueren pautes de consum,
178 /
documentem una contracció o esponjament urbanístic
major o menor d’acord amb el seu rol en el regne visigòtic. A més, la presència d’una seu episcopal o d’un centre
de culte martirial van ser clars factors de vitalitat urbana.
D’aquesta forma, la rellevància martirial de Valentia va incrementar el poder de la seva seu episcopal. Altres ciutats
romanes es van apagar progressivament durant el període visigòtic si bé, en el cas dels nuclis portuaris, l’activitat econòmica d’aquestes es va mantindre. És el cas de
Portus Ilicitanus (Santa Pola) i Portus Sucronensis (Cullera).
En canvi, la fundació de València la Vella mostra la capacitat de crear nous centres urbans i com la situació militar
derivada de l’ocupació bizantina del sud-est era capaç
de propiciar la construcció d’un espai habitat de gairebé cinc hectàrees que es va mantenir en ús entre cent i
cent-cinquanta anys. Sobre el rol d’aquest assentament
hi ha encara molts dubtes, però creiem que exemplifica
[page-n-4]
el paper de dinamitzador econòmic i urbanístic que va
ciutats portuàries —com també aquelles que, per la seua
generar la necessitat de contingents militars en aquesta
influència política, van tindre prou capacitat d’atracció de
zona geogràfica. Exèrcits i soldades devien trencar les ru-
béns de consum rellevants— pogueren mantindre vin-
tines d’una economia regionalitzada i potser propiciaven
cles comercials amb els centres productius mediterranis
les relacions comercials per simples necessitats d’abas-
de més prestigi. Aquest és el cas de València la Vella, la
timent. Prova d’això són les troballes numismàtiques a
rellevància i proximitat d’aquesta amb el port de Valentia
l’entorn de València durant la segona meitat del segle vi
ha permés recuperar contextos ceràmics semblants entre
i la primera del vii.
ambdues ciutats.
Òbviament, no podem parlar d’una civitas en el
Al camp, el sistema productiu vertebrat a partir d’ex-
sentit clàssic o contemporani del terme. La ciutat visigo-
tenses vil·les excedentàries en mans de famílies urbanes
da va ser ex novo o continuïtat d’una de precedent, és un
aposentades va abaixar irremeiablement a partir del
espai que lidera jeràrquicament un territori on residei-
segle iii dC. Hi ha qui creu que es va produir una concen-
xen les estructures de poder i on s’alcen unes muralles
tració de la propietat de manera que, durant els segles
com a element de prestigi i de protecció. L’arquebisbe
iv i v encara documentem extenses propietats agrícoles
Isidor de Sevilla ens expressa, en les seues conegudes
sumptuoses i extenses. Posteriorment, l’arribada de les
Etimologies la rellevància de les muralles com a element
elits germàniques a les terres valencianes podria haver
distintiu envers altres formes d’assentament humà. Però
tingut conseqüències en aquest procés de concentra-
en el seu interior, l’arqueologia ha constatat una clara
ció de grans propietats, en el marc teòric d’un procés de
contracció i una ocupació de l’espai menys ordenada.
substitució o concordança envers les antigues classes
En aquesta època, els espais de producció econòmica
altes hispanoromanes. Però ja no eren exclusivament
apareixen barrejats amb els espais residencials; si és que
centres de producció, sinó illes de riquesa en mans de
no va haver-hi una arquitectura mixta en què la planta
patrons que acollien i dominaven una població rural em-
baixa va ser l’espai productiu, d’emmagatzematge o on
pobrida i sotmesa a la seua jurisdicció particular. Molts
es tenia cura dels animals; mentre que el pis superior
camperols arruïnats potser donaven les seues terres en
devia convertir-se en la zona de repòs. Així, l’aparició de
canvi de protecció. Juntament amb aquestes grans pro-
tallers artesanals, petits espais agraris o ramaders es-
pietats observem la proliferació de nombrosos poblats i
devenen un fet habitual en una ciutat que no disposa
aglomeracions rurals. Aquests, sovint, es van desenvolu-
d’una ferma estructura d’abastiment extern i que reque-
par a l’entorn de parroquiae rurals o, més endavant, de
reix incorporar en l’interior activitats anteriorment exclu-
centres monàstics. Ambdues realitats esdevingueren els
sives de l’entorn rural.
nous instruments d’organització i fiscalització eclesiàstica
No obstant això, també hem de reconéixer que les
del camp. De tal manera que ja en els concilis eclesiàstics
Economia productiva, societat i comerç. E. Huguet, J. M. Macías, F. Rodríguez, M. Rosselló
/ 179
[page-n-5]
del segle vii s’aprecia com els abats van rivalitzar en im-
tre territori procedeix de l’Horta Vella (Bétera). La rama-
portància amb els bisbes urbans.
deria va esdevindre una activitat amb un pes important
en les zones interiors. Era una ramaderia de transhumàn-
L’economia
cia d’ovins, caprins i bovins, però també es criaven suids
L’economia es basava fonamentalment en l’agri-
i aus. La incidència d’aquesta pràctica era rellevant. Així,
cultura i en la ramaderia. De la primera trobem abun-
estudis de reconstrucció del paisatge desenvolupats al
dants mostres als jaciments coneguts, tant urbans com
nord-est peninsular mostren en el període visigòtic im-
rurals on són nombroses les sitges o dipòsits excavats
portants actuacions de desforestació que s’han vinculat
en el subsòl per a l’emmagatzematge de gra. Excepte en
al pasturatge. Com activitats complementàries es pot ci-
grans espais civils o religiosos, desaparegueren els ma-
tar la recol·lecció i la caça. La recol·lecció era estacional,
gatzems construïts, tipus horreum, i les sitges obertes
es recollien determinades plantes i animals com els ca-
en el terra van ser el recurs més emprat. Es va recuperar
ragols, molt abundants en els estrat d’època visigòtica, o
així una antiga pràctica característica del període ibèric
productes com la mel, citada en el Pacte de Tudmir entre
on, pràcticament, dins de les cases s’excavaven els ma-
els impostos que els camperols havien de pagar. Els do-
gatzems privats. Eren mitjans d’estalvi d’escassa capa-
cuments comercials escrits en pissarres ens parlen igual-
citat i pensats per al consum familiar, no per a la seua
ment de formatge, sal, mel, etc. Però, en línies generals,
comercialització. Això no lleva que hi haguessen grans
la documentació escrita —les pissarres visigodes, pres-
àrees d’emmagatzemament, però no en tenim constàn-
cripcions legals o regles monàstiques— ens descriu unes
cia arqueològica. Sabem que progressivament la recap-
pautes generals d’alimentació continuistes en relació a
tació fiscal es va fonamentar en la recepció de queviu-
l’etapa romana i sempre adaptades al seu entorn geogrà-
res, fossen per abastiment de tropes o perquè la pròpia
fic i climàtic. Una altra cosa és l’assiduïtat en què molts
Església esdevingué una important institució receptora
d’aquests aliments es podien consumir i en quines capes
fiscal. A la mateixa vegada sabem que, l’Església va de-
socials eren més freqüents.
senvolupar importants accions benefactores en repar-
La vitalitat constructiva del moment, sobretot en el
tir aquests mateixos queviures als més necessitats i en
segle vi, devia portar aparellada l’existència de tot un grup
períodes de carestia.
de persones relacionades amb l’edificació. Era habitual la
Cereals, blat i ordi, la vinya i l’olivera eren els con-
recuperació de material arquitectònic romà per a la reuti-
reus més estesos encara que, en zones amb agricultura
lització en nous edificis d’aquest moment. Hi devia haver,
de regadiu o més properes als nuclis d’hàbitat, hi devia
per tant, personal dedicat a la construcció en pedra, altres
haver també horta amb lleguminoses i arbres fruitals. Un
dedicats a la forja, altres a la fusteria i altres activitats de
dels pocs conjunts d’eines de conreu de la terra del nos-
la construcció. L’ofici de picapedrer era un treball espe-
180 /
[page-n-6]
cialitzat i devien haver diferents graus entre els artesans.
Hi havia des d’un treball d’extracció de les pedres a les
pedreres que requeria un coneixement específic, fins als
picapedrers dedicats a la creació de la decoració arquitectònica, que eren veritables especialistes. Al territori
valencià devien existir aquests mestres artesans que tallaren decoracions arquitectòniques acurades en cancells,
capitells i frisos tant a ciutat com en les nobles residències
rurals. El millor exemple d’això és el palau de Pla de Nadal
a Riba-roja de Túria. Cal preveure l’existència d’artesans
itinerants, que copiaven o estenien els models decoratius
arreu del regne visigòtic i que, en molts casos, tenien una
clara inspiració bizantina.
Pel que fa a la producció artesanal, la metal·lúrgia es
va desenvolupar àmpliament, com mostren els tresors de
Guarrazar i Torredonjimeno com a màxim exponent amb
l’ús d’or i pedres precioses. Tanmateix, hi havia una activitat metal·lúrgica molt més modesta, però no per això
Creu del tresor de Torredonjimeno (Jaén).
Fotografia: arxiu del MAC.
menys activa, que confeccionava sobretot elements d’indumentària personal com són fíbules, sivelles, polseres,
cades a la fabricació de fils, tints, entre altres. Quant als
arracades i tota mena d’elements metàl·lics, decorats en
teixits hi ha constància d’ús en època visigòtica que són
la majoria dels casos. Les creus de Punta de l’Illa (Cullera)
sobretot de llana, lli, cànem i seda, que requerien diversos
en són un bon exemple. Una altra activitat artesanal identificada a València la Vella, i que es tracta de manera específica en un altre dels capítols, és la producció de vidre,
confirmada per la recuperació de fragments de vaixella
bufada, rebutjos, proves de vidrier i blocs de matèries primeres importades d’Egipte o de l’entorn de l’actual Síria.
processos de fabricació. En l’àmbit arqueològic, apareixen sovint fusaioles per a la confecció de fils per a teixits
de fabricació domèstica. En aquesta cadena productiva
els monestirs potser desenvoluparen progressivament
un paper capdavanter, que exemplificava el control de
Poca informació ens ha arribat de la indústria tèxtil
l’Església visigoda en el territori i les principals rutes de
però sabem que devia estar molt desenvolupada, amb
comunicació. Així, el paper de l’Església en la producció i
una especialització important i sastres, persones dedi-
redistribució de vi a la Mediterrània és rellevant.
Economia productiva, societat i comerç. E. Huguet, J. M. Macías, F. Rodríguez, M. Rosselló
/ 181
[page-n-7]
Comerç i consum
vaixella fina africana del moment, aquelles produccions
Sembla clar que, sota la nova configuració terri-
tunisianes de terra sigillata africana D que, tot i no ser
torial apareguda a mitjan del segle vi a la Mediterrània
massiva, és constant en els jaciments valencians; o les
occidental, arran del famós programa militar, polític i
llànties africanes per a la il·luminació, sovint amb motius
propagandístic protagonitzat per Justinià, l’Imperi de
decoratius i simbòlics cristians.
Constantinoble fou el nou motor comercial. Va ser un mo-
També des d’Orient arribaven contenidors amb oli i
nopoli, entre els segles vi i vii, fonamentat en l’intercanvi
vi, de millor qualitat que els nord-africans, i molt estimat
de llarga distància desenvolupat gràcies a la fiscalitat de
en aquell moment per les diverses elits aristocràtiques.
les noves províncies conquerides i al transport de queviu-
Ho sabem per les àmfores procedents de l’Àsia Menor,
res a espais fortificats, de control territorial o espais mili-
Síria, Palestina i Egipte, que es consumien en terres va-
tars en disputa. La nova xarxa pública d’extracció fiscal i
lencianes mitjançant una connexió directa entre grans
annonaria també degué provocar que molts comerciants
ports com Roma, Cartago, Nàpols, Marsella o Tarragona.
orientals aprofitaren el control d’aquests canals, sota la
Un altre contenidor interessant que detectem en les exca-
protecció d’alguna elit secular, aristocràtica o, fins i tot, de
vacions arqueològiques són els ungüentaris, petits recep-
manera independent, per a vendre productes de diferents
tacles fets amb argila, a mà o amb motle, que procedien
tipus en els ports mediterranis occidentals fora de la nova
de la zona costanera de l’Àsia Menor (Lícia, Panfília, Efes,
òrbita territorial bizantina.
etc.). Tot i que sovint s’ha pensat que el seu contingut
A la península Ibèrica queda documentada l’arriba-
podria relacionar-se probablement amb olis, perfums o
da de comerciants grecs, siris i jueus, al costat d’altres
espècies. Fa poc s’hi han proposat hipòtesis que podrien
autòctons que gestionaven el comerç que arribava per
transportar alguna espècie de fàrmacs vegetals, barrejats
aquests canals. Fins i tot, la legislació visigoda reconeix
amb mel o substàncies líquides de consistència viscosa.
l’existència de «zones franques», anomenades «cata-
D’Orient també s’importaven vaixella fina i recipients de
plus», on les grans ciutats portuàries mediterrànies sot-
cuina, tot i que amb un nombre percentual menor i bàsi-
metien a control i fiscalitat tot producte que entrava i
cament a nuclis urbans costaners.
sortia del regne de Toledo. Entre els productes extrape-
La influència comercial i cultural de l’Imperi bizan-
ninsulars detectats arqueològicament trobem oli i vi que
tí és notable i encara no s’ha calibrat del tot. En tenim
procedien del continent africà, que eren transportats
constància, per exemple en l’art cristià, amb els bronzes
mitjançant grans i petits contenidors amfòrics com els
litúrgics (gerres, encensers o polycandelon) o peces de
exemplars complets de Punta de l’Illa o els incomplets de
marbre (frontals d’altar, pàteres, morters). Fins i tot, en la
València la Vella i Valentia. Per rutes independents tam-
recuperació de ponderals o pesos i balances amb inscrip-
bé arribaven altres productes bàsics acompanyats de la
cions, com la recuperada en el nucli fortificat del Puntal
182 /
[page-n-8]
del Cid, a Almenara (Castelló). En aquestes transaccions
certes produccions utilitàries que arriben a terres valenci-
comercials coneixem l’arribada de mercaderies de luxe,
anes de regions més allunyades, olles globulars i/o casso-
metalls preciosos, lingots de vidre, marbres, teixits, etc.
les amb la vora triangular que comencen a ser documen-
Fins i tot comerç d’esclaus des de Marsella. En contrapar-
tades tant a Girona, Barcelona i/o Tarragona.
tida, les fonts de la Hispània visigoda ens diuen que po-
L’entrada en l’escenari mediterrani d’una nova super-
drien continuar exportant saladures, oli, vi, cereals, etc. En
potència en alça, el califat àrab, va comportar una pugna
tot cas, aquest comerç es devia efectuar en botes de fusta,
pel control del mar i les rutes de comerç de llarga distàn-
bots de pell o sacs i, per tant, no podem quantificar-ne la
cia entre aquest i l’Imperi bizantí. A poc a poc, els àrabs
rellevància. Tarraco, Dertosa, Valentia, Portus Sucronensis,
van anar conquerint àmplies zones de l’espai sota domini
Portus Ilicitanus o Carthago Nova devien ser punts fona-
constantinopolità, indrets essencials per al subministra-
mentals d’entrada i redistribució de béns de consum, que
ment i la distribució de productes alimentaris i de luxe,
es convertien en escales portuàries en un mercat global
com Palestina, Síria, Egipte i Cartago. Tot i que les expor-
mediterrani que es devia trobar sota el control bizantí, i
tacions d’aquestes àrees conquerides van continuar nave-
on la presència de colons forans devia ser una constant.
gant pel Mediterrani entre els segles vii i viii, les documen-
En paral·lel al comerç exterior hi havia un comerç in-
tem amb uns nivells cada vegada més reduïts i en punts
terregional, que estem començant a descobrir, molt actiu
costaners geoestratègics. Al mateix temps, l’Administració
entre els diferents ports de la ribera mediterrània. Es co-
bizantina a poc a poc va haver de reorientar els seus princi-
merciava vi contingut en àmfores de petites dimensions,
pals canals de subministrament cap a zones més properes
de procedència regional o local, que reprodueixen mo-
a Constantinoble, com la Mar Negra, l’Egea i l’Adriàtica, i
dels amfòrics coneguts en altres zones de la Mediterrània.
això podria explicar un cert desproveïment de les terres
Aquestes, no solament es detecten en terres valencianes
occidentals. Al llarg dels primers decennis del segle viii co-
sinó que es comencen a documentar en punts allunyats
mencen a desaparéixer del nostre registre arqueològic els
com Cartagena, les Illes Balears, Tarragona o Barcelona.
indicadors ceramològics indispensables per reconstruir
La ceràmica comuna i de cuina tenia un espai comerci-
les dinàmiques econòmiques i les rutes comercials opera-
al majoritàriament local o regional; el seu estudi denota
tives en aquell moment. La nova potència a la península
unes característiques morfològiques i de fabricació comu-
Ibèrica iniciarà una nova gestió de l’intercanvi a gran escala
nes que ens reflecteixen una cultura artesanal comparti-
de difícil detecció en l’actualitat, però, tanmateix, prioritzà
da. Tot i que potser hi havia diferents terrisseries segons
unes noves rutes comercials associades a les seues neces-
les zones, abunden entre les diverses regions cassoles de
sitats, pràcticament, fins el segle x.
vora invasada, ‘olles de perfil en «S»’, bullidors i morters
amb visera, bols carenats i ampolles. També evidenciem
Economia productiva, societat i comerç. E. Huguet, J. M. Macías, F. Rodríguez, M. Rosselló
/ 183
[page-n-9]
176 /
[page-n-2]
Economia productiva,
societat i comerç
E. Huguet, J. M. Macias, F. Rodríguez, M. Rosselló
ICAC
Precursors del món medieval
L’Arqueologia ha demostrat com va haver una intensa
transformació del sistema econòmic a l’antiga Hispània, a
partir del segle iii dC, que va deixar pas a un sistema productiu que va evolucionar cap a la regionalització i l’autoabastiment. L’etapa visigòtica va representar l’eclosió definitiva d’aquest nou model que va establir les bases per a
l’economia i la societat de l’edat mitjana.
Van ser canvis profunds que afectaren la majoria de
la població però que, des del punt de vista arqueològic, no
sempre han estat fàcils de percebre. La nova realitat social
i econòmica es va desenvolupar en una arquitectura més
feble i, quant a la cultura material, la fusta i la pell jugaren
un paper tan fonamental com imperceptible per les nostres
condicions climàtiques. En canvi, les ceràmiques, romanen inalterables en el subsòl i ens mostren el manteniment
◁ Àmfora de Palestina de Punta de l’Illa.
Museu de Prehistòria de València. Foto: Rafael de Luis
d’unes relacions comercials amb els principals ports de la
Mediterrània que, a diferència del període romà, cada vegada es van restringir a una capa de la població més reduïda.
El litoral valencià, i el seu rerepaís, es va beneficiar
d’aquesta situació, i els arqueòlegs hem recuperat nombrosos vestigis materials procedents del nord d’Àfrica o
del Pròxim Orient i, pràcticament, fins a l’arribada de l’islam en aquestes terres.
D’altra banda, les excavacions desenvolupades en
els espais productius —magatzems, cellers— mostren
canvis profunds derivats d’una intensa transformació social en què la concentració de les terres, la desaparició del
que avui diríem «classes mitjanes» urbanes i un augment
de la pressió fiscal, conduïren a una profunda divisió social i un empobriment de la major part de la població.
A les acaballes de l’Imperi romà la societat es va dividir
entre honestiores i humiliores, un fenomen precursor de
temps posteriors en què les persones es van dividir entre
la plebs i l’aristocràcia, aquesta última d’origen politico/ 177
[page-n-3]
heretades de la tradició romana i influenciades per la cultura bizantina. En aquest context cal situar una davallada
progressiva de la població hispànica, iniciada en l’època
romana, ja fos per l’aparició d’epidèmies, sequeres o plagues de llagosta que van propiciar males collites i nombroses èpoques de fam. Aquesta decadència es relaciona
amb una reculada tecnològica que va afectar les condicions de vida: l’arquitectura domèstica, el subministrament
d’aigua potable i el sistema d’eliminació de residus van
Olla globular amb anses laterals de ceràmica de cuina apareguda
a las excavacions de les Corts Valencianes. València.
SIAM-Ajuntament de València. Foto: Rafael de Luis
ser deficitaris en relació als segles anteriors.
Nous models territorials
Algunes ciutats varen mantindre el seu paper de centre polític i religiós, però la majoria no. I en totes aquelles
militar o religiós. Dita transformació tingué relació amb la
concentració de l’escassa riquesa generada per les elits,
civils i eclesiàstiques; és el domini definitiu del privat sobre el públic i la desaparició de les ciutats com a espais
de projecció social a través de l’activitat econòmica. Si de
cas, només les elits comercials pogueren mantenir-se al
marge d’aquest empobriment generalitzat.
Així nasqueren les relacions de dependència o patrocinium que conformaren la societat feudal. En l’àmbit de
l’arqueologia es constata un empobriment generalitzat en
l’activitat constructiva, principalment domèstica i, en general, en l’urbanisme. Fora de l’arquitectura del poder, no
hi hagué cap activitat constructiva rellevant i el lleure i el
consum social es va reconduir cap a la ritualitat religiosa.
La major part de la societat devia viure en un entorn
de subsistència i autarquia, mentre que les classes benestants civils i religioses mantingueren pautes de consum,
178 /
documentem una contracció o esponjament urbanístic
major o menor d’acord amb el seu rol en el regne visigòtic. A més, la presència d’una seu episcopal o d’un centre
de culte martirial van ser clars factors de vitalitat urbana.
D’aquesta forma, la rellevància martirial de Valentia va incrementar el poder de la seva seu episcopal. Altres ciutats
romanes es van apagar progressivament durant el període visigòtic si bé, en el cas dels nuclis portuaris, l’activitat econòmica d’aquestes es va mantindre. És el cas de
Portus Ilicitanus (Santa Pola) i Portus Sucronensis (Cullera).
En canvi, la fundació de València la Vella mostra la capacitat de crear nous centres urbans i com la situació militar
derivada de l’ocupació bizantina del sud-est era capaç
de propiciar la construcció d’un espai habitat de gairebé cinc hectàrees que es va mantenir en ús entre cent i
cent-cinquanta anys. Sobre el rol d’aquest assentament
hi ha encara molts dubtes, però creiem que exemplifica
[page-n-4]
el paper de dinamitzador econòmic i urbanístic que va
ciutats portuàries —com també aquelles que, per la seua
generar la necessitat de contingents militars en aquesta
influència política, van tindre prou capacitat d’atracció de
zona geogràfica. Exèrcits i soldades devien trencar les ru-
béns de consum rellevants— pogueren mantindre vin-
tines d’una economia regionalitzada i potser propiciaven
cles comercials amb els centres productius mediterranis
les relacions comercials per simples necessitats d’abas-
de més prestigi. Aquest és el cas de València la Vella, la
timent. Prova d’això són les troballes numismàtiques a
rellevància i proximitat d’aquesta amb el port de Valentia
l’entorn de València durant la segona meitat del segle vi
ha permés recuperar contextos ceràmics semblants entre
i la primera del vii.
ambdues ciutats.
Òbviament, no podem parlar d’una civitas en el
Al camp, el sistema productiu vertebrat a partir d’ex-
sentit clàssic o contemporani del terme. La ciutat visigo-
tenses vil·les excedentàries en mans de famílies urbanes
da va ser ex novo o continuïtat d’una de precedent, és un
aposentades va abaixar irremeiablement a partir del
espai que lidera jeràrquicament un territori on residei-
segle iii dC. Hi ha qui creu que es va produir una concen-
xen les estructures de poder i on s’alcen unes muralles
tració de la propietat de manera que, durant els segles
com a element de prestigi i de protecció. L’arquebisbe
iv i v encara documentem extenses propietats agrícoles
Isidor de Sevilla ens expressa, en les seues conegudes
sumptuoses i extenses. Posteriorment, l’arribada de les
Etimologies la rellevància de les muralles com a element
elits germàniques a les terres valencianes podria haver
distintiu envers altres formes d’assentament humà. Però
tingut conseqüències en aquest procés de concentra-
en el seu interior, l’arqueologia ha constatat una clara
ció de grans propietats, en el marc teòric d’un procés de
contracció i una ocupació de l’espai menys ordenada.
substitució o concordança envers les antigues classes
En aquesta època, els espais de producció econòmica
altes hispanoromanes. Però ja no eren exclusivament
apareixen barrejats amb els espais residencials; si és que
centres de producció, sinó illes de riquesa en mans de
no va haver-hi una arquitectura mixta en què la planta
patrons que acollien i dominaven una població rural em-
baixa va ser l’espai productiu, d’emmagatzematge o on
pobrida i sotmesa a la seua jurisdicció particular. Molts
es tenia cura dels animals; mentre que el pis superior
camperols arruïnats potser donaven les seues terres en
devia convertir-se en la zona de repòs. Així, l’aparició de
canvi de protecció. Juntament amb aquestes grans pro-
tallers artesanals, petits espais agraris o ramaders es-
pietats observem la proliferació de nombrosos poblats i
devenen un fet habitual en una ciutat que no disposa
aglomeracions rurals. Aquests, sovint, es van desenvolu-
d’una ferma estructura d’abastiment extern i que reque-
par a l’entorn de parroquiae rurals o, més endavant, de
reix incorporar en l’interior activitats anteriorment exclu-
centres monàstics. Ambdues realitats esdevingueren els
sives de l’entorn rural.
nous instruments d’organització i fiscalització eclesiàstica
No obstant això, també hem de reconéixer que les
del camp. De tal manera que ja en els concilis eclesiàstics
Economia productiva, societat i comerç. E. Huguet, J. M. Macías, F. Rodríguez, M. Rosselló
/ 179
[page-n-5]
del segle vii s’aprecia com els abats van rivalitzar en im-
tre territori procedeix de l’Horta Vella (Bétera). La rama-
portància amb els bisbes urbans.
deria va esdevindre una activitat amb un pes important
en les zones interiors. Era una ramaderia de transhumàn-
L’economia
cia d’ovins, caprins i bovins, però també es criaven suids
L’economia es basava fonamentalment en l’agri-
i aus. La incidència d’aquesta pràctica era rellevant. Així,
cultura i en la ramaderia. De la primera trobem abun-
estudis de reconstrucció del paisatge desenvolupats al
dants mostres als jaciments coneguts, tant urbans com
nord-est peninsular mostren en el període visigòtic im-
rurals on són nombroses les sitges o dipòsits excavats
portants actuacions de desforestació que s’han vinculat
en el subsòl per a l’emmagatzematge de gra. Excepte en
al pasturatge. Com activitats complementàries es pot ci-
grans espais civils o religiosos, desaparegueren els ma-
tar la recol·lecció i la caça. La recol·lecció era estacional,
gatzems construïts, tipus horreum, i les sitges obertes
es recollien determinades plantes i animals com els ca-
en el terra van ser el recurs més emprat. Es va recuperar
ragols, molt abundants en els estrat d’època visigòtica, o
així una antiga pràctica característica del període ibèric
productes com la mel, citada en el Pacte de Tudmir entre
on, pràcticament, dins de les cases s’excavaven els ma-
els impostos que els camperols havien de pagar. Els do-
gatzems privats. Eren mitjans d’estalvi d’escassa capa-
cuments comercials escrits en pissarres ens parlen igual-
citat i pensats per al consum familiar, no per a la seua
ment de formatge, sal, mel, etc. Però, en línies generals,
comercialització. Això no lleva que hi haguessen grans
la documentació escrita —les pissarres visigodes, pres-
àrees d’emmagatzemament, però no en tenim constàn-
cripcions legals o regles monàstiques— ens descriu unes
cia arqueològica. Sabem que progressivament la recap-
pautes generals d’alimentació continuistes en relació a
tació fiscal es va fonamentar en la recepció de queviu-
l’etapa romana i sempre adaptades al seu entorn geogrà-
res, fossen per abastiment de tropes o perquè la pròpia
fic i climàtic. Una altra cosa és l’assiduïtat en què molts
Església esdevingué una important institució receptora
d’aquests aliments es podien consumir i en quines capes
fiscal. A la mateixa vegada sabem que, l’Església va de-
socials eren més freqüents.
senvolupar importants accions benefactores en repar-
La vitalitat constructiva del moment, sobretot en el
tir aquests mateixos queviures als més necessitats i en
segle vi, devia portar aparellada l’existència de tot un grup
períodes de carestia.
de persones relacionades amb l’edificació. Era habitual la
Cereals, blat i ordi, la vinya i l’olivera eren els con-
recuperació de material arquitectònic romà per a la reuti-
reus més estesos encara que, en zones amb agricultura
lització en nous edificis d’aquest moment. Hi devia haver,
de regadiu o més properes als nuclis d’hàbitat, hi devia
per tant, personal dedicat a la construcció en pedra, altres
haver també horta amb lleguminoses i arbres fruitals. Un
dedicats a la forja, altres a la fusteria i altres activitats de
dels pocs conjunts d’eines de conreu de la terra del nos-
la construcció. L’ofici de picapedrer era un treball espe-
180 /
[page-n-6]
cialitzat i devien haver diferents graus entre els artesans.
Hi havia des d’un treball d’extracció de les pedres a les
pedreres que requeria un coneixement específic, fins als
picapedrers dedicats a la creació de la decoració arquitectònica, que eren veritables especialistes. Al territori
valencià devien existir aquests mestres artesans que tallaren decoracions arquitectòniques acurades en cancells,
capitells i frisos tant a ciutat com en les nobles residències
rurals. El millor exemple d’això és el palau de Pla de Nadal
a Riba-roja de Túria. Cal preveure l’existència d’artesans
itinerants, que copiaven o estenien els models decoratius
arreu del regne visigòtic i que, en molts casos, tenien una
clara inspiració bizantina.
Pel que fa a la producció artesanal, la metal·lúrgia es
va desenvolupar àmpliament, com mostren els tresors de
Guarrazar i Torredonjimeno com a màxim exponent amb
l’ús d’or i pedres precioses. Tanmateix, hi havia una activitat metal·lúrgica molt més modesta, però no per això
Creu del tresor de Torredonjimeno (Jaén).
Fotografia: arxiu del MAC.
menys activa, que confeccionava sobretot elements d’indumentària personal com són fíbules, sivelles, polseres,
cades a la fabricació de fils, tints, entre altres. Quant als
arracades i tota mena d’elements metàl·lics, decorats en
teixits hi ha constància d’ús en època visigòtica que són
la majoria dels casos. Les creus de Punta de l’Illa (Cullera)
sobretot de llana, lli, cànem i seda, que requerien diversos
en són un bon exemple. Una altra activitat artesanal identificada a València la Vella, i que es tracta de manera específica en un altre dels capítols, és la producció de vidre,
confirmada per la recuperació de fragments de vaixella
bufada, rebutjos, proves de vidrier i blocs de matèries primeres importades d’Egipte o de l’entorn de l’actual Síria.
processos de fabricació. En l’àmbit arqueològic, apareixen sovint fusaioles per a la confecció de fils per a teixits
de fabricació domèstica. En aquesta cadena productiva
els monestirs potser desenvoluparen progressivament
un paper capdavanter, que exemplificava el control de
Poca informació ens ha arribat de la indústria tèxtil
l’Església visigoda en el territori i les principals rutes de
però sabem que devia estar molt desenvolupada, amb
comunicació. Així, el paper de l’Església en la producció i
una especialització important i sastres, persones dedi-
redistribució de vi a la Mediterrània és rellevant.
Economia productiva, societat i comerç. E. Huguet, J. M. Macías, F. Rodríguez, M. Rosselló
/ 181
[page-n-7]
Comerç i consum
vaixella fina africana del moment, aquelles produccions
Sembla clar que, sota la nova configuració terri-
tunisianes de terra sigillata africana D que, tot i no ser
torial apareguda a mitjan del segle vi a la Mediterrània
massiva, és constant en els jaciments valencians; o les
occidental, arran del famós programa militar, polític i
llànties africanes per a la il·luminació, sovint amb motius
propagandístic protagonitzat per Justinià, l’Imperi de
decoratius i simbòlics cristians.
Constantinoble fou el nou motor comercial. Va ser un mo-
També des d’Orient arribaven contenidors amb oli i
nopoli, entre els segles vi i vii, fonamentat en l’intercanvi
vi, de millor qualitat que els nord-africans, i molt estimat
de llarga distància desenvolupat gràcies a la fiscalitat de
en aquell moment per les diverses elits aristocràtiques.
les noves províncies conquerides i al transport de queviu-
Ho sabem per les àmfores procedents de l’Àsia Menor,
res a espais fortificats, de control territorial o espais mili-
Síria, Palestina i Egipte, que es consumien en terres va-
tars en disputa. La nova xarxa pública d’extracció fiscal i
lencianes mitjançant una connexió directa entre grans
annonaria també degué provocar que molts comerciants
ports com Roma, Cartago, Nàpols, Marsella o Tarragona.
orientals aprofitaren el control d’aquests canals, sota la
Un altre contenidor interessant que detectem en les exca-
protecció d’alguna elit secular, aristocràtica o, fins i tot, de
vacions arqueològiques són els ungüentaris, petits recep-
manera independent, per a vendre productes de diferents
tacles fets amb argila, a mà o amb motle, que procedien
tipus en els ports mediterranis occidentals fora de la nova
de la zona costanera de l’Àsia Menor (Lícia, Panfília, Efes,
òrbita territorial bizantina.
etc.). Tot i que sovint s’ha pensat que el seu contingut
A la península Ibèrica queda documentada l’arriba-
podria relacionar-se probablement amb olis, perfums o
da de comerciants grecs, siris i jueus, al costat d’altres
espècies. Fa poc s’hi han proposat hipòtesis que podrien
autòctons que gestionaven el comerç que arribava per
transportar alguna espècie de fàrmacs vegetals, barrejats
aquests canals. Fins i tot, la legislació visigoda reconeix
amb mel o substàncies líquides de consistència viscosa.
l’existència de «zones franques», anomenades «cata-
D’Orient també s’importaven vaixella fina i recipients de
plus», on les grans ciutats portuàries mediterrànies sot-
cuina, tot i que amb un nombre percentual menor i bàsi-
metien a control i fiscalitat tot producte que entrava i
cament a nuclis urbans costaners.
sortia del regne de Toledo. Entre els productes extrape-
La influència comercial i cultural de l’Imperi bizan-
ninsulars detectats arqueològicament trobem oli i vi que
tí és notable i encara no s’ha calibrat del tot. En tenim
procedien del continent africà, que eren transportats
constància, per exemple en l’art cristià, amb els bronzes
mitjançant grans i petits contenidors amfòrics com els
litúrgics (gerres, encensers o polycandelon) o peces de
exemplars complets de Punta de l’Illa o els incomplets de
marbre (frontals d’altar, pàteres, morters). Fins i tot, en la
València la Vella i Valentia. Per rutes independents tam-
recuperació de ponderals o pesos i balances amb inscrip-
bé arribaven altres productes bàsics acompanyats de la
cions, com la recuperada en el nucli fortificat del Puntal
182 /
[page-n-8]
del Cid, a Almenara (Castelló). En aquestes transaccions
certes produccions utilitàries que arriben a terres valenci-
comercials coneixem l’arribada de mercaderies de luxe,
anes de regions més allunyades, olles globulars i/o casso-
metalls preciosos, lingots de vidre, marbres, teixits, etc.
les amb la vora triangular que comencen a ser documen-
Fins i tot comerç d’esclaus des de Marsella. En contrapar-
tades tant a Girona, Barcelona i/o Tarragona.
tida, les fonts de la Hispània visigoda ens diuen que po-
L’entrada en l’escenari mediterrani d’una nova super-
drien continuar exportant saladures, oli, vi, cereals, etc. En
potència en alça, el califat àrab, va comportar una pugna
tot cas, aquest comerç es devia efectuar en botes de fusta,
pel control del mar i les rutes de comerç de llarga distàn-
bots de pell o sacs i, per tant, no podem quantificar-ne la
cia entre aquest i l’Imperi bizantí. A poc a poc, els àrabs
rellevància. Tarraco, Dertosa, Valentia, Portus Sucronensis,
van anar conquerint àmplies zones de l’espai sota domini
Portus Ilicitanus o Carthago Nova devien ser punts fona-
constantinopolità, indrets essencials per al subministra-
mentals d’entrada i redistribució de béns de consum, que
ment i la distribució de productes alimentaris i de luxe,
es convertien en escales portuàries en un mercat global
com Palestina, Síria, Egipte i Cartago. Tot i que les expor-
mediterrani que es devia trobar sota el control bizantí, i
tacions d’aquestes àrees conquerides van continuar nave-
on la presència de colons forans devia ser una constant.
gant pel Mediterrani entre els segles vii i viii, les documen-
En paral·lel al comerç exterior hi havia un comerç in-
tem amb uns nivells cada vegada més reduïts i en punts
terregional, que estem començant a descobrir, molt actiu
costaners geoestratègics. Al mateix temps, l’Administració
entre els diferents ports de la ribera mediterrània. Es co-
bizantina a poc a poc va haver de reorientar els seus princi-
merciava vi contingut en àmfores de petites dimensions,
pals canals de subministrament cap a zones més properes
de procedència regional o local, que reprodueixen mo-
a Constantinoble, com la Mar Negra, l’Egea i l’Adriàtica, i
dels amfòrics coneguts en altres zones de la Mediterrània.
això podria explicar un cert desproveïment de les terres
Aquestes, no solament es detecten en terres valencianes
occidentals. Al llarg dels primers decennis del segle viii co-
sinó que es comencen a documentar en punts allunyats
mencen a desaparéixer del nostre registre arqueològic els
com Cartagena, les Illes Balears, Tarragona o Barcelona.
indicadors ceramològics indispensables per reconstruir
La ceràmica comuna i de cuina tenia un espai comerci-
les dinàmiques econòmiques i les rutes comercials opera-
al majoritàriament local o regional; el seu estudi denota
tives en aquell moment. La nova potència a la península
unes característiques morfològiques i de fabricació comu-
Ibèrica iniciarà una nova gestió de l’intercanvi a gran escala
nes que ens reflecteixen una cultura artesanal comparti-
de difícil detecció en l’actualitat, però, tanmateix, prioritzà
da. Tot i que potser hi havia diferents terrisseries segons
unes noves rutes comercials associades a les seues neces-
les zones, abunden entre les diverses regions cassoles de
sitats, pràcticament, fins el segle x.
vora invasada, ‘olles de perfil en «S»’, bullidors i morters
amb visera, bols carenats i ampolles. També evidenciem
Economia productiva, societat i comerç. E. Huguet, J. M. Macías, F. Rodríguez, M. Rosselló
/ 183
[page-n-9]