[page-n-1]
[page-n-2]
Les migracions germàniques
a Hispania
Francisco Javier Heras Mora
Junta d’Extremadura
La Hispania de la tardoromanitat. Context
Al llarg del segle IV, la ciutat hispanoromana començava
a mostrar, en termes generals, signes de decrepitud molt
evidents en el desgast d’alguns dels monuments més
significatius. Els populars edificis d’espectacles, com els
circs o els teatres, necessitaven ja una important restauració. La fisonomia irregular dels seus carrers alerta sobre
un cert desordre o relaxació en les normes urbanístiques i
l’abandó d’alguns espais públics.
També la societat començava a canviar en una transformació sense retorn de les relacions entre el camp i la
ciutat, i entre l’home i la divinitat. El triomf polític del cristianisme havia fet trontollar els propis fonaments de la
civilització clàssica i amenaçava d’esborrar tot rastre dels
◁ Proposta de reconstrucció de la indumentària femenina
aristocràtica dels pobles que protagonitzaren les Grans
Migracions de la primera meitat del segle v, a partir d’una
sepultura excavada a Mèrida; segons Heras i Olmedo, 2019
(dibuix J. Suárez).
vells déus pagans i dels costums més arrelats de la cultura
romana. Amb penes i treballs sobrevivien les carreres als
circs i, a la darreria de segle, calia promulgar lleis perquè
no es destruïren els temples i els monuments, segurament
ja obsolets, abandonats i amenaçats per l’espoli dels veïns.
En aquest context, els esforços de les autoritats imperials es concentraven cada vegada més en la defensa
de les fronteres de l’Imperi. Feia temps que la pressió al
limes donava senyals d’emergència militar. Molts dels emperadors-usurpadors s’havien avesat en l’exèrcit —apostat perennement en els campaments des de Britannia
fins a Moesia—, alguns germànics ja formaven part de les
tropes romanes i l’emperador es recloïa en el segur port
de Ravenna.
D’alguna manera, les institucions presentaven símptomes d’esgotament i, en general, els propis ciutadans
començaven a intuir, potser, la proximitat de la fi d’un
cicle. Enmig de la creixent influència del cristianisme,
alguns governants recorren als vells déus reclamar-los
/ 15
[page-n-3]
ajuda i, encara que no era la primera vegada que l’Imperi
que romanien a la Gallia. Aqueixa col·laboració va propi-
s’enfrontava a una inestabilitat política tan apressant, el
ciar que, en la tardor de l’any 409, aquestes gents s’endin-
temor general pareixia cada vegada menys infundat.
saren a la península Ibèrica i, poc després, reclamaren el
Al començament del segle v, els hereus de Teodosi I
no debien trobar una situació millor i, després de la
repartiment territorial d’Hispania, en compliment d’uns
suposats acords, possiblement establits amb Geronci.
nova divisió de l’Imperi entre els seus fills, tornaran els
fantasmes no tan vells de la usurpació del poder. El 407,
Els «bàrbars» a Hispania
Constantí III s’alçarà a Britannia i des de la Gallia farà
«D’ací parteix la funesta pèrdua de les Hispànies».
front a Honori i a la suposada oposició d’Hispania, on
Amb aquesta frase, el teòleg i historiador hispà, Orosi, vin-
persistia l’escull polític de part de la dinastia teodosia-
cula la caiguda de les províncies hispanes al conflicte po-
na. A Lusitania, la província més occidental de l’Imperi,
lític i militar deslligat després de la usurpació de Constantí
es reunia una milícia de serfs i llauradors per a fer front
i el cúmul de decisions que es van succeir tot seguit.
a l’usurpador, per part dels joves Dídim i Verinià, rics te-
Sens dubte, la pràctica desprotecció d’Hispania davant
rratinents amb possessions a Lusitania, emparentats amb
d’aquests bàrbars, a pesar dels repetits intents d’Honori
l’hispà Teodosi I (379-395). Fins i tot la capital on es tro-
per restituir el control de les províncies occidentals, impe-
bava el vicarius o governador de les Hispànies —Augusta
dirà a la fi retornar els seus antics dominis hispans.
Emerita—, pareixia desprotegida militarment; no oblidem
Un altre testimoni d’excepció, Hidaci de Chaves, bis-
que la mateixa península Itàlica es trobava amenaçada i
be d’Aquae Flaviae, contemporani d’aquell i protagonista,
la pròpia Roma serà presa pel got Alaric, el 410. Però pot-
a més, d’alguns dels fets més rellevants, va narrar com cap
ser el primer objectiu d’aquest exèrcit servil reclutat pels
altre historiador tot el que va succeir en aquells anys. Dels
lleials parents d’Honori va ser combatre els bàrbars que,
bàrbars que van travessar els Pirineus, esmenta els sueus,
poc abans, l’últim dia de l’any 406, havien travessat les
vàndals —asdings i siliges— i els alans. Conformen una part
fronteres imperials del Rin.
d’aquells grups que, desplaçats pels huns dels seus terri-
L’exèrcit de Constantí III ja albergava en les seues files
toris d’origen i, després de romandre llarg temps a la vora
honoriaci —soldats reclutats entre pobles bàrbars aliats—
dels límits de l’Imperi, van sobrepassar la frontera renana en
i, paradoxalment, seran ells els encarregats de defendre el
l’hivern del 406. Alguns d’ells ja eren coneguts dels romans.
pas dels Pirineus. En aquest punt, va resultar fonamental
És el cas dels sueus —en realitat un tronc ètnic de què forma-
el canvi de lleialtats mostrat pel lloctinent de Constantí
ven part nombroses tribus—, a què s’havia enfrontat el ma-
fins llavors, Geronci. Aquest havia acompanyat al seu fill
teix Juli Cèsar a les Gàl·lies. Els vàndals, de l’altra banda, pro-
Constant en la seua campanya hispana, però en un gir es-
cedien de l’àrea que havia ocupat la Dàcia i l’actual Txèquia, i
tratègic va poder facilitar el pas d’alguns grups germànics
els alans debien ser oriünds de l’entorn de la mar Negra.
16 /
[page-n-4]
Hispania durant les grans migracions del segle v:
esquerra: repartiment de les províncies en 411 entre sueus,
vàndals —asdings i silinges— i alans; dreta: àmbit d’influència
del regne sueu en l’època de Requila (438-448).
El 411, aquests grups es reparteixen quasi tots els
ment. Els primers patiran una dura derrota i es veuran
territoris hispans. Als alans, potser els més nombrosos,
obligats a posar-se sota la protecció dels seus veïns del
tocaran en sort les províncies Lusitania i Carthaginensis;
nord, els vàndals asdings, amb Gunderic al capdavant.
als sueus i vàndals asdings, la Gallaetia, i als vàndals
Potser pel temor que els visigots prengueren el con-
silinges, la Baetica. Quedarà fora d’aquest repartiment
trol peninsular després d’acabar amb tots ells, Constanci
la Tarraconensis, reservada probablement per la seua
promou la seua retirada d’Hispània, on queda una situa-
importància estratègica, més pròxima a la Gallia i el pas
ció de precari domini sobre aqueixes províncies. De fet,
cap a Roma.
per aquelles dates —de l’any 418 al 420—, reapareix la fi-
El període que hi segueix resulta bastant desconegut
gura del vicarius, de nom Maurocello. Entretant, no van
i les notícies són quelcom inconnexes. El got Vàlia aconse-
haver de cessar les campanyes de saqueig per part dels
guirà un pacte amb Constanci —general al comandament
vàndals a la Carthaginensis i l’emperador en reforça els
de les tropes d’Honori— el 416, a fi de combatre els alans
efectius per a reduir els bàrbars, però també per a contra-
i els vàndals silinges, a Lusitania i a Baetica, respectiva-
restar el poder de l’usurpador Màxim, establit entre ells.
Les migracions germàniques a Hispania. Francisco Javier Heras Mora
/ 17
[page-n-5]
Una altra de les fites rellevants d’aquests anys va ser
Aquest últim protagonitzarà un transcendental canvi
el pas d’aquests vàndals al nord d’Àfrica (l’any 429), no sen-
de rumb després de l’abdicació del seu pare, en empren-
se retrocedir abans fins a Lusitania, on un grup de sueus
dre una política expansionista que li fa mirar cap al sud,
saquejava la província. El seu capitost, Hermigar, morirà
Lusitania, Baetica i Carthaginensis. La clau d’aquesta ex-
ofegat al Guadiana, probablement després d’assaltar la
pansió territorial es troba a Mèrida. El 439 pren la ciutat
capital, Emerita. Quan Hidaci parla que Hermigar cau-
i des d’ací enceta successives campanyes que el situen
sa ofensa a la màrtir d’Emerita, des de la perspectiva
a Myrtilis —estratègic port fluvial al Guadiana— i Hispalis
d’un religiós, pot significar que va saquejar la ciutat,
—Sevilla— l’any 441, en un clar intent per apoderar-se de
almenys les àrees perifèriques, en el cas que hagueren
les províncies meridionals d’Hispania.
resistit les seues muralles un hipotètic assalt per part
d’aquests sueus.
Sens dubte l’elecció d’Emerita posseeix un accentuat simbolisme polític i adquireix un enorme significat
quant als seus objectius. Emerita, com a residència del
El regne sueu i la seua seu a Emerita
governador de la Diocesis Hispaniarum, comportava la
La intervenció dels aliats visigots i de les tropes im-
capitalitat política i administrativa de la Hispania tardo-
perials a Hispania hauria significat un canvi en els equi-
romana, si més no teòricament. Sens dubte, la presa de
libris de poder entre els bàrbars assentats ací des de feia
la ciutat constitueix un colp d’efecte i, en apoderar-se’n,
ja dues dècades. Els acords ‘foedus’ aconseguits amb els
poguera estar reclamant per a sí un paper hegemònic a la
visigots, aliats ‘foederati’ permetran a l’emperador un
Península. La seua expansió immediata cap a les provín-
cert control a Hispania; en canvi d’això, permetrà el seu
cies limítrofes pot confirmar aquesta possibilitat.
assentament al sud de la Gallia. Els sueus —segons el
Però aquesta cort règia establida a Mèrida no s’allar-
Cronicó d’Hidaci— continuaven amb les seues accions
garà en el temps ni transcendirà l’impulsor d’aqueix pro-
de saqueig en el nord-oest, quelcom indicatiu potser
jecte territorial. Requila mor quasi una dècada després,
que encara no disposaven d’una base estable, a pesar
l’any 448, a Emerita, segurament convertida en la primera
d’aquest temps transcorregut. Reclosos en el territori
residència estable dels sueus a la Península. Encara en
assignat el 411, es mantenien al marge de les autoritats
aquest curt període, podria determinar-se una manifesta
imperials i de l’abast dels visigots. Les notícies que ens
voluntat d’establiment durador, ara només truncada per
arriben al llarg de la dècada del 430, tenen a veure amb
la mort del rei. El seu fill, Requiari, pren la successió en
les repetides denúncies per part dels locals i els intents
unes circumstàncies no ben aclarides per Hidaci, que po-
de mediació del propi bisbe de Chaves. Ja en aqueix
drien haver de veure amb una imprecisa oposició entre
temps coneixem el nom del seu rei, Hermeric, i el del seu
«els seus» ‘gente sua’, probablement en al·lusió a la seua
fill i successor, Requila.
família. Resolta aqueixa possible resistència o preses les
18 /
[page-n-6]
cauteles degudes, el nou rei emprén un camí diferent al
seu escàs detall o simplement el seu silenci, tampoc no
del seu predecessor i retorna cap als seus territoris de par-
ajuda massa a distingir-ne el rastre. No ho fa, per exem-
tida a la Gallaetia.
ple, la transmissió apocalíptica d’Hidaci, que ens obliga a
En aquests moments, la península Ibèrica es troba-
prendre amb la màxima cautela part del seu detall tràgic.
va dividida en dos. D’un costat la Hispania precàriament
Amb tot, no falten empremtes d’actes punitius que
controlada per l’Imperi —les províncies Tarraconensis i
afecten els barris perifèrics de les ciutats, precisament
Carthaginensis— i, de l’altre, la part occidental, subjecta
les àrees més exposades a un atac eventual. Monuments
d’una manera o una altra en poder del regne sueu, que
funeraris destruïts, edificis tràgicament desplomats i
fixarà la seua seu a Braga, en l’extrem nord portugués.
defenses restaurades i posades a prova. Escassegen, no
En realitat, pactes posteriors acordaran la renúncia dels
obstant això, els indicis directes de la presència de grups
sueus a aquesta província oriental a favor de l’Imperi.
estrangers a la península Ibèrica durant les migracions del
Després de la mort de Valentinià III, Requiari entendrà
segle V, on els més rotunds arguments arqueològics pro-
extint l’acord i impulsarà la seua acció cap aquells terri-
cedeixen de l’àmbit funerari. Evoquem la coneguda spata
toris. L’execució de Requiari el 456, després de l’intent per
d’una tomba de Pax Iulia (la portuguesa Beja), o les peces
expandir la seua influència cap a l’est, va desencadenar
de Beiral (Ponte de Lima, Portugal) o l’Albaicín (Granada).
l’efecte contrari, constrényer les fronteres sueves i refer-
Però, fins a la data, el conjunt més significatiu de soterra-
mar l’hegemonia del regne visigot de Tolosa en la resta
ments en aquest sentit procedeix de Mèrida. Les joies,
d’aquella que ja era de facto l’extinta Hispania romana.
passadors i acabaments auris dels tocats constitueixen un
ornament característic i inconfusible del vestit aristocràtic
L’empremta arqueològica
femení dels protagonistes d’aquestes «grans migracions».
Es pot pensar que tot aqueix escenari de saqueig,
Històricament, aquestes circumstàncies troben perfecte
d’assalt i d’exèrcits en moviment haguera deixat rastre en
encast en aquella efímera sedes regia, entre 439-448, que
els estrats de les nostres ciutats romanes. Però la veritat
el rei sueu havia establit a Augusta Emerita, la vella capital
és que l’empremta arqueològica resulta encara esquiva-
lusitana i que fora primera ciutat d’Hispania.
ment i summament imprecisa, insuficient per a avaluar
A partir de mitjan de la cinquena centúria, es fan més
l’autèntic impacte de les migracions de la primera meitat
comunes les sepultures amb armes i indumentària al·lòc-
del segle V a Hispania. I és que, moltes vegades, no acon-
tona: Durató, Castiltierra, El Carpio de Tajo o Mare. Però
seguim deslligar determinats signes d’abandó i destruc-
aquests cementeris ja estaran vinculats als visigots, un al-
ció del procés natural de desarticulació urbana, propis de
tre poble estranger d’origen germànic, que va trobar aco-
l’esgotament del model social i polític romà. La narració
modament en la insuficiència militar d’un Imperi romà en
històrica contemporània a aquests esdeveniments, pel
clar declivi.
Les migracions germàniques a Hispania. Francisco Javier Heras Mora
/ 19
[page-n-7]
[page-n-2]
Les migracions germàniques
a Hispania
Francisco Javier Heras Mora
Junta d’Extremadura
La Hispania de la tardoromanitat. Context
Al llarg del segle IV, la ciutat hispanoromana començava
a mostrar, en termes generals, signes de decrepitud molt
evidents en el desgast d’alguns dels monuments més
significatius. Els populars edificis d’espectacles, com els
circs o els teatres, necessitaven ja una important restauració. La fisonomia irregular dels seus carrers alerta sobre
un cert desordre o relaxació en les normes urbanístiques i
l’abandó d’alguns espais públics.
També la societat començava a canviar en una transformació sense retorn de les relacions entre el camp i la
ciutat, i entre l’home i la divinitat. El triomf polític del cristianisme havia fet trontollar els propis fonaments de la
civilització clàssica i amenaçava d’esborrar tot rastre dels
◁ Proposta de reconstrucció de la indumentària femenina
aristocràtica dels pobles que protagonitzaren les Grans
Migracions de la primera meitat del segle v, a partir d’una
sepultura excavada a Mèrida; segons Heras i Olmedo, 2019
(dibuix J. Suárez).
vells déus pagans i dels costums més arrelats de la cultura
romana. Amb penes i treballs sobrevivien les carreres als
circs i, a la darreria de segle, calia promulgar lleis perquè
no es destruïren els temples i els monuments, segurament
ja obsolets, abandonats i amenaçats per l’espoli dels veïns.
En aquest context, els esforços de les autoritats imperials es concentraven cada vegada més en la defensa
de les fronteres de l’Imperi. Feia temps que la pressió al
limes donava senyals d’emergència militar. Molts dels emperadors-usurpadors s’havien avesat en l’exèrcit —apostat perennement en els campaments des de Britannia
fins a Moesia—, alguns germànics ja formaven part de les
tropes romanes i l’emperador es recloïa en el segur port
de Ravenna.
D’alguna manera, les institucions presentaven símptomes d’esgotament i, en general, els propis ciutadans
començaven a intuir, potser, la proximitat de la fi d’un
cicle. Enmig de la creixent influència del cristianisme,
alguns governants recorren als vells déus reclamar-los
/ 15
[page-n-3]
ajuda i, encara que no era la primera vegada que l’Imperi
que romanien a la Gallia. Aqueixa col·laboració va propi-
s’enfrontava a una inestabilitat política tan apressant, el
ciar que, en la tardor de l’any 409, aquestes gents s’endin-
temor general pareixia cada vegada menys infundat.
saren a la península Ibèrica i, poc després, reclamaren el
Al començament del segle v, els hereus de Teodosi I
no debien trobar una situació millor i, després de la
repartiment territorial d’Hispania, en compliment d’uns
suposats acords, possiblement establits amb Geronci.
nova divisió de l’Imperi entre els seus fills, tornaran els
fantasmes no tan vells de la usurpació del poder. El 407,
Els «bàrbars» a Hispania
Constantí III s’alçarà a Britannia i des de la Gallia farà
«D’ací parteix la funesta pèrdua de les Hispànies».
front a Honori i a la suposada oposició d’Hispania, on
Amb aquesta frase, el teòleg i historiador hispà, Orosi, vin-
persistia l’escull polític de part de la dinastia teodosia-
cula la caiguda de les províncies hispanes al conflicte po-
na. A Lusitania, la província més occidental de l’Imperi,
lític i militar deslligat després de la usurpació de Constantí
es reunia una milícia de serfs i llauradors per a fer front
i el cúmul de decisions que es van succeir tot seguit.
a l’usurpador, per part dels joves Dídim i Verinià, rics te-
Sens dubte, la pràctica desprotecció d’Hispania davant
rratinents amb possessions a Lusitania, emparentats amb
d’aquests bàrbars, a pesar dels repetits intents d’Honori
l’hispà Teodosi I (379-395). Fins i tot la capital on es tro-
per restituir el control de les províncies occidentals, impe-
bava el vicarius o governador de les Hispànies —Augusta
dirà a la fi retornar els seus antics dominis hispans.
Emerita—, pareixia desprotegida militarment; no oblidem
Un altre testimoni d’excepció, Hidaci de Chaves, bis-
que la mateixa península Itàlica es trobava amenaçada i
be d’Aquae Flaviae, contemporani d’aquell i protagonista,
la pròpia Roma serà presa pel got Alaric, el 410. Però pot-
a més, d’alguns dels fets més rellevants, va narrar com cap
ser el primer objectiu d’aquest exèrcit servil reclutat pels
altre historiador tot el que va succeir en aquells anys. Dels
lleials parents d’Honori va ser combatre els bàrbars que,
bàrbars que van travessar els Pirineus, esmenta els sueus,
poc abans, l’últim dia de l’any 406, havien travessat les
vàndals —asdings i siliges— i els alans. Conformen una part
fronteres imperials del Rin.
d’aquells grups que, desplaçats pels huns dels seus terri-
L’exèrcit de Constantí III ja albergava en les seues files
toris d’origen i, després de romandre llarg temps a la vora
honoriaci —soldats reclutats entre pobles bàrbars aliats—
dels límits de l’Imperi, van sobrepassar la frontera renana en
i, paradoxalment, seran ells els encarregats de defendre el
l’hivern del 406. Alguns d’ells ja eren coneguts dels romans.
pas dels Pirineus. En aquest punt, va resultar fonamental
És el cas dels sueus —en realitat un tronc ètnic de què forma-
el canvi de lleialtats mostrat pel lloctinent de Constantí
ven part nombroses tribus—, a què s’havia enfrontat el ma-
fins llavors, Geronci. Aquest havia acompanyat al seu fill
teix Juli Cèsar a les Gàl·lies. Els vàndals, de l’altra banda, pro-
Constant en la seua campanya hispana, però en un gir es-
cedien de l’àrea que havia ocupat la Dàcia i l’actual Txèquia, i
tratègic va poder facilitar el pas d’alguns grups germànics
els alans debien ser oriünds de l’entorn de la mar Negra.
16 /
[page-n-4]
Hispania durant les grans migracions del segle v:
esquerra: repartiment de les províncies en 411 entre sueus,
vàndals —asdings i silinges— i alans; dreta: àmbit d’influència
del regne sueu en l’època de Requila (438-448).
El 411, aquests grups es reparteixen quasi tots els
ment. Els primers patiran una dura derrota i es veuran
territoris hispans. Als alans, potser els més nombrosos,
obligats a posar-se sota la protecció dels seus veïns del
tocaran en sort les províncies Lusitania i Carthaginensis;
nord, els vàndals asdings, amb Gunderic al capdavant.
als sueus i vàndals asdings, la Gallaetia, i als vàndals
Potser pel temor que els visigots prengueren el con-
silinges, la Baetica. Quedarà fora d’aquest repartiment
trol peninsular després d’acabar amb tots ells, Constanci
la Tarraconensis, reservada probablement per la seua
promou la seua retirada d’Hispània, on queda una situa-
importància estratègica, més pròxima a la Gallia i el pas
ció de precari domini sobre aqueixes províncies. De fet,
cap a Roma.
per aquelles dates —de l’any 418 al 420—, reapareix la fi-
El període que hi segueix resulta bastant desconegut
gura del vicarius, de nom Maurocello. Entretant, no van
i les notícies són quelcom inconnexes. El got Vàlia aconse-
haver de cessar les campanyes de saqueig per part dels
guirà un pacte amb Constanci —general al comandament
vàndals a la Carthaginensis i l’emperador en reforça els
de les tropes d’Honori— el 416, a fi de combatre els alans
efectius per a reduir els bàrbars, però també per a contra-
i els vàndals silinges, a Lusitania i a Baetica, respectiva-
restar el poder de l’usurpador Màxim, establit entre ells.
Les migracions germàniques a Hispania. Francisco Javier Heras Mora
/ 17
[page-n-5]
Una altra de les fites rellevants d’aquests anys va ser
Aquest últim protagonitzarà un transcendental canvi
el pas d’aquests vàndals al nord d’Àfrica (l’any 429), no sen-
de rumb després de l’abdicació del seu pare, en empren-
se retrocedir abans fins a Lusitania, on un grup de sueus
dre una política expansionista que li fa mirar cap al sud,
saquejava la província. El seu capitost, Hermigar, morirà
Lusitania, Baetica i Carthaginensis. La clau d’aquesta ex-
ofegat al Guadiana, probablement després d’assaltar la
pansió territorial es troba a Mèrida. El 439 pren la ciutat
capital, Emerita. Quan Hidaci parla que Hermigar cau-
i des d’ací enceta successives campanyes que el situen
sa ofensa a la màrtir d’Emerita, des de la perspectiva
a Myrtilis —estratègic port fluvial al Guadiana— i Hispalis
d’un religiós, pot significar que va saquejar la ciutat,
—Sevilla— l’any 441, en un clar intent per apoderar-se de
almenys les àrees perifèriques, en el cas que hagueren
les províncies meridionals d’Hispania.
resistit les seues muralles un hipotètic assalt per part
d’aquests sueus.
Sens dubte l’elecció d’Emerita posseeix un accentuat simbolisme polític i adquireix un enorme significat
quant als seus objectius. Emerita, com a residència del
El regne sueu i la seua seu a Emerita
governador de la Diocesis Hispaniarum, comportava la
La intervenció dels aliats visigots i de les tropes im-
capitalitat política i administrativa de la Hispania tardo-
perials a Hispania hauria significat un canvi en els equi-
romana, si més no teòricament. Sens dubte, la presa de
libris de poder entre els bàrbars assentats ací des de feia
la ciutat constitueix un colp d’efecte i, en apoderar-se’n,
ja dues dècades. Els acords ‘foedus’ aconseguits amb els
poguera estar reclamant per a sí un paper hegemònic a la
visigots, aliats ‘foederati’ permetran a l’emperador un
Península. La seua expansió immediata cap a les provín-
cert control a Hispania; en canvi d’això, permetrà el seu
cies limítrofes pot confirmar aquesta possibilitat.
assentament al sud de la Gallia. Els sueus —segons el
Però aquesta cort règia establida a Mèrida no s’allar-
Cronicó d’Hidaci— continuaven amb les seues accions
garà en el temps ni transcendirà l’impulsor d’aqueix pro-
de saqueig en el nord-oest, quelcom indicatiu potser
jecte territorial. Requila mor quasi una dècada després,
que encara no disposaven d’una base estable, a pesar
l’any 448, a Emerita, segurament convertida en la primera
d’aquest temps transcorregut. Reclosos en el territori
residència estable dels sueus a la Península. Encara en
assignat el 411, es mantenien al marge de les autoritats
aquest curt període, podria determinar-se una manifesta
imperials i de l’abast dels visigots. Les notícies que ens
voluntat d’establiment durador, ara només truncada per
arriben al llarg de la dècada del 430, tenen a veure amb
la mort del rei. El seu fill, Requiari, pren la successió en
les repetides denúncies per part dels locals i els intents
unes circumstàncies no ben aclarides per Hidaci, que po-
de mediació del propi bisbe de Chaves. Ja en aqueix
drien haver de veure amb una imprecisa oposició entre
temps coneixem el nom del seu rei, Hermeric, i el del seu
«els seus» ‘gente sua’, probablement en al·lusió a la seua
fill i successor, Requila.
família. Resolta aqueixa possible resistència o preses les
18 /
[page-n-6]
cauteles degudes, el nou rei emprén un camí diferent al
seu escàs detall o simplement el seu silenci, tampoc no
del seu predecessor i retorna cap als seus territoris de par-
ajuda massa a distingir-ne el rastre. No ho fa, per exem-
tida a la Gallaetia.
ple, la transmissió apocalíptica d’Hidaci, que ens obliga a
En aquests moments, la península Ibèrica es troba-
prendre amb la màxima cautela part del seu detall tràgic.
va dividida en dos. D’un costat la Hispania precàriament
Amb tot, no falten empremtes d’actes punitius que
controlada per l’Imperi —les províncies Tarraconensis i
afecten els barris perifèrics de les ciutats, precisament
Carthaginensis— i, de l’altre, la part occidental, subjecta
les àrees més exposades a un atac eventual. Monuments
d’una manera o una altra en poder del regne sueu, que
funeraris destruïts, edificis tràgicament desplomats i
fixarà la seua seu a Braga, en l’extrem nord portugués.
defenses restaurades i posades a prova. Escassegen, no
En realitat, pactes posteriors acordaran la renúncia dels
obstant això, els indicis directes de la presència de grups
sueus a aquesta província oriental a favor de l’Imperi.
estrangers a la península Ibèrica durant les migracions del
Després de la mort de Valentinià III, Requiari entendrà
segle V, on els més rotunds arguments arqueològics pro-
extint l’acord i impulsarà la seua acció cap aquells terri-
cedeixen de l’àmbit funerari. Evoquem la coneguda spata
toris. L’execució de Requiari el 456, després de l’intent per
d’una tomba de Pax Iulia (la portuguesa Beja), o les peces
expandir la seua influència cap a l’est, va desencadenar
de Beiral (Ponte de Lima, Portugal) o l’Albaicín (Granada).
l’efecte contrari, constrényer les fronteres sueves i refer-
Però, fins a la data, el conjunt més significatiu de soterra-
mar l’hegemonia del regne visigot de Tolosa en la resta
ments en aquest sentit procedeix de Mèrida. Les joies,
d’aquella que ja era de facto l’extinta Hispania romana.
passadors i acabaments auris dels tocats constitueixen un
ornament característic i inconfusible del vestit aristocràtic
L’empremta arqueològica
femení dels protagonistes d’aquestes «grans migracions».
Es pot pensar que tot aqueix escenari de saqueig,
Històricament, aquestes circumstàncies troben perfecte
d’assalt i d’exèrcits en moviment haguera deixat rastre en
encast en aquella efímera sedes regia, entre 439-448, que
els estrats de les nostres ciutats romanes. Però la veritat
el rei sueu havia establit a Augusta Emerita, la vella capital
és que l’empremta arqueològica resulta encara esquiva-
lusitana i que fora primera ciutat d’Hispania.
ment i summament imprecisa, insuficient per a avaluar
A partir de mitjan de la cinquena centúria, es fan més
l’autèntic impacte de les migracions de la primera meitat
comunes les sepultures amb armes i indumentària al·lòc-
del segle V a Hispania. I és que, moltes vegades, no acon-
tona: Durató, Castiltierra, El Carpio de Tajo o Mare. Però
seguim deslligar determinats signes d’abandó i destruc-
aquests cementeris ja estaran vinculats als visigots, un al-
ció del procés natural de desarticulació urbana, propis de
tre poble estranger d’origen germànic, que va trobar aco-
l’esgotament del model social i polític romà. La narració
modament en la insuficiència militar d’un Imperi romà en
històrica contemporània a aquests esdeveniments, pel
clar declivi.
Les migracions germàniques a Hispania. Francisco Javier Heras Mora
/ 19
[page-n-7]