Les Vinyes Velles (Nàquera, Camp de Túria, País Valencià): interpretació d'urgència en un jaciment romà a la serra Calderona.
Fernando Cotino Villa
Carles Miret Estruch
María Amparo Bellvís Giner
Mª Dolores López Gila
2018
[page-n-1]
Archivo de Prehistoria Levantina
Vol. XXXII, Valencia, 2018, p. 135-172
ISSN: 0210-3230 / eISSN: 1989-0508
Fernando COTINO VILLA a, Carles MIRET ESTRUCH b,
María Amparo BELLVÍS GINER c i María Dolores LÓPEZ GILA d
Les Vinyes Velles (Nàquera, Camp de Túria,
País Valencià): intervenció d’urgència
en un jaciment romà a la serra Calderona
RESUM: La intervenció arqueològica preventiva al jaciment de les Vinyes Velles estigué motivada pel traçat
de la circumval·lació de Nàquera. Va oferir una interessant col·lecció vascular i faunística de cronologia
romana, majoritàriament dels segles I aC - II dC, amb perduracions fins al segle V dC, amb segells de
terrisser (sobre àmfora, morter i terra sigil·lada), grafits en llatí cursiu, així com ceràmica ibèrica decorada
amb cercles i fistons, indústria òssia, etc. També ha aportat una sèrie faunística suficientment extensa per
a descriure la cabanya animal domèstica d’aquest assentament. Al capdavall, es tracta d’un jaciment que
contribueix a conèixer una mica millor la romanització de la serra Calderona, un territori agrest en el rerepaís
productiu de tres ciutats romanes de cert relleu (Edeta, Valentia i Saguntum).
PARAULES CLAU: poblament romà, explotacions rurals, serra Calderona, troballes ceràmiques i
faunístiques.
Les Vinyes Velles (Nàquera, Camp de Túria, Valencian Country).
A Roman settlement at the Calderona mountain
ABSTRACT: The preventive excavation carried away on the Vinyes Velles archaeological site provided
an interesting pottery and faunal collection of Roman chronology, mostly from the I century BC to the II
century AD, with small survivals up to the V century AD, pottery stamps (on amphora, mortar and terra
sigillata), graffiti in cursive Latin and Iberian pottery decorated with festoons and circles, bone industry,
etc. The place has also offered a broad number of faunal remains to describe the local livestock. At last, this
is a relevant site to look into the Romanization process of the Calderona mountain, a rugged region in the
productive hinterland of three main Roman cities (Edeta, Valentia and Saguntum).
KEYWORDS: Roman settlement, rural exploitation, Calderona mountain, Roman pottery and faunal
remains.
a Investigador independent.
fcotino@gmail.com
b Investigador independent.
carlesmiret@hotmail.com
c Investigadora independent.
abellvís@gmail.com
d Investigadora independent.
lolalopezg@gmail.com
Recibido: 23/01/2018. Aceptado: 05/04/2018.
[page-n-2]
136
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
1. CONTEXT GEOGRÀFIC
El jaciment arqueològic de les Vinyes Velles (Nàquera) se situa al vessant esquerre de la comarca del
Camp de Túria (fig. 1), en els primers estreps de la serra Calderona (Ruiz, 2002), aproximadament a 240
m s.n.m. Aquesta comarca valenciana, amb 787 km² de superfície, es troba en la transició entre l’interior
muntanyós i la plana al·luvial costanera quaternària (Jordán, 1981). Al nord trobem els contraforts de la
serra de Javalambre que separa les conques dels rius Palància i Túria i que descendeix lleugerament cap
a Llíria. Més cap al sud apareix la serra Calderona com a màxim exponent orogràfic entre aquestes dues
vegues fluvials.
Tot i les modestes elevacions d’aquesta serra triàsica, no podem passar per alt la complexitat dels seus
vessants, com també els corredors que faciliten la comunicació interfluvial. Aquest fenomen podria explicar
l’agrupament des de la prehistòria del poblament humà al voltant de vies naturals i, sobretot, la que ens
ocupa, l’anomenat pas d’Alcalà, del qual E. Lluch (s.a.) ja ens parlà en un treball inèdit, també comentat per
altres autors (Sánchez Navarrete, 1991; Pérez Mínguez, 2006: 46). Es tracta del camí natural entre Sogorb
i l’Horta i que fa el recorregut entre Torres-Torres, Serra, Nàquera i Montcada i, finalment, proper al traçat
del barranc de Nàquera i del Carraixet. Tot i que la seua pista és especialment difícil de verificar després
de Nàquera (Ledo, 1991 i 2005), se suposa que es dirigiria cap al nuc viari dels Germanells, on sembla
que conflueix amb el camí de la Calderona, el de la Comediana i el que uniria Saguntum a Edeta (Pérez
Mínguez, 2006).
El Cid Campeador s’apoderà el 1094 dels propers husûn d’Olocau i de Serra, que considerà claus de
Morvedre, tal com se’ns narra en la Gesta Roderici Campidocti, esdeveniment que insisteix en la rellevància
estratègica d’aquests passos muntanyosos.
2. ENTORN ARQUEOLÒGIC
Nàquera i el raiguer de la serra Calderona disposen d’un patrimoni arqueològic notable ja posat de relleu
precoçment per E. Lluch (1926 i 1944) i per N. P. Gómez Serrano (1928 i 1929), des dels grans poblats
de l’edat del Bronze com el Puntal del Moro (Bosch Gimpera, 1924; Pitarch, 1969), fins a una estructura
de poblament medieval ben conservada en el paisatge agrícola (per exemple, l’horta de la Ria, a la veïna
localitat de Serra). Malgrat això, ací només ens centrarem en els de cronologia romana.
Fig. 1. Situació del terme municipal de Nàquera i situació dels jaciments arqueològics de les Vinyes Velles i de la Reana.
APL XXXII, 2018
[page-n-3]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
137
Com ja s’ha dit adés, el jaciment arqueològic de les Vinyes Velles se situa entre els territoris de
Saguntum i Edeta. Pel que fa a la primera ciutat, es distingeix de la resta de poblacions edetanes per la
seua projecció mediterrània, per la seua vitalitat i dinamisme portuari (Aranegui, 1991; Gozalbes, 1999).
Resolt el conflicte bèl·lic en el context de la col·lisió entre l’expansionisme cartaginès i romà, Saguntum
guanya en població i esdevé un oppidum orientat a l’exportació (Aranegui, 2004). Quant a Edeta, disposem
de poques dades documentals i arqueològiques del seu procés de romanització i dels primers moments de
l’Imperi (Martín, 1963; Martín i Gil-Mascarell, 1969; Escrivà, Martínez i Vidal, 2001; Escrivà, 2014).
Pel que fa estrictament als precedents de la recerca arqueològica en les Vinyes Velles, les poques
ceràmiques ibèriques foren inventariades en la tesi doctoral de M. Gil-Mascarell (1971: 327). Posteriorment
G. Martín (1992: 420) repassà les fitxes dels materials dipositats al Servei d’Investigació Prehistòrica de
la Diputació de València. Entre ells cità la presència de peces ibèriques, campanianes, de sigil·lada itàlica
(Drag. 17A, Drag. 30, la forma tardana Drag. 15/17), dos objectes de bronze, diverses anses d’àmfora, etc.
J. Montesinos (2002) analitzà els materials de Nàquera. Aquestes fitxes de prospecció enumeren, a banda
de les de les Vinyes Velles, les següents troballes: campaniana A al barri del Castell de Nàquera; jaciment
romà, sense dades, al barranc del Cirer; un lacus (?) amb fragments de dolis, tègules i una agulla d’ivori a la
partida de Cortina; terra sigil·lada i ceràmica ibèrica a l’Ermita. El monetari, a partir de les referències d’E.
Lluch (2002) recollides també per F. Mateu i Llopis (1945-46: 257), es compon d’un as de Castulo a la cova
dels Estudiants (Vives LXX-8; Donat, 1959), una moneda de Septimi Sever a l’Ombria, un gran bronze de
Marc Aureli a Xarxant i un denari d’August a la partida de Satarenya (Ripollés, 1982). També hi ha altres
troballes sense gaire dades a la Font de l’Oró, a la Torreta i a la Reana (Montesinos, 2002).
Tot i que l’inventari realitzat per R. Pérez Mínguez (2006: 83) sobre el poblament rural entre el rius
Túria i Palància emfasitza les vies de comunicació romanes que transcorren pel barranc de Nàquera, el seu
estudi només inclou el jaciment naquerà de la Font del Salt (Pla, 1975; Pingarrón, 1981), datat entre els
segles I i II dC i situat a la vora del molló divisori dels termes municipals de Segart i Nàquera. És difícil,
a partir de les restes que s’han descrit (terra sigil·lada hispànica, dolis, restes de material constructiu, una
fíbula, fragments d’àmfora, etc.), tractar d’esbossar una hipòtesi sobre la seua funcionalitat. La descripció
de restes edilícies i d’una possible era són els únics indicis que podrien pressuposar una activitat de caràcter
agrícola.
3. DESENVOLUPAMENT DELS TREBALLS DE CAMP
El traçat de circumval·lació de la carretera de Nàquera fou el motiu de la intervenció arqueològica
d’emergència en el jaciment de les Vinyes Velles. El treball de camp es dugué a terme entre els dies 13 de
novembre de 2006 i el 2 de gener de 2007.
La restricció de l’àrea d’investigació respecte de les mesures originals de protecció demarcades per la
Direcció General de Patrimoni responia a una lectura raonada dels materials apareguts en la prospecció
prèvia (fig. 2). Aquest examen no es limità a la georeferenciació dels materials trobats en superfície,
sinó que també tractà d’avaluar l’impacte de processos de diversa índole (postdeposicionals, antròpics i
mecànics) sobre la morfogènesi del paquet sedimentari i del jaciment en general. Això permeté descartar
extenses zones dins de l’àmbit d’afecció de l’obra pública inclosos en l’àrea de protecció de l’Informe
d’Impacte Ambiental, sobretot pel que feia als afloraments sorrencs del triàsic, és a dir, les lloses de gres
soldades que havien restat exposades a conseqüència de les operacions de desmunt o aterrassament. Ací no
aparegué cap resta ceràmica, com bé atesten la desena de sondatges mecànics practicats (fig. 2).
En canvi, la zona que mostrava una important densitat de restes ceràmiques sense rodar, a pesar d’estar
en superfície, fou quadriculada (cinc metres de costat) També s’eixamplà l’extensió quadriculada a aquells
quadres que posseïen ceràmica amb alts índexs de roturació i que, per tant, suggerien la presència de dipòsits
secundaris però que podrien oferir informació complementària sobre la distribució a partir del càlcul de
APL XXXII, 2018
[page-n-4]
138
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
Fig. 2. Superfície suposada del jaciment de les Vinyes Velles (perímetre verd), límit de protecció aproximat segons
l’Estudi d’Impacte Ambiental, límit d’expropiació de l’obra, àrea d’excavació i sondatges practicats en la rodalia.
densitats. Malgrat tot, la finalitat última de dita quadriculació responia a la cerca d’un millor control espacial
de les troballes, i més en previsió que el jaciment no mostrés estructures ni canvis sedimentològics verticals
que marcaren clarament l’aparició d’unitats estratigràfiques discretes.
Els quadres superiors (sobretot els de la franja E’), més propers al cim de la llometa i, a priori,
amb més possibilitats d’allotjar major riquesa estructural, oferiren uns resultats desiguals. A aquest
respecte podem referenciar breument la troballa de diverses estructures de molt baixa despesa que
podrien indicar la presència d’elements efímers, marginals o simples forats per al falcat de pals (unitats
003, 005 i 011) (fig. 3).
Únicament s’ha pogut documentar una unitat (009 i 015) més complexa i d’aparença subquadrangular,
de maçoneria, tovots i escassíssima lligadura de morter de calç (fig. 4), lamentablement en el límit
d’expropiació de l’obra i amb un estat de conservació deficient a conseqüència del conreu secular (sobre
les escarpes sorrenques triàsiques s’observen perfectament les cicatrius produïdes per les relles). És
arriscat doncs tractar d’elaborar una hipòtesi funcional sobre aquests elements i sols resta assenyalar el
seu interès i la necessitat d’ampliació dels treballs a aquelles zones encara de propietat privada per tal
d’escatir el seu significat.
Els materials associats a aquestes estructures són sempre escassos i poc diagnòstics. Tanmateix, i encara
en la banda de quadres E’, es pogueren documentar dues grans àrees d’acumulació de vestigis vinculades
a abocadors (amb terra sigil·lada, fauna, grans contenidors, etc.). L’absència de morter i de grans blocs
pareix indicar que no es tracta d’estructures desmantellades, pel que més bé podríem parlar d’apilaments a
conseqüència de neteges de l’espai habitat.
L’excavació d’algun dels bancals propers a la zona de màxima concentració ceràmica ens ha permès
formular una primera hipòtesi sobre la cronologia de la seua construcció, ja que entre els materials
romans remoguts s’han pogut trobar uns pocs fragments de ceràmica vidriada o amb esmalts estannífers i
decoració blau cobalt del segle XVIII (fig. 12, 13) i una moneda possiblement del segle XVII (única troballa
APL XXXII, 2018
[page-n-5]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
139
Fig. 3. Planta de l’excavació amb les principals unitats estratigràfiques (a l’esquerra) i, en especial, les 003, 005 i 011
(al centre) i 009 i 0015 (a la dreta).
numismàtica de tota l’excavació) (fig. 12, 14). Pensem que no és sobrer assenyalar aquestes dades, ja que
ajuda a fixar cronològicament l’evolució del paisatge històric del solar del jaciment. També cal tenir ben
present que el topònim de les Vinyes Velles, o la variant de les Vinyes Perdudes, ja sembla vigent entre
els segle XV i XVI, suggerint que l’explotació vinícola ja havia estat abandonada o substituïda (per terra
campa?) en aquells moments (Gil i Navarro, 1997; Fortea, 1999). Segons Climent Navarro (SA, 2005) els
bancals de la partida de les Vinyes Velles són anteriors a 1883.
Fig. 4. Fotografia de les
unitats estratigràfiques
009 i 0015, d’aparença
subquadrangular,
de maçoneria i
escassíssima lligadura
de morter de calç, en el
límit de l’expropiació.
APL XXXII, 2018
[page-n-6]
140
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
Pel que fa a la Reana (fig. 1), lloc a l’altra banda del Barranc de Nàquera en què també es practicà una
cala a la llum de troballes efectuades en prospecció sobre un talús, es documentà la presència d’una àrea
d’activitat antròpica prehistòrica. L’anàlisi preliminar ja suggeria una successió de dos estrats discernibles
a partir de la presència/absència de ceràmica, però finalment descartàrem aquesta possibilitat ja que la
ceràmica, tot i que escassa, conviu amb la indústria lítica (diversos productes de talla i un nucli de sílex) de
base a sostre, segurament transportada per processos d’al·luvionament. Cal dir però que la troballa puntual
d’indústria lítica és una constant en la zona, com hem pogut comprovar a les mateixes Vinyes Velles, amb
un nucli de sílex aïllat, o als meandres amb dipòsits holocens del Barranc de Nàquera, on abunden les
troballes d’indústria lítica tallada.
Allò que sí que mostra una clara estratificació és l’apartat ceràmic de la Reana. Aproximadament el
primer metre de potència ofereix ceràmica baixmedieval (amb decoració verdmorada de Paterna) i moderna
(vidriada) molt rodada, mentre que la part més baixa dóna escassos resquills de sílex, ceràmica romana
(cuina d’importació H-181 i OI, 270), andalusina i algun fragment dubtós a mà o a torneta.
El fet que entre les Vinyes Velles i la Reana s’interpose el Barranc de Nàquera impossibilita que es tracte
d’un mateix jaciment seccionat, i més encara tenint en compte que la incisió del barranc és antiga i el seu
curs no sembla haver-se modificat almenys en aquestes cotes i en aquestes cronologies.
La bibliografia ens informa de dues troballes numismàtiques imperials a la Reana: un bronze de Neró
trobat enfront del Bassó i un as de Calagurris d’August (Vives CLIX-2 o 3) (Ripollés, 1982).
4. LES TROBALLES ARQUEOLÒGIQUES
Durant les tasques de camp s’intuí la distribució aleatòria i la mescla constant del material arqueològic.
No presentava cap mena d’ordenació en sentit cronològic ni podia oferir dades sobre la funcionalitat dels
diferents espais. Aquest fet venia a confirmar la natura del dipòsit arqueològic directament afectat pel traçat
de la circumval·lació i que consistia bàsicament en una sèrie d’abocadors exteriors a la zona habitada
situada fora de l’àmbit d’afecció de l’obra pública (fig. 2). Aquest fet ha condicionat pregonament la manera
de presentar els resultats a partir de la unió de totes les unitats estratigràfiques, com ací exposarem, així com
la no inclusió dels mostreigs de carbó recollits durant l’excavació.
4.1. La ceràmica
4.1.1. La ceràmica ibèrica
La ceràmica ibèrica només s’ha identificat amb certesa en els casos en què presenta la típica decoració
tardana en cercles i fistons. Es tracta de tan sols set peces, de les quals tres es reprodueixen en la figura 5.
Quant a la tipologia, només un fragment de vora de càlat ha pogut ser descrit. De gran diàmetre, podria
apuntar a subtipus de cronologia avançada (Mata i Bonet, 1992: 129-130). La resta de fragments poden
trobar-se inclosos en l’apartat de ceràmiques de cocció reductora. També s’ha pogut identificar una vora
d’àmfora (fig. 9, 1).
4.1.2. La ceràmica campaniana
Abans de parlar de terra sigil·lada, la producció fina més abundant en excavacions d’aquestes característiques
i cronologies, cal parar esment en altres ceràmiques no ibèriques més antigues, és a dir, les campanianes. A
les Vinyes Velles només hem pogut trobar quatre fragments, pel que sembla un tipus ceràmic residual o degut
a pervivències puntuals. Tan sols un fragment pot adscriure’s a la modalitat A antiga, d’origen napolità. La
APL XXXII, 2018
[page-n-7]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
141
Fig. 5. Ceràmica ibèrica decorada amb cercles i fistons de les Vinyes Velles.
seua forma podria ser la M. 2643d I (Beltrán, 1990). Els altres tres fragments són de campaniana B, i només
un d’ells és clarament del taller de Cosa, en producció a partir del primer quart del segle II aC, encara que
cal dir que aquest darrer tipus ceràmic està actualment qüestionat (Ribera, 2013).
Si utilitzem les dades aportades per la ceràmica de vernís negre per situar cronològicament l’inici del
poblament de les Vinyes Velles caldria parlar d’un assentament posterior a les guerres sertorianes (75 aC)
(Marín i Ribera, 2000; Ribera i Marín, 2004-2005).
4.1.3. La terra sigil·lada
El fet de considerar l’emplaçament de la intervenció com la zona d’abocadors exteriors, amb paquets de
materials que responen a neteges de la part habitada, ha motivat, igual com la fauna, la presentació de totes
les dades globals sense atendre a la unitat estratigràfica. Tot i això, cal dir que són les unitats estratigràfiques
013 i 014 les que concentren major proporció de materials. Totes dues unitats es troben en el quadre E’3.
La UE 013 es caracteritza per ser un nivell horitzontal amb poca fracció grollera i amb una important
acumulació de materials ceràmics, entre els quals destaca un conjunt rellevant de terra sigil·lada. La UE
014 és una bossa de materials, tant ceràmics com faunístics.
El lot de ceràmica sigil·lada trobada en les escombraries de les Vinyes Velles ocupa un lloc privilegiat
a l’hora d’emmarcar cronològicament el jaciment. Així, en resum, la distribució de les quantitats globals
de terra sigil·lada són: 130 fragments (18,5%) de Terra Sigil·lada Itàlica (TSI), 414 fragments (59,1%)
de Terra Sigil·lada Sudgàl·lica (TSG), 71 fragments (10,1%) de Terra Sigil·lada Hispànica (TSH), 82
fragments (11,7%) de Terra Sigil·lada Africana A (TSA A), 2 fragments (0,2%) de Terra Sigil·lada Africana
C (TSA C) i, finalment, 1 fragment (0,1%) de Terra Sigil·lada Clara B (TSC B).
La TSI es documenta al jaciment de les Vinyes Velles amb certa diversitat i gairebé a totes les unitats,
tot proporcionant una cronologia de finals del segle I aC. Per a la classificació hem utilitzat la tipologia del
Conspectus formarum terrae sigillatae Italico modo confectae (Ettlinger et al., 2002), però no hem negligit
inventaris de certa tradició com el de Goudineau (1968) (taula 1).
La pràctica totalitat de la sigil·lada itàlica documentada (130 fragments, dels quals 56 són classificables
a nivell de tipus i 11 estan decorats) ens remet a formes majoritàriament llises, fet que contrasta amb els
registres tipològics sudgàl·lics i hispànics dels quals sí que s’han documentat a bastament formes decorades
(taules 2 i 3). En la col·lecció de les Vinyes Velles l’escassa decoració es limita a rodets i volutes en algunes
formes identificades. En fragments no identificats s’ha pogut descriure una decoració amb palmeta, línies
i punts, una altra amb una banda horitzontal en triangles (puntes de fletxa) i una última amb una au a
l’interior d’un fragment de medalló.
APL XXXII, 2018
[page-n-8]
142
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
Taula 1. Terra Sigil·lada Itàlica de les Vinyes Velles.
Tipus
Fragments
Cons. Form. 1.1.1.
Cons. Form. 7.1.1.
Cons. Form. 7.1.2.
Cons. Form. 10.1.3.
Cons. Form. 14.2.1.
Cons. Form. 17.1.1.
Cons. Form. 24.2.1.
Cons. Form. 33.2.1.
Cons. Form. 35/39.1.2.
Cons. Form. 36.3.1.
Cons. Form. 36.4.3.
Cons. Form. B3.18
Curle 15
Drag. 24/25A
Drag. 31B
Drag. 36A
Drag. 36/51
Drag. 32/37
Drag. 39
Drag. VI
Drag. XIII
Goud. 5
Goud. 19C
Goud. 23 o Cons. Form.
Taula 28F, 31.2.1
Goud. 25A
Goud. 27
Goud. 29A2
Goud. 31
Goud. 32
Goud. 35
Goud. 41A
Goud. 43
Lamb. 2
Magd. 31/2
Puc. XIX, 17
Puc. XXXV
Ritt. 5E
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
1
3
1
1
1
5
1
1
Total
56
2
2
1
3
3
4
4
1
1
1
1
1
1
Decoracions
Decoració de rodets a la vora i també a la franja inferior.
Decoració de rodets.
Presenta decoració de volutes a l'ala de la vora.
Franja superior sense decorar i inferior amb decoració indeterminada.
Franja superior sense decorar i inferior amb decoració indeterminada.
Franja superior sense decoració i inferior amb decoració de rodets.
Un fragment decorat de rodets a la vora, rodeta a la part inferior.
7 + 3 (sense tipus) = 10
Les formes més abundants són fonamentalment les Goud. 5, 31, 32, 35 i 41A, així com la Drag. 32/37. Com
hem indicat, es tracta de formes llises a excepció d’un exemplar de Goud. 5 amb decoració de rodets en la franja
inferior. La Goud. 5 és de les anomenades arcaiques, amb possible filiació amb el tipus 5 etruscocampanià
i amb una data d’aparició al voltant de l’any 30 aC (Goudineau, 1968). La Goud. 31 data aproximadament
de l’1-5 dC, mentre que la copa Goud. 32 és la més abundant de les formes clàssiques i la seua distribució
es produeix al llarg de la primera dècada de la nostra era. La Goud. 41A forma part del servei de taula en
contextos de producció durant els anys 15-20 dC i, per tant, el seu consum és lleugerament posterior.
APL XXXII, 2018
[page-n-9]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
143
Taula 2. Terra Sigil·lada Sudgàl·lica de les Vinyes Velles.
Tipus
Fragments
Curle 23
Dechel. 64
Dechel. 73
Dechel. 75
Drag. 15/17
Drag. 17B
Drag. 18
Drag.18/31
Drag. 22
Drag. 24/25
Drag. 27
Drag. 29B
Drag. 29C
Drag. 31
Drag. 31B
Drag. 32
1
1
1
4
5
2
8
10
1
20
7
4
1
9
1
10
Drag. 33
Drag. 35
Drag. 36
Drag. 37
Drag.38
Drag. 39
Drag. 42
Drag. 44
Drag. 45
Drag. 49
Goud. 18
Goud. 24
Goud. 43
Herm. 25
Herm. 33
Lamb. 18/31
Ludow. Sh
Ludow. Sn
Ludow. Th
Ludow. Ti
Ludow. Tk
Ludow. To
Ludow. Tu
Mayet XXXV
Puc. XIX, 17
Rigoir
Ritt. 5
Ritt. 8
Ritt. 9
Ritt. 12
Ritt. 13
14
1
1
6
1
1
1
2
1
2
1
1
1
1
8
1
2
2
2
5
1
2
2
1
1
1
2
5
5
6
2
Total
164
Segells
(OF SA...)
Decoracions
Rodets o amb una espiral en relleu sota la vora.
Rodets a la vora, franja sense decorar i franja en rodets.
Rodets a la vora.
(OF...ND)
(...IVO), (CASTI)
(OF CAN...)
(OF MO)
Rodets sota la vora.
Franja superior amb corets i la inferior amb motius vegetals.
Presenta bandes de color fosc/negre a l'exterior.
Decoració a barbotina a l'ala de la vora.
Franja superior sense decoració, inicis de decoració a flors.
OPTATVS
Rodets sota el llavi.
Rodets a la vora i també a la part baixa del fragment.
Rodets sota la vora.
7+ 2 (sense forma) = 9
APL XXXII, 2018
[page-n-10]
144
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
Taula 3. Terra Sigil·lada Hispànica de les Vinyes Velles.
Tipus
Fragments
identificats
Drag. 15/17
Drag. 18
Drag. 24/25
Drag. 29
Drag. 29/37
4
1
1
4
12
Drag. 29C
Drag. 35
Drag. 37
1
4
5
Drag. 37T
Lamb. 2A
Mezq. 6
Mezq. 10
Mezq. 19
Mezq. 42
Mezq. 49
Mezq. 65
Mezq. 72
Ritt. 8
2
1
1
2
1
2
1
1
1
2
Total
46
Segells Decoracions
(OF)
Franja superior sense decoració. Franja inferior amb inicis de decoració en
cercles concèntrics.
Decoració en la carena.
La vora presenta decoració de barbotina.
Franja superior sense decorar, següent franja amb cercles concèntrics
menuts i franja inferior amb cercles concèntrics més grans.
Franja superior decorada amb rodets i franja inferior amb cercles.
Decoració amb línies corbes sota la vora.
Franja amb ratlles.
Pel que fa a la ubicació concreta dels tallers, és interessant assenyalar la peça Conspectus 10.1.3, de
factura molt grollera, provinent segurament de la Campània. Un altre fragment de Goud. 43 és d’origen
aretí. La forma 36.4.3 del Conspectus presenta marques, però no segell. Les formes itàliques documentades
no posseeixen massa exemples de grafits, tot i que hem pogut descriure’n un en la part exterior de la base
d’una Drag. 35 no decorada.
La terra sigil·lada més abundant en tota l’excavació és la procedent dels tallers sudgàl·lics (TSG) de La
Graufesenque, en la província narbonesa. S’han documentat tant formes llises com decorades, sent les més
comunes l’Herm. 33, Drag. 17, 24/25, 27, 29, 31, 33 i 37 (taula 2). Entre les llises pot destacar-se la Curle 23
(fig. 6, 2) i entre les formes decorades documentades la Drag. 29 (fig. 6, 8) i Drag. 37 en diferents variants,
totes elles ben populars en els mercats provincials i al País Valencià (Ribera i Poveda, 1994). El total de
fragments de TSG identificats ascendeix a 414, dels quals 164 poden classificar-se i 40 estan decorats.
Entre les formes decorades més abundants destaca la Drag. 37. La seua vigència entra dins del període
de transició de La Graufesenque (Schaad i Genin, 2007), és a dir, durant l’època vespasiana (69-79 dC),
encara que alguns autors dilaten la cronologia del 60 al 80 dC (Beltrán, 1990). La seua decoració es limita
a frisos senzills de flors separats per la línia de la carena. Aquesta darrera forma imita parcialment la forma
Drag. 29 (present també a les Vinyes Velles en les variants B i C). La Drag. 29B és un dels fòssils directors
de l’etapa d’esplendor productiva de la TSG entre els anys 41 i 60 dC, mentre que la 29C ho és igualment
per a l’interval del 60 al 80 dC.
Pel que fa a les formes llises, la més abundant és la Drag. 24/25 (fins a 20 fragments classificables (fig.
6, 4). Això no és gens estrany, ja que sol ser una de les peces amb més efectius als jaciments d’aquesta
cronologia. A Saguntum, per exemple, també és la forma més habitual de l’inventari de TSG, mentre que a
APL XXXII, 2018
[page-n-11]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
145
Fig. 6. Troballes ceràmiques de les Vinyes Velles. Terra Sigil·lada Sudgàl·lica: 1 i 7 Goud. 18; 2 Curle 23; 3 Drag. 36;
4 Drag. 24/24; 5 Drag. 27; 6 Ludow. Ti; 8 Drag. 29.
APL XXXII, 2018
[page-n-12]
146
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
Ilici és la segona (Montesinos, 1991). Es tracta d’una peça típica dels regnats de Claudi i Neró (41-68 dC), que
decau ja durant la dinastia flàvia (69-96 dC). La Drag. 33 és una de les formes clàssiques de la TSG. Es produí
tant a La Graufesenque com a Montans. La Drag. 27, imitació dels productes originals itàlics, també està força
ben representada (fig. 6, 5) i a Ilici és la més freqüent de les formes llises (Montesinos, 1998). El repertori de
solucions decoratives en els fragments no classificables no difereix gaire dels apareguts als trossos amb forma.
Així, es pot parlar de decoracions clàssiques de la tradició sudgàl·lica com són: cercles concèntrics; sèries de
triangles de bandes horitzontals; mètopes amb triangles, punts i motius figuratius (cànids); sanefes de rodets o
espirals a la vora com la Ludow. Ti (fig. 6, 6), punts i franges verticals; línies radials o corbes; motius florals,
fulles, cors, etc. No falten, per descomptat, les barbotines sobre la vora en la copa Drag. 36 (fig. 6, 3).
A partir de la presència dels segells es pot deduir amb bastant precisió la provinença de quatre peces
de TSG: un fragment de Goud. 18 amb segell in planta pedis OPTATVS (fig. 6, 1), del taller de Lezoux,
ja documentat sota la fórmula Opt(atus) en exemplars de Celsa, Ilerda (Beltrán, 1990) i Ilici (Montesinos,
1998); un fragment de Drag. 18/31 amb el segell incomplet OF… ND, provinent probablement del taller
SECVNDVS de La Graufesenque entre el 41-79 dC i ja documentat anteriorment a Saguntum, Valentia,
Portus Ilicitanus i Xàbia (Montesinos, 1998); un bocí de Drag. 32 amb segell OF MO… del mateix origen
i del taller MOMMO, que s’ha pogut localitzar a Saguntum, Lesera, Elda i Villena sobre una forma Ritt. 8
del període de Claudi i Neró; per últim, el segell incomplet OF CAN… en la base d’una copa Drag. 29C
podria ser versemblantment del taller CANTVS o CANVS de La Graufesenque, en producció en el 37-54 dC
i també localitzat al fons de formes Drag. 27 a Valentia i Saguntum (Montesinos, 1998).
Més dubtes genera, tanmateix, l’exemplar de Drag. 17B amb el segell incomplet OF SA…, que podria
atribuir-se als tallers de SABINVS de La Graufesenque o de Montans (Beltrán, 1990). La seua distribució és
molt àmplia, però destaquen troballes properes a Bugarra (Els Serrans) o Saguntum. Una altra peça sense forma
que només conserva OF... i una altra Drag. 39 amb segell il·legible no ofereixen suficients garanties. Per últim,
només un fragment de Drag. 18 sense decoració presenta el grafit d’una palmeta en la part exterior de la base.
La Terra Sigil·lada Hispànica (TSH) s’ha documentat de manera poc abundant (71 fragments en total,
dels quals 46 són classificables i 41 estan decorats –26 a nivell de tipus–), tant en les seues formes llises com
en les decorades (taula 3). Si ens basem en les investigacions sobre els orígens de les produccions de TSH
trobades a Valentia (Escrivà, 1989) i al seu entorn, podem afirmar que gairebé la totalitat dels exemplars
provenen de l’àmbit de la localitat de Tritium Magallum (Arenzana de Arriba, Bezares i Tricio, a La Rioja)
(Fernández García, 1998; Roca i Fernández García, 1999 i 2005).
No es pot passar per alt la notícia d’una càrrega de TSH apareguda al forn de la Carregadora (Fletcher
i Alcácer, 1961) a Olocau (Camp de Túria), a escassos 10 quilòmetres en línia recta de les Vinyes Velles, i
únic de moment al País Valencià pel que fa a producció de sigil·lada.
Encara que s’ha considerat que a partir d’època flàvia la producció hispànica substitueix la sudgàl·lica,
a les Vinyes Velles observem un fet anòmal ja que els productes hispànics són més minoritaris que no
pas els sudgàl·lics. Podria tractar-se d’una TSH altimperial primerenca que segueix globalment l’esquema
tipològic i decoratiu gàl·lic i itàlic (les formes de la classificació Dragendorf i Ritterling). Més endavant, es
fa sentir la influència de les sigil·lades clares africanes (Mezquiriz, 1961).
Les principals formes decorades documentades han estat la Drag. 29 (variant C en fig. 7, 3) i Drag.
37 (fig. 7, 2), com en el cas de la producció sudgàl·lica. Presenten majoritàriament la típica decoració
hispànica de cercles concèntrics, però també poden trobar-se altres motius derivats, com poden ser
cercles amb una flor o vegetals, gallons o triangles. El plat Drag. 15/17 (fig. 7, 4 i 5) té clars precedents
en formes gàl·liques d’època flàvia, tot i que se’n diferencia per la presència de la típica motllura basal
hispànica. La forma Drag. 29 està perfectament documentada a Valentia (Escrivà, 1989). Reprèn el
prototipus gàl·lic produït des de Tiberi a l’època flàvia sense gaire modificacions. La versió hispànica
d’aquesta copa se situaria entre el 65 i el 85 dC, amb possibles pervivències més enllà d’inicis del segle
II dC. Existeixen exemplars amb decoració de l’estil d’imitació o metopat, però tots els fragments de
les Vinyes Velles són llisos.
APL XXXII, 2018
[page-n-13]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
147
Fig. 7. Troballes ceràmiques de les Vinyes Velles. Terra Sigil·lada Hispànica: 1 Drag. 29/37; 2 Drag. 37; 3 Drag. 29C;
4 i 5 Drag. 15/17). Terra Sigil·lada Africana A: 6 Lamb. 1B decorada; 7 Lamb. 1B no decorada; 8 Lamb. 2A).
APL XXXII, 2018
[page-n-14]
148
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
Taula 4. Terra Sigil·lada Africana A i C de les Vinyes Velles.
Terra Sigil·lada Africana A
Terra Sigil·lada Africana C
Tipologia
Fragments
Lamb. 1B
5
Lamb. 2A
Lamb. 3A
Lamb. 6
Lamb. 8
Lamb. 18/31
Lamb. 20
Lamb. 40
4
2
1
9
1
2
1
Total
25
Tipologia
Fragments
Lamb. 9C
Hayes 85
1
1
Total
2
Decoracions
Franja superior sense decoració.
Franja inferior amb triangles.
1+2 = 3
Decoracions
La forma Drag. 29/37 (fig. 7, 1), majoritària en la col·lecció, també disposa de bons antecedents sudgàl·lics.
Una de les característiques fonamentals d’aquest tipus hispànic radica en la seua manca de configuració.
Parteix d’una indefinició formal que la converteix en un tipus híbrid (entre la paret carenada de la Drag. 29 i
la vora de la Drag. 37), molt versàtil i representat a tot arreu, sobretot si es classifica a partir de petits bocins i
és impossible filar més prim. Aquest fet també determina l’escàs valor cronològic, ja que és una forma que pot
trobar-se en estrats d’època flàvia o antonina (entre el 69 i el 192 dC) (Escrivà, 1989). Els fragments decorats
de les Vinyes Velles són bàsicament els de cercles concèntrics en les franges inferiors.
Per últim, s’han documentat dos fragments de Drag. 37T, tipus relativament escàs a Valentia però un dels
més habituals i definitoris de la producció hispànica tardana (Escrivà, 1989). És molt probable que provinga
dels tallers de La Rioja. La seua decoració és molt semblant a la descrita per al grup genèric de Drag. 29/37.
La majoria dels contextos on s’ha documentat són dels segles IV i V dC, una data que considerem retardatària
per al moment de màxima activitat del jaciment de les Vinyes Velles però perfectament compatible amb un
model d’ocupació tardà molt més esporàdic.
Només s’ha pogut reconèixer un segell incomplet sobre Drag. 37. Cal afegir també que és sobre una
forma hispànica Drag. 15/17 on s’ha descrit el grafit més interessant i llarg de les Vinyes Velles, situat a la
part externa més propera a la base (fig. 7, 5). La peça mostra un índex d’erosió bastant elevat, pel que ha
perdut la majoria de l’engalba. La inscripció llatina resa: “Aes accepi sicu […]”, precedida d’una incisió
que representa una palmeta. La contextualització de la mateixa podria indicar que es tracta d’una nota del
pagament de la peça de ceràmica. La traducció literal: “Ha rebut el bronze […]” podria matisar-se si el
terme aes s’usa com a sinònim de moneda. El tipus gràfic respon al model de l’anomenada capital cursiva o
comuna clàssica, derivació de la capital per a usos quotidians i privats, amb una execució ràpida que genera
un aspecte més desarticulat i sense contrast a causa a l’eina escripturària: un punxó metàl·lic.
Una altra producció documentada en les Vinyes Velles és la Terra Sigil·lada Africana (TSA). Procedeix
de l’Àfrica Proconsular i Mauritània (Hayes, 1972 i 1980). Es caracteritza per la presència d’un vernís
ataronjat sobre una pasta també ataronjada. En el nostre cas han sigut identificats un total de 82 fragments,
dels quals són classificables 25 a nivell de tipus (taula 4).
La pràctica totalitat de les formes inventariades són de TSA A, amb una pasta ataronjada i poc granulosa.
Les formes més generalitzades de les Vinyes Velles són la Lamb. 8 i la Lamb. 1B amb decoració (fig. 7, 6)
o sense ella (fig. 7, 7). La forma Lamb. 1B és un bol carenat que es correspon amb els diversos precedents
APL XXXII, 2018
[page-n-15]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
149
de Drag. 29 no africans. És una peça clau en contextos ceràmics de la segona meitat del segle II dC. La seua
típica decoració burinada tendeix a desaparèixer al voltant de primeries del segle III dC, la qual cosa ens
referma en una cronologia més exacta que la de la seua variant flàvia (Lamb. 1A). El tipus Lamb. 2A (fig.
7, 8) és una peça típica del segle II dC. Sembla compartir una certa filogènia evolutiva amb altres grups de
vaixella d’època flàvia (Hayes, 1972). La variant A de la forma Lamb. 3 és la versió més primerenca d’una
família de bols distribuïts a partir de la segona meitat del segle II i sense arribar al III dC. El bol Lamb. 8 és
el més abundant del lot de TSA. No té un origen clar ja que no es troben precedents evidents en contextos
arqueològics tancats. Tot i això, sembla versemblant datar-lo per paral·lels amb altres formes (Hayes 14) en
la segona meitat del segle II dC (Hayes, 1972). La tapadora Lamb. 20, amb dos fragments, no modifica la
cronologia centrada en el segle II dC, tot i que aquesta peça en concret puga remuntar a finals del I.
Pel que fa a la TSA C, només hem pogut identificar dos fragments, un del tipus Lamb. 9C i un altre
Hayes 85. Aquest darrer petit bol hemiesfèric té una cronologia de finals del segle IV dC, cronologia no
discordant en termes generals amb les proposades per a aquests grups ceràmics al litoral peninsular hispànic
(Beltrán, 1990; Roca i Fernández García, 2005). La presència massiva de productes africans (varietats A, C
i D), tant de cuina com de taula, s’ha utilitzat per explicar l’existència de mercats nordafricans per als vins
produïts en les zones de la comarca de l’Horta, com podria ser el cas de la vil·la de l’Hort de la Pepica a
Catarroja (García-Gelabert, 1999).
A part d’aquests tipus de produccions, que en un moment determinat entren massivament en els mercats
provincials, a les Vinyes Velles trobem altres ceràmiques més marginals com l’anomenada Terra Sigil·lada
Clara B. Es tracta d’un grup de ceràmiques gàl·liques que sobreviuen a l’hegemonia de les produccions
africanes a partir del segle II dC. Les terrisseries se situen a la vora de la vall del Roine. L’únic fragment
identificat pertany a una forma Drag. 1. La seua distribució hispànica és força limitada i només s’ha detectat
representativament en grans nuclis de població (Pollentia, Ilici, Valentia, etc.) (Beltrán, 1990).
També s’han pogut identificar en el jaciment dos fragments de formes obertes de roig pompeià.
Una d’elles, segurament una Hofh. 100 de llavi reentrant i pasta grollera, és de provinença itàlica (de
l’època de Claudi, 41-54 dC), mentre que l’altre tros no és classificable però podria ser una imitació
hispànica del segle I dC.
4.1.4. Ceràmica de parets fines
Una altra producció molt important és la de Parets Fines (295 fragments, dels quals 77 són classificables i
15 estan decorats) (taula 5). Per a la classificació tipològica és imprescindible recórrer al treball de F. Mayet
(1975). Es tracta d’un grup ceràmic caracteritzat per posseir unes parets primes, de pasta molt depurada. Es
debat encara sobre la seua funcionalitat específica, però és inqüestionable la vinculació a l’instrumentum
domesticum en tant que vasa potoria, és a dir, gots per a beure (Mínguez Morales, 2005: 320). L’època de
màxima expansió fou el segle I dC, tot tendint a la seua desaparició al voltant del II dC, amb una trajectòria
de producció i consum paral·lela a la cronologia de la resta de produccions documentades i segurament al
moment de més intensa ocupació de les Vinyes Velles. La distribució espacial no aporta gaire informació, ja
que la seua densitat segueix els mateixos patrons que la resta del material arqueològic. Les formes recuperades
a les Vinyes Velles són bàsicament sense decorar: Mayet XXI (fig. 8, 2), XXII, XXXIII, XXXIV (fig. 8, 4) i
XXXV (fig. 8, 1 i 3), escudelles menudes i vasos de cos ample sense decorar, a excepció d’una Mayet XLVI
(fig. 8, 5) que presenta decoració de fistons i altres també fistonades inclassificables (taula 5).
La ceràmica de Closca d’Ou, amb 163 fragments, conforma un grup molt singular. Es tracta de petits
vasos de pasta blanca molt depurada i engalba grisa, amb un espessor inferior a 0,5 mm (Beltrán, 1990: 170)
i amb una producció dominant entre el primer i l’últim quart del segle I dC. Primerament identificats com
de possible origen bètic o norditàlic, ara es barallen altres centres productius (Mèrida, Rubielos de Mora o
Melgar de Tera) (López Mullor, 2008). Hi ha paral·lels propers al santuari de Santa Bàrbara de la Vilavella
(Vicent Cavaller, 1979) o a la plaça de la Moreria de Sagunt (Melchor i Benedito, 2009).
APL XXXII, 2018
[page-n-16]
150
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
Taula 5. Ceràmica de Parets Fines de les Vinyes Velles.
Tipus
Fragments
Mayet II/III
Mayet II/III, 58
Mayet III
Mayet XV
Mayet XVIII
Mayet XXI
Mayet XXII
Mayet XXIV
Mayet XXX
Mayet XXXII
Mayet XXXIII, 267
Mayet XXXIV
Mayet XXXV
Mayet XXXVI
Mayet XXXVII
Mayet XLII
Mayet XLVI
1
1
1
3
1
14
12
1
3
1
9
13
10
1
3
2
1
Total
77
Decoració
Decoració de fistons.
4.1.5. Ceràmica comuna, àmfores, dolis, morters i altres troballes ceràmiques
Sens dubte el grup ceràmic més abundant de la col·lecció és el de ceràmica comuna, és a dir, de la de
cuina i de part de la de taula. Està dividit en subgrups molt ben diferenciats a nivell de tècniques i de
materials. Per una banda trobem el conjunt de ceràmica comuna oxidant de taula, el de comuna reductora
de cuina i el de comuna oxidant de cuina (Vegas, 1973; Sánchez Fernández, 1983; Pascual Buyé, 1989;
Huguet, 2016) (taula 7).
La ceràmica comuna oxidant de taula és el grup més nombrós, amb un total de 5916 fragments. La
diversitat de formes, tant obertes com tancades, és molt elevada, així com de pastes o coccions. Tot plegat,
es tracta d’un grup força heterogeni (fig. 8, peces 6, 7 i 8).
El grup de la ceràmica comuna reductora de taula posseeix una gran uniformitat tècnica a causa d’una
funció utilitària molt concreta. Es correspon al Grup A d’I. Pascual Buyé (1989). Es caracteritza per la
seua pasta grollera, de cocció indefectiblement reductora, sobre una matriu argilosa poc decantada i
amb abundants partícules de quars. No presenta mai decoracions, però en moltes ocasions es documenta
un tractament acurat de la superfície que arriba de vegades al brunyit (amb corretja?) o al revestiment
amb engalba semblant a la matriu però molt més depurada (fig. 8, peces 7 i 8). Creiem que aquest
tractament podria estar motivat per la intenció de regularitzar la superfície després d’un tornejat lent
o amb torneta. La temperatura de cocció no sembla haver sigut molt elevada i, sempre, com dèiem,
d’atmosfera reductora.
La ceràmica importada africana de cuina (Aguarod, 1991) destaca per la seua relativa abundància i
diversitat. A banda de les consideracions funcionals que se’n puguen derivar, sobretot quant a l’existència
d’activitats culinàries, la xifra de fragments identificables (177) ens ofereix un escenari bastant coherent
des del punt de vista del moment de màxima ocupació (taula 8). Així, la forma majoritària, l’Ostia III,
332 (fig. 8, peces 9, 10 i 11) i un opercle amb 63 bocins identificats (35,5%), ofereixen una cronologia
aproximadament entre el 80 i el 150 de la nostra era.
APL XXXII, 2018
[page-n-17]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
151
Fig. 8. Troballes ceràmiques de les Vinyes Velles. Ceràmica de Parets fines: 1 i 3 Mayet XXXV; 2 Mayet XXI; 4 Mayet
XXIV; 5 Mayet XLVI. Ceràmica comuna oxidant: 6. Ceràmica comuna reductora: 7 i 8. Ceràmica de cuina africana:
9, 10 i 11 Ostia III, 332.
APL XXXII, 2018
[page-n-18]
152
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
Taula 6. Fragments identificables d’àmfora de les Vinyes Velles.
Tipus
Fragments
Producció forana?
Itàlica (sense forma)
Ibèrica
Beltrán 72
Beltrán IIB
Dr. 1A
Dr. 1B
Dr. 1C
Dr. 2/4
Dr. 2/4 Itàlica
Dr. 7/11
Oberaden 74
Gauloise 1
Lamboglia 2
Pascual 1
4 (5,3%)
2 (2,6%)
2 (2,6%)
1(1,3%)
1(1,3%)
3 (4,3%)
1(1,3%)
1(1,3%)
39 (52%)
7 (9,3%)
9 (12%)
1(1,3%)
1(1,3%)
1(1,3%)
2 (2,6%)
Total
Segells
(ANT)
75
Producte transportat
Cronologia
Vi
S. III aC – s. II aC
S. III aC – s. I dC
S. V aC – s. II aC
Mitjan s. III dC – s. V dC
S. I dC – s. II dC
Finals s. II aC – inicis s. I aC
Inicis s. I aC – finals s. I aC
Mitjan s. II aC – inicis s. I aC
Finals s. I aC – s. I dC
Finals s. I aC – s. I dC
Finals s. I aC – s. I dC
Finals s. I aC – inicis s. I dC
S. I dC
Finals s. II aC – mitjan s. I aC
Mitjan s. I aC – inicis s. I dC
Salaó
Salaó
Vi
Vi
Vi
Vi
Vi
Salaó
Vi
Vi
Vi i, possiblement, oli
Vi
1
Taula 7. Fragments de ceràmica comuna de les Vinyes Velles.
Tipus de producció
Vora
Base
Ansa
Cos
Total
Comuna oxidant de taula
Comuna reductora de cuina
Comuna oxidant de cuina
465
270
135
276
76
105
97
14
0
5078
874
78
5916
1234
328
Taula 8. Fragments de ceràmica de cuina africana
de les Vinyes Velles.
Tipus
APL XXXII, 2018
Fragments
Percentatges
H-181
H-181 B
H-199
H-23A
H-23B
OI, 261
OI, 270
OII, 267
OII, 302
OII, 303
OII, 306
OII, 312
OIII, 332
3
2
1
19
18
3
6
33
25
1
1
2
63
1,9%
1,1%
0,5%
10,7%
10,1%
1,6%
3,3%
18,6%
14,1%
0,5%
0,5%
1,3%
35,5%
Total
177
100%
[page-n-19]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
153
La quantitat de fragments d’àmfora identificables (75) indica la presència d’activitats econòmiques
i d’intercanvi de certa importància. Algunes de les àmfores són de producció regional (sobretot les
Dressel 2/4) (taula 6). Altres indubtablement són de producció forana (el contenidor acompanyaria el
contingut) o desconeguda (fig. 9, peces 7 i 8 i fig. 10, peces 12, 14 i 15), la Gauloise 1 (fig. 10, 2), etc.
Ara bé, és una mica més difícil de saber si aquestes àmfores arribaven buides a les Vinyes Velles i eren
reaprofitades exclusivament com a contenidors o si en realitat acomplien el seu paper de ceràmica de
transport o emmagatzematge.
No és del tot fiable deduir el contingut de l’àmfora a partir del tipus, però indicarem el seu possible
contingut sempre que els estudis ens ho assenyalen (Martín, 2005; Sciallano i Sibella, 1991). La distribució
de les àmfores per unitats estratigràfiques, com el en cas de la terra sigil·lada, no ha mostrat cap valor
cronològic, i és per aquest motiu que presentem tots els resultats en bloc (taula 6).
El que més crida l’atenció és l’abundància de la forma vinària Dr. 2/4 (fig. 9, peces 10 i 11 i fig. 10,
peces 6 i 13), tant de les produccions locals (més del 50%) com de les itàliques identificades gràcies a
la forma o a la pasta (més del 10%), fet perfectament documentat a la zona costanera tarraconense entre
els regnats de Tiberi i August, on són majoritaris els forns (figlinae) dedicats a aquestes produccions
(Coll, 2005). La Dr. 2/4 tarraconense reprodueix la seua variant itàlica entre el final del segle I aC
i tot el I dC. A banda del conegut centre terrisser de la Carregadora (Olocau), que ja hem comentat
succintament, a la localitat de Paterna també sembla definir-se una modesta producció amfòrica en el
canvi d’era, així com als territoris de Saguntum (Aranegui i Mantilla, 1987; Cisneros, 2002) i Dianium
(Gisbert, 1987), on els contenidors deduïbles a les Dr. 2/4 són majoritaris, tal com A. Tchernia (1971)
ja havia descrit per a la Tarraconense. El tipus Pascual 1 (fig. 10, 1 i 4) també ens informa d’altres
produccions properes.
Només hem pogut documentar un segell sobre el coll d’una Dr. 2/4 (fig. 9, 11), segurament de producció
laietana, amb una cocció molt particular (reductora de tonalitats verdoses a l’exterior i oxidant a l’interior)
i poc desgreixant. El segell presenta els caràcters versals ANT lligats, molt semblants als d’una àmfora
Pascual 1 trobada a les Sorres (Baix Llobregat) (Izquierdo, 1987; Pascual, 1991). Encara que aquest
paral·lel siga sobre una altra forma i en una altre lloc de la peça (pivot), investigadors com J. Miró (1988)
opinen que les àmfores Dr. 2/4 i Pascual 1 es fornejarien a les mateixes terrisseries. Altres dos pivots de Dr.
2/4 presenten marques de terrisser anepigràfiques (fig. 9, peça 10 i fig. 10, peça 6), fet bastant corrent en
aquest tipus de produccions (Enguix i Aranegui, 1977).
Una altra àmfora que es fa notar percentualment és la Dr. 7/11 bètica (fig. 9, peça 9 i fig. 10, peces 7, 9
i 11). Transportaria salaons i la seua cronologia és semblant a la Dr. 2/4. Més escassa és la Dr. 1A, d’origen
indeterminat, amb sols tres fragments identificats (fig. 9, 3 i fig. 10, peces 3 i 8).
L’espectre de formes amfòriques no és molt diferent al de les col·leccions representatives publicades
per a l’àrea de Valentia (Fernández Izquierdo, 1984), i més encara per a l’interval cronològic que acumula
major nombre d’exemplars (segles I aC i I dC). Alguna de les peces minoritàries com la vinària Oberaden 74
també ho és en altres col·leccions com la de l’Hort de la Pepica (García-Gelabert, 1999), on es produeixen
àmfores entre el segle I aC i I dC (un 80% de les troballes).
Hem considerat oportú fer un parell d’apreciacions en relació a les àmfores. Per una banda, la
cronologia aportada pel material amfòric sembla a priori més antic que la resta de la ceràmica fina. Açò
podria relacionar-se amb les característiques pròpies dels contenidors, que com assenyalàvem adés, devien
estar sotmesos a un índex més elevat de reaprofitament i reciclatge. Però per altra banda cal destacar
l’absència, si més no entre les peces identificades, d’àmfores oleícoles, i especialment de la forma Dr. 20.
Per exemple, l’àmfora Dr. 20-Oliva 3, la segona en quantitat a l’Hort de la Pepica (García-Gelabert, 1999),
està ací absent. Aquest fet s’ha explicat tradicionalment per l’autosuficiència de la producció d’oli a tot
Hispània (Beltrán, 1970, 1980). Encara que aquesta visió s’ha vist matisada tant geogràficament (presència
d’àmfores oleícoles bètiques als jaciments costaners tarraconenses) com econòmicament (Berni, 1998), en
general sembla que aquest tipus de contenidors manquen a les Vinyes Velles.
APL XXXII, 2018
[page-n-20]
154
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
Fig. 9. Troballes amfòriques de les Vinyes Velles: 1 ibèrica; 2 i 3 Dr. 1A; 4, 5, 6, 10 i 11 Dr. 2/4; 7 i 8 tipus desconeguts;
9 Dr. 7/11.
APL XXXII, 2018
[page-n-21]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
155
Fig. 10. Vinyes Velles. Troballes amfòriques: 1 i 4 Pascual 1; 2 Gauloise 1; 3 i 8 Dr. 1A; 5, 6 i 13 Dr. 2/4; 7, 9 i 11 Dr.
7/11; 12, 14 i 15 tipus desconeguts. Doli: 16 Garoupe A.
APL XXXII, 2018
[page-n-22]
156
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
Els dolis són uns altres dels grans contenidors del registre material dels jaciments romans. Normalment
es destinaven a emmagatzemar vi, oli o cereals. A partir del canvi d’era comencen a realitzar les mateixes
funcions que les àmfores, és a dir, per al trasllat del vi, tot simplificant-ne alguns dels procediments. Hem
pogut identificar almenys quatre fragments de la forma amb llavi engrossit Garoupe A (fig. 10, 16) i tres
assimilables a la forma Ober. 112 (fig. 11, 4), amb llavi horitzontal, característics de l’època d’August
(Beltrán, 1990). Totes dues formes posseeixen bases planes per a facilitar l’estabilitat. Cal dir que són
produccions bastant estandarditzades i que, per això, la diversitat tipològica és mínima.
Els morters ceràmics són un altre element distintiu dels hàbits culinaris romans ja que no es troben
desenvolupats en la societat ibèrica. Són formes obertes de perfils robustos molt característics, llavis gruixuts
tornats cap a fora o exvasats i una base interna rugosa (per a millorar l’abrasió dels aliments). A les Vinyes
Velles comptem amb un repertori de tres formes: Horiz. 1 i Dramont 1, definides a partir d’un fragment de
llavi, i Dramont 2 (amb quatre fragments) (fig. 11, 2). El bocí de morter Dramont 1 (fig. 11, 1) duu el segell
incomplet ...ATVRNINI sobre el llavi inclinat. És fàcilment restituïble en el cognomen SATVRNINI, procedent
d’un obrador hispà (Beltrán, 1990) o itàlic (Aguarod, 1991). Es troben altres exemples d’aquest mateix
terrisser a Uxama, Paredes de Nava (Palencia), Barcino, etc. Aquestes formes són de grans diàmetres (fins a 48
Fig. 11. Troballes
ceràmiques de les Vinyes
Velles. Morters: 1 i 3
Dramont 1; 2 Dramont 2.
Doli: 4 Ober. 112.
APL XXXII, 2018
[page-n-23]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
157
cm) i solen estar estampillades. Les produccions itàliques (dels tallers del Tíber i de la Campània) comencen
a penetrar al llarg del segle I dC i durant el II dC a la zona costanera peninsular ibèrica, però prompte s’imiten
a llocs com Tarassona (Saragossa). Tot i que la cronologia de producció d’aquest officinator no està clara, C.
Aguarod (1991) el data per contextos abans de l’època de Claudi.
S’han identificat 28 fragments de llàntia, dels quals només s’ha pogut deduir un tipus Dr. 15.
Hi ha un total de set pondera, dels quals dos són de tipus 1 troncopiramidal (fig. 12, 3 i 5), tres del 2
quadrangular (fig. 12, 1, 2 i 6) i quatre del 3 paralel·lepíped (fig. 12, 4 i 7) (Mata i Bonet, 1992: 138-139). Dos
d’ells presenten grafits i un d’ells podria representar una A versal tant ibèrica com llatina (fig. 12, 6).
Fig. 12. Pondera i altres troballes de les Vinyes Velles.
APL XXXII, 2018
[page-n-24]
158
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
4.1.6. Indústria òssia, ornat, vidre i metall
La indústria òssia es compon d’un fragment d’agulla amb doble perforació i d’un altre os apuntat que
plausiblement es corresponga amb l’altra part de l’eina (fig. 12, 10). Per altra banda també s’ha trobat el
mànec d’una ligula, és a dir, d’una cullera (fig. 12, 11).
Tot i que la perforació ofereix certs dubtes –no resta clar si és antròpica–, hem decidit presentar com
a ornament un Spondylus gaederopus, possiblement d’origen fòssil (J. L. Pascual, comunicació personal)
(fig. 12, 12).
Per últim, parlarem de la troballa de 13 fragments no identificables (amb només dues vores) de vidre, de
tendència majoritària a les tonalitats blaves o blanques.
No cal dir que les troballes metàl·liques han estat escassíssimes. No sabem si això està motivat per
l’espoli recent, però ara per ara, a banda de la moneda moderna (fig. 12, 14), tan sols hem pogut definir un
rebló de bronze (fig. 12, 8), un objecte allargat de ferro (fig. 12, 9) i diversos fragments informes d’escòria.
4.2. Estudi faunístic
4.2.1. Introducció
Exposem tot seguit els resultats de l’anàlisi arqueozoològica de la col·lecció faunística de les Vinyes
Velles. Aquests materials procedeixen de 9 unitats estratigràfiques de les 30 aparegudes en el jaciment.
S’han analitzat un total de 545 restes pertanyents a set espècies de mamífers, cinc domèstiques i dues
silvestres. Un total de 232 restes (42,56%) han pogut ser classificades anatòmicament i taxonòmica,
sent 313 (57,43%) el nombre de restes que no han pogut ser determinades. El material es troba bastant
fragmentat, fet que ha dificultat la identificació d’alguns ossos i ha augmentat així el nombre de restes
indeterminades.
En la taula 9 podem veure el nombre de restes (NR) i el nombre mínim d’individus (NMI) del jaciment
de les Vinyes Velles, així com els seus percentatges.
Taula 9. Nombre de Restes (NR) i Nombre Mínim d’Individus (NMI)
de la fauna de les Vinyes Velles.
APL XXXII, 2018
Espècie
NR
%
NMI
%
Ovicaprins
Ovella
Cabra
Porc
Vaca
Cavall
Total domèstics
Senglar
Cérvol
Total silvestres
Determinats
Indeterminats
131
6
5
33
30
2
207
1
24
25
232
313
56,46
2,58
2,15
14,22
12,93
0,86
89,22
0,43
10,38
10,77
42,56
57,43
30
4
4
8
7
2
55
1
8
9
64
–
46,87
6,25
6,25
12,5
10,93
3,12
85,93
1,56
10,38
14,06
–
–
Total
545
–
64
–
[page-n-25]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
159
Taula 10. Edats de sacrifici de la fauna de les Vinyes Velles
Ovicaprins (NMI)
Ovis aries
Infantil 0-1 any
Juvenil 1-2 anys
Adult 2 anys
Adult 3 anys
Adult 4 anys
Adult 5 anys
Vell 7-8 anys
–
6
1
5
2
2
1
–
1
3
–
–
–
–
–
–
1
–
–
–
–
1
1
6
–
–
–
–
–
3
4
–
–
–
–
Total
18
4
1
8
7
Edat
Sus scrofa Sus domesticus
Bos taurus
4.2.2. Metodologia
Determinació de les restes
La identificació i classificació taxonòmica de la mostra òssia s’ha realitzat utilitzant la col·lecció osteològica
comparativa d’una de nosaltres (M.D.L.). La bibliografia complementària emprada ha sigut l’Atles
Osteològic de Barone (1976) i el de Schmid (1972). Més específicament, per a porcs s’ha esmerçat el treball
de Teichert (1969), per a cavalls el de Kiesewalter (1888), per a bovins el de Fock (1966) i Matolcsi (1970 a
i b) i, finalment, el de Teichert (1975) per a ovelles (taules 11 i 12). Les restes sense identificar són aquelles
en les quals les característiques específiques no eren molt clares en tractar-se fonamentalment de resquills.
Dins de la categoria d’ovicaprins s’inclouen les restes en què no ha sigut possible diferenciar entre
ovella i cabra per manca de zones diagnòstiques per a la seua classificació. D’ací que, en general, puga
observar-se certa complementarietat entre les peces assignades a ovicaprins i les assignades a ovella i cabra.
En ovicaprins aquestes peces són costelles, vèrtebres i fragments de diàfisi d’ossos llargs, mentre que en el
cas de l’ovella i la cabra són zones articulars completes, metàpodes i falanges. Hem seguit els criteris de
Boessneck (1980) en els casos en què sí que ha sigut possible la seua diferenciació.
Determinació de l’edat
La determinació de l’edat de mort dels animals s’ha realitzat basant-se en l’estat de la dentició, així com
en l’estat de fusió de les epífisis dels ossos de les extremitats (Silver, 1980) (taula 10). Per a determinar
l’estat de la dentició s’ha considerat tant la presència i el grau de desgast de les dents decídues, com també
la presència i el grau de desgast de la dentició definitiva. Els treballs utilitzats per a conèixer el desgast
dental són: en el cas dels ovicaprins, els de Payne (1973), Deniz i Payne (1982) i Pérez Ripoll (1990), i per
al bestiar boví i els suids, el treball de Grant (1982).
La datació basada en l’estat de fusió de les epífisis és menys precisa que la basada en la dentició si no
es troba l’esquelet complet o quasi complet d’un animal jove, ja que l’estudi de les epífisis dels ossos llargs
permet fixar l’edat molt millor que quan es produeix una troballa aïllada (Altuna, 1980). Malgrat aquest
inconvenient les restes s’han classificat de la següent manera atenent al grau de fusió:
‐ Epífisi no fusionada
‐ Epífisi en trànsit de fusió
‐ Epífisi totalment fusionada
‐ Epífisi trencada o absent
APL XXXII, 2018
[page-n-26]
160
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
Taula 11. Distribució anatòmica de les restes de les Vinyes Velles.
Ovis
aries
Ovicaprins
Capra
hircus
Sus
scrofa
Sus
domesticus
Bos
taurus
Cervus
elaphus
Os
N
%
N
%
N
%
N
%
N
%
N
%
N
%
Astràgal
Banya
Crani
Costella
Dent infer.
Dent sup.
Mandíbula
amb D
Mandíbula
sense D
Maxil·lar
sense D
V. toràcica
Escàpula
Húmer
Radi
Ulna
Metacarp
Metàpode
Pelvis
F1 anterior
F1 posterior
F2 anterior
Fèmur
Tíbia
Metatars
–
4
–
–
19
14
3
–
3,05
–
–
14,5
10,69
2,29
2
–
–
–
–
–
–
33,33
–
–
–
–
–
–
–
1
–
–
–
–
–
–
20
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
1
–
–
100
–
–
15
–
1
46,88
–
3,13
–
–
1
2
5
7
–
–
–
3,33
6,67
16,67
23,33
–
2
4
–
–
–
1
–
8,33
16,67
–
–
–
4,17
–
13
9,92
–
–
–
–
–
–
3
9,38
2
6,67
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
1
3,13
–
–
–
–
1
1
13
13
1
14
–
2
–
–
–
6
20
7
0,76
0,76
9,92
9,92
0,76
10,69
–
1,53
–
–
–
4,58
15,27
5,34
–
–
–
–
–
1
1
–
–
–
–
–
1
1
–
–
–
–
–
16,67
16,67
–
–
–
–
–
16,67
16,67
–
–
–
1
–
–
–
–
1
–
–
–
1
1
–
–
–
20
–
–
–
–
20
–
–
–
20
20
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
1
2
1
–
1
–
–
–
1
3
3
–
–
–
3,13
6,25
3,13
–
3,13
–
–
–
3,13
9,38
9,38
–
–
–
1
–
–
1
1
–
4
1
1
1
3
–
–
–
3,33
–
–
3,33
3,33
–
13,33
3,33
3,33
3,33
10
–
–
–
2
1
–
4
1
–
–
1
3
–
–
5
–
–
8,33
4,17
–
16,67
4,17
–
–
4,17
12,5
–
–
20,83
Total
131
100
6
100
5
100
1
100
32
100
30
100
24
100
Taula 12. Resum de la distribució anatòmica de les restes de les Vinyes Velles.
Ovis
aries
Ovicaprins
Part
anatòmica
Cap
Esquelet
axial
Extremitats
anteriors
Extremitats
posteriors
Total
APL XXXII, 2018
Capra
hircus
Sus
scrofa
Sus
domesticus
Bos
taurus
Cervus
elaphus
N
%
N
%
N
%
N
%
N
%
N
%
N
%
53
1
40,45
0,76
–
–
–
–
1
–
20
–
1
–
100
–
20
–
60,6
–
15
2
50
6,66
5
–
20,83
–
42
32,06
2
33,33
2
40
–
–
6
18,18
8
26,66
12
50
35
26,71
4
66,66
2
40
–
–
7
21,21
5
16,66
7
29,16
131
100
6
100
5
100
1
100
33
100
30
100
24
100
[page-n-27]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
161
Determinació del sexe
El sexe dels diferents individus s’ha pogut determinar partint del dimorfisme que presenten algunes restes
esquelètiques, i que es manifesta tant en diferències morfològiques com en l’osteometria dels ossos.
Mesures dels ossos
Hem mesurat totes aquelles peces òssies no cremades ni deformades patològicament i aquelles sense
senyals de manipulació antròpica. Les mesures s’han realitzat amb un calibre digital amb un error estimat
de ± 0,5 mm (von den Driesch, 1976).
Càlcul del nombre mínim d’individus
El valor que s’ha de donar al nombre mínim d’individus (NMI) representat per un conjunt de restes òssies
(NR), ha sigut àmpliament debatut en diferents treballs arqueozoològics. És per això que s’ha calculat tant
el NR com el NMI i els seus percentatges. L’estimació del NMI l’hem calculada escollint entre els ossos
parells i, dins de cada unitat estratigràfica, aquells que comptaven amb un major nombre de peces d’un dels
costats. Aquest NMI s’ha vist modificat quan les dades obtingudes per l’estudi del desgast dental, o de la
fusió de les epífisis, ens indicava la presència d’un conjunt major d’individus.
Marques en els ossos
Per a l’anàlisi i classificació de les marques de carnisseria hem utilitzat el treball de C. Liesau (1998)
seguint les definicions sobre alteracions i manipulacions antròpiques (Pérez Ripoll i López, 2000). En el cas
de les marques de foc, hem classificat el material segons la coloració produïda per la intensitat del foc (amb
esvorancs, socarrimat, cremat i calcinat). Per a les marques de mossegada, hem distingit entre les originades
per carnívors (punció, rosec, arrossegament i osca) i les originades per rosegadors.
4.2.3. Anàlisi taxonòmica de les espècies
Ovicaprins (ovella/cabra)
El grup dels ovicaprins ha proporcionat el major nombre de restes. S’han identificat un total de 131 restes
(56,7%) que pertanyen a un mínim de trenta individus (només una femella). El grup dels ovicaprins engloba
aquelles restes que no han pogut ser assignades amb seguretat a cabra o ovella. Es tracta principalment
de fragments de diàfisi, vèrtebres, costelles i elements dentals. En aquest apartat presentem únicament
les restes pertanyents al grup dels ovicaprins, mentre que les restes de cabra i ovella seran analitzades de
manera independent més endavant.
L’estudi de la fusió epifisial es basa en el grau de fusió de les zones articulars i aquestes són precisament les
que faciliten la discriminació entre cabra o ovella, però malauradament manquem d’aquest mètode d’anàlisi per
a conèixer l’edat de sacrifici dels individus del grup dels ovicaprins. Tanmateix, sí que comptem amb el mètode
del desgast dental (taula 10). Davant la impossibilitat de diferenciar les dents de cabra de les d’ovella, totes
s’inclouen en el grup dels ovicaprins. Les valoracions finals d’aquestes dades seran preses en conjunt.
L’anàlisi del desgast dental ens ha permès conèixer l’edat de sacrifici de divuit individus que s’agrupen
en les cohorts d’edat indicades en la taula 10.
Els restants individus identificats en les diferents unitats estratigràfiques són adults, l’edat dels quals no
ha pogut ser precisada amb exactitud. En conjunt s’observa un predomini dels individus adults, encara que
el nombre de juvenils també és rellevant. Les edats de sacrifici del bestiar oví i caprí ens informen sobre
APL XXXII, 2018
[page-n-28]
162
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
Fig. 13. Troballes faunístiques de les Vinyes Velles.
el tipus de gestió econòmica. Una cabanya orientada cap a la producció làctia es caracteritza per un elevat
nombre d’individus infantils sacrificats, el que permetria la munyida de les mares durant un temps. De la
mateixa manera, en una rabera orientada a l’explotació llanera els individus són sacrificats entre els dos i
els quatre anys, quan han assolit el seu màxim desenvolupament, sent consumits a continuació. Tanmateix,
l’elevada presència d’individus juvenils, similar a la dels adults joves, pareix indicar l’existència d’una
cabanya orientada a l’explotació càrnia i on el baix nombre d’adults estaria relacionat amb els individus
emprats únicament per a assegurar la reproducció del bestiar.
APL XXXII, 2018
[page-n-29]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
163
Taula 13. Tipus de marques de carnisseria en ovicaprins de les Vinyes Velles.
Os
Incisió
Osca
Trossejat
Húmer
Radi
Pelvis
Tíbia
1
–
–
–
–
1
–
1
–
–
1
–
Total
1
2
1
L’esquelet cranial ha sigut la regió anatòmica que ha proporcionat un major nombre de restes (40,45%),
sent així les dents inferiors i superiors les restes més abundants. Segueixen les extremitats anteriors (32,06%),
on els fragments de metacarp són els ossos més abundants. Les extremitats posteriors (26,71%) apareixen
representades en la seua majoria per fragments de tíbia, mentre que sols s’ha identificat un fragment de
vèrtebra toràcica pertanyent a l’esquelet axial (0,76%).
A nivell tafonòmic, les restes d’ovicaprins no presenten un gran nombre d’alteracions. Sols cinc de
les restes identificades (3,81%) han sigut afectades per l’acció dels carnívors. Es tracta de fragments
apendiculars que presenten rosecs en les diàfisis i zones distals (fig. 13, 4 i 6). De la mateixa manera, sols
s’ha detectat una resta que presenta senyals de contacte amb el foc (socarrimat) en la diàfisi. També s’han
detectat marques de carnisseria en quatre dels ossos identificats. Els distints tipus de marques identificades,
així com la seua distribució anatòmica, apareix en la taula 13.
La incisió identificada en l’húmer és obliqua, localitzada en la diàfisi i relacionada amb les tasques de
descarnat de l’os. Les osques identificades en el radi (fig. 13, 2) i tíbia són transversals, localitzades en la
diàfisi i originades durant el procés de fragmentació de l’os en porcions menors que faciliten el consum.
Finalment les marques identificades en la pelvis (trossejats transversals localitzats en la cara ventral de l’ili)
poden relacionar-se amb les labors de desarticulació de l’animal (fig. 13, 8).
Ovella (Ovis aries)
Les restes que han pogut ser assignades amb seguretat a l’ovella són bastant escasses. Es tracta de sis restes
(2,59%) que pertanyen a un mínim de quatre individus. Les edats de sacrifici d’aquests individus, calculades
a partir del grau de fusió de les epífisis i de la morfometria de les restes, apareixen reflectides en la taula 10.
La conservació íntegra de dos astràgals d’ovella ens ha permès calcular l’altura en la creu d’aquesta espècie
(Koudelka, 1885) i comparar-la amb la de les ovelles d’època tardoromana de l’Almoina (L’Horta) (López,
s.a.) (taula 14). Així, l’altura de les ovelles del jaciment de l’Almoina se situa entre les calculades per a les de
les Vinyes Velles. No s’aprecien diferències de grandària destacables entre ambdues col·leccions.
L’absència de restes de l’esquelet axial i cranial es deu al fet que aquestes apareixen incloses en el
conjunt dels ovicaprins. A excepció de la tíbia, totes les restes identificades pertanyen a zones anatòmiques
d’escàs contingut carni. Tot i això, la presència abundant d’ossos de les distintes extremitats en el conjunt
dels ovicaprins és indicativa de l’alt grau de fragmentació de la sèrie. Això ha impedit identificar-los més
concretament a nivell d’espècie.
Taula 14. Altura en la creu de les ovelles de les Vinyes Velles i de l’Almoina.
Vinyes Velles
Vinyes Velles
Almoina
Os
Mesura (mm.)
Astràgal
Astràgal
Astràgal
31,46
27,52
30,37
Factor
Altura (cm.)
22,68
71,35
62,45
68,87
APL XXXII, 2018
[page-n-30]
164
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
No s’han identificat alteracions tafonòmiques relacionades amb accions d’origen animal, bé de carnívors
o de rosegadors, encara que sí que s’han localitzat dues marques de carnisseria en una resta d’ovella. Es
tracta d’un astràgal que presenta incisions obliqües i transversals en la cara dorsal, relacionades amb les
tasques de desarticulació de l’extremitat posterior (fig. 13, 3).
Cabra (Capra hircus)
La cabra ha proporcionat un total de cinc restes òssies (2,16%) que pertanyen a un mínim de quatre individus
adults, entre els quals hi ha dos mascles. No disposem d’ossos complets que ens permeten conèixer l’altura
en la creu d’aquesta espècie.
Com succeeix amb les restes d’ovella, aquelles que han pogut ser assignades amb seguretat a la cabra
són molt escasses. A excepció del radi i la tíbia, totes són d’escàs contingut carni. Aquest fet ha facilitat la
seua identificació en haver sofert un menor processat carnisser. L’única resta de cabra que presenta marques
de carnisseria és una banya amb un trossejat transversal en la cara lateral relacionat amb l’escapçament
previ a l’aprofitament de les vísceres.
No s’han identificat alteracions d’origen animal, ni indicis de foc en cap de les restes analitzades.
Porc (Sus domesticus)
El porc és, per darrere del grup dels ovicaprins, l’espècie que ha proporcionat un major nombre de restes.
S’han identificat un total de 33 elements (14,28%) que pertanyen a un mínim de vuit individus, amb almenys
un mascle i una femella.
La distinció entre les restes òssies de senglar i les de porc domèstic és complicada. Encara que alguns
trets morfològics del crani o de la mandíbula poden ajudar, generalment són els criteris morfomètrics els
emprats amb aquesta finalitat. Les mesures de què disposem són escasses però coincideixen amb les de
porc domèstic per a l’època imperial al jaciment de l’Almoina (taula 15). No tenim ossos complets que ens
permeten calcular l’altura en la creu d’aquesta espècie.
L’edat de sacrifici dels diferents individus s’ha calculat en base a l’estudi de la fusió epifisial i del desgast
dental (taula 10). S’observa el clar predomini d’individus adults, sacrificats en el moment del seu màxim
aportament carni, encara que també s’ha detectat la presència d’un individu infantil i un altre juvenil.
Les taules 11 i 12 indiquen un clar predomini de les restes del cap (60,60%), on les dents són les més
abundants. No s’han identificat restes procedents de l’esquelet axial, mentre que les extremitats apareixen
representades per un escàs nombre d’exemples. A pesar d’això, es tracta d’ossos d’un contingut carni alt,
com fèmur i húmer, fet que evidencia el consum carni.
A nivell tafonòmic s’han identificat dues tíbies amb marques de carnisseria: una amb trossejat
transversal en la cara medial de la zona proximal, relacionat amb les tasques de trossejat de l’extremitat,
previ al seu descarnat, i una altra amb una incisió transversal en la cresta tibial, vinculada a la desarticulació
Taula 15. Grandària dels ossos de porc domèstic de les Vinyes Velles i de l’Almoina.
Os
Calcani (GB)
Falange II (GL)
APL XXXII, 2018
Jaciment
NR
Variació
Mitjana
Vinyes Velles
1
17,88
17,88
Almoina
3
17,76 – 21,65
21,05
Vinyes Velles
1
21,68
21,68
Almoina
2
20,63 – 25,35
22,99
[page-n-31]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
165
de l’extremitat posterior. A més d’aquestes marques d’origen antròpic s’han detectat alteracions d’origen
animal en dues de les restes analitzades. Es tracta d’un húmer amb rosecs de carnívor a l’extrem distal i un
calcani amb la mateixa alteració localitzada en la zona proximal.
Vaca/bou (Bos taurus)
El bestiar boví està present al jaciment amb trenta restes (12,98%) que pertanyen a un mínim de set
individus. No s’ha pogut identificar el gènere en cap cas. L’edat de sacrifici s’ha calculat en base al grau de
fusió epifisial i de desgast dental (taula 10).
L’edat de sacrifici no mostra el predomini de cap cohort d’edat, però la presència d’individus juvenils
pareix indicar una tendència cap al seu consum carni. No s’han trobat restes amb patologies que indiquen
sobreesforços relacionats amb tasques de tir i arrossegament. Aquesta absència, unida a la d’individus
vells, pot indicar-nos una rabera bovina orientada a la producció càrnia i/o làctia més que no pas a la seua
utilització com a animal de força en tasques agrícoles.
Lamentablement no tenim tampoc restes completes que ens permeten calcular l’altura en la creu del
bestiar boví. Tot i això, comparant les mesures de les restes de les Vinyes Velles amb les de l’Almoina
(Valentia), veiem que es tracta d’animals de grandària similar (taula 16).
La meitat de les restes de boví identificades pertanyen a l’esquelet cranial (50%), sent les dents tant
inferiors com superiors les més abundants. Li segueix l’extremitat anterior amb un 26,66% de les restes, de
les quals la falange I és la més abundant. Per la seua banda, la tíbia, amb tres restes, és l’os més abundant
de l’extremitat posterior (16,66%), mentre que l’esquelet axial apareix representat únicament amb dos
fragments de costella (taules 11 i 12).
Les diferents restes identificades representen una gran part de l’esquelet, encara que la seua escassesa,
així com el fet que es tracte d’ossos d’escàs i mitjà contingut carni (a excepció de l’húmer, fèmur i tíbia)
ens fa pensar que bona part de la carn de bovins arribà ja desossada i que per això les seues restes no han
sigut trobades al jaciment.
No s’han detectat alteracions d’origen animal entre els ossos de bovins, encara que un posseeix
marques de carnisseria. Es tracta d’un fragment de costella amb una osca transversal en la seua cara lateral,
relacionada possiblement amb tasques de descarnat.
Taula 16. Grandària dels ossos de vaca/bou de les Vinyes Velles i de l’Almoina.
Os
Falange I (GL)
Jaciment
NR
Variació
Mitjana
Vinyes Velles
3
54,7 – 60,41
57,81
Almoina
12
50,9 – 61,98
57,35
Cérvol (Cervus elaphus)
Juntament amb el senglar, és l’única espècie silvestre present al jaciment. El taxó presenta 24 restes (10,38%)
que pertanyen a un mínim de vuit individus, tots ells adults (taula 10), entre els quals s’ha detectat la
presència d’almenys quatre mascles. No tenim dades que ens permeten calcular l’altura en la creu d’aquesta
espècie o comparar-la amb la de jaciments de cronologia semblant.
L’extremitat anterior és la part de l’esquelet que ha proporcionat un major nombre de restes (50%),
dels quals el metacarp és el més abundant. Segueix l’extremitat posterior amb set restes (29,16%),
on el metatars és l’os més representat. El cap també apareix identificat (20,83%) principalment per
fragments de banya (fig. 13, 1), mentre que no s’han trobat restes pertanyents a l’esquelet axial (taules
11 i 12). L’abundància de fragments de banya pot obeir a la seua recol·lecció en període de muda.
APL XXXII, 2018
[page-n-32]
166
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
Açò, unit a la fretura de restes i al seu baix contingut carni, pareix indicar que la cacera no era una
activitat rellevant entre els habitants del jaciment de les Vinyes Velles. Tot i això, el consum carni del
cérvol queda testimoniat per marques de carnisseria en un dels ossos analitzats. Es tracta d’un húmer
amb incisions obliqües en la cara cranial de l’epífisi distal, relacionades amb la desarticulació de
l’extremitat anterior (fig. 13, 5).
No s’han detectat alteracions tafonòmiques d’origen animal ni marques de foc en les restes de cérvol.
Cavall (Equus caballus)
El cavall és l’espècie que ha proporcionat un menor nombre de restes. S’han identificat dues restes
(0,86%): una molar inferior decídua que pertany a un individu juvenil i un os tarsal de l’extremitat
posterior d’un adult. L’escassesa de restes, així com l’absència de marques de carnisseria o alteracions
tafonòmiques diverses ens impedeix fer més valoracions sobre la presència i/o importància d’aquesta
espècie al jaciment.
Senglar (Sus scropha)
El senglar està únicament representat amb una única resta recuperada. Es tracta d’un ullal pertanyent a
un mascle adult de talla gran (fig. 13, 7), fet que ens permet documentar la seua presència en l’entorn del
jaciment però limita qualsevol altre tipus d’avaluació.
Restes indeterminades
Les restes indeterminades també han sigut comptabilitzades i analitzades. La informació que aquest tipus de
fragments ens pot donar, a pesar de no poder ser identificats taxonòmicament, és molt important sobretot si,
com és el cas, les restes indeterminades suposen més de la meitat del total (57,53%). Així doncs, les restes
indeterminades han sigut classificades en dos grups: macrofauna (bovins, equins i cérvol) i mesofauna
(suids i ovicaprins). A més d’aquesta aproximació taxonòmica els ossos indeterminats també han sigut
classificats anatòmicament (apendiculars, plans, fragments de mandíbula/maxil·lar, fragments de vèrtebres
i restes indeterminables) (taula 17).
Tal com pot observar-se en la taula 17, 272 restes (86,90%) de les restes indeterminades pertanyen al
grup de la mesofauna, mentre que sols 41 (13,09%) pertany a espècies de més grandària. Aquestes dades
coincideixen amb les obtingudes per l’anàlisi taxonòmica on el conjunt d’ovicaprins i suids és majoritari.
La no identificació de restes d’equins ens fa pensar que la major part de les restes de macrofauna pertanyen
al bestiar boví, encara que no s’han de descartar algunes altres de cérvol. Anatòmicament s’observa que
les restes apendiculars formen el conjunt majoritari no identificat, tant a nivell de macrofauna com de
mesofauna. Aquesta dada ve a confirmar l’escassesa d’elements apendiculars d’alt contingut carni que
s’observava en les espècies identificades i que reflecteix l’elevada fragmentació de la mostra. La migradesa
Taula 17. Distribució anatòmica i taxonòmica de les restes indeterminades
de les Vinyes Velles.
APL XXXII, 2018
Macrofauna
Mesofauna
Total
Apendiculars
Os pla
Indeterminats
34
4
3
211
20
41
245
24
44
Total
41
272
313
[page-n-33]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
167
d’elements procedents de l’esquelet axial (vèrtebres i/o costelles), tant entre les restes determinades com
entre les indeterminades, pareix indicar que el processat carnisser dels animals no tingué lloc al jaciment.
La carn sembla arribar ja desossada, com així ho indica l’absència de determinats elements anatòmics.
Entre les restes indeterminades no s’han detectat alteracions tafonòmiques d’origen animal. Les úniques
alteracions detectades han sigut antròpiques: un fragment apendicular amb marques de foc (cremat) i dos
ossos amb marques de carnisseria (incisió i osca, respectivament).
4.2.4. Valoració de la fauna
El jaciment arqueològic de les Vinyes Velles ha proporcionat un conjunt faunístic d’època republicana i
imperial en què s’aprecia un domini quasi absolut de les espècies domèstiques (89,22%) enfront de les
silvestres (10,77%). Tot i així, aquests percentatges coincideixen amb els obtinguts en jaciments romans
de cronologia similar (Iborra, 2017), com és el cas de la vil·la dels Alters a l’Ènova (80,54%-19,22%)
(Sanchis, 2006) o de l’Almoina a Valentia (98,62%-1,37%). Aquesta circumstància podria estar motivada
per l’escassesa d’ungulats silvestres en la zona o per factors de tipus sociocultural que no podem calibrar
ara per ara en la seua justa mesura.
Un altre aspecte a tenir en compte és la poca incidència d’alteracions produïdes per l’acció de carnívors,
fet que incideix positivament en la representació de la mostra, ja que cap espècie apareix sobrevalorada
com a conseqüència de la conservació diferencial condicionada per carnissers en atacar principalment els
ossos menys resistents.
El bestiar ovicaprí suposa la majoria de les restes identificades (61,45%). Tanmateix, no sabem a
ciència certa si aquesta rabera estaria formada principalment per ovelles o per cabres ja que les restes
proporcionades per aquestes espècies han sigut molt escasses. En qualsevol cas, es tractaria d’un bestiar amb
individus sacrificats entre el primer i el tercer any de vida. Açò indicaria una orientació vers una producció
predominantment càrnia, encara que no es descarta l’aprofitament simultani de productes secundaris com
la llet o la llana.
Per darrere del bestiar ovicaprí se situen el porcí i el boví respectivament, amb uns percentatges de
restes molt semblants. La presència d’individus juvenils, així com l’absència de patologies en les restes de
boví, sembla indicar una finalitat eminentment càrnia d’aquests tàxons.
L’escassedat de restes d’espècies silvestres relativitza la importància de la cacera. Tot i això, la
presència de marques d’esquarterament entre les restes de cérvol ens indica que aquesta espècie, encara
que de manera residual, era consumida. No s’han detectat restes de conill, o d’aus, espècies silvestres la
presència de les quals sol ser freqüent en jaciments d’aquesta cronologia. Aquesta absència pot deure’s a la
poca importància que pareixen tenir les espècies silvestres o bé a aspectes metodològics relacionats amb el
procés d’excavació.
5. CONCLUSIONS
L’excavació d’urgència de part del jaciment naquerà de les Vinyes Velles ha documentat unes poques
estructures constructives i una sèrie d’abocadors situats plausiblement a l’exterior de la zona habitada,
sobre el vessant d’un petit alter –com també l’anomena Montesinos (2002: 62-68)– a la vora del
barranc de Nàquera. Aquest fet determina una visió esbiaixada del registre, limitat a dos conjunts ben
contrastats, un ceràmic i un altre faunístic, molt barrejats des del punt de vista cronològic, però que
ens ofereixen dades espacials sobre la delimitació de l’àrea de troballes. Amb gairebé total certesa
la major part del jaciment està fora de la línia d’expropiació i, per tant, d’afecció de la carretera de
circumval·lació de Nàquera. Només la prossecució de les recerques permetrà conèixer amb més detall
les característiques de l’ocupació.
APL XXXII, 2018
[page-n-34]
168
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
La revisió del conjunt ceràmic localitzat a les Vinyes Velles indica que la majoria hauria arribat des del
segle I aC fins a finals del II dC, moment en què finalitza la producció de parets fines, la producció de TSG
i la més prematura de les produccions africanes (TSA A), que també podria perdurar fins al segle III. La
continuïtat de l’assentament estaria marcada per la connexió, l’accessibilitat i les bones comunicacions amb
altres assentaments de la rodalia, sense deixar mai de representar un rol probablement secundari i perifèric
en el marc de les relacions socioeconòmiques regionals.
Les dades ofertes per l’anàlisi faunística coincideixen a grans trets amb les de l’Almoina de Valentia.
S’aprecia així una major importància del bestiar ovicaprí sobre el boví i porcí, tendència que va consolidantse al llarg de l’època imperial i que determinarà una estratègia d’autoabastiment orientada a l’obtenció de
carn (ovicaprins, porcs i vaques) i productes secundaris (ovicaprins), sense que els recursos generats per les
espècies silvestres juguen un paper destacat. Al capdavall, ens trobem amb un jaciment situat sobre estreps
serrans que es romanitza a poc a poc, possiblement amb una economia especialitzada, autosuficient i amb
elements domèstics en el registre material (abundant ceràmica de taula, eines d’os, pondera, etc.), sense que
puga parlar-se en sentit estricte d’una vil·la rústica a partir de les restes conegudes. L’escassedat manifesta
de material constructiu pot apuntar l’ús de tècniques indígenes (tovots), l’esmerç de lloses de gres local o
el desmantellament i espoli secular de les estructures arquitectòniques.
La proximitat de les vies de pas cap a l’interior i les explotacions contemporànies de pedra al voltant
del Pi del Salt són suggerents, però fins ara no res ens indica que els gresos de la serra Calderona anaren
més enllà dels que arriben al port de Saguntum des del Picaio. D’altra banda, a Valentia també s’identifica
la calcària dolomítica de Saguntum (Aranegui, 1991). Comptat i debatut, la cronologia de les Vinyes Velles
aniria des del segle I aC fins a finals del II dC o principis del III dC. Així i tot, el jaciment fou visitat
esporàdicament fins al segle V de la nostra era.
AGRAÏMENTS
A Pilar Mas Hurtuna per les magnífiques il·lustracions; a María José Badenas Población per l’ajut en la lectura del grafit
llatí; a Josep Lluís Pascual Benito pels consells en la identificació de la malacofauna marina; a Juan Martínez, Bayode
Arosoye, Aderemi Anthony, Otas Agbonaye i Sitayeb Becherif, pel treball de camp.
BIBLIOGRAFIA
AGUAROD, C. (1991): Cerámica romana importada de cocina en la Tarraconense. Institución Fernando el Católico,
Saragossa.
ALTUNA, J. (1980): “Historia de la domesticación animal en el País Vasco desde sus orígenes hasta la romanización”.
Munibe Antropologia, Arkeologia, 32, 1-2, p. 9-163.
ARANEGUI, C. (ed.) (1991): Saguntum y el mar. Generalitat Valenciana, València.
ARANEGUI, C. (2004): Sagunto. Oppidum, emporio y municipio romano. Bellaterra Arqueologia, Barcelona.
ARANEGUI, C. i MANTILLA, A. (1987): “La producción de ánforas Dr. 2-4 de Sagunto”. En El Vi a l’antiguitat:
economia, producció i comerç al Mediterrani occidental, Badalona, p. 100-104.
BARONE, R. (1976): Anatomie comparée des mammifères domestiques. Éditions Vigot.
BELTRÁN, M. (1970): Las ánforas romanas en España. Institución Fernando el Católico, Saragossa.
BELTRÁN, M. (1980): “El comercio del aceite en el valle del Ebro a finales de la República y comienzos del Imperio”.
En Producción y comercio del aceite en la antigüedad. Primer Congreso Internacional, Madrid, p. 187-224.
BELTRÁN, M. (1990): Guía de la cerámica romana. Libros Pórtico, Saragossa.
BERNI, P. (1998): Las ánforas de aceite de la Bética y su presencia en la Cataluña Romana. Publicacions de la
Universitat de Barcelona, Barcelona.
BOESSNECK, J. (1980): “Diferencias osteológicas entre las ovejas (Ovis aries Linne) y cabras (Capra hircus Linne)”.
En D. Brothwell i E. Higgs (eds.): Ciencia en Arqueología. Fondo de Cultura Económica, Madrid, p. 338-366.
APL XXXII, 2018
[page-n-35]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
169
BOSCH GIMPERA, P. (1924): “Els problemes arqueològics de la província de Castelló”. Boletín de la Sociedad
Castellonse de Cultura, V, Castelló, p. 81-120.
CISNEROS, F. (2002): “El vino en el hinterland del Portus de Saguntum (ss. I a.C.-I d.C.)”. Saguntum-PLAV, 34,
p. 127-136.
COLL, J. (2005): “Hornos y producción de cerámica romana en la Comunidad Valenciana”. En J. Coll i P. Espona
(eds.): Recientes investigaciones sobre producción cerámica en Hispania. Amigos del Museo Nacional de Cerámica
y Artes Suntuarias González Martí, València, p. 157-173.
S.A. (2005): “Patrimonio, Canteras del Pi del Salt”. Nàquera, festes, Ajuntament de Nàquera.
COSTA, J.C. (2003): Terra Sigillata sudgálica num centro de consumo: Chaos Salgado. Santiago do Cacém
(Mirobriga). Lisboa.
DENIZ, E. i PAYNE, S. (1982): “Eruption and wear in the mandibular dentition as a guide to ageing Turkish Angora
goats”. En B. Wilson, C. Grigson i S. Payne (eds.): Ageing and sexing animal bones from archaeological sites.
British Archaeological Reports, 109, p. 155-206.
DONAT, J. (1959): “La Cova dels Estudiants (Náquera-Valencia)”. Archivo de Prehistoria Levantina, VIII, p. 203-211.
DRIESCH, A.V.D. (1976): A guide to the measurement of animal bones from Archaeological sites. Peabody Museum
Bulletins, Bulletin 1, Universitat de Harvard.
ENGUIX, R. i ARANEGUI, C. (1977): Taller de ánforas romanas de Oliva (Valencia). Servei d’Investigació
Prehistòrica, Diputació de València (Serie de Trabajos Varios, 54), València.
ESCRIVÀ, V. (1989): Cerámica romana de Valentia. La Terra Sigillata Hispánica. Ajuntament de València, València.
ESCRIVÀ, V. (2014): “La ciudad romana de Edeta (Llíria, Valencia)”. En M.H. Olcina Doménech (coord.): Ciudades
romanas valencianas: actas de las Jornadas sobre Ciudades Romanas Valencianas. Actualidad de la investigación
historicoarqueológica. Ciutats Romanes Valencianes: actes de les Jornades sobre Ciutats Romanes Valencianes.
Museu Arqueològic d’Alacant, p. 123-142.
ESCRIVÀ, V.; MARTÍNEZ, J. i VIDAL, X. (2001): “Edeta kai Leiria. La ciutat Romana d’Edeta de l’època romana a
l’antiguitat tardana”. Lauro. Quaderns d’història i societat, 9, p. 11-91.
ETTLINGER, E.; HEDINGER, B.; HOFFMAN, B.; ROTH-RUBI, K.; KENRICK, P.M.; PUCCI, G.; SCHNEIDER,
G.; VON SCHNURBEIN, S.; WELLS, C.M. i ZABEHLICKY, S. (2002): Conspectus formarum terrae sigillatae
Italico modo confectae. Dr. Rudolf Habelt, Bonn.
FERNÁNDEZ GARCÍA, M.I. (ed.) (1998): Terra Sigillata Hispánica: estado actual de la investigación. Jaén.
FERNÁNDEZ IZQUIERDO, A. (1984): Las ánforas romanas de Valentia y de su entorno marítimo. Ajuntament de
València, València.
FOCK, J. (1966): Metrische Untersuchungen an Metapodien einiger europäischer Rinderrassen. Dissertation Tierarzt,
Fakultät der Universität, Múnich.
FORTEA, M.J. (1999): Senyors cristians, vassalls musulmans: Nàquera i els naquerans a les darreries del segle XV.
7 i Mig, València.
FLETCHER, D. i ALCÁCER, J. (1961): “El horno romano de Olocau”. Archivo de Prehistoria Levantina, IX,
p. 115-140.
GARCÍA-GELABERT, M.P. (1999): “La villa rústica de Catarroja (Valencia): planteamiento de su funcionalidad”.
Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 20, p. 253-266.
GIL, F. i NAVARRO, A. (1997): Toponímia rural de Nàquera. Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria,
Benaguasil.
GIL-MASCARELL, M. (1971): Yacimientos ibéricos de la Región Valenciana: estudio de poblamiento. Tesi Doctoral,
Universitat de València.
GISBERT, J.A. (1987): “La producció de vi al territori de Dianium durant l’alt imperi: el taller d’àmfores de la vil·la
romana de l’Almadrava (Setla-Mirarrosa-Miraflor)”. En El Vi a l’antiguitat: economia, producció i comerç al
Mediterrani occidental, Badalona, p. 104-118.
GÓMEZ, N.P. (1928): “Un ‘hiatus’ prehistórico en los poblados de altura levantinos”. Archivo de Prehistoria Levantina,
I, p. 113-160.
GÓMEZ, N.P. (1929): “De paleutoponimia. Náquera”. Cultura Valenciana, Quaderns I i III, València.
GOZALBES, M. (1999): Los hallazgos monetarios del Grau Vell (Sagunt, València). Conselleria de Cultura, Educació i
Ciència, València.
GOUDINEAU, C. (1968): Étude sur la céramique arétine lisse à la lumière des fouilles de l’EFR au Poggio Moscini,
Bolsena. Éditions de Boccard, París.
APL XXXII, 2018
[page-n-36]
170
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
GRANT, A. (1982): “The use of tooth wear as a guide to the age of domestic ungulates”. En B. Wilson, C. Grigson i
S. Payne (eds.): Ageing and sexing animal bones from archaeological sites. British Archaeological Reports, 109,
p. 91‐108.
HAYES, J.W. (1972): Late Roman pottery. British School at Rome, Londres.
HAYES, J.W. (1980): A supplement to Late Roman pottery. British School at Rome, Londres.
HUGUET, E. (2016): La ceràmica comuna de la ciutat romana de Valentia (segles II aE - III dE). Tesi doctoral,
Universitat de València.
IBORRA, P. (2017): “Arqueozoología de época romana en el País Valenciano”. Archaeofauna: International Journal
of Archaeozoology, 26, p. 23-38.
IZQUIERDO, P. (1987): “Algunes observacions sobre l’ancoratge de ‘Les Sorres’ al delta del Riu Llobregat”. En El Vi
a l’antiguitat: economia, producció i comerç al Mediterrani occidental, Badalona, p. 133-139.
JORDÁN, J.M.ª (1981): El Camp de Túria. Institució Alfons el Magnànim, València.
KIESEWALTER, L. (1888): Skelettmessungen am Pferden als Beitrag zur theoretischen Grundlage der Beurteilungslehre
der Pferdes. Dissertation Leipzig.
KOUDELKA, F. (1885): “Das Verhältnis der Ossa longa zur Skeletthöhe bei den Säugetieren”. Verhandlungen
Naturforschung Vereins Brünn, 24, p. 127-153.
LEDO, A.C. (1991): Las redes viarias en el Ager Saguntinus y en el Ager Edetanus. Tesi de Llicenciatura, València.
LEDO, A.C. (2005): La calzada Arse/Saguntum-Celtiberia: estudio histórico-arqueológico. Real Academia de Cultura
Valenciana, València.
LIESAU, C. (1998): “El Soto de Medinilla: Faunas de la Edad del Hierro en el Valle del Duero (Valladolid, España)”.
Archaeofauna. International Journal of Archaeozoology, 7, p. 11-210.
LLUCH, E. (1926): “Algunes notes sobre l’Arqueología en lo terme i póble de Náquera”. Cultura Valenciana, Quaderns
III, p. 86 i IV, p. 124.
LLUCH, E. (s.a.): Los pasos naturales de la Sierra de Náquera (o Calderona). Inèdit.
LLUCH, E. (1944): “Unas notas sobre la toponimia del término de Náquera”. Anales del Centro de Cultura Valenciana,
XII, 2ª Época, 10, p. 222.
LLUCH, E. (2002): El señorío y baronía de Náquera. Ajuntament de Nàquera.
LÓPEZ, M.D. (s.a.): Informe e inventario arqueozoológico del yacimiento de La Almoina (Valencia). Campañas 9 y
10. Informe inèdit.
LOPÉZ MULLOR, A. (2008): “Las cerámicas de paredes finas en la fachada mediterránea de la Península Ibérica y las
Islas Baleares”. En Cerámicas romanas. Un estado de la cuestión. Universitat de Cadis, p. 343-384.
MARÍN, C. i RIBERA, A. (2000): “Las cerámicas de barniz negro de Valentia”. En La ceràmica de vernís negre dels
segles II i I aC: Centres productors mediterranis i comercialització a la Península Ibèrica. Museu de Mataró,
p. 91-105.
MARTÍN, A. (2005): Food and drink in the Roman world. En M.ªI. Prudêncio i M.ªI. Dias (eds.): Understanding people
through their pottery. Proceedings of the 7th European Meeting on Ancient Ceramics (EMAC’03). October 27-31,
2003, Lisboa.
MARTÍN, G. (1963): “Terra sigillata de Liria”. Rivista di Studi Liguri, 29, p. 83-98.
MARTÍN, G. (1992): “Materiales romanos de las colecciones del Museo de Prehistoria de Valencia (antiguos fondos,
I)”. En Estudios de arqueología ibérica y romana: homenaje a Enrique Pla Ballester. Servei d’Investigació
Prehistòrica, Diputació de València (Serie de Trabajos Varios, 89), València, p. 411-442.
MARTÍN, G. i GIL-MASCARELL, M. (1969): “La romanización en el campo de Liria”. Saitabi. Revista de la Facultat
de Geografia i Història, 19, p. 23-54.
MATA, C. i BONET, H. (1992): “La cerámica ibérica: ensayo de tipología”. En Estudios de arqueología ibérica y
romana: homenaje a Enrique Pla Ballester. Servei d’Investigació Prehistòrica, Diputació de València (Serie de
Trabajos Varios, 89), València, p. 117-173.
MATEU Y LLOPIS, F. (1945-46): “Hallazgos monetarios (IV)”. Ampurias, 7-8, p. 233-282.
MATOLCSI, J. (1970a): “Historische Erforschung der Körpergröße des Rindes auf Grund von ungarischen
Knochenmaterial”. Zeitschrift für Tierzüchtung und Züchtungsbiologie, 87, 2, p. 89-137, Hamburg i Berlín.
MATOLCSI, J. (1970b): “The fauna of four prehistoric settlements in northern Italy”. Atti del Museo Civico di Storia
Naturale, XXX, 1, 6, p. 65-121.
MAYET, F. (1975): Les céramiques à parois fines dans la péninsule ibérique. Centre National de la Recherche
Scientifique, París.
APL XXXII, 2018
[page-n-37]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
171
MELCHOR, J.M. i BENEDITO, J. (2009): “Estudio de las cerámicas romanas de paredes finas de la excavación del
solar de la Plaza de la Morería (Sagunto)”. Arse, 43, p. 231-248.
MEZQUIRIZ, M.Á. (1961): Terra Sigillata Hispánica. The William L. Bryant Foundation, València.
MÍNGUEZ MORALES, J.A. (2005): “La cerámica de paredes finas”. En M. Roca Roumens i M.ªI. Fernández García
(eds.): Introducción al estudio de la cerámica romana: una breve guía de referencia. Servicio de publicaciones de
la Universidad de Málaga, Màlaga, p. 317-404.
MIRÓ, J. (1988): La producción de ánforas romanas en Catalunya. Un estudio sobre el comercio de vino de la
Tarraconense (siglos I a.C. - I d.C.). British Archaeological Reports, 473, Oxford.
MONTESINOS, J. (1991): Terra sigillata en Saguntum y tierras valencianas. Caja de Ahorros de Sagunto, València.
MONTESINOS, J. (1998): Comercialización de terra sigillata en Ilici (Elche. Comunidad Valenciana. España). Real
Academia de Cultura Valenciana, València.
MONTESINOS, J. (2002): “Las raíces de Nàquera”. En J. Domínguez Rodrigo (coord.): Las Edades de Náquera.
Reconstruir la memoria. Ajuntament de Nàquera, p. 40-88.
PASCUAL BUYÉ, I. (1989): “La cerámica de cocina de Sagunto. Desde la fundación hasta el cambio de Era”.
En Homenatge a Chabret 1888-1988. València, p. 93-143.
PASCUAL, R. (1991): Índex d’estampilles sobre àmfores catalanes. Barcelona.
PAYNE, S. (1973): “Kill-off patterns in sheep and goats: the mandibles from Asvan Kale”. Anatolian Studies, XXIII,
p. 281-303.
PÉREZ MÍNGUEZ, R. (2006): Aspectos del mundo rural romano en el territorio comprendido entre los ríos Turia y
Palancia. Servei d’Investigació Prehistòrica, Diputació de València (Serie de Trabajos Varios, 106), València.
PÉREZ RIPOLL, M. (1990): “La ganadería y la caza en la Ereta del Pedregal (Navarrés, Valencia)”. Archivo de
Prehistoria Levantina, XX, p. 223-253.
PÉREZ RIPOLL, M. i LÓPEZ, M.D. (2000): Els talls en ossos prehistòrics i històrics. En J.L. Pascual Benito (coord.):
El tall de la cultura. Museu de Prehistòria de València, Diputació de València, p. 29-35.
PINGARRÓN, E. (1981): Estructuras de poblamiento rural romano entre los ríos Magro y Palancia. Tesi de
Llicenciatura, València.
PITARCH, J.J. (1969): “El Puntal dels Moros (Náquera, Valencia)”. Saguntum-PLAV, 6, p. 77-84.
PLA, E. (1975): “Náquera”. Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, VII, València, p. 290.
RIBERA, A. (coord.) (2013): Manual de cerámica romana. Del mundo helenístico al Imperio Romano. Museo
Arqueológico Regional, Madrid.
RIBERA, A. i MARÍN, C. (2004-2005): “Las cerámicas del nivel de destrucción de Valentia (75 a. C.) y el final de
Azaila”. Kalathos. Revista del Seminario de Arqueología y Etnología Turolense, 22-23, p. 271-300.
RIBERA, A. i POVEDA, A. (1994): “La comercialización de la terra sigillata sudgálica en el País Valenciano”. En
Actes du Congrès de Millau. Société Française d’Étude de la Céramique Antique en Gaule, Marsella, p. 95-102.
RIPOLLÈS, P.P. (1982): La circulación monetaria en la Tarraconense Mediterránea. Servei d’Investigació Prehistòrica,
Diputació de València (Serie de Trabajos Varios, 77), València.
ROCA, M. i FERNÁNDEZ GARCÍA, M.I. (coord.) (1999): Terra Sigillata Hispánica: centros de fabricación y
producciones altoimperiales. Jaén.
RUIZ, J.M. (2002): “El medio físico de Náquera”. En J. Domínguez Rodrigo (coord.): Las Edades de Náquera.
Reconstruir la memoria. Ajuntament de Nàquera, p. 16-39.
SCHAAD, D. i GENIN, M. (dirs.) (2007): La Graufesenque (Millau, Aveyron). 2 Volums, Bordeus.
SÁNCHEZ FERNÁNDEZ, M.J. (1983): “Cerámica común romana del Portus Illicitanus”. Lucentum. Anales de la
Universidad de Alicante, 2, p. 285-318.
SÁNCHEZ NAVARRETE, M. (1991): “El paso de Alcalá”. Nàquera, festes. Ajuntament de Nàquera.
SANCHIS, A. (2006): “Estudio zooarqueológico”. En R. Albiach, i J.L. de Madaria (eds.): La Villa de Cornelius:
(L’Ènova, Valencia). València, p. 19-28.
SCHMID, E. (1972): Atlas of animal bones for Prehistorians, Archaeologists and Quaternary Geologists. Elsevier
Publishing Company, Amsterdam, Londres i Nova York.
SCIALLANO, M. i SIBELLA, P. (1991): Amphores: comment les identifier? Édisud.
SILVER, I.A. (1980): “La determinación de la edad en los animales domésticos”. En D. Brothwell i E. Higgs (eds.):
Ciencia en Arqueología. Fondo de Cultura Económica, Madrid, p. 289-309.
VICENT CAVALLER, J. (1979): “Excavacions al santuari hispano-romà de Santa Bàrbara (La Vilavella, Castelló)”.
Cuadernos de Arqueología y Prehistoria Castellonense, 6, p. 181-221.
APL XXXII, 2018
[page-n-38]
172
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
TEICHERT, M. (1969): “Osteometrische Untersuchungen zur Berechnung der Widweristhöhe bei vor-und
frühgeschichtlichen Schweinen. Habilitationsschrift (Halle Saale) 1966”. Kühn-Archiv, 83, p. 237‐292.
TEICHERT, M. (1975): “Osteometrische Untersuchungen zur Berechnung der Widerristhöhe bei Schafen”. En A.T.
Clason (ed.): Archaezoological Studies. Archaeozoological Conference, 1974. Groningen, p. 51-59.
TCHERNIA, A. (1971): “Les amphores vinaires de Tarraconaise et leur exportation au début de l’Empire”. Archivo
Español de Arqueología, 44, p. 38-85.
VEGAS, M. (1973): Cerámica común romana del Mediterráneo occidental. Instituto de Arqueología y Prehistoria,
Universitat de Barcelona, Barcelona.
APL XXXII, 2018
[page-n-39]
Archivo de Prehistoria Levantina
Vol. XXXII, Valencia, 2018, p. 135-172
ISSN: 0210-3230 / eISSN: 1989-0508
Fernando COTINO VILLA a, Carles MIRET ESTRUCH b,
María Amparo BELLVÍS GINER c i María Dolores LÓPEZ GILA d
Les Vinyes Velles (Nàquera, Camp de Túria,
País Valencià): intervenció d’urgència
en un jaciment romà a la serra Calderona
RESUM: La intervenció arqueològica preventiva al jaciment de les Vinyes Velles estigué motivada pel traçat
de la circumval·lació de Nàquera. Va oferir una interessant col·lecció vascular i faunística de cronologia
romana, majoritàriament dels segles I aC - II dC, amb perduracions fins al segle V dC, amb segells de
terrisser (sobre àmfora, morter i terra sigil·lada), grafits en llatí cursiu, així com ceràmica ibèrica decorada
amb cercles i fistons, indústria òssia, etc. També ha aportat una sèrie faunística suficientment extensa per
a descriure la cabanya animal domèstica d’aquest assentament. Al capdavall, es tracta d’un jaciment que
contribueix a conèixer una mica millor la romanització de la serra Calderona, un territori agrest en el rerepaís
productiu de tres ciutats romanes de cert relleu (Edeta, Valentia i Saguntum).
PARAULES CLAU: poblament romà, explotacions rurals, serra Calderona, troballes ceràmiques i
faunístiques.
Les Vinyes Velles (Nàquera, Camp de Túria, Valencian Country).
A Roman settlement at the Calderona mountain
ABSTRACT: The preventive excavation carried away on the Vinyes Velles archaeological site provided
an interesting pottery and faunal collection of Roman chronology, mostly from the I century BC to the II
century AD, with small survivals up to the V century AD, pottery stamps (on amphora, mortar and terra
sigillata), graffiti in cursive Latin and Iberian pottery decorated with festoons and circles, bone industry,
etc. The place has also offered a broad number of faunal remains to describe the local livestock. At last, this
is a relevant site to look into the Romanization process of the Calderona mountain, a rugged region in the
productive hinterland of three main Roman cities (Edeta, Valentia and Saguntum).
KEYWORDS: Roman settlement, rural exploitation, Calderona mountain, Roman pottery and faunal
remains.
a Investigador independent.
fcotino@gmail.com
b Investigador independent.
carlesmiret@hotmail.com
c Investigadora independent.
abellvís@gmail.com
d Investigadora independent.
lolalopezg@gmail.com
Recibido: 23/01/2018. Aceptado: 05/04/2018.
[page-n-2]
136
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
1. CONTEXT GEOGRÀFIC
El jaciment arqueològic de les Vinyes Velles (Nàquera) se situa al vessant esquerre de la comarca del
Camp de Túria (fig. 1), en els primers estreps de la serra Calderona (Ruiz, 2002), aproximadament a 240
m s.n.m. Aquesta comarca valenciana, amb 787 km² de superfície, es troba en la transició entre l’interior
muntanyós i la plana al·luvial costanera quaternària (Jordán, 1981). Al nord trobem els contraforts de la
serra de Javalambre que separa les conques dels rius Palància i Túria i que descendeix lleugerament cap
a Llíria. Més cap al sud apareix la serra Calderona com a màxim exponent orogràfic entre aquestes dues
vegues fluvials.
Tot i les modestes elevacions d’aquesta serra triàsica, no podem passar per alt la complexitat dels seus
vessants, com també els corredors que faciliten la comunicació interfluvial. Aquest fenomen podria explicar
l’agrupament des de la prehistòria del poblament humà al voltant de vies naturals i, sobretot, la que ens
ocupa, l’anomenat pas d’Alcalà, del qual E. Lluch (s.a.) ja ens parlà en un treball inèdit, també comentat per
altres autors (Sánchez Navarrete, 1991; Pérez Mínguez, 2006: 46). Es tracta del camí natural entre Sogorb
i l’Horta i que fa el recorregut entre Torres-Torres, Serra, Nàquera i Montcada i, finalment, proper al traçat
del barranc de Nàquera i del Carraixet. Tot i que la seua pista és especialment difícil de verificar després
de Nàquera (Ledo, 1991 i 2005), se suposa que es dirigiria cap al nuc viari dels Germanells, on sembla
que conflueix amb el camí de la Calderona, el de la Comediana i el que uniria Saguntum a Edeta (Pérez
Mínguez, 2006).
El Cid Campeador s’apoderà el 1094 dels propers husûn d’Olocau i de Serra, que considerà claus de
Morvedre, tal com se’ns narra en la Gesta Roderici Campidocti, esdeveniment que insisteix en la rellevància
estratègica d’aquests passos muntanyosos.
2. ENTORN ARQUEOLÒGIC
Nàquera i el raiguer de la serra Calderona disposen d’un patrimoni arqueològic notable ja posat de relleu
precoçment per E. Lluch (1926 i 1944) i per N. P. Gómez Serrano (1928 i 1929), des dels grans poblats
de l’edat del Bronze com el Puntal del Moro (Bosch Gimpera, 1924; Pitarch, 1969), fins a una estructura
de poblament medieval ben conservada en el paisatge agrícola (per exemple, l’horta de la Ria, a la veïna
localitat de Serra). Malgrat això, ací només ens centrarem en els de cronologia romana.
Fig. 1. Situació del terme municipal de Nàquera i situació dels jaciments arqueològics de les Vinyes Velles i de la Reana.
APL XXXII, 2018
[page-n-3]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
137
Com ja s’ha dit adés, el jaciment arqueològic de les Vinyes Velles se situa entre els territoris de
Saguntum i Edeta. Pel que fa a la primera ciutat, es distingeix de la resta de poblacions edetanes per la
seua projecció mediterrània, per la seua vitalitat i dinamisme portuari (Aranegui, 1991; Gozalbes, 1999).
Resolt el conflicte bèl·lic en el context de la col·lisió entre l’expansionisme cartaginès i romà, Saguntum
guanya en població i esdevé un oppidum orientat a l’exportació (Aranegui, 2004). Quant a Edeta, disposem
de poques dades documentals i arqueològiques del seu procés de romanització i dels primers moments de
l’Imperi (Martín, 1963; Martín i Gil-Mascarell, 1969; Escrivà, Martínez i Vidal, 2001; Escrivà, 2014).
Pel que fa estrictament als precedents de la recerca arqueològica en les Vinyes Velles, les poques
ceràmiques ibèriques foren inventariades en la tesi doctoral de M. Gil-Mascarell (1971: 327). Posteriorment
G. Martín (1992: 420) repassà les fitxes dels materials dipositats al Servei d’Investigació Prehistòrica de
la Diputació de València. Entre ells cità la presència de peces ibèriques, campanianes, de sigil·lada itàlica
(Drag. 17A, Drag. 30, la forma tardana Drag. 15/17), dos objectes de bronze, diverses anses d’àmfora, etc.
J. Montesinos (2002) analitzà els materials de Nàquera. Aquestes fitxes de prospecció enumeren, a banda
de les de les Vinyes Velles, les següents troballes: campaniana A al barri del Castell de Nàquera; jaciment
romà, sense dades, al barranc del Cirer; un lacus (?) amb fragments de dolis, tègules i una agulla d’ivori a la
partida de Cortina; terra sigil·lada i ceràmica ibèrica a l’Ermita. El monetari, a partir de les referències d’E.
Lluch (2002) recollides també per F. Mateu i Llopis (1945-46: 257), es compon d’un as de Castulo a la cova
dels Estudiants (Vives LXX-8; Donat, 1959), una moneda de Septimi Sever a l’Ombria, un gran bronze de
Marc Aureli a Xarxant i un denari d’August a la partida de Satarenya (Ripollés, 1982). També hi ha altres
troballes sense gaire dades a la Font de l’Oró, a la Torreta i a la Reana (Montesinos, 2002).
Tot i que l’inventari realitzat per R. Pérez Mínguez (2006: 83) sobre el poblament rural entre el rius
Túria i Palància emfasitza les vies de comunicació romanes que transcorren pel barranc de Nàquera, el seu
estudi només inclou el jaciment naquerà de la Font del Salt (Pla, 1975; Pingarrón, 1981), datat entre els
segles I i II dC i situat a la vora del molló divisori dels termes municipals de Segart i Nàquera. És difícil,
a partir de les restes que s’han descrit (terra sigil·lada hispànica, dolis, restes de material constructiu, una
fíbula, fragments d’àmfora, etc.), tractar d’esbossar una hipòtesi sobre la seua funcionalitat. La descripció
de restes edilícies i d’una possible era són els únics indicis que podrien pressuposar una activitat de caràcter
agrícola.
3. DESENVOLUPAMENT DELS TREBALLS DE CAMP
El traçat de circumval·lació de la carretera de Nàquera fou el motiu de la intervenció arqueològica
d’emergència en el jaciment de les Vinyes Velles. El treball de camp es dugué a terme entre els dies 13 de
novembre de 2006 i el 2 de gener de 2007.
La restricció de l’àrea d’investigació respecte de les mesures originals de protecció demarcades per la
Direcció General de Patrimoni responia a una lectura raonada dels materials apareguts en la prospecció
prèvia (fig. 2). Aquest examen no es limità a la georeferenciació dels materials trobats en superfície,
sinó que també tractà d’avaluar l’impacte de processos de diversa índole (postdeposicionals, antròpics i
mecànics) sobre la morfogènesi del paquet sedimentari i del jaciment en general. Això permeté descartar
extenses zones dins de l’àmbit d’afecció de l’obra pública inclosos en l’àrea de protecció de l’Informe
d’Impacte Ambiental, sobretot pel que feia als afloraments sorrencs del triàsic, és a dir, les lloses de gres
soldades que havien restat exposades a conseqüència de les operacions de desmunt o aterrassament. Ací no
aparegué cap resta ceràmica, com bé atesten la desena de sondatges mecànics practicats (fig. 2).
En canvi, la zona que mostrava una important densitat de restes ceràmiques sense rodar, a pesar d’estar
en superfície, fou quadriculada (cinc metres de costat) També s’eixamplà l’extensió quadriculada a aquells
quadres que posseïen ceràmica amb alts índexs de roturació i que, per tant, suggerien la presència de dipòsits
secundaris però que podrien oferir informació complementària sobre la distribució a partir del càlcul de
APL XXXII, 2018
[page-n-4]
138
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
Fig. 2. Superfície suposada del jaciment de les Vinyes Velles (perímetre verd), límit de protecció aproximat segons
l’Estudi d’Impacte Ambiental, límit d’expropiació de l’obra, àrea d’excavació i sondatges practicats en la rodalia.
densitats. Malgrat tot, la finalitat última de dita quadriculació responia a la cerca d’un millor control espacial
de les troballes, i més en previsió que el jaciment no mostrés estructures ni canvis sedimentològics verticals
que marcaren clarament l’aparició d’unitats estratigràfiques discretes.
Els quadres superiors (sobretot els de la franja E’), més propers al cim de la llometa i, a priori,
amb més possibilitats d’allotjar major riquesa estructural, oferiren uns resultats desiguals. A aquest
respecte podem referenciar breument la troballa de diverses estructures de molt baixa despesa que
podrien indicar la presència d’elements efímers, marginals o simples forats per al falcat de pals (unitats
003, 005 i 011) (fig. 3).
Únicament s’ha pogut documentar una unitat (009 i 015) més complexa i d’aparença subquadrangular,
de maçoneria, tovots i escassíssima lligadura de morter de calç (fig. 4), lamentablement en el límit
d’expropiació de l’obra i amb un estat de conservació deficient a conseqüència del conreu secular (sobre
les escarpes sorrenques triàsiques s’observen perfectament les cicatrius produïdes per les relles). És
arriscat doncs tractar d’elaborar una hipòtesi funcional sobre aquests elements i sols resta assenyalar el
seu interès i la necessitat d’ampliació dels treballs a aquelles zones encara de propietat privada per tal
d’escatir el seu significat.
Els materials associats a aquestes estructures són sempre escassos i poc diagnòstics. Tanmateix, i encara
en la banda de quadres E’, es pogueren documentar dues grans àrees d’acumulació de vestigis vinculades
a abocadors (amb terra sigil·lada, fauna, grans contenidors, etc.). L’absència de morter i de grans blocs
pareix indicar que no es tracta d’estructures desmantellades, pel que més bé podríem parlar d’apilaments a
conseqüència de neteges de l’espai habitat.
L’excavació d’algun dels bancals propers a la zona de màxima concentració ceràmica ens ha permès
formular una primera hipòtesi sobre la cronologia de la seua construcció, ja que entre els materials
romans remoguts s’han pogut trobar uns pocs fragments de ceràmica vidriada o amb esmalts estannífers i
decoració blau cobalt del segle XVIII (fig. 12, 13) i una moneda possiblement del segle XVII (única troballa
APL XXXII, 2018
[page-n-5]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
139
Fig. 3. Planta de l’excavació amb les principals unitats estratigràfiques (a l’esquerra) i, en especial, les 003, 005 i 011
(al centre) i 009 i 0015 (a la dreta).
numismàtica de tota l’excavació) (fig. 12, 14). Pensem que no és sobrer assenyalar aquestes dades, ja que
ajuda a fixar cronològicament l’evolució del paisatge històric del solar del jaciment. També cal tenir ben
present que el topònim de les Vinyes Velles, o la variant de les Vinyes Perdudes, ja sembla vigent entre
els segle XV i XVI, suggerint que l’explotació vinícola ja havia estat abandonada o substituïda (per terra
campa?) en aquells moments (Gil i Navarro, 1997; Fortea, 1999). Segons Climent Navarro (SA, 2005) els
bancals de la partida de les Vinyes Velles són anteriors a 1883.
Fig. 4. Fotografia de les
unitats estratigràfiques
009 i 0015, d’aparença
subquadrangular,
de maçoneria i
escassíssima lligadura
de morter de calç, en el
límit de l’expropiació.
APL XXXII, 2018
[page-n-6]
140
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
Pel que fa a la Reana (fig. 1), lloc a l’altra banda del Barranc de Nàquera en què també es practicà una
cala a la llum de troballes efectuades en prospecció sobre un talús, es documentà la presència d’una àrea
d’activitat antròpica prehistòrica. L’anàlisi preliminar ja suggeria una successió de dos estrats discernibles
a partir de la presència/absència de ceràmica, però finalment descartàrem aquesta possibilitat ja que la
ceràmica, tot i que escassa, conviu amb la indústria lítica (diversos productes de talla i un nucli de sílex) de
base a sostre, segurament transportada per processos d’al·luvionament. Cal dir però que la troballa puntual
d’indústria lítica és una constant en la zona, com hem pogut comprovar a les mateixes Vinyes Velles, amb
un nucli de sílex aïllat, o als meandres amb dipòsits holocens del Barranc de Nàquera, on abunden les
troballes d’indústria lítica tallada.
Allò que sí que mostra una clara estratificació és l’apartat ceràmic de la Reana. Aproximadament el
primer metre de potència ofereix ceràmica baixmedieval (amb decoració verdmorada de Paterna) i moderna
(vidriada) molt rodada, mentre que la part més baixa dóna escassos resquills de sílex, ceràmica romana
(cuina d’importació H-181 i OI, 270), andalusina i algun fragment dubtós a mà o a torneta.
El fet que entre les Vinyes Velles i la Reana s’interpose el Barranc de Nàquera impossibilita que es tracte
d’un mateix jaciment seccionat, i més encara tenint en compte que la incisió del barranc és antiga i el seu
curs no sembla haver-se modificat almenys en aquestes cotes i en aquestes cronologies.
La bibliografia ens informa de dues troballes numismàtiques imperials a la Reana: un bronze de Neró
trobat enfront del Bassó i un as de Calagurris d’August (Vives CLIX-2 o 3) (Ripollés, 1982).
4. LES TROBALLES ARQUEOLÒGIQUES
Durant les tasques de camp s’intuí la distribució aleatòria i la mescla constant del material arqueològic.
No presentava cap mena d’ordenació en sentit cronològic ni podia oferir dades sobre la funcionalitat dels
diferents espais. Aquest fet venia a confirmar la natura del dipòsit arqueològic directament afectat pel traçat
de la circumval·lació i que consistia bàsicament en una sèrie d’abocadors exteriors a la zona habitada
situada fora de l’àmbit d’afecció de l’obra pública (fig. 2). Aquest fet ha condicionat pregonament la manera
de presentar els resultats a partir de la unió de totes les unitats estratigràfiques, com ací exposarem, així com
la no inclusió dels mostreigs de carbó recollits durant l’excavació.
4.1. La ceràmica
4.1.1. La ceràmica ibèrica
La ceràmica ibèrica només s’ha identificat amb certesa en els casos en què presenta la típica decoració
tardana en cercles i fistons. Es tracta de tan sols set peces, de les quals tres es reprodueixen en la figura 5.
Quant a la tipologia, només un fragment de vora de càlat ha pogut ser descrit. De gran diàmetre, podria
apuntar a subtipus de cronologia avançada (Mata i Bonet, 1992: 129-130). La resta de fragments poden
trobar-se inclosos en l’apartat de ceràmiques de cocció reductora. També s’ha pogut identificar una vora
d’àmfora (fig. 9, 1).
4.1.2. La ceràmica campaniana
Abans de parlar de terra sigil·lada, la producció fina més abundant en excavacions d’aquestes característiques
i cronologies, cal parar esment en altres ceràmiques no ibèriques més antigues, és a dir, les campanianes. A
les Vinyes Velles només hem pogut trobar quatre fragments, pel que sembla un tipus ceràmic residual o degut
a pervivències puntuals. Tan sols un fragment pot adscriure’s a la modalitat A antiga, d’origen napolità. La
APL XXXII, 2018
[page-n-7]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
141
Fig. 5. Ceràmica ibèrica decorada amb cercles i fistons de les Vinyes Velles.
seua forma podria ser la M. 2643d I (Beltrán, 1990). Els altres tres fragments són de campaniana B, i només
un d’ells és clarament del taller de Cosa, en producció a partir del primer quart del segle II aC, encara que
cal dir que aquest darrer tipus ceràmic està actualment qüestionat (Ribera, 2013).
Si utilitzem les dades aportades per la ceràmica de vernís negre per situar cronològicament l’inici del
poblament de les Vinyes Velles caldria parlar d’un assentament posterior a les guerres sertorianes (75 aC)
(Marín i Ribera, 2000; Ribera i Marín, 2004-2005).
4.1.3. La terra sigil·lada
El fet de considerar l’emplaçament de la intervenció com la zona d’abocadors exteriors, amb paquets de
materials que responen a neteges de la part habitada, ha motivat, igual com la fauna, la presentació de totes
les dades globals sense atendre a la unitat estratigràfica. Tot i això, cal dir que són les unitats estratigràfiques
013 i 014 les que concentren major proporció de materials. Totes dues unitats es troben en el quadre E’3.
La UE 013 es caracteritza per ser un nivell horitzontal amb poca fracció grollera i amb una important
acumulació de materials ceràmics, entre els quals destaca un conjunt rellevant de terra sigil·lada. La UE
014 és una bossa de materials, tant ceràmics com faunístics.
El lot de ceràmica sigil·lada trobada en les escombraries de les Vinyes Velles ocupa un lloc privilegiat
a l’hora d’emmarcar cronològicament el jaciment. Així, en resum, la distribució de les quantitats globals
de terra sigil·lada són: 130 fragments (18,5%) de Terra Sigil·lada Itàlica (TSI), 414 fragments (59,1%)
de Terra Sigil·lada Sudgàl·lica (TSG), 71 fragments (10,1%) de Terra Sigil·lada Hispànica (TSH), 82
fragments (11,7%) de Terra Sigil·lada Africana A (TSA A), 2 fragments (0,2%) de Terra Sigil·lada Africana
C (TSA C) i, finalment, 1 fragment (0,1%) de Terra Sigil·lada Clara B (TSC B).
La TSI es documenta al jaciment de les Vinyes Velles amb certa diversitat i gairebé a totes les unitats,
tot proporcionant una cronologia de finals del segle I aC. Per a la classificació hem utilitzat la tipologia del
Conspectus formarum terrae sigillatae Italico modo confectae (Ettlinger et al., 2002), però no hem negligit
inventaris de certa tradició com el de Goudineau (1968) (taula 1).
La pràctica totalitat de la sigil·lada itàlica documentada (130 fragments, dels quals 56 són classificables
a nivell de tipus i 11 estan decorats) ens remet a formes majoritàriament llises, fet que contrasta amb els
registres tipològics sudgàl·lics i hispànics dels quals sí que s’han documentat a bastament formes decorades
(taules 2 i 3). En la col·lecció de les Vinyes Velles l’escassa decoració es limita a rodets i volutes en algunes
formes identificades. En fragments no identificats s’ha pogut descriure una decoració amb palmeta, línies
i punts, una altra amb una banda horitzontal en triangles (puntes de fletxa) i una última amb una au a
l’interior d’un fragment de medalló.
APL XXXII, 2018
[page-n-8]
142
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
Taula 1. Terra Sigil·lada Itàlica de les Vinyes Velles.
Tipus
Fragments
Cons. Form. 1.1.1.
Cons. Form. 7.1.1.
Cons. Form. 7.1.2.
Cons. Form. 10.1.3.
Cons. Form. 14.2.1.
Cons. Form. 17.1.1.
Cons. Form. 24.2.1.
Cons. Form. 33.2.1.
Cons. Form. 35/39.1.2.
Cons. Form. 36.3.1.
Cons. Form. 36.4.3.
Cons. Form. B3.18
Curle 15
Drag. 24/25A
Drag. 31B
Drag. 36A
Drag. 36/51
Drag. 32/37
Drag. 39
Drag. VI
Drag. XIII
Goud. 5
Goud. 19C
Goud. 23 o Cons. Form.
Taula 28F, 31.2.1
Goud. 25A
Goud. 27
Goud. 29A2
Goud. 31
Goud. 32
Goud. 35
Goud. 41A
Goud. 43
Lamb. 2
Magd. 31/2
Puc. XIX, 17
Puc. XXXV
Ritt. 5E
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
1
2
1
3
1
1
1
5
1
1
Total
56
2
2
1
3
3
4
4
1
1
1
1
1
1
Decoracions
Decoració de rodets a la vora i també a la franja inferior.
Decoració de rodets.
Presenta decoració de volutes a l'ala de la vora.
Franja superior sense decorar i inferior amb decoració indeterminada.
Franja superior sense decorar i inferior amb decoració indeterminada.
Franja superior sense decoració i inferior amb decoració de rodets.
Un fragment decorat de rodets a la vora, rodeta a la part inferior.
7 + 3 (sense tipus) = 10
Les formes més abundants són fonamentalment les Goud. 5, 31, 32, 35 i 41A, així com la Drag. 32/37. Com
hem indicat, es tracta de formes llises a excepció d’un exemplar de Goud. 5 amb decoració de rodets en la franja
inferior. La Goud. 5 és de les anomenades arcaiques, amb possible filiació amb el tipus 5 etruscocampanià
i amb una data d’aparició al voltant de l’any 30 aC (Goudineau, 1968). La Goud. 31 data aproximadament
de l’1-5 dC, mentre que la copa Goud. 32 és la més abundant de les formes clàssiques i la seua distribució
es produeix al llarg de la primera dècada de la nostra era. La Goud. 41A forma part del servei de taula en
contextos de producció durant els anys 15-20 dC i, per tant, el seu consum és lleugerament posterior.
APL XXXII, 2018
[page-n-9]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
143
Taula 2. Terra Sigil·lada Sudgàl·lica de les Vinyes Velles.
Tipus
Fragments
Curle 23
Dechel. 64
Dechel. 73
Dechel. 75
Drag. 15/17
Drag. 17B
Drag. 18
Drag.18/31
Drag. 22
Drag. 24/25
Drag. 27
Drag. 29B
Drag. 29C
Drag. 31
Drag. 31B
Drag. 32
1
1
1
4
5
2
8
10
1
20
7
4
1
9
1
10
Drag. 33
Drag. 35
Drag. 36
Drag. 37
Drag.38
Drag. 39
Drag. 42
Drag. 44
Drag. 45
Drag. 49
Goud. 18
Goud. 24
Goud. 43
Herm. 25
Herm. 33
Lamb. 18/31
Ludow. Sh
Ludow. Sn
Ludow. Th
Ludow. Ti
Ludow. Tk
Ludow. To
Ludow. Tu
Mayet XXXV
Puc. XIX, 17
Rigoir
Ritt. 5
Ritt. 8
Ritt. 9
Ritt. 12
Ritt. 13
14
1
1
6
1
1
1
2
1
2
1
1
1
1
8
1
2
2
2
5
1
2
2
1
1
1
2
5
5
6
2
Total
164
Segells
(OF SA...)
Decoracions
Rodets o amb una espiral en relleu sota la vora.
Rodets a la vora, franja sense decorar i franja en rodets.
Rodets a la vora.
(OF...ND)
(...IVO), (CASTI)
(OF CAN...)
(OF MO)
Rodets sota la vora.
Franja superior amb corets i la inferior amb motius vegetals.
Presenta bandes de color fosc/negre a l'exterior.
Decoració a barbotina a l'ala de la vora.
Franja superior sense decoració, inicis de decoració a flors.
OPTATVS
Rodets sota el llavi.
Rodets a la vora i també a la part baixa del fragment.
Rodets sota la vora.
7+ 2 (sense forma) = 9
APL XXXII, 2018
[page-n-10]
144
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
Taula 3. Terra Sigil·lada Hispànica de les Vinyes Velles.
Tipus
Fragments
identificats
Drag. 15/17
Drag. 18
Drag. 24/25
Drag. 29
Drag. 29/37
4
1
1
4
12
Drag. 29C
Drag. 35
Drag. 37
1
4
5
Drag. 37T
Lamb. 2A
Mezq. 6
Mezq. 10
Mezq. 19
Mezq. 42
Mezq. 49
Mezq. 65
Mezq. 72
Ritt. 8
2
1
1
2
1
2
1
1
1
2
Total
46
Segells Decoracions
(OF)
Franja superior sense decoració. Franja inferior amb inicis de decoració en
cercles concèntrics.
Decoració en la carena.
La vora presenta decoració de barbotina.
Franja superior sense decorar, següent franja amb cercles concèntrics
menuts i franja inferior amb cercles concèntrics més grans.
Franja superior decorada amb rodets i franja inferior amb cercles.
Decoració amb línies corbes sota la vora.
Franja amb ratlles.
Pel que fa a la ubicació concreta dels tallers, és interessant assenyalar la peça Conspectus 10.1.3, de
factura molt grollera, provinent segurament de la Campània. Un altre fragment de Goud. 43 és d’origen
aretí. La forma 36.4.3 del Conspectus presenta marques, però no segell. Les formes itàliques documentades
no posseeixen massa exemples de grafits, tot i que hem pogut descriure’n un en la part exterior de la base
d’una Drag. 35 no decorada.
La terra sigil·lada més abundant en tota l’excavació és la procedent dels tallers sudgàl·lics (TSG) de La
Graufesenque, en la província narbonesa. S’han documentat tant formes llises com decorades, sent les més
comunes l’Herm. 33, Drag. 17, 24/25, 27, 29, 31, 33 i 37 (taula 2). Entre les llises pot destacar-se la Curle 23
(fig. 6, 2) i entre les formes decorades documentades la Drag. 29 (fig. 6, 8) i Drag. 37 en diferents variants,
totes elles ben populars en els mercats provincials i al País Valencià (Ribera i Poveda, 1994). El total de
fragments de TSG identificats ascendeix a 414, dels quals 164 poden classificar-se i 40 estan decorats.
Entre les formes decorades més abundants destaca la Drag. 37. La seua vigència entra dins del període
de transició de La Graufesenque (Schaad i Genin, 2007), és a dir, durant l’època vespasiana (69-79 dC),
encara que alguns autors dilaten la cronologia del 60 al 80 dC (Beltrán, 1990). La seua decoració es limita
a frisos senzills de flors separats per la línia de la carena. Aquesta darrera forma imita parcialment la forma
Drag. 29 (present també a les Vinyes Velles en les variants B i C). La Drag. 29B és un dels fòssils directors
de l’etapa d’esplendor productiva de la TSG entre els anys 41 i 60 dC, mentre que la 29C ho és igualment
per a l’interval del 60 al 80 dC.
Pel que fa a les formes llises, la més abundant és la Drag. 24/25 (fins a 20 fragments classificables (fig.
6, 4). Això no és gens estrany, ja que sol ser una de les peces amb més efectius als jaciments d’aquesta
cronologia. A Saguntum, per exemple, també és la forma més habitual de l’inventari de TSG, mentre que a
APL XXXII, 2018
[page-n-11]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
145
Fig. 6. Troballes ceràmiques de les Vinyes Velles. Terra Sigil·lada Sudgàl·lica: 1 i 7 Goud. 18; 2 Curle 23; 3 Drag. 36;
4 Drag. 24/24; 5 Drag. 27; 6 Ludow. Ti; 8 Drag. 29.
APL XXXII, 2018
[page-n-12]
146
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
Ilici és la segona (Montesinos, 1991). Es tracta d’una peça típica dels regnats de Claudi i Neró (41-68 dC), que
decau ja durant la dinastia flàvia (69-96 dC). La Drag. 33 és una de les formes clàssiques de la TSG. Es produí
tant a La Graufesenque com a Montans. La Drag. 27, imitació dels productes originals itàlics, també està força
ben representada (fig. 6, 5) i a Ilici és la més freqüent de les formes llises (Montesinos, 1998). El repertori de
solucions decoratives en els fragments no classificables no difereix gaire dels apareguts als trossos amb forma.
Així, es pot parlar de decoracions clàssiques de la tradició sudgàl·lica com són: cercles concèntrics; sèries de
triangles de bandes horitzontals; mètopes amb triangles, punts i motius figuratius (cànids); sanefes de rodets o
espirals a la vora com la Ludow. Ti (fig. 6, 6), punts i franges verticals; línies radials o corbes; motius florals,
fulles, cors, etc. No falten, per descomptat, les barbotines sobre la vora en la copa Drag. 36 (fig. 6, 3).
A partir de la presència dels segells es pot deduir amb bastant precisió la provinença de quatre peces
de TSG: un fragment de Goud. 18 amb segell in planta pedis OPTATVS (fig. 6, 1), del taller de Lezoux,
ja documentat sota la fórmula Opt(atus) en exemplars de Celsa, Ilerda (Beltrán, 1990) i Ilici (Montesinos,
1998); un fragment de Drag. 18/31 amb el segell incomplet OF… ND, provinent probablement del taller
SECVNDVS de La Graufesenque entre el 41-79 dC i ja documentat anteriorment a Saguntum, Valentia,
Portus Ilicitanus i Xàbia (Montesinos, 1998); un bocí de Drag. 32 amb segell OF MO… del mateix origen
i del taller MOMMO, que s’ha pogut localitzar a Saguntum, Lesera, Elda i Villena sobre una forma Ritt. 8
del període de Claudi i Neró; per últim, el segell incomplet OF CAN… en la base d’una copa Drag. 29C
podria ser versemblantment del taller CANTVS o CANVS de La Graufesenque, en producció en el 37-54 dC
i també localitzat al fons de formes Drag. 27 a Valentia i Saguntum (Montesinos, 1998).
Més dubtes genera, tanmateix, l’exemplar de Drag. 17B amb el segell incomplet OF SA…, que podria
atribuir-se als tallers de SABINVS de La Graufesenque o de Montans (Beltrán, 1990). La seua distribució és
molt àmplia, però destaquen troballes properes a Bugarra (Els Serrans) o Saguntum. Una altra peça sense forma
que només conserva OF... i una altra Drag. 39 amb segell il·legible no ofereixen suficients garanties. Per últim,
només un fragment de Drag. 18 sense decoració presenta el grafit d’una palmeta en la part exterior de la base.
La Terra Sigil·lada Hispànica (TSH) s’ha documentat de manera poc abundant (71 fragments en total,
dels quals 46 són classificables i 41 estan decorats –26 a nivell de tipus–), tant en les seues formes llises com
en les decorades (taula 3). Si ens basem en les investigacions sobre els orígens de les produccions de TSH
trobades a Valentia (Escrivà, 1989) i al seu entorn, podem afirmar que gairebé la totalitat dels exemplars
provenen de l’àmbit de la localitat de Tritium Magallum (Arenzana de Arriba, Bezares i Tricio, a La Rioja)
(Fernández García, 1998; Roca i Fernández García, 1999 i 2005).
No es pot passar per alt la notícia d’una càrrega de TSH apareguda al forn de la Carregadora (Fletcher
i Alcácer, 1961) a Olocau (Camp de Túria), a escassos 10 quilòmetres en línia recta de les Vinyes Velles, i
únic de moment al País Valencià pel que fa a producció de sigil·lada.
Encara que s’ha considerat que a partir d’època flàvia la producció hispànica substitueix la sudgàl·lica,
a les Vinyes Velles observem un fet anòmal ja que els productes hispànics són més minoritaris que no
pas els sudgàl·lics. Podria tractar-se d’una TSH altimperial primerenca que segueix globalment l’esquema
tipològic i decoratiu gàl·lic i itàlic (les formes de la classificació Dragendorf i Ritterling). Més endavant, es
fa sentir la influència de les sigil·lades clares africanes (Mezquiriz, 1961).
Les principals formes decorades documentades han estat la Drag. 29 (variant C en fig. 7, 3) i Drag.
37 (fig. 7, 2), com en el cas de la producció sudgàl·lica. Presenten majoritàriament la típica decoració
hispànica de cercles concèntrics, però també poden trobar-se altres motius derivats, com poden ser
cercles amb una flor o vegetals, gallons o triangles. El plat Drag. 15/17 (fig. 7, 4 i 5) té clars precedents
en formes gàl·liques d’època flàvia, tot i que se’n diferencia per la presència de la típica motllura basal
hispànica. La forma Drag. 29 està perfectament documentada a Valentia (Escrivà, 1989). Reprèn el
prototipus gàl·lic produït des de Tiberi a l’època flàvia sense gaire modificacions. La versió hispànica
d’aquesta copa se situaria entre el 65 i el 85 dC, amb possibles pervivències més enllà d’inicis del segle
II dC. Existeixen exemplars amb decoració de l’estil d’imitació o metopat, però tots els fragments de
les Vinyes Velles són llisos.
APL XXXII, 2018
[page-n-13]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
147
Fig. 7. Troballes ceràmiques de les Vinyes Velles. Terra Sigil·lada Hispànica: 1 Drag. 29/37; 2 Drag. 37; 3 Drag. 29C;
4 i 5 Drag. 15/17). Terra Sigil·lada Africana A: 6 Lamb. 1B decorada; 7 Lamb. 1B no decorada; 8 Lamb. 2A).
APL XXXII, 2018
[page-n-14]
148
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
Taula 4. Terra Sigil·lada Africana A i C de les Vinyes Velles.
Terra Sigil·lada Africana A
Terra Sigil·lada Africana C
Tipologia
Fragments
Lamb. 1B
5
Lamb. 2A
Lamb. 3A
Lamb. 6
Lamb. 8
Lamb. 18/31
Lamb. 20
Lamb. 40
4
2
1
9
1
2
1
Total
25
Tipologia
Fragments
Lamb. 9C
Hayes 85
1
1
Total
2
Decoracions
Franja superior sense decoració.
Franja inferior amb triangles.
1+2 = 3
Decoracions
La forma Drag. 29/37 (fig. 7, 1), majoritària en la col·lecció, també disposa de bons antecedents sudgàl·lics.
Una de les característiques fonamentals d’aquest tipus hispànic radica en la seua manca de configuració.
Parteix d’una indefinició formal que la converteix en un tipus híbrid (entre la paret carenada de la Drag. 29 i
la vora de la Drag. 37), molt versàtil i representat a tot arreu, sobretot si es classifica a partir de petits bocins i
és impossible filar més prim. Aquest fet també determina l’escàs valor cronològic, ja que és una forma que pot
trobar-se en estrats d’època flàvia o antonina (entre el 69 i el 192 dC) (Escrivà, 1989). Els fragments decorats
de les Vinyes Velles són bàsicament els de cercles concèntrics en les franges inferiors.
Per últim, s’han documentat dos fragments de Drag. 37T, tipus relativament escàs a Valentia però un dels
més habituals i definitoris de la producció hispànica tardana (Escrivà, 1989). És molt probable que provinga
dels tallers de La Rioja. La seua decoració és molt semblant a la descrita per al grup genèric de Drag. 29/37.
La majoria dels contextos on s’ha documentat són dels segles IV i V dC, una data que considerem retardatària
per al moment de màxima activitat del jaciment de les Vinyes Velles però perfectament compatible amb un
model d’ocupació tardà molt més esporàdic.
Només s’ha pogut reconèixer un segell incomplet sobre Drag. 37. Cal afegir també que és sobre una
forma hispànica Drag. 15/17 on s’ha descrit el grafit més interessant i llarg de les Vinyes Velles, situat a la
part externa més propera a la base (fig. 7, 5). La peça mostra un índex d’erosió bastant elevat, pel que ha
perdut la majoria de l’engalba. La inscripció llatina resa: “Aes accepi sicu […]”, precedida d’una incisió
que representa una palmeta. La contextualització de la mateixa podria indicar que es tracta d’una nota del
pagament de la peça de ceràmica. La traducció literal: “Ha rebut el bronze […]” podria matisar-se si el
terme aes s’usa com a sinònim de moneda. El tipus gràfic respon al model de l’anomenada capital cursiva o
comuna clàssica, derivació de la capital per a usos quotidians i privats, amb una execució ràpida que genera
un aspecte més desarticulat i sense contrast a causa a l’eina escripturària: un punxó metàl·lic.
Una altra producció documentada en les Vinyes Velles és la Terra Sigil·lada Africana (TSA). Procedeix
de l’Àfrica Proconsular i Mauritània (Hayes, 1972 i 1980). Es caracteritza per la presència d’un vernís
ataronjat sobre una pasta també ataronjada. En el nostre cas han sigut identificats un total de 82 fragments,
dels quals són classificables 25 a nivell de tipus (taula 4).
La pràctica totalitat de les formes inventariades són de TSA A, amb una pasta ataronjada i poc granulosa.
Les formes més generalitzades de les Vinyes Velles són la Lamb. 8 i la Lamb. 1B amb decoració (fig. 7, 6)
o sense ella (fig. 7, 7). La forma Lamb. 1B és un bol carenat que es correspon amb els diversos precedents
APL XXXII, 2018
[page-n-15]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
149
de Drag. 29 no africans. És una peça clau en contextos ceràmics de la segona meitat del segle II dC. La seua
típica decoració burinada tendeix a desaparèixer al voltant de primeries del segle III dC, la qual cosa ens
referma en una cronologia més exacta que la de la seua variant flàvia (Lamb. 1A). El tipus Lamb. 2A (fig.
7, 8) és una peça típica del segle II dC. Sembla compartir una certa filogènia evolutiva amb altres grups de
vaixella d’època flàvia (Hayes, 1972). La variant A de la forma Lamb. 3 és la versió més primerenca d’una
família de bols distribuïts a partir de la segona meitat del segle II i sense arribar al III dC. El bol Lamb. 8 és
el més abundant del lot de TSA. No té un origen clar ja que no es troben precedents evidents en contextos
arqueològics tancats. Tot i això, sembla versemblant datar-lo per paral·lels amb altres formes (Hayes 14) en
la segona meitat del segle II dC (Hayes, 1972). La tapadora Lamb. 20, amb dos fragments, no modifica la
cronologia centrada en el segle II dC, tot i que aquesta peça en concret puga remuntar a finals del I.
Pel que fa a la TSA C, només hem pogut identificar dos fragments, un del tipus Lamb. 9C i un altre
Hayes 85. Aquest darrer petit bol hemiesfèric té una cronologia de finals del segle IV dC, cronologia no
discordant en termes generals amb les proposades per a aquests grups ceràmics al litoral peninsular hispànic
(Beltrán, 1990; Roca i Fernández García, 2005). La presència massiva de productes africans (varietats A, C
i D), tant de cuina com de taula, s’ha utilitzat per explicar l’existència de mercats nordafricans per als vins
produïts en les zones de la comarca de l’Horta, com podria ser el cas de la vil·la de l’Hort de la Pepica a
Catarroja (García-Gelabert, 1999).
A part d’aquests tipus de produccions, que en un moment determinat entren massivament en els mercats
provincials, a les Vinyes Velles trobem altres ceràmiques més marginals com l’anomenada Terra Sigil·lada
Clara B. Es tracta d’un grup de ceràmiques gàl·liques que sobreviuen a l’hegemonia de les produccions
africanes a partir del segle II dC. Les terrisseries se situen a la vora de la vall del Roine. L’únic fragment
identificat pertany a una forma Drag. 1. La seua distribució hispànica és força limitada i només s’ha detectat
representativament en grans nuclis de població (Pollentia, Ilici, Valentia, etc.) (Beltrán, 1990).
També s’han pogut identificar en el jaciment dos fragments de formes obertes de roig pompeià.
Una d’elles, segurament una Hofh. 100 de llavi reentrant i pasta grollera, és de provinença itàlica (de
l’època de Claudi, 41-54 dC), mentre que l’altre tros no és classificable però podria ser una imitació
hispànica del segle I dC.
4.1.4. Ceràmica de parets fines
Una altra producció molt important és la de Parets Fines (295 fragments, dels quals 77 són classificables i
15 estan decorats) (taula 5). Per a la classificació tipològica és imprescindible recórrer al treball de F. Mayet
(1975). Es tracta d’un grup ceràmic caracteritzat per posseir unes parets primes, de pasta molt depurada. Es
debat encara sobre la seua funcionalitat específica, però és inqüestionable la vinculació a l’instrumentum
domesticum en tant que vasa potoria, és a dir, gots per a beure (Mínguez Morales, 2005: 320). L’època de
màxima expansió fou el segle I dC, tot tendint a la seua desaparició al voltant del II dC, amb una trajectòria
de producció i consum paral·lela a la cronologia de la resta de produccions documentades i segurament al
moment de més intensa ocupació de les Vinyes Velles. La distribució espacial no aporta gaire informació, ja
que la seua densitat segueix els mateixos patrons que la resta del material arqueològic. Les formes recuperades
a les Vinyes Velles són bàsicament sense decorar: Mayet XXI (fig. 8, 2), XXII, XXXIII, XXXIV (fig. 8, 4) i
XXXV (fig. 8, 1 i 3), escudelles menudes i vasos de cos ample sense decorar, a excepció d’una Mayet XLVI
(fig. 8, 5) que presenta decoració de fistons i altres també fistonades inclassificables (taula 5).
La ceràmica de Closca d’Ou, amb 163 fragments, conforma un grup molt singular. Es tracta de petits
vasos de pasta blanca molt depurada i engalba grisa, amb un espessor inferior a 0,5 mm (Beltrán, 1990: 170)
i amb una producció dominant entre el primer i l’últim quart del segle I dC. Primerament identificats com
de possible origen bètic o norditàlic, ara es barallen altres centres productius (Mèrida, Rubielos de Mora o
Melgar de Tera) (López Mullor, 2008). Hi ha paral·lels propers al santuari de Santa Bàrbara de la Vilavella
(Vicent Cavaller, 1979) o a la plaça de la Moreria de Sagunt (Melchor i Benedito, 2009).
APL XXXII, 2018
[page-n-16]
150
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
Taula 5. Ceràmica de Parets Fines de les Vinyes Velles.
Tipus
Fragments
Mayet II/III
Mayet II/III, 58
Mayet III
Mayet XV
Mayet XVIII
Mayet XXI
Mayet XXII
Mayet XXIV
Mayet XXX
Mayet XXXII
Mayet XXXIII, 267
Mayet XXXIV
Mayet XXXV
Mayet XXXVI
Mayet XXXVII
Mayet XLII
Mayet XLVI
1
1
1
3
1
14
12
1
3
1
9
13
10
1
3
2
1
Total
77
Decoració
Decoració de fistons.
4.1.5. Ceràmica comuna, àmfores, dolis, morters i altres troballes ceràmiques
Sens dubte el grup ceràmic més abundant de la col·lecció és el de ceràmica comuna, és a dir, de la de
cuina i de part de la de taula. Està dividit en subgrups molt ben diferenciats a nivell de tècniques i de
materials. Per una banda trobem el conjunt de ceràmica comuna oxidant de taula, el de comuna reductora
de cuina i el de comuna oxidant de cuina (Vegas, 1973; Sánchez Fernández, 1983; Pascual Buyé, 1989;
Huguet, 2016) (taula 7).
La ceràmica comuna oxidant de taula és el grup més nombrós, amb un total de 5916 fragments. La
diversitat de formes, tant obertes com tancades, és molt elevada, així com de pastes o coccions. Tot plegat,
es tracta d’un grup força heterogeni (fig. 8, peces 6, 7 i 8).
El grup de la ceràmica comuna reductora de taula posseeix una gran uniformitat tècnica a causa d’una
funció utilitària molt concreta. Es correspon al Grup A d’I. Pascual Buyé (1989). Es caracteritza per la
seua pasta grollera, de cocció indefectiblement reductora, sobre una matriu argilosa poc decantada i
amb abundants partícules de quars. No presenta mai decoracions, però en moltes ocasions es documenta
un tractament acurat de la superfície que arriba de vegades al brunyit (amb corretja?) o al revestiment
amb engalba semblant a la matriu però molt més depurada (fig. 8, peces 7 i 8). Creiem que aquest
tractament podria estar motivat per la intenció de regularitzar la superfície després d’un tornejat lent
o amb torneta. La temperatura de cocció no sembla haver sigut molt elevada i, sempre, com dèiem,
d’atmosfera reductora.
La ceràmica importada africana de cuina (Aguarod, 1991) destaca per la seua relativa abundància i
diversitat. A banda de les consideracions funcionals que se’n puguen derivar, sobretot quant a l’existència
d’activitats culinàries, la xifra de fragments identificables (177) ens ofereix un escenari bastant coherent
des del punt de vista del moment de màxima ocupació (taula 8). Així, la forma majoritària, l’Ostia III,
332 (fig. 8, peces 9, 10 i 11) i un opercle amb 63 bocins identificats (35,5%), ofereixen una cronologia
aproximadament entre el 80 i el 150 de la nostra era.
APL XXXII, 2018
[page-n-17]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
151
Fig. 8. Troballes ceràmiques de les Vinyes Velles. Ceràmica de Parets fines: 1 i 3 Mayet XXXV; 2 Mayet XXI; 4 Mayet
XXIV; 5 Mayet XLVI. Ceràmica comuna oxidant: 6. Ceràmica comuna reductora: 7 i 8. Ceràmica de cuina africana:
9, 10 i 11 Ostia III, 332.
APL XXXII, 2018
[page-n-18]
152
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
Taula 6. Fragments identificables d’àmfora de les Vinyes Velles.
Tipus
Fragments
Producció forana?
Itàlica (sense forma)
Ibèrica
Beltrán 72
Beltrán IIB
Dr. 1A
Dr. 1B
Dr. 1C
Dr. 2/4
Dr. 2/4 Itàlica
Dr. 7/11
Oberaden 74
Gauloise 1
Lamboglia 2
Pascual 1
4 (5,3%)
2 (2,6%)
2 (2,6%)
1(1,3%)
1(1,3%)
3 (4,3%)
1(1,3%)
1(1,3%)
39 (52%)
7 (9,3%)
9 (12%)
1(1,3%)
1(1,3%)
1(1,3%)
2 (2,6%)
Total
Segells
(ANT)
75
Producte transportat
Cronologia
Vi
S. III aC – s. II aC
S. III aC – s. I dC
S. V aC – s. II aC
Mitjan s. III dC – s. V dC
S. I dC – s. II dC
Finals s. II aC – inicis s. I aC
Inicis s. I aC – finals s. I aC
Mitjan s. II aC – inicis s. I aC
Finals s. I aC – s. I dC
Finals s. I aC – s. I dC
Finals s. I aC – s. I dC
Finals s. I aC – inicis s. I dC
S. I dC
Finals s. II aC – mitjan s. I aC
Mitjan s. I aC – inicis s. I dC
Salaó
Salaó
Vi
Vi
Vi
Vi
Vi
Salaó
Vi
Vi
Vi i, possiblement, oli
Vi
1
Taula 7. Fragments de ceràmica comuna de les Vinyes Velles.
Tipus de producció
Vora
Base
Ansa
Cos
Total
Comuna oxidant de taula
Comuna reductora de cuina
Comuna oxidant de cuina
465
270
135
276
76
105
97
14
0
5078
874
78
5916
1234
328
Taula 8. Fragments de ceràmica de cuina africana
de les Vinyes Velles.
Tipus
APL XXXII, 2018
Fragments
Percentatges
H-181
H-181 B
H-199
H-23A
H-23B
OI, 261
OI, 270
OII, 267
OII, 302
OII, 303
OII, 306
OII, 312
OIII, 332
3
2
1
19
18
3
6
33
25
1
1
2
63
1,9%
1,1%
0,5%
10,7%
10,1%
1,6%
3,3%
18,6%
14,1%
0,5%
0,5%
1,3%
35,5%
Total
177
100%
[page-n-19]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
153
La quantitat de fragments d’àmfora identificables (75) indica la presència d’activitats econòmiques
i d’intercanvi de certa importància. Algunes de les àmfores són de producció regional (sobretot les
Dressel 2/4) (taula 6). Altres indubtablement són de producció forana (el contenidor acompanyaria el
contingut) o desconeguda (fig. 9, peces 7 i 8 i fig. 10, peces 12, 14 i 15), la Gauloise 1 (fig. 10, 2), etc.
Ara bé, és una mica més difícil de saber si aquestes àmfores arribaven buides a les Vinyes Velles i eren
reaprofitades exclusivament com a contenidors o si en realitat acomplien el seu paper de ceràmica de
transport o emmagatzematge.
No és del tot fiable deduir el contingut de l’àmfora a partir del tipus, però indicarem el seu possible
contingut sempre que els estudis ens ho assenyalen (Martín, 2005; Sciallano i Sibella, 1991). La distribució
de les àmfores per unitats estratigràfiques, com el en cas de la terra sigil·lada, no ha mostrat cap valor
cronològic, i és per aquest motiu que presentem tots els resultats en bloc (taula 6).
El que més crida l’atenció és l’abundància de la forma vinària Dr. 2/4 (fig. 9, peces 10 i 11 i fig. 10,
peces 6 i 13), tant de les produccions locals (més del 50%) com de les itàliques identificades gràcies a
la forma o a la pasta (més del 10%), fet perfectament documentat a la zona costanera tarraconense entre
els regnats de Tiberi i August, on són majoritaris els forns (figlinae) dedicats a aquestes produccions
(Coll, 2005). La Dr. 2/4 tarraconense reprodueix la seua variant itàlica entre el final del segle I aC
i tot el I dC. A banda del conegut centre terrisser de la Carregadora (Olocau), que ja hem comentat
succintament, a la localitat de Paterna també sembla definir-se una modesta producció amfòrica en el
canvi d’era, així com als territoris de Saguntum (Aranegui i Mantilla, 1987; Cisneros, 2002) i Dianium
(Gisbert, 1987), on els contenidors deduïbles a les Dr. 2/4 són majoritaris, tal com A. Tchernia (1971)
ja havia descrit per a la Tarraconense. El tipus Pascual 1 (fig. 10, 1 i 4) també ens informa d’altres
produccions properes.
Només hem pogut documentar un segell sobre el coll d’una Dr. 2/4 (fig. 9, 11), segurament de producció
laietana, amb una cocció molt particular (reductora de tonalitats verdoses a l’exterior i oxidant a l’interior)
i poc desgreixant. El segell presenta els caràcters versals ANT lligats, molt semblants als d’una àmfora
Pascual 1 trobada a les Sorres (Baix Llobregat) (Izquierdo, 1987; Pascual, 1991). Encara que aquest
paral·lel siga sobre una altra forma i en una altre lloc de la peça (pivot), investigadors com J. Miró (1988)
opinen que les àmfores Dr. 2/4 i Pascual 1 es fornejarien a les mateixes terrisseries. Altres dos pivots de Dr.
2/4 presenten marques de terrisser anepigràfiques (fig. 9, peça 10 i fig. 10, peça 6), fet bastant corrent en
aquest tipus de produccions (Enguix i Aranegui, 1977).
Una altra àmfora que es fa notar percentualment és la Dr. 7/11 bètica (fig. 9, peça 9 i fig. 10, peces 7, 9
i 11). Transportaria salaons i la seua cronologia és semblant a la Dr. 2/4. Més escassa és la Dr. 1A, d’origen
indeterminat, amb sols tres fragments identificats (fig. 9, 3 i fig. 10, peces 3 i 8).
L’espectre de formes amfòriques no és molt diferent al de les col·leccions representatives publicades
per a l’àrea de Valentia (Fernández Izquierdo, 1984), i més encara per a l’interval cronològic que acumula
major nombre d’exemplars (segles I aC i I dC). Alguna de les peces minoritàries com la vinària Oberaden 74
també ho és en altres col·leccions com la de l’Hort de la Pepica (García-Gelabert, 1999), on es produeixen
àmfores entre el segle I aC i I dC (un 80% de les troballes).
Hem considerat oportú fer un parell d’apreciacions en relació a les àmfores. Per una banda, la
cronologia aportada pel material amfòric sembla a priori més antic que la resta de la ceràmica fina. Açò
podria relacionar-se amb les característiques pròpies dels contenidors, que com assenyalàvem adés, devien
estar sotmesos a un índex més elevat de reaprofitament i reciclatge. Però per altra banda cal destacar
l’absència, si més no entre les peces identificades, d’àmfores oleícoles, i especialment de la forma Dr. 20.
Per exemple, l’àmfora Dr. 20-Oliva 3, la segona en quantitat a l’Hort de la Pepica (García-Gelabert, 1999),
està ací absent. Aquest fet s’ha explicat tradicionalment per l’autosuficiència de la producció d’oli a tot
Hispània (Beltrán, 1970, 1980). Encara que aquesta visió s’ha vist matisada tant geogràficament (presència
d’àmfores oleícoles bètiques als jaciments costaners tarraconenses) com econòmicament (Berni, 1998), en
general sembla que aquest tipus de contenidors manquen a les Vinyes Velles.
APL XXXII, 2018
[page-n-20]
154
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
Fig. 9. Troballes amfòriques de les Vinyes Velles: 1 ibèrica; 2 i 3 Dr. 1A; 4, 5, 6, 10 i 11 Dr. 2/4; 7 i 8 tipus desconeguts;
9 Dr. 7/11.
APL XXXII, 2018
[page-n-21]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
155
Fig. 10. Vinyes Velles. Troballes amfòriques: 1 i 4 Pascual 1; 2 Gauloise 1; 3 i 8 Dr. 1A; 5, 6 i 13 Dr. 2/4; 7, 9 i 11 Dr.
7/11; 12, 14 i 15 tipus desconeguts. Doli: 16 Garoupe A.
APL XXXII, 2018
[page-n-22]
156
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
Els dolis són uns altres dels grans contenidors del registre material dels jaciments romans. Normalment
es destinaven a emmagatzemar vi, oli o cereals. A partir del canvi d’era comencen a realitzar les mateixes
funcions que les àmfores, és a dir, per al trasllat del vi, tot simplificant-ne alguns dels procediments. Hem
pogut identificar almenys quatre fragments de la forma amb llavi engrossit Garoupe A (fig. 10, 16) i tres
assimilables a la forma Ober. 112 (fig. 11, 4), amb llavi horitzontal, característics de l’època d’August
(Beltrán, 1990). Totes dues formes posseeixen bases planes per a facilitar l’estabilitat. Cal dir que són
produccions bastant estandarditzades i que, per això, la diversitat tipològica és mínima.
Els morters ceràmics són un altre element distintiu dels hàbits culinaris romans ja que no es troben
desenvolupats en la societat ibèrica. Són formes obertes de perfils robustos molt característics, llavis gruixuts
tornats cap a fora o exvasats i una base interna rugosa (per a millorar l’abrasió dels aliments). A les Vinyes
Velles comptem amb un repertori de tres formes: Horiz. 1 i Dramont 1, definides a partir d’un fragment de
llavi, i Dramont 2 (amb quatre fragments) (fig. 11, 2). El bocí de morter Dramont 1 (fig. 11, 1) duu el segell
incomplet ...ATVRNINI sobre el llavi inclinat. És fàcilment restituïble en el cognomen SATVRNINI, procedent
d’un obrador hispà (Beltrán, 1990) o itàlic (Aguarod, 1991). Es troben altres exemples d’aquest mateix
terrisser a Uxama, Paredes de Nava (Palencia), Barcino, etc. Aquestes formes són de grans diàmetres (fins a 48
Fig. 11. Troballes
ceràmiques de les Vinyes
Velles. Morters: 1 i 3
Dramont 1; 2 Dramont 2.
Doli: 4 Ober. 112.
APL XXXII, 2018
[page-n-23]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
157
cm) i solen estar estampillades. Les produccions itàliques (dels tallers del Tíber i de la Campània) comencen
a penetrar al llarg del segle I dC i durant el II dC a la zona costanera peninsular ibèrica, però prompte s’imiten
a llocs com Tarassona (Saragossa). Tot i que la cronologia de producció d’aquest officinator no està clara, C.
Aguarod (1991) el data per contextos abans de l’època de Claudi.
S’han identificat 28 fragments de llàntia, dels quals només s’ha pogut deduir un tipus Dr. 15.
Hi ha un total de set pondera, dels quals dos són de tipus 1 troncopiramidal (fig. 12, 3 i 5), tres del 2
quadrangular (fig. 12, 1, 2 i 6) i quatre del 3 paralel·lepíped (fig. 12, 4 i 7) (Mata i Bonet, 1992: 138-139). Dos
d’ells presenten grafits i un d’ells podria representar una A versal tant ibèrica com llatina (fig. 12, 6).
Fig. 12. Pondera i altres troballes de les Vinyes Velles.
APL XXXII, 2018
[page-n-24]
158
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
4.1.6. Indústria òssia, ornat, vidre i metall
La indústria òssia es compon d’un fragment d’agulla amb doble perforació i d’un altre os apuntat que
plausiblement es corresponga amb l’altra part de l’eina (fig. 12, 10). Per altra banda també s’ha trobat el
mànec d’una ligula, és a dir, d’una cullera (fig. 12, 11).
Tot i que la perforació ofereix certs dubtes –no resta clar si és antròpica–, hem decidit presentar com
a ornament un Spondylus gaederopus, possiblement d’origen fòssil (J. L. Pascual, comunicació personal)
(fig. 12, 12).
Per últim, parlarem de la troballa de 13 fragments no identificables (amb només dues vores) de vidre, de
tendència majoritària a les tonalitats blaves o blanques.
No cal dir que les troballes metàl·liques han estat escassíssimes. No sabem si això està motivat per
l’espoli recent, però ara per ara, a banda de la moneda moderna (fig. 12, 14), tan sols hem pogut definir un
rebló de bronze (fig. 12, 8), un objecte allargat de ferro (fig. 12, 9) i diversos fragments informes d’escòria.
4.2. Estudi faunístic
4.2.1. Introducció
Exposem tot seguit els resultats de l’anàlisi arqueozoològica de la col·lecció faunística de les Vinyes
Velles. Aquests materials procedeixen de 9 unitats estratigràfiques de les 30 aparegudes en el jaciment.
S’han analitzat un total de 545 restes pertanyents a set espècies de mamífers, cinc domèstiques i dues
silvestres. Un total de 232 restes (42,56%) han pogut ser classificades anatòmicament i taxonòmica,
sent 313 (57,43%) el nombre de restes que no han pogut ser determinades. El material es troba bastant
fragmentat, fet que ha dificultat la identificació d’alguns ossos i ha augmentat així el nombre de restes
indeterminades.
En la taula 9 podem veure el nombre de restes (NR) i el nombre mínim d’individus (NMI) del jaciment
de les Vinyes Velles, així com els seus percentatges.
Taula 9. Nombre de Restes (NR) i Nombre Mínim d’Individus (NMI)
de la fauna de les Vinyes Velles.
APL XXXII, 2018
Espècie
NR
%
NMI
%
Ovicaprins
Ovella
Cabra
Porc
Vaca
Cavall
Total domèstics
Senglar
Cérvol
Total silvestres
Determinats
Indeterminats
131
6
5
33
30
2
207
1
24
25
232
313
56,46
2,58
2,15
14,22
12,93
0,86
89,22
0,43
10,38
10,77
42,56
57,43
30
4
4
8
7
2
55
1
8
9
64
–
46,87
6,25
6,25
12,5
10,93
3,12
85,93
1,56
10,38
14,06
–
–
Total
545
–
64
–
[page-n-25]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
159
Taula 10. Edats de sacrifici de la fauna de les Vinyes Velles
Ovicaprins (NMI)
Ovis aries
Infantil 0-1 any
Juvenil 1-2 anys
Adult 2 anys
Adult 3 anys
Adult 4 anys
Adult 5 anys
Vell 7-8 anys
–
6
1
5
2
2
1
–
1
3
–
–
–
–
–
–
1
–
–
–
–
1
1
6
–
–
–
–
–
3
4
–
–
–
–
Total
18
4
1
8
7
Edat
Sus scrofa Sus domesticus
Bos taurus
4.2.2. Metodologia
Determinació de les restes
La identificació i classificació taxonòmica de la mostra òssia s’ha realitzat utilitzant la col·lecció osteològica
comparativa d’una de nosaltres (M.D.L.). La bibliografia complementària emprada ha sigut l’Atles
Osteològic de Barone (1976) i el de Schmid (1972). Més específicament, per a porcs s’ha esmerçat el treball
de Teichert (1969), per a cavalls el de Kiesewalter (1888), per a bovins el de Fock (1966) i Matolcsi (1970 a
i b) i, finalment, el de Teichert (1975) per a ovelles (taules 11 i 12). Les restes sense identificar són aquelles
en les quals les característiques específiques no eren molt clares en tractar-se fonamentalment de resquills.
Dins de la categoria d’ovicaprins s’inclouen les restes en què no ha sigut possible diferenciar entre
ovella i cabra per manca de zones diagnòstiques per a la seua classificació. D’ací que, en general, puga
observar-se certa complementarietat entre les peces assignades a ovicaprins i les assignades a ovella i cabra.
En ovicaprins aquestes peces són costelles, vèrtebres i fragments de diàfisi d’ossos llargs, mentre que en el
cas de l’ovella i la cabra són zones articulars completes, metàpodes i falanges. Hem seguit els criteris de
Boessneck (1980) en els casos en què sí que ha sigut possible la seua diferenciació.
Determinació de l’edat
La determinació de l’edat de mort dels animals s’ha realitzat basant-se en l’estat de la dentició, així com
en l’estat de fusió de les epífisis dels ossos de les extremitats (Silver, 1980) (taula 10). Per a determinar
l’estat de la dentició s’ha considerat tant la presència i el grau de desgast de les dents decídues, com també
la presència i el grau de desgast de la dentició definitiva. Els treballs utilitzats per a conèixer el desgast
dental són: en el cas dels ovicaprins, els de Payne (1973), Deniz i Payne (1982) i Pérez Ripoll (1990), i per
al bestiar boví i els suids, el treball de Grant (1982).
La datació basada en l’estat de fusió de les epífisis és menys precisa que la basada en la dentició si no
es troba l’esquelet complet o quasi complet d’un animal jove, ja que l’estudi de les epífisis dels ossos llargs
permet fixar l’edat molt millor que quan es produeix una troballa aïllada (Altuna, 1980). Malgrat aquest
inconvenient les restes s’han classificat de la següent manera atenent al grau de fusió:
‐ Epífisi no fusionada
‐ Epífisi en trànsit de fusió
‐ Epífisi totalment fusionada
‐ Epífisi trencada o absent
APL XXXII, 2018
[page-n-26]
160
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
Taula 11. Distribució anatòmica de les restes de les Vinyes Velles.
Ovis
aries
Ovicaprins
Capra
hircus
Sus
scrofa
Sus
domesticus
Bos
taurus
Cervus
elaphus
Os
N
%
N
%
N
%
N
%
N
%
N
%
N
%
Astràgal
Banya
Crani
Costella
Dent infer.
Dent sup.
Mandíbula
amb D
Mandíbula
sense D
Maxil·lar
sense D
V. toràcica
Escàpula
Húmer
Radi
Ulna
Metacarp
Metàpode
Pelvis
F1 anterior
F1 posterior
F2 anterior
Fèmur
Tíbia
Metatars
–
4
–
–
19
14
3
–
3,05
–
–
14,5
10,69
2,29
2
–
–
–
–
–
–
33,33
–
–
–
–
–
–
–
1
–
–
–
–
–
–
20
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
1
–
–
100
–
–
15
–
1
46,88
–
3,13
–
–
1
2
5
7
–
–
–
3,33
6,67
16,67
23,33
–
2
4
–
–
–
1
–
8,33
16,67
–
–
–
4,17
–
13
9,92
–
–
–
–
–
–
3
9,38
2
6,67
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
1
3,13
–
–
–
–
1
1
13
13
1
14
–
2
–
–
–
6
20
7
0,76
0,76
9,92
9,92
0,76
10,69
–
1,53
–
–
–
4,58
15,27
5,34
–
–
–
–
–
1
1
–
–
–
–
–
1
1
–
–
–
–
–
16,67
16,67
–
–
–
–
–
16,67
16,67
–
–
–
1
–
–
–
–
1
–
–
–
1
1
–
–
–
20
–
–
–
–
20
–
–
–
20
20
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
–
1
2
1
–
1
–
–
–
1
3
3
–
–
–
3,13
6,25
3,13
–
3,13
–
–
–
3,13
9,38
9,38
–
–
–
1
–
–
1
1
–
4
1
1
1
3
–
–
–
3,33
–
–
3,33
3,33
–
13,33
3,33
3,33
3,33
10
–
–
–
2
1
–
4
1
–
–
1
3
–
–
5
–
–
8,33
4,17
–
16,67
4,17
–
–
4,17
12,5
–
–
20,83
Total
131
100
6
100
5
100
1
100
32
100
30
100
24
100
Taula 12. Resum de la distribució anatòmica de les restes de les Vinyes Velles.
Ovis
aries
Ovicaprins
Part
anatòmica
Cap
Esquelet
axial
Extremitats
anteriors
Extremitats
posteriors
Total
APL XXXII, 2018
Capra
hircus
Sus
scrofa
Sus
domesticus
Bos
taurus
Cervus
elaphus
N
%
N
%
N
%
N
%
N
%
N
%
N
%
53
1
40,45
0,76
–
–
–
–
1
–
20
–
1
–
100
–
20
–
60,6
–
15
2
50
6,66
5
–
20,83
–
42
32,06
2
33,33
2
40
–
–
6
18,18
8
26,66
12
50
35
26,71
4
66,66
2
40
–
–
7
21,21
5
16,66
7
29,16
131
100
6
100
5
100
1
100
33
100
30
100
24
100
[page-n-27]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
161
Determinació del sexe
El sexe dels diferents individus s’ha pogut determinar partint del dimorfisme que presenten algunes restes
esquelètiques, i que es manifesta tant en diferències morfològiques com en l’osteometria dels ossos.
Mesures dels ossos
Hem mesurat totes aquelles peces òssies no cremades ni deformades patològicament i aquelles sense
senyals de manipulació antròpica. Les mesures s’han realitzat amb un calibre digital amb un error estimat
de ± 0,5 mm (von den Driesch, 1976).
Càlcul del nombre mínim d’individus
El valor que s’ha de donar al nombre mínim d’individus (NMI) representat per un conjunt de restes òssies
(NR), ha sigut àmpliament debatut en diferents treballs arqueozoològics. És per això que s’ha calculat tant
el NR com el NMI i els seus percentatges. L’estimació del NMI l’hem calculada escollint entre els ossos
parells i, dins de cada unitat estratigràfica, aquells que comptaven amb un major nombre de peces d’un dels
costats. Aquest NMI s’ha vist modificat quan les dades obtingudes per l’estudi del desgast dental, o de la
fusió de les epífisis, ens indicava la presència d’un conjunt major d’individus.
Marques en els ossos
Per a l’anàlisi i classificació de les marques de carnisseria hem utilitzat el treball de C. Liesau (1998)
seguint les definicions sobre alteracions i manipulacions antròpiques (Pérez Ripoll i López, 2000). En el cas
de les marques de foc, hem classificat el material segons la coloració produïda per la intensitat del foc (amb
esvorancs, socarrimat, cremat i calcinat). Per a les marques de mossegada, hem distingit entre les originades
per carnívors (punció, rosec, arrossegament i osca) i les originades per rosegadors.
4.2.3. Anàlisi taxonòmica de les espècies
Ovicaprins (ovella/cabra)
El grup dels ovicaprins ha proporcionat el major nombre de restes. S’han identificat un total de 131 restes
(56,7%) que pertanyen a un mínim de trenta individus (només una femella). El grup dels ovicaprins engloba
aquelles restes que no han pogut ser assignades amb seguretat a cabra o ovella. Es tracta principalment
de fragments de diàfisi, vèrtebres, costelles i elements dentals. En aquest apartat presentem únicament
les restes pertanyents al grup dels ovicaprins, mentre que les restes de cabra i ovella seran analitzades de
manera independent més endavant.
L’estudi de la fusió epifisial es basa en el grau de fusió de les zones articulars i aquestes són precisament les
que faciliten la discriminació entre cabra o ovella, però malauradament manquem d’aquest mètode d’anàlisi per
a conèixer l’edat de sacrifici dels individus del grup dels ovicaprins. Tanmateix, sí que comptem amb el mètode
del desgast dental (taula 10). Davant la impossibilitat de diferenciar les dents de cabra de les d’ovella, totes
s’inclouen en el grup dels ovicaprins. Les valoracions finals d’aquestes dades seran preses en conjunt.
L’anàlisi del desgast dental ens ha permès conèixer l’edat de sacrifici de divuit individus que s’agrupen
en les cohorts d’edat indicades en la taula 10.
Els restants individus identificats en les diferents unitats estratigràfiques són adults, l’edat dels quals no
ha pogut ser precisada amb exactitud. En conjunt s’observa un predomini dels individus adults, encara que
el nombre de juvenils també és rellevant. Les edats de sacrifici del bestiar oví i caprí ens informen sobre
APL XXXII, 2018
[page-n-28]
162
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
Fig. 13. Troballes faunístiques de les Vinyes Velles.
el tipus de gestió econòmica. Una cabanya orientada cap a la producció làctia es caracteritza per un elevat
nombre d’individus infantils sacrificats, el que permetria la munyida de les mares durant un temps. De la
mateixa manera, en una rabera orientada a l’explotació llanera els individus són sacrificats entre els dos i
els quatre anys, quan han assolit el seu màxim desenvolupament, sent consumits a continuació. Tanmateix,
l’elevada presència d’individus juvenils, similar a la dels adults joves, pareix indicar l’existència d’una
cabanya orientada a l’explotació càrnia i on el baix nombre d’adults estaria relacionat amb els individus
emprats únicament per a assegurar la reproducció del bestiar.
APL XXXII, 2018
[page-n-29]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
163
Taula 13. Tipus de marques de carnisseria en ovicaprins de les Vinyes Velles.
Os
Incisió
Osca
Trossejat
Húmer
Radi
Pelvis
Tíbia
1
–
–
–
–
1
–
1
–
–
1
–
Total
1
2
1
L’esquelet cranial ha sigut la regió anatòmica que ha proporcionat un major nombre de restes (40,45%),
sent així les dents inferiors i superiors les restes més abundants. Segueixen les extremitats anteriors (32,06%),
on els fragments de metacarp són els ossos més abundants. Les extremitats posteriors (26,71%) apareixen
representades en la seua majoria per fragments de tíbia, mentre que sols s’ha identificat un fragment de
vèrtebra toràcica pertanyent a l’esquelet axial (0,76%).
A nivell tafonòmic, les restes d’ovicaprins no presenten un gran nombre d’alteracions. Sols cinc de
les restes identificades (3,81%) han sigut afectades per l’acció dels carnívors. Es tracta de fragments
apendiculars que presenten rosecs en les diàfisis i zones distals (fig. 13, 4 i 6). De la mateixa manera, sols
s’ha detectat una resta que presenta senyals de contacte amb el foc (socarrimat) en la diàfisi. També s’han
detectat marques de carnisseria en quatre dels ossos identificats. Els distints tipus de marques identificades,
així com la seua distribució anatòmica, apareix en la taula 13.
La incisió identificada en l’húmer és obliqua, localitzada en la diàfisi i relacionada amb les tasques de
descarnat de l’os. Les osques identificades en el radi (fig. 13, 2) i tíbia són transversals, localitzades en la
diàfisi i originades durant el procés de fragmentació de l’os en porcions menors que faciliten el consum.
Finalment les marques identificades en la pelvis (trossejats transversals localitzats en la cara ventral de l’ili)
poden relacionar-se amb les labors de desarticulació de l’animal (fig. 13, 8).
Ovella (Ovis aries)
Les restes que han pogut ser assignades amb seguretat a l’ovella són bastant escasses. Es tracta de sis restes
(2,59%) que pertanyen a un mínim de quatre individus. Les edats de sacrifici d’aquests individus, calculades
a partir del grau de fusió de les epífisis i de la morfometria de les restes, apareixen reflectides en la taula 10.
La conservació íntegra de dos astràgals d’ovella ens ha permès calcular l’altura en la creu d’aquesta espècie
(Koudelka, 1885) i comparar-la amb la de les ovelles d’època tardoromana de l’Almoina (L’Horta) (López,
s.a.) (taula 14). Així, l’altura de les ovelles del jaciment de l’Almoina se situa entre les calculades per a les de
les Vinyes Velles. No s’aprecien diferències de grandària destacables entre ambdues col·leccions.
L’absència de restes de l’esquelet axial i cranial es deu al fet que aquestes apareixen incloses en el
conjunt dels ovicaprins. A excepció de la tíbia, totes les restes identificades pertanyen a zones anatòmiques
d’escàs contingut carni. Tot i això, la presència abundant d’ossos de les distintes extremitats en el conjunt
dels ovicaprins és indicativa de l’alt grau de fragmentació de la sèrie. Això ha impedit identificar-los més
concretament a nivell d’espècie.
Taula 14. Altura en la creu de les ovelles de les Vinyes Velles i de l’Almoina.
Vinyes Velles
Vinyes Velles
Almoina
Os
Mesura (mm.)
Astràgal
Astràgal
Astràgal
31,46
27,52
30,37
Factor
Altura (cm.)
22,68
71,35
62,45
68,87
APL XXXII, 2018
[page-n-30]
164
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
No s’han identificat alteracions tafonòmiques relacionades amb accions d’origen animal, bé de carnívors
o de rosegadors, encara que sí que s’han localitzat dues marques de carnisseria en una resta d’ovella. Es
tracta d’un astràgal que presenta incisions obliqües i transversals en la cara dorsal, relacionades amb les
tasques de desarticulació de l’extremitat posterior (fig. 13, 3).
Cabra (Capra hircus)
La cabra ha proporcionat un total de cinc restes òssies (2,16%) que pertanyen a un mínim de quatre individus
adults, entre els quals hi ha dos mascles. No disposem d’ossos complets que ens permeten conèixer l’altura
en la creu d’aquesta espècie.
Com succeeix amb les restes d’ovella, aquelles que han pogut ser assignades amb seguretat a la cabra
són molt escasses. A excepció del radi i la tíbia, totes són d’escàs contingut carni. Aquest fet ha facilitat la
seua identificació en haver sofert un menor processat carnisser. L’única resta de cabra que presenta marques
de carnisseria és una banya amb un trossejat transversal en la cara lateral relacionat amb l’escapçament
previ a l’aprofitament de les vísceres.
No s’han identificat alteracions d’origen animal, ni indicis de foc en cap de les restes analitzades.
Porc (Sus domesticus)
El porc és, per darrere del grup dels ovicaprins, l’espècie que ha proporcionat un major nombre de restes.
S’han identificat un total de 33 elements (14,28%) que pertanyen a un mínim de vuit individus, amb almenys
un mascle i una femella.
La distinció entre les restes òssies de senglar i les de porc domèstic és complicada. Encara que alguns
trets morfològics del crani o de la mandíbula poden ajudar, generalment són els criteris morfomètrics els
emprats amb aquesta finalitat. Les mesures de què disposem són escasses però coincideixen amb les de
porc domèstic per a l’època imperial al jaciment de l’Almoina (taula 15). No tenim ossos complets que ens
permeten calcular l’altura en la creu d’aquesta espècie.
L’edat de sacrifici dels diferents individus s’ha calculat en base a l’estudi de la fusió epifisial i del desgast
dental (taula 10). S’observa el clar predomini d’individus adults, sacrificats en el moment del seu màxim
aportament carni, encara que també s’ha detectat la presència d’un individu infantil i un altre juvenil.
Les taules 11 i 12 indiquen un clar predomini de les restes del cap (60,60%), on les dents són les més
abundants. No s’han identificat restes procedents de l’esquelet axial, mentre que les extremitats apareixen
representades per un escàs nombre d’exemples. A pesar d’això, es tracta d’ossos d’un contingut carni alt,
com fèmur i húmer, fet que evidencia el consum carni.
A nivell tafonòmic s’han identificat dues tíbies amb marques de carnisseria: una amb trossejat
transversal en la cara medial de la zona proximal, relacionat amb les tasques de trossejat de l’extremitat,
previ al seu descarnat, i una altra amb una incisió transversal en la cresta tibial, vinculada a la desarticulació
Taula 15. Grandària dels ossos de porc domèstic de les Vinyes Velles i de l’Almoina.
Os
Calcani (GB)
Falange II (GL)
APL XXXII, 2018
Jaciment
NR
Variació
Mitjana
Vinyes Velles
1
17,88
17,88
Almoina
3
17,76 – 21,65
21,05
Vinyes Velles
1
21,68
21,68
Almoina
2
20,63 – 25,35
22,99
[page-n-31]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
165
de l’extremitat posterior. A més d’aquestes marques d’origen antròpic s’han detectat alteracions d’origen
animal en dues de les restes analitzades. Es tracta d’un húmer amb rosecs de carnívor a l’extrem distal i un
calcani amb la mateixa alteració localitzada en la zona proximal.
Vaca/bou (Bos taurus)
El bestiar boví està present al jaciment amb trenta restes (12,98%) que pertanyen a un mínim de set
individus. No s’ha pogut identificar el gènere en cap cas. L’edat de sacrifici s’ha calculat en base al grau de
fusió epifisial i de desgast dental (taula 10).
L’edat de sacrifici no mostra el predomini de cap cohort d’edat, però la presència d’individus juvenils
pareix indicar una tendència cap al seu consum carni. No s’han trobat restes amb patologies que indiquen
sobreesforços relacionats amb tasques de tir i arrossegament. Aquesta absència, unida a la d’individus
vells, pot indicar-nos una rabera bovina orientada a la producció càrnia i/o làctia més que no pas a la seua
utilització com a animal de força en tasques agrícoles.
Lamentablement no tenim tampoc restes completes que ens permeten calcular l’altura en la creu del
bestiar boví. Tot i això, comparant les mesures de les restes de les Vinyes Velles amb les de l’Almoina
(Valentia), veiem que es tracta d’animals de grandària similar (taula 16).
La meitat de les restes de boví identificades pertanyen a l’esquelet cranial (50%), sent les dents tant
inferiors com superiors les més abundants. Li segueix l’extremitat anterior amb un 26,66% de les restes, de
les quals la falange I és la més abundant. Per la seua banda, la tíbia, amb tres restes, és l’os més abundant
de l’extremitat posterior (16,66%), mentre que l’esquelet axial apareix representat únicament amb dos
fragments de costella (taules 11 i 12).
Les diferents restes identificades representen una gran part de l’esquelet, encara que la seua escassesa,
així com el fet que es tracte d’ossos d’escàs i mitjà contingut carni (a excepció de l’húmer, fèmur i tíbia)
ens fa pensar que bona part de la carn de bovins arribà ja desossada i que per això les seues restes no han
sigut trobades al jaciment.
No s’han detectat alteracions d’origen animal entre els ossos de bovins, encara que un posseeix
marques de carnisseria. Es tracta d’un fragment de costella amb una osca transversal en la seua cara lateral,
relacionada possiblement amb tasques de descarnat.
Taula 16. Grandària dels ossos de vaca/bou de les Vinyes Velles i de l’Almoina.
Os
Falange I (GL)
Jaciment
NR
Variació
Mitjana
Vinyes Velles
3
54,7 – 60,41
57,81
Almoina
12
50,9 – 61,98
57,35
Cérvol (Cervus elaphus)
Juntament amb el senglar, és l’única espècie silvestre present al jaciment. El taxó presenta 24 restes (10,38%)
que pertanyen a un mínim de vuit individus, tots ells adults (taula 10), entre els quals s’ha detectat la
presència d’almenys quatre mascles. No tenim dades que ens permeten calcular l’altura en la creu d’aquesta
espècie o comparar-la amb la de jaciments de cronologia semblant.
L’extremitat anterior és la part de l’esquelet que ha proporcionat un major nombre de restes (50%),
dels quals el metacarp és el més abundant. Segueix l’extremitat posterior amb set restes (29,16%),
on el metatars és l’os més representat. El cap també apareix identificat (20,83%) principalment per
fragments de banya (fig. 13, 1), mentre que no s’han trobat restes pertanyents a l’esquelet axial (taules
11 i 12). L’abundància de fragments de banya pot obeir a la seua recol·lecció en període de muda.
APL XXXII, 2018
[page-n-32]
166
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
Açò, unit a la fretura de restes i al seu baix contingut carni, pareix indicar que la cacera no era una
activitat rellevant entre els habitants del jaciment de les Vinyes Velles. Tot i això, el consum carni del
cérvol queda testimoniat per marques de carnisseria en un dels ossos analitzats. Es tracta d’un húmer
amb incisions obliqües en la cara cranial de l’epífisi distal, relacionades amb la desarticulació de
l’extremitat anterior (fig. 13, 5).
No s’han detectat alteracions tafonòmiques d’origen animal ni marques de foc en les restes de cérvol.
Cavall (Equus caballus)
El cavall és l’espècie que ha proporcionat un menor nombre de restes. S’han identificat dues restes
(0,86%): una molar inferior decídua que pertany a un individu juvenil i un os tarsal de l’extremitat
posterior d’un adult. L’escassesa de restes, així com l’absència de marques de carnisseria o alteracions
tafonòmiques diverses ens impedeix fer més valoracions sobre la presència i/o importància d’aquesta
espècie al jaciment.
Senglar (Sus scropha)
El senglar està únicament representat amb una única resta recuperada. Es tracta d’un ullal pertanyent a
un mascle adult de talla gran (fig. 13, 7), fet que ens permet documentar la seua presència en l’entorn del
jaciment però limita qualsevol altre tipus d’avaluació.
Restes indeterminades
Les restes indeterminades també han sigut comptabilitzades i analitzades. La informació que aquest tipus de
fragments ens pot donar, a pesar de no poder ser identificats taxonòmicament, és molt important sobretot si,
com és el cas, les restes indeterminades suposen més de la meitat del total (57,53%). Així doncs, les restes
indeterminades han sigut classificades en dos grups: macrofauna (bovins, equins i cérvol) i mesofauna
(suids i ovicaprins). A més d’aquesta aproximació taxonòmica els ossos indeterminats també han sigut
classificats anatòmicament (apendiculars, plans, fragments de mandíbula/maxil·lar, fragments de vèrtebres
i restes indeterminables) (taula 17).
Tal com pot observar-se en la taula 17, 272 restes (86,90%) de les restes indeterminades pertanyen al
grup de la mesofauna, mentre que sols 41 (13,09%) pertany a espècies de més grandària. Aquestes dades
coincideixen amb les obtingudes per l’anàlisi taxonòmica on el conjunt d’ovicaprins i suids és majoritari.
La no identificació de restes d’equins ens fa pensar que la major part de les restes de macrofauna pertanyen
al bestiar boví, encara que no s’han de descartar algunes altres de cérvol. Anatòmicament s’observa que
les restes apendiculars formen el conjunt majoritari no identificat, tant a nivell de macrofauna com de
mesofauna. Aquesta dada ve a confirmar l’escassesa d’elements apendiculars d’alt contingut carni que
s’observava en les espècies identificades i que reflecteix l’elevada fragmentació de la mostra. La migradesa
Taula 17. Distribució anatòmica i taxonòmica de les restes indeterminades
de les Vinyes Velles.
APL XXXII, 2018
Macrofauna
Mesofauna
Total
Apendiculars
Os pla
Indeterminats
34
4
3
211
20
41
245
24
44
Total
41
272
313
[page-n-33]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
167
d’elements procedents de l’esquelet axial (vèrtebres i/o costelles), tant entre les restes determinades com
entre les indeterminades, pareix indicar que el processat carnisser dels animals no tingué lloc al jaciment.
La carn sembla arribar ja desossada, com així ho indica l’absència de determinats elements anatòmics.
Entre les restes indeterminades no s’han detectat alteracions tafonòmiques d’origen animal. Les úniques
alteracions detectades han sigut antròpiques: un fragment apendicular amb marques de foc (cremat) i dos
ossos amb marques de carnisseria (incisió i osca, respectivament).
4.2.4. Valoració de la fauna
El jaciment arqueològic de les Vinyes Velles ha proporcionat un conjunt faunístic d’època republicana i
imperial en què s’aprecia un domini quasi absolut de les espècies domèstiques (89,22%) enfront de les
silvestres (10,77%). Tot i així, aquests percentatges coincideixen amb els obtinguts en jaciments romans
de cronologia similar (Iborra, 2017), com és el cas de la vil·la dels Alters a l’Ènova (80,54%-19,22%)
(Sanchis, 2006) o de l’Almoina a Valentia (98,62%-1,37%). Aquesta circumstància podria estar motivada
per l’escassesa d’ungulats silvestres en la zona o per factors de tipus sociocultural que no podem calibrar
ara per ara en la seua justa mesura.
Un altre aspecte a tenir en compte és la poca incidència d’alteracions produïdes per l’acció de carnívors,
fet que incideix positivament en la representació de la mostra, ja que cap espècie apareix sobrevalorada
com a conseqüència de la conservació diferencial condicionada per carnissers en atacar principalment els
ossos menys resistents.
El bestiar ovicaprí suposa la majoria de les restes identificades (61,45%). Tanmateix, no sabem a
ciència certa si aquesta rabera estaria formada principalment per ovelles o per cabres ja que les restes
proporcionades per aquestes espècies han sigut molt escasses. En qualsevol cas, es tractaria d’un bestiar amb
individus sacrificats entre el primer i el tercer any de vida. Açò indicaria una orientació vers una producció
predominantment càrnia, encara que no es descarta l’aprofitament simultani de productes secundaris com
la llet o la llana.
Per darrere del bestiar ovicaprí se situen el porcí i el boví respectivament, amb uns percentatges de
restes molt semblants. La presència d’individus juvenils, així com l’absència de patologies en les restes de
boví, sembla indicar una finalitat eminentment càrnia d’aquests tàxons.
L’escassedat de restes d’espècies silvestres relativitza la importància de la cacera. Tot i això, la
presència de marques d’esquarterament entre les restes de cérvol ens indica que aquesta espècie, encara
que de manera residual, era consumida. No s’han detectat restes de conill, o d’aus, espècies silvestres la
presència de les quals sol ser freqüent en jaciments d’aquesta cronologia. Aquesta absència pot deure’s a la
poca importància que pareixen tenir les espècies silvestres o bé a aspectes metodològics relacionats amb el
procés d’excavació.
5. CONCLUSIONS
L’excavació d’urgència de part del jaciment naquerà de les Vinyes Velles ha documentat unes poques
estructures constructives i una sèrie d’abocadors situats plausiblement a l’exterior de la zona habitada,
sobre el vessant d’un petit alter –com també l’anomena Montesinos (2002: 62-68)– a la vora del
barranc de Nàquera. Aquest fet determina una visió esbiaixada del registre, limitat a dos conjunts ben
contrastats, un ceràmic i un altre faunístic, molt barrejats des del punt de vista cronològic, però que
ens ofereixen dades espacials sobre la delimitació de l’àrea de troballes. Amb gairebé total certesa
la major part del jaciment està fora de la línia d’expropiació i, per tant, d’afecció de la carretera de
circumval·lació de Nàquera. Només la prossecució de les recerques permetrà conèixer amb més detall
les característiques de l’ocupació.
APL XXXII, 2018
[page-n-34]
168
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
La revisió del conjunt ceràmic localitzat a les Vinyes Velles indica que la majoria hauria arribat des del
segle I aC fins a finals del II dC, moment en què finalitza la producció de parets fines, la producció de TSG
i la més prematura de les produccions africanes (TSA A), que també podria perdurar fins al segle III. La
continuïtat de l’assentament estaria marcada per la connexió, l’accessibilitat i les bones comunicacions amb
altres assentaments de la rodalia, sense deixar mai de representar un rol probablement secundari i perifèric
en el marc de les relacions socioeconòmiques regionals.
Les dades ofertes per l’anàlisi faunística coincideixen a grans trets amb les de l’Almoina de Valentia.
S’aprecia així una major importància del bestiar ovicaprí sobre el boví i porcí, tendència que va consolidantse al llarg de l’època imperial i que determinarà una estratègia d’autoabastiment orientada a l’obtenció de
carn (ovicaprins, porcs i vaques) i productes secundaris (ovicaprins), sense que els recursos generats per les
espècies silvestres juguen un paper destacat. Al capdavall, ens trobem amb un jaciment situat sobre estreps
serrans que es romanitza a poc a poc, possiblement amb una economia especialitzada, autosuficient i amb
elements domèstics en el registre material (abundant ceràmica de taula, eines d’os, pondera, etc.), sense que
puga parlar-se en sentit estricte d’una vil·la rústica a partir de les restes conegudes. L’escassedat manifesta
de material constructiu pot apuntar l’ús de tècniques indígenes (tovots), l’esmerç de lloses de gres local o
el desmantellament i espoli secular de les estructures arquitectòniques.
La proximitat de les vies de pas cap a l’interior i les explotacions contemporànies de pedra al voltant
del Pi del Salt són suggerents, però fins ara no res ens indica que els gresos de la serra Calderona anaren
més enllà dels que arriben al port de Saguntum des del Picaio. D’altra banda, a Valentia també s’identifica
la calcària dolomítica de Saguntum (Aranegui, 1991). Comptat i debatut, la cronologia de les Vinyes Velles
aniria des del segle I aC fins a finals del II dC o principis del III dC. Així i tot, el jaciment fou visitat
esporàdicament fins al segle V de la nostra era.
AGRAÏMENTS
A Pilar Mas Hurtuna per les magnífiques il·lustracions; a María José Badenas Población per l’ajut en la lectura del grafit
llatí; a Josep Lluís Pascual Benito pels consells en la identificació de la malacofauna marina; a Juan Martínez, Bayode
Arosoye, Aderemi Anthony, Otas Agbonaye i Sitayeb Becherif, pel treball de camp.
BIBLIOGRAFIA
AGUAROD, C. (1991): Cerámica romana importada de cocina en la Tarraconense. Institución Fernando el Católico,
Saragossa.
ALTUNA, J. (1980): “Historia de la domesticación animal en el País Vasco desde sus orígenes hasta la romanización”.
Munibe Antropologia, Arkeologia, 32, 1-2, p. 9-163.
ARANEGUI, C. (ed.) (1991): Saguntum y el mar. Generalitat Valenciana, València.
ARANEGUI, C. (2004): Sagunto. Oppidum, emporio y municipio romano. Bellaterra Arqueologia, Barcelona.
ARANEGUI, C. i MANTILLA, A. (1987): “La producción de ánforas Dr. 2-4 de Sagunto”. En El Vi a l’antiguitat:
economia, producció i comerç al Mediterrani occidental, Badalona, p. 100-104.
BARONE, R. (1976): Anatomie comparée des mammifères domestiques. Éditions Vigot.
BELTRÁN, M. (1970): Las ánforas romanas en España. Institución Fernando el Católico, Saragossa.
BELTRÁN, M. (1980): “El comercio del aceite en el valle del Ebro a finales de la República y comienzos del Imperio”.
En Producción y comercio del aceite en la antigüedad. Primer Congreso Internacional, Madrid, p. 187-224.
BELTRÁN, M. (1990): Guía de la cerámica romana. Libros Pórtico, Saragossa.
BERNI, P. (1998): Las ánforas de aceite de la Bética y su presencia en la Cataluña Romana. Publicacions de la
Universitat de Barcelona, Barcelona.
BOESSNECK, J. (1980): “Diferencias osteológicas entre las ovejas (Ovis aries Linne) y cabras (Capra hircus Linne)”.
En D. Brothwell i E. Higgs (eds.): Ciencia en Arqueología. Fondo de Cultura Económica, Madrid, p. 338-366.
APL XXXII, 2018
[page-n-35]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
169
BOSCH GIMPERA, P. (1924): “Els problemes arqueològics de la província de Castelló”. Boletín de la Sociedad
Castellonse de Cultura, V, Castelló, p. 81-120.
CISNEROS, F. (2002): “El vino en el hinterland del Portus de Saguntum (ss. I a.C.-I d.C.)”. Saguntum-PLAV, 34,
p. 127-136.
COLL, J. (2005): “Hornos y producción de cerámica romana en la Comunidad Valenciana”. En J. Coll i P. Espona
(eds.): Recientes investigaciones sobre producción cerámica en Hispania. Amigos del Museo Nacional de Cerámica
y Artes Suntuarias González Martí, València, p. 157-173.
S.A. (2005): “Patrimonio, Canteras del Pi del Salt”. Nàquera, festes, Ajuntament de Nàquera.
COSTA, J.C. (2003): Terra Sigillata sudgálica num centro de consumo: Chaos Salgado. Santiago do Cacém
(Mirobriga). Lisboa.
DENIZ, E. i PAYNE, S. (1982): “Eruption and wear in the mandibular dentition as a guide to ageing Turkish Angora
goats”. En B. Wilson, C. Grigson i S. Payne (eds.): Ageing and sexing animal bones from archaeological sites.
British Archaeological Reports, 109, p. 155-206.
DONAT, J. (1959): “La Cova dels Estudiants (Náquera-Valencia)”. Archivo de Prehistoria Levantina, VIII, p. 203-211.
DRIESCH, A.V.D. (1976): A guide to the measurement of animal bones from Archaeological sites. Peabody Museum
Bulletins, Bulletin 1, Universitat de Harvard.
ENGUIX, R. i ARANEGUI, C. (1977): Taller de ánforas romanas de Oliva (Valencia). Servei d’Investigació
Prehistòrica, Diputació de València (Serie de Trabajos Varios, 54), València.
ESCRIVÀ, V. (1989): Cerámica romana de Valentia. La Terra Sigillata Hispánica. Ajuntament de València, València.
ESCRIVÀ, V. (2014): “La ciudad romana de Edeta (Llíria, Valencia)”. En M.H. Olcina Doménech (coord.): Ciudades
romanas valencianas: actas de las Jornadas sobre Ciudades Romanas Valencianas. Actualidad de la investigación
historicoarqueológica. Ciutats Romanes Valencianes: actes de les Jornades sobre Ciutats Romanes Valencianes.
Museu Arqueològic d’Alacant, p. 123-142.
ESCRIVÀ, V.; MARTÍNEZ, J. i VIDAL, X. (2001): “Edeta kai Leiria. La ciutat Romana d’Edeta de l’època romana a
l’antiguitat tardana”. Lauro. Quaderns d’història i societat, 9, p. 11-91.
ETTLINGER, E.; HEDINGER, B.; HOFFMAN, B.; ROTH-RUBI, K.; KENRICK, P.M.; PUCCI, G.; SCHNEIDER,
G.; VON SCHNURBEIN, S.; WELLS, C.M. i ZABEHLICKY, S. (2002): Conspectus formarum terrae sigillatae
Italico modo confectae. Dr. Rudolf Habelt, Bonn.
FERNÁNDEZ GARCÍA, M.I. (ed.) (1998): Terra Sigillata Hispánica: estado actual de la investigación. Jaén.
FERNÁNDEZ IZQUIERDO, A. (1984): Las ánforas romanas de Valentia y de su entorno marítimo. Ajuntament de
València, València.
FOCK, J. (1966): Metrische Untersuchungen an Metapodien einiger europäischer Rinderrassen. Dissertation Tierarzt,
Fakultät der Universität, Múnich.
FORTEA, M.J. (1999): Senyors cristians, vassalls musulmans: Nàquera i els naquerans a les darreries del segle XV.
7 i Mig, València.
FLETCHER, D. i ALCÁCER, J. (1961): “El horno romano de Olocau”. Archivo de Prehistoria Levantina, IX,
p. 115-140.
GARCÍA-GELABERT, M.P. (1999): “La villa rústica de Catarroja (Valencia): planteamiento de su funcionalidad”.
Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 20, p. 253-266.
GIL, F. i NAVARRO, A. (1997): Toponímia rural de Nàquera. Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria,
Benaguasil.
GIL-MASCARELL, M. (1971): Yacimientos ibéricos de la Región Valenciana: estudio de poblamiento. Tesi Doctoral,
Universitat de València.
GISBERT, J.A. (1987): “La producció de vi al territori de Dianium durant l’alt imperi: el taller d’àmfores de la vil·la
romana de l’Almadrava (Setla-Mirarrosa-Miraflor)”. En El Vi a l’antiguitat: economia, producció i comerç al
Mediterrani occidental, Badalona, p. 104-118.
GÓMEZ, N.P. (1928): “Un ‘hiatus’ prehistórico en los poblados de altura levantinos”. Archivo de Prehistoria Levantina,
I, p. 113-160.
GÓMEZ, N.P. (1929): “De paleutoponimia. Náquera”. Cultura Valenciana, Quaderns I i III, València.
GOZALBES, M. (1999): Los hallazgos monetarios del Grau Vell (Sagunt, València). Conselleria de Cultura, Educació i
Ciència, València.
GOUDINEAU, C. (1968): Étude sur la céramique arétine lisse à la lumière des fouilles de l’EFR au Poggio Moscini,
Bolsena. Éditions de Boccard, París.
APL XXXII, 2018
[page-n-36]
170
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
GRANT, A. (1982): “The use of tooth wear as a guide to the age of domestic ungulates”. En B. Wilson, C. Grigson i
S. Payne (eds.): Ageing and sexing animal bones from archaeological sites. British Archaeological Reports, 109,
p. 91‐108.
HAYES, J.W. (1972): Late Roman pottery. British School at Rome, Londres.
HAYES, J.W. (1980): A supplement to Late Roman pottery. British School at Rome, Londres.
HUGUET, E. (2016): La ceràmica comuna de la ciutat romana de Valentia (segles II aE - III dE). Tesi doctoral,
Universitat de València.
IBORRA, P. (2017): “Arqueozoología de época romana en el País Valenciano”. Archaeofauna: International Journal
of Archaeozoology, 26, p. 23-38.
IZQUIERDO, P. (1987): “Algunes observacions sobre l’ancoratge de ‘Les Sorres’ al delta del Riu Llobregat”. En El Vi
a l’antiguitat: economia, producció i comerç al Mediterrani occidental, Badalona, p. 133-139.
JORDÁN, J.M.ª (1981): El Camp de Túria. Institució Alfons el Magnànim, València.
KIESEWALTER, L. (1888): Skelettmessungen am Pferden als Beitrag zur theoretischen Grundlage der Beurteilungslehre
der Pferdes. Dissertation Leipzig.
KOUDELKA, F. (1885): “Das Verhältnis der Ossa longa zur Skeletthöhe bei den Säugetieren”. Verhandlungen
Naturforschung Vereins Brünn, 24, p. 127-153.
LEDO, A.C. (1991): Las redes viarias en el Ager Saguntinus y en el Ager Edetanus. Tesi de Llicenciatura, València.
LEDO, A.C. (2005): La calzada Arse/Saguntum-Celtiberia: estudio histórico-arqueológico. Real Academia de Cultura
Valenciana, València.
LIESAU, C. (1998): “El Soto de Medinilla: Faunas de la Edad del Hierro en el Valle del Duero (Valladolid, España)”.
Archaeofauna. International Journal of Archaeozoology, 7, p. 11-210.
LLUCH, E. (1926): “Algunes notes sobre l’Arqueología en lo terme i póble de Náquera”. Cultura Valenciana, Quaderns
III, p. 86 i IV, p. 124.
LLUCH, E. (s.a.): Los pasos naturales de la Sierra de Náquera (o Calderona). Inèdit.
LLUCH, E. (1944): “Unas notas sobre la toponimia del término de Náquera”. Anales del Centro de Cultura Valenciana,
XII, 2ª Época, 10, p. 222.
LLUCH, E. (2002): El señorío y baronía de Náquera. Ajuntament de Nàquera.
LÓPEZ, M.D. (s.a.): Informe e inventario arqueozoológico del yacimiento de La Almoina (Valencia). Campañas 9 y
10. Informe inèdit.
LOPÉZ MULLOR, A. (2008): “Las cerámicas de paredes finas en la fachada mediterránea de la Península Ibérica y las
Islas Baleares”. En Cerámicas romanas. Un estado de la cuestión. Universitat de Cadis, p. 343-384.
MARÍN, C. i RIBERA, A. (2000): “Las cerámicas de barniz negro de Valentia”. En La ceràmica de vernís negre dels
segles II i I aC: Centres productors mediterranis i comercialització a la Península Ibèrica. Museu de Mataró,
p. 91-105.
MARTÍN, A. (2005): Food and drink in the Roman world. En M.ªI. Prudêncio i M.ªI. Dias (eds.): Understanding people
through their pottery. Proceedings of the 7th European Meeting on Ancient Ceramics (EMAC’03). October 27-31,
2003, Lisboa.
MARTÍN, G. (1963): “Terra sigillata de Liria”. Rivista di Studi Liguri, 29, p. 83-98.
MARTÍN, G. (1992): “Materiales romanos de las colecciones del Museo de Prehistoria de Valencia (antiguos fondos,
I)”. En Estudios de arqueología ibérica y romana: homenaje a Enrique Pla Ballester. Servei d’Investigació
Prehistòrica, Diputació de València (Serie de Trabajos Varios, 89), València, p. 411-442.
MARTÍN, G. i GIL-MASCARELL, M. (1969): “La romanización en el campo de Liria”. Saitabi. Revista de la Facultat
de Geografia i Història, 19, p. 23-54.
MATA, C. i BONET, H. (1992): “La cerámica ibérica: ensayo de tipología”. En Estudios de arqueología ibérica y
romana: homenaje a Enrique Pla Ballester. Servei d’Investigació Prehistòrica, Diputació de València (Serie de
Trabajos Varios, 89), València, p. 117-173.
MATEU Y LLOPIS, F. (1945-46): “Hallazgos monetarios (IV)”. Ampurias, 7-8, p. 233-282.
MATOLCSI, J. (1970a): “Historische Erforschung der Körpergröße des Rindes auf Grund von ungarischen
Knochenmaterial”. Zeitschrift für Tierzüchtung und Züchtungsbiologie, 87, 2, p. 89-137, Hamburg i Berlín.
MATOLCSI, J. (1970b): “The fauna of four prehistoric settlements in northern Italy”. Atti del Museo Civico di Storia
Naturale, XXX, 1, 6, p. 65-121.
MAYET, F. (1975): Les céramiques à parois fines dans la péninsule ibérique. Centre National de la Recherche
Scientifique, París.
APL XXXII, 2018
[page-n-37]
Les Vinyes Velles (Nàquera): intervenció d’urgència en un jaciment romà a la serra Calderona
171
MELCHOR, J.M. i BENEDITO, J. (2009): “Estudio de las cerámicas romanas de paredes finas de la excavación del
solar de la Plaza de la Morería (Sagunto)”. Arse, 43, p. 231-248.
MEZQUIRIZ, M.Á. (1961): Terra Sigillata Hispánica. The William L. Bryant Foundation, València.
MÍNGUEZ MORALES, J.A. (2005): “La cerámica de paredes finas”. En M. Roca Roumens i M.ªI. Fernández García
(eds.): Introducción al estudio de la cerámica romana: una breve guía de referencia. Servicio de publicaciones de
la Universidad de Málaga, Màlaga, p. 317-404.
MIRÓ, J. (1988): La producción de ánforas romanas en Catalunya. Un estudio sobre el comercio de vino de la
Tarraconense (siglos I a.C. - I d.C.). British Archaeological Reports, 473, Oxford.
MONTESINOS, J. (1991): Terra sigillata en Saguntum y tierras valencianas. Caja de Ahorros de Sagunto, València.
MONTESINOS, J. (1998): Comercialización de terra sigillata en Ilici (Elche. Comunidad Valenciana. España). Real
Academia de Cultura Valenciana, València.
MONTESINOS, J. (2002): “Las raíces de Nàquera”. En J. Domínguez Rodrigo (coord.): Las Edades de Náquera.
Reconstruir la memoria. Ajuntament de Nàquera, p. 40-88.
PASCUAL BUYÉ, I. (1989): “La cerámica de cocina de Sagunto. Desde la fundación hasta el cambio de Era”.
En Homenatge a Chabret 1888-1988. València, p. 93-143.
PASCUAL, R. (1991): Índex d’estampilles sobre àmfores catalanes. Barcelona.
PAYNE, S. (1973): “Kill-off patterns in sheep and goats: the mandibles from Asvan Kale”. Anatolian Studies, XXIII,
p. 281-303.
PÉREZ MÍNGUEZ, R. (2006): Aspectos del mundo rural romano en el territorio comprendido entre los ríos Turia y
Palancia. Servei d’Investigació Prehistòrica, Diputació de València (Serie de Trabajos Varios, 106), València.
PÉREZ RIPOLL, M. (1990): “La ganadería y la caza en la Ereta del Pedregal (Navarrés, Valencia)”. Archivo de
Prehistoria Levantina, XX, p. 223-253.
PÉREZ RIPOLL, M. i LÓPEZ, M.D. (2000): Els talls en ossos prehistòrics i històrics. En J.L. Pascual Benito (coord.):
El tall de la cultura. Museu de Prehistòria de València, Diputació de València, p. 29-35.
PINGARRÓN, E. (1981): Estructuras de poblamiento rural romano entre los ríos Magro y Palancia. Tesi de
Llicenciatura, València.
PITARCH, J.J. (1969): “El Puntal dels Moros (Náquera, Valencia)”. Saguntum-PLAV, 6, p. 77-84.
PLA, E. (1975): “Náquera”. Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, VII, València, p. 290.
RIBERA, A. (coord.) (2013): Manual de cerámica romana. Del mundo helenístico al Imperio Romano. Museo
Arqueológico Regional, Madrid.
RIBERA, A. i MARÍN, C. (2004-2005): “Las cerámicas del nivel de destrucción de Valentia (75 a. C.) y el final de
Azaila”. Kalathos. Revista del Seminario de Arqueología y Etnología Turolense, 22-23, p. 271-300.
RIBERA, A. i POVEDA, A. (1994): “La comercialización de la terra sigillata sudgálica en el País Valenciano”. En
Actes du Congrès de Millau. Société Française d’Étude de la Céramique Antique en Gaule, Marsella, p. 95-102.
RIPOLLÈS, P.P. (1982): La circulación monetaria en la Tarraconense Mediterránea. Servei d’Investigació Prehistòrica,
Diputació de València (Serie de Trabajos Varios, 77), València.
ROCA, M. i FERNÁNDEZ GARCÍA, M.I. (coord.) (1999): Terra Sigillata Hispánica: centros de fabricación y
producciones altoimperiales. Jaén.
RUIZ, J.M. (2002): “El medio físico de Náquera”. En J. Domínguez Rodrigo (coord.): Las Edades de Náquera.
Reconstruir la memoria. Ajuntament de Nàquera, p. 16-39.
SCHAAD, D. i GENIN, M. (dirs.) (2007): La Graufesenque (Millau, Aveyron). 2 Volums, Bordeus.
SÁNCHEZ FERNÁNDEZ, M.J. (1983): “Cerámica común romana del Portus Illicitanus”. Lucentum. Anales de la
Universidad de Alicante, 2, p. 285-318.
SÁNCHEZ NAVARRETE, M. (1991): “El paso de Alcalá”. Nàquera, festes. Ajuntament de Nàquera.
SANCHIS, A. (2006): “Estudio zooarqueológico”. En R. Albiach, i J.L. de Madaria (eds.): La Villa de Cornelius:
(L’Ènova, Valencia). València, p. 19-28.
SCHMID, E. (1972): Atlas of animal bones for Prehistorians, Archaeologists and Quaternary Geologists. Elsevier
Publishing Company, Amsterdam, Londres i Nova York.
SCIALLANO, M. i SIBELLA, P. (1991): Amphores: comment les identifier? Édisud.
SILVER, I.A. (1980): “La determinación de la edad en los animales domésticos”. En D. Brothwell i E. Higgs (eds.):
Ciencia en Arqueología. Fondo de Cultura Económica, Madrid, p. 289-309.
VICENT CAVALLER, J. (1979): “Excavacions al santuari hispano-romà de Santa Bàrbara (La Vilavella, Castelló)”.
Cuadernos de Arqueología y Prehistoria Castellonense, 6, p. 181-221.
APL XXXII, 2018
[page-n-38]
172
F. Cotino Villa, C. Miret Estruch, M. A. Bellvís Giner i M. D. López Gila
TEICHERT, M. (1969): “Osteometrische Untersuchungen zur Berechnung der Widweristhöhe bei vor-und
frühgeschichtlichen Schweinen. Habilitationsschrift (Halle Saale) 1966”. Kühn-Archiv, 83, p. 237‐292.
TEICHERT, M. (1975): “Osteometrische Untersuchungen zur Berechnung der Widerristhöhe bei Schafen”. En A.T.
Clason (ed.): Archaezoological Studies. Archaeozoological Conference, 1974. Groningen, p. 51-59.
TCHERNIA, A. (1971): “Les amphores vinaires de Tarraconaise et leur exportation au début de l’Empire”. Archivo
Español de Arqueología, 44, p. 38-85.
VEGAS, M. (1973): Cerámica común romana del Mediterráneo occidental. Instituto de Arqueología y Prehistoria,
Universitat de Barcelona, Barcelona.
APL XXXII, 2018
[page-n-39]