Hojas de sala Arqueologia de la memòria. Textos de sala
2024
Hoja de sala
[page-n-1]
Valencià
OBJECTES FAMILIARS
Històries de vida
Águeda Campos Barrachina
i Amando Muñiz Verdayes
Una fotografia feta en temps de guerra i
alguns retalls de roba són l’única herència
que van rebre Vicente i Pepe, amb a penes
sis i cinc anys d’edat, quan els seus pares
van ser afusellats. A Águeda i Amando els
van assassinar el mateix 5 d’abril de 1941, i
els van llançar junts a la fossa 135, després
de dos anys de reclusió a la presó de Santa
Clara i a la presó Model de València.
Els dos militaven en el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) de València i
tenien un compromís ferm amb els ideals
republicans. Tant que, tal com recordava
Vicente, un 14 d’abril Águeda va enlairar
una bandera republicana al pati de la presó que havia confeccionat amb un pal i un
tros de tela, acte pel qual va ser castigada en
una cel·la d’aïllament.
Vicente i Pepe també van patir la pena de
presó, ja que hi estaven reclosos amb ella.
Com que eren fills de vençuts, el seu internament va continuar després, durant anys,
a l’asil d’orfes de San Francisco Javier de
València.
Salvador Lloris Épila
A Salvador li agradava tocar la guitarra. Havia nascut l’any 1899 a Alfara del
Patriarca i era llaurador. Conten que era
bon cuiner de paelles. Es va casar amb
Amalia Ponce i van tindre dos fills, Salvador
i Manolo.
Era creient i d’esquerres, però la família
desconeix la filiació política. El que sí que
saben és que va formar part de l’exèrcit
espanyol en la Guerra del Marroc i que,
arran del colp d’Estat de 1936, va lluitar
defensant la República.
Després de la guerra, el van acusar de participar, juntament amb altres persones, en la
mort d’un guàrdia civil, i va ser condemnat
a mort. Tot i que el rector del poble va intercedir per ell, el van afusellar el 17 de juliol de 1939. L’endemà, la família va poder
recuperar el seu cos i comprar un taüt on
enterrar-lo individualment i evitar la fossa.
Aquesta història es va mantindre silenciada durant anys, fins que la seua neta, Pilar
Lloris, va trobar les cartes i alguns objectes
que Salvador va fer a la presó. En aquell
moment, va decidir esbrinar qui era i què
havia passat amb l’avi.
José Giner Navarro
El 21 de juliol de 1939, nou homes de
Quart de Poblet, membres del Comité
Revolucionari Local, van ser afusellats a
Paterna. Entre ells hi havia José «el de la comare», el més jove, a qui tots deien Pepín.
José tenia vint-i-huit anys, no estava casat
ni tenia fills. Van ser les seues germanes
Carmen i Conxeta qui van preservar el seu
record en silenci durant dècades. Però el
2008, amb motiu d’un homenatge públic
al poble, Carmen va fer partícip d’aquesta memòria familiar la seua neta, Pilar
Taberner. Des de llavors, només amb una
foto, una carta de comiat i la frase colpidora
«ens el mataren», Pilar ha pogut reconstruir
part de la història de vida del seu besoncle:
que era jornaler, de la UGT, membre de les
Joventuts Socialistes Unificades i que havia
lluitat al front de Terol.
Quan el van empresonar, les seues germanes feien cada dia el camí del poble a
la presó Model per portar-li menjar i roba.
Fins que un dia, en arribar, els van fer saber
que als «nou de Quart Poblet» se’ls havien
endut a afusellar.
Vicente Roig Regal
De setembre de 1939 a octubre de 1940,
Vicente, d’Alginet, va estar reclòs en diferents penals: a Carlet, a Sant Miquel del
Reis i a la Model. Quasi quatre-cents dies,
durant els quals no van perdre el contacte
ni ell ni la seua dona, Julia Tortosa. La família encara conserva 112 cartes que descriuen la por i els anhels de dins i fora de
la presó.
El descobriment d’aquestes cartes i les visites al cementeri de Paterna van fer que sorgiren les preguntes, tal com relata la seua
neta, Verónica Roig. Fins llavors, a casa
contaven que l’avi havia mort en la guerra. La necessitat de saber què havia passat
realment va permetre a la família esbrinar
algunes històries extraordinàries, com ara
quan Vicente va conéixer el seu fill a la presó: la família va introduir el bebé amagat en
una cistella de roba, després de subornar el
guàrdia amb una cassola d’arròs.
Per l’amor al seu fill, Vicente va fer a mà
un anell, unes quantes espardenyetes i un
penjoll que va enviar a casa. Les seues notícies van deixar d’arribar el 31 d’octubre de
1940, quan el van afusellar.
Felipe Carreres Flores
Els germans Carreres van patir la repressió
en primera persona. Ramon va haver d’exi-
liar-se a França i no va tornar fins al 1969.
Felipe i Pepe van ser afusellats a Paterna el
1939.
De Pepe, no se’n conserven objectes personals. La família sap que era jornaler i
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
i que va ser llançat a la fossa 115. Felipe,
identificat a la fossa 22, treballava al camp i
en la indústria siderúrgica. Estava afiliat al
Partit Comunista, era membre del sindicat
de l’arròs i va ser soci fundador de la banda
del seu poble, el Puig.
L’afusellament va deixar la seua dona,
María Duato, a càrrec de quatre fills i un
sogre amb demència. María havia de recórrer a l’estraperlo per sobreviure i va suportar el castic de no poder fer el dol. Tot i
això, sempre va parlar de la història familiar, que va transmetre als seus nets, netes i
besnetes.
Abans de morir, María va demanar que
l’enterraren amb els retalls de roba i la carta de comiat del seu marit.
Vicente Ortí Garrigues
«Rosario, no vages, que ja no està». Així
va saber Rosario Fita que havien afusellat
el seu marit. Aquell 27 de març de 1940
van assassinar aquest sabater de Torrent,
funcionari de presons i militant del Partit
Comunista.
El malson havia començat amb la fi de la
guerra. Vicente, que ho havia deixat tot per
lluitar en el front, va haver d’amagar-se; i
Rosario, embarassada, va patir els interrogatoris de la Guàrdia Civil, que l’extorsionaven apuntant-li els fusells al ventre.
Després de l’execució, la repressió va continuar. La família va patir l’expropiació de
la casa i va sobreviure demanant almoina,
venent excrements d’animals i vivint en una
quadra, amb l’estigma de ser «dona i filles
de roig».
Aquell 27 de març, Rosarito, Libertad i
Dolores van perdre el seu pare. A elles els
va dedicar poemes i cartes des de la presó.
Rosarito va memoritzar cada vers del poema que va rebre quan va complir cinc anys.
Hui, Charo i María José, les netes de
Vicente, guarden amb cura els objectes que
parlen de la seua memòria.
Antonio Monzó Fita
A Antonio el van alertar que corria perill,
però va renunciar a fugir en vaixell des
d’Alacant perquè no havia comés cap delicte de sang. La realitat és que, amb tren-
[page-n-2]
ta-cinc anys, el tancaren a la presó Model
de València, i dos mesos després, el 21 de
juliol de 1939, va ser afusellat.
María Cruz, la seua dona, i Paco, Antonio
i Maria, els seus fills, van guardar silenci sobre aquest assassinat fins que va arribar de
nou la democràcia. Ho sabien, però callaven per por i per protegir la família.
Paco ha guardat, durant més de huitanta
anys, els únics objectes que conserva del seu
pare: dues fotografies, un cartó identificatiu
de la presó i una cartera amb les seues inicials, que amagava dues cartes. El seu fill,
Toni, no ha conegut aquesta història fins fa
poc: que el seu avi va formar part dels «nou
de Quart de Poblet», que va ser enterrat individualment al costat de la fossa 21 i que
va ser assassinat per ser de la UGT i membre del Comité Revolucionari Local.
Manuel Baltasar Hernández Sáez
L’última voluntat de Gracia Espí va ser que
la seua neta, Amelia Hernández, heretara
una caixa que guardava en una còmoda, i
que només podria obrir quan ella faltara.
La caixa contenia pertinences del seu marit, Manuel Baltasar, afusellat el 29 de juliol
de 1939, amb vint-i-tres anys. Eren els retalls de roba i el floc de cabells que Leoncio
Badía, l’enterrador de Paterna, li havia donat per confirmar la identitat del seu marit,
sepultat a la fossa 22.
Gracia i Manuel Baltasar es van casar joves i van viure un temps a França. El 1934
van tornar a Espanya, i en dos anys el colp
d’Estat els va canviar les vides. Ell, que era
xòfer i de la UGT, va ser detingut a Carlet
el 1939 i traslladat a Sant Miquel dels Reis.
La família recorda que, a la presó, va desgastar la foto del seu fill George de tant de
besar-la.
Amelia conserva les pertinences del seu avi
tal com les va heretar, embolicades amb paper de diari de l’època, amb restes de terra
de la fossa i algunes taques de sang.
José Manuel Murcia Martínez
Quan van obrir la fossa 94, Carolina
Martínez va sentir que per fi podia fer allò
que la seua mare i la seua àvia no havien
pogut aconseguir. Allí havien llançat el
seu avi José Manuel, juntament amb trenta-huit persones més, afusellades el 6 de
novembre de 1939. El llarg procés d’exhumació va culminar amb la felicitat de saber
que l’ADN havia confirmat que l’individu 5
d’aquesta fossa era el seu avi.
Encara que no el va conéixer, sabia per
la seua àvia Carolina Ródenas que era
un home senzill, seriós i treballador. José
Manuel va compaginar el treball de jornaler amb la defensa dels ideals socialistes,
exercint diversos càrrecs: era membre del
secretariat de la UGT a València, regidor
d’agricultura a Ayora i impulsor de la col·
lectivització agrícola local.
A la seua dona la van condemnar a dotze
anys i un dia de presó; i també van empresonar el seu fill Manuel. A més, a casa
els obligaven a allotjar soldats franquistes,
un castic que atemoria les filles, Isabel,
Amparo i Amalia, que dormien tancades
en una habitació de por que tenien.
Pablo Lacruz Muñoz
Pablo era llaurador i va nàixer a Chera
el 1901. Es va casar amb Dolores Igual,
amb qui va tindre dos fills, Activo i Pablo.
Compromés amb el socialisme, va fundar
la UGT al poble i va exercir de regidor a
l’Ajuntament. Com la majoria de republicans, en acabar la guerra va ser detingut,
empresonat, processat en un judici sumaríssim, acusat d’«adhesión a la rebelión» i
afusellat.
A Pablo el van assassinar a Paterna el 9 de
novembre de 1939 i, durant més de quinze
anys, la família va ser víctima d’una repressió continuada. Periòdicament, la Guàrdia
Civil els amenaçava d’expropiar-los els
béns, i van haver de sobreviure amb moltes
dificultats.
Juntament a Pablo, van executar trenta-set
persones més. El seu fill Activo no va voler oblidar-ho mai, per això va copiar els
seus noms del llibre de defuncions del cementeri de Paterna –hui desaparegut–,
perquè l’acompanyaren sempre. Uns anys
més tard, va demanar a la seua filla, Gloria
Lacruz, mecanografiar-ne la llista perquè
no es perdera. Activo la va portar a la butxaca dels pantalons cada dia de la seua
vida.
Vicente Mollá Galiana
Vicente atresorava a la presó una fotografia de la seua dona i la seua filla, feta a
Ontinyent, el seu poble, al juny de 1938. Un
any i cinc mesos després, al revers d’aquesta fotografia, Vicente va haver d’escriure
apressadament la carta de comiat.
En tan sols quaranta-sis paraules, va dir
adeu, va alertar de possibles represàlies i
va indicar l’adreça de sa casa en una crida
desesperada: «quien lo recoja que lo entregue a
esta dirección».
La memòria familiar explica que va llançar
la fotografia des del camió que, des de la
presó, se l’emportava a Paterna. Algú la va
arreplegar i la va fer arribar a Ontinyent.
Consuelo Gandía i Concepción Mollá, viuda i òrfena –de tan sols tres anys–, van haver de fer front a la duresa d’una postguerra
i d’una dictadura que es va encruelir amb
les famílies dels represaliats.
Aquesta fotografia i la inusual història que
hi ha al darrere han mantingut la memòria de Vicente, aquell ebenista afusellat el 6
de novembre de 1939, amb trenta-un anys,
pels seus ideals socialistes i perquè era regidor de l’Ajuntament d’Ontinyent.
Daniel Navarro García
María Ángeles Navarro lluita des de fa anys
per trobar el seu avi, Daniel Navarro, i recuperar la seua memòria. Tant és així que,
el 2014, va sol·licitar l’acreditació de reco-
neixement i reparació personal al Ministeri
de Justícia.
A Daniel el van detindre al seu poble,
Algemesí, el 1939, i va passar per la presó
d’Alzira i per la Model de València. En les
cartes que va enviar durant la reclusió, demanava insistentment als seus fills quaderns
i llapis per a dibuixar i escriure, segurament
com una via d’evasió, ja que Daniel era dibuixant, pintor i cineasta.
El seu assassinat, el 25 de maig de 1940,
va deixar orfes a Daniel, Josefa, Amparo i
Manuel, que ja havien perdut la seua mare,
Atilana Valenzuela, durant la guerra. La
notícia va arribar a casa en una carta escrita per Francisco C., l’inseparable amic de
Daniel a la presó.
Temps després va rebre l’indult, però el cos
de Daniel ja estava a la fossa 114. María
Ángeles manté viva la il·lusió –com diu
ella– de «poder-te conéixer, abuelo», mentre
espera els resultats d’ADN.
César Sancho de la Pasión
Libertad recordava perfectament el moment en què van detindre el seu pare:
«Vingueren a casa, estava al corral, se l’emportaren, el tancaren i ja no tornà». Era
una de les menudes dels huit fills –César,
Vicentico, Enrique, Carmen, Enrique,
Amada i Amado– de César Sancho i de
Carmen Granell, veïns de Meliana.
Al pare només el tornarien a veure a la presó. I només en dies especials, com el dia de
la Mercé, patrona de les presons. Carmen,
en canvi, anava de seguit a portar-li una cistella amb roba neta i menjar.
La família va saber amb antelació quan
l’anaven a executar. El 23 d’octubre de
1940, Carmen, en companyia del tio Fabri i
de la seua amiga Paquita, va anar al cementeri de Paterna. Va llavar el seu cos, el va
posar en un taüt que havia comprat i hi va
introduir dins una botelleta de vidre amb
el seu nom.
César, de la UGT i president del Comité
Municipal de Defensa, va ser identificat a
partir de l’ADN i exhumat de la fossa 120
l’any 2020, juntament amb dotze companys
de l’equip de govern de Meliana.
Les absències
Hi ha històries que no es conten per temor.
La política del terror de la dictadura franquista va irrompre amb violència en l’esfera més íntima de les famílies. Tant, que la
por s’ha heretat de generació en generació.
Ocultar els objectes, i fins i tot destruir-los,
negar i refer el relat o compartir-lo només
a porta tancada expressen l’eficàcia d’uns
silencis imposats per dècades.
El pas del temps ha ajudat a diluir moltes
d’aquestes històries, i algunes s’han esborrat per sempre.
[page-n-3]
Valencià
OBJECTES FAMILIARS
Històries de vida
Águeda Campos Barrachina
i Amando Muñiz Verdayes
Una fotografia feta en temps de guerra i
alguns retalls de roba són l’única herència
que van rebre Vicente i Pepe, amb a penes
sis i cinc anys d’edat, quan els seus pares
van ser afusellats. A Águeda i Amando els
van assassinar el mateix 5 d’abril de 1941, i
els van llançar junts a la fossa 135, després
de dos anys de reclusió a la presó de Santa
Clara i a la presó Model de València.
Els dos militaven en el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) de València i
tenien un compromís ferm amb els ideals
republicans. Tant que, tal com recordava
Vicente, un 14 d’abril Águeda va enlairar
una bandera republicana al pati de la presó que havia confeccionat amb un pal i un
tros de tela, acte pel qual va ser castigada en
una cel·la d’aïllament.
Vicente i Pepe també van patir la pena de
presó, ja que hi estaven reclosos amb ella.
Com que eren fills de vençuts, el seu internament va continuar després, durant anys,
a l’asil d’orfes de San Francisco Javier de
València.
Salvador Lloris Épila
A Salvador li agradava tocar la guitarra. Havia nascut l’any 1899 a Alfara del
Patriarca i era llaurador. Conten que era
bon cuiner de paelles. Es va casar amb
Amalia Ponce i van tindre dos fills, Salvador
i Manolo.
Era creient i d’esquerres, però la família
desconeix la filiació política. El que sí que
saben és que va formar part de l’exèrcit
espanyol en la Guerra del Marroc i que,
arran del colp d’Estat de 1936, va lluitar
defensant la República.
Després de la guerra, el van acusar de participar, juntament amb altres persones, en la
mort d’un guàrdia civil, i va ser condemnat
a mort. Tot i que el rector del poble va intercedir per ell, el van afusellar el 17 de juliol de 1939. L’endemà, la família va poder
recuperar el seu cos i comprar un taüt on
enterrar-lo individualment i evitar la fossa.
Aquesta història es va mantindre silenciada durant anys, fins que la seua neta, Pilar
Lloris, va trobar les cartes i alguns objectes
que Salvador va fer a la presó. En aquell
moment, va decidir esbrinar qui era i què
havia passat amb l’avi.
José Giner Navarro
El 21 de juliol de 1939, nou homes de
Quart de Poblet, membres del Comité
Revolucionari Local, van ser afusellats a
Paterna. Entre ells hi havia José «el de la comare», el més jove, a qui tots deien Pepín.
José tenia vint-i-huit anys, no estava casat
ni tenia fills. Van ser les seues germanes
Carmen i Conxeta qui van preservar el seu
record en silenci durant dècades. Però el
2008, amb motiu d’un homenatge públic
al poble, Carmen va fer partícip d’aquesta memòria familiar la seua neta, Pilar
Taberner. Des de llavors, només amb una
foto, una carta de comiat i la frase colpidora
«ens el mataren», Pilar ha pogut reconstruir
part de la història de vida del seu besoncle:
que era jornaler, de la UGT, membre de les
Joventuts Socialistes Unificades i que havia
lluitat al front de Terol.
Quan el van empresonar, les seues germanes feien cada dia el camí del poble a
la presó Model per portar-li menjar i roba.
Fins que un dia, en arribar, els van fer saber
que als «nou de Quart Poblet» se’ls havien
endut a afusellar.
Vicente Roig Regal
De setembre de 1939 a octubre de 1940,
Vicente, d’Alginet, va estar reclòs en diferents penals: a Carlet, a Sant Miquel del
Reis i a la Model. Quasi quatre-cents dies,
durant els quals no van perdre el contacte
ni ell ni la seua dona, Julia Tortosa. La família encara conserva 112 cartes que descriuen la por i els anhels de dins i fora de
la presó.
El descobriment d’aquestes cartes i les visites al cementeri de Paterna van fer que sorgiren les preguntes, tal com relata la seua
neta, Verónica Roig. Fins llavors, a casa
contaven que l’avi havia mort en la guerra. La necessitat de saber què havia passat
realment va permetre a la família esbrinar
algunes històries extraordinàries, com ara
quan Vicente va conéixer el seu fill a la presó: la família va introduir el bebé amagat en
una cistella de roba, després de subornar el
guàrdia amb una cassola d’arròs.
Per l’amor al seu fill, Vicente va fer a mà
un anell, unes quantes espardenyetes i un
penjoll que va enviar a casa. Les seues notícies van deixar d’arribar el 31 d’octubre de
1940, quan el van afusellar.
Felipe Carreres Flores
Els germans Carreres van patir la repressió
en primera persona. Ramon va haver d’exi-
liar-se a França i no va tornar fins al 1969.
Felipe i Pepe van ser afusellats a Paterna el
1939.
De Pepe, no se’n conserven objectes personals. La família sap que era jornaler i
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
i que va ser llançat a la fossa 115. Felipe,
identificat a la fossa 22, treballava al camp i
en la indústria siderúrgica. Estava afiliat al
Partit Comunista, era membre del sindicat
de l’arròs i va ser soci fundador de la banda
del seu poble, el Puig.
L’afusellament va deixar la seua dona,
María Duato, a càrrec de quatre fills i un
sogre amb demència. María havia de recórrer a l’estraperlo per sobreviure i va suportar el castic de no poder fer el dol. Tot i
això, sempre va parlar de la història familiar, que va transmetre als seus nets, netes i
besnetes.
Abans de morir, María va demanar que
l’enterraren amb els retalls de roba i la carta de comiat del seu marit.
Vicente Ortí Garrigues
«Rosario, no vages, que ja no està». Així
va saber Rosario Fita que havien afusellat
el seu marit. Aquell 27 de març de 1940
van assassinar aquest sabater de Torrent,
funcionari de presons i militant del Partit
Comunista.
El malson havia començat amb la fi de la
guerra. Vicente, que ho havia deixat tot per
lluitar en el front, va haver d’amagar-se; i
Rosario, embarassada, va patir els interrogatoris de la Guàrdia Civil, que l’extorsionaven apuntant-li els fusells al ventre.
Després de l’execució, la repressió va continuar. La família va patir l’expropiació de
la casa i va sobreviure demanant almoina,
venent excrements d’animals i vivint en una
quadra, amb l’estigma de ser «dona i filles
de roig».
Aquell 27 de març, Rosarito, Libertad i
Dolores van perdre el seu pare. A elles els
va dedicar poemes i cartes des de la presó.
Rosarito va memoritzar cada vers del poema que va rebre quan va complir cinc anys.
Hui, Charo i María José, les netes de
Vicente, guarden amb cura els objectes que
parlen de la seua memòria.
Antonio Monzó Fita
A Antonio el van alertar que corria perill,
però va renunciar a fugir en vaixell des
d’Alacant perquè no havia comés cap delicte de sang. La realitat és que, amb tren-
[page-n-2]
ta-cinc anys, el tancaren a la presó Model
de València, i dos mesos després, el 21 de
juliol de 1939, va ser afusellat.
María Cruz, la seua dona, i Paco, Antonio
i Maria, els seus fills, van guardar silenci sobre aquest assassinat fins que va arribar de
nou la democràcia. Ho sabien, però callaven per por i per protegir la família.
Paco ha guardat, durant més de huitanta
anys, els únics objectes que conserva del seu
pare: dues fotografies, un cartó identificatiu
de la presó i una cartera amb les seues inicials, que amagava dues cartes. El seu fill,
Toni, no ha conegut aquesta història fins fa
poc: que el seu avi va formar part dels «nou
de Quart de Poblet», que va ser enterrat individualment al costat de la fossa 21 i que
va ser assassinat per ser de la UGT i membre del Comité Revolucionari Local.
Manuel Baltasar Hernández Sáez
L’última voluntat de Gracia Espí va ser que
la seua neta, Amelia Hernández, heretara
una caixa que guardava en una còmoda, i
que només podria obrir quan ella faltara.
La caixa contenia pertinences del seu marit, Manuel Baltasar, afusellat el 29 de juliol
de 1939, amb vint-i-tres anys. Eren els retalls de roba i el floc de cabells que Leoncio
Badía, l’enterrador de Paterna, li havia donat per confirmar la identitat del seu marit,
sepultat a la fossa 22.
Gracia i Manuel Baltasar es van casar joves i van viure un temps a França. El 1934
van tornar a Espanya, i en dos anys el colp
d’Estat els va canviar les vides. Ell, que era
xòfer i de la UGT, va ser detingut a Carlet
el 1939 i traslladat a Sant Miquel dels Reis.
La família recorda que, a la presó, va desgastar la foto del seu fill George de tant de
besar-la.
Amelia conserva les pertinences del seu avi
tal com les va heretar, embolicades amb paper de diari de l’època, amb restes de terra
de la fossa i algunes taques de sang.
José Manuel Murcia Martínez
Quan van obrir la fossa 94, Carolina
Martínez va sentir que per fi podia fer allò
que la seua mare i la seua àvia no havien
pogut aconseguir. Allí havien llançat el
seu avi José Manuel, juntament amb trenta-huit persones més, afusellades el 6 de
novembre de 1939. El llarg procés d’exhumació va culminar amb la felicitat de saber
que l’ADN havia confirmat que l’individu 5
d’aquesta fossa era el seu avi.
Encara que no el va conéixer, sabia per
la seua àvia Carolina Ródenas que era
un home senzill, seriós i treballador. José
Manuel va compaginar el treball de jornaler amb la defensa dels ideals socialistes,
exercint diversos càrrecs: era membre del
secretariat de la UGT a València, regidor
d’agricultura a Ayora i impulsor de la col·
lectivització agrícola local.
A la seua dona la van condemnar a dotze
anys i un dia de presó; i també van empresonar el seu fill Manuel. A més, a casa
els obligaven a allotjar soldats franquistes,
un castic que atemoria les filles, Isabel,
Amparo i Amalia, que dormien tancades
en una habitació de por que tenien.
Pablo Lacruz Muñoz
Pablo era llaurador i va nàixer a Chera
el 1901. Es va casar amb Dolores Igual,
amb qui va tindre dos fills, Activo i Pablo.
Compromés amb el socialisme, va fundar
la UGT al poble i va exercir de regidor a
l’Ajuntament. Com la majoria de republicans, en acabar la guerra va ser detingut,
empresonat, processat en un judici sumaríssim, acusat d’«adhesión a la rebelión» i
afusellat.
A Pablo el van assassinar a Paterna el 9 de
novembre de 1939 i, durant més de quinze
anys, la família va ser víctima d’una repressió continuada. Periòdicament, la Guàrdia
Civil els amenaçava d’expropiar-los els
béns, i van haver de sobreviure amb moltes
dificultats.
Juntament a Pablo, van executar trenta-set
persones més. El seu fill Activo no va voler oblidar-ho mai, per això va copiar els
seus noms del llibre de defuncions del cementeri de Paterna –hui desaparegut–,
perquè l’acompanyaren sempre. Uns anys
més tard, va demanar a la seua filla, Gloria
Lacruz, mecanografiar-ne la llista perquè
no es perdera. Activo la va portar a la butxaca dels pantalons cada dia de la seua
vida.
Vicente Mollá Galiana
Vicente atresorava a la presó una fotografia de la seua dona i la seua filla, feta a
Ontinyent, el seu poble, al juny de 1938. Un
any i cinc mesos després, al revers d’aquesta fotografia, Vicente va haver d’escriure
apressadament la carta de comiat.
En tan sols quaranta-sis paraules, va dir
adeu, va alertar de possibles represàlies i
va indicar l’adreça de sa casa en una crida
desesperada: «quien lo recoja que lo entregue a
esta dirección».
La memòria familiar explica que va llançar
la fotografia des del camió que, des de la
presó, se l’emportava a Paterna. Algú la va
arreplegar i la va fer arribar a Ontinyent.
Consuelo Gandía i Concepción Mollá, viuda i òrfena –de tan sols tres anys–, van haver de fer front a la duresa d’una postguerra
i d’una dictadura que es va encruelir amb
les famílies dels represaliats.
Aquesta fotografia i la inusual història que
hi ha al darrere han mantingut la memòria de Vicente, aquell ebenista afusellat el 6
de novembre de 1939, amb trenta-un anys,
pels seus ideals socialistes i perquè era regidor de l’Ajuntament d’Ontinyent.
Daniel Navarro García
María Ángeles Navarro lluita des de fa anys
per trobar el seu avi, Daniel Navarro, i recuperar la seua memòria. Tant és així que,
el 2014, va sol·licitar l’acreditació de reco-
neixement i reparació personal al Ministeri
de Justícia.
A Daniel el van detindre al seu poble,
Algemesí, el 1939, i va passar per la presó
d’Alzira i per la Model de València. En les
cartes que va enviar durant la reclusió, demanava insistentment als seus fills quaderns
i llapis per a dibuixar i escriure, segurament
com una via d’evasió, ja que Daniel era dibuixant, pintor i cineasta.
El seu assassinat, el 25 de maig de 1940,
va deixar orfes a Daniel, Josefa, Amparo i
Manuel, que ja havien perdut la seua mare,
Atilana Valenzuela, durant la guerra. La
notícia va arribar a casa en una carta escrita per Francisco C., l’inseparable amic de
Daniel a la presó.
Temps després va rebre l’indult, però el cos
de Daniel ja estava a la fossa 114. María
Ángeles manté viva la il·lusió –com diu
ella– de «poder-te conéixer, abuelo», mentre
espera els resultats d’ADN.
César Sancho de la Pasión
Libertad recordava perfectament el moment en què van detindre el seu pare:
«Vingueren a casa, estava al corral, se l’emportaren, el tancaren i ja no tornà». Era
una de les menudes dels huit fills –César,
Vicentico, Enrique, Carmen, Enrique,
Amada i Amado– de César Sancho i de
Carmen Granell, veïns de Meliana.
Al pare només el tornarien a veure a la presó. I només en dies especials, com el dia de
la Mercé, patrona de les presons. Carmen,
en canvi, anava de seguit a portar-li una cistella amb roba neta i menjar.
La família va saber amb antelació quan
l’anaven a executar. El 23 d’octubre de
1940, Carmen, en companyia del tio Fabri i
de la seua amiga Paquita, va anar al cementeri de Paterna. Va llavar el seu cos, el va
posar en un taüt que havia comprat i hi va
introduir dins una botelleta de vidre amb
el seu nom.
César, de la UGT i president del Comité
Municipal de Defensa, va ser identificat a
partir de l’ADN i exhumat de la fossa 120
l’any 2020, juntament amb dotze companys
de l’equip de govern de Meliana.
Les absències
Hi ha històries que no es conten per temor.
La política del terror de la dictadura franquista va irrompre amb violència en l’esfera més íntima de les famílies. Tant, que la
por s’ha heretat de generació en generació.
Ocultar els objectes, i fins i tot destruir-los,
negar i refer el relat o compartir-lo només
a porta tancada expressen l’eficàcia d’uns
silencis imposats per dècades.
El pas del temps ha ajudat a diluir moltes
d’aquestes històries, i algunes s’han esborrat per sempre.
[page-n-3]
Back to top