[page-n-1]
Sabem qui són
Darrere de les xifres, sempre colpidores, s’amaguen persones concretes, amb nom, cognoms i històries de vida. Si bé en l’àmbit
familiar sovint n’ha perdurat el seu record, en l’àmbit públic les
seues vides han quedat moltes vegades reduïdes a la condició de
víctimes. Com si la seua identitat només estiguera definida per l’últim moment de la seua vida: l’afusellament i la fossa.
Saber qui eren i què feien abans de ser assassinades, contribueix a
reivindicar-les en vida, en les seues trajectòries personals i polítiques, en les seues xarxes d’afectes, en els seus anhels i lluites. Cada
nom i cada microhistòria recuperada i compartida contribueix a
trencar el silenci i la desmemòria.

Valencià

EXPOSICIÓ EXTERIOR
Arqueologia, exhumacions i vinyetes
L’exhumació de les fosses comunes del franquisme ha esdevingut
un tema molt mediàtic. Arran de les pioneres intervencions arqueològiques dutes a terme l’any 2000 i de l’aprovació de la primera Llei de memòria històrica el 2007, la memòria de la repressió
franquista ha irromput amb força en el debat polític i en l’opinió
pública.
Aquest boom de la memòria continua viu en el present, i això ha
contribuït al coneixement i a la reflexió sobre un passat recent que
encara no s’ha tancat. Un passat convertit en notícia a través de la
televisió, la ràdio, la premsa escrita i les xarxes socials que evidencia, ara més que mai, que es tracta d’un tema d’actualitat.
Un dels llenguatges amb més potencial per a comunicar la complexitat d’un tema com aquest és la il·lustració. Bé amb vinyetes
en els periòdics o bé de manera monogràfica en còmics i llibres
il·lustrats, la representació de les fosses comunes funciona com una
síntesi del debat al voltant de la memòria històrica.
En aquesta recopilació d’il·lustracions es planteja un recorregut
visual mitjançant el qual s’aborden qüestions com ara la no judicialització dels crims del franquisme, la impunitat de la dictadura,
l’equiparació entre víctimes i victimaris, el silenci i la desmemòria, o el paper de l’arqueologia en la construcció de la memòria
democràtica.

El passat comença ahir, i l’arqueologia, com a ciència
especialitzada en el seu estudi, n’és molt conscient.
Malgrat que s’ha popularitzat com una disciplina
dedicada al descobriment de civilitzacions pretèrites i
objectes antics, la realitat és ben diferent. L’arqueologia
estudia tot allò relacionat amb les societats humanes
des de la prehistòria fins al passat més recent, a
través d’un ampli ventall de fonts: objectes, paisatges,
espais, construccions, escrits, restes humanes… i, si és
possible, també dels testimonis orals.
Per a fer-ho, s’equipa de ferramentes i metodologies
molt diverses que la connecten amb altres disciplines,
com ara la història, l’antropologia o la geologia, i la
caracteritzen com una ciència interdisciplinària.
Aquesta mirada transversal li permet anar més enllà
de la simple extracció de restes del subsòl. De fet,
la finalitat de l’arqueologia és analitzar, interpretar
i difondre el coneixement del passat, amb un ferm
compromís amb les realitats i els conflictes del present.
«Arqueologia de la memòria. Les fosses de Paterna»
proposa un recorregut pel nostre passat recent més
traumàtic i explica el paper de l’arqueologia en la
recuperació de les evidències i les memòries de la
repressió franquista.

SALA IV

SALA III

SALA II
SALA I

EXPOSICIÓ EXTERIOR

SALA I
L’ARQUEOLOGIA DEL PASSAT RECENT
Els conflictes contemporanis i l’arqueologia
La història de la humanitat està travessada per la barbàrie.
Conceptes com genocidi, crim de lesa humanitat o fossa comuna formen
part, malauradament, de la nostra realitat. No debades, el món
contemporani ha sigut un camp d’experimentació en l’ús de la
violència i la repressió com a mecanismes de legitimació del poder,
i de la porga i l’eliminació de la dissidència.
Sobre aquests passats traumàtics s’imposen silencis, però les evidències, sovint ocultades o destruïdes, resisteixen. El record d’un
familiar, els barracons d’un camp de concentració, la senyalització
d’una fossa comuna o la carta de comiat d’una persona sentenciada a mort, constitueixen proves irrefutables de violacions dels drets
més fonamentals.
A partir d’aquestes evidències, l’arqueologia –en particular l’especialitat forense– col·labora en l’aclariment dels crims i en la recuperació dels cossos i les històries de vida de les víctimes. I contribueix, alhora, al coneixement dels espais de perpetració i els llocs de
memòria a escala internacional.

[page-n-2]
L'arqueologia forense
La recuperació de desapareguts per violència d’estat té com a punt
de referència les intervencions de l’arqueologia forense desenvolupades a l’Amèrica Llatina. L’Argentina és un dels primers països a
promoure la investigació dels crims perpetrats contra la seua població civil durant la dictadura militar.
Aquesta necessitat de fer justícia constitueix l’embrió de molts dels
procediments científics que, des dels anys huitanta, s’implementen
arreu del món. Una pràctica que s’empara en les directrius i les
normatives internacionals en matèria de drets humans.
A l’Estat espanyol, aquests protocols no arriben fins a l’inici del
segle xxi, i s’apliquen en la investigació de la repressió de la guerra
i la dictadura. En particular, han sigut les famílies de les víctimes
del franquisme qui sempre han reclamat als poders públics el dret
a la veritat, a la justícia i a la reparació.
Aquestes reivindicacions continuen vigents en l’actualitat.
L’anomalia, però, és que la legislació espanyola no contempla la
judicialització dels assassinats de la dictadura, perquè considera
que els crims han prescrit.

Saber qui són
Obrir la fossa no és el final, sinó el principi de tot. Cal posar nom
a les víctimes, acompanyar les famílies i donar-los veu, i fer del
trauma una qüestió de reflexió i de compromís públic.
És un procés minuciós, complex, llarg, que no sempre dona els
resultats esperats, i que requereix d’ètica social i professional.
La identificació genètica de les restes comença, paradoxalment,
amb un element tan asèptic com una caixa de cartró, on les restes
humanes esperen els resultats de les proves d’ADN.

Espanya, postguerra i repressió
L’any 1939 acaba la guerra a Espanya, però no arriba la pau.
Arran del colp d’estat de 1936, el general Francisco Franco instaura per la força un règim militar totalitari, profundament antidemocràtic, que s’allarga fins al 1975.
En aquesta «nova Espanya» no hi ha lloc per als drets civils, ni
per als partits polítics ni els sindicats, ni per a cap pensament ni
conducta que es desvie de la norma imposada. La violència s’institucionalitza com a mecanisme de repressió i propaganda, i envaeix
tots i cada un dels àmbits de la vida de les dones i els homes. Amb
l’empresonament, els judicis sumaríssims i els afusellaments, el règim assenyala i elimina físicament «els vençuts».
Davant d’aquesta situació, molts trobaran una via de supervivència en l’exili a l’estranger. La majoria, però, haurà de patir un
«exili interior» ple de violències: des de les humiliacions públiques,
passant per les depuracions i expropiacions forçoses, fins arribar a
la reeducació ideològica i moral i la brutalitat de la violència sexual. La repressió s’infligeix més enllà de la mort.

SALA II
PATERNA: FOSSES COMUNES I MEMÒRIA
El cementeri i el Mur del Terrer
Paterna és un cas paradigmàtic de la repressió franquista de la
postguerra. Aquest municipi, a menys de deu quilòmetres de
València, conserva dos espais destacats de violència i memòria: el
Mur del Terrer com a lloc d’afusellaments i el cementeri municipal
com a gran fossa comuna.
Durant quasi dues dècades (1939-1956), la dictadura va assassinar en aquest lloc almenys 2.237 persones, la immensa majoria
en els cinc primers anys. Aquests crims responen a una política
premeditada d’eliminació d’aquelles persones que el franquisme
considerava no afectes al règim.
Els assassinats van imposar el silenci i la por, però no l’oblit. Les
famílies, des d’un primer moment, van preservar d’amagat la me-

mòria dels seus desapareguts. De fet, algunes van aconseguir traslladar el cos «en calent» –després de l’afusellament– per evitar la
fossa comuna.
Aquestes accions i reivindicacions, encapçalades sobretot per les
vídues i les mares, són el germen d’allò que dècades després constituirà el moviment memorialista.

L’arqueologia de les fosses
La recuperació de les víctimes s’inicia siempre a petició de les famílies. El treball arranca lluny de la fossa, amb la difícil recerca de
documentació històrica i de testimonis orals per a compilar informació sobre les persones assassinades i els llocs on foren sepultades.
Ja al peu de la fossa, s’obri la terra i s’hi busquen les evidències dels
crims. Es tracta d’un procés rigorós i en equip, que exigeix una documentació exhaustiva de tot el que apareix al subsòl, per tal de reconstruir com es va formar i omplir la fossa: els cossos, els objectes
i, especialment, els diferents estrats de terra. Aquesta metodologia
d’excavació és la que singularitza la disciplina arqueològica.
Ara bé, el propòsit de les exhumacions no és simplement buidar
fosses, sinó recuperar cossos per a poder identificar persones. Per
això, una part essencial del procés és l’estudi antropològic i forense
de les restes, les entrevistes als familiars vius i les anàlisis d’ADN.
Malgrat que la identificació no sempre és possible, l’arqueologia
pot assumir una funció veritablement reparativa per a les famílies. D’alguna manera, l’exhumació permet connectar físicament i
simbòlicament present i passat, superfície i subsòl, vida i mort, tot
materialitzant la cerca del familiar desaparegut.

Saber on són
Només al cementeri de Paterna hi ha més de 150 fosses comunes del franquisme. Són cavitats fetes al terra, de planta quadrada
–d’uns 2x2m–, que cobreixen bona part de la superfície del cementeri vell. Algunes arriben fins als 6 metres de profunditat.
El nombre de fosses, l’ús intensiu de l’espai i les profunditats
d’aquests clots, evidencien la premeditació i l’atrocitat de la repressió franquista: només caves una fossa de diversos metres de
profunditat si tens intenció d’omplir-la de cossos.

SALA III
MÉS ENLLÀ DE LA MATERIALITAT
Dins i fora de la fossa
Una cullera. Un grapat de botons. Una medalleta. Una caixa de
mistos. A primera vista, semblen objectes intranscendents perquè
són de caràcter quotidià. Però quan provenen d’un espai de repressió, adquireixen una especial significació perquè són proves
pericials dels crims i, alhora, perquè juguen un paper clau en els
processos de construcció de la nostra memòria recent.
Per a les disciplines científiques, els objectes constitueixen documents que ajuden a contextualitzar els fets i poden complementar
la identificació de les víctimes. Per a les famílies, encarnen el record dels desapareguts, amb un profund valor emocional. I per al
conjunt de la societat, són potencials activadors de l’empatia i la
reflexió sobre aquest passat traumàtic.

Objectes exhumats
En el moment del crim, les persones afusellades a penes portaven
damunt unes poques pertinences. Algunes han sobreviscut més
de huitanta anys sota terra. Recuperar-les ens ajuda a conformar
una instantània de les seues vides, però també dels seus últims moments a la presó i al paretó, marcats per la crueltat i la violència.
Tot i que la dictadura es va esforçar per crear i popularitzar una
imatge estereotipada dels represaliats –com a «rojos» subversius
i perillosos–, els materials exhumats il·lustren una realitat amb

molts matisos. El que guardaven a les butxaques ens parla de projectes personals i polítics.
A les fosses hi ha homes i dones d’edats i procedències diverses.
Hi ha representació de la burgesia, de les professions liberals i,
sobretot, de la classe treballadora. Persones que defensaven un ampli ventall de sigles polítiques i que en alguns casos havien exercit
un paper actiu en la vida política, militar, social i cultural de la
República. El que les unia, però, per damunt de les diferències, era
l’oposició al feixisme.

Vitrines objectes exhumats
Fam i precarietat
Què significa dur una cullera en la butxaca? Qui utilitza a diari una llemenera? La vida a la presó va acompanyada de massificació, malalties infeccioses i una alimentació penosa. Aquestes
condicions infrahumanes i repressives van fer que moltes persones
moriren en la presó abans de l’afusellament, i que unes altres patiren malalties cròniques, tant físiques com mentals.
Fe i religiositat popular
L’anticlericalisme va ser un argument utilitzat per la dictadura per
a desacreditar i represaliar els defensors de la legalitat republicana. Si bé és cert que alguns grups van fer ús de la violència contra
l’Església, la República havia instaurat el laïcisme i la llibertat de
culte. De fet, a les fosses hi ha persones que van ser afusellades amb
objectes devocionals catòlics.
Repressió i control
Entrar a la presó comporta la privació total de llibertats i una vigilància absoluta: rutines supervisades, censura, control de visites,
revisió de pertinences i una ferma reeducació moral i ideològica.
L’individu és desposseït d’identitat i esdevé part d’una massa uniforme de culpables. L’afusellament serà la culminació d’aquesta
violència.
Companyonia
Les condicions miserables de la presó fan proliferar la cooperació
i el suport mutu en la lluita per sobreviure. Compartir el tabac,
ajudar a llegir el diari i les cartes familiars, dividir una pinta en
dues parts o escriure una adreça en un paper per demanar ajuda o donar referències, parla de la creació de vincles afectius i de
solidaritat.
Diferències
No és igual un botó de fusta que un botó de puny metàl·lic i decorat. Tampoc conta el mateix un cinturó de cuir trenat que una
simple corda per a sostindre els pantalons. La manera de vestir és
el reflex de la classe social. La vestimenta i els objectes personals
també individualitzen les personalitats.
Evasions
La reclusió es tradueix en una doble derrota moral: acceptar la
condemna imposada en judicis sense garanties i assumir la imposició d’un sistema antagònic als seus ideals. La supervivència passa,
sovint, per trobar vies d’escapament mental, com ara fumar, jugar
amb objectes reutilitzats o aferrar-se a elements que evoquen la
realitat perduda.
Les assenyalades
Entre totes les violències que patiren les dones a mans d’un franquisme obertament paternalista i misogin, la condemna a mort
buscava l’eliminació d’aquelles que la dictadura considerava «roges» irrecuperables. Les vint afusellades a Paterna, compromeses
políticament i intel·lectualment, van ser assassinades per eixir-se’n
de la norma.
Enyorança
Afrontar l’aïllament i la incertesa d’una vida entre reixes intensifica l’absència de les persones estimades. El record, amb freqüència,

es materialitza a través dels objectes. Per això, alguns presos atresoren elements personals que conserven de l’exterior –una foto,
una treneta. I, alhora, elaboren objectes amb pinyols, pedres, fil o
espart, que fan arribar a les seues cases.

Comunicar-se
Durant els dies, els mesos i, fins i tot, els anys que duren les penes,
el contacte amb l’exterior es limita a les visites familiars ocasionals
i a l’arribada de la correspondència. L’escriptura a la presó esdevé
una taula de salvació, perquè manté viu el vincle amb l’exterior
a través de cartes i postals que relaten el dia a dia. També l’últim
adéu, expressat en la carta de comiat, s’escriu amb llapis.
Sense oblit
A pesar de l’obstinació del règim franquista per esborrar la vida
i la memòria d’aquestes persones, les famílies manifesten la seua
intenció de recuperar els cossos des del mateix moment de l’assassinat. Entre les pràctiques excepcionals de resistència hi ha la
introducció a la fossa –amb la complicitat del soterrador– de rams
de flors o elements identificatius, com ara notes manuscrites amb
el nom i els cognoms de la persona afusellada.

Objectes familiars
La mort del represaliat obri una escletxa profunda. L’angoixa,
però, comença abans, quan la família ha d’afrontar la desaparició,
l’empresonament i un judici il·legal que culminarà amb la sentència de mort. La pèrdua fa persistent una ferida que s’agreujarà
amb l’estigma social de sobreviure i ser familiar d’un afusellat.
Les famílies són víctimes cròniques de la repressió. Mares, pares,
marits, mullers, fills i filles de «rojos» i «roges» patiran en primera
persona tota classe de càstics i vexacions. Afrontar aquest trauma
en un escenari de control asfixiant com és la dictadura, no provoca
en totes les persones la mateixa reacció. Hi ha qui oblida conscientment a causa del dolor i del què diran. Hi ha qui tria el silenci i
decideix no parlar per supervivència. I hi ha qui, en privat, s’arrisca a mantindre i transmetre la memòria a les següents generacions.
Especialment les dones faran de la casa un espai de resistència
on, d’amagat, recordaran i parlaran d’allò que fora està perseguit.
Sovint, l’absència s’intentarà pal·liar amb els objectes del familiar
desaparegut, que perviuen ocults als calaixos i s’atresoren per a
conservar el seu record.

SALA IV
CONSTRUINT MEMÒRIA DEMOCRÀTICA
Víctimes de la desmemòria
Després de més de huitanta anys, les famílies encara han de reclamar el dret a recuperar els seus desapareguts i a que es faça
justícia. A la negació absoluta durant la dictadura, s’afigen, ja en
democràcia, unes quantes dècades d’abandonament i d’inacció
institucional. Només en els últims anys, els poders públics han començat a assumir la necessitat de posar en marxa polítiques públiques de memòria.
El marc internacional dels drets humans reconeix el dret a la memòria i la garantia de no repetició com a pilars imprescindibles
de les societats democràtiques. Aquest dret reclama Veritat per a
conéixer el passat i parlar d’allò de què no s’ha parlat; Justícia per
a esclarir els crims i lluitar contra la impunitat; i Reparació per a
tractar les víctimes amb la humanitat que mereixen i facilitar, així,
el dol de les famílies.
En siguem conscients o no, aquest passat traumàtic ens afecta al
conjunt de la societat, perquè forma part del que som. Per això,
hem d’entendre que construir la memòria és una responsabilitat
col·lectiva.

[page-n-3]