Caps tallats. Símbols de poder
2026
Dossier premsa
[page-n-1]
DOSSIER DE PREMSA
[page-n-2]
Els exemples de «caps tallats», reals o simbòlics, materialitzats
en forma d’objectes etnològics, arqueològics i artístics es
disseminen en l’espai i el temps: cranis i descarnats, caps
reduïts i momificats, escultures, vasos ceràmics, armes i
guarniments decorats amb caps humans han perdurat. Són el
testimoni d’un costum universal amb arrels profundes.
[page-n-3]
ÍNDEX DE CONTINGUTS
Caps tallats. Símbols de poder
Els àmbits de l’exposició
Identitat i rituals
Ullastret capital dels indiketes
Rituals al voltant de la mort
Els caps van al laboratori
Crèdits de l’exposició
3
4
5
8
11
12
[page-n-4]
CAPS TALLATS.
SÍMBOLS DE
PODER
«Caps tallats. Símbols de poder» és la nova aposta
expositiva del Museu de Prehistòria de València, creada
i produïda pel Museu Arqueològic de Catalunya,
dedicada al cap trofeu i a la seua significació des de
l’antiguitat fins al món contemporani.
La mostra presenta exemples arqueològics i etnogràfics
de diversos museus, iconografia artística, audiovisuals i
recursos interactius que il·lustren aquest fenomen arreu
del món per a conéixer-ne les arrels i l’àmplia dimensió
cultural assolida.
Durant l’edat del ferro, els ibers eren alguns dels pobles que tractaven i exhibien públicament
els caps dels seus enemics vençuts, de vegades en companyia de les armes capturades, en
tant que trofeus. Aquest costum ritual i la seua posada en escena reafirmaven el poder dels
líders.
L’exercici de la violència en les seues múltiples modalitats és un element recurrent al llarg de
la història. La seua existència sovint apareix associada al poder com a forma de sustentació o
expansió d’aquest. L’escenificació d’aquesta violència a través, per exemple, de l’exhibició
pública de caps tallats desprén una forta càrrega simbòlica, encara plenament present en el
nostre imaginari col·lectiu.
Les col·leccions ibèriques del Museu d’Arqueologia de Catalunya, úniques en aquest gènere i
mai no exposades de manera tan àmplia, reben ara el màxim protagonisme. Els anomenats
caps enclavats del poblat del Puig Castellar es mostren, alguns per primera vegada, juntament
amb els descoberts recentment a la ciutat ibèrica d’Ullastret.
Gràcies al minuciós treball d’un equip pluridisciplinari i a l’ús de tècniques de laboratori de
darrera generació s’ha pogut fer la primera reconstrucció científica del rostre d’un iber, un jove
guerrer del final del segle III aC.
«Caps tallats. Símbols de poder» tracta d’un concepte universal que ha tornat a l’actualitat de
manera impactant i traspassa les fronteres entre el passat i el present.
Caps tallats. Símbols de poder es pot visitar al Museu de Prehistòria de València, de setembre
de 2018 a març de 2019, de dimarts a diumenge, de 10 a 20 h. Dilluns tancat.
Més informació: www.museuprehistoriavalencia.es Tel.: 963 883 565
[page-n-5]
ELS ÀMBITS DE
L’EXPOSICIÓ
0. IDENTITAT I RITUALS
Per a moltes cultures el cap humà concentra l’essència de la persona i d’ençà de la prehistòria
trobem exemples arreu del món de la seua conservació amb finalitats magicoreligioses. El cap
de l’ancestre venerat es converteix en relíquia
protectora. En canvi, a l’enemic se li talla el cap amb
intenció d’apropiar-se de la seua energia vital i d’exhibirlo amb orgull, ja deshumanitzat, per impressionar
l’espectador. Tots dos, en escenaris ben diferents, no
deixen de ser mitjans que refermen la identitat del grup
al voltant d’una ideologia.
Cal anar més enllà dels ossos per entendre per què s’ha
instrumentalitzat el cap humà des de temps
immemorials i molt especialment entre els ibers, nucli de
l’exposició. Desvetllar la identitat d’aquest poble passa
per conéixer-ne els rituals vinculats amb la violència i amb el cap tallat com a símbol de poder.
[page-n-6]
1. ULLASTRET CAPITAL DELS INDIKETES
Els assentaments ibèrics d’Ullastret (el Puig de Sant
Andreu i l’Illa d’en Reixac), estan situats a l’actual plana
empordanesa i separats tan sols per 400 m. Entre els
segles VI i II aC constituïen conjuntament una autèntica
ciutat, superior a les 15 hectàrees, que exercia la
capitalitat de la tribu dels indiketes i desenvolupava el
paper de centre polític, econòmic, militar i religiós d’un
vast territori. Aquest s’estenia per les actuals comarques
de l’Alt i el Baix Empordà, part del Gironés i de la Selva.
La proximitat amb la colònia grega d’Empúries i el control d’una plana agrícola molt rica
afavorien l’existència d’una de les majors concentracions de població preromana de la
Península Ibèrica.
L’any 2012 es van fer intervencions arqueològiques a l’àrea nord-est del Puig de Sant Andreu
per verificar dades prèviament obtingudes amb la prospecció geofísica. Les excavacions van
comprovar que el jaciment era més gran del que tradicionalment es pensava i van documentar
un nou tram de carrer, sobre la calçada del qual quedaven, disperses, restes cranials humanes
en un estat de conservació excepcional.
La presència de restes humanes als jaciments ibèrics d’Ullastret, essencialment caps, es
documenta de manera reiterada des de l’inici de les excavacions, l’any 1947. Els estudis
antropològics han identificat com a mínim una trentena d’individus adults amb traces de
decapitació i altres lesions que són objecte d’un projecte de recerca multidisciplinari.
[page-n-7]
Puig Castellar els primers caps enclavats
Les descobertes d’Ullastret tenen un precedent remarcable. La primera troballa de restes
humanes ibèriques al nord-est de la Península Ibèrica s’havia produït el 1904, durant les
excavacions del poblat laietà del Puig Castellar a Santa Coloma de Gramenet. Ben aviat un dels
cranis recuperats va cridar l’atenció perquè estava travessat per un gran clau d’uns 23 cm de
llargada. Es va deduir que s’exhibia públicament, clavat a la muralla, prop de la porta del
jaciment. Tot el conjunt es reestudia ara per a conéixer millor la seua significació.
El jaciment era un dels principals poblats fortificats dels laietans, els ibers situats entre els rius
Llobregat i Tordera. Gràcies a una posició privilegiada, a la serralada de Marina, controlava
visualment la desembocadura del riu Besòs, el pla de Barcelona i part de les actuals comarques
del Maresme i el Vallès. Ocupat des del segle V aC, fou abandonat sobtadament entorn del 200
aC en el context de la Segona Guerra Púnica.
L’erudit Ferran de Sagarra i de Siscar (1853-1939),
advocat, historiador i propietari dels terrenys del Puig
Castellar, hi va iniciar les excavacions a principi del segle
XX quan la cultura ibèrica encara era pràcticament
desconeguda i les troballes, ràpidament donades a
conéixer per ell mateix el 1905, van esdevenir un referent.
La seua interpretació dels caps tallats com a trofeus de
guerra connectats amb el món cèltic va ser pionera a
Europa.
Tot i que la conservació parcial de despulles humanes es
comença a detectar en poblats de la Península Ibèrica
d’ençà l’edat del bronze, «els caps tallats» travessats per
claus són un fenomen característic de l’edat del ferro i en
concret de la cultura ibèrica, especialment en els segles III
i II aC. La seua distribució geogràfica queda restringida a
l’extrem nord-est, ocupat per les tribus dels laietans i els indiketes.
Els exemples europeus de la mateixa època es concentren al sud de França (Provença i
Llenguadoc-Rosselló). També s’han fet descobertes esporàdiques similars a Centreeuropa. Es
considera un ritual cèltic, característic del sector mediterrani de la Gàl·lia meridional i del
territori ibèric més immediat, del qual cada vegada hi ha més evidències materials.
[page-n-8]
2. RITUALS AL VOLTANT DE LA MORT
La cremació dels difunts era un dels trets culturals essencials del
món ibèric. De necròpolis se’n coneixen poques i a Catalunya les
més grans no solen superar el centenar de tombes, fet paradoxal
si es té en compte que les ciutats a què corresponien podien
acollir milers d’habitants. La inhumació només es practicava
ocasionalment i els cossos de la majoria rebien, doncs, altres
tractaments que no han deixat rastre.
Els funerals seguien un ritual complex que començava amb la preparació del cos guarnit i la
seua cremació. Els ossos i les cendres generats es podien triar i rentar abans de dipositar-los
dins d’una urna de ceràmica que s’enterrava a la tomba. Durant les cerimònies també s’hi
deixaven les pertinences del difunt, com ara joies, utensilis o armes inutilitzats juntament amb
menjar i altres ofrenes perquè l’acompanyaren al més enllà.
Els escassos infants identificats en els cementeris, generalment acompanyats d’un adult en la
mateixa sepultura, formarien part dels principals llinatges. Els lactants de menys d’un any, però,
podien rebre un tractament especial i ser enterrats al poblat, de manera molt austera, sota el
sòl dels habitatges. Degut a la seua curta edat encara no se’ls considerava membres de ple
dret de la comunitat i quedaven dins de l’àmbit familiar.
¿Com eren els ibers?
Sabem molt poc de l’aspecte físic dels ibers. Les representacions artístiques, escultòriques o
pintades, mostren imatges idealitzades dels seus cossos i vestits. En les escenes vinculades al
món ritual, els homes —essencialment guerrers— tenen un paper protagonista. Malauradament,
els testimonis de l’àrea catalana, a diferència del sud i llevant peninsulars, són escassos.
La pràctica de la incineració determina que els ossos procedents de l’àmbit funerari es troben
massa alterats per a extraure’n gaire informació. Els cranis recuperats en alguns poblats
resulten així fonamentals a l’hora de reconstruir l’aparença dels ibers. Alguns, com el del Puig
Castellar, s’atribueixen a dones, mentre que els trets físics i les múltiples ferides que presenten
els masculins d’Ullastret porten a pensar que es tractava de guerrers.
[page-n-9]
Reconstruint un rostre del passat
El treball forense aplica mètodes propis de la policia científica per a reconstruir digitalment el
rostre d’un dels cranis d’Ullastret, un home que va morir jove (entre 16 i 18 anys) a final del s.
III o principi del s. II aC.
Sobre les imatges obtingudes amb TAC i tenint en compte l’edat i el sexe de l’individu,
determinats pels antropòlegs, es col·loquen els punts cranians que defineixen característiques
de la pell, el volum dels músculs facials i elements essencials com el nas i la boca. D’aquesta
manera la cara va adquirint relleu progressivament.
En aquest cas, el nas és curt i ample i la posició de les dents determina una boca amb llavis
lleugerament prominents, especialment el superior. El procés es culmina amb un acabat
fotorealista que inclou detalls de la pell o el cabell.
[page-n-10]
Caps tallats. Símbols de poder
En el món celta, l’exhibició de caps tallats, en alguns casos juntament amb les armes mutilades,
és un costum ben conegut a través de l’escultura i de les fonts escrites. Els autors clàssics
descriuen com aquests pobles guerrers, una vegada acabat el combat, tallaven els caps dels
enemics vençuts, els lligaven al coll dels cavalls per endur-se’ls a casa i els clavaven a les
entrades de residències o d’edificis públics. L’acte pretenia realçar el poder del vencedor i
humiliar el vençut.
Els textos antics són precisos però l’arqueologia demostra que es tracta d’un fenomen més
complex. La majoria de les restes humanes localitzades en els poblats ibers septentrionals
presenta traces de violència. Els caps eren separats del cos de les víctimes i tractats fins a
convertir-los en instruments mediàtics, en símbols de la victòria bèl·lica o del domini per la força.
Qualsevol hipotètic oponent, intern o extern, veia clarament quina podia ser la seua fi.
La presència dels vençuts cohesionava la comunitat, reforçava la imatge dels líders i els
legitimava per a exercir el control sobre la població. A banda d’aquesta interpretació tampoc no
es descarta que alguns cranis del món celta o ibèric pertangueren a avantpassats venerats.
En el procés de manipulació dels caps-trofeu primerament s’eliminaven les parts toves, internes
i externes. La part superior, frontal i lateral dels cranis recuperats conserven les incisions
generades per ganivets i utensilis metàl·lics en tallar i desprendre el cuir cabellut. El clau, de
grans dimensions, s’endinsava des del cim de la volta cranial fins a la base. Per a evitar que
l’os es fracturara, se’n rebaixava prèviament una xicoteta àrea mentre encara era fresc, tallantlo o perforant-lo. A més s’afegien grapes laterals si es volia reforçar la fixació al suport de fusta.
Les tècniques aplicades eren bàsiques però calia una certa perícia. Si bé la decapitació del cos
s’efectuava probablement sobre el terreny, al camp de batalla, es creu que la resta del procés
de tractament de les despulles es portava a terme al poblat on s’havien de mostrar en públic.
[page-n-11]
3. ELS CAPS VAN AL LABORATORI
¿A qui corresponen els cranis? ¿Com van morir aquests personatges? ¿Els hi clavaven el clau
quan encara eren vius o bé una vegada ja morts? Aquestes preguntes es resolen al laboratori
per mitjans científics. És un procés llarg i laboriós, el treball d’un ampli equip que combina
diverses disciplines i tècniques científiques. El repte consisteix a reconstruir les històries que hi
ha al darrere de la troballa arqueològica.
L’antropologia física aborda aspectes bàsics com el sexe i l’edat de les restes humanes. També
aporta detalls propis d’un expedient mèdic quan identifica rastres de malalties i traumatismes
patits en vida o valora la seua salut dental. L’observació detallada dels ossos evidencia lesions
(talls i colps) producte de fets violents dels quals van ser víctimes i les marques provocades
durant la posterior manipulació de les despulles per transformar-les en elements d’exposició
pública.
Per determinar el sexe i si aquestes persones estaven emparentades cal recórrer a la
paleogenètica (anàlisis d’ADN). Paral·lelament, les proves isotòpiques procuren distingir si eren
pobladors locals o forans i aporten dades sobre alguns aspectes del seu estil de vida, com ara
l’alimentació.
Un món en conflicte permanent
L’exercici de la violència, en les seues múltiples modalitats, és un element recurrent al llarg de
la història que es manifesta en diferents graus d’intensitat, des de la mera coerció fins a la
brutalitat extrema.
La seua existència, com a element innat a la condició humana, s’amplifica amb l’aparició de la
civilització i apareix sovint associada al poder com a forma de sustentació o d’expansió
d’aquest. La violència esdevé, doncs, l’instrument que serveix per a imposar, de manera
individual o col·lectiva, la voluntat arbitrària i subjectiva dels uns per sobre dels altres.
L’escenificació d’aquesta violència a través, per exemple, de
l’exhibició pública de caps tallats, desprén una forta càrrega
simbòlica que, encara avui dia, és plenament present en el nostre imaginari col·lectiu i
traspassa fronteres entre el passat i el present.
[page-n-12]
CRÈDITS DE L’EXPOSICIÓ
Direcció en funcions
Jusèp Boya
Nacional de Antropologia, Madrid. Ministerio de Educación,
Cultura y Deporte; Museo Numantino, Soria - Junta de Castilla
y León; Museu i Poblat de Ca n’Oliver, Ajuntament de
Cerdanyola del Vallès; MUHBA. Museu d’Història de
Barcelona; Museu de Prehistòria de València; Museu
Episcopal de Vic; Museu Etnològic - Ajuntament de Barcelona;
UMR 5140 Lattes, Archéologie des Sociétés Méditerranéennes
Coordinació d’exposicions
Carme Rovira-Hortalà
Il·lustracions
Hervé Bohvot, Ferran Codina, Francesc Riart
Comissariat
Gabriel de Prado, Carme Rovira-Hortalà
Estudis paleoantropològics
Bibiana Agustí, Antònia Diaz-Carvajal, M. Eulàlia Subirà
Coordinació científica i textos
Ferran Codina, Gabriel de Prado, Carme Rovira-Hortalà
Reconstrucció facial 3D
Visualforensic (Philippe Froesch, Dominika Nociarova)
Secretaria tècnica
Agnès Lupión
Escàner i tractament d’imatges digitals
Diego López-Onaindia (UAB)
Projecte museogràfic i producció
Mostra comunicació
Diagnosi per la imatge
Hospital de Palamós: Helena Fernández, Xavier Lloveras, Lidia
Montón, Tobias Plangger, Maria Romero, Joan Terrades,
Francesc Tauler, Nicolás Vega, Marcelo Villani
Hospital General de Catalunya: Rosa Dinarès, Olga Ferrer, Nati
del Peral
Organització
Museu d’Arqueologia de Catalunya
Agència Catalana del Patrimoni Cultural
Departament de Cultura - Generalitat de Catalunya
Documentació
Agnès Lupión, ROCS Món Iber SL
Comunicació
Joan Muñoz, Luz Gámiz
Col·leccions
Núria Molist
ConservacióConservació-restauració
Laura Lara, Maria Molinas, Isabel Moreno
Gestió administrativa
Conrad Mateo, Sònia Martínez, Roser Muntalà
Audiovisuals
ICmedia, inbluefilms, Jordi Orobitg Produccions
Audiovisuals, Marc Camps - Agnès Lupión, Visualforensic
Acció cultural
Míriam Gásquez
Cessió de peces
Fundació Folch; Museo de América, Madrid. Ministerio de
Educación, Cultura y Deporte; Museo Nacional de
Antropologia, Madrid. Ministerio de Educación, Cultura y
Deporte; Museo Numantino, Soria, Junta de Castilla y León;
Museu d’Arqueologia de Catalunya, Barcelona; Museu
d’Arqueologia de Catalunya, Girona; Museu d’Arqueologia de
Catalunya, Ullastret; Museu i Poblat Ibèric de Ca n’Oliver,
Cerdanyola del Vallès; Museu de Prehistòria de València;
Museu Etnològic - Ajuntament de Barcelona
Imatges
Arxius del Museu d’Arqueologia de Catalunya; Cargo Films;
Codex SCL; Consorcio, Patrimonio Ibérico de Aragón; DRAC
Languedoc-Roussillon, Service Régional de l’Archéologie;
Institut d’Estudis Catalans; Musée Henri Prades, Lattes,
Montpellier Méditerranée Métropole; Museo Arqueológico
Nacional, Madrid, Ministerio de Educación, Cultura y Deporte;
Vicente Novillo; Museo de América, Madrid, Ministerio de
Educación, Cultura y Deporte; Museo de Huesca; Museo
Estudis analítics
Estudis d’isòtops estables: M. Eulàlia Subirà (UAB)
Estudis d’ADN antic: Cristina Afonso, Assumpció Malgosa,
Marc Simón (UAB)
Anàlisis químiques: M. José Alcayde, Albert Brotó, Gemma
Gotor, Cristina Ribas (IQS)
Agraïments
Patricia Alonso, David Asensio, Èlia Bantí, Helena Bonet, Abel
Bruch, Ramon Buxó, José Antonio Benavente, Eva Blanco,
Philippe Boissinot, Myrka Borachok, Enrique Cabello, Àngels
Casanovas, Aurelien Creuzieux, Concepción García, JeanPierre Girard, Beatriz de Griñó, Andrés Gutiérrez, Estela Folch,
Luís Fatás, Conxita Ferrer, Josep Fornés, Ignasi Garcés, Anna
M. Garrido, Eric Gailledrat, Guillermo S. Kurtz, Carine Leblanc,
Xavier Llovera, Aurora Martín, Julià Martínez, Carme Miró,
Josep Muntal, Jordi Nogués, Maria Ocaña, Eva Pascual, Xavier
Pascual, Elisabet Pueyo, Lionel Pernet, Adrien Piffaretti Avant-Goût Studios, Jordi Principal, Julio Ramon, Gerard
Remolins, Toni Ranchal, Isabelle Rébé, Réjane Roure, Alicia
Rodero, Fernando Sáez, Marta Sáez, Séverine Sanz, Sinué
Terrada, Elías Terés, Jaime Vives-Ferrándiz i a tots els
col·laboradors d’aquest projecte.
CAPS TALLATS. SÍMBOLS DE PODER
al Museu de Prehistòria de València
DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
President
Antoni F. Gaspar Ramos
Diputat de Cultura
Xavier Rius i Torres
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Directora
Helena Bonet Rosado
[page-n-13]
Cap de la Unitat de Difusió, Didàctica i Exposicions
Santiago Grau Gadea
Organització itinerància
Museu de Prehistòria de València
Coordinació
Santiago Grau
Eva Ferraz
amb l’assistència d’Antonio Vizcaino
Coordinació muntatge
Francesc Chiner (MPV)
Mostra Comunicació
Conservació - restauració
Jaime Vives-Ferrándiz
Trinidad Pasíes
Ramon Canal
Difusió
Begoña Soler
Francisco Pavón
Didàctica
Laura Fortea
Eva Ripollés
Pau García Borja
Gestió administrativa
Cristina Richarte
Ana Beltrán
Assegurances
Allianz
Hiscox
Transport
TTI
Adaptació, disseny gràfic, producció i muntatge
Mostra Comunicació
Gràfics Rètol
Sebastián López
Andrés Hernandorena
Traduccions
Route 66 Idiomas (anglés)
Centro G. Leopardi (italià)
Agraïments
Impremta Provincial Diputació de València
Unitat de Normalització Lingüística de València
Servei de Promoció Cultural
(visites caps de setmana)
[page-n-14]
[page-n-15]
DOSSIER DE PREMSA
[page-n-2]
Els exemples de «caps tallats», reals o simbòlics, materialitzats
en forma d’objectes etnològics, arqueològics i artístics es
disseminen en l’espai i el temps: cranis i descarnats, caps
reduïts i momificats, escultures, vasos ceràmics, armes i
guarniments decorats amb caps humans han perdurat. Són el
testimoni d’un costum universal amb arrels profundes.
[page-n-3]
ÍNDEX DE CONTINGUTS
Caps tallats. Símbols de poder
Els àmbits de l’exposició
Identitat i rituals
Ullastret capital dels indiketes
Rituals al voltant de la mort
Els caps van al laboratori
Crèdits de l’exposició
3
4
5
8
11
12
[page-n-4]
CAPS TALLATS.
SÍMBOLS DE
PODER
«Caps tallats. Símbols de poder» és la nova aposta
expositiva del Museu de Prehistòria de València, creada
i produïda pel Museu Arqueològic de Catalunya,
dedicada al cap trofeu i a la seua significació des de
l’antiguitat fins al món contemporani.
La mostra presenta exemples arqueològics i etnogràfics
de diversos museus, iconografia artística, audiovisuals i
recursos interactius que il·lustren aquest fenomen arreu
del món per a conéixer-ne les arrels i l’àmplia dimensió
cultural assolida.
Durant l’edat del ferro, els ibers eren alguns dels pobles que tractaven i exhibien públicament
els caps dels seus enemics vençuts, de vegades en companyia de les armes capturades, en
tant que trofeus. Aquest costum ritual i la seua posada en escena reafirmaven el poder dels
líders.
L’exercici de la violència en les seues múltiples modalitats és un element recurrent al llarg de
la història. La seua existència sovint apareix associada al poder com a forma de sustentació o
expansió d’aquest. L’escenificació d’aquesta violència a través, per exemple, de l’exhibició
pública de caps tallats desprén una forta càrrega simbòlica, encara plenament present en el
nostre imaginari col·lectiu.
Les col·leccions ibèriques del Museu d’Arqueologia de Catalunya, úniques en aquest gènere i
mai no exposades de manera tan àmplia, reben ara el màxim protagonisme. Els anomenats
caps enclavats del poblat del Puig Castellar es mostren, alguns per primera vegada, juntament
amb els descoberts recentment a la ciutat ibèrica d’Ullastret.
Gràcies al minuciós treball d’un equip pluridisciplinari i a l’ús de tècniques de laboratori de
darrera generació s’ha pogut fer la primera reconstrucció científica del rostre d’un iber, un jove
guerrer del final del segle III aC.
«Caps tallats. Símbols de poder» tracta d’un concepte universal que ha tornat a l’actualitat de
manera impactant i traspassa les fronteres entre el passat i el present.
Caps tallats. Símbols de poder es pot visitar al Museu de Prehistòria de València, de setembre
de 2018 a març de 2019, de dimarts a diumenge, de 10 a 20 h. Dilluns tancat.
Més informació: www.museuprehistoriavalencia.es Tel.: 963 883 565
[page-n-5]
ELS ÀMBITS DE
L’EXPOSICIÓ
0. IDENTITAT I RITUALS
Per a moltes cultures el cap humà concentra l’essència de la persona i d’ençà de la prehistòria
trobem exemples arreu del món de la seua conservació amb finalitats magicoreligioses. El cap
de l’ancestre venerat es converteix en relíquia
protectora. En canvi, a l’enemic se li talla el cap amb
intenció d’apropiar-se de la seua energia vital i d’exhibirlo amb orgull, ja deshumanitzat, per impressionar
l’espectador. Tots dos, en escenaris ben diferents, no
deixen de ser mitjans que refermen la identitat del grup
al voltant d’una ideologia.
Cal anar més enllà dels ossos per entendre per què s’ha
instrumentalitzat el cap humà des de temps
immemorials i molt especialment entre els ibers, nucli de
l’exposició. Desvetllar la identitat d’aquest poble passa
per conéixer-ne els rituals vinculats amb la violència i amb el cap tallat com a símbol de poder.
[page-n-6]
1. ULLASTRET CAPITAL DELS INDIKETES
Els assentaments ibèrics d’Ullastret (el Puig de Sant
Andreu i l’Illa d’en Reixac), estan situats a l’actual plana
empordanesa i separats tan sols per 400 m. Entre els
segles VI i II aC constituïen conjuntament una autèntica
ciutat, superior a les 15 hectàrees, que exercia la
capitalitat de la tribu dels indiketes i desenvolupava el
paper de centre polític, econòmic, militar i religiós d’un
vast territori. Aquest s’estenia per les actuals comarques
de l’Alt i el Baix Empordà, part del Gironés i de la Selva.
La proximitat amb la colònia grega d’Empúries i el control d’una plana agrícola molt rica
afavorien l’existència d’una de les majors concentracions de població preromana de la
Península Ibèrica.
L’any 2012 es van fer intervencions arqueològiques a l’àrea nord-est del Puig de Sant Andreu
per verificar dades prèviament obtingudes amb la prospecció geofísica. Les excavacions van
comprovar que el jaciment era més gran del que tradicionalment es pensava i van documentar
un nou tram de carrer, sobre la calçada del qual quedaven, disperses, restes cranials humanes
en un estat de conservació excepcional.
La presència de restes humanes als jaciments ibèrics d’Ullastret, essencialment caps, es
documenta de manera reiterada des de l’inici de les excavacions, l’any 1947. Els estudis
antropològics han identificat com a mínim una trentena d’individus adults amb traces de
decapitació i altres lesions que són objecte d’un projecte de recerca multidisciplinari.
[page-n-7]
Puig Castellar els primers caps enclavats
Les descobertes d’Ullastret tenen un precedent remarcable. La primera troballa de restes
humanes ibèriques al nord-est de la Península Ibèrica s’havia produït el 1904, durant les
excavacions del poblat laietà del Puig Castellar a Santa Coloma de Gramenet. Ben aviat un dels
cranis recuperats va cridar l’atenció perquè estava travessat per un gran clau d’uns 23 cm de
llargada. Es va deduir que s’exhibia públicament, clavat a la muralla, prop de la porta del
jaciment. Tot el conjunt es reestudia ara per a conéixer millor la seua significació.
El jaciment era un dels principals poblats fortificats dels laietans, els ibers situats entre els rius
Llobregat i Tordera. Gràcies a una posició privilegiada, a la serralada de Marina, controlava
visualment la desembocadura del riu Besòs, el pla de Barcelona i part de les actuals comarques
del Maresme i el Vallès. Ocupat des del segle V aC, fou abandonat sobtadament entorn del 200
aC en el context de la Segona Guerra Púnica.
L’erudit Ferran de Sagarra i de Siscar (1853-1939),
advocat, historiador i propietari dels terrenys del Puig
Castellar, hi va iniciar les excavacions a principi del segle
XX quan la cultura ibèrica encara era pràcticament
desconeguda i les troballes, ràpidament donades a
conéixer per ell mateix el 1905, van esdevenir un referent.
La seua interpretació dels caps tallats com a trofeus de
guerra connectats amb el món cèltic va ser pionera a
Europa.
Tot i que la conservació parcial de despulles humanes es
comença a detectar en poblats de la Península Ibèrica
d’ençà l’edat del bronze, «els caps tallats» travessats per
claus són un fenomen característic de l’edat del ferro i en
concret de la cultura ibèrica, especialment en els segles III
i II aC. La seua distribució geogràfica queda restringida a
l’extrem nord-est, ocupat per les tribus dels laietans i els indiketes.
Els exemples europeus de la mateixa època es concentren al sud de França (Provença i
Llenguadoc-Rosselló). També s’han fet descobertes esporàdiques similars a Centreeuropa. Es
considera un ritual cèltic, característic del sector mediterrani de la Gàl·lia meridional i del
territori ibèric més immediat, del qual cada vegada hi ha més evidències materials.
[page-n-8]
2. RITUALS AL VOLTANT DE LA MORT
La cremació dels difunts era un dels trets culturals essencials del
món ibèric. De necròpolis se’n coneixen poques i a Catalunya les
més grans no solen superar el centenar de tombes, fet paradoxal
si es té en compte que les ciutats a què corresponien podien
acollir milers d’habitants. La inhumació només es practicava
ocasionalment i els cossos de la majoria rebien, doncs, altres
tractaments que no han deixat rastre.
Els funerals seguien un ritual complex que començava amb la preparació del cos guarnit i la
seua cremació. Els ossos i les cendres generats es podien triar i rentar abans de dipositar-los
dins d’una urna de ceràmica que s’enterrava a la tomba. Durant les cerimònies també s’hi
deixaven les pertinences del difunt, com ara joies, utensilis o armes inutilitzats juntament amb
menjar i altres ofrenes perquè l’acompanyaren al més enllà.
Els escassos infants identificats en els cementeris, generalment acompanyats d’un adult en la
mateixa sepultura, formarien part dels principals llinatges. Els lactants de menys d’un any, però,
podien rebre un tractament especial i ser enterrats al poblat, de manera molt austera, sota el
sòl dels habitatges. Degut a la seua curta edat encara no se’ls considerava membres de ple
dret de la comunitat i quedaven dins de l’àmbit familiar.
¿Com eren els ibers?
Sabem molt poc de l’aspecte físic dels ibers. Les representacions artístiques, escultòriques o
pintades, mostren imatges idealitzades dels seus cossos i vestits. En les escenes vinculades al
món ritual, els homes —essencialment guerrers— tenen un paper protagonista. Malauradament,
els testimonis de l’àrea catalana, a diferència del sud i llevant peninsulars, són escassos.
La pràctica de la incineració determina que els ossos procedents de l’àmbit funerari es troben
massa alterats per a extraure’n gaire informació. Els cranis recuperats en alguns poblats
resulten així fonamentals a l’hora de reconstruir l’aparença dels ibers. Alguns, com el del Puig
Castellar, s’atribueixen a dones, mentre que els trets físics i les múltiples ferides que presenten
els masculins d’Ullastret porten a pensar que es tractava de guerrers.
[page-n-9]
Reconstruint un rostre del passat
El treball forense aplica mètodes propis de la policia científica per a reconstruir digitalment el
rostre d’un dels cranis d’Ullastret, un home que va morir jove (entre 16 i 18 anys) a final del s.
III o principi del s. II aC.
Sobre les imatges obtingudes amb TAC i tenint en compte l’edat i el sexe de l’individu,
determinats pels antropòlegs, es col·loquen els punts cranians que defineixen característiques
de la pell, el volum dels músculs facials i elements essencials com el nas i la boca. D’aquesta
manera la cara va adquirint relleu progressivament.
En aquest cas, el nas és curt i ample i la posició de les dents determina una boca amb llavis
lleugerament prominents, especialment el superior. El procés es culmina amb un acabat
fotorealista que inclou detalls de la pell o el cabell.
[page-n-10]
Caps tallats. Símbols de poder
En el món celta, l’exhibició de caps tallats, en alguns casos juntament amb les armes mutilades,
és un costum ben conegut a través de l’escultura i de les fonts escrites. Els autors clàssics
descriuen com aquests pobles guerrers, una vegada acabat el combat, tallaven els caps dels
enemics vençuts, els lligaven al coll dels cavalls per endur-se’ls a casa i els clavaven a les
entrades de residències o d’edificis públics. L’acte pretenia realçar el poder del vencedor i
humiliar el vençut.
Els textos antics són precisos però l’arqueologia demostra que es tracta d’un fenomen més
complex. La majoria de les restes humanes localitzades en els poblats ibers septentrionals
presenta traces de violència. Els caps eren separats del cos de les víctimes i tractats fins a
convertir-los en instruments mediàtics, en símbols de la victòria bèl·lica o del domini per la força.
Qualsevol hipotètic oponent, intern o extern, veia clarament quina podia ser la seua fi.
La presència dels vençuts cohesionava la comunitat, reforçava la imatge dels líders i els
legitimava per a exercir el control sobre la població. A banda d’aquesta interpretació tampoc no
es descarta que alguns cranis del món celta o ibèric pertangueren a avantpassats venerats.
En el procés de manipulació dels caps-trofeu primerament s’eliminaven les parts toves, internes
i externes. La part superior, frontal i lateral dels cranis recuperats conserven les incisions
generades per ganivets i utensilis metàl·lics en tallar i desprendre el cuir cabellut. El clau, de
grans dimensions, s’endinsava des del cim de la volta cranial fins a la base. Per a evitar que
l’os es fracturara, se’n rebaixava prèviament una xicoteta àrea mentre encara era fresc, tallantlo o perforant-lo. A més s’afegien grapes laterals si es volia reforçar la fixació al suport de fusta.
Les tècniques aplicades eren bàsiques però calia una certa perícia. Si bé la decapitació del cos
s’efectuava probablement sobre el terreny, al camp de batalla, es creu que la resta del procés
de tractament de les despulles es portava a terme al poblat on s’havien de mostrar en públic.
[page-n-11]
3. ELS CAPS VAN AL LABORATORI
¿A qui corresponen els cranis? ¿Com van morir aquests personatges? ¿Els hi clavaven el clau
quan encara eren vius o bé una vegada ja morts? Aquestes preguntes es resolen al laboratori
per mitjans científics. És un procés llarg i laboriós, el treball d’un ampli equip que combina
diverses disciplines i tècniques científiques. El repte consisteix a reconstruir les històries que hi
ha al darrere de la troballa arqueològica.
L’antropologia física aborda aspectes bàsics com el sexe i l’edat de les restes humanes. També
aporta detalls propis d’un expedient mèdic quan identifica rastres de malalties i traumatismes
patits en vida o valora la seua salut dental. L’observació detallada dels ossos evidencia lesions
(talls i colps) producte de fets violents dels quals van ser víctimes i les marques provocades
durant la posterior manipulació de les despulles per transformar-les en elements d’exposició
pública.
Per determinar el sexe i si aquestes persones estaven emparentades cal recórrer a la
paleogenètica (anàlisis d’ADN). Paral·lelament, les proves isotòpiques procuren distingir si eren
pobladors locals o forans i aporten dades sobre alguns aspectes del seu estil de vida, com ara
l’alimentació.
Un món en conflicte permanent
L’exercici de la violència, en les seues múltiples modalitats, és un element recurrent al llarg de
la història que es manifesta en diferents graus d’intensitat, des de la mera coerció fins a la
brutalitat extrema.
La seua existència, com a element innat a la condició humana, s’amplifica amb l’aparició de la
civilització i apareix sovint associada al poder com a forma de sustentació o d’expansió
d’aquest. La violència esdevé, doncs, l’instrument que serveix per a imposar, de manera
individual o col·lectiva, la voluntat arbitrària i subjectiva dels uns per sobre dels altres.
L’escenificació d’aquesta violència a través, per exemple, de
l’exhibició pública de caps tallats, desprén una forta càrrega
simbòlica que, encara avui dia, és plenament present en el nostre imaginari col·lectiu i
traspassa fronteres entre el passat i el present.
[page-n-12]
CRÈDITS DE L’EXPOSICIÓ
Direcció en funcions
Jusèp Boya
Nacional de Antropologia, Madrid. Ministerio de Educación,
Cultura y Deporte; Museo Numantino, Soria - Junta de Castilla
y León; Museu i Poblat de Ca n’Oliver, Ajuntament de
Cerdanyola del Vallès; MUHBA. Museu d’Història de
Barcelona; Museu de Prehistòria de València; Museu
Episcopal de Vic; Museu Etnològic - Ajuntament de Barcelona;
UMR 5140 Lattes, Archéologie des Sociétés Méditerranéennes
Coordinació d’exposicions
Carme Rovira-Hortalà
Il·lustracions
Hervé Bohvot, Ferran Codina, Francesc Riart
Comissariat
Gabriel de Prado, Carme Rovira-Hortalà
Estudis paleoantropològics
Bibiana Agustí, Antònia Diaz-Carvajal, M. Eulàlia Subirà
Coordinació científica i textos
Ferran Codina, Gabriel de Prado, Carme Rovira-Hortalà
Reconstrucció facial 3D
Visualforensic (Philippe Froesch, Dominika Nociarova)
Secretaria tècnica
Agnès Lupión
Escàner i tractament d’imatges digitals
Diego López-Onaindia (UAB)
Projecte museogràfic i producció
Mostra comunicació
Diagnosi per la imatge
Hospital de Palamós: Helena Fernández, Xavier Lloveras, Lidia
Montón, Tobias Plangger, Maria Romero, Joan Terrades,
Francesc Tauler, Nicolás Vega, Marcelo Villani
Hospital General de Catalunya: Rosa Dinarès, Olga Ferrer, Nati
del Peral
Organització
Museu d’Arqueologia de Catalunya
Agència Catalana del Patrimoni Cultural
Departament de Cultura - Generalitat de Catalunya
Documentació
Agnès Lupión, ROCS Món Iber SL
Comunicació
Joan Muñoz, Luz Gámiz
Col·leccions
Núria Molist
ConservacióConservació-restauració
Laura Lara, Maria Molinas, Isabel Moreno
Gestió administrativa
Conrad Mateo, Sònia Martínez, Roser Muntalà
Audiovisuals
ICmedia, inbluefilms, Jordi Orobitg Produccions
Audiovisuals, Marc Camps - Agnès Lupión, Visualforensic
Acció cultural
Míriam Gásquez
Cessió de peces
Fundació Folch; Museo de América, Madrid. Ministerio de
Educación, Cultura y Deporte; Museo Nacional de
Antropologia, Madrid. Ministerio de Educación, Cultura y
Deporte; Museo Numantino, Soria, Junta de Castilla y León;
Museu d’Arqueologia de Catalunya, Barcelona; Museu
d’Arqueologia de Catalunya, Girona; Museu d’Arqueologia de
Catalunya, Ullastret; Museu i Poblat Ibèric de Ca n’Oliver,
Cerdanyola del Vallès; Museu de Prehistòria de València;
Museu Etnològic - Ajuntament de Barcelona
Imatges
Arxius del Museu d’Arqueologia de Catalunya; Cargo Films;
Codex SCL; Consorcio, Patrimonio Ibérico de Aragón; DRAC
Languedoc-Roussillon, Service Régional de l’Archéologie;
Institut d’Estudis Catalans; Musée Henri Prades, Lattes,
Montpellier Méditerranée Métropole; Museo Arqueológico
Nacional, Madrid, Ministerio de Educación, Cultura y Deporte;
Vicente Novillo; Museo de América, Madrid, Ministerio de
Educación, Cultura y Deporte; Museo de Huesca; Museo
Estudis analítics
Estudis d’isòtops estables: M. Eulàlia Subirà (UAB)
Estudis d’ADN antic: Cristina Afonso, Assumpció Malgosa,
Marc Simón (UAB)
Anàlisis químiques: M. José Alcayde, Albert Brotó, Gemma
Gotor, Cristina Ribas (IQS)
Agraïments
Patricia Alonso, David Asensio, Èlia Bantí, Helena Bonet, Abel
Bruch, Ramon Buxó, José Antonio Benavente, Eva Blanco,
Philippe Boissinot, Myrka Borachok, Enrique Cabello, Àngels
Casanovas, Aurelien Creuzieux, Concepción García, JeanPierre Girard, Beatriz de Griñó, Andrés Gutiérrez, Estela Folch,
Luís Fatás, Conxita Ferrer, Josep Fornés, Ignasi Garcés, Anna
M. Garrido, Eric Gailledrat, Guillermo S. Kurtz, Carine Leblanc,
Xavier Llovera, Aurora Martín, Julià Martínez, Carme Miró,
Josep Muntal, Jordi Nogués, Maria Ocaña, Eva Pascual, Xavier
Pascual, Elisabet Pueyo, Lionel Pernet, Adrien Piffaretti Avant-Goût Studios, Jordi Principal, Julio Ramon, Gerard
Remolins, Toni Ranchal, Isabelle Rébé, Réjane Roure, Alicia
Rodero, Fernando Sáez, Marta Sáez, Séverine Sanz, Sinué
Terrada, Elías Terés, Jaime Vives-Ferrándiz i a tots els
col·laboradors d’aquest projecte.
CAPS TALLATS. SÍMBOLS DE PODER
al Museu de Prehistòria de València
DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA
President
Antoni F. Gaspar Ramos
Diputat de Cultura
Xavier Rius i Torres
MUSEU DE PREHISTÒRIA DE VALÈNCIA
Directora
Helena Bonet Rosado
[page-n-13]
Cap de la Unitat de Difusió, Didàctica i Exposicions
Santiago Grau Gadea
Organització itinerància
Museu de Prehistòria de València
Coordinació
Santiago Grau
Eva Ferraz
amb l’assistència d’Antonio Vizcaino
Coordinació muntatge
Francesc Chiner (MPV)
Mostra Comunicació
Conservació - restauració
Jaime Vives-Ferrándiz
Trinidad Pasíes
Ramon Canal
Difusió
Begoña Soler
Francisco Pavón
Didàctica
Laura Fortea
Eva Ripollés
Pau García Borja
Gestió administrativa
Cristina Richarte
Ana Beltrán
Assegurances
Allianz
Hiscox
Transport
TTI
Adaptació, disseny gràfic, producció i muntatge
Mostra Comunicació
Gràfics Rètol
Sebastián López
Andrés Hernandorena
Traduccions
Route 66 Idiomas (anglés)
Centro G. Leopardi (italià)
Agraïments
Impremta Provincial Diputació de València
Unitat de Normalització Lingüística de València
Servei de Promoció Cultural
(visites caps de setmana)
[page-n-14]
[page-n-15]
Back to top